TAMID by Institut d'Estudis Catalans

VOLUM 12 / 2016–2017 John Francis ELWOLDE: A text-critical study of the Nova Vulgata of Sirach 41. Part 1: Comparison with the source texts / Un estudi de crítica textual de la Nova Vulgata de Siràcida 41. Part 1: Comparació amb les fonts textuals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Irene LLOP I JORDANA, Imma OLLICH I CASTANYER: Els espais de la comunitat jueva de Vic, entre la documentació escrita i l’arqueologia / The spaces of Vic’s Jewish community, according to written documents and archaeology . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Sílvia PLANAS, Joel COLOMER, Jordi SAGRERA, Jordi VIVO: El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona / The mikveh of Girona’s last medieval synagogue . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113 Josep M. LLOBET I PORTELLA: Documents relacionats amb unes disposicions municipals sobre els jueus de Cervera (1479-1482) / Documents related to some municipal regulations regarding Cervera’s Jews (1479-1482) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 167 Martine BERTHELOT: Opposants et réfugiés du nazisme arrêtés en Espagne (1942-1943) : trois noms célèbres / Opositors i refugiats jueus del nazisme detinguts a Espanya (1942-1943): tres noms cèlebres / Jewish opponents of and fugitives from Nazism arrested in Spain (1942-1943): three famous names . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 181 Notes bibliogràﬁques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 205 Recensions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 207 Tabula gratulatoria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 217

12 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029

2016 2017

Instruccions resumides per als autors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 219

Institut d’Estudis Catalans Tamid 12_COBERTA.indd 1

09/01/2018 8:54:58

TAMID

SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HEBRAICS Filial de l’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

TAMID REVISTA CATALANA ANUAL D’ESTUDIS HEBRAICS

12 2016-2017 HOMENATGE A PRIM BERTRAN ROIGÉ VOLUM 2

ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Tamid. Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics és una revista de recerca, de periodicitat anual (a partir del vol. 7), editada per la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Publica treballs originals dels membres d’aquesta societat i d’altres estudiosos sobre judaisme i hebraisme, amb especial atenció al judaisme català medieval. També ofereix traduccions de treballs ja publicats per erudits de fora que mereixen ser coneguts entre nosaltres, recensions i reculls bibliogràfics. Es regeix pel sistema d’avaluadors anònims i és d’accés obert. Primera etapa (aprox. biennal): vol. 1 (1997) - 6 (2006-2007). Segona etapa (anual), a partir del vol. 7 (2011). Comitè Editorial Pere Casanellas (Corpus Biblicum Catalanicum), Jordi Casanovas i Miró (Museu Nacional d’Art de Catalunya), Eulàlia Vernet i Pons (Universitat Autònoma de Barcelona) Director Pere Casanellas (Corpus Biblicum Catalanicum) Editora de recensions Eulàlia Vernet i Pons (Universitat Autònoma de Barcelona) Text revisat lingüísticament per la Unitat de Correcció del Servei Editorial de l’IEC Consell Assessor Asunción Blasco (Universitat de Saragossa), Javier Castaño (Consell Superior d’Investigacions Científiques), Enric Cortès (Facultat de Teologia de Catalunya), José Hinojosa Montalvo (Universitat d’Alacant), Danièle Iancu-Agou (Nouvelle Gallia Judaica, CNRS), Moisés Orfali (Universitat de Bar-Ilan), Mauro Perani (Universitat de Bolonya), Miguel Pérez Fernández (Biblioteca Midrásica), Colette Sirat (Institut de Recherche et d’Histoire des Textes, Section Hébraïque, CNRS), Luis Vegas Montaner (Universitat Complutense de Madrid) Redacció, subscripcions, administració Tamid. Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics Societat Catalana d’Estudis Hebraics Carrer del Carme, 47 08001 Barcelona Tel.: 932 701 620 Fax: 932 701 180 scehb@iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Accés, indexació, avaluació Accessible també des de: http://publicacions.iec.cat http://www.raco.cat/index.php/tamid Articles indexats en: RAMBI. Avaluació: CARHUS Plus +, CIRC, Latindex, MIAR. Indexació: BDDOC-CCSIC, Dialnet, DICE, Dulcinea, e-Revistas, ExLibris, MLA, RAMBI, Ri-OPAC, SHERPA-ROMEO, Uhlrich’s, Union List of Serials.

Coberta Fotograﬁa: Hagadà de Sarajevo (segle xiv, Sarajevo: Museu Nacional), detall del foli 34r, en què es veu la llàntia perenne, anomenada ‫( נר תמיד‬ner tamid ). Disseny: Natàlia Arranz © dels autors dels articles © Societat Catalana d’Estudis Hebraics, ﬁlial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Compost per Jordi Ardèvol – Imprès a Open Print, SL ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 – ISSN (ed. impresa): 1138-5561 Dipòsit Legal: B 416-1998

Aquesta obra és d’ús lliure, però està sotmesa a les condicions de la llicència pública de Creative Commons. Es pot redistribuir, copiar i reutilitzar, sempre que no hi hagi afany de lucre i que s’hi facin constar els autors. Es pot trobar una còpia completa dels termes d’aquesta llicència a l’adreça: http://creativecommons.org/licenses/by-nc/3.0/es/legalcode.ca.

Índex

John Francis Elwolde: A text-critical study of the Nova Vulgata of Sirach 41. Part 1: Comparison with the source texts / Un estudi de crítica textual de la Nova Vulgata de Siràcida 41. Part 1: Comparació amb les fonts textuals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer: Els espais de la comunitat jueva de Vic, entre la documentació escrita i l’arqueologia / The spaces of Vic’s Jewish community, according to written documents and archaeology . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo: El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona / The mikveh of Girona’s last medieval synagogue . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

113

Josep M. Llobet i Portella: Documents relacionats amb unes disposicions municipals sobre els jueus de Cervera (1479-1482) / Documents related to some municipal regulations regarding Cervera’s Jews (1479-1482) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 167 Martine Berthelot: Opposants et réfugiés du nazisme arrêtés en Espagne (1942-1943) : trois noms célèbres / Opositors i refugiats jueus del nazisme detinguts a Espanya (1942-1943): tres noms cèlebres / Jewish opponents of and fugitives from Nazism arrested in Spain (19421943): three famous names . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 181

Notes bibliogrĂ fiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 205 Recensions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 207 Tabula gratulatoria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 217 Instruccions resumides per als autors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 219

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 12 (2016-2017), p. 7-63 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.46 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

A text-critical study of the Nova Vulgata of Sirach 41. Part 1: Comparison with the source texts* John Francis ELWOLDE Facultat de Teologia de Catalunya

Rebut: 03.02.2015 — Acceptat: 30.06.2016 Abstract. This part of the study (Part 1) offers a detailed comparison of a section of Sirach as it appears in the Nova Vulgata, the Septuagint, the Peshitta, and the ex-

Correspondence: J. F. Elwolde. Facultat de Teologia de Catalunya. Carrer de la Diputació, 231. E-08007 Barcelona. UE. E-mail: jfelwolde@gmail.com. * Part 2 of this study, focusing on the text-critical evaluation of NV Sirach 41, will be published in Tamid 13 (2017). The study as a whole started out as a contribution to a Festschrift for Andrzej Zaborski (†), former Professor of Hamitosemitic Linguistics in the Jagiellonian University of Krakow, and it is still a pleasure to offer it as a small token of appreciation in memory of an outstanding and genial scholar of language and culture. For facilitating my access to a number of the works cited in this study, I am grateful to D. Miquel Carbonell of the Biblioteca Borja in Sant Cugat, Catalonia; P. Constantino Mielgo, OSA, librarian of the Estudio Teológico Agustiniano, Valladolid, Spain; Dr. Onesimus Ngundu of the Bible Society’s Library (Cambridge University Library), Cambridge, England; and staff of the Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de Barcelona, Catalonia, of the British Library, London, England, and of the Library of the Centro de Ciencias Humanas y Sociales of the Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, Spain; thanks are also due to one of Tamid’s reviewers, who provided more accurate information about Vetus Latina and Vulgate traditions. Sequences of the Hebrew text of Sirach incorporated in this article have been taken from the edition by Martin G. Abegg (with the assistance of Casey Toews) in OakTree Software’s Accordance program; for the Hebrew Bible (according to the BHS edition), the LXX (according to the edition of Rahlfs, adjusted, where necessary, to that of Ziegler), and the Peshitta (the Leiden Peshitta Institute edition, in published or pre-published forms), the primary source has been the Paratext program of the United Bible Societies and the Summer Institute of Linguistics.

8 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

tant Hebrew witnesses, as well as in other earlier standard and scholarly editions of the Vulgate. As such, Part 1 represents a contribution to our understanding of the earliest form of this section of Sirach and of its earliest interpretation. It also provides the data for Part 2 (forthcoming), an analysis and evaluation of the Nova Vulgata’s text-critical decisions and of their consistency with statements regarding this issue made in the Nova Vulgata itself. Keywords: Sirach, Ecclesiasticus, Masada, Peshitta, Vulgate, Vetus Latina, Nova Vulgata

Un estudi de crítica textual de la Nova Vulgata de Siràcida 41. Part 1: Comparació amb les fonts textuals Resum. Aquesta part de l’estudi (Part 1) ofereix una comparació detallada d’una secció del llibre del Siràcida tal com apareix en la Nova Vulgata, la Septuaginta, la Peixitta i els testimonis hebreus existents, així com també en altres anteriors edicions estàndard i tècniques de la Vulgata. Com a tal, aquesta Part 1 representa una contribució a la nostra comprensió de la forma i la interptretació més antigues d’aquesta secció del Siràcida. També aporta dades per a la Part 2 (que ha de ser publicada en un pròxim volum), una anàlisi i avaluació de les decisions de crítica textual de la Nova Vulgata i de la seva consistència amb declaracions relatives a aquesta qüestió fetes en la mateixa Nova Vulgata. Paraules clau: Siràcida, Eclesiàstic, Masada, Peixitta, Vulgata, Vetus Latina, Nova Vulgata

1. Introductory remarks The production of the Nova Vulgata (hereafter NV) between 1965 and 1979 represents the latest in a long line of revisions of the Vulgate. The following study provides the material for an analysis, to appear in Part 2 (forthcoming), of the nature of the NV revision of Sirach in practice – with regard to translation, interpretation, and textual preference1 – and to what extent it

1. Analysis of this type is disappointingly restricted in the few pages devoted to ‘Cuestiones metodológicas’ in García-Moreno, La Neovulgata, p. 318–23; see especially ibid., p. 323.

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 9

corresponds to the NV’s remit as indicated in its introductory statements and in associated studies. The two parts of the present study probably represent the first published attempt at a text-critical analysis of a section of Sirach (a book with a particularly complex textual history)2 through the lens of the NV. The text covered in this study corresponds to that found in the following editions of the Greek and Latin versions: Ziegler (Z): 41:11–42:1d; Rahlfs (R): 41:11–27; Weber (W); Biblia sacra (BS), i.e. the 1964 Vatican edition; Garofalo (M), the version of the Clementina officially employed by the NV commission;3 Colunga & Turrado (C): 41:14–42:1c; the Nova Vulgata (NV): 41:14–42:1d.4 Two lines comprising Sir 42:8c–d (in all cited editions) have also been included at the end due to their similarity to 42:1c–d (NV, Z) / 42:1b–c (W, BS, C, M) / 41:27a–b (R). This section of text was chosen because it is relatively well preserved in the first-century bce Masada Ms. and in the twelfth-century ce Genizah Ms. B,5 for which the following editions and studies have been used: Yadin, The Ben Sira scroll; Strugnell, ‘Notes and Queries’, 113b–114b; Beentjes, The book of Ben Sira, 72–73, 115–16, 162–66; Academy of the Hebrew Language, The Book of Ben Sira, 45–47; Materials for the Dictionary (microfiche edition), 36–37. Smend, Die Weisheit; Segal, Sefer Ben Sira; and Peters, Das Buch, are also extensively employed, although all were published prior to the discovery of the Masada Ms.

2. ‘Unter allen Büchern der Septuaginta gibt Sirach (Ecclesiasticus) dem Textkritiker die meisten und schwierigsten Rätsel auf ’, the opening remark of Ziegler, Sapientia, p. 5 (quoting one of Ziegler’s own earlier studies). 3. See Stramare, ‘La Neo-Volgata’, p. 130 = ‘Il libro’, p. 445; ‘La Neo-Volgata’, p. 124. The editor, Salvatore Garofalo, was the ﬁrst member of the ‘Commissione per la revisione della Volgata’ to be listed after its president, Cardinal Agostino Bea, President of the Secretariat for Christian Unity; see Acta Apostolicae Sedis – Commentarium Oﬃciale 58 (1966), p. 112. The siglum ‘M’ indicates the publisher: Marietti. 4. Ziegler, Sapientia, p. 318–21; Rahlfs, Septuaginta, vol. 2, p. 449–450; Weber, Biblia sacra (1969), p. 1081b–82a; Biblia sacra (1964), p. 326–28; Garofalo, Biblia sacra (1965), p. 751b–752a; Colunga & Turrado, Biblia sacra, p. 669b–670a; Nova Vulgata, p. 1006b–1007a. 5. The tenth- to eleventh-century Ms. C is also cited. For the dating of the Hebrew witnesses (Hbr.), see, for example, Peursen, The verbal system, p. 11–12; Smend, Die Weisheit, Einleitung [in den hebräischen Text], p. x–xi.

10 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

For the NV’s possible use of the Hebrew sources, reference is also made to various translations of Sirach by Patrick W. Skehan that are based on the Hebrew text and might have influenced the NV’s occasional use of the Hebrew sources in preference to the LXX. Skehan’s translation in the 1970 NAB, for the most part reproduced in his Anchor Bible commentary with Alexander A. Di Lella, is, for the portion of text examined in this study,6 practically identical to Skehan’s translation of Sirach in the third volume of the so-called Confraternity Bible from 1955.7 Di Lella indicates that, like Skehan, he based his translation on Skehan’s earlier translation. Di Lella was formally responsible for the translation of the passage analysed in this study8 and was also a member of the revision committee for the 2011 NABRE, which reproduces Di Lella’s version in the 1987 commentary – with its departures from Skehan’s earlier translation (1955 and 1970) – and Di Lella’s verse numbering and re-ordering, guided by the Masada Ms., which had been unavailable for Skehan’s translation. To assist readers of this study, existing standard translations based on the Clementina, the NV, and Ziegler’s edition of the LXX are also provided. For the Clementina, the Douai-Rheims translation (abbreviated as DR), from 1610 (less than 20 years after the appearance of the Clementina), is cited. This version (incorporating the stylistic revisions of Bishop Richard Challoner from 1749 to 1752) is widely available on the internet and in electronic versions. Reference is sometimes made to alternative interpretations of the Clementina found in the translations by Petisco (P) (1995), 855b–856a,9 and in the well-known edition by Knox (K), 1058–59. Where the interpretation in the various translations appears to be broadly identical, the equivalent editions are simply noted in brackets, typically ‘DR (K P)’, without further note.

6. With the exception of vv. 24aA–B (NV) / 19aB–b (Ziegler) / 19bB–20a (Rahlfs). 7. For the portion of text analysed in the present study, the fourth edition (p. 904a–b), from 1961, was consulted. 8. Skehan & Di Lella, The Wisdom, p. x: ‘I did the translation and notes of 38:24–34, 39:1–11, 40:1–43:33, and 51:13–30 [‘the more diﬃcult sections’ according to Skehan, ibid., p. ix]. In great measure I followed Skehan’s procedure of adapting and revising the NAB translation which years before had been done mostly by him.’ 9. The renderings cited in this paper have been compared throughout with those of the 1836 edition.

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 11

Where the NV differs significantly from the Clementina, the translation of the NV offered is typically that of the 2004 Biblia de Navarra (N)10 available both in print and as a module for the Accordance program. Also occasionally cited is the only known translation of the entire Bible made, in principle, exhaustively and explicitly from the NV. This translation, into Belarusian, was originally rendered from the Clementina during the Soviet period and later adapted to the NV by the translator, Władyslav Chernyavsky. Following detailed revision by Belarusian Latinists under the guidance of the author of the present article, it was published in 2012 by the Bible Society of the Republic of Belarus. Ziegler’s edition of LXX Sirach (with Ziegler’s versification) is represented by Benjamin Wright in the NETS.11 Apart from the four cited editions of the Vulgate – Weber (W), Biblia sacra (BS), Colunga & Turrado (C), Garofalo (M) – the NV’s renderings will also sometimes be compared with two Latin versions of LXX Sirach from a much earlier period. For various reasons, the most obviously comparable version is the 1588 rendering of the 1586 Sixtine edition of the LXX according to Codex Vaticanus by Flaminio de Nobili (Flaminius Nobilius, 1533–1591).12 There are, however, occasional indications that de Nobili drew on the notes to the translation of Sirach (and the other deuterocanonical books) by Claude Baduel (1502–1561), published 30 years earlier.13

10. On the relationship of the Biblia de Navarra to the NV, José María Casciaro states: ‘Para la versión del Eclesiástico (Ben Sirac) se ha utilizado también, además de esta edición griega [de Göttingen], la de los grandes fragmentos que restan del texto hebreo, elaborada por P. C. Beentjes [The Book of Ben Sira, 1997]. En los frecuentes casos en que los originales hebreos y griegos presentan graves diﬁcultades o diferencias en la transmisión textual, se han tomado en consideración las opciones críticas más probables y la versión latina de la Neovulgata.’ (Casciaro, ‘La Biblia de la Universidad de Navarra’, § 1). 11. Wright, ‘Sirach’, 753b–754a. 12. Nobilius’s translation is more easily accessible in Bossuet, Liber Ecclesiastici, p. 15– 16, 18–19, 209–213. 13. Baduel prepared the translation not long before this date; see Gaufrès, Claude Baduel, p. 281–282, 293. For the analysis undertaken in the present study, the only available edition of Baduel’s translation was not the 1557 Stephanus edition but Biblia sacra, cum Universis Franc. Vatabli.

12 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

2. The textual data NV W BS C M 14a14 DR (K P) Z R 11a NETS

‘Luctus hominum in corpore ipsorum’15 ‘The mourning of men is about their body’16 Πένθος ἀνθρώπων ἐν σώμασιν αὐτῶν ‘The grief of human beings is in their bodies’

Although the NV and the earlier Latin versions agree with the LXX, the NV has made no adjustment toward the first noun as it appears in Hebrew, ‫( הבל אדם בגויתו‬Ms. B);17 here, the grandson or another Greek tradent appears either to have heard or to have misunderstood ‫‘ ֶה ֶבל‬futility’ as ‫ֵא ֶבל‬ ‘mourning’.18 No variant, such as *vanitas,19 which would clearly have matched the Hebrew more closely, is listed in Biblia sacra or in Ziegler’s edition,20 and

14. The division of verses into a, b, etc., usually corresponds to entire lines in the printed editions, but occasionally (as, for example, in v. 15 [12] a–b) to clauses within a single printed line. Where the bracketed reference is to Rahlfs’s edition (because the NV and Ziegler’s edition correspond), this is noted; where Ziegler differs from both Rahlfs and the NV, in the bracketed reference Ziegler’s verse number precedes that of Rahlfs. 15. Sequences from the NV in the initial presentation of texts are reproduced with capitalization but without final punctuation; differences from the NV in these two respects (as well as in minor matters of spelling) are not generally reflected in the presentation of the corresponding texts from other editions. 16. Contrast the Biblia de Navarra: ‘El luto de los hombres queda en sus cuerpos.’ 17. In Ms. B, the marginal addition of ‫ בני‬requires the plural pronominal suffix as in the Masada Ms.: ‫בגוית[ם‬ ׄ ‫‘ ׄה ׄבל ]בני אדם‬Vain [are men in] their [bodies]’ (Yadin, The Ben Sira scroll, Translation, p. 41). However, according to Strugnell, ‘Notes’, p. 113b, ‘Yadin agrees’ that Ms. B’s reading in waw ‘is also possible’; contrast Yadin, The Ben Sira scroll, Text, p. 19: ‘I can seemingly distinguish traces of a final mem’; this mem is also reflected in Beentjes, The book of Ben Sira, p. 115; the Academy of the Hebrew Language print edition (p. 45) and microfiche version (p. 36) register only the lamed of the first word in this line. 18. As Segal, Sefer Ben Sira, p. 278, and Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 384, point out, the Hebrew fits the second half of the verse better than the Greek does. The Peshitta lacks vv. 13a (10a) and 14a (11a). 19. Employed by the NV for eight of the nine occurrences of ‫ ֶה ֶבל‬in the MT (the adjective vanus is used at Ps 94[93]:11). The only exception in the MT is at Ps 78[77]:33, where the NV has halitus (for vanitas in the other editions, whether based on the gallicana or the iuxta hebraicum); in the other occurrence in Sirach (49:3 [49:2]), all five consulted Latin editions have impietas. 20. The reading ἄνθος ‘flower’ in minuscule Ms. 679, noted by Ziegler, Sapientia, p. 318, could be an indirect representation of ‫‘ ֶה ֶבל‬vanity’, although it might also be an error for πένθος under the influence of the adjacent ἀνθρώπων.

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 13

the NV editors have evidently either not noticed the difference between the LXX and both extant traditions of Hebrew here or not sought to incorporate the earlier reading, even though it is clearly reflected in Skehan’s published translations of Sirach in the Confraternity Bible of 1955 and the 1970 NAB,21 as well as in Smend.22 In line with the first of nine stated norms for the NV’s revision of the Clementina,23 the NV does not make a relatively inconsequential adjustment to the plural form σώμασιν;24 moreover, the singular ἐν σώματι might well be original.25 NV 14b N Z R 11b NETS W BS C M 14b DR (K P)

‘nomen autem impiorum non bonum delebitur’ ‘pero el nombre infame de los impíos será borrado’ ὄνομα δὲ ἁμαρτωλῶν οὐκ ἀγαθὸν ἐξαλειφθήσεται ‘but a no-good name of sinners will be blotted out’26 ‘nomen autem impiorum delebitur’ ‘but the name of the ungodly shall be blotted out’

21. Both translations have ‘Man’s body is a fleeting thing’; similarly, Di Lella, in Skehan & Di Lella, The Wisdom, p. 465: ‘The human body […]’. 22. Smend, Die Weisheit, Deutsche Uebersetzung, p. 72: ‘Nichtig ist der Mensch mit seinem Leibe’ (thus also in Peters, Das Buch, p. 435); cf. Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 384; Peters, Das Buch, p. 347. 23. Nova Vulgata, Praefatio ad lectorem, p. 11: ‘Religiose servanda est littera Vulgatae versionis s. Hieronymi quoties haec sensum textus primigenii fideliter reddit et facile intellegitur, nec ansam praebet ad eum minus recte intellegendum vel perperam interpretandum’ (sensum not emphasized in original). For the NV’s retention of the Vulgate’s Latin wherever this does not significantly distort the meaning of the original texts, see also Descamps, ‘La Nouvelle Vulgate’, p. 602a, and Stramare, ‘La Neo-Volgata’, p. 133 = ‘Il libro’, p. 448. 24. Such a change was indeed made by Nobilius (1588): ‘in corporibus ipsorum’ (Petisco: ‘sobre sus cadáveres’); this also appears in the notes to the 1557 translation by Baduel, who chose to render the line as: ‘Ut corpora suorum homines luctu prosequantur’ (‘As men escort their bodies in grief ’). 25. Ziegler, Sapientia, p. 318, indicates that the singular is found in the original reading of Sinaiticus (cf. Biblia sacra, p. 326) and in three minuscules, as well as the Latin, Sahidic, Ethiopic, and Hebrew. 26. Cf. Slavonic, и̓́мѧ же грѣ́ шникѡвъ неблаго́ е потреби́ тсѧ; KJV, ‘but an ill name of sinners shall be blotted out’; Nobilius (1588), ‘nomen autem peccatorum non bonum delebitur’; Baduel (1557): ‘malum tamen improborum nomen delebitur’.

14 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

The Hebrew as found in Ms. B, ‫‘ אך שם חסד לא יכרת‬but a name of graciousness will not be cut off’,27 is reflected most closely in ὄνομα δὲ ἀγαθὸν οὐκ ἐξαλειφθήσεται of Sinaiticus (and in the Armenian);28 then in the Peshitta’s ‫ܐ‬ ‫̈ܬܐ ܐ‬ ‫‘ ܘ ܐ ܕ ̈ܕܝ‬and the name of the doers of good will not be forgotten forever’, where (1) ‫‘ חסד‬graciousness’ has been either understandably expanded to ‘doers of good’ or read as (equivalent to) ‫חסיד‬ ‘devout one’ and (2) ‫‘ לא יכרת‬will not be cut off’ has been interpreted and expanded as ‘will never be forgotten’; and then, indirectly, in the Latin tradition represented by the Clementina, where ‘impii’ matches the first semantic expansion (abstract virtue replaced by the person possessing or exercising it) or reading (‫ )חסיד‬of the Peshitta, coupled with a switching from positive to negative (‘pious’ to ‘impious’) in the first part of the line and negative to positive (‘will not be cut off’ to ‘will be deleted’) in the second part.29 The Vulgate’s text, which is, then, reconcilable with the Hebrew (and with Sinaiticus), is, according to the indications of Ziegler,30 supported by two of the three main witnesses to the Lucianic recension and by three other minuscules, which read ὄνομα δὲ ἁμαρτωλῶν ἐξαλειφθήσεται, as well as by the Ethiopic. All other Greek (and related) witnesses incorporate οὐκ ἀγαθὸν (as well as ἁμαρτωλοί or ἀσεβεῖς) in some way. If we assume that there took place early in the Greek tradition a semantic restructuring of ‘but a name of graciousness will not be cut off’ to ‘but a name of sinners will be erased’, this latter reading, ὄνομα δὲ ἁμαρτωλῶν ἐξαλειφθήσεται,31 could then have given rise to

27. Masada Ms.: ‫ ;]אך[ ׄשם ׄח ׄסד }ל{לא ׄיכ ׄר ׄת‬according to Qimron, ‘Notes’, p. 228, the ﬁrst lamed ‘is part of the preceding word, as there is a space between it and the second lamed.’ However, Qimron was ‘unable to propose a meaningful reading to the traces of the [preceding] word.’ 28. Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 384; see also Segal, Sefer Ben Sira, p. 278. 29. The reason for this semantic restructuring (found also in the Greek tradition apart from Sinaiticus) might lie in a desire to provide contrast with the end of this section of the literary unit in v. 16b (13b) (καὶ ἀγαθὸν ὄνομα εἰς αἰῶνα διαμενεῖ / ‘bonum autem nomen permanebit in aevo / aevum’). Contrast the Hebrew, where the initial phrase of 16b (13b), ‫( וטובת שם ימי אין מספר‬Ms. B), is synonymously, rather than antithetically, parallel to that of 14b (11b): ‫( שם חסד‬Ms. B margin: ‫)וטוב שם‬. 30. Ziegler, Sapientia, p. 318. 31. Cf. Peters, Das Buch, p. 347–348: ‘In B ist der ursprüngliche Text des Gr (ὄνομα δὲ ἀγαθὸν οὐκ ἐξαλειφθήσεται ‫א‬c.a. Arm) mit dem verderbten Texte ὄνομα δὲ ἁμαρτωλῶν ἐξαλειφθήσεται (70 Ae Lat) zusammengeﬂossen. Der letztere entstand […] durch Umbiegung von ἀγαθόν zu ἁμαρτωλῶν, nachdem οὐκ versehentlich ausgefallen war.’

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 15

ὄνομα δὲ ἀνθρώπων οὐκ ἀγαθῶν ἐξαλειφθήσεται ‘but a name of men (who are) not good will be erased’, found in Ms. 631 and Antonius Melissa,32 from which, in turn, there emerged erroneously the double reading, ὄνομα δὲ ἁμαρτωλῶν οὐκ ἀγαθὸν ἐξαλειφθήσεται, found in most Greek witnesses. Alternatively, as Segal suggests,33 the grandson might mistakenly have transposed ‫ אך שם חסד לא יכרת‬as ‫ אך שם לא חסד יכרת‬or read a Hebrew text that already had this transposition, and then added an explicit reference to the wicked. In that case, the minority Greek tradition without οὐκ ἀγαθὸν, a tradition reflected in the Vulgate, would probably represent not an early stage in the transition from Hebrew to Greek but instead a later deletion of what was perceived to be a redundant expansion of ἁμαρτωλῶν (or ἁμαρτωλῶν ἀνθρώπων)34 or a gloss on καὶ ἀγαθὸν ὄνομα / ‘bonum autem nomen’ in 16b (13b). Independently of the exact process by which the Greek text came to differ from that found in Sinaiticus and the Hebrew, it is clear that the Clementina represents a Greek tradition that more closely matches the Hebrew and it is, therefore, striking that the NV chooses to side with the dominant LXX tradition, which departs further from the Hebrew. NV W BS C M 15a DR (K P N) Z R 12a NETS

‘Curam habe de bono nomine’ ‘Take care of a good name’ φρόντισον περὶ ὀνόματος ‘Have regard for a name’ (= Hbr.; Peshitta)35

The Vulgate appears to be based on a very limited Greek tradition (Sinaiticus and Ms. 545)36 that adds καλοῦ after περὶ ὀνόματος, and so it is somewhat surprising that the NV has not omitted bono37 in line with the overwhelming weight of evidence of the non-Latin traditions, even though

32. See Ziegler, Sapientia, p. 318. 33. Segal, Sefer Ben Sira, p. 278. 34. Found, according to Ziegler, Sapientia, p. 318, in Antonius Melissa. 35. Ms. B: ‫( פחד על שם‬Masada Ms.: ‫ ;]פ[חד‬thus Strugnell, ‘Notes’, 113b, followed by the Academy of the Hebrew Language editions (print, p. 45; microﬁche, p. 36); Yadin, The Ben Sira scroll, Text, p. 19, has [‫ ; ׄפ ׄח]ד‬Beentjes, The book of Ben Sira, p. 115, omits the word entirely); Peshitta: ‫ܐ‬. 36. See Ziegler, Sapientia, p. 318; cf. Biblia sacra, p. 326; Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 384. 37. Nobilius (1588) correctly omits bono.

16 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

the NV (with the rest of the Latin tradition) can hardly be said to differ significantly from the meaning of the LXX and the Hebrew sources here. NV W BS C M 15b DR (K P N) (Z R 12b) NETS NV C M 15c DR (K P) W BS Z R 12c NETS

‘hoc enim magis permanebit38 tibi’ ‘for this shall continue with thee, more’39 αὐτὸ γάρ σοι διαμενεῖ ‘for it will endure for you40 rather’41 ‘quam mille thesauri pretiosi et magni’ ‘than a thousand treasures precious and great’42 ‘quam mille thesauri magni pretiosi’ ἢ χίλιοι μεγάλοι θησαυροὶ χρυσίου ‘than a thousand great treasures of gold’

The apparatus of Garofalo, Biblia sacra (M), supports the reading ‘magni pretiosi’ found in the editions of Weber and Biblia sacra, which, it may be argued, is closer to the Greek of Ziegler and Rahlfs than the NV and the traditional text are,43 although variation among both Greek and Latin witnesses makes judgement difficult here. In any case, as indicated by Peters,44 the Lat-

38. Neither Ziegler, Sapientia, p. 318–319, nor the Biblia sacra, p. 326–327, provides support for Nobilius’s use of the present, ‘permanet’, here and in 16b (13b); Baduel (1557) has ‘manebit’ and ‘manet’. 39. Petisco: ‘porque esa será tuya, más establemente’. 40. The LXX’s σοι διαμενεῖ is a somewhat free rendering of ‘it will be joined to you’ of the Hebrew (Masada Ms.; Ms. B: ‫ )כי הוא ילוך‬and the Peshitta ( ‫)ܕܗ̣ܘ‬. Ziegler, Sapientia, p. 63, 318, points out that the Vulgate’s word order here coincides with that reﬂected in the Syrohexapla, διαμένει σοι, this reading derived either indirectly (via the Hexapla) from Hebrew sources or directly from Syriac ones. 41. Benjamin Wright’s use of ‘rather than’ (instead of ‘more than’) in NV 15b–c is a little strange (at least to a British ear), as it could in principle refer to ‘have regard for’ (15a, i.e. one should desire a ‘name’ [15a] rather than ‘treasures’ [15c], although in that case a comma before ‘rather’ would have been useful) and not to ‘endure’ (15b, i.e. a name will endure more than wealth, the usual interpretation). ‘(More) than’ would have matched the NETS rendering of the same Greek particle at NV 17a–b (Z, R: 15a–b). 42. The Biblia de Navarra’s ‘que mil grandes tesoros de oro’ seems to reﬂect the LXX rather than the NV or other Vulgate traditions. Chernyavsky, Біблія, p. 796b, is, at least in its rendering of pretiosi, more accurate: чым тысяча вялікіх каштоўных скарбаў (‘than a thousand great precious treasures’). 43. Contrast with the renderings of Nobilius (1588), ‘quam mille magni thesauri auri’, and Baduel (1557), ‘quam magni thesauri mille auri’. 44. Peters, Das Buch, p. 348.

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 17

in tradition as a whole is nearer to the Hebrew ‘treasur(i)es of delight / preciousness’45 than the ‘gold’ of the Greek is; μεγάλοι / ‘magni’ is an expansion (in comparison with the Hebrew), omitted in seven sources cited by Ziegler,46 and erased in Codex Metensis.47 The NV would have come close to the Hebrew sources had it omitted magni and replaced the singular mille with the plural milia, which would have better reflected the Hebrew (‫)אלפי‬48 and the Syriac (‫)ܐ̈ ܐ‬49 and probably also the Greek (χίλιοι). NV W BS C M 16a DR (K P N) Z R 13a NETS NV C M 16b DR (K P N) W BS Z R 13b NETS

‘bonae vitae numerus dierum’ ‘A good life hath its number of days’ ἀγαθῆς ζωῆς ἀριθμὸς ἡμερῶν ‘Of a good life there is a number of days’ (= Hbr.)50 ‘bonum autem nomen permanebit in aevum’ ‘but a good name shall continue for ever’ ‘bonum autem nomen51 permanebit in aevo’ καὶ ἀγαθὸν ὄνομα εἰς αἰῶνα διαμενεῖ ‘but a good name will endure forever’ (= Hbr.)52

The preference of Biblia sacra and Weber’s edition for the ablative construction (also noted in the apparatus of Garofalo, Biblia sacra [M]) appears

45. Thus Ms. B (margin): ‫ ;סומות חמדה‬Ms. B: ‫( אוצרות חכמה‬Strugnell’s claim, ‘Notes’, p. 113b, that ‫ חכמה‬is reflected in the Peshitta does not appear to be well-founded); Yadin, The Ben Sira scroll, Text, p. 20, proposes that the Masada Ms. read ‫;]שימות[ ׄח ׄמ ׄד ׄה‬ however, the Academy of the Hebrew Language print edition (p. 45) and microfiche version (p. 36) do not record either word, and Beentjes, The book of Ben Sira, p. 115, has only the final he of the second one. 46. Ziegler, Sapientia, p. 319. 47. Biblia sacra, p. 326 (which also signals the correspondence of pretiosi with the marginal text of Hbr. Ms. B); see also Skehan & Di Lella, The Wisdom, p. 469a: ‘one MS (Z*) has ‘thesauri pretiosi’, which supports Ms Bmg.’ 48. Strugnell’s suggestion, ‘Notes’, p. 113b, that ‫ גם‬be read before ‫מאלפי‬, ‘even more than thousands of ’, is not reflected in any edition consulted for this study. 49. The Peshitta follows this with ‘treasur(i)es of deceit’ (‫ ) ̈ ܐ ܕ ܐ‬and lacks vv. 16–24c (13–19c). 50. Masada Ms.: ‫‘ ]ט[וׄ בת חיׄ מספר ימים‬the goodness of life is the number of (its) days’; Ms. B: ‫ …‘ טובת חי ימי מספר‬is days of a (limited) number’; margin: ‫טוב חי מספר ימים‬, to be understood as Ms. M or as: ‘good is a life of a (substantial) number of days’. 51. Nobilius (1588): ‘et bonum nomen’. 52. Masada Ms.: ‫;וטוב ׄת ]שם ימי[ אין מספר‬ ׄ Ms. B: ‫( וטובת שם ימי אין מספר‬margin: ‫)וטוב שם‬.

18 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

to reflect an attempt at a more purist rection with intransitive verbs. Hence, although for this passage Biblia sacra provides just one source for in aevo in contrast to the numerous sources cited for the traditional reading, in aevum,53 Biblia sacra also refers to Sir 40:17, at the end of which the LXX has almost the same wording as it has here (εἰς τὸν αἰῶνα διαμενεῖ), and, again, Biblia sacra and Weber prefer in saeculo to the abundantly attested in saeculum (thus C and NV).54 In the two places in Sirach where all consulted editions agree on an accusative construction, in aevum / in aeternum, it is preceded by usque.55 However, such a distinction between accusative and ablative usage in this type of expression does not seem to be represented elsewhere in the NV (or in the Clementina or Weber’s critical edition),56 and, accordingly, the NV can hardly be faulted for retaining the traditional text here.57 The NV could have come closer to the wording of the LXX by rendering καὶ ἀγαθὸν as et bonum (thus Nobilius). However, the Vulgate’s bonum autem may be regarded as a contextual rendering (cf. NETS and KJV: ‘but […]’) and its retention by the NV is, accordingly, of little interpretative significance.58 NV 17a (W BS C M 18a) Melior est homo, qui abscondit stultitiam suam DR (K P N) ‘Better59 is the man that hideth his folly’ Z R 15a κρείσσων ἄνθρωπος ἀποκρύπτων τὴν μωρίαν αὐτοῦ

53. For which Weber’s edition, p. 1081, also lists four early manuscript sources. 54. See Biblia sacra, p. 141, 143, 323, 327; at ibid, p. 327, ‘in aevo’ is specified as a secondary reading in the ninth-century Codex Mesmianus (see Biblia sacra, p. 141, 143). The NV (like the traditional text) only uses the form aevo in ‘ab aevo’ at Sir 1:4 (which is also the only other place in which it occurs in Weber’s edition). 55. Sir 16:28 (NV 16:29): W; BS: ‘in aevum’; NV, C (which lacks usque): ‘in aeternum’; 24:46: W, BS, NV, C: ‘in aevum’. 56. Tob 13:1 (NV: 13:1): W, C: ‘Magnus es, Domine, in æternum’; NV: ‘Benedictus Deus vivens in aevum’, 12 (NV: 16): NV : ‘Et benedicti erunt omnes, qui timent te in aevum’ (W, C: ‘benedictique erunt qui aedificaverint te’); Bar 3:3: W, C: ‘et nos, peribimus in aevum?’; NV: ‘et nos pereuntes in aeternum’. Thiele, ‘Sirach’, p. 126, regards the accusative / ablative variation as only minor: ‘Nicht aufgenommen [ist] […] der Wechsel von Ablativ und Akkusativ von der Art wie etwa 44:16 in paradiso / in paradisum.’ 57. ‘In aevum’ is also found here in Nobilius (1588), and another accusative construction, ‘in perpetuum’, in Baduel (1557). 58. Ziegler, Sapientia, p. 319, offers no variant for καί (other than its omission in Ms. 797), nor Biblia sacra, p. 327, for autem. 59. Petisco: ‘Mas digno de estima’.

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 19

NETS

‘Better is a person who conceals his foolishness’ (= Hbr.)60 NV 17b (W BS C M 18b) quam homo, qui abscondit sapientiam suam DR (K P N) ‘than the man that hideth his wisdom’ Z R 15b ἢ ἄνθρωπος ἀποκρύπτων τὴν σοφίαν αὐτοῦ NETS ‘than a person who conceals his wisdom’ (= Hbr.)61

As the following table shows, the NV significantly reorders the text in this section: W BS C M 16a (Z R 13a) NV 16a W BS C M 16b (Z R 13b) NV 16b W BS C M 17a (Z R 14a) NV 18 W BS C M 17b (Z R 14b) NV 17c W BS C M 17c (Z R 14c) NV 17d W BS C M 18a (Z R 15a) NV 17a W BS C M 18b (Z R 15b) NV 17b W BS C M 19 (Z R 16a) NV 19.

It is generally agreed that the first line of 17 in the traditional Vulgate text, ‘Disciplinam in pace conservate filii’ (14a in Ziegler and Rahlfs: παιδείαν ἐν εἰρήνῃ συντηρήσατε, τέκνα), should be shifted to the beginning of 19 (Ziegler and Rahlfs: 16),62 in accordance with the Masada Ms. and Ms. B, and this is what has happened in the NV, where the stich quoted above comprises v. 18. Although this repositioning of 17a (14a) at the beginning of 19 (16) does not occur in Ziegler’s edition,63 it is found in Smend’s

60. Masada Ms.: ‫( ׄטוב איש מטמ]ן[ ׄאולתו‬Ms. B: ‫)מצפין‬. 61. Masada Ms.: ‫( ׄמאיש ׄמצפן חכמתו‬Ms. B: ‫ ;מצפין‬margin: ‫;)מאדון יטמין חכמתו‬ Strugnell, ‘Notes’, p. 110a, 113b (followed by the Academy of the Hebrew Language printed edition’s concordance, p. 152b, 264a), indicates that despite the orthography hif ’il forms are probably intended. 62. See Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 385; Skehan & Di Lella, The Wisdom, p. 476, 478. 63. The LXX’s reading of 17a (14a) (NV: 18), ‘Maintain instruction in peace, children’ (NETS), means that the line’s position in the text (according to the LXX) is not at all implausible, opening a section of the literary unit that is closed by ‘Therefore show respect for my judgment’ (NETS), rather than the two lines together representing the opening of the next section. The REB, NJB, TOB (French), NRSV, and Bibel 2000 (Swedish) are among modern scholarly versions that do not depart from Ziegler here.

20 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

commentary and translation,64 and, for example, in the 1978 Einheitsübersetzung:65 14 Verborgene Weisheit und versteckter Schatz, was nützen sie beide? 15 Besser ist einer, der seine Torheit verbirgt, als einer, der seine Weisheit verbirgt. 16 Hört, Söhne, die Lehre von der Scham, lernt, was Scham ist nach meinem Urteil. […]66

The NV, on the other hand, is exactly represented by the 2004 Biblia de Navarra: 17 Mas vale el hombre que esconde su necedad que quien esconde su sabiduría. Pero sabiduría escondida y tesoro invisible ¿de qué sirven ambos?

64. See most obviously Smend, Die Weisheit, Deutsche Uebersetzung, p. 73, where the LXX-based verse-numbering is presented as 14b, 15, 14a, 16. 65. ‘The translation work lasted from 1962 to 1974, after which the translation was tried in practice [and] then reworked from 1975 to 1978. In 1978, the final edition was accepted by the German Bishops’ Conference.’ (http://en.wikipedia.org/wiki/Einheitsübersetzung) Work on the Einheitsübersetzung was, therefore, largely contemporaneous with work on the NV, which began at the end of 1965 (see Nova Vulgata, Praefatio ad lectorem, p. 9: ‘Die 29 mensis Novembris anno 1965 praedictus Summus Pontifex Paulus VI Pontificiam Commissionem pro Nova Vulgata Bibliorum editione instituit’) and was first published in full in 1979. 66. In the last two lines (here 16a–b), i.e. in the repositioned line, 17a (14a), and the line that now immediately follows it, 19a (16a), the Einheitsübersetzung adopts the readings from the Hebrew witnesses (as does Smend, Die Weisheit, Deutsche Uebersetzung, p. 73 – ‘Höret die Lehre von der Scham, ihr Söhne und schämt euch, wie ich es bestimme’ – and Peters, Das Buch, p. 349: ‘Vernehmet, Kinder, den Unterricht über die Schamhaftigkeit, und seid schamhaft nach meiner Regel!’). Ziegler’s edition only reflects the Hebrew in the second line (v. 16a in Ziegler). Although the NV (like the Biblia de Navarra translation provided below) follows the Hebrew (and not Ziegler) for its positioning of these two lines, it appears to follow Ziegler for their wording, which means that the Hebrew is reflected, indirectly, via Ziegler, only in the second line (v. 19 in the NV and the Biblia de Navarra); see the sets of comments below on NV vv. 18 and 19. The NAB and the 1955 Confraternity Bible also employ the Hebrew form of both lines of v. 14a–b (so numbered in both editions): ‘My children, heed my instruction about shame; judge of disgrace only according to my rules’. In Skehan & Di Lella, The Wisdom, p. 476, Di Lella, in his revision of Skehan’s earlier translation, omits the second ‘my’: ‘listen to instruction about shame’.

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 21

18 Hijos, guardad en paz la instrucción. 19 Así pues, respetad mis juicios:67

As can easily be seen here, the NV not only correctly repositions 17a (14a) – which becomes 18 in the NV and the Biblia de Navarra and 16a in the Einheitsübersetzung – but also reverses the order of 17 (14) b–c and 18 (15) a–b, i.e. NV (and Biblia de Navarra) 17a–b = W BS C M 18a–b + 17b–c (Z, R, and Einheitsübersetzung: 15a–b + 14b–c). Such a reordering of lines has no precedent in any source consulted and were it justified one would expect to find the same order of elements at 20:32–33 (30–31), where very similar contents are found. Although, then, the repositioning of 17a (14a) (NV 18) is clearly based ultimately on the Hebrew sources, the internal reordering of the four preceding lines (in the NV) and the absence from v. 18 (NV) of either of the Hebrew-based readings68 suggest that the NV’s access to the Hebrew was at best indirect and incomplete. Moreover, it may also be argued that the principles set out for NV Sirach recommend the omission of these four lines altogether (as in the NAB):69 ‘cum duplicationes quaedam evidentes repetitiones aliorum versiculorum vel pericoparum evasissent, ipsae simpliciter delerentur’.70 NV 17c DR (K N)

‘Sapientia enim abscondita et thesaurus invisibilis’ ‘for wisdom that is hid, and a treasure that is not seen’71

67. The same ordering of verses is found in Chernyavsky, Біблія, p. 796b: 17 Лепшы той чалавек, які хавае сваё глупства (‘Better is the person who hides their folly’) чым той чалавек, які хавае сваю мудрасць (‘than the person who hides their wisdom’). Мудрасць бо скрытая і скарб схаваны (‘For wisdom concealed and treasure hidden’), якая з іх абаіх карысць (‘What from either of them is proﬁt’)? 18 Захавайце, дзеці, павучэнне ў супакоі (‘Keep, children, instruction in peace’); 19 аднак шануйце тое, што я вам скажу (‘but observe that which I will tell you’). (In the ﬁnal clause, the Clementina appears to have found its way past all the checks!) 68. See n. 66, above, as well as the comments on v. 18, below. 69. The NAB positions NV 18 (Ziegler and Rahlfs: 14a) immediately before 19–20 (NV; Ziegler and Rahlfs: 16a–c) by omitting 17a–d (NV; Ziegler and Rahlfs: 14b–c, 15a–b) as a mistaken repetition of 20:32–33 (NV; Ziegler and Rahlfs: 20:30–31); cf. the footnote in the 2002 Vatican website edition of the NAB. In Skehan & Di Lella, The Wisdom, p. 476, the two lines are restored, yielding a sequence of lines identical, at least in this section of text, to that of the Einheitsübersetzung. 70. Nova Vulgata, Praenotanda, p. 18–19. 71. Knox, The Old Testament: ‘Wisdom hidden, I told you, is wasted, is treasure that never sees the light of day’.

22 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 Z R 14b NETS W BS 17b C M 17b

John Francis Elwolde

σοφία δὲ κεκρυμμένη καὶ θησαυρὸς ἀφανής (= Z R 20:30a) ‘but hidden wisdom and invisible treasure’ ‘sapientia enim abscondita et thesaurus occultus’ ‘sapientia enim abscondita et thesaurus invisus’

Ziegler offers no variants for θησαυρὸς ἀφανής. Had the NV followed the reading of Weber and Biblia sacra,72 which is also cited in the apparatus of Garofalo, Biblia sacra (M), the NV would have come closer to the Hebrew.73 All three Latin variants constitute acceptable renderings of ἀφανής, but in view of the fact that all five Latin editions consulted render exactly the same Greek phrase as ‘thesaurus invisus’ in a parallel passage at 20:32 (30), and also employ ‘invisus’ at 11:4, there seems no clear reason for the NV to have chosen its particular variant here. Omission of enim would also have brought the NV closer to the Hebrew (which lacks any conjunction);74 on the other hand, adjustment of enim to autem, as in Nobilius (1588), would have brought the NV closer to the LXX; the oversight here is comparable to that of the NV’s retention of verumtamen at 19 (16a).75

72. The Biblia sacra reading (ibid., p. 327), ‘occultus’, which was also the choice of Nobilius, is found in a correction to the ninth-century Codex Metensis (Z), an eighth-century fragment from St. Gallen (m), and a rabbinic citation (Rab.) by Hugo of St. Caro (Hug.). For the closeness of Z to the LXX, see Biblia sacra, p. xix. 73. Masada Ms.: ‫]ח[כמה טמונה ושימה מסתרת‬ ׄ (Ms. B margin: ‫ ;וסימה‬Ms. B: ‫ואוצר‬ ‫)מוסת‬. The form ‫מסותרת‬, found in Beentjes, The book of Ben Sira, p. 115, and the Accordance edition, follows Yadin, The Ben Sira scroll, Text, p. 19, but was corrected by Strugnell, ‘Notes’, p. 113b (see also Qimron, ‘Notes’, p. 228); the correct reading is incorporated in the Academy of the Hebrew Language editions: print, p. 46; microfiche, p. 36. In the parallel at 20:32 (30), the Peshitta has: ‫ܐ‬ ‫ܐܕ‬ ‫ܬܐ ܘ‬ ‫ܐ‬ . 74. Without knowledge of the Hebrew sources, Baduel (1557) also dispenses with the conjunction. 75. Ziegler, Sapientia, p. 319, indicates that γάρ is found for δέ in Ms. 443 – which is reflected in various Latin sources, according to Biblia sacra, p. 327 – and that the particle is removed altogether by a later corrector of Sinaiticus, is not found in a number of Lucianic mss. or Ms. 429, and is not reflected in the Sahidic or the Hebrew. According to Ziegler, Sapientia, p. 220, and Biblia sacra, p. 232, no particle is found in the parallel line at 20:30[32]a in Latin or Greek sources, with the exception of Ms. 358 and Athanasius, where γάρ is present.

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 23

NV 17d (W BS C M 17c) ‘quae utilitas in utrisque?’ (= NV W BS C M 20:32b [30b]) DR (N) ‘what profit is there in them both?’ Z R 14c τίς ὠφέλεια ἐν ἀμφοτέροις (= Z R 30b) NETS ‘what profit is in either?’ (= Hbr.; Peshitta 20:32 [30])76 NV 18 (W BS C M 17a) ‘Disciplinam in pace conservate, filii’ DR (N) ‘My children, keep discipline in peace’77 Z R 14a παιδείαν ἐν εἰρήνῃ συντηρήσατε, τέκνα NETS ‘Maintain instruction in peace, children’

Although the NV ’s placement of the line here is consistent with that of the Hebrew sources (the Masada Ms. and Ms. B), the NV reflects Ziegler’s wording of the line, despite two significant differences from the Hebrew, neither of which is alluded to in the apparatus of Ziegler’s edition or of Biblia sacra. For the positioning of the line, as v. 18 in the NV as against v. 17a in other editions of the Vulgate and v. 14a in the LXX, and also the representation of the Hebrew text of the line in translations other than the NV, see the preceding comments, and associated notes, on v. 17a–b (NV; W BS C: 18a–b, Z R: 15a–b). The Masada Ms. and Ms. B read here ‫מוסר בשת שמעו בנים‬. No significantly better explanation of ἐν εἰρήνῃ / ‘in pace’ of the grandson or another tradent appears to be available other than that the final taw of ‫‘ בּ ֶֹשׁת‬shame’ was misread as lamed-waw, ‘in peace’, i.e. ‫( ְבּ ָשׁלוּ‬cf. Ps 30:7),78 or that only the first two letters appeared, as an abbreviation, ‫בש׳‬,79 which was interpreted as, perhaps, ‫‘ ִבּ ְשׁת ֹק‬in keeping silent’, ‫‘ ְבּ ֶשׁ ֶתק‬in silence’, or ‫‘ ְבּ ָשֹׁלם‬in peace’. The following word in the Hebrew text was also misheard, misread, or had al76. Masada Ms. and Ms. B margin: ‫מה תעלה בשתיהם‬. Despite the evidence of the form ‫ תועלה‬in the main text of Ms. B, Strugnell, ‘Notes’, p. 113b, argues plausibly on orthographical grounds that the underlying vocalized form in the Masada Ms. is not ‫תּוֹﬠ ָלה‬ ֵ (as the Academy of the Hebrew Language printed edition, p. 304b, indicates) but rather ‫תּ ָﬠ ָלה‬, ְ which the LXX interprets as ὠφέλεια in the two places that ‫ ְתּ ָﬠ ָלה‬is found in the Hebrew Bible: Jer 30:13 (LXX 37:13) (Vulgate: ‘utilitas’); 46:11 (LXX: 26:11); the same LXX equivalent is found for ‫ תעלה‬at Sir 30:23 (Ms. B), and, of course, at 41:14c. At Sir 20:32b (LXX and Peshitta: 20:30b), Hebrew Ms. C has a third morphological variant, ‫תּוֹﬠ ֶלת‬ ֶ (Peshitta: ‫;ܗ ܐ‬ LXX: ὠφέλεια; Vulgate [all editions]: ‘utilitas’). 77. Knox: ‘My sons, here is wholesome teaching’; Petisco: ‘Hijos, conservad en la paz los buenos documentos que os doy’. The 1836 edition has ‘[…] paz ó prosperidad […]’. 78. Thus Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 385. A related possibility is that the taw was read as lamed-yod, ‫( ַבּ ֶשּׁ ִלי‬2Sam. 3:27). 79. As suggested by Peters, Das Buch, p. 350.

24 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

ready wrongly appeared in the grandson’s Hebrew text as ‫שמרו‬, rather than ‫שמעו‬. Having introduced a change in line order that brings it closer to the order found in the Hebrew mss., it is surprising that the NV does not also offer an emendation of the Latin text (from ‘instruction in peace, keep’ to ‘instruction concerning shame, hear’), which would also have marked a shift of topic, providing a literary motive (and not just a textual one) for the NV’s repositioning of v. 17a (Ziegler and Rahlfs: 14a) as v. 18. NV 19 N Z 16a NETS W BS C M DR (K P) R 16a

‘verumtamen reveremini iudicium meum’ ‘Así pues, respetad mis juicios’ Τοιγαροῦν ἐντράπητε ἐπὶ τῷ κρίματί μου ‘Therefore show respect for my judgment’ (= Hbr.) ‘verumtamen reveremini in his quae procedunt de ore meo’ ‘Wherefore have a shame of these things I am now going to speak of’ Τοιγαροῦν ἐντράπητε ἐπὶ τῷ ρήματί μου 80

The NV’s incorporation of this Hebrew-based reading, which has no basis in the Greek or Latin manuscript traditions but is included in Ziegler’s edition of the LXX,81 not only demonstrates the NV’s reliance on Ziegler for this verse but also throws into relief the NV’s failure to access the Hebrew sources for the preceding line (in the NV), where, as has already been seen, neither Ziegler nor the NV reflects two significant Hebrew variants. The 1588 rendering of Nobilius, ‘Igitur revereamini in verbo meo’,82 literally ‘Therefore, may you fear my word’, more accurately represents the LXX’s

80. Cf. KJV (16a): ‘Therefore be shamefaced according to my word.’ 81. Ziegler, Sapientia, p. 319, citing Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 385–386, where this emendation was proposed on the basis of Ms. B: ‫( והכלמו על משפטי‬margin: ‫)משפטו‬. For the first word, the Masada Ms. reads ׄ‫]וה[כ ׄל ׄמו‬, ׄ according to Strugnell, ‘Notes’, p. 113b; Yadin, The Ben Sira scroll, Text, p. 20, and Accordance: ׄ‫]והכ[ל ׄמו‬ ׄ ; the Academy of the Hebrew Language editions (print: p. 46; microfiche: p. 36) have ׄ‫;]והכ[למו‬ ׄ Beentjes, The book of Ben Sira, p. 115: ‫[ו‬.]‫[ל‬...]). 82. The rendering here might well be based on that found in the notes to Claude Baduel’s 1557 translation, ‘Igitur vereamini in verbo meo’, which Baduel renders in his translation as such by ‘Quamobrem verba mea reveremini’. Baduel offers vereamini as an alternative translation of another subjunctive locution, Pudeat vos ‘Shame on you’, at the beginning of 21 (17), where, again, the Vulgate (like the NV) uses an imperative: Erubescite.

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 25

opening conjunction, which the NV could have followed, in place of verumtamen (‘rather’).83 The introductory waw in the Hebrew – ‫והכלמו על משפטי‬ (Ms. B)84 (‘and humble yourself in accordance with my judgement’) – may be interpreted in either way.85 NV C M 20a DR W BS Z R 16b NETS

‘non est enim bonum omnem reverentiam observare’ ‘For it is not good to keep all shamefacedness’86 ‘non est enim bonum omnem inreverentiam observare’ οὐ γάρ ἐστιν πᾶσαν αἰσχύνην διαφυλάξαι καλόν ‘for it is not good to guard against every shame’ (= Hbr.)87

The manuscript evidence for inreverentia (or irreventia) – a form also noted in the apparatus of Garofalo, Biblia sacra (M) – is not especially strong88 and even though at first sight it might appear to be a closer lexical equivalent to αἰσχύνη (and ‫ )בּ ֶֹשׁת‬than reverentia, Nobilius (1588) maintains reverentia.89 The regular rendering of αἰσχύνη in Sirach (and else-

83. Howard, Liber Ecclesiasticus, p. 103, renders verumtamen as ‘but’: ‘But let us sum up what I have delivered’. Accordance indicates that all the eleven instances of τοιγαροῦν in Rahlfs’s edition of the LXX are rendered in the NETS as ‘therefore’ or as ‘then’, in the same sense. In contrast, the NV and the Vulgate regularly employ verumtamen to render the contrastive or adversative particle πλήν ‘but; rather’ in the New Testament, just as they do at Sir 29:11 (LXX: 29:8): Πλὴν ἐπὶ ταπεινῷ μακροθύμησον / ‘Verumtamen super humilem longanimis esto’. 84. Masada Ms.: ׄ‫;]והכ[ל ׄמו‬ ׄ Ms. B margin: ‫משפטו‬. 85. Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 385, regards the Greek form as a mere ‘Flickwort’ to underline the relationship of the words that follow with those that immediately precede. 86. Cf. Biblia de Navarra: ‘no es bueno avergonzarse por cualquier cosa’; Petisco: ‘que no de todo es bueno avergonzarse’; Knox: ‘It is ill done to be abashed on every occasion’. Chernyavsky, Біблія, p. 796b, more closely reﬂects the formal structure of the NV here than the Biblia de Navarra does: бо нядобра ўсякі страх берагчы (‘for it is not good to nurture every fear’). 87. As Di Lella points out, in Skehan & Di Lella, The Wisdom, p. 478, the LXX’s verb corresponds here more with that of Hebrew Ms. B, ‫( לא כל בשת נאה לשמר‬Ms. C: ‫לא כל בושת‬ ‫)נאה לשמור‬, than with the one found in the Masada Ms.: ‫לא כל בשת נאוה לבוש‬. 88. Biblia sacra, p. 327, indicates that inreverentia is found exclusively in two eighthcentury sources: in fragments from the Abbey of St. Gallen and as a correction in Codex Londiniensis. 89. Baduel (1557) has verecundia ‘modesty’ here.

26 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

where) is confusio; in contrast, irreverantia renders ἀναίδεια ‘shamelessness, impudence’ elsewhere in Sirach,90 and would not be completely out of place here. However, reverentia meaning ‘modesty’, which appears to offer the most appropriate sense here, is also found in the NV and in other consulted editions of the Vulgate at 32:9 (lacking in the LXX between 35:8 and 35:9): ‘Audi tacens, et pro reverentia accedet tibi bona gratia’ (‘Hear in silence, and for thy reverence good grace shall come to thee’, Douai-Rheims). The overall intended meaning of the line is probably in fact the same whether inreverentia or reverentia is used, due to the ambiguity of observare: ‘to accept every lack of respect’ (inreverentia) is broadly equivalent to ‘to show every respect’ (reverentia), that is to say, if one is always to show respect to everybody else it implies in principle the possibility of having to accept disrespect to oneself. In any case, the NV’s retention of the traditional text appears to be appropriate on both interpretative and textual grounds and it is not clear that inreverentiam represents a reading closer to the form of the Greek and the Hebrew. NV 20b N Z R 16c NETS W BS C M DR (K)

‘et non omnis pudor probatus’ ‘ni todo pudor es igualmente91 aprobado’ (= Hbr.) καὶ οὐ πάντα πᾶσιν ἐν πίστει εὐδοκιμεῖται ‘and not everything will be92 approved by all with confidence’ ‘et non omnia omnibus bene placent93 in fide’ ‘and all things do not please all men in opinion’

90. 25:29; 26:14 (LXX: 25:22; 26:11). In the first passage, both relevant terms occur together: ὀργὴ καὶ ἀναίδεια καὶ αἰσχύνη / ‘ira et irreverentia et confusio’. Inreverantia is also found in the traditional text and the critical editions at 27:15b (LXX: 14b), where the NV follows the LXX (Ziegler and Rahlfs) with rixa for μάχη. 91. The ‘igualmente’ here would seem to reflect influence from omnibus in earlier traditions. Again, Chernyavsky, Біблія, p. 796b, is more accurate: ды не ўсякі сорам – добры (‘and not all shame is good’). 92. The KJV’s ‘neither is it altogether approved in every thing’ better represents the tense, but appears to have read καὶ οὐ πᾶσιν ἐν παντὶ εὐδοκιμεῖται; however, Ziegler, Sapientia, p. 319, offers no source text that omits πάντα. For ἐν παντὶ, see n. 97, below. 93. W: ‘beneplacent’; the 1588 rendering of Nobilius has simply ‘placent’: ‘[…] in fide placent’. The form of text with separate bene might lie behind Petisco’s rendering: ‘ni todas las cosas bien hechas agradan a todos’.

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 27

Here, strikingly, the NV follows all three Hebrew witnesses94 with ‫ולא כל‬ ‫‘ הכלם נבחר‬Nor is every kind of abashment approved’95 and thus effectively abandons both the LXX and the Vulgate. In view of inconsistencies in the NV’s use of the Hebrew witnesses, the immediate source of the NV’s rendering here might be Skehan’s translation in the Confraternity Bible (and the NAB).96 In any case, blind reliance on Smend (whose work on the different versions of Sirach informs Ziegler’s edition of LXX Sirach) is clearly discounted, as Smend believed that ‫ באמת‬was to be found in the grandson’s Hebrew Vorlage here, as it is at the close of 42:1c (Rahlfs: 41:27a) and 42:8c, and lay behind ἐν πίστει / ‘in fide’.97 NV C M 21a W BS DR (K N) Z R 17a NETS

‘Erubescite a patre et a matre de fornicatione’ ‘erubescite matrem et patrem de fornicatione’ ‘Be ashamed of fornication98 before father and mother’ αἰσχύνεσθε ἀπὸ πατρὸς καὶ μητρὸς περὶ πορνείας ‘Be ashamed before father and mother, of sexual immorality’

Biblia sacra gives only one source for the reading ‘matrem et patrem’, also found in the apparatus of Garofalo, Biblia sacra (M), as compared with the commonly-found readings patrem et matrem, a matre et (a) patre, and a patre et (a) matre, this last structure being the one found in the NV and the traditional text, which here (despite the repeated preposition)99 adequately reflects

94. The Masada Ms. and Mss. B and C. 95. Yadin, The Ben Sira scroll, Translation, p. 41. 96. Both editions have at 41:14d ‘nor is it always the proper thing to blush’; cf. Di Lella, in Skehan & Di Lella, The Wisdom, p. 476, ‘nor is every kind of abashment to be approved’, and in the 2011 NABRE (41:16b), ‘nor is every kind of disgrace to be recognized’; Einheitsübersetzung (41:16b): ‘nicht jedes Schamempﬁnden ist empfehlenswert’. 97. See Smend, Die Weisheit, Hebraeischer Text, p. 42; Kommentar, p. 386. Despite a general reliance on Smend, Ziegler, Sapientia, p. 319, notes that the Hebrew, like Ms. 534, lacks an equivalent to ἐν πίστει, which might be a corruption of ἐν παντὶ (see Peters, Das Buch, p. 350), found in some sources (see, e.g., the KJV rendering in n. 92, above); for the use of ἐν παντὶ without a following noun, cf. 4Macc. 8:3 (NETS: ‘in every way’). Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 386, suggests that πᾶσιν reﬂects a misunderstanding of ‫הכלם‬, perhaps as ‫‘ ְבּ ֻכ ָלּם‬by all (of them)’. 98. Petisco: ‘deshonestidad’. 99. Also found in Greek minuscule Ms. 404, the Syrohexapla, and the Ethiopic (see Ziegler, Sapientia, p. 319).

