Treballs de la Societat Catalana de Geografia

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

94 desembre 2022

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

ISSN: 1133-2190 (ed. impresa) / 2014-0037 (ed. digital)

Editor en cap

Valerià Paül (SCG; Universidade de Santiago de Compostela, Galícia)

Editor adjunt

Joan Alberich (SCG; Universitat Rovira i Virgili)

Consell Editor

Enric Bertran (SCG)

Jesús Burgueño (SCG; Universitat de Lleida)

Antoni Luna (SCG; Universitat Pompeu Fabra)

Carolina Martí (SCG; Universitat de Girona)

Anna Ortiz (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Xavier Úbeda (SCG; Universitat de Barcelona)

Consell Científic

Alejandro Armas Díaz (Universität Leipzig, Alemanya)

Margherita Azzari (Università degli Studi di Firenze, Itàlia)

Holly Barcus (Macalester College, Estats Units)

Benedetta Castiglioni (Università degli Studi di Padova, Itàlia)

Jordi Cortès (SCG)

João Carlos Garcia (Universidade do Porto, Portugal)

Maria Dolors Garcia Ramon (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Fiona Haslam McKenzie (University of Western Australia, Austràlia)

Joan Mateu (Universitat de València)

Johan Milian (Université de Vincennes-Saint-DenisParis 8, França)

Francesc Nadal (SCG; Universitat de Barcelona)

Joan Nogué (SCG; Universitat de Girona)

Jorge Olcina (SCG; Universitat d’Alacant)

Josep Oliveras (SCG; Universitat Rovira i Virgili)

Xavier Oliveras González (El Colegio de la Frontera Norte, Mèxic)

Pilar Paneque (Universidad Pablo de Olavide)

Paulo Alexandre da Silva Pereira (Mykolas Romeris University, Lituània)

Paula Soto Villagrán (Universidad Autónoma Metropolitana, Mèxic)

Katsuyuki Takenaka (SCG; 愛知県立大学=Universitat Prefectural d’Aichi, Japó)

Joan Tort (Universitat de Barcelona)

Ana Zazo (Universidad del Bío-Bío, Xile)

Revisió lingüística del català i de l’espanyol

Enric Bertran

Valerià Paül

Revisió lingüística i traducció de l’anglès

Laura Lojo

Olistis. Cooperativa de serveis lingüístics i culturals

Edició i impressió

Geotec, Estudis i Projectes Geogràfics

AgilPrint Serveis Gràfics S.L.

Redacció. Subscripció i administració.

Intercanvi

Societat Catalana de Geografia

Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Telèfon: 935 529 104

A/e: treballs.scg@correu.iec.cat

Web: https://scgeo.iec.cat

Adquisicions: http://publicacions.iec.cat

Disseny de la portada: Pau Alegre

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

Dipòsit legal B. 24190-1985

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

© dels autors dels articles

© Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

Aquest número 94 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia ha estat editat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona.

RESSENYES

Una taxonomia de la regió actual: multiescalaritat, postcomplexitat i altres conceptes. Thomas Perrin (2022). La région au XXI e siècle.

Com planificar i dissenyar una recerca èticament responsable. Sebastian Henn; Judith Miggelbrink; Kathrin Hörschelmann [ed.] (2022). Research Ethics in Human

Planning and Designing Ethically-Responsible Geographical Research.

ARTICLES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 94, desembre 2022, p. 7-32

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 10/10/2022 ‒ Data d’acceptació: 21/12/2022 ‒ Data de publicació: 23/12/2022

DOI: 10.2436/20.3002.01.225

Immigració i acceleració demogràfica a l’ à rea metropolitana de Barcelona

Resum

1

Osama Damoun

Centre d’Estudis Demogràfics

odamoun@ced.uab.cat

https://orcid.org/0000-0002-1706-5842

Jordi Bayona-i-Carrasco Universitat de Barcelona

jordibayona@ub.edu

https://orcid.org/0000-0003-2819-9085

Andreu Domingo

Centre d’Estudis Demogràfics

adomingo@ced.uab.cat

https://orcid.org/0000-0003-3270-1939

La metròpoli barcelonina ha experimentat importants transformacions urbanes i socioeconòmiques les últimes dècades, que han tingut un paper preeminent en les mutacions en la composició sociodemogràfica de la població metropolitana. Com a conseqüència, es dibuixa una nova realitat demogràfica amb l’emergència de dos fenòmens: d’una banda, el progressiu envelliment de la població i, de l’altra, dues onades d’immigració internacional fruit de la globalització dels fluxos migratoris. La conjunció d’ambdós fenòmens desemboca en un canvi demogràfic cada cop més accelerat, especialment en el context de la segona de les onades mencionades, d’especial intensitat, fins a l’arribada de la crisi de la COVID-19. Per mesurar aquests canvis i el seu impacte territorial, s’analitza la velocitat de la renovació poblacional a l’ àrea metropolitana de Barcelona a escala inframunicipal amb dades del Registre continu de població de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT ), tot apostant per dues mesures per quantificar aquesta acceleració demogràfica: una taxa de renovació poblacional i el pes de les migracions sobre aquesta renovació calculada a partir dels dos components del creixement demogràfic.

Paraules clau : demografia, immigració internacional, envelliment, reemplaçament generacional, àrea metropolitana de Barcelona.

1. Aquest article forma part de la tesi doctoral d’Osama Damoun, i del projecte d’R+D+I “Metabolismo demográfico, migraciones y cambio social en España” (PID2020-113730RB-I00), finançat pel Ministerio de Ciencia e Innovación i dirigit per Andreu Domingo i Jordi Bayona. Jordi Bayona és professor lector Serra Húnter al Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32

Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

Resumen: Inmigración y aceleración demográfica en el á rea metropolitana de Barcelona

La metrópoli barcelonesa ha experimentado importantes transformaciones urbanas y socioeconómicas las últimas décadas, que han tenido un papel preeminente en las mutaciones en la composición sociodemográfica de la población metropolitana. Como consecuencia, se dibuja una nueva realidad demográfica con la emergencia de dos fenómenos: por un lado, el progresivo envejecimiento de la población y, por el otro, dos oleadas de inmigración internacional fruto de la globalización de los flujos migratorios. La conjunción de ambos fenómenos desemboca en un cambio demográfico cada vez más acelerado, especialmente en el contexto de la segunda de las oleadas mencionadas, de especial intensidad, hasta la llegada de la crisis de la COVID-19. Para medir estos cambios y su impacto territorial, se analiza la velocidad de la renovación poblacional al área metropolitana de Barcelona a escala inframunicipal con datos del Registro continuo de población del Instituto de Estadística de Cataluña (IDESCAT), apostando por dos medidas para cuantificar esta aceleración demográfica: una tasa de renovación poblacional y el peso de las migraciones sobre esta renovación calculada a partir de los dos componentes del crecimiento demográfico.

Palabras clave: demografía, inmigración internacional, envejecimiento, reemplazo generacional, área metropolitana de Barcelona.

Abstract: Immigration and Demographic Acceleration in the Barcelona Metropolitan Area

The Barcelonan metropolis has undergone major urban and socio-economic transformations in recent decades, in which the changes in the socio-demographic composition of the metropolitan population have played a preeminent role. As a result, a new demographic reality is drawn due to the emergence of two phenomena: on the one hand, the progressive ageing of the population and, on the other, two waves of international immigration as a result of the globalisation of migratory flows. The conjunction of both phenomena leads to an increasingly accelerated demographic change, especially in the context of the second of the aforementioned migration waves, which was particularly intense until the advent of the COVID-19 crisis. To measure these changes and their spatial impact, the speed of population renewal in the Barcelona metropolitan area is analysed on an infra-municipal scale. To do so, this article draws from data from the Continuous Population Register of the Statistical Institute of Catalonia (IDESCAT), using two measures to quantify this demographic acceleration: a population turnover rate and the migration share of turnover calculated from the two components of population growth.

Keywords: Demography, international immigration, population ageing, generational replacement, Barcelona metropolitan area.

1. Introducció

Barcelona i la seva à rea metropolitana han experimentat amb l’entrada del nou mil·lenni transformacions sociodemogràfiques inèdites respecte a les tendències sociourbanes viscudes anys enrere. Amb les reformes i reestructuracions urbanes especialment a la ciutat central com a rerefons, i un creixement metropolità guiat per una contínua suburbanització, la primera onada d’immigració internacional significà una novetat per a una estructura demogràfica metropolitana en envelliment: augmentà després de dècades la població metropolitana gràcies als fluxos migratoris exteriors, rejovení l’estructura demogràfica i hi introduí un nou element de diversificació sociodemogràfica . Després del xoc econòmic que va representar la gran recessió iniciada el 2008, i seguint la tendència cíclica que caracteritza aquests fluxos globals, s’esdevingué una segona onada d’especial intensitat a partir del 2014, estroncada amb la pandèmia. Aquesta segona onada, d’una intensitat fins i tot superior a la primera, resulta de gran interès per a l’estudi tant demogràfic com territorial, ja sigui per les diferències respecte a l’anterior pel que fa a la composició per edat, sexe i nivell d’estudis, com per la distribució territorial dels nouvinguts.

La present aportació busca des d’una perspectiva demogràfica analitzar les transformacions metropolitanes majors esdevingudes a l’ àrea metropolitana de Barcelona arran de la combinació d’una molt baixa fecunditat, d’un envelliment generalitzat de la població i dels successius booms migratoris internacionals. L’empresa per mesurar i quantificar el canvi demogràfic metropolità s’ha d’abordar des d’una òptica que permeti examinar la dinàmica de la renovació poblacional i la seva acceleració, tot superant les descripcions basades en simples percentatges o indicadors de caràcter estàtic que no acaben d’informar de la transformació de la composició poblacional. D’aquesta manera, tenint en compte les alteracions introduïdes per la confluència dels tres fenòmens demogràfics citats des d’un enfocament centrat en el concepte de renovació, es poden arribar a copsar millor les implicacions dels canvis en la composició de la població d’alguns barris en poc temps. Amb l’objectiu de mesurar la velocitat del canvi demogràfic a través d’ambdues vessants, demogràfica i territorial, s’analitzarà el període coincident amb la segona de les onades migratòries a partir de la taxa de renovació poblacional o Population Turnover Rate, mètode de gran utilitat i encara poc empleat que possibilita l’estimació de l’acceleració demogràfica i evolució de la composició de la població. Des d’un punt de vista territorial l’anàlisi dels desequilibris espacials a escala inframunicipal, ha de permetre avançar cap a la comprensió de la renovació demogràfica dels diferents espais de l’ àrea metropolitana de Barcelona, tot reconeixent-hi els barris que experimenten un canvi més ràpid i el pes que tenen els diferents components de la dinàmica demogràfica a cada lloc. Igualment, no s’ha de perdre de vista el protagonisme de la mobilitat interior metropolitana, més gran que a escales territorials superiors o en àrees menys urbanitzades. Finalment,

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32

Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32 Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

s’han interpretat els resultats d’aquest indicador tenint en compte la composició sociodemogràfica dels barris en qüestió, de manera que es distingeixen diferents nivells de renovació poblacional i les característiques de la població resident, com, per exemple, el lloc de naixement. Aquesta aportació facilita doncs, una millor comprensió de la profunditat de les mutacions sociodemogràfiques mitjançant la utilització d’una mesura més precisa de la velocitat de canvi.

2. Marc teòric

L’anàlisi de les transformacions experimentades per les ciutats al segle xxi està intrínsecament relacionada amb la globalització econòmica, amb la petjada de les migracions internacionals i la seva desigual distribució en el territori, com a traducció de les desigualtats econòmiques, però també en l’impacte demogràfic, des de la introducció de la diversitat fins a l’acceleració de la renovació de la població dels barris. En l’era de la ciutat global i neoliberal (Sassen, 2000), la immigració internacional s’erigeix com un dels elements clau per entendre les transformacions sociourbanes esdevingudes a les ciutats. La diversificació introduïda pels fluxos migratoris internacionals, estipulada des del paradigma de “la diversitat” (Vertovec, 2011), situa les metròpolis a l’avantguarda dels canvis socials impulsats pels moviments migratoris. Aquestes transformacions es constitueixen com una temàtica central en l’estudi de la geografia de la població, ja sigui des de la consideració de l’assentament i l’efecte sobre el territori d’aquestes migracions com des de la transformació sociodemogràfica de les ciutats.

En primer lloc, l’estudi de la segregació o l’assentament de les poblacions immigrades a les ciutats en l’era de la globalització ha estat privilegiat per una extensa bibliografia, a través de l’anàlisi de fenòmens com ara la revalorització dels centres (White, 1998) i la complexificació dels moviments residencials en les ciutats postfordistes (Musterd et al ., 2017; Tzaninis i Boterman, 2018; Nieuwenhuis et al ., 2020). Més concretament, a l’àmbit mediterrani amb l’entrada del mil·lenni, es pot parlar d’un retorn de la immigració com a fenomen central en la transformació de moltes metròpolis sud-europees, en aquest cas, però, en un context de globalització dels fluxos migratoris (Malheiros, 2002; Martori i Apparicio, 2011). Així, les ciutats sud-europees difereixen d’altres del continent (Musterd i Fullaondo, 2008) pels complexos patrons de segregació de la població estrangera, que desemboquen a una situació “paradoxal” (Arbaci, 2019) en l’assentament d’aquest col·lectiu: unes desigualtats socioeconòmiques més agudes entre autòctons i estrangers que no es tradueixen en una segregació més pronunciada, ans el contrari. Tanmateix les tendències socioespacials post-gran recessió dibuixen una polarització territorial creixent (Nel·lo, 2018).

En segon lloc, en relació amb la investigació concernint els fenòmens de caire més demogràfic, l’edat i el curs de vida són variables que juguen un rol cabdal en la mobilitat residencial i el canvi sociodemogràfic a les ciutats

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32

Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

(Dieleman et al ., 2000; Domingo et al ., 2004; Bell et al., 2015; Bozick, 2021). Les transformacions en la composició sociodemogràfica de les metròpolis i els desequilibris territorials en la intensitat d’aquests canvis són fonamentals per a l’estudi de les dinàmiques geodemogràfiques, especialment a nivell inframunicipal. Le Bras i Chesnais (1976) ja indicaren com els cicles de vida individuals i familiars defineixen les estructures d’edat i els moviments migratoris a nivell de barri, de manera que determinen una dinàmica demogràfica a l’espai que requereix d’actuacions flexibles per abordar la complexitat i problemàtiques social que comporta. En una altra aportació clàssica, Clark i Onaka (1983) estudiaren el paper del cicle de vida en la mobilitat residencial i la formació de noves llars. Més recentment, altres treballs han aprofundit en aquesta escala tot estudiant les alteracions de l’estructura demogràfica, l’emancipació dels joves per a la formació de famílies i les migracions internacionals, i com aquestes darreres constitueixen els factors que empenyen en diferents intensitats la renovació sociodemogràfica dels barris (Finney i Simpson, 2009; Wessel et al ., 2018).

En aquest sentit resulta crucial conèixer les dinàmiques del reemplaçament demogràfic a escala inframunicipal (Temelová et al., 2016) mesurant el pes i l’acceleració dels diferents components demogràfics, especialment el relleu generacional en un context d’envelliment i d’intenses migracions internacionals. En aquesta línia, la renovació poblacional és de gran interès per analitzar els canvis que han tingut lloc en la composició d’una població aparentment estable però amb alts nivells de rotació poblacional.

La mesura d’aquest fenomen no és pas una empresa nova. En efecte, el concepte de Population Turnover Rate o taxa de renovació poblacional ha estat abordat des de diverses disciplines i perspectives; de fet, ja fou notable la contribució des de l’ecologia humana de l’Escola de Chicago (Burgess, 1925). Posteriorment, s’han abordat diferents taxes de renovació, ja sigui des de la mateixa ecologia (Schoener i Spiller, 1987) com des del càlcul de la rotació de la població i la seva relació amb variables socioeconòmiques i demogràfiques en un context d’estudi de la mobilitat residencial i les migracions internes (Moore, 1969; Short, 1978; Maher, 1982; Robertson, 1982). Més recentment, aquests aspectes han generat un renovat interès (Dennet i Stillwell, 2008; Dieleman et al., 2000).

Tanmateix, fins a l’aportació de Billari (2022) no s’ha realitzat des de la demografia una anàlisi de la velocitat de la renovació poblacional. I ho ha fet a nivell estatal per a tots els països del món gràcies a les estimacions de fluxos bilaterals realitzades per Abel i Cohen (2019) a partir de dades d’estocs, en combinació amb dades del creixement natural de les Nacions Unides. Aquesta aportació innova per l’aposta d’emprar una senzilla taxa de rotació poblacional per mesurar la composició i el canvi demogràfic, de manera que passa d’una visió més estàtica –basada en indicadors com el percentatge d’un grup determinat sobre la població total o els saldos migratoris– a una que dona compte dels fluxos, l’evolució dels canvis i la seva intensitat. L’autor ho emmarca en el concepte de “demografia ràpida” o fast demography, tot subratllant les migracions com

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32 Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

a accelerador del canvi demogràfic, en contrast amb l’slow demography, caracteritzada per l’estabilitat i on el creixement natural és la principal font de canvi. Cal sumar a aquesta contribució recent, altres treballs abordant l’estudi de la rotació i la mobilitat de la població mitjançant diferents mesures en relació amb diverses variables i fenòmens sociodemogràfics: – En el camp de les migracions internes destaquen dues de les referències mencionades prèviament: Dennet i Stillwell (2008), que utilitzen una taxa de rotació per als fluxos migratoris a l’interior del Regne Unit amb èmfasi en l’edat, i Dieleman et al. (2000), que tracten la renovació de la població respecte al mercat de l’habitatge de diverses metròpolis americanes.

– Lerch (2020) estudia els components del canvi demogràfic, amb particular atenció al pes de les migracions internacionals a les ciutats del sud global.

– Brown i Tousey (2020) analitzen la rotació poblacional a les ciutats estatunidenques considerant la seva mida, el mercat de treball i la conjuntura econòmica.

– Bailey i Livingstone (2007) examinen la renovació de la població tenint en compte l’exclusió social i la pobresa al Regne Unit.

Tanmateix, en la bibliografia no s’han examinat amb profunditat les implicacions dels efectes de la renovació i la seva velocitat sobre el canvi i la cohesió socials dels barris a escala inframunicipal.

La metròpoli barcelonina és un cas de particular interès des de la perspectiva de la renovació demogràfica: la ciutat convertida en model global (Delgado, 2007) se situa també com un espai d’atracció de fluxos migratoris internacionals d ’especial intensitat i dinàmiques que empenyen vers una acceleració del canvi demogràfic reflectida territorialment. En aquest context, destaca en la bibliografia l’estudi a nivell inframunicipal de l’assentament urbà de la població estrangera a Barcelona i la seva rodalia, així com la seva importància en la mobilitat residencial a la metròpoli (Martori i Apparicio, 2011; Bayona-i-Carrasco i Gil-Alonso, 2012; López-Gay, 2017).

Pel que fa a les dinàmiques de caire més demoespacia l esdevingudes a l’àrea de Barcelona, Módenes (1998) s’aproxima al creuament de la mobilitat residencial i el cicle de vida i de les llars. Al seu torn, López-Gay (2007) estudia la renovació poblacional metropolitana fent incís en les tendències geodemogràfiques tals com la descentralització i la recentralització metropolitana . Més recentment Marco-Garcia et al. (2020) han analitzat la renovació sociodemogràfica a nivell de barri considerant el seu cicle de vida en un context d’envelliment i reemplaçament. Per la seva banda, López-Gay et al. (2021) han posat èmfasi en els processos de rotació poblacional a nivell de barri especialment en el cas de l’estudi del fenomen de la gentrificació. Més enllà d’aquestes aportacions pocs treballs hi han aprofundit, singularment en l’encreuament dels diferents components demogràfics i el reemplaçament poblacional.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32

En aquesta línia, la teoria del metabolisme demogràfic (Lutz, 2013), que permet copsar el canvi social a través de la successió de les diferents generacions en un territori determinat, s’erigeix com una perspectiva necessària per a l’observació de la renovació demogràfica a nivell de barri. Dit d’una altra manera, permet predir els canvis socials a partir del reemplaçament d’individus amb unes certes característiques per individus d’altres característiques, de forma que possibilita copsar la dinàmica dels canvis sociodemogràfics a nivell inframunicipal, així com anticipar-los i adaptar-hi la política pública. En aquesta línia, el treball recent de Domingo i Bayona-i-Carrasco (2021), estudia la caracterització dels barris de l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB) segons la composició de la població per origen, sexe i edat, analitzant diferents generacions i els nivells de diversitat en cada una fruit de la intersecció d’aquestes tres variables.

3. Metodologia

En aquesta recerca s’ han emprat dades cedides per l ’Institut d ’Estadística de Catalunya (IDESCAT) derivades del Registre continu de població, amb informació per al període 2002 a 2017 corresponent a l’ àrea metropolitana de Barcelona. Es tracta d’una delimitació efectuada als efectes d’establir-hi una entitat administrativa metropolitana que engloba 36 municipis (Llei 31/2020, del 3 d’agost, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona). La població total l’1 de gener de 2018 és de 3.260.268 d’habitants. A més de les variables habituals del padró continu (edat, sexe, lloc de naixement, nacionalitat i lloc de residència), es disposa de l ’any d ’arribada a l’indret de residència actual i de dades de la dinàmica demogràfica, amb altes i baixes per migració així com naixements i defuncions a aquesta mateixa escala inframunicipal.

En funció del municipi metropolità, l’escala inframunicipal disponible serà la següent: en el cas de Barcelona es disposa de l’àrea estadística b àsica (233 unitats), per a l’Hospitalet de Llobregat es treballa amb el barri (amb un total de 13) i per a la resta de municipis es compta amb el districte (110). En total es compta amb un conjunt de 356 unitats inframunicipals amb una població mitjana propera als 10.000 habitants. La barreja d’unitats es realitza per facilitar la comparació amb l’objectiu de comptar amb superfícies i volums de població més pròxims. La principal limitació ha estat no disposar de delimitacions clares de barris en alguns dels municipis grans. Això pot provocar que en algunes ciutats metropolitanes no s’hagi aconseguit una anàlisi més detallada de les migracions entre les diferents unitats, fet que hauria infravalorat la importància de la mobilitat interna. Per facilitar la redacció del text, ens referíem de forma comuna a aquestes 356 unitats inframunicipals com a barris.

Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

Pel que fa a les variables, la d’any d ’arribada sobreestima el volum de població nouvinguda recentment en comparació amb les dades corresponents a les altes i baixes residencials, ja que en aquestes últimes no es comptabilitzen moviments que tenen com a origen i destinació la mateixa unitat. Una altra limitació és no poder computar les altes per omissió i les baixes per inscripció indeguda, la incidència de les quals també diferirà territorialment. Es procedirà amb tres passos per abordar les dades. En primer lloc, s’emprèn una fase exploratòria analitzant les variables disponibles implicades en la renovació de la població durant els últims 5 anys: els naixements, les defuncions i les altes i les baixes per migració a més de l ’origen. Se selecciona aquest període per determinar el paper de l ’acceleració de la renovació demogràfica en un període anterior a la COVID -19.

En segon lloc, es presenta per al conjunt de l’ àrea metropolitana de Barcelona l ’ indicador de renovació de la població, el Population Turnover Rate, els seus components, així com el pes de les migracions en aquesta taxa, el Migration Share of Turnover. Cal especificar que, en tractar-se d’indicadors construïts a partir de taxes brutes, poden estar condicionades per l’efecte d’estructura.

El Population Turnover Rate es pot representar com la suma de taxes brutes dels diferents components del canvi demogràfic:

Per la taxa bruta de natalitat nj en un territori j on:

Nj són els naixements amb una població mitjana Pj i durant un període de T anys. I així successivament amb la resta de components.

La taxa bruta de mortalitat: La taxa bruta d’immigració: La taxa bruta d’emigració:

On Dj fa referència a les defuncions, Ij a les immigracions des d’altres barris, la resta de Catalunya o Espanya i l’estranger, i Ej a les emigracions. Conseqüentment, la taxa de renovació poblacional, Population Turnover Rate o PTR , per a un territori j i un període (0,1) s’expressa calculant la suma de les diferents taxes brutes dels components del canvi demogràfic (a); en el cas del pes de les migracions sobre el PTR , Migration Share of Turnover o MST, es calcula dividint la suma de les taxes brutes migratòries entre el PTR (b); pel que fa la descomposició de l’MST segons el lloc de naixement, es diferencia l’indicador

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32

Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

en funció de si el moviments d’emigració i immigració han estat protagonitzats pels nascuts en un lloc h (Espanya o l’estranger) (c); finalment, amb l'MST segons el lloc d’origen-destinació, es diferencia el pes de les migracions sobre la renovació segons el lloc de provinença o destinació g (moviments interns a l’ àrea metropolitana de Barcelona entre les 356 unitats, amb municipis de la resta de Catalunya, amb resta d’Espanya o amb l’estranger) (d) :

a)

b) c) d)

En tercer lloc, es relacionarà l’evolució temporal i la distribució territorial dels indicadors amb les característiques de la població.

4. Resultats

4.1. La renovació de la població als barris

Els primers resultats mostren que una tercera part de la població resident a l’ àrea metropolitana de Barcelona ha arribat de forma recent al barri on resideix, situació amb diferències significatives segons l’edat. La fig. 1 exposa per l’any 2018 l’evolució del percentatge de població arribada al barri de residència segons edat i origen (esquerra) durant els últims cinc disponibles (2013-2017), així com el percentatge d’altes i baixes residencials protagonitzat pels nascuts a l’estranger segons edat (dreta). En el primer cas s’observa una pauta clara segons l’edat i el cicle de vida, amb valors elevats en les edats més joves que arriba a un màxim als 30 anys, per posteriorment descendir gradualment. La disparitat entre els nascuts a Espanya i a l’estranger és manifesta: en el pic esmentat, més del 50 % dels residents nascuts a Espanya han arribat durant els últims 5 anys al lloc actual de residència, mentre que entre els segons aquests valors assoleixen el 90 % per al conjunt de l ’ àmbit d’estudi. Si entre els nascuts a Espanya el descens en la mobilitat es produeix de forma intensa fins assolir mínims al voltant del 10 % per sobre dels 60 anys, entre els originaris de l’estranger el descens és menys pronunciat i la mobilitat es manté en xifres elevades en totes les edats actives. A partir dels 80 anys s’observa un repunt de la mobilitat associada a la pèrdua d’autonomia amb la vellesa pels nascuts a Espanya. D’altra banda, tots els menors de cinc anys són comptabilitzats com a nous residents.

Encara més, els migrats són els protagonistes principals d’altes i baixes residencials per migració (fig. 1, dreta), es pot observar com més de la meitat de

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32

Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

les altes residencials de la població en edat de treballar a l’ àrea metropolitana de Barcelona pertanyen a ls nascuts a l’estranger. En el cas de les baixes el pes és lleugerament menor, però superant el 50 % del total per a les edats joves. En tots dos casos, els valors màxims es constaten entre els 20 i 25 anys. Durant aquest període és evident, per tant, l’existència d’una fast demography on l’edat i la immigració internacional tenen un rol central en l ’acceleració demogràfica.

Figura 1. Percentatge de població arribada a la unitat de residència els últims

5 anys per edat i origen; i percentatge d’altes i baixes per migració protagonitzades per nascuts a l’estranger. Àrea metropolitana de Barcelona, 2013-2017

Arribats els últims 5 anys Pes d’altes i baixes dels nascuts a l’estranger

Font: Elaboració pròpia amb dades del Registre continu de població (IDESCAT)

Territorialment (fig. 2), la distribució del pes dels arribats al barri de residència durant aquest mateix període té lloc de manera desigual. Així, les àrees centrals de la metròpoli, especialment al districte de Ciutat Vella, presenten valors molt elevats, de manera que s’assoleixen xifres de prop del 70 % dels habitants residents arribats durant els darrers anys al barri de residència. El districte antic de la capital s’ha constituït com a zona tradicional d’atracció de fluxos migratoris, amb un rol de porta d’entrada a la metròpoli (especialment en el cas de la immigració internacional), ja sigui retenint població immigrada resident o com a espai de trànsit cap a altres àrees de la metròpoli. A més, en el marc temporal observat, aquesta alta rotació ha estat afavorida per una sèrie de característiques de l’habitatge (de més antiguitat i principalment de lloguer) i de centralitat geogràfica, tot atraient estudiants i nous professionals.

Altrament, també es donen valors elevats en àrees del districte de Sant Martí, a l’eix del Besòs (Sant Adrià de Besòs o Nou Barris), així com valors importants als municipis de l’Hospitalet de Llobregat o Castelldefels, tots ells amb destacada presència de població immigrada. Aquests espais, amb l’excepció de l’últim municipi citat, foren principalment a inicis de segle receptors dels fluxos de sortida de Ciutat Vella. Però, amb el pas dels anys i la consolidació de la immigració internacional, esdevenen zones d’atracció directa de fluxos

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32 Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

internacionals, ja que ho va permetre durant aquestes dues dècades l’alliberament de vacants de l’habitatge per l’estructura d’edat envellida i una baixa qualitat de l’habitatge, cosa que comporta menys atractivitat per a la població jove autòctona, a més d’uns preus més baixos.

D’altra banda, els valors més baixos corresponen a la majoria de barris i municipis més perifèrics, especialment a l’eix del Llobregat i al massís del Garraf-Ordal. S’hi generalitzen els percentatges per sota del 35 % i fins i tot inferiors al 25 % de la població.

Figura 2. Percentatge de la població arribada a la unitat de residència els últims

5 anys. Àrea metropolitana de Barcelona, 2013-2017

Font: Elaboració pròpia amb dades del Registre continu de població (IDESCAT)

4.2. Mesura de la velocitat de la renovació: Population Turnover Rate i Migration Share of Turnover

Aquests clars desequilibris per edat, origen i territori necessiten una anàlisi més detallada que doni compte de la intensitat i de les causes de la renovació poblacional a escala de barri. Es procedirà amb l’aplicació dels dos indicadors presentats prèviament per mesurar la velocitat de renovació de la població: el

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32

Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

Font:

Population Turnover Rate (PTR) o taxa de renovació poblacional i el pes de les migracions en aquesta renovació (Migration Share of Turnove r, MST) estimant el percentatge de la renovació deguda als moviments migratoris.

En la fig. 3 es mostra la distribució territorial dels diferents components de la renovació poblacional: naixements, defuncions, immigrants i emigrants. Aquests fenòmens mostren també una diversitat espacial remarcable en la qual les sortides i entrades presenten un patró territorial similar, caracteritzat per valors alts en les àrees més cèntriques de Barcelona, especialment a Ciutat Vella

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32 Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

Figura 3. Taxes brutes dels diferents components demogràfics. Àrea metropolitana de Barcelona, 2013-2017

Elaboració pròpia amb dades del Registre continu de població (IDESCAT)

(amb taxes que superen els valors superiors a taxes del 125 per mil) i als barris de la primera perifèria urbana pertanyents a l’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet, més l’ àrea de Castelldefels-Gavà.

Aquest patró territorial, com s’ha comentat anteriorment, ha pres forma en el cas de Ciutat Vella com a espai d’atracció i porta d’entrada de les migracions internacionals des de les primeres onades migratòries dues dècades enrere. En paral·lel, la resta d’àrees més perifèriques amb valors accentuats van atraure aquesta població a través del posterior procés de descentralització de l’assentament cap a àrees que anteriorment foren un focus d’assentament inicial de les migracions internes dels anys seixanta i setanta. L’emigració mostra valors més baixos i amb més concentració territorial, amb Ciutat Vella com a principal focus de sortida, seguida de l’Hospitalet de Llobregat. Altres àrees amb valors elevats d’emigració són els barris barcelonins del Poble Sec, el Besòs i el Maresme, així com el municipi de Santa Coloma de Gramenet.

En el cas dels components del creixement natural, la pauta de distribució territorial és menys definida i les intensitats, molt més baixes. Per a la natalitat s’observen valors reduïts a la ciutat de Barcelona, especialment al centre (Ciutat Vella) i a les zones més envellides de la ciutat (Horta, Montbau, Sant Genís dels Agudells, Canyelles o el districte de les Corts), i els més elevats al voltant del districte de Sant Martí, amb taxes superiors al 15 per mil. Quant a la mortalitat, Barcelona presenta nivells superiors en comparació amb la resta de municipis metropolitans, especialment a barris envellits com Montbau i altres unitats corresponents a Vallbona, Vallvidrera, Sarrià i la Dreta de l’Eixample, amb valors superant el 15 per mil. Contràriament, la resta de municipis es caracteritzen per una mortalitat més baixa (amb molts valors per sota del 7,5 per mil) com a conseqüència d’una estructura d’edat més jove.

Per aprofundir en una visió de conjunt per a un període més extens (fig. 4), es mostren l’evolució del PTR entre l’any 2002 i el 2017 i la contribució de les migracions en aquesta renovació (MST) per als mateixos anys desagregada segons el tipus de migració. La taxa de renovació poblacional es mou entre valors del 150 i 200 per mil, és creixent fins al 2005, es manté estable fins al 2010, i experimenta posteriorment un lleuger descens interromput per una inflexió el 2016. Pel que fa al pes de les migracions, com es pot observar, l’MST total presenta valors estables al voltant del 90 % des de començaments de segle, tot evidenciant el pes constant de naixements i defuncions en la dinàmica demogràfica i la primacia de les migracions, que representen nou de cada deu renovacions. Comparant aquests valors metropolitans de renovació amb els del conjunt de Catalunya (amb dades de l’IDESCAT), aquests últims són inferiors, amb un PTR oscil·lant al voltant del 130 per mil. Tanmateix, quant a la proporció de les migracions sobre la renovació, a Catalunya els valors s’apropen als metropolitans amb un valor constant del 85 % sobre la renovació. Les divergències tenen lloc en el tipus d’origen-destinació: mentre que a l’ àrea metropolitana la mobilitat interior metropolitana és el principal element de renovació, a escala

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32

Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

catalana ho són les migracions amb l’estranger, que representa valors del 60 %. Per al període que s’analitza, és important remarcar que la segona onada migratòria ha tingut a l’ àrea metropolitana un espai d’intensificació previ (ja des de 2013) en comparació al conjunt de Catalunya o Espanya, que han trigat més a notar el creixement d’arribades des de l’estranger (a partir del 2015). No obstant això, desglossant l’ índex en funció de la procedència-destinació, sobresurt una certa variabilitat temporal en el pes de les migracions dins de l’àrea metropolitana, així com les migracions que van tenir lloc amb l’estranger. Per tots els anys la contribució de la mobilitat dins de l’àrea metropolitana és majoritària, al voltant del 60 % en relació amb el total de la població i amb uns valors descendents en etapes de més pressió sobre el mercat immobiliari que empenyerien tant immigracions com emigracions a produir-se fora de l’ àrea metropolitana (Bayona-i-Carrasco i Pujadas, 2020), cosa que succeeix abans de la crisi del 2008 i a partir del 2014.

Figura 4. Evolució de la taxa de renovació poblacional (PTR) i del pes de les migracions sobre la renovació durant el període 2002-2017 L’altre valor que presenta oscil·lacions notables és l'MST amb l ’estranger.

Pes de les migracions sobre la renovació Taxa de renovació poblacional

Font: Elaboració pròpia amb dades del Registre continu de població (IDESCAT)

Això evidencia que els fluxos migratoris internacionals són un fenomen cíclic que respon a la conjuntura econòmica del moment, de manera que s’assoleixen màxims en temps de creixement econòmic (al voltant del 20 % del PTR) i mínims en èpoques de crisi. Finalment, la proporció que representen les migracions amb la resta de Catalunya i la resta de comunitats autònomes es manté estable amb una gradual i lleugera tendència a la baixa i al voltant o per sota del 10 %. El pes d’aquests moviments migratoris provoca fluctuacions en el PTR (fig.4, esquerra), especialment la variabilitat dels fluxos dins de l’ àrea metropolitana i amb l’estranger. Es poden dilucidar tres etapes al llarg dels 15 anys representats al gràfic en funció de la variació dels moviments a l’ àrea metropolitana i amb

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32 Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

l’estranger. Del 2002 el 2008 té lloc un intens creixement de l’MST des de l’estranger atesa la primera onada d’immigració internacional, que provoca al seu torn un increment al PTR. La baixada de la mobilitat a l’interior de l’ àrea metropolitana acaba estabilitzant el PTR. A partir del 2008 i fins al 2013, com a efecte de la crisi els moviments amb l’estranger descendeixen considerablement i s’estabilitzen al voltant del 10 %, mentre que la mobilitat interior a l’ àrea metropolitana ha augmentat fins superar al 2013 el 60 %. A partir del 2013 els fluxos interiors tornen a descendir gradualment (induint el PTR a la mateixa tendència) en contraposició als internacionals, que adopten una pauta creixent semblant a la de principi del 2008, cosa que acaba compensant la inclinació a la baixa del PTR a partir del 2016.

A escala inframunicipal (fig. 5) els indicadors mostren una distribució territorial que reitera de nou les dinàmiques observades en les fig. 2 i 3, amb els valors més elevats als barris antics de Barcelona, especialment per a la taxa de renovació. En aquests espais amb uns màxims del 400 per mil, s’evidencia en algunes unitats una renovació de més d’un 40 % de la població en tan sols un quinquenni.2 Això mostra una elevada inestabilitat residencial a les zones amb major pes de població estrangera. Es constata el mateix patró territorial en el cas del pes de les migracions sobre la renovació, on els valors reflecteixen la pauta territorial d’altes i baixes prèviament analitzada (fig. 3) i la seva rellevància per al canvi poblacional, ja que representen per a la majoria d’unitats un valor mitjà al voltant del 90 %.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32

Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

Figura 5. Taxa de renovació poblacional (PTR) i pes de les migracions sobre la renovació (MST) per al període 2013-2017

2. Aquest valor seria un màxim, ja que un mateix individu podria donar lloc a més d’un fenomen en aquests 5 anys d’observació i, per tant, no tota la població hauria experimentat aquesta renovació.

Font: Elaboració pròpia amb dades del Registre continu de població (IDESCAT)

Taxa de renovació poblacional Pes de les migracions sobre la renovació

La concentració de la intensificació del canvi demogràfic en alguns districtes i barris de l’ àrea metropolitana de Barcelona confirma la vàlua d’una mirada inframunicipal que incorpori la dinàmica demogràfica. L’impacte de la renovació és, per tant, rellevant en dos sentits. D’una banda, pel que fa l’estructura d’edats, on l’envelliment generalitzat s’enfronta a un rejoveniment introduït per la renovació, la importància del qual resideix a la dinàmica de les noves relacions intergeneracionals. Això fa de la citada perspectiva del metabolisme demogràfic una teoria adient per l’anàlisi de la composició i les relacions generacionals a la metròpoli. L’altre aspecte rellevant és la conseqüència que aquesta ràpida i intensa renovació pot tenir en la identitat d’un barri, especialment en relació amb l’experiència de veïnatge arran de la diversificació per orígens, així com l’arrelament al barri en un context en què un volum important de població és inestable i fluctuant.

4.3. Les complexitats de la renovació de la població

Més enllà de l’estudi de les taxes de renovació i la seva diferenciació territorial, resulta fonamental analitzar com aquests valors entren en joc amb les característiques dels diferents barris, singularment aquells llocs que concentren els valors més elevats de canvi demogràfic. Més concretament, es tracta de considerar el pes sobre la població total de residents nascuts a l’estranger i l’estructura d’edat. Enllaçant aquests dos fenòmens amb les taxes de renovació calculades, es poden esclarir certes dinàmiques demogràfiques no evidents en un principi, tot combinant les taxes de renovació amb un examen de la composició sociodemogràfica dels barris, de manera que es puguin brindar eines per a una anàlisi i actuació eficaços per a la previsió i actuació pública.

En primer lloc es considera el percentatge de nascuts a l’estranger, que a l’ àrea metropolitana de Barcelona varia des de mínims del 5 % a Sant Climent de Llobregat, a màxims per sobre del 60 % a à rees estadístiques bàsiques del barri del Raval de Barcelona. A la fig. 6 s’observa la relació entre la taxa de renovació i el pes de les migracions sobre la renovació amb el percentatge de nascuts a l’estranger resident en cada unitat. Els resultats mostren una relació fortament positiva en tots dos casos. Aquelles unitats que presenten una major proporció de població nascuda a l’estranger són alhora aquelles que han experimentat un canvi demogràfic més acusat, així com un pes de les migracions dins d’aquest procés més intens. El Population Turnover Rate assoleix valors per sobre del 400 per mil en els barris de major presència d’immigrats, és a dir, un 40 % de la població renovada entre 2013 i 2017, mentre que el mínims se situen per sota del 100 per mil en barris on la població nascuda a l’estranger és més baixa. D’aquesta manera, s’evidencia que, en el context d’acceleració demogràfica observat durant el període 2013-2017, els espais on les migracions internacionals han estat més importants també ho ha estat la renovació poblacional, més encara, són una peça cabdal en el canvi demogràfic metropolità més recent ja

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32 Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

Figura 6. Gràfic de dispersió relacionant Population Turnover Rate i Migration Share of Turnover amb el percentatge de població resident nascuda a l’estranger. Àrea metropolitana de Barcelona, 2013-2017

MST i % de nascuts a l’estranger PTR i % de nascuts a l’estranger

Font: Elaboració pròpia amb dades del Registre continu de població (IDESCAT)

sigui mitjançant les entrades des de l’estranger com per la seva participació en els fluxos migratoris interiors. En tots els casos més del 80 % de la renovació es deu a les migracions, amb valors per sobre del 95 % en aquelles zones amb més població immigrada.

Més concretament, es poden identificar al gràfic de dispersió quatre tendències diferenciant les unitats per municipis: els valors més elevats combinant la Population Turnover Rate i la Migration Share of Turnover amb els percentatges més importants de població nascuda a l’estranger corresponen a les àrees estadístiques bàsiques de Ciutat Vella, en particular, aquelles situades als barris del Raval i el Gòtic, els barris amb un percentatge de població estrangera més alt; els barris corresponents al samontà de l’Hospitalet de Llobregat formen

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32

Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

una agrupació amb valors superiors a la resta però inferior a la majoria dels de Ciutat Vella; finalment, dos núvols de punts pertanyents a les unitats de la resta de Barcelona i de municipis de l’AMB se succeeixen amb valors més elevats per als primers. La resta de barris de l’Hospitalet de Llobregat mostren xifres semblants a aquests dos últims grups, ben allunyades dels barris del mateix municipi prèviament citats. Com a excepció a aquesta pauta, en el cas del Population Turnover Rate, un valor proper als 400 per mil que no pertany a Ciutat Vella correspon al barri del Besòs i el Maresme. Al seu torn, en el cas de l’MST el valor més desviat del conjunt de punts amb més d’un 30 % de població nascuda a l’estranger pertany al barri de Ciutat Diagonal d’Esplugues de Llobregat, on la composició per orígens, preeminentment europeus comunitaris, difereix de la resta de barris amb elevada renovació.

Tanmateix, tot desglossant l’MST en funció de l’origen i la destinació dels fluxos migratoris (d’igual forma a la fig. 4, dreta) i prenent el pes de les migracions realitzades en el si de l’ àrea metropolitana de Barcelona (l’origen-destinació amb més pes dins de l’MST), es detecta en la fig. 7 com la forta relació lineal prèviament observada a la fig. 6 es desdibuixa considerablement. En efecte, es

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32 Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

Figura 7. Gràfic de dispersió entre els valors del Migration Share of Turnover dels moviments dins de l’àrea metropolitana i el percentatge de població estrangera, 2013-2017

Font: Elaboració pròpia amb dades del Registre continu de població (IDESCAT)

pot observar que la majoria de valors de l’MST dins de l’ àmbit d’estudi estan compresos entre el 50 i el 70 % sobre el total de la renovació. Es tracta, efectivament, de la part del canvi poblacional amb més incidència sobre el Population Turnover rate. No obstant, el núvol de punts evidencia una distribució lluny de la constatada anteriorment. Entrant més en detall, els punts més desviats que mostren més variabilitat respecte a la distribució corresponen a municipis amb dinàmiques de mobilitat exterior com Barberà del Vallès, Castellbisbal, Cerdanyola del Vallès, Sant Andreu de la Barca i Badia del Vallès, on la majoria dels fluxos no són interns a l’ àrea metropolitana de Barcelona ja que es produeixen amb altres municipis de la regió metropolitana. Amb aquest últim resultat s’esclareix que el moviment natural incideix igualment en les migracions, cosa que provoca que part de l’MST tingui com a protagonistes els residents nascuts a Espanya a través del procés de reemplaçament generacional en àrees envellides, on la cúspide de la piràmide poblacional és substituïda per població més jove autòctona, procediment que també està relacionat amb la mobilitat per la formació de famílies de parelles joves. Efectivament, amb els resultats de les fig. 1 i 6, es podria entreveure un lligam també positiu a la fig. 7 entre l’MST a l’ àrea metropolitana i els nascuts a l’estranger. Tanmateix, no es dona el cas, ja que els fluxos dins de l’àrea metropolitana mantenen una distribució independent respecte al percentatge de nascuts a l’estranger, encara que aquests últims també tinguin una empremta considerable sobre aquests moviments interiors. El creixement natural és l’element de la renovació que explicaria aquesta falta de correlació tal com s’observa a la fig. 8, on es posa en relació el pes del moviment natural sobre el Population Turnover Rate i el Migration Share of Turnover desglossat per lloc de naixement, és a dir, la part de les migracions protagonitzades pels nascuts a l’estranger (esquerra) i nascuts a Espanya (dreta). Els fluxos migratoris dels nascuts a Espanya mantenen una relació fortament positiva amb el percentatge que representa el creixement natural, contràriament als moviments migratoris protagonitzats pels immigrats. Això demostra que els espais on el pes del creixement natural és més alt, també ho són els moviments migratoris protagonitzats pels nascuts a Espanya. Així doncs, el reemplaçament generacional dels autòctons i la mobilitat per la formació de famílies de parelles joves esdevenen fenòmens decisius per entendre les migracions a l’àrea metropolitana. És crucial subratllar que mentre la mobilitat dels autòctons està fortament lligada amb el cicle familiar com, per exemple, l’eixamplament de la família amb el naixement d’un fill, la mobilitat dels estrangers està més relacionada amb motius laborals, encara que també es contempli el reagrupament familiar.

Per analitzar i interpretar millor els indicadors de renovació resulta vital conèixer les diferents trajectòries en funció de l’origen i els diversos motius (i conjuntura) que impulsen aquesta mobilitat. Això ha de permetre una millor comprensió del fenomen de la renovació demogràfica i la seva acceleració així com de les implicacions per a la cohesió social dels barris de l’ àrea metropolitana.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32

Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

Figura 8. Relació entre el pes del creixement natural sobre la renovació amb el percentatge de nascuts a l’estranger i el Migration Share of Turnover dels nascuts a Espanya. Àrea metropolitana de Barcelona, 2013-2017

Creixement natural i migracions dels nascuts a l’estranger

Creixement natural i migracions dels nascuts a Espanya

Elaboració pròpia amb dades del Registre continu de població (IDESCAT)

5. Discussió i conclusions

Abordar la renovació de la població a l’àrea metropolitana de Barcelona en un context d’intensificació migratòria condueix a prestar especial atenció al paper de les migracions internacionals. Analitzar aquest fenomen a escala de barri implica considerar tres aspectes centrals: la magnitud dels fluxos d’arribada des de l’estranger a cada barri, el seu marc temporal (primera o segona onada) i la seva composició sociodemogràfica (nivell d’estudis, països de provinença i sexe). Aquestes tres característiques ajudaran a contextualitzar i interpretar millor el rol de la immigració internacional en la renovació demogràfica dels

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32 Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

Font:

barris. Tenint en compte alhora les migracions internes i la dinàmica del creixement natural, tot plegat hauria de permetre esclarir les distàncies entre barris pel que fa la renovació poblacional i, per consegüent, les implicacions per la identitat local, l’arrelament de la població i les seves expectatives de residència. El següent pas és avançar cap a la formulació d’una anàlisi generacional (Domingo i Bayona-i-Carrasco, 2021) però des d’un enfocament multidimensional del metabolisme demogràfic proposat per Lutz (2013).

En general, alts valors de renovació coincideixen amb majors proporcions de població nascuda a l’estranger. Tanmateix, depenent del barri s’observen diferències substancials especialment en referència a l’experiència migratòria. D’aquesta manera no s’han d’invisibilitzar les disparitats entre trajectòries o experiències migratòries viscudes en cadascun dels barris, sobretot entre espais amb valors elevats de renovació i migració. Certament, en un marc temporal d’intensificació de la renovació poblacional, de forts desequilibris territorials i consolidació dels moviments migratoris a tota la metròpoli, convé diferenciar i categoritzar els diferents espais metropolitans en relació amb els canvis demogràfics experimentats. Per això, es genera a continuació una tipologia dels espais metropolitans, construïda de forma qualitativa a partir de les següents variables: la renovació poblacional mesurada amb el Population Turnover Rate ; el percentatge de població nascuda a l’estranger; el context temporal de rebuda de la immigració internacional, primera o segona onada; l’experiència passada de la immigració interior, que definirà l’envelliment i els processos de reemplaçament, arribats també en dues onades (entre 1950-1964 i 1965-1979); i, finalment, la qualitat i disponibilitat d’habitatge. Vet aquí:

1) Nuclis permanents d’atracció migratòria. Són els barris que han viscut un canvi més pronunciat en la seva composició sociodemogràfica les últimes dues dècades amb la globalització dels fluxos migratoris. Es tracta del districte de Ciutat Vella, que fou abans de la primera onada migratòria el principal focus d’atracció d’immigrants internacionals. Amb la consolidació d’aquestes arribades els anys 2000, va mantenir un paper predominant com a porta d’entrada i espai de trànsit cap a altres barris de la metròpoli. A més d’aquest caràcter transitori, també retingué molta població estrangera com a resident permanent. Posteriorment a la gran recessió, el districte continuà sent una de les principals portes d’entrada a la metròpoli davant la recuperació de les migracions internacionals, aquest cop caracteritzades per una destacada feminització i alts nivells d’estudis. Les xifres mostren que la majoria d’unitats han renovat un terç de la població, amb valors que superen el 40 % de població resident renovada a unitats del Raval i el Gòtic en tan sols cinc anys. En aquests mateixos barris, el pes de la població nascuda a l’estranger és el més alt de tota l’àrea d’estudi, amb valors entre un 40 i un 60 %.

2) Barris de recepció de la primera fase d’immigració interior de la segona meitat del segle xx. Es tracta dels primers espais en rebre entre els anys 1950 i mitjans

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32

Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

dels 1960 onades migratòries interiors (la segona gran onada d’immigració interior del segle xx després de l’esdevinguda als anys 1920) i que, en relació amb les migracions internacionals, en un primer instant acollien principalment els mencionats fluxos procedents de Ciutat Vella. Posteriorment, amb l’envelliment progressiu de la població autòctona i un habitatge més accessible, s’han convertit en pols d’atracció directa que han afavorit moviments de reagrupament familiar dels immigrats estrangers. Un d’aquests àmbits és l’Hospitalet de Llobregat, més concretament el samontà del municipi (amb els barris de Collblanc, la Torrassa, la Florida o les Planes), que agrupa unitats amb un 40 % de la població nascuda a l’estranger i un 25 % de la població arribada els últims cinc anys observats. Encara sent valors molt elevats, es tracta de xifres relativament més baixes que la majoria d’unitats de Ciutat Vella. Finalment, seguint una experiència històrica semblant, i completant el podi de barris amb una molt elevada renovació i població immigrada, destaquen unitats del districte de Sant Martí, especialment el barri del Besòs i el Maresme o el Fondo a Santa Coloma de Gramenet.

3) Barris de recepció de la segona fase d’immigració interior a la segona meitat del segle xx . Es tracta d’espais receptors d’immigració interna entre mitjans dels anys 1960 i finals dels 1970 que desemboquen en barris construïts més recentment. La renovació poblacional observada és menys elevada i l’atracció d’immigració internacional presenta valors heterogenis però mai superant els màxims observats en les dues primeres agrupacions. Conseqüentment, aquestes xifres resultaran en una major estabilitat residencial i més expectatives de residència. A lguns barris amb un pes de més del 30 % de població nascuda a l’estranger presenten una renovació del voltant d’un 20 % de la població resident. Aquest últim valor és més baix respecte a ls barris mencionats en les dues tipologies anteriors, però encara així considerable. Es tracta de barris com la Trinitat Vella, unitats a Nou Barris pertanyents a Ciutat Meridiana, el Turó de la Peira i Verdun, el barri de Sant Ildefons a Cornellà o el Raval, Santa Rosa i Safaretjos a Santa Coloma de Gramenet. Dins del mateix tipus es podrien encabir encara altres barris de les mateixes característiques on l’envelliment encara no ha culminat en un reemplaçament generacional. I, en cas d’haver-hi tingut lloc, s’ha retingut població autòctona jove en aquest procés de substitució, la qual cosa ha fet que el pes de població nascuda a l’estranger romangui poc elevat sense superar el 20 % de la població resident. Pel que fa la taxa de renovació poblacional els valors són fins i tot inferiors als barris mencionats anteriorment, amb xifres situades entre el 15 % i el 20 % de població renovada. Entre aquests barris es troben molts espais de Nou Barris (com la Guineueta, la Prosperitat o Canyelles), el Bon Pastor, la Verneda i la Pau, Montbau, Sant Genís dels Agudells a la resta de Barcelona o Singuerl ín a Santa Coloma de Gramenet.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32 Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32

Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

4) Espais de gran atractivitat de població jove. En aquesta quarta categoria s’engloben barris que gaudeixen d’un gran atractiu urbà per a la població jove, tant estrangers com autòctons. Un alt influx dels primers contingents queda contrarestat per les arribades dels segons, d’aquí que el percentatge de població nascuda a l’estranger no arribi a màxims més elevats. La renovació presenta valors elevats que ronden el 25 % de la població. La majoria d’unitats presenten valors superiors al 20 % de nascuts a l’estranger, amb màxims superant el 30 %. Es tracta dels barris pertanyents als districtes de l’Eixample i de Gràcia.

5) Nuclis de retenció de població autòctona. En aquesta agrupació s’adscriuen espais amb capacitat de retenir població jove autòctona, que han rebut poca immigració internacional i que exhibeixen un pes important de població envellida. El pes de la població nascuda a l’estranger no sobrepassa el 20 % de la població resident en la majoria d’unitats i la renovació poblacional no excedeix el 20 %. Es tracta d’ àrees benestants de la metròpoli, especialment el districte de Sarrià-Sant Gervasi.

6) Espais de formació de famílies. Són d’àrees allunyades de la tendència migratòria i de renovació de les zones més urbanitzades de l’ àrea metropolitana . Es caracteritzen per presentar els percentatges més baixos d’immigració internacional, amb menys d’un 15 % de població resident nascuda a l’estranger, així com les taxes més altes de creixement natural, amb valors al voltant del 15 % sobre la renovació total, així com la renovació demogràfica menys elevada de l’ àmbit d’estudi, amb xifres inferiors al 12 %. Són espais que retenen i reben població autòctona jove, on predominen famílies autòctones joves i on la renovació demogràfica és més baixa de l’ àrea metropolitana. S’engloben fonamentalment municipis i barris de l’eix del Llobregat i del massís del Garraf-Ordal, que atrauen fluxos provinents de Barcelona i municipis veïns de la resta de la regió metropolitana.

En conclusió, els fenòmens de la renovació poblacional i la immigració internacional als barris estan estretament relacionats amb tres factors: l’envelliment de la població, les migracions internes dels joves autòctons i les característiques del mercat immobiliari (com l’any de construcció o la localització geogràfica).

Aquestes tres variables són claus per entendre la diferència en l’acceleració del canvi poblacional a diferents espais metropolitans. El primer aspecte està lligat amb el calendari de les migracions interiors esdevingudes dècades enrere, on l’arribada més primerenca o més tardana d’aquests fluxos migratoris condicionarà el moment del procés d’envelliment dels barris. En segon lloc, tal com s’ha mostrat a la fig. 4 els moviments interiors a l’ àrea metropolitana de Barcelona tenen un pes majoritari sobre els moviments migratoris. En particular, els joves autòctons tenen un rol important en aquests moviments, on la probabilitat de no residir en alguns barris obre la porta a l’assentament de la població estrangera. El tercer aspecte també manté una estreta relació amb els anteriors pel

que fa l’alliberament de vacants de l’habitatge, on l’estat o les característiques dels habitatges mateixos fixarà el seu valor i rendibilitat i els farà més atractius o menys per a la població autòctona. Això evidentment determinarà la presència de població immigrada, així com l’estabilitat de la població (autòctona o estrangera) als barris segons les característiques dels habitatges que hi predominin. Els resultats obtinguts en aquesta aportació faciliten un valuós instrument d’anàlisi al marc d’actuació pública en matèria de l’impacte de la immigració internacional i la cohesió social, que ha de ser comprensiva amb la realitat social dels barris. Inferim que convé tenir en compte la dinàmica de l’estructura demogràfica, ja no només la composició per edats, sexe i origen, ans també creuant aquestes amb la rotació i la transitorietat poblacional dels habitants, cosa que pot amagar una aparent estabilitat poblacional. Endemés, una mirada espacial i inframunicipal amb un incís a les zones més vulnerables o amb canvis més accelerats resulta central per entendre el territori, la seva evolució i allà on és prioritari actuar. L’anàlisi presentada en aquest article no busca limitar-se a l’àrea metropolitana de Barcelona, sinó que es pot estendre a altres àrees metropolitanes espanyoles o europees. Així, la perspectiva de la renovació demogràfica resulta de gran utilitat per a noves investigacions sociodemogràfiques a escala metropolitana, i no només a nivell estatal.

