TAMID

VOLUM 16 / 2021 Maria Cinta Mañé i Mas: Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona (1391-1550) / Proposal for the study of Jewish converts to Christianity in the city of Barcelona (1391-1550). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

9

Josep M. Llobet i Portella: Un interrogatori sobre la puresa de sang del llinatge Major de Cervera (1620) / An inquiry into the purity of blood of the lineage of the Major family of Cervera (1620). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

61

Danièle Iancu-Agou: Juifs aragonais et castillans en transit, installés ou convertis à Marseille.

Documents inédits (1488-1508) / Jueus aragonesos i castellans en trànsit, instal·lats o conversos a Marsella. Documents inèdits (1488-1508) / Aragonese and Castilian Jews passing through, residing in or converted in Marseille. Previously unpublished documents (1488-1508) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

89

Roger Ferran i Baños: «Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà, traducció anotada i comentari / ‘A burning question’ by Eliezer Ben-Yehudah, annotated translation and commentary . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111 Joan Ferrarons i Llagostera: El trasllat d’endotopònims ídixs en la traducció literària / The transfer of Yiddish endonyms in literary translation. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 161 Llista d’avaluadors externs 2019-2021. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 191

16 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029

16

2021

Instruccions resumides per als autors. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 193

Institut d’Estudis Catalans Tamid 16_COBERTA.indd 1

8/2/2022 10:43:20

TAMID

SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HEBRAICS Filial de l’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

TAMID

REVISTA CATALANA ANUAL D’ESTUDIS HEBRAICS

16 2021

ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Tamid. Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics és una revista de recerca, de periodicitat anual (a partir del vol. 7), editada per la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Publica treballs originals dels membres d’aquesta societat i d’altres estudiosos sobre judaisme i hebraisme, amb especial atenció al judaisme català medieval. També ofereix traduccions de treballs ja publicats per erudits de fora que mereixen ser coneguts entre nosaltres, recensions i reculls bibliogràfics.

Es regeix pel sistema d’avaluadors anònims i és d’accés obert.

Primera etapa (aprox. biennal): vol. 1 (1997) - 6 (2006-2007). Segona etapa (anual), a partir del vol. 7 (2011).

Comitè Editorial Irene Llop i Jordana (Universitat de Vic), Esperança Valls i Pujol (Universitat de Barcelona), Eulalia Vernet i Pons (Universitat de Barcelona) Directora Esperança Valls i Pujol (Institut d’Estudis Mon Juïc / Universitat de Barcelona) Editora de recensions Eulàlia Vernet i Pons (Universitat de Barcelona) Text revisat lingüísticament per la Unitat d’Edició del Servei Editorial de l’IEC Consell Assessor Asunción Blasco (Universitat de Saragossa), Javier Castaño (Consell Superior d’Investigacions Científiques), Enric Cortès (Facultat de Teologia de Catalunya), José Hinojosa Montalvo (Universitat d’Ala­ cant), Danièle Iancu-Agou (CNRS, PSL, Research University Paris, LEM), Moisés Orfali (Universitat de Bar-Ilan), Mauro Perani (Universitat de Bolonya), Miguel Pérez Fernández (Biblioteca Midrásica), Colette Sirat (Institut de Recherche et d’Histoire des Textes, Section Hébraïque, CNRS), Luis Vegas Montaner (Universitat Complutense de Madrid) Redacció, subscripcions, administració Accés, indexació, avaluació Tamid. Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics Accessible també des de: Societat Catalana d’Estudis Hebraics http://publicacions.iec.cat Carrer del Carme, 47 http://www.raco.cat/index.php/tamid 08001 Barcelona Articles indexats en: RAMBI. Tel.: 932 701 620 ​Avaluació: CARHUS Plus +, CIRC, Latindex, MIAR. Fax: 932 701 180 I ndexació: BDDOC-CCSIC, Dialnet, DICE, Dulciscehb@iec.cat nea, e-Revistas, ExLibris, MLA, RAMBI, Ri-OPAC, http://revistes.iec.cat/index.php/tamid SHERPA-ROMEO, Uhlrich’s, Union List of Serials.

Coberta Fotografia: Hagadà de Sarajevo (segle xiv, Sarajevo: Museu Nacional), detall del foli 34r, en què es veu la llàntia perenne, anomenada ‫( נר תמיד‬ner tamid ). Disseny: Natàlia Arranz © dels autors dels articles © Societat Catalana d’Estudis Hebraics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Compost per Jordi i Míriam Ardèvol Imprès a Open Print, SL ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 Dipòsit Legal: B 416-1998

Els continguts de Tamid estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Com-mons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Índex

Comitè Editorial: Un nou equip editorial de tamid . . . . . . . . . . . . .

7

Maria Cinta‎Mañé i Mas: Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a ‎la ciutat de Barcelona (1391-‎‎1550)‎‎/ Proposal for the study of Jewish converts to Christianity ‎in the city of Barcelona (1391-‎‎1550) . . . . . . . . .

9

Josep M. Llobet i Portella: Un interrogatori sobre la puresa de sang del ‎llinatge Major de Cervera (1620)‎/ An inquiry into the purity of blood of the lineage of the ‎Major family of Cervera ‎‎(1620) . . . . . . . . . . .

61

Danièle Iancu-Agou: Juifs aragonais et castillans en transit, installés ou convertis à Marseille. Documents ‎inédits (1488-1508)‎/ Jueus aragonesos i castellans en trànsit, instal·lats o ‎conversos a Marsella. Documents inèdits ‎(1488-1508)‎/ Aragonese and Castilian Jews passing through, residing in or converted in Marseille. ‎Previously unpublished documents (1488-1508) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

89

Roger Ferran i Baños: ‎«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà, ‎traducció anotada i comentari / ‎‘A burning question’ by Eliezer BenYehudah, annotated translation and commentary . . . . . . . . . . . . . . . . . 111 Joan Ferrarons i Llagostera: El trasllat d’endotopònims ídixs en la traducció literària / The transfer of Yiddish endonyms in literary translation . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 161

Llista d’avaluadors externs ‎2019-2021 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 191 Instruccions resumides per als autors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 193

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 16 (2021), p. 7 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Un nou equip editorial de tamid Comitè Editorial Amb el volum que teniu a les mans encetem una nova etapa de la revista tamid, marcada pel canvi de direcció i del Comitè Editorial, format, per primer cop, íntegrament per dones. Esperem assolir el nivell de qualitat que ens ha precedit, com també, en aquests moments tan incerts per al món i per a la nostra llengua, reforçar la identitat catalana de la revista, amb un compromís ferm amb l’idioma del nostre país.

En aquestes breus línies, com no podria ser d’altra manera, volem agrair la feina feta del que ha estat fins a la data el director de la revista al llarg de més d’una dècada, Pere Casanellas i Bassols, que amb competència, rigor i una empenta indiscutible, ha aconseguit consolidar tamid en el món de les revistes científiques de periodicitat anual. La direcció de la revista, com també la presidència de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, va passar el mes de febrer de 2020 a mans de Jordi Casanovas i Miró, membre del Comitè des de l’inici de la publicació, que malauradament va traspassar al cap de poques setmanes d’haver estat escollit per al càrrec i no va poder emprendre aquesta tasca que tant l’il-lusionava. En el proper volum de la revista retrem un homenatge a la seva figura.

Finalment, volem fer esment de la publicació en el present número del treball guanyador de la tercera convocatòria del Premi Josep Ribera i Florit, de judaisme i hebraisme (Premis de l’Institut d’Estudis Catalans, IEC, 2020), «“Una qüestió candent”, d’Eliézer Ben-Yehudà, traducció anotada i comentari», de Roger Ferran i Baños. Ens plau comunicar que si bé fins ara aquesta convocatòria anual es limitava a treballs de recerca de joves graduats, a partir d’aquest any serà oberta a qualsevol estudi inèdit i no premiat anteriorment, sense cap limitació més que l’extensió i la llengua, que, com en els articles de tamid, haurà de ser el català.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 16 (2021), p. 9-60 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.70 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona (1391-1550)‎ Maria Cinta Mañé i Mas Arxivera jubilada de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona Rebut: 23.05.2021 — Acceptat: 09.06.2021 Resum. El paper exercit pels jueus conversos arran de l’avalot de 1391 dins la so­ cie­tat barcelonina en els aspectes econòmic, polític i cultural no ha estat encara estudiat en profunditat. Hi ha hagut alguns estudis que a partir de l’any 1992 han començat a interessar-se de nou per aquest assumpte. Però no n’hi ha prou. Queda clar que es tracta d’un problema de força complexitat i gens fàcil. Les fonts idònies per conèixer el seu pes dins la societat de la ciutat de Barcelona al llarg de la fi del segle xiv, tot el xv i la primera meitat del segle xvi són, sens dubte, les notarials pel que fa als aspectes econòmics, socials i culturals, molt disperses en diferents arxius, tot i el predomini de l’Arxiu Històric de Protocols, i les del Consell de Cent en l’aspecte polític i normatiu, que es troba a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. La necessitat de fer un buidatge sistemàtic dels dits arxius és imperiosa per tal d’identificar individualment els conversos i analitzar el seu cursus personal i les seves rela­ cions familiars i de treball a fi d’avaluar-ne el nivell d’integració en la societat dels cristians de natura. Unes primeres conclusions de les prospeccions realitzades ens porten a certificar la continuïtat dels oficis exercits pels seus avantpassats jueus, el quasi monopoli dels conversos en alguns d’ells (corallers, seders), la seva preeminència com a mercaders i corredors de mercaderies, l’endogàmia matrimonial d’aquest grup i el lent augment del nombre de matrimonis mixtos entre cristians de natura i conversos barcelonins. La introducció de la Inquisició castellana (1487) significà un retrocés significatiu en el procés d’integració assolit fins aleshores.

Paraules clau: avalot de 1391, jueus, conversos, cristians nous, comerç, Consell de Cent, estaments, mercaders, Barcelona

10

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

Proposal for the study of Jewish converts to Christianity in the city of Barcelona (1391-1550) Abstract. The role that the Jews who converted to Christianity in the wake of the 1391 riot played in the economic, political and cultural aspects of society in Barcelona has not yet been studied in depth. The matter has begun to receive some attention again in certain studies since 1992, but not enough. The issue in question is clearly highly complex. The best sources of information regarding the status of such converts in the city of Barcelona’s society between the end of the 14th century and halfway through the 16th century are undoubtedly notarial documents, as far as the economic, social and cultural aspects are concerned, and they are scattered throughout different archives, although the Historical Archive of Protocols of Barcelona stands out in that respect; and the documents of the Consell de Cent (Council of One Hundred), in relation to the political and regulatory aspect, which are found in the Historical Archive of the City of Barcelona. There is a pressing need to systematically gather data from the aforementioned archives with a view to identifying converts individually and analysing their personal cursus and their family and working relations in order to evaluate their level of integration into the society of born Christians. Initial conclusions that can be drawn on the basis of the investigative work carried out are that the converts continued to engage in the professions of their Jewish ancestors and virtually monopolized some of those professions (silk merchant, coral merchant), that they excelled as merchants and merchandise brokers, that the group was endogamous, and that the practice of mixed marriage between born Christians and converts from Barcelona only emerged slowly. The introduction of the Spanish Inquisition (1487) was a serious setback for the integration pro­ cess that had been taking place until then.

Keywords: 1391 riot, Jews, converts, new Christians, trade, Consell de Cent, strata, merchants, Barcelona

1.

Introducció

L’interès en l’estudi dels jueus i en conseqüència dels conversos a la ciutat de Barcelona s’ha desvetllat des d’antic,1 si bé moltes vegades només s’ha tractat de la publicació estricta de documentació o de petits comentaris i refle­

1. Bofarull y Sans, «Ordinaciones de los concelleres»; Balaguer, «Noticia dels jueus conversos», reeditada a Loeb, «Liste nominative».

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

11

xions entorn d’algunes d’aquestes troballes documentals. Tanmateix, en un tema tan complicat, cal dir que qualsevol aportació és de gran importància per anar afegint o matisant les dades de què disposem.

Els primers investigadors ho havien estat de la minoria jueva i afegir notícies entorn dels conversos era una manera natural de continuar la recerca, però sense profunditzar gaire en allò que era realment important: la integració progressiva dels jueus en la societat de la qual ara formaven part. Altres estudiosos se centraren en els treballs sobre la Inquisició atrets per la tragèdia a què es veieren sotmesos relativament pocs anys després de la seva conversió.

Només Francesc Carreras Candi sortí d’aquesta tònica general, ja que en el seu estudi sobre els jueus i judaïtzants barcelonins2 —avui dia encara totalment vigent— aprofundí sobre aquest tema i n’oferí una visió molt completa utilitzant totes les fonts publicades de què es disposava aleshores.

Després, al llarg del segle xx, es continuaren publicant diferents estudis sobre els conversos3 fins a arribar al gran interès desvetllat arran de la commemoració del cinc-cents aniversari de l’expulsió dels jueus (1492), perquè aquest fet enllaçava directament amb l’expectació del que va passar amb aquells que es convertiren al cristianisme.4 Els investigadors més recents que s’han interessat pel tema són Josep Hernando5 i alguns dels seus deixebles, com Xavier Pons o Gloria Polonio, que sota la seva direcció han portat a terme alguns articles i tesis doctorals al respecte.6 D’altra banda, han estat molt útils els estudis sobre tècniques de treball com la manufactura de la seda, atesa la dedicació a aquest ofici de molts conversos que continuaren el dels seus avantpassats jueus.7 El ritme de la integració dels conversos de jueu en la societat cristiana de Barcelona arran de l’avalot de 1391 i la seva inserció en els oficis, el govern dels susdits oficis i les institucions de govern de la ciutat no ha estat gaire estudiat, principalment per les dificultats que comporta. Els estudiosos ante­ riorment esmentats són del parer que la utilització de les fonts notarials pot

2. Carreras, «Evolució històrica».

3. Vegeu els treballs de Mitjà, Duran, Madurell, Millás, Riera, Vendrell i Voltes.

4. Per bé que a Barcelona no afectava tan directament perquè, com sempre s’ha dit, els jueus quasi van desaparèixer totalment de la ciutat molt abans (1391).

5. Vegeu els seus treballs a l’apartat de bibliografia.

6. Andrades, Lligador de llibres; Polonio, Exportación e importación; Pons, La societat conversa.

7. Stojak, La sederia a Barcelona; Soberon i Stojak, «El treball de la seda».

12

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

contribuir de manera cabdal al coneixement de la societat conversa barcelonesa i, fins i tot, capgirar allò que en coneixem fins ara.8 Tanmateix, el gran volum de fons documentals que cal consultar i la seva dispersió són alhora una sort i un escull per assolir l’objectiu desitjat.

Efectivament, allò que ens interessa és analitzar el grup convers individu a individu, sempre que sigui possible, és a dir, partir d’històries singulars per poder arribar a conclusions generals. Això només es pot fer, segons la nostra opinió, a través de microhistòries i prosopografies, perquè el ritme d’integració es devia produir a poc a poc i segons les circumstàncies individuals, familiars i fins i tot econòmiques dels membres del grup i per això les fonts nota­rials són les més idònies. És veritat que potser era molt més fàcil per a l’estament superior dels mercaders i que per a certs artesans fos més difícil o fins i tot impossible fer aquest recorregut. Amb tot, l’objectiu principal dels conversos devia ser equiparar-se a la resta de la societat cristiana: progressar dins del cursus dels respectius oficis, poder-ne ser elegits representants —cosa que pressuposava que havien assolit el grau de mestre i, per tant, podien ser escollits jurats del Consell de Cent— i, finalment, tant si formaven part de l’estament dels mercaders com dels d’artistes, arribar a integrar-se en l’estament dels ciutadans honrats, el més equiparable a l’aristocràcia en la societat barcelonesa, fins que se’ls igualà als cavallers (1510). Els menestrals també devien tenir les mateixes ambicions, però arribar-hi, si s’esqueia, depenia només dels consellers, que podien introduir persones en un estament o en un altre, o del nivell de riquesa i relacions dels aspirants a formar part de l’esmentat estament. Era, en principi, una utopia, que, en tot cas, excedeix el període cronològic que treballem. Altres, per convicció o per interès personal o familiar, van preferir entrar en el clergat, secular o regular.

Hem d’iniciar l’estudi a partir de conversos certs i això fa necessari centrar-nos en les nòmines de jueus neòfits de Balaguer i Loeb, en les relacions de penitenciats i condemnats per la Inquisició acusats de criptojudaisme de Pere Miquel Carbonell i en les ordinacions dels oficis més habitualment desenvolupats pels jueus que continuen realitzant quan es converteixen i que també hereten els seus successors immediats. També incidirem en l’ingrés dels conversos en les confraries o les corporacions d’oficis, ja que no només n’afavoria la integració en la societat, sinó que, com ja hem dit, també era el mitjà sine qua non per poder assolir diferents càrrecs dins la confraria fins a arribar al de

8.

Hernando, «Conversos i jueus: cohesió», p. 187; Pons, La societat conversa, p. 13.

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

13

regidors de l’ofici i poder ser elegits pels consellers per formar part de les nòmines a partir de les quals s’escollien els jurats del Consell de Cent en els estaments dels mercaders (mà mitjana) o dels artesans (mà menor).

Així doncs, el marc geogràfic i cronològic de la proposta és la ciutat de Barcelona entre els anys 1391 i 1550 (data triada a l’atzar), tenint en compte, però, alguns precedents. Aquesta aproximació a l’estudi dels conversos de jueu a Barcelona ha de ser entesa com el que és: una possible línia d’investigació fonamentada en una base de dades en construcció, adreçada a investigadors i estudiosos, per analitzar aquesta comunitat i el procés i el nivell de la integració dels conversos en la societat barcelonesa.

2.

El context politicoreligiós de les conversions i els seus precedents

La conversió dels jueus sempre va ser un objectiu a assolir per l’Església, objectiu que es traslladava al poder polític a causa de l’estructura pròpia de la societat medieval. L’establiment de la Inquisició al segle xiii potser hi va contribuir, encara que de conversions va haver-n’hi sempre, però eren de caràcter individual o de petits grups i és només a partir de 1391 que les circumstàncies fan que es generalitzin. Tenim la impressió que es podria profunditzar més en el context que va propiciar èpoques de «conversions» i creiem que seria important poder establir una relació més directa entre determinats successos i les conversions subsegüents.

La pesta negra (1348), les prèdiques de sant Vicent Ferrer a Barcelona (1376 i 1409), el gran avalot (1391) i els seus precedents més immediats (crisi de 1381-1386), el Cisma d’Occident (1378-1417), el Compromís de Casp (1412), la instauració de la dinastia castellana dels Trastàmara (1412-1416) i la Disputa de Tortosa (1413-1414) —aquests quatre darrers esdeveniments molt relacionats—, les tensions entre la monarquia, el govern de la ciutat i els estaments ciutadans (la Busca i la Biga, 1450-1462) que desembocaren en la Guerra Civil catalana (1462-1472), la introducció de la Inquisició castellana o moderna (1486) i, finalment, l’expulsió dels jueus (1492) són dates clau en les quals recolzar-nos per tractar de determinar els moments àlgids de conver­ sions de jueus i relacionar-los amb aquestes circumstàncies.

La pesta negra es començà a sentir a la ciutat de manera contundent el maig del 1348 i durant els mesos següents continuà amb virulència fins al mes de setembre, en què sembla que començà a davallar. Moriren quatre dels cinc consellers de Barcelona escollits el novembre de l’any anterior i també molts dels que

14

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

formaven part del Consell de Cent.9 Malauradament, no s’han conservat els llibres del Consell immediatament posteriors, però la documentació notarial podria contribuir a informar-nos-en indirectament, perquè segur que trobaríem força testaments que fan referència a la situació de la ciutat en aquelles dates.

També seria aquesta documentació la que ens podria aproximar al nom i al nombre dels jurats desapareguts i de les possibles conversions subsegüents. Tanmateix, només l’esment de Bruniquer de la incidència de la pesta en els estaments ciutadans superiors als quals pertanyien els consellers (ciutadans honrats i mercaders) és suficient per apropar-nos a la magnitud de la tragèdia. Hem d’assenyalar que tant aquests estaments com els menestrals representats en el Consell de Cent constituïen l’oligarquia ciutadana i les elits dels respectius oficis.

Segons Zurita,10 les predicacions de sant Vicent Ferrer van propiciar la conversió d’una infinitat de jueus, més de vint mil, entre jueus i moros, una part dels quals de ben segur que eren barcelonesos. Sant Vicent va venir a estudiar al convent de Santa Caterina de Barcelona (1368), poc després d’ingressar a l’orde dominicà a València, d’on es traslladà a Lleida, i després tornà a Barcelona (1372-1376). Esteve Gilabert Bruniquer es fa ressò de les dues estades del frare dominic a Barcelona:11 En l’any 1376, fou St. Vicens Ferrer en Barcelona y predicà al Born a molts milanars de personas y stan la ciutat afligida per fam, peste y per les gents d’armes de l’infant Jaume de Mallorca y francesos, pronosticà que dins tres dias tindrian tres naus de blat, y fou així…

A 8 de agost 1409, lo Papa Benedicto XIII, venint de Perpinyà hont havia tingut Concili, arribà a Bellesguart, torra del Rey D.n Martí, y a 17 de setembre desposà a dit Rey ab la Reyna Margarita, filla del Compte D.n Pere de Prades, y ferense dits desposoris en dita torre. Digué la missa nubcial fr. Vicens Ferrer del Ordre de Predicadors.

Probablement, fou poc després de la seva primera estada quan potser es convertiren al cristianisme Ramon de Casaldàguila i Ramon des Quer (4-IV09. Bruniquer, Rúbriques, vol. iv, cap. 4. Els consellers elegits el novembre de 1347 i que havien d’exercir tot l’any 1348 foren Arnau Dusai, Bernat Sarrovira, Miquel Roure, Romeu Llull i Francesc Sabastida. Només sobrevisqué el conseller quart, Romeu Llull, i s’hagueren d’elegir quatre coadjutors per substituir els morts i ajudar-lo en el govern de la ciutat.

López de Meneses publicà nombrosa documentació i diversos treballs sobre aquesta epidèmia, però en alguns no indica les referències documentals.

10. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, vol. 5, 1973, Libro xii, cap. xlv.

11. Bruniquer, Rúbriques, vol. ii, cap. 17; vol. iii, cap. 3.

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

15

1378), mercaders, i un Francesc de Pedralbes (10-VI-1380), tots noms que coincideixen amb conversos, sense citar, però, aquesta condició, quan assoliren el certificat de la ciutadania de Barcelona.12 Antoni Rosar actuà de fiador o testimoni d’un peticionari (20-XII-1379).13 El segon sojorn del sant fou precedit d’ajudes pecuniàries de les autoritats barcelonines entre el 29 d’abril i l’11 de juliol de 1409 per socórrer, comprar roba i altres menesters als pobres que seguien sant Vicent, «qui a pregaries de Consellers ere vingut a Barcelona pera instruhir y predicar la gent al servey de Déu y a pau», a més de celebrar el matrimoni reial esmentat. Probablement, també feu una darrera estada a la ciutat el 1413, entre juny i agost, abans de passar a Mallorca.14 El tramat de relacions entre el Compromís de Casp, la instauració dels Trastàmara amb Ferran, sant Vicent Ferrer, Benet XIII i la Disputa de Tortosa enmig del Cisma d’Occident el va explicar Zurita, i ha donat lloc a nombroses publicacions, tant pel que fa a jueus com a conversos, que són ben conegudes: és un exemple del complex ordit d’intrigues entre els poders de l’Església i els polítics de les sobiranies cristianes del moment.

Així mateix, es pot vincular l’exigència de la neteja de sang en certes institucions religioses, com ara l’estament clerical a la catedral de Barcelona, amb la introducció de la nova Inquisició el 1486. Fins aleshores —almenys fins a la primera meitat del segle xv— sembla que no es demanava als que hi vo­ lien ingressar i que la conversió al cristianisme era suficient.15 Amb el temps, la neteja de sang serà imposada en alguns oficis.

3.

Els cristians novells: uns cristians singulars

Un cop batejats, els neòfits, que fins aleshores com a jueus eren una regalia de la Corona, passen immediatament a ser considerats ciutadans de Barcelona

12. AHCB, 1C.V-3, Informacionem franquitatis civium Barchinone et securitatis illorum qui recepi fuerunt in habitagio ipsius civitatis, 1375-1381, f. 16v, 20v i 23v; Francesc de Pedralbes podria ser membre de la família dels famosos metges, però hi ha un mercader contemporani amb el mateix nom.

13. A la documentació de l’època trobem un Antoni Rosar fent de dauer i una altra persona amb el mateix nom fent de giponer.

14. Martínez i Solsona, «San Vicente Ferrer», doc. 32, p. 62-63.

15. Villanueva, Viage literario, tom 18, 1851, p. 42-43. A la catedral de Barcelona no s’admetran canonges descendents d’infidels fins a la quinta generació (1486).

16

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

amb els mateixos drets i idèntiques obligacions que la resta de residents de la ciutat. Tanmateix, la nova situació no devia ser gens fàcil ni per als cristians novells ni per a la societat barcelonina, que veu com un grup important de persones que fins aleshores feien una vida teòricament separada dels ciutadans, pel canvi de religió, s’incorporen de sobte a la societas Barchinone. No havien tingut cap formació prèvia de la nova religió a la qual accedien tret de les predicacions a què feia segles eren obligats a assistir i que, probablement, eren enteses com una obligació presencial, però en les quals el seu interès real devia ser nul o molt relatiu.

Ells se sentien segurs entre els seus, que es trobaven en condicions semblants i amb els quals es coneixien molt bé. Molt aviat, membres importants del grup demanaren edificar una església en honor de la Santa Trinitat a l’antic call menor dels jueus, el call d’en Sanaüja o de n’Àngela, on vivien la major part, i fundar-hi una confraria religiosa amb el mateix nom (1395). Martí I els atorgà el privilegi de formar la dita confraria (1397), com «engenra gran amistat».16 Serà el centre no només de la vida religiosa, sinó també social, d’agermanament i d’ajuda mútua dels confrares. Allí, els conversos de diferents nivells socials i culturals s’uniran com un grup compacte i cohesionat enfront de la resta dels ciutadans de Barcelona. Aquesta unió de classe s’expressarà igualment en els negocis, on quasi sempre participaran mancomunadament amb altres conversos i també es ratificaran com un grup diferenciat en projectar els seus matrimonis amb individus de la seva peculiar comunitat cristiana. Un simple repàs als quadres genealògics realitzats per Hernando i Stojak ens mostra la proliferació d’enllaços endogàmics que s’allargaran com a mínim fins a la meitat del segle xvi i encara més enllà.

Els conversos que no es van establir al call menor ho faran molt a prop, a la rodalia de l’antic call major, i en alguns casos fins i tot en el mateix call, bé com a propietaris bé com a llogaters, on podran continuar tenint la residència o l’obrador. D’altres, amb el temps, tornaran a comprar habitatges al barri on havien viscut els seus avantpassats.

Com ja hem esmentat, no els calia cap document que certifiqués la seva condició de ciutadà: el baptisme els l’atorgava directament. Ara bé, atès l’ofici de mercaders d’una gran part d’ells i el fet que els ciutadans de Barcelona gaudien de molts privilegis a tot arreu, alguns d’ells demanaren certificació del

16. Bofarull y Sans, Gremios y cofradías, ii, doc. xciii, p. 130. Possiblement per això sembla que admet com a membres cristians de natura.

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

17

seu nou estat per mostrar-la quan fos necessari. Cada any, des dels primers llibres del Consell conservats, hi ha una relació de les persones que han estat admeses com a ciutadans de Barcelona en la qual normalment se n’esmenta el lloc d’origen. Només a partir de la segona meitat del segle xiv apareixen els informes de franquícies (també anomenats informes de ciutadania), dits així per l’exempció de pagar molts impostos de la qual gaudien els ciutadans barcelonins, on els peticionaris havien de presentar uns fiadors que ratifiquessin la seva estada ininterrompuda a la ciutat i que hi tenien casa parada, ja fos de propietat o llogada.

D’altra banda, després de recollir dades per reconstruir aquest grup a la nostra ciutat en diferents estudis publicats i en algunes fonts primàries, podem observar que un mateix llinatge convers utilitza cognoms diferents de l’originari pres pel primer individu de la saga en tots o en alguns dels seus descendents. De fet, encara que normalment els fills de cristians adquirien el cognom del pare, com molt bé deia Jaume Riera, no existia encara el Registre Civil i no hi havia cap normativa que obligués el fill a prendre el cognom patern. I, en el cas dels conversos, de ben segur que van utilitzar aquesta cir­ cums­tància com a estratègia per esborrar el seu origen, així com ho van fer traslladant el seu domicili a un indret diferent del seu lloc nadiu o de residència habitual familiar, de manera que quan arribaven al nou lloc ho feien amb un nom cristià similar als dels altres ciutadans i no es podien sentir ni ser qüestionats. Així mateix, és possible que uns adoptessin el cognom cristià dels respectius padrins de baptisme, cosa que explicaria la diversitat de cognoms en una mateixa família, mentre que d’altres van adquirir el cognom de persones destacades en el si de la societat cristiana de la qual a partir d’ara forma­ rien part, fos per admiració, fos amb intenció o per ambdós components, com sabem que es produí a Castella.17 D’aquesta manera podem veure com Agustí Amorós és fill de Francesc Fogassot (1399), Berenguer Badorc és pare de Felip des Quer (1420), Joan Carrió és fill de Joan Ros (1419), Domènec ses Deus és germà de Joan Vidal (1391), Ramon ses Escales és pare de Felip Ferrera i de Bartomeu de Pont 17. Enrique Soria Mesa, professor de Còrdova, mostra en nombrosos estudis l’ús de l’apropiació de cognoms reconeguts per esborrar la màcula que els afectava. Pel que fa a Barcelona, ens trobem amb dos Pere de Casasaja contemporanis, el primer un important mercader i el segon un coraller convers. També hi ha diversos conversos amb el cognom Gualbes, important família de ciutadans honrats i mercaders que participava quasi des de sempre en el govern de la ciutat.

18

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

(1383-1399), Miquel Gomis és pare de Pere Font (1398), Bernat Guanter és pare de Berenguer Martí (1391), Pere de Pertusa és germà d’Arnau Roger i de Joan de Muntrós (1397), etc.

També, un mateix individu podia atorgar el seu cognom a més d’un convers, tal com ho feu Guillem des Pujol, especier, que el donà a tres conversos que no sabem del cert si guardaven cap relació familiar entre ells, encara que és molt probable que fos així.18 Igualment, podem trobar l’esment només del cognom o de l’àlies d’un individu, sense més dates, cosa que augmenta la confusió. No ens consta, però, que a Barcelona diferents famílies jueves «s’agrupessin» sota un mateix llinatge cristià com a València.19 Aquesta interacció nominal amb els padrins de baptisme, emocional amb persones rellevants de la ciutat o professional per negocis ens mostra que els jueus conversos, encara que en principi es relacionaven molt més amb membres del seu propi entorn, també tenien relació, com no podia ser d’altra manera, amb els ciutadans no jueus de Barcelona i, no cal dir-ho, amb els seus antics correligionaris jueus que continuaven vivint a la ciutat, en alguns casos parents, veïns i amics de llarga durada.

Alguns jueus seguiren habitant a Barcelona de manera continuada tot i les prohibicions reiterades de residir-hi i, fins i tot, amb el temps, se n’hi installaren de nous (1422).20 Oficialment, només podien estar-se a la ciutat durant quinze dies seguits per negocis i havien de residir sempre en posades o hostals comuns o públics, evitant d’aquesta manera que s’allotgessin amb els seus antics correligionaris, ara conversos, i que els induïssin a judaïtzar.21 Sempre es

18. Vela, Especiers, p. 353. Es tracta de Pere des Pujol, metge, Guillem Pujol i Domènec Pujol. Aquest apotecari, que no tenia fills, els apadrinà en el baptisme, els atorgà el seu cognom i també els feu un petit llegat en el seu testament.

19. Hinojosa, «Los conversos», p. 76. Els Moncada de València procedeixen de la re nió de diferents llinatges jueus.

20. Polonio, «Jueus i conversos»; Hernando, «Conversos i jueus: cohesió», p. 188190; AHCB, 1C.XVII-2, Testaments dels consellers, 1398-1428, f. 8, cap. 45, 1409; f. 8r-v, 1422: «Item, com alguns jueus de diverses parts sabent que … facen instància al dit senyor rey que en la dita ciutat haia call e aljama de juheus; Item, com en la dita ciutat poch temps ençà se sien poblats molts casats de juheus e hagen obtingut, segons que·s diu, de la senyora reyna privilegi d’aljama.» Els consellers supliquen «foragitar los dits juheus de la dita ciutat e atorgar privilegi perpetual a la dita ciutat que en aquella juheus no pusquen de allí avant habitar».

21. AHCB, 1G-16. Llibre Vermell, 3, f. 50r-v. També 1B.IV-10, RO, 1471-1481, f. 148v-149r, 1479; f. 197v-199v, 1481: «dummodo stent in hostalibus seu pausatis comunibus et deferant vestes et alia signa judeorum».

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

19

pren l’any 1401 com la data en què s’establí que no hi podien haver més jueus a Barcelona, però no és així, perquè el rei Martí només atorgà una prohibició temporal o el beneplàcit de no haver-hi aljama per vuit anys, és a dir, fins al 1409, i és a partir d’aleshores quan els consellers «faran tot lur esforç de obtenir de dit senyor privilegi que en la dita ciutat jamés no puxa haver call ne aljama de jueus segon la ciutat de València del dit senyor ha obtingut».22 La seva fita serà obtenir l’esmentat privilegi a perpetuïtat, cosa que aconseguiren d’Alfons IV (1424), que imposà als jueus seixanta dies per sortir de la ciutat a partir dels quals serien foragitats pel batlle.

La participació dels conversos en l’Administració local creiem que va ser més difícil que no pas a l’Administració reial. En realitat, a més dels camins oficials per arribar-hi, la voluntat personal dels consellers era definitiva. Tanmateix, la pressió i les recomanacions dels sobirans als consellers per afavorir l’atribució d’oficis en principi prohibits als descendents dels jueus conversos a determinades persones podien passar per sobre de la normativa municipal.

Així mateix, aquesta normativa de vegades era poc explícita, molt genèrica, es donava per entesa o clarament no s’aplicava amb la contundència que podem suposar pels enunciats, i, de fet, les prohibicions reiterades ens mostren el seu incompliment sistemàtic.

A parer nostre, la introducció dels conversos en l’Administració reial era molt més fàcil que formar part del Consell de Cent de Barcelona. L’Administració dels sobirans catalans havia gaudit de llargs períodes de funcionariat jueu; hi confiava i la conversió no canviava res en aquest sentit. De fet, en va ser la continuació.

Volem assenyalar el cas d’Iu Conill,23 sastre, per dos motius: perquè encara no hem pogut comprovar la seva condició de convers i perquè el seu fill Bernat Conill es casà amb Clara Marc, filla de Jaume Marc, garbellador d’espè­ cies convers (1405). El trobem com a jurat en dues ocasions (1392 i 1393), so-

22. AHCB. 1C.XVII-2. Testaments dels consellers (1399-1428), f. 45. Aquesta sèrie, de la qual es conserven nou volums (1371-1551), conté les relacions d’assumptes pendents de solucionar o importants a tenir en compte que els consellers que acabaven el seu mandat anual feien als seus successors en el càrrec. Els testaments estan agrupats cronològicament, però cada un té una numeració pròpia. No hi ha numeració general del registre.

23. Pons, La societat conversa, p. 401, 402, 406 i 410, el considera convers, però ens estranyen els càrrecs tan aviat al Consell de Cent, sembla que a l’estament dels mercaders; Batlle et al., El «Llibre del Consell», doc. 481, 509, 530, 535 i 643; Banegas, «Un caso de hostal», p. 69.

20

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

breposat del sagramental (1393) i visitador dels hospitals de la ciutat (1400). A més, és senyor mitjà de la ciutat de Barcelona a la Poblanova de Montcada, lloc de senyoriu de l’esmentada ciutat. Si és convers, és important assenyalar la seva ràpida implicació en el govern, només explicable per les relacions personals o familiars. Era fill de Bernat Conill († c. 1396) i estava casat amb Clara, amb qui tingué tres fills: Joana, Agnès i Bernat. Joana s’esposà amb Joan Solà, Agnès amb Berenguer de Vilatorta i Bernat amb Clara. Els Vilatorta eren una família important: el jurista Guillem de Vilatorta era contemporani, i les seves filles Violant i Joana es casaren amb Francesc Colomer i Pere de Conomines, respectivament. Si no és convers, cal assenyalar el matrimoni del seu fill Bernat amb una conversa, la qual cosa significaria la celebració de matrimonis mixtos molt aviat.

4.

Les fonts documentals

Tots aquests treballs, els antics i els nous, han determinat les principals fonts primàries de les quals ens hem de servir ara: els fons municipals de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) i els fons notarials de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB), atès que el nostre objectiu és la incardinació dels conversos en la societat barcelonesa, en la vida quotidiana de la ciutat, subjectes a les mateixes normes que la resta de ciutadans, i això només s’assoleix mitjançant les fonts municipals i notarials. Els dos arxius tenen una característica comuna: la dispersió dels fons en les diferents sèries.

Això no vol dir que altres arxius com l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) o els arxius eclesiàstics com el Capitular (ACB), el Diocesà (ADB) i els parroquials no ens ofereixin notícies, que sí que ho fan, però són en gran part complementàries a les anteriors.24 Les fonts que afecten la ciutat de Barcelona de l’ACA, principalment els privilegis atorgats a la ciutat per la monarquia al llarg de segles, estan recollides en els còdexs municipals Llibre Verd i Llibre Vermell o publicades en diversos treballs.25 Aquests llibres consten de quatre volums cadascun on es co-

24. Hernando, «Llibres d’òbits»; Riu i Riu, «Aportación a la organización»; Riu i Riu i Pintó, «La documentación».

25. Privilegios reales concedidos a la ciudad de Barcelona; Mañé, Catàleg dels pergamins; Rovira, Catàleg dels pergamins…; Mañé i Rovira, Catàleg dels pergamins municipals.

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

21

piava, a més dels privilegis, tota la documentació important i considerada vital per a la ciutat. Les sèries de Llibres del Consell (1301-1433), denominats després Registres de Deliberacions (1433-1551), contenen les eleccions i les actes de les reunions del ple del Consell de Cent o de l’ordinari Consell de Trenta; els Registres d’Ordinacions recullen la competència normativa dels consellers juntament amb les Ordinacions originals i les Ordinacions especials, i el Llibre del Mostassaf, funcionari reial que intervenia en la vida econòmica de la ciutat, tenia autoritat sobre clergues, jueus i oficials de la seca, d’acord amb les seves competències (1367), i també rebia el jurament dels cònsols dels oficis de la ciutat (30-XII-1442). En les sèries citades trobarem les directrius de les autoritats municipals barcelonines respecte als conversos i, si hi afegim les sèries de les diferents confraries i oficis, que contenen els estatuts pels quals es regeixen i les relacions nominals dels assistents a les eleccions i reunions, contribuiran a dibuixar i concretar la situació dels conversos en tots i cadascun dels oficis que desenvoluparen a Barcelona.26 Volem esmentar dues sèries de l’AHCB que no tenim constància que s’hagin emprat fins ara per a l’estudi dels conversos i que ens ofereixen dades essencials. Són les Informacions de Ciutadania (o Informacions de franquícies dels ciutadans de Barcelona) i els Fogatges (o padrons amb qualsevol finalitat, inclosa la militar per a la defensa de la ciutat).27 Els llibres del Consell des de 26. A l’AHCB podem trobar informacions en el període estudiat dels següents oficis: abaixadors (1477-1782), adroguers (1500-1737), apotecaris/especiers (1487-1835), argenters (1440-1827), barreters d’agulla (1490-1835), batifullers (1480-1745), blanquers/assaonadors (1402-1845), calceters (1466-1717), calderers (1535-1838), candelers de cera (1538-1830), cirurgians (1439-1818), corallers (1469-1510), corredors d’animals (1477-1651), corredors d’orella o canvis (1431-1807), corredors de coll (1450-1833), cotoners (1488-1836), droguers/confiters/sucrers (1488-1838), flassaders (1394-1789), garbelladors (1477-1793), llibreters (1482-1833), matalassers/vanovers (1438-1795), mercers vells (1477-1798), metges (1450-1805), notaris (1372-1843), paraires (1480-1711), paraires, tintorers i teixidors de llana (1430-1826), passamaners (1533-1720), pellaires/pellissers (1416-1711), pellers/ calceters (1145?-1672), pellers/robavellaires (1450-1835), revenedors (1449-1838), sabaters (1435-1799; 1484-1745), sabaters de vell / ataconadors (1470-1814), sastres (1451-1711; 1456-1838; 1526-1807), tapiners (1480-1789), teixidors de llana (1443-1790), teixidors de lli (1448-1806), tintorers de llana (1500-1838), velers / teixidors de vels (1430-1838) i velluters (1510-1806). Alguns d’aquests oficis compten també amb una sèrie de pergamins. En el quadre de classificació de l’Arxiu, confraries i oficis són sota l’epígraf Afers Jurídics, on consten el codi i la signatura propis. De moment, no són consultables en línia.

27. AHCB, Fogatges, 1B.XIX-33, Fogatjament per menut de Barcelona. Quarter de la Mar (1363); 1B.XIX-31, Relació de la gent obligada a romandre a Barcelona amb motiu de la sortida

22

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

bon principi inscriuen cada any, fins al 1376, els nous ciutadans que s’han establert a la ciutat. A partir d’aquesta data manquen els llibres d’alguns anys; el primer que tenim és el de 1390, on ja no es troba aquesta relació. Això es correspondria amb el registre d’informació de ciutadania més antic (1375-1380)28 i els parroquials només interessen puntualment perquè, en general, no conserven gaires llibres sacramentals del període objecte d’aquesta proposta.29 Recordem que els jueus, tot just després de batejar-se, ja eren considerats ciutadans de Barcelona, però si tenien intenció de viatjar per negocis el registre els era de gran utilitat, ja que els barcelonins gaudien de privilegis i exempcions fiscals a molts indrets. Així mateix, estar inscrits probablement els oferia més seguretat jurídica. Les informacions del registre contenen dades com el lloc de procedència del peticionari de la ciutadania, la seva condició de con-

de host de la ciutat (1368-1374); 1B.XIX-3, Fogatjament per menut de Barcelona. Quarter del Pi (1378); 1B.XIX-4, Fogatjament de Catalunya (1378); 1B.XIX-5, Llibre de les cinquantenes de Barcelona (1389); 1B.XIX-6, Memorial de la gent d’armes. Quarter de la Mar (1399); 1B.XIX-7, Llibre dels quarters de la ciutat ay[n] M CCCC XXXX VII[I] (a l’interior del llibre consta la data de 1449); 1B.XIX-8, Padrón de Milícia. Quarter de Framenors 1465; 1B.XIX-9. Padrón de Milícia. Quarter de Sant Pere 1465; 1B.XIX-10, Quarter de la Mar 1465; 1B.XIX-32 bis, Llibre sorts de cinquantenes. Quarter del Pi (1465); 1B.XIX-30, Fogatjament per menut de Barcelona. Resum (1496); 1B.XIX-14, Fogatjament general de Catalunya. Fragment inacabat, 1497, f. 98r-114v.

Aquest fragment el completa l’exemplar de l’ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, registre 2969, on el f. 9 inicia allò que manca en el de l’AHCB amb l’Illa del Palau del Bisbe; 1B.XIX15. Padró de caps de família ordenat a les Corts de Lleida (1516).

28. AHCB. Misceŀlània de Consellers, 1C.V-3. Informacionem franquitatis civium Bar­ chinone et securitatis illorum qui recepi fuerunt in habitagio ipsius civitatis, 1375-1381. En aquesta mateixa unitat d’instaŀlació hi ha informes individuals del mateix assumpte: 1393, 1400-1420; 1C.V-4. Liber ciutadanagiorum fuit [factus] per Bernardum [de Speluncis, notarium] publicum Barchinone. Incipit 2 septembris mcccxiii. Finit febroarii 1425. Bernardi de Splugues (1413-1425), 192 f., juntament amb informes individuals (1422-1430); 1C.V-5. Són informacions i altes i baixes de ciutadania (1431-1793), principalment dels anys 1431-1457; Obradors, «Les ciutadanies». En total ha treballat sobre unes 400 informacions de ciutadania; Stojak, La sederia a Barcelona, p. 414, cita com a fonts emprades en la seva tesi de doctorat les informacions de ciutadania (Consellers, Misceŀlània, 1C.V-4, 1C.V-5), però no les hem vist esmentades enlloc. D’altra banda, sí que empra el fogatge de 1448, període final del seu estudi. Cal remarcar que l’objectiu de la seva investigació no són els conversos, sinó la manufactura sedera, però atès que aquest és l’ofici de molts conversos, ens proporciona dades molt interessants sobre aquest coŀlectiu, com ara els arbres genealògics de les següents famílies converses: Roda, Gralla, Viladecans, Ballester, Soler i Castanyer (quadres núm. 22-26, p. 177238), encara que en algun cas no les reconeix com d’aquest grup social.

29. Vegeu la nota 24.

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

23

vers, l’ofici que té i el quarter de residència, encara que no sempre hi consten totes les dades. Això permet definir les zones d’agrupació d’habitatges de conversos dins la ciutat, les relacions amb altres conversos que ja gaudeixen de la ciutadania i actuen de testimonis o fiadors, és a dir, de fedataris d’un peticionari concret, les relacions amb cristians de natura que també poden ser testimonis, i contribueix a aclarir els dubtes que generen alguns individus del collectiu. També es pot consultar un petit fons sobre la Inquisició.30 Mereix una menció especial el Fons o Arxiu del Veguer, funcionari reial que representava el poder del sobirà i tenia funcions judicials compartides amb el batlle i el mostassaf, els altres dos funcionaris reials amb jurisdicció a la ciutat de Barcelona i a qui, teòricament, estaven subjectes els consellers. En destaca la sèrie Crides del veguer i del batlle, on es fa referència a un funcionari del qual no ens resta documentació perquè es va cremar, però que en aquest fons podem conèixer indirectament.31 A més a més, hem de remarcar la importància de l’Arxiu del Consolat de Mar que es conserva a l’AHCB i és elemental per a l’estudi de l’estament dels mercaders, el segon en importància del Consell de Cent i al qual hom sap que es dedicaren molts conversos. L’arxiu d’aquesta important institució barcelonesa malauradament es troba molt minvat i dispers per diferents vicissituds entre aquest arxiu, el de la Biblioteca de Catalunya i el de l’Ateneu Barcelonès.32 Les fonts notarials conservades a l’AHPB són essencials per al coneixement de la vida quotidiana de qualsevol societat, i en concret, del coŀlectiu convers.

Certament, el gran nombre de protocols conservats és una gran sort, però alhora fa respecte iniciar el buidatge d’aquest mar de documentació. D’altra banda, podem trobar protocols notarials fora d’aquest arxiu perquè moltes institucions tenien els seus propis notaris, com la catedral de Barcelona, la Taula de Canvi, el Consolat de Mar, el mateix Tribunal de la Inquisició, la Diputació del General, la Tresoreria Reial, les corts del veguer i del batlle, les diverses corporacions d’oficis i també alguns monestirs i hospitals, etc. Un notari podia ser-ho alhora de més d’una institució o rebre l’encàrrec de fer una tasca concreta en alguna d’elles. La tipologia documental és molt diversa, però bàsicament 30. Fins i tot hi ha dos registres de processos inquisitorials: 1C-XVIII-7. Processos orig nals de la Inquisició. Segle xvi (1535-1539) i 1C.XVIII-8. (1537-1540). Cal dir que es conserven en molt mal estat.

31. Capdeferro, «L’exigència», p. 103, posa en evidència la importància d’aquest a xiu.

32. Cabestany, «El archivo del Consolat de Mar», p. 7-19.

24

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

es tracta de contractes de qualsevol tipus (compravendes, d’aprenentatge, comandes, àpoques, etc.), però també, entre d’altres, llibres d’actes de les reu­ nions d’alguns oficis (pellers, llibreters). Cal esmentar espe­cialment els testaments, als quals molts notaris dediquen uns manuals especials, que formen una subsèrie dins els protocols per la seva importància a l’hora de refer els diferents grups familiars, confeccionar genealogies i albirar el nivell econòmic del testador. En això també hi contribueixen els protocols específics dels capítols matrimonials i els inventaris que es realitzaven a la mort d’una persona, ja que els continguts de les cases, els objectes i les eines d’ofici que s’hi detallen dibuixen el marc professional i econòmic d’un individu. Són importantíssims els manuals dedicats a comandes marítimes i els particulars d’assegurances: la identitat dels mercaders que participen en els contractes és una informació ­preuadíssima perquè coneixem la dedicació de molts conversos barcelonins a l’art de la mercaderia i també la d’aquells que efectuen inversions en les comandes i assegurances.

També volem remarcar que els protocols notarials eren considerats un bé patrimonial del notari i es podien llegar, vendre, etc., i són freqüents les crides de les autoritats governatives a transmetre’ls a un altre notari per l’interès públic de la documentació que guardaven, però això no va impedir la dispersió dels manuals i, per tant, podem trobar-ne en qualsevol arxiu.

La documentació de la sèrie de la Cancelleria Reial de l’ACA des de Joan I a Carles I ens pot proporcionar dades importants, però dins la sèrie de registres de Cancelleria volem destacar la subsèrie de Gratiarum per cada un dels sobirans, registres en què s’anotaven les gràcies o exempcions atorgades pels monarques a diferents persones singulars i a diversos coŀlectius, entre els quals hi havia els jueus i els conversos. Aquí es recollien, per exemple, els guiatges, les llicències reials per exercir determinats oficis (notaris, metges), els permisos per traslladar el domicili o per eximir-los de portar la roda o la capa (en el cas dels jueus), etc. També hem de considerar l’Arxiu del Reial Patrimoni i el Fons d’Inquisició del susdit arxiu. Els registres de Gratiarum de Joan I són els que més interessen per al nostre estudi i es poden consultar al portal Pares.33 D’entre els arxius religiosos sobresurten els arxius parroquials. Les sèries de llibres sacramentals obligatòries des del Concili de Trento (1563): naixements o batejos, casaments o esposalles i òbits o defuncions. Pel que fa al període cronològic que ens interessa, es conserven els arxius de les parròquies de

33.

https://pares.culturaydeporte.gob.es/inicio.html.

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

25

Santa Maria del Pi (baptismes, 1522; òbits, 1372),34 dels Sants Just i Pastor (baptismes, 1539; òbits, 1388) i de Santa Maria del Mar (pergamins). La catedral de Barcelona no guarda llibres de baptisme anteriors al segle xvi i sabem que molts dels conversos van ser batejats en aquesta seu. Sí que es conserven registres d’esposalles (1451), però no d’òbits, per al període del nostre estudi.

També hem d’esmentar l’Arxiu Diocesà de Barcelona (ADB), útil per conèixer els neòfits que van entrar a formar part del clergat i també per les notícies sobre jueus, ja que segurament alguns d’ells després van abandonar la seva religió.35 5.

5.1.

Els oficis i les corporacions d’oficis Els oficis tradicionals

La major part dels conversos eren mercaders i artesans i pertanyien als estaments dels mercaders i els menestrals, respectivament, fonamentals en el teixit econòmic de la ciutat. Volem assenyalar que en qualsevol dels oficis esmentats podem trobar des de petits botiguers o artesans fins a importants empresaris i fins i tot grans magnats. La seva designació com a artesà d’un ofici determinat no concorda moltes vegades amb el nivell econòmic que podem imaginar.

La dedicació al comerç era un ofici habitual per a molts jueus.36 Els mercaders depenien en darrer terme del Consolat de Mar i només podien exercir aquells que eren habilitats cada any pels consellers i els oficials del Consolat (1455). Més tard s’establí que aquests havien de ser cristians de natura, tant per part de pare com de mare, «y no convessos [sic] ni descendents de aquells y que sien nats en Cathalunya» (1533).37 Sabem del cert que molts conversos eren importants mercaders de productes diversos, molts de luxe, i cal verificar

34. Téllez, «El fons». Aquest arxiu guarda també documentació notarial, testaments i capítols matrimonials d’interès.

35. Hernando, «Conversos i jueus: cohesió», p. 189, nota 17; Valls (coord. i dir.), Regest.

36. Existeixen molts treballs, però com a resum de la implicació dels jueus en el comerç l’any 2012 es portà a terme el seminari «Barcelona, els jueus i el comerç Mediterrani, se­ gles xii-xiv» que va tenir lloc al Museu d’Història de Barcelona.

37. AHCB, 1B.IV-15. RO, 1530-1538, f. 95v-98r, f. 98r: 25-XI-1533.

26

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

si van ocupar algun ofici dins el Consolat de Mar i com a jurats del Consell de Cent. Abans de 1510 hi havia dues-centes famílies converses de mercaders, reduïdes després a cinquanta-set, quasi un 75 % menys, a causa de les fugides massives en arribar la nova Inquisició a la ciutat.

Volem citar la família dels Roda, seders procedents de València, probablement conversos. Sabem d’un Cristòfol Roda casat amb Clara, valencià convers de primer moment, i més tard es coneix un Joan de Roda, tots dos seders i aveïnats a València.38 Els Roda, instal·lats a Barcelona ja com a cristians, van tenir una important projecció social. Miquel de Roda vivia al carrer dels Especiers, on també habitaven altres seders com els Rodrigues, i es relacionava amb la monarquia i les classes de l’oligarquia ciutadana perquè el producte que fabricava era de luxe i aquests eren els seus clients naturals. Intervingué com a jurat en el govern de la ciutat (1396-1397), formava part de l’estament dels mercaders i, més tard, se li va prohibir tenir ofici i comprar censals morts de la ciutat durant deu anys. La raó és que es va veure involucrat en un afer amb altres mercaders i oficials del Consolat de Mar que va ser interpretat com un desafiament a l’autoritat dels consellers i alhora un manifest oficial de la importància de l’estament mercantívol. Miquel Ros, cònsol de mar; Bernat Vidal, regidor de la Taula de Canvi; Francesc Pujada; Joan de Llobera, menor; Pere d’Alcalló; Francesc Guerau; Pere Joan de Santcliment; Pere de Muntrós, i Joan Roig i Jofre Sirvent, mercaders, el dia de Corpus i per la festa de Sant Joan de 1433 van fer costat a Ros en una disputa per l’ordre de preeminència amb altres autoritats, i malgrat l’enrenou provocat i la duresa de la sanció, l’ordre fou revocada poc temps després (1435).39 El seu possible passat a València, el fet d’exercir també de seder a Barcelona i que un dels marmessors del testament fos Fernando Rodrigues ens porten a pensar que potser era un convers.

Ultra els mercaders esmentats, els conversos eren principalment argenters, botiguers a la menuda, corallers, corredors de diferents especialitats (de bès­ ties, de coll, de felpa o pelfa, d’orella o de llotja), dauers, metges i cirurgians o barbers, garbelladors, llibreters, dels més diversos oficis de la manufactura tèxtil (paraires, sastres de diferents especialitats —giponers, calceters—, mer-

38. Hinojosa, «Sederos conversos», p. 76, 194 i 200, Cristòfol Roda s’aveïna a València el 1391 i un Joan Roda a la parròquia de Sant Andreu; Batlle et al., El «Llibre del Consell», doc. 574; Stojak, La sederia a Barcelona, p. 166-176.

39. AHCB, 1B.II-1. RD, 1433-1437, f. 23-25, 103v-104 i 106r-v.

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

27

cers), seders (teixidors de vels o velers, barreters, perxers, passamaners, tintorers de seda, velluters), cortiners, flassaders, fustanyers, matalassers o vanovers, senyalers, teixidors de cotó, de llana i lli, pellers, que tenien exclusivament la confecció de roba no feta a mida i el mercat de compravenda de tota mena de teixits de segona mà, elaborats o no. En menor quantitat, també trobem assaonadors, blanquers, pergaminers, corretgers, pellissers, revenedors, sabaters (també tapiners i sabaters de vell o ataconadors), i de manera testimonial algun ballester, carnisser, fuster, llauner i torner.

Les mateixes ordinacions municipals reconeixien directament la dedicació dels jueus en alguns dels oficis com ara argenters, corredors, garbelladors i pellers, ja que quan els mencionen van seguits de l’expressió «christià o juheu» o «sia cristià o jueu» o «sie que sien christians o juheus». Així mateix, ho fan indirectament quan reiteradament es prohibeix als blanquers, albardiners i pergaminers donar faena a jueu per obrar en diumenge, sota multa de 20 sous.

Les primeres ordenacions dels argenters inclouen un jueu al costat dels quaranta cristians (1307), però ja a finals de segle n’exclouen jueus i moros (1381) i després se’ls prohibeix ensenyar l’ofici a jueus, moros lliures i esclaus. Tanmateix, sabem de conversos que exerciren aquest ofici, encara que potser en un nombre més reduït que els jueus.

Els corredors d’orella podien estar especialitzats en la compravenda de diferents productes (bèsties, blat, carn, peix sec o salat, vi, fustanys, honors —finques— o d’altres havers —mercaderies—, censals i violaris, teixits, matrimonis…). Eren nomenats anualment pels consellers, estaven molt controlats i els imposaven un numerus clausus.40 Encara que en un cert moment es limità el nombre total a seixanta, trenta cristians i trenta conversos (1431), després augmentà lleugerament i finalment es fixà en vuitanta (1458), tot i que els conversos només disposaven de setze llocs (una cinquena part). Més tard, se’ls exigí la puresa de sang i se’ls va prohibir l’exercici de l’ofici, per la qual cosa s’expulsaren del cos quinze corredors conversos (1461).41 Arran de

40. AHCB, 1B.IV-8. RO, 1456-1462, f. 67v-72r. El nombre total de corredors m triculats és de seixanta-quatre, setze per cadascuna de les quatre especialitats (4-XI-1458), augmentats pocs dies després a un total de vuitanta, això és, vint per cadascuna de les quatre especialitats (10-XI-1458).

41. AHCB, 1II-14. RD, 1461-1462, f. 36r-v. Ho deduïm perquè en lloc dels inhibits se n’elegeixen uns altres quinze, el nom dels quals coneixem, i creiem que els catorze que retornen després de la Guerra Civil i són admesos com a corredors extraordinaris es corresponen, almenys en nombre, amb els suspesos el 1461.

28

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

la Guerra Civil es reservaren de nou vint llocs als conversos (1474-1475), un nombre que romandrà invariable fins a l’any 1618, i, per una sola vegada, se n’afegiren catorze més com a extraordinaris, els quals havien fugit per la guerra i havien de ser absorbits a poc a poc dins el grup fix de vint conversos. El 1501 formaren una corporació i assoliren l’oportunitat de ser regidors de l’ofici, mitjançant la reserva d’un lloc, dels tres sobreposats anuals.42 Entre els anys 1519 i 1618, el nombre total de corredors fou de seixanta, i els vint conversos n’eren una tercera part. A partir de 1618, només deu corredors seran conversos d’un total de seixanta, és a dir, una sisena part. Els corredors d’animals també tenien un numerus clausus. El 1464 estaven reduïts només a sis43 d’un total inferior a vint, i sabem que en anys posteriors augmentaren a vint (1519) i fins a vint-i-tres (1520). La major part dels corredors d’animals eren menestrals (assaonadors, sabaters, teixidors) que pertanyien a les confraries respectives. El repartiment de l’ofici entre cristians de natura i conversos feia que la condició es fes notar en la petició per ser admès a l’ofici. Per això, Pere Aloy (1475) i Joan Canaletes (1513), ambdós aspirants a ser admesos, diuen ser cristià de natura.

Els garbelladors conversos tractaven amb espècies, que eren una mercaderia preuadíssima. D’altra banda, molts pellers també eren conversos i tenien una confraria de devoció, en la qual només s’exigia un examen per poder exercir l’ofici (1461).44 El corall era un element clau del comerç exterior barceloní, però els corallers no van gaudir mai de la possibilitat d’intervenir en el Consell de Cent fins que no van formar corporació (1453), en ple període dels enfrontaments entre els grups de la Busca i la Biga: apareixen Gabriel Bosch i Joan Ribes com a cònsols factibles de ser elegits jurats del Consell (1455).45 La seva pro-

42. AHCB, 1B.IV-12. RO, 1499-1510, f. 64v-69v, 29-IV-1501.

43. AHCB, 1B.IV-9. RO, 1463-1471, f. 53v, 10-XI-1464.

44. Vela, «Llarga vida», p. 56, notes 56 i 61; AHCB, 1B.IV-8. RO, 1456-1462, f. 147149, 14-VIII-1460.

45. Batlle, La crisis, apèndix 4: Libro incompleto con 29 listas con los nombres de los maestros de oficios de Barcelona (1445-1467) que sirvieron a los consellers para elegir a los artistas y menestrales que formaron parte del Consell de Cent, p. 611. Actualment aquest apèndix és el 2A.1/C10-2. Llibre de nòmines d’oficis 1347-1450. La data final ha de ser rectificada perquè en realitat comprèn fins al 1467.

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

29

ducció estava molt protegida i són freqüents les crides per no ensenyar a treballar-lo fora de la sobirania del rei català.46 El pes dels corallers en la societat conversa era prou important perquè membres rellevants de la confraria de conversos (1395) demanessin al regent de la vegueria de Barcelona nomenar procuradors per impugnar i aniquilar la de corallers, probablement perquè la major part d’aquells eren neòfits i els consideraven una competència directa (c. 1455).47 Els peticionaris són: Francesc de Pedralbes, mestre en medicina;48 Llorenç Salt, Joan Badia, Gabriel Escales, Francesc Ferrer, Joan Martí, Galceran de Santàngel, Joan de sa Riera i Bartomeu Camprodon, mercaders; Ferrer Vallès, Jaume de Sos, Gaspar des Valls, Pere Bosch, Pau Borrossa, Bonanat Simó i Francesc de Pedralbes, corredors de llotja; Pere Guillem ses Fàbregues, Benet de Ferreras i Bonanat Carcassona, mercaders, i Rafel d’Avinyó, corredor de llotja.