28 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

the Greek, as Biblia sacra itself indicates.100 The preference for an accusative structure (‘erubescite matrem’) in Weber and Biblia sacra over the ablative (‘erubescite a […] matre’) of the traditional text is, presumably, a matter of Latin purism,101 albeit with no clear textual or interpretative justification, and the reversal of elements is even less understandable. On this occasion, then, the NV’s retention of the traditional text is justified by proximity to the Greek and Hebrew antecedents. Nonetheless, the NV would have come even closer to the Greek (and Hebrew) text had it adopted the rendering of Nobilius (1588): ‘a patre et matre’102 (i.e. without repetition of a). The LXX (like the Vulgate) differs from the Hebrew in the number of the initial imperative at the beginning: ‫בוש מאב ואם על פחז‬.103 The plural is also found (in the Hebrew, too) in the immediately preceding verses: συντηρήσατε, ἐντράπητε (18 [NV] / 17a [other editions] / 14a [Ziegler, Rahlfs], 19 [NV and other editions] / 16a [Ziegler, Rahlfs]); however, the contrasting sequence at 42:1e (Ziegler) / 42:1a (Rahlfs) – Μὴ περὶ τούτων αἰσχυνθῇς / ‫אך על אלה‬ ‫ – אל תבוש‬suggests that the singular should have been used here – 21a (17a) –104 just as it is in the intervening verses: παροικεῖς, μὴ ἐπιστῇς, μὴ ὀνείδιζε, ἔσῃ μὴ […] αἰσχυνθῇς, μὴ λάβῃς, ἔσῃ (19a, 22b, d, 42:1c, e, f, 8c [Ziegler] / 19b, 24b, 25b, 27a; 42:1a, b, 8c [Rahlfs]). The Hebrew singular imperative

100. See Biblia sacra, p. 327. ‘Matrem et patrem’ is attested in a secondary reading in the eighth-century Codex Maurdramni, ‘patrem et matrem’ in the ninth- to tenth-century Codices Cavensis, Toletanus, and Matritensis. 101. However, in the next line the accusative is also attested just once, in a secondary reading of the ninth-century Ms. Tegernseensis (Y) (Biblia sacra, p. 327), and has not been incorporated into Weber’s edition or Biblia sacra. 102. Similarly Baduel (1577): ‘coram patre aut matre’. 103. Thus the Masada Ms. and the margin of Ms. B; the main text of Ms. B has ‫אל זנות‬. It is not clear whether ‫ זנות‬is an inner-Hebrew exegeticizing specification of ‫‘ פחז‬indiscipline’ (Yadin, The Ben Sira scroll, Translation, p. 41: ‘wantonness’) or a retroversion from πορνεία, which would, in that case, reflect interpretation of ‫ פחז‬by the grandson or a later tradent. For ‫פחז‬, Yadin, The Ben Sira scroll, Text, p. 20, compares Gen 49:4, ‫ית ִמ ְשׁ ְכּ ֵבי‬ ָ ‫ַפּ ַחז ַכּ ַמּיִ ם ]…[ ָﬠ ִל‬ ‫אָביָך‬ ִ (ἐξύβρισας ὡς ὕδωρ […] / ‘effusus es sicut aqua […]’ (NV: ‘ebulliens sicut aqua […]); Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 386, notes Sir 19:2: ‫( יין ונשים ׄיפ ׄחי֯ זו לב‬Ms. C) (οἶνος καὶ γυναῖκες ἀποστήσουσιν συνετούς). 104. Thus Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 386. Neither Yadin, The Ben Sira scroll, Text, p. 20, nor Peters, Das Buch, p. 350, offers any comment on this matter, although Peters (ibid., p. 349) translates in the singular (i.e. according to the Hebrew): ‘Schäme dich’. The same Hebrew-based rendering is employed by Sauer, Jesus Sirach, p. 285 (again, with no comment, ibid., p. 286), and the Einheitsübersetzung.

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 29

appears to be reflected in αἰσχύνου of Antonius Melissa but not in Greek or Latin biblical mss.105 NV C M 21b W BS DR (K P N) Z R 17b NETS

‘et a praesidente et a potente de mendacio’ ‘et a praesidente et potente de mendacio’ ‘and of a lie before a governor and a man in power’ καὶ ἀπὸ ἡγουμένου καὶ δυνάστου περὶ ψεύδους ‘and before leader and dynast, of falsehood’

The Greek represents one of the extant Hebrew traditions well.106 Although Biblia sacra offers no sources for omission of the second a (noted as well in the apparatus of Garofalo, Biblia sacra [M]), this omission reflects the form of the Greek (and the Hebrew) and is, accordingly, also found in Nobilius (1588);107 in contrast, the NV’s retention of the traditional text, with a second a, which is abundantly attested in the manuscript tradition but not reflected outside the Vulgate,108 could be justified on grounds of consistency of structure across the literary unit and specifically with the preceding line.109

105. See Ziegler, Sapientia, p. 319. The use of the infinitive αἰσχύνεσθαι in Alexandrinus, Ephraemi, Venetus, minuscule Ms. 443 and elsewhere was perhaps influenced by another infinitive, διαφυλάξαι / observare, in 20a (16b). The usage is apparently mirrored in the correction erubescere in Codex Bovinensis (ΨD) (Biblia sacra, p. 327), which might yield the following sense: ‘[…] not everything is to all genuinely pleasing, (such as) to blush before mother and father on account of fornication […]’. Nobilius (1588), as expected, follows the Vulgate (and the LXX) here and at 42:1e (Rahlfs: 42:1a), although correctly omits omnibus in conformity with the LXX; Baduel (1557) has ‘Pudeat vos’ at 21a (17a) and ‘ne des locum pudori’ at 42:1e (Rahlfs: 42:1a). 106. Masada Ms. and Ms. B margin: ‫מנשיא ושר על ׄכ ׄח ׄש‬. The main text of Ms. B reads ‫מנשיא יושב אל כחש‬, ‘before an enthroned prince (be ashamed) about falsehood’. Both Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 386, and Peters, Das Buch, p. 350, understand a judicial context here. Despite the regular appearance of two parallel terms in each of the six lines of which this line is the second, the use of a single term (‘enthroned prince’) rather than two terms (‘prince and governor’) is defendable in the light of the use of another single term (‘the place you live’) in the next group of three lines (23b / Ziegler: 19a / Rahlfs: 19b). 107. Similarly Baduel (1577): coram vero principe ac potestatem gerente. 108. See Biblia sacra, p. 327; Ziegler, Sapientia, p. 319, which cites only Ms. 613 and the Vulgate. 109. However, the order of this line, 21b (17b), and the following one, 22a (18a) – which is the same in the Greek, Hebrew, and Latin traditions – is changed in Skehan’s translations in both the 1955 (and 1961) Confraternity Bible and the 1970 NAB: ‘[…] before master and mistress, of falsehood; before prince and ruler, of flattery’ (vv. 15b–16a). This was

30 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 NV C M 22a W BS DR (K P N) Z R 18a NETS

John Francis Elwolde

‘a principe et a iudice de delicto’ ‘a principe et iudice de delicto’ ‘Of an offence before a prince,110 and a judge’ ἀπὸ κριτοῦ καὶ ἄρχοντος περὶ πλημμελείας ‘before judge and magistrate, of error’

Although Ziegler offers no evidence for the repetition of ἀπό, Biblia sacra lists a series of mss. that include a second a (as in the NV).111 The NV has not followed the critical editions or the apparatus of Garofalo, Biblia sacra (M), in their approximation to the LXX in this respect, nor has it adjusted to the LXX’s word order; both adjustments are, however, clearly represented by Nobilius (1588): ‘A iudice et principe’.112 Although the Hebrew sources support the LXX, Biblia sacra, and Weber in not repeating the preposition, the Hebrew text differs significantly from the Greek (and Latin, including the NV) with regard both to the people before whom shame should be felt and to the shameful object or activity. In Ms. B and the Masada Ms., the line begins with ‫‘ מאדון וגברת‬before lord and lady’.113 This combination effectively creates an ‘envelope’ structure with another gender-based pairing, ‘father and mother’ (‫)אב ואם‬, two lines

presumably in order to place the ﬁrst line here in even more obvious parallelism with the gender-based contrast in the immediately preceding line (v. 15a): ‘Before father and mother be ashamed of immorality’. The traditional order is restored, though, in Skehan & Di Lella, The Wisdom, p. 476, reproduced in the 2011 NABRE (Di Lella): ‘[…] before prince and ruler, of falsehood; Before master and mistress, of deceit […]’ (vv. 17b–18a). For the literary and rhetorical structure of the three lines referred to here and the following three lines as well, see below, on 22a (18a). 110. Knox: ‘magistrate’; Biblia de Navarra: ‘magistrado’. 111. See Biblia sacra, p. 327; Ziegler, Sapientia, p. 319. 112. Similarly Baduel (1577): ‘coram iudice et magistratu’. 113. Masada Ms.: [‫;וגבר]ת‬ ׄ cf. Yadin, The Ben Sira scroll, Translation, p. 41: ‘Of a master and mistr[ess]; NAB, NABRE: ‘before master and mistress’; Smend, Die Weisheit, Deutsche Uebersetzung, p. 73: ‘vor dem Herrn und der Gebieterin’; Peters, Das Buch, p. 349: ‘vor dem Herrn und der Herrin’; Sauer, Jesus Sirach, p. 285: ‘vor einem Herrn oder einer Herrin’. Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 386, claims: ‘‫ ]…[ מאדון וגברת‬bezieht sich auf die heidnischen Könige und Königinnen, in deren Dienst die jüdischen Aristokraten in Aegypten und vielleicht auch in Syrien standen. Wegen ‫ גברת‬möchte man an Pagendienst am Hofe denken (vgl. 23, 14).’ Cf. ibid., Kommentar, p. 208–209, on 23:14, where reference to ‘father and mother’ is made in the context of sitting in council among ‘μεγιστᾶνης = heidnische Könige’.

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 31

before, 21a (17a), with ‘ruler and prince’ (‫ )נשיא ושר‬in the middle: 21b, (17b). These three lines in conjunction appear to represent a ‘vertical’ relationship of responsibility towards one’s social superiors and are complemented by the next three lines, which reflect one’s ‘horizontal’ relationship towards other members of society: congregation and people (‫)עדה ועם‬, 22b, (18b); associate and neighbour (‫)שותף ורע‬, 23a (18c [Ziegler]; 19a [Rahlfs]); the place where you live (‫)מקום תגור‬, 23b (19a [Ziegler]; 19b [Rahlfs]).114 In the Greek it appears that ‫ אָדוֹן‬was interpreted as ‘judge’ rather than as ‘lord’,115 or, alternatively, that ‫ מאדון‬was read as ‫ ֵמאדוּן‬or ‫‘ ֵמדוּן‬from judgement’116 or as ‫‘ ִמ ַדּיָּ ן‬from a judge’,117 with ‫ גְּ ֶב ֶרת‬then interpreted to yield a suitable parallel, namely, it would seem, ‘als Würdebezeichnung durch das Femininum’.118 It is possible, additionally, that the interpretation of ‫ אָדוֹן‬as ‘judge’ rather than ‘lord’ was influenced by understanding of ‫ עדה‬in the next line – 22b (18b) – in a legal sense, ‘court’, corresponding to the same meaning elsewhere in Sirach.119 The final word in the Hebrew line, specifying the shameful object or action, varies between the Masada Ms., ‫‘ קשר‬intrigue’,120 and Ms. B, ‫‘ שקר‬a lie’.121 Although there is a tenuous connection between the LXX’s πλημμέλεια and the Masada reading,122 it is clear that in the vast majority of cases πλημμέλεια does not express either deceit or intrigue but rather sin (and offering for sin).123 There is, moreover, little convincing evidence to support Smend’s 114. For further discussion, see Elwolde, ‘ «Congregation» and «Assembly»’, p. 92-95. 115. Cf., e.g., Jastrow, Dictionary, p. 16a. 116. Cf. Job 19:29. 117. See Peters, Das Buch, p. 350; Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 386. 118. Thus Peters, Das Buch, p. 350, comparing the LXX’s interpretation of ‫ ק ֶֹה ֶלת‬as ὁ Ἐκκλησιαστής ‘the Ecclesiast’ (NETS). 119. At 7:7 and 42:11, the context appears to indicate an informal court at the city gates; at 4:7 and 7:14, reference is rather to a ‘governing council’; 46:14 alludes to Samuel’s role as ‘judge’. 120. Thus Yadin, The Ben Sira scroll, Translation, p. 41; similarly, Sauer, Jesus Sirach, p. 285: ‘wegen einer Verschwörung’. 121. Cf. NAB: ‘of falsehood’; NABRE: ‘of deceit’; Smend, Die Weisheit, Deutsche Uebersetzung, p. 73, and Peters, Das Buch, p. 349: ‘der Untreue’; Einheitsübersetzung: ‘des Betrugs’. 122. Thus Yadin, The Ben Sira scroll, Text, p. 20, without oﬀering any supporting evidence, which might, however, be sought in the LXX equivalent of ‫ ֶק ֶשׁר‬at 2Kgs 17:4: ‫וַ יִּ ְמ ָצא‬ ‫הוֹשׁ ַע ֶק ֶשׁר‬ ֵ ‫ ֶֽמ ֶלְך־אַשּׁוּר ְבּ‬/ καὶ εὗρεν βασιλεὺς Ἀσσυρίων ἐν τῷ Ωσηε ἀδικίαν. 123. Examples include ‫ כלם השחיתו‬/ πάντες πλημμέλειαν ἐπλημμέλησαν / ‘omnes

32 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

claim that the Hebrew author simply ‘gebraucht wie LXX das Wort in recht schlimmer Bedeutung’.124 Against this background, it appears that the grandson or a later Greek tradent interpreted the combination in such a way as to bring it into a closer conceptual relationship with the immediately following line (‫)מעדה ועם על פשע‬, generating thereby a judicial context (see the end of the last paragraph), and then selected a shameful object or deed that closely paralleled the one in that following line: ‫ פשע‬/ ἀνομία / ‘iniquitas’ (and, indeed, in the one after that as well: ‫ מעל‬/ ἀδικία / ‘iniustitia’). In this process, the relationship of 22a (18a) with 21a (17a) – based on a gender contrast in each line – was lost, as was the relationship between the two sets of three lines in the Hebrew. As to whether ‫ קשר‬or ‫ שקר‬is the more original reading, it seems more plausible that each of the first three lines specified a characteristic relationship towards each of three different pairs of superiors and a characteristic shameful action that should be avoided in this relationship. It is prima facie unlikely, therefore, that before one’s ‘lord and lady’ the specified fault would broadly coincide with the one mentioned in the preceding line; in contrast, it is quite plausible that a copyist, distracted by the end parallelism in the preceding line, would see in ‫ קשר‬a mistake for ‫ שקר‬and, accordingly, ‘correct’ it.125

peccatum commiserunt’ (Sir 49:4 [5]); ‫]סו[ר ֯מעו֯ ל‬ ֯ / ἀπόστησον πλημμέλειαν / ‘averte a delicto’ (38:10); ‫ מעל ע ֹשק‬/ πλημμελὴς ἡ ἀδικία / ‘execrabilis omnis iniquitas’ (NV: ‘[…] vexatio’) (10:7); ‫מוֹתי ִמ ְמָּך ל ֹא־נִ ְכ ָֽחדוּ‬ ַ ‫אַשׁ‬ ְ ְ‫ ו‬/ καὶ αἱ πλημμέλειαί μου ἀπὸ σοῦ οὐκ ἐκρύβησαν / ‘et delicta mea a te non sunt abscondita’ (Ps 69[68]:6b); ‫ ִמ ְת ַה ֵלְּך ַבּ ֲא ָשׁ ָמיו‬/ διαπορευομένων ἐν πλημμελείαις αὐτῶν / ‘perambulantium in delictis suis’ (Ps 68[67]:22b); ‫ל־אַשׁ ַמת‬ ְ ‫הוֹסיף ַﬠ‬ ִ ‫ְל‬ ‫ יִ ְשׂ ָר ֵאל‬/ τοῦ προσθεῖναι ἐπὶ πλημμέλειαν Ισραηλ / ‘ut adderetis super delictum Israel’ (Ezra 10:10b). 124. Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 386, who cites the three texts from Sirach in the preceding note as well as a fourth one – reflected in the Peshitta but not extant in the Hebrew – which does indeed offer some support to the idea that at 22a (18a) the Vorlage of the grandson or a later tradent had ‫שקר‬: ‫ܬܕܓ ܒ‬ ‫‘( ܕ ܐ‬that she might not act deceitfully ݁ against you’) / εἰς σὲ πλημμελήσῃ / ‘si te neglexerit’ (Sir 26:11 [14]). Of possible relevance here is the variant ψεύδους in Ms. 358, which, however, Ziegler, Sapientia, p. 319, regards as simply due to interference from the preceding line, not a reflection of the Hebrew. 125. In so doing, that Hebrew tradent also created an additional parallelism between lines 2 and 3 of the first set of three lines, now each ending in ‘deceit’, and lines 1 and 2 of the following set of three lines, each ending in ‘sin’.

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 33

Independently of the NV’s failure at the beginning of the line to adjust the Clementina – ‘a principe et a iudice’ – either towards the LXX – ‘a iudice et principe’ (thus Nobilius [1588]) – or towards the Hebrew – *‘a domino et domina’ / *‘a principe et principissa’ – the NV could (also) have adjusted the end of the line towards this more probable original form in Hebrew, ‫על קשר‬, for example, *‘ de coniuratione’.126 NV W BS C M 22b DR (P N) Z R 18b NETS

a synagoga et plebe de iniquitate ‘of iniquity before a congregation and127 a people’128 καὶ ἀπὸ συναγωγῆς καὶ λαοῦ περὶ ἀνομίας ‘and before a gathering and people, of lawlessness’

The fact that the NV does not repeat the preposition a(b) before plebe, or before amico in the following line,129 runs counter to the suggestion made in preceding sets of comments that such repetition reflects the NV’s desire to maintain consistency through this section of text. Rather, the NV appears simply to have followed the traditional text without looking at Biblia sacra, Ziegler, or the Hebrew. The LXX adequately represents both Hebrew witnesses here – ‫מעדה ועם‬ ‫( על פשע‬Masada Ms. and Ms. B) – with the exception of the opening καί. The lack of a corresponding et in the NV results, therefore, in the NV’s being even closer than the LXX to the Hebrew.130 NV W BS C M 23a DR (K P N) Z 18c (R 19a) NETS

‘a socio et amico de iniustitia’ ‘Of injustice before a companion131 and friend’ ἀπὸ κοινωνοῦ καὶ φίλου περὶ ἀδικίας ‘before partner and friend, of injustice’ (= Hbr.)132

126. See the end of 2Kgs 11:14, etc. The parallel at 2Chr 23:13 has ‘insidiae’ in the traditional text, corrected to ‘coniuratio’ in the NV. 127. Petisco needlessly adds a ‘delante’ here (but not, for example, in the next line). 128. Knox: ‘assembly of the people’. 129. There is no evidence of such repetition in either line in Biblia sacra, p. 327, or in Ziegler, Sapientia, p. 319. 130. There is, in fact, only limited support for an introductory conjunction in Greek and Latin traditions; see Biblia sacra, p. 327; Ziegler, Sapientia, p. 319–320. Nobilius (1588), based on Vaticanus, does not have et either; similarly, Baduel (1557): ‘coram coetu et populo’. 131. Knox: ‘partner’. 132. Masada Ms.: ‫ ;משותף ורע על מעל‬Ms. B: ‫( – ] ו[רע על מעל‬marginal readings for the blank space are ‫ ממקום‬and ‫)משותף‬. The Hebrew oﬀers no support for the clause-initial

34 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 NV C M 23b W BS DR (N) Z 19aA (R 19bA) NETS

John Francis Elwolde

‘et de loco, in quo habitas’ ‘de loco in quo habitas’ ‘and in regard to the place where thou dwellest’133 καὶ ἀπὸ τόπου, οὗ παροικεῖς ‘and before a place where you sojourn’ (= Hbr.)

The NV’s retention of the initial et of the traditional text – despite the evidence of the critical editions and the apparatus of Garofalo, Biblia sacra (M) – is supported by the Greek, and neither Ziegler’s edition nor Biblia sacra offers any evidence for omission of καί or et134 (the Hebrew equivalent of which is lacking in the Masada Ms. but present in Ms. B).135 Having said that, it seems unlikely that the editors of the NV looked closely at the Greek here, in view of the NV’s non-adjustment of the preposition de to a, as in Nobilius (1588), even though such a change would have had support in the manuscript tradition and would better have matched ἀπό in this line136 and the rendering of ἀπό by a(b) in the preceding lines. NV, M137 24aA C W, BS139

‘et de loco, in quo habitas, 24 de furto, de veritate Dei et testamento’ ‘Et de loco in quo habitas, 24 De furto, de veritate Dei, et testamento’138 ‘de loco in quo habitas 24 de furto de veritate Dei et testamento’

καί of Codex Cavensis (C) and minuscule Ms. 542, also reflected in the Sahidic (see Ziegler, Sapientia, p. 320). 133. Knox: ‘or [that] thy neighbour [should find thee] a thief ’; Petisco: ‘y del hurto delante de la gente donde mores’. 134. See Biblia sacra, p. 327; Ziegler, Sapientia, p. 320. 135. Masada Ms.: ‫ ;ממקום תגור‬Ms. B: ‫וממקום‬. 136. Both points are referred to in Biblia sacra, p. 327, citing Legionensis, Hubertianus, and a secondary reading in Carafianus, for a rather than de. De loco is, however, found twice elsewhere in Sirach (46:14; 49:12) and very often throughout the rest of the Vulgate, whereas a loco is only attested in Weber’s edition at Gen 13:14, Deut 21:2, and Jdt 7:3. 137. In Garofalo, Biblia sacra (M), only the comma at the end of each line is included. 138. The layout in Nobilius (1588) is similar. However, Baduel (1557) has ‘coram socio atque amico, injuriae’ as v. 23 and ‘& furti, in loco quem incolis : itemque coram Dei veritate […]’ as v. 24. 139. No punctuation is found in either edition.

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

N (DR K P) Z 19aB (R 19bB) NETS

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 35

‘[…] del robo;’140 […] περὶ κλοπῆς ‘[…] of theft’ (= Hbr.)141

This is the only example in the portion of text covered in this study of the NV’s failure to follow Garofalo, Biblia sacra (M), albeit only in a matter of layout. The issue here concerns the grammatical and logical positioning of the clause de furto and the corresponding layout of verses. In a rare case of disagreement between Biblia sacra and Weber, on the one hand, and between Garofalo, Biblia sacra (M) and the edition of Colunga & Turrado (C), on the other, Biblia sacra and Garofalo provide a better reflection of the LXX in the editions of Ziegler and Rahlfs, while maintaining the traditional versenumbering of the Clementina. The NV’s layout – like that of Weber – is less helpful to the reader and less obviously reflective of the LXX, even though it is clear that de furto must go with what precedes it rather than with what fol-

140. Knox and Petisco give their renderings within v. 23 (see there) rather than at the beginning of v. 24. Chernyavsky, Біблія, p. 796b, has пакражы (‘of theft’) at the beginning of v. 24. 141. Masada Ms.: ‫‘ ׄע]ל[ יד‬of sleight of hand’ (Yadin, The Ben Sira scroll, Translation, p. 42) appears at the end of a line (Yadin, ibid, Plate 3, Text, 20: ‘‫ יד‬is clearly written’). Yadin, ibid., Text, p. 20, notes that the imagery of the thieving hand is also found at 42:6. Strugnell, ‘Notes’, p. 113b, claims ‘there is one trace too many’ for ‘hand’, but ‘can make no [alternative] suggestion’, even though ‘Yadin’s reading and awkward translation are at least doubtful’; similarly, Qimron, ‘Notes’, p. 228, where traces of a narrow letter before ‫ יד‬are noted; however, ‘The original text is still unclear’; Yadin’s reading is accepted by both Academy of the Hebrew Language editions (print: p. 46; microﬁche: p. 37), but Beentjes, The book of Ben Sira, p. 116, reads simply: ‫[יד‬..]. For Ms. B, ‫וממקום תגור על זר‬, the rendering of Smend, Die Weisheit, Deutsche Uebersetzung, p. 73, ‘und vor dem Orte, wo du Schutzbürger bist, des Hochmuts’, appears to go back to a marginal reading ‫‘ זד‬impudence’ (as against ‫[‘ זר‬something] strange’ in the main text) on the basis of πλοκῆς ‘(concerning) deceit’, for κλοπῆς, in Sinaiticus (see Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 386). However, the last word of the marginal text is now read as ‫ ;יד‬see Yadin, The Ben Sira scroll, Text, p. 20; Beentjes, The book of Ben Sira, p. 72, the Academy of the Hebrew Language print edition, p. 46: ‫ונגיד על יד‬. Smend’s interpretation of ‫ ונגיד‬as ‘wo du Schutzbürger bist’ is possible but that of Segal, Sefer Ben Sira, p. 281, ‘be ashamed before the inhabitants of the place and its ruler’ (my translation), seems easier. The reading ‫( ונגיר‬for ‫ )ונגיד‬is found in Beentjes, The book of Ben Sira, p. 72, and the electronic Accordance edition. Skehan’s rendering ‘of hostility toward the people where you settle’ in the Confraternity Bible – presumably based on interpretation of ‫ יד‬as contracted from ‫‘ נְ שׂא־יָ ד‬raising of hand’ – was changed to ‘of theft from […]’ in the NAB.

36 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

lows.142 This is, then, a further example of the NV’s failure to adapt fully to the LXX, even when, as here, such adaptation is already provided by the NV’s stated base text, that is to say, Garofalo, Biblia sacra (M). NV W BS C M 24aB DR Z 19b (R 20a) NETS

‘de veritate Dei et testamento’ ‘and143 of the truth of God, and the covenant’ ἀπὸ ἀληθείας θεοῦ καὶ διαθήκης ‘before divine truth and covenant’144

The NV fails to adjust de, found in the other editions, to a(b), in keeping with the usual rendering of ἀπό in this section, in contrast to Nobilius (1588).145 Smend was in no doubt, on the basis of his reading of Hebrew Ms. B, ‫‘( מׄשׄ]נות א[לה וברית‬from changing [‫]מ ַשּׁנּוֹת‬ ִ an oath and a covenant’),146 that the LXX represents a corruption or misreading of the first Hebrew word as ‘from truth’ (‫)מ ֱא ֶמת‬ ֵ 147 and a subsequent misunderstanding of the second

142. The 1590 Sixtina (p. 628a) has here ‘[…] & de loco, in quo habitas. De furto, de veritate Dei, & testamento […]’, ‘De furto’ beginning v. 19. In the copy of the Sixtina consulted in the British Library, London, on Saturday 19 July 2014, the printed full stop had been changed in ink to a comma, and the comma after furto to a colon, indicating a major division within a verse; in the margin are written the words ‘vor dem nachbar, des diebstal’ [sic]. 143. The initial ‘and’ of Douai-Rheims appears to reflect a non-Lucianic form of the Greek text; according to Ziegler, Sapientia, p. 320 (and Biblia sacra, p. 327), καί is absent only from the Lucianic recension – for which Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 386, specifies the well-known Ms. 248, as well as Ms. 70: ‘Cod. Monac. Gr. 551 (olim Augustanus), nach eigener Collation’ (ibid., Vorrede, x) – and from all Latin traditions. As Ziegler, Sapientia, p. 320, indicates, the absence of the initial conjunction is supported by the Hebrew as well. Douai-Rheims was perhaps influenced by Nobilius (1588) (based on Vaticanus): ‘et a veritate Dei et testamenti’. 144. Benjamin Wright’s rendering in the NETS leaves open the ambiguity in the Greek as to whether διαθήκης is parallel to θεοῦ and, therefore, dependent on ἀληθείας, or directly dependent on ἀπό. The latter interpretation is reflected in the NV and all four other cited editions, with the ablative ‘et testamento’, as well as the 1557 translation by Claude Baduel, with ‘pactoque’. However, Nobilius (1588) has ‘testamenti’. 145. The reading of Nobilius is also supported by Codex Carafianus; see Biblia sacra, p. 142, 327. 146. Smend, Die Weisheit, Hebräischer Text, p. 42; the Accordance edition has here [––] ‫אלה וברית‬, ֯ the Academy of the Hebrew Language’s printed edition, p. 46, ‫… ]א[לה וברית‬, and Beentjes, The book of Ben Sira, p. 72, ‫]………[לה וברית‬. ֯ 147. However, Yadin, The Ben Sira scroll, Text, p. 21, follows Segal, Sefer Ben Sira, p. 281, in viewing the Greek as based on a Hebrew text that had (or was misread, or was interpreted in context, as) ‫( משכח‬Segal) / ‫( לשכח‬Yadin) ‘(be ashamed of ) forgetting / to

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 37

word as ‫ֹלהּ‬ ַ ‫‘ ֱא‬God’, the Hebrew being better represented by the Syriac, ‫ܗ̈ܒ ܐ ܘ ̈ܐ‬ ‫‘ ܕ ܒ‬for it cancels the gifts and the covenants’.148 However, Ziegler offers no restoration of the Greek text on the basis of the Hebrew or the Syriac. The NV does not reflect the Hebrew either, even though the commission had at hand the additional evidence of the Masada Ms., ‫מהפ ׄר‬ ׄ ‫‘ אלה וברית‬Of breaking an oath or covenant’,149 which is compatible with Ms. B and the Syriac and provides a further example of something about which one should be ashamed, fitting reasonably well with what precedes and what follows,150 in contrast to the LXX, where ἀπό expresses the person, or in this forget’, followed by a later inner-Greek corruption of λήθης ‘(of ) forgetfulness’ to ἀληθείας, a proposal that goes back to Grotius according to Peters, Das Buch, p. 351 (also Ziegler, Sapientia, p. 320); cf. the Swedish Bibel 2000: ‘och för att glömma Gud och förbundet’. Ziegler, Sapientia, p. 320, lists two other early suggested emendations of ἀληθείας: ἀπειθείας ‘(of ) disobedience’ and ἀθεσίας ‘(of ) unsteadiness’. Derivation of ἀληθείας from either λήθης or ἀθεσίας is also accepted by Peters, Das Buch, p. 351. 148. See Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 386; also Peters, Das Buch, p. 351 (for ‫ ָא ָלה‬and ‫ֹלהּ‬ ַ ‫)א‬. ֱ Yadin, The Ben Sira scroll, Text, p. 21, follows Segal, Sefer Ben Sira, p. 281, in seeing the Peshitta’s text here as deriving from the Hebrew, with ‫ ܗ̈ܒ ܐ‬an inner-Syriac error for ‫‘ ̈ ܐ‬oaths’. 149. Yadin, The Ben Sira scroll, Translation, p. 42. The Masada text is followed here by, e.g., the REB: ‘Be ashamed of breach of oath or contract’; by the NRSV and the NABRE: ‘Be ashamed of breaking an oath or agreement’; and, even more accurately, by the Einheitsübersetzung: ‘(Schäme dich,) Eid und Vertrag zu verletzen’. Skehan had ‘and of breaking an oath or agreement’ in the Confraternity Bible (without the evidence of the Masada Ms.) and also in the NAB. 150. The NAB apparently reorders the Greek in accordance with the evidence of the Masada Ms.: see Yadin, The Ben Sira scroll, Text, p. 21, on col. 3, line 24 and also line 25: ‘The verse order is […] as in MS. B’; and on col. 4, lines 1–2: ‘The ﬁrst verse is badly mutilated in B text [and] the next two verses were telescoped into one’; Skehan & Di Lella, The Wisdom, p. 478: ‘19–22. The order of the cola […] comes from M; the numbering, from G, which has jumbled the order’. The reordering provides the NAB with a more coherent pairing of shameful activities: ‘[17] Before friend and companion, of disloyalty, and of breaking an oath or agreement. [18] Be ashamed of theft from the people where you settle, and of stretching out your elbow when you dine’. Curiously, this same reordering is also found in the 1955 (1961) Confraternity Bible, well before the publication of Yadin’s study in 1965: ‘before friend […] agreement. Be ashamed of hostility toward the people […] and of conﬂict with him who pitches his tent beside you’ (apparently interpreting ‫ מטה‬as contracted from ‫מ ֵטה א ֶֹהל‬, ַ ‫ֵא ֶציל‬ as an adverb, ‘alongside’, and ‫ ֶל ֶחם‬as ‘battle’); however, the much later NABRE (2011) restores the order found in the LXX and Ms. B: ‘[18c] Before associate and friend, of disloyalty, [19] and in the place where you settle, of theft. Be ashamed of breaking an oath or a covenant, and of stretching your elbow at dinner’.

38 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

case phenomenon, before which one should feel shame, without specifying the shameful action underlying this sensation.151 This, then, is a clear example of how the NV has failed to go beyond (or, as it were, behind) Ziegler’s edition either in re-examining the sources that Ziegler himself refers to (here, Ms. B) or those that he did not employ for this passage (the Peshitta) or that were not available to him (the Masada Ms.).152 Instead of offering a rendering such as *ab irritum faciendo iuramentum et pactum,153 the NV has simply reproduced a contextually difficult Greek reading, without making use of a text-critically superior Hebrew alternative. NV 24b N W BS C M DR Z 19c (R 20b) NETS

‘de impositione cubiti super mensam’ ‘de poner los codos sobre la mesa de comer’ ‘de discubitu in panibus’ ‘of leaning with thy elbow over meat’154 καὶ ἀπὸ πήξεως ἀγκῶνος ἐπ᾽ ἄρτοις ‘and before planting an elbow for bread’

The NV appears here to represent a purely translational change, intended to clarify what is meant by the Latin (and Greek), but not reflecting any

151. Note in this regard the NABRE rendering cited at the end of the previous note and also the NJB’s ‘Before the truth and covenant of God, be ashamed of leaning elbows on the table’, which sounds particularly odd (there is, however, good Greek and Latin manuscript support for the NJB’s omission of the LXX’s introductory καὶ in the second half; see n. 158, below); other versions expand the beginning of this diﬃcult line (in Greek and Latin) and sometimes make other changes as well, e.g., Chernyavsky, Біблія, p. 796b, перад праўдай Бога і прымірэннем (‘before God’s truth and [before] reconciliation’); Biblia de Navarra, ‘de faltar a la verdad de Dios y a la alianza’; Knox: ‘… concerning the faithfulness of God, and his covenant …’ (the ellipses are marked in the text itself ); Petisco appears to regard the sequence ‘de veritate Dei et testamento’ as a deﬁnition of the lapses previously stated – ‘cosas todas contra la verdad de Dios, y la ley santa’ – and, accordingly, adds an imperative before the words that follow, ‘de impositione cubiti’: ‘Avergüénzate de comer con los codos encima del pan’. 152. Ziegler, Sapientia, appeared too early to make use of Yadin, The Ben Sira scroll (1965). 153. Cf. in particular Ezek 16:59: ‫‘ ָבּזִ ית ָא ָלה ְל ָה ֵפר ְבּ ִרית‬despexisti juramentum, ut irritum faceres pactum’. 154. Knox: ‘concerning thy sitting over meat’; Petisco: ‘Avergüénzate de comer con los codos encima del pan, o sobre la mesa’.

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 39

Greek or Latin textual variation or the extant Hebrew sources.155 At first sight super for in would seem a better equivalent of ἐπί (and ‫ ;)על‬although Nobilius (1588) does not make this change.156 More generally, it is far from certain that ‘from placing (one’s) elbows on the table’ is an improvement on ‘de discubitu in panibus’ (‘from reclining [at table] during meals’).157 The NV does not reflect the opening conjunction present in the LXX in the editions of Rahlfs and Ziegler but absent from many mss.158 NV 24c N W BS C M DR Z 19d (R 21a) NETS

‘et a despectione dati et accepti’ ‘de despreciar el intercambio de presentes’159 ‘et ab offuscatione dati et accepti’ ‘and of deceit in giving and taking’160 ἀπὸ σκορακισμοῦ λήμψεως καὶ δόσεως ‘before damning in receiving and giving’

For this line, Nobilius (1588) correctly omits the initial et and reorders the two participles: ‘ab obfuscatione accepti et dati’.161 The initial et in all five 155. Thus, for example, ‘table’ is not included in any of the variants listed in Ziegler, Sapientia, p. 320, or Biblia sacra, p. 328. The Masada Ms. has ‫וממט ׄה אציל על לחם‬ ׄ (Ms. B lacks the opening waw); Strugnell, ‘Notes’, p. 113b, suggests that as the verbal form here is, as the Hebrew text currently stands, ‘parallel to [an] infinitive’, it is ‘perhaps an Aramaising qal infinitive’, rather than, as accepted, by the Academy of the Hebrew Language’s print edition concordance, p. 218a, and Accordance, a hif ’il participle. 156. The rendering ‘a fixione cubiti in panibus’ of Nobilius had earlier appeared in the notes to Baduel’s 1557 translation (with ‘fictione’), Baduel himself rendering as ‘cubito inniti panibus’. At 40:30 (LXX: 40:29), the NV, like the traditional (and critical) text, has ‘vir respiciens in mensam alienam’ (Ms. B: ‫ ;איש משגיח על שלחן זר‬LXX: ἀνὴρ βλέπων εἰς τράπεζαν ἀλλοτρίαν). 157. It is possible that ‘dich beim Gastmahl auf den Ellbogen zu legen’ of Smend, Die Weisheit, Deutsche Uebersetzung, p. 73, or, alternatively, Skehan’s ‘of stretching out your elbow when you dine’ (NAB; see n. 150, above) lies in the background here. 158. See Ziegler, Sapientia, p. 320, and the first apparatus to Biblia sacra, p. 328. An equivalent of καί is also missing in Nobilius, although Vaticanus is not specified in Ziegler’s list and καί is present in Brenton’s edition. For the situation in the Hebrew witnesses, see n. 155, above. 159. Knox’s ‘Ashamed be thou of belittling the gift received’ has, presumably, been influenced (at least indirectly) by the majority LXX tradition; cf. KJV: ‘and of scorning to give and take.’ 160. Petisco: ‘y de tener embrollado el libro de cargo y data’. 161. In the notes to his translation Baduel (1557) suggests: ‘[…] acceptionis et dationis’.

40 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

consulted editions of the Vulgate has support in the Greek tradition,162 although – assuming that simple oversight was not the cause – the reason for its retention in the NV might here have to do with the fact that it introduces the closing phrase of a verse (as in vv. 20, 21, 25, 28) or of a thematic sequence (as in 23b, where et is removed by the critical editions). The order at the end of the line in the Latin tradition (and the NV) happens to correspond slightly more to the extant Hebrew evidence than to most of the Greek witnesses,163 as both Ziegler’s edition and the first apparatus to the Biblia sacra indicate.164 However, the Hebrew does not have an introductory conjunction, and so justification of the NV’s failure to make the two simple changes found in Nobilius remains difficult. More striking than the NV’s apparent oversight in these two matters is its replacement of the hapax (in Accordance’s version of Weber’s edition and also of the traditional text) offuscatio ‘concealment’ – perhaps reflecting the variant σκορπισμός ‘scattering’ in a group of four minuscules165 – with despectio ‘disdain’, which – despite the lack of supporting evidence in Biblia sacra – is an evidently more obvious and transparent rendering of σκορακισμός ‘contempt’ and comes close to the renderings offered by Baduel (1557): vituperatio (vituperium) and opprobrium.

162. As indicated in Biblia sacra, p. 328, and Ziegler, Sapientia, p. 320. 163. The Masada Ms. has here ‫]ע[ מתת שאלה‬ ׄ ׄ‫‘ ממנ‬Of withholding the granting of a request’ (Yadin, The Ben Sira scroll, Translation, p. 42). Strugnell, ‘Notes’, p. 114a, suggests that traces of the ‘ayin are visible, but the Academy of the Hebrew Language editions maintain Yadin’s text here, and Beentjes, The book of Ben Sira, p. 116, oﬀers neither the ‘ayin nor the preceding nun. The reading is supported by the margin of Ms. B, the main text being damaged at this point. The dominant Greek tradition appears to have placed the ‘giving’ (‫ )מתת‬after the ‘taking’, or ‘requesting (to take)’ (‫)שאלה‬, as indicated in the ﬁrst apparatus to Biblia sacra, p. 328; cf. Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 387, and Ziegler, Sapientia, p. 320, for Greek witnesses to the order of the Latin, which is, as Ziegler (ibid.) notes, also found at 42:7. The Peshitta – which lacks nearly all the text between 41:15 (12) and 42:9 – reverses the order of this line and the following one, and places a lengthy explanatory link between them: ‫̇ܐ‬ ‫ܐ‬ ‫ܐ ܕ ̇ܒ ܐ‬ ‫ܗ̇ܘ ܗܘ ܓ ܙܐ ܪܒܐ ܐ ܐ ܕ‬ ‫ܘ‬ ‫ܕ ܐ ܒ‬ ‫̇ܐ‬ ‫ܐ ܐ‬ ‫ܐ ܕ ̇ܒ ܐ‬ ‫‘ ܓ‬jeder, welchen sie grüssen, und er schweigt, der ist ein grosser Räuber. Den Gruss, das du ihm gibst, gibt er dir nicht zurück. Das Pfand, das du ihm gibst, wie sollte er dir das zurückgeben?’ (Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 387). 164. Ziegler, Sapientia, p. 320; Biblia sacra, p. 328. 165. As indicated by Ziegler, Sapientia, p. 320.

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 41

In the light of all three of the NV’s made and unmade changes, it is fairly easy to see the NV’s revision procedure. Of the Vulgate’s three differences from the LXX, only one was seen, correctly, as of interpretative significance, and was, accordingly, changed. The other two were left unchanged. Against the background of the Vulgate’s relationship to the LXX, all three decisions may be regarded as judicious. However, the traditional Latin text actually offers a closer match to the Hebrew than that provided by the Greek in two significant aspects. (1) With regard to the initial verbal noun / infinitive, whereas obfuscatio ‘concealing’ may be regarded as a natural semantic specification of ‫ ְמנ ַֹע‬in the more general sense of ‘withholding’ – for the NV here note ‘Qui abscondit frumenta, maledicetur in populis’ for ‫ מ ֹנֵ ַע ֭ ָבּר יִ ְקּ ֻבהוּ ְלאוֹם‬at Prov 11:26 – the LXX’s σκορακισμός ‘scorning’ would represent a semantic extension of a much more acute kind, and might, moreover, be based on a confusion of ‫‘ ִל ְמנ ַֹע‬to withhold’ with ‫‘ ְל ָמ ֵאן‬to refuse’.166 (2) With regard to the word order at the end, it is clear that the Latin dati et accepti (‘giving and receiving’) reflects (ultimately) the Hebrew ‫‘( מתת שאלה‬giving of a request’) more closely than the LXX’s λήμψεως καὶ δόσεως, where ‘taking’ precedes ‘giving’, and support for the Latin order would seem to be found at 42:7c (LXX: 42:7b): ‘datum vero et acceptum omne describe’ / καὶ δόσις καὶ λῆμψις, πάντα ἐν γραφῇ.167 166. Such confusion about the form and/or meaning of the Hebrew verb does not appear to have been evident to Smend, who renders ‘die erbetene Gabe zu verweigern’ (Die Weisheit, Deutsche Uebersetzung, p. 73; also Peters, Das Buch, p. 349) and claims that the Greek translator ‘verstand […] ‫ ]…[ ממנוע‬gegen den Zusammenhang von der Verweigerung der Annahme (statt des Gebens)’ (Die Weisheit, Kommentar, p. 387); cf. Peters, Das Buch, p. 351: ‘In V. 19 IV ruht Gr auf der schiefen Beziehung von ‫נוֹע‬ ַ ‫ ְמ‬auf die Verweigerung der Annahme der Gabe (Sm[end])’. 167. Ziegler, Sapientia, p. 27, comments: ‘Manche Umstellungen stimmen mit H überein’. However, at 42:7c (LXX: 42:7b) the extant Hebrew texts display uncertainty over the word order; while the main text of Ms. B has ‫ומתת ולקח הכל בכתב‬, which corresponds perfectly with the Greek (and, apart from the introductory conjunction, also the Latin), the margin has ‫ושואה ותתה‬, where the order is reversed (with ‫‘ נשׂא‬raise, take’ for ‫)לקח‬, and this order is also found in the Masada Ms., ‫ו[מתת הכל בכתכ‬ ׄ ‫( ש]ואה‬without the introductory conjunction). The presence of ‫ שואה‬in the margin of Ms. B at 42:7c (LXX: 42:7b) led Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 387, to suggest that at 41:24c (Z: 19d; R: 21a) the grandson confused ‫‘ שאלה‬request’ with ‫ שואה‬and added a καί, leading to the present text of the LXX. Peters, Das Buch, p. 351, suggests the confusion arose, or was compounded, because of the presence of ‫ ׄמשאל שלום‬two stichs later (in the Masada Ms.).

42 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

In consequence, the NV has missed an opportunity, as it were, to bypass the LXX and to represent the Hebrew that ultimately underlies the LXX reading: *ab obfuscatione dationem petitionis.168 Moreover, by making its one adjustment to the LXX, the NV has, while rendering the LXX considerably more accurately in a matter of substance, drawn even further away from the Hebrew text on which the LXX is clearly based. NV W BS C M 25a DR (K P N) Z 20a (R 21b) NETS

‘a salutantibus de silentio’ ‘Of silence before them that salute thee’ καὶ ἀπὸ ἀσπαζομένων περὶ σιωπῆς ‘and before people who greet, of silence’

The LXX here matches the Hebrew as represented by the Masada Ms., ‫החריש‬ ׄ ‫‘( ׄמשאל שלום‬Of being silent towards him that greeteth’).169 The Biblia sacra lists no evidence for an initial et here and the NV does not add it,170 despite its appearance in most Greek witnesses.171 More significantly, the NV makes no attempt to adjust the order of the section of text in which this line occurs to the order evidenced by both extant Hebrew witnesses, in which the line is interchanged with the one that comes after the following one in Greek (Z: 21a; R: 22b) and Latin (M, C, BS, W:

168. Other, more literal and better-established renderings of ‫ ִמ ְמּנ ַֹע‬include ‘a privatione’ – cf. Gen 30:2, ‘qui privavit te fructu ventris tui’ for ‫י־ב ֶטן‬ ֽ ָ ‫ר־מנַ ע ִמ ֵמְּך ְפּ ִר‬ ָ ‫א ֶשׁ‬, ֲ and Num 24:11, ‘sed Dominus privavit te honore disposito’ for ‫ – וְ ִהנֵּ ה ְמנָ ֲﬠָך י׳ ִמ ָכּבוֹד‬and ‘a prohibitione’: cf. Ezek 31:15, ‘et prohibui flumina eius’ for ‫יה‬ ָ ‫רוֹת‬ ֶ ‫וָ ֶא ְמנַ ע נַ ֲה‬, and Amos 4:7, ‘prohibui a vobis imbrem’ for ‫ת־הגֶּ ֶשׁם‬ ַ ‫מנַ ְﬠ ִתּי ִמ ֶכּם ֶא‬. ָ Biblia sacra, p. 328, notes the variants ‘suffocatione’ and ‘effusione’. 169. Yadin, The Ben Sira scroll, Translation, p. 42. However, Strugnell, ‘Notes’, p. 114a, interprets the line quite differently: ‘and of saying ‘how do you do’ to a deaf-mute’, which Strugnell characterizes as ‘a reprehensible form of mockery’, with ‫ חריש‬representing a variant of ‫ח ֵרשׁ‬. ֵ The main text of Ms. B, ‫ו֯ ]משא[ל שלום מהחריש‬, is difficult to understand; the Ms. B margin has ‫‘ משאל שלום התחרישו‬of the one who greets (you), his being silenced’. For the Peshitta’s expansion and placement of this line, see n. 163, above. 170. Nobilius (1588) does insert an ‘et’, also found in the notes to the translation by Baduel (1557), which begins the line with ‘deinde’. 171. Despite Ziegler’s indication in Sapientia, p. 320, that the Latin and the Hebrew both lack the conjunction, the Hebrew evidence from the three attested readings is mixed; see n. 169, above. Moreover, although the introductory waw in Ms. B is not registered in the Academy of the Hebrew Language editions or in Beentjes, The book of Ben Sira, p. 72, Strugnell, ‘Notes’, p. 114a, claimed that there is an introductory waw in the Masada text (‫ )וׄ ׄמשאל‬and this is confirmed by Qimron, ‘Notes’, p. 228.

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 43

22b). Accordingly, the order of the text in the LXX (NETS) is as follows: ‘[A] [Z: 19d, R: 21a] before damning in receiving and giving [B] [Z: 20a, R: 21b] and before people who greet, of silence, [C] [Z: 20b, R: 22a] before a look at a female escort [D] [Z: 21a, R: 22b] and before turning away from the face of a relative, [E] [Z: 21b, R: 23a] before taking away a portion and a gift [F] [Z: 21c, R: 23b] and before ogling a married woman’. However, in the Masada Ms. the order is A [Col. 3, line 24a: ‫ממנ]ע[ מתת‬ ‫]שאלה‬, D [Col. 3, line 24b: ‫]ומהשיב את פני שארך‬, E [Col. 3, line 25a: ‫מחשות‬ ‫]מחלקת מנה‬, B [Col. 3, line 25b: ‫]משאל שלום החריש‬, F [Col. 4, line 1a: [‫]מהביט א]ל אשת איש‬, C [Col. 4, line 1b: ‫]ומהתבונן אל זרה‬, which, inter alia, sets in parallel the two references to lust.172 Ms. B also has this order but lacks the last item (Masada Ms.: ‫ )ומהתבונן אל זרה‬and the following line as well. The NAB (1970) makes concessions to the Hebrew, reordering as ‘[A] [19a] of refusing to give when asked, [E] [19b] of defrauding another of his appointed share, [B] [20a] Of failing to return a greeting, [D] [20b] and of rebuffing a friend; [C] [21a] Of gazing at a married woman, [F] [21b] and of entertaining thoughts about another’s wife […]’.173 In this way, the NAB places each of the two lines relating to, respectively, financial, social, and sexual misconduct alongside one another. However, the NABRE (2011) restores the Masada Ms. structure here and elsewhere in the chapter: ‘[A] [19d] of refusing to give when asked, [D] [21a] of rebuffing your own relatives; [E] [21b] Of defrauding another of his appointed share, [B] [20a] of failing to return a greeting; [F] [21c] Of gazing at a man’s wife, [C] [20b] of entertaining thoughts about another woman’.174 Long before the discovery of the Masada Ms., Smend had organized the text in almost exactly the same way: A, D, E, B, C, F;175 similarly, Peters: A,

172. Strugnell, ‘Notes’, p. 114a, argues that the Masada Ms. ordering of the Hebrew verbs in the last two items is matched by the Greek but that the order of the complements is reversed. 173. The 1955 Confraternity Bible is identical to the NAB in the ﬁrst four elements here, but conﬂates the last two, C and F: ‘of lusting after another’s wife’. 174. This is very close to Di Lella’s earlier translation (and structure) in Skehan & Di Lella, The Wisdom, p. 476. 175. Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 387; Deutsche Uebersetzung, p. 73: ‘die erbetene Gabe zu verweigern, den Volksgenossen abzuweisen, die Verteilung von Portionen einzustellen, gegen den, der dich grüsst, zu schweigen,

44 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

D, E, B, F, omitting, like the Confraternity Bible, C, and instead placing directly after F the line about the maidservant: 27b (Z: 22a; R: 24a): ‘und heranzutreten an ihre Dienerin’.176 NV W BS C M 25b DR (K P N) Z 20b (R 22a) NETS

‘a respectu mulieris fornicariae’ ‘of looking upon a harlot’ ἀπὸ ὁράσεως γυναικὸς ἑταίρας ‘before a look at a female escort’

In the first half of the line the Greek verbal noun here is better represented by ab aspectu (‘from looking at’), found in Nobilius (1588) and the notes to Baduel (1557),177 than by a respectu (‘from looking back at, thinking about’) of the Vulgate and the NV. The difference is minor, however, and it may also be argued that the Vulgate better captures the idea of the Hebrew hitpael, ‫ומהתבונן אל זרה‬, although the lack of an introductory et in the NV, well attested in the Greek tradition and also found in Latin mss.,178 suggests that the Hebrew was not examined here. In the second half the Vulgate is based on an extensive Greek tradition with ἕτϵρας ‘other, strange’ (in a well-established socio-cultural application) rather than ἑταῖρας ‘associate (female)’,179 and so it is of some note that the NV has failed to reflect this difference in reading (even though it is not found in Latin sources).180 The Masada Ms. (but not Ms. B), quoted above, includes

eine Hure zu betrachten, eine verheiratete Frau anzusehen’. 176. Peters, Das Buch, p. 349: ‘die erbetene Gabe zu verweigern, abzuweisen deinen Freund[,] Zurückzuhalten Teil und Anteil, vor dem Grüßenden zu schweigen, Nach einer andern Frau zu sehen’. 177. Biblia sacra, p. 328, oﬀers a semantically comparable variant attested in fragmentary Codex Sangallensis 194 (m): ‘viso’. 178. See Ziegler, Sapientia, p. 320; Biblia sacra, p. 328. 179. The ms. evidence for ἕτϵρα is listed in Ziegler, Sapientia, p. 320. LXX ἑταίρα is found elsewhere in three places: Judg 11:2, ‫ן־א ָשּׁה ַא ֶח ֶרת‬ ִ ‫ ֶבּ‬/ γυναικὸς υἱὸς ἑταίρας (‘the son of a woman who is a courtesan’, NETS) / ‘de altera matre’; 2Macc 6:4, ρᾳθυμούντων μεθ᾽ ἑταιρῶν (‘who dallied with prostitutes’, NETS) / ‘scortantium cum meretricibus’; Prov 19:13, ἀπὸ μισθώματος ἑταίρας (‘from the price of a prostitute’, NETS). 180. At least in none cited in Biblia sacra, p. 328.

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 45

an equivalent sequence, which clearly matches the Greek tradition rejected by Ziegler and Rahlfs.181 Inadvertently or not, the NV’s failure to adjust the Clementina towards the standard Greek editions has, therefore, resulted in the preservation of an earlier reading, although in context there is little difference in the connotative value of the two Greek forms. NV W BS C M 25c DR (P N) Z 21a (R 22b) NETS

‘et ab aversione vultus cognati’ ‘and of turning away thy face from thy kinsman’182 καὶ ἀπὸ ἀποστροφῆς προσώπου συγγενοῦς ‘and before turning away from the face of a relative’

The Masada Ms. has a similar text, ‫‘( ומהשיב את פני שארך‬And of turning away the face of thy kinsman’),183 which tends to support the variant σοῦ γένους ‘your kind’, although this difference is only minor. Biblia sacra offers no evidence for a possessive pronoun, which might, however, be reflected in the Latin tradition’s additional rendering in the next line (a proximo tuo). NV (N) Z (NETS) R — W BS C M 26a ‘ne avertas faciem a proximo tuo’ DR (P) ‘Turn not away thy face from thy neighbour’

The NV omits this additional translation – which is typical of the Latin tradition, and perhaps represents an otherwise unattested line from Gr II184 –

181. Di Lella, in Skehan & Di Lella, The Wisdom, p. 479, cites the Masada text in support of his rendering (ibid., p. 476): ‘and of entertaining thoughts about another woman’ (the NABRE omits the ‘and’; NAB: ‘[…] another’s wife’). The NJB’s ‘of gazing at a loose woman’ also reflects the Latin and Hebrew tradition rather than the particular Greek tradition reflected in the editions of Rahlfs and Ziegler. 182. Knox’s ‘of denying thyself to kinsman that has a near claim on thy regard’ is perhaps intended to render the following clause (26a) as well. 183. Yadin, The Ben Sira scroll, Translation, p. 42. The main text of Ms. B has ‫מהשב‬ ‫( אפי רעך‬without the object-marker and with ‘neighbour’ for ‘relative’); the margin of Ms. B has the difficult ‫מי השע פי רעיך‬, perhaps ‘one who has covered the mouth of (i.e. silenced) your [sic] neighbour’ (cf. Isa 6:10: ‫ ;וְ ֵﬠינָ יו ָה ַשׁע‬Ps 39:14: ‫]ﬠינֶ יָך[ ִמ ֶמּנִּ י‬ ֵ ‫;ה ַשׁע‬ ָ see BDB, p. 1044a; GKC, § 75gg). 184. See the first apparatus to Biblia sacra, p. 328; Ziegler, Sapientia, p. 320, makes no reference to this line and Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 387, offers no textual support in the Greek tradition. The line is, accordingly, omitted by Nobilius (1588) and Baduel (1557); cf. Ziegler, Sapientia, p. 24: ‘Manche Dubletten gehen auf eine griech. Variante zurück, die hs.lich nicht mehr belegt ist und einen verwilderten Text voraussezt’; p. 74: ‘häufig

46 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

in accordance with the Greek, Hebrew, and Syriac. The line also reflects the interchange in this section of the Latin text of prohibitive, ‘do not do’, structures and those of the type ‘(be ashamed) of doing’. NV 26 (C M 26b) W BS 26b DR (K P N) Z 21b (R 23a) NETS

‘et ab auferendo partem et non restituendo’ ‘ab auferendo partem et non restituendo’ ‘and185 of taking away a portion and not restoring’ ἀπὸ ἀφαιρέσεως μερίδος καὶ δόσεως ‘before taking away a portion and a gift’

The Greek is broadly supported by the extant Hebrew, which in the Masada Ms. reads ‫‘( מחשוׄ ת מחלקת ׄמנׄ ה‬of the silence of the division of a portion’), in apparent reference either to a secret division of an inheritance or to ‘staying silent’ (‫ )חשות‬about an incorrect division.186 Neither Hebrew witness

bringt [die Vetus Latina] Lesarten, die in keiner der uns bekannten griech. Handschriften stehen, aber sicher einmal in griech. Form vorhanden gewesen sind.’ 185. This appears to be a mistake on the part of Douai-Rheims for ‘and (turn not away thy face) from [...]’. Because of the apparent change in grammatical structure from that of the preceding line, Petisco prefers to insert an imperative: ‘Avergüénzate de defraudar á otro lo que es suyo, y de no restituirlo.’ A similar strategy is followed by both Petisco and Douai-Rheims at 28a (Ziegler: 22c; Rahlfs: 25a). 186. Cf. the Confraternity Bible, NAB, and NABRE, with ‘of defrauding another of his appointed share’, which is consistent with both the Masada Ms. and Ms. B (see below). In contrast, the rendering offered by Yadin, The Ben Sira scroll, Translation, p. 42, ‘Of stopping the dividing of a portion’ (in which ‘stopping’ represents a semantic extension of ‘silencing’), would appear only to suit the hif ’il of the verb, a point that Yadin in his comments (ibid, Text, p. 21) seems to have overlooked. The second and third words of the Masada sequence – ‫ – מחשות מחלקת מנה‬are also found in the margin of Ms. B and, fragmentarily, in its main text, the first word of the marginal reading being ‫מחשבות‬, apparently ‘calculations about […]’ (cf. Segal, Sefer Ben Sira, p. 281). The main text of Ms. B reads []‫מהש‬, which is restored as [‫ מהש]בית‬by both Segal, Sefer Ben Sira, p. 279, and Smend, Die Weisheit, Text, p. 42; ibid., Deutsche Uebersetzung, p. 73: ‘die Verteilung von Portionen einzustellen’. Another possible restoration is [‫‘ מהש]בות‬of giving back’ (i.e. of rejecting). However, Yadin, The Ben Sira scroll, Text, p. 21, not only suggests that the reading found in the Masada Ms. underlies both readings in Ms. B but also argues that ‫ מחשוׄ ת‬in the Masada Ms. was corrected from an original (and mistaken) ‫משאל‬, which introduces the second hemistich of this line in both extant Hebrew traditions. In contrast, Strugnell, ‘Notes’, p. 114a, argues that the preserved traces of the Masada Ms. suggest rather ‫‘ משאת‬of taking (away)’, which is the reading that was incorporated into the Academy of the Hebrew Language editions (print: p. 47; microfiche: p. 37, although the form is not listed under ‫ נשא‬in the print edition concordance, p. 224b) and to which the Greek text more obviously corresponds. The translation found in Peters,

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 47

has an initial waw. Had the NV commission wished to follow the Hebrew here, then the resulting sequence might have been a silentio in divisione partis.187 The NV’s retention of et, producing a sequence of four lines beginning with this particle, appears to reflect a Lucianic reading188 with strong support in the Latin tradition,189 but is difficult to understand in view of the absence of καί from the editions of Rahlfs and Ziegler, supported not only by Biblia sacra and Weber but also by the apparatus of Garofalo, Biblia sacra (M), the NV’s official base text. In the second half of the line, ‘et non restituendo’ of the Vulgate and the NV appears to reflect understanding of δόσεως as parallel to ἀφαιρέσεως – ‘be ashamed of (ἀπὸ) removing a portion and giving’190 – with non then introduced to make the ‘not giving’ complementary to the ‘removing’,191 rather than as parallel to μερίδος – ‘be ashamed of removing a portion and a gift’. The absence of anything corresponding to non in the Greek tradition192 means, however, that the interpretation of δόσις as parallel to μέρος is significantly more accurate193 and should have been followed by the NV (if not in-

Das Buch, p. 349, ‘Zurückzuhalten Teil und Anteil’, appears to combine Smend’s restoration of the verb, [‫מהש]בית‬, with the complements found in the LXX, μερίδος καὶ δόσεως. The LXX might be based on a Vorlage with ‫ ומתנה‬in place of ‫( מנה‬see Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 387). 187. Or, less literally, ‘[…] hereditatis’; cf. 42:3b: ‫( ועל מחלקת נחלה‬Masada Ms.; Ms. B: ‫‘ ;)מחלקות‬et de datione hereditatis’. 188. See Ziegler, Sapientia, p. 320. 189. See Biblia sacra, p. 328. 190. Cf. the reading of Ms. 547, ἀπὸ ἀφαιρέσεως καὶ δόσεως μερίδων (‘of the removing and giving of portions’), and of Ms. 253, ἀπὸ ἀφαιρέσεως μερίδος καὶ δύσεως (apparently ‘of the removing of a portion and of its disappearance’), noted in Ziegler, Sapientia, p. 320. 191. The erasure of the letters au in Codex Aniciensis and the variant ‘oferendo’ in Ms. Bobiensis (Q) (see Biblia sacra, p. 328), ‘of oﬀering a portion and not restoring it’, each seems to represent a further attempt at making sense of the text, and this is perhaps also true of the reading ‘patrem’, ‘of removing (the property of ) a father and not restoring it’, in the fragmentary Codex Sangallensis 194 (m) (ibid.); the latter reading probably also marks an attempt to provide a parallel to the ‘neighbour’ of the preceding line and the ‘other man’ of the following line. 192. As noted in the ﬁrst apparatus to Biblia sacra, p. 328. 193. Cf. Peters, Das Buch, p, 351: ‘Lat erklärt dann καὶ δόσεως noch unrichtig.’