Referències

Abel, Guy; Joel Cohen (2019). “Bilateral International Migration Flow Estimates for 200 Countries”. Scientific Data, vol. 6, núm. 1, p. 1-13. DOI: https://doi.org/10.1038/s41597-019-0089-3

Arbaci, Sonia (2019). Paradoxes of Segregation. Housing Systems, Welfare Regimes and Ethnic Residential Change in Southern European Cities. Oxford: John Wiley & Sons. DOI: https:// doi.org/10.1002/9781118867365

Bailey, Nick; Mark Livingston (2007). Population Turnover and Area Deprivation. Bristol: Policy Press.

Bayona-i-Carrasco, Jordi; Fernando Gil-Alonso (2012). “Suburbanisation and International Immigration: The Case of the Barcelona Metropolitan Region (1998-2009)”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geografie, vol. 103, núm. 3, p. 312-329. DOI: https://doi. org/10.1111/j.1467-9663.2011.00687.x

Bayona-i-Carrasco, Jordi; Isabel Pujadas (2020). “Las grandes áreas metropolitanas en España: del crecimiento y expansión residencial al estancamiento poblacional”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 66, núm. 1, p. 27-55. DOI: https://doi.org/10.5565/rev/dag.576

Bell, Martin; Elin Charles-Edwards; Phillip Ueffing; John Stillwell; Marek Kupiszewski; Dorota Kupiszewska (2015). “Internal Migration and Development: Comparing Migration Intensities Around the World”. Population and Development Review, vol. 41, núm. 1, p. 33-58 DOI: https://doi.org/10.1111/j.1728-4457.2015.00025.x

Billari, Francesco (2021). “Demography: Fast and Slow”. Demographic Research, vol. 48, núm. 1, p. 9-30. DOI: https://doi.org/10.1111/padr.12464

Bozick, Robert (2021). “Age, Period, and Cohort Effects Contributing to the Great American Migration Slowdown”. Demographic Research, vol. 45, núm. 42, p. 1269-1296. DOI: https://doi.org/10.4054/DemRes.2021.45.42

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32 Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32

Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo

Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

Brown, Jason; Colton Tousey (2020). “Population Turnover and the Growth of Urban Areas”. Economic Review, vol. 105, núm. 1, p. 5-20

Burgess, Ernest W. (1925). “The Growth of the City: An Introduction to a Research Project”, dins: Robert E. Park; Ernest W. Burgess [ed.]. The City. Chicago: University of Chicago Press, p. 47-62.

Clark, William; Jun Onaka (1983). “Life Cycle and Housing Adjustment as Explanations of Residential Mobility”. Urban Studies, vol. 20, núm. 1, p. 47-57. DOI: https://doi. org/10.1080/713703176

Delgado, Manuel (2007). La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del modelo Barcelona. Barcelona: Los Libros de la Catarata.

Dennet, Adam; John Stillwell (2008). “Population Turnover and Churn: Enhancing Understanding of Internal Migration in Britain through Measures of Stability”. Population Trends, vol. 134, núm. 24, p. 24-41.

Dieleman, Frans; William Clark; Marinus Deurloo (2000). “The Geography of Residential Turnover in Twenty-Seven Large US Metropolitan Housing Markets, 1985-95”. Urban Studies, vol. 37, núm. 2, p. 223-245. DOI: https://doi.org/10.1080/0042098002168

Domingo, Andreu; Jordi Bayona-i-Carrasco (2021). “La huella de las migraciones en el metabolismo demográfico del Área Metropolitana de Barcelona”. Estudios Geográficos, vol. 82, núm. 291. DOI: https://doi.org/10.3989/estgeogr.202194.094

Domingo, Andreu; Jordi Bayona-i-Carrasco; Antonio López-Gay (2004). “Impacto demoespacial de la internacionalización de los flujos migratorios en la ciudad de Barcelona”. Migraciones, núm. 16, p. 157-198.

Finney, Nissa; Ludi Simpson (2009). “Population Dynamics: The Roles of Natural Change and Migration in Producing the Ethnic Mosaic”. Journal of Ethnic and Migration Studies, vol. 35, núm. 9, p. 1479-1496. DOI: https://doi.org/10.1080/13691830903125935

Le Bras, Hervé; Jean Claude Chesnais (1976). “Cycle de l’habitat et âge des habitants”. Population, vol. 31, núm. 2, p. 269-299.

Lerch, Mathias (2020). “International Migration and City Growth in the Global South: An Analysis of IPUMS Data for Seven Countries, 1992-2013”. Population and Development Review, vol. 46, núm. 3, p. 557-582. DOI: https://doi.org/10.1111/padr.12344

López-Gay, Antonio (2007). Canvis residencials i moviments migratoris en la renovació poblacional de Barcelona. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. [Tesi doctoral]

– (2017). “Cap a un patró territorial complex de la mobilitat residencial. El cas de la Regió Metropolitana de Barcelona”. Papers. Revista de sociologia, vol. 102, núm. 4, p. 793-823.

DOI: https://doi.org/10.5565/rev/papers.2420

López-Gay, Antonio; Joan Sales-Favà; Miguel Solana-Solana; Ana Fernández; Andrés Peralta (2021). “El avance de la gentrificación en Barcelona y Madrid, 2011-2019: Análisis socioespacial a partir de un índice de gentrificación”. Estudios Geográficos, vol. 82, núm.

291. DOI: https://doi.org/10.3989/estgeogr.202195.095

Lutz, Wolfgang (2013). “Demographic Metabolism: A Predictive Theory of Socioeconomic Change”. Population and Development Review, vol. 38, p. 283-301.

Maher, Chris (1982). “Population Turnover and Spatial Change in Melbourne, Australia”. Urban Geography, vol. 3, núm. 3, p. 240-257. DOI: https://doi.org/10.2747/0272-3638.3.3.240

Malheiros, Jorge (2002). “Ethni-cities: Residential Patterns in the Northern European and Mediterranean Metropolises – Implications for Policy Design”. International Journal of Population Geography, vol. 8, núm. 2, p. 107-134. DOI: https://doi.org/10.1002/ijpg.247

Marco-Garcia, Clàudia; Antonio López-Gay ; Miguel Solana-Solana (2020). “Cicles dels barris i dels habitants. La renovació sociodemogràfica a un barri perifèric envellit: el cas de Montbau a Barcelona”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 90, p. 39-66.

DOI: https://doi.org/10.2436/20.3002.01.199

Treballs de la SCG, 94, 2022, 7-32 Osama Damoun, Jordi Bayona-i-Carrasco, Andreu Domingo Immigració i acceleració demogràfica a l’àrea metropolitana de Barcelona

Martori, Joan Carles; Phillippe Apparicio (2011). “Changes in Spatial Patterns of the Immigrant Population of a Southern European Metropolis: The Case of the Barcelona Metropolitan Area (2001-2008)”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geografie, vol. 102, núm. 5, p. 562-581. DOI: https://doi.org/10.1111/j.1467-9663.2011.00658.x

Módenes, Juan Antonio (2002). Flujos espaciales e itinerarios biográficos: la movilidad residencial en el área de Barcelona. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. [Tesi doctoral]

Moore, Eric (1969). “The Structure of Intra-Urban Movement Rates: An Ecological Model”. Urban Studies, vol. 6, núm. 1, p. 17-33 DOI: https://doi.org/10.1080/00420986920080021

Musterd, Sako; Arkaitz Fullaondo (2008). “Ethnic Segregation and the Housing Market in Two Cities in Northern and Southern Europe: The Cases of Amsterdam and Barcelona”. ACE: Architecture, City and Environment, núm. 8, p. 93-115. DOI: https://doi.org/10.5821/ ace.v3i8.2459

Musterd, Sako; Szymon Marcińczak; Maarten Van Ham; Tiit Tammaru (2017). “Socioeconomic Segregation in European Capital Cities. Increasing Separation Between Poor and Rich”. Urban Geography, vol. 38, núm. 7, p. 1062-1083. DOI: https://doi.org/10.108 0/02723638.2016.1228371

Nel·lo, Oriol (2018). “Hacer la ciudad metropolitana: segregación residencial y políticas urbanas en el ámbito metropolitano de Barcelona”. Ciudad y Territorio, vol. 198, núm. 50, p. 697-715

Nieuwenhuis, Jap; Maarten Van Ham; Lina Hedman; David Manley (2020). “Does Segregation Reduce Socio-Spatial Mobility? Evidence from Four European Countries with Different Inequality and Segregation Contexts”. Urban Studies, vol. 57, núm. 1, p. 176197. DOI: https://doi.org/10.1177/0042098018807

Robertson, Isobel M. L. (1982). “The Measurement of Population Turnover: A New Approach by Coordinate References in a Scottish City”. The Town Planning Review, vol. 53, núm. 1, p. 79-89

Sassen, Saskia (2000). “The Global City: Strategic Site/New Frontier”. American Studies, vol. 41, núm. 2/3, p. 79-95.

Schoener, Thomas; David Spiller (1987). “High Population Persistence in a System with High Turnover”. Nature, vol. 330, núm. 6147, p. 474-477. DOI: https://doi.org/10.1038/330474a0

Short, John Rennie (1978). “Population Turnover: Problems in Analysis and an Alternative Method”. Area, vol. 10, núm. 3, p. .

Temelová, Jana; Jakub Novák; Anneli Kährik; Tiit Tammar (2016). “Neighbourhood Trajectories in the Inner Cities of Prague and Tallinn: What Affects the Speed of Social and Demographic Change?”. Geografiska Annaler. Series B. Human Geography, vol. 98, núm. 4, p. 349-366. DOI: https://doi.org/10.1111/geob.12109

Tzaninis, Yannis; Willem Boterman (2018). “Beyond the Urban-Suburban Dichotomy. Shifting Mobilities and the Transformation of Suburbia”. City, vol. 22, núm. 1, p. 43-61.

DOI: https://doi.org/10.1080/13604813.2018.1432143

Vertovec, Steven (2011). “Migration and New Diversities in Global Cities: Comparatively Conceiving, Observing and Visualizing Diversification in Urban Public Spaces”. MMG Working Papers, vol. 11, núm. 8.

Wessel, Terje; Lena Turner; Viggo Nordvik (2018). “Population Dynamics and Ethnic Geographies in Oslo: The Impact of Migration and Natural Demographic Change on Ethnic Composition and Segregation”. Journal of Housing and the Built Environment, vol. 33, núm. 4, p. 789-805. DOI: https://doi.org/10.1007/s10901-017-9589-7

White, Paul (1998). “The Settlement Patterns of Developed World Migrants in London”. Urban Studies, vol. 35, núm. 10, p. 1725-1744.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 94, desembre 2022, p. 33-58

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 21/08/2022 ‒ Data d’acceptació: 09/12/2022 ‒ Data de publicació: 23/12/2022

DOI: 10.2436/20.3002.01.226

La Xina d’Eduard Toda

Dolors Folch

Universitat Pompeu Fabra

dolors.folch@upf.edu

Resum

L’objectiu d’aquest article sobre Eduard Toda i la Xina és entendre què hi va veure i com el va impactar, quina idea se’n va fer i en què es va ocupar quan, de 1876 a 1882, sent molt jove, va passar sis anys a la Xina com a funcionari diplomàtic de l’Estat espanyol. Alhora, es persegueix explorar quina va ser la imatge de la Xina que va transmetre amb els seus articles, conferències i llibres en tornar a Catalunya el 1883. La figura d’Eduard Toda compta amb una amplíssima bibliografia, però no hi ha cap estudi centrat de forma global en la seva experiència xinesa.

Paraules clau: viatges, fonts, vida diplomàtica, Taiping, Macau.

Resumen: La China de Eduard Toda

El objetivo de este artículo sobre Eduard Toda y China es entender qué vio y cómo le impactó, qué idea global se formó y de qué se ocupó cuando, de 1876 a 1882, siendo muy joven, pasó seis años en China como funcionario diplomático del Estado español. Asimismo, se persigue explorar cuál fue la imagen de China que transmitió en sus artículos, conferencias y libros al regresar a Cataluña en 1883. La figura de Eduard Toda cuenta con una amplísima bibliografía, pero no hay ningún estudio centrado de forma global en su experiencia china.

Palabras clave: viajes, fuentes, vida diplomática, Taiping, Macao.

Abstract: Eduard Toda’s China

The objective of this article about Eduard Toda and China is to understand what he saw, how he experienced China and the country’s impact on him. Toda spent six years in China (from 1876 to 1882) as a young diplomatic officer of the Spanish State. This article further aims to examine Toda’s image of China as rendered in his articles, conferences and books upon his return to Catalonia in 1883. Eduard Toda wrote extensively on the topic, yet little critical attention has been given to his Chinese experience.

Keywords: travel, sources, diplomatic life, Taiping, Macau.

1. Introducció

L’objectiu d’aquest article és esbrinar quin va ser el coneixement que Eduard Toda (Reus, 1855–Poblet, 1941) va tenir de la Xina, així com determinar què hi va fer realment, des de quin angle se la va mirar i quina va ser la imatge que en va difondre als seus escrits. Per fer-ho, m’he centrat sobretot en l’anàlisi del que Toda va publicar, tant articles com llibres. He revisat també la documentació relacionada amb l’estada de Toda a la Xina que hi ha en diversos arxius del nostre país i he estudiat alhora l’abundant bibliografia ja existent sobre ell, part de la qual apareix esmentada en aquest treball i llistada al primer apartat de referències (sistematitzant les que no són de l’autor analitzat). Tot i que aquí cito un total de 25 publicacions de Toda (vegeu el segon apartat de referències), el corpus d’estudi és molt més gran, amb nombrosos textos que són traduccions i reedicions del mateix autor d’escrits anteriors. En aquest sentit, convé esmentar que Ferré (1952) en sistematitza l’obra completa.

El present article es divideix en cinc apartats. El primer (numerat com a 2) reflecteix l’agitació política i social tant d’Espanya com de la Xina en el període anterior a la seva anada al país asiàtic. El següent apartat revisa l’activitat de Toda a tots els llocs als quals va estar destinat, de manera que en destaco la desigual prosperitat dels diversos ports francs i la persistència del tràfic de culis. Tot seguit analitzo en un epígraf autònom la inserció de Toda en el catalanisme i el destí de les seves col·leccions. Al seu torn, l’apartat subsegüent sistematitza els seus escrits i conferències, tot resseguint els seus viatges per la Xina. Convé destacar la diferent apreciació de Toda, d’una banda, sobre Macau i Canton i, de l’altra, sobre Hong Kong i Xangai. Finalment, el darrer apartat aplega tots els llibres que va escriure o que se li han atribuït.

2. Els mons del jove Eduard Toda

Eduard Toda va néixer el 9 de gener del 1855 a Reus, una ciutat molt més oberta i progressista del que havia estat un segle abans i del que seria un segle després. Del nen se’n van encarregar la seva mare i el seu oncle, Josep Güell i Mercadé, que li portava 16 anys i que de fet li va fer de pare. Josep Güell era un intel·lectual liberal, republicà, discretament anticlerical i molt actiu culturalment: Eduard Toda va créixer sota la seva protecció i influència. De nen, va sentir parlar sovint amb alarma de les bullangues de Reus de l’any 1835 i de la destrucció i saqueig sistemàtic de Poblet al llarg del segle xix, cosa que no oblidaria mai (Toda, 1930). L’any 1870, el jove Toda se’n va anar a Madrid on, en tres anys, es va llicenciar en Dret Civil i Canònic.

La primera joventut de Toda va transcórrer enmig de la gran agitació política que es vivia a Espanya en aquell moment: la Revolució Gloriosa del 1868, l’assassinat de Prim, el breu regnat d’Amadeu i, la Primera República i la Res-

tauració dels Borbons el 1874, amb el teló de fons de la tercera guerra carlina i i el conflicte creixent de la independència de Cuba. Tot plegat va ser massa per al jove Toda:

“Jo, de molt jove, vaig ser partidari del general Prim, del rei Amadeu i del liberalisme que la situació creà. Prim, l’assassinaren; el rei Amadeu dimití el càrrec pel fàstic que li produí el país; l’única cosa que m’ha quedat ha estat el liberalisme que llavors vaig mamar. Vaig quedar absolutament desplomat.” (Pla, 1975, p. 53).

El 1873, quan Toda just s’acabava de llicenciar, el seu oncle Josep Güell va ser elegit diputat a les Corts espanyoles pel partit d’Emilio Castelar i se’n va anar també cap a Madrid. Dos dels amics de Josep Güell jugarien un paper rellevant a la vida de Toda. D’un banda, el mateix Emilio Castelar, que li proporcionaria una protecció de per vida i de moment li va facilitar, aquell mateix any 1873, l’ingrés al Ministeri d’Estat en qualitat d’agregat. De l’altra, Víctor Balaguer, que dirigiria alguns passos de la carrera de Toda. Finalment el 1875 –ja en plena Restauració borbònica–, Toda va demanar la permuta al cos diplomàtic i va sol·licitar la plaça vacant de vicecònsol a Macau, que li va ser concedida el gener de 1876. Toda iniciava així una llarga etapa de funcionari de l’estat, que li duraria 25 anys.

El 13 de febrer de 1876, amb 21 anys acabats de fer, Toda va embarcar cap a la Xina, on hi passaria sis anys seguits. La Xina a què arribava Toda era un país trasbalsat. Els intents del govern xinès d’aturar el consum, la distribució i l’arribada de l’opi van culminar en la primera guerra de l’opi. La pau de Nanjing (1842) amb què va acabar obligava la Xina a fortes indemnitzacions, a cedir a Anglaterra el territori de Hong Kong i a obrir cinc ports (Canton, Xiamen/ Amoy, Fuzhou, Ningbo i Xangai) al comerç internacional. Toda els va visitar tots i va constatar que no tots aquests ports prosperaven: ho van fer, i molt, Hong Kong, convertit en el pol del sud de la Xina, i Xangai, on desembocava la riquíssima producció de la conca del Iangtsé. Els altres, però, no acabaven d’arrencar: el fort sentiment contra els estrangers va arruïnar Canton, mentre Amoy, Fuzhou i Ningbo rebien amb prou feines uns quants vaixells l’any. La segona guerra de l’opi no va trigar a arribar i la pau de Tianjin (1860), que la va concloure, va significar una obertura molt més radical de la Xina: s’hi van obrir 12 nous ports, tant a la costa com a la vall del Iangtsé, els missioners cristians van poder penetrar ben endins del país i fins i tot comprar-hi terres, es va donar dret als occidentals a protegir militarment les seves concessions i es va legalitzar el comerç de l’opi.

Esperonat per l’agressió estrangera, i obligat a pagar indemnitzacions milionàries, l’imperi es va esquinçar del tot amb la rebel·lió dels Taiping. Aquests eren uns rebels amb peculiars reminiscències cristianes, que els van valdre inicialment la simpatia dels missioners protestants. De fet, un català, Sinibald de Mas, deixaria un viu testimoni dels territoris conquerits pels Taiping, per on ell va viatjar (Mas, 1861). La rebel·lió va estar a punt d’acabar amb l’imperi manxú, que es va salvar gràcies a la intervenció a favor seu dels exèrcits

Treballs de la SCG, 94, 2022, 33-58 Dolors Folch

La Xina d’Eduard Toda

anglesos i francesos –temorosos de quedar-se sense cobrar les indemnitzacions estipulades en el tractat de Tianjin–, i a la mobilització d’exèrcits regionals: la Xina s’esquerdava per les seves línies de fractura habituals.

Les grans rebel·lions –a la dels Taiping van seguir les dels Nian i les dels musulmans–, així com la terrible repressió que les va liquidar, van deixar el país exhaust. A la conca del Iangtsé, els voltants de Nanquín, que havia estat capital dels Taiping, i els de Suzhou, la ciutat més rica de la Xina, van quedar despoblats, com constatarà el mateix Toda. A partir dels anys 1860, la Xina va iniciar un moviment de modernització moderada, que va establir arsenals amb tecnologia militar occidental, i va crear el Zongli Yamen, una mena de Ministeri d’Afers Exteriors, per gestionar les relacions diplomàtiques de la Xina amb el món exterior. A finals dels anys 1870, quan Toda hi va arribar, a la Xina hi havia tímids intents d’activar la mineria i modernitzar els transports, que Toda va constatar. En tots aquests projectes hi participaven activament els grans caps militars que havien sorgit arran de les guerres de repressió de les rebel·lions

Taiping i musulmanes, Zeng Guofan, Zuo Zongtang i Li Hongzang: aquest últim va ser el més implicat en els intents de modernització i, al seu torn, Zuo Zongtang –a qui Toda coneixeria personalment– el que menys.

Així era la Xina –humiliada i arruïnada, reticent als canvis i hermètica amb els estrangers– en què va viure Toda i que, per tant, va testimoniar. Els seus primers articles reflecteixen bé tant la desarticulació del sud de la Xina, amb Macau i Canton encongint-se enfront del sorgiment de Hong Kong, com la reestructuració dels pols econòmics de la riquíssima vall del riu Iangtsé, amb la ruïna total de les grans ciutats imperials –Nanquín i Suzhou– i el creixement imparable de la nou creada Xangai.

També són testimoni de la corrupció palpable i de la misèria generalitzada que ho envaïa tot. Toda ressenyà amb considerable equanimitat l’actuació de les societats secretes que reclamaven l’expulsió dels manxús de la Xina i que, amb el nom genèric de Tríades, encapçalaven rebel·lions periòdiques contra la burocràcia imperial (Toda, 1893a, p. 301). Tanmateix, els estralls creats per la rebel·lió dels Taiping el van horroritzar, tant per la destrucció que va veure en els seus viatges pel Iangtsé, com pel record que li portaven de les bullangues de Reus i de les cremes d’esglésies a Espanya:

“¡Sempre la mateixa humanitat mesquina, igual per tot arreu, sota las neus del Nort ó las regions del Trópich! ¡Iguals ambicions, los mateixos odis, idèntica set de venjança tinga l’home sia l que vulgui l color de sa cara! Y per sobre de tot aquests insensat esperit de rebel·lió contra lo antich, aquesta idea abrassadora de son cervell que li fa creure que ‘l seu pervenir està en lluyta pèrpetua contra l seu passat, que mai vindrà aquell si aquest no es destruhit: com si fos possible la vida sens historia, lo demà sens ahir, los infants sense avis! En las regions apartades de la terra xina, bullan dintre els cervells mongols las mateixes passions populars que entre nosaltres convertiren en runa tans temples, tants edificis tants monuments de nostra patria, de nostra fe y de nostra historia.” (Toda, 1883a, p. 414).

Pel que fa al moviment modernizador dels any s 1870, Toda en va veure sobretot els aspectes militars, amb la creació d’arsenals:

“La marina de guerra ha sufrido una radical transformaciónen el Imperio chino. Consistía hace solo unos años, en una gran cantidad de juncos y lorchas destinados a proteger las costas y vigilar los ríos y cabales del país […]. Actualmente China posee dos magníficos acorazados construidos en Alemania, con 7.335 toneladas de desplazamiento, máquinas de 6.000 caballos y marcha de catorce millas y media. […] Además hay las escuadras de Fuchao [Fuzhou], Shanghai y Cantón, que comprenden entre 40 y 50 cruceros, corbetas, goletas y cañoneros, y poseen además varios torpederos.” (Toda, 1893a, p. 331-332).

Molt més crític és Toda en tot allò que fa referència a la mineria. En efecte, Toda observa, exasperat, el següent:

“La Xina es sens dubte lo país que menos minerals usa en lo món [...]. Los procediments empleats en las mines son lo mes primitiu i costos que puga imaginarse. Allá lo treball humà deu suplir la deficiència de tot genero de màquines que podrian facilitarlo.” (Toda, 1884a, p. 241-246).

Quan la mineria començà lentament a modernitzar-se, va xocar amb el problema dels transports. Toda té raó quan diu que a la Xina no hi ha camins, perquè les comunicacions havien estat garantides durant segles pels canals, i lamenta la decadència generalitzada d’aquestes infraestructures per manca de manteniment:

“La canalisació del Imperi xino es una de las mes admirables obres del home en la terra. Hi ha que veure aquell conjunt de treball, que potser los mes hàbils enginyers europeus may haurian calculat tant bé [...]. Es llàstima que la canalisació del Imperi xino se trobi tan descuidada com ho està á la hora present. Lo Govern no mana fer netejar cap curs d’aigua [...] ¡Quantas voltes en mon viatge he malehit aquest abandono, que ‘m feia perdre hores enteres ab lo barco ensorrat al mitj d’un canal! [...] Hi ha carbó en lo Shansi, lo Shensi, Tchili, Hunan, Shantung y altres provincias, però no existeix un sol camí que faciliti son transport.” (Toda, 1884a, p. 241-252).

A poc d’arribar, Toda ja s’havia fet una idea dràstica de quins eren els grans problemes que llastraven el món xinès, tant de la corrupció –“todos los empleos se compran en China ” (Toda, 1893a, p. 335) – com del creixement desorbitat del deute exterior. En aquest darrer sentit, esmenta els emprèstits adquirits per la Xina, al 8 % d ’interès, des de l’any 1874 fins al 1887, així com l’espiral de ruïna que aquest deute implica (Toda, 1893a, p. 332). Des de l’inici del seu període xinès havia adoptat, també, el sentiment de superioritat i un cert menyspreu, a voltes condescendent, habitual en els textos dels residents europeus a la Xina:

“En la China hay materia para volver loco a un hombre de sano entendimiento. Hasta ahora no he podido encontrar a esta raza laboriosa, inteligente, astuta, cuyos adelantos en mecánica y en ciencias se han supuesto superiores a los nuestros. He visto solo un pueblo servil, canalla, haragán, hambriento, pueblo miserable y de miserables.” (Toda, 1876, p. 16).

Tot i així, i malgrat la intensitat de les experiències posteriors en altres àmbits i amb altres cultures que va anar acumulant durant la seva llarga vida, Toda va

conservar sempre un cert enyorament pels anys passats a la Xina. Així, assegut molts anys després a Escornalbou i Poblet amb Josep Pla, que l’anava a veure de tant en tant, presumia (crec que sense base) que “sabia disset mil paraules del xinès de les setanta mil que componen aquell llenguatge” i transmetia a Pla la impressió que “sentia un gran entusiasme pels xinesos. Tota l’admiració que sentia per ells esdevenia horror i falsedat en parlar dels japonesos” (Pla, 1971, p. 314). “És segur que per la Xina tingué una gran predisposició de curiositat i interès. [...] Es pot dir que l’interès per la Xina li durà tota la vida” (Pla, 1971, p. 57-58).

3. La vida d’un diplomàtic a la Xina

El 25 de març de 1876 Eduard Toda, amb 21 anys acabats de fer, arribava a Macau. No havia manifestat mai cap interès especial cap a aquella zona del planeta i tot el que hi veia li produïa un instintiu rebuig. De Singapur, el primer lloc on va arribar, va comentar que la part europea de la ciutat era molt maca però la xinesa, molt lletja. A Saigon, cinc dies després, mirarà amb recel les “barracas miserables” habitades per xinesos i annamites i també menysprearà una funció de teatre xinès tot sentenciant que “no concebía nada tan infame ” (Toda, 1992, p. 6).

A Hong Kong només hi va poder fer nit un dia, malgrat que el cònsol espanyol, que va quedar astorat per l’extrema joventut del nouvingut diplomàtic (Fort, 1976, p. 43), el va rebre amb simpatia. En arribar a Macau el 25 de març de 1876, li va caure l’ànima als peus tan bon punt va posar un peu a terra.

“Atravessant carrers estrets y torts, que’m feren recordar los de molts pobles de nostres provincias; perseguit per una colla de mendicants tossuts com no se’n veuhen en part altra; [...] no poden donarse pitjors habitacions, menjars més detestables ni cuatre duros diaris més miserablement gastats.” (Toda, 1883b, p. 330).

“Lo que más incomoda en Macao son los mendigos: no se puede asomarse al balcon ó salir á la calles sin verse acometido por una turba de mugeres, viejos asquerosos y chiquillos. Entre los segundos he visto algunos leprosos.” (Toda, 1992, p. 36).

La majoria dels portuguesos que hi vivien eren pobres de solemnitat i els captaires –que a vegades eren fins i tot soldats–, el perseguien per tot arreu on anava. Hi abundaven els leprosos i els escadussers ingressos de la colònia se’ls “endueien los crescuts gastos d’una administració tan embolicada com inútil” (Toda, 1883b, p. 330).

Toda va arribar a Macau en el pitjor moment de la seva història, que havia començat el 1567. La primera guerra de l’opi, el 1842, va ensorrar-la: amb Canton convertida en port obert i el creixement fulgurant de la nova colònia de Hong Kong, Macau va quedar al marge de la prosperitat creixent del sud de la Xina; l’ única diversió que hi quedava era la de les cases de joc. Toda dedicarà

una llarga entrada del seu dietari no només a descriure els diferents jocs, sinó sobretot al sistema de licitació i arrendament de les cases de joc (Toda, 1992, p. 41). A mesura que la decadència de Macau anava creixent, les nacions hi anaven suprimint els consolats: quan va arribar Toda, ja només hi quedava l’espanyol, que hi sobreviuria uns pocs anys més (Toda, 1887, p. 266).

El consolat espanyol havia aguantat fins aleshores perquè Macau havia estat fins feia poc el centre d’expedició dels culis a Amèrica. Quan la pressió, bàsicament anglesa, va fer gairebé impracticable el tràfic d’esclaus en què es basava la producció sucrera i tabaquera de l’illa de Cuba, els hacendados cubans van optar per importar mà d’obra contractada , en condicions similars a les dels esclaus: aquests van ser bàsicament els culis xinesos. La primera expedició va arribar a l’Havana el 1847: entre 1847 i 1874 es van portar a l’illa uns 130.000 culis xinesos, més del 90 % dels quals procedien de la província de Canton i un 6 % de la del Fujian:

“

[E]l contratista era un español, quien al recibir en sus depósitos el cargamento humano de que llenaba luego las infectas sentinas de sus barcos, pagaba las comisiones a los agentes indígenas y disponía de los chinos en la forma más conveniente a los plantadores por cuenta de quienes hacía los contratos, de modo que esos emigrantes quedaban sujetos a la autoridad de su amo y eran tratados a poca diferencia de los esclavos negros.” (Toda, 1887, p. 274).

El gran port de sortida als anys 1860 havia estat Macau, però les queixes dels culis de Cuba als seus familiars explicant l’esclavització de què eren objecte van trobar ressò a la Xina. El 1874 la Xina va enviar a Cuba una comissió altament oficial, l’informe emès per la qual va denunciar un panorama tan esgarrifós que el 1874 el govern xinès va prohibir immediatament el tràfic de culis. Toda va arribar a Macau dos anys després de la prohibició, el 1876, i va poder veure els estralls que havia provocat a la colònia la supressió del tràfic:

“Los días de prosperidad de Macao acabaron en 1874. Hasta entonces, si bien el comercio extranjero se había extendido a todos los puertos chinos abiertos por los tratados, y además Hongkong hacía ruda y ventajosa concurrencia a la colonia portuguesa, sosteníase ésta por el tráfico de trabajadores asiáticos que agentes españoles y peruanos hacían con sus respectivos dominios de América. De Macao salían todas las expediciones de chinos con destino a los puertos de Cuba y del Perú. Nadaban entonces los macaenses en la abundancia y todos ellos se habían convertido en sub-agentes de emigración. Unos alquilaban sus casas para hacer en ellas los depósitos de culis o trabajadores, llamados barracones. Otros iban a reclutar chinos, recibiendo una prima de tres o cuatro duros por cada uno que presentaban. Otros ejercían las industrias auxiliares de esta emigración que ofrecía todos los caracteres de la trata de negros, abriendo restaurants, casas de juego y otras de peor reputación.” (Toda, 1887, p. 251).

Poca cosa devia saber Toda sobre la Xina quan es va embarcar amb aquella destinació. Però el temps passat a Macau el va familiaritzar de forma notable amb les fonts portugueses, que menciona abundantment i sovint cita de forma textual. Toda utilitzarà també diverses publicacions periòdiques de la Xina per als estrangers: la Gazeta de Pekin (traduïda regularment pels jesuïtes), el Chinese

Repository (missioners protestants) i la China Review (sinòlegs occidentals establerts a la Xina).

Finalment, els nou mesos passats a Macau el van reconciliar amb la ciutat, fins al punt que anys després afirmarà que li havia estat simpàtica des del primer moment en què la va trepitjar (Toda, 1887, p. 265). Era la seva primera destinació i, empès per la curiositat, es va dedicar a esbrinar quan i com s’hi havien instal·lat els portuguesos i què n’havien deixat escrit. Sens dubte es va dedicar a aquest tema guiat pels seus interessos, però convé recordar que fer-se una idea del background del lloc on estava destinat formava també part de les seves funcions diplomàtiques. Així, va recollir minuciosament totes les informacions que li arribaven a les mans sobre l’extensió i el funcionament del rosari de colònies portugueses a l’Atlàntic i a l’Índic, sobre què compraven, què venien i amb quins països i ciutats es relacionaven; també sobre quin paper hi tenien l’Índia i els àrabs en aquests moviments. Es tracta, en definitiva, d’una informació considerable, que va quedar recollida en el volum sobre Extrem Orient de la documentació de Toda depositada al CSIC (Fradera i Elizalde, 2002, p. 251-254).

A Macau Toda va viure també per primer cop part del cicle de festes xineses, que recull en extens detall en el seu dietari. I, a diferència del que havia passat en la seva breu estada a Saigon, Toda s’interessà pel teatre xinès, que ja aleshores era un espectacle a mig camí entre el circ, l’òpera i el teatre: és el que ara coneixem amb el nom d’Òpera de Beijing. A Toda el van encuriosir alguns dels arguments –en transcriurà algun de sencer– i el va interessar molt la mise en scène : les tècniques teatrals dels autors i la disposició escènica li ocupen pàgines senceres. L’entrada sobre el teatre xinès és de lluny la més llarga del seu dietari: té 12 pàgines a l’edició de Toda (2008).

A finals de 1876, Toda va permutar amb alegria la seva plaça a Macau per una de similar a Hong Kong –“He ganado mucho con el cambio de destino” (Toda, 1998, s. p.), afirmaria–, una ciutat de la qual li va agradar tot des del primer minut: la “vareta màgica” de l’administració colonial anglesa, l’eficiència del moviment comercial i, fins i tot, el fet de trobar el nom de la reina Victòria per tot arreu. A Hong Kong hi havia ja una colònia estrangera de tres o quatre mil individus i una guarnició militar eficaç –a diferència de la de Macau–, que mai baixava de vuit-cents homes i que mantenia els xinesos a ratlla: “un toc de queda a les nou de la nit els impedia sortir al carrer”. Per Toda, Macau havia estat un poble, però Hong Kong era una ciutat on “ hay teatros, salas de concierto, casinos, buenas fondas y establecimientos públicos de toda clase ” (Toda, 1887, p. 270). En pocs anys, Hong Kong havia eclipsat completament tant Canton com Macau i havia esdevingut el centre neuràlgic del sud de la Xina.

L’abril del 1878 Toda canviava altra cop de destinació, movent-se sempre pel sud de la Xina, cap a Canton. Havia estat a dues colònies, una portuguesa i l’altra anglesa, i ara per primer cop li tocava una ciutat xinesa de debò. Arran de les guerres de l’opi, l’antiga línia de magatzems europeus a vora del riu havia

estat substituïda per assentaments més espaiosos. Primer anglesos i francesos es van instal·lar a Shamien, una petita illa riu amunt a tocar de Canton, on van construir un embarcament sòlid i unes quantes mansions on viure còmodament. No gaire després es va designar també una altra illa, riu avall, a 20 km de Canton, Whampoa, on es van instal·lar les noves delegacions que anaven arribant. Tanmateix, en un parell de dècades tot aquest món es va esvair a mida que les grans firmes comercials s’assentaven a Hong Kong i Xangai. A Toda, que va viure tant a Shamien com a Whampoa, Canton li va deixar un record horrorós:

“De la importancia comercial de Cantón solo queda el recuerdo […]. [R]aro es el buque que ancla en la extensa bahía del río de las Perlas […]. Hoy los escasos europeos que viven en Cantón están encerrados en una pequeña isla llamada Shamien. Ésta era un banco de arena situado a un lado del río. […] Después de la guerra de 1860 fue cedido a los ingleses y franceses […]. [T]odas las casas de comercio que antes había en Cantón se han trasladado a Hongkong, dejando solamente alguno que otro representante en la isla cantonesa. […] Cerca de tres años estuve encerrado en aquel recinto [de Shamien] que no quisiera ver señalado para destierro de mi mayor enemigo. […] Mucho peor que Cantón es el puerto de Suatao [Whampoa] […]. Solo viven allí seis u ocho europeos, verdaderos desterrados en un sitio erial y pedregoso, sin calles, sin caminos, con algunas casas construidas en la orilla izquierda fuera de toda población, y aún puede añadirse fuera de todo contacto con el mundo civilizado.” (Toda, 1887, p. 271).

La ciutat xinesa de Canton quedava al darrere d’aquestes concessions europees i en un primer moment el seu aspecte va descol·locar Toda: “ difícilmente se puede formar idea de la miseria y porquería que encierra aquel dédado de calles sucias y estrechas de una vara ” (Toda, 1992, p. 62-63). La brutícia li produïa rebuig, però l’urbanisme i la vida social xinesa també li resultaven inquietantment xocants:

“Las ciudades chinas no ofrecen ninguno de los atractivos o alicientes que en las europeas nos incitan a salir a la calle. […] Allá no hay jardines públicos, ni paseos, ni fuentes, ni más monumentos que los arcos de triunfo erigidos en memoria de alguna viuda honesta o algún empleado probo y honrado. Las distracciones de los chinos se reducen a concurrir una vez que otra a las casas de té o reunirse una docena de amigos en torno a una bien provista mesa.” (Toda, 1887, p. 69).

Canton va ser el primer lloc on Toda va haver de contrastar l’administració xinesa i els interessos europeus. El marc administratiu en què es movien tots plegats era molt fluid, canviava constantment i hi sovintejaven els conflictes. Va ser a Canton, i molt concretament a Whampoa, on Toda es va trobar directament implicat amb el tràfic de culis, a través de Francisco Abellà, que en els anys 1863-1864 havia estat dues temporades a la Xina encarregant-se de l’embarcament de culis xinesos cap a Cuba i Perú. El 1879-1880, quan la Xina ja n’havia prohibit de forma terminant el tràfic, Abellà va decidir carregar per compte propi un vaixell, l’Hespèria, amb 800 culis. L’Hespèria estava amarrat al port de Whampoa, que era on amarraven els vaixells estrangers. Abellà necessitava aconseguir el permís del virrei de Canton, i el vicecònsol espanyol

a Canton i Whampoa era Eduard Toda. Malgrat que Abellà assegurava que tots els passatgers eren treballadors voluntaris, les autoritats xineses que van inspeccionar el vaixell en van trobar molts que havien estat embarcats per força i l’expedició no va arribar a salpar mai.

A l’octubre de 1880, Toda va tornar a aconseguir bescanviar la seva plaça a Canton per una de similar a Xangai. Hi va anar en barco tot remuntant la costa i va parar a tres dels ports oberts: Xiamen/Amoy, Fuzhou i Ningbo. Tots tres eren autèntiques ciutats xineses amb petites concessions estrangeres.

Xiamen li interessava especialment perquè s’havia convertit en un nou punt de contractació de culis, a l’empara que es contractaven treballadors per a les Filipines, tot i que després se’ls enviava de Manila a Cuba:

“Emuy [Xiamen/Amoy] ha venido a ser el centro principal de donde salen los emigrantes indígenas que se dirigen a nuestras Filipinas en número harto crecido. Mezquinos intereses se han opuesto a que fuese nunca conocida de una manera clara y explícita esa emigración de chinos a Manila, y quizás el mismo Gobierno español ignora el carácter que reviste. Desde luego hay que descartar en ella toda idea de libertad individual y propia iniciativa de los emigrantes. Los coolies que van […] a Filipinas, como los que van a Java y a los estrechos de Malaca y los que antes se dirigían a California, Cuba, el Perú y Australia, salen vendidos de su país.” (Toda, 1887, p. 274).

Però a Xiamen/Amoy Toda només va baixar del barco per visitar l’església catòlica on hi tenia un amic, un frare dominic, que, coneixedor sens dubte de l’afició col·leccionista de Toda, li va regalar un Diccionario manuscrito de lengua Chan-chiu, escrito en 1790 (Toda, 1992, p. 69). Crec que aquest manuscrit és el mateix que es troba a la Universitat de Barcelona – Arte de la lengua Chio-chiu –i està dedicat a un frare de l’ordre de predicadors (Folch, 1995, p. 157-160).

Una mica més al nord hi havia Fuzhou, el principal port del Fujian, que en segles anteriors havia estat un nucli comercial molt important i que era un dels cinc ports oberts arran de la primera guerra de l’opi. Però no havia prosperat: “muy limitada es la colonia europea que vive en su recinto, como es escaso el comercio que hace, pues solo adquiere alguna actividad en la época de la exportación de té a Europa” (Toda, 1887, p. 278). El mateix caldria dir del port de Ningbo, que havia estat el principal nucli del comerç xinès amb el Japó: “Es de poco interés para el comercio universal, pues son muy pocos los europeos allí establecidos. Ningpó [Ningbo] se resiente de la proximidad de Shanghai ” (Toda, 1887, p. 281).

Si els ports de la costa entre Hong Kong i Xangai havien quedat eclipsats, el mateix havia passat amb els que estaven més al nord: Xangai, situada a la desembocadura de la imponent via fluvial del Iangtsé, era sens dubte la joia de la corona. Allí es van instal·lar tres concessions estrangeres, la britànica i l’americana, que acabarien fonent-se en una sola, i la francesa, molt més petita.

“Shanghai es en nuestros días el único puerto chino donde los extranjeros disfrutan de cierto bienestar material. La colonia europea […] asciende a tres o cuatro mil personas y en el recinto de la ciudad no faltan buenas fondas, casinos, teatro, y hasta una glorieta junto al río donde una banda de música contratada en Manila deja oír sus acordes dos

veces por semana. [...] Una febril actividad se nota siempre en el gran río chino, por el que bajan los ricos cargamentos de té y seda que alimentan el mercado de Shanghai.” (Toda, 1887, p. 282-288).

A la Xina hi havia una cosa que l’inquietava: el menjar xinès. Com havien exclamat també els viatgers portuguesos i castellans al segle xvi, a Toda l’alarma que “ los chinos se lo comen todo” . Detalla horroritzat els preus d’un restaurant especialitzat en gossos i gats, i –com a tots els viatgers europeus des del segle xvi– el sorprèn que els xinesos no usin ni estovalles ni tovallons, ni plats ni forquilles (Toda, 1887, p. 25-28). Es queixa dels grans banquets amb un llistat inacabable de plats, com el que li va oferir Zuo Zongtang i que ell descriuria amb tot luxe de detalls, però devia assistir-ne a ben pocs. Molts anys després, quan ja era un gran senyor al seu castell d’Escornalbou, Josep Pla, en una de les seves visites, dirà d’ell: “Durant els llargs anys que Toda visqué en aquell país, s’alimentà exclusivament de pollastres rostits, ous passats per aigua i aigua mineral” (Pla, 1971, p. 313-314).

Toda carrega fortament contra l’ambient social de les concessions de Xangai, les quals descriu com a centres de vici i d’excessos de tota mena: “ bastantes por desgracia dejan el dinero, la salud y a veces el honor, en las noches de crápula de las concesiones extranjeras” (Toda, 1887, p. 66). L’opi hi era omnipresent, però a Toda, que el va provar, no li va agradar gens:

“De mi ser dir tant sols que dues vegades he probat en Xina de fumar opi: la primera vaig deixar la pipa plé d’asco, y á la segona, en que volguí ser un poch més tossut, vaig vomitar á la quarta xupada.” (Toda, 1894, p. 102-103).

Quan feia dos anys i un mes que estava a Xangai, el 16 de novembre de 1882, Toda va tornar a Espanya afectat per febres palúdiques que arrossegaria tota la vida, i que el van empènyer a agafar un any sabàtic. Ja no tornaria mai més a la Xina.

4. El retorn de la Xina

En tornar de la Xina, Toda no va trigar gens a introduir-se en els àmbits culturals de la Renaixença, en bona part de la mà de Víctor Balaguer, amb qui mantindria durant anys una correspondència intensa: al CSIC es conserven una quarantena de cartes de Víctor Balaguer a Toda i a la Biblioteca Víctor Balaguer hi ha una quarantena de cartes de Toda a Balaguer, datades a la segona meitat de la dècada de 1880.

“Quan jo era jove coneixia ben poca cosa de Catalunya i res de Barcelona […]. A la meva tornada a la terra nadiua el 1883 deguí a les relacions de don Víctor Balaguer, l’ésser introduït al cercle de poetes i periodistas format a l’entorn de ‘La Renaixensa’, essent per mi una revelació el tracte amb aquells joves de talent, amants de les nostres glòries. [...] Per damunt de tots ells surava en Guimerà.” (Toda, 2008, p. 182).

Treballs de la SCG, 94, 2022, 33-58 Dolors

La Xina d’Eduard Toda

Toda va entrar així en contacte amb el catalanisme, amb les seves tertúlies i amb les seves publicacions: al grup hi havia els tres directors de les influents revistes La Renaixensa, La Ilustració i L’excursionista. Bolletí mensual de l’Associació catalanista d’excursions científiques, i Toda tenia coses per explicar. El que tots anomenaven “cónsol xino” no va trigar a destacar en les tertúlies i a trobar-se implicat en les excursions: la Renaixenç a catalana veia en l’excursionisme un impuls patriòtic de descoberta i estudi del país. Montserrat va ser la primera destinació. Era el paradigma de l’excursió romàntica d’ençà que Wilhelm von Humboldt va visitar la muntanya el 1800 i la va descriure en una llarga carta a Goethe que es va publicar amb el títol Montserrat bei Barcelona (Humboldt, 1803), un text que havia convertit Montserrat i els monjos escampats per les seves ermites en quinta essència de la comunió de l’home amb la natura. Toda ja havia tingut un primer indici de la fama de Montserrat mentre passejava entre les runes de Suzhou, de boca d’un missioner catòlic francès:

“Jo conec la patrona catalana, la Verge negra de Montserrat, a la qual oferí anar en romiatge á sa capella. No sé si mon desitj podrá complirse mai; però si l’atzar vos porta á aquelles montanyas recordeuvos de mi al petjar los llindars del santuari, mon pensament vos seguirà y serem tots dos pelegrins. Un any més tard no mancava de complir aquell vot, fet en lo cor de Xina.” (Toda, 1884b, p. 64).

Anècdotes com aquesta eren molt del gust dels ambients en què es movia Toda d’ençà del seu retorn de la Xina i li van assegurar una demanda inesgotable els anys 1883-1884 pels seus articles i conferències, tot i que l’anada a Montserrat no li va produir, ni de bon tros, l’exaltació que esperava:

“Los catalanistas me invitaron a una expedición a Monserrat. La impresión recibida en Monserrat no correspondió a la idea que me había formado de aquellas montañas. El santuario es mezquino: la capilla de cantores detestable.” (Toda, 2008, p. 71).

Va ser arran d’una d’aquestes excursions catalanistes a l’Empordà –“fou aquesta la caminada més llarga i dura que he fet en ma vida” (Toda, 2008, p. 73)– que Toda, que sempre va ser un catalanista més de butaca que de motxilla, es va posar a escriure en català. Toda havia començat a redactar el seu dietari en castellà i va ser en aquesta llengua que el va continuar escrivint mentre era a la Xina. Però, a partir del maig de 1884, Toda escriu el dietari en català, i catalana serà també la llengua dels articles que va publicar en aquells anys, i la del seu primer llibre sobre l’agricultura xinesa (Toda, 1884a).

Tot i això, malgrat les seves amistats amb editors catalanistes i la seva admiració pels poetes de la Renaixença, especialment Guimerà i Verdaguer, Toda va ser sempre un acèrrim contrari a les normes ortogràfiques elaborades per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual formava part Angel Guimerà. Quan el 1913 es van promulgar les normes, Toda va participar iradament en les discussions sobre si els plurals calia escriure’ls amb <a> o amb <e> i es va indignar amb les opcions preses per Pompeu Fabra, domiciliat a Badalona. D’aquí ve que advertís irritat a un seu editor: “Pobre de tu que m’hi

posis cap cagarada de mosca de l’ortografia badalonina!”, referint-se al punt alçat de les eles geminades (Fort, 1976, p. 171-172).

Tampoc filava gaire prim en la transcripció dels noms xinesos. És cert que les normes de transcripció a l’anglès, el sistema Wade-Giles, o les de transcripció al francès, el sistema EFEO, no estaven encara fixades, però tots els autors seriosos occidentals a finals del segle xix seguien unes normes fixes que explicitaven. No pas Toda, que transcriu els mots xinesos com li sembla, canviant de criteri cada dos per tres i amb poques pàgines de diferència.

A banda dels seus articles, la popularitat de Toda es va basar també en les col·leccions, d’objectes d’art i de monedes, amb què va arribar de la Xina. Va ser a Hong Kong on ens consta que Toda va iniciar la seva afició pel col·leccionisme i per la numismàtica. A la Xina hi havia una llarga tradició en ambdós camps: el col·leccionisme apareix en els textos xinesos d’ençà la dinastia Song al segle x i les botigues d’antiguitats eren omnipresents als carrers comercials de les principals ciutats xineses des d’aleshores: “Innumerables puestos de libros viejos y pinturas se ven por las calles chinas, y en ellos suelen encontrarse a veces ediciones raras o acuarelas de buenos autores ” (Toda, 1887, p. 64).

La numismàtica xinesa tenia també un llarg recorregut i era reconeguda a Europa. Un dels llibres xinesos amb més difusió era el Qinding Qianlu (‘Annals de Monedes aprovades per la Cort’) del 1751 i que havia estat presentat a la Numismatic Society por John Williams en 1852. Aquest és el llibre que Toda va fer servir per organitzar la seva col·lecció de monedes i que va tornar a traduir amb ajuda de Li Langshan, aquest cop al castellà, a Macau el març del 1878: aquesta traducció es conserva a l’arxiu del monestir de Poblet (Ginés, 2016, p. 356).

L’interès sobre numismàtica xinesa, en la qual Marco Polo, per cert, ja s’havia fixat, havia estat present als grans compendis dels jesuïtes de finals del segle xvii i principis del xviii; així, Halde (1735) conté un capítol sobre la moneda xinesa. Però a principis del segle xix, quan els europeus van començar a instal·lar-se a la Xina arran de les guerres de l’opi, entendre el funcionament de la moneda xinesa va esdevenir prioritari, de manera que funcionaris, missioners i comerciants van publicar textos sobre el tema. En efecte, als anys 1850 comencen a aparèixer articles especialitzats en numismàtica xinesa a les revistes generals de numismàtica, i als 1860 els llibres generals sobre la Xina, com el popularíssim de Doolittle (1865) inclouen capítols sobre les monedes xineses.

A Hong Kong Toda va començar de forma sistemàtica la seva col·lecció de numismàtica: el 24 de juny de 1877, va fer un viatge a Canton dedicat “especialmente á la busca de monedas chinas” (Toda, 1992, p. 63). Malgrat el temps que hi va dedicar, Toda no va arribar a publicar cap llibre sobre numismàtica xinesa: sí que ho va fer, per contra, sobre numismàtica vietnamita. Però hi va dedicar 17 pàgines de la seva Historia de China ( Toda, 1893a, p. 340-357) i més de la meitat de les il·lustracions del llibre.

Toda va arribar a Barcelona amb una col·lecció de monedes que incloïa gairebé 5.000 monedes xineses, prop de 3.000 coreanes i més de 500 japoneses i

vietnamites. Toda va proposar vendre la col·lecció a l’Ajuntament de Barcelona per 35.000 pessetes, però la seva proposta va ser desestimada amb una argumentació antològica, pròpia del més obtús provincianisme:

“Hace algunos días que un periódico de esta capital dio la noticia de que se trataba de adquirir, con destino al Museo Martorell, una colección numismática y de algunas antigüedades que un señor Toda, representante de nuestra nación en China, adquirió en aquel país. Hemos de confesar que esta noticia nos causó alguna sorpresa, sorpresa que creció de punto cuando nos convencimos de que verdaderamente se trataba en serio de este asunto y que la colección citada costaría al Ayuntamiento la cantidad de 35.000 pesetas. ¿Qué utilidades y que interés podrá tener para un Museo que está creado á fin de contener preferentemente objetos catalanes, una colección tan exótica como la de que se trata? Además, ¿hay por ventura en Barcelona quien posea los conocimientos para investigar la importancia que puedan tener los objetos chinos, y clasificarlos? Y aunque así fuera, que lo dudamos, ¿qué lograríamos con ello? Nada. Tener expuestos objetos que solo tendrían en nuestro país valor decorativo. Así, pues, llamamos la atención del Excmo. Ayuntamiento y la del ilustrado director del Museo nombrado, para que no se dejen sorprender por los que le proponen la adquisición de la colección á que nos referimos. Enhorabuena que se adquiera la colección arqueológica del difunto señor Saura, formada por trajes, monedas y distintos objetos, todos catalanes; máxime cuando tan preciosa y útil colección solo costará al Municipio la cantidad de 4.500 pesetas. Pero en modo alguno se inviertan 35.000 pesetas en una colección, china.” (La Vanguardia, 04/07/1883, p. 4).

La col·lecció seria adquirida pel Museo Arqueológico Nacional de Madrid. Pel que fa a les monedes xineses, la col·lecció entregada per Toda constava finalment de 4.231 monedes xineses, i diversos amulets amb els 12 animals del zodíac o els 8 trigrames xinesos. El gruix de la col·lecció, i una part més ben documentada pel mateix Toda, era el corresponent a la dinastia vigent, la Qing o manxú (1646-1911) (Seco, 2005).

5. Els articles de Toda sobre la Xina

En tornar de la Xina, Toda va escriure un reguitzell d’articles sobre el país, especialment els anys 1883 i 1884. En conjunt formen un recull complet del que Toda va veure i del que li va interessar a la Xina. De fet, els seus dos grans llibres sobre el tema són en l’essencial una recopilació d’aquests articles, que sovint es republicaven en revistes diferents i que es poden agrupar en tres grans temes: Macau i els portuguesos a la Xina; els viatges des de Xangai remuntant el riu Iangtsé; i la vida quotidiana dels xinesos.

Toda va començar a escriure articles centrats en Macau i en la presència dels portuguesos a la Xina quan tot just feia un any que havia arribat a l’aleshores colònia. L’any 1878 ja publicava un text titulat “Macao” a La Oceanía española de Manila i un altre, “Os Portuguezes na China”, a Lisboa (Toda, 1878a, 1878b, apud Ferré, 1952, p. 334). En retornar de la Xina aquest dos textos re-apareixerien sigui com articles o com a transcripció de conferències.

L’article sobre Macau etziba un seguit d’escarnis sobre les dones xineses, que el temps no va suavitzar, ja que el va reproduir en els seus llibres:

“A bon segur no hi ha cap altra part del mont dones més lletjas (elles me perdonin) que las dones macaenses. Tenen lo color d’oliva, las barras sortides, lo front xato, los ulls petits y sens expressió, lo cos mal format; afeginthi á sos pochs atractius un gust horrible en la elecció de colors pera sos vestits.” (Toda, 1883b, p. 330).

Tampoc el món cultural de la ciutat li mereix cap respecte: “Cap monument hi ha á Macao digne d’atenció” (Toda, 1883b, p. 331), amb l’ única excepció de l ’església de São Paulo, construïda pels jesuïtes i de la qual només queda la imponent façana, i d’un llarg paràgraf dedicat a la memòria del poeta Camões, que visqué i morí exiliat a Macau. L’article se centra després en l’arribada dels portuguesos a la Xina, la fundació de Macau i l’estreta vinculació entre l’arribada dels europeus i la pirateria generalitzada que assolava les costes de la Xina. Hi trobem, també, referències interessants tant als primers establiments portuguesos a Ningbo i a les illes de la costa xinesa com a les seves relacions amb el Japó. La reflexió sobre Macau acaba de forma desconcertant amb el relat dels entrebancs posats pels portuguesos a les expedicions missioneres que s’enviaven des de Manila. La relació de l’expedició franciscana d’Alfaro i Tordesillas apunta que Toda coneixia el llibre de González de Mendoza (1585), que recull la història d’aquesta desastrosa missió.

