Treballs de Sociolingüística Catalana

Treballs de Sociolingüística

Catalana

L’estandardologia comparada: teoria i pràctica

Institut d’Estudis Catalans

TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA, 31

Revista de la Societat Catalana de Sociolingüística

TREBALLS

Direcció

Emili Boix-Fuster (Universitat de Barcelona), eboix@ub.edu

Comitè de Redacció

Emili Boix-Fuster (Universitat de Barcelona)

Maria Sabaté-Dalmau (Universitat de Lleida)

Natxo Sorolla (Universitat Rovira i Virgili)

Miquel Strubell i Trueta (Societat Catalana de Sociolingüística i Linguapax)

Joaquim Torres-Pla (Societat Catalana de Sociolingüística)

Comitè Editorial

Xavier Albó (CIPCA, Bolívia), cipca@cipca.org.bo

Andrés Barrera (Universitat Complutense de Madrid), abarrera@cps.ucm.es

Gabriele Berkenbusch (Universitat de Zwickau, Alemanya), gabriele.berkenbusch@fh-zwickau.de

Henri Boyer (Universitat de Montpeller 3 Paul Valéry, França), henri.boyer@univ-montp3.fr

Henrique Monteagudo (Universitat de Santiago de Compostel·la), henrique.monteagudo@usc.es

Juan Carlos Moreno Cabrera (Universitat Autònoma de Madrid), juancarlos.moreno@uam.es

Joan Peytaví (Universitat de Perpinyà), jpeytavi@iec.cat

Benjamín Tejerina (Universitat del País Basc), b.tejerina@ehu.edu

Miquel Strubell i Trueta (Societat Catalana de Sociolingüística i Linguapax), m_strubell@yahoo.com

Joaquim Torres-Pla (Societat Catalana de Sociolingüística), jotorresp@gmail.com

Comitè Científic

Graciela Barrios (Universitat de la República, Montevideo, Uruguai), grabar@adinet.com.uy

Albert Bastardas (Universitat de Barcelona), albertbastardas@ub.edu

Georg Kremnitz (Universitat de Viena, Àustria), georg.kremnitz@univie.ac.at

Joan Melià (Universitat de les Illes Balears), jmelia@uib.cat

Brauli Montoya (Universitat d’Alacant), bmontoya@iec.cat

Christian Lagarde (Universitat de Perpinyà), lagarde@univ-perp.fr

Kathryn A. Woolard (Universitat de Califòrnia, San Diego, EUA), kwoolard@ucsd.edu

Societat Catalana de Sociolingüística Institut d’Estudis Catalans

Carrer del Carme, 47 08001 Barcelona

Tel.: 932 701 620 socs@iec.cat http://socs.iec.cat

SOCIETAT CATALANA DE SOCIOLINGÜÍSTICA

FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

pràctica

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC

ISSN (ed. impresa): 0211-0784 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Treballs de sociolingüística catalana (TSC) és una publicació anual de la Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans.

TSC es publica des del 1977 TSC és l’anuari de la Societat Catalana de Sociolingüística (abans s’anomenava Grup Català de Sociolingüística), filial de l’Institut d’Estudis Catalans. D’acord amb els objectius estatutaris de la Societat, TSC estimula i reflecteix la recerca en sociolingüística, entesa en el sentit ampli i integrador que l’ha caracteritzada en els països de llengua catalana. Són, doncs, benvinguts a la revista tots els articles i col·laboracions inèdits dins dels camps de la sociologia de la llengua, l’antropologia de la llengua, el variacionisme, la psicologia social de la llengua, la política i planificació lingüístiques i el dret lingüístic, etc., especialment els referits a la nostra àrea lingüística i als processos de normalització lingüística, de manera preferent en llengua catalana. Els destinataris de la revista són tant els especialistes en sociolingüística, dins i fora dels àmbits universitaris, com els ciutadans amatents a conèixer en profunditat la situació sociolingüística als nostres països.

A partir del número 22, TSC s’edita electrònicament a http://revistes.iec.cat/index.php/TSC mitjançant el sistema Open Journal System (OJS), que ha estat adoptat per l’Institut d’Estudis Catalans per a desenvolupar el portal de l’Hemeroteca Científica Catalana, amb la intenció de facilitar l’edició i la difusió de les revistes científiques en línia.

Aquesta revista proporciona accés lliure immediat als seus continguts a través del seu URL ( http:// revistes.iec.cat/index.php/TSC), abans que siguin publicats en paper, basant-se en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement.

TSC és accessible en línia des de: http://publicacions.iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/TSC

Revista indexada a Directory of Open Access Journals, Periodicals Index Online, RACO i Sumaris CBUC. La revista té un índex de difusió (ICDS) de 6,477 (http://miar.ub.edu).

La revista treballs de sociolingüística catalana ha assolit un índex d’impacte de 10 (ICDS) en la Matriu d’Informació de l’Avaluació de Revistes (MIAR) i s’indexa en diferents bases de dades, entre les quals destaca l’Emerging Sources Citation Index (WoS), i la màxima avaluació en el sistema CARHUS, utilitzat per a la classificació de revistes científiques dels àmbits de les ciències socials i les humanitats. La revista també es troba indexada a les bases de dades Directory of Open Access Journals, Periodicals Index Online, Linguist list, RACO, Latindex i Dialnet.

Coordinació de ressenyes: Maria Sabaté-Dalmau

Coordinació de continguts: Natxo Sorolla

© dels autors dels articles © de l’edició: Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

Text revisat lingüísticament per la Unitat de Correcció del Servei Editorial de l’IEC.

Imatge de la coberta cedida per Nebulosa Gràfica (http://www.nebulosagrafica.com).

Compost per Fotocomposició gama, sl

Imprès a Open Print, SL

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

ISSN (ed. impresa): 0211-0784

Dipòsit Legal: B 17954-2015

Els continguts de TSC estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obra derivada 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra, sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Treballs de Sociolingüística Catalana • 31

Llindar, per Emili Boix-Fuster ................................................. 9

Secció monogràfica. L’estandardologia comparada: teoria i pràctica

• Introducció, per Joan Costa Carreras i Carla Amorós Negre .................... 13

• Invitació al pluricentrisme. Notes per a l’estudi d’una llengua pluricèntrica en conflicte, per Josep Àngel Mas Castells 15

• Sobre la concepció de l’estàndard en paratextos de gramàtiques: les introduccions, per Laia Benavent Llinares ..................................... 31

• Estudi comparatiu del marcatge diferencial d’objecte en situacions de contacte lingüístic (català-espanyol i basc-espanyol), per Anna Pineda i Ane Odria .................................. 47

• Dinâmicas normativas e espaços linguísticos: contrastes e interseções na construção do português e do espanhol, per Xoán Carlos Lagares ....................................... 63

• Procesos de estandarización: los casos del euskera y del gallego, per Miren Azkarate i Elixabete Perez Gaztelu ..................... 81

• Diasistematicitat vs. pluricentrisme. Una aproximació a la lingüística de les varietats alemanya, per Miquel Àngel Pradilla Cardona 95

Secció miscel·lània

• La transmissió de les llengües filipines a Catalunya, per Pere Comellas Casanova i Maria Carme Junyent Figueras 117

• Els casos clínics en català: vitalitat i propostes, per Adéla Koťátková .......................................... 137

• Transferències lingüístiques castellà-català: un estudi de disponibilitat lèxica a Lleida, per Maribel Serrano Zapata .................................... 149

• Usos lingüístics i consum cultural en català dels joves de les Illes Balears: tres fonts de dades en relació per Xisca Castell, Joan Melià i Maria del Mar Vanrell .............. 165

• Diferencialisme lingüístic a les Illes Balears: actors, discurs i evolució, per Ivan Solivellas ............................................ 191

Ressenyes

• The legal recognition of sign languages: Advocacy and outcomes around the world, de De Meulder, Murray i Mckee, per Raquel Veiga Busto ........................................ 209

• La normalización social de las lenguas minoritarias: Experiencias y procedimientos para la salvaguarda de un patrimonio inmaterial, de Javier Giralt i Francho Nagore, per Esteve Valls .............................................. 213

• Family multilingualism in medium-sized language communities, d’Albert Bastardas-Boada, Emili Boix-Fuster i Rosa M. Torrens-Guerrini, per Brauli Montoya Abat ...................................... 220

• From language shift to language revitalization and sustainability: A complexity approach to linguistic ecology, d’Albert Bastardas-Boada, per Nicola Vaiarello .......................................... 225

• Manual of standardization in the Romance languages, de Franz Lebsanft i Felix Tacke, per Jordi Ginebra ............................................. 228

• El castellà, la llengua del costat, d’Enric Gomà, per Emili Boix-Fuster .........................................

• Signs of difference: Language and ideology in social life, de Susan Gal i Judith T. Irvine, per Emili Boix-Fuster .........................................

Notes

• Entrevista a Melissa G. Moyer, per Emili Boix-Fuster .........................................

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31 (2021), p. 9-10

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Llindar

Emili Boix-Fuster

Societat

Catalana de Sociolingüística

Em plau una vegada més poder presentar un nou número, el trenta-unè, de la revista de la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS), societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans, de periodicitat anual.

La revista, com és habitual, conté una secció monogràfica i una secció miscel·lània de temes lliures. Enguany els sis articles de la secció monogràfica estan dedicats a l’estandardologia comparada i han estat coordinats amb rigor per Joan Costa (Universitat Pompeu Fabra) i Carla Amorós (Universitat de Salamanca), els quals en fan la introducció corresponent.

En segon lloc, formen la revista cinc articles de la secció miscel·lània i set ressenyes. Clou aquest número una entrevista a Melissa G. Moyer (Universitat Autònoma de Barcelona), que continua la sèrie de «converses sociolingüístiques» de números anteriors, amb Kathryn A. Woolard, Albert Bastardas, Henri Boyer i Francesc Vallverdú.

Al final d’aquest volum afegim les normes d’estil de la revista i la memòria d’activitats de la SOC del 2020.

Com és just i obligat, vull agrair la feina eficaç de Natxo Sorolla (Universitat Rovira i Virgili), com a coordinador de continguts de la revista des de fa molts anys, i de Maria Sabaté (Universitat de Lleida), com a coordinadora de ressenyes. Des d’aquest número 31, els dos, un sociòleg i una antropòloga lingüista, tots dos de gran nivell, passen a formar part del Comitè de Redacció de la revista. Benvinguts! Com sempre, el Servei Editorial de l’Institut d’Estudis Catalans ha vetllat amb zel i meticulositat per la qualitat lingüística de la revista.

I tanco amb algunes notes editorials. En primer lloc, és de justícia recordar la personalitat humana i científica d’Antoni M. Badia i Margarit, amb motiu de la commemoració del centenari del seu naixement (1920). Si el coneixement avança a les espatlles de gegants, Badia en va ser un. Romanista de formació, va saber apropar-se a la sociolingüística i la va impulsar amb una gran capacitat de treball. Recordem, per exemple, entre moltes altres iniciatives i obres seves, que Badia va ser primer president del que aleshores era anomenat Grup Català de Sociolingüística , precedent de l’actual SOCS, i president del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana,

Correspondència: Emili Boix-Fuster. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: eboix@ub.edu. Tel.: 934 035 615.

de gran contingut sociolingüístic. Badia, parafrasejant un llibre seu, va saber combinar o es va veure obligat a combinar la ciència i la passió.

En segon lloc, vull fer esment de la jubilació recent de Joan Melià, professor a la Universitat de les Illes Balears, que fou dinàmic i coratjós director de Política Lingüística del Govern de les Illes Balears. Gràcies per la molt bona feina feta.

En tercer lloc, unes notes, no per periodístiques, menys importants. Quan estic a punt d’enllestir aquestes línies llegeixo a La Vanguardia (16 de juny de 2020) la decisió del Tribunal Suprem espanyol contra l’ús del català en les comunicacions entre «las autonomías del mismo ámbito lingüístico» perquè (s’argumenta) no tenen competència en les comunicacions interterritorials: sols les té l’Estat i aquest imposa el castellà. Com ha escrit un representant de Compromís, el grup valencianista, aquesta decisió «impedeix qualsevol avenç cap a la igualtat lingüística». Tenim aquí, doncs, un exemple claríssim del concepte d’interposició que va proposar Lluís Vicent Aracil fa molts anys. Una interposició que retrata un Estat espanyol ben explícitament castellanitzador, que intenta desintegrar la nostra comunitat lingüística.

D’altra banda, també ens arribava una altra nova preocupant (Ara, 17 de juny de 2020): segons l’Informe anual sobre l’estat del català, elaborat per l’ONG Plataforma per la Llengua (caldria detallar-ne la validesa, com sempre), un 51 % dels enquestats (suposem que arreu dels països de llengua catalana) veuen el català, el valencià i el balear com a llengües diferents. I aquest grau de desconeixement i de desintegració interna encara augmenta més entre els joves de 16 a 29 anys, dels quals un 60,9 % comparteixen aquesta visió tan fragmentada de la comunitat lingüística, tot i que teòricament han rebut classes de català en el sistema educatiu.

La sociolingüística catalana aspira a ser tan seriosa i científica com qualsevol altra. Aquesta continuació de l’assimilacionisme de matriu castellana, però, ens força a continuar —seguint una sentència típica de Badia i Margarit— combinant la ciència amb la passió.

La ciència per comprendre cada dia millor les ideologies, les competències i els usos lingüístics dels nostres països. Ens calen avaluacions honestes i rigoroses sobre l’estat de la llengua i sobre fins a quin punt els nostres conciutadans volen usar-la i preservar-la.

La passió per voler continuar transmetent la llengua històrica del país a les noves generacions i assegurar-li una vida en què tots puguem desitjar-nos un «bon dia» cada dia tranquil·lament sense amenaces adés adés.

Secció monogràfica

L’estandardologia comparada: teoria i pràctica

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31 (2021), p. 13-14

DOI: 10.2436/20.2504.01.174

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Introducció

Joan Costa Carreras i Carla Amorós Negre Equip del projecte «Estandarología Comparada entre las Lenguas de España» (ECLE)

La secció monogràfica «L’estandardologia comparada: teoria i pràctica» inclou sis treballs, d’acord amb la crida d’articles feta, tant sobre les qüestions teòriques de la disciplina com sobre les seves aplicacions a casos concrets.

El motiu de la crida va ser la voluntat de presentar treballs en la línia de la comparative standardology de Joseph (Eloquence and power. The rise of language standards and standard languages, 1987), que actualment ocupa bastants investigadors (com ara les publicacions de Deumert i Vandenbussche, 2004; el Manual of standardization in the Romance languages, de Lebsanft i Tacke, ed., 2020, i els treballs elaborats en el marc del projecte SLICE —Standard Language Ideologies in Contemporary Europe— de Kristiansen i Coupland, 2011, o Kristiansen i Grondelaers, 2013).

En el seu treball fundacional, Joseph (1987: 13) argumentava així la inevitabilitat de l’estandardologia comparada:

[T]here are enough regularities in the relationship between any standard language and the dialect base from which it has emerged to make this relationship, apart from the specific identity of the language and dialects in question, a worthwhile object of investigation. Thus the decision to study language standardization automatically entailed a comparative approach.

Molt més recentment, en el seu treball de comparació entre la reforma lingüística grega i la catalana, Bernal (Qüestió de la llengua i planificació lingüística. Els casos de Grècia i Catalunya a través de les obres de Manolis Triandafil·lidis i Pompeu Fabra , 2002: 28) ho confirmava:

[L]’anàlisi de casos concrets, d’experiències passades, ha permès de construir models teòrics per a la P[lanificació] L[ingüística], i d’aquí també la importància atorgada tradicionalment als estudis comparatius. De fet, l’establiment d’estratègies comparatives i la determinació de factors universals han acompanyat la PL des dels seus inicis.

Correspondència: Joan Costa Carreras. Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge. Despatx 53.414. Carrer de Roc Boronat, 138. 08018 Barcelona. A/e: joan.costa @upf.edu. Carla Amorós Negre. Universitat de Salamanca. Departament de Llengua Espanyola. Facultat de Filologia. Plaça d’Anaya, s/n. 37008 Salamanca. A/e: carlita@usal.es

Amb aquest marc epistemològic, presentem els sis treballs que componen el monogràfic. De seguida cal ressaltar com a motiu de satisfacció de l’equip editorial la gran diversitat que s’hi observa. El primer que ens sembla destacable és la varietat de procedències dels autors i autores: tres autores provenen del País Basc (dues de la Universitat del País Basc i una de la Universitat de Deusto), tres dels Països Catalans (universitats de Barcelona, Rovira i Virgili, i Politècnica de València), un del Brasil (Universitat Federal Fluminense) i una de França (Universitat París-Sorbona). En segon lloc, cal remarcar la diversitat de gènere dels autors: cinc dones i tres homes. En tercer lloc, la diversitat de llengües de redacció dels articles: quatre en català, un en espanyol i un en portuguès. Lligada amb això, en quart lloc hi ha la diversitat de comparacions de llengües: català, espanyol, anglès i francès (Benavent), basc, català i espanyol (Pineda i Odria), basc i gallec (Azkarate i Perez Gaztelu) i portuguès i espanyol (Lagares). La parella de llengües espanyol i català és tractada per dos treballs i la resta de parelles, el trio de Pineda i Odria i el quartet de Benavent, són tots diferents: quatre en total. La cinquena diversitat fa referència a les llengües tractades: s’analitzen aspectes de set llengües diferents —català (tres), basc (dos), espanyol (dos), anglès, francès, gallec i portuguès— pertanyents a tres famílies lingüístiques distintes (romànica, germànica i el basc, aïllat). La diversitat de marcs teòrics i metodològics, inherent a una disciplina aplicada com l’estandardologia comparada, ocupa el sisè lloc: contacte de llengües (Pineda i Odria), glotopolítica (Lagares), lingüística contrastiva (tots els treballs d’una manera o altra), lingüística de les varietats alemanya (Pradilla), lingüística descriptiva (Pineda i Odria), lingüística textual (Benavent), pragmalingüística (Mas), sociolingüística (Pineda i Odria), sociolingüística cognitiva (Mas). Per acabar, s’identifica una diversitat d’aspectes de l’estandardologia: Kloss (Azkarate i Perez Gaztelu, Mas, Pradilla) i Haugen, concretament en relació amb la selecció (Azkarate i Perez Gaztelu, Mas i Pradilla), amb la codificació (Azkarate i Perez Gaztelu, Benavent, Mas, i Pineda i Odria) i l’elaboració (Azkarate i Perez Gaztelu).

En conclusió, l’equip editorial considera que cal estar satisfet de tota aquesta diversitat epistemològica i de recerca, i espera que sigui una mostra del camp que hi ha per córrer en l’estandardologia comparada i un estímul per a més treballs en aquest àmbit.

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31 (2021), p. 15-30

DOI: 10.2436/20.2504.01.175

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Invitació

al pluricentrisme.

Notes per a l’estudi d’una llengua pluricèntrica en conflicte

An invitation to pluricentrism.

Notes for the study of a pluricentric language in conflict

Josep Àngel Mas Castells Universitat Politècnica de València

Data de recepció: 2 de març de 2020

Data d’acceptació: 29 d’abril de 2020

Resum

El pluricentrisme és el marc d’estudi d’un tipus específic d’estandardització: la que afecta les llengües amb més d’una varietat d’estàndard formal. La seua aportació primigènia és precisament aquesta: posar en relleu que hi ha moltes llengües que compten amb més d’una varietat estàndard i amb una codificació duta a terme per part de més d’un centre, amb graus diferents de cooperació entre ells. En les seues tres dècades d’evolució, s’ha passat de considerar l’ús d’una mateixa llengua en diversos estats com a element definidor de la pluricentricitat a considerar-hi l’existència de facto de normes d’ús explícites o implícites de diverses varietats d’estàndard formal. Pel que fa a l’aspecte metodològic, la pragmalingüística, i sobretot la sociolingüística cognitiva, aporten el necessari enfocament empíric de la recerca. Bevent d’aquest cos teòric i metodològic, l’article presenta una proposta de recerca per a l’estandardització del català basada en la seua conceptualització com a llengua pluricèntrica en conflicte.

Paraules clau: pluricentrisme, estandardització, conflicte lingüístic, català, sociolingüística cognitiva.

Abstract

Pluricentrism is the framework for studying a specific type of standardization: one that affects languages with more than one standard variety. Its original contribution is precisely to highlight that there are many languages that have more than one standard variety and that have been codified by more than one centre, with different degrees of cooperation between them. In three decades of evolution, this concept has gone from considering the use of one same language in several countries as the defining element of pluricentricity to considering the de facto existence of explicit or implicit rules of use of different varieties of a formal standard. As regards methodology, pragmatics and especially cognitive sociolinguistics have provided the necessary empirical approach to research. Drawing on this body of theoretical and method-

Correspondència: Josep Àngel Mas Castells. Universitat Politècnica de València. Escola Politècnica Superior de Gandia. Carrer Paranimf, 1. Edifici 1H, planta 2. 46730 Gandia. A/e: jamas@upv.es. A/I: http://www.upv.es/ficha-personal/jamas. Tel.: 962 849 436 (extensió: 49436).

ological thought, this paper presents a research proposal for the standardization of Catalan, based on its conceptualization as a pluricentric language in conflict.

Keywords: pluricentricity, language standardization, linguistic conflict, Catalan, cognitive sociolinguistics.

Introducció i petita precisió terminològica

L’estudi de l’estandardització lingüística de qualsevol llengua ha de tindre necessàriament un component comparatiu. Tant les decisions explícites de les autoritats normatives com els processos socials que les discuteixen o les apuntalen, només es poden entendre en tot el seu abast a partir de l’anàlisi comparativa d’altres casos similars i dissimilars. Entre aquestes generalitzacions i categoritzacions, a les darreres dècades del segle xx va sorgir a Alemanya-Àustria la proposta de descriure i estudiar un tipus específic d’estandardització: el de les llengües pluricèntriques. A grans trets, l’etiqueta es refereix a aquelles llengües en l’estandardització de les quals participa més d’un centre de decisió, la qual cosa dona lloc a més d’una varietat d’estàndard que s’aplica en diferents territoris —en distintes nacions, d’acord amb la proposta inicial i canònica de Clyne (1992). El pluricentrisme, com més va més, subratlla la normalitat de l’existència de més d’un centre de decisió quant a la codificació lingüística de les llengües. No sols això, sinó que la recerca demostra que aquestes llengües comparteixen també una sèrie de característiques definidores del procés d’estandardització pluricèntrica. En l’actualitat, se n’han catalogat més de quaranta. El català n’és una. Per tant, la qualificació estandardització pluricèntrica hauria de substituir l’etiqueta clàssica estandardització policèntrica i polimòrfica. Mentre que el policentrisme es refereix a la mera existència de més d’un centre codificador i n’ha promogut l’estranyament, el pluricentrisme incorpora l’estudi de tota una dimensió ideològica i actitudinal basada, precisament, en el comparatisme. Així, en certa mesura, aquest article voldria esdevenir una mena de lletra de convit a la recerca de l’estandardització del català com a llengua pluricèntrica en conflicte, tant per les aportacions que l’assumpció d’aquest marc teòric pot dur a terme per a la comprensió del procés sempre obert d’estandardització lingüística de la nostra llengua com per les aportacions que la comprensió de les peculiaritats del nostre procés pot fer a la recerca internacional sobre aquest punt. El penúltim apartat de l’article, precedent de les conclusions, presenta aquesta proposta en forma de preguntes de recerca.

Com a pas previ, proposem la precisió dels termes centrals d’aquest camp, que considerem necessària per l’ús una mica diferent que se n’està fent en anglés, la llengua preferent de difusió internacional de qualsevol recerca, i en la nostra i altres llengües romàniques. En anglés, el terme utilitzat per a referir-se a la qualitat de tenir més d’un centre codificador és pluricentricity, mentre que en català els encara relativament escassos usos prefereixen pluricentrisme. A més a més, aquest terme també s’ha usat entre nosaltres per a designar el marc teòric mateix, d’una manera semblant, salvant

les distàncies, a altres marcs o escoles com ara l’estructuralisme o el cognitivisme. Proposem, doncs, reservar el terme pluricentrisme per al marc teòric i els estudis que s’hi fan, mentre que per a la característica definidora de l’objecte estudiat es podria utilitzar pluricentricitat, amb el qual no és possible l’ambigüitat de l’anterior i presenta un paral·lelisme més directe amb el terme corresponent en anglés.

Això amb el benentés que la distinció pluricentricitat/pluricentrisme és una proposta que s’ofereix ací per primera vegada, almenys fins on arriba el coneixement bibliogràfic de qui signa aquest article. En efecte, en anglés el terme pluricentrism s’usa com un sinònim poc habitual del terme preferent pluricentricity, mentre que per a designar el marc teòric es prefereixen sintagmes de l’estil theory of the pluricentricity of languages. 1 També cal fer notar que cap dels dos termes no té entrada als diccionaris normatius ni del TERMCAT, com tampoc no en tenen policentrisme i derivats, mentre que sí que hi és polimorfisme. Siga com siga, farem nostra la distinció a partir d’aquest moment.

Aquest article presenta les principals aportacions a l’estudi comparatiu de les estandarditzacions lingüístiques dutes a terme des del marc del pluricentrisme, a partir de les quals en proposa alguns desenvolupaments en l’estudi de l’estandardització de la llengua catalana. Tenim el convenciment que aquestes propostes, que donen sentit veritable a l’article, permetran il·luminar tot un conjunt de racons foscos en la nostra estandardologia, en el marc indefugible del comparatisme.

Les bases del pluricentrisme: una visió panoràmica

Michael Clyne (1939-2010) és l’autor generalment considerat pare fundacional del pluricentrisme. Encara avui, les seues obres sobre la pluricentricitat de les llengües són citades en la immensa majoria d’estudis en aquest camp, alhora que les dedicades a l’estandardització als països germanòfons són la causa principal de l’impacte de la seua teorització en aquesta àrea (Clyne, 1984; Clyne, 1992; Clyne, 1995). És pertinent, doncs, citar-ne la definició pionera, en què qualifica de pluricèntriques les llengües «with several national varieties, each withs its own norm» (Clyne, 1984: 1), i la matisació posterior, quan afig que per considerar-s’hi cal que tinguen «several interacting centres, each providing a national variety with at least some of its own (codified) norms» (Clyne, 1995: 20).

Amb tot, és possible rastrejar algun antecedent d’aquestes teoritzacions i del terme pluricentric languages. Així, el mateix Clyne cita com a primera aportació el citadíssim article de Kloss (1967) sobre la creació de llengües estàndard per distància estruc-

1. De fet, un dels autors de referència del pluricentrisme actual, Rudolf Muhr, ha expressat en comunicació personal que considera que, si bé la distinció pot ser raonable en llengües romàniques, en anglés «[i]f we start using the term “pluricentrism” it will cause lot of confusion, therefore I am rather against introducing it». S’ha de dir, però, que la contundència de l’asseveració comporta una exageració: el terme pluricentrism no seria creat ex novo, tot i que és cert que és menys usat.

tural (Abstant) o per elaboració de més d’un estàndard (Ausbau) i un treball pioner de Stewart (1968) sobre multilingüisme. Recentment, Peter Auer (2014: 20) ha subratllat que per a aquests dos autors «the term ‘pluricentric’ was not restricted to languages with more than one standard variety used in different nation-states». L’ús del terme nation-states per part d’Auer, tot corregint la citació inicial de Clyne, és indicatiu d’un punt molt feble d’aquelles definicions inicials, en què el concepte nació es confonia —encara— amb el concepte estat. Els exemples de llengües pluricèntriques que dona Clyne corresponen sempre a llengües pluriestatals (alemany, anglés, espanyol…). No així els de Kloss o Stewart, que inclouen, per exemple, estàndards usats al si d’un mateix estat per a la mateixa llengua, com el Nynorsk i el Bokmål (Noruega). Aquesta confusió nació-estat pot resultar sorprenent en tradicions de recerca com la nostra, en què la distinció entre nacions amb estat i nacions sense estat, fins i tot abans de la proposta de Billig (1995), s’ha mostrat fecunda a l’hora de descriure les dinàmiques socials i sociolingüístiques relacionades amb la identitat social i territorial. Amb tot, altres autors referents del pluricentrisme sembla que se n’adonaren des dels mateixos inicis. Així, Ulrich Ammon (1989, 1995 i 2005) substitueix el terme nació pel més neutre, ambigu i asèptic de centre, que presenta l’avantatge afegit de ser l’arrel lingüística dels termes derivats pluri-cèntric, pluri-centricitat, etc. En aquesta línia s’incardina la proposta actual de Dollinger (2019: 12), que utilitza el terme locations per a referir-se a regions —en el sentit ampli de la paraula, des d’àrees subnacionals a supraestatals— amb prou interacció comunicativa interna i comunitats discursives independents, però no totalment isolades de les de la resta de la llengua en qüestió. Hem passat, doncs, de les nacions als centres (culturals o polítics) i finalment a les varietats d’estàndard com a trets definidors de la pluricentricitat. Però això ha estat als efectes d’aquesta exposició, amb el benentés que a hores d’ara conviuen aquestes visions: la que encara es refereix a nacions diferents, sobretot en el pluricentrisme nòrdic, enfocat als estudis pragmàtics (Norrby et al., 2015; Henricson i Nelson, 2017); la que fixa en l’existència de diversos estàndards o varietats d’estàndard l’element determinant a l’hora de considerar pluricèntrica una llengua (Auer, 2014; Kristiansen, 2014; Dollinger, 2019; Mas, 2020); i fins i tot la que elimina el criteri de la necessitat d’algun grau de codificació diferenciat per a diversos centres / comunitats de parla / països i porta Kristiansen (2014: 2) a afirmar que la diferència entre pluricentricitat i monocentricitat és gradual, o a Lüdi (2014) a parlar de «pluricentric practices» per tal de defensar la pluricentricitat del francés.

En qualsevol cas, el mateix Ammon va fer diversos plantejaments al voltant de la noció de centre en les llengües pluricèntriques, després de trencar els límits de la nacióestat. Un dels que més ha transcendit és la distinció de tipus de centre d’acord amb la intensitat de la tasca codificadora que duen a terme (Ammon, 1989: 89-91):

1. Centres de ple rendiment ( full centres). Porten a terme la codificació endonormativa de tots els nivells lingüístics.

2. Centres de quasi ple rendiment (nearly full centres). Treballen de manera predominantment endonormativa, però accepten una part considerable de codificació per part d’un altre centre —de ple rendiment.

3. Semicentres (semi-centres). Es dediquen sobretot o quasi exclusivament al lèxic, a l’elaboració de diccionaris i vocabularis.

4. Centres rudimentaris (rudimentary centres). Fan aportacions puntuals a la codificació de la llengua.

En aquest sentit, la relació entre els diversos centres és un element de gran interés per a l’estudi de les dinàmiques de codificació i d’ús de la norma que es donen en una llengua pluricèntrica. D’acord amb un criteri jeràrquic, el més freqüent és que hi haja un centre de ple rendiment que tinga (auto)atorgada la potestat de normativitzar el conjunt de la llengua, generalment ubicat al territori de la varietat dominant des del punt de vista del prestigi adquirit, mentre que la resta ( full centres o no) solen ser creats posteriorment i dedicats principalment a la codificació de la seua varietat, perifèrica respecte d’aquell centre-centre. Ens referim a la pluricentricitat asimètrica (asymmetrical pluricentricity, Clyne, 1995: 21), la qual es reflectirà en les actituds dels parlants: tant els de la varietat dominant (DV, de l’anglés dominant variety) com els de la varietat no dominant (NDV, non-dominant variety), especialment les elits culturals, tendiran a atorgar més prestigi i fins i tot més funcionalitat a les variants pròpies de la DV.

Un altre tema central per a Ammon és esbrinar de quina manera la relació entre centre i perifèria pot assegurar-se per mitjà de l’autonomia derivada de l’acceptació de la pluricentricitat i la cooperació entre els centres o bé trencar-se i donar lloc a estàndards independents —divided languages per Ausbau— si la relació és de competència (Ammon, 2005). Al capdavall, quan l’estàndard d’una llengua comença a usarse en diferents «communities, especially different countries», només hi ha tres possibilitats (Ammon, 2005: 1538):

1) que s’use pertot un estàndard idèntic;

2) la pluricentricitat;

3) la divisió lingüística.

Tot i l’aparent simplicitat de l’esquema, hi subjauen algunes implicacions teòriques rellevants. En primer lloc, hi ha un desplaçament de la idea de norma a la d’ús, la qual cosa suposa la possibilitat d’incloure en el pluricentrisme llengües amb un sol codi normatiu oficial —i, per tant, amb una única institució normativitzadora— vehiculat de manera distinta en diversos llocs. En conseqüència, la nòmina de llengües pluricèntriques quedaria significativament ampliada: per començar, diu Ammon, caldria considerar-hi quasi totes les llengües parlades en més d’un país (country en l’original), atés que presentaran diferències en l’ús de la varietat estàndard, encara que aquesta, «especially its codified norm» puga ser la mateixa (Ammon, 2005: 1538). Arribats a aquest punt, la diferenciació entre les nocions de norma i estàndard lingüístics sembla útil. En la sociolingüística catalana, és una distinció prou assentada de fa temps (vegeu, per exemple, Marí, 1983), la qual descansa precisament en la dimensió més pragmàtica de l’estàndard lingüístic, que vindria a ser la varietat emprada en els àmbits d’ús d’una certa formalitat. Àmbits i varietat que requereixen un ús concorde amb la normativa. Així, la proposta d’Ammon comporta considerar els usos de l’estàndard, que pot configurar-se en diverses varietats a partir d’un mateix

codi normatiu —la pluralitat del qual ja no seria l’element definidor— fins i tot amb unes adaptacions mínimes dutes a terme per un centre rudimentari —d’accent, lèxiques o de reconfiguració estilística, per exemple.

Des d’aquest punt de vista, plantegem el següent esquema de partida per a la categorització dels centres d’estandardització de la llengua catalana:

— Un centre de ple rendiment a Barcelona, que irradia la seua influència sobre el conjunt del domini lingüístic, tot i que matisat pels altres centres. Compta amb la institució oficialment designada per a la codificació lingüística, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

— Un centre de quasi ple rendiment: València. Hi ha l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), institució normativitzadora oficial amb potestat per a regular el valencià i que pren com a base la codificació ortogràfica i gramatical de l’IEC, tant la històrica com l’actual (per exemple, l’adopció de la reforma de l’accentuació diacrítica), però que no s’està de normativitzar algun aspecte de manera diferent, com ara en el lèxic o l’accentuació, basant-se en la tradició històrica valenciana.

— Dos semicentres: Mallorca i Lleida. A banda dels usos històrics de variants pròpies consolidades, la tasca del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de les Illes Balears és sobretot de divulgació de les propostes de l’IEC referides a l’endovarietat. Més en la dimensió de l’ús creixent d’algunes endovariants, hi ha la consideració de Lleida com a centre, tot i que amb un cert suport de la universitat.

— Dos centres rudimentaris: Perpinyà i l’Alguer. Es tracta dels territoris més pròpiament perifèrics del domini lingüístic, amb un ús social de la llengua que la situa al llindar de la substitució lingüística per part del francés i de l’italià, respectivament. Amb tot, els escassos usos formals fan ús de variants pròpies. Està per estudiar fins a quin punt aquestes variants són les proposades per l’IEC o s’escampen per dinàmiques locals d’imitació grupal.

Les darreres propostes

Rudolf Muhr és, sens dubte, un dels noms propis destacats del pluricentrisme actual. Aquest filòleg austríac, ja retirat de les seues tasques docents a la Universitat de Graz, és director del Centre de Recerca de l’Alemany Austríac d’aquesta mateixa universitat, a més de coordinador de l’International Working Group on Non-Dominant Varieties of Pluricentric Languages (WGNDV), i, recentment, ha estat l’impulsor i és l’editor en cap de PCL Press,2 l’editorial temàtica del pluricentrisme lingüístic. És editor o coeditor dels set volums dedicats a la pluricentricitat que ha publicat la prestigiosa editorial Peter Lang, la major part dels quals està formada per contribucions a sengles congressos internacionals del WGNDV.

El seu treball més citat deu ser el capítol introductori, després d’unes pàgines d’homenatge a Michael Clyne, del primer volum de la col·lecció a què ens estem referint

2. http://pluricentriclanguages.org/ i http://pcl-press.org/

(Muhr, 2012). Resulta evident la intenció, reeixida si ens atenem als volums publicats després, de donar un impuls renovat als estudis pluricentristes, mitjançant la presentació de postulats teòrics aplicables a les llengües pluricèntriques —més o menys basats en els pares fundacionals i més o menys propis— que es poden prendre com a hipòtesis de diversos treballs empírics; també, la voluntat expressa d’augmentar la nòmina de llengües pluricèntriques. Quant a la revisió teòrica, hi trobem la distinció terminològica entre les DV i les NDV, essencial en el pluricentrisme actual i pedra angular dels estudis del WGNDV. També, les llistes de creences i actituds dels parlants de DV que comparteixen les elits de les NDV i que es poden sintetitzar en la idea del purisme aplicat a la DV en exclusiva: això suposa considerar l’estàndard que s’hi basa com el veritable, mentre que les variants de NDV, tot i poder estar codificades i estandarditzades, sempre tindran un estatus inferior, com un grau menor de correcció. I també de representativitat: no es consideren aptes per a representar el conjunt de la llengua, funció reservada a la DV, metonímicament convertida en llengua comuna o estàndard general.

Pel que fa a l’augment de les llengües considerades pluricèntriques, hi ha la llista de criteris per a poder utilitzar aquesta etiqueta, que es reprodueix també a la pàgina web del WGNDV i continua usant-se a hores d’ara (vegeu, per exemple, la proposta d’afegir-hi la llengua udmurt de Kubitsch i Németh, 2020):

1. Presència de la llengua almenys en dues nacions3 que funcionen com a centres que interactuen.

2. La varietat ha de tindre prou característiques lingüístiques o pragmàtiques que la distingisquen d’altres, gràcies a les quals pot servir com a símbol d’expressió identitària.

3. La llengua ha de tindre estatus d’oficialitat com a mínim en dues nacions, siga única, cooficial o almenys («at least») com a llengua regional d’una part d’un estat. En aquest cas, l’estatus d’oficialitat és essencial per a considerar eixa regió un «norm setting centre».

4. La comunitat lingüística ha d’acceptar l’estatus de pluricentricitat i considerar-la part de la seua identitat social o nacional.

5. Cada norma nacional ha de ser rellevant per a la identitat social i ha de proveir algunes normes pròpies a la codificació general.

6. La codificació de les varietats ha d’estar resolta o en procés i ha d’haver-n’hi un ús deliberat per part de parlants model i institucions.

7. La norma de diverses varietats s’ha d’ensenyar a l’escola i ha d’estar disponible per a la comunitat lingüística, per exemple, en alguns mitjans de comunicació.

Així, el marc teòric del pluricentrisme, concebut pel primer Clyne per a ser aplicat a llengües amb molts milions de parlants i amb estandarditzacions més o menys con-

3. Tot i que s’hi manté el terme nació, és evident que no s’utilitza en aquell sentit restrictiu d’estat nació dels orígens del pluricentrisme (vegeu l’epígraf anterior), sinó quasi com a tradició. De fet, la nòmina de llengües pluricèntriques ha crescut en les darreres dècades sobretot pel fet de considerar-hi estàndards regionals, semicentres, etc.

solidades, es mostra avui fèrtil en llengües mitjanes i petites, d’estandardització relativament recent i de vegades difusa, com ara l’occità, el kurd, l’albanés o el mateix català. Entre aquestes llengües menys massives, n’hi ha unes quantes que comparteixen el fet de trobar-se immerses en un procés de conflicte lingüístic, segons el qual es disputen els àmbits d’ús amb una altra llengua amb les característiques de llengua A (LA) o llengua dominant. Aquestes constitueixen el que es podria considerar un subtipus de llengües pluricèntriques: les llengües pluricèntriques en conflicte. De fet, el darrer congrés del WGNDV celebrat a Nitra (Eslovàquia) es va centrar en aquest tipus de llengües (Muhr et al., ed., 2020).

Malgrat que hi trobem treballs que parlen de conflicte amb el seu significat propi i extraacadèmic de confrontació, de vegades violenta, siga entre llengües o siga entre partidaris de diverses solucions en l’estandardització d’una mateixa llengua, la major part estudien les dinàmiques generades en diverses situacions de conflicte lingüístic pròpiament dit, entés com el procés en què dues (o més) llengües pugnen pels mateixos àmbits d’ús. Per exemple, el capítol dedicat a l’occità, signat per Aitor Carrera, que mostra els perills de l’antinormisme en l’estandardització de llengües pluricèntriques minoritàries en conflicte amb altres de majoritàries; el d’Albana Muco, que posa de manifest les fortes connotacions ideològiques que pot adquirir l’ús de determinades variants i varietats del bielorús, en contacte amb el rus; el d’Andreas Weilinghoff sobre l’emergència de l’anglés escocés com a varietat per a usos formals gràcies al contacte amb l’escocés (scots); i si se’m permet, la meua proposta d’emmarcar la lluita dels parlants de les NDV de llengües pluricèntriques en conflicte com una doble pugna, sempre identitària, amb la llengua A per la banda de l’estatus i l’ús i amb la DV pel costat del corpus, de l’acceptació normativa de les variants pròpies.

Per acabar amb l’actualització dels postulats teòrics del pluricentrisme, esmentarem la reflexió de Stefan Dollinger (2019) sobre el debat entre pluriarealitat i pluricentricitat al si del germanisme. De fet, aquest autor respon a una mena de contraproposta al pluricentrisme sorgida entre determinats germanistes, la qual addueix que no és possible parlar d’un alemany austríac amb els criteris estructurals que es fan servir des de la dialectologia i proposen qualificar l’alemany com una llengua pluriareal (pluriareale Sprache) en comptes de pluricèntrica. Dollinger assenyala la inconsistència de la contraproposta, atés que la pluricentricitat no es refereix a la variació geogràfica com a tal, objecte d’estudi de la dialectologia, sinó a les connotacions ideològiques, fonamentalment identitàries, que hi atribueixen els parlants, objecte d’estudi de la sociolingüística. És la mateixa argumentació que permet parlar de tres grans paraestàndards de la llengua catalana (com he fet en Mas, 2010, 2012 i 2019).

Dollinger, a més, subratlla l’existència de motivacions de caire ideològic i actitudinal darrere de la pretesa asèpsia de la pluriarealitat, amb afirmacions tan contundents com aquesta: «There are social implications to a rejection of the pluricentric notion. The denial of the legitimacy of non-dominant standard varieties, as lined out by Wolf above, for instance, might be considered as a “neo-colonial” take on German» (2019: 10). Afirma, doncs, que la contraproposta de la pluriarealitat pretén amagar la relació asimètrica, de dominació, que hi ha entre les varietats estàndard d’una llengua pluri-

cèntrica com l’alemanya. I no dissimula una certa enveja cap a la sociolingüística i la lingüística angleses, on la pluricentricitat de la llengua anglesa es dona per feta fins al punt que és «part of DNA of English linguists» (2019: 12).

A més d’aquestes disquisicions teòriques, el pluricentrisme s’ha enriquit en les dues darreres dècades sobretot pel vessant aplicat i empíric. Hi trobem estudis referits a les dimensions del coneixement, l’ús i les representacions4 de les variants i les varietats de l’estàndard propi i dels exoestàndards. La dimensió del coneixement inclou el tractament que en fan els materials didàctics i els professionals de l’educació (per exemple, Kachru i Kingsley, 2006, sobre els world Englishes, o Martínez, 2013, sobre l’espanyol com a llengua estrangera); l’ús inclou la recerca de la utilització efectiva de variants dels diferents estàndards d’una llengua, tant en àmbits institucionals com els mitjans de comunicació (vegeu Darder, 2015, per al català, o Greublich i Lebsanft, 2019, per al castellà), com en comunicacions interpersonals (per exemple, la incorporació del pluricentrisme a la pragmàtica de la variació que proposen Schneider i Barron, 2008). De la seua banda, l’estudi de les representacions o connotacions afegides a les formes lingüístiques (ideologies, actituds, etc.) constitueix un camp en plena eclosió, incloent-hi les llengües pluricèntriques (Casesnoves i Mas, 2015, Sentí, 2019, sobre el català; Muhr, 2020, sobre diferents llengües, i Chiquito i Quesada, 2014, sobre l’espanyol a partir del macroprojecte LIAS, que va implicar vint estats). Al capdavall, els estudis empírics permeten esbrinar el grau en què les llengües pluricèntriques responen als postulats teòrics del pluricentrisme (per exemple, Amorós i Prieto, 2017). Des del cantó de l’empirisme, cal destacar l’interés per la pluricentricitat d’una disciplina relativament nova com és la sociolingüística cognitiva. Sense espai per detenir-nos ací, la definirem com l’enfocament més social de la lingüística cognitiva, que posa el significat, o més ben dit la construcció del significat, al centre d’interés dels estudis lingüístics. Això dibuixaria un espai de trobada en què la lingüística cognitiva aporta una teoria del significat i una metodologia d’anàlisi de la semàntica lèxica, i la sociolingüística ofereix la metodologia d’anàlisi de les variables socials (Pizarro, 2016: 318). Gitte Kristiansen, en la seua argumentació de l’estudi de la pluricentricitat des d’aquest enfocament, defineix així la sociolingüística cognitiva:

Cognitive Sociolinguistics examines the social, cultural or conceptual meaningfulness of language-internal variation, including the internal structure of, distance and interaction between whole varieties and styles. Methodologically speaking it goes the empiricist way. (Kristiansen, 2014: 3)

És al si de la sociolingüística cognitiva que Augusto Soares da Silva (2011) va editar un volum col·lectiu que podríem anomenar pioner en la represa dels estudis pluri -

4. Aquestes tres dimensions estructuren l’informe anual sobre l’estat de la llengua referit ara a Catalunya i adés als diversos territoris de la comunitat lingüística; són les habituals de l’estudi de la variació i també de la implantació de la normativa i l’estàndard des d’un punt de vista sociolingüístic (vegeu, per exemple, Vila, 2015).

centristes al segle xxi —un any anterior al de Muhr. Això ha creat una certa tradició en l’estudi del portugués, una llengua pluricèntrica clàssica, al si d’aquesta disciplina, de la qual, al seu torn, Soares da Silva és un referent. En un volum una mica posterior, dedicat a diverses llengües (Soares da Silva, 2014), Kristiansen (2014: 7) va proposar als autors convidats una llista de preguntes que ben bé podrien dibuixar un pla de recerca de la sociolingüística cognitiva per a les llengües pluricèntriques:5

1. Les diferències lingüístiques nacionals, reflecteixen diferències culturals? Fins a quin punt les diferències culturals tenen correlació amb diferències conceptuals? Com afecta la variació nacional al significat i la categorització lingüística? Com revelen la variació interna i cross-national la natura social i situacional de la cognició?

2. Quines són les interconnexions entre la identitat nacional, les relacions de poder i les varietats nacionals? Poden les llengües pluricèntriques unir i separar alhora els parlants? Com de simètrica pot ser la pluricentricitat en un món no igualitari?

3. Com correlacionen la variació semàntica i la variació nacional/local? Com es combinen i entrellacen la prototipicitat, l’estereotipicitat i la normativitat semàntica amb les varietats nacionals?

4. Quines són les conseqüències lingüístiques del contacte entre varietats nacionals? Quin és l’impacte de la pluricentricitat en els canvis lingüístics?

5. Fins a quin punt correlacionen les variables lèxiques, gramaticals i fonològiques quan es tracta de la convergència/divergència i l’estratificació de les varietats nacionals? Les identitats socials (nacional, regional, local) operen com a variables independents? Fins a quin punt els factors socioestilístics correlacionen amb factors semàntics, gramaticals i discursius?

6. Com perceben els usuaris de la llengua les varietats nacionals i com les avaluen des del punt de vista actitudinal? Quins models culturals i cognitius intervenen en la categorització i l’avaluació de les diferències locals i nacionals? Quin és el paper de la ideologia en les representacions cognitives de les variacions nacionals? Com es manifesten les actituds puristes o secessionistes i quines són les conseqüències del desenvolupament de varietats nacionals?

7. Fins a quin punt la distància lingüística objectiva i les actituds lingüístiques influeixen en la intel·ligibilitat entre les varietats nacionals?