48 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

formed instead by the Hebrew), just as it was in Nobilius (1588): ‘Ab ablatione partis et dationis’.194 NV 27a N W BS C M DR (K P) Z 21c (R 23b) NETS

‘et a respiciendo mulierem alieni viri’ ‘de mirar a una mujer casada’195 ‘ne respicias mulierem alieni viri’ ‘Gaze not upon another man’s wife’ καὶ ἀπὸ κατανοήσεως γυναικὸς ὑπάνδρου ‘and before ogling a married woman’ (= Hbr.)196

The NV’s change of syntactic structure here, although without support in any evidence cited by the different apparatus, clearly reflects the LXX (and the Hebrew). The introductory καί of the Greek (and et of the NV) is not supported by the Hebrew, is absent from many Greek mss.,197 and is not reflected in the Latin tradition.198 Although a consideratione mulieris conjugatae in Nobilius (1588) is significantly closer to the wording of the LXX, the NV (like the Vulgate)199 adequately transmits its meaning.200 NV 27b N W BS C M DR

‘et a curiositate in ancillam eius’ ‘de familiaridades con su criada’ ‘et ne scruteris ancillam eius’ ‘and be not inquisitive after his201 handmaid’

194. The same rendering, with aut for et, is found earlier in the notes to Claude Baduel’s 1577 translation: ‘parte sua aut re data defraudare quenquam’. 195. Chernyavsky, Біблія, p. 796b, reﬂects the introductory et: і глядзення на замужнюю жанчыну (‘and of looking at a married woman’). 196. The Masada Ms. has [‫מהביט ׄא]ל אשת איש‬, restored in part on the basis of the fragmentary readings in Ms. B and its margin. 197. See Ziegler, Sapientia, p. 320. 198. There is no mention of an initial et in Biblia sacra, p. 328, and it is not found in Nobilius (1588). 199. The Vulgate’s ‘mulierem alieni viri’ might be derived from γυναικὸς ἑτέρου (‘the wife of another [man])’; cf. γυναικὸς ἕτϵρας at the end of 20b and 21c (Ziegler; Rahlfs: 22a, 23b) in Ms. 307 (see Ziegler, Sapientia, p. 320). 200. The same translation, with an introductory ‘atque’, is found in the notes to Claude Baduel’s 1557 rendering: ‘ac de muliere viro juncta secus cogitare’. 201. The last phrase in Knox’s ‘nor ever exchange secrets with handmaid of hers’ represents a possible interpretation of the Latin eius and perhaps reﬂects a substantial Greek tradition in which αὐτῆς appears, as it also does in the following line: ἐπὶ τὴν κοίτην αὐτῆς. This is the tradition that presumably underlies the Slavonic’s ‘жены̀ мужа́ ты ҆ и ωт ҆ ω больще́ нїѧ

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Z 22a (R 24a) NETS

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 49

ἀπὸ περιεργίας παιδίσκης αὐτοῦ ‘before meddling with his servant girl’

The NV has here not only modified the syntax of the Vulgate to fit the Greek (which retains the structure of the preceding clauses, supported, at least there, by the Hebrew), but also the lexis. At first sight it is difficult to see how curiositas is a significantly better interpretation of περιεργία ‘futility, needless questioning’202 than scrutinium, the verbal form of which is, moreover, retained by the NV at 3:24, where the LXX (3:23a) uses a form cognate to the one found here:203 ἐν τοῖς περισσοῖς τῶν ἔργων σου μὴ περιεργάζου ‘With matters greater than your affairs do not meddle’ (NETS); NV (W, C): ‘in super vacuis rebus noli scrutari multipliciter’ (‘In unnecessary matters be not over curious’, DR).204 The context of the NV’s use here of scrutari and the grammatical construction itself is clearly negative in both passages, as it also is at 3:22a.205 However, the NV also introduces the verb into a clearly positive рабы́ни своеѧ`’ and the Synodal’s ‘помысла на замужнюю женщину, ухаживания за своею служанкою’, but is not followed by the editions of Ziegler and Rahlfs (cf. KJV: ‘Or to be overbusy with his maid’). If it is to be assumed that the NV follows the LXX, then ‘de mirar a una mujer casada; de familiaridades con su criada’ (Biblia de Navarra) and ‘і глядзення на замужнюю жанчыну, і цікаўнасці да сваёй служанкі (‘and of looking at a married woman and of curiosity toward her maid’, Chernyavsky, Біблія, p. 769b) can hardly reflect the true intentions of the NV here. (Petisco’s ‘No pongas tus ojos en la mujer de otro, ni solicites a su criada’ is ambiguous.) The line is lacking in Ms. B but is restored by Yadin in the Masada Ms. as: ‫מהתעשק ׄע]ם‬ ‫שפ[ח ׄה לך‬ ׄ ‘Of dallying wi[th a mai]d of thine’ (Yadin, The Ben Sira scroll, Text, p. 22; Restored Text, p. 42; Translation, p. 43). Ziegler, Sapientia, p. 320, notes that Lucianic Ms. 248 has no pronoun here, reflecting, perhaps, the difficulty of reconciling the various traditions. 202. In a significant number of witnesses noted by Ziegler, Sapientia, p. 320, the word occurs as περιεργασία ‘over-occupying’. 203. As noted by Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 386. 204. For v. 24, the NV has just this one line, which in the Clementina and in Weber’s edition is followed by 24b, ‘et in pluribus operibus eius non eris curiosus’ (‘and in many of his works thou shalt not be inquisitive’, DR), omitted by the NV, presumably as an erroneous repetition from the end of v. 22. Biblia sacra omits both lines corresponding to v. 24 in the other editions. 205. BS, W: ‘altiora te ne scrutaveris et fortiora te ne exquisieris’; NV (and C and M): ‘altiora te ne quaesieris et fortiora te ne scrutatus fueris’ (the NV’s choices here are probably textual rather than translational; see the apparatus to Weber, Biblia sacra, p. 1033; Biblia sacra [1964], p. 160; and Garofalo, Biblia sacra [M], p. 720); LXX: χαλεπώτερά σου μὴ ζήτει καὶ ἰσχυρότερά σου μὴ ἐξέταζε.

50 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

context at 6:28 (LXX: 6:27a), ‘Investiga et scrutare, exquire et invenies’, which closely matches the Hebrew of Ms. A, ‫דרש וחקר בקש ומצא‬,206 and it is perhaps this positive usage of the verb, as well as the legal connotations of the noun scrutinium,207 that has led the NV to shy away from using it at 41:27 and to employ instead curiositas,208 which, apart from the parallelism of ne fueris curiosus and ne scrutaveris at 3:24, has no translational relationship with scrutari and its cognates elsewhere in the NV.209

206. The NV’s choice of scrutari here is probably also consistent with the LXX: ἐξίχνευσον καὶ ζήτησον, καὶ γνωσθήσεταί σοι. 207. The noun occurs in the NV at Wis 6:8: ‘potentibus autem durum instat scrutinium’ (‘pero a los poderosos les aguarda un severo examen’, Biblia de Navarra); W, C: ‘fortioribus autem fortior instat cruciatio’ (‘But a greater punishment is ready for the more mighty’, DR). In Weber’s edition, scrutinium occurs only at Ps 63:7 (MT: 64:7): ‘scrutati sunt iniquitates defecerunt scrutantes scrutinio’ (as C), ‘They have searched after iniquities: they have failed in their search’ (DR). 208. An Accordance search for curiositas (which in the NV only occurs in this passage), curiosus and curiose in Weber and a similar search in the NV indicate that the two editions coincide in the use of the lexeme on seven occasions: 1Sam 23:22; Qoh 9:1; Sir 3:22; 2Macc 2:30–31; Acts 19:19; 2Thess 3:11; 1Tim 5:13. The NV dispenses with Weber’s single use of the noun curiositas at Num 4:20, due to a different interpretation of the Hebrew – ‫וְ ל ֹא־יָב ֹאוּ‬ ‫ ִ;ל ְראוֹת ְכּ ַב ַלּע‬W, C: ‘Alii nulla curiositate videant’ (‘Let not others by any curiosity see’, DR); NV: ‘Non intrabunt ad videndum, nec puncto quidem’, (‘Pero que no entren, ni siquiera un instante’, N) – and with the comparative form of the adverb curiose at Dan 6:11 (MT: 6:12), due to its superfluous nature – ‫;א ַדיִ ן גֻּ ְב ַריָּ א ִא ֵלְּך ַה ְרגִּ שׁוּ וְ ַה ְשׁ ַכּחוּ ְל ָדנִ יֵּ אל‬ ֱ W, C: ‘Viri ergo / igitur illi curiosius inquirentes invenerunt Danielem’ (‘Wherefore those men carefully watching him, found Daniel’, DR); NV: ‘Viri ergo illi accesserunt et invenerunt Danielem’ (‘Entonces aquellos fueron y sorprendieron a Daniel’, N). 209. In 21 of 30 shared OT passages (including Sir 3:24 and 6:25) and in all eight NT passages where Weber’s edition has cognates of scrutatio (i.e. scrutator, scrutinium, scrutino, scruto, scrutor; scrutatio as such does not occur in Weber), the NV also employs the form found in Weber or a cognate. Of the eight OT cases where the NV does not use scrutor, etc., but Weber does, three relate to a different interpretation of the Hebrew (1Chr 19:3; Isa 22:5; 40:23) and five (including Sir 41:27) are interpretative or translational: at Ps 63:7 (MT, NV: 64:7), the NV twice prefers excogitare ‘devise’ for scrutari as well as consilium for scrutinium; at Prov 25:27b and Amos 9:3, quaerere and quaesare are employed by the NV instead of scrutari. (At Ps 7:10, comparison is difficult as the NV appears to rely on both the Greek Psalter and the Hebrew one.) In the following passages the NV introduces – for textual, interpretative, or translational reasons – scrutari (and cognates) in contrast to the forms found in Weber’s edition and the traditional text (C): Job 28:3; Ps 138:1 (MT, NV: 139:1); Prov 23:30; Wis 6:9 (NV: 6:8); and, most strikingly, Sir 6:28 (NV: ‘Investiga et scrutare, exquire et invenies’ [‘investigate and scrutinize, seek out and you will find’]; BS, W, C: ‘investiga illam et mani-

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 51

Nobilius (1588) also tried to improve on the Vulgate’s reflection of the LXX, with ‘A solicitatione ancillae eius’, which might be a better contextual rendering.210 In any case, the fact that Nobilius made this change offers general support to the NV’s divergence from the Clementina here. In view of the NV’s adaptation to the syntax of the LXX in this unit it is the more remarkable that the NV has retained the initial et, despite the absence of a corresponding conjunction from the editions of Ziegler and Rahlfs and from the Masada Ms.211 It was, in contrast, correctly omitted by Nobilius (1588; see above). NV W BS C M 27c DR (K N) Z 22b (R 24b) NETS

‘neque steteris ad lectum eius’ ‘and approach not her bed’ καὶ μὴ ἐπιστῇς ἐπὶ τὴν κοίτην αὐτῆς ‘and do not come upon212 her bed’ (= Hbr.)213

festabitur tibi’ [‘investigate her and she will make herself known to you’]). 210. The same words are also found in the notes to Claude Baduel’s 1557 rendering: ‘ad haec ancillae cuiuspiam attentare pudicitiam’. 211. Καί is well-attested in the Greek tradition overall, however; see Ziegler, Sapientia, p. 320. In contrast, the third apparatus of Biblia sacra, p. 328, provides evidence for the absence of et in the Latin tradition. 212. Although Nobilius (1588) has ‘super lectum’ here, Baduel (1557) retains ‘ad’ – ‘et ad lectum eius accedere’ – and the Vulgate’s ‘stare ad’ plus accusative matches the LXX’s ἱστάναι ἐπί plus accusative at, e.g., Exod 33:9: κατέβαινεν ὁ στῦλος τῆς νεφέλης καὶ ἵστατο ἐπὶ τὴν θύραν / ‘descendebat columna nubis et stabat ad ostium’. Although in both passages there is ambiguity (in Greek as well as in Latin) as to whether the prepositional sense is ‘upon, over, into, onto’ or ‘at, by, to’, for the former set of meanings the LXX prefers the genitive and Latin super or in; cf., e.g., 2Sam 4:11: ἀπεκτάγκασιν ἄνδρα δίκαιον […] ἐπὶ τῆς κοίτης αὐτοῦ / ‘homines impii interfecerint virum innoxium […] super lectulum suum’; 11:13: καὶ ἐξῆλθεν ἑσπέρας τοῦ κοιμηθῆναι ἐπὶ τῆς κοίτης αὐτοῦ / ‘qui egressus vespere dormivit in stratu suo’; Sir 31:19: ἐπὶ τῆς κοίτης αὐτοῦ οὐκ ἀσθμαίνει / ‘in dormiendo non laborabis […]’; 40:5: ἐν καιρῷ ἀναπαύσεως ἐπὶ κοίτης / ‘in tempore refectionis [NV: ‘requiei’] in cubile’. The genitive is found in our passage in Mss. 443, 534, 613 (original reading), and 755; see Ziegler, Sapientia, p. 320; Biblia sacra, p. 328, records no variants. While the Hebrew preposition ‫( על‬see the following note) may indicate either ‘by’ or ‘upon’, the NV can hardly be faulted for retaining the Vulgate’s ad, in view of the LXX’s accusative, despite the adjustment by Nobilius. 213. The suﬃx on the Masada Ms.’s ‫ ומהתקומם על יצעיה‬indicates that the couch belongs not to the husband but to the wife or the maidservant (cf. Yadin, The Ben Sira scroll, Translation, p. 43: ‘And of violating her bed’); the Latin (eius) permits all three possibilities, the Greek (αὐτῆς) the last two, and the Hebrew, from context, only the last of them; this is probably also true of Petisco’s rendering: ‘[…] ni solicites á su criada; no te arrimes á su lecho’. The masculine αὐτοῦ is found in four Greek mss., Mss. 296, 548, 631, and 755, the last of which also uses

52 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 NV W BS C M 28a DR (K P N) Z 22c (R 25a) NETS NV W BS C M 28b DR (K P N) Z 22d (R 25b) NETS

John Francis Elwolde

‘ab amicis de sermonibus improperii’214 ‘Be ashamed 215 of upbraiding speeches216 before friends’ ἀπὸ φίλων περὶ λόγων ὀνειδισμοῦ ‘before friends, of words of reproach’ (= Hbr.)217 ‘et, cum dederis, ne improperes’218 ‘and after thou hast given, upbraid not’219 καὶ μετὰ τὸ δοῦναι μὴ ὀνείδιζε ‘and after giving, do not reproach’ (= Hbr. Ms. B)220

Although the Vulgate and the NV can hardly be faulted for sense here, consistency with 46:20 (LXX; NV and Vulgate: 23) – καὶ μετὰ τὸ ὑπνῶσαι αὐτὸν προεφήτευσεν (Ziegler; Rahlfs [Vaticanus]: προεφήτευσεν) / ‘Et, postquam dormivit, prophetavit’ (NV, as Nobilius) – and 23:20 (NV and Vul-

the genitive: ἐπὶ τῆς κοίτης αὐτοῦ; see Ziegler, Sapientia, p. 320; Biblia sacra, p. 328, records no variants. Strugnell, ‘Notes’, p. 110b, 114a, argues that the third word in the Masada text is to be vocalized as ‫יה‬ ָ ‫יְ ָצ ֶﬠ‬. 214. Thus also C; W/BS: ‘inproperii’. The Sixtina (p. 628a), which has this line as 22a, adds ‘cave’ before ‘de’, as noted in van Ess’s 1822 edition of the Clementina; other sources add ‘cave’ at the beginning of the line; see Biblia sacra, p. 328. 215. Douai-Rheims correctly introduces an imperative here, because of the change of grammatical structure in the preceding line, as does Petisco (‘Con los amigos guárdate de palabras injuriosas’), but not at NV 26 (W, BS: 26, C, Mb; Ziegler: 21b; Rahlfs: 23a). The Biblia de Navarra resolves the problem by presenting the preceding line as a parenthetic comment ‘– no te acerques a su cama –’. 216. Knox: ‘uttering reproach’; Petisco, Biblia de Navarra: ‘palabras injuriosas’. 217. Masada Ms.: ‫‘ מאהב על דברי חסד‬Of reproachful words to a friend’ (Yadin, The Ben Sira scroll, Translation, p. 43); Ms. B: ‫( מאוהב על ֯ד ֯ברי חרפה‬margin: ‫)דבר חסד‬. 218. Thus also C; W/BS: ‘inproperes’. 219. Knox: ‘nor insult the receiver of thy gift’; Petisco: ‘y si has dado algo [Biblia de Navarra: ‘después de haber dado’], no lo eches en cara’. 220. Ms. B: ‫מת ֯ת ׄא ֯ל ׄתנ֯ ֯אץ‬ ֯ ‫( ומאחרי‬margin: ‫ שאלה‬for ‫ ;)מתת‬Masada Ms.: ‫ומאחר מתת‬ ‫‘ חרף‬And of reviling after giving a gift’ (Yadin, The Ben Sira scroll, Translation, p. 43); ‘and of following up your gifts with insults’ (NAB [22b]; the NABRE [22d] omits ‘and’); ‘(be ashamed) of insulting a person after he has given you something’ (Kister, ‘A contribution’, p. 350, n. 168). The logico-syntactic structure of the preceding and following hemistichs (‫מן‬ + infinitive + ‫ מן ;על‬+ participle + ‫ מן ;על‬+ infinitive - ‫ )על‬appears to be broken here; as Kister, ibid., notes, instead of continuing the pattern of ‘be ashamed before someone on account of a wicked deed’ this hemistich says simply ‘be ashamed of the wicked deed’. While recognizing the difficulties of the Hebrew wording here, Kister rejects the interpretation proposed by Strugnell, ‘Notes’, p. 114a–b: ‘before a stranger (because of ) the giving of reproach’.

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 53

gate: 29) – πρὶν ἢ κτισθῆναι τὰ πάντα ἔγνωσται αὐτῷ, οὕτως καὶ μετὰ τὸ συντελεσθῆναι / ‘[…] antequam crearentur, omnia sunt agnita;221 sic et, postquam perfecta sunt […] (NV) – suggests rendering μετὰ here as postquam,222 which would also have provided a more literal match for the Hebrew preposition. NV 42:1a N W BS C M 42:1aA DR (K P) Z 42:1a R 41:26a NETS

‘et ab iteratione sermonis auditus’ ‘También de repetir cosas oídas’ ‘non duplices sermonem auditus’ ‘Repeat not the word which thou hast heard’ ἀπὸ δευτερώσεως λόγου ἀκοῆς ἀπὸ δευτερώσεως καὶ λόγου ἀκοῆς ‘before repeating a word of hearsay’ (= Hbr.)223

Καί is found at the beginning of the clause, before λόγου, as in the edition of Rahlfs (also of Brenton), and both before and after λόγου,224 but is not included in Ziegler’s edition. The NV’s introduction of et, unattested in the Latin tradition,225 is, then, apparently stylistic rather than textual in origin, perhaps intended to unite three clauses in each of which a form of sermo ‘word’ appears: the two parallel clauses commencing et a […] et a […] in 42:1 and the clause beginning ‘ab amicis […]’ at the beginning of the immediately preceding verse, 28a (Ziegler: 22c / Rahlfs: 25a).226 Setting aside this addition, the NV has again adapted the Vulgate to the structure of the Greek. However, it has also, once again, modified the Vulgate’s lexis, preferring ite-

221. Nobilius (1588) correctly adds ‘ei’ (‘omnia sunt ei agnita’). 222. Thus Nobilius (1588) and Baduel (1557) in the notes to his own translation: ‘Aut quod donaveris, exprobrare’ (notes: ‘Et postquam dederis, ne exprobres’). 223. Masada Ms. (as Ms. B): ‫דב ׄר תשמע‬ ׄ ‫‘ משנות‬Of repeating a word thou hast heard’ (Yadin, The Ben Sira scroll, Translation, p. 43). 224. See Ziegler, Sapientia, p. 321 (καὶ λόγου καὶ ἀκοῆς). The majority Lucianic tradition is represented by Rahlfs and Brenton and is also reflected in the rendering of the Sixtina (Vaticanus) by Nobilius (1588): ‘Ab iteratione, et sermone auditus’; in contrast, the KJV appears to follow Ms. 248, which differs from the other two main Lucianic mss. here in having the καί at the beginning of the line (see Ziegler, Sapientia, p. 64–66, 320): ‘Or of iterating and speaking again that which thou hast heard’. 225. See Biblia sacra, p. 328. 226. In Chernyavsky, Біблія, p. 797a, the et in the first two lines of 42:1 in the NV is not expressed and the lines have been included in 41:28: ‘паўтарання пачутай гаворкі, выяўлення таямніцы (‘of repeating overheard speech, of revealing secrets’).

54 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

ratio to *duplicatio. The primary justification for this change – found also in the rendering of Nobilius (1588)227 and in the notes to the translation of Baduel (1557)228 – seems to be that the verb iterare is found four times elsewhere in Sirach, whereas the verb duplicare occurs in Sirach (in Weber’s edition) only in this one passage (42:1a [Rahlfs: 41:26a]).229 NV 42:1b N W BS C M 42:1aB P (K) Z 42:1b NETS R 41:26b

‘et a revelatione sermonis absconditi’ ‘y de manifestar noticias secretas’ ‘de revelatione sermonis absconditi’ ‘revelando el secreto’230 καὶ ἀπὸ ἀποκαλύψεως λόγων κρυφίων ‘and before disclosing secret words’ (= Hbr.)231 καὶ ἀπὸ καλύψεως232 λόγων κρυφίων

At the beginning of this line the Vulgate appears to follow a rare Greek tradition (Sinaiticus and Ms. 336) that lacks καί,233 as well as a much more widespread one that lacks ἀπό before ἀποκαλύψεως,234 in which this last 227. ‘Ab iteratione, et sermone auditus.’ 228. ‘Quodque auditum ab aliis acceperis, enuntiare alteri.’ 229. Neither the noun *duplicatio nor the noun iteratio, chosen by the NV, is found elsewhere in the NV or in Weber’s edition. However, both corresponding verbs are well-attested: iterare appears in both editions at Prov 26:11; Sir 7:15; 19:7, 14; 50:23, and in Weber alone at Jer 2:36 and in the NV alone at Sir 36:6 (‘itera mirabilia’ for Weber’s ‘inmuta mirabilia’); duplicare appears elsewhere outside Sirach at Exod 26:9, Deut 19:9, Ezek 21:19, and Rev 18:6 (the context each time clearly indicating the sense of ‘to double’ rather than, more generally, ‘to do more than once’). However, non-verbal cognate forms of duplicare occur 51 times in the NV (56 times in Weber) as a whole and up to ten times in Sirach (1:36; 2:14; 5:11; 7:8; 12:7; 20:10; 23:13; 26:1; 42:25; at 18:32 the NV introduces duplex and at 50:2 removes it). The adverb iterum ‘again’ occurs ten times in Sirach alone (the NV omits, apparently on textual grounds, at 4:20 (LXX: 4:18) and 33:7, and adds, in line with the LXX, at 33:1) and the noun iter ‘journey’ three times. 230. Knox: ‘to the betraying of another’s secret’; DR: ‘and disclose not the thing that is secret’. 231. Masada Ms.: ‫‘ ומחשף כל דבר עצה‬And of laying bare any piece of secret counsel’ (Yadin, The Ben Sira scroll, Translation, p. 43); Ms. B: ‫( ומחסוף כל סוד עצה‬margin: ‫ור‬ ׄ ‫ על ׄא‬for ‫)כל סוד‬. 232. In principle, these two words may be understood as ‘from concealing’; however, the usual interpretation here appears to have been as an aberrant form of ἀποκαλύψεως, parallel to δευτερώσεως, and with ellipsis of the preceding ἀπό. 233. See Ziegler, Sapientia, p. 321; Biblia sacra, p. 328 (ﬁrst apparatus). 234. See Ziegler, Sapientia, p. 321; Rahlfs, Septuaginta (vol. 2), p. 450; Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 388.

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 55

word, accordingly, appears as the fourth item in a sequence of five genitives: ἀπὸ δευτερώσεως λόγου ἀκοῆς ἀποκαλύψεως λόγων κρυφίων / * ‘ab iteratione sermonis auditus revelationis sermonum absconditorum’ (‘of repetition of a word of a report of a revelation of secret words’, i.e. of repeating any secret word revealed to one) > ‘Non duplices sermonem auditus de revelatione sermonis absconditi’. In contrast, and despite lack of support in Latin traditions,235 the NV has adjusted to the LXX, where this line forms a parallel to the preceding structure – ‘(be ashamed) of repetition of a word of a report’ (Ziegler) – or to each of two preceding structures – ‘(be ashamed) of repetition and of a word of a report’ (Rahlfs). Unlike Nobilius (1588), with ‘et a revelationibus sermonum absconditorum’,236 the NV fails to adjust to the plural in λόγων κρυφίων,237 although by retaining the Vulgate’s ‘sermonis absconditi’ the NV also stays closer to the singular form found in both Hebrew witnesses. NV 42:1c (W BS C M 42:1b) N Z 42:1c (R 41:27a) NETS NV 42:1d (W BS C M 42:1c) DR (K P N) Z 42:1d (R 41:27b) NETS

‘Et eris vere sine confusione’ ‘Entonces serás de verdad respetable’238 καὶ ἔσῃ αἰσχυντηρὸς ἀληθινῶς ‘and you will be truly modest’ (= Hbr.) ‘et invenies gratiam in conspectu omnium hominum’ ‘and239 shalt find favour before all men’ καὶ εὑρίσκων χάριν ἔναντι παντὸς ἀνθρώπου ‘and finding favor before every human’ (= Hbr.)240

235. As indicated by the absence of evidence in Biblia sacra, p. 328. 236. The rendering ‘a revelationibus’ is based on ἀπὸ ἀποκαλύψεων in Vaticanus (as found in Brenton, Septuagint, Apocrypha, p. 111) and Ms. 336; see Ziegler, Sapientia, p. 321. 237. The accusative plural sermones, cited by Biblia sacra, p. 328, from Ms. Salisburgensis, is presumably in explanatory apposition to the sermonem at the beginning of the verse: ‘do not repeat a word heard from revelation, the words of one who is hidden’. 238. Knox’s ‘shame thou shalt never feel’ and Petisco’s ‘y no tendrás de qué avergonzarte’ both also capture the intended sense of confusio here for today’s readers better than ‘so shalt thou be truly without confusion’ of Douai-Rheims. 239. Petisco: ‘antes bien hallarás gracia […]’. 240. Masada Ms. (also Ms. B): ‫‘ ומצא חן בעיני כל חי‬And ﬁnd favour in the sight of all living’ (Yadin, The Ben Sira scroll, Translation, p. 43).

56 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

These two lines are broadly matched a few verses later: NV 42:8c N ZR NETS W, BS, C, M DR NV 42:8d N ZR NETS C, M BS, W DR

‘et eris eruditus in veritate’ ‘así serás de verdad educado’ καὶ ἔσῃ πεπαιδευμένος ἀληθινῶς ‘and you will have truly been trained’ (= Hbr.) ‘et eris eruditus in omnibus’ ‘and thou shalt be well instructed in all things’241 ‘et probatus in conspectu omnium vivorum’ ‘y estimado por todo viviente’ καὶ δεδοκιμασμένος ἔναντι παντὸς ζῶντος ‘and will have been approved before every living person’ ‘et probabilis in conspectu omnium vivorum’ ‘et probabilis in conspectu omnium virorum’ ‘and well approved in the sight of all men living’242

At 42:1c (Rahlfs: 41:27a), the Vulgate and the NV accurately reflect both the LXX and the Hebrew sources243 for the line as a whole, even if the NV might have rendered αἰσχυντηρός with verecundus, like both Nobilius (1588) and Baduel (1557),244 rather than sine confusione. However, the latter construction is clearly, and unexceptionably, concordant with ‘Ne pro his omnibus confundaris’ / Μὴ περὶ τούτων αἰσχυνθῇς at 42:1e (Rahlfs: 42:1a). At 42:1d (Rahlfs: 41:27b), the NV’s retention of in conspectu for ἔναντι is acceptable,245 despite the preference of Nobilius (1588) for coram (‘coram

241. Petisco: ‘y así te mostrarás sabio en todo’. 242. Petisco: ‘y serás bien visto delante de todos los vivientes’. 243. Masada Ms.: ‫( וׄ ׄה]י[יׄ ׄת בוׄ יש באמת‬Ms. B: ‫‘ )בוש‬So shalt thou [be] truly shamefast’ (Yadin, The Ben Sira scroll, Translation, p. 43); as read by Yadin, ibid., Text, p. 22; Strugnell, ‘Notes’, p. 114b; and Accordance, ‫ בויש‬would appear to be a by-form of ‫‘ בּ ֵֹאשׁ‬smelly’, apparently ‘in bad repute’; Strugnell, ibid., therefore, suggests reading instead a ‘nomen opiﬁcum’, ‫(‘ ַבּיּוֹשׁ‬a) modest (one)’; the Academy of the Hebrew Language editions (print: p. 47; microﬁche: p. 37) read ‫( ביׄ יש‬also Beentjes, The book of Ben Sira, p. 116: ‫)בייש‬, i.e. ‫( ַבּיָּ שׁ‬as at 26:15; see the Academy edition’s concordance, p. 106b) ‘decorous, bashful’. Qimron, ‘Notes’, p. 228, supports Yadin’s reading (‫)בויש‬. 244. Nobilius: ‘et eris verecundus vere’; Baduel: ‘Ita demum verecundus vere fueris’. Baduel immediately follows this with ‘apud omnes homines’, apparently reading a Greek text that lacked the intervening words καὶ εὑρίσκων χάριν or overlooking these by mistake. 245. This rendering is found in the NV, Weber, and the traditional text (as found in Accordance) at 7:37 (LXX: 33); 17:17 (LXX: 20); 23:3; 24:2; 34:24 (LXX: 31[34]:20); 35:8 (LXX: 32[35]:5); 38:3, 15; 39:4, 5; 42:1 (Rahlfs: 41:27); 42:8; 46:22 (LXX: 19); 51:3 (LXX: 2).

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 57

omni homine’) and of Baduel (1557) for apud (‘apud omnes homines’).246 However, the NV might, like Nobilius, with ‘et inveniens gratiam’, have employed the participle in order better to reflect the Greek 247 and probably the Hebrew too.248 The NV could also have followed Nobilius in using the singular omnis hominis (‘coram omni homine’) for παντὸς ἀνθρώπου – which also matches ‫כל‬ ‫ חי‬in the Hebrew witnesses – in line with its practice at Tobit 4:14 (W, C: 4:15). However, elsewhere in the Bible (Job 37:7), the LXX’s παντὸς ἀνθρώπου is matched, as here, by the plural omnium hominum (also W, C),249 and the same basic construction is also employed in the near-duplicate line at 42:8d, where the NV chooses vivorum instead of hominum in exact correspondence with the LXX’s alternation between ἄνθρωπος and ζῶν. Had the NV attempted to adapt to the Hebrew – which has ‫ כל חי‬in both lines – rather than the Greek, it could have introduced into the first line – 42:1d (Rahlfs: 41:27b) – the same traditional reading250 it adopts at 42:8d – omnium vivorum, in place of omnium virorum in the two main critical editions251 – or, even better, like Nobilius, omnis vivens252 – ‘et probatus in conspectu omnis viventis’ (Nobilius) – especially in view of the use of a very similar construction at 7:37a (Ziegler and Rahlfs: 7:33a): ‘Gratia dati in conspectu omnis viventis’ / χάρις δόματος ἔναντι παντὸς ζῶντος.253

246. Curiously, though, at 42:8d, Nobilius retains the Vulgate’s ‘in conspectu’ and Baduel employs a quite different structure from the one he uses at 42:1d; both are quoted below. 247. As indicated in the first apparatus to Biblia sacra, p. 328; however, no evidence is offered for such a reading in the extant Latin sources. 248. In the sequence ‫( וׄ ׄה]י[יׄ ׄת בוׄ יש באמת ומצא חן בעיני כל חי‬Masada Ms. = Ms. B), ‫ ומצא‬has to be either a participle, parallel to ‫בויש‬, or, less probably, an infinitive absolute in place of ‫ומצאת‬. 249. Which matches the Greek plural form at 2Macc 7:34 and 1Tim 2:1. 250. Reflected in Codex Complutensis1 and elsewhere; see Biblia sacra, p. x, 329; Ziegler, Sapientia, p. 21, 322. The reading ‘omnium vivorum’ might derive from the Greek tradition represented by Ms. 755: πάντων ζώντων (see Ziegler, Sapientia, p. 21, 22). 251. Also, as noted in van Ess’s 1822 edition of the Clementina, in the Sixtina of 1590 (p. 628b), which has this line as 42:5d. For Thiele, Sirach, p. 119–20, the reading with virorum might simply be a mistake within the Latin tradition for vivorum. 252. Also found for the MT’s ‫ל־חי‬ ָֽ ‫ ָכּ‬at the end of Ps 143[142]:2. 253. The NV follows the traditional text here, ‘the grace of something given is […]’, whereas Weber and Biblia sacra prefer ‘datus’: ‘grace is given […]’; see Biblia sacra, p. 180.

58 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

Correspondingly, at 42:8d, the NV could have used a Latin equivalent of ‫‘ צנוע‬humble’, ‫[(‘ ואיש צנוע לפני כל חי‬And a man (truly) modes]t before all living’)254 (NAB: ‘and recognized by all men255 as discreet’), exactly as it has done at 31:27a, ‘In omnibus operibus tuis esto modestus’, where the NV appears to have rejected the reading […]velox in all other cited Latin editions256 – which reflect the LXX reading found in the editions of both Ziegler (30:31a / 33:23a) and Rahlfs (31:22c), ἐν πᾶσι(ν) τοῖς ἔργοις σου γίνου ἐντρεχής (‘in all of your works be skillful’, NETS) – in favour of the Hebrew, ‫בכל מעשיך‬ ‫( היה צנוע‬Ms. B). However, it may well be that here, as elsewhere, the NV’s choice does not reflect direct scrutiny of the Hebrew sources but, rather, reliance on Skehan’s translation in the Confraternity Bible of 1955, reproduced in the 1970 NAB: ‘In whatever you do, be moderate’ (31:22c).257 Instead, at 42:8d the NV has adjusted the Vulgate’s probabilis ‘acceptable’ to probatus ‘tested’, also found in Nobilius (1588) (quoted above),258 which provides a more accurate equivalent of the LXX’s δεδοκιμασμένος, which, in turn, might derive from a lectio facilior ‫‘ צרוף‬tested, refined’ in place of (or misread from) ‫צנוע‬.259 However, it would be difficult to argue that the NV’s

254. The rendering by Yadin, The Ben Sira scroll, Translation, p. 43, of the Masada Ms., after restoration on the basis of Ms. B; Smend, Die Weisheit, Deutsche Uebersetzung, p. 74, has for ‫‘ ואיש צנוע‬und gesittet […]’; Peters, Das Buch, p. 352: ‘und ein sittsamer Mann’. 255. The NABRE understandably omits this word; the NAB has reproduced the text of the Confraternity Bible. 256. Biblia sacra, p. 284, provides no variants for ‘velox’ and Nobilius (1588) does not differ from the Vulgate here. Baduel (1557) renders as ‘In omni negotio promptum te praebe’ (‘in every business show yourself ready’) but also offers ‘[…] sis diligens et solers’ (‘[…] may you be diligent and adroit’). 257. Similarly Smend, Die Weisheit, Uebersetzung, p. 54, ‘Bei all deinem Tun sei mässig’, and Peters, Das Buch, p. 255: ‘[…] bescheiden’. Peters, ibid., p. 258, suggests that the Greek rendering is a misunderstanding based on the LXX interpretation of ‫‘( וְ ַה ְצנֵ ַע ֶל ֶכת‬And to walk modestly’, NJPS) at Mic 6:8 as καὶ ἕτοιμον εἶναι τοῦ πορεύεσθαι (‘and to be ready to walk’, NETS). Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 391, compares Sir 16:25b, where ‫ובהצנע‬ ‫( אחוה דעי‬Ms. A), following ‫( אביעה במשקל רוחי‬16:25a), expresses ‘measured’ behaviour (see ibid., p. 153); the LXX renders ‫ בהצנע‬here as ἐν ἀκριβεία (‘with accuracy’, NETS). In any case, at 42:8d neither Smend, Die Weisheit, Kommentar, p. 282, nor Ziegler, Sapientia, p. 272, offers a Greek reading that comes closer to this interpretation of the Hebrew. 258. Baduel (1557) prefers approbatus (‘atque omnibus qui vivunt, approbatus’). The reading probabis (‘you will be approved’) is registered in Biblia sacra, p. 329, as a correction to probabilis in Codex Tegernseensis (Y*). 259. Cf. Peters, Das Buch, p. 354. Perhaps the NABRE’s curious ‘Thus you will be truly

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 59

difference from the Vulgate and approximation to the LXX is significant (or necessary) here.260 As indicated above, the NV also prefers ‘omnium vivorum’ of the traditional text over ‘omnium virorum’ of Biblia sacra and Weber, and thus also retains closer lexical proximity to the LXX and the Hebrew sources, albeit without making an additional adjustment, found in Nobilius, to the number of the construction in both Greek and Hebrew. However, as with the NV’s use of probatus instead of probabilis, these two changes, one made, one unmade, are hardly significant in context. At 42:8c, vere of Nobilius (1588) and Baduel (1557)261 is more consistent with the NV’s rendering of ἀληθινῶς262 in 42:1c (Rahlfs: 41:27a) than the NV’s in veritate, although the latter can hardly be said to be wrong and is an evidently far closer match for ἀληθινῶς of the LXX and ‫ באמת‬of the Hebrew sources – ‫– והיית זהיר באמת‬263 than in omnibus of the other Latin editions.264

Bibliography Academy of the Hebrew Language. The Book of Ben Sira. The Historical dictionary of the Hebrew language. Jerusalem: Academy of the Hebrew Language and Shrine of the Book, 1973. — Materials for the Dictionary: Series I: 200 BCE – 300 CE. Microfiche edition. Jerusalem: Academy of the Hebrew Language. Historical Dictionary of the Hebrew Language, 1988.

refined’ for the NAB’s ‘[…] cautious […]’ (= Masada Ms., Ms. B: ‫ ;זהיר‬see below) in the preceding line (42:8c) has arisen from this suggestion. 260. Moreover, the NV has already introduced probatus at 20b (16c), where the underlying Hebrew form is completely different: ‫‘( נבחר‬et non omnis pudor probatus’). 261. ‘Ita demum eruditus vere fueris.’ 262. Ziegler, Sapientia, p. 322, notes the variant ἀληθινός ‘genuine’. 263. Masada Ms. (also Ms. B); Yadin, The Ben Sira scroll, Translation, p. 43, renders ‘So shalt thou be truly well-advised’ and Smend, Die Weisheit, Deutsche Uebersetzung, p. 74, ‘so wirst du wahrhaft gebildet sein’; cf. ibid, Kommentar, p. 391: ‘‫ ]…[ זהיר‬heisst hier wohl nicht vorsichtig (aram.; vgl. 13, 13), sondern gebildet (einer, der sich belehren lässt)’. Ziegler, Sapientia, p. 322, notes the variant παιδευόμενος ‘one instructed’. 264. Biblia sacra, p. 329, appears to indicate indirectly the LXX’s reflection of ‫באמת‬ here, but records no Latin variants for ‘in omnibus’ (or ‘eruditus’).

60 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

Baduel, Claude. Biblia utriusque Testamenti: De quorum nova interpretatione et copiosissimis in eam annotationibus lege quam in limine operis habes epistolam. [Geneva]: Oliva Rob. Stephani, 1557. Beentjes, Pancratius C. The book of Ben Sira in Hebrew: A text edition of all extant Hebrew manuscripts and a synopsis of all parallel Hebrew Ben Sira texts. Leiden: E. J. Brill, 1997. (SVT; 68) Biblia de Navarra: Edición popular. Barañáin [Navarra]: EUNSA, 2011. Biblia sacra, cum universis Franc. Vatabli, regii Hebraicae linguae quondam professoris, et variorum interpretum, annotationibus. Latina interpretatio duplex est: altera vetus, altera nova. Editio postrema multo quam antehac emendatior & auctior. Vol. 2. Paris: Sumptibus Societatis, 1745. Biblia sacra iuxta latinam vulgatam versionem ad codicum fidem, iussu Pauli PP. VI, cura et studio monachorum Abbatiae Pontificiae Sancti Hieronymi in Urbe Ordinis Sancti Benedicti edita: Sapientia Salomonis; Liber Hiesu filii Sirach. Cum praefationibus et variis capitulorum seriebus. Rome: Typis Polyglottis Vaticanis, 1964. Bossuet, Jacques-Bénigne. Liber Ecclesiastici [et] Explication de la Prophétie d’Isaie sur l’enfantement de la Sainte-Vierge, et du Ps. XXI. Paris: BeaucéRusand & Belin-Mandar, 1826, p. 15–262. (Oeuvres Complètes de [Jacques-Bénigne] Bossuet, Évêque de Meaux, nouvelle éd.; vol. 22) Brenton, Lancelot C. (ed. and transl.). The Septuagint with Apocrypha: Greek and English. London: Samuel Bagster & Sons, 1851. Casciaro, José Maria. ‘La Biblia de la Universidad de Navarra’ [on line]. In: Rosabiblica, 5 August 2012. <https://rosabiblica.wordpress.com/2012/08/05/ la-biblia-de-la-universidad-de-navarra/> [Accessed: 20 December 2014]. Chernyavsky, Władyslav (transl.). Біблія: Кнігі Свяатога Пісання Старога і Новага Запаветаў. Minsk: Біблейскае таварыства ў Респуліцы Беларусь, 2012. Colunga, Alberto; Turrado, Laurentio (ed.). Biblia sacra iuxta Vulgatam Clementinam nova editio. 9th edition. Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos, 1994. (Biblioteca de Autores Cristianos; 14) Confraternity Bible: The Holy Bible. Translated from the original languages with critical use of all the ancient sources by members of the Catholic Biblical Association of America sponsored by the Episcopal Committee of the Confraternity of Christian Doctrine. Vol 3: The Sapiential Books: Job to Sirach. Paterson, N. J.: St. Anthony Guild Press, 1955. Confraternity Bible: The Holy Bible: Genesis to Ruth, Job to Sirach and the Prophets. Translated from the original languages with critical use of all the an-

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 61

cient sources by members of the Catholic Biblical Association of America. Remainder of the Old Testament Douay Version and the New Testament Confraternity Edition; a revision of the Challoner-Rheims version edited by Catholic scholars under the patronage of the Episcopal Committee of the Confraternity of Christian Doctrine. 4th edition. N. p.: St. Paul’s Editions, 1961. Descamps, Albert L. ‘La Nouvelle Vulgate’. Esprit et Vie, 89 (1979), p. 598– 603. Elwolde, John Francis. ‘«Congregation» and «Assembly» in Sirach: a study of the use of ‫ ֵﬠ ָדה‬and ‫ ָק ָהל‬in the Hebrew text of Sirach and the ancient versions’. In: Puig i Tarrech, Armand (ed.). Església i comunitats jueves i cristianes en el món bíblic i posbíblic. N. p.: Associació Bíblica de Catalunya: Facultat de Teologia de Catalunya: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2017, p. 79–124. (Scripta Biblica; 16) García-Moreno, Antonio. La Neovulgata, precedentes y actualidad. 2nd edition. Barañáin [Navarra]: EUNSA, 2011. (Facultad de Teología, Universidad de Navarra, Colección Teológica; 47) [1st edition: 1986] Garofalo, Salvatore (ed.). Biblia sacra Vulgatae editionis. Sixti V Pont. Max. iussu recognita et Clementis VIII auctoritate edita. Editio emendatissima apparatu critico instructa, cura et studio Monachorum Abbatiae Pontificiae Sancti Hieronymi in Urbe Ordinis Sancti Benedicti. [Turin]: Marietti, 1965. Gaufrès, M.-J. Claude Baduel et la réforme des études au XVIe siècle. Paris: Hachette, 1880. Howard, Luke (transl.). Liber Ecclesiasticus, the Book of the Church; or, Ecclesiasticus. Translated from the Latin Vulgate. London: ‘Printed for the translator’, 1827. Kister, Menahem. ‘A contribution to the interpretation of Ben Sira’. Tarbiẓ, 59 (1990), p. 303–378. Knox, Ronald (transl.). The Old Testament newly translated from the Latin Vulgate. Vol. 2: Job–Machabees. London: Burnes, Oates and Washbourne, 1949. Lévi, Israel. The Hebrew text of the book of Ecclesiasticus. Leiden: E. J. Brill, 1904. (Semitic Studies Series; 3) [Reprinted 1951] Nobili, Flaminio de [Flaminius Nobilius]. Vetus Testamentum secundum LXX Latine redditum et ex auctoritate Sixti V Pont. Max. editum. Additus est index dictionum et loquutionum hebraicarum, græcarum, latinarum, quarum observatio visa est non inutilis futura. Rome: In Aedibus Populi Romani, Apud Georgium Ferrarium, 1588.

62 Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63

John Francis Elwolde

Nova Vulgata: Bibliorum Sacrorum editio. Sacrosancto Oecumenici Concilii Vaticanii II ratione habita. Iussu Pauli PP. VI recognita. Auctoritate Ioannis Pauli PP. II promulgata. 2nd edition. Vatican City: Libreria Editrice Vaticana, 1986. [Reprinted 1998. 1st edition: 1979] Peters, Norbert. Das Buch Jesus Sirach oder Ecclesiasticus übersetzt und erklärt. Münster: Aschendorffsche Verlagsbuchhandlung, 1913. (Exegetisches Handbuch zum Alten Testament; 25) [Petisco, José Miguel (transl.)]. La Sagrada Biblia, nuevamente traducida al español, é ilustrada con notas por don Félix Torres Amat. Vol. 8: Ecclésiastes, Cantar de Cantares, Sabiduría y Ecclésiastico. Edición reimpresa de la segunda de Madrid. Paris: Librería de los SS. D. Vicente Salvá é hijo, 1836. Petisco, José Miguel (transl.). Sagrada Biblia, traducida de la Vulgata latina teniendo a la vista los textos originales. Dispuesta y publicada por […] Félix Torres Amat. 9th edition. Valencia: Alfredo Ortells, 1995. Peursen, W. Th. Van. The verbal system in the Hebrew text of Ben Sira. Leiden: E. J. Brill, 2004. (Studies in Semitic Languages and Linguistics; 41) Qimron, Elisha. ‘Notes on the Reading’. In: Talmon, Shemaryahu; Yadin Yigael (ed.). Masada VI: The Yigael Yadin Excavations 1963–1965. Final Report. Jerusalem: Israel Exploration Society: The Hebrew University of Jerusalem, 1999, p. 227–231. Rahlfs, Alfred (ed.). Septuaginta: Id est Vetus Testamentum Graece iuxta LXX interpretes. Vol. 2: Libri poetici et prophetici. Stuttgart: Deutsche Bibelgesellschaft, 1982. Sauer, Georg. Jesus Sirach / Ben Sira. Göttingen: Vandenhoeck und Ruprecht, 2000. (Das Alte Testament Deutsch. Apokryphen; 1) Segal, Moshe Zvi. Sefer Ben Sira ha-šalem. 2nd revised edition. Jerusalem: Mosad Bialik, 1958. Skehan, Patrick W.; Di Lella, Alexander A. The Wisdom of Ben Sira. Garden City, N. Y.: Doubleday, 1987. (Anchor Bible; 39) Smend, Rudolph. Die Weisheit des Jesus Sirach, hebräisch und deutsch. Mit einem hebräischen Glossar. Berlin: George Reimer, 1906. Stramare, Tarsicio. ‘Il Libro dell’Ecclesiastico nella Neo-Volgata’. In: Professoren der Phil.-Theol. Hochschule Fulda (ed.). Kirche und Bibel. Festgabe für Bischof Eduard Schick. Paderborn: Schöningh, 1979, p. 443– 448 — ‘La Neo-Volgata: impresa scientifica e pastorale insieme’. Estudios Bíblicos, 38 (1979 –1980), p. 115–138.

A text-critical study of the NOVA VULGATA of Sirach 41

Tamid, 12 (2016-2017), p. 7-63 63

Strugnell, John. ‘Notes and queries on “The Ben Sira scroll from Masada” ’. Eretz-Israel, 9 (1969): Malamat, Abraham (ed.). W. F. Albright Volume, p. 108–119. Thiele, Walter (ed.). Sirach (Ecclesiasticus). Fasc. 2: Einleitung (Schluβ). Freiburg im Breisgau: Herder, 1988. (Vetus Latina: Die Reste der Altlateinischen Bibel; 11/2) Weber, Robert [et al.] (ed.). Biblia sacra iuxta vulgatam versionem. 4th edition. Stuttgart: Deutsche Bibelgesellschaft, 1994. [1st edition: 1969] Wright, Benjamin G. ‘Sirach’. In: Pietersma, Albert; Wright, Benjamin G. (ed.). A new English translation of the Septuagint and other Greek translations traditionally included under that title. Nova York; Oxford: Oxford University Press, 2007, p. 715–762. Yadin, Yigael. The Ben Sira scroll from Masada. Jerusalem: Israel Exploration Society, 1965. Ziegler, Joseph (ed). Sapientia Iesu filii Sirach. 2nd edition. Göttingen: Vandenhoeck & Ruprecht, 1980. (Septuaginta. Vetus Testamentum Graecum Auctoritate Academiae Scientiarum Gottingensis Editum; 13.2) [1st edition: 1965]

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 12 (2016-2017), p. 65-111 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.47 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Els espais de la comunitat jueva de Vic, entre la documentació escrita i l’arqueologia* Irene LLOP I JORDANA,1 Imma OLLICH I CASTANYER 2 1. Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya Grup de Recerca d’Arqueologia Medieval i Postmedieval (GRAMP-UB) 2. Universitat de Barcelona Grup de Recerca d’Arqueologia Medieval i Postmedieval (GRAMP-UB)

Rebut: 31.03.2016 — Acceptat: 14.12.2016 Resum. La comunitat jueva que es va establir a Vic a l’edat mitjana ha deixat un volum important de documents escrits que permeten conèixer la seva vida a la localitat durant gairebé dos segles. La interpretació d’aquesta documentació notarial s’ha de contrastar necessàriament amb les evidències arqueològiques —positives o negatives— per tal de tenir una visió més acurada de l’espai que ocupava aquest grup. Paraules clau: Vic, judaisme català, edat mitjana, arqueologia medieval, documentació notarial

Correspondència: Imma Ollich i Castanyer. Universitat de Barcelona, Facultat de Geograﬁa i Història, Departament d’Història Medieval, Paleograﬁa i Diplomàtica. Carrer Montalegre, 6-8, E-08001 Barcelona. UE. Tel.: 00 34 934037931. A/e: imma.ollich@ub.edu. * Article dedicat a Prim Bertran i Roigé, amic, mestre i col·lega a la Universitat de Barcelona, estudiós i impulsor de la història dels jueus medievals a Catalunya.

66 Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer

The spaces of Vic’s Jewish community, according to written documents and archaeology Abstract. The Jewish community that established itself in Vic in the Middle Ages left behind many notarial records that provide an insight into the life its members led there over almost two centuries. To paint a more accurate picture of the space in which the community lived, interpretations of those written documents must be verified against (positive or negative) archaeological evidence. Keyboards: Vic, Catalan Judaism, Middle Ages, medieval archaeology, notarial records

1. Introducció Durant els segles xiii i xiv, una comunitat jueva es va establir a Vic, on es dedicava sobretot a afers econòmics relacionats amb préstecs que necessitaven els habitants de la ciutat i de l’entorn del comtat d’Osona. D’altres realitzaven tasques artesanals com ara les de teixidor, sastre i argenter. Emparentats amb els jueus de Girona, Barcelona i altres comunitats, la implantació dels jueus a Vic a la primera meitat del segle xiii coincideix amb un moment de creixement general, tant demogràfic com econòmic, i amb la política reial de protecció als jueus impulsada per Jaume I.1 Els estudis realitzats fins ara s’han centrat sempre en documents escrits; no n’hi ha cap de dedicat específicament a l’arqueologia jueva de la ciutat, potser per manca de possibles restes materials que testimoniïn directament l’estada dels jueus a Vic. Passats uns anys en què hem avançat en el coneixement de les fonts escri2 tes i també en què s’han portat a terme nombroses excavacions arqueològiques al nucli antic de Vic, pensem que és el moment de fer balanç del que coneixem gràcies a dues fonts que es complementen per donar a conèixer els espais jueus de la ciutat: els documents escrits i l’arqueologia.3

1. Ollich, Camp i ciutat, p. 26. 2. Llop, «L’aljama dels jueus de Vic al segle xiii». 3. Voldríem agrair la informació i col·laboració de Montserrat de Rocaﬁguera (Centre d’Investigacions Arqueològiques d’Osona i GRAMP-UB), Antoni Caballé (Serveis Territorials de Cultura de la Catalunya Central, Generalitat de Catalunya), Antònia Díaz-Carvajal (Cen-

Els espais de la comunitat jueva de Vic

Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111 67

2. Els espais de la comunitat jueva Els jueus, que en un primer moment realitzarien negocis a Vic sense residir-hi, es van instal·lar a la vila cap a l’any 1240.4 El primer Liber Iudeorum conservat a l’Arxiu de la Cúria Fumada de Vic és del 1266 i conté els préstecs i transaccions econòmiques fetes pels jueus de Vic amb cristians (comerciants, religiosos, pagesos, artesans…) i també amb d’altres jueus.5 L’atracció econòmica de Vic i les relacions amb altres comunitats va fer que el nombre de jueus anés augmentant al llarg del segle i es concentrés en una sèrie de carrers que acabarien conformant el barri jueu. L’espai físic on vivien els jueus a les ciutats cristianes és anomenat call, mentre que al sud de Catalunya rep el nom de jueria; en el cas de Lleida s’anomenava cuirassa. Call és una paraula d’arrel romànica que no prové del mot hebreu qahal, sinó del llatí callis, que significa «pas estret i enclotat».6 Dins del call hi ha una sèrie d’institucions que permeten als jueus viure segons les seves tradicions i necessitats. Es tracta de la sinagoga, el centre neuràlgic de la comunitat, els banys, per a poder-hi fer els banys rituals, el cementiri per a enterrar-hi els jueus difunts segons la seva tradició, i una sèrie d’espais per a poder seguir l’alimentació permesa per la religió jueva, com són l’escorxador, la carnisseria i el forn. No totes les localitats amb assentaments jueus disposaven d’aquests espais. En el cas de Vic, una comunitat petita que va creixent al llarg del segle xiii, coneixem l’existència d’una sinagoga des del 1265, mentre que hem d’esperar més de cinquanta anys per a documentar el cementiri. Cal tenir present que el fet que no hàgim documentat la resta d’espais no vol dir que no existissin o que els seus habitants no seguissin les normes jueves, tant les religioses com les alimentàries. El volum de documents estudiats amb les referències a la si-

tre d’Investigacions Arqueològiques d’Osona i GRAMP-UB), Rafel Ginebra (tècnic d’arxiu de la Diputació de Barcelona - Arxiu Biblioteca Episcopal de Vic) i molt especialment d’Albert Pratdesaba (Centre d’Investigacions Arqueològiques d’Osona i GRAMP-UB), que ens ha ajudat en les prospeccions visuals sobre el terreny i en la realització dels plànols. 4. Llop, «L’aljama dels jueus de Vic al segle xiii», p. 37-51, i «The implementation of Jews in Vic». 5. Aquesta sèrie especial prossegueix de forma ininterrompuda ﬁns a l’any 1354; aporta un total de 26 unitats documentals conservades a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic (ABEV). 6. Magdalena, «Etimología no semítica de call», p. 13.

68 Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer

nagoga (dues als manuals, tres als Libri Iudeorum i una en l’acceptació dels estatuts reials) i al cementiri (només una al segle xiv), permet veure que aquestes institucions, tot i existir i ser fonamentals per a la vida comunitària i quotidiana dels jueus, no són gaire presents en la documentació notarial conservada i estudiada fins ara. El cementiri, tot i trobar-se fora del call, en forma part. Segons la Mixnà, els cementiris han d’estar allunyats de les ciutats o nuclis de població, de manera que es troben extramurs, en llocs elevats i orientats cap a la ciutat.7 Les referències documentals als cementiris jueus a Catalunya són relativament nombroses, si bé sovint es tracta de notícies indirectes i contrasten amb les poques restes arqueològiques conservades. Casanovas estudia i analitza les inscripcions funeràries hebraiques medievals de la península Ibèrica i documenta vint-i-quatre cementiris a Catalunya, dels quals només s’han localitzat i excavat els de Barcelona, Lleida i Girona.8 Més recentment, el 2007 es va localitzar i excavar el cementiri jueu de Tàrrega, localitzat a la necròpolis de les Roquetes. I darrerament a Tarragona s’han excavat sepultures amb la menorà gravada a la llosa de la capçalera, que les identifica com a jueves.9 A la dificultat de trobar restes arqueològiques que identifiquin inequívocament com a jueu un jaciment, hem d’afegir-hi que en alguns casos no hi ha restes d’estructures que realment van existir. Un exemple molt significatiu és el dictamen de Salomó ben Adret responent a la qüestió de la validesa del micvé o bany ritual construït seguint les regles pertinents, però situat dalt del terrat. Adret respon que «no hi ha cap diferència entre fer-lo dalt al terrat o fer-lo arran de terra», i a continuació fa algunes precisions. Els banys situats als terrats o el fet que en alguns llocs estaven situats dins dels banys públics de la ciutat, com passava a Barcelona, Girona o València, explicarien la manca de restes materials.10

7. Bava Batra, 2,9. Valle, La Misná, p. 660. 8. Es tracta dels cementiris de les localitats de Barcelona, Berga, Manresa, Terrassa, Vic, Vilafranca del Penedès, Tarragona, l’Aleixar, Montblanc, Santa Coloma de Queralt, Tortosa, Valls, Lleida, Cervera, Guissona, la Seu d’Urgell, Solsona, Tàrrega, Girona, Besalú, Castelló d’Empúries, Figueres, Puigcerdà i Perpinyà. Vegeu Casanovas, Las inscripciones funerarias. 9. Notícia de Joan Menchón i Bes, arqueòleg municipal de Tarragona, en la conferència «Tarragona visigòtica» al Museu Arqueològic de l’Esquerda (Roda de Ter, 5 de març de 2016). 10. Feliu, «Salomó ben Adret, mestre de la llei jueva», p. 52-53.

Els espais de la comunitat jueva de Vic

Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111 69

3. Els espais i els documents notarials 3.1. El call jueu El barri jueu de Vic és un espai que va anar evolucionant segons el nombre de jueus que hi vivia, i tenint en compte que hi havia força mobilitat geogràfica a la comunitat jueva, tant per a establir-se a altres poblacions puntualment com per a tenir una residència fixa a Vic. Abans de l’any 1250 el nombre de jueus establerts a Vic era escàs, però la consolidació de la comunitat i l’arribada de jueus d’altres poblacions va fer créixer el nombre de jueus de Vic i, també, el seu call. A final del segle xiii, la comunitat va tenir el seu moment més àlgid, tant per la demografia del call (van arribar a ser una quinzena de famílies) com per la important activitat econòmica que duien a terme. En canvi, a mitjan segle xiv, en un context de crisi, de pesta i amb la mort dels jueus més importants de la comunitat, el nombre es va reduir dràsticament: es documenten 44 persones jueves entre 1340 i 1348, i només 31 en el període de 1348 a 1354. La segona meitat de segle va tenir una davallada demogràfica brutal, amb la conversió i migració de jueus i jueves de Vic: l’any 1391 es van convertir els sis últims jueus i jueves vigatans.11 En el cas de Vic, els jueus s’instal·laren entre la catedral, seu del poder episcopal, i el castell dels Montcada, centre del poder senyorial, molt a prop de la línia que dividia les dues jurisdiccions de la ciutat. El fet que una meitat del call estigués sota la jurisdicció dels Montcada i l’altra sota la del bisbe tenia uns efectes importants, ja que implicava que, dins la mateixa comunitat, hi hagués jueus dependents del bisbe i jueus dependents dels Montcada. Aquest fet també es dona entre els cristians. A partir del 1315, Jaume II concedeix el títol de ciutat a Vic i el bisbe Berenguer de Guàrdia cedeix al rei la seva partida, juntament amb la moneda i el mercat. Amb aquesta cessió de la partida episcopal al rei, els jueus del bisbe passen a ser directament jueus del rei. Els jueus de Vic no vivien en un barri exclusiu i tancat, sinó barrejats amb els cristians. Només a les grans ciutats i a les viles mitjanes es donava aquesta situació.12 La documentació del segle xiii només esmenta com a calls jueus el de Barcelona i el de Girona, i per al cas que estudiem, fins al segle xiv no tro-

11. Llop, «La ﬁ de la comunitat jueva de Vic», p. 87-90, i «Noves dades», p. 288-292. 12. Riera, «Juderías y sinagogas», p. 240.

70 Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer

bem l’expressió callis Vicensis, quan els jueus ja porten més d’una generació a Vic. Aquesta denominació continua utilitzant-se després de la desaparició de la presència jueva a la ciutat, com mostra un document datat a Vic el 1572.13 Aquest carrer surt sovint en la documentació del segle xvi, i es troba entre la catedral i el palau de Montcada. El carrer d’en Guiu passarà a anomenar-se plaça de Mont-rodon i, després, placeta de Malla. L’únic topònim que recorda el pas dels jueus per la ciutat que ha arribat fins a l’actualitat és el del puig dels Jueus, que indica el lloc on hi havia el cementiri.

3.2. La sinagoga La sinagoga és l’espai comunal per excel·lència, i no es limita a ser el centre de culte jueu: també és el centre docent (la schola dels documents), el centre de les institucions benèfiques del call i el punt de reunió de les assemblees públiques. Malgrat que més d’un centenar de localitats catalanes han tingut un assentament jueu a l’edat mitjana, no s’han documentat més de 40 sinagogues, de les quals ben poques duraren més de cent anys. La creació d’una sinagoga en el si d’una comunitat és, en realitat, la resposta a una sèrie de necessitats col·lectives.14 Caldria distingir entre la sinagoga, la madrassa o escola rabínica i, ocasionalment, centre d’oració, i els oratoris, que són llocs de pregària d’ús privat.15 L’existència de llocs de culte jueus públics i privats és molt important, i mentre la sinagoga pública és també l’espai de reunió pública, la majoria d’oratoris privats eren ocasionals i temporals, i els documents s’hi poden referir com a sinagoga.16 Les sinagogues disposen d’una sèrie d’elements al seu interior: una arca (aaron ha-kódeix) que conté els rotlles de la Llei (Torà), un llum encès en re-

13. El 7 de juny de 1572, Jaume Valls, tutor del seu nebot Pere Joan Valls, estableix al mestre de cases Antoni Ros un pati o casal situat «al carrer d’en Guiu o dels Jueus» per la part de ponent. Arxiu Municipal de Vic, Privilegis, ll. xv, f. 283. Citat en Junyent, Jurisdicció i privilegis de la ciutat de Vic, p. 292. 14. Riera, Els poders públics i les sinagogues. 15. Magdalena, «Sinagogas, madrazas y oratorios de la aljama de Calatayud», p. 117123. 16. Riera, Els poders públics i les sinagogues, p. 164-173.

Els espais de la comunitat jueva de Vic

Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111 71

cord de la llum perpètua del temple de Jerusalem (ner tamid), una plataforma elevada, amb una taula on es llegeix la Torà (bimah), un canelobre de set braços (menorà) i seients (separació d’homes i dones). Era habitual que a la sinagoga hi hagués una caixa per a guardar-hi la documentació de la comunitat: privilegis, ordenances internes o documentació econòmica externa; no es tracta d’elements de culte, sinó relatius a la vida comunitària.17 En el cas de Vic, trobem per primer cop anomenada una sinagoga en un document del 1265 que posa fi a unes qüestions entre Bonmacip i Llobell Cerç.18 Aquesta sinagoga es podria tractar d’un oratori o d’un lloc provisional destinat a reunir els jueus per a pregar. Ho fa pensar el fet que uns anys més tard, el 1277, un grup de jueus compren a un ciutadà de Vic, Arnau Miró, un terreny (hort o pati) on els jueus poden construir cases i una sinagoga.19 Aquest pati de terra amb hort es trobava sota domini episcopal i es guardaren els drets del bisbe. Les afrontacions, malauradament, només permeten ubicar la sinagoga amb aproximació, ja que el document descriu que limitava a l’est amb part del seu hort i una paret que hi ha entre el dit pati i l’hort de Berenguer Erumir i la seva dona, al sud amb hort, a l’oest amb camí públic —on hi ha entrada i sortida— i al nord amb les cases de Guillem Regali, sabater. A canvi del pagament anual de dos auris d’or per Tots Sants, poden fer les «domos et scholam et quocumque aliud volueritis ab abisso usque ad coelum», i podran deixar l’establiment sempre que hagin fet obres per valor de cent sous barcelonesos de tern. El document especifica que a la paret de l’est poden fer-hi una finestra d’un pam, a tres tàpies d’alçada. Cap a migdia poden obrir una única finestra d’un pam, a tres tàpies i mitja i amb una distància de dotze pams com a mínim del carrer. L’últim aspecte que recull el document és el de les aigües pluvials. Mentre Miró i els seus s’obliguen a recollir les aigües pluvials «de medietate illius loci in quo Iudaei seu mulieres Iudaeae stabunt et orabunt ibidem», els jueus han de recollir les aigües de l’altre vessant. Aquesta informació és molt suggerent, ja que d’una banda es fa una referència explícita a l’espai femení de la sinagoga, on les dones podien estar i pregar, i de l’altra, la notícia de les aigües pluvials es podria relacionar amb els banys rituals. El micvé, utilitzat per a la pu-

17. Riera, Els poders públics i les sinagogues, p. 206-207. 18. Vegeu el document 1 de l’apèndix 2. 19. Vegeu el document 2 de l’apèndix 2.

