TAMID. Revista catalana anual d'estudis hebraics

TAMID

TAMID

R EVISTA CATALANA ANUAL D’ESTUDIS HEBRAICS

HOMENATGE A JORDI CASANOVAS I MIRÓ, ל״ז (1953-2020)

ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. digital): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Tamid. Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics és una revista de recerca, de periodicitat anual (a partir del vol. 7), editada per la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Publica treballs originals dels membres d’aquesta societat i d’altres estudiosos sobre judaisme i hebraisme, amb especial atenció al judaisme català medieval. També ofereix traduccions de treballs ja publicats per erudits de fora que mereixen ser coneguts entre nosaltres, recensions i reculls bibliogràfics. Es regeix pel sistema d’avaluadors anònims i és d’accés obert.

Primera etapa (aprox. biennal): vol. 1 (1997) - 6 (2006-2007). Segona etapa (anual), a partir del vol. 7 (2011).

Comitè Editorial

Irene Llop i Jordana (Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya), Esperança Valls i Pujol (Universitat de Barcelona), Eulàlia Vernet i Pons (Universitat de Barcelona)

Directora Esperança Valls i Pujol (Institut d’Estudis Món Juïc / Universitat de Barcelona)

Editora de recensions

Eulàlia Vernet i Pons (Universitat de Barcelona)

Text revisat lingüísticament per la Unitat d’Edició del Servei Editorial de l’IEC

Consell Assessor

Asunción Blasco (Universitat de Saragossa), Javier Castaño (Consell Superior d’Investigacions Científiques), Enric Cortès (Facultat de Teologia de Catalunya), José Hinojosa Montalvo (Universitat d’Alacant), Danièle Iancu-Agou (CNRS, PSL, Research University Paris, LEM), Moisés Orfali (Universitat de Bar-Ilan), Mauro Perani (Universitat de Bolonya), Miguel Pérez Fernández (Biblioteca Midrásica), Colette Sirat (Institut de Recherche et d’Histoire des Textes, Section Hébraïque, CNRS), Luis Vegas Montaner (Universitat Complutense de Madrid)

Redacció, subscripcions, administració Accés, indexació, avaluació Tamid Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics Accessible també des de: Societat Catalana d’Estudis Hebraics http://publicacions.iec.cat Carrer del Carme, 47 http://www.raco.cat/index.php/tamid 08001 Barcelona Articles indexats en: RAMBI Tel.: 932 701 620 Avaluació: CARHUS Plus +, CIRC, Latindex, MIAR. Fax: 932 701 180 I ndexació: BDDOC-CCSIC, Dialnet, DICE, Dulciscehb@iec.cat nea, e-Revistas, ExLibris, MLA, RAMBI, Ri-OPAC, http://revistes.iec.cat/index.php/tamid SHERPA-ROMEO, Uhlrich’s, Union List of Serials.

Coberta

Fotografia: Hagadà de Sarajevo (segle xiv, Sarajevo: Museu Nacional), detall del foli 34r, en què es veu la llàntia perenne, anomenada דימת רנ (ner tamid ). Disseny: Natàlia Arranz

© dels autors dels articles

© Societat Catalana d’Estudis Hebraics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Compost per Jordi Ardèvol – Imprès a Open Print, SL

ISSN (ed. digital): 2013-4029 – ISSN (ed. impresa): 1138-5561

Dipòsit Legal: B-416-1998

Els continguts de tamid estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Homenatge a Jordi Casanovas i Miró, ל״ז (1953-2020) / Tribute to Jordi Casanovas i Miró, ל״ז (1953-2020) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Xavier Barral i Altet: Jordi Casanovas i Miró: semblança biogràfica d’un investigador quotidianament erudit. Amb bibliografia . . .

Sílvia Planas i Marcé: Jordi Casanovas, la veu tranquiŀla i emocionada de l’hebraisme català . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

José R. Ayaso, Xavier Maese, Vanesa Triay: Això va per tu, Jordi: una nova làpida amb inscripció hebrea de la necròpolis de Montjuïc / This is for you, Jordi: A new tombstone with a Hebrew inscription from the Montjuïc necropolis) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Irene Llop-Jordana : Els testaments de na Goig, jueva de Girona, habitant de Vic / The wills of Goig, a Jewish woman from Girona who lived in Vic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Eulàlia Vernet i Pons: La Bíblia glossada de Vic (1268): un testimoni capdavanter per al context cultural de la Catalunya baixmedieval / The glossed Bible of Vic (1268): A leading testimony to the cultural context of late medieval Catalonia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Rosa Alcoy, Alba Barceló: Un relat per a una hagadà perduda. Més enllà de l’Hagadà d’Or i l’Hagadà Germana / A tale for a lost haggadah. Beyond the Golden Haggadah and the Sister Haggadah . . . . . . . .

6 Tamid, 17 (2022), p. 5-6 Índex

Josep M. Llobet i Portella : Les relacions veïnals entre cristians i jueus a Cervera durant els anys 1426-1436 / Relations as neighbours between Christians and Jews in Cervera between 1426 and 1436 . . . . .

Roger Ferran i Baños: Llengua i nació en la naixent Tercera República Francesa (1879-1881) com a model inspirador d’Eliézer Ben-Yehudà / The foundations of the French Third Republic in Eliezer Ben-Yehuda’s thought . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Joan Ferrer : Šolem Aleychem: «El virolet» (לדיירד סָאד) o l’art de narrar la nostàlgia del món jueu / Šolem Aleychem: “Benny’s Luck” (‎לדיירד סָאד‎) or the art of recounting nostalgia for the Jewish world . . .

Recensions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Instruccions resumides per als autors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 17 (2022), p. 7-8 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Homenatge a Jordi Casanovas i Miró, ל״ז (1953-2020)

Jordi Casanovas i Miró es va doctorar en filologia semítica (secció d’hebreu i arameu) per la Universitat de Barcelona i es va especialitzar en epigrafia hebrea medieval, tema de la seva tesi doctoral (publicada l’any 2004), centrada en les inscripcions funeràries medievals peninsulars. Va publicar diversos articles sobre epigrafia i arqueologia jueves i va col·laborar amb diversos museus catalans i amb el Gabinete de Antigüedades de la Real Academia de la Historia (Madrid). Des de l’any 1991 treballava en el Museu Nacional d’Art de Catalunya, com a tècnic en el Registre d’Obres d’Art, en la documentació relacionada amb la formació de les col·leccions i en les sales de reserva del museu.

Va ser vocal de la Junta Directiva de l’Associació d’Estudiosos del Judaisme Català (ADEJUC, societat predecessora de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics) del 1988 al 1992 i secretari de la mateixa associació del 1992 al 1998. Membre fundador de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, en va ser secretari del 1995 al 2008 i el 27 de febrer de 2020 en va ser elegit president. Va ser membre del Comitè Editorial d’aquesta revista des de l’inici de la publicació (1997). Morí, als seixanta-sis anys, el 22 de març de 2020. Dediquem aquest volum a la seva memòria.

Tribute to Jordi Casanovas i Miró, ל״ז (1953-2020)

Jordi Casanovas Miró held a PhD in Semitic Philology (Hebrew and Aramaic Section) from the University of Barcelona. He specialized in medieval Hebrew epigraphy, the subject of his doctoral thesis (published in 2004), which revolved around medieval funerary inscriptions in mainland Spain. He published various articles on Jewish epigraphy and archaeology, and collaborated with a number of Catalan museums, as well as with the Gabinete de Antigüedades museum of the Spanish Royal Academy of History (Madrid). From 1991 onwards, he was employed by the National Museum of Art

8 Tamid, 17 (2022), p. 7-8

Homenatge a Jordi Casanovas i Miró, ל״ז (1953-2020)

of Catalonia, working in the institution’s Register of Works of Art, on documentation related to the formation of its collections, and in its storage rooms.

He was a member of the Board of Directors of the Association of Scholars of Catalan Judaism (ADEJUC, the predecessor of the Catalan Society for Hebraic Studies) from 1988 to 1992, and was secretary of the association from 1992 to 1998. A founding member of the Catalan Society for Hebraic Studies, he was its secretary from 1995 to 2008 and was elected its chairman on 27 February 2020. He had been a member of the Editorial Board of this journal ever since it was first published (1997). He died, aged 66, on 22 March 2020. We dedicate this volume to his memory.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 17 (2022), p. 9-28 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029

DOI: 10.2436/20.1006.01.75 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Jordi Casanovas i Miró: semblança biogràfica d’un investigador quotidianament erudit. Amb bibliografia

Xavier Barral i Altet

Institut d’Estudis Catalans Institut National d’Histoire de l’Art, París Jordi Casanovas (25.10.1953-22.03.2020) era erudit perquè l’erudició li agradava i perquè s’havia preparat acadèmicament per ser-ho, però la seva erudició era amable i l’exercia quotidianament. Amb Eduard Ripoll i Perelló (1923-2006), el seu sogre, havia après a compartir el gust per la historiografia, per l’estudi dels erudits que l’havien precedit, per les acadèmies i pels fòrums intel·lectuals que han contribuït a forjar les disciplines humanístiques. Apassionat de l’erudició arxivada, en Jordi retallava i retallava informacions de diaris i revistes amb l’objectiu de conservar la memòria de la quotidianitat. Si li queia a les mans un llibre, de qualsevol tema, el fullejava amb fruïció conscient que d’aquell llibre en trauria més saber. Li agradava conversar amb modèstia i la conversa amb ell tenia com un regust del passat, de quan els intercanvis entre erudits es feien conversant, per carta o a força de ressenyes bibliogràfiques. En Jordi també tenia un gust innat per la bibliografia, per les biblioteques i pels museus, pels budells dels museus, allà on es conserven les coses per al futur i que generalment el públic no veu.

Però, darrere la bona persona sempre disposada a ajudar, hi havia un gran investigador, un savi generós i proper, de gran correcció i tracte exquisit. Format a la Universitat de Barcelona, però autodidacte gràcies a la seva curiositat, Jordi Casanovas cultivava disciplines allunyades que per a ell formaven part de la closca natural de l’investigador. Era referent indiscutible de l’estudi de l’epigrafia hebrea, però d’una epigrafia que, més enllà de l’aspecte erudit, filològic o tècnic, permetia d’entendre millor la societat, preferentment la societat

10 Tamid, 17 (2022), p. 9-28

medieval. En Jordi es va preparar per a aquest tipus d’erudició, com es preparen els savis, amb paciència, constància i esperit monàstic. Per a ell, fer una tesi doctoral no va ser mai una finalitat estricta ni un trampolí per a obtenir una feina. La seva tesi va representar l’erudició de base per a desplegar una feina de sensibilització, de presa de consciència col·lectiva, en aquest cas, sobre el patrimoni jueu. Així, després de la tesi observem dues línies en el camp específic de la seva especialitat. D’una banda, veuen la llum obres fonamentals que, a més d’ésser el catàleg d’un fons, serveixen de manual per a tothom i sobretot per als estudiants d’aquestes disciplines sempre minoritàries.1 D’altra banda, la seva personalitat el portava a senyalar amb notes puntuals qualsevol descoberta i fins i tot qualsevol progrés de la disciplina, perquè era conscient que les petites contribucions deixaven constància de la reflexió d’un moment i evitaven l’oblit o la destrucció d’un testimoni del passat.2 I per això he parlat d’esperit monàstic: perquè els monjos erudits del passat pensaven sempre a conservar la memòria dels fets i de les coses per al futur, també en l’àmbit documental.3

La meva legitimitat per a parlar de Jordi Casanovas, tant en el terreny humà com en el d’erudició ben entesa, em ve de tres circumstàncies que em plau de recordar. En primer lloc, com a medievalista. En segon lloc, per la meva personal freqüentació de més de mig segle de la nissaga Ripoll, d’Empúries a Barcelona i de Madrid a París. En tercer lloc, per haver estat directament responsable que una passió de Jordi Casanovas es traduís en feina estable, en aquest cas al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), quan jo n’era director general a l’inici dels anys noranta. Em vull posar la medalla d’haver sabut veure que els interessos intel·lectuals i la personalitat de Jordi Casanovas podien ser útils al museu. Això era en aquells llunyans moments preolímpics, el 1991.

Molts han donat testimoni de la tasca feta per Jordi Casanovas al museu durant dècades i de com la seva personalitat s’hi va adaptar, o millor, hi va trobar la possibilitat de desplegar-se sense fre. Sí, molts recorden Jordi Casanovas com a tècnic del Museu Nacional d’Art de Catalunya, on treballava des de l’any 1991, primer a la Biblioteca dels Museus d’Art, esdevinguda Bibliote-

1 Casanovas, Las inscripciones funerarias; Casanovas, Epigrafía hebrea. Les dades bibliogràfiques completes de les diferents obres de Jordi Casanovas que citem en aquesta nota i les següents es poden trobar en la bibliografia de les seves obres situada al final d’aquest escrit.

2 Casanovas, «Dues notes d’epigrafia».

3. Casanovas, «Documentos hebreos de la Cataluña medieval».

Xavier Barral i Altet

Jordi Casanovas i Miró: semblança

Tamid , 17 (2022), p. 9-28 11

ca General d’Història de l’Art al MNAC, i després al Departament de Documentació i Registre d’Obres d’Art. Va participar activament en el moviment i la reinstal·lació de les obres per a la reobertura del museu després del període de tancament i del traspàs de la gestió municipal de Barcelona a la nacional de Catalunya. De mica en mica va anar ampliant el seu coneixement sobre la formació de les col·leccions fins a esdevenir indispensable,4 una ciència que feia servir quan ensenyava les reserves del museu i n’explicava la història a tota mena de visitants; perquè en Jordi s’implicava igualment quan rebia estudiosos eminents com quan explicava les obres d’art a visitants de pas o turistes. Estudiar les reserves era sinònim, per a ell, d’esbrinar l’origen de cada pedra o de cada obra d’art de tota mena fins a conèixer-ne la història més íntima.5 En deixar-nos, en Jordi s’acabava de jubilar, molt contra la seva voluntat, com a tècnic del MNAC.6

Durant aquests anys, Jordi Casanovas havia après a llegir els materials de pedra, procedents en bona part dels edificis barcelonins de caràcter religiós, conservats o desapareguts. La seva va ser una especialitat de detectiu per a investigar els més petits secrets dels fons museístics.7 Això el va portar a estudiar la protecció i el salvament d’obres d’art i del patrimoni arqueològic en el període de la Segona República i de la Guerra Civil espanyola.

La història de les obres d’un museu és també la història dels qui les han fetes possibles, és a dir, la dels col·leccionistes, i això agradava en Jordi.8 Però amb això no en tenia prou i va entrar en altres aspectes de les col·leccions del MNAC . 9 Tota una preparació per a l’estudi d’altres museus, com el de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, sobre el qual tornaré més endavant. La seva contribució era també de consell en projectes museístics, sobretot en el terreny de la seva més gran especialitat, els estudis hebraics. Ho va fer en diversos llocs, principalment a Girona i Barcelona.

4. Casanovas, «Els antecedents del MNAC».

5. Casanovas, «Materials procedents de la reforma al MNAC».

6. Vegeu el record més personal de la feina de Jordi Casanovas al MNAC que n’ha fet Susana López, cap de registre i d’exposicions del museu: Susana López, «Adeu a un savi», El Punt Avui (28 març 2020), p. 27.

7 Casanovas, «Fons documental»; Casanovas i Baró, «Successives instal·lacions museogràfiques de la col·lecció».

8 Casanovas, «Notes biogràfiques».

9 Casanovas, Arte románico de Cataluña; Casanovas, «El Summa Artis catalán».

12 Tamid, 17 (2022), p. 9-28

A Girona, el Museu d’Història dels Jueus li deu molt. Les col·leccions lapidàries van ser revisades per ell, conscient que estava davant d’una de les colleccions més importants, fins i tot en l’àmbit europeu. Procedents de l’antic cementiri jueu de la ciutat, aquestes làpides havien estat exposades a Sant Pere de Galligants, on es troba el Museu Arqueològic de la ciutat, ara Museu d’Arqueologia de Catalunya – Girona, abans seu de l’antic Museu Provincial d’Antiguitats i Belles Arts de Girona, fundat el 1846. Les làpides es van traslladar al call i es van museïtzar a partir de juliol de l’any 2000.

A Barcelona, la seva contribució en aquest terreny es va centrar en la reobertura del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) El Call, on va transmetre tota la seva ciència als visitants mitjançant una pantalla interactiva que presenta tot el que les làpides hebrees poden oferir per a l’historiador o el simple curiós.

De tot el que he dit fins ara es desprèn l’atenció de Jordi Casanovas cap a la historiografia, la història dels museus i de les exposicions com a elements essencials de la història de l’art i de la història,10 les personalitats menys conegudes del gran públic11 i les circumstàncies de cada episodi, de cada descoberta, de cada estudi,12 així com l’interès que amaguen els fons d’arxiu, privats o públics.13 Jordi Casanovas era un apassionat de la bibliografia, com a font de coneixement per a ell i com a preàmbul de qualsevol recerca per als altres.14

Però la gran especialitat de Jordi Casanovas, la que li ha donat i li donarà més posteritat, és la que va començar a preparar a la Universitat de Barcelona entre 1971 i 1976 en el marc d’una llicenciatura de filologia semítica (secció d’hebreu i arameu) que el va portar, després dels estudis de doctorat, a llegir, el 17 de juny de 1999, una tesi doctoral dirigida pel doctor Gregorio del Olmo Lete, sota el títol Inscripciones funerarias hebraicas medievales de la península ibérica . Aquesta tesi, que estava centrada en l’epigrafia funerària de les comunitats jueves medievals de la península Ibèrica, tant des del vessant arqueològic com del filològic, va ser publicada el 2004.15 Aleshores, la formació

10. Guasch i Casanovas, «Una aproximació a l’Exposició d’Art Antic de 1902».

11. Casanovas, «Emili Gandia».

12 Casanovas, «El canonge Cortés».

13 Casanovas, Gimeno i Velaza, «Inscripciones latinas, ibéricas y hebreas».

14 Feliu, Casanellas, Casanovas i Barjau, «Bibliografia sobre la història dels jueus de la Corona de Catalunya-Aragó i Provença».

15 Casanovas, Las inscripciones funerarias

Xavier Barral i Altet

Jordi Casanovas i Miró: semblança

Tamid , 17 (2022), p. 9-28 13

d’un filòleg i epigrafista de primer nivell ja estava feta i Jordi Casanovas podia emprendre el camí de la història més ampla, la dels jueus,16 o la de temes d’actualitat per als historiadors, com per exemple la imatge de l’altre.17

L’estudi de les inscripcions, ben sovint funeràries, indicava l’interès per la mort, pels ritus funeraris i per les actituds davant la pèrdua d’éssers propers, ben evidentment, en el cas d’en Jordi, en el marc de les comunitats jueves. Així, naturalment, va sentir la necessitat d’observar ben aviat les necròpolis i de confrontar els documents i l’arqueologia.18 L’epigrafista havia entès que l’arqueologia és una disciplina indispensable per al coneixement històric.19 No li calia cap esforç perquè el seu entorn familiar, per banda de la seva esposa, l’havia fet estar des de ben aviat envoltat d’arqueòlegs.20 A més, el seu caràcter, la seva disponibilitat i la seva ciència el van acostar a arqueòlegs i a historiadors, sobretot a aquells que s’interessaven per l’arqueologia funerària i per les necròpolis jueves.21 Les seves intervencions i col·laboracions en aquests temes són nombroses i convergeixen en celebrades publicacions.22 Com a exemple, recordarem de quina manera va participar amb entusiasme en les jornades dedicades a «La intervenció arqueològica a les necròpolis històriques. Els cementiris jueus», que va organitzar el 2009 el Museu d’Història de Barcelona, al voltant de temes patrimonials, de conservació i de difusió de les necròpolis hebrees.

L’epigrafia hebrea va portar Jordi Casanovas a una ben personal i quotidiana atenció a les descobertes,23 particularment a Barcelona,24 on va seguir sempre la història de Montjuïc,25 cosa que el va portar a ser membre actiu del projecte pluridisciplinari que va impulsar el Servei d’Arqueologia de Barcelo-

16 Casanovas, «El judío en los manuales de los inquisidores».

17. Casanovas, «Aspectos cotidianos de la relación entre judíos y cristianos».

18. Casanovas, «Notas sobre arqueología funeraria judía»; Casanovas, «Las necrópolis judías hispanas: nuevas aportaciones».

19. Casanovas, «La arqueología funeraria judía».

20. Casanovas i Ripoll, «Catálogo de los materiales aparecidos».

21. Casanovas i Maese, «La pervivència de les sepultures antropomorfes».

22

Casanovas, «Nuevas investigaciones sobre arqueología funeraria judaica».

23 Casanovas, «Nou epitafi hebreu reutilitzat en la muralla de Tortosa».

24

Casanovas, «Propiedades de judíos en el territorio de Barcelona»; Casanovas, «Nous fragments d’inscripcions hebrees localitzats a Barcelona».

25 Maese i Casanovas, «Nova aproximació a la cronologia del cementiri».

14 Tamid, 17 (2022), p. 9-28

na d’excavació de la necròpolis jueva de Montjuïc.26 Amb Barcelona i Girona,27 Besalú i Castelló d’Empúries28 van centrar sempre els esforços de Jordi Casanovas a entendre millor la vida quotidiana dels calls jueus gràcies als noms de persones jueves transmesos per les inscripcions.29 Aquests interessos recurrents no li impediren, però, d’impulsar els estudis en altres regions30 ja des de molt aviat.31

La seva passió per l’epigrafia, Jordi Casanovas la va combinar sempre amb la necessitat de l’arqueologia. A Tàrrega, per exemple, el 1997 ja col·laborava amb el Museu Comarcal de l’Urgell en l’excavació de l’edifici gòtic del Molí d’en Codina a fi de confirmar que hauria pogut haver estat utilitzat com a sinagoga durant el segle xiv. Més tard, ja en la dècada dels anys 2000, es va implicar en l’atribució jueva de la necròpolis de les Roquetes de Tàrrega. I el 2014 va participar en l’exposició «Tragèdia al Call. Tàrrega 1348», organitzada per l’Ajuntament de Tàrrega i el Museu Comarcal d’Urgell.32

Fora de Catalunya, Jordi Casanovas s’havia fet un lloc privilegiat entre els especialistes del món jueu medieval, que el cridaven sovint per a consultes i experteses. A Toledo el consideraven un gran coneixedor de la jueria pels estudis sobre les inscripcions funeràries procedents de la necròpolis baixmedieval del Cerro de la Horca. En aquests darrers anys, Jordi Casanovas continuava treballant en l’epigrafia monumental toledana. A Lucena (Còrdova) també el recorden amb afecte i veneració per la seva intervenció arqueològica i epigràfica en el cementiri jueu d’Eliossana.33 En aquesta ciutat va ser un dels coordinadors de la trobada sobre necròpolis jueves a Espanya celebrada el 2009. Aquests són alguns exemples de l’erudició quotidiana de Jordi Casanovas,34 a qui agradava confrontar historiografia i erudició, revisar les seves pròpies lec-

26

27

Casanovas, «Làpides de Montjuïc, amb inscripcions hebraiques».

Casanovas, Castells, García i Magdalena, Libro de cuentas

28. Casanovas, «Cinco inscripciones hebraicas inéditas de Castellón de Ampurias»; Casanovas, «Notes d’epigrafia hebrea. Una inscripció hebrea de Castelló d’Empúries»; Casanovas, «Un nou element epigràfic hebraic descobert a Castelló d’Empúries».

29. Casanovas, «Dos nuevas inscripciones».

30. Casanovas, «Dos inscripciones funerarias hebraicas del siglo xv»; Casanovas, «Notas sobre dos inscripciones hebreas de Uncastillo»; Casanovas, «Los primeros testimonios epigráficos hebreos de la ciudad de Pontevedra».

31 Casanovas i Ripoll, «Catálogo de los materiales aparecidos».

32 Casanovas i Saula, «Tàrrega dins del patrimoni jueu europeu medieval».

33 Botella i Casanovas, «El cementerio judío de Lucena (Córdoba)».

34 Casanovas, «Notes d’epigrafia hebrea».

Xavier Barral i Altet

Jordi Casanovas i Miró: semblança

Tamid , 17 (2022), p. 9-28 15 tures d’inscripcions i les dels altres,35 un mètode sobri i precís que havia posat en pràctica molt aviat a propòsit de la inscripció trilingüe de Tortosa.36 Un mètode que el portà a tenir una visió personal i original sobre l’epigrafia, fàcilment transportable a altres àmbits culturals.37

Un erudit només pot ser planer si és un veritable erudit i si al mateix temps és obert al món, a allò que l’envolta. A Jordi Casanovas li agradava obrir la seva ciència als altres amb conferències que li permetien de fer una divulgació motivadora,38 i amb articles generals que servissin per a impulsar l’interès per aquests temes.39 Li agradava fer ressenyes àmplies i sòlides que obrissin debats, com el que va mantenir amb una especialista del Migdia francès, Danièle Iancu-Agou.40 Encara que l’arqueologia en general l’apassionés,41 la seva «missió» era sensibilitzar sobre la importància de l’arqueologia funerària jueva al món. Per a aquesta «missió» no defugia el treball en col·laboració, ben al contrari.42 La seva facilitat d’observació i la seva freqüentació museística el portaven a una atenció privilegiada envers els objectes.43

Però el seu interès principal eren les persones. En primer lloc, les que descobria i feia reviure a través de les inscripcions hebraiques medievals o més tardanes que anava estudiant. En segon lloc, les dels erudits que l’havien precedit. En això, Jordi Casanovas va tenir un mestre ben proper, Eduard Ripoll i Perelló (1923-2006), prehistoriador prestigiós, home de museus, apassionat de la historiografia i la biografia i gran col·lector d’anecdotaris dels seus predecessors i contemporanis.44 No vull dir que aquest sigui l’origen únic de l’in-

35 Casanovas, «Noves aportacions a la interpretació de dues inscripcions hebraiques tortosines ja conegudes»; Casanovas, «Algunas observaciones sobre el texto del epitafio hebreo saguntino».

36 Casanovas, «La inscripció trilingüe de Tortosa».

37 Casanovas, «Inscripcions per a no ser llegides».

38. Casanovas, «L’arqueologia de les necròpolis jueves hispàniques».

39. Casanovas, «Arqueología judía medieval en la península ibérica».

40. Casanovas, «Danièle Iancu-Agou (dir.). Les Juifs méditerranéens»; Casanovas, «Danièle Iancu-Agou. Provincia Judaica»; Casanovas, «Danièle Iancu-Agou; Carol Iancu (dir.). L’écriture de l’histoire juive»; Casanovas, «Danièle Iancu-Agou (dir.). Philippe le Bel».

41. Casanovas, «La dispersió dels materials del Convent de Santa Caterina».

42. Casanovas, «Las necrópolis judías hispanas: nuevas aportaciones».

43 Casanovas, «Restes de manuscrits hebreus reutilitzats en la fabricació d’una arqueta gòtica».

44. Per exemple: Eduard Ripoll Perelló, El abate Henri Breuil (1877-1961), Madrid, Universidad Nacional de Educación a Distancia, 1995; Eduard Ripoll Perelló, «Puig i Ca-

16 Tamid, 17 (2022), p. 9-28

terès de Jordi Casanovas per la historiografia i l’estudi de personalitats,45 però sí que ben probablement el fet de freqüentar Ripoll durant molts anys hi va contribuir.

Per a un historiador de l’art com jo, medievalista, que no és pas particularment especialista del món jueu medieval, d’entre les publicacions científiques de Jordi Casanovas destaca principalment una obra de la qual ell estava particularment orgullós: l’estudi sobre el Museu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, fruit d’un minuciós treball de buidatge de l’arxiu de l’Acadèmia relacionat amb la història de la institució i de la constitució de les seves col·leccions, aproximadament entre el 1835 i el 1932.46 Personalment, en aquest, com en d’altres camps de la recerca de Jordi Casanovas, l’interès era conversar en moments compartits. Voldria, des d’aquest punt de vista, recordar la seva contribució a l’exposició i al catàleg sobre els dibuixos preparatoris del viatge a Espanya d’Alexandre de Laborde, que es va celebrar al Museu Nacional d’Art de Catalunya el 2006.47 Alexandre de Laborde (1773-1842) va publicar dues obres fonamentals, que són en realitat complementàries, l’Itinéraire descriptif de l’Espagne (1809) i el Voyage pittoresque et historique de l’Espagne (1806-1820), totes dues molt utilitzades per historiadors i historiadors de l’art perquè constitueixen un bon retrat, bé que parcial, de l’estat de monuments i altres aspectes de la península Ibèrica en aquells primers anys del segle xix . Jordi Casanovas va fer diverses intervencions com a cocomissari de l’exposició i en el catàleg.

Acabaré aquesta semblança amb un extracte de la seva intervenció sobre els monuments antics en l’obra de Laborde que mostra bé el mètode i els interessos de Jordi Casanovas: «En l’obra de Laborde no hi ha arqueologia perquè no és aquesta la funció del Voyage, tot i que amb anterioritat altres erudits sí dafalch y Emilio Gandía: orígenes de las excavaciones de Ampurias», en Homenaje a José María Blázquez, vol. 2, 1998, p. 493-508.

45. Casanovas, «Eduard Feliu i la cultura jueva medieval»; Casanovas, «Les aportacions de Juan Buxareu al Museu de Santa Àgata»; Casanovas, «Victòria Mora, divulgadora del patrimoni jueu de la ciutat de Barcelona».

46. Casanovas, El Museu de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

47. Casanovas i Quílez, El viatge a Espanya d’Alexandre de Laborde: Casanovas i Quílez, «Pròleg» (p. 11-13); Casanovas, «Els monuments antics» (p. 31-47); Casanovas, «Els banys àrabs» (p. 161-163). Vegeu també Quílez i Casanovas, Alexandre de Laborde: Descripció del Principat de Catalunya: Casanovas, «La figura d’Alexandre de Laborde» (p. 8-14); Casanovas, «Alexandre de Laborde i Catalunya» (p. 27-31); Casanovas, «Tarragona, Lleida i Girona» (p. 34-37).

Xavier Barral i Altet

Jordi Casanovas i Miró: semblança

Tamid , 17 (2022), p. 9-28 17

havien portat a terme excavacions com les de José Cornide a Segobriga o les de Conyngham a Sagunt, i també alguns dibuixants i arquitectes ja havien aixecat plànols i dibuixat objectes. Els monuments i els objectes que Laborde descriu han aparegut en determinades circumstàncies, però aquestes no són rellevants i en conseqüència li són indiferents. Sovint es mostra molt imprecís en relació amb els llocs de procedència i, fins i tot, els motius que addueix per presentar-los són absolutament banals. La importància de Laborde està, fonamentalment, en el fet que porta a terme una gran obra de conjunt amb la descripció del que hi ha, bo i mobilitzant persones, mitjans i entusiasmes en una escala com encara no ho havia fet ningú abans.»48

La desaparició de Jordi Casanovas i Miró ha deixat un buit d’amistat i de ciència, com n’han donat constància els nombrosos obituaris que li han estat dedicats.49 Treballador incansable, es va esforçar sempre per millorar l’estat de conservació i la valoració del patrimoni jueu català, considerant que aquest no es limitava als calls, sinó que també el constituïen els cementiris. També va lluitar per fer entendre les relacions entre les comunitats jueves i els altres habitants de les societats urbanes medievals.

Jordi Casanovas va ser membre de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, societat que presidí breument des del febrer de 2020 fins a la seva mort i va col·laborar habitualment a la revista Tamid . La biblioteca de Jordi Casanovas i el seu arxiu documental personal han estat donats a l’Institut d’Estudis Nahmànides de Girona, segons un conveni entre el Patronat Call de Girona i la família Casanovas-Ripoll signat el febrer del 2021.

48 Casanovas i Quílez, El viatge a Espanya d’Alexandre de Laborde, p. 35.

49. Susana López, «Adeu a un savi»; Sara Sans Casanovas, «Cuando las piedras hablan. Jordi Casanovas Miró (1953-2020)», La Vanguardia (27 març 2020), p. 33; Xavier Maese, «Tribuna d’Arqueologia» (25 març 2020) (obituari); Sílvia Planas Marcé, «Jordi Casanovas Miró. Memoria de un erudito entrañable», Miscelánea de Estudios Árabes y Hebraicos. Sección Hebreo, 69 (2020), p. 163-167; Sílvia Planas, «Jordi Casanovas; la veu tranquil·la i emocionada de l’hebraisme català», Tamid, 17 (2022), p. 7-34; Jordi Tresserras Juan, «Dr. Jordi Casanovas Miró. Adeu a un especialista en epigrafia hebrea, arqueologia i història de les comunitats jueves medievals a Catalunya», Societat Catalana d’Arqueologia. Full d’Informació, 391 (juny 2020) (obituari); Xavier Maese Fidalgo i Eulàlia Subirà i de Galdàcano, «Jordi Casanovas Miró, in memoriam», Revue des Études Juives, 179 (2020), p. 455; Javier Castaño, «The recent passing of Jordi Casanovas Miró», European Association of Jewish Studies (EAJS), 2-4 (2020).

18 Tamid, 17 (2022), p. 9-28 Xavier Barral i

Bibliografia de Jordi Casanovas i Miró

1.

Articles de revistes

«La inscripció trilingüe de Tortosa». Faventia (Bellaterra), 2, núm. 1 (1980), p. 65-67.

[En col·laboració amb Odile Ripoll]. «Catálogo de los materiales aparecidos en la necrópolis judaica de Deza (Soria)». Celtiberia , 33, núm. 65 (1983), p. 135-148.

«Arqueología judía medieval en la península ibérica». Revista de Arqueología , 7, núm. 61 (1986), p. 45-54.

«Necrópolis judías medievales en la península ibérica». Revista de Arqueología , 8, núm. 71 (1987), p. 46-55.

«Cinco inscripciones hebraicas inéditas de Castellón de Ampurias». Sefarad , 48, núm. 1 (1988), p. 19-28.

«Làpides de Montjuïc, amb inscripcions hebraiques, reutilitzades a la rodalia de Girona». Calls, 3 (1989), p. 35-44.

«Bibliografia sota el signe de David». Cultura , 34 (1992), p. 40- 41.

«Propiedades de judíos en el territorio de Barcelona durante los siglos x-xii». Anuari de Filologia , 15 (1992), p. 99-108.

«Notas sobre arqueología funeraria judía en época medieval». Espacio, Tiempo y Forma. Serie I: Prehistoria y Arqueología , 6 (1993), p. 293-302.

«Dos nuevas inscripciones procedentes de la necrópolis hebrea de Girona». Anuari de Filologia. Secció E. Estudis Hebreus i Arameus, 4 (1994), p. 75-82.

[En col·laboració amb Javier Velaza i Helena Gimeno]. «Inscripciones latinas, ibéricas y hebreas en un manuscrito del Archivo Histórico Nacional (Sección Estado, legajo 2921)». Saguntum: Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia , 27 (1994), p. 217-228.

«Nous fragments d’inscripcions hebrees localitzats a Barcelona». Tamid , 1 (1997), p. 51-63.

[En col·laboració amb Maria Esperança Barjau, Pere Casanellas i Eduard Feliu]. «Bibliografia sobre la història dels jueus de la Corona de Catalunya-Aragó i Provença, 1985-1994». Tamid, 1 (1997), p. 157-265; 2 (1998-1999) p. 219-227.

«Dues notes d’epigrafia hebraica medieval». Tamid , 2 (1998-1999), p. 191-200.

«El canonge Cortés i el descobriment de la trilingüe a Tortosa». Recerca , 3 (1999), p. 93-112.

[En col·laboració amb Neus Conte]. «Fons documental». Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya , 3 (1999), p. 135-151.

Altet

Jordi Casanovas i Miró: semblança

Tamid , 17 (2022), p. 9-28 19

«Notes biogràfiques de persones vinculades a la formació de la col·lecció». Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya , 3 (1999), p. 187-189.

[En col·laboració amb Maria Alba Baró]. «Successives instal·lacions museogràfiques de la col·lecció». Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya , 3 (1999), p. 171-180.

«Dos inscripciones funerarias hebraicas del siglo xv de Móra d’Ebre (Tarragona)». Aula Orientalis : Revista de Estudios del Próximo Oriente Antiguo, 17-18, núm. 1/2 (1999-2000): Arbor Scientiae : Estudios del Próximo Oriente Antiguo dedicados a Gregorio del Olmo Lete con ocasión de su 65 aniversario, p. 261-267.

«Noves aportacions a la interpretació de dues inscripcions hebraiques tortosines ja conegudes». Recerca , 4 (2000), p. 275-284.

«Notes sobre epigrafia medieval». Tamid , 3 (2000-2001), p. 107-117.

«Algunas observaciones sobre el texto del epitafio hebreo saguntino, supuestamente atribuido a un jefe militar de Amasías». Studia Philologica Valentina , 5 (2001): Epigrafies : Homenatge a Josep Corell , p. 187-204.

«Notes d’epigrafia hebrea. Una inscripció hebrea de Castelló d’Empúries al Museu de l’Empordà». El Salner, 7 (2001), p. 27-31.

«Notas sobre dos inscripciones hebreas de Uncastillo». El Mirador de la Lonjeta , 25 (2001), p. 39-41.

[En col·laboració amb Maria Teresa Guasch]. «Una aproximació a l’Exposició d’Art Antic de 1902: Fons del MNAC procedents de l’Exposició d’Art Antic de 1902». Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya , 6 (2002), p. 67-83.

[En col·laboració amb Xavier Maese]. «Nova aproximació a la cronologia del cementiri jueu de Montjuïc (Barcelona)». Tamid , 4 (2002-2003), p. 7-25.

«Los primeros testimonios epigráficos hebreos de la ciudad de Pontevedra». El Museo de Pontevedra , 57 (2003), p. 261-265.

«Els antecedents del MNAC. Síntesi cronològica». Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya , 8 (2005), p. 15-18.

«El Summa Artis catalán». Descubrir el Arte, 71 (2005), p. 30-35.

«Un nou element epigràfic hebraic descobert a Castelló d’Empúries». Tamid , 6 (2006-2007), p. 33-38.

[En col·laboració amb Daniel Botella]. «El cementerio judío de Lucena (Córdoba)». Miscelánea de Estudios Árabes y Hebraicos : Sección de Hebreo, 58 (2009), p. 3-25.

[En col·laboració amb Renée Sivan, Neil A. Silberman, Laia Colomer, Vicent Lerma, Oriol Saula, Anna Colet, Daniel Botella, Isabel Santana, Joan-Lluís

20 Tamid, 17 (2022), p. 9-28

Pérez Francesc, Carme Miró, Eulàlia Subirà, Gemma Caballé, Ferran Puig, Max Polonovski i Joan Josep López Burniol]. «Declaració de Barcelona sobre els antics cementiris jueus». MUHBA Butlletí, IV, núm. 16 (2009), p. 2.

«Materials procedents de la reforma al MNAC». Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya , 10 (2009), p. 151-159.

«Eduard Feliu i la cultura jueva medieval». Tamid , 8 (2012), p. 11-12.

«Inscripcions per a no ser llegides, símbols per a no ser vistos». Tamid , 9 (2013), p. 7-25.

«Nou epitafi hebreu reutilitzat en la muralla de Tortosa». Tamid , 11 (2015): Homenatge a Prim Bertran Roigé, p. 11-27.

«Victòria Mora, divulgadora del patrimoni jueu de la ciutat de Barcelona». Tamid , 14 (2019): Homenatge a Victòria Mora i Pous, p. 7-13.

2. Capítols de llibre i d’obres col·lectives

[Diverses entrades: «Midras», «Misnà», «Moab», «Moabites», «Nabateu», «Saaduceu», «Sanedrí», «Seol» i «Talió»]. En: Gran enciclopèdia catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-2012.

«Las abreviaturas en las inscripciones funerarias hebraicas hispanas». En: Las abreviaturas en la enseñanza medieval y la transmisión del saber. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1990, p. 281-283.

[En col·laboració amb Odile Ripoll]. «Arte románico». En: Gran enciclopedia temática Plaza . Vol.: Arte. Barcelona: Plaza y Janés Editores, 1993, p. 191210 (capítol 9).

«Aspectes poc coneguts de la col·lecció epigràfica hebraica barcelonina». En: Miscel·lània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya: Institut d’Estudis Catalans: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998, p. 367-374.

«La comunidad judía y la ciudad musulmana». En: Giralt, J.; García, J. E. El Islam y Cataluña. Barcelona: Institut Català de la Mediterrània, 1998, p. 193-200.

«La col·lecció medieval del Museu Municipal de Terrassa. Presentació d’un fons majoritàriament inèdit». En: Art medieval: Una col·lecció del Museu. Catàleg. Terrassa: Museu de Terrassa: Ajuntament de Terrassa. Regidoria de Cultura, 1999, p. 9-18.

«Inscripció bilingüe de Tarragona / Inscripció trilingüe de Tortosa». En: Palol , Pere de; Pladevall i Font, Antoni (dir.). Món funerari de l’extrem

Xavier Barral i Altet

Jordi Casanovas i Miró: semblança

Tamid , 17 (2022), p. 9-28 21 nord-est de la Tarraconense, del romà al romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles iv i x. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 299-301.

[En col·laboració amb Dolors Cinta]. «Inscripción funeraria árabe de Córdoba». En: IX Centenario de la muerte del Cid El Campeador : Exposición conmemorativa. Arco de Santa María. Burgos (10 de julio / 30 de septiembre de 1999). Catàleg. Burgos: Ayuntamiento de Burgos, 1999, p. 164-165.

«Nuevas investigaciones sobre arqueología funeraria judaica en España». En: Oliveira Jorge, Vítor (ed.). En: 3o Congreso de Arqueología Peninsular. Vol. 8: «Terrenos» da arqueologia da Península Ibérica . Vila Real (Portugal): UTAD, 2000, p. 169-176.

«Anillo de Efraím, hijo de Rubén» (p. 297), «Anillo de un personaje de la Orden del Santo Sepulcro» (p. 298), «Pentateuco hebreo» (p. 329-330). En: Tesoros de la Real Academia de la Historia: Palacio Real de Madrid, abriljulio 2001. Madrid: Real Academia de la Historia, 2001. [Fitxes per al catàleg de l’exposició]

«Testimonis materials de la presència dels jueus a Catalunya en l’època medieval». En: Companys, Mariona (coord.). La Catalunya jueva. Barcelona: Àmbit: Museu d’Història de Catalunya, 2002, p. 143-159.

«Monedas de Ampurias (p. 54), «Pileta trilingüe» (p. 57), «Lápida de Orihuela» (p. 58), «Frontal de fuente» (p. 71), «Fragmento de epitafio (Toledo)» (p. 216), «Lápida sepulcral de Mar Yehudá (León)» (p. 217), «Epitafio de Abraham Satabi (Soria)» (p. 218), «Epitafio de un joven (Gerona)» (p. 219). En: Bango, Isidro (dir.). Memoria de Sefarad: Toledo, Centro Cultural San Marcos, octubre 2002 - enero 2003. Madrid: Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior, 2002. [Fitxes]

«Las necrópolis judías hispanas: nuevas aportaciones». En: Bango, Isidro (dir.). Memoria de Sefarad: Toledo, Centro Cultural San Marcos, octubre 2002 – enero 2003. Madrid: Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior, 2002, p. 209-215.

«Las necrópolis judías hispanas: las fuentes y la documentación frente a la realidad arqueològica». En: López, Ana María; Izquierdo, Ricardo. Juderías y sinagogas de la Sefarad medieval . Conca: Universidad de Castilla-La Mancha, 2003, p. 493-532.

«Documentos hebreos de la Cataluña medieval, 1117-1316. Resumen y regesta de los documentos». En: Klein, Elka. Documents hebraics de la Catalunya medieval . Girona: Societat Catalana d’Estudis Hebraics: Patronat Municipal Call de Girona, 2004, p. 201 i seg.

22 Tamid, 17 (2022), p. 9-28

«L’epigrafia hebrea a Catalunya a partir de 1956». En: Actes del I Congrés per a l’estudi dels jueus en territoris de llengua catalana: Barcelona-Girona, del 15 al 17 d’octubre de 2001. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2004, p. 233-238.

«Aspectos cotidianos de la relación entre judíos y cristianos: la imagen que del judío tiene el cristiano». En: Moreno, Yolanda; Izquierdo, Ricardo (coord.). Del pasado judío en los reinos medievales hispánicos; afinidad y distanciamiento: XIII Curso de Cultura Hispanojudía y Sefardí de la Universidad de Castilla-La Mancha [Toledo, 2003]. Conca: Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, 2005, p. 99-133.

«Epigrafía hebraica aragonesa». En: Romero, Alfredo; Motis, Miguel Ángel (coord.). Aragón Sefarad . Vol. I. Saragossa: Diputación de Zaragoza: Ibercaja, 2005, p. 355-369.

[Diverses entrades d’arqueologia, art i epigrafia]. En: Díaz-Andreu, M.; Mora, G.; Cortadella, J. Diccionario histórico de la arqueología en España (siglos xv-xx). Madrid: Marcial Pons Historia, 2009.

«La arqueología funeraria judía en el marco de la arqueología de la muerte». En: Robledo, B.; Trancho, G. J. (coord.). Jornadas sobre antropología de la muerte: identidad, creencias y ritual: Del 3 al 6 de noviembre de 2010, Museo de América . [Madrid]: Ministerio de Cultura. Subdirección General de Publicaciones, Información y Documentación, 2012, p. 44-63.

«El judío en los manuales de los inquisidores». En: Sánchez-Lafuente J.; Avello, J. L. (coord.). El mundo judío en la península ibérica: Sociedad y economía. Conca: Alderabán, 2012, p. 255-269.

[En col·laboració amb Xavier Maese]. «La pervivència de les sepultures antropomorfes a les necròpolis jueves medievals catalanes (segles ix-xv)». En: Molist, Núria; Ripoll , Núria Gisela (ed.). Arqueologia funerària al nordest peninsular (segles vi-xii). Vol. 1. Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya - Olèrdola, 2012, p. 87-100.

[En col·laboració amb Oriol Saula]. «Tàrrega dins del patrimoni jueu europeu medieval». En: Saula, Oriol (ed.). Tragèdia al Call: Tàrrega 1348. Tàrrega: Ajuntament de Tàrrega: Museu Comarcal de l’Urgell, 2014, p. 205207. [Versió espanyola, p. 346-347, 355, 357; versió anglesa, p. 408-409 + fitxes per al catàleg de materials, p. 262, 263, 273, 274]

«Emili Gandia, un conservador polifacètic dels museus de Barcelona». En: Rovira i Port, Jordi; Casanova i Romeu, Àngels (coord.). La dècada prodigiosa 1914-1924: L’arqueologia catalana, un instrument vertebrador al servei de la Mancomunitat de Catalunya. Barcelona: MNAC: Generalitat

Xavier Barral i Altet

Jordi Casanovas i Miró: semblança

Tamid , 17 (2022), p. 9-28 23 de Catalunya. Departament de Cultura: Diputació de Barcelona, 2015, p. 102-125.

«Restes de manuscrits hebreus reutilitzats en la fabricació d’una arqueta gòtica». En: Ruiz Quesada, Francesc (coord.). Viatges a la bellesa: Miscel·lània homenatge a Maria Rosa Manote i Clivilles. Barcelona: Ruiz Quesada, 2015, p. 183-190.

«Les aportacions de Juan Buxareu al Museu de Santa Àgata. Els materials procedents del convent del Carme de Barcelona». En: Bassegoda, Bonaventura; Quílez, Francesc (coord.). Col·leccionistes que han fet museus 2018. Barcelona: MNAC, 2019, p. 6-27.

«La dispersió dels materials del convent de Santa Caterina en el context de la desamortització». En: Beltrán de Heredia, Júlia (ed.). El convent i l’església de Santa Caterina de Barcelona: Un patrimoni enderroca t: III Jornades de les basíliques històriques de Barcelona. Barcelona: Ateneu Universitari Sant Pacià, 2020, p. 79-94.

3. Llibres publicats

[En col·laboració amb Margarita Castells, Sabina García i José Ramón Magdalena]. Libro de cuentas de un prestamista judío gerundense del siglo xiv. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 1990. Haggadah de Poblet. Ed. a cura de Jordi Casanovas i Miró. Poblet: Abadia de Santa María de Poblet; Saragossa: Riopiedras, 1993. [Versió anglesa de David Sutcliffe]

[En col·laboració amb Jordi Camps i Montserrat Pagès]. Arte románico de Cataluña. Barcelona: MNAC: Fundació «La Caixa», 2001. [Vol. 1 del catàleg de l’exposició «Arte románico y escultura de vanguardia: colecciones del Museu Nacional d’Art de Catalunya», que es va poder visitar al Centro Cultural del Conde Duque (Madrid) de l’11 de maig al 24 de juny del 2001]

Las inscripciones funerarias hebraicas medievales de España / Inscriptiones hebraicis litteris exaratae quo tempore scriptae fuerint exhibentes. Turnhout: Brepols, 2004. (Monumenta Palæographica Medii Aevi. Series Hebraica; 1) Epigrafía hebrea: Catálogo del Gabinete de Antigüedades. Madrid: Real Academia de la Historia, 2005.

[En col·laboració amb Francesc Quílez]. El viatge a Espanya d’Alexandre de Laborde (1806-1820): Dibuixos preparatoris. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2006.

24 Tamid, 17 (2022), p. 9-28

[En col·laboració amb Francesc Quílez]. Alexandre de Laborde : Descripció del Principat de Catalunya; La mirada d’un viatger : Estudis. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2008. [Volum d’estudi de l’edició facsímil Description de la Principauté de Catalogne : Voyage pittoresque et historique de l’Espagne]

[En col·laboració amb Francesc Quílez]. Description de la Principauté de Catalogne : Voyage pittoresque et historique de l’Espagne. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2008. [Edició facsímil]

El Museu de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona: Dades per a una història . Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres, 2009.

4. Recensions

«Danièle Iancu-Agou. Provincia Judaica: Dictionnaire de géographie historique des Juifs en Provence médiévale. París; Lovaina; Walpole (Mass.): Peeters, 2010». Tamid , 7 (2011), p. 221-223.

«Danièle Iancu-Agou (dir.). Les Juifs méditerranéens au Moyen Âge: Culture et prosopographie. Séminaire de l’année 2005-2006. Amb la col·laboració d’Élie Nicolas. París: Cerf, 2010». Tamid , 7 (2011), p. 218-221.

«Danièle Iancu-Agou (dir.). Philippe le Bel et les Juifs du royaume de France (1306). Amb la col·laboració d’Élie Nicolas. París: Cerf, 2012». Tamid , 9 (2013), p. 214-218.

«Danièle Iancu-Agou; Carol Iancu (dir). L’écriture de l’histoire juive: Mélanges en l’honneur de Gérard Nahon. París; Lovaina; Walpole: Peeters, 2012». Tamid , 9 (2013), p. 210-214.

5. Tesi doctoral

«Las inscripciones funerarias hebraicas medievales de la península ibérica». Universitat de Barcelona, 1999.

6. Algunes conferències i congressos

«Les necròpolis», dins del cicle de conferències L’arqueologia de la Catalunya jueva , organitzat per la Societat Catalana d’Arqueologia, l’ADEJUC i l’Ajuntament de Montblanc. Montblanc, 21 de maig de 1988.

Xavier Barral i Altet

Jordi Casanovas i Miró: semblança

Tamid , 17 (2022), p. 9-28 25

«Las necrópolis judías de Europa occidental y sus restos epigráficos», ponència en el congrés En torno a Sefarad. Encuentro internacional de historiadores, organitzat per la Universidad Nacional de Educación a Distancia i la Fundación Amigos de Sefarad. Toledo, 16-19 de desembre de 1991.

[En col·laboració amb Victòria Mora]. «La vida jueva a la Catalunya medieval: testimoniatge de l’arqueologia», dins del cicle de conferències Història dels jueus a la Catalunya medieval , en commemoració del cinquè centenari de l’expulsió dels jueus, organitzat per la Comisión Nacional Judía Sefarad 92, l’ADEJUC i el Museu d’Història de la Ciutat. Barcelona, 12 de març de 1992.

«L’element religiós dins l’art jueu», dins del cicle de conferències Iconografia religiosa i sacralitat en el món medieval , organitzat pels Amics de l’Art Romànic. Barcelona i Sabadell, 10 i 25 de febrer de 1993.

«Estudi sobre elements epigràfics hebraics del centre històric de Barcelona», conferència organitzada pel Centre d’Arqueologia de la Ciutat i la Societat Catalana d’Estudis Hebraics. Barcelona, 18 de febrer de 1997.

«Les inscripcions hebraiques. El Call i el cementiri de Montjuïc», dins del cicle de conferències La història de Barcelona a l’abast, organitzat pel Museu d’Història de la Ciutat. Barcelona, 6 de març de 1997.

«Josep M. Millàs i els estudis d’epigrafia hebrea», ponència en la Jornada d’Homenatge a Josep M. Millàs i Vallicrosa, organitzada pel Centre Bonastruc ça Porta - Institut d’Estudis Nahmànides. Girona, 5 de desembre de 1997.

«Lletres pel record, epitafis i epigrafia en les tombes jueves de Girona», dins del curs Les lletres de l’alefat, la cultura escrita del poble jueu, organitzat pel Centre Bonastruc ça Porta - Institut d’Estudis Nahmànides. Girona, 29 de març de 2001.

«Els jueus i la mort», ponència en el Museu d’Història dels Jueus. Girona, 22 de febrer de 2002.

«L’arqueologia de les necròpolis jueves hispàniques», ponència en el Centre de Lectura de Reus, 25 de març de 2009 [en línia]. <https://www.youtube. com/watch?v=w-fvTTY21I0>.

«Valoració i abast del patrimoni jueu. El cas de Castelló d’Empúries», ponènncia en la XIV Jornada de la Cultura Jueva a Castelló d’Empúries, organitzada pel Centre d’Estudis Trobadorescos. Castelló d’Empúries, 27-29 de setembre de 2013.

«El destí de les làpides hebrees. Mecanismes de reutilització: el cas de Santa Maria de Castelló d’Empúries», dins les I Jornades d’Estudis de la Basílica

26 Tamid, 17 (2022), p. 9-28

de Santa Maria: «700 anys de la consagració de l’altar», organitzades per l’Ajuntament de Castelló d’Empúries i el Museu d’Història Medieval de la Cúria-Presó. Castelló d’Empúries, 9 de maig de 2015.

«El món funerari de la comunitat jueva medieval», dins del cicle de conferències La ciutat jueva , organitzat per l’Ajuntament de Sagunt, 12 de febrer de 2019.

«Els usos funeraris dels jueus conversos» [en línia], dins el cicle de conferències I després de l’expulsió…, organitzat pel Museu Comarcal de l’UrgellTàrrega (Tàrrega, 25 de juliol de 2019). <https://www.youtube.com/ watch?v=FZmhx1q-Kb4>.

«L’atzar i la casualitat en la localització de noves inscripcions hebrees. El cas de la nova inscripció de Tarragona», dins de la V Jornada d’Estudis Hebraics, organitzada per la Societat Catalana d’Estudis Hebraics. Barcelona, 27 de febrer de 2020.

Figura 1. Jordi Casanovas, acadèmic. Sidillà (2016). Fotografia: Núria Olivé.

Xavier Barral i Altet

Jordi Casanovas i Miró: semblança

Tamid , 17 (2022), p. 9-28 27

Figura 2. Jordi Casanovas, explorador. Garraf (2015). Fotografia: Gisela Ripoll.

Figura 3. Jordi Casanovas, arqueòleg. Sagunt (2019). Fotografia: Albert Prieto.

28 Tamid, 17 (2022), p. 9-28

Xavier Barral i Altet

Figura 4. Jordi Casanovas, historiador (2019). Fotografia: Albert Prieto.

Figura 5. Jordi Casanovas, erudit quotidià. Sopar d’amics: Jordi Casanovas, Vinni Lucherini, Xavier Barral, Odile Ripoll i Gisela Ripoll (2014).

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 17 (2022), p. 29-34 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.76 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Sílvia Planas i Marcé

Museu d’Història dels Jueus, Girona

Jordi Casanovas i Miró ens va deixar l’abril del 2020, aquell any tristíssim, de pandèmia i melangia, just quan acabava de ser nomenat president de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, on de ben segur hauria dut a terme una gran feina, tant de contingut —era expert en tots els temes que contempla aquesta societat, dedicada a l’estudi i la investigació de la cultura jueva catalana— com de continent —era savi, generós, conciliador, amable, correcte, tenia un gran sentit de l’humor, era afable i simpàtic. La seva mort sobtada va estroncar coses molt importants que haurien pogut esdevenir-se en l’estudi del patrimoni jueu català i hispànic. La seva partida va deixar un forat enorme en el camp de la història i la cultura jueves, però també en el camí de totes les persones que ens dediquem a aquests temes i que vam aprendre a estimarlos i a entendre’ls tenint en ell un dels nostres principals guies.

Jordi Casanovas era doctor en filologia semítica per la Universitat de Barcelona i especialista en epigrafia hebrea medieval hispànica, probablement el millor del seu temps en aquest tema. No hi havia làpida amb inscripció hebrea que en Jordi no conegués, que no hagués estudiat, traduït, transcrit, fotografiat; tan bon punt es trobava algun fragment, alguna pedra amb un text epigràfic hebraic, tothom sabia que calia trucar-li immediatament. I ell acudia, i observava, i llegia, i pensava, i al final, interpretava; després, t’explicava amb veu tranquil·la, però sempre emocionada, la conjectura històrica i ar-

* Aquest text obituari va ser redactat sota la iniciativa de José Ramón Ayaso i es va publicar, en castellà, a la revista Miscelánea de Estudios Árabes y Hebreos, núm. 69 (2020).

Jordi Casanovas, la veu tranquil·la i emocionada de l’hebraisme català*

30 Tamid, 17 (2022), p. 29-34

queològica que li despertava aquella troballa. Algunes vegades intentava contenir-se, per humilitat i prudència, encara que sovint no podia dissimular la seva emoció davant d’un nou retall de petita història particular, que ell ja intuïa i tractava com una part d’aquesta gran història compartida, la de les comunitats jueves que van habitar la península Ibèrica a l’època medieval.

En Jordi també era museòleg, i com a tal va estar vint-i-nou anys al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), on s’ocupava, amb passió i professionalitat (com en tot el que feia), del registre i la gestió de col·leccions. Era un bon coneixedor dels secrets més ben guardats dels fons museístics, dels detalls i les característiques de les escultures, de les inscripcions —hebrees o llatines— dels objectes, de les peces d’arqueologia i de les obres d’art. En aquesta línia, va fer un estudi important dels avatars que van patir les col·leccions d’art i el patrimoni arqueològic català durant la Guerra Civil espanyola.

Era un home savi i curiós, i li interessava tot: la història, l’arqueologia, la ciència, la cultura, el patrimoni. Era una persona generosa, que lliurava el seu saber de manera altruista i sincera, que no s’enfadava mai, que ajudava sempre, que tenia en tot moment una paraula tendra i amable, que reia amb els ulls i que actuava sempre amb i des del cor.

Al cap d’un any just del seu decés, arribaven a l’Institut d’Estudis Nahmànides del Patronat Call de Girona noranta-tres caixes que la seva estimada Odile havia omplert amb tots els llibres i documents de la seva biblioteca personal. Estaven perfectament ordenades, amb un text i un número que n’identificava el contingut. Els llibres d’en Jordi havien sigut tractats amb afecte respectuós i paciència infinita per la seva companya de vida, que, amb l’ajuda de la seva germana Giselle i del seu fill August, va dedicar mesos a recollir i guardar els volums. «És el que hauria volgut en Jordi», em va dir així que li vaig trucar per dir-li que els llibres ja havien arribat a l’Institut; «ell segur que estarà content que siguin aquí, perquè aquí tindran una funció, un ús, una vida». Una biblioteca personal sempre és una porta oberta a l’ànima de qui l’ha anat construint pas a pas, al llarg de tota una vida. Poder gaudir ara de la d’en Jordi és un honor que ens remet per sempre al record entranyable del seu propietari.

Aquell dia vaig obrir una de les caixes, a l’atzar; dins hi havia tres arxivadors de color verd fosc que descrivien els seus continguts: «Sinagogues», «Inscripcions», «Material arqueològic». Vaig començar amb el de «Sinagogues»; vaig quedar enganxada als textos inèdits en què en Jordi recollia reflexions sobre les pedres sinagogals de diversos punts de la península Ibèrica i a les ins-

Sílvia Planas i Marcé

Jordi Casanovas, la veu

Tamid , 17 (2022), p. 29-34 31

cripcions hebraiques que transcrivia, traduïa, contextualitzava i interpretava. Vaig llegir amb ganes, vaig prendre notes, vaig aprendre molt, em vaig sentir curiosa, volia llegir-ne més… Molt aviat, la biblioteca estarà a la disposició del públic i serà un punt clau per avançar en el coneixement del patrimoni judaic català.

La donació de la biblioteca és la culminació simbòlica de tota una vida d’ajuda, col·laboració i estima per l’Institut d’Estudis Nahmànides, pel Museu d’Història dels Jueus i pel call de Girona. Cap dels tres espais esmentats no seria el mateix sense les aportacions precises i encertades, generoses i exhaustives, de Jordi Casanovas.

No seria el mateix el Museu d’Història dels Jueus, que mostra una de les col·leccions lapidàries hebraiques d’època medieval més interessants i completes de tota l’Europa occidental. Aquestes «Pedres amb nom» són la base del museu, la col·lecció que el construeix i li dona entitat. Provenen de l’antic cementiri jueu de la ciutat, el Montjuïc de Girona, i abans d’estar exposades aquí ho van estar al claustre de Sant Pere de Galligants, actual Museu Arqueològic de Girona (antic Museu Arqueològic Provincial, fundat el 1846). Es van instal·lar al MHJ el juliol de l’any 2000, en el que fora el primer àmbit museïtzat de l’edifici. Precisament, per fer-hi la instal·lació museològica, vam recórrer a Jordi Casanovas; com sempre, va venir ràpid i es va posar a treballar; i va ser atent, efectiu, precís i genial. A ell li devem l’actualització de transcripcions i traduccions de textos epigràfics que ja havien estat estudiats i traduïts en el passat. En Jordi va donar una nova vida a aquests textos bellíssims i profunds, que ens parlen de les persones, dels sentiments i de la història de la comunitat jueva de la Girona medieval. Més enllà de la descripció i l’estudi dels elements epigràfics, el seu treball abastà la localització del cementiri jueu on s’havien dipositat originàriament, així com l’estudi del ritual mortuori de les comunitats jueves medievals, i la interpretació històrica sobre el sentit profund de la vida i de la mort per a les persones jueves de la nostra edat mitjana.

«Plor, laments i elegies entonaré per la mare i els germans / ja que el dia en què es van fondre amb la terra van quedar abatuts i desconcertats / es van afligir i es van cobrir de tenebres els servents, el Sol, i els astres del cel / estigui la seva ànima al bé juntament amb els que canten lloances a la casa de Déu / el dia disset del mes de siwan de l’any quatre mil i 958 de la Creació del món, dia d’angoixa / dia de foscor i tenebra, quan va ser reclamat a la Comunitat Celestial l’intel·ligent, encantador i escollit Rabí Selomo, beneït sigui el seu record, fill del noble rabí Yosef ben Teqa, de vint-i-dos anys. I vessen per ell

32 Tamid, 17 (2022), p. 29-34

plor amarg i serà la seva amargor pel com l’amargor per un primogènit. Vingui la pau / sobre el llit del que ha caminat a la rectitud, reposi i s’aixequi per rebre la seva sort al final dels dies. Amén (maig-juny de 1198).» Aquesta és la traducció que feu en Jordi de l’última làpida hebraica ingressada a la col·lecció del Museu, el desembre de 2004.

Igual que Girona, les ciutats de Besalú i Castelló d’Empúries també li deuen interpretacions detallades de les seves inscripcions hebraiques, les que donen nom a les persones jueves que un dia van habitar els seus calls. Fou autor de la primera transcripció i traducció de la làpida més antiga trobada a la zona, que va pertànyer a Rahel, filla de Rabí Yosef, de Besalú; li va ser dedicada l’any comú del 1090, amb aquest epitafi: «Estela sepulcral de Rahel, filla de Yosef».

També les làpides del fossar dels jueus de Castelló d’Empúries van ser recuperades i transcrites per ell, que es va ocupar dels epitafis que recorden Regina i Bonadona, Vidal i Selomó, Hayyim i Isaac, Rovén i David; rabins ells, «senyores» elles, jueves i jueus que als segles xiii i xiv van viure i van morir a la comtal vila d’Empúries. I és que Castelló era una altra de les grans passions d’en Jordi, amb el call antic i les sinagogues tan ben documentades, amb els elements patrimonials hebraics que remeten a una comunitat jueva important, de cultura excelsa i d’història particular i diferent.

Igualment, es va dedicar a l’estudi de les inscripcions i restes arqueològiques hebraiques de Tàrrega i de Tortosa, posant al descobert noves dades i interpretacions que contribueixen al coneixement i a la divulgació de la història judaica d’aquestes localitats i de tot Catalunya.

En aquest camp, el seu treball s’estén a tota la península Ibèrica, i culmina en una obra magna: Las inscripciones funerarias hebraicas medievales de España / Inscriptiones hebraicis litteris exaratae quo tempore scriptae fuerint exhibentes, publicada per Brepols el 2004. Hi recopila totes les inscripcions funeràries hebraiques de la península Ibèrica trobades fins al moment i porta a terme un estudi exhaustiu de cadascuna, continuant, aprofundint i millorant significativament l’obra insigne que Cantera i Millás van publicar el 1956. Posteriorment, va sortir a la llum el seu llibre Epigrafía hebrea (Real Academia de la Historia, 2005), un bon complement de Las inscripciones funerarias hebraicas.

Després va publicar diversos articles relatius a les noves troballes, però li va faltar temps per finalitzar l’estudi sobre una làpida descoberta a Girona el 2017, en una petita botiga reformada d’un carrer del nucli antic, que mostra una inscripció escarida, neta i clara, datada a finals del segle xiv i

Sílvia Planas i Marcé

Jordi Casanovas, la veu

Tamid , 17 (2022), p. 29-34 33

escrita en memòria d’un tal rabí Yosef de Besiers. Quan es va trobar aquesta làpida, li vam trucar. Va venir, ben aviat. Va llegir el text, va fer fotos, es va emocionar. Al cap d’una setmana ens enviava la versió amb una transcripció precisa i detallada, i ens comunicava que en prepararia un article. No va poder ser… Actualment, dues investigadores, la Maribel Fuertes, arqueòloga, i la Mònica Bouso, hebraista, treballen en la publicació d’un article que recull aquelles seves investigacions i interpretacions. Aquesta és una prova més que el llegat d’en Jordi és imprescindible en el terreny dels estudis hebraics.

Ell era el referent generós, atent, savi, al qual acudíem quan es produïa una troballa epigràfica relativa a la vida jueva medieval a Girona i a tot Catalunya. Només calia trucar-li o escriure-li, explicant-li que havia aparegut una inscripció que no sabíem o no podíem interpretar correctament. No passava gaire temps fins que es presentava al lloc —fos on fos—, i armat amb les mateixes dosis de coneixement que de passió, curiositat i interès —l’un el conduïa sempre a l’altre—, mirava, llegia, pensava, traduïa, contextualitzava; sovint posava en relació aquella inscripció recent amb alguna altra de més antiga, traçava llaços entre el nom escrit a la pedra i les dades dels documents dels arxius i ens ajudava a interpretar i a explicar la història de les comunitats jueves que formen part del nostre passat i de la nostra identitat col·lectiva.

També l’Institut d’Estudis Nahmànides deu molt a Jordi Casanovas. La seva darrera vinguda a Girona va ser el dia 30 de maig de 2019; va oferir una conferència excel·lent en el context de l’exposició temporal «Pedres amb nom», projecte que ell havia assessorat amb gran coneixement. Amb el títol «Què ens diuen les pedres dels fossars jueus. Raons d’una vocació», va parlar sobre les làpides hebrees procedents del cementiri de Montjuïc a Girona, i es va referir a la vocació, aquell sentiment que l’acompanyava sempre i el feia ser com era: un erudit apassionat i interessant.