I efectivament sembla ser així, perquè en les relacions dels penitenciats i condemnats per la Inquisició de Pere Miquel Carbonell hi apareixen una quarantena llarga de corallers i fins i tot un d’ells, Joan Trullols, que havia aconseguit un ofici del Consell com a guarda o collidor d’imposicions, va ser cremat a la foguera.49

46. AHCB, 1B.IV-7. RO, 1445-1457, f. 35v-36r, 2-VI-1447. Prohibició d’obrar o fer obrar corall en terra de moros.

47. AHCB, 2B.15-1. Llibre antic de la confraria dels corallés de Barcelona [1453-

1497], f. 14r-v. En realitat, no té data, però la de la pàgina anterior més propera és aquesta. Admetia confrares de devoció, almenys des de 1488: Joan Mollet, candeler de cera; Joan Guardiola, argenter; Joan Cervera, pellisser; Joan Trinxer; Muntells, teixidor de vels; Ribelles, peller; Eulàlia Vidal; Joan Venrell, hostaler, i Pere Camps, apotecari. Els obrers gaudien de personalitat pròpia com a grup dins la mateixa confraria, no era obligatori afiliar-se per exercir l’ofici i hi intervenien també mercaders i oficis relacionats amb l’ús del corall, com els argenters (AHCB, 1B.II-7, RD, 1450-1452, f. 164r-v).

48. Carbonell, Opúsculos, p. 15, 42, 43, 46, 48, 141 i 153. El primer fou un dels fundadors de la capella de la Trinitat (1395), on s’establiria la confraria dels conversos (1397).

Llorenç Salt, pare i fill (1490); Joan Badia, coraller (1490); la vídua de Joan sa Riera, peller (1497), i Pere Bosch, seder (1497), varen ser cremats tots en estàtua. Violant Avinyó, vídua de Rafel Avinyó, corredor, fou reconciliada amb presó perpètua (1487); Joana Carcassona, vídua de Bonanat Carcassona, mercader (1488), fou cremada en persona, i algú del mateix llinatge, potser fill dels anteriors, ja que només surt citat com «en Carcassona», fou cremat en estàtua.

49. Isabel Abella i Gaspar Vinyes; Eulàlia Amat i el seu marit; Clara Amic i Miquel; Joan Badia; la dona de Miquel Badia; Violant Badorch i Pere; Pere Ballester i Eulàlia; Violant Baró i Bernat; Benet Bellarbre i Margarida; Mateu Bellarbre i Francina; Bonanat Bernich i Clara; Pere Casasaja i Mandina; Galceran Castell i la seva muller; Violant Colomer; Joana Dosa;

30

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

Volem fer esment del mercader Joan Fortià,50 a qui Salicrú considera un element important en aquest comerç; el fet és que aquest empresari coraller arribà a tenir el monopoli del corall que es collia a Sardenya. Hem trobat un Bernat de Fortià, mercader i sastre (1391-1413), la vídua del qual, Sibiŀla, fou desterrada de la ciutat per bruixeria,51 i també un Joan Fortià, mercader, que vivia al carrer de l’Especieria, que fou cremat en estàtua per la Inquisició, perquè era absent quan es dictà la condemna (1488). Després fou de nou cremat en estàtua juntament amb la seva muller Francina, els seus fills Francina, Joana, Rafel, la seva nora Violant, muller del seu fill Marc, i Francesc, fill bastard (1490). Violant, la nora, era filla de Bernat Benet, corredor d’orella, i de Margarida, que van córrer la mateixa sort aquest dia i any (1490). Marc, l’altre fill, va rebre el mateix tracte poc després (1491). Aquesta doble cremació no era un fet estrany en la forma de procedir dels inquisidors. D’altra banda, Francesc Piera, coraller, que vivia al carrer Ample i que havia estat agent de Fortià, també va ser cremat en estàtua juntament amb Pere Piera, probablement parent, el mateix dia (1495). Hem volgut citar aquest personatge perquè si se’n comprovava la identitat, això podria, d’una banda, iŀlustrar el nivell econòmic a què van arribar alguns conversos, i, d’altra banda, contribuir a esclarir l’origen del mercader i la relació matrimonial del seu fill Marc amb una conversa un segle després de l’avalot, mostra de l’endogàmia existent. A més a més, el Bernat de Fortià mercader ens consta també com a sastre, i constatem que molts sastres gaudien d’un nivell econòmic prou important, del qual segurament fruïa aquest personatge si tenim en compte que commuten el desterrament de la seva vídua de l’illa d’Eivissa a la vila de l’Arboç (1413).

El notable prestigi dels metges jueus (físics, mestres en medicina) al llarg de tota l’època medieval, en què van actuar de metges ordinaris dels sobirans, no fou obstacle per prohibir-los exercir per a la resta de la societat. Així, Joan I els germans Bartomeu i Miquel Font; Elionor Gomis i Nicolau; Clara, Constança, Elionor i Violant Julià, mare, vídua i filles, respectivament, de Manuel Julià; Gaspar Lleó i Joana; Antònia i Angelina Llimona, vídua i filla de Bartomeu Llimona, major; Clara Llimona, vídua de Bartomeu Llimona, menor; Francesc Piera; Elionor Queralt i Lluís; Felip Queralt i Francina; Elionor Raimat i mestre Baltasar; Margarida i Eulàlia Santjaume amb els pares Benet i Aldonça; Joana Sastre i Joan, i Gabriel Vilanova (AHCB, 1B.II-11. RD, 1456-1458, f. 115v i 137v). Altres cognominats Trullols o Trullós són penitenciats, però no consta la relació que podien guardar entre ells.

50. Salicrú, «Una lluita per un mercat», p. 327, nota 61; Carbonell, Opúsculos, p. 17, 42, 45, 46, 48, 49 i 55.

51. Escribà, The Tortosa Disputation, p. 32, regest 109, 3-VI-1413.

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

31

prohibeix als jueus exercir de metges o cirurgians, i disposa que, encara que s’haguessin examinat, «no puguen usar de dita art» (9-III-1385), com era preceptiu des d’anys abans (1369), prohibició que s’imposa posteriorment als cirurgians o barbers (1506).52 Coneixem els metges conversos següents:53 Ga­ briel Bonnín, Guillem Estela, Manuel Jaume, Rafel Fizia, Rafel de Fontclara, Francesc de Gualbes, Lluís de Jonqueres, Francesc de Pedralbes major, Francesc de Pedralbes menor, Pere de Pujol, Donat de Queralt, Rafel Querol, Arnau de Rosanes, Ramon de Vilafranca i Francesc Vilarig. A aquests hi afegim els anomenats directament com a penitenciats o les seves mullers: Llorenç Badós, Francesc Ferris, Guillem Macip, Gabriel Miró, Francesc Requesens, Joan de Ribesaltes, Pere Salom i Guillem de Pedralbes (exercia a Tarragona). Francesc de Pedralbes menor i Llorenç Badós foren metges de la reialesa.

Les investigacions fetes sobre el llibre i els llibreters per Hernando54 van evidenciar el pes dels conversos en aquest ofici i quasi l’exclusivitat que hi tingueren fins al 1500. Hi ha una dotzena de famílies de llibreters: els Bertran i els Bosc, que comencen en el seu art a la segona meitat del segle xiv; els Cardona, els sa Coma, els Coromina i els des Feu, a la primera meitat del segle xv, i els Ramon, àlies Corró, els Roger, originaris de Tortosa, els Mascaró,55 els Sastre, oriünds de Solsona, i els Trinxer, que ho fan al llarg de tot el segle xv.

Alguns d’ells van ser penitenciats i condemnats per la Inquisició: Constança, vídua de Benet Castanyer, i Joan sa Coma amb altres membres de les famílies respectives; Bartomeu Sastre i la seva muller Isabel, amb els pares del primer; Joan Ramon Corró i la seva muller Elionor, culminant amb la crema en persona a la foguera dels pares de Joan, Antoni Ramon i Joana (1489). Malgrat ser un grup nombrós i encara que es constituirien en corporació l’any 1503,56 els llibreters no tingueren l’oportunitat d’assolir un lloc com a jurats fins al 52. Álvarez, Físic e cirurgià juheu, p. 80, ens proporciona el nom jueu dels metges que es convertiren al cristianisme en els primers temps; AHCB, 1B.IV-12. RO, 1499-1510, f. 143v-146, 1-IV-1506. Tampoc els barbers es van deslliurar de ser incriminats per la Inquisició: Angelina, muller de Gabriel Mombrú, i Angelina, muller de Pere Sebrià, van ser reconciliades (1487 i 1488), igual que Baltasar Foguet (1487), però Francesc i Joan de Beçols o Bassols van ser cremats en estàtua (1491 i 1487), de la mateixa manera que Francina, muller de Pere Viacamps (1495).

53. Vegeu també la nota anterior.

54. Hernando, «Del llibre manuscrit al llibre imprès», p. 270-271.

55. El primer de la saga, Guillem, fou el jueu Mahir Bonjuha, i també hi ha els llibreters Pere Simó i Pere Vives, que foren Mahir Salomó i Astruc de Ripoll quan eren jueus.

56. Bofarull y Sans, Gremios y cofradías, ii, doc. cxvi, Carles I.

32

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

1599, juntament amb els garbelladors, els velers, els velluters i els barreters.57 La nòmina de Pere Miquel Carbonell ens ofereix nous noms de llibreters penitenciats: els Libià o Llibià. Van obtenir privilegi de corporació de Carles I (1503), però fins a Felip I no entraren a formar part de les relacions d’escollidors per a jurats del Consell de Cent (1599).

Els oficis relacionats amb la producció, transformació i compravenda de teixits, com els de teixidors de llana i de lli, seders i altres de relacionats amb aquesta matèria primera (tintorers, perxers), paraires, sastres (calceters, giponers, baixadors), són els que exercia part del grup convers. Els oficis del tèxtil van ser els primers a tenir confraries ja a finals del segle xiv, amb l’excepció dels perxers i els seders, que no formaren corporació fins al 1505 i el 1533.58 En general, no sembla que hi hagués cap impediment perquè els neòfits accedissin a l’ofici amb algun càrrec, exceptuant els teixidors de llana i de lli, que cap a mitjan segle xv es decretà que no podien ser regidors d’aquests oficis si eren descendents de llinatge de jueus per part de pare. La màcula no els afectava si el pare era cristià de natura:59 Dimecres, a xxx d’agost de l’any mcccclii, los honorables consellers attès que era dit que en Francí Benet, texidor de draps de lana, e en Guillem Benet, teixidor de drap de li, eren coversors e que davallaven de linatge de jueus de part de para, però per certa informació presa a raquesta del honorable regent la vegueria de aquesta ciutat per lo lochtinent de vaguer Camprodon se mostre clarament que los dits Francí e Guillem devallen de part de para de linatge de christià de natura. És emperò veritat que de part de mare devallen de linatge de Juheus, e per ço los honorables consellers manaren a mi Johan Franch, notari e scrivà del honorable Concell de la dita ciutat, que tornàs scriure en la present matrícola lo dit Francí Benet.

D’aquest fragment, en podem deduir l’existència de matrimonis mixtos en aquestes dates, i el fet que aquests individus formessin part del grup de mestres de l’ofici ens retrotrau a la primera meitat del segle xv, en què haurien tingut lloc aquests matrimonis.

57. AHCB, 1G-013. Llibre Verd, iv, f. 13-14v. Felip I, a súplica dels consellers, «per quant algunes confraries de menestrals honrats y grans en número que no han tingut ni tenen lloch de conceller en casa la ciutat de así aldevant ne tingan».

58. AHCB, 1B.IV-12. RO, 1499-1510, f. 135-138v.

59. Batlle, La crisis, apèndix 4. p. 593-595.

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

33

Els pellers, ja hem esmentat que es movien en el mercat de segona mà, i amb relació als que es dedicaven a la pelleria «cal destacar la important presència de conversos».60 D’altra part, la confraria dels sabaters és una de les més antigues de Barcelona, alguns d’especialitzats a fer tapins (tapiners) i d’altres arranjant el calçat (sabaters de vell o ataconadors). La seva importància rau en el fet de ser un ofici essencial per als ciutadans.

Menció a part mereixen els conversos que entraren a formar part del clergat secular: els primers clergues d’origen convers apareixen arran de l’avalot de 1391 i s’estenen fins al 1440. Si entraven en el clergat per convenciment i bona fe o ho van fer com a estratègia per protegir les seves famílies no ho podem saber. És curiós constatar que algunes famílies tenen més d’un membre en aquest estament. Destacava pel seu nombre la del famós metge Francesc de Pedralbes, quatre fills del qual van pertànyer al clergat.61 5.2.

Els oficis vetats als jueus i als seus descendents

S’estipularen oficis vetats als jueus des del Recognoverunt Proceres (1283), privilegi cabdal atorgat als barcelonins per Pere II en el qual queda clar que no podien exercir jurisdicció sobre cristians. Amb el temps, es prohibiren als jueus altres oficis relacionats amb la confiança i la salut.

Entre els primers, cal citar juristes, causídics o procuradors, advocats i notaris. En un principi, aquestes professions liberals de l’Administració de justícia eren considerades conjuntament, però a partir de les ordinacions dels consellers de 1394, en què es distingeix entre jurista, notari i procurador, i de la provisió del rei Martí de 1399, la funció del jurista serà aconsellar, administrar i fer justícia en matèria civil i criminal als ciutadans i habitants de Barce-

60. Vela, «Llarga vida a tot!», p. 48. Cita els pellers Pere des Coll, Antoni Girgós i Joan Andreu, habitants els darrers a la Trinitat (AHCB, 1B.IV-4. RO, 1394-1399, f. 42-44v). Els pellers estaven dividits en principi en dos grups: «Peiers dels Canvis i de la Bòria e altres llocs de la ciutat… e usen ofici de peya (1396)».

61. Hernando, «Conversos i jueus: cohesió», apèndix 2: «Registre dels ordenats», p. 206-207 (ADB, Registra ordinatorum, 1392-1442). Segueixen deu arbres genealògics de famílies de jueus i conversos barcelonins en què destaquen els de les famílies converses Pedralbes, Sanxo, Ravat i Massana, unides per lligams matrimonials, i d’altres persones esmentades en el procés contra Nicolau Sanxo per haver circumcidat el seu fill, p. 208-212.

34

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

lona i els procuradors actuaran en allò que ho feien els antics causídics de Sant Iu.62 Respecte a l’art del notariat, la reina Maria, governadora en nom d’Alfons IV, va estatuir que els descendents d’estirp de jueus, sarraïns o altres infidels no fossin admesos en l’ofici o art del notariat (1436). En les llistes de Pere Miquel Carbonell (1487-1515) s’esmenten alguns juristes i notaris, però més tard es decretà l’expulsió d’escrivents conversos o descendents de conversos de totes les oficines notarials de la ciutat de Barcelona i del seu terme (1540). La puresa de sang també s’exigí als notaris o escrivans de la Reial Audiència (Corts, 1542) i més tard a tots els escrivans dels tribunals reials amb l’expulsió dels conversos admesos fins aleshores (Corts, 1564).63 Tanmateix, els conversos, d’una manera o altra, sempre van intentar sobrepassar aquesta frontera que se’ls imposava, i si no ho van aconseguir com a coŀlectiu sí que ho feren individualment per contactes, riquesa, reconeixement dins la societat barcelonesa o recomanacions reials. És molt probable que aquestes recomanacions fossin, si no l’única, la porta d’entrada més rellevant a l’ofici.

Almenys sabem que ho va intentar la reina Maria quan va demanar als cònsols de la Llotja «que meten en lo consell de 20 en Ramon Bertran e en Felip de la Cavalleria, mercaders conversos, e axí mateix sobre alguns juristes conversos qui són estats admesos per ésser en la matrícola per lo honorable Pere de Vall, prior l’any present dels juristes de aquesta ciutat» (1452).64 Un cas iŀlustratiu al respecte és el de Bernat de Montllor, primer veler, després mercader, i finalment important empresari seder a la primera part del segle xv. Va ser majoral de la Confraria de la Santa Trinitat (1428, 1440), amb la qual cosa no hi ha dubte de la seva condició de convers, i sembla que va arribar a ser causídic de la ciutat (1459), un dels oficis relacionats amb l’Administració de justícia. Tanmateix, constatem que les seves relacions empresa­ rials són en la seva totalitat amb famílies de seders conversos.65

62. Montagut, «El règim», p. 208; Hispano i Mata, «Origen i evolució», p. 312-313, demanen constituir-se en corporació el 1511 i Ferran II els ho atorga el 1512: és la confraria de procuradors de Sant Iu de Barcelona, confirmada pel mateix Ferran II el 1513. Poste­ riorment, el 1547 i el 1549, es van fer algunes reformes (AHCB, 1B.IV-2. RO, 1394-1399, f. 18r-23v).

63. Capdeferro, «L’exigència», p. 100-101; AHCB, 1B.IV-19. RO, 1569-1575, f. 195.

Posteriorment, es repeteix que els notaris no poder ser conversos.

64. AHCB, 1B.II-7. RD, 1450-1452, f. 164r-v, 10-V-1452.

65. Stojak, La sederia a Barcelona, p. 234-236, nota 677, regest 298.

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

35

Anys més tard (1479), els consellers s’adreçaren al síndic de corts barceloní perquè «havien sentit que los conversos feyen ajusts y talls entre si per obtenir que pugant ésser notaris y obtenir oficis dels quals per privilegis són prohibits, y que perço estiga advertit y a 15 de juny havent los convers obtingut provisió del senyor rey dada en Caseres a 15 de abril passat manant a consellers revocassen totes ordinacions que ha de trenta anys fetes, prohibint que descendents de jueus o altres infidels no pugan ser notaris de Barcelona ni practicar ab dits notaris, manant als priors de notaris hi… Emperò aprés scriu al governador per que·y sie sobresegut y los consellers escriuen al rey…».66 Tampoc podien ser apotecaris o especiers i candelers de cera. Ja des del principi del segle xiv (1311) es va prohibir als jueus adquirir i vendre realgar (sulfur arsènic). Pocs anys després, Jaume II, a petició dels consellers, manà al veguer i al batlle de Barcelona que no permetessin als infidels ser apotecaris o especiers (1324). Aquestes prohibicions s’estenen en el temps i es traslladen als conversos, de manera que els apotecaris no podien ser conversos ni tampoc era permès ensenyar-los l’ofici.67 E jatsie fins lo dia present sia stat practicat en la dita ciutat que alguns conversors o devallants de linatge de jueus convertits no són stats admesos a l’examen de la dita art de la apotecaria en la dita ciutat, emperò per quant de la dita practica e consuetud inconcussament com dit és observada no·s trobe alguna ordinació o ley scrita per hon alguns davallants del dit linatge porien pretendre ésser admesos al dit examen pus ordinació ni ley alguna scrita no·ls ne prohibís a les quals coses desijants obviar los honorables consellers… (f. 89).

Els cerers potser incorporaren aquesta prohibició de no ser descendents de jueus, moros o conversos perquè practicaven un ofici que també desenvolupaven els apotecaris de manera subsidiària (1550).68

66. Bruniquer, Rúbriques, vol. 4, cap. lxviii, p. 315-318; AHCB, 1B.IV-19. RO, 15691575, f. 195. Es va repetint posteriorment que els notaris no poden ser conversos; Günzberg, Los notarios.

67. AHCB, 1B.IV-13. RO, 1510-1518, f. 88v-90, ni ensenyar ofici a «alguns jovens o fadrins que sien conversos o davallants de linatge de juheus convertits per part de pare o de mare sots ban de mil sous a quiscun e per quiscuna vegada…», encara que l’apotecari aŀlegui ignorància, i tampoc tenir-los com a ajudants, f. 89v, 17-III-1514.

68. AHCB, 1B.IV-17. RO, 1549-1559, f. 21v-22, 22-XI-1550, els conversos no poden aprendre l’ofici; AHCB, 1B.IV-18. RO, 1559-1564, f. 135v-138. El 1562, ja fora del període que analitzem, es repeteix respecte als adroguers, que han de ser cristians de natura per part de pare i de mare.

36

5.3.

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

Altres activitats

La participació dels jueus en els préstecs monetaris, les comandes marítimes i com a arrendadors d’imposicions, fos com a tasca principal o complementària de la seva economia, està ben demostrada i es va regular almenys des de Jaume I. També participaven en el mercat creditici o invertien en censals i violaris. Els conversos continuaren implicant-se en aquestes activitats en els períodes de relativa tranquiŀlitat de la ciutat, però quan la situació començava a ser més complicada la seva fita era sempre fugir-ne. Ho feren de manera massiva després de l’avalot per continuar amb la seva fe, quan s’aproximà la Guerra Civil; van tornar quan es va signar la pau de Pedralbes, i tornaren a fugir quan s’imposà la Inquisició castellana, que per a molts va ser el punt de no retorn.69 Sí que trobem compradors d’imposicions conversos sobretot de la imposició de la pelleria fins al 1478, i fins i tot alguns rebien eixaucs, com els pellers Joan Gil, Jaume des Far i Gonçal Santes per les seves repetides licita­ cions en els arrendaments anuals. Normalment, els arrendaments els feien individualment o en petits grups i de la imposició del negoci que coneixien (els pellers, la imposició de la pella; un fuster, de la fusta, etc.), però a vegades el mateix any participaven en la subhasta anual d’arrendament de més d’una imposició.70 Certament, en els anys anteriors a la Guerra Civil i en els immediatament posteriors, no els trobem en general com a censalistes, que majoritàriament pertanyien als estaments dels ciutadans honrats, mercaders i artistes, alguns donzells i nobles, alguns preveres i religiosos, i institucions eclesiàstiques o confraries de devoció o d’oficis. Hi ha algunes excepcions, com les vídues de Miquel de Roda i Fernando Rodríguez, Bernabeua i Blan69. Miquel, La Guerra Civil catalana. Ens ofereix totes les llistes dels consellers de 1458 a 1479, taula 17, p. 667-668; de jurats del Consell de Cent, taules 98-119, p. 669-695; dels arrendataris de les imposicions i rendes de Barcelona, taula 120, p. 696-701; dels coŀlectors de les imposicions i rendes de Barcelona, taula 121, p. 702-717; dels eixaucs pagats pel clavari als participants en les subhastes, taula 122, p. 718-720; dels censals ordinaris i extraordinaris de 1462, taules 126-141, p. 724-765; de les pensions dels censals ordinaris i extraordinaris pagats pel clavari de 1470, taula 144, p. 768-798, i de les pensions dels censals extraordinaris de 1466, taula 145, p. 798-803.

70. Vegeu la nota anterior. Per exemple: Jaume des Far, peller, en la de peix fresc, llenya i armes (1458); Joan Salvat, peller, en la d’armes (1463), i amb d’altres, en el greix (1475); a la societat de Gonçal Santes, Joan Salvat i Francesc de Sentmenat, pellers, i Francesc Orts, sabater, els adjudiquen dues subhastes més d’un any: la de la pella i la de fustes, armes i canemasseria (1472); pella i canemasseria (1473); pella, canemasseria, armes i flassades (1475).

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

37

quina (1470), vídues de rics seders; Joana Besalú, vídua de Bartomeu Besalú, mercader, o Joan Vilella, mercader, que apareixen com a censalistes o rebedores de pensions.71 Tanmateix, la major part dels que intervenien en aquests negocis van fugir amb l’arribada de la Inquisició, ja que els trobem a ells o a les seves mullers cremats en estàtua a la relació de Pere Miquel Carbonell.72 La seva participació en els arrendaments d’imposicions i rendes de la ciutat i en comandes marítimes es deu, de ben segur, al fet que eren inversions a curt termini i, per tant, de molt menys risc que la compravenda de censals o violaris, la qual els proporcionava una renda fixa anual, però implicava tenir uns diners invertits durant molt més temps, perquè mai es podia preveure el futur per a la comunitat conversa. Sembla que on els conversos invertien més era en les comandes marítimes, i més com a comanditaris que com a mercaders.

Els préstecs tradicionals que feien els jueus no eren probablement factibles els primers anys després de l’avalot, perquè la comunitat quedà econòmicament molt compromesa. Quan pogueren tornar a invertir, sense abandonar el préstec a usura, ho van fer també mitjançant la compravenda de censals o violaris.

5.4.

Les corporacions d’oficis

La importància de les confraries, associacions o corporacions de treball i de solidaritat mútua entre els seus confrares, que en època moderna seran anomenades gremis, és cabdal en la societat medieval. S’ha de dissociar el fet que un ofici es pogués constituir en corporació, normalment per concessió reial a petició dels confrares, de la seva potencial participació en el govern de la ciutat. L’obtenció de corporació d’ofici obeïa a un difícil equilibri de poder entre la monarquia, l’oligarquia ciutadana que dominava el govern de la ciutat

71. Vegeu la nota 67, p. 773, 775, 792 i 793; Riera, Cartes Ferran II, regest 235, p. 89: Joana Besalú o Besaluna va ser condemnada per la Inquisició, així com Joan Bonanat, i les seves pensions foren atorgades per Ferran II al comte de Palamós i de Trivento.

72. Carbonell, Opúsculos, p. 43 i 54. Joana Besalú vivia al carrer de la Palla, era vídua d’en Besalú, major, lo prohom, un personatge important o mestre de l’ofici, i va ser cremada en estàtua amb els seus fills Francesc i Rafael (1490), i Joan Bonanat era corredor de joies, vivia al call d’en Sanaüja i va córrer la mateixa sort (1491).

38

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

i el poble menut. L’accés al govern de la ciutat, amb el pas del temps, va quedar exclusivament en mans i a discreció dels consellers.

Aquestes associacions no només eren fonamentals per a l’estructura de treball de la societat barcelonesa medieval en què tot tenia un lloc concret d’ubicació, sinó que sobre la base d’aquestes s’organitzava també la defensa de la ciutat i la participació en les celebracions solemnes ciutadanes, tant civils com religioses, amb un estricte protocol que establia el lloc i l’ordre que ocupava cada ofici quan desfilaven per la ciutat. La celebració civil més important era l’entrada solemne dels sobirans i la religiosa més espectacular era la festa del Corpus Christi, en què alguns dels oficis es feien càrrec econòmicament de certes parts del cerimonial que s’oferia als ciutadans.

Com ja hem dit, són la base sobre la qual Joan I organitzà la host o milícia veïnal (1395), és a dir, la defensa de la ciutat. Els oficis s’agrupaven rere un penó escollit per ells mateixos i hem d’assenyalar que, sense esmentar-ho, reunia els conversos sota un mateix penó que aplegava els oficis entorn de la manufactura tèxtil (peiers, fustanyers, teixidors, tintorers i seders) amb els corallers.73 Com que aquest grup no representava tots els oficis que exercien els conversos, es va establir que els no esmentats en aquest paràgraf anessin sota el penó de l’ofici respectiu.

Els ciutadans s’agrupaven en desenes i cinquantenes sota la responsabilitat de deseners i cinquanteners, sabien d’antuvi l’arma que els havia estat adjudicada (ballesta, llança…) i que havien de guardar a l’obrador respectiu per presentar-se a la concentració corresponent tan aviat fossin cridats per defensar el pany de la muralla que els havien encarregat prèviament. També era la base en què els ciutadans de Barcelona s’organitzaven per fer els jornals que els pertocaven per al bon manteniment de la muralla i sobre la qual s’establien les guardes de la ciutat. La negativa d’anar a la host significava deixar de ser considerat ciutadà i no poder obtenir ofici o benefici de la ciutat.

L’accés al Consell de Cent dels regidors dels oficis es feia a través de la presentació d’una desiderata dels cònsols dels oficis escollits anualment pels confrares adreçada als consellers, en la qual proposaven les persones més honra-

73. AHCB, 1B.IV-2. RO, 1394-1399, f. 30v-37, f. 32v i 34, 23-XI-1395: «Item, que los payers, fustaniers, teixidors de draps de lli, tintorers de draps de lli, de seda, de fustani e de cotó, seders e coralers haien a fer penó ab aquell senyal que·ls plaurà ab lo qual se haien a regir.

Item, que tots los converses haien a seguir lo penó de quell ofici del qual cascun d’ell serà e del qual usarà sots ban de l sous per cascun o cascuna vegada.»

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

39

des i idònies de cadascun d’ells, i els consellers elegien els qui semblaven els millors per representar l’ofici en el Consell de Cent dins l’estament corresponent i tenir així la possibilitat de ser escollits com a jurats i formar part del govern de la ciutat. Tots els oficis havien de tenir una direcció explícita (cònsols, paers, prohoms…), almenys des del 1390, i a partir de 1499 els regidors dels oficis s’extragueren de les borses del Consell de Cent.74 Recordem que quan un jueu es batejava, automàticament passava a ser ciutadà de Barcelona amb els mateixos privilegis i iguals obligacions que els ciutadans cristians de natura, però eren ciutadans sine carta, és a dir, sense cap document que certifiqués aquesta condició. I, com ja hem constatat, atesos els privilegis i les exempcions pecuniàries de què gaudien els ciutadans de Barcelona a molts indrets i el fet que molts d’ells fossin mercaders, la carta, el document justificatiu de la seva ciutadania barcelonesa, els atorgava una oficialitat gens menyspreable, sobretot a aquells que tenien la possibilitat o l’objectiu de viatjar.

6.

La proposta de recerca

El treball és força complicat i fins i tot pot semblar poc realista. Esbrinar el pes dels conversos en la societat barcelonesa és una tasca lenta, feixuga i minuciosa d’investigació, d’espigolar en arxius i fons molt diferents i amb un volum més que nombrós. Això fa que sigui una recerca d’equip. S’ha de partir de genealogies i microhistòries de famílies i de les prosopografies de persones individuals que ens permeti la documentació conservada i resseguir, sempre que sigui possible, el seu cursus vital, familiar i professional al llarg del temps.

En aquest sentit, les investigacions dutes a terme al voltant d’alguns oficis com ara llibreters, seders i mercaders contribueixen a alleugerir molt el pes de l’estudi perquè estan fetes sobre fonts notarials, que són les primordials per entendre la incardinació i integració dels conversos en el si de la societat barcelonina.

La família jueva i també la conversa eren bàsicament nuclears, però el concepte familiar era molt més ampli en la societat medieval. Així, es poden considerar famílies de fe, de sostre (aprenents, oficials), de llet (dides), d’ofici

74. Joan I (1390): «que els oficis que no tinguin consols en tinguin». Ferran II (1499): «Que els consols de les confraries s’extraiguin de les bosses del Consell de Cent».

40

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

(confraries), etc., que explicarien en part la diversitat de llinatges dins d’una mateixa branca familiar. El treball prosopogràfic potser només es pot fer de personatges importants, però segurament també es podria portar a terme sobre mercaders i sobre alguns individus de l’estament dels artistes (notaris).

L’estudi d’individus de l’estament menestral, en principi, sembla força més complicat.

6.1. Etapes de la recerca Podríem establir quatre etapes a efectes d’organitzar el treball: 1. De l’avalot a la Guerra Civil (1391-1462). Inclouria les conversions immediates, l’aparició de friccions en el govern de la ciutat, la implantació de la Busca i la Biga i la possibilitat d’accés d’alguns oficis monopolitzats per conversos al govern esmentat.

2. Des de la Guerra Civil fins a la implantació de la Inquisició (1462-1486).

Una característica fonamental d’aquest període serien les fugides en massa dels conversos. En temps de la guerra serien temporals, ja que ens consta que n’hi ha que tornen a ciutat, però amb la implantació de la Inquisició les fugues serien quasi definitives. També hi ha una etapa que caldrà considerar: quan començaren a aparèixer o s’intensificaren els impediments en l’exercici de certs oficis per als descendents dels jueus conversos.

3. Període àlgid d’actuació de la Inquisició (1486-1515), en què els atacs a la societat conversa se succeïren amb molta intensitat els primers anys i provocaren, si encara era possible, un augment de l’èxode que va repercutir en gran manera en l’economia ciutadana.

4. Evolució posterior (1515-1550). Ens permetrà veure els efectes a llarg termini d’allò esdevingut en el període precedent i l’evolució interna en les corporacions d’oficis de tot allò relatiu als conversos.

6.2.

La metodologia de treball

La metodologia de treball que proposem és: 1. Obtenir informació en publicacions de documents sobre jueus conversos a Barcelona, punt en què ens trobem ara. Les relacions de jueus conversos de Balaguer i de Loeb, i les dels penitenciats i condemnats per la Inquisició de Pere Miquel Carbonell (1487-1505), transcrits també al volum tercer del Lli-

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

41

bre Verd,75 han estat un bon punt de partida per al coneixement de llinatges conversos. La repetició d’alguns cognoms en unes i altres, separades per quasi un centenar d’anys, fa que puguem intuir que es tracta de les mateixes nissagues o de descendents directes de les primeres, però ens falten les dades del llarg període intermedi per poder assegurar-ho.

2. Fer un buidatge sistemàtic d’estudis generals publicats sobre comerç, mercaders i mercaderia a la Mediterrània, específics d’aquest assumpte sobre Barcelona, i de qualsevol altre estudi sobre la ciutat, tant centrat en el fet religiós com sobre els oficis i activitats desenvolupats per jueus i continuats per conversos (mercaders, corallers, seders, llibreters, pellers), perquè de ben segur ens forniran dades noves o completaran les existents. En els estudis sobre el comerç cal incloure les assegurances i comandes marítimes, no només per informar-nos dels mercaders que hi intervenien activament, sinó també per conèixer la seva activitat com a inversors.

3. Identificar els arxius idonis a través de la lectura dels estudis publicats.

Totes les publicacions han assenyalat l’AHCB, l’AHPB i els registres dels llibres sacramentals que es conserven a les parròquies de la ciutat del període que ens interessa.

A l’AHCB, caldrà també: 4. Fer un buidatge sistemàtic de les llistes anuals dels membres del Consell de Cent on consten els representants dels oficis d’un any concret, generalment mestres, que com ja hem dit poden contribuir a esclarir la identitat d’un individu determinat. Les actes de les eleccions ja hem esmentat que estan recollides en els Llibres del Consell (1301-1433) i els Registres de Deliberacions (14331551). En un principi, apareixen les llistes de ciutadans honrats i de mercaders sense diferenciar, seguides de les dels oficis de l’any sota l’epígraf corresponent. Més tard, es diferencien els ciutadans honrats dels mercaders, i els artistes (notaris, apotecaris, argenters i barbers) i els menestrals apareixen, com era usual, sota el títol del respectiu ofici o amb el nom i cognom seguit de l’ofici.

La normativa municipal que regulava els oficis la trobarem primer en els Llibres del Consell i després en els Registres d’Ordinacions (1349-1559). Aquestes tres sèries són consultables en línia.

5. Establir la relació dels treballadors del Consolat de Mar, perquè si bé els dos cònsols i el jutge d’apeŀlacions eren escollits anualment pels consellers, la resta d’oficis del Consolat, com el Consell de Vint i els altres oficis auxiliars,

75.

AHCB, 1G.012. Llibre Verd, iii, f. 170r-174r (fins a l’any 1497).

42

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

només apareixen en els registres específics d’aquesta institució. Per obtenir la totalitat de les dades d’aquesta institució caldrà acudir als diferents arxius on es conserven fons del Consolat.

6. Efectuar també llistes de membres dels diferents oficis de la ciutat a partir dels estatuts, de les actes de les reunions i de les eleccions anuals dels regidors, ja que inclouen el nom de tots els assistents. En el quadre de classificació de l’arxiu apareixen sota l’epígraf Afers jurídics. No és consultable en línia. Hi ha també fons d’aquest tipus a la Biblioteca de Catalunya, en què la documentació pròpia de cada ofici es troba reunida sota la rúbrica de la Junta de Comerç.

7. Així mateix, caldrà fer el buidatge sistemàtic de les informacions de ciutadania, dels fogatges i de les restes de fogatges que ens ofereixen dades inestimables. No són consultables en línia.

8. Comparar els noms i llinatges de membres del Consell de Cent i dels oficis que en formen part amb les identitats obtingudes a partir de les dades de procedència diversa de la societat conversa en general.

9. Arribar, mitjançant la reunió, l’encreuament i la comparació de totes aquestes dades, a una evidència certa del nombre d’individus d’aquest grup social en un moment determinat, de l’assoliment del govern en els respectius oficis, si escau, de la seva inclusió en les relacions escollidores de jurats pels consellers, i, finalment, de la seva inscripció com a jurats al Consell de Cent, principalment en el grup dels mercaders i dels menestrals. La integració en el conjunt dels ciutadans honrats i de la conselleria s’assolirà en períodes poste­ riors al treballat. Tanmateix, no excloem que alguns individus conversos poguessin arribar extraordinàriament a formar part de l’elit ciutadana.

També es conserven aquí protocols notarials, testaments, capítols matrimonials i inventaris, dos registres de processos de la Inquisició, aquests darrers en molt mal estat, que hauríem de destriar curosament, de la mateixa manera que les actes de reunions dels diferents oficis.

La recerca en aquest arxiu la podem simplificar, ja que les dades de les eleccions del segle xiv (1301-1401) estan transcrites totalment; també disposem de les relacions de membres del Consell de Cent en els anys immediatament anteriors i posteriors a la Guerra Civil76 i així mateix comptem amb el Memorial històric de Pere Joan Boscà, que fa, entre d’altres, llistes dels conse-

76. Batlle et al., El «Llibre del Consell». Vegeu la nota 69: Miquel, La Guerra Civil catalana.

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

43

llers, dels ciutadans honrats i dels mercaders fins al 1480, sense recollir, però, els representants dels oficis.77 Les Rúbriques de Deliberacions i les Rúbriques d’Ordinacions del Consell de Cent ens adrecen directament al registre de deliberacions i d’ordinacions d’un any i folis concrets en què cercar i ampliar la notícia sobre una rúbrica concreta.78 Les Rúbriques de Bruniquer es poden consultar a la web de l’Arxiu Històric. Les dades que ens ofereix poden ser indicatives com a punt de partida o per poder aprofundir en algunes notícies concretes.

A l’AHPB caldrà: 10. Fer una llista acurada dels notaris que cal consultar en el període cronològic objecte de l’estudi mitjançant els inventaris de l’Arxiu Històric de Protocols o la base de dades Aurora de l’Arxiu Històric del Coŀlegi de Notaris, on es poden consultar un gran nombre de protocols notarials digitalitzats.79 Igualment, el volum dedicat especialment a la ciutat de Barcelona ens indica tots els arxius barcelonins en els quals podem trobar protocols notarials.

11. Determinar molt bé els notaris de la darreria de l’any 1391 i dels anys immediatament següents a l’avalot és molt important, fins i tot en aquells manuals o restes de llibres notarials classificats com a anònims, i si volem ser rigorosos, també s’hauria de fer en tots els centres barcelonins que conserven fons notarials. Aquests manuals notarials quasi sempre fan referència a l’antic nom que tenia el convers quan era jueu. Generalment, el nom cristià va seguit de l’ofici que desenvolupava, de la seva condició de convers, i, finalment, del nom que tenia quan era jueu, encara que no sempre se segueix el mateix ordre. Tanmateix, molt aviat i en un mateix període, pot aparèixer esmentat el mateix individu amb la qualificació de convers o no. No podem saber si es tracta d’un oblit interessat a iniciativa del mateix convers o de l’escrivà, però a partir de 1450 gairebé mai s’esmenta la condició de cristià novell.

77. Boscà, Memorial històric.

78. Ahcb. 1G-3. Rúbriques d’ordinacions, f. 180: «Ordinacions de texidors e filaneres de lana. Item, que algú qui davall de linatge de juheus no puixe caber ni entrevenir en concells ne eleccions ne regiment del dit ofici de texidors de lana ne algú del dit ofici no gos tenir algun taler de cotó ne de li». Liber intitulatus mccccxxxxvi, carta lxii.

79. Cases, Catàleg dels protocols. Inclou els protocols notarials de l’ACA, l’ACB, l’AHCB, la Biblioteca de Catalunya, l’Hospital de la Santa Creu i dels monestirs de Pedralbes i Sant Pere de les Puelles; vegeu també, de la mateixa autora, els dos volums de l’Inventari de l’Arxiu Històric de Barcelona.

44

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

L’esment de l’ofici de vegades tampoc consta, fet que pot ser determinant a l’hora de distingir dues persones que ostentaven el mateix nom, tant si es tracta de cristians de natura com de conversos. D’altra banda, podien canviar d’ocupació amb força facilitat. No parlem aquí d’exercir un ofici determinat i aparèixer indiferentment com a productor o mercader, perquè els rols no estaven tan ben definits com avui en dia i podien exercir l’ofici i al mateix temps efectuar la compravenda del producte fabricat, a la botiga o al detall i també a l’engròs, sinó de professions ben diferenciades. De vegades amb certes similituds, com ara corredor d’un producte o d’un altre, però altres vegades podien ser tan diversos com el d’assaonador a rajoler, de ferrer i teixidor de llana a hostaler, de sabater a corredor d’orella, d’hostaler a corredor d’animals, de coraller a saboner, etc.

El fet que persones d’un mateix llinatge tinguin cognoms diferents ja s’ha comentat i també hem apuntat que els conversos es podien adjudicar noms i llinatges de cristians de natura vivents. D’altra banda, es tracta de noms comuns i podem trobar fàcilment dos o tres individus contemporanis amb els mateixos noms i cognoms. Això fa que hi hagi cristians de natura i cristians nous amb noms i cognoms idèntics i també conversos amb iguals noms i cognoms.

12. Identificar els notaris que varen treballar per al Tribunal de la Inquisició. Entre aquests hem localitzat Pere Aymà, Antoni Joan Bonet (1537-1573), Bartomeu Costa major (1438-1498), ajudat pel seu fill Bartomeu Costa menor, Guillem Llaurador, Joan de Meià o Meyà, Joan Palomeres (1490-1529), Pere Puig (1417-1455), Joan Raymat (1493), Antoni Saliceda, tots notaris i escrivans de l’Ofici de la Santa Inquisició, que ens poden oferir dades fins ara no contemplades almenys en les dates clau.80 Hem pogut comprovar com aquests notaris podien també treballar per aixecar acta de les reunions i eleccions de determinats oficis exercits per conversos, i als quals s’adreçaven força persones d’altres oficis per formalitzar els contractes. Tal és el cas de Bartomeu Costa, major, notari que va treballar per als corallers i al qual acudien, quan el necessitaven, molts velers. Significava que se sentien protegits en tenir relació amb un funcionari de la Inquisició? Qui l’havia escollit? Els cònsols de l’ofici, o els havien imposat per tal de controlar-los?

80. Alguns d’ells no figuren en els inventaris de notaris de l’AHPB potser perquè treb llaven exclusivament per a la Inquisició, perquè no s’han conservat els seus protocols o perquè no estan identificats.

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

45

Si trobem un individu citat com a familiar de la Inquisició de Barcelona —els laics que informaven i vigilaven de prop els seus veïns—, també serà important anotar-ho per tal d’esbrinar si algun convers, encara que fos excepcionalment, havia arribat a ser-ho.

13. Establir genealogies dels diferents i variats llinatges d’un mateix grup familiar. Els llibres específics de testaments i els de capítols matrimonials seran primordials per formar i clarificar genealogies com a font per a la història social. Existeix una base de dades de testaments accessible als estudiosos que simplifica molt la recerca.

Els manuals notarials consultats per diferents autors en la realització d’estudis sobre conversos en general en principi poden ser descartats. Tanmateix, cal anar amb compte amb aquells que s’han usat per al coneixement laboral o tècnic d’un ofici concret propi del coŀlectiu convers, ja que el seu objectiu principal no era la localització de conversos.81 14. Consultar els arxius parroquials. Ja hem parlat de la limitació dels arxius parroquials respecte als registres dels llibres sacramentals de batejos, esposalles i òbits, però de ben segur que en certes ocasions ens poden ajudar a concretar la cronologia d’alguns individus i a aclarir genealogies.

15. Consultar qualsevol publicació local relativa a l’assumpte que ens ocupa, atesa la mobilitat dels conversos amb la intenció d’esborrar el seu origen.

Tots sabem la importància de l’aportació de la història local a la general, i en aquest cas encara més. Són iŀlustratius els exemples de Jaume Sabater i del metge Rafel Cavaller, ambdós de Cervera. Llobet anota el trasllat de Sabater a Barcelona i comenta la conversió de la família de metges Cavaller, i indica que un dels seus membres, abans de l’expulsió, degué marxar de Cervera. Si no errem, aquest és el mestre Rafel Cavaller que trobem a Barcelona penitenciat per la Inquisició i que fou primer absolt amb penitència i finalment reconci­ liat amb presó perpètua (1500). Muntané, per la seva banda, el reconeix absent de Cervera.82 16. Establir les genealogies, tant les d’una mateixa família conversa com les de diferents famílies del grup, tenint en compte la totalitat de les dades ob81. Hernando, respecte als llibreters, però amb interès per citar els conversos; Stojak, en el seu estudi sobre els seders, no té aquest objectiu, encara que de vegades cita aquesta condició.

82. Llobet, «Los conversos», p. 338 i 346; Muntané, «El patrimoni dels conversos», p. 226-227. Identifica el metge Joan Cardona o Joan Cavaller amb mestre Samuel Cavaller.

Rafel Cavaller era el pare de Joan Cardona (Carbonell, Opúsculos, p. 147).

46

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

tingudes, tant les procedents de publicacions com les trobades en arxius, i fer les referències pertinents de les relacions entre elles.

7.

Conclusions

L’inici de la recopilació iniciada a partir de publicacions i algunes poques fonts ens ha proporcionat uns 1.050 noms de conversos (1391-1515) i les relacions de penitenciats i condemnats de la Inquisició són al voltant de 1.000 persones i escaig, la major part famílies senceres (1487-1505). Establir els nombres exactes seria molt agosarat per la nostra part, perquè hi ha cognoms que semblen d’una mateixa persona o família o que hi podrien pertànyer, però apareixen escrits amb grafies diferents (com Cisa i Sisa, Civeller i Fiveller, Oller i Ollers i molts altres casos). Al marge de la llista inicial de conversos de Balaguer-Loeb, només s’ha introduït una petita part dels neòfits que consten en les informacions de ciutadania, en els fogatges i en els registres Gratiarum de Joan I. Hi ha al voltant de 140 cognoms que es repeteixen en totes dues llistes, separades per quasi cent anys. Tanmateix, hi ha prou informació per arribar a unes primeres conclusions, que són les següents: Confirmem la continuïtat de certs oficis entre jueus i conversos. Entre els processats per la Inquisició de Carbonell de què consta ofici, podem mencionar que pellers i corallers s’esmenten, més o menys, amb el mateix nombre, seguits dels mercaders, corredors d’orella, teixidors de vels i seders, sastres, giponers i calceters, botiguers, altres corredors, llibreters, metges i barbers, adroguers, sabaters i argenters, teixidors i tintorers, formenters, torners, revenedors i pintors, religiosos, i esporàdicament un canviador, garbellador, ­dauer, saboner, paraire, pellisser, sedasser, vanover, organista i cavaller músic, cotamaller, senyor de galeres, un bígam i una costurera. També consten oficis de l’Administració de justícia i prohibits als conversos: notaris i jurisperits, i de l’Administració reial: escrivans reials, batlle, capità del castell de Sanaüja, lloctinent, mestre racional, lloctinent del tresorer, regent de la Cancelleria ­Reial, porters.

Els cristians de natura no van interferir gairebé mai en els oficis que ha­ vien estat especialitat de jueus i després de conversos, i només ho van fer en aquells que els afectaven directament i en els quals no volien permetre cap competència ni ingerències, especialment els dedicats a la manufactura tèxtil i la seva transformació, exceptuant la sederia. Les relacions de seders més tar-

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

47

danes ens presenten nous cognoms, cosa que indica que l’ofici era exercit també per cristians de natura.83 Intuïm que en els oficis que els eren quasi propis o monopolis no van tenir gaire interès a formar corporacions. Molts van funcionar durant molt temps només amb les ordinacions dels consellers i no van constituir-se en corporació fins a finals del segle xv o a la primera meitat del segle xvi. Formar-ne part era una fita per a alguns perquè els obria la possibilitat d’accedir als diferents càrrecs de l’ofici (clavari, andador), i el que era més cobejat, la mestria, que els facilitava l’accés a la regidoria, però al mateix temps era un element de control moltes vegades en mà d’una minoria de confrares que produïa nombroses friccions internes.

Cal destacar també que van exercir oficis que en principi els estaven prohibits. Els primers temps van ser més laxos i la poca definició del rol dins d’una ocupació (quan exercien de productors i mercaders alhora) va fer que poguessin evitar les limitacions imposades. També el nivell econòmic i les relacions individuals eren elements que podien contribuir a salvar les normes generals.

D’altra banda, les pressions de la monarquia van propiciar l’admissió de persones singulars en oficis vetats.

Un altre punt important és que, com en altres indrets, els conversos barcelonins van emprar estratègies per esborrar el seu origen. Els cognoms diferents en membres d’un mateix llinatge en va ser una, bé aprofitant la manca de normes al respecte, bé adoptant els cognoms dels padrins de baptisme, bé fent-se seus els cognoms de famílies de l’oligarquia barcelonesa. Creiem que també van utilitzar el canvi de residència com a estratègia, però, en ser Barcelona un centre important d’atracció, costa esbrinar fins a quin punt. A Barcelona trobem conversos originaris d’altres ciutats del Principat (Girona, Tortosa, Solsona, Cervera, Lleida, Castelló d’Empúries, etc.) i també d’altres regnes de la Corona d’Aragó, com el d’Aragó (Saragossa, Gurrea), el de València o el de Mallorca, en aquest cas exclusivament de les capitals. Cal preguntar-nos si el canvi d’ofici podia ser també una estratègia i si hi havia oficis que els oferien més possibilitats d’ascens social.

D’altra banda, confirmem la pràctica d’endogàmia matrimonial entre famílies converses, fins i tot amb dobles enllaços, tant per guardar la cohesió

83. Bofarull y Sans, Gremios y cofradías, ii, doc. cxv, vol. ii, p. 357 i 358. El 1534 es permet a mestres velers exercir sense passar l’examen pertinent i es permet a determinats obrers passar a mestres, també sense examen, però abonant els drets pertinents.

48

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

del grup com, probablement, per qüestions econòmiques. Així mateix, els matrimonis mixtos, no gaires, els detectem al voltant de 1450. Com a excepció, tenim el cas de Bernat Conill (1405), fill d’Iu Conill. Amb posterioritat, i possiblement quan aquests matrimonis eren més corrents, ens consta el d’Isabel Beneta Cercós, de família d’argenters, penitenciada, amb el botiguer cristià Domingo Carbonell (1489).84 Caldria plantejar-nos si va existir una estratègia matrimonial amb famílies cristianes velles, quines i a partir de quin moment, i si hi havia més enllaços en determinats estaments.

Finalment, amb relació a les llistes d’escollidors de jurats del Consell de Cent, cal recordar que només hi van ser inclosos en moments de dificultats en el complicat equilibri de poders entre la monarquia, l’oligarquia ciutadana i el poble menut, i quan els sobirans atenen les demandes d’aquest darrer sector per enfrontar-se a les elits (Alfons V el 1455 i Ferran II el 1498).

En conclusió, i com ja hem indicat anteriorment, el treball de recerca per determinar el pes dels conversos en la societat barcelonesa és laboriós i complex, i comporta una minuciosa tasca d’investigació arxivística en fons molt nombrosos i diversos. Això fa que, en definitiva, estudiar i aprofundir en el món convers sigui, certament, un treball d’equip.

Sigles d’arxius i registres ACB ADB AHCB AHPB RD RO

Arxiu Capitular de Barcelona Arxiu Diocesà de Barcelona Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona Arxiu Històric de Protocols de Barcelona Registre de Deliberacions Registre d’Ordenacions

Bibliografia Álvarez Jáuregui, Clara. Físic e cirurgià juheu: la medicina hebrea a la Barcelona del segle xiv [en línia]. Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Filologia. Departament de Filologia Clàssica, Ro-

84.

Carbonell, Opúsculos, p. 32.

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

49

mànica i Semítica, 2017. <http://hdl.handle.net/10803/458369> [Consulta: 22 juny 2021].

Andrades Márquez, Tana. ‘Lligadors de llibres i jueus de Barchinona’: La integración social de los encuadernadores y libreros judíos y conversos en Barcelona, sg. xiv-xv. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2002.

Bada Elias, Joan. «L’expulsió dels jueus, 1492». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, 20 (2009), p. 51-68.

— La inquisició a Catalunya (segles xiii-xix). Barcelona: Barcanova, 1992.

Balaguer i Merino, Andreu. «Del gremi i art dels corallers en Barcelona».

La Renaixensa, 20 (1871), p. 247-249; 21 (1871), p. 259-261; 22 (1871), p. 275-277; 23 (1872), p. 287-289.

— «Noticia dels jueus conversos quals bens foren robats en lo saqueig y destrucció del Calljuhïc de Barcelona en 1391». La Veu del Montserrat (1881), p. 231-232 i 239-240. [Reeditada a Loeb, Isidore. «Liste nominative des juifs de Barcelone en 1392». Revue des Études Juives, 4 (1982), p. 57-77] Banegas López, Ramón A. «Un caso de hostal de carretera catalán durante el siglo xv: el hostal de la familia Alberó de Montcada». Ex Novo: Revista d’Història i Humanitats, 2 (2009), p. 65-83.

Batlle Gallart, Carme. «La ciutat de Barcelona i el Cisma». En: Jornades sobre el Cisma d’Occident a Catalunya, les Illes i el País Valencià. BarcelonaPeníscola, 18-21 d’abril de 1979 (VI Centenari del Cisma d’Occident). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1988, p. 315-333.

— La crisis social y económica de Barcelona a mediados del siglo xv. Barcelona: Universidad de Barcelona. Instituto de Historia Medieval: CSIC, 1973. 2 v.

— «L’expansió baixmedieval, s. xiii-xv». En: Història de Catalunya. Direcció de Pierre Vilar. Vol. III. Barcelona: Edicions 62, 1988, p. 271.

Batlle Gallart, Carme [et al.]. El «Llibre del Consell» de la ciutat de Barcelona. Segle xiv: les eleccions municipals. Barcelona: CSIC, 2007. (Anuario de Estudios Medievales. Anejo; 62) Beinart, Haim. Los conversos ante el Tribunal de la Inquisición. Barcelona: Riopiedras, 1983.

— «Los conversos y su destino». En: Los judíos en España. Direcció d’E. Kedourie. Barcelona: Crítica, 1992, p. 97-124.

Benito Julià, Roger. «La prostitución y la alcahuetería en la Barcelona bajomedieval (siglos xiv-xv)». Miscelánea Medieval Murciana, 32 (2008), p. 9-21.

Benito Ruano, Eloy. Los orígenes del problema converso. Barcelona: El Albir Universal, 1976.

50

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

Blázquez Miguel, Juan. «Catálogo de los procesos inquisitoriales del Tribunal del Santo Oficio de la Inquisición de Barcelona». Espacio, Tiempo y Forma. Serie IV. Historia Moderna, 3 (1990), p. 11-158. [Criptojudaisme, p. 11-42] Bofarull y de Sartorio, Manuel de. Gremios y cofradías de la Antigua Corona de Aragón. I. Barcelona: Imprenta del Archivo, 1875. (Colección de Documentos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón; 40) Bofarull y Sans, Francisco de. Gremios y cofradías de la Antigua Corona de Aragón. II. Barcelona: Tipografia L. Benaiges, 1910. (Colección de Documentos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón; 41) — «Ordinaciones de los concelleres de Barcelona sobre los judíos en el siglo xiv». Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 9-43 (1911), p. 97-102.

Bonnassie, Pierre. La organización del trabajo en Barcelona a fines del siglo xv.

Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1995.

Boscà, Joan Francesc. Memorial històric. Edició a cura de Jaume Sobrequés.

Barcelona: Associació de Bibliòfils de Barcelona, 1977.

Bruniquer, Esteve Gilabert. Rúbriques de Ceremonial dels Magnífichs Consellers y Regiment de la ciutat de Barcelona. Edició a cura de Francesc Carreras i Candi i Bartomeu Gunyalons i Bou. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1912-1916. 5 v.

Cabestany Fort, Juan F. «El archivo del Consolat de Mar. Noticia de los fondos que se conservan actualmente». Documentos y Estudios, 13 (1964), p. 7-19.

— «Cartas reales de Alfonso el Magnánimo (1417-1458). Addenda». Documentos y Estudios, 17 (1967), p. 126.

— «Cartas reales de Juan II (1458-1479) y de los reyes intrusos Pedro de Portugal (1464-1466) y Renato d’Anjou (1466-1472)». Documentos y Estudios, 17 (1967), p. 127-316.

— «Nómina de la matrícula de mercaderes de Barcelona (1479-1646)». Documentos y Estudios, 16 (1966), p. 167-183.

— «Repertorio de cartas reales conservadas en el Instituto Municipal de Historia (1269-1458)». Documentos y Estudios, 16 (1966), p. 57-281.

Cailleaux, Christophe. «Les juifs et musulmans dans les sources normatives du xiv e siècle à Barcelona et à Tortosa». Bulletin du Centre d’Études Medié­ vales d’Auxerre, 10 (2006).

Camós i Cabruja, Lluís. «Referencias documentales en torno al tráfico del coral en Barcelona en el siglo xv». Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 19 (1946), p. 145-154.

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

51

Capdeferro, Josep. «L’exigència de la puresa de sang per part dels coŀlegis i confraries d’oficis en la Barcelona moderna». Barcelona Quaderns d’Història, 24 (2017), p. 99-112.

Capmany y de Monpalau, Antonio. Libro del Consulado de Mar. Estudi preliminar de Josep M. Font Rius. Barcelona: Cámara Oficial de Comercio y Navegación de Barcelona, 1965.

— Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona. Madrid: Imprenta de D. Antonio de Sancha, 1779-1792. 4 v.

[Reeditada i revisada per E. Giralt i Raventós i C. Batlle i Gallart. Barcelona: Cámara Oficial de Comercio y Navegación, 1961-1963. 3 v.]

Carbonell, Pedro Miguel. Opúsculos inéditos del cronista catalán Pedro Miguel Carbonell. Tom II. Edició a cura de Manuel Bofarull i de Sartorio.

Barcelona: Imprenta del Archivo, 1865, p. 6-235. (Colección de Documentos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón; 28) Carreras y Candi, Francesch. Geografia general de Catalunya. [Vol. VI]: La ciutat de Barcelona. Barcelona: Establiment Editorial de Albert Martin, [1916]. 1.138 p.

— «Evolució històrica dels juheus y juheissants barcelonins». Estudis Universitaris Catalans, 3 (1909), p. 404-428 i 498-522; 4 (1910), p. 45-65 i 359373.

Carrère, Claude. Barcelona 1380-1462: Un centre econòmic en època de crisi.

Vol. 1. Barcelona: Curial, 1977-1978.

— «La draperie en Catalogne et en Aragon au xv e siècle». En: Produzione, commercio e consumo dei panni di lana nei secoli xii-xviii. Florència: L. S. Olschki, 1976, p. 481-482.

Cases i Loscos, Lluïsa. Catàleg dels protocols notarials de Barcelona. Barcelona: Fundació Noguera, 1990. (Inventaris d’Arxius Notarials de Catalunya; 11) — Inventari de l’Arxiu Històric de Barcelona. Vol. 1: Segles xiii-xv. Barcelona: Fundació Noguera, 2001. (Inventaris d’Arxius Notarials de Catalunya; 24) — Inventari de l’Arxiu Històric de Barcelona. Vol. 2: Segle xvi. Barcelona: Fundació Noguera, 2003. (Inventaris d’Arxius Notarials de Catalunya; 27) Conde, Rafael [et al.]. «Fonts per a l’estudi de les Corts i els Parlaments de Catalunya. Catàleg dels processos de Corts i Parlaments». En: Les Corts a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1991, p. 25-61.

52

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

Coulon, Damien. Barcelone et le grand commerce d’orient au Moyen Âge: Un siècle de relations avec l’Egypte et Syrie-Palestine (ca. 1330 – ca. 1430). Madrid; Barcelona: Institut Europeu de la Mediterrània, 2004.

— «Un élément clef de la puissance commerciale catalane. Le trafic du corail avec l’Egypte et la Syrie (fin du xiv e – début du xv e siècle)». Al-Mansaq.

Studia Arabo-Islamica Mediterranea, 9 (1996-1997), p. 99-149.

Dantí, Jaume. «Els gremis i el govern municipal: participació i representació corporativa al Consell de Cent en època moderna». Barcelona Quaderns d’Història, 24 (2017), p. 81-98.

Domínguez Ortiz, Antonio. «Los cristianos nuevos. Notas para el estudio de una clase social». Boletín de la Universidad de Granada, 21 (1949), p. 256-271.

Dufourq, Charles Emmanuel. «Honrats, mercaders et autres dans le Conseil des Cent au xiv e siècle». En: La ciudad hispánica durante los siglos xiii al xv: Actas del coloquio celebrado en La Rábida y Sevilla del 14 al 19 de septiembre de 1981. Madrid: Universidad Complutense, 1985, p. 1361-1395.

Duran i Sanpere, Agustí. Barcelona i la seva història: La formació d’una gran ciutat. Barcelona: Curial, 1972-1975. 3 v.