72 Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer

rificació ritual, consisteix en un bany que no ha de ser tancat, sinó amb aigua corrent. La lectura del document evidencia uns aspectes importants. En primer lloc, es tracta del document que refereix l’establiment d’un pati per a construir-hi la sinagoga de la comunitat. Altres comunitats també van rebre permisos per a construir sinagogues a Catalunya, malgrat la prohibició de la doctrina cristiana, com és el cas de Besalú (1264) o Mallorca (1290).20 També és important perquè és la primera manifestació corporativa dels jueus de Vic. Finalment, perquè produeix una reacció immediata, ja que l’ardiaca de Vic, en nom del bisbe i de tota la ciutat, protesta contra una obra que considera escandalosa en una ciutat episcopal.21 El 10 de gener de 1278, Berenguer de l’Estany, escriptor jurat de Vic, va llegir als jueus de Vic David Campsor, Bonmacip, Llobell Cerç, Bonjueu, Astruc de Camprodon i Bonhome la denúncia de l’ardiaca Ramon de Meserata (o Marata) demanant que s’aturin les obres d’una sinagoga nova que considera una «obra nefandíssima». L’ardiaca va denunciar l’obra llençant tres pedres sobre l’obra, seguint la tradició del dret romà sobre edificis nocius i il·legals.22 Tot i la importància i la força de les institucions eclesiàstiques de Vic al segle xiii,23 aquesta oposició del canonge de la catedral a la construcció de la sinagoga prop de la seu episcopal, i a més en un solar sota domini del bisbe, no va impedir la construcció de l’edifici.24 Només dotze anys separen la primera referència a una sinagoga i la denúncia de l’ardiaca. Val a dir que no s’han documentat referències a una sinagoga nova o major que indiqui l’existència de dues sinagogues consecutives en un període de temps tan breu, ni que es tracti d’una sinagoga per cada partida. De fet, la denúncia que fa l’ardiaca l’any 1278 és perquè es construeix una sinagoga de novo, i no esmenta l’existència d’una d’anterior, tot i que el document de 1265 conté explícitament el mot sinagoga.

20. Assis, Jewish economy in the medieval Crown of Aragon, 1213-1327, p. 211-213. 21. Ollich, «Un nou document», p. 261-263. 22. Riera, Els poders públics i les sinagogues, p. 85. Riera només documenta una altra oposició eclesiàstica a la construcció d’una nova sinagoga a Catalunya, la de Tortosa l’any 1262 (p. 84-85). 23. Ollich, «Les entitats eclesiàstiques», p. 91-92. 24. Ollich, «Un nou document», p. 257-267. Vegeu el document 3 de l’apèndix 2.

Els espais de la comunitat jueva de Vic

Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111 73

L’any 1317 es van fer obres a la sinagoga per valor de 200 sous,25 tot i que no es descriuen. Però, on es va construir la sinagoga? Les afrontacions del pati on es va edificar eren clares per a un habitant del Vic del segle xiii, però no ajuden a situar el lloc del seu emplaçament. Alguns autors la situen a l’antic carrer d’en Guiu, a la jurisdicció episcopal que després passaria a ser reial, però no argumenten per què;26 Corbella comenta —però no transcriu— un document segons el qual la sinagoga es trobaria al carrer d’en Guiu,27 tot i que també afirma que probablement es trobaria entre l’església de les Sagramentàries i la casa del capellà del mateix convent, afirmant que hi ha documentació —que no cita, ni transcriu, ni comenta— que ho corrobora.28 L’anàlisi de les afrontacions citades en un document que es redactà cinquanta-cinc anys després de l’establiment de la sinagoga reforça la ubicació de la sinagoga al carrer d’en Guiu, centre neuràlgic del call jueu vigatà:29 Establiment pati (1277)

Laudemi (1332)

Arnau Miró és l’establidor.

Salomó Vidal va comprar una casa i hort a Maimó Bonjuha al carrer d’en Guiu.

Afrontacions: est amb una part de l’hort d’Arnau Miró i amb una paret que hi ha entre el pati i l’hort d’en Berenguer Erumir i la seva dona, sud amb una part de l’hort d’en Miró, oest amb el carrer públic (lloc amb entrada i sortida), i nord amb les cases de Guillem de Real, sabater.

Afrontacions: est amb l’hort de Bernat Erumir, sud amb l’auberc d’A. Miró, oest amb l’esmentat carrer, nord amb la casa de Maimó Bonjuha i Preciosa.

25. ABEV, ACF-4596, f. 27v. 26. Millàs, «Notas históricas sobre la judería de Vich», p. 317, i Junyent, La ciutat de Vic i la seva història, p. 89-90. 27. Vegeu la nota 34; Carreras, «Notas dotzecentistes d’Ausona», p. 365-366. 28. Corbella, L’aljama de jueus de Vic, p. 23. 29. Corbella, L’aljama de jueus de Vic, p. 159-160, 214-215. Vegeu la nota 38.

74 Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer

Malgrat la coincidència de les afrontacions, hi ha un escull important: mentre que el pati de la sinagoga es va establir sota domini episcopal, el document de 1332 és d’un habitatge de domini del senyor de Montcada. De fet, Salomó Vidal va comprar una casa i hort a Maimò Bonjuha al carrer d’en Guiu, i va haver de pagar 10 sous a Humbert de Palau, procurador del noble. És molt possible que aquesta casa sigui la mateixa que Maimó Bonjuha i el seu pare, Bonjueu de Mallorca, van adquirir l’any 1318: el clergue Pere de Serra va establir als esmentats jueus una peça de terra amb un dels dos staticis domorum per edificar-hi una casa; ara n’hi ha una de destruïda, sota domini dels Montcada, davant de la casa i casal d’Arnau Miró.30 Al carrer d’en Guiu hi havia altres jueus vivint sota domini dels Montcada: Astruc Vidal, Vidal Jucef31 i Astruc Vidal Cresques.32 No tenim, però, referències a la sinagoga. L’única notícia que registra l’escola dels jueus a la ciutat de Vic es troba al capbreu de censos de la Mensa Episcopal de l’any 1336, un document que es conserva en força mal estat.33 Esmenta els veïns de la via d’en Guiu, i després, que «ex alia parte» hi ha l’escola dels jueus. Què volia dir «ex alia parte»? Des d’un document que registra el cobrament de censos a la partida del bisbe, la relació de llocs al carrer d’en Guiu es pressuposa a la banda esquerra, ja que aquest carrer dividiria la jurisdicció de la ciutat (la part occidental correspondria a la partida del bisbe i l’oriental, al senyor de Montcada). Per tant, l’escola se situaria a l’altra part, a la banda dreta, i l’afrontació amb el carrer públic per ponent no estaria en contradicció amb la jurisdicció episcopal. Un altre capbreu, aquest del segle xv, confirma que es trobaria a la part del carrer d’en Guiu que correspondria al domini dels Montcada, ja que hi hauria una casa sota domini i franc alou del bisbe. La casa afronta amb el carrer per l’oest, com la sinagoga, i el bisbe cobra un cens. Hi viu el notari Bernat de Torrents i és molt interessant la notícia de la proximitat amb un espai utilitzat com a assaonador.34 La documentació conservada proporciona notícies que no es limiten a aspectes relacionats estrictament amb l’edifici i la seva ubicació. Els seients de la

30. ABEV, ACF-4596, f. 65v-66r. Arnau Miró va establir el pati per a la sinagoga. 31. La casa d’Astruc Vidal afrontava per l’est amb la de Vidal Jucef. 32. ABEV, ACF-4603, 157v-158r. El llibre conserva un paper amb lletra de mossèn Corbella on s’aﬁrma que és a prop de la sinagoga per les afrontacions. 33. ABEV, ACF-812, f. 26r. 34. ABEV, AEV-798, f. 98r-99r.

Els espais de la comunitat jueva de Vic

Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111 75

sinagoga eren de propietat particular, i es podien vendre, cedir i llegar. Les referències de cessió de seients que tenim són del segle xiv i no es refereixen a la sinagoga de Vic: el 1319, Astruc de Manresa, jueu de Vic, cedí al seu fill Mossé la meitat del seient que tenia a la sinagoga major de Barcelona, l’altra meitat del qual la tenia el seu fill Issac, i el 1349, Dolça, dona de Jucef Vidal, donà a la seva filla Astruga un seient a la sinagoga major de Girona.35 Sobre el cens que els jueus havien de pagar per la sinagoga, es conserven dues àpoques. La primera és del 1301, i els jueus Astruc Caravida, fill d’Astruc Caravida, i Bonmacip paguen 10 sous barcelonesos de tern a Ramona, vídua de Pere Simó d’Examena, pel cens de dos anys. Aquests sous corresponen als dos morabatins que els jueus de Vic han de pagar per Tots Sants i que el notari Pere Simó d’Examena devia haver adquirit.36 El 1314 és el fill i hereu del notari qui rep dos morabatins d’or d’Astruc de Manresa i Jucef de Mallorca, jueus de Vic. Les notícies del rabí de la comunitat les proporciona el treball de Corbella, que menciona Astruc Vidal Cresques, «rabine sive capellanum», per primera vegada el 1336.37 El notari cristià necessita explicar què és el rabí i l’equipara al capellà cristià, «confusió» que es repetirà en altres documents. Uns anys després, el 1340, apareix l’única menció a la «trona», que es refereix a la plataforma elevada de la sinagoga. El document explica la deliberació que hi va haver a la sinagoga sobre les talles i col·lectes fetes pels secretaris d’aquell moment, quan estaven «celebrantes horas et capellano nostro stante in trona dictae scholae».38 Els rabins no eren treballadors de la comunitat, sinó que tenien el seu propi ofici (metges, mercaders…) i la seva professionalització va ser un procés gradual. Amb el canvi de senyor jurisdiccional, els jueus inicien un registre que conté l’acceptació de l’estatut reial sobre els jueus de Vic i les successives renovacions des del 1315 fins al 1342 (només manquen els anys 1334 i 1336). Els representants de l’aljama, en nom de tota la comunitat, accepten els estatuts dictats pel rei a l’interior de la sinagoga, davant el batlle reial, única referència documentada d’un cristià dins la sinagoga vigatana.39 Aquesta font conté una

35. Corbella, L’aljama de jueus de Vic, p. 149-150. 36. Corbella, L’aljama de jueus de Vic, p. 24, 170-171. 37. Corbella, L’aljama de jueus de Vic, p. 125, 203. 38. Corbella, L’aljama de jueus de Vic, p. 183. 39. Els jueus es comprometen a servar els estatuts reials dels jueus de Barcelona, dels quals es transcriu una part. ABEV, ACF-4597.

76 Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer

menció del rotlle de la sinagoga, que només es troba de nou en un document una mica anterior.40 No s’han documentat atacs contra el call ni contra la sinagoga, fet que es podria explicar en part per la ubicació del call jueu, a prop del castell dels Montcada i de la catedral de Vic. En determinats moments, el rei enviava manaments a diverses poblacions amb comunitats jueves per tal d’evitar mals comportaments o atacs a aquesta minoria, ja que sovint la conducta dels cristians arribava a la violència.41 El destí i el final de la sinagoga no es coneixen amb seguretat. Alguns autors consideren que a mitjan segle xiv, durant els conflictes amb Bernat de Cabrera, comte d’Osona, la zona propera al palau dels Montcada hauria rebut nombrosos atacs i molts edificis devien quedar destruïts, i la sinagoga, desafectada; la data proposada oscil·la entre 1356 i 1364.42 Uns anys més tard, quan es van produir els atacs als calls catalans l’any 1391, el batlle regent de la partida de Montcada, Guillem Ferrer, a petició de Francesc de Grau, procurador de la Casa de Montcada, va fer un inventari dels béns de les cases dels jueus de Vic. El motiu que ho justificava era el fet que a Catalunya i al Regne d’Aragó s’havien produït «rumors i assalts», i consideraven que era necessari per a la conservació dels béns dels jueus. La si-

40. Segons el document, amb el «rabinum sive capellanum cum rotulo in brachio». Corbella, L’aljama de jueus de Vic, p. 202-203. 41. El 8 d’octubre de 1279, el rei Pere II escrivia des de València a causa del fet que quan els frares predicadors pregaven a les sinagogues, els cristians omplien l’ediﬁci per molestar i burlar-se dels jueus. El rei envià el seu veguer i va manar als cristians que no entressin a les sinagogues, tret de tres o quatre cristians honorables (Regné, History of the Jews in Aragon, p. 135-136). El rei pregà als frares menors de Barcelona que persuadissin els jueus de convertir-se, però no mitjançant amenaces i violències. El rei envià manaments a les aljames de Girona, Vic, Vilafranca, Tarragona, Montblanc, Cervera, Lleida, Montsó, Osca, Saragossa, Jaca, Tarassona, Calataiud, Daroca, Terol, Tortosa, València, Xàtiva, Eixea, Barbastre, i també als frares de Girona, Vic, Cervera, Montblanc, Lleida, Castelló, Tarragona, Montsó, Tortosa, Osca, Saragossa, Tarassona, Eixea, Borja, Calataiud, Daroca, Terol, València, Xàtiva, Jaca, Barbastre (Regné, History of the Jews in Aragon, p. 135-136). Uns anys després, el 1282/1283, el rei fa manaments contra la lapidació de cristians a jueus el dia de Divendres Sant i les festes de Pasqua al veguer de Tortosa, als batlles i justícies de Morverdre, Xàtiva, Barcelona, Vic, Vilafranca, Tarragona, Girona, Besalú, Lleida, Cervera, Tàrrega, Osca, Saragossa, Calataiud, Barbastre, Alagon, Borja, Tarassona, Tauste, Eixea, Luna, Uncastillo, Jaca, Ruesta, Daroca i Terol (Regné, History of the Jews in Aragon, p. 185-186). 42. Dades sense citar la font de la qual s’obté aquesta informació. Junyent, La ciutat de Vic i la seva història, p. 91, 100 i 103, i Adell, Benet i Pladevall, «Juderia», p. 678.

Els espais de la comunitat jueva de Vic

Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111 77

tuació no va portar a la destrucció del call, sinó a la conversió dels últims jueus de la ciutat.43

3.3. El cementiri La primera notícia que tenim del cementiri o fossar dels jueus de Vic és del 1327, quan Jaume de Puigcercós, sabater de Vic, i la seva dona Maria vengueren perpètuament a Vidal Jucef, Astruc Jucef, Jucef Vidal, Salomó Vidal i Jucef Astruc, jueus de Vic, i a tots els jueus i jueves de la comunitat de Vic, un terreny a la parròquia de Vic conegut per «el puig d’en Guillem de Llorenç», per tal que els jueus hi construïssin el seu «fossarium Iudaeorum et Iudaearum».44 Jaume de Pau, ciutadà de Vic, havia establert perpètuament aquesta peça de terra als venedors per dos sous censals per Pasqua. Les afrontacions descriuen que limita a l’est amb la peça de terra que el dit Jaume de Pau establí a en Crivillers, també sabater, al sud amb la peça que resta al matrimoni venedor, a l’oest amb la part que havien establert a Pere de Clotes, sabater, i al nord, una part amb l’establiment d’en Crivillers i una part amb la d’en Clotes. S’especifica que els jueus poden construir un mur per tancar el terreny i que les aigües pluvials hauran de tenir sortida per la part que els venedors tenen de la dita finca, de la qual desconeixem les dimensions. El preu de la venda és de 20 sous barcelonesos i els jueus hauran de pagar a Jaume de Pau els dos sous anuals que fins aleshores pagaven Jaume de Puigcercós i la seva dona. Tractant-se d’un contracte emfitèutic, per canviar les condicions necessitaven l’aprovació legal del senyor alodial, Jaume de Pau, perquè d’altra manera el document no seria vàlid. Després de cinc anys, el 5 de gener de 1332, Jaume de Pau els concedeix la terra per lliure i franc alou, a canvi de vint sous més. Alguns cementiris jueus situats en terrenys elevats reben el nom de Montjuïc, com és el cas de Barcelona, Girona o Vilafranca.45 En el cas de Vic, el «puig d’en Guillem de Llorenç» passà a anomenar-se «puig dels Jueus», topònim que ha pervingut fins a l’actualitat.

43. ABEV, ACF-505, f. 199v. Llop, «La ﬁ de la comunitat jueva de Vic». 44. Corbella, L’aljama de jueus de Vic, p. 25, 27, 171-172. Vegeu el document 4 de l’apèndix 2. 45. Assis, Jewish economy in the medieval Crown of Aragon, 1213-1327, p. 233.

78 Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer

3.4. Les cases privades Els documents poques vegades esmenten el lloc de residència dels jueus i, quan ho fan, no donen gaires detalls de l’habitatge. Les cases jueves no eren diferents de les cristianes, i l’únic element que les devia identificar és la presència d’una mezuzà, sempre que no hagués estat un element reutilitzat.46 L’anàlisi dels documents notarials entre 1231 i 1315 aporta informació a partir de tipologies diferents de documents.47 Tot i que en els manuals notarials i en els Libri Iudeorum els préstecs són la sèrie més abundant, n’hi ha pocs que informin sobre cases jueves, i sempre ho fan de manera indirecta: es tracta de deutors que obliguen les seves cases, de les quals només diuen el carrer on es troben, i consta que hi viu algun jueu. El 17 d’abril de 1284, Pere Rossell, rector de Múnter, i la seva mare Maria obliguen les cases que tenen al carrer de na Calcinera, on viuen en Català i Proençal, jueu, per raó de deute a Pere de Cloper.48 Uns anys després, el 29 de gener de 1297, Pere Artal i la seva dona Ermessenda obliguen les cases que tenen al carrer Hospital de Jerusalem, en la qual viu Jucef de Mallorca, a Astruc Caravida per raó de deute.49 Ja al segle xiv, el 14 de gener de 1312, Pere de Guardiola i la seva dona Guillema obliguen a Astruc Caravida les cases que té al carrer de Jubaltar, en les quals viu Vidal Jucef.50 La tipologia que més il·lustra sobre aquest tema és la del lloguer, ja que no hem documentat compravendes de cases, com tampoc hi ha lloguer entre jueus. Les dades que aporten els 15 documents localitzats del segle xiii informen sobre el cristià que les lloga i el jueu que les rep, una breu descripció de la casa o bé del lloc, sovint només la partida on està situada, el preu i el termini pel qual s’estableix el lloguer. De les cases llogades, vuit es troben sota domini dels Montcada (53,3 %) i quatre sota domini episcopal (26,6 %), i en tres casos no s’especifica (20 %).

46. La mezuzà és un pergamí enrotllat que conté escrita l’oració jueva «Escolta, Israel» i la paraula Xadday (Totpoderós); es posa dins un tub o capseta i s’encasta al marc dret de la porta de les cases jueves. En entrar i sortir, els jueus hi han de posar la mà a sobre, tot recordant que Déu va donar la Llei al seu poble. 47. Llop, L’aljama de jueus de Vic al segle XIII. 48. ABEV, ACF-4588, f. 10r. 49. ABEV, ACF-4591, f. 44r. 50. ABEV, ACF-4594, f. 21r.

Els espais de la comunitat jueva de Vic

Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111 79

— Domini dels Montcada: carrer de na Calcinera, carrer Pelegrí i carrer de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. — Domini episcopal: Mercadal, carrer de Santa Maria i carrer de Subaltar o Jubaltar (actual Gibaltar), al costat de Santa Maria la Rodona.

Figura 1. Plànol del call jueu de Vic (segles xiii-xiv). (I. Llop, I. Ollich i A. Pratdesaba)

Són poques les dades que aquest conjunt de documents aporta sobre les cases, situades totes a Vic. La casa que lloga Brunissenda Llorenç al Mercadal té porticons, cortal i obrador. Les indicacions més freqüents són que una part de les cases es reté per als llogaters: es tracta de l’obrador i el celler. Només en un cas es diu que es lloguen les cases i els horts. Berenguer Terrer permet a Bonmacip que obri una paret o tàpia i tanqui una trapa, tot i que el document està en molt mal estat. Les afrontacions no són gaire clares, perquè de nou es remet als límits de cases de veïns que no sabem on s’ubiquen exactament («prop d’en Roquet», «a les cases que havien sigut d’en Pere Miró» o «davant de la casa de Bernat Codina, ciutadà»). Una de les clàusules que es repeteix en els documents, generalment etceterada, és la que no permet als llogaters de treure el jueu de les cases per raó de major lloguer, sinó segons el costum de la vila de Vic. El document que dona

80 Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer

més detalls explica que, si per raó de restaurar la casa, per manament del comú de la ciutat o per altra raó fos necessari fer obres, els llogaters es farien càrrec de les despeses.51 Els contractes de lloguer a vegades donen notícies que fan reinterpretar els documents. Bertran Urdí i el seu fill Ferrer reconeixen a Benaia Llobell que lloguen les cases al carrer Hospital de Sant Joan pel lucre de 30 sous que li deuen. Jaume de Pou reconeix un deute de 66 sous a Goig, dona de Gràcia Cap; Ermessenda de Farxs lloga una casa a Vidal Jucef, el qual retindrà els 20 sous del lloguer per raó dels 100 sous que li havia deixat aquell mateix dia. Guillem Ramon de Terrers lloga una casa a Cento Ayo, afegint que hi pot habitar o llogar sense que li hagi de tornar el lloguer. Aquest fet, a més de la presència de procuradors i marmessors, i que alguns jueus reben diversos lloguers, fa pensar que es pot tractar de préstecs encoberts. Altres jueus que reben lloguers són Bonastruc, Bonastruc Satorra i dona Regina Cabrita, David Canviador i Goig, Llobell Cerç, Astruc d’Hispània (juntament amb Bonmacip), Benaia Llobell, Vidal Taroç, Cento Ayo i Goig, dona de Gràcia Cap (reben un lloguer), Vidal Jucef (rep dos lloguers) i Jucef de Mallorca i Bonmacip (reben cinc lloguers cadascun). El fet que alguns jueus comprin diverses cases en terminis molt breus permet suposar que hi devia haver alguns membres de la comunitat jueva amb patrimoni immobiliari a la ciutat.52 També en aquest sentit, el 17 de març de 1297, Berenguera, la vídua de Bartomeu de Gurri, de Vic, va donar plena i corporal possessió a Bonmacip, jueu de Vic, de les cases que tenia a Santa Eulàlia, sota domini dels Montcada, barri extramurs a l’est de la ciutat i molt allunyades del call, per raó dels 46 sous i lucre que deu.53 Corbella comenta alguns documents que no han estat localitzats. La compra de les dues cases que Astrugó de Manresa adquireix al carrer d’en Bruguera l’any 1278 o la que Vidal Duran, jueu de Vic, fa de dues cases al carrer de Specoli l’any 1284 permeten ampliar el radi del call jueu vigatà. Hi ha un lloguer de l’any 1280 que reclama molta atenció.54 Pere de Pausa lloga a Astruc

51. ABEV, ACF-4588, f. 4r. 52. Un exemple seria Jucef Vidal, amb una important activitat com a creditor i amb pes a l’aljama (en va ser secretari), que adquirí una casa destruïda al carrer d’en Guiu l’any 1345, i l’any següent comprà una casa amb bassa sota domini dels Montcada. ABEV, ACF-4606, f. 70r, i ABEV, ACF-4606, f. 98v-99r, respectivament. 53. ABEV, ACF-4591, f. 44v. 54. No hi ha la transcripció del document. Corbella, L’aljama de jueus de Vic, p. 154-155.

Els espais de la comunitat jueva de Vic

Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111 81

d’Hispània, Llobell Cerç i Bonhom, jueus de Vic, una casa i hort que tenia al carrer d’en Guiu. Els límits són especialment interessants, perquè la situa afrontant per migdia amb la sinagoga («in domo scholae Iudeorum»). Les notícies de les cases posteriors a 1315 procedeixen de l’estudi de Corbella.55 Els lloguers de cases i obradors se situen a la partida de Montcada (any 1312), al carrer de la Ramada (1318), carrer d’en Juvanteny (1327, carrer sense identificar), carrer Hospital de Sant Joan de Jerusalem (1330), plaça dels Jueus (1334), carrer d’en Guiu (1340). Maimó Bonjuha i la seva dona Preciosa tenien unes cases al carrer d’en Guiu, que comprà Salamó Vidal (1332).56 L’únic inventari de cases de jueus que ens ha arribat té un valor excepcional.57 El dia 8 d’agost de 1391, Guillem Ferrer, batlle regent de la partida de Montcada, a petició de Francesc de Grau, procurador de la Casa de Montcada, va fer un inventari dels béns de les cases dels jueus de Vic. El motiu que el justifica era la protecció dels béns d’aquests jueus arran de la persecució i els atacs a diversos llocs de Catalunya i Aragó. Es tracta dels habitatges de Coloma, Selic i Salomó Satorra, situats al carrer d’en Guiu.58 L’inventari descriu l’interior de les cases on vivien jueus, i palesa el fet que les cases jueves no eren diferents de les dels cristians. Es tracta d’habitatges modestos, poc moblats, amb objectes gastats i de poc valor. La casa de Coloma tenia un menjador, cuina i dues cambres. Selic vivia en un lloc del qual es descriu l’obrador i la cuina; a l’obrador hi havia objectes propis del treball relacionat amb el fil. L’últim espai és el de Salomó Satorra, que vivia a l’obrador d’un ciutadà de Vic, Pere de Codeyan. En un cove hi ha unes estisores de sastre, fet que explicaria la presència de tanta roba i podria indicar l’ofici del jueu. Es tracta de l’únic que posseeix béns que indiquen que és jueu: dos llibres de jueus i una gramalla de color blau fosc amb seda vermella i una gramalla amb «la roda de vermey de jueu».59 55. Corbella, L’aljama de jueus de Vic, p. 153-160. 56. Corbella, L’aljama de jueus de Vic, p. 159-160, 214-215. 57. ABEV, ACF-505, f. 199v. Llop, «La ﬁ de la comunitat jueva de Vic». 58. Vegeu el document 5 de l’apèndix 2. 59. Respecte a la rodella, que era un senyal distintiu visible que diferenciava els jueus dels cristians a primera vista, tenim notícies de com havien de ser les que portaven els jueus vigatans: de drap vermell o groc. L’any 1340, el rei mana als seus oﬁcials, a súpliques dels jueus de Vic, que no siguin obligats a portar una rodella més gran que la que portaven els jueus de Barcelona (Escribà i Frago, Documents dels jueus de Girona, p. 139). D’altra banda, un manuscrit del segon quart del segle xiv que es conserva a l’Arxiu Municipal de Vic obliga «a tot juheu, estrany o privat, qui aja xii anys ho més port roda de drap vermel ho groch per mig per

82 Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer

Tres dies després, els últims jueus de la ciutat, quatre dones i dos homes dels quals no es menciona el nom, es convertiren al cristianisme, cosa que suposà el final de l’aljama jueva de Vic.

4. Els espais i l’arqueologia60 Fins aquí tenim constància escrita de la presència i de l’activitat dels jueus a Vic al llarg dels segles xiii i xiv. Però, què ens diu l’arqueologia de la ciutat? Hi ha una arqueologia jueva a Vic? No hem d’oblidar que és molt arriscat afirmar que unes restes arqueològiques pertanyen a una sinagoga, ja que, com hem vist, aquests edificis no tenen elements clarament diferenciadors que els facin identificables. El mateix passa amb els banys, la carnisseria, les cases… Per entendre la situació de l’arqueologia jueva a Vic, cal donar un cop d’ull a les diverses actuacions arqueològiques que s’han realitzat al nucli antic des del 1982. En general, la majoria de restes i estructures localitzades corresponen a l’època romana i/o medieval, sense que ara per ara en puguem atribuir cap com a específicament jueva.

4.1. Les excavacions arqueològiques programades a Vic i el Projecte d’Arqueologia Urbana de Vic (PAU) L’any 1982 es va produir un canvi important en la recerca arqueològica a Catalunya: des d’aquest moment, amb el traspàs de competències al govern de la Generalitat de Catalunya, el Departament de Cultura, amb el recentment creat Servei d’Arqueologia, és el responsable del Patrimoni Arqueològic. Això va coincidir amb una època de creixement i de transformació urbanística a les ciutats, i Vic no en va ser pas una excepció. Els canvis i les obres de millora van afectar també el nucli antic, que en aquell moment no tenia cap

mig en la vestadura subirana devant en lo pits, e que la roda sia ample de 1 croat d’argent e que no la gos amagar sots ban de xx sous» (Cunill, «Ordinacions sobre bans y penes a Vich en el segle xiv», p. 23-27). 60. Aquí voldria tenir un record i un agraïment molt especial per al doctor David Romano, catedràtic de la Universitat de Barcelona, que en el darrer curs de llicenciatura d’història ens va introduir a en Prim Bertran, a la Montserrat Casas i a mi mateixa en la historiograﬁa medieval jueva. [Nota d’Imma Ollich.]

Els espais de la comunitat jueva de Vic

Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111 83

mena de protecció patrimonial: renovació de carrers, noves infraestructures de llum, aigua i gas, i construcció d’aparcaments subterranis van afectar directament el patrimoni soterrat durant segles. També va coincidir amb una nova etapa de l’arqueologia acadèmica: de les universitats sortien noves fornades d’especialistes i tècnics en patrimoni que superaven l’antic concepte d’arqueologia entesa com una afició, o com un colleccionisme puntual. Es van formar equips de recerca interdisciplinaris, amb projectes concrets de treball, entre els quals l’excavació del nucli antic de Vic. Així, a partir del 1982 i des de la Universitat de Barcelona es van dur a terme un seguit d’excavacions a la zona alta de la ciutat, no tan sols al Temple Romà (el castell dels Montcada medieval), on ja havia intervingut esporàdicament la Diputació de Barcelona, sinó en cases particulars i carrers en obres.61 Les excavacions del carrer del Cloquer, prop de la catedral, de la Taula, de la casa Genís, de la casa Balmes, de la casa Masferrer, van donar molta informació sobre el Vic antic, però sempre parcialment, ja que calia adaptar-se a les possibilitats que permetia l’espai per excavar. Malgrat tot, per sota de les construccions actuals, emergia el Vic romà i medieval. Especialment interessant va ser l’excavació de la plaça de la Pietat, al costat del Temple Romà, amb la localització d’una necròpolis altmedieval de tombes antropomorfes dels segles ix-x al nivell inferior, tallades per sitges i estructures corresponents al mercat medieval de la Quintana, prop del castell dels Montcada. Però, i els jueus? On és la sinagoga, una casa o qualsevol resta que es pugui identificar com a jueva? En aquells moments, malgrat les excavacions programades, també es van realitzar moltes obres sense cap seguiment arqueològic en cases del nucli antic. El cas de Can Colom és paradigmàtic: es tracta d’un comerç que ocupa una bona part del costat sud de la plaça de la Pietat, a tocar de la baixada de l’Eraime, en un punt on és segur que hi havia estructures, potser relacionades amb el mercat de la Quintana, potser algunes amb els espais jueus. Es va renovar totalment i rebaixar el subsol sense cap mena de control arqueològic. El col·lectiu d’arqueòlegs d’Osona CIAO (Centre d’Investigacions Arqueològiques d’Osona), creat el 1985, va decidir fer un pas endavant i implicar l’Ajuntament en la defensa i protecció del patrimoni arqueològic de Vic. A partir d’aquí, el consistori va començar la redacció d’un Pla Especial de Pro-

61. Excavacions dirigides per Maria Dolors Molas i Imma Ollich. Molas i Ollich, «Projecte de defensa del patrimoni arqueològic de la ciutat de Vic».

84 Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer

tecció i Millora del Centre Històric de Vic, dirigit per l’arquitecte Miquel Surinyach. Un avenç important per a l’arqueologia urbana de Vic va ser la implementació del Programa d’Arqueologia Urbana (PAU), impulsat per Miquel Llongueras des de la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya el 1992, i que es va portar a terme en diverses ciutats catalanes. Vic es va incloure en el PAU com una de les ciutats on calia catalogar i protegir el patrimoni arqueològic. Al llarg dels anys 1992 i 1993 es va procedir a catalogar els llocs arqueològics de la ciutat.62 El resultat van ser centenars de fitxes, aplegades en dos volums que van ser entregats a l’Ajuntament de Vic. L’objectiu és que abans que es realitzi qualsevol obra al nucli antic s’avaluï la possibilitat de la presència de restes arqueològiques i s’efectuï una excavació prèvia o, com a mínim, un seguiment. Cal dir que l’aplicació del PAU per part del consistori de la ciutat ha estat molt irregular al llarg dels anys. A partir del 2010, però, Vic ha incorporat al POUM (Pla d’Ordenació Urbanística Municipal) la normativa que, en principi, obliga a efectuar seguiments i intervencions arqueològiques preventives al nucli antic. En els darrers anys, aquesta normativa s’està aplicant a la majoria d’obres, tant públiques com privades. També és possible que en aquest canvi hi tingui molt a veure la implantació des del 2009 dels Serveis Territorials de Cultura a la Catalunya Central, amb la seu del Servei d’Arqueologia a Vic. Tot plegat s’ha traduït en l’augment de les intervencions arqueològiques i en troballes importants per a la ciutat.

4.2. L’arqueologia i els espais dels jueus de Vic El PAU considera com a jaciment la sinagoga i el barri jueu amb el nivell A (zona d’alt interès arqueològic), però no s’ha fet cap excavació a les zones on possiblement podien ubicar-se. Quant al cementiri dels jueus, és un dels jaciments identificats al PAU, que en aquest cas rep la qualificació de nivell D (zona amb possibilitat de conservació de restes arqueològiques parcialment destruïdes).

62. La realització va anar a càrrec de Josep Pujades, Montserrat de Rocaﬁguera i Carme Subiranas, sota la direcció d’Imma Ollich i M. Dolors Molas.

Els espais de la comunitat jueva de Vic

Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111 85

L’excavació dels espais públics localitzats als documents (sinagoga i cementiri) no ha estat possible per dos factors determinants: el desconeixement de la identificació exacta de la sinagoga i la construcció de l’Hospital Universitari de Vic sobre el cementiri jueu.

4.2.1. El call jueu i les cases Només els carrers esmentats per la documentació (Na Calcinera, de l’Hospital de Jerusalem, de Jubaltar o Subaltar, del Pelegrí, d’en Guiu, de Santa Maria, plaça dels Jueus, el Mercadal, de la Ramada, d’en Bruguera, de Juvanteny, de Specoli) donen una pista prou bona per situar la residència d’alguns jueus vigatans. Malauradament, a causa dels canvis urbanístics al llarg dels segles, d’alguns d’aquests carrers no en sabem la ubicació exacta perquè han desaparegut o s’hi ha construït al damunt. Tot i que algunes excavacions han fet sorgir restes d’arcades de pedra atribuïbles a aquests carrers, per ara només podem fer una aproximació a la seva situació. Pel que fa a les cases, i com hem dit abans, els documents confirmen que els jueus viuen enmig dels cristians, en cases llogades o comprades a cristians; per tant, en cases com les dels cristians. Per això, quant a restes materials, no és gaire lògic suposar que hi ha alguna manera de determinar si una casa era ocupada per un jueu o per un cristià. Una cuina, dues cambres, un hort o un pati són elements comuns en l’arquitectura d’una casa corrent dels segles xiii i xiv. Tanmateix, una petita i recent troballa fa augmentar l’esperança de trobar noves restes jueves a Vic: s’ha localitzat un petit forat picat en un carreu i que sembla correspondre a una mezuzà, que forma part de la porta d’entrada d’una casa del nucli antic, al carrer de l’Albergueria, prop de la catedral. El forat per a la mezuzà és allargassat i arrodonit pels dos extrems, i picat amb molt poca fondària a la pedra. Les seves mesures són: 110 mm de llargada, 20 mm d’amplada i entre 8 i 10 mm de profunditat.63 Al forat s’hi devia encastar una capseta, generalment cilíndrica, per a guardar-hi un pergamí amb la pregària «Xemà, Israel» (o «Escolta, Israel»; Deuteronomi 6,4-9).

63. En els calls jueus de Girona i Barcelona s’han conservat in situ nombroses mezuzàs, amb les mateixes característiques i mesures.

86 Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer

Figura 2. Detall de la mezuzà localitzada al carrer de l’Albergueria. (Fotografia: A. Pratdesaba)

Com es pot observar a les imatges, la pedra amb el forat de la mezuzà està situada al terç superior dret de la porta, abans de començar l’arc. El carreu amb el forat mesura 50-55 cm de llargada, entre 29 i 36 d’alçària i entre 19 i 21 cm d’amplada. La mezuzà, picada a la cara que correspon a l’amplada, té unes mesures que es troben dins els paràmetres d’altres forats de mezuzà coneguts: cilíndric i arrodonit pels dos extrems, mesura 110 mm de llargada, 20 mm d’amplada i entre 8 i 10 mm de profunditat.

Figures 3 i 4. Situació de la mezuzà al carrer de l’Albergueria. (Fotografies: I. Ollich)

Els espais de la comunitat jueva de Vic

Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111 87

La situació de la pedra a l’edifici de l’Albergueria, l’hostatgeria dels pelegrins i viatgers dependent de la catedral, a l’entrada de la ciutat pel portal i el pont de Queralt, fa pensar que es tracta d’una reutilització posterior i que la pedra deu procedir d’algun altre edifici proper. L’Albergueria està documentada des del 1061 fins al segle xiii com a hospital de pobres i viatgers, i el prior del monestir de Santa Maria de l’Estany n’era el procurador o encarregat.64 Entre els segles xiv i xv, el prior de l’Estany, en ser nomenat canonge de la catedral de Vic, vingué a residir a la ciutat i convertí l’edifici de l’Albergueria en la seva residència.65 Això coincideix amb les lluites i destruccions causades pel senyor de Cabrera a Vic, a la segona meitat del segle xiv. És possible, doncs, que fos en aquest moment de remodelació de l’edifici de l’Albergueria quan es fes servir el carreu amb la mezuzà per a la nova porta lateral. També fa pensar en una reutilització la posició del carreu, amb el forat inclinat d’esquerra a dreta, cap a l’exterior. Originalment, la pedra devia anar plana i tombada cap a l’esquerra, amb el forat de la mezuzà més dret i una mica inclinat cap a l’interior. Cal remarcar que és la primera vegada que s’identifica una mezuzà a Vic i, per tant, que es disposa d’unes restes directament relacionades amb un habitatge jueu.

4.2.2. La sinagoga i els banys rituals Per ara, no hi ha cap evidència arqueològica que identifiqui amb claredat la sinagoga de Vic, tot i que, seguint els documents, és molt possible que fos situada prop del carrer d’en Guiu i la placeta del mateix nom, a la zona que baixa des del castell dels Montcada fins a la catedral.66 Es tracta d’una zona que, malgrat conservar una fesomia antiga, de petits carrerons i places irregulars, ha estat molt afectada tant en el pla urbanístic com per la remodelació interior de les cases, sense que s’hi hagi intervingut arqueològicament. Això, unit a les poques o nul·les restes que poden identificar una estructura com a sinagoga, fa que només puguem ubicar-la amb aproximació, tot esperant la possibilitat de noves excavacions.

64. Ollich, «Les entitats eclesiàstiques», p. 93. 65. Caballé, Molas i Ollich, Memòria de les excavacions arqueològiques de Vic. Jaciment de l’Albergueria 1990; Caballé, Molas, Ollich i Pujadas, Memòria de les excavacions arqueològiques a l’ediﬁci de l’Albergueria. Vic (Osona): Campanya 1992, i Campanyes 1993-1994. 66. Junyent, La ciutat de Vic i la seva història, p. 399.

88 Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer

El document del 1277 de compra d’un solar per a construir-hi la sinagoga indica les afrontacions amb claredat i permet situar sobre un plànol actual de Vic una nova ubicació de la sinagoga, precisament a l’altra banda d’on fins ara s’havia suposat que era.67 Seguint el document, la sinagoga termenejava per ponent amb el carrer públic (sense dir quin és), que era per on tenia entrada i sortida, i ocupava una part del solar d’Arnau Miró, afrontant amb l’hort i pati del mateix Miró i de Berenguer Erumir, i amb una paret que donava a les cases d’en Guillem Ral, sabater. Aquestes afrontacions coincideixen amb el carrer d’en Guiu actual, per on es devia entrar a la sinagoga per una porta oberta a ponent, i amb la zona posterior de Can Franquesa, on s’han trobat restes d’una mena de cisterna d’origen romà.

Figura 5. Imatge actual del carrer d’en Guiu. (Fotografia: I. Ollich) 67. El plànol de Vic a ﬁnal del segle xiii, de Miquel Surinyach, marca la sinagoga amb el número 47 i la situa a l’esquerra de la placeta d’en Guiu (Catalunya romànica III, Osona II, p. 664).

Els espais de la comunitat jueva de Vic

Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111 89

L’any 2013 es va poder excavar al pati del darrere de Can Franquesa, una finca situada prop de Can Colom, amb motiu de la construcció d’un garatge. L’excavació presenta estructures arqueològiques romanes i medievals d’una certa entitat, de les quals encara no sabem la funcionalitat exacta perquè només s’ha pogut excavar parcialment el lloc. Tanmateix, els arqueòlegs li atribueixen un possible ús hidràulic d’origen romà.68 Les restes de sediments ens indiquen tant un filtratge d’aigua com un ús continuat de l’estructura. A prop també s’hi han localitzat unes arcades que s’obren cap al sud i que comunicarien amb el carrer de Na Calcinera.69 La proximitat entre aquestes restes i els antics carrers d’en Guiu i la placeta de Malla fa pensar que potser hi havia alguna connexió entre aquesta zona i la possible sinagoga. La referència documental de l’aprofitament de les aigües pluvials de la teulada de la sinagoga reforça la hipòtesi de la proximitat de l’edifici a un dipòsit. Tot i així, caldrà esperar noves excavacions per a confirmar-ho totalment. Pel que fa als banys rituals, hi ha la possibilitat que, en comprar el solar, els jueus reutilitzessin una antiga estructura hidràulica ja existent com a dipòsit per a proporcionar l’aigua necessària per al micvé o bany ritual, mai localitzat a Vic. I, molt a prop del dipòsit, segurament situada en un pati a cel obert, hi devia haver la piscina, el lloc d’immersió ritual, i una estança per a canviar-se de roba.70 Si fos així, als banys s’hi entraria pel carrer de Na Calcinera, actualment desaparegut i cobert per les edificacions actuals.

68. Codina i Díaz-Carvajal, «Intervenció arqueològica a la plaça de la Pietat», p. 162. 69. Pratdesaba i Pujol, «Intervenció arqueològica a Can Franquesa», p. 220. 70. El conjunt d’estructures necessari per a un micvé (piscina, canalització per a l’aigua i estança annexa), incloent-hi el dipòsit d’aigua proper, ha estat localitzat a Girona el 2014 per un equip d’arqueòlegs de la Universitat de Girona dirigits per Jordi Sagrera.

90 Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer

Figures 6 i 7. Excavació de Can Franquesa, amb el possible micvé. (Fotografies: A. Pratdesaba i M. A. Pujol)

Els espais de la comunitat jueva de Vic

Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111 91

En tot cas, tant els documents escrits com l’arqueologia ens assenyalen amb claredat una zona: un conjunt de cases i horts situat entre el castell dels Montcada, el carrer d’en Guiu, el carrer de Na Calcinera i el carrer dels Àngels, aquests dos últims convergint cap al Portalet, sobre la muralla de la ciutat. Un conjunt situat a la part alta, més a prop de la partida dels Montcada que de la del bisbe, i que va patir directament els atacs i la destrucció per part del senyor de Cabrera a la segona meitat del segle xiv.

Figura 8. Detall del call jueu de Vic i els seus espais (segles xiii-xiv). (I. Llop, I. Ollich i A. Pratdesaba)

4.2.3. El cementiri jueu El puig dels Jueus, un dels jaciments identificats al PAU, és prou conegut a la ciutat, però sembla que la construcció de l’Hospital Universitari de Vic, que ocupa tot el turó, ha esborrat qualsevol indici arqueològic que hi pogués haver. A principis del segle xx s’hi va fer una excavació no sistemàtica per part d’aficionats locals, que va aportar poc material d’època ibèrica i romana, conservat al Museu Episcopal de Vic, però cap mena de material de la possible

92 Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer

necròpolis jueva;71 tampoc no hi ha tradició oral de troballes de làpides o d’aparició d’ossos o objectes. Pel que sembla, durant la construcció de l’hospital l’any 1988 no van aparèixer restes, però tampoc s’hi va fer cap seguiment. El rebaixament del turó fa pensar que només es trobà material als vessants del turó o als camps propers. El document del 1327 de venda de la feixa al lloc anomenat puig d’en Guillem Llorenç per a fer-hi el fossarium «Iudaeorum et Iudaearum» diu clarament que els jueus hi poden fer una paret de tàpia al voltant per tancar-la.72 I que les aigües que baixin d’aquest terreny han de desguassar cap al tros que queda de la part dels venedors, situat al sud.73 Una prospecció visual sobre el terreny realitzada recentment en un camp situat darrere l’hospital i proper al turó de margues anomenat actualment puig dels Jueus ha permès localitzar l’extrem d’una paret d’uns 40 cm d’amplada, seccionada pel marge sud. El petit tros de paret visible ens mostra una obra amb pedres, totxana i morter. La paret va en direcció nord-sud, és coberta per un sediment de més de mig metre de terra de camp i, mirant al sud, dona sobre una feixa on encara hi ha un rec de desguàs dels camps.74 Fotos aèries antigues del lloc i ortofotomapes més recents permeten intuir alguna mena d’estructura en aquest camp.75 Potser es tracta de la paret que tancava el cementiri jueu esmentada pel document? Caldria fer una prospecció amb georadar per confirmar la troballa i la possible presència de tombes jueves al lloc.76 71. Un repàs ràpid al lapidari conservat al Museu Episcopal de Vic (23/03/2016) no ha donat cap resultat, però cal mantenir oberta la possibilitat que es conservi alguna inscripció enmig de la col·lecció. Agraïm al conservador del Museu Episcopal de Vic, Marc Sureda, i al director, Josep M. Riba, les facilitats donades per a la consulta del material. 72. «Et ipsam petiam claudere cum tapiis vel parietibus prout vobis placuerit et videbitur faciendum». Corbella, L’aljama de jueus de Vic, doc. 3, p. 171. 73. «Et quod aquae quae discurrint de dicto podio discurrant per residuum novum dictae nostrae partis». Corbella, L’aljama de jueus de Vic, doc. 3, p. 171. 74. Prospecció visual realitzada el 22/03/2016 per Irene Llop, Imma Ollich i Albert Pratdesaba. La zona presenta força fragments de ceràmica iberoromana i medieval, molt rodolats pels treballs agrícoles de la zona, però cap resta antropològica. 75. Les fotos aèries i els ortofotomapes procedeixen de l’Institut Cartogràﬁc i Geològic de Catalunya (ICGC). 76. Tanmateix, cal plantejar-nos quines restes materials es podrien localitzar, a part de la paret i el rec esmentat. A nivell antropològic, cal esperar poques tombes, tenint en compte que la comunitat jueva de Vic no era gaire gran (una desena de famílies) i que el cementiri es va utilitzar només entre trenta i seixanta anys (aproximadament des del 1327 ﬁns al 1365 o el 1391), el temps d’una o dues generacions.

Els espais de la comunitat jueva de Vic

Figures 9 i 10. Imatges del puig dels Jueus i de la paret localitzada. (Fotografies: I. Ollich)

Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111â&#x20AC;&#x192;93

94 Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer

El conjunt de notícies que ens donen els documents escrits permeten conèixer la creació del cementiri i aproximar-nos al lloc de la seva ubicació, però no sabem encara on enterraven els jueus els seus difunts abans del 1327. Corbella insinua que podien fer els enterraments «dins o entorn llur iglesia, com fan els cristians»,77 però l’exhaustiu treball de Casanovas no documenta cap cas d’aquestes característiques (i no oblidem que les exigències jueves obliguen a crear els cementiris lluny dels nuclis de població). De fet, mentre que algunes comunitats tenien un o més cementiris, d’altres no en van tenir mai, i enterraven els seus morts en cementiris jueus de poblacions properes; per exemple, els jueus de Borriana enterraven els seus morts a València o a Morvedre.78 Tanmateix, donada la distància, pensem que cal descartar la possibilitat que els jueus fossin enterrats a d’altres comunitats properes que disposaven de cementiri propi. Cal tenir present que, quan es crea el fossar, ja hi ha diverses generacions de jueus que han viscut i mort a la ciutat, i és un moment en què el nombre de famílies establertes és prou important. No tenim notícies de cap altre cementiri jueu, i no es conserven documents (ni evidències arqueològiques) d’un cementiri anterior. Un altre aspecte que cal remarcar és que, per ara, no s’ha localitzat a Vic cap làpida o pedra gravada procedent del cementiri jueu i reaprofitada en la construcció de cases medievals posteriors al segle xv, com passa a Barcelona i d’altres ciutats. Potser no s’han trobat, o potser n’hi ha de reutilitzades per a la construcció amb la inscripció cap endins, cosa que n’impossibilitaria completament la identificació. Però hi ha un argument més clar que explicaria l’evidència negativa: la desaparició dels jueus de Vic l’any 1391. Evidentment, a causa de la desaparició total de la comunitat jueva vigatana, de la qual només restaven sis persones, que es van convertir al cristianisme, el cementiri es devia deixar de fer servir. Potser per això, l’ordre d’expulsió i confiscació de béns que va afectar la totalitat dels jueus de la Corona de Catalunya-Aragó a partir del 1492 no va tenir cap conseqüència immediata a Vic. No es va atacar el call, perquè no hi quedava cap jueu; i no es va profanar el cementiri ni es va reaprofitar cap pedra, potser perquè ja era tot recobert de maleses i irrecognoscible al cap de més de cent anys de no fer-lo servir. Malgrat tot, se’n va recordar el nom, que ha perdurat fins avui en dia.

77. Corbella, L’aljama de jueus de Vic, p. 27. 78. Assis, Jewish economy in the medieval Crown of Aragon, 1213-1327, p. 232.

Els espais de la comunitat jueva de Vic

Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111 95

4.2.4. Altres espais Quant a la resta d’espais que feien servir els jueus, com ara els forns, l’escorxador i la carnisseria, no els tenim documentats amb claredat ni per via escrita ni arqueològica. Un repàs a les darreres intervencions arqueològiques preventives a la ciutat dona molt poca informació sobre la qüestió.79 A l’excavació de la plaça de la Quintana, prop de l’església de Sant Sadurní, es va identificar una estructura com a possible maell o carnisseria, a causa de la gran quantitat de restes de fauna, bàsicament ovicàprids, que s’hi va recuperar.80 Però res no indica que sigui un maell jueu o cristià. En resum, malgrat no disposar de dades gaire concretes, sí que les darreres excavacions arqueològiques realitzades a Vic estan proporcionant indicis que permeten relacionar alguns espais jueus esmentats en la documentació escrita. Per tant, s’obren noves perspectives d’estudi per a la història dels jueus de Vic, i caldrà tenir molt en compte qualsevol nova intervenció al subsol per intentar relacionar la totalitat de la informació, tant l’escrita com l’arqueològica.

5. Conclusions La documentació escrita i l’arqueologia faciliten la lectura d’un mateix espai amb ulls diferents. La combinació d’aquestes dues fonts ens permet valorar què coneixem i què desconeixem dels espais que va ocupar la comunitat jueva del Vic medieval. Què és el que en coneixem? — Els manuals notarials i els llibres de jueus registren —més que descriuen— els espais enmig de nombrosos préstecs, compravendes o lloguers. Aquesta documentació permet resseguir el call jueu, totalment barrejat amb cristians, en zones situades prop dels seus senyors (el bisbe i el senyor de Montcada), amb un fort nucli a la part alta de la ciutat. Podem assegurar que, a diferència d’altres jueries, el call jueu de Vic estava totalment obert.

79. I, II i III Jornades d’Arqueologia a la Catalunya Central. 80. Molas i Ollich, Memòria de l’excavació arqueològica a la plaça de la Pietat de Vic. L’estudi d’aquesta fauna està encara per realitzar.

96 Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer

— Sembla que es dibuixa una especulació immobiliària per part de jueus adinerats, que compren cases en diversos llocs de la ciutat, fins i tot fora vila, no pas per viure-hi, sinó per llogar-les. Alguns documents de compravenda i cessions de cases entre jueus i cristians són, de fet, préstecs encoberts. Això explicaria en part la dispersió dels habitatges dels jueus en diferents llocs de Vic, tot i que el grup més compacte es troba sempre als carrerons que hi ha entre el castell dels Montcada i la catedral. — Coneixem la polèmica que va generar la creació d’una nova sinagoga a Vic a la segona meitat del segle xiii, tot i que s’acabà construint; i també sabem que hi havia un espai anterior també documentat com a sinagoga, però que potser es tractava d’un oratori. — La ubicació de la sinagoga era, fins ara, un aspecte que no havia estat argumentat documentalment. Les afrontacions d’una casa del carrer d’en Guiu, més de cinquanta anys després de l’establiment de la sinagoga, i molt especialment el capbreu dels censos de la Mensa Episcopal a la ciutat de Vic de principis del segle xiv, permeten afirmar que era el carrer on es va construir. La confirmació arqueològica només la pot donar l’excavació de les finques d’aquest carrer, una zona molt afectada per reformes. — Els documents escrits i la toponímia ens permeten ubicar amb aproximació la zona del fossar del segle xiv on ara hi ha l’Hospital Universitari de Vic en el lloc encara anomenat puig dels Jueus. Tot i que, per ara, no ens ha arribat cap resta arqueològica ni antropològica, la troballa recent d’una paret i un rec de desguàs obre noves possibilitats. Cal plantejar-nos una possible intervenció arqueològica en els camps propers. — Les notícies de les cases privades es limiten, amb sort, al carrer on se situen. Es menciona, això sí, que algunes tenen hort, bassa o trapa, i que els jueus vivien en cases, cambres o obradors… L’inventari fet a les cases dels últims jueus de Vic l’any 1391 és una font privilegiada perquè descriu amb tot detall l’interior de les cases: distribució, mobles, objectes… Es tracta d’habitatges exactament iguals que els dels cristians. — Hem localitzat una possible mezuzà al capdavall del call jueu. Tot i que es tracta d’una pedra reutilitzada, seria la primera evidència d’aquest tipus de resta material exclusivament jueva de la comunitat vigatana. I què en desconeixem? — No sabem què va passar amb la sinagoga quan la comunitat va començar a decréixer i, finalment, va desaparèixer. Probablement es va reutilitzar l’edifici, però no en tenim cap notícia.

Els espais de la comunitat jueva de Vic

Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111 97

— Tampoc no sabem on enterraven els jueus i les jueves abans del 1327; ni fins a quin moment es va utilitzar el fossar del puig dels Jueus, tot i que és probable que es deixés de fer servir a partir del 1364, quan la destrucció entorn del castell dels Montcada provocada per les lluites amb el senyor de Cabrera va fer fugir molts vilatans, entre ells jueus. — Fins ara no s’ha localitzat cap làpida hebrea, in situ o reutilitzada a la ciutat. — Altres espais importants per a la comunitat jueva, com el forn, l’escorxador o la carnisseria, són invisibles en la documentació i en les evidències arqueològiques, de moment. — En el cas dels banys rituals, la referència documental de l’aprofitament de les aigües pluvials de la teulada de la sinagoga o l’aparició d’estructures d’ús hidràulic al carrer de Na Calcinera no permeten fer afirmacions contundents, però obren moltes hipòtesis sobre la possible ubicació del micvé. La continuïtat en la recerca, tant documental com arqueològica, és imprescindible per a aportar noves dades i aclarir aquests punts. La interpretació de la documentació notarial és fonamental per identificar els espais jueus i contextualitzar-los, però cal que l’arqueologia verifiqui les hipòtesis que sorgeixen. En una ciutat com Vic, on l’arqueologia urbana s’ha potenciat des de la dècada de 1980, s’ha fet el seguiment i nombroses actuacions al centre històric de la ciutat, però la majoria sense una planificació de recerca arqueològica, sempre seguint les necessitats de remodelació urbanística. En aquest sentit, la vigència i promoció del Projecte d’Arqueologia Urbana hauria de tenir un pes major. Cal que hi hagi més estudis històrics d’una documentació feixuga i difícil, la notarial, i també cal que les excavacions arqueològiques tinguin en compte la possible condició jueva dels espais on intervenen. Un aspecte que no s’ha d’oblidar és que un treball arqueològic, científic i rigorós no hauria de cedir a les pressions de grups religiosos, com ja ha passat recentment a Catalunya. La prohibició d’excavar i exhumar ossos humans impossibilita conèixer la història del poble jueu i la dels individus que vivien en la comunitat jueva d’una localitat; quan això s’ha produït, la informació perduda ha estat irrecuperable. L’adquisició de terrenys per a construir els espais comunitaris jueus va permetre, en el seu moment, l’actuació de la comunitat de forma conjunta i la visibilitat del grup en una societat on eren una minoria. Al segle xxi, aquesta comunitat, que va formar part de la història de la ciutat fa cap a vuit-cents anys, segueix essent poc coneguda. La documentació i l’arqueologia haurien

98 Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer

de ser l’eina que permeti, sis segles després de la seva desaparició, recuperar la seva visibilitat i la seva empremta a Vic, revelant i difonent el patrimoni jueu de la ciutat.

Bibliografia Adell, Joan-Albert; Benet, Albert; Pladevall, Antoni. «Juderia». En: Pladevall i Font, Antoni (dir.). Catalunya romànica. Vol. III: Osona, II. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, p. 678. Assis, Yom Tov. Jewish economy in the medieval Crown of Aragon, 1213-1327. Leiden; Nova York; Colònia: E. J. Brill, 1997. Caballé, Antoni; Molas, M. Dolors; Ollich, Imma. Memòria de les excavacions arqueològiques de Vic. Jaciment de l’Albergueria 1990. Vic: Generalitat de Catalunya. Servei d’Arqueologia, 1992. [Inèdit] Caballé, Antoni; Molas, M. Dolors; Ollich, Imma; Pujadas, Josep. Memòria de les excavacions arqueològiques a l’edifici de l’Albergueria. Vic (Osona): Campanya 1992. Vic: Generalitat de Catalunya. Servei d’Arqueologia, 1994. [Inèdit] — Memòria de les excavacions arqueològiques a l’edifici de l’Albergueria. Vic (Osona): Campanyes 1993-1994. Vic: Generalitat de Catalunya. Servei d’Arqueologia, 1996. [Inèdit] Carreras Candi, Francesc. «Notes dotzecentistes d’Ausona (Vich)». Boletín de la Real Academia de Buenas Letras [Barcelona], 5 (1909), p. 429-479; 6 (1910), p. 123-141. [Publicat també en: Carreras Candi, Francesc. Miscelánea histórica catalana. Vol. 2. Barcelona, 1918, p. 361-463] Casanovas, Jordi. Las inscripciones funerarias hebraicas medievales de España. Turnhout: Brepols, 2004. Codina, Dolors; Díaz-Carvajal, Antònia. «Intervenció arqueològica a la plaça de la Pietat, 2 (Vic, Osona)». En: II Jornades d’Arqueologia de la Catalunya Central (Vic, 13, 14 i 15 desembre 2012). Vic: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura: Museu Episcopal de Vic, 2014, p. 161-162. Colet, Anna; Ruiz, Jordi; Saula, Oriol; Subirà, Eulàlia. «Les fosses comunes de la necròpolis medieval jueva de les Roquetes, Tàrrega». URTX: Revista Cultural de l’Urgell [Tàrrega], 23 (2009), p. 103-123. Corbella, Ramon. L’aljama de jueus de Vic. Ed. i pròleg d’Imma Ollich. Vic: Publicacions del Patronat d’Estudis Ausonencs, 1984. (Osona a la Butxaca; 7-8) [El text original és de 1909]

Els espais de la comunitat jueva de Vic

Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111 99

Cunill, Segimon. «Ordinacions sobre bans y penes a Vich en el segle xiv». Butlletí del Centre Excursionista de Vich [Vic], vol. 5 (19251928), p. 5-9, 21-29, 34-40, 51-56, 59-64, 84-87, 99-102, 116-120, 131-135. Escribà, Gemma; Frago, Maria Pilar. Documents dels jueus de Girona (11241505): Arxiu Històric de la Ciutat, Arxiu Diocesà de Girona. Girona: Ajuntament de Girona, 1992. Feliu, Eduard. «Salomó ben Adret, mestre de la llei jueva». Tamid [Barcelona], 4 (2002-2003), p. 35-109. I Jornades d’Arqueologia de la Catalunya Central (Manresa, 28, 29 i 30 d’octubre de 2010): Homenatge a Miquel Cura. Manresa: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 2012. II Jornades d’Arqueologia de la Catalunya Central (Vic, 13, 14 i 15 de desembre de 2012). Vic: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura: Museu Episcopal de Vic, 2014. III Jornades d’Arqueologia de la Catalunya Central (Roda de Ter, 17 i 18 d’octubre de 2014). Roda de Ter: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura: Museu Arqueològic de l’Esquerda, 2015. Junyent, Eduard. La ciutat de Vic i la seva història. Barcelona: Curial, 1976. — Jurisdicció i privilegis de la ciutat de Vic. Vic: Patronat d’Estudis Ausonencs, 1969. Llop, Irene. «L’aljama dels jueus de Vic al segle xiii. Orígens i consolidació de l’aljama (1231-1315)». Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica, 2006. — «La fi de la comunitat jueva de Vic. Béns i conversió dels últims jueus». Tamid [Barcelona], 9 (2013), p. 85-106. — «The implementation of Jews in Vic: Origin, provenance and mobility of the Jewish community (1231-1264)». Imago Temporis. Medium Aevum [Lleida]. [En premsa] — «Noves dades de l’activitat dels jueus de Vic al Cabrerès (1345-1348)». Ausa [Vic], 172 (2013), p. 287-302. Magdalena, Ramon. «Etimología no semítica de call». Calls [Tàrrega], 2 (1987), p. 7-16. — «Sinagogas, madrazas y oratorios de la aljama de Calatayud». Anuari de Filologia [Barcelona], 14, secció E, núm. 1 (1991), p. 117-123. Millàs, Josep Maria. «Notas históricas sobre la judería de Vich». Sefarad [Madrid], 22 (1962), p. 312-320.