Fou autor d’estudis imprescindibles per al coneixement del patrimoni judaic, alguns dels quals foren publicats per l’Institut d’Estudis Nahmànides; entre ells destaca la traducció a l’espanyol del llibre d’Elka Klein Documents hebraics de la Catalunya medieval (Girona, 2004); així mateix, va publicar treballs que avui enriqueixen la biblioteca de l’Institut, com el Llibre de comptes d’un prestador jueu gironí del segle xiv (Barcelona, 1990), o Aspectes quotidians de la relació entre jueus i cristians: la imatge que del jueu té el cristià (Barcelona, 2005). La seva paraula clara i la seva ment oberta, juntament amb el seu gran saber i generositat, el van portar a ser un bon ambaixador de la seva estimada

34 Tamid, 17 (2022), p. 29-34

Girona, ciutat que portava al cor i a la qual es referia sempre amb paraules d’elogi i d’afecte, a parts iguals.

Gràcies a la seva generositat i a la de la seva estimada Odile, la radiant essència de Jordi Casanovas continuarà brillant en tots els projectes d’estudi i de salvaguarda del patrimoni jueu català. Als espais plens d’història del call de Girona, «cridaran les pedres de les parets i les bigues respondran des dels sostres».1 A Girona, el nom de Jordi Casanovas Miró ja s’ha unit als bells caràcters hebraics de les làpides i romandrà, com aquells, en el record de la ciutat que en temps medievals fou anomenada, pel saber hebraic que acollia, «ciutat mare d’Israel».

1. Habacuc, profeta, segle vii aC. Devem la citació al mateix Jordi Casanovas.

Sílvia Planas i Marcé

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 17 (2022), p. 35-50 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.77 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Això va per tu, Jordi: una nova làpida amb inscripció hebrea de la necròpolis de Montjuïc

José R. AyAso, 1 Xavier MAese, 2 Vanesa TriAy 3

1. Universitat de granada

2. Servei d’Arqueologia de Barcelona, ICUB

3. ATICS, SL Rebut: 12.01.2021 — Acceptat: 13.05.2022

Resum. El principal objectiu d’aquest treball és retre homenatge a Jordi Casanovas m iró, que ens va deixar el març de 2020. I quina millor manera de fer-ho que donar a conèixer una nova làpida epigrafiada de la necròpolis jueva de montjuïc (Barcelona), trobada arran d’una intervenció arqueològica duta a terme a l’inici de l’any 2021. La descoberta del monòlit fou gràcies a l’avís d’un ciutadà, que va localitzar-lo en el vessant de la muntanya de montjuïc, a tocar de l’avinguda de m iramar, 76. Els treballs efectuats han permès recuperar aquest nou exemplar de llosa funerària en bon estat, però en posició secundària, i que per tant no es troba associada a cap tomba de la necròpolis. La inscripció està composta per tres línies, malgrat que la primera només es conserva parcialment. L’estudi de la làpida n’ha permès la transcripció i traducció. Podem datar la peça al segle xiv, en concret l’any 1334.

Paraules clau: necròpolis jueva, montjuïc, Barcelona, làpida epigrafiada, medieval, segle xiv

Correspondència: Xavier maese. Servei d’Arqueologia de Barcelona, ICUB. Carrer d’en Rull, 4. ES-08002 Barcelona. UE. Tel.: 00 34 932 566 897. A/e: xmaesef@bcn.cat.

36 Tamid, 17 (2022), p. 35-50

This is for you, Jordi: A new tombstone with a Hebrew inscription from the Montjuïc necropolis

Abstract.  The main aim of this article is to pay tribute to Jordi Casanovas m iró, who passed away in m arch 2020. And what better way to do so than by presenting a new epigraph-bearing tombstone from the Jewish necropolis of montjuïc (Barcelona), identified through archaeological work conducted in early 2021? The monolith was discovered thanks to a member of the public, who found it on the montjuïc hillside, close to number 76 Avinguda m iramar, and reported it. The work undertaken has resulted in the recovery of a new specimen of a tombstone with an epigraph. The tombstone is in good condition but was in a secondary position and, consequently, not associated with any of the tombs of the necropolis. Its inscription comprises three lines, the first of which is only partially preserved. Studying the tombstone has made it possible to transcribe and translate the inscription and, thus, to date it to the 14th century, specifically the year 1334.

Keywords: Jewish necropolis, montjuïc, Barcelona, tombstone with an epigraph, medieval, 14th century

1. Introducció

La necròpolis jueva de montjuïc és un element cabdal en la història de la Barcelona medieval, i el seu estudi i recerca és d’especial importància dins de l’arqueologia barcelonina, ja des de mitjan segle xx i fins avui en dia. L’any 2014 el Servei d’Arqueologia de Barcelona (Institut de Cultura de Barcelona, ICUB) va iniciar un projecte interdisciplinari per al seu estudi (veg. maese, 2016).

Aquest projecte, bàsicament, pretén profunditzar en l’anàlisi de les fonts conegudes —documentals, arqueològiques, epigràfiques o cartogràfiques—, així com iniciar noves línies de recerca. Un dels principals objectius d’aquesta empresa és definir els límits reals d’aquest important fossar, que com a mínim va perviure durant cinc segles (ix-xiv).

La importància de les fonts epigràfiques és cabdal per a ampliar aquest coneixement, atès el gran volum de làpides epigràfiques recuperades i vinculades amb la necròpolis que s’han anat documentant durant les darreres dècades, ja sigui a la ciutat de Barcelona o als terrenys de la mateixa necròpolis. I, per a coŀlaborar en aquest projecte, qui millor que Jordi Casanovas i miró (1953-

José R. Ayaso, Xavier maese, Vanesa Triay

Això va per tu, Jordi: una nova làpida amb inscripció hebrea Tamid , 17 (2022), p. 35-50 37

2020), el millor especialista en epigrafia hebrea de Catalunya i de la Península dels darrers temps, i encara millor company i coŀlega.1

Una part de les seves nombroses investigacions fou l’estudi, conservació i presentació dels abundants materials petris epigràfics, reaprofitats en bona part dels edificis històrics de Barcelona, així com altres de recuperats de les diverses intervencions arqueològiques fetes al fossar. Els seus estudis epigràfics han estat clau per al coneixement i la datació de la necròpolis jueva de montjuïc.

La darrera contribució a aquesta recerca, amb la qual volem retre homenatge pòstum a Jordi Casanovas i miró, és l’article que teniu a les mans, on presentem els resultats obtinguts de la recuperació d’una nova làpida epigrafiada hebrea trobada a la muntanya de montjuïc.

2. Aproximació històrica

Primer de tot, uns breus antecedents històrics i arqueològics permetran copsar la importància d’aquesta necròpolis en la història de la ciutat i de Catalunya. La necròpolis jueva de montjuïc està situada al vessant nord-oriental de la muntanya del mateix nom. L’indret es troba a uns cent metres sobre el nivell del mar, dominant tota la ciutat de Barcelona, i per tant la ciutat medieval coetània i el mateix call jueu, com a mínim entre els segles xi i xiv, tot i que possiblement s’originà ja al segle ix . El jaciment conegut, d’uns 2.000 m 2 , es troba delimitat per la carretera del castell de montjuïc i l’antic parc d’atraccions (nord), per l’antic camp de Tir Nacional i el mirador de l’Alcalde (ponent), per les instaŀlacions del Tir Olímpic (llevant) i pel barranc del morrot (sud).

1. Xavier maese, «Obituari: Jordi Casanovas i miró, especialista en epigrafia hebrea —estimat amic i company—, ens ha deixat sobtadament», Tribuna d’Arqueologia (en línia) (25 març 2020), <https://tribunadarqueologia.blog.gencat.cat/2020/03/25/obituari-jordicasanovas-i-miro-especialista-en-epigrafia-hebrea-estimat-amic-i-company-ens-ha-deixatsobtadament/> (consulta: 5 juliol 2022).

Figura 1. Plànol amb la ubicació de la necròpolis de montjuïc en relació amb la ciutat medieval de Barcelona entre els segles ix i xiv. Font: Institut Cartogràfic i geològic de Catalunya. Autor del plànol: Xavier maese.

Les primeres notícies sobre la necròpolis jueva es remunten a l’any 1091, fent referència a unes «certes veteres iudeorum sepultures», i per tant, permeten deduir que l’aljama de Barcelona ja disposava d’un cementiri, com a mínim, des del segle x, ja que a finals del segle xi ja existien sepultures que es consideraven antigues.

En un document de 1388, la comunitat jueva de Tortosa, en veure perillar el seu cementiri per a l’aprofitament de les làpides, argumenten que en el seu fossar hi havia tombes notables, però no tant com les de Barcelona, que tenien una antiguitat de cinc-cents anys. Aquest fet permetria afirmar una antiguitat del cementiri de Barcelona des del segle ix .

Finalment, la necròpolis va subsistir fins a la fi del call de Barcelona el 1391, any dels tràgics successos que es van estendre per tota la Corona de Castella i la Corona catalana i que suposaren la destrucció d’un gran nombre

38 Tamid, 17 (2022), p. 35-50

José R. Ayaso, Xavier maese, Vanesa Triay

Necròpolis de Montjuïc (segles IX-XIV)

Això va per tu, Jordi: una nova làpida amb inscripció hebrea Tamid , 17 (2022), p. 35-50 39

de calls i la mort o fugida dels seus habitants. Durant aquest any, el cementiri va passar a mans del rei, però posteriorment, l’any 1393, el monarca el va vendre, aparentment, per 2.450 florins a una societat de creditors dels jueus, els quals van iniciar la destrucció i l’aprofitament de les seves làpides per a bastir nous edificis a la Ciutat Comtal. Realment, aquesta venda o cessió als creditors mai no es va fer efectiva, però sí que es produí l’extracció massiva de pedres del fossar, la qual continuà fins a l’any 1401.2

El 1945, la construcció de les instaŀlacions del Tiro de Pichón provocà la destrucció parcial del recinte funerari, fet que permeté la descoberta i excavació de nombroses tombes de l’antiga necròpolis jueva, de la qual ja es tenia prèviament constància documental.

L’Instituto municipal de Historia, sota la direcció d’Agustí Duran i Sanpere (Duran i millàs, 1947), es va fer càrrec de la seva excavació entre l’octubre de 1945 i l’abril de 1946, i es posaren al descobert un total de 171 tombes (114 inhumacions, 90 d’adults i 24 infantils).

L’any 2001 es va procedir a la prospecció i excavació de l’antic cementiri jueu a partir de la documentació gràfica deixada per Duran i Sanpere. Aquests treballs van permetre localitzar 557 tombes, de les quals només se’n van poder excavar 28, així com la troballa in situ d’una extraordinària làpida epigrafiada de grans dimensions (Casanovas i maese, 2002-2003).

Finalment, l’any 2007, durant unes obres al mirador de l’Alcalde, es van localitzar dues tombes més, una de les quals encara contenia les restes d’un adult, i la segona es trobava totalment buida, destruïda durant uns treballs previs (Pereira, 2009).

Així, doncs, el balanç final de les tres intervencions mostra que som davant d’una de les necròpolis jueves medievals més importants de tota la península Ibèrica i d’Europa, amb una cronologia compresa, com a mínim, entre els segles ix i xiv.

Actualment, la necròpolis jueva de montjuïc es troba degudament protegida, gràcies als treballs de cobriment i protecció duts a terme l’any 2002. L’antic cementiri jueu de montjuïc va ser declarat bé cultural d’interès nacional, en la categoria de «lloc històric», per l’Acord gOV/99/2009, de 2 de juny de 2009 (DOgC, núm. 5400 [15 juny 2009], p. 47938-47941).

2. Les grans làpides del cementiri jueu foren un recurs de fàcil adquisició per a la construcció d’edificis públics i privats de la ciutat. Avui en dia encara es conserven carreus epigrafiats al Palau de la generalitat, al Palau dels Virreis i en algunes cases del carrer de montcada.

40 Tamid, 17 (2022), p. 35-50

3. La intervenció arqueològica

La troballa fortuïta 3 d’una nova làpida epigrafiada procedent de la necròpolis jueva de montjuïc en el marge de l’avinguda de miramar, 76, de Barcelona, va motivar una intervenció arqueològica d’urgència4 amb l’objectiu de recuperar la làpida i alhora aprofundir en l’estudi d’aquest espai funerari. Els treballs d’aquesta intervenció es van centrar en l’extracció i el trasllat de la peça, l’obertura d’un sondeig del seu entorn més immediat per tal de documentar si la làpida en qüestió es trobava o no in situ, així com el seu estudi posterior.5

Figura 2. Localització de la làpida a tocar de l’avinguda de miramar, 76 (punt vermell), amb referència a la necròpolis coneguda (cercle blau), campanyes de 1946 i 2001. Font: Institut Cartogràfic i geològic de Catalunya. Autor del plànol: Emiliano Hinojo.

3. A finals de gener de 2021, gràcies a l’avís d’un ciutadà, el Servei d’Arqueologia de Barcelona rep la notícia de la possible presència d’una gran làpida epigrafiada hebrea al bell mig de la muntanya de montjuïc. A principis de febrer de 2021, un cop confirmada la veracitat de la troballa, s’inicien els tràmits amb el Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la generalitat de Catalunya per a recuperar la làpida mitjançant una intervenció d’urgència.

4. El permís d’intervenció arqueològica, amb data 5 de març de 2021, comportà l’autorització dels treballs arqueològics. La direcció d’aquesta intervenció (codi Servei Arqueologia Barcelona 028/21) va ser assumida per l’arqueòloga Vanesa Triay Olives, de l’empresa d’arqueologia ATICS, SL, adjudicatària de les intervencions arqueològiques i paleontològiques d’urgència a Catalunya l’any 2021.

5. La làpida es troba dipositada a l’Arxiu Arqueològic del museu d’Història de Barcelona.

José R. Ayaso, Xavier maese, Vanesa Triay

Això va per tu, Jordi: una nova làpida amb inscripció hebrea Tamid , 17 (2022), p. 35-50 41

El monòlit, de grans dimensions, fou localitzat en el lateral de l’avinguda de m iramar en una zona atalussada entre aquella via i l’antiga carretera de montjuïc. Es tracta d’una zona arbrada amb un fort pendent que va propiciar que la làpida adoptés una posició força inclinada, de manera que des d’un inici ja es va poder intuir que es trobava en una posició secundària.

En el moment de ser documentada, la làpida es trobava parcialment a la vista, amb la inscripció de cara amunt, i estava parcialment coberta per la vegetació que s’estenia pel sotabosc de la zona. El fet de no trobar-se en posició oest-est, tal com marcarien els rituals d’enterrament jueus, podria ser un altre element indicatiu que potser no es trobava in situ i, per tant, que possiblement no estava associada a cap tomba.

Figura 3. Vista de la làpida hebrea en el talús on es va localitzar. Fotografia: Vanesa Triay.

El text epigràfic fou esculpit sobre un gran bloc de gres extret de la pedrera de montjuïc. Tenia una longitud d’1,37 metres, 0,60 metres d’amplària, 0,62 metres d’alçària i un pes aproximat de poc més d’una tona. En el moment en què es va localitzar, presentava una orientació aproximada de nord-

42 Tamid, 17 (2022), p. 35-50

sud amb pendent sud, i per tant, seguia l’orografia del terreny. Durant els treballs de camp es va poder identificar que la inscripció jueva conservava dues filades de caràcters i que aquests no ocupaven la totalitat de la superfície de la làpida. Posteriorment, però, un cop finalitzats els treballs de neteja i restauració de la peça, es va poder comprovar la presència d’una tercera línia escrita. A banda de la inscripció pròpiament dita, també es va fer visible el que podria ser un encaix en el lateral oriental de la làpida, probablement relacionat amb el transport, mentre que el lateral occidental estava menys treballat i la pedra encara conservava alguna protuberància.

Tot i haver estat a cel ras, la làpida presentava, en general, un bon estat de conservació, tret d’alguns desperfectes possiblement ja fets d’antic en els extrems més pròxims a la inscripció que la deixarien incompleta. A més, el fet de trobar-se en una zona de pas i de fàcil accés va provocar que recentment patís algun acte vandàlic i que dues de les seves cares vistes estiguessin afectades per grafits.

Els treballs arqueològics duts a terme al voltant de la làpida van permetre constatar que es trobava en posició secundària i que devia anar rodolant pel talús de la muntanya fins a la seva ubicació actual. Un cop extreta la pedra, es va fer un sondeig manual en una superfície d’1,5 × 1,5 × 0,75 metres al voltant de la zona que ocupava per tal documentar l’estratigrafia existent. D’aquesta manera es va acabar de confirmar la manca de restes associades a un possible enterrament relacionat amb la necròpolis jueva. Així doncs, per sota d’una primera capa de terra vegetal d’uns 3-5 cm es va documentar el nivell que configurava el talús on s’allotjava la làpida. Format per un sediment de morfologia argilosa sorrenca de color gris clar i/o groguenc i d’una consistència compacta, tenia una potència d’entre 0,10 i 0,70 metres degut al fort pendent del terreny. De la seva excavació únicament es van recuperar materials contemporanis, com ara restes de vidres actuals i plàstics. Finalment, el talús cobria un nivell d’argiles de color groguenc, molt compactes, que ja serien el terreny natural. La manca, per tant, d’elements relacionats amb un espai d’enterrament o amb presència d’ocupació en època medieval que es pogués relacionar amb la necròpolis apuntaria que la làpida es trobava fora del seu context original.

La documentació de l’entorn del monòlit també va servir per a constatar que en algun moment de la segona meitat del segle xx es va voler extreure de la seva localització actual. La presència d’una acumulació de maons i pedres disposats sense lligar a l’extrem de la pedra més propera a la carretera, i les restes d’un tascó de fusta en el lateral del negatiu de la làpida, juntament

José R. Ayaso, Xavier maese, Vanesa Triay

Això va per tu, Jordi: una nova làpida amb inscripció hebrea Tamid , 17 (2022), p. 35-50 43 amb un rodó corrugat de ferro en una zona molt pròxima, apunten a la seva extrac ció fallida, possiblement a causa de les seves grans dimensions. Els maons emprats com a base de recolzament per a intentar moure la làpida presentaven la mateixa factura que els maons que basteixen el mur que delimita l’antiga carretera de montjuïc, situada a la part alta del talús. Per tant, tot sembla indicar que en el moment de la construcció de la via es va voler extreure la làpida.

Figura 4. Negatiu en el terreny un cop extreta la làpida. S’observa l’estratigrafia existent amb el sediment que conforma el talús, les argiles naturals i l’acumulació dels maons i pedres usats per a la seva extracció frustrada. Fotografia: Vanesa Triay.

És possible, per tant, que aquesta làpida fos llençada muntanya avall quan va ser localitzada durant la primera meitat del segle xx, en el decurs de les obres de construcció de l’actual Tir Olímpic (aprox. 1907) o les del parc d’atraccions de montjuïc (amb la construcció, a la dècada dels anys trenta, d’un primer parc o, més endavant, als anys seixanta, amb l’edificació del parc conegut per tothom i desaparegut a finals de segle xx). En ambdós casos es

44 Tamid, 17 (2022), p. 35-50

tractaria d’indrets que es troben just per sobre del terreny on s’ha localitzat la làpida, i dins dels límits coneguts de la necròpolis. Posteriorment, ja en la segona meitat del segle xx, en el moment de construir el mur que delimitaria l’antiga carretera de montjuïc, tal com hem dit abans, sembla que s’intentà extreure la gran pedra, però els resultà impossible per les seves grans dimensions.

D’aquesta manera, les dades arqueològiques han permès acabar de determinar que la làpida jueva es troba lluny del seu lloc original i fora dels límits de la necròpolis. La manca de dades associades a una possible tomba juntament amb la falta de restes de materials relacionats amb una ocupació medieval així ho avalen.

Però, quins són els límits reals de la necròpolis? Aquesta pregunta no té una resposta fàcil; tanmateix, des del Servei d’Arqueologia de Barcelona creiem que és primordial mirar de definir aquests límits i així facilitar una millor protecció de la necròpolis.

Avui en dia, d’acord amb l’estat actual de la recerca, la hipòtesi més plausible sobre els possibles límits reals de la necròpolis jueva de montjuïc seria la que es mostra a la figura 5, tot i que des del Servei d’Arqueologia de Barcelona tenim clar que caldria un article dedicat exclusivament a aquest important tema per a poder exposar les diferents fonts emprades i concretar els motius pels quals proposem aquests límits i no uns altres.

Resumint, podríem dir que, a partir de les tres intervencions arqueològiques (1946, 2001 i 2007), les prospeccions amb georadar efectuades en els antics camps del Parc d’Atraccions, les diverses fonts documentals conegudes, les fonts cartogràfiques (com seria el plànol del Lever-nivelé de la place de Barcelone) i l’orografia del terreny, es poden arribar a establir uns possibles límits de la necròpolis jueva de montjuïc. En aquest sentit, en el mapa de la figura 5 presentem una proposta dels possibles límits del fossar jueu prenent com a base el plànol fet entre el 1823 i el 1827 pels topògrafs de l’Exèrcit francès que van ocupar Barcelona durant quatre anys, el qual té una exactitud miŀlimètrica molt acurada.

I per què emprem aquest plànol de 1823? Doncs per la seva acurada exactitud, però sobretot perquè en aquell moment la muntanya encara havia patit molt poques afectacions i transformacions antròpiques de gran magnitud (camps de tir, parcs d’atraccions, ampliacions de carreteres, bateries marítimes, jardins o miradors), i l’orografia del terreny i els diversos elements cartografiats al plànol (torrents, camps, camins, etc.) segurament eren molt poc diferents dels existents a finals del segle xiv, a excep -

José R. Ayaso, Xavier maese, Vanesa Triay

Això va per tu, Jordi: una nova làpida amb inscripció hebrea Tamid , 17 (2022), p. 35-50 45

ció de la carretera al castell de montjuïc, que es degué construir a mitjan segle xviii.

Aquests límits són una hipòtesi de treball, tot i que força ben contrastada gràcies a les diferents fonts suara esmentades. malgrat això, les futures investigacions o intervencions arqueològiques permetran validar o inclús superar aquesta hipòtesi.

Figura 5. Possibles límits de la necròpolis de montjuïc i localització de la làpida objecte d’aquest article. Base cartogràfica: Lever-nivelé de la place de Barcelone (http:// betaserver.icgc.cat /bcn1827/ ) (© Service historique de la Défense). Autors del plànol: Emiliano Hinojo i Xavier maese.

4. Estudi epigràfic

La inscripció hebrea es troba en un gran bloc de gres, el característic gres «pudingosa» de montjuïc, com el denomina J. m. millàs. La làpida té forma de prisma rectangular de secció quadrada, amb unes dimensions actuals de 137 × 60 × 63 cm (originalment havia de ser més llarga i ampla, ja que està mutilada).

Figura 6. Vista general de la làpida, amb l’extrem mutilat.

Fotografia: Vanesa Triay.

Es correspon amb la forma 1 de Jordi Casanovas, que és la més freqüent a la necròpolis de montjuïc: se’n conserven 24 làpides (entre les quals només sis de completes i dotze de datades), que van del segle xi a principis del segle xiv (veg. Casanovas, 2004, p. 215). Com és característic d’aquests grans blocs, el que s’estudia aquí té un aspecte una mica descuidat en la talla de la pedra i en la preparació de la superfície epigràfica.

Figura 7. Imatge de la cara superior de la làpida amb la inscripció epigràfica. Fotografia: Vanesa Triay.

46 Tamid, 17 (2022), p. 35-50

José R. Ayaso, Xavier maese, Vanesa Triay

Això va per tu, Jordi: una nova làpida amb inscripció hebrea Tamid , 17 (2022), p. 35-50 47

A la cara superior del bloc hi ha tres línies de text hebreu. Els caràcters són força regulars i respecten una caixa de 5 × 5 cm. Les tres línies de text estan tallades al començament, bé perquè l’extrem del prisma es va desprendre, bé perquè es va tallar deliberadament. Així mateix, a la primera línia, que és la més llarga, ha desaparegut, a l’extrem esquerre, la filiació del difunt i, a més, els caràcters hebreus estan tallats a la part superior, cosa que impedeix reconstruir-los amb facilitat.

Figura 8. Làpida un cop neta amb la inscripció epigràfica.

Com s’ha dit, la primera línia està tallada al començament i al final. La segona es talla abruptament quan havia d’aparèixer l’any. Al principi es creia que la làpida, per la raó que fos, no havia estat acabada, però després d’estudiar-la a fons, es va arribar a la conclusió que el picapedrer devia trobar alguna dificultat per un canvi en la composició del gres (s’aprecia un canvi de color a la pedra) i va decidir acabar el poc que quedava del text a la línia següent. Es coneixen altres làpides en què el text està escrit de manera discontínua i irregular per les característiques de la pedra.

Fotografia: Vanesa Triay.

48 Tamid, 17 (2022), p. 35-50 José R. Ayaso, Xavier

---[ר”ב דוד ’ר דבכנה הז ר]בקב זנגנ תנש תבט שדח]ב רטפנ ֹהֹצ ]םיפלא ’ה

Està sepultat en aquesta tomba] l’honorable rabí David, fill de rabí [… Va morir en] el mes de tevet de l’any cinc mil] noranta-cinc

El text és molt simple, molt breu. Només dona la informació bàsica: capçalera – epítets – nom – fórmula de defunció – data (veg. Casanovas, 2004, p. 223-224). Res de floritures ni d’eulògies. Per aquesta raó, es pot reconstruir amb facilitat el text que hi manca, excepte la filiació del difunt. La inscripció núm. 20 del corpus de Jordi Casanovas (2004, p. 54) [= Cantera millás, 1956, p. 209-210, núm. 124], en la qual només s’ha conservat la part que falta a la nostra, ha servit de referència.

La darrera línia planteja més dubtes. הצ no pertany a una eulògia en abreviatura. Ens inclinem a pensar que es tracta de l’any que falta a la línia superior. L’any jueu acabaria el 95. Hi ha dues possibilitats: any 4995 (= 1234-5) o 5095 de la Creació (= 1334-5). Atès l’espai que falta, es proposa la lectura ֹהֹצ םיפלא ֹה abans que la lectura ֹהֹצֹקֹתֹת. Per tant, la mort de rabí David va tenir lloc el mes de tevet de 5095 (entre el 28 de novembre i el 26 de desembre de 1334).

5. Conclusions

La troballa d’aquesta làpida epigrafiada permetrà ampliar el coneixement i la informació de la necròpolis jueva de montjuïc (segles ix-xiv), dades que s’afegiran al projecte de recerca iniciat l’any 2014 pel Servei d’Arqueologia de Barcelona (ICUB) amb l’objectiu d’ampliar el coneixement d’aquest important element patrimonial i arqueològic de la ciutat. És d’una importància cabdal concretar l’extensió real de la necròpolis, entre d’altres raons, per a poder protegir-la degudament. L’aparició de nous documents, com seria aquesta làpida, ajudarà a determinar millor i més acuradament l’extensió real de la necròpolis jueva de montjuïc.

Al llarg d’aquestes pàgines es pot comprovar la gran importància que la comunitat jueva va tenir per a la ciutat de Barcelona. Actualment, des del tre-

maese, Vanesa Triay

Això va per tu, Jordi: una nova làpida amb inscripció hebrea Tamid , 17 (2022), p. 35-50 49

ball de recerca interdisciplinari la volem tornar a la llum i deixar clar l’abast del seu pas per Barcelona.

A poc a poc, el passat jueu se’ns mostra, tant al bell mig de la ciutat —el call jueu— com a la muntanya homònima de montjuïc, topònim que ha conservat el seu origen històric. Tanmateix, encara ara, tenim més preguntes que respostes. Només amb una investigació rigorosa, a diferents nivells i interdisciplinària, podrem resoldre els enigmes.

Finalment, només caldria subratllar que la història del poble jueu a Barcelona no es pot separar de la història de la ciutat; l’una i l’altra estan totalment entrellaçades. La història del call jueu, com la història de la necròpolis, és la història de Barcelona.

I tal com deia la làpida recuperada durant la intervenció de l’any 2001 a la necròpolis de montjuïc: beneïda sigui la memòria del just, beneïda sigui la teva memòria ara i sempre. Jordi, que la terra et sigui lleu.

Bibliografia

Cantera, Francisco; millás, José m.ª. Las inscripciones hebraicas de España madrid: CSIC, 1956. Casanovas i miró, Jordi. Las inscripciones funerarias hebraicas medievales de España. Turnhout: Brepols, 2004. (monumenta Palaeographica medii Aevi. Series Hebraica; 1)

Casanovas, Jordi; m aese, Xavier. «Nova aproximació a la cronologia del cementiri jueu de montjuïc (Barcelona)». Tamid , 4 (2002-2003), p. 7-25. «La pervivència de les sepultures antropomorfes a les necròpolis jueves medievals catalanes (segles ix-xiv)». En: Arqueologia funerària al nord-est peninsular (segles vi-xiii). Barcelona: museu d’Arqueologia de CatalunyaOlèrdola, 2012, p. 87-99. (monografies d’Olèrdola; 3.1 i 3.2) Duran i Sanpere, Agustí; millàs Vallicrosa, Josep maria. «Una necrópolis judaica en el montjuich de Barcelona». Sefarad, VII (1947), p. 231-259. granados, Joan Oriol; Tomasov, Dominique; Stoleru, David. El cementerio judío medieval de Barcelona en Montjuïc (siglos ix-xiv ): Establecimiento de sus límites [en línia]. Centre d’Estudis ZAKHOR, 2012. m aese, Xavier. Montjuïc: la necròpolis jueva de la Barcelona medieval [en línia]. memòria d’excavació. Servei d’Arqueologia de Barcelona (ICUB), 2004. <http://cartaarqueologica.bcn.cat/Docs/3061/2013_09_26_13_32 _23_ memòria%20129-01.pdf> [Consulta: 24 novembre 2021].

50 Tamid, 17 (2022), p. 35-50

m aese, Xavier. «La necròpolis jueva de montjuïc: un projecte de recerca interdisciplinari». Anuari d’Arqueologia i Patrimoni de Barcelona [Barcelona: Servei d’Arqueologia de Barcelona (ICUB)], 2014 (2016), p. 32-39. Pereira, Isabel. Memòria de la intervenció arqueològica a la carretera de Montjuïc, 33-37 i 41-51. Parc de Montjuïc [en línia]. memòria d’excavació. Servei d’Arqueologia de Barcelona (ICUB), 2009. <http://cartaarqueologica. bcn.cat/Docs/2901/2011_05_12_11_57_11_ mem%C3%B2ria%20Pas seig%20dels%20Cims,Fase%20D-m irador%20i%20Fase%20A1.pdf> [Consulta: 24 novembre 2021].

José R. Ayaso, Xavier maese, Vanesa Triay

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 17 (2022), p. 51-79 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.78 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya

Rebut: 13.05.2022 — Acceptat: 31.05.2022

Quoniam nullus in carne positus mortem evadere potest («Ningú posat en carn pot evadir la mort») ABEV, ACF-4583, f. 8v

Resum. Una de les figures més rellevants de la comunitat jueva de Vic als seus inicis va ser goig. Jueva de girona, va arribar a Vic uns anys després que s’hi instal·lés la seva germana Regina. Com ella, s’hi va establir amb el marit, els fills i les filles. Va dominar el mercat del crèdit a mitjan segle xiii, i mentre ella tenia una important participació en el préstec, el seu marit, David Canviador, es dedicava a la taula de canvi. Entre l’abundant documentació notarial de la comunitat jueva vigatana tan sols hi ha dos testaments: tots dos són de goig. L’article repassa la seva trajectòria vital, analitza els seus testaments i ofereix una visió sobre els testaments llatins de dones jueves catalanes. El primer, de 1266, detalla els llegats als fills, les filles i la neta, i inclou la condició que David Canviador no es torni a casar. El segon, de 1283, escrit quan està malalta, és força diferent i mana que el seu marit distribueixi els seus béns entre els seus fills i filles. Constitueix el testament d’una jueva catalana més antic publicat fins ara. Els testaments llatins tenen plena validesa entre els jueus, alhora que també en tenen en tribunals cristians. Són, a més, una mostra de l’aculturació d’aquesta societat.

Correspondència: Irene Llop Jordana. Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya. Facultat d’Educació, Traducció, Esports i Psicologia. Carrer de la Sagrada Família, 7. ES-08500 Vic. UE. Tel.: 00 34 938 816 164. A/e: irene.llop@uvic.cat.

Els testaments de na Goig, jueva de Girona, habitant de Vic

Irene LLop-JordAnA

52 Tamid, 17 (2022), p. 51-79

Irene Llop-Jordana

Paraules clau: Vic, judaisme català, testament, documentació notarial, Liber Iudeorum , dones jueves, segle xiii

The wills of Goig, a Jewish woman from Girona who lived in Vic Abstract. In the early days of the Jewish community of Vic, one of its most notable figures was goig, a Jewish woman from girona. She arrived in Vic a few years after her sister, Regina, had taken up residence there. Like Regina, goig established herself in Vic with her husband, sons and daughters. She dominated the credit market in the mid13th century. While she was a major moneylender, her husband, David Canviador, was a money changer. The abundant notarial documentation about Vic’s Jewish community includes just two wills, both of them made by goig. This article looks back at her life, analyses her wills, and offers an insight into the Latin wills of Catalan Jewish women. The first of goig’s wills, from 1266, details her legacies to her sons, daughters and granddaughter, and includes the condition that her husband not remarry. The second, from 1283, written when she was ill, is quite different and instructs her husband to distribute her property among their sons and daughters. goig’s will is the oldest published will of a Catalan Jewish woman studied to date. Latin wills had full validity among Jews, as well as in Christian courts, and are evidence of the society’s acculturation.

Keywords: Vic, Catalan Judaism, will, notarial records, Liber Iudeorum , Jewish women, 13th century

1. Introducció

El 14 d’agost de 1266, una jueva habitant de Vic, na goig, muller d’en David Canviador, feia testament. La seva última voluntat va quedar registrada entre la documentació notarial vigatana. Uns anys després, ordenaria testament de nou, conservat en el manual de notaris cristians de la vila on vivia i on molt probablement morí.

Sense fonts, no hi ha història. Les fonts permeten conèixer el marc temporal de la presència jueva en un indret determinat, saber quines activitats econòmiques s’hi duien a terme, delimitar el barri jueu i els espais de la comunitat, i amb una mica de sort fins i tot s’hi poden trobar notícies sobre l’organització social. Pel que fa als individus que van viure, néixer o morir en aquests calls, es poden recuperar els seus noms, les relacions familiars, els aspectes matrimonials, la mobilitat i una aproximació a la demografia d’una comunitat en un moment determinat. La història de les comunitats jueves ha tingut present els

Els testaments de na g oig, jueva de girona, habitant de Vic Tamid , 17 (2022), p. 51-79 53

jueus, però no sempre les jueves.1 Aquestes dones eren les encarregades de preservar i mantenir les tradicions, de complir els rituals i les prescripcions alimentàries, eren essencials en l’àmbit privat i familiar (que també depassaven), tenien un paper clau en la transmissió del patrimoni… Una de les dones amb més protagonisme en el moment de formació de la comunitat jueva vigatana va ser na goig, una jueva de girona que s’establí a Vic a mitjan segle xiii, quan ja feia uns anys que hi vivia la família de la seva germana Regina, la primera jueva de Vic. goig va deixar un important rastre documental que ens permet conèixer la seva família i les seves activitats econòmiques, i destaca perquè és l’única persona de la comunitat jueva de la qual s’han conservat les darreres voluntats. Els dos testaments de goig són l’objecte d’estudi d’aquest article.

2. Na Goig, jueva de Girona, habitant de Vic

Els estudis sobre la comunitat jueva de Vic tenen una llarga trajectòria que ha sigut possible gràcies a l’existència d’un fons documental excepcional. La documentació notarial conservada a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic (ABEV) ha sigut la base fonamental de la majoria dels estudis efectuats sobre aquesta jueria. Els seus manuals notarials i els Libri Iudeorum documenten la història d’una petita comunitat jueva que s’establí a Vic a partir del segon terç del segle xiii fins a la seva desaparició el 1391.2

La història de na goig s’emmarca en la primera etapa de la història de la comunitat jueva vigatana. Des de la dècada de 1230, alguns jueus i jueves de

1. L’androcentrisme, la sobregeneralització, el tractament desigual i la insensibilitat de gènere són biaixos de gènere que es poden observar en alguns estudis sobre comunitats jueves, no només de Vic (Llop, Vides i veus del call, p. 68).

2. Els manuals són registres comuns dels notaris, llibres que tenien els esborranys dels originals que posteriorment lliuraven als interessats. Contenen una gran diversitat documental, estan escrits en llatí i a l’ABEV es conserven de forma continuada des de 1230. La primera notícia d’activitat jueva a Vic la trobem al primer manual notarial preservat a l’arxiu, que registra les activitats entre 1230 i 1233 (ginebra, Manual primer). Els manuals es van especialitzar i es van agrupar per tipologies de documents, i l’escrivania de Vic n’és l’exemple més primerenc, amb la separació dels capítols matrimonials i dels testaments des de 1238. La sèrie Libri Iudeorum agrupa els manuals que registren contractes en els quals hi ha sempre algun jueu o jueva involucrat; a l’ABEV són importants pel seu volum (26 unitats documentals) i per la seva continuïtat (1264-1354) (ginebra, «Els arxius de l’Arxiu», p. 34-54). Altres fonts documentals es troben a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i a l’Arxiu Històric de moià.

54 Tamid, 17 (2022), p. 51-79

Irene Llop-Jordana

diverses localitats comencen a tenir activitat comercial i de crèdit a Vic, en un context de vitalitat de la vila, i durant la primera meitat del segle xiii s’hi estableixen algunes famílies procedents de les comunitats jueves més properes i que també eren les més importants de Catalunya: Barcelona i girona. D’aquesta manera, Vic va tenir l’única comunitat jueva en un radi força ampli, d’uns vuitanta quilòmetres, amb una intensa activitat econòmica, fonamentalment préstecs, i una consolidació paraŀlela al creixement de la ciutat.3 goig i la seva família van viure en primera persona l’arribada dels primers jueus i jueves a Vic, on van establir la seva residència familiar alhora que altres famílies també s’hi assentaven.

2.1. Vida i família de Goig

Les dades de la família de goig i de la seva vida personal abans d’instaŀlarse a Vic són força minses. El seu pare era Issac Cabrit, d’una família acomodada de girona. La seva casa afrontava a l’est amb el forn del mercadal, al sud amb la casa que va ser d’Abraham Cordoví, a l’oest amb el mur de la ciutat i al nord amb església de Santa maria de les Puelles.4 Coneixem el nom dels seus germans Fonent i Salomó i de la seva germana Regina.

Fonent Cabrit va residir a girona i va tenir un paper destacat a l’aljama jueva gironina. L’any 1274 era un dels quatre secretaris de l’aljama, juntament amb Bellshom, Bonet Aninay i Issac Jafià.5

De l’altre germà, Salomó, que també vivia a girona, sabem que ja havia mort l’any 1271. En aquell moment, Regina va nomenar procurador el seu fill Bonjueu per vendre la meitat d’una vinya que era llegat del seu germà.6 Salomó no utilitza el «cognom» Cabrit, sinó Cerç.

3. L’aljama de Vic va continuar durant el segle xiv i va passar d’un període de creixement fins a mitjan segle a una crisi intensa entorn de l’any 1348 que va desembocar amb la fi de la comunitat jueva el 1391. Aleshores es van convertir al catolicisme els quatre jueus i dues jueves que restaven a la ciutat (Llop, Vides i veus del call).

4. Així consten en el document en el qual Regina nomena procurador el seu marit Bonastruc per les cases venudes a girona després de la mort del seu pare (ABEV, ACF-4, f. 33r [1244]).

5. Es tracta de la tercera menció nominal de secretaris de l’aljama gironina coneguda (Riera, Els jueus de Girona i la seva organització, p. 40-45).

6. ABEV, ACF-14, f. 30v (1271).

Els testaments de na g oig, jueva de girona, habitant de Vic Tamid , 17 (2022), p. 51-79 55

La seva germana feia negocis a Vic amb el seu marit, Bonastruc Satorra, des de 1238. L’any 1240, Bonastruc és anomenat iudeus vicensis i l’any 1244 Regina és la primera iudea vicensis: són els primers jueus que es defineixen com a vigatans.

D’altra banda, les dades que tenim de la família del marit de na goig, David Canviador, són més limitades. La seva mare es deia Astruga i l’any 1247 és esmentada com a difunta. David va cedir a Astruc de Quartera, jueu, els deutes que Ferrer, de l’illa de mallorca, tenia amb la seva mare, Astruga, difunta.7 També són escasses les notícies de la seva vida abans d’establir-se a Vic, però sabem que el nom de Canviador li devia venir pel seu ofici: tenia una taula de canvi, de la qual dona fe Abraham de Torre, jueu de Figueres.8

Només s’han documentat dues jueves de la comunitat vigatana que utilitzin alguna vegada el títol honorífic na: na goig, dona de David Canviador, i na goig de Perpinyà. Aquest títol ja dona una idea de la rellevància d’aquesta jueva dins la comunitat.

Un altre aspecte que caldria remarcar és que es tracta de l’única família que no utilitza un sistema patronímic, ni transmet un cognom-topònim o un cognom, sinó que es reconeix a partir d’un personatge central: la família de David Canviador. Fins i tot els seus nets s’anomenen respecte de l’avi.

El matrimoni es va establir a Vic a mitjan segle xiii: la primera menció de goig és de 1250, i és anomenada «jueva de Vic» l’any 1259; la primera referència del seu marit és de 1244, i s’anomena «de Vic» també el 1259.

La parella va arribar a la ciutat amb els fills joves i algun infant. Es coneixen set fills del matrimoni: Llobell, Bonjueu, Astruga, Astruc, Naçanell, Regina i mossons.9 Llobell, possiblement el primogènit, és l’únic que utilitza el «cognom» Cerç, com el seu oncle gironí. La resta s’anomenen «fill de David Canviador». Val a dir que quatre netes, filles de quatre dels seus fills, porten el nom de l’àvia. No és un fet menor, ja que transmetre el nom té una força simbòlica, perquè recorda la genealogia i manté la memòria familiar.10

7. És l’única referència a deutes a l’illa de mallorca, que feia poc que havia conquerit el rei Jaume I (ABEV, ACF-4, f. 49r [1247]).

08. Abraham de Torre reconeix a Bonjueu i a mossons, fills de David Canviador, que quan aquest darrer estava a la taula de canvi va rebre dels seus béns 2 000 sous barcelonesos de tern (ABEV, ACF-4587, f. 73v; transcrit a Llop, Vides i veus del call, p. 347-348).

09. Vegeu el quadre genealògic de l’annex.

10. Els fills de na goig que posen el seu nom a la filla són: Llobell Cerç (casat amb Dolça), Bonjueu (casat amb Preciosa), Astruc (casat amb goig) i mossons (casat amb goig, filla de Samuel malet) (Llop, Vides i veus del call, p. 80-81).

56 Tamid, 17 (2022), p. 51-79

Irene Llop-Jordana

Les primeres famílies jueves que van casar els seus descendents a Vic van ser les primeres famílies establertes a la ciutat, les de les germanes Cabrita. goig i David Canviador van casar una filla i un fill amb un any de diferència.11 El matrimoni de Llobell, probablement el primogènit, amb la seva cosina Dolça, filla de Regina Cabrita i Bonastruc Satorra, no només mostra la voluntat d’arrelar a la població, sinó que també reforça els llaços familiars.12 Cal tenir present que el matrimoni entre cosins no està prohibit per la religió jueva.13 Es tracta de les famílies més preeminents de la societat i pioneres de la comunitat jueva. Llobell va quedar vidu i la seva segona muller va ser la germana de Dolça, Vidala.14 És molt significatiu que les dues úniques filles de Regina i Bonastruc Satorra es casin amb el seu cosí. De nou vidu, Llobell Cerç es casà per tercera vegada, ara amb una vídua de Puigcerdà anomenada Bella.15

1

Goig (1254)

Figura 1. matrimonis de Llobell Cerç. Elaboració pròpia .

Bella, de Puigcerdà (1287)

11. Ens referim al casament de la seva filla Astruga amb Bonhome, fill d’Abraham de Cardona (1253), i de Llobell Cerç amb Dolça, la seva cosina (1254).

12. El dot del casament de Llobell va ser de 300 sous barcelonesos de doblenc (ABEV, ACF-6, f. 178r (1254)).

13. Al segle xiv, quan la família Vidal vol aconseguir tenir més pes en la comunitat jueva vigatana, també opta pel matrimoni entre cosins.

14. ABEV, ACF-4586, f. 41 (1278).

15. ABEV, ACF-4589, f. 9r (1287).

FIGURA

David Canviador Goig Llobell Cerç

Bonastruc Satorra Regina

Vidala (1278)

Isaac Cabrit, de Girona

testaments de na g oig, jueva de girona, habitant de Vic Tamid , 17 (2022), p. 51-79 57

Val la pena remarcar la importància de la tendència a les unions endogàmiques, el matrimoni entre membres de la mateixa comunitat. En els seus orígens, en un moment en què els membres són de procedències i realitats diverses, ajuda a crear la comunitat alhora que crea una identitat comuna.16

Un altre element que cal tenir en compte per a copsar la magnitud d’aquest sistema és la relació entre l’estratègia matrimonial familiar i la transmissió de la propietat. Regina dota una filla amb unes cases infra muros de girona;17 tenint en compte que les seves dues filles es casen amb el cosí, més concretament amb un cosí per part materna, aquesta dotació permet mantenir el patrimoni de la família Cabrit dins de la família. Així no es perden ni els béns immobles ni els lligams amb la població on encara vivia part de la família.

De fet, els lligams amb girona són presents durant tota la vida de na goig. Només un dels fills, Bonjueu, va residir un temps a girona, però va tornar a Vic, que és el lloc on els fills es van casar i van tenir descendència.

Les tensions familiars entre el seu fill Llobell i el seu nebot Bonmacip han deixat rastre en la documentació. L’any 1265 els dos cosins ja s’havien barallat a la sinagoga, i un any després Bonmacip va rebre 500 sous com a compensació pels cops i injúries de Llobell Cerç i David Canviador, i es comprometé a no actuar contra ells judicialment; Llobell, a més, havia tingut raons amb Brunissenda Llorenç per males paraules.18

El rang social de la família té un altre element que el fa visible, que és la possessió d’esclaus. El ciutadà de Vic Pere miró va vendre a goig una sarraïna blanca anomenada Fàtima per 110 sous barcelonesos de tern.19 En el document de compravenda de l’esclava s’especifica que no ha estat robada i que si en els propers set anys es convertís, li restituiria el preu de 100 sous. Un mes després, goig ven una sarraïna blanca, anomenada Fàtima, al ciutadà Berenguer Espanyol per 100 sous;20 probablement, es tracta de la mateixa esclava. goig actua com a compradora primer i després com a venedora, i els cristians que participen en la compravenda són sempre ciutadans de Vic. De fet, els

16. Llop, «The settlement», p. 271-275.

17. ABEV, ACF-6, f. 184v (1259). Per les afrontacions, hauria de ser al costat de la casa que van vendre a perpetuïtat pocs anys abans.

18. ABEV, ACF-10, f. 370v, ABEV, ACF-4586, f. 1 bis v i ABEV, ACF-4583, f. 1v, respectivament. Cal matisar que la sinagoga esmentada corresponia a un oratori, i que Brunissenda Llorenç és Brunissenda, dona de guillem Llorenç (vegeu la nota 24).

19. ABEV, ACF-16, f. 60r (1276).

20. ABEV, ACF-15, f. 89r (1276).

Els

58 Tamid, 17 (2022), p. 51-79

homes de la burgesia vigatana van articular el negoci del comerç d’esclaus poc després de la conquesta de mallorca, i ja és present al primer manual notarial de l’ABEV. A la dècada de 1260, hi ha tres jueus que actuen com a venedors d’esclaus: Llobell Cerç, goig i Astruc de manresa, que venen esclaves a cristians i a un jueu. Les jueves que es documenten comprant esclaus són goig i Astruga, dona d’Astruc de manresa.21 Són l’elit de la societat jueva de mitjan segle xiii.

És difícil determinar on vivia exactament la família de goig i David Canviador, però la documentació assenyala que ho feien sota domini dels montcada.22 L’any 1253, Berenguer de Posa i la seva dona van llogar una casa a Vic al matrimoni.23 Es tracta del tercer document més antic de lloguer de cases a jueus vigatans, i el primer correspon a l’habitatge de la germana de goig, Regina, i el seu marit al mercadal de Vic.24 Així doncs, les primeres famílies que es van instaŀlar permanentment a Vic són les primeres de les quals documentem lloguers de cases. En aquell moment de formació de la comunitat, només tenim tres referències a cases a mitjan segle xiii, totes sota domini dels montcada i sense donar gaire informació; les notícies augmenten a la dècada de 1280, moment en què la població jueva es comença a concentrar al carrer d’en guiu.25

Justament aquest carrer és el que acollia la sinagoga dels jueus i molt possiblement el micvé de la comunitat.26 El centre sinagogal es va començar a for-

21. Llop, Vides i veus del call, p. 98-99.

22. A Vic hi havia dues jurisdiccions, la dels montcada o partida sobirana i la del bisbe o partida jussana; el fet de viure en una jurisdicció o en l’altra era important per a cristians i per a jueus, ja que tenien un senyor jurisdiccional o un altre; l’any 1315, el rei va obtenir la partida jussana i els jueus que eren del bisbe passaren a ser jueus del rei, mentre que els jueus del noble de montcada van tenir sempre el mateix senyor. Amb una jurisdicció o una altra, tots els jueus i jueves que vivien a Vic van formar part de la mateixa i única comunitat jueva.

23. ABEV, ACF-6, f. 134v (1253).

24. guillem Llorenç i la seva dona Brunissenda en són els propietaris (ABEV, ACF-5, f. 153r [1252]). Brunissenda, dona de guillem Llorenç, i el seu germà guillem d’Illa van llogar el mateix any una casa amb porticons, cortal i obrador al mercadal de Vic a Bonmacip, fill de Regina i Bonastruc (ABEV, ACF-6, f. 52v [1252]). Val a dir que l’any 1280, els marmessors de la difunta Brunissenda Llorenç lloguen a Llobell Cerç unes cases amb hort excepte l’obrador sota domini dels montcada, per motiu de deutes (ABEV, ACF-4586, f. 107r [1280]); uns anys després, lloguen a Jucef de mallorca, també per deutes, una casa prop d’en Roquet excepte l’obrador (ABEV, ACF-4588, f. 4r [1284]).

25 Llop, «The settlement», p. 261-264.

26 Llop i Ollich, «Els espais»; Ollich i Llop, «Els espais públics i els espais privats».

Irene Llop-Jordana

Els testaments de na g oig, jueva de girona, habitant de Vic Tamid , 17 (2022), p. 51-79 59

malitzar l’any 1277, moment en el qual Arnau miró, ciutadà de Vic, va cedir a un grup de jueus un terreny on podrien construir cases i una sinagoga.27 David Canviador encapçalava la llista dels representants de la comunitat jueva de Vic que van signar l’establiment, i aquest fet no és casual: ser el primer de la llista indica també ser un personatge principal. La família de David feia gairebé trenta anys que era a Vic, i durant aquest temps l’organització de la comunitat funcionà, probablement, més per inèrcia que no pas de forma estructurada. Amb poques necessitats comunitàries, el control devia ser similar al de les comunitats catalanes coetànies, és a dir, les que eren en mans de famílies de l’elit que també gaudien de potencial econòmic, i amb acords amb l’autoritat. La família de les germanes goig i Regina tenia antiguitat, poder econòmic i ascendent social sobre la resta de famílies. Quan el nombre de membres de la comunitat s’estabilitza, al darrer terç del segle xiii, ja hi ha una comunitat consolidada i amb més necessitats. Es planteja la mancança d’una sinagoga i és la primera acció coŀlectiva del grup. A més, a la sinagoga no només s’hi pregava o s’hi ensenyava (schola), sinó que també era un espai comunitari, el lloc de reunió on es tractaven temes comuns. Faltaven encara quaranta anys per a la creació de l’aljama de Vic.28 David Canviador sembla el líder de la comunitat en aquest estadi primerenc d’organització interna.

El matrimoni de David i goig era, certament, singular: el lideratge de la comunitat en mans del marit, i la muller amb un destacat paper en l’activitat creditícia.

2.2. Activitats econòmiques

goig és un exemple de dona jueva que no tenia un paper subordinat a l’esfera familiar i al seu marit. Era una jueva molt activa econòmicament i tenia control independent dels recursos financers.

Tot sovint s’insisteix en la idea que les dones es limitaven a l’àmbit privat i de la llar, i s’obvia que una de les tasques que duien a terme era, justament, l’administració de les finances de la família. Tot i això, és cert que les pràctiques de matrimoni i herència delimitaven l’autoritat de les dones sobre els

27. ABEV, ACF-4586, f. 43r (1277).

28 Llop, Vides i veus del call, p. 223-226. L’aljama és una entitat jurídica formada pel conjunt de jueus de la localitat i reconeguda pels cristians.

60 Tamid, 17 (2022), p. 51-79

Irene Llop-Jordana recursos financers. També cal tenir present la pròpia naturalesa del notariat, un espai públic en el qual era inevitable el contacte amb homes cristians. Des del notari fins al deutor o deutors, era una pràctica masculinitzada. Per tal que l’honor de la dona no es veiés afectat per aquest contacte, era recomanable la presència d’un home jueu al seu costat, ja fos el marit i/o el fill, amb qui fer préstecs conjuntament.29

Ara bé, a Vic hi ha una característica que es detecta en les famílies que duen a terme préstecs: marits i mullers tenien accés a un fons conjugal compartit per a fer préstecs de forma individual o conjunta, per tal d’augmentar els recursos econòmics familiars. I podien actuar sense la presència de cap familiar masculí. Els matrimonis en què tant el marit com la muller són creditors de manera individual, entenien els guanys de tots els membres de la família com una font d’ingressos per a la família en el seu conjunt.30 Per a contrarestar la idea que les dones participaven del crèdit només o majoritàriament com a vídues, continuant la tasca del marit difunt, s’ha demostrat quantitativament que a Vic l’activitat de les dones casades va ser molt més intensa que la de les vídues:

Taula 1 Activitat de les dones casades de Vic 1250 1300-1350

Vídues 129 (30,4 %) 105 (21 %) Casades 231 (61,4 %) 366 (73,2 %)

Desconegut 35 (8,2 %) 29 (5,8 %) TOTAL 425 500

Font: Ifft, «The public economic role», p. 50.

Amb aquestes dades a la mà, queda clar que les dones casades participaven del crèdit com una extensió del seu rol en l’economia domèstica. I es constata que l’activitat creditícia femenina està vinculada a les famílies prestadores, ja que, fora d’aquestes famílies, la presència de dones és molt menor. marits i mullers feien préstecs conjuntament, però també individualment, com a forma d’augmentar els recursos financers familiars amb un fons conjugal com-

29 Ifft, «Jewish women», p. 173-176.

30 Ollich, «Aspectes econòmics», p. 30-31; Ifft, «The public economic role», p. 50 i 56-57; Llop, Vides i veus del call, p. 155-158.

Els testaments de na g oig, jueva de girona, habitant de Vic Tamid , 17 (2022), p. 51-79 61

partit per a donar crèdit; no es tracta, però, de la norma entre totes les jueves catalanes, sinó que sembla un element característic de la comunitat de Vic.31 És una particularitat des dels inicis de la presència jueva a la ciutat, i es consolida quan hi ha una demanda important i una comunitat petita, de manera que l’accés al crèdit de les dones de la família permetia cobrir totes les necessitats.

Què passa en el matrimoni de goig i David Canviador? El marit de goig no és actiu, tan sols se n’han registrat tres préstecs per valor de 1.031 sous barcelonesos de doblenc. Sembla que la seva activitat principal està vinculada al seu «cognom»: ‘canviador, una taula de canvi’. goig, en canvi, era un pes pesant, una prestadora destacada que podia actuar sola o bé amb algun dels seus fills (veg. la figura 2).

Figura 2. Nombre de préstecs de goig. Elaboració pròpia.

Pel que fa al nombre de préstecs, durant les dues primeres dècades, goig té una intensa activitat creditícia. S’han conservat els documents de 129 préstecs, majoritàriament en efectiu, però també en espècie i, en menor quantitat, en efectiu i en espècie alhora. goig serà la segona dona que lideri els préstecs en efectiu en sous barcelonesos de tern, per darrere de la seva germana Regina (i ocuparia el lloc tretzè, si compartim les dades amb els homes prestadors de Vic) i la primera en préstecs en sous de doblenc (catorzena de la llista general). En relació amb el préstec en espècie, és la segona dona en quarteres de forment (catorzena de la llista general) i també segona en quarteres de civada (vint-i-dosena de la general).

31. Ifft, «The public economic role», p. 46-47.

62 Tamid, 17 (2022), p. 51-79

Irene Llop-Jordana

Els préstecs en efectiu eren els majoritaris, i s’observa una gran diversitat monetària:32

Taula 2

Préstecs en efectiu de Goig Nombre de préstecs Quantitat Moneda 1250-1259 38 6.308 sbd 1260-1269 31 2.878 sbt 1260-1269 02 0 124 sous melgoresos 1270-1279 02 0 050 morabatins d’or 1270-1279 04 0 217 sous melgoresos 1270-1279 0 25 2.183 sbt 1280-1289 09 1.478 sbt

TOTAL 111 Font: Elaboració pròpia.

En termes generals, presta majoritàriament sous barcelonesos de tern, seguits de sous barcelonesos de doblenc, sous melgoresos i morabatins d’or (veg. la figura 3).

Quantitat

morabatins d’or sous melgoresos sbt sbd 0 2.000 4.000 6.000 8.000

Figura 3. Quantitats prestades, agrupades segons el tipus de moneda. Elaboració pròpia.

32. A les taules i figures, «sbd» correspon a sous barcelonesos de doblenc, i «sbt», a sous barcelonesos de tern.

Els testaments de na g oig, jueva de girona, habitant de Vic Tamid , 17 (2022), p. 51-79 63

Els préstecs en espècie, o en efectiu i en espècie, eren menors i més limitats en el temps (dècada de 1260), sempre en quarteres de forment o de civada:

Taula 3 Préstecs en espècie de Goig

Nombre de préstecs Quantitat Espècie 1264 03 10 Q. forment 1266 04 19 Q. forment 1266 02 15 Q. civada 1267 03 05 Q. forment

TOTAL 12

Font: Elaboració pròpia.

En un nombre encara menor, els préstecs en efectiu i en espècie són gairebé anecdòtics:

Taula 4 Préstecs en efectiu i en espècie de Goig

Nombre de préstecs Quantitat Espècie Quantitat Moneda 1252 2 02,5 Q. forment 80 sbd 1264 1 12 Q. civada 06 sbt 1266 2 0 4 Q. forment 28 sbt

Total 5

Font: Elaboració pròpia.

La memòria de les primeres dones prestadores, com goig, va influir en les famílies i en la comunitat posteriors.33 El seu exemple va ser seguit dins de la família per la seva jove Preciosa, casada amb Bonjueu,34 però la seva empremta en la seva generació i en les següents s’evidencia amb la constant presència de les dones en el mercat del préstec, casades o vídues, amb familiars o individualment.

33 Ifft, «Credit and Connections», p. 18.

34. Ifft, «The public economic role», p. 57.

64 Tamid, 17 (2022), p. 51-79 Irene

3. Dos testaments

Els documents més abundants de la documentació notarial vinculada a la comunitat vigatana són els que es relacionen amb l’activitat econòmica, sobretot amb els préstecs. De la documentació conservada entre 1231 i 1315 (715 instruments de manuals notarials i 5.536 dels llibres de jueus), el 85,75 % corresponen a debitoris, seguit per les àpoques (5,5 %) i les donacions (2,94 %). Entre tota la documentació només s’han localitzat dos testaments, que suposen el 0,03 % del total.35 Les dues disposicions testamentàries que es conserven corresponen a la mateixa dona: na goig.

3.1. Primer testament (1266)

El primer dels testaments és del 14 de juliol de 1266.36 Els marmessors designats són el seu germà Fonent Cabrit, el fill d’aquest, Nassanell, i Llobell Cerç. En el seu testament estableix que els seus deutes i injúries siguin resolts. Deixa 3.800 sbt als seus fills, filla i neta, i la resta dels seus béns, al seu marit. En la distribució de diners es manifesta una diferència important segons el sexe. Entre els fills, les quantitats osciŀlen entre els 500 i els 1.000 sous: Llobell, 500 sbt; mossons, 1.000 sbt; Bonjueu, 500 sbt; Astruc, 500 sbt. En canvi, les quantitats són molt menors quan es tracta de dones: Regina rebrà 100 sbt i la seva neta, filla de la seva filla Astrugona, 200 sbt quan es casi; no hi ha cap referència a la seva filla Astruga, casada. La resta dels seus béns, mobles i immobles, posseïts per ella o pels dos, passen al seu marit, excepte les deixes anteriors, de les quals podrà gaudir durant la seva vida, excepte els 200 sous deixats a la neta. Ara bé: els fills no podran demanar aquests diners mentre David visqui i no tingui muller, i si es torna a casar, aleshores aquestes quantitats passaran als fills. mentre no tingui esposa, tindrà els diners i podrà satisfer les seves necessitats, i a la seva mort passaran als fills, que seran nomenats hereus.

35 Llop, Vides i veus del call, p. 30-31. Els Llibres de Testaments de l’ABEV, que comencen al segle xiii, no contenen testaments d’altres jueves o jueus.

36. ABEV, ACF-4583, 8v; Ollich, «Aspectes econòmics», p. 97. Tal com s’explica a Llop, Vides i veus del call, p. 341-342, es va interpretar erròniament que la neta era una neboda. Vegeu el doc. 1 de l’apèndix documental.

Llop-Jordana

3.2. Segon testament (1283)

El segon testament de goig planteja alguns dubtes. Es tracta d’un foli solt amb la part dreta del document malmesa, que va aparèixer al manual 19 entre els folis corresponents a l’any 1283.37 No es tracta de l’esborrany del primer testament inclòs en un manual notarial posterior per causes desconegudes, perquè el contingut és diferent.

En aquesta ocasió, g oig exposa les circumstàncies personals del seu estat de salut i explica que està malalta d’una malaltia de la qual tem morir, però que té la memòria intacta. S’estableix que el marit distribueixi els seus béns i drets entre els seus fills i filles com li plagui, i els haurà de proveir del que necessitin. La signatura de tres testimonis cristians tanca el document.

3.3. Anàlisi dels testaments

Entre els dos testaments van passar disset anys. Durant aquest temps, els fills del matrimoni havien format la seva pròpia família i goig ja tenia nets; econòmicament, havia fet més negocis i, probablement, ampliat el seu patrimoni.

La taula següent permet veure i comparar l’estructura i el contingut dels dos testaments, que són força diferents.

Taula 5

Esquema i contingut dels dos testaments de Goig

Estructura Testament 1266 Testament 1283

I. Part inicial Data Sí No Invocació concisa Sí No Identificació Sí Nom, marit, habitant a Vic

Sí Nom, marit, de Vic motiu No Sí malaltia, tem morir

37. ABEV, ACF-19, f. 128 bis. Vegeu el doc. 2 de l’apèndix documental.

Els testaments de na g oig, jueva de girona, habitant de Vic Tamid , 17 (2022), p. 51-79 65

66 Tamid, 17 (2022), p. 51-79

Taula 5 (Continuació)

Esquema i contingut dels dos testaments de Goig

Irene Llop-Jordana

Estructura Testament 1266 Testament 1283

II. Part dispositiva marmessors Sí germà, nebot, fill Iŀlegible Llegats familiars Quantitats a fills, filles, neta; la resta per al marit Distribució entre fills i filles Condició Sí. Que el marit no es torni a casar No Hereu Fills Iŀlegible Intimació que es respecti el testament Sí Sí III. Escatocol Signatura testimonis No Sí Tres cristians

Font: Elaboració pròpia.

El protocol inicial té pocs elements en comú. Només hi ha la data del primer document, que estava inserit en un manual i per això només hi consta el dia i mes de redacció, i la situació del segon testament permet suposar-ne la data. El primer testament és l’únic que té una breu invocació que recorda que la mort és inevitable. Tots dos identifiquen la testadora, goig, que és la muller de David Canviador, però mentre que l’any 1266 se l’anomena «habitant a Vic», més endavant ja se l’anomena «jueva de Vic», assenyalant potser un major arrelament a la ciutat.

Desconeixem els motius que van empènyer goig a redactar la seva última voluntat el 1266, però el 1283 afirma que té una greu malaltia de la qual tem morir. malalta, però amb totes les facultats i la memòria íntegra, redacta el seu testament; l’any 1284 ja havia mort, no sabem en quines circumstàncies. Si bé en aquest cas sabem que estava malalta, no queda clar per quin motiu va creure que calia anuŀlar el testament anterior. En cap dels dos testaments la jueva exposa que té el consentiment del marit. Els fa per voluntat pròpia.

La part dispositiva és la més diferent. En el testament de 1266 nomena marmessors (germà i nebot, de girona, i fill, el que sembla el primogènit), que han d’actuar de forma conjunta per a assegurar el compliment de la seva

Els testaments de na g oig, jueva de girona, habitant de Vic Tamid , 17 (2022), p. 51-79 67

última voluntat, i a continuació mana les quantitats concretes per a fills, filla i neta; en canvi, en el segon testament el repartiment queda a la voluntat del marit. Cal tenir en compte que l’última voluntat de 1283 té una part malmesa, iŀlegible fins i tot amb llum ultraviolada.

És interessant remarcar les diferències entre les quantitats que es deixen als fills i filles: entre els fills, osciŀlen entre 500 i 1.000 sous, mentre que les que es deixen a les beneficiàries femenines són molt menors: 200 sous per a la neta, de qui només sabem que és la filla d’Astrugona, quan es casi, i 100 sous per a la seva filla Regina; no hi ha cap quantitat per a la seva filla Astruga, casada amb Bonhome, jueu fill d’Abraham de Cardona, jueu de Barcelona, i la documentació posterior no esmenta la descendència de la família. Amb aquesta distribució queda clar que l’herència de les dones no passa per un llegat testamentari, sinó pel dot que aporti al matrimoni i les condicions de la quetubà.

La primera escriptura testamentària té una condició relacionada amb el marit, que desapareix en el segon testament: David Canviador podrà tenir usdefruit d’aquests diners; de fet, els fills no poden demanar-los mentre David visqui, sempre que no es torni a casar.38

A la penúltima frase del primer testament institueix hereus els seus fills, i el document acaba amb l’afirmació que vol que aquesta sigui la seva última voluntat.

malgrat les diferències, hi ha diversos trets comuns en aquesta part dels dos testaments:

— No s’explicita el lloc d’elecció de la sepultura, ni res relacionat amb l’enterrament. goig era gironina, i si hagués volgut ser enterrada a la seva població d’origen probablement ho hauria deixat per escrit. Ara bé, tampoc podem afirmar taxativament que si no apareix el lloc és perquè havia de ser a Vic. No sabem res del lloc on eren enterrats els membres de la comunitat jueva vigatana en aquells moments, quan ja feia gairebé trenta anys que algunes famílies s’havien instaŀlat a la ciutat de forma permanent. Fins a l’any 1327 no hi ha cap notícia del fossar de jueus a Vic.39

38. La condició d’evitar un segon matrimoni també és present en el testament d’Astruga, muller de Jucef Abraham, de Puigcerdà. Burns, Jews in the notarial culture.

39 Ollich i Llop, «Els espais», p. 492-495; Ollich i Llop, «Espais públics i espais privats», p. 77.

68 Tamid, 17 (2022), p. 51-79

Irene Llop-Jordana

— No hi ha llegats pietosos (sinagoga, pobres, confraries…), que són habituals en els testaments de dones jueves.40 No en fa ni a Vic, on no hi ha notícies d’institucions benèfiques, ni tampoc a girona o a altres llocs; quan goig va ordenar el primer testament, la sinagoga encara no estava construïda.

Pel que fa a la part final, només el segon testament té signatures de testimonis, requisit per a la validesa del document. Es tracta de tres cristians. Aquest mateix document té un triple ratllat que indica que es va lliurar en pública forma a la interessada, i que no es troba al primer testament.

goig morí entre el 3 de març de 1283 i el 15 de maig de 1284, que són les dates en què actua com a prestadora per darrera vegada i en què és esmentada com a difunta per primer cop.41 Sembla que l’herència no va ser motiu de discòrdia familiar. Els seus fills van romandre a Vic i ella no va veure la mort del seu fill Bonjueu amb la posterior lluita per la tutela dels quatre fills menors, ni la conversió del seu fill mossons.42 David, el seu marit, no es va tornar a casar.

4. Dones jueves i testaments en la documentació notarial llatina

Els fons notarials dels cristians conserven testaments de membres de la comunitat jueva. No es tracta d’una tipologia gaire habitual, però era una opció vàlida i legal, i el món legal cristià no era aliè als jueus i jueves.