Escribà, Gemma. The Tortosa Disputation: Regesta of Documents from the Archivo de la Corona de Aragon, Fernando I (142-1416). Jerusalem: Ginzei Am Golan. The Central Archives for the History of the Jewish People – Hispania Judaica. Dinur Institute. The Hebrew University of Jerusalem, 1998. (Sources for the History of the Jews in Spain; 6) Estanyol Fuentes, Maria Josep. Els jueus catalans: les seves vivències i in­ fluèn­cia en la cultura, l’economia i la política en els reialmes cristians. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2009.

Feliu, Gaspar. «La crisis catalana en la Baja Edad Media: estado de la cues­ tión». Hispania, 64 (2004), p. 435-466.

Feliu i Mabres, Eduard. «Algunes puntualitzacions sobre diversos aspectes de la història dels jueus a la Catalunya medieval». Catalan Historical Review, 2 (2009), p. 175-190.

Fuente, Isabel de la. «L’organització dels argenters de Barcelona a través dels seus privilegis i ordinacions (segles xiv-xv)». Barcelona Quaderns d’Història, 24 (2017), p. 237-246.

García Cárcel, Ricardo. Orígenes de la Inquisición española: El tribunal de Valencia, 1478-1530. Barcelona: Península, 1976.

Gregori, Rosa M. «Confratie Librariorum civitatis Barcinone i l’ofici dels llibreters a la ciutat de Barcelona. Estudi institucional i edició de les fonts històriques». Barcelona Quaderns d’Història, 24 (2017), p. 271-286.

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

53

Günzberg Moll, Jorge. Los notarios y su organización en Barcelona (siglos xiiixvi). Madrid: Colegios Notariales de España, 2004.

Hernando Delgado, Josep. «L’alimentació làctia dels nadons durant el segle xiv. Les nodrisses o dides a Barcelona, 1295-1400, segons els documents dels protocols notarials». Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, 14 (1996), p. 39-158.

— «Els conversos. Del judaisme al cristianisme: ruptura, integració i pràctica religiosa». En: Formes de convivència a la baixa edat mitjana: Reunió científica: XVII Curs d’Estiu Comtat d’Urgell, celebrat a Balaguer els dies 10, 11 i 12 de juliol de 2013. Lleida: Pagès, 2015, p. 87-126.

— «Conversos i jueus: cohesió i solidaritat». Anuario de Estudios Medievales, 37/1 (2007), p. 181-212.

— «Conversos, jueus i cristians de natura. El testimoni dels processos i la necessitat d’una recerca». En: Cristianos y judíos en contacto en la Edad Media: Polémica, conversión, dinero y convivencia. Edició a cura de Flocel Sabaté i Claude Denjean. Lleida: Milenio, 2009, p 387-412. (De Christianis et Iudeis ad Invicem; 2) — «Del llibre manuscrit al llibre imprès. La confecció del llibre a Barcelona durant el segle xv. Documentació notarial». Arxiu de Textos Catalans Antics, 21 (2002), p. 257-603.

— «Llibres d’òbits o llibres de funeràries de les parròquies de Santa Maria del Pi i dels Sants Just i Pastor i els notaris de Barcelona (1372-1500)». Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, 32 (2014), p. 113-204.

— «El procés contra el convers Nicolau Sanxo, ciutadà de Barcelona, acusat d’haver circumcidat el seu fill (1437-1438)». Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 13 (1992), p. 75-100.

— «Processos inquisitorials per crim d’heretgia i una apeŀlació per maltractament i parcialitat per part de l’inquisidor (1440). Documents dels protocols notarials». Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, 23 (2005), p. 75-139.

Hinojosa Montalvo, José. «Los conversos de judío valencianos en el siglo xv: entre el desarraigo y la asimilación». En: La península ibérica en la era de los descubrimientos (1391-1492): Actas III Jornadas Hispano-Portuguesas de Historia Medieval. Vol. I. Tom I. Sevilla: Junta de Andalucía.

Consejería de Cultura, 1997, p. 69-98.

Hinojosa Montalvo, José. «Sederos conversos en la Valencia bajomedieval».

Anales de la Universidad de Alicante: Historia Medieval, 18 (2012-2014), p. 187-224.

54

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

Hispano i Vilaseca, Marià; Mata i Ventura, Víctor. «Origen i evolució de les organitzacions de procuradors dels tribunals de Barcelona: procés constitutiu i incorporació dels seus membres. Segles xii-xviii. Primera part».

Ius Fugit, 12 (2005), p. 303-335.

Juncosa, Eduard. «La participació política dels menestrals en els governs de la Barcelona medieval». Barcelona Quaderns d’Història, 24 (2017), p. 6779.

Lea, Henry Charles. Historia de la Inquisición española. Madrid: Fundación Universitaria Española, 1983.

Llibre Verd de Barcelona. Edició facsímil. Estudi històric i codicològic per Sebastià Riera i Viader i Manel Rovira i Solà. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Base, 2005, p. 167-214.

Llobet i Portella, Josep Maria. «Los conversos según la documentación local de Cervera (1338-1501)». Revista de la Facultad de Geografía e Historia, 4 (1989), p. 335-349.

Llorca, Bernardino. «San Vicente Ferrer y el problema de las conversiones de los judíos». En: IV Congreso de Historia de la Corona de Aragón. Palma: Diputación Provincial de Baleares, 1959, p. 47-64.

López Bonet, José Francisco. «La revolta de 1391: efectivament, crisi social».

En: XIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó. Palma: Institut d’Estudis Baleàrics, 1989, p. 111-123.

Luz Compañ, José Luis. «Familias judías – familias conversas. Una aproximación a los neófitos valencianos del siglo xiv». Espacio, Tiempo y Forma.

Serie III. Historia Medieval, 6 (1993), p. 409-424.

Madurell Marimon, Josep Maria. «El arte de la seda en Barcelona entre judíos y conversos». Sefarad, 25-2 (1965), p. 247-281.

— «La cofradía de la Santa Trinidad de los conversos de Barcelona». Sefarad, 18-1 (1958), p. 60-82.

— «La contratación laboral judaica y conversa en Barcelona (1349-1416)». Sefarad, 16-1 (1956), p. 33-71; 16-2 (1956), p. 369-398; 17-1 (1957), p. 73102.

— Encuadernadores y libreros barceloneses judíos y conversos (1322-1458)».

Sefarad, 21-2 (1961), p. 300-338; 22-2 (1962), p. 345-372; 23-1 (1963), p. 74-103.

Madurell Marimon, Josep Maria; García Sanz, Arcadio. Comandas comerciales barcelonesas de la Baja Edad Media. Barcelona: Colegio Notarial de Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Departamento de Estudios Medievales, 1973.

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

55

Mañé i Mas, Maria Cinta. Catàleg dels pergamins municipals de Barcelona.

Vol. I, II i VI. Barcelona: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, 2005, 2007 i 2011.

Mañé i Mas, Maria Cinta; Rovira i Solà, Manuel. Catàleg dels pergamins municipals de Barcelona. Vol. V i VII. Barcelona: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, 2010 i 2013.

Manual de novells ardits, vulgarment apellat Dietari del Antich Consell Barceloní. Vol. I. Edició a cura de F. Schwartz i Luna i F. Carreras i Candi. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1892, p. 16.

Marsà, Francisco. Onomàstica barcelonina del segle xiv. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1977.

Martínez Ferrando, Jesús Ernesto; Solsona Climent, Francisca. «San Vicente Ferrer y la Casa real de Aragón». Analecta Sacra Tarraconensia, 26 (1953), p. 1-143.

Millás Vallicrosa, José María. «Los judíos barceloneses y las artes del libro». Sefarad, 16 (1956), p. 129-136.

— «San Vicente Ferrer y el antisemitismo». Sefarad, 10-1 (1950), p. 182-185.

Miquel Milian, Laura. La Guerra Civil catalana i la crisi financera de Barcelona (1458-1479) [en línia]. Tesi doctoral. Girona: Universitat de Girona, 2020. <https://www.tesisenred.net/handle/10803/670979#page=1> [Consulta: 22 juny 2021].

Mira, Joan Francesc. Sant Vicent Ferrer: Vida i llegenda d’un predicador. Alzira: Bromera, 2002.

Mitjà, Marina. «Juan I y el Call en 1391». Barcelona Divulgación Histórica, 7 (1949).

Montagut i Estragués, Tomàs de. «El règim jurídic dels juristes de Barcelona». Barcelona Quaderns d’Història, 4 (2001), p. 193-212.

Moreno, Doris. «Creure i viure a la Barcelona moderna a través dels fons inquisitorials». Pedralbes, 39 (2019), p. 219-261.

Motis Dolader, Miguel Ángel. Espacios, miradas y voces femeninas: Judeoconversas viudas procesadas por la Inquisición en Aragón (1484-1492) [en línia]. Tesi doctoral. Madrid: Universidad Complutense de Madrid, 2018. <https://eprints.ucm.es/id/eprint/47438/> [Consulta: 20 juny 2021].

Muntané Santiveri, Josep Xavier. «El patrimoni dels conversos als llibres de fiscalitat municipal de Cervera i Tàrrega durant el primer terç del segle xvi». Misceŀlània Cerverina, 19 (2009), p. 223-247.

Narbona Vizcaíno, Rafael. «Los conversos de Valencia (1391-1484)». En: Cristianos y judíos en contacto en la Edad Media: Polémica, conversión, dine-

56

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

ro y convivencia. Edició a cura de Flocel Sabaté i Claude Denjean. Lleida: Milenio, 2009, p. 101-146.

Navarro Espinach, Germán. «Los protagonistas del comercio: oficios e identidades sociales en la España Bajomedieval». En: XVI Semana de Estudios Medievales de Nájera y Tricio: El comercio en la Edad Media. Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 2006, p. 147-188.

Netanyahu, Benzion. De la anarquía a la Inquisición: Estudios sobre los conversos en España durante la baja Edad Media. Barcelona: La Esfera de los Libros, 2005.

— Los orígenes de la Inquisición en la España del siglo xv. Barcelona: Crítica, 1999.

Noticias históricas del Colegio de Corredores Reales del antiguo comercio catalán.

Barcelona: Josep Cunill, 1904.

Obradors Suazo, Carolina. «Les ciutadanies de Barcelona (segles xiv i xv): normes, pràctiques i gestió de la pertinença urbana». En: Ortí, Pere; Pujades, Ramon; Verdés, Pere. Barcelona en crisi? La ciutat al segle xv. Barcelona: Museu d’Història de Barcelona, 2017, p. 23-62.

Ortí, Pere; Pujades, Ramon; Verdés, Pere. Barcelona en crisi? La ciutat al segle xv. Barcelona: Museu d’Història de Barcelona, 2017.

Plazolles Guillen, Fabienne. «Les courtiers de commerce à Barcelone au xv ème siècle». Mélanges Casa de Velázquez, 29 (1993), p. 127-154.

Polonio Luque, Gloria. Exportación e importación en y desde el Mediterráneo en la Baja Edad Media: Mercaderes, mercancías y rutas comerciales, 13491350 [en línia]. Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història. Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica, 2012. 2 v. <http://hdl.handle.net/10803/80611> [Consulta: 22 juny 2021].

— «Jueus i conversos en el comerç internacional barceloní de la baixa edat mitjana (1349-1450)». Tamid, 9 (2013), p. 27-50.

Pons Casacuberta, Xavier. La societat conversa a la Barcelona baixmedieval, 1391-1440 [en línia]. Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona.

Facultat de Geografia i Història. Departament d’Història Medieval, Pa­ leo­grafia i Diplomàtica, 2015. <http://hdl.handle.net/10803/668225> [Consulta: 22 juny 2021].

Privilegios reales concedidos a la ciudad de Barcelona. Edició a cura d’Antonio María Aragó i Mercedes Costa. Barcelona: Archivo de la Corona de Aragón, 1971. (Colección de Documentos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón; 43)

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

57

Rábade Obradó, María del Pilar. «La instrucción cristiana de los conversos en la Castilla del siglo xv». En la España Medieval, 22 (1999), p. 369-393.

Rich Abad, Anna. La comunitat jueva de Barcelona entre 1348 i 1391 a través de la documentació notarial. Barcelona: Fundació Noguera, 1999.

Riera, Jaume. «L’evolució de les confraries medievals». Barcelona Quaderns d’Història, 24 (2017), p. 47-67.

— Els poders públics i les sinagogues. Segles xiii-xv. Girona: Patronat Call de Girona, 2006, 635 p. (Girona Judaica; 3) Riera i Viader, Sebastià. Cartes de Ferran II a la ciutat de Barcelona (14791515). Barcelona: Arxiu Municipal de Barcelona, 1999.

— «Les fonts municipals del període 1249-1714. Guia d’Investigació». Barcelona Quaderns d’Història, 4 (2001), p. 239-275.

Riu i Riu, Manuel. «Aportación a la organización gremial textil catalana en el siglo xiv». En: VII Congreso de Historia de la Corona de Aragón. Vol. II. Saragossa, 1964, p. 547-559.

Riu i Riu, Manuel; Pintó, Joan. «La documentación de la primera mitad del siglo xiv conservada en el Archivo de la basílica de Santa María del Mar (Barcelona)». En: La pobreza y la asistencia a los pobres en la Cataluña medieval. Vol. I. Barcelona: CSIC, 1980, p. 294-361.

— «Inventario de los pergaminos de Santa María del Mar (Barcelona), correspondientes a la segunda mitad del siglo xiv». En: La pobreza y la asistencia a los pobres en la Cataluña medieval. Vol. II. Barcelona: CSIC, 1981, p. 151-170.

Rovira i Solà, Manuel. Catàleg dels pergamins municipals de Barcelona. Vol. ii i iv. Barcelona: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, 2008 i 2009.

Ruiz Gómez, Vicenç. «L’Arxiu de Corredors de Comerç de Catalunya». Estudis Històrics i Documents de l’Arxiu de Protocols, 29 (2011), p. 320-328.

Sabaté, Flocel. «L’ordenament municipal de la relació amb els jueus de la Catalunya baixmedieval». En: Cristianos y judíos en contacto en la Edad Media: Polémica, conversión, dinero y convivencia. Edició a cura de Flocel Sabaté i Claude Denjean. Lleida: Milenio, 2009, p. 773-804.

Sales i Favà, Lluís. «El fogatjament de 1496: noves dades per a l’estudi de l’evolució demogràfica i de l’estructura socioprofessional de la ciutat de Ba­rcelona». En: Ortí, Pere; Pujades, Ramon; Verdés, Pere. Barcelona en crisi? La ciutat al segle xv. Barcelona: Museu d’Història de Barcelona, 2017, p.

121-135.

Salicrú i Lluch, Roser. «Els catalans a Tunis a mitjan segle xv: a l’entorn dels Vives i dels monopolis de la pesca de corall». En: La Mediterrània de

58

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

la Corona d’Aragó, segles xiii-xvi: Centenari de la Sentència Arbitral de Torrellas, 1304-2004 (XVIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó. València, 2004). València: Universitat de València, 2005, p. 985-1004.

— «Una lluita per un mercat: catalans, algueresos i genovesos i el corall de Sardenya a la primeria del segle xvi». En: La Corona catalanoaragonesa i el seu entorn mediterrani a la baixa edat mitjana. Barcelona: CSIC, 2005, p. 309-362.

Sánchez Martínez, Manuel. «Algunas consideraciones sobre el crédito en la Catalunya medieval». Barcelona Quaderns d’Història, 13 (2007), p. 9-26.

— «La seda a la Catalunya medieval». En: El món de la seda i Catalunya. Terrassa: Museu Tèxtil. Diputació de Barcelona, 1991, p. 169-188.

Soberon Rodríguez, Mikel; Stojak, Ivana. «El treball de la seda a Barcelona entre els segles xv i xvii. Una aproximació des de l’arqueologia i la documentació escrita». Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, 14 (2018), p. 122-136.

Stojak, Ivana. La sederia a Barcelona al segle xv [en línia]. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història. Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica, 2013. <http://hdl.handle. net/10803/145863> [Consulta: 21 juny 2021].

Téllez Rodero, Núria. «Els fons documentals de Santa Maria del Pi i els estudis sobre el segle xix». Barcelona Quaderns d’Història, 10 (2004), p. 263271.

Treppo, Mario del. Els mercaders catalans i l’expansió de la Corona catalanoaragonesa. Barcelona: Curial, 1976.

Valls Pujol, Esperança (coord. i dir.); Abella, J.; Juanhuix, M.; Rincón, C.; Vives, V. Regest dels documents de l’Arxiu Diocesà de Barcelona relatius als jueus. Barcelona: Publicacions de la Universitat: Institut d’Estudis Món Juïc, 2008. (Bet Guenazim; 1) Vela Aulesa, Carles. «Les compravendes al detall i a rèdit en el món artesà.

El cas dels especiers i dels candelers». Barcelona Quaderns d’Història, 13 (2007), p. 131-155.

— Especiers i candelers a Barcelona a la baixa edat mitjana: Testaments, família i sociabilitat. Vol. I. Barcelona: Fundació Noguera, 2007. (Estudis; 41) — «Llarga vida a tot! El mercat de vell a Barcelona a la baixa edat mitjana».

En: La vida quotidiana a l’edat mitjana: Actes del IV Seminari d’Estudis Medievals d’Hostalric (20-21 de novembre de 2014. Hostalric). Hostalric: Ajuntament d’Hostalric, 2015, p. 33-54.

Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona Tamid, 16 (2021), p. 9-60

59

Vela Aulesa, Carles. «Ordinacions, privilegis i oficis: la regulació de l’art de l’especieria (s. xiv-xv)». Anuari d’Estudis Medievals, 36/2 (2006), p. 839882.

Vendrell Gallostra, Francesca. «La actividad proselitista de san Vicente Ferrer durante el reinado de Fernando I de Aragón». Sefarad, 13-1 (1953), p. 87-104.

— «La política proselitista de Fernando i de Aragón». Sefarad, 10-2 (1950), p. 349-366.

Ventura Subirats, Jordi. La Inquisición Española y los judíos conversos barceloneses (siglos xv-xvi). Barcelona: Universidad de Barcelona. Facultad de Filosofía y Letras, 1973. 4 v.

Villanueva, Jaime. Viage literario a las iglesias de España. Tom 18: Viage a Barcelona. Madrid: Imprenta de la Real Academia de la Historia, 1851.

Voltes Bou, Pedro. «Les associacions de seders medievals barcelonins».

Anua­rio de Estudios Medievales, 5 (1968), p. 483-494.

— Cartas del emperador Carlos I a la ciudad de Barcelona. Barcelona: Universidad de Barcelona, 1958. 206 p.

Zurita, Jerónimo. Anales de la Corona de Aragón. Edició a cura d’Ángel Canellas López. Saragossa: Institución Fernando el Católico (CSIC), 19671977. 9 v.

Apèndix: proposta de fitxa catalogràfica La fitxa catalogràfica es pot fer en un Excel, sempre amb els mateixos encapçalaments. També es pot utilitzar una base de dades més sofisticada, però creiem que un Excel és suficient perquè ens ofereix la possibilitat d’ordenar ràpidament les dades pels diferents conceptes considerats.

Data (any/mes/dia: 1000/00/00) Nom jueu Adreça (carrer, plaça, «prop de», «al costat de», «de la casa de», tal com surt indicat en el document) Nom del convers (cognom, nom). Es poden utilitzar una o dues columnes.

Procedència (lloc d’on és oriünd, indret des d’on es trasllada a Barcelona).

Ofici. Si apareix més d’un ofici en la mateixa data, els separarem amb un punt i coma.

60

Tamid, 16 (2021), p. 9-60

Maria Cinta Mañé i Mas

Confraria o corporació. Ofici dins la confraria o corporació d’ofici en l’any corresponent (cònsol, prohom o sobreposat, clavari, andador, simple confrare…).

Font de la notícia. Sigui publicada o documental (autor, títol, pàgina o arxiu, sèrie o document, núm. de foli). Es pot posar tot seguit o optar per dividir els conceptes tant en cas d’una publicació com si es tracta de documentació.

Els jueus s’haurien d’entrar sempre pel nom, però els conversos pel cognom. Això, que sembla obvi, ho assenyalem perquè hem trobat diverses bi­ blio­grafies ordenades pel nom de pila de l’autor i també un estudi en què s’han entrat els noms i cognoms dels conversos com si fossin jueus. Les dones s’haurien d’entrar sempre pel cognom del pare o del marit, ja que així eren conegudes a l’època, moltes vegades amb els cognoms feminitzats. En cas necessari s’haurien de fer referències creuades. Caldria introduir els noms tantes vegades com ens els trobem en estudis o documentació per veure la línia temporal d’activitat d’un personatge concret.

Això seria una fitxa de mínims. Qualsevol altra dada, com ara el nom dels pares o d’altres parents, el cognom i el nom de la muller, la relació amb altres conversos, el motiu de la seva relació, també s’hauria d’anotar. Això no comporta cap problema amb un Excel, perquè s’hi poden afegir les columnes que considerem necessàries en un moment donat i amagar-les quan no cal tenirles en compte perquè poden complicar la visió de conjunt d’un fet determinat.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 16 (2021), p. 61-88 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.71 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Un interrogatori sobre la puresa de sang del llinatge Major de Cervera (1620) Josep M. Llobet i Portella Universitat Nacional d’Educació a Distància, Centre Associat de Cervera Rebut: 24.03.2021 — Acceptat: 16.06.2021 Resum. En l’apèndix documental d’aquest article donem transcrit íntegrament un interrogatori de l’any 1620, compost de vint-i-quatre preguntes, sobre la puresa de sang del llinatge Major de Cervera. Les respostes que hi donen els vuit declarants aporten abundant informació sobre diversos aspectes de la societat catalana de l’edat mitjana. Amb tot, només comentem els aspectes que tenen relació amb la comunitat jueva de la població, que són la ubicació dels dos calls existents, les dues sinagogues, els llibres notarials que contenien documents atorgats per jueus, l’expulsió de la vila d’aquells jueus que no es convertiren al cristianisme, els llibres municipals relacionats amb els jueus i l’ingrés al Coŀlegi Notarial de Cervera.

Paraules clau: puresa de sang, jueus, calls, sinagogues, notariat, Cervera, Catalunya, edat mitjana

An inquiry into the purity of blood of the lineage of the Major family of Cervera (1620)‎ Abstract. The appendix to this article contains a full transcription of a 24-question inquiry, conducted in the year 1620, into the purity of blood of the lineage of the Correspondència: Josep M. Llobet i Portella. Universitat Nacional d’Educació a Distància, Centre Associat de Cervera, Lleida. Carrer del Canceller Dou, 1. ES 25200 Cervera. UE. Tel. 00 34 973 530 789. A/e: jllobet@cervera.uned.es.‎

62

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

Josep M. Llobet i Portella

Major family of Cervera. While the responses of the eight declarants provide a wealth of information on different aspects of Catalan society in the Middle Ages, the article discusses only those related to the town’s Jewish community, specifically the location of the two Jewish quarters, the two synagogues, the notaries’ books containing documents issued by Jews, the expulsion from Cervera of Jews who did not convert to Christianity, municipal books related to Jews, and admission to the Guild of Notaries of Cervera.‎ Keywords: purity of blood, Jews, Jewish quarters, synagogues, notaries, Cervera, Catalonia, Middle Ages.‎

1.

Introducció

L’any 1924, Agustí Duran i Sanpere, amb motiu de la seva recepció a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, pronuncià un discurs sobre els jueus de Cervera en època medieval.1 Al capítol i d’aquest discurs, feia referència a un document de l’any 1620 que contenia un interrogatori sobre la puresa de sang del llinatge Major de Cervera efectuat a instància del frare Lluís Llentisclar, de l’orde de Sant Domènec, compost de vint-i-quatre preguntes i contestat per les vuit persones següents: el mercader Simó Bonjoch, l’apotecari Cristòfol Nuix, els pagesos Andreu Guiu i Damià Domingo, els notaris Jeroni Porta i Lluís Porta i els preveres Pere Carbonell i Maties Lloselles.

Aquell mateix any 1924 fou publicat per l’esmentada Reial Acadèmia el discurs de Duran.2 Si bé el nou acadèmic comentà algunes de les respostes donades per les vuit persones esmentades, a l’apèndix documental només hi inclogué la part de l’interrogatori que conté les preguntes efectuades.

Atès que el coneixement de l’interrogatori complet pot ser d’interès per a molts lectors, ja que algunes de les respostes aporten informació detallada sobre els jueus cerverins de l’edat mitjana, hem decidit publicar-lo en la seva totalitat. Així hom podrà tenir, doncs, una visió general de l’existència de la comunitat jueva a Cervera emmarcada en alguns aspectes propis dels habitants cristians de la vila.

1. Actualment, aquest interrogatori es guarda a l’Arxiu Comarcal de la Segarra (ACSG).

2. Duran, «Referències documentals».

Un interrogatori sobre la puresa de sang del llinatge Major

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

63

La informació que dona l’interrogatori sobre els jueus es descriu en els apartats següents.

2.

La ubicació dels calls

Segons les respostes, a la vila de Cervera, durant l’edat mitjana, hi havia dos calls de jueus, un de situat al carrer de l’Hospital, ubicat al barri de Capcorral, que anava de la plaça de l’Hospital al carrer Major, i un altre que es trobava al carrer anomenat lo Call o de n’Agramuntell, que des del carrer Major es dirigia a la barbacana de la muralla construïda a la part de llevant (respostes a la pregunta número 4).

Aquesta descripció és poc precisa, cosa que va fer que Agustí Duran situés equivocadament aquests dos calls dins la població. Duran diu que a Cervera hi havia dos calls jueus, el call Inferior o Jussà, dit també de n’Agramuntell, i el call Superior o Sobirà, anomenat, algunes vegades, carrer del Vent, que, segons l’esmentat historiador, estaven ubicats en dos carrers paraŀlels i imme­ diats de l’antic barri de Capcorral, els quals, actualment, són anomenats, respectivament, carrer del Call i carrer de Sant Francesc.

Investigacions posteriors han demostrat que, en realitat, la situació dels dos calls era la següent: el més antic, anomenat Inferior o Jussà, estava ubicat entre el carrer Major i la barbacana de la muralla del costat de sol ixent, en un carreró que actualment s’anomena del Teco, i el call Superior o Sobirà es trobava a l’actual carrer del Call, que anava des de la plaça de l’Om, avui dita de Sant Miquel, fins a la placeta de l’antiga església de Sant Francesc de Paula, edifici en el qual, abans de la susdita església, hi hagué un dels emplaçaments de l’Hospital de Castelltort.3 3.

Les sinagogues

Segons un dels declarants, en aquests dos carrers esmentats, el jueus «feyen la sala», o sigui, hi tenien les sinagogues.4 Hom precisa que, quan els jueus hi

3. Rivera, «Nous avenços»; Llobet, «La ubicació dels calls».

4. Sobre la sinagoga del call Superior o Sobirà, hom pot veure el capítol iii de Duran, «R ferències documentals», titulat «La escola del call sobirà», i Llobet, «Recordant Eduard Feliu».

64

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

Josep M. Llobet i Portella

entraven, es descalçaven i deixaven el calçat a fora, ocasió que era aprofitada pels minyons cristians per agafar les sabates i endur-se-les, cosa que provocava que alguns jueus els empaitessin per poder recuperar-les (respostes a la pregunta número 4). Es tractava, òbviament, d’un joc d’infants.

4.

Els manuals notarials

El notari Jeroni Porta, que era secretari del Sant Ofici de la Inquisició al districte de Cervera, afirma que en els protocols es distingia entre cristians i jueus i, en conseqüència, es portaven uns manuals per als cristians i uns altres per als jueus. En la coberta dels primers, s’hi posava una creu i, en la dels segons, un home pintat amb un nas molt llarg i molt deforme (respostes a la pregunta número 5).

El gran nombre de manuals dels notaris de Cervera que es conserven ens permet saber que, en realitat, els manuals que contenen documents en els quals intervenien solament jueus són molt escassos.5 El procediment habitual era que, en un mateix manual, hi fossin inclosos, per ordre cronològic, tots els documents que el notari autoritzés: els atorgats entre cristians, els atorgats entre jueus i els atorgats entre cristians i jueus, tots ells redactats seguint un mateix model.6 Certament, alguns dels manuals contenen representacions caricaturitzades de jueus.7 5.

L’expulsió dels jueus

És declarat, també, que quan l’any 1492 els Reis Catòlics feren publicar les crides mitjançant les quals manaven que aquells jueus que no es volguessin convertir al cristianisme havien d’abandonar el regne, a Cervera encara hi havia algunes famílies de jueus, moltes de les quals emprengueren el camí cap a l’exili (respostes a la pregunta número 6). Efectivament, l’estudi d’aquest pe­

5. Canela, Catàleg dels protocols.

6. Hom pot veure cent dotze documents transcrits a Llobet, Els jueus de Santa Coloma de Queralt.

7. Aquests dibuixos es troben reproduïts a Llobet, Els jueus de Santa Coloma de Qu ralt.

Un interrogatori sobre la puresa de sang del llinatge Major

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

65

río­de ens ha permès saber que aquell any encara hi havia diverses famílies de jueus a Cervera i també com les afectaren les ordres d’expulsió.8 6.

Llibres que contenen els veïns jueus de la vila

Hom declara l’existència de dos llibres on eren anotats els noms dels jueus de la població: un de guardat a l’arxiu de la Paeria i l’altre a l’arxiu de la Comunitat de Preveres de l’església de Santa Maria. Pel que fa al primer, no en sabem res. S’han conservat, però, alguns llibres de veïnatge, en els quals eren anotats els pactes establerts entre les autoritats municipals cerverines i els nous veïns de la vila.9 Alguns d’aquests nous veïns eren jueus. També s’han conservat diversos llibres del manifest, que contenen, a efectes impositius, els noms dels caps de casa dels habitants de la població i la descripció i la valoració dels béns familiars, dividits en immobles —generalment, cases i peces de terra— i mobles.10 Al final de cada llibre del manifest corresponent al quarter de Capcorral,11 després de les anotacions referents als habitants cristians, eren anotats els noms i els béns dels veïns jueus que posseïen propietats adquirides de cristians o conversos. A més, coneixem l’existència dels llibres de la quístia, un dels principals impostos que pagaven els habitants de la vila, inclosos els jueus.12 En conseqüència, en aquest llibre també hi consten els noms dels ­jueus que estaven obligats al pagament. Aquest impost, en el cas dels jueus, era anomenat quístia dels jueus. Si bé originàriament era un tribut que els ­jueus de la població pagaven directament al rei, l’any 1366, a causa de les dificultats econòmiques que patí Pere el Cerimoniós durant la guerra contra Castella, aquest tribut fou cedit al municipi cerverí a canvi de determinades compensacions dineràries.13

08. Hom pot trobar abundant informació a Llobet, «Els jueus de Cervera».

09. ACSG, Cervera, Fons Municipal, Llibres de veïnatge.

10. ACSG, Cervera, Fons Municipal, Llibres del manifest.

11. La vila de Cervera estava dividida, a efectes administratius, en els quatre quarters següents: la Plaça, Montserè, Framenors i Capcorral. El call jueu més modern, com ja hem dit, estava situat en aquest últim quarter.

12. ACSG, Cervera, Fons Municipal, Llibres de la quístia.

13. Un detallat estudi de la quístia dels jueus es troba a Verdés, Administrar les pecúnies, i «La població de l’aljama de Cervera». Agraeixo al doctor Verdés els aclariments que m’ha fet sobre aquest tema. Hom també pot consultar Rivera, «Els caps de casa jueus».

66

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

Josep M. Llobet i Portella

Tampoc tenim cap informació sobre el llibre guardat a l’arxiu de la Comunitat de Preveres de l’església de Santa Maria de la vila, en el qual també es diu que hi havia anotats els noms de les famílies jueves.

L’existència d’aquests dos llibres és força dubtosa. No és estrany, doncs, que els declarants no en sàpiguen res (respostes a les preguntes números 8, 9, 10 i 11).

7.

L’ingrés al Coŀlegi de Notaris de Cervera

En resposta a una de les preguntes, alguns declarants afirmen que, quan una persona volia ingressar al Coŀlegi de Notaris de Cervera,14 es comprovava que no descendia de jueus o conversos, sinó que procedia de famílies de cris­ tians vells i catòlics, ja que, si no era així, no era admesa (respostes a la pregunta número 24).

8.

Conclusions

La primera conclusió que es pot extreure a partir de les respostes de l’interrogatori és l’existència d’una evident discriminació entre les persones que no tenien cap avantpassat que no fos cristià i aquelles que en tenien algun. El fet de tenir avantpassats d’origen jueu representava trobar-se en una situació so­ cial d’inferioritat, ja que impossibilitava ocupar determinats càrrecs o exercir alguns oficis. Pel que fa als habitants de Cervera, atès que en aquesta població, pel que feia als veïns no cristians, llevat dels esclaus, només eren jueus, aquests avantpassats, si no eren cristians, havien de ser, en la gran majoria dels casos, d’origen jueu. La prova d’això és que, en les respostes, només es fa referència a l’existència de jueus a la vila. És important la descripció que es fa de la situació dels dos calls jueus dins la població, malgrat que sigui poc precisa, ja que, si bé Agustí Duran la va interpretar erròniament, ha estat imprescindible perquè historiadors posteriors poguessin situar-los correctament.

14. tals».

Sobre el Coŀlegi de Notaris de Cervera, hom pot veure Llobet, «Dades docume -

Un interrogatori sobre la puresa de sang del llinatge Major

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

67

L’existència de dos calls força separats d’un de l’altre (el més modern era a l’exterior del principal nucli murallat de la població) comportava l’existència de dues sinagogues. D’altra banda, la referència a la sostracció del calçat dels jueus que entraven a la sinagoga per part dels minyons cristians i els treballs que tenien els jueus per recuperar-lo ens aporta una viva i curiosa visió popular d’aquella societat formada per dos grups religiosos.

Pel que fa a les anotacions dels actes notarials, en teoria, hi havia d’haver discriminació, ja que hom parla de l’existència d’uns llibres per als jueus i d’uns altres per als cristians, però, a la pràctica, atès que la major part de les operacions no es produïen entre jueus sinó entre jueus i cristians, era impossible seguir aquest procediment. D’altra banda, resta comprovada l’existència de representacions caricaturesques de jueus.

L’expulsió de la població d’aquells jueus que no havien volgut convertir-se al cristianisme encara era recordada aquell any 1620, però d’una forma imprecisa, ja que s’afirma que va tenir lloc l’any 1497 en lloc de l’any 1492.

De l’existència de llibres a l’arxiu de la Paeria i al de la Comunitat de Preveres de l’església de Santa Maria on fossin anotats els noms del jueus veïns de la vila, no en tenim cap notícia. És possible que, en el primer cas, hom fes referència als llibres de veïnatge, del manifest o de la quístia. En aquests llibres del manifest i de la quístia, les anotacions dels noms dels jueus es troben després de les referents als veïns cristians.

Quant a l’ingrés al Coŀlegi de Notaris de Cervera, trobem novament l’existència d’una evident discriminació, ja que a una persona que tingués un avantpassat jueu se li feia impossible l’entrada a la institució.

Bibliografia Canela, Montserrat; Garrabou, Montserrat. Catàleg dels protocols de Cervera. Barcelona: Fundació Noguera, 1986.

Duran i Sanpere, Agustí. «Referències documentals del call de juheus de Cervera». En: Discursos llegits en la «Real Academia de Buenas Letras» de Barcelona en la solemne recepció pública de D. Agustí Duran y Sanpere el dia 20 d’abril de 1924. Barcelona: Imp. Atlas Geográfico, 1924.

Llobet i Portella, Josep Maria. «Dades documentals sobre el Coŀlegi de Notaris de Cervera (1328-1785)». Ivs Fvgit [Saragossa], 12 (2003), p. 147-189.

— «Els jueus de Cervera l’any 1492». Misceŀlània Cerverina [Cervera], 23 (2018), p. 295-319.

68

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

Josep M. Llobet i Portella

Llobet i Portella, Josep Maria. «Els jueus de Santa Coloma de Queralt segons els protocols notarials de Cervera (1341-1492). Santa Coloma de Queralt: Associació Cultural Baixa Segarra, 2004.

— «Recordant Eduard Feliu». Tamid [Barcelona], 8 (2012), p. 22-27.

— «La ubicació dels calls jueus de Cervera». Tamid [Barcelona], 14 (2019), p. 65-89.

Rivera Sentís, F. Xavier. «Nous avenços en la localització dels calls de Cervera». Tamid [Barcelona], 13 (2018), p. 113-141.

Rivera Sentís, F. Xavier; Verdés Pijuan, Pere. «Els caps de casa jueus a Cervera durant el segle xv». Misceŀlània Cerverina [Cervera], 23 (2018), p. 321-392.

Verdés Pijuan, Pere. Administrar les pecúnies e béns de la universitat (Cervera, 1387-1516). Tesi doctoral llegida l’any 2004 a la Universitat de Barcelona, inèdita.

— «La població de l’aljama de Cervera durant el segle xv a través de la quèstia dels jueus». Misceŀlània Cerverina [Cervera], 23 (2018), p. 85-314.

Apèndix documental15 1620, 30 gener – 8 febrer. Cervera Simó Bonjoch, mercader; Cristòfol Nuix, apotecari; Andreu Guiu, pagès; Damià Domingo, pagès; Jeroni Porta, notari; Lluís Porta, notari; Pau Carbonell, prevere, i Maties Lloselles, prevere, tots de Cervera, declaren sobre la puresa de sang del llinatge Major.

Arxiu Comarcal de la Segarra (ACSG), Fons Dalmases, capsa 23, quadern.

[A la coberta:] Testes ad perpetuam rei memoriam recepti ad instantiam reverendi patris fratris Ludovici Llentisclar, ordinis Fratrum Praedicatorum.

15. En l’edició del document s’han seguit els criteris següents: s’han desenvolupat les abreviatures, s’ha puntuat el text, s’han regularitzat les majúscules i minúscules, s’ha distingit entre u i v segons el seu valor com a vocal o com a consonant, s’han transcrit i i j per i en els mots llatins, i s’han escrit en versaletes els nombres en xifres romanes (i, com és habitual, s’han eliminat els punts que els emmarquen).

Un interrogatori sobre la puresa de sang del llinatge Major

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

69

Processus dictae informationis receptae in curia baiuliae Cervariae. Scriba Ioannes Baptista Farell, notarius publicus Cervariae.

[Al marge esquerre de la coberta:] Fuit extracta copia authentica ad opus dicti fratris Llentisclar.

Noverint universi quod anno a nativitate Domini millesimo sexagesimo vigesimo, die vero trigesima mensis ianuarii intitulata, coram magnifico domino Carolo de Guimerà et de Perellós, domicello, baiulo villae et termini Cervariae pro sacra, catholica et regia magestate, coramque magnifico Francisco Texidor, utriusque iuris doctore, eius ordinario assessore, advenit et adparuit reverendus doctor pater frater Ludovicus Llentisclar, ordinis Fratris Predicatorum, qui eisdem baiulo et assessore obtulit et presentavit quandam in scriptis papyri supplicationis et interrogatoriorum sedulam thenoris sequentis: «Molt magnífich senyor. Per certs fins y effectes, etc.».

Inseratur.

[Text del document inserit:] Molt magnífich senyor.

Per certs fins y efectes útils y necessaris importe al reverent pare fra Lluýs Lentisclà, del orde de Sant Domingo, que los testimonis ministrarà sien rebuts, per so y altrament quant humilment pot lo dit fra Lluýs Lentisclà a vostra mercè supplique sie de son servey provehir y manar que dits testimonis sien interrogats super sequentibus: 1. Primo, si saben o an oÿt y sentit a dir que, en la present vila de Cervera, hi haje hagut un linatge o família dita los Majors, en la qual se an vistes persones de molta reputatió, nom y fama, com ésa preveresb, doctors y notaris, y si tal és la veu y fama pública.

2. Ítem, si saben o an oÿt y sentit a dir que los dits Majors eren christians vells y cathòlichs y que no descendien ni proçohien de raça o linatge de jueus, sarrahins, moros, conversos ni de altra mala generatió prava y perversa ni de sanch infame, ans bé que dit linatge de Majors de dita vila de Cervera és antiquíssim, honrat, libre y límpio de tota màcula e infàmia de generatió judayca, conversa y sarracena y de qualsevol altre raça mala y reprobada, vill y abatuda, y diguen los testimonis si ells axí ho han oÿt a dir a sos pares y si sos pares y avis ho han oÿt a dir de la mateixa manera a sos antecessors y ascendents y si tal és la veu y fama pública, no sols en lo poble de Cervera, però en tot lo vehinat de aquella, y si dits Majors són estats sempre públicament tinguts, haguts y reputats y honrats per christians vells, cathòlics, nets y límpios de tot mal olor de ser estats ni ser jueus ni conversos, moros ni sarrahins y si, encara

70

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

Josep M. Llobet i Portella

vuy, en la present vila de Cervera, és tal la pública reputatió, veu y fama de dits Majors.

3. Ítem, si saben que los dits Majors tenien la casa en lo carrer públich y major de dita vila de Cervera molt temps antes que los jueus no·s convertissin, ni fossen llançats e desterrats de Espanya los qui convertir no·s volgueren, y si u han oÿt dir a sos pares o avis y, los pares o avis, a sos praedecessors.

4. Ítem, si saben que, en la present vila de Cervera, los jueus habitaven tant solament en dos carrers, ço és, en lo carrer del Espital que, de la plaça de dit Espital, trau cap al carrer Major, en lo Capcorral, y en lo carrer dit lo Call que, del carrer Major, tire a la barbacana de la muralla envès llevant, y si u han vist o oÿt a dir a sos pares o avis y, ells, a sos antecessors.

5. Ítem, si saben ni an oÿt dir los testimonis a sos pares y, sos pares, a sos antecessors e/o a altres persones que la família e/o linatge de dits Majorsc hajen tingut, en ningun temps, casa en los dits carrers del Espital ni del Call ni hajen may habitat en casa alguna, encara que de altri, en dits carrers y si hu han entès a dir a sos pares o avis y, aquests, a sos antecessors.

6. Ítem, si saben que les famílies y linatges infamades de ser del linatge de jueus, en Cervera, són molt notòriesd y sabudes y que may se ha dit, en Cervera, en son temps, ni an oÿt a dir se digués, antes, que dits Majors descendissen de sanch judaica.

7. Ítem, si sabene que los dits Majors sempre se són conservats nets y límpios de sanch judaica y conversa y may se són mesclats ni an contractat matrimoni ab persona judea o conversa ni ab altra de infame y mala generació y si tal és la veu y fama pública, y si axí ho an sentit a dir a sos pares y, ells, a sos avis y altres ascendents e/o a altres persones qualvol sien.

8. Ítem, si saben o han vist y oÿt a dir que en la Casa de la Vila de Cervera o Paheria y en son archiu està recòndit y guardat un llibre molt antich en lo qual estan manifestades, continuades y descrites les famílies f, linatges y noms de les persones infectes y maculades de la infàmia y raça judaica, mora o sarracena, y axí sempre se és observat de continuar en dit llibre les dites famílies e/o linatges infectos y contaminats de sanch de jueus per a què g constàs clarament de la limpieza y honra de totes les famílies y linatges de Cervera y dels que són tinguts per tals.

[Al marge esquerre d’aquest capítol 8:] No u sap.

9. Ítem, si saben ni an hoÿt a dir ni han llegit ni vist que en dit llibre sie estat may continuat ni descrit loh linatge de dits Majors ni tal refereix la veu y fama pública, ans lo contrari, que dits Majors may són estats continuats en dit llibre per ser christians vells y no de raça y sanch de juheus.

Un interrogatori sobre la puresa de sang del llinatge Major

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

71

[Al marge esquerre d’aquest capítol 9:] No u sap.

10. Ítem, si saben que altre llibre se trobe y està recòndit en lo archiu de la venerable Communitat dels preveres de la yglésia major de dita vila y que, en dit llibre, estan escrits los que són de linatge de juheus.

[Al marge esquerre d’aquest capítol 10:] No u sap.

11. Ítem, si saben que los dits Majors may són estats continuats en dit llibre per ser de linatge honrat y christians y no gens de mala sanch y si tal és la pública veu y fama.

[Al marge esquerre d’aquest capítol 11:] No u sap.

12. Ítem, si saben y han oÿt a dir que los dits Majors an tingut, en la dita vila de Cervera, diversos drets de patronats de beneficis ecclesiàstichs insti­ tuïts y fundats en la yglésia major de dita vila y si tal és la pública veu y fama.

13. Ítem, si saben que los dits Majors an instituït y fundat los dits beneficis ecclesiàstichs y causes pies per a coŀlocar donzelles y si tal és la pública veu y fama.

14. Ítem, si saben y han vist y si han hoÿt a dir que en la yglésia major de la present vila, en la capella dei Corpore Christi, tenen los dits Majors una sepultura sumptuosa, ab tomba molt ben obrada, y que, en dita tomba, estan insculpides j les armes de la família y casa de dits Majors, que són les barres de Aragó y la flor del lis, y vejen los testimonis la dita sepultura y tomba ab dites gravadures de les barres de Aragó y flor del lis y si és veu y fama pública que en ditak tombal jaum Pere Major, notari.

15. Ítem, si és certa presumptió y manifesta conjectura e evident judici que, tenint los dits Majors dites barres de Aragó y flor del lis, que són armes reals, en son temps degueren fer alguns grans serveys als reys de Aragó y de França y que, de aquí, se pot inferir que dits Majors eren hòmens y persones de calitat y de honrada prosàpia y de bon linatge.

16. Ítem, si han conegut a Monserrat Major, mercader, ciutadà de Barcelona, y si saben que dit Monserrat Majorn ere fill legítim y natural y de carnal matrimoni procreat de Francesch Major, cotamaller, també ciutadà de Barcelona, y si tal és la pública veu y fama.

17. Ítem, si han conegut a dit Francesch Major, cotamaller, y si saben que dit Francesch Major, cotamaller, és fill llegítim y natural y de carnal matrimoni procreat de Antoni Major, mercader, de la presento vila de Cervera, y si dit Francesch Major, cotamaller, ere natural de la present vila de Cervera y si tal és la pública veu y fama.

18. Ítem, si an conegut a dit Antoni Major, mercader, y a Pere Major, notari qui fonch de la vila de Cervera,p e/o a altres predecessors de dits Majors

72

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

Josep M. Llobet i Portella

y, en particular, si an conegut a Francesch Major, prevere y rector que fonch del lloch de Vilagrasseta, y a Bernat Major, notari que fonch de la present vila de Cervera, y a Antoni Joan Major, prevere y doctor en sacra theologia, q fill de Bernat Major, e/o si an sentit a dir que estos són del linatge dels Majors.

19. Ítem, si saben, an hoÿt a dir o entès que los dits Monserrat Major, ciutadà de Barcelona, Francesch Major, cotamaller, Antoni Major, mercader, Pere Major, notari, Bernat Major, notari, sempre són estats tinguts y reputats y, per havuy, o són per christians vells y hòmens de bona sanch y linatge honrat y que may se són mesclats ab persones de raça y generació judayca, conversa, mora o sarracena, ans lo contrari, que sempre se són conservats límpios, libres y nets de tota màcula, infectió e infàmia de linatges reprobats y mals y si tal és la pública veu y fama, y si axí ho an hoÿt a dir a sos pares y avis y, sos avis, a altres ascendents seus o qualsevol altres persones.

20. Ítem, si saben, an llegit o vist y oÿt a dir que en lo Llibre del manifest de la present vila de Cervera està continuada la famíliar dels Majors, so és, de Bernat Major, notari, ya antes que lo rey don Fernando, de bona memòria, no desterràs los juheus de Espanya y antes de convertir-se a la fee christiana los juheus que restaren en Espanya.

21. Ítem, si saben que en lo dit Llibre de manifest sols se continuaven y escrivien les famílies y linatges dels christians vells que eren en Cervera.

22. Ítem, si saben que molts del linatge dels Majors an tingut en la present vila de Cervera officis y càrrechs públichs honrosos que no poden tenir sinó christians vells, com ser pahers o altres consemblants, y si tal és la pública veu y fama.

23. Ítem, si en la Casa de la Vila e Paheria se trobe recòndit y guardat un llibre en lo qual estan escrits los notaris que són estats y són en la present vila de Cervera y si, en dit llibre, estan escrits y continuats los dits Bernat Major y Pere Major, notaris de la dita vila. Videant et legint testes dicti.

24. Ítem, si en Cervera se feye probatió y scrutini de la bondat y limpiesa del linatge del qui volie ésser aggregat en lo Coŀlegi dels notaris y si ere necessari fos de bon linatge, so és, christià vell y cathòlic, y que no admetien juheus ni altra gent de mala generatió.

Caetera suppleat, etc., suplicant que, dels testimonis rebuts, ne sie donada y lliurada còpia authèntica y fee faehent en judici y extra. Officio, etc., quae licet, etc.

Altissimus, etc.

Pellissó.

Un interrogatori sobre la puresa de sang del llinatge Major

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

73

30 ianuarii 1620.

Interrogentur testes ministrandi intra dies decem coram notario iuramenta et eorum receptionem, quibus receptis debite providebitur.

Texidor, assessor.

Vigore dictae provisionis fuit recepta informatio sub forma sequenti: Die quarta februarii m dc xx s in villa Cervariae deposuit testis sequens: Honorabilis Simon Bonjoch, mercator, Cervariae, etatis, prout ipse dixit, sexaginta quinque annorum, parum plus vel minus, testis ad dictam instan­ tiam reverendi Lludovici Lentisclar, ordinis Fratrum Predicatorum, Cerva­ riae, productos, citatus et nominatus, qui iuravit, etc.

Et interrogatus super primo articculo ex articculis per dictum Llantisclar oblatis, etc., et dixit lo que ell testimoni pot dir y testifficar és que entén que aqueix linatge de Majors que és estat en la present vila de Cervera devien ésser gent honrada y de bon linatge per quant ha vist ell testimoni scriptures velles que los Majors ferent smerços de censals y aquells donaren a la reverent Comunitat dels preveres de la present vila per a obs de acullir dits censals per a una causa pia diyen fundà un tal Major, de la mateixa vila, y assò sap ell testimoni per lo que té dit y haver-ho oÿt a dir moltíssimes vegades a persones més antigues que ell testimoni y per fer un censal dit testimoni a dita causa pia de Major.

Interrogatus super secundo ex dictis, etc., et dixit que may ell testimoni ne ha oït a dir cosa mala ni niguna de aquelles que diu lo articcle, ans bé ell testimoni los té avuy per a gent molt honrada y cristiana, sens niguna màcula de juheus ni de altra mala rassa, y encara vuy veu ell testimoni dit linatge de Majors és tingut y reputat per boníssim linatge, sens niguna màcula de juheus ni de altra mala rassa.

Interrogatus super tertio, etc., et dixit que no y sap res.

Interrogatus super quarto, etc., et dixit que és veritat que en la present vila y havie dos carrers dits los calls, lo hu que és aqueix carrer dit del Spital designat en lo interrogatori y lo altre carreró lo diyen lo carrer d’en Agramuntell, àlias lo call, y en aqueixos dos calls estaven los juheus y allí en dits carrers feyen la sala, y assò ha entès a dir ell testimoni a un home molt vell que·s deye Novell y per sobrenom Parici que ell mateix ho havie vist quant los juheus entraven en la sinagoga y que entraven descalsos y lo dit Novell, essent minyó, y altres minyons los anaven a pendre les sabates y digué dit Novell que, aleshores, exien alguns juheus acuytant-los per fer-los deixar les sabates.

74

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

Josep M. Llobet i Portella

Interrogatus super quinto, etc., et dixit que no y sap ni ho ha oït a dir may a nigunes persones que dits Majors habitassen ni hayen tingut casa en aqueixos carrers dits dels calls.

Interrogatus super sexto, etc., et dixit que és ver que au Cervera, ha entès a dir, y havie algunes cases de juheusv y que de aquelles cases se’n anaren moltes famílies en temps que lo rey don Fernando feu les crides que tots los juheus no·s volguessen convertir se’n anassen y que de la casa de Majors may ha entès a dir vinguessen de cassa de juheus.

Interrogatus super septimo, etc., et dixit que ell testimoni no y sap res.

Interrogatus super octavo, etc., et dixit que no y sap res.

Interrogatus super nono, etc., et dixit que en lo que diu si és continuat o no en dit llibre no·n sap resw, però en lo que diu ésser cristins vells ja u té dit en los precedents articcles.

Interrogatus super decimo, etc., et dixit que no·n sap res.

Interrogatus super undecimo, etc., et dixit que ja ell testimoni ho té dit en lo vuytè articcle.

Interrogatus super duodecimo, etc., et dixit que ell testimoni no·n sap res.

Interrogatus super decimo tertio, etc., et dixit que en lo de instituir beneficis no·n sap res, però en lo de causes pies ja u té dit en lo primer articcle.

Interrogatus super decimo quarto, etc., et dixit que ell testimoni no se’n és avisat ni hi ha tingut sment.

Intrerrogatus super decimo quinto, etc., et dixit que, tenint dites armes, és cosa certa devien ésser gent onrada, com diu lo articcle.

Interrogatus super decimo sexto, etc., et dixit que no·l ha conegut nigú de dits Majors.

Interrogatus super decimo septimo, etc., et dixit que no·n sap res.

Interrogatus super decimo octavo, etc., et dixit que no·n sap res, Interrogatus super decimo nono, etc., et dixit que ja ell testimoni ho té dit ab altre articcle.

Interrogatus super vigesimo, etc., et dixit que no·n sap res.

Interrogatus super vigesimo primo, etc., et dixit que no u ha vist.

Interrogatus super vigesimo secundo, etc., et dixit que no·n ha conegut nigú.

Interrogatus super vigesimo tertio, etc., et dixit que ell testimoni no u pot dir fermament, però que bé creu és com diu lo articcle.

Interrogatus super vigesimo quarto et ultimo, etc., et dixit que bé té entès a dir així a moltes persones que·s fa aqueix scrutini de aprobació de linatge quant algú vol ser creat notari y que, com ara en estos temps se fa, se devie fer en temps passat.

Un interrogatori sobre la puresa de sang del llinatge Major

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

75

Generaliter autem, etc., et ad omnia dixit quod non et quod fuit citatus per Pagès, etc.

Fuit sibi lectum et perseveravit.

Dicto die in dicta villa Cervariae deposuit testis sequens: Christophores Nuix,x apothecarius, villae Cervariae, etatis, prout ipse dixit, octuaginta quinque annorum, parum plus vel minus, testis ad dictam instantiam productus, citatus, etc., qui iuravit, etc.

Et interrogatus super primo interrogatorio ex interrogatoriis per dictum Llentisclar oblatis, etc., et dixit que y ell ha sentit a dir a persones molt velles y més antigues que ell testimoni que·s recordaven de molt temps y z avuy no y ha memòria de hòmens que lo linatge de Majorsaa fonch linatge molt honrat y cristians vells, en lo qual linatge ha entès a dir, ell testimoni, a dites persones velles y ha hagut notaris y altres persones de molta calitat y honra.

Interrogatus super secundo ex dictis, etc., et dixit que ell testimoni ja té dit en lo precedent articcle que los de aqueix linatge de Majors foren tinguts y reputats antigament públicament per cristians vells, sens niguna màcula de altra mala sanch, com és de juheus, serrahins ni de altra sanch y línea dolenta, y així ho ha entès a dir ell testimoni públicament a persones molt velles y antigues, les quals deyen y affirmaven dit linatge de Majors ésser molt net y límpio de tota taca mala, tant de juheus, moros, serrahins y conversos, com altra mala sanch y generació mala y dolenta, y encara també avuy los qui ho han sentit a dir los tenen y reputen al linatge de Majors per molt honrrat y de cristians vells y ell testimoni los tingue als que conegue per tals.

Intarrogatus super tertio, etc., et dixit que ell testimoni bé ha vist que un tal Major tenie casa en lo carrer Major de la present vila de Cervera, lo nom del qual, ara de present, no li recorde, y ha entès a dir a persones més velles que ell testimoni que dits Majors, ja ans que los juheus fossen copellits de Spanya, tenien dita casa en aqueix mateix lloch.

Interrogatus super quarto, etc., et dixit que açò tothom arreu ho sap, y fins los minyons d’estos temps, que los juheus estaven en aqueixos dos carrers, ço és, en lo carrer prop del spital o qui va al spital, trahent cap cap al carrer Major, en lo Capcorral, avuy anomenat lo call, prop del spital, y en altre carrer també dit call, lo qual carrer trau cap a dit carrer Major y tire dret a la barbacana de la muralla, a la part de orient, y així estaven totsbb los juheus en aqueixos dos carrers, segons ell testimoni ha entès tots los dies de sa vida a persones antigues y més velles que ell testimoni.

76

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

Josep M. Llobet i Portella

Interogatus super quinto, etc., et dixit que ja té dit ell testimoni cc en altre articcle que los dits Majors tenien la casa en lo carrer Major, més avall de la canaleta, envers la plassa, y may ell testimoni ha entès a dir ni vist ne hajen tinguda de casa dits Majors en altre carrer sinó en lo carrer Major.

Interrogatus super sexto, etc., et dixit que ja té dit ell que que may ha entès a dir, des que té recort, que los Majors vinguessen de rassa de juheus, sinó dedd molts bons cristians vells.

Interrogatus super septimo, etc., et dixit que tanpoch ha sentit a dir ell testimoni may a niguna persona que dits Majors se fossen mesclats ab sanch judaica, sinó que sempre se són mantinguts límpios y nets de aqueixa y altraee mala rassa y aqueixa és estada la pública veu y fama per la present vila y encara avuy ho és per los qui han tingut notícia de dits Majors y encara los que no·n han tingut notícia.

Interrogatus super octavo, etc., et dixit que no·n sap res.

Interrogatus super nono, etc., et dixit que no·n sap res.

Interrogatus super decimo, etc., et dixit que no·n sap res.

Interrogatus super undecimo, etc., et dixit que en lo que diu de ésser continuats en aqueix llibre no·n sab res, però que en lo demés ja u té dit y deposat en los dalt scrits interrogatoris.

Interrogatus super duodecimo, etc., et dixit que ell testimoni ha entès a dir a persones molt velles que los de la casa de dits Majors eren y són ff patrons de molts beneficis y algun Major de aqueixa mateixa casa fundà una causa pia per a donselles a maridar de son linatge, la qual causa pia encara al dia de vuy se diu la causa pia de tal Major, y aqueixa és estada y és la pública veu y fama.

Interrogatus super decimo tertio, etc., et dixit que ja ho té dit y deposat en lo precedent articcle.

Interrogatus super decimo quarto, etc., et dixit que és veritat molt gran lo que diu lo articcle que dits Majors tenen aqueixa sepultura en la capella de Corpore Christi molt sumptuosa, en la qual tomba y són sculpides les armes de dits Majors, que són les barres de Aragó y la flor del lis, en la qual sepultura y tomba ha entès ell testimoni és dels de la casa de Majors y assò ha entès a dir moltíssimes vegades a persones antiquíssimes, les quals deyen y afirmaven que dita sepultura és dels de la casa dels Majors, y aqueixa fama ha vist y oÿt ell testimoni volar, com té dit públicament.

Interrogatus super decimo quinto, etc., et dixit que gg no y ha nigun dupte que, tenint, comhh tingueren y hanii tingut, aqueixes armes de tanta consideració, que dits Major devien ésser persones de molta calitat y ell testimoni,jj

Un interrogatori sobre la puresa de sang del llinatge Major

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

77

per respecte de dites armes y per lo que sentí a dir a persones velles, los ha tingut sempre en gran opinió de gent molt honrada y de bon linatge.

Interrogatus super decimo sexto, etc., et dixit que ell testimoni no ha conegut sinó a aqueix Francesch Major, cotameller, lo qual ere home de bé y honrrat y per tal tingut y reputat públicament per la ciutat de Barcelona y vila de Cervera.

Interrogatus super decimo septimo, etc., et dixit que no·n sap res, sinó que lo dit Francesch Major ere natural de la present vila, perquè així ho entengué a dir públicament.

Interrogatus super decimo octavo, etc., et dixit que nokk ha conegut nigú més delll dit Francesch Major, cotamaller,mm y ha entès a dir ell testimoni que de dits Majors n’i havie de notaris en la dita vila de Cervera.

Interrogatus super decimo nono, etc., et dixit que ja ell testimoni ho hann dit y deposat en altre articcle y és conforme diu dit articcle.

Interrogatus super vigesimo, etc., et dixit que no·n sap res.

Interrogatus super vigesimo primo, etc., et dixit queoo no·n sap res.

Interrogatus super vigesimo secundo, etc., et dixit que així com ho diu lo articcle de mot a mot ho ha entès a dir així públicament a persones molt velles que·s recordaven de molt temps.

Interrogatus super vigesimo tertio, etc., et dixit que també ho ha entès a dir sempre que en la casa de la Paheria estan scrits los noms de tots los notaris que en temps passat eren en dita vila.

Interrogatus super vigesimo quarto, etc., et dixit que això sempre ho ha entès a dir ell testimoni que quantpp examinaven un notari feyen escrutini de son linatge per vèurer si venie de sanch de jueus y, venint-ne de dita sanch de juheusqq y de altra mala generació, no l’admetien.

Generaliter autem, etc., et ad omnia dixit quod non sed quod fuit citatus per rr Geraldum Pagès, etc.

Fuit sibi lectum et perseveravit.

Dicto die in dicta villa Cervarie deposuit testis sequens: Andreas Guiu, cultor, Cervariae, etatis, prout ipse dixit, sexaginta sex annorum, parum plus vel minus, testis ad dictam instantiam productos, citatus, etc., qui iuravit ad dominum Deum, etc.