Un altre acostament a l’estudi de la pluricentricitat de les llengües des d’una disciplina fonamentalment empírica és el que s’ha fet des de la pragmàtica lingüística. Els estudis pragmàtics posen l’èmfasi decididament en els usos, incloent-hi el comportament concret dels parlants en situacions donades sense qui hi haja necessàriament diferències en el repertori de formes lingüístiques. El lligam amb el pluricentrisme es dona precisament per la perspectiva comparatista, aplicada en aquest cas als usos de diverses varietats d’estàndard d’una mateixa llengua en unes situacions comunicatives similars, dins del que s’ha anomenat pragmàtica de la variació (Schneider i Barron, 2008). Per exemple, podem assenyalar els estudis sobre diferències conversacionals entre el suec de suècia i el de Finlàndia (Norby et al., 2015; Henricson i

5. La traducció és de l’autor.

Nelson, 2017)6 o el de Muhr (2008) sobre l’alemany d’Alemanya i l’austríac, o la proposta d’acostament entre la sociolingüística cognitiva i la pragmàtica de Kristiansen i Geeraerts (ed.) (2013).

Propostes de recerca

La primera aportació general del pluricentrisme a la recerca en codificació i estandardització de la llengua catalana consisteix a incorporar-hi l’existència mateixa dels diversos centres i les seues dinàmiques. De fet, es tracta d’un pas ineludible en el procés d’incorporació progressiva dels «reptes teòrics, polítics i socials de gran envergadura» en la recerca sobre planificació lingüística que s’han incorporat a l’anàlisi al llarg de les darreres dècades, després d’uns primers anys d’estudiar-los exclusivament com a problemes tècnics (Vila, 2015: 132). En la seua proposta de recerca sobre la implantació de la normativa, Vila ho expressa d’una manera que sembla escrita ad hoc per a reclamar, entre d’altres, la inclusió d’estudis basats en el pluricentrisme:

[…] si l’estudi de la implantació vol mesurar el grau d’ús d’unes solucions, això no pot dur-se a terme sense tenir en compte simultàniament les característiques formals de les propostes que volen difondre’s, les connotacions que s’hi associen i el grau de coneixement que en poden tenir els seus usuaris potencials. (Vila, 2015: 133)

Més detalladament, la nostra proposta consistirà a prendre dades i idees de les teoritzacions i dels estudis citats als epígrafs anteriors (sobretot, de les preguntes de recerca en pluricentrisme de Kristiansen, 2014) i combinar-les amb els ítems de recerca sobre normativització i estandardització proposats recentment en la sociolingüística catalana (fonamentalment les propostes de Costa, 2013, Costa, 2019 i Vila, 2015). A l’efecte de claredat expositiva, plantegem tres grups de preguntes de recerca: coneixement, ús i representació de les variants estàndard, amb el benentés que no es tracta de compartiments estancs ni dimensions paral·leles sinó que seran especialment interessants els estudis de vocació holística que combinen aspectes de més d’una dimensió: a) Coneixement

— Coneixen els parlants de cada territori l’existència de més d’un estàndard de la seua llengua? El grau de coneixement, és el mateix en tots els territoris o varia segons l’esquema DV-NDV?

6. Aquests dos estudis han estat publicats en sengles números de la prestigiosa Journal of Pragmatics i fan referència a la pluricentricitat del suec en el marc teòric de la recerca, tot basant la pluricentricitat d’aquesta llengua exclusivament en el seu ús en els dos estats nació estudiats, d’acord amb la definició clàssica de Clyne. Sense voler endinsar-nos en terrenys pantanosos, no ens podem estar de dir que, al nostre parer, les diferències ressenyades en les variables analitzades —fórmules de cortesia, d’atenuació— estan més relacionades amb diferències culturals que no lingüístiques i, per tant, tenen poc a veure amb els estudis d’estandardologia, siga pluricèntrica o no.

— Quines variants estereotípiques dels altres estàndards o varietats coneixen? Les qualifiquen adequadament com a variants estàndard?

— Quin ha estat l’agent difusor de les exovariants estàndard? A l’escola, s’expliquen aquestes variants com a aptes per als usos formals? A través de quins textos hi han tingut contacte?

— En els materials i el disseny de cursos de llengua per a estrangers, quina o quines varietats d’estàndard s’ofereixen? Quin és el tractament teòric i didàctic de les que no són objecte directe d’ensenyament?

b) Usos i formes

— Quina varietat (estàndard) usen els parlants per a comunicar-se amb els membres d’altres comunitats de parla de la llengua catalana? Hi utilitzen el castellà tot i ser catalanoparlants? De què depén? Actuen igual els parlants de DV que els de les NDV?

— Utilitzen els parlants activament exovariants estàndard per a comunicacions dins la seua comunitat de parla? Quines i en quines situacions? Hi ha diferències entre la comunicació escrita i l’oral? Aquests usos es poden relacionar amb grups socials identificables? Tenen a veure amb qüestions d’identitat social? Passa el mateix amb l’evitació de les exovariants? Com hi actuen els nous parlants?

— Solen consumir productes lingüístics (llibres, audiovisuals, mitjans de comunicació…) vehiculats en un exoestàndard? Quins grups socials ho fan amb més freqüència?

— Quins són els barbarismes deguts a la interferència de la LA més freqüents en els usos formals? És igual en tots els paraestàndards?

— Més enllà de la diglòssia, hi ha situacions en què els parlants trien l’estàndard propi o les variants endonormatives i altres situacions on prefereixen les de la LA? O de la DV, sent parlants de NDV?

c) Representacions

— Mostren o declaren els parlants algun tipus de problema d’intel·ligibilitat dels exoestàndards? Són atribuïbles a la distància lingüística o a les actituds? Hi ha diferències entre parlants de DV i de NDV?

— Quines són les actituds dels parlants respecte de l’endovarietat i les altres varietats d’estàndard? Varien segons els grups socials? Responen als pressupòsits de les actituds previsibles per als parlants de DV i de NDV?

— Quines ideologies lingüístiques predominen en els diversos grups socials, especialment quant a la correcció lingüística i la variació natural? Correlacionen amb ideologies d’esquerra-dreta i d’identitat? Hi ha diferències entre els usuaris de DV i de NDV?

— Quines són les idees i les actituds dels parlants respecte del procés d’estandardització de la llengua en general i de la varietat pròpia? I de les exovarietats?

— Quin grau d’acompliment de les funcions pròpies de l’estàndard (unificadora, separadora, participativa, referencial, de prestigi i discriminadora) atorguen els parlants a cada varietat d’estàndard?

— De quina manera anomenen els parlants la llengua? Quines denominacions consideren correctes? Hi diferencien àmbits?

— Hi ha diferències territorials en les actituds respecte de la llengua-varietat pròpia i la LA? En quines dimensions (prestigi, solidaritat)?

— Com valoren els parlants nadius l’ús de les varietats d’estàndard per part dels nous parlants? Té alguna implicació en la (no) consideració d’aquests com a parlants de ple dret o legítims?

La proposta pot ser aplicable tant als estudis d’orientació sincrònica com als diacrònics, on no tots els ítems són possibles per la restricció de treballar només amb determinats textos escrits i pel fet de no tindre accés a dades de recollida indirecta com ara les actituds. Amb tot, es pot dir que és en la història social de la llengua i de la codificació on s’ha tingut més en compte la pluricentricitat del català, encara que siga avant la lettre o sans la lettre (vegeu, per exemple, Ferrando, 2018) a causa de l’evidència històrica de la diversitat geogràfica dels processos de codificació i estandardització.

Conclusió

Al llarg d’aquest article s’ha desenvolupat una proposta de recerca de l’estandardització de la llengua catalana des del pluricentrisme. Amb aquesta finalitat, s’ha presentat una panoràmica —no exhaustiva però confiem que suficient— de les aportacions d’aquest marc, si no se’n vol dir escola, a la comprensió de les característiques i dels processos que defineixen la pluricentricitat de determinades llengües. Ras i curt, a hores d’ara el pluricentrisme s’hauria de considerar una branca consolidada dels estudis d’estandardologia, especialment en la versió comparatista, a partir de la constatació que hi ha una certa quantitat de llengües al món que comparteixen una sèrie de trets al voltant de la gestió del polimorfisme, entre els quals destaquen els de caire eminentment social i ideològic.

La noció de pluricentricitat, enfront d’altres enfocaments més centrats en l’estructura lingüística o en els factors macrosocials, posa el focus en els parlants i les seues interaccions i en els significats afegits que hi adquireixen les formes lingüístiques. Aquest qüestionament del valor absolut dels condicionants estructurals i la consegüent posada en valor de la intencionalitat dels parlants entronca amb les darreres tendències de la sociolingüística, amb la sociolingüística de la tercera onada (Eckert, 2012; Pizarro, 2016) i és, al meu parer, un dels factors explicatius de l’expansió internacional del pluricentrisme.

En el cas de la llengua catalana, proposem una acceptació plena de la pluricentricitat dels processos de codificació i d’estandardització culminats, reoberts i futurs. Des del punt de vista de la recerca teòrica i empírica, la presa en consideració de la diversitat de dinàmiques, d’usos i de representacions no és més que un punt de partida ineludible si se’n vol donar compte adequadament. Això, a més, obri la possibilitat a

tota una sèrie de recerques que s’ha exposat en l’apartat anterior. I permet encarar-se al «problema de la unitat de la llengua» entenent, com assenyala Ammon, que la pluricentricitat és l’única alternativa a la divisió de les llengües quan no és possible l’ús d’un estàndard monolític i uniforme per a tota la comunitat lingüística —és a dir, en absència de diglòssia interna.

De fet, els guanys d’aquesta perspectiva es podrien estendre a tota la societat, que, des del punt de vista dels usos de l’estàndard, està formada pels teòrics, que fan recerca i a qui ens hem dirigit en aquest article; els agents, que n’apliquen els resultats, i els usuaris, que els faran servir, segons la proposta de Slama-Cazacu citada per Costa (2013: 277). Ens permetria, a tots plegats, passar de la incomoditat, de vegades causada per desconeixement i sovint aprofitada ideològicament («una llengua, una norma»), a la investigació, la gestió i l’ús desacomplexat i igualitari de les varietats d’estàndard de la nostra llengua.

Referències bibliogràfiques

Ammon, Ulrich (1989). «Towards a descriptive framework for the status/function (social position) of a language within a country». A: Ammon, Ulrich (ed.). Status and function of languages and language varieties. Berlín; Nova York: Walter de Gruyter, p. 21-106. (1995). Die deutsche Sprache in Deutschland, Österreich un der Schweiz. Berlín; Nova York: Mouton de Gruyter. (2005). «Pluricentric and divided languages». A: Ammon, Ulrich et al. (ed.). Sociolinguistics: An international handbook of the science of language and society. Berlín; Nova York: Walter de Gruyter, p. 1536-1543.

Amorós, Carla; Prieto de los Mozos, Emilio (2017). «El grado de pluricentrismo de la lengua española». Language Problems and Language Planning, vol. 41, núm. 3, p. 245-264.

Auer, Peter (2014). «Enregistering pluricentric German». A: Soares da Silva, Augusto (ed.). Pluricentricity: Language variation and sociocognitive dimensions . Berlín: Mouton de Gruyter, p. 19-48.

Billig, Michael (1995). Banal nationalism. Londres: Sage.

Casesnoves, Raquel; Mas, Josep Àngel (2015). «Un tema oblidat: les relacions interdialectals del català». Zeitschrift für Katalanistik, núm. 28, p. 55-94.

Chiquito, Ana Beatriz; Quesada, Miguel Ángel (ed.) (2014). Actitudes lingüísticas de los hispanohablantes hacia el idioma español y sus variantes. Bergen: Bergen Language and Linguistic Studies.

Clyne, Michael (1984). Language and society in the German-speaking countries. Cambridge: Cambridge University Press. (ed.) (1992). Pluricentric languages: Differing norms in different nations. Berlín: Mouton de Gruyter. (1995). The German language in a changing Europe . Cambridge: Cambridge University Press.

Costa, Joan (2013). «La recerca sobre normativa: proposta general». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 23, p. 269-286.

Costa, Joan (2019). «L’avaluació de la reestandardització del català: la definició del problema». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 29, p. 155-169.

Darder, Laia (2015). «La variació lingüística en els mitjans audiovisuals com a estratègia conscient». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25, p. 303-316.

Dollinger, Stefan (2019). The pluricentricity debate: On Austrian German and other Germanic standard varieties. Londres: Routledge.

Eckert, Penelope (2012). «Three waves of variation study: The emergence of meaning in the study of variation». Annual Review of Anthropology, vol. 41, p. 87-100.

Ferrando, Antoni (2018). Fabra, Moll i Sanchis Guarner: La construcció d’una llengua moderna de cultura des de la diversitat. València: Universitat de València.

Greublich, Sebastian; Lebsanft, Franz (ed.) (2019). El español, lengua pluricéntrica: Discurso, gramática, léxico y medios de comunicación masiva. Göttingen: Vandenhoeck & Ruprech.

Henricson, Sofie; Nelson, Marie (2017). «Giving and receiving advice in higher education. Comparing Sweden-Swedish and Finland-Swedish supervision meetings». Journal of Pragmatics, núm. 109, p. 105-120.

Kachru, Braj; Bolton, Kingsley (2006). World Englishes: Critical concepts in linguistics. Londres; Nova York: Taylor & Francis Group.

Kloss, Heinz (1967). «‘Abstand languages’ and ‘Ausbau languages’». Anthropological Linguistics, vol. 9, núm. 7, p. 29-41.

Kristiansen, Gitte (2014). «Introduction: Pluricentricity, language-internal variation and cognitive linguistics». A: Soares da Silva, Augusto (ed.). Pluricentricity : Language variation and sociocognitive dimensions. Berlín: De Gruyter Mouton, p. 1-15.

Kristiansen, Gitte; Geeraerts, Dirk (ed.) (2013). «Contexts of use in cognitive sociolinguistics». Journal of Pragmatics, vol. 52. [Número especial]

Lüdi, Georges (2014). «Communicative and cognitive dimensions of pluricentric practices in French». A: Soares da Silva, Augusto (ed.). Pluricentricity: Language variation and sociocognitive dimensions. Berlín: De Gruyter Mouton, p. 49-82.

Marí, Isidor (1983). «Registres i varietats de la llengua». COM ensenyar català als adults, núm. 3, p. 23-33.

Martínez, Marisa (2013). «Pluricentrismo y norma panhispánica del español. Consideraciones críticas sobre el imaginario docente ELE». Mediterráneo, núm. 5, p. 111-130.

Mas, Josep Àngel (2010). «Els noms de la llengua i els models lingüístics del català a Europa. De la traducció de la Constitució europea (2004) a les eleccions de 2009». Revista de Llengua i Dret, núm. 54, p. 79-100. (2012). «Catalan as a pluricentric language: the Valencian case». A: Muhr, Rudolf (ed.). Non-dominant varieties of pluricentric languages. Getting the picture. Frankfurt; Viena: Peter Lang. (2019). «El pluricentrisme de la llengua catalana en els principals correctors i traductors automàtics». Revista de Llengua i Dret, núm. 71, p. 208-222. (2020). «Identity and use of a pluricentric language in conflict: Catalan in Spain». A: Muhr, Rudolf; Mas Castells, Josep Àngel; Rueter, Jack (ed.). European pluricentric languages in contact and conflict. Berlín: Peter Lang, p. 81-95.

Muhr, Rudolf (2008). «The pragmatics of a pluricentric language: A comparison between Austrian German and German German». A: Schneider, Klaus P.; Barron, Anne (ed.).

Variational pragmatics: A focus on regional varieties in pluricentric languages. Amsterdam: John Benjamins, p. 211-244.

Muhr, Rudolf (2020). «European pluricentric languages in contact and conflict: an overview». A: Muhr, Rudolf; Mas Castells, Josep Àngel; Rueter, Jack (ed.). European pluricentric languages in contact and conflict. Berlín: Peter Lang, p. 11-64.

Muhr, Rudolf (ed.) (2012). «Linguistic dominance and non-dominance in pluricentric languages». A: Muhr, Rudolf (ed.). Non-dominant varieties of pluricentric languages. Getting the picture. Frankfurt; Viena: Peter Lang.

Muhr, Rudolf; Mas Castells, Josep Àngel; Rueter, Jack (ed.) (2020). European pluricentric languages in contact and conflict. Berlín: Peter Lang.

Norrby, Catrin; Wide, Camilla; Lindström, Jan; Nilsson, Jenny (2015). «Interpersonal relationships in medicinal consultations. Comparing Sweden Swedish and Finland Swedish address practices». Journal of Pragmatics, vol. 84, p. 121-138.

Pizarro, Andrea (2016). «Variación semántica y significado social: hacia una sociolingüística cognitiva de la Tercera Ola». Dicenda : Cuadernos de Filología Hispánica, vol. 34, p. 311-338.

Schneider, Klaus P.; Barron, Anne (ed.) (2008). Variational pragmatics: A focus on regional varieties in pluricentric languages. Amsterdam: John Benjamins.

Sentí, Andreu (2019). «La (re)construcció de l’estàndard lèxic valencià: un estudi d’actituds». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 29, p. 133-153.

Soares da Silva, Augusto; Torres, Amadeu; Gonçalves, Miguel (ed.) (2011). Línguas pluricêntricas: Variação linguística e dimensões sociocognitivas. Braga: Universidade Católica Portuguesa. Publicaçoes da Facultade de Filosofia. (ed.) (2014). Pluricentricity: Language variation and sociocognitive dimensions. Berlín: Mouton de Gruyter.

Stewart, William A. (1968). «Sociolinguistic typology of multilingualism». A: Fishman, Joshua A. (ed.). Readings in the sociology of language. La Haia: Mouton, p. 530-545.

Vila, Xavier (2015). «L’avaluació de la implantació de la normativa: la perspectiva sociolingüística i glotopolítica». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25, p. 129-140.

Weilinghoff, Andreas (2020). «The language situation in Scotland and the question of pluricentricity in British English». A: Muhr, Rudolf; Mas Castells, Josep Àngel; Rueter, Jack (ed.). European pluricentric languages in contact and conflict. Berlín: Peter Lang, p. 147-154.

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31 (2021), p. 31-45

DOI: 10.2436/20.2504.01.176

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Sobre la concepció de l’estàndard en paratextos de gramàtiques: les introduccions

On the concept of standard language in grammar paratexts: Introductions

Laia Benavent Llinares Universitat de Barcelona

Data de recepció: 26 de febrer de 2020

Data d’acceptació: 2 de juny de 2020

Resum

Segons Haugen (1983), la codificació gramatical forma part de la planificació de corpus de la varietat estàndard d’una llengua. D’altra banda, segons Genette (2001), els textos van acompanyats de paratextos que en donen informació i els presenten. Per aquest motiu creiem que les introduccions de les gramàtiques, com a paratextos que són, ens poden servir com a declaració de principis del plantejament no només de la codificació en si sinó també del model de llengua estàndard que codifiquen. Partint d’aquesta idea, l’objectiu d’aquest estudi és analitzar i contrastar, a través de l’anàlisi del discurs (Calsamiglia i Tusón, 1999), les introduccions de les gramàtiques de quatre llengües (català, espanyol, anglès i francès). Aquestes obres són de referència per a l’estandardització de les respectives llengües i, a partir de la informació que recullen, ens permetran esbrinar el model de llengua que presenten, tant si convergeixen com si divergeixen.

Paraules clau: gramaticografia, llengua estàndard, paratext, codificació, anàlisi del discurs.

Abstract

According to Haugen (1983), grammar codification is a part of corpus planning for standard languages. On the other hand, according to Genette (2001), texts are introduced by paratexts that give information about them. Therefore, we believe that grammar introductions, as paratexts, can serve not only as a statement of principles for codification itself but can also give us information about the kind of standard language presented. In line with these ideas, the main aim of this study is to analyse and compare, using discourse analysis (Calsamiglia & Tusón, 1999), the introductions of Catalan, Spanish, English and French grammars. All these grammars are reference books for the standardization of these languages and they shed light on their language model.

Keywords: grammaticography, standard language, paratext, codification, discourse analysis.

Correspondència: Laia Benavent Llinares. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana i Lingüística General. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: laia.benavent @ub.edu

com a mínim actualment, es relacioni només amb la llengua escrita, sinó que la diversitat de situacions comunicatives fa que l’estàndard pugui aparèixer en mitjans orals (Marí, 1992: 88-89; Bibiloni, 2007: 33).

Segons Garvin (1992) i Lamuela (1994), citats a partir de Costa (2019: 157), la varietat estàndard ha de complir tota una sèrie de funcions socials: unificadora, separadora, participativa, de marc de referència, de prestigi i discriminant. Aquestes funcions posen en relleu la complexitat de l’estàndard.

Tenint en compte el procés d’estandardització, tal com estableix Haugen (1983: 270), aquesta varietat és fruit de la interrelació i la ciclicitat de les fases de selecció, codificació, implementació i elaboració. L’estàndard no és si no es té en compte l’ús; això fa que sigui necessari avaluar la implementació de la codificació i dur a terme, quan cal, un procés de reestandardització.6 En relació amb el procés que planteja Haugen, el concepte codificació —i, més concretament, la codificació gramatical, que és la que ens interessa en aquest estudi— és la tasca de planificació de corpus que consisteix a fer explícita, mitjançant gramàtiques, la norma lingüística implícita dels parlants a partir de les formes de la llengua triades en la selecció prèvia.

3. Resultats

3.1. La llengua comuna

La GIEC (2016), la CGEL (2016) i la GRAE (2009) coincideixen a presentar la llengua codificada a la gramàtica a partir dels conceptes llengua comuna i llengua estàndard, encara que aquests conceptes poden no trobar-se explícitament a totes les introduccions.

La codificació gramatical del català pren com a camp d’aplicació la varietat comuna o estàndard de la llengua. (GIEC, 2016: XXII)

Standard English […] we are describing the kind of English that is widely accepted. (CGEL, 2016: 4)

[…] las numerosas estructuras que son compartidas por la mayor parte de los hispanohablantes. (GRAE, 2009: XLI)

Com veiem als fragments anteriors, només en el cas del català llengua comuna i llengua estàndard s’expliciten com a sinònims; en el cas de l’anglès només hi trobem explícitament el de llengua estàndard, però s’entreveuen referències a una varietat comuna a partir de les explicacions al llarg del text, i, quant a l’espanyol, es fa referèn-

6. Amorós (2008: 40) considera que l’avaluació de l’estandardització i la reestandardització és un àmbit poc estudiat. Costa (2019) analitza el plantejament de la reestandardització del català.

cia a les estructures lingüístiques compartides entre els parlants, és a dir, comunes i estàndards.7

No és el mateix ús que fa LBU (2016: 24) dels conceptes estàndard i llengua comuna: sí que és veritat que a la introducció parla de llengua comuna, però també defuig explícitament la denominació llengua estàndard perquè la vincula amb la institucionalització.

Nous n’employons pas l’expression français estandard. Telle qu’elle est définie par le Dict. ling., cette forme de langue est “generalment normalisée et soumise à des institutions qui la régentent”.

LBU (2016) tracta la llengua estàndard com a llengua institucionalitzada, però generalment s’entén que una llengua esdevé estàndard a partir de l’ús, mentre que el que emana d’un centre codificador és una varietat exclusivament codificada, no l’estàndard en si (Marí, 1992: 90; Bibiloni, 2007: 36). Sembla, d’altra banda, que LBU (2016) utilitza el concepte estàndard en el sentit que Solà (1994: 13) donava a gramàtica normativa, és a dir, un sentit restrictiu limitat a les gramàtiques acadèmiques, argument que, d’altra banda, encaixa amb la GRAE (2009) i la GIEC (2016). També Lara (1976: 11) relaciona la gramàtica normativa amb la institucionalitat acadèmica.

3.2. La finalitat de la codificació

Les introduccions coincideixen en la idea de llengua comuna, però ens hauríem de preguntar, també, quina voluntat té aquesta codificació. D’una banda, tant la GIEC (2016) com la GRAE (2009) i LBU (2016) afirmen que tenen una voluntat normativa, si bé les característiques d’aquestes gramàtiques no són ben bé les mateixes: recordem que la GIEC (2016) i la GRAE (2009) emanen d’una acadèmia que té la potestat d’establir la normativa lingüística, però LBU (2016) no.

Al costat del plantejament normatiu, algunes de les introduccions esmenten el vessant descriptiu de les obres respectives:

Aunque sea con diferente peso, ambas vertientes —la descriptiva y la normativa— han convivido tradicionalmente en las gramáticas académicas. Nunca es tarea fácil compaginarlas en su justa medida, pero ambas se hacen también patentes en esta edición. […] permite interpretar la norma como variable de la descripción. […] un tratado gramatical descriptivo y normativo. (GRAE, 2009: XLII-XLIV)

[…] és una obra amb un doble vessant normatiu i descriptiu […] és una gramàtica que presenta la norma a mesura que es descabdella la descripció detallada de les formes i construccions lingüístiques. (GIEC, 2016: XXI)

7. Trobem la referència explícita al concepte estàndard a «Cuestiones generales» (p. 8).

La grammaire normative a été souvent fondée, dans le passé, sur des règles a priori. On a essayé, dans ce livre, de la fonder sur l’observation de l’usage, plus spécialment du ‘bon usage’. (LBU, 2016: 13-14)

Ginebra (2021) qüestiona la idea de gramàtica descriptiva a què es refereix la GIEC i afirma que «és una obra normativa que se serveix de la descripció. La gramàtica, així, conté passatges descriptius. Però no és una obra descriptiva». Això ens sembla que és aplicable al que presenta la GRAE (2009) quan afirma que és «un tratado gramatical descriptivo y normativo» al costat de «interpretar la norma como variable de la descripción». Nosaltres anem més enllà i ens qüestionem si els passatges descriptius de les gramàtiques són, en realitat, el que Amorós (2008: 110) anomena prescripció encoberta a partir del to prescriptiu implícit en fragments descriptius. En aquests casos ens podríem plantejar, també, si els fragments descriptius tenen un paper d’atenuant en el discurs instructiu d’una gramàtica. Ens referim a «atenuant» en el sentit que l’ordre donada per l’emissor no és directa, mitjançant imperatius, sinó que se suavitza per mitjà d’una descripció, que quedaria legitimada perquè l’emissor és «jeràrquicament superior» al receptor (Berrendonner, 1982: 25).8

Si bé a l’apartat 2.1 hem vist delimitat el concepte gramàtica normativa a les obres que emanen d’una acadèmia, com hem d’entendre el concepte normatiu de LBU (2016) si és una obra d’autor? Amorós (2008: 118-119) i Berrendonner (1982: 23) esmenten el tractament sinonímic dels conceptes prescriptiu i normatiu, però no sembla que LBU (2016) utilitzi normatiu en aquest sentit, perquè afirma que no fa jutjaments ni condemnes, sinó observació del bon ús lingüístic.9 L’ús d’aquest mot sembla que agafi el sentit que exposa Amorós (2008: 119), parafrasejant Milroy (1992): «la descripción lingüística de las normas, presentes en toda la comunidad lingüística, que se proponen muchos profesionales de la lengua sería una actividad normativa».

D’altra banda, la CGEL (2016: 2-3) només es presenta com a descriptiva:

This book is a description of the grammar of modern Standard English […] we give a synchronic, descriptive grammar of general-purpose, present-day, international Standard English […]. Our aim is to describe and not to prescribe. Our central aim is to describe Present-day English in its Standard form.

Seguint la idea esmentada al segon paràgraf, creiem que també ens podríem qüestionar si el vessant descriptiu declarat a la introducció té realment aquest valor illocutiu i produeix aquest efecte perlocutiu. Austin (1962), citat a partir de Payrató (2010: 80-81), en referir-se als actes de parla, considera que l’acte il·locutiu és la intenció que es pot atribuir a l’emissor en dir un enunciat, i que l’acte perlocutiu és l’efecte

8. En relació amb la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra (1918), Costa (2008: 5-6) es planteja que en alguns casos la il·locutivitat del discurs normatiu no sigui clara, sobretot en enunciats en què s’admet més d’una opció.

9. Segons la «Note Préliminaire» de la setzena edició: «non pas décréter, juger, condamner, mais observer, décrire, expliquer, à l’intention des lecteurs intéressés par les français, par les français vivant».

que l’acció lingüística té en el receptor del text. Costa (2016: 161) destaca, a partir de Bonet (1989) i Cuenca (2001), que «tant la descripció com la prescripció acaben imposant un model de la realitat lingüística».

D’altra banda, hem de tenir en compte que la mateixa introducció de la CGEL (2016), malgrat que ja hem explicat que es declara descriptiva, també afirma que «this book may be of use in helping the user how to phrase things» (CGEL, 2016: 2) o, dit en unes altres paraules, guia el lector en la manera d’utilitzar la varietat estàndard de l’anglès.10

3.3. El paper de la variació

Com dèiem a l’apartat 3.1, les quatre gramàtiques comparteixen la idea de la llengua comuna, però, com hi arriben, a la codificació d’aquesta llengua comuna? La variació, com bé exposen tots els textos, és un factor ineludible de la llengua: tant si es tracta del català com de l’espanyol, l’anglès o el francès, els parlants canvien de formes lingüístiques en funció del territori o bé de la situació comunicativa, del mitjà amb què es comuniquen o del moment històric en què ho fan. És inevitable, per tant, esmentar el paper de la variació en la codificació i en l’estàndard.

LBU (2016: 24), malgrat que exposa a bastament aspectes de la variació en el francès, afirma que «[l]es variations que nous venons de décrire posent le problème de la norme», i es qüestiona quina llengua és la que s’ha d’ensenyar. Sembla que per al francès la variació suposa un obstacle perquè va en detriment d’una llengua unificada que serveixi com a model, un model que es resumeix directament en una «bonne langue écrite» en el «registre soutenu». Contràriament, sembla que les altres tres obres es presenten com a gramàtiques que assumeixen la variació, no només per conceptualitzar una varietat comuna, sinó també a l’hora d’establir-ne la codificació:

Es imposible que en una descripción gramatical se analicen con similar profundidad todos los tipos de variación lingüística que hoy se reconocen en la lengua española. Es plausible, en cambio, resaltar de forma somera los aspectos más notables de cada una de estas formas de variación […]. Los especialistas suelen distinguir entre la variación histórica, la geográfica y la social, y acostumbran a dividir esta última en dos tipos: la relativa a los llamados sociolectos […] y la relativa a los niveles de lengua […]. La presente gramática atiende en alguna medida a todas estas formas de variación. (GRAE, 2009: XLIII)

The standard language embraces a range of styles, from formal through neutral to informal. A satisfactory grammar must describe them all. It is not that formal style keeps to the rules and informal style departs from them; rather, formal and informal styles have partially different rules. (CGEL, 2016: 8)

10. Costa (2016: 165-166) es planteja una possible perlocutivitat prescriptiva a la Gramàtica del català contemporani (Solà et al., 2002), una gramàtica que es considera descriptiva.

Hi ha, doncs, dos eixos de variació principals dins de la llengua general que les orientacions normatives tenen en compte: la variació geogràfica o territorial i la variació funcional o de registre. Complementàriament, a vegades cal considerar un tercer eix de variació, de caràcter temporal. (GIEC, 2016: XXII)

L’assumpció que la variació és inherent a la llengua i té un cert joc en la codificació i en l’estàndard no impedeix que generalment la varietat estàndard s’associï als registres formals, sobretot en el cas dels autors que tracten l’estàndard com un registre i no com una varietat dialectal. Diem generalment perquè a l’apartat 2.2 ja ens hem referit a la diversitat de situacions en què és pertinent utilitzar-la, i la formalitat sovint s’ha d’entendre com un contínuum. Només com a exemple, en una conversa oral distesa entre companys de feina, segurament utilitzaríem un estàndard informal, i en casos com aquest pren sentit el tractament de la variació a les gramàtiques. D’altra banda, atenent a l’enfocament de la codificació des de la llengua formal, entenem que la descripció —en alguna gramàtica com la GIEC (2016)— de fenòmens col·loquials dona força a la valoració de les formes lingüístiques formals i, per tant, no deixa de ser una prescripció per exclusió: si una forma és considerada genuïna en la parla col·loquial no s’admet en l’àmbit formal.

L’acceptació de la variació geogràfica, i més concretament de les formes adequades per a l’estàndard, fa que puguem parlar dels conceptes polimorfisme i composicionalitat: el primer terme fa referència a més d’una forma lingüística plenament normativa en alguns punts de la codificació i el segon, a la inclusió d’elements lingüístics aportats per diverses varietats geogràfiques (Ginebra i Solà, 2007: 105). La GIEC (2016: XXIII) afirma que «[e]ls trets més consolidats i prestigiosos de les varietats geogràfiques habitualment es consideren vàlids dins de la llengua general formal» i es pot admetre més d’una forma normativa, ja sigui amb matís de preferència o no. La CGEL (2016: 5-8) estableix que «there undoubtedly are differences of this kind [morfològiques i sintàctiques] that need to be noted», i les marca amb el símbol «%», cosa que no vol dir que no siguin aptes per a l’estàndard, ja que, si no ho són, s’indica mitjançant el símbol «!».

La GRAE (2009: XLII) afirma que «[n]o es posible presentar el español de un país o de una comunidad como modelo panhispánico de la lengua» i que cal «mostrar separadas las opciones particulares que pueden proceder de alguna variante, sea del español americano o del europeo». I, finalment, pel que fa a LBU (2009), la cerca d’una llengua unificada i el distanciament amb la variació que s’exposa en el text, creiem que allunya aquesta gramàtica de qualsevol indici de polimorfisme o composicionalitat. Quant al plantejament d’acceptació de la variació en els paratextos de les gramàtiques del català, l’espanyol i l’anglès, com acabem de veure, ens porta a pensar en unes gramàtiques amb molt més pes del polimorfisme que no pas de la composicionalitat.

Caldria, finalment, esmentar breument les referències als llenguatges d’especialitat. Mentre que la GIEC (2016: XXIV) afirma que en l’obra «a vegades hi apareixen associades consideracions relatives als registres especialitzats o llenguatges d’especia-

litat», la CGEL (2016: 3) diu que «[w]e exclude from consideration what we refer to as special-purpose varieties of language». Considera que no formen part de la llengua estàndard, sinó que ocupen un àmbit molt reduït de la llengua. La GRAE (2009: XLIII) també separa els llenguatges d’especialitat de la varietat estàndard i afirma que hi ha construccions gramaticals que «forman parte de la lengua estándar o están limitadas a cierto tipo de discursos, sea el científico o el periodístico». LBU (2016: 24) descriu, com a tipus de variació, la llengua poètica, considerada molt formal i recarregada, així com de «variétés professionnelles», és a dir, llenguatge d’especialitat, però s’hi refereix a banda del registre formal, a què al·ludeix per a la llengua comuna, i entenem, per tant, que també els separa.

Recordem que Haugen (1983: 273-275) considerava que la creació de llenguatges específics formava part de l’estadi d’elaboració en el marc del procés d’estandardització. Té sentit, doncs, que en una gramàtica que només codifica la llengua habitual no hi posin gaire atenció, o directament no l’hi tinguin en consideració, ja que és una tasca de desenvolupament funcional i no pas de planificació de corpus.

3.4. Els conceptes ús i prestigi

Els quatre paratextos arriben a un punt comú: en la codificació de la llengua hi intervé el concepte prestigi. Aquest està estretament lligat al concepte ús; és a dir, les formes i construccions lingüístiques amb un ús consolidat són les que es considera que tenen aquest prestigi i que, per tant, són les més adequades per a la codificació.

[…] las recomendaciones que aquí se hacen pretenden reflejar propiedades objetivas que ponen de manifiesto el prestigio de las construcciones sintácticas y de las opciones morfológicas. (GRAE, 2009: XLIII)

[…] en general, dona compte de les variants més representatives de cada parlar que han assolit prestigi. (GIEC 2016: XXIII)

Les diferents gramàtiques arriben al concepte prestigi, encara que de maneres diferents: si bé hem vist en els dos fragments anteriors que les dues gramàtiques acadèmiques s’hi refereixen explícitament, no és així en el cas de les gramàtiques del francès i l’anglès, que hi arriben a partir d’explicacions sobre l’ús:

[…] the kind of English that is widely accepted in the countries of the world where English is the Language of government, education […]. This widespread agreement defines what we are calling Standard English. (CGEL, 2016: 4)

Ils [les jugements] concernent plus la langue écrite que la langue parlée […] nous avons cru devoir […] fonder notre description du français contemporain uniquement sur des écrits postérieurs à 1800. (LBU, 2016: 20)

L’ús consolidat, però, en el cas de l’anglès i el francès, el documenten a partir de fonts diferents: seguint el que es diu en el primer fragment, és la varietat lingüística utilitzada en àmbits públics com el govern, l’educació o la literatura, però en el segon fragment, en relació amb el francès, es limita a la llengua utilitzada pels escriptors. La GRAE i la GIEC presenten els corpus textuals com a fonts que validen l’ús lingüístic i el prestigi, com també ho fan els exemples creats ad hoc i validats. Ho exemplifiquen els fragments següents:

[La GRAE] combina las dos fuentes de datos características de los tratados gramaticales clásicos: ejemplos construidos por sus redactores (en nuestro caso, siempre debidamente convalidados por un número suficiente de hablantes nativos y refrendados por las Academias) y ejemplos procedentes de textos. El corpus del que se han extraído los datos que ejemplifican aquí las estructuras gramaticales es uno de los más extensos en cuantos hayan sido nunca utilizados en un estudio lingüístico sobre el español. (GRAE, 2009: XLIV)

Els exemples utilitzats tenen procedència diversa. En uns casos, especialment quan ha calgut exemplificar alguna especificitat, no ha estat possible documentar-ne cap exemple i s’han creat expressament. […] Entre les principals fonts dels exemples es compten el Diccionari de la llengua catalana (DIEC) i el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC), tots dos obra de l’Institut d’Estudis Catalans. Més secundàriament s’han trobat en diccionaris i repertoris, gramàtiques i moltes altres fonts d’informació variades, majoritàriament escrites, però també orals. A més, una part dels exemples, encara que sigui menor, beu directament de la fraseologia, el refranyer, el cançoner i la literatura populars, que són de tradició oral. (GIEC, 2016: XXXV)

Bàsicament, el prestigi i l’ús van lligats perquè la norma implícita que tenen els parlants d’una llengua porta a l’ús d’unes formes lingüístiques o unes altres, i aquest ús habitual és el que els assigna el component de prestigi per convertir-les en normes explícites en la codificació de la varietat estàndard. És, en definitiva, el que Lara (1976: 9) afirma sobre la polisèmia del concepte norma: d’una banda, el que és habitual i, de l’altra, el que és exemplar. L’ús que converteix les formes lingüístiques en habituals entre els parlants és el que els dona prou prestigi —i les fa ser, per tant, més oportunes— per arribar a ser admeses per a l’estàndard.

3.5. La sincronia

A l’apartat 2.2 ens hem referit a l’avaluació de l’estandardització i al consegüent estadi de reestandardització, conceptes que podem relacionar directament amb el vessant sincrònic que té una gramàtica com les que estem analitzant, ja que «considera els fets o elements d’un sistema en un moment determinat del temps sense tenir en compte la seva evolució» (DIEC2, s. v. «sincrònic-a», consulta: 5 febrer 2020). En al-

tres paraules, la ciclicitat del procés d’estandardització porta a la necessitat d’aquesta avaluació i reestandardització i, per tant, l’actualització de la codificació en les gramàtiques incorpora les formes lingüístiques que es consideren prestigioses i consolidades en l’ús en un moment concret. La delimitació temporal del concepte sincronia pot variar, com veurem, segons l’obra.

Parlem de la sincronia perquè aquestes gramàtiques no són, a priori, obres de lingüística diacrònica que tractin l’evolució de la llengua, encara que es puguin fer referències temporals per il·lustrar la validesa o no d’una forma lingüística concreta. Els textos analitzats deixen entreveure, més explícitament o més implícitament, com veurem tot seguit, aquesta idea de sincronia:

To be more specific, we give a synchronic […] international Standard English […]. We include only a few notes on historical points of interest that will assist the reader to understand the present state of the language. (CGEL, 2016: 2)

[…] fonder notre description du français contemporain uniquement sur des écrits postérieurs à 1800. Cepedant, l’importance de la langue classiques et des écrivains de cette époque est telle que l’on ne peut passer sous silence leurs particularités: elles seront mentionées dans les Historiques. (LBU, 2016: 20)

[…] que hoy se reconocen en la lengua española. (GRAE, 2009: XLIII)

[…] a vegades també cal donar compte d’un tercer eix de variació, de caràcter temporal. (GIEC, 2016: XXII)

Com veiem, la CGEL (2016) afirma explícitament que codifica una varietat estàndard sincrònica, concretament amb exemples produïts durant el segle xx, perquè és l’estat actual de la llengua; LBU (2016) parla del «francès contemporani» i el situa a la varietat escrita de la llengua que s’ha utilitzat a partir de l’any 1800. Tanmateix, fa referència a possibles apunts complementaris d’autors anteriors a aquesta data si considera que són rellevants per a l’explicació. La GRAE (2009) no parla tan explícitament de la noció de sincronia com ho fan les altres obres, però sí que hi deixa entreveure aquest plantejament, encara que també pugui fer referències a la variació històrica, idea que també presenta la GIEC (2016).

3.6. L’entitat codificadora

Per acabar, no podem deixar de banda l’emissor de les introduccions que hem analitzat. La codificació és la tasca de lingüistes, gramàtics o acadèmies mitjançant la qual expliciten, generalment per escrit, la norma lingüística (Haugen, 1983: 271; Bibiloni, 2007: 36). Vegem, tot seguit, els emissors dels paratextos de les gramàtiques analitzats.

LBU (2016) és una obra d’autor —Maurice Grevisse i André Goosse—,11 malgrat que el francès tingui una acadèmia de la llengua, l’Académie Française, des del 1635, amb la finalitat de «travailler avec tout le soin et toute la diligence possible à donner des regles certaines à notre langue» (LBU, 2016: 20).12 La CGEL (2016) també és una obra d’autor —Rodney Huddleston i Geoffrey Pullum,13 que, a més a més, han supervisat la tasca dels autors dels diversos capítols— perquè l’anglès, contràriament al que veurem amb el català i l’espanyol, no té una acadèmia de la llengua, i encara menys una acadèmia que n’expedeixi una gramàtica oficial.14

De vegades, però, aquesta tasca no és fruit d’una feina individual, sinó que s’atorga la potestat codificadora a una entitat o acadèmia de la llengua.15 És a dir, la codificació es converteix en una feina col·lectiva amb la participació dels membres de l’acadèmia en qüestió i, fins i tot, amb l’assessorament d’experts externs a l’acadèmia (GIEC, 2016: XIX-XX; GRAE, 2009: XLII). D’una banda, per al català, l’Institut d’Estudis

Catalans va ser creat el 1909 i va assignar a la Secció Filològica, creada el 1911, «la finalitat d’establir l’ortografia, la gramàtica i el lèxic del català» (Bibiloni, 2007: 44). D’altra banda, per a l’espanyol, la Real Academia Española va ser creada el 1714 per Felip V i l’Asociación de Academias de la Lengua Española (ASALE) va ser creada el segle xix amb l’inici de la política panhispànica:16

Aquesta és la gramàtica oficial de l’Institut d’Estudis Catalans […] la nova gramàtica és una obra institucional. (GIEC, 2016: XIX)

No es solo una obra colectiva, resultado de la colaboración de muchos, sino también una obra colegiada, el último exponente de la política lingüística panhispánica que la Academia Española y sus veintiuna Academias Hermanas vienen impulsando desde hace más de un decenio. (GRAE, 2009: XL)

Els dos paratextos les presenten com a obres institucionals i oficials. La diferència que ens indiquen sobre aquestes dues obres ens porta a poder parlar dels conceptes

11. Maurice Grevisse (Bèlgica, 1895-1980) fou un lingüista i professor belga format a la Universitat de Lieja. Va formar part del Conseil international de la langue française i va publicar la primera edició de Le bon usage l’any 1936. André Goosse (Bèlgica, 1926-2019) fou un lingüista i professor belga format a la Universitat Catòlica de Lovaina. Va formar part del Conseil international de la langue française i de l’Acadèmia Reial de Bèlgica, i es va convertir en col·laborador de la gramàtica de Grevisse.

12. Al web de l’Académie Française només hi hem documentat referències al diccionari i a l’ortografia, però no a cap gramàtica acadèmica actual: http://www.academie-francaise.fr/ (consulta: 10 febrer 2020). De totes maneres, ens consta, com trobem a l’enllaç de la nota 3 de peu de pàgina, que el 1932 es va publicar la Grammaire de l’Académie Française

13. Rodney Huddleston (1937) és un lingüista britànic i professor emèrit de la Universitat de Queensland (Austràlia). Geoffrey Pullum (1945) és un lingüista britànic, professor de la Universitat d’Edimburg (Regne Unit) i membre de The British Academy.

14. Segons el «Preface», també hi han participat «a team of distinguished linguists» (p. xv).

15. Per a la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra (1918), l’acadèmia (l’Institut d’Estudis Catalans i la Secció Filològica) va demanar a una sola persona que codifiqués la llengua.

16. Segons la consulta a https://www.asale.org/la-asociacion/politica-panhispanica (10 febrer 2020).

monocentrisme, perquè la codificació del català a la GIEC (2016) emana només de l’Institut d’Estudis Catalans,17 i policentrisme, perquè la codificació de l’espanyol sorgeix de la RAE i l’ASALE.

4. Conclusió

Ens interessava, dèiem a l’inici, analitzar el discurs dels paratextos d’un conjunt de gramàtiques de referència per a l’estandardització —presentades a l’apartat 2.1— per conèixer i comparar la informació que aporten sobre la codificació i la concepció del model de llengua estàndard del text que acompanyen. Dur-ho a terme des de l’anàlisi del discurs ens ha permès examinar les introduccions com a discursos produïts per un emissor jeràrquicament superior al receptor i emmarcats com a complement d’una gramàtica, element essencial en la codificació gramatical i la planificació lingüística. Les introduccions, efectivament, permeten caracteritzar el tipus de codificació de la gramàtica i la concepció de l’estàndard: hem pogut posar en relleu els elements que es tenen en compte per a la planificació del corpus gramatical del català, l’espanyol, l’anglès i el francès, i els hem pogut agrupar segons els punts de l’apartat 3, que ens han servit de fil conductor per acarar la informació. Tot i així, la informació dels paratextos creiem que sovint és limitada o poc explícita i fa palesa la funció complementària de les introduccions dins el conjunt de parts de què es compon una gramàtica. En les quatre gramàtiques s’exposa que codifiquen el que anomenen, explícitament o implícita, llengua comuna. LBU (2016) la desvincula de la llengua estàndard, la qual considera que és només la llengua institucionalitzada, o el que en el cas del català i l’espanyol tractaríem com a llengua normativa. D’altra banda, els textos introductoris de l’espanyol i del català afirmen que són gramàtiques descriptives i normatives, dicotomia que, seguint la bibliografia, ens hem qüestionat per motius pragmàtics. La CGEL (2016) es presenta, directament, com una obra descriptiva, cosa que també hem posat en qüestió. A partir d’això ens hem plantejat la possibilitat que la descripció actuï com a atenuant en els textos instructius, cosa que podria quedar justificada per la relació jeràrquica entre l’emissor i el receptor. La introducció de la gramàtica francesa considera que és descriptiva, malgrat que s’hi refereix com a normativa, motiu pel qual hem entès que l’ús d’aquest concepte no és igual en aquesta gramàtica que en les altres.

Independentment de la diversitat d’usos que puguin rebre els conceptes normatiu, descriptiu, llengua estàndard i llengua comuna, la codificació de la llengua en aquestes obres es planteja a partir de la variació, característica inherent de qualsevol idioma. El tractament que rep no es planteja igual a totes les introduccions analitzades,

17. Segons Ginebra i Solà (2007: 106), «la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) qüestiona el monocentrisme previst per Fabra», però creiem que en el cas de què tractem en aquest estudi, en relació amb l’elaboració de la GIEC (2016), hem de parlar de monocentrisme perquè la gramàtica emana només de l’IEC i contrasta amb el cas de la gramàtica de l’espanyol esmentat aquí.

sinó que les gramàtiques del català, l’espanyol i l’anglès semblen més propenses a admetre-la que no pas la del francès, motiu pel qual hem parlat de polimorfisme i composicionalitat. Aquesta admissió, així com la selecció de formes aptes per a la codificació, estan relacionades amb una planificació lingüística que té com a base el prestigi i l’ús, que alhora es vinculen amb la norma interna dels parlants, que permet convertir-la en norma explícita.