El judaisme no obliga a fer testament escrit, i de fet la transmissió de l’herència de pares a fills i el dret de primogenitura ja estan recollits en la legislació jueva.43 Quan es tracta de dones, a més, tenen el contracte matrimonial

40 Burns, Jews in the notarial culture, p. 100-118.

41. L’última activitat de goig en la documentació notarial és del 3 de març de 1283, moment en què presta 51 sous a Ramon d’Olles, la seva dona maria, els fills guillem i Ramon i les dones d’aquests, Elisenda i Alamanda, de Sant Andreu de Tona (ABEV, ACF-4587, f. 74r). El marit de goig i el seu fill mossons reclamen un deute degut a «goyg, uxor mee quondam» el 16 de maig de 1284 (ABEV, ACF-4921, f. 90v).

42. El batlle del senyor de montcada va nomenar Astruc, fill de David Canviador (oncle dels infants), i Jucef de mallorca tutors i administradors dels béns dels fills menors de Bonjueu, i es recalca que David Canviador era molt gran («senex multum») (ABEV, ACF-4588, f. 12v). mossons es convertí al cristianisme a principis del segle xiv, amb el nom de Jaume de murga el 1307 i Jaume Çentiga el 1311 (Llop, «La fi», p. 94, i Vides i veus, p. 101).

43. Sobre el testament oral, vegeu en la mixnà, Giṭṭin 13a i Bava Batra 151a; la transmissió d’herència és de pares a fills i, si no és possible, de pares a filles, germans, oncles paterns o els parents més propers (Nombres 27,8-11). Pel dret de primogenitura, el fill més gran té

Els testaments de na g oig, jueva de girona, habitant de Vic Tamid , 17 (2022), p. 51-79 69 (quetubà), que estableix què passa en l’àmbit econòmic quan el seu marit mor. L’evolució de la legislació rabínica i de l’actitud del judaisme davant la mort van afavorir la lliure disposició dels béns dels jueus i jueves. Ara bé, si volien fer testament, aleshores havien d’escollir entre fer un testament hebreu amb els requisits de la legislació jueva o bé davant de notaris cristians.

El testament hebreu més antic fins ara localitzat als arxius catalans és el d’Astruc de Tolosa, de l’any 1268, i no s’han conservat testaments hebreus de dones.44 Aquests documents, com la resta de documents hebreus redactats per un tribunal rabínic o per testimonis, tenien validesa en els tribunals cristians.45

Segons la legislació jueva, una persona no pot fer testament si no es troba en algun dels supòsits següents:

— Una persona sana només podria fer una donació a algú que no fos hereu, que en conservaria l’usdefruit durant tota la vida.

— Una persona malalta, al llit de mort, podria donar els seus béns de forma oral o escrita o mitjançant una nota personal sense testimonis.

— Si la persona no estigués tan afeblida, però s’enfrontés a un perill equivalent, com ara un llarg viatge, també podria dictar testament.

En qualsevol d’aquestes situacions, els hereus havien de complir les voluntats del testador.46

Els jueus i jueves que optaven per fer un testament davant d’un notari cristià no tenien les restriccions imposades per la legislació jueva, tant per les circumstàncies en les quals es podia testar com sobre els llegats que contenien.47 Així doncs, aquesta opció permetia no només que poguessin atorgar la seva última voluntat en qualsevol moment (no solament abans de morir), sinó que, a més, la persona que testava podia introduir elements que no formaven part el doble d’herència que els altres (Deuteronomi 21,16-17), i la resta de fills reben el mateix tracte. En Blasco, «mujeres judías», p. 80-84, es descriuen les característiques i les funcions dels testaments de jueus davant de notaris de l’aljama i davant de notaris cristians.

44. millàs, Documents hebraics, núm. 24 i 25 (ACB Hebreus, 24ab i 25).

45. Klein, Hebrew deeds, p. 105-106. De fet, diversos documents hebreus de compravendes de béns immobles han arribat als nostres dies, sols o inclosos en una documentació més àmplia, perquè van passar a mans cristianes que van conservar tota la documentació que garantia el dret de la propietat.

46 Burns, Jews in the notarial culture, p. 15; Agresta, «The doctor and the notary», p. 230; Blasco, «mujeres judías», p. 80.

47 Klein, «Splitting heirs», p. 55.

70 Tamid, 17 (2022), p. 51-79

Irene Llop-Jordana

dels testaments jueus, com ara els hereus universals.48 En determinades circumstàncies, podria ser preferible a un testament hebreu. En el cas de les dones jueves, cal tenir en compte el vincle entre herència i dot, que era més implícit que explícit. El dot d’una filla era la seva herència o una part, i a molts testaments les filles solteres rebien llegats més significatius que les casades.49

Les autoritats rabíniques catalanes, com Nahmànides o Salomó ben Adret, van tractar la validesa d’aquests testaments llatins. Els dictàmens dels rabins responien a qüestions pràctiques que sorgien en el decurs de la vida quotidiana dels individus i les famílies, i que la llei jueva no tractava específicament. I la seva opinió era que tenien validesa.50 Tot i així, a la pràctica, els rabins catalans van abordar els testaments amb flexibilitat.

Pel que fa a testaments llatins de jueus catalans, se n’han publicat menys d’una vintena,51 dels quals tan sols set corresponen a dones. Són els següents:52

Taula 6 Testaments llatins de dones jueves catalanes

Dones jueves Ciutat Font 1286 Sara, vídua de Davi de Cabestany Perpinyà Emery, doc. 137 Burns, p. 87 Winer, p. 189-190 1306 Regina, vídua de Bondia Puigcerdà Burns, doc. 31

48. Klein analitza els canvis dels patrons de l’herència a finals del segle xiii entre els jueus barcelonins (Klein, «Splitting heirs»).

49 Klein, «Splitting heirs», p. 53-57; Klein, «The widow’s portion», p. 58-59.

50 Assis, «Jewish attitudes», p. 300-301; Feliu, «Salomó ben Adret», p. 39-40, III: 129, I: 704, on la nota 61 mostra la traducció catalana d’un document hebreu que presenta l’aplicació pràctica de la participació de Salomó ben Adret en les tasques dels tribunals rabínics; els testaments referits són d’homes jueus.

51. Klein fa una llista dels testaments jueus catalans llatins, en la qual hi ha nou homes: Astruc Ascandarani (1263), Bonisac Fagim (1273), Vidal de montpeller (1273), Asher de Lunell (1277), Zalema b. Aaron b. Aarde (1288), Salamó Bedos (1306), Jacob b. Abraham Cohen (1321), Asher mosse Davi (1322) i mosse Ali Bedos (1348) (Klein, «Splitting heirs», p. 54). Caldria afegir a la llista Duran de Sant Ponç (1346) (Agresta, «The doctor and the notary») i Izach Alfrangi (1395) i Sentfou Jafudà (1395) (Llobet, «Dos testaments»). En total, dotze testaments de jueus i cinc de jueves.

52 Burns, Jews in the notarial culture; Emery, The Jews of Perpignan; Secall, El jueus de Valls; Winer, Women, wealth, and community; Planas, «Na goig fa testament», no transcriu els testaments, però en fa un estudi detallat.

Els testaments de na g oig, jueva de girona, habitant de Vic Tamid , 17 (2022), p. 51-79 71

Taula 6 (Continuació)

Testaments llatins de dones jueves catalanes

Dones jueves

Ciutat Font

1306 Astruga, dona de Jucef Abraham Puigcerdà Burns, doc. 36

1306 gentil, dona de Jacob Abraham Cohen Puigcerdà Burns, doc. 38

1370 Bonafilla, muller de Jacob Bonet Puigcerdà Burns, p. 119

1388 Regina, vídua de Bonjua Cap Valls Secall, p. 202-203 Burns, p. 110

1410 goig, vídua de Natan mossé Desportal girona - Sant Feliu de guíxols

Font: Elaboració pròpia a partir de Klein, «Splitting heirs», p. 54-55.

Planas

Es tracta d’un corpus molt reduït de testaments de dones jueves estudiats, i el de na goig seria el més antic i de la mateixa època que el testament llatí català més antic, el del jueu Astruc Ascandarani.53

La majoria de testaments són del segle xiv, i la meitat corresponen a vídues i l’altra meitat, a casades. Segons les lleis jueves, les dones vídues no tenen dret a l’herència, sinó a l’usdefruit de béns del marit o a allò que s’hagi estipulat a la quetubà. En cap cas hi ha referències a famílies amb membres convertits al cristianisme, probablement per la cronologia de la documentació. Tot el conjunt documental presenta característiques similars. Algunes dones mencionen que estan malaltes i que volen ser enterrades al fossar jueu de la seva població. El consentiment del marit consta en la darrera voluntat de Regina i d’Astruga; aquesta darrera jueva llega a la seva mare Fava 600 sous, que pot tenir el seu marit si no es casa i manté Fava a casa seva.

Els marmessors són el marit o els fills, i aquests darrers són els hereus (amb la referència d’hereus universals), majoritàriament. Els llegats en diners són per als fills, filles i també per a altres familiars o amics. Entre aquest darrer grup, la inclusió d’altres dones de la família o amigues és més habitual que en els testaments dels homes. Un element que és usual és la donació no monetària. Regina llega a les filles robes i mobles de llar, i la vallenca Regina cedí a Cerona una tercera part de la seva roba, de llana i lli, draps, i una tercera part d’olles i bols de coure (deixa la resta a la residència en la qual vivia amb els dos

53. miret i Schwab, «Documents sur les juifs», doc. 32.

72 Tamid, 17 (2022), p. 51-79

fills). En el primer testament de goig, vídua de Natan mossé Desportal, consta la donació de diners, joies, robes, llibres i diners als fills i filles, mentre que en el segon només hi ha la referència als diners; goig és l’única jueva que fa dos testaments.54

L’element comú en els testaments llatins d’aquestes jueves és el dels llegats amb finalitats benèfiques. A Puigcerdà, gentil dona una quantitat a la caritat; Regina llega certes quantitats, però també un llit, roba de llit i mobles a l’almoina de la sinagoga; Bonafilla dona diners per a la làmpada de la sinagoga i per a caritat dels jueus del call, mentre que Astruga aporta 50 sous per a la corona de la sinagoga. Regina, de Valls, dona 500 sous per a distribuir en dots per a noies jueves i 500 sous per a adquirir un rotlle de la Torà per a la sinagoga. goig va fer una addició al seu testament, en el qual afegí un llegat per a jueus pobres de girona que no constava al primer. El cas més dràstic és el de Sara, de Perpinyà, que llega la majoria dels seus béns per a l’educació de nens jueus pobres i per a dotar noies jueves pobres i no deixa res a la seva família immediata (possiblement ja ho va fer el seu marit). És un testament singular perquè estableix Déu com a hereu universal. A la mateixa època, els testaments de cristians a Perpinyà nomenen hereu universal Jesucrist; per tant, el fet de canviar Jesucrist per Déu podria ser una mostra de la influència de l’aculturació o bé una adaptació de la fórmula notarial a la sensibilitat jueva.55

Encara hi ha molts testaments llatins de dones jueves entre la documentació notarial que resten inèdits. Una documentació que permet aproximar-nos a les vides de dones com goig, Regina o Astruga, reconstruir les seves famílies, quantificar els préstecs que van fer… però només les seves últimes voluntats ens iŀlustren sobre com volien disposar dels seus béns, què volien per als seus fills i filles (i marit, si estaven casades), o si preveien algunes disposicions especials. El seu llegat és la recuperació de les seves veus davant la perspectiva de la mort.

54. goig feia un mes i mig que havia fet inventari del seu marit, el difunt Natan mossé Desportal, metge. Ella va emmalaltir greument i va fer testament, al qual va fer algunes addicions uns dies després. Es podria tractar d’assegurar l’herència dels seus fills en cas que després de la seva mort la reclamessin els familiars del seu marit (Planas, «Na goig fa testament»).

55. Vegeu els detalls d’aquests testaments i comentaris en el capítol «Women in wills» de Burns, Jews in the notarial culture, p. 100-118, i a Planas, «Na goig fa testament».

Irene Llop-Jordana

5. Conclusions

Les primeres famílies que es van establir a Vic van ser les de les germanes goig i Regina, procedents de girona, a la mateixa època i amb els seus fills, filles i marits. Aquestes germanes van reforçar el paper de la seva família a Vic amb el matrimoni entre cosins, que consolidava la seva presència i evitava la dispersió del patrimoni de la família materna. Les dues famílies van fixar el grup familiar al territori, feien negocis conjunts, formaven part dels primers membres de la comunitat per antiguitat… en definitiva, van anar creant una nissaga vigatana que tenia poder econòmic i ascendent social sobre la resta de les famílies. Les dones de la família, a més, serien un model per a les dones de les futures generacions, no només dins de la pròpia família, sinó també de la comunitat, amb una activa participació en l’activitat del préstec en l’àmbit familiar i també individual. malauradament, no coneixem el contingut de la quetubà del matrimoni entre goig i David Canviador. Aquest matrimoni presenta una característica particular: ella és una gran prestadora, mentre que el marit es dedicava al negoci de la taula de canvi i liderava la comunitat. La seva activitat en el món del crèdit era al marge del marit. No sabem per què goig va decidir fer testament, ni per què va voler que fos davant d’un notari cristià. I no una, sinó dues vegades, en moments vitals ben diferents i amb resultats diferents. Cal destacar la data primerenca dels documents, ja que ambdós són de la segona meitat del segle xiii. No es van fer en un moment de perill, sinó en un moment àlgid de la comunitat jueva de Vic, abans i després de la construcció de la sinagoga (1266 i 1283). El segon testament especifica que estava malalta i temia morir.

De les dades de les seves disposicions testamentàries destaca, en primer lloc, la voluntat d’impedir que el seu marit es tornés a casar després de la seva mort, en el primer testament. Amb aquesta condició, la dona intentaria protegir els béns dels fills, que eren els hereus. Què passaria si el seu marit es tornés a casar i tingués més fills, o morís abans que la segona muller? El matrimoni encara devia ser relativament jove, hi havia almenys una filla sense casar, i goig vetllava pels interessos de la seva descendència. Aquesta clàusula no apareix al segon testament; aleshores David ja era molt gran i els fills i filles, adults i amb família pròpia.

Un altre aspecte remarcable és que, quan es fan llegats a les filles, són molt inferiors als dels fills, i estan relacionats amb el seu matrimoni. De fet, en el primer és explícit i en el segon és implícit, perquè demana al marit que reparteixi els béns entre fills i filles com li sembli.

74 Tamid, 17 (2022), p. 51-79 Irene Llop-Jordana

Els testaments de na goig s’han conservat en fons notarials dels cristians i estan redactats en llatí. El fet d’incloure aquests documents privats a la documentació cristiana al costat de préstecs, donacions i altres documents es podria relacionar amb el fet que el testament fos considerat des d’un punt de vista fonamentalment econòmic. No es tracta de fer la còpia d’un document hebreu, sinó que és una elecció estratègica pels beneficis que li representen. goig coneixia molt bé el funcionament del notariat; ella mateixa és la protagonista de nombrosos documents, molts dels quals són préstecs que compten amb la fe pública del notari. Préstecs que caldria reclamar, cosa que farien els seus hereus.

A banda d’aquests elements, aquesta pràctica testamentària posa en evidència que la societat jueva no era aliena a la societat cristiana. El context legal era cristià i els notaris utilitzaven la fórmula i l’esquema habitual dels testaments que redactaven a cristians. Es tractaria d’una mostra d’un procés d’aculturació que alguns autors han considerat que va ser no només gradual, sinó selectiu.56 Algunes recerques posen l’accent en el fet que les voluntats llatines són una prova d’aculturació només en el sentit que la comunitat estava disposada a acceptar accions que anaven més enllà de les normes halàquiques.57

goig va ser una dona rellevant en la comunitat jueva vigatana del seu temps que ha deixat un rastre documental poc habitual. Als calls catalans hi havia jueves, i cal aprofundir en l’estudi del seu paper en el matrimoni i la família, i en les activitats econòmiques, per a conèixer com van viure, però també en documents com els testaments, que mostren què volien i com s’enfrontaven a la mort.

Bibliografia

Agresta, Abigail. «The doctor and the notary: A latinate Jewish will from fourteenth-century Catalonia». Viator [Los Angeles], 46, 1 (2015), p. 229248. Assis, Yom Tov. «Jewish attitudes to Christian power in medieval Spain». Sefarad [madrid], 52, 2 (1992), p. 291-304.

56 Klein, «Splitting heirs», p. 64-65; «The Widow’s portion», p. 163-164. 57. Winer, Women, wealth, and community.

Els testaments de na g oig, jueva de girona, habitant de Vic Tamid , 17 (2022), p. 51-79 75

Blasco m artínez, Asunción. «mujeres judías zaragozanas ante la muerte». Aragón en la Edad Media [Saragossa], 9 (1991), p. 77-120.

Burns, Robert I. Jews in the notarial culture : Latinate wills in Mediterranean Spain, 1250-1350. Berkeley: University of California Press, 1996.

Emery, Richard W. The Jews of Perpignan in the thirteenth century : An economic study based on notarial records. Nova York: Columbia Univesity Press, 1959.

Feliu, Eduard. «Salomó ben Adret, mestre de la llei jueva». Tamid: Revista Catalana d’Estudis Hebraics [Barcelona], 4 (2002-2003), p. 35-109. ginebra, Rafel. «Els arxius de l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic. Onze segles d’història i cent anys de concentració de fons». Lligall: Revista Catalana d’Arxivística [Barcelona], 16 (2000), p. 1-83. Manual primer de l’Arxiu de la Cúria Fumada de Vic (1230-1233). Barcelona: Fundació Noguera, 1998. (Acta Notariorum Cataloniae; 6-7)

Ifft Decker, Sarah. «Credit and connections: Jewish women between communities in Vic, 1250-1350». En: Armstrong-Partida, michelle; guerson, Alexandra; Wessell Lightfoot, Dana (ed.). Women and community in medieval and early modern Iberia. Lincoln NE: University of Nebraska Press, 2020.

«Jewish women, Christian women and credit in thirteenth-century Catalonia». The Haskins Society Journal , 27 (2016), p. 161-178.

— «The public economic role of Catalan Jewish wives, 1250-1350». Tamid: Revista Catalana d’Estudis Hebraics [Barcelona], 11 (2015), p. 45-66.

Klein, Elka. Hebrew deeds of Catalan Jews = Documents hebraics de la Catalunya medieval: 1117-1316 . girona: Patronat municipal Call de girona, 2004. (girona Judaica; 1); Barcelona: Societat Catalana d’Estudis Hebraics. (Publicacions de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics; 1) «Splitting heirs. Patterns of inheritance among Barcelona’s Jews». Jewish History, 16 (2002), p. 49-71.

«The widow’s portion: Law, custom and marital property among medieval Catalan Jews». Viator : Medieval and Renaissance Studies [Turnhout], 31 (2000), p. 147-164.

Llobet, Josep maria. «Dos testaments i uns capítols matrimonials de jueus de Cervera (1395)». Tamid: Revista Catalana d’Estudis Hebraics [Barcelona], 1 (1997), p. 41-49.

Llop, Irene. «La fi de la comunitat jueva de Vic. Béns i conversió dels últims jueus (1391)». Tamid: Revista Catalana d’Estudis Hebraics [Barcelona], 9 (2013), p. 85-106.

76 Tamid, 17 (2022), p. 51-79 Irene Llop-Jordana

Llop, Irene. «The settlement of Jews in Vic: Origin, provenance, and mobility of the Jewish community (1231-1277)». Imago Temporis : Medium Aevum [Lleida], 12 (2018), p. 253-284. Vides i veus del call: Orígens i consolidació de la comunitat jueva de Vic (1231-1315). Vic: Patronat d’Estudis Osonencs: Eumo, 2019. (Sèrie monografies; 32)

Llop, Irene; Ollich, Imma. «Els espais de la comunitat jueva de Vic, entre la documentació i l’arqueologia». Tamid: Revista Catalana d’Estudis Hebraics [Barcelona], 12 (2016-2017), p. 65-111. millàs, Josep maria. Documents hebraics de jueus catalans. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1927. miret, Joaquim; Schwab, moïse. «Documents sur les juifs Catalans aux xe, xiie et xiiie siècles». Revue des Études Juives [París], 68 (1914-1916), p. 4983 i 174-197.

Ollich, Imma. «Aspectes econòmics de l’activitat dels jueus de Vic, 12661278». Misceŀlània de Textos Medievals [Barcelona], 3 (1985), p. 1-118.

Ollich, Imma; Llop, Irene. «Espais públics i espais privats del call jueu de Vic: evidències documentals i arqueològiques». Ausa [Vic], 177 (2016), p. 481-506.

Planas , Sílvia. «Na g oig fa testament. Les darreres voluntats d’una dama jueva de la girona medieval». Afers : Fulls de Recerca i Pensament [Catarroja], 73 (2012), p. 513-534.

Riera, Jaume. Els jueus de Girona i la seva organització: Segles xi-xv. girona: Patronat Call de girona, 2012. (girona Judaica; 6)

Secall, gabriel. Els jueus de Valls i la seva època. Valls: Institut d’Estudis Vallencs, 1980.

Winer, Rebecca Lynn. Women, wealth, and community in Perpignan, c. 12501300 : Christians, Jews, and enslaved Muslims in a medieval Mediterranean town. Aldershot (Anglaterra); Burlington (Vt.): Ashgate, 2006.

Apèndix documental

1266, agost, 14. Vic

1Testament de Goig, dona de David Canviador. Nomena marmessors el seu germà Fonent Cabrit, el seu fill Llobell Cerç i Nassanell, el seu nebot. Estableix diverses deixes als seus fills, filla i neta, i al seu marit David. S’estableixen condicions si el seu marit es casa de nou.

ABEV (Vic), ACF-4583, f. 8v. Ollich, «Aspectes econòmics», p. 97; Llop, Vides i veus del call , p. 341342.

II idus iulii

Quoniama nullus in carne positus mortem evadere potest. Idcirco ego gog, iudea uxoris David Campsoris, habitatoris ville Vici, facio et ordino testamentum meum in quo rogando meos eligo manumissores videlicet Fonen Caprit, fratrem meum, et Lobelonum Cers, filium meum, et Nassanellum filium dicti Fonen,b qui sine eorum dampno ordinent et dividant omnia bona mea prout ego inferius ordinavero. In primis volo et mando quod omnia mea debita et iniurie solvantur et emendentur de bonis meis secundum consuetudinem iudeorum. Deinde dimitto Lobelono predicto filio meo d solidos, et mussones filio meo m solidos, et Bono Iudeo filio meo mille et d solidos, et Astrugono filio meo d solidos. Et dimitto nepti mee filie Astrugone filie mee cc solidosc qui sibi solvantur statim cum fuerit tradita nuptii, et Regine, filie mee, c solidos, omnes barchinone de terno. Residuum totum omnium bonorum meorum mobilium et immobilium habitorum et habendorum utrique salvos primod laxiis superius a me factis totum dimitto David, marito meo, ete volo de presenti atque stanio. Quod predictis David maritus meus sit dominus et potens in omni vita sua tam f de omnibus supradictis laxiis exceptis illis cc solidos quos tenatur solvere dicte nepta mee ut dictum est. Quom est de omnibus que sibig dimittoh et quod omnia supradicta vel partem eorum possit comendere bibere et providere in omnibus necesariis suis. Item statuo et volo et mando quod predicti infantes mei non possint petere nec demandare predictas laxias in vita sua, dum dictus David stenter sine uxore. Set si forte dictus David maritus meus duxerit uxorem, statim ponantur omnes supradicti

78 Tamid, 17 (2022), p. 51-79

Irene Llop-Jordana

denarii quos dimitto predictis infantibus nostris in manu et posse cuiusdem iudeus qui eos tenant et procuret ad instanciam eorundem qui etiam denarii dentur predictis infantibus meis incontinenti tam visum fuerit eius manumissoribus meis antedicti. Tamen si dictus maritus meus non duxerint uxorem tenant in omni vita sua omnes dictos denarios et quod de eisdemi comedatj et etiam provideat in omnibus necessariis suis ut superius ordinavi. Ad obitum vero suum salvatur in continenti eisdem infantibus meis et aliis superius scriptis predictas laxias et vel ponantur in manu predicti iudeus qui eos tenant ad utilitatem eorum ut dictum est. Et residuum bonorum que sibi dimito David ac inter eosdem secundum suam voluntatem k et illis que dimitto cuilibet dictorum infantum meorum instituo eos michi heredos. Et hec volo quod sit mea ultima voluntas.

a Precedit de noverint, ratllat; al marge esquerre del document, una creu b. Fonen, interlineat. c. Segueix et C quis sibi, ratllat. d . Segueix lega , ratllat. e. Segueix de , ratllat. f. tam, interlineat. g. Segueix debeo, ratllat. h. Segueix Item volo atque , ratllat. i. omnes dictos denarios et quod de eisdem, interlineat. j. Segueix libera , ratllat. k. Segueix item, ratllat. 2

1283. Vic

Testament de Goig. Estableix que el marit distribueixi els seus béns i drets entre els seus fills i filles.

ABEV (Vic), ACF-9, f. 128 bis.

Egoa goyg,b uxor Davidis Campsoris,c iudea Vicensis, gravi inf(irmitate) detenta in meo tamen pleno sensu et memòria in(tegra…) In presencia infrascripti scriptoris (…) vel in ratione potest legitime recipienti et (…) dispono de bonis omnibus et iuribus (...) quod dictus David Campsoris, maritus meus teneat et possi (deat…) mea mobilia et immobilia ac semovencia, et iura que hoc (…) et alio quocumque iure modo vel racione in civitate Vicensis et in (…) locis et de ipsis omnibus bonis et iuribus utatur et finatur et providetur (…) suis necessariis iuxta voluntatem suam ac si ipsa bona et iura (…) dimento alicuius de filiis ac filiabus meis et suis comunibus et (…) vero suum vel

Els testaments de na g oig, jueva de girona, habitant de Vic Tamid , 17 (2022), p. 51-79 79

ante quandocumque sibi placuerit. Possit ipsa omnia bona (…) super fuerit logare et distribuere inter dictos filios ac filias (…) quocumque et quacumque sibi placuerit. Prout ei videbitur fore faciendum (…) et divisionem quod de predictis bonis et iuribus fecerit inter predictos filios et fi(lias…)ones et omnem provisionem seu expensas quas inde fecerit in (…) necessariis in tota vita sua. In presenti laudo et approbo et confirmo (…) volere et habere roboris firmitatem ratione mee ultima voluntatis (…) ac si per me facta et logata ac distributa fuissent (…).

Testes: Simon de Rilato, Petrus Reg et guillelmus de (…).

a . La part dreta del document és pràcticament iŀlegible per una taca; document barrat amb tres línies verticals que indiquen el lliurament en forma pública; inici del document marcat per un calderó. b. Sobre el nom, un signe per a indicar la ferma. c. Segueix quondam, ratllat.

Annex

Genealogia de Goig

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 17 (2022), p. 81-104 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.79 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Eulàlia VerneT i pons

Universitat de Barcelona Rebut: 23.11.2021 — Acceptat: 13.05.2022

Resum. A l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic es conserva una Bíblia preciosa en quatre volums datada de l’any 1268. Fou escrita a l’estil de les grans bíblies de París, en minúscula gòtica catalana, i produïda específicament per a finalitats d’estudi, tal com ho evidencien els seus grans marges. El text de la Vulgata d’aquesta Bíblia fou glossat eruditament amb diferents lectures bíbliques (Bíblia hebrea, Septuaginta, Josephus, veteres versiones, Sant Jeroni, Glossa ordinaria , etc.), fet que converteix aquest manuscrit en un testimoni altament important per a la crítica textual bíblica a Catalunya. L’objectiu d’aquest estudi és oferir una anàlisi crítica de les glosses bíbliques que conté: la seva vàlua filològica i teològica podrà ajudar-nos a situar

Correspondència: Eulàlia Vernet i Pons. Carrer de la gavina, 6. ES-08480 L’Ametlla del Vallès. UE. Tel.: 00 34 630 163 520. A/e: eulaliavernet@ub.edu.

* La gènesi d’aquest estudi, ofert al doctor Jordi Casanovas i miró, in memoriam, en reconeixement de la seva tasca acadèmica, es troba en el projecte de recerca «The Latin Talmud and Its Influence on Christian-Jewish Polemic», subvencionat pel European Research Council de la Unió Europea (FP7/2007–2013/ERC grant Agreement n. 613 694). Els meus agraïments per al professor doctor ICREA matthias m. Tischler, que em feu coneixedora de l’existència d’aquesta Bíblia de Vic tan ricament glossada, així com també per a mossèn miquel dels Sants gros i Pujol, director de l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, i per al doctor Rafel ginebra i molins, arxiver: sense la seva generositat i amabilitat en permetre’m la consulta dels volums d’aquesta Bíblia i dels documents relatius al canonge Pere d’Eres que es troben també en aquest mateix arxiu, aquesta recerca no hauria estat possible.

La Bíblia glossada de Vic (1268): un testimoni capdavanter per al context cultural de la Catalunya baixmedieval*

82 Tamid, 17 (2022), p. 81-104

aquesta Bíblia llatina en el context històric, cultural i teològic de la Disputa de Barcelona (1263).

Paraules clau: Bíblia de Vic, Bíblia hebrea, Bíblia llatina, crítica textual bíblica, glossa

Abstract. In the Episcopal Archive and Library of Vic, there is a precious Bible, in four volumes, dating from 1268. It was written in the style of the great Bibles of Paris, in Catalan gothic minuscule, and produced specifically for study purposes, as evidenced by its large margins. The text of the Vulgate of this Bible has been eruditely glossed with different biblical readings (Hebrew Bible, Septuagint, Josephus, veteres versiones, Jerome, Glossa Ordinaria, etc.), making the manuscript an extremely important testimony where biblical textual criticism in Catalonia is concerned. The aim of this paper is to offer a critical analysis of the biblical glosses contained in the Bible of Vic. Its philological and theological value may help us to situate this Latin Bible in the historical, cultural and theological context of the Barcelona Disputation (1263).

Keywords:  Bible of Vic, Hebrew Bible, Latin Bible, biblical textual criticism, glossa

1. Introducció

L’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic custodia, entre els seus manuscrits més antics i preuats, una Bíblia excepcional, en quatre volums, datada del 1268 (avui Arxiu i Biblioteca Episcopal, ms. 1-4 [XXII-XXV]). El seu propietari fou Pere d’Eres, canonge de la catedral de Vic i notari públic d’aquesta mateixa ciutat fins a l’any 1278. Aquesta Bíblia llatina, que conté l’Antic i el Nou Testament (vol. i-iii i vol. iv, respectivament), és una còpia valuosa, no només per les miniatures iŀluminades que conté, ans també perquè el seu text llatí és comentat marginalment per glosses que expliquen o esmenen el text de manera exegètica i crítica.

Aquest estudi examina els orígens i determina la qualitat i la naturalesa d’aquestes glosses: llur anàlisi ens permetrà de situar contextualment l’origen d’aquesta Bíblia i establir indirectament, si és possible, els lligams amb el context històric i cultural de la Disputa de Barcelona (1263), el debat teològic que

Eulàlia Vernet i Pons

The glossed Bible of Vic (1268): A leading testimony to the cultural context of late medieval Catalonia

La Bíblia glossada de Vic (1268): un testimoni capdavanter Tamid , 17 (2022), p. 81-104 83 enfrontà el dominic convers Pau Cristià i una de les figures més insignes del judaisme, moixé ben Nahman de girona, rabí general de Catalunya.1

2. Context històric i cultural de la Bíblia de Vic

Al cor de la ciutat antiga, fent llinda amb la catedral, hi ha l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, la qual, a causa de les característiques dels manuscrits i llibres que conté, és un dels centres culturals més importants per a la història de la Catalunya medieval, car preserva més de tres-cents manuscrits d’ençà del segle ix . 2 D’entre els còdexs més primerencs, els quatre primers manuscrits (catalogats com a ms. 1-4 (XXII-XXV) corresponen a la preciosa Bíblia llatina, descrita en aquest estudi, una Bíblia elaborada l’any 1268 a Vic per ordre del canonge Pere d’Eres, notari públic d’aquesta ciutat.

2.1. El taller del Magister Raimundus a Vic

El colofó d’aquesta Biblia Sacra de Vic esmenta l’artífex d’aquesta Bíblia en quatre volums: el seu scriptor fou un tal magister Raimundus, i s’hi especi-

1. L’exposició de la veritat del cristianisme i dels errors del judaisme fou el patró tradicional de la controvèrsia antijueva que començà en concordança amb els arguments dels pares de l’Església i dels teòlegs medievals. Pau Cristià durant la Disputa de Barcelona (1263) i més tard Ramon martí en les seves obres Capistrum Iudaeorum (1267) i Pugio fidei (1278) desenvoluparen aquest tipus d’anàlisi basada en el material talmúdic i bíblic: ambdós eren del parer que la Bíblia hebrea (textus receptus) i el Talmud servien per a demostrar que Jesús era el messies. Quant a l’exegesi bíblica i les disputes teològiques, vegeu Dahan (1999, p. 354-359). Pel que fa al tema de la Disputa de Barcelona, vegeu, entre d’altres, les obres Chazan (1992), Valle Rodríguez (1998), Tostado martín (2009) i Szpiech (2014). Quant a la relació entre les aljames jueves de Vic i de Barcelona, vegeu Llop i Jordana (2001, p. 211-214). Pel que fa a l’origen i la mobilitat de la comunitat jueva de Vic, vegeu Llop i Jordana (2018). Vegeu també les monografies Corbella i Llobet (1984) i Llop i Jordana (2019).

2. Quant a aquest tema, vegeu gros i Pujol (2a ed., 2015, p. 9-10). A aquesta rellevància hi contribueixen dos factors: la riquesa de documentació generada per l’administració del bisbat i les institucions eclesiàstiques que hi són associades (capítol de la Catedral, parròquies, etc.), així com la vàlua històrica i la diversitat d’altres documents que hi han estat dipositats a través dels segles, tots ells pertanyents al territori del bisbat de Vic. La Biblioteca Episcopal és rellevant per l’abundància de les seves coŀleccions (conté més de cinquanta mil volums) i per la seva antiguitat: s’hi resguarden un nombre elevat d’incunabula i més de tres-cents manuscrits d’ençà del segle ix

84 Tamid, 17 (2022), p. 81-104

fica que fou preparada per manament de Pere d’Eres, un canonge de la catedral de Vic. magister Raimundus va escriure aquest colofó en la Biblia Sacra del canonge Pere d’Eres (Arxiu i Biblioteca Episcopal, ms. 4 (xxv), f. 291v):

Anno domini .mo.cco.lxo.viijo. xiiija . Kalendis marcii . Ego, magister Raimundus scriptor De burgo sancti saturninj super rodanum . scripsi . et perfeci istam bibliam . de mandato dominj peironiṣ de ayreis Vicensis canonici . suis proprijs missionibus et expensis. Laudibus et donjs est dignus et iste coronis . Qui fecit fieri presencia docmata cleri . Scriptor honorandus qui scripserit et venerandus . Aule divine societur vir sine fine :.- Tres digitis scribunt . vix cetera membra quiescunt . Scribere qui nescit nullum putat esse laborem.

Aquest colofó ens informa, així, que mestre Ramon fou nat a Saint-Saturnin sur Rhône (llat. Portum Sancti Saturnini), a la Provença.3 També s’hi especifica que fou scriptor i que feu aquesta Bíblia (scripsi . et perfeci istam bibliam). Ell mateix s’autopresenta com a magister, i també certifica la cohesió que existeix entre les miniatures i el ductus d’aquesta Bíblia. Des d’un punt de vista artístic, les miniatures són, segons els estudiosos, les més rellevants en la producció de la miniatura francogòtica o linear a Catalunya.4 Estudiada i apreciada per la seva vàlua artística, això no obstant, les seves glosses bíbliques encara no han estat estudiades textualment ni filològica.

Per la documentació conservada a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic sabem que mestre Ramon fou actiu durant els darrers decennis del regnat del rei Jaume I el Conqueridor (1208-1276) i que establí el seu taller a la ciutat de Vic.5 A més a més d’aquesta Bíblia del 1268 que descric aquí, magister Rai-

3. Actualment, aquest indret és conegut amb el topònim de Lo Pònt de Sent Esperit, i es troba ubicat al departament francès del gard. El Portum Sancti Saturnini fou un antic port fluvial que comunicava les terres de Provença amb les del Llenguadoc.

4. Aquesta Bíblia, certament, és un referent quant a la miniatura francesa meridional en el tercer quart del segle xiii i és considerada una obra clau per al desenvolupament de la miniatura catalana; vegeu, en aquest sentit, Escandell Proust (2016, p. 226, n. 5).

5. malgrat el fet que el final de la carrera professional de mestre Ramon sigui ca. 1275, l’evidència històrica i documental fa palès que podria haver estat més actiu en les dècades de 1250 i 1260, car és possible de resseguir la seva feina professional a través de documents (entre 1254 i 1268; vegeu Escandell Proust, 2016, p. 250). Tenim evidència documental de la presència del taller de mestre Ramon a Vic: l’Arxiu i Biblioteca Episcopal ens informa que magister Raimundus establí el seu taller en aquesta ciutat l’any 1254 i que hi acollí un aprenent l’any 1260. Sabem també, per la documentació d’aquest Arxiu, que el 1264, un any després de la Disputa de Barcelona, els franciscans d’aquesta ciutat li encomanaren de fer una Bíblia i que, més tard, l’any 1268, elaborà la Bíblia de Vic per al canonge Pere d’Eres, notarius publicus de

Eulàlia Vernet i Pons

La Bíblia glossada de Vic (1268): un testimoni capdavanter Tamid , 17 (2022), p. 81-104 85

mundus feu entre el 1254 i el 1275 tres bíblies més amb una qualitat artística similar, una de les quals, que fou feta per als franciscans de Barcelona, roman encara avui perduda o no ha estat identificada.6 Les altres dues bíblies precioses manufacturades a Vic són les que es mencionen a continuació.

En primer lloc, una Bíblia llatina en dos volums que pertanyé al convent dominic de Santa Caterina de Barcelona, centre d’estudi de teologia per als territoris de la Corona catalana, la qual es troba actualment a Califòrnia (University of California, Santa Barbara Library, BS75 1297). Es tracta també d’un manuscrit excepcional per la seva qualitat pictòrica i pels seus lligams amb els comtes reis catalans. Feta fer entre el 1254 i el 1268 sota el regnat del rei Jaume I, no tenim cap evidència de la participació directa d’aquest rei en la producció o el comissionat d’aquest manuscrit, però el còdex va pertànyer al convent de dominics de Santa Caterina de Barcelona.7 Posteriorment, aquesta Bíblia passà a mans del rei Jaume II,8 el qual el 1297 la donà al monestir cistercenc de Santa maria de la Valldigna, al Regne de València.9 Origila ciutat de Vic. Quan el canonge Pere d’Eres li demanà de fer la Bíblia, mestre Ramon devia ser ja un magister de prestigi: havia tot just preparat la Bíblia per als franciscans de Barcelona i també, potser, per als dominics.

6. Escandell Proust (2016, p. 224) postula la possibilitat, arran de l’estudi de les miniatures bíbliques, que la Bíblia de Vic (1268), conjuntament amb dues més, haurien estat elaborades sota la direcció de mestre Ramon, el qual, tal com ens és documentat, vivia a Vic. La Bíblia de 1268, la Bíblia de Santa Bàrbara (University of California, Santa Barbara Library, BS75 1297) i la Bíblia de Berna (Burgerbibliothek, Cod. 28) foren elaborades en el mateix taller: mestre Ramon hauria fet les caplletres en els tres còdexs i hauria tingut un coŀlaborador avesat a models francesos meridionals quant a les antenes i el repertori marginal en la Bíblia de Berna.

7. Per a obtenir informació més detallada sobre aquesta qüestió, vegeu Escandell Proust (2014, p. 332-333).

8. L’any 1297, el rei Jaume II ordenà el pagament anual de dos mil sous als dominics de Barcelona «pro sustentacione Studii generalis», car aquest convent liderava els estudis teològics a Catalunya i als regnes de València, de mallorca i d’Aragó. Sembla plausible que els dominics de Santa Caterina oferissin la seva Bíblia més preuada al rei Jaume II, un bibliòfil de renom, vegeu Escandell Proust (2016, p. 230).

9. El rei Jaume II el Just fou el fundador del monestir cistercenc de Santa maria de la Valldigna, proper a la ciutat de València, fundat per un grup reduït de monjos provinents de Santes Creus. Aquest manuscrit fou donat, certament, pel rei Jaume probablement a una comunitat religiosa, si parem atenció a l’anotació de mitjan segle xv, al f. 1v: «Hanc bibliam dedit Rex Jacobus felicis memorie […]»; hi ha també un afegitó més recent, amb la data en castellà: «en el año de 1297», i. e. en l’any en què el monestir de la Valldigna fou fundat. En un inventari de la Valldigna de l’any 1434 s’especifica en català que hi havia una «Bibría que donà lo rey En Jacme», vegeu Escandell Proust (2016, p. 227-228).

86 Tamid, 17 (2022), p. 81-104

nalment aquest còdex fou destinat a una comunitat de dominics, tal com queda evidenciat per les seves miniatures, en què els religiosos apareixen abillats amb hàbit de dominic (vol. i, f. 4v ; vol. ii, f. 17v i 39r). El convent dominic de Santa Caterina de Barcelona fou de gran importància per a la Corona, car l’studium generale fou localitzat allí, com a centre neuràlgic per als estudis de teologia de Catalunya i els regnes de València, mallorca i Aragó. Jaume I tingué una relació estreta amb el seu confessor i conseller reial, Ramon de Penyafort, que visqué en el convent de Santa Caterina de Barcelona.

En segon lloc, la Bíblia de Berna en francès (Bible du xiiième siècle, actualment, Bern, Burgerbibliothek, Cod. 28), que va pertànyer al príncep Pere, el futur Pere III el gran, de finals del segle xiii.10 Aquesta Bíblia conté la traducció francesa de la Bíblia en una de les primeres versions del text bíblic en aquesta llengua, que emergí a París a mitjan segle xiii. La Bíblia de Berna representa, doncs, la primera adaptació del text llatí en prosa vernacular i data de la segona meitat del segle xiii. Tenim evidència documentada que el rei Pere III el gran, mecenes de la cultura trobadoresca, tingué una «Bibliam scriptam in idiomate gallicorum». Certament, doncs, la Bíblia de Berna és un dels exemplars que pertanyeren al rei Pere el gran, probablement des d’abans del 1276, i fou adquirida després pel rei Alfons III d’Aragó.11

L’estudi acurat d’aquestes tres bíblies mostra que el mestre Ramon ha de ser considerat el creador de tots tres còdexs en l’interval de temps que va del 1254 al 1275.12 La seva clientela pertanyé al cercle reial o a les elits eclesiàstiques dels dominics, franciscans i cistercencs, tots ells relacionats amb la reialesa catalana.13

10. És possible que la Bíblia per als dominics i la Bíblia de Berna fossin elaborades entre el 1260 i el 1275, vegeu Escandell Proust (2016, p. 225).

11. Tal com Escandell Proust (2016, p. 235) observa, el paper dels reis de les miniatures d’aquesta Bíblia no és gens habitual, si el comparem amb la resta de bíblies del segle xiii.

12. A causa de les singularitats textuals, paleogràfiques i codicològiques, totes tres bíblies foren elaborades ad hoc per a una audiència escollida, vegeu Escandell Proust (2016, p. 225). Un estudi detallat de la iconografia ens permet d’observar que les tres bíblies són unitats singulars, amb una identitat marcada en els seus programes visuals. Els textos, però, no coincideixen: quant a la Bíblia llatina, la selecció de pròlegs per als llibres bíblics és diferent de la selecció més estandarditzada que trobem en l’anomenada Bíblia de París; aquest fet cal que sigui interpretat com a voluntat concreta del promotor, que decidí la seva pròpia selecció, vegeu Escandell Proust (2016, p. 225, n. 3).

13. L’any 1264, els franciscans de Barcelona encarregaren una Bíblia d’un magister amb taller propi en una altra ciutat: probablement recorregueren a un dels creadors més famosos

Eulàlia Vernet i Pons

La Bíblia glossada de Vic (1268): un testimoni capdavanter Tamid , 17 (2022), p. 81-104 87

2.2. El propietari de la Bíblia de Vic: el canonge Pere d’Eres

La Bíblia de Vic fou el llegat més important del canonge Pere d’Eres de la catedral de Vic, juntament amb altres llibres de rellevància material menor.14 Pere d’Eres (o bé Saera) és documentat com a Petrus de Ayreis (escrit també com a Areis o bé Ayres) com a canonge en set documents de l’Arxiu de la Cúria Fumada a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, tots datats a partir de l’any 1232.15 Aquest canonge fou el primer a ser nomenat notarius publicus, un càrrec que ocupà fins a l’any 1278, abans que morís el 29 de desembre d’aquell mateix any.16

del seu entorn, no només per les seves miniatures, com es diu a Escandell Proust (2016, p. 234), sinó per la riquesa i la singularitat del seu text. Els franciscans de Barcelona van ser la comunitat religiosa més afavorida pel rei d’aquell moment, Jaume I el Conqueridor.

14. És molt probable que el canonge encarregués aquesta Bíblia el 1268, amb l’objectiu de perpetuar la seva memòria a la catedral de Vic, perquè, efectivament, dos anys després d’haver estat acabada i abans de la mort de Pere d’Eres, va ser donada a l’església episcopal, vegeu Escandell Proust (2016, p. 227).

15. El canonge Pere d’Eres havia succeït Andreu s’Almúnia al regiment de l’escrivania de Vic, vegeu ginebra i molins (1996, p. 618).

16. L’Arxiu Notarial de Vic encara conserva la documentació generada per Pere d’Eres com a notari, amb la seva firma. Vegeu, en aquest sentit, el document notarial signat per ell mateix l’any 1260, a: Vic, Arxiu i Biblioteca Episcopal, Arxiu de la Cúria Fumada, arm. 7/2, doc. 230; i també el document notarial signat per Pere d’Eres l’any 1261, a: Vic, Arxiu i Biblioteca Episcopal, Arxiu de la Cúria Fumada, arm. 7/2, doc. 234. Sabem que Pere d’Eres fou substituït a les escrivanies per Berenguer de Bellvís el 21 de gener de 1278. Vegeu, per a més informació, ginebra i molins (1998, vol. 1, p. 15). Vegeu també el seu obituari en la còpia de Vic del Martyrologium d’Adó de Vienne, a: Vic, Arxiu i Biblioteca Episcopal, ms. 129 (xliii), f. 2v, martirologi editat per gros i Pujol (2017, p. 20) i que reproduïm a continuació: «iiii Kalendas ianuarii (29-XII). Anno domini mcclxxviiii, obiit Petrus de Ayreis, Vicensis canonicus et levita, qui de bonis suis stabilivit unum sacerdotem in altari Sancte Anne, et etiam contulit isti ecclesie suos libros, scilicet, Breviarium et Bibliam in quatuor voluminis divissam, et Yosephum et Papiam, et Exameron, et Philosophiam cum tractatu de Ressurreccione, cuius anima requiescat in pace.» Alguns d’aquests llibres mencionats són encara a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic: la referida «Biblia in quatuor voluminibus divissa» correspon a la Bíblia de Vic, ms. 1-4 (xxii-xxv); el «Yosephus» és el ms. 164 (xix) que conté les Antiquitates iudaicae de Flavi Josep; l’«Exameron» podria ser el ms. 19 (xxviii) de l’Expositio Bruni Signensis episcopi super Pentatheucum de la primera meitat del segle xiii. Els altres volums semblen haver-se perdut, vegeu gudiol i Cunill (1934); quant a l’inventari del 1368 en particular, vegeu gudiol i Cunill (1934, p. 16): «N.os 77, 78, 79 i 80. – la Biblia complida en iiii volums de pergamins de cabrits en lo primer han los v libres de moyses e en

88 Tamid, 17 (2022), p. 81-104

3. El text llatí de la Bíblia de Vic

3.1. El manuscrit

De les tres bíblies fetes per magister Raimundus a Vic, la Biblia Sacra de l’any 1268 que estudiem aquí fou la més preciosa i la més costosa. Escrita en quatre volums, aquesta Bíblia presenta el text llatí disposat en dues columnes de vint-i-cinc línies cadascuna. Tots quatre volums són escrits amb gran claredat, en una bella minúscula gòtica catalana, amb tinta negra i roja.17 Aquests quatre volums foren escrits per una sola mà, la qual degué pertànyer ensems al copista i al miniaturista; aquesta mateixa mà també signà, tal com acabem de veure, l’obra ja enllestida en el colofó del quart volum (f. 291v). Des del punt de vista artístic, les característiques principals de les filigranes en les caplletres inicials dels quatre volums són molt semblants a les realitzades en els tallers de París entre els anys 1250 i 1270.

3.2. Les glosses

Havent examinat personalment totes les glosses bíbliques dels tres primers volums de la Bíblia de Vic, els que corresponen als llibres de l’Antic Testament, em proposo a continuació d’oferir i analitzar en aquest estudi algunes laltro los Profetes e en laltro lo Psalmista e los libres dels Reys e en laltro lo Testament Novel.» Quant al inventari del 1438, vegeu gudiol i Cunill (1934, p. 16): «1, 2, 3 i 4. – Et primo in scanno primo persus riariam Biblia in quatuor voluminibus.» Pel que fa a l’inventari de la biblioteca de l’any 1443, vegeu gudiol i Cunill (1934, p. 19-20): «16. – una Biblia escrita en pergamins ab posts cubertes de cuyr rosat e cobertes sabirones blanques et incipit in primo folio et primo corundello in rubeo incipit prologus et in nigro ffrater Ambrosius et finit in secundo corondello prime pagine et si imperitus sed e finit in prima pagine in secundo corondello Parabole Salomonis explicit prologus.»

17. La mida dels folis és de ca. 38,5 × 26 cm, tot i que l’enquadernació posterior en podria haver alterat les dimensions originals, ja que algunes de les miniatures que s’estenien als marges n’han quedat escapçades. Els noms dels llibres bíblics s’hi escriuen amb majúscules roges i blaves a la part superior de les pàgines com a títols corrents. Els incipits dels pròlegs i dels llibres bíblics són escrits amb tinta vermella. Al text, les paraules inicials de les frases sovint es ressalten amb tinta roja. Les miniatures de la Bíblia de 1268 i la de Santa Bàrbara convergeixen en totes les seves característiques i van ser fetes per la mateixa mà, vegeu Escandell Proust (2016, p. 237-238 i 240).

Eulàlia Vernet i Pons

La Bíblia glossada de Vic (1268): un testimoni capdavanter Tamid , 17 (2022), p. 81-104 89 de les glosses marginals més paradigmàtiques d’aquesta preciosa Bíblia de Vic. Es poden trobar, certament, glosses en cadascun dels llibres que integren l’Antic Testament, però els llibres que tenen especialment un alt nombre i diversitat de glosses són els següents: Isaïes (de fet, el llibre que en conté més), seguit dels llibres de Jeremies, Ezequiel, els llibres dels Reis, els llibres de Cròniques, Daniel, gènesi i Èxode.

3.2.1. Versicles bíblics escrits als marges

En cadascun dels llibres de l’Antic Testament que conformen aquesta Bíblia de Vic es troben passatges en què alguns versicles bíblics o hemistiquis apareixen sovint escrits al marge del text principal, a manera de glossa marginal, la gran majoria pel fet d’haver estat admesos com a text de la Vulgata llatina.18 En molts casos, per això, no semblen pas ser versos corruptes, car són testimoniats en les lectures de la LXX i en el textus receptus masoreticus (Bíblia hebrea), com els tres casos següents, procedents dels llibres de l’Èxode i d’Isaïes (hi subratllo el versicle marginal llatí i la presència del versicle en la LXX i en la Bíblia hebrea):19

18. Les fonts bíbliques citades en aquest article provenen de les edicions següents: 1) Textus receptus masoreticus (BH): Biblia Hebraica Stuttgartensia, ed. a cura d’Althann; 2) Septuaginta (LXX): Septuaginta, ed. a cura de Rahlfs; 3) Vetus Latina: (VL): Vetus Latina, ed. a cura de gryson; 4) Vulgata (Vg.): Biblia Sacra iuxta Vulgatam Versionem, ed. a cura de Weber; 5) Glossa ordinària: Bibliorum sacrorum glossa ordinaria, 1-7, ed. a cura de Feuardent et al. En els versos bíblics estudiats a continuació proporciono al lector, a més a més del versicle llatí de la Vulgata, el textus receptus masoreticus de la Bíblia hebrea i el text grec de la Septuaginta, com a eina filològica per a estudiar la transmissió i la traducció del text bíblic. Així, per a les gloses exegètiques o variants textuals bíbliques, aquesta taula comparativa serà una eina útil per a resseguir-hi la tradició textual bíblica subjacent. Quant a les rares variants textuals de la Vulgata, anterior a la traducció ex hebraeo de Jeroni i propera a la Vetus Latina, l’edició del text septuagintal ens permetrà de resseguir-ne la traducció. De la mateixa manera, si hi ha referències directes o indirectes al textus receptus hebreu, l’edició del text bíblic hebreu permetrà al lector de resseguir fàcilment el text bíblic masorètic.

19. Alguns exemples de lapsus calami a la Bíblia de Vic es troben en els folis següents (hi afegeixo, aquí i en les notes a peu de pàgina següents, després del número del foli, el versicle bíblic concret al qual fa referència cada lapsus, variant textual o glossa): ms. 1 [XXII]: f. 68r (Ex 12,9-10), f. 68v (Ex 4,20-21) i f. 73r (Ex 16,1); ms. 2 [XXIII]: f. 59r (2Sm 13,6); ms. 3 [XXIV ]: f. 111v (Is 59,15), f. 114r (Is 10,23), f. 129v (Is 30,26), f. 134r (Is 36,14), f. 138r (Is 40,13), f. 140r (Is 42,9), f. 140vb (Is 42,19) i f. 155v (Is 59,15-16). Quant a altres exemples

90 Tamid, 17 (2022), p. 81-104

a) Èxode 4,20-21 (ms. 1 [ XXII ], f. 68v).

Bíblia de Vic 20 Tulit moyses uxorem suam . et filios suos . et imposuit eos super asinum ! reversusque est in egyptum . portans virgam dei in manu sua . 21 Dixitque ei dominus revertenti in egyptum . Vide ut omnia ostenta que posui in manu tua ! facias coram pharaone . Ego indurabo cor eius ! et non dimittet populum.

LXX 20 ἀναλαβὼν δὲ Μωυσῆς τὴν γυναῖκα καὶ τὰ παιδία ἀνεβίβασεν αὐτὰ ἐπὶ τὰ ὑποζύγια καὶ ἐπέστρεψεν εἰς Αἴγυπτον ἔλαβεν δὲ Μωυσῆς τὴν ῥάβδον τὴν παρὰ τοῦ θεοῦ ἐν τῇ χειρὶ αὐτοῦ 21 εἶπεν δὲ κύριος πρὸς Μωυσῆν Πορευομένου σου καὶ ἀποστρέφοντος εἰς Αἴγυπτον ὅρα πάντα τὰ τέρατα

רֹ֔מֲחַה־לַֽע ֙םֵבִכְּרַיַּו ויָ֗נָבּ־תֶאְו וֹ֣תְּשִׁא־תֶא הֶ֜שֹׁמ חַ֙קִּיַּו20 ׃וֹדיבּ םיהלֹאה הטּמ־תא השׁמ יִתְּמַ֣שׂ־רֶשֲׁא ֙םיִתְפֹֽמַּה־לָכּ הֵ֗אְר המירצמ בושל ךתכלב השמ־לא הוהי רמאיו 21 ׃םָֽעָה־תֶא חַ֖לַּשְׁי אֹ֥לְו וֹ֔בִּל־תֶא קֵ֣זַּחֲא ֙יִנֲאַו הֹ֑עְרַפ יֵ֣נְפִל םָ֖תיִשֲׂעַו ךֶָ֔דָיְב

b) Èxode 16,1 (ms. 1 [ XXII ], f. 73r). Bíblia de Vic 1 Profectique sunt de helim et venit omnis multitudo filiorum in desertum sin quod est inter helim et sinay ! quinto decimo die mensis secundi postquam egressi sunt de terra egypti . LXX 1 Ἀπῆραν δὲ ἐξ Αιλιμ καὶ

que contenen glosses textuals de versions bíbliques antigues, com ara la lxx, libri veteres et correcti, hebrei, etc., vegeu els passatges següents: ms. 1 [XXII]: f. 251r (Idc 5,14); ms. 2 [XXIII]: f. 134v (4Rg 15,20), f. 135r (4Rg 16,3), f. 137r (4Rg 17,16), f. 137v (4Rg 17,23), f. 148v (4Rg 25,6), f. 156r (1Par 5,6), f. 158v (1Par 6,62) i f. 237r (1Esr 8,17); ms. 3 [XXIV ]: f. 111r (Is 7,9), f. 114r (Is 10,23), f. 119r (Is 17,10), f. 120v (Is 20,4), f. 139ra (Is 41,7), f. 160r (Is 65,9) i f. 166v (Ier 4,8).

Eulàlia Vernet i Pons

La Bíblia glossada de Vic (1268): un testimoni capdavanter Tamid , 17 (2022), p. 81-104 91

c) Isaïes 59,15-16 (ms. 3 [ XXIV ], f. 111v).

Bíblia de Vic 15 Et facta est veritas in oblivionem ! et qui recessit a malo predae patuit . et vidit dominus et malum apparuit in oculis eius . quia non est iudicium . 16 Et vidit deus quia non est vir . et aporiatus est . quia non est qui occurrat . Et salvabit sibi brachium suum . et iusticia eius ipsa confirmabit eum . LXX

3.2.2. glosses exegètiques dels pares de l’Església i d’exegetes posteriors

La Bíblia de Vic conté igualment nombroses glosses exegètiques, les quals recopilen els comentaris dels pares de l’Església o d’exegetes posteriors, tal com apareix en la Glossa ordinaria. 20 malauradament, no hi trobem glosses exegètiques jueves de Raixí (rabí Salomó) ni tampoc exegesi rabínica medie-

20. Quant a les glosses exegètiques que he pogut identificar en la Bíblia de Vic, vegeu: ms. 1 [XXII]: f. 6r (gn 9,15), f. 37r (gn 36,24), f. 38v (gn 37,3), f. 41v (gn 39,9), f. 70v (Ex 14,7) i f. 215v (Dt 32,49); ms. 2 [XXIII]: f. 97r (3Rg 11,36), f. 104r (3Rg 16,24), f. 119v (4Rg 4,27), f. 132v (4Rg 14,7-8), f. 158r (1Par 6,38-39), f. 163r (1Par 8,33), f. 163r (1Par 9,25), f. 164v (1Par 11,11), f. 181v (1Par 27,23), f. 188r (2Par 3, 1-2), f. 195r (2Par 9,4), f. 199r (2Par 13,2) i f. 214v (2Par 28,3); ms. 3 [XXIV ]: f. 127r (Is 28,21), f. 142v (Is 44,13), f. 143v (Is 45,4), f. 144r (Is 45,23) i f. 154va (Is 58,9). Pel que fa a les glosses dels pares de l’Església i d’exegetes posteriors (la major part, citacions de Flavi Josep, Jeroni i Rabanus maurus), vegeu: ms. 1 [XXII]: f. 103r (Lv 2,6); ms. 2 [XXIII]: f. 85v (3Rg 6,8), f. 119r (4Rg 4,8), f. 132r (4Rg 14,4), f. 132v (4Rg 14,9), f. 136r (4Rg 16,18), f. 152v (1Par 2,7-9), f. 152v (1Par 2,11), f. 153r (1Par 2,24), f. 153r (1Par 2,26), f. 159r (1Par 6,76), f. 163r (1Par 9,28-29), f. 165r (1Par 11,22), f. 168v (1Par 14, 14-15), f. 169r (1Par 15, 20-21), f. 174v (1Par 20,7), f. 175r (1Par 21,9), f. 176v (1Par 22, 10-12), f. 178v (1Par 24, 16-18), f. 187r (2Par 2,3), f. 189v (2Par 4,7), f. 191r (2Par 6,13), f. 201r (2Par 15,1), f. 211r (2Par 24,20), f. 211v (2Par 24,25), f. 215v (2Par 28,19) i f. 304v (Idt 16,23); ms. 3 [XXIV ]: f. 114r (Is 10,20), f. 120v (Is 19,25), f. 141r (Is 42,24), f. 153r (Is 57,1), f. 164r (Ier 2,13) i f. 167v (Ier 4,31).

92 Tamid, 17 (2022), p. 81-104

val catalana, d’alta anomenada, com ara Nahmànides o Salomó ben Adret de Barcelona.21 Examinem-ne, tot seguit, alguns exemples.

a) Levític 2,6: una glossa exegètica de Rabanus maurus

En aquest exemple del Levític (2,6), la glossa de Rabanus quant al participi de present fundens s’allunya de l’original hebreu del textus receptus i també de la lectura de la Septuaginta, car ens hi ofereix un participi de present actiu causatiu (effundens), una forma no personal del verb que no és present en la traducció de la Septuaginta ἐπιχεεῖς (ἐπιχεω ‘vessar’, fut. ind. act. 2a pers. sg.) i de la Bíblia hebrea weyāṣaqtā (ָתּ ְקַצָיְו , perfectiu qal wqtlt, 2a pers. m. sg. del verb *yṣq ‘vessar’). Així mateix, l’adverbi llatí super de la glossa s’allunya també del sintagma preposicional super eam, que s’equipara formalment amb els sintagmes preposicionals del grec (ἐπ αὐτὰ) i de l’hebreu ˁalêhå (ָהיֶ֖לָע ):

Bíblia de Vic 6 divides eam minutatim . et fundens super eam oleum glossa marginal: «Rabanus effundens super oleum» Vg. 6 divides eam minutatim et fundes supra oleum LXX 6 καὶ διαθρύψεις αὐτὰ κλάσματα καὶ ἐπιχεεῖς ἐπ᾽ αὐτὰ ἔλαιον θυσία ἐστὶν κυρίῳ BH ׃אוִֽה הָ֖חְנִמ

21. La possibilitat de trobar exegesi jueva i hebrea en una Bíblia glossada de tanta importància com la Bíblia de Vic no és pas forassenyada a priori, si tenim en compte el context cultural i teològic d’Europa (nord de França i Catalunya) a mitjan segle xiii. A París, durant el segon quart d’aquest segle, com a resultat de la disputa teològica entre cristians i jueus, s’hi va elaborar una traducció filològicament molt precisa sobre passatges controvertits del Talmud de Babilònia al llatí a instàncies eclesiàstiques (devers el 1244), vegeu Cecini i Vernet i Pons (2017) i Cecini i Cruz Palma (2018). De nou a París, els victorins havien elaborat una acurada exegesi de la Bíblia llatina feta amb fonts jueves rabíniques i medievals del nord de França (especialment de Raixí); vegeu, quant a aquesta qüestió, Tischler (2014) (llegat bíblic); Leyra Curiá (2017, p. 243-361) (exegesi). En el marc de la Disputa de Barcelona (1263), trobem el floriment de les escoles rabínica, talmúdica i cabalística de Barcelona i girona, i l’elaboració de les obres teològiques i filològiques del frare dominic Ramon martí, en què emprà el textus receptus masorètic i el text del Talmud de Babilònia, així com exegesi rabínica posterior. Per al coneixement de l’exegesi jueva a l’edat mitjana en general, vegeu Dahan (1999, p. 289-307).

Eulàlia Vernet i Pons

La Bíblia glossada de Vic (1268): un testimoni capdavanter Tamid , 17 (2022), p. 81-104 93

b) 2Reis 16,18: una glossa exegètica de Josephus

En aquest altre passatge (4Rg 16,18), la glossa de Josephus ens informa, tal com apareix en la Glossa ordinaria , 22 sobre què significa el mot hebreu musaḵ (ךְַסוּמ): en llatí és traduït com a «gazophilacium regum» (i. e. ‘tresor de reis’): Bíblia de Vic glossa marginal en el mot hebreu Musach: «id est gazophilacium regum» Vg. 18 musach quoque sabbati quod aedificaverat in templo et ingressum regis exterius convertit in templo Domini propter regem Assyriorum LXX 18 καὶ τὸν θεμέλιον τῆς καθέδρας ᾠκοδόμησεν ἐν οἴκῳ κυρίου

c) 1Cròniques 2,24: una glossa exegètica de Jeroni

En l’exemple següent (1Par 2,24), la glossa de Jeroni ofereix una explicació exegètica del mot hebreu Tequˁa , el nom d’una ciutat segons opinió de Jeroni: «nomen est civitatis de qua tulit iaib mulierum»:23 Bíblia de Vic glossa marginal en el mot hebreu techue : «Ieronimus . nomen est civitatis de qua tulit iaib mulierum» Vg. 24 cum autem mortuus esset Esrom ingressus est Chaleb ad Ephrata habuit quoque Esrom uxorem Abia quae peperit ei Assur patrem Thecue LXX 24 καὶ μετὰ τὸ ἀποθανεῖν Εσερων ἦλθεν Χαλεβ εἰς Εφραθα καὶ ἡ

22 Bibliorum sacrorum glossa ordinaria, 2, ed. a cura de Feuardent et al., p. 946.

Bibliorum sacrorum glossa ordinaria, 2, ed. a cura de Feuardent et al., p. 1028.

94 Tamid, 17 (2022), p. 81-104

3.2.3. Variants, lectures i crítica textual

a) gènesi 26,3: glossa que documenta una rara variant textual en la Vulgata

Quant a les variants del text llatí, l’exemple següent, de gn 26,3, és interessant des del punt de vista de la crítica textual, perquè conté una lectura de la Vulgata que no és habitual en la tradició manuscrita del text.24

En aquest exemple, la Bíblia de Vic presenta com a lectura principal l’adverbi de lloc ibi («in terra quam dixero tibi . et peregrinare ibi»), mentre que la resta de versions bíbliques no empren pas aquest adverbi, ans un sintagma preposicional que conté un pronom demostratiu: in terra hac en la Vetus Latina (itala versio), in ea en la majoria de manuscrits de la Vulgata (ex hebraeo) i ἐν τῇ γῇ ταύτῃ en la Septuaginta. La presència de l’adverbi de lloc ibi en lloc del sintagma preposicional in ea o bé in terra hac allunya el text llatí de l’original textus receptus «en aquesta terra» (heb. תאֹזַּה ץֶרָאָבּ) i documenta una lectura prèvia quant a la traducció ex hebraeo de la Vulgata (in ea):

24. Quant a la resta de variants textuals que he pogut identificar a la Bíblia de Vic, vegeu ms. 1 [XXII]: f. 2r (gn 4,15), f. 22v (gn 25,4), f. 22v (gn 25,9), f. 28r (gn 29,15), f. 30r (gn 30,33), f. 51v (gn 47,4), f. 57r (Ex 2,18), f. 57v (Ex 2,25), f. 61r (Ex 6,6), f. 66r (Ex 10,6), f. 70r (Ex 13,16), f. 71v (Ex 14,19), f. 72r (Ex 15,1), f. 74v (Ex 16,30), f. 80r (Ex 22,14), f. 80v (Ex 23,3), f. 81v (Ex 24,1), f. 84v (Ex 26,21), f. 85v (Ex 27,16), f. 86r (Ex 27,21), f. 89r (Ex 29,33), f. 90r (Ex 30,18), f. 95r (Ex 34,30), f. 98v (Ex 37,12), f. 99r (Ex 38,9), f. 100v (Ex 39,19-20), f. 104v (Lv 4,29), f. 175r (Nm 34,6) i f. 201r (Dt 21,15); ms. 2 [XXIII]: f. 10v (1Sm 7,10), f. 88r (3Rg 7,26), f. 100r (3Rg 13,29), f. 107r (3Rg 18,27), f. 109v (3Rg 20,13), f. 116v (4Rg 2,14), f. 117r (4Rg 2,21), f. 125v (4Rg 8,25), f. 152v (1Par 2,13), f. 188v (2Par 3,9) i f. 196r (2Par 9,29); ms. 3 [XXIV]: f. 106r (Is 1,13), f. 107v (Is. 2,19), f. 111v (Is 59,16), f. 112r (Is 60,9), f. 114v (Is 11,3), f. 117r (Is 14,21), f. 117r (Is 14,26), f. 117v (Is 15,7), f. 119r (Is 17,11), f. 120r (Is 19,16), f. 125r (Is 26,18), f. 129v (Is 30,30), f. 134v (Is 37,3), f. 136v (Is 38,14), f. 143v (Is 45,13), f. 148r (Is 50,4), f. 149v (Is 51,22), f. 150v (Is 53,7), f. 153v (Is 57,10), f. 154vb (Is 58,12), f. 157r (Is 61,1), f. 157r (Is 61,3) i f. 158r (Is 63,1).