Et interrogatus super primo articculo ex articculis per dictum fratrem Ludovicum Llentisclar oblatis, etc., et dixit que ell testimoni ha sentit a dir a son pare Andreu Guiu moltes vegades que en Cervera y havie hagut un linatge de Majors, los qualsss deye dit Andreu Guiu, pare de ell testimoni, que eren una

78

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

Josep M. Llobet i Portella

gent molt honrada y per tal tinguts y reputats públicament, y assò dix ell testimoni per haver-ho sentit al pare de ell testimoni, com té dit moltes vegades.

Super secundo, etc., et dixit que may ell testimoni, des que té recort, ha sentit a dir ni a son pare ni a niguna altra persona que los dits Majors fossen ni descendissen de linatge de jueus ni de altra mala generació, sinó per cris­ tians vells y honrats, y així ho ha sentit a dir ell testimoni públicament, y ell testimoni, encara que no·ls haje coneguts, per la fama pública los té y repute als del linatge de Majors per cristians vells y sens màcula niguna de juheus ni de altra mala generació.

Super tertio, etc., et dixit que ell testimoni ho sentí a dir a dit son pare de ell testimoni que ditstt Majors tenien la casa en lo carrer Major, y assò moltes vegades mentres dit son pare visqué.

Super quarto, etc., et dixit que també ell testimoni ho entengué a dir a son pare que los jueus estaven en aqueixos dos carrers que diuuu y specifique lo articcle y, després ensà, sempre ho ha entès a dir axí a persones molt velles que los jueus estaven en aqueixos dos carrers.

Interrogatus super quinto, etc., et dixit que may ha entès a dir ell testimoni ni a son pare ni altra persona que dits Majors tinguessen casa en aqueixos dos carrers, sinó en lo carrer Major.

Interrogatus super sexto, etc., et dixit quevv ja u té dit en altres articcles que los dits Majors no descendien de sanch judea, sinó de sanch de cristians vells.

Interrogatus super septimo, etc., et dixit que may ell testimoni ha sentit a dir a son pare ni a niguna altra persona que los Majors se fossen mesclats ab sanch de jueus ni altra mala generació.

Interrogatus super octavo, etc., et dixit que no·n sap res.

Interrogatus super nono, etc., et dixit que tampoch no·n sap res.

Interrogatus super decimo, etc., et dixit que no·n sap res.

Interrogatus super undecimo, etc., et dixit que no·n sap res, quan tal que diu sien continuats en aqueix llibre, perquè no hu a vist, però, en lo demés, ja u té dit en los dalt dits interrogatoris.

Super duodecimo, etc., et dixit que no·n u sap res.

Interrogatus super decimo tertio, etc., et dixit que no y ha tingut sment y així no·n sap res.

Interrogatus super decimo quarto, etc., et dixit que aqueixas armes y sepultura bé ell testimoni les ha vistes, però no sap de qui són.

Interrogatus super decimo quinto, etc., et dixit que, si aqueixes armes y sepultura són de casa dels Majors, no y ha dupte nigú que devien ésser gent de molta calitat y ell testimoni, encara que no sàpie sien dites armes de dits Ma-

Un interrogatori sobre la puresa de sang del llinatge Major

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

79

jors, per lo que ho ha sentit a dir a son pare y altres persones, los té y jucte als del linatge de Majors per gent molt honrada y de bon linatge.

Super decimo sexto, etc., et dixit que no se’n recorde ell testimoni.

Super decimo septimo, etc., et dixit que tampoch no·n sap res perquè no se’n recorde.

Interrogatus super decimo octavo, etc., et dixit que no·n ha conegut nigú.

Interrogatus super decimo nono, etc., et dixit que may ell testimoni ha sentit a dir que los Majors se fossen mesclats ab sanch de jueus ni altra generació mala ni a son pare ni altra persona.

Super vigesimo, etc., et dixit que no·n sap res.

Super vigesimo primo, etc., et dixit que tampoch no·n sap res.

Super vigesimo secundo, etc., et dixit que no·n sap res.

Super vigesimo tertio, etc., et dixit que no·n sap res.

Super vigesimo quarto, etc., et dixit que així ho té entès que los notaris que són estats són scrits en la Paheria, però no sap hi sien scrits aqueixos Majors.

Generaliter autem, etc., et ad omnia dixit quod non sed quod fuit citatus per Coll, etc.

Fuit sibi lectum et perseveravit.

Dicto die in dicta villa Cervariae deposuit testis sequens: Damianus Domingo, cultor, villae Cervariae, etatis, prout ipse dixit, octuaginta quatuor annorum, parum plus vel minus, testis ad dictam instan­ tiam productus, citatus, qui iuravit in eodem posse ad dominum Deum, etc., se dicere, etc.

Et interrogatus super primo interrogatorio ex interrogatoriis per dictum fratrem Ludovicum Llentisclar oblatis, etc., et dixit que és molt veritat tot lo que diu lo articcle que en Cervera y hagut un linatge dits Majors y ell testimoni ha conegut un tal Major que ere notari y un altre que ere capellà, loww nom delxx batisme ara de present no li recorden a ell testimoni, los quals foren tinguts y reputats per hòmens de molta honra y reputació, y ell testimoni los tingué y reputà per tals.

Interrogatus super secundo, etc., et dixit que així ho ha entès a dir ell testimoni públicament que dits Majors foren tinguts y reputats per cristians vells y sens màcula niguna yy de juheus ni altra mala generació prava y dolenta y ell testimoni als qui conegué que foren un tal Major, notari, y altre tal Major, prevere, los tingué y reputà sempre per cristians vellszz y sens taca dolenta de jueus, moros ni de sarrahins ni tampoch altra taca dolenta ni que de tals taques desendissen dits Majors, y assò ha entès a dir ell testimoni a son pare y

80

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

Josep M. Llobet i Portella

altres persones més velles, les quals deyen que dits Majors eren nets y límpios de totes aqueixes taques dolentes.

Super tertio, etc., et dixit que ara li recorde que·n conegué un de Major que feye armadures de malles, lo qual habitave y tenie casa en la present vila de Cerversa y en lo carrer Major de dita vila, lo qual tal Major també fonch tingut y reputat per home de bé, honrat y cristià vellaaa y sempre ha entès a dir ell testimoni a persones molt velles que aquí tenien la casa padral dits Majors en dit carrer Major de dita vila y ell testimoni, com té dit, hi ha vist estar al dit tal Major, lo qual feye armadures.

Super quarto, etc., et dixit que així ho ha entès a dir a son pare de ell testimoni y a altres persones molt velles que los jueus habitaven en aqueixos dos carrers que diu y specifique lo articcle y ell testimoni ho ha entès a dir després ensà y encara al dia de vuy és aqueixa la pública veu y fama que los jueus estaven en aqueixos dos carrers y allí los tenien lo més del temps tancats.

Super quinto, etc., et dixit que may ell testimoni ho ha sentit a dir que dits Majors habitessin en aqueixos dos carrers, sinó en lo carrer Major, com té dit ell testimoni, per haver-hi vist estar al dit tal Major que feye armadures en dit carrer Major, y sempre ho ha entès a dir que en dit carrer Major estaven dits Majors y no en altra part.

Super sexto, etc., et dixit que les famílies y llinatges que són tacades en la present vila de Cervera de jueus se sap clarament, però may ha sentit a dir ell testimoni que dits Majors descendissen de jueus, sinó de sanch de cristians vells.

Super septimo, etc., et dixit que sempre ho ha entès a dir ell testimoni a son pare y a altres persones velles que lo linatge dels Majors sempre se és mantengut límpio de aqueixa mala rassa de jueus y ell testimoni ho té per cert per ésser aqueixa la pública veu y fama y no haver entès parlar al contrari.

Super octavo, etc., et dixit que no·n sap res.

Super nono, etc., et dixit que no·n sap res per quant no ha entès y haje tal llibre y així, no sabent que dit llibre y haje, no pot dir ell testimoni cosa neguna.

Super decimo, etc, et dixit que no·n sap res.

Super undecimo, etc., et dixit que ja té dit y deposat ell testimoni que lo linatge de Majors fonch tingut y reputat per bon linatge de cristians vells y no de jueus ni altra mala línia y generació, Interrogatus super duodecimo, etc., et dixit que no·n sap res.

Interrogatus super bbb decimo tertioccc, etc., et dixit que és veritat que al dia de vuy hi ha una causa pia de Major, la qual se diu la causa pia de tal Major, y

Un interrogatori sobre la puresa de sang del llinatge Major

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

81

això al dia de vuy encara és cosa molt pública per la present vila, que tothom ho sap.

Interrogatus super decimo quarto, etc., et dixit que ell testimoni no se’n és adonat de aqueixa sepultura y tomba.

Interrogatus super decimo quinto, etc., et dixit que prou és cert que, tenint dits Majors dites armes,ddd devien ésser gent de gran calitat y de honrada prosàpia, lo que, encara que ell testimoni no sàpieeee tinguen dites armes, sempre, com té dit, ha entès a dir eren gent molt honrada y de bon linatge.

Interrogatus super decimo sexto, etc., et dixit que ell testimoni no ha conegut fff de dits Majors sinó un notari, un capellà y un que feye armadures, y no·n ha conegut més.

Interrogatus super decimo septimo, etc., et dixit que en tot lo que diu lo articcle no·n sap res sinó que pense y té per cert ell testimoni que aqueix Major que feye armadures ggg ere natural de Cervera.

Interrogatus super decimo octavo, etc., et dixit que ja té dit ell testimoni en los dalt dits interrogatoris lo que conegué ell testimoni, y té per cert ell testimoni que aqueixos que anomene lo articcle eren del linatge dels dits Majors.

Interrogatus super decimo nono, etc., et dixit que ja ell testimoni ho té dit que dits Majors foren tenguts y reputats per gent de bon linatge y hontats y no gens tacats de sanch de jueus.

Super vigesimo, etc., et dixit que no·n sap res perquè no ha vist aqueix llibre.

Super vigesimo primo, etc., et dixit que tampoch no·n sap res.

Interrogatus super vigesimo secundo, etc., et dixit que no·n sap res.

Interrogatus super vigesimo tertio, etc., et dixit que bé u ha entès a dir ell testimoni que los noms dels notaris que en aquell temps eren estan scrits en la Paheria.

Super vigesimo quarto, etc., et dixit que així ho ha entès a dir hhh com ho diu lo articcle.

Generaliter autem, etc., et ad omnia dixit quod non sed quod fuit citatus per Pagès.

Fuit sibi lectum et perseveravit.

Dicto die in dicta villa Cervariae deposuit testis sequens: Honorabilis et discretus Hieronymus Porta,iii notarius publicus, etatis quinquaginta octo annorum jjj, villae Cervariae, et secretarius Sancti Offitii Inquisitionis in districtu Cervariae, testis ad dictam instantiam productus, qui iuravit in posse reverendi Iacobi Saura, presbiteri, sacra theologia licenciati, comissarii dicti Sancti Offitii, ad dominum Deum.

82

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

Josep M. Llobet i Portella

Et interrogatus super primo interrogatorio ex interrogatoriis per dictum fratrem Llentisclar oblatis, etc., et dixit que lo que ell testimoni pot dir del articcle és que ha vist diverses scriptures, ab scriptures de notaris molt antichs, que ell testimonis regeix, nom de Majors y molt antichs, y en particular de notaris, y sempre, des que té recort, que en té de més de coranta anys, ha entès eren persones de molta reputació y fama.

Super secundo, etc, et dixit que és així veritat, com ho diu lo articcle, que los dits Majors que foren naturals y habitants de Cervera foren sempre tinguts y per havuy, los que de ells tingueren notícia, tenen y ell testimoni los té per cristians vell de bona sanch, sens màcula, rassa ni descendència de jueus, moros, sarrecens ni altra nova lley, en abono del que ell dit testimoni té en son poder una enquesta feta a vint-y-hu de dezembre del any mil quatre-cents vint-y-nou, rebuda per lo governador de Cathalunya kkk contra los que jugaven en Cervera, y en dita enquesta y deposaren alguns cristians y jueus, nomenats tots per sos noms, és a saber, los jueus se anomenaven jueus y los altres eren haguts per cristians vells, y, entre altres que deposaren en dita enquesta, hi deposà lo discret mossèn Antoni Major, notari, de Cervera, y sempre, a la veritat del testimoni, sempre ha oÿt a dir a algunes persones antigues que los dits Majors eren gent molt honrada y bons cristians, sens suspita alguna de jueus ni altra mala rassa.

Super tertio, etc., et dixit que lo Antoni Major que lo dit testimoni men­ tione en lo precedent articcle ere de l’any mil quatre-cents vint-y-nou y los ­jueus foren llansats de Catalunya en lo any mil quatre-cents noranta-set y així és ben cert que estaven ja domiciliats en la present vila abans de la expulsió de dits jueus.

Super quarto, etc., et dixit que és veritat lo que diu lo articcle que los jueus habitaven en dos parts de la vila, dites lo call jussà y lo call subirà, y dix ho saber ell testimoni per haver vist moltíssimes actes y scriptures de les scriptures regeix de notaris antichs, que·n té de cent y catorse notaris, y trobe ab elles los dits llochs hont habitaven dits jueus, que són los desobre dits.

Super quinto, etc., et dixit que may tal ha oÿt ell testimoni ni creu hajen may habitat en dits carrers, perquè en totes coses se feye divisió entre los cristians y jueus, en tant que en los manualslll que los notaris antichs feyen eren dos per cada any, lo hu de negossi de cristians y lo altre de jueus, y en lo manual dels crestians, a la coberta, y ha, molts d’ells, un senyal de creu y, en los dels jueus, un home pintat ab un nas molt llarch y molt disforme.

Super sexto, etc., et dixit que és així veritat que són molt sabudes les famílies y llinatges de jueus, encara que, per la gràcia, se són tant aniquilats que

Un interrogatori sobre la puresa de sang del llinatge Major

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

83

apenes n’i ha per avuy, que en la execussió de ells se’n anaren per moltes parts del món y per avuy n’i ha algú en Roma que viu en sa lley, y may dels Majors se ha entès cosa fea ni per lo pensament.

Super septimo, etc., et dixit que may ha entès ell testimoni que los Majors fessen mescla de sa sanch ab jueus y creu ell testimoni que, si tal se fos fet, o haguere oÿt a dir e/o ho haguere trobat ab ses scriptures.

Super octavo, etc., et dixit que ell testimoni és estat paher de esta vila y molts anys notari de la casa de la Paheria y ha vist los manifests que estan recòndits en la scrivania de la Paheria y ha trobat allí molts noms de Majors y cristians vells, perquè los que no u eren que estan continuats en los mateixos llibres també se anomenen jueus.

Super nono, etc., et dixit que ja u té dit en lo precedent articcle.

Super decimo, etc., et dixit que no y sab res.

Super undecimo, etc., et dixit que tampoch no l’a vist lo llibre.

Super duommm decimonnn, etc., et dixit que no u ha vist, però ho ha entès a dir.

Super decimo tertio, etc., et dixit que bé sap ell testimoni que han fundat beneficis y causes pies los dits Majors y ell testimoni, com ha del linatge, dels Majors ne ha rebuts.

Super decimo quarto, etc., et dixit que ell testimoni ha vist a la tomba de la manera narre lo articcle en lo lloch designe dit articcleooo.

Super decimo quinto, etc., et dixit ppp que creu que per dita rahó estan allí dites armes y ha entès a dir que hu dels dits Majorsqqq fou secretari de un rey, o de França, o de Aragó.

Interrogatus super decimo sexto, etc., et dixit que ell testimoni ha conegut molt bé ha Montserrat Major, mercader, que estave en la argenteria de Barcelona o en un carrer que ix a la argenteria y se trobà estar davant casa dit Major en una ocasió que robaren molta plata al dit Major.

Super decimo septimo, etc., et dixit que no y sab res.

Super decimo octavo, etc., et dixit que ja ha dit lo que y sabie en les precedents articcles. rrr . Et dixit.

Generaliter autem, etc., ad omnia dixit quod non sed quod fuit citatus per Pagès, etc.

Fuit sibi lectum, etc.

Die septima mensis et annis praedictorum in dicta villa Cervariae deposuit testis sequens:

84

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

Josep M. Llobet i Portella

Honorabilis et discretus Ludovicus Porta, notarius publicus, Cervarie, etatis, prout ipse dixit, quadraginta annorum, parum plus, etc., testis ad dictam instantiam productus, citatus, qui iuravit, etc.

Et interrogatus que lo que ell testimoni sap y pot dir en aqueix articcle és que en la casa de la Paheria ha trobat ell testimoni, entre molt velles y antiguessss scriptures noms de Majors, dels quals n’i ha que són estats pahers y, altres, notaris y altres càrrechsttt onrosos deuuu dita vila y així los té, per dit respecte, als dits Majors y descendents de aquells, per gent de molta reputació, honra y fama, y assò dix ell testimoni saber per ésser notari y scrivà de dita casa de la Paheria y haver vist y mirat moltes scriptures velles y vèurer que en una taula ab un pergamí estan scrits los noms dels notaris que de aquesta part de cent y més anys són estats, en la qual taula y ha scrits dos o tres noms de Majors notaris que foren de dita vila.

Super secundo, etc., et dixit que per lo que ell testimoni té dit en lo primer articcle, los té y repute als dits Majors y descendents de ells per cristians vells, sens màcula neguna de rasa de jueus, moros, serraïns ni altra mala generació, perquè, tenint taca de jueus, moros o sarrahins o altra mala generació, no n’i haguere hagut antigament fossen estats pahers y notaris de dita vila de Cervera, perquè en dita casa de la Paheria no·ls hagueren admesos, ansvvv los ne hagueren trets y del tot desterrats.

Generaliter autem, etc., ad omnia dixit quod non sed quod fuit citatus per Pagès.

Fuit sibi lectum, etc.

Die octava praedictorum mensis et annis in dicta villa Cervariae deposuit testis sequens: Reverendus dominus Paulus Carbonell, presbiter, in ecclesia maiore villae Cervariae beneficiatus, testes ad dictam instantiam productus, citatus et nominatus, qui iuravit ad dominum Deum, etc., in posse reverendi domini decani decanatus villae et decanatus Cervariae, se dicere, etc.

Et interrogatus super primo interrogatorio ex interrogatoriis per dictum fratrum Ludovicum Llentisclar oblatis, etc., et dixit que per lo que ell testimoni ha vist y llegit en un llibre antich dit Capbreu de les rendes y censals de la causa pia d’en Pere www Major,xxx que fonch dit Capbreu fet en lo any mil sinchcents sinquanta-y-hu, y altre llibre també dit Capbreu del benefici sots invocació de Corpore Christi instituït y fundat en dita iglésia per yyy en Bernat Major, notari, lo qual Capbreu de dit benefici fonch fet en lo any mil quatre-cents trenta-dos, veu ell testimoni clarament y ha hagut en dita vila de Cervera li-

Un interrogatori sobre la puresa de sang del llinatge Major

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

85

natge de Majors, al qual linatge, per dit respecte de haver fundada causa pia per a donselles a maridar y beneficis eclesiàstichs en dita iglésia,zzz diu y testiffique ell testimoni que lo linatge aqueix de Majors devie ésser molt honrrat y de gran calitat y azienda y, per lo que té dit ell testimoni, los té y repute per tals.

[Al marge esquerre:] Interrogatus super secundo, etc., et dixit que les obres que dits Majors feren no eren obres de jueus, moros ni serraïns, sinó de molt bons cristians, y així ell testimoni, per vèurer les obres que foren tant santes y bones, diu los té y repute als dits Majors per cristians vells y antichs y sens màcula deaaaa rassa dolenta y depravada.

Interrogatus super duodecimo interrogatorio ex dictis interrogatoriis, omissis excedentibus ea voluntate partis, etc., et dixit que ja ell testimoni ja té dit y deposat que és molt gran veritat que hu de aqueix linatge de Majors que diu Bernat Major, notari, instituhí lo benefici sots invocació de Corpore Chris­ti en la iglésia major de dita vila y assò dix ell testimoni saber per haver vist lo capbreu de aqueix benefici, que·s feu en lo any mil quatre-cents trentados, y vèurer que en lo principibbbb de dit capbreu diu estes paraules que són: «Benefitium institutum et fundatum in capella Corpore Christi per Bernardum Major, quondam, notarium», lo qual capbreu, juntament ab un altre capbreu intitulat Capbreu dels censals de la causa pia d’en Pere Major, que també ell testimoni ha vist, que fon en lo any mil sinch-cents sinquanta-y-hucccc, són en lo arxiu de la venerable Comunitat dels preveres de dita iglésia, y aquestos capbreus ha vist ell testimoni per ésser al dia dedddd vuy altre dels ­priors de dita Comunitat.

Interrogatus super decimo tertio, etc, et dixit que ja ell testimoni té dit que és veritat que y ha una causa pia dita d’en Pere Major y assò dix ell testimoni saber per lo que té dit y deposat en los precedents articcles.

Interrogatus super decimo quarto, etc., et dixit que bé se pot dir al bon segur que aquexa sepultura y tomba que és en aqueixa capella dita la capella de Major, hont està fundat lo benefici sots invocació de Corpore Christieeee y armes que estan esculpides en dita tomba, que són la flor del llis y les barres de Aragó, són de aqueix linatge de Major, perquè la capella se diu la capella de Major y lo beneffici està fundat en dita capella de Corpore Christi està fundat per Major, és ben cert són armes de Majors per les dalt dites rahons y per ésser ells dits Majors gent de gran calitat y prosàpia y ell testimoni judique són de Majors.

Interrogatus super decimo quarto, etc., et dixit que ja u té dit en lo precedent articcle.

86

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

Josep M. Llobet i Portella

Generaliter autem, etc., et ad omnia dixit quod non sed quod fuit citatus per Pagès.

Fuit sibi lectum et perseveravit.

Dicto die in dicta villa Cervariae depusuit testes sequens: Reverendus dominus Mathias Lloselles, presbiter, in ecclesia maiori Cervariae beneficiatus, testis ad dictam instantiam productus, citatus et nominatus, qui iuravit in posse dicti reverendi decani, etc., ad dominum, etc.

Et interrogatus super primo ffff interrogatorio ex interrogatoriis per dictum fratrem Llentisclar oblatis, etc., et dixit que ell testimoni és altre dels priors de la iglésia de Cervera y, mirant libres y capbreus vells, ha vist y llegit que en Cervera y ha hagut un llinatge de Majors, dels quals Majors ne ha trobat ell testimoni en lo capbreu de la causa pia ditagggg de Pere Major, lo qual capbreu fonch en lo any mil sinch-cents sinquanta-hu y comense dit capbreu de dita causa per Capbreu dels censals de la causa pia d’en Pere Major, y un altre capbreu, fet en lo any mil quatre-cents trenta-dos, del benefici sots invocació de Corpore Christihhhh instituhit y fundat per Bernat Major, quòndam, notari, y comense dit capbreu per estes paraules: Benefitium institutum et fundatum per Bernardum Maior, quondam, notarium, in capella Corpore Christi, los quals capbreus són en lo arxiu de dita venerable Comunitat, y, segons dites institucions y obres tant bones y santes, diu y testiffique ell testimoni ésser dit llinatge de Majors molt honrat y molt antich y, per lo que ell testimoni ne té vist, los té y repute al dit llinatge de Majors per molt honrrat y de molta calitat.

Interrogatus super secundo, etc, et dixit que de les obres que ha trobat ell testimoni que feren dits Majors, com són instituhir beneffici y causa pia, se veu clarament eren dits Majors persones cristianes y de cristians vells, sens que fossen jueus, que, ha ésser jueus, moros o sarrahins, no hagueren fet semblants obres, y axí ell testimoni los té y repute per cristians vells y no per ­jueus, moros ni serrahinsiiii ni que d’estas rasses dolentes descendesquen dits Majors.

Interrogatus super duodecimo interrogatorio ex dictis interrogatoriis, omissis excedentibus ea voluntate partis, etc., et dixit que ja en lo primer articcle té dit que jjjj Bernat Major fundà unkkkk benefici en la capellallll dita de Major, sots invocació de Corpore Christi, dix-ho ell testimoni saber per lo que ell testimoni té dit en lo primer articcle.

Interrogatus super decimo tertio, etc., et dixit que, així mateix, té, ell testimoni, ja dit que Pere Major instituhí y fundà una causa pia per a donselles a

Un interrogatori sobre la puresa de sang del llinatge Major

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

87

maridar y dix-ho ell testimoni saber per haver vist lo capbreu dels censals de dita causa pia, com ho té ja ell testimoni dit y deposat en lo primer articcle, Interrogatus super decimo quarto, etc., et dixit que, pués la capella hont és aqueixa sepultura ab aqueixes armes se diu de Major y lo benefici fundat en aquexa capella per Bernat Major, clar està la sepultura, tomba y armes seràmmmm també de Major y ell testimoni ho judique de aqueixa manera.

Super decimo quinto, etc., et dixit que, per ésser aqueixes armes de tant gran calitat y tenint-les, com judique ell testimoni, les tingueren dits Majors, les tingueren per alguns serveys degueren fer a alguns reys per ésser gent de gran honrra y prosàpia.

Generaliter autem, etc., et ad omnia dixit quod non sed quod fuit citatus per Geraldum Pagès, etc.

Fuit sibi lectum et perseveravit. a. notaris, ratllat. b. y, ratllat. c. an, ratllat. d. en Cervera, ratllat. e. ni, ratllat. f. y, ratllat. g. no, ratllat. h. llibre, ratllat. i. Sant Jaume, ratllat. j. insculpides, interlineat. k. sepultura y, ratllat. l. est, ratllat. m. sien los dits Majors y altres difunts y morts en la present vila de Cervera, y si tal és la pública veu y fama, ratllat. Pere Major, notari, al marge esquerre. n. és, ratllat. ere, interlineat. o. present, interlineat. p. espai en blanc. q. la primera o interlineada. r. al manuscrit, famia. s. m dc xx sobre m dc xviiii. t. y fund, ratllat. u. a, falta. v. per, ratllat. w. no·n sap res, falta x. notarius, ratllat. y. és veritat lo que diu lo article, ratllat. z. immemorial que, ratllat. aa. ere estat, rat­ llat. bb. tots, interlineat. cc. que, ratllat. dd. de, interlineat. ee. altra sobre altres. ff. estats, ratllat. gg. que, ratllat. hh. una paraula ratllada. ii. una paraula ratllada. jj. una paraula ratllada. kk. fa, ratllat. ll. que, ratllat. mm. sinó que, ratllat. nn, ha, ratllat. oo. que, repetit. pp. passaven, ratllat. qq. no l’admetien, ratllat. rr. Pagès, ratllat. ss. eren, ratllat. tt. al manuscrit, dit. uu. diu sobre diuen. vv. si alguna casa n’i ha en Cervera, com són poques, [pro, ratllat] y aqueixes prou se sap y, en lo demés que diu l’article, ratllat. ww. dues paraules interlineades. xx. al manuscrit, dels. yy. dol, rat­ llat. zz. catho, ratllat. aaa. però que abans, ratllat. bbb. duo, ratllat. ccc. tertio, interlineat. ddd. es, ratllat. eee. di, ratllat. fff. sinó, ratllat. ggg, devie, ratllat. hhh. que, ratllat. iii. p, ratllat. jjj. etatis quinquaginti octo annorum, interlineat. kkk. en la qual, ratllat. lll. los manuals que, repetit. mmm. duo, interlineat. nnn. tertio, ratllat. ooo. ab les armes que diu, ratllat. ppp. etc., et dixit, falta. qqq. fossen, ratllat. rrr. Super decimo nono, etc., ratllat. sss. molt velles y antigues, interlineat. ttt. de, ratllat. uuuu. de, repetit. vvv. aquells, ratllat. www. Bernat, ratllat. Pere, interlineat. xxx. notari, ratllat. yyy. al manus­ crit, y per. zzz. los té y repute, ratllat. aaaa. dits, ratllat. bbbb. una paraula

88

Tamid, 16 (2021), p. 61-88

Josep M. Llobet i Portella

ratllada. cccc. que fon en lo any mil sinch-cents sinquanta-y-hu, al marge esquerre. dddd. prior, ratllat. eeee. en la q, ratllat. ffff. articc, ratllat. gggg. dita, ratllat. hhhh. sots invocació de Corpore Christi, al marge esquerre. iiii. y, ratllat. jjjj. dits Majors funda, ratllat. Pere, interlineat i ratllat. kkkk. cau, ratllat. llll. de Corpore Christi, ratllat. mmmm. de, ratllat.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 16 (2021), p. 89-109 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.72 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Juifs aragonais et castillans en transit, installés ou convertis à Marseille.

Documents inédits (1488-1508)* Danièle Iancu-Agou CNRS, PSL, Research University Paris, LEM (UMR 8584) Rebut: 08.03.2021 — Acceptat: 21.06.2021 Résumé. Quand le dépouillement des archives départementales des Bouches-duRhône (Marseille), de 1488 à 1508, permet d’ajouter soixante-quinze autres noms à la liste des cent dix-huit réfugiés ibériques établie à la fin du xixe siècle (1884) par Isidore Loeb.‎ Mots-clefs : expulsion de 1492, Provence, Marseille, juifs, néophytes, archives notariées de Marseille, exilés, réfugiés

Jueus aragonesos i castellans en trànsit, instal·lats o conversos a Marsella.

Documents inèdits (1488-1508)‎ Resum. El buidatge documental dels arxius departamentals de Bouches-duRhône (Marsella) d’entre els anys 1488 i 1508 ha permès afegir setanta-cinc noms als cent divuit refugiats ibèrics esmentats per Isidore Loeb a finals del segle xix (1884).

Contact : Danièle Iancu-Agou, Centre national de la recherche scientifique, Laboratoire d’études sur les monothéismes. Unité mixte de recherche 8584. 1 rue de la Barralerie, F-34000 Montpellier. UE. Tél. : 00 33 06 61 56 66 18. E-mail : daniele.iancu@vjf.cnrs.fr. * Cet article a fait l’objet d’une communication en octobre 2010 lors du IV Congrés per a l’Estudi dels Jueus en Territoris de Llengua Catalana, organisé à Barcelone par Tessa Calders Artís et Esperança Valls i Pujol.

90

Tamid, 16 (2021), p. 89-109

Danièle Iancu-Agou

Paraules clau: expulsió de 1492, Provença, Marsella, jueus, neòfit, arxius notarials de Marsella, exiliats, refugiats‎

Aragonese and Castilian Jews passing through, residing in or converted in Marseille.

Previously unpublished documents (1488-1508) Abstract. Collecting data from documents from between 1488 and 1508 kept in the departmental archives of Bouches-du-Rhône (Marseille) has made it possible to add 75 names to those of the 118 Iberian refugees listed by Isidore Loeb in the late 19th century (1884).‎ Keywords: 1492 expulsion, Provence, Marseille, Jews, neophytes, notarial documents from Marseille, exiles, refugees‎

1.

Introduction

La liste nominative de cent dix-huit juifs aragonais parvenant dans le port phocéen le 21 août 1492 est connue. Isidore Loeb l’a publiée en 1884 dans la Revue des études juives sous le titre « Un convoi d’exilés d’Espagne à Marseille en 14921 ».

Cet afflux important avait préoccupé non seulement la municipalité, mais aussi la communitas judeorum elle-même, acculée à racheter les cent dix-huit prisonniers « interceptés », je cite le document, « dans les mers de la Catalogne » par le capitaine de galion niçois Bartholomeo Gaufridi, qui les avait amenés dans le port de Marseille, entendant tirer parti de l’occasion, afin de les faire racheter par la communauté juive locale.

Les négociations furent menées alors avec Charles Forbin, qui avança, par « égard pour quelques juifs de la carrière et communauté des juifs de Marseille servant d’intermédiaires », la somme d’argent nécessaire (1 500 écus) au rachat et la remit au capitaine du galion. Dès le 22 août, les juifs libérés s’engagèrent à rembourser Charles Forbin dans un délai de quatre mois, tandis que les juifs marseillais, agissant en leur nom et en celui des juifs d’Aix, promettaient de nourrir et d’entretenir ces juifs rachetés, et d’empêcher qu’ils ne 1.

Voir la bibliographie.

Juifs aragonais et castillans en transit

Tamid, 16 (2021), p. 89-109

91

s’enfuient durant ces quatre mois ; pour ceux qui s’enfuiraient, ils étaient tenus de rembourser la dette proportionnelle, et pour ceux des juifs aragonais qui aviseraient de se convertir (certains montraient quelque tendance à le faire pour recouvrer leur liberté2), il fut convenu que pour chaque personne baptisée, les juifs marseillais et aixois paieraient 100 écus d’or.

Dans un autre registre des archives départementales des Bouches-duRhône, à Marseille (391 E 147), on peut observer les suites de l’opération : la participation systématique des juifs marseillais (dans ce registre, ils sont environ vingt-cinq, connus, parmi les plus notables, appartenant à la maior et sanior pars) au remboursement à Charles Forbin. Chacun s’engage, et le fera bien des mois plus tard, à payer à Charles de 1 à 20 florins, selon les individus, pour la raison suivante : « causa rescapiti judeorum patrie Yspanie more piratico per nobilem virum Bartholomeum Gaufridi, patronum cuiusdem galioni civitatis Nicie ».

Ce sont en 1493, le 13 mai, Habraam Gart, Bonafos Vinellas, Josse de Salon, Crescas Orgier, Aron Orgier, Crescas Botarelli3. Le 15 mai, Salvet Toniam, 21 florins ; Ysac Orgier, 15 florins ; Josse de Rocamartina, 5 flor. 5 gros ; Salves de Digne, 17 florins ; Massip Bonet, 6 florins et 2 gros ; Profach del Pont, 3 florins et 3 gros4.

Le 16 mai, Samuel Abram, 9 florins ; Strugueta Botarelli, 4 florins et 10 gros ; Durand Cohen, 10 gros5. Le 17 mai : Vidal Aurelhuti, 9 florins et 2 gros ; maître Comprat Mosse (deuxième beau-père du médecin Bonet de Lattes qui, lui, est déjà parti pour l’Italie6), 8 florins et 8 gros ; Ferrier Falco, 3 florins et 9 gros ; Vidal del Borc, 1 florin et 1 gros7. Le 21 mai, David Atar, 3 florins et 6 gros8.

Les juifs aixois s’impliqueront dans la même démarche en août 14939, en janvier 1494 et même durant l’année 1495.

2. Neuf noms de juifs aragonais susceptibles de se convertir sont donnés : Jacob E bron, Salomon Embron son fils, Salomon Loro, Iosse Rogat, Samuel Cecaro, Abram Alongo, Mosse Avren, Gento Rogat et Iosse Loro.

3. DBDR, 391 E 147, fos 24 à 29.

4. Ibid., 391 E 147, fos 29v° à 35.

5. Ibid., 391 E 147, fos 37 à 38.

6. Iancu-Agou, Régine-Catherine, chapitres « Maître Bonet en Italie », p. 154-162, et « Le rayonnement à Rome de maître Bonet », p. 205-231.

7. 391 E 147, fos 39 à 43.

8. 391 E 147, f° 49.

9. ADBDR, 391 E 147, fos 89, 90, 96v°.

92

Tamid, 16 (2021), p. 89-109

Danièle Iancu-Agou

Pour la petite histoire, je dirai que les trois-quarts de ces coreligionnaires marseillais et aixois solidaires embrasseront le christianisme quelques années plus tard, au moment du bannissement provençal de 1500-1501 : je renvoie à Juifs et néophytes en Provence. L’exemple d’Aix à travers le destin de Régine Abram de Draguignan (1469-1525), Paris-Louvain, 2001.

Dans un autre registre de notaire marseillais de cette même année 1492, on trouve la trace d’arrivées supplémentaires.

Ainsi, dès le 2 janvier 149210, il est question de six individus, des judei ebrey nacionis yspaniorum représentant un groupe qui serait arrivé à bord d’une autre galère, la Santa Maria de noble Bartholomeo Capelli, habitant Marseille. Leurs noms, distincts des cent dix-huit juifs aragonais publiés par Isidore Loeb, sont : don Samuel Cohen, don Mosse Alphayar, don rabi Soa, don Cohen Anabensussen, don rabi Olseph Alphatis, Samuel Algranata de Pastana. Il s’agit pour eux de récupérer tant à Nice que dans le Comté de Provence une certaine quantité de marchandises, et les effets desdits juifs à Nice (port de Villefranche-sur-mer) capturés par certains brigands armés.

Par ailleurs, dans le registre vu par Isidore Loeb, à la suite des documents qu’il a étudiés il y a plus d’un siècle, on trouve d’autres actes en date de février et de mars 1493 : Il est question d’un pacte conclu le 15 février 149311 entre Surléon Albert, patron du galion français intitulé le Saint Elm, et Gento Atar ou Atras, juif aragonais habitant à présent Marseille : ils s’entendent pour véhiculer des juifs des deux sexes avec leurs enfants vers la cité de Naples. L’acte est passé in domo in qua moratur ipse Gento Atar.

Le 25 février 149312, on en apprend plus sur les juifs du galion. L’identité de douze d’entre eux est fournie : ce sont Abram Aventurier, don Samuel Nassi, Ysac Navarro, Mosse Cavalhero, don Ysac Faudey, don Solhen Abodana, Samuel Abram Aventurier, don Mosse Aloris, Salomon Salemo, Abram Joyera et Shamaya, judei dicti galioni.

Cet armateur marseillais nommé Surléon Albertas n’est pas un inconnu.

En effet, Pierre Vidal, dans ses « Juifs des anciens comtés de Roussillon et de

10. ADBDR, 391 E 189, f° 214v°. Ce document et les suivants m’ont été signalés par l’ami, généalogiste marseillais, François Barby. À noter que le décret fatidique de l’expulsion des juifs d’Espagne date du 31 mars 1492.

11. ADBDR, 351 E 465, f° 540.

12. ADBDR, 351 E 465, fos 562-563.

Juifs aragonais et castillans en transit

Tamid, 16 (2021), p. 89-109

93

Cerdagne » [réédités et préfacés par le regretté Eduard Feliu13], évoquant les préparatifs de départ des juifs du Roussillon (dont l’expulsion, dans le sillage de celle espagnole, survint en septembre-octobre 1493), a rapporté l’exemple de l’accord passé entre ledit Suslion Albertas – notre homme ! – qui devait embarquer à Collioure « cent juheus comorans en Rossello ». L’armateur était parvenu ainsi dans les eaux de Collioure avec sa galiota appelée le Sant Elm : personne ne se présentant, il vint à Perpignan le 15 mars, où il rencontra Sassan Abussach auquel il rappela le traité passé à Marseille avec Genton Atran (notre autre homme !), qui serait mort depuis dans cette ville. Surléon Albertas avait alors sommé Sassan Abussach et les autres juifs de se mettre en mesure de partir. Il avait promis d’attendre ses passagers huit jours supplémentaires ; passé ce délai, il reprendrait la mer.

2.

De nombreux réfugiés de Murcie

Puis le 20 mars 1493, toujours dans le même registre apparaît un converti : Raynaldus de Murcia, yspanum, ou Raynaud de Murcie14, naguère juif du nom de Mosse Abranalh. Il passe un compromis in lingua yspanorum avec don Salomon Abensussen à propos de bijoux et autres biens matériels. Sont présents au cours de cette transaction Ysac Alfandari, Abram Mador, Judas Abodanem, Ysac Alphazar et Mosse Alphayar, ces deux derniers étant aussi originaires de la ville de Murcie.

On peut mentionner deux autres occurrences signalées pour le 12 juin 1493 par le notaire marseillais Nicolas Alphantis15 : le juif Mosse Abenays dit « de la cité de Murcie », habitant Marseille, donnant procuration à son père converti (« néophyte » dit le document) Louis Delison (« discretum virum Ludovicum Delisono, eius patrem neophitum ») afin qu’il récupère tant dans la ville de Murcie que dans tout son district tous les biens qu’il y a laissés (créances, droits, marchandises, actions et quantités d’argent de divers débiteurs).

13. Narbonne : édition mare nostrum, 1992.

14. ADBDR, 351 E 465, f° 617. Selon Collier et Billioud, Histoire du commerce de Marseille, p. 24, il s’appelait autrefois Mosse Abranalh. C’est peut-être sa famille qui est originaire de Murcie, mais à quel moment ? Comme dans Juifs et néophytes, op.cit. (p. 103 et suivantes), les noms des nouveaux chrétiens sont donnés en majuscules dans les tableaux généalogiques.

15. ADBDR, 391 E 189, f° 283 v°.

94

Tamid, 16 (2021), p. 89-109

Danièle Iancu-Agou

Une autre conversion s’observe enfin en mai 1493 dans l’acte suivant : Samuel Abolaffia, juif habitant la patrie Yspanie, sentant ses jours s’achever et en présence de témoins, avait requis son fils alors juif, Mosse Abolaffia, et lui avait désigné des tuteurs, Mosse Abenbay et Yussa Aventurier qui ont reçu tous les biens de Samuel sous inventaire. Entre temps, ce fils Mosse s’est converti : il est à présent baptisé sous le nom de Martin de Sainte-Croix.

Mosse Abenbay désire alors se libérer de la tutelle, et s’en défait en la remettant à Yussa Aventurier16, en se déclarant prêt à rendre compte de sa gestion.

Yussa Aventurier reconnaît avoir reçu de Mosse Abenbay tous les biens de feu Samuel.

J’avais signalé au Colloque de Trier de 199617 la présence d’autres juifs de Murcie qui avaient abandonné le judaïsme en Provence : Antoinette Aymar (autrefois Salbona de Murcie), son fils Janico (ex-Salomon) et sa sœur Dalphina Aymar (ex-Paloma), tous trois convertis à Marseille en octobre 1493 dans l’église des Accoules et baptisés par Louis Gautelme vicaire.

Au total donc dans mon corpus, une quinzaine de juifs de Murcie qui ont trouvé refuge à Marseille, et dont sept se sont convertis.

3.

Les juifs castillans

Durant l’année 1493, d’autres documents retiennent l’attention.

Dans un document du 28 avril, il est rapporté que Salomon Abudaram devait recevoir des héritiers de Salomon Abendalon une somme de 32 castillans (valant 4 florins d’or chacun), soit 128 florins, « en vertu du témoi­ gnage de sa veuve, et du testament de feu Salomon Abendalon exhibé en langue castillane18 ». Les dettes du défunt sont reconnues par sa veuve ; comme 16. ADBDR, 391 E 147, f° 35v°, 15 mai 1493, notaire Julien de Penna. L’acte est passé dans la cour de la demeure de François de Sainte Croix, le possible parrain chrétien. Je dois dire que ce converti Martin de Sainte-Croix pose un problème, parce dans le tome III de l’Histoire du commerce de Marseille (1480 à 1515), Raymond Collier citait (p. 24) pour le 13 juin 1483 (donc dix ans plus tôt) un Martin de Sainte-Croix, jadis juif sous le nom de Josse Mendalon, originaire de Murcie ; en même temps il signalait pour la même date la conversion de Josse Aventurel (en fait notre Yussa Aventurier), de Murcie là aussi, devenu Ascension de Sainte-Croix. Selon toute vraisemblance, les documents se rejoignent, et il y a dû avoir une erreur de lecture (1483 au lieu de 1493).

17. Iancu-Agou, « Les juifs exilés de Provence (1486-1525) ».

18. ADBDR, 391 E 147, fos 18v°-19, 28 avril 1493.

Juifs aragonais et castillans en transit

Tamid, 16 (2021), p. 89-109

95

elle n’a pas la somme, elle dit posséder en revanche dans la Tour Saint-Jean de Jérusalem de Marseille une certaine quantité de drap qui est entre les mains de Louis de Poitiers, sous-conservateur des juifs, ce qui satisfait Salomon Abudaram.

Quelques mois plus tard, le 6 novembre 1493, cette veuve, qui se pré­ nomme Claire, donne procuration à Meyr Abendalon, judey Yspani habitatore civitatis Massilie19, pour récupérer dans la galère de France Santa Maria des héritiers de Simon Calvo, marchand génois, tous les biens (effets, marchandises et ustensiles) que Claire a chargés sur la nef qui se trouve dans le golfe de Marseille au large des îles Pomègues, après avoir été interceptée more piratico (« par acte de piraterie ») par Paul Baptiste de Campo Fregosio de Gênes.

Lors de l’hiver 1494, le 4 janvier20, est repérée une reconnaissance de dette pour Saneton Amosini, « juif castillan » (« judeo castilhano ») habitant à présent Marseille ; il a prêté 25 florins à un laboureur de Septèmes : 10 lui seront remboursés dans les douze jours, et le reste pour les fêtes de Pâques à venir.

4.

D’autres réfugiés aragonais

Un autre document du 5 novembre 149321 met en scène un grand nombre de réfugiés, une quarantaine (39 exactement). Le contenu en est le suivant : Trente-cinq juifs de la péninsule Ibérique dont les noms sont donnés, qui disent habiter Marseille, ont été amenés dans la ville par ledit Bartholomeo Capelli précité, patron de la galée (ou galère) de France Santa Maria, qui a transporté de Nice toutes leurs affaires, effets et ustensiles entreposés dès lors à Marseille dans l’école ou la synagogue de la ville haute. Ils sont réunis pour donner procuration à quatre autres coreligionnaires d’origine ibérique, afin qu’ils récupèrent des héritiers de feu Simon Calvo22, marchand de la cité de

19. ADBDR, 391 E 147, f° 133. Procura pro Clara uxore relicte condam Rabi Sulem Abendaloni, judey Yspani habitatore civitatis Massilie.

20. ADBDR, 355 E 197, 4 janvier 1494.

21. ADBDR, 391 E 147, f° 132, 5 novembre 1493, notaire Julien de Penna. Procura pro Jacob Granat, Sulemen Samque, Vidal Samque, Mosse Abudaram, et aliis judeis patrie Yspanie, nunc habitatoribus civitatis Massilie.

22. L’Histoire du commerce de Marseille, p. 27, a consacré un développement au Génois Simon Calvo : il y est rapporté que le 30 janvier 1493, Simon Calvo, patron d’une grosse nef à l’ancre dans le port de Marseille, avait promis à un certain nombre de juifs qu’il les conduirait

96

Tamid, 16 (2021), p. 89-109

Danièle Iancu-Agou

Gênes, leurs autres marchandises et biens ménagers23 interceptés par acte de piraterie près des îles Pomègues, au large de Marseille, par un « noble homme Paul Baptiste de Campo Fregosio » de la cité de Gênes : « intercepta more piratico in insulis Pomegarum ». L’acte est enregistré à Marseille dans la scola sive sinagoga judeorum.

Les réfugiés en question comptent vingt-quatre Aragonais (judei aragones), dix « autres juifs ibériques », auxquels il faut ajouter les quatre procureurs désignés. Ce sont, pour les vingt-quatre Aragonais : Jacob Granat, Sulemen Samque, Vidal Samque, Mosse Abudaram, Sulemen Abudaram, Isac Abudaram, Rabi Juda Abenchuchem, Isac Abenchuchem, Abraam Alba, Isac Saleman, Abraam Levi, Mayr Bonafos, Hayn Aventurier, Mosse Agi, Levi Venageria, David Abencres, Samuel Nassi, Rabi Yussa, Salamon Zuziel, Rabi Samelo, Jonalli Yussa, Stam Lori, Ysac Bulhalobos, Samuel Cohen, Aragones.

Les dix autres sont : David Benaroia Avenchuchem, Isac Aventurier, Isac Mosse Benbay, Isac Alphanderi, Mayr Aventurier, Isac Cohen, Abraam Aventurier, Mosse Cavallier, David Abudaram, et Rabi Hain, auxquels il faut ajouter « tous les autres juifs ibériques habitant à présent Marseille, conduits par Bartholomeo Capelli » : « ac etiam omnes alii judei patrie Ispanie nunc vero habitatores civitatis Massilie portati per nobilem virum Barthelemeum Capelli patronum altrius galeassiorum francie videlicet galeassie nuncupate Sancta Maria a civitate Nicie ad presentem civitatem ».

Et les quatre procureurs : Mosse Alphayer, Yussa Alphates, Mayr Abendalon et Mosse Abenays. jusqu’à Constantinople ; à la suite d’avaries sur le navire causées par une tempête, les juifs ne voulurent plus partir, mais débarquer à Marseille (document cité : Fonds Laget-Maria 465, fos 507v°, et 519v°). La mort survenue entre-temps de Simon Calvo avait conduit les juifs à traiter avec son successeur, David Grillo. Ceux aspirant à descendre devaient payer dans les trois jours la moitié du nolis promis, sous peine d’être emmenés par le patron vers Constantinople. Le 23 février 1493, le navire (endommagé au cours d’une « émeute ») n’avait toujours pas quitté le port. Le patron, un certain Lucas de Noves, avait nolisé son navire à Simon Calvo.

Un compromis fut signé : pour le temps perdu (quinze à seize jours) à attendre les juifs, ceuxci devaient payer 60 ducats. Sans doute le navire avait-il fini par partir, mais avec un retard considérable, dû aux exigences exagérées des mariniers, aux impatiences et hésitations des juifs dont la situation restait critique.

23. maynagium, selon Pansier, Histoire de la langue provençale, ustensiles de maison ; cela peut comprendre aussi du mobilier.

Juifs aragonais et castillans en transit

Tamid, 16 (2021), p. 89-109

97

Il convient de mettre l’accent sur le nom de Mosse Cavallier (appelé aussi Mosse Cavallier Adventurier24) dont un document signale seize jours plus tard que, « comme il n’a pas d’argent », Salvet Toniam juif notable de Marseille lui fait cession d’une dette de 40 florins et de 6 saumées de blé25.

Ce lignage est issu peut-être des Cavallier de Besalú ou de Cervera : on se souvient que Kalonymos ben Kalonymos d’Arles, choisissant la Catalogne pour s’y fixer, avait dédicacé son traité de morale Even Bohan (« Pierre de Touche », composé probablement en 1322) « pour honorer dix hommes considérables en Catalogne », dont le rabbin Jonas Cavallier de Besalú. Colette Sirat a trouvé par ailleurs la trace des descendants de ce rabbin Jonas Cavallier, qui se lèguent durant des générations une copie enluminée (art catalan) des Guerres du Seigneur de Gersonide26.

Une communication à un précédent congrès avait été consacrée au lignage des Cavallier de Cervera par Marcos Caballero27, qui avait démontré des alliances avec un Samuel de Lunel ! La revue Tamid (n° 6) évoque une élection de secrétaires de l’aljama des juifs de Cervera en 1485, parmi lesquels Jucef Cavaller, metge ou médecin, et Samuel Cavaller, metge également28.

5.

La dot de Palomba Cohen

Dans l’assignation de dot de Palomba Cohen (21 novembre 149629), son père Samuel Cohen, juif aragonais, fait écrire au notaire qu’il avait constitué une dot pour sa fille et celle de Claire, son épouse, au temps où il se trouvait en Espagne : « ut dixit dum esset in partibus Yspanie ».

Assurant en quelque sorte l’avenir de sa fille, il avait prévu quelques mois plus tôt, au printemps (acte passé le 21 mai) pour elle des biens meubles, des ustensiles, des draps de lin, de laine et de soie, des ornements de parure : ce que Palomba reconnaît avoir reçu. L’acte est enregistré dans la demeure d’Ysac

24. ADBDR, 391 E 147, f° 144, 10 décembre 1493, notaire Julien de Penna (Procura pro Mosse Cavallier Adventurier judeo habitatore Massilie).

25. ADBDR, 355 E 197, 22 novembre 1494, f° 193, notaire B. Capelle. Cession de dettes pour Mosse Cavallier.

26. Sirat, « La tradition manuscrite des Guerres du Seigneur », p. 306.

27. Caballero, « Estudio genealógico de mi familia », p. 216-218 et p. 220.

28. Llobet, « Una elecció de secretaris ».

29. ADBDR, 351 E 469, f° 517v°, 21 novembre 1496.

98

Tamid, 16 (2021), p. 89-109

Danièle Iancu-Agou

Orgier, juif marseillais influent dont j’ai publié récemment le testament du père médecin, libellé en provençal30.

Deux jours après (le 23 novembre 1496), le même notaire31 enregistre un différend entre le même Samuel Cohen, réfugié juif aragonais, et son coreligionnaire Philippe de Valdevilla, dont le document ne dit pas qu’il est converti. L’objet du litige est la somme de 100 ducats dus depuis le temps où ils étaient in Yspania.

En outre, peu après, Philippe de Valdevilla estime en tant « qu’ami commun » le contenu de la belle dot (560 florins en argent, vêtement, bijoux et ustensiles ménagers) d’une Andrieva Peris « de Murcia in Yspania, habitant à présent Marseille », lorsque celle-ci épouse le 3 décembre 1496 un descendant de néophyte François Provençal, petit-fils de Vidal Salmie de Tarascon converti dès 1467 sous le nom de Marbotin de Provence. Dans le testament du 12 mars 1496 de cette Andrieva Peris originaire de Murcie était évoqué « son ex-mari, Samuel Cohen, juif incroyant demeuré dans la foi “perfide” juive » (« Samuel Cohen, perfidium judeum et adhuc in perfidia fide judayca existens »). Les liens demeuraient très étroits dans ce petit monde de réfugiés ibériques, qu’ils fussent encore juifs ou convertis32.

Ce Philippe de Valdevilla semble assez vite impliqué dans le petit trafic économique de la cité phocéenne : en septembre 1496, il se portait garant avec un autre néophyte (Batholomée de Selva) pour une chaîne d’or laissée en gage33 et, un an après, le 6 octobre 1497, il achetait une esclave noire (unam servam nyram, appelée Lucia34). Une décennie plus tard (le 28 août 1508), et c’est ce qu’il y a d’intéressant, lorsqu’il est procureur pour une affaire entre lui et la fabrique de l’église Saint-Martin, il est ainsi désigné (sous la plume du 30. Iancu-Agou, « Le chirurgien Bonjues Orgier ».

31. ADBDR, 351 E 469, f° 521, 23 novembre 1496.

32. J’avais déjà mentionné cette Andrieva Peris et son ex-mari Samuel Cohen dans « Les “nouveaux chrestiens” de Provence et la nouvelle Liste de 1512... » (Mélanges en l’honneur de Gérard Nahon, 2012, p. 202, « Jalons prosopographiques »), mais en ignorant alors leur passé ibérique. Pour son remariage avec François Provençal, cf. ADBDR, 351 E 469, f° 584-587.

J’ai évoqué dans Juifs et néophytes …, Paris-Louvain, 2001, ces quelques cas provençaux de néophytes dénonçant la perfidia de leurs anciens coreligionnaires.

33. Il apparaît converti dès septembre 1496 dans ce prêt sur gage (gage : une chaîne d’or) impliquant Juda Abudaram (5 septembre 1496), et il est requis comme expert avec cet autre néophyte, Bartholomée de Selva.

34. C’est Antoine Azémard de Castries (en Albigeois) qui lui a vendue pour 12 écus (Fonds Bertas, Doat 1496-97, f° 38).

Juifs aragonais et castillans en transit

Tamid, 16 (2021), p. 89-109

99

notaire Gilles) : Philippe de Valdevilla alias Cavalhier35 (s’agirait-il de Mosse Cavallier, désormais nouveau chrétien ?). N’oublions pas qu’à Cervera, en 1492, divers membres de la famille Cavaller s’étaient convertis au christia­ nisme, comme le souligne J. M. Llobet i Portella dans son article.

Plus tard, en 1543, Philippe de Valdevilla est appréhendé comme l’époux d’une néophyte (d’origine espagnole ?) qui s’appelle Claire de Tolède, et qui reçoit une donation36.

6.

Commentaire

Plus d’une dizaine de documents extraits des archives départementales des Bouches-du-Rhône racontent l’arrivée, voire l’afflux, de réfugiés juifs ibé­ riques dans le port de Marseille (ou dans ses eaux) dans les années 1492-1493.

Dans les mois qui suivent, on les voit tenter de récupérer leurs affaires ou biens divers souvent restés aux mains de pirates au large des îles Pomègues, ou au large des côtes niçoises, à Villefranche-sur-mer.

Testament exhibé en langue castillane, dot déjà établie dans un inventaire paternel dressé en Aragon, vieilles créances du temps passé que l’on essaie de récupérer par-delà l’exil et sous d’autres cieux ; démarche d’un réfugié donnant procuration à son père nouveau chrétien pour récupérer à Murcie et dans son territoire biens et créances laissés là-bas37 ; les documents latins analysés racontent l’instabilité fébrile de réfugiés venus d’ailleurs, en proie au rejet, à l’insécurité des mers et à l’appétit des pirates génois coutumiers de captures de biens. On voit à l’œuvre la solidarité des coreligionnaires marseillais et aixois, les agissements d’une municipalité (les Forbin et consorts qui, six ans plus tôt, face à l’exode des juifs marseillais38 vers la Sardaigne, entendaient 35. Notaire Gilli, 1506-1509, f° 461.

36. Notaire Gaspard Boyer, 1543, f° 323.

37. La démarche fait songer à des agissements similaires produits en Languedoc après l’expulsion des juifs : chercher un procédé, par le biais de la conversion d’un parent, pour réaliser les biens que l’on a dû abandonner. Cf. le cas de la convertie Francisca de Blanchafort analysé par Coulet dans « Chemins d’un exil : la Provence ? », in L’expulsion des Juifs de France. 1394.

38. L’exode des juifs phocéens s’est d’ailleurs poursuivi, comme en témoigne un autre cas extrait de l’Histoire du commerce de Marseille, où l’on observe dans le port de Marseille des départs vers Naples. Citons cet exemple où le 10 janvier 1491, Nicolas Spinulle, Génois habitant Marseille, s’était entendu avec différents juifs marseillais (représentés par Durand d’Alest

100

Tamid, 16 (2021), p. 89-109

Danièle Iancu-Agou

gagner quelque avantage) ; (une municipalité) qui tire très certainement son épingle d’un jeu avantageux noué dans la Ville39, qui accueille temporairement, mais accorde au compte-goutte un permis de séjour prolongé.

De toutes façons, le refuge, ou l’escale, ne pouvait être que de courte durée pour ces poignées de bannis : huit ans au terme desquels la Provence, fran­ çaise depuis 1481, expulsera à son tour sa minorité juive condamnée désormais elle aussi au départ ou à la conversion (en fait, dès 1493 – dans le sillage immédiat du renvoi espagnol –, la cité d’Arles expulsait localement ses juifs, suivie trois ans plus tard par la ville de Tarascon).

Les attendus provençaux des édits d’expulsion engageaient à l’abandon de la religion ancestrale, mais était-il souligné, « pas à la manière espagnole » !

Des conversions définitives attendues, que l’on encourage, en ces temps troubles, et qui vont affecter dès lors aussi bien les juifs de Provence que leurs coreligionnaires venus de la péninsule Ibérique.

Dans Juifs et néophytes publiés en 200140, j’avais donné quelques exemples aixois d’hommes et de femmes issus des communautés ibériques perdues ayant trouvé asile dans la capitale de l’ancien comté de Provence : Le testament de Douce Bonafos d’Aix qui mentionnait en 1497 un legs fait à « Dulciete épouse du juif espagnol Salomon Benporas » ; ou la présence de réfugiés convertis, tel le chirurgien Jean Raphael alias Merion, du diocèse de Lérida, observé à Aix le 31 mars 1501 avec sa sœur Astrugie Tabor et son beau-frère Jesse Longui encore juifs ; fils du couple décédé Ysac Tabor et de Belle, il s’appelait autrefois Judas Tabor ; ou encore Jean de Puimichel, olim judeus patrie Ispanie (repéré plus tard il est vrai, en 1507), et sa femme Oliva Botarde, olim judea. et Isaac Samuel) pour assurer leur transport jusqu’à Naples et Palerme. Par cet acte, le Génois s’était engagé à tenir pendant tout le mois de février dans le golfe de Marseille, près des îles Pomègues, une très grosse nef de 18 000 quintaux. Le patron s’était réservé la possibilité de faire escale à Aigues-Mortes et à Livourne avant d’aller à Naples (HCM, t. III, p. 25). Mais naturellement, la Sicile étant sous domination aragonaise, les juifs marseillais en ces lieux furent contraints à n’accomplir qu’une très courte escale !

39. Dans ce jeu avantageux, à noter le rôle bien trouble joué par Jacques Turelli, autrefois juif du nom de Cregud Bonet et bisaïeul maternel de Nostradamus. Cf. Iancu-Agou, « Nostradamus’ maternal great-grandfather from Marseilles: neophyte networks and matrimonial strategies (1460-1496) », p. 122-123.

40. Iancu-Agou, Juifs et néophytes en Provence. L’exemple d’Aix à travers le destin de Régine Abram de Draguignan (1469-1525), tableau n° 36, p. 219, ou encore pour Marseille, p. 119, note 30.

Juifs aragonais et castillans en transit

7.

Tamid, 16 (2021), p. 89-109

101

Conclusion

Ainsi, aux cent dix-huit juifs aragonais dont la liste a été publiée par Isidore Loeb, il faut ajouter d’autres convois moins connus qui sont parvenus à Marseille.

Dans sa Vallée des pleurs (Emekh ha-Bakha), Joseph ha-Cohen racontait qu’en cette année 1492, un certain nombre de juifs espagnols « vinrent par mer en Provence et s’établirent ensuite à Avignon » ; entre autres des parents de Joseph lui-même41 : « … ils arrivèrent par mer jusqu’en Provence et demeurèrent quelque temps à Avignon. Parmi ces émigrants se trouvait mon oncle Don Bonafous, sa mère Preciosa, sa femme Oracetta, ma mère Dolça, encore jeune et auprès de sa mère, ses fils, Don Abraham Oficial avec sa femme Myrrha, et encore beaucoup d’autres, dont je n’indique pas le nom. Ils rencontrèrent là mon père Rabbi Yehochoua, de la famille des Cohanim émigrés de la forteresse de Huete, et lui donnèrent ma mère Dolça pour femme le 15 du mois d’Ab de l’année 5255. Toutefois, ils ne séjournèrent pas longtemps à Avignon et en partirent pour la Turquie, où ils sont restés jusqu’à ce jour. Peu après, le roi de Navarre à son tour chassa les Juifs demeurés dans cette province, mais ceux-ci ne purent s’en aller, parce qu’on leur avait fermé le chemin, et devinrent infidèles au Seigneur, le Dieu d’Israël. »

Or, aucun des noms qu’il mentionne ne se retrouve dans le document d’Isidore Loeb, qui souligne lui-même dans un additif paru dans la REJ qu’il s’agit bien d’un convoi différent42.