En el marc de la planificació lingüística, la selecció de les formes aptes per a la codificació va lligada al concepte sincronia, és a dir, a l’ús lingüístic en un moment concret, i per això hem fet referència al concepte reestandardització. Tanmateix, és impossible que no hi hagi referències puntuals a la diacronia, ja que això ens remet a l’ús i el prestigi a què fèiem referència, i permet justificar les tries.

Finalment, no creiem que l’emissor de les introduccions analitzades sigui determinant en la concepció de la codificació i l’estàndard, segurament pel fet que l’emissor, en una gramàtica, té més poder que el receptor. Tant és si es tracta d’una gramàtica d’autor o d’una gramàtica acadèmica com si la llengua en qüestió té acadèmia o no, el plantejament que donen a les introduccions és força paral·lel entre ells: generalment fan referència als mateixos aspectes (el prestigi, la llengua comuna, etc.) i el tractament que en donen no és gaire allunyat entre si. Tot i així, LBU (2016) sembla que és l’obra que es distancia més de les altres tres introduccions analitzades pel que fa a la concepció de la codificació i l’estàndard. Aquesta concepció de l’estàndard, generalment compartida, la concebem com una tendència de les gramàtiques modernes i de la planificació lingüística.

5. Agraïments

Agraeixo a Neus Nogué i Pau Francesch les observacions de millora a la versió prèvia d’aquest treball. També agraeixo les observacions dels avaluadors externs de l’article. Aquest estudi ha estat possible gràcies a l’ajut per a la contractació de personal investigador novell de la Generalitat de Catalunya FI-2019/00294.

Bibliografia de referència

Corpus analitzat

Grevisse, Maurice; Goosse, André (2016). «Préliminaires». A: Le bon usage. 16a ed. Lovainala-Nova: De Boeck Supérieur, p. 11-29. Huddleston, Rodney; Pullum, Geoffrey (2016). «Preliminaries». A: The Cambridge grammar of the English language. 9a ed. Cambridge: Cambridge University Press, p. 1-41. Institut d’Estudis Catalans (2016). «Introducció». A: Gramàtica de la llengua catalana. Barcelona: IEC, p. xix-xxxviii. Real Academia Española (2009). «Prólogo». A: Nueva gramática de la lengua española Vol. 1. Madrid: Espasa, p. xxxix-xlviii.

Referències bibliogràfiques

Amorós, Carla (2008). Norma y estandarización. Salamanca: Luso-Española de Ediciones. Berrendonner, Alain (1982). L’éternel grammairien: Étude du discours normatif. Berna: Peter Lang.

Bibiloni, Gabriel (2007). Llengua estàndard i variació lingüística. 3a ed. València: 3 i 4. Boix, Emili; Vila, F. Xavier (1998). Sociolingüística catalana. Barcelona: Ariel.

Calsamiglia, Helena; Tusón, Amparo (1999). Las cosas del decir. Barcelona: Ariel.

Costa, Joan (2008). «Sobre el discurs normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans». També disponible en línia a: <https://www.academia.edu/35758684/Sobre_el_discurs_normatiu _de_lInstitut_destudis_catalans> [Consulta: maig 2020]. (2016). «Anàlisi del discurs de la Gramàtica catalana (1933), de Pompeu Fabra». A: Feliu, Francesc; Nadal, Josep Maria (ed.). Constructing languages: Norms, myths and emotions. Amsterdam; Filadèlfia: John Benjamins, p. 163-177. (2019). «L’avaluació de la reestandardització del català: la definició del problema». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 29, p. 155-169.

Genette, Gérard (2001). Umbrales. Mèxic: Siglo XXI.

Ginebra, Jordi (2021). «La nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans com a obra descriptiva: primeres valoracions». A: Pradilla, Miquel Àngel (coord.). De llengua i societat: De la proposta fabriana a la reforma normativa de l’IEC. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 139-154.

Ginebra, Jordi; Solà, Joan (2007). Pompeu Fabra: Vida i obra. Barcelona: Teide.

Goosse, André (2016). «Note Préliminaire». A: Grevisse, Maurice; Goosse, André. Le bon usage. 16a ed. Lovaina-la-Nova: De Boeck Supérieur.

Guespin, Louis; Marcellesi , Jean-Baptiste (1986). «Pour la glottopolitique». Langages , núm. 83, p. 5-34.

Haugen, Einar (1983). «The implementation of Corpus Planning: Theory and practice». A: Cobarrubias, Juan; Fishman, Joshua A. (ed.). Progress in language planning: International perspectives Berlín: Mouton, p. 269-289.

Huddleston, Rodney; Pullum, Geoffrey (2016). «Preface». A: The Cambridge grammar of the English language. 9a ed. Cambridge: Cambridge University Press, p. xv-xvii.

Lara, Luís Fernando (1976). El concepto de norma en lingüística. Mèxic: El Colegio de México. Marí, Isidor (1992). Un horitzó per a la llengua. Barcelona: Empúries.

Payrató, Lluís (2010). Pragmàtica, discurs i llengua oral. 2a ed. Barcelona: UOC.

Real Academia Española (2009). «Cuestiones generales». A: Nueva gramática de la lengua española. Vol. 1. Madrid: Espasa, p. 3-80.

Solà, Joan (1994). Sintaxi normativa: estat de la qüestió. 4a ed. Barcelona: Empúries.

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31 (2021), p. 47-62

DOI: 10.2436/20.2504.01.177

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Estudi comparatiu del marcatge diferencial d’objecte en situacions de contacte lingüístic (català-espanyol i basc-espanyol)

Comparative study of differential object marking in language contact situations (Catalan-Spanish and Basque-Spanish)

Anna Pineda* i Ane Odria**

* Universitat París-Sorbona

** Universidad del País Vasco / Euskal Herriko Unibertsitatea (UPV/EHU)

Data de recepció: 10 de febrer de 2020

Data d’acceptació: 28 d’abril de 2020

Resum

Aquest treball presenta una descripció comparativa del marcatge diferencial d’objecte (MDO) —això és, l’ús d’una preposició o marca concreta per introduir determinats objectes directes—, en basc, en català i en espanyol, i ho fa centrant-se en la situació de contacte de les dues primeres llengües (on el fenomen s’exclou de l’estàndard) amb la darrera (on el fenomen és plenament normatiu). En primer lloc oferim un panorama del tractament sociolingüístic del MDO tant en català com en basc, atès que en ambdós casos el fenomen ha estat tradicionalment imputat a la influència espanyola, i, en conseqüència, ha estat estigmatitzat des del punt de vista sociolingüístic i prohibit per part de les gramàtiques prescriptives. A continuació, emprenem una caracterització del fenomen en les tres llengües estudiades, prenent en consideració les manifestacions morfosintàctiques del MDO, així com els factors que el desencadenen. Aquesta caracterització ens permet evidenciar que, tant en la situació de contacte catalàespanyol com basc-espanyol, hi ha punts de convergència però també de divergència pel que fa al MDO.

Paraules clau: català, basc, espanyol, contacte de llengües, variació sintàctica, microcomparació.

Abstract

This paper offers a comparative description of differential object marking (DOM) – that is, the use of a preposition or a particular marking to introduce direct objects – in Basque, Catalan and Spanish, and focuses on the contact situation between the first two languages (where the phenomenon is excluded from the standard) and the last one (where the phenomenon is fully accepted by prescriptivism). We first present an overview of the sociolinguistic treatment that DOM has received in Catalan and Basque, as in both languages the phenomenon

Correspondència: Anna Pineda. Sorbonne Université. A/e: pinedaicirera@gmail.com. Ane Odria. Universidad del País Vasco / Euskal Herriko Unibertsitatea (UPV/EHU). Hezkuntza, Filosofia eta Antropologia Fakultatea. Oñati Plaza, 3. 20018 Donostia (Euskal Herria). A/e: ane.odria@ehu.eus. Tel.: +34 943 017 021.

has been traditionally stigmatized from the sociolinguistic point of view and banned by prescriptive grammars. Next, we undertake a characterization of the phenomenon in the three languages under study, taking into account the morphosyntactic manifestations of DOM as well as its triggering factors. This characterization allows us to show that in the language contact situation both between Catalan and Spanish and between Basque and Spanish there are points of convergence as well as divergence in relation to DOM.

Keywords: Catalan, Basque, Spanish, language contact, syntactic variation, microcomparison.

1. Introducció

Aquest article analitza la interacció entre el marcatge diferencial d’objecte de l’espanyol, d’una banda, i el del català i el basc, de l’altra —comparem, doncs, dues llengües romàniques i una de tipològicament aïllada. Aquest fenomen, al qual ens referirem d’ara endavant amb les sigles MDO, consisteix en la introducció de determinats tipus d’objectes directes (OD) — especialment, els que presenten un alt grau d’animacitat i especificitat—, mitjançant una preposició o una marca de cas, i el trobem en un gran nombre de llengües del món, com ara l’espanyol (1) o també (algunes varietats) del català (2) i el basc (3):1, 2

(1) He visto al niño.

(2) He vist a la teva mare.

(3) Zu-k ni-ri ikusi didazu.

tu-e jo-d veure aux[1sgd-2sge] ‘Tu m’has vist a mi’.

Abans de continuar, convé fer un aclariment sobre l’extensió del fenomen en les tres llengües esmentades. Des del punt de vista geolectal, manca un estudi dialectal que pugui oferir una panoràmica detallada del grau d’extensió que té el MDO en català. Tanmateix, qualsevol usuari que pari una certa atenció al fenomen s’adonarà que està estès en la majoria dels dialectes catalans (amb una sistematicitat aclaparadora en la varietat valenciana; vegeu Sancho Cremades, 1995: 199), en què el català rossellonès (en contacte amb el francès) és probablement l’única excepció —la gramàtica d’aquest dialecte de Gómez (2016) no esmenta el fenomen.

En el cas del basc, el MDO es testimonia exclusivament en les varietats del bloc sud-occidental (dialectes occidentals, centrals i navarresos), això és, en les varietats

1. En aquest article emprem les abreviatures següents: a = absolutiu, aux = auxiliar, d = datiu, e = ergatiu, pl = plural, prs = present, prog = progressiu, subj = subjuntiu, sg = singular.

2. Els exemples del basc es proporcionen en basc estàndard i no reflecteixen, doncs, cap varietat concreta.

que estan en contacte amb l’espanyol (Fernández i Rezac, 2010 i 2016; Mounole, 2012; Odria, 2014, 2017 i 2019; Rodríguez-Ordóñez, 2013, 2016 i 2017). Per a molt(e)s parlants/varietats, el MDO és simplement un fenomen opcional, mentre que per a algun(e)s altres aquest marcatge diferencial arriba a ser (quasi) obligatori amb els OD de primera i segona persona, sobretot en els temps verbals de passat. A l’altre extrem, hi trobem els dialectes del basc de la zona francòfona (les anomenades varietats nord-orientals, que comprenen els dialectes navarrolabortans i de Zuberoa), que no presenten aquest fenomen, de manera que per als OD només està disponible el marcatge absolutiu, canònic —aquesta divisió és evidenciada de forma clara en la base de dades Basque in Variation / Euskara Bariazioan (BiV) (Orbegozo et al., 2018).

És fonamental destacar també que, si en espanyol el MDO és generalment obligatori amb els OD animats, tant en català com en basc és un fenomen eminentment opcional, amb variació segons l’idiolecte i, fins i tot, variació intraparlant.

Partint de la perspectiva que la comparació lingüística és fonamental per entendre el funcionament de les llengües del món, en aquest article presentem una anàlisi comparativa del MDO en espanyol, en català i en basc, prenent la situació del contacte lingüístic com a eix central. En concret, en l’apartat 2 presentem una sèrie d’aspectes sociolingüístics comuns al català i al basc, i que són crucials a l’hora d’entendre l’impacte del contacte de llengües i la rellevància de la comparació que plantegem. En l’apartat 3, analitzem l’evolució diacrònica del fenomen en les dues llengües esmentades, tenint en compte el contacte i la influència de l’espanyol. En l’apartat 4 examinem les característiques morfosintàctiques que presenta el MDO en català i en basc: tant les que podrien considerar-se fruit de la situació de contacte amb l’espanyol, com les que deixen entreveure diferències remarcables respecte d’aquesta llengua i ens poden portar a relativitzar, per tant, l’impacte de la situació de contacte esmentada. En conjunt, aquest treball comparatiu, que té un propòsit essencialment descriptiu, vol aclarir en quins aspectes difereixen i en quins convergeixen el MDO en català i en basc, i quin paper té en cada cas la interacció i el contacte amb l’espanyol.

2. Alguns apunts sociolingüístics sobre el MDO en català i en basc

Dediquem aquest apartat a exposar la manera com les gramàtiques prescriptives del català i del basc, partint de la premissa que el MDO està relacionat amb el contacte de llengües, han tractat el fenomen i com, consegüentment, s’ha estigmatitzat.

2.1. Un fenomen associat al contacte de llengües…

En la gramàtica normativa catalana hi ha hagut tradicionalment un rebuig del MDO, en gran manera relacionat amb la voluntat de diferenciar-se de l’espanyol i motivat també per una certa idealització de la diacronia de la llengua (vegeu Pineda

2020, 2021, en premsa a i b). En línies generals, i d’acord amb el que estableix la GIEC (2016: §19.3.2), el MDO en català estàndard s’accepta només amb pronoms (personals forts i d’altres, com T’estimo a tu o Premiaran a qualsevol), mentre que el seu ús amb noms propis o altres sintagmes nominals es restringeix a les construccions dislocades (A la meva mare, l’aniré a veure demà) o contextos específics en què l’absència del MDO comportaria una ambigüitat entre la interpretació de subjecte i la d’objecte (El Barça serà campió si venç al Madrid) —per a una caracterització detallada dels contextos en què el MDO era acceptat en la tradició prescriptiva fabriana, així com en la nova gramàtica normativa del català publicada el 2016 per l’Institut d’Estudis Catalans (GIEC, 2016), vegeu Pineda (2020, 2021 i en premsa b).

Malgrat l’estatus restringit que s’atribueix al MDO en català estàndard, diversos estudis —la majoria centrats en el segle xv—han mostrat que aquest fenomen era ja present en català antic (Meier, 1947 i 1948; Perera, 1986; Adell, 1994; Cabanes, 1994 i 1995). En el context del projecte per a l’elaboració de la Gramàtica del català antic, els treballs de Pineda (2021, en premsa a i b) evidencien que en la llengua antiga el MDO ja tenia una presència relativament notable, no solament amb pronoms personals, sinó també amb noms propis de persona i de divinitat i amb sintagmes nominals definits. Ho exposarem amb més detall a l’apartat 3. De moment, però, podem avançar la reflexió següent: si el MDO del català sorgí en els segles xiii-xv, abans que s’iniciés la pressió sociolingüística del castellà (segle xvi), aleshores possiblement podria considerar-se, almenys parcialment, un tret genuí de la llengua.3

Hom pot relativitzar, doncs, la idea que l’evolució d’aquest fenomen morfosintàctic en català sigui exclusivament dependent de l’espanyol. Ens hi condueixen, també, diversos estudis que examinen el MDO del català en el context del bilingüisme i prenen en consideració variables sociolingüístiques com ara la dominància lingüística (Benito, 2016 i en preparació; Puig-Mayenco et al., 2017 i 2018; Perpiñán, 2018). En línies generals, aquests estudis corroboren no solament que els bilingües català-espanyol admeten el MDO en català més enllà del que prescriu la gramàtica normativa, sinó també —i això és especialment rellevant— que aquests parlants tendeixen a tolerar en el seu espanyol algunes construccions sense MDO que serien agramaticals per a la majoria de castellanoparlants. Dit en altres paraules, aquests treballs demostrarien que la influència entre les dues llengües seria, en tot cas, bidireccional.

També en basc, l’ús del MDO ha estat considerat tradicionalment per la gramàtica normativa com el resultat de la influència i la pressió de l’espanyol, i, per tant, s’ha tractat com un fenomen que calia evitar (vegeu, entre d’altres, Euskaltzaindia, 1993). La idea que el MDO del basc és induït pel contacte amb l’espanyol apareix en nombroses gramàtiques descriptives de diverses varietats dialectals basques, i ha rebut el suport d’estudis tant de l’àmbit de l’adquisició del llenguatge (Austin, 2015) com de la sociolingüística (Rodríguez-Ordóñez, 2016 i 2017). 4 Aquesta darrera autora, per

3. Vegeu també Escandell-Vidal (2009: 842) per a aquesta línia de raonament.

4. Per a estudis dialectals que consideren que el MDO és desencadenat pel contacte amb l’espanyol, vegeu les nombroses referències citades a Odria i Pineda (en premsa).

exemple, considera el MDO un cas de gramaticalització per rèplica, induïda pel contacte de llengües: una llengua adopta no pas una categoria o un concepte gramatical que fins aleshores li era aliè, sinó un procés de gramaticalització existent en una altra llengua. Aquesta gramaticalització hauria estat desencadenada pel contacte amb l’espanyol (més precisament, pel leísmo en l’espanyol del País Basc).5 A favor d’això l’estudi de Rodríguez-Ordóñez (2017) centrat en el basc de Gernika (una varietat occidental) exposa que el MDO és més comú —està més gramaticalitzat— entre els parlants castellanodominants (vegeu també Austin, 2006), els quals fan un major ús del MDO amb verbs manllevats de l’espanyol i quan l’OD és nul (vegeu (8) infra). Tanmateix, cal fer notar que el MDO està també molt estès en zones bascodominants i amb verbs no manllevats: la base de dades Mélan, per exemple, mostra que de cinquanta oracions amb MDO, el 70 % corresponen a verbs no manllevats (vegeu les diverses descripcions de parlars locals; Odria, 2017).6

Juntament amb la hipòtesi del contacte amb l’espanyol, el MDO del basc també s’ha analitzat des del punt de vista d’un fenomen recent que dona lloc a variació intergeneracional (Austin, 2006). Quan analitza el MDO en el basc de Tolosa (una varietat central, inclosa per tant en el bloc sud-occidental), Mounole (2012: 368) fa notar que el MDO és emprat més freqüentment per les generacions joves. Trobem afirmacions semblants en estudis dialectals referits a diverses varietats del bloc sud-occidental. De nou, però, cal fer una puntualització: encara que l’ús del MDO pugui estar més estès en els parlants joves, cal tenir present que aquest fenomen és també relativament comú en la parla de generacions més velles (Zuazo, 2000: 201).

2.2. …i consegüentment estigmatitzat

Un cop esbossats els panorames sociolingüístics referits al tractament del MDO en català i en basc, convé remarcar que en tots dos casos la hipòtesi que el MDO sorgeix a causa de la influència de l’espanyol ha conduït a una forta estigmatització sociolingüística d’aquest fenomen morfosintàctic, de manera que, en els respectius processos de construcció d’una llengua estàndard, el MDO s’ha bandejat. En el cas del basc, això es fa evident en les gramàtiques prescriptives del basc estàndard així com en estudis descriptius que analitzen dialectes o varietats locals. EL MDO és un dels errors més comuns corregits a les escoles i acadèmies basques, i alguns pares corregeixen els seus fills quan aquests empren el marcatge: l’estigmatització, doncs, no és només acadèmica, sinó també social (Rodríguez-Ordóñez, 2013 i 2016). En conseqüència, avui

5. Fenomen que consisteix en l’ús de clítics datius allà on hom n’esperaria un d’acusatiu: Ayer vi a Juan/María → Ayer le vi (en comptes de Ayer lo/la vi) (Fernández-Ordóñez, 1994 i 1999; Landa, 1995).

6. Mélan és una base de dades en línia elaborada en el marc del projecte de recerca «Médias et langues au Pays Basque: code-mixing chez les professionels de la télévision & radio». Inclou les dades orals enregistrades en certs programes de televisió i ràdio adreçats al jovent tant en les varietats sud-occidentals com en les nord-orientals.

dia el MDO del basc es detecta exclusivament en la llengua oral i sobretot en contextos informals, amb l’excepció dels textos escrits en les xarxes socials com Facebook o Instagram, tal com ha corroborat recentment la base de dades Gaztesare.7

L’abisme entre el que accepta la gramàtica prescriptiva, és a dir, el que forma part de la llengua estàndard, i el que fan realment els parlants és també notablement profund en el cas del català. Com fa uns anys ja apuntava Sancho Cremades (2002: 1737) a la Gramàtica del català contemporani, en relació amb el MDO hi ha «una clara divergència entre el català parlat i el català escrit que atén a la normativa» perquè «[e]n el català parlat arreu del domini lingüístic hi ha un ampli ús de la preposició a […] davant dels OD animats definits, tal com s’esdevé en castellà: No he vist {a la Maria / als nois}».

També Hualde (1992: 86-87, 237-238 i 241) i Aissen (2003: 451) han fet notar que el MDO és abundant en el català col·loquial. Més encara, Pineda (2020, 2021 i en premsa b) exposa que el MDO avui dia és freqüent, en la majoria de les varietats catalanes, més enllà dels registres col·loquials, tant en la llengua oral com en la llengua escrita, i fins i tot a la premsa i en les comunicacions institucionals. Això és especialment visible en l’era digital, en què molts textos (per exemple, als mitjans digitals) es publiquen abans que un corrector hagi tingut l’oportunitat de revisar-los. Que el fenomen hagi traspassat, doncs, aquestes fronteres ja deixa entreveure que la consciència d’error que existeix en basc s’ha diluït —si és que mai hi havia estat— en català.

3. Evolució diacrònica del MDO en català i en basc

Malgrat aquesta estigmatització, l’ús del MDO en les dues llengües estudiades ha augmentat amb el pas dels segles. En el cas del català, presentem resumits a la taula 1 els resultats de l’estudi diacrònic de Pineda (en premsa a). Es tracta d’un estudi de corpus exhaustiu del sorgiment i l’expansió del MDO en la diacronia del català, des dels textos més primerencs (segles xi-xiii) fins al final del període del català, al segle xvi, basat en el Corpus Informatitzat del Català Antic. Les conclusions de Pineda indiquen que ja des d’antic hi havia MDO no solament amb pronoms personals, sinó també amb propis (tant de persona com de divinitat) i amb sintagmes nominals definits, i que en les diverses categories la freqüència del fenomen anà augmentant gradualment.

Cal destacar diverses qüestions d’aquestes dades. En primer lloc, el MDO ja era present en la llengua abans que comencés la pressió de l’espanyol, a l’inici del segle xvi, i en segon lloc, és justament a partir d’aquell moment que la freqüència de MDO amb diferents tipus d’OD augmenta d’una manera exponencial —de fet, un

7. Gaztesare és una base de dades en curs disponible en línia que consisteix en un corpus oral i escrit a partir de dades publicades a Facebook i Instagram. Aquesta base de dades, que s’ha elaborat en el marc del projecte «Gaztesare: Multilingüismo e identidades glocales en las redes sociales entre los jóvenes vascos», emmagatzema dades provinents de trenta bascoparlants joves de les varietats sud-occidentals i nord-orientals i inclou un total de 25.000 converses i 2.800 publicacions.

Taula 1

Visió global de l’evolució del MDO en català antic (segles xi-xvi) i al començament del català modern (segle xvii)

Segle Pronoms personals Noms propis Noms propis de divinitat Definits humans Indefinits humans

(0/1)

xiii 17,9 % (19/106)

% (19/55)

% (23/142)

(0/6)

(0/135) 2,4

(10/417)

(0/29)

(15/565)

(4/147) xv 62,1 % (36/58) 13,3 % (24/180) 21,8 % (12/55)

xvi 97,3 % (36/37)

% (100/153)

% (25/27)

% (60/617)

% (125/466)

% (14/192)

% (18/153) xvii 100 % (2/2)

% (77/85)

% (43/46)

% (76/92) 22,4 % (28/80)

Font: Dades del català antic de Pineda (en premsa a) i dades del català modern de Pineda (2018).

estudi prospectiu del català modern del segle xvii permet constatar que en aquell període, quan la subordinació lingüística i política ja és aclaparadora, el fenomen ateny uns percentatges molt considerables (Pineda, 2018).

Com és esperable, el fenomen en català sorgí i s’estengué d’acord amb les prediccions de les escales de prominència: aparegué primer amb els tipus d’objectes més prominents en termes de persona/animacitat i definitud/especificitat, els pronoms personals i els noms propis (Silverstein, 1976; Dixon, 1979; Bossong, 1991; Aissen, 2003). Tot i que no disposem encara d’un estudi detallat de l’evolució del MDO en els segles subsegüents, i malgrat que no tenim tampoc un estudi dialectal sistemàtic del català actual, diverses observacions preliminars de la parla espontània, així com dels mitjans de comunicació en els darrers anys, indiquen que el MDO ha continuat estenent-se cap a categories menys prototípiques: avui dia, trobem usos del MDO amb sintagmes nominals (SN) indefinits (tant específics com no específics), SN plurals escarits i fins i tot SN inanimats (vegeu-ne alguns exemples més avall, i en Pineda, 2020, 2021 i en premsa b).

Quant al basc, el treball de Mounole (2012), que examina l’evolució diacrònica del MDO entre els segles xvi i xxi, explica que, si bé n’hi ha algun exemple escadusser al segle xvi, el fenomen s’escampà als segles xix i sobretot xx. L’autora, doncs, atribueix l’expansió del fenomen al contacte amb l’espanyol i argumenta que aquesta llengua, com a mínim, ha reforçat l’ús que es fa actualment del MDO en basc. És reveladora la comparació que fa Mounole (2012) entre la presència del MDO en els reculls de paradigmes verbals dialectals de Bonaparte ([1869] 1991) i els d’Yrizar (1981), en el sentit que al segle xx trobem el marcatge en més varietats locals que no

pas al segle xix, i la tendència a ampliar, o si més no mantenir, aquest marcatge no canònic no sembla pas desaparèixer al segle xxi, ben al contrari.8

4. La (possible) influència de l’espanyol: caracterització morfosintàctica i factors desencadenants del fenomen en català i en basc

En aquest apartat presentem, de manera succinta, una caracterització del MDO en les tres llengües estudiades.

4.1. Aspectes morfosintàctics del MDO en català, en basc i en espanyol

Un primer aspecte compartit (força comú entre les llengües amb MDO, Bossong, 1991; Aissen, 2003) és que la marca que reben els OD marcats diferencialment —la preposició a en espanyol (1) i en català (2), i la desinència de cas datiu -ri i la corresponent marca de concordança en el verb (clític verbal) en basc (3)— és morfològicament idèntica a la marca que s’usa per als objectes indirectes, és a dir, per al cas datiu (4)-(6):

(4) (Le) he dado un regalo al niño.

(5) (Li) he donat un regal a la teva mare.

(6) Zu-k ni-ri opari bat eman didazu. tu-e jo-d regal un donar aux[1sgd-2sge]

‘Tu m’has donat un regal’.

Si ens fixem en els exemples (1)-(3), observem una diferència morfosintàctica important: mentre que en català i en espanyol el MDO es limita a l’àmbit nominal, en basc té un reflex tant en l’àmbit nominal com en el verbal, amb la presència d’un marcador de concordança o clític duplicador. De fet, aquesta configuració del basc amb un doble marcatge en l’element nominal i l’element verbal troba una rèplica en l’espanyol parlat al País Basc, on el MDO pot presentar un clític duplicador le(s) a més de l’OD introduït per a en la seva posició canònica (7). En el leísmo del País Basc s’empra el clític datiu le(s) per als OD humans, i no pas lo(s)/la(s), de manera que coincideix fonamentalment amb la distribució de la marca a en els SN (Landa, 1995; Fernández-Ordóñez, 1994 i 1999).

8. L’expansió del fenomen no és només geogràfica, sinó que, com en català, el MDO del basc també s’estén sintàcticament (és a dir, amb diversos tipus d’objectes) (Mounole, 2012; Odria i Pineda, en premsa).

(7) Le he visto al niño.

Més encara, en basc (8) i en l’espanyol del País Basc (9), en absència d’un OD explícit, el MDO pot manifestar-se només en la forma verbal, en concret amb la presència d’un clític. De fet, en basc el MDO ocorre més freqüentment en oracions en què l’objecte directe és nul, com (8) (Austin, 2006; Rodríguez-Ordóñez, 2013, 2016 i 2017; Odria, 2017); també ho confirma la base de dades Mélan, on el 60 % dels exemples de MDO (trenta de cinquanta) corresponen a oracions amb l’OD elidit:

(8) Ikusi didazu.

veure aux[1sgd-2sge] ‘M’has vist’.

(9) —¿(Le) has visto al niño? —Sí, le he visto esta mañana.

Un aspecte major que singularitza el basc respecte no solament de l’espanyol sinó també del conjunt de les llengües romàniques és el marcatge de cas ergatiu dels subjectes dels verbs transitius, que es materialitza tant en l’element nominal com en la forma verbal —vegeu (3), (6) i (8). El fet que en basc el MDO (marca dativa) concorri amb aquest marcatge ergatiu del subjecte dona lloc a una configuració amb dos arguments que presenten cas morfològicament marcat. Aquest patró és força inesperat des del punt de vista tipològic, perquè se suposa que la configuració canònica de les clàusules transitives presenta un sol cas marcat, ja sigui en el subjecte — com ocorre en les llengües ergatives— ja sigui en l’objecte — com ocorre en les llengües acusatives.

En el cas del català, en canvi, no s’observen diferències morfosintàctiques que singularitzin la llengua respecte de l’espanyol.

4.2. Factors desencadenants del MDO en català, en basc i en espanyol

Ens centrem ara en els paràmetres implicats en el sorgiment i l’expansió del MDO.

4.2.1. Les propietats de l’objecte

Un aspecte en comú de llengües estudiades és que el MDO és desencadenat generalment pel caràcter humà/animat i, en menor grau, el caràcter definit/específic, la qual cosa és un patró comú interlingüísticament (Bossong, 1991: 160-161). Si filem més primer, però, copsarem diverses diferències entre les llengües estudiades. Així, mentre que en basc l’animacitat és un requisit indispensable per al MDO, en espanyol alguns objectes inanimats poden presentar el fenomen (Laca, 1995; García García, 2014). També en català hem trobat exemples de MDO amb

OD inanimats, tant definits (10a) com indefinits (10b) (vegeu Pineda, 2020, 2021 i en premsa b):

(10) a. Els determinants acompanyen als noms.

b. El morfema flexiu de grau íssim només és gramatical si flexiona a un adjectiu.

(Treballs acadèmics, Universitat Pompeu Fabra, 2018)

Una altra singularitat del MDO del basc és que la persona gramatical és un factor desencadenant rellevant, cosa que no s’esdevé en espanyol (ni en català). Concretament, en basc el MDO és més freqüent amb els objectes de 1a i 2a persona que no pas amb els de 3a —fins i tot hi ha parlants que accepten el marcatge amb els primers però no amb els darrers (Mounole, 2012; Fernández i Rezac, 2010 i 2016; Odria, 2014 i 2017; Rodríguez-Ordóñez, 2016 i 2017).

Trobem més diferències entre les llengües estudiades si ens fixem en la influència que té l’especificitat en el MDO. En espanyol, els objectes no marcats sempre són no específics (i es combinen, per tant, amb el mode subjuntiu: Busco una gestora que *habla/okhable alemán), mentre que els objectes amb MDO tendeixen a ser interpretats com a específics (Heusinger i Kaiser, 2005; Leonetti, 2008). No sembla que aquesta distinció es traslladi al basc, llengua en què un objecte sense MDO és compatible tant amb una lectura específica com no específica —en basc, a més, el MDO amb indefinits és del tot inusual (Mounole, 2012; Odria, 2017). En el cas del català, a causa de l’absència d’un estudi exhaustiu, no podem fer generalitzacions sobre aquest aspecte. Si bé la impressió general és que els indefinits amb MDO tendeixen a ser interpretats com a específics, també és cert que hem recollit diversos casos de MDO amb indefinits no específics (11) (vegeu Pineda, 2020, 2021 i en premsa b).

(11) a. Tu mataries a un home per la vida d’un altre?

(«El meu lament», cançó de Ferran Palau, àlbum Santa ferida, 2015) b. Coneixeu a algun llicenciat en Filologia Catalana?

(Oferta de feina via WhatsApp)

4.2.2. Les propietats de l’oració

Un altre aspecte que singularitza el basc respecte de l’espanyol (i el català) és que el MDO és influenciat també, tot i que en menor grau, per les propietats oracionals, com el temps verbal i la finitud. Així, per a alguns parlants/varietats, la presència de MDO és menor en les formes de present i en els contextos no finits (vegeu els treballs de Fernández i Rezac, 2010 i 2016; Odria, 2017 i 2019). Es tracta d’un aspecte particular del basc, atès que interlingüísticament (incloent-hi el català i l’espanyol) aquesta mena de factors rarament condicionen la distribució del MDO.

4.2.3. Les propietats del verb

El tipus lèxic del verb és un factor que incideix, tot i que de manera desigual, en les diverses llengües estudiades. En basc, la naturalesa lèxica del verb determina en part el MDO, en el sentit que el fenomen és més comú amb alguns verbs que amb d’altres. (Austin, 2006 i 2015; Mounole, 2012; Rodríguez-Ordóñez, 2016; Odria, 2017).

També per a l’espanyol s’ha constatat que la freqüència de MDO varia segons el tipus de verb; concretament, s’ha mostrat que el fenomen és especialment freqüent en construccions altament transitives, en què la transitivitat és definida a partir d’una sèrie de paràmetres com l’afectació verbal i la telicitat. Això explicaria per què els verbs tèlics i d’afectació com matar són més proclius a presentar MDO. Cal dir, però, que aquesta correlació ha estat qüestionada per autors com Leonetti (2004) i Von Heusinger (2008: 10), que afirmen que aquests verbs sistemàticament es combinen amb objectes humans i que aquesta és la raó principal de l’elevada freqüència d’aparició de MDO.

En el cas del català, volem destacar que, precisament, examinar l’abast de la influència del tipus lèxic de verb en el MDO és una altra raó per la qual un estudi exhaustiu del fenomen en aquesta llengua és urgent. De moment, les nostres observacions semblen corroborar que, amb verbs d’alta afectació com matar, el MDO és possible amb tota mena d’objectes directes, des de noms propis fins a SN indefinits i escarits. Semblantment, els verbs que se solen combinar amb subjectes inanimats, com afectar, també són especialment compatibles amb el MDO.9

5. Conclusions

En aquest article hem presentat una descripció comparativa del MDO en basc, en català i en espanyol, centrant-nos en la situació de contacte de llengües de les dues primeres amb la darrera. Hem mostrat una visió panoràmica del tractament sociolingüístic del MDO en basc i en català i hem fet una caracterització del fenomen que ens ha permès evidenciar que en les dues situacions de contacte (basc-espanyol i català-espanyol) hi ha punts de convergència i punts de divergència remarcables. En el cas del contacte entre basc i espanyol, hem vist que en les dues llengües el MDO és desencadenat sobretot per l’animacitat i (en menor grau) la definitud/especificitat i que el fenomen coincideix amb la marca de datiu —un patró que és compartit també pel català. El basc i l’espanyol, però, divergeixen en quatre aspectes. En primer lloc, en basc el MDO dona lloc a una configuració tipològicament inesperada,

9. Quant al català antic, Pineda (en premsa a) mostra que, amb l’excepció dels noms propis, les propietats del verb, com la telicitat o l’afectació, no semblen factors gaire rellevants en el sorgiment del MDO, i de fet entre els exemples més primerencs de MDO hi ha una gran varietat de verbs no afectats i atèlics, com oir, veure o témer Això, però, no exclou la possibilitat que, a mesura que el MDO s’anà estenent, aquests factors no esdevinguessin gradualment més rellevants per a la consolidació del fenomen.

amb els dos arguments de l’oració transitiva marcats d’una manera explícita. En segon lloc, a diferència del basc, l’espanyol (com el català) no fa cap distinció de persona a l’hora d’assignar MDO. En tercer lloc, en basc les propietats oracionals com el temps i la finitud afecten en certa manera la distribució/freqüència del fenomen, però no en espanyol. En quart i darrer lloc, en basc el MDO es reflecteix en l’àmbit nominal i en el verbal, però en espanyol general el MDO es restringeix a l’àmbit nominal; l’espanyol del País Basc, en canvi, sí que coincideix amb el basc, atès que en l’àmbit verbal el MDO troba un correlat en la forma d’un clític.

Aquest fet portaria a pensar que la influència de l’espanyol sobre el basc hauria sorgit, exclusivament, a través de la varietat de l’espanyol del País Basc (RodríguezOrdóñez, 2016 i 2017). Amb tot, encara que aquests aspectes compartits podrien donar suport a una hipòtesi d’inducció per contacte, hi ha certes característiques que fan que el MDO del basc i el de l’espanyol del País Basc siguin diferents (Odria i Pineda, en premsa). Per exemple, el MDO en l’espanyol del País Basc ha avançat més en el procés de gramaticalització i s’ha sistematitzat en un ventall més ampli de casos que no pas el MDO del basc —de fet, té un caràcter molt més general—; al seu torn, el MDO del basc no és afectat només per les propietats de l’objecte, sinó també, més lleument, per les de l’oració —com la finitud o el temps—, per la presència d’objectes nuls i pel tipus de verb. D’altra banda, cal tenir en compte que alguns autors com FernándezOrdóñez (1994 i 1999) han suggerit que el leísmo en l’espanyol del País Basc és fruit de la influència del basc. Segons aquesta autora, el fet que el basc no faci distinció de gènere en els OD podria haver reforçat l’ús del clític datiu le(s) —que tampoc fa aquesta distinció— en lloc de les formes acusatives lo(s) per al masculí i la(s) per al femení. Podria ser, doncs, que la situació de contacte hagués influenciat tant en el leísmo de l’espanyol del País Basc com en el MDO del basc, és a dir, podria ser que es tractés d’una influència bidireccional.

Pel que fa a la situació de contacte entre català i espanyol, hem constatat les semblances que s’estableixen entre ambdues llengües en diversos punts essencials: el MDO es restringeix al sistema nominal i és bàsicament regulat per l’animacitat i la definitud/especificitat. Tanmateix, també hi ha diferències rellevants entre una llengua i l’altra: en espanyol el MDO és sistemàtic amb diverses categories, com els noms propis i els SN definits humans, mentre que no és pas el cas del català, on la presència del MDO amb tots aquests objectes és generalment una qüestió d’opcionalitat, subjecta a la variació dialectal, ideolectal i, fins i tot, intraparlant.

Les observacions de què disposem apunten que el procés de gramaticalització del MDO en català està força menys avançat que en espanyol. Els estudis diacrònics donen suport a aquesta afirmació: mentre que en espanyol antic el MDO ja era sistemàtic o molt general amb diverses categories, el sorgiment i l’expansió del fenomen en català antic seguí el seu propi ritme (vegeu Pineda, en premsa b). Alhora, és cert que, un cop la influència i la pressió sociolingüística de l’espanyol esdevé severa (segle  xvi), la freqüència del fenomen en català augmenta exponencialment, la qual cosa prova els efectes que té la situació de contacte lingüístic. En definitiva, sembla just concloure que la influència de l’espanyol sobre el MDO del català fou més quan-

titativa que qualitativa; és a dir, el fenomen ja existia en la llengua —i, per tant, en certa mesura, es pot considerar un fenomen genuí—, però esdevingué molt més freqüent amb la influència externa de l’espanyol. De fet, l’escenari català sembla força compatible amb una anàlisi en termes de gramaticalització per rèplica, com també s’ha proposat per al basc (vegeu l’apartat 2.2):10 el català, llengua on el MDO ja existia però amb moltes limitacions—, hauria adoptat el procés de gramaticalització del MDO existent en espanyol, per tal de fer del MDO un recurs gramatical d’abast molt més ampli.

6. Agraïments

Aquest treball ha rebut el suport del Conseil Régional de Nouvelle-Aquitaine, la Communauté d’Agglomération Pays Basque i l’Office Public de la Langue Basque (projecte Mélan 2017-1R40306). Així mateix, en el cas d’Anna Pineda, el treball s’ha beneficiat del suport del Ministeri d’Economia i Competitivitat espanyol (projecte de recerca FFI2014-56968-C4-1-P); i, en el cas d’Ane Odria, l’estudi ha rebut el suport del Govern Basc (grup de recerca IT1169-19), del suara esmentat ministeri espanyol (projecte de recerca PGC2018-096380-B-100) i de l’Euroregió Aquitaine-EuskadiNavarre (projecte Gaztesare 2018/04 A.E.C:T).

Bibliografia de referència

Adell, Marc V. (1994). «Problemàtica de l’acusatiu preposicional en català: notes al voltant de Roís de Corella». A: Miscel·lània Germà Colón. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, vol. 1, p. 93-109.

Aissen, Judith (2003). «Differential object marking: Iconicity vs. economy». Natural Language and Linguistic Theory, vol. 21, núm. 3, p. 435-483.

Austin, Jennifer (2006). «Dative over-marking in Basque: Evidence of Spanish-Basque convergence». Euskalingua, núm. 9, p. 136-145. (2015). «Transfer and contact-induced variation in child Basque». Frontiers in Psychology, vol. 5, p. 1-11.

Benito, Rut (2016). Differential object marking in Catalan: Contexts of appearance and analysis. Tesi de màster. Universitat de Barcelona. (en preparació). Processament, coneixement i ús del marcatge diferencial d’objecte en parlants monolingües i bilingües d’espanyol i català. Tesi doctoral. Universitat Pompeu Fabra. Bonaparte, L.-L. (1869). Le verbe basque en tableaux. Vol. 1. Bilbao: Euskaltzaindia, p. 221242. [Reimprès a: Opera Omnia Vasconice (1991)]

Bossong, Georg (1991). «Differential object marking in Romance and beyond». A: Wanner, Dieter; Kibbee, Douglas A. (ed.). New analyses in Romance linguistics. Amsterdam; Filadèlfia: John Benjamins, p. 143-170.

10. Agraïm a Itxaso Rodríguez-Ordóñez (c. p.) aquest suggeriment.

Cabanes, Vicent (1994). «Anàlisi de la construcció d’objecte directe de persona en català (segles xiii-xvi): estudi del sintagma article + substantiu». A: Todolí, Júlia [et al.] (ed.). Miscel·lània, vol. 94, p. 77-136. (1995). «Anàlisi de la construcció d’objecte directe de persona en català (segles xiii-xvi): estudi del nom propi». A Sol Post, núm. 3, p. 47-89.

Corpus Informatitzat del Català Antic = Torruella, Joan; Pérez Saldanya, Manuel; Martines, Josep (dir.). <http://www.cica.cat/>.

Dixon, Robert M. W. (1979). «Ergativity». Language, vol. 55, p. 59-138.

Escandell-Vidal, M. Victoria (2009). «Differential object marking and topicality. The case of Balearic Catalan». Studies in Language, vol. 33, núm. 4, p. 832-885.

Euskaltzaindia (1993). Euskal gramatika laburra: perpaus bakuna. Bilbao: Euskaltzaindia. Fernández, Beatriz; Rezac, Milan (2010). «Datibo osagarri bitxiak eta Datiboaren Lekualdatzea: ari nai diyot eta kanta egin nazu bidegurutzean». A: Fernández, Beatriz; Albizu, Pablo; Etxepare, Ricardo (ed.). Euskara eta euskarak: aldakortasun sintaktikoa aztergai. Supplements of ASJU, vol. 52. Bilbao: UPV: EHU, p. 113-149. (2016). «Differential object marking in Basque varieties». A: Fernández, Beatriz; Ortiz de Urbina, Jon (ed.). Microparameters in the grammar of Basque. Amsterdam; Filadèlfia: John Benjamins, p. 93-139.

Fernández-Ordóñez, Inés (1994). «Isoglosas internas del castellano. El sistema referencial del pronombre átono de tercera persona». Revista de Filología Española, vol. 74, núm. 1/2, p. 71-125. (1999). «Leísmo, laísmo y loísmo». A: Bosque, Ignacio; Demonte, Violeta (ed.). Gramática descriptiva de la lengua española. Vol. I. Madrid: Espasa Calpe, p. 1317-1394.

García García, Marco (2014). Differentielle Objecktmarkierung bei unbelebten Objekten im Spanischen. Berlín: De Gruyter Mouton.

GIEC (2016) = Institut d’Estudis Catalans.

Gómez, Gemma (2016). Gramàtica del català rossellonès. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Heusinger, Klaus von (2008). «Verbal semantics and the diachronic development of MDO in Spanish». Probus, vol. 20, núm. 1, p. 1-31.

Heusinger , Klaus von; Kaiser , Georg A. (2005). «The evolution of differential object marking in Spanish». A: Heusinger, Klaus von; Kaiser, Georg A.; Stark, Elisabeth (ed.). Proceedings of the workshop “Specificity and the evolution/emergence of nominal determination systems in Romance”. Konstanz: Universität Konstanz. Fachbereich Sprachwissenschaft, p. 33-69.

Hualde, José Ignacio (1992). Catalan. Londres: Routledge.

Institut d’Estudis Catalans (2016). Gramàtica de la llengua catalana. Barcelona: IEC. Laca, Brenda (1995). «Sobre el uso del acusativo preposicional en español». A: Pensado, Carmen (ed.). El complemento directo preposicional. Madrid: Visor, p. 6-91.

Leonetti, Manuel (2004). «Specificity and differential object marking in Spanish». Catalan Journal of Linguistics, vol. 3, p. 75-114. (2008). «Specificity in clitic doubling and in differential object marking in Spanish». Probus, vol. 20, núm. 1, p. 33-66.

Meier, Harri (1947). «O problema do acusativo preposicional no catalão». Boletim de Filologia [Lisboa], vol. 8, p. 237-260.

Meier, Harri (1948). «Sobre as origens do acusativo preposicional nas línguas românicas». A: Meier, Harri (ed.). Ensaios de filologia românica. Lisboa: Edição da ‘Revista de Portugal’, p. 115-164.

Mounole, Céline (2012). «Evolution of the transitive verbs in Basque and apparition of datively marked patients». A: Authier, Gilles; Haude, Katharina (ed.). Ergativity, valency, and voice. Berlín; Nova York: Mouton de Gruyter, p. 355-379.

Odria, Ane (2014). «Differential object marking and the nature of dative case in Basque varieties». Linguistic Variation, vol. 14, núm. 2, p. 289-317. (2017). Differential object marking and datives in Basque syntax. Tesi doctoral. UPB: EHU. (2019). «Differential object marking in Basque and Spanish dialects». A: Berro, Ane; Fernández, Beatriz; Ortiz de Urbina, Jon (ed.). Basque and Romance: Aligning grammars. Leiden; Boston: Brill.

Odria, Ane; Pineda, Anna (en premsa). «A micro-comparative approach to DOM in language-contact environments: The case of Catalan, Basque and Spanish». A: Irimia, Monica; Mardale, Alexandru (ed.). Differential object marking in Romance: Towards microvariation. Amsterdam; Filadèlfia: John Benjamins.

Orbegozo, Itziar; Urrestarazu , Iñigo; Berro, Ane; Landa, Josu; Fernández, Beatriz (2018). Euskara Bariazioan / Basque in Variation (BiV). 2a ed. Bilbao: UPV/EHU. Disponible en línia a: <http://basdisyn.net/Bas&Be/biv/>.

Perera, Joan (1986). «Contribució a l’estudi de les preposicions en el Tirant lo Blanch». Primera part. Llengua i Literatura (Barcelona), núm. 1, p. 51-109.

Perpiñán, Sílvia (2018). «On convergence, ongoing language change, and crosslinguistic influence in direct object expression in Catalan-Spanish bilingualism». Languages, vol. 3, núm. 14, p. 1-23.

Pineda, Anna (2018). «Acostament al marcatge diferencial d’objecte als inicis del català modern». eHumanista/IVITRA, vol. 14, p. 570-596. [Núm. especial Gramàtica del català modern (1601-1833)] (2020). «La (in)transitivitat en Fabra: aspectes clau». A: Murgades, Josep; Bellés, Eloi; Nogué, Neus (ed.). Pompeu Fabra, a la Universitat i de la Universitat. Barcelona: Edicions UB, p. 139-165. (2021). «El marcatge diferencial d’objecte en català (i Fabra)». A: Pradilla, Miquel À. (coord.). De llengua i societat: De la proposta fabriana a la reforma normativa de l’IEC. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 211-222.

(en premsa a). «El complement directe (I): El marcatge diferencial d’objecte». A: Martines, Josep; Pérez Saldanya, Manuel; Rigau, Gemma (ed.). Gramàtica del català antic. Amsterdam; Filadèlfia: John Benjamins; València: Publicacions de la Universitat de València.