100 Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer

Molas, Dolors; Ollich, Imma. Memòria de l’excavació arqueològica a la plaça de la Pietat de Vic. Vic: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1991. [Inèdita] — Programa d’arqueologia urbana ciutat de Vic. Vic, 1992. — «Projecte de defensa del patrimoni arqueològic de la ciutat de Vic». Ausa [Vic], 10 (1982), p. 423-425. Ollich, Imma. Aspectes econòmics de l’activitat dels jueus de Vic, segons els ‘Libri Iudeorum’, 1266-1278. Barcelona: Consell Superior d’Investigacions Científiques, 1985. (Miscel·lània de Textos Medievals; 3) — Camp i ciutat a la Catalunya del segle XIII. Vic: Eumo, 1988. — «Les entitats eclesiàstiques de Vic al segle xiii». Ausa [Vic], 8 (1975-1979), p. 90-101. — «Un nou document sobre la “Scola seu sinagoga judeorum” de Vic (vers 1278)». Ausa [Vic], 8 (1978), p. 257-267. — «Una família jueva de Vic (1266-1278)». Ausa [Vic], 7 (1973), p. 160-163. Pratdesaba, Albert; Pujol, M. Àngels. «Intervenció arqueològica a Can Franquesa: plaça de la Pietat, 2 (Vic, Osona)». En: III Jornades d’Arqueologia de la Catalunya Central (Roda de Ter, 17 i 18 d’octubre de 2014). Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura: Museu Arqueològic de l’Esquerda, 2015, p. 215-220. Regné, Jean. History of the Jews in Aragon: Regesta and documents, 1213-1327. Ed. a cura de Yom Tov Assis. Jerusalem: Magnes Press, 1978. Riera, Jaume. «“Juderías y sinagogas” en Cataluña. Diez años después». En: Juderías y sinagogas de la Sefarad medieval: En memoria de José Luis Lacave Riaño. IX Curso de Cultura hispanojudía y sefardí de la Universidad de Castilla - La Mancha. Conca: Universidad de Castilla - La Mancha, 2003, p. 229-251. — Els poders públics i les sinagogues: Segles XIII-XV. Girona: Patronat Call de Girona, 2006. (Girona Judaica; 3) Valle, Carlos del (ed.). La Misná. Madrid: Editora Nacional, 1981.

Els espais de la comunitat jueva de Vic

Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111 101

Apèndix 1 Quadre dels jueus que vivien als carrers de Vic segons la documentació notarial. S’indica la partida, el carrer, el nom i l’any de la menció. Partida Episcopal

Carrer Mercadal

Bruguera Specoli Santa Maria Jubaltar

Montcada

Plaça dels Jueus Pelegrí Calcinera Hospital de Jerusalem

Carrer d’en Guiu

Nom (any) – Bonastruc Satorra i Regina Cabrita (1252) – David Caravida i Goig (1253) – Astrugó de Manresa (1278) – Vidal Duran (1284) – Jucef de Mallorca i Preciosa (1304) – Regina, jueva (1304) – Jucef de Mallorca (1309) – Vidal Jucef (1312) – Corona, dona d’Enoc Xaram (1334) – Bonmacip (1288, 1290, 1294) – Proençal (1284) – Jucef de Mallorca (1284) – Benaia Llobell (1288) – Sento Ayo (1293) – Goig, dona de Gracià Cap (1294) – Jucef de Mallorca (1297) – Bonafós (1330) – Bonjueu de Mallorca i Maimo Bonjuha (1317, 1328) – Maimó Bonjuha i Preciosa (1332) – Salomó Vidal i Preciosa (1332) – Astruc Vidal Cresques (1340) – Jucef Vidal (1345) – Astruc Jucef i Tolrana, donació a filla Preciosa (1347) – Coloma (1391) – Selic/Deuslosal (1391) – Salomó Satorra (1391)

102 Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111 Partida

Carrer Sense especificar

Desconeguda Juvanteny

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer

Nom (any) – Llobell Cerç (1280) – Astruc d’Hispània (1284) – Vidal Taroç (1289) – Vidal Jucef (1307) – Jucef Vidal (1340) – Mossé Cabrit, jueu de Girona (1340) – Jucef Vidal (1346) – Líria, dona de Bonjuha de Mallorca (1327)

Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111 103

Els espais de la comunitat jueva de Vic

Apèndix 2: Documents81 1 1265, desembre, 1 Bonmacip, fill de Bonastruc, fa cessió de lloc a Bernat Barrat dels drets contra Llobell Cerç, a causa dels cops i les injúries fets a la sinagoga. Es tracta de la primera menció a la sinagoga de la comunitat jueva de Vic. ABEV, ACF-10, f. 370v. Transcrit en Llop, «L’aljama dels jueus de Vic al segle xiii», p. 440, vol. ii. Bonmassip,a Iudeus filius Bon Astrug de Bonisach, bono et libero cum hoc publico instrumento dono et cedob tibi Bernardo Barrati et cui velis in perpetum totum integrum locum meum iura voces et acciones que habere et habeo debeo contra Lobel Cerç, Iudeus et contra bona ipsius, racione ipsius percussionis vituperii de sonoris et iniurie que mihi fecit in sinagoga idem Lobel [...] ac contra ipsum et bona sua possis agere et uti que admodum ego possem ante huiusmodi [...]c promitimus coram quicquid super et singulis promissorum [...] dixeris faciendum me [...]. Testes: Petrus de Tolosa et Berengarius de Stagno. a. Segueix Bonus, ratllat. b. cedo, interlineat. c. Interlineat.

81. En la transcripció dels documents s’han seguit els criteris següents: S’ha puntuat el text. S’han desenvolupat les abreviatures i les inicials dels noms propis. S’han regularitzat les majúscules i les minúscules. S’ha distingit entre u i v segons el seu valor com a vocal o com a consonant, i s’han transcrit i i j per i. Els mots o lletres suplerts s’han escrit entre claudàtors. Les xifres romanes s’han escrit en versaletes i s’han eliminat els punts que les emmarquen.

104 Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer

2 1277, agost, 19 Arnau Miró, ciutadà de Vic, estableix perpètuament als jueus de Vic David Canviador, als seus fills Llobell, Mossons, Bonjueu i Astrugó, a Astruc fill d’Isaac de Manresa, a Bonmacip, a Proençal, a Vidal Duran, a Jucef de Mallorca, a Eretó, a Vidal de Cardona, a Bonhome de Torra, a Vidal de Camprodon i a Salomó, fill de Maimó de Manresa, una part de l’ hort que l’esmentat Arnau Miró posseeix a la vila de Vic sota domini episcopal. Els jueus poden construir, a l’esmentat pati, cases i escola (la sinagoga). S’estableix el pagament anual a Arnau Miró de dos florins per Tots Sants. El venedor ha rebut per la venda 30 sous barcelonesos de tern. ABEV, ACF-4586, f. 43r. Publicat en Corbella, L’aljama de jueus de Vic, p. 169-170; Ollich, «Un nou document», p. 265-266. Arnaldus Mironis civis Vicensis pono et stabilio, laudo et concedo in perpetuum vobis Davidi Campsoris, et Lobello, et Mussones, et Bono Iudadeo, et Astrugono, filiis eiusdem, et Astrugono, filio Issachi de Minorissa, et Bono Mancipio, et Provinciali, et Vitali Durandi, et Jucephono de Mayoricis, et Eretono, et Vitali de Cardona, et Bono Homini de Turris et Vitali de Camporotundo, et Salamoni, filio Maymonis de Minorissa, quondam, et quibus volueritis, quandam partem terrae illius orti mei quem possideo et teneo in villa Vici, sub dominio Domini Vicensis Episcopi, prout dictum patium sive pars est a me vobis fixurata et assignata. Et affrontat: ab oriente in alia parte residui orti mei et in pariete qui est inter dictum patium et ortum Berengarii Erumir et uxoris eius que fuit filia Bernardi Baiuli, a meridie in residuo orti mei, ab occidente in carreria publica per quam affrontationem habetis introitum et exitum ad dictum stabilimentum, et a cirzo in domibus Guillemi de Regali sabaterii, in quo patio possitis facere domos et scholam et quodcumque aliud volueritis ab abisso usque ad coelum, et etiam eum vendere et stabilire et alienare si volueritis, salvo iure in omnibus et dominio Domini Episcopi Vicensis, cui Domino ego per me et meos promitto vobis quod faciam et tradam quatuor paria caponum quod dictus Dominus Episcopus accipit annuatim inter dictum patium quod vobis stabilio et residuum dicti orti et quaedam sabilimenta in quibus sunt domus constructae quas per dictum Domi-

Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111 105

Els espais de la comunitat jueva de Vic

num Episcopum ibidem teneo sine omni dampno vestro et quocumque volueritis. Et vos et quilibet alii post vos tenentes dictum patium reddatis mihi et meis perpetuo a festo Omnium Sanctorum primo venturo ad unum annum et deinde annuatim in eodem festo dos aureos boni auri et iusti ponderis. Et nihil aliud inde iam reddere teneamini nisi dictos dos aureos quos nullo cassu contingente fallere possunt. Hoc salvo a vobis et retento, quod si volueritis vos vel alii post vos tenentes dictum stabilimentum dimittere possitis hoc facere, dum cum opus deconstrans c solidos monete barchinonense de terno per vos ibi factum mihi remaneat factum, deinde reamanente mihi dicto opere c solidos dictum censum reddere iam non teneamini. Item: In illo cantone ex parte orientis per tantum quantum extendetur paries quam ibi facietis a pariete dicti Berengarii Erumir usque ad aliam parietem quam faceritis inter istud stabilimentum et residuum orti mei possitis facere fenestram spatio unius palmi a tribus tapiis ultra fundamentum in altum et non inferius. Item: A dicto etiam cantone in pariete quam ibi facietis versus meridiem possitis facere unicam fenestram spatio unius palmi a tribus tapiis et dimidia ultra fundamenta et non inferius, in altum tantum quantum placuerit, dum cum ipsam fenestram versus dictam partem meridiei feceritis infra spatium xii palmorum a dicta carreria. Item: Ego et mei recolligamus omnes aquas pluviales quae discurrerint de medietate illius loci in quo Iudaei seu mulieres Iudaeae stabunt et orabunt ibidem, et vos et alii recolligatis omnes alias aguas ex residuis tectis dicti stabilimenti. Et sic promitto sub forma praedicta facere tenere et servare dictum pactum in perpetuum, salvo iure et dominio dicti Domini Episcopi. Pro pretio huius vendicionis accipio a vobis triginta solidos barch de terno pro quibus renuntio et cetera. Beneficio legis quatenus et etcetera. Et hoc iuro. Testes: Bernardus de Sotsrocha et Phiplippus de Sotsrocha.

3 [1278], gener, 10 Ramon de Meserata, ardiaca de Vic, denuncia en nom de l’Església i de la ciutat la construcció d’una sinagoga jueva. ABEV, ACF, foli solt.

106â&#x20AC;&#x192;Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer

Publicat en Ollich, ÂŤUn nou documentÂť, p. 267. Noverint universi quod Raimundus de Meserata, archidiaconus Vicensis, fecit legi per mea Berengarium de Stagno, scriptorem subscriptum, Davidi Campsoris, Bono Mancipius, Lobellono Circii et Bono Iudeo, fratribus, et Astrugono de Camprotundo et Bono Homini, Iudeos Vicenses qui presentes erant, quandam cedulam papiri cuius series talis est: Nos Raimundus de Meserata, archidiaconus Vicensis, videntes quod in civitate Vicense de novo construitur seu edifficatur scola que vulgariter dicitur Sinagoga Iudeorum, attendentes propter hoc contra Deum et iusticiam et canonicas sanctiones et in magnum scandalum totius fidei catholice, nos quidem archidiaconus predictus presente in dicta civitate Vicense in loco ubi dicta scola seu sinagoga Iudeorum contra Deum et iusticiam construitur, ne videamini eternitatem in tanto malo consentire et alienam culpam facere proriam, volentes etiam contradicere hiis qui contra Deum et iusticiam militantur et specialiter dictum opus nefandissimum impedire per iactum seu iactus lapilli vel lapillorum, vobis Guillemo de Viridigerio, Petri de Mora et Poncio Magistris ibidem operantibus vel in posterum operari volentibus novum opus denunciamus. Quam denunciacionem facimus et facere intendimus ut per hoc Sancto Petro sedis Vicensis totique clero et populo civitatis eiusdem et Sancte Universali Ecclesie ius suum contra tan nefandissimum opus in posterum conservetur. Et si contra predictam denunciacionem novi operis pro iactum lapillorum factum aliquis ulterius acceptarent aliquid operaris senscientes ex hoc, nos et ecclesiam Vicensem clerum et populum catholicum civitatis eiusdem universalemque fidem catholicam enormiter agravatos et etiam scandalizatos, nomine nostro et omnium adherencium mihi ac omnium volencium in hac donacione consentire ex tantis et tam notoriis gravaminibus ad sedem apostolicam in hiis scriptis appellamus et instamus, apostolos postulamus, ponentes nos et omnes nobis adherentes in hoc facto et omnia bona nostra et totum ius Ecclesie in civitatis Vicensis sub proteccione et deffensione dicte sedis apostolice.b Set antequam ego scriptor legerem predictam cedulam, predictus archidiaconus denunciando dictum novum opus, proiessit in dicto opere iii lapillos, et de hoc et de dicta lecione precepit sibi fieri publicum instrumentum et Vicensis ecclesie et omnibus quorum interet et erit. Quod fuit factum iiii idus ianuarii anno predicto, presentibus testibus Guilelmo de Fontanelis, Guilelmo de Sala et Petro de Morat et Bernardo de Nogarie, sacerdote.

Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111 107

Els espais de la comunitat jueva de Vic

a. Segueix subscriptum scriptores, ratllat. archidiaconus, ratllat.

b. Segueix qua cedula lecta dictus

4 1327, octubre, 7 Jaume de Puigcercós, sabater de Vic, i la seva dona Maria, venen perpètuament a Vidal Jucef, Astruc Jucef, Jucef Vidal, Salomó Vidal i Jucef Astruc, jueus de Vic, i a tots els jueus i jueves de la comunitat de Vic, un terreny a la parròquia de Vic conegut com «el puig d’en Guillem de Llorenç», per tal que els jueus hi construeixin el seu fossar o cementiri. Publicat en Corbella, L’aljama de jueus de Vic, p. 171-172. Iacobus de Podiosercos, sabaterius Vicensis, et uxor eius Maria, per nos et per omnes nostros, vendimus in perpetuum Vitali Jucefi, et Astruch Jucefi, et Jucefo Vitalis, et Salamoni Vitalis, et Jucefo Astruch, Iudaeis Vicensis, et omnibus aliis Iudaeis masculis et foeminis nunc habitantibus et de cetero habitaturis in civitate Vicense quamdam petiam terrae cum ingressibus et egressibus et omnibus iuribus suis et pertinentiis prout ea est per nos et vos fixuriata de illa parte nostra quam Iacobus Pauli, civis Vicensis, ad censum duorum solidorum Barchinone, solvendorum quolibet anno in festo Pasche Domini nobis, et quibus velimus, perpetuo stabilivit de illo suo podio quod per liberum et franchum alodium habet apud Coledans in parochia Vici, et vocabatur Podium Guilelmi Laurentii. Prout dicta petia terrae affrontat: ab oriente in illa petia quam de dicto podio dictus Iacobus Pauli stabilivit an Crivelers, sabaterio, a meridie, in residuo nostrae ipsae dictae partis, ab occasso in illa petia quam de dicta nostra parte stabilivimus Petro de Clotis, sabaterio, a cirzo, in dictis petiis den Crivelers et dicti Pertri de Clotis. Et de predicta venditione inducimus vobis sub tali conditione quod in dicta petia terrae possitis facere et tenere et habere perpetuo Fossarium Iudaeorum et Iudaearum et ibidem eos et eas sepelire, et alias ibidem facere et conreare ea quae vobis placuerint, et ipsam petiam claudere cum tapiis vel parietibus prout vobis placuerit et videbitur faciendum. Et de praedictis duobus solidis nihil nobis neque alicui alio inde dare facere seu reddere tenamini nisi dicto Iacobo Pauli et suis. Et quod aquae quae discur-

108 Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer

rint de dicto podio discurrant per residuum novum dictae nostrae partis. Pro pretio autem huius venditionis a vobis confitemur habuisse et recepisse salvo iure dicti domini viginti solidos barchinonenses. Et sic promittimus facere et tenere. Et si pro hiss et cetera. Obligamus bobis totum residuum dictae nostrae partis. Testes: Iacobus Colelli, Iacobus de Canalibus, sabaterius, et Franciscus de Podio.

5 1391, agost, 8 El regent del batlle de Montcada fa inventari dels béns de les cases dels jueus de Vic Coloma, Selic/Deuslosal i Salomó sa Torra amb motiu de les persecucions als jueus que es donen a tot Catalunya. Fragment corresponent a la casa de Salomó sa Torra. ABEV, ACF - Processos Civils, lligall 1300.02, inventari de les cases de jueus de Vic (1391), f. 5r-8v. Publicat en Llop, «La fi de la comunitat jueva de Vic», p. 100-103. Noverint universi quod die martis octava die mensis agusti anno a Nativitate Domini millesimo tricentesimo nonagesimo primo, venerabilis Guillemus Ferrari, regens baiuliam partis superioris vocate de Montechateno, attendens quod rumor et tumultus a essetb per multas civitates et loca c Regni Aragonisd contra Ebreos et Iudeos. Et cum Ebrei et Iudei civitatis Vicensis essent acceptati a dicta civitate Vicensis seu ab eorum abitacionibus e ideo dictus venerabili regens pro conservacione bonorum dictorum Iudeorum accessit apud hospicium venerabile Petri de Codeyano, civis Vicensis, et in quodam hoperatorio dicti hospicii. In quo hoperatorio Salamonis ça Tora, Iudeus, faciebat suum domicilium. Et apperuit dictum operatorium quod clausum erat et apperto dicto opperatorio dictus venerabilis regens fecit inventarium de omnibus bonis dicti Salomonis ça Torra, presentibus venerabilibus Petro de Codeyano et Francischo de Colle, paratoribus Vicensibus, testibus ad hec, incipit facere dictum inventarium in hunc modum.

Els espais de la comunitat jueva de Vic

Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111 109

Et primo fuit invenit in dicto hoperatorio unum lectum, videlicet i màrfaga plena de pales e posts e capitells. Item i flasada blava ab listes blanques e vermeyes. Item i parell de bri de cànem. Item una vànova de pocha velor. Item una cortina verda. Item un matalàs e i travasser lo quals dix madona Codoyana que era seu. Item un perel de lansols. Item una flasada blancha. Item unes tovayes ab listes de cotó blau ab caps. Item i gon[el]a f de drap vermey olana de dona. Item i caperó burel. Item i caperó de mesclat de pocha valor. Item ii stesores de pocha valor ab lurs beynes. Item dos tirabregués olans. Item i dageta. Item i penera ab frosques cusida. Item i portedora redona. Item un cova o penera de cayes e de vergues blanques. Item i caperó vermey. Item i bon drap obrat de seda. Item i lansol de ceda […]g dues celes e miga. Item hi senaya ab dos caperons ab alcuns frosques o robisoles. Item un cova de vergues ab un puyeró blanch e ab unes tesores de sartra e ab altras robiroles. Item un sach blanch olà de ome. Item un gramala de pocha velor. Item i ma[n]to burel de pocha velor. Item i sach de portar i blat de pocha velor. Item una ampola gran de vidra. Item dos libre[s] de jueus. Item un deblaret ab alcunes robes ligat. Item una portedora manera. Item i ampoleta petita e un embudet petit. Item i beritj petit pot colar antro dues botes. Item una bota larga. Item unk cumaner de fust. Item un scriptori ho estoig de libres.

110 Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111

Irene Llop i Jordana, Imma Ollich i Castanyer

Item una belesta e un troch. Item un sach de canemàs. Item i lumaner. Item flassada de Aragó. Item un teuler de jugar. Item i banch. Item en una bara les coses següens: Primerament una capa listada. Item i pèl de desos de cunills. Item i jupó. Item un vila de tenat ab alcunes vies de fres. Item i gramayla de burel pocha e pèl rassa. Item una gonela de blau clar. Item i cota de dona de burel […] de vermey. Item un matel de palmela blava ab cometa vert en les vores. Item i gramaya de blau clar. Item i manto de burel nou. Item i mantalina blava. Item i gonela de burel dona. Item i cota o curtapeu de Malines vermeles. Item i cota blava stuca de dona. Item i cota blava ab pells de ayells blancha dona. Item i gramala blava d’una color. Item i gramala blava nova. Item i gramala blava scura de jueu ab roda vermela. Item i gramala mescladal ab roda de vermey de jueu. Item i parell de calses negres ab un caparó blau. Item i mantalina negra. Item una cofa o bereta de burell. Item i casa tenchada ab clau la qual fo segelada ab lo segel del sag en Ferrer Masana. Item altra caxa pegada tenchada ab clau le qual fo segelada ab lo dit segel. Item uns motlos de menegar. Item una caxa plena de robes le qual fo ligada ab una cordeleta e segelada. Item una casa plana buyda. Et hiis per actis dictus venerabile regens clausit dictum operatorium et segellavit clausitis dictis opperatorii cum sigillo dicti sagionis.

Els espais de la comunitat jueva de Vic

Tamid, 12 (2016-2017), p. 65-111â&#x20AC;&#x192;111

a. Segueix p, ratllat. b. Segueix per totum Regnum Aragonie et etiam, ratllat. c. Et loca interlineat sobre dicti, ratllat. d. Aragonis, interlineat. e. Seu ab eorum abitacionibus, interlineat. f. Tinta lleugerament esvanida. g. Tinta esvanida. h. Segueix dos, ratllat. i. Segueix pa, ratllat. j. Paraula de lectura difĂcil. k. Segueix s, ratllada. l. Segueix de, ratllat.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 12 (2016-2017), p. 113-165 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.48 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona Sílvia PLANAS,1 Joel COLOMER,2 Jordi SAGRERA,3 Jordi VIVO 3 1. Museu d’Història dels Jueus, Girona 2. Culturània, S. C. 3. Universitat de Girona

Rebut: 20.03.2016 — Acceptat: 26.12.2016 Resum. L’any 1415, la comunitat jueva de Girona es veié obligada a recloure’s a l’interior d’un recinte segregat físicament per mitjà d’un mur. A l’interior d’aquest call reduït, l’aljama instal·là la tercera i última sinagoga, que s’ha situat, gràcies a la informació continguda en documents d’arxiu, en part de l’espai que actualment ocupa el Centre Bonastruc ça Porta. Per tal de documentar més i millor els espais físics i el llegat patrimonial de la comunitat jueva gironina, des de l’Ajuntament s’han endegat diverses campanyes d’excavacions a l’indret. Les darreres que s’hi han dut a terme, els anys 2014 i 2015, han posat al descobert un conjunt d’estructures que s’han pogut posar en relació amb un micvé (bany ritual jueu). A partir de totes les evidències documentals conservades, s’ofereix una reconstrucció de com devien ser les dependències associades al bany ritual i la seva història en el decurs del segle xv. Paraules clau: arqueologia, sinagoga, micvé, Girona, segle xv

The mikveh of Girona’s last medieval synagogue Abstract. In 1415, Girona’s Jewish community was confined to an enclosure physically separated from the rest of the city by a wall. It was in that scaled-down Jewish Correspondència: Joel Colomer i Casamitjana. Culturània S. C. Carrer de la Força, 13, pral. 1a. E-17004 Girona. UE. Tel.: 00 34 972 092 503. A/e: joel@culturania.net.

114 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

quarter that the aljama (a Spanish term of Arabic origin used in old official documents to designate self-governing communities of Moors and Jews living under Spanish rule) established Girona’s third and last synagogue. Archive documents show that it stood on part of what is now the site of the Bonastruc ça Porta Centre. In the interests of having a more comprehensive and accurate record of the Jewish community’s physical spaces and heritage, Girona City Council has organised various archaeological excavations at the spot in question. The most recent digs, which took place in 2014 and 2015, unearthed several structures associated with a mikveh (ritual bath). Drawing on all the surviving documentary evidence, we describe how those structures must have been and trace their history over the 15th century Keyboards: archaeology, synagogue, mikveh, Girona, 15th century

1. Introducció «Beneït siguis tu, Senyor, Rei de l’univers, que ens has santificat amb els preceptes i ens has ordenat la immersió.»1 Aquest és el fonament del ritual de purificació prescrit pel judaisme, que impera en la comunitat jueva de Girona durant tota la seva existència, talment com en tota altra comunitat jueva del seu temps i entorn; talment, també, com en les comunitats ortodoxes de l’actualitat. Només partint de la necessitat de purificació ritual que s’aconseguirà gràcies a la immersió en l’aigua del micvé o bany ritual podrà ser entesa una part important de la realitat material de la vida jueva a la nostra ciutat durant l’edat mitjana. Per a viure segons la Llei, per a complir amb els mitsvot («manaments») com a bons jueus i jueves, per tal de seguir i interpretar correctament els preceptes divins que menen a una vida justa i honesta segons està escrit, els membres de la comunitat jueva de Girona s’havien d’assegurar que disposarien d’un espai amb un bany alimentat d’aigua viva, que permetés la immersió ritualitzada i purificadora prescrita per la Llei.2

1. Benediccions de la tevilà (siddur). 2. El ritual de purificació en el micvé implica la immersió total del cos (nu, net, i lliure de qualsevol element que impedeixi la circulació de l’aigua per tot el cos) tres vegades seguides, en la cerimònia anomenada tevilà. L’aigua del bany ritual ha de ser aigua viva, procedent d’una font natural (riu, pluja, corrent subterrani…) i no pot ser, en cap cas, manipulada o conduïda artificialment, ja que això la impurificaria i invalidaria la immersió.

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-163 115

Arreu de l’Europa occidental i mediterrània, les comunitats jueves de l’edat mitjana varen ocupar un lloc delimitat en el si de la societat cristiana; aquest estava definit per les pròpies lleis cristianes i es materialitzava en els espais comunitaris jueus, allà on la comunitat podia viure complint els rituals i les tradicions judaiques, i observant les lleis pròpies del judaisme. Eren els indrets per excel·lència on jueus i jueves medievals vivien la seva condició de jueu, segons l’expressió afortunada de Claude Denjean en el títol d’un dels seus articles.3 És per això que les comunitats jueves es varen instal·lar en barris propis, els calls, en els quals podien tenir els edificis i espais que els permetien viure seguint els preceptes de la llei mosaica. Aquells edificis gairebé sempre s’establien seguint un mateix ordre: 1. Micvé, 2. Sinagoga, 3. Almoina (heqdeix) i 4. Escola (Talmud Torà). Així era a Montpeller, a Perpinyà, a Besalú, a Barcelona…, i així va ser, també, a Girona, durant els segles de vida jueva a la ciutat. Amb tot això, es fa evident que per a estudiar i interpretar correctament la història jueva de la nostra ciutat és important poder determinar l’entorn físic i material en el qual aquesta història es va desenvolupar; igualment, és important poder saber on s’ubicaven, i com eren, els llocs on jueus i jueves gironines varen viure segons la seva prescripció legal i religiosa, i en els quals varen implementar i desenvolupar la seva estructura comunitària. En qualsevol entorn comunitari jueu hi ha un espai que és el principal protagonista, i que per la seva importància i transcendència domina pel damunt dels altres: el bany ritual o micvé. Tal com afirma Carol Iancu, és fonamental entendre la importància fundadora del micvé, un element de base per a la comunitat religiosa, que se situa fins i tot abans i per davant de la construcció de la sinagoga, abans i pel damunt de qualsevol altre espai comunitari.4 El micvé, i amb ell, l’ús ritual i purificador de l’aigua, és una pauta bàsica en el cicle vital de les dones jueves. És evident que la prescripció religiosa abasta tots els membres majors d’edat de la comunitat, és a dir, que és prescriptiu tant per als homes com per a les dones, però també ho és que són les dones les que, per condicions físiques i biològiques, manifesten regularment períodes d’impuresa que cal eliminar amb l’aigua purificadora del micvé.5 La immer-

3. Denjean, «Vivre sa judéité à Puigcerdà de 1260 à 1348». 4. Huser, «L’ensemble cultuel juif médiéval de Montpellier», p. 2. 5. La dona jueva és considerada impura (niddà) per la Llei en els moments en els quals el seu cos no pot complir la funció inicial i original per al qual fou creat, la reproducció; així, és niddà durant el període menstrual i durant un temps després del part (quaranta dies si l’infant

116 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

sió ritual prescriptiva, en els moments justos del cicle vital, permet a la dona renovar-se, renéixer i presentar-se a l’espòs amb la puresa necessària per a activar el misteri de la creació de la vida. Hi ha, en paraules d’Angela Scandaliatto,6 un binomi clau que permet copsar amb claredat la vida de les dones jueves en les societats tradicionals; és el binomi de puresa i fertilitat. La purificació garanteix la santedat de la concepció, i aquesta garanteix, al seu torn, el compliment del precepte diví de la procreació: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la».7 En un entorn com el de la Girona de l’edat mitjana, el micvé era fonamental per a poder fer realitat la vida jueva, per a forjar l’estructura comunitària i per a fomentar el compliment de la Llei. Angela Scandaliato afirma que, segons les lleis jueves, els banys rituals eren fins i tot més importants que la sinagoga, i així ho escriu a «I bagni ebraici: l’esempio di Siracusa» (2005). De fet, tal com afirma Aryeh Kaplan, si no existia el micvé, no podia existir, tampoc, l’estatus formal de comunitat.8

2. Els banys rituals jueus de Girona A partir de l’estudi dels documents dels arxius, amb la interpretació historiogràfica i segons les dades arqueològiques, s’ha pogut constatar que la comunitat jueva de Girona va tenir sempre, al llarg de tota la seva història, un micvé on realitzar la purificació ritual; es tracta d’un espai d’aigua que alguns documents anomenen «el bany de les dones», on les jueves recuperaven la puresa que havien perdut durant el cicle menstrual, o durant l’embaràs i el part, i es preparaven per a perpetuar la vida a través de la concepció i de la procreació. El micvé més antic documentat a la ciutat és del segle xiii, i presenta una ubicació curiosa, sorprenent, ja que es trobava dins dels banys públics, ocupant una de les estances llogada expressament per la comunitat jueva per a ser usada com a bany ritual o micvé. Així ho especifica el responsum de rabí Salomó ben Adret de Barcelona, RaIXBA, adreçat a la comunitat de Girona a la

és nen, setanta si és nena). També s’ha de puriﬁcar ritualment abans de mantenir relacions sexuals, destinades, sempre segons el judaisme, a la procreació. 6. Scandaliato, «I bagni ebraici: l’esempio di Siracusa», p. 399. 7. Gènesi 1,28. 8. Kaplan, Le acque dell’Eden, p. 13-14.

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 117

darreria del segle xiii. El perquè la comunitat usava un espai públic, i no pas estrictament jueu, situat fora del call, com a lloc on poder acomplir amb la purificació ritual, és un misteri que caldrà resoldre a la llum de nous documents i de noves interpretacions històriques. Al segle xiv, la comunitat jueva de Girona va experimentar el seu moment de més gran esplendor, demogràfica i social; abans de l’any 1348 la formaven prop de vuit-centes persones; en aquell moment, el call va assolir les seves més grans dimensions: abastava les dues bandes de l’actual carrer de la Força, s’escampava per múltiples carrerons i tenia una sinagoga de dimensions considerables, amb diferents estances i departaments, inclosa una escola destinada a les dones, «schola Iudearum Gerundae»,10 una dada que pot fer pensar en alguna mena d’espai destinat al ritual religiós exclusivament femení. En aquell moment, en aquell call gran i important, el micvé era un espai annex a la sinagoga, s’ubicava arran de la muralla de les Ballesteries i s’alimentava amb l’aigua del riu Onyar. Els documents s’hi refereixen com la «domo balneorum aliame Iudeorum Gerunde».11 Encara avui, a l’interior d’una de les cases que s’aixequen entre els actuals carrers de les Ballesteries i de la Força, s’hi observen estructures que, a partir de l’estudi arqueològic i documental, han estat identificades com l’espai comunitari i ritual que va utilitzar la comunitat jueva de Girona en el segle xiv i durant les primeres dècades del xv. A partir dels anys vint del segle xv les coses varen canviar, i molt. Des del final del segle xiv les constants mesures discriminatòries per part de la societat cristiana havien anat provocant canvis estructurals en la vida diària i en el comportament comunitari i ritual de la comunitat jueva que s’adscrivia al seu entorn i que s’acollia i vivia, al capdavall, subjugada a la seva llei. Al llarg dels darrers anys del segle xiv i inici del xv, a causa de les crisis socials, de la malvestat econòmica i de la tensa situació política, la sort de les comunitats jueves establertes en els regnes cristians va empitjorar a marxes forçades. La situació de la comunitat jueva dins la Girona cristiana va començar a canviar de manera dràstica. El call va ser atacat i destruït massivament l’es-

09. Feliu, «Salomó ben Adret, mestre de la llei jueva», p. 65-66. 10. Arxiu Històric de Girona (a partir d’ara AHG), Notarials, Girona-5, vol. 404, f. 67r-v (Planas i Marcè, «Nuevos datos sobre las sinagogas de Girona», p. 502). 11. Arxiu Comarcal Històric d’Olot (ACO), Notarials, Besalú, Pere Mallorques, Liber, reg. 62, 1343-1344, f. 57r-60v. 4 març 1344 (Canal et al., La forma urbana del call de Girona, p. 25).

118 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

tiu del 1391;12 el 1415, com a resultat de la disputa de Tortosa, la sinagoga va ser clausurada; reoberta el 1416 per ordre de la reina Maria, va tornar a ser closa, de manera definitiva, el 1420. No serà, però, fins al 1434 que la comunitat jueva adquirirà uns horts i uns patis, qualificats de rònecs en el document,13 per tal d’aixecar-hi una nova estructura comunitària, un espai sinagogal constituït amb tota probabilitat a partir d’un element base i fonamental: el micvé. Els immobles van ser comprats pels dirigents de l’aljama Bonastruc des Mestre, Astruc Aninay i Bonastruc Jucef el dia 10 de novembre de 1434. S’ubicaven al bell mig del call jueu, en un punt que ja formava part del «call reduït» al qual s’havia vist reclosa la comunitat per ordre municipal feia ja uns quants anys. El 1418, un ban municipal havia ordenat el tancament de portes i finestres que donaven a l’actual carrer de la Força, abans dit de Sant Llorenç; poc abans la sinagoga havia estat saquejada pels cristians que hi passaven al davant en processó,14 donat que el carrer ja era considerat espai prohibit als jueus, i els documents s’hi refereixen dient «el carrer que és vuy tot de chrestians».15 Com a conseqüència de l’atac, es varen malmetre els pous i deus d’aigua del pati interior de la sinagoga, amb el perjudici considerable per a la comunitat, que a causa d’això ja no disposava d’aigua pura per als seus rituals de purificació: «va ser destruït el pou que era gran refrigeri […] i ara los juheus són deserts d’aygua».16 Eren temps en els quals la comunitat gironina veia perillar de manera imminent aquell espai de vida pròpia, aquell «element de cohesió de la comunitat enfront dels poders cristians locals», tal com defineixen Danièle IancuAgou i Carol Iancu els espais sinagogals a l’edat mitjana.17 Calia trobar un indret on refer l’armadura comunitària adequada, que permetés viure una vida judaica, d’acord amb els preceptes de la llei de Moisès. I calia fer-ho partint, és clar, d’un espai que garantís la puresa ritual del micvé. Per tant, era necessari trobar un lloc que disposés d’aigua suficient, una aigua d’origen natural, viva i de fluir constant, que permetés la construcció d’un bany on rea-

12. Riera i Sans, «Els avalots de 1391 a Girona», p. 95-160. 13. Escribà i Frago, Documents dels jueus de Girona, doc. núm. 1016. 14. AHG, Ordinacions dels Jurats, lligall núm. 9 (1418-1420), vol. 1418-1420, f. 8r, citat en Escribà i Frago, Documents dels jueus de Girona, doc. núm. 907. 15. Canal et al., La forma urbana del call de Girona, p. 39. 16. Forcano i Planas, Història de la Catalunya jueva, p. 59. 17. Iancu-Agou i Iancu, «Le mikveh et la communauté juive montpelliéraine au Moyen-Âge».

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 119

litzar els rituals purificadors prescrits per la llei. En aquells «patis rònecs» de l’interior del call hi havia, segurament, una cisterna o uns pous, d’origen molt antic, que podrien proveir la comunitat de l’aigua pura que necessitava. Per això els dirigents de l’aljama varen optar per aquest lloc en concret. Quan, el 2014, des de l’Ajuntament de Girona es va impulsar la campanya d’excavacions arqueològiques al call, a l’espai del Museu d’Història dels Jueus, l’objectiu era poder oferir als visitants una argumentació més sòlida sobre el context històric i urbanístic que acollia el museu dedicat a recuperar i a difondre la història de la comunitat jueva gironina a l’edat mitjana. Calia realitzar les excavacions per tal de poder explicar més i millor el context en el qual se situava la història de la comunitat jueva de Girona, dels seus rituals, les seves tradicions i la seva quotidianitat. El punt de partida va ser la cisterna que hi havia al tercer pis del Centre Bonastruc ça Porta; la idea inicial era localitzar algunes estructures que determinessin que aquella cisterna, en algun moment de la història medieval de la ciutat, havia format part de l’espai sinagogal. Es va recórrer a les fonts documentals per clarificar la interpretació de l’espai. Una revisió de les actes dels arxius, endegada per Joel Colomer, va posar de manifest que les interpretacions d’èpoques anteriors (i també d’aquesta) necessitaven una revisió, i que calia contextualitzar millor el tema per tal d’obtenir resultats aclaridors. Les dues campanyes arqueològiques (hivern del 2014 i hivern del 2015) dutes a terme per arqueòlegs de la Universitat de Girona varen posar al descobert tot un seguit d’estructures que, tal com s’especifica en el text que segueix, no permeten gaires dubtes a l’hora d’interpretar-les. Un cop recollides i revisades les dades documentals, amb els resultats arqueològics prou clars, i amb les diferents interpretacions històriques i toponímiques (tant les antigues com les més recents), la conclusió es va fer evident: al bell mig del call jueu de Girona, al pati del Centre Bonastruc ça Porta, al tercer pis de l’edifici que avui conté el Museu d’Història dels Jueus, s’hi va aixecar, durant poc més de cinquanta anys de la segona meitat del segle xv (de 1435 a 1492), la darrera de les estructures comunitàries jueves de la ciutat. Aquell era un espai que contenia un seguit de cases annexes, unes «domos […] insimul contiguas», que feien les funcions de sinagoga: «scoles dicte aliame Iudeorum»; d’espai o escola de dones: «scoles de les dones Iudearum»; d’almoina i hospital: «hospitalis», i de banys rituals: «balneorum». És evident que cinc-cents anys no passen en va. Des de la venda precipitada a causa de l’expulsió (1492), i al llarg de cinc segles d’història urbana,

120 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

aquells espais de vida comunitària jueva han vist canviar, i molt, el seu entorn i la seva estructura. Avui no resta res de la sinagoga ni de l’almoina jueva. S’han esborrat les traces dels patis i de les finestres, els carrerons interiors han desaparegut, les places han estat ocupades per edificis diversos, els murs s’han allargat, o han desaparegut, o han estat oberts amb portes i finestres que donen pas a noves construccions i que acullen noves vides, lluny ja de les prescripcions judaiques. Amb tot, si hi ha una resta que recorda amb precisió el passat jueu d’aquest espai del call, és, sens dubte, l’aigua del micvé. La cisterna la segueix recollint i contenint, gairebé igual com ho feia al segle xv, malgrat totes les modificacions que ha patit l’estructura física i el mateix concepte de l’espai que l’acull. Avui l’aigua és, amb la seva presència persistent, el testimoni més clar de l’ús que va tenir aquell racó del call entre el 1435 i el 1492. Però, tal com deia Georges Duby, en fer anàlisi històrica «està permès imaginar, sempre que hi hagi una base documental que corrobori i reafirmi allò que hem imaginat». Per això, ha calgut buscar les evidències de facto que constatin, a partir de la recerca i l’estudi, allò que la imaginació i la sospita dibuixaven com el darrer micvé de Girona. Ara l’anàlisi documental exhaustiva i, sobretot, els resultats arqueològics de les campanyes de 2014 i de 2015, tot afegit a la interpretació historiogràfica del context social i històric de la comunitat jueva de Girona a la darreria del segle xv, han permès concloure que allò que durant tants anys (del segle xvi al xx) havia funcionat com una cisterna va ser entre el 1435 i el 1492 el bany ritual de la comunitat jueva de Girona, el darrer micvé oficial de la ciutat, l’espai d’aigua purificadora on es devien submergir les dones jueves, i els homes, per tal de poder complir les lleis de puresa ritual i per tal de poder seguir el manament de Déu: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos…» (però feuho sempre des de la puresa ritual).

3. El Centre Bonastruc ça Porta en el context urbà del call La seu de l’entitat se situa al bell mig de la Força Vella, que és la denominació tradicional que ha rebut el recinte murallat de la ciutat antiga des de la baixa edat mitjana. El nom aparegué com a conseqüència de la creació de les grans muralles fetes construir pel rei Pere el Cerimoniós i actives des del 1400, que havien de protegir els burgs i barris crescuts extramurs d’ençà del segle xi. Aquest espai, ben delimitat per les muralles antigues de la ciutat,

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 121

romanes i, sobretot, carolíngies, defineix el solar de la ciutat inicial amb l’afegit d’un eixample carolingi. A vol d’ocell dibuixa una mena de triangle, la base del qual arrenca pràcticament des de la riba del riu Onyar i s’enfila pels contraforts de les Gavarres fins a la Torre Gironella —l’antic castell comtal— en el vèrtex de llevant, amb un desnivell de quasi seixanta metres. A l’interior es distingeixen dues grans plataformes separades per un notable marge de roca natural. La superior és presidida per la figura imponent i massissa de la catedral de Santa Maria. L’estructura urbana del sector remunta a l’origen mateix de la ciutat. Tanmateix, el trasllat de l’organització episcopal a dins murs al final del segle x n’havia de marcar profundament la futura evolució fins a convertir-lo en el barri eclesiàstic, on es congregaven les principals institucions de la diòcesi.18 A recer de la catedral, la canònica i el palau episcopal, es van instal·lar les seus de les administracions de la catedral i del bisbat creades entre els segles xi i xii: sagristies, major i segona, ardiaconats, pabordies, cabiscolia i clavaria. Cal afegir-hi les residències dels canonges, les cases de beneficis instituïts, la dels clergues beneficiats i les de molts monestirs que tenien residència a Girona: Sant Cugat del Vallès, Santa Maria de Vilabertran, Sant Salvador de Breda…19 A la plataforma inferior, ocupant la meitat oest, s’allotjava el sector urbà més densament poblat. L’encapçalava pel nord l’únic espai obert, que és avui la plaça de la catedral, al peu de la monumental escalinata. Originalment era el fòrum cívic i administratiu de la ciutat. Des de l’antiguitat tardana, es va anar edificant fins al punt que, en els segles medievals, l’àmbit fou conegut pels diminutius Forell o Mercadell.20 Cap al sud i fins a arribar a la placeta del Correu Vell, indret on hi havia la porta meridional de la muralla, s’estén un barri fressat per carrerons estrets i costeruts amb orientació nord-sud i est-oest que tenen l’origen en la xarxa romana de decumani i cardines. Es conservava perfectament a l’època medieval i encara avui es fa palesa. El carrer de la Força és l’artèria principal que el travessa de cap a cap, no endebades havia estat el cardo maximus i, en els segles xiii i xiv, el carrer Major del Call. Efectivament, el «calle iudaico» apareix esmentat per primera vegada l’any 1160, un

18. Canal et al., «La catedral de Girona»; Canal et al., Girona: de Carlemany a l’any 1000, p. 183-199. 19. Freixas et al., «La Seu, promotora urbanística». 20. Nolla et al., Del fòrum a la plaça de la catedral, p. 240-243.

122 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

moment en el qual es registren nombroses transaccions immobiliàries tendents a la concentració de residents jueus en aquest sector.21 El call es va estendre i va créixer en els segles xiii i xiv a banda i banda del carrer de la Força. Els límits finals els van imposar la muralla per ponent i també per migdia, on s’obria un portal que va rebre diferents denominacions segons el moment: porta Onnare, de l’Areny i, fins i tot, del Call. A llevant afrontava amb el barri de la catedral i, pel nord, amb les cases del Mercadell.22 La sinagoga aleshores se situava a la galta de ponent del carrer de la Força i vora la placeta que mena avui a les escales de la Pera.23 L’assalt del call del 1391 marcà el declivi definitiu de la comunitat jueva i un desinhibit sentiment antisemita a la ciutat que es va aguditzar en el segle xv. Així, el 1415 es procedia a la reducció i clausura del call que foragitava als jueus de la galta occidental del carrer Major del Call i, per tant, de la seva sinagoga. La segregació es feu efectiva amb l’aixecament d’un mur cec a tot vol que privava l’accés directe al dit carrer, aleshores rebatejat amb el nom de Sant Llorenç. Malgrat els reiterats intents per mantenir oberta la sinagoga, l’aljama va haver de bastirne una de nova. Amb aquesta finalitat, el 1434 comprava uns solars o patis de cases arruïnades. Va funcionar fins al decret reial d’expulsió del 1492.

4. La localització de la sinagoga del segle xv L’interès per tot allò que fa referència a la història dels jueus gironins i al seu call ha esdevingut un recurs turístic de primer ordre per a la ciutat. Això ha facilitat la recerca i la recollida d’una nodrida paperassa documental relacionada amb la sinagoga del segle xv. Com veurem més endavant, el període més prolífic s’enceta amb la venda de les darreres possessions jueves, pocs dies abans de l’expulsió de l’agost del 1492, i arriba fins a mitjan segle xvi. Malauradament, la majoria de les referències, els detalls i els elements que s’hi descriuen s’han perdut, s’han alterat, o resten oblidats dins l’estructura urbana actual i, en conseqüència, resulten de difícil ubicació. Òbviament, el punt de partida de la recerca havia de començar per la definició física del call reduït implantat el 1415. Afortunadament en coneixem

21. Canal et al., La forma urbana del call de Girona, p. 18. 22. Canal et al., La forma urbana del call de Girona, p. 51-54. 23. Canal et al., La forma urbana del call de Girona, p. 20-25.

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 123

prou bé el perímetre mercès a estudis anteriors ja publicats i al fet que es conserven en prou bon estat molts trams del mur de tancament que el va cloure. Abastava una superfície modesta en relació amb el call anterior. Formava un rectangle allargassat voltat de carrers i delimitat pel barri catedralici a llevant, el castell de Requesens a migdia, el de la Força a ponent i un carreró avui desaparegut situat al sud de l’actual carrer Cúndaro al nord. Indubtablement, la sinagoga tenia sortida exterior a un carrer interior del call reduït. Les primeres pistes per a esbrinar quin era ens les proporciona el cadastre de la ciutat de l’any 1716.24 Probablement, aporta la referència més tardana de la sinagoga del segle xv. Segons consta en el document, el cap més meridional del carrer de Lluís Batlle i Prats i part del carrer d’Oliva i Prat eren el carrer de la sinagoga. També l’actual carrer de Sant Llorenç, el petit carreró costerut que connecta de ponent a llevant amb els carrers de la Força i de Lluís Batlle i Prats. La dada assenyala la pervivència, certament vaga i difusa, del record de la sinagoga en la memòria col·lectiva a l’inici del segle xviii i també permet intuir l’emplaçament de la sinagoga a l’interior de l’illa urbana delimitada per aquests carrers. El cas del carreró de Sant Llorenç resulta ben curiós perquè, en la major part de les referències registrades del cadastre de 1716, apareix ja amb el nom actual i només una el relaciona també amb la sinagoga. Fa l’efecte que aquesta darrera nomenclatura venia de temps anteriors. És el que es desprèn de la capbrevació feta per Narcís Soler el 1595 a l’Almoina de la Seu de la casa situada en el cap inferior del carrer.25 A l’afrontació de tramuntana l’identifica com el carrer de la sinagoga. El de Sant Llorenç també apareix, però adscrit inequívocament al carrer de la Força, ja que surt esmentat a l’afrontació de ponent. En aquest sentit, és molt probable que hi hagués una translació del topònim en el segle xvii, que no es fixaria del tot fins al segle xviii. En realitat, Sant Llorenç és el nom que es va imposar al carrer Major del Call (actual Força) a partir de la reducció del call de 1415. La nomenclatura prové dels arguments que es van esgrimir per tancar la sinagoga situada a ponent del carrer de la Força en considerar que antigament havia estat una església dedicada a Sant Llorenç, extrem que no s’ha pogut documentar mai abans del mateix segle xv.

24. Boadas, Girona després de la Guerra de Successió, p. 127. 25. ADG, Pia Almoina, pergamins, Girona, núm. 853. (Reg. Escribà i Frago, Documents dels jueus de Girona, doc. núm. 1216.)

124 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

De tot el que s’ha exposat, podem concloure que la darrera sinagoga de Girona s’ubicava a l’interior de l’illa de cases on trobem avui la seu del Centre Bonastruc ça Porta i que el carrer que hi donava accés era l’actual de Sant Llorenç.

5. La configuració urbana baixmedieval del sector de la sinagoga La llicència donada pel Consell Municipal l’any 1434 a la confraria de les escoles hebraiques per tal de poder construir uns edificis en una part del call fou el tret de sortida de la construcció de la darrera sinagoga.26 El solar afrontava amb el carrer d’Astruch Aninay al nord —havia de ser l’actual de Sant Llorenç— i, a llevant, amb la casa del mateix Aninay.27 Els documents de venda de les darreres possessions jueves el juliol del 1492 i de les successives transaccions immobiliàries de què foren objecte a principis del segle xvi van facilitar la identificació de la casa dels Aninay amb l’actual casa Colls-Labayen, en el xamfrà entre els carrers Sant Llorenç i Lluís Batlle i Prats. De retruc també es va poder localitzar la finca de la sinagoga, les cases veïnes i, fins i tot, uns carrers desapareguts. Tot això va permetre realitzar un plànol de restitució.28 L’edifici actual de la casa Colls-Labayen encara conserva admirablement l’estructura del casal de mitjan segle xiv. Tanmateix, no es pot dir el mateix de la finca veïna per la banda de ponent, que és la seu del Centre Bonastruc ça Porta. Això havia impedit la possibilitat de fixar amb precisió els límits de les diverses finques, inclosos els de la sinagoga. Les instal·lacions del Centre Bonastruc ça Porta delimiten una propietat de planta més o menys rectangular amb un queixal cap al nord-oest. Contenen una extensió considerable, ja que, per migdia, arriben fins a l’antic carreró Hernández, actualment convertit en un espai privat. Arquitectònicament conformen un conjunt molt heterogeni, fruit de l’agregació d’edificis d’èpoques diverses disposats a l’entorn de quatre patis. Els desnivells acusats del subsol natural hi afegeixen una destacable complexitat estructural. Simplificant, descobrim una zona baixa, cap a ponent i migdia, on trobem la recepció i les sales del Museu dels Jueus, i una d’enlairada, al nord i a l’est, presidida

26. Canal et al., Els jueus i la ciutat de Girona, p. 17-18. 27. Escribà i Frago, Documents dels jueus de Girona, doc. núm. 1016. 28. Canal et al., La forma urbana del call de Girona, p. 49 i ﬁg. 25.

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 125

pel pati central o principal. La diferència d’alçada entre ambdues supera els set metres i salva tres plantes. A la fesomia actual hi predomina l’aparença obrada en els segles xviii i xix, que guarda poca relació amb la medieval. Un problema afegit el representa la reforma que va patir la finca als anys setanta del segle passat en habilitar-hi un establiment de restauració —l’Isaac el Cec— ben conegut en els ambients culturals i d’oci de la ciutat als anys vuitanta. Afortunadament, les intervencions arqueològiques efectuades entre els anys 2011 i 2015 al sud de l’immoble, principalment en el pati inferior, han aportat algunes evidències físiques de la trama medieval.29 Resulta especialment interessant la troballa d’una casa bastida cap a mitjan segle xiii. A la darreria del segle xiv va patir un incendi, però es va mantenir dempeus fins que, en el tombant dels segles xv i xvi, es va abandonar i posteriorment enderrocar i colgar sota una potent capa de runa i sediments. La façana principal s’obria per migdia al carreró Hernández. Malgrat els afegits i refaccions posteriors, conservava prou elements originals a nivell de planta baixa. Destaquem la porta, una magnífica peça dovellada amb coronament de mig punt, i el xamfrà occidental de la façana. Aquest element marcava el límit de la casa per aquella banda. Precisament, la projecció cap al nord del mur perimetral oest de la casa coincideix amb una potent estructura de pedra i morter ancorada a la roca natural que travessa bona part del museu. La distribució interior de la casa s’endinsava envers el pati inferior i les sales del museu. Es van identificar dues estances que voltaven pel nord i per l’oest un pati quadrat orientat a migdia. Per sota de l’estança nord es va descobrir una cisterna coberta amb volta perfectament encaixada en els retalls verticals de la roca natural del subsol.

6. La sinagoga del segle xv a través dels documents El fenomen de les sinagogues ha estat un tema controvertit i àmpliament tractat per diferents generacions d’historiadors.30 De totes les referències do-

29. Frigola Triola, «Intervenció al Centre Bonastruc ça Porta», p. 515-518; Simon Reig, «Intervenció preventiva», p. 559-562; Sagrera, «L’excavació d’una casa», p. 389-394. 30. Els estudis i articles sobre les sinagogues de Girona són nombrosos. Els més destacats es troben en el recull editat per Romano, Per a una història de la Girona jueva; concretament són els articles dels autors María de los Ángeles Masiá, Carme Batlle i Josep Calzada. Un altre

126 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

cumentals ja citades sobre la sinagoga del carrer de Sant Llorenç, no n’hi ha cap que parli sobre els banys i la resta d’edificacions adjacents. No serà fins al procés d’expulsió dels jueus l’any 1492 que apareixeran les notícies relacionades amb el complex sinagogal. Amb el decret d’expulsió dels jueus, del mes de març de l’any 1492, els Reis Catòlics manaren als seus oficials que els jueus havien d’abandonar el regne31 i que abans estaven obligats a vendre totes les seves propietats. La documentació notarial de la ciutat de Girona dels mesos compresos entre l’abril i el juliol de l’any 1492 mostra clarament el procés de transaccions contínues dels béns dels jueus de l’aljama.32 Amb els diners obtinguts es devien pagar els deutes pendents a la Corona i sobretot al Consell Municipal. La venda de propietats dels jueus de Girona no tan sols se cenyí als seus béns particulars, sinó que també es traspassaren a l’inici d’estiu de l’any 1492 tots els edificis i béns de propietat comunal que posseïen. En els traspassos dels espais comunals de l’aljama apareixen els documents relatius a la sinagoga i concretament a un dels seus espais adjunts, els banys rituals.

6.1. Els documents de venda de la sinagoga (juliol de l’any 1492) La causa principal de la venda de les pertinences de la comunitat jueva és, com ja s’ha dit, la publicació de l’edicte d’expulsió dels jueus per part dels Reis Catòlics el 31 de març del 1492, l’anomenat Decret de l’Alhambra. La carta

grup d’articles sobre les sinagogues gironines són els recollits a les Jornades d’Història dels jueus de Catalunya, Ajuntament de Girona, 1990; els més destacats, els articles dels historiadors Jaume Marquès i Enric Mirambell, amb algunes imprecisions quant a transcripció documental i de citacions dels mateixos documents. Finalment, una de les obres més destacades i recentment publicada sobre les sinagogues de la Corona d’Aragó és la de Riera i Sans, Els poders públics; en aquest llibre l’historiador fa esments de l’evolució de les diferents sinagogues de la ciutat de Girona al llarg dels segles xiii-xv, amb l’aportació de documents inèdits. 31. Un bon resum de la situació dels jueus de la Corona d’Aragó com a conseqüència del decret d’expulsió el trobem en Forcano i Planas, Història de la Catalunya jueva, p. 107118. 32. Els registres notarials consultats per a l’estudi són els següents: AHG, Notaria Girona-1, Nicolau Roca, reg. 496, 497, 498, 463 bis; Girona-2, Joan Oliu, reg. 307, 308, 309, 310; Girona-3, Antoni Arnau, reg. 121; Girona-6, Dalmau Ombert, reg. 196, 197, 198, 199, 200; Girona-7, Narcís Cotxa, reg. 137, 138, 147; Girona-8, Pere Escuder, reg. 93, 94, 95, 96; Girona-10, Jaume Bellsolà, reg. 124, 125; Girona-11, reg. 61, 62, 63, 64.

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 127

que el rei envia als jurats de la ciutat de Girona és de final del mes d’abril.33 El monarca hi exposa que els jurats havien de permetre i proporcionar els instruments necessaris perquè la sortida dels jueus de la ciutat de Girona fos el màxim de pacífica possible, i que no es produïssin excessius entrebancs ni problemes en el procés i que es permetés als mateixos jueus poder executar els deutes pendents, a més de la venda dels seus béns en les millors condicions.34 En aquell moment els estatuts permetien tenir cinc secretaris o rectors de l’aljama; en aquest cas, però, a començaments de gener del 1492 només n’eren quatre, a causa dels moments de dificultat que vivia la comunitat.35 S’imposà l’últim dia del mes de juliol del mateix any com a termini màxim per a vendre’s totes les propietats i pagar els deutes pendents. Com no podia ser d’altra manera, els espais comunitaris ––entre els quals la sinagoga–– i la resta de dependències adjacents passaven a formar part d’un conjunt d’edificis que havien de ser venuts pels mateixos representants de l’aljama. Junt amb l’edicte reial, els jurats del Consell Municipal de Girona reberen una ordre de preconització que regulava els termes en què s’havien de desenvolupar les tasques de venda dels béns esmentats. El document era del 20 de juny de l’any 1492 i significà l’inici del procés de transaccions de les propietats particulars dels jueus i dels seus béns comunals.36 El ban municipal fou proclamat per part dels representants reials i sobretot pel pregoner municipal, Joan de Santcliment. Sembla, doncs, que d’aquesta manera s’inicià el procés i es permetia a tots els interessats poder adquirir els béns dels jueus (apèndix 2, document núm. 1). El fragment del ban apareix en un dels primers documents de venda de béns particulars, concretament el del jueu Jucef de Piera, que curiosament tenia la propietat a pocs metres de la sinagoga.37 La sentència reial descriu el fet que els jueus havien de desprendre’s de totes les seves propietats, individuals i 33. Arxiu Històric Municipal de Girona (a partir d’ara AHCG), Manual d’Acords, reg. 17585, 30 abril 1492, f. 47r-v. 34. Mirambell i Belloc, «Los judíos gerundenses», p. 6. 35. «Quo anno non summus nisi quatuor rectores quamvis pro Regium privilegium debeant eligi quinque cum in hoc anno propter singularium Iudeorum dicte aljame diminucione non potuerunt eligi», AHG, Girona-8, Pere Escuder, reg. 93, 1491-1492, f. 141. 36. Mirambell ja el cita indicant que es troba l’edicte sencer en un quadern a part dins el registre del notari gironí Pere Escuder. Concretament i després d’estar un temps il·localitzat, el quadernet esmentat s’ha pogut consultar: AHG, Girona-8, Pere Escuder, reg. 93, f. 144r. Mirambell i Belloc, «Los judíos gerundenses», p. 7. 37. AHG, Girona-8, Pere Escuder, reg. 93, 29 juny 1492, f. 138r-139r.

128 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

col·lectives, per tal de fer front als pagaments dels deutes pendents que tenien. El pregó esmenta qui era l’encarregat de cobrar les dites quantitats, el notari Nicolau Roca: et quia nos, persolvendis debitis et oneribus dicte aliame diversis personis et signanter Nicolao Rocha, notario civi Gerunde, pro actibus et instrumentis confessi in eius posse ad opus dicte aliame, habemus valore necessarias peccunie quantitates, pro quibus solvendis et exhigendis non habemus modum aliquem, nisi pro viam vendicionum et alienacionum bonorum, rerum et iurium, tam mobilium quam immobilium, dicte aliame et dicte elemosine.38

Pel que fa a la venda de la sinagoga pròpiament dita, es va fer efectiva el dia 9 de juliol de 1492 de la mà del notari de Girona Pere Escuder (vegeu l’apèndix 2, document núm. 2).39 La protagonitzaren els rectors de l’aljama encapçalats per Lleó Aninay, Salamó Esdrà, Salamó Samuel i Leví Issach, juntament amb altres representants de la comunitat, que foren: Bonastruch Benvenist, Jucef de Piera, Astruch Taroç, Bellshom Mahir Caracosa, Salamó Abraham, Vidal Astruch, Mossé Vidal i Benvenist Astruch. La venda es feu efectiva a favor de Jordi Rafart, prevere beneficiat de la seu de Girona. El seu preu era de 32 lliures i les afrontacions de les propietats limítrofes corresponien: a orient, amb la casa de Miquel Escola, prevere beneficiat de la seu de Girona i que fou antigament la casa de Lleó Aninay; al sud, amb el carrer públic del dit call; a occident, amb el pati d’unes cases derruïdes i amb un carrer construït sobre un sostre, i finalment pel nord amb la casa que fou de Joan Miró, difunt, convers, mercader de Girona, mitjançant un carrer públic del call. La firma dels testimonis es produí un dia més tard, el 10 de juliol de 1492, i alguns d’ells foren Pere de Navet, prevere beneficiat de la seu de Girona, i Bartomeu Caselles, mestre de cases de la ciutat de Girona.40 Vist el document, les parts que descriuen els diferents edificis que formaven la sinagoga apareixen en diverses ocasions: escola dels jueus, escola de les dones jueves, l’hospital i els banys: «[…] pro puro, libero et francho alodio, quasdam domos vocatas les scoles dicte aliame Iudeorum, et de les dones Iudearum Gerunde ad faciendum officium iuxta ritum Iudeorum dedicatum,

38. AHG, Girona-1, Nicolau Roca, reg. 496, 29 juny 1492, f. 190. 39. AHG, Girona-8, Pere Escuder, reg. 93, 9 juliol 1492, f. 141r-142v. 40. AHG, Girona-8, Pere Escuder, reg. 93, 10 juliol 1492, f. 142v.

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 129

et hospitalis et balneorum, situs intus callum iudaycum dicte civitatis Gerunde».41 Aquesta citació és interessant perquè enumera els edificis que seran transaccionats i en fa una primera descripció. Especifica que eren els espais utilitzats per a celebrar l’ofici sota el ritual jueu, les scoles dels jueus i l’escola de les dones (la sinagoga). També inclou els edificis annexos de l’hospital i dels banys, els quals formaven el conjunt situat dins el call jueu de Girona: «[…] Ea propter deliberavimus dictas domos sive scolam, hospitale, balnea insimul unita».42 I també en: «[…] omnes illas domos vocatas les scoles dicte aliame Iudeorum, et de les donas Iudearum, et hospitale et balnearum contiguas43 sitas in calli iudaiyci Gerunde, con[.....] insimul contiguas [....] in civitate Gerunde intus callum iudaycum Gerunde, quasdam habemus, tenemus et possidemus pro puro, libero et francho alodio prout,affrontantur […]». Més especificat i precís: «[…] hanc autem vendicionem de predictis domibus sive scolis, hospitali, balneis cum […]». Així doncs, en el mateix acte de venda de la sinagoga i la resta d’espais apareix la descripció en quatre ocasions, explicitant la seva condició d’unitat i de conjunt, la qual cosa ha de quedar ben clara en el tracte, per part dels venedors i sobretot per al comprador. Tot seguit hi ha l’àpoca de pagament de la venda, en la qual els rectors de l’aljama reconeixien que el comprador, Jordi Rafart, els paga les 32 lliures pactades del preu de la transacció.44 Resulta d’especial interès recuperar una vegada més la descripció que s’hi fa dels edificis de la sinagoga: «[…] illas domos vocatas les scoles dicte aliame Iudeorum, et de les dones Iudearum, et hospitales et balnearum contiguassitas in civitate Gerunde, intus callum iudaycum Gerundeprout […].» Finalment, un tercer document que forma part de la transacció és el que correspon a la cerimònia de la presa de possessió del bé adquirit per part del

41. AHG, Girona-8, Pere Escuder, reg. 93, 9 juliol 1492, f. 141v (veg. apèndix 2, doc. núm. 2). 42. Aquesta citació i les dues següents d’aquest paràgraf pertanyen al mateix foli 141v. Els conjunts de més de tres punts entre claudàtors indiquen lletres il·legibles (tantes com punts). Per a conèixer les funcions dels diferents ediﬁcis i institucions que formaven part del complex sinagogal, vegeu el treball exhaustiu de Jaume Riera, on exposa diferents exemples de sinagogues d’arreu de l’occident medieval amb ediﬁcis annexos similars als descrits a la documentació gironina. Riera i Sans, Els poders públics, p. 174-187. 43. El text ratllat ha estat expuntuat pel mateix escrivent en el manuscrit. 44. AHG, Girona-8, Pere Escuder, reg. 93, 10 juliol 1492, f. 142v.