En tout cas, si la destinée de la plupart des exilés ibériques nous échappe, celle de ce descendant d’exilé, qui a fait œuvre d’historien au xvie siècle, est bien célèbre43.

Outre le galion de Bartholomeo Gaufridi qui intercepta dans les eaux catalanes les cent dix-huit juifs aragonais, il faut considérer grâce à nos textes la galée française venue de Nice, ainsi que la Santa Maria de Bartholomeo Capelli et le galion le Saint Elm de Surléon Albert44 ou encore le Saint Nico41. Ha-Cohen, La Vallée des pleurs, p. 101.

42. Loeb, « Les exilés d’Espagne en France », p. 236-237.

43. Iancu-Agou, « Voix d’exilés et chemins d’errances », p. 28-29.

44. Vidal parle des juifs du Roussillon misérablement entassés à Port-Vendres dans le navire barcelonais Santa Maria e Sant Cristòfol, qui les transporta à Naples, d’où quelques-uns purent passer peu après à Constantinople, dans Les juifs des anciens comtés de Roussillon et de Cerdagne, préface d’Eduard Feliu, p. 111, et p. 142, note 262.

102

Tamid, 16 (2021), p. 89-109

Danièle Iancu-Agou

las commandé par Pierre de Neu que j’avais évoqué dans mon premier ouvrage sur Les Juifs en Provence (1475-1501)45.

Ces mariniers, on les voit opérer dans les eaux de Collioure, de Marseille ou de Nice ; parfois de mêmes individus comme le propriétaire du galion le Saint Elm, percevant parfaitement les promesses de marchés fructueux, véritables appâts du reste pour les pirates qui sévissaient de leur côté, à l’affût de captures substantielles chez des gens en détresse qui tentaient de sauvegarder le peu de biens matériels qu’ils avaient pu embarquer.

Il convient de s’interroger sur la piraterie génoise le long des côtes provençales à la fin du xv e siècle : on sait grâce à la Gênes au xv e siècle de J. Heers46 combien, dès le milieu du xv e, la piraterie est une véritable plaie, si répandue qu’il s’agit d’une réalité économique dont il faut tenir compte ; dans les contrats de nolisement, des clauses prévoient les cas de capture. On pourrait dresser une carte de la piraterie et distinguer la piraterie à petite échelle, exercée de façon occasionnelle ; la Méditerranée connaît aussi des pirates de profession, qui sont parfois de grands seigneurs.

Justement, et je dois le renseignement à Giovanni Petti Balbi de l’Université de Gênes (grâce à l’aimable entremise de Noël Coulet), Paolo Battista Fregoso (ou de Campofregoso) appartenait à une famille qui a donné plusieurs doges à Gênes. En effet, selon J. Heers, les Fregosi avaient réussi à se tailler une seigneurie importante aux confins de la Toscane, et – grands seigneurs – étendaient leurs domaines en d’autres régions. Paolo Fregoso, tour à tour capitaine, corsaire et amiral, avait pris la mer, s’emparant de quatre na­ vires ancrés dans le port, faisant main basse pendant des mois sur tout ce qui passait à sa portée, vivant du produit de ses rapines47.

Pour la circulation d’exilés ibériques, cet itinéraire maritime EspagneMarseille via Nice est surprenant. À terme, nous pouvons ajouter aux cent dix-huit réfugiés identifiés de Loeb environ quatre-vingt un autres exilés avec leurs noms distincts tels que les Abudaram, Abensussen, les Alphandéry, les Abolaffia, les Cavallier, les

45. Le 5 septembre 1492, la galère Saint Nicolas était entrée dans le port. Son co mandant Pierre de Neu avait sollicité un sauf-conduit qui fut accordé. Cf. Iancu, Les Juifs en Provence, pièce justificative n° 37, p. 286-287 (le document est cité et analysé par Collier, dans l’Histoire du commerce de Marseille, p. 24).

46. Heers, Gênes au xv e siècle.

47. Gênes au xv e siècle, paragraphe « Doge, magistrats et conseils », p. 404-406 ; cf. aussi p. 226.

Juifs aragonais et castillans en transit

Tamid, 16 (2021), p. 89-109

103

Adventurier, etc. Si, dans l’Histoire du commerce de Marseille, Raymond Collier avait certes pu signaler et analyser l’arrivée continue de poignées de juifs ibériques ou roussillonnais dans le port de Marseille, il n’avait guère donné de noms48. Notre collecte a son importance, car elle cite nommément des individus victimes de l’expulsion et donne ainsi un éclairage humain de l’événement. L’exode n’est plus impersonnel, informel, mais palpable, comme l’était du reste le document de Loeb.

Par ailleurs, dans notre moisson onomastique, à la différence du texte publié par I. Loeb qui livrait les noms des chefs de famille et de leurs parentés (« juifs et juives, tant adultes qu’enfants »), dans nos textes pas d’enfants cités, et peu de figures féminines, hormis Claire, veuve de Salomon Abendalon, et ces femmes aux jolis prénoms rarement trouvés dans le répertoire provençal : Salmona et Paloma de Murcie, appelées à se convertir, ou Palomba Cohen, à la dot prévue dans sa communauté d’origine. Sur nos quatre-vingt un exilés, neuf « rabi » : faut-il entendre par ce qualificatif leur appartenance rabbinique ?

Il est un acte qui confère à ces juifs exilés, pauvres hères en détresse, toute l’étendue de leur désastre, de leur malheur : le 4 septembre 1492, quinze jours à peine après leur arrivée à Marseille, l’un des leurs, cité dans la Liste de Loeb (Salomon Loro), associé à quatre juifs marseillais connus (Isaac Orgier, Durand Aurelhuti, Léon Botarelli et Abraham Salomon), réclame au Niçois Bartholomeo Gaufridi les livres hébraïques restés sur son navire (« certos libros hebraicos et raupas ipsorum judeorum… »49). Cette donnée touche au plus profond de l’âme juive : malgré les vicissitudes subies, l’attrait, ou plutôt le besoin impérieux du livre subsiste, fondamental, véritable baume aux plaies de l’exil, symbolisant la permanence et l’assurance spirituelles face à l’errance et la fragilité matérielle.

Le port de Marseille, pôle d’accueil et carrefour essentiel de ces transferts de population, lieu d’escales, refuge temporaire pour une population flottante en transit, en exil, havre parfois durable au prix de la conversion, fut ainsi le théâtre de flux et de reflux d’exilés ibériques juifs en cette fin du xv e siècle.

Le contexte provençal devenu français depuis 1481, considérablement durci, n’était plus guère favorable aux juifs : cinq ans plus tard, en 1486, suite à

48. J’ai pu publier (Les Juifs en Provence, pièces justificatives nos 37, 38, 39 41, extraites des Archives municipales de Marseille, BB 33H, fos 7v°, 27, 28, 33) les documents que Collier commente largement dans l’Histoire du commerce de Marseille, p. 24-28.

49. ADBDR, 300 E 10, notaire Jean Gilli, f° 48v°, 4 septembre 1492.

104

Tamid, 16 (2021), p. 89-109

Danièle Iancu-Agou

l’émeute meurtrière survenue dans le quartier juif d’Arles (1484), deux cents juifs marseillais ne prendront-ils pas la route maritime vers Alghero, où leurs lointains ancêtres se rendaient jadis pour le commerce du corail50 ?

Ces départs maritimes s’intensifieront dans les années suivantes (vers Naples, Palerme, Constantinople), pour culminer dans les années 1500-1501 avec les exils intimés aux juifs de la Provence française. Mais les aires d’habitat autorisées pour les juifs se rétrécissant désormais en Europe comme peau de chagrin, les départs se feront vers des rivages plus lointains (levantins en particulier51), sur la route des Balkans.

Parfois simple étape sur un chemin plus long, plaque tournante de redistribution des réfugiés vers d’autres destinations finales, le port de Marseille continuera à être le théâtre jusque dans les années 1570 (entre septembre et novembre 1570) de départs collectifs : cette fois-là, il s’agira de juifs comtadins en grand nombre (un millier d’individus), en partance vers la Terre Promise, à la suite des velléités d’expulsion survenues à cette date en terre pontificale52.

Bibliographie Caballero, Marcos (Ben-Amir, Mordekhay). « Estudio genealógico de mi familia: de los Cavaller de Cervera a los Caballero de Esmirna ». In : II Congrés per a l’Estudi dels Jueus en els Territoris de Llengua Catalana, Barcelona-Cervera. Du 25 au 27 octobre 2004, Barcelone : Institut Europeu de la Mediterrània, 2005, p. 213-221.

Cohen, Joseph ha-. La Vallée des pleurs. Chronique des souffrances d’Israël depuis sa dispersion jusqu’ à nos jours par Maître Joseph ha-Cohen médecin d’Avignon 1575. Trad. par Julien Sée. Paris, 1881.

50. Les travaux de Perani dans Italia, vol. V, n° 1, 1985, et dans L’expulsion des juifs de Provence et de l’Europe méditerranéenne (xv e-xvi e siècles). Exils et conversions, p. 76-86 : « Juifs provençaux en Sardaigne. Les réfugiés de 1486 » ; cf. aussi Iancu-Agou, « Les juifs exilés de Provence (1486-1525) », op. cit., et « Portrait des juifs marseillais embarqués pour la Sardaigne en 1486. Données prosopographiques ». Pour le trafic du corail aux siècles précédents, cf. Sibon, Les Juifs de Marseille au xiv e siècle.

51. L’expulsion des juifs de Provence, op. cit. Dans cet ouvrage, cf. notamment Schwarzfuchs, « Les réfugiés juifs de Provence ».

52. Iancu-Agou, « Marseille et le départ des juifs comtadins ».

Juifs aragonais et castillans en transit

Tamid, 16 (2021), p. 89-109

105

Collier, Raymond ; Billioud, Joseph. Histoire du commerce de Marseille, t. III (1480-1599). Paris : Plon, 1951.

Coulet, Noël. « Chemins d’un exil : la Provence ? ». In : Dahan, Gilbert (éd), avec la collaboration d’Elie Nicolas. L’expulsion des Juifs de France, 1394. Paris : Les Éditions du Cerf, 2004. (Nouvelle Gallia Judaica ; 1), p. 193-206.

Heers, Jacques. Gênes au xv e siècle. Paris : Flammarion, 1971.

Iancu-Agou, Danièle. Les Juifs en Provence (1475-1501). De l’ insertion à l’expulsion. Préface de Georges Duby. Marseille : Institut historique de Provence, 1981.

— « Les juifs exilés de Provence (1486-1525) ». In : Burgard, Freiedhelm ; Haverkamp, Alfred ; Mentgen, Gerd (éd.). Judenvertreibungen in Mittelalter und früher Neuzeit. Hanovre : Hahnsche Buchhandlung, 1999, p. 119-134.

— Juifs et néophytes en Provence. L’exemple d’Aix à travers le destin de Régine Abram de Draguignan (1469-1525). Préface de Georges Duby ; postface de Gérard Nahon. Paris-Louvain : Peeters, 2001.

— « Portrait des juifs marseillais embarqués pour la Sardaigne en 1486.

Données prosopographiques ». In : Tasca, Cécilia. Gli ebrei in Sardegna nel contesto mediterraneo, 2009. (Materia Giudaica ; XIV/1-2), p. 171-186.

— « Le chirurgien Bonjues Orgier, lettré juif marseillais : son testament en provençal (1383) ». In : Iancu-Agou, Danièle (éd.), avec la collaboration d’Elie Nicolas. Les Juifs méditerranéens au Moyen Âge. Culture et prosopographie. Paris : Les Éditions du Cerf, 2010. (Nouvelle Gallia Judaica ; 5), p. 155-170.

— « Voix d’exilés et chemins d’errances pour les juifs du Languedoc et de Provence (xiv e-xvi e siècles) ». In : Balsamo, Jean ; Lastraioli, Chiara (éd.). Chemins de l’exil. Havres de Paix. Migrations d’ hommes et d’ idées au xvi e siècle. Paris : Honoré Champion, 2010, p. 13-30.

— « Les “nouveaux chrestiens” de Provence : La nouvelle Liste de 1512 des Archives départementales de Marseille ». In : Iancu-Agou, Danièle ; Iancu, Carol (éd.). L’ écriture de l’ histoire juive. Mélanges en l’ honneur de Gérard Nahon. Paris-Louvain : Peeters, 2012, p. 181-202.

— « Marseille et le départ d’exilés juifs comtadins vers le Levant (xvexvie siècles) ». In : Delmaire, Danielle ; Herscovici, Lucien-Zeev ; Waldman, Félicia (éd.). Roumanie, Israël, France : parcours juifs. Hommage au professeur Carol Iancu. Paris : Honoré Champion, 2014, p. 325-335.

106

Tamid, 16 (2021), p. 89-109

Danièle Iancu-Agou

Iancu-Agou, Danièle. « Nostradamus’ maternal great-grandfather from Marseilles: neophyte networks and matrimonial strategies (1460-1496) ». In : Buc, Philippe ; Keil, Martha ; Tolan, John (ed.). Jews and Christians in medieval Europe: The historiographical legacy of Bernhard Blumenkranz.

Turnhout : Brepols Publishers, 2016, p. 115-130.

— Régine-Catherine et Bonet de Lattes. Biographie croisée, 1460-1530. Draguignan/Aix-en-Provence/Rome. Paris : Les Éditions du Cerf, juin 2017.

Llobet i Portella, Josep Maria. « Una elecció de secretaris de l’aljama de jueus de Cervera en 1485 ». Tamid, vol. 6 (2006-2007), p. 39-43.

Loeb, Isidore. « Un convoi d’exilés d’Espagne à Marseille en 1492 ». Revue des études juives, t. IX (1884), p. 66-76.

— « Les exilés d’Espagne en France ». Revue des études juives, t. X (1885), p. 236-237.

Pansier, Pierre. Histoire de la langue provençale à Avignon du xii e au xix e siècle.

Avignon, 1924-1927. 4 volumes.

Perani, Mauro. « Appunti per la storia degli ebrei in Sardegna durante la dominazione aragonese ». In : Italia. Studi e ricerche sulla storia, la cultura e la letteratura degli ebrei d’Italia. Jérusalem, 5, 1985, p. 104-144.

— « Juifs provençaux en Sardaigne. Les réfugiés de 1486 ». In : Iancu-Agou, Danièle. L’expulsion des juifs de Provence et de l’Europe méditerranéenne (xv e-xvi e siècles). Exils et conversions. En mémoire de Georges Duby. ParisLouvain : Peeters, 2005, p. 76-86.

Schwarzfuchs, Simon. « Les réfugiés juifs de Provence à Rome et dans l’empire ottoman ». In : Iancu-Agou, Danièle. L’expulsion des juifs de Provence et de l’Europe méditerranéenne (xv e-xvi e siècles). Exils et conversions.

En mémoire de Georges Duby. Paris-Louvain : Peeters, 2005, p. 159-178.

Sibon, Juliette. Les Juifs de Marseille au xiv e siècle. Préface d’Henri Bresc.

Paris : Les Éditions du Cerf, 2011. (Nouvelle Gallia Judaica ; 6).

Sirat, Colette. « La tradition manuscrite des Guerres du Seigneur ». In : Dahan, Gilbert (éd.). Gersonide en son temps. Louvain-Paris : Peeters, 1991, p. 301-328.

Vidal, Pierre. Les juifs des anciens comtés de Roussillon et de Cerdagne. Préface d’Eduard Feliu. Perpignan : Mare Nostrum, 1992.

Juifs aragonais et castillans en transit

Tamid, 16 (2021), p. 89-109

107

Noms des juifs et nouveaux-chrétiens ibériques trouvés dans les archives provençales ADBDR, Marseille 1. Abraam Alba (Aragonais, 5. XI. 1493) 2. Abram (Abraam) Aventurier (25. II. 1493 et 5. XI. 1493) 3. Abram Levi (Aragonais, 5. XI. 1493) 4. Abram Mador (20. III. 1493) 5. Abram Yoyera (25. II. 1493) 6. Andrieva Peris de Murcie (3. XII. 1496) 7. Avenchuchem 8. Ascension de Sainte-Croix (Yussa Aventurier) (1483 ? ou 15. V. 1493) 9. Bartholomée de Selva (5. IX. 1496) 10. (don) Cohen Anabensussen (2. I. 1492) 11. Claire Abendalon (28. IV. 1493) 12. David Abencres (5. XI. 1493) 13. David Abudaram (5. XI. 1493) 14. David Benaroia (5. XI. 1493) 15. Gento Atar (15. II. 1493) 16. Hayn Aventurier (5. XII. 1493) 17. (rabi) Hain (5. XI. 1493) 18. Isac Abudaram (Aragonais, 5. XI. 1493) 19. Isac Abenchuchem (Avenchuchen) (5. XI. 1493) 20. Isac Alphanderi (Alfandari) (20. III et 5. XI. 1493) 21. Isac Alphazar (Murcie, 20. III. 1493) 22. Isac Aventurier (5. XI. 1493) 23. Isac Bulhalobos (Aragonais, 5. XI. 1493) 24. Isac Cohen (5. XI. 1493) 25. (don) Isac Faudey (25. II. 1493) 26. Isac Mosse Benbay (5. XI. 1493) 27. Isac Navarro (25. II. 1493).

28. Isac Saleman (Aragonais, 5. XI. 1493) 29. Jacob Granat (Aragonais, 5. XI. 1493) 30. Josse Mendalon de Murcie (VI. 1483 ?)

31. (rabi) Juda Abenchuchem (Aragonais, 5. XI. 1493) 32. Judas Abodanem (Murcie ?, 20. III. 1493) 33. Juda Abudaram (5. IX. 1496) 34. Levi Venageria (Aragonais, 5. XI. 1493)

108

Tamid, 16 (2021), p. 89-109

Danièle Iancu-Agou

35. Louis Delison (Murcie, père de Mosse Abenays) (12. VI. 1493) 36. Mayr Aventurier (5. XI. 1493) 37. Mayr Bonafos (Aragonais, 5. XI. 1493) 38. Meyr (Mayr) Abendalon (Castillan, 28. IV. et 5. XI. 1493) 39. Mosse Abenays (Murcie, 12. VI et 5. XI. 1493) 40. (don) Mosse Alphayar (Murcie, 2. I. 1492 ; 20. III. et 5. XI. 1493) 41. (don) Mosse Aloris (25. II. 1493) 42. Mosse Abranalh (= Raynaud de Murcie) (20. III. 1493) 43. Mosse Abudaram (Aragonais, 5. XI .1493) 44. Mosse Abolafia (Martin de Sainte-Croix) (Murcie, 15. V. 1493) 45. Mosse Agi (Aragonais, 5. XI. 1493) 46. Mosse Benbay (Abenbay) (Murcie, V. et 5. XI. 1493) 47. Mosse Cavalhero (Cavallier) (5. II et 5. XI. 1493) 48. (don rabi) Olseph (Yussa) Alphatis (Alphates) (2. I. 1492 et 5. XI. 1493) 49. Paloma de Murcie (Dalphina Aymar) (X. 1493) 50. Palomba Cohen (Aragonaise, 21. XI. 1496) 51. Philippe de Valdevilla (5. IX et 23. XI. 1496) 52. Philippe de Valdevilla alias Cavalhier (28. VIII. 1508) + [Claire de Tolède son épouse, 1543] 53. Salamon Zuziel (Aragonais, 5. XI. 1493) 54. Salbona de Murcie (Antoinette Aymar, X. 1493) 55. Salomon Abendalon (28. IV. 1493) 56. (don) Salomon Abensussen (Murcie, 20. III. 1493) 57. Salomon Abudaram (28. IV. 1493) 58. Salomon de Murcie (Janico Aymar, X. 1493) 59. Salomon Salemo (25. II. 1493) 60. (rabi) Samelo (Aragonais, 5. XI. 1493) 61. Samuel Abolaffia (Murcie, V. 1493) 62. Samuel Abram Aventurier (25. II. 1493) 63. Samuel Algranata de Pastana (2. I. 1492) 64. (don) Samuel Cohen (Aragonais, 2. I. 1492 ; 5. XI. 1493 et 21. XI. 1496) 65. (don) Samuel Nassi (25. II. et 5. XI. 1493) 66. Saneton Amosini (Castillan, 4. I. 1494) 67. Shamaya (25. II. 1493) 68. (don rabi) Soa (2. I. 1493) 69. (don) Solhen Abodana (25. II. 1493) 70. Stam Lori (5. XI. 1493) 71. Suleman Abudaram (Aragonais, 5. XI. 1493)

Juifs aragonais et castillans en transit

Tamid, 16 (2021), p. 89-109

109

72. Suleman Samque (Aragonais, 5. XI. 1493) 73. Vidal Samque (Aragonais, 5. XI. 1493) 74. (rabi) Yussa (Aragonais, 5. XI. 1493) 75. Yussa Jonalli (Aragonais, 5. XI. 1493) A.C. Marseille (CC 203, f ° 269v°) [nom cité dans Juifs et néophytes] 1. Jean de Marseille, « qui était juif espagnol » (16. V. 1488).

ADBDR, Centre d’Aix [noms cités dans Juifs et néophytes…]

1. Astrugie Tabor (31. III. 1501) 2. Dulciete, épouse de Salomon Benporas (1497) 3. Jean de Puimichel, mégissier (olim judeus patrie Ispanie), 1507 4. Jesse Longui (époux d’Astrugie Tabor) 5. Judas Tabor du diocèse de Lérida (fils de Ysac Tabor et de Belle, décédés) = Jean Raphaël alias Merion, chirurgien (31. III. 1501) 6. Oliva Botarde, olim judea, épouse de Jean de Puimichel (2. IX. 1501) Joseph ha-Cohen (La Vallée des pleurs, p. 101) en 1575 : « ils ne séjournèrent pas longtemps en Avignon ».

Don Bonafous, oncle de l’auteur Preciosa, mère de l’oncle Oracetta, épouse de l’oncle Dolça, mère de l’auteur La mère de Dolça Don Abraham Oficial, frère de Dolça Myrrha, belle-sœur de Dolça Rabbi Yehochoua Cohen, père de l’auteur

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 16 (2021), p. 111-160 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.73 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà, traducció anotada i comentari* Roger Ferran i Baños Universitat de Barcelona Rebut: 18.06.2020 — Acceptat: 03.05.2021 Resum. Si actualment l’hebreu és una llengua parlada i Israel és l’únic estat jueu del món és gràcies a la consecució de l’ideal sionista. Però anys abans de Herzl, el 1879, Eliézer Ben-Yehudà va escriure, a només vint-i-un anys, un polèmic article que proposava l’assentament a la terra d’Israel com a solució de la qüestió jueva, «Una qüestió candent». Així començava la tasca política i inteŀlectual d’un dels artífexs del renaixement de l’hebreu, mal coneguda pel públic general, a causa de les poques traduccions de texts com aquest. En aquest sentit, doncs, aquest treball és innovador, atès que és la segona traducció de l’article sencer i el primer en una llengua que no sigui l’anglès. A banda, també és el primer que hi dedica un comentari que permeti d’entendre’n la contextualització, sens dubte necessària amb vista a una panoràmica general del context social i polític en què neix el sionisme.‎ Paraules clau:

Eliézer Ben-Yehudà, sionisme, Israel, llengua hebrea, premsa hebrea‎

Correspondència: Roger Ferran i Baños. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica. Plaça de la Universitat, Edifici Històric, Gran Via de les Corts Catalanes, 585. ES-08007 Barcelona. UE. Tel.: 00 34 665 39 42 50. A/e: roger_ferran@ hotmail.com. ∗ Treball guanyador de la tercera convocatòria del Premi Josep Ribera i Florit, de judaisme i hebraisme (Premis Sant Jordi 2020 de l’Institut d’Estudis Catalans).‎

112

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

‘A burning question’ by Eliezer Ben-Yehudah, annotated translation and commentary‎ Abstract. If, today, Hebrew is a spoken language and Israel is the only Jewish state in the world, that is because of Zionism. But in 1879, years before Herzl, Eliezer Ben-Yehudah, then only 21 years old, wrote a polemical article called ‘A burning question’, which proposed settling the Land of Israel as a solution to the Jewish Question. That was the beginning of the political and intellectual work of one of the figures behind the revival of Hebrew. However, there is little awareness of that work among the general public, as there are few translations of such texts. This paper is innovative in that it is the second translation of the full article and the first in a language other than English. It is also the first translation with a commentary, which provides an insight into the context of the article, something that is undoubtedly necessary for a general idea of the social and political backdrop against which Zionism was born.‎ Keywords: press

1.

1.1.

Eliezer Ben-Yehudah, Zionism, Israel, Hebrew language, Hebrew

Qüestions preliminars Per què traduir «Una qüestió candent»? Una mica d’ història

Quan els nacionalismes van esclatar a Europa, les comunitats culturals —lingüístiques o religioses— sotmeses pels antics imperis van començar a reivindicar les seves tradicions i els trets d’identitat propis. Circumscrites a la seva terra ancestral, més endavant van reivindicar un estat propi i el van aconseguir. Hongaresos, grecs i romanesos van fer renéixer la seva cultura, van estandarditzar la llengua i van aconseguir la independència. A la llista, llarga, cal incloure-hi la gran majoria dels estats apareguts a Europa al xix i el xx, però també Israel, del qual destaquen dues particularitats respecte de la resta: al xix, els jueus hi eren una ínfima minoria i la seva llengua pròpia, l’hebreu, ja no es transmetia de pares a fills, havia deixat de ser parlada de manera quotidiana i tenia un estatus similar al llatí. Ara, en aquests dos aspectes actualment no hi ha diferències notables amb relació a Hongria, Grècia o Romania: es pot parlar d’un estat jueu i l’hebreu, parlat per milions de persones (deu en aquest cas), hi és oficial (Eberhard, Simons i Fenning, 2019, s. v. «Hebrew»).

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

113

La llengua dorment1 es va despertar i va tornar a ser habitual dins un grup humà. Aquest fet és relativament divulgat entre la població catalana i la població interessada per la lingüística perquè és excepcional i àdhuc paradigmàtic. Així i tot, la majoria ignora que aquest miracle es produeix gràcies al somni2 d’un sol home.

Aquest home era un jueu nat l’any 1858 a Lujki (Лужкі en bielorús), un petit poble de l’actual Bielorússia, a prop de la frontera amb Lituània, però que llavors pertanyia a la zona d’assentament de l’Imperi rus, l’únic territori on els jueus russos tenien permès de viure, quilòmetres quadrats de frontera amb Prússia, Àustria i els otomans. Es deia Eliézer Perlman, però al seu primer article, publicat a vint-i-un anys, va prendre el nom pel qual va passar a la posteritat, Eliézer Ben-Yehudà, el fill de Judà. I no va començar a fer carrera amb cap qüestió intranscendent, sinó a propòsit de la restitució de la llengua hebrea i la creació d’un estat nació hebreu a Israel. Va ser el seu esforç i la seva 1. Segons els estatus lingüístics establerts per l’EGIDS (Eberhard, Simons i Fenning, 2019), la situació de l’hebreu era de nivell 9, és a dir, dormant en anglès («The language serves as a reminder of heritage identify for an ethnic community, but no one has more than symbolic proficiency») o bé, més aviat, second language only, un nom i una descripció alternativa d’aquest mateix nivell: «The language was originally vehicular, but it is not the hertiage language of an ethnic community and it no loger has enough users to have significant vehicular function.»

2. A les obres completes (Kol Kitve ˀEliezer Ben-Yehuda) (vol. i, p. ‫)ט‬, Ben-Yehudà explica a l’article autobiogràfic «He-ḥalom we-šivro» («El somni i la seva realització») que la publicació d’«Una qüestió candent» va ser fruit d’un somni diví segons el qual la salvació del poble jueu consistia en la tornada a la terra d’Israel: «I una altra vegada va ser mitjanit. Hores després d’haver llegit als diaris i de consideracions sobre la qüestió dels búlgars i llur alliberament futur, de sobte va aparèixer un llampec brillant davant els meus ulls i el meu pensament s’envolà del pas de Xipka als Balcans [escena de la gran derrota otomana contra búlgars i russos] als guals del Jordà a la terra d’Israel. Una veu misteriosa interna vaig sentir que em deia: “La renaixença d’Israel i de la seva llengua a la terra dels patriarques!” Aquest va ser el somni. I en veritat, d’entrada la cosa em va semblar com un somni, una visió nocturna. Però al cap de poc vaig pensar que no era un somni.» De fet, és interessant de notar la forta presència del subconscient en tot el començament del sionisme. Herzl obria la seva noveŀla Altneuland (traduïda a l’hebreu per Tel-Aviv) dient «Wenn Ihr wollt, ist es kein Märchen» i la tancava amb «Traum ist von Tat nicht so verschieden, wie mancher glaubt. Alles Tun der Menschen war vorher Traum und wird später zum Traume». Per acabar, Freud manifestava al sionista Khayim Koffler els seus dubtes respecte de l’assentament a Terra Santa, precisament, per la càrrega inconscient que hi havia darrere: «Aber anderseite glaube ich nicht dass Palaestina jemals ein jüdischer Staat werden kann und dass die christliche oder die islamistische Welt je bereit sein werden ihre Heligtümer jüdischer Obnut zu überlassen. Mir wäre es verständiger erschienen ein jüdischer Vaterland auf einem historisch unbelasteten Boden zu grüden» (Roudinesco, 2004).

114

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

tenacitat allò que va contribuir en gran manera que tornés a ser la llengua dels jueus en tots els àmbits lingüístics després de gairebé dos mil anys. Sense entrar encara en detalls (vegeu 2.2), va difondre entre la població les seves idees i el lèxic hebreu que va encunyar fent ús de la premsa, va ser autor d’una gran obra lexicogràfica —diccionaris hebreu-rus-ídix i el Ha-mavo ha-gadol, que va deixar inconclús—3 i el 1890 va crear el Comitè de la Llengua, el precedent de l’Acadèmia de la Llengua Hebrea, l’òrgan regulador de l’hebreu d’ençà del 1953 (Sáenz Badillos, 1988, p. 262 i seg.).4 L’any 1922, en morir-se Ben-Yehudà, l’hebreu —aquella llengua dorment quan va començar a publicar— va ser reconegut, juntament amb l’anglès i l’àrab, idioma oficial del nou Mandat Britànic de Palestina (Sáenz Badillos, 1988, p. 263).

Aquest era l’autor, i el primer article que va publicar, al qual ja ens hem referit, és el tractat aquí, «Una qüestió candent» (respecte del títol, vegeu 3.3), aparegut al periòdic vienès Ha-šaḥar («L’Aurora») (vegeu 2.1 i 3.1). D’entrada, jutjat des del present i atesa l’edat de Ben-Yehudà l’any de la publicació, pot semblar que el tema central del text —la restitució de la llengua hebrea i l’establiment d’un estat jueu a Israel— era popular, que apareixia regularment als debats més habituals del judaisme de l’època i que gaudia d’una gran acceptació social. D’acord amb aquesta impressió, el procés que culminaria amb el compromís de les grans potències per a crear finalment un estat jueu, com va passar el 1948, n’hauria estat la conseqüència lògica evident. Però una llambregada a «Una qüestió candent» i una panoràmica al context històric palesen que aquesta aprehensió, superficial, simplificada, és errònia.

D’una banda, cal destacar que la llengua original d’«Una qüestió candent» és l’hebreu, car ja era emprat a la premsa i en la creació literària en tots els gèneres (conte, assaig, filosofia, poesia, noveŀla) llevat del teatre gràcies als esforços dels maskilim o jueus iŀlustrats (vegeu 2.1). A més, no s’ha d’oblidar que, d’acord amb l’educació jueva asquenazita, s’aprenia a llegir al héder amb la Torà i l’educació es continuava a la yeixivà amb el Talmud, de manera que es podia adquirir un nivell remarcable d’hebreu i d’arameu, que alhora esdevenien eines per al pensament abstracte. A més, per si això no fos prou, quan Ben-Yehudà va arribar a Palestina, l’hebreu era la lingua franca entre els inte-

3. Vegeu-ne les notes biogràfiques a la pàgina web en anglès de l’Acadèmia de la Llengua Hebrea: https://en.hebrew-academy.org.il/hebrew-language/ben-yehuda/.

4. Sáenz Badillos, val a dir, va gaudir d’un cercle de coŀlaboradors per a aquesta obra.

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

115

grants de les diferents comunitats jueves que hi vivien, si bé mantenien l’ús de l’ídix, l’àrab o el judeocastellà5 com a L1 (Sáenz Badillos, 1988, p. 261-262).

Ben-Yehudà va passar a la posteritat per haver despertat l’hebreu, més que batallant en favor de la normalització i normativització, potser més aviat bregant perquè esdevingués la llengua nacional dels jueus, ja que l’associació entre aquesta llengua i aquesta nació no va ser automàtica (vegeu les notes 9 i 10 i la p. 154). De fet, contràriament al que es pot pensar d’antuvi en funció de la biografia del personatge (cf. Mandel, 1987, p. 45), la qüestió lingüística es tracta de passada a «Una qüestió candent», car el tema central és, precisament, l’assentament a Palestina i la identificació dels jueus com a nació secular. Tot plegat dos anys abans del començament dels grans pogroms del 1881-1883 a Rússia, que van acréixer la naixent emigració jueva cap a Palestina, que va començar a ser vista com una possible solució del problema jueu (Hertzberg, 1970, p. 40-45), i també gairebé disset anys abans de l’obra Un estat jueu de Theodor Herzl.6 Per tant, que els jueus s’hagin assentat a Israel entre el xix i el xx i que l’hebreu hagi esdevingut la seva llengua nacional no hauria estat possible sense la divulgació de les idees exposades per Ben-Yehudà a «Una qüestió candent», especialment la que causalment precedeix la resta i que sens dubte és innovadora,7 ço és, que els jueus són una nació qualsevol i que, per tant, han d’aspirar a tenir un estat propi. Innovadora i també molesta: el 1879, els jueus es debaten entre dos extrems, reformar la religió i assimilar-se a les nacions europees ara que han assolit la igualtat de drets i poden arribar a posicions de poder més que destacades, com havien aconseguit a Alemanya, França i la Gran Bretanya. Per què havien de voler deixar Europa, doncs?8 D’una altra

5. Aquest és el terme del GDLC i del DIEC2, si bé és més exacta la forma judeoespanyol, perquè aquesta variant romànica apareix en la diàspora i esdevé la llengua dels expulsats pels Reis Catòlics. A més, judeoespanyol és el terme emprat per la majoria de llengües cultes. El terme exclusiu català judeocastellà, a més, sembla implicar un judeocatalà, inexistent, com van demostrar Francesc Feliu i Joan Ferrer a «Judeo-Catalan: in search of a medieval dialect that never was», Journal of Medieval Iberian Studies, v, núm. 1 (11 març 2011), p. 40-60.

6. Existeix aquesta traducció de Der Judenstaat, publicada per la Universitat Politècnica de València. L’obra serà referida amb el títol original si va acompanyada d’alguna citació, car és la versió consultada.

7. Així i tot, cal destacar que hi havia hagut precedents que més aviat havien passat des­ apercebuts: Alqalai, Kalischer i Hess (Hertzberg, 1970, p. 32). Tot i que els dos primers fan referències a qüestions més espirituals i religioses, apeŀlen al nacionalisme.

8. «In that age Rothschild was the great name of European finance; a converted Jew who gloried in his origins, Disraeli, was prime minister of imperial Britain; Cremieux, the first

116

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

banda, la gran majoria dels seus correligionaris encara vivia aïllada als xtetls de la zona d’assentament (pràcticament com a l’edat mitjana i al marge dels maskilim i de la premsa hebrea) i els conceptes de deixar de ser un poble transcendent i esdevenir una nació qualsevol o de complir la promesa messiànica de la tornada a Israel d’una manera laica era totalment impossible d’assumir.

En aquest context, doncs, no cal dir que a Ben-Yehudà li van ploure les crítiques de tot arreu: llavors els jueus encara tenien esperança de poder deixar de viure com a ciutadans de segona; per això la necessitat d’assentar-se a Palestina no era gaire popular si la proposava un jueu iŀlustrat, perquè, a més, era una reivindicació de la dreta antisemita (vegeu p. 153).

Així i tot, la idea va guanyar força a mesura que cada vegada més jueus, tant a l’Europa Oriental com a l’Occidental, van veure que l’antisemitisme no s’aturava ni assimilant-se a la cultura europea i deixant enrere el judaisme —un cas paradigmàtic n’és Theodor Herzl (vegeu 2.1)—, i que l’única solució de la qüestió jueva era deslligar la comunitat de la religió i fer-la una nació secular, per la qual cosa calia aspirar a una terra i a una llengua. Després de moltes discussions, aquesta terra va ser la terra d’Israel9 i la llengua, l’hebreu (pace Herzl),10 com havia proposat un jove jueu de l’actual Bielorússia de vinti-un anys un dia d’hivern de 1879.

1.2.

Objectius

Es pretén de traduir i comentar «Una qüestió candent» d’Eliézer Ben-Yehudà en llengua catalana perquè no n’existeix cap traducció ni al català ni al castellà i amb vista a una eventual publicació —preferiblement com a part practicing Jew to be chosen as a minister in a modern government, was still a central figure in French politics; and Lasalle was in the midst of his meteoric career as the leader of German socialism, the largest such party in Europe. Any version of Zionist theory must necessarily imply some sense of a loss of hope in the future total acceptance of the Jew as an individual by the majority society. In the heyday of his success, the middle of the nineteenth century, the modern Jew could not allow even the nose of the camel of such pessimism inside his tent» (Hertzberg, 1970, p. 33 i seg.).

0 9. Es debatia entre Palestina, Uganda i l’Argentina (vegeu Hertzberg, 1970, p. 203, i l’epígraf «Palästina oder Argentinien» dintre «Allgemeiner Teil» a Der Judenstaat).

10. Com exemplifica la famosa citació d’Un estat jueu: «Wir können doch nicht H bräisch miteinander reden. Wer von uns weiss genug Hebräisch, um in dieser Sprache ein Bahnbillet zu verlangen? Das gibt es nicht» (Herzl, 1920).

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

117

d’una antologia de lectures sionistes, que bé podria incloure la famosa Miktav le-Ben-Yehudah, que responia a les crítiques que s’havia guanyat amb el seu primer article («Carta de Ben-Yehudà»).

El pes d’aquestes pàgines recau en la traducció, atès que aquesta no és solament la primera versió d’«Una qüestió candent» en una llengua peninsular, sinó que també és la segona després de l’anglesa de Patterson (1981), tot i algun passatge traduït puntualment en anglès (com ara els paràgrafs traduïts per Mandel, 1987), francès o alemany. Així i tot, cal destacar que Patterson (1981) no inclou el text original hebreu ni tampoc cap comentari més enllà d’algunes notes a peu de pàgina.

Aquesta traducció, doncs, des d’un punt de vista editorial i de l’enriquiment del corpus de la teoria del nacionalisme en català, és un petit gra de sorra per a comprendre millor el sionisme d’ençà de l’origen, atès que, si ja és mal conegut en les grans cultures i té un corpus teòric mal traduït a les seves llengües, en català (i fins i tot en castellà o portuguès!) aquesta mancança és més evident encara.

Malgrat que sigui la justificació tòpica de tota traducció d’un text que no és coetani, direm que s’ha triat «Una qüestió candent» per com n’és d’actual.

D’una banda, permet d’explorar les arrels de l’avantsala de la Xoà i el conflicte etern entre Israel i Palestina, dues realitats històriques que la nostra societat en conjunt té molt presents, però molt sovint mal enteses a causa de llur complexitat. De l’altra, ofereix un mirall i un element de debat a la política de la identitat —que pren tanta força actualment—, en especial la que afecta la de les nacions sense estat que persisteixen en la lluita per la supervivència com a coŀlectivitat en aquest món global, (post)postmodern i líquid.

Precisament per tot el que s’ha acabat d’exposar, cal recordar que la responsabilitat social de les humanitats és facilitar les eines que permeten que la societat s’examini críticament i alhora divulgar el coneixement en traduc­ cions, conferències o les mil formes que pren la difusió del saber a Internet.

Quant al cas que ens ocupa, cal ressaltar que, malauradament, el fet que sigui innovador és, precisament, conseqüència que —pels motius que sigui, perfectament legítims— sovint els especialistes obliden aquesta tasca.

1.3.

Traduccions i comentaris anteriors

Com s’ha comentat dessús, només es té constància d’una sola traducció, a l’anglès, de David Patterson, que, a més, no és precedida de cap estudi deta-

118

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

llat ni tampoc és acompanyada de prou notes. Només s’han trobat notes relativament extenses a l’edició hebrea dins les obres completes d’Eliézer BenYehudà a càrrec del seu fill, Itamar Ben-Aví.

1.4.

Metodologia

Atès que presentem una traducció i un comentari d’un article periodístic del segle xix, la recerca ha estat eminentment bibliogràfica i els recursos emprats han estat llibres físics i recursos virtuals, juntament amb algun documentari. Tot i això, es farà un comentari general a propòsit de la traducció i un altre sobre els criteris seguits al comentari.

1.4.1.

Sobre la traducció

S’ha procurat de donar a cada mot hebreu un sol equivalent català i tra­ duir de manera tan literal com fos possible sense que arribés a ésser forçada, tot i les diferències sintàctiques entre l’hebreu i el català, motiu pel qual ha calgut retocar la puntuació del text, tal com també ho fa Patterson (1981).

Com es veurà, s’ha procurat d’evitar repeticions innecessàries per al sistema díctic català o bé que retòricament afeixugaven el resultat, car s’ha defugit un estil que en català sonaria massa bíblic, com és d’esperar en la traducció d’una llengua el gran referent normatiu de la qual són les Escriptures i que llavors era encara d’ús sobretot literari.

L’hebreu d’aquest text, que encara no és parlat, és encara menys normativitzat. Aquest detall és important perquè alguns mots s’aparten de l’estàndard israelià (vegeu 3.2 i 4) i alguns altres són termes que apareixen per primera vegada, glossats per l’autor (vegeu 3.2 i 4), mots que solament es traduiran un cop. Aquest fet s’indicarà en el comentari. Els topònims han estat traduïts d’acord amb l’equivalent català més acurat i els imperfets amb vau conversiu, sempre que ha estat possible, s’han traduït per perfets simples per mantenir l’alternança amb la forma qaṭal, per a la qual s’ha reservat el perfet perifràstic.

D’igual manera s’ha procurat de reservar l’estructura en seguit d’infinitiu (per exemple, en acabar) per als infinitius absoluts i les subordinades introduïdes per una conjunció per a les estructures hebrees equivalents.

A causa de l’estil retòric del text, de vegades força ampuŀlós, s’ha maldat per a trobar un estil relativament elevat en català, però que alhora pogués ser

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

119

percebut com a propi dels gèneres periodístics d’opinió. Per tant, hom s’ha inspirat en la prosa periodística dels anys trenta, per a no haver de recórrer a una variant prenormativa, perquè l’opció de fer una traducció prefabriana hauria estat fer llengua-ficció. Així, amb aquesta tria, es manté la normativa fabriana i alhora s’aconsegueix un estil relativament elevat per al lector català.

A més, hi abunden expressions literals de la Bíblia, totes traduïdes seguint la Bíblia Catalana Interconfessional (Associació Bíblica de Catalunya, 2011).

En aquests casos, si no cal comentar-ne res més, s’indicarà amb una nota a peu de pàgina.

1.4.2.

Sobre el comentari

El comentari presentat és lingüístic, literari —especialment de loci comunes i d’antecedents bíblics—, però també històric i social. Aquest darrer és el punt més interessant per al públic i la clau per a comprendre què diu realment «Una qüestió candent» i per què és tan important en la història del sionisme.

Tanmateix, tot i que potser s’hi ha dedicat més esforç per aquest motiu, la varietat de fets als quals fa referència (històrics, polítics, socials de diferents països i comunitats al llarg del segle xix i dels temps bíblics), afegida al fet que no pertanyi a l’especialitat de la filologia, ha estat la part més dificultosa del treball. Les obres consultades han estat, sobretot, Elbogen (1944), Hertzberg (1970), Varela (1992) i, especialment, Pearson (2014).

Els passatges comentats al llarg de l’apartat 5 s’emmarcaran amb minúscules volades (vegeu a A la meitat d’aquest seglea).

1.4.3.

La transcripció de noms estrangers

Per als antropònims hebreus bíblics o postbíblics del text (Ezequiel, Sadoc), s’ha respectat la transcripció catalana més habitual. S’han transcrit els mots i els noms d’obres en hebreu (héder) d’acord amb la proposta de transcripció simplificada de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

La transliteració rigorosa s’ha reservat per als termes lingüístics (qaṭal). S’han traduït els termes de realitats que no són exclusivament hebrees (vegeu la referència al Comitè de la Llengua a 1.1).

Els antropònims d’origen rus s’han reconstruït en ciríŀlic i s’han transcrit d’acord amb la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (2018). Els

120

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

transcrits a l’hebreu de llengües que empren l’alfabet llatí, siguin hongaresos, francesos o eslaus, s’han restituït en l’ortografia original.

L’alemany vuitcentista és ortografiat amb les normes ortogràfiques actuals.

Afecta el dígraf th a començament de paraula, simplificat a t (thun, Thiel).

1.4.4.

Les citacions

Les citacions marcades per Ben-Yehudà s’indiquen amb cometes llatines.

Encara que s’hagin pogut reconèixer en l’obra original, sempre s’han traduït partint de la versió hebrea. Menció a part mereixen les citacions bíbliques, per a les quals s’ha pres la traducció de la BCI, com ja s’ha indicat a 1.4.1. Tret que l’autor les identifiqui com a citacions, no es marcaran en la traducció, si bé aniran acompanyades d’una nota a peu de pàgina o, si escau, d’un comentari més extens a l’apartat 5.

2.

2.1.

L’època i l’autor Breu contextualització històrica: de l’emancipació al sionisme

Durant l’antic règim, els jueus europeus havien viscut completament segregats dels cristians, als guetos, amb les seves institucions i drets propis i diferenciats. Però al segle xviii van anar guanyant més pes i importància social i finalment, durant el segle xix, van aconseguir l’emancipació legal, gràcies a la Revolució Francesa i a les revolucions del 1848. Com a conseqüència, les comunitats jueves van perdre autonomia interna i van ser assimilades culturalment a les comunitats nacionals dels seus estats, atès que la identitat grupal, fins llavors definida principalment mitjançant la religió, ara es fonamentava en la nació. Els jueus, doncs, formaven part de la nació política, però gaudien d’una religió particular (Varela, 1992, p. 29).

Tanmateix, la problemàtica tot just acabava de començar. D’una banda, la inteŀlectualitat jueva, que aspirava a integrar-se totalment, però mantenint alhora alguns trets culturals propis, debat sobre la millor manera d’acostar-se als seus conciutadans cristians, per la qual cosa es proposa una reforma reli­ giosa que faci el judaisme més semblant al cristianisme dels països on viuen (sermons en la llengua nacional, l’ús de l’orgue a la sinagoga i, en casos radicals, l’observació de diumenge en compte de dissabte, Elbogen, 1994, p. 26,

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

121

97 i xxxix, respectivament). Però sobretot calia iŀlustrar els jueus en la ciència europea perquè fossin ciutadans funcionals i tinguessin la mateixa cultura que els integrants del cos nacional (Varela, 1992, p. 30). Es comencen a preparar traduccions i obres enciclopèdiques en hebreu —llengua que podien llegir els homes educats en el judaisme— i també premsa en aquesta llengua per a difondre amb més velocitat les noves idees. Precisament es considera que la primera publicació periòdica en hebreu, el setmanari Qohelet musar («Predicador de la Moral»), fundat el 1750 a Berlín per Moses Mendelssohn, obre la Iŀlustració jueva o Haskalà. De Berlín, el seu centre s’anirà desplaçant progressivament cap a l’est fins a arribar a Odessa, a l’Imperi rus (actualment Ucraïna), i d’allà a Israel.11 Però els maskilim (els jueus iŀlustrats) han de lluitar contra dos fronts per a aconseguir els seus objectius. D’una banda, l’oposició religiosa dins el judaisme (tant els rabins tradicionalistes com els hassids místics veuen perillar els costums antics) (Varela, 1992, p. 30) i, de l’altra, l’odi atàvic dels cristians, que ha deixat enrere l’antic antisemitisme religiós («els jueus no volen acceptar la divinitat de Crist») i es justifica adés apeŀlant a la Iŀlustració («els jueus són obscurantistes i la seva cultura, particular, està ancorada en el passat») (Hertzberg, 1970, p. 27 i seg.), adés al nacionalisme més conservador, místic i reaccionari, essencialista, que es va manifestar sobretot a Alemanya i entre els monàrquics i ultracatòlics francesos («els jueus no poden formar part de la coŀlectivitat na­ cio­nal perquè són estrangers d’una altra raça que no han participat dels mateixos fets històrics i, per tant, no formen part de l’ànima de la nació, el Volksgeist») (Hertzberg, 1970, p. 37 i seg.). Segons la Haskalà, doncs, només el nacionalisme liberal (Hertzberg, 1970, p. 38) podia permetre la integració i la igualtat dels jueus, i l’antisemitisme, al cap i a la fi, és percebut com la manifestació d’una integració imperfecta (Hertzberg, 1970, p. 28 i seg.).

Per aquest motiu, perquè el nacionalisme liberal no era hegemònic en tots els estats europeus, la Haskalà seguirà camins molt diversos, en part determinats per l’antiguitat de l’emancipació legal a cada país, que determina quan arribaran la integració, l’assimilació i l’oblit dels orígens, en aquest ordre.

Però quan la Haskalà arribà a l’Imperi rus, que el 1879 (quan es publica «Una qüestió candent») concentrava més de la meitat de la població jueva mundial (Hertzberg, 1970, p. 40), a diferència d’Europa Occidental, els jueus encara

11. Com es veu perfectament als primers capítols de l’autobiografia d’Amos Oz (19392018) Una història d’amor i de foscor (versió catalana de Roser Lluch i Oms).

122

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

no s’havien emancipat (la servitud no es va abolir fins a l’any 1861 i l’emancipació no arribarà fins al 1917; Varela, 1992, p. 30) i el nivell cultural general de la població era baix. L’ortodòxia jueva hi era molt arrelada i els jueus que volien progressar es convertien al cristianisme o esdevenien revolucionaris internacionalistes per poder crear el canvi polític que permetés l’emancipació (Hertzberg, 1970, p. 42 i 48). Per tot això els masklim no van tenir gens de voluntat d’equiparar-se als seus conciutadans, ni religiosament ni culturalment, i no van poder proposar cap reforma religiosa. La llengua de cultura que prenen no és el rus, necessària per a facilitar al jueu l’entrada a la vida política nacional, sinó l’alemany i l’hebreu (Varela, 1992, p. 35). A més, la majoria de la població jueva vivia en llogarrets aïllats, els xtetls, i parlava l’ídix, una llengua germànica, força diferent de les eslaves dels gentils de l’entorn, per la qual cosa la separació de la comunitat jueva i cristiana era més severa que no pas als altres indrets d’Europa.

Ultra això, per si totes aquestes circumstàncies no bastessin perquè la Haskalà russa fos diferent de l’alemanya, la Rússia tsarista tardana va haver de confiar en el paneslavisme, un nacionalisme essencialista calcat del pangermanisme, per a justificar-se i legitimar-se (Hertzberg, 1970, p. 53). A Alemanya, l’emancipació va precedir el pangermanisme, però a Rússia ja era impossible que precedís el paneslavisme, cosa que comença a esberlar l’esperança dels maskilim d’aconseguir-la gràcies a la voluntat estatal, com havia passat abans a Occident (Hertzberg, 1970, p. 33 i 41). A més, a aquest desencís s’hi afegien les crítiques dels qui constataven que a Berlín, Viena i París tot plegat havia servit per a afavorir l’assimilació (vegeu Varela, 1992, p. 42 i seg.). Si aquest era el resultat de la Haskalà a l’oest, a l’est calia posar-hi remei.

Un d’aquests crítics va ser Pérets Smolenskin (1842-1885), prosista i assagista de la zona d’assentament, editor de Ha-šaḥar, diari vienès en llengua hebrea (1868-1885) en què Ben-Yehudà va publicar «Una qüestió candent» (Hertzberg, 1970, p. 143 i seg.). A cavall de la Haskalà i el sionisme que comença a dibuixar Ben-Yehudà, critica ferotgement els primers iŀlustrats de Berlín (p. 138, 151 i seg.), atès que assegura que llur ideologia mena a l’assimilació. Per posar-hi fre, durant els anys 1860 i 1870 defensa que els jueus són una nació en sentit espiritual que, nacionalment, s’ha d’expressar estrictament en termes culturals per tot Europa (Hertzberg, 1970; Patterson, 1981, p. 11, núm. 4).12 Per aquest motiu, d’entrada està en desacord amb la

12. És aquesta dispersió geogràfica que fa enfonsar la Haskalà: si els jueus haguessin estat una comunitat circumscrita en un territori, això hauria implicat una renaixença cultural com

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

123

proposta del jove Ben-Yehudà (vegeu Ben-Yehudà, 1941, p. 3, núm.1) d’assentar-se a Israel.

Però el 1881, justament l’any en què Ben-Yehudà fa cap a Jerusalem (vegeu 2.2), Smolenskin li acabarà donant la raó (Hertzberg, 1970, p. 144): els jueus són acusats de l’assassinat del tsar Alexandre II i es desencadenen tot un seguit de pogroms contra els quals l’Estat no fa res (Elbogen, 1944, p. 200 i 202). Aquesta realitat fa convèncer els jueus russos que l’emancipació no serà possible, tant pel silenci del Govern com pel dels inteŀlectuals i la coŀlaboració dels russos iŀlustrats, la qual cosa demostra que ni l’educació pot esborrar l’antisemitisme rus (Hertzberg, 1970, p. 42). L’emigració als Estats Units o, potser, a Palestina, com havia proposat Ben-Yehudà, sembla l’única solució. A Odessa s’organitza el sionisme espiritual13 al voltant d’Ahad ha-Am i l’organització Hibbat Tsiyon (Varela, 1992, p. 45). Però abans d’acabar-se el segle xix, el judaisme europeu encara ha de viure una altra commoció: el 1895, l’oficial francès Alfred Dreyfus és acusat falsament d’alta traïció pel sol fet de ser jueu, sense proves (Elbogen, 1944, p. 183 i seg., esp. 184). Que aquest antisemitisme institucional fos present a França, el país socialment més progressista de tot Europa (Elbogen, 1944, p. 181; vegeu Hertzberg, 1970, p. 38), va fer convèncer el periodista d’un diari vienès que seguia el cas, un jueu assimilat occidental anomenat Herzl, que a Europa realment no hi havia lloc per als jueus, ni assimilats, ni occidentals ni orientals (Hertzberg, 1970, p. 202), motiu pel qual el 1896 publicava Un estat dels jueus i naixia el sionisme polític.

2.2.

L’autor

A les pinzellades biogràfiques de Ben-Yehudà (1.1) cal afegir-hi que va ser educat com a jueu ortodox i que va estudiar a la yeixivà de Polostk (actual Bie­ lorússia) fins que un rabí que en secret era un maskil el va encoratjar a ser un lliurepensador. A quinze anys va deixar l’escola i va entrar en un coŀlegi cien-

la de tants altres països. Les circumstàncies de la comunitat respecte de la nació política hau­ rien estat constants, la fragmentació cultural hauria estat menor i, per tant, molt segurament el perill d’assimilació no hauria estat tan gran (Varela, 1992, p. 44).

13. A diferència del polític de Herzl, agnòstic i més centrat en l’articulació d’un estat que garantís la supervivència física dels jueus, no necessàriament a Israel, ha-Am donava prioritat a l’establiment d’una estructura que permetés la supervivència de la cultura dels jueus (Hertzberg, 1970, p. 250 i seg.).

124

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

tífic a Dvinsk (actual Daugavpils, Letònia). Llavors les escoles russes d’educació mitjana i superior eren focus d’expansió de les tesis revolucionàries dels naródniki (un moviment populista rus) i els nihilistes, cosa que li va permetre d’entrar en contacte amb les filosofies polítiques del moment i separar-se del seu passat religiós. Tot i això, va continuar llegint la premsa hebrea, com ara el periòdic de Smolenskin, i enmig de l’efervescència paneslavista de la guerra russootomana de 1877-1878 va tenir el somni descrit a la nota 2,14 que va marcar el rumb de la seva vida (vegeu «Ben-Yehuda, Eliezer» a Junior Judaica, 2012; Hertzberg, 1970, p. 159).

Va decidir d’emigrar a París i estudiar-hi medicina, però va emmalaltir de tuberculosi i va haver de deixar la carrera. Li van recomanar d’anar a Algèria, de clima més favorable, i el 1881 —el començament de la primera aliyà arran dels pogroms— es va traslladar a Jerusalem a complir el seu somni, on va viure fins que es va morir el 1922. A Jerusalem l’hi havia de seguir la seva dona, Deborà Yonas, i hi va néixer el primer fill del matrimoni, Ben-Tsiyon, conegut també per Itamar Ben-Aví, el primer infant que va tenir l’hebreu com a llengua materna després de dos mil anys (Hertzberg, 1970, p. 160).

A la terra d’Israel, Ben-Yehudà va rebre el suport de les organitzacions Teḥiyyat Israel (Resurrecció d’Israel) i Safà Berurà (Llengua Clara) (vegeu «Ben-Yehuda, Eliezer» a Junior Judaica, 2012) i dels nacionalistes Y. M. Pines i D. Yellein (Sáenz Badillos, 1988, p. 261) per a aconseguir els seus objectius polítics i lingüístics. Per guanyar-se els jueus ortodoxos de Jerusalem va tornar a una vida religiosament rigorista, però malgrat això les seves propostes polítiques i lingüístiques els van desagradar tant que el van excomunicar (el van declarar hérem) (vegeu «Ben-Yehuda, Eliezer» a Junior Judaica, 2012). Mentrestant, treballava de mestre d’hebreu a l’escola de l’Aliança Israelita Universal de la ciutat, la qual, a causa de la seva insistència, va esdevenir el primer centre educatiu a Israel a emprar l’hebreu com a llengua vehicular de les matèries jueves (vegeu «Ben-Yehuda, Eliezer» a Junior Judaica, 2012). A més de fer de mestre, escrivia per al periòdic literari Ḥavaṣelet («Lliri», 1863-1891), i va fundar Ha-ṣevi («La Gasela», 1884-1914) —tots dos noms que simbolitzen la terra d’Israel—, la primera publicació que tenia una visió nacional del territori palestí a l’hora d’explicar els fets d’actualitat (vegeu «Ben-Yehuda, Eliezer» a Junior Judaica, 2012). Per a poder reeixir, va haver d’inventar-se nous termes, que

14. De fet, és del text autobiogràfic en què inclou aquesta nota que beuen les fonts e prades per a aquesta nota biogràfica.

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

125

glossava a la contraportada,15 d’una manera semblant a «Una qüestió candent», atès que això, encunyar nou vocabulari, va ser el seu objectiu principal (si bé en total va encunyar solament dos-cents vint neologismes),16 que intentà acomplir recorrent tant al lèxic bíblic com al mixnaic i medieval o bé creant nous mots amb els mecanismes propis de la llengua —sufixació, etc. Tot i això, alguns d’aquests nous termes no van ser adoptats pels integrants de les onades migratòries a partir del 1905 (Sáenz Badillos, 1988, p. 262 i seg.).

El 1891, la seva esposa es va morir de tuberculosi i es va casar amb la seva cunyada, Hemda, que va ser un gran suport per a la seva tasca lingüística.

Malgrat tot, les friccions amb la comunitat religiosa no es van acabar i el van acusar a les autoritats turques d’haver incitat a una revolta, per la qual cosa va ser condemnat a anys de presó, tot i que gràcies a la pressió dels jueus de tot el món no va complir tota la pena. En aquella època va començar a preparar el seu diccionari, Ha-mavo ha-gadol, que havia d’incloure tot el lèxic hebreu al llarg de tota la seva història i al qual dedicava divuit hores diàries. El 1910 va publicar el primer dels sis volums i es va completar pòstumament el 1959 (vegeu «Ben-Yehuda, Eliezer» a Junior Judaica, 2012).

Finalment, cal destacar que Ben-Yehudà va ser intransigent quant al menyspreu per l’ídix i a qualsevol substitut de l’hebreu com a llengua única del judaisme, i que la seva lluita contra l’ortodòxia religiosa a Jerusalem va ser un precedent d’una de les Kulturkämpfe d’Israel, tan actual aquests darrers anys (Hertzberg, 1970, p. 160).

3.

3.1.

Sobre el text L’edició

El text fou publicat el març-abril de 1879 al diari Ha-šaḥar a cura de Pérets Smolenskin i fou reproduït, pràcticament sense canvis —tret del títol—, a les obres completes d’Eliézer Ben-Yehudà publicades el 1941, preses de referència. S’hi han trobat errades d’impremta: *‫ הארמאנידענע‬per ‫ הארמאנירענע‬al

15. Com declara el seu net al minut 5.40 de Zimmerman (2015) a la versió de Youtube.

16. La llista està disponible a https://mevakrim.hebrew-academy.org.il/wp-content/uploads/ sites/2/2014/08/LL-EBY-1961small.pdf. Algunes són paraules tan corrents com ara gelat, truita, bicicleta, diccionari, rellotge, etc.