Eulàlia Vernet i Pons

La Bíblia glossada de Vic (1268): un testimoni capdavanter Tamid , 17 (2022), p. 81-104 95

VL (itala versio, s. iv-v)

3 et habita in terra hac et ero tecum et benedicam te tibi enim et semini tuo dabo omnem terram hanc et statuam iurationem meam quam iuravi Abrahe patri tuo

Vg. 3 et peregrinare in ea eroque tecum et benedicam tibi enim et semini tuo dabo universas regiones has conplens iuramentum quod spopondi Abraham patri tuo LXX

3.2.4. glosses ex hebraeo

En aquest estudi efectuat sobre les glosses dels llibres de l’Antic Testament de la Bíblia de Vic, hi he trobat també nombroses glosses fetes ex hebraeo, és a dir, seguint el textus receptus hebreu de la Bíblia. Vegem-ne tot seguit alguns exemples.

a) Jutges 5, 14: glossa sobre el textus receptus hebreu

L’exemple següent sobre el Càntic de Dèbora (Jt 5,14) conté una glossa marginal que adverteix el lector del fet que el vocatiu llatí o Amelech present en la Vulgata no és present en la Bíblia hebrea (tampoc en la LXX): «O amelech non est in ebreo»:

Pel que fa a aquest tipus de glossa, en el llibre d’Isaïes, des del f. 118r fins al final del llibre (ms. 3 [ XXIV ], f. 162r), les glosses interlineals contenen una crida en ·h· i el mot llatí és afegit en paraŀlel al text de la Vulgata, per emfasitzar-lo. Aquests afegitons normalment fan referència a la variant de Jeroni en la Vulgata ex hebraeo: havent-ne examinat totes les glosses, no he trobat cap cas en què la variant fes referència a variants antigues documentades en la Vetus Latina.25 Examinem-ne alguns exemples: b) Isaïes 26, 18: Dues variants de la Vulgata, salutes i justitiam

En aquest passatge d’Isaïes (26,18), la crida interlineal en ·h· ofereix dues variants paraŀleles d’un mateix text: salutes i justiciam, en el passatge en què la Bíblia hebrea escriu yešuˁot (heb. תֹעוּשְׁי) ‘salvacions’, semblantment a la Septua ginta, tot i que el grec conté un substantiu singular en genitiu i el pronom personal de segona persona del singular, σωτηρίας σου ‘de la teva salvació’ (noteu l’absència, en el text hebreu i llatí, del pronom personal grec de segona persona del singular σου). L’edició Clementina de la Vulgata conté únicament el substantiu plural salutes

25. Quant a les glosses textuals en els llibres d’Isaïes i de Jeremies marcades amb una h o ·h· que he trobat a la Bíblia de Vic, vegeu els passatges següents: ms. 3 [XXIV ]: f. 118r (Is 15,9), f. 125r (Is 26,9), f. 125r (Is 26,10), f. 125r (Is 26,18), f. 134v (Is 37,3), f. 139r (Is 41,13), f. 140v (Is 42,15), f. 140v (Is 42,16), f. 140v (Is 42,19), f. 141r (Is 42,24), f. 142v (Is 44,16), f. 145r (Is 47,2), f. 146r (Is 48,6), f. 148r (Is 50,4), f. 150v (Is 52,14), f. 150v (Is 53,4), f. 150v (Is 53,7), f. 151r (Is 53,12), f. 152r (Is 54,17), f. 153r (Is 56,8), f. 153r (Is 57,3), f. 153v (Is 57,15), f. 154r (Is 57,17), f. 154r (Is 57,21), f. 154v (Is 58,9), f. 154v (Is 58,11), f. 157r (Is 61,3), f. 158v (Is 63,15), f. 159r (Is 64,9), f. 159v (Is 65,1), f. 161v (Is 66,17) i f. 163v (Ier 1,18).

La Bíblia glossada de Vic (1268): un testimoni capdavanter Tamid , 17 (2022), p. 81-104 97

Des del punt de vista de la tradició textual dels manuscrits de la Vulgata, ambdues lectures ofertes per la Bíblia de Vic, salutes i justiciam, són variants de la Vulgata (ex hebraeo): iusticiam és present en dos manuscrits del segle xiii: Ωm (= París, Bibliothèque mazarine, ms. 5, de l’any 1226/31), i ΩS (= París, Bibliothèque nationale de France, ms. lat. 15467, de l’any 1270).

Bíblia de Vic concepimus et quasi parturivimus . et peperimus spiritum . Salutes ·h· . Justiciam non fecimus in terra ! ideo non ceciderunt habitatores terre Vg. 18 concepimus et quasi parturivimus et peperimus spiritum salutes non fecimus in terra ideo non ceciderunt habitatores terrae LXX 18 ἐν γαστρὶ ἐλάβομεν καὶ ὠδινήσαμεν καὶ

c) Isaïes 37, 3: Dues lectures paraŀleles, tribulationis et angustie

L’exemple següent d’Isaïes (37,3) presenta una glossa intertextual marcada amb una crida en ·h·: en aquest cas, el text de la Vulgata de la Bíblia de Vic ens dona dues lectures textuals de la Vulgata, amb la particularitat que la lectura et angustie és una variant ben coneguda dels manuscrits de la Vulgata (ex hebraeo) present en diferents manuscrits, com ara Π L (= montecassino, Archivio e Biblioteca dell’Abbazia, ms. 543, segle xi); Θg (= París, Bibliothèque nationale de France, ms. lat. 11937, ca. 800); Ψ D (= Ciutat del Vaticà, Biblioteca Apostolica Vaticana, Vat. lat. 10511, ca. 1100), i ΩS (= París, Bibliothèque nationale de France, ms. lat. 15467, a. 1270).

És rellevant de fer notar que en les versions més antigues de la Vetus Latina (europea versio) ambdós mots foren traduïts de manera distinta com a afflictionis et oprobrii.

98 Tamid, 17 (2022), p. 81-104

Bíblia de Vic 3 Et dixerunt ad eum . Hec dicit ezechias . Dies tribulationis et h angustie . et correptionis . et blasphemie . dies hec ! quia venerunt filij usque ad partum . et virtus non est pariendi

Vg. 3 et dixerunt ad eum haec dicit Ezechias dies tribulationis et correptionis et blasphemiae dies haec quia venerunt filii usque ad partum et virtus non est parienti

[…] afflictionis et oprobrii […] LXX

4. Conclusions

En aquest estudi he volgut analitzar algunes de les glosses de la Bíblia de Vic, de l’any 1268. La riquesa d’aquestes glosses exegètiques, que normalment reculen a la Glossa ordinaria , ens fa plantejar la qüestió sobre per què trobem a Vic, en la segona meitat del segle xiii, una Bíblia amb aquestes característiques.

Escrita i elaborada cinc anys després de la Disputa de Barcelona, celebrada el 1263, sabem que la Bíblia de Vic, conjuntament amb les dues altres bíblies elaborades pel mateix scriptor, destinades al convent de dominics de Santa Caterina així com també al casal reial de Barcelona, foren fetes pel magister Raimundus en el seu taller de Vic entre els anys 1254 i 1275. Aquest mestre Ramon també elaborà una quarta Bíblia per al convent franciscà de Barcelona (encomanada l’any 1264), avui perduda o bé encara no identificada. D’entre aquestes bíblies, la de Vic fou la més rica i la més costosa, i va ser encomanada pel canonge de la catedral de Vic Pere d’Eres. Aquesta magnífica Bíblia sobresurt per les seves precioses miniatures iŀluminades i per les seves dimensions, car conté marges espaiosos que la fan apta per a escriure-hi les nombroses glosses exegètiques i textuals que conté.

Havent fet l’anàlisi de totes i cadascuna de les glosses bíbliques dels tres primers volums, els corresponents a l’Antic Testament, es poden traçar les conclusions següents:

Eulàlia Vernet i Pons

La Bíblia glossada de Vic (1268): un testimoni capdavanter Tamid , 17 (2022), p. 81-104 99

Les glosses exegètiques i explicatives normalment inclouen els comentaris dels pares de l’Església i dels exegetes posteriors a la Glossa ordinaria (Orígenes, Jeroni, Agustí, Rabanus maurus, etc.). No hi he trobat cap glossa exegètica d’origen rabínic del nord de França asquenazita (Raixí), ni tampoc de Catalunya (moixé ben Nahman de girona o Salomó ben Adret de Barcelona).

Les glosses que aporten variants textuals de la Vulgata són similars a les glosses del correctorium de París, així com les lectures segons la Septuaginta o Sant Jeroni; normalment aquest tipus de glosses acostumen a oferir variants de la Vulgata, fet que permet associar la Bíblia de Vic amb les tradicions manuscrites de la Vulgata.

El tipus de glossa (iuxta) Hebraeos que apareix en tots els llibres de l’Antic Testament, així com també la crida interlineal en ·h· que és emprada en el llibre d’Isaïes corresponen a la versió llatina de Sant Jeroni, la seva Vulgata ex hebraeo, i no pas al textus receptus de la Bíblia hebrea, text que, a priori, podria haver estat consultable si tenim present que en aquell temps els jueus de Vic depenien administrativament de la coŀlecta de l’aljama jueva de Barcelona, on hi havia una escola rabínica de renom, dirigida pel gran rabí Salomó ben Adret (Barcelona, 1235-1310).26

Des del punt de vista paleogràfic, la mà que escriu les glosses dels llibres de l’Antic Testament és una de sola, tot i que es poden trobar dues mans secundàries, que tenen un ductus més cursiu i que no tenen la qualitat estilística i caŀligràfica de la mà principal.

26. L’antiga ciutat de Vic, a mitjan segle xiii, sota el regnat del rei Jaume I, era la seu d’una comunitat jueva relacionada amb la comunitat jueva de Barcelona, vegeu Corbella i Llobet (1984, p. 126-30); Llop i Jordana (2001, p. 211 i 213-214). L’aljama de Barcelona, en aquell moment, era presidida pel rabí Salomó ben Adret (Raixba), una de les autoritats talmúdiques més importants del seu temps. Quant a la presència de jueus a Vic segons la documentació notarial preservada a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic a mitjan segle xiii, vegeu ginebra i molins (1996, p. 816): «[…] uns anys després, cap a mitjans de segle [xiii], els documents en què surten jueus identificats explícitament com a tals resulten freqüents i cap als anys seixanta s’acabaran constituint sèries a part de llibres notarials per als documents relacionats amb jueus. […] En tot cas, la presència de jueus a Vic als anys trenta del segle xiii no sembla tenir en absolut dimensió de conflicte ni de tensió, ni en el funcionament econòmic ni en relació amb les jerarquies eclesiàstiques i això ho relaciona amb una presència escassa i incipient d’aquest coŀlectiu. […] És ben interessant constatar aquest fet i la ràpida evolució en els trenta anys següents amb el progressiu increment de referències documentals a jueus fins a ser distingits en llibres notarials propis.»

100 Tamid, 17 (2022), p. 81-104

Ara per ara, voldria subratllar que, tot i que les glosses estudiades aquí són paraŀleles o similars a les de la Glossa ordinaria i el correctorium de París, hom ha de tenir present el context històric i cultural en què la Bíblia de Vic fou escrita, conjuntament amb les altres tres bíblies fetes per mestre Ramon per als dominics, els franciscans i la casa reial de Barcelona: un context cultural i teològic amb el focus en la Disputa de Barcelona (1263), sota el rei Jaume I —un rei que hauria permès la prèdica dels frares mendicants en les sinagogues dels seus regnes—, la qual enfrontà el convers dominic jueu Pau Cristià contra la figura més important del rabinisme d’aquell temps, moshe ben Naḥman, rabí en cap de Catalunya, talmudista i cabalista.

Des del punt de vista del cristianisme, la Bíblia de Vic testimonia que, en el moment de ser elaborada, el text de l’Antic Testament fou estudiat d’una manera exegètica i crítica a Catalunya: els llibres de l’Antic Testament i en la versió Vulgata, amb les seves glosses exegètiques i crítiques —especialment en els llibres profètics més importants per al messianisme, els llibres d’Isaïes i Jeremies, els únics que en la Bíblia de Vic contenen el major nombre de glosses de Jeroni marcades amb una crida en ·h·— foren emprats com a base per a debatre punts centrals teològics amb els jueus en disputes teològiques o en altres instàncies.

En aquest context històric i cultural, l’obra filològica i teològica del català dominic fra Ramon martí contextualitza clarament aquest moment: la seva primera obra, el Capistrum Iudaeorum (1267) —un tractat conclòs amb la seva obra més important, el Pugio fidei (1278), datada únicament un any abans de la Bíblia de Vic—, és un testimoni important pel que fa al moment de la Disputa de Barcelona (1263) i és alhora un estudi permanent i crític del text bíblic i talmúdic amb l’afany de demostrar l’arribada del messies al món. En aquest sentit, ens cal considerar la Disputa de Barcelona (1263) com a punt de partida de l’estudi profund, filològicament i teològica, de la Bíblia llatina a Catalunya, tal com ho evidencia la Bíblia de Vic.27

27. Amb relació al tema de les citacions bíbliques de l’Antic Testament emprades com a proves de defensa o d’atac per part de fra Pau Cristià i de Nahmànides en la Disputa de Barcelona, val a dir que s’hi esmentaren citacions força recurrents i tradicionals, com ara gènesi 49,10 (el ceptre de Judà), Isaïes 52,13 (sobre el servent sofrent del Senyor) i Daniel 9,24 (sobre les setanta setmanes d’anys decretats com a càstig d’Israel, entre d’altres). Quant a aquest tema, vegeu Klepper (2012, p. 6). La versió llatina de la Disputa fou publicada per Baer (1930-1931). Una edició accessible del text hebreu de la Disputa es pot consultar en Chavel (1963, p. 302-320). Una edició crítica basada en un nou manuscrit està essent preparada per Ursula Ragacs. Quant a la traducció catalana del text de la versió llatina i hebrea, vegeu Feliu (1985).

Eulàlia Vernet i Pons

La Bíblia glossada de Vic (1268): un testimoni capdavanter Tamid , 17 (2022), p. 81-104 101

Aquesta perspectiva de recerca obre un nou camp per als estudis transculturals de l’edat mitjana, específicament l’estudi exhaustiu de les bíblies llatines que foren elaborades, corregides i glossades en terres catalanes en el context de la Disputa de Barcelona. Aquesta recerca ens permetrà d’entendre fins a quin punt aquesta efemèride central per a la teologia i les disputes del segle xiii —conjuntament amb la importància de les ieixivot de Barcelona i de girona i de les obres teològiques de Ramon martí— fou la força motriu subjacent en l’encara no prou estudiat camp del text de la Bíblia llatina i la seva exegesi en la Catalunya baixmedieval.

Bibliografia

Manuscrits i fonts d’arxiu

Berna, Burgerbibliothek, Cod. 28. Ciutat del Vaticà, Biblioteca Apostolica Vaticana, Vat. lat. 10511. montecassino, Archivio e Biblioteca dell’Abbazia, ms. 543. París, Bibliothèque mazarine, ms. 5. París, Bibliothèque nationale de France, ms. lat. 11937. París, Bibliothèque nationale de France, ms. lat. 15467. Santa Barbara (Calif.), University of California, Santa Barbara Library, BS75 1297.

Vic, Arxiu i Biblioteca Episcopal, Arxiu de la Cúria Fumada, arm. 7/2, doc. 230.

Vic, Arxiu i Biblioteca Episcopal, Arxiu de la Cúria Fumada, arm. 7/2, doc. 234.

Vic, Arxiu i Biblioteca Episcopal, ms. 1-4 ( XXII-XXV ).

Vic, Arxiu i Biblioteca Episcopal, ms. 19 ( XXVIII).

Vic, Arxiu i Biblioteca Episcopal, ms. 129 ( XLIII). Vic, Arxiu i Biblioteca Episcopal, ms. 164 ( XIX ).

Fonts primàries

Althann, Robert (ed.). Biblia Hebraica Stuttgartensia . 5a ed. Stuttgart: Deutsche Bibelgesellschaft, 2004. Feuardent, François [et al.] (ed.). Bibliorum sacrorum glossa ordinaria, primum quidem a Strabo Fulgensi collecta: Nunc vero novis Patrum cum grae-

102 Tamid, 17 (2022), p. 81-104

corum, tum latinorum explicationibus locupletata . Vol. 1-7. Venècia: Apud magnam Societatem, 1603.

gryson, Roger [et al.] (ed.). Vetus Latina: Die Reste der altlateinischen Bibel nach Petrus Sabatier neu gesammelt und hrsg. von der Erzabtei Beuron. Friburg de Brisgòvia: Herder, 1949.

Rahlfs, Alfred (ed.). Septuaginta. Stuttgart: Deutsche Bibelgesellschaft, 1935.

Weber, Robert (ed.). Biblia Sacra iuxta Vulgatam Versionem. 4a ed. Stuttgart: Deutsche Bibelgesellschaft, 1994.

Ziegler, Joseph (ed.). «Isaias». En: Septuaginta: Vetus Testamentum Graecum auctoritate Academiae Scientarum Gottingensis. 3a ed. Vol. 14. göttingen: Vandenhoeck & Ruprecht, 1983. [1a ed. 1939]

Fonts secundàries

Baer, Yitzhak Fritz. «The Disputations of R. Yechiel of Paris and Naḥmanides». Tarbiz , 2/2 (1930-1931), p. 185-187. [En hebreu]

Cecini, Ulisse; Cruz Palma, óscar de la (ed.); adiuvantibus Vernet i Pons, Eulàlia; Dal Bo, Federico. Extractiones de Talmud per ordinem sequentialem. Turnhout: Brepols, 2018. (Corpus Christianorum. Continuatio mediaevalis; 291)

Cecini, Ulisse; Vernet i Pons, Eulàlia (ed.). Studies on the Latin Talmud. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions, 2017.

Chazan, Robert. Barcelona and Beyond: The Disputation of 1263 and its Aftermath. Berkeley; Los Angeles: University of California Press, 1992.

Chavel , Charles Ber. Kitve Rabenu Mosheh Ben Nahman. Vol. 1. Jerusalem: mosad ha-Rav, 1963, p. 302-320.

Corbella i Llobet, Ramon. L’aljama de jueus de Vic. Vic: Patronat d’Estudis Ausonencs, 1984. (Osona a la Butxaca; 7-8)

Dahan, gilbert. Les intellectuels chrétiens et les juifs au Moyen Âge. París: Éditions du Cerf, 1999. (Patrimoines. Judaïsme)

Escandell Proust, Isabel. «Códices bíblicos del taller de “magister Raimundus” en Vic (Cataluña)». Lusitania Sacra , 34 (2016), p. 223-251. «En torno a la “Biblia Latina BS75 1297” (University of California, Santa Barbara Library)». Hortus Artium Medievalium, 20 (2014), p. 332-338.

Feliu, Eduard. Disputa de Barcelona de 1263 entre Mestre Mossé de Girona i fra Pau Cristià. Barcelona: Columna, 1985.

Eulàlia Vernet i Pons

La Bíblia glossada de Vic (1268): un testimoni capdavanter Tamid , 17 (2022), p. 81-104 103

ginebra i molins, Rafel. Economia i societat a la Catalunya interior als inicis de la baixa edat mitjana. Vic 1230-1233. Tesi doctoral inèdita. Universitat de Barcelona. Departament d’Història medieval, Paleografia i Diplomàtica, 1996.

ginebra i molins, Rafel (ed.). El Manual primer de l’Arxiu de la Cúria Fumada de Vic (1230-1233). Barcelona: Fundació Noguera, 1998. 2 v. (Acta Notariorum Cataloniae; 6-7) gros i Pujol , miquel dels Sants. «Els antics necrologis de la catedral de Vic (segles x-xiii)». Studia Vicensia , 2 (2017), p. 7-174. La Biblioteca Episcopal de Vic : Un patrimoni bibliogràfic d’onze segles. 2a ed. Vic: Biblioteca Episcopal: Patronat d’Estudis Osonencs, 2015. [1a ed. 2006] gudiol [i Cunill], Josep (†). Catàleg dels llibres manuscrits anteriors al segle xviii del Museu Episcopal de Vich. Barcelona: Impremta de la Casa de Caritat, 1934.

Klepper, Deeana. «The Encounter Between Christian Authority and Jewish Authority over Scriptural Truth: The Barcelona Disputation 1263». En: Potestà, gian Luca (ed.). Autorität und Wahrheit : Kirchliche Vorstellungen, Normen und Verfahren (13.-15. Jahrhundert). Oldenburg: Wissenschaftsverlag, 2012 (Schriften des Historischen Kollegs; 84)

Leyra Curiá, montse. In Hebreo: The Victorine Exegesis of the Bible in the Light of its Northern-French Jewish Sources. Turnhout: Brepols, 2017. (Bibliotheca Victorina; 26)

Llop i Jordana, Irene. «Les relacions entre les comunitats jueves de Vic i girona (s. xiv)». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 42 (2001), p. 211-220. «The settlement of Jews in Vic: Origin, provenance and mobility of the Jewish community (1231-1277)». Imago Temporis : Medium Aevum, 12 (2018), p. 253-284.

Vides i veus del call. Orígens i consolidació de la comunitat jueva de Vic (1231-1315). Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 2019.

Szpiech, Ryan. «La disputa de Barcelona como punto de inflexión». Studia Lulliana , 54 (2014), p. 3-32.

Tischler, matthias m Die Bibel in Saint-Victor zu Paris : Das Buch der Bücher als Gradmesser für wissenschaftliche, soziale und ordensgeschichtliche Umbrüche im europäischen Hoch- und Spätmittelalter. münster: Aschendorff, 2014. (Corpus Victorinum. Instrumenta; 6)

Tostado m artín, Alfonso. La disputa de Barcelona de 1263: Controversia judeocristiana. Salamanca: Universidad Pontificia de Salamanca, Servicio de Publicaciones, 2009. (Fuentes Documentales; 4)

104 Tamid, 17 (2022), p. 81-104

Valle [Rodríguez], Carlos del. «La disputa de Barcelona de 1263». En: La controversia judeocristiana en España (desde los orígenes hasta el siglo xiii): Homenaje a Domingo Muñoz León. madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1998, p. 277-291. (CSIC. Instituto de Filología. Serie B: Controversia; 11)

Eulàlia Vernet i Pons

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 17 (2022), p. 105-146 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.80 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Rosa ALcoy, Alba BArceLó

Universitat de Barcelona

Rebut: 31.12.2021 — Acceptat: 13.05.2022

Resum. Aquest estudi té com a objectiu principal extreure noves conclusions de la relació que B. Narkiss va establir entre l’Hagadà d’Or i l’Hagadà germana, dos im-

Correspondència: Rosa Alcoy Pedrós. Universitat de Barcelona. Facultat de geografia i Història. Carrer de montalegre, 6. ES-08001 Barcelona. UE. Tel.: 00 34 934 039 032. A/e: rosaalcoy@ub.edu; Alba Barceló Plana. Universitat de Barcelona. Facultat de geografia i Història. Carrer de montalegre, 6. ES-08001 Barcelona. UE. Tel.: 00 34 934 039 032. A/e: alba. barcelo@ub.edu.

* Dediquem aquest article a la memòria de Jordi Casanovas, estimat amic i coŀlega, que va estar sempre atent a les nostres consultes i ens va ajudar amb simpatia i amb una generositat immensa. L’estudi té com a rerefons els projectes finançats del grup de recerca consolidat EmAC de la Universitat de Barcelona, durant els darrers anys, en particular els consagrats a l’anàlisi de les obres catalanes conservades fora de Catalunya. Actualment, el projecte vigent «Justicia y juicio: representaciones artísticas en la Cataluña medieval y moderna: emplazamientos, programas iconográficos, contextos y modelos» (HAR2017-85910-P) es desvia per altres camins específics que, tanmateix, tenen afinitats amb els anteriors, ja que en moltes de les obres exiliades són essencials per a estudiar tota mena de qüestions sobre la justícia humana i divina en context català. En el camp dels llibres no parlem d’obres menors, sinó de creacions essencials de les etapes a les quals pertanyen i que permeten prosseguir algunes línies d’estudi ja iniciades, entre d’altres les abordades en la tesi doctoral d’Alba Barceló, La iŀlustració dels cicles bíblics en les haggadot catalanes del període gòtic: un estudi iconogràfic, defensada l’any 2018. Celebrem que Jordi Casanovas accedís a formar part del seu tribunal conjuntament amb els professors Alessandra Perriccioli Saggese i gaspar Coll i Rossell, en un acte acadèmic emotiu del qual guardem un record immillorable.

Un relat per a una hagadà perduda. Més enllà de l’Hagadà d’Or i l’Hagadà Germana∗

106 Tamid, 17 (2022), p. 105-146

portants manuscrits del segon quart del segle xiv que van ser iŀluminats a Catalunya. La distància estilística entre les dues hagadàs és gran, però les relacionen, de forma inequívoca, algunes composicions i solucions iconogràfiques. El manuscrit daurat integra iŀluminacions excepcionals de caràcter àulic, vinculades a un taller del segon gòtic lineal, en època del rei Jaume II, mentre que la germana és una creació que es pot entendre bé ja dins del regnat d’Alfons el Benigne. malgrat les limitacions plàstiques dels iŀluminadors de l’Hagadà germana, el seu treball no amaga les expressions i les fórmules que la connecten amb una nova cultura italianitzant que anirà envaint el context català. Per tant, la confrontació dels estils i els aspectes temàtics que desenvolupen aquests llibres hebreus descriuen dos contextos creatius heterogenis i donen indicis per a defensar l’existència d’una hagadà perduda d’estil italianitzant que, prenent com a plausible referent l’Hagadà d’Or, o tal vegada una obra equivalent, esdevindria model de l’Hagadà germana. Les diferències entre la parella de manuscrits de la British Library obren una escletxa que pot explicar aquest esglaó perdut. A partir d’aquí, i sense obviar les incerteses de la hipòtesi, els trets italianitzants de l’Hagadà germana conviden a considerar l’existència d’una hagadà produïda al taller de Ferrer Bassa, pintor i miniaturista del rei, que va rebre encàrrecs de comitents jueus i va tenir un pes essencial en la introducció dels nous codis estilístics que transformen la cultura figurativa catalana del segle xiv.

Paraules clau: art gòtic, art català, manuscrits iŀluminats, manuscrits hebreus, hagadàs, Hagadà d’Or, Hagadà germana, Ferrer Bassa

A tale for a lost haggadah. Beyond the Golden Haggadah and the Sister Haggadah

Abstract. The main aim of this study is to extract new conclusions from the relationship that B. Narkiss established between the golden Haggadah and the Sister Haggadah, two important manuscripts from the second quarter of the 14th century which were illuminated in Catalonia. The stylistic distance between the two Haggadot is great, but they are unequivocally related through certain iconographic solutions and compositions. The golden manuscript features exceptional illuminated elements of an aulic nature, which are linked to a workshop from the second linear gothic stage, in the times of King James II, while the Sister Haggadah can be considered to date from the reign of Alfonso the Kind. Despite the plastic limitations of the illuminators of the Sister Haggadah, their work does not hide expressions and formulae connecting it with a new Italianizing culture that would progressively invade the Catalan context. Thus, a comparison of the styles and thematic aspects of the Hebrew documents in question reveals two heterogeneous creative contexts and suggests the existence of a lost Haggadah of an Italianizing style, which, having

Rosa Alcoy, Alba Barceló

Un relat per a una hagadà perduda

Tamid , 17 (2022), p. 105-146 107

plausibly drawn on the golden Haggadah or maybe an equivalent work, would become a model for the Sister Haggadah. The differences between the two manuscripts, which are kept in the British Library, constitute a gap that could be explained by such a missing link. On that basis, and without ignoring the uncertainties of the hypothesis, the Italianizing characteristics of the Sister Haggadah suggest the possible existence of a Haggadah produced in the workshop of Ferrer Bassa, painter and miniaturist to the king, who received commissions from Jewish clients and played an essential role in the introduction of the new stylistic codes that transformed 14th-century Catalan figurative culture.

Keywords: gothic art, Catalan art, illuminated manuscripts, Hebrew manuscripts, Haggadot, golden Haggadah, Sister Haggadah, Ferrer Bassa

1. Un primer marc de referència: les hagadàs catalanes

En el marc de la iŀluminació de manuscrits hebreus destaquen especialment un grup d’hagadàs catalanes, que facilitaven als seus propietaris les lectures preceptives per a recordar la història de l’èxode i agrair a Déu l’alliberació del seu poble.1 La categoria dels manuscrits respon a les possibilitats del comitent, però en general se’ls pot atribuir un ús domèstic, ja que eren necessaris per a mantenir la tradició i el record en contextos familiars. En alguns casos, els manuscrits es podien iŀluminar molt ricament i podien ser reservats per a les grans ocasions, i preservats com a tresors, ja que arribaven a assolir, com en el cas de l’Hagadà d’Or, un nivell artístic eminent i un cost elevat pel fet d’aplicar l’or i els materials de bona qualitat, sense oblidar el reconeixement als miniaturistes implicats. També són atendibles altres casos més modestos entre els quals cal situar l’Hagadà germana, tot i que la seva iconografia sigui molt rica i generosa en solucions que sumen singularitats a l’extensió del programa.

Ambdues obres, germana i d’Or, són hagadàs que s’han considerat emparentades, com tindrem ocasió d’aprofundir més endavant.2 El grup d’hagadàs

1. Per situar el context i valorar les funcions d’aquesta tipologia de llibres, imprescindibles contenidors dels textos que es recitaven durant el séder, vegeu: Roth, The Haggadah; goldschmidt, The Passover Haggadah; Silber, A Passover Haggadah. En català, subratllem l’edició a cura de Casanellas i gendra, Ritual de l’hagadà

2. D’hagadàs catalanes se n’han conservat una desena amb una iŀluminació notable, totes del segle xiv. Cap d’elles no conté un colofó que indiqui la seva datació ni aclareixi els noms dels

108 Tamid, 17 (2022), p. 105-146

catalanes iŀluminades ha portat a emparellar també alguns altres manuscrits gràcies a les connexions estilístiques i iconogràfiques que revelen les anàlisis realitzades.3 L’Hagadà d’Or (The «Golden Haggadah», Londres, The British Library, ms. Add. 27210), datada dins la dècada de 1320, és la més rica i més antiga del grup, associada iconogràficament a l’Hagadà germana (The «Sister Haggadah», Londres, The British Library, ms. Or. 2884).4 També es poden recordar l’Hagadà Sassoon (Jerusalem, Israel museum, 181/041), de cronologia similar a l’Hagadà d’Or, però d’estil i iconografia diversos; l’Hagadà germà (The «Brother Haggadah», Londres, The British Library, ms. Or. 1404),5 relacionada iconogràficament i estilísticament amb l’Hagadà Rylands (manchester, The John Rylands Library, ms. hebr. 6), les dues de la dècada del 1330 o 1340; l’Hagadà de Sarajevo (Sarajevo, Zemaljski muzej Bosne i Hercegovine, ms. 1),6 l’Hagadà de Bolonya-mòdena7 i l’Hagadà Prato (Nova York, The Jewish Theological Seminary Library, ms. mic. 9478), també vinculades les tres per estil, i en el cas de les dues primeres també per iconografia, datades dins de la segona meitat del segle xiv, l’Hagadà de Barcelona, de cronologia similar a les tres anteriors (Londres, The British Library, ms. Add. 14761).8 De les mencionades, la major part presenten un cicle bíblic a pàgina sencera, una de les parts de la iŀlustració més sobresortints.9 S’ha de tenir present, a més, que s’han con-

comitents, així com tampoc el seu iŀluminador i copista, però gràcies a l’estil i la seva afinitat amb altres còdexs, s’han pogut vincular a la Corona d’Aragó i consensuar-ne datacions aproximades.

3. L’any 2015, una important representació de les hagadàs catalanes va ser exposada al Saló del Tinell en la mostra «Hagadàs Barcelona. L’esplendor jueva del gòtic català», organitzada pel museu d’Història de Barcelona (mUHBA), exposició que ens va oferir l’oportunitat de veure i analitzar alguns d’aquests còdexs.

4. Bezalel Narkiss la batejava amb aquest nom per la seva relació, o agermanament, amb l’Hagadà d’Or (Narkiss, Hebrew illuminated manuscripts, p. 58).

5. Prou recentment se n’ha publicat un facsímil amb un nou estudi: Epstein, Loewe i Schonfield, The Brother Haggadah.

6. Vegeu Sabar, The Sarajevo Haggadah.

7. L’Hagadà de Bolonya-mòdena es conserva dividida en dues biblioteques italianes: Bolonya, Biblioteca Universitaria, ms. 2559, i mòdena, Biblioteca Estense, cod. A.K. I. 22- Or. 92 (metzger, «Two fragments»).

8. Finalment, es pot recordar l’Hagadà Kaufmann (Hongria, magyar Tudományos Akadémia Könyvtára, Coŀlecció Kaufmann, ms. A 422), considerada ja de la segona meitat del segle. En tot cas, opinem que caldria una valoració monogràfica per poder situar el seu context real d’execució.

9. L’Hagadà d’Or, la germana i la de Sarajevo contenen un cicle del gènesi i de l’Èxode complet, mentre que l’Hagadà germà, la Rylands, la de Bologna-modena i la Kaufmann

Rosa Alcoy, Alba Barceló

Un relat per a una hagadà perduda

Tamid , 17 (2022), p. 105-146 109

servat algunes hagadàs considerades catalanes amb molt poca iŀluminació,10 reduïda a la decoració de paraules inicials del text i a la iŀlustració d’alguns elements esmentats en el relat de l’hagadà, o bé sense embellir.11

Dins d’aquest grup extens, i també si la comparem amb una part de la realitat d’altres zones,12 l’Hagadà d’Or és un dels còdexs hebreus més luxosos i de més qualitat artística que s’han conservat. Els fons daurats que caracteritzen les seves miniatures, així com l’estil de la il·luminació, la qualifiquen d’entrada, dins dels paràmetres del segon gòtic lineal, amb una datació que se situa grosso modo vers 1320. S’ha vinculat tradicionalment a la ciutat de Barcelona, encara que també s’hagi plantejat alguna hipòtesi alternativa que ara no discutirem. El manuscrit inclou tot el text de l’hagadà (24v -55v) i una vasta coŀlecció de poemes litúrgics ( piyyutim) per a ser cantats o recitats (16v -23v i 56v -101v). En relació amb el seu programa decoratiu, conté 56 vinyetes, repartides en nombre de quatre en els primers folis (2v -15r), espai que es consagra íntegrament a les iŀluminacions.13 Els temes iconogràfics escollits són episodis del gènesi i de només el tenen de l’Èxode. L’Hagadà de Sarajevo és l’única que inclou escenes més enllà del llibre de l’Èxode. A més, moltes d’elles incorporen escenes rituals de la celebració pasqual al final del cicle bíblic.

10. La llista s’allargaria encara amb l’Hagadà graziano (Nova York, The Jewish Theological Seminary Library, ms. 9300), vinculada a la germana; l’Hagadà mocatta (Londres, The University College Library, ms. 1), que, com s’ha estudiat, comparteix l’autor de les micrografies de la Rylands; l’Hagadà de Poblet (Poblet, monestir de Santa maria, ms. 100), i l’Hagadà de Cambridge (The Cambridge University Library, ms. Add. 1203), més tardana, segurament de principis del segle xv.

11. Els estudis sobre les hagadàs s’acceleren a partir de la tesi doctoral de Narkiss, The illustrations, estudi al qual seguiran alguns d’específics, entre molts d’altres: metzger, La Haggadah enluminée; Sed-Rajna, «Haggadah and aggada»; Dame, «Les haggadot catalanes»; Kogman-Appel, Illuminated haggadot; Harris, «Polemical»; Epstein, The medieval haggadah; Barceló, La iŀlustració; Barceló, «La decoración»; Barceló, «Càstig»

12. Entre les moltes aportacions a considerar: gutmann, «The illustrated»; Narkiss, Hebrew illuminated manuscripts; Narkiss, Hebrew illuminated manuscripts in the British Isles; Narkiss «manuscritos iluminados hispanohebreos».

13. Escrita en hebreu, en escriptura sefardita quadrada, en un únic volum, l’Hagadà d’Or enclou 101 folis de viteŀla, menys el primer, de paper, i un altre foli de paper, sense paginar, al final, de 245 × 190/195 mm, amb catorze miniatures a pàgina sencera (f. 2v-15r), dues iŀluminacions dins del text (f. 44v-45v) i vint-i-sis iŀlustracions marginals. A més, destaquen panells decorats amb paraules inicials, bandes verticals entre la columna del text, cinc paraules amb lletres zoomòrfiques i moltes paraules daurades i pintades amb colors. Alguns afegits, volguts per uns nous propietaris, són del segle xvii i fets a Itàlia (Detailed record for Additional 27210 [en línia], Londres, The British Library, <http://www.bl.uk/catalogues/illuminated

110 Tamid, 17 (2022), p. 105-146

l’Èxode, des d’Adam quan dona nom als animals fins a la dansa de míriam, després del miraculós pas del mar Roig. El cicle s’acaba amb tres escenes cerimonials, en què es porten a terme els preparatius per a l’àpat pasqual.14 El fet d’incloure a l’inici del manuscrit uns cicles bíblics miniats a pàgina sencera és una característica comuna en les hagadàs catalanes; en canvi, ubicar les escenes en els marges del text fou habitual en les de la zona asquenazita.

Els manuscrits hebreus conservats de procedència catalana constitueixen, com hem vist, un testimoni exceŀlent de la importància global del llibre iŀluminat en context jueu a la Catalunya del segle xiv. Segueixen l’estil lineal o l’italianitzant, imperants al territori, i proven que aquest fou un veritable segle d’or per a la miniatura hebrea del país, especialment remarcable abans de les grans crisis que ocasionà la pesta negra.

Ja des del segle xiii es trenca progressivament amb l’herència bizantina, i la tradició angloparisenca es fusiona amb les tradicions locals múltiples, algunes de les quals no són alienes a la cultura italiana i retenen reminiscències bolonyeses de rel pregiottesca. A partir de 1325-1330, s’introdueix a Catalunya l’estil que ja era hegemònic a Itàlia, empès per les escoles romanes i toscanes, entre d’altres,15 i amb giotto i els seus principals coŀlegues i seguidors al capdavant.16 Aquest estil havia de construir-se sobre la base definida prèviament per l’estil que anomenem segon gòtic lineal i que, amb referents en la cultura figurativa septentrional,17 va guanyar pes a partir del 1300, fins a consolidar-se com la tendència dominant del primer quart del segle xiv.18 En aquest estil es pot apreciar la confluència d’elements estilístics francoflamencs i anglesos, però també italobizantins, seguint una deriva que ja s’havia fet patent a l’Europa occidental, amb focus d’interès substancial a París i a Londres.

manuscripts/record.asp?mSID=19108&CollID=27&NStart=27210> [consulta: 1 octubre 2021]). En la mateixa pàgina web de la British Library es poden trobar disponibles les imatges del manuscrit (https://www.bl.uk/).

14. Barceló, «Imatges de la quotidianitat».

15. Per a Nàpols, vegeu el clàssic Bologna, I pittori, seguit d’una cada vegada més àmplia bibliografia en la qual cal encloure els múltiples estudis de Pier Luigi Leone di Castris.

16. La introducció de l’italianisme a Catalunya va implicar un fort canvi d’orientació que va fer prevaldre les noves tendències vigents a la Toscana, als territoris pontificis o a la Nàpols angevina. Vam abordar aquest tema a Alcoy, La introducció

17 Avril, Manuscript painting; gaborit-Chopin (ed.), L’art au temps

18. És ben sabut que en la primera meitat del segle xiv van confluir en terres catalanes els corrents pictòrics que caracteritzen el nord europeu i aquells que són definits per unes arrels italianes robustes. Sobre aquestes darreres, vegeu meiss, «Italian style».

Rosa Alcoy, Alba Barceló

Un relat per a una hagadà perduda

Tamid , 17 (2022), p. 105-146 111

L’impuls dels Bassa i del seu taller va ser fonamental per a reeixir en aquest procés, encara que la penetració de les novetats de la pintura italiana sigui una qüestió molt complexa que es detecta des d’abans dels anys trenta, dècada que situa el retorn de Ferrer Bassa a Catalunya.19 Sobre el 1333, havia quedat enrere el seu pas pels escenaris italians i el pintor assumia alguns encàrrecs destacats, que li arribaven del rei Alfons el Benigne.20 No havien passat dues dècades quan la devastadora pesta negra, de mitjans de segle, ocasionà grans mortaldats i greus dificultats a tota la població, que, com és sabut, no deixaren de fer-se sentir en l’art del període. En el cas de Catalunya, molt plausiblement, la malaltia va posar punt i final a les vides de Ferrer i Arnau Bassa i, per tant, tancava abruptament un dels episodis artístics més significatius del nostre gòtic. malgrat aquest important daltabaix, l’italianisme s’havia instaŀlat ja amb força en el context català.21

2. Entreactes en una història inacabada: l’Hagadà d’Or i la Germana

Bezalel Narkiss va distingir en la iŀluminació de les vinyetes de l’Hagadà d’Or dues mans que considerem clarament diferenciables, encara que comparteixin una tècnica similar i ambdues posin èmfasi en la gestualitat dels personatges. Un primer miniaturista s’encarregà de la iŀlustració dels episodis del gènesi i dels cinc primers de l’Èxode (f. 2v -9r) i un de segon, més brillant que el primer, iŀluminà la resta (f. 10v -15r).22 Les figures del primer mestre tenen proporcions més rabassudes i el traç és menys definit, com es pot apreciar en els cabells i les vestidures una mica encarcarats de les seves figures, però no li manca habilitat (veg. la figura 1). El dibuix desplegat pel segon és més segur i, definit amb elegància, destaca en la representació de l’arquitectura i de les formes humanes, que estilitza fins a definir figures gràcils i esveltes (veg. la fi-

19. És possible trobar formes de continuïtat en la pintura i miniatura de la segona meitat de segle, en la qual destaquen Ramon Destorrents i alguns dels membres del taller dels Serra (Alcoy (ed.), Pintura I).

20. Per als documents, vegeu Trens, Ferrer Bassa, doc. núm. iii-vi, p. 164. Sobre el viatge de Ferrer Bassa a Itàlia, vegeu Alcoy, «Los referentes».

21 Alcoy, «La iŀlustració»; Alcoy, «Del regnat».

22 Narkiss, The Golden Haggadah, p. 54. Les poques iŀluminacions coŀlocades dins del text, de qualitat inferior, no semblen de la mà de cap dels dos mestres. És possible que aquests cicles bíblics, desvinculats del text, fossin confeccionats a part.

112 Tamid, 17 (2022), p. 105-146

gura 2). Es pot acceptar que les diferències que els separen no impedeixen ubicar-los dins d’un mateix taller que treballa de forma coherent. Afloren les afinitats amb la tradició pictòrica nascuda dels tallers anglesos, en especial de l’Ànglia de l’Est, i amb l’obra del mestre Honoré, actiu a París durant el regnat de Felip el Bell, de manera que l’estil sembla senyalat per poderosos referents anglofrancesos,23 que ja revelen, així mateix, alguns nexes amb la cultura italiana. Pel que fa a nexes directes amb altres còdexs, Jesús Domínguez Bordona 24 ja va assenyalar que l’estil d’aquesta hagadà tenia punts de contacte amb manuscrits barcelonesos produïts en l’entorn de la cort reial entre 1320 i 1334.25 Així mateix, Pere Bohigas26 i Bezalel Narkiss subratllaren la vinculació directa, acceptada per la major part dels estudiosos, del segon miniaturista de l’Hagadà d’Or amb l’iŀluminador del foli 67 dels Usatges i Constitucions de Catalunya (París, BNF, ms. lat. 4670 A), manuscrit que es data a l’entorn de 1321-1322, encara dins del regnat de Jaume II.27

La influència angloparisenca és evident en context català i fa pensar en els viatges d’alguns mestres d’aquest origen a territoris de l’Europa meridional. El vincle d’aquests corrents i pintors amb figures de l’escola de Siena, com Simone martini,28 facilitaria a la llarga la també ben notable relació dels obradors catalans amb aquesta escola toscana. Així, la mà sobresortint del segon mestre de l’Hagadà d’Or es pot relacionar, al nostre parer, amb l’anomenada «creu dels lleonets» de la catedral de Tortosa,29 una creu-reliquiari desapareguda en la guerra Civil espanyola,30 que ha estat vinculada al context sienès. La peça

23. Les cares ovalades i els tipus de cabells i el drapejat dels personatges s’hi poden comparar. Vegeu gaborit-Chopin (ed.), L’art au temps, p. 275-283 i 294-295. Les miniatures dels dos artífexs demostren un gust pels efectes lineals, amb unes figures semblants amb rostres de cares ovalades i galtes marcades amb una «V», i amb cabells de marcades ondulacions (Narkiss, The Golden Haggadah, p. 53 i 54).

24. Domínguez-Bordona, Manuscritos con pinturas.

25. Per a altres aproximacions, vegeu també Escandell Proust, «“La Hagadà d’Or”».

26. Bohigas, La ilustración, vol. ii, 1a part, p. 68-70.

27. gaspar Coll considera que el miniaturista del foli 67 podria haver treballat abans que els altres mestres que, amb un estil diferent de tonalitat més italiana, completen la iŀluminació d’aquests Usatges (Coll, Manuscrits jurídics). Sobre l’encàrrec, vegeu també Alcoy, «Qüestions».

28 Bellosi i Bartalini (ed.), Il pittore

29 gudiol, «La creu»; gauthier, Émaux, p. 234-236 i 395-396.

30 malgrat la seva desaparició, se’n conserven bones fotografies a l’Arxiu mas (C-26461 i següents), fetes l’any 1919.

Rosa Alcoy, Alba Barceló

Un relat per a una hagadà perduda

Tamid , 17 (2022), p. 105-146 113

es data, en tot cas, entre els anys vint i trenta del segle xiv i determina un marc cronològic força coincident amb l’acceptat per a la iŀluminació de l’Hagadà d’Or.31 L’estil visible en esmalts atribuïts a guccio di manaia, amb les formes d’estilització dels volums potents i suggeridores, sobrevola les experiències de les millors miniatures de l’Hagadà d’Or i ens acosta també a les figuracions de la Creu. Siguin quines siguin les pautes concretes i les identitats reals, que articulen aquests nexes darrere d’un teló que ens amaga una part important d’aquesta realitat, és clara l’existència de mestres versàtils que, bons coneixedors de l’avantguarda europea, donen notorietat a un encàrrec hebreu que assumeix algunes de les freqüències estilístiques compartides amb l’art cristià contemporani.

Figures 1 i 2. La filla del faraó presenta moisès al seu pare, f. 9r, i moisès i Aaron davant del faraó i els seus consellers, f. 10v d (detalls d’una miniatura del primer i del segon miniaturista), Hagadà d’Or, Londres, The British Library, ms. Add. 27210 (© British Library Board).

31. Desenvoluparem el tema en un futur estudi per tal d’apreciar la confluència de la pintura catalana i el disseny d’alguns esmalts de gran qualitat. Les relacions entre les escoles del nord i les meridionals, integrades en un marc com el català, suposen també innegables lligams amb l’escola de Siena, i uns contextos que aconsellen revisar també algunes qüestions en el camp del vitrall.

114 Tamid, 17 (2022), p. 105-146

L’Hagadà d’Or ha estat associada, a partir d’anàlisis iconogràfiques, a una altra hagadà catalana, coneguda amb el nom d’Hagadà germana,32 que revela una connexió estreta amb el cicle bíblic de la primera. No són coincidents si el registre de l’anàlisi és l’estil de les miniatures, doblement separades, sigui per l’habilitat o per la tendència estilística que representen els respectius miniaturistes. El fet és que les iŀluminacions no són equiparables i, per qualitat i estil, es desvinculen amb contundència evident. A diferència de l’Hagadà d’Or, el fons de la germana no s’embelleix amb pa d’or, sinó que es deixa sense pintar quan és necessari. Per la semblança estilística en la decoració marginal de l’Hagadà graziano, manuscrit la venda del qual data de l’any 1328,33 es podria considerar una cronologia pròxima a aquesta data, força consonant amb la cronologia establerta per a l’Hagadà d’Or. L’Hagadà germana comprèn un nombre total de trenta-quatre folis amb dues vinyetes cadascun a pàgina sencera, coŀlocades a l’inici del manuscrit (f. 1v -18r). Té un total de seixanta-dues vinyetes dedicades al gènesi i a l’Èxode, des de la creació d’Adam a la dansa de míriam, i quatre de relacionades amb la preparació de l’àpat pasqual (f. 17r), la lectura a la sinagoga (f. 17v) i la taula del sopar pasqual (f. 18r), dues miniatures, aquestes darreres, que ocupen la totalitat del foli. Perquè sigui pertinent establir el parentiu iconogràfic amb l’Hagadà d’Or, estilísticament és impossible sostenir el parangó. Si bé els miniaturistes de l’Hagadà d’Or fan gala d’un estil refinat en sintonia amb el segon gòtic lineal, l’Hagadà germana sembla obra de dibuixants amateurs, no gaire entrenats tampoc en l’ús del color. De traços poc definits, amb importants desproporcions dels cossos i una rigidesa acusada en les posicions dels personatges, són expressius i fins poden ser eficaços, però obtenen uns resultats oposats a la sensibilitat del gòtic septentrional més proper a les corts.

32. Feta en pergamí, es compon de 64 folis (més un foli de paper al principi i al final) de 230 × 190 mm (150 × 120). Està escrita en hebreu, en escriptura sefardita quadrada, conté trenta-quatre folis amb miniatures a pàgina sencera (f. 1v-18r) fetes només a una cara de la viteŀla, onze iŀluminacions dins del text, panells de paraules inicials decorats, decoracions marginals amb elements vegetals, zoomòrfics i híbrids, i bandes ornades (Detailed record for Oriental 2884 [en línia], Londres, The British Library, <http://www.bl.uk/catalogues/illuminated manuscripts/record.asp?mSID=19290&CollID=96&NStart=2884> [consulta: 1 abril 2018]). En la mateixa pàgina web de la British Library es poden trobar disponibles les imatges de l’hagadà. Per a la bibliografia posterior a Narkiss, remetem a la bibliografia general, a la qual es poden afegir estudis específics com Harris, «making room» i d’altres que citem més endavant.

33. Vegeu: Cohen, «The Sister Haggadah». Pel que fa a la miniatura, hi ha una semblança remarcable en l’estil del personatge del rabí gamaliel (f. 22v) i de l’home que sosté la matsà (f. 23v) inclosos a l’Hagadà graziano.

Rosa Alcoy, Alba Barceló

Un relat per a una hagadà perduda

Tamid , 17 (2022), p. 105-146 115

És dificultós trobar paraŀlels estilístics fiables per a la germana en el grup de manuscrits descrit anteriorment, encara que les obres de menys qualitat sovint obtinguin resultats coincidents, però de caire fortuït, en alguns aspectes. En relació amb el programa iconogràfic, la coincidència temàtica dels cicles inicials establerts a pàgina sencera no s’aplicaria sistemàticament a tots els episodis de les dues hagadàs. A l’una i l’altra hi ha escenes addicionals, que no troben la seva «parella germana». Tot i això, el volum d’escenes amb alguns punts en comú que es genera és molt gran i simptomàtic. Són quaranta-nou vinyetes de temàtica bíblica, coincidents en algun aspecte, que, a més, poden encloure escenes dobles, enfront d’un total de vint-i-dues vinyetes que només s’inclouen en un dels dos manuscrits. Entre les escenes que no tenen paraŀlel a l’Hagadà d’Or i que només es trobaren a l’Hagadà germana, destaquen les relacionades amb la vida de Josep,34 que enclou també de forma singular la creació d’Adam (f. 1v a), la construcció de l’arca de Noè (f. 2v a), Lot embriagat per les seves filles (f. 4r b), Jacob trobant-se amb Raquel (f. 5r a), Jacob menjant a casa de Laban (f. 5v b) i Jacob separant el ramat de Laban (f. 5v a).

No es representa a l’Hagadà germana, però, en canvi, sí a l’Hagadà d’Or: el sacrifici d’Isaac (f. 4v b), els germans de Josep portant la túnica al seu pare (f. 6v c), el retorn de moisès a Egipte i la trobada d’Aaron i moisès (f. 10v b), l’esclavitud dels israelites (f. 11r a), la construcció de les ciutats de Pitom i Ramsès (f. 11r b) i el funeral del primogènit (f. 14v a).

El cicle del gènesi és més extens a l’Hagadà germana, mentre que el de l’Èxode és més detallat a l’Hagadà d’Or.35 Pel que fa a les escenes rituals a pàgina sencera, només són coincidents dues vinyetes; la resta difereixen.36

34. Josep com a primer ministre del faraó a cavall (f. 8r b), Josep fent emmagatzemar el gra (f. 8v a), els germans de Josep arribant a les portes de la ciutat i parlant amb un escrivà que registra les arribades (f. 8v b), els germans de Josep demanant al seu pare que se’n puguin endur Benjamí a Egipte (f. 9r b), els germans de Josep arribant d’Egipte per segon cop amb Benjamí (f. 9v a), Josep oferint un banquet (f. 9v b), els servents de Josep perseguint els germans i trobant la copa a la bossa de Benjamí (f. 10r a), Judà parlant amb Josep (f. 10r b), Jacob i els seus fills marxant cap a Egipte (f. 10v b). Algunes d’aquestes, però, sí que es representen a l’Hagadà de Sarajevo, que dins d’una tendència italianitzant permetria ampliar els registres de comparació i d’anàlisi estilística en futurs treballs.

35. Per al cicle de l’Èxode a l’Hagadà d’Or, vegeu, entre d’altres, Barceló, «El cicle» i Barceló, «La iŀlustració», p. 299-417.

36. L’Hagadà d’Or inclou la matança de l’anyell pasqual i la neteja de vaixella entre les escenes rituals que no apareixen a l’Hagadà germana. En canvi, la pregària a la sinagoga i la celebració del sopar pasqual no s’inclouen a l’Hagadà d’Or, segons l’estat actual del manuscrit.

116 Tamid, 17 (2022), p. 105-146

3. Les coincidències entre les hagadàs d’Or i Germana

En les escenes concordants s’aprecia una semblança remarcable entre les hagadàs d’Or i germana, i una coincidència de la majoria dels elements iconogràfics substancials, per bé que no parlem mai de solucions idèntiques. Les semblances més notòries se solen trobar en funció d’aspectes compositius i en l’aparició d’uns mateixos personatges, encara que sovint s’alteren aquestes variables i veiem com s’inclouen o s’eliminen personatges secundaris. El fet és que el treball dels fons acostuma a introduir altres variants i la gestualitat dels personatges també pot ser diferent.

Entre les vinyetes més pròximes es pot destacar l’escena del somni de Jacob (Hagadà d’Or, f. 4v d; Hagadà germana, f. 4v b). En els dos casos es pot veure com l’escala es coŀloca transversalment, partint del cos de Jacob i aconseguint el cel, per a permetre que un àngel pugui ascendir mentre que tres àngels més contemplen el patriarca (veg. les figures 3 i 4). Entre els núvols apareix el cap d’un àngel —dos caps a l’Hagadà germana—, que substitueix el bust de Crist que era l’estimat idoni per a aquesta escena en els cicles cristians.37

Figura 3. El somni de Jacob, Hagadà d’Or, Londres, BL, ms. Add. 27210, f. 4v d (© British Library Board).

Figura 4. El somni de Jacob, Hagadà germana, Londres, BL, ms. Or. 2884, f. 4v b (© British Library Board).

37. En les escenes s’evita representar la figura antropomòrfica de Déu, i molts cops la presència divina es representa per un àngel. Sobre els àngels en l’art jueu, vegeu Buda, «Heavenly envoys»

Rosa Alcoy, Alba Barceló

Un relat per a una hagadà perduda

Tamid , 17 (2022), p. 105-146 117

També es poden assenyalar un bon nombre d’escenes amb lligams en el cicle de l’Èxode, en què es manté la mateixa gestualitat d’alguns dels personatges, com succeeix en l’escena de moisès i l’esbarzer ardent (Hagadà d’Or, f. 10v a; Hagadà germana, f. 13r a) i en la plaga de la sang (Hagadà d’Or, f. 11r d; Hagadà germana, f. 13v b), entre d’altres. Els canvis afecten els decorats arquitectònics. Així es pot veure, per exemple, a l’escena de Josep i la dona de Putifar (Hagadà d’Or, f. 6v d /1; Hagadà germana, f. 7r b), en què dins d’una estança, la dona està asseguda sobre el llit i aferra el mantell del jove Josep per intentar retenir-lo mentre que, per la porta de la casa, és a punt d’entrar el marit acompanyat (veg. les figures 5 i 6). La porta d’entrada es representa als dos manuscrits, però a la germana el fons es deixa en blanc i no s’aprecia l’espai de l’habitació amb finestres que apareix a l’Hagadà d’Or. També pot succeir que el fons arquitectònic es presenti a la germana i no pas a la d’Or, com passa a l’escena del bastó convertit en serp que engoleix les dels mags egipcis (Hagadà d’Or, f. 11r c ; Hagadà germana, f. 13v a), on són notables els aspectes escènics alterats.

Figura 5. Josep i la dona de Putifar, Hagadà d’Or, Londres, BL, ms. Add. 27210, f. 6v d /1 (© British Library Board).

Figura 6. Josep i la dona de Putifar, Hagadà germana, Londres, BL, ms. Or. 2884, f. 7r b (© British Library Board).

Per a l’aparició o eliminació de certs personatges secundaris resulta interessant l’escena de Jacob beneint els seus nets Efraïm i manassès, fills de Josep, tot encreuant els braços (Hagadà d’Or, f. 8v b; Hagadà germana, f. 11r b). Als dos manuscrits figura una cortina rosa darrere de l’ancià patriarca, amb un coixí a l’esquena, però a l’Hagadà germana s’hi afegeix una escena secundària en la qual, segons la inscripció escrita en hebreu sota de la vinyeta,

118 Tamid, 17 (2022), p. 105-146

un servidor, a punt d’accedir a l’estança porta menjar a Jacob, que està malalt (veg. les figures 7 i 8).38

Figura 7. Jacob beneeix els seus nets Efraïm i manassès, Hagadà d’Or, Londres, BL, ms. Add. 27210, f. 8v b (© British Library Board).

Figura 8. Jacob beneeix els seus nets Efraïm i manassès, Hagadà germana, Londres, BL, ms. Or. 2884, f. 11r b (© British Library Board).

Les variants es perfilen, doncs, més enllà o a partir dels aspectes coincidents, fet que és cabdal en la nostra interpretació. En més d’una ocasió, i això també sembla important, l’Hagadà germana inverteix l’ordre de la seqüència. Si juguem als miralls amb les de l’Hagadà d’Or, veurem que a la germana es fan correccions significatives per a recuperar l’ordre de lectura hebreu, de dreta a esquerra, que el manuscrit d’Or no segueix sempre rigoro-

38. Narkiss, Hebrew illuminated manuscripts in the British Isles, vol. i, p. 72. L’espai reservat per al nombre d’escenes té un paper fonamental en la configuració de les vinyetes. Per això, en moltes vinyetes es representen dues escenes consecutives —normalment separades per un arbre—, agrupacions que solen coincidir en els dos manuscrits. No obstant això, es poden detectar algunes excepcions, com l’escena del somni del flequer i el coper de l’Hagadà germana (f. 7v a), on es representa com els dos antics servents del faraó dormen conjuntament en un llit, escena que no té cabuda dins l’escena de la interpretació del somni a l’Hagadà d’Or (f. 6v d/2). L’Hagadà germana, que té un llarg cicle de Josep, ha optat, a més, per separar l’episodi del somni del flequer i el coper en una vinyeta a part.

Rosa Alcoy, Alba Barceló

Un relat per a una hagadà perduda

Tamid , 17 (2022), p. 105-146 119

sament.39 L’ordre de les escenes compartides, seguint la cronologia dels relats bíblics, és en general el mateix, però també en aquest punt s’ha d’observar una petita variació: a l’Hagadà germana, l’escena dedicada a la torre de Babel es coŀloca després d’un episodi referit a la joventut d’Abraham, una escena extreta directament de fonts extrabíbliques que representa el moment en què el patriarca és llançat al foc per ordre del rei Nimrod.40 Cal tenir en compte que la font literària principal que segueixen les escenes de les hagadàs és la Bíblia hebrea, sense obviar que, en un nombre força elevat de casos, s’insereixen escenes i motius iconogràfics derivats especialment del midraix i del Targum. Aquestes digressions i canvis per a encloure una escena com la d’Abraham llançat al foc, que no s’explica a la Bíblia, són importants si volem avaluar el lligam real entre ambdós manuscrits, i es reiteren en altres ocasions. En definitiva, la selecció d’episodis és més equilibrada entre el cicle del gènesi i de l’Èxode a l’Hagadà d’Or, mentre que a l’Hagadà germana la història de Josep resulta molt més llarga, fins al punt de ser l’hagadà catalana que incorpora més escenes de la història de Josep.

És evident que existeix un vincle entre els dos manuscrits si el nostre referent són les imatges coincidents, la seva composició, seqüència o configuració genèrica. Tanmateix, per a determinar la naturalesa del vincle entre aquests manuscrits no s’ha de perdre de vista un camp de relacions creuades que implica també l’anàlisi dels textos respectius. Atès que el nostre camp d’estudi són els aspectes pictòrics d’aquests llibres, ens limitarem ara a valorar la informació que ens proporcionen les imatges, malgrat la clara dificultat que deriva de la diferència profunda entre les formes que conreen els seus artífexs. La

39. Aquest aspecte ja va ser percebut i comentat per Narkiss, The Golden Haggadah, i Kogman-Appel, Illuminated haggadot, p. 72-83. Aquests casos de correcció segons l’ordre hebreu es poden detectar a l’escena de Lot fugint de Sodoma i a la d’Isaac beneint Jacob. A més, la composició és a imatge mirall de les escenes d’Adam donant nom als animals, els somnis de Josep, Josep interpretant els somnis del faraó, Josep parlant amb els germans perquè portin Benjamí i fent arrestar Simeó, Josep donant-se a conèixer i abraçant Benjamí. També es dona el cas que els dos manuscrits no segueixen el sentit de la lectura hebrea en l’escena en la qual el faraó ordena que els nadons de sexe masculí siguin llençats al riu.

40. Com s’explica a gutmann, «Abraham», aquest episodi llegendari es pot trobar en la literatura cristiana, jueva i islàmica. És citat al Liber Antiquitatum Biblicarum de Pseudo-Filó (s. i EC), també pels pares de l’Església, així com a l’Alcorà. Pel que fa a les fonts rabíniques de la llegenda, gutmann assenyalà, entre d’altres: Targum Pseudo-Jonathan 11,28; 15,7; TB, Pesaḥim 118a; Gènesi Rabbà 38,13 i 44,13; Pirké de Rabbi Eliezer, cap. 26,2; Yalkut Ximoni, gènesi, par. 77.

120 Tamid, 17 (2022), p. 105-146

història de la miniatura permet constatar que els iŀluminadors, fins i tot els més valorats, van servir-se de models,41 sobretot quan afrontaven temàtiques infreqüents de complexitat elevada o cicles extensos, com poden ser els de l’Antic Testament. Per tant, que les obres emprades no responguessin a les coordenades de la seva formació i estil no hauria estat vist com un greu problema. Si ens centrem en el context català, ja en temps romànics disposem d’obres assenyalades que, com el Beat de Torí, permeten recuperar en un nou estil fonts iconogràfiques precedents que remeten clarament a les pàgines del Beat de Girona. 42 Una altra prova d’aquesta transmissió de models que travessen èpoques i estils la trobaríem en les diferents versions del Breviari d’amor de matfré Ermengaud. És interessant esmentar aquests casos perquè configuren una sèrie molt rica i complexa, que uneix estils lineals i estils italianitzants sobre un text i unes invencions iconogràfiques parcialment comunes, sempre amb les seves lògiques variants i alteracions. L’esperit que convoca estils diferents per a resoldre composicions similars es pot analitzar, així mateix, en alguns exemplars del Decretum Gratiani. 43

Aquest seguit d’obres d’estils i tipologies molt diversos, a les quals se n’hi podrien afegir moltes altres en context internacional, tot i notables osciŀlacions de factura en cadascuna d’elles i, fins i tot, d’habilitat dels seus creadors, no ens permeten descobrir cap abisme de qualitat tan gran entre els models i les còpies més directes que equivalgui al grau de llunyania existent entre les dues hagadàs comentades: d’Or i germana. Per tant, cal cercar la manera de superar i explicar aquesta distància afegida a l’estilística, amb el benentès que un miniaturista amb una formació precària, o format insuficientment, pot establir una relació amb el seu model diferent de la que pot plantejar un artista amb un llenguatge propi ja ben afermat. L’ús i la transferència del model que se’n farà, en el moment de crear una obra nova, no serà el mateix.

Per consegüent, és lícit pensar que, tipificat el domini insuficient del llenguatge plàstic a l’Hagadà germana, el copista no arribà a fer una correcta traducció dels esquemes icònics que trasllada a un estil nou sense desvetllar, més

41. Sobre la qüestió de les còpies en manuscrits iŀluminats, vegeu Alexander, Medieval illuminators; Scheller, Exemplum; Lowden i Bovey, Under the influence.

42. Vegeu Beato de Turín

43. Per al context català cal destacar el manuscrit conservat a la British Library (ms. Add. 15274-15275), obra del segon quart del segle xiv avançat, que s’emplaça en el marc creatiu del taller dels Bassa i que tindria un referent interessant en el Decretum Gratiani, ms. A. 25 de la Biblioteca Vaticana. Vegeu melnikas, The corpus i Alcoy, «Un Decretum Gratiani».

Rosa Alcoy, Alba Barceló

Un relat per a una hagadà perduda

Tamid , 17 (2022), p. 105-146 121

clarament que en el cas d’un mestre expert, la prominència absoluta de la seva font. De fet, hi ha dos inconvenients que se sumen: d’una banda, la manca de domini del llenguatge propi, i de l’altra, la pressió que devien exercir els esquemes del model aliè sobre la còpia. En aquest sentit, es fa difícil admetre que els miniaturistes de l’Hagadà germana procedissin a copiar una obra com l’Hagadà d’Or, totalment immunes a les precisions gracioses i detallistes que els oferia aquest model. Podem considerar problemàtic que l’Hagadà germana no sembli transmetre res de la maniera formal o de la plasticitat especulativa dels artífexs de l’Hagadà d’Or, sobretot si volem considerar-la, com s’ha fet en alguns casos, la seva font directa d’inspiració. Sense negar, en cap cas, el nexe evident entre les dues obres i la pertinent anàlisi de les seves correspondències, aspecte que resulta molt útil per a aquest estudi, s’obre un segon interrogant, ja que convé explicar com i en quines circumstàncies un manuscrit d’orientació àulica es va convertir en model d’una obra de qualitat artística més baixa i de cost material també molt inferior.44 Ja veurem que aquest segon interrogant es pot traslladar també a la consideració d’altres possibles obres que tinguessin en compte l’Hagadà d’Or, en una sèrie d’esglaons que convé reconsiderar. En definitiva, sense constituir un obstacle insuperable, el tema ha de fer pensar en les prioritats establertes dins les comunitats jueves i en les orientacions del sistema de treball en el camp del llibre manuscrit. Els miniaturistes més hàbils no sempre podien secundar el treball d’altres professionals del llibre que, arribada l’ocasió, podien implicar-se en les tasques pictòriques, mancats d’una formació suficient, i, per tant, esdevenir artífexs subalterns o alternatius dins d’un espai de treball exigent.

4. Hagadàs catalanes i esglaons perduts

Tot i les similituds iconogràfiques que han permès acostar encertadament l’Hagadà d’Or i l’Hagadà germana, les diferències d’estil i de qualitat que observem entre els dos manuscrits són prou grans i agudes per a incitar-nos a

44. Quan es tracta d’obres monumentals, o que tenen una dimensió pública notòria, aquest problema se supera amb una certa facilitat. Ben conegut és el cas de la creu de Cimabue, per al convent de la Santa Croce de Florència, copiada per Deodato Orlandi el 1288 (museo Nazionale di Villa guinigi). Tractant-se de manuscrits i de cercles jueus manifestament associats a la cort catalana, com escau a les millors hagadàs, resoldre l’articulació d’aquests préstecs resulta molt interessant.