Al seu torn, Toda (1878b) va publicar-se en català amb el títol “Los Portuguesos en Xina. Un error històrich” (Toda, 1884c), reproduït també, com Toda (1878a), en diverses revistes catalanes. A diferència del de Macau, es tracta d’un text molt més erudit i, a banda d’explicar en detall els contundents desastres de les primeres expedicions portugueses i les circumstàncies que van desembocar en l’establiment a Macau, demostra un coneixement notable no només de les fonts portugueses, sinó també de la font xinesa que menciona per primer cop l’arribada dels folangji (francs/portuguesos) a la Xina. Em refereixo al Wubeizhi, L’Art de la guerra de Mao Yuanyi (1621), i que ell recuperarà en els seus dos llibres principals sobre la Xina (Toda, 1887, p. 258; 1893a, p. 154-155).

Estant a Xangai, Toda va fer diverses sortides remuntant el Iangtsé, ja fos per caçar, per visitar alguns llocs o per tasques relacionades amb la seva feina i amb els problemes dels dominics i agustins espanyols que estaven al Fujian. En tornar a Catalunya va rememorar la visió que aquests viatges li havien proporcionat sobre el passat recent de la Xina. El primer d’aquesta sèrie d’articles, titulat “Recorts de Xina. Las planes de Ka-shim” (Toda, 1883a) el va escriure arran d’una cacera als voltants de Xangai: “per tal distracció lo siti es expléndit: un cassador no sortiria mai de aquelles planes” (p. 414). De fet, però, aquestes sortides de caça eren molt menys idíl·liques, com explicaria el mateix Toda anys més tard a Josep Pla:

“Les vores dels rius estaven infestades d’una tal quantitat de bandits i pirates que el Govern ens havia donat el dret a disparar sobre qualsevol xinès que s’acostés a l’embar-

cació amb un posat equívoc. L’anarquia era indescriptible. Els atacs constants de què érem objecte ens obligaven a disparar. Eren com si fossin cocodrils. [...] [E]ls cònsols havien d’estar constantment parapetats i rifle en mà, perquè els xinesos estaven sempre a la que salta.” (Pla, 1971, p. 313-314).

Però no totes les sortides de Toda riu amunt eren per anar de caça. Arran del tractat de Tianjin el 1860, amb què es van acabar les guerres de l’opi, els missioners van tenir dret a instal·lar-se al llarg del recorregut del Iangtsé, on podien predicar lliurement i comprar terres per als seus temples i monestirs. Els missioners, catòlics o protestants, eren una peça important del cos consular perquè sabien més xinès i s’endinsaven més en el territori. Però creaven molts conflictes i una de les feines de Toda era protegir-los. En l’article “Recorts de Xina”, Toda (1884b) rememora una expedició riu amunt cap a Nanjing per reclamar indemnitzacions pel tracte rebut per uns missioners catòlics sota protecció espanyola. El grup diplomàtic, que anava en un potent vaixell de guerra, perquè “son de un pes inmens las raons que ‘ls diplomátichs donan sentats sobre un bon krupp” (p. 291), anava a trobar-se amb Zuo Zongtang .

Zuo Zongtang va ser el contacte més important que Toda va tenir a la Xina. Tot i que només el va veure aquella vegada, referències a ell apareixen en diversos articles. Zuo Zongtang era un dels tres grans caps militars que havien aconseguit vèncer la rebel·lió Taiping llevant exèrcits regionals i havia culminat la seva carrera sotmetent amb duresa implacable la rebel·lió musulmana del Turquestan, el que avui anomenem Xinjiang. En l’article “Lo Khanat de Kashgar. Una pàgina d’història contemporànea xina”, Toda (1884d) fa una semblança general del personatge:

“[A]quell home portà al Turquestan milers de soldats que hi sembraren lo terror i la mort, y si fou dur ab los enemichs, més implacable sigui ab los subordinats que faltaven ab sos debers, ab los mandarins que no complian sas ordres, ab los administradors que no eren fidels. Avui se’l reputa lo militar més intel·ligent i lo primer home honrat del Imperi. Los xinos l’estiman molt, però no ‘ls estrangers, per saber que es enemich de tota classe de reformes, y capdill del partit nacional de son país.” (Toda, 1884d, p. 62).

Toda recuperaria la figura de Zuo Zongtang i el tema de la violentíssima campanya del Turquestan a la Historia de la China:

“En un país en donde todos los servicios públicos se hallan completamente desorganizados […] el generalísimo Tso [Zuo Zongtang] cruzó el desierto armado a la moderna, con cañones Krupp y carabinas Martini [...]. Kashgar quedó definitivamente ocupado por los imperiales en diciembre de 1877. Algunos jefes de la sublevación [...] fueron inmediatamente descuartizados. Las tropas hicieron prisioneros a toda la família del [sublevado] Yacub, cuyos individuos mayores, hombres y mujeres fueron pasados a cuchillo [...] hasta la cuarta generación.” (Toda, 1893a, p. 291-293).

Els detalls de la trobada de Toda amb Zuo Zongtang cal anar a buscar-los a “Una excursió á Tung Hoa [Donghe] y Nan-Kin (Xina), y visitas als Mausoleus Imperials de las antigas dinastias” (Toda, 1883c). Tal com explica la transcripció de la conferència de Toda sobre el tema que va aparèixer a L’excursionista:

“La desil·lusió dels expedicionaris fou gran á la vista de Tsó. Se pensaven trobar lo tipo del guerrer oriental, salvatge mes noble, com los d’Europa en los temps mitjos, y vegeren un home vell, gros, vulgar, que caminava apoyat en un bastó y sostingut per dos criats.” (Toda, 1883c, núm. 62, p. 267).

Tot i que a Zuo els greuges d’un parell de missioners catòlics no li deurien treure la son, la missió diplomàtica va aconseguir el seu objectiu. En efecte, Zuo sabia perfectament que els qui manaven a les concessions estrangeres eren els anglesos i els francesos. Per tant, els seus enemics potencials eren aquests, i no pas els espanyols, que pintaven ben poc –“aun se nos conoce aunque ya no se nos respeta” (Toda, 1887, p. 289)–:

“Era la primera de barco de guerra que rebia Tso, que va procurar acullirnos ab tota sa amabilitat. Parlárem de las bonas relacions que sosté Espanya ab la Xina, y ell nos digué: «Vosaltres no sou inglesos, ni sou francesos y serem sempre amichs». En prova de sas paraulas nos oferí ‘l té vert.” (Toda, 1883c, núm. 62, p. 268).

I, per a desmai de Toda, que detestava el menjar xinès, la trobada es va segellar amb un banquet:

“Nos hi quedarem a dinar, que comensá al revés dels nostres, per fruytas. Seguí arròs bullit ab tassa y dos bastonets á manera de llapideres quadrades pera pendre. Pera beure, ayguardent d’arrós calent ó té sense sucre. Després seguiren plats y més plats, sense saber si eren de carn ó peix, fins al número de seixanta. Francament, poch honor férem al dinar del Virey; entre ‘ls plats hi havia: ales de tiburó, nius d’orenea, y ous que, podrits artificialment, eran tan dolents com los que ‘s podreixen pel seu natural; també ‘ns serviren una truyta de formigas blancas, y pera acabar dignament y com haviam comensat, nos donaren una especie de sopa per postres. Lo Virey menjà de tot; nosaltres nos despedirem d’ell... per anar a esmorsar a las quatre de la tarda á casa del Pare Royer que ‘ns va rebre ab los brassos oberts.” (Toda, 1883c, núm. 62, p. 268).

Ja que estava a Nanjing, Toda va aprofitar per anar a les tombes dels emperadors Ming –en va deixar una descripció acurada– i la torre de porcel·lana “ llensada als ayres per la explossió de cent barrils de pólvora” (Toda, 1883c, núm. 61, p. 259). La famosa torre, de 90 m d’alçada i un dels monuments més dibuixats pels viatgers europeus a la Xina els segles xvii i xviii, va ser destruïda pels Taiping. Toda no es va limitar a contemplar-ne els enderrocs:

“Cuando en 1882 visité aquella ciudad en compañía de los oficiales del crucero español Gravina sólo pudimos contemplar una profunda excavación en la montaña donde nos dijeron que se levantaba antes la pagoda. Así debía ser efecto, porque al poco tiempo de nuestra llegada al lugar, acudieron varias mujeres ofreciéndonos trozos de ladrillo que compramos a bajo precio. […] Los innumerables chinos de Nankin y sus inmediaciones, así como los visitantes y extranjeros, han ido apoderándose de los ladrillos y adornos de la torre.” (Toda, 1887, p. 253).

L’article més elaborat de Toda sobre les seves excursions Iangtsé amunt és “Excursions per la Xina: la ciutat de Su-chao [Suzhou] y las ruinas de TungHo [Donghe]” (Toda, 1884e). Toda va organitzar aquesta “excursió a la ciutat de Su-chau que tant ponderan y alaban los llibras xinos” el 1881, quan tenia 28 anys, i es va omplir d’orgull quan “nostra bandera, que ho eren las barras

Treballs de la SCG, 94, 2022, 33-58

catalanas ab la creu de Tarragona, pujà al alt del mástil” (Toda, 1884e, p. 55). El viatge transcorregué integrament per l’entramat de canals que conecten Xangai amb Suzhou i descriu acuradament la topografia i les restes enrunades de les abans pròsperes ciutats, com la de Kunshan, per on anaven passant.

Entre ciutat i ciutat, el camp començava a recuperar-se, però a les muntanyes s’hi veien pagodes mig derruïdes i monestirs abandonats: els Taiping, amb connotacions cristianes, es van llençar de ple contra els budistes. Suzhou havia estat una de les ciutats més important s del Iangtsé: formada per múltiples illes unides entre elles per rius i canals, la indústria sedera en garantia la prosperitat i era la base de grans fortunes que vivien en palauets envoltats per cuidadíssim jardins. Malgrat que els Taiping en van destruir bona part i la represa de la ciutat per part del general Gordon la va convertir en una munt d’enderrocs, 20 anys després, que és quan hi va anar Toda, Suzhou estava resorgint de les ruïnes. Però dels grans monestirs amb centenars de monjos amb prou feines en quedava algún supervivent, “un frare budhista, flac, brut y pobre” (Toda, 1884e, p. 56).

L’altre element important de Toda (1884e) és la descripció del Gran Canal, del qual Toda es meravella, com havien fet abans que ell tots els viatgers estrangers. Però, a diferència dels temps en què Marco Polo o els jesuïtes havien navegat per aquesta infraestructura, des del segle xviii la corrupció generalitzada dels funcionaris xinesos en va descuidar el costós manteniment i al segle xix, l’arribada dels europeus i el seu control del mar van desviar el tràfic fluvial cap al marítim. De fet, Toda va viatjar per un Gran Canal decrèpit.

L’últim bloc d’articles de Toda té a veure amb la vida quotidiana i els costums dels xinesos. Toda havia començat a tractar aquests temes tot just arribat a la Xina: el seu article “El tabaco en China”, és de 1877 (Toda, 1877). Alhora, hi ha retalls de diari sobre el tema i el manuscrit inicial de l’article en el lligall titulat China del Museu Víctor Balaguer. També Toda va dedicar un capítol al tabac en dos dels seus llibres: Toda (1884a, 1887).

“Dificilment podrà trobarse un poble al mon ahont la gent sia més aficionada al tabaco, que la Xina. Tothom fuma la pipa, homes dones y criatures [...]. [P]ot afirmarse que fórem los espanyols qui en lo darrer ters del segle xvi importàrem lo tabaco [...], opinió apoyada per las circunstancia de que los primers autors xinos que descriuen la planta l’anomenen Tan-pa-co.” (Toda, 1884a, p. 93-95).

La resta d’articles de Toda sobre la vida quotidiana dels xinesos –“Vida doméstica y social en la Xina” (Toda, 1883-1884), “Modas chinas” (Toda, 1883d), “Kinyeng. Estudi de costums xinas” (Toda, 1886) i uns quants més– tendeixen a reflectir més els clixés que sobre la Xina s’estilaven a finals del xix que cap observació personal d’ell.

A Toda (1883-1884) comenta els grans mals de la Xina, l’infanticidi de les nenes –“está tan extens que dintre alguns districtes del Sud y de la costa arriva á un 40 per 100 lo nombre de nenas sacrificades” (p. 274)– i l’ostracisme social que s’imposava a leprosos, bojos i cecs. Més interessants són els quatre llargs paràgrafs que dedica al teatre xinès, en què reprodueix literalment el que tenia

anotat en el seu dietari. Sorprenentment l’article acaba amb un paràgraf insòlit sobre “l’estat present de la Xina y ’l seu possible pervenir” (p. 276):

“Los xinos [...] se resisteixen á aceptar cap innovació europea, y fan molt bé: aquell poble vell, viciat y corromput acabaria de caure al nostra contacte. Lo seu pervenir se troba en altra part. Dintre las extenses planes del Assia central viuhen moltes rasses tàrtares y mongólicas, gent nova y sense recorts passats, de les quals la geografia á vegades ni el nom recorda. D’aquella llevor sortien [...] las hordes de Timur que avassallaren Xina. ¡Qui sap si no hi tornaran! Aquesta fora la única salvació d’aquella terra.” (Toda, 1883-1884, p. 276).

Toda va conservar durant temps aquesta idea estrambòtica sobre el futur desitjable per la Xina. Fet i fet, el seu llibre La vida en el Celeste Imperio (Toda, 1887), escrit uns quants anys després, acaba amb la mateixa proposta.

6. Els llibres de Toda sobre la Xina

Des que hi va arribar, Toda tenia al cap escriure sobre la Xina i va començar a recopilar informació. En el lligall de textos de Toda de la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova anomenat China, datos utilizados en el libro sobre China, es conserven diversos folis plens de notes i els articles publicats que va retallar sobre temes puntuals que li interessaven. La majoria d’aquesta informació –però no tota– la va utilitzar en els seus llibres. Aquests temes són els següents:

– El oro en China (3 folis);

– Los Taipings (8 folis);

– Noticias sobre los piratas en China (2 folis);

– Dimensiones de China (2 folis);

– Estado de Chao [Zhao] (7 folis);

– Estados feudales desde 770 hasta 519 antes de J.C. Extracto del Chinese Repository, vol. 18 (19 folis);

– Estados feudales de China (2 folis);

– Rebelión de la Secta de la Unión de los tres ó Trinitarios, referit a la Rebel·lió de les Tríades (4 folis);

– Las sociedades secretas en China (17 folis);

– Historia china para el estudio de las monedas comprendidas entre la fundación del Imperio y la Dinastia Tang, o sea hasta 618 de J.C. (7 quaderns);

– El tabaco en China , amb dos retalls de diari i el manuscrit original de l’article;

– Fórmula de pedir limosna en China (1 foli); i

– El pie pequeño de las chinas (12 folis).

El primer llibre sobre temes orientals, que l’autor va publicar quan encara era a la Xina, no era sobre la Xina sinó sobre monedes annamites: Annam and Its Minor

Treballs de la SCG, 94, 2022, 33-58 Dolors Folch

La Xina d’Eduard Toda

Currency (Toda, 1882). És un llibre molt acadèmic, escrit en anglès, que conté: taules cronològiques dels emperadors vietnamites; informació detallada sobre les mines annamites, la producció de monedes i les lleis relacionades amb elles; una història de l’encunyació de monedes al Vietnam, tant de les dinàstiques com de les dels rebels; i un extens catàleg il·lustrat de l’anvers i revers de 290 monedes. En tornar a Catalunya, el primer llibre que va escriure, en català, va ser La Agricultura en Xina (Toda, 1884). La sinologia europea del segle xix ja havia tret llibres sobre el tema; per exemple, el conegut sinòleg francès D’Hervey de SaintDenys havia publicat unes dècades enrere Recherches sur l’agriculture et l’horticulture des Chinois. El llibret de Toda (1884), aparegut dins la col·lecció L’art del pagès, està escrit en un llenguatge senzill i directe, amatent a les necessitats del camp, i sembla destinat als pagesos de la Conca de Barberà: “Vosaltres, pagesos pera qui escrich” (p. 56); i “[m’agradaria haver] donat alguna idea nova y útil als pagesos catalans” (p. 240). És un llibret de format petit, ben documentat, que té informació genuïna sobre molts dels temes que toca: destina nou capítols al te i tres a la seda, però també n’hi ha dedicats a l’opi, el bambú, el cotó, el tabac, els boscos i els arbres. Parteix, en tot cas, d’una opinió positiva vers els pagesos xinesos:

“Es admirable contemplar los camps xinos, encara que sian dedicats á las cultures mes ordinarias. Se diria que més que un poble de pagesos es una reunió de jardiners qui ‘ls conrea, per lo cuydado especial que posan en tenirlos nets, arreglats, sens herbes y sens los restos de cullitas que sovint en nostres paissos quedan sobre ‘l camp.”

(Toda, 1884, p. 179).

Tanmateix, denuncia l’endarreriment científic que entén que implica un llast per a totes les activitats:

“Los xinos son escelents botánichs y baix aquest punt de vista han escrit voluminosos llibres sobre sa agricultura [...] però no coneixen los mes rudimentaris elements de química vegetal [...]. Allá no hi ha estudis facultatius ni el que nosaltres anomenem classe mèdica: qui sap curar se posa á metje com quí sap cusir se posa á sastre.” (Toda, 1884, p. 76, 167).

L’èxit dels seus articles i conferències va empènyer Toda a publicar a Madrid La vida en el Celeste Imperio el 1887. Aquest és un llibre ambiciós, que recull i reestructura els articles ja publicats i que compta amb les il·lustracions de José Riudavets, un menorquí dibuixant de prestigi, habitual col·laborador amb les grans cases editorials. Al llibre hi van reapareixent, a vegades literalment i a vegades una mica retocats, els elements que conformaven els seus articles, especialment els dedicats a Macau com ara Toda (1878a, 1883b) en el capítol xxiv, Toda (1884c) en el xxv, Toda (1883-1884) en els xi i xiv o Toda (1884e) reproduït per complet en el xxi. També recupera les anotacions del seu dietari, especialment les relatives al teatre xinès (per al capítol viii) –que ja havia reproduït a Toda (1883-1884)– i a les festes (capítols ix i x). En aquest llibre trobem també reflectits els apunts i retalls que conformen el lligall China, datos utilizados en el libro sobre China , suara esmentat.

En considerar les opinions de Toda sobre la Xina convé tenir present que la seva percepció va estar sempre mediatitzada per l’angle des d’on mirava. En efecte, ell va viure sempre a la Xina com un expat, sense barrejar-se mai amb el món dels xinesos:

“Los extranjeros que viven en el Celeste Imperio no suelen mantener con los chinos más relaciones que las estrictamente reclamadas por su posición en aquella sociedad. Si se trata de un diplomático, por mucho tiempo que resida en el país, sólo verá a las autoridades indígenas por medio de los complicados requisitos que exige la etiqueta oficial [...]. Los comerciantes son quizás más hábiles [...] pero nunca le reciben en su casa.” (Toda, 1887, p. 36-37).

El llibre recull bàsicament el que ell sap del sud de la Xina i de Xangai. El nord ni li va interessar ni hi va anar. Tampoc Beijing ni la Gran Muralla van atraure el seu interès:

“El inmenso hormiguero que forma la capital del Celeste Imperio tiene las mismas casas sucias, las calles estrechas, la atmósfera fétida de las ciudades provinciales, y sólo quizás deba agregarse la cantidad de polvo de sus calles, que la hace en verano inhabitable para los europeos. [...] El palacio imperial, inútil casi es decirlo, es absolutamente inaccesible á los viajeros y á los curiosos. [...] La Gran Muralla […] no tiene interés alguno.” (Toda, 1887, p. 293-294).

Toda (1887) dedica diversos capítols a parlar sobre la religió, tot i que descarta que aquest concepte existeixi a la Xina: “Aquel pueblo no es religioso, no concibe en elevada esfera la existencia de Dios, ni cree en los destinos del alma ” (Toda, 1887, p. 150). Però l’interès de Toda no anava cap a les creences dels xinesos sinó cap a la posició social dels monestirs i temples budistes. Toda va descriure amb horror les destruccions perpetrades pels Taiping, però no sentia cap simpatia pels monjos budistes:

“Del budismo los chinos solo han conservado las prácticas supersticiosas, avivadas por los desvaríos insensatos de la secta tauista. [...] Un bonzo es un ser parásito, hez de la sociedad, ocioso donde todo el mundo trabaja, híbrido donde toda la gente procrea. Este es el desdén con que los bonzos son tratados por los demás chinos [...]. Los bonzos apenas rezan, no leen, no predican, no ejercen acto alguno que les saque de su habitual pereza: lo único que les mueve es el ejercicio de la mendicidad.” (Toda, 1887, p. 152-157).

Per posar punt i final al llibre, Toda (1887) recupera l’extravagant afirmació –amb què, com hem vist, ja havia acabat Toda (1883-1884)– que la Xina es recuperaria si es fragmentava i era envaïda pels pobles d’Àsia Central. Abans d’anar a la Xina, mentre encara era a Madrid, Toda havia estat revisant la reglamentació consular i els arbitratges comercials entre comunitats dispars en l’àmbit colonial. La seva actuació a Canton li va valdre que el 1878 el virrei de Canton li concedís la medalla del mèrit, i anys més tard, el 1889, Toda abocaria el seu coneixement del tema en el llibre Derecho consular de España , que conté múltiples referències als conflictes comercials i jurídics entre xinesos i espanyols a la Xina. Toda (1889a) va aportar referències a la Xina –n’hi ha 24– i en la seva introducció de 40 pàgines fa fins i tot esment a Al í Bei, una figura a qui Toda dedicaria diversos escrits.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 33-58 Dolors Folch

La Xina d’Eduard Toda

El 1890 apareixia a Espanya la traducció espanyola de la Nova Geografia Universal de Reclus, publicada per El Progreso Editorial, i la traducció del volum dedicat a Àsia (Reclus, 1890) era d’Eduard Toda. La portada t é un punt d’ambigüitat i això ha fet pensar a alguns biògrafs de Toda que ell en va ser l’autor. D’altres han entès que en va ser el traductor però que hi va afegir una aportació personal. Si es mira el volum, es veu que no és possible ni una cosa ni l’altra. Toda no en pot ser l’autor, perquè el volum de Reclus té un nivell acadèmic, amb notes a peu de plana a cada pàgina indicant les fonts del que està dient, que està a anys llum dels textos de Toda. També costa de creure que Toda en fos el traductor, ja que el text de Reclus –malgrat tenir una llarga nota sobre el sistema de transcripció emprat (en la p. 2)– no té cap influència en la caòtica transcripció dels noms xinesos que Toda (1893a) utilitzarà immediatament després en la seva Historia de la China . Pel que fa a la seva aportació, no es veu per enlloc. En aquells mateixos anys, Toda apareix com a traductor de dues altres obres generals publicades també a Madrid per l’editorial El Progreso Editorial: una és la Historia del Antiguo Egipto, de Rawlinson (1889), en la qual Toda apareix com a traductor i autor d’un apèndix, “Las momias reales de Bulaq” (Toda, 1889b); l’altra és la Historia de los judíos, de Hosmer (1893), de la qual Toda consta també com a traductor i autor d’un apèndix, “Los judíos en España” (Toda, 1893b). Però no és aquest el cas del volum de l’Àsia Oriental de la Nova Geografia Universal de Reclus (1890), on enlloc –ni en la portada ni en l’índex– consta que Toda hagi fet cap aportació personal. L’únic afegit de Toda és una nota a peu de plana sobre els primers missioners espanyols a la Xina (p. 279), signada “N. del T.”, que reprodueix el paràgraf sobre l’expedició franciscana d’Alfaro que havia publicat a l’article “Macao” (Toda, 1878a).

El que sí va fer Toda va ser remenar aquest volum de Reclus (1890) i quedar-se’n tantes il·lustracions com li van convenir de cara al seu proper llibre, la Historia de la China (Toda, 1893a). Escriure una història global de la Xina li venia gran i no s’hi va dedicar gaire: això é s ben visible en les il·lustracions del llibre: dels 100 gravats que conté, 26 venen del llibre de Reclus –generalment mal retallats–, un parell de Pauthier (1845) i 27 són monedes, escampades per tot el llibre, en relació o no amb el text. Els caràcters xinesos que acompanyen alguns dels dibuixos estan mal escrits i Toda no respecta en el seu propi text la transcripció de noms geogràfics xinesos que apareixen en els mapes, trets tots ells del llibre de Reclus (1890).

Després de dedicar un parell de capítols a la mitologia xinesa, que descriu sense entusiame –“se habla de imaginación oriental, però la riqueza de la fantasía muere en la India ” (Toda, 1893a, p. 16) –, l’autor fa un repàs sistemàtic de les dinasties xineses que té un parentiu evident amb el llibre de Pauthier, del que hi havia versió castellana des de 1845. L’ombra de Pauthier (1845) apareix per tot arreu: les pàgines dedicades a la dinastia Jin, una època en què segons Toda (1893a, p. 75) “ bastardos de concubinas, monjes, viejas y brujas gobernaron

el país”, constitueix un resum molt esbiaixat del text de Pauthier (1845, p. 256258) dedicat al període; el final dels Ming i l’arenga del seu darrer emperador (Toda, 1893a, p. 177-179) reprodueix literalment Pauthier (1845, p. 391) sense citar-lo; i el testament de Kangxi (Toda, 1893a, p. 203) és un extracte del que apareix a Pauthier (1845, p. 407-409).

En general, fins arribar al segle xviii, Toda segueix un esquema cronològic que conté més noms que altra cosa. De tant en tant hi intercala petites monografies sobre els temes que ell coneix i que ja havia tractat en els seus articles.

7. Conclusions

D’ençà el segle xiii, la Xina ha anat arribant a Europa de forma fragmentària i discontínua. Els que hi van arribar al segle xvi, portuguesos i castellans, duien a la butxaca el llibre de Marco Polo, escrit 300 anys abans. Els nouvinguts hi van afegir una visió de primera mà, que els dos segles següents va ser ampliada i arrodonida pels escrits dels jesuïtes. Tots ells eren grans admiradors del món xinès, però a finals del segle xix, la Xina, que aleshores patia tota mena d’agressions europees sobre el seu territori i les seves institucions, era denigrada per la majoria dels europeus que hi anaven.

Eduard Toda, que va arribar a la Xina joveníssim i s’hi va quedar sis anys, pertanyia a aquest darrer món. D’entrada menyspreava els xinesos i es burlava dels seus costums: era el que es feia als consolats europeus. Però va anar acumulant coneixements, col·leccionant objectes, llegint el que des del segle xvi s’havia anat escrivint a Europa sobre els xinesos i va viatjar àmpliament pel territori. La idea final que se’n va fer és una barreja de les seves observacions de primera mà i dels prejudicis habituals dels diplomàtics, comerciants i sacerdots que vivien a les concessions estrangeres.

Quan Toda va tornar-ne, era una de les persones que més sabia de la Xina a Espanya. També tenia bons contactes i una aura considerable. Tot plegat li va permetre publicar uns quants llibres i una munió d’articles. Però va interessar més als tertulians que a les institucions i la Xina no va trigar a tornar a caure en l’oblit. Tampoc Toda va fer gran cosa més per rescatar-la: el 1887 va aplegar en La vida en el Celeste Imperio tot el que havia escrit fins aleshores i el que va venir després, o bé és un refregit de poc interès, com la Historia de la China (Toda, 1893a), o bé no és d’ell, com la seva suposada col·laboració amb el volum corresponent de la Nova Geografia de Reclus (1890). Però la Xina que Toda havia desplegat incansablement a Catalunya entre 1877 i 1887 era, malgrat les seves limitacions i els seus tòpics, una finestra al món xinès real: la mirada de Toda va ser una de les poquíssimes aportacions catalanes directes sobre aquell país. Fins ben entrat el segle xx, seria el pòsit bàsic sobre el qual es bastiria a Catalunya la imatge de la Xina.

A tall d’epíleg: la vinculació personal

La figura de Toda m’ha acompanyat durant gairebé tot el meu recorregut per la sinologia. La família del meu marit, Xavier Folch Recasens, era de Reus i això va propiciar que al llarg dels anys anéssim comprant els llibres de Toda que ens arribaven a les mans. L’any 1992, la transcripció i comentari del Dietari de Toda em va posar per primer cop en contacte amb ell, mentre la lectura espaiada de les seves obres sobre la Xina em recordava una vegada i una altra la necessitat d’entendre millor les relacions de Toda amb la Xina. El detonant decisiu va ser trobar, entre vells papers i fotos familiars un full de l’any 1934 amb un retrat d’Eduard Toda, pintat per Ramon Casas, dedicat a la meva mare.

Toda va aplegar al castell d’Escornalbou una biblioteca imponent –60.000 volums segons els comptes del Dr. Jordi Rubió–, que anava regalant generosament a tota mena d’institucions. Les donacions més nombroses van ser per a la Biblioteca de Catalunya. Això li va obrir les portes de l’Escola de Bibliotecàries que dirigia Jordi Rubió i on Toda acabaria introduint la nova assignatura de

Treballs de la SCG, 94, 2022, 33-58 Dolors Folch

La Xina d’Eduard Toda

restauració de llibres. Toda no va trigar a oferir el castell d’Escornalbou com a excursió i estada de fi de curs a les alumnes del darrer curs de bibliotecàries. La primera expedició va sortir el 1923 i durarien fins a 1932, quan Toda, arruïnat pel crac del 29, deixaria Escornalbou i se’n aniria a viure a Poblet. Feia molts anys que Toda maldava per reconstruir la biblioteca i arxiu de Poblet, escampada per tot arreu arran de la destrucció del monestir el 1835. Un cop instal·lat a Poblet, Toda va demanar a Jordi Rubió que li enviés un parell de bibliotecàries cada 15 dies per tal de restaurar i arxivar la biblioteca de Poblet (Estivill, 2016). Aquestes estades van començar el gener de 1934 i la meva mare estava en el grup que hi va anar al febrer. Ignoro si Toda dedicava el seu retrat fet per Ramon Casas a totes les noies que hi anaven. En tot cas ho va fer per la meva mare.

Referències

D’Hervey-Saint-Denys, Marie Jean Léon (1850). Recherches sur l’agriculture et l’horticulture des Chinois. París: Allouard et Kaeppelin.

Doolittle, Justus (1865). Social Life of the Chinese. Nova York: Harper & Bros. Estivill, Assumpció (2016). “Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers”. BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 37. https://bid.ub.edu/37/estivill.htm (consultat 20/08/2022). DOI: https://dx.doi.org/10.1344/ BiD2016.37.18

Ferré, Dolores (1952). “Bibliografia de Eduardo Toda”. Boletín Arqueológico. Real Sociedad Arqueológica Tarraconense, núm. 37-40, p. 325-359.

Folch, Dolors (1995). “Sinological Materials in Some Spanish Libraries”, dins: Ming Wilson; John Cayley [ed.]. Europe Studies China. Papers from an International Conference on the History of European Sinology. Londres: Han-Shan Tang Books, p. 149-160.

Fort, Eufemià (1976). Eduard Toda, tal com l’he conegut. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Fradera, Josep Maria; María Dolores Elizalde (2002). “Los portugueses en Asia en la óptica del diplomático Eduard Toda”, dins Francisco Javier Antón Burgos; Luis Óscar Ramos Alonso [ed.]. Traspasando fronteras: el reto de Asia y el Pacífico. Madrid/Valladolid: Asociación Española de Estudios del Pacífico/Centro de Estudios de Asia, vol. 1, p. 245-259.

Ginés, Mònica (2016). “La colección de moneda china de Eduard Toda i Güell y su venta al Museo Arqueológico Nacional (1877-1887)”, dins: Paula Grañeda [ed.]. xv Congreso Nacional de Numismática. Patrimonio numismático y museos (Madrid, 28-30 octubre 2014).

Madrid: Museo Arqueológico Nacional, p. 353-366.

González de Mendoza, Juan (1585). Historia del Gran Reino de la China. Roma: Bartolomé Grassi.

Halde, Jean-Baptiste du (1735). Description géographique, historique, chronologique, politique, et physique de l’Empire de la Chine et de la Tartarie Chinoise. Paris: P. G. Lemercier.

Hosmer, James Kendall (1893). Historia de los judíos en las edades antigua, media y moderna.

Madrid: El Progreso.

Humboldt, Wilhelm von (1803). Montserrat bei Barcelona. [Edició actual: Humboldt, Wilhelm von (2019). Montserrat, a la vora de Barcelona. Palma: José J. de Olañeta.]

Mas, Sinibald de (1861). La Chine et les puissances chrétiennes. París: Hachette.

Pauthier, Guillaume (1845). China ó Descripción histórica, jeográfica y literaria de este vasto imperio, según documentos chinos. Barcelona: Imprenta del Imparcial.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 33-58

La Xina d’Eduard Toda

Dolors Folch

Pla, Josep (1971). Tres senyors, dins: Obra Completa. Barcelona: Destino, vol. xix. – (1975). “Eduard Toda i Güell i la restauració de Poblet, 1855-1941”, dins: Obra Completa Barcelona: Destino, vol. xxix, p. 49-87.

Rawlinson, Jorge (1889). Historia del Antiguo Egipto. Madrid: El Progreso. Reclus, [Élisée] (1890). “El Asia Oriental”, dins: Nueva Geografía Universal. La Tierra y los hombres. Madrid: El Progreso, sèrie 3a, vol. i.

Seco, Irene (2005). “Estudio preliminar de la colección de moneda china y japonesa del Museo Arqueológico Nacional de Madrid”, dins: Carmen Alfaro; Carmen Marcos; Paloma Otero [coord.]. Actas del xiii Congreso Internacional de Numismática. Madrid: Ministerio de Cultura, vol. 2, p. 1669-1675.

Yuanyi, Mao (1621). Wubeizhi.

Obra d’Eduard Toda esmentada

Toda, Eduard (1876). “[Carta d’Eduard Toda des de Macau del 6 de juliol del 1876]”. [Reedició: Toda, Eduard (1999). “[Carta d’Eduard Toda des de Macau del 6 de juliol del 1876]”. Revista del Centre de Lectura de Reus, núm. 52, p. 16.]

– (1877). “El tabaco en China”. La Ilustración de Oriente, 18/11/1877.

– (1878a). “Macao”. La Oceanía Española, núm. 179.

– (1878b). “Os Portuguezes na China. Um erro histórico”. Jornal das Colónias, 04/10/1878.

– (1882). Annam and Its Minor Currency. Xangai: Noronha & Sons.

– (1883a). “Recorts de Xina. Las planes de Ka-shim”. La Renaixensa, any xiii, p. 411-414.

– (1883b). “Macao, Recorts de viatje”. La Renaixensa, any xiii, p. 329-332; p. 339-343.

– (1883c). “Una excursió á Tung Hoa y Nan-Kin (Xina), y visitas als Mausoleus Imperials de las antigas dinastias”. L’excursionista, any vi, núm. 60, p. 251-252; núm. 61, p. 258-259; núm. 62, p. 267-269.

– (1883d). “Modas chinas”. Revista del Centro de Lectura de Reus, núm. 5, p. 2.

– (1883-1884). “Vida doméstica y social en la Xina”. L’excursionista, any vi, núm. 62, p. 270271; any vii, núm. 63, p. 274-276.

– (1884a). La Agricultura en Xina: notas sobre’l cultiu de las terras y la producció del the y algunas consideracions relativas a la mineria d’aquell país. Barcelona: Estampa “La Renaixensa”.

– (1884b). “Recorts de Xina”. La Ilustració catalana, vol. v, núm. 120, p. 291-292.

– (1884c). “Los Portuguesos en Xina. Un erro histórich”. La Renaixensa, any xiv, p. 281-284.

– (1884d). “Lo Khanat de Kashgar. Una pàgina d’història contemporànea xina”. La Renaixensa, any xiv, p. 59-66.

– (1884e). “Excursions per la Xina: la ciutat de Su-chao y las ruinas de Tung-Ho”. La Ilustració catalana, vol. v, núm. 105, p. 54-56.

– (1886). “Kinyeng. Estudi de costums xinas”. La Ilustració catalana, vol. vii, núm. 14, p. 346.

– (1887). La vida en el Celeste Imperio. Madrid: El Progreso.

– (1889a). Derecho consular de España. Madrid: El Progreso.

– (1889b). “Las momias reales de Bulaq”, dins: Jorge Rawlinson. Historia del Antiguo Egipto. Madrid: El Progreso, p. 409-422.

– (1893a). Historia de la China. Madrid: El Progreso.

– (1893b). “Los judíos en España”, dins: James Kendall Hosmer Historia de los judíos en las edades antigua, media y moderna. Madrid: El Progreso, p. 307-436.

– (1930). “Los convents de Reus y sa destrucció en 1835”. Revista del Centre de Lectura de Reus, vol. 1930, p. 45.

– (1992). Viatge a la Xina. Barcelona: Generalitat de Catalunya. [Edició de Dolors Folch]

– (1998). Quatre cartes d’Eduard Toda a Joaquim Navàs. Reus: Agrupació Fotogràfica de Reus. [Edició de Pere Anguera i Magí Sunyer]

– (2008). Dietari de viatges d’Eduard Toda i Güell. Reus: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca. [Edició de Jaume Massó]

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 94, desembre 2022, p. 59-81

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 01/09/2022 ‒ Data d’acceptació: 16/12/2022 ‒ Data de publicació: 23/12/2022

DOI: 10.2436/20.3002.01.227

Intercultural Mediation for the Roma Communities: The Belgian Healthcare Case1

Anna Marí Bueno Universitat Pompeu Fabra

anna.mari02@alumni.upf.edu

https://orcid.org/0000-0002-1571-6074

Abstract

This article describes the reality of Roma in Belgium, the largest ethnic minority and one of the most discriminated groups in Europe. Moreover, it discusses the implications of their integration and how it is linked with their identity. One of the main integration tools studied is intercultural mediators as a nexus between the Roma communities and the non-Roma society. This article aims to analyse from an interdisciplinary point of view the features of Belgian healthcare provision for the Roma population focusing on the role of intercultural mediators. The research counts on three interviews with intercultural mediators to explain the reality of Roma communities. These interviews aim to corroborate the results found in the literature review to provide appropriate recommendations to the Belgian authorities. The research recognises the lack of first-hand information from Roma communities, encouraging further researchers to listen to their proposals.

Keywords: Roma Communities, Healthcare, Intercultural Mediation, Belgium, Empowerment.

Resum: Mediació intercultural per a les comunitats romanís: el cas de la sanitat belga

Aquest article descriu la realitat dels romanís a Bèlgica, la minoria ètnica més gran i discriminada d’Europa. A més, s’hi discuteixen les implicacions de la seva integració, i com aquest procés es relaciona amb la seva identitat. Una de les principals eines d’integració estudiades són els mediadors interculturals com a nexe entre les comunitats romanís i la societat no-romaní. Aquest article pretén analitzar des d'una visió interdisciplinà ria

1. I would like to thank my supervisor, Dr. Nassima Kerras, for her constant help and attention. Not only has she been an excellent mentor in this long journey, but she has also encouraged me to improve and continue at every step. I would also like to express my gratitude to the intercultural mediators who participated in the interviews: Ann Trappers, Tim Huyghe and Koen Geurts. Moreover, through the mentors’ project of the Departament d’Humanitats, I learned how to express my thoughts better, thanks to Mario Güera-i-Duch. And above all, this work aims to acknowledge all the discriminated communities we live with and often forget to listen to.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 59-81

Intercultural Mediation for the Roma Communities: The Belgian Healthcare Case

Anna Marí Bueno

les característiques de la sanitat belga per a la població romaní, i se centra en el paper dels mediadors interculturals. La recerca consta de tres entrevistes amb mediadors interculturals per explicar la realitat de les comunitats romanís. Aquestes entrevistes tenen l’objectiu de corroborar els resultats obtinguts a través de la revisió de la bibliografia. A més, es proporciona una sèrie de recomanacions rellevants a les autoritats belgues. La investigació reconeix la manca d’informació de primera mà de les comunitats romaní, i encoratja que altres investigadors escoltin la seva veu.

Paraules clau : comunitats romanís, assistència sanitària, mediació intercultural, Bèlgica, empoderament

Resumen: Mediación intercultural para las comunidades romaníes: el caso de la sanidad belga

Este artículo describe la realidad de los romaníes en Bélgica, la minoría étnica más grande y discriminada de Europa. Además, se discuten las implicaciones de su integración, y cómo este proceso se relaciona con su identidad. Una de las principales herramientas de integración estudiadas son los mediadores interculturales como nexo entre las comunidades romaníes y la sociedad no-romaní. Este artículo pretende analizar desde una visión interdisciplinar las características de la sanidad belga para la población romaní, centrándose en el papel de los mediadores interculturales. La investigación consta de tres entrevistas con mediadores interculturales para explicar la realidad de las comunidades. Estas entrevistas tienen el objetivo de corroborar los resultados obtenidos a través de la revisión de la bibliografía. Además, se proporciona una serie de recomendaciones relevantes a las autoridades belgas. La investigación reconoce la falta de información de primera mano de las comunidades romaníes, alentando a otros investigadores a escuchar sus propuestas.

Palabras clave: comunidades romaníes, asistencia sanitaria, mediación intercult ural, Bélgica, empoderamiento * * *

1. Introduction

According to the European Union Agency for Fundamental Rights (FRA, 2020), Belgium’s Roma population has one of the lowest lifespans among six EU countries. This has to do with the overall discrimination that these communities face in other spheres such as housing or education. Intercultural mediators appear as an integration tool in Belgium to fulfill welfare among Roma communities. Thus, this article aims to analyse from an interdisciplinary point of view the features of Belgian healthcare provision for the Roma population focusing on the role of intercultural mediators. Intercultural mediators are the bridge between Roma society and the Roma communities. Thus, it is essential to study their role to address the ongoing discrimination they suffer, especially

Treballs de la SCG, 94, 2022, 59-81 Anna Marí Bueno Intercultural Mediation for the Roma Communities: The Belgian Healthcare Case

in healthcare. COVID-19 revealed that the care of these groups was badly tackled. Ann Trappers, a health mediator interviewed, affirmed that working with them was more difficult, but, above all, she and her colleagues have seen “many COVID-19 deaths in the Roma community”.

The following section offers a theoretical framework for the identity of Roma and how it is related to the process of integration that intercultural mediators take part in. The third part looks at the methodology that was followed to develop the results, which can be found in the fourth point. The most relevant findings are about (1) how discrimination in other areas such as housing also affects their health, (2) the lack of trust of Roma communities in intercultural mediators, and (3) the bad management of COVID-19 for the ethnic group. The last two sections aim to discuss the results with the theoretical framework and give appropriate recommendations to the Belgian authorities.

2. Theoretical Framework: Addressing Roma Identities and Integration

2.1. Theories About Roma Identities

The identity of the Roma is linked to the concept of ethnicity because it defines their self-hood (Eriksen, 1993, apud Karlıdağ and Marsh, 2008, p. 144). In Tajfel’s (1978) theory the social identity of a group is achieved by the positive distinctiveness in relation to an outgroup. In other words, the identity of an ethnic group is created through the coexistence of “we” and “they”, and the awareness of both parts of the existence of the other. Nevertheless, in Galkina’s (n. d.) point of view, this theory “ignores cases where subordinate minorities may develop a negative self-concept”, whereas positive attitudes appear towards the dominant group. This creation of the “other” and their negative perception is also present in academia, tending to homogenise the group (Mirga-Kruszelnicka, 2018). Hence, the comprehension of the feeling of belonging should be analyzed through a research review of autoethnographic narratives (Ajil and Blount-Hill, 2022).

Even though scholars define ethnicity as a cultural distinctive (Eriksen, 1993, apud Karlıdağ and Marsh, 2008) or as Thomson (2000, p. 58, apud Leith and Solomon, 2001) states as “a community of people who have the conviction that they have a common identity and common fate based on issues of origin, kinship, ties, traditions, cultural uniqueness, a shared history and possibly a shared language”, Roma identity is heterogeneous. There is no exact way to be a Roma, a Traveller or a Gypsy:

“We are heterogeneous, diverse among us. There are different points in common… It is difficult to have a point of union among the 12 billion Gypsies around the world [...]. [W]e are heterogeneous people, we are united by the same origin, language, and history. However, fortunately, we walk our own path. The diversity is huge [...] what

Treballs de la SCG, 94, 2022, 59-81 Anna Marí Bueno Intercultural Mediation for the Roma Communities: The Belgian Healthcare Case

binds us together is our origin, language, and common history. This, along with the traditions and customs create a culture, the culture of the Gypsy community, but these traditions and customs can be different.” (Giménez Cortés et al., 2019, p. 175).

Manuel Castells (2004, apud Giménez Cortés et al., 2019) has established three types of identities as collective entities: (1) the legitimising identity, as a construction of the state (e.g. the American nationality from the US); (2) the identity of resistance, created by a group of people who are culturally or socially marginalised and (3) the project identity, as an “auto-identification” and always with cultural, historical and/or territorial materials. In this way, the case of Roma comprises a mix of the two last points. They have created a cultural identity and they have different customs that make them identify as European Roma, Sinti, Manouche, Gitano, Ashkali, Resande, Balkan Egyptian, or Romanlar. These retained distinct identities, but at the same time, they intermarried and influenced each other (Ryder et al., 2014). However, “what unites them most is the common experience of racism or anti-Gypsyism” (Ryder et al., 2014, p. 2). This is how Lorenzo, a Gypsy from Girona, understands his identity: “We are who we are because we were persecuted” (Giménez Cortés et al., 2019, p. 175).

According to Weinreich (1989, apud Galkina, n. d.), ethnic identity should not be confounded with an entity, because ethnicity is the result of a “series of complex processes in time in which people construct from ‘historical’ facts biographical continuities between ancestors and their descendants as a group, generally, in a wider social context of other ethnic groups and other social phenomena”. Considering this theory, arts take social and historical importance in the construction of the identity of a group, but most of the time “Roma art does not exist” (Junghaus, 2006, p. 6); another case of discrimination. This is the case of flamenco in Spain, which was born in the oppressive galleys where the Gypsies-Calés were condemned to row in the 16th century. A similar case is the songs of resistance of black slaves in the plantation colonies (Galleti, 2021). Nonetheless, flamenco is seen as part of Andalusian culture, and not as part of the Gypsies-Calés identity, which they consider cultural appropriation and colonial domination (Galleti, 2021). Ian Hancock (1987, apud Rorke, 2014) explains that it is when a community loses its sense of history, that outsiders fabricate a usually denigrating false narrative or, in this case, turn their identity invisible.

Another contemporary piece of art that shows their current discrimination is the painting by Rozi Csámpai (fig. 1). Her art shows the stress of living under the permanent threat of losing her family home ( Junghaus, 2006, p. 74). Her creativity is not only a way of dealing with trauma but a medium to express the ongoing inequalities suffered by the Roma community. The sense of identity can be created and understood from this cultural and artistic side. Nonetheless, as the aforementioned studies point out, flamenco would not exist if it were not for Gypsies-Calés and their historical oppression (Galleti, 2021); even contemporary art creators are still able to show that this discrimination has not ended.

Women, infinitely defenseless, / Your motherly wombs have not healed up / And you have already left me / Why this dreadful death? / You, alive, join, so that the horror of the past / Would not repeat itself! (Translation by Tímea Junghaus, 2006). Source: Timea (2006, p. 73)

2.2. Advantages and Shortcomings of Roma Integration and the Role of Intercultural Mediators

The main aim of “integration” is to maintain the immigrants’ culture and religion, while promoting the inclusion and participation of immigrants in society (Green et al., 2015). Other scholars such as Heckmann (2015, p. 18) define it as “a process lasting generations of inclusion and acceptance of migrants in the core institutions, relations, and statuses of the receiving society”. Bommes (2012, p. 113) also argues that “the problem of migrant assimilation refers to no more (and no less) than the conditions under which they succeed or fail to fulfill the conditions of participation in social systems”.

In Penninx and Garcés-Mascareñas’ (2016, p. 14) theory, there is a differentiation between three dimensions to measure the level of integration: “(i) the legal-political, (ii) the socio-economic, and (iii) the cultural-religious”. The first one “refers to residence and political rights and statuses” (Penninx and Garcés-Mascareñas, 2016, p. 14). The question of citizenship, being an illegal or legal immigrant, or the regulation of migration are some issues related to this dimension. The socio-economic one “refers to the social and economic position of residents, irrespective of their national citizenship” (Penninx and

Treballs de la SCG, 94, 2022, 59-81 Anna Marí Bueno Intercultural Mediation for the Roma Communities: The Belgian Healthcare Case

Figure 1. Women’s Fates I. Oil on canvas 110 x 90 cm

Treballs de la SCG, 94, 2022, 59-81 Anna Marí Bueno Intercultural Mediation for the Roma Communities: The Belgian Healthcare Case

Garcés-Mascareñas, 2016, p. 15). This points to the access immigrants have to institutional facilities such as healthcare, education and work. The last dimension comprehends the “perceptions and practices of immigrants and the receiving society as well as their reciprocal reactions to difference and diversity” (Penninx and Garcés-Mascareñas, 2016, p. 15). The authors argue that it is the most difficult one to measure because perceptions—as categorisations that can become prejudices and stereotypes—are subjective, and they can be manifested “differently at different levels” (Penninx and Garcés-Mascareñas, 2016, p. 15). Therefore, because the article studies integration tools in healthcare, the socio-economic dimension should be analysed. However, it is essential to also contemplate the other ones to understand its development.

Nonetheless, there are critiques towards integration because as Rorke (2014) remarks, the model does not differentiate from “assimilation”, and it “has shifted towards a right-wing definition”, where minorities need to adjust and accommodate to accomplish social cohesion. Saharso (2019, p. 1) goes a step further saying that what should be studied is not the process of integration of immigrants, but “the white society and constructions of whiteness that create racial exclusions and patterns of inequality along racial lines”. Schinkel (2018) is also an advocate of the idea that integration cannot be an object of study because it works as a neoliberal and neocolonial project. Nevertheless, Klarenbeek (2019) responds to this theory by advocating for a “relational integration”, which overcomes the perception that immigrants are the only party that needs to integrate. In her words

“[R]elational integration [...] enables us to both, conduct an empirical investigation into people and institutions in post-immigration contexts (‘post’ here meaning ‘after’, not ‘beyond’), and critically reflect on the (ab)use of the concept of ‘integration’ and ‘society’, because the latter is an inherent part of the former.” (Klarenbeek, 2019, p. 2).

Policy-oriented studies appeared with the increasing interest of the academic and political class in targeting the Roma. Some studies such as the one of Giménez Adelantado (2011, pp. 129-130) have reported the experience of the Roma community in the healthcare context:

–“It’s like, use such words… Lord above! No one can understand them. They could explain things in different ways – Rom, street vendor, 52 years old.

– A hospital is like a prison, like a school, a place where you can go in but you can’t get out. – Rom, fruit wholesaler, 34 years old.”

The Constitution of the World Health Organization establishes that “the enjoyment of the highest attainable standard of health is one of the fundamental rights of every human being without distinction of race, religion, political belief, economic or social condition” (Constitution of the World Health Organization, 1946). To accomplish this standard, it is essential to delve into the situation of the most vulnerable groups. Therefore, a group of researchers

(Senier et al., 2018) have developed the socio-exposome hub. This theory understands the well-being of an individual not only from a biological response, but also includes their personal exposures—diet, physical activity, smoking, etc.— and their external exposome—their surroundings and the different types of exposure to pollution (fig. 2).

Some intercultural mediators try to help minimise the personal and external exposure that Roma communities suffer through their different roles: bridging socio-cultural gaps, providing psychological support, counseling and co-therapy, among others (Verrept, 2019). Nevertheless, according to Kóczé (2019, p. 185) “although the institutionalization of Roma mediation might suggest that ‘something has been done for the Roma’, mediation programs also risk becoming little more than token measures or even leading to new forms of societal and institutional marginalization”. Therefore, it is important to pay attention to the

Treballs de la SCG, 94, 2022, 59-81 Anna Marí Bueno Intercultural Mediation for the Roma Communities: The Belgian Healthcare Case

Source: ISGlobal (2020)

Figure 2. The Exposome Hub

Treballs de la SCG, 94, 2022, 59-81 Anna Marí Bueno Intercultural Mediation for the Roma Communities: The Belgian Healthcare Case

different behaviors of policymakers and intercultural mediators by themselves. Stereotyping is a negative mechanism that is sometimes used in intercultural mediation (Giménez Adelantado, 2011). Indeed, in Petrakis’ (2020, p. 79) work the question of “What Is the Role of the Mediator?” was presented to Roma trainees; some of them answered the following: “people who are weak, people who do not have enough knowledge, provide information, give solutions”.

3. Methodology

This research is on Belgium. A national study is more relevant than a local one because of the type of complex political structures present in the country. Belgium is a federal state composed of Communities and Regions (Chambre des représentants de Belgique, 2021, art. 1). There are three communities: the Flemish Community, the French Community and the German-speaking Community (Chambre des représentants de Belgique, 2021, art. 2). The communities correspond to the population groups with a common language and culture (Belgian Federal Government, 2022). On the other hand, three Regions were created because of historical economic interests (Belgian Federal Government, 2022): The Flemish Region, the Walloon Region and the Brussels Region (Chambre des représentants de Belgique, 2021, art. 3). They are competent in the following areas: “economy, employment, agriculture, water policy, housing, public works, energy, transport (except Belgian Railways), environment, town and country planning, nature conservation, credit, foreign trade, supervision of the provinces, communes and intercommunal utility companies” (Belgian Federal Government, 2022). Within this framework, the Flemish Region has a stronger nationalist political identity because it is wealthier than Wallonia (Popelier, 2020). This results in complex social policies that lack cooperation in many competencies, including integration. Hence, there is a less active role in managing diversity (Martiniello, 2013), as is the case with Roma communities.

The research methodology is qualitative, understanding research as a humanistic or idealistic approach and is used to comprehend people’s beliefs, experiences, attitudes, behavior, and interactions (Vibha et al., 2013). Thus, it focuses on compilating relevant information that the literature offers about the issue. Nonetheless, to support the findings, three Belgian intercultural mediators with different backgrounds and tasks were interviewed following the semi-structured method. Firstly, Ann Trappers a health mediator specialised in health for Foyer, in the region of Brussels. Then, Tim Huyghe, an intercultural mediator in Leuven, in the Flemish region, points out the local situation of another part of Belgium. Finally, Koen Geurts also works at Foyer as a Coordinator of the Roma Service in schooling, housing and public opinion issues.

Similar questions were asked to all the participants to explore different opinions on the same issue. As English is not their native language, the questions

Treballs de la SCG, 94, 2022, 59-81 Anna Marí Bueno Intercultural Mediation for the Roma Communities: The Belgian Healthcare Case

were sent to them in advance so they could prepare for the interview and express their views comfortably. Even so, some questions were adapted depending on the information that the interviewee gave.

An important limitation to be aware of is the lack of interviews with people from the target group due to time and language barriers. Besides, there are other obstacles to consider, such as that “many Gypsies/Roma/Travelers seek to avoid social exclusion by not identifying themselves as such, and this bedevils attempts to estimate their numbers” (Ryder et al., 2014, p. 2). Indeed, it is difficult to estimate the exact population of Roms in Belgium. Some data suggests that approximately 0.29 % of the total population is part of the Roma community (NRIS Belgium, 2014). Brussels (more than 11,000), Ghent (8,000) and Antwerp (6,000) are the places where there is more Roma population.

4 . Results

4.1. Historical Analysis: Roma Diasporas and the Responses of Belgian Institutions

Even though at the beginning of the 15th century local people welcomed the Roma pilgrimage, a century later this would change with expulsion, assimilation, and destruction policies (Sollie et al., 2013). This point in history marks the first diaspora characterised by institutionalised discrimination against the group. One of the reasons to explain this change is the disapproval of the Church of their pagan customs (Sollie et al., 2013). This dynamic would be reproduced in two other periods: (1) with the end of Roma slavery in Wallachia and Moldavia, in 1856; and (2) from 1960 onwards. The Western European society of the time judged the second Roma migration wave as a threat, considering the Roma social parasites (Hancock, 1987; Eycken, 2006). In 1906, the Prussian Minister of the Interior developed the Die Bekämpfung des Zigeunerunwesens (“Combating the Gypsy nuisance”) with bilateral agreements with some European countries, such as Belgium. The law allowed police to prosecute Roma for breaking the law with offenses such as “lighting fires in the woods, illegal fishing, and illegal camping” (Mayon, 2016). Furthermore, this persecution would be continued later by the Nazis as they perceived Roma as the “anti-race”, as was stated in a complementary decree of the Nuremberg Laws, 1936 (Kapralski, 1997). Therefore, the Romani Porajmos was the ethnical cleansing in concentration camps of about 1.5 million Roma of an approximate total of 2 million (Hancock, 2005). Indeed, Hancock (1989, p. 2021) criticises the historical revisionism saying that “if criteria for classifying who was Jewish had also been applied to Gypsies, nearly 20,000 would have escaped murder”. Furthermore, even though Belgium has recognised an International Day of Commemoration in Memory of the Victims of the

Treballs de la SCG, 94, 2022, 59-81 Anna Marí Bueno Intercultural Mediation for the Roma Communities: The Belgian Healthcare Case

Holocaust, a Remembrance Day has not been given for the 352 Roma and Manouches, who suffered this genocide. The last diaspora started with the Soviet policies focused on the assimilation and labor-regulated migration of the Roma communities. This resulted in a bigger gap between Roma and non-Roma; thus, with these socioeconomic reasons, they decided to move to Western Europe, where there was a high demand for non-specialised and low-skilled jobs. The diaspora continued with the Yugoslav Wars of the 1990s and the entry to the EU of some post-Soviet Union countries in 2004 and 2007. The increase in the migrant Roma population was felt in countries such as Belgium (Sollie et al., 2013).