126

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

paràgraf 13, *‫ פיוֶ נסים‬per ‫ פרוֶ נסים‬al 16, *Eoetves per Eoetvoes al 18, *‫ המדו‬per ‫ חמדו‬al 21 i al paràgraf 30 *‫ בטברה‬per ‫בטהברה‬, com es llegeix al Talmud. A la traducció, els paràgrafs han estat numerats per a facilitar-ne la lectura i el comentari.

Encara que no afecti el cos del text, i com es comentarà amb més detall a 3.3, tot i que aquest article, al llarg de la seva història, és referit amb tres noms diferents, aquí s’ha optat per ‫( שאלה לוהטת‬Šeˀela loheṭet, «Una qüestió candent») perquè és com s’hi refereix Eliézer Ben-Yehudà mateix al Ha-mavo hagadol (p. 1, nota 2). Encara que a les obres completes sigui intitulat ‫שאלה‬ ‫( לוהטה‬Šeˀela lohaṭa), s’ha descartat aquesta opció perquè apareixen dinou anys després d’haver mort, i és el seu fill, Itamar Ben-Aví, que hi va intervenir, qui s’hi refereix sistemàticament per Šeˀela lohaṭa, igual que parla de ˁivriya en lloc de ˁivrit (hebreu) (Ben-Yehudà, 1941, p. 10, núm. 5), la forma més habitual i emprada sistemàticament per Ben-Yehudà a He-ḥalom wešivro.17 A banda, la forma 0 (lohaṭah) és un aŀlomorf poc habitual de ‫לוהטת‬ (loheṭet), candent, com apareix a la Bíblia (Schökel, 1994, p. 386).

Tot i que l’edició de referència és pràcticament idèntica a la del 1879, Itamar Ben-Aví (Ben-Yehudà, 1941, p. 4, núm. 2)18 apunta que tenia diferències ortogràfiques respecte del manuscrit original quant a l’ús de les matres lectionis en els noms estrangers, atès que Ben-Yehudà va ser el primer a escriure’ls «sense àlefs ni ains», potser amb la voluntat d’alliberar l’hebreu de l’ortografia ídix. Com que el manuscrit no està disponible, s’ha preferit de no restituir la suposada ortografia original per evitar de retrotraure convencions ortogràfiques posteriors, perquè sembla que realment Ben-Yehudà mateix vaciŀlava: per exemple, búlgars —actualment ortografiat ‫בולגרים‬, com apareix al paràgraf 16— en aquest text apareix també com a ‫( בולגארים‬paràgraf 9), tal com a Heḥalom we-šivro, en què Bulgària apareix adés ‫בולגריה‬, adés ‫בולגאריה‬.

17. Evidentment, sempre existeix la possibilitat que aquests termes hagin estat regularitzats posteriorment en les obres de Ben-Yehudà que s’han pres per a justificar la tria de loheṭet en favor de lohaṭa.

18. «Ben-Yehudà va ser el primer a introduir a la premsa hebrea l’escriptura hebrea per a noms propis individuals, sense àlefs ni ains, com era acceptable encara llavors. I si ara i adés es van publicar noms propis com ara Nàpols [‫ ]נעאפל‬o com Fichte [‫ ]פיחטע‬amb ain, la veritat és que van ser majoritàriament errors d’impremta —el meu pare despertava rialles— d’acord amb les instruccions dels editors, que no van poder o no van voler adoptar la nova ortografia perquè la trobaven abominable. D’aquí també les diferències respecte de la mateixa ortografia moderna.»

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

127

Les paraules possiblement alterades per Smolenskin són aquestes. Va afegir-hi també el signe (?) al paràgraf 11 (vegeu la n. 38): Mot ‫נעאפל‬ ‫רומאנים‬ ‫בולגארים‬ ‫פיחטע‬ ‫הארמאנירענע‬ ‫סמאלענסקין‬ ‫שולמאן‬ ‫בעולגיה‬ ‫פילפזאן‬

Ortografia actual (‫)נאפולי‬ ‫רומנים‬ ‫בולגרים‬ ‫פיכטה‬ (‫)הרמוני‬ ‫סמולנסקין‬ ‫שולמן‬ ‫בלגיה‬ ‫פילפסון‬

Paràgraf 08 09 09 11 13 15 15 16 16

Endemés, és possible que existís encara una versió manuscrita anterior a la referida per Ben-Aví (Mandel, 1987, p. 37), però només es conserva l’edició de Smolenskin.

3.2.

Llengua i estil

Una de les característiques dels nacionalismes europeus vuitcentistes era la cerca de models lingüístics i literaris propis extrets de l’acme de la història cultu­ral del poble en qüestió. La literatura jueva va prendre la Bíblia com a model en tots els aspectes (cf. Varela, 1992, p. 33) en detriment de l’hebreu mixnaic, associat al rabinisme i a la religió.

En consonància amb aquesta idea, aquest article va ser escrit en hebreu bíblic. Si bé serà la base de l’hebreu israelià, en aquesta època, abans de la tasca de Méndele Mókher Sefórim (Varela, 1992, p. 40), presenta diferències notables amb la llengua actual. El motiu principal és el fet que Ben-Yehudà pren de referència l’hebreu bíblic clàssic (grosso modo, el del Pentateuc i dels primers llibres profètics, inclosos Isaïes i Jeremies), anterior a l’exili babilònic, mentre que l’hebreu israelià ha incorporat trets dels estadis posteriors de la llengua. Les divergències més importants són la preferència clara de BenYehudà per l’ordre VSO en lloc de SVO i de les construccions sintètiques en detriment de les analítiques, tant en la morfologia com en la sintaxi.

128

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

A «Una qüestió candent», doncs, hi predominen els estats constructes en lloc del šel bíblic tardà (grosso modo, el dels cinc rotlles, d’Esdres, Nehemies i les Cròniques) i mixnaic que s’acabarà imposant a Israel (en tot l’article només n’hi ha tres i un, ‫כונותיהם של אלה החכמים‬, lit. llurs intencions d’aquests savis, té el posseïdor anticipat, propi d’aquests estadis, però és culte en hebreu israelià), i hi són molt abundants les estructures d’infinitiu absolut amb valor temporal en lloc de subordinades introduïdes per ‫ כאשר‬,-‫בתתם כתף סוררת( כש‬ ‫ליהדות‬, lit. en girar ells l’esquena al judaisme). En la morfologia, destaquen l’ús del vau conversiu (formes imperfectives apocopades amb -‫ ו‬prefixat amb valor perfectiu i de formes verbals apocopades), l’ús de formes pronominals arcaïtzants (la desinència nominal de 3a persona del plural arcaica ‫מו‬- a ‫ למו‬i les nou aparicions del pronom bíblic arcaic subjecte de 3a persona del plural ‫המה‬ contra les quatre de la forma bíblica més habitual i la de l’hebreu israelià, ‫)הם‬ i aŀlomorfs a les formes verbals, especialment els infinitius de verbs ‫ פ’נ‬conjugats com ‫ לישא( פ’י‬per ‫לשאת‬, alternança de ‫ לתת‬i ‫)ליתן‬, un tret tardà considerat aramaïtzant que no ha triomfat a Israel. Els connectors predominants avui dia són percebuts com a elevats (‫ )יען‬i l’imperfet, que actualment és emprat amb el valor de futur, a l’article també és utilitzat amb valor de present, com és propi dels texts bíblics clàssics.

Tot i això, malgrat els esforços de purisme lingüístic, l’ús de la nota accusativi no és sistemàtic, cosa que demostra que, malgrat l’estil bíblic, s’arrossega la sintaxi mixnaica, pròpia dels rabins, més relaxada.

Cada particularitat lèxica del text analitzat mereix un comentari específic: encara hi predominen els topònims medievals d’origen bíblic rebutjats en l’estàndard actual (vegeu ‫אשכנז‬, Aśkenaz, per Alemanya i no ‫גרמניה‬, Germanya) i ja hi apareixen neologismes creats per Ben-Yehudà, alguns dels quals no tindran gaire èxit (vegeu 2.2). Els casos notables seran comentats més extensament ad locum.

Ortogràficament, deixant de banda els mots estrangers exposats a 3.1, en els d’origen hebreu hi predomina l’scriptio defectiva, pràcticament sense cap mater lectionis ‫ י‬i ‫ו‬.

3.3.

El títol

Aquest article té tres títols diferents en hebreu: Šeˀela loheṭet, Šeˀela lohaṭa i Šeˀela nikbada. S’ha preferit el primer principalment pels motius exposats a 3.1, però cal explicar breument per què fou publicada per primera vegada a

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

129

Ha-šaḥar el nissan (març-abril) de 1879 com a Šeˀela nikbada, és a dir, «Una qüestió de pes», encara que no en fos el títol original.

Com exposa Ben-Yehudà a Ha-mavo ha-gadol (p. 1, núm. 3),19 l’editor va descartar l’adjectiu loheṭet en favor de nikbada perquè el trobava massa poc hebreu i poc adequat al substantiu šeˀela, cosa que Ben-Yehudà va acceptar perquè llavors estava massa influenciat per les llengües no hebrees —diu— i declara estar-li agraït. Així i tot, al final afegeix que loheṭet iŀlustra molt millor l’època en què va escriure l’article, aquells dies de joventut en què se li va despertar un nacionalisme febril i transcendental.

De fet, allí mateix aclareix que šeˀela loheṭet era una traducció literal de l’expressió francesa question brûlante, emprada per a qüestions importants, d’actualitat, però encara sense resoldre i amb equivalents literals —si bé potser manllevats— en les llengües europees occidentals (burning question, brennende Frage, cuestión candente, questione scottante). Si l’alemany i l’italià poden fer servir aquesta expressió, per què l’hebreu no? La justificació de Smolenskin sembla més aviat l’excusa d’un restaurador purista de la llengua que ja al seu primer article inventa nous termes en hebreu: sembla una excusa de BenYehudà.

Respecte d’això, una altra vegada Itamar Ben-Aví és clarificador exposant una confessió privada del seu pare:20 el canvi d’adjectiu no va ser per motius lingüístics, sinó a causa de l’ull de l’editor, d’unes altres idees polítiques, que

19. «Jo, quan vaig voler anomenar l’article, atès que la qüestió era important per a tota la nació, i com que jo tenia un esperit imbuït de llengües estrangeres i dels modismes de llur lèxic, vaig posar-li šeˀela loheṭet com diuen els francesos question brûlante a tota matèria que el temps corromp però que no s’ha de retardar. L’editor de Ha-šaḥar no va trobar l’adjectiu loheṭet adequat per al nom šeˀela per qüestions relatives a la puresa de la llengua hebrea i el vam canviar per l’adjectiu nikbada. I ves que també jo ara ho agraeixo, perquè l’expressió šeˀela loheṭet [qüestió candent] no fa per a l’hebreu escrit, però l’adjectiu nikbada és més fred i no s’escau a l’article ni al meu esperit d’aquell temps, que cremava de la meva llibertat i la força del meu sentiment.»

20. «Aquest és el títol que va escriure el meu pare [lohaṭa], tal com el va enviar el 13 del mes d’adar de l’any 1879 de París, on estudiava medicina, a Pérets Smolenskin, l’editor de Ha-šaḥar; però Smolenskin va trobar el mot lohaṭa massa atrevit i el va canviar per nikbada.

Ho va exposar a Ben-Yehudà en una carta breu en què el felicitava per l’article i li profetitzava un gran futur. “Tanmateix”, afegia, “no estic gaire d’acord amb la teva opinió.” Això m’ho va explicar el meu pare una vegada que es va recordar en la meva presència de la història del seu primer article.»

130

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

va trobar que era massa atrevit en un moment en què l’assentament a Palestina no era una idea normalitzada en absolut.21 4.

4.1.

El text Estructura i resum

«Una qüestió candent», de quaranta-dos paràgrafs d’extensió desigual, s’estructura en cinc seccions determinades pel mateix Ben-Yehudà.

A la primera (1-11) exposa, retòricament, la identificació del Messies amb el desenvolupament del nacionalisme a Europa, n’explica les causes, primàries i secundàries (5-6), que primer desenvolupa amb l’ensulsiada d’Israel el 70 dC (7-8) i que finalment aplica al tema que l’ocupa. Napoleó és la causa imme­ diata del nacionalisme (8) i tot seguit justifica per què aquesta ideologia és el nou Messies, per què encara no ha dit l’última paraula —citant els casos del naixement nacionalista alemany contra els francesos, la independència de Grècia i la de Bulgària. Finalment, defensa els objectius del nacionalisme i cita les crítiques del fenomen per part dels internacionalistes, en aquest cas socialistes i comunistes i pensadors com Proudhon i Fichte (10-11).

En la secció següent (12-15), respon a aquestes crítiques —l’autoria de les quals les estén als filòsofs (maskilim)— adduint que el nacionalisme és un fet natural de l’home (12-13) i se centra en els pensadors reformistes i iŀlustrats jueus (concretament Philippson i Mendelssohn), que, en última instància, aboquen el judaisme a l’assimilació, com ja havien defensat Smolenskin i A. Schulman (14-15). Critica durament aquesta filosofia que s’atribueix la veritat i el coneixement del futur mitjançant una racionalitat que Ben-Yehudà considera contrària al sentit comú.

En la tercera secció (16-4) centra les crítiques en els pensadors jueus que neguen que el seu sigui un altre poble més i que es comporti com a tal, i demostra que, efectivament, els jueus són una nació secular com les altres. Per 21. Vegeu les p. 153 i 156. Al cap i a la fi, «Una qüestió candent» havia estat prèviament rebutjada pel diari Ha-maggid («L’Herald») amb la justificació que tractava de «somnis i exageracions» (Ben-Yehudà, 1941, p. 23, núm. 10). Però gràcies a un amic polonès cristià de París anomenat Czaśkinow —així s’escriuria el nom en polonès, tot i que és d’origen rus—, Ben-Yehudà va persistir i el va enviar a un altre diari, el de Smolenskin, que, tot i les objeccions ideològiques, malgrat tot, va publicar-l’hi (ibídem; Mandel, 1987, p. 37).

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

131

començar, es pregunta què defineix una nació (16), quelcom que no és del tot clar, però que segons Stuart Mill (18) és una associació d’individus afins contraposada a individus que són percebuts com a aliens. Aquesta afinitat és determinada per la unitat, sigui de llengua, de religió, de raça o de records històrics i és d’aquesta unitat que emana la voluntat de gaudir d’un govern propi.

Tot seguit (19), Ben-Yehudà es demana si no s’aplica cap d’aquestes circumstàncies als hebreus, que comparteixen un país d’origen, un sentiment de collectivitat i una història. De fet, als qui no consideren que el poble jueu sigui una nació i que, per tant, no pot aspirar a un estat propi, els recorda que millennis enrere els jueus ja van perdre el seu regne, van ser exiliats i les classes altes es van acomodar als països d’acollida (19), tal com passa ara. Tanmateix, els profetes van alçar-hi la veu en contra i van instigar el poble a tornar a la pàtria, cosa que no s’esdevé actualment, que es tenen mals profetes i una literatura que no compleix la funció que li pertoca (20-24).

Després d’aquesta crítica ferotge a la literatura de la Haskalà comença una nova secció (25-29), en què ataca directament la situació a Rússia, on l’emancipació i la Iŀlustració no poden funcionar a causa de la forta russificació del jovent (25). Per tant, si tot aquest fenomen porta a l’assimilació, per a salvar el judaisme no s’ha de seguir aquest camí —ni tampoc el del nacionalisme cultu­ral—, sinó que cal esdevenir una nació normal i corrent i establir un centre nacional (27): aquesta és la solució de la qüestió jueva. Ben-Yehudà descriu els efectes que tindrà aquest centre, que serà la terra d’Israel: és allà on els jueus han d’assentar-se (i, eventualment, com se sobreentén a partir de la primera secció, establir-hi un estat) (29).

Finalment, en la secció restant (30-41) explica aquesta proposta, relativament innovadora i fins ara mai enfocada des d’aquest punt de vista messiànic però laic, encara que primer de tot justifiqui que va ser establerta com un deure religiós pels autors del Talmud (30). Segons les notícies més recents dels viat­gers europeus, la terra d’Israel no és la terra erma de què parla l’hagadà, sinó que és la terra de llet i de mel bíblica (31), una terra fèrtil on podran anar els jueus que aspiren a posseir-ne, cosa que té més sentit que no pas esperar que reparteixin terres de conreu a Rússia. Però la seva no és una utopia, perquè els jueus occidentals més influents ja han preparat el camí i han començat a fundar assentaments a Palestina (33), motiu pel qual els inteŀlectuals jueus només han de donar-los suport, encara que amb prou feines han donat gaire fruit, precisament perquè hi manca mà d’obra (34 i seg.), i divulgar la nova entre el poble, que tornarà a Israel —tal com després de l’edicte de Cir, una idea implícita— (37). Llavors, i només llavors, serà possible la salvació d’Is­

132

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

rael, perquè, una vegada s’hagi recuperat el centre nacional, els jueus podran ser un poble com tots els altres, fet que clarament beneficiarà la ciència i la literatura jueves, ressentides actualment perquè són una tasca purament gratuïta (38 i seg.). Serà, doncs, l’assentament a Palestina allò que salvarà el poble d’Israel i l’omplirà.

4.2.

Traducció Una qüestió candent

1. a A la meitat d’aquest darrer seglea bla políticab cens ha donat un infantc que porta a l’espatlla la insígnia de príncep per a canviar la forma de molts governs i la sort de diverses nacions, les unes, per a ressuscitar-les i, les altres, per a matar-les amb l’alè de la seva boca.

2. Era apetit i menystingut en néixer,a però en poc temps ha mudat l’aspecte, s’ha envigorit, s’ha embellit22 molt i s’ha assegut al tron per jutjar amb esperit de justícia i esperit ardent pobles i regnes, reis i governants del món. Ha dut devastació a la Terra i encara té la mà alçada per a canviar la faç de tot Europa.

3. Aquest infant és la idea del anacionalisme.a 4. Qui l’ha engendrat? Qui i què l’ha cridat de les entranyes de l’abisme perquè en surti i brilli amb la llum de la vida?

5. Heus ací que aquesta és la pregunta a què ens cal respondre si desitgem fer-nos-en una noció fidedigna. De fet, si prestem atenció als fets d’aquest darrer segle, ens adonarem que ha estat un esdeveniment casual, segons com sembla, el que els ha originats.

6. Ara, erraríem molt si diguéssim que aquest esdeveniment n’és la font original. En tot ço que es fa i es desfà sota el Sol —tant en la vida individual com també en la dels pobles i les nacions—, hi trobem, si ens hi fixem, aunes causes immediates i unes de profundes.a Si bé les primeres poden ser fins i tot esdeveniments de poc valor, s’escau que les darreres són el desenllaç de tota la vida de la nació i de la seva història en general; la darrera anella de la cadena de tot ço que ha passat mentre ha existit.

22. Aquest verb tradueix ‫( וייף‬wayyif), el primer dels molts temps amb vaus conversius del text.

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

133

7. Quina va ser la causa de la nostra terrible ensulsiada i de la ruïna del nostre regne?23 8. aLa causa immediata en van ser els romans,a que ens van vèncer i ens exiliaren de la nostra pàtria. Això no obstant, la causa profunda fou la vida de la nostra nació en general, bsempre una vida agrícola 24 sense esclaus i sense homes valentsb amb mans que haguessin après a lluitar; una vida de calma —cadascú sota la seva parra i sota la seva figuera—25 en una època en què els lleons depredadors els envoltaven de pertot, en una època en què tots els pobles vivien només de llur glavi i arc, en què tota llur redempció i anhel era posseir terres que no els pertanyien. La idea del nacionalisme també té una causa immediata i una de profunda. L’esperit d’aquest darrer segle en general26 —un esperit de llibertat, un esperit d’insurrecció dels oprimits contra els opressors—,27 l’esperit que va originar cl’aixecament francèsc del 1789, va ser també el que va crear la idea del nacionalisme, la forjà en l’abisme i planà en l’aire fins que no va arribar un home que (sense voler-ho) d va instar-la que sortís del món de l’abisme al món de l’acció i que mudés de soca-rel tot ço que havia fet invocant-la i tot ço que ell havia creatd amb el seu gran esperit.

Aquest home era eNapoleó Bonaparte.e «Tothom qui és més gran que el seu semblant té més inclinació [a pecar] que no pas ell» , van dir els savis del Talmud (Sukkà, 52.1). I què n’hem de dir, sinó que escauen a Napoleó! Car la seva grandesa era tant pecat i tanta falta que el corrompé mentre cobejà d’eri-

23. Ben-Yehudà no parla encara de nació o poble, sinó, curiosament, de regne. Segur ment es refereix a la guerra jueva de l’any 1870, perquè, igual que en la caiguda del Regne de Judà, es va destruir el temple de Jerusalem. D’aquesta manera prepara l’equiparació de l’exili i la diàspora del 586 aC amb l’actual (paràgrafs 19 i seg.).

24. Ben-Yehudà, literalment, parla del treball de la terra (‫עבודת האדמה‬, ˁavodat haˀadama). En hebreu modern, estrictament, agricultura és ‫חקלאות‬, ḥaqlaˀut, potser calcat de l’alemany Landwirtschaft, l’abstracte de Landwirt, pagès, com ‫חקלאות‬, que és format per l’arrel de ‫( חקלאי‬ḥaqlaˀi), ‫( חקלא‬ḥaqlaˀ-), i del sufix d’abstracció o coŀlectiu ‫ות‬-, -ut.

25. Aquesta expressió reapareix a 1Re, 5, 5, referida al regne de Salomó, quan la pau regnava a Israel. Tot i això, en aquesta època hi havia la llavor de la dissolució del regne. També es troba a Mi 4, 4, referida al regnat de pau que ha de dur el Messies.

26. És a dir, el Zeitgeist. Segons Ben-Yehudà, la Revolució Francesa i les revoltes del segle són inevitables, com es desprèn d’aquesta expressió. Aquesta era una idea generalitzada (cf.

Valverde, 1980, p. 170).

27. Literalment, dels sotmesos contra els sotmesors. S’ha traduït per oprimits i opressors per a evocar les idees revolucionàries.

134

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

gir el seu regne a tot Europa sencera, de dominar-la tota i metre-hi28 el seu jou damunt tots els pobles. Traí el seu país, que l’havia elegit per a comandar-lo, en imposar-se29 la corona de la reialesa al cap. Amb el seu glavi sever va sotragar països, va estremir regnes f i sotmeté Alemanya, Espanya, Àustria, el Piemont i Nàpols abans d’encaminar-se vers Rússia.f Tanmateix, ací la fortuna li va girar l’esquena; fou derrotat i empès a puntades a l’entrecuix.30 Fins i tot la natura se li va revoltar, perquè el fred de l’hivern rigorós el va atacar a la rereguarda de l’exèrcit, i llavors res més que una part en va sobreviure. Per contra, aquesta calamitat no va sotmetre tampoc l’orgull de l’homicida gi continuà de lluitar contra els alemanys.g Però aquesta vegada el va vèncer el poder dels reis de la Coalició que s’havien unit contra ell i posaren fi als torrents de sang que havia vessat Napoleó.

9. Aquests fets van despertar de primer el sentiment de nacionalitat en el cor dels alemanys i en nom d’aquesta idea els diferents regnes d’Alemanya31 començaren a unir-se contra llur enemic comú. Però fins i tot després d’haver estat derrotat Napoleó, tampoc llavors no es va derrotar aquesta idea; no havia passat gaire temps que l’any 182132 el poble grec també va aixecar el cap.

Després d’haver estat sotmès sota el poder dels turcs33 quatre-cents anys, exigí als seus opressors el seu dret nacional i, amb l’ajut dels francesos, els anglesos i els russos, l’any 1829 hom va restaurar als grecs llur dret. Llavors va arribar el torn del nacionalisme de molts més pobles: a els hongaresosa també es van al-

28. A l’original hi apareix l’infinitiu constructe del verb còncau ‫( שית‬šit). És un verb considerat arcaic i desplaçat en favor de ‫( שים‬śim). Per això s’ha traduït per metre, arcaic.

29. A l’original és un altre verb amb vau conversiu. En aquest cas, precisament una forma de śim. Fa referència a la coronació imperial de Napoleó el desembre del 1804.

30. Expressió treta de Jt 15,8, referida a Samsó, el gran jutge guerrer per exceŀlència.

Potser és argot militar, com comenta ad loc. l’edició en línia de la BCI. 31. Tota la teoria del romanticisme nacionalista alemany es va desenvolupar sota l’ocupació francesa i va ser a partir d’aquesta oposició respecte de França que es va poder articular la identitat nacional alemanya. L’oposició no va ser solament inteŀlectual, sinó també popular (Schulze, 1991, p. 48-55).

32. La guerra d’independència de Grècia comença l’abril del 1821 i s’acaba el setembre de 1829. La Gran Bretanya, Rússia i França s’uneixen als grecs el juliol del 1827. El territori original del nou estat es limitava a Eubea, l’Àtica i el Peloponès (Pearson, 2014, p. 7 i 54).

33. En l’original s’empra ‫( תוגרמים‬togarmim), terme hebreu medieval per a referir-se als turcs, extret de Togarmà (Gn 10,3). Actualment són anomenats ‫ טורקים‬o ‫( תורכים‬ṭurqim, turkim).

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

135

çar en nom d’aquesta idea contra Àustria l’any 1848, els romanesos34 contra els turcs —i Itàlia35 va despertar també l’any 1849. I així ha estat com aquesta idea ha reeixit tant que hom ha restaurat també el dret nacional bals búlgarsb no fa gaire.

10. La història d’aquesta idea palesa que el seu objectiu inicial era que el coll dels pobles oprimits s’alliberés del jou dels tirans.36 aPerò, com tota cosa viva,a aquesta idea també s’ha anat desenvolupant de mica en mica durant el temps i aha rebut una altra forma a i un nou objectiu en la justificació i l’envigoriment del desig natural que té tot poble i nació de defensar la seva ‘nacionalitat’, de salvaguardar el seu esperit nacional propi que divergeix de tota la resta de pobles, de salvaguardar la seva llengua i les seves característiques perquè no es confonguin ni siguin substituïdes.

11. Per aquest objectiu tan ampli, la idea del nacionalisme s’ha guanyat molts enemics entre els socialistes37 ai els comunistes,a que afirmen que és una idea obtusa hostil al millorament de la humanitat, quan totes les diferents famílies de l’home, tots els pobles i totes les llengües es confondran (?)38 i no hi haurà diferència entre home i home i cap poble no reconeixerà com a estranger cap altre poble. «El nacionalisme restringeix el sentiment i l’esperit», diu Proudhon.39 «La humanitat ha d’alliberar-se del jou d’aquesta idea del damunt per mor d’atènyer la llibertat de l’amor universal (cosmopolitisme)», diu b Fichte.b

34. El 1848, els romanesos de Valàquia i Moldàvia, que gaudien d’autonomia dins l’I peri otomà, organitzen una revolta liberal. És esclafada pels russos (Pearson, 2014, p. 94).

35. L’alçament de Milà de l’any 1848 (llavors part de l’Imperi austríac) és emprat com a excusa pel Piemont per a declarar la guerra a Àustria i annexar-se la Llombardia i el Vèneto, però és derrotat (Pearson, 2014, p. 9).

36. En l’original, participi actiu de G del verb ‫רדה‬, radah. És Ben-Yehudà qui l’empra com a sinònim de tirà per primera vegada en aquest text per a evitar mots estrangers, no hebreus, com destaca el seu fill a Ben-Yehudà (1941, p. 4, núm. 2).

37. Karl Marx publica el Manifest comunista el 1848 i la I Internacional té lloc el 1864.

Tot i això, hi ha escoles socialistes anteriors a la marxista.

38. Interrogant afegit per Smolenskin, que no compartia la majoria d’opinions expressades en l’article, segons que assegura Itamar Ben-Aví (Ben-Yehudà, 1941, p. 5, núm. 2, vegeu també 3.1).

39. Pierre Joseph Proudhon (1809-1865), socialista francès. A causa de l’ambivalència de ‫( לאמות‬leˀommut) i la manca de coneixement sobre la seva obra, no s’ha pogut localitzar la citació.

136

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

∗ 12. Tot i que les intencions d’aquests savis són bones puix que parlen en nom de l’amor universal,40 així i tot, goso dir que erren de mig a mig, perquè és construïda en l’aire, en la fantasia i les ficcions de la ment. Més encara, no té gens de fonament. Que és quelcom buit, el nacionalisme? Que és una invenció dels homes que l’han forjat per al plaer de llur esperit? Per què canvia un poble respecte d’un altre quant al temperament, el caràcter de l’esperit, la llengua i les característiques intrínseques? aQue no radiquen en la natura dels seus fonamentsa i són causes tan naturals com ara la variació dels països en el paisatge i les diferents qualitats de l’aire, muntanyes i valls, mars i rius, fred i calor, humitat i sequedat? Tot això afecta l’home i hi deixa marca. Si és així, en conseqüència, que tenim el poder de canviar-ho tot d’acord amb la nostra voluntat? Que podem manar a la natura que canviï? Que tota la terra es transformarà en una sola vall? Que hi creixeran palmeres, a un país del nord?

Doncs, mentre hom no faci aquests prodigis, també l’home, sobre el qual regna la natura amb braç vigorós, no pararà de distingir-se en pobles i nacions diferents quant a l’esperit, el talent, la inclinació, etc., etc.

13. Però fins i tot si l’home tingués una cosa aital, fins i tot si una mà misteriosa fes un miracle i canviés la faç de tota la natura, que seria feliç, llavors, la humanitat? Això la perfeccionaria i la completaria, si la convertís en un sol quadre deslluït, en compte d’un amb l’esplendor de les moltes imatges i la bellesa dels diferents colors que ara manifesta dins? Els contraris i les diferències harmòniques,41 tots hi són alhora, en aquesta esplendor i bellesa de tota la natura i també en aquesta esplendor de l’esperit de la humanitat! L’esperit universal, com tot allò que hi ha a la natura, també és dotat del poder d’atraure i de repeŀlir; el primer arrossega i acosta els individus del gènere humà els uns als altres en funció de les característiques afins de llurs esperits en general, mentre que el segon repeŀleix i allunya els uns dels altres en funció de les diferències individuals de l’esperit de l’un respecte de l’altre; i així lluiten sempre aquestes dues forces: així lluiten l’una contra l’altra i, en la mesura de si creix la unió o la diferenciació, prevaldrà un poder o l’altre. Els grups d’individus

40. Literalment a l’original hi diu amor de (tot) home i és un calc del cosmopolitisme (qualitat de ciutadà del món) de Fichte, com indica al paràgraf anterior amb la glossa.

41. En l’original apareix el terme hebreu matˀimim glossat, entre parèntesis, per l’al many harmonieren.

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

137

la unitat de l’esperit dels quals és més gran que no pas les peculiaritats individuals que els distingeixen es reuniran i s’acostaran l’un a l’altre i seran un sol poble, una sola nació. I endebades s’han escarrassat els qui volen donar una sola característica i una sola condició a l’esperit de tots els pobles en conjunt: no hi ha hagut ni hi haurà una cosa aital! L’odi dels pobles, l’un contra l’altre, les guerres terribles i tota la sang que s’ha vessat ara per no res42 —tot això pot desaparèixer totalment de la Terra. Cada poble, cadascun, pot donar la mà l’un a l’altre per anar plegats per la sendera que condueix a la perfecció universal de la humanitat. Així i tot les diferents llengües i característiques de l’esperit dels diferents pobles no desapareixeran de la faç de la Terra, per fortuna de tota la humanitat. ∗ 14. Però si, tanmateix, tot poble o nació té el dret de defensar la seva identitat nacional i protegir-la perquè el seu nom no sigui eliminat de sota el Sol, no tenim, per tant, també anosaltres els hebreusa (així ho jutjaria el sentit comú de tot mortal) aquest dret? Perquè, per què la nostra posició ha de ser menys que la de tots els pobles? En què els som inferiors? Mes, ai las!, no tot ço que s’adiu amb el sentit comú s’adiu també amb la filosofia, i també aquesta vegada ha estat dictaminat quant a nosaltres que, amb relació a aquesta qüestió, la filosofia sigui contrària al sentit comú de tot mortal. «Els hebreus ja han cessat de ser un poble» instrueix als seus sacerdots, «la nació hebrea ja ha desaparegut i només la religió jueva i els seus feligresos són els qui romanen a la Terra i, per tant, només el fet d’assimilar-se al poble de llurs germans fills de la mateixa pàtria, anys a venir, durà la felicitat als seguidors del judaisme.»

15. Contra aquesta doctrina perversa i corrompuda ja hi ha entaulat combat el senyor Smolenskin43 en els seus aclamats llibres, que amb paraules ardents d’amor vers el seu poble ha demostrat què ens ha fet aquesta doctrina a Alemanya, terra de naixement dels pares d’aquest pensament, i què més ens farà si no li fem front. I no ha fet cabal dels insults i les ofenses que li han plogut dels zelosos deixebles de Mendelssohn amb què l’han envoltat. Més enda-

42. Deu fer referència a la guerra russootomana de Bulgària (vegeu p. 150), que tot just s’havia acabat quan es va publicar l’article.

43. Vegeu 2.1.

138

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

vant també ha sortit el docte a A. Schulmana amb el seu aclamat llibre Mimeqor Yisraˀel («Des de la font d’Israel»), i ha enfortit la tesi de Smolenskin mostrant com tots els seguidors b de Mendelssohnb han corromput en gran manera llur vida després de llur mestre b en girar l’esquena al judaismeb i als hebreus. Examinem també, doncs, aquesta filosofia i vegem si realment és vertadera. I encara que el sentit comú sigui totalment incapaç de rivalitzar-hi, bé que nosaltres també som capaços d’argumentar i polemitzar com plau als filòsofs i som capaços de demostrar que llurs paraules són una mica inferiors als Urim i els Tummim.44 ∗ 16. La identitat nacional, què és i quina n’és la definició? Que només són considerats un sol poble els qui tenen una sola llengua? aI Amèrica, Bèlgica i Suïssa, que tenen una sola llengua per a comunicar-se en el seu territori?a I tots els alemanys parlen una sola llengua?45 bI els francesos?b Que en veritat no són francesos b els bretons, els provençals, els alsaciansb perquè no parlin francès?

I, si és així, per què afirmen alguns del nostre poble (ccom el savi Philippson en la seva revista periòdicac) que no estem preparats per a la vida com a nació perquè tots nosaltres no parlem una sola llengua? Doncs segurament nosaltres, els hebreus, encara ho tenim més fàcil [per a ser una nació], d perquè tenim una llengua amb què ara podem escriure tant com se’ns acut i també tenim capacitat de parlar-la pel sol fet de voler-ho.d I si molts de nosaltres reneguem de la llengua d’Éber, i si molts fills del nostre poble no saben ni tan sols llegir hebreu, de qui és la culpa? Qui ens ha privat del coneixement d’aquesta llengua, sinó aquesta filosofia en si mateixa? O potser només els qui viuen sota un sol govern, els qui viuen en una sola terra, són considerats d’una sola nació? Els grecs a Turquia i els búlgars de eRumèlia oriental,e i f els hebreus

44. Són les sorts sagrades que el summe sacerdot duia dins el pectoral del judici (Ex 28,30), que sembla que es tiraven a cara o creu (urim o tummim, respectivament), com es dedueix de 1Sa 14,41. Eliézer Ben-Yehudà, doncs, afirma que aquests filòsofs no tenen el coneixement del futur.

45. Al segle xix encara es mantenien prou vius els vernacles alemanys, especialment el baixalemany, com, per exemple, testimonia Thomas Mann a La muntanya màgica. Igual que les parles italianes, la frontera entre llengua i dialecte en el cas de les varietats alemanyes i neer­ landeses és molt difícil d’establir.

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

139

que es van establir a Alexandria, a Roma o a Babilònia,f van deixar de ser grecs, búlgars o hebreus?

17. Per tant, quina és, doncs, la definició d’identitat nacional?

18. Molts escriptors han parlat d’aquesta qüestió i els millors han resolt de dir: «El discerniment i el sentiment intern que es desperta en el cor d’un nombre determinat d’homes i que permet el desig, en llur cor, de viure plegats —sigui gran o petit el nombre—, els dona el dret de viure una vida nacional per si mateixa, i és una obligació donar-los aquest dret» (aJózsef Eötvös,a l’escriptor hongarès, nat l’any 1813, en escriure en favor de l’emancipació dels hebreus); i bJohn Stuart Millb diu això: «La identitat nacional brota en el cor dels homes units per un sol sentiment, un sentiment que no existeix entre ells i la majoria dels homes, un sentiment que els inclina a associar-se plegats en llurs empreses, amb els uns més que no pas amb un altre poble, cosa que crea el desig de viure sota un sol govern i que aquest govern els sigui propi. El sentiment nacional pot néixer per causes diverses. Pot ser que el causin l’efecte de la unitat de la raça o del llinatge o bé la unitat de llengua o de religió, però la causa més potent és aquesta: la unitat d’esdeveniments del passat, de la qual neix la unitat de records coŀlectius, d’orgull i d’humiliació. En virtut d’aquesta unitat, un sol fet del passat els alegra a tots i un altre els omple el cor d’aflicció!»

19. I nosaltres, els hebreus —tot i que estem dispersos pels confins de la Terra—,46 que no ho tenim, tot això? Oi que a tots ens uneix un sol sentiment, un sentiment sagrat i pur, un sentiment excels i sublim que tots nosaltres som responsables l’un de l’altre? Oi que bevem de la mateixa font, oi que tenim una sola fe? I els esdeveniments del nostre poble en el passat, oi que ens són cars? Oi que tots ens enorgullim dels homes d’esperit que han sortit d’entre nosaltres per a l’honor i la glòria? Oi que l’ànima de tots se’ns fa pols quan llegim la història del nostre poble a l’edat mitjana? 47 I, per tant, per què hem de frustrar l’esperança de tornar a viure la vida nacional en la nostra terra abandonada,48 desconsolada per l’expulsió dels seus fills vers terres llunyanes

46. Hi havia jueus a tot el Vell Món i començava una gran emigració cap a Amèrica.

47. Segurament fa referència a les matances per part dels croats a Europa i l’expulsió d’Anglaterra, França i la península Ibèrica.

48. Aquesta frase és força semblant a una de l’himne d’Israel: ‫ִל ְהיֹות ַעם ָח ְפ ִׁשי ְּב ַא ְר ֵצנּו‬ (lihyot ˁam ḥofši be-ˀarṣenu). Ben-Yehudà parla de «viure una vida nacional a la nostra terra abandonada» i Imber, autor de l’himne, de «ser un poble lliure a la nostra terra».

140

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

fa dos mil anys? I per què no fem també nosaltres com tots els pobles,49 petits i grans, i per què no fem res també nosaltres per a defensar la nostra identitat nacional?

20. Ben mirat, en veritat no és la primera vegada que el nostre poble és a l’exili; tampoc no és la primera vegada que el nostre poble sent la mateixa cançó de sempre que tota la nostra esperança és perduda.50 Quan el poble d’Israel era a Babilònia, llavors també molts (aals quals va plaure la terra de llur exilia) van proclamar: «Els nostres ossos ja són secs, hem perdut l’esperança, per a nosaltres, tot s’ha acabat (Ez 37,11).» Però els profetes de Déu, b com el segon Isaïesb i Ezequiel, mitjançant llur esperit magnífic i el coratge de llur amor vers llur poble i nació, van proclamar amb una veu que aviva el foc: Aquests ossos tornaran a viure, Israel tornarà i florirà com un lliri!51 Consolaren llur poble, enfortiren llur esperança, els mostraren llur esdevenidor i feren néixer dins ells un fort desig de tornar a prendre llur terra. I amb llurs paraules candents impulsaren el cor de Cir, rei de Pèrsia, a donar una ordre: «Qualsevol amb qui estigui Déu, el seu Senyor, que retorni!» Llavors, als homes d’esperit com ara Ageu, Zacaries, Malaquies, Zorobabel, el sacerdot Sadoc, Esdres i Nehemies, el so d’aquestes paraules els va impulsar també a treballar i a ac­ tuar en benefici del poble llur: «Que ara és hora de viure en les vostres cases cobertes mentre aquesta casa és derruïda?», clamaven a llur poble. I llurs paraules no les van repetir endebades, no van sembrar llur llavor en una roca pelada,52 perquè l’amor vers la terra crema en el cor del nostre poble. Solament li’n va infondre i ja va esdevenir una gran flamarada!53 21. Però ara també nosaltres tenim profetes, escriptors que exposen al nostre poble quin pecat ha comès, que s’infatuen ells també d’amor vers llur poble. I què profetitzen i sobre què vaticinen? Què fa la nostra literatura i amb què s’entreté? La nostra literatura periòdica ha vestit i ha desvestit moltes for49. Aquesta és la clau de volta de tot el text. Per què no fan com les altres nacions i, per tant, cerquen un despertar nacional que també impliqui tenir una terra pròpia i poder aspirar a un estat nació?

50. Si aquestes paraules eren recurrents emprades de manera literal, el verset de l’himne d’Israel que diu ‫ עֹוד ל ֹא ָא ְב ָדה ִּת ְקוָ ֵתנּו‬ˁod loˀ ˀavda tiqwatenu, «la nostra esperança encara no és perduda», encara ressona amb més força.

51. Flor característica de la terra d’Israel (apareix a Is 31,1; Ca 2,1). Els diccionaris i les traduccions vaciŀlen, però en hebreu israelià es refereix al gènere pancratium, que inclou els lliris de mar (vegeu Klein, 1987 ad loc.).

52. Imatge present a Ez 26,4.

53. Hàpax bíblic (‫יה‬-‫שלהבת‬, šalhæbæt-yåh), Ct 8,5.

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

141

mes d’ençà que va néixer fins avui, i ha canviat de tarannà i ha mudat d’aparença deu vegades. Hi havia una època en què la literatura s’asseia només a les altures del Parnàs, la muntanya desitjada pels déus, i l’envoltava l’abillament del bon estil i la poesia.54 El seu perfum amarava el nas de tot lector. Però immediatament va veure que tots nosaltres, mortals, que seiem als peus de la muntanya, no gosaríem pujar al cim i que de mica en mica ens n’allunyaríem.

La literatura es tornà humil i descendí de la muntanya. I allargà la vareta màgica que té a la mà, el seu abillament es transformà una vegada més i heus ací que aparegué als ulls dels seus lectors coberta del vestit de l’erudició i la ciència. Però aquests vestits tampoc no van plaure als lectors, també se’ls tragué del damunt, prengué una espasa amb la mà i sortí a fer la guerra a la càbala i al hassidisme, als costums de poc valor, la indumentària i les patilles llargues fora mida, etc., etc.55 Per tot això la nostra literatura hi ha passat i ho ha superat sense haver deixat cap gran marca a la vida del nostre poble. Endebades la literatura es vanagloria d’haver canviat la faç del judaisme, que gràcies al seu vigor i la força del seu braç l’ha elevat uns quants graons en l’escala de la Iŀlustració. Quan ni als països de l’oest ni tampoc a Rússia la literatura no hi ha fet gens d’efecte, en la vida del poble.

22. I per què? aEn què és inferior la nostra literatura respecte de la de tots els pobles, que els fa tants prodigis?a ∗ 23. Per desgràcia nostra, hem de reconèixer que ha estat la miopia de la nostra literatura que ha fet tot això. De llavors fins ara la vida sempre ha anat per davant de la literatura i l’ha sobrepassada. Així i tot, la vida era a molta distància, però llavors la literatura es va esforçar a anar-li darrere i atrapar-la.

Aquest ha estat sempre el caràcter de la nostra literatura, i també l’ha estat durant aquests darrers temps; és curta de vista i no pot veure què neix! Però quan alguns dels nostres escriptors van arribar a pujar a dalt del present56 per

54. Segurament es refereix al període romàntic de la Haskalà (1830-1850), en què als escriptors els fascina el passat, i que contrasta amb el període següent, el realista, centrat en la crítica social (1850-1881) (Varela, 1992, p. 38 i seg.).

55. Lluiten contra tot l’obscurantisme del hassidisme, concretament contra l’estètica (les patilles llargues) i la mística considerada irracional, la càbala.

56. Es refereix als erudits citats, Smolenskin i Schulman, que veuen que la Haskalà mena a l’assimilació. La solució de la qüestió jueva no pot ser aquesta.

142

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

inspeccionar l’esdevenidor i advertir què passaria al nostre poble al final del temps, s’espantaren en veure com és ara de terrible la situació del nostre poble i com és de terrible la situació que plana damunt la seva faç, i sortiren a combatre contra les idees corrompudes que tenen com a divisa el nom de la Iŀlustració i que són com una espina lacerant i com una punxada fiblant per al nostre poble.

24. Però llurs paraules amb prou feines han trobat cap reacció en la nostra literatura, que continua de fer la seva sendera. ∗ 25. Si és que he exagerat una mica amb les meves paraules, demano perdó als nostres escriptors i la nostra literatura; però penso que, en general, tinc raó.

26. Es parla moltíssim sobre la aqüestió jueva a en la nostra literatura ac­ tual. Els uns diuen que, si els hebreus s’estableixen a Rússia i en treballen la terra, llavors tots els jueus estaran satisfets; els altres expressen l’opinió que només fundant seminaris rabínics (a Rússia únicament) el nostre poble ja superaria qualsevol epidèmia i plaga. I uns altres diuen ben alt: «Enderroqueu el mur que us aparta dels vostres germans russos i serà el remei complet de la vostra calamitat.» Com s’han multiplicat els metges, com s’han multiplicat els remeis i quina poca utilitat que té tot plegat, que terrible que serà la calamitat recent que roman al cos de la nostra nació si és curada així!! Que no veieu que també sense l’ajut de la literatura ja ha caigut el mur i que al jovent del nostre poble ja no l’en separa res en absolut, dels seus germans russos? En efecte, si deu mil del nostre poble esdevenen pagesos russos i després ells i llurs descendents no tornen als costums de la nostra nació, que això salvarà el poble tot sencer, potser? Que no veieu que, pels vostres desigs de millorar el judaisme, li esclafareu l’ànima? Que en compte de millorar-li la salut li escampeu sal per la ferida?57 Que en compte d’enfortir-ne la unitat, la feu xixines? Per què no aixequem la nostra mirada i no la dirigim vers l’esdevenidor? Per què estem de braços plegats, ociosos, evitant de fer res que pugui ser com una font sincera de salvació per a tot el poble?

57. Identificat clarament el problema, Ben-Yehudà reprèn l’analogia mèdica. La solució de tot plegat l’exposarà en el paràgraf següent.

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

143

27. Tots els nostres afanys seran endebades mentre la nació no tingui cap centre, aun centrea que arrossegui cap a ell i hi acosti tots els individus d’aquest cos. Tots els afanys dels nostres escriptors per a reviure la llengua seran endebades si tot el poble en conjunt roman en països dispersos entre pobles que parlen llengües diverses.

28. Tots els nostres afanys seran endebades, perquè aconseguiran que des­ apareguem de sota el Sol. Endebades.

29. Certament, en veritat, fins ara el nostre poble ha mantingut el vigor i l’energia. Cada ona i rompent dels fets que li han sobrevingut, els molts infortunis que s’ha trobat, el foc, l’aigua, l’espasa que se l’ha endut, no ha reeixit a exterminar-nos de la faç de la Terra. Llavors, què va donar aquest vigor ciclopi a la nostra nació? No deu ser pas la seva religió, potser, diferent de la de tots els altres pobles ai l’odi que li professen?a Si no fos per aquests dos elements propis de la nostra nació, Israel ja hauria cessat de ser un poble com els altres58 que ja s’han mort i que només mantenen el nom a les cròniques. Però ara —perquè tant l’una com l’altra ja no tenen prou vigor per a protegir la nostra nació, que resisteix com una ciutat amb la muralla derruïda—59 si desitgem simplement que el nom d’Israel no s’esborri de la faç de la Terra, llavors, més aviat, hem de bastir quelcom que sigui com un centre per a tot el poble sencer, com el cor en un cos, del qual brolla la sang per les venes del cos de la nació i li dona vida. I aquesta cosa és bassentar-nos a la terra d’Israel.b ∗ 30. aNo és nova, aquesta idea, a i aquesta vegada no he vingut a revelar notícies sensacionalistes amb el meu article. Ja van veure els savis del Talmud que realment en això consistia la salvació d’Israel, que només si el poble s’anava apoderant, de mica en mica, del país del qual va ser expulsat; només si ho fèiem, es curaria la nafra anys a venir, i van establir: «Qui viu fora d’Israel és com si no tingués Déu (Ketubbot, 110b)»; «Els israelites de fora d’Israel come-

58. És clau que Eliézer Ben-Yehudà afirmi que, si el poble jueu desapareix, haurà deixat de ser goi (sic), que s’ha traduït per un poble com els altres. Aquest és el terme habitual per a designar els gentils, però Ben-Yehudà l’empra com a sinònim de poble o nació (en hebreu ‫עם‬, ‫לא ֹם‬,ְ ˁam, leˀom), cosa que palesa el seu convenciment respecte del destí polític de la nació jueva.

59. Imatge provinent del llibre de Nehemies, que, en tornar de l’exili babilònic, es troba la ciutat de Jerusalem amb la muralla derruïda i s’encarrega de reconstruir-la.

144

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

ten idolatria en puresa60 (Avodà Zarà, 8a, i encara hi ha moltes més dites com aquestes disperses per tot el Talmud)»; i els savis esperaven que amb aquestes dites seves fessin canviar l’actitud dels fills vers la mare que els havia parit.

Perquè els nostres savis sabien com era l’esperit del poble a qui es dirigien i comprengueren que solament pintant aquesta idea amb color de religió i del seu esperit la insuflarien dins el poble, solament llavors la idea podria penetrar entre els fills del nostre poble.

31. De fet, aquestes citacions haurien tingut poder per a fer tornar el nostre poble lentament a la seva terra si no fos per la forta influència dels fets terribles que han passat en aquest país abandonat durant els dos mil anys del nostre exili; si no fos perquè la terra que abans era el país que regalimava llet i mel61 es va transformar totalment en una d’estèril als ulls dels habitants d’Europa; si també l’hagadà no hagués mes62 la seva multitud d’invencions a la història segons la qual tampoc les aus del cel no s’atreveixen a volar al voltant del Jordà a causa de l’aire emmetzinat que hi ha. Però tots aquests somnis i illusions s’han envolat i se n’han anat a la llum del saber que han escampat tots els nous exploradors de la terra d’Israel que l’han vista i han sabut que ara és aital com llavors, després d’haver estat erma durant dos mil anys, una terra beneïda, una terra en què no menjarem pa en la pobresa, una terra fèrtil que és afavorida per la natura en tota la glòria i la magnificència que fascinen la vista i que alegren el cor, una terra a la qual només manquen mans treballadores —si no fos per això, seria el més afortunat dels països (vegeu els llibres dels viatgers francesos acom ara Guérin, Limin, Saulcy,a etc., i dels nous viatgers anglesos i alemanys). Així n’han donat testimoni i n’han parlat unànimement tots, i ara ha arribat el temps també que nosaltres, els hebreus, fem i treballem en favor d’aquesta gran causa.

32. Però això no és ço que he dit? La vida ha precedit sempre la literatura i l’ha superada i també en referència a aquesta qüestió les meves paraules són adequades i no he comès cap falta contra la literatura.

33. Ja s’han bastit asocietats solidàriesa l’objectiu de les quals és assentar-se a la terra d’Israel; fins i tot la nostra encomiable societat, l’Aliança Israelita Universal, ha fundat al voltant de la ciutat de Jafa una escola agrària i un assentament el

60. En puresa [de cor], sense saber-ho, en ignorància.

61. Descripció d’Israel en la promesa de Déu a Moisès (vegeu Ex 3,8). És, doncs, el país fèrtil per exceŀlència.

62. Vegeu la nota 28.

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

145

nom del qual és Mikveh Israel. També el nostre venerable sir Moses Montefiore, el nom del qual reverencien i veneren tots els fills del nostre poble, ha fet molt respecte d’aquesta qüestió i encara té la mà alçada per a fer-hi més sense que doni importància a la seva edat avançada. Però res d’això no ha tingut èxit, els resultats de totes llurs tasques i gestes en conjunt només han estat de poc valor i no són capaces de curar la nafra del nostre poble ni d’administrar-li cap cura.

34. I per què? Que no han obrat a consciència, aquests grans homes nostres? Que han plangut llurs diners o la força de llurs accions, requerits per a aquest afer? Doncs no! No els hem de culpar si és poca la força de pocs homes per a realitzar quelcom tan gran com això i que afecta el poble sencer. Si roman en el seu repòs i no ajuda ell també en la tasca dels homes que s’han prestat a treballar en favor d’ell, pocs homes seran incapaços de fer una cosa aital encara que llur riquesa sigui superior. Per això necessiten intermediaris, intermediaris entre ells i entre el poble, intercessors que expliquin al poble a què aspiren els qui es dediquen a aquesta tasca, que en despertin l’esperit perquè vingui a ajudar en aquesta qüestió.

35. I aquest, precisament, és l’objectiu de la literatura i els escriptors.

36. Així doncs, per què calla la nostra literatura i per què els nostres escriptors no piulen? Per què la literatura desitja de curar l’úlcera d’un sol membre del cos en compte de tot sencer quan, el cos, cal curar-lo al cor?

37. Heus ací que molts dels fills del nostre poble a Rússia volen ara consagrar llur vida a l’agricultura, molts han esperat que l’Aliança Israelita Universal hi comprés terres i les dividís perquè les treballessin i les posseïssin, però realment la terra de Rússia és estimada per tot el poble? En veritat és millor aquell país que no pas la terra d’Israel, que pot omplir de presents els qui la treballen a causa del fet que és molt profusament fèrtil? I per què, si és així, la literatura no desperta el cor dels fills del nostre poble sencer perquè envigoreixin amb llurs diners i llur força les societats que ja hi són presents o perquè en fundin de noves amb aquest objectiu?

38. Fundem-ne una com aquesta que sigui com una filial de la gran societat de l’Aliança Israelita Universal, que tingui per objectiu comprar terres a Israel i totes les coses necessàries per al treball agrícola, dividir-les per als fills del nostre poble que ja hi habiten o per als de fora d’Israel que vulguin anarhi; per a donar-los prou diners si no poden aconseguir fer llur sendera només amb els llurs. I cal que la literatura prengui63 i escampi aquesta qüestió: com i

63.

En l’original hi ha un infinitiu anòmal de ‫נתן‬, natan, ‫ליתן‬, liton.

146

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

què hem de fer per a divulgar aquesta certesa en tot el poble, per a retre’n un compte fiable cada setmana o bé cada mes, per a mostrar davant el poble què ha fet la societat durant aquest temps, etc., etc.

39. Si realment ens en sortim,64 llavors haurem pogut resistir i la salvació d’Israel germinarà al cap de poc.

40. La terra d’Israel serà el centre de tot el poble, i també els qui viuen a fora d’Israel sabran que «llur poble» resideix a la terra que li és pròpia, que la seva llengua i literatura hi pertanyen. També la llengua farà proeses, molts escriptors la faran néixer per a la literatura, puix que allà tindrà la capacitat de recompensar els qui s’hi dediquen i mitjançant ells podrà esdevenir art, com n’és la de tots els pobles. Només llavors la nostra literatura renovarà la seva joventut, puix que allí els seus escriptors no treballaran solament per amor, sinó més aviat a condició de rebre un pagament i no seran obligats a escriure a hores intempestives, com ara, perquè assumiran la responsabilitat de treballar per guanyar-se les garrofes, puix que ara els nostres escriptors no veuen cap recompensa en els afanys de llurs mans.

41. I la ciència d’Israel també s’elevarà i farà fruit i florirà com un cedre frondós65 al seu país i esdevindrà una joia per a tot el poble.

42. En això radica la salvació de tot el poble i la felicitat de la nostra nació!

París, 13 d’adar.66 5.

5.1.

Comentari Primera secció (el nacionalisme, el nou Messies, 1-11)

1. A la meitat d’aquest darrer segle: Es refereix a les revolucions del 1848, que es van allargar fins a l’any següent i que van recórrer tot Europa, conegudes per la primavera de les nacions (vegeu Pearson, 2014, p. 304), a les quals es referirà més endavant, al paràgraf 9.

La política: Tot i que literalment vol dir la ciència de l’Estat i que Patterson (1981) ho tradueix per political science, s’ha considerat que és millor traduir-ho

64. En l’original apareix un infinitiu com a acusatiu intern amb matís adverbial, típic de l’hebreu bíblic primerenc.

65. Expressió extreta del Sl 37,35.

66. De l’any jueu 5639, és a dir, el 8 de març de 1879.

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

147

per política, atès que l’article conté poca teoria política estricta. L’hebreu de l’època tenia més tendència a confegir compostos nominals (vegeu la nota 24).

Ens ha donat un infant: El text comença amb una metàfora plena de ressonàncies bíbliques: aquest segle ha vist néixer un infant destinat a canviar el món, tal com Isaïes es refereix al Messies (Is 9,5-6), amb uns termes i una estructura molt semblants.67 L’associació és automàtica, car el mot ‫( משרה‬misra, traduït, d’acord amb la BCI, insígnia de príncep) és un hàpax que només apareix en aquest text. Aquesta presentació, afegida a les expressions ‫( ברוח פיו‬berûaḥ pîw), amb l’alè de la seva boca, present a Job 15,30 i referida a Déu, i ‫ידו‬ ‫( נטויה‬yådô neṭuyâ), la mà alçada, present a Isaïes 5,25, referida també a Déu i que evoca la imatge del general passant la revista a l’exèrcit a punt d’actuar, confereix al nacionalisme una naturalesa divina i el presenta com el nou Déu d’Israel, el nou Messies. Per això fa l’efecte que Ben-Yehudà defensa una interpretació política, laica i ancorada en el present dels texts religiosos. En tot l’article defensarà que el poble jueu és una nació més, secular, i que ha de comportar-se com a tal. Quant a ‫יד נטויה‬, Ben-Yehudà la repetirà referida a Moses Montefiore al paràgraf 33.

2. Petit i menystingut en néixer: Segurament es refereix a l’era de Metternich i el sistema reaccionari establert pel Congrés de Viena el 1815 que, menys­tenint els canvis polítics i econòmics que implicava la Revolució Francesa i la seva expansió per Europa, va pretendre de restaurar l’statu quo anterior a les Guerres Napoleòniques. El sistema va coŀlapsar finalment el 1848 arran dels alçaments nacionalistes d’aquell any (Pearson, 2014, p. 101 i 295).

3. Nacionalisme: Leˀommut és el tema principal del text, calc del Volkstum de Herder i Ficthe per part de Ben-Yehudà, car la formació del mot hebreu és exactament la mateixa que ‫יַ ֲהדּות‬, yahadut, judaisme, format per l’arreu del substantiu (~ Judà) i el sufix abstracte ‫ות‬-, -ut (~ Judà-isme), que designa l’abstracció de la qualitat que defineix el substantiu, equivalent a l’alemany Juden-

67. ‫יעד‬ ַ ‫יֹועץ ֵאל ּגִּבֹור ֲא ִב‬ ֵ ‫ׁשִ ְכמֹו וַ ּיִ ְק ָרא ְׁשמֹו ֶּפ ֶלא‬-‫לנּו וַ ְּת ִהי ַה ִּמ ְׂש ָרה ַעל‬-‫ן‬ ָ ‫לנּו ֵּבן נ ִַּת‬-‫ד‬ ָ ‫יֶ ֶלד יֻ ַּל‬-‫ִּכי‬ ‫ִׁש ָּפט‬ ְ ‫מ ְמ ַל ְכּתֹו ְל ָה ִכין א ָֹתּה ְּול ַס ֲע ָדּה ְּבמ‬-‫ל‬ ַ ‫ּכ ֵּסא ָדוִ ד וְ ַע‬-‫ל‬ ִ ‫קץ ַע‬-‫ין‬ ֵ ‫ ְל ַס ְר ֵּבה ַה ִּמ ְׂש ָרה ְּול ָׁשלֹום ֵא‬:‫ׁשלֹום‬-‫ר‬ ָ ‫ַׂש‬ ‫ּז ֹאת‬-‫עֹולם ִקנְ ַאת יְ הוָ ה ְצ ָבאֹות ַּת ֲע ֶׂשה‬-‫ד‬ ָ ‫ּוב ְצ ָד ָקה ֵמ ַע ָּתה וְ ַע‬ ִ (Kittel et al., 1997).

«Perquè ens ha nascut un infant, ens ha estat donat un fill que porta a l’espatlla la insígnia de príncep. Aquest és el seu nom: “Conseller prodigiós”, “Déu heroi”, “Pare per sempre”, “Príncep de pau”. Estendrà arreu la sobirania, i la pau no tindrà fi. Assegut al tron de David, establirà i refermarà el seu regne sobre el dret i la justícia, des d’ara i per sempre. Això és el que farà l’amor ardent del Senyor de l’univers» (BCI).

148

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

tum, amb la mateixa formació que Volsktum. Fa referència a les característiques nacionals i en anglès bé es podria traduir per nationhood (Paterson, 1981, p. 6) o calcar-lo: folkdom. Com que Ben-Yehudà no glossa el terme original alemany, s’ha traduït en català d’acord amb el context (nacionalisme, identitat nacional, nacionalitat). S’ha descartat la traducció semànticament més exacta, però poc genuïna, allò nacional. En hebreu israelià, nacionalitat és leˀummiyut, format a partir de l’adjectiu leˀummi, nacional (tal com les llengües europees).