130 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

comprador.45 Els venedors de la sinagoga i els seus edificis obren la porta i entren juntament amb Jordi Rafart. Un cop a dins, el comprador fa sortir els venedors de l’edifici i tanca amb les claus per dins. Era un document habitual a l’època i també es torna a descriure tot el seguit d’edificis que componen la venda: «[…] omnes illas domos vocatas les scolas dicte aliame Iudeorum, et de les dones Iudearum, et hospitale et balnea calli iudayci Gerunde, contiguas sitas in dicta civitate Gerunde intus dictum callum iudaycum Gerunde […]».46 El que es desprèn d’aquestes citacions és que hi ha una varietat d’adjectius per a definir i descriure l’espai. Resulta interessant la utilització de la paraula domos, concretament cases, edificis, en plural. Per tant, ens ofereix una visió de conjunt d’un espai, la sinagoga, format per diferents construccions amb entitat pròpia i que tot seguit passa a enumerar: la sinagoga, l’escola de les dones, l’hospital i el bany. Un altre aspecte a destacar i que resulta clau en la interpretació de l’espai és el fet que s’anomenin els quatre edificis i que s’indiqui que són contigus entre ells, sota les designacions: «insimul unita», «insimul contiguas» («unides entre si», «contigües entre si»). Edificis que es trobaven en el mateix espai i que s’unien per portes, escales i altres accessos, interconnectats, i que una de les clàusules de la venda ens deixa ben clar: «[…] cum introhitibus, exitibus et cum simborio et apparatibus dictarum scolarum, et cum solo, fundamentis, portis, portalibus, scalis, biguis, sustris, tegulis, tegulatis, cabironis et aliis omnibus et singulis in se […]» («amb les entrades, les sortides i amb el cimbori i els estris/mobles de les dites escoles, i amb sòl, els fonaments, portes, portals, escales, bigues, sostres, teules i teulat, cabirons i tots els altres i cada un dels drets»). Aquest element mostra una visió de conjunt i de complexitat d’edificacions comunitàries, d’espai del call utilitzat pels diferents membres de la comunitat jueva de Girona fins just abans de la seva desaparició.

6.2. Altres documents Un dels motius principals de la venda dels béns comunals i particulars dels jueus fou la seva expulsió, però també l’obligació de pagar els deutes contrets amb la Corona, sobretot en forma de subsidis pendents de satisfer. Resulta

45. AHG, Girona-8, Pere Escuder, reg. 93, 10 juliol 1492, f. 143r. 46. AHG, Girona-8, Pere Escuder, reg. 93, 10 juliol 1492, f. 143r.

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 131

significatiu que el 14 de juliol de 1492 l’aljama fes procurador seu Carles Cerdà, notari de la ciutat, perquè els representés davant les autoritats en els afers relacionats amb la confiscació dels seus béns. Una de les institucions religioses amb què més es van haver de relacionar els jueus fou la Inquisició, concretament amb la figura de l’inquisidor de la ciutat. Sembla que s’estipulà una quantitat de 200 florins per tal de poder-se redimir de tot el que es devia. I el procés es vehiculà mitjançant l’inquisidor com a encarregat que es complissin els pactes estipulats.47 Amb el document de venda del complex sinagogal, juntament amb l’àpoca de pagament i el document d’entrada de la propietat, s’han localitzat altres notes documentals que reforcen la idea que la sinagoga i els seus edificis annexos se situaven al costat de l’entrada de l’actual Centre Bonastruc ça Porta pel carrer de Sant Llorenç. Les vendes de propietats dels jueus, entre els mesos de juny i juliol de l’any 1492, se succeïren en els diferents registres notarials: tot un reguitzell de transaccions de cases, vendes i cessions de censos, transmissions de patis i solars, entre d’altres, que determinats jueus de Girona es veieren obligats a vendre (vegeu la taula de l’apèndix 1).48 Seguint la mateixa línia de la venda de tot l’espai sinagogal o del fossar, els jueus de forma particular vengueren les seves pertinences en aquest període, just abans de la seva partença. Un dels exemples més significatius fou la venda de la casa de Lleó Aninay, que al mateix temps formava part del consell rector de l’aljama (apèndix 1, 1492/06/28).49 De la dita venda el que interessa és veure’n les afrontacions respectives, de les quals una era la sinagoga. Això ajuda a entendre la composició urbana de la zona i permet localitzar i ajustar encara amb més detall la situació de la sinagoga, l’escola de les dones, l’hospital i el bany o micvé. Altres exemples són cinc vendes d’immobles més: tres casals, una casa i un verger o pati. Tots aquests béns s’ubiquen en ple call jueu i les afrontacions ens permeten determinar amb més o menys precisió la seva situació concreta.50 Es pot comprovar de manera evident el nivell de concentració a què havien arribat els pocs jueus encara residents al call. La gran majoria, i les vendes així ho reafirmen, es trobaven al voltant del complex sinagogal, tal com mostra l’exemple de la casa dels Aninay. Amb el procés d’expulsió dels jueus confirmat i aplicat

47. AHG, Girona-1, Nicolau Roca, reg. 497, 1491-1493, f. 103r-v. 48. Mirambell i Belloc, «Los judíos gerundenses», p. 8. 49. AHG, Girona-1, Nicolau Roca, reg. 496, 28 juny 1492, f. 92v-93r. 50. Canal et al., La forma urbana del call de Girona, p. 49.

132 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

mitjançant la crida municipal, els jueus es vengueren els seus béns particulars i els comunals, tots situats en uns espais determinats del barri jueu, perfectament identificats en la morfologia urbana de la Girona del moment. Amb tot, cal tenir en compte que l’interès que podien tenir els compradors per adquirir els béns dels jueus era molt gran. Ja els historiadors gironins, com Mirambell i Girbal, detectaren que les compres de cases de jueus per part de canonges i altres personatges podrien haver servit per a treure un rèdit econòmic a curt termini.51 D’altra banda, cal remarcar la presència d’un dels jueus més destacats de l’època, Bonastruch Benvenist, que precisament és qui vengué més propietats, en total tres (apèndix 1, 1492/07/03, 1492/07/29, 1492/07/29). Bonastruch fou l’encarregat, fins just el moment de la seva marxa de la ciutat, de cobrar les càrregues impositives aplicades als diferents sindicats remences de l’àrea gironina.52 En la documentació apareix com a: «ego Bonastruchus benvenist Iudeus Gerunde receptor et collector in tabula Gerunde talliarum et peccuniarum negocii redimentarum»53 i en diferents documents del final del juliol de l’any 1492 hi ha encara liquidacions de deutes de pagesos de diferents parròquies de Girona en concepte de la talla, de la qual ell era el principal administrador.54 Pel que fa a alguns aspectes de les vendes que cal tenir en compte, els preus dels diferents immobles tingueren una mitjana de 41 lliures; per tant, no gaire lluny de les 30 lliures en què vengueren l’espai comunal de la sinagoga i tots els seus edificis adjacents (apèndix 1, 1492/07/09). Una altra similitud foren els compradors. I és que una part significativa corresponia a membres del clergat gironí i concretament de la seu de Girona.55 La resta eren coneguts ciu-

51. Mirambell i Belloc, «Los judíos gerundenses», p. 16-17. 52. Romano, Bonastruch Benvenist. Fa un petit estudi interessant de les seves activitats. També són importants les dades que aporta Vicens Vives sobre el personatge en les seves anàlisis sobre el procés remença: Vicens Vives, El gran sindicato remensa, i sobretot Historia de los remensas. D’altra banda, també hem conegut que l’encarregat de cobrar les talles de la zona de l’Empordà va ser un jueu, concretament Samuel Piera, col·lector del comtat d’Empúries, que devia actuar com un subordinat de Benvenist (AHG, Girona-6, reg. 199, f. 12v, i Romano, Bonastruch Benvenist, p. 2, nota 2). 53. AHG, Girona-6, Dalmau Ombert, reg. 199, 21 juliol 1492. 54. AHG, Girona-6, Dalmau Ombert, reg. 199, documents del 12-29 juliol 1492. 55. Miquel Escola, prevere beneﬁciat de la seu de Girona, adquireix la casa de Lleó Aninay (1497/07/23); Antoni Baldomar, canonge de la seu, compra el casal de Juceﬀ de Piera (1492/06/28); aquest mateix canonge adquireix el verger de Bonastruch Benvenist (1492/07/03).

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 133

tadans de Girona, entre els quals destaca un dels membres de la família més important de la ciutat a l’època, Baldiri Agullana.56 Podrien tenir relació les obtencions de líquid monetari mitjançant la venda dels béns comunals de l’aljama amb el fet de pagar determinades quantitats de diners degudes al Consell Municipal. El dia 12 de juliol el jurat i clavari de Girona, Ponç Julià, reconeix rebre dels rectors de la comunitat, representats per Mossé Vidal, clavari de l’aljama, la quantitat de 70 sous,57 diners que són part del deute global de 30 lliures que l’aljama tenia amb el Consell Municipal en concepte d’imposició anual que havien de satisfer a la institució. A més, s’especifica que el pagament es fa en unes condicions límit per als jueus de Girona: «respectu ad magnam diminucione dicte aliame et pretextu expulsionis Iudeorum pro regia magestatem». Referències directes a la disminució demogràfica evident en el si de la comunitat i al compliment de l’edicte reial en l’expulsió dels jueus del regne. Més documents que es refereixen a la sortida dels jueus de la ciutat i en mostren nous aspectes són els que fan referència al món del crèdit. Ja és coneguda la vinculació directa dels jueus al mercat del crèdit en la Catalunya medieval. Les diferents comunitats jueves de l’occident europeu tingueren un paper preponderant en aquest sector econòmic. Els jueus de la ciutat de Girona, just abans de la seva partença, intentaren donar solució a determinats contractes de crèdit que tenien amb diferents personatges de la demarcació.58 Una de les tipologies documentals que apareix amb més assiduïtat és l’absolució de deutes. Apareixen documentats tancaments de debitoris i préstecs que encara es devien a diversos jueus. Això el que mostra precisament és que algunes famílies i jueus en particular el que desitjaven era poder cobrar els diners pendents de contractes anteriorment firmats. Pagesos del voltant de la ciutat es desplaçaren a les notaries existents de Girona per formalitzar aquestes absolucions per part dels jueus i donar per finalitzada la relació contractual entre ambdues parts. Ja pels volts del mes de maig de l’any 1492 es multipliquen les notes documentals de jueus que nomenen procuradors encarregats de cobrar els deutes pendents, vendes de drets de debitoris o simplement reconeixements de deu-

56. Compra una casa a Bonastruch Benvenist, en ple call jueu, AHG, reg. 496, f. 211r212r. 57. AHCG, Manual d’Acords, reg. 17585, 1492, f. 70v. 58. Guilleré, «Juifs et chrétiens».

134 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

tes i pagaments de deutes.59 El mes següent a la publicació de l’edicte dels Reis Catòlics els jueus iniciaren el procés de recuperació dels préstecs pendents de la manera més immediata possible. El nomenament de procuradors era un mecanisme prou utilitzat per a recuperar debitoris i cobraments de préstecs de manera simultània. Altres contractes relacionats amb el crèdit que apareixen entre la primavera i l’estiu de l’any 1492 són els censals. Els jueus actuaren com a compradors i venedors de censals amb diferents personatges i institucions de la ciutat. Sobretot amb institucions religioses com la comunitat de monges de Sant Daniel, concretament en la figura de la seva abadessa,60 o amb alguns clergues de la seu de Girona, com el seu almoiner.61 També en els censals se signaren contractes de venda de drets sobre el cobrament de determinats censos de cases que eren propietat de jueus, a diverses zones de la ciutat de Girona. Hi ha exemples de transaccions de censos fets de manera col·lectiva, és a dir, de jueus actuant en representació de l’almoina dels jueus. Aquesta institució de caràcter caritatiu de la comunitat ja apareix documentada al llarg del segle xiv a l’aljama.62 Com a tal posseïa i rebia el pagament de censos d’immobles de Girona, concretament dels carrers més pròxims al call jueu. Els rectors de l’aljama i els representants de l’almoina reconeixien a principis del mes de juliol de 1492 vendre el cens anual de 16 diners d’una casa situada al cap del carrer Ballesteries, habitada per una família d’apotecaris gironins, els Rovira, a Joan Ramon Llaners, mercader de Girona.63 Però també de manera individual alguns membres de la comunitat jueva tenien censos de cases i patis de la ciutat de Girona. Astruch Abraham des Portal reconeixia vendre a Miquel Deulonder, escrivent de Girona, els drets

59. Per exemple Juceﬀ de Piera, jueu de Girona, reconeix ser el procurador de Salamó Piera, germà seu, i com a tal procedeix a cobrar el deute pendent que tenia Guillem de Ferrer de Palau de la parròquia de Riudellots, AHG, Girona-11, Carles Cerdà, reg. 62, 14 maig 1492. Bellshom Mahir de Caracosa, jueu de Girona, fa àpoca de pagament de tots els deutes pendents de Guerau Gioner de Sant Gregori, AHG, Girona-8, Pere Escuder, reg. 94, 13 juliol 1492. 60. AHG, Girona-11, Carles Cerdà, reg. 62, 26 agost 1491. 61. Nicolau Masdeu, almoiner de la Seu, AHG, Girona-8, Pere Escuder, reg. 93, f. 124r, 17 maig 1492. 62. Riera i Sans, Els poders públics, p. 179, fa una bona descripció del seu càrrec i a més exposa una de les funcions que podia arribar a tenir dins el món del crèdit. Planas i Marcè, «Les comunitats jueves», p. 69. 63. AHG, Girona-1, Nicolau Roca, reg. 496, f. 202r-204v, 14 juliol 1492.

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 135

del cens anual de tres copes d’oli que rebia de mans dels hereus de Bartomeu Riera de Bordils, per una terra situada en la dita parròquia.64 En aquest contracte, el venedor, amb una certa amargor, feia explícits els motius reals de les vendes forçades dels seus béns: «ex mandato regio ego et omnes Iudei prout presentem mensem julii summus recessimus et debemus exire ab eius dominacione sub pena mortis […]». En definitiva, propietats immobles (cases, patis, solars, etc.) i inversions en el món del crèdit, tot el que es referís a contractes entre jueus i cristians a la ciutat i l’entorn de Girona, quedava sense efecte. Caldria resoldre els tractes pendents abans de marxar, abans d’abandonar les seves cases i la seva vida.

7. El plànol del sector de la sinagoga en els segles xv i xvi Amb l’obligat traspàs de les darreres propietats dels jueus el juliol del 1492 s’encetava un prolífic període de transaccions immobiliàries. En pocs anys, la sinagoga i les finques veïnes van passar a mans de successius propietaris. Fou un procés no exempt d’especulació que va generar força documentació. Les descripcions i les afrontacions que hi figuren permeten comprendre el mosaic de patis, cases i carrers del sector de l’última sinagoga. L’encaix perfecte en la trama medieval —ara finalment coneguda— dona com a resultat un plànol numerat que seguidament es detalla (vegeu la figura 6).65 1. Casa Colls-Labayen. El 1434 pertanyia a Astruch Aninay. Lleó Aninay la venia el 1492 a Miquel Escola, beneficiat de la seu. 2. Sinagoga o escola. Contenia l’hospital, els banys i un pati que quedava situat a migdia. L’aljama la venia el 1492 a Jordi Rafart, prevere. El 1498 passà a mans de Guillem Saguer, i el 1544, a Jaume Verdera, beneficiat de la Seu. 3. L’hort de Bonastruch Benvenist i la casa amb hort de Jucef Piera eren venudes el 1492 a Antoni Baldomar, canonge de Girona. 4. Consta que, el 1492, la finca havia pertangut successivament a Salvat Jacob, Joan Sarriera, convers, i Vidal de Piera. El 1544 s’identificava amb el pati que havia estat la carnisseria jueva. 5. Casa del segle xiii documentada arqueològicament en el pati inferior del Centre Bo-

64. AHG, Girona-6, Dalmau Ombert, reg. 199, f. 15v, 26 juliol 1492. 65. Mirambell i Belloc, «Los judíos gerundenses», p. 5-19; Marquès, «Sobre los antiguos judíos», p. 22-36; Marquès, «La sinagoga», p. 225-235; Escribà i Frago, Documents dels jueus de Girona, doc. núm. 1196, 1197, 1202 i 1205.

136 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

nastruc ça Porta. Nonasell Reir, jueu, n’era el propietari quan l’Almoina de la Seu la va adquirir el 1492. El 1514 hi establia a Jaume Montroig, escrivà. 6. Abraham del Portal, metge, venia aquesta casa a Bartomeu Feliu el 1492. Afrontava a llevant amb el pati de la sinagoga. 7. Casa situada a ponent del pati de la sinagoga. Havia pertangut a Bernat Guillem, jueu convers, però el 1493 Joan Sampsó la venia a Francesc Fortià. El 1496 la tenia en Rupit. 8. La casa de Bellshom Mahir Caracosa fou traspassada a Antoni Ferreró abans del 1493. Consta que encara n’era el propietari el 1500. 9. Casa de la qual, el 1500, Joan Seguer en venia un cens a l’Almoina de la Seu. 10. El 1492 era la casa arruïnada de Jaume Falcó, jueu convers, que fou expropiat i condemnat per heretge. El 1496, Sibil·la, vídua de Joan Julià, la venia a Francesc Romaguera. 11. Carreró estret o androna avui desaparegut que separava la finca de la sinagoga de les cases que hi afrontaven per la banda de ponent. El 1492 se’l descriu com un carrer sense sortida; per tant, no arribava al carrer de la Força. 12. El carreró Hernández. Actualment, encara es reconeix malgrat que ha estat privatitzat. El 1514 es descriu com un carrer que anava al carrer de Sant Llorenç. 13. L’actual carrer de Sant Llorenç. 14. Casa que restava fora del call. El 1492 pertanyia a Joan Seguer. 15. Carrer avui desaparegut. Sembla que anava cobert en el tram que passava per davant del pati de la sinagoga. El darrer esment conegut data del 1544. 16. El carrer de la Força fou conegut durant els segles xv i xvi com el carrer de Sant Llorenç.

8. La intervenció arqueològica del 2014 A l’extrem nord-est de l’immoble s’hi va localitzar una cisterna. La trobem situada en un racó a llevant d’un espai o passadís de trànsit que comunica el pati central amb la sortida pel carreró de Sant Llorenç i amb les oficines de l’entitat a través d’una porta lateral ubicada a ponent. El dipòsit, amb una planta gairebé quadrada de 2,4 m de costat i una fondària d’1,5 m, es lliura, al nord, amb el mur de façana exterior del carrer de Sant Llorenç; a llevant, amb el mur que fa partió amb la casa Colls-Labayen, i a migdia i ponent, amb sengles murs interiors de l’edifici. Un pas estret entre ambdós hi facilita l’entrada malgrat que una barana de pedra impedeix l’accés directe a l’aigua. La intervenció del 2014 s’iniciava amb l’aixecament del paviment de toves del passadís. Per sota de la solera de morter de ciment apareixia un primer estrat de regularització del sòl que contenia un sediment de terra amarada amb calç. S’hi va documentar una instal·lació de tubs d’uralita que canalitzava el

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 137

proveïment d’aigua de la cisterna. N’hi havia un d’entrada que captava d’un baixant de coure que recollia les escorrenties de les teulades i un de sortida que funcionava com a sobreeixidor que desguassava al clavegueram del carrer de Sant Llorenç. Tot plegat es va datar dels anys setanta del segle passat. Per sota es va detectar un mur orientat en direcció nord-sud que separava l’espai del passadís de la cisterna. Per bé que sòlida, era una obra senzilla de pedra lligada amb morter de calç. Des d’aquest mur i fins a arribar al mur de tanca occidental de la cisterna, es va excavar una capa de runa d’uns 40 cm de potència. Es dipositava directament a sobre d’un paviment de toves vermelles i en marcava el moment d’amortització. El material recollit va resultar força homogeni. Es caracteritzava per la presència dominant de ceràmica de reflexos metàl·lics i blaus valencians i catalans junt amb peces vidrades i de cuina de pasta grollera fetes al torn. El conjunt es va datar sense problemes vers la primera meitat del segle xvi. El paviment es lliurava al mur descrit anteriorment, al mur perimetral del carrer de Sant Llorenç i, per l’est, a un altre mur que havia estat reutilitzat com a fonament de l’actual paret de tanca occidental de la cisterna. El conjunt definia una cambra modesta de planta triangular. La banda de migdia s’estrenyia, però un apèndix l’eixamplava cap a llevant. En aquest punt i sense discontinuïtat, les toves deixaven pas a un paviment nu de morter de calç i pedres que es lliurava, al seu torn, a un marxapeu de carreus allargassats de pedra que formava un accés aixamfranat encarat cap a la cisterna. Les noves troballes es relacionaven directament amb la cisterna i li conferien l’aspecte d’una piscina. Els materials de rebliment abocat damunt el paviment de toves situaven la destrucció als inicis del segle xvi. Per tant, les troballes eren contemporànies a la sinagoga. Fou aleshores quan es va començar a sospitar que s’havien localitzat les restes del micvé. El pas següent va ser obrir una cala rectangular d’uns 3 per 2 m contigua a l’àmbit de la cisterna per l’oest. No s’hi va localitzar cap estructura ni element arquitectònic. Només una munió d’estrats de sediment que se succeïen fins a arribar a la roca natural del subsol, localitzada a 1,80 m de fondària. Pel migdia, les estructures del micvé es lliuraven contra un poderós mur de pedra i morter ancorat a la roca natural que les tancava. Malgrat les nombroses reformes acumulades, l’obra original resultava anterior al mateix micvé, ja que tots els elements s’hi recolzaven. Preservava força intacta la meitat de llevant i només l’arrencament per damunt del nivell de circulació a la resta. En aquesta banda es va veure afectada per l’obertura d’una porta que després es va paredar. Per sota del llindar de la porta en va aparèixer un altre correspo-

138 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

nent a una porta anterior. El marxapeu de pedra es lliurava a sengles brancals perfectament lligats amb l’estructura original del mur. S’havia descobert l’accés al recinte del micvé, però no es va poder explorar totalment fins a la campanya del 2015, ja que calia intervenir també per la cara sud, que quedava reclosa dins l’estança veïna i, per tant, lluny del nostre abast. Pel cap de ponent, el mur acabava escairat. Definia un brancal recte amb carreus ben tallats i disposats a trencajunts. D’aquesta mena en trobem assíduament a les plantes baixes de les cases medievals. Habitualment marquen l’arrencament d’arcades encarades als patis. El nostre cas podia assenyalar l’existència d’un pati que s’estendria a migdia del mur. No obstant això, calien arguments més sòlids. Amb la intenció de descobrir indicis del suposat pati, es va explorar l’àmbit sud del passadís. A l’extrem de migdia i a tocar del pati central del Centre Bonastruc ça Porta es van localitzar les restes ben conservades d’una bassa d’obra delimitada per sòlids murs de pedra i morter. Presentava una planta rectangular de 110 per 160 cm i una fondària de 50 cm. Per sobre s’observaven les marques i les restes d’encaixos d’una coberta perduda, probablement de lloses de pedra. Per dins, les parets i el sòl es revestien amb una capa uniforme i dura de morter de calç impermeabilitzant. El fons no era ben bé pla, sinó que marcava un desnivell que abocava a un forat de desguàs que travessava la paret nord en direcció als banys, on una canalització, malauradament perduda per reformes d’època moderna, menava en direcció al micvé. Les característiques anotades convergeixen en un disseny específic del dipòsit per a funcionar com un col·lector d’aigua. L’emplaçament havia de ser un pati, ja que l’aigua provenia indubtablement de la pluja escolada de les teulades. El que resulta encara més interessant és descobrir que també actuava de filtre per netejar l’aigua recollida. Efectivament, durant l’excavació es va documentar el farciment interior del dipòsit. El formava íntegrament un estrat negre de terra orgànica barrejat amb sorra i una quantitat ingent de fragments ceràmics abocats expressament. La presència massiva de sediment orgànic assegurava el filtratge en un període llarg de temps. Un element important és la datació. El conjunt ceràmic recollit del rebliment del col·lector va resultar molt homogeni. La ceràmica fina era representada per blaus catalans i valencians (principalment de Manisses) del segle xv. Destaquen alguns fragments amb representació de l’escut de la ciutat de Barcelona en el fons. La ceràmica decorada amb verd i manganès resultà percentualment més nombrosa. Contenia majoritàriament peces amb decoració exclusiva en manganès. Els motius es reduïen a escuts o estrelles de sis puntes, a

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 139

voltes inscrites en cercles polilobulats, pintats en el fons. Es tracta de produccions tardanes d’aquesta ceràmica que s’inscriuen dins la primera meitat o el primer terç del segle xv, que, en darrera instància, és la cronologia que es proposa. Això implica que el col·lector era contemporani de la sinagoga i que, per tant, en formava part.

9. La intervenció arqueològica del 2015 Després dels excel·lents resultats de la campanya del 2014, des del Centre Bonastruc ça Porta es prengué la determinació d’explorar la cambra adjacent a l’espai excavat. Es tracta d’una cambra rectangular, coneguda amb el nom de la «cava», closa per quatre murs i a la qual s’accedia per una porta que comunica amb el pati central. L’interès de realitzar-hi un sondeig venia, principalment, del fet que les parets de ponent i migdia tocaven a l’àrea excavada l’any anterior i, per tant, hi havia la possibilitat que les restes documentades tinguessin continuïtat pel subsol de la «cava». De tota la superfície, únicament s’excavà el terç septentrional de l’habitació, que és el que limitava pròpiament tant amb les restes trobades en la campanya anterior (per l’oest) com amb el dipòsit d’aigua que, presumiblement, hauria estat la piscina del micvé (pel nord). L’actual pavimentació de la sala i la seva preparació estaven disposades sobre un estrat de terra sorrenca i solta que cobria un conjunt de romanalles d’èpoques diverses. Aquí i allà es localitzaren restes pertanyents a un paviment de calç que, originalment, es devia estendre per la superfície de la cambra, però que només es conservava, força malmès, a bona part del quadrant nord-est de l’àrea excavada, així com, de manera molt més fragmentària, en altres punts. Un segon element documentat fou el llindar de la porta que s’obre a la cantonada nord-oest de la «cava» i que posa en comunicació aquest espai amb el del bany i allò que s’ha interpretat com el vestidor del micvé. La porta era, en origen, un xic més ampla, com ho demostra el fet que l’extrem d’un dels dos blocs del llindar quedava per sota de la paret actual. Immediatament al sud s’estenia, lliurant-s’hi, allò que restava d’un altre paviment més antic que el de calç, fet de toves rectangulars vermelles i de característiques afins a les del trobat en la campanya del 2014, si bé quedava en una cota una mica més alta i, en conseqüència, marcava un petit esglaó just al nord de la porta. En qualsevol cas, ambdós paviments i el llindar funcionaven conjuntament en una mateixa estructura. Per l’espai on no s’havien conservat restes de

140 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

cap dels paviments s’estenia un estrat de terra poc compacta barrejada amb nombroses restes de runa. En llevar-la, per una banda es trobà una estructura de pedres lligades amb morter i sobre la qual s’havia construït posteriorment la paret oest de la «cava»; es tractava del límit oriental del dipòsit d’obra o collector documentat en la campanya del 2014. Per una altra banda, aflorà per totes bandes la roca natural, que presentava tot un conjunt de reguerons i canals que no semblaven fruit de l’erosió natural, sinó obrats per la mà humana expressament per reconduir l’aigua que s’escolava per la roca amb la intenció de concentrar-la allà on interessava i aprofitar-la. Alguns dels recs menaven fins a una gran cavitat de boca circular situada al quadrant sud-oest, que s’enfonsava de manera considerable i era clarament artificial, tal com revelen les marques d’escoda que s’apreciaven a la paret. Aquest forat estava farcit de terra barrejada amb abundoses restes de runa, pedres i una gran quantitat de materials, particularment de ceràmica de cuina i restes faunístiques. Malauradament, ara com ara no és possible de situar cronològicament l’obertura d’aquest sistema de canals i dipòsits, però és segur que es produí en un moment anterior a la instal·lació de la sinagoga, ja fos en època medieval o abans. Més endavant, quan deixà d’ésser útil, s’obliterà, juntament amb tota la zona, amb terra, pedres, runa i deixalles de tota mena per aconseguir un sòl regular i anivellat. Les restes ceràmiques documentades, a més del fet que al damunt d’aquest anivellament es trobin el paviment i les evidències de la porta que funcionaven amb el micvé, fan pensar que la regularització de l’espai estigué relacionada amb l’establiment de la tercera sinagoga de la ciutat.

10. Conclusions A través de la documentació sabem que la darrera sinagoga es va establir en uns patis de cases arruïnades que l’almoina jueva va adquirir a finals del 1434. El decret reial d’expulsió del 1492 forçava els jueus a desprendre’s de les darreres propietats, entre les quals hi havia la sinagoga. Els registres notarials de les successives vendes consignades en els anys immediatament posteriors, la ubiquen a l’àmbit nord-oriental de la seu del Centre Bonastruc ça Porta. També permeten definir-ne alguns espais, com el pati que s’estenia a migdia de l’edifici de l’escola i dels banys. Les dues intervencions arqueològiques realitzades als anys 2014 i 2015 van identificar el micvé, que s’havia preservat sota l’aparença d’una cisterna. Les estructures descobertes conformaven un espai tancat on l’element central era

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 141

el dipòsit o piscina ritual de planta quadrada. Se situava a la planta baixa de la sinagoga. De fet, ocupava parcialment un antic porxo o sala oberta al pati de migdia a través de dos arcs. L’accés es realitzava des del pati on hi havia un col·lector, una mena de bassa d’obra molt ben feta, que recollia l’aigua de pluja i la conduïa al micvé després d’haver-la filtrat. La porta es localitzava a la paret on s’obrien els dos arcs esmentats que la flanquejaven. Del de ponent se’n conservava el testimoni d’un dels brancals de pedra. Probablement es va mantenir com a accés al pati. L’altre, el de llevant, es va paredar aleshores, i encara es conserva en el tram que avui separa la cisterna de la «cava». La «cava» és el nom que rep l’estança veïna a la cisterna per la banda de migdia i es va explorar parcialment el 2015. No s’ha pogut esclarir si, en el segle xv, era ja un espai cobert, però obert, o si formava part del pati. Cal anotar, però, que en aquell moment el sòl lluïa un paviment de toves vermelles. De la porta se’n conserva el llindar i l’arrencament dels brancals. Menava a un petit vestíbul que es perllongava cap al nord formant una estreta cambra adjacent a la piscina per la banda de ponent. Se n’ha descobert el mur de tanca occidental i el sòl original de toves rectangulars vermelles. Els arqueòlegs la vam anomenar «el vestidor», una referència totalment hipotètica, ja que es desconeix la funció real que tingué. Des del vestíbul també es facilitava l’accés a l’aigua del micvé mitjançant un marxapeu llarg de pedra disposat en xamfrà a l’angle sud-oest del dipòsit. El contacte amb l’aigua podia ser gradual mercès a un replà de lloses de pedra que encara es conserva encastat a la paret de migdia. El micvé es va desmantellar a principis del segle xvi. Es va enderrocar la paret del «vestidor» i es va abocar runa i sediment per tal de regularitzar un nou nivell de circulació. La piscina es reconvertia en una cisterna que conservava encara bona part de la fesomia original. Un dels primers elements eliminats devia ser l’escala o graonada que assegurava la immersió gradual al micvé, però que resultava del tot innecessària per a la nova funció. Més endavant, entre els segles xvii i xviii, es bastia la paret que delimita la cisterna per la galta oest i la barana de pedra on es va aprofitar una vella llinda de finestra.

Bibliografia Boadas, Joan. Girona després de la Guerra de Successió: Riquesa urbana i estructura social al primer quart del segle XVIII. Girona: Ajuntament de Giro-

142 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

na: Institut d’Estudis Gironins: Diputació de Girona, 1986. (Col·lecció de monografies de l’Institut d’Estudis Gironins; 13) Canal, Eduard; Canal, Josep; Nolla, Josep Maria; Sagrera, Jordi. «La catedral de Girona: l’entrada del complex episcopal dins murs entre els segles x-xi». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona], 45 (2004), p. 140-159. — La forma urbana del call de Girona. Girona: Ajuntament de Girona, 2006. (Història Urbana de Girona. Reconstrucció Cartogràfica; 7) — Girona: de Carlemany a l’any 1000: El trànsit d’una ciutat antiga a l’ època medieval. Girona: Ajuntament de Girona, 2003. (Història Urbana de Girona. Reconstrucció Cartogràfica; 5) — Els jueus i la ciutat de Girona. Girona: Ajuntament de Girona, 1995. (Història Urbana de Girona. Reconstrucció Cartogràfica; 1) Denjean, Claude. «Vivre sa judéité à Puigcerdà de 1260 à 1348». En: Romano, David (ed.). Actes del col·loqui Mossé ben Nahman i el seu temps (Girona, 1994). Girona: Ajuntament de Girona, 1995, p. 241-256. Escribà, Gemma; Frago, Maria Pilar. Documents dels jueus de Girona 11241595, Girona: Ajuntament de Girona, 1992. Feliu, Eduard. «Salomó ben Adret, mestre de la llei jueva». Tamid, 4 (20022003), p. 35-109. Forcano, Manuel; Planas, Sílvia. Història de la Catalunya jueva: Vida i mort de les comunitats jueves de la Catalunya medieval. Girona: Ajuntament de Girona, 2009. Freixas, Pere; Nolla, Josep Maria; Sagrera, Jordi; Sureda, Marc. «La Seu, promotora urbanística. Les escales de la Pera». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona], 45 (2004), p. 283-297. Frigola Triola, Josep. «Intervenció al Centre Bonastruc ça Porta (Girona)». En: Puig Griessenberger, Anna Maria (dir.). Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona (Girona, 15 i 16 de juny de 2012). Girona, 2012, p. 515-518. Guilleré, Christian. «Juifs et chrétiens à Gérone au xivème siècle». En: Jornades d’Història dels Jueus a Catalunya. Actes (Girona, abril 1987). Girona: Ajuntament de Girona, 1990. Harvey, Iñaki Olazabal. «Entre histoire et mémoire: les lieux de mémoire juifs dans la conscience gironine». En: Actes del I Congrés per a l’Estudi dels Jueus en Territori de Llengua Catalana. Barcelona; Girona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2004, p. 219-232. Huser, Astrid. «L’ensemble cultuel juif médiéval de Montpellier». En: Medieval Europe (Paris, 2007). 4e Congrès International d’Archéologie Médiévale

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 143

et Moderne [en línia]. París: Université Paris 1. <http://medieval-europeparis-2007.univ-paris1.fr/A.Huser.pdf>. Iancu-Agou, Danièle. «L’historiographie contemporaine autour du mikvémédiéval de Montpellier». Études Héraultaises, 47 (2016): Jean Nougaret le Languedocien (1939-2013). Hommages à sa mémoire, p. 96-99. [Cita els treballs recents de Michaël Iancu (2007 i 2011)] — «Le patrimoine juif médiéval en France : entre histoire, archéologie et tradition orale». En: Salmon, Paul; Sigal, Laurence (ed.). L’Archéologie du judaïsme en France et en Europe. París: La Découverte, 2011, p. 81-92. — Provincia judaica: Dictionnaire de géographie historique des juifs en Provence médiévale. París; Lovaina: Peeters, 2010. (Collections de la Revue des Études Juives; 48) Iancu-Agou, Danièle; Iancu, Carol. «Le mikveh et la communauté juive montpelliéraine au Moyen-Âge». Bulletin Historique de la Ville de Montpellier, 7 (1987), p. 5-13. Kaplan, Aryeh. Le acque dell’Eden: Il mistero della mikvah: rinnovamento e rinascita. Roma: Edizioni Dehoniane, 1996. Marquès, Jaume. «La sinagoga situada a ponent del carrer de la Força». En: Jornades d’ història dels jueus a Catalunya. Actes (Girona, abril 1987). Girona: Ajuntament de Girona, 1990, p. 225-235. — «Sobre los antiguos judíos de Gerona». Sefarad [Madrid], 23 (1963), p. 2236. Mirambell i Belloc, Enric. «Documents referents a la sinagoga i al cementiri jueus de Girona». En: Jornades d’ història dels jueus a Catalunya. Actes (Girona, abril 1987). Girona: Ajuntament de Girona, 1990, p. 237244. — «Los judíos gerundenses en el momento de su expulsión». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona], 24 (1978), p. 5-19. Nolla, Josep Maria; Palahí, Lluís; Sagrera, Jordi; Sureda, Marc; Canal, Eduard; García, Gustau; Lloveras, María José; Canal, Josep. Del fòrum a la plaça de la Catedral: Evolució historicourbanística del sector septentrional de la ciutat de Girona. Girona: Ajuntament de Girona, 2008. (Història Urbana de Girona. Reconstrucció Cartogràfica; 8) Planas i Marcè, Sílvia. «Les comunitats jueves de Catalunya: l’àrea de Girona». En: Museu d’Història de Catalunya. Catalunya jueva. Barcelona: Àmbit, 2002, p. 56-85. — «Nuevos datos sobre las sinagogas de Girona». En: Targarona Bor rás, Judit; Sáenz-Badillos, Ángel (ed.). Jewish Studies at the Turn of the Twen-

144 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

tieth Century: Proceedings of the 6th EAJS Congress (Toledo, July 1998). Leiden; Boston; Colònia: Brill, 1999, vol. 1, p. 493-503. Riera i Sans, Jaume. «Els avalots de 1391 a Girona». En: Jornades d’ història dels jueus a Catalunya. Actes (Girona, abril 1987). Girona: Ajuntament de Girona, 1990, p. 95-160. — Els poders públics i les sinagogues: segles XIII-XV. Girona: Patronat del Call de Girona, 2006. (Girona Judaica; 3) Romano, David. Bonastruch Benvenist, último recaudador judío hipánico. Barcelona, 1991. [Inèdit] Romano, David (ed.). Per a una història de la Girona jueva. Girona: Ajuntament de Girona, 1988. (Història de Girona; 3) Sagrera, Jordi. «L’excavació d’una casa del segle xiii en el Centre Bonastruch ça Porta de Girona». En: Frigola Torrent, Joan (dir.). Dotzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona (Besalú, 13 i 14 de juny de 2014). Girona, 2014, p. 389-394. Scandaliato, Angela. «I bagni ebraici: l’esempio di Siracusa». En: Ídem. Judaica minora sicula: Indagini sugli ebrei di Scicilia del Medioevo. Florència: La Giuntina, 2006 (Testi e Studi; 18), p. 399-422. Simon Reig, Josefina. «Intervenció preventiva al Centre Bonastruch ça Porta (Girona)». En: Puig Griessenberger, Anna Maria (dir.). Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona (Girona, 15 i 16 de juny de 2012). Girona, 2012, p. 559-562. Vicens Vives, Jaume. El gran sindicato remensa, 1488-1508: La última etapa del problema agrario catalán durante el reinado de Fernando el Católico. Madrid: CSIC. Patronato Marcelino Menéndez Pelayo, 1954. — Historia de los remensas (en el siglo XV). Barcelona: Vicens Vives, 1978.

Venedors

Miquel Escola, prevere beneficiat de la seu de Girona

Lleó Aninay, jueu de Girona

Jucef de Piera

Bonastruch Benvenist, jueu de Girona

Data

1492/06/28

1492/07/03

1492/07/09

Compradors

La sinagoga amb els seus edificis adjunts (escola de les dones, hospital i banys)

1 verger

1 hospicium

1 hospicium al call jueu

Antoni Baldomar, prevere canonge de la Seu Jordi Rafart, prevere de la Seu de Girona

Antoni Baldomar, prevere canonge de la seu

Miquel Escola, prevere beneficiat de la Seu de Girona

1 cens sobre hospi- Gaspar Xatmar, canoncium al call ge de la seu de Girona

Bé transaccionat

Apèndix 1. Operacions econòmiques dels jueus de l’aljama de Girona (1492)

Preu

30 ll

100 s

15 ll

60 ll

30 ll

Altres

Tots els edificis que formaven part del complex sinagogal de la comunitat jueva de Girona. AHG, reg. 496, f. 192r-195.

Cens anual de 30 s de la casa que havia comprat a Lleó Aninay. AHG, reg. 497, f. 93r. Es ven 1 hospicium, una de les afrontacions del qual és la sinagoga i l’escola dels jueus de Girona al call jueu. AHG, reg. 497, f. 92v-93r. 1 hospicium al call jueu pròxim a la sinagoga. AHG, reg. 496, f. 192r-195. 1 verger al mig del call jueu. AHG, reg. 496, f. 192r-195.

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 145

Lleó Aninay, Salamó Sdra, Salamó Samuel, Levi Issach (rectors de l’aljama), Jucef de Piera, Salamó Samuel, Benvenist Astruch, Samuel Lleó (almoiners almoina), i Bonastruch Benvenist, Mossé Vidal, Astruch Taroç, Astruch Vidal de Carcassona, jueus de l’aljama. Lleó Aninay, Salamó Sdra, Salamó Samuel, Levi Issach (rectors de l’aljama), Astruch Abraham, Bonastruch Benvenist, Yuceff de Piera, Astruch Taroç, Bellshom Mahir Caracosa, Salamó Abraham, Vidal Astruch de Carcassona, Mossé Vidal, Benvenist Astruch Lleó Aninay, Salamó Sdra, Salamó Samuel, Levi Issach (rectors de l’aljama), Astruch Abraham, Bonastruch Benvenist, Yuceff de Piera, Astruch Taroç, Bellshom Mahir Caracosa, Salamó Abraham, Vidal Astruch de Carcassona, Mossé Vidal, Benvenist Astruch

1492/07/11

1492/07/14

Venedors

Data

Joan Ramon Llaners, mercader de Girona

Joan Sarriera, miles de la ciutat de Girona

Fossar dels jueus de Montjuïc

Cens anual sobre 1 hospicium

Joan Guilana

Compradors

Cens anual sobre 1 hospicium

Bé transaccionat

8 ll

60 ll

10 ll

Preu

Cens anual de 16 d que Narcís Rovira, apotecari de Girona, i la seva muller Caterina paguen a l’almoina dels jueus per 1 hospicium al cap del carrer Ballesteries de Girona. El pagament es formalitza per la festivitat de Sant Joan. AHG, reg. 496, f. 202r-204v.

Els representants de la comunitat es venen el cementiri i totes les possessions i drets que hi ha carregades. AHG, reg. 496, f. 200r-201r. També es troba al reg. 497, f. 104r-v.

Cens anual de 6 s i 8 d que reben anualment per 1 hospicium al cap del carrer Ballesteries de Girona. Francesc Guilana, escrivent difunt de Girona, el paga a l’almoina dels jueus per la festivitat de Sant Joan. AHG, reg. 496, f. 192r-195.

Altres

146 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

Venedors

Lleó Aninay, Salamó Sdra, Salamó Samuel, Levi Issach

Bonastruch Benvenist

Astruch Abraham del Portal i muller Bonadona, jueus de Girona

Astruch Abraham del Portal

Lleó Aninay

Lleó Aninay, jueu de Girona

Data

1492/07/17

1492/07/20

1492/07/23

1 hospicium al call jueu

Procura

Miquel Escola, prevere beneficiat de la seu de Girona

Joan Nadal, paraire de Girona

? Mercader de Girona

Bartomeu Feliu de Pujals dels Cavallers

1 hospicium al call jueu

Cobrament diners pendents

Bartomeu Reixac de Campllong i Pere Gidi de Sant Daniel

Carles Cerdà, notari de Girona

Compradors

Venda 1 deute

1 cens d’un pati

Bé transaccionat

60 ll

100 s

Preu

Fa procurador perquè li cobri els deutes pendents tant personals com d’institucions. AHG, reg. 497, f. 106v. Es ven un 1 hospicium, una de les afrontacions del qual és la sinagoga i l’escola dels jueus de Girona al call jueu. AHG, reg. 497, f. 109r.

Cens que donen a Carles Cerdà per anar pagant el deute pendent. AHG, reg. 497, f. 105v. Els drets sobre 4 ducats d’or que li devia Amador Vilar de Franciac. AHG, reg. 497, f. 105v. 1 casa al carrer de Sant Llorenç de Girona. Una de les afrontacions és un pati de l’aljama de Girona. AHG, reg. 496, f. 193v-195v. Deute pendent. AHG, reg. 497, f. 106v.

Altres

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 147

Bartomeu Feliu de Pujals dels Cavallers

Bonastruch Benvenist, jueu de Girona

Lleó Aninay, Salamó Sdra, Salamó Samuel, Levi Issach (rectors de l’aljama) i els almoiners de l’aljama, Benvenist Astruch, Samuel Lleó

1492/07/24

1492/07/29

Venedors

1492/07/23

Data

Cens anual sobre 1 hospicium

1 hospicium

1 casa

1 pensió, 1 censal

Pensió anual per 1 censal

Lloguer 1 hospicium

Bé transaccionat

32 ll

5 ll

Preu

Miquel Vilanova, miles 10 ll de Girona

Joan Serra, doctor en lleis de Girona

Baldiri Agullana, ciutadà de Girona

Pere Fren, mercader de Girona

Compradors Procura perquè li llogui la casa que ha adquirit al carrer de Sant Llorenç. Amb una nota marginal: qui acaba essent el procurador és Joan Bruguer, mestre de cases. AHG, reg. 497, f. 109r. Pensió anual de 5 s i 6 d per un censal de preu total 5 ll. AHG, reg. 496, f. 211r-212r. 45 ll de censal que té a Antoni Riera, de la parròquia d’Orfes, i del qual se li paguen 8 ll anuals. AHG, reg. 496, f. 211r212r. Una casa que reconeix tenir al call jueu. AHG, reg. 496, f. 211r-212r. Una casa que té al carrer de Sant Llorenç. AHG, reg. 496, f. 211r-212r. Cens anual de 6 s i 8 d per 1 hospicium que els paga Francesc Guilana, escrivent de Girona. AHG, reg. 496, f. 211r-212r.

Altres

148 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 149

Apèndix 2: Documents66 1 1492, juny, 20. Girona. Còpia de la crida general feta des de la cort reial de Girona per avisar a tothom qui ho vulgui que té la possibilitat d’adquirir els béns dels jueus, ja que aquests en els pròxims dies han de deixar el regne. AHG, Girona-8, Pere Escuder, reg. 93, f. 144r. Ojats tothom, generalment que us notifiquen e us fan a saber los magnifichs mossèn Miquel de Vilanova, cavaller regent [de] la vegueria de Gerona e veguer de Besalú, e Joan de Terrades, batle de Gerona, comissaris e subdelegats dels altres comissaris, per la magestat del sereníssimo e potentíssimo senyor nostre lo senyor rey. Delegats sobre la expulsió dels pèrfidos jueus de les sues terres e senyories faedora, havent los dits subdelegats comissaris en aquestes coses de l’altre subdelegat, lur companyon, per lur poder de part del dit molt alt senyor rey, ab tenor de la present pública crida íntima, e notifica a tothom. Generalment qui vulla comprar béns, tant mobles, com inmobles, e seents, drets e actions dels béns dels dits jueus, si aquells los dits jueus em los dies de la lur partida en tals vendre volran, com lo dit senyor rey, ab ses pròpries letres, ha donada e dona plena licència e facultat a tots e sengles qui vullen comprar dels béns dels dits pèrfidos jueus, que sens temor de cort e sens incorriment de pena alguna, que aquells tals dits béns, tant mobles, com

66. En la transcripció del document en català s’han seguit els següents criteris: Puntuació del text segons l’ús actual. Ús de l’accent i la dièresi segons la normativa ortogràﬁca actual, però respectant la pronunciació de l’època. Regularització de majúscules i minúscules i de la separació de mots (incloent-hi l’ús del guionet i de l’apòstrof ) segons l’ús actual. Regularització de u/v i de i/j segons el seu valor fonètic. La transcripció ha estat revisada per Pere Casanellas a partir d’un facsímil. En la transcripció del document en llatí s’han seguit els següents criteris: Puntuació del text. Regularització de majúscules i minúscules (entre els mots que van amb majúscula inicial s’hi han inclòs els gentilicis). Regularització de u i v segons que es tracti de vocal o de consonant. Transcripció de i i j per i. Desenvolupament de les abreviatures si no hi ha dubte. Les lletres il·legibles s’indiquen amb punts entre claudàtors. La transcripció ha estat revisada per Pere Casanellas a partir d’un facsímil.

150 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

inmobles, e sehents, e encare drets e actions de censals, violaris, censos ab dretsa e sens dretsb e senyories e alous e altres qualsevol drets. Sots qualsevol nom sien compreses, puixen comprar tant ab encant, com sens encant, e corredor e sens corredor, estant dins cases, com fora cases, al millor mercat e ab los dits jueus amigablament, e no ab forsa alguna se poran concordar. E però aquesta tal licència sia a tota condició de gents notòria, los dits senyors de comissaris han manada la present crida ésser publicada ab so de trompa en la present ciutat de Gerona. Quamquidem preconitzacione Ioannes de Sancto Clemente, preco et curritor publicis, et iuratus curie regie Gerunde retulit se die vicesium mensis iunii anno a nativitate Domini millesimo cccc nonagesimo secundo de dictorum dominorum comissariorum. Iussu publicisse per dictam civitatem Gerunde et eius loca solita sono tube promitimus emisso prout in processi de hiis in curia regia Gerunde continuato plenius habeatur. a. drets, ms. dretes. b. drets, ms. dretes.

2 1492, juliol, 9. Girona. Els administradors de l’aljama venen a Jordi Rafart, prevere beneficiat de la seu de Girona la sinagoga dels jueus i els seus edificis adjacents com l’escola dels jueus, l’escola de les dones, l’ hospital i els banys. El preu de la venda és de 30 lliures. AHG, Girona-8, Pere Escuder, reg. 93, f. 141r-142v. Publicat per Mirambell i Belloc, «Documents referents a la sinagoga», p. 238-242. Es transcriu a continuació del manuscrit. Noverint universi quod nos, Leo Aninay, Salamo Sdra, Salamo Samuel, Levi Issach, Iudei, anno presenti rectores et administratores aliame Iudeorum Gerunde, quo anno non summus, nisi quatuor rectores quamvis pro Regium privilegium debeant eligi quinque, cum in hoc anno, propter singularium Iudeorum dicte aliame diminucione, a non potuerunt eligi, nisi nos predicti prout de nostra electione constat instrumento confecto in posse venerabilis et discreti Nicholay Rocha, notarii publici Gerunde, die quintadecima mensis

El micvĂŠ de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165â&#x20AC;&#x192;151

Ianuarii proxime lapsi. Et nos, Bonastrucus Benvenist, Yoceffus de Piera, Strucus Teros, Belzom Mayr Caracosa, Salamo Abram, Vitalis Struch de Carcassona, Mosse Vidal et Benvenist Struch, omnes Iudei et singulares habitatores dicte aliame, Iudeorum dicte civitatis Gerunde, scientes et attendentes quod nos et omnes alii Iudei presentis civitatis et omnium regnorum serenissimi domini Regis ex regiis provisionibus in civitate Gerunde et [f. 141v] per regna et dominia dicti domini Regis publicatis, debemus stricti sumusb exire a toto dominio eiusdem domini Regis; et eo ipsa omnia bona nostra, et dicte aliame nobiscum, debemus et possumus asportare, et etiamc ea bona et alia bona immobilia possumus vendere et alienare aut donare et de eorum preciis debita nostra et dicte aliame solvere. Et quia nos nomine dicte aliame tenemus et possidemus pro puro, libero et francho alodio quasdam domos vocatas les scoles dicte aliame Iudeorum et de les dones Iuderaum Gerunde add faciendum officium iuxta ritum Iudeorum de dedicatum, et hospitalis et balneorum,e situs intus callum iudaycum dicte civitatis Gerunde, prout inferius designabuntur et confrontantur, in quaquidem scola propter expulsionem nostram fiendam et dum f expulsi fuerimus dictum officium, iuxta dictum ritum Iudeorum, amodo non fiet, et quia speratur quod facta dicta expulsione de nobis in nostri vilipendium dictag scola dirrueritur. Et etiam cum nos pro solvendis debitis, in quibus dicta aliama tenetur habeamus valde necessarias peccunie quantitates pro quibus habendis non habemus modum aliquem, nisi per viam venditionis bonorum, rerum, iocalium,h et iurium tam mobilium quam immobilium dicte aliame; et hoc presertim quia non possumus recedere a dominio dicti domini Regis, nisi solutis primitus debitis et omnibus, in quibus teneatur dicta aliama, et quisque singularis per se teneatur. Et attento quod magnifici domini Michael de Vilanova, miles, regens vicariam Gerunde, et vicarius Bisulduni, et Iohanes de Terrades, baiulus Gerunde, comissarii eti subdelegati aliorum comissariorum per regiam magestatem delegatorum, super dictam expulsionem j nostri mandarunt et fecerunt fieri et per civitatem Gerunde publicari voce preconia preconitzacionem sequentem: Ojats tothom generalment, etc. Inseratur cum actu relationis prout est inserta in instrumento vendicionis facte superius per dictum Yusseffum de Piera a dicto Anthonio Baldomar, de quondam hospicio, die xxviii iunii proxime lapsi et postea pone ut sequitur. Ea propter deliberavimusk dictas domos sive scolam, hospitale, balnea, insimul unita,l precio subscripto vendere, et ipsum precium solvere in exoneracionem debitorum dicte aliame. Idcirco nos, dicti rectores et singulares dicte aliame, attentis et consideratis predictis et aliis circa hec considerandis, gratis et ex certa nostri sciencia,

152â&#x20AC;&#x192;Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

SĂlvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

per nos et nostros successores et dictam aliamam utilitate et necessitate predictis, in et super hiis dominis et contenta,m vendimus et titulo pure et perfecte vendicionis tradimus seu quasi tradimus vobis discreto, Georgio Raffard, presbitero beneficiato in ecclesia sedis Gerunde, ementi nomine vestro propio et ut layce et private persone, et de pecuniis vestris propiis, vestris industria et labore adquisitis, vestris bonisn et quibus volueritis perpetuo, pro libero et francho alodio, omnes illas domoso vocatas les scoles dicte aliame Iudeorum, et de les donas Iudearum, et hospitale p et balnea,q sitas in calli iudaiyci Gerunde, con[.....] insimul contiguasr in civitate Gerunde, intus callum iudaycum Gerunde, quasdam habemus, tenemus et possidemus, pro puro, libero et francho alodio,s prout affrontantur ab oriente in hospicio discreti Michaelis Scola, presbiteri, benefficiati dicte sedis ecclesie,t quod fuit mei dicti Leonis Aninay, quod sibi vendidi; a meridie in carraria publica dicti calli; ab occidente in quodam patio domorum dirrutarum, mediante dicta carraria publica superius â&#x20AC;&#x201D;dictam carrariam est constructum quodam sustrum ipsarum domorum; et acircio in hospicio, quod fuit Iohannis Miro, quondam conversi, mercatoris Gerunde, mediante alia carraria publica dicti calli; hanc autem vendicionem de predictis domibus sive scolis, hospitali, balneis cum introhitibus, exitibus et cum simborio et apparatibusu dictarum scolarum, et cum solo, fundamentis, portis, portalibus, scalis, biguis, sustris, tegulis, tegulatis, cabironis et aliis omnibus et singulis in se habentibus. Et cum omnibus iuribus et pertinenciis suis,v cumque omnibus melioramentis et augmentis ibi factis, et decetero faciendis, de abisso usque ad nubes, prout melius et utilius ad vestrum vestrorumque bonum. Et sanum intellectum potest intelligi sine dici sic vobis et vestris et quibus volueritis perpetuo, pro libero, et franco alodio facimus precio, videlicet triginta duarum librarum monete currentis, quas a vobis confitemur habuisse et recepisse, [f. 142r] nam eas de nostri omnium voluntate tradidistis, numerando michi dicti Leoni Aninay altero ex dictis rectoribus ipsius aliame. Easque convertere promitimus in solvendo ac luendo censualia et alia debita et onera dicte aliame. Renunciando exceptioni peccunie non numerate, non habite et non recepte et doli, mali et actioni in factum et omni exceptioni et legi qua deceptis ultra dimidiam iusti precii subvenitur et omni alii iuri, usui, rationi et consuetudini contra hec repugnantibus. Et si plus nunc valet, valebitve de cetero hec vendicio precio pro contento. Totum illud plus vobis et vestris et quibus volueritis perpetuo damus et scienter diffinimus et remittimus donacione et remissione pura et irrevocabili inter vivos constituentes nos predicta que vobis vendimus vestro vestrorumque nomine possidere vel

El micvĂŠ de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165â&#x20AC;&#x192;153

quasi donetur inde corporalem seu quasi accepitis possessionem, quam liceat vobis et vestris, quandocumque volueritis accipere et eam acceptam penes vos et vestros et quos volueritis perpetuo licite retinere, concedendo nichilominus et dando vobis et vestris et quibus volueritis perpetuo in predictis omnia iura et loca nostra et dicte aliame et cuiuslibet nostrum tam coniunctum quam divisim, omnes voces, vices, rationes et actiones reales et personales, mixtas, utiles et directas, ordinarias et extraordinarias, ac rei persecutorias et alias quascumque nobis et nostris coniunctum et divisim et dicte aliame pertinentia et pertinetes ac pertinentia debentes et debentia quoquomodo. Quibus iuribus, locis, vocibus, vitibus, racionibus et accionibus predictis possitis vos et vestri et quos volueritis super predictis dicte agere et experiri in iudicio et extra iudicium, agendo et deffendendo ac aliis cunctis modis contraque cunctas personas et res, prout et quemadmodum nos facere poteramus ante huiusmodi instrumenti confeccionem et iurium cessionem ac possemus nunc vel etiam postea quandocumque. Nos enim facimus et constituimus inde vos et vestros et quos volueritis perpetuo in premissis veros dominos et procuratores, ut in rem vestram propriam ad habendum, tenendum et possidendam et alias faciendum inde vestras et vestrorum omnimodas voluntates. Et sic per nos et nostros convenimus et promittimus vobis et vestris quod predictam que vobis vendimus faciemus vos et vestros et quos volueritis perpetuo pro puro, libero et francho alodio habere, tenere, et possidere in sana pace et secure contra cunctas personas. Et inde vobis et vestris firmiter teneri volumus et promitimus de firma et legali evictione, sumptibus et interesse eorumdem tortis est extra. Si forte per aliquem, vel aliquos, in premissis vel aliquo premissorumw que vobis vendimus vel eorum occasione questio aliqua his peticio vel demanda, mota vel facta fuerit seu movebitur, aut fiet qualitercumque in iudicio vel extra, sive in predictis obtinueritis sive subcubueritis. Et pro premissis omnibus et singulis attendendis, firmiter et complendis tenendis et observandis, et pro firma et legali predictorum eviccione et interesse eorumdem obligamus vobis dicto emptori et vestris omnia et singula bona et iura nostra, et dicte aliame et utriusque nostrum in solidum mobilia et immobilia habita et habenda ubique. Renunciantes scienter super hiis benefficiis et iuribus cedendarum et dividendarum accionum et novarum constitucionum, et epistole divi Adriani et consuetudini barchinonensi, loquenti de duobus vel pluribus insolidum se obligantibus et omni alii iuri hiis obvianti. Et, ut predicta omnia et singula maiori robore fulciantur, nos, dicti rectores et alii singulares superius nomi-

154 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

nati, iuramus sponte per Dominum Deum et super decem precepta legis que Deus dedit Moysi in monte Sinay, a nobis corporaliter iuxta ritum Iudeorum, et prout melius et solemnius fieri potest, in manu et posse notarii publici subscripti, tanquam publice persone, hec a nobis nomine vestro, et omnium quorum interest et intererit ac poterit interesse stipulantis et legitime recipientis corporaliter, tacta huismodix vendicionem et omnia alia et singula supradicta rata, grata, et firma semper habere, tenere et servare, attendere et complere et non contrafacere vel venire aliqua ratione, iure, modo vel causa. Actum est hoc Gerunde, die nona mensis iulii, anno a nativitate Domini millessimo quadringentesimo nonagesimo secundo. S[ig]+na [f. 142v] Leonis Aninay, Salamonis Sdra, Salamonis Samuel et Levi Issach, rectorum et administratorum dicte aliame. S[ig]+na Bonastruchi Benvenist, Yosseffi de Piera, Struci Teros, Belzom Mayr Caracosa, Salamonis Abram, Vitalis Struch, Mosse Vitalis et Benvenist Struch, singularum Iudeorum predictorum omnium, qui hec laudamus, firmamus et iuramus. Testes huius rei sunt: discretus Petrus Navet, presbiter benefficiatus ecclesie sedis, et Bartholomeus Caselles, magister domorum Gerunde. Et de firma dicti Belsom Mayr Caracosa, qui firmavit et iuravit predicta Gerunde dicta die, ut supra habetur, sunt testes: discretus Narcissus Cotxa, notarius, civis Gerunde, et Bartholomeus Mirayes, parrochie Sancti Danielis Gerunde. Et de firmis dictorum Salomonis Sdra, rectoris et Salamonis Abram, qui predictam firmarunt et iurarunt eadem die Gerunde, ut superius continetur, sunt testes venerabiles: Michael Domingo iunior, mercator, et Iohannes Scuder, parator Gerunde. Testes vero firmi y dicti Bonastruci Benvenist, qui predictam firmavit et iuravit eadem die ut superius continetur Gerunde, sunt: discretus Dalmacius Ombert, notarius Gerunde, et Petrus Mateu, parrochie de Silrano. Est verum quod dictum Levi Yssach, alter ex rectoribus predictis, firmavit et iuravit predictam Gerunde, die decima dictorum mensis et anni, et sunt testes venerabiles: Iacobus Carles, mercator, et Narcissus Serda, apothecarius, cives Gerunde. a. diminucione, interlineat. b. stricti sumus, escrit a sobre de la línia, al marge superior. c. etiam, interlineat. d. vocatas les scoles dicte aliame Iudeorum et de les dones Iuderaum Gerunde ad, interlineat i escrit fins a aliame sobre text ratllat. e. et hospitalis et balneorum, interlineat. f. dum, interlineat. g. dicta, interlineat i escrit damunt text ratllat. h. iocalium, interlineat. i. et, interlineat. j. expulsionem, ms. expulsione. k. deliberavimus, ms. delliberauimus. l. hospitale, balnea, insimul unita, interlineat. m. utilitate et necessitate predictis, in et super hiis dominis et contenta, interlineat. n. bonis, interlineat, amb algunes paraules més

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 155

difícils de llegir. o. domos, interlineat. p. hospitale ms. hospitales (amb l’última lletra ratllada). q. balnea ms. balnearum contiguas (contiguas interlineat). r. calli iudayci Gerunde, con[.....] insimul contiguas in, interlineat. A continuació hi ha una paraula difícil de llegir, potser tunc. s. Quasdam habemus, tenemus et possidemus, pro puro, libero et francho alodio, interlineat. t. ecclesie, interlineat. u. et apparatibus, interlineat. v. suis, interlineat. w. premissorum, interlineat, escrit damunt eorum, ratllat. x. premissorum, interlineat. y. firmi, interlineat.

156 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

Figura 1. Imatge d’una dona usant el bany ritual mentre l’espòs l’espera al llit. Probablement és la imatge més antiga que s’ha conservat d’un bany ritual. (Alemanya, ca. 1428. Manuscrit il·luminat de la Staats- und Universitätsbibliothek Hamburg, MS Cod. Hebr 37, f. 79v)

Figura 2. Planta de la Força Vella de Girona sobre la trama urbana actual: 1. Castell o torre Gironella; 2. Barri de la catedral; 3. Catedral de Santa Maria; 4. Plaça de la Catedral, antic Mercadell medieval; 5. Espai que va ocupar el call jueu; 6. Carrer de la Força, antic carrer Major del Call.

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 157

Figura 3. Recinte del call reduït en el context de la Força Vella.

Figura 4. Planta del sector que havia ocupat el call reduït.

158 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

Figura 5. Traces urbanes medievals conservades a l’illa on es va implantar la sinagoga. En trama grisa s’ha destacat l’espai que ocupa la finca del Centre Bonastruc ça Porta: 1. Casa Colls-Labayen; 2. Pati principal del Centre Bonastruc ça Porta; 3. Casa medieval documentada en el pati inferior del Centre Bonastruc ça Porta; 4. Carreró Hernández; 5. Actual carrer de Sant Llorenç; 6. Carrer de la Força.