(en premsa b). «The development of MDO in the diachrony of Catalan: (Dis)similarities with respect to Spanish». A: Kabatek, Johannes; Obrist, Philipp; Wall, Albert (ed.). New studies on differential object marking in Romance and beyond. Berlín: De Gruyter.

Puig-Mayenco, Eloi; Cunnings, Ian; Bayram, Fatih; Miller, David; Tubau, Susagna; Rothman, Jason (2018). «Language dominance affects bilingual performance and processing outcomes in adulthood». Frontiers in Psychology, núm. 9, p. 1-16.

Puig-Mayenco, Eloi; Miller, David; Rothman, Jason (2017). «Adult outcomes of early child second language (L2) acquisition: Differential object marking in the child L2 Span-

ish of Catalan natives». A: LaMendola, Maria; Scott, Jennifer (ed.). Proceedings of the 41st annual Boston University Conference on Language Development Somerville, MA: Cascadilla Press, p. 546-558.

Rodríguez-Ordóñez, Itxaso (2013). «Contact-induced phenomena in Gernika Basque: The case of dative over-marking». A: Howe, Chad et al. (ed.). Selected Proceedings of the 15th Hispanic Linguistics Symposium. Somerville, MA: Cascadilla Proceedings Project, p. 236251.

(2016). Differential object marking in Basque: Grammaticalization, attitudes and ideological representations. Tesi doctoral. University of Illinois at Urbana-Champaign. (2017). «Reexamining differential object marking as a linguistic contact-phenomenon in Gernika Basque». Journal of Language Contact, núm. 10, p. 318-352.

Sancho Cremades, Pelegrí (1995). La categoria preposicional. València: Universitat de València.

(2002). «La preposició i el sintagma preposicional». A: Solà, Joan et al. (ed.). Gramàtica del català contemporani. Vol. 2. Barcelona: Empúries, p. 1749-1768.

Silverstein, Michael (1976). «Hierarchy of features and ergativity». A: Dixon, Robert M. W. (ed.). Grammatical categories in Australian languages. Canberra: Australian Institute of Aboriginal Studies, p. 112-171.

Yrizar, Pedro de (1981). Contribución a la dialectología de la lengua vasca. Sant Sebastià: Gipuzkoako Kutxa. 2 v.

Zuazo, Koldo (2000). Euskararen sendabelarrak. Irun: Alberdania.

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31 (2021), p. 63-79

DOI: 10.2436/20.2504.01.178

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Dinâmicas normativas e espaços linguísticos: contrastes e interseções na construção do português e do espanhol

Dinàmiques normatives i espais lingüístics: contrastos i interseccions en la construcció del portuguès i de l’espanyol

Normative dynamics and linguistic spaces: contrasts and intersections in the construction of Portuguese and Spanish

Xoán Carlos Lagares Universitat Federal Fluminense

Data de recepció: 2 de març de 2020

Data d’acceptació: 27 de març de 2020

Resumo

Seguindo o princípio de que a construção de uma norma-padrão é um processo histórico complexo e polêmico, abordamos a comparação da normatização do português e do castelhano a partir de uma perspectiva glotopolítica. Nesse sentido, entendemos a constituição de territórios linguísticos como a formação de espaços de produção de lealdade linguística em relação a uma norma, que propõe uma representação unificada a partir de práticas linguísticas extremamente diversas e que (antes ou à margem desse processo) se apresentam sem cortes nem delimitações bem definidas. Neste artigo identificamos os momentos históricos que correspondem à focalização e construção de ambas as línguas, assim como os agentes e as instâncias de normatização e as polêmicas que inevitavelmente fazem parte desses processos, considerando a diferença entre a “padronização difusa” do português e a centralidade da RAE e da ASALE que caracteriza o âmbito da língua espanhola.

Palavras-chave: glotopolítica, dinâmica normativa, espaço linguístico, padronização, espanhol, português.

Resum

D’acord amb el principi que la construcció d’una normativa és un procés històric complex i polèmic, abordem la comparació de la normalització del portuguès i del castellà a partir d’una perspectiva glotopolítica. En aquest sentit, entenem la constitució de territoris lingüístics com la formació d’espais de producció de lleialtat lingüística en relació amb una norma, que proposa una representació unificada a partir de pràctiques lingüístiques extremament diverses i que (abans o al marge d’aquest procés) es presenten sense delimitacions ni talls ben definits.

Correspondència: Xoán Carlos Lagares. Universidade Federal Fluminense. Instituto de Letras. Departamento de Letras Estrangeiras Modernas. Campus do Gragoatá, Bloco C. Rua Prof. Marcos Waldemar de Freitas Reis, s/nº São Domingos – Niterói – RJ – CEP: 24210-200, Brasil. A/e: xlagares@id.uff.br Tel.: (+55 21) 2629-2044.

En aquest article identificarem els moments històrics que corresponen a la focalització i la construcció d’ambdues llengües, com també els agents i les instàncies de normalització i les polèmiques que inevitablement formen part d’aquests processos, tenint en compte la diferència entre la «normalització difusa» del portuguès i la centralitat de la RAE i l’ASALE que caracteritza l’àmbit de la llengua espanyola.

Paraules clau: glotopolítica, dinàmica normativa, espai lingüístic, normalització, espanyol, portuguès.

Abstract

Considering the construction of a standard norm as a complex and controversial historical process, we address the standardization of Portuguese and Spanish from a glottopolitical perspective. In this respect, we understand linguistic territories as spaces for the production of linguistic loyalty in relation to a norm. This conception entails a unified representation based on extremely diverse linguistic practices which show no gaps or clearly defined delimitations before or aside from this process. In this paper we identify the historical moments associated with the construction and focalization of both languages, as well as the agents, instances of standardization and inevitable controversies involved, while considering the differences between the “diffuse standardization” of Portuguese and the centrality of the RAE and ASALE which characterizes the Spanish language domain.

Keywords: glottopolitics, normative dynamics, linguistics space, standardization, Spanish, Portuguese.

1. Introdução

Para a perspectiva glotopolítica (Guespin e Marcellesi, 1986; Arnoux, 2000; Valle, 2017; Lagares, 2018), que adotamos ao comparar os processos normativos do português e do espanhol, a dimensão política da linguagem está marcada pela polêmica, pelo debate entre posições e interesses conflitantes. A análise comparada das dinâmicas normativas do português e do espanhol tem como objetivo pesquisar as condições sociais de produção de norma em ambos os espaços linguísticos, considerando o seu caráter polêmico, mediante a identificação das instâncias e agentes de intervenção glotopolítica e dos sistemas ideológicos em que baseiam a sua autoridade (Woolard, 2012; Valle, 2007).

Neste artigo, veremos, em primeiro lugar, como se dá historicamente a articulação entre território e língua nos âmbitos do português e do espanhol. A seguir, analisaremos de forma comparada o processo de individuação e elaboração de ambas as línguas, associando-o aos modos adotados pela colonização empreendida por Portugal e por Espanha na América e pela forma como se constituem os respectivos mercados linguísticos. Identificaremos também as respectivas instâncias e os agentes responsáveis pela codificação de ambas as línguas, reconhecendo as diferenças e as semelhanças nesses processos. Compararemos, por último, os investimentos ideológicos na

produção de uma ideia de unidade linguística em português e em espanhol, em seus respectivos contextos.

2. Território, língua e norma

Para a geografia social e para a antropologia, a noção de território contempla a ação social na apropriação de um espaço físico, para o transformar num ambiente de vida em comunidade. Os territórios constroem-se por meio da interação social. Assim como acontece com as línguas, as comunidades também não têm limites precisos. Quase sempre, a formação de consensos para defini-las pressupõe a existência de conflitos e de situações de domínio de uns grupos sobre outros. O historiador inglês Peter Burke (2004: 6), ao estudar a relação entre línguas e comunidades nos inícios da Europa Moderna, adverte que as comunidades locais e reais são complexas e caóticas, enquanto as “comunidades imaginadas” (Anderson, 2008 [1991]) têm fronteiras claras e precisas. A imaginação dá frutos e tem efeitos reais, e o linguístico joga aí um papel essencial:

Attempts to create communities by imposing a particular language or variety of language have important consequences, even if they are not always the consequences intended by the planners. Hence we have to examine the role of languages not only as expressions or reflections of a sense of community cohesion, but also as one of the means by which communities are constructed or reconstructed. (Burke, 2004: 6)

Durante a Idade Média, as fronteiras entre o latim e as línguas românicas não eram muito claras; também no início do período moderno, embora a imprensa e certa centralização administrativa dos Estados monárquicos tenham contribuído para os processos de padronização, as fronteiras linguísticas eram muito menos definidas do que nos séculos xix e xx, quando se consolidaram os Estados nacionais.

Se observamos os juízos de valor realizados por gramáticos castelhanos e portugueses sobre a realidade linguística da Península Ibérica, durante os séculos xvi e xvii, comprovamos a existência de diferenças marcantes à hora de delimitar línguas. Mesmo tendo se iniciado já processos de “gramatização” autônomos (Auroux, 1992), a desigual relação política entre reinos (e a hegemonia do de Castela) fazia com que os gramáticos castelhanos questionassem a independência linguística do português e com que os portugueses se vissem obrigados, por sua vez, a (re)afirmá-la constantemente (Lagares, 2011).

Sylvain Auroux (1992) define como uma “revolução tecnológica” a aplicação da técnica ou da Arte da gramática latina às línguas românicas. Essa “redução em artifício” da língua, como dizia Nebrija na introdução de sua gramática, publicada em 1492, confere uma existência virtual unificada a um conjunto heterogêneo de práticas linguísticas, cobertas pela noção de castelhano e de português. A língua,

“companheira do império”, é um instrumento a serviço do poder político soberano (Nebrija, 1980 [1492]).

Duarte Nunes de Leão, em sua Origem da língua portuguesa (1601), esgrime critérios políticos para estabelecer a distinção entre galego e português, ao fazer referência à formação de um centro normativo em Portugal, o que não teria acontecido na Galiza. A “superioridade” do português, e a “distinção” (Bourdieu, 2007 [1979]) que ele promove, portanto, derivaria dessa intervenção cortesã sobre a língua:

Da qual língua galega a portuguesa se avantajou tanto, quanto na cópia como na elegância dela vemos. O que se causou por em Portugal haver reis e corte que é a oficina onde os vocábulos se forjam e pulem e donde manam para os outros homens, o que nunca houve em Galiza. (Leão, 1983 [1601]: 220)

Precisamente, num artigo de 1982 sobre a complexa relação entre as noções de língua e dialeto, John E. Joseph cita o caso do português e do espanhol, com o contraexemplo galego, para apresentar a enorme dificuldade que essas distinções levantam. A reflexão de Joseph parte, questionando-a, da distinção de H. Kloss (1959) entre línguas abstand e língua ausbau, isto é, entre línguas reconhecíveis enquanto tais pela sua distância estrutural intrínseca e aquelas que atingem esse status devido a processos de elaboração que implicam certo desenvolvimento normativo e o seu uso em funções sociais de prestígio. Considerando que o status da “língua” é um fato social, Joseph (1982: 475-476) considera preferível utilizar três tipos de critérios para diferenciar línguas: estrutural, funcional e sociopolítico. Em relação às línguas da Península Ibérica, segundo o autor, só o eusquera permitiria utilizar sem ambiguidade o critério estrutural, pois no continuum românico peninsular o “máximo de homogeneidade” exigido idealmente para identificar uma língua só pode ser “atingido” com uma forte intervenção sociopolítica. Já o critério funcional se referiria a características totalmente determinadas pelo processo de padronização:

Use as a vehicle of intracommunication by a large social unit and of intercommunication with other units; ideologization of the dialect into a symbol of nationalism or formality or both; use as a médium for current cultural advances (technology, education, etc.); codification (choice of a writing system, compilation of grammars and dictionaries); actual use in writing and publication. (Joseph, 1982: 475)

O critério sociopolítico, por sua vez, estaria estreitamente vinculado ao anterior, pois se refere ao grau de lealdade dos falantes em relação a tal variedade linguística. Nesse sentido, também, o processo de padronização tem um peso fundamental, pois, como sentencia Joseph (1982: 475-476), se no discurso comunitário se exprime uma lealdade mais forte em relação a outra unidade diferente daquela com a qual o dialeto está associado, conseguir o status de “língua” é muito improvável. Teríamos aí um caso de “sobreposição” de norma, também estudado por esse autor em trabalhos posteriores (Joseph, 1985).

Na realidade, qualquer processo de identificação de línguas permite questionar a separação ideal entre o plano sistémico-estrutural e o funcional-sociopolítico, pois mesmo quando a distância estrutural seja grande em relação a outras “línguas”, como é o caso do eusquera, o “máximo de homogeneidade” só se torna perceptível após a intervenção normativa. Até esse momento, o que encontramos é um continuum de variação extremamente intenso, como consequência da falta de “pressão normativa” mais extensa, e a conseguinte dificuldade para identificar uma “unidade linguística” evidente.

Considerando a relação entre português e espanhol, Joseph (1982: 476) diz o seguinte:

Portuguese is a distinct “language” from Spanish because its corresponding unit of loyalty defines a nation with a long history of sovereign status. (That the status of Portuguese is more a sociopolitical than a structural fact is indicated by the position of Galician, linguistically much closer to Portuguese than to Spanish, but spoken in the nation of Spain, and therefore a “Spanish dialect”). (Joseph, 1982: 476)

Resulta um pouco surpreendente, embora compreensível, o desconhecimento da situação do galego naquele momento histórico, 1982, quando este já era língua oficial na Galiza autonômica e contava com boas doses de elaboração linguística e de investimento ideológico para justificar a sua independência, tanto em relação ao português quanto ao espanhol. A linguística descritiva jogou aí um papel decisivo, acompanhando estreitamente circunstâncias sociopolíticas que têm uma importância definitiva: a lealdade da comunidade falante de galego em relação ao seu próprio idioma e o contexto político da Espanha das Autonomias, com a oficialização territorial do galego. Mas o argumento está claro. A dúbia situação do galego seria um exemplo evidente da importância de um Estado nacional que encarne essa “unidade de lealdade” necessária para que uma língua seja considerada “língua”.

Joseph define como “focal” a variedade adquirida em primeiro lugar, dentro do repertório linguístico de um mesmo falante, aquela que costuma ser usada em grupos de interação mais intensa e próxima. Dessa perspectiva, dois falantes podem se identificar numa mesma comunidade linguística se compartilham a mesma variedade focal. Ora bem, considerando a extrema heterogeneidade que experimenta o que pode ser identificado como uma comunidade linguística, afinal, o mais relevante para defini-la são aquelas normas de uso que a maioria considera aceitáveis e que elevam uma variedade concreta, mais ou menos reconhecível socialmente, à categoria de sinédoque da língua (Joseph, 1982: 481-489). Essa variedade sobrepõe-se como modelo e foco de reconhecimento, na representação da comunidade, a todas as outras variedades e proporciona a base sobre a qual é construída a norma-padrão. A sinédoque é a figura de linguagem que consiste em identificar a parte com o todo. Nesse sentido, variantes excluídas da representação de uma língua, por não fazerem parte da variedade sinédoque, podem ser altamente representativas de uma outra língua.

Nos sistemas fonológicos do português e do espanhol, do modo como eles são descritos em suas respectivas gramáticas (quer sejam apresentadas como descritivas, prescritivas, moderadamente prescritivas, escolares ou de qualquer outro tipo), sempre é formulada uma diferença “constitutiva” entre ambas as línguas, em relação à existência ou não de oposição fonológica entre a consoante oclusiva bilabial sonora /b/ e a fricativa labiodental sonora /v/. A não distinção em favor da bilabial faz parte da variedade sinédoque do espanhol, embora tenhamos várias descrições de variedades nas quais essa distinção é operativa fonologicamente em todo o mundo hispânico, da Espanha ao Uruguai, Cuba ou México (por exemplo, Isbasescu Haulica, 1970). A distinção fonológica entre /b/ e /v/ identifica de modo geral o português em todos os instrumentos gramaticais e manuais didáticos, mesmo que ela não faça parte das variedades situadas no território de origem dessa língua, que hoje corresponde à Galiza e ao norte de Portugal, onde só se realiza a bilabial em todos os casos.

Moreno Cabrera (2015: 123-138) questiona, com base nas variedades andaluzas, um dos axiomas constituintes do castelhano (e da ideologia que o concebe como língua franca e de encontro de toda a diversidade românica peninsular), o das cinco vogais orais tônicas. As oito vogais do andaluz oriental são descritas, então, para manter a ideia de unidade linguística do espanhol (e a consideração de que o andaluz é um “dialeto” dessa língua) como integrantes de um subsistema linguístico. A ideia de diassistema, tradicionalmente, cumpre esse mesmo papel, tentando dar conta da existência de uma gama de variedades aparentadas, com diferenças estruturais entre si, mas integradas numa mesma entidade abstrata superior (Bagno, 2017: 88-89).

No centro de todas essas distinções entre línguas, enfim, está a normatividade e a sua aplicação em espaços geográficos definidos, a sua capacidade para delimitar territórios linguísticos e, portanto, comunidades. Como diz o geógrafo brasileiro Milton Santos:

As técnicas participam na produção da percepção do espaço, e também da percepção do tempo, tanto por sua existência física, que marca as sensações diante da velocidade, como pelo seu imaginário. Esse imaginário tem uma forte base empírica. O espaço se impõe através das condições que ele oferece para a produção, para a circulação, para a residência, para a comunicação, para o exercício da política, para o exercício das crenças, para o lazer e como condição de “viver bem”. Como meio operacional, presta-se a uma avaliação objetiva e como meio percebido está subordinado a uma avaliação subjetiva. Mas o mesmo espaço pode ser visto como o terreno das operações individuais e coletivas, ou como realidade percebida. Na realidade, o que há são invasões recíprocas entre o operacional e o percebido. Ambos têm a técnica como origem e por essa via nossa avaliação acaba por ser uma síntese entre o objetivo e o subjetivo. (Santos, 2008: 55)

Entendendo a norma-padrão da maneira como o faz Auroux (1992) (e também Nebrija), como uma técnica (ou Arte), podemos pensar que esta também participa na produção da percepção do espaço, permitindo identificar territórios. A técnica (a

norma-padrão, neste caso) está efetivamente na interseção entre o operacional e o percebido, contribui decisivamente para a formação do território e se apresenta como o elemento que permite identificá-lo com limites mais ou menos precisos. O espaço linguístico impõe-se igualmente, como diria Milton Santos, pelas condições que oferece para produzir, para circular, para residir, para fazer política, para manifestar crenças e para viver o lazer. E o primeiro espaço unificado para isso, pelo menos desde 1780 (Hobsbawm, 2002 [1990]), é o do Estado nacional. Benedict Anderson (2008 [1991]) descreve as formas de construir território dessa “comunidade imaginada” que chamamos de “nação” e que faz com que estabeleçamos relações de certa familiaridade com pessoas que desconhecemos, com as quais não temos nenhum vínculo pessoal, mas com quem compartilhamos referências fundamentais na nossa vivência cotidiana. A língua é um elemento essencial nessa construção, pois a participação em redes de comunicação mais ampla faz com que os falantes se sintam num espaço e num tempo homogêneos.

3. Dinâmicas normativas: forças em jogo na construção das línguas

A identificação entre língua, norma e domínio territorial de uma língua escrita nos alerta sobre a necessidade de prestar atenção aos processos padronizadores como forma de constituição de línguas e territórios.

Para tal, é preciso fazer uma primeira distinção. Por um lado, temos as normas práticas , normas sociais de uso linguístico, incorporadas na forma de “habitus” (Bourdieu, 2003 [1989]) e que delimitam comunidades, na medida em que estas se definem “pela participação em um conjunto de normas compartilhadas” (Labov, 2009 [1972]). Por outro lado, temos as normas explícitas, a construção de modelos virtuais de língua sobre a base (ou não) das normas práticas que representam a comunidade (ou nas quais a comunidade se vê representada).

Haveria, em qualquer caso, que descrever como se dá a interação entre essas normas (práticas e explícitas): o delicado equilíbrio entre o reconhecimento da formação histórica de novas normas práticas e a manutenção da tradição prescritiva, as polêmicas implicadas nessas definições e os interesses ideológicos que acompanham cada uma dessas posições. Fazer tal análise das “dinâmicas normativas” das línguas supõe entender que o processo padronizador não é uma questão técnica, e vê-lo, portanto, de uma perspectiva glotopolítica, como um “jogo de forças” (do grego δύναμις [dýnamis]) que nunca se detém, no qual estão implicadas polêmicas sobre a forma de construir territórios linguísticos e a disputa do seu controle por parte de diversos agentes sociais.

Haugen (1983) definia quatro fases no processo de padronização: seleção da variedade que serve de base para a elaboração do padrão; codificação propriamente dita, que se materializa na elaboração de instrumentos linguísticos (ortografia, gramática e dicionário); difusão da norma, sobretudo por meio do sistema obrigatório de educação e dos meios de comunicação; e, por último, modernização constante da norma

construída, para atender a todas as necessidades discursivas da comunidade linguística. Do nosso ponto de vista, seria preciso reconhecer, em primeiro lugar, a circularidade entre a seleção e a modernização ou desenvolvimento funcional da norma. Na constituição do dialeto sinédoque, intervêm dinâmicas sociais complexas, associadas à constituição de centros normativos e nas quais influem também intervenções para a elaboração de recursos discursivos em determinados gêneros escritos de prestígio. A seleção, mais do que uma decisão consciente, é um processo demorado de decantação que acompanha a ampliação funcional de uma variedade de prestígio. Aqui há também certa circularidade: as variantes de prestígio usadas por escritores, jornalistas e produtores de textos escritos servem de base para a elaboração do código de referência, o que faz com que aumente o seu prestígio e as converte em canônicas, difundindo-as como tais pelo espaço sociocultural identificado como próprio da língua (Monteagudo e Lagares, 2018). Fazer um jornal, por exemplo, numa capital, usando (ou não) por escrito variantes de prestígio do local é, em parte, uma decisão política que contribui a delimitar um território, marcado pela extensão geográfica da circulação dessa publicação, pelos limites do seu mercado.

Mais do que de seleção de uma variedade que serve de base para a constituição da norma-padrão, podemos falar de processos de individuação linguística como produto de dinâmicas sociais que dizem respeito à formação de centros linguísticos de referência, onde se ampliam as funções sociais de uma determinada variedade.

1. Individuação Modernização

2. Codificação Difusão

3.1. Construção dos espaços linguísticos do português e do espanhol (individuação – modernização)

No momento de consolidação do português e do castelhano como línguas escritas, os centros normativos eram as cortes reais, e os seus efeitos estavam limitados a uma pequena parcela da população. A expansão imperial iniciada pelas coroas de Espanha e de Portugal não supôs uma ampliação geral do modelo de língua padronizada, porque não existiam os instrumentos sociais para isso antes da consolidação dos Estados nacionais modernos, nos séculos xix e xx.

Do nosso ponto de vista, o que tem uma importância histórica no desenvolvimento posterior dos respectivos espaços linguísticos é o modelo de colonização e a constituição ou não de novos centros normativos no continente americano, com capacidade de difusão das suas variantes de prestígio. Nesse sentido, há uma diferença relevante entre a colonização de povoamento que caracterizou esse processo no mundo hispânico, com a interiorização e a criação das cidades que replicam as metrópoles, e a colonização de exploração, centrada na extração de minerais e madeiras e na monocultura de exportação empreendida por Portugal, que concentra na costa os núcleos

populacionais da administração colonial para escoar a matéria-prima e os produtos agrícolas para Europa. O historiador brasileiro Sérgio Buarque de Holanda (2007 [1936]) descreve ambos com as figuras simbólicas do ladrilhador e do semeador, respectivamente:

Em nosso próprio continente, a colonização espanhola caracterizou-se largamente pelo que faltou à portuguesa: por uma aplicação insistente em assegurar o predomínio militar, econômico e político da metrópole sobre as terras conquistadas, mediante a criação de grandes núcleos de povoação estáveis e bem ordenados. Um zelo minucioso e previdente dirigiu a fundação das cidades espanholas na América. (Holanda, 2007 [1936]: 95-96)

Essa diferença histórica faz com que a diversidade dos novos centros culturais (e, portanto, criadores e difusores de norma) no território colonizado pela Espanha seja enorme desde muito cedo, o que não aconteceu no correspondente território americano da Coroa portuguesa. As diferenças nas políticas culturais não podem ser dissociadas da existência de dois modelos de colonização diferentes. Na América Hispânica fundam-se universidades já no século xvi (a de São Domingos, em 1538, e as de São Marcos, em Lima, e da Cidade do México, em 1551); enquanto isso, a primeira instituição de ensino superior no Brasil, a Escola de Cirurgia da Bahia, foi fundada só em 1808. Em 1911 é que se funda a Universidade de São Paulo; em 1912, a do Paraná; e em 1913, a Universidade de Manaus.

A proibição de imprimir livros no Brasil (mantida até o século xix) sem dúvidas teve um efeito no lento desenvolvimento dos novos centros normativos do português na América (Faraco, 2016). Sérgio Buarque de Holanda (2007 [1936]: 119-120) explica que já em 1535 se imprimiam livros na Cidade do México e a arte tipográfica é levada para Lima no final do século xvi. Em todas as principais cidades da América Espanhola, há estabelecimentos tipográficos desde o século xviii. Nessa mesma época, por volta de 1747, uma gráfica é aberta no Rio de Janeiro, sendo logo fechada por ordem real. A imprensa só será introduzida no Brasil no início do século xix, com a vinda da corte portuguesa, em 1808.

A todas essas circunstâncias devemos acrescentar a dinâmica social e linguística criada nesses territórios colonizados. Ofelia García destaca como um dos traços da cultura etnolingüística latino-americana o contraste entre as identidades linguísticas e a atitude purista oficial, desde a época colonial:

A recognition of the region’s distinct linguistic identity from that of Spain or Portugal, despite an official attitude of purismo in the use of the European languages. In practice, Spanish and Portuguese are transplanted languages that are realized in many places as contact dialects sprung from the interaction through the centuries with Native, African, and other European languages and more recently with English. There are also significant minorities in both rural and urban Latin America for whom Spanish and Portuguese are second languages. (García, 1999: 230)

Essa realidade linguística, que tem também uma face étnica, pois a maioria da população para a qual o espanhol e o português são segundas línguas na América Latina é indígena, configura a situação pós-colonial em todo o continente. As elites dos novos países após a independência deviam se equilibrar entre duas tendências contraditórias: a de se afastarem o mais possível dos usos linguísticos das camadas populares, formadas por indígenas e africanos escravizados e seus descendentes, afirmando a sua origem europeia, por um lado; e a de reivindicarem uma diferença cultural com a antiga metrópole que só podia existir de forma idealizada, por outro.

O que tradicionalmente se chamou de “fragmentação” do mundo hispânico teria a ver, entretanto, com a formação de diversos centros culturais (Malmberg, 1975 [1959]) na América Hispânica, base do atual pluricentrismo do castelhano. Diversos centros de prestígio, ou grandes capitais econômicas e políticas, difundem normas próprias em suas áreas de influência (Fontanella de Weinberg, 1992; Lara, 2004). Numa situação assim, os mesmos traços linguísticos podem receber diferentes valorações sociais em pontos diversos da América de língua castelhana. O “voseo”, por exemplo, responde a pautas sociopragmáticas diferentes e é avaliado pelos falantes com critérios diversos nos lugares em que ocorre, como mostra a sua aceitação na norma culta argentina e a sua recusa pela norma de prestígio do Chile. O mesmo pode ser dito da avaliação que recebe a não distinção entre /θ/ e /s/ (ou “seseo”) na Espanha, que pode ser valorada negativamente quando se registra na fala de um cidadão espanhol, andaluz ou canário, por exemplo, mas não quando quem a pronuncia é um falante latino-americano.

Na materialização desse pluricentrismo, têm um grande peso as transformações que acontecem no panorama cultural durante o século xx, com o desenvolvimento da cultura de massas e os novos modos de produção e de circulação de bens culturais. Fanjul (2011: 313-316) chama a atenção para um fato importante na conformação de uma ideia compartilhada de unidade linguística no mundo hispânico, na construção de um espaço linguístico transnacional do espanhol: a circulação eficiente de bens culturais entre diversos centros de prestígio, tais como folhetins, romances e revistas, já no século xix, e romances, novelas, filmes, seriados radiofônicos e de televisão ou música popular, no século xx. A circulação desses bens culturais permite que os falantes entrem em contato, se familiarizem e reconheçam outras variedades de castelhano diferentes daquela que eles mesmo falam. Dessa maneira, formam uma certa ideia de comunidade baseada numa não completa intercompreensão, repleta de brechas e de furos, mas afirmada em algum tipo de identificação comum. E aí jogam um papel determinante a norma explícita e a política de centralidade normativa.

Algo muito diferente aconteceu na construção do território transnacional do português. A independência tardia dos PALOP (Países Africanos de Língua Oficial Portuguesa), só no último quartel do século xx, marca a presença da norma lisboeta nesses países até hoje. A forte cisão social e cultural e a precariedade de seus processos nacionalizadores dificultam a difusão das suas próprias normas práticas de prestígio a partir das capitais. No Brasil, como vimos, a efetiva constituição de centros normativos também é relativamente tardia. Só no início do século xx, como resultado da

industrialização e do crescimento das cidades, se deu início a um processo de “nivelamento sociolinguístico” do português brasileiro (Lucchesi, 2015), com a formação de contínuos de variantes, no eixo diastrático e diafásico, que aproximaram as realizações consideradas cultas das populares, embora sem mudanças significativas na tradição padronizadora.

As intensas migrações internas acontecidas no país durante o século xx puseram em contato variedades faladas nos mais diversos recantos do país, como dizem Ilari e Basso (2006): a exploração agrícola da Amazônia e da região do cerrado por colonos do Sudeste e do Sul, a grande migração de nordestinos a São Paulo ou Brasília para trabalhar na construção civil ou, mesmo antes disso, a migração causada pelo ciclo da borracha. Algumas variantes regionais em concreto, próprias das falas populares do Centro e de uma parte do Sudeste, acumulam uma grande rejeição social, como demonstra a “tendência da escola para reprimir o uso do chamado ‘erre caipira’ [vibrante retroflexa] na região central do estado de São Paulo, onde essa pronúncia ainda é corrente na comunicação informal” (Ilari e Basso, 2006: 163). Ao mesmo tempo, o desenvolvimento industrial e o crescimento econômico da região Sudeste do Brasil, onde se encontram as duas cidades que concentram mais população, Rio de Janeiro e São Paulo, e onde se situam também os principais meios de comunicação de massas, fizeram com que as características linguísticas desse território se transformassem em modelo para todo o país (esse seria o dialeto sinédoque, segundo a proposta de Joseph).

A língua usada pelas grandes redes de televisão representa em boa medida os usos da região Sudeste, o que deu lugar à expansão de fenômenos como a pronunciação africada do /t/ diante de vogal palatal, como em [tʃ ia], hoje prestigiosa no Brasil e associada a uma pronunciação “não regional”. A realização oclusiva do /t/ ativa todos os estereótipos sociais próprios do “dialetal” quando aparece na fala de um/a brasileiro/a e identifica também o português europeu e africano.

Essas representações detêm-se no limite do mercado midiático brasileiro, onde quase não entram outras variedades de português de outras partes do mundo. Esse corte na circulação de bens culturais em língua portuguesa, ou o seu desequilíbrio, pois os brasileiros entram no mercado português (por meio da indústria fonográfica e da televisão, sobretudo), determina a compreensão do espaço linguístico internacional dessa língua como um território partido em dois.

3.2. As instâncias e os agentes normativos em português e em espanhol (codificação – difusão)

Do ponto de vista da norma explícita, da elaboração do padrão, também há enormes diferenças entre o português e o castelhano. A diferença mais importante tem a ver com a centralidade da Real Academia Española como instituição formuladora de políticas normativas, sem paralelo no mundo lusófono. Face a uma tradição normativa com um centro bem definido por uma instituição com autoridade reconhecida (e contestada) no mundo hispânico, o espaço do português se caracteriza por uma

padronização difusa, que se manifesta em instrumentos normativos (gramáticas e dicionários) de tipo autoral.

Um aspecto que permite compreender bem a existência de dois modos diferentes de gestão linguística é a ortografia, um dos instrumentos fundamentais da codificação. Enquanto no espaço linguístico do castelhano a RAE e a ASALE constituem o centro de referência, a gestão da ortografia no âmbito lusófono é estritamente nacional. O Acordo Ortográfico do ano 1990 (AO90) teve de ser ratificado pelos respectivos congressos nacionais, por ter status de tratado internacional sobre cooperação econômica, científica, técnica e cultural (Cristóvão, 2010: 130). A ortografia, aprovada por decreto presidencial no Brasil em 2008, é matéria de lei. Essa diferença no modelo de gestão tem consequências nos processos de implantação das regras ortográficas, mais flexíveis no caso do castelhano que no do português, onde suscitam muito mais polêmica política.

A tensão entre a centralidade normativa da RAE e das suas academias associadas (ASALE) na América Latina e a expressão explícita do pluricentrismo normativo, quando se manifesta em instrumentos linguísticos de outros centros alternativos, é uma característica da polêmica normativa do espanhol. No caso do português, a polêmica se centra na ruptura (ou não) da tradição normativa de base lusitana, fundada sobre o português literário europeu do século xix, e no reconhecimento (ou não) das normas práticas de uso linguístico que definem o português brasileiro de “prestígio” atual, em certa medida identificado somente com a expressão oral (Bagno, 2009).

A política de controle normativo empreendido pela RAE/ASALE no espaço linguístico do castelhano exigiu reformulações para garantir a noção de unidade linguística.

A política pan-hispânica, iniciada nos anos 90, constitui uma espécie de reconhecimento parcial da diversidade de normas compreendidas nesse espaço, com o objetivo de resguardar a autoridade normativa da RAE e a sua tradição. Hamel (2004) a define, graficamente, como uma forma de pluricentrismo piramidal.

A política pan-hispânica supôs a elaboração de instrumentos linguísticos “plurais” que, sob a direção da RAE e a participação das academias americanas da ASALE, recolhessem elementos linguísticos de todo o mundo hispânico. Esse empreendimento culminou na publicação da Nueva gramática de la lengua española (2009-2011), assinada por ambas as instituições (RAE e ASALE) e apresentada com o lema “El español de todo el mundo”.

Na realidade, essa perspectiva mais descritiva, que pretende abarcar a diversidade, convive desde o início com iniciativas de política normativa que continuam colocando o espanhol castelhano como variedade central. Arnoux (2013) percebe isso analisando as diversas versões divulgadoras da Nueva gramática acadêmica e o afunilamento normativo que elas realizam: o Manual elaborado sobre a base desses materiais apaga boa parte da diversidade do castelhano que ainda se representa na obra original, enquanto a gramática escolar realizada com o objetivo da sua distribuição massiva na América Latina apresenta já uma opção normativa restrita ao espanhol castelhano. Outros instrumentos mais claramente normativos são lançados com a marca pan-hispânica, como o Diccionario panhispánico de dudas (2005), oferecido ao mundo

falante de espanhol como uma ferramenta destinada a orientar os usos de acordo com um modelo de língua padrão supostamente internacional, sob o comando acadêmico. A construção da ideia de unidade linguística precisa desse tipo de ferramentas e não se sustenta apenas no discurso da diversidade. Para manter viva essa consciência é preciso segurar mais curtas também as rédeas da correção.

A ideologia que sustenta essa política foi denominada por José del Valle (2007) hispanofonia, por ele definida como “un sistema de ideas, o mejor, de ideologemas, en torno al español históricamente localizado que concibe el idioma como la materialización de un orden colectivo en el cual España desempeña un papel central” (Valle, 2007: 37-38). Naquilo que esse autor define como um pós-nacionalismo ou “nacionalismo panhispánico”, a língua passa a ocupar ou a se sobrepor aos outros dois elementos fundamentais na conformação da identidade nacional clássica: a cultura e o território. A língua passa a ser apresentada, nesse discurso ideológico, como um puro instrumento de comunicação e uma pátria comum.

A ideologia da unidade linguística do português, isto é, a identificação de um espaço unificado de língua portuguesa, por sua parte, não se baseia em nenhuma política normativa específica, mas num vago – e por vezes delirante, como diz Carlos Alberto Faraco (2016) – sentimento lusófono de irmandade transatlântica, como projeto especificamente português que interpreta o mundo conquistado por esse país europeu como um Portugal ampliado, uma espécie de civilização lusotropical. Uma vez que as academias existentes no âmbito lusófono (de Letras ou de Ciências) não cumprem uma função normatizadora da língua e não contam com instrumentos linguísticos destinados a orientar os usos, a tradição padronizadora do português é reinterpretada pelos gramáticos.

Faraco (2008: 103) lembra que a única tarefa da Academia Brasileira de Letras em matéria de codificação linguística, delegada pelo Estado brasileiro, foi a de produzir o Vocabulário ortográfico. Finalmente, pelas dificuldades da própria instituição e por causa da política de convergência normativa ensejada pelo Acordo Ortográfico de 1990 (AO90), foi elaborado de forma colaborativa um Vocabulário ortográfico comum (VOC), dirigido pelo Instituto Internacional da Língua Portuguesa (IILP), que inclui tanto o vocabulário comum a todas as variedades nacionais do português como os vocabulários próprios de cada variedade (Faraco, 2016: 194-197). Fora dessa iniciativa, e apesar do que diz Gilvan Müller de Oliveira (2013), para quem o AO90 seria o início de uma política mais geral de convergência normativa, não existem propostas concretas para a construção de uma política normativa unificada ao serviço de uma comunidade linguística portuguesa transnacional nem instâncias de gestão capazes de levar a cabo essa tarefa.

A última iniciativa nessa perspectiva foi a Nova gramática do português contemporâneo (1984), de Celso Cunha e Luís F. Lindley Cintra, uma obra autoral que se propõe como instrumento ecumênico de referência para todo o espaço lusófono. Possivelmente, Celso Cunha foi o linguista brasileiro mais engajado nessa política linguística, seguindo o exemplo da língua espanhola, cujos autores cita constantemente como apoio para os seus argumentos. Em um pequeno livro publicado em 1975, intitulado

Uma política do idioma, Cunha fala da seguinte maneira sobre a unidade na diversidade:

O ideal humano seria que todos falassem uma só língua. Na impossibilidade de conseguirmos esse ideal, devemos lutar por manter a unidade relativa onde ela existe.

A luta pela pureza do idioma foi o anseio do século xix: hoje não pode ser mais o nosso principal objetivo; nossa luta tem que ser para impedir a fragmentação do idioma comum. (Cunha, 1975: 42)

A citação referida por Cunha, nesse caso, é a do filólogo espanhol Dámaso Alonso, de um texto chamado Unidad y defensa del idioma, publicado em 1956. Como vemos, porém, faltam no caso do português as instâncias políticas de gestão que poderiam “produzir” essa unidade a partir do reconhecimento da diversidade e da afirmação de certa autoridade para a imposição de um padrão único.

4. Conclusão: a construção da ideia de unidade linguística

Processos políticos complexos, que incluem a intervenção concreta sobre o modelo a ser divulgado num determinado território e, sobretudo, a conquista da lealdade dos falantes em relação a esse modelo construído, levantam fronteiras linguísticas. É a lealdade em relação ao padrão que constitui os falantes como tais.

Embora os discursos sobre unidade das línguas possam ser semelhantes, com sua retórica da “unidade na diversidade”, as condições políticas para produzir lealdade linguística são muito diferentes no caso do português e do espanhol. Processos de colonização muito diversos produziram diferenças consideráveis na constituição de centros culturais, capazes de se erigirem em centros normativos, com áreas de influência bem definida. Os mercados de intercâmbio cultural também se formam de maneiras distintas, com uma clara clivagem no mundo lusófono e uma histórica continuidade internacional no âmbito hispânico. As tendências autonomistas e os desejos unionistas desenvolvem estratégias diferentes, de acordo com as condições concretas de produção de norma linguística em cada uma das línguas. Enquanto no âmbito do espanhol, qualquer política de criação de norma-padrão alternativa, de acordo com as normas práticas de prestígio em diferentes capitais da América Latina (sobretudo no México e na Argentina), é marcada pela tensão com a centralidade da RAE. No caso do português, a polêmica normativa tem a ver com a legitimação e a homologação das variantes próprias de outros centros normativos fora de Portugal por meio de instrumentos linguísticos autorais.

Por fim, para entendermos a dimensão das fronteiras linguísticas, precisamos interpretar o dinâmico processo de elaboração de norma em suas circunstâncias históricas concretas, considerando que a construção de línguas e a construção de territórios são processos inseparáveis.

Bibliografia citada

Alonso, Dámaso (1956). “Unidad y defensa del idioma”. Cuadernos Hispanoamericanos, 7879 (junho-julho), pp. 272-288.

Anderson, Benedict (2008 [1991]). Comunidades imaginadas: Reflexões sobre a origem e a difusão do nacionalismo. São Paulo: Companhia das Letras.

Arnoux, Elvira Narvaja de (2000). “La glotopolítica: transformaciones de un campo disciplinario”. In: Rubione, Alfredo (coord.). Lenguajes: teorías y prácticas. Buenos Aires: Gobierno de la Ciudad de Buenos Aires: Instituto Superior del Profesorado, pp. 15-42. (2013). “En torno a la Nueva gramática de la lengua española (Real Academia Española y Asociación de Academias de la Lengua Española)”. In: Arnoux, Elvira; Nothstein, Susana (coords.). Temas de glotopolítica. Buenos Aires: Biblos, pp. 245-270.

Auroux, Sylvain (1992). A revolução tecnológica da gramatização. Campinas, SP: Editora da Unicamp. [Trad.: Eno Puccinelli Orlandi]

Bagno, Marcos (2009). Não é errado falar assim! Em defesa do português brasileiro. São Paulo: Parábola Editorial. (2017). Dicionário crítico de sociolinguística. São Paulo: Parábola Editorial.

Bourdieu, Pierre (2003 [1989]). O poder simbólico. Rio de Janeiro: Bertrand Brasil. (2007 [1979]). A distinção: Crítica social do julgamento. São Paulo: Edusp; Porto Alegre: Zouk. [Trad.: Daniela Kern e Guilherme J. F. Teixeira]

Burke, Peter (2004). Languages and communities in early modern Europe. Cambridge: Cambridge University Press.

Cristóvão, Aguinaldo Guedes (2010). “A etimologia da palavra e a inserção do Acordo Ortográfico no ordenamento jurídico angolano”. In: Comissão Nacional do Instituto Internacional da Língua Portuguesa. Ministério da Educação. Oficina de trabalho sobre o Acordo Ortográfico de 1990 [28, 29 e 30 de julho de 2008]. Luanda: Mayamba Editora, pp. 123-137.

Cunha, Celso (1975). Uma política do idioma. Rio de Janeiro: Tempo Brasileiro.

Cunha, Celso; Cintra, Luís F. Lindley (1984). Nova gramática do português contemporâneo. Lisboa: Edições João Sá da Costa.

Fanjul, Adrián (2011). “‘Policêntrico’ e ‘Pan-hispânico’. Deslocamentos na vida política da língua espanhola”. In: Lagares, Xoán Carlos; Bagno, Marcos (orgs.). Políticas da norma e conflitos linguísticos. São Paulo: Parábola Editorial, pp. 299-331.

Faraco, Carlos Alberto (2008). Norma culta brasileira: Desatando alguns nós. São Paulo: Parábola Editorial. (2016). História sociopolítica da língua portuguesa. São Paulo: Parábola Editorial. Fontanella de Weinberg, Beatriz (1992). El español de América. Madri: Mapfre. García, Ofelia (1999). “Latin American”. In: Fishman, Joshua A. (ed.). Handbook of language and ethnic identity. Nova Iorque; Oxford: Oxford University Press, pp. 226-243. Guespin, Louis; Marcellesi, Jean-Baptiste (1986). “Pour la glottopolitique”. Langages, no. 83, pp. 5-34.

Hamel, Rainer Enrique (2004). “Las cuatro fronteras de la identidad lingüística del español: lengua dominante y dominada, lengua fronteriza y lengua internacional”. In: Instituto Cervantes Actas del III Congreso Internacional de la Lengua Española. Rosario (Argentina). Disponível em: <https://congresosdelalengua.es/rosario/mesas-redondas/hamel -rainer.htm> (Acesso: 1 de dezembro de 2020).

Haugen, Einar (1983). “The implementation of corpus planning: Theory and practice”. In: Covarrubias, Juan; Fishman, Joshua F. (eds.). Progress in language planning: International perspectives. Haia: Mouton, pp. 269-289.

Hobsbawm, Eric J. (2002 [1990]). Nações e nacionalismo desde 1780: Programa, mito e realidade. Rio de Janeiro: Paz e Terra. [Trad.: M. C. Paoli, A. M. Quirino]

Holanda, Sérgio Buarque de (2007 [1936]). Raízes do Brasil. São Paulo: Companhia das Letras.

Ilari, Rodolfo; Basso, Renato (2006). O português da gente: A língua que estudamos, a língua que falamos. São Paulo: Contexto.

Isbasescu Haulica, Cristina (1970). Sobre la existencia de una fricativa labiodental sonora [v] en el español cubano. In: Magis, Carlos H. (coord.). Actas del Tercer Congreso Internacional de Hispanistas. México D. F.: AIH, pp. 473-478.

Joseph, John Earl (1982). “Dialect, language and ‘synecdoche’”. Linguistics, 20, pp. 473-491. (1985). “‘Superposed’ languages and standardization”. Studi Italiani di Linguistica Teorica e Applicata, anno xiv, 1-3, pp. 35-51.

Kloss, Heinz (1959). “‘Abstand Languages’ and ‘Ausbau Languages’”, Anthropological Linguistics, vol. 9, no. 7, pp. 29-41.

Labov , William (2009 [1972]). Padrões sociolinguísticos . São Paulo: Parábola Editorial. [Trad.: Marcos Bagno, Maria Marta Pereira Scherre e Caroline Rodrigues de Oliveira] Lagares, Xoán Carlos (2011). “Minorias linguísticas, políticas normativas e mercados. Uma reflexão a partir do galego”. In: Lagares, Xoán Carlos; Bagno, Marcos (orgs.). Políticas da norma e conflitos linguísticos. São Paulo: Parábola Editorial, pp. 169-192. (2018). Qual política linguística? Desafios glotopolíticos contemporâneos. São Paulo: Parábola Editorial.

Lara, Luís de (2004). Lengua histórica y normatividad. México: El Colegio de México.

Leão, Duarte Nunes (1983 [1601]). Ortografia e origem da língua portuguesa . Lisboa: Imprensa Nacional-Casa da Moeda. [Introd., notas e leitura de M. L. Carvalhão Buescu]

Lucchesi, Dante (2015). Língua e sociedade partidas: A polarização sociolinguística do Brasil. São Paulo: Editora Contexto.

Malmberg, Bertil (1975 [1959]). Los nuevos caminos de la lingüística. Madri: Siglo XXI. [Trad.: Juan Almela]

Monteagudo, Henrique; Lagares, Xoán Carlos (2018). “Norma e autoridade linguística no galego e no português brasileiro”. LaborHistórico, no. 3, pp. 12-27.

Moreno Cabrera, Juan Carlos (2015). Los dominios del español: Guía del imperialismo linguístico panhispánico. Madri: Editorial Síntesis.

Nebrija, Antonio de (1980 [1492]). Gramática de la lengua castellana. Edición y estudio de Antonio Quilis. Madri: Editora Nacional.

Oliveira, Gilvan Müller de (2013). “Um Atlântico ampliado: o português nas políticas linguísticas do século xxi”. In: Moita Lopes, Luiz Paulo da (org.). O português no século xxi: Cenário geopolítico e sociolinguístico. São Paulo: Parábola Editorial, pp. 53-73. Santos, Milton (2008). A natureza do espaço: Técnica, razão e emoção. 3ª edição. São Paulo: Edusp (Editora da USP).

Valle, José del (2007). “La lengua, patria común: la hispanofonía y el nacionalismo panhispánico”. In: Valle, José del (ed.). La lengua, ¿patria común? Ideas e ideologías del español. Madri; Frankfurt am Main: Iberoamericana: Vervuert.

Valle, José del (2017). “La perspectiva glotopolítica y la normatividad”. Anuario de Glotopolítica, no. 1., pp. 17-39. Disponível em: <https://glotopolitica.com/2017/09/23/anuario/> (Acesso: 15 de fevereiro de 2020).

Woolard, Kathryn A. (2012). “Introducción. Las ideologías lingüísticas como campo de investigación”. In: Schieffelin, Bambi B.; Woolard, Kathryn A.; Kroskrity, Paul V. (eds.). Ideologías lingüísticas: Práctica y teoría. Madri: Catarata, pp. 19-69.