Aquest terme ja és emprat per Ben-Yehudà el 1880 al recull ‫דגל הלאומיות‬, Degel ha-leˀummiyut («Senyera de la nacionalitat»).

6. Unes causes immediates i unes de profundes: Literalment, causes pròximes i llunyanes. Aquesta sembla la típica distinció dels historiadors entre causes primàries i secundàries, però no s’ha d’oblidar que quan Ben-Yehudà escriu aquest article estudiava medicina i que, per tant, potser aquesta visió és directament influenciada per la medicina —de fet, tot l’article traspua un tractament mèdic de la qüestió jueva. Primer explicarà les causes immediates i les causes profundes de la situació actual del judaisme, després aplicarà aquest mateix procediment al nacionalisme i finalment l’aplicarà al judaisme. No reprendrà aquesta anàlisi fins al paràgraf 14.

8. La causa immediata en van ser els romans: Realment, la gran ensulsiada del judaisme a Terra Santa arriba després de la revolta fallida de Bar Kokheba del 135 dC, quan es prohibeix als jueus de viure-hi i d’entrar a Jerusalem (Ahituv, 2006, p. 99). Tot i això, és el 70 dC que marca el canvi d’època per al sionisme: l’himne d’Israel, escrit per Naphtali Herz Imber (1856-1909) (Elbogen, 1944, p. 270), parla de l’«esperança de dos mil anys de tornar a ser un poble lliure en la nostra terra» (vegeu les notes als paràgrafs 19 i 20) i és la darrera fortalesa que cau en aquella guerra, Masada, la que intitularà el poema èpic de la generació de la Revolució Sionista.68 Sempre (…) sense esclaus i sense homes valents: És possible que faci referència a la severa legalitat jueva respecte de la possessió dels esclaus —més laxa entre els grecs, per exemple— ja present a l’Èxode (21) i al Deuteronomi (23). Res-

68. De fet, S. Y. Agnon (1888-1970), al discurs de recepció del Premi Nobel de Liter tura, que rebé gairebé cent anys després de la publicació de l’opera prima de Ben-Yehudà, va declarar: «A causa d’una catàstrofe històrica, que l’emperador romà Titus va destruir Jerusalem i va exiliar Israel de la seva terra, jo vaig néixer en una de les ciutats de la diàspora. Però sempre, en tot moment, m’ha fet l’efecte que jo naixia a Jerusalem. En un somni, en una visió nocturna, em vaig veure a mi mateix dempeus amb els germans de Leví en el temple cantant amb ells les cançons de David, rei d’Israel» (Agnon, 1966).

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

149

pecte de la manca de soldats, potser fa referència a la contínua ajuda militar en les batalles, com ara quan Déu, a Jutges 7, dissol l’exèrcit dels israelites perquè siguin pocs i es vegi clarament que guanyen la batalla gràcies a l’acció divina.

L’aixecament francès: Ben-Yehudà no parla de la Revolució Francesa, sinó de l’aixecament, si bé Edmund Burke ja va publicar les Reflections on the Revolution in France el 1790. És aquest mateix terme, ‫התעוררות‬, hitˁorerut, o bé la forma verbal de què deriva, ‫התעורר‬, hitˁorer, l’emprat per a referir-se a totes les revolucions i independències del xix al paràgraf 9. D’aquesta manera equipara la Revolució Francesa a un alçament nacional més —a causa del seu caràcter popular i del fet que, com a conseqüència, França esdevé el primer estat nació europeu— o bé senzillament prova de crear un terme hebreu propi que substitueixi el mot alemany Revolution o el rus revoliútsia, d’arrel llatina. En hebreu israelià és ‫מהפכה‬, mahpeka.

Va instar-la que sortís del món de l’abisme al món de l’acció i que mudés de soca-rel tot ço que havia fet invocant-la i tot ço que ell havia creat: Napoleó va promoure els nacionalismes de les nacions oprimides sota l’antic règim (especialment per Àustria): polonesos (amb la creació del Ducat de Varsòvia), ita­ lians (creant el Regne d’Itàlia) i eslaus meridionals (amb les Províncies Iŀlí­ riques) (Pearson, 2014, p. 263). Tanmateix, sigui perquè Napoleó el va enco­ratjar o perquè va néixer com a reacció a l’ocupació, en la gran majoria de territoris que va conquerir van aflorar el sentiment nacional i el nacionalisme (cf. la Guerra de la Independencia en espanyol), dels quals s’ha destacat l’alemany, possiblement de manera exagerada (Nicholls, 1999, p. 179).

Napoleó Bonaparte: Primer el cognom i després el nom, que es transcriu Bonapart Napoliyon. Destaca per l’absència de matres lectionis, relativament freqüents en noms estrangers transcrits a l’hebreu al llarg de tota la història.

En aquest cas, l’absència es podria explicar perquè en aquest article s’eviten en les paraules hebrees, les paraules que el lector hauria de reconèixer, una categoria que inclou el nom del governant.

I sotmeté Alemanya, Espanya, Àustria, el Piemont i Nàpols abans d’encaminar-se vers Rússia: Fa referència a les guerres de la 2a i 3a Coalició (1798-1802 i 1804-1807), la del Francès (1804-1814) i la invasió de Rússia (1812) (Pearson, 2014, p. 4 i seg.). ‫אשכנז‬, Aśkenaz, el nom medieval hebreu de l’Europa central, aquí és Alemanya, però segurament en un sentit més aviat geogràfic o cultural, perquè la gran potència alemanya que va plantar cara a Napoleó era Prússia i no va ser una entitat política fins al 1871. Actualment, el país és anomenat ‫גרמניה‬, Germanya, per evitar confusions amb els asquenazites. Això no

150

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

passa, en canvi, amb ‫ספרד‬, Sefarad, que avui dia designa l’Estat espanyol.

Rússia és anomenada literalment Terra de Rússia.

I continuà de lluitar contra els alemanys: La guerra de la 4a Coalició (18131814), en què Rússia, Prússia i Suècia, juntament amb Àustria, es van unir contra França i la van vèncer a Leipzig l’octubre del 1813 en la Batalla de les Nacions. A Alemanya, la guerra va ser coneguda per Guerres de l’Alliberament, Befriegungskriege (Pearson, 2014, p. 7).

9. Els hongaresos: El 1848, els hongaresos es revolten per demanar més autonomia. Tot i que Àustria els la reconeix, les forces croates envaeixen Hongria el setembre i s’hi troben una resistència ferotge. El desembre, els austríacs tornen a capturar Budapest, però demanant ajut a Rússia. Finalment, els hongaresos són derrotats (Pearson, 2014, p. 9), si bé el 1867 s’estableix la monarquia dual d’Àustria-Hongria (Pearson, 2014, p. 86).

Als búlgars: La guerra russootomana del 1877-1878. Bòsnia Hercegovina i Bulgària es revolten contra els otomans, però són violentament reprimides.

Les atrocitats de Bulgària alarmen l’opinió pública occidental i Rússia declara la guerra als turcs per socórrer els qui considera els seus germans eslaus. Els otomans són derrotats i accepten els canvis geopolítics dictats per Rússia. És durant aquest conflicte que es publica «Una qüestió…», que inspira les idees nacionalistes d’Eliézer Ben-Yehudà, com ell mateix declara (vegeu la nota 2).

10. Però, com tota cosa viva (…) ha rebut una altra forma: Del nacionalisme, caracteritzat com un ésser humà o diví al començament de l’article, ara en diu que té vida, com tot ésser vivent. Deixant a banda les analogies mèdiques, sembla que es refereixi als desenvolupaments dels nacionalismes culturals, especialment de nacions amb una estructura política més desdibuixada i que no estan lligats a una activitat revolucionària o armada, com és precisament el cas dels jueus. La proposta política més destacada del protosionisme afirmava que els jueus eren una nació cultural o espiritual i que havien de preservar la cultura pròpia evitant l’assimilació. El qui ho havia articulat més notablement era Smolenskin, però encara sense pensar en cap centre nacional i menys en la terra d’Israel.

11. I els comunistes: Una altra mostra de la voluntat de Ben-Yehudà de canviar termes estrangers per mots genuïnament hebreus. Tradueix comunistes per senyors d’allò comú i tot seguit glossa el terme pel manlleu lèxic ‫קומוניזטים‬ qomunizṭim. Com comenta Itamar Ben-Aví (Ben-Yehudà, 1941, p. 4, núm. 2): «Després d’això va derivar la paraula ‫שתפנות‬, [šatfanut, comunisme], heus ací les seves primeres creacions lingüístiques [juntament amb ‫רודים‬, rodim, tirans].» Efectivament, en hebreu israelià existeix tant ‫שתפנות‬, šatfanut,

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

151

com ‫קומוניזם‬, qomunizm, i tant ‫שתפני‬, šatfani com ‫קומוניזט‬, qomunizṭ, per comunista, si bé predomina la forma llatina —com en la majoria de llengües europees.

Fichte: Johann Gottlieb Fichte (1762-1814), filòsof romàntic alemany. És considerat un dels pares del nacionalisme alemany (vegeu Pearson, 2014, p. 254 i seg.). No s’ha pogut localitzar la citació, però l’obra en què exposa teòricament el cosmopolitisme són les Wissenschaftenlehre. Malgrat tot, és citat juntament amb Proudhon pel seu internacionalisme o, si més no, per les seves reserves envers el particularisme nacionalista.

5.2.

Segona secció (el fet nacional, fet natural, 12-15)

12. Que no radiquen en la natura dels seus fonaments: En aquest paràgraf és on exposa més clarament l’existència de la nació i d’unes constants nacionals d’origen natural, tal com les magnituds físiques. El pas següent d’aquesta visió naturalista de la nació és afirmar que presenta aquestes característiques a causa de l’entorn natural, com Hipòcrates (segles v-iv aC) al De aeribus i Wickelmann —teòric de l’art del Romanticisme— al Gedanken über die Nachamung des griechischen Werke in der Malerie und Bildhauerkunst a propòsit dels grecs. Ben-Yehudà no arriba a aquest extrem.

14. Nosaltres els hebreus: Per primera vegada Ben-Yehudà se centra directament en la qüestió jueva. Fins ara ha presentat què és el nacionalisme, com s’origina i la resposta a les crítiques dels adversaris internacionalistes, però ara ja se centrarà en l’aplicació de tota aquesta teoria en el cas jueu. Com que defensa que la seva és una nació qualsevol i les revoltes nacionals del xix són sobretot liberals, és inacceptable d’associar la nació amb la religió. Per aquest motiu es refereix sempre als hebreus.69 Aquest canvi de noms és semblant al dels grecs, que durant tota l’edat moderna s’havien referit a si mateixos com a

69. El desenvolupament ulterior d’aquesta idea serà el moviment dels Joves Hebreus de Jonatan Ratosh —més conegut per cananeu— proposat pels jueus completament deslligats de la religió establerts a la Palestina del Mandat Britànic just abans de la independència.

Defensarà un nacionalisme lingüístic i territorialment expansionista a l’estil feixista italià, per al qual cal deixar enrere la religió jueva, que és estrictament associada a la diàspora, i retrocedir encara més en el temps, abans de l’establiment del monoteisme (vegeu Rabin, 1999).

152

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

romans (és a dir, bizantins), però que el 1821 es van reivindicar amb el nom pristí, heŀlens.70 15. A. Schulman: Escriptor, periodista i investigador de l’ídix (1837-1904), va coŀlaborar estretament amb Smolenskin. Aspirava a poder mantenir els valors religiosos i nacionals del judaisme i alhora fer possible l’emancipació. Es va oposar a la Haskalà alemanya, que considerava el nacionalisme jueu com a oposat a l’universalisme i al cosmopolitisme. Les seves tesis polítiques eren molt pròximes a les de Smolenskin (Menda-Levy, 2010).

De Mendelssohn (…) en girar l’esquena al judaisme: Es refereix a Moses Ben-Menahem Mendelssohn (1729-1786), jueu de Dessau que es va traslladar a Berlín per continuar la seva formació en ciència i idiomes. Es va fer amic de Lessing i va arribar a ser protegit del rei prussià Frederic II. Organitzava tertúlies literàries i filosòfiques a casa seva i es va interessar a iŀlustrar els jueus facilitant-los la instrucció en llengua alemanya (i no ídix). Va dirigir la primera publicació periòdica hebrea. Es considera que és l’iniciador de la Haskalà (Varela, 1992, p. 33). Tot i això, va obrir el camí a l’assimilació: el seu fill ja va batejar el seu net, el compositor Felix Mendelssohn, i és això que critiquen Smolenskin, Schulman i Ben-Yehudà, que els seguidors de Mendelssohn han acabat abandonant el judaisme (Elbogen, 1944, p. 222; Hertzberg, 1970, p. 154 i seg.; Varela, 1992, p. 42).

5.3. Tercera secció (els problemes de la Iŀlustració i la inteŀlectualitat jueva, 16-24) 16. I Amèrica, Bèlgica i Suïssa, que tenen una sola llengua per a comunicar-se en el seu territori?: En aquest paràgraf Ben-Yehudà pretén de definir què és una nació per provar de demostrar que els jueus en són una. Per començar nega que valgui la unitat lingüística. Tenint present que ell va ser el gran artífex de la revitalització de l’hebreu com a llengua diària dels jueus pot sorprendre, però la realitat és que el fet nacional —com exposarà al paràgraf següent mitjançant una citació de Stuart Mill— es pot definir a partir d’unes altres variables. De moment, ha citat nacions polítiques conformades per comuni70. De fet, Ben-Yehudà pren d’exemple el problema nacional dels Balcans (Elbogen, 1944, p. 254) i exporta aquesta realitat al judaisme, però allí la densitat de grecs o búlgars era molt més gran que no pas la de jueus a Terra Santa. Tot i això, els grecs havien deixat de ser majoria en alguns indrets de Grècia, vivien força dispersos per la Mediterrània i la mar Negra i la seva justificació nacional emanava de l’edat antiga.

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

153

tats lingüístiques ben diferents. Als Estats Units de facto la llengua oficial és l’anglès, però s’hi parlen les llengües dels emigrats. A Bèlgica, conformada per les terres catòliques que havien pertangut als Països Baixos, al xix s’hi parlava való i flamenc, però la llengua oficial era exclusivament el francès. I Suïssa encara era un mosaic de parles germàniques i romàniques, però únicament l’alemany estàndard, el francès i l’italià eren oficials a escala cantonal. Tot i això, res no impedia a aquests països de bastir una unitat de sentiment nacional. Com es pot veure, totes aquestes situacions són molt diferents de les de l’Israel actual, si bé és cert que la dels Estats Units és la que s’assembla més a l’Israel dels anys cinquanta, quan va rebre tots els refugiats d’Europa, que parlaven principalment ídix, i dels països musulmans, que parlaven principalment judeoàrab o judeocastellà.

I els francesos (…), els bretons, els provençals i els alsacians: Segurament aquest és l’exemple que pot semblar més sorprenent, perquè França és el paradigma de centralisme i d’anivellament lingüístic. Tot i això, aquesta gran voluntat centralista no s’acaba de desplegar fins després de la Guerra Francoprussiana (1870-1871) i la Llei d’educació de Jules Férry del 1880. Abans, les llengües anomenades regionals, si bé no gaudien d’oficialitat ni presència a l’Església, encara es mantenien prou vives —van gaudir de força vitalitat fins al període d’entreguerres i l’escriptor en provençal Frederic Mistral va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 1904. Cal destacar que Ben-Yehudà escriu en el París irredemptista que ha perdut Alsàcia i Lorena i és significatiu que consideri francesos els alsacians malgrat que lingüísticament i políticament eren alemanys. Potser per això, i perquè eren catòlics, els considera francesos.

Com el savi Philippson en la seva revista periòdica: Ludwig Philippson (18111889), rabí reformista alemany, polític i literat. Va ser el fundador i l’editor de l’Allgemeine Zeitung des Judentums, un dels diaris jueus principals, fins a la mort. S’oposava al nacionalisme jueu. L’article citat per Ben-Yehudà és «Die Wiederherstellung des jüdischen Staates», publicat l’11 de juny de 1878, en què critica l’establiment de l’Estat jueu a Palestina (Patterson, 1981, p. 11, núm. 7; Singer, Haneman, Kayserling i Cohen, 1906). De fet, aquesta era la reivindicació dels antisemites hongaresos, encapçalats per Győző Istóczy, que el 24 de juny d’aquell mateix any va proposar-lo al parlament i el 12 de juliol va registrar una moció per a forçar Turquia a cedir Palestina a Àustria-Hongria per a deportar-hi els jueus (Qarni, 2004; Patai, 1996, p. 347 i seg.). Fins a quin punt Ben-Yehudà era conscient que compartia idees amb un polític que també havia arribat a proposar l’extermini de la seva gent (Brustein, 2003, p. 6)?

154

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

Perquè tenim una llengua amb què ara podem escriure tant com se’ns acut i també tenim capacitat de parlar-la pel sol fet de voler-ho. Aquesta és l’única menció en tot l’article de la llengua hebrea com a llengua viva. Ben-Yehudà destrossa l’argument de la unitat lingüística com a requisit per a la unitat nacional amb la voluntat de demostrar que els hebreus són una nació encara que no parlin la mateixa llengua. Malgrat tot, ho rebla recordant que, potencialment, sí que en poden fer servir una de comuna, amb la qual poden escriure tant com vulguin, com de fet ja passava. Aquesta realitat, citada tot just després de països on predominava la diglòssia (Bèlgica, els EUA, França, Alemanya i Suïssa), insinua que proposava una situació semblant per a l’assentament jueu de Palestina (Mandel, 1987, p. 43), com de fet proposaria Herzl (Der Judenstaat, § «Sprache»): que cadascú parlés la seva llengua i que una —l’hebreu per a Ben-Yehudà o l’alemany per a Herzl— fos l’oficial. El programa lingüístic que seguirà durant la resta de la vida no l’exposarà fins al setembre del 1880, en proposar que l’hebreu torni a ser una llengua materna en un seguit de tres articles, ‫( דגל הלאומיות‬Degel ha-leˀummiyut, «Senyera de la nacionalitat»), publicats a Ha-maggid («L’Herald») (Mandel, 1987, p. 40 i 41).

Rumèlia oriental: Província otomana del sud dels Balcans establerta pel Congrés de Berlín el 1878 per a evitar la creació de la Gran Bulgària, com pretenia Rússia. Era autònoma i se situava al sud de la Bulgària independent.

El seu governador era cristià. Bulgària la va ocupar el 1885 i la va annexar definidament el 1908 (Pearson, 2014, p. 90 i 113).

Els hebreus que es van establir a Alexandria, a Roma o a Babilònia: Eren els grans centres de la diàspora a l’edat antiga. D’Alexandria destaca tota la comunitat jueva heŀlenística. Vora el 40 % de la població eren jueus (entre 200.000 i 500.000). A Babilònia hi destacaven les escoles rabíniques i als voltants hi devien viure vora un milió de jueus. Roma era el centre de la diàspora a l’Imperi occidental, però només hi havia uns 40.000 jueus entre una població de 800.000 (Baron, 2007, p. 384 i seg.).

18. József Eötvös:71 Escriptor, poeta i teòric nacionalista hongarès (18131871). Va participar en la revolta nacionalista liberal del 1848. Va ser ministre de Religió i Educació Pública el 1848 i el 1867 (Pamlényi, 1975, p. 612). Juntament amb Ferenc Deák va redactar la Llei XVII del 1867 —aprovada unànimement per la cambra baixa hongaresa i que va rebre només quatre vots ne-

71. A l’original havia de ser Eoetvoes perquè els signes ä, ö, ü en alemany són equivalents a ae, oe, ue.

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

155

gatius de l’alta (Cartledge, 2011, p. 258).72 Ben-Yehudà pot treure la citació d’alguna de les obres teòriques de l’escriptor: Über die Gleichberechtigung der Nationalitäten in Österreich, Die Nationalitätenfrage o, molt possiblement, Die Emancipation der Juden (A zsidók Emancipatiója en hongarès). La transliteració hebrea del nom en reflecteix prou bé la pronunciació, atès que la grafia ö en hongarès es pronuncia com en alemany (/ø/), si bé la s representa /ʃ/.

John Stuart Mill: Filòsof escocès utilitarista i considerat un dels exponents del liberalisme clàssic (1806-1873). Segons Patterson (1981, p. 12, núm. 10), la font és «Considerations on representative government», inclosa a Essay on politics and society, encara sense traduir al català. No deixa de ser simptomàtic que els dos referents teòrics citats per Ben-Yehudà a l’hora de definir el nacionalisme siguin exponents del liberalisme, l’únic que podia justificar filosòficament la integració social dels jueus, perquè fonamentava la nació en una unió d’individus que compartien tot un seguit de característiques determinades. En hebreu israelià, John Stuart Mill sol ser transcrit d’una manera que plasma millor la fonètica anglesa: ‫ג’ון סטיוארט מיל‬. Sigui tria de Ben-Yehudà o de Smolenskin, cal notar que el so [ʒ] ha estat transcrit ‫זש‬, és a dir, zs, com en hongarès. Val a dir que en aquesta llengua, per sistema, el cognom s’avantposa al nom (Bonaparte Napoléon ~ Bonapart Napoliyon, vegeu la p. 149).

20. Als quals va plaure la terra de llur exili: Esdres i Nehemies van haver de forçar els jueus a tornar de l’exili, perquè no volien tornar de Babilònia. De fet, molts s’hi van quedar, inclosos els descendents de la família reial davídica.

A banda de la citació d’Ezequiel explicitada per Ben-Yehudà, el decret de Cir que presenta aquí és una refacció de 2Cr 36,23 i Esd 1,3. La segona citació és una refacció d’Ag 1,4.

Com el segon Isaïes: Els capítols 40-66 del llibre serien obra d’un profeta que va viure cap al final de l’exili babilònic, mentre que el primer Isaïes ha estat tradicionalment datat al segle viii aC. Tot i que Ibn Ezra ja havia expressat dubtes respecte de la unitat de l’obra al segle xii, el 1789, J. C. Döderlein, seguint un suggeriment de J. G. Eichhorn del 1783, va proposar que aquests capítols formaven part d’una obra diferent. Aquesta és la teoria filològica, actual­ ment acceptada, a la qual es refereix Ben-Yehudà (Whybray, 1983, p. 1-2).

72. N’ofereix la traducció anglesa: «(1) It is hereby proclaimed that the Israelite inhabi­ tants of the country are entitled to exercise all civil and political rights equally with the Christian inhabitants. (2) All laws, practices and regulations contrary to these present are hereby repealed.»

156

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

22. En què és inferior la nostra literatura respecte de la de tots els pobles, que els fa tants prodigis?: La literatura de les nacions europees independents podia funcionar com una indústria i tenir-hi professionals dedicats a temps complet. A més, tot nacionalista consideraria que, si la qüestió nacional ja era solucionada, els inteŀlectuals podrien dedicar més energies a la social, atès que la primera és prioritària. I encara més un nacionalista jueu: com que la comunitat era contínuament assetjada, l’amenaça de la desaparició era més present que en les altres i, per tant, la solució de la qüestió nacional més urgent.

5.4.

Quarta secció (la qüestió jueva i la solució: l’assentament a Israel, 25-29)

26. La qüestió jueva: Literalment, la qüestió dels jueus. És l’única vegada que el terme apareix explícitament a l’article, si bé realment aquesta és la qüestió candent, un dels debats dels segles xix i xx que finalment es resoldrà com proposa Ben-Yehudà en aquest article. En aquest paràgraf se centra a criticar la proposta de resolució de la qüestió jueva a Rússia, atès que el perill d’assimilació és alt entre el jovent i els maskilim (vegeu 2.1). Si bé la proposta de comprar terres a Rússia podria garantir propietats als jueus i millorar la seva situació legal, la russificació semblava imparable.

27. Un centre: Cal tenir un centre nacional, Palestina, que serà com un cor (una altra metàfora mèdica). A diferència de Smolenskin i d’Ahad ha-Am, aquest centre que proposa no és espiritual, sinó físic (Mandel, 1987, p. 34).

29. I l’odi que li professen: Els dos elements diferenciadors del poble jueu, segons Ben-Yehudà, són la religió —monoteista, però no universalista— i l’odi que desperta. Aquest darrer element ha contribuït al manteniment de la comunitat, perquè s’ha vist obligada a replegar-se i acabarà fent del sionisme l’única opció viable per a solucionar la qüestió jueva a Europa (vegeu 2.1), malgrat que Ben-Yehudà encara creu que aquest odi començava a ser cosa del passat. Justament el terme antisemita apareix a la dècada del 1870, en què va créixer exponencialment (vegeu la p. 153).

Assentar-nos a la terra d’Israel: És aquí, a la terra dels ancestres, on cal establir aquest centre nacional. A diferència d’Herzl (n. 9), Ben-Yehudà no dubtava que s’havia de tornar a la vella pàtria. Yixuv o assentament és la manera com es coneixerà la societat dels colons jueus a Palestina. Aquesta idea encara no era gaire benvista pels jueus iŀlustrats per diversos motius: implicava reconèixer que el seu programa d’emancipació i d’integració no era possible (vegeu

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

157

2.1), era una idea compartida amb el hassidisme (vegeu infra) i també havia estat proposada per alguns antisemites (vegeu la p. 153).

5.5. Cinquena secció (l’assentament a Israel ja ha començat, el paper de la literatura, 30-42) 30. No és nova, aquesta idea: Aquesta idea ja l’havien proposada alguns inteŀlectuals jueus que no havien transcendit (vegeu la nota 7) i que sembla que Ben-Yehudà no va llegir. Els antecedents exposats en aquest article i que sembla conèixer bé són els religiosos, atès que molt possiblement els passatges citats del Talmud eren familiars a la majoria dels seus lectors. El hassidisme transcrit també havia promogut una espècie de sionisme religiós, atès que considerava que Déu no es tornaria a unir amb l’home fins a la reparació del món (‫תקון עולם‬, tiqun ˁolam), que no es produiria fins que el poble d’Israel no tornés a la terra d’Israel (Varela, 1992, p. 23).

31. Com ara Guérin, Limin, Saulcy: Viatgers francesos a Palestina. El primer és Victor-Honoré Guérin (1821-1891), que hi va dedicar moltes obres. El tercer és Louis Felicien de Saulcy (1807-1880), orientalista i arqueòleg francès (Patterson, 1981, p. 12, núm. 13 i 14). Tot i que Patterson (íbídem) no aconsegueix d’identificar Limin (?) (sic), potser és un error d’impremta per Lamartine: ‫למא(רט)ין‬. Sens dubte no deixa de ser curiós que, per al mateix so /ɛ̃/, en tots dos casos escrit -in en francès, Ben-Yehudà hagués fet servir en dos mots contigus dues transcripcions diferents; ‫ֶן‬- i ‫אין‬-. ִ Si realment fos Lamartine, es tractaria d’Alphonse de Lamartine (1790-1869), poeta, escriptor i polític francès. Una altra possibilitat és que es refereixi a l’abat Jacques Mislin, autor de Les saints lieux, pèlerinage à Jérusalem (1851-1852 la 1a edició, en tres volums).

33. Societats solidàries: En aquella època hi havia diverses iniciatives europees d’assentament a Palestina. D’una banda, l’Aliança Israelita Universal, fundada el 1860 pel ministre francès jueu Adolphe Crémieux per a garantir l’educació i els drets dels jueus de tot el món, havia establert la primera colònia agrícola a Terra Santa, Miqvé Yisrael (vegeu Elbogen, 1944, p. 34 i seg.).

De l’altra, els britànics tenien interès a enfortir aquest pont entre Europa i l’Àsia pràcticament despoblat amb els jueus, tasca a la qual es va dedicar Lawrence Oliphant (Elbogen, 1944, p. 253). Moses Montefiore (1784-1885), filantrop britànic, va ser un dels jueus més destacats internacionalment durant tot el segle xix. Va visitar Palestina set vegades i va provar d’enfortir-hi les fundacions econòmiques jueves.

158

6.

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

Conclusions

Atesa la naturalesa de la nostra obra, centrada més en la traducció que no pas en la investigació, és difícil de presentar unes conclusions més enllà d’una recapitulació dels continguts més destacats d’«Una qüestió candent» i del comentari i també d’algunes matisacions. En aquest cas, doncs, cal tornar a insistir que l’article és clau en la història del sionisme, encara que cal aclarir que aquesta importància no és conseqüència del fet que expressi idees radicalment innovadores, com Ben-Yehudà mateix declara (30), sinó per la manera d’expressar-les i de combinar-les: els jueus són una nació, han d’aspirar a un estat per sobreviure i ha de ser Palestina. A més, aquest article és encara més profètic per haver estat escrit dos anys abans del començament de la gran crisi dels jueus europeus, que farà convèncer grans masses d’orígens diversos que, efectivament, la solució a la qüestió jueva és la tornada a la terra dels avantpassats.

A banda, reprenent la introducció, cal cloure amb l’esperança que aquestes pàgines aconseguiran de traspassar la xarxa habitual i acabaran divulgant el que enclouen. Amb aquesta traducció, sí, el corpus de traduccions de l’hebreu al català s’ha enriquit, però això no és cap consol si no se n’assabenta el públic potencial.

Referències bibliogràfiques Agnon, S. (1966). Banquet speech (en hebreu) [en línia]. <https://www.nobel prize.org/prizes/literature/1966/agnon/25723-shmuel-agnon-banquet -speech-1966/> [Consulta: 8 agost 2019].

Ahituv, S. (2006). The Jewish people, an illustrated history. Nova York; Londres: Continuum.

Associació Bíblica de Catalunya (2011). La Bíblia: BCI, bíblia catalana, traducció interconfessional. Barcelona: Associació Bíblica de Catalunya.

Baron, S. W. (2007). «Population». En: Encyclopedia Judaica. 2a ed. Detroit: Thomson Gale, p. 381-400. [1a edició Jerusalem, 1971] Ben-Yehudà, E. (1941). Kol Kitve ˀEliezer Ben-Yehuda [en línia]. <https:// rosetta.nli.org.il/delivery/DeliveryManagerServlet?dps_pid=IE20476194> [Consulta: 1 agost 2019].

«Ben-Yehuda, Eliezer» (1992). En: The Jewish Agence for Israel [en línia]. C.D.I Systems, & Keter. <http://archive.jewishagency.org/leaders/content/25936> [Consulta: 1 agost 2019]. [Entrada provinent de Junior Judaica: Encyclopedia judaica for youth, en CD-ROM]

«Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

159

Brustein, W. I. (2003). Roots of hate: Anti-semitism in Europe before the Holocaust. Cambridge: Cambridge University Press.

Cartledge, B. (2011). The will to survive: A history of Hungary. Nova York: Columbia University Press.

Eberhard, D. M.; Simons, G. F.; Fenning, C. D. (2019). Ethnologue: Languages of the world. 22a ed. [en línia]. <http://www.ethnologue.com/> [Consulta: 1 agost 2019].

Elbogen, I. (1944). A century of Jewish life. Filadèlfia: The Jewish Publication Society of America.

Hertzberg, A. (1970). The Zionist idea: A historical analysis and reader. Nova York: Atheneum.

Herzl, T. (1902). Altneuland. 7a ed. Berlín; Viena: B. Harz.

— (1920). Der Judenstaat. Berlín: Jüdischer Verlag.

Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica (2003). «Normes de transcripció de l’hebreu». Documents de la Secció Filològica, IV, p. 4171.

— (2018). «Proposta sobre el sistema de transcripció i transliteració dels noms russos al català (Acord del 13 de novembre de 2015)». Documents de la Secció Filològica, V, p. 107-140.

Kittel, R.; Alt, A.; Eissfeldt, O.; Kahle, P.; Weil, G. E.; Schenker, A. (1997). Biblia Hebraica Stuttgartensia. Stuttgart: Deutsche Bibelstiftung.

Klein, E. (1987). A comprehensive etymological dictionary of the Hebrew language for readers of English. Londres: Collier Macmillan.

Mandel, G. (1987). «Sheelah Nikhbadah and the Revival of Hebrew». En: Morag, S. (ed.). Studies on contemporany Hebrew: A selection of readings (p. 42-46). Jerusalem: Academon Press.

Menda-Levy, O. (2010). «Schulman, El’azar». En: YIVO Encyclopedia of Jews in Eastern Europe [en línia]. <http://www.yivoencyclopedia.org/article.aspx/ Schulman_Elazar> [Consulta: 1 agost 2019].

Nicholls, D. (1999). Napoleon: A biographical companion. Santa Barbara: ABC-CLIO. Pamlényi, E. (ed.). (1975). A history of Hungary. Londres; Wellinborough: Collet’s.

Patai, R. (1996). The Jews of Hungary: History, culture, psychology. Detroit: Wayne State University Press.

Patterson, D. (1981). «Eliezer Ben-Yehuda, “A Weighty Question”». En: Silberschlag, E. (ed.). Eliezer Ben-Yehuda: A Symposium in Oxford. Oxford: The Oxford Centre for Postgraduate Hebrew Studies, p. 1-12.

160

Tamid, 16 (2021), p. 111-160

Roger Ferran i Baños

Pearson, R. (2014). European nationalism 1789-1920. Nova York: Routledge.

Qarni, Y. (2004). «Nikbada, Nikbada meˁod». En: Globes [en línia]. <http:// yoavkarny.com/5656/> [Consulta: 1 agost 2019].

Rabin, E. (1999). «“Hebrew” culture: the shared foundations of Ratosh’ ideology and poetry». Modern Judaism, 19, p. 112-132.

Roudinesco, É. (2004). «À propos d’une lettre inédite de Freud sur le sionisme et la question des lieux saints». Cliniques Méditerranéennes [en línia], 2 (70), p. 5-17. <www.cairn.info/revue-cliniques-mediterraneennes-2004-2 -page-5.htm#pa2> [Consulta: 1 agost 2019].

Sáenz Badillos, Á. (1988). Historia de la lengua hebrea. Sabadell: Ausa.

Schökel, L. A. (1994). Diccionario bíblico hebreo-español. Madrid: Trotta.

Schulze, H. (1991). The course of German nationalism. Cambridge: Press Syndicate of the University of Cambridge.

Singer, I.; Haneman, F. T.; Kayserling, M.; Cohen, M. (1906). «Philippson, Ludwig». En: Jewish Encyclopedia [en línia]. <http://www.jewish encyclopedia.com/articles/12105-philippson#anchor5> [Consulta: 1 agost 2019].

Steinsaltz, A. (n. d.). «Avodah Zarah». En: The William Davidson Talmud [en línia]. <http://www.sefaria.org> [Consulta: 1 agost 2019].

The Academy of the Hebrew Language (s. d.). Innovations in Hebrew and the Dictionary [en línia]. <https://en.hebrew-academy.org.il/Ben-Yehudà/ innovations-in-hebrew-and-the-dictionary/> [Consulta: 1 agost 2019].

Valverde, J. M. (1980). Vida y muerte de las ideas. Barcelona: Planeta.

Varela, M. E. (1992). Historia de la literatura hebrea contemporánea. Barcelona: Mirador.

Whybray, R. N. (1983). The Second Isaiah. Sheffield: JSOT Press.

Zimmerman, E. (2015). The hope: Eliezer Ben-Yehuda [en línia]. <https://www. youtube.com/watch?v=NQvB-djqMag> [Consulta: 1 agost 2019].

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 16 (2021), p. 161-189 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.74 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

El trasllat d’endotopònims ídixs en la traducció literària* Joan Ferrarons i Llagostera Universitat Autònoma de Barcelona Rebut: 26.04.2021 — Acceptat: 18.06.2021 Resum. En aquest estudi s’han extret 387 topònims de 64 textos literaris ídixs traduïts a l’anglès, el francès, el castellà i el català. S’han comparat amb les formes ídixs tal com apareixen a les obres originals i s’han identificat les tècniques de traducció emprades. L’examen mostra que en el trasllat d’endotopònims ídixs sense equivalents en la llengua d’arribada sovintegen les interferències de terceres llengües. Tenint en compte l’especificitat de la toponímia ídix i diverses perspectives traductològiques sobre el trasllat de topònims, argumentem que aquesta pràctica és problemàtica perquè invisibilitza l’arrelament territorial de les comunitats idixòfones de l’Europa central i de l’est i, a més, resulta incoherent amb el tractament donat als antropònims i als referents culturals en les mateixes traduccions. Sobre aquesta base, es proposa una estratègia alternativa per a traslladar els endotopònims ídixs que no tinguin un equivalent en la llengua d’arribada.

Paraules clau: ídix, traducció, literatura, topònims, endotopònims, exotopònims, noms propis, transferència, naturalització, minorització lingüística

Correspondència: Joan Ferrarons i Llagostera‎. Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Traducció i Interpretació i d’Estudis de l’Àsia Oriental: Edifici K. ES-08193 Bellaterra‎. UE. A/e: joan.ferrarons@uab.cat. * Voldríem donar les gràcies a Hanan Bordin, Alec (Leyzer) Burko i Montserrat Franquesa Gòdia per llurs comentaris sobre un esborrany d’aquest article, i a Joan-Lluís Lluís per respondre les nostres preguntes sobre la traducció d’El llibre dels finals. Aquest article no pretén reflectir en cap cas llurs punts de vista sobre les qüestions tractades.‎

162

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

Joan Ferrarons i Llagostera

The transfer of Yiddish endonyms in literary translation Abstract. In this study, 387 toponyms have been extracted from 64 English, French, Spanish or Catalan translations of Yiddish literary texts and compared to the original Yiddish forms in the source texts to identify the translation techniques used. The study shows that interference from third languages is frequent in the rendering of Yiddish endonyms without equivalents in the target language. Taking the specificities of Yiddish toponyms and several different theoretical approaches to the translation of toponyms into consideration, it is argued that the practice in question is problematic because it conceals the roots of the Yiddish-speaking communities of Central and Eastern Europe and is inconsistent with the way in which anthroponyms and cultural references are dealt with in the same translations. On that basis, an alternative strategy for the translation of Yiddish endonyms without equivalents in the target language is proposed.

Keywords: Yiddish, translation, literature, toponyms, endonyms, exonyms, transfer, naturalization, minoritized language

1.

Introducció

La reducció dràstica de lectors en ídix ha fet que, des de finals del segle xx, la literatura escrita en aquesta llengua hagi estat llegida sobretot en traducció (Norich, 2013, p. 5; Terpitz, ed., 2020, p. 8). La importància de la traducció en la recepció de la literatura ídix sens dubte ha estimulat la reflexió al voltant de temes de recerca com ara la conformació de cànons mitjançant la traducció (Norich, 2013), el paper del traductor com a instància mediatitzadora, la seva interacció amb altres agents com autors, editors i el públic, o les estratègies amb què s’aborda el trasllat dels textos literaris ‎(Terpitz, ed., 2020).‎ El present treball s’emmarca en aquesta darrera categoria, ja que investiga les estratègies traductores emprades per a traslladar topònims en la traducció de literatura ídix. Monika Adamczyk-Garbowska (2020) subratlla la importància dels noms propis i els referents culturals argüint que molts autors ídixs reflectien en llurs obres el context geogràfic i històric de l’Europa central i de l’est servint-se de noms propis reals i de referents concrets. Partint de la constatació que, en el cas de les traduccions angleses, ‎«such meaningful landmarks are often treated as irrelevant details and as a result are frequently skipped or deformed» (p. 78), Adamczyk-Garbowska procedeix a analitzar casos en què es perden o s’alteren referències a indrets reals, adés de manera probablement

El trasllat d’endotopònims ídixs en la traducció literària

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

163

involuntària, per desconeixença de la geografia de l’Europa central i de l’est, adés de manera conscient, per a fer més planera la traducció. L’autora (p. 9394) critica aquesta mena de tries perquè «it renders foreign works uprooted from their language-ground» i «in the case of literature written in the Yiddish language this process of uprooting via a highly deforming translation intensifies its status as the language of exile».‎ A diferència d’aquest treball, el present estudi se centra en un altre aspecte del trasllat de topònims que és la visibilització o no en les traduccions de les formes pròpies de l’ídix per a designar objectes geogràfics sense noms equivalents en les llengües d’arribada.‎ En primer lloc, s’expliquen les particularitats de la toponímia ídix i diversos punts de vista sobre les tècniques i estratègies per a traslladar topònims.

Després se situa el cas ídix en el context de les llengües minoritzades. A continuació, s’exposen el corpus i el mètode emprat en l’estudi. Tot seguit, es presenten els resultats assolits partint d’una anàlisi traductològica dels topònims obtinguts durant el buidatge del corpus. Finalment, s’esbossa una estratègia alternativa a la predominant i es conclou amb una recopilació dels resultats obtinguts i les perspectives de recerca futura.‎ 2.

La toponímia ídix

Al llarg dels segles en què l’ídix fou una llengua vernacla de l’Europa central i de l’est, desenvolupà una rica toponímia que difereix considerablement de la de les llengües coterritorials (Birnbaum, 1979, p. 135). Per exemple, els noms ídixs per a Varsòvia, el Vístula, Lviv o Lituània són Varše, Vaysl, Lemberik i Lite, respectivament, que difereixen prou de Warszawa (en polonès), Wisła (en polonès), Lviv (en ucraïnès) i Lietuva (en lituà).1 Edward Stankiewicz (citat a YIVO, 2010, p. 12-13) explica l’origen dels topònims ídixs i llurs diferències respecte a les llengües històricament coterritorials, majoritàriament eslaves, adduint que foren adoptats, reinterpretats i fusionats amb els altres components de l’ídix.

1. L’ídix no disposa encara de cap sistema de transcripció rigorosa a l’alfabet llatí. El si tema YIVO presenta mancances, en la mesura que molts dígrafs donen peu a romanitzacions ambigües. En aquest treball, doncs, seguim un sistema propi, inspirat en Falkòvitx (1966), que només difereix del YIVO en el fet que ⟨š⟩ representa ⟨‫⟩ש‬, ⟨ž⟩ representa ⟨‫ ⟩זש‬i ⟨ch⟩ representa ⟨‫ ח‬,‫ ך‬,‫⟩כ‬. El dígraf ⟨ch⟩ no genera ambigüitats perquè la lletra ⟨c⟩ resta lliure.

164

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

Joan Ferrarons i Llagostera

Vist així, l’origen comú dels topònims ídixs i els de les llengües coterrito­ rials no ens hauria pas de fer considerar els topònims ídixs meres «versions» de topònims (majoritàriament) eslaus que mai superaren l’estatus de naturalitzacions. Al cap i a la fi, els topònims d’una llengua donada poden tenir ètims en altres llengües. Els noms alemanys Berlin, Dresden i Leipzig també deriven d’arrels eslaves, però aquest origen forà no fa que siguin «menys alemanys».

De fet, no costa gaire mostrar —seguint Max Weinreich (2008, p. 525 i seg.)— que molts de topònims ídixs per a ciutats poloneses, tal vegada la majoria, no provenen pas del polonès contemporani, sinó que es naturalitzaren en estadis més antics de la llengua, abans no ocorregués la vocalització de la ela coneguda com a wałczenie (veg. íd. Lodž amb /l/ inicial malgrat pol. Łódź amb /w/ inicial) o abans que l’accent es desplacés de la primera síŀlaba a la penúltima (veg. íd. Byalistok / pol. Białystok).2 Malgrat que la llarga història de la toponímia ídix sembla que n’hauria d’avalar l’ús entre els autors d’aquesta llengua, molts d’ells sovint han descartat les formes pròpies i han afavorit designacions estrangeres o grafies estrangeritzants. Això en part es pot atribuir a les vaciŀlacions pròpies en les toponímies que no han estat oficialitzades ni estandarditzades. Així, per exemple, es pot constatar que un escriptor com Baševis Zinger empra ortografies estrangeritzants, que s’aparten de l’ús ídix espontani o, des de l’òptica estandarditzadora, genuí, com ara Dantsig o Lemberg en comptes de Dantsk o Lemberik.

Fent servir Dantsig, l’autor potser volia comunicar la idea que l’alemany era la llengua dominant de la ciutat en el moment en què transcorre el relat en qüestió o tal vegada només volia recórrer al nom oficial de la ciutat pel fet de considerar-lo més adequat a uns lectors cultivats. La sonoritat coŀloquial de Lemberik potser també fou el motiu rere la tria germanitzant de l’autor. Així mateix, no es pot descartar que hi influís la consideració transnacional que tenien històricament aquestes dues ciutats.

Pel que fa a les vacil·lacions ortogràfiques, cal subratllar que les grafies diferents no necessàriament representen pronúncies distintes. Si ens fixem en el topònim ‫יוזעֿפאװ‬, ָ Yuzefov, es podria especular que l’última vocal presenta influència del polonès Józefów, però en realitat la lletra ⟨ó⟩ representa el fonema /u/ en polonès. De fet, cal pensar que la lletra ⟨‫⟩א‬ ָ en posició àtona representa2. Vegeu Beider (2012) per a casos en què els topònims ídixs foren adoptats de l’al many i no pas de les formes equivalents eslaves.

El trasllat d’endotopònims ídixs en la traducció literària

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

165

va el so /ɜ/, avui representat per ⟨‫⟩ע‬, de manera semblant a com en català central les parelles ⟨a, e⟩ i ⟨o, u⟩ es pronuncien de la mateixa manera quan es troben en posició àtona. D’altra banda, d’exemples d’ortografies antiquades, refractàries a l’estandardització, se’n poden trobar en els topònims de molts idiomes (veg. p. ex. al. Schaephuysen /ˈʃaːphyːzn̩/ o Treptow /ˈtreːptoː/, que presenten un allargament no estàndard de les vocals /a, o/ amb ⟨e, w⟩ respectivament).

El lingüista ídix Mordche Šechter lamentava en aquests termes la desconsideració pels topònims propis entre els autors ídixs (citat a YIVO, 2010, p. 11):3 All too often, people either don’t know or pretend not to know that these places have their own Yiddish names and refer to them by their official names.

Works from landsmanshaftn (fellow countrypeople) are frequently guilty in this respect […] When the author of an article or book of this sort refers to his town by its official German, Russian, Polish, Lithuanian, Latvian, Czech, Hungarian, or Romanian name, he does it out of the naive belief that since the official name was used by the mayor or police chief or other people in authority, this must be the “real” name of the place. […] People don’t seem to understand that not taking the trouble to find out a Yiddish place name, and using the official name instead, is a sign of negligence, an insult to our own language.

Per a entendre la competició entre els topònims ídixs i els topònims en altres llengües per als mateixos objectes geogràfics, cal remarcar que els jueus asquenazites han estat històricament una comunitat socialment multilingüe, amb un elevat grau de plurilingüisme individual i familiar. A més de les llengües que les comunitats jueves usaven internament (ídix, hebreu i arameu), moltes persones parlaven els idiomes vernacles de llurs veïns cristians (com el polonès o l’ucraïnès) i altres llengües de cultura, àdhuc quan aquestes tenien poc arrelament al territori (com l’alemany o el rus) (Harshav, 2011).

La pèrdua de vigència de la toponímia ídix al llarg del segle xx ha estat condicionada per l’assimilació lingüística de les poblacions jueves a altres idio­mes (especialment acusada en els parlants d’ídix occidental), llur emigració lluny del domini lingüístic tradicional i, sobretot, la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, que en reduïren dràsticament el nombre de parlants. Jef-

3. La crítica de Šechter no s’adreça a escriptors professionals, però el seu argument no és menys vàlid en relació amb aquests; més encara, es podria sostenir que els escriptors professionals són precisament els que haurien de parar més esment en la toponímia per raó de la difusió més àmplia de llurs obres.

166

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

Joan Ferrarons i Llagostera

frey Shandler (2006, p. 19 i seg.) parla de «postvernacularitat» per descriure aquesta situació en què l’ídix és percebut com a llengua moribunda o inviable, però alhora —i en part precisament per això— portadora d’un gran valor simbòlic.

Per a designar el domini lingüístic tradicional és habitual emprar l’expressió Ídixland (íd. Yidišland, ang. Yiddishland), que Shandler (p. 33) defineix com «a virtual locus construed in terms of the use of the Yiddish language, especially, though not exclusively, in its spoken form». Com explica el mateix autor (2008), la noció d’Ídixland experimentaria un canvi radical quan la llengua entrés a l’etapa postvernacla després de la Segona Guerra Mundial. És precisament en aquest període postvernacle que culminen els esforços per a estandarditzar la toponímia ídix mitjançant nomenclàtors prescriptius.

En aquest àmbit cal parlar sobretot de Mordche Šechter, que desenvolupà un nomenclàtor amb la intenció de recollir la toponímia ídix, entesa com els noms «used in normal speech by the Yiddish speakers native to the place» (citat a YIVO, 2010), assumint que aquests usos són més genuïns que algunes de les formes transmeses en la tradició escrita. Aquest nomenclàtor, posteriorment compilat per Paul Glasser, actualment està disponible a Internet (YIVO, s. d.). D’una banda, la versió en línia completa els topònims aplegats per Šechter i, de l’altra, es restringeix bàsicament, amb comptades excepcions, a l’extensió de l’Ídixland abans de la Segona Guerra Mundial (YIVO, s. d.).

Amb més de tres mil entrades, aquest nomenclàtor supera amb escreix la llista toponímica de Birnbaum (1979, p. 135-141), que anteriorment havia estat la més completa i que, a diferència de Šechter, no pretenia ser prescriptiva.4 També cal esmentar el diccionari bilingüe de topònims ídix-anglès de Hanan Bordin, del qual recentment ha aparegut la segona edició. Aquesta obra actualitza la feina de Šechter amb el mateix esperit de fidelitat a la toponímia emprada per les poblacions de parla ídix de l’Europa central i de l’est (Bordin, 2020, iod): «Der hoyptprintsip geleygt in yesod fun dem verterbuch iz az a toponim muz, vi vayt meglech, opšpiglen dem banuts fun di ortike yidišreders in zeyere lokale reydenišn.»5 No hauria de sorprendre, doncs, que Bordin rebutgi les formes Lemberg i Dantsig que es troben en Baševis Zinger i faci

4. Vegeu YIVO (2010) per a conèixer altres recursos toponímics descriptius a banda de Birnbaum (1979).

5. El principi fonamental que guia aquest diccionari és que un topònim [ídix] ha de reflectir en la mesura del possible l’ús dels idixòfons de l’indret en llur parla local.

El trasllat d’endotopònims ídixs en la traducció literària

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

167

costat a les formes Lemberik i Dantsk que recull Šechter, si bé Bordin afegeix al darrer topònim les formes Dantsik i Dansk.

3.

El trasllat de topònims

Els estudis sobre la traducció de topònims solen concebre el traductor com un agent que ha de sospesar dues tècniques oposades: la transferència o la naturalització (Moya, 2000, p. 45). Transferir el topònim vol dir, bàsicament, emprar en el text d’arribada (TA) el topònim tal com apareix al text de partida (TP). Quan el TP està escrit amb un alfabet diferent del TA, cal transliterar o transcriure el topònim, cosa que implica un cert grau d’adaptació a les convencions gràfiques o a l’estructura fonèmica de la LA (Nida, 1964, p. 193194). En canvi, naturalitzar un topònim implica substituir el topònim del TP per un equivalent tradicional en la LA. Així, el nom rus Росси́ йская Федера́ ция se sol naturalitzar al català com a Federació Russa, però es podria transferir com a Rossijskaja Federacija (per mitjà de la transliteració) o com a Rossískaia Federàtsia (per mitjà de la transcripció).

La transliteració i la transcripció són conceptes fronterers, difícils de delimitar. La qüestió encara es complica més si hi afegim les dificultats a l’hora de distingir els sistemes d’escriptura alfabètics dels no alfabètics. Generalment, però, s’accepta que la transliteració implica substituir lletra per lletra els caràcters de l’expressió de partida, mentre que la transcripció aspira a representar-ne els fonemes (o els sons).6 En català manca un terme tècnic que abraci tant la transliteració com la transcripció, equivalent a l’expressió alemanya Umschrift, que Wellsich (1975, p. x) també troba a faltar en anglès. Amb tot, si es vol parlar de manera inespecífica sobre la reescriptura amb l’alfabet llatí d’expressions escrites amb altres sistemes, podem emprar el terme romanització, que cobreix tant la transliteració i la transcripció com els sistemes mixtos. Aquests termes es refereixen tots ells a mètodes per a la conversió d’expressions entre dos sistemes d’escriptura diferents i no s’han de confondre, doncs, amb la transferència com a tècnica de traducció, que pot prescindir-ne quan es tradueix entre llengües que s’escriuen amb el mateix sistema d’escriptura.

6. Per a una dilucidació més detallada d’aquests conceptes, vegeu Bright i Daniels (1996, p. xliv-xlv).

168

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

Joan Ferrarons i Llagostera

Tornant a la qüestió dels topònims i com es traslladen, Eugene Nida (1964) constata que la tendència principal en la traducció contemporània és «manllevar» (és a dir, transferir) els noms propis, topònims inclosos, partint «de la forma oral» sempre que calgui transliterar o transcriure.

Per la seva banda, Peter Newmark (2003) fa notar que, de vegades, el traductor ha de considerar una tercera llengua a més de la llengua de partida (LP) i la llengua d’arribada (LA). Traduint de l’alemany a l’anglès, per exemple, els noms alemanys de localitats poloneses o txecoslovaques no s’haurien de transferir de l’alemany, sinó del polonès, el txec o l’eslovac (2003, p. 35): «Do not normally call Polish or Czechoslovak towns by their German names […] The Polish Minister of Information rightly protested to the West Germans about this habit recently.»

Tot i que Newmark no esmenta cap altra raó (més enllà de les queixes diplomàtiques), es pot suposar que, a parer seu, hauria de tenir preferència el nom oficial o bé el vernacle. Evidentment, toparem amb dificultats si la localitat té més d’un nom oficial o vernacle, cosa prou habitual en territoris multilingües o diglòssics. A més, per tal de decidir quins noms es poden considerar vernacles i quins no, primer caldria establir els dominis lingüístics de les llengües en qüestió, una tasca que no sempre és fàcil.

En vista d’aquests casos, el manament de Newmark (2003, p. 35) «Do not take sides on any political disputes about place-names» sembla impossible de complir. Segons Moya (2000, p. 56 i seg.), donar dos noms és més neutral que no pas donar-ne un de sol (p. ex. «el islote de Imia (Kardak, en turco)» o «las islas Diayus (Sinkakus [sic], en Japón)» (2000), però hom podria entendre que donant-ne dos noms se n’està equiparant el caràcter endotoponímic.

Deixant de banda els casos dubtosos, segons Newmark (2003) cal preferir la transferència a la naturalització. Aquest consell concorda amb la moda, comuna a molts idiomes, de dir, per exemple, Beijing en comptes de Pequín o Mumbai en comptes de Bombai, mentre que d’altres exotopònims no semblen caure en desús, com ara Varsòvia, Munic o Bucarest. Aparentment, no hi ha manera de traçar una línia clara que separi els exotopònims que caldria mantenir dels que caldria abandonar. Alguns autors, com ara Moya (2000, p. 20 i seg.), pensen que, a més d’observar atentament les tendències actuals, el traductor hauria de prendre consciència del seu paper a l’hora de fixar unes formes en detriment d’unes altres.

En una altra línia, alguns especialistes fan recomanacions contràries a les de Newmark. És el cas de Mestres i Santamaria (1997, p. 31 i seg.), que consideren que caldria emprar els equivalents tradicionals sempre que estiguin ben

El trasllat d’endotopònims ídixs en la traducció literària

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

169

establerts i tinguin un ús sostingut en el temps. Amb tot, sí que coincideixen amb l’advertència de Newmark contra «llengües intermediàries» com són l’anglès, el francès o el castellà a l’hora de traduir d’altres llengües. Aquests autors també reconeixen la dimensió etnolingüística dels topònims i en sub­ ratllen els vincles amb la cultura de la comunitat que els fa servir.

Malgrat que, en certa manera, els autors discrepin sobre com convé traslladar els topònims, sí que estan d’acord en un punt: si es transfereix un topònim, cal fer-ho basant-se en la forma del TP, recorrent només a terceres llengües en cas que aquesta forma sigui un exotopònim. En el cas de la traducció de literatura ídix, aquest plantejament duria els traductors a naturalitzar tots els topònims amb equivalents en la LA, conservar l’endotoponímia ídix que no té equivalents en la LA i transferir indirectament (és a dir, per via de terceres llengües) els exotopònims ídixs sense equivalents en la LA. Com es veu, la diferència entre endo- i exotopònims és central per a fonamentar les decisions traductores. Seguint Mestres i Santamaria (1997), es pot dir que els endotopònims designen objectes geogràfics dins d’un domini lingüístic i els exotopònims designen objectes de fora. Aquesta divisió es pot complicar per diferents motius. D’una banda, hi ha objectes geogràfics, com ara rius o serralades, que es poden trobar alhora dins i fora d’un determinat domini lingüístic, o d’altres, com ara mars i oceans, que poden ser percebuts com a interiors o exteriors en funció del punt de vista que s’adopti (Jordan, 2009). D’altra banda, pot ser difícil establir a partir de quin moment un territori s’incorpora a un domini lingüístic o l’abandona, fruit de desplaçaments poblacionals o processos de substitució lingüística. Per tant, si bé en molts de casos es pot determinar amb certesa que un nom donat és un endo- o un exotopònim, en molts altres aquesta qüestió admetrà diverses opinions que inevitablement expressaran un posicionament ideològic en relació amb l’arrelament d’una llengua determinada en un territori donat.

Alguns autors incorporen l’oficialitat com un criteri per a distingir entre endo- i exotopònims, com Kladnik (2009), que empra aquestes definicions:7 Exonym: Name used in a specific language for a geographical feature situated outside the area where that language is widely spoken, and differing in its form from the respective endonym(s) in the area where the geographical feature is situ-

7. Les definicions de Kladnik (2009) són deutores de les fixades pel Grup d’Experts de les Nacions Unides en Noms Geogràfics. Per a un repàs de llur evolució, vegeu Bartos-Elekes (2008).

170

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

Joan Ferrarons i Llagostera

ated. […] Endonym: Name of a geographical feature in an official or well-established language occurring in that area where the feature is situated.

Aquesta distinció resulta problemàtica perquè confon els topònims oficials amb els topònims en les llengües oficials. Per exemple, mentre que Lleida és l’únic nom oficial de Lleida, en les altres llengües que hi són oficials aquesta ciutat s’anomena Lhèida i Lérida. Segons la definició de Kladnik, el nom aranès també s’hauria de considerar endotopònim, cosa que contravé l’ús habi­ tual d’aquest terme, perquè la forma Lhèida no és ni vernacla ni oficial. De tota manera, aplicat al cas ídix, el criteri d’oficialitat equipararia les designa­ cions en ídix amb les de les llengües oficials de cada moment, cosa que en si mateixa no justificaria que els traductors optessin sistemàticament per les segones en detriment de les primeres, atès que l’existència d’un topònim oficial en una altra llengua no lleva caràcter endotoponímic als noms que rebi l’indret en les llengües vernacles.

4.

Minorització i interferències

L’ús de toponímies intermèdies en substitució d’endotopònims cal entendre’l en el marc de la minorització lingüística. Segons Anna Aguilar-Amat i Laura Santamaria (1999), les llengües minoritzades són llengües sotmeses a discriminació, amb independència de si són majoritàries o minoritàries. A diferència del concepte de llengua minoritària, la noció de llengua minoritzada se centra en els processos que afecten un idioma, més que en l’estat en què es troba, i és relativa, en la mesura que una llengua pot ser minoritzada en un territori, però no en un altre.

Lluís Vicent Aracil (1983) és sens dubte un dels sociolingüistes que ha reflexionat de manera més lúcida sobre la qüestió de la minorització, que ell veu indissociablement lligada als processos de substitució lingüística. Aracil anomena la llengua dominant «idioma mediatitzador», perquè «mostra i amaga, obre i reclou —és un pont que uneix, i una barrera que separa» (p. 190).

Aquesta «interposició» de la llengua dominant o «mediatitzadora» té repercussions diverses i profundes, però aquí interessa subratllar-ne una en especial (p. 184): És típic que els manlleus lexicals en general (i els noms propis en particular) passin de x [la llengua minoritzada] als altres idiomes —i viceversa— a través de y [la llengua dominant], de tal manera que portaran traces fòniques i/o gràfiques

El trasllat d’endotopònims ídixs en la traducció literària

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

171

de llur forma en y [la llengua dominant]. Els catalans del Nord i els del Sud, per exemple, pronunciaran així els anglicismes a la francesa i a la castellana, respectivament —i els anglesos, per exemple, usaran la forma huerta [en comptes de horta], per la mateixa raó en definitiva que trobem Χορχε δε Σαν Χορχε dins la Gran Enciclopèdia Grega.

Si fem nostres les reflexions d’Aracil, doncs, haurem de concloure que el rebuig dels endotopònims de llengües minoritzades no és una conseqüència de la minorització, sinó una part integrant del mateix procés minoritzador.

La caracterització de l’ídix com a llengua minoritzada pot semblar insuficient per a descriure l’idioma d’una comunitat que ha estat massacrada sistemàticament i que avui dia es troba en una situació tan fràgil. Amb tot, cal insistir que la minorització no es refereix tant a la situació en què es troba una llengua (nombre de parlants, perspectives de futur, etc.) com a la relació de subordinació que guarda amb d’altres. La manca de suport governamental per a l’ídix i la necessitat de comunicar-se amb una població gentil que rarament aprenia aquesta llengua (bilingüisme asimètric) justifiquen, però, que es qualifiqui de llengua minoritzada.