To answer this situation, in 1988 Belgium passed legislation to overcome the inequalities for the most marginalised groups such as migrants and some Roma communities. Experts in academia and the field of healthcare searched for ways to improve the situation of this group (TIME Project Partnership, 2015). Therefore, in 1991, the first pilot program of intercultural mediation was launched for five years, financed by different actors such as Flemish and Brussels Ministries, and coordinated by the Flemish Center for Integration of Migrants and Foyer. With the support of the Federal Public Service (FPS), there were more professionals specialised in Arab, Turkish and Italian (NRIS Belgium, 2014). In addition, “the IMs2 have either completed a 1,200-hour training program on intercultural mediation or hold a degree in a relevant field (e.g., nursing, social work, psychology) which by law makes them eligible for funding as intercultural mediators on the hospital budget. All intercultural mediators have also received interpreter training” (CAHROM, 2016, p. 57). Yet, it is not until 1999 that Belgian hospitals can apply for funding for intercultural mediators at the Federal Public Service of Public Health, Food Chain Security and Environment (Verrept, 2008). During the following years, studies proved its effectiveness for intercultural communication, integration of ethnic minorities, and patient satisfaction. This last point was legislated in 2002 by the Law on Patients’ Rights in Belgium, which stresses the importance of the patient’s wellness, based on existing ethical and legal rules. However, there are still problems in the process such as the lack of recognition and cooperation (NRIS Belgium, 2016). On the one hand, healthcare providers usually do not offer intercultural mediation as a solution for their patients because of the additional logistical efforts, the discomfort with a “third party” and the prejudices among them. On the other hand, the health mediator can feel isolated by the health providers because they do not have specific medical qualifications, creating a situation of non-recognition of their work (NRIS Belgium, 2016).

2. Intercultural mediators.

4 .2. Ongoing Trends

Even though there have been several attempts to increase the welfare of Roma, there are still issues to tackle. A report made by local NGOs states that “on several occasions, field actors have reported prejudice and stereotypes amongst some healthcare providers” (Centre de Médiation des Gens du Voyage et des Roms, 2018, p. 26). There are no explicit solutions to the problem, only Liège, Wallonia, has developed “a training focused on the Roma community for the nurses at the Regional Hospital Center”. Moreover, the European Roma Rights Center (2020) wrote a complaint to the Council of Europe because of the measures taken during COVID-19. Lastly, the city of Ghent, Flanders, is trying to boost funds for the integration of the Roma communities (McMahon, 2022). Not only because of the current Roma-Ukrainian refugee crisis but also because of the situation of segregation that this community has been facing for many years.

4 .2.1. Main Indicators

“Roms usually live 14 years less than the general Belgian population” (FRA, 2020, p. 4). Thus, “only 55 % of them think that their health is good, and Roma women in Belgium are less likely than men to say that they are in good health” (FRA, 2020, p. 4). Furthermore, “around a fifth of caravan dwellers in Belgium [...] do not have access to tap water or electricity at halting sites” (ERGO Network, 2020, p. 18). Therefore, the wellness of Roma is not only based on the health system per se, but also on other factors such as housing, employment and even education affect their welfare.

Analysing local data is another important point to consider when developing comparisons in the country. Hence, in Ghent, qualitative research concluded that the main issues in accessing healthcare are financial and cultural barriers, and difficulties to trust the IMs. Even though there are political initiatives, usually they are not useful unless they are paired with professionals capable of breaking cultural barriers (Hanssens et al., 2016). In Leuven, according to the interviewee Tim Huyghe, Roms usually rely on the hospital of the city, but the main barrier is the language. He gives the example of a woman that went to the dentist and the professional had to extract two wisdom teeth. She did not understand this part, it was a shocking and unexpected situation. Not counting that there are only a few intercultural mediators that can speak Romani (Hanssens et al., 2016).

When it comes to the COVID-19 pandemic, the organisation “Rom en Rom”3 stated in the media that “during this crisis, Roma communities in Belgium often lacked information about their rights and steps to take to receive

Treballs de la SCG, 94, 2022, 59-81 Anna Marí Bueno Intercultural Mediation for the Roma Communities: The Belgian Healthcare Case

3. Non-profit organization of Namur, Wallonia, that helps Roms in the first line and collects first-hand information about their situation.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 59-81 Anna Marí Bueno Intercultural Mediation for the Roma Communities: The Belgian Healthcare Case

support” (FRA, 2020, p. 5). Moreover, “much of the support, assistance, and mediation needed to survive was partly unavailable as various organizations and aid workers had to temporarily withdraw” (FRA, 2020, p. 6).

4.2.2 . Adopted Measures

The NRIS Belgium (2016) has underlined some key aspects such as the need of collecting more data on the situation of Roma, better detailing the action plan for their integration and well-being, minimising the cost of healthcare systems, and encouraging more intercultural mediation programs. In this way, the report considers “a good practice” how different regions of Belgium, Flanders, Wallonia and Brussels, offer intercultural mediation. “As far as the ‘Intercultural Mediation in the Health Care Program’ is concerned, intercultural mediators are available on-site at over 50 hospitals. In addition, they intervene in 65 hospitals, in 16 primary care centers” (CAHROM, 2016, p. 58).

Nonetheless, it is also important to remark how this practice is combined with other projects. A first example is the hospital of St Niklaas, which offers, with the support of the Flemish Government, a trial project on accessible healthcare for Roma, understanding the needs and difficulties of the target group. Another one is found in the German-speaking community, where Roma communities can benefit from a project that aims to offer psychological and psychiatric aid to refugees and asylum seekers (SPP Intégration sociale, 2012). Likewise, women in vulnerable circumstances can opt to partake in an art therapy group sponsored by the European Refugee Fund. Nurses provide advice about nutrition, hygiene, breastfeeding and/or vaccination, and raise the awareness of women on birth control methods (NRIS Belgium, 2016). On the one hand, these agencies are appreciated for their closeness: they go directly to the homes, which can even be precarious settlements and/or any other accommodation where Roma families live. On the other hand, there are several limitations in the mandate of ONE and Kind & Gezin, mostly related to their preventive and non-curative missions: nurses cannot provide outreach vaccinations—supervision of a doctor is required—and costs for laboratory and technical examinations are high (NRIS Belgium, 2016).

To tackle the COVID-19 situation, information to prevent the virus and for the lifting of lockdown was spread in different languages, including Romani, and in different formats such as posters, videos, brochures, etc. (FRA, 2022). Wallonia also gave special attention to the community, however, some of the measures established that Roma communities “currently settled on official or unofficial sites must be able to remain there without hindrance either in the exercise of their rights or in the fulfillment of their obligations” (FRA, 2020, p. 10), but at the same time, it was said that “the necessary measures should be taken to ensure that Traveller groups do not travel during the period of confinement” (FRA, 2020, p. 10). Throughout the pandemic, this region also added other measures for this exceptional situation, such as “prioritizing small

groups of caravans and authorizing temporary stays lasting longer than the usual fortnight during the summer, as well as involving the spokesperson of the group in deciding the enforced measures” (FRA, 2020, p. 10). Moreover, local authorities in the region were given the task to organise the provision of running water and sanitation for the community. On the other hand, it must be noted that Flanders did not take this type of action, for access to water nor for the special legislation during the quarantine period (FRA, 2020). This last point was important to consider because Roma live in poor sanitary conditions with a lack of basic resources such as tap water. However, in this situation, the FRA (2020) considered crucial the role of health mediators, because they actively worked to explain the impact of COVID-19, why they had to respect the quarantine measures and, more recently, the importance of getting vaccinated against the virus.

4.2.3. Main Issues Tackled in the Interviews

The three interviewees supported some of the main issues that the literature discusses: (1) the lack of trust of Roma communities in intercultural mediators;

(2) the need for better training for the IMs; (3) the need for transdisciplinary management for health issues; and (4) the difficulties to work with the communities during COVID-19. Moreover, the health mediator, Ann Trappers, introduced a new element to consider: “the new influx of poor Roma who travel around”.

A point in common that all the interviewees remarked is the lack of trust of Roma communities in intercultural mediators and social workers. To address the issue, some mediators sometimes had to be strict and give ultimatums to Roma communities. However, Trappers explains a case study to clear this obstacle: she and her team promote information sessions on health with the help of pastors of Roma Pentecost’s churches.

Trappers refers to other obstacles such as recruiting good mediators: “Not everybody can be a mediator. It is a difficult job because you have to be part of the community and they expect something from you, that you will help them as a mediator”. Another important point to remember, explained in the theoretical framework, is that avoiding stereotypes is crucial, especially with intercultural mediators. In this way, the two-year part-time training program Foyer offers is essential. There, they learn interpreting techniques, intercultural communication, work ethic and communication in general. But Trappers also says that not all Roma can apply to this training because they need to have a secondary school diploma to enter. In this case, Foyer offers an informal program.

Koen Geurts, who has more experience with housing and education mediation, remarks the importance of not separating health from other factors for the integration of the group. Indeed, he says that “when you are working together with homeless families, while living in spots or indecent barracks in Brussels, of course, you have a big health issue”. Foyer gives importance to

Treballs de la SCG, 94, 2022, 59-81 Anna Marí Bueno Intercultural Mediation for the Roma Communities: The Belgian Healthcare Case

working with civil society—among the non-Roma and Roma communities. Thus, Geurts explains: “sensitising is always an ongoing process. So, we try to write articles, to conduct interviews to give the correct ‘image’ of the Roma people. Many people have a wrong image of Roma, they see what they see in the media, TV, streets, social media and newspapers. But what they don’t see is that this is only the top of the iceberg”. He gives a strategy to break with the stigmas and categorisations among the Belgian non-Roma society. This is the case with the exhibitions of Réflexions. Des Roms en Belgique 4 and, on International Roma Day, the Roma art of Durmish Kjazim (fig. 3).

Treballs de la SCG, 94, 2022, 59-81 Anna Marí Bueno Intercultural Mediation for the Roma Communities: The Belgian Healthcare Case

4. It was a temporary exposition of the “MigratieMuseumMigration”, that showed the discriminations and prejudices the Roma communities suffer.

Figure 3. Tree of Life Last Hope, Oil on oil paper 50 x 70 cm

Source: MigratieMuseumMigration

The last problem the interviewees approached was the experience of COVID-19 as a sanitary emergency. They all reported that the main challenge was creating campaigns to convince the group to get vaccinated, a task further hindered because during that time all mediation sessions were held on Zoom. In Trappers’ words, “it is already difficult when you cannot go physically because you lose some aspects of the language and the communication”. The main Roma mediator of Foyer said: “I’ve seen a lot of people die; I’ve never seen this before”. This quote is reaffirmed by Tim Huyghe who states that “very few people on the caravan site that didn’t live, died because of the virus”. However, during these times, public institutions did not work with the Flemish Government nor with the Council of Leuven because, according to Huygue, “the Roma in Belgium are no longer part of the political strategy on inclusion. So, local governments decide what they can do”.

The last point that Trappers reckons is a problem is “the new influx of poor Roma who travel around, and that before arriving in Brussels, have been in France, Italy or other countries”. She highlighted the bad living conditions and the begging lifestyle they have to pursue. Nevertheless, the main difficulty was trying to help them because of their constant mobility and their isolation from other Roma communities settled in Belgium. She believes that “the first step would be to get these people who are living in these precarious conditions and traveling around into a reflective process about starting this type of lifestyle and exploring other options.”

4 .3. Expectations for the Coming Five to Ten Years

During the interviews, participants were asked to comment on how they expected the issue to evolve. The responses were diverse, for instance, Trappers believes that the pandemic has been a barrier to improvement. She also introduces the new type of Roma group, which lives in poverty and is difficult to integrate. On the other hand, Geurts reckons that the integration model should continue because the homeless Roma people will still be present. He emphasised that in the future the political dialogue should not carry on avoiding this problem. Huyghe also believes that the challenges will be the same as today, but he hopes they can achieve a healthier lifestyle through their inclusion in schools. The bottom-line of these opinions is that, if the participation of the Roma communities is not introduced in integration policies, these problems will endure. Moreover, as some studies state the likelihood of large new pandemics has grown. Therefore, if protocols are not implemented to improve the conditions of Roma, the situation could worsen.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 59-81 Anna Marí Bueno Intercultural Mediation for the Roma Communities: The Belgian Healthcare Case

Treballs de la SCG, 94, 2022, 59-81 Anna Marí Bueno Intercultural Mediation for the Roma Communities: The Belgian Healthcare Case

5. Discussion and Policy Recommendations

The literature review and the interviews suggest that one of the main issues for intercultural mediators in Belgium is the lack of trust in Roma communities. This article focuses on how the role of integration relates to Roma’s identity. According to Tajfel (1978) and Galkina’s (n. d.) point of view, the identity of an ethnic group is created through the coexistence of “we” and “they”, and the awareness of both parts. This is the case for the Belgian non-Roma society and Roma communities, which creates this vicious circle of non-trust. Thus, it is important to recognise projects to empower Roma communities in non-Roma society and create a point of connection. This is the case with the art exhibitions coordinated by Foyer. It also relates to how art shapes identity as was the case of flamenco (Galleti, 2021) or the contemporary artist Rozi Csámpai. Several artists express their collective identity built by discrimination through art. A space to express Roma’s identity is key to accomplishing a relational integration (Klarenbeek, 2019). This idea refers to how society also must work in the process of integration because immigrants should not be the only party to integrate. However, non-Roma people should also understand that the Roma identity is created through resistance to their systematic discrimination.

Moreover, Roma’s access to healthcare should be understood through the socio-exposome theory (Senier et al., 2018): health is not only about physical issues, but also the personal and external situations that an individual or a group is exposed to. Therefore, it is important to consider what Geurts explains about the bad living conditions of Roma communities and, above all, search for long-term solutions for the new influx of Roma that Trappers defines. Furthermore, she points out the heterogeneity of the Roma communities, in a similar fashion to the other participants, confirming the identity point where heterogeneity was part of the targeted group (Giménez-Cortés et al., 2019).

Training is essential to avoid stereotypes, especially with intercultural mediators. In the end, it is not just about providing information and giving solutions, but avoiding biased and paternalistic beliefs about why they need this help: it is not because they are unknowledgeable or weak (Petraki, 2020). In this way, it is essential to recognise the informal program that Foyer offers to the Roma who cannot apply to the two-year IM training. It is necessary to have intercultural mediators from the same ethnic community as the patients because they understand their identity and suffer the same discrimination.

Following the main points of the discussion, this article aims to give effective advice about how the Romans are discriminated in Belgium. Therefore, the identity of the Roma and their feelings about how to manage their situation are important to consider. The following lines offer recommendations addressed to the Belgian government, Belgian health authorities and health intercultural mediators starting from a more general framework to more specific suggestions:

– Integrating as an investment in the Roma and non-Roma communities. In 2021, the main demographic group in Belgium is people between 55 and 59, this amounts to a population of 803,730. This shows how young people are sustaining the pension welfare system in the country. A way to do it is to invest in immigrant integration such as in Roma communities, which have a young population: “35.7 % are under 15 compared to 15.7 % of the EU population overall” (Naydenova, 2014). A good framework of integration must be one where Roma communities feel that they belong to the country and are in a situation of welfare. Therefore, if the individual or the community feels part of Belgium without losing their identity and without being discriminated against, they will be prone to collaborate with the functioning of society. Unless good policies of integration exist, the vicious circle of poverty in the targeted communities will not end. Therefore, it must be transformed into a favorable cycle where Roma communities are introduced to society. To start this journey, it is essential to start with the next point, education.

Source: Statista Research Department (2022)

Treballs de la SCG, 94, 2022, 59-81 Anna Marí Bueno Intercultural Mediation for the Roma Communities: The Belgian Healthcare Case

Figure 4. The population of Belgium in 2022, by age group

Treballs de la SCG, 94, 2022, 59-81 Anna Marí Bueno Intercultural Mediation for the Roma Communities: The Belgian Healthcare Case

– Integrating from an educational basis. The educational system usually changes with integrative migration policies. This is why it is important to adapt school curricula depending on the zone where there are more Roma communities. Intercultural mediators in this field usually also play an essential role to integrate the children and the families of the communities into the non-Roma society. Through the analysis of the theoretical framework and the interviews, the recommendation is to:

– Create more artistic projects for the Roma community and the non-Roma community (e.g. Réflexions. Des Roms en Belgique and, on International Roma Day; the Roma art of Durmish Kjazim, both launched in the MigratieMuseumMigration). This type of initiatives creates a space for the Roma community to express themselves and their identity and, at the same time, breaks with the ideological segregation that can be created in the Belgian schools with more Roma population.

– Presence of intercultural mediators in schools. Build an effective answer with the institutions and the Roma and Traveller communities, with the help of associations such as Foyer in Brussels, who work with specialised intercultural mediators for health, as well as education. Non-profit organisations that are specialised in their culture and have built a trusting relationship are the key to making them feel part of the educational system.

– Projects of health education. Schools can count on specialists in the field and work with intercultural mediators to give conferences about healthy habits such as balanced diets, avoiding drugs, etc. The curriculum should be adapted to the number of Roma children they have in the school. This initiative works from a bottom-up approach and has consequences within the family. By informing the kids, the families will listen to them and participate in other conferences created by the associations and/or schools.

– Working through prevention. As stated in the theoretical framework, there are different exposome that affect health. Therefore, more projects focused on the personal one such as the ones against smoking should be encouraged by associations and schools. Nevertheless, this point also recognises that, regarding external exposures, the government should facilitate a solution such as urbanism planning to avoid poverty segregation.

– Reframing the training of intercultural mediators. One of the main problems observed is the lack of trust of Roma communities in intercultural mediators. Therefore, it is highly recommended to have an apprenticeship part in the two-year training. Nonetheless, it is also important to recognise the importance of the theoretical part. Not only to include subjects on communication and interpretation, but also on the implications of integration and how to do it from a neutral perspective. This would avoid neocolonialist

answers like the ones that Petraki’s (2020) work showed us in the theoretical approach. Furthermore, the lack of trust can be overcome through:

– Encouraging people of the same community to become part of the intercultural mediation team. The main problem is that to build a better trust relationship the main intercultural mediators should be part of the targeted communities. They usually know how to express themselves in their language better and, at the same time, they are familiar with the customs, traditions and, above all, their identity.

– Creating cooking projects between the Roma communities and the intercultural mediators. Huygue (2022) has put this activity into practice with his colleagues. The outcome strengthened the bonds between these two actors and was a ludic way to explain how to follow a healthy diet.

– Projects and mediations for health providers and Roma communities. The associations could create a safe space to mediate between Roma communities and health providers. The explanations of health professionals could change the feelings of mistrust in Roma communities toward the healthcare system. At the same time, they could talk about how they feel discriminated against and break stigmas. This space would create trust in intercultural mediators and health providers.

– Cooperating from a regional intercultural mediators’ association to a national one. Cooperation in local areas, such as Leuven, through formal meetings where Roma explain which challenges they are facing to find joint solutions that build trust, would improve the situation. If this proves to work at a local level, it could be expanded nationally throughout the three regions.

– Reserving seats for the Roma communities in the Belgian government to create inclusive health and integration policies. Representation of Roma communities in the government is essential to advance an inclusive strategy. This is a difficult recommendation to accomplish—as an example, countries with larger Roma populations such as Spain do not have this measure. However, if Roma feel part of society, have jobs and enjoy wellness, while not losing their identity, the allotted seats measure could be proposed. Integration also takes part in participating democratically in society. Therefore, they could be represented in the Belgian government and could give their point of view on the regulation of healthcare.

– Creating a specific Roma community protocol in case of pandemics. During COVID-19 unforeseen decisions were taken and some of them backfired. The pandemic opened the opportunity to rethink how to guarantee the welfare of vulnerable groups. Moreover, this type of health crisis is not going to be the last one, as other studies advert (Penn, 2021).

Treballs de la SCG, 94, 2022, 59-81 Anna Marí Bueno Intercultural Mediation for the Roma Communities: The Belgian Healthcare Case

6 . Conclusion

Discrimination affects the health of the most vulnerable groups, as is the case of the Roma community. For this reason, integration is a possible answer to this problem. However, integration strategies must be framed ethically and morally. Subalterns must have the chance to express their situation in terms of discrimination and identity (Spivak, 1988). Furthermore, integration policies should not only focus on the “newcomers” in society but also the non-discriminated strata of society. In the end, discrimination exists because a part of society nurtures stigmas about a different and/or new culture. Fear of the unknown can only be overcome by discovering it. Amin Maalouf (2009, p. 295) expresses this feeling as follows:

“To accept the other is neither more nor less natural than to reject it. To reconcile, to reunite, to adopt, to tame, to pacify, are voluntary gestures, gestures of civilization, which require lucidity and perseverance; gestures which are acquired, which are taught, which are cultivated. Learning to live together is a long battle that is never completely won”.

This article, therefore, recognises that the path to integration is long, but it must be started by reframing some policies. Five to ten-year expectations are not going to be solved if the government is not more involved in implementing new pandemic protocols and reformulating a more inclusive integration. As well, intercultural mediators will play a key role in this process. Intercultural mediation is the nexus between the discriminated community and the stigmatising community. For this reason, intercultural mediators must understand the community at all levels. Roma are a heterogeneous group, in which different types of intercultural mediators from the same group are needed to work with the community. Associations, which have a fundamental role, should be the ones in charge of finding more people from the community to work with Roma. In this way, building trust and inclusion in society will be easier to achieve.

It is worth mentioning that this theory is urgent in key fields such as hospitals and health centers because unhealthy communities cannot be empowered. Empowerment and the fight against inequality should be understood from an interdisciplinary perspective. The opportunities of Roma will never be the same as those of non-Roma if their life expectancy is “14 years less than the general Belgian population” (FRA, 2020 p. 4). For these reasons, there is faith placed on the policy recommendations of this research to be taken into account, but above all, that the experiences of the Roma communities of Belgium will be heard.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 59-81 Anna Marí Bueno Intercultural Mediation for the Roma Communities: The Belgian Healthcare Case

Treballs de la SCG, 94, 2022, 59-81 Anna Marí Bueno

Intercultural Mediation for the Roma Communities: The Belgian Healthcare Case

References

Ajil, Ahmed; Kwan-Lamar Blount-Hill (2022). “«Writing the Other as Other»: Exploring the Othered Lens in Academia Using Collaborative Autoethnography”. Decolonization of Criminology and Justice, Vol. 2, No. 1, pp. 83-108. DOI: https://doi.org/10.24135/dcj.v2i1.19

Belgian Federal Government (2022). Belgium, a Federal State. https://www.belgium.be/en/ about_belgium/government/federale_staat (accessed 21/03/2022).

Bommes, Michael (2012). Transnationalism or Assimilation?, in: Christina Boswell; Gianni D'Amato [eds.]. Immigration and Social Systems: Collected Essays of Michael Bommes. Amsterdam: Amsterdam University Press, pp. 107-124.

CAHROM (2016). Thematic Report of the Group of Experts on Roma Health Mediators. https://coeromed.org/sites/default/files/documentation/CAHROM %20(2016)7 %20EN %20 Thematic %20report %20on %20Roma %20health %20mediators.pdf (accessed 21/03/2022).

Centre de Médiation des Gens du Voyage et des Roms (2018). Civil Society Monitoring Report on Implementation of the National Roma Integration Strategy in Belgium. https:// bit.ly/2YsPTpB (accessed 21/03/2022).

Chambre des représentants de Belgique (2021). The Belgian Constitution. https://www.dekamer.be/kvvcr/pdf_sections/publications/constitution/GrondwetUK.pdf (accessed 21/03/2022).

ERGO Network (2020). The Impact of COVID-19 on Roma Communities in the European Union and the Western Balkans. https://ergonetwork.eu/wp-content/uploads/2021/04/ Ergo-covidstudy-final-web-double-v2.pdf (accessed 21/03/2022).

European Union (2011). Working Together for Roma Inclusion the EU Framework Explained Luxembourg: Publications Office of the European Union. DOI: https//doi.org/10.2838/20959

Eycken, Maurits (2006). Roma-Zigeuners, Overleven in een industriële samenleving. Leuven: Uitgeverij Acco.

European Union Agency for Fundamental Rights (2020). Roms et Gens du Voyage en Belgique. Principaux résultats de l’enquête de 2019 auprès des Roms et des Gens du voyage. Vienna: Publication Office of the European Union. DOI: https://doi.org/10.2811/983661

Galleti, Patricia (2021). “El flamenco en los gitanos calé: apuntes para una investigación sobre la innovación y la inclusión socioculturales desde la antropología y el diseño”. Cuadernos del Centro de Estudios de Diseño y Comunicación, No. 101, pp. 107-116. DOI: https://doi. org/10.18682/cdc.vi101.4092

Galkina (n. d.). Theoretical Approaches to Ethnic Identity. http://maxweber.hunter.cuny.edu/ pub/eres/BLPR102_PIMENTEL/ethnicity.html (accessed 21/03/2022).

Giménez Adelantado, Ana (2011). “Intercultural Mediation with the Roma Community in Health-care contexts”. Recerca: Revista de Pensament i Anàlisi, No. 11, pp. 125-143.

Giménez Cortés, Aaron; David Comas Martínez; Annabel Carballo Mesa (2019). “Identidad y origen del Pueblo Gitano”. International Journal of Roma Studies, Vol. 1, No. 2, pp. 159-184. DOI: https://doi.org/10.17583/ijrs.2019.4561

Green, Eva G. T.; Oriane Sarrasin; Nicole Fasel (2015). “Immigration: Social Psychological Aspects”, in: Neil J. Smelser; Paul B. Baltes [eds.]. International Encyclopedia of the Social & Behavioral Sciences. Amsterdam: Elsevier, pp. 675-681. DOI: https://doi.org/10.1016/ B978-0-08-097086-8.24065-8

Hancock, Ian (1987). The Pariah Syndrome. An Account of Gypsy Slavery and Persecution. Ann Arbor: Karoma Publisher.

Hanssens, M. G. Lise; Ignaas Devish; Janique Lobbestael; Barbara Cottenie; Sara Willems (2016). “Accessible Health care for Roma: a Gypsy’s Tale a Qualitative in-depth Study of Access to Health care for Roma in Ghent”. International Journal for Equity in Health, Vol. 15, No. 38. DOI: https://doi.org/10.1186/s12939-016-0327-7

Hancock, Ian; Siobhan Dowd; Rajko Djuric (1998). The Roads of the Roma: A PEN Anthology of Gypsy Writers. Hertfordshire: University of Hertfordshire Press.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 59-81 Anna Marí Bueno

Intercultural Mediation for the Roma Communities: The Belgian Healthcare Case

Heckmann, Friderich (2015). Integration von Migranten: Einwanderung und neue Nationbildung Wiesbaden: Springer.

ISGlobal (2020). The Exposome: Understanding the Effect of the Environment on Our Health.

https://www.isglobal.org/en/-/el-exposoma-comprendiendo-el-efecto-del-entorno-en-nuestra-salud (accessed 21/03/2022).

Junghaus, Timea [ed.] (2006). Meet Your Neighbours. Contemporary Roma Art from Europe. [New York]: Open Society Foundations.

Kapralski, Slawomir (1997). “Identity Building and the Holocaust: Roma Political Nationalism”. Nationalities Papers, Vol. 25, No. 2, pp. 269-283. DOI: https://doi. org/10.1080/00905999708408503

Klarenbeek, M. Lea (2019). “Relational Integration: A Response to Willem Schinkel”. Comparative Migration Studies, No. 7. DOI: https://doi.org/10.1186/s40878-019-0126-6

Kóczé, Angela (2019). “Illusionary Inclusion of Roma Through Intercultural Mediation”, in: Huub van Baar; Ana Ivasiuc; Regina Kreide [eds.]. The Securitization of the Roma in Europe. Cham: Palgrave Macmillan, pp. 183-206. DOI: https://doi. org/10.1007/978-3-319-77035-2_9

Leith, Rian; Hussein Solomon (2001). On Ethnicity and Ethnic Conflict Management in Nigeria. https://www.accord.org.za/ajcr-issues/on-ethnicity-and-ethnic-conflict-management-in-nigeria/ (accessed 21/03/2022).

Maalouf, Amin (2009). Le dérèglement du monde Paris: Gasset.

Martiniello, Marco (2013). “Immigrant Integration and Multiculturalism in Belgium”, in: Raymond Taras [ed.]. Challenging Multiculturalism: European Models of Diversity. Edinburgh: Edinburgh University Press, pp. 120-137.

Mayon, Ramona (2016). Anti-gypsy Laws since 1383. https://www.academia.edu/35480891/ anti_gypsy_laws_since_1383 (accessed 21/03/2022).

McMahon, Meabh (2022). City of Ghent Looks To Integrate Roma Families Coming to Belgium. https://www.euronews.com/my-europe/2022/04/14/city-of-ghent-looks-to-integrateroma-families-coming-to-belgium (accessed 21/03/2022).

Mirga-Kruszelnicka, Anna (2018). “Challenging Anti-gypsyism in Academia”. Critical Romani Studies, Vol. 1, No. 1, pp. 8-28. DOI: https://doi.org/10.29098/crs.v1i1.5

Naydenova, Violeta (2014). Roma Health. https://www.eesc.europa.eu/en/news-media/presentations/roma-health (accessed 21/03/2022).

NRIS Belgium (2016). Implementation of the National Roma Integration Strategy and Other National Commitments in the Field of Health, Belgium. https://publications.iom.int/es/books/ implementation-national-roma-integration-strategy-and-other-national-commitments-field-5 (accessed 21/03/2022).

Penninx, Rinus; Blanca Garcés-Mascareñas (2016). “The Concept of Integration as an Analytical Tool and as a Policy Concept”, in: Blanca Garcés-Mascareñas; Rinus Penninx [eds.]. Integration Processes and Policies in Europe. Cham: Springer, pp. 11-29. DOI: https:// doi.org/10.1007/978-3-319-21674-4_2

Petraki, Ioanna (2020). “Roma Health Mediators: A Neocolonial Tool for the Reinforcement of Epistemic Violence?”. Critical Romani Studies, Vol. 3, No. 1, pp. 72-95. DOI: https:// doi.org/10.29098/crs.v3i1.60

Popelier, Patricia (2020). “How Dynamic Federalism Sheds New Light on the Belgian Federalism-confederalism Debate”. Fédéralisme Régionalisme, Vol. 20.

Rorke, Bernard (2014). Roma Integration and ‘a Normal Way of Living’. https://www.opendemocracy.net/can-europe-make-it/bernard-rorke/roma-integration-and-normal-way-ofliving (accessed 21/03/2022).

Ryder, Andrew; Sarah Cemlyn; Thomas Acton (2014). Hearing the Voices of Gypsy, Roma and Traveller Communities Inclusive Community Development. Bristol: Policy Press.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 59-81 Anna Marí Bueno

Intercultural Mediation for the Roma Communities: The Belgian Healthcare Case

Schinkel, Willem (2018). “Against ‘Immigrant Integration’: for an Eend to Neocolonial Knowledge Production”. Comparative Migration Studies, Vol. 6, No. 31. DOI: https://doi. org/10.1186/s40878-018-0095-1

Senier, Laura; Phil Brown; Sara Shostak; Bridget Hanna (2017). “The Socio-exposome: Advancing Exposure Science and Environmental Justice in a Postgenomic Era”. Environmental Sociology, Vol. 3, No. 2, pp. 107-121. DOI: https://doi.org/10.1080/23251042.20 16.1220848

Sollie, Henk; Vina Wijkhuijs; Walter Hilhorst; Ronald van der Wal; Nicolien Kop (2013). Aanpak multi-problematiek bij gezinnen met een Roma-achtergrond. Den Haag: Boom Lemma uitgevers.

Spivak, Gayatri Chakravorty. (1988). “Can the Subaltern Speak?”, in: Cary Nelson; Lawrence Grossberg [eds.]. Marxism and the Interpretation of Culture. Illinois: University of Illinois, pp. 271-313.

SPP Intégration sociale (2012). Belgium- National Strategy for Roma Integration. https:// ec.europa.eu/migrant-integration/library-document/belgique-la-strategie-nationale-pourlintegration-des-roms_en (accessed 21/03/2022).

Statista Research Department (2022). Population of Belgium in 2021, by age group. https:// www.statista.com/statistics/523463/population-of-belgium-by-age-group/ (accessed 21/03/2022) .

Tajfel, Henri (1978). The Social Psychology of Minorities. London: Minority Rights Group. TIME Project Partnership (2015). Description of 10 Good Practices in Intercultural Mediation for Immigrants Throughout Europe and Suggestions for Transfer. http://www. mediation-time.eu/images/O2_English.pdf (accessed 21/03/2022).

Verrept, Hans (2008). “Integrating Ethnic Minorities in Health Care”, in: Ana Fernandes; José Pereira Miguel [eds.]. Health and Migration in the European Union. Lisbon: National Institute of Health/Ministry of Health of Portugal, pp. 61-71.

Verrept Hans (2019). What Are the Roles of Intercultural Mediators in Health Care and What Is the Evidence on Their Contributions and Effectiveness in Improving Accessibility and Quality of Care for Refugees and Migrants in the WHO European Region?. Copenhagen: World Health Organization/Regional Office for Europe.

Vibha, Pathak; Jena Bijayini; Kalra Sanjay (2013). “Qualitative Research”. Perspectives in Clinical Research. Vol. 4, No. 3, p. 192. DOI: https://doi.org/10.4103/2229-3485.115389 World Health Organization (1946). “Constitution of the World Health Organization”. American Journal of Public Health, Vol. 36, No. 11, pp. 1315-1323.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 94, desembre 2022, p. 83-110

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 21/03/2022 ‒ Data d’acceptació: 12/12/2022 ‒ Data de publicació: 23/12/2022

DOI: 10.2436/20.3002.01.228

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografía cultural1

Nathalia Quintero Castro

Escuela Interamericana de Bibliotecología. Universidad de Antioquia nathalia.quintero@udea.edu.co

https://orcid.org/0000-0002-9869-6717

Resumen

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca, en Perú, es el nicho ambiental y paisajístico que configura otra forma de ver la Geografía, fundamentada en el vínculo espiritual de todos los seres con la naturaleza. Reconocer otras concepciones sobre la interacción naturaleza-cultura le permite a la Geografía ampliar tanto su horizonte disciplinar como su lugar en la reflexión práctica y experiencial del espacio. El artículo se estructura en varios apartados. En primer lugar, se muestran los referentes contextuales y geográficos del caso de estudio. En segundo, se expone el marco teórico, que ofrece los principales rasgos de dos ontologías distintas: la ontología de Occidente y la ontología o cosmovivencia andina. En tercer lugar, se detalla la descripción de las fuentes y métodos empleados en la investigación. Finalmente, se exponen las conclusiones como resumen y síntesis de los resultados obtenidos.

Palabras clave: Geografía cultural, Geografía social, Cajamarca, Perú

Resum: La Xarxa de Biblioteques Rurals de Cajamarca (Perú): un

estudi de cas de Geografia cultural

La Xarxa de Biblioteques Rurals de Cajamarca, al Perú, és el nínxol ambiental i paisatgístic que configura una altra forma de veure la Geografia, fonamentada en l’enllaç espiritual de tots els éssers amb la natura. Reconèixer unes altres concepcions sobre la interacció naturalesa-cultura permet a la Geografia ampliar tant el seu horitzó disciplinar com el seu lloc en la reflexió pràctica i experiencial de l’espai. L’article s’estructura en diversos apartats. En primer lloc, es mostren els referents contextuals i geogràfics del cas d’estudi. En segon lloc, s’exposa el marc teòric, que ofereix els trets principals de dues ontologies diferents: l’ontologia d’Occident i l’ontologia o cosmovivència andina. En

1. Proyecto doctoral en Geografía de la Universidad Autónoma de Barcelona, titulado Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca: trayectos y geografías andinas (2017-2022). Directores: Enric Mendizàbal Riera y Anna Ortiz Guitart, Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110

Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

tercer lloc, es detalla la descripció de les fonts i dels mètodes emprats en la investigació. Finalment, s’exposen les conclusions com a resum i síntesi dels resultats obtinguts.

Paraules clau : Geografia cultural, Geografia social, Cajamarca, Perú

Abstract: The Cajamarca Rural Libraries Network (Peru): A Case Study of Cultural Geography

The Cajamarca Rural Libraries Network in Peru is the environmental and landscape niche that configures another way of seeing Geography, based on the spiritual bond of all beings with nature. Recognising other conceptions concerning the nature-culture interaction allows Geography to broaden both its disciplinary scope and its place in the practical and experiential reflection of space. The article is structured in several sections. The first one addresses the contextual and geographical references of the case study. Then the theoretical framework explores the main features of two different ontologies: the Western one and the Andean one. The article later explores the description of the sources and methods used in the research. The final section offers some conclusions as a summary and synthesis of the obtained results.

Keywords: Cultural Geography, Social Geography, Cajamarca, Peru

1. La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca: referentes contextuales y geográficos

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (RBRC) en Perú es una organización comunitaria, integrada por las familias campesinas habitantes de las provincias del Departamento de Cajamarca, quienes hacen la labor bibliotecaria:2 mujeres, hombres, niños, niñas y jóvenes ven en los libros y en la lectura los instrumentos o los medios para estar juntos, para cultivar la criticidad, la autonomía y estimular la dignidad campesina. La RBRC se define como:

“Un movimiento educativo-cultural sustentado por campesinos cajamarquinos empeñados en el fortalecimiento de la comunidad, tomando el libro como herramienta animadora. Esta experiencia se desarrolla vía diversos quehaceres que enfrentan el analfabetismo como tal y por desuso. Lo que permite afirmar la capacidad de discernimiento a través de la lectura y su aplicación práctica.” (http://bibliotecasruralescajamarca.blogspot.com; consultado 20/3/2022).

2. Consisten en tener en sus casas los libros dispuestos para quien los requiera, llevar el registro de las personas lectoras y realizar el canje de libros con otras bibliotecas del sector y con la sede central en Cajamarca, sobre todo cuando realizan las asambleas de los y las bibliotecarias. Asimismo, implican la realización de círculos de lectura en las familias, reuniones comunitarias u otros momentos o durante el trabajo agrícola en la chacra.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110 Nathalia Quintero Castro La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

El fundador del movimiento fue Juan Medcalf Todd (1935-2002), sacerdote inglés naturalizado peruano, quien comenzó en el año 1971 el movimiento de los libros que iban y venían entre las manos de las personas que sabían leer, quienes solo escuchaban y conversaban sobre lo leído. De este modo, se fue configurando un sistema de trueque de libros, folletos, recortes de periódicos y otros materiales de lectura. Fue tan intenso el impacto de este intercambio que surgió la idea de hacer de las casas de las familias una suerte de “bibliotecas”,3 que hoy se congregan como organización comunitaria para lograr “reconocer y vigorizar la propia cultura” (http://bibliotecasruralescajamarca.blogspot.com; consultado 20/3/2022).

En los años 1980, cuando Juan Medcalf retornó a su natal Inglaterra, fue Alfredo Mires Ortiz (1961-2022), estudioso de la tradición oral cajamarquina, quien continuó con la coordinación de las bibliotecas rurales. Bajo su asesoría la Red se fortaleció como un movimiento comunitario, que desde una concepción andina y chacarera4 se empeñó en defender la tierra y considerar a la naturaleza toda como deidad y madre. Asimismo, Alfredo Mires Ortiz impulsó otras acciones: la creación de diversas redes de bibliotecas; el rescate, sistematización y puesta en circulación de la memoria campesina a través de libros impresos; y con la recopilación y protección de los documentos que contienen información con las fuentes de la tradición oral de las poblaciones campesinas de Cajamarca. Además, emprendió el estudio de las pinturas rupestres y, en general de la prehistoria andina. Se destaca además la labor que, junto a su esposa Rita Mocker, han realizado con las familias y las personas con algún tipo de discapacidad en las zonas rurales de Cajamarca.

Hoy la RBRC se extiende a más de 400 comunidades, en las 13 provincias del Departamento de Cajamarca, y también en la zona de Huamachuco en el Departamento de La Libertad y en el Departamento de Amazonas. Coordinadores, bibliotecarias y bibliotecarios y demás miembros de las familias constituyen los puntos de contacto y vínculo con el vecindario, las amistades y las comunidades. Dichas personas están distribuidas en diversos lugares, agrupados por zonas a lo largo y ancho de las distintas provincias de Cajamarca.

En la figura 1 se muestra la extensión de los diversos sectores bibliotecarios entendidos como áreas territoriales, que integran hasta quince bibliotecas rurales en comunidad, caseríos y/o centros poblados (BR), bibliotecas rurales en institución educativa (BRIE) y bibliotecas en familia (BR en FA).

3. Las bibliotecas de esta organización comunitaria no corresponden al ideal clásico y occidentalizado. En Cajamarca las bibliotecas son las mismas casas de las familias campesinas, así que no cuentan infraestructuras para guardar libros, ofrecer diversos servicios o hacer lectura. Los libros rotan entre las manos de los y las campesinas por las chacras o tierras para el cultivo, las asambleas y otros espacios de reunión; la lectura se hace en colectivo, mediante lo que la Red ha llamado los círculos de lectura.

4. Personas que se dedican al trabajo en la chacra, que significa terreno de sembrío, espacio principal en el campo (Huamán, 1993, p. 45).

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110

Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

Fuente: Elaboración propia a partir del Mapa Político-Administrativo de Cajamarca realizado por el Gobierno Regional de Cajamarca (https://zeeot.regioncajamarca.gob.pe/sites/default/files/SInst1_Politico_administrativo.pdf; consultado 20/3/2022)

Figura 1. Mapa político de Cajamarca con los sectores bibliotecarios de la RBRC

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110

Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

El abordaje de investigación que aquí se presenta partió de la hipótesis según la cual la RBRC es una entidad andina que contribuye a fortalecer las formas de vida y las relaciones sociales primigenias, con el fin de lograr la supervivencia del ser humano y su ambiente, por lo que quiere proyectar un futuro más armonizado entre naturaleza y cultura. Por ello la Red ha logrado decantar y filtrar las funciones del discurso hegemónico para acondicionar y criar una institución de la propia comunidad que absorbe aquello que pueda nutrirla, inmunizarla y minar la estructura dominante. Pese a que esta entidad nace bajo la presión de la visión hegemónica –o, involuntariamente, tributaria de esta–, logra adoptar posiciones que han subvertido el orden establecido, hasta el punto de que la población campesina es realmente protagonista de la reconstrucción de sus espacios, de la vida armónica con la naturaleza y la potenciación de un mañana equilibrado cultural y espacialmente.

Para el estudio de la RBRC, resulta relevante mencionar dos contextos. Ambos pueden dar pistas y constituyen, de hecho, una guía para intervenir en la vida social-económica y cultural del mundo andino y latinoamericano. Por un lado, hay que constatar que hoy Latinoamérica vive otra etapa de saqueo, invasión y explotación a manos de las empresas mineras que están generando una profunda lesión a la vitalidad de estos territorios, pues son los países andinos un centro de importante explotación de “recursos”5 energéticos y minerales. Perú se encuentra entre los primeros lugares como productor de plata, además de cobre, oro y plomo. Bolivia produce estaño y plata. Colombia explota oro, níquel, petróleo, carbón y químicos (Rojas, 2014). En este sentido, es urgente contar con diversas estrategias culturales y políticas que vinculen ontologías o cosmovisiones como la andina, proclive a armonizar la vida social con la naturaleza. También conviene difundir otras maneras o formas de concebir el trabajo, la propiedad y la existencia en el planeta y, con ello, lograr enfrentar, resistir, modificar y combatir aquella lógica antagónica y depredadora, propia del modelo capitalista.

Por el otro, en Colombia, ante los múltiples tropiezos en relación con el proceso de paz, es importante abrir horizontes para avizorar acciones eficaces respecto de los territorios rurales y los tipos de modelos agrícolas que den cuenta de los modos de vida rural y campesina. En este sentido, la experiencia de los campesinos y las campesinas de la RBRC, profundamente vinculados a la naturaleza, a los sistemas naturales de trabajo agrícola y sus relaciones imbricadas con la tierra, son inspiradores para pensar o reconstruir rutas agrícolas en Colombia. Solo de este modo, más allá de asegurar justicia social a las familias campesinas, se podrán recuperar fuentes ancestrales de relación con la tierra, así como recordar y reactivar diversos cultivos, los ciclos naturales de cosecha y la producción sustentable, diversa y armoniosa con sus geografías y la estructuras culturales chacareras.

5. Para las familias bibliotecarias de la RBRC, todo vive y todo siente; por tanto, no hablan en términos de “recursos” la naturaleza en Pacha o madre, es Ayllu o familia extendida.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110

Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

Así las cosas, los resultados de la investigación que aquí se presenta permitirán el reconocimiento de aquellos valores que perfilan el estilo que identifica a la RBRC como entidad inspiradora. Se trata, pues, de una organización comunitaria que ha logrado mantenerse por más de 50 años trabajando por dignificar y avivar la cultura primigenia andina.

Los objetivos de la investigación se dirigen a evidenciar la interrelación entre los fundamentos, los actores, los lugares y las acciones llevadas a cabo por la Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca. Para esto fue preciso reconocer los fundamentos y las concepciones que orientan las acciones de la Red. Asimismo, se trató de llevar a cabo una sistematización de los orígenes, las instituciones implicadas, los procesos y los contextos en los cuales surgió, se consolidó y continúa viviendo, en clave de Geografía cultural. También se estudiaron las experiencias personales, las vivencias e influencias de quienes construyeron el proyecto y se consideraron los desafíos de futuro a los que se enfrenta la RBRC.

Ahora bien, la RBRC se vincula estrechamente al contexto que la vio nacer, crecer y afianzar su caminar. Por ello, es preciso exponer algunos elementos del contexto social relacionado con Cajamarca y con el mundo andino para comprender las culturas que tienen su asiento en los Andes sudamericanos. Lo andino en este caso está en la estrecha relación con el espacio y la cultura, la economía y la política como una posibilidad de “repensar el pasado, así como el presente. Política, para ver lo andino como una respuesta a la racionalidad dominante que niega la riqueza pluricultural y multiétnica de nuestra realidad social” (Guerrero, 1993, p. 6).

1.1. La cordillera de los Andes

Perú está geográficamente caracterizado por la presencia de la cordillera de los Andes, compuesta por diversos sistemas montañosos que recorre longitudinalmente el país:

“Formando varias cadenas orográficas que se unen en nudos siendo los de Vilcanota y Pasco los más notorios. Las diversas cadenas aprisionan hoyas hidrográficas, de valles altos que fueron y son todavía zonas de habitación humana. Es interesante constatar que las primeras ciudades andinas, casi todas de origen incaico y aún anteriores, están ubicadas en estas zonas altas, en torno a los 3 mil metros o más sobre el nivel marino.” (AFA, 1961, p. 11).

Los Andes son una cadena montañosa ubicada en la zona occidental de Suramérica, con una enorme heterogeneidad morfológica, geográfica, paisajística, estética, económica y social (Dollfus, 1981; Cunill, 2014). La cordillera anida un conjunto de lugares marcados por la diversidad en especies animales, plantas y vegetación. Los Andes suramericanos son la cuna de un sistema criador que fortalece la vida y la abundancia, pues el mundo andino lo constituye el conjunto de países que en sus ancestros tienen la riqueza histórica del mundo indígena y agricultor, pueblos que vivieron y aún conservan la vivencia del

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110

Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

principio de la “hermandad o la reciprocidad generalizada” (Roel, 1998, p. 50), vinculados a las fuentes de las tradiciones de las culturas primordiales, en las cuales no había separaciones y escisiones del cosmos. No eran culturas duales sino holísticas. Tampoco eran racionalistas sino sensitivas, vinculadas al mundo y hechas de él. El mundo indígena andino hace referencia a una cosmovisión ofrecida por la vivencia de un tipo de relaciones entre los seres vivos, la naturaleza y el contexto propio de los Andes.

1.2. El Estado Tawantinsuyo

En los Andes fue donde tuvo lugar la conformación del Estado Tawantinsuyo, que significa región de los cuatro suyos: regiones vinculadas entre sí por formar parte de una confederación fraterna orientada a la ayuda mutua. Es “una cuádruple alianza o hermanamiento con el que se dio inicio al extraordinario proyecto de la creación de un formidable Estado Confederal o Tawantinsuyu, liderado por los Incas [...] 1. El Qosqo como eje del nuevo Estado [...]. 2. Los Chanca. 3. Los Chucuito. 4. Los Hatun Qolla” (Roel, 1998, p. 32).6

Tal como se ve en el mapa, los cuatro suyos o regiones estaban distribuidos a través de la columna vertebral que los dirigía y guiaba: la cordillera de los Andes. Esta cadena de montañas constituía el centro de sus lugares sagrados, el eje para mirar las estrellas y el movimiento del sol y, en fin, el territorio interconectado de la Confederación del Tawantinsuyo. Emergieron así los cuatro suyos/regiones: Chinchaysuyo, Contisuyo, Antisuyo y Collasuyo.

1.3. Cajamarca

La palabra Cajamarca deriva de qaqa , que significa ‘peña’ o ‘cerro’; y de marka , ‘región’. También se le asocia a gasha – ‘espina’– y marka – ‘región’–. De este modo, el nombre concierne a la región contorneada por peñas y cerros, tales como el Gavilán, el Cumbemayo,7 el Cajamarcorco,8 el Huayrapongo,9 el Carambayoc10 o el Yanaorco. Cajamarca es también “la región poblada de plantas espinosas como las tunas, pencas, las curuacashas entre otras” (Cerna, 2014, p. 6).

6. Qosqos, Chancas, Chucuitos y Hatun Qolla son los nombres de los pueblos que habitaron cada uno de los suyos o regiones/zonas de la Confederación del Tawantinsuyo.

7 Cumbemayo: del quechua kunpi, ‘tejido muy fino con muchas labores’, y mayu, ‘río’. Tal vez aluda a gente que viviendo junto al río hacía esta clase de tejidos.

8 Cajamarcorco: constituida por kaja, ‘hielo’, ‘abra geográfica’, ‘peña’ o ‘cerro’; marka, ‘región’; y urqu, ‘cerro o montaña elevada’. Finalmente se traduce como el cerro de Cajamarca.

9 Huayrapongo: del quechua wayra, ‘viento’, y punku, ‘puerta’. Entonces deviene en ‘puerta del viento’ o ‘entrada del viento’. Nombre de un centro poblado de Baños del Inca que se localiza en el trayecto de la vía Baños del Inca –Llacanora, ambos centros turísticos importantes de Cajamarca.

10 Carambayoc: qara, ‘piel, cuero o corteza’; pa, ‘posesión, propiedad de’; y yuq, ‘dueño de’; por lo tanto, ‘el que tiene su piel o coraza’. Probablemente haga referencia al cerro cuando se cubre de neblina y da la apariencia de que tiene piel o corteza. Cerro tutelar (Apu) ubicado entre Pariamarca y La Pacha de Cajamarca

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110

Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

Fuente: Bibliothèque nationale de France

Figura 2. Mapa del Tawantinsuyo

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110

Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

Cajamarca es ciudad, capital y departamento ubicado en la zona norte del territorio peruano, siendo sus puntos extremos las siguientes coordenadas geográficas

Tabla 1. Coordenadas geográficas de Cajamarca

Límite internacional con Ecuador sobre la Cordillera Campanquiz

Fuente: INEI (2018, p. 19)

Punto

en cerros a cota 3.761 entre la divisoria de aguas del río Llampa Quebrada Chagón

de Cumbre del cerro

y a 3 km al sur del río de la

Leche

Según datos del Instituto Nacional de Estadística e Informática (INEI), la altitud del territorio del departamento de Cajamarca se encuentra entre los 319 metros sobre el nivel del mar en el cerro Pitura, en el distrito de Yonán de la provincia de Contumazá, y los 4.496 en el cerro Rumi Rumi, localizado en el distrito de Sitacocha, en la provincia de Cajabamba (INEI, 2018, p. 19).

El departamento de Cajamarca limita por el norte con Ecuador; al oriente con el departamento de Amazonas; al sur con La Libertad; y al occidente con Piura y Lambayeque. Sus 13 provincias se dividen en 126 distritos y, según el censo de 2017, la población en los centros poblados urbanos del departamento es de 475.068 habitantes, lo que representa el 35,4 % del total; a su vez, en los centros poblados rurales hay 865.944 habitantes, que representan el 64,6 % restante (INEI, 2018, p. 23).

Según el INEI (2018, p. 24), Cajamarca es la provincia del departamento del mismo nombre que concentra el mayor número de habitantes, con 348.433 personas. Ello representa poco más de la cuarta parte de la población del departamento (26,0 %).

El departamento de Cajamarca tiene tanto zona selvática como serrana. La Sierra, en su definición morfológica, es un vasto territorio “montañoso, quebrado y altiplano que sube hasta las cumbres nevadas” (Pulgar, 1987, p. 13).

Este accidentado relieve de los Andes “constituye la geoforma predominante en el Perú conformando todo un sistema, pues está integrado por montañas, cordilleras, cadenas, nudos, pasos o abras y mesetas, ocupando el 48 % del territorio nacional” (Alva, 2014, p. 173).

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110

Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

2. Marco teórico

El marco teórico de esta investigación se construyó a partir de la relación y tensión entre dos ontologías o cosmovisiones distintas como son la cultura de Occidente y los preceptos existenciales del mundo andino. Unido a ello, los elementos teóricos de la Geografía cultural ofrecieron importantes referentes para analizar la dimensión cultural, simbólica y espacial del caso de estudio, que tiene influencia de la Geografía anarquista y radical. Con base en la concepción y ethos andino de la RBRC se expone una “Geografía almática”, en tanto Geografía que se vive o se experimenta con la tierra, y la proposición de una “Geografía del compromiso”, como una apuesta disciplinar y profesional que adopta la autora.

2.1. Una cultura como sistema dominante: ontología dual

En esta investigación parte de la idea de Emanuel Amodio (2005, p. 18), que afirma que las sociedades:

“Para funcionar producen ideas sobre el mundo y sobre sí mismas, las que se organizan y se jerarquizan según los ámbitos de vivencia de cada grupo, de acuerdo a las exigencias de los individuos y conforme a las características de cada sociedad. De esta manera, se producen saberes sobre las plantas y los animales del entorno, reglas para las relaciones sociales, sistemas de producción de los alimentos, hipótesis sobre la existencia de otros mundos (especialmente elaboradas por las religiones), entre otros conocimientos importantes. Todas estas «ideas» están presentes en la mente de cada individuo, dependiendo siempre del lugar social que ocupe dentro de su grupo y, evidentemente, de su posibilidad y capacidad para tener acceso a tales ideas. Sin embargo, todos los individuos de una sociedad, aunque en diferente grado, participan de unos mismos saberes o conocimientos, pues estos determinan sus condiciones de existencia y sustentan, al mismo tiempo, su identidad de grupo.”

Las culturas se configuran como un cúmulo de informaciones o “un entramado de significados y formas que comparten un mismo horizonte cultural” (Amodio, 2005, p. 21). Ellas actúan como matriz referencial desde la cual emergen las pautas válidas para resolver la vida cotidiana, es decir, el significado compartido de la realidad. Todas las sociedades producen cultura, mentalidades o ideas sobre la realidad y se relacionan con otras realidades generando apropiación, mezclas, sincretismos, traslados y mixturas, que hacen de ellas sistemas simbólicos dinámicos y plásticos. Pero las culturas también buscan imponerse dado el deseo y acción de grupos o clases dominantes que, a través de distintos mecanismos ideológicos, logran ampliar su poder y controlar la experiencia de otros. Una ideología se instaura como dominante11 cuando su

11. Un sistema hegemónico cuenta con un conjunto de asociaciones, entes, organismos, compañías, gremios y grupos que forman ese sistema o “matriz para operar”. Una visión hegemónica da cuenta de un conjunto de relaciones creadas, impuestas y conservadas por los grupos más poderosos de las sociedades (hoy globales), quienes son dueños e influyen en los medios de producción económica, en las instituciones políticas y de gobierno, en los mecanismos de reproducción cultural (por lo que opera en las mentes y formas de pensar), en las orientaciones teóricas y en los

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110 Nathalia Quintero Castro La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

sistema referencial se dirige a extenderse, ampliarse e imponerse a través de la guerra o por asimilación mediante la educación o cualquier otro medio de difusión de ideas.