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31 (2021), p. 81-94

DOI: 10.2436/20.2504.01.179

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Procesos

de estandarización: los casos del euskera y del gallego Processos d’estandardització: els casos de l’eusquera i del gallec

Standardization processes: The cases of Basque and Galician

Miren Azkarate* i Elixabete Perez Gaztelu**

* Universidad del País Vasco / Euskal Herriko Unibertsitatea (UPV/EHU)1

** Universidad de Deusto2

Data de recepció: 13 d’abril de 2020

Data d’acceptació: 6 de maig de 2020

Resumen

El euskera y el gallego son lenguas que han abordado procesos de estandarización en el último tercio del siglo xx. Ambos procesos comparten semejanzas, pero también tienen importantes diferencias. Los dos estándares son composicionales, habiéndose basado la selección en las variedades centrales. Sin embargo, las distancias entre las variedades dialectales son mucho mayores en euskera que en gallego; el euskera es una lengua Abstand, mientras que el gallego comparte notables semejanzas estructurales con el portugués. Estos factores han marcado la codificación de los estándares respectivos. Tanto el euskera como el gallego son hoy en día Ausbau languages (Kloss, 1967), y la variedad estándar cuenta con una amplia aceptación social. No obstante, ambas lenguas carecen aún de un estándar oral suficientemente desarrollado para satisfacer las necesidades, entre otros, de los registros formales de los medios de comunicación.

Palabras clave: lengua vasca, lengua gallega, estandarización, modelo de Haugen.

Resum

El basc i el gallec són llengües que han abordat processos d’estandardització en l’últim terç del segle xx. Tots dos processos tenen semblances, però també grans diferències. Els dos estàndards són composicionals, i la selecció ha estat basada en les varietats centrals. Tot i això, les distàncies entre les varietats dialectals són molt més grans en basc que en gallec; el basc és una llengua Abstand, mentre que el gallec comparteix moltes semblances estructurals amb el portuguès. Aquests factors han marcat la codificació dels estàndards respectius. Tant el basc com

Correspondència: Miren Azkarate. Universidad del País Vasco (UPV) / Euskal Herriko Unibertsitatea (EHU). Departamento de Lengua Vasca y Comunicación. Facultad de Educación, Filosofía y Antropología. Avenida de Tolosa, 70. 20018 San Sebastian. A/e: mirenkarmele.azkarate@ehu.eus. Tel.: 943 015 526. Elixabete Perez Gaztelu. Universidad de Deusto. Departamento de Comunicación. Facultad de Ciencias Sociales y Humanas. Avenida de Universidades, 24. 48007 Bilbao. A/e: elixabete.perez @deusto.es. Tel.: 943 326 296.

1. La autora agradece la financiación del Gobierno Vasco: IT1169-19 (2019-2021).

2. La autora agradece la financiación del Gobierno Vasco: IT1212-19 (2019-2021).

el gallec són avui dia Ausbau languages (Kloss, 1967), i la varietat estàndard gaudeix d’una àmplia acceptació social. Malgrat això, cap d’elles no té encara un estàndard oral prou desenvolupat per a satisfer les necessitats, entre d’altres, dels registres formals dels mitjans de comunicació.

Paraules clau: basc, gallec, estandardització, model de Haugen.

Abstract

Basque and Galician are languages that undertook standardization processes in the last part of the 20th century. These processes show similarities as well as differences. Both standards are “compositional” since they are based on the central varieties of the two languages. However, the distances between dialectal varieties are much greater in Basque than in Galician. Basque is an abstand language, whereas Galician bears significant structural similarities to Portuguese. All these factors influenced the codification of the respective standards. Both Basque and Galician are today ausbau languages (Kloss, 1967) and their standard varieties have wide social acceptance. Nevertheless, they still lack a sufficiently developed oral standard to meet the needs, among others, of the media.

Keywords: Basque, Galician, standardization, Haugen’s model.

1. Introducción

La estandarización del euskera y el gallego —y a diferencia del catalán— se produce a mediados del siglo xx, pero la situación de partida del proceso presenta diferencias notables. La primera, aunque parezca una obviedad, es la relación lingüística entre la lengua minorizada y la lengua dominante: el euskera es claramente una lengua Abstand (Kloss, 1967), mientras que el gallego es una lengua romance que tiene al lado el castellano y el portugués —con las cuales comparte grandes semejanzas. La segunda diferencia hace referencia al área geográfico-administrativa: el ámbito geográfico de uso del euskera se encuentra desde hace siglos bajo la administración de dos estados, Francia y España, dividida, a su vez, entre Navarra y el conjunto de las otras tres provincias —Araba, Bizkaia y Gipuzkoa. Por tanto, la lengua dominante para los vascoparlantes es el castellano o el francés, dependiendo de su residencia, lo que tiene claras repercusiones en la codificación y en la elaboración del euskera. En Galicia, más allá de la cercanía lingüística con el portugués, la lengua dominante es el castellano.

El euskera se ha ido diversificando en dialectos, subdialectos y variedades locales, aunque hay dos dialectos que están más alejados: el occidental —tradicionalmente denominado vizcaíno— y el suletino. Zuazo (2010, 2015 y 2019) distingue hoy en día cinco dialectos: occidental, central, navarro, navarro-labortano y suletino. Desde los inicios de la tradición literaria —que llevó al desarrollo de cinco dialectos literarios—, los autores subrayan la necesidad de una lengua literaria uniforme (Villasante, 1980; Zuazo, 2010, 2015 y 2019). Por otra parte, el purismo que se impuso a fines del si -

glo  xix y comienzos del xx, intentando depurar el euskera de cualquier préstamo «extranjero», y el hecho de que en el País Vasco francés se abandonase el labortano clásico, trajo consigo la ruptura con los modelos tradicionales de prosa en todo el territorio del euskera (Mitxelena, 2001 [1960]; Villasante, 1980; Zuazo, 2010). A pesar de todo, se debe tener presente que los dialectos literarios no son sino variedades estándar en cada ámbito geográfico; «lo que sucede es que su campo de acción no abarcó la totalidad de la comunidad lingüística vasca» (Zuazo, 2010: 73).

En contraste con esta situación, el gallego actual se puede dividir en tres grandes bloques lingüísticos —el occidental, el central y el oriental—, aunque resulta sorprendente la gran unidad estructural del gallego en todo su territorio lingüístico (Fernández Rei, 2013). En cuanto a su cultivo literario, desde el Medioevo hasta el siglo xix el castellano fue la única lengua escrita en Galicia, junto con el latín. Quienes participaron en el Rexurdimento, en el siglo xix, otorgaron a la lengua un lugar central en la formación de la identidad colectiva gallega y quisieron configurar un idioma culto propio. Pero desconocían la tradición medieval, por lo que se basaron en las variedades orales que les eran familiares. También en Galicia se va acentuando el purismo y el hiperdiferencialismo hacia finales del siglo xix y comienzos del xx; pero, a la vez, se ensayan combinaciones de formas de distintos dialectos para que los textos tengan una mayor difusión. Paralelamente, surgen las primeras tentativas de codificación ortográfica, gramaticalización y lexicalización (Monteagudo, 2003; Fernández Rei, 2013). En resumen, a pesar de los intentos y propuestas en una lengua y otra,3 el euskera y el gallego llegan a la mitad del siglo xx sin un modelo de variedad estándar. No obstante, los antecedentes de los siglos anteriores son de gran importancia, como veremos más adelante.

En este trabajo nos proponemos comparar la situación actual de las dos lenguas, que comparten semejanzas y diferencias, tanto en el camino recorrido para la estandarización, como en los problemas a los que se enfrentan hoy en día, relacionados, sobre todo, con la necesidad de modelos para los estándares orales.

2. Los procesos de estandarización

Siguiendo el modelo de Haugen (1987), compararemos brevemente los procesos de selección, codificación y elaboración del euskera y del gallego, y asimismo haremos alguna referencia a la fase de implementación. Cabe decir que, a menudo, todos estos procesos se solapan (Haugen, 1987: 628). Así ha sucedido en el caso del euskera (Oñederra, 2017) y del gallego (Ramallo y Rei-Doval, 2015: 70), por lo que analizaremos conjuntamente las fases de codificación y elaboración.

La selección. Una primera característica que comparten el euskera y el gallego es la inexistencia de un centro urbano donde la lengua tuviese suficiente presencia y cuya

3. Los antecedentes de ambos procesos pueden verse en Fernández Rei (2018), Hualde y Zuazo (2007), Monteagudo (2003), Salaburu (2015), Villasante (1980) y Zuazo (2010).

variedad pudiese servir de referencia y ser adoptada por el conjunto de la comunidad. Bilbao, al igual que Vigo y Coruña, eran castellanoparlantes. En esa situación, se tuvieron en cuenta las regiones donde el euskera tuviese vitalidad suficiente, junto con el prestigio de cada dialecto. El guipuzcoano y el labortano habían gozado de prestigio (Mitxelena, 2001 [1972]; Villasante, 1980: 35; Hualde y Zuazo, 2007: 147). Por eso, el modelo propuesto fue «una especie de navarro-guipuzcoano (de la parte más próxima a San Sebastián), con toques labortanizantes, entre los cuales estaba, y esto era algo más que un toque, el empleo obligatorio de la letra h» (Mitxelena, 2011: 18 [1982]).

En Galicia, en cambio, se pueden diferenciar fundamentalmente dos posturas y estrategias para la creación de un estándar gallego: a) la reintegracionista o lusista, que considera que el gallego y el portugués moderno son la misma lengua, por lo que la codificación debiera realizarse procurando la convergencia del gallego con el portugués; b) la autonomista o regeneracionista, 4 según la cual el gallego es una lengua reemergente, muy afín al portugués, pero independiente (Monteagudo, 2003; Rei-Doval, 2013; Fernández Rei, 2018). Las diferencias entre ambas posturas son muy visibles, por ejemplo, en las propuestas para la normalización de la ortografía. También en el caso del euskera habían existido, en el primer tercio del siglo xx, propuestas de modelos diferentes para la unificación (Zuazo, 2010: 106-119; Villasante, 1980: 105-117), aunque ninguna de ellas perduró a partir de 1968.

La corriente autonomista ha sido la hegemónica, la que postula la elaboración de un estándar gallego autónomo, continuador de la tradición literaria contemporánea y próximo al uso hablado ordinario. En el marco de este modelo, la variedad estándar se nutrió de los tres bloques dialectales mencionados, aunque no todos ellos tuvieron el mismo peso en lo que Monteagudo (2004: 416) denominó variedad «transdialectal»; en general, las hablas del bloque central están mejor representadas en el estándar que las demás (Monteagudo, 2004; Fernández Rei, 2013). Por tanto, atendiendo a los criterios utilizados en la selección, podemos calificar como «composicional» (Haugen, 1968; Costa, 2020; Costa et al., en prensa)5 el estándar de ambas lenguas.

La codificación y la elaboración. Ambas lenguas cuentan con academias de lengua creadas con el objetivo de dar unidad a las respectivas lenguas: la Real Academia Galega (RAG), fundada en 1906, y Euskaltzaindia, fundada en 1918. Ninguna de ellas obtuvo los logros deseados en el primer tercio del siglo xx; la Guerra Civil truncó su acción. Ambas reanudaron sus actividades a lo largo de la década de 1950 y ambas están reconocidas como los organismos responsables para el establecimiento de la lengua estándar. Sin embargo, Euskaltzaindia era el único organismo, con académicos provenientes de todos los territorios, que a finales de la década de 1960 tenía la autoridad y el prestigio suficiente para abordar la estandarización. Su liderazgo apenas ha sido cuestionado y los profesionales de la lengua han seguido, en general, las normas dictadas por la academia. En Galicia, en cambio, inmediatamente después de que la RAG publicara las primeras Normas ortográficas do idioma galego (1970), se

4. Una y otra han recibido varios nombres (Sánchez Vidal en Fernández Rei, 2018: 78).

5. Cf. este último trabajo para análisis previos sobre la composicionalidad del euskera y del gallego.

crea el Instituto da Lingua Galega (ILG), en la Universidad de Santiago, que llevó a cabo una importante investigación relacionada con la estandarización. El protagonismo de ambas instituciones, que en un primer momento defendieron propuestas diferentes sobre la codificación de la ortografía y la morfología, ha sido y sigue siendo incuestionable (Fernández Rei, 2018).

Por otra parte, en ambas lenguas existieron propuestas llamémosles «no académicas» o «sociales», surgidas de profesores, escritores, editores, etc., en relación con la codificación. Para el euskera son conocidos los acuerdos de Bayona (1964) sobre ortografía, y sobre morfología nominal y verbal, que fueron adoptados casi en su integridad por Euskaltzaindia (Zuazo, 2010: 121-123). En Galicia, donde durante las décadas de 1960 y 1970 la referencia básica fue la conocida como «normativa Galaxia», elaborada bajo el paraguas de la editorial Galaxia, la no aceptación de la propuesta llevada a cabo a partir de un diálogo amplio, abierto y participativo —Bases prá unificación das normas lingüísticas do galego (1977)— supuso rechazar una gran oportunidad6 para encarrilar de un modo sensato y pacífico la cuestión normativa (Monteagudo, 2003: 68).

En general, la codificación del euskera se ha basado en la tradición literaria reflejada en los textos de los siglos xvi-xx. En la fase de elaboración, además del uso manifiesto en los corpora, siempre ha estado presente el criterio sociolingüístico: la vitalidad de la lengua reside en el ámbito geográfico donde la lengua dominante es el castellano, no el francés. En cambio, los principales criterios que han guiado el desarrollo de la variedad estándar del gallego son el uso dialectal, la tradición literaria contemporánea— y la armonía con otras lenguas romances —en particular, con el portugués.

La codificación del euskera y buena parte de la elaboración se basan en la ponencia presentada por Mitxelena en el Congreso de Aránzazu en 1968,7 en la que, reconociendo que en muchos puntos se carece de las investigaciones necesarias para adoptar decisiones, defiende ir de las cuestiones más sencillas a las más complejas; es decir, la ortografía —apartado en el que dedicó un amplio espacio a la propuesta de un acuerdo sobre la h, la forma de las palabras antiguas y nuevas—, la morfología —nominal y verbal— y la sintaxis. La ortografía estaba ya prácticamente unificada: Euskaltzaindia la había unificado en 1919, salvo el problema de la h. El gran caballo de batalla fue la decisión de incluir la representación de la aspiración de los dialectos septentrionales —la h, en la escritura—, «el shibboleth de la reforma» (Mitxelena, 2011: 18 [1982]). La morfología nominal, e incluso la verbal, no plantearon mayores problemas. De nuevo primaron los criterios sociolingüísticos, por lo que se adoptó un verbo auxiliar navarroguipuzcoano, porque la escasa fuerza y el prestigio del euskera residía

6. En Galicia existió otra propuesta, la del Seminario de Estudos Galegos, previa a la Guerra Civil, que tampoco obtuvo el acuerdo suficiente.

7. La versión en castellano, comentada, puede consultarse en Villasante (1980). Cf. Salaburu (2015) para un relato detallado del congreso, de las decisiones adoptadas en la década de 1970, así como del Congreso de Bergara, 1978, donde se comprobó el grado de aceptación de las normas adoptadas.

en Gipuzkoa (Mitxelena, 2011: 18 [1982]). En conclusión, se llegó a 1980 con un modelo unificado de ortografía y morfología, que tuvo una amplia aceptación y aplicación por parte de la sociedad8 (Hualde y Zuazo, 2007; Salaburu, 2018).

En Galicia, la RAG y el ILG elaboraron conjuntamente las normas para la codificación de la ortografía y la morfología en 1982, modificadas en 2003 por la RAG, reforma que amplió aún más la aceptación social de dichas normas.9 Al igual que en la mayoría de las lenguas que abordan un proceso de uniformización, las cuestiones ortográficas fueron las más urgentes, las primordiales, y se puede decir que se convirtieron en emblemáticas en las dos lenguas. Como dice Haugen (1987: 630), «[Graphization] is often regarded as the be-all and end-all of LP».

Ninguna de las dos lenguas cuenta aún con una gramática prescriptiva elaborada por la academia, aunque existen gramáticas descriptivas.10 La Comisión de Gramática de Euskaltzaindia ha publicado siete volúmenes ( Euskal Gramatika. Lehen Urratsak) que describen la morfología y la sintaxis,11 pero no la fonética ni la fonología; y ha preparado un volumen de recopilación, que está actualmente en proceso de edición. En relación con la lexicografía, tanto el euskera como el gallego han seguido caminos muy similares. Para el gallego, el Vocabulario ortográfico da lingua galega (1989) supuso un hito importante; una función similar tuvo para el euskera el Hiztegi Batua (‘Diccionario unificado’). En este caso, fue decisiva la constitución de un corpus que recopilaba la mayor parte de las obras publicadas desde 1545 hasta 1960, aproximadamente, y la posterior publicación, basada en este corpus, del Diccionario general vasco (1987-2005), que permitió poder aplicar con rigor la extensión geográfica de cada vocablo, las diferentes formas atestiguadas en la tradición literaria, el registro de uso de cada forma, etc. (Salaburu, 2018). Para entonces ya se había superado el purismo que reinó desde finales del siglo xix, y la academia (1959) ya había publicado una declaración sobre cuáles se debían considerar voces vascas. Con el fin de crear las voces nuevas, se analizaron los criterios lexicológicos de formación de palabras y se acordaron las normas para la adecuación de los préstamos al euskera, donde, una vez más, se impuso el criterio sociolingüístico. Así, entre los modos divergentes del francés y del castellano de adaptar los préstamos —especialmente los grupos consonánticos—, se optó por el modelo del castellano porque era la lengua del mundo cultural que compartían la mayoría de los vascos.

También en el caso del gallego se actuó, en parte, con criterios de purismo y limpieza. Se sustituyeron muchas voces de uso corriente en el gallego oral; se recurrió al

8. Una minoría que rechazaba la propuesta de Aránzazu fundó Euskerazaintza (1978), la academia paralela; sus miembros eran personas que defendían el modelo purista del primer tercio del siglo xx Casi todos los miembros que figuran en la página web (https://euskerazaintza.org/) ya han fallecido.

9. Para una descripción detallada, cf. Monteagudo (2003), Fernández Rei (2013 y 2018) o Ramallo y Rei-Doval (2015).

10. Para la labor en el campo de la gramática y de la lexicografía gallega, ver Monteagudo y Bouzada (2003).

11. El hecho de ser una gramática elaborada por una comisión de la academia confiere siempre un cierto carácter normativo, aunque no sea esa la finalidad.

gallego antiguo y al portugués moderno para rechazar los préstamos del español. Se acudió casi siempre al portugués cuando faltaba una voz patrimonial gallega. También hubo un acercamiento al portugués a la hora de adaptar extranjerismos a la fonética gallega. En el caso de voces de idéntico origen con resultados demográficos divergentes, se tuvo en cuenta la etimología y la demografía, pero también la armonía con las soluciones propuestas en las Normas. Se aceptaron los sinónimos con distribución geográfica diferente (Fernández Rei, 2013 y 2018). En general se puede decir que las cuestiones sobre las que había que tomar decisiones y los criterios aplicados no difieren mucho de los planteados por Mitxelena en 1968, con la salvedad de que el gallego puede recurrir al portugués.

Hoy en día, ambas lenguas cuentan con diccionarios normativos en la red: el Diccionario da Real Academia Galega (1997) —en red a partir de 2012— y Euskaltzaindiaren hiztegia (2012); y una comisión o un seminario de lexicografía dependiente de la academia se encarga de la actualización permanente de los diccionarios. En el marco de la fase de elaboración, se crearon organismos de terminología —UZEI (1977) y Termigal (1997)—; se cuenta con bancos de datos terminológicos —Euskalterm (Gobierno Vasco), Termigal (Servicio de Terminología Gallega) y bUSCatermos (Universidad de Santiago de Compostela). Son muchos los actores que han participado en la fase de elaboración: académicos, universidades,12 instituciones públicas,13 profesores, traductores, organizaciones para el cultivo y la promoción de la lengua, etc.

La implementación. Es notable la acogida que tuvieron las primeras normas de Euskaltzaindia y todo el proceso de estandarización, en general. Los escritores y los editores jóvenes, entre otros, demandaban en la década de los sesenta un modelo unificado, una variedad estándar (Hualde y Zuazo, 2007; Oñederra, 2017; Salaburu, 2018). También en Galicia ha sido ampliamente reconocida y socialmente aceptada la variedad estándar, especialmente en lo que concierne al uso escrito (Ramallo y Rei-Doval, 2015). Hoy en día, la enseñanza, la Administración, los medios de comunicación, las empresas o las entidades financieras utilizan la variedad estándar tanto en Galicia como en el País Vasco. Aunque no existe un sistema de evaluación del nivel de aceptación y uso de las normas adoptadas a partir de 1990, son los correctores de las editoriales y de los medios de comunicación, con sus libros de estilo —por ejemplo, el libro de estilo del periódico Berria—, quienes aseguran la aplicación correcta de las normas, por lo menos en el caso del euskera.

12. El Instituto de Euskara (Universidad del País Vasco / Euskal Herriko Unibertsitatea, UPV/EHU, https://www.ehu.eus/es/web/eins/home) y el Instituto da Lingua Galega (Universidad de Santiago de Compostela, USC, https://ilg.usc.es/es/recursos) han desarrollado un notable conjunto de recursos, especialmente corpus y diccionarios.

13. En el caso del euskera, la Viceconsejería de Política Lingüística (https://www.euskadi.eus/gobierno -vasco/politica-linguistica/), el Departamento de Educación (https://www.euskadi.eus/eima-presentacion/ web01-a3eima/es/) y el Instituto Vasco de Administración Pública (IVAP) (https://www.ivap.euskadi. eus/euskera-ivap/), entre otros, han participado activamente en esta fase.

3. Las variedades del estándar: el estándar escrito y sus variedades vs. el estándar oral

La amplia aceptación social de la variedad estándar no quiere decir que no haya habido excepciones. En Galicia, algunos profesores del sistema público han ignorado durante años la norma, ya que han preferido la convergencia con el portugués continental. En el sector privado, el estándar oficial es la única variedad utilizada, aunque algunas pequeñas empresas del sector de las industrias culturales optaron por usar otras variedades (Ramallo y Rei-Doval, 2015: 72). En relación con el euskera, el vizcaíno fue el gran perdedor en la selección de la variedad estándar (Mitxelena, 2011: 19 [1982]; Salaburu, 2018: 61 y ss.). En un momento en que las ikastolas que representaban el modelo de inmersión en euskera— se iban extendiendo con gran rapidez, en la sociedad vizcaína se produjo un intenso debate entre su variedad dialectal literaria y la variedad unificada. Conscientes de ello, el Departamento de Educación del Gobierno Vasco aprobó una declaración sobre la enseñanza del euskera en las escuelas de Bizkaia (1982), así como las normas de ortografía, morfología y sintaxis del vizcaíno.14 Sin embargo, el uso de un vizcaíno estándar requería que los propios centros tuviesen una cierta uniformidad en relación con la variedad oral del alumnado, lo que pocas veces sucedía. El debate en la enseñanza ha ido perdiendo fuerza, pero hoy en día cabe destacar el uso del estándar vizcaíno, tanto escrito como oral, por parte, entre otros, de responsables políticos y otras autoridades del territorio.

También en el País Vasco francés se mantiene una variedad del estándar mucho más cercana al dialecto navarro-labortano, claramente perceptible en la revista Herria. 15 Pero quizá debido a la frontera administrativa, o a la debilidad del euskera en ese territorio, la variedad lingüística no ha sido objeto de polémicas como en el caso de Bizkaia. La influencia del estándar sociológico (Salaburu, 2018: 68), más limitado que el estándar formal, también ha contribuido a la percepción de que el modelo estándar está muy alejado del vizcaíno o de los dialectos septentrionales. Esto nos lleva a cuestionar hasta qué punto el estándar actual del euskera, además de composicional, no es, en parte, pluricéntrico (Kloss, 1967; Costa, 2020).

Pero, tras el estándar escrito, tanto el gallego como el euskera han afrontado la necesidad de un estándar oral. La extensión del uso de la lengua a ámbitos formales y, sobre todo, la creación de las respectivas radiotelevisiones públicas, la vasca (EiTB) y la gallega (CRTVG), requerían, entre los recursos expresivos para diferentes estilos y registros, un modelo formal para la lengua hablada. Es cierto que la prescripción se refiere primordialmente y alcanza de un modo fundamental a la lengua escrita. De hecho, el discurso formal oral constituye prácticamente un discurso de oralidad secundaria, mediado por la escrita, dependiente de ella (Monteagudo, 2004; Regueira, 2012). Es cierto, asimismo, que el estándar oral nunca llega a codificarse en el mismo grado que el escrito y que la variación tolerada es mayor (Regueira, 2004) e incluso

14. Disponible en https://www.euskadi.eus/euskera-bizkaiera/web01-a2heusk/es/

15. https://herria.eus/

deseable (Oñederra, 2017). Aun así, entre otros, los profesionales de los medios pedían la adopción de unas normas de pronunciación. Existían, por otra parte, críticas tanto en Galicia como en la Comunidad Autónoma Vasca, fundamentalmente de los académicos, por la lengua que empleaban algunos medios de comunicación. En esas críticas, se incluyen tanto la pronunciación de determinados fonemas vocálicos o consonánticos, como cuestiones relacionadas con la entonación o el acento, porque abordar el estándar oral requiere, necesariamente, abordar la prosodia. En consonancia con lo señalado más arriba, tanto los hablantes del gallego como los del euskera toman la lengua escrita como modelo de la oralidad culta. A pesar de que tanto en gallego como en euskera se recomiendan determinadas contracciones y elisiones para el estándar oral, los hablantes rechazan su habla espontánea como referente para la pronunciación; y la lengua oral estándar se ve despojada de cualquier característica fonológica que pudiera identificarse con rasgos dialectales (Regueira, 2004; Oñederra, 2017). Lo que Oñederra llama spelling pronunciation se ha convertido en el estándar oral. Si analizamos en qué se ha avanzado en la fijación de la norma oral, Regueira (2004) señala que en gallego aún es escaso el grado de definición e institucionalización del estándar oral. En lo que concierne al euskera, Euskaltzaindia propuso en 1998 la pronunciación estándar y codificó las normas correspondientes, para aquellas situaciones en las que se requiriese una pronunciación cuidada del estándar unificado. La variabilidad quedó explícitamente formulada en los comentarios que acompañaban a las normas, donde se especificaba que, además de la pronunciación recomendada, otras posibilidades no solo eran admisibles, sino consideradas correctas en registros más coloquiales; lo que prueba hasta qué punto las consideraciones dialectales y sociológicas impregnaron los criterios fonológicos básicos de dichas normas. La adopción de estas recomendaciones aseguraría la flexibilidad intradialectal e interdialectal (Oñederra, 2017: 347-348). Estas normas no han tenido la repercusión que en su día tuvieron las de la década de los setenta para el estándar escrito. La situación política, cultural e histórica es hoy en día muy diferente, pero Oñederra aventura que quizá esté también relacionado con una dificultad mayor para alcanzar la uniformidad en la pronunciación y con la menor atención dedicada a la oralidad en la esfera académica.

Sin embargo, los fenómenos que no tienen representación escrita —la prosodia, o, en el caso del gallego, los timbres vocálicos— exigen también una respuesta, aunque es manifiesta la mayor dificultad, inviabilidad según Fernández Rei (2004), de codificación de los aspectos prosódicos. De hecho, casi toda la formalización del estándar oral pertenece al nivel segmental. Pero, ¿hasta qué punto son válidos para esa tarea los modelos de las variedades dialectales, las hablas populares? Fernández Rei (2004) defiende que el registro oral formal requiere modelos de entonación diferentes; no se puede llevar a cabo una labor de prescripción basándose en la entonación de las hablas populares porque los modelos no son intercambiables. Sin embargo, si no se recurre a los modelos orales existentes ¿cuál es la alternativa? No nos quedarían sino los modelos del castellano y del francés —para el euskera—, pero ya hemos visto que los hablantes son reacios a tomar su habla espontánea como referente de pronunciación estándar.

Y en este punto se plantea otra cuestión de gran calado. Tanto el euskera como el gallego han seguido básicamente modelos puristas en la fase de Ausbau. En la elaboración de la función hay presentes variedades nuevas, entre las que se encuentra la lengua de los medios de comunicación, sobre todo, de los audiovisuales. Lo coherente sería adoptar para el modelo oral el mismo criterio que para el escrito. En el caso del gallego, la opción purista optaría por un modelo fónico conservador, cercano al gallego transmitido de generación en generación, evitando todo lo que sea tomado del español. La opción «no purista» traería una pronunciación convergente con el español y cada vez más alejada del gallego tradicional. Si se elige la opción purista, el estándar oral debería contar, entre otras características, con siete vocales tónicas y pretónicas, interrogativas sin final ascendente, etc. Es la opción defendida, entre otros, por Regueira (2012), es decir, el mismo criterio que ya se ha aplicado en el léxico estándar.

A pesar de que la «ideología del estándar» —es decir, que algunas formas son consideradas más correctas que otras— esté asentada, la cuestión sería el nivel de aceptación que tendría ese modelo de estándar oral entre los profesionales de la lengua, y la sociedad —especialmente la que vive en entornos urbanos— en general (Regueira, 2004; Ramallo y Rei-Doval, 2015). Aun así, una variedad que tenga prestigio social es una necesidad urgente, para evitar la creación y consolidación de un gallego con fonética fundamentalmente española (Regueira, 2004 y 2012).

En euskera, la codificación de la academia sí responde a criterios «puristas» y debiera servir para consolidar las realizaciones fonológicas propias frente a las del castellano o del francés. Sin embargo, la adopción de modelos castellanos o franceses de acento y entonación es mucho más obvia que la de los préstamos ocasionales de rasgos segmentales de vocales y consonantes (Oñederra, 2017). Ante la variedad de sistemas acentuales, basándose en los trabajos previos, Hualde (2011) propone, para la variedad estándar, el sistema de las zonas centrales —que coincide con la selección de la variedad escrita—, extendida entre quienes utilizan el estándar oral.16

Teniendo en cuenta la complejidad de establecer un estándar oral, se ha propuesto, en ambas lenguas, un trabajo conjunto con los profesionales de la lengua, con los correctores o normalizadores lingüísticos de los medios de comunicación (Fernández Rei, 2004; Regueira, 2012; Oñederra, 2017). Asimismo, se ha defendido la variación en el estándar oral. Determinadas variaciones fonéticas y prosódicas darían más riqueza a la lengua gallega y harían que las personas que hablan esas variedades «no compartidas» sintiesen menos ajeno ese modelo de lengua. Esto podría aplicarse a la gheada, al ceceo y el seseo o a algunas contracciones y variaciones vocálicas habituales en el habla de algunas zonas (Regueira, 2012). De igual modo, se debieran tener en euskera distintas pronunciaciones estándares, «coloreadas» por los dialectos, y elegir cuidadosamente qué características de los dialectos se incorporarían a esos estánda -

16. Esta propuesta ha sido adoptada por el Departamento de Educación del Gobierno Vasco. Cf. Alberdi, Andrés (2014), Ahoskera (‘Pronunciación’), Vitoria-Gasteiz, Servicio Central de Publicaciones del Gobierno Vasco.

res. Además, debería ser posible construir un continuum entre las diferentes variedades dialectales y el estándar formal, de manera que los hablantes se moviesen a lo largo de una escala de lo menos formal —lo local— a lo más formal —pero no totalmente desprovisto de color local. A medida que se va bajando en el grado de formalidad, se irían incorporando más rasgos dialectales, en una escala gradual que iría desde los registros más cuidadosos y formales hasta los más coloquiales e íntimos. Esa es la propuesta de Oñederra (2017) y ese es, probablemente, el reto más importante de ambas lenguas: desarrollar, a pesar de su enorme complejidad, no solo una variedad oral —¿o variedades orales?— del estándar, sino también asegurar la variación estilística. Es decir, armonizar las normas para la pronunciación cuidada con formas dialectales para registros más coloquiales, porque «the standard tends to become only one of several styles within a speech community. […]. A complete language has its formal and informal styles, its regional accents, and its class or occupational jargons» (Haugen, 1966: 932).

4. A modo de conclusión

En el siglo xxi se ha acrecentado, especialmente en Europa, el interés por los procesos de estandarización de las lenguas minoritarias. Siguiendo la metodología de Haugen (1987), que según Coupland y Kristiansen (2011: 20) ofrece una base adecuada para la estandarología comparada, se ha analizado la estandarización de idiomas romances, germánicos e, incluso, la del euskera; se ha valorado si la selección ha sido unitaria o composicional y si el estándar actual es monocéntrico o pluricéntrico. Pero no nos consta que se haya comparado el proceso de estandarización de dos idiomas. Este trabajo aporta una comparación, en nuestra opinión, sistemática, aunque resumida, de la selección, la codificación y la elaboración de dos lenguas minoritarias muy alejadas estructuralmente, que comparten el hecho de tener el castellano como lengua dominante. Esta comparación confirma, a nuestro entender, la validez de la metodología de Haugen (1987), que ha permitido subrayar las similitudes y las diferencias en los procesos de una y otra lengua. Por otra parte, la comparación no se ha limitado a la variedad estándar escrita, sino que ha abordado también el estándar oral, y se han puesto de manifiesto, por un lado, las dificultades de la codificación de los fenómenos suprasegmentales, así como de su aceptación social; y por el otro, la necesidad de aceptar una mayor variación que en el estándar escrito, además de armonizar las variedades estándares orales con las dialectales. En resumen, creemos que el presente trabajo ofrece un método y un modelo para comparaciones entre otras lenguas y, por tanto, supone una aportación a la estandarología comparada.

Referencias bibliográficas

Costa, Joan (2020). «La gestión de la variación lingüística en vasco y en A Fala del Valle de Jálama: ¿“policéntrica” o “composicional”?». Études Romanes de Brno, vol. 41, n.º 1.

Costa Carreras , Joan; Amorós-Negre, Carla; Pradilla , Miquel Àngel (en prensa). «‘Compositionality’ in comparative standardology». En: Actes del XI Col·loqui Internacional «Problemes i Mètodes d’Història de la Llengua: La llengua desitjada» (Girona, 25-28 de juny de 2019).

Coupland, Nikolas; Kristiansen, Tore (2011). «SLICE: Critical perspectives on language (de)standardisation». En: Kristiansen, Tore; Coupland, Nikolas (ed.). Standard languages and language standards in a changing Europe. Oslo: Novus, p. 11-35. ISBN 97882-7099-659-9.

Fernández Rei, Elisa (2004). «O estándar prosódico». En: Álvarez, Rosario; Monteagudo, Henrique (ed.). Norma lingüística e variación: Unha perspectiva desde o idioma galego. Santiago de Compostela: Instituto da Lingua Galega: Consello da Cultura Galega, p. 97125. ISBN 84-95415-94-1.

Fernández Rei, Francisco (2013). «Galego oral e galego estándar. Consideracións sobre a codificación léxica e as variedades sociais». En: Hoinkes, Ulrich (ed.). Die kleineren Sprachen in der Romania: Verbreitung, Nutzung und Ausbau. Frankfurt am Main: Peter Lang, p. 49-88. (2018). «A codificación do galego moderno. O papel do Instituto da Lingua Galega e da Real Academia Galega nese proceso». En: Giralt Latorre, Javier; Nagore Laín, Francho (ed.). Lenguas minoritarias en Europa y estandarización. Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza, p. 77-112. ISBN 978-84-17358-69-3.

Haugen, Einar (1966). «Dialect, language, nation». American Anthropologist, vol. 68, n.º 4, p. 922-935.

(1968). «The Scandinavian languages as cultural artifacts». En: Fishman, Joshua A.; Ferguson, Charles A.; Das Gupta, Jyotirindra (ed.). Language problems of developing nations. Nueva York: Wiley, p. 267-284. ISBN 0-471-26160-2. (1987). «Language planning». En: Ammon, U., Dittmar, N.; Mattheier, K. J. (ed.). Sociolinguistics - Soziolinguistik, vol. I. Berlín: Mouton De Gruyter, p. 626-637.

Hualde, Jose Ignacio (2011). «Hitz-mailako prosodiaren azterketa eta tipologia: zenbait ondorio euskararen hezkuntzarako». En: Aurrekoetxea, Gotzon; Gaminde, Iñaki (ed.). Prosodiaz eta Hezkuntzaz. I Jardunaldiak = I Jornadas sobre Prosodia y Educación. Bilbao: Servicio de Publicaciones de la Universidad del País Vasco / Euskal Herriko Unibertsitatea, p. 11-27. ISBN 978-84-9860-552-5.

Hualde, Jose Ignacio; Zuazo, Koldo (2007). «The standardization of the Basque language». Language Problems & Language Planning, vol. 31, n.º 2, p. 143-168.

Kloss, Heinz (1967). «‘Abstand’ languages and ‘Ausbau’ languages». Anthropological Linguistics, vol. 9, n.º 7, p. 29-41. Mitxelena, Koldo (2001 [1960]). «Pro domo». En: Lertxundi, Anjel (dir.). Koldo Mitxelena entre nosotros. Irun: Alberdania: Diputación Foral de Gipuzkoa, p. 327-345. ISBN 8495589-28-1. (1968). «Orthography». En: Salaburu, Pello (comp.) (2008). Koldo Mitxelena: Selected writings of a Basque scholar. Reno, Nevada: University of Nevada: Center for Basque Studies. (Basque Classic Series; 4), p. 253-271. ISBN 978-1-877802-80-5.

Mitxelena, Koldo (2001 [1972]). «Anotaciones de última hora». En: Lertxundi, Anjel (dir.). Koldo Mitxelena entre nosotros. Irun: Alberdania: Diputación Foral de Gipuzkoa, p. 347-381. ISBN 84-95589-28-1. (2011 [1982]). «La normalización de la forma escrita de una lengua: el caso vasco». En: Lakarra , Joseba A.; Ruiz Arzalluz , Iñigo (ed.). Luis Michelena : Obras Completas . Vol. XI. Anejos del Anuario del Seminario de Filología Vasca Julio de Urquijo, 64. San Sebastián; Vitoria: Diputación Foral de Gipuzkoa: Universidad del País Vasco, p. 3-21. ISBN 978-84-9860-481-8.

Monteagudo, Henrique (2003). «A demanda da norma: avances, problemas e perspectivas no proceso de estandarización do idioma galego». En: Monteagudo, Henrique; Bouzada, Xan M. (coord.). O proceso de normalización do idioma galego (1980-2000). Vol. III: Elaboración e difusión da lingua Santiago de Compostela: Consello da Cultura Galega, p. 37-129. ISBN 84-95415-86-0. (2004). «Do uso á norma, da norma ao uso». En: Álvarez, Rosario; Monteagudo, Henrique (ed.). Norma lingüística e variación: Unha perspectiva desde o idioma galego. Santiago de Compostela: Instituto da Lingua Galega: Consello da Cultura Galega, p. 377436. ISBN 84-95415-94-1.

Monteagudo, Henrique; Bouzada, Xan (2003). O proceso de normalización do idioma galego (1980-2000). Vol. III: Elaboración e difusión da lingua. Santiago de Compostela: Consello da Cultura Galega. ISBN 84-95415-86-0.

Oñederra, Miren Lourdes (2017). «The standardisation of pronunciation: Basque today, between maintenance and variation». En: Tieken-Boon van Ostade, Ingrid; Percy, Carol (ed.). Prescription and tradition in language: Establishing standards across time and space. Bristol: Multilingual Matters, p. 342-354. <https://doi.org/10.21832/9781783096510>. ISBN 978-1-78309-650-3.

Ramallo, Fernando; Rei-Doval, Gabriel (2015). «The standardization of Galician». Sociolinguistica [en línea], vol. 29, núm. 1, p. 61-81. <https://doi.org/10.1515/soci-2015-0006>

[Consulta: 8 abril 2020].

Regueira, Xosé L. (2004). «Estándar oral». En: Álvarez, Rosario; Monteagudo, Henrique (ed.). Norma lingüística e variación: Unha perspectiva desde o idioma galego. Santiago de Compostela: Instituto da Lingua Galega: Consello da Cultura Galega, p. 69-95. ISBN 8495415-94-1.

(2012). «Autenticidade e calidade da lingua: purismo e planificación lingüística no galego actual». Estudos de Lingüística Galega, vol. 4, p. 187-201.

Rei-Doval, Gabriel (2013). «Purismo e control normativo na lingua galega: análise crítica dunha proposta actual». En: Gugenberger, Eva; Monteagudo, Henrique; Rei-Doval, Gabriel (ed.). Contacto de linguas, hibrididade, cambio: contextos, procesos e consecuencias. Santiago de Compostela: Consello da Cultura Galega: USC. (Spanish and Portuguese Faculty Books; 7), p. 261-288. ISBN 978-84-92923-52-6.

Salaburu, Pello (2015). Writing words: The unique case of the standardization of Basque . Reno, Nevada: University of Nevada: Center for Basque Studies. (Occasional Paper Series; 26). ISBN 978-1877802362.

(2018). «El proceso de estandarización de la lengua vasca». En: Giralt Latorre, Javier; Nagore Laín, Francho (ed.). Lenguas minoritarias en Europa y estandarización. Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza, p. 47-75. ISBN 978-84-17358-69-3.

Villasante, Luis (1980). Hacia la lengua literaria común. Oñate: Talleres Gráficos del Santuario de Aránzazu. (Serie “Luis de Eleizalde” sobre unificación del euskera escrito; 1) ISBN 84-7240-117-0.

Zuazo, Koldo (2010). El euskera y sus dialectos. Irun: Alberdania. ISBN 978-84-9868-202-1. (2015). Euskalkiak [en línea]. <http://euskalkiak.eus/en/> [Consulta: 7 abril 2020]. (2019). Standard Basque and its dialects. Londres: Routledge. ISBN 9781138367548.

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31 (2021), p. 95-113

DOI: 10.2436/20.2504.01.180

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Diasistematicitat vs. pluricentrisme. Una aproximació a la lingüística de les varietats alemanya1

Diasistematicity vs pluricentrism. An approach to German variety linguistics

Miquel Àngel Pradilla Cardona Universitat Rovira i Virgili. Institut

d’Estudis Catalans

Data de recepció: 14 d’abril de 2020

Data d’acceptació: 10 de juny de 2020

Resum

L’objectiu d’aquest treball és oferir una presentació sumària del model conegut com a lingüística de les varietats. L’esmentat model, desenvolupat per l’Escola de Friburg, té unes arrels profundes en l’estructuralisme funcionalista de l’Escola de Praga i se’ns mostra òptim per a categoritzar la variació lingüística d’acord amb el seu funcionament discursiu. Amb una estructura conceptual i terminològica sòlida, el model en qüestió descriu el dinamisme de la interacció de les diverses dimensions de la variabilitat (diatòpica, diastràtica i diafàsica). La ubicació d’aquesta diversitat de formes en relació amb la situació comunicativa en permet valorar l’estatus funcional, un estatus que, tot i la identitat fenomenològica del tret avaluat, podrà divergir quant a la seua consideració diasistemàtica o de norma diferenciada en el si de les llengües pluricèntriques. La lectura que es proposa va destinada a una millor interpretació del complex establiment de la varietat estàndard de la llengua catalana. Una llengua que té unes dinàmiques d’ús força deficitàries i una comunicació interterritorial d’intensitat baixa.

Paraules clau: lingüística de les varietats alemanya, variació diasistemàtica, pluricentrisme, codificació i estandardització de la llengua, llengua estàndard.

Abstract

The aim of this paper is to offer a summarized presentation of the model known as variety linguistics. This model, developed by the Freiburg School, is deeply rooted in the Prague School’s functionalist structuralism and may be seen as an optimal model for the categorisation of linguistic variation according to its discursive functions. Through a solid conceptual and terminological apparatus, this model describes the interaction dynamics of the various dimensions of variability (diatopic, diastratic and diaphasic). The location of this diversity of

Correspondència: Miquel Àngel Pradilla Cardona. Universitat Rovira i Virgili. Departament de Filologia Catalana. Avinguda de Catalunya, 32. 43002 Tarragona. A/e: miquelangel.pradilla@urv.cat 1. Aquest treball s’ha realitzat en el marc del projecte PRO2019-S04-PRADILLA de l’Institut d’Estudis Catalans, «La gestió normativa en contextos politicoadministratius sociolingüísticament complexos». També ha rebut un ajut del Departament de Cultura (Direcció General de Política Lingüística) de la Generalitat de Catalunya en la convocatòria del 2019 («Planificació del corpus en situacions de complexitat sociolingüística»).

forms in relation to the communicative situation allows us to assess its functional status, which may diverge – despite the phenomenological identity of the evaluated trait – from its diasystematic or normative consideration within the scope of the pluricentric languages.

Keywords: German variety linguistics, diasystematic variation, pluricentrism, language codification and standardisation, linguistic standard.

1. Introducció2

L’article que el lector té a les mans constitueix la primera part d’un treball l’objectiu fonamental del qual és avaluar les diferències d’estatus que tenen determinats fenòmens lingüístics de la varietat geogràfica andalusa de l’espanyol i de la varietat nord-occidental del català, en relació amb les varietats hispanoamericanes i la valenciana, respectivament. El contrast de les dues valoracions ens hauria de permetre, d’una banda, l’establiment dels trets comuns i les especificitats de cada llengua pel que fa a la seua caracterització diasistemàtica, i de l’altra, l’orientació pluricèntrica de la modelització de la formalitat comunicativa. Dues qüestions que la contemporaneïtat ha situat en la primera línia del debat paradigmàtic sobre el funcionament del llenguatge.

Uns exemples que poden donar clarícia a la formulació teòrica precedent podrien ser la consideració del sigmatisme (seseo) en el diasistema de l’espanyol meridional o atlàntic i el reflex ortogràfic de la realització de l’increment incoatiu -eix/-ix en el del català occidental. L’establiment del seu estatus —en tots dos casos, divergent dins el bloc dialectal de referència— ens planteja qüestions que depassen la dinàmica intralingüística i ens situen en una consideració social del fenomen lingüístic. La incorporació d’un component social en la caracterització de les dinàmiques comunicatives exigeix abordar qüestions com les apuntades des de constructes teoricometodològics que vagen més enllà de la mera anàlisi de l’estructura lingüística de les llengües. La recerca d’un model que els done resposta esdevindrà determinant en l’èxit de la comesa. En la tradició hispànica, el cas de l’estatus de l’andalús ha estat tractat a bastament. Tanmateix, el model que n’ha fornit una explicació més satisfactòria ha estat el de la lingüística de les varietats. En canvi, des de la tradició catalana, en el debat sobre la planificació del corpus, l’esmentat model —molt productiu en l’àmbit de la lingüística contrastiva i de la traducció—3 no ha tingut la visibilitat de les aportacions fetes

2. La idea d’aquest treball es va començar a gestar en una estada de recerca feta entre els dies 19 i 22 de maig de 2019 al Departamento de Lengua Española, Lingüística y Teoría de la Literatura de la Universitat de Sevilla. Vull agrair als professors Antonio Narbona, Elena Méndez García de Paredes, Araceli López Serena i Rafael Cano, tots ells membres del grup de recerca El Español Hablado en Andalucía, l’acollida que em van dispensar i les orientacions bibliogràfiques que em van subministrar.

3. Entre la producció acreditada en els àmbits de la lingüística constrastiva i la traducció, destaca l’obra d’investigadors com Jenny Brumme, Josep Maria Castellà, Carsten Sinner, Eva Garcia-Pinos, Elisenda Bernal, Andreas Wesch, etc.

des del variacionisme labovià4 i, sobretot, des de la gramàtica sistemicofuncional de Halliday, McIntosh i Strevens (1964).5

La lingüística de les varietats té l’origen a l’Escola de Friburg. Han contribuït a edificar-la prestigiosos romanistes alemanys com Brigitte Schlieben-Lange, Wulf Oesterreicher, Peter Koch o Johannes Kabatek, entre d’altres. Es tracta d’una proposta que a poc a poc ha anat fent-se un lloc més enllà de l’entorn centreeuropeu, competint amb les formulacions anglosaxones que senyoregen en bona part de la recerca acadèmica actual. La nostra (modesta) intenció és posar el present treball al servei d’una millor interpretació del complex establiment de la varietat estàndard de la llengua catalana, una llengua que té dinàmiques d’ús força deficitàries i una comunicació interterritorial de baixa intensitat.