122 Tamid, 17 (2022), p. 105-146

pensar en l’existència de tot un seguit d’exemplars perduts dins d’unes sèries de llibres que, sotmeses a situacions crítiques i a un èxode continuat, hem d’afirmar-ho, només coneixem i podem resseguir molt parcialment.45 Així doncs, si parlem d’una hagadà perduda, ho fem també amb el convenciment que el nombre de llibres hebreus destruïts, amb formes d’iŀlustració significatives, fossin d’aquesta o d’altres tipologies, ha estat important. D’altra banda, a les desviacions de l’estil o d’alguns detalls iconogràfics, s’hi sumen les disparitats ja comentades en la selecció temàtica, que també obliguen a cercar alternatives a l’hora de definir els models. més encara, jutgem que en aquest afer concís, que imbrica les hagadàs d’Or i germana, hi ha elements suficients per a pensar en una cadena o família més llarga de còdexs associables, que permetria situar un o diversos exemplars mediadors entre les obres que hem analitzat. Aquestes creacions haurien estat clau per a minorar les diferències i eixugar part de la distància que separa les dues obres conservades a Londres, una vegada fets els passos necessaris en el terreny estilístic i iconogràfic. Bezalel Narkiss aŀludeix als referents estilístics de l’època dels Bassa quan analitza l’Hagadà germana, referents que no són, és clar, els mateixos que ja hem assenyalat per a l’Hagadà d’Or. Narkiss posa en relació l’estil del manuscrit hebreu amb el de les Cròniques de Jaume I del 1343, motiu pel qual endarrereix la seva datació a una cronologia propera a la del llibre de context cristià.46 La connexió amb aquestes miniatures planteja alguns interrogants, ja que les escasses iŀlustracions de les Cròniques es troben entre les més febles del grup estilístic dels Bassa. En tot cas, la proposta resulta interessant i té ramificacions, d’una banda, perquè ens trasllada directament a un nou escenari artístic, i de l’altra, perquè permet detectar obertament la connexió amb el marc italianitzant que ara es desplega i que, pas a pas, desplaça altres opcions pictòriques. Si, contràriament, la connexió que es fa prevaldre és la que s’estableix

45. Bezalel Narkiss ja va aŀludir, d’una manera genèrica, a un hipotètic tercer manuscrit que considerava «comú» per a les dues hagadàs. Katrin Kogman-Appel especificava més endavant que l’iŀlustrador de l’Hagadà germana no hauria emprat només l’Hagadà d’Or, ni tampoc l’hipotètic tercer manuscrit evocat per Narkiss, o altres fonts possibles, atès que justificava la diferència entre les dues obres agermanades que s’han conservat argumentant que el qui seria, segons el seu parer, l’iŀlustrador de l’Hagadà germana va copiar tots els seus models de memòria (Kogman-Appel, Illuminated haggadot, p. 74-75). Com es veurà, la nostra teoria defensa una mirada més concentrada dels autors de l’Hagadà germana en un model que prèviament hauria fet les síntesis figuratives necessàries i que es trobaria més proper estilísticament al llenguatge visible en aquest manuscrit.

46 Libre dels feyts

Rosa Alcoy, Alba Barceló

Un relat per a una hagadà perduda

Tamid , 17 (2022), p. 105-146 123 amb l’Hagadà graziano, com sostenen tant Evelyn C. Cohen com Katrin Kogman-Appel, la cronologia dels anys quaranta seria en excés avançada per a l’Hagadà germana i aquest manuscrit jueu s’hauria de situar al capdavant dels assaigs d’introducció de l’italianisme en context català, tot i que les formes precàries o superficialment establertes que conté no semblen confirmarho.47

Aquesta evidència que separa la plàstica i la formació dels artífexs implicats en la iŀluminació d’ambdós manuscrits es pot portar més enllà, tenint en compte el context italianitzant que s’amplia i es generalitza a l’entorn del taller de Ferrer Bassa, que, actiu a Barcelona, genera una producció que s’implanta al servei dels reis i de la cort, de manera hegemònica en els regnes de la Corona catalanoaragonesa, i dona lloc a una escola d’iŀlustradors i patrons diversos per a la pintura contemporània i posterior.

L’estil de l’Hagadà germana integra aspectes iconogràfics i compositius que desenvolupen aspectes espacials, associats a uns canvis molt importants, que van suposar una transformació real del paradigma estilístic vigent. La seva proximitat a una obra de l’època de Jaume II, que l’escola bassiana podia conèixer perfectament, convida a contemplar el problema des d’una perspectiva que divergeix de la més habitual. En l’Hagadà germana, la densitat estilística és pobra o tècnicament molt limitada. Les escenes delaten unes incomprensions paleses d’un llenguatge d’arrels italianes, però del qual no es coneixen les fonts primeres, fet que porta a desenvolupar un mimetisme simplificador, aliè a la formació necessària per a adreçar l’estil, i els codis que aquest estableix, cap a nous estadis. Requereix un bagatge italianitzant que a la Catalunya dels anys vint encara no existia, ja que només s’havia filtrat tímidament en obres lleument tocades per les tendències italobizantines que allargaven l’ombra de la cultura pregiottesca tot i conviure amb els models del mestre florentí.48

Per consegüent, entre els arguments bàsics que sostenen la hipòtesi d’un llibre mediador entre ambdues hagadàs, es troba indubtablement, més enllà de la insuficient formació pictòrica dels miniaturistes que iŀlustren la germana, la seva apreciació dels models dominants. L’anàlisi de les seves escenes mostra que no som davant d’un equip capacitat per a alliberar-se dels referents que segueixen en primera instància, o sigui, de l’hagadà que devien tenir al

47 Cohen, «The Sister Haggadah»; Kogman-Appel, Illuminated haggadot, p. 47-88.

48. meiss, «Fresques italiennes».

124 Tamid, 17 (2022), p. 105-146

davant i que, suposadament, no podia haver estat altra que l’Hagadà d’Or. Entrem així en una via excessivament reduccionista que no té en compte altres possibilitats interessants. Pot donar-se la simplificació o la degradació dels patrons disponibles, i així ho advertim en altres casos, que tampoc no mantenen el llenguatge dels seus models, però és poc plausible que, seguint amb prou fidelitat les pautes compositives i iconogràfiques de l’exemplar més antic, els mestres no busquin imitar cap altre aspecte i es mantinguin ferms, en canvi, en la repetició d’unes solucions que resulten alienes a l’Hagadà d’Or.

A partir de l’estudi de l’Hagadà germana, i ja advertides algunes raons essencials, la relació amb l’Hagadà d’Or es veu matisada per la interposició d’un manuscrit perdut que, si hagués de fonamentar les composicions de l’Hagadà germana, ho faria amb un estil més proper al que aquesta obra reflecteix.49

La reconstrucció d’aquest interessant episodi de la història de la pintura hebrea catalana de la primera meitat del segle xiv no pot obviar el fet que l’hagadà perduda havia de tenir necessàriament punts en comú amb l’Hagadà d’Or, fet que explicaria els nexes indirectes d’aquest manuscrit amb l’Hagadà germana. Aquesta idea té conseqüències diverses, ja que, fos o no Ferrer Bassa l’autor de la versió original utilitzada, el punt de partida més directe seria l’Hagadà d’Or o, si més no, un còdex equivalent, classificable dins del segon gòtic lineal, en el qual no sembla gaire fàcil creure.50

Si és clar que no podem menystenir el paper del taller de Ferrer Bassa per a tractar aquest tema, tenint present el seu lligam amb membres de la comunitat hebrea, també s’ha de sospesar una hipòtesi més oberta, aŀlusiva a algun altre artífex de formació o cultura italianes acoblat o concomitant amb el seu entorn. Si pensem en l’Hagadà germana tampoc no és descartable que fos un jueu, potser un caŀlígraf interessat en les figuracions, qui interpretés aquests patrons.

Un pintor ben format, com ho era Ferrer Bassa, consolidat en l’ús dels esquemes italianitzants i amb domini ampli d’aquest llenguatge, s’hauria pogut inspirar en les miniatures d’un còdex anterior, com ara l’Hagadà d’Or, sense negar-se a si mateix, preservant, per tant, l’estil que el representava més natu-

49. L’Hagadà germana, al seu torn, remetria a aquest model intermedi i aquest fet permetria assumir les diferències estilístiques, sense oblidar els lligams i les qualitats iconogràfiques coincidents.

50. No podem precisar si va arribar a existir, però tampoc descartar-ho totalment, ja que l’activitat del miniaturista remet a una obra escassa i possiblement encara insuficientment delimitada.

Rosa Alcoy, Alba Barceló

Un relat per a una hagadà perduda

Tamid , 17 (2022), p. 105-146 125

ralment i incorporant esquemes arquitectònics apropiats o reflectint les modes sobre indumentàries i les particularitats de la representació que aportava el seu període d’activitat. Aquest és un fet llargament constatat que es pot exemplificar en termes generals, i específics, també en allò que afecta el cas de Ferrer Bassa. El pintor, a partir dels models que hauria definit el gòtic lineal, podia traduir-los a un idioma visual nou d’arrels italianes. En aquest sentit, convé evocar els plausibles models lineals utilitzats per a miniar l’exemplar de la Guia de perplexos de Maimònides, que ja dins context hebreu, en connexió amb el rei, hauria estat responsabilitat del mestre Ferrer, avançada la dècada dels anys quaranta del segle xiv (1347-1348).51 Tampoc no hem d’oblidar ni altres deutes amb el món lineal que s’observen en les iconografies bassianes ni les solucions en què el cap de taller conclou les miniatures que havien quedat inacabades al Saltiri anglocatalà , des del moment en què colonitza amb els seus pinzells alguns dels dibuixos dels mestres anglesos del segle xii.52 Ferrer havia de tenir consciència sobre les repercussions de l’estil i les variables adaptables que generava.

L’hagadà perduda s’hauria d’haver acomplert en un moment que hem de situar entre la realització de les dues hagadàs agermanades. La seva existència seria perfilada tant des del pes que podem atorgar a l’Hagadà d’Or, en el context àulic i hebreu de la Catalunya de Jaume II, com pel seu coroŀlari subsegüent i no gaire reeixit, l’Hagadà germana, una obra que, això no obstant, pot ajudar a emmarcar algunes noves claus sobre la creativitat dels tallers italianitzants del primer Trecento, arribats els temps d’Alfons el Benigne i de Pere el Cerimoniós.

D’aquesta manera, l’Hagadà d’Or, concebuda en un cercle de miniaturistes àulics d’alt nivell, amb nexes amb la cultura pictòrica internacional, es projectaria com a recurs visual i iconogràfic de primer ordre, que ajornava el llenguatge figuratiu català, a l’empara del teixit social jueu més estretament vinculat al rei. En produir-se el radical canvi d’orientació que porta la pintura catalana a la seva etapa italianitzant, aquest còdex continuaria operant com a font digna i clara de materials visuals que altres mestres, formats en àrees diferents, podien utilitzar. L’obra perduda no traspassaria del grec (o bizantí) al llatí, com s’havia vist a la Itàlia dei Primi Lumi, sinó del gòtic del nord a l’estil

51 Alcoy, «Aspectos formales».

52 Leroquais, Les psautiers, vol. ii, p. 78-91, n. 324; Avril (ed.), Manuscrits enluminés, p. 93-95; morgan, Reinhart i Alcoy, Anglo-Catalan Psalter, p. 57-120 i 207-281.

126 Tamid, 17 (2022), p. 105-146

italià d’arrel giottesca que s’implanta a Catalunya a partir de 1325-1330. Una hipòtesi derivada de la possible existència d’aquest manuscrit preveuria que en les seves pàgines ja s’haguessin incorporat aquelles escenes que només es plasmen a l’Hagadà germana. Tot i això, cal tenir en compte que aquestes mancances només tenen sentit si acceptem que l’Hagadà d’Or ens arriba completa. Narkiss, en el seu estudi de l’obra, estableix que originalment els cicles bíblics a pàgina sencera devien conformar dos quadernets de vuit folis, repartint un quadernet a cadascun dels dos miniaturistes de l’Hagadà d’Or. Els folis 10 i 11 semblen incomplets i retallats del seu context original, el desè, originalment integrat dins del segon quadernet, que es va afegir al primer quadernet, i l’onzè, sol, al segon.53 Això planteja que és molt probable que originàriament el segon quadernet estigués conformat amb dos altres folis miniats. Tenint en compte l’Hagadà germana, seria molt probable que aquests folis perduts estiguessin dedicats, un a la pregària a la sinagoga i l’altre al sopar pasqual, segurament a pàgina sencera tots dos.54 En tot cas, la tradició hebrea seria preservada per unes i altres creacions, ja que almenys una part de les escenes de les hagadàs conservades incorporen elements midràixics que no inclourien escenes paraŀleles en cicles cristians.

El pintor italianitzant de l’hagadà perduda hauria d’haver estat sensible a aquestes particularitats al mateix temps que respectaria la direccionalitat de les escenes que domina en les imatges jueves, adequant així els motius al sentit de lectura de dreta a esquerra de la tradició hebrea. Un pintor de formació italiana, familiaritzat amb esquemes compositius diversos, s’hauria pogut permetre també variacions en la formulació de les iŀlustracions a pàgina sencera i considerem que el més factible és que s’incloguessin en l’obra perduda, hipotètica hagadà italianitzant, dues vinyetes per foli i no pas les quatre que excepcionalment caracteritzen l’Hagadà d’Or, única hagadà catalana que adopta aquest format. No sembla lògic atribuir aquest canvi al miniaturista de l’Hagadà germana que, atesos els seus recursos limitats, probablement no es complicaria més la feina introduint variants tan notòries respecte del model que,

53. Actualment, el primer quadernet té 8 + 1 folis (folis 2-10) i el segon 6 – 1 (folis 1115). Per tant, és probable que el foli 10 anés junt amb un antic 17, no conservat, i el foli 11 amb un antic 16, no conservat, sumant així un total de vuit folis per quadernet.

54. En Narkiss, The Golden Haggadah, p. 13, també s’apunta que el segon quadernet és confeccionat per un pergamí més gruixut que el primer i que les mides dels dos quadernets no són del tot coincidents.

Rosa Alcoy, Alba Barceló

Un relat per a una hagadà perduda

Tamid , 17 (2022), p. 105-146 127

forçat pel canvi d’espais, hauria hagut de modificar i seguir només amb un esforç afegit molt evident.

Per tant, és lògic pensar que la tasca seria realitzada sense necessitat de reformar el sentit de totes les composicions, a les quals s’atorga un format apaïsat que contrasta amb el vertical definit a l’Hagadà d’Or. La transformació de les vinyetes, important a l’hora d’entendre les escenes i la ubicació de cadascun dels elements, ens allunya un cop més de l’Hagadà d’Or, situada com a model directe de la g ermana, alhora que ens permet interrogar els valors formals, gràfics i de representació que ajuden a avalar la idea de l’esglaó perdut.

5. Els encàrrecs jueus en el context pictòric italianitzant

En aquest punt i tenint en compte que la datació de l’Hagadà germana és aproximada dins del post quem que assenyala la datació de l’Hagadà d’Or, realitzada ja dins els anys vint del segle xiv, s’obren diferents vies a la interpretació. Totes elles tenen com a rerefons l’activitat de Ferrer Bassa i el seu taller dins del segon quart de la centúria. L’anada a Itàlia i el retorn d’aquest pintor i miniaturista (v. 1331-1333) són fonamentals, així com també ho és el contacte intens del seu obrador barceloní amb la cort, connexió que facilitaria l’arribada d’encàrrecs de membres molt destacats de la comunitat jueva. La Guia de perplexos de maimònides (Copenhaguen, Kongelige Bibliotek, cod. hebr. xxxvii, ca. 1347-1348) és un exemple tardà, però és el més conegut i rellevant que podem posar.55 Ens remet a un magnífic manuscrit encarregat per menahem Bezalel, metge o físic jueu al servei de Pere el Cerimoniós.56 Aquesta obra ens situa al final de la vida del pintor, però el seu estil justifica l’atribució a Ferrer Bassa de les millors miniatures i marginàlies que conté.57 També recordarem un interessant Compendi dels llibres de Galè (BNF, ms. hebr. 1203), encara que en aquest cas la qualitat de les miniatures sigui menor i es puguin

55. Poc sabem del període anterior al 1325 i de l’hipotètic primer recorregut de Ferrer Bassa pel territori italià, però no descartem que els nexes amb el món hebreu s’haguessin començat a definir des d’abans. Alguns dels encàrrecs que rebria, encara dins dels anys vint, arriben ja de personalitats destacades del període, que es vinculen al rei Jaume II.

56 Romano, «En torno a menahem», p. 195-100.

57 Alcoy, «The artist», p. 129-139.

128 Tamid, 17 (2022), p. 105-146

considerar derivades de l’activitat del taller bassià,58 per bé que res no obligui a reconèixer la mà del mestre principal ni tampoc la dels seus coŀlaboradors de més renom, que articulen en aquest entorn les propostes d’una nova generació de pintors i miniaturistes.

No passen tampoc desapercebuts altres contactes de Ferrer Bassa amb la comunitat hebrea de Barcelona si parem atenció a alguns documents que, malgrat que no parlin d’obres concretes, certifiquen que el lligam del taller amb la comunitat hebrea existia.59 No és difícil concloure que l’obrador va acceptar encàrrecs del call barceloní, de vegades rellevants, i va nodrir-se, en especial, dels que li procuraven aquells jueus que sobresortien com a figures més directament relacionades amb el rei i la cort.60

Haurem de tenir present que algunes de les obres que hem comentat, a banda de l’Hagadà germana i de la graziano, mostren també, dins del grup de les hagadàs, aquesta actualització italianitzant. Tot i això, fer un estudi complet dels seus elements i les seves diferències no és el nostre objectiu actual. Avançar per aquestes vies ajudaria, però, a establir la cultura religiosa dels realitzadors de les miniatures. D’altra banda, caldria demostrar si els manuscrits que contenen iŀluminacions de caràcter més popular o senzill són també els més propensos a mantenir la fidelitat estricta als continguts i als textos jueus. Aquest fet, es pot començar a deduir de la comparació entre l’Hagadà d’Or, obra que revela algunes afinitats amb models cristians, i la germana, que sovint s’ajusta a fórmules singulars que, en el pla iconogràfic, avalen les tradicions textuals i narratives hebrees més estrictes.

6. Una cambra de miralls per a l’Hagadà Germana

Es delimita així un teixit de relacions dens, que uneix les comunitats jueva i cristiana a través d’encàrrecs que fan pensar directament en els promotors de

58. Sed-Rajna, «Hebrew manuscripts»; Sed-Rajna i Fellous, Les manuscrits hébreux, p. 53-56.

59. Vegeu-ne les referències a gudiol i Alcolea, La pintura gòtica catalana.

60. Poc sabem del període anterior al 1325 i de l’hipotètic primer recorregut de Ferrer Bassa pel territori italià, però no podem descartar que els nexes amb el món hebreu s’haguessin començat a definir des d’abans. Alguns dels encàrrecs que rep, encara dins dels anys vint, arriben ja de personalitats destacades del període que cal vincular al món que envolta el rei Jaume II.

Rosa Alcoy, Alba Barceló

Un relat per a una hagadà perduda

Tamid , 17 (2022), p. 105-146 129

l’Hagadà d’Or. A través dels estils del llibre s’arriba al context de la cort i del rei, i s’estrenyen els llaços en una mesura no gens menyspreable. El panorama es troba escassament documentat, però és analitzable gràcies a obres importants que porten a creure que Ferrer Bassa podia i, de fet, hauria d’haver conegut, d’una manera o altra, el món figuratiu de l’Hagadà d’Or. Les miniatures que iŀlustren el llibre van gaudir de repercussió i, per tant, no descartem que els seus models i teixit iconogràfic poguessin ser utilitzats per a resoldre no un, sinó diversos encàrrecs de la comunitat jueva a tallers cristians, malauradament ni documentats ni conservats. L’hagadà, en la mesura que és un dels llibres més freqüents i d’ús normatiu, reclama la possibilitat i, en tot cas, no ens permet descartar que l’obrador bassià n’hagués creat una versió singular a partir dels models existents. Aquests models eren molt necessaris en un context definit pels mestres cristians, ja que establien la tradició a seguir i oferien els paràmetres als quals aquests pintors s’adaptarien. La Guia de perplexos de maimònides, destinada a menahem Bezalel, abona l’argument. Així, doncs, no sembla fora de lloc considerar que el taller de Ferrer Bassa, fos quin fos el miniaturista o miniaturistes finalment responsables, donés vida a un còdex adaptat a l’estil italianitzant de plenitud paragiottesca, que alimentaria l’èxit i la progressió inqüestionables del taller dins del segon quart del segle xiv.61 D’aquest fet no se’n deriva l’exclusió d’hagadàs italianitzants paralleles o, fins i tot, anteriors cronològicament, o que tendim a anticipar per raó de ser derivades dels estils italobizantins que tendirien a recular en plena època bassiana, delimitada com el període que comporta la consagració i porta a l’ampliació del taller de Ferrer Bassa.62

Sabem que la cronologia de l’Hagadà germana no pot quedar al marge de la comparació amb l’Hagadà graziano, que, segons sembla, ja hauria estat a la venda l’any 1328, però la riquesa figurativa de la font utilitzada matisa la curta distància entre l’una i l’altra. malauradament, la graziano —un dels pocs manuscrits d’aquestes sèries datables amb una certa precisió— no conté cicles figuratius notables i la immediatesa de la comparació s’hi estableix per altres vies que ens aparten del nostre objectiu i dels arguments principals.

61. Vegeu, entre altres estudis de l’autora, Alcoy, «Ferrer Bassa», p. 51-72.

62. Recordem el nexe amb els estils derivats de la pintura italiana que aporten les hagadàs Rylands i germà o l’Hagadà de Sarajevo. Vegeu les notes 5 i 6 i la bibliografia general sobre les hagadàs catalanes.

130 Tamid, 17 (2022), p. 105-146

Fer balanç d’algunes de les particularitats de l’Hagadà germana, una vegada confrontada amb el manuscrit més antic, situat, com ja hem vist, a l’entorn del 1320, ens permetrà establir més endavant els vincles ambivalents d’aquestes hagadàs amb el model perdut. La moda reflectida en els vestuaris és un factor molt revelador que caracteritza bona part de les escenes de l’Hagadà germana. Val a dir que la representació de les indumentàries no ha de ser valorada com un indicatiu estilístic per se, ja que els components de les vestimentes, com els objectes i altres aspectes de la realitat, es poden traduir a través de registres plàstics i formals ben diferents. Tanmateix, no podem passar per alt que l’arrel italiana d’alguns aspectes relatius a les formes de vestir obligui a considerar algunes conjuncions i simetries en l’elaboració de determinades obres que acaben abonant o remarcant les tendències estilístiques, siguin solucions com els barrets de roba o alguns detalls dels hàbits que traeixen la seva procedència italiana. Aquestes notes de vestuari s’imposen en els folis de l’Hagadà germana ben al marge del que veiem en l’obra del creador principal de la d’Or.63 Un altre seguit d’aspectes interessants té a veure amb el tractament de les superfícies, els plecs i rebrecs dels teixits, el seu caient genèric, les carnacions o les pells dels animals. L’Hagadà germana ens descobreix també en aquest punt les seves fonts. El treball de les indumentàries deriva dels models pictòrics italianitzants i algunes fórmules semblen acordar-se prou intensament amb aquelles que van emergir amb la cultura bassiana. Es percep una sintonia general del gest i del caient de les teles dins d’aquesta nova cultura figurativa. No en totes les miniatures es pot advertir l’efecte de la mateix manera, és clar, però aplegades les més representatives i valorats els detalls més significatius, la quantitat d’informació pot ser suficient per a concloure que no són els esquemes de l’Hagadà d’Or els que ens expliquen les fonts gràfiques d’aquest seguit important de folis que configura la seva germana.

La referència als capells de roba, amb nusos, rebrecs i coloracions variades, és habitual en el llibre i singularitza la manera de vestir de molts personatges. La construcció de la torre de Babel integra dues figures grans que, si fem cas de la seva mida, s’han volgut destacar: la primera amb cofa blava, i una de se-

63. El miniaturista més discret, tot i la seva capacitat innegable, pinta figures tocades amb barrets de roba o boines, però la seva configuració no correspon tan precisament a l’observable en els models italians.

Rosa Alcoy, Alba Barceló

Un relat per a una hagadà perduda

Tamid , 17 (2022), p. 105-146 131

gona amb un barret de tela rosa més complex i a joc amb el seu vestit (f. 3v).64 Un aspecte que de nou no es correspon amb allò que observem a l’Hagadà d’Or, malgrat que coincideixin altres aspectes, com ara la violència exercida pels personatges. Les variants, doncs, són manifestes i persisteixen en altres escenes.

Constatem que el Saltiri anglocatalà de París no revela els detalls relatius als enfrontaments i les pràctiques sanguinàries a l’entorn de la torre, que delata l’Hagadà d’Or i que encara s’acusen en la germana, tot i que en aquesta semblin temperar-se una mica. El de la torre seria un bon exemple per a veure dins d’una escena bíblica alguns detalls iconogràfics, que poden no ser menors i que coincideixen amb allò que s’ha relatat i aprofundit en els corpus de textos literaris jueus que amplien els continguts bíblics i que han semblat prescindibles en context cristià. Aquests elements coincideixen en molts casos en les escenes compartides per les dues hagadàs, però no s’estableix una relació entre model i còpia que sigui immediata. Ho apreciem en la representació dels treballadors que es barallen en la construcció de la torre de Babel, i així mateix en l’àngel que es troba Josep de camí a Dotan, on va a trobar els seus germans, o en moisès salvat de les aigües per la filla del faraó i les seves donzelles que s’estaven banyant al riu Nil, entre d’altres.65

En contrapartida, en representar la torre de la discòrdia al Saltiri, Ferrer Bassa posa l’accent en el càstig diví que, per mediació angèlica, cau al damunt dels malfactors i dissidents enfrontats i incapacitats per a arribar a cap acord (BNF, ms. 8846, f. 94r, salm 54) (veg. les figures 9, 10 i 11).66

64. Aquesta mena de barret que llueixen els homes respon a una vessant de la moda italiana del primer Trecento. Es va imposar en les escoles toscanes per arribar a la Catalunya del segon quart del segle xiv.

65. Pel que fa a les escenes que no són compartides dels dos manuscrits, s’han de destacar els elements midràixics incorporats en el cicle de Josep de l’Hagadà germana. Els elements midràixics inserits dins de les hagadàs han estat un tema que ha interessat els investigadors: gutmann, «Haggadic motif»; Narkiss, «Pharaoh is dead»; Friedman, «A Jewish motif»; gutmann, «The testing»; Sed-Rajna, «La danse»; Kogman-Appel, «The Sephardic»; Kogman-Appel, «Coping»; Kogman-Appel, «Jewish art»; Pik Wajs, «El midrash», entre d’altres.

66 Alcoy, «Ferrer Bassa y el Salterio»; morgan, Reinhart i Alcoy, Anglo-Catalan Psalter, p. 57-120 i 216-217.

132 Tamid, 17 (2022), p. 105-146

Figura 9. La torre de Babel, Hagadà d’Or, Londres, BL, ms. Add. 27210, f. 3r (© British Library Board).

Figura 10. La torre de Babel, Hagadà germana, Londres, BL, ms. Or. 2884, f. 3v (© British Library Board).

És clar que la composició ha variat i que el miniaturista de l’Hagadà g ermana no pot haver utilitzat com a model el manuscrit de París, però tenint en compte altres aspectes no podem descartar que una hagadà italianitzant fos el vehicle ni tampoc que Ferrer Bassa no fos el responsable d’un d’aquests exemplars que haurien introduït variants diverses respecte a l’Hagadà d’Or. De retruc, apreciem alguns punts de contacte entre els llibres que atribuïm a Ferrer i la mateixa Hagadà d’Or, petites coincidències que, lluny de ser estilístiques, obliguen a pensar en la captació de models que aquest pintor, avesat a treure partit de tot allò que veu, adapta, i doblega a discursos alternatius, creant composicions que podien servir, una vegada revisades amb prou sentit comú i amb l’assessorament adequat, tant per a obres cristianes com jueves.

Rosa Alcoy, Alba Barceló

L’èxit de les modes italianes va ser remarcable i defineix els esquemes de l’època dels Bassa alhora que convida a valorar la representació de sobrevestits de mànigues curtes acabades en formes acampanades, que deixen visibles altres capes de la indumentària per a cobrir els avantbraços d’homes i dones (veg. la figura 12). També destacaríem les petites solapes plegades sobre el pit que, com altres fórmules ben específiques en els esquemes italianitzants, tampoc no s’aprecien a l’Hagadà d’Or.

Si el tema són els pentinats, no és estrany que de la mà dels manuscrits italianitzants ens allunyem de la moda de cabelleres bombades, resoltes amb flocs flonjos i airejats de cabell, que generen rínxols espectaculars, sobretot en centres que envolten les corts de París i Londres; un estil de pentinat que caracteritza l’entorn del 1300 i que el manuscrit daurat encara reverbera en les millors iŀlustracions, mentre que l’Hagadà g ermana reflecteix un esquema més propi de la cultura que s’imposa a Catalunya ja a l’entorn del 1330.

Figura 11. La torre de Babel, Saltiri anglocatalà , París, Bibliothèque Nationale de France, ms. 8846, f. 94r, salm 54 (© m. moleiro).

134 Tamid, 17 (2022), p. 105-146

Un detall més que potser val la pena comentar són les sabates negres o fosques de punta afuada, que es reiteren per a resoldre els peus dels personatges a l’Hagadà germana i que també utilitzen els mestres de l’Hagadà d’Or, Ferrer Bassa i altres mestres del seu obrador i entorn. més curiós resulta que les portin els àngels de la germana i que en certa mesura els miniaturistes, o com a mínim un d’ells, eviti pintar els peus nus dels personatges, mentre que els autors de la d’Or semblen tenir un especial interès a deixar-los al descobert.

Altres elements que poden fer pensar en un model divers per a l’Hagadà germana són l’arquitectura i el mobiliari. L’Hagadà d’Or, sense renunciar en cap moment a la bona execució, no troba problema a tractar l’arquitectura amb fórmules que s’apropen a les emprades en el mobiliari. Domina l’isolament d’aquests elements sobre les superfícies daurades, que tenen sempre un gran protagonisme. Els edificis, que acostumen a ser mòduls fàcilment intercanviables, poden ser habitats o convertir-se en rerefons per a les històries i crear escenaris que no estructuren un teixit espacial transitable en totes les direccions. L’ús de determinats mobles pot fer un paper similar al d’aquestes arquitectures i servir, a més, com a indicador d’un interior. Un llit i un corti-

Rosa Alcoy, Alba Barceló

Figura 12. Noces, Saltiri anglocatalà , París, Bibliothèque Nationale de France, ms. 8846, f. 96v (© m. moleiro).

Un relat per a una hagadà perduda Tamid , 17 (2022), p. 105-146 135

natge poden ser suficients, sense necessitat que l’espai intern se’ns faci del tot evident, encara que en alguns casos la notorietat o el caràcter de l’episodi generi arquitectures més arrodonides, creadores de caixes espacials que apropen aquesta cultura del nord a les recerques italianes. Ho advertim, per exemple, en el foli 15r en temes relacionats amb la preparació de la Pasqua, sigui en la preparació dels aliments o, molt clarament, en la descripció de la neteja de la casa, però no és l’habitual en la resta del manuscrit (veg. la figura 13). L’esquema revela un cert tempteig quan es tracta d’instaŀlar els personatges en l’espai i, més enllà de la bellesa descriptiva i anecdòtica que ens ofereixen aquests folis, la densitat estilística de l’obrador i la seva ferma adhesió a unes fórmules en què la construcció d’un espai transitable, que sostingui el volum i el pes de les figures, no sembla haver estat la prioritat de la representació.

Figura 13. Preparatius per al séder, Hagadà d’Or, Londres, BL, ms. Add. 27210, f. 15r c i d (© British Library Board).

El miniaturista podria haver vist o haver disposat d’un model que traeix la idea de casa de nines i que, encara que no arribi a cristaŀlitzar de forma absoluta, hem de considerar com a aproximació singular a solucions que tenen

136 Tamid, 17 (2022), p. 105-146

equivalències italianes molt anteriors.67 En tot cas, advertim que el manuscrit ens reserva excepcions a la tònica general. Als folis 14v i 15r, sense renunciar a la visió objectual de l’estructura arquitectònica decideix integrar figures en un interior o les submergeix en les aigües del mar Roig.

La idea de paisatge és tractada de manera similar: unes roques, un riu o un arbre poden suggerir el context de més d’una escena sense crear la continuïtat veritable de l’espai. En aquest sentit, els mestres de l’Hagadà d’Or juguen amb l’abstracció que cosifica els fragments de la ciutat destrossada en el tema de Lot i els seus familiars i en fan peces (f. 4v). Fins i tot, quan l’arquitectura pot semblar dominant, com seria el cas d’una de les escenes de la història de Jacob i Esaú (Hagadà d’Or, f. 4v), l’edificació no deixa d’intervenir a manera de decorat al qual se sobreposen les figures. Són condicionants que no anuŀlen per a res l’interès dels episodis, ans al contrari, corroboren el domini estilístic al qual pertanyen. Només cal veure com el mestre principal retalla els arbres envaïts per les llagostes sobre el magnífic fons d’or gravat (f. 13r).

La visió de l’Hagadà g ermana no és pas la mateixa i, a desgrat de les visibles mancances estructurals i decoratives, amb detalls que acosten el miniaturista a les habilitats d’un escrivà que no s’ha format en l’ofici de pintor, s’observa la incidència d’una cultura plàstica que es planteja altres problemes per més que sovint no els acabi de resoldre o el pintor no tingui enginy suficient per a arribar a les solucions òptimes. Enclou simplificacions evidents en el tractament de la natura alhora que pot malinterpretar configuracions espacials que, en alguns casos, van més enllà del que és visible a l’Hagadà d’Or.

Altres variables ens portarien a considerar episodis concrets com, per exemple, el funeral de Jacob de l’Hagadà germana. La disposició dels ploraners a l’entorn del sepulcre troba equivalències en obres de l’obrador dels Bassa com el Llibre d’Hores de Maria de Navarra (Ofici de difunts, f. 302): encara que el desplegament de les ploraneres sigui més moderat a l’oracional cristià, i en aquest siguin totes dones, coincideix la idea de tocar el sepulcre i la d’ajupir i acumular un seguit de figures al voltant d’un sarcòfag tancat (veg. les figures 14 i 15). Respecte a l’escena integrada a l’Hagadà d’Or, i potser per a emfatit-

67. Les escenes dedicades a la història d’Isaac i els seus fills, a la basílica superior de Sant Francesc d’Assís, consagren aquestes solucions per a la història de la pintura, configurant espais versemblants i d’espectacular consistència encara dins del segle xiii.

Rosa Alcoy, Alba Barceló

Un relat per a una hagadà perduda

Tamid , 17 (2022), p. 105-146 137

zar el dramatisme del moment, a la germana (foli 8v), s’han multiplicat aquests ploraners que componen el plany per la mort de Jacob.

Figura 14. Funeral de Jacob, Hagadà germana, Londres, BL, ms. Or. 2884, f. 11v a (© British Library Board).

Figura 15. Ofici dels morts, Llibre d’Hores de Maria de Navarra , ca . 1342, Venècia, Biblioteca Nazionale marciana, ms. lat. I 104/12640, f. 302r (© m moleiro).

En altres ocasions, a la mateixa Hagadà germana, crida l’atenció la descripció del paisatge o la inclusió de figures sota cobert (veg. la figura 16), així com les solucions decoratives amb quadrícules que s’aplaquen als fons i que es van alternant amb d’altres que integren cortinatges o directament creen superfícies de color més o menys homogeni. La construcció arquitectònica que integra el grup familiar a l’entorn d’una taula, disposada per a la celebració de la Pasqua, configura una estructura ambigua, però que desitja integrar el discurs i l’acció dels comensals en l’espai disponible, de tal manera que és la mateixa arquitectura la que articula i ordena les situacions (f. 18r) (veg. la figura 17). El treball del color sobre els murs permet subdividir un escenari que no

138 Tamid, 17 (2022), p. 105-146

exclou

En aquest sentit, i malgrat algunes ambigüitats ben paleses, l’arquitectura ja no és concebuda com el mobiliari i hi ha objectes, com els llums que pengen del sostre, que ajuden a percebre les seves funcions múltiples. A la vegada i sense negar les tergiversacions aŀludides, evidents en la configuració del terra, la taula predisposa a pensar en un encaix amb l’espai que permetrà ubicar objectes al seu damunt alhora que esdevé un paràmetre regulador de les distàncies i les proporcions. La imatge de la sinagoga (f. 17v) redunda sobre aquests efectes espacials que permeten que els personatges habitin l’arquitectura sense ser encaixonats en el seu interior. La solució té un punt màgic, degut potser a la ingenuïtat i a les mancances del pintor, però queda clar que el seu discurs opera des d’una perspectiva que no és la dels autors de l’Hagadà d’Or.

Rosa Alcoy, Alba Barceló

ni elements decoratius ni configuracions estructurals aplicades pels miniaturistes catalans de formació italiana.

Figures 16 i 17. Preparatius per al séder (f. 17r) i celebració del séder (f. 18r), Hagadà germana, Londres, BL, ms. Or. 2884 (© British Library Board).

7. Algunes conclusions sobre un fons d’incerteses

La suma d’aspectes iconogràfics a considerar ha estat exemplificada de forma breu donada l’extensió que requeriria una descripció comparada de les moltes iŀluminacions que contenen aquests manuscrits.68 més enllà dels misteris i interrogants que tota obra perduda ens genera, hem considerat la possibilitat d’interposar un model italianitzant que els iŀlustradors de la germana haurien pogut tenir al seu abast. malgrat que les fórmules que integren les miniatures són més senzilles plàsticament que no pas les de la brillant Hagadà d’Or, en algunes ocasions, com la relativa a les escenes de neteja i preparació del séder, hem advertit que la solució aplicada abriga la idea de la caixa espacial (foli 17r), cosa que es reitera i que no es percep de manera tan clara i permanent en el manuscrit daurat. En conseqüència, la interpretació del seu suposat model que fa la germana depassa la idea que podia oferir l’Hagadà d’Or i ens acosta a la conjuntura establerta pels treballs bassians i, més enllà d’aquests, pels models italianitzants que s’obrien camí en paraŀlel i que configuren la seva escola. Les miniatures mostren osciŀlacions importants, però sense definir estils ben perfilats i, tot i que no manquen de peculiaritats, parteixen d’un treball insegur que podria correspondre a algú que, tot i estar familiaritzat amb el món del llibre, potser no es dedicava professionalment a aquestes tasques. De fet, no manquen les incomprensions en la germana, però les arquitectures ordenen els espais i algunes de les escenes sense que calgui emprar emmarcaments supletoris o que calgui fixar com a barrera per a suggerir espais discontinus. Al mateix temps, els mestres eviten que aquests marcs, quan hi són, tinguin un protagonisme gran i eludeixen les decoracions que podrien donar profunditat o crear efectes de trompe l’œil al seu entorn.69 El sistema de plans pot semblar arbitrari algunes vegades, encara que, en realitat, ens amagui un model suggeridor de la tercera dimensió amb instàncies que valoren la figura com un ens que condiciona l’entorn, al mateix temps que és emparada per aquests espais, siguin interiors o exteriors. Les columnetes torçades i la persistent referència als arcs rebaixats també revelen un discurs que pot derivar de

68 Barceló, La iŀlustració, p. 127-420.

69. Tot i que canviï el color del marc, la fórmula de l’Hagadà germana és força propera a allò que podem veure en el Saltiri anglocatalà de París. La diferència més substancial es troba en el nivell que subdivideix la pàgina en dues vinyetes, ja que empra una fórmula equivalent a la del marc general, mentre que al Saltiri el joc és més subtil i s’evita remarcar el tall.

140 Tamid, 17 (2022), p. 105-146

l’art figuratiu que es mou en l’òrbita dels Bassa o, fins i tot, aquell que assenyalaria a l’herència del mestre de l’Escrivà de Lleida.

La presència d’algun cavall de pell clapejada amb cèrcols de color blavós (folis 8r i 10v) podria semblar un aspecte arbitrari, però s’acorda amb solucions observables en el Saltiri anglocatalà i altres manuscrits bassians que van generar aquest pelatge a partir d’esquemes que havien conreat els mestres anglesos de finals del segle xii. Per aquesta via es podrien multiplicar les consideracions iconogràfiques específiques que porten a discriminar sobre el que trobem i no trobem dels plausibles models a les seves còpies. La cruïlla de possibilitats obertes per les relacions entre aquests dos manuscrits i, si obrim el ventall, pels seus vincles amb creacions cristianes del mateix període, resulta finalment indicativa de les moltes incògnites que encara depara el marc català del segle xiv. La plausible existència d’una hagadà bassiana, o italianitzant, creada a la Catalunya del segon quart de la centúria, inspirada en obres com l’Hagadà d’Or i afí a aquesta conjuntura pictòrica creada per la cort i al món jueu que connectava amb ella, possibilita explicar la difusió dels esquemes italianitzants a un cercle més ampli. La idea d’aquest mateix cercle, o cercles d’incidència, té sentit també en la definició dels encàrrecs de context cristià i descriu l’osciŀlació dels estils a partir dels models àulics de l’entorn dels Bassa en el ric món del llibre iŀluminat.70 També s’albiren raons per a les mancances que, respecte als models principals, revelen manuscrits més populars, terme que escau al tractament material i pictòric d’unes iŀlustracions insegures en el traç, però generoses en informació iconogràfica i, més enllà, en els rastres que ens permeten resseguir. La voluntat és explicar l’espai que correspon a una obra com l’Hagadà germana i, en conseqüència, alguns dels paràmetres artístics i culturals en els quals va ser creada. Al mateix temps, un millor coneixement d’aquests paràmetres en les iŀlustracions del manuscrit, per més que les incerteses siguin encara notòries, permet eixamplar les vies d’anàlisi sobre el valor i el caràcter de les obres desaparegudes dels millors tallers pictòrics del moment,71 al mateix temps que facilita la consideració d’aquelles pro -

70. Aquesta idea no ha d’amagar l’existència de corrents italianitzants alternatius, sovint de caire italobizantí, que són representats a Catalunya tant per la pintura sobre taula com per la mural o, fins i tot, en el món del vitrall. No tindria sentit excloure d’aquest conjunt la iŀlustració de manuscrits, ja que aquesta revela afinitats amb aquestes tendències, que no s’han de confondre en termes absoluts, però, amb una davallada de qualitat o de capacitat tècnica (Alcoy (ed.), Pintura I, p. 86-131).

71. L’obrador dels Bassa se situa entre els tallers més importants de l’època, i el seu estudi

Rosa Alcoy, Alba Barceló

Un relat per a una hagadà perduda

Tamid , 17 (2022), p. 105-146 141

postes gràfiques que es podien compartir i adaptar i que van fer-se realitat per a respondre a comandes diverses i que, més enllà dels límits imposats pel grup específic de les hagadàs, ens porten a considerar obres que tant podien ser cristianes com jueves.

Bibliografia

Alcoy, Rosa. «The artist of the marginal decorations of the “Copenhagen maimonides”». Jewish Art, 18 (1992), p. 129-139.

«Aspectos formales en la marginalia del maimónides de Copenhague». Espacio, Tiempo y Forma , 6 (1993), p. 37-64.

«Del regnat de Jaume II a la pesta negra». En: L’art gòtic a Catalunya: Síntesi general: Índexs generals. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2009, p. 84-111.

«Ferrer Bassa allo specchio». Arte Medievale [Roma] (2004), p. 51-72.

«Ferrer Bassa y el Salterio Anglo-Catalán». En: morgan, Nigel; Reinhart, Klaus; Alcoy, Rosa. El Salterio Anglo-Catalán. Barcelona: m. moleiro, 2006, p. 57-120.

«La iŀlustració de manuscrits a Catalunya». En: Barral Altet, Xavier (dir.). Art de Catalunya (Ars Cataloniae). Vol. 10: Arts del llibre. Manuscrits, gravats, cartells. Barcelona: L’Isard, 2000, p. 10-149.

La introducció i derivacions de l’italianisme a la pintura gòtica catalana: 1325-1350. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1988. 3 v. (Colección de Tesis Doctorales microfilmadas; 487)

—

«Qüestions sobre la pintura a l’època de Jaume II: a propòsit d’uns Usatges i Constitucions de Catalunya encarregats pel monarca». Circular dels Amics de l’Art Romànic [Barcelona: Institut d’Estudis Catalans], 143 (1995), p. 196-200.

«Los referentes de Ferrer y Arnau Bassa en la pintura italiana: hipótesis sobre sus viajes de formación». Hortus Artium Medievalium , 20 (2013), p. 209-223.

és sovint perjudicat per llacunes òbvies en tots els camps de la pintura, que afecten també la nostra visió de molts altres artífexs i tallers del període.

142 Tamid, 17 (2022), p. 105-146

Alcoy, Rosa. «Un Decretum Gratiani vaticà i la pintura catalanobalear a l’entorn del 1300». En: Misceŀlània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte. Vol. I. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de montserrat, 1998, p. 307-325.

Alcoy, Rosa (ed.). L’art gòtic a Catalunya. Pintura I: Del 1200 a l’italianisme. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2005.

Alexander, Jonathan J. g Medieval illuminators and their methods of work New Haven; Londres: Yale University Press, 1992.

Avril, François. Manuscript painting at the court of France : The fourteenth century (1310-1380). Nova York: george Braziller, 1978.

Avril, François (ed.). Manuscrits enluminés de la Péninsule Ibérique. París: Bibliothèque Nationale de France, 1982.

Barceló Plana, Alba. «Càstig i salvació segons el compliment de la Llei: la justícia divina en les iŀlustracions dels manuscrits hebreus catalans». En: Alcoy, Rosa; Foncuberta, Cristina (ed.). Judici i Justícia: Art sacre i profà medieval i modern. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2020, p. 361-372.

«El cicle de l’Èxode en l’Haggadà d’Or, una obra catalana a Anglaterra». En: Alcoy, Rosa (ed.). Art fugitiu: Estudis d’art medieval desplaçat. Barcelona: E m AC: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2014, p. 411-422.

«La decoración marginal en los manuscritos hebreos iluminados: la iconografía de las marginalia de las haggadot catalanas medievales». En: Pedraza gracia, manuel José (dir.). La fisonomía del libro medieval y moderno: Entre la funcionalidad, la estética y la información. Saragossa: Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2019. (In Culpa Est), p. 99-110.

«La iŀlustració dels cicles bíblics en les haggadot catalanes del període gòtic: un estudi iconogràfic». Tesi doctoral inèdita. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2018.

«Imatges de la quotidianitat a les haggadot catalanes: l’àpat pasqual». En: Puig, Neus; Viader, montse (ed.). La vida quotidiana a l’edat mitjana: Actes del IV Seminari d’Estudis Medievals d’Hostalric (20-21 de novembre de 2014, Hostalric). Hostalric: Ajuntament d’Hostalric, 2015, p. 166-173.

Beato de Turín. Edició facsímil. madrid: Testimonio, 2000.

Bellosi, Luciano; Bartalini, Roberto (ed.). Il pittore oltremontano di Assisi: Il gotico a Siena e la formazione di Simone Martini. Roma: gangemi, 2004.

Bohigas, Pere. La ilustración. Vol. II, 1a part. Barcelona: Asociación de Bibliófilos de Barcelona, 1965, p. 68-70.

Rosa Alcoy, Alba Barceló

Un relat per a una hagadà perduda

Tamid , 17 (2022), p. 105-146 143

Bologna, Ferdinando. I pittori alla corte angioina di Napoli 1266-1414 e un riesame dell’arte nell’età friedericana. Roma: The Rome University Press: Ugo Bozzi Editore, 1969.

Buda, Zsofia. «Heavenly envoys: angels in Jewish art». En: Jaritz , Gerhard. Angels, devils: The supernatural and its visual representation. Budapest: Central European University Press, 2011. (CEU medievalia), p. 117-134.

Casanellas, Pere; gendra, Jordi. Ritual de l’hagadà de Pasqua: La celebració del sopar pasqual jueu. Intr., trad. i notes de Pere Casanellas i Jordi gendra, amb la coŀlaboració d’Ignasi Ricart i Joan Ramon marín; epíleg de Carlos Benarroch. Barcelona: Claret, 1997.

Cohen, Evelyn C. «The Sister Haggadah and its poor relation». En: Proceedings of the eleventh journal of World Congress of Jewish Studies. Jerusalem: World Union of Jewish Studies, 1994, p. 17-24.

Coll i Rosell , gaspar. Manuscrits jurídics i iŀluminació: Estudi d’alguns còdexs dels Usatges i Constitucions de Catalunya i del Decret de Gracià: 13001350. Barcelona: Curial, 1995.

Dame, Kim. «Les haggadot catalanes». En: Alcoy, Rosa (coord.). Pintura I: De l ’inici a l ’italianisme. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2005, p. 104-109.

Domínguez-Bordona, Jesús. Manuscritos con pinturas madrid: Centro de Estudios Históricos, 1933.

Epstein, marc m. The medieval haggadah: Art, narrative, and religious imagination. New Haven: Yale University Press, 2011.

Epstein, marc michael; Loewe, Raphael; Schonfield, Jeremy. The Brother Haggadah: A medieval Sephardi masterpiece in facsimile. Londres: Thames & Hudson, 2016.

Escandell Proust, Isabel. «“La Hagadà d’Or ”, revisada. Aproximació al seu context historicoartístic i noves propostes». Lambard: Estudis d’Art Medieval , 23 (2011-2012), p. 103-128.

Friedman, mira. «A Jewish motif of the Creation of man». En: Proceedings of the ninth World Congress of Jewish Studies , 1986, Jerusalem: World Union of Jewish Studies. Divisió D. Vol. II, p. 1-7. g aborit-Chopin, Danielle (ed.). L’art au temps des rois maudits : Philippe le Bel et ses fils, 1285-1328. París: Réunion des musées Nationaux. galeries Nationales du grand Palais, 1998. g authier , m arie-m adeleine. Émaux de Moyen Âge occidental . Friburg: Office du Livre, 1972, p. 234-236 i 395-396.

goldschmidt, E. D. The Passover Haggadah, its sources and history. Jerusalem: Bialik Institute, 1960.

144 Tamid, 17 (2022), p. 105-146

gudiol , Josep. «La creu dels lleonets de la catedral de Tortosa». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura , 11 (1930), p. 1-6. gudiol Josep; Alcolea, Santiago. La pintura gòtica catalana . Barcelona: Polígrafa, 1987. gutmann, Joseph. «Abraham in the Fire of the Chaldeans: a Jewish legend in Jewish, Christian and Islamic art». Frühmittelalterliche Studien, 7 (1973), p. 342-352.

«Haggadic motif in Jewish iconography». Eretz-Israel: Archaeological, Historical and Geographical Studies, 6 (1960), p. 16-22.

— «The illustrated Jewish manuscripts in antiquity: The present state of the question». Gesta , 5 (1966), p. 39-44.

— «The testing of Moses : A comparative study in Christian, muslim and Jewish art». Bulletin of the Asia Institute : New Series, 2 (1988), p. 107-117. Harris, Julie. «making room at the table: Women, Passover and the Sister Haggadah (London, British Library, mS Or. 2884)». Journal of Medieval History, 42 (2016), p. 131-153.

«Polemical images in the golden Haggadah, British Library Add. mS 27210». Medieval Encounters, 8 (2002), p. 105-22.

Kogman-Appel , Katrin. «Coping with christian pictorial sources: What did Jewish miniaturists not paint?». Speculum, 75 (2000), p. 816-858. Illuminated haggadot from medieval Spain : Biblical imagery and the Passover Holiday. University Park: Pennsylvania State University Press, 2006.

— «Jewish art and non-Jewish culture: The dynamics of artistic borrowing in medieval Hebrew manuscript illumination». Jewish History, 15, núm. 3 (2001), p. 187-234.

«The Sephardic picture cycles and the rabbinic tradition: Continuity and innovation in Jewish iconography». Zeitschrift für Kunstgeschichte, 60 (1997), p. 451-481.

Leroquais, Victor. Les psautiers manuscrits latins des bibliothèques publiques de France. Vol. 2. mâcon: Protat, 1941.

Libre dels feyts del rey en Jacme. Edició de martí de Riquer. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 1971. [Edició facsímil de la versió montserratina del 1343]

Lowden, John; Bovey, Alixe. Under the influence : The concept of influence and the study of illuminated manuscripts. Turnhout: Brepols, 2007.

m eiss, millard. «Fresques italiennes cavallinesques et autres à Béziers». Gazette des Beaux Arts, xviii (1937), p. 275-286.

Rosa Alcoy, Alba Barceló

Un relat per a una hagadà perduda

Tamid , 17 (2022), p. 105-146 145

m eiss, millard. «Italian style in Catalonia and a fourteenth century Catalan workshop». The Journal of the Walters Arts Gallery, 4 (1941), p. 45-87. m elnikas, Anthony. The corpus of the miniatures in the manuscripts of Decretum Gratiani. Roma: Libreria Ateneo Salesiano, 1975. 3 v. m etzger, mendel. La Haggada enluminée : Étude iconographique et stylistique des manuscrits enluminés et décorés de la Haggada du xiiie au xvie siècle. Leiden: Brill, 1973. morgan, Nigel; Reinhart, Klaus; Alcoy, Rosa. Anglo-Catalan Psalter. Barcelona: m. moleiro, 2006. Narkiss, Bezalel. The Golden Haggadah: A Fourteenth-century Illuminated Hebrew Manuscript in the British Museum. Londres: The British Library, 1970. The Golden Haggadah. Londres: The British Library, 1997. Hebrew illuminated manuscripts. Jerusalem: Encyclopaedia Judaica, 1969. Hebrew illuminated manuscripts in the British Isles : Spanish and Portuguese manuscripts. Oxford: Oxford University Press for the Israel Academy of Sciences and Humanities and the British Academy, 1982. 2 v. The illustrations to the haggadah [B. M. ms. 27210], and its relation to other Jewish and Christian biblical cycles. Londres: University of London, 1963. «manuscritos iluminados hispanohebreos». En: La vida judía en Sefarad. Catàleg de l’exposició. madrid: ministerio de Cultura. Dirección general de Bellas Artes y Archivos. Centro Nacional de Exposiciones, 1992, p. 169-196.

— «Pharaoh is dead and living at the gates of Hell». Journal of Jewish Art, 10 (1984), p. 6-13.

Pik Wajs, galia. «El midrash y la Hagadá, fuentes de la iconografía bíblica del prólogo miniado de la Hagadá de Sarajevo». De Arte : Revista de Historia del Arte, 4 (2005), p. 17-34.

Romano, David. «En torno a menahem, físico y alquimista judío de los reyes de mallorca y Aragón (1344-1348)». En: XIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó: Comunicacions II. Palma: Institut d’Estudis Baleàrics, 1990, p. 195-100.

Roth, Cecil. The Haggadah. Londres: The Soncino Press, 1959.

Sabar, Shalom. The Sarajevo Haggadah: History and art. Sarajevo: National museum of Bosnia and Herzegovina, 2008.

Scheller, Robert W. Exemplum: Model-book drawings and the practice of artistic transmission in the middle ages (ca. 900 - ca. 1470 ). Amsterdam: Amsterdam University Press, 1995.

146 Tamid, 17 (2022), p. 105-146

Sed-Rajna, gabrielle. «La danse de miriam». Artibus et Historiae, 17 (1988), p. 49-54.

«Haggadah and Aggada: reconsidering the origins of the biblical illustrations in medieval Hebrew manuscripts». En: Byzantine east, Latin west : Art-historical studies in honor of Kurt Weitzmann. Princeton: Publications of the Department of Art and Archaeology. Princeton University, 1995, p. 415-423.

«Hebrew manuscripts of fourteenth-century Catalonia and the workshop of the master of St. mark». Jewish Art, 18 (1992), p. 116-128.

Sed-Rajna, gabrielle; Fellous, Sonia. Les manuscrits hébreux enluminés des bibliothèques de France. Leven; París: Peeters, 1994. (Corpus of Illuminated manuscripts; 7), p. 53-56.

Silber, R. D. A Passover Haggadah: Go forth and learn. Filadèlfia: The Jewish Publication Society, 2011.

Trens, manuel. Ferrer Bassa y las pinturas de Pedralbes. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1936. (memòries de la Secció Històrico-Arqueològica; 6)

Rosa Alcoy, Alba Barceló

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 17 (2022), p. 147-168 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.81 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Josep M. LLoBeT i porTeLLA

Universitat Nacional d’Educació a Distància, Centre Associat de Cervera Rebut: 07.11.2021 — Acceptat: 02.06.2022

Resum. En aquest article comentem i oferim transcrits dotze documents procedents de l’Arxiu Comarcal de la Segarra (ACSg), ubicat a Cervera, que van des de l’any 1426 fins al 1436. Els comentaris del contingut d’aquests dotze documents els hem agrupat en cinc apartats: el creixement de l’aljama, la separació dins l’espai urbà, la provisió de carn per als jueus, l’obligació de portar la roda i les qüestions amb Samuel Cavaller.

Paraules clau: cristians, jueus, veïnatge, govern municipal, Cervera, anys 1426-1436

Relations as neighbours between Christians and Jews in Cervera between 1426 and 1436

Abstract. This article discusses and offers transcriptions of 12 documents that date from between the years 1426 and 1436. The discussion of the content of the 12 documents is divided into five sections: the growth of the aljama , segregation within the town, the provision of meat for Jews, the requirement to wear the wheel insignia, and issues related to Samuel Cavaller.

Correspondència: Josep m. Llobet i Portella. Universitat Nacional d’Educació a Distància, Centre Associat de Cervera. Carrer del Canceller Dou, 1. ES-25200 Cervera. UE. Tel.: 00 34 973 530 789. A/e: jllobet@cervera.uned.es.

Les relacions veïnals entre cristians i jueus a Cervera durant els anys 1426-1436

148 Tamid, 17 (2022), p. 147-168

Keywords: Christians, Jews, residence, municipal authorities, Cervera, years 1426-1436

1. Introducció

L’any 2020 vam publicar un article en el qual comentàvem les relacions veïnals entre cristians i jueus existents a Cervera durant el primer quart del segle xv que es desprenien de cinquanta-vuit documents, dels quals adjuntàvem la transcripció.1 Dèiem que la nombrosa documentació conservada a l’Arxiu Comarcal de la Segarra (ACSg), ubicat a Cervera, aconsellava deixar el segon quart d’aquell segle per a un proper treball. Una nova recerca ens ha permès la localització de dotze documents que van des de l’any 1426 fins al 1436. Són aquests textos, doncs, els que comentem i oferim transcrits en aquest article.

Els comentaris del contingut d’aquests dotze documents els hem agrupat en cinc apartats: el creixement de l’aljama, la separació dins l’espai urbà, la provisió de carn per als jueus, l’obligació de portar la roda i les qüestions amb Samuel Cavaller.

Pot resultat útil saber que l’any 1453, en els dos calls cerverins, l’Inferior o Jussà —que era el més antic— i el Superior o Sobirà, hi habitaven 49 famílies. Si considerem que la vila de Cervera era habitada en aquell temps per unes 500 famílies, podem deduir que la comunitat jueva cerverina estava formada aproximadament per un 10 % de la totalitat de la població.2

2. El creixement de l’aljama

Ja dèiem en l’article anterior que la primera meitat del segle xv o, més concretament, el període de temps que va des dels desordres de l’any 1391 fins als saquejos del 1462, durant la guerra dels catalans contra Joan II, sembla que foren uns anys de creixement de l’aljama de jueus de Cervera. Dèiem també que és probable que la persecució general dels jueus en aquell any 1391 i, especialment, la desaparició de la gran aljama de Barcelona i les d’altres pobla-

1 Llobet, «Les relacions veïnals».

2. Llobet, «Les relacions veïnals», p. 184.

Josep m. Llobet i Portella

Les relacions veïnals entre cristians i jueus a Cervera Tamid , 17 (2022), p. 147-168 149 cions ocasionés un important trasllat de famílies, moviment que possiblement feu créixer la comunitat jueva cerverina.3

Un acord del Consell municipal cerverí de l’any 1401 autoritzava que els paers i altres persones poguessin establir pactes amb tots aquells jueus de Barcelona que volguessin venir a habitar a Cervera. En aquests pactes, les autoritats cerverines, entre altres coses, acostumaven a concretar els avantatges fiscals que tindrien els nous veïns. A més dels jueus, també alguns conversos volien venir a viure a Cervera. Aquell mateix any 1401, dos d’ells que procedien de montblanc es feren veïns de la vila. mitjançant els llibres de veïnatge,4 sabem que, l’any 1416, diversos jueus de Piera, Agramunt i la Seu d’Urgell també es feren veïns.5

Existeix un document de l’any 1426 que corrobora el creixement de l’aljama de jueus cerverina, en el qual hom afirma que a la vila hi ha un gran nombre de jueus i encara en vindrien més si hi cabessin. Per tal d’aconseguir més espai, el Consell municipal acordà que els nouvinguts fossin coŀlocats al carrer d’en Lambart i a les graus d’en Roqueta i, si fos possible, al carrer que hi ha prop del forner Vidal (document 1). F. Xavier Rivera situa els dos llocs primers «molt a prop de la plaça del Blat», que era la plaça major actual.6 Al fogatge de 1467 (després, per tant, de la guerra contra Joan II) no hi consten els cognoms Lambart i Vidal, però sí que hi és esmentada la «viuda Roqueta». Aquesta viuda vivia al quarter de la Plaça.7

Amb tot, no sembla que tingués lloc una repoblació massiva d’aquests espais urbans amb jueus, ja que hauria comportat la creació de nous calls.

3. La separació dins l’espai urbà

També vam dir en l’article anterior que al llarg de l’edat mitjana foren dictades diverses disposicions en les quals s’establia que els jueus havien de viure en barris separats dels que habitaven els cristians vells i els conversos i que

3. Llobet, «Les relacions veïnals», p. 184.

4. A l’Arxiu Comarcal de la Segarra es conserven actualment set llibres de veïnatge. Les anotacions comencen l’any 1382 i acaben el 1441. Contenen tant les condicions de veïnatge dels jueus i els conversos com les dels cristians vells.

5 Llobet, «Les relacions veïnals», p. 188.

6 Rivera, «Topografia», p. 69, 74 i 75.

7 Llobet, «Un fogatge de Cervera», p. 182.

150 Tamid, 17 (2022), p. 147-168

aquesta separació moltes vegades no es complia, com pot fer pensar el fet que el tema de les prohibicions apareix continuadament en la documentació medieval cerverina.8

Un acord municipal del mes de maig de l’any 1427 ens permet saber que el batlle de Cervera havia separat un nen jueu d’aquell jueu amb el qual convivia i l’havia lliurat a un cristià, Pere de Berga, el qual el tenia al seu càrrec. Sabuda aquesta decisió, quatre jueus es presentaren davant les autoritats cerverines i demanaren que fessin que el nen fos tornat a la persona que el tenia. Els jueus peticionaris es comprometien a conformar-se amb la separació si hi havia un motiu legal que ho justifiqués (document 2).

El text de l’esmentat acord no concreta la causa de la separació, però un document posterior, datat el mes d’octubre d’aquell any 1427, sembla que hi aporta alguna llum. En efecte, en aquest segon text es fa referència a un frare de l’orde dels framenors anomenat mateu que, en un sermó, havia afirmat que un nen cristià es trobava en poder de la seva mare, que era jueva, i que, atès que aquesta situació representava un perill per a la fe cristiana de l’infant, calia que el susdit infant fos lliurat a una família cristiana. A més, recordava a les autoritats cerverines que era necessari que els jueus estiguessin separats dels cristians (document 3). L’any 1436 fou un frare de la mercè el que recordà a les autoritats cerverines que els jueus havien d’estar separats dels cristians (document 6).

4. La provisió de carn per als jueus

El frare mateu de l’orde dels framenors, en el seu sermó, també havia dit que no volia «que los juheus ne marquen la carn, sinó, si volen carn, que·s agen carnicer» (document 3). Aquesta expressió seria difícil d’entendre si no coneguéssim el contingut d’una carta tramesa, l’any 1419, pels paers cerverins als cònsols de Tarragona, en la qual els comunicaven que, quant a la provisió de carn que feien els jueus, la compraven en les carnisseries dels cristians, però que ells tenien la facultat de matar el bestiar i d’acceptar només els animals que fossin aptes per al consum segons les seves creences, als quals feien un senyal a la pota, prop del garró, per poder ser coneguts.9 Aquesta

8 Llobet, «Les relacions veïnals», p. 185-186.

9. Llobet, «Les relacions veïnals», p. 186.

Josep m. Llobet i Portella

Les relacions veïnals entre cristians i jueus a Cervera Tamid , 17 (2022), p. 147-168 151

manera de proveir-se de carn que feien els jueus cerverins no agradava al frare mateu, el qual hauria volgut que els jueus tinguessin una carnisseria pròpia.

Consta que, anteriorment, hi va haver una concessió perquè els jueus cerverins poguessin tenir carnisseria pròpia, però no sabem si aquesta autorització va arribar a materialitzar-se. Quatre documents procedents de la Cancelleria Reial ens permeten conèixer que, l’any 1331, Alfons III va concedir a Romeu de Pal, cirurgià de la casa reial i habitant de Tàrrega, la potestat de poder establir al call judaic de Cervera anomenat d’Agramuntell,10 o en un altre lloc adequat, una o dues taules de carnisseria, en les quals els jueus de la població haurien de comprar la carn. La concessió estava condicionada al pagament per part del cirurgià, el dia de Carnaval de cada any, de nou sous barcelonesos.11

Podem deduir del document datat el dia 8 d’octubre de 1427 que els jueus cerverins, atès que no tenien carnisseria pròpia, podien degollar els animals i tallar la carn a les carnisseries dels cristians. Una concessió d’aquest tipus consta de forma explícita en la carta de població que l’infant Alfons, comte d’Urgell, atorgà, l’any 1320, als jueus que formarien part de la nova aljama d’Alcolea de Cinca.12 Tampoc no tenien carnisseria pròpia, l’any 1343, els jueus de Tàrrega, població veïna de Cervera, ni sembla que la tinguessin posteriorment.13

5. L’obligació de portar la roda

Dèiem també en el nostre article que una altra disposició que sembla que tampoc no era observada, almenys de forma estricta, era l’obligació que els jueus cerverins portessin un senyal —la roda— cosit al vestit a l’altura del pit esquerre.14 Certament, hi havia unes ordinacions papals que obligaven els

10. Posteriorment serà també anomenat call Inferior per distingir-lo del call Superior. Hom pot veure Rivera, «Nous avenços en la localització dels calls de Cervera»; Llobet, «La ubicació dels calls jueus de Cervera».

11 López, «La carnicería».

12 Riera, «La conflictivitat», p. 298.

13 muntané, Fonts, p. 59-61; muntané, «L’alimentació», p. 110-116.

14 Llobet, «Les relacions veïnals», p. 186.

152 Tamid, 17 (2022), p. 147-168

jueus a portar aquest distintiu,15 però les autoritats cerverines eren permissives en aquesta qüestió.

En canvi, les autoritats d’altres poblacions eren més estrictes a l’hora d’exigir el compliment de les disposicions del papa. Un exemple el tenim en allò que succeí a Verdú, l’any 1427, al jueu cerverí Jucef gracià, el qual, en anar a trobar el batlle d’aquesta població per a cert afer, va ser preguntat per aquesta autoritat sobre si era jueu. En contestar afirmativament, li preguntà per què no portava la roda. El jueu cerverí li digué que els jueus de l’aljama de Cervera tenien el privilegi de poder anar sense aquest distintiu quan anaven de camí i quan passaven per alguna població, però el batlle, sense atendre les seves explicacions, el posà pres i li prengué l’espasa, el coltell i la gramalla i el tingué detingut una nit i un dia. Si bé el batlle volia que el jueu pagués un rescat per aconseguir la seva llibertat, veient que no li volia donar «diner ni malla»,16 el posà en llibertat, però li va retenir el coltell. El jueu cerverí, després d’aconseguir la llibertat, atès que era veí de Cervera i vassall del rei, va demanar a les autoritats cerverines que es comprometessin en la seva defensa. De moment, però, el Consell municipal només va acordar que fos escrita una carta al batlle i els jurats de Verdú per saber la veritat del fet (document 4).

En efecte, pocs dies després, els paers de Cervera van escriure una carta a les esmentades autoritats de Verdú amb la qual demanaven que els certifiquessin allò que havia succeït en aquesta última població en relació amb el jueu Jucef gracià (document 5). No coneixem la resposta que fou donada, la qual ens permetria saber si l’afer va ser resolt de manera favorable per al jueu cerverí.