Figura 6. Forma urbana medieval del sector de la sinagoga implantada sobre el plànol actual. Els números que l’acompanyen són descrits al text.

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 159

Figura 7. Planta general de les estructures relacionades amb el micvé: 1. Cisterna; 2. Passadís; 3. Pati principal; 4. La «cava».

Figura 8. Planta general de les estructures relacionades amb el micvé: 1. Piscina ritual; 2. Replà de lloses de pedra; 3. Llindar d’accés; 4. «Vestidor»; 5. Vestíbul; 6. Porta d’accés; 7. Arc d’accés al pati; 8. Porta principal d’accés al micvé; 9. Col·lector.

160 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

Figura 9. Planta general de les estructures relacionades amb el micvé: 1. Piscina ritual; 2. Replà de lloses de pedra; 3. Llindar d’accés; 4. «Vestidor»; 5. Vestíbul; 6. Porta d’accés; 7. Arc d’accés al pati; 8. Porta principal d’accés al micvé; 9. Col·lector.

Figura 10. Detall del «vestidor» amb el paviment de toves. Al fons, el mur que el separava de la cisterna, on es pot observar el mur antic en l’arrencament de la base.

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 161

Figura 11. Detall del marxapeu d’accés a la piscina, aparegut sota els murs de reforma d’època moderna.

Figura 12. Aspecte del col·lector, vist des del nord, ja buidat el rebliment.

162 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

Figura 13. Excavació de la «cava». En primer terme surt part de la paret del col·lector sota el mur actual. Al fons a la dreta, el paviment de toves i la porta d’accés al micvé.

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 163

Figura 14. Detall del paviment de toves i la porta d’accés al micvé, vist des de la «cava».

164 Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165

Sílvia Planas, Joel Colomer, Jordi Sagrera, Jordi Vivo

Figura 15. Detall interior de la cisterna, on s’aprecien les lloses de pedra que formaven el replà d’accés.

El micvé de la darrera sinagoga medieval de Girona

Tamid, 12 (2016-2017), p. 113-165 165

Figura 16. Materials representatius procedents del rebliment del col·lector: 1 a 4, 7 i 8. Ceràmiques decorades en manganès: 5. Blau català; 6 i 9. Blaus valencians.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 12 (2016-2017), p. 167-180 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.49 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Documents relacionats amb unes disposicions municipals sobre els jueus de Cervera (1479-1482) Josep M. LLOBET I PORTELLA Universitat Nacional d’Educació a Distància, Centre Associat de Cervera

Rebut: 26.02.2016 — Acceptat: 17.05.2016 Resum. Aquest article conté la transcripció, precedida d’una introducció, de sis documents relacionats amb unes disposicions sobre els jueus de Cervera que foren establertes l’any 1479 pel Consell Municipal d’aquesta població i el rebuig que aquesta mesura ocasionà entre la comunitat jueva de la vila. Paraules clau: jueus, govern municipal, Cervera, segle xv

Documents related to some municipal regulations regarding Cervera’s Jews (1479-1482) Abstract. This article consists of an introduction followed by the transcriptions of six documents related to some regulations that Cervera’s council established in 1479 regarding the town’s Jews. Certain of the documents reflect the Jewish community’s opposition to the measures involved. Keywords: Jews, municipal government, Cervera, 15th century

Correspondència: Josep M. Llobet i Portella. Universitat Nacional d’Educació a Distància, Centre Associat de Cervera. Carrer del Canceller Dou, 1. E-25200 Cervera. UE. Tel. 00 34 973 530 789. A/e: jllobet@cervera.uned.es.

168 Tamid, 12 (2016-2017), p. 167-180

Josep M. Llobet i Portella

Si bé, en general, les relacions entre les autoritats de Cervera i la comunitat jueva establerta durant l’edat mitjana en la població foren respectuoses, aquesta situació es veié alterada, algunes vegades, per diversos conflictes sorgits, principalment, per causa d’aquelles disposicions municipals que intentaven modificar en algun aspecte el comportament habitual dels jueus. Les predicacions a la vila de frares forasters en festivitats assenyalades ocasionaren que les autoritats cerverines en diverses ocasions prenguessin decisions que els jueus de la població consideraren contràries als seus privilegis.1 Un d’aquests conflictes sorgí l’any 1479,2 quan el Consell Municipal de Cervera disposà, d’una banda, que els jueus no poguessin estar, habitar o tenir botigues fora dels seus calls i, de l’altra, que haguessin de portar rodelles situades en llocs visibles i caperons. Per tal de reforçar la primera prohibició, també disposaren que cap cristià pogués llogar a jueus alguna casa o botiga ubicada fora dels límits dels dos calls cerverins. Aquells jueus que tinguessin cases o botigues situades en els carrers i les places on vivien els cristians, caldria que les deixessin dins un període de deu dies. Si no ho fessin, restarien obligats a satisfer una multa de deu lliures i perdre els béns que posseïssin dins els susdits immobles. Amb la finalitat que aquestes disposicions fossin conegudes per tothom, foren publicades mitjançant crides als llocs acostumats de la vila (document 1). No devia ser la primera vegada que els jueus cerverins es veien afectats per disposicions discriminatòries, ja que, el dia 11 de maig de 1415, el papa Benet III, des de València, feia publicar la butlla Etsi doctoris gentium,3 ratificada el 23 de juliol pel rei Ferran I, mitjançant la qual hom disposava, entre altres coses, que a cada ciutat, vila o lloc on hi hagués jueus els fossin assenyalats, per tal que hi tinguessin els seus domicilis, barris separats d’aquells altres habitats pels cristians i, a més, que tots els jueus i les jueves portessin sobre els vestits una divisa de color vermell i groc. Amb tot, no sabem fins a quin punt les susdites disposicions afectaren els jueus cerverins,

1. Sobre les predicacions contra els jueus fetes pels frares a Cervera, vegeu Duran i Sanpere, «Referències documentals», p. 22-24 2. Agustí Duran en feu un resum, però situà el conﬂicte a l’any 1471 (Duran i Sanpere, «Referències documentals», p. 32-33. 3. El seu contingut es pot trobar en: Rodríguez de Castro, Biblioteca Española, p. 223224.

Documents relacionats amb unes disposicions

Tamid, 12 (2016-2017), p. 167-180 169

atès que, en aquell temps, els jueus de Cervera ja vivien a l’interior dels dos calls de la població.4 La dificultat de fer complir les disposicions municipals cerverines de l’any 1479 es manifestà quan calgué la intervenció del veguer i batlle5 de Cervera. Així es desprèn del contingut d’un consell municipal celebrat el dia 10 d’octubre d’aquell any 1479, cinc dies després de l’establiment de les disposicions que hem comentat. Sembla que aquest oficial reial no acabava de tenir clar que el Consell Municipal hagués actuat conforme a la legalitat. És interessant veure que, una vegada més, algú es refereix als jueus com a «cofres del senyor rei» (document 2). La reacció de les autoritats jueves no es feu esperar: quatre dies més tard del segon consell municipal, els secretaris de l’aljama cerverina6 presentaren un escrit al batlle mitjançant el qual li demanaven que revoqués les ordinacions sobre els jueus fetes recentment i publicades dins la vila. A més de definir-se com a «cofres i eraris de la majestat reial», li recordaven que tenien privilegis, entre els quals una butlla del papa Martí i provisions de diversos reis, que s’oposaven a les disposicions fetes pregonar pel Consell Municipal cerverí (document 3). L’endemà mateix del lliurament de l’escrit de les autoritats jueves al batlle de Cervera, el Consell Municipal, si bé ratificà les disposicions sobre els jueus acordades en el consell celebrat el dia 5 d’aquell mes, diferí les possibles execucions fins que fos passat el mes en què se celebrava la fira8 (document 4). Passà la fira i el conflicte continuà. Ho demostra un escrit del batlle de Cervera lliurat el 26 de maig de 1480 als secretaris de l’aljama dels jueus cerverins en resposta a un altre escrit que ells li havien presentat anteriorment.

4. Potser per això en el llibre d’actes del Consell Municipal de l’any 1415 no es fa cap esment de la butlla de Benet XIII. En canvi, a Besalú, resta documentat que la publicació d’aquesta butlla, que tingué lloc el dia 8 d’octubre d’aquell any 1415, ocasionà la separació de jueus i cristians i l’establiment del call local (Grau i Montserrat, «Aplicació de les constitucions», p. 441-455). 5. A Cervera, una mateixa persona exercia el càrrec de veguer i el de batlle. 6. Els secretaris de l’aljama, aquell any 1479, eren el metge Samuel Cavaller i Jucef Baró Creixent. Sobre l’elecció de secretaris, vegeu Llobet i Portella, «Una elecció de secretaris», p. 39-43. 7. Al document hi diu «papa Martí quart», però hem de creure que es fa referència al papa Martí V. 8. Sobre les disposicions relacionades amb la ﬁra de Cervera, vegeu Turull et al., Llibre de Privilegis de Cervera, doc. 68, 70, 71 i 72.

170 Tamid, 12 (2016-2017), p. 167-180

Josep M. Llobet i Portella

En aquest segon escrit, el batlle desestimava les al·legacions contra les prohibicions establertes pel Consell Municipal que li havien fet les autoritats jueves en el seu escrit (document 5). No es donaren pas per satisfetes les autoritats jueves cerverines amb aquest escrit del batlle. Al contrari, el conflicte es perllongà, almenys, fins al 1482, any en què els secretaris de l’aljama dels jueus cerverins presentaren un escrit al lloctinent del batlle de Cervera en el qual li recordaven, una vegada més, els privilegis de què gaudien (document 6). Aquest conflicte que acabem de comentar queda reflectit mitjançant els sis documents que oferim transcrits seguidament. Malgrat que només són una part dels textos que va generar el conflicte —la resta de documents no els hem pogut localitzar—, creiem que el seu contingut és prou interessant perquè puguem conèixer les dificultats que tingué, en aquella ocasió, la comunitat jueva per poder conviure amb la població cristiana de la vila. Degué ser un dels últims conflictes, ja que pocs anys després, com és ben sabut, els jueus foren expulsats dels regnes hispànics.9 Tots aquests documents es guarden a l’Arxiu Comarcal de la Segarra (ACSG), situat a Cervera. Quant als resultats de les disposicions municipals, sembla que no aconseguiren l’objectiu que pretenien, ja que, l’any 1483, segons els llibres del Manifest,10 que són incomplets, deu famílies jueves posseïen, com a mínim, dotze cases i un obrador fora dels calls, i l’any 1490, poc abans, doncs, de l’expulsió dels jueus, també segons els llibres del Manifest, onze famílies jueves eren propietàries almenys de tretze cases i dos obradors situats igualment a l’exterior dels dos calls cerverins.

Bibliografia Duran i Sanpere, Agustí. «Documents aljamiats de jueus catalans (segle xv)». Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 5 (1920), p. 132-148. — «Referències documentals del call de juheus de Cervera». En: Duran i Sanpere, Agustí; Carreras i Candi, Francesc. Discursos llegits en la

09. Sobre l’expulsió dels jueus de Cervera, vegeu Llobet i Portella, «Els jueus de Cervera i Tàrrega, l’any 1492», p. 349-368. 10. Els llibres del Manifest contenen les valoracions dels béns immobles dels cerverins i d’alguns forasters per tal d’establir els imports dels impostos locals. Es poden consultar a l’Arxiu Comarcal de la Segarra, ubicat a Cervera, en: Cervera, Fons Municipal.

Tamid, 12 (2016-2017), p. 167-180 171

Documents relacionats amb unes disposicions

«Real Academia de Buenas Letras» de Barcelona en la solemne recepció pública de D. Agustí Duran y Sanpere el dia 20 d’abril de 1924. Barcelona, 1924, p. 9-69. Grau i Montserrat, Manuel. «Aplicació de les constitucions de Benet XIII contra els jueus de Besalú». En: Jornades sobre el Cisma d’Occident a Catalunya, les Illes i el País Valencià (Barcelona-Peníscola, 19-21 d’abril de 1979): Ponències i comunicacions. Vol. 2. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1988, p. 441-455. Llobet i Portella, Josep M. «Els jueus de Cervera i Tàrrega, l’any 1492». Actes: Ir. Col·loqui d’Història dels Jueus a la Corona d’Aragó. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1991, p. 349-368. — «Una elecció de secretaris de l’aljama de jueus de Cervera en 1485». Tamid, 6 (2006-2007), p. 39-43. Rodríguez de Castro, Joseph. Biblioteca Española: Tomo primero, que contiene la noticia de los escritores rabinos españoles, desde la época conocida de su literatura hasta el presente. Madrid, 1781. Turull, Max; Garrabou, Montserrat; Hernando, Josep; Llobet, Josep M. Llibre de Privilegis de Cervera (1182-1456), Barcelona: Fundació Noguera; Lleida: Pagès, 1991.

Textos documentals11 1 1479, octubre, 5. Cervera El Consell Municipal de Cervera disposa que els jueus no puguin estar, habitar o tenir botigues fora dels seus calls i que hagin de portar rodelles visibles i caperons. També disposa que els cristians no puguin llogar als jueus cases o botigues que siguin a l’exterior dels susdits calls. Finalment, disposa que aquestes ordinacions siguin publicades als llocs acostumats de la vila.

11. En la transcripció dels documents s’han seguit els criteris següents: S’han desenvolupat les abreviatures. S’ha puntuat el text. S’han regularitzat les majúscules i minúscules (entre els mots que van amb majúscula inicial, s’hi ha inclòs els gentilicis). S’ha distingit entre u i v segons el seu valor com a vocal o consonant. S’han transcrit i i j per i. S’han escrit en versaletes els nombres en xifres romanes i s’han eliminat els punts que els emmarquen.

172 Tamid, 12 (2016-2017), p. 167-180

Josep M. Llobet i Portella

Arxiu Comarcal de la Segarra (ACSG), Cervera, Fons Municipal, Consells, 1479, p. 81r-83v. Die martis vª mensis octobris anno a nativitate Domini m cccc lxxviiiiº fuerunt in aula paciarie ad consilium ordinarium magnifici et honorabiles paciarii et consiliarii infra scripti: [Segueixen els noms dels paers i els consellers.] [...] E més, lo dit Conseyll, per alguns bons respectes concernents laor e glòria de nostre senyor Déu Jhesuchrist e de la humil Verge madona santa Maria, que nenguns juheus no puxen star ni habitar ni tenir botigues algunes entre los crestians, ans hagen star e tenir lurs botigues dins lurs caylls. E, si alguns juheus ni juyes habiten ni tenen botigues entre los crestians, que aquelles, dins deu dies pròxim vinents, hagena a buydar dites cases e botigues, sots ban de deu lliures e encara de perdre totes les robes e béns que passats los dits deu dies seran atrobats en les dites cases e botigues. E encara més, proveix o ordena lo dit Conseyll que tots los juheus hagen e sien tenguts portar rodelles en part hon sien vistes e caparons, segons en bon temps eans de la turbació de la guerra acustumaven de portar, sots lo dit ban de x lliures, juxta les constitucions e leys de la terra e ordinacions e provisions de la dita vila, e fetes requestes sobre açò al assessor si mester serà. E més, proveix e ordena lo dit Conseyll que, d’ací avant, no sia algun crestià o crestiana qui gos ni presumescha loguar cases ni botigues algunes als dits juheus fora los límits de lurs caylls, sots lo dit ban. E vol e mane lo dit Conseyll que totes aquestes ordinacions sien publicades encontinent per los lochs acustumats de la present vila. [...] a. a lexar, ratllat.

2 1479, octubre, 10. Cervera El Consell Municipal de Cervera ratifica les disposicions sobre els jueus acordades en el consell celebrat el dia 5 del mes actual. ACSG, Cervera, Fons Municipal, Consells, 1479, p. 84v-85v.

Tamid, 12 (2016-2017), p. 167-180 173

Documents relacionats amb unes disposicions

Die dominica decima mensis octobris anno predicto mºcccc lxxviiiiº fuerunt in aula paciarie ad consilium ordinarium magnifici et honorabiles paciarii et consiliarii infra scripti: [Segueixen els noms dels paers i els consellers.] [...] En aprés, fonch proposat per lo dit mossèn Avellaneda, veguer e balle de Cervera, dient com ço que diu ací diu més per benifici de la vila que dels juheus. És stat informat, car ell, aleshores no·s trobave en la vila, com per lo Conseyll de aquesta vila serien stades fetes certes ordinacions e provisions, les quals haurien fetes publicar per la vila ab trompes e taball. Açò ha sabut per moltes rahons que·s dehien per la vila. En après, li són venguts los dits juheus requerint-lo com tal crida fos estada feta e que no la pudien haver feta, com fos contra privilegis, ço que ell diu ací no u diu per pus, sinó per trobar-se official, siu haveu pogut fer passar-ho avant, bé us dich que·ls tracteu bé, car còfrens són del senyor rey, mirant-hi bé si u haveu pogut fer, per evitar danys e despeses a la vila, com dita he, lo que puscau fer defeneu-ho, car ell se offer que·ls ne parlarà. Axí desliberarau sàviament, car, si cas era que·n havie scriure al senyor rey, que puxe scriure del que la justícia volrà e dictarà lo que haveu pogut fer e lo que no haveu pogut fer. Sobre açò lo dit honorable Conseyll, loant e aprovant, ratificant e confirmant les ordinacions e provisions per semblant Conseyll fetes en lo pus prop precedent conseyll celebrata per causa dels juheusb e crides públiques en vigor de aquelles fetes, volch, acorda e desliberac aquelles sien servades e executades per los honorables pahers, a conseyll dels advocat o advocats de la vila e altres hòmens de sciència, si vist los serà de justícia, portant los dits juheus los senyals que són tenguts portar. E que los officials sien requests en compel·lir los dits juheus que no serven les leys e constitucions de la pàtria sobre açò disponents. [...] a. fetes, ratllat. b. e, ratllat. c. Dues paraules ratllades.

3 1479, octubre, 14. Cervera Els secretaris de l’aljama dels jueus de Cervera demanen al batlle d’aquesta vila que revoqui la crida i les ordinacions fetes recentment sobre els jueus cerverins.

174 Tamid, 12 (2016-2017), p. 167-180

Josep M. Llobet i Portella

ACSG, Manuscrits, Jueus, paper solter. Com en aquests dies proppasatsa en la present vila de Cervera sia estada feyta e publicada una crida de part de vós molt magnífich mossèn lo batlle de la dita vila e dels honorables pahers e pròmens de aquella que negun jueu no gos estar, llogar ho arrendar neguna botiga ho botiges de cristians de la dita vila, ans ajen a exir de aquelles dins cert tems prefigit, sots çert ban e/ho pena commutada en ban, e de perdre les robes, avers e mercaderies que en aquelles tenen e tenran e, per semblant que ajen aportar caperons e/ho rodelles, sots dites penes e/ho bans, gravant e injuriant e hofenent los dits jueus granment, qui són còfrens e erraris de la majestat rehal, e en els quals jueus alguna manera de coneixença, hordinació, desliberació ho altra provisió no pot éser feta sinó per la excel·lènçia rehal e per sos hofiçials ordinaris, qui són protectors e defensadós de dits jueus, com a cosa pròpia e regalia del senyor rey, e no per dits senyors de paers e consellés de la dita vila, a conclusió dels quals e instànçia, en virtut de desliberaçió proeçedent la dita crida seria estada feta e pública, no dubtant hofenre eb agreujar a dits jueus e altres, ne encara encórer en moltes e diverses penes, així de usurpadors de la juridicçió suprema e rehal com encara de diverses provisions e gràçies rehals et alias, mostrant, ab reverènçia deguda parlant, una gran pasió per gosar demanar hun jueu justíçia e defenre son dret ab los migans de justíçia éser estada feta dita ordinaçió e crida quontre forma de dret e provisions rehals, les quals per motiplicades vegades són estades mostrades a dits mos senyors de paers, e jatsia per part de la algama e jueus de la dita vila los dits senyors de paers e consell sien estats pregats, soplicats e requests que tals enantamens e proçoymens e/ho desliberaçions contra dits jueus e algama de Cervera no fosen feyts, ans aquells revocasen e tornasen al primer estat, significant e mostrant-los com nunca ni jamés la universitat de Cervera no ha hordonat ni pogut ordonar en dits jueus veure ni conèxer de res d’ells, sinó solament lo dit senyor rey e sos hofiçials ordinaris, ans, per privalegi e butlla del papa Martí quart, los és permès e poden estar, comerçiar, contractar e botiges e obradors tenir e aquelles arrendar e logar. E més, per provisió del yl·lustrísimo rey don Alfonso, dits paers ne Consell no poden ordonar res contra dits jueus ni en res proçoyr, ynquietar ni molestar ne conèxer, sinó solament dits hofiçials, ab inposiçió de grans penes pequnàries. Ytem, per provisió de la il·lustrísima dona Maria, reyna d’Aragó, dirigida a dits paers e pròmens, los és permès tenir botiges e hobradors entre dits cristians. Més, per conçesió e provisió de l’yl·lustríssimo rey don Alfonso, de gloriosa memòria, portans dits jueus una rodella, no són ten-

Documents relacionats amb unes disposicions

Tamid, 12 (2016-2017), p. 167-180 175

guts portar gramales ne caperons, ab çertes penes contra los contrafahens e atemtar lo contrari. Ytem, que, per provisió del exçel·lentísimo rey don Johan, de santa recordaçió, tals procoymens, vexaçions, enantamens e altres provisions ne ordonaçions per alguns no poden éser feytes ne atemtades, sots grans penes a tals atentans e contrafahens, E, encara deduÿt ab rahons manifestes, a ells dita crida e hordonaçions éser e són contra forma de lurs dretsc e altres privalegis, gràçies e conçesions a dits jueus e algama atorgats, los quals són estats confirmats per lo christianísimo e poderós senyor rey de Castella e d’Aragó ara benaventuradament recnant, e, ultracontre l’acostumat, usat e praticat de quaranta anys ençà d e més, que no és memòria de hòmens en contrari, e de la posesió que·n tenen et alias. Enperò,e açò ells an requsat e requsen fer, estant e peseverant en lur hopenió, en gran dayn e interès, perjudici e lisió de dits jueus e de lurs privalegis e provisions, en mexpreu de aquelles, incorrent en les penes en aquelles contingudes. E com dita algama e jueus no crege que la magnifiçènçia de vós mossèn lo veger e batlle de la vila de Cervera, qui sots protector, guardador e defensador de dita algama e jueus en personaf e lloch del dit senyor rey, de direchto aja sabut en aquesta crida e publicaçió, sinó per una acostumada liçènçia per vós dada a dits paers al prençipi del any de poder fer crides, no pas perjudiçials eg lesives a negú e tals com aquestes noçives e manifestament prejudiçials, lesives e derogatàries a dita algama e jueus de Cervera e altres contra tota disposiçió de dret e fundament de rahó, com no ajen causa sinó de una costituçió que, salva lur reverènçia, no és entesa e mostres a ull que dits yueus, ses cases, família, mullés, domiçilis e manjant eh bevent estan e tenen en les closures de sos calls e llímits de aquells e, per tenir logades tals botiges, açò no és dita abitaçió ni domiçili, sinói allà hon és lo cap major, casa e abitaçió e família, e axí ho an per clar e és asats çert e notori, encara que de dites gràçies e provisions vós siau ben çert, fahent-vos estençió plena de aquelles a cautela ut ecçe. Per tant et alias, mestre Samuel Cavaler, físich, e en Juçef Baró Crexent, yueus, secretaris de la dita algama de la vila de Cervera, en nom de la dita algama e delsj singulars de aquella, ab aquella major ystànçia que poden ne saben, sopliquen, ysten e requiren a vós molt magnífich mossèn lo batle de la dita vila, que sots jutge e conexedor en aquesta vila de dits yueus protector e defensador en loch del senyor rey, que encontinentk dita crida e ordinaçions revoqueu el anutl·leu e per revocades e anutlades aqueles ajau e revocar e anutl·lar façau, com de si sien nutl·les e ynvàlides e ynlíçitament feytes contra forma e disposició de totm dret e de dites gràçies, privalegis, provisions e conçesions, parlant sempre ab aquella reverènçia que·s pertany. E dites gràçies, privalegis e provisions e con-

176 Tamid, 12 (2016-2017), p. 167-180

Josep M. Llobet i Portella

çesions e los dits usos, costums e posesió de aquells at alias tingau e hopserveu e tenir e opservar façau, en altra manera et sempre si lo contrari per vós ere fet, lo que no·s creu, protesten contra vós e vostre honorable asesor e béns vostres e de quiscun de vosaltres e de vostres e sues fermançes de les penes contingudes en dites provisions, aqusant aquelles als transgresós e qui encoreguts són en aquelles et alias de tots danys, dapnatges, mesions, ynteresos, despeses e dela ynjúria a lur ànimo revocada, la qual estimen tres mília florins d’or, e tant quant de dret sia estimadora, los quals més amaren aver pagats que tal ynjúria avern sostenguda, e de totes e sengles coses a ells líçites, honestes e permeses protestar contínuament protestant, entenent-ne aver-ne recorso, convenir e afrontar-vos-ne devant la majestat del senyor rey e del senyor governador e a jutge altre qualsevol competent. Requerint a vós en discret notari de açò, per memòria del esdevenidor, ne façau una carta e moltes e tot quot, etc. [A continuació:] Ffuit presentata presens papiri cedula per dictos magistrum Samuelem Cavaller, fisicum, et Juceff Baró Crexent, Iudeos, secretarios dicte aliame, nomine eiusdem aliame et singularium de eadem, honorabili Didacho de Avellaneda, domicello, baiulo dicte ville, intus domum suam reperto, que est in vico Maiori, qua presentata habita pro lecta petiit copiam, que fuit statim tradita cum haberetur premanibus, qua tradita ipse obtulit se facere id quod per iusticiam tenetur ad consilium sui assessoris et quod non claudatur instrumentum absque responcione, de quibus, etc., instrumentum et instrumenta, etc., tot quot, etc. Testes honorabilis et magnifico domino Roderico de Bovadilla, milite, Iohanne de la Mota, domicello, et Anthonio Saliteda, notario, Cervarie habitatores, xiiiiª die octobris anno mº cccclxxviiiiº. Demum, die martis xxiiiª novembris dicti anni fuit tradita mihi Anthonio Bonet, notario, per honorabilem Iacobum Folch, locumtenentem assessoris dicti honorabilis vicarii et baiuli, loco responcionis, quam petiit in pede huiusmodi inseri et continuari, etc., testibus discretis Iacobo Ripoll, presbytero, et Ioahanne Ponç, notario, dicte ville, incipit: «In Domino confido. +Ihesus+. Mossèn lo veguer, batle e cort de la present vila de Cervera». Inseratur. Insuper, xxvª novembris dicti anni, fuit lecta et intimata dicta responcio per me dictum notarium magistro Samueli Cavaller predicto, presentibus testibus honorabile Manuele Boix, decretorum doctore, et Petro Orovix, cerdone, Cervarie habitatores. [A la coberta:] Aliama Iudeorum ville Cervarie contra honorabilem Didacum de Avellaneda, baiulum Cervarie.

Tamid, 12 (2016-2017), p. 167-180 177

Documents relacionats amb unes disposicions

a. Al manuscrit, prop pasats. b. e, interlineat. c. Al manuscrit, dits. d. Al manuscrit, en ça. e. Al manuscrit, En pero. f. Al manuscrit, presona. g. Al manuscrit, falta la e. h. e, interlineat. i. Al manuscrit, si no. j. dels, interlineat. k. Al manuscrit, en continent. l. at, ratllat. m. dit, ratllat, i tot, interlineat. n. aver, interlineat. o. La segona r, interlineada.

4 1479, octubre, 15. Cervera El Consell Municipal de Cervera, si bé ratifica les disposicions sobre els jueus acordades en el consell celebrat el dia 5 del mes actual, difereix les possibles execucions fins que sigui passat el mes proper. ACSG, Cervera, Fons Municipal, Consells, 1479, p. 88r-85v. Die veneris xvª predicti mensis octobris anno predicto mº cccc lxxviiiiº fuerunt in aula paciarie ad consilium ordinarium magnifici et honorabiles paciarii et consiliarii infra scripti: [Segueixen els noms dels paers i els consellers.] [...] En aprés, fonch proposat per lo dits pahers al dit Conseyll dient com los juheus los són venguts conquerints-se sobre les ordinacions que són stades fetes que no puxen habitar ni tenir botigues entre los cristians. Han-los mostradas moltes provisions en favor lur, ço és, de nostre sant pare papa Martí que puxena tenir botigues e armaris entre los cristians e ésser corredors e altres provisions del senyor rey. Reporten-ho al present Conseyll que li plàcieb consellar sobre aquestes coses com se’n regiran. Sobre açò dit honorable Conseyll, stant e perseverant en les deliberacions e crides sobre açò fetes, vist, emperò, e considerat que lo temps de la fira és molt pròxim, que per aquests e altres sguarts sobre seu, que execució no puxe ésser feta contra los juheus fins per tot lo mes de la fira pròxim vinent, sens, emperò, periudici de les dites provisions e ordinacions, sinó en quant és en lo sobresehiment. [...] a. habitar e, ratllat. b. provehir, ratllat.

178 Tamid, 12 (2016-2017), p. 167-180

Josep M. Llobet i Portella

1480, maig, 26. Cervera El batlle de Cervera, en resposta a un escrit presentat pels secretaris de l’aljama dels jueus d’aquesta vila, desestima les al·legacions que li han estat exposades. ACSG, Manuscrits, Jueus, paper solter. +Ihesus+ In Domino confido Satisfà lo batle de la vila de Cervera ha una cèdula per part, segons se diu, dells secretaris e algama dells jueus de la dita vila a ell presentada, començant: «Per part de vós, molt magnífich mossèn», etc., diu que sta en virtut que ell dit batle, atès que de dret los jueus han de anar e éser diferenciats dells cristians he entre aquells coneguts he entre altres coses en los àbits e vestits, ateses moltes e diverses requestes, axí de paraula com en altra manera, tant particularment per alguns cristiansa laychs com encara eclesiàstichs de dita vila, al·legantb en açò en dies pasats e antiguament los jueus no acostumar de anar vestits de la manera quall los que huy són van vestits, ço és, sens gramalla e caperó, etc., per los respectes e rahons desús dites he per proveyr ha inconvenients qualls per la dita rahó se pogueren sots seguir et alias, ha consell de son asesor, ha proveÿt e manat la proclama e crida al·legada e per los lochs acostumats de dita vila publicada e en lo registre de sa cort continuada, a la quall dit batle se refer, emperò, vistes en aprés les provisions realls per part de la algama de dits jueus he secretaris de aquella a ell presentades, rebudes aquelles ab aquella humill honor e reverència que·s pertany, dit batle és content he se ofer prompte obeyr e servar aquelles e obtengar los manaments realls en aquelles contengutsc e favorir e defensar dits jueus com ad còfrens de la magestat reall en sa justícia, revocant ab les presents, si cosa alguna contra justícia e dites provisions realls e privilegis de dits jueuse e a ells e algama de aquells atorgats és stat enantat si e en quant contra justícia és stat vist fer et non in plus, volent e entenent en e sobre les desús dites coses, justícia migançant, los manaments realls damunt dits servar e no en cosa alguna a·n aquells contravenir ni derogar, etc., per çò, denegades totes e sengles coses per part de dita algama de jueus e secretaris de aquella en la predita cèdula protestades si e en quant contra dit batle e lur asesor sien vistes fer e no en pus, e en les coses contra ells e quiscú d’ells protestades no consentint,

Tamid, 12 (2016-2017), p. 167-180 179

Documents relacionats amb unes disposicions

dit batle done la present per resposta, manant aquella en lo procés eal peu de dita cèdula ho protest desús dit éser inserta e continuada et/sive hiis instrumentum fieri, requisitum non claudi, ymo, si oportierit ad partem, per vos notarium publicum confistatur instrumentum unum et plura, tot quot, etc. [A continuació:] Est in processu. Die veneris xxviª madii anno lxxxº huismodi cedula fuit tradita michi Iohanni Ponç, notario, in curia seu circum curiam,f per honorabilem Didachum de Avellaneda, baiulum, mandando continuari in processu et ad finem processus, oblati pro parte Iudeorum et ut in fine huiusmodi continetur, presentibus testibus micer Bernat Ninot, juriste, e Jacme Miquel, draper, de Cervera. [A la coberta:] Sie posta al protest dells jueus. In posse discretis Iohannis Pons, notarii, iudicialiter, etc. Est in processu. a. cristians, interlineat. b. en açò, ratllat. c. Sis paraules ratllades. d. co, ratllat. e. és stat vist fer, ratllat. f. seu circum curiam, interlineat.

6 1482, agost, 8. Cervera Els secretaris de l’aljama dels jueus de Cervera presenten un escrit al lloctinent del batlle d’aquesta vila amb el qual li recorden els privilegis de què gaudeixen. ACSG, Manuscrits, Jueus, paper solter.12 Molt magnífich mossèn lo lochtinenta de batle e de asesor de la present vila de Cervera, bé deu recordar a vostra saviesa com no a tres anys fonch feta crida en nom del batle e paers de aquesta vila volent hordenar e forçar los jueus de aquesta vila portasen certs àbits et aliyas, los quals los dits bale ni paers fer no podien ni dits jueus no són tenguts en servar ni fer res de aquelles hordenacihons, com fosen e són proveÿts per los molt ecçelens reys, de glorihosa memòria, volents que los paers ni vila no poden hordenar sobre los dits jueus

12. Aquest document fou donat a conèixer per Agustí Duran (Duran i Sanpere, «Documents aljamiats de jueus catalans (segle xv)»), però, atès que la seva versió conté alguns errors, ens ha semblat oportú incloure’l en aquest treball.

180 Tamid, 12 (2016-2017), p. 167-180

Josep M. Llobet i Portella

en çivil ni criminall, ni volen sien forçats portar nigun àbit, sol que porten la roda vermela que an acostumat de portar e en aquel loch hon vuy la porten, los quals privaletges ho provesihons foren prodoÿts en proçés en vostra cort e per lo dit magnífich batle, e per vós, com a lochtinentb de asesor, se’n fonch declarat les dites qrida e hordenaçihons no aver loch, ans aquells éser nutles e yinvàlades, e vós mossèn aquestes coses no ycnorau ni deveu ycnorar, majormentc que sap vostra saviesa la esquituhacihó feta ara de nou, volent que tots los privalegues e libertats sien servades, sots pena de scumonicaçihód et alyas als hofeçials que aqueles no servaran, e, per quant los secretaris de la aljama dels jueus de aquesta vila ane sabut que vós mossèn ereu request per los paers de dita vila he per altres persones forçasen ap crida los jueus a portar los àbits que no són forçats portar e los dits secretaris són tenguts guardar la dita aljama e defensar los privaletges, per ço, els, en nom de tota l’aljama, donen a vós la present cèdula ap la honor e reverènçia que·s pertany, noteficant-vos totes les sobre dites coses e, si aqueles no us acorden,f feu-vosg dar lo dit procés al discret sényer en Johan Ponçh, notari, regent la vostra cort, lo quall és estat ja paguat de tot lo proçés per los dits jueus, e, si per vós mossèn lo contrari era fet, ço és, los volguesen forçar en portar àbits neguns, salvo la dita roda, los dits secretaris, ab la reverènçia e honor que·s pertany, protesten contra vós e vostres fermançes e contra vostre prencipal e ses fermances de tots danys e damnatges e de totes coses líçetes de protestar, acusant-vos les penes en los dits privaleges ho provesihons he costihacihonsh contegudes e de convenirvos-ne davant los jutges de la taula e, encara, davant lo molt yl·lustrísim senyor ynfant don Anrich, lochtinenti jenerall del senyor rey, e requeren a vós discret notari ne leveu carta ho cartes si nesesari serà. [A continuació:] Die viiiª agusti anno mº cccc lxxxiiº huiusmodi cedula fuit presentata honorabili Iacobo Folch, decretorum doctori, locumtenenti honorabilis Geraldi Bisbal, domicelli, baiuli et curie Cervarie, et sui honorabilis assessoris, in domo curie, reperto tamen extra iudicialiter, que, lecta, petiit copia, que fuit illico sibi tradita, presentibus testibus mossèn Johan Pedrossell, prevere, e Johan de Plegamans, botiguer. Fuit protestatus, dictus locumtenens, quod non claudatur instrumentum sine sua responsione. [A la coberta:] Aliama iudeorum Cervarie contra baiulum et eius locumtenentem. a. Al manuscrit, loch tinent. b. Al manuscrit, loch tinent. c. Al manuscrit, major ment. d. La síl·laba mo, volada. e. Al manuscrit, a. f. vos, ratllat. g. vos, interlineat. h. Al manuscrit, costihacios. i. Al manuscrit, loch tinent.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 12 (2016-2017), p. 181-203 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.50 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Opposants et réfugiés du nazisme arrêtés en Espagne (1942-1943) : trois noms célèbres Martine BERTHELOT Université de Perpignan Via Domitia Rebut: 18.06.2016 — Acceptat: 02.12.2016 Résumé. Cet article, inédit, présente les vicissitudes de trois fugitifs juifs au nom célèbre qui traversèrent clandestinement la frontière franco-espagnole pendant la Deuxième Guerre mondiale et furent interceptés par la Garde civile espagnole dans la région de Camprodon et Besalú (Pyrénées espagnoles orientales). C’est ainsi que le baron Philippe de Rothschild (de la célèbre dynastie financière), Maxime Citroën (fils du constructeur automobile) et Olivier Freud (fils de Sigmund Freud) furent mis aux arrêts en résidence forcée ou en prison et eurent à subir une multitude de tracasseries bureaucratiques entre la police espagnole, le gouvernement civil de la province de Gérone et leurs consulats respectifs, avant de pouvoir abandonner l’Espagne pour l’Afrique du Nord ou l’Amérique. Les sources primaires (dossiers de frontière du gouvernement civil de Gérone), qui forment la base de cette étude, fournissent une précieuse documentation inédite que nous souhaitons mettre à la disposition des historiens et biographes. Mots-clefs : Deuxième Guerre mondiale, franquisme, frontière franco-espagnole, passage clandestin, prison, Rothschild, Citroën, Freud, police, gouverneur civil, consulats

Contact : Martine Berthelot, IFCT-CRESEM, Université de Perpignan Via Domitia. 52 av. Paul Alduy. F-66860 Perpignan. EU. Tél. : 00 33 468 66 22 10. E-mail : berthelo@univperp.fr.

182 Tamid, 12 (2016-2017), p. 181-203

Martine Berthelot

Opositors i refugiats jueus del nazisme detinguts a Espanya (1942-1943): tres noms cèlebres Resum. Aquest article, inèdit, presenta les vicissituds de tres fugitius jueus de nom molt conegut tots tres, que van creuar clandestinament la frontera francoespanyola durant la Segona Guerra Mundial i van ser interceptats per la Guàrdia Civil en la regió de Camprodon i Besalú. Fou així com el baró Philippe de Rothschild (de la famosa dinastia financera), Maxime Citroën (fill del constructor automobilístic) i Olivier Freud (fill de Sigmund Freud) van haver de passar presó i una multitud de tràmits burocràtics entre la policia espanyola, el Govern Civil de la província de Girona i els seus respectius consolats, abans de poder abandonar Espanya per Àfrica del nord o Amèrica. Les fonts primàries («expedientes de frontera» del Govern Civil de Girona), que formen la base d’aquest estudi, proporcionen una valuosa documentació inèdita que, previ tractament, desitgem posar a la disposició d’historiadors o de biògrafs. Paraules clau: Segona Guerra Mundial, franquisme, frontera francoespanyola, pas clandestí, presó, Rothschild, Citroën, Freud, policia, governador civil, consolats

Jewish opponents of and fugitives from Nazism arrested in Spain (1942-1943): three famous names Abstract. This previously unpublished article describes the vicissitudes of three Jewish fugitives with very familiar names, each of whom illegally crossed into Spain from France during the Second World War and was apprehended by the Civil Guard in either Camprodon or Besalú. It was thus that Baron Philippe de Rothschild (a member of the famous banking dynasty), Maxime Citroën (the automobile manufacturer’s son) and Olivier Freud (Sigmund Freud’s son) had to endure prison and, between their respective consulates, the Spanish police and the province of Girona’s civil government, many bureaucratic procedures before being allowed to leave Spain for America or North Africa. The primary sources (the civil government of Girona’s border records) on which this study is based contain valuable unpublished documents that, following processing, we wish to make available to historians and biographers. Keywords: Second World War, Franco regime, France-Spain border, illegal crossing, prison, Rothschild, Citroën, Freud, police, civil governor, consulates

Opposants et réfugiés du nazisme arrêtés en Espagne

Tamid, 12 (2016-2017), p. 181-203 183

1. Introduction Pendant la Deuxième Guerre mondiale, les Pyrénées voient le passage incessant de milliers de personnes qui fuient le nazisme ou qui, de l’étranger, lutteront contre l’occupant allemand. Le 11 novembre 1942, en représailles au débarquement des forces anglo-américaines alliées en Afrique du Nord trois jours plus tôt, l’Allemagne envahit la moitié sud de la France. Dans les Pyrénées, le flux des passages s’intensifie : juifs, résistants, officiers et soldats, opposants de toutes sortes au nazisme, tous réfugiés dans cette France jusqu’alors dite libre, sont contraints de fuir et cherchent à gagner l’Espagne, tremplin vers l’outre-mer où les uns pourront refaire leur vie, les autres prêter main forte aux forces de l’Alliance. L’hiver 1942-1943 connaît alors un pic d’émigration sans précédent ; chaque jour, des centaines de personnes arrivent à la frontière espagnole, qui par les trois postes de douanes réguliers, qui par d’innombrables et improbables sentiers agrestes1. À la hâte de l’exode, aux conditions périlleuses et aux aléas parfois tragiques de l’odyssée, s’ajoute l’ignorance fréquente de normes frontalières inconstantes, voire contradictoires, édictées au nord par le gouvernement de Vichy puis, à partir du 11 novembre 1942, par l’Allemagne occupante, et au sud par le gouvernement franquiste. Normes, en outre, très inégalement appliquées sur le terrain2. Tous les fugitifs n’ont pas la chance de posséder les multiples papiers requis, souvent exigés du jour au lendemain, pour quitter le territoire français ou pour entrer en Espagne. De même, tous n’ont pas la chance d’échapper à la vigilance des gardes frontaliers (français, allemands ou, dans le cas qui nous intéresse ici, espagnols). Tout juste franchie la frontière, beaucoup sont surpris par la Garde civile3 espagnole patrouillant sur les chemins de montagne, les routes, ou dans les trains menant à Barcelone. Selon la loi du moment, ils sont repatriados, « rapatriés » à la frontière, c’est-à-

1. Concernant les conditions du passage en France, voir notamment : Belot, Aux frontières de la liberté (1998) ; Eychenne, Les portes de la liberté (1985) et Pyrénées de la liberté (1998). Pour l’Espagne, voir Calvet, Les muntanyes de la llibertat (2008) et Huyendo del Holocausto (2014). Pour les juifs établis à Barcelone, voir les témoignages dans Berthelot, Memorias judías (2001). 2. Les procédés employés par rapport aux expulsions diﬀèrent dans chacune des provinces qui longent la frontière d’est en ouest de la chaîne pyrénéenne. Calvet, Les muntanyes de la llibertat, p. 70. 3. Guardia Civil, équivalent de la gendarmerie française en zone rurale.

184 Tamid, 12 (2016-2017), p. 181-203

Martine Berthelot

dire refoulés ou expulsés ; les plus opiniâtres retenteront le passage quelques heures, quelques jours plus tard ou quelques kilomètres plus loin. Ceux qui refusent net le retour en France, et tous les autres qui sont surpris au-delà des cinq kilomètres de la zone interdite, sont déférés à l’administration espagnole. Chaque province est administrée par un gouverneur civil qui a toute autorité et statue selon les différents cas. L’administration franquiste en matière de « politique » juive n’a rien à voir avec la politique antijuive allemande. Elle change au fur et à mesure de l’avancée des belligérants. Cependant, qu’ils soient allemands, polonais, hollandais, belges, français, etc., les juifs sont considérés dans l’ensemble comme d’autres fugitifs de la Deuxième Guerre mondiale, bien que non des moindres en termes quantitatifs. Une fois en territoire « national », ils ne sont ni livrés à la Gestapo présente en Espagne, ni plus entravés par l’administration espagnole que les autres fugitifs et combattants antinazis. Comme tous les étrangers arrivés furtivement par la montagne, ils sont contraints de suivre un nouveau parcours : celui fastidieux d’une administration formaliste, vétilleuse et cupide4, mais parcours bien rôdé et efficace puisque la plupart d’entre eux – hormis quelques cas dramatiques5 – pourront finalement quitter la péninsule ibérique et poursuivre leur destinée vers des horizons plus cléments. En fait, exsangue aux lendemains de sa guerre civile (1936-1939), l’Espagne n’a pas les moyens de faire face à l’afflux soudain de milliers d’arrivants. Pour les femmes, enfants, hommes réformés et personnes âgées qui se retrouvent incarcérés ou assignés à résidence en Catalogne, c’est l’intervention active et prodigue des consulats britannique, américain, français, belge, etc., de la Croix-Rouge internationale, du JOINT6, qui les aidera à quitter l’Espagne. Les hommes en âge militaire et bien portants sont, quant à eux, envoyés au « Dépôt » de Miranda de Ebro à l’ouest de l’Espagne. Là, l’attente de papiers pour pouvoir émigrer sera plus longue et incertaine, et les conditions

4. Les détenus étaient systématiquement dépossédés de la monnaie étrangère dont ils étaient porteurs, seuls biens qu’ils pouvaient emporter dans leur fuite. Leur cas était déféré, à Madrid, au juge spécial des délits monétaires. Certains ont pu récupérer leurs biens au moment de partir ou plusieurs années après leur détention, d’autres jamais. 5. Des cas de suicide se sont produits. 6. JOINT : nom habituel de l’American Jewish Joint Distribution Committee, organisation américaine de secours aux réfugiés juifs pendant la II GM, qui les aidait à s’embarquer pour l’Amérique, le Maroc ou la Palestine alors sous mandat britannique.

Opposants et réfugiés du nazisme arrêtés en Espagne

Tamid, 12 (2016-2017), p. 181-203 185

d’internement notoirement insalubres et insupportables. Mais, toutes catégories confondues, les fugitifs ne sont pas tous logés à la même enseigne. Dans les multiples dossiers que nous avons consultés aux Archives historiques de la ville de Gérone7 sur les passages clandestins dans la province de Gérone, en Catalogne orientale – où ils furent les plus nombreux –, trois noms ont retenu notre attention : Citroën8, Rothschild9 et Freud10. Bernard Maxime Citroën, fils du constructeur des populaires voitures, est appréhendé le 15 décembre 1942 à Camprodon11. Le baron Philippe de Rothschild, de la célèbre dynastie financière, le 24 décembre 1942 à Besalú12. L’un et l’autre, officiers engagés contre l’occupant allemand, cherchent à rejoindre les troupes alliées en Afrique du Nord. Olivier Freud, fils de l’illustre Sigmund, en route pour les États-Unis, est appréhendé le 25 janvier 1943 également à Besalú. En l’espace de quelques semaines, les trois hommes sont arrêtés par la Garde civile espagnole peu après avoir franchi « irrégulièrement » la frontière francoespagnole. C’est, à n’en pas douter, par hasard qu’ils sont passés et ont été interceptés pratiquement au même endroit alors que des dizaines d’autres points de passage jalonnent la partie orientale de la frontière. Classés au nombre des immigrés « clandestins », ils subiront les vicissitudes de l’administration espagnole à l’égard des étrangers. Cependant, à la différence de milliers d’autres fugitifs en situation analogue, la célébrité de leur nom et leurs précieuses relations sociales allègeront les conditions et la durée de leur rétention en Espagne. Les pages qui suivent ne sont pas un résumé – qui eût été forcément subjectif – mais une transcription en français des pièces originales de l’administration espagnole et des lettres manuscrites des intéressés eux-mêmes. Trans-

07. Arxiu Històric de Girona (AHG), fonds de l’ancien gouvernement civil de la province de Gérone, aujourd’hui Govern Civil de Girona (GCG) ; dossiers relatifs à la frontière, expedients de frontera (EF). Ci-dessous, les références des dossiers seront données de la façon suivante : AHG/GCG/EF + année + nº + nº du document (parfois intitulé « Fronteras » ou « Document s/n » lorsque le document cité ne porte pas de numéro. 08. AHG/GCG/EF, 1943 275 461. Deux autres « Citroën », Joseph et Abraham, ﬁgurent dans ces dossiers de frontière des AHG, sans aucun lien familial avec Bernard Maxime. 09. AHG/GCG/EF, 1943 274 437. 10. AHG/GCG/EF, 1943 274 444. 11. Camprodon : petite commune de Catalogne située au pied des Pyrénées, au sud du Col d’Ares, à 10 km à vol d’oiseau de la frontière franco-espagnole orientale. 12. Besalú : petite commune de Catalogne située à 50 km au sud-ouest de Camprodon, et au sud en aplomb de la commune française de Céret. Elle se trouve à environ 15 km à vol d’oiseau de la frontière.

186 Tamid, 12 (2016-2017), p. 181-203

Martine Berthelot

cription, au style direct ou indirect, que nous avons voulue la plus fidèle possible, y compris dans l’orthographe variée et parfois erronée des prénoms et des noms propres, ainsi que dans l’approximation sémantique et syntaxique des écrits. Cette présentation relève d’un choix méthodologique et scientifique réfléchi : nous nous voulons ici « passeur » d’une somme de documents historiques authentiques dans l’objectif de les extraire du silence et de l’anonymat d’archives étrangères. Documents sur des juifs français et sur des noms qui, à titres divers, sont entrés dans l’histoire internationale. Ce faisant, nous espérons pouvoir contribuer au travail ultérieur des historiens et des biographes qui tireront le meilleur parti de ce texte.

2. Bernard Maxime Citroën13 Le compte rendu des démêlés de Bernard Maxime Citroën avec l’administration espagnole est indissociable de l’histoire de Georges Léon puisqu’ils sont amis, compagnons d’armes, et qu’ils sont entrés ensemble en Espagne dans le but de gagner l’Afrique du Nord. Le 15 décembre 1942, le lieutenant de la Garde civile de la section de Ripoll en charge de la force concentrée à Camprodon établit un rapport14 d’arrestation à destination du gouverneur civil de la province de Gérone. « Ce même jour, vers douze heures (midi) – écrit-il –, un détachement de surveillance de la frontière en service sur la route de Camprodon à Molló arrête deux Français passés clandestinement en territoire espagnol. Ceux-ci disent s’appeler, l’un Leon15 Georges, né à Gradignan le 14 septembre 1898, fils de León et Sofia, célibataire, officier ingénieur de l’État-Major et résidant au 4ème étage du 4 rue Beauveau à Marseille ; l’autre, Bernard Maxime Citroen, né à Paris le 4 juin 1917, fils d’Andrés et de Georgina, domicilié à Toulouse, 52 rue d’Alsace, au 4ème étage, célibataire, ingénieur des pétroles. Ils n’ont sur eux aucune pièce d’identité accréditant leurs déclarations ». En marge du rap-

13. Bernard Maxime Citroën (1917–2002) est le deuxième des quatre enfants de l’industriel (constructeur de voitures) André Citroën et de Georgina Bingen. 14. AHG/GCG/EF, 1943 275 461, Document s/n. 15. Les prénoms et noms des Français dont il est question dans le présent article sont diversement et presque toujours mal orthographiés dans les documents espagnols consultés. Et les prénoms sont parfois hispanisés (par ex., Sophie : Sofía ; Georges : Jorge). Nous les reproduisons, ici, tels qu’ils apparaissent dans ces documents.

Opposants et réfugiés du nazisme arrêtés en Espagne

Tamid, 12 (2016-2017), p. 181-203 187

port dactylographié, quelques lignes manuscrites précisent que le premier est judío [juif] et « que Citroen a été lieutenant pilote d’aviation pendant la guerre de la France contre l’Allemagne, qu’après l’Armistice il s’est établi à Toulouse, qu’il a quitté la France parce que, officier français combattant contre l’Allemagne, il a l’intention de se rendre en Afrique du Nord ; judío », juif lui aussi. Interrogés sur les conditions de leur passage de la frontière, les deux hommes rapportent16 que ce même 15 décembre, vers minuit et demi, alors que de Prats de Molló ils se dirigent vers le sud, pratiquement arrivés à la frontière ils sont attaqués par trois individus armés de pistolets qui les dépouillent de leurs effets. Georges Léon est délesté d’un havresac contenant chaussures, vêtements et affaires de toilette ; on lui soustrait également soixante-dix mille francs français en billets, trois cents pesetas espagnoles en papier monnaie et dix shillings anglais en pièces de monnaie, ainsi que sa carte d’identité, une carte d’alimentation, deux montres Omega, l’une de poche, l’autre de poignet, un stylo plume Parker, deux portefeuilles en cuir, un étui à cigarettes en argent, une paire de gants, un passe-montagne marron et une bague de famille en or. Bernard Citroën est lui aussi privé de son havresac contenant vêtements et affaires de toilette personnelles, d’un sac de victuailles, une paire de chaussures marron, un couteau pliable dans son étui, des ciseaux, un portefeuille en cuir contenant environ quarante-deux mille francs français et trois cents pesetas, le tout en billets, une carte d’identité, un stylo, un autre portefeuille avec carte d’identité et d’autres effets peu importants. Ils ajoutent que de Prats de Molló à la frontière un guide local les a accompagnés qui, pensentils, était de mèche avec les voleurs. Invitados (invités) par les gardes civils à repasser la frontière, ils s’y refusent catégoriquement, raison pour laquelle ils sont arrêtés et remis à la disposition du gouverneur qui jugera de la suite à donner. Le 21 décembre, le gouverneur adresse une brève note17 au directeur de la prison provinciale de Gérone lui demandant de bien vouloir faciliter une entrevue entre M. Antonio Zuloaga18 (porteur de la note en question) et les deux

16. Même document que celui de la note précédente. 17. AHG/GCG/EF, 1943 275 461, Fronteras 5309. 18. Antonio Zuloaga Dethomas (1906-1981) est un personnage énigmatique dont on sait peu de choses. Membre de la célèbre dynastie basque de céramistes Zuloaga, originaire de Zumaya (Guipúzcoa). Antonio, chimiste de formation, fut attaché de presse et de propagande de l’ambassade d’Espagne à Paris, puis à Vichy pendant la II GM. Une récente recherche du

188 Tamid, 12 (2016-2017), p. 181-203

Martine Berthelot

ressortissants français incarcérés dans son établissement, Jorge [sic] Leon et Bernard Citroen. Le 3 janvier 1942 [sic]19, une requête20 manuscrite rédigée en espagnol dans les règles de l’art administratif, signée par G. Léon et visée par le directeur de la prison, est adressée à l’Ilustrísimo Señor Gobernador Civil de la Provincia. En voici la traduction en français : Excellence, Le soussigné, Gorge Leon, de nationalité française et en résidence actuelle dans cette prison provinciale, très respectueusement Expose : Qu’ayant parlé avec le directeur et ayant obtenu de lui l’autorisation de vous écrire, déclare être arrivé dans la prison de Gérone le 16 décembre en même temps qu’un jeune homme appelé Bernard Citroen qui a été évacué vers l’hôpital le 28 décembre dernier, sans avoir eu la possibilité de le voir. Étant donné : que sa famille m’a demandé de veiller sur lui puisqu’il est plus jeune, que par ailleurs tous les deux avons des affaires à régler ensemble, et que j’ai reçu également des nouvelles à lui communiquer, Demande : Que lui soit accordée l’autorisation de se rendre à l’hôpital provincial afin de voir son grand et inséparable ami Citroen, puisque notre séparation après mon départ de Gérone peut être très longue. Grâce que je ne doute pas obtenir de la droiture et justice de Votre Excellence que Dieu garde en vie de longues années pour le bien de l’Espagne et de son caudillo. [signé] G. Léon. Gérone 3 janvier 1942

Une note21 du 4 janvier du directeur de la prison provinciale de Gérone au gouverneur accompagne l’instance manuscrite que G. Léon a adressée à celuici le 3 janvier.

ministère espagnol des Aﬀaires étrangères a révélé qu’il collabora à la Résistance en France et facilita la fuite en Espagne de nombreux résistants et juifs français connus, dont René Mayer, qui fut premier ministre en 1953. Pendant la Guerre civile espagnole (1936-1939), il s’était réfugié dans la famille du baron Philippe de Rothschild, accueil qui justiﬁera en retour son aide au baron (voir pages suivantes : 3. Baron Philippe de Rothschild). Sources : Exteriores saca del olvido a 18 funcionarios et Calvet, Huyendo del Holocausto, p. 135. 19. Erreur de l’auteur de la lettre en question : il s’agit bien sûr du 3 janvier 1943. De toute évidence (c’est-à-dire d’après comparaison des calligraphies et maîtrise de la langue espagnole), la lettre a été rédigée par un fonctionnaire espagnol, puis signée par G. Léon. 20. AHG/GCG/EF, 1943 275 461, Document s/n. 21. AHG/GCG/EF, 1943 275 461, Document 72.

Opposants et réfugiés du nazisme arrêtés en Espagne

Tamid, 12 (2016-2017), p. 181-203 189

Une nouvelle note22 du directeur de la prison adressée le 15 janvier 1943 au gouverneur lui rend compte de l’avis du médecin officiel sur l’état de santé de Bernard Citroën, qui considère ce dernier comme complètement rétabli de la maladie infectieuse pour laquelle il avait été évacué à l’hôpital de Gérone. Le directeur de la prison demande au gouverneur de bien vouloir donner les ordres opportuns afin que B. Citroën puisse réintégrer la prison. Trois jours plus tard, le 18 janvier 1943, le gouverneur rédige trois notes de recommandation. La première23, adressée au commissaire en chef du Corps général de police de Gérone, lui demande de détacher deux agents pour transférer B. Citroën de l’hôpital à la prison. La deuxième24, adressée au directeur de l’hôpital provincial, lui demande de confier B. Citroën aux deux agents de la police armée, afin qu’il réintègre la prison, conformément à la demande écrite le 15 janvier du directeur de la prison. La troisième25, adressée au directeur de la prison, lui demande d’admettre B. Citroën dans son établissement, comme il le lui avait demandé par son courrier 342 du 15 janvier. Le 28 janvier 1943, l’agent consulaire de France à Gérone adresse une lettre26 au gouverneur civil : Monsieur, Le ressortissant français LEON George, 45 ans, étant assigné à résidence à la prison provinciale de Salt, à la disposition de Votre Autorité, et ayant manifesté son désir de se rendre à Alger chez M. Jean François Faure – 37, rue Telemly – je vous serai reconnaissant de bien vouloir lui délivrer le sauf conduit et le triptyque nécessaire pour se rendre à Barcelone, dans l’attente de recevoir du consulat général le visa nécessaire à la poursuite de son voyage jusqu’à destination. Je profite de cette occasion pour Vous adresser le témoignage de ma haute considération. Dieu garde Votre Excellence de nombreuses années. Gérone, 28 janvier 1943

Le 8 février, Antonio Zuloaga envoie deux télégrammes. Le premier27, au consul de France à Barcelone :

22. AHG/GCG/EF, 1943 275 461, Document 342. 23. AHG/GCG/EF, 1943 275 461, Fronteras 368. 24. AHG/GCG/EF, 1943 275 461, Fronteras 369. 25. AHG/GCG/EF, 1943 275 461, Fronteras 370. 26. AHG/GCG/EF, 1943 275 461, Document s/n. 27. AHG/GCG/EF, 1943 275 461, Document s/n.

190 Tamid, 12 (2016-2017), p. 181-203

Martine Berthelot

urgent consul france – je garantis [… partie invisible] leon et bernard citroen detenus prison gerone point vous serai tres sincerement reconnaissant toutes les demarches que vous ferez pour leur rapide liberation – antonio zuloaga zumaya

Le second28, à Georges Léon : urgent – goerges [sic] leon prison provinciale …ai telegraphie et ecrit consul france barcelone, te garantissant ainsi que bernard citroen – antonio zuloaga

Le lendemain, 9 février 1943, le consul général de France à Barcelone écrit29 au gouverneur civil de Gérone : Excellence, M. Antonio Zuloaga, de l’ambassade d’Espagne à Vichy, vient de m’envoyer le télégramme ci-joint par lequel il garantit personnellement les citoyens français Georges Leon et Bernard Citroën, détenus à la prison de Gérone. Dans ces conditions, j’ai l’honneur de Vous prier de bien vouloir examiner la possibilité de mettre les intéressés en liberté. Je profite de cette occasion pour réitérer à Votre Excellence le témoignage de ma haute considération, Le consul général

Le 10 février, Georges Léon adresse une nouvelle instance30 manuscrite au gouverneur : Excellence, Le soussigné. Georges Léon, 44 ans, actuellement détenu dans cette prison provinciale, respectueusement Expose : qu’en date du 8 février, il a reçu un télégramme de M. Zuloaga (Zumaya Guipuzcoa) ci-joint. Demande : que ce télégramme soit joint au dossier qu’il a envoyé le mois dernier à M. le Gouverneur de la province de Gérone, pour sa libération. Grâce qu’il espère obtenir de la bonté de Votre Excellence que Dieu garde en vie de nombreuses années pour le bien de l’Espagne et de son Caudillo. Gérone, le 10 février 1943 [signé] Léon

28. AHG/GCG/EF, 1943 275 461, Document s/n. 29. AHG/GCG/EF, 1943 275 461, Document s/n. 30. AHG/GCG/EF, 1943 275 461, Document s/n.

Opposants et réfugiés du nazisme arrêtés en Espagne

Tamid, 12 (2016-2017), p. 181-203 191

Le 11 février 1943, l’agent consulaire de France à Gérone adresse au gouverneur la lettre31 suivante rédigée en espagnol : Excellence, Les citoyens français Georges Léon et Bernard Citroën se trouvant assignés à résidence à la prison provinciale de Salt, à la disposition de votre Autorité, et, ayant déjà demandé le 28 janvier dernier l’ordre de liberté pour le premier, j’ai l’honneur de joindre une lettre de M. le Consul général de France à Barcelone, relative aux deux personnes indiquées ainsi qu’un justificatif de la garantie donnée pour elles par M. Zuloaga, et qui vous serait reconnaissant de bien vouloir leur délivrer le sauf-conduit et le triptyque nécessaire afin qu’ils puissent poursuivre leur voyage à destination finale. Je saisis cette occasion pour vous présenter le témoignage de ma haute considération. Dieu garde Votre Excellence de nombreuses années. [signé] Joseph Estève

Ce même 11 février 1943, le gouverneur fait établir, par ailleurs, trois notes sans destinataires écrits, mais probablement pour servir ce que de droit aux intéressés susmentionnés. La première32 déclarant l’assignation à résidence, à l’Hôtel Peninsular de Gérone, de 15 ressortissants français, dont Georges Léon et Bernard Citroën. La deuxième33 déclare que le ressortissant français Bernard Citroen, arrêté pour entrée clandestine dans la Nation espagnole, a été mis en liberté afin qu’il puisse se présenter au consulat général de France à Barcelone, tel qu’il le réclamait, et où il sera à la disposition de la Croix-Rouge internationale qui devra vérifier qu’il se présente au service des Étrangers de la Jefatura Superior de Policía [direction supérieure de Police] dès son arrivée à Barcelone. Dans la troisième34, il est dit que Georges LEON, 45 ans, arrêté pour entrée clandestine, a été mis en liberté afin qu’il puisse se présenter au consulat général de France à Barcelone pour régulariser ses papiers qui lui permettront de quitter l’Espagne. Le consulat devra vérifier qu’il se présente lui aussi au service des Étrangers de la direction supérieure de Police dès son arrivée dans la capitale indiquée, c’est-à-dire Barcelone.

31. AHG/GCG/EF, 1943 275 461, Document s/n. 32. AHG/GCG/EF, 1943 275 461, Fronteras 1133. 33. AHG/GCG/EF, 1943 275 461, Fronteras 1144. 34. AHG/GCG/EF, 1943 275 461, Fronteras 1145.