El segon apartat acollirà la caracterització conceptual i la descripció de l’estructura terminològica del model alemany. Començaré, però, destacant la influència notabilíssima que ha tingut en la seua definició l’estructuralisme funcionalista de l’Escola de Praga, especialment, a partir de nombroses formulacions sorgides de la doctrina lingüística que ens va llegar Eugenio Coseriu. Tot seguit, ja de ple en el model de Peter Koch i Wulf Oesterreicher, donaré compte de la conceptualització lligada a termes (o sintagmes) com variació diatòpica, variació diastràtica i variació diafàsica; diasistema; espai variacional; cadena de varietats; variació concepcional; immediatesa i distància comunicatives, i eix oral-escrit. 6

El tercer apartat, tot just abans de cloure l’article amb les conclusions, el dedicaré a fondejar en el terme norma. En aquest apartat transitarem el camí que ens portarà de l’homonímia del vocable a la polisèmia conceptual que acull. Dit d’una altra manera, durant el recorregut ens entretindrem a distingir la significació coseriana (la norma objectiva) de la significació valorativa (la norma prescriptiva ); una distinció fona-

4. La proposta sociolingüística de Labov s’ha de considerar com l’elaboració més reeixida sorgida a partir de l’article «Empirical foundations for a theory of language change», de Weinreich, Labov i Herzog (1968). El treball en qüestió constituirà un veritable salt qualitatiu en la consideració social del llenguatge. Sobre l’adaptació del model variacionista labovià a la tradició sociolingüística catalana es pot consultar Pradilla (2008a i 2011). En els esmentats treballs, també s’hi pot trobar un inventari de la recerca portada a terme, especialment en el nivell fònic.

5. Amb aquesta proposta naixia la gramàtica sistemicofuncional, matisada en diverses ocasions per Halliday (1976) i Gregory i Carroll (1978). En la tradició d’estudis sociopragmàtics catalana, la gramàtica sistemicofuncional anglosaxona ha estat a la base d’un conjunt d’aproximacions sociolingüístiques a partir d’autors com Lluís López del Castillo, Isidor Marí, Xavier Lamuela, Lluís Payrató, etc. La pragmàtica i l’anàlisi del discurs, dues manifestacions d’una mateixa disciplina amb límits difusos amb la lingüística (asocial) i la sociolingüística, s’han ocupat de l’estudi de la interacció entre l’ús del llenguatge i la comunicació. Així, aspectes com els estils discursius, la llengua dels polítics i dels mitjans de comunicació, la construcció de la identitat en el discurs, els aspectes pragmàtics de la traducció, els models de llengua, la pragmaestilística, la fraseologia, la dixi, la modalització, la cortesia o els marcadors i els connectors, han esdevingut temes d’atenció preferent per als investigadors sobre la llengua catalana. A Alturo (2011) i Payrató i Cots (2011), es pot trobar una anàlisi detallada —fins al moment de la publicació dels treballs— de la recerca feta en relació amb la llengua catalana.

6. Els termes variació diatòpica i variació diafàsica són de Flydal (1952). El terme diasistema correspon a Weinreich (1954).

mental a l’hora d’encarar la imbricació epistemològica entre dos conceptes centrals per a l’avinentesa que ens ocupa, la diasistematicitat i el pluricentrisme.

2. La lingüística de les varietats alemanya

2.1. La petjada estructuralista en la lingüística de les varietats

Diversos autors s’han ocupat de destacar les traces estructuralistes en l’establiment del model alemany (Fernández Pérez, 1997; Kabatek, 2002; López Serena, 2013), un model vinculat a determinades formulacions que tenen l’origen en l’estructuralisme funcionalista, especialment, de l’Escola de Praga.

En relació amb la consideració saussuriana del llenguatge des de l’homogeneïtat i l’estabilitat, sens dubte, cal fer una reflexió a fons. No en va l’esmentat paradigma ens ha proporcionat un assaig de modelització de la variació de gran productivitat, que sistematitza en varietats diatòpiques, diastràtiques i diafàsiques. Arribats en aquest punt, no és sobrer recordar que, segons Saussure, l’eliminació de la variació respon a un principi metodològic. Així, si bé metodològicament l’objectiu de l’estructuralisme no és la descripció ni l’explicació de la diversitat lingüística, la variació no deixa de ser ontològicament la realitat que defineix el caràcter heterogeni i dinàmic del llenguatge.

Val a dir, tanmateix, que la variació com a realitat primera del llenguatge remet indefectiblement cap a un principi d’unitat. El fet de ser un instrument de comunicació compartit, un ens social en definitiva, exigeix una certa sistematicitat. L’estructuralisme, doncs, assumeix programàticament la tensió entre dos pols en aparença oposats, la unitat i la diversitat; una tensió que determinades reelaboracions programàtiques del paradigma fundacional han resolt d’una manera satisfactòria, com veurem.

El mateix Saussure, tal com destaca Kabatek (2002: 39), reconeix que «De ser necesario habr[ía] que aislar los diferentes dialectos de una llengua para estudiar cada uno como lengua sin elementos resultantes de la mezcla con otra, como sistema lingüístico homogéneo y unitario». Així, una veu tan reconeguda com la de Coseriu (1981: 306-307) proclama que una llengua històrica mai no és un sistema lingüístic, únic, sinó un diasistema, un conjunt més o menys complex de varietats funcionals diverses; per tant, no es pot descriure com una sola estructura unitària i homogènia (més endavant em referiré als conceptes destacats en cursiva). López Serena (2013: 108) conclou que:

Los sistemas lingüísticos como objetos de investigación estáticos y estables no constituyen, pues, la realidad del lenguaje; son, por el contrario, resultado de un proceso de abstracción que no pertenece al objeto real, sino al objeto de estudio construido para su investigación —de ahí que para distinguir entre uno (el objeto real) y otro (el objeto de investigación) y evitar, al mismo tiempo, aplicar el término objeto a la realidad en bruto, una convención bastante extendida

en filosofía de la ciencia sea denominarlos, respectivamente, materia frente a objeto de estudio.

L’estructuralisme, més que una teoria estàtica que reflecteix el pensament sacralitzat del seu creador, s’ha d’entendre com una amalgama d’aportacions que, amb el temps, han acabat matisant principis programàtics essencials. Noms com Martinet, Weinreich o Coseriu han incorporat mirades pròpies sobre aspectes com l’homogeneïtat (sistema) i l’estabilitat (sincronia) de l’objecte d’estudi. Les paraules de Martinet (1953 [1996]: 17) són força reveladores:

Fer ulls clucs a un gran nombre de complexitats reals ha possibilitat que els especialistes, des dels pares fundadors de la nostra ciència fins als funcionalistes i els estructuralistes actuals, hagen abstret un cert nombre de problemes fonamentals, hi hagen presentat solucions perfectament vàlides en el marc de la hipòtesi, i en general hagen aconseguit, potser per primera vegada, un percentatge de rigor en la recerca al voltant de l’activitat psíquica humana.

Els lingüistes sempre hauran de tornar, esporàdicament, a aquesta suposició programàtica. Nosaltres, però, haurem ara de remarcar el fet que una comunitat lingüística no és mai homogènia i amb prou feines, en alguna ocasió, independent. Els dialectòlegs han assenyalat la permeabilitat de les cèl·lules lingüístiques i s’ha demostrat que els canvis lingüístics s’estenen com les ones a través de l’espai. Però encara queda per emfasitzar el fet que la diversitat lingüística comença a la porta del veí, o millor, a la llar, exactament amb nosaltres mateixos.

No ens ha d’estranyar, doncs, que l’esmentat autor prologués un dels llibres més heterodoxos de la tradició, Languages in contact (1953), obra d’un dels precedents més destacats de la sociolingüística, l’estructuralista tardà Uriel Weinreich; 7 un lingüista que al seu torn participarà, com s’ha dit, en l’article considerat fundacional de la sociolingüística estricta juntament amb Labov i Herzog (Weinreich, Labov i Herzog, 1968).

Tanmateix, per a l’avinentesa que ens ocupa, el pensament (socio)lingüístic de Coseriu adquireix una rellevància especial. El qüestionament dels centres d’atenció prioritaris en la formulació dicotòmica saussuriana, pel que fa al caràcter sincrònic del llenguatge (sincronia-diacronia) i a la preeminència de la llengua (amb la proposta ternària de sistema-norma-parla), atorga a la seua formulació una singularitat notabilíssima. Una idiosincràsia que és a la base del model formulat per Peter Koch i Wulf Oesterreicher (1985 i 1990).

7. La singularitat de l’obra es troba en el fet que, a partir d’interessos estrictament lingüístics —l’anàlisi de la interferència i el canvi lingüístics en els diferents nivells d’anàlisi de les llengües—, explora les possibilitats de contacte amb altres àmbits de les ciències socials. D’aquesta manera, emergeix una nova lingüística del contacte de llengües. Es tracta d’una orientació interdisciplinària de la recerca que obre les portes al naixement d’una nova disciplina, la sociolingüística.

Per a Coseriu (1981: 269), la llengua no es concep com una realitat donada, estàtica, reïficada; ans al contrari, s’entén com la manifestació de la facultat universal de parlar en els individus particulars com a membres de comunitats històriques. Aquesta perspectiva d’anàlisi, el vessant històric, esdevindrà fonamental per a l’estudi de l’heterogeneïtat de les dues varietats lingüístiques —l’espanyol atlàntic i el català occidental— que vull contrastar com a segona part del plantejament teòric d’aquest article. Les varietats esmentades representen la tradició modelitzada històricament, seguida pels membres del col·lectiu. Oesterreicher (2006: 112) situa en aquest nivell d’anàlisi les regles lingüístiques i discursives de la llengua i la tradició discursiva seleccionades.8 La historicitat s’entén, doncs, com una perspectiva fonamental en la consideració social del llenguatge.

La historicitat té a veure no només amb l’evolució temporal de les llengües —no és tan sols una orientació diacrònica en l’observació—, sinó també, i sobretot, amb la variació lingüística, considerada com la realitat intrínseca a tota forma de llenguatge. El llenguatge, doncs, com a capacitat se substancia en varietats diferenciades, ja siguen llengües o varietats d’una mateixa llengua. En aquest darrer cas, poden ser diatòpiques (territorials), diastràtiques (socials) i diafàsiques (estilístiques/registres). D’aquesta manera, Coseriu s’allunya de plantejaments epistemològics de força calat en la lingüística moderna. És el cas de la concepció estàtica i uniforme de l’objecte d’estudi (allò que és social sempre manifesta variació i evoluciona en el temps) i el caràcter universal, pedra angular del generativisme (no hi ha llenguatge sense variació inter i intra lingüístiques).

La formulació de Coseriu respecte a la historicitat en preveu una aprehensió en dues dimensions: la historicitat - canvi lingüístic i la historicitat - variació lingüística. Oesterreicher (2006) se situa en la caracterització del model variacional alemany i hi afegeix una nova dimensió que resulta de la bifurcació de la segona. Així, cataloga com a historicitat - variació lingüística la diferenciació causada per factors pragmàtics i funcionals, mentre que etiqueta com a historicitat - diversitat lingüística la perspectiva centrada en el contrast de les formes lingüístiques al marge de la funció que exerceixen en la comunicació.9 Si les historicitats esmentades motiven la percepció dels fenòmens variables en sincronia, la historicitat - canvi lingüístic ens remet a la diferenciació evolutiva en les llengües o varietats lingüístiques.

Arribats en aquest punt, convé destacar que la lingüística de les varietats descansa, sobretot, en la perspectiva de la historicitat-variació, una manifestació de la historicitat que ha esdevingut un instrument teòric de notable capacitat explicativa.

8. Coseriu (1956-1957, citat de López Serena, 2013: 111-112) ofereix tres nivells o perspectives d’anàlisi —l’universal, l’històric i el discursiu—, als quals assigna tres sabers: l’elocucional, l’idiomàtic i l’expressiu, respectivament.

9. López Serena (2013: 117) fonamenta la diferenciació de la historicitat - diversitat lingüística i la historicitat - variació lingüística a partir de la confrontació dels termes dades i fets (datos i hechos). Així, la primera fa atenció a les dades lingüístiques, mitjançant el contrast de les estructures de llengües o varietats diferents; mentre que la segona s’interessa pels fets lingüístics que emergeixen de la consideració de l’estatus variacional de trets lingüístics estructuralment idèntics.

2.2. La immediatesa i la distància comunicativa de la variació lingüística: la variació concepcional o situacional10

Els investigadors alemanys Peter Koch i Wulf Oesterreicher van començar a gestar la seua proposta d’interpretació de la variació lingüística en un article de l’any 1985, «Sprache der Nähe — Sprache der Distanz. Mündlichkeit und Schriftlichkeit im Spannungsfeld von Sprachtheorie und Sprachgeschichte» (‘Llenguatge de la immediatesa - llenguatge de la distància…’). Uns anys més tard, el 1990, ens oferien el text referencial, Gesprochene Sprache in der Romania. Französisch, Italienisch, Spanisch, un treball més exhaustiu on exposen els principis teòrics en què descansa l’edifici conceptual i terminològic de la que es convindrà a anomenar lingüística de les varietats. 11 Es tracta d’un model que transcendeix l’inventari de fenòmens lingüístics variables de la llengua i els incorpora en una proposta epistemològica ben fonamentada, que els interpreta conjuntament en un eix que abraça l’oralitat ( Mündlichkeit) i l’escriptura(litat) (Schriftlichkeit).

L’oposició oral-escrit dona forma a l’eix que vertebra la variació que acull l’ espai variacional, un espai de variació representat gràficament per una cadena de varietats subordinades a una llengua elaborada (estàndard). A partir d’aquí, l’edifici es basteix sobre dos pilars fonamentals. López Serena (2002: 258) els sintetitza:

1) La diferenciación dicotómica entre (i) el medio o canal de la realización (fónico o gráfico) y (ii) «la concepción subyacente a un enunciado y al modo de su verbalización, [ometo nota] una concepción hablada o escrita, en el sentido de más o menos formal. […]

2) La conocida tripartición de los puntos de vista con respecto al lenguaje de Eugenio Coseriu en los tres niveles: (i) universal, (ii) histórico y (iii) actual; en tanto que «el hablar es una actividad universal que se realiza por individuos particulares, en cuanto miembros de comunidades históricas» […].

En relació amb el punt 1, Koch i Oesterreicher reelaboren una distinció que van recuperar de Ludwig Söll ([1974] 1985: 17-25). La modificació fonamental la trobem en el trencament de la visió dicotòmica de la concepció i el mitjà. D’aquesta manera, 10. Aquest apartat es basa en un conjunt d’aportacions d’Araceli López Serena, professora de la Universitat de Sevilla i, probablement, una de les millors coneixedores de la proposta de Koch i Oesterreicher en l’àmbit hispànic. L’esmentada investigadora ha dedicat esforços importants a la difusió del model en l’àmbit hispànic: des de la ressenya que va fer el 2002 del llibre Gesprochene Sprache in der Romania. Französisch, Italienisch, Spanisch (1990) a treballs més recents (2013), passant per la mateixa traducció al castellà de l’obra en qüestió (2007). Per a l’avinentesa que ens ocupa, qui signa aquestes ratlles vol advertir que l’objectiu de l’apartat és fer una presentació sumària, en cap cas exhaustiva, d’algunes qüestions rellevants en la caracterització del model.

11. És important ressenyar que Koch i Oesterreicher, o bé amb articles conjunts o bé amb articles fets per separat, posteriorment a la publicació del llibre han anat donant clarícies i evolucionant el model embrionari.

l’aprehensió de les diferències concepcionals entre l’oral i l’escrit es fa en termes de gradualitat. La nova orientació interpreta la variació no com a resultat de la seua realització material (mitjà), sinó en tant que pertanyent a una dimensió variacional, concepcional, on la percepció de la situació comunicativa determina la concepció dels discursos. Es tracta d’una dimensió que interpreta el contínuum de formalitat en termes d’immediatesa i distància comunicativa; al seu torn, una alternativa als termes oral i escrit, que ocupen els extrems de l’eix concepcional.

L’adequació dels termes triats (immediatesa i distància) respon a una sèrie de paràmetres: les situacions comunicatives de la immediatesa es donen en funció del moment de planificació i el d’execució del missatge (immediatesa temporal), de la proximitat social de l’interlocutor (immediatesa social), de la vinculació amb el tema de la interacció i amb els interlocutors (immediatesa emocional) i, finalment, de la interacció física, cara a cara, dels participants (immediatesa física). Contràriament, quan invertim la significació dels paràmetres apuntats, les diferents immediateses es transmuten en distància comunicativa.

Quant al punt 2, la represa de l’esquema de nivells de Coseriu té una transcendència especial ja que esdevé determinant a l’hora d’establir l’estatus dels diferents fenòmens variacionals. La delimitació dels trets pel seu caràcter, o bé universal o bé idiomàtic, esdevindrà, doncs, una tasca complexa però de gran força explicativa.12

El contínuum concepcional el formen un conjunt de modalitats d’ús de la llengua identificades i delimitades extralingüísticament a partir d’aspectes diversos vinculats a la situació comunicativa. Alhora, internament, es manifesten en estratègies de verbalització correlatives. La figura 1 reflecteix la formulació originària de Koch i Oesterreicher pel que fa a la parametrització de la incidència de la situació comunicativa en els discursos. Es tracta d’un inventari obert a la incorporació de nous elements que l’anàlisi empírica puga aportar.

D’altra banda, voldria posar èmfasi en una consideració que pot qüestionar el caràcter universal amb què Koch i Oesterreicher conceben la seua formulació. Em refereixo a la utilitat d’emprar el paràmetre relatiu al mitjà, el contínuum oral-escrit, tan vinculat, com s’ha vist, a la diferenciació concepcional (situació comunicativa), molt matisada. Més encara, quan no totes les llengües disposen de codificació escrita o —i això és especialment rellevant per al contrast de varietats anunciat— no tots els parlants, en situacions de minorització lingüística, hi han tingut accés.

12. «En este sentido, serán universales (porque afloren en todas las lenguas en las situaciones de comunicación prototípicamente inmediatas) fenómenos de oralidad como la abundancia de esquemas de construcción basados en la repetición de unidades fónicas, morfológicas o léxicas como de estructuras sintácticas […], el recurso a las palabras ómnibus […], la inclinación por el empleo de marcadores del discurso con función interaccional en lugar de otros que actúen de ordenadores específicos de la información […], etc., mientras que serán idiomáticos los modelos propios de la modalidad concepcional histórica de cada lengua en concreto, en cuya investigación se ha avanzado muy poco» (López Serena, 2013: 124-125).

Figura 1

Interrelacions entre el mitjà i la concepció en les estratègies de verbalització dels discursos

Font: Koch i Oesterreicher ([1990] 2007: 34).

Coseriu torna a fer-se present en el model amb la represa de les tres dimensions de la variació intralingüística que tant va utilitzar en la caracterització del seu pensament lingüístic: variació diatòpica, diastràtica i diafàsica. Koch i Oesterreicher hi afegeixen una nova dimensió, la que defineix el contínuum concepcional entre la immediatesa i la distància comunicativa. La interrelació d’aquesta realitat polinivellada dona forma al model de la cadena de varietats (també cadena variacional).13 Novament, López Serena (2013: 26) en sintetitza el funcionament des d’una lectura vertical, de baix a dalt, en la figura 2:

[…] los rasgos dialectales o elementos diatópicos pueden funcionar como diastráticos (es decir, pueden ser considerados como marcas socioculturales) y, a la vez, los elementos diastráticos, como diafásicos (en tanto en cuanto es posible, por ejemplo, que un hablante culto emplee rasgos sociales de escaso prestigio en situaciones muy informales sin ver por ello mermada su imagen social. [ometo nota] El movimiento contrario (de lo diafásico a lo diatópico, pasando por lo diastrático) no es, sin embargo, posible.

La figura 2 visualitza els diferents elements que intervenen en el model. D’entrada, s’ha de distingir entre la llengua parlada en sentit estricte i en sentit ampli. La primera, ubicada a la part superior esquerra, diferenciaria els fenòmens de la parla en uni-

13. Sembla que seguint Coseriu (1980: 50s).

versals (1a) i idiomàtics (1b); la segona acolliria els fenòmens diastràtics i diafàsics marcats com a baixos i fenòmens diatòpics.

La dimensió central de la figura (i del model) l’ocupa l’eix concepcional immediatesa-distància. Constitueix, com s’ha dit, el principi estructurador de tot l’espai variacional, ja que pot incorporar elements de les altres dimensions. La resta de varietats lingüístiques s’articulen al voltant d’ell, de manera que tot fenomen lingüístic ha de poder ser categoritzat com a fet de variació diatòpica o com a norma estàndard en el si de llengües pluricèntriques. Si el que es vol és determinar l’estatus de fenòmens variables (perspectiva de la historicitat-variació), la delimitació de l’espai variacional i la cadena de varietats que acull serà clau.

En una lectura horitzontal, s’observa que en les constel·lacions de la immediatesa comunicativa (concepcionalment oral) s’hi troben trets diastràticament poc prestigiosos, diafàsicament baixos o diatòpicament forts. En canvi, les situacions de distància (concepcionalment escrita) atrauen els trets diastràticament prestigiosos, els diafàsicament alts i els diatòpicament febles.14 Determinats fenòmens variables, segons l’espai variacional de la llengua en què s’adscriguen, això és, segons l’espai de comunicació on interactuen els parlants, podran tenir catalogacions diferents.

2

Font: Koch i Oesterreicher ([1990] 2007: 39).

14. Arribats en aquest punt, voldria que el lector fes atenció en un dels focus de discrepància més importants que ha generat la proposta de la lingüística de les varietats. Em refereixo a la dificultat de justificar teòricament la presència en el model de dos nivells, el diafàsic i el concepcional, on la variació es vincula a la diversitat de situacions comunicatives (Kiesler, 1995). Sens dubte, l’estudi de la dimensió diafàsica ha hagut de superar la consideració de fenomen de parla i no de llengua. En canvi, les dimensions diatòpica i diastràtica, mitjançant un procés d’abstracció de la matèria implicada, han esdevingut llengües funcionals objecte d’estudi dels lingüistes. La variació diafàsica de tipus col·loquial, absent de sistematització en els models més ortodoxos de la lingüística moderna, ha romàs al marge dels interessos de la lingüística. Més enllà de l’establiment d’un constructe metodològic que homogeneïtza la variació diafàsica en el model de la cadena de varietats, des de la sociolingüística i la pragmàtica també s’han fet propostes de gradualització del contínuum estilístic alternatives a l’exposada. El contínuum estilístic de la sociolingüística de la variació i la gradació de formalitat de la gramàtica sistemicofuncional, models referenciats en l’apartat anterior, en serien una bona mostra. D’altra banda, convé no perdre de vista que el caràcter dinàmic (sociohistòric) de l’assignació de formalitat en qüestiona el caràcter universal.

Figura

La cadena de varietats

El model de la cadena variacional, recapitulem, aborda la selecció de trets de caràcter diatòpic, diafàsic i diastràtic, més o menys marcats, que fan els parlants en la diversitat d’interaccions lingüístiques en què participen. Aquestes es regulen segons la situació comunicativa mesurada en termes d’immediatesa i distància. L’actuació lingüística de l’emissor serà avaluada pel receptor d’acord amb l’adequació a les expectatives establertes en les diferents constel·lacions: «la baja densidad de rasgos diatópicamente fuertes, diastráticamente marcados y diafásicamente informales que existen para la distancia, y a las de abundancia de dialectalismos y de rasgos socialmente marcados y coloquiales a medida que se acentúa la inmediatez» (López Serena, 2013: 131).

Tota llengua històrica, doncs, lluny de ser un cos homogeni, se substancia des de l’heterogeneïtat de la variació intralingüística, una variació sistematitzada que ens remet a un terme coral, el de diasistema (sistema de varietats) (Weinreich, 1954).

3. Diasistematicitat vs. pluricentrisme

El terme norma és subjacent a un conjunt de sintagmes en què la paraula llengua és objecte d’adjectivació: llengua oficial, nacional, comuna o general, exemplar, normativa, estàndard, etc. En l’apartat anterior hem presentat la llengua com un diasistema integrat per tradicions idiomàtiques (de caràcter diacrònic, diatòpic, diastràtic i diafàsic), un conjunt de normes que s’infereixen de l’observació de multitud d’actuacions lingüístiques concretes. Són el resultat d’una selecció d’usos que els parlants (o grups de parlants) efectuen mitjançant un procés avaluador en determinats moments de la història de la comunitat (llengua històrica). Alhora, el component actitudinal dels parlants d’una llengua o d’una varietat no pot romandre al marge de l’actitud valorativa dels interlocutors aliens al grup. Totes dues actituds, la dels propis i la dels forans, descansen en un conjunt de variables extralingüístiques que categoritzen des dels punts de vista sociopolític, econòmic i cultural els membres dels diferents grups i, en conseqüència, les llengües o varietats que parlen.

La mediació ideològica és sempre present en els processos de formació dels models idiomàtics —m’atreviria a dir que amb més intensitat, encara, quan una llengua o una varietat assoleix l’estadi de codificació. Aleshores, el procés de modelització subsegüent sol provocar en les societats reaccions diferents —d’acord o de desacord, en graus diversos— entorn de la ideologia normativoestandarditzadora impulsada. Els discursos legitimadors de l’anivellament que produeix la utilització del model (convergència de les varietats) com a garant de la unitat de la llengua solen conviure amb els que destaquen el caràcter elitista i impositiu de l’acció de privilegiar com a norma una varietat pretesament neutra (ideologia de l’estandardització). 15 Pretesa-

15. Codificar una llengua va més enllà de l’operació tècnica de definir-ne una nova varietat. En una etapa prèvia es preveu una selecció d’usos (o la tria d’una varietat) que tindran la representativitat de l’exemplaritat idiomàtica. La consciència de la tria i la planificació formal de l’instrument normatiu

ment, és clar, perquè la intenció de crear una nova varietat sense marques diatòpiques i diastràtiques en la distància comunicativa és clarament utòpica; respon més a un ideal programàtic que a la voluntat real d’executar en la formalitat comunicativa un model asèptic, deslligat de les normes consuetudinàries que senyoregen en la cadena de varietats d’un espai de comunicació concret.

Coseriu (1952), novament, farà avançar la reflexió lingüística quan, en qüestionar la dicotomia saussuriana llengua-parla, ens ofereix un altre constructe explicatiu a partir de la tríada sistema-norma-parla. La norma coseriana trenca amb el sentit llatí del concepte (‘cànon, model, guia’) i abraça una nova significació (‘comú, usual’), ara importada del francès. Méndez (2008: 1373) precisa que «no se trata de una norma en sentido corriente, establecida o impuesta según criterios de corrección y de valoración subjetiva de lo expresado, sino de la norma que seguimos necesariamente por ser miembros de una comunidad lingüística, y no aquella según la cual se reconoce que “hablamos bien” o de manera ejemplar en la misma comunidad». Estaríem davant d’una norma consensuada socialment a través del seu ús compartit en el temps, experiencial; una norma implícita que, en determinats aspectes podria arribar a col·lidir amb la codificació acadèmica (Lara, 2007: 179).

A diferència de la lingüística tradicional, la lingüística moderna ha apostat per l’estudi de l’esmentada norma consuetudinària, com a norma objectiva i intralingüística; en canvi, ha situat en la perifèria dels seus interessos la norma prescriptiva, en tant que és subjectiva i extralingüística.

I, tanmateix, la interrelació entre totes dues normes en la història social de les llengües aconsella que els lingüistes no desatenguen el vessant valoratiu i d’acceptació social de la correcció idiomàtica. No hem d’oblidar que, si bé la norma codificada s’estableix a partir de les normes derivades de les diferents tradicions idiomàtiques, la prescripció en si mateixa, per les característiques d’exemplaritat que s’hi associen, actua com a factor de reubicació dels fenòmens lingüístics que s’aixopluguen en l’espai variacional on esdevé la referència.16 El dinamisme apuntat en la delimitació del conjunt de varietats del diasistema també acompanyarà l’establiment dels models idiomàtics codificats.

La reivindicació de la complementarietat de l’estudi dels dos grans eixos de la polisèmia esbossats a l’hora d’explicar les accepcions de la paraula norma (Coseriu, 1952; Lara, 1976; Gallardo, 1978; Méndez, 2008) té en la lingüística de les varietats una formulació òptima. D’aquesta manera, el model de la cadena de varietats planteja l’estudi de la formació de la llengua normativa com un procés històric inherent a les llengües de comunicació. I ho fa proposant d’excloure’n la dinàmica ideològica, un coadjuven en la percepció de la varietat com un artifici desvinculat de la tradició històrica d’una llengua, imposat per una elit social.

16. Fins i tot es podria donar el cas que totes dues normes, l’objectiva i la prescriptiva, coincidissen. Coseriu (1952: 90) ho verbalitza així: «El hecho que las dos normas puedan coincidir no nos interesa aquí; cabe, sin embargo, señalar que muchas veces no coinciden, dado que la “norma normal” se adelanta a la “norma correcta”, es siempre anterior a su propia codificación».

repte —tot siga dit de passada— assumible metodològicament, però de difícil materialització en el marc, si més no, d’ecosistemes comunicatius amb conflictivitats idiomàtiques actives.

D’altra banda, com s’ha dit, la posició definida pel mitjà (fònic o gràfic) en la dimensió de distància comunicativa, l’ocupa la concepció escriptural. En el model, la codificació escrita representa l’essència de la formalitat, un fet que sovint ha motivat la visió reduccionista d’identificar llengua estàndard amb llengua escrita.17 Siga com siga, la varietat escrita —pel prestigi que emana la matèria comunicativa que genera i els grups d’usuaris que en són dipositaris— assumeix un paper central en l’organització de la cadena de varietats.18 Dit això, no hem d’oblidar que la varietat de la distància comunicativa, des d’una caracterització concepcional, va més enllà de la llengua escrita i respon a situacions comunicatives com les expressades en el desenvolupament vertical de la part dreta de la figura 1.

El model també fondeja en les propietats estructurals de la llengua estàndard que ens va llegar l’estructuralisme funcionalista praguià, això és, la intel·lectualització i l’estabilitat flexible. En relació amb la primera emergeixen els conceptes klossians (Kloss, 1978) elaboració extensiva (extensiver Ausbau) i elaboració intensiva (intensiver Ausbau). Així, l’extensiva respon a la utilització de la llengua en un nombre creixent de tradicions discursives de la distància, mentre que la intensiva fa referència al desenvolupament dels recursos lingüístics necessaris per a donar resposta a les exigències de la distància (Koch i Oesterreicher, 1990: 127-129).19

Quant a l’estabilitat flexible, l’establiment d’una codificació idiomàtica ens remet immediatament a la fixació d’una norma lingüística i a la seua estabilització, alhora que deixa les portes obertes a una compleció permanent, ja que les llengües han de donar resposta comunicativa a les necessitats que constantment generen unes societats cada cop més complexes.20

17. En la tradició hispànica és molt freqüent que el concepte llengua estàndard faça referència, sobretot, a la norma escrita. La preeminència del mitjà escrit fa que l’oralitat estàndard n’esdevinga un mer reflex. En la tradició catalana, sobretot a partir dels advertiments de Lamuela (1994) a propòsit de la recepció del model de Haugen (1983), s’ha tingut un interès especial a matisar les significacions de norma (sobretot escrita, però no només) i estàndard. La primera seria el resultat d’una codificació institucional, mentre que la segona respondria a un procés de vehiculació social de la norma, una mena d’acomodació d’aquesta a una societat que té la potestat d’impugnar-ne des de l’ús determinades solucions.

18. Probablement, la referencialitat de la llengua literària a l’hora d’establir l’exemplaritat lingüística siga hereva dels plantejaments de la lingüística tradicional. La varietat estàndard s’associava, doncs, a un model de llengua culta que es manifestava quasi exclusivament en el codi gràfic. Sens dubte, amb l’adveniment d’una nova comunicació multicanal on l’oralitat ha guanyat pes, a partir de nous enfocaments teòrics, la concepció actual de l’exemplaritat ha variat d’una manera substancial.

19. La intel·lectualització pròpiament dita equivaldria en essència a l’elaboració intensiva. Es tractaria d’adaptar la llengua a la producció d’enunciats precisos, rigorosos i abstractes, fet que situaria l’estàndard com una varietat expressiva més completa.

20. El Cercle Lingüístic de Praga ens va llegar una doctrina funcionalista que ha estat a la base de models diversos sobre la caracterització dels processos d’estandardització. Vegeu, per exemple, el de Paul Garvin i Madeleine Mathiot (1956) i el d’Einar Haugen (1983).

El concepte pluricentrisme adquireix protagonisme quan agafa consistència la idea que la varietat estàndard no necessàriament ha de ser única. La constatació que un mateix idioma pot mostrar-se des de diferents espais variacionals serà determinant.21 Aquests espais s’organitzen des d’àmbits diasistemàtics diversos i se subordinen a varietats estàndard també distintes, si bé amb una comunió suficient perquè les referencialitats en qüestió no violenten la comprensió mútua i la interacció general en la comunitat lingüística.22

Aquest concepte constitueix, bàsicament, un epifenomen de la globalització, que dona compte en l’àmbit lingüístic de la dialèctica que s’estableix entre l’impacte dels processos globals en la quotidianitat i la reafirmació de la realitat immediata, local o regional (Amorós Negre, 2012: 17). Tanmateix, aquesta asseveració hauria perdut sentit si no hagués fet fortuna una nova conceptualització de les llengües en què els aspectes socioculturals, polítics o econòmics, entre d’altres, hi tenien cabuda plena; una nova mirada del llenguatge en què la variació lingüística interna, dimensionada en diferents paràmetres, ha guanyat visibilitat en els estudis que se n’ocupen.

La concepció de la variació lingüística que mostra cada cultura idiomàtica mediatitzarà la significació del concepte. Ja ens hem referit a bastament a la rellevància de la dinàmica històrica en la modelització lingüística (norma consuetudinària). Tanmateix, l’establiment d’una codificació, la fixació d’una norma prescriptiva, obre les portes a plantejaments ideològics —relacions de poder, en definitiva—, que sovint es dirimeixen en l’àmbit polític. Així doncs, ens situem de ple en l’esfera de la política lingüística en la seua dimensió de canviar els comportaments lingüístics dels membres de la comunitat. Per a l’avinentesa que ens ocupa, el marc d’intervenció seria la planificació del corpus, això és, la tutela institucional de la referencialitat lingüística. No s’escapa a ningú que les decisions sobre quantes (i quines) són les exemplaritats vigents no s’adopten des d’una òptica lingüística. La jerarquia normativa, més enllà de si està avalada per la tradició històrica o si no ho està, respon sovint a interessos particulars, de grups que volen mantenir, també lingüísticament, la seua preeminència social. A l’altre costat del pèndol, les reivindicacions identitàries que solen acom-

21. Michael Clyne (1992) és considerat el forjador del terme pluricentrisme, especialment a partir de la publicació de l’obra Pluricentric languages. Differing norms in different nations En aquesta obra collectiva coordinada per Clyne, s’hi presenten un conjunt de casos de llengües que mostren en el seu interior més d’una varietat referencial. El mateix autor reconeix la relació de la seua formulació amb constructes teòrics previs, com l’assenyalat de Kloss (1967) (llengües Ausbau-Abstand) i la tipologia de codificacions proposada per Stewart (1968). Les formulacions esmentades han tingut un cert ressò en la tradició sociolingüística catalana, sempre atenta als processos de disgregació de la comunitat lingüística. L’autor d’aquestes línies els ha emprat en treballs diversos per a avaluar el cas valencià (Pradilla, 2004 i 2008b).

22. Actualment, els estudis sobre el pluricentrisme constitueixen un marc de reflexió teoricometodològica força destacat. En el debat, podríem dir-ne epistemològic, una de les qüestions que encara generen discrepàncies és si per a diagnosticar el caràcter pluricèntric de les llengües, a més d’una pluralitat de varietats estàndard, també s’exigeix l’existència de centres codificadors diversos en una mateixa llengua. Ammon (2005) aborda aquesta qüestió, sens dubte determinant a l’hora d’elaborar la nòmina de llengües considerades pluricèntriques.

panyar les demandes de models més demarcatius també descansen en la voluntat d’incrementar el pes sociopolític dels demandants. I, al bell mig d’aquestes tensions, les acadèmies de la llengua —les entitats responsables de fixar la norma—, més enllà de gestionar l’antagonisme dialèctic entre l’orientació descriptiva de la normativitat actual i el prescriptivisme tradicional, no s’acaben de traure del damunt la dinàmica socioideològica imperant.

4. Corol·lari

Des de la nit dels temps, l’estudi de la variació interlingüística, això és, la caracterització, ara individuada ara comparada, de sistemes lingüístics diferents, ha gaudit de l’interès inqüestionat de la reflexió lingüística. Contràriament, la lingüística ha tingut veritables dificultats a l’hora d’assumir la variació intralingüística com un element intrínsec a la mateixa existència de les llengües. Val a dir que la lingüística tradicional se n’ha ocupat d’una part —la variació històrica i la geogràfica—, però la moderna s’ha mostrat extraordinàriament incòmoda a l’hora de reconèixer-la globalment com a legítim objecte d’estudi. Aquesta diagnosi ha anat de bracet de la constatació empírica de la permeabilitat de la llengua a factors externs de tipus sociocultural, polític o econòmic. Tot plegat ha conduït a l’aparició de nous models teòrics que han destacat la importància de la consideració dels esmentats factors en la teoria general del llenguatge i ha esperonat els investigadors a enfrontar-se al seu funcionament complex. La sociolingüística i la pragmàtica, amb un espai d’intersecció disciplinari important, han anat fent camí, tot assajant de definir, paral·lelament, el seu estatus paradigmàtic.

La lingüística de les varietats alemanya ens ofereix un marc reeixit per a l’estudi de l’heterogeneïtat interna de les llengües o de les varietats. Els seus orígens es troben en l’estructuralisme funcionalista de Praga, una escola que, per vies diferents, també és a la base de l’elaboració dels models variacionistes anglosaxons (variacionisme labovià i gramàtica sistemicofuncional de Halliday), que han senyorejat en les investigacions sobre la llengua catalana. Aquesta constatació ens ha de fer reflexionar sobre la validesa de la catalogació acrítica de l’estructuralisme com un paradigma hostil a la variació lingüística.

El pensament lingüístic de Coseriu esdevé un dels pilars teòrics fonamentals sobre els quals descansa la formulació epistemològica del model variacionista alemany. Tant, que López Serena (2006: 998) intueix una línia imaginària en la seua definició que va de Ginebra a Friburg passant per Tubinga; una línia a la qual, potser, caldria afegir Praga.

El model reprèn les tres dimensions de la variació intralingüística amb què treballava Coseriu (diatòpica, diastràtica i diafàsica) i n’afegeix una de nova, la que defineix el contínuum concepcional entre la immediatesa i la distància comunicativa. La interrelació d’aquesta realitat polinivellada dona forma al model de la cadena de varietats (també, cadena variacional). Es tracta d’una proposta que es defineix dinàmi-

cament mitjançant un itinerari unidireccional: els trets diatòpics poden operar com a diastràtics, els quals, al seu torn, poden funcionar com a diafàsics.

La dimensió ocupada per l’eix concepcional entre la immediatesa i la distància comunicatives constitueix el principi estructurador de tot l’espai variacional, ja que és permeable a incorporar elements de les altres dimensions. La resta de varietats lingüístiques s’articulen al voltant d’ell, de manera que tot fenomen lingüístic ha de poder ser categoritzat com a fet de variació diatòpica o com a norma estàndard. Si una llengua té diversos espais variacionals, la situació comunicativa i referencial resultant es cataloga com a pluricèntrica. La cadena de varietats d’un espai variacional se subordina sempre a un estàndard, això és, a una varietat de la distància comunicativa. En la delimitació de l’estatus de fenòmens variables (perspectiva de la historicitat-variació), la concreció de l’espai variacional i la cadena de varietats que acull és determinant.

Com a reflex de la distància comunicativa, la llengua estàndard no és, doncs, una llengua funcional més, desvinculada de les altres normes no estàndard que la tradició històrica ha generat en les dimensions espacial, social i situacional. És un ideal de referència on convergeixen els trets diatòpicament més febles, els diastràticament més prestigiosos i els diafàsicament més alts.

La noció de pluricentrisme —en aquest article només presentada sumàriament— mereixerà una exploració detallada en el segon lliurament del treball anunciat en la introducció. D’entrada, ens caldrà definir-ne l’abast semàntic per tal d’adequar-ne la interpretació en les tradicions discursives de les cultures lingüístiques que ens disposem a contrastar, la hispànica i la catalana. Sens dubte, la interrelació dels significats del terme norma (norma objectiva i norma prescriptiva) apuntats presentarà dinàmiques històriques diferents en cada tradició, que caldrà tenir molt presents, més enllà, òbviament, d’avaluar la sintonia aparent que mostren les complecions normatives de les acadèmies respectives (Real Academia Española i Institut d’Estudis Catalans) al voltant de constructes ideològics com el panhispanisme o el pancatalanisme. Unes auctoritas —i aquesta qüestió no és trivial— que no detenen en exclusiva el poder de la gestió de la norma en les seues comunitats lingüístiques. A més, la comesa no podrà deixar al marge la consideració sociolingüística de llengua hegemònica, aplicada a l’espanyol, i de llengua minoritzada, associada al català. No es pot oblidar que l’avaluació del procés d’estandardització de la llengua catalana s’ha d’inserir en el marc d’una dinàmica comunicativa deficitària. Dit d’una altra manera, la consideració general de llengua minoritzada que s’atorga a la llengua catalana descansa en una crisi important dels usos lingüístics. Ens trobem, doncs, en una situació que dificulta enormement l’establiment d’un repertori lingüístic assumit d’una manera plena pel conjunt d’usuaris de la llengua. D’altra banda, la minorització lingüística es manifesta amb intensitat diferent a les diverses regions administratives que formen la comunitat lingüística. La fragmentació administrativa i una història plena de desavinences afavoreixen, doncs, la creació de comunitats de parla on la llengua catalana defineix la seua funcionalitat segons el pes que té en relació amb el conjunt de codis que constitueixen un(s) repertori(s) lingüístic(s) multilingüe(s) cada cop més complex(os). Aquesta segmentació d’àmbits comunicatius i referencials és a la base

de dinàmiques identitàries que no afavoreixen l’establiment de normes d’ús comunes i de models lingüístics formals compartits.23

Finalment, seguint Muhr (2013), caldrà sotmetre a debat si l’estandardització de varietats no dominants és un afer intrínsecament estatal. D’entrada, el cas de la llengua catalana considerada en el seu conjunt ofereix un marc d’anàlisi on el procés d’estandardització s’ha fet des d’un marc subestatal. I, d’altra banda, ara ja en relació amb les dinàmiques centrífugues internes de la comunitat lingüística, caldrà indagar sobre la configuració espacial i les motivacions socials que prenen les demandes d’identitat lingüística detectades.

Bibliografia de referència

Alturo, N. (2011). «Pragmàtica i anàlisi del discurs». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21, p. 29-41.

Ammon, U. (2005). «Pluricentric and divided languages». A: Ammon, U. [et al.] (ed.). Sociolinguistics: An international handbook of the science of language and society. Berlín; Nova York: Walter de Gruyter, p. 1536-1543.

Amorós Negre, C. (2012). «El pluricentrismo de la lengua española: ¿un nuevo ideologema en el discurso institucional? El desafío de la glosodidáctica». Revista Internacional de Lingüística Iberoamericana, vol. 10, núm. 19, p. 127-147.

Clyne, M. (ed.) (1992). Pluricentric languages: Differing norms in different nations Berlín: Mouton de Gruyter.

Coseriu, E. (1952). «Sistema, norma y habla». Revista de la Facultad de Humanidades y Ciencias (Montevideo), núm. 9, p. 113-177. (1956-1957). El problema de la corrección idiomática. Montevideo. [Manuscrit inèdit custodiat a l’arxiu Coseriu de la Universitat de Tübingen (Alemanya): <www.coseriu.de>] (1980). «‘Historische Sprache’ und ‘Dialekt’». A: Albrecht, J.; Lüdtke, J.; Thun, H. (ed.). Energeia und Ergon: Sprachliche Variation, Sprachgeschichte, Sprachtypologie: Studia in honorem Eugenio Coseriu. Vol. I: Schriften von Eugenio Coseriu (1965-1987). Tübingen: Gunter Narr Verlag, p. 54-61. (1981). Lecciones de lingüística general. Madrid: Gredos.

Fernández Pérez, M. (1997). «Sobre las nociones de sociolecto, sinstratía, variación sociolingüística, diastratía, y cuestiones colindantes». A: Escavy Zamora, R. [et al.]. Homenaje al profesor A. Roldán Pérez. Vol. I. Múrcia: Universidad de Murcia, p. 157-173. Flydal, L. (1952). «Remarques sur certains rapports entre le style et l’état de langue». Norsk Tidsskrift for Sprogvidenskap, vol. xvi, p. 241-258. Gallardo, A. (1978). «Hacia una teoría del idioma estándar». Revista de Lingüística Teórica y Aplicada, núm. 16, p. 85-119.

23. La recent aparició del llibre col·lectiu European pluricentric languages in contact and conflict (Muhr, R; Mas, J. À.; Rueter, J., ed., 2020) és una mostra diàfana de la necessitat d’abordar l’estudi del pluricentrisme atenent a la conflictivitat que generen els contactes de llengües, tant pel que fa a les disputes d’àmbits d’ús com a la col·lisió ideològica que emmascaren els litigis sobre les varietats referencials, codificades o no.

Garvin, P.; Mathiot, M. (1956). «The urbanization of the Guarani language: A problem in language and culture». A: Wallace, A. F. C. (ed.). Men and cultures: Selected papers of the Fifth International Congress of Anthropological and Ethnological Sciences. Filadèlfia: University of Pennsylvania Press.

Gregory, M.; Carroll, S. (1978). Language and situation: Language varieties and their social contexts. Londres: Routledge & Kegan Paul.

Halliday, M. A. K. (1976). Language as social semiotic: The social interpretation of language and meaning. Londres: Arnold.

Halliday, M. A. K.; MacIntosh, A.; Strevens, P. (1964). The linguistic sciences and language teaching. Londres: Longman.

Haugen, E. (1983). «The implementation of corpus planning: Theory and practice». A: Cobarrubias, J. (ed.). Progress in language planning. Berlín; Nova York; Amsterdam: Mouton.

Kabatek, J. (2002). «Oralidad, proceso y estructura». Pandora: Révue d’Études Hispaniques, núm. 2, p. 37-54.

Kiesler, R. (1995). «Français parlé = französische Umgangssprache?». Zeitschrift für romanische Philologie, vol. 111, núm. 3, p. 375-406.

Kloss, H. (1967). «‘Abstand languages’ and ‘Ausbau languages’». Anthropological Linguistics, vol. 9, núm. 7, p. 29-41. (1978). Die Entwicklung neuer germanischer Kultursprachen seit 1800. Düsseldorf: Schwann.

Koch, P.; Oesterreicher, W. (1985). «Sprache der Nähe — Sprache der Distanz: Mündlichkeit und Schriftlichkeit im Spannungsfeld von Sprachtheorie und Sprachgeschichte». Romanistisches Jahrbuch, vol. 36, p. 15-43. (1990). Gesprochene Sprache in der Romania: Französisch, Italienisch, Spanisch. Tübingen: Max Niemeyer. [Versió espanyola de l’original alemany a càrrec de: López Serena, A. (2007). Lengua hablada en la Romania: español, francés, italiano. Madrid: Gredos]

Lamuela, X. (1994). Estandardització i establiment de les llengües. Barcelona: Edicions 62. Lara, L. F. (1976). El concepto de norma en lingüística. Mèxic: Colegio de México. (2007). «Por una reconstrucción de la idea de la lengua española». A: Valle, J. del (ed.). La lengua, ¿patria común?: Ideas e ideologías del español. Madrid: Iberoamericana; Frankfurt: Vervuert, p. 163-181.

López Serena, A. (2002). «Peter Koch y Wulf Oesterreicher (1990). Gesprochene Sprache in der Romania: Französisch, Italienisch, Spanisch». Lexis, vol. xxvi, núm. 1, p. 255-271. (2006). «La impronta estructuralista de las escuelas de Tubinga y Friburgo. Presente, pasado y futuro de la lingüística de las variedades alemana». A: Roldán Pérez, A. [et al.] (ed.). Caminos actuales de la historiografía lingüística: Actas del V Congreso Internacional de la Sociedad Española de Historiografía Lingüística . Múrcia: Universidad de Murcia, p. 995-1007. (2013). «La heterogeneidad interna del español meridional o atlántico: variación diasistemática vs. pluricentrismo». Lexis, vol. xxxvii, núm. 1, p. 95-161.