6. Les qüestions amb Samuel Cavaller

Samuel Cavaller pertanyia a una família de jueus rellevant. Aquesta família, procedent de Falset, s’havia establert a Cervera i alguns dels seus membres ocuparen diversos càrrecs dins de l’aljama cerverina.17 Samuel Cavaller, casat amb goig, tenia la casa al carrer del call Inferior cerverí, la qual confrontava

15 Llobet, «Les relacions veïnals», p. 233.

16. El sistema monetari català, en aquell temps, era el següent: una lliura = vint sous; un sou = dotze diners; un diner = dues malles.

17. Hom pot trobar informació sobre aquesta família a Caballero, De Cervera a Be’er Seba

Josep m. Llobet i Portella

Les relacions veïnals entre cristians i jueus a Cervera Tamid , 17 (2022), p. 147-168 153 per un costat amb el carrer major de la vila. Aquesta situació de la seva casa, com veurem, donà lloc a algunes disputes amb els cristians.18 L’any 1453 consta com a difunt.19

Així, entre les diverses resolucions que acordà el Consell municipal de seixantena de Cervera el 21 de maig de 1436, hi havia la que manava que el jueu Samuel Cavaller fes tancar els portals forans de la seva casa que donaven al carrer públic i passés a entrar a l’esmentada casa per l’interior del call (document 6). Aquest acord indica que Samuel Cavaller havia obert portals al carrer major, cosa que no podia fer, ja que aquest carrer era un espai urbà ocupat pels cristians. El dia 4 de juny d’aquell any, però, Samuel Cavaller mostrà a les autoritats cerverines un privilegi i una provisió de la reina que sembla que li permetien les seves actuacions. malgrat això, el Consell municipal ordinari acordà que, en aquest afer, s’actués d’una forma justa, d’acord amb l’advocat de la vila (document 7). Pocs dies després, l’afer passà al Consell municipal de seixantena i, aquest, el dia 11 de juny acordà donar poder als paers per fer les ordinacions sobre aquest afer que consideressin adients (document 8). El litigi, però, no acabà aquí. Un veí de la vila que es deia Pere Ramon de Canelles i era llicenciat en lleis exposà davant el Consell municipal ordinari cerverí que, com era sabut, ell i l’hostaler Pere Juglar tenien les seves cases tocant a la de Samuel Cavaller, i aquest no solament havia fet l’entrada i la sortida de la seva casa pel carrer major de la vila, sinó que, a més, havia elevat la seva casa de tal manera que la claror que ara arribava a les cases dels dos cristians era menor que abans. I, per si això no fos prou, digué que els seus fills i filles i els del susdit Pere Juglar, en relacionar-se amb els fills de l’esmentat Samuel Cavaller, aprenien maneres judaiques i judaïtzaven, en detriment de la fe cristiana. En conseqüència, Pere Ramon de Canelles i Pere Juglar, en nom seu i, encara, en nom de molts altres veïns, demanaven al susdit Consell que s’escrivís al síndic i missatger de la vila que es trobava a les Corts per buscar-hi solució. 20 Els membres del Consell, en atenció a la petició que els feien i atès que Samuel Cavaller els havia mostrat certes provisions reials, acordaren, el dia 9 de setembre, que l’afer fos remès al Consell municipal de seixantena (document 9).

18. Hom pot veure més informació relacionada amb la ubicació de la casa de Samuel Cavaller a Rivera, «Topografia», p. 27, 30, 63 i 64.

19 Llobet, «Els jueus de l’aljama de Cervera», p. 36.

20. Aquestes Corts van ser convocades per la reina maria de Castella com a lloctinent del rei Alfons el magnànim i es van celebrar a Barcelona durant els anys 1436-1437.

154 Tamid, 17 (2022), p. 147-168

El dia 8 de novembre es reuní el Consell municipal de seixantena i acordà que, en aquest afer, s’actués d’una forma justa, d’acord amb l’advocat de la vila. Durant la reunió d’aquest Consell, foren presentades dues cèdules, en una de les quals Pere Juglar demanava que constés en l’acta de l’acord que la «infermitat» de Samuel Cavaller infectava els veïns i altres persones i que, des dels porxos de la seva casa, es burlaven de les cerimònies eclesiàstiques, tant del Corpus com dels funerals, i, també, que els veïns no tenien del susdit jueu moltes servituds, ja que ell no podia fer honor als batejos, als morts ni als parteratges, i que tot això anava contra el dret diví i humà i en lesió de la cosa pública, especialment considerant que el carrer major era el millor de la vila (document 10).

Possiblement, als paers cerverins, vista la complexitat que anava prenent la disputa amb Samuel Cavaller, els era difícil prendre una decisió, segons sembla indicar un consell celebrat el dia 24 de novembre (document 11).

El 4 de desembre, anticipant-se a la publicació d’algunes ordinacions que poguessin perjudicar els jueus de la vila, Samuel Cavaller i Issac Horabona presentaren un escrit al Consell municipal de seixantena mitjançant el qual exposaven que, atès que l’aljama cerverina era «coffre» del rei, consideraven que els jueus estaven eximits de qualsevol disposició de les autoritats cerverines que els pogués afectar, per la qual cosa demanaven que no es fes cap innovació en les ordinacions existents. Els membres del Consell, vist l’escrit dels jueus, no prengueren cap acord sobre el seu contingut (document 12).

7. Conclusions

L’estudi d’aquests dotze documents transcrits ens pot portar a les conclusions següents:

— Aquell creixement de l’aljama de jueus de Cervera que suposàvem que s’havia produït durant el primer quart del segle xv és probable que continués durant els onze anys següents.

— L’assignació de nous carrers, fora dels dos calls existents a la vila, no sembla que ocasionés una repoblació massiva d’aquests llocs amb jueus nouvinguts.

— La separació legal entre jueus i cristians dins l’espai urbà continuà durant aquells onze anys. Amb tot, fou difícil de complir malgrat els sermons que, en aquest sentit, feren alguns eclesiàstics. El cas del nen suposadament cristià pot ser un exemple de la complexitat del problema.

Josep m. Llobet i Portella

Les relacions veïnals entre cristians i jueus a Cervera Tamid , 17 (2022), p. 147-168 155

— Una altra qüestió de mal resoldre era la manera dels jueus de proveir-se de carn, atès que no tenien carnisseria pròpia i que no podien consumir determinada carn.

— L’obligació de portar la roda no es complia habitualment per part dels jueus de Cervera. El problema es podia ocasionar quan els jueus cerverins es desplaçaven a altres poblacions.

— Hom pot creure que Samuel Cavaller gaudia d’alguns avantatges negats a altres jueus, cosa que molestava alguns veïns seus que eren cristians. Vist el poder d’aquest jueu, a les autoritats cerverines els resultava difícil aconseguir una entesa entre les dues parts.

Bibliografia

Caballero, marcos. De Cervera a Be’er Seba: Genealogía de la familia judeocatalana Cavaller-Caballero y del cronista sefardí Bekor Eliyah Caballero, autor del Séfer-Zikrón-ha-Yammim. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, 2007. 4 v. Llobet i Portella, Josep m. «Els jueus de l’aljama de Cervera i els seus béns immobles l’any 1453». Tamid , 11 (2015), p. 29-44.

«Les relacions veïnals entre cristians i jueus a Cervera durant el primer quart del segle xv». Tamid , 15 (2020), p. 183-241.

«La ubicació dels calls jueus de Cervera». Tamid , 14 (2019), p. 65-89.

«Un fogatge de Cervera de 1467». Misceŀlània Cerverina, 7 (1991), p. 179-183. López Pizcueta, Tomás. «La carnicería del barrio judío de Cervera, a través de un privilegio de Alfonso III, de 1331». En: Misceŀlània Homenatge a Josep Lladonosa . Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1992, p. 245-254. muntané i Santiveri, Josep Xavier. «L’alimentació a l’aljama medieval de Tàrrega». Urtx, 22 (2008), p. 105-127.

—

Fonts per a l’estudi de l’aljama jueva de Tàrrega: Documents i regesta . Barcelona: PPU, 2006.

Riera i Sans, Jaume. «La conflictivitat de l’alimentació dels jueus medievals, segles xii-xv». En: Alimentació i societat a la Catalunya medieval . Barcelona: Consell Superior d’Investigacions Científiques, 1988, p. 295-311. Rivera Sentís, F. Xavier. «Nous avenços en la localització dels calls de Cervera». Tamid , 13 (2018), p. 113-141.

— «Topografia, morfologia i vicissituds de l’habitatge jueu a Cervera (s. xiiixv)». Misceŀlània Cerverina , 23 (2018), p. 15-83.

156 Tamid, 17 (2022), p. 147-168

1426, gener, 23. Cervera

1

El Consell Municipal ordinari de Cervera, atès que a la vila hi ha un gran nombre de jueus i encara en vindrien més si hi cabessin, acorda que els jueus siguin coŀlocats al carrer d’en Lambart i a les graus d’en Roqueta i, si és possible, al carrer que hi ha prop del forner Vidal.

Arxiu Comarcal de la Segarra (ACSg), Cervera, Fons municipal, Consells, 1426, f. 28v -29v

Die mercurii, xxiii ianuarii anno a nativitate Domini millesimo cccc xx sexto, fuerunt in aula paciaria a consilium honorabiles paciarii et consiliarii infra scriptis:

[A continuació, hi ha els noms de quatre paers i setze consellers.]

[…].

Ítem, fonch proposat en lo dit conseyll per en Pere de gischaffrè que com en la vila de Cervera hage gran multitut de juheus e sien molts a qui han voler de venir-se’n hic sinó que los dits juheus han gran stretura en los calls, que no y caben, per què suplique lo dit conseyll que li plàcie en açò provehir.

Sobre açò lo dit conseyll volch e acordà que los dits juheus sien coŀlochats en lo carrer d’en Lambart e graus d’en Roqueta. Com ací en la vila hage un carrer b prop en Vidal lo forner, lo qual és provingut a depopulació e c total dirruhiment e, per ventura, si los dits juheus se n’i poden venir star, ells repararien e adobarien los alberchs que hi són, de què lo dit carrer hoc encara la vila ne serie embelida e·n reportarie profit. […].

a. Al manuscrit: molt. b. Al manuscrit: carer. c. e , falta .

21. En l’edició dels documents s’han seguit els criteris següents: s’han desenvolupat les abreviatures, s’ha puntuat el text, s’han regularitzat les majúscules i minúscules, s’ha distingit entre u i v segons el seu valor com a vocal o com a consonant, s’han transcrit i i j per i (excepte en els noms catalans) i s’han escrit en versaletes els nombres en xifres romanes (i, com és habitual, s’han eliminat els punts que els emmarquen).

Josep m. Llobet i Portella

Les relacions veïnals entre cristians i jueus a Cervera Tamid , 17 (2022), p. 147-168 157

1427, maig, 19. Cervera

El Consell Municipal ordinari de Cervera, en relació amb un jueu petit que el batlle de la població ha separat d’aquell jueu amb el qual convivia, acorda actuar en defensa dels jueus.

ACSg, Cervera, Fons municipal, Consells, 1427, f. 62r -63r.

Diluns, a xviiiiº del mes de maig del any mil cccc xxvii, fforen en la sala de la paheria a consell los honorables pahers, consellers e prohòmens deiús scrits:

[A continuació, hi ha els noms de quatre paers, dotze consellers i quatre prohoms.]

[…].

Ítem, fonch proposat en lo dit consell per n’Astruch Adret, juheu, d’aquesta vila, ab tres juheus altres, dient que mosser lo batlle d’aquesta vila ha pres un juheu petit contra tota justícia, parlant ab honor d’ell e de qui·s pertany, e, jatsie los honorables pahers e altres singulars notables hòmens de la vila haien pregat e supplicat moltes e diverses vegades que lo dit juheu volgués tornar al dit juheu, qui ja·l se tenie, no periudicant en res, que, si per procés trobarà clarament ço que és stat sie veritat, que lo dit juheu lo torne e·l restituesque al dit mosser lo batlle e los qui malmireços seran sien punits e castigats, e ell no y ha volgut res fer, e, com ells no haien recors a altri sinó al sènyer rey, del qual són vassalls e còffrens e après a la honorable vila de Cervera, de la qual són vehins, e als honorables regidors d’aquella, e, com a present lo senyor rey sie luny e al qual no poden recórrer prest, per ço recoren als honorables pahers e Consell qui ací és justat, supplicant aquell li plàcie deffendre’ls en lur justícia e mantenir, e dit al dit honorable batlle li plàcie no fer injustícia al dit juheu, ans aquell vulle tornar als dits juheus que·l tenguen, quar millor starà en lo call, on los altres juheus stan, que no en altra part, quar ells lo li tendran a dret, que tota hora que·l vulle lo li restituiran.

Sobre açò lo dit Consell volch e acordà que los dits honorables pahers parlen ab mosser lo batlle, pregant-lo que ell, per sa bondat, spaig la enquesta dels dits juheus e, complida aquella, si culpables seran, que·ls punesque segons lurs mèrits o requeren, e, si no·ls trobarà culpables, que·ls absolgue, e açò prest. E, si açò no volrà fer, que los honorables pahers facen lo advocat e síndich de la

158 Tamid, 17 (2022), p. 147-168

vila totes requestes e protests qui necessàries hi sien. Com los dits juheus sien vassalls del senyor rey e vehins de la vila de Cervera, es poden e·s deuen alegrar dels privilegis, llibertats e immunitats a la vila atorgats.

E que, entretant, li plagués, axí com lo honorable en Pere de Berga lo té, que lo lexàs tenir al juheu qui ja·l tenie en la forma e manera que lo dit honorable en Pere de Berga lo té. […]. 3

1427, octubre, 8. Cervera

El Consell Municipal ordinari de Cervera acorda que totes les ordenacions que el frare Mateu, de l’orde dels framenors, farà o voldrà que es facin siguin observades, llevat que s’oposin a les ordenacions vigents.

ACSg, Cervera, Fons municipal, Consells, 1427, f. 119r.

Dimecres, a viii dies del mes de octubre del any mil cccc xx set, foren en la sala de la paheria a consell los honorables pahers, consellers e prohòmens deiús scrits: [A continuació, hi ha els noms de dos paers, dotze consellers i quatre prohoms.] […].

Al qual consell fou proposat per los honorables pahers dient que lo reverent ffrare matheu, del orde dels ffrares menós, lo qual és una santa persona e lo qual porte a certes letres e provesions del senyor rey sobre lo fet dels juheus e d’altres, e, vuy, en son sermó, los ha requests e dit que ell no vol que los juheus ne marquenb la carn, sinó, si volen carn, que·s agen carnicer. Ítem, que ací ha un imfant cristià petit, c lo qual d és en poder de sa mare que és juhia, per què aquell imfant, per perill de la fe crestiana, isque del poder de la mare e stigue en poder de cristians. Ítem, que los juheus stiguen separats e no entre cristians. Per què ho reporten en lo present consell que y provehesquen sàviament a propfit de les animes e dels cossos e de la universitat e singulars d’aquella.

Sobre açò lo dit Consell volch e acordà que al dit reverent frare matheu sían mostrades les ordonacions e capítols de la vila apellats de la lx ª e, vistes per ell aquelles, que totes ordonacions que lo dit ffrare mathéu farà o volrà que·s facen, axí en cristians com en juheus, tochants l’esperitual, sien servades

Josep m. Llobet i Portella

Les relacions veïnals entre cristians i jueus a Cervera Tamid , 17 (2022), p. 147-168 159

e tingudes, però que no sien contra les dites ordonacions de la vila, les quals ells han jurades, que, si u eren, no y consenten.

[…].

a. una , ratllat. b. Al manuscrit: varquen. c. petit, interlineat. d . ne , ratllat. 4

1427, novembre, 8. Cervera

El Consell Municipal ordinari de Cervera, sobre una requesta presentada pels jueus de l’aljama de la població, acorda que, després de ser consultat l’advocat de la vila, s’hi faci la resposta adient. D’altra banda, atès que Jucef Gracià, jueu, veí de la vila, ha presentat una queixa davant l’esmentat Consell amb motiu d’una actuació del batlle de Verdú contra la seva persona per no portar la roda, acorda que sigui escrita una carta al batlle i als jurats d’aquesta última població per saber la veritat del fet.

ACSg, Cervera, Fons municipal, Consells, 1427, f. 129v -132r.

Dissapte, a vii de noembre, any m cccc xxvii, foren en la sala de la paheria a a consell los honorablesb pahers e consellers daval scrits:

[A continuació, hi ha els noms de quatre paers, setze consellers i quatre prohoms.]

[…].

En lo qual consell fou proposat per los dits honorables pahers que a ells és stada presentada una requesta e protest per los a juheus e aljama de la dita vila, lo qul volgueren que fos lesta en lo present consell e és de la tenor següent: Com sie pervengutb Sobre açò lo dit Consell volch e acordà que açò sie remès al advocat de la vila, que·u regonegue, e que s’i face la resposta e provesió que s’i pertanyerà, e que regoneguen los privilegis e provisions lurs e, après, ans que res hi responguen, que report en lo consell que li’n parrà, per ço que lo Consell hi provehesque segons deu.

[…].

Ítem, fou proposat en lo dit consell querelosament per en Juceff gracià, juheu, d’aquesta vila, dient que ell fou dijous prop passat a Verdú per cer-

160 Tamid, 17 (2022), p. 147-168

tes coses que là havie a ffer e anant al batlle de là, perquè havie obs lo dit batlle o son lochtinent, li dix si ere juheu; ell dix que hoc; lo dit batlle li dix perquè no portave roda; ell dix que per ço com la aljama de Cervera c han privilegi que, anant per camí e passan per un loch o vila, poden anar sens roda; per la qual rahó lo dit batlle lo pres e li levà la spasa, coltell e gramalla e·l tingué pres una nit e un dia, sens tota rahó, volent que ell se reschatàs a ell, però ell no li ha volgut dar diner ni malla, e lla soltat, però a’n se aturat lo coltell. Per què ell ho reporte en lo present consell soplicant aquell humilment los plàcie que a ell, axí com ha un simple vehí d’aquella e vassall del senyor rey, los plàcie sie deffès e mantengut e que tals injúries als vassalls del senyor rey d e vehins d’aquesta vila, d’aquí avant, no sien fetes per alcú.

Sobre açò lo dit Consell volch e acordà lo dit Consell que si escrita una letra als e batlle e jurats de Verdú per saber certament la veritat d’açò. […].

a. dits honorables pahers , ratllat. b. A continuació, un espai en blanc. c. la aljama de Cervera , interlineat. d. no sien, ratllat.  e. h, ratllat.

5

1427, novembre, 14. Cervera

Els paers de Cervera demanen al batlle i als jurats de Verdú que els certifiquin el que ha succeït en aquesta última població en relació amb el jueu Jucef Gracià.

ACSg, Cervera, Fons municipal, Registre de lletres, 1427, f. 75r

molt honorables senyors a , per relació a nosaltres feta per en Juceff gracià, juheu, vassall del senyor rey e vehí de aquesta vila, havem sabut com vosb mosser lo batlle c o vostre loctinent d , tota justa causa constant, ha mes e pres lo dit juheu e aquell, sens requesta de algú f ni menys de la cúria, entès g detengut aquí en la dita presó, de què h som fort meravellats, e no sens causa, que vosaltres, axí injustament, vullats los vassalls del senyor rey e vehins d’aquesta vila vexar e inquietar de presó, com là en fos trobat sense roda, segons se diu, per vos dit mosser lo batlle o vostre lloctinent, li fou allegat no y havie loch per so maslevar-li la roba e no penell i , jat se sie ell e los altres

Josep m. Llobet i Portella

Les relacions veïnals entre cristians i jueus a Cervera Tamid , 17 (2022), p. 147-168 161

juheus de aquesta vila hagen bons privilegis del senyor rey, per la qual rahó nosaltres som stats requests per lo dit juheu que axí com a vassall del dit j senyor rey e vehí nostre aquell deguam deffendre e mantenir, per la qual rahó, senyors, nosaltres e lo Consell de aquesta vila k dubtasem l sie axí com per lo dit juheu nos és stat dit, havem acordat de scriure-us, pregant-vos, per vostra letra, siam certifficats m quina és la rahó e lo motiu perquè lo dit juheu havets pres, car, si tant solament lo havets pres per ço que lo dit juheu afferme, apar a nosaltres, senyors, que sie cosa assats perjudicial al dit juheu e a n a aquesta vila e als privilegis nostres e dels dits juheus. E pareiç la dita presó fos stada més per iniquitat que no per zell de justícia. Per què, senyors, vos pregam afectuosament, per vostra letra, siam de tot l’acte clarament certificats e prest, e o als, per la present, no us scrivim, sinó que la santa Trinitat sie guarda vostra.

Scrita en Cervera, a xiiii de noembre del any m cccc xxvii.

Los pahers de la vila de Cervera a vostre honor apparellats.

Als molt honorables los batlle e jurats de la p vila de Verdú.

a. segons , ratllat. b. vos , interlineat. c. d’aquexa vila , ratllat. d. o vostre loctinent, interlineat. e. mes , interlineat. f. Dues paraules ratllades. g. ni menys de la cúria, entès , interlineat. h. què , interlineat. i. e no penell, interlineat. j. dit, interlineat. k. e lo Consell de aquesta vila , interlineat. l. sie f, ratllat. m. el, ratllat. n. nosaltres , ratllat. o. e prest, e , interlineat. p. loch de , ratllat. 6

1436, maig, 21. Cervera

El Consell Municipal de seixantena de Cervera acorda diverses resolucions, entre les quals que el jueu Samuel Cavaller faci tancar els portals forans de la seva casa que donen al carrer públic i hagi d’entrar a l’esmentada casa per l’interior del call.

ACSg, Cervera, Fons municipal, Consells, 1436, f. 90v -92r.

Diluns, a xxi del mes de maig, any m cccc xxx sis, fforen en la sala de la paheria a consell de sexantena los honorables pahers, consellers e prohòmens deiús scrits:

162 Tamid, 17 (2022), p. 147-168

[A continuació, hi ha els noms de tres paers, setze consellers i cinquanta-dos prohoms.]

[…]. Ítem, fou proposat en lo dit consell per los dits honorables pahers dient com saben los més qui en lo present consell són aiustats lo notable e bon sermó que fou fet per lo ffrare de la mercè qui prehicà ir en la sglésia maior, axí abans de dinar com aprés dinar, lo qual ha donat a ells e a tota la universitat gran càrrech, com sostenen en la dita vila hòmens concubinaris ne jochs de daus, per los quals lo nom de nostre Senyor, de la Verge maria e dels sants és blasffemat e renegat. E, axí matex, com sostenen e permeten los juheus habitar entre los crestians, com no sie lícita cosa lo infel estar ne habitar entre los cristians. Per què ho proposen al present Consell que li plàcie sàviament acordar e delliberar com se hauran sobre los dits tres caps per lo dit ffrare a ells donats en càrrech.

Sobre açò, lo present Consell volch e acordà que, tant quant és al primer cap dels concubinaris, que, si·s trobarà algun vehí o habitador de la dita vila qui tengue muller e amiga ensemps, que sie forçat de jaquir la amigua o concubina. E, si fer no u volrà, que los honorables pahers, axí ab lo honorable batlle com ab lo degà o loctinent lurs, facen tota aquella instància que·s pertany e·s meresque en guisa que aquells tals se separen e isquen de peccat o isquen de la vila en la hora que los dits honorables pahers requests ne seran. E, en tant quant és sobre lo joch, jurar e dels juheus, lo dit Consell ho remès als honorables pahers, ab aquells prohòmens que pendre e associar s’i volran. E que puguen fer en e sobre lo dit fet totes aquelles ordinacions que ben vist los serà e fer cridar aquelles. E que en Samuel Cavaller haie e sie tengut tanchar los portals forans del seu alberch e haie entrar en lo dit alberch seu per lo cayll e no per los portals qui ixen en la carrera públicha. E, finalment, lo dit a Consell ho remès a conexença dels dits honorables pahers, los quals, axí sobre tots e qualsevol juheus e encara cristians, pusquen ordonar en tot ben avenir de la universitat e singulars d’aquella, relevant aquells de tota occasió de peccar. E hac lo dit Consell per ferm e per agradable tot ço e quant per ells serà fet.

[…].

a. Al manuscrit: lo dit lo dit.

Josep m. Llobet i Portella

1436, juny, 4. Cervera

El Consell Municipal ordinari de Cervera, malgrat que el jueu Samuel Cavaller, a qui volien fer tancar els portals forans de la seva casa que donen al carrer públic i obligar-lo a entrar a l’esmentada casa per l’interior del call, els ha mostrat un privilegi i una provisió de la reina, acorda que, en aquest afer, s’actuï d’una forma justa, d’acord amb l’advocat de la vila.

ACSg, Cervera, Fons municipal, Consells, 1436, f. 94v -96r.

Diluns, a iiii del mes de juny, any m cccc xxx sis, fforen en la sala de la paheria a a consell ordinari los honorables pahers e consellers deiús scrits: [A continuació, hi ha els noms de quatre paers i catorze consellers.] […].

Ítem, fou proposat en lo dit consell per los dits honorables pahers dient que lo consell de sexantena darrerament celebrat acordà que en Samuel Cavaller, juheu, tancàs los portals de sa casa e que entràs per lo call e, com ells haien procehit per tot lur poder a exequir lo acort del dit consell, lo dit Samuel Cavaller los ha exhibit e monstrat un privilegi e una provisió de la senyora reyna, per los quals han desestit del dit fet. Per què u reporten al present consell, pregant-lo que li plàcie sàviament acordar e provehir com s’i hauran d’aquí avant.

Sobre açò, lo present Consell volch e acordà que en lo dit ffet sie procehit segons justícia dictarà e volrà, a consell del honorable advocat de la vila, lo consell de sexantena sobre açò celebrat en sa força e valor romanent. […].

a. a , falta . 8

1436, juny, 11. Cervera

El Consell Municipal de seixantena de Cervera, atenent les crítiques sobre els jueus que feu un frare de la Mercè, acorda donar poder als paers per fer les ordinacions sobre aquest afer que considerin adients.

164 Tamid, 17 (2022), p. 147-168

ACSg, Cervera, Fons municipal, Consells, 1436, f. 96v -101v.

Diluns, a xi del mes de juny, any m cccc xxx sis, fforen en la sala de la paheria a consell de sexantena los honorables pahers, consellers e prohòmens deiús scrits: [A continuació, hi ha els noms de quatre paers, disset consellers i cinquanta-sis prohoms.]

[…].

Ítem, fou proposat en loa dit consell per los dits honorables pahers dient com saben los més en nombre qui són aiustats en lo present consell les predicacions e bons sermons, los quals no ha molts dies feu lo frare de la mercè, en què donave gran càrrech al honorable batlle e a ells que los juheus estiguessen e visquessen en la forma e manera que·s pertany e viure deuen. Al qual ffrare fou respost per ells que ho preposarien en lo primer consell de sexantena que·s celebrarie perquè per ell hi fos provehit degudament e bé. Per què ells ho proposen al present Consell que li plàcie acordar e delliberar que hi faran.

Sobre açò, lo present Consell volch e acordà que, servats tots privilegis e provisions que los dits juheus han, los dits honorables pahers facenb totes e qualsevol bones ordinacions que·ls sie vigares, quar lo present Consell los en done ample poder e ha per ferm e per agradable tot ço e quant per ells ne serà fet. […].

a. Al manuscrit, los amb la s ratllada. b. facen, falta.

9

1436, setembre, 9. Cervera

El Consell Municipal ordinari de Cervera, en atenció a la petició feta per Pere Ramon de Canelles, llicenciat en lleis, habitant de la vila, sobre el comportament de la família del jueu Samuel Cavaller, acorda que l’afer passi al proper Consell de seixantena.

ACSg, Cervera, Fons municipal, Consells, 1436, f. 114r -114v

Domenica, viiii mensis septembris, anno predicto a nativitate Domini millesimo quadringentesimo tricesimo sexto, fforen en la sala de la paheria a consell los honorables pahers, consellers e prohòmens deiús scrits:

Josep m. Llobet i Portella

Les relacions veïnals entre cristians i jueus a Cervera Tamid , 17 (2022), p. 147-168 165

[A continuació, hi ha els noms de quatre paers, quinze consellers i disset prohoms.]

[…].

En lo qual consell fou proposat per lo honorable micer Pere Ramon de Canelles, licenciat en leys, habitador de la dita vila, dient que cert és a quiscú qui en lo present consell és com davant casa sua e d’en Pere Juglar, hostaler, de la mateixa vila, està e habite un juheu apellat Samuel Cavaller, lo qual juheu ha entrada e exida en lo dit seu alberch per lo carrer maior, lo qul juheu interesse e ha interessat grantment ell e lo dit a Pere Juglar, quar, levant en alt la obra del dit seu alberch, ha tolta gran partida de la claredat al dit seu alberch e del dit Pere Juglar, signantment de una botiga. E, més avant, quar los fills e filles de ell e del dit Pere Juglar, comunicant ab los fill del dit Samuel Cavaller, aprenen maneres judàhiques e judaitzen, les quals coses dix que redunden en gran enuig, dan e displicència lur, com sien gran detriment de la fe christiana. Per què suplicaren ell e lo dit Pere Juglar, per ells e per part de molts de lur veÿnat, quer li plagués degudament e lícita provehir, scrivint-ne al síndich e missatger de la vila qui és a les corts.

Sobre açò, lo present Consell volch e acordà que açò fos remès al primer consell de sexantena qui·s tendrà, attès que lo dit Samuel Cavaller ha mostrat certes provisions reals.

Lo honorable en matheu Novella dix que no consentie en lo dit acort, mes que lo consell de sexantena que sie exequtat, so és, lo consell del mes de maig prop passat.

Ramon Steve dix que estave e perseverave en lo acort del consell de sexantena darrer.

[…].

a. Samuel, ratllat. 10

1436, novembre, 8. Cervera

El Consell Municipal de seixantena de Cervera, en relació amb la petició feta per Pere Ramon de Canelles, llicenciat en lleis, habitant de la vila, al Consell Municipal ordinari, sobre el comportament de la família del jueu Samuel Astruc Cavaller, acorda que, en aquest afer, s’actuï d’una forma justa, d’acord amb l’advocat de la vila.

166 Tamid, 17 (2022), p. 147-168

ACSg, Cervera, Fons municipal, Consells, 1436, f. 122r -126v.

Digous, a viii de nohembre, any m cccc xxx sis, fforen en la sala de la paheria a consell de la sexantena los honorables pahers, consellers e prohòmens deiús scrits: [A continuació, hi ha els noms de tres paers, catorze consellers i cinquanta-dos prohoms.]

[…].

Ítem, fou proposat en lo dit consell per los dits honorables pahers dient que per lo honorable micer Pere Ramon de Canelles, licenciat en leys, de la dita vila, és stat suplicat lo Consell ordinari que li plagués provehir en lo fet dels juheus, signantment en la comunicació que los fills d’en Samuel Astruch Cavaller han contínuament ab sos fills e filles d’en Pere Juglar e ab d’altres del veÿnat, l’acort e delliberació del qual consell fou que·n remetre açò a consell de sexantena. Per la qual rahó, ells preguen lo present Consell que li plàcie sobre lo dit fet sàviament acordar.

Sobre açò, lo present Consell volch e acordà que, en tots los caps de la dita proposició, sie procehit segons justícia volrà e dictarà, a consell del honorable advocat de la vila.

[…].

Lo discret en matheu Cellerer, notari, donà en lo dit consell una cèdula del tenor següent:

«Sobre la proposició dels juheus, en matheu Cellerer és de intenció que sie remès a justícia e perquè no sie fet preiudici als dits juheus ne a la vila».

En Pere Juglar, hostaler, donà en lo dit consell una cèdula de paper scrita del tenor següent:

«Sobre les proposicions fetes en lo present consell per los honorables pahers, vota hi és de intenció del dit d’en Jacme de Baguà, sinó en lo fet dels juheus, que és de intenció e son vot que tinguen en lurs clausures, en special de la casa en què Cavaller, juheu, està, attés la infermitat sua de sa persona, la qual enffeccione los vehins e altres, e, attès que de la dita casa, per los perxes, se burlen de les cerimònies de sancta mare església, axí com del Corpus e dels corsos, e, ultra, moltes servituts que los vehins no han del dit juheu, com haurien si hi stave cristià, quar lo juheu no pot fer honor a bateyar ni a morts ne a parteratges, de què és contra dret divinal e humanal e lesia de la cosa públicha e lesió de tal carrer, com és lo mellor de la vila. Vol lo dit Joglar sie continuat en lo libre del present consell».

[…].

Josep m. Llobet i Portella

Les relacions veïnals entre cristians i jueus a Cervera Tamid , 17 (2022), p. 147-168 167

1436, novembre, 24. Cervera

El Consell Municipal ordinari de Cervera, atès que els paers no han pogut ocupar-se d’alguns afers pendents, entre els quals el dels jueus, acorda que ho facin dins el temps establert.

ACSg, Cervera, Fons municipal, Consells, 1436, f. 127r -128r.

Dissapte, a xxiiii de nohembre, any m cccc xxx sis, fforen en la sala de la paheria a consell los honorables pahers e consellers deiús scrits: [A continuació, hi ha els noms de tres paers i catorze consellers.] […].

Ítem, fou proposat en lo dit consell per los dits honorables pahers dient que, per occupació d’affers de la universitat, ells no han pogut provehir en alguns caps dels acorts de la sexantena, jatsie hi haien treballat per tot lur poder, so és, en lo fet dels honorables en Jacme Tallada, d’en Jacme de Baguà, d’en Johan mir, dels juheus, de les marques, perquè ells, com per virtut de capítol de sexantena e sien tenguts, ho repòrton en lo present consell per lur descàrrech.

Sobre açò, lo present Consell, attesa la occupació dels affers en què los dits honorables pahers són stats occupats, hagué aquells per excusats, donant-los càrrech que en aprés, dins lo temps del capítol e segons forma del acort de la sexantena, provehesquen en los caps en què provehit no han fins ací.

[…]. 12

1436, desembre, 4. Cervera

El Consell Municipal de seixantena de Cervera, després de conèixer un escrit presentat per Samuel Cavaller i Issac Horabona, jueus d’aquesta vila, no pren cap acord sobre el seu contingut.

ACSg, Cervera, Fons municipal, Consells, 1436, f. 130v -131v.

168 Tamid, 17 (2022), p. 147-168

Dimarts, a iiii del mes de dehembre, any m cccc xxx sis, fforen en la sala de la paheria a consell de sexantena los honorables pahers, consellers e prohòmens deiús scrits:

[A continuació, hi ha els noms de tres paers, quinze consellers i cinquanta-dos prohoms.]

[…].

Ítem, fou presentada en lo dit a consell per en Samuel Cavaller e Yçach Horabona, juheus, de la dita vila, una cèdula de paper scrita del tenor següent:

«A oïda b dels juheus o aljama de la vila de Cervera és pervengut c que vosaltres honorables senyors de pahers, ab delliberació de consell, volriets fer certes ordinacions sobre aquells a instigació de algunes persones, volent fer cas nou de la cosa usitada per molt temps e per molts ffrares prehitada, per virtuts de les quals prehitacions són stades fetes ordinacions ja en temps passats per los vostres antecessors, les quals, aprés eren fetes, se havien a tornar a lloch per los privilegis atorgats als dits juheus e aljama, e vostres savieses no ignoren com la ordinació de d aquella és totalment del senyor rey e de sos officials, com la dita aljama sie coffre del dit senyor e, per aquest esguart, ab privilegi, lo qual vosaltres no ignorau, són exhimits de tota ordinació per vosaltres sobre la dita aljama fahedora. Per ço, la dita aljama e secretaris de aquella supliquen a vosaltres honorables senyors de pahers e a vostre honorable Consell que sie mercè vostra, per no engendrar novitats, que no vullats innovar ne ordonar sobre los dits juheus e aljama ne contra aquells fer algun acte de persequció, com siats strets ab capítols migançant sagrament e homenatge de no perseguir ne maltractar los singulars de la dita vila, dels quals la dita aljama és, quar los dits juheus e aljama són prests de tractar ab vosaltres e de mostrar lurs privilegis e lur antich custum, pus la tractació se face ab manera honesta e entre persones enteses, offerint-se que faran tot ço qui dege e sien tenguts fer, suplicant-vos vullats esquivar tota materia de discòrdia e inconvenient, lo qual, en semblants casos, per flaquesa de natura, s’és acustumat seguir, al qual evitar sots tenguts per justícia, dret e rahó. E, jatsie les dites coses sien de justícia, los dits suplicants ho reputaran a gràcia, etc. Altissimus, etc.».

Sobre açò lo dit Consell no acordà en res ne u fou d’acort. […].

a. Al manuscrit: en lo dit en lo dit. b. Al manuscrit: ioda. c. Al manuscrit: pervegut. d. de , falta.

Josep m. Llobet i Portella

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 17 (2022), p. 169-187 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.82 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Llengua i nació en la naixent Tercera República Francesa (1879-1881) com a model inspirador d’Eliézer Ben-Yehudà*

Roger FerrAn i BAños

Universitat de Barcelona Rebut: 31.12.2022 — Acceptat: 06.04.2022

Resum. Eliézer Ben-Yehudà (1858-1992), considerat el «pare de l’hebreu modern», tenia dos països, el del seu naixement i França, no solament perquè ho deia un bon mot de finals del segle xix, sinó també perquè va passar la joventut a París del 1879 al 1881, quan finalment va fer cap a Israel, el país que considerava el del seu naixement. Se suposa que va arribar a la ciutat de les llums a finals de 1877 o a principis de 1878, en la situació immediatament posterior a la crisi del 16 de maig de 1877, quan al Senat s’aprovaven les lleis fonamentals de la República després d’intensos debats que van ser presenciats per Ben-Yehudà en tant que coŀlaborador del periòdic en llengua hebrea Ḥavaṣelet. Als articles que va escriure per informar d’aquests debats, hi mostra una admiració profunda vers la República Francesa i els ideals nacionals del govern republicà. Per exemple, Jules Ferry (1832-1893), ministre d’Educació, hi apareix com un heroi nacional contra els conspiradors republicans, els monàrquics, l’Església catòlica i els comunards. De fet, és entre 1879 i 1881 que Jules Ferry va proposar les lleis educatives que es convertirien en la co-

Correspondència: Roger Ferran i Baños. Universitat de Barcelona. Facultat de Filologia i Comunicació. Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica. Plaça de la Universitat, Edifici Històric, gran Via de les Corts Catalanes, 585. ES-08007 Barcelona. UE. Tel.: 00 34 665 394 250. A/e: roger_ferran@hotmail.com.

* Aquesta publicació és part del projecte I+D+I PgC2018-100959-B-I00, finançat pel mCIN/ AEI/10.13039/501100011033.

170 Tamid, 17 (2022), p. 169-187

lumna vertebral de la República Francesa sota els principis del progrés, el laïcisme, la consciència nacional i una llengua única, el francès (malgrat que el 1879 era parlat solament per la meitat de la població). Com que el primer article en el qual BenYehudà aborda el paper de la llengua hebrea en el possible estat nació jueu és titulat precisament «La qüestió de l’educació» («Še ʾelat ha-ḥinu k »), els seus reports sobre les sessions del Senat s’han de considerar un document clau en la història de la política lingüística a Israel

Paraules clau: Eliézer Ben-Yehudà (1858-1922), política lingüística, ideologia lingüística, llengua hebrea, revitalització, Teḥiyyat-ha-lašon , premsa hebrea, Ḥava ṣelet, nacionalisme, educació nacional

The foundations of the French Third Republic in Eliezer Ben-Yehuda’s thought

Abstract. Eliezer Ben-Yehuda (1858-1922), considered the ‘father of modern Hebrew’, had two countries, that of his birth and France. The latter is not only according to a bon mot from the end of the 19th century, but also because he spent part of his youth in Paris, including the period from 1879 until 1881, when he left for Israel, which he regarded as his country of birth. He is thought to have arrived in Paris in late 1877 or early 1878, in the immediate aftermath of the crisis of 16 may 1877. It was at that time that the basic laws of the Republic were passed in the Senate, following heated debates at which he was present as a writer for the Hebrew-language newspaper Ḥavaṣelet. His reports on those debates reflect his deep admiration for the French Republic and the national ideals of its republican government. For instance, he depicts Jules Ferry (1832-1893), minister of education, as a national hero opposing republican conspirers, monarchists, the Catholic Church and the Communards. It was between 1879 and 1881 that Jules Ferry proposed the education laws that would become the backbone of the French Republic, based on the principles of progress, laicism, national conscience and a single language, French (despite it being spoken by only half the population in 1879). given that the first article in which Ben-Yehuda addressed the role of the Hebrew language in an eventual Jewish state was called ‘The Question of Education’ (Še ʾelat Ha-Ḥinuk), his reports on the Senate’s sessions have to be deemed a key document in the history of language policy in Israel.

Keywords: Eliezer Ben-Yehuda (1858-1922), language policy, linguistic ideology, Hebrew language, revival, Teḥiyyat-ha-lašon , Hebrew press, Ḥavaṣelet, nationalism, national education

Roger Ferran i Baños

Llengua i nació en la naixent Tercera República Francesa Tamid , 17 (2022), p. 169-187 171

1. Introducció

El nom d’Eliézer Ben-Yehudà (1858-1922) està vinculat com cap altre a la revitalització que va experimentar la llengua hebrea al tombant del segle xx a Palestina, en virtut de la seva labor com a lexicògraf, ideòleg, periodista i pioner cultural laic al yixuv antic. Per bé que cada vegada s’ha anat relativitzant més la talla de la seva figura (servada encara en el títol de «pare de l’hebreu modern» i en la celebració del Dia de la Llengua Hebrea el dia del seu aniversari, el 7 de gener), que havia esdevingut un model de zel lingüístic per als nous parlants d’hebreu (cf. Kuzar, 2001, p. 85-92), se li ha de reconèixer la seva lluita perquè l’hebreu, tradicionalment circumscrit a ambients masculins, fos també una llengua de dones, la seva labor com a editor de les primeres publicacions de vocació moderna i europea en llengua hebrea a Jerusalem (Ben-Yehudà, 1986, p. 90-91; Ben-Yehudà, 1993, p. 57-58; Kuzar, 2001, p. 117), la creació d’un nombre considerable de neologismes d’ús comú (Ben-Yehudà, 1986, p. 24-27; Ben-Yehudà, 2004, p. 46-56) i la compilació del Diccionari de l’hebreu antic i modern (Thesaurus totius hebraitatis et veteris et recentioris) (Ben-Yehudà, 1986, p. 19-23; Ben-Yehudà, 2004, p. 38-46), que recull tot el lèxic de la llengua hebrea en tots els seus estadis lingüístics, al qual va dedicar gran part de la vida.

Evidentment, a cap d’aquests projectes i a cap de les seves tries lèxiques no els va mancar ni motivació ni estructura ideològica: si els seus projectes periodístics prenen per model molt especialment la premsa francesa, és perquè considerava que en aquell país hi havia reeixit el que anomenava «iŀlustració nacional» (תימואל הלכשה) (Ben-Yehudà, 1880h, p. 26), de manera que copiarlos els permetria de sortir de l’atzucac a què l’Haskalà havia dut la cultura jueva europea i facilitaria l’arrencada del procés d’alliberament nacional hebreu. Quant a la creació de lèxic, n’hi haurà prou de recordar, a tall d’exemple, que Ben-Yehudà va encunyar ןולימ per evitar formes poc hebrees i massa alemanyes com ara םילימ-רפס, calc de Wörterbuch (Ben-Yehudà, 1880e), mentre que no s’amoïna a hebraïtzar el manlleu francès ןוסרג (Ben-Yehudà, 1880d , p. 381), actualment רצלמ.

Ara, si bé el paper real de Ben-Yehudà en la revitalització de l’hebreu pren una mesura cada vegada més humana, en la vida d’aquest inteŀlectual la revitalització de la llengua (i la nació) hebrea es va fusionar amb el seu projecte de vida d’ençà que el va concebre una nit durant la guerra russootomana de 1877-1878. O, si més no, això afirma en la seva autobiografia, Ha-ḥalom we-

172 Tamid, 17 (2022), p. 169-187

šivro («El somni i el seu compliment»),1 publicada entre 1917 i 1918 (mentre vivia a Nova York) al setmanari hebreu novaiorquès Ha-toren («El Pal del Vaixell»), setmanes després de la Declaració Balfour (Ben-Yehudà, 2004, p. 99), en virtut de la qual l’Imperi britànic prometia establir una «llar nacional jueva» a Palestina («establishment in Palestine of a national home for the Jewish people») (Elbogen, 1944, p. 477-478). Justament el títol de l’obra fa referència a la seva motivació vital, que li hauria estat revelada en somnis, aquella nit de 1877 o 1878 i que ara s’acompliria gràcies a l’administració britànica de Palestina.

Tot i que d’antuvi no es pot negar la veracitat de l’episodi en qüestió, sí que els detalls i la cronologia entren en contradicció amb els primers escrits de Ben-Yehudà, de 1879 a 1881, que semblen apuntar que els fonaments del seu pensament nacional i la relació entre nació i llengua es van articular mentre començava la seva carrera d’inteŀlectual i periodista a París en aquella època, els anys en què la Tercera República Francesa començava a caminar amb les lleis d’educació nacional de Jules Ferry (1832-1893) com a signe de cohesió social i d’orgull nacional, sota la influència dels debats polítics que va presenciar mentre vivia a París.

2. Eliézer Ben-Yehuda, un segon Daniel?

El somni d’aquella nit, que definirà el seu compromís polític i lingüístic durant la resta de la seva vida, el descriu en el segon capítol de Ha-ḥalom wešivro (Ben-Yehudà, 1986, p. 65; Ben-Yehudà, 1993, p. 26; Ben-Yehudà, 2004, p. 114-115).

Després d’unes quantes hores de llegir periòdics i de reflexionar sobre la qüestió dels búlgars i llur redempció futura, de cop i volta un llamp va esclatar davant els meus ulls i el meu pensament s’envolà dels guals del Xipka als Balcans als guals del Jordà a la terra d’Israel i vaig sentir una veu interior ben estranya que em cridava: «La renaixença d’Israel i de la seva llengua al país

1. Al llarg de l’article se’n cita la nostra traducció al català, juntament amb la pàgina de l’edició hebrea (Ben-Yehudà, 1986) i les traduccions a l’anglès (Ben-Yehudà, 1993) i al francès (Ben-Yehudà, 2004), a càrrec, respectivament, de Takamitsu muraoka i maurice Adad. D’altra banda, els títols de les obres se citen en traducció únicament si ja han estat traduïts al català; altrament, només es fa referència a la traducció catalana del títol la primera vegada que siguin mencionats.

Roger Ferran i Baños

Llengua i nació en la naixent Tercera República Francesa Tamid , 17 (2022), p. 169-187 173

dels avantpassats!» Aquest va ser el somni. I certament, al primer moment la cosa em va semblar una visió nocturna, com un somni. Tanmateix, al moment vaig sentir que això no era pas cap somni. De tota manera, va ser un somni que no em va abandonar mai més. Sentiments i idees intercanviats i oposats presentaven batalla dins de mi. D’una banda, el gran poble rus i les idees supremes de treballar per a la seva llibertat, i, de l’altra, una visió que omplia tota la meva ànima, plaent sense fi, la visió d’Israel que torna per renéixer a la seva terra sagrada. Tanmateix, de tant en tant aquesta visió s’apartava, i davant els meus ulls s’alçava la vista d’un poble petit, angoixat i afligit, i gairebé m’asfixiava la problemàtica de la idea de construir una nació així de petita, miserable i afligida. Així renouejaven dins meu les dues nacions: el rus i el jueu que hi ha en mi s’incitaven amb una forta fúria… I el jueu va prevaldre. El meu destí es va imposar. La meva vida i la meva energia les dedicaria d’ara endavant a la labor de fer renéixer Israel i la seva llengua sobre el sòl ancestral.

El punt central d’aquesta visió, relatada com si fos un missatge diví, és aquell al qual consagrarà la seva activitat política, orientada en dos àmbits: la lluita per a aconseguir un estat jueu a Palestina i la lluita perquè en aquesta terra s’hi torni a parlar l’hebreu, dos objectius que prenen un valor providencial que dota de sentit Ha-ḥalom we-šivro, en el qual el narrador en primera persona, Ben-Yehudà, troba contínuament senyals que indiquen que aquesta doble restauració no és llunyana (especialment als capítols 5 i 7). Sigui com sigui, cal repetir que no existeix cap raó de pes per a dubtar que Ben-Yehudà, agitat pels esdeveniments de la guerra russootomana (com descriu al llarg del capítol 2), hagués tingut un somni de forta càrrega política, i encara menys per a dubtar que hagués estat un any abans d’escriure el seu primer article periodístic, de contingut polític, «Šeʾela ni kbeda» (traduït al català per Ferran i Baños, 2021, amb el títol «Una qüestió candent»), que hagués pres la determinació de consagrar les seves energies a aquesta doble restauració.

Això no obstant, és evident que la descripció d’aquesta visió funciona com a episodi supeditat a l’objectiu de la seva autobiografia, que és demostrar que la inesperada Declaració Balfour porta a la culminació del projecte sionista en la doble consigna del somni i de la seva vida. Això és evident, d’una banda, perquè els esdeveniments històrics que connecten el moment del somni i el de la publicació de Ha-ḥalom we-šivro semblen massa coincidents per a ser casuals (Ben-Yehudà té aquest somni precisament en el darrer conflicte dels russos contra els otomans abans de la gran guerra, en el qual aquests darrers perden la majoria de territori europeu, i a finals del 1917 els russos s’han retirat de la

174 Tamid, 17 (2022), p. 169-187

guerra en un moment en què l’Imperi otomà pràcticament només controla Anatòlia), i de l’altra, per l’omissió d’alguns detalls significatius que posen en dubte que Ben-Yehudà no canviés mai de parer, com ara el seu suport a la proposta de colonització d’Uganda el 1903 en detriment de la de Palestina.

De fet, la narració del somni i la inserció en el conjunt del relat autobiogràfic prenen com a model episodis del gènesi com són l’oracle de Déu a Rebeca (25,22-26) i el personatge de Josep, el gran oniroman de la tradició bíblica, primer odiat pels seus i que després desenvolupa la seva activitat a l’exili. Però potser més que com un patriarca, aquí Ben-Yehudà es presenta a si mateix com un profeta i, més concretament, un segon Daniel. El personatge que l’autor crea de si mateix sembla compartir, a grans trets, la descripció d’aquests dos oniromans, jueus exiliats que esdevenen paradigmàtics per com es mantenen ferms quan són temptats de deixar enrere llur religió o cultura, però que alhora, gràcies als somnis, s’assabenten de successos nefastos per als imperis on viuen (Ben-Yehudà era ciutadà otomà el 1917). Josep interpreta correctament el significat de les vaques magres i Daniel descobreix l’ensulsiada de l’Imperi de Nabucodonosor, que portarà, anys a venir, a l’arribada dels perses, dels grecs i dels romans, que precediran el restabliment del regne d’Israel.

Si, a més d’aquests calcs bíblics que acosten la vida de Ben-Yehudà al mite, es té en compte que als articles que havia escrit a tomba oberta l’hivern de 1879-1880 i la primavera de 1880, una vegada ja ha desenvolupat la tuberculosi i espera la mort («ʿAl davar ha-ḥinu k » [«A propòsit de l’educació»] i «ʿIvrim anaḥnu» [«Som hebreus»]) (Ben-Yehudà, 1880g ; Ben-Yehudà, 1880i),2 completament desesperançat i sense por d’expressar les seves opinions amb tota la força que li resta ni de ser tingut per boig, no menciona aquest somni tan significatiu que suposadament havia tingut, tot fa pensar que simplement es tracta d’una llicència poètica al servei de la narració autobiogràfica i una manera d’engrandir la seva figura, que ja començava a ser tenyida per la llegenda, una manera d’embellir la guspira del seu compromís polític amb el (proto)sionisme, que en realitat se li devia despertar en la mateixa època en què ubica el somni, com exposa poques línies després, arran de la lectura d’una noveŀla el protagonista de la qual comparteix nom amb el profeta amb el qual BenYehudà vol emmirallar-se: Daniel Deronda , de george Eliot, publicada el

2. Els articles periodístics de Ben-Yehudà són citats en la publicació original, disponible a la coŀlecció de periòdics jueus de la Biblioteca Nacional d’Israel, a excepció d’«Una qüestió candent», publicada en català a Tamid, 16. La traducció catalana de tots els articles és nostra.

Roger Ferran i Baños

Llengua i nació en la naixent Tercera República Francesa Tamid , 17 (2022), p. 169-187 175

1876, i en la qual apareix un jueu protosionista que ho deixa tot perquè el seu poble tingui una llar nacional a Palestina: Amb impaciència vaig esperar la llum del dia. Em vaig llevar i vaig córrer cap a un dels meus companys, fill d’un jueu ric d’aquella ciutat, que estudiava amb mi rus i la resta de matèries de l’institut i estava sota la meva influència. Li vaig explicar la visió. Al començament li vaig semblar com si m’hagués begut l’enteniment. Al cap d’un moment va començar a escoltar les meves paraules amb silenci total i al final vam fer un pacte: tots dos plegats treballaríem per al renaixement d’Israel. Entre els meus amics va córrer el rumor que havia perdut el cap i que m’havia convertit en una altra persona i es van distanciar una mica de mi. Tanmateix, un, que era una mica menys extremista a l’hora de treballar per al poble rus [nota al text original: aquest amic, Nagid de nom, va arribar a Amèrica fa uns quants anys i es va establir aquí a Nova York, i quan vaig venir ja en fa dos s’escau que ens vam retrobar i vam recordar plegats aquella anècdota], quan va sentir la meva nova heretgia, no em va excloure com ells i va venir a dirme que en un llibre anglès que ell havia llegit en traducció russa en una nova antologia russa, Vestnik Evropi, es descriu un home que té una visió semblant a la meva. Li vaig demanar que em facilités aquest escrit de l’antologia en la qual s’ha imprès la història i després d’uns quants dies el meu amic me’l va portar. Era la història de Daniel Deronda de george Eliot. Després d’haver-me llegit la història unes quantes vegades, dit i fet: vaig anar a París, la ciutat de la llum i centre dels afers polítics, per aprendre a equipar-me amb els coneixements necessaris per a la meva labor a la terra d’Israel.

Tot just després d’aquest somni sembla que l’element jueu també s’imposa en el camp de l’amistat, perquè solament els amics d’origen jueu li presten l’atenció merescuda. D’aquests, en destaca Nagid, mencionat de passada en una nota a peu de pàgina, un tractament que contrasta amb els dels personatges als quals Ben-Yehudà reconeix la influència que van tenir sobre ell en els seus anys de formació (anomenats mestres o םינבר al llarg de l’autobiografia), entre els quals destaquen el rabí Yossi Bloicker, Voytinksi i Txàixnikov,3 per la qual cosa no seria fora de lloc que es tractés d’un desdoblament d’ell mateix, el seu «jo» menys temerari que va decidir d’emigrar als Estats Units i no a Palestina (una dualitat que reapareix al capítol 7 de Ha-ḥalom we-šivro). Aquest recurs literari, de fet, ja el va emprar en el seu primer escrit autobiogràfic, pu-

3. Així, s’ha optat per transcriure el cognom eslau transliterat בוקינשאשט per BenYehudà al llarg de «Ha-ḥalom we-šivro», entenent que és rus, com assegura Ben-Yehudà al llarg de l’obra, i no polonès (pace Ferran i Baños, 2021).

176 Tamid, 17 (2022), p. 169-187

blicat de manera anònima el 1881, «Ha-šav le-‘areṣ moladĕto» («El qui torna a la pàtria») (Ḥavaṣelet, 16 abril 1882).4

Per tant, la vessant política del somni de l’autobiografia s’adequa al model de la profecia ex eventu de l’apocalíptica intertestamentària, atès que BenYehudà s’espera a parlar d’aquesta suposada visió de joventut una vegada sembla que s’ha acomplert o és ben a punt d’acomplir-se.

3. La qüestió no tan candent de la llengua hebrea parlada

Quant a la vessant lingüística de la revelació onírica, si Ben-Yehudà l’havia rebuda el 1877 o el 1878, i ja abans l’amor per la llengua hebrea, segons que afirma al mateix capítol de Ha-ḥalom we-šivro, era una constant que el privava d’abandonar el judaisme, calia esperar que es plasmés explícitament a «Una qüestió candent»,5 publicat a la primavera de 1879 al periòdic vienès en llengua hebrea Ha-šaḥar («L’Aurora»), dirigit principalment als jueus de l’Europa oriental. Contràriament al que hom podia suposar, no hi té una presència gaire forta i no és en absolut la qüestió candent a la qual es dedica l’article, atès que de la llengua, responent a «Die Wiederherstellung des jüdischen Staates» de Ludwig Philippson (1811-1889) (Ferran i Baños, 2021), solament se’n diu:

Que només són considerats un sol poble els qui tenen una sola llengua? I Amèrica, Bèlgica i Suïssa, que tenen una sola llengua per a comunicar-se en el seu territori? I tots els alemanys parlen una sola llengua? I els francesos, que en veritat no són francesos els bretons, els provençals, els alsacians perquè no parlin francès? I, si és així, per què afirmen alguns del nostre poble (com el savi Philippson en la seva revista periòdica) que no estem preparats per a la vida com a nació

4. Tot i que Lang (2008, p. 39) no hi veu un desdoblament, sinó un alter ego de Txàixnikov provant de dissuadir Dèbora ben-Yehudà de lligar el seu destí amb Eliézer, potser és en realitat un desdoblament d’un Eliézer Ben-Yehudà que ha xocat amb la dura realitat de la vida a Jerusalem, però que així i tot es manté ferm en el seu propòsit de fer l’aliyà, tot un exemple per a evitar que els lectors de Ḥavaṣelet defalleixin.

5. Nogensmenys, val a dir que el text de l’article ha sofert diversos canvis en l’edició per tal de forçar-ne el contingut tant com sigui possible per destacar la importància de la llengua en el nation-building (mandel, 1993, p. 198, n. 7). Fora òptim de prendre el text de la primera edició al periòdic Ha-šaḥar, però de moment no ha estat possible localitzar-la ni a la coŀlecció de periòdics jueus de la Biblioteca Nacional d’Israel ni als mateixos fons de la biblioteca.

Roger Ferran i Baños

Llengua i nació en la naixent Tercera República Francesa Tamid , 17 (2022), p. 169-187 177

perquè tots nosaltres no parlem una sola llengua? I si molts de nosaltres reneguem de la llengua d’Éber, i si molts fills del nostre poble no saben ni tan sols llegir hebreu, de qui és la culpa? Qui ens ha privat del coneixement d’aquesta llengua, sinó aquesta filosofia en si mateixa? Doncs segurament nosaltres, els hebreus, encara ho tenim més fàcil [per a ser una nació], perquè tenim una llengua amb què ara podem escriure tant com se’ns acut i també tenim capacitat de parlar-la pel sol fet de voler-ho.

I línies després, citant John Stuart mill (Considerations on representative government, de 1861):

El sentiment nacional pot néixer per causes diverses. Pot ser que el causin l’efecte de la unitat de la raça o del llinatge o bé la unitat de llengua o de religió, però la causa més potent és aquesta: la unitat d’esdeveniments del passat, de la qual neix la unitat de records coŀlectius, d’orgull i d’humiliació. En virtut d’aquesta unitat, un sol fet del passat els alegra a tots i un altre els omple el cor d’aflicció! I nosaltres, els hebreus —tot i que estem dispersos pels confins de la Terra—, que no ho tenim, tot això? Oi que a tots ens uneix un sol sentiment, un sentiment sagrat i pur, un sentiment excels i sublim que tots nosaltres som responsables l’un de l’altre? Oi que bevem de la mateixa font, oi que tenim una sola fe? I els esdeveniments del nostre poble en el passat, oi que ens són cars? Oi que tots ens enorgullim dels homes d’esperit que han sortit d’entre nosaltres per a l’honor i la glòria? Oi que l’ànima de tots se’ns fa pols quan llegim la història del nostre poble a l’edat mitjana? I, per tant, per què hem de frustrar l’esperança de tornar a viure la vida nacional en la nostra terra abandonada, desconsolada per l’expulsió dels seus fills vers terres llunyanes fa dos mil anys? I per què no fem també nosaltres com tots els pobles, petits i grans, i per què no fem res també nosaltres per a defensar la nostra identitat nacional?

Ben-Yehudà va canviar de parer respecte de la importància de la llengua en la construcció de l’Estat i la nació fins al punt que en Ha-ḥalom we-šivro no hi ha cap rastre de la idea de joventut que la llengua no és requisit de nacionalitat i que un passat i una memòria compartida tenen més pes. Ja madur es desdiu d’aquestes afirmacions, assegurant que l’article en qüestió havia estat un «fruit primerenc» (Ben-Yehudà, 1986, p. 74; Ben-Yehudà, 1993, p. 37; Ben-Yehudà, 2004, p. 128), però la veritat és que pocs mesos després d’haver-lo publicat ja comença a desdir-se’n a «Šeʾelat ha-ḥinu k » («La qüestió de l’educació») (Ben-Yehudà, 1879b, p. 50-51) (signat el 8 de setembre de 1879 i publicat el 21 de novembre de 1879 a Ḥavaṣelet), en el qual argumenta que l’hebreu ha de ser la llengua d’instrucció a les escoles de Jerusalem:

178 Tamid, 17 (2022), p. 169-187

m ireu també el jueu que és pare, també ell té un sentiment nacional, també ell desitja que el seu fill l’estimi i que estimi la seva mare, i quin desgraciat és el pare que és forçat a enviar el fill, en qui ha posat totes les esperances i son orgull, a una escola com aquesta, sabent que el separarà totalment d’ell i del seu poble per sempre més! Per tant, els jueus que viuen a Jerusalem s’oposaran frontalment a tot el que preteneu fer, senyor meu, i les vostres mans no faran res fins que no alceu aquest obstacle del camí que us heu marcat. Tanmateix, que potser ha de ser amb la llengua jueva corrompuda [ídix] que hem d’ensenyar a l’escola? Responeu-me, senyors, perquè, que no és prou desgràcia per a un home haver de parlar una llengua com aquesta?, i també perquè no tots els jueus que viuen a Jerusalem i a Palestina la parlen; què hem de fer, doncs? […] Per això, si en realitat amb cor honest heu desitjat de fer millors els habitants d’aquest país desgraciat, si no solament per amor a la glòria, si no ho desitgeu solament per propagar la llengua del país on habiteu, llavors heu de prendre la llengua d’Éber com a llengua d’educació, com a llengua d’estudi, com la llengua jueva de l’educació. […] No soc boig, senyors meus. […] Tenim molts llibres en aquesta llengua de totes les branques de les ciències antigues i de les noves […], aquesta llengua és la que uneix tots els fills d’Israel dels quatre confins de la terra; amb ella llegeix l’hebreu els records dels dies passats, amb ella prega, amb ella agraeix al seu déu, amb ella ensenya la mare al seu fill petit «la Torà ens mana»; ella és la llengua dels nostres pares, la llengua dels nostres profetes, la llengua dels nostres savis —la llengua nacional estimada pel poble del confí; per tant, només aquesta llengua, senyor meu, cal prendre per a l’escola. […] I desapareixerà tota baralla entre els habitants de Jerusalem sobre la qüestió de l’educació, i els estudiants de les escoles es mantindran fidels als seus pares i a llur poble —perquè l’educació serà nacional encara que sigui concorde amb l’esperit del nou temps —i seran una benedicció al si del país.

Aquest article, polèmic, que li fa guanyar l’acusació de boig, obre un debat a Ḥavaṣelet que conclou amb la publicació, en dues parts, de «ʿAl davar haḥinu k » entre el 2 i el 9 de gener de 1880, en el qual es retracta per escrit de la primera posició que havia pres a «Una qüestió candent» respecte d’allò que defineix la nacionalitat (Ben-Yehudà, 1880f, p. 90, n. 3).

El 1880, a l’article publicat en tres parts «Degel ha-leʾumiyyut» («La senyera de la nacionalitat») a Ha-maggid («L’Herald»), que es pot considerar programàtic, equipara llengua i nació i les considera inseparables, a més de referir-se contínuament a la revitalització de l’hebreu com a llengua parlada (idea que comença a dibuixar-se al ja citat «Šeʾelat ha-ḥinu k »). En aquest article tripartit es pot llegir (Ben-Yehudà, 1880a , p. 298):

Roger Ferran i Baños

Llengua i nació en la naixent Tercera República Francesa Tamid , 17 (2022), p. 169-187 179

Tres coses fixades en lletres de foc sobre la senyera de la nacionalitat: un país, una llengua nacional i una iŀlustració nacional; i qui en negui una, renega de la nacionalitat!

I molt especialment, els mots que n’obren la tercera part (Ben-Yehudà, 1880b):

La llengua hebrea és la nostra llengua nacional.

Després d’aquest recorregut per alguns dels primers articles d’Eliézer BenYehudà, doncs, sembla clar que va començar la carrera política sense un interès especial per la llengua hebrea i la seva revitalització o, si més no, amb aquesta estima per la llengua deslligada de la via dels fets consumats. Tanmateix, sí que es mostra preocupat per la situació de la literatura en llengua hebrea, un dels temes que sí que aborda a «Una qüestió candent», centrat principalment en la necessitat dels jueus d’assentar-se a Palestina, en què conclou:

La terra d’Israel serà el centre de tot el poble, i també els qui viuen a fora d’Israel sabran que «llur poble» resideix a la terra que li és pròpia, que la seva llengua i literatura hi pertanyen. També la llengua farà proeses, molts escriptors la faran néixer per a la literatura, puix que allà tindrà la capacitat de recompensar els qui s’hi dediquen i mitjançant ells podrà esdevenir art, com n’és la de tots els pobles. Només llavors la nostra literatura renovarà la seva joventut, puix que allí els seus escriptors no treballaran solament per amor, sinó més aviat a condició de rebre un pagament i no seran obligats a escriure a hores intempestives, com ara, perquè assumiran la responsabilitat de treballar per guanyar-se les garrofes, puix que ara els nostres escriptors no veuen cap recompensa en els afanys de llurs mans. I la ciència d’Israel també s’elevarà i farà fruit i florirà com un cedre frondós al seu país i esdevindrà una joia per a tot el poble. En això radica la salvació de tot el poble i la felicitat de la nostra nació!

3.1. Els jueus són com els francesos

Tot sembla indicar que, en algun moment de la seva estada a París, després d’haver publicat «Una qüestió candent», devia arribar a la conclusió que el seu compromís polític havia de centrar-se en la llengua hebrea, entesa com un element crucial de la construcció de l’Estat hebreu que havia de néixer. Una lectura atenta de la seva opera prima , concretament del primer fragment citat en aquest article, revela indicis de com va canviar de parer, car és certament destacable que, de totes les nacions que exemplifiquen que la unitat lingüística

180 Tamid, 17 (2022), p. 169-187

no és un bon criteri per a determinar la nacionalitat, només entri en detalls en la darrera, França. Si bé és cert que Ben-Yehudà escriu aquest article de París estant i que, per tant, el cas de les llengües (mal dites) regionals d’aquest estat és, presumiblement, el que li era més conegut, en principi caldria pensar que no s’esdevé igual entre el públic majoritari de Ha-šaḥar, de manera que cal considerar que aquesta selecció de «llengües franceses» (provençal, bretó i alsacià, oblidant el cors) és significativa.

D’aquesta manera, rere els provençals (םיסנאבורפ, la א de la qual delata que transcriu del francès) s’amagaria Frederic mistral (1830-1914, premi Nobel de literatura el 1904) i el Felibratge (emprant el terme recuperat per Rafanell Vall-Llosera, 2006), que van seduir el cor de França amb Mireia el 1859 i que d’ençà del 1879 disposaven d’una seu a París (el punt de trobada era el Cafè Voltaire) (giocanti, 2010, p. 90). Aquest moviment de renaixença lingüística i cultural sense vocació política no traspassava el regionalisme ni eixia de la república de les lletres, com l’Haskalà russa que coneixia bé BenYehudà, malgrat que, a diferència d’aquesta, el 1871 havia començat a associar-se a la reacció i a fer costat a l’Església i a la monarquia. En segon lloc, els bretons, citats potser per la filiació cèltica de la llengua, compartida amb el passat gal de França, que, com els jueus del 66 i el 132 dC, havien plantat cara a Roma. Aquest llegat, arran de la invasió prussiana i la resistència a què havia forçat la població, comparable a la de l’incansable Vercingetòrix, s’aniria fent més present en la narrativa nacional francesa, que pretenia de cohesionar el poble al voltant de la nova república, que volia reivindicar el poder del poble i deslligar-se del passat franc i medieval, associat a la monarquia (goudineau, 2001; cf. Lang, 2008, p. 15-16). Fent retrocedir la nació francesa a l’època preromana, Ben-Yehudà podia sentir més germà el jueu i el poble francès.