De este modo, los sistemas de prácticas culturales son usados para implantar un sistema hegemónico que, frecuentemente a través de estrategias de expansión territorial, implica dominación político-económica además de la colonización cultural. Se trata de acciones imperialistas en tanto que extensión de la autoridad de un estado sobre la vida política, económica y cultural de otros territorios. Precisamente, sobre el imperialismo anota Albet (2000, p. 6):

“Ha sido una constante a lo largo de los últimos siglos, traduciéndose en una dominación casi absoluta de unos estados centrales (europeos, norteamericanos: del «norte», supuestamente «fuertes» debido a su organización social y a su despliegue tecnológico) sobre otros periféricos (africanos, sudamericanos, asiáticos: del «sur», supuestamente «débiles» por el hecho de no compartir aquellos valores). El imperialismo no necesariamente implica un control gubernamental formal sobre el área dominada sino que puede, simplemente, implicar formas de presión para asegurar determinados comportamientos o actitudes: amenazas militares, intervenciones sociales y manipulaciones culturales, sanciones económicas, etc.”

Esta intromisión y/o extensión del poder fue lo que dio origen a Occidente como sistema hegemónico (siglos xv-xvi) a partir de las expediciones marítimas y el consabido sometimiento de las poblaciones y los territorios que fueron considerados de su propiedad. Dicha expansión, dada inicialmente en partes de América y Europa, se extendió hasta abarcar todo el mundo. Ello originó el “sistema-mundo moderno” (Wallerstein, 2005, p. 40), caracterizado por conceder prioridad a la continua acumulación de capital. Este proceso va a configurar al capitalismo en tanto “sistema de producción de mercancías centrado en la relación entre la propiedad privada de capital y una mano de obra asalariadas desposeída de propiedad siendo esta relación la que configura el eje principal del sistema de clases” (Giddens, 1999, p. 60). De este modo, el sistema-mundo moderno o sistema hegemónico de Occidente tiene como rasgo definitorio el capitalismo, productor de un conjunto de instituciones íntimamente relacionadas tales como: mercados, compañías, Estados, clases y grupos (Wallerstein, 2005). Está unido, pues, a fenómenos tales como: el industrialismo y la propiedad privada; el auge de la técnica y el programa del progreso; la mentalidad burguesa, la modernidad, la educación y la escritura como medio de transmisión; el sistema jurídico liberal y el Estado de Derecho; los sistemas de comunicación e información; el conocimiento científico y especializado; la preeminencia de las ciudades y la extendida urbanización. Este conglomerado de medios, instituciones y elementos de la mentalidad de la cultura occidental

modos de conocer. Involucra también la expansión de un sistema de valores que sostiene dicho sistema y asegura el seguimiento ciego o impuesto de sus preceptos. Por tanto, en este artículo se habla en términos de discurso hegemónico para referirse a la estructura, orden y visión imperante bajo la cual opera Occidente en una amplia zona del mundo que se rige por los preceptos de la modernidad y por las instituciones que los sustentan.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110

Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

logró imponerse a otras realidades culturales, “instaurando una visión de mundo europea, católica y blanca comportando un proceso sistemático de sumisión de otras lógicas interpretativas y apelando al conocimiento como instrumento fundamental del poder” (Montoya, 2007, p. 161).

La ontología europea occidental se caracteriza por una visión sobre la naturaleza. En palabras de Romero (1987, p. 40), “se transforma en un ente con existencia propia, tiene sus propias leyes. Esta naturaleza gobierna el mundo profano, que funciona como un sistema mecánico, totalmente desligado de cualquier idea moral o trascendente”.

El ideal de ser humano de la cultura occidental moderna está unida a una concepción individualista, pues “la sociedad es concebida como una yuxtaposición de individuos” (Romero, 1987, p. 42). Su fin es la disolución de las relaciones basadas en la comunidad en tanto es el individuo el protagonista central de todas las actividades, quien actúa y piensa, quien usa su propio raciocinio. Libre de ataduras y miedos, independiente de lazos gregarios, de frente al futuro, a la aventura y al cambio, resulta en un “individuo como ente que empieza y termina en sí mismo” (Romero, 1987, p. 95).

En cuanto a la concepción de conocimiento, el sistema occidental europeo lo constituyó bajo el conocimiento metódico y sistemático que busca verificar y estudiar en profundidad; para ello es preciso separar el objeto de estudio de su sistema general para observarlo, experimentar con él y deducir respuestas a las preguntas que se hace sobre él mediante el razonamiento.

Otra de las características del pensamiento y la acción de la cultura hegemónica de Occidente es la manera de ver la historia y el devenir social, caracterizada por la tendencia a la “revolución incesante de los instrumentos de producción” (Marshall, 2011, p. 7). Dicha tendencia, encabezada por la burguesía de la Europa del siglo xvi, llegó a las grandes transformaciones dadas por el desarrollo científico, industrial y tecnológico en el siglo xx . Implica aquel espíritu de transformación continua, de ruptura radical con lo antiguo, tradicional, rural, viejo y/o estancado. Por ello el sistema económico capitalista es el fiel aliado de este tipo de ideas, ya que la sociedad burguesa, iniciadora de este paradigma de vida en Occidente, estaba sustentada en “una economía de mercado que favorecía la movilidad social” (Romero, 1987, p. 46), el cambio y el ascenso social y, de allí, el desarrollo técnico y tecnológico. La historia se interpreta como un incesante avance lineal, el tiempo es valorado como oro y hay que aprovecharlo siempre. La asunción de que la humanidad toda va hacia el cambio, la transformación y el ascenso de unos estadios primitivos a otros superiores “más evolucionados” configura para Occidente la idea de progreso cuya máxima manifestación será el dominio de la naturaleza y el avance técnico (Romero, 1987). De este crecimiento infinito (Bautista, 2021) se alimenta el sistema económico capitalista, punta de lanza y principal estrategia de dominación del mundo occidental. De los anteriores rasgos emerge la capacidad extensiva de la cultura hegemónica de Occidente, logrando influir

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110

Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

en la mentalidad o la cosmovisión global. Esto ha producido el pensamiento único o la visión unidimensional (Marcuse, 1993), en la cual todos los países y sociedades deben o tienen que estar bajo estos preceptos para poder existir. El sistema-mundo occidental comporta también la denominada “ontología dualista” que:

“separa lo humano y lo no humano, naturaleza y cultura, individuo y comunidad, «nosotros» y «ellos», mente y cuerpo, lo secular y lo sagrado, razón y emoción, etcétera, esta modernidad se ha arrogado el derecho de ser «el» Mundo (civilizado, libre, racional) a costa de otros mundos existentes o posibles. En el transcurso histórico, este proyecto de consolidarse como Un Mundo —que hoy llega a su máxima expresión con la llamada globalización neoliberal de corte capitalista, individualista y siguiendo cierta racionalidad— ha conllevado a la erosión sistemática de la base ontológica-territorial de muchos otros grupos sociales, particularmente aquellos donde priman concepciones del mundo no dualistas, es decir, no basadas en las separaciones ya indicadas.” (Escobar, 2015, p. 29).

2.2. “Cosmovivencia” andina: una ontología relacional

El término cosmovivencia hace referencia a la “correlación entre la vida y el cosmos, a la vivencia del cosmos” (Mires Ortiz, 2019). Es la concepción del mundo de los pueblos andinos al vivir y convivir con la diversidad de semillas, animales y flores. Estos tienen como precepto el reconocimiento y respeto por todo ser vinculado al Pacha (Grillo, 1991; Milla, 2003; Rengifo, 2003; Mires Ortiz, 2008; Yampara, 2011), que en el idioma quechua “se traduce como mundo y como tiempo, pero también como útero cuando es pach’a. Una mujer embarazada es pach’ayuq, ‘la que tiene el mundo adentro’” (Mires Ortiz, 2001, p. 41).

Algunos elementos la ontología o concepción andina12 son:

– Todo vive, todo es persona, todo cura, todo equilibra. En la cosmovivencia andina nada es inerte ni está muerto, todo se vincula, está activo, expande y equilibra la vida. Se trata de una ontología en la que todos y todo se sabe parte de la colectividad de seres: piedras, montañas, runas o humanos, flores, agua, aire, cielo, tierra, difuntos, arcoíris.

– Todo es sagrado, todo celebra, todo renace, todo conversa. La concepción andina del cosmos está plagada de rituales, solemnidades, veneraciones, panteones y ceremonias religiosas, pues en un mundo vivo todo está rodeado de sacralidad, encanto y misticismo. Es una visión en la que se reconoce la importancia del misterio que conecta con las deidades y las fuerzas telúricas.

– Todo cría, todo es comunidad, todo aprende, todo trabaja. Decir los Andes es decir crianza en el sentido más amplio: crianza de papas y otros alimen-

12. Mires Ortiz (2008) expone 48 preceptos de la ontología andina. Aquí se presentan mediante cuatro bloques compuestos por dichos principios interrelacionados.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110

Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

tos, semillas, plantas, animalitos; implica el cuidado y la protección, a la vez, la conversación y la sintonización de la vida y la chacra, en donde se aprende, se trabaja en minga (trabajo conjunto) o ayni (ayuda mutua) y se hace comunidad y ayllu (o familia extendida)

Todo es diferente, todo es diverso, todo es incompleto, todo es complementario. Hablar de lo andino es referirse a la riqueza de lo diferente y lo diverso, pero al mismo tiempo a la valoración de lo incompleto y complementario. Ello lleva al reconocimiento de la variedad de entornos geográfico-espaciales, sociales, simbólico-culturales y ecológico-ambientales. Las distintas formas de estar, compartir, ser y reciprocar.

La vida en los Andes persiste mediante el fortalecimiento de sus rituales familiares y comunitarios (PRATEC, 2006). También por la vía de cuidar y criar, de recuperar y/o cimentar las tradiciones, de articular el ayllu y sus funciones comunales asociadas, así como de resaltar que en el Pacha todo es sagrado, todo vive, todo armoniza y ampara. Se trata de una ontología relacional conformada por

“toda una densa red de interrelaciones y materialidad a la que llamamos relacionalidad u ontología relacional . [...] Existe un mundo entero que se enactúa [sic] minuto a minuto, día a día, a través de una infinidad de prácticas que vinculan una multiplicidad de humanos y no-humanos. Para resumir: una ontología relacional puede definirse como aquella en que nada (ni los humanos ni los no humanos) preexiste las relaciones que nos constituyen. Todos existimos porque existe todo.” (Escobar, 2015, p. 29).

Los anteriores elementos de la cosmovivencia andina hacen parte de horizonte de sentido que anima y recrea la acción de los y las integrantes de la Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca, una organización de base comunitaria y campesina que consideramos que constituye un claro ejemplo de la permanencia y persistencia del modo andino de vivir y coexistir.

2.3. La Geografía cultural: hacia una Geografía almática y una Geografía del

compromiso

La Geografía cultural describe la interrelación de los factores físicos y culturales que forman los paisajes (Sauer, 1925; Capel y Urteaga, 1991; Zusman et al., 2011), las dinámicas de la cultura y las relaciones con elementos económicos, políticos o tecnológicos (Tuan, 1991; Albet et al., 2004), la narración de las acciones (Ortega, 2000; Lindón, 2010), la influencia que tienen los hechos culturales (informaciones, códigos, narraciones, hábitos, experiencias, historias y relaciones sociales) en la configuración del espacio (Claval, 1999), los relatos, representaciones e imágenes ligadas a los lugares (De Certeau, 2000; Claval, 2002); y el estudio de los lugares construidos y modificados por los seres humanos, los sentimientos, identidades y experiencias espaciales (Tuan, 1974, 1991, 2002; Nogué, 2011). En fin, la Geografía cultural es una potente

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110 Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

perspectiva para pensar las múltiples, diversas y complejas relaciones de la Geografía en tanto espacio, lugar, territorio, paisaje o medio físico-natural con las experiencias, las percepciones y las vivencias en y por el espacio.

La riqueza analítica, discursiva e interpretativa de las geografías culturales propició en esta investigación la posibilidad de construir, de acuerdo con la vivencia espacial de los miembros de la RBRC, una “nueva Geografía”, que da cuenta de la manera peculiar de apropiar su territorio, la naturaleza o la tierra. Se trata de una visión distinta en la que espacio, identidad, comunidad y espiritualidad se ensamblan coherentemente desde su ontolog ía relacional o cosmovivencia andina.

2.3.1. Geografía almática

Lejos de los estudios especializados y disciplinares del campo de la Geografía se presenta aquí otra geografía, una Geografía almática (Mires Ortiz, 2004). Esta emerge de las profundidades de la “cosmovivencia” andina exponiendo que la naturaleza, la vida, los seres y la felicidad están conectados como un todo (Moreira, 2017).

Esta Geografía almática, más que separar los seres humanos de la naturaleza, los junta y los fortifica. Más que describir las formas del relieve, la hidrografía y la climatología vincula las montañas, los ríos, el viento, la lluvia, la luna y el sol con el devenir cotidiano, pues todo ello tiene existencia y ánimo. Más que concebir el acontecer natural como “fenómeno” se trata más bien de seres encarnados, corazones vivientes y palpitantes, pues la naturaleza constituye amparo y madre antes que un objeto de estudio. La Tierra —como sostiene Carlos Castaneda—13 es un ser vivo y consciente, cuya conciencia puede afectar a la conciencia de las personas

La Geografía almática de la RBRC se configura por la vivencia plena del entramado compuesto por seres-sociedad y naturaleza, tal como la ontología relacional del mundo andino enseña. Por ello, las montañas y las lagunas son sagradas, los árboles son viejos sabios; las piedras14 están vivas y conversan; los colibrís son “dioses alados” y los animalitos en general son parte activa del ayllu. El mundo de arriba, el mundo de aquí, el mundo interior y el mundo de allá están entrelazados y presentes en la vivencia diaria del mundo andino. La Geografía que aquí se presenta constituye un homenaje y un permanente

13. Carlos Castaneda fue antropólogo y escritor. Nació el 25 de diciembre de 1925 en Cajamarca (Perú) y murió en 1998 en Los Ángeles (California). A principios de los años 1960, en el marco de sus indagaciones sobre el peyote y los usos de las plantas alucinógenas, contactó con el brujo yaqui Juan Matus, en la zona comprendida entre Arizona y el norte de México. Como fruto de esta experiencia publica un importante número de libros en los que narra su aprendizaje. Sus postulados remiten a la necesidad de cambiar la forma de ver el mundo, parar el diálogo interno para alterar la descripción que tenemos de la realidad y conectarnos con el corazón de la naturaleza, los dioses y los espíritus como existencias plenas, que implican formas de relación ritual y práctica. Sus libros, al sustentar la conexión y amor a la Tierra, tienen importantes relaciones con la cosmovivencia de los pueblos originarios de los Andes.

14. El comunero bibliotecario de Chilimpampa afirma: “Las piedras tienen poder, y las piedras del río tienen mucho más poder [...]. Dicen que el poder le da el agua, porque lo trae rodándolo de los cerros, de las peñas, de varios sitios buenos y malos. Eso les da poder cuando lo lava el agua.” (PEC, 1992, p. 22).

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110

Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

All’Pata Paguikun15 u ofrenda a la Tierra, a la naturaleza toda, plena, sincrónica y armonizadora. Dicho ritual enseña que “la tierra vive. Y como vive, siente; y como siente, cría. Sabiéndolo y sintiéndolo, agradecemos y celebramos” (Mires Ortiz y Ayay Valdez, 2014, p. 3).

La Geografía almática propone un giro en la mirada sobre la naturaleza. Implica, así, pasar de concebir a la naturaleza como un conjunto de “cosas”, “recursos” o “fuentes de riqueza” pertenecientes a los seres humanos a ver la naturaleza como Pacha y, por tanto, conjunto de lugares sagrados, y de habitantes que están vinculados entre sí y con los seres humanos o runas.

2.3.2. Geografía del compromiso

La emergencia de una Geografía del compromiso es una apuesta ética y política, que parte de los preceptos de la ontología relacional andina como una manera de enfrentar de manera audaz y también armonizadora “la dicotomía hombre/naturaleza, una de las dicotomías fundantes del pensamiento científico hegemónico” (Gonçalves-Porto, 2017, p. 151), y que ha influido fuertemente a gran parte del planeta en su manera de relacionarse con la naturaleza. Somos hijos de la naturaleza (Reclus, 1931, 2015) y es de ella de quien deriva nuestra sustancia (Clark, 2015, p. 61). La Geografía del compromiso invita a internarse en el conocimiento de la tierra de sus comunidades humanas y no humanas, para de este modo lograr la solidaridad y alcanzar conciencia de la tierra con la identificación16 de todos los seres vivos con el propio planeta.

La Geografía como oficio y profesión, si se vinculara estrechamente a la tierra y su vivencia, tendría que ser también portadora de un fuerte componente ético que propenda por una decidida responsabilidad con el cosmos el Pacha , es decir, con volver a vivir en sintonía con la naturaleza. Pensamos que ello sucede en las comunidades de la Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca, quienes tienen una raíz anarquista, en tanto que comunidades de afinidad:17 la Red es una comunidad de comunidades (Rivera Cusicanqui, 2018). La tierra, la vida y la felicidad (Moreira, 2017) son las palabras que dan cuenta de esta organización comunitaria que defiende y vive la concepción de vida andina.

15. All’pata paguikun es un homenaje a la tierra, a los Apus y a los difuntos. Con él se quiere expresar y recordar que el mundo es un santuario. Se hace para agradecer, mostrar el afecto, estar con los muertos, hacer perenne el esfuerzo por cuidar la naturaleza y cargarse de ánimo. Es un rito que se puede realizar en cualquier parte y se integran a él quienes lo deseen. Las hojas de coca, el licor y el azúcar son las ofrendas dadas por cada uno de los participantes (también se ofrenda frutas, chicha, alimentos). Al fin y al cabo, se trata de un reconocimiento a la tierra que tanto ofrece.

16. Según Weatherford (2000, p. 144), uno de los temas más persistentes en las descripciones del “Nuevo Mundo” era el asombro por la libertad personal de los indígenas, en particular su autonomía respecto a los mandatarios y clases sociales basadas en la propiedad. Los colonizadores europeos se dieron cuenta que existía “la posibilidad de vivir en armonía social y prosperidad sin el mandato de un rey”. Y, citando a Wolf (1978, p. 13), “la comunidad, mejor que el individuo, posee el último dominio sobre la tierra y el individuo no puede vender, hipotecar ni enajenar nada que pertenezca a la comunidad a persona fuera de ella”.

17. Reclus (1931, pp. 293-294) escribe que “Si los Incas y los pueblos por ellos gobernados, Quichua y Aimara, han llegado a ser famosos en Europa, sobre todo entre los filósofos y moralistas del siglo xviii, débase a sus costumbres comunistas. [...] Aun en nuestros días no es raro oír alabanzas a los Incas como modelo digno de ser seguido en la sociedad futura.”

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110

Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

Acorde con ello, se toma la opción por una Geografía del compromiso que implica volver a vivir la Geografía como un saber del espacio para la vida y la felicidad, no como un espacio comercializado y desacralizado. Dicho de otro modo, de una Geografía para el capital y la explotación de la tierra hacia una Geografía de todos los seres vivos, lo que implica concebir y habitar la tierra como oráculo y deidad. Sería el paso de espacios del capital a espacios de esperanza (Harvey, 2003).

Para optar por el compromiso, la Geografía y las/los geógrafas/os deberán sopesar las preguntas sobre quién y para qué requieren la información sobre el espacio geográfico, el medio, el suelo, la tierra, los bienes naturales, los seres vivos y su hábitat, las comunidades humanas, su distribución, organización y características. El devenir histórico del campo lo han configurado tanto las acciones éticas y críticas como las informaciones ofrecidas sin reflexión, las omisiones o la descripción entusiasta de los nuevos territorios descubiertos que alimentan los espíritus conquistadores mientras invisibilizan, acallan o inferiorizan a los otros, sus mundos, su historia y su memoria ancestral, tal como ocurrió cuando llegaron los españoles, portugueses y otros más a América.

3. Fuentes y métodos

Las fuentes y métodos de esta investigación fueron causa y efecto de la postura metodológica construida a partir de los referentes de la etnografía colaborativa (Rappaport, 2007, 2018), la co-producción de conocimiento (Gómez, 2014) y la historia oral (Galeano, 2004). Esta perspectiva se unió a la fiel tendencia a conocer desde dentro (Ingold, 2012) y profundizar en los conocimientos situados (Haraway, 1995), lo cual llevó a conformar un entramado metodológico acorde con el marco teórico de la investigación. El tejido metodológico se fue construyendo a través de la vivencia, la retroalimentación y la revisión permanente del camino emprendido que implicaron acciones y estrategias de investigación tales como:

– Los recorridos por los campos cajamarquinos tuvieron un importante impacto visual y paisajístico, además un papel esencial en la conexión con otras geografías, otras intensidades y características físicas, ambientales y materiales. Cada recorrido territorial, unido a la toma de notas y al registro fotográfico fue siempre una experiencia geográfica invaluable en la que se fue afinando la práctica de la observación, la comprensión e interpretación del espacio geográfico.

– Visitas a las familias bibliotecarias, quienes reciben siempre amorosamente al visitante con una conversación cercana y amable. Las visitas constituyeron un aprendizaje pleno sobre la forma de vida de las familias campesinas de Cajamarca: costumbres, rituales, ritmo cotidiano y reverencia a sus chacras.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110

Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

– Registro fotográfico de los cultivos, campos, árboles, Apus, casas y su manera de construcción, momentos de reunión, celebración y comida, así como de las bibliotecas, personas coordinadoras y familias bibliotecarias. El registro fotográfico se configuró en una suerte de mapeo gráfico de los lugares y espacios, de las experiencias y sensibilidades obtenidas, con admiración y respeto por la grandiosa fuerza geográfica y paisajística de Cajamarca. Las fotografías fueron un faro que ayudaron a recordar no solo nombres de montañas, ríos, frutos o hierbas propias de la región, sino documento básico para la vivencia de la Geografía. En efecto, a través de la imagen fotografiada se fue armando poco a poco la comprensión y la dimensión de los espacios físicos y naturales de Cajamarca, de sus paisajes, del territorio y de los lugares habitados por su gente.

– Diario de campo o cuaderno de apuntes, como bitácoras y alivios a la desmemoria o la intensidad de información, sensaciones o distracciones. Los cuadernos de apuntes fueron una importante fuente para recordar, llevar el hilo espacio-temporal de las vivencias in situ, logrando al final construir un tejido simbólico entre lugares, personas y contextos. Los cuadernos de apuntes fueron reloj y sensor para saber qué, dónde, cuándo o a qué hora. Allí se anotaron con avidez elementos tales como: nombres andinos nunca oídos; palabras en quechua y su significado en castellano; explicaciones sobre la cosmovisión andina, las tradiciones cajamarquinas y peruanas; títulos de canciones y cantantes; nombres de instrumentos musicales propios de la región; trazos de rutas, intentos de mapas y flujogramas; líneas sobre asesorías y conversaciones de las personas sabias y maestros; frases o, simplemente, palabras escuchadas que resonaban.

– Entrevistas y conversaciones, en las que se registraron las voces de los y las integrantes de la Red para ir aprendiendo a preguntar y, sobre todo, para ejercitar el escuchar, aprender del silencio. Las conversaciones previas, durante y al final del proceso, frente a frente o virtuales, fueron esenciales para afinar, recordar y precisar la información. La recolección y el uso de los testimonios y las fuentes orales en este abordaje investigativo marcó la pauta para la construcción de los capítulos o geografías culturales de la Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca. En este sentido, la historia oral fue una estrategia fundamental para lograr la comprensión de las diversas situaciones, características, fundamentos, formas de actuar y concepción de la Red desde las propias personas vinculadas a la organización. A lo largo de este recorrido de investigación se realizaron 25 entrevistas, 24 transcripciones de audio, 2 talleres-cartografías con grupos de más de 30 personas y numerosas sesiones de conversación formal en forma presencial y virtual con los miembros del Equipo Central, con los y las bibliotecarias, así como un amplio número de fichas bibliográficas de fuentes documentales. También se tomaron más de 800 fotografías registrando lugares, paisajes, personas,

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110

Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

circunstancias y experiencias. Se realizaron visitas y recorridos a 10 zonas bibliotecarias.

– Talleres, exposiciones y cartografías realizadas en la casa comunal durante los días de Asamblea General de bibliotecarios y bibliotecarias, para aprender el tono y las palabras indicadas, así como para modular el ritmo, el acento y la velocidad. Los trabajos grupales fueron momentos en los que se pudo evidenciar los acuerdos y comprensiones colectivas de las experiencias, las personas y la historia de la RBRC.

– Mapas, planos, dibujo de rutas y esquemas para aprender, reconocer, recordar e inventar. Fueron recursos gráficos fundamentales en este proceso. Representamos para aprender a ver y sentir la Geografía, para concebir los lugares, la posición y la localización, así como para ver los espacios de diversas maneras. Rayar, trazar e intentar elaborar mapas a mano constituyeron recursos para el aprendizaje geográfico. Se configuró, en fin, otra sensibilidad para captar los espacios y las distancias, dirección, ubicación y trayectos.

– Fichas bibliográficas, en las cuales se registraron textualmente las voces de diversos autores desde diversos campos de conocimiento, útiles en la construcción teórica, contextual y conceptual de la investigación. Constituyen herramientas para aprender a analizar y a recordar lo leído. El fichaje bibliográfico fue un recurso efectivo para guardar y sistematizar grandes cantidades de información documental fruto de la revisión de estudios, libros, artículos, metodología y literatura sobre los campos de la Geografía, la historia social política y cultural del Perú y Cajamarca y demás temas relacionados con la tesis.

El método de esta investigación no estuvo basado en los protocolos de la investigación cientificista que recoge datos “objetivos” del mundo para explicarlo, evitando cualquier tipo de involucramiento afectivo, intuición o experiencia personal del “ver sin mirar o atender, tocar sin sentir, oír sin escuchar” (Ingold, 2012, p. 226). Por el contrario, se opta con plena consciencia y responsabilidad por el acercamiento a las personas que habitan los lugares, quienes dan vida, movimiento y color a las palabras y a las experiencias sociales y culturales.

Este es el caso de los y las comuneras de Cajamarca pertenecientes a la Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca, con quienes se construyó una relación de hermanamiento, cooperación, complementariedad y respeto basado en la opción por el diálogo y la interlocución. Para ello fue preciso perfeccionar cada vez más los encuentros: dónde, cuándo o quienes; afinar paso a paso la escucha, el registro y los temas de conversación; y reflexionar sobre mis vicios y posturas, es decir, hacer permanentemente ejercicios de reflexividad (Baylina et al., 2008). Esta trayectoria permitió una indagación generosa y abierta, en vínculo y unión con la gente de Cajamarca y de la Red en la comprensión de “cómo es la vida en tiempos y lugares particulares” (Ingold, 2012, p. 224).

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110

Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

Ellos y ellas son, fueron y serán maestros y maestras que permitieron el sentir y comprender las honduras del pensamiento andino, la vida cotidiana de la Sierra peruana, lo que implica ser y vivir siendo campesino/a y parte activa de una red que trabaja con libros, lectura, conversación y rescate de la memoria oral de los Andes cajamarquinos.

En este sentido, los supuestos de investigación están orientados por el aprendizaje a través del vínculo con la observación participante considerada aquí, al modo de Ingold (2012). Esta, más que una técnica de recolección de datos, conforma un compromiso basado en que “debemos nuestro ser al mundo que estamos buscando conocer”, y este conocer se produce “desde dentro” (Ingold, 2012, p. 225; Galeano, 2004, p. 91). Ello exige una fuerte responsabilidad con los actores esenciales del proceso investigativo. Se trata, en fin, de expandir el encuentro, el diálogo y el aprendizaje con ellos y ellas, las personas vinculadas a la RBRC, acercándose a su ser y entrando a través de una profunda y respetuosa conversación, en una lección, un aprendizaje continuo que sublima lo que expresan como sujetos históricos y agentes de la investigación.

4. Resultados obtenidos

Los resultados de la investigación fueron tejidos gracias a las voces, los recuerdos, los sentimientos y el alma de las familias bibliotecarias de la RBRC. Estos decires,18 además de encarnar el punto de vista que la propia gente del campo cajamarquino tiene sobre la Red, también plantean la manera de ver y producir socialmente sus espacios y sus lugares. En consonancia con ello, los resultados se exponen como cartografías sociales que ubican y caracterizan la manera andina de ser, estar y convivir en la Sierra Norte del Perú, y cuyos protagonistas son las comunidades bibliotecarias de la RBRC. Se opta por presentarlos en cinco geografías culturales de la Red:

– Los principios y nortes ideológicos o la Geografía espiritual de la RBRC.

– Los elementos socio-históricos del origen y afirmación del movimiento o la Geografía cultural.

– El reconocimiento del quién de la RBRC o la Geografía biográfica.

– Los programas y la financiación de la RBRC o la Geografía de las acciones, proyectos y solidaridades

– El recuento de los caminos pendientes o la Geografía de los desafíos de la RBRC.

18. Decires y Escritos es el nombre de una serie creada por la RBRC para difundir los escritos, ponencias, presentaciones de libros y otros textos escritos por Alfredo Mires Ortiz.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110 Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

4.1. Los principios y nortes ideológicos o la Geografía espiritual de la RBRC

La Geografía espiritual de la Red se resume en cuatro grandes ejes o filamentos, que agrupan un conjunto de principios de este movimiento socio-cultural:

– La opción por los pobres y la justicia social, pilar inspirado por la teología de la liberación.

– Libros, lecturas y tradición oral como herramientas propiciadoras.

– Mística comunitaria, solidaria y voluntaria.

– Autonomía y soberanía: protagonismo de la naturaleza y de la gente campesina.

Se podría decir que la RBRC es un movimiento campesino que se caracteriza por tomar una opción social y humana (los pobres, los excluidos, los marginados), educativa (la auto-formación y el aprendizaje colectivo en el que todos se forman en comunidad) y cultural, que enaltece el campesinado, cuida la salud comunitaria y defiende el patrimonio natural, cultural y estético.

4.2. Los elementos socio-históricos del origen y afirmación del movimiento o la Geografía cultural

La Geografía cultural de la RBRC se traza a través del devenir histórico de la organización. Este revela los caminos andados, los aprendizajes obtenidos y la construcción de este movimiento campesino. De acuerdo con las experiencias, la valoración de las decisiones, las conquistas y las pérdidas ha logrado tramontar ya el medio siglo de existencia entre las familias campesinas de Cajamarca. Dicha Geografía cultural ubica el contexto histórico-político, económico y cultural en el cual surgen las bibliotecas rurales: acontecimientos mundiales que se constituyeron en una fuerza social anarquista, crítica, popular, rebelde y revolucionaria, unidos a las fuertes tensiones socio-políticas formadas de represión, violencia, dictaduras, espionaje y autoritarismo. Desde Europa influyeron los impactos de las guerras mundiales, la guerra fría, la expansión del comunismo y el movimiento de Mayo del 68; desde Asia, los efectos de la Revolución China y la guerra de Vietnam; y, desde África, el proceso descolonizador en contra de la explotación, la repartición mundial y el racismo. En la propia América Latina, destacan los ecos de la Revolución Cubana, la teología de la liberación, la presidencia de Juan Velasco Alvarado con su proyecto populista en el Perú y la formación de movimientos guerrilleros en diferentes países de Suramérica(Colombia, Bolivia y Uruguay, entre otros), sin olvidar la histórica marginación, pobreza y explotación de una gran parte la población. Es decir, los años previos, durante y después de los cuales tuvo origen la RBRC estuvieron marcados por el estallido social, la revolución, la esperanza y la ilusión de un mundo distinto, en contraste con la fuerte represión y la violencia de Estado.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110

Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

4.3. El reconocimiento del quién de la RBRC o la Geografía biográfica

En esta investigación, la Geografía biográfica pretendió acercarse a los aspectos inmateriales, esto es, emocionales, sensitivos y afectivos que los seres humanos construyen en y a propósito de los espacios que habitan. Se trata de las personas, de sus experiencias, historias e influencias tejidas espacialmente. Se encarga de describir el papel de los agentes que viven su espacio subjetivo y su paisaje natural (Higueras, 1999). A la vez, se refiere al papel del lenguaje en la creación e importancia de los lugares (Tuan, 1991). Asimismo, puntualiza sobre el mundo vivido por los humanos en tanto que relación emocional con el lugar (Tuan, 1991; Nogué, 2011), analiza las relaciones de la memoria y los significados construidos (Malpas, 2015), estudia los espacios de las prácticas singulares y compartidas (Massey, 1984; Ortega, 2000) y relata los espacios de la experiencia y los lugares de las identidades, así como las usanzas prolongadas y repetidas de los espacios (Tuan, 1974; Nogué, 2008).

La Geografía biográfica19 de la RBRC implica cartografiar a quienes, a través de sus percepciones y sentimientos, hablan de sus lugares y territorios, de sus nexos afectivos y emocionales. Así, las experiencias, los quehaceres y las sensibilidades de sus protagonistas permiten configurar una cartografía de actores de este movimiento campesino que atraviesa fronteras, países y continentes.

4.4. Los programas y la financiación de la RBRC o la Geografía de las acciones, proyectos y solidaridades

Las acciones y los proyectos constituyen la Geografía política de una organización o movimiento, en tanto que constituyen las formas de expresión y presencia en la sociedad. Asimismo, estos son los mecanismos a través de los cuales se ofrece un mensaje que quiere influir en el pensamiento y en la actitud de la gente. Esas acciones coordinadas y proyectadas buscan lograr objetivos o metas institucionales, encarnan una concepción y perfilan los caminos para la formación constante y el autoaprendizaje de las personas vinculadas. Todo ello gracias a la presencia, el trabajo y las contribuciones económicas sin las cuales los propósitos organizacionales serían imposibles de realizar.

La Geografía de los proyectos, las acciones y las solidaridades la RBRC se configura por:

– Proyecto de las Bibliotecas Rurales. Este dio origen a la organización, alrededor del cual se han criado y extendido las demás acciones y programas.

19. Lindón (2010, p. 34) menciona, entre otros giros de la Geografía, el giro biográfico que “ha ido penetrando en aquellas geografías sensibles al sujeto en sentido amplio [...] o bien en aquellas geografías centradas en el estudio de sujetos específicos”. Para esta tesis, la consideración del giro biográfico, permite, como la misma autora afirma, “transitar desde visiones universalistas del ser humano, tan ancladas en la geografía humana clásica, hacia la revalorización de la especificidad de los seres humanos en relación con sus identidades e identificaciones, conforme a sus múltiples y cambiantes posiciones en la trama social, y de acuerdo con sus mundos de relaciones sociales, próximas y distantes” (Lindón, 2010, p. 35).

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110 Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

Tabla 2. Listado de algunas personas vinculadas a la RBRC

Quién es quién en la RBRC

Aguilar, Jacinto

De Araqueda. Coordinador veterano de la RBRC

Ayay, José Isabel

De Chilimpampa. Coordinador veterano de la RBRC

Burga, César Eladio

De Cutervo. Veterano, coordinador zona de la Ramada

Campos Núñez, Liduvina

De Arascorge (Bambamarca). Veterana de la RBRC

Chacón Cieza, Karina

De Jesús (Cajamarca). Forma parte del Equipo Central de la RBRC

Davies, Susan

Reside en Inglaterra, sobrina de Juan Medcalf Todd (fundador de la RBRC)

Díaz Estela, Sergio

De Masintranca (Chota). Coordinador de zona, bibliotecario y miembro del equipo del Programa Comunitario

Doust, Kathy

Hermana de Juan Medcalf Todd

Gálvez Vásquez, Zelma

De Ahijadero (Hualgayoc). Miembro del Equipo Central de la RBRC

Garnett, Miguel

Inglés, de nacionalidad peruana. Amigo de Juan Medcalf Todd

Herman, Jackie

Amiga de Juan Medcalf Todd

Herrera Idrogo, Silverio

De Cutaxi (Chota). Coordinador de Zona

Hidalgo Moscoso, Gabriela

Reside en Lima. Voluntaria

Huamán Campos, Elsa

De Luchocolpa (Hualgayoc). Voluntaria

Huamán Campos, Nanci

De Luchocolpa (Hualgayoc). Voluntaria

Huamán Lara, Javier

De Enterador (Hualgayoc). Coordinador General de la RBRC y miembro del Comité

Central de Coordinación. Veterano

León Gallardo, Andrés

De Contumazá. Veterano

Mires Mocker, Mara

Reside en Cajamarca. Voluntaria

Mires Mocker, Rumi

Reside en Cajamarca. Voluntario

Mires Ortiz, Alfredo (1961-2022)

De la Libertad. Bibliotecario veterano, continuador y propulsor de la RBRC y asesor ejecutivo hasta su muerte, en 2022

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110

Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

Quién es quién en la RBRC

Mocker, Rita

De Alemania, reside en Cajamarca. Coordinadora del Programa Comunitario, parte del Equipo Central y del Comité Central de Coordinación

Mocker, Ursula

Reside en Alemania. Voluntaria

Ortiz Zorrilla, Yolanda

De Cayaltí (Lambayeque). Voluntaria

Paredes Saldaña, Jeny

Reside en Cajamarca. Voluntaria

Paredes Saldaña, Lola

Reside en Cajamarca. Parte del Equipo Central y del Comité Central de Coordinación

Rumay Centurión, Rosa

Reside en Cajamarca. Voluntaria

Sánchez Montoya, Pascual

De Chuco (San Marcos). Veterano

Sullivan, Lynda

Reside en Irlanda. Voluntaria

Yglesias Díaz, Ramiro

De Ollada Verde (Contumazá). Coordinador de zona

La Red cuenta con Bibliotecas Rurales en comunidad y caseríos (BR), Bibliotecas Rurales en Institución Educativa (BRIE) y Bibliotecas Rurales en Familias (BR en FA).

– El Proyecto Enciclopedia Campesina (PEC) está comprometido con la recogida y difusión de la tradición oral cajamarquina.

– El Archivo de la Tradición Oral Cajamarquina (ATOC) guarda, conserva y organiza los documentos que contienen información con las voces, los escritos, las imágenes y demás fuentes de la tradición oral cajamarquina.

– El Programa Comunitario para el Acompañamiento de Personas con Capacidades Proyectables (PCAPCP), que en el año 2019 cumplió 25 años de trabajo con las familias y las personas con algún tipo de “discapacidad”.

– El Grupo de Estudios de la Prehistoria Andina (GEPA) investiga, cuida, registra, relaciona y potencia la herencia natural y gráfica del mundo andino: montañas, piedras, arte rupestre o iconografías, entre muchos otros temas revisados y dados a conocer.

La RBRC ha contado con entrañables amigos, difusores, admiradores, seguidores y promotores del proyecto (tabla 2). Ellos y ellas hacen parte de la familia de la RBRC y se vinculan a través de su apoyo irrestricto, bajo tres formas: el voluntariado, la donación de libros y otros materiales y el apoyo o financiamiento económico por parte de personas, grupos, familias e instituciones. Estas solidaridades con la Red están basadas en los principios de encariñamiento,

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110 Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

apoyo familiar y hermanamiento propio de la aceptación y admiración por el trabajo mancomunado, gratuito y edificante, que realizan todos los miembros de la organización. Colectivamente, dejan huella en cada lugar, en cada comunidad, en cada grupo y en cada persona a la que llegan.

4.5. El recuento de los caminos pendientes o la Geografía de los desafíos

La RBRC es una organización campesina austera y sencilla, basada en el trabajo de personas voluntarias, tanto del Perú como de otros países. Rechaza con vehemencia el maltrato y mercantilización de la tierra y la naturaleza. Asimismo, mantiene un enfoque crítico con la educación colonizada y colonizadora, a la vez que proclama y lleva a cabo una actitud reflexiva y profunda de la visión andina en defensa de las poblaciones campesinas, excluidas y pobres. La magnitud de estos preceptos hace que sus retos hayan sido constantes a través de la permanencia en las comunidades rurales de Cajamarca.

La Geografía de los desafíos de la RBRC se configura por seis núcleos de acciones:

– Fortalecer la concepción de la RBRC, cimentando estrategias para enfrentar, refrenar o filtrar el sistema imperante.

– Contrarrestar la dispersión individualista producida por la dependencia tecnológica a través de la lectura crítica y de un cuidado de la salud comunitaria-campesina .

– Implementar nuevos formatos de lectura e información y estrategias remotas de comunicación para fortalecer los lazos organizacionales-comunitarios y seguir leyendo.

– Profundizar procesos de autoformación, educación comunitaria y acción conjunta para leer más y mejor la realidad.

– Lograr que la propuesta educativa y cultural de la RBRC se extienda y profundice, afianzando el trabajo con profesores y profesoras, así como con niños y niñas.

– Configurar un programa de voluntariado de la RBRC para asegurar el relevo generacional y engrosar las posibilidades para la autogestión financiera de la organización.

5. Palabras finales

La configuración de las geografías culturales de la RBRC permite afirmar que la Red es lugar, en tanto que espacialidad tejida por los afectos, la cercanía y el reconocimiento. Actúa, a la vez, como refugio de lo cotidiano e íntimo y constituye, en fin, la casa o el hogar en donde son intensos los lazos de confian-

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110

Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

za, y se produce apego y un lazo espiritual profundo. Decir RBRC es hablar de una Geografía plena al encarnar los principios y sentimientos que la unen a un organismo y cuerpo que tiene personalidad y compostura.

El Ñutqo o médula de la RBRC defiende el cuerpo, el ánimo y la Geografía campesina. Ello implica compromisos sólidos frente el afianzamiento de los lazos comunitarios, así como el reconocimiento, la dignificación y la autonomía de las poblaciones campesinas e indígenas a través de la lectura: leer con otros, leer para los otros, escuchar la lectura que hacen otros, ser capaz de leer la realidad y, principalmente, leer la naturaleza.

La RBRC ha logrado, a través de sus acciones y proyectos, sembrar la semilla de la dignidad de las poblaciones campesinas cajamarquinas y ha exaltado las particularidades geográficas y culturales de los diversos pueblos, caseríos y provincias. A la vez, ha conseguido vincular la diversidad en la congregación de comunidades herederas de los pueblos originarios y, por tanto, portadores y extensores de esta tradición.

Las familias vinculadas al movimiento de la RBRC, a través de sus acciones, experiencias, participación y convicción, han creado una Geografía en la que todo vive y, por tanto, la tierra toda es un santuario. Se trata de otra manera de vivir y nombrar los espacios sagrados: geografías naturales y solidarias que conforman una red de topos o lugares que van al compás de su propio ritmo, sintonizando la vida.

Referencias

AFA (1961). Vademecum histórico geográfico del Perú. El Perú autóctono e incaico. Lima: Editores Importadores.

Albet, Abel (2000). Una geografía humana renovada. Lugares y regiones en un mundo global. Barcelona: Vicens Vives.

Albet, Abel; Núria Benach; Luz Marina García Herrera; Xosé Manuel Santos Solla (2004). "Del postmodernismo a las nuevas geografías culturales (mesa redonda del xviii Congreso de la AGE. Bellaterra, 26 de septiembre de 2003)". Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 57, pp. 141-158.

Alva, Walter (2014). Geografía general del Perú. Lima: San Marcos.

Amodio, Emanuelle (2005). Cultura, comunicación y lenguaje. Caracas: IESALC-UNESCO/CAF.

Asociación Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (2016). Plan Estratégico Institucional (2016-2020). Cajamarca: Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca.

Baylina, Mireia; Anna Ortiz; Maria Prats (2008). “Conexiones teóricas y metodológicas entre las geografías del género y la infancia”. Scripta Nova, Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, vol. xii, núm. 270 (41). http://www.ub.es/geocrit/sn/sn-270/sn-270-41. htm (consultado 30/10/2017).

Capel, Horacio; Luis Urteaga (1991). Las nuevas geografías. Barcelona: Salvat.

Cerna, José Luis (2014). La realidad toponímica, antroponímica, zoonímica y fitonímica de las comunidades quechuablantes y de sustrato quechua y culle de la provincia de Cajamarca Cajamarca: Gobierno Regional de Cajamarca.

Clark, John (2015). Libertad, igualdad, geografía. Ensayos escogidos de Élisée Reclus. Madrid: Enclave.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110 Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

Claval, Paul (1999). “Los fundamentos actuales de la geografía cultural”. Documents d'Anàlisi Geogràfica, núm. 34, pp. 25-40.

– (2002). “El enfoque cultural y las concepciones geográficas del espacio”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, núm. 34, pp. 21-39.

Cunill, Pedro (2014). “Desafíos de la geografía histórica en la integración de los andes y las zonas áridas”. Diálogo andino. Revista de Historia, Geografía y Cultura Andina, núm. 44, pp. 105-122.

De Certeau, Michel (2000). La invención de lo cotidiano. Artes de hacer. México: Universidad Iberoamericana.

Dollfus, Olivier (1981). El reto del espacio andino. Perú problema 20. Lima: Instituto de Estudios Peruanos.

Escobar, Arturo (2015). “ Territorios de diferencia: la ontología política de los «derechos al territorio»”. Cuadernos de Antropología Social, núm. 41, pp. 25-37.

Galeano, María Eumelia (2004). Estrategias de investigación social cualitativa. El giro en la mirada. Medellín: La Carreta.

Giddens, Antony (1999). Consecuencias de la Modernidad. Madrid: Alianza.

Gómez, Heidy (2014). “Los desafíos de la coproducción de conocimiento”, en: Observatorio de Seguridad Humana de Medellín. Nuestras voces sobre seguridad humana en Medellín. Diálogos sobre seguridad. Medellín: Instituto de Estudios Regionales, pp. 1-31.

Gonçalves Porto, Walter (2017). “Amazonia, Amazonias”. Revista Nueva Sociedad, núm. 272, pp. 150-159.

Guerrero, Patricio. (1993). El saber del mundo de los cóndores. Identidad e insurgencia de la cultura andina. Quito: Abya-Yala.

Grillo, Eduardo (1991). “La religiosidad en las culturas andina y occidental moderna”, en: François Greslou et al. [ed.]. Cultura andina agrocéntrica. Lima: Proyecto Andino de Tecnologías Campesinas, pp. 11-48.

Haraway, Dona (1995). Ciencia, Cyborgs y mujeres. La reinvención de la naturaleza. Madrid: Cátedra.

Harvey, David (2003). Espacios de esperanza. Madrid: Akal. Higueras, Antonio (1999). “Introducción al análisis geográfico regional. Reflexiones acerca del paisaje”. Espacio, Tiempo y Forma, Serie VI, Geografía, tomo 12, pp. 83-98. DOI: https:// doi.org/10.5944/etfvi.12.1999.2567

Huamán, Javier (1993). Nuestra cultura andina. Cajamarca: Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca.

INEI (2018). Cajamarca, resultados definitivos. Lima: Instituto Nacional de Estadística e Informática.

Ingold, Tim (2012). “Conociendo desde dentro: Reconfigurando las relaciones entre la antropología y la etnografía”. Etnografías contemporáneas, núm. 2(2), pp. 218-230.

Lindón, Alicia (2010). “Los giros teóricos: texto y contexto”, en: Alicia Lindón; Daniel Hiernaux-Nicolas [coords]. Los giros de la Geografía Humana: Desafíos y horizontes. Barcelona: Anthropos, pp. 23-41.

Malpas, Jeff (2015).“Pensar topográficamente: Lugar, espacio y geografía”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 61, núm. 2, p. 199-229. DOI: http://dx.doi.org/10.5565/rev/dag.297

Marcuse, Herbert. (1993). El hombre unidimensional. Ensayo sobre la ideología de la sociedad industrial avanzada. Barcelona: Planeta/Agostini.

Marshall, Berman (2011). Todo lo sólido se desvanece en el aire. La experiencia de la Modernidad. México: Siglo xxi.

Massey, Doreen (1984). “Introducción: La geografía importa”, en: Abel Albet; Núria Benach [eds.] Doreen Massey. Un sentido global del lugar. Barcelona: Icaria, pp. 95-111.

Milla, Carlos. (2003). Ayni. Ley de la reciprocidad. Año 510 del Quinto Sol. Lima: Asociación Cultural Amaru Wayra.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 83-110 Nathalia Quintero Castro

La Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca (Perú): un estudio de caso de Geografia cultural

Mires Ortiz, Alfredo (1984). Manual del Bibliotecario Rural. [Documento inédito]

– (2004). Somos Patrimonio. Proyecto Enciclopedia Campesina. Cajamarca: Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca.

– (2008). Cosmovivencia. La concepción del mundo desde la tradición oral cajamarquina. Cajamarca: Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca.

Mires Ortiz, Alfredo; José Isabel Ayay Valdez (2014). All’pata paguikun. Ofrenda a la tierra.

Cajamarca: Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca.

Montoya, Vladimir (2007). “El mapa de lo invisible. Silencios y gramática del poder en la cartografía”. Revista Universitas Humanísticas, núm. 63, pp. 155-179.

Moreira, Ruy (2017). Qué es la geografía. La Paz: Vicepresidencia del Estado Plurinacional de Bolivia/Centro de Investigaciones Sociales.

Nogué, Joan (2011). “Paisaje y comunicación: el resurgir de las geografías emocionales”, en: Toni Luna; Isabel Valverde [dirs.]. Teoría y paisaje: reflexiones desde miradas interdisciplinarias.

Barcelona: Observatori del Paisatge de Catalunya/Universitat Pompeu Fabra, pp. 25-41. Ortega, José (2000). Los horizontes de la geografía. Teoría de la Geografía. Barcelona: Ariel. PEC (1992). Hermano cuy, hermana yuta. Los animales en la tradición cajamarquina. Cajamarca: Red de Bibliotecas Rurales de Cajamarca.

PRATEC (2006). Núcleos de Afirmación Cultural Andina: Reflexiones sobre el proyecto “Conservación in situ de los cultivos nativos y sus parientes silvestres” (tomo I). Lima: PRATEC Pulgar, Javier (1987). Geografía del Perú. Las ocho regiones naturales, la regionalización transversal, la microregionalización. Lima: PEISA.

Rappaport, Joanne. (2007). “Más allá de la escritura: la epistemología de la etnografía en colaboración”. Revista Colombiana de Antropología, núm. 43, pp. 197-229.

– (2018). “Visualidad y escritura como acción: Investigación Acción Participación en la Costa Caribe colombina”. Revista Colombiana de Sociología, núm. 41, pp. 133-156.

Reclus, Élisée (1931). El Hombre y la Tierra. Barcelona: Alfredo Meseguer Roldán.

– (2015). Libertad, igualdad, geografía. Ensayos escogidos de Élisée Reclus. Madrid: Enclave.

Rengifo, Grimaldo (2003). La enseñanza es estar contento. Educación y afirmación cultural andina. Lima: PRATEC.

Rivera Cusicanqui, Silvia (2018). Un mundo ch’ixi es posible. Ensayos desde un presente en crisis. Buenos Aires: Tinta Limón.

Roel, Virgilio (1998). Historia de los incas y de España. Lima: Herrera.

Rojas, Diana M. (2014). “La región andina en la geopolítica de los recursos estratégicos”. Análisis Político, núm. 83, pp. 88-107.

Romero, José Luis (1987). Estudio de la mentalidad burguesa. Madrid: Alianza.

Sauer, Carl (1925). “The Morphology of Landscape”. University of California Publications in Geography, núm. 2(2), pp. 19-53.

Tuan, Yi-Fu (1974). “Espacio y lugar: una perspectiva humanística”, en: Joan Nogué [ed.] (2018). Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía. Barcelona: Icaria, pp. 53-110.

– (1991). “El lenguaje y la producción de lugar: un enfoque descriptivo-narrativo”, en: Joan Nogué [ed.] (2018). Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía. Barcelona: Icaria, pp. 111-142.

– (2002). “Comunidad, sociedad e individuo”, en: Joan Nogué [ed.] (2018). Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía. Barcelona: Icaria, pp. 170-190.

Wallerstein, Inmanuel (2005). Análisis de sistemas-mundo: una introducción. México: Siglo xxi

Weatherford, Jack (2000). El legado indígena. De cómo los indios americanos transformaron el mundo. Santiago de Chile: Andrés Bello.

Wolf, Erik (1978). Los campesinos. Barcelona: Labor.

Yampara, Simón (2011). “Cosmovivencia andina. Vivir y convivir en armonía integral”. Suma Qamaña Revista de Estudios Bolivianos, núm. 18, pp. 1-22.

Zusman, Perla; Rogério Haesbaert; Hortensia Castro; Susana Adamo (2011). Geografías Culturales. Aproximaciones, intersecciones y desafíos. Buenos Aires: Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Buenos Aires.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 94, desembre 2022, p. 111-130

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 21/10/2022 ‒ Data d’acceptació: 25/11/2022 ‒ Data de publicació: 23/12/2022

DOI: 10.2436/20.3002.01.229

Gegantisme turístic i nanisme urbanístic a les Illes Balears1

Onofre Rullan i Salamanca Universitat de les Illes Balears

orullan@uib.es

https://orcid.org/0000-0001-7686-580X

Resum

La condició insular té múltiples conseqüències tant sobre la biogeografia com sobre les activitats humanes que es desenvolupen a les illes. Des de la biogeografia sovint es parla de nanisme i gegantisme per referir-se a alguns d’aquests tipus d’efectes. Al seu torn, les conseqüències territorials, matisadament, es poden veure també reflectides en les activitats econòmiques i en el grau d’expansió urbanística. Centrant l’anàlisi a les Illes Balears, però contextualitzant-la a la Mediterrània Occidental europea, es conclou que el gigantisme i el nanisme poden servir per a un relat metafòric del fort creixement turístic balear i del seu més reduït creixement urbanístic, respectivament.

Paraules clau: turisme, urbanització, illeïtat, Illes Balears.

Resumen: Gigantismo turístico y enanismo urbanístico en las Islas Baleares

La condición insular tiene múltiples consecuencias tanto sobre la biogeografía como sobre las actividades humanas que se desarrollan en las islas. Desde la biogeografía a menudo se habla de enanismo y gigantismo para referirse a algunos de estos efectos. A su vez, las consecuencias territoriales, matizadamente, se pueden ver también reflejadas en las actividades económicas y en el grado de expansión urbanística. Centrando el análisis en las Islas Baleares, pero contextualizá ndola en el Mediterráneo Occidental europeo, se concluye que el gigantismo y el enanismo pueden servir para un relato metafórico del fuerte crecimiento turístico balear y de su más reducido crecimiento urbanístico, respectivamente.

Palabras clave: turismo, urbanización, isleidad, Islas Baleares.

1. El treball s’insereix en els projectes de recerca “Cap a un habitatge emancipador. Anàlisi de l’opressió de classe i gènere a través de la financiarització de l’habitatge a les Illes Balears” (PRD2018/07) i “Gentrificacions financiaritzades i desigualtats urbanes postpandèmia” (RD2020/82). Ambdós han estat finançats per la Conselleria d’Innovació, Recerca i Turisme del Govern de les Illes Balears.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 111-130

Onofre Rullan i Salamanca Gegantisme turístic i nanisme urbanístic a les Illes Balears

Abstract: Touristic Gigantism and Urban Dwarfism in the Balearic Islands

The insular condition has multiple consequences both on the biogeography and on the human activities that take place in islands. Biogeography has often used the terms dwarfism and gigantism to refer to some of these effects. In turn, their spatial effects can be partially reflected in economic activities and urban expansion. By focusing the analysis on the Balearic Islands, but contextualising such an analysis in the Western European Mediterranean, one may conclude that gigantism and dwarfism can work as a metaphorical account of the increasing Balearic growth, respectively: strong in touristic terms and weaker in urban development terms.

Keywords: tourism, urban development, islandness, Balearic Islands.

Centrats en el cas de les Illes Balears, i tot contextualitzant l’arxipèlag en la Mediterrània Occidental, el present treball analitza la particular transformació geogràfica que ha experimentat la regió arran de la seva plena incorporació a l’economia turística, tant internament com pel que fa a les seves relacions i vinculacions exteriors. Comparant amb altres regions del seu entorn geogràfic les Balears mostren notables diferències tant pel que fa al seu grau d’urbanització costanera com pel que afecta l’estructura empresarial i expansió geogràfica del sector turístic. Aquestes diferències poden ser interpretades, i així es proposa, en funció dels avantatges i desavantatges per les activitats humanes que implica la condició insular i, en concret, del que s’ha descrit i definit com la illeïtat.

L’article s’organitza a partir de dos apartats teòrics (1 i 2) sobre la condició insular i els principals efectes territorials que sobre les illes sovint es manifesten. Posteriorment s’analitza el cas balear tot palesant els canvis recents en la seva condició insular (3) i aprofundint, després, en el seu gegantisme turístic (4) i en el seu relatiu nanisme urbanístic (5). S’acaba amb un apartat conclusiu on s’albiren algunes tendències cara al futur.