192 Tamid, 12 (2016-2017), p. 181-203

Martine Berthelot

Le 12 février, le directeur de la prison de Gérone à Salt remet une note35 au gouverneur en accompagnement de l’instance manuscrite que G. Léon lui a adressée le 10 février. Ce même 12 février 1943, le gouverneur adresse la lettre36 suivante au commissaire en chef de la Jefatura Superior de Policía à Barcelone : J’ai l’honneur de vous faire savoir que, conformément aux instructions reçues de la direction générale de Sécurité et en vertu de la réclamation du consulat général de France à Barcelone, j’ai autorisé en date d’aujourd’hui les ressortissants français Georges LEON, 45 ans, célibataire, ingénieur, fils de León et Sofia, originaire de Gradignan (France) et domicilié à Marseille, et Bernard Citroen, 26 ans, célibataire, ingénieur des pétroles, fils d’Andrés et de Georgina, originaire de Paris et domicilié à Toulouse, arrêtés pour entrée clandestine dans notre Nation, à pouvoir se présenter au dit consulat pour régulariser les papiers qui permettront au premier d’abandonner notre Nation et, au second, de rester à la disposition de la Croix-Rouge internationale. Ils ont été avertis de l’obligation de se présenter à votre commissariat, au service des Étrangers, dès leur arrivée à Barcelone. Dieu vous garde de nombreuses années. Gérone, 11 février 1943. Le gouverneur civil

Il adresse également une lettre37, quasi identique à la précédente, au chef de la Dirección General de Seguridad [direction générale de la Sûreté] à Madrid.

3. Baron Philippe de Rothschild38 Le 24 décembre 1942, le caporal-chef du 40e régiment de la Garde civile, compagnie de spécialistes, en poste à Besalú, dresse à destination du gouverneur civil de la province de Gérone le compte rendu39 suivant « de l’arrestation d’un étranger et d’un guide de nationalité espagnole » :

35. AHG/GCG/EF, 1943 275 461, Document 1249. 36. AHG/GCG/EF, 1943 275 461, Fronteras 1217. 37. AHG/GCG/EF, 1943 275 461, Fronteras 1218. 38. Philippe de Rothschild (1902–1998), cadet des enfants de Henri James de Rothschild et de Mathilde Sophie Henriette von Weissweiller. 39. AHG/GCG/EF, 1943 274 437, Document 58.

Opposants et réfugiés du nazisme arrêtés en Espagne

Tamid, 12 (2016-2017), p. 181-203 193

Excellence, En application des dispositions établies, j’ai l’honneur de faire part à Votre Excellence que le caporal-chef qui souscrit ici et la force de police à ses ordres ont procédé ce jour à l’arrestation du ressortissant nord-américain Philip Rotchild [sic], lequel, accompagné du guide José Magriña, est entré en Espagne par la commune de Basagoda. Ce dernier, qui a également été arrêté, a fait l’objet d’une saisie de produits de contrebande et de trois sauf-conduits spéciaux permettant de circuler dans la zone frontalière avec la France, qui avaient été effacés avec un liquide et étaient prêts à être falsifiés, puisque que nous en avons confisqué un au premier [Ph. de R.] qui lui avait été remis par le guide. Les deux détenus sont remis à votre disposition. Le premier est également remis à la disposition du juge spécial des délits monétaires de Figueras puisque 600 francs français lui ont été confisqués, et Magriña au juge d’instruction d’Olot pour falsification de documents officiels. Dieu garde V.E. de nombreuses années.

Le 30 décembre 1942, le commissaire en chef de police de la Frontière orientale (de la direction générale de la Sûreté) à Figueras adresse au gouverneur civil la note suivante40 : Excellence, M. le Juge d’Instruction de ce Territoire, en date du 26 courant, a remis à la disposition du présent commissariat le ressortissant français qui a déclaré s’appeler Philippe Georges de Rothschild, né le 13 avril 1902 à Paris (France), écrivain et cinéaste, fils d’Henry et de Mathilde, domicilié dernièrement à Antibes (France), 10 bis rue de Bateans [Bateaux]. Cet individu a été arrêté pour passage clandestin de la frontière par les forces de Besalú. Et, en application des ordres que Votre Excellence nous a transmis par téléphone, le détenu en question est hébergé à l’Hôtel París de la ville [Gérone], dans l’attente d’une résolution de sa situation. Ce dont j’ai l’honneur de vous faire part. Dieu garde Votre Excellence de nombreuses années.

Le 2 janvier 1943, l’attaché de presse de l’ambassade d’Espagne à Vichy, Antonio Zuloaga, adresse un télégramme au gouverneur civil de Gérone : telegramme g  destination gerone saint-sebastien    h remercierai tres sincerement remettre monsieur philippe rotshizd [sic]

40. AHG/GCG/EF, 1943 274 437, Document 13851.

194 Tamid, 12 (2016-2017), p. 181-203

Martine Berthelot

hotel paris figueras sauf-conduit necessaire pour son transfert barcelone point si necessaire considerer ce telegramme comme garantie personnelle connaissance ce monsieur salutations attache de presse ambassade d’espagne en france – antonio zuloaga zumaya guipuzcoa – urgent excellence gouverneur civil province

Le 5 janvier 1943, le gouverneur civil de Gérone adresse à son tour un télégramme officiel à Antonio Zuloaga à Zumaya (Guipúzcoa) accepterai transfert barcelone philippe rotschild a condition d’indiquer domicile ou il devra resider sous votre garantie. acceptant ainsi responsabilite de sa surveillance jusqu’a ce qu’il possede documents pour quitter espagne. auquel cas il sera presente a ce gouvernement [civil] pour faciliter sortie territoire national et lui remettre triptyque necessaire. salutations. transmettre

Le 8 janvier, soit trois jours après ce dernier télégramme, alors qu’il est hébergé au Gran Hotel París, sur la Rambla de Figueras, Philippe de Rothschild adresse de sa propre main une lettre en français de deux pages au gouverneur : Le Baron Philippe de Rothschild à Monsieur le Gouverneur Civil de la Province de Gérone Monsieur le Gouverneur, Lorsque je suis arrivé à Figueras dans les conditions que vous connaissez, j’ai beaucoup apprécié la décision que vous avez prise à mon égard et je vous suis profondément reconnaissant de n’avoir pas hésité à me donner aussitôt l’autorisation d’habiter l’hôtel de Figueras en toute liberté. Votre geste m’a vivement touché. Je ne saurais d’ailleurs oublier, d’une façon générale l’accueil si correct et déférent que m’ont réservé les Autorités de votre Pays à tous les degrés de la hiérarchie. Mais voici maintenant bientôt deux semaines, Monsieur le Gouverneur, que j’attends à Figueras, les documents me permettant de poursuivre ma route jusqu’à Barcelone et surtout Madrid. Certes, je ne puis me plaindre des conditions d’existence à Figueras. Toutefois, ne parlant pas espagnol, n’y connaissant personne, n’ayant pas de livre français, la vie est pour moi d’un ennui que j’ose qualifier de désespérant. Je me permets donc d’insister auprès de vous pour abréger ce triste séjour. Je pense que vous avez reçu le télégramme que mon ami Antonio Zuloaga vous a adressé à mon sujet. D’autre part je sais qu’à Madrid plusieurs amis s’occupent de moi et en particulier le Baron Hauzen, Président de la Real Cía Asturiana de Minas. Ne peuvent-ils vous donner toutes les assurances qui vous permettent de faire cesser cette longue attente ? Je ne sollicite d’ailleurs

Opposants et réfugiés du nazisme arrêtés en Espagne

Tamid, 12 (2016-2017), p. 181-203 195

pas autre chose que de continuer à vivre dans les mêmes conditions mais à Madrid au lieu de Figueras. Permettez-moi, Monsieur le Gouverneur, de vous exprimer encore ma très vive et sincère gratitude pour ce que vous avez déjà fait et de vous dire tout l’espoir que je mets en une très prochaine décision. Je vous prie de croire, Monsieur le Gouverneur, avec tous mes remerciements, à l’assurance de mes sentiments les plus respectueux. Philippe de Rothschild

Le 13 janvier 1943, Antonio Zuloaga adresse un télégramme urgent a son excellence le gouverneur civil – G destination gerone barcelone 3269 82 13 16h15 – vous prie de pardonner ma reponse si tardive a votre aimable telegramme qui me parvient seulement aujourd’hui par courrier apres absence de mon domicile point suis dispose a garantir sejour philippe rotshild a l’hotel continental barcelone point viens de parler au telephone avec monsieur sequerra41 qui me dit qu’il ira a gerone jeudi dispose a preciser tous les details que vous jugerez necessaires sur cette affaire point vous suis tres reconnaissant pour votre amabilite et rapidite dans votre reponse salutations respectueuses – antonio zuloaga

Le jour même, 13 janvier 1943, le gouverneur envoie un télégramme officiel42 au commissaire délégué aux Frontières, à Figueras : ordonner urgence que ressortissant etranger philippe rotschild detenu hotel paris ville soit transfere [à] ce gouvernement civil et presente service des frontieres salutations – transmettre

Un ajout manuscrit indique que le télégramme est arrivé le 14 janvier. Ce même jour, le commissaire en chef de la direction générale de la Sûreté à

41. Samuel Sequerra : délégué de la Croix-Rouge portugaise et délégué en Espagne et au Portugal de l’American Jewish Joint Distribution Committee. Voir supra note 7. Plus

connue sous le nom de JOINT, cette organisation américaine de secours aux réfugiés juifs pendant la II GM les aidait, entre autres, à s’embarquer pour l’Amérique, le Maroc ou la Palestine alors sous mandat britannique. 42. AHG/GCG/EF, 1943 274 437, Document 58.

196 Tamid, 12 (2016-2017), p. 181-203

Martine Berthelot

Figueras (services des Frontières) adresse la note43 suivante au gouverneur civil : Excellence, En application des ordres de votre respectable télégramme reçu aujourd’hui, j’ai l’honneur de remettre à votre disposition, accompagné par la police armée affectée à ce détachement, le ressortissant français retenu à l’« hotel paris » à figueras pillippe rotschild, qui sera présenté par les forces indiquées au service des Frontières de ce centre supérieur. Dieu garde V.E. de nombreuses années.

Le 15 janvier, le gouverneur civil intérimaire établit trois notes. La première44 sans destinataire écrit, mais probablement pour servir ce que de droit à l’intéressé susmentionné, dans laquelle il est dit que « Le ressortissant de nationalité française Phillippe de Rotschild, est autorisé à passer la nuit à l’Hôtel Peninsular de Gérone, et demandant au directeur de l’hôtel en question de l’admettre sans la présentation du triptyque habituel ». La deuxième note45 (sans destinataire écrit) signale que « conformément aux instructions reçues du directeur général de la Sûreté, [le gouverneur] autorise le ressortissant français Philippe de Rotschild à se rendre à Barcelone pour fixer sa résidence à l’Hôtel Continental et qu’il devra préalablement se présenter à la Jefatura Superior de Policía dès son arrivée dans la capitale [catalane]. Cette autorisation est valable trois jours à compter de la date de délivrance ». La troisième note46 est adressée au chef de la direction supérieure de Police de Barcelone : Monsieur, Conformément aux instructions reçues de M. le Directeur général de la Sûreté, j’autorise ce jour le ressortissant français Phlippe de Rotschils [sic], 43 ans, marié, écrivain et cinéaste, fils d’Henry et de Mathilde, originaire de Paris, domicilié dernièrement à Antibes (France), à résider à l’Hôtel Continental de cette capitale [Barcelone], sous la garantie de M. Antonio Zuloaga, attaché de presse de l’ambassade d’Espagne en France, qui le garantira jusqu’à ce qu’il soit en possession des papiers nécessaires pour quitter notre Nation. Le dit ressortissant étranger a été averti de l’obligation de se présenter au présent commissariat général à son arrivée à Barcelone.

43. AHG/GCG/EF, 1943 274 437, Document 657. 44. AHG/GCG/EF, 1943 274 437, Fronteras 306. 45. AHG/GCG/EF, 1943 274 437, Fronteras 318. 46. AHG/GCG/EF, 1943 274 437, Fronteras 319.

Opposants et réfugiés du nazisme arrêtés en Espagne

Tamid, 12 (2016-2017), p. 181-203 197

Dieu garde V.E. de nombreuses années. Gérone, 15 janvier 1943. Le gouverneur civil interº. »

Finalement, le 18 janvier 1943, l’intéressé adresse au gouverneur une lettre manuscrite en français de chaleureux remerciements (lettre rédigée sur papier à en-tête de l’Hôtel Continental, 8 Rambla Canaletas, à Barcelone) : Monsieur le Gouverneur J’ai vivement regretté de n’avoir pu vous être présenté lors de mon passage à Gerona. Il m’eût été bien agréable de vous dire de vive voix combien je vous suis reconnaissant de vous être ainsi intéressé à mon cas et de m’avoir accordé votre protection. Croyez que je ne saurais oublier l’élégance de votre attitude à mon égard. Je souhaite vraiment trouver un jour l’occasion de vous exprimer mes sentiments de reconnaissance mieux que par une simple lettre. Si plus tard, il vous arrivait de vous rendre à Paris et que j’y sois moi-même revenu, j’espère que vous voudrez bien me le faire savoir. Je serais profondément désolé de ne pas en être informé. Je vous prie de croire, Monsieur le Gouverneur, à ma très vive gratitude et à l’assurance de mes sentiments les plus respectueux. Philippe de Rothschild

Un dernier télégramme G 128 [date illisible, mais très probablement émis après le 20 janvier47] à destination du gouverneur civil de Gérone est envoyé par A. Zuloaga de Saint-Sébastien 2542 20 24 21 : informe solution affaire philippe rotshild me permets exprimer a votre excellence mes plus sinceres remerciements – antonio zuloaga

4. Olivier Freud48 Le 25 janvier 1943 (soit un mois après l’arrestation de Philippe de Rothschild) au même endroit, le même caporal-chef, Pedro Cuevas Soler, du 40e régiment de la Garde civile, 240e commandement, compagnie de spécialistes,

47. Les pièces du dossier sont mélangées et ne reﬂètent pas le ﬁl des événements. Seul un classement par date et parfois par numéros administratifs permet d’en établir la chronologie. 48. Olivier Freud (1891-1969), troisième des six enfants de Sigmund Freud et Martha Bernays.

198 Tamid, 12 (2016-2017), p. 181-203

Martine Berthelot

en poste à Besalú, rédige le compte rendu49 d’arrestation « d’un étranger détenu à ce poste, également remis ». Ce compte-rendu est destiné au commissaire en chef de police de Gérone : Monsieur, Conformément aux instructions établies, j’ai l’honneur de faire part à la respectable autorité de Votre Excellence, que le caporal-chef qui souscrit ici et le garde Samuel Bercedo Fuentes ont arrêté ce jour le ressortissant français par naturalisation Freud Olivier auquel ont été saisis 52 dollars et un appareil photo. Vous précisant que ce service a été rapporté aux supérieurs hiérarchiques et au juge spécial des délits monétaires à disposition duquel il a été mis en ce qui concerne la monnaie étrangère importée. Le détenu a été conduit par deux agents pour être remis à votre commissariat tel que stipulé, de même qu’ont été remis tous les papiers de l’intéressé et son appareil photo, marque Vorgtlander Superb. Vous joignant en même temps une copie de procès-verbal remis à M. le Juge spécial des délits monétaires (Madrid) et la fiche de l’individu arrêté. Dieu garde Votre Excellence de nombreuses années. Le caporal-chef, Pedro Cuevas Soler

Ce même 25 janvier 1943, le même chef du poste de Besalú établit deux autres comptes-rendus dactylographiés de l’arrestation d’Olivier Freud. Sur le premier50, on peut lire ceci : 40e régiment de la Garde civile.– 240e Commandement territorial.– Compagnie spécialisée.– Poste de Besalú.– Dans la marge.– Officier arrestation.– Caporal-chef Pedro Cuevas Soler.– Officier arrestation 2e.– Samuel Bercedo Fuentes.– Prévenu.– Freud Olivier.– Au centre.– Procès-verbal d’appréhension avec détenu.– À Besalú à 9 heures de la journée du 25 janvier 1943.– Pedro Cuevas Soler, caporal-chef du poste des unités mentionnées, par ce procès-verbal, rapporte ce qui suit.– Engageant le service de surveillance à la bifurcation des routes de cette commune, assisté de l’agent indiqué dans la marge, qui exerçait le dit service, a remarqué qu’un homme descendait de l’autocar qui arrivait en provenance d’Olot, et qu’il lui a inspiré des soupçons, il s’agissait d’un étranger qui était entré clandestinement en Espagne, il a été conduit au bureau du poste, et a été interrogé convenablement par le caporal-chef responsable de l’arrestation afin qu’il montre ses papiers d’identité ; présentant son passeport périmé depuis le 23 janvier, pour son entrée au Portugal via l’Espagne sans s’y arrêter, les papiers nécessaires pour se rendre aux États-Unis d’Amérique, un certificat de naissance,

49. AHG/GCG/EF, 1943 274 444, Document 7. 50. AHG/GCG/EF, 1943 274 444, Document s/n.

Opposants et réfugiés du nazisme arrêtés en Espagne

Tamid, 12 (2016-2017), p. 181-203 199

et un autre de mariage ; d’où il résulte s’appeler Freud Olivier de nationalité française par naturalisation, originaire de Vienne (Autriche), 52 ans, marié, photographe de profession.– Interrogé de nouveau s’il se trouvait en possession d’argent, il a aussitôt sorti d’un portefeuille qu’il avait sur lui 52 dollars, ce qui était vrai, [;] en ce qui concerne son bagage, consistant en un havresac contenant des vêtements d’usage personnel, et affaires de toilette, ainsi que d’un appareil photo, marque Vortlanger Superb, et sur sa personne il ne lui a été trouvé aucune autre quantité d’argent que celle déjà indiquée.– Vu ce qui a été exposé, le chef qui souscrit ordonne la remise du dit Freud Olivier à la direction de police de Gérone, après avoir décidé de dresser le présent procès-verbal et le mettre à la disposition de M. le Juge spécial des délits monétaires, de Madrid à toutes fins utiles, la quantité saisie reste en pouvoir du caporal-chef du poste qui souscrit, pour le déposer ultérieurement, à la succursale de la Banque d’Espagne dans la capitale de cette province, comme stipulé. Après lecture du présent procès-verbal devant tous les assistants à l’acte, il est signé, avec moi, en signe de conformité par O. Freud.– Samuel Bercedo Fuentes.– Pedro Cuevas Soler.– Signatures.– Ceci est une copie. [Signé] Pedro Cuevas Soler

Le troisième document51 établi ce même 25 janvier 1943 au poste de la Garde civile de Besalú est la « fiche de l’interrogatoire » du ressortissant français Freud Olivier, arrêté à Besalú le 25 janvier 1943 : 1º Nationalité : française par naturalisation. 2º Emploi, charge, profession : photographe, profession qu’ il pratiquait jusqu’au moment où il a décidé de quitter son pays. Il l’exerçait à Nice. 3º Documents accréditant les données du 2º : certificat du tribunal de commerce de Nice. 4º Motif de la décision de passer la frontière : Parce qu’ il est le fils, dit-il, d’un savant professeur de médecine et de philosophie, Sigmund Freud, qui dans ses théories était hostile au régime national-socialiste, et en même temps parce qu’ il est de race juive, poursuivi par les Allemands et qu’ il a été dépossédé de ses biens. 5º Itinéraire suivi de sa résidence jusqu’à la frontière : De Nice à Saint-Laurent de Cerdans en passant par Perpignan. 6º Point exact de la frontière par lequel il a tenté de passer ou réussi à le faire : Par la frontière proche de Saint-Laurent de Cerdans, sans pouvoir préciser le point car il l’ ignore, et le guide qui l’accompagnait ne le lui a pas dit.

51. AHG/GCG/EF, 1943 274 444, Document s/n.

200 Tamid, 12 (2016-2017), p. 181-203

Martine Berthelot

7º Lieu de l’arrestation : Besalú (province de Gérone) lorsqu’ il est descendu de l’autocar pour prendre celui de Gérone. 8º Itinéraire suivi et moyens employés de transfert depuis la frontière espagnole jusqu’au lieu de l’arrestation : En suivant bords des routes et mauvais chemins jusqu’ à Tortellà, puis de Tortellà à Argelaguer où il a pris l’autocar jusqu’ à Besalú où il a été arrêté. Toujours à pied. 9º Détail des papiers qu’il aurait sur lui pour circuler en Espagne, et moyens mis en œuvre pour se les procurer : Ne possède aucun autre papier qu’un passeport français nº 367 (?), selon lequel, par Canfranch il était autorisé à passer par l’Espagne en direction du Portugal, pour ensuite partir aux États-Unis d’Amérique, et pour cela il avait la documentation nécessaire, il a obtenu son passeport légalement, mais n’a pas pu passer par le point indiqué à cause du contrôle des Allemands sur toute la frontière. 10º Situation politique, sociale, approvisionnement et opinion sur le déroulement de la guerre actuelle et son issue : Il n’est pas politique et ne s’est pas soucié de la situation de son pays, mais il peut affirmer que tout est entre les mains des Allemands ; il ignore aussi la situation sociale ; en ce qui concerne les événements, la France est en mauvaise situation ; et en ce qui concerne le déroulement des événements et de la guerre, il pense que l’Allemagne et ses alliés vont de plus en plus vers la décadence et qu’ ils perdront la guerre. 11º Argent dont il est porteur : D’un chèque d’une valeur de 940 pesetas, payables à Madrid, délivré par le Crédit Lyonnais de Marseille, et 52 dollars. 12º S’il a utilisé un guide pour arriver à la frontière : Oui 13º S’il a utilisé un guide pour circuler en Espagne : Oui, jusqu’ à deux kilomètres près de Tortellà. 14º S’il connaît des gens en Espagne : Non Besalú, 25 janvier 1943, le caporal chef, [signé] Pedro Cuevas Soler

Le 26 janvier 1943, le gouverneur civil de Gérone établit une note52 indiquant que le ressortissant étranger Olivier Freud est autorisé à résider à l’Hôtel Peninsular, et que le directeur de cet établissement peut l’admettre sans l’habituelle présentation du triptyque correspondant. Et le 29 janvier 1943, le gouverneur civil fait savoir par une brève note53 que le prévenu étant pourvu des visas américain et portugais, il lui accorde

52. AHG/GCG/EF, 1943 274 444, Fronteras 582. 53. AHG/GCG/EF, 1943 274 444, Note dactylographiée, dans la marge gauche, du compte rendu d’arrestation (25 janvier 1943).

Opposants et réfugiés du nazisme arrêtés en Espagne

Tamid, 12 (2016-2017), p. 181-203 201

l’autorisation nº 19/43, et pour une validité de trente jours, de quitter l’Espagne par la frontière du Portugal. Un an plus tard, soit le 2 mars 1944, Samuel Sequerra, délégué de l’American Joint et de la Croix-Rouge portugaise, adresse une lettre54 au gouverneur civil de Gérone, José Fernández Hernando : Excellence, Au mois de janvier 1943, le ressortissant étranger Freud Olivier, photographe de métier, a été arrêté pour entrée clandestine en Espagne. Au moment de son arrestation il lui a été confisqué une quantité d’argent en devises et un appareil photo. L’argent a été remis à l’Institut espagnol de monnaie étrangère et l’appareil photo déposé au gouvernement civil dont vous avez la charge. Peu de temps après, le dit étranger a été autorisé par le gouvernement espagnol à quitter l’Espagne pour l’Amérique sans avoir pu récupérer – en raison de la hâte des faits – son appareil photo qui est son instrument de travail qui permet de le faire vivre lui et sa famille. Comme il se trouve que le 12 de ce mois, un convoi doit partir à destination du Canada, pays de résidence du dit étranger, je vous serais très reconnaissant de bien vouloir disposer que me soit remis l’appareil photo en question afin que, par l’intermédiaire d’une personne de ce convoi, il soit remis à son propriétaire, tel qu’il me l’a demandé. Grâce que j’espère obtenir de Votre Excellence que Dieu garde en vie de nombreuses années. [signé] Samuel Sequerra [à] Son Excellence M. José Fernandez Hernando Gouverneur civil de Gérone. Barcelone, 2 mars 1944

Le 7 mars 1944, le gouverneur répond à Samuel Sequerra en ces termes55 : En réponse à votre demande du 2 mars dernier, j’ai le plaisir de vous communiquer que l’appareil photo de Freud Olivier retenu au moment de son arrestation est en dépôt au gouvernement civil, à votre disposition. Vous pouvez désigner une personne qui, dûment autorisée, passera le recueillir au service indiqué (dans la marge), et pourra signer le justificatif de remise. Dieu Vous garde de nombreuses années. Gérone, 7 mars 1944. Le gouverneur civil

54. AHG/GCG/EF, 1943 274 444, Document 960. 55. AHG/GCG/EF, 1943 274 444, Fronteras 1003.

202 Tamid, 12 (2016-2017), p. 181-203

Martine Berthelot

Le 21 novembre 1944, une courte note (sans destinataire écrit) de Samuel Sequerra indique qu’il a reçu du service des Frontières du gouvernement civil de Gérone l’appareil photo confisqué au ressortissant français Freud Olivier au moment de son arrestation.

5. Conclusion Une fois autorisés à quitter l’Espagne pour les objectifs qu’ils s’étaient fixés, on ne sait rien de ce que fut leur destinée sitôt après leur séjour préventif en Catalogne. Dans son livre Huyendo del Holocausto, Josep Calvet relate les vicissitudes d’autres membres de la grande famille Rothschild arrêtés dans la province de Lleida : leur but était de se retrouver à Barcelone et de continuer vers les États-Unis56 pour un périple qui, selon toute apparence, était indépendant de celui du baron Philippe. Celui-ci dut se rendre au Maroc, tout comme Bernard Citroën et Georges Léon. Quant à Olivier Freud, du Canada il dut gagner les États-Unis. Quelques autres noms juifs célèbres jalonnent les dossiers de frontière de ces archives d’histoire : celui de Walter Benjamin, longtemps passé inaperçu dans ces archives car la police espagnole de l’époque, confondant nom et prénom, l’avait enregistré sous le nom patronymique de Walter57. Autre nom aujourd’hui bien connu en France : celui d’un certain Fabius58, Fernand de son prénom, alors antiquaire parisien de 41 ans, « fils de Dieudonné et de Berthe », incarcéré à la prison de Figueras le 26 janvier 1943, puis libéré et conduit à Barcelone le 27 février 194359 ; la somme de 4 440 francs qui lui avait été confisquée (probablement au moment de son arrestation) lui fut restituée par l’intermédiaire de Samuel Sequerra et du chancelier du consulat du Brésil à Barcelone, Maximo Sciolette60. D’autres noms célèbres restent probablement à découvrir dans ces archives qu’un travail patient et minutieux pourra sortir de l’oubli.

56. Calvet, Huyendo del Holocausto (2014), p. 133-136. 57. Benjamin Walter, AHG/GCG/EF, 1943 297 011. 58. Oncle de l’ancien ministre français et diplomate européen Laurent Fabius, AHG/ GCG/EF, 1943 274 441, Document 1348. 59. Idem, Document 2899. 60. AHG/GCG/EF, 1943 274 441, Document 441 (note manuscrite de M. Sciolette du 20 juillet 1943).

Opposants et réfugiés du nazisme arrêtés en Espagne

Tamid, 12 (2016-2017), p. 181-203 203

Bibliographie Belot, Robert. Aux frontières de la liberté : Vichy, Madrid, Alger, Londres. S’ évader de France sous l’occupation. Paris : Fayard, 1998 Berthelot, Martine. Memorias judías : Barcelona 1914-1954. Barcelone : Riopiedras, 2001. Calvet, Josep. Huyendo del Holocausto : Judíos evadidos del nazismo a través del Pirineo de Lleida. Lleida : Milenio, 2014. — Les muntanyes de la llibertat : El pas d’evadits pels Pirineus durant la Segona Guerra Mundial. Barcelone : L’Avenç, 2008. « Exteriores saca del olvido a 18 funcionarios que salvaron las vidas de 8.000 judíos durante el Holocausto » [en ligne]. Madrid : Europa Press, 27 novembre 2014. <http://www.europapress.es/nacional/noticia-exterioressaca-olvido-18-funcionarios-salvaron-vidas-8000-judios-holocausto20141127154621.html> [Date de consultation : 14 janvier 2016] Eychenne, Émilienne. Les portes de la liberté : Le franchissement clandestin de la frontière espagnole dans les Pyrénées-Orientales de 1939 à 1945. Toulouse : Privat, 1985. — Pyrénées de la liberté : Les évasions par l’Espagne 1939-1945. Toulouse : Privat, 1998. [1ère édition : Les Pyrénées de la liberté : Les évasions par l’Espagne 1939-1945. Paris : France-Empire, 1983]

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 12 (2016-2017), p. 205 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Notes bibliogràfiques

Correcció de la «Bibliografia d’Eduard Feliu i Mabres» En el volum 8 (2012) de tamid, dins de l’apartat d’«Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)», es va publicar una «Bibliografia d’Eduard Feliu i Mabres», revisada i posada al dia pel Comitè Editorial de la revista, que incloïa la següent referència com a primera en l’apartat de traduccions (p. 33): Agnon, Shmuel Yosef. «El mocador». El Pont, núm. 38 (desembre 1969), p. 3040. [Traducció de l’hebreu]

Aquesta fitxa ha de ser corregida perquè és incompleta quant a l’autoria de la traducció i no conté el títol de l’article, sinó només el del text traduït que s’hi inclou. La referència bibliogràfica completa és: Feliu i Mabres, Eduard; Riera i Sans, Jaume. «Les dificultats de la narrativa d’Agnon». El Pont, núm. 38 (desembre 1969), p. 30-40. [Inclou la traducció d’«El mocador», de Shmuel Yosef Agnon]

Per tant, cal tenir en compte que la primera traducció d’un text literari d’hebreu modern al català va ser feta en col·laboració pels dos autors indicats.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 12 (2016-2017), p. 207-215 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Recensions

Moulie Vidas. Tradition and the formation of the Talmud. Princeton, N. J.: Princeton University Press, 2014. 239 p.; 23 cm. ISBN 978-0-691-17086-2 (en rústica); ISBN 978-0-691-15486-2 (en cartoné). Tradition and the formation of the Talmud és la reelaboració de la tesi doctoral de l’autor (nascut l’any 1983) presentada a la Princeton University l’any 2009. És un estudi d’història de les fonts i de la redacció del Talmud de Babilònia, amb àmplies implicacions d’història cultural. Consta d’una introducció (p. 1-19). La primera part (p. 23-111) conté tres capítols: «The alterity of tradition», «The division into layers» i «Composition as critique». La segona part (p. 115-202) consta de tres capítols més: «Scholars, transmitters, and the making of Talmud», «The debate about recitation» i «Tradition and vision». Les conclusions (p. 203-213), els agraïments, bibliografia, índex de fonts i de matèries clouen el llibre. El llibre se situa en una perspectiva molt innovadora en la crítica de les fonts del Talmud de Babilònia: la idea generalment admesa és que l’obra conté un estrat bàsic amoraïta, que va ser aprofitat per un estrat posterior que va alterar el material antic, de manera que les discussions van esdevenir més abstractes i més plenes de dialèctica i justificacions. Shamma Freidman i David Weiss-Halivni són els principals defensors d’aquesta perspectiva. L’objectiu, aleshores, és recuperar l’estrat antic, que hauria de reflectir la veritable opinió de la Llei oral. La posició de Vidas és que tot l’argument talmúdic és una unitat: els textos que semblen més antics són construccions literàries d’època tardana per crear una sensació de distància i permetre obertures creatives. Una opinió tradicio-

208 Tamid, 12 (2016-2017), p. 207-215

Recensions

nal és, doncs, un mitjà per a forçar la discontinuïtat, atès que aquella queda fossilitzada com a cosa del passat. L’autor aprofita la idea d’Agamben segons la qual les citacions dins un text fonamentalment transmeten distància. En aquesta tessitura, el Talmud no és un magatzem literari de tradicions, sinó l’expressió literària de l’autoconcepció dels seus autors. Els tannaïtes eren en realitat un grup que es trobava en competició amb els amoraïtes i que tenia com a objectiu la recitació. La perspectiva dels estudis talmúdics, doncs, adquireix noves dimensions. L’autor fa una distinció important: fonts versus interpretació o narració. L’estrat narratiu anònim que trobem arreu del Talmud de Babilònia ens guia a través de les diferents fonts, les introdueix, les comenta i estableix diverses relacions entre elles. La narració i el comentari solen ser en arameu, mentre que les fonts solen ser en hebreu. La pregunta que sorgeix és: per què els autors del Talmud van voler mantenir les fonts i les interpretacions per separat? La resposta de Halivni i Friedman és que l’estructura d’estrats en què es presenta el Talmud és un reflex dels diversos estadis en la formació del text: hi havia una distància cronològica entre les fonts i els qui en van escriure la interpretació, de manera que l’estructura del Talmud serviria per a treure importància o bé amagar, en cert sentit, aquesta distància. En comparar alguns passatges del Talmud de Babilònia (TB) amb els seus paral·lels més antics del Talmud de Jerusalem (TJ), l’autor mostra que algunes opinions d’autor són represes en el TB pel narrador anònim. És a dir, hi ha una dinàmica de creació de distància entre fonts i interpretació. En les acadèmies babilòniques, on tant la transmissió com la innovació eren apreciades, els erudits es podien presentar com a transmissors fidels de la tradició del passat i, ensems, com a intèrprets innovadors d’aquestes tradicions. Vidas pensa que els mestres del Talmud es veien a si mateixos com a diferents dels «recitadors» —els tannaˀim— o mestres de la Mixnà. (Aquí hi ha una confusió possible, atès que l’autor creu que aquests tannaˀim són diferents dels savis del període tannaític de la Mixnà: es tracta d’aquells qui se centraven en la recitació i transmissió de les tradicions rabíniques, i que són considerats negativament en diversos passatges talmúdics.) En aquest ambient cultural, doncs, els textos màgics i la literatura dels Hekhalot —els palaus celestials— serien els rivals del món reflectit pel TB. Aquells posen l’èmfasi en una aproximació ritual a la recitació de la tradició, sense cap perspectiva crítica, amb l’objectiu d’esdevenir aptes per a participar en la litúrgia celestial.

Recensions

Tamid, 12 (2016-2017), p. 207-215 209

En el període gaònic es van produir uns canvis decisius en la comprensió del món intel·lectual que hi havia hagut fins aleshores: talmud deixa de significar un treball i un compromís analític amb les tradicions rabíniques i esdevé el Talmud, un text fixat que cal estudiar. Una ressenya difícilment pot fer justícia a un llibre d’alta volada acadèmica com el de Moulie Vidas. Darrere d’aquestes pàgines hi ha profundes intuïcions d’història cultural del judaisme que, de ben segur, s’hauran d’aprofundir. El TB conté milers de textos, d’argumentacions i de discussions. L’autor, evidentment, sols es pot fixar en un nombre reduït de passatges que li han servit per a formular les seves propostes, que crec que tendeixen a configurar una perspectiva nova i fins ara inèdita en l’estudi científic del Talmud de Babilònia. Crec que és de justícia citar el paràgraf final del llibre: The developments surveyed in the last few pages transformed the function of tradition in Jewish culture, the production of Jewish texts, and the way the Talmud’s negotiation of tradition was understood. The inquiry undertaken in this book has aimed to reconstruct not just this negotiation, but also the dynamic world of tensions, dispositions, and ambitions of which it was a part: the competitive drive of the Talmud’s creators to dazzle their demanding audiences with performances that worked to showcase innovation or outdo previous treatments; the sharpness and humor of the storytellers who exposed the political absurdity behind venerable knowledge; the power with which ritual recitation offered its practitioners to traverse time and embody their sacred texts; the boldness in the Talmud’s avoidance of that bridge between past and present and its creation of an ethos of study that thrived over that gap; and the soaring ambition of the Hekhalot authors, who asserted their own vision of tradition with heavenly palaces and princely angels (p. 213).

Cal felicitar l’autor per aquest estudi brillant d’història cultural, que de ben segur que caldrà tenir en compte per a continuar estudiant aquesta obra singular i fascinant que és el Talmud. Joan Ferrer Universitat de Girona joan.ferrer@udg.edu

210 Tamid, 12 (2016-2017), p. 207-215

Recensions

Carme Batlle i Gallart. L’aljama de la Seu d’Urgell medieval: Una comunitat jueva del Pirineu català. Barcelona: Rafael Dalmau, 2016. 246 p.; 19,5 cm. ISBN 978-84-232-0818-0. Entre les seves nombroses publicacions, la Dra. Batlle, ben coneguda per la seva llarga trajectòria de docència i de recerca en la Universitat de Barcelona —recerca, ja no cal dir-ho, feta amb el més rigorós mètode que s’estila entre els bons historiadors—, ja hi tenia un bon nombre d’estudis, llargs o curts, sobre la història de la Seu d’Urgell i, en concret, també sobre la seva població jueva en la baixa edat mitjana. Ara, en una labor que al mateix temps és de síntesi i d’investigació perseverant, amb unes aportacions que continuen essent pouades sobretot dels rics arxius eclesiàstics i municipals de la Seu d’Urgell, i que se’ns promet que continuarà, ens ofereix una obra alhora de conjunt i que no renuncia a baixar als més petits detalls, sempre tan il·lustratius. Per això, el seguiment de la vida de l’aljama de la Seu en el seu conjunt va acompanyat de nombroses notícies sobre la vida quotidiana i relats de costums, amb trets segurament semblants als d’altres comunitats jueves d’aquell temps que, si bé són prou coneguts dels experts, no ho són tant del gran públic, al qual també s’adreça aquest llibre. La primera notícia documentada referent a una família assentada a la Seu és de 1255, però tot fa pensar que ja hi havia jueus anteriorment, i que uns i altres possiblement hi vingueren fugint de les persecucions que s’havien desfermat en el regne de França i que havien colpit especialment les terres del Llenguadoc. L’aljama de la Seu, que fou sempre relativament reduïda i molt més petita, per exemple, que la veïna de Puigcerdà, estava sota la protecció del bisbe, probablement per una concessió reial ja de Jaume I. El 1263 hi hagué una crisi, provocada per una causa judicial contra un jueu, en la qual fou absolt, però que li provocà especials dificultats, de manera que la seva família, que havia esdevingut important, desapareix de la documentació. Així i tot, l’aljama albergava en aquells temps unes deu famílies, entre les quals és conegut un tal Salomó, autor d’un comentari filosòfic a Averroes. De temps propers als mals anys que precediren i acompanyaren l’expansió de la pesta ens han arribat notícies importants sobre una de les grans famílies de l’aljama, els Bedoz, de la qual es conserva un testament amb inventari detallat dels atuells de la casa i, especialment, de la seva biblioteca, pròpia d’un rabí. Surten aquí i allà noms de metges i fins i tot d’algun dictamen mèdic, així com de menestrals de diferents menes (sastres, argenters, pelleters, pergaminers, etc.). I es fan més corrents i importants els préstecs, sobretot a la menuda, en uns anys que foren difícils per a la població, cosa

Recensions

Tamid, 12 (2016-2017), p. 207-215 211

que va permetre als jueus la compra de cases i de propietats agrícoles, i que es pot també relacionar amb una impopularitat creixent envers ells, que succeí a un temps de relativa bona harmonia, ambdues coses documentades amb precisió per l’autora. També començant en aquesta època, però amb una duració més llarga, resulta ben coneguda, i ben estudiada, la família dels Maseres, les últimes notícies dels quals, per línia femenina, arriben a la fi del segle xiv a la Seu, mentre que Samuel de Maseres s’havia instal·lat a Perpinyà, D’alguns d’aquests jueus molt acabalats en coneixem un testament força detallat i l’existència a la seva biblioteca d’uns llibres de medicina. Una altra família especialment coneguda per la documentació és la dels Cohén, amb notícies que van del 1304 al 1375. L’estudi d’aquestes tres famílies que, precisament a causa del seu més gran pes específic, han deixat més rastre documental és un tret notable del llibre i una mostra ensems del rigor amb què s’ha treballat. En donen fe els arbres genealògics inclosos en les seves pàgines, de tan fàcil interpretació i de tan laboriosa elaboració: el dels Bedoz, el molt complet i complicat dels Maseres i el dels Cohén. Es donen notícies de jueus que habitaren en llocs veïns de la Seu, i l’autora del llibre subratlla la importància que tant ells com els de la Seu tenien per a l’economia de la ciutat i del seu entorn, situat entre el vescomtat de Castellbò, enemic tradicional del bisbe, i la vegueria de Cerdanya, pertanyent llavors al regne de Mallorca, de manera que, «per a les autoritats urbanes, el batlle episcopal i l’aljama hebrea apareixien unides per a la defensa dels interessos generals i de la pau de les terres del domini del bisbe». Venen cap al final del llibre les notícies sobre la nova sinagoga de la Seu, instal·lada en temps més antics en la casa particular d’un jueu benestant, i, encara que de modestes dimensions, edificada, reedificada i reparada posteriorment entre el 1383 i el 1411. Sobre la repercussió dels terribles avalots de 1391 contra els jueus, que s’estengueren per tota la Península, sembla que a la Seu les autoritats van aconseguir protegir-los. Però, en canvi, no van poder evitar que uns escamots marxessin armats cap a Puigcerdà per participar en aquella cruenta repressió. Ja hem vist que la sinagoga nova de la Seu es construïa i s’ampliava precisament abans i després d’aquesta data, senyal d’una bona entesa amb les autoritats. Però, a partir del 1414 i el 1422, amb la nova legislació papal i les intervencions dràstiques d’un nou bisbe, la vida dels jueus es feu més difícil, i les últimes notícies que tenim fins ara d’un document signat a la Seu per un jueu són del 1441.

212 Tamid, 12 (2016-2017), p. 207-215

Recensions

L’autora del llibre l’acaba parlant de la segona meitat del segle xv amb aquestes paraules: «L’evident decadència general de la ciutat, manifestada amb les contínues reparacions de murs i ponts i empitjorada per la guerra civil, devia provocar la desaparició gairebé total de la comunitat hebrea, que mai no havia estat gaire nombrosa, per la qual cosa no calgué arribar a l’expulsió general decretada pels reis Ferran i Isabel. Aquest i alguns altres interrogants presentats en el text potser podran ser aclarits per les nostres actuals recerques i per les que encara projectem dur a terme en el futur». Esperem que les notícies procedents d’aquestes «recerques actuals» i de les que «encara projectem» no triguin a arribar-nos. Tanquen el llibre una àmplia bibliografia i un índex onomàstic dels jueus documentats. Enric Moliné Societat Cultural Urgel·litana enricmol@gmail.com

Howard Kreisel. Judaism as philosophy: Studies in Maimonides and the medieval Jewish philosophers of Provence. Boston: Academic Studies Press, 2015. 473 p.; 23,4 cm. ISBN 978-1-61811-179-1 (Emunot: Jewish Philosophy and Kabbalah) Haim (Howard) Kreisel, professor de filosofia jueva a la Universitat BenGurion del Nègueb i cap del Goldstein-Goren International Center for Jewish Thought, ha treballat extensament en el camp de la filosofia jueva medieval. Autor de diversos estudis i edicions dins d’aquest àmbit, en aquesta ocasió ens presenta un volum amb el recull de diversos articles revisats, prèviament publicats en anglès i hebreu entre els anys 2007 i 2012, al voltant de la figura de Maimònides, la influència de les seves doctrines en els filòsofs provençals i la transmissió i recepció de les seves obres. La compilació pertany a la collecció «Emunot: Jewish Philosophy and Kabbalah», de l’Academic Studies Press, dirigida per Dov Schwartz, de la Universitat de Bar-Ilan, que des de l’any 2008 ens ofereix assajos sobre les diverses àrees del pensament jueu des del temps de la literatura rabínica i del misticisme fins al període modern i contemporani. L’obra, encapçalada per un breu prefaci de l’autor, s’estructura en tres seccions, les quals es divideixen en un total d’onze capítols que corresponen a cadascun dels articles que es presenten i es distribueixen harmònicament

Recensions

Tamid, 12 (2016-2017), p. 207-215 213

d’acord amb l’eix vertebrador de cada part. Les qüestions centrals d’aquest recull versen sobre la llei divina, la creació del món, el profetisme i la saviesa, la profecia mosaica, les raons dels manaments, la mística i la pregària. El llibre culmina amb un extens repertori bibliogràfic i un acurat, sempre de gran utilitat, índex de matèries. A la primera part, Kreisel ens introdueix un tema que ha tractat a bastament en els seus estudis precedents: la visió de Déu, el messianisme i els conceptes de religió i d’eternitat de Maimònides. En particular, en el tercer capítol, aborda amb profunditat els problemes i les contradiccions que generen els arguments de l’autor al voltant de la doctrina esotèrica de la creació del món i l’eternitat de l’univers. Certament, la seva postura sobre aquesta qüestió ha estat de les més controvertides i discutides al llarg dels segles i Kreisel mateix ens confessa la dificultat a l’hora d’escometre aquest tema. En apèndix, presenta les teories i discussions dels qui perceben, més que una interpretació esotèrica de RaMBaM, la representació platònica de la Creació en els seus escrits. A la segona part, a parer nostre de gran interès, l’autor s’endinsa en l’estudi de tres pensadors jueus provençals, Mossé ibn Tibbon, Leví ben Abraham i Nissim ben Mossé de Marsella, en presenta el perfil biogràfic i bibliogràfic i n’examina els punts d’acord i de divergència amb les concepcions de Maimònides. Introdueix la figura de Mossé ibn Tibbon a partir de la traducció del More nebuḳim («Guia dels perplexos») i d’una disquisició de la paràbola del rei d’aquesta obra (3.51), en què es descriuen els grups de població segons la proximitat física al palau del monarca.1 A continuació, l’obra enciclopèdica Livyat hen («Corona de gràcia») és el fil conductor que pren per presentar Leví ben Abraham. Kreisel coneix bé aquesta obra, ja que n’ha portat a terme l’edició crítica de diverses parts.2 Al seu entendre, aquesta composició, en aquest àmbit intel·lectual, és la que més esforços fa per acostar-se i difondre el «pro-

1. Kreisel, en una obra conjunta amb Colette Sirat i Avraham Israel, ha portat a terme l’edició d’algun dels escrits de l’autor: Mossé ibn Tibbon, The Writings of R. Moshe Ibn Tibbon, Beerxeba, Ben-Gurion of the University Press, 2010. 2. Levi ben Abraham, Livyat Ḥen: The work of Creation [en hebreu], Jerusalem, World Union of Jewish Studies, 2004; Livyat Ḥen: The quality of Prophecy and the secrets of the Torah [en hebreu], Beerxeba, Ben Gurion University of the Negev Press, 2007; Livyat Ḥen: The work of Chariot [en hebreu], Jerusalem, World Union of Jewish Studies, 2013; Livyat Ḥen: The secrets of the faith and the gate of the Haggadah [en hebreu], Beerxeba, Ben Gurion University of the Negev Press, 2014.

214 Tamid, 12 (2016-2017), p. 207-215

Recensions

grama pedagògic» de RaMBaM. Per concloure la secció, l’autor s’acosta al polèmic comentari sobre el Pentateuc de Nissim de Marsella, el Maˁase Nissim, obra que també ha editat i que cerca trobar una explicació racional als miracles dels relats bíblics.3 Nissim vol revelar la veritat i il·luminar les ments dels seus correligionaris i va molt més enllà que els seus predecessors. Però, com Maimònides, té molt present la seva responsabilitat pública i el seu compromís amb la Torà. La darrera part la consagra a la recepció i influència de les obres maimonidianes a Provença. Dedica un extens capítol al pas de l’esoterisme a la ciència racionalista, especialment a partir de les tradicions al voltant de la mística de la merkavà que connecta amb Maimònides, la filosofia d’Aristòtil i la polèmica racionalista. Tot seguit, el profetisme i la saviesa són els temes principals del capítol següent. Per a RaMBaM, la possibilitat de la profecia és un dels fonaments de la Torà, i negar aquesta facultat representa una greu transgressió de la Llei. En va establir onze nivells i va definir el profeta com aquell qui és savi, valent, d’esperit ascètic, auster, que té la facultat de comprendre i que gaudeix de bona salut. D’altra banda, entenia la figura del savi com aquell que havia assolit un coneixement íntegre de les ciències que culminaven en la metafísica, és a dir, el veritable filòsof, una visió divergent de la tradicional, que el defineix com l’expert en la llei jueva. Kreisel examina ambdós conceptes en els filòsofs provençals i catalans i en especial en les obres de Gersònides, Samuel ibn Tibbon i els autors estudiats anteriorment. Finalment, tanca la secció amb tres breus capítols dedicats a la profecia de Moisès, l’argumentació dels manaments en la Guia dels perplexos i el significat de la pregària. Sobre aquesta qüestió conclou que el sentit de l’oració per part dels filòsofs provençals seguidors de Maimònides més radicals reflecteix una clara ruptura amb la concepció tradicional segons la qual Déu és conscient de les oracions de cada individu i té el poder per a concedir la petició del qui prega. Entenien que no hi ha una relació immediata entre la divinitat i la persona i que el valor de la pregària recau sobre el funcionament de l’ordre mundial, que és impersonal. Consideraren la contemplació filosòfica com la darrera forma de pregària i el seu objectiu era la facultat superior del coneixement, és a dir, l’intel·lecte actiu. Tanmateix, la tendència més moderada va derivar cap a una visió més alternativa de la relació de Déu amb el món, que estava al corrent de les pregàries personals, però que no podia canviar la substància dels designis divins.

3. Nissim de Marsella, Maˁaseh Nissim, Jerusalem, Mekize Nirdamim, 2000.

Recensions

Tamid, 12 (2016-2017), p. 207-215 215

Per acabar, dins d’aquest darrer apartat afegeix en apèndix la traducció de la secció del Livyat Ḥen de Leví ben Abraham sobre els misteris de l’oració. Si bé el volum no aporta res d’inèdit per als qui coneixen la trajectòria de Kreisel, l’autor ha tingut cura de fer una revisió completa dels treballs precedents i no s’ha limitat a presentar una simple recopilació d’articles. A més a més de traduir a l’anglès els que s’havien publicat en hebreu, s’ha esmerçat a reexaminar amb rigor els estudis publicats, afegir notes de referència interna entre els diversos apartats, suprimir passatges sobrers o reiteratius i ampliar o modificar-ne alguns punts. Així mateix, ha sabut escollir el material adequat per a configurar cada una de les seccions i el resultat ha estat una obra equilibrada, que ens serveix tant de manual de consulta com d’eina per a aprofundir en alguns aspectes de la doctrina de Maimònides. El llibre és especialment interessant per a endinsar-nos en les concepcions, reflexions i judicis dels tres pensadors provençals esmentats, tal vegada més coneguts per altres activitats, com la faceta de traductor de Mossé ibn Tibbon. Més enllà d’espigolar les dades biogràfiques d’aquests personatges, Kreisel sintetitza la recerca que ha dut a terme durant els darrers anys al voltat de la producció filosòfica d’aquestes tres figures, algunes de les obres dels quals ha editat. Així doncs, les tres seccions s’enllacen amb cura i ens mostren una visió dilatada dels problemes fonamentals del pensament de Maimònides i de les fortes conseqüències de les seves doctrines en l’àmbit jueu provençal i català. Tanmateix, tot i l’harmonia del repertori, trobem a faltar un darrer capítol de conclusions generals que sintetitzi i examini el conjunt de les tesis i els raonaments exposats. En definitiva, som davant d’una obra de consulta de gran utilitat que és el resultat de molts anys d’estudi i de recerca. Un llibre especialment dirigit al lector desconeixedor de la llengua hebrea, que no pot accedir amb destresa al prolífic i brillant treball de Kreisel. Esperança Valls i Pujol Institut d’Estudis Món Juïc espevalls@gmail.com

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 12 (2016-2017), p. 217 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Tabula gratulatoria

Ana María Bejarano Angelina Borràs i Planas Tessa Calders i Artís Pere Casanellas i Bassols Maria Josep Estanyol Joan Ferrer i Costa Fundació Privada l’Esquerda Grup de Recerca Consolidat en Estudis Medievals Espai, Poder i Cultura, Universitat de Lleida Albert Lizandra Priet Josep M. Llobet i Portella Irene Llop i Jordana J. Ramon Magdalena Nom de Déu Patrícia Martínez i Álvarez Enric Moliné Coll M. Antònia Nogueras Hernàndez Imma Ollich i Castanyer Sílvia Planas Marcé Gloria Polonio Luque Anna Rich Abad Flocel Sabaté Esperança Valls i Pujol Eulàlia Vernet i Pons Constantino Vidal Salmerón

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 12 (2016-2017), p. 219-224 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Instruccions resumides per als autors1

1. Idiomes La llengua de la revista és el català. El Comitè Editorial pot acceptar també articles escrits en castellà, francès, italià, occità o anglès.

2. Tramesa dels manuscrits Els manuscrits s’han d’enviar en forma de fitxer informàtic per mitjà del programa Open Journal System (OJS) amb què funciona el web de l’Hemeroteca Científica Catalana (HCC): http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/. Prèviament us heu d’haver registrat com a lector i autor de la revista fent servir l’enllaç «Registre» de dalt de les pàgines. Inicieu sessió en el menú de la dreta. En la «Pàgina inicial de l’usuari/usuària», feu clic en l’enllaç «Autor». El treball no pot haver estat publicat anteriorment i ha d’haver estat enviat únicament a la revista tamid per a la seva avaluació i publicació. En efectuar el pas 1 de la tramesa amb l’OJS, els autors han de marcar els sis quadres de verificació de l’apartat «Llista de control de la tramesa» i el quadre de verifica-

1. Es pot consultar la versió completa d’aquestes instruccions en l’apartat corresponent de la versió electrònica de la revista: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/information/ authors.

220 Tamid, 12 (2016-2017), p. 219-224

Instruccions resumides per als autors

ció del final de l’apartat «Avís de drets d’autoria». D’aquesta manera es confirma que el manuscrit compleix els requisits exigits d’originalitat, autoria, drets d’autor (llicència Creative Commons), etc. Si l’autor ho desitja, pot suggerir fins a quatre revisors que consideri adequats per a fer l’avaluació del seu treball, així com fins a quatre revisors que preferiria que no hi intervinguessin. Aquests suggeriments s’han de fer al final del pas 1 de la tramesa, mitjançant el quadre de text «Comentaris per a l’editor/a».

3. Estructura dels articles Els articles han de constar dels elements següents: a) Títol de l’article, nom i cognom(s) de l’autor o dels autors, nom de la institució a la qual pertanyen els autors i població. b) Un resum de cent a dues-centes cinquanta paraules. De quatre a deu paraules clau, que ajudin a la indexació de l’article. c) Una nota, que després de la indicació inicial «Correspondència:» inclogui: el nom i cognoms d’un dels autors (o de tots si pertanyen a la mateixa institució), el nom complet de la institució (p. ex., universitat i departament), l’adreça postal completa, preferiblement els números de telèfon i de fax, i l’adreça electrònica. d) Introducció. e) Cos del treball, convenientment subdividit en apartats i, si convé, subapartats. Les referències bibliogràfiques, preferiblement a peu de pàgina amb el títol abreujat. També s’admeten inserides entre parèntesis dins el text si es fa servir el sistema autor-data (vegeu les «Normes per a la redacció de la bibliografia i les referències bibliogràfiques»: http://revistes.iec.cat/tamid/Normes Bibliografia.pdf ). f ) Agraïments i conclusions. g) Llista d’abreviatures, si escau. h) Bibliografia, amb la data de publicació després del cognom de l’autor si es fa servir el sistema autor-data (vegeu les «Normes per a la redacció de la bibliografia i les referències bibliogràfiques»: http://revistes.iec.cat/tamid/Normes Bibliografia.pdf ). i) Possibles apèndixs. Els apèndixs documentals, amb l’estructura següent: 1) Número correlatiu de document, en negreta. 2) Datació i població, separades per punt i seguit. La data, amb el format «any, mes en lletres, dia» (per

Instruccions resumides per als autors

Tamid, 12 (2016-2017), p. 219-224 221

exemple: «1338, març, 3. Girona»). 3) Regest, en cursiva. 4) Dades de l’arxiu, coŀlecció documental, manuscrit, foli, etc. 5) Eventualment, transcripció del document i aparat crític. La transcripció s’ha de fer segons els criteris indicats en les «Normes generals d’estil per a les publicacions de la SCEHB»: http://revistes.iec.cat/tamid/NormesGralsEstilSCEHB.pdf. j) Possibles il·lustracions, que poden inserir-se en el text o no; però que, en tot cas, s’han de presentar també en un fitxer informàtic separat. Han de ser preferiblement en un format obert, que es pugui manipular (p. ex., Excel per a gràfics, TIF o JPG per a fotografies). Cal presentar una llista amb els peus de les iŀlustracions.

4. Recensions Les recensions han de començar amb la fitxa bibliogràfica completa del volum que es ressenya, segons el model següent: André Gagné; Jean-François Racine (ed.). En marge du canon: Études sur les écrits apocryphes juifs et chrétiens. París: Cerf, 2012. 289 p.; 23,5 cm. ISBN 978-2204-09609-6. (L’Écriture de la Bible; 2)

Després de la fitxa bibliogràfica, el cos de la recensió ha d’anar distribuït en diversos paràgrafs que presentin el contingut del volum i, preferentment, en facin també una avaluació. Al final hi han de constar, en tres línies seguides, justificades a la dreta, el nom i cognom(s) de l’autor de la recensió, en versaleta; la institució acadèmica a la qual pertany, en rodona, i l’adreça de correu electrònic, en cursiva.

5. Procés editorial El Comitè Editorial acusarà als autors recepció dels articles quan li arribin. Seguidament, considerarà la publicació del treball després d’una primera valoració editorial consistent a comprovar: a) l’adequació a l’àmbit temàtic i l’interès de l’article en funció dels criteris editorials de la revista, i b) el compliment dels requisits de presentació formal exigits per la revista. Un cop l’article s’hagi considerat apte perquè sigui publicat, serà enviat a avaluar per dos o més revisors experts, externs a l’entitat editora o del Consell Assessor, de manera confidencial i anònima (procediment doblement cec). En

222 Tamid, 12 (2016-2017), p. 219-224

Instruccions resumides per als autors

cas de judicis dispars entre els dos avaluadors, el treball es remetrà a un tercer avaluador. La selecció dels revisors és competència dels editors de la revista, que tindran en compte els seus mèrits acadèmics i científics i l’experiència professional, i que podran proposar especialistes tant d’origen nacional com internacional. Entre els revisors hi poden figurar ocasionalment membres del Consell Assessor. El Comitè Editorial es reserva els drets d’acceptar o rebutjar els articles a partir dels informes externs, així com d’introduir-hi modificacions d’estil, amb el compromís de respectar-ne el contingut original. Una vegada finalitzat el procés d’avaluació, s’enviarà a l’autor principal la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del seu treball a la revista. Cada tres anys s’inclourà al final del volum anual de tamid una llista dels revisors que han intervingut en l’avaluació dels articles publicats al llarg dels tres volums; aquesta llista també es penjarà al web principal de la revista: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/, apartat «Quant a», subapartat «Polítiques».

6. Difusió Amb l’objectiu d’afavorir la difusió i l’intercanvi global de coneixement, la revista tamid, sense haver d’esperar l’edició en paper, proporciona accés lliure immediat als seus continguts digitals per mitjà de l’URL http://revistes.iec.cat/ index.php/tamid.

7. Sistemes d’indexació La revista està indexada en les bases de dades següents: a) Amb el text complet dels articles: — Hemeroteca Científica Catalana: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid — Portal de Publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans: http:// publicacions.iec.cat/ — RACO, Revistes Catalanes amb Accés Obert: http://www.raco.cat/ — Dialnet (sumaris i enllaços al text complet): http://dialnet.unirioja.es/ revistas.

Instruccions resumides per als autors

Tamid, 12 (2016-2017), p. 219-224 223

b) Amb cada un dels articles indexats: — ATLA Religion Database: https://www.atla.com/products/catalog/Pages/ rdb-db.aspx — MLA – Modern Language Association Database: http://assets.cengage. com/gale/tlist/mla_bib.xls — RAMBI, The Index of Articles on Jewish Studies: http://web.nli.org.il/ sites/NLI/English/infochannels/Catalogs/bibliographic-databases/rambi/Pages/ rambi.aspx. — Ri-Opac: Literature Database for the Middle Ages: http://opac.regestaimperii.de/lang_en/anzeige.php?zeitschrift=Tamid&pk=318118. c) Amb l’avaluació (amb la fitxa bibliogràfica completa o sense): — CARHUS Plus+ 2014: http://agaur.gencat.cat/ca/avaluacio/carhus/carhus-plus-2014/. Grup D — CIRC, Clasificación Integrada de Revistas Científicas: https://www. clasificacioncirc.es/. Nivell C — MIAR, Matriu d’Informació per a l’Avaluació de Revistes: http://miar. ub.edu/. ICDS 2016: 6,3 — Latindex: http://www.latindex.unam.mx. Versió electrónica: 36 característiques complertes de 36; versió impresa: 33 característiques complertes de 33. d) Només amb la fitxa bibliogràfica de la revista: — BDDOC-CSIC, bases de datos bibliográficas del CSIC: http://bddoc. csic.es:8080 — Dulcinea, Copyrights and conditions of self-archiving of Spanish scientific journals: http://www.accesoabierto.net/dulcinea — ERIH PLUS: https://dbh.nsd.uib.no/publiseringskanaler/erihplus/index — ExLibris. The bridge of knowledge (The National Library of Israel): http://web.nli.org.il/sites/NLI/English/infochannels/databases/Pages/a_z.aspx — SHERPA/ROMEO: http://www.sherpa.ac.uk/romeo/search.php?issn=11385561 — Uhlrich’s. Global Series Directory: http://ulrichsweb.serialssolutions.com/login — Union List of Serials, Israel: http://libnet.ac.il/~libnet/uls/ulsinfo.htm. 8. Normes d’estil Si escriviu amb el programa Microsoft Word, convé que feu servir les plantilles que podeu descarregar del web de la Societat Catalana d’Estudis

224 Tamid, 12 (2016-2017), p. 219-224

Instruccions resumides per als autors

Hebraics (http://scehb.iec.cat/), apartat «Publicacions», pàgina de la «Revista Tamid», enllaç del final de la pàgina (http://scehb.iec.cat/publicacions/revistatamid/plantilles/). El format de l’arxiu informàtic ha de ser preferentment: Microsoft Word en qualsevol de les seves versions, WordPerfect en qualsevol de les seves versions (solament si no feu servir caràcters de transcripció o d’alfabets diferents del llatí) o bé rich text format per a Windows. Consulteu al Comitè Editorial la possibilitat d’utilitzar qualsevol altre format. Si no feu servir les plantilles indicades, escriviu amb espai interlineal 1,5 i lletra Times New Roman de 12 punts (en una de les últimes versions si necessiteu caràcters especials per a transcripció; si tot i això us falten alguns caràcters especials, poseu-vos en contacte amb els editors de la revista: scehb@iec.cat). Per a l’hebreu podeu fer servir la mateixa família de lletra Times New Roman o bé la família SBL Hebrew (la segona és necessària quan hi ha accents o quan la Times New Roman no presenta correctament la vocalització). Desactiveu la partició de mots a final de ratlla. Fixeu els marges superior i inferior en 2,5 cm i els marges esquerre i dret en 3 cm. Trobareu la resta de les normes d’estil en la versió electrònica de la revista: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/information/authors. Concretament, aquestes normes són: 1. «Normes generals d’estil per a les publicacions de la SCEHB»: http:// revistes.iec.cat/tamid/NormesGralsEstilSCEHB.pdf 2. «Normes per a la redacció de la bibliografia i les referències bibliogràfiques»: http://revistes.iec.cat/tamid/NormesBibliografia.pdf 3. «Abreviacions o símbols dels llibres de la Bíblia i manera d’indicar les referències bíbliques»: http://revistes.iec.cat/tamid/AbreviacionsLlibresBiblics.pdf 4. «Noms dels ordres i tractats de la Mixnà i el Talmud»: http://revistes.iec. cat/tamid/ReferenciesMixnaTalmud.pdf 5. «Proposta de transcripció de l’hebreu en textos escrits en català»: http:// scehb.iec.cat/publicacions/normes-de-transcripcio-de-lhebreu/.

12 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029

2016 2017

Instruccions resumides per als autors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 219

Institut d’Estudis Catalans Tamid 12_COBERTA.indd 1

09/01/2018 8:54:58