Finalment, la menció als alsacians és definitiva a l’hora de delatar la presa de posició de Ben-Yehudà en favor de França i en contra d’Alemanya: per començar, el gentilici apareix transcrit םינסאזלא i no pas -יא o -ע, més fidel a la forma alemanya estàndard, alsaciana, russa i ídix, sinó que segueix la francesa Alsace. Qüestions ortogràfiques a banda i molt més important, Ben-Yehudà considerava francesos els alsacians, malgrat que havien passat a dependre dels kàisers gairebé deu anys abans i que hi pertanyien de ple dret. Tot i que l’Imperi alemany era principalment luterà, en vista de la reivindicació de l’adjectiu laic hebreu en detriment del religiós jueu i del menyspreu que expressa contra els cristians tant en els seus primers escrits (especialment contra els catòlics i concretament els jesuïtes, especialment a Miktavim mi-Ṣarfat, V, «Cartes de

Roger Ferran i Baños

Llengua i nació en la naixent Tercera República Francesa Tamid , 17 (2022), p. 169-187 181

França estant, V») com en el mateix Ha-ḥalom we-šivro (cap. 7), seria ben estrany que defensés que els alsacians són francesos en tant que catòlics, sinó que sembla, més aviat, que participi del revengisme que s’anirà estenent a França fins al 1914.6 Altrament, quina necessitat tenia de triar aquest exemple que podia suscitar polèmica i d’adoptar aquesta ortografia?

És per la significació d’aquests tres exemples, especialment el darrer, que tot indica que Ben-Yehudà estableix ja al seu primer article un paraŀlel implícit entre els jueus i els francesos, que actua com a resposta velada a l’article referit de Philippson, en el qual s’apunta que la concepció nacional alemanya és o ha de ser la mateixa que la jueva, ço és, integrar-se als territoris d’immigració (se’n reprodueix la versió anglesa de Kuzar, 2001, p. 76-77):

This is where the British Geist “mind” / “intellect” works so differently from the continental one, yet in accord with the mind of the British Jew. The British are dispersed all over the world. Yet wherever they reside, in the farthest South, East, or North, they exclusively see themselves as members of the British nation and the British state… Unlike the emigrants of the continental peoples, e.g. the Germans, who also traveled all over the world, became involved in the life of the state they arrived in, and at most remained attached to their homeland by some abstract ties, the British remain British, members of their insular kingdom. To the British mind, the fact that the Jews have no national and political center seems a great misfortune of Judaism. 7 The British value the state so highly, that they have no problem to accept that a person living in England could belong to a different race and nationality, cherish them in their heart, yet live in this state as a rightful and productive citizen. Hence, while in the continental states the Jews are required to give up Judaism completely and operate as an equal spike in the wheels of the state, and while their enemies there consider it the most appropriate issue to attack them for, and stigmatize them as belonging to a different race, as being “foregin”, consequently wishing to deny them civil rights – all this has been totally unheard of in England. So, as the English novelist has recognized in the Jews a vital and unique life force, she suggested that the Jews have an unparalleled need, a necessary consequence, to obtain a national state again for a sizable part of their people to settle in, and for the Jews of the whole world to be associated with.

6. Una altra possibilitat seria que simplement l’hagués basat en el que podia haver sentit als cercles entre els quals es movia: els jueus francesos d’origen eren d’extracció provençal o bé alsaciana i sembla possible que hagués conegut personalment l’influent hebraista Ernest Renan (1823-1892) (v. Lang, 2008, p. 18), d’origen bretó i famós per les seves teories respecte de l’origen del cristianisme i la seva concepció de la nació.

7. La cursiva és nostra.

182 Tamid, 17 (2022), p. 169-187

Així doncs, Ben-Yehudà no concebia els jueus com un poble dispers per tots els continents com els anglesos ni un poble que s’integra allí on immigra, sinó un poble com el francès: amb fortes diferències internes, però inserit (o millor, que havia de ser reinserit) en una unitat geogràfica clarament definida, Palestina, atès que la inclusió dels alsacians evoca la teoria de les fronteres nacionals de França. És per això que omet els corsos entre els exemples de regions franceses la llengua de les quals és una altra, perquè se situen fora del continent.

4. La Tercera República Francesa com a model cultural de l’Estat hebreu de Ben-Yehudà

Havent estat establert tan fermament per Ben-Yehudà el paraŀlelisme entre el poble jueu (o millor, hebreu, atès que és la forma emprada en els seus escrits) i el francès, la política lingüística francesa en l’educació sota Jules Ferry (ministre d’Educació de 1879 a 1881 i el 1882 i el 1883, i primer ministre del 1880 al 1881 i del 1883 al 1885) li farà abandonar qualsevol mena de concepció d’un estat federal inspirat en les tribus de Josuè i Jutges o Suïssa i els Estats Units i que en el pla lingüístic permetria, cal pensar, que l’hebreu es desenvolupés com a llengua nacional, oficial, literària, amb una presència testimonial entre les classes baixes. L’Haskalà continuaria el seu programa mentre a casa i al mercat cadascú continuaria parlant francès, ídix o judeoespanyol, com s’esdevenia encara a la França dels anys 1870, especialment a les regions no francòfones i potser hauria estat també el destí del futur Estat d’Israel si no hagués estat perquè els anys formatius de Ben-Yehudà a París van coincidir amb les seqüeles de la derrota contra Prússia el 1871 i molt especialment els de la recent crisi del 16 de maig de 1877, que portà a l’hegemonia del republicanisme liberal i a la consolidació del sistema republicà, sempre a l’ombra d’un possible conflicte amb Alemanya, que en la guerra s’havia provat superior en tots els aspectes.

És per aquest motiu que Jules Ferry (que entre 1870 i 1871 havia estat batlle de París) es va encarregar de reformar profundament l’educació primària i fer-la més accessible, atès que es pensava que els alemanys havien vençut perquè llur formació era superior a la dels soldats francesos. Les primeres lleis, relatives a la universalitat de l’ensenyament (incloses les nenes) i la laïcitat, es van aprovar entre el 1879 i el 1880, després d’acalorades discussions a les dues cambres. Algunes van ser presenciades per Ben-Yehudà i van ser objecte de les

Roger Ferran i Baños

Llengua i nació en la naixent Tercera República Francesa Tamid , 17 (2022), p. 169-187 183

seves cròniques per a la premsa en llengua hebrea, especialment a Ḥavaṣelet, en les quals testimonia que els opositors principals d’aquestes iniciatives legislatives eren reaccionaris, els defensors de l’Antic Règim, del rei, de l’Església i de les províncies. És a dir, els monàrquics i els catòlics, que defensaven els interessos de l’Església i de les institucions religioses, que veien com perdrien una forta influència en la societat, però també els escassos defensors de les llengües regionals, ancorades en un passat que xocava amb la modernitat i el progrés que aportaven la llengua i la cultura franceses, atès que, amb l’excepció de mistral, aquestes altres llengües de França no disposaven d’una literatura destacable, ni moderna, ni de producció científica. El llatí encara tenia molt de pes en les escoles religioses i les llengües regionals, del camp, hi mantenien reductes importants, atès que algunes, com el català i el bretó, encara eren emprades per a ensenyar el catecisme.

Ben-Yehudà, captivat per la vida cosmopolita de París i el seu progrés, que sembla menystenir el criteri polític dels catòlics i dels camperols, especialment si són dones, en els seus escrits plasma el xoc entre les idees liberals i progressistes que representen el govern i la cultura francesa, que comparteix obertament, i les de la ruralia endarrerida , en última instància associada a l’Antic Règim, que excloïen els jueus de la vida pública, com era encara llavors el cas de l’Imperi Rus. Com es llegeix a Miktavim mi-Ṣarfat, V (redactada el 15.10.1879) (Ben-Yehudà, 1879a):

Perquè els pagesos i els habitants de vilatges i ciutats petites són molt fanàtics en llur fe i escolten tot el que els manen els capellans. Igual que les dones a les ciutats grans, que se sotmeten als peus dels pares que els prodiguen el perdó dels molts crims d’elles i de tots els pecats que reconeixen davant aquests pares, car la dona francesa peca sempre essent-ne conscient perquè el pare gloriós s’afanya a perdonar-li tots els crims només si escolta tot el que li mana. Per tant, donaran sempre llurs mans, les dones, als membres de la Societat de Jesús mentre lluiten contra el govern i els ajudaran amb llurs diners i amb tot allò que tinguin. La darrera vegada també es van afanyar aquests pares a cridar tots els francesos cristians de veritat per aconseguir ajuda per a la fe i signar contra la maleïda Llei Ferry. I mitjançant aquest estratagema els jesuïtes van aconseguir arreplegar vora d’un milió de signatures d’homes, dones i nens que no sabien encara parlar, i aquestes signatures van fer via fins al Senat al començament de la negociació d’aquesta llei.

Si en la dicotomia entre la reacció i el liberalisme la tria era clara, tampoc no hi havia marge de dubte entre el liberalisme i el socialisme. A l’esquerra del govern hi ha els comunards, que en els seus escrits apareixen com un perill

184 Tamid, 17 (2022), p. 169-187

que posa contínuament la República en escac i l’internacionalisme dels quals no podia guanyar-se les simpaties d’un herderià com Ben-Yehudà, que en el seu primer article ja demostra una oposició frontal al socialisme i al comunisme, en els quals veu una força assimiladora molt perillosa per als jueus, especialment a Rússia. Amb aquests blocs polítics tan definits, sembla evident per què Ben-Yehudà es va deixar captivar per les propostes legals de Jules Ferry, per qui professava una admiració de la qual no s’amagava, com és palès en la Miktavim mi-Ṣarfat, VIII (redactada el 13.12.1879) (Ben-Yehudà, 1880c):

Únicament el ministre d’Instrucció Pública, el senyor Ferry, es manté en alta mar i les onades sorolloses desapareixeran quan se li acostin. Ell és savi i comprèn allò que els temps demanen per a avui; surt a presentar batalla contra els jesuïtes que ataquen els republicans i aquesta guerra, gràcies a ell, amollarà el cor de tots els republicans, i el senyor Ferry, en veure com n’és de forta i com n’és de meravellosament única la llei, s’esforçarà amb totes les forces per aplicar-la malgrat els molts obstacles al seu camí i que molts s’esforcin a provar el mal que ell causarà a la república amb aquesta llei tan dolenta.

Però la veritat és que en les cròniques parlamentàries signades per Ben-Yehudà no apareix la qüestió lingüística per enlloc. Segurament no devia començar a interessar-s’hi fins que no es va assabentar dels problemes del sistema educatiu que les missions europees havien establert per als jueus de Jerusalem, la modernitat del qual no satisfeia els pares i en els plans d’estudi del qual l’hebreu tenia poca presència (veg. text citat de «Šeʾelat ha-ḥinu k »). Calia que l’hebreu fos la llengua de la instrucció perquè aquesta educació fos atractiva (i moderna) i perquè la Iŀlustració hebrea triomfés, de la mateixa manera que ho havia fet als països occidentals de primer ordre, especialment a França.

Un dels altres puntals d’aquesta educació, seguint el model francès, havia de ser l’entronització de l’escriptor nacional, que seria admirat i celebrat en el sistema educatiu. Tot i que Ben-Yehudà no ho proposa explícitament, es desprèn de la crònica dedicada al 79è aniversari de l’«escriptor nacional» Victor Hugo, de l’any 18818 (Ben-Yehudà, 1881):

molts bells mèrits té el poble francès i el seu gran amor a les seves grandeses, als seus savis, escriptors i poetes, supera tota la resta. No hi ha poble a la terra que s’enorgulleixi de llur grandesa com els francesos, i no hi ha poble a la terra

8. D’aquesta figura en destaca, val a dir que potser provant de traçar un paraŀlel amb ell mateix, el mateix any que s’encamina cap a Jerusalem, el retorn del seu exili.

Roger Ferran i Baños

Llengua i nació en la naixent Tercera República Francesa Tamid , 17 (2022), p. 169-187 185

que honri i glorifiqui els seus grans com els francesos. Un ministre del gran exèrcit, o un escriptor o un poeta, cada home que afegeix esplendor al nom d’aquest poble, el glorificaran i l’engrandiran, els francesos, l’honraran amb glòria, en faran poesies i cants sobre la seva esplendor, l’elevaran i l’exaltaran fins als cels divins. I per això hi ha tantíssims homes com aquests en aquest país, perquè tothom sap que no és pas en va que s’esforça, perquè els francesos tenen gratitud i paguen a tothom pels seus actes…

Amb una política lingüística i cultural d’aquestes característiques, com la de França, aquest Estat hebreu que ha de néixer podrà fer que floreixi la literatura hebrea com mai i aconseguir el desig al qual aspirava en la conclusió d’«Una qüestió candent».

5. Conclusions

Després de l’exposició d’aquests textos, tot sembla indicar que Ben-Yehudà realment pren com a referència França i la III República com a model nacional i de política cultural en general per a un eventual Estat jueu a Palestina al cap de poc d’arribar a París, però que no esdevindrà un model de política lingüística fins als debats de les lleis de Jules Ferry, que presencia mentre s’assabenta de la situació educativa de Jerusalem. La preocupació de fons del seu primer article és la pervivència de la cultura jueva i especialment de la literatura jueva, que no pot florir i esdevenir de primera categoria sense una infraestructura institucional i estatal com la francesa. La influència de la cultura i la política cultural francesa tindran més efecte en Ben-Yehudà: no solament era un afrancesat, segons Lang (2008, p. 13-14), sinó que molt possiblement és a l’Acadèmia Francesa que es deu la creació del Vaʿad ha-lašon ha- ʿ ivrit, predecessor de l’Acadèmia de la Llengua Hebrea, la concepció unitària del poble jueu i l’Estat d’Israel i la forta equació entre llengua i nació (expressada clarament a «Degel ha-leʾumiyyut») que marcarà tot el segle xx a l’Estat d’Israel.

Bibliografia

Ben-Yehudà, Eliézer. «miktavim mi-Ṣarfat, V». Ḥavaṣelet [en línia] [Jerusalem], 5 (1879a), p. 56-57. <https://cutt.ly/hUTYQag> [Consulta: 30 desembre 2021]

186 Tamid, 17 (2022), p. 169-187

Ben-Yehudà, Eliézer. «Šeʔelat ha-ḥinuk». Ḥavaṣelet [en línia] [Jerusalem], 7 (1879b), p. 49-51. <https://cutt.ly/EUR8q1X > [Consulta: 30 desembre 2021]

— «Degel ha-leʔumiyyut I». Ha-maggid [en línia] [Ełk], 35 (1880a), p. 297299. <https://cutt.ly/bUTgosl> [Consulta: 30 desembre 2021]

— «Degel ha-leʔumiyyut III». Ha-maggid [en línia] [Ełk], (1880b), p. 316-317. <https://cutt.ly/yUTrVyb> [Consulta: 30 desembre 2021]

— «miktavim mi-Ṣarfat, VIII». Ḥavaṣelet [en línia] [Jerusalem], 14 (1880c), p. 56-57. <https://cutt.ly/8UTgDkI> [Consulta: 30 desembre 2021]

— «miqwe Yiśra’el». Ha-maggid [en línia] [Ełk], 45 (1880d ), p. 381-383. <https://cutt.ly/EUEI4hn> [Consulta: 30 desembre 2021]

— «Šte-milot ḥadašot». Maggid-Mišne [en línia] [Ełk], 1 (1880e). <https:// cutt.ly/QUEOYra > [Consulta: 30 desembre 2021]

— «ʿAl davar ha-ḥinu k I». Ḥavaṣelet [en línia] [Jerusalem], 13 (1880f ), p. 8991. <https://cutt.ly/UUR71D0> [Consulta: 30 desembre 2021]

— «ʿAl davar ha-ḥinu k II». Ḥavaṣelet [en línia] [Jerusalem], 14 (1880g ), p. 9799. <https://cutt.ly/RURCcRi> [Consulta: 30 desembre 2021]

— «ʿAl Yehuda we-ʿal Yerušalayim». Ḥavaṣelet [en línia] [Jerusalem], 4 (1880h), p. 25-27. <https://cutt.ly/OUTH0zP> [Consulta: 30 desembre 2021]

— «ʿIvrim anaḥnu». Ḥavaṣelet [en línia] [Jerusalem], 30 (1880i), p. 219-221. <https://cutt.ly/8URCScY> [Consulta: 30 desembre 2021]

— «Wiqṭor Hugo». Ḥavaṣelet [en línia] [Jerusalem], 22 (1881), p. 163-164. <https://cutt.ly/lUTTlAi> [Consulta: 30 desembre 2021]

— Ha-ḥalom we-šivro mevḥar ketavim be-ʿinyene-lašon. Ed. a cura de Reuven Sivan. Jerusalem: Hoṣaʿat mosad Bialiq, 1986.

— A dream come true. Ed. a cura de george mandel i trad. de Takamitsu muraoka. Boulder: Westview Press, 1993.

— Le rêve et sa réalisation et autres textes. Ed. a cura de Reuven Sivan i trad. de maurice Adad. París: L’Harmattan, 2004.

Elbogen, Ismar. A century of Jewish life. Filadèlfia: The Jewish Publication Society of America, 1944.

Ferran i Baños, Roger. «“Una qüestió candent”, d’Eliézer Ben-Yehudà, traducció anotada i comentari». Tamid [Barcelona], 16 (2021).

giocanti, Stéphane. Charles Maurras : El caos y el orden. Barcelona: Acantilado, 2010. goudineau, Christian. Le dossier Vercingétorix. Arles: Actes Sud, 2001. Kuzar, Ron. Hebrew and Zionism: A Discourse Analytic Cultural Study. La Haia; París: De gruyter mouton, 2001.

Roger Ferran i Baños

Llengua i nació en la naixent Tercera República Francesa Tamid , 17 (2022), p. 169-187 187

Lang, Josef. Daber ʿivrit!, ḥayi-ʿeliezer Ben-Yehuda . Jerusalem: Yad Yiṣḥakq ben-Ṣvi, 2008. m andel , george. «Why did Ben-Yehuda suggest the revival of spoken Hebrew?». En: glinert, Lewis (ed.). Hebrew in Ashkenaz : A Language in Exile. Nova York; Oxford: Oxford University Press, 1993, p. 193-207. Rafanell Vall-Llosera, August. La iŀlusió occitana: La llengua dels catalans, entre Espanya i França. Barcelona: Quaderns Crema, 2006.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 17 (2022), p. 189-218 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.83 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Šolem Aleychem: «El virolet»(לדיירד סָאד) o l’art de narrar la nostàlgia del món jueu

Joan Ferrer

Universitat de girona

Rebut: 24.01.2022 — Acceptat: 13.05.2022

A la bona memòria de Jordi Casanovas, savi hebraista, amic enyorat

És ídix… El teu pare escrivia en ídix. —Què és?

És una llengua jueva. Una llengua incomparable, que transmet dolors i alegries sense parió; una llengua molt rica oferta a un poble molt pobre. Elie Wiesel1

Resum. Presentem la primera traducció catalana d’una narració de Šolem Aleychem, considerat un dels més grans escriptors en llengua ídix. «El virolet» (לדיירד סָאד), escrita originalment l’any 1903, considerem que pot ser vista com una obra emblemàtica de l’estil i l’art narratiu d’aquest escriptor, que va ser molt llegit i pregonament estimat pels lectors jueus del segle xx . La narració demana tenir un

Correspondència: Joan Ferrer i Costa. Universitat de girona. Facultat de Lletres. Departament de Filologia i Comunicació. Plaça de Josep Ferrater i móra, 1. ES-17004 girona. UE. Tel.: 00 34 972 418 200. A/e: joan.ferrer@udg.edu.

1. Citat a mendele moicher Sfurim, Fishke lo Zoppo, traducció de Daniela Leoni, Casale monferrato, 1984, p. vii.

190 Tamid, 17 (2022), p. 189-218

Joan Ferrer bon coneixement del món jueu asquenazita, que aquí és narrat a través dels records d’un nen, que transmeten de manera prodigiosa la nostàlgia d’un món irremissiblement perdut.

Paraules clau: Šolem Aleychem, Dos dreydl , literatura ídix, nostàlgia, món perdut

Šolem Aleychem: “Benny’s Luck” (לדיירד סָאד) or the art of recounting nostalgia for the Jewish world

Abstract. This article presents the first translation into Catalan of a story by Šolem Aleychem, who is regarded as one of Yiddish literature’s greatest writers. Originally written in 1903, “Benny’s Luck” (לדיירד סָאד), entitled “El virolet ” in Catalan, can be seen as emblematic of the narrative artistry and style of a writer who was widely read and openly loved by 20th-century Jewish readers. The story requires a good knowledge of Ashkenazi Judaism, depicted here through a boy’s memories, which prodigiously convey nostalgia for an irretrievably lost world.

Keywords: Šolem Aleychem, Dos dreydl , Yiddish literature, nostalgia, lost world

1. L’autor

Šolem Aleychem (םכילע םולש)2 és el nom literari que usà Šolem Rabinovitš (Pereyaslav,3 Ucraïna, 1859 – Nova York, 1916). Va ser un escriptor molt brillant que, juntament amb Šolem Yankev Abramovitš (1836-1917)4 i Y. L. Yitskhok Leybuš Perets (1852-1915), van esdevenir els pares fundadors de la

2. Adoptem en aquest estudi la proposta de Joan Ferrarons i Llagostera per a la transcripció rigorosa i l’adaptació fonicogràfica de l’ídix al català de la seva tesi doctoral: La traducció de literatura ídix moderna: la judeïtat ídix i el trasllat d’endònims, Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Traducció i Interpretació i d’Estudis de l’Àsia Oriental, 2021, p. 219-220.

3. Per a la romanització dels noms de lloc ídixs usem el recurs en línia de Joan Ferrarons i Llagostera: https://www.google.com/maps/d/viewer?actionButton=1&mid=1oESmU97UlyVuwq kPWN0jrIzPgiXsEClM&ll=52.75350581667428%2C26.06666666666669&z=5

4. Sovint és esmentat amb el nom del personatge que constitueix la veu narrativa de les seves obres, mendele moycher-Sforim (םירפֿס רכומ עלעדנעמ) ‘méndele el venedor de llibres religiosos’. L’edició de les obres reunides d’Abramovitš que tinc porta per títol ןופ ןעטפירש עלא (ץיוואמארבא .י .ש) םירפד רכומ עלעדעמ, Nova York, Hebrew Publishing Company, 1909.

Šolem Aleychem: «El virolet» (לדיירד סָאד) Tamid , 17 (2022), p. 189-218 191

literatura ídix moderna.5 El nom literari de l’autor ja és una declaració de principis: Šolem Aleychem significa ‘la pau sobre vosaltres’ i és la salutació habitual entre dues persones jueves quan es troben. L’home que va escriure desenes d’obres amb aquest nom és algú que vol que la pau i el bé davallin sobre les persones que el llegiran.

El pare de l’escriptor era un comerciant de fustes de situació econòmica relativament còmoda. De petit va viure en el llogaret de Voronkov (Voronke en ídix) que posteriorment, en moltes pàgines de la seva extensa obra, es convertí en Kasrilevke, l’štetl (‘llogaret’) mític que encarna i concentra l’ànima del món jueu asquenazita.6

La seva mare va morir quan encara era menut. Això explica que alguns dels protagonistes de les seves obres siguin orfes. Les coses van anar malament en els negocis del pare i el nen Šolem va anar a viure amb els avis a Bohuslav; posteriorment retornà a cal seu pare, que s’havia tornat a casar. Una ombra de misèria formà part durant tota la vida de la personalitat del futur escriptor.

La seva família tenia arrels hassídiques. Šolem havia assistit a l’escola elemental religiosa jueva tradicional (cheyder), però el seu pare l’encoratjà perquè aprengués rus i es matriculés a l’escola secundària, on exceŀlí. L’any 1877 es convertí en tutor dels fills d’un propietari ric de Poberezhka-Sofiika, Elimelech Loyev. S’enamorà d’Olga, la filla de l’amo, i, quan l’afer es descobrí, va haver de deixar la casa. Després obtingué el càrrec de rabí de la corona de la ciutat de Lubny (Luben en ídix) entre els anys 1880 i 1883.

A partir de l’any 1879 havia començat a escriure en hebreu en el diari HaṢefira. En aquesta època desitjava ser un escriptor en hebreu o en rus. El fet de posar-se a escriure en ídix va ser casual. Es va adonar que l’ídix era una llengua accessible a tothom en el món jueu, cosa que no passava si escrivia en les altres dues llengües que ell dominava.

En aquesta època es va poder casar amb Olga Loyev, després que el pare de la noia accedís al seu matrimoni. Es traslladaren a Bila Tserkva, on Šolem treballà per a la família Brody, grans comerciants de sucre. L’any 1875 morí el seu sogre i ell es convertí en administrador del patrimoni familiar. Anaren a viure a Kíiv i allí començà a fer inversions en la borsa. Fundà una revista lite-

5 J Baumgarten, le Yiddish, París, Presses Universitaires de France, 1993, p. 64-68.

6. D. miron, «The literary image of the shtetl», Jewish Social Studies (Indiana University Press), vol. 1, núm. 3 (primavera 1995), p. 1-43.

192 Tamid, 17 (2022), p. 189-218

rària, Di Yidiše Folks-bibliotek (1888-1889), que es va convertir en un referent en la història de la literatura en llengua ídix. En aquest moment, però, per causa de diverses inversions desastroses, es va arruïnar. Es van traslladar a Odessa, on van haver de viure de manera molt modesta.

Durant aquests anys pensà que era possible convertir la literatura en ídix en una literatura «nacional» jueva, juntament amb l’hebreu, llengua fonamentalment religiosa amb una tradició literària ininterrompuda pràcticament des de l’època de la Bíblia. La literatura anterior en ídix pertanyia a un món antic i calia construir sobre models nous,7 realistes, a l’estil de Turgenev, que Rabinovitš admirava profundament. Entre 1884 i 1889 va escriure sis obres llargues, la més reeixida de les quals probablement fou Stempenyu (1888), que tracta de l’amor fracassat entre un músic i una dona religiosa. Les noveŀles d’aquesta època solen ser de caràcter fulletonesc, atès que la moralitat imperant en les comunitats jueves d’aquell món no permetia desplegar una realitat de caràcter més eròtic.

Durant la dècada de 1890, Rabinovitš, com a escriptor, passà per una etapa fosca, que no es desclogué fins a l’any 1899, en què es publicà el setmanari en ídix Der Yud , que li encomanà textos de caràcter literari que s’havien de publicar setmanalment. L’autor treballava sense parar a fi de poder lliurar els textos a impremta puntualment. Aquí, entre els anys 1899 i 1905, es troba la gran reserva de l’obra de Šolem Aleychem, que li donarà una fama perenne en el món jueu. Les obres produïdes són monòlegs, contes (aparentment) per a nens, relats sobre les festes jueves i les narracions de Kasrilevke, el llogarret jueu per antonomàsia.

Entre els monòlegs, cal destacar les històries de Tevye, el lleter, que va esdevenir un arquetip d’un tipus de jueu, pobre i dissortat, xerraire, profundament religiós i amb una capacitat increïble per a sobreviure a les maltempsades.8 Entre els contes per a nens Mayses far yidiše kinder, hi ha «El virolet» ( לדיירד סָאד), una narració volgudament desgavellada en què un adult parla com un nen i evoca un fet de la infantesa. En les narracions de Šolem Aleychem, tot —el temps, la vida, les paraules— fa la sensació d’anar apressat, com la vida del mateix autor, que es trobava en la necessitat d’escriure sen-

7. L’obra més important sobre la literatura ídix anterior al segle xix és Jean Baumgarten, Introduction à la littérature yiddish ancienne, París, Cerf, 1993.

8. La història de Tevye va esdevenir mundialment famosa a partir del musical Fiddler on the roof (1964) i de la peŀlícula del mateix títol (1971). La biografia de J. Dauber (2013) en parla extensament.

Joan Ferrer

Šolem Aleychem: «El virolet» (לדיירד סָאד) Tamid , 17 (2022), p. 189-218 193

se parar per a poder satisfer les demandes dels seus editors i dels seus lectors. Aquestes demandes continuades el deixaren exhaust de forces. D’altra banda, els pogroms de l’any 1905 i la revolució fracassada contra l’Imperi del tsar d’aquest mateix any van fer que Rabinovitš i la seva família fugissin del país. Es refugià a Lviv (Lemberg) i d’allí passà a ginebra, posteriorment a Londres i finalment s’instaŀlà a Nova York.

Allí fou rebut com un personatge famós. Els diaris l’anomenaren el «mark Twain jueu», però la fama li va fer prendre decisions completament equivocades: va menystenir la influència del món cultural i teatral jueu de la ciutat i, alhora, es va fer amic de diaris conservadors, en contra de la influent premsa d’esquerres. Tot plegat va fer que, decebut i ressentit, decidís tornar a Europa l’any 1907. S’establí novament a ginebra i després a Berlín, notablement abatut. Va haver d’escriure noveŀles llargues lliurades en forma de serial (la més famosa d’aquesta època és Blonžende štern ( עדנעשזנָאלב ןרעטש) («Estrelles errants», 1909-1911). És sabut que l’autor, quan lliurava el fragment setmanal, a penes tenia res escrit del lliurament de la setmana vinent.

L’any 1908, a causa de les dificultats econòmiques i de la nostàlgia que sentia pel seu país natal, va fer una gira per les terres jueves d’Ucraïna i Bielorússia. Va quedar exhaust de salut i emmalaltí de tuberculosi.

Durant la Primera guerra mundial va poder escapar de Berlín i es va establir a Copenhaguen. L’any 1914, amb la salut molt malmesa, va tornar a Nova York. El diari Der Tog li va oferir un passament que li permetia de viure a canvi de publicar-hi pàgines literàries. Durant l’estiu del 1915 va rebre la trista nova de la mort sobtada del seu fill miša, fet que el va abatre profundament. L’escriptor va morir a Nova York el 13 de maig de 1916. El seu funeral va congregar unes cent cinquanta mil persones, fet inaudit que va mostrar l’afecte que Šolem Aleychem s’havia guanyat en la comunitat de parla ídix d’aquella gran ciutat.

L’edició de les seves obres completes, Ale verk fun Šolem Aleychem (Nova York, Šolem Aleychem Folskfond Oysgabe, 1917-1925), consta de vint-i-vuit volums i es calcula que sols recull la meitat de la producció de l’escriptor.9

9. Dan miron, «Sholem Aleichem», en The YIVO Encyclopedia of Jews in Eastern Europe (en línia), <https://yivoencyclopedia.org/article.aspx/sholem_aleichem> (consulta: 10 novembre 2021).

194 Tamid, 17 (2022), p. 189-218

2. «El virolet» (לדיירד סָאד).10 Traducció anotada

Aquesta narració breu va ser publicada l’any 190311 i considerem que aplega tots els elements essencials que, d’una manera o d’una altra, es troben escampats al llarg dels milers de pàgines que Šolem Aleychem va publicar, sobretot de forma seriada, en publicacions periòdiques al llarg de tota la seva vida i que van emocionar els lectors de llengua ídix entre els anys 1888 i 1916, en vida de l’escriptor, i molts més lectors durant el segle xx . He mirat de fer una traducció molt cenyida a l’original amb la finalitat d’intentar aproximar-me a l’estil i a la llengua de l’autor, tan peculiars.12 * * *

10. L’ortografia de l’edició que utilitzem no és normalitzada segons els criteris del Yidisher Visnshaftlekher Institut ( טוטיטסניא רעכעלטפַֿאשנסיװ רעשידִיי) i escriu el títol de la narració « לעדיירד סָאד». Es tracta de: Ale verk fun Šolem Aleychem , volum 9 ( ט): Mayses far yidiše kinder. Tsveytes buch , Nova York, Šolem Aleychem Folskfond Oysgabe, 1919, p. 177-203.

11. L’edició que emprem —םכילע םולש ןופ קרעוו עלא— indica sols «רהָאי ןיא ןעבירשעג 1903» però no diu on va ser publicada originalment.

12. A més del gran diccionari actual de la llengua ídix, Yitshok Niborski i Bernard Vaisbrot, Dictionnaire Yiddish-Français , París, Bibliothèque Medem, 2002, cal utilitzar l’antic diccionari d’Alexander Harkavy, Yiddish-English dictionary with a treatise on Yiddish reading, orthography, and dialectal variations , Nova York, Hebrew Publishing Company, 1898. Aquesta obra conté el que podríem anomenar la «llengua real», parlada —més enllà dels cànons de puresa lingüística— per la població de parla jueva de l’època en què escrivia Šolem Aleychem, i resulta imprescindible per a poder llegir les seves obres.

Joan Ferrer

Šolem Aleychem: «El virolet» (לדיירד סָאד) Tamid , 17 (2022), p. 189-218 195 El virolet13 1

més que tots els meus companyons de l’escola,14 i més que tots els jovenets de tot el poble i més que tots els homes del món, jo estimava el meu companyó Beni, el fill de meïr militar. Era una mena d’afecte amb una rara aliança amb una unió estranya amb el temor, tot alhora.

L’estimava, però, perquè era ben plantat, inteŀligent i més hàbil que tots els nois; i amb mi era afable, lleial, em defensava i clavava patacs, feia pazer amb una xalxélet, 15 és a dir, estirava les orelles a tots els nois que em volien pegar.

I per això li tenia por: perquè era gran i pegava. I era capaç de pegar a qui volia i quan volia pel fet que en Beni era el més gran, el més alt i el més ric de tots els noiets de l’escola. El seu pare, meïr militar, tot i que no era res més que un sastre militar, s’havia convertit en un jueu ric i tenia en el poble un pa-

13. Una dreydl és una baldufa, però que no és cònica, com les de la tradició catalana, sinó que té quatre cares. El DIEC2 defineix virolet com a «ballaruga de cos prismàtic amb una lletra distinta a cada cara lateral, que servia originàriament per a jugar a un joc d’atzar en què decidia la sort la posició en què restava quan parava de ballar’. En la tradició jueva asquenazita els nens hi juguen en la festa de la Dedicació, dita també festa de les Llums o Hanukkà (en hebreu). Cada cara del virolet té escrita una lletra hebrea: נ (nun), ג (guímel), ה (he), ש (xin). Aquestes lletres originàriament servien per a fer un joc d’apostes. La nun tenia el valor de טשינ (ništ, ‘no’, és a dir, ‘no guanyes res’), la guímel era ץנַאג (gants, ‘tot’), la he valia per בלַאה (halb, ‘meitat’) i la xin per ןייא לעטש (štel eyn, ‘posa-n’hi un’). La tradició jueva, però, ho va interpretar d’acord amb la història religiosa, de manera que passà a tenir el sentit de la frase םָשׁ הָיָה לוֹדָגּ סֵנ (nes gadol haya šam, ‘un gran miracle s’esdevingué allà [a Jerusalem]’, que fa referència a la tradició de la festa de la Dedicació que després explicaré.

14. Es tracta del רדח cheyder, l’escola elemental religiosa tradicional. El nom originalment significa ‘cambra’ perquè les classes es feien a casa del mestre. La tradició deia que els nens —les nenes no anaven a escola i les mares les solien ensenyar a casa— havien de començar a aprendre l’alfabet hebreu quan tenien tres anys. De fet, l’escola començava cap als cinc anys amb l’aprenentatge de l’hebreu i la lectura de la Torà (es començava pel llibre del Levític). Cap als set anys solien començar a llegir la mixnà i posteriorment el Talmud. La tècnica d’aprenentatge era fonamentalment la repetició i la memorització dels textos. Un testimoni literari excepcional de l’escola elemental el trobem en Joan Ferrer, «Safíaḥ de Hayyim Nahman Bialik. Introducció i traducció de l’hebreu», Tamid (en línia), vol. 14 (2019), p. 163-219, <https:// raco.cat/index.php/Tamid/article/view/369443> (consulta: 10 novembre 2021).

15. Són els noms de dos accents de cantiŀlació per a entonar el text bíblic en el culte sinagogal.

196 Tamid, 17 (2022), p. 189-218

Joan

Ferrer

per de propietari distingit: posseïa una casa bonica i seient a la paret oriental16 (el tercer des de l’arca sagrada).17 Pasqua:18 els millors pans àzims.19 Cabanyelles: el poncem més bonic.20 Dissabte: portava a casa un hoste.21 Donava la millor almoina; un préstec sense interès sempre l’oferia; portava els nens als millors mestres; en resum, meïr militar era «civilitzat»; volia ser un propietari entre tots els propietaris, considerat en la societat. Una fotesa! No era pas així, ràpidament, que s’aconseguia entre nosaltres, a Kasrilevke, d’entrar a la societat; un llinatge, segons d’on es procedia. Un sastre podia rumbejar vint anys seguits, refinant-se de la millor manera, entre nosaltres, a Kasrilevke, es quedava en sastre. No hi havia —penso jo— una mena de sabó així en el món que pogués netejar entre nosaltres aquesta taca. Oh! Quant, per exemple, penseu que meïr militar hauria gastat a fi que s’esborrés el nom «militar»? La seva dissort era que portava un nom de família mil vegades pitjor que aquell nom. Imagineu-vos que en el passaport hi figurava escrit: «Kanyievki mextxanin meïr movxovitx Teletsi».22

16. En aquest context no cal pas indicar que es tracta de la sinagoga local.

17. Nom de l’armari on es guarden els rotlles de la Torà o Pentateuc que s’usen per a la lectura en el culte sinagogal.

18. Una de les grans festes de la fe jueva que celebra l’alliberament del poble hebreu de la servitud egípcia en temps de moisès.

19. Són uns pastissets fets de pa àzim —sense llevat— que cal guardar amb molta cura. Recorden que el pa, en la sortida bíblica d’Egipte, no va tenir temps de llevar per causa de la pressa amb què es van produir els esdeveniments.

20. Els jueus catalans anomenaven «festa de les Cabanyelles» la festa dels Tabernacles o de les Sukkot. La celebració s’escau el mes de setembre o d’octubre. Les famílies construeixen cabanyelles en record del temps que el poble hebreu passà en el desert en sortir d’Egipte (Levític 23,42). En aquesta festa s’apleguen les «quatre espècies», que es porten a la sinagoga. Es fa un ram amb palmes i branques de salze i de murtra. A l’altra mà s’hi duu el poncem, el fruit del poncemer (Citrus medica), que s’assembla a la llimona. Les famílies jueves asquenazites competien per obtenir un poncem «perfecte», que podia arribar a valer molts de diners. El mateix Šolem Aleychem va escriure una narració sobre «El poncem» (גורתא רעד), l’any 1902, que es troba dins Ale verk fun Šolem Aleychem, volum 23 (גכ): סעטייווצ .בוט-םוי דובכל ךוב, Nova York, Šolem Aleychem Folskfond Oysgabe, 1921, p. 21-38. Ha estat traduïda (sols parcialment) a l’anglès per Curt Leviant, «The Esrog, a Sukkes story by Sholem Aleichem» (en línia), <https://jewishcurrents.org/the-esrog-a-sukkes-story-by-sholem-aleichem/> (consulta: 13 novembre 2021), i al francès per Arthur Langermann i Ariel Sion, «Le cédrat», en Sholem Aleikhem, La vie éternelle: Histoires courtes pour marquer le temps, ginebra, metropolis, 2011, p. 27-47.

21. Solia tractar-se d’un estudiant foraster alumne d’una acadèmia rabínica.

22 Téletse, ‘vedella’.

Šolem Aleychem: «El virolet» (לדיירד סָאד) Tamid , 17 (2022), p. 189-218 197

És una cosa sorprenent! El rebesavi de meïr —que tingui allà un lluminós paradís!—, que era probablement també sastre, quan va arribar que va haver d’inventar-se un cognom, no va ser capaç de trobar cap nom més respectable per dir-se; no va anotar: Finguerut,23 Unterskak,24 Knipnódel,25 groislate,26 Languerston.27 No és pas que siguin noms gens bonics, certament, però tenen relació amb la sastreria. Però Teletse! Què li va agradar en Teletse? Direu: I per què Bik?28 No és pas el mateix.29 Què porta el nom Bik? Digueu el que vulgueu: Bik i Teletse són realment d’un sol llinatge, però amb tot no és això: Bik, amb tot, no és Teletse… Però hem de tombar la vista al meu companyó Beni.

2

En Beni era un noi xamós, panxarrut, pigallat, amb pèls rossos punxeguts, amb unes galtones blanques molsudes, amb unes dentetes fines i uns estranys ulls de patata vermells, com de peix. Aquests ullets de patata sempre somreien i miraven amb murrieria. Tenia, a més, un nas arreveixinat, així que tota la carona se li veia com molt desvergonyida. I precisament així, aquesta carona em va agradar i ens vam fer amics, amb en Beni, des del primer moment que ens vam conèixer.

La nostra primera coneixença es va cloure sota la taula, asseguts amb el rebe 30 durant la classe de Pentateuc.31 Quan la mare em va portar a l’escola, em vaig trobar amb el rebe, un jueu de celles espesses amb una quipà amb capciró, assegut amb tots els alumnes prop del Pentateuc amb el fragment setmanal del gènesi. No es va produir cap dilació llarga. No es necessitava cap

23. ‘Didal’.

24. ‘Folre’.

25. ‘Agulla imperdible’.

26. ‘Pedaç gran’.

27. ‘To llarg’.

28. Cognom que significa ‘brau’.

29. Expressió idiomàtica que traduïda literalment diu «no hi ha, doncs, cap home».

30. És el rabí hassídic, que feia de mestre de la mainada.

31. El Pentateuc de la Bíblia, els cinc llibres de moisès que constitueixen el nucli de la fe jueva.

198 Tamid, 17 (2022), p. 189-218

examen d’ingrés ni tampoc calia cap certificat de matrícula. El rebe em va dir:

—Enfila’t allà, en aquell banc, entre aquells dos vailets.

I em vaig enfilar al banc, entaforat entre dos vailets, i ja era anomenat un «admès». Tampoc va ser necessària cap conversa especial entre la mare i el rebe. Ja ho havien parlat després de la festa.

—Recorda bé que has d’estudiar, tal com cal! —em va dir la mare quan ja era a la porta girant altra vegada el cap cap a mi i em va mirar amb una mirada de sentiment barrejada amb alegria, amor i pietat.

Vaig entendre molt bé la mirada de la mare: li feia goig que m’assegués a estudiar entre nens de famílies de propietaris, però li feia mal al cor haver de separar-se de mi.

Haig d’admetre que jo tenia en el cor molta més alegria que no pas la mare: seia entre tants companyons nous —sense cap mal d’ull!—32 que em miraven i a qui jo mirava. Ens esguardàvem l’un a l’altre, però el rebe no ens deixava pas seure gaire estona sense feina. Es removia i caminava cridant tot fent una melodia i nosaltres, tots alhora, un rere l’altre, a crits: «Veha-nokhoix , 33 i la serp — khoyo, era — orum , la més astuta — mi-kol , de totes — khayas, les bèsties — ha-sode, del camp — aixer, que — osso, havia fet…»34

Uns vailets que seien tan a prop l’un de l’altre, tot i que ens movíem i cridàvem, com seria possible que no es coneguessin tirant-se un parell de paraules, oi? I així és com va ser.

En Beni meïr militar, que seia amb mi ben estret, va provar primer amb un pessic a la cama i ens vam mirar als ulls. Tot seguit es va moure amb més força i va cantar igual que el rebe i amb tots nosaltres tot cridant el Pentateuc, però va ficar-hi les seves pròpies paraules. D’aquesta manera: «Ve-ha-odom, i l’home — yoda , va conèixer — es Khavo, Eva — ixto, la seva esposa — dona’m una garrofa i et deixaré fer una pipada del meu cigarret.»

32. Fórmula típica del folklore jueu que vol evitar el malefici que es podria produir contra una persona que s’acaba d’esmentar de manera positiva. Equival al nostre «tocar ferro» o «tocar fusta» i es deia com a prevenció contra la mala sort.

33. Transcrivim segons la pronunciació asquenazita de l’hebreu, pròpia dels jueus de l’est d’Europa, que és diferent de la pronunciació moderna de l’hebreu a Israel.

34. Reciten gènesi 3,1. És un testimoni ben eloqüent del sistema d’aprenentatge de l’hebreu i de la tradició bíblica en les escoles elementals asquenazites.

Joan Ferrer

Šolem Aleychem: «El virolet» (לדיירד סָאד) Tamid , 17 (2022), p. 189-218 199

I vaig sentir una mà calenta dins la meva mà i vaig palpar diversos botons de pantalons menuts, llisos, relliscosos. Haig d’admetre que no necessitava cap botó, que no tenia garrofes ni fumava cigarrets, però em va agradar aquesta ocurrència i li vaig respondre amb la mateixa cantarella que ell. I moventme de manera semblant amb tots: «Va-tahar, i va concebre — qui t’ha dit… — va-tled , i va parir — que tinc garrofes?»

I així vam continuar conversant tota l’estona fins que el rebe, pel que sembla, va començar a flairar que, encara que em bellugava amb tot el gust, no tenia el cap en el Pentateuc. I de sobte, com si pesqués amb un ham, em va fer un examen de la manera següent:

—Digues-me, tu, senyor! Com et deies? Tu bé deus saber de qui era fill Caín i com es deia el germà de Caín, oi?

Aquesta pregunta sorprenent em va semblar tan salvatge com si de sobte em preguntessin: «Quan hi ha una fira al cel?» o «Com s’ha de fer una bola de neu perquè no es desfaci?» Comptat i debatut, tenia el cap on jo sabia: a sota, amb els botons.

—Per què em mires així? —em va demanar el rebe —. Que no has sentit el que t’he dit? Et demano que em diguis tot seguit com es deia Adam, el pare de Caín, i quina relació tenia amb el seu germà Abel, que Eva havia tingut.

Veia que tots els nens somreien, s’esforçaven per no riure, i jo no entenia què era el que els feia riure.

—Beneitó! Digues-li que no ho saps perquè encara no ho hem après —em va xiuxiuejar en Beni a l’orella i em va clavar un cop amb el colze.

Li vaig fer cas, i vaig repetir-ho, una paraula rere l’altra, com un papagai, i a l’escola hi va haver una riallada que va arribar al cel.

—De què riuen? —vaig pensar entre mi tot mirant els nens i el rebe que es petaven de riure. Entretant vaig fer passar per sota la taula els botons d’una mà a l’altra: n’hi havia exactament mitja dotzena.

—Vejam, jovenet, ensenya’m les mans! Què fas? —em va dir el rebe i es va inclinar vers mi per sota la taula…

Vosaltres que sou uns nens inteŀligents, ja deveu haver entès probablement quina mena de reny vaig rebre del meu rebe en la meva primera trobada amb els botons.

200 Tamid, 17 (2022), p. 189-218

Les atupades es guareixen, les humiliacions s’obliden i en Beni i jo ens vam fer ràpidament molt bons companyons; allò que ser un bon companyó significa: una única ànima a partir de dues. I l’afer va anar així:

Quan vaig entrar l’endemà a l’escola amb el Pentateuc en una mà i amb l’esmorzar a l’altra vaig trobar tota la colla molt esverada, alegre, com si estiguessin un xic entonats: de què anava l’afer? Una alegria: el rebe no hi era! On era? Havia anat enjondre a una circumcisió juntament amb la rébetsn. 35 Això vol dir: no junts, Déu no ho vulgui! Un rebe mai no va juntament amb la rébetsn: primer va el rebe i després, darrere, hi va la rébetsn.

—Apostem! —va cridar un nen amb el nas blau que es deia YóixuaHéixel.

—A quant, l’aposta? —va dir un altre, Cópel-Búnem, un vailet amb una màniga esparracada per la punta del qual se li veia el colze negre.

—Un quart de garrofa.

—Que sigui a un quart de garrofa. I tu què hi dius?

—Jo dic que no n’aguanta més de vint-i-cinc.

—I jo dic… trenta-sis!

—Trenta-sis? Tot seguit ho veurem. Nois, agafeu-lo!

Tal com ho havia manat Yóixua-Héixel, amb el nas blau, uns quants nois em van agafar alhora, amb l’esperit d’aquell mestre, i em van estirar en un banc, amb la cara cap amunt. Dos se’m van asseure sobre les cames; dos, a les mans; un em va agafar el cap perquè no el girés, i un em va posar amb precisió dos dits de la mà esquerra contra el meu nas (devia ser esquerrà). Els dos dits formaven com una rosquilla. Va mig aclucar un ull, va entreobrir la boca i em va clavar capirots36 al nas. Però, com en dieu capirots? Cada capirot em feia veure el pare d’aquest món! Assassins! Criminals! Què els havia fet el meu nas? Què havia fet? A qui molestava? Què li havien vist? Un nas com qualsevol nas!

35. L’esposa del rebe.

36. Notem que el DIEC2 sols recull capirot en el sentit de ‘caputxa’. El DCVB documenta el sentit en què l’usem en aquesta traducció: «Cop que es dona amb el dit d’enmig, subjectant-lo amb el polze i deixant-lo anar amb violència (Cat.); cast. capirote, papirotazo», que la llengua literària certament necessita. En aquest sentit, el DIEC2 recull sols garguirot com a ‘cop donat amb el dit del mig fent-lo lliscar amb força sobre el polze’.

Joan Ferrer

Šolem Aleychem: «El virolet» (לדיירד סָאד) Tamid , 17 (2022), p. 189-218 201

—Companyons, compteu! —va manar Yóixua-Héixel—. Un i un! Un i dos! Un i tres!

Però, de sobte… gairebé sempre, des que hi ha món, s’esdevenen els miracles, de sobte. Per exemple: s’esdevé —Déu no ho vulgui— que a un dissortat entre els homes, uns bandits li cauen al damunt enmig d’un camp; li lliguen les mans darrere l’esquena, afilen els ganivets i li diuen que faci confessió dels pecats i en el mateix moment en què van a degollar-lo apareix un comissari de policia rural amb una campana. Els bandits fugen i aquell se salva, alça les mans a Déu i diu la benedicció que es diu després de salvar-se d’un perill molt gran.37

Això mateix va passar amb mi i amb el meu nas. No recordo exactament si va ser després del cinquè capirot o del sisè, que es va obrir la porta i va entrar en Beni meïr militar i la colla em va deixar tot seguit lliure i es van quedar parats, com les estàtues. I en Beni els va rebre individualment pel treball: els va prendre per l’orella i els clavava una estirada, amb una cantarella: «pa… zer !» o « xalxé… let !»38 I al mateix temps els deia a cadascun d’ells en el mateix estil:

—I doncs? Avui aprendràs què significa atacar el noi d’una viuda!

En endavant la colla no va tocar més, ni a mi, ni al meu nas: tenien por d’haver-se-les amb el noi d’una viuda, que té per companyó Beni meïr militar, que és el seu avalador, el seu protector.

4

«El noi de la viuda.» No vaig tenir cap altre nom a l’escola. Per què «el noi de la viuda»? Perquè la meva mare era una jueva viuda. S’espavilava sola amb el seu propi esforç en una botigueta de queviures, on, fins allà on recordo, el que més es venia era guix i garrofes. Eren les dues coses que tenien més sortida entre nosaltres a Kasrilevke. El guix es necessitava per a emblanquinar les cases i les garrofes eren una llepolia, ben dolça, i n’hi entraven moltes, en una mesura, i eren barates. Els vailets de l’escola s’hi gastaven tots els diners de

37. La narració evoca el salm 124: «Si el Senyor no hagués estat a favor nostre quan uns homes intentaven assaltar-nos…»

38. Són dos accents disjuntius masorètics que formen part del sistema de cantiŀlació de la Bíblia hebrea. Cal entendre que en Beni, mentre recargolava l’orella dels seus companyons, ho feia entonant una cantarella.

202 Tamid, 17 (2022), p. 189-218

Joan Ferrer

l’esmorzar i del dinar i els botiguers entre nosaltres en guanyaven un bell passament. De cap manera jo no podia entendre per què la mare es planyia contínuament. Deia que en treia escassament els diners per al lloguer i per a pagar l’ensenyança. I precisament per a pagar l’ensenyança? On eren les altres coses de què una persona té necessitat, com ara menjar, vestit, sabates i coses semblants? Només tenia cap per als diners de l’ensenyança. «Déu m’ha castigat —deia—; em va prendre el meu home, i quin home!, em va deixar viuda, jove i sola. Vull, almenys, que el meu fill rebi una bona ensenyança.»

Què en dieu, de l’exemple? Vol simplement dir que ella anava tot sovint a l’escola per saber com jo aprenia. Sobre les pregàries, cal dir que em vigilava de prop perquè pregués cada dia. Ella volia persuadir-me perquè jo arribés a ser, almenys, la meitat del que el meu pare —que sobre ell sigui la pau— va ser. I cada vegada que em mirava bé solia dir que jo era igual que «ell», tot l’any. I alhora els ulls se li humitejaven i una estranya ansietat se li posava a la cara que mostrava una negra pena.

Que em perdoni el meu pare des de l’altre món, però no aconsegueixo explicar-me quina mena d’home havia estat, segons la mare explicava sovint d’ell, tenint cura habitualment sols d’estudiar o de pregar. És que mai no se sentia atret, com jo, de sortir a l’estiu a l’aire lliure? Aleshores el sol encara no és gaire fort i just acaba de sortir a fer camí pel gran cel, a passejar apressantse, com un àngel de foc amb una carrossa ignífera sobre corsers de foc, les cares del qual, àuries i resplendents, són impossibles de mirar. Quin gust —us ho demano— pot tenir en un matí diví com aquest la pregària quotidiana? Quin gust pot tenir després seure a estudiar en la llòbrega sala d’estudi mentre el daurat sol envia els raigs ardents i escalfa la terra com una paella d’acer? Aleshores es pensa en el riu, al peu de la muntanya, en el riu preciós, cobert de verd, i la seva estranya olor de bany de vapor es deixa sentir des de la llunyania. Tot seguit se sent el desig de treure’s ràpidament la roba i saltar dins de l’aigua, avançar fins que t’arribi a la cintura, percebre’n la tèbia carícia, trepitjar el fang del fons, relliscós i tou, més fresc que l’aigua de la superfície; contemplar els peixets i les granotes, que suren o neden incansablement d’ací d’allà, i els insectes, mosquits de potes llargues, que sembla que llisquin damunt de l’aigua. Llavors se sent el desig de nedar fins a l’altra banda, on creixen unes fulles verdes grans, rodones, amb fragments blancs i grocs que surten de dins i es veuen salzes verds amb branques fresques. T’hi pots capbussar i enfonsar les mans dins el fang i clapotejar amb els peus tot fent veure que nedes. També em demano com es pot seure a casa o bé a l’escola a horabaixa, quan la gran i vermella bola del cel davalla vers l’altre costat del poble vers la

Šolem Aleychem: «El virolet» (לדיירד סָאד) Tamid , 17 (2022), p. 189-218 203

terra, bo i encenent el campanar de l’església i iŀluminant el teulat vermellenc de llates de la casa de banys i —cal separar-ho—39 els grans i vells finestrals de la gran sinagoga freda i d’allí, de la part baixa del poble, ve el ramat, les cabres que corren, anyells que belen, la pols puja fins al cel, les granotes rauquen, les granotes criden, un gran aldarull, una confusió, una fira, un enrenou! Qui té al cap, en aquest moment, de pregar? A qui se li fica dins del cap, aleshores, estudiar?

Aneu-ho a dir a la mare! Us diria que ell —que la pau sigui sobre ell— no ho faria, això; ell —que la pau sigui sobre ell— era una altra mena de persona. Quina persona havia estat? Que ell em perdoni, però no ho sé. Jo sols sé que la mare m’aclaparava sense parar dient-me que havia tingut un pare i em retreia deu vegades cada dia els diners d’ensenyança que es gastava per mi i que em demanava sols dues coses, deia ella: aprendre bé i pregar amb ganes.

5

No es pot pas dir que «el fill de la viuda» fos un mal estudiant. No anava gens endarrerit respecte dels seus companyons de classe; però pregar amb ganes, d’això no me’n faig pas fiador. Tots els nens tenen la mateixa ànima i ell era tan entremaliat com els altres. Li agradava, com a tots, fer berganteries, preparar entremaliadures, com ara posar a les banyes del boc de la comunitat un capell fet amb l’escombreta de la rébetsn, amb què escombrava el trespol, i deixar-lo anar pel llogaret; penjar a la cua del gat una serp de paper perquè surti enfollit i trenqui tots els atuells que es trobi en passar; tancar amb un cadenat per fora el capvespre del divendres la galeria de les dones de la sinagoga perquè després calgui retornar les dones que han tingut una basca; enganxar a terra les plantofes del rebe amb pega; fixar-li amb lacre la barba a la taula quan fa una becaina per veure què passarà quan es vulgui aixecar, i coses per l’estil. Quantes vergassades ens costava després, quan ens descobrien, als qui ho havíem fet, val més que no ho demaneu!

S’entén fàcilment que totes les coses necessiten un cap, un dirigent, un capitost, un conductor, un líder. El nostre cap, el nostre capitost, el nostre con-

39. L’autor empra aquí una expressió molt idiomàtica, lehavdl, que significa ‘per a distingir (entre coses sagrades i profanes que s’esmenten tot seguit)’.

204 Tamid, 17 (2022), p. 189-218

ductor era en Beni, el fill de meïr militar. Totes les coses les planejava ell i a nosaltres sempre ens tocava el rebre. En Beni, el panxut i pèl-roig Beni, amb els ulls de patata vermellosos, sempre se’n sortia sa i estalvi, com el pebre; net, com una llàgrima, i totalment innocent com un colomí. L’esca de totes les gràcies, de totes les murrieries era en Beni. D’on fumar d’amagat un cigarret i treure el fum pel nas? D’en Beni. D’on patinar a l’hivern damunt del gel amb els bergantells no jueus? D’en Beni. De qui vam aprendre a jugar-nos amb botons, amb nusos, a parells o senars —i a perdre!— l’esmorzar i el dinar? D’en Beni. En Beni tenia una destresa increïble per als jocs, és a dir, sempre ens guanyava i ens pelava fins al darrer copec. I després ens feia l’ullet i tocava l’ase. Així era en Beni.

El joc era per a nosaltres una de les millors coses del món i per jugar rebíem del rebe els arrambatges més colossals. Ell ens havia dit que ens havia d’arrencar de soca-rel el gust pel joc.

—Voleu jugar amb mi? Us faré jugar amb l’Àngel de la mort!

Això ens deia el rebe i ens feia buidar les butxaques, ens prenia tot el que hi trobava i ens clavava unes bones natjades.

Una sola vegada cada any, durant una setmana sencera podíem jugar. Què dic, «podíem»! Havíem de jugar: era un manament!

Era la setmana de la Hanukkà40 i jugàvem amb el virolet.

6

És veritat que els jocs moderns, els jocs de cartes com ara l’oke, l’stúkelke, el tértel-mértel , la pila i altres, són més enginyosos que el nostre antic virolet; però quan es juga per diners, no hi ha cap mena de diferència.

40. La festa de la Hanukkà, de la Dedicació o de les Llums se celebra el 25 de quisleu (novembre-desembre) i dura vuit dies. Commemora la nova consagració (o purificació) del temple de Jerusalem feta per Judes macabeu després de la profanació duta a terme pel rei selèucida Antíoc IV Epífanes, que hi havia erigit un altar dedicat a Zeus Olímpic. A propòsit d’aquests fets històrics hi ha una llegenda talmúdica que explica que Judes, quan va anar a encendre la llàntia del santuari, va veure que sols hi havia un parell de gotes d’oli pur, però, amb tot, de manera prodigiosa, la llàntia va restar encesa durant vuit dies. En memòria d’aquest fet portentós, durant els vuit dies de la festa, les famílies jueves encenen una llàntia nova cada dia en el canelobre de la Hanukkà.

Joan Ferrer

Šolem Aleychem: «El virolet» (לדיירד סָאד) Tamid , 17 (2022), p. 189-218 205

Vaig veure amb els meus propis ulls dos bergantells que no eren jueus que es clavaven cops de cap contra la paret. Els vaig demanar: «Què feu? Que sou ximples o no teniu enteniment?» Em van dir que havia de tocar pirandó, que ells jugaven per diners i que el primer que se’n cansés perdia…

El virolet és un joc que crema, terriblement atzarós. T’hi pots entusiasmar fins al sisè miŀlenari41 i perdre-hi l’ànima. I no tant pels diners com per la pena: per què guanya un? Per què a un li surt una guímel en el virolet i a vosaltres la nun o la he o la xin? Vosaltres probablement ja coneixeu el valor de les quatre lletres del virolet: la nun no val res; la he, la meitat; la xin, malament: perd, i la guímel, bé: guanya. El virolet és com la loteria: qui té fortuna, guanya. Per exemple: en Beni, el fill de meïr militar. Tantes vegades com feia ballar el virolet sempre li sortia la guímel.

—És una raresa aquest Beni! —deien els nois i hi posaven diner fresc i en Beni hi responia sempre. Per què ho feia? —Perquè era el fill d’un ric.

—La guímel. Una altra vegada la guímel! Quina barbaritat! —cridaven tots alhora i agafaven les bosses i hi posaven diner fresc. I en Beni hi responia una altra vegada. Va fer girar el virolet amb el capciró cap amunt. Va començar a rodar movent-se d’ací d’allà i, com un que està pitof, va caure d’una banda. guímel! —va dir en Beni. guímel? guímel? Una altra vegada guímel? Quina cosa més extraordinària!

La colla cridava i escarritxava i tornava a agafar la bossa.

El joc es va anar escalfant. Els jugadors s’enardien, tiraven diners, s’empenyien per poder-se apropar a la taula, es barallaven, s’empenyien els uns als altres cap al costat, s’honoraven amb paraules singulars: « mocós! Parles amb el nas! g at negre! Quipà rebregada! Capot escapçat!» I altres compliments semblants. Però no ens havíem adonat que el rebe se’ns havia acostat vestit amb un gavany d’abric, cofat amb un capell damunt la quipà i amb el taŀlit i les filactèries 42 sota el braç. Solia anar a l’oratori a pregar i en veu-

41. L’autor usa aquí de manera hiperbòlica un concepte cabalístic —elef-hašiši— que es refereix al sisè miŀlenari després de la creació del món, que és el darrer abans de l’adveniment messiànic.

42 manifesta l’aspecte de l’home piadós jueu: la quipà és el casquet o solideu que cobreix la coroneta, característica dels homes jueus religiosos; el taŀlit és el xal rectangular amb serrells als quatre angles que els homes jueus porten durant certes pregàries, i les filactèries són estoigs de cuir que contenen pergamins amb fragments del Pentateuc que els homes jueus duen durant la pregària matinal dels dies feiners; se n’usen dos: un va lligat al braç esquerre i l’altre, al front.

206 Tamid, 17 (2022), p. 189-218

Joan Ferrer

re els nens esverats s’aturà un instant per clavar-los un cop d’ull de lluny mentre jugàvem amb el virolet. Avui, però, no va dir res, el rebe. Era Hanukkà i teníem vuit dies seguits per jugar amb el virolet tant com volguéssim, mentre no ens baralléssim ni ens estiréssim el nas. No era, doncs, tan mala persona, el rebe. També la rébetsn , que agafava el petitó i malaltís Rúbele amb el braç. Li tapà la boqueta amb el pit perquè no cridés i es quedà a mirar-nos, des de darrere de l’espatlla del rebe, mentre els nens hi posàvem diners. I en Beni responia sempre: en Beni cremava, en Beni s’inflamava, en Beni s’agitava, en Beni tirava el virolet i el virolet girava, rodava i queia de costat.

—Una altra vegada la guímel? És un prodigi, en Beni!

I en Beni ens va demostrar llargament la seva destresa amb els seus ardits i ens va plomar les bosses, prenent-ne fins al darrer cèntim. Es va ficar les mans a les butxaques i ens va mirar: «I doncs, qui en vol més?»

Nosaltres vam tornar cap a casa amb una pena dins el cor i amb la humiliació d’haver d’arribar a casa dient mentides, cadascú a la seva manera. Un va confessar que s’havia gastat totes les estrenes de la Hanukkà en garrofes; un altre es va enxamar la història que algú les hi havia robat de la butxaca, de nit, i un tercer va entrar a casa amb plors:

—Què hi ha? Per què plores?

—Ai, ai… m’havia comprat un trempaplomes amb les estrenes de la Hanukkà.

—I què ha passat?

—Ai, ai… tot anant l’he perdut!

I jo em vaig enxamar una gran butllofa: vaig explicar a la mare una història de les mil i una nits de tal manera que em va donar unes noves estrenes de la Hanukkà: una moneda de sis groschen i dues de dos. me les vaig endur a can Beni i al cap de cinc minuts ja me les havia fetes saltar. I vaig haver de portar a la mare una nova butllofa.

En resum, que els caps van haver de pensar i els cervells treballar per engalipar, per forjar mentides, perquè totes les nostres estrenes de la Hanukkà van anar a parar amb el virolet a les butxaques d’en Beni i es van perdre per sempre més.

Però hi va haver un de nosaltres que no es va conformar a perdre amb el virolet tots els diners de la Hanukkà i va continuar jugant i jugant amb en Beni amb el virolet gairebé cada dia, fins al darrer de la Hanukkà.

I aquest únic era precisament —perdoneu-me— jo, «el fill de la viuda».

Šolem Aleychem: «El virolet» (לדיירד סָאד) Tamid , 17 (2022), p. 189-218 207

No em demaneu pas d’on va treure «el fill de la viuda» els diners per a jugar. Els grans jugadors del món, els qui s’han jugat totes les fortunes i propietats, ells ho deuen saber, ells ho entendran… Ai las! Quan l’hora es presenta, l’instint del mal del joc hi acudeix i no hi ha cap cosa en el món que ho pugui impedir: travessa parets, capgira tanques d’acer, fa coses que no es fan… En una paraula: és l’instint del mal del joc!

Abans que res43 vaig transformar en diners tots els pagaments en espècie, és a dir —i no cal pas que ens n’avergonyim—, vaig vendre tot el que tenia, una cosa rere l’altra: primer el trempaplomes, després la bossa, tot seguit els botons. Tenia una capseta que s’obria i es tancava i diverses rodes d’un vell rellotge, bones, de bronze, que, quan les fregava, brillaven amb perill de mort,44 gairebé com si fossin d’or. Ho vaig vendre tot a meitat de preu, com en una bancarrota. Cada vegada que arreplegava diner fresc anava a can Beni i m’hi jugava fins al darrer groschen. Cada vegada en sortia lúgubre, amb el cap cot i el cor ferit, amb una vexació temorosa, durament carregat, no contra en Beni, Déu nos en guard! Què podia tenir jo contra en Beni? Quina culpa hi tenia, en Beni, que li anés bé en el joc? Em deia en Beni: «Si et sortís una guímel en el virolet guanyaries», tal com li sortia a ell cada vegada la guímel i guanyava ell. Això deia en Beni i tenia tota la raó… No, no estava pas enutjat amb ell, sinó amb mi mateix, perquè havia bala fiat tants de diners que la mare guanyava amb penes i treballs, perquè havia malbaratat totes les meves coses i m’havia quedat com qui diu nu, tal com la mare m’havia tingut. Fins i tot em vaig vendre el llibre de pregàries petit! El llibret de pregàries! Quan em recordava del meu llibre de pregàries menut se m’oprimia el cor i la cara se m’encenia de vergonya. Era una bellesa i no pas un llibret de pregàries! A en Petahia, el venedor ambulant de llibres, la mare l’hi havia comprat per a mi justament en el primer aniversari de la mort del pare. I era un llibret de pregàries exceŀlent entre els llibres de pregàries! Tenia de tot, veritablement de tot! Era gruixut, voluminós. S’hi trobava de tot, des de llet d’ocell,45 tot el que

43. És una citació dels dos primers mots del llibre dels Proverbis, 4,7. Literalment significa ‘principi de la saviesa’.

44. Locució molt idiomàtica que indica que la cosa és extraordinària.

45. Expressió idiomàtica que designa una cosa exquisida.

208 Tamid, 17 (2022), p. 189-218

una boca pot llegir: el Càntic dels Càntics46 i els capítols dels Pares,47 el Borchi-nafši, 48 l’Hagadà,49 totes les pregàries i totes les lleis i normes per a tot l’any i un saltiri reduït al final. Tenia la coberta amb lletres d’or! El tall! El llom! Una mala inclinació —què us dic, un diable!— em va fer perdre el llibre de pregàries menut! Cada vegada que en Petahia amb la seva cataracta a l’ull i el seu mostatxo molt retallat, que feia que la seva cara afligida semblés somrient; cada vegada que en Petahia feia la parada a la casa de pregària i d’estudi, davant la porta, no apartava l’ull de la meravella.