1. Sobre la condició insular

Des del punt de vista terminològic sovint hi ha imprecisió, quan no confusió, entre els termes insularitat i aïllament, fins al punt que en moltes ocasions s’usen com a sinònims quan no ho són. L’aïllament, més enllà de si parlam d’illes, fa referència a la dificultat de comunicació, a la manca de fluxos tant materials com de comunicació que afecten els territoris. Dit això cal matisar immediatament que: a) no totes les porcions de terra voltades d’aigua són illes; b) les illes no tenen per què estar aïllades; i c) l’aïllament també afecta territoris no insulars.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 111-130

Onofre Rullan i Salamanca Gegantisme turístic i nanisme urbanístic a les Illes Balears

El primer d’aquests matisos ens porta a nebulosa la frontera entre el que es considera una illa i un continent (Lois, 2013) que, com les illes, també és una porció de terra (ara més extensa) voltada d’aigua per tots costats. Fins al punt que alguns diccionaris geogràfics han definit el continent com a “gran superficie de tierra rodeada por océanos” (George, 1991, p. 142), cosa que fa que, sovint, es parli indistintament d’Austràlia com l’illa més gran o com el continent més petit.

El segon matís és encara més escaient. Partint de l’evidència que l’aïllament absolut només és considerable en situacions pretèrites, cal constatar el gradient d’aïllaments que hi ha entre situacions tant poc aïllades com la de l’illa de Hong Kong, connectada directament al continent amb túnels i línies de tren, i determinades illes del Pacífic.

El tercer matís ens adverteix de les situacions d’aïllament no insulars. Aquestes poden ser per mor de diverses circumstàncies però sovint es donen a regions muntanyoses o zones desèrtiques.

Un concepte proper però no equivalent als d’insularitat i aïllament es fa necessari considerar pel tal de precisar el que és la condició insular; ens referim al d’illeïtat.2 El concepte fou proposat originàriament per Abraham A. Moles (1982) i, al nostre entorn, fou manejat sobretot per Bartomeu Barceló (1997) i, més recentment, per Antoni Pons (2016, 2019; Pons i Rullan, 2014, 2020). La literatura internacional més destacada sobre el tema sol aparèixer a la revista Island Studies Journal 3 i a les publicacions de la comissió d’illes de la Unió Geogràfica Internacional.4 Més enllà d’aproximacions “post” a la illeïtat que centren els seus punts d’interès més en les formes que en el fons (Capellà, 2022), entre els autors que han treballat la illeïtat cal destacar les aportacions de Françoise Péron (2004), Godfrey Baldacchino (2004) i Eric Clark (2013).

Des d’aquestes aproximacions més formalistes, la illeïtat es defineix com la combinatòria de tres paràmetres fàcilment mesurables però que poden variar per l’acció humana: la grandària de les illes, la seva distància a les terres continentals i la seva diversitat interna. Els tres indicadors es poden manifestar amb diferent intensitat, la qual cosa implica que es poden esperar molts i variats graus d’illeïtat. A més, com dèiem, la illeïtat és potencialment variable per l’acció humana atès que, fins i tot, les illes poden deixar de ser-ho tot connectant-se directament al continent, la distància es pot reduir incrementant els fluxos i reduint els costos dels transports i les comunicacions i la diversitat interna pot variar per l’acció humana.

A més, les illes tenen algunes característiques que, malgrat òbvies, és important retenir per tal d’entendre algunes de les conseqüències més importants de la illeïtat: són d’una relativa reduïda extensió, els seus límits estan clarament definits i els ecotons de transició terra-mar, quan no són absents, afecten una

2. Îléité en francès, islandness en anglès, isledad en castellà.

3. https://islandstudiesjournal.org/ (consulta 27/07/2022).

4. http://geogsoc.org.tw/IGU-Islands/ (consulta 27/07/2022).

Treballs de la SCG, 94, 2022, 111-130

Onofre Rullan i Salamanca Gegantisme turístic i nanisme urbanístic a les Illes Balears

franja molt prima. La seva petitesa fa que s’hi redueixi la biodiversitat interna per minva en el nombre d’individus i per la simplificació de l’estructura de les biocenosis. Una reducció, però, que pot ser matisada per la grandària de l’illa i el grau d’aïllament, els altres dos components bàsics de la illeïtat.

Sense entrar en la qüestió de les illes artificials o dels terrenys guanyats al mar per obres fetes a les illes, la variació de la seva grandària es fa realment efectiva quan aquestes es connecten mitjançant ponts o túnels, com el pont del Gran Belt que connecta les illes daneses de Selàndia i Fiònia. En aquests casos es pot dir que neix una nova illa com a suma de les anteriors o que, fins i tot, desapareix integrant-se directament al continent quan s’hi connecta amb túnels o ponts, com en el cas de l’illa gallega d’Arousa. Això tindrà conseqüències indirectes sobre la diversitat biogeogràfica i directes sobre la diversitat econòmica de les illes. Els ponts i els túnels, si no s’estableixen filtres amb peatges o controls de fluxos, desinsularitzen les illes en incorporar-les plenament a les lògiques territorials dels continents als quals s’adhereixen. Aquestes connexions expandeixen el domini del més gran sobre el més petit, en el cas que ens ocupa del continent sobre l’illa. En dues illes amb les mateixes condicions de grandària i aïllament, és esperable que ens trobaríem amb el mateix grau de diversitat d’espècies i d’empreses. Però si la grandària és diferent, a l’illa menor hi hem d’esperar un menor grau de diversitat tant biològica com econòmica.

El segon component de la illeïtat, la distància al continent, és també de cabal importància. En biogeografia es parla sovint d’illes continentals i oceàniques, una distinció que també pot ser aplicable en termes de geografia econòmica. Combinant grandària i aïllament podem esperar tres situacions teòriques: a) illes d’igual grandària amb menor diversitat a la més aïllada o oceànica; b) si la més continental és major, superarà amb escreix la diversitat de la més aïllada i petita; i c) si la més continental és la menor pot tenir el mateix grau de diversitat biològica i econòmica que l’oceànica.

El tercer component de la illeïtat, la diversitat interna, és, en realitat, la lògica resposta autàrquica a l’aïllament que es manifesta especialment en termes de geografia humana i no tant de biogeografia. Tota illa, en tenir reduïdes segons quines possibilitats d’intercanvi amb l’exterior, ha d’intentar produir internament tot el que li cal per a la seva subsistència. El resultat geogràfic d’aquesta pràctica és un mosaic heterogeni i divers d’ocupació del sòl en comparació a les grans extensions homogènies de les terres continentals. Una diversitat que es va perdent a mesura que es va reduint l’aïllament de les illes.

Tot i això, cal insistir, l’aïllament pot augmentar o disminuir com a efecte directe de l’acció humana. Tot plegat fa que els territoris insulars puguin tenir molt obertes les seves possibilitats territorials en funció del rumb que segueixin les seves relacions amb l’exterior. Aquestes obertes possibilitats també s’han descrit i definit en termes biogeogràfics. Ens referim a dos efectes, aparentment contradictoris, en l’evolució de les espècies a les illes que poden servir per analitzar el cas que ens ocupa: el nanisme i el gegantisme.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 111-130

Onofre Rullan i Salamanca Gegantisme turístic i nanisme urbanístic a les Illes Balears

2. Gegantismes i nanismes territorials insulars

Hi ha un cert paral·lelisme, ni que sigui metafòric, entre la territorialitat i la biogeografia insular. La metàfora es recolza precisament en el nanisme i el gegantisme que tracta la biogeografia a partir dels treballs pioners de Foster (1964) i MacArthur i Wilson (1967). La teoria segueix plenament vigent com es pot comprovar en treballs més recents com el de Benítez-López at al. (2021). Exemples prou coneguts de gegantisme són el conill gegant que visqué a Menorca del Messinià al Pliocè (Quintana et al., 2005) o els moes de Nova Zelanda (Perry et al., 2014) extingits al segle xv amb l’arribada dels primers caçadors polinesis. Per la seva part exemples de nanisme prou espectaculars són l’elefant nan d’algunes illes mediterrànies com Malta i Sicília (Scarborough, 2022) o el mateix humà de Flores (Brumm, 2016), la darrera espècie humana descoberta i descrita. Es tracta de dos processos aparentment contradictoris però que responen a l’anomenada regla de Foster5 que, succintament, ve a dir que quan la fauna colonitza les illes es poden donar processos on les espècies més petites desenvolupin cossos més grans (gegantisme) i les més grans cossos més petits (nanisme). El gegantisme s’explica per l’eliminació de restriccions atesa la protecció enfront de potencials predadors que proporciona l’aïllament. Al seu torn, el nanisme és una disminució de la grandària per tendència evolutiva adaptada a la restricció dels recursos.

Sense pretendre generalitzar, la metàfora biogeogràfica derivada de la regla de Foster podria servir també per descriure i, potser, interpretar el paisatge humà balear. El turisme seria “l’espècie” que, en colonitzar l’arxipèlag, s’hauria agegantat per manca de competidors, és a dir, per manca d’altres sectors econòmics capaços de produir un espai amb millors expectatives que el turisme. Per contra, la urbanització seria “l’espècie” que per restricció o encariment –els economistes en diuen “costos de la insularitat”– s’hauria vist obligada a fer-se més petita en comparació amb el seu desenvolupament peninsular. D’aquí que parlem de gegantisme turístic i nanisme urbanístic a les Illes Balears.

La illeïtat fa possible l’aparició tant del gegantisme com del nanisme territorial, no només biogeogràfic. Com han apuntat els que han treballat el tema (Baldacchino, 2004; Pons, 2016, 2019) l’esmentada variabilitat de la illeïtat fa que les illes es puguin moure entre el extrems. Per un costat les illes són força d’atracció turística que invoca la calma, el sedentarisme i la relaxació carregades de connotacions positives i, per l’altre, tenen dificultat per generar determinades economies d’escala per mor de la seva reduïda grandària i els conseqüents increments dels costos de producció, dificultat aquesta carregada de connotacions econòmiques negatives. Com s’ha apuntat amb claredat:

“[L]es illes [són] sistemes simultàniament oberts i tancats, insulars i integrats dins sistemes complexos multirelacionals, que posen més èmfasi en les interaccions que

5. En referència al seu treball de 1964. Va ser ampliada pels ja citats MacArthur i Wilson (1967).

Treballs de la SCG, 94, 2022, 111-130

Onofre Rullan i Salamanca Gegantisme turístic i nanisme urbanístic a les Illes Balears

en els límits [...]. Els límits d’una illa no són una tanca, sinó un «filtre» de fluxos: d’anada i tornada dels illencs i d’interaccions amb els «forasters» que venen i van o es queden.” (Kallis et al., 2022, p. 3; traducció personal).

Més contradiccions encara, les illes s’han fet servir com a presó i lloc de desterrament, la qual cosa contrasta amb el mite paradisíac de l’illa robinsoniana. Lewis Mumford deia que la vida humana es mou entre dos pols: el moviment i l’assentament (Mumford, 2012, p. 12), que, portats a l’extrem, serien la quietud i calma insular enfront del moviment com a forma de viure que ens invoquen altres mites com el de la ruta 66 nord-americana. Les illes, per tant, tant poden significar dificultat econòmica, desterrament o presó com refugi enfront dels mals del món. Presó i/o paradís, en altres paraules: les illes són potencialment bipolars.

3. Canvis en la condició insular balear

La condició insular, la illeïtat, no és un determinant, sinó només un condicionant que la producció de l’espai pot transformar parcialment o totalment. Per fer aquesta aproximació, per tant, cal concebre l’espai en termes lefebvrians: un producte –i no un contenidor– al qual la societat s’hi acobla, fruit de les relacions socioeconòmiques que s’hi projecten (Lefebvre, 1974).

Per dur a terme aquestes modificacions, per produir espai, resulta decisiu aïllar per la via de desconnectar-se encara més del continent o, en direcció oposada, continentalitzar (llegiu colonitzar) tot incrementant les connexions continent-illa. El cas balear ha estat un clar exemple de continentalització.

3.1. Infraestructures que connecten

Per tal de continentalitzar, per tal de produir espai amb la lògica de les dinàmiques socioeconòmiques continentals, a les illes cal augmentar els fluxos amb l’exterior mitjançant transports (aeris i marítims), comunicacions (telègraf, telèfon, Internet...) o connexions energètiques (oleoductes, gasoductes...). En el cas de les Illes Balears totes aquestes opcions, en menor a major mesura, s’han duit a terme. El telègraf i el telèfon connectaren les Balears amb la península des de la segona meitat del segle xix per consolidar-se plenament al primer terç dels segle xx . Ja al segle xxi la connexió amb la península s’ha fet efectiva en el camp de l’energia (Rullan, 2010, p. 420-422) i d’Internet (fig. 1)

El procés de desinsularitació via connexions amb l’exterior venia a sumar-se al progressiu increment dels fluxos marítims i aeris. Al prepandèmic 2019 els tres aeroports balears (Palma, Eivissa i Maó) registraren 20.640.255 moviments de passatgers que arribaren a les illes i 20.698.257 que en sortiren, mentre que els ports exportaren 1.327.270 tones per un valor de 1.842 milions d’€ i im-

Treballs de la SCG, 94, 2022, 111-130

Gegantisme turístic i nanisme urbanístic a les Illes Balears

Onofre Rullan i Salamanca

portaren 1.144.229 tones per un valor de 1.574 milions d’€ (IBESTAT, s. d.). Unes xifres que, a la vista de les primeres estimacions dels postpandèmic 2022, sembla que som a prop de tornar assolir.

Aquests indicadors són prou eloqüents del poc grau aïllament de les Illes Balears, però hi ha un mode de transport, el terrestre, que es resisteix a la desinsularització. Projectes de ponts a les Balears, més enllà de cançons d’encuny turístic de la dècada del 1960,6 no han estat plantejats. Els 85 quilòmetres que separen el valencià cap de la Nau d’Eivissa i els altres tants que hi ha entre la mateixa Eivissa i Mallorca, són una distància ara mateix no assumible per l’enginyeria i l’economia. El rècord mundial en aquest tipus d’infraestructures l’ostenta la connexió, amb ponts i túnels, que uneix Hong Kong, Zhuhai

(https://www.youtube.com/watch?v=FUYQFL3kO8k; consultat 27/07/2022),

6. La cançó “El Puente a Mallorca”

èxit de l’estiu de 1968, planteja el desig d’anar de València a Mallorca en el context de l’arribada turística del primer turisme fordista. Cal adonar-se que no es tracta d’un desig dels mallorquins d’anar en cotxe a la península sinó del de peninsulars d’anar per carretera a Mallorca.

Figura 1. Les connexions fixes de les Illes Balears amb l’exterior

Font: Elaboració pròpia a partir de Red IRIS (2016), CNMC blog (2017), Islalink (s. d.), i TeleGeography (s. d.)

Treballs de la SCG, 94, 2022, 111-130

Onofre Rullan i Salamanca Gegantisme turístic i nanisme urbanístic a les Illes Balears

i Macau des de 2018. En total una connexió de 55 km amb un pont marítim principal de 30 km (Viquipèdia, s. d.), lluny encara dels 85 que serien necessaris per arribar per carretera a Eivissa des de la Marina valenciana.

3.2. Fluxos humans que connecten

Tant les connexions fixes com l’increment de fluxos són iniciatives desinsularitzadores que persegueixen l’objectiu, no sempre explicitat, d’inserir els territoris insulars en àmbits regionals de major abast per incorporar-los en xarxes econòmiques superiors. Per a la producció d’aquest espai l’operatiu fàctic és implementat per empreses que cerquen posar en contacte treballadors i consumidors al lloc escaient per tal de generar negoci. En el cas balear aquesta inserció, des de la segona meitat del segle xx, s’ha duit a terme aportant consumidors (turistes) des del centre i nord d’Europa i treballadors (cabrers i picapedrers) des del sud de la península Ibèrica primer i, després, des del sud global.

La fig. 2 vol representar aquesta producció d’espai al període desenvolupista. Aleshores es generà un doble flux, un de turistes cap a sud i un altre de treballadors cap al nord econòmic. Un procés que s’ha d’entendre com el de la consoli-

Figura 2. Expansió urbana europea i èxode rural sud-peninsular a la dècada del 1960

Font: Elaboració pròpia a partir de Santos (2003, p. 39), Starbird (1978, p. 681) i Rullan (2002, p. 362)

Treballs de la SCG, 94, 2022, 111-130

Onofre Rullan i Salamanca Gegantisme turístic i nanisme urbanístic a les Illes Balears

dació d’una escala de relacions de consum i producció que aviat farà saltar pels aires les fins aleshores hermètiques fronteres dels vells Estat-nació westfalians.

El turisme que arribà a Mallorca i Eivissa a la dècada del 1960 era, i encara és majoritàriament, una activitat rotacional. Això vol dir que els clients es reemplacen després de les seves estades malgrat puguin repetir al llarg de les diferents temporades turístiques. Aquest model és el que va fer possible la construcció hotelera i, més endavant, els apartaments turístics. Però un segon canvi, lent i continu, es va dur a terme sobretot a partir de la dècada del 1990 i fins a la crisi del 2007, quan s’amplien els vincles de les Balears amb el nord i centre europeu amb la proliferació del turisme residencial i, a partir del segon decenni del segle xxi, amb la irrupció dels fons d’inversió i les societats anònimes cotitzades d’inversió immobiliària (SOCIMI) al negoci turístic i, com a nova oferta, la proliferació del lloguer turístic.

La portada del diari alemany Bild de 9/7/1993 (Mallorca Magazin, 2013) reivindicant –mig en broma, mig seriosament– que Mallorca es constituís com el Land 17 d’Alemanya va fer saltar les alarmes i va generar algunes publicacions de fort ressò (Seguí, 1998). El detonant era la compra de propietats immobiliàries insulars per part de ciutadans europeus, especialment alemanys. Una tendència que, val a dir, s’ha incrementat força des d’aleshores i ja no provoca tanta alarma com a finals del segle xx . En aquesta qüestió altre cop som davant indicadors de desinsularització, ara per mor de les xifres creixents de turisme residencial, que inserien les illes en contexts demogràfics i sistemes urbans de major abast. Aquesta segona volta de clau de la turistització va ser possible, entre d’altres, gràcies a la liberalització d’inversions europees que possibilità el tractat de Maastricht (1992).

El cicle expansiu que propicià Maastricht i la paral·lela bombolla acabaren l’any 2007 amb la crisi generalitzada de les economies que s’havien vinculat en excés a la promoció immobiliària. La derivada bancària d’aquesta crisi desembocà amb el rescat de l’economia espanyola de 2012 concretat en l’eufemísticament anomenat, per evitar la paraula «rescat », Memoràndum d’entesa entre Espanya i la Unió Europea . El rescat tenia com a contrapartida una altra volta de clau en la liberalització de les inversions europees després de la que havia implicat Maastricht. En aquest cas serien especialment els fons d’inversió que, des d’aleshores, s’han estès en diferents sectors. Pel que fa al turisme això es manifestà en l’eclosió del lloguer turístic, el hotels urbans i les compres immobiliàries per part d’estrangers d’alt poder adquisitiu que ja ens permet parlar d’un quart boom turístic (Rullan, 2019, p. 43-45).

Hotels, apartaments, turisme residencial i lloguer turístic en successives onades d’inversió, separades per les corresponents crisis, han aprofundit en l’afany d’inserir les illes en xarxes econòmiques de major abast, afany implícit en l’objectiu no reconegut de desinsularitzar o, el que és el mateix, continentalitzar. La manca de connexions directes amb les xarxes de transports terrestres peninsulars ha filtrat el procés a favor dels inversors de classes d’alt poder adquisitiu.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 111-130

Onofre Rullan i Salamanca Gegantisme turístic i nanisme urbanístic a les Illes Balears

4. El gegantisme turístic balear

Tot i el relatiu fre a la desinsulatització que implica la no connexió amb les xarxes terrestres peninsulars, l’increment dels fluxos marítims i aeris ha fet possible la inserció de les Balears en els sistemes urbans europeus i, de rebot, la unificació econòmica de l’arxipèlag sota l’hegemonia turística. L’aviació a reacció posterior a la ii Guerra Mundial va igualar les possibilitats, mesurades en costs i temps, de volar des de Londres o Frankfurt fins a Màlaga, Alacant, Palma o Eivissa. Per la seva banda, la globalització neoliberal ha permès operar l’expansió geogràfica de l’oferta més enllà de les fronteres insulars.

4.1. L’oferta interior

El negoci turístic ha estat el gran beneficiari d’aquesta nova situació que, de passada, ha unificat econòmicament, i en part també territorialment, el fins aleshores divers i heterogeni arxipèlag balear. Als albors del primer turisme (1962) Bartomeu Barceló encara advertia que

“L’error més estès dins la coneixença de les Illes és de considerar llur conjunt com a una unitat física, humana i econòmica […] quan en realitat cadascuna d’elles té característiques prou definides per a ésser considerades separadament, i solament es reuneixen per a formar part d’una unitat geogràfica immediata, que comprèn les terres de parla catalana.” (Barceló, 1962, p. 22).

Una afirmació que mantenia a finals de la dècada del 1960 quan sentenciava amb contundència que “Lo balear no existe como determinativo de las islas ” (Barceló, 1968, p. 302). Com ja hem vingut insistint en altres ocasions la unificació balear efectiva ha quallat, en primera instància, amb el turisme i, en segon terme, gràcies a la Comunitat Autònoma des de la seva creació l’any 1983 (Rullan, 2019). El turisme balear és, per tant, anterior a l’organització política unificada per la Comunitat Autònoma i s’ha fet important tant a l’interior com per l’expansió de les cadenes hoteleres balears cap a l’exterior. A escala interior ho va fer des de la dècada del 1960 a Mallorca i Eivissa mentre que Menorca es turistitzà una mica més tard, a la dècada del 1980, però en tots els casos sempre en localitzacions costaneres (Pons et al., 2014). Cap a l’exterior de l’arxipèlag el sector turístic es consolida amb l’expansió de les cadenes turístiques mallorquines i eivissenques en el context de la globalització neoliberal (Rullan, 2008; Murray, 2012).

El procés de turistització ha anat vinculat, amb diferents graus d’intensitat, al creixement paral·lel del sector immobiliari, un procés que s’ha donat en suggestives onades que en la literatura acadèmica mallorquina hem anomenat “booms”. Fins ara n’hem descrit quatre (Rullan, 2019, p. 43-45) que han estat activats per iniciatives de política econòmica que, una rere l’altre, han obert les fronteres als inversors estrangers. Aquests aixecaments de comportes a la inver-

Treballs de la SCG, 94, 2022, 111-130

Onofre Rullan i Salamanca Gegantisme turístic i nanisme urbanístic a les Illes Balears

sió internacional han implicat successives allaus d’inversions i, més important encara, de retorns cap a les carteres dels inversors. El pla d’estabilització i la conseqüent obertura franquista a la inversió estrangera va activar el que hem anomenat com a primer boom turístic. Aleshores els tour operadors estrangers vehicularen l’operació. El segon boom va venir de la mà de l’Acta d’Adhesió a les Comunitats Europees (després Unió Europea, UE) de 1985, gràcies a la qual tot tipus d’empreses podien aterrar a les illes. El tercer boom es va detonar després de l’entrada en vigor del tractat de Maastricht (1993) i s’accelerà amb la implantació de la zona euro a finals de la dècada del 1990. Aleshores el sistema financer espanyol podia subscriure préstecs amb la banca alemanya i francesa tot nodrint les caixes d’estalvis i el sector immobiliari fins a l’esclat de la bombolla (2008). El quart boom és conseqüència del Memoràndum de 2012 que rescatava l’economia espanyola afectada per l’esclat de la bombolla de 2008 i s’ha manifestat, especialment, amb l’arribada de SOCIMI i diferents fons d’inversió interessats principalment en el sector immobiliari.

4.2. L’oferta exterior

Però més enllà del metabolisme econòmic intern de les Illes Balears, pel que fa al turisme costaner, és palès que les Illes Balears (i les Canàries) presenten dades turístiques més destacades que les peninsulars, de manera que el mite insular ha tingut el seu efecte tot atraient inversors i turistes. L’any 2015 hi havia 820.100 places turístiques reglades a les illes Balears i Canàries mentre que a la costa mediterrània espanyola, de Girona a Màlaga, eren 759.877 (Pons i Rullan, 2020). En el cas de les Balears, comptabilitzant totes les tipologies de places, el 2021 s’ha assolit la xifra de 625.418 places (1 plaça cada 2 residents) i, en densitats de places turístiques/km 2 de la franja del primer km de costa (2012), les Balears assoliren les 518 places/km 2 , mentre que a la península mediterrània espanyola només eren 504 (Pons i Rullan, 2020) quan, cal no oblidar-ho, a les Balears no s’hi pot arribar per carretera.

Però per al cas de les Illes Balears el gegantisme és encara més contundent si, en comptes d’oferta a l’arxipèlag, parlam d’oferta turística balear a escala internacional. El capitalisme turístic balear va superar la crisi del vell model de producció fordista amb la concentració d’empreses a l’entorn de cadenes hoteleres que aviat s’expandirien a escala internacional. L’atomisme de l’oferta del primer boom turístic es va reduir i, quan no va desaparèixer, va quedar circumscrit a l’oferta interior. El procés s’inicià a la dècada del 1980, en el context de l’albada de la globalització neoliberal, quan, després del reescalament de l’Estat a escala UE, algunes empreses espanyoles iniciaren el seu procés d’expansió geogràfica internacional, entre elles les turístiques.

Amb dades de 2007, Murray (2012) va quantificar la internacionalització de les cadenes balears (fig. 3). Resumidament, les xifres venien a dir que: 1) les cadenes hoteleres balears tenien fora de les Balears tanta oferta com tota la que

Treballs de la SCG, 94, 2022, 111-130

Onofre Rullan i Salamanca Gegantisme turístic i nanisme urbanístic a les Illes Balears

hi ha a les nostres illes, i 2) que dues de cada tres places hoteleres espanyoles que hi ha fora d’Espanya són balears. Les principals cadenes d’origen balear són les conegudes Meliá, Barceló, Riu, Iberostar i Palladium, avui ja dirigides per les segones generacions dels llinatges Escarrer, Barceló, Riu, Fluxà i Matutes (Vidal, 2020).

Aquest gegantisme, també cap a l’exterior, de les cadenes turístiques mallorquines i eivissenques, ja respon a dinàmiques clarament continentals. El fet que només el 18 % de l’oferta d’aquestes cadenes es localitzi a les Balears palesa que, malgrat conservin les seves seus, hotels emblemàtics i residències oficials de les nissagues propietàries a l’arxipèlag, el negoci ja se n’ha anat fora. Són empreses que operen des de la borsa o des de ciutats globals, ja en tenen poc d’insulars. A escala interna, a finals del segle xx, l’arxipèlag ja era totalment turístic assolint, l’any 2019, els 16 milions de turistes. Empresarialment hi ha una força concentració d’empreses hoteleres en cadenes que s’han expandit geogràficament a escala internacional. Es tracta d’una situació que, amb dades a la mà, justifica parlar de gegantisme turístic, com a mínim en comparació al nostre entorn regional més proper.

5. El nanisme urbanístic balear

Amb dades de l’any 2012, elaborades a partir del Corine Land Cover, el grau d’artificialització del primer km de costa a les Illes Balears era del 18 % enfront del 47 % del País Valencià, el 42 % de Catalunya o el 37 % d ’Andalusia (Pons i

Font: Elaboració pròpia a partir de Murray (2012)

Figura 3. Places turístiques controlades per cadenes hoteleres balears transnacionals (2007)

Treballs de la SCG, 94, 2022, 111-130

Onofre Rullan i Salamanca Gegantisme turístic i nanisme urbanístic a les Illes Balears

Rullan, 2020). La fig. 4 detalla aquesta mateixa dada per als anys 1990 i 2012 a escala de les províncies espanyoles més turístiques.

Per als anys 1990 i 2012 les dades d’artificialització costanera eren del 28 i 38 % per a la costa peninsular front al 12 i 18 % per a les Illes Balears, 11 i 17 % si feim el càlcul conjunt dels dos arxipèlags espanyols (fig. 4). Dues tesis, no incompatibles, s’han invocat sovint per explicar aquestes diferències de 16 i 20 punts entre la costa espanyola i les Balears per als anys 1990 i 2012 (Rullan, 2011, p. 295-296). La primera és més aviat de caràcter endogen, en el sentit que “la residència insular” en forma de mobilitzacions populars –els espais de representació tot seguint Lefebvre (1974)– hauria frenat l’arribada de l’allau urbanística continental. A la pressió popular s’hi hauria sumat la planificació territorial (les representacions de l’espai d’acord amb Lefebvre, 1974), sovint amb el recolzament implícit del sector turístic per tal de frenar la competència exterior tant turística com urbanística. La segona tesi invoca el condicionant insular per al creixement urbanístic que es manifesta en forma d’increments de costs de producció, per manca d’economies d’escala, agreujat pels majors terminis d’amortització que implica l’acusada estacio -

Font: Elaboració pròpia a partir de Pons i Rullan (2020)

Figura 4. Percentatge d’artificialització als primers 1000 m a les províncies costaneres turístiques espanyoles (1990 < 2012)

Treballs de la SCG, 94, 2022, 111-130

Onofre Rullan i Salamanca Gegantisme turístic i nanisme urbanístic a les Illes Balears

nalitat; seguint Lefebvre (1974), això serien pràctiques espacials adverses al creixement urbanístic.

Com sempre hem defensat, aquestes explicacions no són excloents, són dos vectors que marxen en la mateixa línia. L’interessant seria esbrinar quin dels dos factors pesa més. En la nostra opinió el factor clau es el segon, el factor negatiu de la illeïtat7 als ulls de les mirades més economicistes i no tant, sense desmerèixer-la, la resistència local a la urbanització.

Totes aquestes dades venien a qüestionar alguns dels tòpics més freqüents en la bibliografia geogràfica insular. Un menor grau d’urbanització costanera que, tanmateix, és comú a les illes de la Mediterrània occidental (Pons i Rullan, 2014). La interpretació d’aquest relatiu nanisme hem defensat que rau en la coincidència, només a Balears, de l’estacionalitat (no compartida amb les Canàries) i la no connexió terrestre amb els sistemes urbans continentals (no compartit amb les comunitats autònomes peninsulars). Tot plegat fa que puguem parlar de nanisme urbanístic de les illes Balears.

Sigui com vulgui, el cas és que una de les conseqüències de la forta pressió turística i del relatiu fre a la nova urbanització, en una economia capitalista on és l’oferta qui posa els preus, fa que, en relació amb d’altres regions, els preus de l’habitatge residencial siguin superiors. Això afecta tant la venda (fig. 5) com el lloguer (fig. 6).

Font: Elaboració pròpia a partir d’Idealista (2022a)

7. Les dades i els mapes que ens van donar la pista per primer cop d’aquest fet va ser quan, impartint l’assignatura Geografia dels Països Catalans cap al 2005, me’n vaig adonar de la radical diferència que hi havia entre, per un costat, Catalunya i el País Valencià i, per l’altre, les Illes Balears pel que fa a places hoteleres i, especialment, de càmpings. Aquestes darreres eren pràcticament inexistents a les Balears i abundantíssimes tant a Catalunya com al País Valencià (López Palomeque, 1994, p. 68 i 75). La impossibilitat d’arribar directament per carretera era la variable discriminatòria decisiva.

Figura 5. Preu mitjà dels habitatge €/m2 (juny de 2022)

Treballs de la SCG, 94, 2022, 111-130

Aquesta situació dels preus immobiliaris situa (2022) les Illes Baleares en la posició de ser la comunitat autònoma més cara d’Espanya si es vol comprar un habitatge i amb la tercera, només superada per Catalunya i Madrid, si es vol llogar. Això fa pensar en processos de gentrificació generalitzats8 on les classes baixes i mitjanes, les potencialment més desplaçables, es veuen afectades de manera diferent en funció de si es tracta de treballadors permanents o temporals. En el primer cas els desplaçaments residencials no desitjats es produeixen cap a l’interior de cada illa, amb una clara tendència a la marginalització en aquelles zones urbanes no costaneres on els transports públics ofereixen possibilitats de desplaçaments diaris; a Mallorca el cas d’Inca en seria un exemple clar. Per la seva banda, els treballadors temporals no han de fer front a la despesa d’allotjament en temporada baixa però sí en temporada alta, quan precisament els preus són més alts. Aquesta situació està provocant casos de manca de personal per atendre l’oferta laboral de temporada per mor de l’esforç financer que s’ha de suportar per cobrir les despeses d’allotjament. La sortida d’aquest coll de botella s’està afrontant per dues vies: infrahabitatge per als treballadors més marginals (llogar balcons, dormir a cotxes....) o oferta d’allotjament als treballadors per part dels empresaris hotelers com es feia al primer boom turístic. Aleshores els treballadors dormien al soterranis dels hotels atès que no hi havia encara infraestructura urbana per satisfer la demanda habitacional de l’allau de cambrers i cambreres provinents del sud de la península. Ara no és que no hi hagi habitatge disponible a les zones turístiques, com passava els anys 1960, sinó que el que hi ha és massa car per a les nòmines que ofereix el sector turístic.

8. Una tendència que també es detecta a les Illes Canàries, on es reivindica el dret a l’illa com reformulació del dret a ciutat (Armas-Díaz et al., 2021) i on emergeixen fortes oposicions a noves infraestructures portuàries per tal de preservar l’esmentat dret (Armas-Díaz i Sabaté-Bel, 2020).

Onofre Rullan i Salamanca

Gegantisme turístic i nanisme urbanístic a les Illes Balears

Figura 6. Preu mitjà del lloguer en €/m2/mes (juny de 2022)

Font: Elaboració pròpia a partir d’Idealista (2022b)

Treballs de la SCG, 94, 2022, 111-130

Onofre Rullan i Salamanca Gegantisme turístic i nanisme urbanístic a les Illes Balears

Vist en perspectiva, després de dècades de polítiques restrictives enfront del creixement urbanístic i turístic, ha quedat palès que també hi ha negoci en contextos de contenció de la demanda i amb llibertat de circulació dels diners.

6. Tendències

Les tendències que es dibuixen a les Balears es perfilen, per un costat, a escala regional balear i, per l’altre, a escala europea i global. En primer lloc, a escala balear s’han impulsat moltes mesures de contenció urbanística i turística des que es van assumir aquestes competències amb l’Estatut d’Autonomia de 1983. Unes mesures, per tant, que s’han desplegat al període de transició cap a contextos polítics i econòmics postfordistes i neoliberals. Dins la novetat d’aquest nou marc, els principals agents econòmics, especialment els hotelers, no han vist del tot malament les mesures que podien frenar l’arribada de promotors immobiliaris i hotelers forans que els nous temps neoliberals anunciaven. La legislació turística tancava pràcticament la possibilitat d’incrementar l’oferta turística reglada i la urbanística restringia molt la nova urbanització mentre que, pel que fa a la gestió urbanística, s’ha seguit prioritzant el sistema de compensació. Al seu torn, fórmules més neoliberals com les de l’agent urbanitzador no han estat plantejades ni reivindicades per cap partit polític. Per tant, la contenció urbanística i de l’oferta turística s’ha mantingut en paral·lel a una certa restricció a la competència interempresarial.

L’aïllament per via terrestre ha ajudat força aquesta política de fons –mai explícita–, mentre els agents econòmics posaven pressió per aconseguir combatre els “costs de la insularitat” (que n’haurien de dir de l’aïllament) i no tant en promocionar la competència empresarial obrint les portes a l’empresariat forà. La reivindicació d’un règim econòmic especial va directament en aquesta línia.9

A escala europea, a les primeres dècades del segle xxi i ja superada la transició fordisme-postfordisme, s’est à consolidant un sistema urbà que aspira a cohesionar territorialment Europa, si més no la UE . Aquesta estructuració del sistema urbà europeu és una rèplica de les que es van donar a diferents escales regionals després de la ii Guerra Mundial. Aleshores hi va haver, primer, implosió cap a les ciutats des del món rural i, després, explosió suburbana cap a les perifèries de les àrees i regions metropolitanes. Ara, en moments postmetropolitans, sembla que s’esdevé el mateix però a escala europea: per un costat

9. La seva darrera formulació és el Reial decret llei 4/2019, de 22 de febrer, del règim especial de les Illes Balears. A la seva exposició de motius es detallen els suposats desavantatges insulars que la norma vol combatre: carestia de la vida, majors costos de producció de les empreses, carestia dels productes energètics, majors costos d’inversió en béns d’equip, majors costos de funcionament de l’administració, menor aprofitament de les economies d’escala, conductes anticompetitives als mercats, dependència dels ports i aeroports, vulnerabilitat davant de conjuntures. Uns objectius de marcat caràcter comptable i que ignoren els efectes territorials, socials i ambientals que podrien implicar el seu desbloqueig.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 111-130

Onofre Rullan i Salamanca Gegantisme turístic i nanisme urbanístic a les Illes Balears

augmenta la primacia de les ciutats centrals a l’entorn del que Roger Brunet (1989) en va dir la Banana Blava on hi ha implosió de treballadors provinents del sud global i, per l’altre, els processos de suburbanització actuen a una escala de molt més abast (es comença a parlar fins i tot de suburbanització aèria) gràcies als més potents fluxos de transports i comunicacions internacionals. El cas dels alemanys a Mallorca, els anglesos a Menorca, els holandesos a Eivissa i els italians a Formentera és un clar exemple d’aquest nou abast de la suburbanització.

Mentrestant, a escala balear, la política institucional segueix insistint en les exitoses polítiques de contenció tant urbanística10 com turística.11 En una altra línia d’actuació també han vist la llum algunes iniciatives més innovadores com les quotes a l’arribada de cotxes a determinades illes en temporada alta12 o algun intent, per ara no consolidat, d’establir quotes anuals de nous habitatges (Rullan, 2005).

La continuació de les polítiques de finals del segle xx, malgrat les novetats més recents, ha provocat el desviament de l’oferta cap al sector immobiliari en sòl urbà i no tant cap a la promoció en noves urbanitzacions. Aquesta política està conduint directament al conflicte urbà que, en temps postmetropolitans, en podem dir territorial. L’expansiva oferta d’hotels urbans i del lloguer turístic ha posat a disposició dels no residents espais fins ara d’ús preferent dels residents. Aquest població usa cotxes de lloguer (uns 100.000 als estius) i a més de zones urbanes, arriba arreu saturant també carreteres, espais naturals i rurals. És la postmetròpoli en versió no resident. Tot plegat ha provocat escassetat d’habitatges assequibles per als residents i, sobretot, una forta sensació de saturació, més turística que urbanística , la qual cosa ha fet emergir nous moviments de protesta (SOS Residents, s. d.).

En resum, si des de la dècada del 1980 es va intentar contenir el creixement a través de reclassificacions de sol urbanitzable i posant frens a la nova oferta turística, ara caldrien noves polítiques que amortissin l’allau d’inversions urbanes tant residencials com turístiques que afecten el sòl no reclassificat per les polítiques anteriors. Sense control efectiu del lloguer turístic i dels fluxos dels aeroports, ni regulació dels preus del lloguer residencial, ni pressió fiscal sobre les compra-vendes, és impossible alleugerir aquestes tensions. Quatre dècades després de la constitució de les Illes Balears com a Comunitat Autònoma, hi ha un redefinit gegantisme turístic que incorpora hotels urbans i lloguer turístic a l’oferta anterior alhora que s’ofereix tot l’arxipèlag per al gaudi dels no residents.

10. El Decret llei 9/2020, de 25 de maig, de mesures urgents de protecció del territori de les Illes Balears segueix amb la política de reclassificacions de sols urbanitzables no desenvolupats i, per primera vegada, reclassifica també sol urbà no consolidat.

11. La Llei 3/2022, de 15 de juny, de mesures urgents per a la sostenibilitat i la circularitat del turisme de les Illes Balears implica una moratòria per noves places sobre els sostres màxims de places per illes que ja havien establert normes anteriors. Fins i tot es comença a parlar de «decreixement quantitatiu» en exigir, en determinats casos, que per obrir una nova plaça se n’han de donar dues de baixa.

12. En concret així ho fa la Llei 7/2019, de 8 de febrer, per a la sostenibilitat mediambiental i econòmica de l’illa de Formentera i sembla que la futura Llei de Menorca Reserva de Biosfera vol seguir el mateix camí.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 111-130 Onofre Rullan i Salamanca Gegantisme turístic i nanisme urbanístic a les Illes Balears

S’estan gentrificant amb força el nans espais urbanitzats costaners de les Illes Balears i, fora d’aquests, els interiors de les illes ja són a l’abast també dels no residents. L’extracció de rendes s’ha demostrat tant o més efectiva en contextos de restriccions urbanístiques i turístiques si hi ha llibertat de circulació del diner.

Bibliografia

Armas-Díaz, Alejandro; Fernando Sabaté-Bel (2020). “Struggles on the Port of Granadilla: Defending the Right to Nature”. Territory, Politics, Governance, vol. 10, núm. 2, p. 256276. DOI: https://doi.org/10.1080/21622671.2020.1773918

Armas-Díaz, Alejandro; Fernando Sabaté-Bel; Ivan Murray; Macià Blázquez-Salom (2021). “Beyond the Right to the Island: Exploring Protests Against the Neoliberalization of Nature in Tenerife (Canary Islands, Spain)”. Erdkunde, vol. 74, núm. 4, p. 249-262. DOI: https://doi.org/10.3112/erdkunde.2020.04.02

Baldacchino, Goldfrey (2004). “The Coming of Age of Island Studies”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geografie, vol. 95, núm. 3, p. 272-283. DOI: https://doi. org/10.1111/j.1467-9663.2004.00307.x

Barceló, Bartomeu (1962). “Les Balears i la insularitat”. Serra d’Or, núm. 5, p. 22-25

– (1968): “Islas Baleares”, dins: Manuel de Terán; Lluís Solé Geografía Regional de España Barcelona: Ariel, p. 302-331.

– (1997). “Illes, illeïtat i insularitat: Les Illes Balears, per exemple”, dins: Josep GonzálezAgàpito [ed.]. Comunicacions dels membres de la Secció de Filosofia i Ciències Socials xxii. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 111-127.

Benítez-López, Ana et al. (2021). “The Island Rule Explains Consistent Patterns of Body Size Evolution in Terrestrial Vertebrates”. Nature Ecology & Evolution, núm. 5, p. 768786. DOI: https://doi.org/10.1038/s41559-021-01426-y

Brumm, Adam et al. (2016). “Age and Context of the Oldest Known Hominin Fossils from Flores”. Nature, núm. 534, p. 249-253. DOI: https://doi.org/10.1038/nature17663

Brunet, Roger [dir.] (1989). Les villes « européennes ». París/Montpellier: DATAR/RECLUS.

Capellà, Hugo (2022). “La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020)”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 93, p 1132. DOI: 10.2436/20.3002.01.217

Clark, Eric (2013). “Financialization, Sustainability and the Right to the Island: A Critique of Acronym Models of Island Development”. Journal of Marine and Island Cultures, vol. 2, núm. 2, p. 128-136. DOI: https://doi.org/10.1016/j.imic.2013.10.001

CNMC blog (2017) ¿Qué cables submarinos conectan el territorio español? Enganchados a los cables submarinos (ii). https://blog.cnmc.es/2017/09/05/que-cables-submarinos-conectanel-territorio-espanol-enganchados-a-los-cables-submarinos-ii/ (consultat 30/09/2022).

Foster, J. Bristol (1964). “Evolution of Mammals on Islands”. Nature, núm. 202, p. 234235. DOI: https://doi.org/10.1038/202234a0

George, Pierre (1991). Diccionario de Geografía. Madrid: Akal. Ibestat (s. d.) Comerç i inversió exterior. Comerç exterior. https://ibestat.caib.es/ibestat/page?&p=px_ tablas&nodeId=96fc2a7c-fd08-4820-a020-a04f6608f0e7&path=economia %2Fcomercinversio-exterior %2Fcomerc-exterior&lang=ca (consultat 30/09/2022).

Idealista (2022a). Evolució del preu de l’habitatge en venda a Spain. https://www.idealista. com/ca/sala-de-premsa/informes-preu-habitatge/ (consultat 1/10/2022).

(2022b) Evolució del preu de l’habitatge de lloguer a Spain. https://www.idealista.com/ca/ sala-de-premsa/informes-preu-habitatge/lloguer/ (consultat 1/10/2022).

Treballs de la SCG, 94, 2022, 111-130

Gegantisme turístic i nanisme urbanístic a les Illes Balears

Onofre Rullan i Salamanca

Islalink (s. d.) The Most Advanced and Robust Connectivity Between the Balearics and the Peninsula. https://islalink.com/balalink/ (consultat 30/09/2022).

Kallis, Giorgos; Angelos Varvarousis; Panos Petridis (2022). “Southern Thought, Islandness and Real-Existing Degrowth in the Mediterranean”. World Development, vol. 157, núm. 105957. DOI: https://doi.org/10.1016/j.worlddev.2022.105957

Lefebvre, Henri (1974). La production de l’espace. París: Anthropos.

Lois, Carla (2013). “Isla vs. continente. Un ensayo de historia conceptual”. Revista de Geografía Norte Grande, núm. 54, p. 85-107. DOI: http://dx.doi.org/10.4067/ S0718-34022013000100006

López Palomeque, Francisco (1994). “El turisme”, dins: Carles Carreras [dir.]. Geografia General dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, vol. 5, p. 17-106.

Macarthur, Robert H.; Edward O. Wilson (1967). The Theory of Island Biogeography. Princeton: Princeton University Press.

Mallorca Magazin (2013) Als Mallorca deutsch werden sollte. https://www.mallorcamagazin.com/nachrichten/lokales/2013/07/04/38253/als-aus-mallorca-das-bundesland-wurde. html (consultat 30/09/2022).

Moles, Abraham A. (1982). “Nissonologie ou science des îles”. L’Espace Géographique, núm. 4, p. 281-289. DOI: https://doi.org/10.3406/spgeo.1982.3782

Mumford, Lewis (2012). La ciudad en la historia. Sus orígenes, transformaciones y perspectivas Madrid: Pepitas de calabaza. [Edició original: 1961]

Murray, Ivan (2012). Geografies del capitalisme balear: poder, metabolisme socioeconòmic i petjada ecològica d’una superpotència turística. Palma: Universitat de les Illes Balears. [Tesi doctoral]

Péron, Françoise (2004). “The Contemporary Lure of the Island”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geografie , vol. 95, núm. 3, p. 326-339. DOI: https://doi. org/10.1111/j.1467-9663.2004.00311.x

Perry, George L. W.; Andrew B. Wheeler; Jamie R. Wood; Janet M. Wilmshurst (2014). “A High-Precision Chronology for the Rapid Extinction of New Zealand Moa (Aves, Dinornithiformes)”. Quaternary Science Reviews, vol. 105, p. 126-135. DOI: https://doi. org/10.1016/j.quascirev.2014.09.025

Pons, Antoni (2016). Turisme, illeïtat i urbanització a les Illes Balears (1956-2006). Palma: Universitat de les Illes Balears. [Tesi doctoral] – (2019). “Illeïtat, turisme i urbanització a les Illes Balears”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 65, núm. 2, p. 321-343. DOI: https://doi.org/10.5565/rev/dag.468

Pons , Antoni; Onofre Rullan (2014). “Artificialization and Islandness on the Spanish Tourist Coast”. Miscellanea Geographica – Regional Studies on Development, vol. 18. núm. 1, p. 5-16. DOI: https://doi.org/10.2478/mgrsd-2014-0010 – (2020). “La isleidad como condicionante de la producción del espacio turístico en las Islas Baleares”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, núm. 84, p. 1-33. DOI: https:// doi.org/10.21138/bage.2804

Pons, Antoni; Onofre Rullan; Ivan Murray (2014). “Tourism Capitalism and the Urbanization of the Balearic Islands: Tourist Accommodation Diffusion in the Balearics (1936-2010)”. Island Studies Journal, vol. 9, núm. 2, p. 239-258.

Quintana, Josep; Salvador Moyà; Meike Köhler (2005). “El conejo gigante de los depósitos cársticos de Punta Nati-Cala’s Pous (Menorca, Illes Balears)”, dins: Josep Antoni Alcover; Pere Bover [ed.]. Proceedings of the International Symposium “Insular Vertebrate Evolution: the Palaeontological Approach”. Palma: Societat d’Història Natural de les Balears, p. 297-308. Red IRIS (2016). La red óptica RedIRIS-NOVA se extiende a las Islas Baleares. https://www. rediris.es/difusion/publicaciones/e-boletin/6/n1.html (consultat 30/09/2022).

Rullan, Onofre (2002). La construcció territorial de Mallorca. Palma: Moll.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 111-130 Onofre Rullan i Salamanca

Gegantisme turístic i nanisme urbanístic a les Illes Balears

Rullan, Onofre (2005). “Una técnica urbanística para contener el crecimiento residencial en espacios con fuerte presión inmobiliaria”. Scripta Nova. Revista electrónica de geografía y ciencias sociales, vol. ix, núm. 194 (32). https://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-194-32.htm (consultat 30/09/2022).

– (2008). “Reconversión y crecimiento de las zonas turística. Del fordismo al postfordismo”, dins: Miguel Á. Troitiño; Joaquín S. García; María García [coord.]. Destinos turísticos: viejos problemas, ¿nuevas soluciones? Cuenca: Universidad de Castilla-La Mancha, p. 587-624.

– (2010). “Las políticas territoriales en las Islas Baleares”. Cuadernos Geográficos, vol. 47, p. 403-428.

– (2011). “La regulación del crecimiento urbanístico en el litoral mediterráneo español”. Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales, vol. 43, núm. 168, p. 279-297.

– (2019). “Islas globales y paisajes culturales postmodernos en las Islas Baleares”, dins: Juan M. Trillo; Rubén C. Lois [ed.]. Paisaxes nacionais no mundo global. Santiago de Compostel·la: Universidade de Santiago de Compostela, p. 37-61.

Santos, Félix (2003). Exiliados y emigrados: 1939-1999. Madrid: Fundación Españoles en el Mundo.

Scarborough, Matthew E. (2022). “Extreme Body Size Variation in Pleistocene Dwarf Elephants from the Siculo-Maltese Palaeoarchipelago: Disentangling the Causes in Time and Space”. Quaternary, vol. 5(1), núm. 17. DOI: https://doi.org/10.3390/quat5010017

Seguí, Joan (1998). Les Balears en venda. La desinversió immobiliària dels illencs. Palma: Documenta Balear.

SOS Residents (2022). És ben hora d’aturar. https://www.youtube.com/watch?v=oH4I5AE1HsU (consultat 3/10/2022).

Starbird, Ethel A. (1978). “The Balearics. Spain’s Sun-Blest Pleasure Isles”. National Geographic, vol. 149, núm. 5, p. 678-701.

TeleGeography (s. d.) Submarine Cable Map. https://www.submarinecablemap.com/submarinecable/balalink (consultat 30/09/2022).

Vidal, Margalida (2020). Hoteleros de las Balears (ii): nombres y apellidos detrás del negocio turístico. https://www.viaempresa.cat/es/illes-balears/hoteleros-balears-nombres-apellidosnegocio-turistico_2108184_102.html (consultat 01/10/2022).

Viquipèdia (s. d.) Pont Hong Kong-Zhuhai-Macau. https://ca.wikipedia.org/wiki/Pont_Hong_ Kong-Zhuhai-Macau (consultat 30/09/2022).

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 94, desembre 2022, p. 131-156

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 18/12/2022 ‒ Data d’acceptació: 21/12/2022 ‒ Data de publicació: 23/12/2022

DOI: 10.2436/20.3002.01.230

A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

Mateo Varela Cornado

Université de Toulouse Jean Jaurès mateo.varela-cornado@univ-tlse2.fr

https://orcid.org/0000-0003-4533-7224

Miguel Pazos Otón

Universidade de Santiago de Compostela miguel.pazos.oton@usc.es

https://orcid.org/0000-0003-3253-6654

Resumo

A partir do ano 2005, detéctase en Galiza un progresivo interese pola mobilidade por parte da administración autonómica galega, competente en materia de transportes. De feito, en 2009 créase unha Dirección Xeral de Mobilidade no organigrama do goberno galego. Pretendemos determinar se estas transformacións implicaron un cambio de paradigma no sentido teórico esperábel, que se revisa no apartado conceptual correspondente. A principal conclusión da análise realizada mediante técnicas de investigación cualitativas é que existe unha continuidade coas políticas de grandes infraestruturas previas a 2005. A Xunta de Galiza teimou entre 2005 e 2022 na planificación e implantación de infraestruturas viarias de alta capacidade. Porén, desvinculouse do desenvolvemento do tren de alta velocidade por parte do goberno español, malia a relevancia que este presenta na articulación do territorio galego, e renunciou á implantación de servizos ferroviarios de proximidade.

Palabras chave: políticas, ordenación do territorio, mobilidade, transportes, Xunta de Galiza.

Resum: La política viària i ferroviària de la Xunta de Galícia (20052022): molta mobilitat per no res

A partir de l’any 2005, es detecta a Galícia un progressiu interès per la mobilitat per part de l’administració autonòmica gallega, competent en matèria de transports. De fet, el 2009 es crea una Direcció General de Mobilitat a l’organigrama del govern gallec. Pretenem determinar si aquestes transformacions han implicat un canvi de paradigma

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón

A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

en el sentit teòric esperable, que es revisa a l’apartat teòric corresponent. La principal conclusió de l’anàlisi realitzada mitjançant tècniques de recerca qualitatives és que existeix una continuïtat amb les polítiques de grans infraestructures prèvies al 2005. La Xunta de Galícia ha insistit entre 2005 i 2022 en la planificació i implantació d’infraestructures viàries d’alta capacitat. Tanmateix, s’ha desvinculat del desenvolupament del tren d’alta velocitat per part del govern espanyol, malgrat la rellevància que presenta a l’articulació del territori gallec, i ha renunciat a la implantació de serveis ferroviaris de rodalia.

Paraules clau: polítiques, ordenació del territori, mobilitat, transports, Xunta de Galícia.

Resumen: La política viaria y ferroviaria de la Xunta de Galicia (2005-2022): mucho ruido y poca movilidad

A partir del año 2005, se detecta en Galicia un progresivo interés por la movilidad por parte de la administración autonómica gallega, competente en materia de transportes. De hecho, en 2009 se crea una Dirección General de Movilidad en el organigrama del gobierno gallego. Pretendemos determinar si estas transformaciones han implicado un cambio de paradigma en el sentido teórico esperable, que se revisa en el apartado conceptual correspondiente. La principal conclusión del análisis realizado mediante técnicas de investigación cualitativas es que existe una continuidad con las políticas de grandes infraestructuras previas a 2005. La Xunta de Galicia ha insistido entre 2005 y 2022 en la planificación e implantación de infraestructuras viarias de alta capacidad. Sin embargo, se ha desvinculado del desarrollo del tren de alta velocidad por parte del gobierno español, a pesar de la relevancia que este presenta en la articulación del territorio gallego, y ha renunciado a la implantación de servicios ferroviarios de cercanías.

Palabras clave: políticas, ordenación del territorio, movilidad, transportes, Xunta de Galicia.

Abstract: Road and Railway Policy of the Galician Government (20052022):

Much Ado About Mobility

From 2005, we progressively notice an interest in mobility in Galicia by the Galician devolved government, responsible for the field of transport. In fact, in 2009 a Directorate-General on Mobility was created in the organisation chart of the Galician government. We here aim to determine if these changes have implied a paradigm shift in the expected theoretical sense, which is reviewed in the conceptual section of this paper. The main conclusion of the analysis carried out using qualitative research techniques is that post2005 policies show strong continuity with those prior to 2005 based on high-capacity infrastructure development. Between 2005 and 2022, the Galician government has kept the focus on planning and implementing high-capacity road infrastructures. However, the Galician government has disassociated itself from the development of the high-speed train by the Spanish government, despite the relevance that this network has for the purposes of structuring Galicia. Besides, the Galician government has renounced the implementation of commuter rail services.

Keywords: policies, spatial planning, mobility, transport, Galician government.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón

A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

1. Introdución

En xuño de 2005 en Galiza comezou un período singular en relación con toda a historia autonómica anterior e posterior, a causa da maioría parlamentaria de esquerdas daquela vii lexislatura (2005-2009), unha cor política diferente á gobernante no resto delas. Estivo caracterizada, entre outros aspectos, por un intenso debate ao redor da temática territorial (Paül e Pazos-Otón, 2009). Entón a mobilidade comezou a ir emerxendo paseniño nos discursos políticos e, de feito, no programa asinado para a constitución do goberno de coalición (PSdeG-PSOE e BNG, 2005, p. 41), comprometíase a creación de dous núcleos de “cercanías”1 para as “áreas metropolitanas de Ferrol-Coruña e de Pontevedra-Vigo”, así nomeadas, que, xa se pode dicir de entrada, nunca viron a luz. Asemade, o plan de estradas presentado en 2008, coa lexislatura xa avanzada, contiña frecuentemente a palabra “mobilidade” (Xunta de Galicia, 2008a), tal e como se analizará máis adiante.