Martinet, A. (1996). «Prefaci». A: Llengües en contacte. Alzira: Bromera, p. 17-21. [Traducció de l’obra original anglesa: W einreich , U. (1953). Languages in contact. La Haia: Mouton]

Méndez García de Paredes, E. (2008). «Modelos idiomáticos y prescriptivismo. El caso del andaluz». A: Moreno Sandoval, A. (ed.). El valor de la diversidad [meta]lingüística :

Actas del VIII Congreso de Lingüística General. Madrid, 25-28 juny de 2008. Madrid: Universidad Autónoma de Madrid, p. 1370-1389.

Muhr, R. (2013). «Codifying linguistic standards in non-dominant varieties of pluricentric languages – adopting dominant or native norms». A: Muhr, R. [ et al .] (coord.) . Exploring linguistic standards in non-dominant varieties of pluricentric languages. Frankfurt am Main: Peter Lang, p. 11-44.

Muhr, R.; Mas, J. À.; Rueter, F. (ed.) (2020). European pluricentric languages in contact and conflict. Berlín: Peter Lang.

Oesterreicher, W. (2006). «La historicidad del lenguaje. Variación, diversidad y cambio lingüístico». A: Bustos Tovar, J. J. de; Girón Alconchel, J. L. (ed.). Actas del VI Congreso Internacional de Historia de la Lengua Española Madrid, 29 setembre - 3 octubre de 2003. Vol. I. Madrid: Arco Libros, p.137-158.

Payrató, L.; Cots, J. (2011). The pragmatics of Catalan. Berlín: De Gruyter Mouton.

Pradilla, M. À. (2004). El laberint valencià: Apunts per a una sociolingüística del conflicte. Benicarló: Onada.

(2008a). Sociolingüística de la variació i llengua catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

(2008b). La tribu valenciana: Reflexions sobre la desestructuració de la comunitat lingüística. Benicarló: Onada.

(2011). «L’univers calidoscòpic de la sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21, p. 125-140.

Söll, L. ([1974] 1985). Gesprochenes und geschriebenes Französisch. Berlín: Schmidt.

Stewart, William A. (1968). «A sociolinguistic typology for describing national multilingualism». A: Fishman, J. A. (ed.). Readings in the sociology of language. La Haia: Mouton, p. 530-545.

Weinreich, U. (1954). «Is a structural dialectology possible?». Word , vol. 10, núm. 2-3, p. 388-400.

Weinreich, U.; Labov, W.; Herzog, M. I. (1968). «Empirical foundations for a theory of language change». A: Lehmann, W. P.; Malkiel, Y. (ed.). Directions for historical linguistics: A symposium. Londres: University of Texas Press, p. 96-195.

Secció miscel·lània

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31 (2021), p. 117-136

DOI: 10.2436/20.2504.01.181

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

La transmissió de les llengües filipines a Catalunya

The Filipino languages in Catalonia and their transmission

Pere Comellas Casanova i Maria Carme Junyent Figueras

Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades. Universitat de Barcelona

Data de recepció: 3 de juliol de 2019

Data d’acceptació: 5 de novembre de 2019

Resum

La comunitat d’origen filipí a Catalunya té unes dimensions considerables i ha experimentat un creixement molt important durant la primera dècada del segle xxi. Aquest article presenta el resultat d’un qüestionari sobre la competència lingüística i l’ús de llengües filipines en l’entorn familiar. La mostra consta de cent setanta-set informants d’aquesta comunitat, tant de la generació migrant com de la primera generació nativa, de diverses edats i anys de residència a Catalunya, que viuen a l’àrea metropolitana de Barcelona. Es descriuen i analitzen les dades lingüístiques declarades i es constata que fins i tot entre la generació migrant i la primera generació nativa es produeixen indicis d’interrupció de la transmissió lingüística intergeneracional, així com disrupció entre la llengua inicial i la llengua habitual dins la mateixa generació.

Paraules clau: transmissió lingüística intergeneracional, immigració filipina, llengua i immigració, llengües a Catalunya.

Abstract

The community of people of Filipino origin in Catalonia is of considerable dimensions and underwent large growth in the first decade of the 21st century. This paper presents the results of a questionnaire on linguistic competence and the use of Filipino languages in the family environment. The sample consists of 177 informants of this community, both of the migrant generation and of the first native generation, of several different ages and with different years of residence in Catalonia, living in the metropolitan area of Barcelona. The declared linguistic data are described and analyzed and it is found that even between the migrant generation and the first native generation there are indications of interruption of intergenerational linguistic transmission as well as of disruption between the initial language and the habitual language within the same generation.

Keywords: intergenerational linguistic transmission, Filipino immigration, language and immigration, languages in Catalonia.

Correspondència: Pere Comellas Casanova. Universitat de Barcelona. Facultat de Filologia. Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA). Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: perecomellas@ub.edu

1. Introducció: Filipines, un territori altament multilingüe

La República de les Filipines és un territori d’una gran diversitat lingüística. La base de dades d’Ethnologue li atribueix cent vuitanta-tres llengües, de les quals nou tindrien més d’un milió de parlants (Eberhard, Simons i Fennig, ed., 2019). El lloc web de la Université Laval sobre planificació lingüística parla de «plus de 175» llengües, i augmenta el nombre de les que tindrien més d’un milió de parlants fins a tretze (Leclerc, 2019), totes del grup austronèsic llevat del min, llengua sinotibetana del grup xinès pròpia d’una àmplia comunitat immigrant. De fet, la immensa majoria de les llengües parlades a Filipines són austronèsiques i les poques excepcions provenen de grups immigrats relativament recents o bé de criolls fruit de les colonitzacions.

La llengua oficial és el filipí, suposadament una varietat composicional desenvolupada amb aportació de les diferents llengües del país, tot i que «[d]e facto, the structural base of Filipino is Tagalog, a language spoken in Manila and in the provinces of Rizal, Cavite, Laguna, Batangas, Quezon, Camarines Norte to the south of Manila and Bulacan, Nueva Ecija, and part of Tarlac to the north of Manila» (Gonzalez, 1998: 487), un tagal amb nombrosos manlleus, sobretot neologismes provinents de l’anglès, però també alguna aportació d’altres llengües filipines. Com que la majoria de la població no té una competència alta en filipí, en determinats àmbits com l’educació superior o la política sovint l’anglès actua de fet de llengua de comunicació general. Segons Leclerc (2019), «[d]ans les faits, il existe deux langues officielles de statut inégal aux Philippines: l’anglais d’abord, le filipino ensuite».

L’any 1991 es va crear la Comissió de la Llengua Filipina (Komisyon sa Wikang Filipino), que suposadament ha de vetllar per la normativització i la promoció del filipí i de la resta de llengües. La Comissió està formada per especialistes de les principals llengües del país en termes demogràfics, però la llei esmenta sempre les funcions d’aquesta institució amb l’expressió «el filipí i les altres llengües filipines», llengües que mai no s’anomenen de manera individual, malgrat que no hi ha intercomprensió mútua espontània entre elles. És, doncs, un estat lingüísticament centralitzador amb una presència dominant de l’antiga llengua colonial, l’anglès. L’espanyol, llengua colonial fins a l’ocupació nord-americana de finals de segle xix, actualment hi té un paper residual: «The use of Spanish is practically non existent now except among a few Filipino families of Spanish descent which have maintained contact with Spain» (Gonzalez, 2003: 489). Un crioll de base lèxica hispànica anomenat chabacano (a vegades escrit chavacano) es manté a les localitats de Zamboanga (illa de Mindanao) i Ternate (illa de Luzon).

2. La població filipina a Catalunya

Els nombrosos i diversos pobles que formen la República de les Filipines compten amb una tradició migratòria molt considerable. Segons la Divisió de la Població de

les Nacions Unides (2017), Filipines és el novè estat del món en nombre d’emigrants, uns 5,7 milions arreu del món. Tanmateix, podria ser una estimació conservadora. Segons Madianou i Miller (2011: 458), «[t]oday over 10 per cent of the population are working abroad and more than a million new emigrants – the majority of them women – leave the country each year, making the Philippines one of the most intensely emigrant societies».

A Catalunya, la presència de persones nascudes en aquest país és considerable. Amb data 1 de gener de 2019 residien en municipis catalans 11.633 persones amb nacionalitat filipina, xifra que situa aquest país en el lloc vint-i-set en el rànquing de nacionalitats estrangeres (Generalitat de Catalunya, 2019). La majoria, 9.559, nascuts a Filipines; nascuts a Espanya en són 1.308. D’altra banda, gràcies a la possibilitat d’obtenir la nacionalitat espanyola, el nombre de persones nascudes a Filipines i residents a Catalunya és de fet més elevat, 15.989 el 2018 (Instituto Nacional de Estadística, INE, 2019). És una població concentrada majoritàriament al municipi de Barcelona (només a la ciutat n’hi havia 9.435 d’empadronats) i en general a l’àrea metropolitana. L’evolució de la població amb aquesta nacionalitat en els darrers anys es pot veure en el gràfic 1.

Gràfic 1

Evolució de la població filipina a Catalunya (1998-2018)

Font: INE.

El principal nínxol laboral inicial de la immigració filipina era el del servei domèstic. A finals dels anys noranta del segle passat s’observava un desequilibri considerable entre el contingent d’homes, minoritari, i el de dones. Aquest desequilibri s’ha mantingut al llarg dels anys. L’any 1998 constaven com a residents a Catalunya 2.198 dones nascudes a Filipines davant de 1.115 homes, és a dir, les dones suposaven un 66,34 % del total. L’any 2018, amb 9.748 dones i 6.241 homes, la proporció femenina sobre el total és d’un 61 %. Les dades es poden veure en el gràfic 2.

Gràfic 2

Residents a Catalunya nascuts a Filipines per sexe (1998-2018)

Font: INE.

Així doncs, tenim una població nascuda a Filipines predominantment femenina, amb una piràmide d’edat en què les franges mitjanes tenen un pes considerable, sobretot en les dones, i en canvi les franges més joves, especialment fins als nou anys, són gairebé negligibles (gràfic 3). Això indicaria que la immigració familiar filipina és, si més no en els darrers anys, molt feble.

Gràfic 3

Piràmide de la població nascuda a Filipines resident a Catalunya el 2018

Font: INE.

Les franges d’edat entre 20 i 40 anys representen el 22,7 % de la població total nascuda a Filipines i resident a Catalunya. Si en comptes de fixar-nos en la piràmide de naixements ho fem en la de les persones amb nacionalitat filipina, aquestes franges especialment fèrtils són encara més rellevants, un 25 % del total (gràfic 4), i el biaix femení,

una mica més acusat. També les franges més joves són més importants en aquest cas, és a dir, com a mínim els darrers anys han vingut molt poques criatures, però sí que n’han nascut aquí de progenitors filipins que han conservat la nacionalitat, per bé que continuen sent quantitats petites.

Gràfic 4

Piràmide de la població amb nacionalitat filipina resident a Catalunya el 2018

Font: INE.

Aquest perfil contrasta força amb la piràmide de la població nascuda a Catalunya, que presenta una estructura més envellida: les franges femenines entre 20 i 40 anys només suposen el 9,6 % de la població total (el 12 % si es mira per nacionalitat espanyola i no per naixement a Catalunya). El gràfic 5 presenta les dues piràmides superposades, on es pot observar la diferència d’estructura.

Gràfic 5

Piràmides de població de persones nascudes a Filipines i nascudes a Catalunya superposades

Font: INE.

Podem, doncs, concloure, que la distribució de la població catalana d’origen filipí presenta característiques que permeten aventurar certs indicis. En primer lloc, a favor de la preservació de les llengües filipines hi ha el fet que les franges d’edat de més fertilitat de dones nascudes a Filipines són més elevades que les de la mitjana de nascudes a Catalunya i, per tant, la possibilitat de creixement relatiu és plausible. A més, la població d’origen filipí està força concentrada a Barcelona. D’altra banda, el desequilibri entre dones i homes probablement és un element a favor de les parelles mixtes (les migracions amb equilibri de sexes tendeixen més a l’endogàmia, cosa impossible en la situació contrària), factor que d’una manera clara va en detriment de la transmissió intergeneracional d’una llengua immigrada. Si hi afegim la tendència general a la substitució a favor de la llengua hegemònica local per part de les comunitats immigrants, podem establir com a hipòtesi que, amb les considerables diferències observades en geografies diverses i en llengües distintes (Clyne, 2003; Houle, 2011), la dinàmica de transmissió de les llengües filipines a Catalunya no en garanteix una pervivència a llarg termini.

3. Informants i obtenció de dades

Amb la finalitat de contrastar la hipòtesi esmentada al final de l’apartat anterior, es va elaborar un breu qüestionari que es va passar a membres de la població d’origen filipí o bé amb antecedents familiars immediats filipins residents a Catalunya (vegeu l’annex). Els informants són persones nascudes a Filipines (123 dels 177) o bé nascudes a Catalunya amb antecedents familiars immediats filipins (54). Nou són menors d’edat (d’entre 13 i 17 anys); setanta-vuit són joves d’entre 18 i 25 anys; seixanta informants tenen entre 26 i 50 anys, i, finalment, trenta tenen més de 50 anys (tots entre 51 i 66, excepte una persona de 81 anys). Tres dels informants no diuen l’edat. Com en la població d’origen filipí resident a Catalunya, en la mostra també hi ha un biaix de gènere: cent dos dels informants són dones (aproximadament el 58 %) i setanta-cinc són homes. Les dades presentades en aquest treball es van obtenir en dos períodes diferents: d’una banda, el juny de 2018, i de l’altra, entre el desembre de 2018 i el gener de 2019. Es tracta de dades declarades (i, per tant, subjectes a la prevenció que aquesta mena d’informació ha de generar). En total es van poder recollir cent setanta-set qüestionaris.

Pel que fa al moment d’arribada dels nascuts a Filipines de la mostra, catorze ho van fer durant la dècada de 1980; trenta-nou durant la de 1990; cinquanta-vuit la primera dècada del segle xxi (l’època amb més immigració en general a Catalunya), i dotze entre 2011 i 2016.

El qüestionari plantejat era molt senzill i, bàsicament, pretenia inventariar les llengües que parlaven els informants (sense especificar situacions específiques) i si ja es podia observar, mitjançant preguntes sobre l’ús d’aquestes llengües dins de l’entorn familiar, algun indici d’interrupció de la transmissió.

4. Les llengües filipines declarades

Per bé que, com s’ha assenyalat en l’apartat 1, una part molt important de filipins no té com a llengua inicial la llengua oficial única del país, el tagal (anomenat oficialment filipino), aquesta és la llengua que més informants declaren conèixer, com es pot veure a la taula 1 (se n’han exclòs les llengües no filipines declarades, bàsicament castellà i alguns casos d’anglès o de català). D’entre els cent setanta-set informants, cent cinquanta-cinc diuen que parlen tagal, de manera que només vint-i-dos l’ignorarien, dels quals onze (tots nascuts a Catalunya) no coneixen cap llengua autòctona filipina.

Taula 1

Nombre d’informants que declaren conèixer llengües filipines

Llengües declarades

Font: Elaboració pròpia a partir dels informants.

Com és evident, el nombre total de parlants és molt superior al nombre d’informants, ja que una part molt considerable, noranta-quatre, declaren que en coneixen dues o tres (llengües no filipines a banda), entre les quals sempre hi ha el tagal. Únicament onze informants declaren una sola llengua filipina que no és tagal: tres de cebuano i vuit d’ilocano.1 D’altra banda, que només coneguin el tagal són seixantadues, un 35 % del total. No tenim dades sobre la zona d’origen dels informants, però és lícit suposar que les persones que tan sols declaren conèixer el tagal d’entre les llengües filipines probablement provenen del domini lingüístic d’aquesta llengua, si més no els nascuts a Filipines (entre els nascuts aquí hi ha algun cas de presumpta substitució a favor del tagal, com veurem). De fet, en el cens oficial filipí del 2000 (National Statistical Office, 2002) i en el del 2010 (Philippine Statistics Authority, 2018) es van recollir dades sobre l’adscripció ètnica de la població, reproduïdes a la

1. Cal esmentar el cas especial d’un informant de 57 anys que declara que una de les llengües que parla amb els pares és l’ibanag, però no la inclou en l’apartat «llengües de Filipines que sap», de manera que no l’hem incorporat a la taula.

taula 2. L’estadística identifica etnicitat amb llengua, ja que entre els seus ítems hi ha «altres llengües/dialectes locals» i «altres llengües/dialectes estrangers».

Taula 2

Adscripció ètnica (identificada amb llengua) de la població resident a Filipines

Font: National Statistical Office (2002) i Philippine Statistics Authority (2018).

Fenòmens com la disminució del nombre de persones identificades com a cebuanos (en termes absoluts i també relatius: d’un 13,14 % de la població l’any 2000 passen a un 9,9 % l’any 2010) o l’augment de les identificades amb el visaia (d’un 7,5 % a un 11,4 %) segurament tenen relació amb oscil·lacions en la identificació ètnica. Sigui com sigui, les proporcions de la població a Filipines no són gens pròximes a les de la immigració, fet completament previsible si es té en compte que els fenòmens migratoris no es produeixen de manera proporcional des de totes les zones d’un país.

5. Resultats: el tagal com a llengua franca?

L’ampli coneixement del tagal entre la immigració filipina a Catalunya també entre els qui en coneixen una altra podria atribuir-se al fet que, com a llengua oficial i de prestigi en origen, funcioni com a llengua franca de la comunitat expatriada, tot i que, sense una recerca de camp qualitativa, és difícil afirmar-ho. Dels indicis que es poden extreure de les dades dels qüestionaris, n’hi ha algun que no avala aquesta hipòtesi: mentre que el coneixement del tagal i almenys una altra llengua filipina no té correlació amb la data d’arribada, dels onze informants que parlen una o més llengües filipines però no tagal, vuit són nascuts a Catalunya, dos van arribar l’any 2000 i un l’any 2001. És a dir, ni una arribada més remota està relacionada amb l’adquisició del tagal, ni el fet de néixer a Catalunya en garanteix l’adquisició —indicis que reforçarien la idea que el tagal s’ha adquirit aquí per contacte amb altres filipins.

En canvi, certs casos sí que apunten cap al tagal com a llengua dominant entre les comunitats expatriades. Set dels informants declaren parlar amb els pares una o dues llengües filipines però no tagal, i en canvi amb els fills parlen tagal (juntament amb el castellà en cinc dels set casos). Vuit informants més declaren no usar el tagal amb els pares però sí amb els fills, juntament amb la llengua filipina que parlen amb els progenitors. Aquesta situació queda reflectida a la taula 3.

Taula 3

Informants que diuen parlar en tagal amb els fills però no amb els pares

Llengües que parlen amb els pares

Llengües que parlen amb els fills Nombre d’informants

cebuano tagal, cebuano i castellà 1 híligaynon tagal i castellà 1 ilocano tagal 2

ilocano i ibanag tagal, ilocano i anglès

kinaray-a tagal i kinaray-a 1 pangasinan tagal, pangasinan i castellà 1

i castellà

Font: Elaboració pròpia.

És a dir, dels cinquanta-set informants que no declaren parlar en tagal amb els pares, quinze indiquen que ho fan amb els fills. I encara cal afegir-hi sis informants més que declaren usar el tagal —juntament amb una altra llengua, la que parlen amb els pares— amb els germans, però que no tenen fills, llevat d’un cas que hi parla en castellà. Per tant, vint-i-un de cinquanta-set informants incorporen el tagal en el seu repertori lingüístic sense que l’hagin adquirit dels pares. I el perfil conegut que presenten és molt divers: només un és nascut a Catalunya; en la resta, l’any d’arribada oscil·la entre 1986 i 2013. Les edats també comprenen un ventall ampli: el més jove (i nascut a Catalunya) té 18 anys i el més gran, 81; només quatre són menors de 30 anys, i tretze en tenen més de 48. Per tant, no és possible formular cap hipòtesi sobre les raons d’aquesta incorporació del tagal, que poden haver adquirit encara a Filipines o aquí, per causa d’una parella tagaloparlant, per xarxa social, etc. Cal, doncs, una recerca qualitativa per obtenir més dades sobre la dinàmica lingüística de les xarxes comunitàries d’origen filipí a Catalunya.

6. Resultats: la transmissió lingüística intergeneracional de les llengües filipines a Catalunya

Ja s’han vist en l’apartat precedent alguns casos d’interrupció de la transmissió lingüística de determinades llengües filipines. Certament, tot i que la majoria d’informants pertany a la generació migrant, ja és possible observar indicis de disrupció en la transmissió. Si es considera que la generació migrant transmet en l’àmbit familiar la llengua d’origen i que la primera generació nativa adquireix la llengua2 de l’entorn en les xarxes socials extrafamiliars, alguns dels comportaments declarats pels informants ja presenten anomalies respecte d’aquest patró. De fet, el comportament declarat pels informants pel que fa a la transmissió lingüística es pot classificar en tres tipus:

a) Transmissió de la llengua familiar als descendents, sense variació.

b) Transmissió de la llengua familiar als descendents, més una altra o més llengües.

c) Transmissió als descendents d’una llengua diferent de la familiar, és a dir, interrupció de la transmissió intergeneracional.

6.1. El trencament intrageneracional

Cal afegir a aquest marc el fet que la substitució lingüística no ha de produir-se necessàriament en el moment de transmetre la llengua als fills. En altres llengües, com ara el panjabi o el xinès, es donen casos de trencament intrageneracional en què la llengua transmesa pels pares no és la llengua d’identificació (Comellas et al., 2017).

En el cas dels informants de la comunitat filipina, es detecten alguns exemples d’aquest trencament intrageneracional: l’ús amb els germans d’una llengua distinta de la transmesa pels pares (taula 4).

Com es pot veure, vint-i-sis informants diuen que parlen amb els germans només una llengua (en un cas, dues) de les que parlen amb els pares. Evidentment, el grup més important és el que usa el castellà amb els germans, llengua que ja usava amb els pares juntament amb una altra de filipina. Aquí, doncs, pel que fa a les llengües filipines hi ha una interrupció intrageneracional: malgrat que els ha estat transmesa i és operativa entre la generació migrant i la generació nativa, aquesta última ja no la fa servir. I cal sumar-hi els vuit casos de trencament complet cap al castellà, és a dir, casos en què el castellà no es declara com a llengua amb els pares i, en canvi, és l’única que s’utilitza amb els germans. Les llengües que es deixen d’usar són l’híligaynon (1), l’ibanag (1), el cebuano (4), l’ilocano (13) i el tagal (20).

És interessant subratllar els casos en què es conserva una llengua filipina entre els germans, però se’n deixa d’utilitzar una altra o, fins i tot, se substitueix per una que no s’usa amb els pares. En la primera situació, el tagal és el preferit entre el repertori familiar disponible en cinc casos, però és la llengua que es perd en quatre, a favor de

2. Cal entendre el singular com a genèric en tots els casos, ja que sovint són, de fet, llengües, tant en l’àmbit familiar com en l’entorn, com és el cas de Catalunya.

l’ilocano, el kinaray-a i el pangasinan. En la segona situació, la substitució es produeix a favor de l’ilocano en un cas, i a favor del tagal (i en perjudici de l’ilocano) en dos (vegeu la taula 4).

Taula 4

Trencament intrageneracional: diferències entre la llengua parlada amb els pares i la parlada amb els germans

No hi ha trencament intrageneracional

(parlen amb els germans les mateixes llengües que amb els pares)

Hi ha trencament intrageneracional

Parcial (parlen amb els germans només una part de les llengües que parlen amb els pares)

Llengua usada amb els germans però no amb els pares

17

89

Llengua usada amb els pares que ja no s’usa amb els germans

Complet

(parlen amb els germans una llengua diferent de la dels pares)

No declaren germans 51

Font: Elaboració pròpia.

6.2. La interrupció de la transmissió intergeneracional: la llengua amb els pares

Habitualment, es considera que la transmissió intergeneracional està garantida entre la generació migrant i la primera generació nativa i, també, entre la migrant i l’anomenada generació 1b (Clyne, 2003: 5) o generació 1.5, és a dir, les persones nascudes a l’estranger però socialitzades al destí (Clyne n’estableix el límit en l’arribada abans dels dotze anys).

Tanmateix, entre els nostres informants filipins hi ha evidència d’interrupció de la transmissió ja entre la generació migrant i la nativa. Com ja s’ha esmentat a l’apartat 4,

onze dels cinquanta-quatre informants nascuts a Catalunya no parlen cap llengua filipina amb els pares i tenen el castellà com a llengua familiar actual (tret de tres que, a més del castellà, també diuen parlar-hi en una altra llengua no filipina: dos en anglès i un en català). Tanmateix, aquests onze només són una part de les persones amb antecedents filipins que no tenen cap llengua filipina com a llengua familiar, com es pot veure a la taula 5.

Taula 5

Llengua parlada amb els pares segons la generació

Llengua amb els pares

Font: Elaboració pròpia.

En total, doncs, trenta-set informants dels cent setanta-set indiquen que no parlen cap llengua filipina amb els pares, amb qui fonamentalment parlen en castellà. D’aquests, però, vint-i-vuit sí que declaren ser competents en almenys una llengua filipina, per la qual cosa cal suposar que o bé l’han adquirit en xarxes no familiars o bé la política lingüística familiar ha canviat durant la seva residència a Catalunya i ha deixat de banda la llengua o llengües filipines d’herència que sí que s’usaven prèviament. D’altra banda, com es veu a la taula 5, tota la generació migrant parla amb els progenitors si més no en una llengua filipina, i només quatre membres d’aquesta generació hi han incorporat el castellà. Evidentment, és una situació completament previsible, ja que tots aquests informants van migrar amb més de dotze anys. Molt més sorprenent és el fet que deu membres de la generació 1.5 i vint-i-sis de la primera generació autòctona no es comuniquin amb els progenitors en cap llengua filipina, la qual cosa és un indici clar d’una substitució ràpida, que es produeix ja en una part de la generació nascuda a Filipines però socialitzada a Catalunya, cosa que evidencia o bé una situació familiar mixta (no tenim dades dels progenitors) o bé una decisió conscient d’interrupció en la política lingüística familiar.

Cal subratllar el fet que nombrosos informants declaren competència en una llengua filipina que no utilitzen amb els pares (entre els quals, els vint-i-vuit que no parlen amb els pares en cap llengua d’herència), com es pot veure a la taula 6.

Taula 6

Llengües filipines que els informants coneixen però no parlen amb els pares, segons la generació

parlen cap llengua filipina

Parlen les llengües que els han transmès els pares

Parlen alguna llengua filipina que no declaren parlar amb els pares

Font: Elaboració pròpia.

Un terç dels noranta-tres informants que es diuen competents en una o més llengües filipines que no usen amb els pares parlen tagal, exclusivament (59) o juntament amb una altra llengua filipina extrafamiliar (13). La segona més coneguda és l’ilocano (16); després, el pangasinan i el cebuano (7); el bikol, l’ilonggo i el kinaray-a (2), i, finalment, el visaia (1). El coneixement del tagal es manté proporcional entorn d’un terç de cada grup generacional, de manera que el seu aprenentatge no es pot atribuir en exclusiva al lloc d’origen, ja que prop d’un 30 % de la generació nativa també diu que coneix la llengua però no l’usa amb els pares (en les altres dues suposa aproximadament un terç, és a dir, una mica més del 30 %, però molt a prop). Cal assenyalar també que un parell d’informants, segurament per error, fan constar com a llengua parlada amb els pares una llengua filipina de la qual no diuen ser parlants.

Així doncs, els aspectes més destacables de la relació lingüística dels informants amb els seus progenitors són:

a) Tots es declaren competents amb almenys una llengua filipina tret d’onze, i tots onze formen part de la primera generació nativa.

b) Una part important dels informants es declara competent en almenys una llengua filipina que no parla amb els pares, i aquest fet no seria exclusiu de la generació migrant, ja que també es dona en la generació 1.5 i, fins i tot, en la generació nativa.

c) El tagal és la llengua filipina parlada d’una manera més habitual sense que sigui necessàriament la llengua que es parla amb els pares. Tanmateix, també es donen casos d’algun informant que es relaciona amb els pares en tagal i que declara conèixer altres llengües. Sense saber quina situació familiar tenen no és possible determinar si de fet són també llengües familiars (per exemple, en progenitors lingüísticament mixtos però amb una llengua única de relació amb els fills) o bé són adquirides a través de xarxes socials extrafamiliars.

6.3. La interrupció de la transmissió intergeneracional: la llengua amb els fills

Finalment, setanta-dos dels informants tenen fills, cosa que permet veure si es dona, i en quina mesura, interrupció intergeneracional amb aquests. Com és lògic, la majoria d’aquests setanta-dos —cinquanta-nou— pertany a la generació migrant. Tanmateix, també hi ha dos informants pertanyents a la generació 1.5 i vuit de primera generació nativa (a banda dels tres no adscrits a cap generació per manca de dades) en aquesta mateixa situació.

La taula 7 resumeix la llengua que aquests informants diuen que utilitzen amb els seus fills. Dinou dels setanta-dos informants indiquen que no fan servir cap llengua filipina amb els fills.

Taula 7

Llengua declarada dels informants amb els seus fills

Llengua usada amb els fills

Font: Elaboració pròpia.

Com es pot veure, la mateixa generació migrant ja ha interromput la transmissió lingüística intergeneracional cap a la generació nativa en tretze casos. Gairebé sempre la llengua substituïdora és el castellà, probablement, pel fet que bona part dels filipins estan establerts a Catalunya a l’àrea metropolitana, i els qüestionaris s’han obtingut justa-

ment en aquesta àrea. Com s’ha vist en altres casos, la llengua adoptada com a usual i/o d’identificació en cas de substitució depèn fonamentalment de les xarxes socials (Sorolla, 2016), també en generacions migrants o primeres generacions natives (Comellas et al., 2017). I, en el cas de l’àrea metropolitana de Barcelona, la llengua de socialització, especialment amb persones d’origen al·lòcton, és majoritàriament el castellà.

A més, el castellà és present en la comunicació amb els fills en vint-i-cinc dels quaranta-cinc informants d’aquesta generació migrant que declaren mantenir també una o més d’una llengua filipina en l’àmbit familiar. Quant a les generacions nascudes a Catalunya, ni un sol informant indica que parla únicament en una o més llengües filipines amb els fills.

Quant a les llengües filipines transmeses als fills, la situació és variada. La taula 8 mostra quines són les llengües substituïdes i quines les mantingudes respecte de les que els informants declaren parlar, d’una banda, amb els pares, i d’una altra, amb els fills.

Taula 8

Llengües substituïdes en la diferència entre les parlades amb els pares i amb els fills

Llengua substituïda (l’informant la parla amb els pares)

Llengua mantinguda (l’informant la parla amb els pares i amb els fills)

Llengua afegida (l’informant la parla amb els fills, però no amb els pares)

Font: Elaboració pròpia.

Una altra vegada, la llengua amb més continuïtat és el tagal (8), seguida de l’ilocano (3). Són les dues úniques llengües que es mantenen entre els casos en què hi ha algun tipus d’interrupció. L’ilocano és la llengua que menys travessa de la generació dels pares a la dels fills (13 casos), seguida del tagal (12). Són les llengües més freqüents, i, per tant, també tenen més possibilitats tant de ser conservades com abandonades. Però és important remarcar que el tagal travessa generacions amb una mica més de facilitat. A més, el tagal és gairebé l’única llengua filipina que ens trobem afegida, és a dir, que es parla amb els fills tot i que no es parlava amb els pares (8 casos), juntament amb l’ilocano (un sol cas i en combinació amb el castellà). La resta de llengües que s’usaven amb els pares però ja no amb els fills tenen poca freqüència, però no perquè siguin més resistents sinó perquè ja són d’entrada molt menys freqüents com a llengües familiars. El castellà és la llengua que s’incorpora amb els fills més sovint, amb molta diferència (en un cas també s’hi afegeix el català i en un altre, l’anglès).

7. Conclusions

La immigració filipina a Catalunya és relativament recent i experimenta un creixement important sobretot a la primera dècada del segle xxi (com, d’altra banda, bona part de la immigració no espanyola), de manera que de moment no tenim un marge temporal ampli que permeti estudiar el comportament lingüístic intergeneracional més enllà d’una primera generació nativa, que tot just comença a tenir descendència. Tanmateix, les dades disponibles en aquesta recerca (dades declarades) ofereixen indicis suficients per afirmar que les dinàmiques d’interrupció de la transmissió lingüística intergeneracional —a les quals tradicionalment s’atribueix un model de substitució a la segona generació nativa, per bé que, com és ben sabut, es dona una variació considerable segons l’origen, l’entorn d’acollida, etc.— són perfectament aplicables a les persones d’origen filipí residents a Catalunya.

En efecte, tot i que en un nombre modest, es troben informants amb progenitors d’origen filipí que no declaren competència en cap llengua de Filipines. Un nombre més important dels cent setanta-set informants de la mostra indica que no utilitza amb els pares cap llengua filipina, tot i tenir la competència lingüística per fer-ho. Així doncs, podem constatar que ja entre la generació migrant i la primera generació nativa hi ha indicis d’interrupció.

Naturalment, la situació més freqüent, però, és que aquesta generació migrant utilitzi amb els descendents almenys una llengua filipina. En aquest cas, però, trobem un nombre considerable de casos d’interrupció intergeneracional, és a dir, de persones que declaren llengües filipines amb els progenitors però no dins la mateixa generació, els germans. És clar que en aquests casos no és segur que, en cas de tenir descendència, transmetin únicament les llengües locals i no les llengües d’herència (dependrà de diversos factors biogràfics i, molt especialment, de les pràctiques lingüístiques del cònjuge), però sí que ho considerem un indici en aquest sentit, com

també un senyal que en certs casos la interrupció de la transmissió lingüística intergeneracional es decideix molt abans del moment de tenir descendència, ja que hi ha un canvi de llengua amb els germans.

Cal esmentar també en aquest àmbit el fet que alguns informants (certament, en un nombre molt reduït) presenten diferències en l’ús lingüístic amb els pares i amb els germans, però no en el sentit d’abandonar una llengua d’herència a favor d’una llengua local, sinó a favor d’una altra llengua filipina, especialment el tagal (però no sempre). El tagal revela —i no només en aquest nivell— un estatus privilegiat en el conjunt de llengües filipines: és la llengua més freqüent en parlants que declaren competència en més d’una llengua filipina (sembla, doncs, que és llengua segona d’una part considerable de la mostra), i en certs casos fins i tot és llengua substituïdora (per bé que també, de manera excepcional, substituïda a favor d’una altra llengua filipina). Alhora, és la llengua que més informants diuen parlar, tot i no parlar-la amb els pares (cinquanta-nou de noranta-tres). Tanmateix, aquestes dades no permeten afirmar que el tagal sigui una llengua franca de la comunitat d’origen filipí, ni que s’adquireixi especialment com a segona llengua en un context migratori: el fenomen es dona tant en informants de la generació migrant com de la generació nativa, i entre els primers, tant d’arribada recent com de llarga residència a Catalunya.

Pel que fa als informants amb descendència, una part considerable no declara parlar-los en cap llengua filipina (dinou de setanta-dos), de manera que se suposa que o bé adquireixen competència lingüística en llengua d’herència en l’àmbit extrafamiliar o bé ja no en tindran. En qualsevol cas, es tracta d’una conducta clara d’interrupció de la transmissió intergeneracional. En aquest sentit, la variabilitat observada quant a política lingüística familiar aporta indicis al qüestionament d’aquest concepte que han fet diversos autors.

El concepte de política lingüística familiar «tendeix a pressuposar sempre un important grau de consciència reflexiva dels progenitors a l’hora de decidir el seu comportament lingüístic respecte dels fills, en les situacions de minorització o immigració, per exemple». Tanmateix, en molts casos «aquests comportaments amb els fills són més aviat realitzats o executats com a producte de l’habitus i en plena sintonia amb les representacions probablement subconscients dels individus» (Bastardas, 2016: 302).

Amb les dades obtingudes en la mostra de persones d’origen filipí, el comportament lingüístic de la generació migrant no sembla previsible ni respondre majoritàriament al conegut esquema trigeneracional en un context migratori. De fet, les dades declarades obtingudes pels informants filipins apunten a conductes familiars i comunitàries tant de reproducció —la més esperada entre la generació migrant i la primera generació nativa—, com de no reproducció —interrupció de la transmissió progenitors-descendents— i de producció —en el cas de llengües de les quals es declara tenir competència o usar entre germans, però que no consten com a llengües d’interrelació amb els progenitors (Ramallo, 2012). Estudis de tipus qualitatiu centrats en la transmissió de llengües heretades mostren un panorama d’alta complexitat que dona com a fruit la imprevisibilitat en relació amb el comportament lingüístic a

la família i les seves conseqüències. Moroni (2019) analitza diverses situacions familiars amb el portuguès com a llengua d’herència i conclou que, fins i tot en els casos d’una voluntat conscient i explícita de transmissió de la llengua o de l’aplicació d’una política estricta «un progenitor, una llengua», la mateixa conducta lingüística presenta un grau important d’imprevisibilitat fins i tot per als seus protagonistes: «Ao final, Camila, que deseja conscientemente transmitir o português aos filhos e a princípio acredita falar sempre português, supondo que faz um uso muito consistente da língua com as crianças, acaba por reconhecer que também se dirige a elas em francês e espanhol. Não era o que estava prevista —mas é o que acontece» (Moroni, 2019: 220). Per això aquesta autora conclou: «Entender e aceitar a imprevisibilidade como parte do cenário de língua de herança contribui a um melhor entendimento do que realmente é relevante na transmissió de uma língua […] em contexto de herança, que sempre será minoritária e coexistirá para seus falantes com outras de uso mais amplo na sociedade de acolhida» (Moroni, 2019: 224).

Quant a les llengües locals, el castellà és clarament la llengua adoptada. El català hi és gairebé absent del tot. El fet que la majoria dels informants resideixin a l’àrea metropolitana sens dubte explica aquesta tria. Sigui com sigui, es tracta d’una evidència més que la població al·lòctona en un entorn metropolità se socialitza bàsicament en castellà.

Els indicis són clars: ni les facilitats de comunicació que ofereixen les noves tecnologies (que permeten un contacte lingüístic molt més constant) ni la suposada valorització de les llengües d’herència com a trets identitaris i culturalment valuosos, ni la reivindicació del multilingüisme com a valor positiu, i fins i tot com a capital social, no semblen contrarestar la forta tendència a la substitució lingüística en un context migratori. El futur de la diversitat lingüística de Catalunya no està en absolut garantit.

Referències bibliogràfiques

Bastardas, Albert (2016). «Famílies lingüísticament mixtes a Catalunya: competències, usos i autoorganització evolutiva». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26, p. 285-308. DOI: 10.2436/20.2504.01.121.

Clyne, Michael (2003). Dynamics of language contact: English and immigrant languages. Cambridge: Cambridge University Press.

Comellas, Pere; Junyent, M. Carme; Cortès-Colomé, Montserrat; Barrieras, Mònica; Fuentes-Calle, Alícia (2017). «La transmissió lingüística intergeneracional en espais majoritàriament catalanòfons: el cas d’estudiants al·loglots al Berguedà i les Terres de l’Ebre». Treballs de Sociolingüística Catalana , núm. 27, p. 175-192. DOI: 10.2436/ 20.2504.01.131.

Eberhard, David M.; Simons, Gary F.; Fennig, Charles D. (ed.) (2019). Ethnologue: Languages of the world. 22a ed. [en línia]. Dallas: SIL International. Disponible a: <http:// www.ethnologue.com> [Consulta: 29 maig 2019].

Generalitat de Catalunya. Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania (2019). Les 40 principals nacionali-

tats estrangeres presents a Catalunya. 1 de gener de 2019 [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. <http://treballiaferssocials.gencat.cat/web/.content/03ambits_tematics/ 05immigracio_refugi/perfils_demografics/PERFIL_Paisos.pdf> [Consulta: 3 juny 2019]. Gonzalez, Andrew (1998). «The language planning situation in the Philippines». Journal of Multilingual and Multicultural Development, vol. 19, núm. 5, p. 487-525.

Houle, René (2011). «Recent evolution of immigrant-language transmission in Canada». Canadian Social Trends [en línia], núm. 92. <http://www.statcan.gc.ca/pub/11-008-x/ 2011002/article/11453-eng.pdf> [Consulta: juny 2019].

INE = Instituto Nacional de Estadística (2019). Inebase: Principales series de población desde 1998 [en línia]. <http://www.ine.es/jaxi/Datos.htm?path=/t20/e245/p08/ l0/&file=02005.px> [Consulta: 3 juny 2019].

Leclerc, Jacques (2019). «Philippines». A: L’aménagement linguistique dans le monde [en línia]. Quebec: Université Laval. <http://www.axl.cefan.ulaval.ca/asie/philip.htm> [Consulta: 29 maig 2019].

Madianou, Mirca; Miller, Daniel (2011). «Mobile phone parenting: Reconfiguring relationships between Filipina migrant mothers and their left-behind children». New Media & Society, vol. 13, núm. 3, p. 457-470.

Moroni, Andreia (2019). «Português como língua de herança na Catalunha: Superdiversidade, auto-organização evolutiva e imprevisibilidade». A: Barrieras, Mònica; Ferrerós , Carla (ed.). Transmissions. Estudis sobre la transmissió lingüística. Vic: Eumo, p. 211-226.

Nacions Unides. Departament d’Afers Econòmics i Socials. Divisió de Població (2017). Trends in international migrant stock: The 2017 revision [en línia]. <https://www. un.org/en/development/desa/population/migration/data/estimates2/docs/Migration StockDocumentation_2017.pdf> [Consulta: 3 juny 2019].

National Statistical Office (2002). Philippines: Population expected to reach 100 million Filipinos in 14 years [en línia]. <https://psa.gov.ph/content/philippines-population-expected -reach-100-million-filipinos-14-years> [Consulta: 13 juny 2019].

Philippine Statistics Authority (2018). 2018 Philippine statistical yearbook. Quezon City: Philippine Statistics Authority [en línia]. <https://psa.gov.ph/sites/default/files/ 2018%20PSY_final%28revised%20asof26Mar19%29_0.pdf> [Consulta: 13 juny 2019].

Ramallo, Fernando (2012). «El gallego en la família: entre la producción y la reproducción». Caplletra: Revista Internacional de Filologia, núm. 53, p. 167-191.

Sorolla, Natxo (2016). Tria de llengües i rols sociolingüístics a la Franja des de la perspectiva de l’anàlisi de xarxes socials. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Departament de Sociologia i Anàlisi de les Organitzacions [en línia]. <https://www.tdx.cat/handle/10803/ 373905> [Consulta: 19 juny 2019].

Annex: qüestionari utilitzat

Nom (voluntari)

Telèfon (voluntari)

Any d’arribada a Catalunya

Edat

Sexe

Llengües de les Filipines que sap

Llengües que parla per ordre d’identificació

Llengües que parla amb els pares

Llengües que parla amb els germans

Llengües que parla amb els fills

Llengües que parla amb els nets

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31 (2021), p. 137-147

DOI: 10.2436/20.2504.01.182

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Els casos clínics en català: vitalitat i propostes1

Clinical case reports in Catalan: Vitality and suggestions

Adéla Koťátková

Institut Interuniversitari López Piñero. Universitat Jaume I

Data de recepció: 18 de juny de 2019

Data d’acceptació: 11 de desembre de 2019

Resum

Els professionals de la salut disposen d’un gènere per a narrar les experiències clíniques dels seus pacients, amb finalitats didàctiques i de recerca. És el cas clínic (CC), un tipus de relat altament especialitzat i amb unes característiques retòriques específiques. Com que no es tracta d’articles d’investigació canònics, els CC havien quedat relegats a un rol secundari en les revistes científiques tradicionals. Tanmateix, estan adquirint una presència creixent en les revistes electròniques. A més, són molt utilitzats en la formació dels futurs professionals sanitaris. Per tant, qualsevol comunitat lingüística que aspiri a normalitzar la seva llengua haurà de procurar que estigui present també en aquest gènere. A partir de la revisió d’un corpus de CC de l’àmbit de la salut mental, en aquest article ens acostem a les característiques dels CC en català, observem la vitalitat que tenen i aportem algunes propostes per millorar la contribució d’aquest gènere a la difusió de la llengua catalana en l’àmbit de les ciències de la salut.

Paraules clau: comunicació mèdica, gèneres discursius, cas clínic, català en les ciències de la salut, usos lingüístics, salut mental.

Abstract

Healthcare professionals have a genre at their disposal to narrate the clinical experiences of their patients for didactic or research purposes. This genre is the clinical case report (CCR), a type of highly specialized narrative with specific rhetorical features. Because they are not canonical research articles, CCRs had been relegated to a secondary role in traditional scientific journals. However, they are now acquiring a growing presence in online journals. In addition, they are widely used in the training of future healthcare professionals. Therefore, any language community that aspires to reverse language shift should ensure that it is also present in

Correspondència: Adéla Koťátková. Universitat Jaume I. Departament de Filologia i Cultures Europees. Facultat de Ciències Humanes i Socials. Avinguda Vicent Sos Baynat, s/n. 12071 Castelló de la Plana. A/e: kotatkov@uji.es

1. Aquest treball s’ha realitzat en el marc del projecte de recerca «La construcción discursiva del conflicto: territorialidad, imagen de la enfermedad e identidades de género en la literatura y en la comunicación social» (FFI2017-85227-R), del Ministeri d’Economia, Indústria i Competitivitat, del Govern d’Espanya. L’autora ha rebut finançament a través de l’ajuda postdoctoral del Pla de promoció de la investigació de la Universitat Jaume I (POSDOC/2020/21). Se’n va presentar una primera versió en el congrés «ACS Conference Bristol», que va tenir lloc a la Universitat de Bristol del 9 a l’11 de novembre de 2018.

this genre. Based on the revision of a CCR corpus in the field of mental health, in this paper we discuss the characteristics of CCRs in Catalan and their vitality, and we make some suggestions for improving the contribution of this genre to the dissemination of the Catalan language in health sciences.

Keywords: medical communication, discursive genres, clinical case report, Catalan in health sciences, language uses, mental health.

1. El gènere del cas clínic

El cas clínic (CC) és un gènere en el qual els professionals de la salut narren les experiències clíniques dels seus pacients amb finalitats didàctiques i de recerca. En català és conegut també, entre altres denominacions, com a estudi de cas, nota clínica o història clínica. En anglès —que és la llengua en què trobem més CC— existeix una gran varietat de noms per a referir-se a aquest gènere (Morales et al., 2007; Nissen i Wynn, 2012; Carey, 2006):

Case/Clinical Report, Clinical/Medical Case Report, Short Report, Brief Report/Communication, Single-patient Case Report, Single Case Report, Selected Report, Experience & Reason, Clinical/Scientific Note, Clinical & Laboratory Observations, Clinical Report Observation.

Les definicions del que és un CC són variades, però la gran majoria coincideixen en determinades característiques prototípiques (Venes, 2017: 393): es tracta d’un resum formal sobre la malaltia d’un o més pacients (el màxim s’estableix en deu casos) que sol incloure el motiu de la consulta mèdica (1), els símptomes (2), els diagnòstics (3), el procés del tractament (4) i els resultats (5).

1) Una dona de vint-i-dos anys que acudeix a la consulta després d’iniciar un quadre de deteriorament d’aproximadament un any d’evolució en forma de mutisme, alentiment motor, retraïment social, pèrdua d’interès, aïllament, dificultats per a orientar-se en el temps i problemes greus de concentració. (Garvíai i Benejam, 2014)

2) Presenta una lesió isquèmica corticosubcortical parietal esquerra aguda i altres cròniques2 inespecífiques de predomini a l’hemisferi esquerre. (Hospital Universitari de Bellvitge, Servei de Neurologia, 2008)

3) Es va realitzar una TC cranial que va fer palesa una dilatació de la cisterna magna amb hipoplàsia de la porció inferior del cerebel, suggeridora de la malformació de Dandy-Walker. La RNM va confirmar la hipoplàsia cerebel·losa, associada a una fossa posterior de dimensions reduïdes, la qual cosa suggereix la variant de Dandy-Walker. (Roquer, 2003)

2. Hem respectat expressament aquesta i altres errades lingüístiques, en els textos citats, atenent al propòsit de l’article.