—Què dius, vailet? —demanava en Petahia, com si no s’hagués adonat que jo havia clavat un ull en la meravella.

Ja una vegada l’havia agafat amb la mà i li havia demanat quant valia.

—No, res… —deia jo, sense cap motiu… —i me n’allunyava perquè el mal instint no el veiés.

—Ai mare, si veiessis quina meravella té en Petahia!

—De quina meravella es tracta? —em preguntava la mare.

—Un llibret de pregàries. Quan jo en tingui un com aquest… jo no sé pas què.

—Que no tens un llibre de pregàries? On és el llibre de pregàries de ton pare?

—Quina comparació que fas, mare! Aquell és un llibre de pregàries i aquest és una meravella!

—Una meravella —diu la mare—. És que té més coses per pregar o és que és més saborós de pregar-hi?

La mare no va entendre què significava una meravella, una veritable meravella, amb cobertes vermelles, tall blau i llom verd.

—Vine —em va dir la mare una vegada al capvespre i em va donar la mà—. Vine amb mi a la casa de pregària i d’estudi. Demà, si Déu vol, has de

46. El gran poema bíblic d’amor. En trobareu el text original hebreu amb una traducció poètica i un comentari en N. Comadira i J. Ferrer, Càntic dels Càntics de Salomó, Barcelona, Fragmenta, 2013.

47. És l’únic tractat no jurídic de la mixnà. Conté un compendi de saviesa dels mestres antics de la tradició d’Israel. En trobareu el text original amb una traducció catalana molt anotada en J. Ferrer i J. Sidera, La saviesa dels pares d’Israel: El tractat Abot de la Misnà, Barcelona, Fragmenta, 2010.

48. Es tracta del salm 104, que comença amb aquestes paraules: «Beneeix, ànima meva…»

49. És el llibret utilitzat per a la celebració domèstica de la Pasqua jueva.

Joan Ferrer

Šolem Aleychem: «El virolet» (לדיירד סָאד) Tamid , 17 (2022), p. 189-218 209

commemorar l’aniversari de la mort del pare. Hi encendrem candeles i podrem veure de pas aquesta mena de meravella que té en Petahia.

Jo sabia per endavant que quan arribés l’aniversari de la mort del pare obtindria de la mare, com se sol dir, els platets del cel.50 I el meu cor batia de joia.

Arribats a la casa de pregària i d’estudi ens vam trobar amb en Petahia amb la saca. Encara no havia desempaquetat la mercaderia. En Petahia era —enteneu-me— un jueu que no tenia pressa. Ell sabia prou bé que era l’únic de la fira. No hi havia ningú més del seu ram. Va obrir la saca i va començar a treure’n el fato: va trigar un any. Jo tremolava, m’estremia, les cames no m’aguantaven i ell com si ningú no li digués res. mostreu-me —li va dir la mare— aquesta mena de meravella que teniu.

En Petahia tenia temps. El riu no té pressa. Lentament, va anar traient tota la seva mercaderia: Pentateucs de mida menuda; llibres de pregària per als homes51 i, per a dones,52 rituals; salteris i salteris menuts; les prescripcions per a Israel i preceptes; llibres rituals per a les festes principals; llibres de pregàries per als dies de penitència; peticions i pregàries, innombrables! I els contes i les lloances al Baal Xem Tob53 i més llibres de pregàries. Em va semblar sense fi, com si no s’acabessin mai. Una deu! Un pou! Finalment, van aparèixer els més menuts i, enmig, la bonica meravella.

—És això? —va exclamar la mare—. Aquesta menudesa?

—Aquesta menudesa —va dir en Petahia— val més que un de gruixut.

—Quant val a casa vostra —que Déu no em castigui per la paraula— aquest petit esquirolet?

—D’un llibre de pregàries en dieu un esquirolet? —li feu en Petahia i li va llevar gentilment la meravella de la mà.

El cor se’m va esquinçar.

—Vinga, digueu-ne d’una vegada quant val —li va pregar la mare.

Però en Petahia tenia temps i va respondre amb una cantarella:

50. Locució idiomàtica que equivaldria a «demanar la lluna en un cove».

51. És a dir, escrits en llengua hebrea.

52. Per tant, en llengua ídix.

53. Significa ‘El senyor del bon nom [de Déu]’, que és el sobrenom d’Israel ben Elièzer (ca. 1698-1760), fundador de l’hassidisme, moviment que renovà l’espiritualitat jueva a partir del segle xviii.

210 Tamid, 17 (2022), p. 189-218

Joan Ferrer

—L’esquirolet, quant val? Ai, val i val… Tinc por que no sigui pas per a la vostra bossa.

La mare va maleir els enemics amb indignació i somnis miserables i li va demanar que li digués el preu.

En Petahia va dir un preu i la meva mare no li va respondre res. Es va girar cap a la porta, em va agafar de la mà i em va dir:

—Vine, anem-nos-en. Aquí ja no hi hem de fer res. No sabies que el senyor Petahia és un jueu que ven car?

Amb amargura al cor vaig anar amb la mare cap a la porta amb una espurna d’esperança: potser Déu tindria pietat i en Petahia ens cridaria. Però en Petahia no és pas d’aquesta mena de jueus. Ell prou sabia que nosaltres hi tornaríem. I, en efecte, hi vam tornar i la mare li va pregar que ens digués un preu «com una persona». En Petahia no es va bellugar, va mirar el sostre fals i la blanca cataracta li brillava en l’ull esquerre. Nosaltres ens en vam anar i encara una altra vegada hi vam tornar.

—Un jueu brut, aquest Petahia! —em va dir després la mare—. Flagells dels meus enemics abans de comprar-li un llibret de pregàries! Ara realment són molt cars. malaguanyats diners que podien haver servit per a pagar les teves classes! Però tot sigui perquè demà —si Déu vol—, que és l’aniversari de la mort de ton pare —que damunt d’ell sigui la pau—, puguis dir-li el qaddix. 54 Fes-me, doncs, contenta, fill meu, i digues-me que pregaràs fidelment cada dia.

No sé pas si realment vaig pregar amb tanta fidelitat com li havia dit —no en parlem—, però aquella meravella la vaig estimar amb deler. Heu d’entendre que fins i tot hi dormia, tot i que no és pas permès. Tota l’escola em tenia gelosia pel llibre de pregàries i el cuidava com la nineta dels ulls.

I ara, en la mateixa Hanukkà —exclameu-vos!—, l’havia portat amb les meves pròpies mans a en moixe, el noi del fuster, que ja feia temps que se’l mirava amb deler, i li vaig demanar, li vaig pregar amb els genolls a terra, que me’l comprés. gairebé li’l vaig regalar, el llibret de pregàries, tan menut! Ai, el llibret, el llibret! Quan em recordava del llibret, tan petitó, se’m feia un nus al cor i la cara se m’encenia de vergonya. me’l vaig vendre, en vaig fer comerç, i per què? Per a qui? Per a en Beni. Perquè en Beni pogués guanyar-me uns

54. És una pregària per a la santificació del nom de Déu que es resa en diverses ocasions i, de manera especial, en ocasió de la mort o d’algun aniversari del traspàs d’un familiar.

Šolem Aleychem: «El virolet» (לדיירד סָאד) Tamid , 17 (2022), p. 189-218 211

quants copecs més. És clar que en Beni no en tenia pas la culpa, de tenir tanta sort amb el virolet.

—El virolet és així — va dir en Beni per a consol mentre es ficava a la bossa els meus darrers groschen —; si estigués de part teva, com ho està de part meva, hauries guanyat tu; però està de part meva, per això guanyo jo.

En Beni tenia les galtes vermelles. Casa seva era lluminosa i càlida. Havien preparat un canelobre de la Hanukkà de plata, amb oli bo, amb un xames55 molt bonic i tot el que calia. De la cuina arribava una flaire de greix acabat de fregir.

—Avui fem latkes56 — em va dir en Beni com a bona nova a la porta de casa seva.

Tenia mal de cor de gana. Vaig córrer cap a casa amb el gec espellifat i em vaig trobar la mare que acabava d’arribar de la botiga. Tenia el nas vermell, les mans enrogides i gelades, i mirava d’escalfar-se prop de la cuina econòmica. Quan em va veure se li va iŀluminar la cara.

—De la sinagoga? —em va demanar la mare.

—De la sinagoga —li vaig dir tot mentint.

—Has resat maariv ?57

—He resat maariv —li vaig dir amb una nova mentida.

—Escalfa’t, fill meu, que em diràs la benedicció de les candeles de la Hanukkà. Avui encenem, gràcies a Déu, la darrera candela.

8

Si una persona hagués d’endurar sols les tribulacions i no tingués cap espurna, cap engruna de goig, la vida se li faria insuportable i es llevaria la vida. Ho dic a propòsit de la meva mare, la viuda, que treballava dia i nit, passant fred, passant gana, sense menjar, sense dormir, tot per mi, per causa de mi. Per què no podia tenir ni que fos un bri de satisfacció? Cada persona entén la paraula «satisfacció» a la seva manera. Per a la mare no hi havia cap satisfacció comparable en el món a la que tenia quan jo li feia els dissabtes, la benedicció

55. És el nom de l’espelma que s’usa per a encendre els vuit becs del canelobre de la Hanukkà.

56. Són uns crespells de patata, ceba i ou, típics de la festa de la Hanukkà.

57. És la pregària del vespre, que es fa quan ja s’ha fet fosc.

212 Tamid, 17 (2022), p. 189-218

del vi dels dies de festa, quan per Pasqua li dirigia la lectura del sopar ritual i quan, per la Hanukkà, li beneïa les candeles. Per a la benedicció del vi: sobre quina classe de vi?, sobre quina cervesa? Per al sopar ritual de Pasqua: amb croquetes de pa sense llevat o amb pa sense llevat amb aigua? Per a les candeles de la Hanukkà: amb un canelobre de plata o amb rodanxes de patates?

Creieu-me: no es tracta del vi, de les croquetes o del canelobre de plata. El que és essencial és una altra cosa: és el fet de fer la benedicció del vi, dirigir la lectura del sopar ritual i beneir les candeles de la Hanukkà. El qui veiés la cara de la mare quan jo deia la benedicció, com li brillava i se li iŀluminava, com somreia, no necessitaria que li digués cap mena de paraula ni cap explicació. Veuria que això era la veritable satisfacció, l’autèntic goig.

Em vaig inclinar davant de les rodanxes de patata i vaig dir la benedicció amb una cantarella. Jo ho vaig dir i la mare en veu baixa ho va repetir, paraula per paraula, amb la mateixa cantarella. Jo ho deia i ella em mirava als ulls i em seguia amb els llavis. I jo sé què pensava en aquell moment dins el seu cor. Ella pensava: «És idèntic! Ell amb els ossos! Sobre d’ell molts anys de vida!»

Jo sentia que era mereixedor que em capolessin i em fessin a rodanxes, com aquelles trumfes: havia engalipat la mare, com si fos una ximpleta. Havia venut el meu llibre de pregàries menut i m’havia jugat els diners amb el virolet. m’ho havia venut tot: del cap fins als peus!

Els blens van arribar a les trumfes i les meves candeles de la Hanukkà van començar a fumejar i fumejar fins que es van apagar. I la mare em va dir: —Ves a rentar-te que menjarem trumfes amb greix. En honor de la Hanukkà he comprat un gotet de greix d’oca, fresc i boníssim.

Amb gran satisfacció em vaig anar a rentar i ens vam asseure a taula.

—La gent té el costum de fer latkes el darrer dia de la Hanukkà —va dir la mare amb un sospir.

I em van venir al cap els latkes d’en Beni i el seu virolet, que m’havia costat una fortuna. I vaig sentir una punxada al cor, som si fos feta amb una agulla. I més que cap altra cosa em feia mal el cor i sentia penediment pel llibret de pregàries.

I els pensaments no em van deixar dormir durant tota la nit. Sentia gemegar la mare amb el seu petar de dits i sentia xerricar el llit, que a mi em semblava que no era el grinyol del llit, sinó un gemec. A fora bufava el vent, feia petar les finestres, feia grinyolar el sostre, xiulava dins la xemeneia i feia un udol llarguíssim. I un grill, que feia temps que se’ns havia ficat a casa, grinyolava des de la paret: ric-ric.

Joan Ferrer

Šolem Aleychem: «El virolet» (לדיירד סָאד) Tamid , 17 (2022), p. 189-218 213

I la mare no parava de sospirar, gemegar i fer petar els dits; i cada sospir, cada gemec ressonava dins el meu cor. A penes em podia contenir: volia saltar del meu llit i anar cap a la mare, caure-li als peus, besar-li les mans i confessar-li tots els meus grans pecats. No ho vaig fer. Em vaig tapar amb totes les flassades per no sentir els grinyols del llit de la mare ni els seus sospirs i gemecs. I els ulls se’m van cloure. El vent continuava xiulant i xiulant: viu… u… u. I el grill: ric-ric, ric-ric.

Una cosa es bellugava davant dels meus ulls, com un virolet, un home qualsevol, una persona coneguda. Hauria pogut jurar que era el rebe, amb la seva quipà amb capciró. S’estava damunt d’un peu, amb el Pentateuc, i giravoltava, giravoltava i giravoltava com un virolet. I el capciró de la quipà damunt del seu cap brillava i els rulls de les temples volaven a l’aire. No! No és pas el rebe ! És un virolet! Un virolet estrany, vivent, amb una quipà amb capciró i amb rulls a les temples. A poc a poc, el rebe -virolet o el virolet-rebe va parar de bellugar-se i en lloc d’ell va aparèixer el faraó, el rei d’Egipte de la secció miqqets, 58 que havíem llegit la setmana d’abans de la Hanukkà. El faraó, rei d’Egipte, estava nu davant dels meus ulls, nu, que acabava de sortir del riu. Tenia a la mà el meu llibret de pregàries, la meva petitona meravella. Jo no entenia com li havia arribat, a aquell malvat, que s’havia rentat amb sang jueva.59

I vaig veure set vaques, magres, flaques, pell i ossos, amb grans banyes i orelles llargues. Totes alhora es van llançar contra meu, una darrere l’altra, amb la boca oberta, i se’m volien empassar. De sobte comparegué en Beni, el meu companyó Beni, que les va agafar per les llargues orelles i els les va caragolar amb un llarg pazer i amb un xalxélet. 60 I algú plorava en silenci, sospirava i gemegava, es dolia i xiulava, grinyolava i xerricava. I un home que estava al meu costat em va dir en veu baixa: «Digues-me, fill, quan faràs la commemoració de l’aniversari de la meva mort? Quan diràs per mi el qaddix ?»

Vaig suposar que era el meu pare, des de l’altre món; el meu pare, de qui la mare parlava tant i en deia tantes coses bones. Li volia dir quan faria la commemoració de l’aniversari de la seva mort, quan diria per a ell el qaddix, però

58. És la secció compresa entre gènesi 41,1 i 44,17, que tracta de la interpretació de Josep, el fill de Jacob, dels somnis del faraó, rei d’Egipte.

59. Sembla que en la imatge onírica fon dues tradicions: l’ordre del faraó a les llevadores de matar els nens hebreus (Èxode 1,15-16) i la notícia que les aigües del Nil es van convertir en sang (Èxode 7).

60. Vegeu la nota 38.

214 Tamid, 17 (2022), p. 189-218

Joan Ferrer

me n’havia oblidat. Precisament en aquell moment me n’havia oblidat. m’hi vaig esforçar, em vaig fregar el front, ho volia recordar, però no podia. Voleu escoltar una història? Havia oblidat quan era l’aniversari de la mort de mon pare! Per l’amor de Déu! Nens jueus, no sabríeu pas, no sabríeu pas quan és l’aniversari de la mort de mon pare? Per què calleu? Per l’amor de Déu! Per l’amor de Déu! Per l’amor de Déu!

Que Déu sigui amb tu! Per què crides? Per què xiscles? Què et fa mal (Déu no ho vulgui)?

Ja heu entès que era la meva mare que em deia això. Estava al costat meu, m’agafava el cap i sentia que tremolava i s’agitava. El llum mig apagat, gairebé no feia llum, sols fumejava. I jo veia que l’ombra de la mare ballava a la paret de manera estranya. Les dues puntes del seu mocador de dormir semblaven banyes i els ulls li brillaven de manera que feien por en la fosca.

—Quan és l’aniversari de la mort del pare? Digues-m’ho, mare! Quan és l’aniversari de la mort del pare?

—Que Déu sigui amb tu! Va ser fa ben poc, l’aniversari! Has tingut un malson? Escup tres vegades: tfu-tfu-tfu! Que sigui per a bé! Amén, amén, amén!

Nens! Vaig créixer i em vaig fer gran. També en Beni va créixer i molt. Es va fer un jove amb una barbeta pèl-roja i una panxa grossa. I sobre la panxa hi portava una cadena d’or. Era un home ric, en Beni. Va ser el fill d’un home ric i avui és ell mateix ric.

Un dia ens vam trobar en el tren. El vaig reconèixer pels ulls de patata, com de peix, i per les dents separades. Feia molt de temps que no ens vèiem. Ens vam abraçar i ens vam besar i vam començar a parlar sobre els bons, estimats i dolços anys de la infantesa i de totes les beneiteries d’aquell temps.

—Te’n recordes, Beni, d’aquella Hanukkà, com jugàvem al virolet? Cada vegada et sortia una guímel!

Vaig clavar un cop d’ull al meu Beni. Es va tornar marró i blau de tant de riure. Es va agafar per les bandes i es va caragolar fins a no poder més.

—Que Déu sigui amb tu, Beni! De què t’ha vingut aquesta explosió sobtada de riure, Beni?

Šolem Aleychem: «El virolet» (לדיירד סָאד) Tamid , 17 (2022), p. 189-218 215

—Ai! —em va fer amb un moviment de mans—. Ves per on, amb el teu virolet! Allò sí que era un bon virolet! Quina mena de virolet! Era un pastís fet amb bon greix! Una coca de bones panses! Amb aquell virolet era difícil de perdre. De qualsevol forma que caigués, sempre queia —ha! ha! ha!— en la guímel!

—I doncs, quina mena de virolet era, en Beni?

—Era —ha! ha! ha!— era un virolet que només tenia —ha! ha! ha!— guímels —ha! ha! ha!

3. Reflexions sobre l’art literari

La narració que acabem de traduir conté en síntesi tots els elements que defineixen l’art literari de Šolem Aleychem. Penso que en realitat els centenars de narracions que va escriure són estergides a partir dels elements que trobem representats en aquesta obra de manera emblemàtica. Les seves narracions són, podríem dir, «variacions goldberg» d’un microcosmos compost per un món jueu (recordat) narrat en una llengua que n’és l’expressió privilegiada: la mame-lošn (ןושל־עמַאמ) (‘llengua materna’). El text és la manifestació literària del qui vol fer riure potser perquè ja se li han acabat les llàgrimes per plorar. La història és una explosió de paraules i de records que sembla que s’encalcin els uns als altres, de manera impetuosa. Qui el llegeix a vegades té la sensació que la narració en ídix no ha de parar, perquè si s’acabés, aquell món, que sols es pot expressar genuïnament en aquella llengua, desapareixeria.

El món jueu s’expressa en una llengua que en algun moment va ser anomenada «el jueu».61 Šolem Aleychem, en el prefaci adreçat «al lector» de les seves Històries ferroviàries (1909) (סעטכישעג-ןהַאבנעזייַא), parla de l’ídix-jargó (ןָאגרַאשז). Cal entendre’l bé. Jargó aquí no significa ‘argot’ o ‘llenguatge especialitzat’, ni ‘parla incorrecta, deformada o incomprensible’, sinó ‘la nostra parla’, la de la vida de la nostra gent jueva. L’hebreu és la llengua de l’estudi i de la pregària, la llengua per a escriure coses «sàvies», però per a parlar de jocs, d’entremaliadures, per a parlar amb la mare, això sols es pot fer en ídix. I això és el que fa que aquestes narracions arribin fins a l’ànima de les persones jueves, perquè posseeixen la màgia de fer present un món que ja no existeix, sigui

61. L’edició de l’any 1891 del diccionari ídix-anglès d’Alexander Harkavy porta el títol sorprenent de Complete English-Jewish dictionary (Nova York, Hebrew Publishing Company).

216 Tamid, 17 (2022), p. 189-218

Joan Ferrer

perquè els anys han passat i la infantesa ja és irrecuperable o bé perquè molts de jueus van haver d’abandonar els seus països d’origen de l’est d’Europa, on cada vegada aniria essent més difícil viure, i des de la llunyania, en terres del continent americà, amb la lectura podien recuperar el paradís perdut d’aquells poblets abandonats i, poc després, exterminats.62

El món jueu de l’štetl (‘llogaret’) és un microcosmos. La resta del gran món queda com una imatge llunyana: només el sol, quan va a la posta, n’iŀlumina el campanar. Es tracta d’un món on passen coses, és clar, com la història del desgraciat que ha caigut en mans d’uns bandits i que és miraculosament salvat per l’aparició d’un policia rural; fins i tot, en alguna ocasió escadussera els nens jueus juguen amb els ךעלמיצקש עשייוג que hem traduït per els «bergantells no jueus». En realitat, el mot םיצקש – ץקש (škótsim) és un mot que diu i no diu. El diccionari de Niborski-Vaisbrot el defineix de manera un xic elusiva com a «péjor. garçon non juif; jeune homme insolent, voyou (‘trinxeraire, pòtol’); polisson; personne qui ose dire aux puissants leurs quatre vérités», però Harkavy, en el diccionari de 1898, contemporani, doncs, de Šolem Aleychem, ens fa saber moltes més coses: «1) reptile, creeping animal; 2) abominable thing; 3) gentile boy» i afegeix una explicació (insòlita en la seva obra), en lletra cursiva, a continuació d’aquesta tercera accepció: «ץקש, in the meaning of ‘gentile boy,’ originally was, but is not now any more, an opprobrious name». El bon lector, doncs, ja intueix la nebulosa de caire oprobiós que entenien els lectors originals del nostre autor quan llegien goyiše škótsimlech per a referir-se als «altres» vailets, els qui no eren jueus (i, de retruc, al «seu» món).

El món jueu defineix la vida en tots els aspectes: el pas del temps a través de les grans festes i els menjars que les caracteritzen (Pasqua i els pans àzims; Cabanyelles i el poncem; la Dedicació o Hanukkà amb els latkes i el greix d’oca); la vida quotidiana transcorre entre l’escola i la casa de pregària; l’escola elemental consisteix a llegir el Pentateuc en hebreu i a traduir-lo mot per mot a l’ídix, amb una cantarella permanent; els infants juguen amb botons, garrofes i trempaplomes; fan entremaliadures molestant animals (bocs i gats) i atupant els altres vailets; les lectures són el Pentateuc amb les diverses seccions que es reciten setmanalment en el culte sinagogal, el Càntic dels Càntics, els

62. L’obra de Gérard Silvain i Henri Minczeles, Yiddishland, París, Hazan, 1999, conté un recull molt extens i impressionant d’imatges (fotografies i postals) que permeten «veure» l’aspecte d’aquelles persones i d’aquells llocs i maneres de viure.

Šolem Aleychem: «El virolet» (לדיירד סָאד) Tamid , 17 (2022), p. 189-218 217 capítols dels pares —l’únic tractat sapiencial del codi legislatiu que és la Mixnà—, l’Hagadà de Pasqua i diversos salms; el món religiós és omnipresent (els rulls de les temples, la quipà, el taŀlit, les filactèries, l’arca sagrada a la sinagoga, la circumcisió, les pregàries — maariv, qaddix —, la benedicció de les candeles); una antropologia singular (la mala inclinació humana i el diable que actuen en les decisions de la vida quotidiana; el mal d’ull, que cal esquivar; l’escopinada a terra per a conjurar els presagis d’un malson).

És un món compost de persones en què el paisatge és pràcticament sols un decorat que els acompanya (els banys a l’estiu, les patinades sobre el gel a l’hivern, el vent que xiula i que entra dins les cases).

Les persones que llegeixen Šolem Aleychem se senten interpeŀlades tot sovint, com si dialoguessin amb l’autor: «què en dieu?; nens jueus…; ja heu entès…»; com si aquells ןערהאָי רעדניק עסיז עבעיל עטוג («bons, estimats i dolços anys de la infantesa») tornessin a fer-se presents a través de la màgia de la narració. Tot, però, es troba embolcallat d’un aire que traspua tristesa. El narrador s’anomena a si mateix «el fill de la viuda»; això, sota l’aparença d’una dita desenfadada, amaga un pregon sentiment de pèrdua que no es pot arribar a formular amb paraules («quina persona havia estat el pare?»).

Tot plegat ens permet intuir la raó per la qual les narracions de Šolem Aleychem van ser tan llegides i estimades per les persones que podien llegir la llengua en què van ser escrites —l’ídix—, especialment en terres llunyanes dels llocs d’origen de l’est d’Europa, sobretot als Estats Units d’Amèrica: aquestes paraules «feien» un món que, pel fet d’existir sols en el record, havia esdevingut màgic. Deu ser allò que —en un context que no té res a veure amb la nostra narració, però que segurament formula una veritat universal— evocava Don Toni de Bearn, el personatge de Bearn o la sala de les nines (1956; 1961), de l’escriptor mallorquí Llorenç Villalonga: «Bearn sabé somriure per espai de vint-i-dos anys: una eternitat. Avui que ja el mir d’enfora, és quan comprenc que era un paradís, perquè en aquest món no hi ha més paradisos que els perduts.»63

63. L. Villalonga, Bearn o la sala de les nines. Barcelona, Club Editor, 2002, p. 126.

218 Tamid, 17 (2022), p. 189-218

Bibliografia selecta

Dauber, Jeremy. The worlds of Sholem Aleichem: The remarkable life and afterlife of the man who created Tevye. Nova York: Schocken, 2013.

Erlich, Victor. «A note on the monologue as a literary form: Sholem Aleichem’s Monologn; A Test Case» En: Dawidowicz, Lucy S.; Weinreich, max. For Max Weinreich on his seventieth birthday. The Hague: mouton, 1964, p. 44-50.

Frieden, Ken. Classic Yiddish fiction: Abramovitsh, Sholem Aleichem, and Peretz . Nova York: State University of New York Press, 1995.

miron, Dan. The image of the shtetl and other studies of modern Jewish literary imagination. Syracuse, N. Y.: Syracuse University Press, 2000.

Roskies, David. A bridge of longing : The lost art of Yiddish storytelling. Cambridge, mass.: Harvard University Press, 1995.

Against the apocalypse : Responses to catastrophe in modern Jewish culture. Cambridge, mass.: Harvard University Press, 1984.

Wisse, Ruth R. Sholem Aleichem and the art of communication. Syracuse, N. Y.: Syracuse University, 1979.

The modern Jewish canon. Nova York: Free Press, 2000.

Joan Ferrer

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 17 (2022), p. 219-229 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Recensions

Ferran Garcia-Oliver . Els murs fràgils dels calls : Jueus i jueves dels Països Catalans. Catarroja; Barcelona: Afers, 2019. 374 p.; 24 cm. ISBN 978-8416260-75-1. (Recerca i Pensament; 93)

Llegir el llibre de Ferran garcia-Oliver Els murs fràgils dels calls. Jueus i jueves dels Països Catalans és un autèntic plaer. 374 pàgines de bon llegir.

L’obra permet una aproximació a la vida quotidiana dels jueus i jueves que a l’edat mitjana vivien al costat dels cristians en les ciutats de la Corona catalanoaragonesa i ens dibuixa un retrat que s’aparta de l’estereotip amb què ens han acostumat a descriure les comunitats jueves. El mateix títol és prou explícit: els murs fràgils dels calls, tan fràgils que de vegades ni existien. L’estretor del call provocava l’acumulació de jueus en una mateixa casa, que se solia partir en petits habitacles. Els que podien, anaven a viure fora muralles o en carrers habitats per cristians, malgrat les prohibicions reials. Per tant, un primer punt queda clar: no hi havia necessàriament una separació entre les cases de jueus i les de cristians, almenys al llarg del segle xiii i gran part del xiv, fins que la pesta tensà la situació i les relacions entre ambdues comunitats. Encara un altre punt: les normes reiterades de portar la rodella groga, el distintiu de la condició de jueu, que corrobora el fet que no es podien distingir físicament dels cristians.

El subtítol és clarament una declaració d’intencions per part de l’autor, en remarcar, d’una banda, la presència i la importància de la dona jueva no només en les relacions entre filla-pares, esposa-espòs, mare/germana/neboda de…, sinó com a subjecte per ella mateixa; d’altra banda, l’amplitud del marc geogràfic, Catalunya, el Rosselló, el País Valencià, el regne de ma llorca, comprès en el concepte actual dels Països Catalans, reforça la unitat i la interrela-

220 Tamid, 17 (2022), p. 219-229

ció de les comunitats jueves que visqueren a les nostres terres i parlaven català, abans de l’expulsió definitiva.

El llibre s’estructura en un pròleg, vuit capítols, la relació de procedència dels textos i una àmplia bibliografia específica sobre el tema.

En el pròleg, l’autor es presenta i exposa la seva formació, els llibres que l’han influït i els seus interessos. Volem destacar dos aspectes d’aquesta introducció. D’una banda, el bagatge de garcia-Oliver, catedràtic d’història medieval de la Universitat de València, que coneix molt bé la societat cristiana en la qual viu la societat jueva, les fonts per a estudiar les comunitats jueves i la metodologia. Ferran garcia-Oliver, a més a més d’historiador, és escriptor, i ha creat obres que han rebut diversos premis; les pàgines d’aquest llibre traspuen literatura. D’altra banda, recalquem la seva visió crítica: és molt crític amb els estudis sobre el judaisme, amb les fonts i amb la percepció historiogràfica vers els jueus medievals. Com l’autor reflexiona, «Hem desterrat de la memòria coŀlectiva els jueus […] la radicalitat amb què els hebreus foren extirpats del relat de la història dels Països Catalans desconcerta, per la rapidesa, la profunditat i l’èxit de l’operació» (p. 18).

Pel que fa als vuit capítols, es podria adduir que el llibre és només una recopilació d’articles ja publicats entre els anys 1993 i 2013, amb la sola excepció d’un text («Comunitats convulses») confegit expressament per a aquesta publicació. Tanmateix, no és així. L’autor n’indica la procedència, però cadascun d’ells ha estat revisat i, de vegades, reescrit parcialment per tal de seguir el fil conductor que estructura tot el llibre: els jueus i jueves com a protagonistes. Podem seguir la vida dels jueus catalans que viuen a la ciutat, i que també es relacionen amb el camp, però no la dels grans homes, prestadors i magistrats protegits pel rei, sinó la dels petits mercaders, emprenedors, artesans, viticultors, pobres, marginats, orfes i desemparats. Tota una munió de gent que surten a la documentació arran de denúncies, judicis —amb tortura inclosa— i multes imposades per l’autoritat municipal corresponent. Els grans personatges queden a part, la majoria ja estudiats per altres autors.

El primer capítol, titulat «mercaders, creditors i emprenedors» (p. 21-68), no es dedica a descriure el préstec i la usura, sinó que relaciona la població jueva amb la producció agrària, l’emprenedoria i la diversificació de negocis. Uns jueus i jueves que no eren aliens al dinamisme econòmic i social de l’edat mitjana. El següent text tracta el tema de les desigualtats internes («Oligarquies, desigualtat i misticisme: l’esquerda interna de les aljames», p. 69-110). Començant pels impostos, continua amb la lluita de poder i la importància de les famílies, i acaba amb el misticisme, la pobresa i l’igualitarisme. «Co-

Tamid , 17 (2022), p. 219-229 221 munitats convulses» (p. 111-156) és l’únic capítol inèdit, i iŀlustra un tema tan apassionant com les violències quotidianes i les transgressions, les baralles i els insults dins de les comunitats jueves. El quart capítol, «Observant famílies» (p. 157-192), analitza la família i el llinatge des del punt de vista de l’antropologia. Les dones jueves són les protagonistes absolutes a «Veus de dones» (p. 193-232). Es descriu el seu paper en l’àmbit familiar, ja que se les preparava des de ben petites per al matrimoni (que també podia ser un infern domèstic), però també en el món dels negocis o quan són vídues. El que és fonamental és que es descriu la seva doble discriminació, per raó de gènere i de confessionalitat (p. 194). El sisè text, la biografia d’Husua permet iŀlustrar la realitat d’un jueu de gandia que es convertí al cristianisme, una història com la d’altres coetanis que van viure en primera persona els assalts de 1391 («Història d’Husua», p. 233-272). El penúltim capítol, «Quan la justícia és venjança» (p. 273-314), està dedicat a l’acusació d’un jueu d’haver matat un nen cristià la vigília de Pasqua de 1380 a València. I «Convivències perilloses» (p. 315-358) tanca el llibre mostrant com, malgrat els intents de separar jueus i cristians, el contacte seguit hi era, i era perillós.

Com es pot observar, els temes tractats no són els típics i tòpics, i l’autor constantment desmunta estereotips. Escriu una història que no idealitza els jueus, ni en fa una història lacrimògena, i presenta la societat jueva com qualsevol societat humana, amb les seves tensions i contradiccions. Ofereix una visió de la vida quotidiana dels jueus, barrejats amb els cristians no tan sols en els carrers i les cases on vivien, sinó també en les relacions interpersonals, amb llaços d’amistat, d’amor i de sexe entre uns i altres. Les prohibicions conti nuades només fan que reflectir aquesta interacció. Jocs al carrer entre criatures cristianes i jueves, botigues de cristians on van a comprar jueus i a l’inrevés, jocs d’atzar, daus i cartes, prostíbuls, sense que ningú s’escandalitzi. Fins i tot, els mateixos clergues acudien a cases de jueus on es practicava el joc i que continuaven obertes en dies assenyalats del calendari cristià. El llibre és com un gran quadre on les pinzellades reflecteixen el dia a dia de la convivència entre jueus i cristians. Convivència pacífica d’entrada, que amaga prejudicis extrems i odis soterrats que afloren en greus episodis de violència, sobretot al voltant de les festes cristianes de Nadal i Setmana Santa.

garcia-Oliver fa un zoom sobre alguns episodis, analitza els textos i els personatges, i els presenta en diversos enfocaments que mostren tal com ho viu cada personatge, com si es tractés d’una noveŀla o de les seqüències d’una peŀlícula. Un exemple: el capítol «Quan la justícia és venjança» comença així

222 Tamid, 17 (2022), p. 219-229

a la pàgina 273: «Aquell matí del 24 de març de 1380, vespra de Pasqua, al carrer de Fabra i els seus entorns l’enrenou feiner d’un barri menestral compassava, com tots els dies, el pols quotidià de la ciutat de València.» En tres línies l’autor ens ha situat en el marc temporal i espacial, una Pasqua a finals del segle xiv, quan encara hi ha rebrots de pesta, però abans dels atacs de 1391, en un barri menestral de València. Feia vent, que «feya caure pedres e troses de les teulades dels terrats e de les parets». A continuació situa uns quants personatges, que després intervindran com a testimonis en el judici, i ens diu que a la jueria, com que era el sàbat, ningú no hi treballava. Els cristians eren a l’església o passaven pel carrer, un nen petit jugava amb un gosset menant-lo amb una corda al coll. Una convivència pacífica, normal, com cada dia. Fins que una pedra cau sobre el cap del nen, en Periconet. I es desferma l’infern contra els jueus perquè el nen és cristià. Hi ha presó i un judici immediat contra els dos jueus que suposadament han tirat la pedra, un judici amb tortures incloses, que acaba amb la mort d’un d’ells. Salamó Aroti, un sastre, és condemnat a mort sense cap prova fefaent, però abans li tallen la mà dreta i és penjat pels peus i apedregat fins a morir, una mort molt dolorosa, que s’allarga tot un migdia. Amb tot, des d’una perspectiva actual, el que sobta més és la insensibilitat, fins i tot crueltat, dels transeünts davant el dubte de si el nen ferit «era un juhetó». Fins que no es va comprovar que era cristià, ningú no va socórrer el petit. Si era jueu, no passava res; si era cristià, tothom cridava clamant justícia.

L’autor dedica unes pàgines a explicitar la procedència dels textos, ja que, com hem esmentat, la majoria havien estat publicats com a articles en diversos llocs. Ultra la serietat científica que això denota per part de l’autor, també en possibilita la cerca exacta si algú hi està interessat.

La bibliografia, a més de publicacions amb la recerca recent, conté clàssics que molts autors actuals han apartat de les seves biblioteques. Tanmateix, es troba a faltar la citació d’un autor cabdal per a comprendre la història dels jueus a Catalunya com David Romano. Catedràtic de la Universitat de Barcelona, el doctor Romano va ser professor de l’única assignatura sobre història dels jueus que s’impartia a les dècades de 1970 i 1980 en aquella universitat, i formà diverses generacions d’alumnes en l’especialitat. Degut a la seva tasca docent, de recerca i de divulgació, no creiem que es pugui incloure en «les macilentes minories acadèmiques» esmentades per l’autor a l’inici del seu pròleg, concepte segurament aplicable a membres de moltes altres universitats i centres de recerca. El punt d’ironia de la narrativa de l’autor també es fa present aquí.

Tamid , 17 (2022), p. 219-229 223

Quant a l’editorial Afers, valenciana, té una llarga i bona trajectòria amb publicacions sobre temes molt diversos, sempre amb especial atenció a les terres dels Països Catalans. Publicat el 2019, aquest és el volum 93 de la coŀlecció «Recerca i Pensament».

L’edició del llibre és també molt encertada. El suggeridor títol i l’esplèndid retaule El pas del mar Roig de Jaume Huguet, del segle xv, que conformen el disseny de la portada, ens conviden a una lectura àgil mercès a un text narratiu clar, gairebé literari. A banda del text, s’inclou un plànol de la jueria de València (p. 280) i dues taules (p. 286-288), tot al mateix capítol, que ens ajuden a posar-nos en context. Els documents que s’aporten estan molt ben triats. Pel que fa a les notes, es fan servir no només per a citar, sinó també per a explicar i ampliar sense que el text principal perdi el fil del relat. En resum, malgrat que l’autor se’ns presenta com un historiador no expert en jueus («ni era ni soc cap especialista en jueus», p. 12 del pròleg), aquest llibre suposa una aportació sòlida i necessària a la historiografia sobre el judaisme als Països Catalans. Per acabar amb unes paraules de garcia-Oliver: «Conèixer i saber dels altres és conèixer i saber una mica de nosaltres mateixos. I més si aquests altres ens concerneixen més del que en un principi estaríem disposats a acceptar» (p. 19).

Imma Ollich i Castanyer Universitat de Barcelona imma.ollich@ub.edu

Irene Llop i Jordana Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya irene.llop@uvic.cat

Xavier Pons Casacuberta . La societat jueva conversa a la Barcelona baixmedieval, 1391-1440. Barcelona: Fundació Noguera, 2021. 415 p.; 23,5 cm. ISBN 978-84-1303-231-3. (Estudis; 83)

Xavier Pons Casacuberta ens ofereix una primera síntesi sobre la minoria religiosa jueva i la recent societat conversa barceloneses entre els anys 1391, any de la quasi destrucció del call de Barcelona, i 1440, el darrer any en què, segons l’autor, apareix l’adjectiu conversus als documents, és a dir, un total de cinquanta anys. Es tracta de la publicació quasi fil per randa de la seva tesi doctoral, llegida a la Universitat de Barcelona (2015), amb la diferència fona-

224 Tamid, 17 (2022), p. 219-229

mental que els dos-cents vint-i-sis documents de l’«Apèndix I» de la tesi han estat reduïts en la publicació a només cinquanta-cinc, per raons òbvies. L’autor obtingué la XIV Beca Ramon Noguera per confeccionar el present estudi.

El treball, portat a terme fonamentalment a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB), palesa la gran importància de la documentació notarial per a l’estudi de la vida quotidiana dels jueus i dels conversos barcelonins —una importància ja destacada d’antuvi—, així com també per als altres ciutadans i habitants de Barcelona. Les notícies proporcionades pels fons notarials ens ofereixen dades d’un valor inestimable sobre la vida quotidiana de la població jueva i la conversa aquí considerada, les activitats que desenvolupen i les seves relacions amb els cristians. L’ús de notaries cristianes per part dels jueus es dona arreu, ja que eren complementàries a les escrivanies de les aljames i els donaven seguretat en els contractes fets amb els cristians.

L’anàlisi s’inicia amb el «Sumari» de continguts o índex general de la investigació efectuada, que es concreta en un estudi de sis capítols, les conclusions, dos apèndixs documentals, la llista dels notaris de l’AHPB consultats, la bibliografia pertinent, tant general com específica, i l’índex onomàstic de jueus i conversos barcelonesos citats en el treball, tot això precedit dels agraïments, la introducció de l’autor i l’estat de la qüestió del tema de la investigació en el moment d’iniciar l’estudi.

En la «Introducció», Pons ens indica l’objectiu del seu treball: estudiar en profunditat la societat conversa barcelonesa en tots els seus aspectes, i les relacions entre els conversos i la resta de la societat. Aquest interès és motivat per la necessitat d’una recerca en aquest sentit anunciada per Josep Hernando i Delgado ( Anuario de Estudios Medievales, 37 [2007], p. 189).

A «Estat de la qüestió» posa de manifest els estudis duts a terme sobre aquest assumpte des del seu inici, a finals del segle xix i principis del xx, fins a l’actualitat, i palesa que la major part de notícies sobre conversos barcelonins la trobem en articles de revista i congressos. Cita la llista nominativa d’Isidore Loeb com a punt de partida de l’interès pels conversos barcelonins, sense esmentar, però, que fou publicada molt abans per Andreu Balaguer i merino a La Veu del Montserrat (1881), i els articles de Francesc Carreras i Candi i de Josep Hernando i Delgado al respecte.

L’apartat dedicat a «Fonts i metodologia» defineix l’estudi com un exemple de caràcter microhistòric. A més de les recerques a l’AHPB, també n’ha portat a terme a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB), a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) i als arxius eclesiàstics Capitular (ACB) i Diocesà (ADB) de Barcelona. Així mateix, ha consultat sumàriament l’arxiu de la par-

Tamid , 17 (2022), p. 219-229 225 ròquia dels Sants Just i Pastor, que, encara que no ho esmenta aquí, és objecte de l’«Apèndix II». Cita les sèries examinades de cadascun d’ells de manera genèrica, sense especificar-ne les unitats arxivístiques concretes ni les dates extremes. No obstant això, hem de remarcar que, pel que fa a l’AHPB, això queda esmenat per la llista de notaris consultats en aquest arxiu del final del llibre. Volem assenyalar que en aquest darrer arxiu, l’autor diu que ha consultat els notaris més significatius o més destacats del període, dada força subjectiva si no va acompanyada d’altres raons.

A continuació, inicia la redacció del treball pròpiament dit en els capítols següents: El primer, «El trencament de la convivència i les conversions en massa», fa un recorregut per la relació dels jueus amb la societat cristiana des dels primers temps de la reconquesta fent especial menció del regnat de Jaume I, les causes de l’avalot i les seves conseqüències, juntament amb les prèdiques de sant Vicenç Ferrer i la Disputa de Tortosa (1415). En una part, està basat en un article precedent del mateix autor: «La Comissió creada pel rei Joan I i la reina Violant a partir dels pogroms contra els jueus de 1391. Espoliació del capital i patrimoni dels jueus conversos» ( Acta Historica et Archaelogica Mediaevalia , 30 [2010], p. 119-152), el qual no cita en cap moment.

El segon capítol, «Jueus conversos: hàbitat i espai dins la ciutat de Barcelona», com el primer, ha estat tractat abans en un article: «La cristianització dels calls de Barcelona arran dels avalots de 1391 i la seva integració a la resta de la ciutat», inclòs en les actes del XII Congrés d’Història de Barcelona, celebrat el 2011 (Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat, 2011) i publicat també en resum en una revista (Barcelona. Quaderns d’Història , 20 [2017], p. 263), que tampoc cita. Conclou que, per les càrregues econòmiques que han de suportar, pocs conversos poden continuar residint al call major i es van desplaçant progressivament a l’antic call menor, també conegut com de n’Àngela i d’en Sanaüja, i també es reuneixen en petits grups en altres indrets no gaire lluny dels antics calls.

El capítol dedicat a «Família i vida quotidiana» evidencia l’existència de jueus a Barcelona després de l’avalot fins a assolir el privilegi perpetu d’Alfons IV (1424) de no haver-hi mai més aljama, tracta de la incidència de lleis i normes en la separació entre jueus i conversos, dels problemes derivats de la conversió de només un dels membres del matrimoni i de les afectacions jurídiques que comportava, compara la família jueva amb la conversa i conclou que, amb poques excepcions, la família conversa és patriarcal i essencial ment nuclear, és a dir, favorable a la convivència del matrimoni i els fills

226 Tamid, 17 (2022), p. 219-229

comuns. Palesa que, malgrat prohibicions i inconvenients, les famílies dels jueus i dels conversos de primera generació continuen mantenint la relació; els conversos mantenen els lligams professionals amb jueus i cristians, i entre els conversos l’endogàmia és usual i motivada per relacions professionals, econòmiques i de classe.

Segueix l’estudi amb el capítol «Els conversos en el teixit professional barceloní», el qual resol que els conversos continuen desenvolupant les mateixes professions en què estaven especialitzats abans del seu bateig sense cap entrebanc per part dels cristians, excepte en el cas d’àmbits en els quals els feien una clara competència, com era en alguns oficis del gremi tèxtil, al qual es dedicaven molts conversos. La major part eren artesans del dit gremi, d’on sobresurten els que treballaven la seda i també sastres i pellers. Exceŀlien en el treball del corall i també com a dauers i llibreters. En el món del comerç, principalment eren corredors de diferents productes i també mercaders. Assenyalem que sempre considera els pellers com a treballadors de la pell, i que, encara que potser en alguns casos fos així, generalment els pellers eren els qui confeccionaven roba sense prendre les mides del possible usuari i dominaven el mercat de compravenda de teixits de segona mà. Els metges conversos (físics, mestres en medicina) i els cirurgians (barbers) continuaren gaudint de gran prestigi. També hi trobem argenters, sabaters, torners, etc., i altres oficis indispensables en la vida ordinària de qualsevol societat.

El capítol dedicat al «Comerç i finances dels conversos barcelonins» posa en relleu la intervenció dels conversos en el comerç marítim mitjançant comandes i en el mercat financer a curt termini, mentre que el mercat a llarg termini (censals i violaris) quedava en mans d’un petit grup de conversos de gran capacitat econòmica.

Finalitza amb «Els conversos i la religió cristiana», on s’evidencia el poc coneixement de la religió cristiana que tenien els conversos de jueu, obligats a batejar-se per salvar la seva vida en el seu sentit més ampli en moments molt convulsos, i les dificultats per adaptar-se a la nova religió degut a aquesta quasi nuŀla preparació, en contraposició amb la religió jueva, que regulava minuciosament tots els aspectes i els costums de la seva vida quotidiana. Fa especial menció d’aquells que varen entrar a formar part del clergat.

Cal esmentar, així mateix, que l’estudi de Xavier Pons també conté deu taules recopilatòries de diferents aspectes relatius als jueus conversos i quinze gràfics en el mateix sentit, intercalats en els llocs que l’autor considera més adients.

Tamid , 17 (2022), p. 219-229 227

A continuació, a les «Conclusions», fa referència al seu treball com un punt de partida per a futures investigacions sobre la matèria, i, en aquest sentit, la síntesi que porta a terme juntament amb algunes noves aportacions fan que assoleixi el seu objectiu.

El llibre disposa de dos apèndixs: «Apèndix documental I», que és el catàleg dels documents en què recolza la investigació. Els regests hi estan ordenats cronològicament (1391-1445), però en la major part es dona la transcripció sencera del document. Ja hem dit que, en aquesta publicació, els regests es redueixen a cinquanta-cinc. L’últim document de l’apèndix excedeix el període estudiat (1445), però es tracta d’un testament que dona referències sobre persones vivents en l’interval de temps analitzat. La major part dels regests ho són de l’AHPB, encara que n’hi ha sis de l’AHCB (sèries: Obreria, Llibres del Consell, Lletres closes), dos de l’ACA (registres de Cancelleria) i un de l’ADB (registres de comuns).

El gruix de la documentació registrada procedeix de llibres comuns dels notaris (manuals pròpiament dits, capbreus, registres), però també n’hi trobem de provinents de llibres especials (llibre de testaments, llibres, manuals o capbreus de vendes en general, vendes específiques d’establiments, de comandes, de comandes de viatge, de comandes marítimes). La redacció dels regests està feta en l’estil directe, seguint les recomanacions del Consell Superior d’Investigacions Científiques (1944) i de la Comissió Internacional de Diplomàtica. No hi estan representats tots els anys que comprèn l’estudi, ja que no hi ha cap referència dels anys següents: 1395, 1408, 1409, 1412-1414, 1420, 1425-1438 i 1443-1444.

L’«Apèndix documental II. Llibres d’òbits» és el resultat de la consulta d’aquests llibres del fons de l’arxiu de la comunitat de preveres de la parròquia dels Sants Just i Pastor (1390-1410), que li proporcionen trenta-quatre notícies sobre decessos de conversos (llibres 2 i 4-7, corresponents als anys 1390, 1399, 1401, 1402 i 1410).

A continuació, la «Llista de notaris de l’AHPB» emprada en aquesta investigació especifica els notaris en ordre alfabètic i els manuals i/o llibres concrets consultats de cadascun d’ells. L’autor ha consultat al voltant de cent noranta-tres llibres notarials corresponents a setanta-un notaris del període cronològic estudiat.

La «Bibliografia» emprada és correcta, però crida l’atenció el desconeixement de la tesi d’Ivana Stojak relativa als seders de Barcelona —atès que és un ofici desenvolupat quasi exclusivament primer per jueus i després pels conversos—, consultable a la plataforma de tesis de la UB (Ivana Stojak, La sederia

228 Tamid, 17 (2022), p. 219-229

a Barcelona al segle xv, tesi doctoral, Universitat de Barcelona, Facultat de geografia i Història, Departament d’Història medieval, Paleografia i Diplomàtica, 2013). Tampoc no consulta el catàleg de la sèrie factícia de pergamins de l’AHCB (2005-2013), on consten dades que li haurien estat útils, tenint en compte que ha cercat en altres sèries d’aquest arxiu. Respecte a l’«Índex onomàstic de jueus i conversos» integrat, empra la lletra cursiva per als jueus i la rodona per als conversos, cosa que visualment ja és una eina de diferenciació entre ambdós coŀlectius, però no segueix aquest criteri sistemàticament. A més a més, i això és important, alfabetitza els conversos pel nom de pila, cosa que no és correcta de cap manera. Els conversos, en batejar-se, prenen noms cristians, això és, nom i cognom, i per tant s’han d’alfabetitzar com sempre es fa en els cristians, és a dir, pel cognom o llinatge, ja que els noms de família faciliten la recerca. Respecte a les dones que apareixen en els documents, les alfabetitza només pel nom, però generalment són esmentades com a «filla de» o «muller de» i, de vegades, amb el cognom del pare o del marit feminitzat. Així, doncs, és amb el nom del llinatge corresponent com s’han d’alfabetitzar, ja que així se les coneixia en aquella època. Així mateix, no hi ha una remissió sistemàtica dels noms jueus al nom que prenen com a conversos i viceversa, i no sempre unifica les grafies dels cognoms. Així, podem trobar: Tranxer i Trinxer, Coví i Toví, Taroç i Teroç, Rinoch i Rinioch.

Hi trobem a faltar un índex dels topònims, important al nostre parer, pel fet que Barcelona era un pol d’atracció econòmic en general i podríem dir-ne social per als jueus conversos d’altres indrets, ja que era un lloc adient per a traslladar-se des de les respectives aljames quan es convertien al cristianisme per tal de ser reconeguts només com a cristians. Aquest índex es podria haver integrat en el general de jueus i conversos utilitzant un altre tipus de lletra i afegint la paraula topònims al títol de l’índex.

Ja hem dit que el llibre és la publicació de la tesi doctoral, però sense una revisió acurada. Per exemple, a les pàgines 116 i 117, notes 64-66, fa referència a documents que no apareixen en els apèndixs documentals (doc. 98, 99 i 123). Cal esmentar també que cada capítol és considerat de manera independent i que cadascun té una numeració pròpia de les notes a peu de pàgina, cosa que pot donar lloc a confusió en les citacions. Les esmenes que s’hi poden fer es deuen, sens dubte, a la pressa per acabar la tesi en el termini indicat, i la manca de revisió o la revisió molt sumària també es deu, ben segur, a les peculiars circumstàncies de l’any en què s’ha publicat aquesta tesi.

Recensions Tamid , 17 (2022), p. 219-229 229

Pons ha acomplert una tasca de recerca sempre feixuga, de compilació de dades i de síntesi, i el resultat és un punt de partida per a ulteriors investiga cions sobre l’existència i el desenvolupament dels conversos barcelonesos.

m aria Cinta m añé m as Arxivera jubilada de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona membre de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics cmanemas@gmail.com

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 17 (2022), p. 231-237 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Instruccions resumides per als autors*

1. Idiomes

La llengua de la revista és el català. El Comitè Editorial pot acceptar també articles escrits en francès, italià, occità o anglès.

2. Tramesa dels manuscrits

Els manuscrits s’han d’enviar en forma de fitxer informàtic per mitjà del programa Open Journal System (OJS) amb què funciona el web de l’Hemeroteca Científica Catalana (HCC): http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/. Prèviament us heu d’haver registrat com a lector i autor de la revista fent servir l’enllaç «Registre» de dalt de les pàgines. Inicieu sessió en el menú de la dreta. En la «Pàgina inicial de l’usuari/usuària», feu clic en l’enllaç «Autor».

El treball no pot haver estat publicat anteriorment i ha d’haver estat enviat únicament a la revista tamid per a la seva avaluació i publicació. En efectuar el pas 1 de la tramesa amb l’OJS, els autors han de marcar els sis quadres de verificació de l’apartat «Llista de control de la tramesa» i el quadre de verificació del final de l’apartat «Avís de drets d’autoria». D’aquesta manera es confir-

* Es pot consultar la versió completa d’aquestes instruccions en l’apartat corresponent de la versió electrònica de la revista: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/information/authors.

232 Tamid, 17 (2022), p. 231-237

ma que el manuscrit compleix els requisits exigits d’originalitat, autoria, drets d’autor (llicència Creative Commons), etc.

Si l’autor ho desitja, pot suggerir fins a quatre revisors que consideri adequats per a fer l’avaluació del seu treball, així com fins a quatre revisors que preferiria que no hi intervinguessin. Aquests suggeriments s’han de fer al final del pas 1 de la tramesa, mitjançant el quadre de text «Comentaris per a l’editor/a».

3. Estructura dels articles

Els articles han de constar dels elements següents:

a) Títol de l’article, nom i cognom(s) de l’autor o dels autors, nom de la institució a la qual pertanyen els autors, població i número d’ORCID de l’autor o dels autors.

b) Un resum de cent a dues-centes cinquanta paraules. De quatre a deu paraules clau , que ajudin a la indexació de l’article.

c) Una nota , que després de la indicació inicial «Correspondència:» inclogui: el nom i cognoms d’un dels autors (o de més d’un si pertanyen a la mateixa institució), el nom complet de la institució (p. ex., universitat i departament), l’adreça postal completa, preferiblement els números de telèfon i de fax, i l’adreça electrònica.

d ) Introducció.

e) Cos del treball , convenientment subdividit en apartats i, si convé, subapartats. Les referències bibliogràfiques, preferiblement a peu de pàgina amb el títol abreujat. També s’admeten inserides entre parèntesis dins el text si es fa servir el sistema autor-data (vegeu les «Normes per a la redacció de la bibliografia i les referències bibliogràfiques»: http://revistes.iec.cat/tamid/Normes Bibliografia.pdf ).

f ) Agraïments i conclusions.

g ) Llista d’abreviatures, si escau.

h) Bibliografia , amb la data de publicació després del cognom de l’autor si es fa servir el sistema autor-data (vegeu les «Normes per a la redacció de la bibliografia i les referències bibliogràfiques»: http://revistes.iec.cat/tamid/Normes Bibliografia.pdf ).

i) Possibles apèndixs. Els apèndixs documentals, amb l’estructura següent: 1) Número correlatiu de document, en negreta. 2) Datació i població, separades per punt i seguit. La data, amb el format «any, mes en lletres, dia» (per

Instruccions resumides per als autors

Instruccions resumides per als autors

Tamid , 17 (2022), p. 231-237 233

exemple: «1338, març, 3. girona»). 3) Regest, en cursiva. 4) Dades de l’arxiu, coŀlecció documental, manuscrit, foli, etc. 5) Eventualment, transcripció del document i aparat crític. La transcripció s’ha de fer segons els criteris indicats en les «Normes generals d’estil per a les publicacions de la SCEHB»: http:// revistes.iec.cat/tamid/NormesGralsEstilSCEHB.pdf.

j) Possibles il·lustracions, que poden inserir-se en el text o no, però que, en tot cas, s’han de presentar també en un fitxer informàtic separat. Han de ser preferiblement en un format obert, que es pugui manipular (p. ex., Excel per a gràfics, TIF o JPg per a fotografies). Cal presentar una llista amb els peus de les iŀlustracions.

4. Recensions

Les recensions han de començar amb la fitxa bibliogràfica completa del volum que es ressenya, segons el model següent:

André g agné; Jean-François Racine (ed.). En marge du canon: Études sur les écrits apocryphes juifs et chrétiens. París: Cerf, 2012. 289 p.; 23,5 cm. ISBN 978-2204-09609-6. (L’Écriture de la Bible; 2)

Després de la fitxa bibliogràfica, el cos de la recensió ha d’anar distribuït en diversos paràgrafs que presentin el contingut del volum i que, preferentment, en facin també una avaluació.

Al final hi han de constar, en tres línies seguides, justificades a la dreta, el nom i cognom(s) de l’autor de la recensió, en versaleta; la institució acadèmica a la qual pertany, en rodona, i l’adreça de correu electrònic, en cursiva.

5. Procés editorial

El Comitè Editorial acusarà als autors recepció dels articles quan li arribin. Seguidament, considerarà la publicació del treball després d’una primera valoració editorial consistent a comprovar: a) l’adequació a l’àmbit temàtic i l’interès de l’article en funció dels criteris editorials de la revista, i b) el compliment dels requisits de presentació formal exigits per la revista.

Un cop l’article s’hagi considerat apte perquè sigui publicat, serà enviat a avaluar per dos o més revisors experts, externs a l’entitat editora o del Consell Assessor, de manera confidencial i anònima (procediment doblement cec). En

234 Tamid, 17 (2022), p. 231-237

cas de judicis dispars entre els dos avaluadors, el treball es remetrà a un tercer avaluador.

La selecció dels revisors és competència dels editors de la revista, que tindran en compte els seus mèrits acadèmics i científics i l’experiència professional, i que podran proposar especialistes tant d’origen nacional com internacional. Entre els revisors hi poden figurar ocasionalment membres del Consell Assessor.

El Comitè Editorial es reserva els drets d’acceptar o rebutjar els articles a partir dels informes externs, així com d’introduir-hi modificacions d’estil, amb el compromís de respectar-ne el contingut original.

Una vegada finalitzat el procés d’avaluació, s’enviarà a l’autor principal la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del seu treball a la revista.

Cada tres anys s’inclourà al final del volum anual de tamid una llista dels revisors que han intervingut en l’avaluació dels articles publicats al llarg dels tres volums; aquesta llista també es penjarà al web principal de la revista: http:// revistes.iec.cat/index.php/tamid/, apartat «Quant a», subapartat «Polítiques».

6. Difusió

Amb l’objectiu d’afavorir la difusió i l’intercanvi global de coneixement, la revista tamid, sense haver d’esperar l’edició en paper, proporciona accés lliure immediat als seus continguts digitals per mitjà de l’URL http://revistes.iec.cat/ index.php/tamid .

7. Sistemes d’indexació

La revista està indexada en les bases de dades següents:

a) Amb el text complet dels articles: Hemeroteca Científica Catalana: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid Portal de Publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans: http:// publicacions.iec.cat/ RACO, Revistes Catalanes amb Accés Obert: http://www.raco.cat/ Dialnet (sumaris i enllaços al text complet): http://dialnet.unirioja.es/ revistas mLA International Bibliography with full text: https://www.ebsco.com/ products/research-databases/mla-international-bibliography-full-text.

Instruccions resumides per als autors

Instruccions resumides per als autors

b) Amb cada un dels articles indexats:

Tamid , 17 (2022), p. 231-237 235

— ATLA Religion Database: https://www.atla.com/products/catalog/Pages/ rdb-db.aspx

mLA – modern Language Association Database: http://assets.cengage. com/gale/tlist/mla_bib.xls

RA mBI, The Index of Articles on Jewish Studies: http://web.nli.org.il/ sites/NLI/English/infochannels/Catalogs/bibliographic-databases/rambi/Pages/ rambi.aspx

— Ri-Opac: Literature Database for the middle Ages: http://opac.regesta -imperii.de/lang_en/anzeige.php?zeitschrift=Tamid&pk=318118.

c) Amb l’avaluació (amb la fitxa bibliogràfica completa o sense):

— CARHUS Plus+ 2018: http://agaur.gencat.cat/ca/avaluacio/carhus/carhus -plus-2018/. grup D

— CIRC, Clasificación Integrada de Revistas Científicas: https://www. clasificacioncirc.es/. 2022. grups C i D

— mIAR, matriu d’Informació per a l’Avaluació de Revistes: http://miar. ub.edu/. ICDS 2021: 6,4 Latindex: http://www.latindex.unam.mx. 2018. Versió electrònica: 30 característiques complertes de 38; versió impresa: 33 característiques compler tes de 33.

d ) Només amb la fitxa bibliogràfica de la revista: BDDOC-CSIC, bases de datos bibliográficas del CSIC: http://bddoc. csic.es:8080

Dulcinea, Copyrights and conditions of self-archiving of Spanish scientific journals: http://www.accesoabierto.net/dulcinea

— ERIH PLUS: https://dbh.nsd.uib.no/publiseringskanaler/erihplus/index ExLibris. The bridge of knowledge (The National Library of Israel): http://web.nli.org.il/sites/NLI/English/infochannels/databases/Pages/a_z.aspx SHERPA/ROm EO: http://www.sherpa.ac.uk/romeo/issn/1138-5561 Uhlrich’s. global Series Directory: http://ulrichsweb.serialssolutions.com/ login Union List of Serials, Israel: http://libnet.ac.il/~libnet/uls/ulsinfo.htm.

8. Normes d’estil

Si escriviu amb el programa microsoft Word, convé que feu servir les plantilles que podeu descarregar del web de la Societat Catalana d’Estudis

236 Tamid, 17 (2022), p. 231-237

Hebraics (http://scehb.iec.cat/ ), apartat «Publicacions», pàgina de la «Revista Tamid », enllaç del final de la pàgina (http://scehb.iec.cat/publicacions/revista -tamid/plantilles/ ).

El format de l’arxiu informàtic ha de ser preferentment: microsoft Word en qualsevol de les seves versions, WordPerfect en qualsevol de les seves versions (solament si no feu servir caràcters de transcripció o d’alfabets diferents del llatí) o bé rich text format per a Windows. Consulteu al Comitè Editorial la possibilitat d’utilitzar qualsevol altre format. Si no feu servir les plantilles indicades, escriviu amb espai interlineal 1,5 i lletra Times New Roman de 12 punts (en una de les últimes versions si necessiteu caràcters especials per a transcripció; si tot i això us falten alguns caràcters especials, poseu-vos en contacte amb els editors de la revista: scehb@iec.cat). Per a l’hebreu podeu fer servir la mateixa família de lletra Times New Roman o bé la família SBL Hebrew (la segona és necessària quan hi ha accents o quan la Times New Roman no presenta correctament la vocalització). Desactiveu la partició de mots a final de ratlla. Fixeu els marges superior i inferior en 2,5 cm i els marges esquerre i dret en 3 cm.

Trobareu la resta de les normes d’estil en la versió electrònica de la revista: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/information/authors. Concretament, aquestes normes són:

1. «Normes generals d’estil per a les publicacions de la SCEHB»: http:// revistes.iec.cat/tamid /NormesGralsEstilSCEHB.pdf

2. «Normes per a la redacció de la bibliografia i les referències bibliogràfiques»: http://revistes.iec.cat/tamid/NormesBibliografia.pdf

3. «Abreviacions o símbols dels llibres de la Bíblia i manera d’indicar les referències bíbliques»: http://revistes.iec.cat/tamid/AbreviacionsLlibresBiblics. pdf

4. «Noms dels ordres i tractats de la mixnà i el Talmud»: http://revistes.iec. cat/tamid/ReferenciesMixnaTalmud.pdf

5. «Proposta de transcripció de l’hebreu en textos escrits en català»: http:// scehb.iec.cat/publicacions/normes-de-transcripcio-de-lhebreu/.

9. Drets d’autor i responsabilitats

La propietat intel·lectual dels articles és dels respectius autors. Els autors, en el moment de lliurar els articles a la revista tamid per a sol·licitar-ne la publicació, accepten els termes següents:

Instruccions resumides per als autors

Instruccions resumides per als autors

Tamid , 17 (2022), p. 231-237 237

— Els autors cedeixen a la SCEH (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) els drets de reproducció, comunicació pública i distribució dels articles presentats per a ser publicats a tamid.

— Els autors responen davant la SCEH de l’autoria i l’originalitat dels articles presentats.

— És responsabilitat dels autors l’obtenció dels permisos per a la reproducció de tot el material gràfic inclòs en els articles.

— La SCEH està exempta de tota responsabilitat derivada de l’eventual vulneració de drets de propietat intel·lectual per part dels autors.

— Els continguts publicats a la revista estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència ReconeixementNo comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons org/ licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed .ca. Així doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

— La revista no es fa responsable de les idees i opinions exposades pels autors dels articles publicats.

10. Protecció de dades personals

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors autoritzen que les seves dades personals (nom i cognoms, dades de contacte i dades de filiació) puguin ser publicades en el corresponent volum de la revista tamid.

Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors per a gestionar la publicació de la revista i no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o orga nitzacions internacionals. Un cop publicada la revista, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric d’autors. Els autors poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals @ iec.cat, en què s’especifiqui de quina publicació es tracta.

Homenatge a Jordi Casanovas i Miró, ל״ז (1953-2020) / Tribute to Jordi Casanovas i Miró, ל״ז (1953-2020) 7

Xavier Barral i Altet: Jordi Casanovas i Miró: semblança biogràfica d’un investigador quotidianament erudit. Amb bibliografia ......................................... 9 Sílvia Planas i Marcé: Jordi Casanovas, la veu tranquiŀla i emocionada de l’hebraisme català .. 29

José R. Ayaso, Xavier Maese, Vanesa Triay: Això va per tu, Jordi: una nova làpida amb inscripció hebrea de la necròpolis de Montjuïc / This is for you, Jordi: A new tombstone with a Hebrew inscription from the Montjuïc necropolis) .............................. 35

Irene Llop-Jordana: Els testaments de na Goig, jueva de Girona, habitant de Vic / The wills of Goig, a Jewish woman from Girona who lived in Vic ............................... 51

Eulàlia Vernet i Pons: La Bíblia glossada de Vic (1268): un testimoni capdavanter per al context cultural de la Catalunya baixmedieval / The glossed Bible of Vic (1268): A leading testimony to the cultural context of late medieval Catalonia 81

Rosa Alcoy, Alba Barceló: Un relat per a una hagadà perduda. Més enllà de l’Hagadà d’Or i l’Hagadà Germana / A tale for a lost Haggadah . Beyond the Golden Haggadah and the Sister Haggadah .............................................................. 105

Josep M. Llobet i Portella: Les relacions veïnals entre cristians i jueus a Cervera durant els anys 1426-1436 / Relations as neighbours between Christians and Jews in Cervera between 1426 and 1436 ................................................................ 147

Roger Ferran i Baños: Llengua i nació en la naixent Tercera República Francesa (1879-1881) com a model inspirador d’Eliézer Ben-Yehudà / The foundations of the French Third Republic in Eliezer Ben-Yehuda’s thought .................................................. 169

Joan Ferrer: Šolem Aleychem: «El virolet» ( לדיירד סאד) o l’art de narrar la nostàlgia del món jueu / Šolem Aleychem: “Benny’s Luck” ( לדיירד סאד) or the art of recounting nostalgia for the Jewish world 189 Recensions ..................................................................... 219 Instruccions resumides per als autors