Aínda de forma máis significativa, en 2009, coa recuperación da Xunta polo partido que a gobernara con anterioridade a 2005, tomouse a decisión de cambiar a denominación da Dirección Xeral de Transportes, así chamada desde os anos 1980, pola de Mobilidade.2 Todo parecería estar indicando, así pois, que mobilidade deveu un aspecto esencial do goberno galego na segunda metade dos anos 2000 e, con máis énfase, na década de 2010. Situados neste punto, o obxectivo deste artigo consiste en elucidar que natureza tivo a emerxencia deste concepto na Galiza autonómica, isto é, se respondeu a un cambio de paradigma –tal e como indica a teoría a tal efecto que revisaremos neste traballo– ou non tivo tal profundidade.

Galiza exerce a súa autonomía desde comezos dos anos 1980 e, en teoría, é competente en materia de transportes. O Estatuto de Autonomía de 1981 recolle esta capacidade de desenvolvemento, ao referirse á competencia exclusiva en vías férreas e estradas “non incorporadas á rede do Estado, con itinerarios que se desenvolvan integramente no territorio da Comunidade Autónoma”.3 Polo tanto, resulta pertinente levar a cabo unha análise e avaliación sobre o papel da administración autonómica como responsábel destas políticas para un período temporal dado. Unha cuestión preliminar a ter en conta é que o obxecto de estudo deste artigo se refire tanto ás políticas viarias como á s ferroviarias. Porén, no caso dos camiños de ferro, malia estaren recollidos na normativa estatutaria xa nomeada, a Xunta de Galiza non dispuxo dunha

1. Cercanías non é aceptada como palabra galega pola Academia Galega. No entanto, aparece frecuentemente en documentos oficiais. Neste traballo, referirémonos a servizos de proximidade ferroviaria, a non ser que se trate dunha cita literal.

2. “Decreto 276/2009, do 7 de maio, polo que se nomea director xeral de Mobilidade a Miguel Rodríguez Bugarín”. Diario Oficial de Galicia, núm. 89, p. 8505.

3. Art. 27.8 da “Ley Orgánica 1/1981, de 6 de abril, de Estatuto de Autonomía para Galicia”. Boletín Oficial del Estado, núm. 101, pp. 8997-9003.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón

A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

vontade activa para que se levase a cabo a súa transferencia, tanto dos medios persoais como orzamentarias. De feito, a diferenza do transporte por estrada, traspasado en 1988,4 o ferroviario non está estritamente transferido.

Tómase o ano 2005 como inicio desta contribución porque o cambio de goberno operado permitía albiscar unha modificación de calado da axenda política nesta e noutras materias. Deste xeito, a investigación realizada abrangue o mandato de dous presidentes autonómicos, Emilio Pérez Touriño (do Partido dos Socialistas de Galicia, PSdeG-PSOE) e Alberto Núñez Feijóo (do Partido Popular, PP). Mentres que o primeiro encabezou un goberno de coalición entre o seu partido e o Bloque Nacionalista Galego (BNG), o segundo fíxoo cun executivo monocor durante catro lexislaturas (2009-2022). Neste período estudado sucedéronse un total de seis responsábeis en materia de transporte e mobilidade. Deles, dous corresponden co primeiro goberno citado, nun contexto aínda encadrado na Dirección Xeral de Transportes. Os catro restantes, xa nomeados como directores xerais de mobilidade, pertencen aos sucesivos gobernos do PP.

O presente artigo comeza cun percorrido polos conceptos de transporte e mobilidade, que son os construtos teóricos chave desta achega. Deseguido, especifícase a metodoloxía seguida. O núcleo desta contribución consiste na revisión sistemática das políticas en materia viaria e ferroviaria da Xunta desde 2005 até 2020, dividida en dous subapartados relativos a cada unha das presidencias devanditas, sucesivamente. O traballo conclúe formulando un apartado final no que se contrasta o acontecido en Galiza neste período coa distinción entre transporte e mobilidade, da que, en aparencia, Galiza debeu participar a partir da segunda metade da década de 2000.

2. Do transporte á mobilidade: unha revisión conceptual5

Desde o punto de vista etimolóxico, transporte quere dicir literalmente “levar máis lonxe”: a súa orixe está na lingua latina e provén de porte (‘levar’) e trans (‘alén’) (Blánquez-Fraile, 1961). Na meirande parte das linguas románicas, a palabra non experimenta variación algunha. Tamén é moi semellante en linguas non neolatinas como o inglés ou o alemán. O feito de “levar algo máis lonxe” debe relacionarse coa acción de desprazar ou cambiar algo de lugar, ou ben de se mover unha persoa. Na actualidade, transporte emprégase cun significado moi vencellado á loxística, de tal xeito que fai referencia a un obxecto que é trasladado desde un lugar onde se atopa a outro diferente, cun papel

4. “Real Decreto 1551/1988, de 23 de diciembre, de traspaso a la Comunidad Autónoma de Galicia de los medios personales, presupuestarios y patrimoniales adscritos al ejercicio de las facultades delegadas por la Ley Orgánica 5/1987, de 30 de julio, en relación con los transportes por carretera y cable”. Boletín Oficial del Estado, núm. 311, pp. 36350-36355.

5. Este apartado bebe en boa medida da recompilación efectuada no ensaio sobre mobilidade de Pazos-Otón (2022).

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón

A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

pasivo do propio obxecto. De igual xeito, transporte asóciase inevitabelmente cun sector económico de grande importancia no funcionamento da economía actual, golpeado no momento presente por unha crise enerxética moi importante (Turiel, 2020).

A forte asociación entre transporte e economía non é en absoluto nova. Os economistas clásicos, entre os que destaca David Ricardo, propuxeron modelos económicos nos que se lle daba ao transporte un papel de máxima importancia (King, 2013). Pola súa banda, no seu famoso modelo, Von Thünen defendeu que era preciso minimizar os custos de transporte para maximizar a eficiencia (Chorley e Haggett, 1967). Nun contexto decimonónico, os excesivos custos de transporte podían estragar calquera empresa comercial, polo que cumpría procurar a localización espacial máis axeitada, preto das fontes de materias primas, mais tamén dos mercados.

A evolución posterior das análises do transporte insistiu na súa relación coa economía. Desde a Revolución Industrial, caracterizada por un desenvolvemento acelerado do transporte e a asunción xeneralizada da ecuación “canto máis rápido e máis lonxe se chegue, mellor”, optimizando sempre os custos para facer eses desprazamentos máis baratos. Porén, paseniño foi aparecendo un pensamento crítico ao respecto. Entre os economistas espaciais e os especialistas en ciencia rexional comezou a abrirse aos poucos camiño a idea de que o transporte é unha condición necesaria, mais non suficiente, para o desenvolvemento económico dun territorio (Merlin, 1992; Offner, 1993; De Palma et al., 2011). Así, a asunción de que a construción dunha autovía ou dunha liña de alta velocidade permite que un territorio despegue economicamente é un lugar común moi prodigado, nomeadamente nos eidos político e xornalístico, mais cun respaldo científico escaso.

Fronte ao concepto de transporte, nas últimas décadas o de mobilidade acadou cada vez máis importancia. Foi precisamente a crise do petróleo de 1973 a que puxo en cuestión a sustentabilidade do sistema de transporte baseado en combustíbeis fósiles e evidenciou, en fin, a necesidade dun cambio de mentalidade (Mason, 2019). Un dos territorios nos que se produciu este tránsito foi nos Países Baixos, onde a cidadanía se mobilizou claramente a prol da recuperación de espazos para o gozo das persoas. O modelo de cidade baseado no coche particular fora demasiado lonxe. Bloques enteiros de edificios foran derrubados para dar lugar a aparcamentos. As cidades foran parceladas internamente e divididas en sectores debido ao trazado das estradas urbanas. O papel do espazo público como lugar de encontro perdérase porque o coche tendía a monopolizar todo (Alpkokin, 2012). Amais, os Países Baixos eran totalmente dependentes das importacións de cru e, polo tanto, as autoridades fixeron un chamamento activo á poboación para que cambiase o seu modo de vida. En paralelo, empezaron a implantar unha política distinta, pois era preciso un esforzo xeral para fuxir do transporte contaminante. A solución foi utilizar medios de transporte non mecánicos, dinamizar a mobilidade peonil e promover o uso

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón

A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

a grande escala da bicicleta. A cidadanía respondeu ben, consciente tamén de que así se reduciría o elevado número de accidentes de tráfico que provocaban cada vez máis mortos en accidentes (Janssen, 2020).

Aos poucos, outros países foron sumándose a esta transformación. Así, en boa parte de Europa Occidental, o cambio de paradigma implicou un xiro copernicano polo que a planificación dos transportes urbanos se foi centrando progresivamente máis na xente, e menos nos vehículos privados. É neste momento cando comezou a utilizarse a palabra mobilidade, en detrimento de transporte (Pazos-Otón, 2022). A mobilidade alude á capacidade de desprazamento das persoas e á importancia dos seus factores xeográficos, sociais, persoais e mesmo psicolóxicos. Pódese deste xeito avanzar cara a unha mobilidade sustentábel, planificándoa en función dos territorios e das sociedades que os habitan (Miralles-Guasch, 2013).

Ao longo da década de 1980, o uso da palabra mobilidade medrou. Non foi só unha posición estética, senón un cuestionamento de raíz do modelo de desenvolvemento anterior. A construción de cada vez máis infraestruturas viarias non alivia atascos nin beneficia o conxunto da sociedade; pola contra, ten efectos nocivos sobre o medio ambiente e a equidade social (Miralles-Guasch e Cebollada-Frontera, 2003). A necesidade de prestar atención aos aspectos “brandos” do transporte foi claramente gañando terreo. Fronte ao hardware de transporte (autoestradas, terminais, grandes cifras económicas), cobrou importancia o software de mobilidade: variábeis persoais, horarios, coordinación, información, concienciación, gobernanza, etc. Así, comezou a falarse de modos de transporte suaves e sustentábeis, de calmar o tráfico urbano para acadar unha cidade máis habitábel, de traslado modal do coche a outros modos, etc. Esta toma de consciencia da necesidade dun cambio de modelo veu da man do aumento da percepción do problema do cambio climático (Banister, 2011).

A principios do século xxi, un grupo de sociólogos anglosaxóns, liderado por John Urry, formulou a idea de que o papel central que xoga a mobilidade na nosa sociedade resulta chave para explicar moitos procesos que xa non se poden comprender de forma estática. Por iso axiña comezouse a falar dun “novo paradigma de mobilidade” (Sheller e Urry, 2006). Aínda que o transporte fora patrimonio de enxeñeiros e economistas, agora sociólogos, xeógrafos, psicólogos, historiadores e outros científicos sociais investigan o papel que xoga a mobilidade na reconfiguración de sociedades e territorios. Como indica acertadamente Urry (2016), o xiro da mobilidade –mobility turn en inglés– implica asumir que a mobilidade é un compoñente esencial e central de carácter transversal na metodoloxía das Ciencias Sociais. Deste xeito, foise alén da idea tradicional de mobilidade en Ciencias Sociais, asociada por exemplo á noción de “mobilidade social” (o proceso polo cal un individuo mellora a súa situación económica e a súa posición social no sistema de “clases”), e agora xa resulta innegábel que mobilidade implica desprazamentos no territorio e presenta consecuencias sociais e territoriais notábeis (Adey, 2017).

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón

A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

As novas tecnoloxías tamén contribúen a acelerar este proceso. Aínda que en parte reducen a mobilidade e as reunións físicas, por outra banda xestionan de forma máis eficaz os medios de transporte e aumentan a sociabilidade (laboral e persoal), o que implica a xeración de novas necesidades de encontros presenciais. Como indican Elliott e Urry (2010), o incremento da relación virtual entre as persoas non implica unha redución da mobilidade física. No entanto, ao incrementárense e fortalecérense as relacións preexistentes, xérase unha maior demanda de mobilidade física. A explicación é dobre. En primeiro lugar, a pesar do incremento da interacción virtual, seguen existindo e sendo fundamentais os encontros cara a cara. Por outra banda, a facilidade e a gratuidade de estabelecer fluxos virtuais multiplica asemade as nosas redes de contactos por traballo, lecer e outros motivos que finalmente terminan sempre desembocando nalgún tipo de mobilidade física.

3. Aspectos metodolóxicos da investigación realizada

A metodoloxía empregada nesta investigación combina as fontes primarias e secundarias na procura dunha achega o máis abranguente posíbel ao tema de análise. Tanto nunhas como nas outras o enfoque adoptado é esencialmente cualitativo, nos xeitos en que exporá a continuación.

Con respecto ás fontes primarias, o método empregado foi a entrevista cualitativa semiestruturada, de acordo con Valentine (1997). Partiuse en primeiro lugar da necesidade e conveniencia de conseguir testemuñas directas a persoas que tiveron e teñen responsabilidades directas na xestión do transporte e a mobilidade en Galiza. Neste senso, cómpre destacar a realización de entrevistas aos tres conselleiros responsábeis da política de transporte e mobilidade desde 2005. Igualmente, a dous dos seis directores xerais de mobilidade deste período (ver Táboa 1). Do mesmo xeito, tamén se tivo en conta a participación dos voceiros de diferentes plataformas sociais a favor do ferrocarril.

As entrevistas semiestruturadas foron gravadas sempre que os entrevistados deron o seu consentimento, que foi case maioritario, e posteriormente transcritas para a súa análise. Nos casos onde non foi posíbel gravar, tomáronse notas escritas. Con posterioridade, empregouse un método de análise de materiais cualitativos, asignando códigos aos eixos temáticos tratados polos entrevistados (Crang, 2005). Esta codificación posibilitou a análise e o tratamento da información.

No que fai ás fontes secundarias, empregáronse diferentes documentos de planificación territorial e sectorial, entre os que cómpre sinalar os da Táboa 2. Ademais, foron analizados os diarios de sesións do Congreso dos Deputa-

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón

A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

Táboa 1. Entrevistas semiestruturadas realizadas

Persoa entrevistada Cargo Data

María José Caride Estévez Conselleira de Política Territorial (2005-2009) 21/02/2018

Ignacio Maestro Saavedra Director Xeral de Mobilidade (2017-...) 28/02/2018

Miguel Domingo Rodríguez Bugarín Director Xeral de Mobilidade (2009-2013) 06/03/2018

Portavoz Plataforma Lugo…non perdas o tren 04/11/2020

Voceiro Plataforma en Defensa do Tren A Coruña e As Mariñas 10/11/2020

Agustín Hernández

Fernández de Rojas

Conselleiro de Medio Ambiente, Territorio e Infraestruturas (2009-2014) 17/12/2020

Voceiro Plataforma pola defensa do ferrocarril Ferrol-Ribadeo 27/12/2020

Ethel María Vázquez Mourelle Conselleira de Infraestruturas e Mobilidade (2014-...) 28/12/2020

Voceiro Plataforma Neste tren cabemos todxs (Monforte) 28/12/2020

Fonte: Elaboración propia

dos en Madrid e do Parlamento de Galiza en Santiago de Compostela.6 Estes segundos documentos constitúen unha fonte moi relevante para o estudo da gobernanza das políticas de transporte e mobilidade, ao reflectiren os puntos de vista dos diferentes grupos parlamentarios. Este corpus tamén foi traballado mediante os procedementos de Crang (2005). Finalmente, ao longo de toda a investigación foi preciso recorrer á consulta do Boletín Oficial del Estado (BOE) e do Diario Oficial de Galicia (DOG), tanto buscando disposicións específicas como mediante os motores de procura.

4. A política viaria e ferroviaria da Xunta entre 2005 e 2022

4.1. O goberno bipartito (2005-2009)

Ao noso entender, a mudanza do goberno autonómico despois das eleccións ao Parlamento de Galiza no ano 2005 non supuxo unha ruptura coas políticas de transporte imperantes durante os longos mandatos de Manuel Fraga (19902005), malia as previsións do programa do goberno de PSdeG-PSOE e BNG (2005), xa mencionadas. De feito, se cadra pola boa situación económica naquel momento, non se produciu un cuestionamento frontal das medidas aprobadas

6. Dispoñíbeis, respectivamente, en www.congreso.es e www.parlamentodegalicia.gal

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón

A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

Táboa 2. Documentos de planificación analizados

Denominación Administración

Plan Estratégico de Infra-estructuras y Transportes [PEIT]

Plan Integral de Transportes de Galicia [PITGAL]

Plan Director de Estradas de Galicia

Plan de Mobilidade e Ordenación

Viaria Estratéxica (MOVE)

Directrices de Ordenación

Territorial [DOT]

Plan de Infraestructuras, Transporte y Vivienda [PITVI]

Plan Director de Mobilidade

Alternativa de Galicia

Plan de Transporte Público de Galicia

Fonte: Elaboración propia

Período arelado de vixencia Data de aprobación

Gobierno de España 2005-2020 2005

Xunta de Galiza –Non aprobado

Xunta de Galiza 2008-2020 Non aprobado

Xunta de Galiza 2009-2015 2010

Xunta de Galiza –2008 (inicial), 2011

Gobierno de España 2012-2024 2012

Xunta de Galiza – 2013

Xunta de Galiza – 2018

anteriormente, tanto na última lexislatura do PP (2001-2005) como as anunciadas polo goberno central no chamado “Plan Galicia” de 2003.7 Unha boa mostra da continuidade na aposta pola rede viaria son as novas autovías que se inauguraron durante esta lexislatura 2005-2009, previstas en documentos precedentes tales como Xunta de Galicia (2003). Porén, o contexto destas é algo diferente. En efecto, en parte procedeuse á reforma de antigas “vías rápidas” que entraran en servizo durante a década dos 1990 (Pazos-Otón, 2009), converténdoas en autovías. É o caso das do Barbanza (AG-11) e do Salnés (AG41).8 En ambas as dúas infraestruturas, os altos índices de intensidade media rexistrados, así como o incremento de accidentes mortais, obrigaron a actuar nas súas características técnicas orixinais co fin de mellorar a súa seguridade.

7. O chamado “Plan Galicia” confeccionouse apresuradamente tras o desastre socioeconómico provocado polo petroleiro Prestige en novembro de 2002 e, ao noso entender, culmina a tendencia das décadas precedentes da Galiza autonómica de expansión considerábel da infraestrutura viaria e ferroviaria (Pazos-Otón, 2009). De acordo cunha das publicacións publicitarias naquela altura da Xunta de Galicia (2003, p. 28) a intención literal era “leva[r] as infraestruturas a unha época dourada”, coa construción de liñas de tren de alta velocidade no eixo atlántico (FerrolVigo), entre Ourense e Compostela, entre Ourense e Lugo, con Madrid desde Ourense, ao longo do Cantábrico (Ferrol-Bilbao) e con Portugal (desde Vigo). Tamén eran moi ambiciosas as intencións para as vías de alta capacidade (457,9 km de autovías e 257,4 km de novas vías de alta capacidade segundo Xunta de Galicia, 2003, p. 32), cuxa execución, se produciría nos anos vindeiros, tal e como veremos nas seguintes páxinas. Todos estes investimentos facíanse ao servizo da “dinamización económica” arelada, segundo se titula o documento da Xunta de Galicia (2003).

8. Cando as autovías se nomean cun G son de titularidade autonómica.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón

A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

Moi semellante a estes dous casos, mais a unha escala territorial máis abranguente, foi o avance na construción de dúas autovías que melloraron a accesibilidade do interior galego desde o eixo urbano atlántico.9 En primeiro lugar, a AG-53, entre a comarca do Deza e Ourense, permitiu a consolidación dun novo corredor de altas capacidades. Do mesmo xeito, a AG-64, entre Ferrol e Vilalba (Lugo), ligou a A-8 (Transcantábrica) coa cidade departamental, e tamén a desencravou en relación coa autovía cara a Madrid (A-6), que remata na área metropolitana da Coruña.

A entrada en servizo de novas autovías neste período, co obxectivo de dar resposta ao alto tráfico que se estaba rexistrando, foi tamén unha solución utilizada nas áreas urbanas, nomeadamente no caso de Santiago de Compostela. Nas proximidades da capital, a apertura de novos trazados (AG-56, Compostela-Brión, e AG-59, Compostela-A Ramallosa) implicou o fortalecemento da súa área de influencia máis directa, dotando de máis accesibilidade as áreas periurbanas do sur.

Estas últimas actuacións non foron as únicas de carácter metropolitano e coa rede viaria de protagonista que levaron a cabo desde a Xunta de Galiza durante esta lexislatura. Así, despois dun acordo co Goberno de España anunciouse a gratuidade da peaxe de dous tramos da autoestrada AP-9, de titularidade estatal, nas aglomeracións da Coruña e Vigo. Nesta última cidade acadouse a liberación da peaxe para que os residentes no Morrazo puidesen viaxar diariamente a Vigo cruzando a ría a través da Ponte de Rande. Optouse, deste xeito, por unha opción viaria en detrimento dunha posíbel solución ferroviaria metropolitana ou mesmo un reforzamento do servizo de barcos que unen Cangas e Moaña (os principais núcleos do Morrazo) con Vigo.

A supresión das peaxes directas para o usuario cando este circula por unha autoestrada tamén foi expandida por outras novas vías. Deste xeito, só as dúas autoestradas de titularidade autonómicas inauguradas durante os gobernos de Manuel Fraga (AG-55, A Coruña-Carballo, e AG-57, Puxeiros-Val Miñor) funcionan mediante pago in situ con peaxe convencional. Polo contrario, as autovías e corredores que entraron en servizo no século xxi executadas e xestionadas por parte da Xunta de Galiza –co goberno bipartito ou durante a presidencia de Feijóo–, son gratuítas para o usuario. Nalg ú ns casos, existe a coñecido como “peaxe na sombra”, onde é a administración autonómica quen debe de efectuar o pagamento, mediante un convenio coa empresa privada que xestiona a infraestrutura, dun determinado prezo por cada vehículo que circula.

9. Non é este o lugar para deterse neste asunto, mais o eixo urbano atlántico constitúe unha categoría central na Xeografía de Galiza. Defínese como o conxunto de cidades e áreas urbanas/metropolitanas concatenadas que se dispoñen en forma de corredor desde Ferrol, ao norte, até a fronteira portuguesa, ao sur, cun funcionamento integrado estruturado en gran medida pola autoestrada AP-9. A tese doutoral de Pazos-Otón (2003) dedicouse ao seu estudo desde a perspectiva da mobilidade/transportes. Desde a investigación urbana e funcional en xeral, salienta a súa análise sistemática por Lois González (2004). Asúmese a súa continuidade cara a Portugal (eixo Porto-Lisboa), mais non sempre apoiándose en evidencias senón sendo máis ben por mor da xeración de poderosas metáforas territoriais (Paül et al., 2020).

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

Durante este mandato, elaborouse un novo documento que buscaba a planificación integral e transversal das políticas de transporte, o Plan Integral de Transportes de Galicia . Porén, non se chegou a aprobar. O borrador analizado é de 2008. Derivado del, fíxose un Plan Director de Estradas de Galicia , cuxo borrador localizado é de xuño de 2008. Este documento marcaba para o horizonte 2020 “Lograr que máis do 90 % dos asentamentos de poboación se sitúen a menos de 30 minutos dun enlace dunha vía de alta capacidade” (Xunta de Galicia, 2008a: 49), no nome do reequilibrio territorial. Tendo en conta que en Galiza hai máis de 30.000 núcleos de poboación, dáse deducido que o horizonte era ben ambicioso. De feito, o plan arelaba “[d]uplicar a lonxitude actual do viario de alta capacidade de Galicia ata acadar os 2.300 km de Autovías e Autoestradas no horizonte do Plan Director de Estradas (multiplicando por 3,2 a lonxitude de VAC da Xunta de Galicia ata acadar os 731,80 km)” (ibíd .: 49). Entre as actuacións específicas propostas deste plan non aprobado estaba a autovía entre Ourense e Celanova, capital comarcal de 3.612 hab. (datos do Instituto Galego de Estatística de 2021), xustificada como “eixe Ourense-Portugal” (ibíd .: 53), a licitación de cuxas obras se produciu ao final do goberno bipartito e que sería inaugurada en 2013 como AG-31. En definitiva, este plan era claramente expansivo para o viario galego e pretendía seguir pola senda da construción de máis autovías/autoestradas e corredores viarios de altas prestacións de titularidade autonómica.

No que fai á rede de camiños de ferro e á xestión dos servizos ferroviarios, a Xunta era partidaria dun maior diálogo coa empresa pública, Renfe-Operadora, antes de asumir as competencias da súa xestión.10 Deste xeito, no 2007 anunciouse un novo acordo entre ambas as partes para o aumento das circulacións semanais que estaban financiadas por fondos públicos da Xunta. Esta era unha práctica que comezara en 1995. O seu obxectivo era evitar o peche de diversas frecuencias nas comarcas rurais ou onde o ferrocarril non amosaba unha posición competitiva, caso da conexión entre A Coruña e Ferrol. Con todo, existían claras diferenzas entre o acordo anterior e o novo subscrito pola nova Consellería de Política Territorial. En primeiro lugar, o número de circulacións pasaba das anteriores 84 a 156 a partir de 2007. En segundo lugar, os novos servizos encargados pola administración autonómica expandíanse por Galiza. Entre os exemplos máis destacados atopábase a nova ligazón directa entre A Coruña e Ourense, o que evitaba realizar un transbordo na estación compostelá. Simultaneamente, e ante a aparente imposibilidade da formación de núcleos de proximidade ferroviaria nas áreas urbanas (malia o acordo do goberno de coalición asinado en 2005), o novo convenio recollía o aumento de servizos entre Vigo e Pontevedra. Por último, o acordo Xunta/Renfe do 2007 arelaba ir alén dun mero pagamento dos déficits económicos da explotación

10. Entrevista con María José Caride.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón

A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

de Renfe-Operadora por parte da Xunta, pois a empresa pública pasaba a estar obrigada a acadar un mínimo de obxectivos.11

A tímida vontade para desenvolver unha maior cota de protagonismo no ferrocarril durante esta lexislatura tivo un segundo episodio no anuncio para a creación dun ente ferroviario propio. En diversos debates do Parlamento de Galiza, tanto a responsábel da Consellaría de Política Territorial, como o propio Presidente Touriño,12 proclamaron a súa creación de continuaren no goberno logo das eleccións de comezos de 2009. Así era anunciado pola propia conselleira Caride a finais do 2008: “Todo un proceso de mellora de calidade dos servizos ferroviarios que contarán cun punto de inflexión o próximo ano 2009, coa creación do ente xestor ferroviario de Galicia”.13

Este ente ferroviario non só se centraría no ferrocarril, senón que tamén se encargaría do desenvolvemento dunha nova rede de metro lixeiro en diversas cidades galegas. Durante esta lexislatura 2005-2009, a bonanza económica permitiu o inicio de anteproxectos, que se deron a coñecer nunha nota de prensa cando o goberno xa estaba en funcións e perdera as eleccións: prevíanse tres liñas para A Coruña e dúas en superficie para Vigo nunha primeira fase, con outras dúas nesa mesma cidade nunha segunda fase con tramos soterrados.14 En todo caso, non se pode perder de vista que as liñas só se planificaban para os concellos centrais respectivos, sen unha visión metropolitana. María José Caride describiu estas iniciativas nos seguintes termos:

“Si que chegou haber anteproxectos. Estabamos nun contexto no cal as condicións orzamentarias, o acceso para o crédito para todas as operadoras e concesionarias era moito máis fácil. Polo tanto, entendeuse que existía esa posibilidade. É verdade que despois chegou a crise, as dificultades financeiras foron enormes e eses proxectos quedaron un pouco esquecidos.”15

No que fai ao transporte colectivo por estrada, esta lexislatura caracterízase igualmente pola posta marcha das primeiras experiencias de transporte metropolitano. O seu obxectivo era facilitar unha coordinación tarifaria entre os servizos de autobús urbano, competencia dos concellos de máis de 50.000 habitantes, con aqueles xestionados polo executivo galego. Porén, a súa expansión foi moi reducida xa que só se implantaron as das áreas da Coruña e Ferrol (2005) e Santiago de Compostela (2006).

Finalmente, nesta lexislatura deuse a coñecer e produciuse a aprobación inicial das Directrices de Ordenación do Territorio (DOT), pendentes desde a lei que

11. Diario de Sesións do Parlamento de Galicia, vii Lexislatura, núm. 89, p. 53.

12. Diario de Sesións do Parlamento de Galicia, vii Lexislatura, núm. 145, p. 10.

13. Diario de Sesións do Parlamento de Galicia, vii Lexislatura, núm. 150, p. 86.

14. “Política territorial somete a información pública os estudos de viabilidade dos metros da Coruña e de Vigo”. http:// www.cptopt.xunta.es/portal/cidadan/cache/offonce/lang/gl/pid/19?area=4&orden=277&buscar=1 (consultado 27/03/2009).

15. Entrevista con María José Caride.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón

A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

as facía posíbeis, isto é, desde 1995.16 O seu apartado relativo a infraestruturas pon o fincapé nas que se estaban a executar nese momento, nomeadamente nas autovías e no tren de alta velocidade, mais non ofrece grande novidades e na práctica deixa nas mans do goberno español o seu desenvolvemento, de xeito que o modelo territorial da propia Xunta descansa en investimentos que debe executar o Estado. A única novidade talvez sexa a seguinte proposta:

“A configuración como servizos de proximidade das relacións A Coruña-Ferrol e Vigo-Pontevedra aparece como opción [sic] crave para evitar os problemas de conxestión que ameazan a estes espazos e facilitar unha maior integración de espazos de residencia e actividade nuns ámbitos urbanos dinámicos e complexos.” (Xunta de Galicia, 2008b, p. 179).

A súa cartografía reproduce os trazados xa existentes (ibíd .: 189), sen que se albisquen que liñas serían verdadeiramente precisas nestes servizos de proximidade. Sexa como for, desde a perspectiva xurídica, a implantación destes servizos constituía unha “determinación orientativa” (ibíd .: 262), é dicir, meramente indicativa.

4.2. A presidencia de Feijóo (2009-2022)

As eleccións do 2009 outorgaron de novo a maioría absoluta ao PP. Desta volta, con Alberto Núñez Feijóo, antigo conselleiro de Política Territorial durante os últimos anos de Manuel Fraga, como novo presidente. O seu mandato duraría até comezos de 2022, data que tomamos para pecharmos esta análise. Porén, pese a esta mudanza de cores políticas no goberno galego, durante os primeiros meses da viii lexislatura (2009-2012), a Xunta amosou en diversas ocasións a súa vontade para acadar as competencias recollidas no Estatuto de Autonomía de 1981. Por exemplo, no 2011 o deputado do PP, Alejandro Gómez Alonso facía fincapé das demandas nun debate no Parlamento de Galiza: “[E]stamos plenamente dacordo con que Galicia asuma as competencias en regulación, planificación, xestión, coordinación, inspección e servizo, e a potestade tarifaria dos servizos de Media Distancia, non da infraestrutura, señorías, ó igual que fixo Cataluña”.17

A vontade política de mudar a situación tamén se viu reflectida no nomeamento do actual catedrático de ferrocarrís da Escola Técnica Superior de Enxeñaría de Camiños, Canais e Portos da Universidade da Coruña, Miguel D. Rodríguez Bugarín, como novo director xeral de mobilidade, tal e como indicamos na introdución deste traballo. Ao noso entender, isto implicaba unha declaración de intencións a favor do ferrocarril, xa que a administración galega nunca dispuxera (de feito, segue sen dispoñer) de técnicos especializados nesta materia.

16. Art. 6-11 da “Lei 10/1995, do 23 de novembro, de ordenación do territorio de Galicia”. Diario Oficial de Galicia, núm. 233, pp. 9185-9194.

17 Diario de Sesións do Parlamento de Galicia, viii Lexislatura, núm. 95, p. 105.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

Con respecto ao ente ferroviario anunciado na anterior lexislatura, o novo executivo galego tamén era partidario desta ferramenta. Mesmo no 2010 chegou a convocar unha licitación pública para a prestación dunha asesoría externa co obxectivo de elaborar un borrador de norma lexislativa reguladora do futuro ente ferroviario.18 Nunha nota de prensa daquela, a Xunta de Galiza describía algunha das súas posíbeis funcións:

“[E]ste ente deberá ter capacidade para analizar as necesidades de mobilidade rexional e de longa distancia susceptibles de ser atendidas por ferrocarril [...] así como exercer as competencias que a Xunta de Galicia teña no futuro sobre o deseño e xestión dos servizos rexionais.”19

En paralelo, en marzo de 2011, déronse a coñecer documentos de inicio, formalmente vencellados a cadansúas avaliacións ambientais estratéxicas, para a implantación de metros lixeiros nas áreas da Coruña, Santiago de Compostela e Vigo. Aínda que os documentos non permiten albiscar demasiado os trazados, resulta pertinente sinalar que os ámbitos respectivos eran de carácter supramunicipal: 12 concellos no de Vigo e 10 no da Coruña; sen unha delimitación clara na da capital galega, no propio documento menciónanse cando menos 4 alén do de Santiago de Compostela. Tanto polo alcance territorial como pola vontade manifesta de implantar infraestrutura ferroviaria autonómica, este escenario constituía un potencial paso adiante na materia que nos ocupa, aínda que non nos consta que se fixese nada alén de tramitar esta documentación inicial.

Tamén en 2011 produciuse a aprobación definitiva das DOT, 20 logo dunha retroacción da aprobación inicial de 2008, considerada administrativamente improcedente.21 Como na versión de 2008, trátase dun documento que non achega grandes novidades nas políticas territoriais en Galiza e que segue a atribuírlle ao Estado a capacidade de artellar o territorio galego ao deixar nas súas mans a construción das infraestruturas que son consideradas chave pola propia Xunta.22 Alén disto, na versión definitiva das DOT esvaécese o pouco

18. “Resolución do 13 de abril de 2010, da Secretaria Xeral da Consellería de Medio Ambiente, Territorio e Infraestruturas, pola que se anuncia a licitación, polo procedemento aberto, multicriterio da contratación do servizo para a elaboración do proxecto de lei de creación do ente público ferroviaria de Galicia”. Diario Oficial de Galicia, núm. 73, p. 6250.

19. “A Xunta inicia os trámites para a creación do Ente Público Ferroviario de Galicia”. https://www.xunta.gal/ hemeroteca/-/nova/016127/xunta-galicia-inicia-tramites-para-creacion-ente-publico-ferroviairo-galicia (consultado 17/12/2022).

20. “Decreto 19/2011, do 10 de febreiro, polo que se aproban definitivamente as directrices de ordenación do territorio”. Diario Oficial de Galicia, núm. 36, pp. 2893-2921.

21. “Orde do 9 de novembro de 2009 pola que se acorda retrotraer o expediente de tramitación das directrices de ordenación do territorio ao inicio do proceso de tramitación ambiental-avaliación ambiental estratéxica”. Diario Oficial de Galicia, núm. 227, pp. 18006-18007.

22. Por exemplo, a determinación excluínte –polo tanto, de acordo coa Lei 10/1995, “Excluínte de calquera outro criterio, localización, uso ou deseño territorial ou urbanístico” (art. 9.a)– núm. 4.2.2 das DOT definitivas estipula que “As estacións de alta velocidade localizaranse atendendo a criterios de máxima accesibilidade dende o conxunto de cada Rexión urbana ou Área urbana e terán o carácter de estación intermodal” (Xunta de Galicia, 2011, p. 305). Porén, isto non depende da Xunta. De feito, na entrevista a Ethel Vázquez, a daquela conselleira indicou que “A Administración

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón

A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

que había de concreción no que fai aos servizos ferroviarios de proximidade; por exemplo, o mapa de Xunta de Galicia (2008b, p. 189) de “ferrocarril de cercanías” substitúese por outro en Xunta de Galicia (2011, p. 233) no que non consta tal rótulo, senón tan só que existen dous operadores no país (Renfe e FEVE). No entanto, nas DOT de 2011 fálase de mobilidade, a diferenza do seu precedente. Por exemplo, no que fai á chamada “mobilidade alternativa” (Xunta de Galicia, 2011, pp. 234-235).

De acordo coa nosa análise, toda esta vontade que existía durante os primeiros meses do primeiro goberno presidido por Feijóo a prol do estabelecemento dunha verdadeira política ferroviaria en chave galega foi desaparecendo coa mudanza do goberno central en novembro de 2011. A coincidencia de cores políticas en Madrid e en Compostela fixo diminuír as reivindicacións ferroviarias por parte da Xunta, dous anos e medio despois de que se iniciara a viii lexislatura do Parlamento de Galiza. En paralelo, amparándose na precaria situación económica causada pola crise iniciada a finais de 2008, o Ministerio de Fomento en mans do PP –coa galega Ana Pastor á fronte – autorizou a fin de numerosas circulacións en Galiza, malia estaren catalogadas como OSP (obrigas de servizo público). A esta medida tomada dende o goberno español hai que sumarlle o anuncio por parte da Xunta de Galiza de finalizar coas subvencións a Renfe-Operadora. Para Agustín Hernández, conselleiro de Medio Ambiente, Territorio e Infraestruturas, naquel momento, os altos custos e a reducida demanda estaban entre as causas do fin da política ferroviaria en chave galega:

“Considerabas que era mellor que o usuario cando tivera necesidade de ir a Ourense capital, solicitase un taxi, mandar un taxi dende Ourense, que o levara até o destino e despois regresase con el á súa residencia. Era máis barato que pagar a Renfe a continuidade dos servizos.”23

Así pois, desde finais de 2011, a Xunta de Galiza non volveu desenvolver unha política ferroviaria de seu. Desde daquela, as súas reivindicacións ferroviarias só están centradas nunha auditoría continua dos traballos realizados por parte do goberno central. Como exemplo disto podemos mencionar o constante seguimento das obras para a inauguración de tramos de alta velocidade –comprometidos, en orixe, co xa mencionado “Plan Galicia” de 2003 e cuxa execución xa suma décadas de retraso–. Neste escenario de (case) nula implicación na política ferroviaria, a propia Xunta só declara 24 a súa intervención como intermediaria no conflito xerado ao redor do desmantelamento e precariedade ferroviaria que se vive no norte de Galiza, na liña do antigo FEVE (Ferrol-Ribadeo dentro de Galiza, até Bilbao fóra dela).

Autonómica dificilmente pode obrigar a outras Administracións públicas e, en particular, á Administración Xeral do Estado, a levar a cabo determinadas actuacións no ámbito das competencias que lles son propias”, confirmando a ineficacia das DOT aprobadas polo seu propio goberno.

23. Entrevista con Agustín Hernández.

24. Entrevista con Ignacio Maestro Saavedra.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón

A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

Igualmente, en diversas ocasións, especialmente nos debates parlamentarios analizados, diferentes membros do goberno autonómico amosaron o seu rexeitamento a que Galiza pida a transferencia dunhas competencias ferroviarias semellantes ás acadadas por Cataluña ou ás doutras experiencias “rexionais” europeas.25 Un dos principais motivos argumentados nestas ocasións é a cuestión do futuro financiamento. Porén, tampouco se traballou en reclamar, para unha hipotética transferencia e xestión e planificación ferroviarias, a dotación orzamentaria ligada ás competencias transferidas. Ao noso entender, isto mostra unha clara ausencia de vontade por intentar desenvolver unha política propia. Este estremo tamén se pode comprobar nos poucos azos, desde finais de 2011, para despregar unha rede paralela á estatal, mediante a construción de liñas de carácter metropolitano como as mencionadas máis arriba.

Na última década, a Dirección Xeral de Mobilidade vén desenvolvendo mudanzas en todo o relativo ao autobús supralocal. En primeiro lugar, mediante a implantación a partir do 2010 do chamado “Novo Plan de Transporte Metropolitano”, consistente en realidade nunha mera liña de colaboracións entre a Xunta e os concellos das cidades máis importantes de Galiza, activado desde inicios de 2011. Ao seu abeiro, creáronse as chamadas “áreas de transporte metropolitano”. Tres delas, como xa vimos, xa estaban en funcionamento na anterior lexislatura (A Coruña, Ferrol e Santiago de Compostela). Posteriormente, o programa foi ampliado ás áreas de Lugo (2012) e Vigo (2015). Nesta última cidade, a implantación da área produciuse sen a participación do concello central. Nestes momentos, a nova “Área de Transporte de Galicia” (ATG), en marcha desde 2021, 26 trata de expandir por todo o territorio galego os mesmos beneficios implantados polos programas metropolitanos. Segundo a propia Xunta, este tipo de actuacións realízanse en exercicio das súas competencias, na medida en que non existen servizos de proximidade ferroviaria ofertados por parte de Renfe-Operadora e/ou o Ministerio español competente. Neste senso, o director xeral de Mobilidade, Ignacio Maestro Saavedra, declara o seguinte: “Dende a Xunta, dende as nosas competencias, nós actuamos co Plan de Transporte Metropolitano. Aí si que estamos a desenvolver unha proposta activa de cercanías en transporte colectivo, que é no autobús.” 27

Un documento chave dos últimos anos do goberno de Feijóo constitúeo o Plan de Transporte Público de Galicia aprobado en 2018 (Xunta de Galicia, 2018). Malia estar denominado xenericamente –polo tanto, podería abranguer todos os transportes colectivos xestionados por entes públicos–, só consiste nunha reordenación das liñas de autobuses. Isto coincide co desenvolvemento

25. Por mencionar dous casos, véxanse: Diario de Sesións do Parlamento de Galicia, ix Lexislatura, núm. 25, p. 42; x Lexislatura, núm. 38, p. 88.

26. “A Xunta aproba a Área de Transporte de Galicia para estender as vantaxes do transporte metropolitano ao conxunto da Comunidade e a todos os usuarios”. https://www.xunta.gal/hemeroteca/-/nova/118956/xunta-aprueba-areatransporte-galicia-para-extender-las-ventajas-del-transporte?langId=gl_ES (consultado 17/12/2022).

27. Entrevista con Ignacio Maestro Saavedra.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón

A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

dun novo portal en liña de información de horarios, tarifas e características das rutas de bus, en servizo desde 2018.28 Baixo a ambiciosa rúbrica “Rede de transporte público de Galicia. A mellor maneira de viaxar”, o portal web –como o plan de 2018– só se cingue ao bus. Así, o que debería ser un portal de mobilidade con toda a información a nivel galego, tanto dos ferrocarrís, bus urbano e o transporte marítimo de pasaxeiros da Ría de Vigo, só amosa as rutas de autobuses baixo concesión autonómica.29

Por último en relación coas actuacións da Dirección Xeral de Mobilidade, cómpre salientar a implantación xeral dunha tarxeta de transporte para os pagos dos servizos. Nun principio, só estaba restrinxida ás “áreas de transporte metropolitano”, mais na actualidade é posíbel o seu uso en calquera bus que estea baixo concesión da Xunta. Da mesma maneira, cómpre subliñar tamén o comezo dunha política dirixida aos menores de 21 anos, os cales, de empregaren a chamada “Tarxeta Nova”, teñen os seus desprazamentos gratuítos. Polo contrario, estas tarxetas non se poden empregar nas viaxes ferroviarias a nivel interno en Galiza, agás no tramo entre Ferrol e Ortigueira, onde os servizos ferroviarios están catalogados como de “cercanías” pola actual operadora (Renfe Cercanías AM).30 No actual eixo atlántico de alta velocidade (A Coruña-Vigo), malia as altas cifras de viaxeiros, non se aceptan estas tarxetas de transporte. No entanto, a actual Conselleira de Infraestruturas e Mobilidade, Ethel Vázquez, demanda ao Ministerio o seu uso nas liñas de alta velocidade ferroviaria existentes en Galiza.31

A Dirección Xeral de Mobilidade elaborou en 2013 o Plan Director de Mobilidade Alternativa , que consideramos un conxunto de textos e cartografía que propoñen solucións moi parciais e atomizadas a un problema moi concreto (Xunta de Galicia, 2013). Asemade, en 2020, licítase unha Estratexia Galega de Mobilidade, da que aínda se descoñece o alcance que está chamada a transitar cara a unha mobilidade intermodal e sustentábel.32

Con respecto á construción da rede viaria, a tendencia foi moi semellante á etapa previa. Malia o contexto económico, o novo goberno autonómico reciclou parte da planificación presentada polo anterior executivo mediante o Plan Director de Estradas presentado en borrador (Xunta de Galicia, 2008a).

É así como no 2010, o plan coñecido polas siglas MOVE (Plan de Mobilidade e Ordenación Viaria Estratéxica) foi aprobado e declarouse que debía marcar a nova folla de ruta. Este documento tiña, entre varios obxectivos, mellorar a accesibilidade mediante a construción e dotación dunha extensa rede de vías

28. https://www.bus.gal (consultado 17/12/2022).

29. Ironicamente, portais privados como Google Maps ou Rome2Rio dispoñen de todas estas referencias modais (e ofrece conexións intermodais) que non son achegadas pola propia Xunta.

30. FEVE até 2011 e Renfe FEVE até 2021.

31. Entrevista con Ethel Vázquez.

32. “A Xunta adxudica a redacción da Estratexia galega de mobilidade para deseñar unha rede coordinada de servizos e infraestruturas sostibles e eficientes que aumente a competitividade territorial”. https://www.xunta.gal/ hemeroteca/-/nova/113302/xunta-adxudica-redaccion-estratexia-galega-mobilidade-para-desenar-unha-rede?langId=gl_ES (consultado 17/12/2022).

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón

A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

de altas prestacións (VAP), tanto novas autovías como novos corredores. Para isto, a meta situábase en “Garantir que o 80 % da poboación se sitúe a menos de 10 minutos dunha Vía de Altas Prestacións” (Xunta de Galicia, 2010, p. 5), un obxectivo aínda máis ambicioso có devandito da propia Xunta de Galicia (2008); polo tanto, aínda máis irrealizábel. O número de quilómetros de VAP a construír se situaba en 566, cando no 2009 só existían 334 k m deste tipo (ibíd ., p. 44). No entanto, a crise económica impediu cumprir as metas tan ambiciosas que se propuxeran. Deste modo, no outono do 2018, o propio Presidente Feijóo recoñecía no Parlamento o incumprimento dos principais obxectivos do MOVE: “Primeira conclusión, non podemos cumprilo, hai que recoñecelo”. 33 Malia isto, durante a administración Feijóo entraron en servizo novos tramos de autovías e corredores, aínda que a un ritmo de inauguración menor có da anterior etapa. Nalgunhas situacións producíronse importantes recortes nos proxectos orixinais. Entre estes, a prolongación da autovía da Costa da Morte (AG-55) desde Carballo até Fisterra, cuxa implantación era unha das principais promesas do “Plan Galicia” (Xunta de Galicia, 2003, p. 34), cunha primeira adxudicación producida en 2008. Porén, tras diversos problemas orzamentarios e de sobrecustos, só foron inaugurados en 2016 27 dos 42 k m do novo trazado previsto. Outro caso salientábel é o proxecto do novo corredor entre Tui e A Guarda, con só 10 k m en servizo. Por último, a construción da nova autovía do Morrazo (AG-46) tampouco estivo exenta de dificultades, malia que se trataba igualmente dun desdobramento como os realizados no Barbanza ou no Salnés na década anterior. No interior do país, finalizouse no 2015 o novo corredor entre Lugo e Monforte, aínda que entre esta capital provincial e Sarria xa se inaugurara na anterior etapa presidencial, en 2008. Do mesmo xeito que acontecera con outras antigas “vías rápidas” (Pazos-Otón, 2009), o alto tráfico e o incremento de accidentes mortais provocaron o anuncio da súa reconversión a autovía. Así, no outono do 2022, estreáronse os primeiros 9 k m de autovía entre Sarria e A Pobra de San Xiao (AG-22). Recentemente, tamén se presentou a ampliación da AG-59 nas proximidades da capital galega, desde A Ramallosa (Teo) até A Estrada; no entanto, aquí estase a producir unha importante contestación social polo seu paso na contorna do río Ulla. O contexto económico marcou igualmente os prazos prometidos nun primeiro momento noutras novas infraestruturas viarias, por exemplo, a finalización do corredor da Costa Norte, entre Ferrol e San Cibrao, ou a denominada Vía Ártabra (AG-13) na área metropolitana da Coruña.

Cómpre mencionar que todos os investimentos da Xunta en infraestruturas de transporte viario desde 2011 foron dalgún xeito externalizados da estrutura da administración autonómica, desde que entrou en vigor a todopoderosa

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón

A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

Axencia Galega de Infraestruturas.34 Deste xeito, as competencias anteriormente exercidas por unha Dirección Xeral pasaron a estar desenvolvidas por un ente público, mais con personalidade xurídica de seu e autonomía na súa xestión.

5. Discusión e conclusións

Desde o ano 2005 detectamos na Galiza autonómica a aterraxe do concepto mobilidade, de entrada nos documentos de planificación sectorial correspondentes, e desde 2009 mesmo no organigrama da Xunta, de xeito deliberado substituíndo o anterior transporte. Porén, inferimos que se tratou dunha mudanza epidérmica, sen que se evidencie que Galiza dea participado, abofé, do “novo paradigma de mobilidade” nin, aínda menos, do mobility turn (Sheller e Urry, 2006; Urry, 2016). A continuidade coa política de transportes instituída desde os anos 1980, e consolidada nomeadamente co longo goberno de máis de década e media de Manuel Fraga (1990-2005), resulta evidente nas dúas presidencias que o sucederon, tamén no mandato en aparencia rupturista na lexislatura 2005-2009, no que o intenso debate territorial xerado (Paül e Pazos-Otón, 2009) non implicou ao fin e ao cabo modificacións de calado. Tampouco o horizonte dunha Estratexia galega de mobilidade aberto en 2020 comporta maiores perspectivas de cambio, tendo en conta non só a vaguidade da súa formulación inicial senón porque a súa natureza estratéxica implica un sentido inherentemente indicativo dos contidos que poida chegar a abranguer. No período estudado segue a haber unha forte política de transportes, como a houbo desde o comezo da autonomía contemporánea (Pazos-Otón, 2009). En realidade, esta consiste na programación e execución dun extenso catálogo de obras públicas viarias, tal e como testemuñan o Plan Director de Estradas de Galicia (Xunta de Galicia, 2008a) no primeiro dos períodos analizados e o MOVE no segundo (Xunta de Galicia, 2010). As previsións adoitan resultar avultadas, cando non desmedidas, até o punto que mesmo se admite o seu incumprimento, como se viu no apartado anterior. Igualmente, sucédense os problemas orzamentarios e burocráticos para levar a cabo as obras precisas. Sexa como for, o asfalto adoita ser a única opción para o goberno autonómico, o que se manifesta na evidente extensión nos tres lustros e medio estudados da infraestrutura autonómica viaria de alta capacidade (fig. 1). A absoluta relevancia do alcatrán merécenos de entrada dúas grandes interpretacións nas que nos imos deter deseguido.

Dunha banda, pensamos que actúa aquí o paradigma tradicional de dar por sentado que as infraestruturas son portadoras per se de desenvolvemento socio-

34. “Decreto 173/2011, do 4 de agosto, polo que se aproba o estatuto da Axencia Galega de Infraestruturas”. Diario Oficial de Galicia, núm. 163, pp. 25714-25750.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

Figura 1. Variación da rede viaria de altas capacidades e da ferroviaria en Galiza no período estudado (2005-2022), distinguindo na primeira entre a titularidade autonómica e a estatal

Fonte: Elaboración propia

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón

A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

económico, sen comprender que non se trata, nin de lonxe, dunha correlación matemática (Merlin, 1992; Offner, 1993; De Palma et al., 2011). Neste punto, hai que entender que Galiza é interpretada e representada desde cando menos o século xix (Fernández Prieto, 2016), e sobre todo desde O atraso económico de Galicia de Beiras (1973), como un territorio atrasado, cunha infraestrutura –moi en especial a de transportes– subdesenvolvida e cuxa conexión co exterior –nomeadamente coa Meseta, en particular con Madrid– é deficiente. Así, a súa mellora devén unha sorte de panacea que redimirá Galiza de todos os males, discurso que concita moitas adhesións no país, cando menos na súa clase política. O paroxismo na década dos 1990 acadouse co desenvolvemento das autovías cara a Madrid, cuxa implantación foi sentida como “unha farsa” –en palabras de Monge (1999)– pola exasperante lentitude que tomou a súa finalización. Estas son as coordenadas nas que opera a política galega, e que a determinan e posúen. Saír delas resulta moi difícil, de xeito que a Xunta reproduce os mecanismos tradicionais de actuación do Estado –construír autovías–, se cadra tentándoas facer máis axiña, respondendo ad aeternum ao paradigma moderno do vehículo privado veloz asociado á idea de progreso colectivo e liberdade individual (Pazos-Otón, 2022). Isto prodúcese malia as evidencias do grave que resulta persistir co mesmo modelo nun escenario de cambio climático (Banister, 2011).

Desde o coñecido como “Plan Galicia” (Xunta de Galicia, 2003), o tren de alta velocidade devén a nova panacea infraestrutural asociada ao desenvolvemento moderno de Galiza. Dalgún xeito, permite perpetuar internamente o discurso do agravio do que participara Monge (1999) no que fai ás autovías nas últimas décadas do século xx . O irónico na alta velocidade é que a Xunta, e a diferenza co acontecido coas autovías, dimite desa infraestrutura, cuestión que nos merecerá varias valoracións máis neste apartado final.

A segunda das interpretacións que queremos realizar agora no que fai á singular fortaleza que manteñen as infraestruturas de transporte no período estudado garda relación directa coa análise dos plans efectuada. Case todos eles constitúen, como diciamos máis arriba, catálogos voluntaristas de infraestruturas, con análises territoriais inexistentes ou epidérmicas que imposibilitan sustentar con propiedade un modelo territorial que fundamente a toma de decisións. Neste punto, concordamos coa valoración de Paül et al. (2007, p. 117) –“é un catálogo de investimentos máis ca un instrumento de ordenación regrado e profundo”– acerca do (mal chamado) “Plan Galicia” (Xunta de Galicia, 2003) e estendemos este xuízo ao resto de plans aquí analizados.

Así, mentres o gran desafío en Galiza é a xestión da mobilidade nas súas áreas metropolitanas, persisten os grandes investimentos en autovías e corredores, polo xeral afastados destes ámbitos (Figura 1). Pola súa banda, as DOT, nas dúas versións analizadas (Xunta de Galicia, 2008b, 2011), descorren sen coordinación algunha coas decisións en materia de transportes, quer por seren inanes ao careceren dunha verdadeira capacidade vinculante –non na lei, senón

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

no xeito en que foron redactadas, nomeadamente as definitivas de 2011–, quer porque teiman nas infraestruturas de transporte. Isto último é así pola singular obsesión polo tren de alta velocidade que rexistran, malia que no seu seo se detecten tímidas aparicións da palabra mobilidade ou ambiguas e etéreas invocacións a futuros servizos de proximidade ferroviaria. Como se dixo acertadamente en Cataluña no seu plan territorial situado na cúspide do sistema ordenador, aprobado en 1995, para Galiza tamén resulta valedoiro o seguinte para as DOT de 2011: “Es un claro ejemplo de documento que se elabora y se aprueba para cumplir con una obligación concreta pero que no pretende enfrentarse a los problemas reales del territorio” (Esteban, 2003, p. 73).

Amais, entre as DOT iniciais e as definitivas (Xunta de Galicia, 2008b, 2011) desapareceron os ámbitos considerados metropolitanos a efectos de ordenación territorial (que non de organización territorial). En efecto, de contrapormos Xunta de Galicia (2008b, p. 43) con Xunta de Galicia (2011, p. 86), obsérvase que as “rexións urbanas” –así chamadas nas DOT definitivas– de Vigo-Pontevedra (“metrópole das Rías Baixas” nas DOT iniciais) e da Coruña-Ferrol (“metrópole ártabra” nas DOT iniciais) deixaron de estar delimitadas, de xeito que pasaron a ter un carácter vago e impreciso e, polo tanto, cadanseus ámbitos de planificación territorial –mobilidade/transportes por descontado incluídos– esvaeceron como tales. A delimitación das áreas/espazos/rexións metropolitanos de Galiza polas DOT iniciais fora valorada como un avance por Paül e Pazos-Otón (2009, pp. 205-206).

Polo tanto, esfumouse a posibilidade de contar no futuro cuns perímetros específicos nos que implantar infraestrutura metropolitana como tal e, sobre todo, de coordinar as decisións neste senso coas relativas a urbanismo e medio ambiente a esta escala. Isto resulta especialmente grave porque fai perder a Galiza a posibilidade de homologarse ás prácticas avanzadas de ordenación territorial metropolitana existentes en Europa, onde se adoitan desenvolver instrumentos supramunicipais vinculantes que harmonizan as necesidades en materia de mobilidade, crecementos urbanos e protección de espazos abertos (Elinbaum e Galland, 2016). A isto hai que engadirlle a imposibilidade manifesta de estabelecer áreas metropolitanas operativas en Galiza, tal e como testemuña neste artigo a ausencia de incorporación de Vigo capital na súa propia área tarifaria integrada, no seo da conflitiva “historia interminábel”, en acertada expresión de Otero-Varela e Paül (2022), da área metropolitana viguesa.