En el cas de la traducció de literatura ídix, la minorització es palesa en l’ús de grafies o topònims provinents de llengües dominants en relació amb l’ídix (com el polonès, el rus o l’alemany). Aquests usos, que anomenarem interferències, són problemàtics almenys per dues raons. El primer problema és que si els topònims no es transfereixen directament de l’ídix, sinó indirectament a través d’altres llengües, es podria pensar —en conjunció amb les tendències contemporànies en traducció exposades més amunt— que l’ídix no era una llengua ni oficial ni vernacla d’aquells indrets en el moment històric en qüestió. És cert que l’ídix ha gaudit d’un reconeixement oficial escassíssim, assolit només durant els anys vint i trenta a la Unió Soviètica (Shandler, 2008), però la idea que no era una de les llengües vernacles de l’Europa central i de l’est és manifestament errònia, en la mesura que nombroses comunitats idixòfones poblaren aquest territori al llarg dels segles. A més, com s’ha exposat més amunt, aquest arrelament és precisament el que ha donat lloc als endotopònims que es troben als TP, que en cap cas es poden considerar «meres ver­ sions» de llurs equivalents en llengües eslaves. En altres paraules, si Šechter (citat a YIVO, 2010, p. 11) té raó quan afirma que els endotopònims ídixs no són pas menys «reals» en ídix que llurs equivalents polonesos, alemanys o russos, tampoc no ho haurien de ser en la traducció.

D’altra banda, l’ús d’altres toponímies invisibilitza els vincles culturals amb el territori que connota la toponímia ídix (Birnbaum, 1979, p. 135). I és

172

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

Joan Ferrarons i Llagostera

que, com apunta Peter Jordan (2012 i 2021), la toponímia d’una llengua reflecteix les relacions polítiques, culturals i econòmiques tant interiors com exteriors de la comunitat que la parla. Els topònims propis, a més, contribueixen al sentiment de pertinença d’una comunitat, a la continuïtat de la seva història, i constitueixen marcadors d’identitat. Pel que fa als endotopònims, alguns autors (Jordan, 2009; Reinsma, 2017) afegeixen que entre els parlants que els empren i els indrets que denoten s’estableixen vincles emocionals i el sentiment de «ser a casa», que de vegades s’estén fins i tot a àrees inhabitades com ara mars, deserts i muntanyes —les quals, estrictament, no formarien part de cap domini lingüístic.

El segon problema de les interferències és que es perd la coherència entre els noms de lloc, de persona i de realitats específiques a la cultura de parla ídix. El que s’entén per coherència és que, atès que totes aquestes expressions dels TP pertanyen a una mateixa llengua, comparteixen una estructura fonèmica i una ortografia consistent. Per tant, no costa gens de reconèixer que pertanyen a una sola llengua, l’ídix, que és en si mateixa el reflex d’una forma de vida i d’un sistema cultural específics (per fer servir l’expressió de Weinreich, 2008, p. 202 i pàssim).

Aquesta falta de coherència és palmària en els antropònims. En les traduccions estudiades és molt freqüent que els prenoms ídixs es naturalitzin (íd.

Avrom → ang. Abraham, íd. Doved → cast. David, íd. Yoyne → cast. Jonás) encara que no es refereixin a figures bíbliques, sinó a personatges ficticis del segle passat. Pel que fa als cognoms, molts presenten interferències de l’alemany (per exemple, ang. Ehrlichman o Wagmeister). Aquestes tries estableixen una asimetria extravagant amb els noms de pila i els cognoms polonesos, que són respectats, i, alhora, amaga el fet que els noms dels personatges pertanyen a la mateixa llengua que els noms dels indrets on viuen i d’on procedeixen.

El problema encara esdevé més flagrant quan es consideren els cognoms toponímics, és a dir, els cognoms que denoten (o antany denotaven) un origen geogràfic, perquè sovint presenten interferències de l’alemany. Això vol dir que un mateix topònim ídix pot ser transferit del polonès quan denota un indret i de l’alemany quan denota un origen familiar.

Amb els referents culturals, és a dir, els elements específics de la cultura jueva en general o ídix en particular, passa una cosa semblant, i és que aquestes expressions se solen transferir no pas de l’ídix, sinó de l’hebreu. Així, íd. cheyder → ang. cheder ‘escola religiosa’, íd. šoychet → ang. shochet ‘matador ritual’, en què es perd el diftong ídix característic, mentre que en el cas íd. landsleyt → ang. landsleit ‘paisans, compatriotes’ es manté.

El trasllat d’endotopònims ídixs en la traducció literària

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

173

Procedir d’aquesta manera pot tenir sentit si es té en compte que algunes d’aquestes expressions hebrees són més conegudes entre el públic de la LA, però generen la mateixa incongruència que comentàvem suara a tomb dels topònims i els antropònims, sobretot si es comparen amb altres referents cultu­rals transferits directament de l’ídix, com ara ang. peyes ‘ble de cabells que els homes ortodoxos es deixen créixer a les temples’ o shames ‘bidell de sinagoga’.

A parer nostre, una traducció que es proposés de retratar el sistema cultural ídix com un conjunt, que no el reduís a una expressió folklòrica de la ju­ deïtat, hauria d’aspirar a preservar la coherència entre aquesta mena de termes bo i optant per transferències directes des de l’ídix i ortogràficament coherents.

5.

El corpus de l’estudi

El corpus de l’estudi comprèn un total de 64 textos ídixs de set autors i llurs traduccions a l’anglès (54), el francès (7), el castellà (2) i el català (1), unes llengües, per tant, que no han estat coterritorials de l’ídix en el seu domini lingüístic tradicional a l’Europa central i de l’est abans de la Segona Guerra Mundial. Els autors de les obres incloses al corpus són Šolem Aleychem (1859-1916), Š. An-Ski (1863-1920), Doved Bergelson (1884-1952), Y. L. Perets (1852-1915), Leyb Rochman (1918-1978), Baševis Zinger (19021991) i Y. Y. Zinger (1893-1944).

S’han inclòs obres de diversos gèneres, tots ells de prosa literària. Si se n’ha exclòs la poesia, és perquè no proporciona tants topònims. La possibilitat d’accedir tant a les obres traduïdes com als textos originals també ha condi­ cionat enormement la nostra selecció. Així, doncs, el corpus comprèn cinquanta-nou relats, tres fragments llargs de noveŀles, un epistolari de ficció i una obra de teatre (veg. l’apèndix per a conèixer la composició detallada del corpus). Així mateix s’han exclòs del corpus traduccions indirectes, perquè justament es volia investigar la interferència o no de terceres llengües, que en la traducció indirecta es pot donar per descomptada.

En la traducció d’aquests textos hi han participat un total de trenta-tres traductors: vint-i-cinc a l’anglès, tres al francès, tres al castellà i dos al català.

No s’ha pogut esbrinar qui havia traduït dos dels relats de Baševis Zinger.

El buidatge del corpus ha proporcionat 387 topònims: 232 en anglès, 64 en francès, 75 en castellà i 16 en català. Alguns topònims en la LA figuren

174

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

Joan Ferrarons i Llagostera

més d’una vegada; això passa quan diferents traductors han traslladat de la mateixa manera diverses instàncies del mateix topònim o bé quan diferents topònims es traslladen de la mateixa manera. Haver-los exclòs no hauria permès comprovar si diferents traductors feien servir les mateixes tècniques per a traslladar els mateixos topònims, en el primer cas, ni detectar parelles de topònims en què canvia el del TP, però no el del TA, en el segon.

El nostre corpus presenta algunes limitacions. La primera és quantitativa, atès que només s’ha estudiat una petita fracció de totes les traduccions de literatura ídix. L’Index translationum de la UNESCO recull un total de 1.714 traduccions d’obres ídixs a altres idiomes. Actualment l’índex s’està posant al dia, però el novembre de 2020 cobria les traduccions publicades fins a 2009.

També cal tenir en compte que s’hi recullen reedicions de les mateixes traduccions i antologies que contenen diverses traduccions. Per tant, no és possible obtenir un nombre precís d’obres traduïdes; amb tot, la xifra de 1.714 ens permet intuir-ne l’ordre de magnitud. Com que aquest corpus no pot aspirar a ser estadísticament representatiu, s’ha intentat que ho sigui en altres aspectes: centrant-se en alguns dels autors més populars, recollint traductors amb una trajectòria important (com són Rachel Ertel, Jacob Abecasís o Rhoda Henelde) i concentrant-se en l’anglès, atès que és la LA quantitativament més important i sovint s’ha emprat com a llengua pivot per a traduccions indirectes, de manera que repercuteix en la recepció de la literatura ídix més enllà del públic que llegeix en aquest idioma.8 Una altra característica del corpus és que en els TP es troben molts topònims ídixs escrits amb grafies que divergeixen de les que es podrien considerar estàndard, pel fet de ser totes elles escrites molt abans dels primers nomenclàtors de vocació prescriptiva. Les vaciŀlacions gràfiques i toponímiques són, doncs, inherents al corpus i rellevants per al nostre estudi, però no n’invaliden la metodologia, perquè s’han comparat els topònims dels TA amb les formes dels topònims tal com apareixen als TP, centrant-nos en com els traductors

8. El cas de Baševis Zinger és el més iŀlustratiu, ja que l’Index translationum recull 218 traduccions indirectes fetes a partir d’obres d’aquest autor sobre un total de 283 traduccions indirectes de l’ídix a qualsevol altra llengua. Això es deu en part al fet que l’autor supervisà moltes d’aquestes traduccions, perquè originalment havien aparegut en publicacions periòdiques i, per tant, en el procés de traducció havien de ser modificades, per exemple per a evitar repeticions innecessàries. Segons Ilan Stavans, «Singer called English his “second original language”» (citat a Baševis Zinger, 2004, p. 778). Per a conèixer els debats al voltant d’aquesta qüestió, vegeu Wiegand (2020).

El trasllat d’endotopònims ídixs en la traducció literària

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

175

han mitjançat entre aquestes dues formes sense tenir en compte les grafies afavorides per YIVO (s. d.) o Bordin (2020).

Finalment, s’imposa un comentari relacionat també amb la metodologia, i és que en una traducció tal com es publica es plasmen les intervencions de diverses persones, no només del traductor: el corrector, l’editor i, sovint, el revisor de galerades. En el cas de les reedicions, de vegades hi tornen a intervenir un editor i un corrector. Per tant, quan parlem de les tries que fa «el traductor» d’un cert text, fem abstracció de tots aquests agents, reduint-los a una figura única.

6.

Anàlisi traductològica dels topònims del corpus

Al corpus s’han trobat un total de 387 topònims. En relació amb la LP, els topònims es poden classificar com es mostra a la taula 1. Els exotopònims ídixs sense equivalents en la LA representen, amb un 45 % dels casos, una part important dels topònims totals.

Taula 1 Classificació dels topònims en els TP Topònims Endotopònims ídixs amb equivalents a la LA sense equivalents a la LA Exotopònims ídixs amb equivalents a la LA sense equivalents a la LA

Quantitat 210 037 173 177 131 046

Freqüència 54 % 10 % 45 % 46 % 34 % 12 %

No sempre s’ha pogut determinar amb precisió la tècnica de traducció aplicada en cada topònim. Per exemple, un traductor pot tenir tendència a transferir els topònims ídixs no pas a partir de la forma del TP, sinó dels equivalents polonesos. En aquest cas, si trasllada íd. Frampol → ang. Frampol i sabem que Frampol és també la forma polonesa, no és clar si ens trobem davant d’un cas de transferència directa de l’ídix o del polonès. Atès que l’objectiu és demostrar la presència d’interferències, en cas de dubte o indeterminació entre una possible interferència i una altra tècnica traductora, sempre s’ha anotat l’altra tècnica.

176

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

Joan Ferrarons i Llagostera

En general, però, ha estat relativament senzill inferir i classificar la tècnica traductora aplicada a cada cas. A continuació es presenta una taula resum (taula 2) i, tot seguit, s’explica cada tècnica amb més detall. Com es veu, la naturalització i la transferència són les tècniques més aplicades, ambdues en un 44 % dels casos: Taula 2 Tècniques de traducció per freqüència Tècnica de traducció Naturalització amb exotopònim amb endotopònim Transferència Transferència directa Transferència indirecta Interferència Altres Traducció pròpiament dita Tècnica combinada Sinònim Elisió Glossa Substitució Indeterminada

Freqüència 44 % 32 % 12 % 44 % 21 % 01 % 21 % 12 % 06 % 03 % 02 % 01 % 01 % <1% <1%

La naturalització és la tècnica que es fa servir quan hi ha un equivalent en la LA, tant si en aquesta llengua és un endotopònim (p. ex., íd. Myami bitš → ang. Miami Beach, íd. Nyu York → ang. New York, íd. Pariz → fr. Paris o íd.

Amerike → cast. América) com un exotopònim per a un objecte geogràfic de rellevància internacional (p. ex., íd. Daytšland → ang. Germany, íd. Yokohama → ang. Yokohama, íd. Livorno → fr. Livourne, íd. Zaksn → cast. Sajonia).

En aquesta categoria cal destacar que també es naturalitzen, mitjançant equivalents tradicionals, tots els topònims bíblics (p. ex., íd. Sinay → ang. Sinai, íd. Kenaan → ang. Canaan, íd. Tsien → fr. Sion o íd. Yerušelayem → cat.

Jerusalem) i els endotopònims ídixs que tenen equivalents tradicionals en la LA (p. ex., íd. Kroke → ang. Cracow, íd. Poyln → ang. Poland, íd. Vaysl → ang.

Vistula o íd. Varše → fr. Varsovie).

El trasllat d’endotopònims ídixs en la traducció literària

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

177

Amb un 44 % de casos, la transferència també és una de les tècniques més freqüents. Específicament, s’aplica a 147 dels 173 endotopònims ídixs sense equivalents en la LA (vegeu més avall les altres tècniques de traducció emprades en la resta de casos). No obstant això, només 67 d’aquests noms són transferits directament des de l’ídix. Casos de transferència directa des de l’ídix serien, per exemple, íd. Bechev → ang. Bechev, íd. Bendin → ang. Bendin, íd.

Vasilkov → fr. Vasilkov o íd. Berditšev → fr. Berditchev, en els quals no es poden observar interferències procedents de terceres llengües.

En la resta de casos, 80 en total, els endotopònims ídixs no s’han transferit directament de l’ídix, sinó a partir d’una tercera llengua, o bé s’han transferit de l’ídix, però s’hi poden detectar interferències de terceres llengües. Quan parlem d’«interferència», doncs, ens referim a qualsevol d’aquestes dues situacions, en contraposició a la «transferència indirecta», que és com denominem la transferència indirecta d’exotopònims ídixs a partir de terceres llengües. La diferència, per tant, l’estableix el fet que el topònim de partida sigui un endotopònim o un exotopònim.

Alguns exemples d’interferència serien íd. Tsoyzmer → ang. Sandomierz, íd. Reyvets → ang. Rejowiec o íd. Pyetrokov → cast. Piotrków, en què els topònims del TA reprodueixen al peu de la lletra els equivalents polonesos i no els noms ídixs. Alguns exemples de transferència indirecta que no serien interferències, perquè es corresponen a exotopònims ídixs, serien íd. Leyptsig → cast.

Leipzig via al. Leipzig o íd. Baluti → cast. Bałuty via pol. Bałuty (que a l’original se cita expressament en polonès).

Les interferències poden ser de diversa mena. N’hi ha d’ortogràfiques, com ara íd. Zamoštš → ang. Zamosc o íd. Lentšits → ang. Lenczyc, en què els topònims del TA segueixen de prop pol. Zamość i pol. Łęczyca, però ometent la ratlla de la ela, els accents aguts i l’ogonkiem sota la e. Semblantment, la terminació -itz, típicament alemanya, sovint substitueix la terminació ídix -its (ang.

Radoshitz, Reivitz…). Aquesta ortografia germanitzant és especialment qüestionable perquè es desvia dels equivalents alemanys tradicionals o fins i tot es barreja amb els equivalents polonesos, com ara íd. Grabovits → ang. Grabovitz malgrat al. Buchholz o encara íd. Ižbitse → ang. Izbitza malgrat al. Giesebitz o pol. Izbica.

D’altres interferències afecten l’estructura fonèmica dels topònims, perquè afegeixen, treuen o canvien vocals o consonants. Per exemple, íd. Yonev → ang. Yanov (en què els fonemes íd. /ɔ, ɜ/ es representen amb ⟨a, o⟩ sota la influència de pol. Janów) o íd. Hrubyešoyv → ang. Hrubyeshow (en què la darrera síŀlaba es monoftonguitza sota la influència de pol. Hrubieszów, malgrat que

178

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

Joan Ferrarons i Llagostera

la darrera vocal polonesa representi el fonema /u/). En aquest darrer cas, a més, es pot observar com Baševis Zinger mateix escrivia sota la influència del polonès, en la mesura que emprava una grafia avui descartada a favor de la forma ídix estàndard Robšoyv.

En general, però, la majoria d’interferències combinen canvis tant ortogràfics com fonèmics, per exemple íd. Vorke → cast. Warka o íd. Pšische → cast.

Przysucha.

Finalment, altres tècniques traductores serien la traducció pròpiament dita, emprada sobretot en orònims i odònims (com ara ang. Bridge Street, Black Mountains, fr. rue des Juifs…), la sinonímia (com ara íd. erets Yisroel, lit. ‘terra d’Israel’ → cat. Israel), l’elisió (que atribuïm a errades), la glossa (com ara íd. Šauburg-teater, que esdevé en francès: le Théâtre hollandais, rebaptisé par les gardiens des Plaines Joodsche Schouwburg) i la substitució (com ara cast. [todas las plagas de] Egipto, mentre que a l’original es parla del faraó).

Per acabar, els topònims complexos de vegades es traslladen combinant diferents tècniques, com ara íd. Kleyn-Yuzefov → ang. Little Jozefov, en què la primera part del nom es tradueix mentre que la segona es trasllada mitjançant una interferència de pol. Józefów.

Les interferències, doncs, són molt freqüents, ja que afecten la meitat de les transferències, i procedeixen de les llengües hegemòniques en el domini lingüístic ídix, com es reflecteix en la taula 3 (els percentatges sumen més del cent per cent perquè alguns topònims exhibeixen interferències de més d’una tercera llengua): Taula 3 Origen de les interferències per freqüència Llengua intermèdia

Polonès Alemany Rus Ucraïnès Indeterminada

Freqüència 76 % 19 % 04 % 04 % 01 %

La preponderància del polonès com a llengua intermèdia es deu sobretot a la inclusió d’un gruix important d’obres de Baševis Zinger al corpus.

El trasllat d’endotopònims ídixs en la traducció literària

7.

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

179

La traducció de topònims entre llengües minoritzades

Aquest estudi, però, no només mostra que la condició minoritzada de la LP pot condicionar les estratègies traductores, sinó que també hi pot influir la minorització de la LA. Només cal observar a la taula 4 la distribució dels casos d’interferència en el subconjunt d’endotopònims en funció de les llengües d’arribada: Taula 4 Interferències en el trasllat d’endotopònims per llengua d’arribada LA anglès castellà francès català

Topònims 232 075 064 016

Endotopònims 128 052 031 012

Interferències 54 22 07 00

% 42 % 42 % 23 % 00 %

La migrada quantitat de topònims i de textos examinats no brinda, ni de bon tros, una mostra representativa del conjunt de les traduccions que s’han fet les darreres dècades, però sí que indica una tendència clara. Mentre que en anglès, francès i castellà les interferències sovintegen, en el cas del català no se n’ha detectat cap ni una.

De moment, fins on nosaltres sabem, més enllà d’El dibbuq d’An-Ski (trad. de Ferrer i Soler) en català no hi ha traduccions directes de l’ídix. A mesura que es vagin anostrant de manera directa més obres ídixs, es podrà constatar si la manca d’interferències es manté o no.

D’altra banda, perquè aquesta conjectura, de moment precària, es pugui extrapolar a les llengües minoritzades en general, serà necessari que es repliqui aquesta mena d’estudi entre altres parelles de llengües, tant dominants com minoritzades.

La traducció de literatura occitana en català ens fa pensar que serà possible de fer-ho. Una mostra n’és El llibre dels finals de Joan Bodon (2015), en què el traductor, Joan-Lluís Lluís, transfereix sistemàticament els endotopònims occitans que no tenen un equivalent català d’ús sostingut en el temps, ignorant doncs els equivalents de la llengua dominant francesa. Així, Lluís escriu plaça de la Jauda (i no pas Jaude), plaça Delila (i no pas Delille), Chanturga (i no pas Chanturgue), Chastelgai (i no pas Châteaugay), de Peiteus (i no pas de Poitiers), com a cognom toponímic, Bòrn (i no pas Born), etcètera.

180

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

Joan Ferrarons i Llagostera

La tria no podria ser més encertada tenint en compte l’argument de la noveŀla, en què, en paraules del traductor, el protagonista moribund «no veu l’agonia sinó ja la inexistència de l’occità, present gairebé només en patrònims i topònims mal ortografiats» (p. 13-14).

El mateix respecte envers els endotopònims occitans regeix la traducció catalana d’El garrell de Loís Delluc (1963) a cura de Joan Sales, si bé el traductor es permet una llicència curiosa en relació amb «el delicat problema de la transcripció dels topònims» que ell mateix comenta al final del pròleg (p. 33): Pel que fa a aquells topònims [occitans] que, degut a la seva escassa anomenada, no han creat les formes catalanes corresponents, els hem transcrits en la seva forma occitana amb una lleugera catalanització ortogràfica: hem substituït per -es la terminació occitana -as (Berbeguieres per Berbeguièras), hem adaptat l’accentuació gràfica a les regles que té en català i hem escrit ll i ny en comptes de lh i nh. […] Sovint els topònims occitans tenen tantes formes diferents com dialectes occitans existeixen; no hi ha cap motiu per creure que la forma catalana, quan la tenen o la poden tenir amb tota naturalitat, no hagi de ser igualment legítima.

La decisió de catalanitzar topònims que pren Sales ens sembla difícilment extrapolable, però dues raons hi advoquen a favor: els vincles històrics que han unit Occitània i els països de parla catalana i el moment històric en què transcorre la novel·la, el segle xvi, més procliu a naturalitzar topònims que no pas avui dia. En tot cas, amb les traduccions de Lluís i Sales es volien donar dos d’exemples en què els traductors de llengües minoritzades es mostren escrupolosos amb els endotopònims del TP. 8.

Una estratègia alternativa

Els problemes exposats en relació amb el trasllat d’endotopònims ídixs sense equivalent en la LA es podrien resoldre seguint una estratègia que no recorri a les interferències. Aquesta estratègia consistiria a traslladar sempre de l’ídix aquesta classe de topònims. Seria especialment eficaç si també s’apliqués a la resta de noms ídixs, com ara els antropònims, i als referents culturals, perquè ajudaria a comunicar la coherència del sistema cultural ídix.

Per tal d’identificar els topònims ídixs es pot recórrer als recursos enumerats a la secció 2. Tot seguit, per a distingir els endotopònims dels exotopònims, primer caldrà definir els confins del domini lingüístic. En el cas d’obres que reflecteixin la perspectiva dels parlants ídixs originaris de l’Europa cen-

El trasllat d’endotopònims ídixs en la traducció literària

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

181

tral i de l’est abans de la Segona Guerra Mundial, es pot recórrer a YIVO (s. d.). Aquest recurs, juntament amb Bordin (2020), podria ser el punt de partida per a la romanització dels topònims, atès que aspiren a ser un estàndard prescriptiu, per tal com, traduint a partir de qualsevol altra llengua, sovint es prefereix transferir un endotopònim en la seva grafia contemporània encara que en el TP figuri amb una ortografia antiquada.

Si els traductors segueixen les formes recollides en aquests índexs, even­ tual­ment es podrà assegurar la coherència entre els endotopònims ídixs que apareguin també en altres traduccions a la mateixa LA. Perquè això sigui possible, faltaria, a més, un consens sobre el mètode de romanització que caldria emprar, que segurament no seria la transcripció ni la transliteració, sinó una adaptació fonicogràfica a la LA, concebuda per al públic de la literatura traduïda (com planteja Nida, 1964, p. 193-194). Així, en el cas del català, topònims com Tsoyzmer, Reyvets, Zamoštš, Lentšits, Rachev o Pšische es podrien traslladar com a Tsòizmer, Ràivits, Zàmixtx, Líntxits, Ràkhev o Pxiskhe prenent com a punt de partida les formes afavorides per Bordin (2020). La forma cat. Ràkhev per a íd. Rachev en detriment de pol. Annopol il·lustra millor que cap altre cas la conveniència de no transferir aquesta mena de topònims a partir de terceres llengües, perquè abans de l’Holocaust la majoria de veïns d’aquest poble eren jueus i seria inversemblant que s’hi referissin amb el nom de la patrona santa Anna en lloc del nom jueu tradicional.

Cal tenir en compte que aquesta proposta és un principi general i que, com a tal, té limitacions. Així, quan un endotopònim ídix es presenti al TP amb una ortografia inusual o no estàndard, caldrà que el traductor consideri si això reflecteix, per exemple, una idiosincràsia dialectal o sociolectal que pugui valer la pena de preservar en el TA, com podria ser el cas de Dantsig o Lemberg. I és que, segons Arnold Rabinowitsch (2017), «der Namenbestand eines künstlerischen Textes ist niemals eine bloße Widerspiegelung des Namenschatzes, der im Leben gebraucht wird, er ist immer dessen Projektion, die durch das Prisma des schriftstellerischen Schaffens gegangen ist». Òbviament, aquesta proposta també té alguns inconvenients. Un dels més evidents és la falta de transparència, en el sentit que força endotopònims ídixs no seran fàcilment reconeixibles i costarà de trobar-los a Internet (Sadock, Spinner i Zarrow, 2016). El traductor, doncs, sempre haurà de sospesar com és d’important que el lector de la seva traducció sàpiga exactament on es troba un indret donat. En alguns casos potser no tindrà cap importància saber ni si un lloc és real o fictici, però en d’altres tal vegada serà absolutament re-

182

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

Joan Ferrarons i Llagostera

llevant saber sota quin estat o règim territorial vivia una comunitat jueva determinada. Si aquest fos el cas, caldria triar entre diferents solucions: una glossa, una nota al peu o al final, un glossari o fins i tot un mapa, recursos que en les traduccions estudiades no es fan servir en el cas de topònims. Segurament no hi ha cap solució universalment vàlida per a resoldre aquesta dificultat, sinó que caldrà meditar-la cas per cas.

9.

Conclusions i recerca futura

L’estudi de la literatura ídix traduïda mostra que les estratègies emprades per a traslladar topònims no segueixen en aquest cas les recomanacions d’autors com Nida (1964), Newmark (2003), Mestres i Santamaria (1997) o Moya (2000), atès que els endotopònims ídixs sense equivalent en la LA se solen transferir a partir de terceres llengües o com a mínim presenten interferències d’altres llengües, tant de naturalesa fonèmica com ortogràfica. Aquesta estratègia trenca la consistència entre topònims, antropònims i referents culturals, però també és problemàtica en si mateixa, ja que soscava el profund vincle cultural entre les comunitats de parla ídix i el territori de l’Europa central i de l’est que connoten els endotopònims ídixs en les obres estudiades.

Per a millorar la qualitat de les traduccions i fer justícia a aquest vincle, es proposa transferir aquests topònims a partir de llur forma original ídix. Per a fer-ho, el traductor pot basar-se, en primer lloc, en el nomenclàtor en línia del YIVO per tal de valorar si un nom de lloc és un exotopònim o un endotopònim, complementant la informació amb recursos enciclopèdics si convé. Si és un exotopònim, caldria transferir-lo a partir de la seva forma vernacla o ofi­ cial; si és un endotopònim, caldria transferir-lo directament de l’ídix, optant preferentment per la forma estàndard (per tal d’assegurar la coherència amb altres traduccions) o bé per la forma del TP, posat que aquesta no sigui estàndard i el traductor consideri que té connotacions rellevants.

Finalment, aquest treball deixa qüestions obertes que apunten a línies d’investigació futures. En l’àmbit de la traducció ídix, l’autor d’aquest estudi ja està investigant el trasllat d’antropònims en el mateix corpus. Està previst publicar pròximament els resultats complets de l’estudi en forma de base de dades. Sobre aquesta base es podran conèixer millor les estratègies seguides per al trasllat d’aquestes dues categories de noms. També es planteja la necessitat d’estratificar cronològicament les traduccions, per tal de detectar possibles evolucions en les estratègies seguides al llarg del temps, com també els

El trasllat d’endotopònims ídixs en la traducció literària

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

183

moments històrics en què transcorre l’acció de les obres, i determinar si in­ fluei­xen en l’estratègia traductora. Així mateix, seria convenient estendre l’objecte d’estudi perquè inclogui els referents culturals i ampliar la composició del corpus.

D’altra banda, per tal de verificar la hipòtesi segons la qual l’estratègia traductora està condicionada per la minorització tant de la LP com de la LA, seria necessari replicar aquest estudi amb altres parelles de llengües, tant minoritzades com no. De retruc, això permetria esbrinar fins a quin punt les recomanacions traductores dels autors aŀludits al principi d’aquest apartat són seguides en general, és a dir, amb independència de si les LP o les LA són llengües minoritzades.

Llista d’abreviatures al. ang. cast. cat. fr. íd. lit.

LA LP pol.

TA TP YIVO

alemany anglès castellà català francès ídix literalment llengua d’arribada o llengua de la traducció llengua de partida o llengua traduïda polonès text d’arribada o traducció text de partida o original Institut de Recerca Ídix

Bibliografia Per a donar coherència a la bibliografia, s’ha decidit escriure els noms dels autors amb una sola ortografia, donant preferència a l’ídix. Així, per exemple, si el mateix autor signa llibres citats com a Isaac Bashevis Singer i com a Yitschok Baševis Zinger, totes les obres apareixen sota la segona grafia. D’altra banda, tingueu en compte que les obres del corpus no figuren en aquest apartat, sinó a l’apèndix que el segueix‎.

184

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

Joan Ferrarons i Llagostera

Adamczyk-Garbowska, Monika (2020). «A historical decontextualization of Eastern Europe: Transformations of Polish Jewish space in translations of Yiddish literature into English». En: Terpitz, Olaf (ed.). Yiddish and the field of translation: Agents, concepts and discourses across time and space. Viena; Colònia; Weimar: Böhlau, p. 77-95.

Aguilar-Amat, Anna; Santamaria, Laura (1999). «Terminologia i llengües minoritzades». Quaderns: Revista de Traducció, 3, p. 101-112.

Aracil, Lluís Vicent (1983). Dir la realitat. Barcelona: Països Catalans.

Bartos-Elekes, Zsombor (2008). «The discussion on terminology of the terms exonym and endonym». Review of Historical Geography and Toponomastics, III, 5-6, p. 53-62.

Beider, Alexander (2012). «Eastern Yiddish toponyms of german origin».

En: Aptroot, Marion et al. (ed.). Leket: Yidiše študyes haynṭ = Leket: Jiddistik heute = Leket: Yiddish studies today. Düsseldorf: Dup, p. 437-466.

Birnbaum, Solomon A. (1979). Yiddish: A survey and a grammar. Toronto; Buffalo: University of Toronto Press.

Bodon, Joan (2015). El llibre dels finals. Trad. de Joan-Lluís Lluís. Barcelona: Club Editor.

Bordin, Hanan-Michael (2020). Engliš-yidiš verterbuch fun toponimen = En­ glish-Yiddish dictionary of place-names. 2a ed. Tel Aviv: Bedek Media Group.

Bright, William; Daniels, Peter T. (1996). The world’s writing systems. Nova York: Oxford University Press.

Delluc, Loís (1963). El garrell. Pròleg, trad. i notes de Joan Sales. Barcelona: Club Editor.

Falkòvitx, E. M. (1966). «Evrejskij âzyk (idiš)». En: Vinogràdov, V. V. (ed.). Âzyki narodov SSSR. Vol. I: Indoevropejskie âzyki. Moscou: Nauka, p. 599 i seg.

Harshav, Benjamin (2011). «Multilingualism». En: The YIVO encyclopedia of Jews in Eastern Europe [en línia]. <https://yivoencyclopedia.org/article. aspx/Language/Multilingualism> [Consulta: 10 juny 2021].

Jordan, Peter (2009). «The endonym/exonym divide related to transboundary features: Recent discussions in the UNGEGN Working Group on Ex­ onyms». En: The 15th International Seminar on Sea Names. Seül: The Society for East Sea, 2009, p. 6-15.

— (2012). «Place names as ingredients of space-related identity». Oslo Studies in Language, 4 (2), p. 117 i seg.

— (2021). Exonyms as part of the cultural heritage [en línia]. <https://unstats. un.org/unsd/ungegn/sessions/2nd_session_2021/documents/GEGN.

El trasllat d’endotopònims ídixs en la traducció literària

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

185

2_2021_73_CRP73_13_Exonyms_cultural_heritage.pdf> [Consulta: 13 abril 2021].

Kladnik, Drago (2009). «Semantic demarcation of the concepts of endonym and exonym». Acta Geographica Slovenica, 49, 2 (desembre), p. 393-428.

Mestres i Serra, Josep M.; Santamaria i Jordà, Carolina (1997). «Els noms propis geogràfics no catalans». Revista de Llengua i Dret, 27 (juliol), p. 23-78.

Mokotoff, Gary; Sack, Sallyann Amdur; Sharon, Alexander (2002).

Where once we walked: A guide to the Jewish communities destroyed in the Holocaust. Bergenfield (Nova Jersey): Avotaynu.

Moya, Virgilio (2000). La traducción de los nombres propios. Madrid: Cátedra.

Newmark, Peter (2003). A textbook of translation. Harlow: Longman, Pearson Education.

Nida, Eugene Albert (1964). Toward a science of translating: With special reference to principles and procedures involved in Bible translating. Leiden: E. J. Brill.

Norich, Anita (2013). Writing in tongues: Translating Yiddish in the twentieth century. Seattle: University of Washington Press.

Rabinowitsch, Arnold (2017). «Dynamik des Namensystems der osteuropäischen Juden». En: Kremer, Dieter (ed.). Onomastik. Vol. II: Namensysteme im interkulturellen Vergleich. Berlín; Boston: De Gruyter, 2017, p. 224-234.

Reinsma, Riemer (2017). «Toponyms in uninhabited areas: The case of the southern North Sea». GeoJournal, 82 (3), p. 585-596.

Sadock, Ben; Spinner, Samuel; Zarrow, Sarah Ellen (2016). «Vilne? Vilna?

Wilno? Vilnius?: Place names in Yiddish». In Geveb [en línia]. <https:// ingeveb.org/blog/vilne-vilna-wilno-vilnius-place-names-in-in-geveb> [Consulta: 11 juny 2021].

Shandler, Jeffrey (2006). Adventures in Yiddishland: Postvernacular language & culture. Berkeley (Califòrnia); Londres: University of California, 2006.

— (2008). «Mapping Yiddishland: Place, time, and speech». En: Kiefer, Ulrike et al. (ed.). EYDES (Evidence of Yiddish Documented in European Societies). Berlín; Nova York: Max Niemeyer Verlag, p. 291-304.

Terpitz, Olaf (ed.) (2020). Yiddish and the field of translation: Agents, concepts and discourses across time and space. Viena; Colònia; Weimar: Böhlau.

Tichelaar, Tjeerd (2002). Toponymy and language [en línia]. Document presentat al DGSD-UNGEGN Toponymy Course, impartit a Enschede/

186

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

Joan Ferrarons i Llagostera

Frankfurt del Main l’agost de 2002. <https://unstats.un.org/unsd/geoinfo/ ungegn/docs/_data_icacourses/_HtmlModules/_Documents/D09/ documents/D09-01_Tichelaar.pdf> [Consulta: 17 novembre 2020].

UNESCO (2020). Index translationum [en línia]. <http://www.unesco.org/ xtrans> [Consulta: 17 novembre 2020].

Weinreich, Max (2008). History of the Yiddish language. Ed. de Paul Glasser, trad. de Shlomo Noble amb l’assistència de Joshua A. Fishman. New Haven, Conn: Yale University Press.

Wellisch, Hans H. (1975). Transcription and transliteration: An annotated bibliography on conversion of scripts. Silver Spring (Maryland): Institute of Modern Languages.

Wiegand, Beruriah (2020). «The Yiddish Bashevis and his American construct I. B. Singer: Questions of language, translation and betrayal». En: Terpitz, Olaf (ed.). Yiddish and the field of translation: Agents, concepts and discourses across time and space, Viena; Colònia; Weimar: Böhlau, p. 15-32.

YIVO (2010). Yiddishland: an introduction [en línia]. <https://yivo.org/cimages/ topointro_rev_jun_17.pdf> [Consulta: 13 novembre 2020].

— (s. d.). Yiddishland: countries, cities, towns, rivers [en línia]. <https://www. yivo.org/Yiddishland> [Consulta: 13 novembre 2020].

Apèndix: Composició del corpus A continuació figuren, en primer lloc, els volums que contenen les traduccions estudiades i, tot seguit, els originals ídixs amb què s’han comparat. Si no indiquem el contrari en una nota, sempre s’ha treballat amb l’última edició ídix apareguda abans de la traducció a què hàgim pogut accedir.

Traduccions Aleychem, Šolem (2008). Menajem Mendel: Desde Odesa, a su esposa Sheine Sheindel en Kasrilevke. Trad. de Luis Goldman. Barcelona: Nortesur.

An-Ski, Š. (2018). Entre dos mons: el dibbuq: Llegenda dramàtica en quatre actes. Trad. de Joan Ferrer Costa i Anna Soler Horta. Barcelona: Males Herbes.

Ertel, Rachel (ed.) (2008). Royaumes juifs: Trésors de la littérature yiddish.

París: Robert Laffont.

El trasllat d’endotopònims ídixs en la traducció literària

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

187

Rochman, Leyb (2012). À pas aveugles de par le monde. Trad. de Rachel Ertel. [París]: Denoël.

Zinger, Yisroel Yešue (2017). Los hermanos Ashkenazi. Trad. de Jacob Abecasís i Rhoda Henelde. Barcelona: Acantilado.

Zinger, Yitschok Baševis (2004). Collected stories. Vol. 1: Gimpel the fool to The letter writer. Ed. d’Ilan Stavans. Nova York: Library of America.

El volum editat per Rachel Ertel (2008) conté diversos relats i fragments de noveŀles, dels quals el nostre corpus només conté els següents: Bergelson, Doved. «Autour de la gare». Trad. de Régine Robin. Cap. 1-10.

Perets, Yitschok Leybuš. «Métamorphose d’une mélodie»; «Toujours moins»; «Lui de mémoire bénie et ses proches»; «Le songe d’un melamed lituanien»; «Le melamed de Khelm». Trad. de Joseph Gottfarstein.

El corpus inclou tots els relats publicats dins el volum de Baševis Zinger (2004): «Gimpel the fool». Trad. de Saul Bellow.

«The gentleman from Cracow». Trad. de Martha Glicklich i Elaine Gottlieb.

«The wife killer». Trad. de Shlomo Katz.

«By the light of memorial candles». Trad. de Martha Glicklich i Elaine Gottlieb.

«The mirror». Trad. de Norbert Guterman.

«The little shoemakers». Trad. d’Isaac Rosenfeld.

«Joy». Trad. d’Elaine Gottlieb i Norbet Guterman.

«From the diary of one not born». Trad. de Nancy Gross.

«The old man». Trad. d’Elaine Gottlieb i Norbert Guterman.

«Fire». Trad. de Norbert Guterman.

«The unseen». Trad. d’Elaine Gottlieb i Norbert Guterman.

«The Spinoza of the Market Street». Trad. de Martha Glicklich i Cecil Hemley.

«The black wedding». Trad. de Martha Glicklich.

«A tale of two liars». Trad. de June Ruth Flaum i Cecil Hemley.

«The shadow of a crib». Trad. de June Ruth Flaum i Elaine Gottlieb.

«Shiddah and Kuziba». Trad. d’Elizabeth Pollet.

188

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

Joan Ferrarons i Llagostera

«Caricature». Trad. de Shulamith Charney i Cecil Hemley.

«The beggar said so». Trad. de Gertrude Hirschler.

«The man who came back». Trad. de Mirra Ginsburg.

«A piece of advice». Trad. de Joel Blocker i Martha Glicklich.

«In the poorhouse». Trad. de Mirra Ginsburg.

«The destruction of Kreshev». Trad. de June Ruth Flaum i Elaine Gott­lieb.

«Taibele and her demon». Trad. de Mirra Ginsburg.

«Big and little». Trad. de Mirra Ginsburg.

«Blood». Trad. d’Elizabeth Pollet i Baševis Zinger.

«Alone». Trad. de Joel Blocker.

«Esther Kreindel the Second». Trad. d’Elizabeth Pollet i Baševis Zinger.

«Jachid and Jechidah». Trad. d’Elizabeth Pollet i Baševis Zinger.

«Under the knife». Trad. d’Elizabeth Pollet i Ruth Whitman.

«The fast». Trad. de Mirra Ginsburg.

«The last demon». Trad. de Martha Glicklich i Cecil Hemley.

«Yentl the Yeshiva boy». Trad. de Marion Magid i Elizabeth Pollet.

«Three tales». Trad. de Cecil Hemley i Ruth Whitman.

«Zeidlus the Pope». Trad. de Joel Blocker i Elizabeth Pollet.

«A wedding in Brownsville». Trad. de Chana Faerstein i Elizabeth Pollet.

«I place my reliance on no man». Trad. de Ruth Whitman.

«Cunegunde». Trad. d’Elaine Gottlieb i Baševis Zinger.

«Short Friday». Trad. de Roger Klein i Joseph Singer.

«The séance». Trad. de Cecil Hemley i Roger H. Klein.

«The slaughterer». Trad. de Mirra Ginsburg.

«The dead fiddler». Trad. de Mirra Ginsburg.

«The lecture». Trad. de s. n.

«Cockadoodledoo». Trad. de Ruth Whitman.

«The plagiarist». Trad. de J. M. Lask i Elizabeth Shub.

«Zeitl and Rickel». Trad. de Mirra Ginsburg.

«The warehouse». Trad. de s. n.

«Henne Fire». Trad. de Dorothea Straus i Baševis Zinger.

«Getzel the Monkey». Trad. d’Ellen Kantarov i Baševis Zinger.

«Yanda». Trad. de Dorothea Straus i Baševis Zinger.

«The needle». Trad. d’Elizabeth Shub i Baševis Zinger.

«Two corpses go dancing». Trad. d’Elizabeth Pollet i Joseph Singer.

«The parrot». Trad. de Ruth Whitman.

«The brooch». Trad. d’Elizabeth Pollet i Alma Singer.

«The letter writer». Trad. d’Alizah Shevrin i Elizabeth Shub.

El trasllat d’endotopònims ídixs en la traducció literària

Tamid, 16 (2021), p. 161-189

189

Obres traduïdes Aleychem, Šolem (1909). Menachem-Mendl. 2a ed. Varsòvia: Progres.9 An-Ski, Š. (1920). Gezamelte šriften. Vílnius; Varsòvia; Nova York: Farlag An-Ski. Vol. II: «Tsvišen tsvey velten (der dibek)», p. 5 i seg.

Bergelson, Doved (1961). Ale verk. Buenos Aires: Ikuf. Vol. I: «Arum vokzal», p. 13 i seg.

Perets, Yitschok Leybuš (1920). Di verk fun Yitschok Leybuš Perets: tsvelf bend. Ed. de Doved Pinski. Nova York: Isiš. Vol. III: «Der cholem fun a litvišn melamed», p. 109 i seg., «Der chelmer melamed», p. 123 i seg.

— (1922a). A gilgl fun a nigun. Vílnius: Vilner farlag fun B. A. Kletskin.

— (1922b). Vos a mol veyniker. Vílnius: Vilner farlag fun B. A. Kletskin.

— (192?). «Er, zichroyne livroche, un zayne mekurvem». En: Chsidiš. Vílnius: Vilner farlag fun B. A. Kletskin, p. 63 i seg.

Rochman, Leyb (1968). Mit blinde trit iber der erd. Tel-Aviv: Ha-Menorà.

The National Library of Israel. The National Library Newspaper Collection [en línia]. <https://www.nli.org.il/en/discover/newspapers> [Consulta: 12 maig 2021].10 Zinger, Yisroel Yešue (1951). Di brider Aškenazi: roman in dray teyln. Nova York: Matones.

Zinger, Yitschok Baševis (1943). Der sotn in Goray: A mayse fun fartsaytn: un andere dertseylungen. Nova York: Matones.

— (1963). Gimpl tam un andere dertseylungen. Nova York: Tsiko.

09. La traducció amb què s’ha treballat (Aleychem, 2008) esmenta només l’edició original de «1910». Entenem que és un error i que es refereix a aquesta, d’un any abans.

10. Hem cercat en aquesta hemeroteca digital en línia els relats de Baševis Zinger que no s’inclouen en cap dels tres reculls que figuren més avall.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 16 (2021), p. 191-192 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Llista d’avaluadors externs 2019-2021 Els editors i els autors agraeixen a les persones indicades a continuació que hagin posat la seva expertesa al servei de tamid actuant com a avaluadors externs dels articles i ajudant a millorar-los amb els seus comentaris.

Aleixandre Segura, Teresa (Universitat de València) Aparici Martí, Joaquín (Universitat Jaume I, Castelló de la Plana) Barco, Francisco Javier del (Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid) Blasco Martínez, Asunción (Universidad de Zaragoza) Bonnet, Chloé (Casa de Velázquez, Madrid) Calvet Creizet, Mireia (Universitat de Barcelona) Cantera Montenegro, Enrique (Universidad Nacional de Educación a Distancia, Madrid) Casals i Parés, Jordi (Universitat de Barcelona) Castaño González, Javier (Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid) Catlos, Brian A. (University of Colorado Boulder i University of California Santa Cruz) Colomer i Casamitjana, Joel (Culturània, Girona) Denjean, Claude (Universitat de Perpinyà, CRESEM - Via Domitia; LEM, París-Aubervilliers) Elwolde, John Francis (Facultat de Teologia de Catalunya, Barcelona) Fellous, Sonia (Institut de Recherche et d’Histoire des Textes, CNRS, ParísAubervilliers) Fernández Trabal, Josep (Arxiu Nacional de Catalunya, Sant Cugat del Vallès) Garcia-Oliver, Ferran (Universitat de València) Ginebra i Molins, Rafael (Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic‎) Leyra Curiá, Montse (Universidad Eclesiástica San Dámaso, Madrid‎) Llobet i Portella, Josep M. (Universitat Nacional d’Educació a Distància, Cen­tre Associat de Cervera)

192

Tamid, 16 (2021), p. 191-192

López Pérez, M. Dolores (Universitat de Barcelona) Magdalena Nom de Déu, J. Ramon (Universitat de Barcelona) Mañé i Mas, M. Cinta (arxivera jubilada de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona) Morelló i Baget, Jordi (Institució Milà i Fontanals, IMF-CSIC, Barcelona) Piñol i Alabart, Daniel (Universitat de Barcelona) Planas i Marcé, Sílvia (Museu d’Història dels Jueus de Girona) Sabaté i Curull, Flocel (Universitat de Lleida i Institut d’Estudis Catalans, Barcelona) Vegas Montaner, Luis (Universidad Complutense de Madrid)

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 16 (2021), p. 193-199 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Instruccions resumides per als autors*

1.

Idiomes

La llengua de la revista és el català. El Comitè Editorial pot acceptar també articles escrits en francès, italià, occità o anglès.

2.

Tramesa dels manuscrits

Els manuscrits s’han d’enviar en forma de fitxer informàtic per mitjà del programa Open Journal System (OJS) amb què funciona el web de l’Hemeroteca Científica Catalana (HCC): http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/.

Prèviament us heu d’haver registrat com a lector i autor de la revista fent servir l’enllaç «Registre» de dalt de les pàgines. Inicieu sessió en el menú de la dreta. En la «Pàgina inicial de l’usuari/usuària», feu clic en l’enllaç «Autor».

El treball no pot haver estat publicat anteriorment i ha d’haver estat enviat únicament a la revista tamid per a la seva avaluació i publicació. En efectuar el pas 1 de la tramesa amb l’OJS, els autors han de marcar els sis quadres de verificació de l’apartat «Llista de control de la tramesa» i el quadre de verifica-

* Es pot consultar la versió completa d’aquestes instruccions en l’apartat corresponent de la versió electrònica de la revista: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/information/ authors.

194

Tamid, 16 (2021), p. 193-199

Instruccions resumides per als autors

ció del final de l’apartat «Avís de drets d’autoria». D’aquesta manera es confirma que el manuscrit compleix els requisits exigits d’originalitat, autoria, drets d’autor (llicència Creative Commons), etc.

Si l’autor ho desitja, pot suggerir fins a quatre revisors que consideri adequats per a fer l’avaluació del seu treball, així com fins a quatre revisors que preferiria que no hi intervinguessin. Aquests suggeriments s’han de fer al final del pas 1 de la tramesa, mitjançant el quadre de text «Comentaris per a l’editor/a».

3.

Estructura dels articles

Els articles han de constar dels elements següents: a) Títol de l’article, nom i cognom(s) de l’autor o dels autors, nom de la institució a la qual pertanyen els autors i població. b) Un resum de cent a dues-centes cinquanta paraules. De quatre a deu paraules clau, que ajudin a la indexació de l’article. c) Una nota, que després de la indicació inicial «Correspondència:» inclogui: el nom i cognoms d’un dels autors (o de més d’un si pertanyen a la mateixa institució), el nom complet de la institució (p. ex., universitat i departament), l’adreça postal completa, preferiblement els números de telèfon i de fax, i l’adreça electrònica. d ) Introducció. e) Cos del treball, convenientment subdividit en apartats i, si convé, sub­ apartats. Les referències bibliogràfiques, preferiblement a peu de pàgina amb el títol abreujat. També s’admeten inserides entre parèntesis dins el text si es fa servir el sistema autor-data (vegeu les «Normes per a la redacció de la bibliografia i les referències bibliogràfiques»: http://revistes.iec.cat/tamid/Normes Bibliografia.pdf ). f ) Agraïments i conclusions. g) Llista d’abreviatures, si escau. h) Bibliografia, amb la data de publicació després del cognom de l’autor si es fa servir el sistema autor-data (vegeu les «Normes per a la redacció de la bibliografia i les referències bibliogràfiques»: http://revistes.iec.cat/tamid/Normes Bibliografia.pdf ). i) Possibles apèndixs. Els apèndixs documentals, amb l’estructura següent: 1) Número correlatiu de document, en negreta. 2) Datació i població, sepa­ rades per punt i seguit. La data, amb el format «any, mes en lletres, dia» (per

Instruccions resumides per als autors

Tamid, 16 (2021), p. 193-199

195

exemple: «1338, març, 3. Girona»). 3) Regest, en cursiva. 4) Dades de l’arxiu, coŀlecció documental, manuscrit, foli, etc. 5) Eventualment, transcripció del document i aparat crític. La transcripció s’ha de fer segons els criteris indicats en les «Normes generals d’estil per a les publicacions de la SCEHB»: http:// revistes.iec.cat/tamid/NormesGralsEstilSCEHB.pdf. j) Possibles il·lustracions, que poden inserir-se en el text o no; però que, en tot cas, s’han de presentar també en un fitxer informàtic separat. Han de ser preferiblement en un format obert, que es pugui manipular (p. ex., Excel per a gràfics, TIF o JPG per a fotografies). Cal presentar una llista amb els peus de les iŀlustracions.

4.

Recensions

Les recensions han de començar amb la fitxa bibliogràfica completa del volum que es ressenya, segons el model següent: André Gagné; Jean-François Racine (ed.). En marge du canon: Études sur les écrits apocryphes juifs et chrétiens. París: Cerf, 2012. 289 p.; 23,5 cm. ISBN 978-2204-09609-6. (L’Écriture de la Bible; 2)

Després de la fitxa bibliogràfica, el cos de la recensió ha d’anar distribuït en diversos paràgrafs que presentin el contingut del volum i, preferentment, en facin també una avaluació.

Al final hi han de constar, en tres línies seguides, justificades a la dreta, el nom i cognom(s) de l’autor de la recensió, en versaleta; la institució acadèmica a la qual pertany, en rodona, i l’adreça de correu electrònic, en cursiva.

5.

Procés editorial

El Comitè Editorial acusarà als autors recepció dels articles quan li arribin.

Seguidament, considerarà la publicació del treball després d’una primera valoració editorial consistent a comprovar: a) l’adequació a l’àmbit temàtic i l’interès de l’article en funció dels criteris editorials de la revista, i b) el compliment dels requisits de presentació formal exigits per la revista.

Un cop l’article s’hagi considerat apte perquè sigui publicat, serà enviat a avaluar per dos o més revisors experts, externs a l’entitat editora o del Consell Assessor, de manera confidencial i anònima (procediment doblement cec). En

196

Tamid, 16 (2021), p. 193-199

Instruccions resumides per als autors

cas de judicis dispars entre els dos avaluadors, el treball es remetrà a un tercer avaluador.

La selecció dels revisors és competència dels editors de la revista, que tindran en compte els seus mèrits acadèmics i científics i l’experiència professional, i que podran proposar especialistes tant d’origen nacional com interna­cional. Entre els revisors hi poden figurar ocasionalment membres del Consell Assessor.

El Comitè Editorial es reserva els drets d’acceptar o rebutjar els articles a partir dels informes externs, així com d’introduir-hi modificacions d’estil, amb el compromís de respectar-ne el contingut original.

Una vegada finalitzat el procés d’avaluació, s’enviarà a l’autor principal la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del seu treball a la revista.

Cada tres anys s’inclourà al final del volum anual de tamid una llista dels revisors que han intervingut en l’avaluació dels articles publicats al llarg dels tres volums; aquesta llista també es penjarà al web principal de la revista: http:// revistes.iec.cat/index.php/tamid/, apartat «Quant a», subapartat «Polítiques».

6.

Difusió

Amb l’objectiu d’afavorir la difusió i l’intercanvi global de coneixement, la revista tamid, sense haver d’esperar l’edició en paper, proporciona accés lliure immediat als seus continguts digitals per mitjà de l’URL http://revistes.iec.cat/ index.php/tamid.

7.

Sistemes d’indexació La revista està indexada en les bases de dades següents:

a) Amb el text complet dels articles: — Hemeroteca Científica Catalana: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid — Portal de Publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans: http:// publicacions.iec.cat/ — RACO, Revistes Catalanes amb Accés Obert: http://www.raco.cat/ — Dialnet (sumaris i enllaços al text complet): http://dialnet.unirioja.es/ revistas — MLA International Bibliography with full text: https://www.ebsco.com/ products/research-databases/mla-international-bibliography-full-text.

Instruccions resumides per als autors

Tamid, 16 (2021), p. 193-199

197

b) Amb cada un dels articles indexats: — ATLA Religion Database: https://www.atla.com/products/catalog/Pages/ rdb-db.aspx — MLA – Modern Language Association Database: http://assets.cengage. com/gale/tlist/mla_bib.xls — RAMBI, The Index of Articles on Jewish Studies: http://web.nli.org.il/ sites/NLI/English/infochannels/Catalogs/bibliographic-databases/rambi/Pages/ rambi.aspx — Ri-Opac: Literature Database for the Middle Ages: http://opac.regesta -imperii.de/lang_en/anzeige.php?zeitschrift=Tamid&pk=318118. c) Amb l’avaluació (amb la fitxa bibliogràfica completa o sense): — CARHUS Plus+ 2018: http://agaur.gencat.cat/ca/avaluacio/carhus/carhus -plus-2018/. Grup D — CIRC, Clasificación Integrada de Revistas Científicas: https://www. clasificacioncirc.es/. 2021. Grups C i D — MIAR, Matriu d’Informació per a l’Avaluació de Revistes: http://miar. ub.edu/. ICDS 2021: 6,3 — Latindex: http://www.latindex.unam.mx. 2018. Versió electrònica: 30 característiques complertes de 38; versió impresa: 33 característiques compler­ tes de 33. d) Només amb la fitxa bibliogràfica de la revista: — BDDOC-CSIC, bases de datos bibliográficas del CSIC: http://bddoc. csic.es:8080 — Dulcinea, Copyrights and conditions of self-archiving of Spanish scientific journals: http://www.accesoabierto.net/dulcinea — ERIH PLUS: https://dbh.nsd.uib.no/publiseringskanaler/erihplus/index — ExLibris. The bridge of knowledge (The National Library of Israel): http://web.nli.org.il/sites/NLI/English/infochannels/databases/Pages/a_z.aspx — SHERPA/ROMEO: http://www.sherpa.ac.uk/romeo/issn/1138-5561 — Uhlrich’s. Global Series Directory: http://ulrichsweb.serialssolutions.com/ login — Union List of Serials, Israel: http://libnet.ac.il/~libnet/uls/ulsinfo.htm.

8.

Normes d’estil

Si escriviu amb el programa Microsoft Word, convé que feu servir les plantilles que podeu descarregar del web de la Societat Catalana d’Estudis

198

Tamid, 16 (2021), p. 193-199

Instruccions resumides per als autors

Hebraics (http://scehb.iec.cat/), apartat «Publicacions», pàgina de la «Revista Tamid», enllaç del final de la pàgina (http://scehb.iec.cat/publicacions/revista -tamid/plantilles/).

El format de l’arxiu informàtic ha de ser preferentment: Microsoft Word en qualsevol de les seves versions, WordPerfect en qualsevol de les seves ver­ sions (solament si no feu servir caràcters de transcripció o d’alfabets diferents del llatí) o bé rich text format per a Windows. Consulteu al Comitè Editorial la possibilitat d’utilitzar qualsevol altre format. Si no feu servir les plantilles indicades, escriviu amb espai interlineal 1,5 i lletra Times New Roman de 12 punts (en una de les últimes versions si necessiteu caràcters especials per a transcripció; si tot i això us falten alguns caràcters especials, poseu-vos en contacte amb els editors de la revista: scehb@iec.cat). Per a l’hebreu podeu fer servir la mateixa família de lletra Times New Roman o bé la família SBL Hebrew (la segona és necessària quan hi ha accents o quan la Times New Roman no presenta correctament la vocalització). Desactiveu la partició de mots a final de ratlla. Fixeu els marges superior i inferior en 2,5 cm i els marges esquerre i dret en 3 cm.

Trobareu la resta de les normes d’estil en la versió electrònica de la revista: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/information/authors. Concretament, aques­tes normes són: 1. «Normes generals d’estil per a les publicacions de la SCEHB»: http:// revistes.iec.cat/tamid/NormesGralsEstilSCEHB.pdf 2. «Normes per a la redacció de la bibliografia i les referències bibliogràfiques»: http://revistes.iec.cat/tamid/NormesBibliografia.pdf 3. «Abreviacions o símbols dels llibres de la Bíblia i manera d’indicar les referències bíbliques»: http://revistes.iec.cat/tamid/AbreviacionsLlibresBiblics. pdf 4. «Noms dels ordres i tractats de la Mixnà i el Talmud»: http://revistes.iec. cat/tamid/ReferenciesMixnaTalmud.pdf 5. «Proposta de transcripció de l’hebreu en textos escrits en català»: http:// scehb.iec.cat/publicacions/normes-de-transcripcio-de-lhebreu/.

9.

Drets d’autor i responsabilitats

La propietat intel·lectual dels articles és dels respectius autors.

Els autors, en el moment de lliurar els articles a la revista tamid per a sol·licitar-ne la publicació, accepten els termes següents:

Instruccions resumides per als autors

Tamid, 16 (2021), p. 193-199

199

— Els autors cedeixen a la SCEH (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) els drets de reproducció, comunicació pública i distribució dels articles presentats per a ser publicats a tamid.

— Els autors responen davant la SCEH de l’autoria i l’originalitat dels articles presentats.

— És responsabilitat dels autors l’obtenció dels permisos per a la reproducció de tot el material gràfic inclòs en els articles.

— La SCEH està exempta de tota responsabilitat derivada de l’eventual vulneració de drets de propietat intel·lectual per part dels autors.

— Els continguts publicats a la revista estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/ licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

— La revista no es fa responsable de les idees i opinions exposades pels autors dels articles publicats.

10.

Protecció de dades personals

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors autoritzen que les seves dades personals (nom i cognoms, dades de contacte i dades de filiació) puguin ser publicades en el corresponent volum de la revista tamid.

Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors per a gestionar la publicació de la revista i no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o or­ga­nitza­ cions internacionals. Un cop publicada la revista, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric d’autors. Els autors poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals @iec.cat, en què s’especifiqui de quina publicació es tracta.

VOLUM 16 / 2021 Maria Cinta Mañé i Mas: Proposta per a l’estudi dels jueus conversos a la ciutat de Barcelona (1391-1550) / Proposal for the study of Jewish converts to Christianity in the city of Barcelona (1391-1550). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

9

Josep M. Llobet i Portella: Un interrogatori sobre la puresa de sang del llinatge Major de Cervera (1620) / An inquiry into the purity of blood of the lineage of the Major family of Cervera (1620). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

61

Danièle Iancu-Agou: Juifs aragonais et castillans en transit, installés ou convertis à Marseille.

Documents inédits (1488-1508) / Jueus aragonesos i castellans en trànsit, instal·lats o conversos a Marsella. Documents inèdits (1488-1508) / Aragonese and Castilian Jews passing through, residing in or converted in Marseille. Previously unpublished documents (1488-1508) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

89

Roger Ferran i Baños: «Una qüestió candent», d’Eliézer Ben-Yehudà, traducció anotada i comentari / ‘A burning question’ by Eliezer Ben-Yehudah, annotated translation and commentary . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111 Joan Ferrarons i Llagostera: El trasllat d’endotopònims ídixs en la traducció literària / The transfer of Yiddish endonyms in literary translation. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 161 Llista d’avaluadors externs 2019-2021. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 191

16 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029

16

2021

Instruccions resumides per als autors. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 193

Institut d’Estudis Catalans Tamid 16_COBERTA.indd 1

8/2/2022 10:43:20