Uns comentarios á parte meréceos a renuncia manifestada pola Xunta ao camiño de ferro, sobre todo a partir de 2011. En efecto, o 100 % das obras terrestres que executa a Axencia Galega de Infraestruturas son estradas e instrumentos como o plan MOVE nin mencionan o ferrocarril. Asemade, os mecanismos de integración tarifaria que implanta a Xunta –que son o único realizado que se pode considerar estritamente mobilidade polo seu carácter soft – mediante documentos como o Plan de Transporte Público de Galicia (Xunta de Galicia, 2018) non afectan os camiños de ferro, agás, como xa se dixo no apartado de

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón

A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

resultados, o treito da antiga liña FEVE entre Ferrol e Ortigueira. Os intentos de contar cun ente ferroviario galego remataron coa vii lexislatura e antes de concluír a viii lexislatura, en concreto en 2011, quedaron enterrados os plans de desenvolver unha rede ferroviaria galega nas áreas metropolitanas. Cómpre subliñar que unha achega particular deste traballo é detectar e analizar cando menos dous intentos de crear redes de metro lixeiro nas principais áreas metropolitanas galegas (a finais do goberno bipartito e a inicios de 2011), malia constituíren ambos os dous meros propósitos de partida.

Neste escenario, tampouco sería descartábel de cara ao futuro reorganizar en parte a infraestrutura abandonada coa abertura das liñas de alta velocidade, ou actualmente cun uso moi baixo, para a súa reconversión en servizos ferroviarios de proximidade de eventual titularidade autonómica. Podemos achegar dous exemplos significativos neste senso. O primeiro resultaría de xestionar as consecuencias da abertura da liña de alta velocidade entre Santiago e Ourense en 2011, que deixou case sen servizo a antiga liña entre ambas as dúas cidades. En particular entre O Carballiño e Ourense, na actualidade só hai 3 circulacións diarias en cada sentido en día laborábel.35 Tratándose das dúas cidades máis poboadas da provincia de Ourense, e estando separadas por 21 min. en tren –unha duración competitiva co coche (20-25 min.)–, este treito sería aproveitábel cunha oferta regular de tren de proximidade. O segundo exemplo pode darse na área de Santiago, na que a implantación do eixo atlántico de alta velocidade fixo desmantelar treitos como Santiago-Sigüeiro (Sigüeiro, un núcleo periurbano de Compostela ao norte, na actualidade non ten servizo de tren) ou diminuír moito as circulacións no antigo treito Santiago-Vilagarcía por Pontecesures e Catoira (menos de 10 actualmente en día laborábel, algunhas das cales non paran en todas as paradas/apeadeiros).36 Amais, nese antigo treito varios apeadeiros foron desmantelados, malia existir un alto potencial de comunicar en tren un corredor con varios núcleos relevantes moi integrados na dinámica compostelá, comezando pola súa principal cidade periurbana (O Milladoiro) de se facer unha leve modificación de trazado da liña.

En relación coa decisión de finais de 2011 de abandonar calquera política ferroviaria por parte da Xunta, ao noso entender demostra como as políticas de transporte/mobilidade poden ser empregadas co fin de obter un rédito político. A desatención da Xunta cara ao ferrocarril resulta especialmente rechamante se temos en conta que as DOT lle atribúen ao tren de alta velocidade a capacidade de artellar o territorio galego. Deste xeito, a Xunta confíalle en boa medida a outra administración a vertebración do territorio, facendo deixación de funcións. A cartografía resultante da implantación da alta velocidade ferroviaria no país (fig. 1) –que dificilmente se ampliará no sucesivo– evidencia que se fixo como mera penetración desde Madrid, con dúas terminais cul-de-sac :

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón

A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

Vigo e A Coruña. Unha cuestión central para o territorio galego como é o artellamento con Portugal, tal e como recoñecen as propias DOT e analízase detalladamente en Paül et al. (2020), queda en mans do executivo español, de momento pouco receptivo a colaborar con Lisboa para a implantación efectiva da liña Porto-Vigo.

Sexa como for, a ausencia de foros, comités e órganos de interlocución co goberno de Madrid imposibilita calquera tentativa seria de acadar a curto e medio prazo algunha transferencia de servizos ferroviarios para Galiza, que tería que ser o comezo dunha operadora galega ferroviaria na que a Xunta de Galiza debese ter un papel crucial, ao igual que acontece noutras comunidades autónomas. Todas estas cuestións, en fin, entran de cheo na interrelación entre xeopolítica e decisións en materia de ordenación do territorio que aborda Subra (2007), de xeito que non se poden desvincular as infraestruturas de transporte das relacións de poder. Mobilidade e transportes non son, polo tanto, un mero asunto aséptico técnico, senón que constitúen un fecundo campo de análise por parte das Ciencias Sociais, tal e como aquí tentamos levar a cabo.

Referencias

Adey, Peter (2017). Mobility. Abingdon: Routledge. Alpkokin, Pelin (2012). “Historical and Critical Review of Spatial and Transport Planning in the Netherlands”. Land Use Policy, vol. 29, núm. 3, pp. 536-547. DOI: https://doi. org/10.1016/j.landusepol.2011.09.007

Banister, David (2011). “Cities, Mobility and Climate Change”. Journal of Transport Geography, vol. 19, núm. 6, pp. 1538-1546. DOI: https://doi.org/10.1016/j.jtrangeo.2011.03.009 Beiras, Xosé Manuel (1973). O atraso económico de Galicia. Vigo: Galaxia.

Blánquez-Fraile, Agustín (1961). Diccionario latino-español. Barcelona: Ramón Sopena.

Chorley, Richard John; Peter Haggett (1967). Models in Geography. Londres: Methuen. Crang, Mike (2005). “Analysing Qualitative Materials”, en: Robin Flowerdew; David Martin [eds.]: Methods in Human Geography. A Guide for Students Doing a Research Project. Harlow: Prentice Hall, pp. 218-232.

Elinbaum, Pablo; Daniel Galland (2016). “Analysing Contemporary Metropolitan Spatial Plans in Europe Through Their Institutional Context, Instrumental Content and Planning Process”. European Planning Studies, vol. 24, núm. 1, pp. 181-206. DOI: http://dx.doi.org/ 10.1080/09654313.2015.1036843

Elliott, Anthony; John Urry (2010). Mobile Lives. Abingdon: Routledge.

Esteban, Juli (2003). “Perspectivas para la ordenación territorial”, en: Antonio Font [ed.]. Planeamiento urbanístico. De la controversia a la renovación. Barcelona: Diputació de Barcelona, pp. 67-88.

Fernández Prieto, Lourenzo (2016). “O atraso: o éxito dun falso mito. Imaxes contra os tópicos do mundo rural e os labregos”, en: Isidro Dubert [ed.]. Historia das historias de Galicia. Vigo: Xerais, pp. 357-391.

King , John (2013). David Ricardo . Londres: Palgrave Macmillan. DOI: https://doi. org/10.1057/9781137315953

Lois González, Rubén Camilo (2004). “Estructura territorial de Galicia”, en: Román Rodríguez González [dir.]. Os concellos galegos para o século xxi. Santiago de Compostela: Universidade de Santiago de Compostela, vol. 1, pp. 101-160.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón

A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

Mason, Jacob (2019). “America, The Netherlands, and the Oil Crisis: 50 Years Later”. Sustainable Transport Magazine, vol. 30, pp. 16-18.

Merlin, Pierre (1992). Les transports urbains. París: Presses Universitaires de France.

Miralles-Guasch, Carme (2013). “Presentación: Dossier metodologías y nuevos retos en el análisis de la movilidad y el transporte”. Revista Transporte y Territorio, núm. 6. pp. 1-6. DOI: https://doi.org/10.34096/rtt.i8.290

Miralles-Guasch, Carme; Àngel Cebollada-Frontera (2003). Movilidad y transporte: opciones políticas para la ciudad. Madrid: Fundación Alternativas.

Monge, Manuel (1999). Autovías galegas. Crónica dunha farsa. Vigo: Xerais.

Offner, Jean Marc (1993). “Les «effets structurants» du transport: mythe politique, mystification scientifique”. L’espace géographique, vol. 22, núm. 3, pp. 233-242. DOI: https://doi. org/10.3406/spgeo.1993.3209

Otero-Varela, Alejandro; Valerià Paül (2022). “The Never-Ending Story of the Metropolitan Area of Vigo (Galicia, Spain)”, en: Francesco Calabrò; Lucia Della Spina; María José Piñeira Mantiñán [eds.]: New Metropolitan Perspectives. Post COVID Dynamics: Green and Digital Transition, Between Metropolitan and Return to Villages Perspectives. Cham: Springer, pp. 946-956. DOI: https://doi.org/10.1007/978-3-031-06825-6_90

Palma, André de; Robin Lindsey; Emile Quinet; Roger Vickerman (2011). A Handbook of Transport Economics. Cheltenham: Edward Elgar.

Partido dos Socialistas de Galicia-Partido Socialista Obrero Español [PSdeG-PSOE]; Bloque Nacionalista Galego [BNG] (2005). Acordo sobre bases programáticas para a acción da Xunta de Galicia que asinan os grupos políticos PSdeG-PSOE e BNG. http:// www.ub.edu/OGC/Galicia_PSOE_BNG_VII.pdf (consultado 18/12/2022).

Paül, Valerià; Cèlia Alonso; Olga Alonso; Anxo Barrio (2007). “Ordenacións territoriais no espello. Apuntamentos provisorios para unha síntese comparativa entre Catalunya e Galiza”, en: Helena González Fernández; María Xesús Lama [eds.]. Actas do vii Congreso Internacional de Estudos Galegos. Sada: Ediciós do Castro/Asociación Internacional de Estudos Galegos/Filoloxía Galega (Universitat de Barcelona), pp. 1091-1121.

Paül, Valerià; Juan Manuel Trillo-Santamaría; José Ignacio Vila-Vázquez (2020). “An Omitted Cross-Border Urban Corridor on the North-Western Iberian Peninsula?”, en: Henrique Santos; Gabriela Viale Pereira; Matthias Budde; Sérgio F. Lopes; Predrag Nikolic [eds.]. Science and Technologies for Smart Cities. Cham: Springer, pp. 27-35. DOI: https://doi.org/10.1007/978-3-030-51005-3_4

Paül, Valerià; Miguel Pazos-Otón (2009). “Els darrers capítols del debat al voltant del mapa immutable de Galícia. Qüestions actuals d’organització territorial gallega”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, vol. 67, pp. 199-229.

Pazos-Otón, Miguel (2003). Movilidad de la población en la Galicia occidental. El eje urbano atlántico gallego. Santiago de Compostela: Universidade de Santiago de Compostela. [Tese doutoral]

– (2009). “Galícia: la governança de les infraestructures de transport. Entre el model desarrollista i la mobilitat sostenible”. Idees. Revista de temes contemporanis, núm. 32, pp. 218-240. – (2022). Perpetuum Mobile. Movilidad en tiempos pandémicos. València: Tirant lo Blanch.

Sheller, Mimi; John Urry (2006). “The New Mobilities Paradigm”. Environment and Planning

A, vol. 38, núm. 2, pp. 207-226. DOI: https://doi.org/10.1068/a37268

Subra, Philippe (2007). Géopolitique de l’aménagement du territoire. París: Armand Colin.

Turiel, Alberto (2020). Petrocalipsis: Crisis energética global y cómo (no) la vamos a solucionar. Madrid: Alfabeto.

Urry, John (2016). Mobilities: New Perspectives on Transport and Society. Abingdon: Routledge.

Valentine, Gill (2005). “Tell Me About…: Using Interviews as a Research Methodology”, en: Robin Flowerdew; David Martin [eds.]: Methods in Human Geography. A Guide for Students Doing a Research Project. Harlow: Prentice Hall, pp. 110-127.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 131-156

Mateo Varela Cornado, Miguel Pazos Otón

A política viaria e ferroviaria da Xunta de Galiza (2005-2022): moito ruído e pouca mobilidade

Xunta de Galicia (2003). Plan de dinamización económica. Unha ferramenta para un novo século. Santiago de Compostela: Grupo Correo Gallego.

– (2008a). Plan director de estradas de Galicia. Santiago de Compostela: Xunta de Galicia.

– (2008b). Directrices de ordenación do territorio de Galicia. Santiago de Compostela: Xunta de Galicia.

– (2010). Plan de mobilidade e ordenación viaria estratéxica (2009-2015). Santiago de Compostela: Xunta de Galicia.

– (2011). Directrices de ordenación do territorio de Galicia. Santiago de Compostela: Xunta de Galicia.

– (2013). Plan director de mobilidade alternativa de Galicia. Santiago de Compostela: Xunta de Galicia.

– (2018). Plan de transporte público de Galicia. Santiago de Compostela: Xunta de Galicia.

RESSENYES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 94, desembre 2022, p. 159-165

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

DOI: 10.2436/20.3002.01.231

Una taxonomia de la regió actual: multiescalaritat, postcomplexitat i altres conceptes

Thomas Perrin (2022). La région au XXI e siècle. Perspectives de France et d’Europe. Brussel·les: Peter Lang, 290 p.

ISBN (PDF) 9782807618046, ISBN (ePUB) 9782807618053

ISBN (MOBI) 9782807618060, ISBN (llibre enquadernat en rústica)

9782807618039, DOI 10.3726/b19503

Rafael Giménez-Capdevila Societat Catalana de Geografia

rgcbcn@gmail.com

https://orcid.org/0000-0002-4825-7724

Introducció

Escriure sobre la regió al segle xxi pot semblar, d’antuvi, un exercici poc innovador davant la immensitat de la producció que la Geografia ha consagrat a aquest concepte des de fa més d’un segle. En clau catalana, només cal recordar, ara que la Societat Catalana de Geografia (SCG) ha publicat la biografia de Lluís Solé Sabarís (Mendizàbal Riera et al., 2022), l’assaig sobre el concepte de regió d’aquest fundador i president de la Societat (Solé Sabarís, 1975). I també les jornades que organitzà un altre president de la Societat a Barcelona, l’abril del 1989, amb destacats geògrafs de diversos països, les contribucions dels quals foren publicades en forma de llibre (Casassas Simó, 1990).

Tanmateix, Thomas Perrin (Milhau, 1976) s’hi ha aventurat i ara ofereix una obra curulla de conceptes novells, anàlisis acurades, estudis de cas rellevants i perspectives estimulants. Perrin no és un nouvingut a l’estudi de la regió i la regionalització a escala europea i francesa, com ho demostra la seva producció (Perrin, 2016, 2022), així com la coordinació de dos números monogràfics sobre aquesta temàtica en revistes acadèmiques franceses, una de Ciència Política (Perrin, 2017) i l’altra de Geografia (Perrin i Seys, 2019). Soci de la SCG, al febrer del 2019 hi impartí una conferència, publicada en occità en aquesta mateixa revista (Perrin, 2019), que en part coincideix amb el capítol 6 del llibre que ara es comenta.

L’autor és professor titular d’aménagement, ciències humanes i socials a l’Escola Superior d’Arquitectura de Montpeller i al Laboratori TVES de la Universitat

Treballs de la SCG, 94, 2022, 159-165

Thomas Perrin (2022). La région au XXI e siècle. Perspectives de France et d’Europe

Rafael Giménez-Capdevila

de Lilla1. A més dels temes relacionats amb l’epistemologia de la regió, també aborda les polítiques i relacions culturals a escala regional. Sobre aquests temes realitzà la tesi doctoral, la traducció catalana de la qual fou editada amb prefaci de Francesc Morata (Perrin, 2013).

El llibre La région au XXI e siècle. Perspectives de France et d’Europe [‘La regió al segle XXI. Perspectives des de França i Europa’] ha estat publicat en francès en diversos formats electrònics i en paper per l’editorial internacional Peter Lang. L’edició ha comptat amb el suport de la Regió Hauts-de-France i del laboratori TVES de la Universitat de Lilla. Es tracta d’una obra derivada del que s’anomena “posició i projecte científic” dins del concurs d’habilitació per dirigir recerques (HDR), que l’autor superà el juny del 2020 per integrar-se de manera estable dins del sistema universitari francès, i que aleshores titulà Refaire région. Pour une considération de la région en aménagement [‘Refer regió. Per a una consideració de la regió en ordenació’].

En aquest punt convé fer una disquisició a propòsit de la traducció al català del mot francès aménagement. Quan s’empra en l’expressió aménagement du territoire se sol traduir per ordenació o planificació del territori. Ara bé, quan aménagement es troba sol, pot ser planificació, desenvolupament, disseny, gestió, ordenament, adaptació, equipament, urbanisme i algun terme més que s’allunya de la temàtica territorial. En general, es tracta de disposar determinats elements en un espai. D’acord amb la definició que en fan Pierre Merlin i Françoise Choay (1988, p. 37), l’aménagement que s’estudia a les universitats franceses abastaria les actuacions voluntàries, generalment impulsades pels poders públics, que cal dur a terme per distribuir amb ordre sobre el territori els habitants i llurs activitats, les construccions, els equipaments i els mitjans de comunicació. Afegeixen que l’aménagement es pot concebre a qualsevol escala: l’interior d’un edifici, una ciutat, un país, un continent.

Anàlisi

Thomas Perrin considera la regió “com una construcció social, que evoluciona en interacció permanent amb la societat que la concep i la posa en pràctica”,

1. Laboratoire Territoires, Villes, Environnement & Société (TVES). https://tves.univ-lille.fr/ (consultat 21/12/2022).

Treballs de la SCG, 94, 2022, 159-165

Thomas Perrin (2022). La région au XXI e siècle. Perspectives de France et d’Europe

Rafael Giménez-Capdevila

d’acord amb una “perspectiva constructivista i pragmàtica” (p. 11)2 . L’obra s’estructura en set capítols. Els tres primers es dediquen a “les evolucions conceptuals i empíriques de la regió en l’àmbit de l’aménagement ”. Els quatre següents se centren en estudis de casos que permeten “il·lustrar aquestes evolucions a diferents escales” (p. 123). Al final de cada capítol, una conclusió serveix de síntesi de les idees aportades.

El primer capítol repassa l’evolució de la noció epistemològica de la regió. La institucionalització universitària de la Geografia a França, a principis del segle xx, fou basada en la noció de regió, que junt amb milieu i paisatge van configurar “la Geografia com a disciplina científica a la intersecció de les ciències naturals, la sociologia i la història” (p. 18). Cap a mitjan de segle apareix la regió econòmica, fonament de la ciència regional, que representa la dimensió espacial del comportament dels agents econòmics. Aviat arriba la dimensió política de la regió, sempre percebuda des del prisma de l’estat on s’insereix, és a dir la Geografia al servei de les necessitats del poder polític: la regió com a escala fundadora de l’ordenació del territori.

La llarga gestació de la regionalització a França, amb referències al Regne Unit, Espanya i Itàlia, mereix un apartat sencer. Tot seguit aborda la Geografia regional postmoderna, a partir de la reorientació humanista i fenomenològica, neomarxista i radical: la regió com a producte de pràctiques socials que, amb la dimensió política, conduiran a la institucionalització de les regions. Para atenció als moviments regionalistes, que l’autor assimila als nacionalistes –com el català–, però sense designar-los així per la mala reputació d’aquest terme a França des dels anys 1930. Utilitza l’expressió “regionalisme polític”, però no fa referència a moviments d’alliberament nacional; la reducció a regionalisme d’aquests moviments comporta que no expliqui prou bé el fenomen. Aquest apartat es completa amb el neoregionalisme, tant subestatal com macroregional. Ara bé, quan es parla d’estats, implícitament es fa referència als “grans” estats-nació, França, Itàlia, Espanya, Alemanya, Regne Unit, però mai als “petits”, com Suïssa, Països Baixos, Luxemburg o Eslovènia. Es tracta de models d’estats –ciutats-estat o regions-estat– que es passen per alt en aquestes anàlisis “regionals”. Aquí aflora el “reescalament” de l’estat proposat per Brenner i el paper de les àrees metropolitanes, així com el dilema de la regió política dins del perímetre institucional, sovint confrontada a les dinàmiques i xarxes espacials exògenes, tot i que no considera que territori i xarxes siguin principis rivals d’organització espacial.

El darrer dels apartats del primer capítol analitza la fragmentació (éclatement) dels territoris. Les regions metropolitanes són emblemàtiques de la postmodernitat espacial i territorial, perquè expliciten la visió relacional de la regió. Aquesta s’oposa a les concepcions territorialistes, perquè està feta per xarxes heterogènies i complexes de relacions socials, en un espai obert, fluït, de deli-

2. Les cites de l’obra ressenyada han estat traduïdes per l’autor de la ressenya.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 159-165 Rafael Giménez-Capdevila

Thomas Perrin (2022). La région au XXI e siècle. Perspectives de France et d’Europe

mitacions poroses i postestructuralista. Acaba amb la noció de soft-space, els territoris de projecte o divisions ad hoc, amb límits difusos ( fuzzy boundaries), com ara les regions transfrontereres que es prenen de base per a programes de la Unió Europea.

L’autor conclou el capítol recordant que la regió és un concepte científic i un instrument de la política territorial ensems, en un procés dialèctic entre ciència i política.

El segon capítol s’endinsa en la dimensió cultural de la regió i també la seva europeïtzació. Thomas Perrin considera que tot allò que és subestatal (i no és local) ha de ser regional: “llengües regionals”, “regions amb forta identitat”, “particularismes regionals”. A França no és estrany trobar-se amb l’expressió “nacionalismes regionals”, com ho fan Giblin o Tétart (p. 60). En canvi, destaca que des del segle xix, junt a “la construcció triomfant dels estats-nació” també es constata “el despertar dels nacionalismes a escala subestatal” (p. 59). Un garbuix per no reconèixer que algunes d’aquestes “regions” són, de fet, (part de) nacions sense estat (en l’actualitat). Més endavant, sí que parla de nacions sense estat, concepte que atribueix al politicòleg Jacques Leruez (1983) en un llibre sobre Escòcia, però que a Catalunya s’empra de molt abans. Perrin també reconeix “la dificultat de distingir entre regionalisme o nacionalisme segons el punt de vista escalar i territorial, o el punt de vista cultural i identitari; segons també l’emissor del missatge, tenint en compte l’alta càrrega simbòlica i política d’aquest tema” (p. 60).

El politicòleg Stein Rokkan, que l’autor cita en aquest capítol, ho descriu en altres termes, potser més geogràfics, com una tipologia de les perifèries, entre les quals les dels centres frustrats: territoris que haurien pogut construir llur pròpia centralitat, però que foren confrontats a dinàmiques més fortes d’integració per part d’altres centres. Exemples d’aquest cas serien Occitània, Catalunya, Escòcia o Baviera (p. 59-60). Per a Perrin, alguns “moviments autonomistes”, entre els quals cita el de Catalunya, s’han atribuït el concepte de nació sense estat “per denominar una identitat i cultura de dimensió nacional, però encaixada (enchâssée) en un territori subestatal regional”. Així, a partir de la regió cultural i dels “particularismes”, l’autor arriba a les nacions sense estat, tot aportant nombroses referències franceses, però cap de catalana. Afirma que un centenar de regions de la Unió Europea (UE), més de la meitat del total, contenen minories lingüístiques i culturals (p. 61). Aquest capital identitari geohistòric, en forma de territori viscut, pot confrontar-se a la geografia institucional, i té rellevància en la creació de xarxes interregionals, l’impuls a la cooperació transfronterera i a les euroregions. L’europeïtzació i la governança multinivells se’n veuen afectades.

El tercer capítol es dedica a elaborar un marc teòric i empíric d’anàlisi de la regió contemporània a Europa, per precisar-ne el lloc i la significació com a dispositiu d’aménagement i de desenvolupament dels territoris. Reconeix que trobar una definició estabilitzada de regió no té sentit, tenint en compte la

Treballs de la SCG, 94, 2022, 159-165

Thomas Perrin (2022). La région au XXI e siècle. Perspectives de France et d’Europe

Rafael Giménez-Capdevila

polisèmia del terme i les múltiples escales espacials i territorials que comprèn, com la metropolitana (p. 79). Per això proposa taules (p. 81 i 85) que permeten entendre els diversos conceptes de regió i qui els ha aportat. Aquí n’avança una nova definició com “un conjunt territorial determinat i organitzat segons criteris evolutius i multivariats, a una escala intermèdia i diferent a la d’un estat sobirà” (p. 84). Això no obstant, tot seguit analitza la macro-regionalització interna dels estats, com la de França del 2015, i europea; i les mega-regions o complexos policèntrics formats per regions metropolitanes.

La regió Occitània, el resultat de la fusió no pas consentida sinó forçada pel legislador francès sense consultar ni la població ni els electes regionals i locals, protagonitza el quart capítol. Una regió que adopta el nom d’un domini lingüístic més ampli amb el que no s’ha de confondre, que l’autor pren aquí com a base per a l’anàlisi de “la posada en pràctica de la interterritorialitat i del paper de la cooperació territorial multinivell en la construcció de conjunts (neo-)regionals complexos” (p. 126).

El cinquè capítol té per objecte l’euroregionalització, un concepte que deriva de la convergència de dos fenòmens politico-territorials: la metropolitanització i l’europeïtzació. Hi analitza la frontera nord-est de França, una zona especialment activa en la construcció europea des de la reconciliació franco-alemanya i amb projectes urbans transfronterers destacats (Basilea, Estrasburg, Belval a Luxemburg).

El capítol sisè s’ocupa de la macro-regionalització a la Mediterrània occidental, a partir de les configuracions que des dels anys 1990 pren l’anomenat Arc Llatí o Mediterrani (nord-)occidental (a vegades, sigles MEDOC). És aquí on insereix un requadre de dues pàgines i mitja per explicar les tenses relacions Espanya/Catalunya dels darrers anys (p. 199-201). Interpreta la crisi institucional provocada pel procés fins avui fallit d’independència de Catalunya com una interrogació de “l’evolució del regionalisme i de la dinàmica de reescalament a Europa”, tot citant significativament un article sobre la contradiplomàcia espanyola al respecte (p. 198). Això tindria concretament conseqüències sobre els projectes de macro-regionalització al Mediterrani occidental, perquè Catalunya n’és un dels territoris líders, mentre l’Estat espanyol té el control dels fons estructurals europeus i d’altres polítiques comunitàries, com la de les xarxes transeuropees de transport. L’autor assenyala el retard en l’execució del corredor ferroviari mediterrani com una conseqüència d’aquestes desavinences, citant Josep V. Boira, tot i que també creu que des del 2018, amb el canvi de govern a Espanya i el nomenament de Boira com a coordinador per al corredor, es pot desencallar. Per tant, afirma el pes dels paràmetres polítics (realpolitik, politics en anglès), on “els estats conserven una capacitat preponderant” en l’evolució de la macro-regionalització (p. 199).

El darrer dels capítols, el setè, és una mena de resum o síntesi dels anteriors, però també és on apunta el valor afegit de l’obra. Hi descriu alguns conceptes nous que apareixen en la gestió del territori, com governança cooperativa i

Treballs de la SCG, 94, 2022, 159-165

Thomas Perrin (2022). La région au XXI e siècle. Perspectives de France et d’Europe

Rafael Giménez-Capdevila

“coopetició” (cooperació i competició) (p. 222). Hi defensa una visió postcomplexa de l’aménagement, on l’ordenació del territori és al cor de les solucions als reptes democràtics (p. 230) i on la cooperació territorial articula les lògiques de fluxos i xarxes amb la fixesa de les delimitacions administratives i decisòries (p. 234). Reivindica la regió (tal com l’entén, a diverses escales i configuracions) com l’esglaó d’intermediarietat i d’articulació dels territoris i de les societats, perquè aporta marcs d’actuació renovats davant la fragmentació territorial i social. Tant creu l’autor en la pertinença de la regió, que la fa protagonista de la refundació de la construcció social, territorial i política de la UE (p. 242-243). Una proposta que avança en la línia de la formulada ara fa vint anys des de l’Eurocongrés 2000 dels espais occitans i catalans: “la base de la construcció de la Unió Europea del futur s’hauria de fonamentar en les diverses identitats culturals (pobles o nacionalitats) que la componen, assentades cadascuna d’elles històricament en un espai territorial determinat” (Eurocongrés 2000, 2003, p. 99).

L’obra es clou amb una succinta conclusió, on l’autor reitera el lloc destacat que ocupa la regió en l’ordenació del territori i el desenvolupament de les societats europees actuals. Així mateix, subratlla que la visió postcomplexa reconeix la importància de les variables culturals i identitàries en la relació entre societats i territoris, de manera que emfasitza el lligam entre la ciutadania i les actuacions públiques (p. 247).

Valoració final

Thomas Perrin presenta en aquest llibre una recerca de llarg recorregut, ben documentada, que abasta una temàtica en profunditat, des de diversos punts de vista acadèmics i funcionals. Es tracta d’una obra de referència que orienta sobre l’evolució del concepte de regió, que ha esdevingut extremadament complex, potser líquid per dir-ho a la manera de Zygmunt Bauman. En aquest sentit, cal lamentar que el títol no sigui prou explícit pel que conté l’obra. Hi podia haver afegit el concepte de multiescalaritat, que apareix sovint al text, per fer-lo més comprensible.

Les nombroses taules que sintetitzen el text, així com els requadres per aprofundir en un tema i les figures, entre les quals alguns mapes temàtics, aporten una informació útil. En canvi, algunes figures no tenen font i la bibliografia no està ben ordenada alfabèticament, a més de contenir alguns errors sensibles per al públic català.3

En tractar-se la regió d’un concepte geogràfic per excel·lència, és en primer lloc al col·lectiu de geògrafes i geògrafs a qui va dirigida l’obra. Però en ser alhora un objecte geogràfic d’ús quotidià en l’ordenació del territori i la política,

3. Les cites a obres de Joan Vicente Rufí són entrades pel segon cognom, una circumstància que pot confondre.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 159-165

Thomas Perrin (2022). La région au XXI e siècle. Perspectives de France et d’Europe

Rafael Giménez-Capdevila

interessa a un espectre molt més ampli de persones, que abasta el conjunt de les Ciències Socials.

D’escriptura densa i rica, tanmateix no és de lectura feixuga. Fins i tot hi insereix alguna picada d’ullet, com quan encapçala un subcapítol amb L’Europe et les regions: je t’aime moi non plus (p. 66), parafrasejant el títol de la cançó de Jane Birkin i Serge Gainsbourg. Tot i que algunes idees es repeteixen en diferents capítols, l’autor hi fa referència en notes a peu de pàgina i així es veu la pertinència de la reiteració.

En definitiva, Thomas Perrin ha publicat una obra de gran utilitat, indispensable en la biblioteca geogràfica, i que guia a través del laberint postcomplex del concepte de regió.

Referències

Casassas Simó, Lluís (coord.) (1990). La regionalització del territori i els ens intermedis. Barcelona: Diputació de Barcelona/Societat Catalana de Geografia.

Eurocongrés 2000 (2003). Proposta per a Europa. Conclusions generals. Barcelona: Fundació Occitanocatalana.

Mendizàbal Riera, Enric; Aimada Solé Figueras; Liliana Solé Figueras (2022). Lluís Solé Sabarís en la geografia de Catalunya. Una biografia. Barcelona: Societat Catalana de Geografia. Merlin, Pierre; Françoise Choay (1988). Dictionnaire de l’urbanisme et de l’aménagement. París: Presses Universitaires de France.

Perrin, Thomas (2013). Cultura i Euroregions. Catalunya en l’Arc Mediterrani. Barcelona: Aresta. – (2016). “Neo-Regionalismo y movilización de los entes sub-estatales en Europa”, dins: Celso Cancela Outeda; Antoni Durà Guimerà; Andrea Noferini [coord.]. Europa, políticas públicas y gobernanza. Las ideas y las redes de un académico europeísta: en recuerdo de Francesc Morata. Santiago de Compostel·la: Andavira, p. 145-152. – [coord.] (2017). “L’Europe des régions. Quel retour?”. Pôle Sud. Revue de science politique de l’Europe méridionale, núm. 46, p. 5-20. DOI: https://doi.org/10.3917/psud.046.0005 – (2019). “Dinamicas macro-regionalas en Mediterranèa occidentala: cap a un renovelament de la cooperacion territoriala”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, p. 167-190. DOI: https://doi.org/10.2436/20.3002.01.177

[ed.] (2022). Regions and Regional Planning. Experiences from France and Europe. Abingdon: Routledge.

Perrin, Thomas; François-Olivier Seys [coord.] (2019). “Régions en tension, régions en recomposition. Le Sud-Ouest européen en perspective”. Sud-Ouest Européen, núm. 48, p. 5-9. DOI: https://doi.org/10.4000/soe.5724

Solé Sabarís, Lluís (1975). “Sobre el concepte de regió geogràfica i la seva evolució”, dins: Societat Catalana de Geografia. Miscel·lània Pau Vila. Biografia - Bibliografia - Treballs d’homenatge. Granollers: Montblanc-Martín, p. 413-477.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 94, desembre 2022, p. 167-170

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

DOI: 10.2436/20.3002.01.232

Com planificar i dissenyar una recerca èticament responsable

Sebastian H enn; Judith M iggelbrink; Kathrin HörscH elM ann [ed.] (2022). Research Ethics in Human Geography.

Oxon: Routledge, 260 p. ISBN: 978-1-138-58041-1

Anna Ortiz Guitart Departament de Geografia

Universitat Autònoma de Barcelona

anna.ortiz@uab.cat

https://orcid.org/0000-0002-6016-5136

Per què l’ètica en la recerca és tan important en Geografia humana? Per què hauríem de dedicar més temps a pensar en aquesta qüestió quan ens fem una pregunta de recerca, n’establim uns objectius, la dissenyem, analitzem unes dades, publiquem i en fem difusió? Per què les nostres universitats tenen ja comitès d’ètica i codis de bones pràctiques en la recerca?

La recerca en Geografia humana ha de fer front a un gran nombre de reptes ètics que resulten de les diverses maneres en les quals la recerca afecta els individus i els grups socials amb què es treballen, el seu benestar físic, emocional i econòmic, la seva posició social, així com la seva imatge en un context social ampli. Algunes de les raons més importants de la Geografia humana per tenir en compte l’ètica en la recerca és protegir els altres, minimitzar els danys, avançar en la justícia social, contribuir a la salut i al benestar, fer els barris més segurs o millorar la vida dels infants, entre d’altres. Però més enllà de tenir en compte els dos a spectes ètics claus en una recerca de Geografia humana – el principi de no causar dany i la necessitat d’obtenir el consentiment informat– ens és necessari reflexionar sobre les relacions de poder i les relacions socials en tot procés de la recerca, els requeriments ètics per recollir dades, les exigències institucionals en relació amb la implementació de l’ètica en la recerca, els desafiaments ètics en un context de recerca neoliberal (precarietat, entorn competitiu, presses per publicar en revistes indexades, etc.) i l’educació científica.

Aquest llibre, editat pels geògrafs Sebastian Henn, Judith Miggelbrink i Kathrin Hörschelmann, de les universitats alemanyes de Jena, Dresden i Bonn, respectivament, se centra en aquestes qüestions. El volum està estructurat en dues parts i dividit en 14 capítols on 20 autors i autores, principalment d’universitats alemanyes però també d’altres d’universitats d’arreu d’Europa i del

món. Globalment, tots plegats reflexionen sobre l’ètica en la recerca i en la pràctica acadèmica, la millora en la qualitat de la recerca i els mecanismes per garantir l’honestedat, el rigor i la responsabilitat en la recerca.

La primera part del llibre engloba els capítols que reflexionen sobre l’ètica en la recerca posant el focus en diferents aspectes. Al seu torn, la segona part té un vessant més pràctic i se centra en veure com podem comunicar els principis ètics als estudiants de manera que allò après a l’aula pugui fer-se servir en la seva pràctica geogràfica. Tot seguit, presentem algunes de les discussions que volem ressaltar del llibre.

Un primer tema d’anàlisi gira al voltant del treballs realitzats des de la Geografia humana i la Geografia física i la desigual importància que pren l’ètica en un camp i en l’altre. L’autora del capítol considera que, en general, els geògrafs humans són més conscients del tema ètic que els geògrafs físics perquè s’han confrontat a més reptes ètic s (sobre com accedir als participants o sobre com involucrar-se en la recerca, per exemple) i perquè han tingut una major “alfabetització ètica” durant la seva socialització científica. Malgrat tot, hi ha problemes ètics que emergeixen en situacions comparables tant en recerques de Geografia humana com de Geografia física. D’aquesta manera es poden donar relacions de poder desigual entre el coneixement científic i l’indígena o poden aflorar dilemes ètics quan la comunitat local demana que l’investigador/a multipliqui el seu paper i esdevingui també educador/a, comunicador/a o treballador/a de la comunitat.

També es reflexiona sobre la necessitat de trobar noves pràctiques ètiques i metodològiques per respondre millor als reptes de fer recerca amb infants i tenir present la seva diversitat d’interessos i necessitats. Les vides dels infants estan molt institucionalitzades i les seves geografies quotidianes tendeixen a estar molt dirigides pels adults i les normes institucionals, fet que provoca que els investigadors/es poques vegades interactuïn amb els infants en llocs no supervisats pels adults. Per tant, les pràctiques ètiques s’han d’alinear bé amb les pràctiques institucionals per tal de rebre el vistiplau dels adults responsables o de les escoles. A vegades, però, es poden crear tensions entre el dret de participar dels infants i la participació. Perquè, qui decideix què és el millor per als infants? Les responsabilitats dels pares i mares poden entrar en conflicte amb l’objectiu de respectar i prioritzar les veus dels infants i el poder de prendre la decisió de participar o no en una recerca. Per tal de superar aquests obstacles és important, doncs, reconèixer l’agència dels infants i crear condicions que permetin als participants fer brollar els seus interessos específics, necessitats i preocupacions. D’aquesta manera, per fer una recerca més ètica cal connectar amb el punt de vista dels infants i crear condicions adequades perquè els participants se sentin segurs, recolzats i valorats.

Els dilemes ètics que sorgeixen quan es fa recerca qualitativa amb participants vulnerables, concretament amb refugiats i sol·licitants d’asil, és un altre tema que es discuteix al llibre. Malgrat que és difícil accedir a aquestes persones,

excloure-les de la recerca pot reforçar la seva vulnerabilitat ja que les seves veus i perspectives són sovint invisibilitzades pel discurs acadèmic i públic. La recerca en la vulnerabilitat d’aquestes persones és valuosa però hi ha el risc de contribuir a la seva discriminació, perpetuar els estereotips, homogeneïtzar-les i considerar-les com a persones passives. La Geografia feminista porta anys insistint en la necessitat de fer un gir reflexiu i repensar les asimetries del coneixement i les relacions de poder asimètriques entre investigat/da i investigador/a proposant mètodes i pràctiques per reduir-les.

En aquesta mateixa línia, d’altres autores reflexionen sobre els desequilibris globals en la producció del coneixement i en la clara dominació del Nord Global en les esferes acadèmiques. A partir d’exemples de les seves recerques fetes a Europa de l’Est i Àsia i de l’autoreflexivitat etnogràfica com a investigadores d’universitats occidentals, aquestes autores se centren en les asimetries de poder i en com les diferents tradicions en la producció de coneixement afecten els desafiaments ètics en el treball de camp qualitatiu. Un dels desafiaments ètics que troben en les seves recerques, relacionades amb l’eurocentrisme i la colonialitat de la producció del coneixement, és la necessitat de desenvolupar solucions per descentrar-la, desmonopolitzar l’autoritat etnogràfica i posicionar les persones col·laboradores (participants) com a productores actives de coneixement. Aquestes autores consideren que dedicar-hi temps –una cosa tan senzilla però tan difícil d’obtenir en un context competitiu com és el nostre sistema universitari que reclama resultats ràpids – és un aspecte molt important per aconseguir aquests objectius. I tenir temps resulta imprescindible per conèixer millor els contextos socials i polítics del lloc on fem la recerca, per fer preguntes de recerca rellevants als contextos polítics locals, per crear espais de confiança amb els participants

tant abans com després de la recollida de dades – o per fer un retorn a la comunitat.

Un tema delicat tractat al llibre és el desafiament ètic que implica fer recerca en temes sensibles com poden ser activitats il·legals (contraban transfronterer o comerç de diamants, per exemple), ocupacions il·legals, robatoris, grafits, problemes de salut o violència. La sensibilitat en la recerca està associada amb la dificultat i les circumstàncies que generen perill i confronten la persona investigada i la persona investigadora a possibles conseqüències legals i polítiques. Fer recerca en aquests temes pot ser complex ja que els participants poden sentir-se amenaçats o en perill quan creuen que la confidencialitat i l’anonimat poden estar compromeses. Per tal de minimitzar aquests riscos els investigadors/es han de ser molt transparents i raonables en els seus objectius, desenvolupar ade -

Treballs de la SCG, 94, 2022, 167-170

quadament instruments metodològics per recollir dades en condicions difícils i dedicar temps per teixir confiança amb els subjectes investigats. Un dels punts forts del llibre és que tots els capítols van acompanyats de nombrosos exemples sobre recerques fetes pels mateixos autors i autores, localitzades en contextos geogràfics diversos, tant del Nord com del Sud. Fet i fet, fan referència a dilemes ètics que han hagut de fer front al llarg de la seva trajectòria acadèmica. L’extensa i actualitzada bibliografia aportada per a cada capítol fa que el llibre sigui molt adient per a estudiants de màster i doctorat i investigadors i investigadores que vulguin fer una recerca més transparent i honesta.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 94, desembre 2022, p. 171

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Persones externes al Consell Editor de Treballs de la Societat Catalana de Geografia que han avaluat de forma anònima els articles dels números 91 a 94

La filiació institucional indicada és l’actual o, si es desconeix aquesta, la del moment en què hi van col·laborar.

Alejandro Armas Díaz (Universität Leipzig)

Xosé Antón Armesto (Universitat de Barcelona)

Asunción Blanco Romero (Universitat Autònoma de Barcelona)

Macià Blàzquez (Universitat de les Illes Balears)

Raquel Camprubí (Universitat de Girona)

Antònia Casellas (Universitat Autònoma de Barcelona)

Jaume Font (Universitat de Barcelona)

Arlinda Garcia Coll (Universitat de Barcelona)

Maria Dolors Garcia Ramon (Universitat Autònoma de Barcelona)

Rafael Giménez-Capdevila (Societat Catalana de Geografia)

Aarón Gutiérrez (Universitat Rovira i Virgili)

Joan Albert López Bustins (Universitat de Barcelona)

Antonio López Gay (Universitat Autònoma de Barcelona)

Carme Montaner (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Francesc Nadal (Universitat de Barcelona)

Joan Nogué (Universitat de Girona)

Xavier Oliveras González (El Colegio de la Frontera Norte)

Daniel Paül (Universitat de Lleida)

Anna Ribas (Universitat de Girona)

Lluís Riudor (Universitat Pompeu Fabra)

Fernando Ruiz-Peyré (Österreichische Akademie der Wissenschaften)

Onofre Rullan (Universitat de les Illes Balears)

Sergi Saladié (Universitat Rovira i Virgili)

Alexis Sancho (Universität Wien)

Miguel Solana (Universitat Autònoma de Barcelona)

Katsuyuki Takenaka (愛知県立大学=Universitat Prefectural d’Aichi)

Joan Tort (Universitat de Barcelona)

Juan M. Trillo-Santamaría (Universidade de Santiago de Compostela)

La Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia agraeix vivament la seva feina desinteressada, la qual serveix per assegurar la qualitat i rigor científic dels articles publicats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 94, desembre 2022, p. 173-178

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Informació per als autors i autores

1. Presentació

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic, que es publica alhora en paper i en suport electrònic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la Geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques.

És editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la Geografia, així com ressenyes de llibres geogràfics publicats darrerament.

Els articles adreçats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia han de ser originals i escrits en català, anglès o qualsevol llengua romànica. Es poden publicar articles i ressenyes en edició bilingüe, principalment català/anglès.

La revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa dels articles. Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

2. Enviament d’originals

L’enviament de l’article s’ha de fer a http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG/ login. Atès que durant el 2022 s’estan experimentant problemes tècnics a causa de la migració de les versions d’OJS que està realitzant l’IEC, excepcionalment s’autoritzen els enviaments en suport digital a l’adreça electrònica treballs.scg@ correu.iec.cat.

Han d’anar acompanyats d’una pàgina en arxiu a part on figuri: autoria, lloc de treball o professió i adreça electrònica, així com una declaració que, si més no, faci constar: a) el coneixement i acceptació de les normes de la revista (això afecta en particular a la cessió del drets d’edició i a l’acceptació d’esmenes d’estil per part del Consell de Redacció); b) el compromís que l’article no ha estat simultàniament enviat a altres revistes; c) l’afirmació del caràcter original del treball; d) opcionalment, els agraïments que es vulguin fer constar o la declaració d’inserció de l’aportació en determinat projecte de recerca (de cara a la publicació, tot això donarà lloc a una primera nota al peu, que tanmateix no

Treballs de la SCG, 94, 2022, 173-178 Informació per als autors i autores

ha de figurar en el text destinat a ser avaluat); e) la declaració de comptar amb autorització per a la reproducció de les imatges inserides al text quan s’escaigui; f) el coneixement i plena acceptació de la Declaració de conducta ètica editorial i rebuig de males pràctiques, la qual figura en la pàgina web de la revista (apartat Quant a / Polítiques); i g) la declaració de no incórrer en el llenguatge sexista, d’acord amb el manual d’estil de l’IEC (capítol x).

3. Estructura de l’original

3.1. El document estarà paginat però no contindrà cap mena d’encapçalament o peu de pàgina.

3.2. El títol ha de reflectir de manera clara i directa el contingut del treball.

3.3. Es recomana a qui vulgui signar amb els dos cognoms, que adopti el criteri d’unir-los amb un guió, per tal de facilitar la seva identificació a les bases de dades científiques.

3.4. S’inclouran tres resums de l’article amb cos de lletra 10,5, cadascun d’un màxim de 150 paraules, redactats en català, castellà i anglès, així com en la llengua de l’original si no és cap de les esmentades; també s’admetran resums en altres idiomes atenent al territori a què l’article faci referència. Cada resum anirà precedit de la corresponent traducció del títol i es clourà amb entre tres i cinc paraules o conceptes clau en les llengües esmentades. El resum ha d’exposar, amb frases curtes i clares, els objectius, metodologia i principals resultats del treball.

3.5. Convé que l’article comenci amb una breu introducció que expliqui l’objectiu del treball, l’interès que presenta per a la Geografia, el problema o llacuna en el coneixement geogràfic que es pretén abordar i l’estructura formal del text. Tot seguit, s’han d’aportar els elements teòrics, conceptuals i/o contextuals escaients. A continuació, les fonts i mètodes emprats s’han d’indicar de tal manera que el lector pugui verificar i entendre com s’ha dut a terme la investigació. L’apartat, o els apartats, central(s) de l’article han de presentar de forma raonada els resultats mobilitzats i/o obtinguts. En darrer lloc, convé contraposar aquests resultats amb els coneixements de partida (apartat teòric, conceptual i/o contextual) i valorar la rellevància de l’aportació realitzada, cosa que pot incloure apuntar vers futurs aprofundiments.

3.6. Els articles no han de superar els 60.000 caràcters sense espais (inclosos resums, notes i bibliografia) ni les 30 pàgines (incloses il·lustracions, mapes, gràfics i fotos). En tot el treball cal emprar un interlineat d’1,15 i tipografia Times New Roman. El cos de lletra del text general és de 12 punts. Es prega imitar, en el que sigui possible, l’estil i disposició d’elements que s’observarà en el darrer número publicat de la revista. Alhora, es facilita una plantilla en què s’intenten recollir totes aquestes especificacions.

3.7. Els apartats es diferencien mitjançant xifres àrabs i, si escau, amb una clara ordenació jeràrquica (1, 1.1, 1.1.1). Els títols dels apartats aniran en negreta i en cap cas en majúscules.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 173-178

Informació per als autors i autores

3.8. Les referències bibliogràfiques s’han de limitar a les fonts consultades pels autors. Les citacions s’inseriran dins el text general entre parèntesis mitjançant cognom i any d’edició i, si es tracta d’una citació textual entre cometes, pàgina, segons els següents models referits a un, dos o més autors: (Casassas, 2000, p. 222), (Lluch i Nel·lo, 1987) i (Vilà-Valentí et al., 1995). En ocasions, la citació de pàgines web pot ser més àgil mitjançant una nota al peu.

3.9. Les notes al peu aniran en cos 8. Cal reduir-les al que sigui estrictament necessari.

3.10. Els articles poden contenir dues menes d’il·lustracions: figures (única denominació genèrica que inclourà mapes, gràfics, croquis, fotos...) i taules, unes i altres amb la seva pròpia numeració, aràbiga i correlativa. El respectiu títol (breu i clar) s’inserirà en el text, no pas dins la pròpia figura o taula. La font i/o autoria s’indicarà al peu de la il·lustració. El títol precedeix la il·lustració i la font la segueix. Aquests dos elements serviran també per indicar la ubicació idònia de la il·lustració encara que aquesta sigui presentada en arxiu a part. Altres normes referides a les il·lustracions són les següents:

a) El text ha de fer referència explícita a totes les figures i taules que s’hi incloguin, encara que sigui entre parèntesis: (fig. 1).

b) Les taules i esquemes han de ser editables (no imatges) i no han d’emprar colors de fons. Els mapes i gràfics s’adjuntaran en arxiu a part en un suport informàtic que permeti fer-hi retocs en la tipografia, la posició i dimensió d’elements com la llegenda, etc.

c) Les fotografies i altres imatges han de tenir qualitat, amb una resolució mínima de 300 DPI (punts/píxels per polzada). El Consell Editor pot recomanar la retirada de les imatges que no compleixin aquests requisits i consideri prescindibles.

d) Treballs de la Societat Catalana de Geografia es publica alhora en blanc i negre (en paper) i color (pdf). Convé aprofitar la potencialitat expressiva del color particularment per a fotografies i mapes, encara que en la reproducció tradicional pugui no ser el format idoni.

e) La llegenda de les figures ha de ser ben llegible tenint en compte les dimensions de la revista en paper.

f) Els mapes originals han de dur escala gràfica (mai numèrica) i han d’incloure el símbol de nord (o bé indicació de xarxa geogràfica o de coordenades) si el territori representat no és prou conegut per al lector habitual.

g) Les imatges i altres il·lustracions que ho requereixen hauran de comptar amb els oportuns drets de reproducció, gestionats pels autors dels treballs.

h) Les taules duran les línies verticals invisibles.

3.11. Els possibles annexos aniran situats al final de l’article amb cos de lletra 11.

3.12. La bibliografia (ordenada alfabèticament i cronològica) anirà amb cos

Treballs de la SCG, 94, 2022, 173-178

Informació per als autors i autores

de lletra 10. Els cognoms van en versaletes (no pas en majúscules). Les pautes per a la bibliografia són les següents:

a) Per als llibres

Cos 10 Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). Títol del llibre. Lloc de publicació [en català]: Editorial. [Altres informacions]

Daveau, Suzanne; Orlando Ribeiro (1973). La zone intertropicale humide. París: Armand Colin.

b) Per a les parts de llibres

Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). “Títol de la part del llibre”, dins: Nom sencer Cognom(s). Títol del llibre. Lloc de publicació [en català]: Editorial, vol. x, p. xx-xx.

Timothy, Dallen J.; Rami F. Daher (2009). “Heritage Tourism in Southwest Asia and North Africa: Contested Pasts and Veiled Realities”, dins: Dallen J. Timothy; Gyan P. Nyaupane [ed.]. Cultural Heritage and Tourism in the Developing World . A Regional Perspective. Londres/Nova York: Routledge, p. 146 164.

c) Per als articles

Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). “Títol de l’article”. Títol de la revista , vol. x, núm. x, p. x-x. DOI: https://doi.org/xxx

Membrado-Tena, Joan Carles (2018). “El papel de la geografía en el análisis del contenido semántico de los topónimos. El caso de Alicante”. Anales de Geografía de la Universidad Complutense, vol. 38, núm. 1, p. 35-60. DOI: https://doi.org/10.5209/AGUC.60468

d) Al final d’una cita bibliogràfica es pot incloure també l’adreça electrònica, en cursiva, on es pugui trobar el document, tot indicant-hi, en tot cas, la data de consulta, de la següent manera: “(consultat 01/01/2011)”.

e) Per a les cites de documents que només es troben a Internet, s’imitarà, tant com sigui possible, el format de les cites bibliogràfiques. Si més no inclouran un nom d’autor (persona o institució) que permeti la citació abreujada en el text de l’article, encara que no s’hi pugui aportar l’any d’edició. També s’inclourà el títol o bé es farà una descripció sintètica del contingut.

Societat Catalana de Geografia (s. d.). Indicacions per a l’autor/a. http:// revistes.iec.cat/index.php/TSCG/about/submissions#authorGuidelines (consultat 30/06/2022).

Opcionalment les cites de documents electrònics poden donar lloc a nota al peu. Es poden emprar claudàtors per indicar dades insegures o que no figuren en el document.

L’autoria repetida en obres consecutives de la relació bibliogràfica serà substituïda per un guió llarg ( – ). En cas d’obres d’una mateixa autoria i any, es distingiran mitjançant lletres darrere la data (1982a, 1982b) per tal de facilitar-ne la citació.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 173-178

Informació per als autors i autores

4. Ressenyes

4.1. La secció Ressenyes és oberta a comentaris de llibres geogràfics publicats darrerament i en qualsevol llengua, tot i que de forma preferent en català. Quan les ressenyes siguin en català i de llibres en aquesta llengua, el Consell Editor intentarà fer-ne, en la mesura de les possibilitats financeres, la seva traducció a l’anglès per tal de facilitar la difusió internacional de la producció geogràfica catalana.

4.2. Les ressenyes han de tenir una extensió màxima de 15.000 caràcters sense espais.

4.3. Les ressenyes s’inicien amb un títol intencionat i contenen la fitxa bibliogràfica del llibre analitzat (seguint el punt 3.12.a, i fent-hi constar el nombre total de pàgines, l’ISBN i, si hi fos, el DOI). Opcionalment, poden estructurar-se amb apartats numerats amb xifres àrabs i poden contenir bibliografia si s’hi fan citacions diferents al llibre analitzat.

4.4. Les ressenyes s’il·lustraran amb la portada del llibre analitzat.

5. Procés editorial

5.1. Recepció d’articles. El Consell Editor acusarà als autors i/o autores la recepció dels articles que li arribin i posteriorment informarà de l’acceptació o el rebuig de publicació, d’acord amb les avaluacions externes anònimes efectuades. La recepció de l’article no comporta necessàriament la seva acceptació.

5.2. Revisió interna d’articles. El Consell Editor valorarà si el treball pot ser publicat atenent a la qualitat i interès aparent de l’article en funció dels criteris editorials de la revista, així com al compliment dels requisits de presentació formal. El Consell Editor pot retornar d’entrada un original perquè s’hi facin canvis formals.

5.3. Avaluació externa d’articles. Treballs de la Societat Catalana de Geografia es regeix pel sistema d’avaluació externa i anònima dels articles. El Consell Editor enviarà a avaluació els treballs que consideri aptes per a la secció d’articles. La relació d’avaluadors i avaluadores es publica al darrer número de cada any.

5.4. El Consell Editor de la revista es reserva els drets de:

a) Acceptar o rebutjar els articles presentats a partir dels informes externs.

b) Esmenar lleument els treballs per tal d’adequar-los als criteris i normes de la revista.

c) Demanar a l’autoria que escurci un text o que hi faci determinades modificacions.

5.5. Més enllà dels elements indicats a l’apartat 3, en particular al punt 3.5, la decisió sobre l’acceptació o rebuig dels treballs per part dels editors de la revista es fonamenta en els aspectes següents:

a) Originalitat.

b) Actualitat, oportunitat i novetat.

Treballs de la SCG, 94, 2022, 173-178 Informació per als autors i autores

c) Rellevància: aplicabilitat dels resultats per a la resolució de problemes geogràfics concrets.

d) Significació per a l’avenç del coneixement científic geogràfic.

e) Fiabilitat i validesa científica: qualitat metodològica contrastada.

f) Presentació: bona redacció, organització (coherència lògica) i qualitat gràfica.

5.6. Una vegada finalitzat el procés d’avaluació s’enviarà a l’autoria principal (el remitent o bé el primer dels signants) la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del treball. A partir de l’acceptació de l’article, l’autor/a podrà demanar una certificació que es troba en curs de publicació.

5.7. En el procés de composició o maquetat, l’autoria rebrà un pdf del seu article per tal de fer-hi una sola revisió.

5.8. Un cop publicada, l’autoria rebrà un exemplar de la revista. Si entre els autors d’un treball hi ha un membre de la SCG se’n podran demanar fins a 5 exemplars.

Protecció de dades personals

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors i autores autoritzen que les seves dades personals (nom i cognoms, dades de contacte i dades de filiació) puguin ser publicades en el corresponent volum de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia

Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors i autores per gestionar la publicació de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia i no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o organitzacions internacionals. Un cop publicada la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric. Els autors i autores poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals@iec.cat, en què s’especifiqui de quina publicació es tracta.