4) Després de la biòpsia hepàtica, es va iniciar tractament amb corticoides a dosi d’1 mg/kg/pes i ciclofosfamida a polsos mensuals a dosis d’1 gram/m2 durant un any. (Martínez Piñeiro, 2009)

5) El ritme del son es va normalitzar completament i el pacient va recuperar de forma parcial el seu nivell de funcionalitat diària, va ser capaç de seguir les rutines prèviament establertes i va permetre als cuidadors un millor control de la seva conducta. Actualment, ha rebut un segon cicle de corticoides per intentar arribar a la resposta inicial d’aquests, sense modificar les dosis de tiroxina, olanzapina (5 mg/8 h) ni de risperidona (1 mg/12 h). (Abeledo et al., 2010)

Els CC són, doncs, un gènere propi de les comunitats de pràctica del món de l’atenció sanitària. Els podem adscriure al discurs mèdic, per bé que els seus autors i els destinataris— poder ser metges, però també infermers, psicòlegs, fisioterapeutes i altres professionals de la salut. Estan escrits, per tant i sobretot, per a un públic expert de col·legues que comparteixen uns coneixements necessaris per a descodificar-

Figura 1

Exemple d’un CC breu de neurologia

Font: Ruiz Julián, 2015: 34.

ne els significats. Una de les característiques més notables d’aquest discurs és l’ús d’una terminologia i d’un conjunt de convencions pròpies que serveixen per a la comunicació entre ells (Francí, 2012: 54-55). Són marques de cientificitat que reforcen la pertinença a una comunitat de professionals i que, de fet, contribueixen a la construcció discursiva de les professions sanitàries.

Des del punt de vista de les macroestructures textuals, el cas clínic és un gènere híbrid o, almenys, heterogeni (Salvador, 2016: 36). En uns textos que acabem de classificar com a científics, esperaríem el predomini absolut de les seqüències descriptives i expositives. Tanmateix, les seqüències narratives també hi tenen un paper i una rellevància especials. Com veurem en els exemples que anirem citant, la narració permet als autors dels CC contar, amb diferents graus de profunditat, aspectes de la vida dels pacients per tal de contextualitzar-ne les malalties.

2. Els casos clínics en l’àmbit de la salut mental

En la nostra revisió d’un corpus de cent quinze CC en català, castellà i anglès de l’àmbit de la salut mental, hem constatat que els CC són un gènere variat, que pot presentar característiques molt diferents segons els autors, com també segons l’especialitat sanitària (Koťátková, 2019). Cal tenir en compte que la salut mental s’aborda des de perspectives acadèmiques diverses i amb enfocaments clínics i terapèutics molt diferents. Dins el camp de la medicina, trobem les especialitats de la neurologia i la psiquiatria. La neurologia s’ocupa de la prevenció, el diagnòstic, el tractament i la rehabilitació de totes les malalties que impliquen tant el sistema nerviós central com el perifèric o l’autònom. La psiquiatria, al seu torn, se centra més específicament en els trastorns mentals. La psicologia, en canvi, és una disciplina molt àmplia que sovint s’engloba dins de les ciències socials. Tanmateix, existeix una psicologia clínica amb una llarga tradició que considerem que travessa la frontera amb les ciències de la salut i que, atès que s’ocupa també de la salut mental, no podíem deixar de banda a l’efecte del nostre treball. A l’Estat espanyol, l’especialitat en psicologia clínica és un títol que poden assolir els graduats en psicologia mitjançant un postgrau en forma de residència que es desenvolupa dins el sistema públic de salut, després d’un examen d’accés denominat PIR (psicòleg intern resident).

Quan ens referim als autors dels CC, generalment tendim a pensar en metges, i cal reconèixer que la major part de textos d’aquest gènere sí que està redactada per aquest sector professional. No hem d’oblidar, però, que no són els únics treballadors de la salut que tenen contacte amb els pacients ni els únics que en fan un seguiment: a més dels psicòlegs ja esmentats, pensem per exemple en els infermers. Per això, el nostre corpus també conté CC redactats per professionals de la psicologia i de la infermeria. Els CC del camp de la neurologia del nostre corpus sistemàticament tendeixen a ser molt més fisiològics, és a dir que se centren molt en la descripció de la simptomatologia física, en aspectes de l’anatomia interna —misteriosos per als profans— i en xifres de determinades substàncies trobades a la sang expressades en unitats arcanes.

S’hi detecta un esforç per mitigar o fins i tot ocultar qualsevol informació personal sobre els pacients, amb la finalitat d’assolir la màxima objectivitat que s’espera en un treball científic. La terminologia hi és hipertècnica, cosa totalment comprensible si entenem que aquests textos estan adreçats, de manera quasi exclusiva, als professionals de l’especialitat mateixa:

S’inicia típicament amb una erupció cutània dolorosa en un dermatoma que precedeix a la meningoencefalomielitis en la que [sic] són freqüents les convulsions. El LCR és inespecífic i a la RM es veu afectació de la substància blanca que pot ser amb lesions focals i de vegades hemorràgiques. El diagnòstic definitiu és amb serologia, PCR del LCR o amb la biòpsia. (Hospital Verge de la Cinta, 2007)

En canvi, en altres especialitats revisades en el nostre corpus, com ara el tractament de pacients amb síndrome de Down, veiem que els autors dediquen més atenció als aspectes socials —humans, podríem dir-ne— com ara la família, l’estil de vida o els esdeveniments biogràfics rellevants. És un enfocament més empàtic, on la narració té un rol més desenvolupat. També hi observem una contenció en la terminologia emprada, com cal esperar en uns textos que llegiran professionals sanitaris d’especialitats variades, però també familiars i persones properes a uns pacients que no estan experimentant una malaltia puntual, sinó una afecció crònica:

[…] La provanda va presentar menarquia als tretze anys d’edat i va demostrar autonomia en la cura del seu cos. Va sortir amb tres amics, un d’ells amb la síndrome, però buscava un company per formar una família. Fa vuit anys va conèixer el seu marit actual a l’escola especial on anava. Era un noi orfe amb una història de dèficit d’aprenentatge lleu associat amb esdeveniments gestacionals que vivia i treballava a un centre especialitzat.

El casament va ser normal, com el de una [sic] parella qualsevol (figura 1 A). Es van casar en una cerimònia religiosa i es van traslladar a casa de la família materna, on es dividien les tasques i aportaven una contribució econòmica. Dos anys després del casament, la provanda es va quedar embarassada alhora que la seva cunyada, cosa que va sorprendre tothom, perquè als pares els havien dit que no calia que fessin servir anticonceptius perquè amb la síndrome no hi havia probabilitats que quedés embarassada. L’examen prenatal, efectuat als cinc mesos de gestació, va indicar que estava embarassada d’un nen sense la síndrome, cosa que va alegrar molt tota la família. […]. (Azevedo Moreira i Damasceno Espirito Santo, 2013)

La presència de la narració —a més d’una extensió molt reduïda— fa que els CC s’assemblin a una història o a un conte i que, malgrat el llenguatge especialitzat i les parts teòriques expositives, siguin més llegibles que, per exemple, els articles d’investigació. Així, doncs, considerem els CC relats no literaris. Uns relats que compten, entre d’altres, amb un narrador (el professional sanitari que redacta el cas), uns personatges (el pacient, el metge mateix, els familiars…) i una estructura narrativa simi-

lar a la d’un conte. Podem trobar, doncs, fragments de CC que constitueixen autèntiques històries, molt properes a les que ens podríem trobar en un text literari o, més concretament, en els casos clínics literaturitzats d’autors com ara Oliver Sacks. Tot i amb això, l’origen i la finalitat mèdics d’aquests fragments queden sempre revelats per la presència més o menys intensa del llenguatge especialitzat, sobretot de la terminologia i de les abreviatures, com també per l’estil auster, ja que sovint es tracta d’una cadena de fets redactada d’una manera força concisa, sense profusió de figures retòriques o recursos literaris.

3. Rellevància social dels casos clínics

Aquestes característiques, que no sempre encaixen completament amb el discurs científic prototípic, fan que els CC tinguin una rellevància especial tant en l’àmbit de la recerca com per a la formació dels futurs professionals. En la història recent, podem observar casos que han demostrat la gran utilitat social d’aquest gènere. N’és un bon exemple el virus de la immunodeficiència humana (VIH), que no va entrar en la consciència del món mèdic convencional per mitjà d’un seguiment epidemiològic exhaustiu (Wardle i Roseen, 2014: 144), sinó a través de la publicació d’un cas clínic influent: «A preliminary communication on extensively disseminated Kaposi’s sarcoma in young homosexual men» (Gottlieb et al., 1981).

Quant a la funció didàctica, els CC són un material d’estudi òptim per als alumnes o els practicants novells en els diversos camps de les ciències de la salut, ja que s’hi tracten continguts sovint diferents dels que apareixen en les classes tradicionals o en els llibres de text (Jenicek, 2001: xv-xix) i, per tant, solen estimular molt més la discussió i l’aprenentatge. A més a més, per a molts professionals sanitaris joves, representen la primera possibilitat de publicar. L’escriptura sobre la seva praxi mèdica ajuda a millorar l’expressió escrita dels professionals, els fa revisar els estudis del moment sobre la matèria i també els fa aprendre a pensar sobre les seves decisions i els seus comportaments d’una manera més crítica (Green i Johnson, 2006: 73).

Veiem, doncs, que els CC són un gènere indispensable dins els textos de les ciències de la salut. Ara bé, com que no es tracta d’articles canònics d’investigació, aquest gènere havia quedat relegat a un rol secundari en les revistes científiques tradicionals. En els darrers temps, tanmateix, els casos clínics viuen un auge en les diferents especialitats mèdiques i estan adquirint una presència creixent sobretot en les revistes electròniques. Així doncs, qualsevol comunitat lingüística que aspiri a normalitzar la seva llengua haurà de procurar que aquesta estigui present també en el gènere dels CC. I més encara tenint en compte el desenvolupament educatiu, l’augment del nivell cultural de la població —cada cop més informada sobre les dolències que pateix o més interessada a comprendre-les— i la tendència cap a la humanització de l’atenció sanitària (Gelabert i Fortuny, 2012: 7). En aquest context, els casos clínics en català que s’obren a la comprensió per part d’un públic més ampli de malalts i familiars tenen un paper social innegable.

4. Els casos clínics en català

Quan observem l’estatus d’una llengua en determinats àmbits, hem de considerar no només dades estadístiques com el nombre de parlants i altres qüestions demogràfiques, sinó també les circumstàncies socials i polítiques que determinen en quin grau i quan s’empra una llengua. Això, com és obvi, també s’ha d’aplicar al món de la ciència, ja que si una llengua no està normalitzada en tots els altres àmbits d’ús, és molt difícil garantir-ne la normalitat en el camp científic.

En molts contextos cientificotècnics, la llengua catalana encara té una presència mínima i inestable, i en alguns ni tan sols hi és. El discurs mèdic presenta «uns reptes especials per a la normalització del català i uns caires particularment suggestius per a l’analista del discurs que impliquen sovint la construcció social de les diverses professions sanitàries» (Salvador, 2004: 100). Aquí ens trobem amb una anomalia, ja que hi ha molts professionals sanitaris que en la seva comunicació oral habitual, fins i tot professional, empren el català i en tenen un bon nivell, però no l’utilitzen a l’hora d’escriure ni publicacions, ni informes ni històries clíniques dels pacients (Sans Sabrafen, 2002: 110-111). L’asimetria entre el registre col·loquial oral i l’escrit formal està causada pel fet que fins ara no hi ha hagut condicions socials suficientment favorables per a aquests usos (Montalt, 2004: 109).

Els CC es publiquen en revistes especialitzades del camp de les ciències de la salut, però no hi ha gaires revistes d’aquesta mena que estiguin en català i que continguin CC. En l’àmbit que estudiem, el de la salut mental, trobem les revistes següents accessibles per Internet:

— Neurologia Catalana. Butlletí de la Societat Catalana de Neurologia

— Revista Mèdica Internacional sobre la Síndrome de Down, publicada per la Fundació Catalana Síndrome de Down (FCSD)

— Desenvolupa. La Revista d’Atenció Precoç, de l’Associació Catalana d’Atenció Precoç

Les tres revistes que hem localitzat depenen d’una societat professional, d’una fundació i d’una associació. En els dos darrers casos, comprovem que es tracta d’entitats molt focalitzades en una problemàtica sociosanitària concreta —la síndrome de Down i l’atenció precoç. Només en el primer cas ens trobem una revista generalista dins d’una especialitat —la neurologia. De fet, no hem trobat cap revista general de psiquiatria o de psicologia que publiqui regularment CC en català.

Per comprovar si la disponibilitat de casos clínics en català s’ajusta al pes relatiu de la llengua en nombre de parlants —és a dir, si es pot considerar normal—, hem fet una recerca de CC en una altra llengua europea amb un pes demogràfic comparable al català —això sí, amb un estat darrere— com és el txec. Hem trobat que aquesta llengua disposa de deu revistes que publiquen CC relacionats amb la salut mental:

— Remedia

— Neurologie pro praxi

— Psychiatrie pro praxi

— Praktický lékař

— Listy klinické logopedie

— Časopis lékařů českých

— Pracovní lékařství

— Česká a slovenská neurologie a neurochirurgie

— Česká a slovenská psychiatrie

— Česko-slovenská pediatrie

El nombre de revistes en txec de l’àrea que ens interessa triplica de llarg, doncs, les revistes en català. D’altra banda, constatem que nou de les deu revistes inclouen CC escrits íntegrament en eslovac. L’única revista txeca en què no hem trobat CC en eslovac és Remedia. Val a dir que les tres darreres revistes tenen un plantejament explícitament binacional (txec i eslovac), un tret que trobem en altres aspectes de la vida acadèmica i quotidiana d’aquests països, malgrat que ja fa més de vint-i-cinc anys de la separació dels dos estats.3 Tenint en compte que el català i el castellà són dues llengües romàniques que conviuen en un mateix estat, la permeabilitat txecoslovaca a la llengua de l’altre podria ser un bon model per al futur. En el cas que ens ocupa, a més d’augmentar el nombre de revistes catalanes que publiquen CC, una via per a l’increment de textos en català podria ser l’obertura de les revistes espanyoles als originals en aquest idioma.

A la mancança de quantitat i de varietat de CC en català, cal afegir que alguns dels existents contenen més errades de les que esperaríem en una publicació acadèmica unes errades que no trobem en les publicacions txeques esmentades, ni tampoc en el corpus castellà i anglès que hem analitzat (Koťátková, 2019). Per il·lustrar-ho, reproduïm uns fragments d’un CC publicat a la revista Neurologia Catalana:

[…] El mieloma es va diagnostar l’any 2002, però no va requerir tractament fins l’any 2005, moment en el que va presentar progressió, indicant-se quimioteràpia. El 2006, davant nova progressió, es va realitzar autotransplantament de moll d’ós, que es va haver de repetir l’any 2007. […] Fins el setembre del 2011, quan una nova recidiva va aconsellar la realització d’un trasplantament alogènic de donant no emparentat. […]

El virus de l’herpes humà 6 és la causa más frequent d’encefalitis en pacients amb trasplantament de moll d’ós, però també és una causa frequent d’encefalitis de causa indeterminada en pacients immunocompetents. Les seves especicitats en quant a les lesions observables mitjançant ressonància magnètica, així com la necessitat… […]. (Marín et al., 2013)

Sense aquesta revista i els autors que hi publiquen, ens hauria resultat més difícil analitzar els CC en català, precisament perquè són escassos. Valorem i agraïm, per

3. Per exemple, a les universitats txeques el professorat eslovac pot impartir la docència en la seva llengua i els estudiants poden fer els treballs i els exàmens també en eslovac. A la televisió, els grans concursos musicals i de talent es coprodueixen entre canals privats txecs i eslovacs amb una representació equitativa de les dues llengües.

tant, l’esforç i l’aportació que fan a l’extensió de l’ús de la llengua en aquest àmbit, però considerem que l’ús de la llengua i la correcció lingüística han d’anar plegats. En la majoria de les publicacions, en qualsevol llengua, hi ha un cert percentatge d’errors lingüístics o estilístics, però en les publicacions científiques aquest percentatge sol ser molt baix, negligible. En aquest cas, tanmateix, trobem que massa sovint és excessiu i afecta negativament l’experiència del lector. Aquest és, doncs, un dels reptes per a les revistes científiques en català: garantir la qualitat lingüística amb revisions acurades dels textos.

És una necessitat peremptòria la revisió lingüística dels textos abans de publicar-los. Així mateix, aquesta mesura s’ha de complementar amb un increment de les competències lingüístiques i comunicatives dels professionals sanitaris. La incorporació d’assignatures de comunicació als plans d’estudi de les diverses titulacions de ciències de la salut (Revuelta, 2018: 159-186) és un factor que pot contribuir-hi.

5. Conclusions i propostes

Els CC són un gènere que es pot considerar perifèric respecte d’altres textos especialitzats propis de les ciències de la salut, com els articles de recerca, però que contribueixen a donar resposta a la demanda d’una atenció sanitària centrada en les persones i no només en les xifres i els procediments clínics. Com altres textos acadèmics, els CC contenen seqüències expositives i descriptives, però també hi tenen un paper rellevant les seqüències narratives, tot i que no d’una manera homogènia en totes les especialitats i revistes. Observem, particularment, que el factor narratiu es desenvolupa més en els CC relacionats amb una comunitat específica de malalts i els seus entorns, com és el cas de la síndrome de Down.

Els CC ocupen un lloc rellevant en la praxi sanitària, tant en l’àmbit educatiu com en la recerca. En els darrers anys s’han consolidat noves revistes dedicades a aquest gènere, en una expansió afavorida per la facilitat de publicació a Internet. Ara bé, si contrastem la progressió general del gènere amb el que s’esdevé en la llengua catalana, veiem que encara es fa difícil trobar un corpus de CC d’un camp bastant extens i amb molta producció com és el de la salut mental. Així, hem comprovat que una llengua com el txec, amb un pes demogràfic similar al del català, triplica de llarg el nombre de revistes catalanes que publiquen CC en aquest àmbit. També hem trobat que la qualitat lingüística dels textos en català no sempre és satisfactòria.

Caldrà posar en marxa mesures de planificació lingüística que resolguin aquesta situació. Convindria incentivar el compromís dels col·legis i de les associacions professionals, com també de les universitats, en la creació de noves revistes en català i en l’augment de la presència d’aquesta llengua en les ja existents, incloses les d’àmbit espanyol —de la mateixa manera que la majoria de les revistes txeques inclouen textos en eslovac. Pel que fa a la qualitat lingüística, a més d’assegurar la revisió dels textos, suggerim que s’incloguin en els plans d’estudis de les diferents professions sanitàries assignatures relacionades amb la comunicació mèdica. Aquestes matèries

contribuirien a millorar la correcció lingüística o terminològica, però, també, les habilitats comunicatives que faciliten la relació dels professionals amb la resta de la comunitat mèdica i, sobretot, amb els pacients.

Bibliografia de referència

Carey, John C. (2006). «A species not extinct: Publication of case reports and scientific knowledge». American Journal of Medical Genetics, part A, vol. 140, núm. 8, p. 801-803. Francí Pallejà, Jaume (2012). «Els informes mèdics són entenedors per a qui els ha de llegir?». Llengua, Societat i Comunicació, núm. 10: Medicina i llenguatge: les paraules de la salut, p. 53-62.

Gelabert Mas, Antoni; Fortuny Organs, Biel (2012). «És possible una nova comunicació entre metge i malalt?». Llengua, Societat i Comunicació, núm. 10: Medicina i llenguatge: les paraules de la salut, p. 6-13.

Gottlieb, Geoffrey J.; Ragaz, Anna; Vogel, Joseph V.; Friedman-Kien, Alvin; Rywlin, Arkadi M.; Weiner, Edward A.; Ackerman, A. Bernard (1981). «A preliminary communication on extensively disseminated Kaposi’s sarcoma in young homosexual men». The American Journal of Dermatopathology, vol. 3, núm. 2, p. 111-114.

Green, Bart N.; Johnson, Claire D. (2006). «How to write a case report for publication». Journal of Chiropractic Medicine, vol. 5, núm. 2, p. 72-82.

Jenicek, Milos (2001). Clinical case reporting in evidenced-based medicine. Londres: Arnold. Koťátková, Adéla (2019). El relat en l’àmbit sanitari: els casos clínics sobre afeccions mentals Tesi doctoral. Universitat Jaume I.

Montalt, Vicent (2004). «El català com a llengua de traducció cientificotècnica i la planificació lingüística». A: Andreu, Joan; Meseguer, Lluís; Pitarch, Vicent; Salvador, Vicent (ed.). La llengua i la literatura: Història i actualitat: Actes de les jornades celebrades a la Universitat Jaume I en el setantè aniversari de les Bases Ortogràfiques del 1932. Castelló de la Plana: Institut d’Estudis Catalans: Universitat Jaume I, p. 103-113.

Morales, óscar Alberto; Cassany, Daniel; Ilich Marín-Altuve, Ernesto; GonzálezPeña, Carolina (2007). «El discurso escrito de la odontología: análisis retórico discursivo de casos clínicos hispanos (1999-2005)». MedULA: Revista de la Facultad de Medicina, vol. 16, núm. 2, p. 75-82.

Nissen, Trygve; Wynn, Rolf (2012). «The recent history of the clinical case report: a narrative review». Journal of the Royal Society of Medicine, vol. 3, núm. 12, p. 87. <https://www. ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC3545337/> [Consulta: 13 setembre 2017].

Revuelta, Gema (2018). «Formación en comunicación en los estudios de grado: Análisis en las áreas de ciencias de la salud y la vida, ciencias ambientales y ciencias naturales». InMediaciones de la Comunicación, vol. 13, núm. 2, p. 159-186. Salvador, Vicent (2004). «La difusió social dels sabers científics: pràctiques i comunitats discursives». A: Andreu, Joan; Meseguer, Lluís; Pitarch, Vicent; Salvador, Vicent (ed.). La llengua i la literatura: Història i actualitat: Actes de les jornades celebrades a la Universitat Jaume I en el setantè aniversari de les Bases Ortogràfiques del 1932. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; Castelló de la Plana: Universitat Jaume I, p. 97-101.

Salvador, Vicent (2016). «The clinical case report as a discourse genre in the context of professional training». A: Ordóñez-López, Pilar; Edo-Marzá, Nuria (ed.). Medical discourse in professional, academic and popular settings Bristol: Multilingual Matters, p. 31-54. Sans Sabrafen, Jordi (2004). L’evolució de l’ús del català en medicina a Catalunya durant el segle xx: El llarg camí d’una bella i expressiva història. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Secció de Ciències Biològiques.

Venes, Donald (2017). Taber’s cyclopedic medical dictionary . Filadèlfia: F. A. Davis Company.

Wardle, Jon; Roseen, Eric (2014). «Integrative medicine case reports: A clinicians’ guide to publication». Advances in Integrative Medicine, vol. 1, núm. 3, p. 144-147.

Abeledo, A.; Valera, C. E.; Poo, P.; Ortez, C. I.; Nascimento, A.; Casano, P. (2010). «Síndrome de Down i encefalitis de Hashimoto». Revista Mèdica Internacional sobre la Síndrome de Down, vol. 14, núm. 1, p. 10-13.

Azevedo Moreira, L. M.; Damasceno Espirito Santo, L. (2013). «Matrimoni i reproducció en una dona amb síndrome de Down». Revista Mèdica Internacional sobre la Síndrome de Down, vol. 17, núm. 3, p. 39-42.

Garvíai, B.; Benejam, B. (2014). «Regressió en adults joves amb la síndrome de Down. Revisió de tres casos». Revista Mèdica Internacional sobre la Síndrome de Down, vol. 18, núm. 3, p. 43-46.

Hospital Universitari de Bellvitge. Servei de Neurologia (2008). «Episodis paroxístics d’hemicòs dret». Neurologia Catalana, núm. 5, p. 5.

Hospital Verge de la Cinta, Tortosa (2007). «Baró de 83 anys que ingressa per a estudi de deteriorament cognitiu d’un mes d’evolució». Neurologia Catalana, núm. 2, p. 8-9. Marín, J., Martinez-Lizana, E.; Morenas, E.; Munuera, P.; Pagonabarraga, J. (2013). «Resolució del cas». Neurologia Catalana, núm. 19, p. 21-22.

Martínez Piñeiro, A. (2009). «Impotència funcional d’extremitats d’instauració llargament progressiva». Neurologia Catalana, núm. 9, p. 8-9.

Roquer, J. (2003). «Variant de Dandy-Walker associada a síndrome de Down». Revista Mèdica Internacional sobre la Síndrome de Down, vol. 7, núm. 1, p. 6-9.

Ruiz Julián, M. (2015). «[s. t.] (El racó del resident)». Neurologia Catalana, núm. 26, p. 34.

Corpus citat

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31 (2021), p. 149-164

DOI: 10.2436/20.2504.01.183

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Transferències

lingüístiques castellà-català: un estudi de disponibilitat lèxica a Lleida

Spanish-Catalan linguistic transfers: A study of lexical availability in Lleida

Maribel Serrano Zapata Universitat de Lleida

Data de recepció: 2 de març de 2020

Data d’acceptació: 2 de juny de 2020

Resum

L’objectiu d’aquest treball és analitzar la influència mútua del castellà i el català pel que fa al lèxic. Les dades que s’hi presenten provenen d’un estudi de disponibilitat lèxica basat en quatrecentes vuitanta enquestes realitzades a informants preuniversitaris lleidatans. L’anàlisi quantitativa mostra que, en relació amb el nombre total de respostes obtingudes, el català conté més elements del castellà que els que es detecten en el sentit contrari. El mateix fenomen s’observa en l’estudi dels préstecs integrats i en procés d’integració que apareixen en el lèxic disponible d’ambdues llengües.

Paraules clau: transferència lèxica, bilingüisme castellà-català, disponibilitat lèxica, fenòmens de contacte de llengües.

Abstract

The aim of this paper is to analyze the mutual influences of Spanish and Catalan on the lexicon. Our data come from a study on lexical availability based on 480 surveys conducted on pre-university students in Lleida. Quantitative analysis shows that, with regard to the total number of answers obtained, Catalan contains more elements from Spanish than Spanish does from Catalan. The same phenomenon may be seen in the study of integrated and integrating loans that appear in the lexicons available in both languages.

Keywords: lexical transfer, Spanish-Catalan bilingualism, lexical availability, linguistic contact phenomena.

Correspondència: Maribel Serrano Zapata. Universitat de Lleida. Departament de Filologia Clàssica, Francesa i Hispànica. Plaça Víctor Siurana, 1. 25003 Lleida. A/e: maribel.serrano@udl.cat

1. Introducció

La disponibilitat lèxica és una línia d’investigació que en l’actualitat té un desenvolupament notable en la lingüística hispànica, mentre que els treballs duts a terme sobre altres llengües, com el català, són molt més escassos. Aquesta disciplina s’emmarca dins de la lexicoestadística i pretén atorgar índexs estadístics a les diferents unitats lèxiques que integren una llengua. En concret, s’intenta establir quines paraules té un parlant a disposició seva davant un tema concret. Per tal d’aconseguir-ho, s’ofereix un estímul verbal i un temps de reacció davant el qual l’informant ha d’esmentar tots aquells mots que se li acudeixin. D’aquesta manera, es recullen els mots que hom té més a l’abast, però que només s’activen en alguns contextos concrets i que, d’una altra manera, no apareixerien fàcilment en un discurs pres a l’atzar.

L’objectiu final d’aquests estudis és establir repertoris de lèxic disponible en què les unitats lingüístiques estan classificades segons el nombre d’aparicions i la posició que ocupen en els llistats. Com ja hem dit, els treballs realitzats sobre el castellà són molt nombrosos; tanmateix, fa relativament poc s’ha començat a prestar atenció a altres llengües peninsulars —com el gallec (López Meirama i Álvarez de la Granja, 2014) o el català (Llopis Rodrigo i Gómez Devís, 2010; Serrano Zapata, 2014)— i a establir diccionaris de lèxic disponible en aquestes llengües.1 Val a dir que els resultats que ofereixen aquests estudis es poden analitzar des de diferents disciplines, com la dialectologia, la lingüística aplicada o la psicolingüística, entre d’altres; l’enfocament que seguim nosaltres és sociolingüístic, i utilitzem els llistats que proporcionen aquests tipus d’estudis per a analitzar la influència mútua entre el castellà i el català.

A les comunitats on conviuen dues llengües o més, aquests repertoris ens ofereixen una informació inestimable sobre la vitalitat i l’estat de cadascuna d’elles. 2 A més, també permeten estudiar altres aspectes, com les transferències lingüístiques 3 que es produeixen en el vocabulari. Les proves associatives de disponibilitat són un camp ideal d’ocurrència de fenòmens lingüístics de contacte i ja hi ha molts treballs que les han emprat, tant per a analitzar el pes d’una llengua sobre una altra com per a descriure aquests fenòmens (Álvarez de la Granja, 2011; Álvarez de la Granja i López Meirama, 2013; Casanova Ávalos, 2013; Fernández Smith et al., 2012; Martínez Olmos, 2015, o Tabernero Sala, 2008).

Així mateix, tal com han assenyalat diversos autors (Hernández García, 1998: 578; Vila i Moreno, 2004: 43-45), en el cas concret del contacte entre el castellà i el català

1. A Serrano Zapata (2020) es pot trobar un panorama exhaustiu dels estudis realitzats a les comunitats amb més d’una llengua oficial.

2. En el contacte castellà-català, hi ha antecedents, com els treballs de Bastardas i Boada (1986) i de Boix Fuster (1993), que utilitzen la mateixa metodologia —el control del nombre d’associacions amb una paraula estímul en dues llengües— com a instrument de mesura de la competència lingüística d’un individu bilingüe.

3. En aquest treball utilitzem aquesta denominació i la de fenòmens de contacte lingüístic com a sinònims per a designar la influència observable en el lèxic produïda pel contacte amb una altra llengua.

falten estudis de freqüències quantitatives que permetin valorar el pes de les transferències, ja que, tot i que se sap quins són els elements més comuns transferits entre les dues llengües, difícilment hi ha estudis basats en corpus que analitzin la difusió social d’aquests elements, cosa que permetria conèixer-ne el grau d’integració en el sistema i la distribució social. En el nostre marc d’estudi concret —la demarcació de Lleida—, el contacte entre el castellà i el català és continu i extens — atès l’elevat nombre de parlants bilingües i el seu coneixement aproximat de les dues llengües—;4 malgrat això, no hi ha cap treball que analitzi l’aparició d’aquests fenòmens de contacte en totes dues direccions a partir de la comparació de dos corpus, tal com fem aquí, per bé que sí que s’han realitzat treballs sobre les interferències castellà-català (per exemple, Casanovas Català, 1996, o Selfa Sastre, 2014).

Així doncs, l’objectiu primordial d’aquest estudi és determinar en quina mesura el lèxic del català i el del castellà contenen elements de l’altra llengua i si la presència d’aquests elements canvia en funció de l’estímul verbal.5 Partim de la base que la proximitat estructural i genètica de les dues llengües que estudiem afavorirà les transferències entre elles. Cal dir, però, que els pocs estudis que s’han dut a terme fins ara en què s’analitza la presència d’aquests elements de contacte lingüístic en dos corpus castellà-català (Vila i Moreno, 1996; Galindo Solé, 2006) mostren una influència més important del castellà sobre el català que a l’inrevés,6 motiu pel qual creiem que el castellà mostrarà més resistència a la transferència que el català.

2. Mètodes

La present recerca es basa en una mostra única de dos-cents quaranta informants preuniversitaris —estudiants de segon de batxillerat— provinents de dotze centres educatius ubicats a diferents punts de Lleida i la seva demarcació.7 Aquests estudiants van completar la mateixa enquesta dues vegades, amb un interval mínim de dues setmanes entre la primera i la segona. Després de recollir una sèrie de dades sociològiques, com la llengua inicial o el sexe, es van presentar disset estímuls o centres d’interès a raó d’un per pàgina,8 al voltant dels quals els estudiants van haver de produir,

4. Les dades més recents indiquen que el 94,4 % de la població de Ponent entén el català i el 99,6 %, el castellà (Institut d’Estadística de Catalunya, 2018).

5. Ja fa molt de temps, Mackey (1971) i Humbley (1974: 51-52) van considerar que la disponibilitat lèxica era una eina vàlida per a especificar l’extensió d’una llengua estrangera en el vocabulari bàsic d’una altra o en un camp semàntic concret.

6. Galindo Solé (2006), en la seva recerca sobre els usos lingüístics dels escolars de primària en el moment de l’esbarjo, conclou que, en castellà, les interferències constitueixen el 0,3 % de les paraules emeses en el discurs en aquesta llengua, mentre que en català el mateix percentatge assoleix el 3,5 %.

7. Concretament, vam efectuar les enquestes a les poblacions següents: Lleida, la Seu d’Urgell, Tàrrega, Almacelles, Vielha e Mijaran, les Borges Blanques i Solsona.

8. Aquests són: «el cos humà», «roba i complements», «parts de la casa (sense els mobles)», «mobles de la casa», «aliments i begudes», «objectes col·locats a la taula per a menjar», «la cuina i els seus utensilis», «l’escola: mobles i materials», «il·luminació, calefacció i mitjans per a airejar un recinte», «la ciutat»,

en el temps màxim de dos minuts, les llistes d’unitats lèxiques. A la taula 1 es pot veure la distribució de la mostra en funció de la llengua inicial.

Taula 1

Distribució de la mostra segons la llengua inicial

Llengua inicial

Font: Elaboració pròpia.

En la primera ocasió, les dades van ser recollides en castellà, i en la segona, en català. Les respostes obtingudes, després d’un procés d’edició i homogeneïtzació, es van introduir al banc de dades del web http://www.dispolex.com per a fer-ne la quantificació matemàtica.9 El fruit d’aquest procés és el diccionari de lèxic disponible, en què totes les paraules s’ordenen d’acord amb l’índex de disponibilitat i en què s’ofereixen, a més, la freqüència relativa, el percentatge d’aparició i la freqüència acumulada de cada mot.10

Galindo Solé (2006: 79, nota al peu 40) afirma, molt encertadament, que la comparació entre estudis que analitzen la presència d’elements transferits entre el castellà i el català no sempre és possible, atès que, d’una banda, la major part dels treballs sobre el tema se centren en una sola llengua, i, d’altra banda, les metodologies i el corpus que s’empren no són homogenis, de manera que els resultats obtinguts no són, en absolut, comparables. En aquest estudi pretenem superar aquests inconvenients, ja que tant la metodologia com els criteris d’edició del corpus, i fins i tot els informants, són els mateixos, amb la qual cosa creiem que les dades tenen un grau de fiabilitat alt.

3. Resultats

En primer lloc, hem estudiat el pes quantitatiu global de les respostes amb algun element transferit sobre el total de paraules de cada llengua i de cada centre d’interès, i, en segon lloc, hem fet una anàlisi comparativa dels préstecs trobats en els dos corpus.

«el camp», «mitjans de transport», «treballs del camp i del jardí», «animals», «jocs i distraccions», «professions i oficis» i «colors».

9. Per a més informació sobre la metodologia, vegeu Serrano Zapata (2014: 225-311). De fet, els resultats que presentem aquí formen part d’una investigació més àmplia que determina i analitza el lèxic disponible en castellà i en català a la demarcació de Lleida.

10. L’índex de disponibilitat es calcula en funció de dos paràmetres: el nombre d’aparicions d’un terme i la seva posició en els llistats. D’aquesta manera, s’afavoreixen els vocables que apareixen en primer lloc i que, per tant, estan més «disponibles» a la ment de l’informant. La freqüència relativa és el nombre de vegades que apareix un mot respecte al total, el percentatge d’aparició és el nombre d’informants que han inclòs aquella paraula i la freqüència acumulada és la suma de les freqüències relatives.

Taula 2

Respostes i transferències sobre el total de paraules en ambdues llengües

Total de respostes

Transferències sobre el total de respostes

Mitjana de transferències per informant

castellà català castellà català castellà català

73.038 76.061 2,07 % 5,44 % 6,29 % 17,25 %

Transferències

Mitjana de transferències per centre d’interès

Mitjana de transferències per informant i centre d’interès castellà català castellà català castellà català

Font: Elaboració pròpia.

Tal com es pot veure a la taula 2, per bé que el nombre total de paraules és més elevat en català que en castellà (76.061 i 73.038, respectivament), les transferències —és a dir, les respostes que contenen algun fenomen de contacte lingüístic de l’altra llengua—11 són moltes més en català (4.141) que en castellà (1.509). Més important, però, és el percentatge relatiu, és a dir, la proporció que representa aquesta dada sobre el total de respostes de cada llengua. D’aquesta manera, la proporció d’elements transferits és, en català, més del doble que en el sentit contrari (5,44 % enfront del 2,07 %). Per aquest motiu, tots els altres índexs, que deriven matemàticament de les respostes totals amb algun element transferit i que tenen en compte el nombre d’informants (240) i de centres d’interès (17), són sempre superiors en llengua catalana. De fet, cada informant produeix, de mitjana, una transferència en l’enquesta en català (1,01), mentre que en el cas del castellà aquesta dada es redueix a menys de la meitat (0,37). A continuació, comparem el percentatge de les respostes amb algun element de contacte lingüístic a cada centre d’interès en els dos corpus que analitzem. Els resultats es poden veure a la taula 3 i al gràfic 1.

Si comparem el percentatge que suposa la transferència a cada centre d’interès en els dos idiomes, tal com es pot apreciar al gràfic 1, es fa evident que la proporció de respostes amb un element de l’altra llengua sempre és superior en llengua catalana. L’única excepció al predomini del castellà sobre la llengua autòctona és el centre «treballs del camp i del jardí». En aquesta àrea, el percentatge que representen les respostes amb algun element de contacte lingüístic sobre el total de paraules (8 % vs. 4,55 %) és superior en castellà. Considerem que aquesta dada fa palesa la dificultat que té la majoria de la mostra, de llengua inicial catalana, en enunciar tasques agrícoles en castellà, fet que reflecteix en darrera instància la clara vinculació entre la llengua vernacla i els nuclis rurals. D’altra banda, les dissemblances entre les transferències que aparei-

11. És important fer l’aclariment següent: en aquest treball analitzem totes les transferències trobades independentment que siguin repeticions d’una mateixa transferència. Per això, comparem aquest paràmetre amb el total de respostes o de paraules, en què s’inclouen aquells mots que repeteixen diferents informants, que són molts, perquè els parlants fan associacions similars davant els mateixos estímuls.

Taula 3

Percentatge de transferències sobre el total de respostes per centre d’interès en les dues llengües

1 El cos humà

2 Roba i complements

3 Parts de la casa (sense els mobles)

4 Mobles de la casa

5 Aliments i begudes

6 Objectes col·locats a la taula per a menjar

7 La cuina i els seus utensilis 4,96 7,31

8 L’escola: mobles i materials

9 Il·luminació, calefacció i mitjans per a airejar un recinte 2,44 15,91

10 La ciutat

13 Treballs del camp i del jardí

14 Animals 1,04 6,36

15 Jocs i distraccions 2,15 7,21

16 Professions i oficis 4,80 5,81

17 Colors 1,02 5,14

Font: Elaboració pròpia.

xen en les dues llengües —sempre a favor de la presència del castellà en el català— són d’un abast considerable en algunes àrees, com ara a «il·luminació, calefacció i mitjans per a airejar un recinte», amb una distància superior al 10 % (un 13,47 %, concretament), o a «roba i complements», amb un 7,65 % de diferència. També en altres centres, com ara «jocs i distraccions» i «animals», la diferència entre els elements transferits a les dues llengües és notable i supera el 5 %; la llengua catalana sempre conté més transferència del castellà que en sentit contrari. En altres camps semàntics, però, la distància es redueix entre les dues llengües, com a «el camp» (1,81 % en castellà i 2,31 % en català), «professions i oficis» (4,8 % i 5,81 %, respectivament) o «el cos humà» (0,52 % i 1,75 %). Cal concloure, per tant, que la presència d’elements transferits és sempre més important i constant en el lèxic disponible en català.

Si ens fixem en la classificació dels centres d’interès (taula 3) segons el percentatge d’elements transferits, al corpus en llengua castellana, com ja hem dit, destaca el centre d’interès «treballs del camp i del jardí», amb un 8 % de respostes que contenen algun fenomen de contacte lingüístic del català. A continuació, i a certa distància, trobem «la cuina i els seus utensilis», amb un 4,96 % de transferències; «professions i oficis», amb un 4,8 % i «objectes col·locats a la taula per a menjar», amb un 3,38 %.

Colors

O cis

Jocs

Animals

Treballs

Transport

Camp

Ciutat

Calefacció

Escola

Cuina

Objectes

Menjars

Mobles

Parts de la casa

Roba

Cos

Gràfic 1

Percentatge de respostes amb algun element transferit sobre el total de paraules en les dues llengües per centre d’interès

Català

Font: Elaboració pròpia.

A més d’aquests centres, també «parts de la casa», «il·luminació, calefacció i mitjans per a airejar un recinte», «mobles de la casa» i «jocs i distraccions» estan per sobre de la mitjana. Entre aquests vuit centres, podem observar que en les àrees relatives a l’àmbit de la llar, com «la cuina», «objectes col·locats sobre la taula per a menjar», «parts de la casa» i «mobles de la casa», la llengua inicial hi té un pes remarcable. Recordem que la majoria dels informants (el 65,4 %) té el català com a llengua inicial i, per tant, podria haver succeït que, en completar l’enquesta en castellà, els informants haguessin produït transferències en aquestes àrees directament relacionades amb la llengua emprada en l’àmbit familiar.12

D’altra banda, com ja hem indicat, el nombre d’elements de contacte detectats a «treballs del camp i del jardí» és més que notable. Tal com s’ha observat anteriorment (Bartol Hernández, 2011), aquesta àrea temàtica és una de les més receptives a la transferència de la llengua vernacla, així com als mots dialectals. A més, aquest fet es

12. Seria molt interessant analitzar aquestes mateixes dades segons la variable de la llengua inicial per tal de verificar aquesta hipòtesi.

Castellà

pot relacionar amb la preponderància del català en els nuclis rurals de la nostra demarcació. Una altra àrea que presenta un cert nombre de transferències de la llengua catalana és «professions i oficis». El fet que el vocabulari d’aquesta àrea es treballi a l’escola podria explicar, en part, aquest fenomen, atès que tots els informants han estat escolaritzats en llengua catalana.

Pel que fa al lèxic disponible en català, és precisament «il·luminació, calefacció i mitjans per a airejar un recinte», amb gairebé un 16 % de transferències, el centre d’interès en què els fenòmens de contacte tenen un pes més important. Això es deu al fet que aquesta àrea conté alguns préstecs que tenen una freqüència d’aparició alta (bombilla, lámpara, foco…), entre els quals destaca la combinació híbrida (aparell d’) aire acondicionat, * que esmenta gairebé el 60 % dels enquestats. De manera semblant al que ocorre en castellà, les àrees relacionades amb l’entorn familiar ocupen, també, les primeres posicions, com «la cuina» (7,31 %) o «objectes col·locats a la taula per a menjar» (6,05 %), en què suposem que els informants de llengua inicial castellana incorporen vocabulari d’aquesta llengua. Un cas similar és el de «roba i complements», que ocupa el segon lloc de la classificació, amb un 9,11 % de fenòmens de contacte. En aquesta ocasió considerem que, a més, es fa palesa la preponderància del castellà en els mercats de consum, com a conseqüència dels anys de supremacia lingüística d’aquesta llengua davant la pròpia del territori, fet que influeix en el lèxic català de tots els informants independentment de la seva llengua inicial.

En quarta posició, i amb un 7,24 % de respostes amb algun element de contacte, trobem «jocs i distraccions», un dels pocs ítems en què els informants proporcionen una mitjana de paraules en castellà més alta que en català (Serrano Zapata, 2014). La influència del castellà també s’observa en el lèxic evocat sota aquest estímul, en què apareixen diferents formes de lleure, com l’esport, la música o les noves tecnologies. Després de «jocs i distraccions» ve «animals», en què també es detecta un gran nombre de transferències, tot i que els estudiants amb llengua inicial castellana són minoria i el lèxic d’aquest àmbit es treballa a l’escola. Per aquest motiu, considerem, un altre cop, que en aquest resultat s’aprecia la subordinació lingüística històrica del català al castellà, la qual provoca que fins i tot els estudiants catalanoparlants evoquin alguns noms d’animals en llengua castellana, possiblement perquè ja els han après en aquesta llengua.13

«L’escola» és una altra àrea situada per sobre de la mitjana; tot i que el català és la llengua pròpia de l’escola, les conclusions d’alguns estudis —com el de Galindo Solé (2006)— ja hi han mostrat la forta presència del castellà.14 En aquest camp trobem,

13. Fins que no analitzem les dades segons la variable de la llengua inicial, no podrem corroborar aquesta hipòtesi, però aparentment és difícil que les quatre-centes dues respostes amb elements transferits que es donen en aquest centre d’interès en català pertanyin només als seixanta-sis informants que tenen el castellà com a llengua inicial. Tampoc hem de menystenir la possible influència de la televisió i el cinema en els nostres informants, ja que moltes pel·lícules i sèries infantils són protagonitzades per animals.

14. L’autora conclou que, en l’àmbit concret de l’hora del pati, el castellà s’utilitza més que el català. El seu estudi es basa en els usos lingüístics dels escolars de primària.

novament, alguns préstecs concrets caracteritzats per una freqüència d’aparició alta, com borrador, carpesano, mochila, papelera, etc. Pel que fa als centres que contenen menys elements transferits, cal destacar el baix percentatge de transferències recollides al voltant de l’ítem «el cos humà», que, tal com ja han conclòs altres treballs, no és una àrea que propiciï la transferència de paraules d’altres llengües (Bartol Hernández, 2011: 160-162).

Així mateix, s’ha dut a terme un estudi dels préstecs trobats en els dos corpus. Els índexs matemàtics obtinguts en els diccionaris finals de disponibilitat de les dues llengües ens permeten conèixer de manera rigorosa el lloc que ocupen els fenòmens de contacte en relació amb la resta de paraules i saber quin és el percentatge d’aparició d’aquests vocables. Aquest paràmetre resulta especialment interessant perquè ens permet distingir els transvasaments lingüístics que responen a simples actualitzacions individuals —per desconeixement o oblit del terme apropiat en la llengua de l’enquesta— de les transferències que ja estan esteses — i, per tant, presenten un cert grau d’integració social. Des d’aquesta perspectiva, hem considerat com a préstecs en procés d’integració aquelles transferències amb un percentatge d’aparició d’entre el 5 % i el 15 %, i com a préstecs integrats, les que superaven el 15 %.

A més, en el mateix diccionari també és possible descobrir, en la major part dels casos, la posició que ocupa el terme equivalent en la llengua de l’enquesta i comprovar el desplaçament dels sinònims corresponents per mitjà de l’índex de disponibilitat i el percentatge d’aparició.15

Taula 4

Classificació dels préstecs en les dues llengües

Préstecs integrats Préstecs en procés d’integració

Préstecs integrats Préstecs en procés d’integració

2 17 17 58

Préstecs desplaçats Préstecs no desplaçats Préstecs desplaçats Préstecs no desplaçats

6 13 37 38

Font: Elaboració pròpia.

Tal com es pot veure a la taula 4, el nombre total de préstecs en català triplica amb escreix el nombre dels que apareixen en castellà (75 i 19, respectivament). Concretament, en castellà trobem dinou préstecs, i només en sis casos aquestes paraules tenen un índex de disponibilitat i un percentatge d’aparició superiors als dels seus sinònims catalans. Segons la integració del préstec, només en un dels dos exemples de préstecs

15. Mackey (1971 i 1976) ja va entreveure moltes d’aquestes possibilitats d’anàlisi en el seu estudi pioner sobre el lèxic disponible en francès del Canadà.

integrats aquest desplaça el mot apropiat castellà (és el cas de paleta com a substitut de albañil). La resta de vegades en què això succeeix suposa el 29,4 % dels préstecs en procés d’integració (en 5 dels 17 casos).16

En català es recullen en total setanta-cinc préstecs diferents, trenta-set dels quals desplacen el sinònim corresponent català i tenen un valor de disponibilitat i d’aparició més alt. Això significa que gairebé la meitat dels préstecs recollits (un 49,3 %) reemplacen el correlat català, una circumstància que en castellà només succeeix amb el 31,6 % dels préstecs. Si ens fixem en la distribució dels préstecs segons la seva integració, veurem que gairebé el 40 % dels préstecs en procés d’integració (23 sobre 58) substitueixen el vocable propi del català; aquest fet es dona en el 82,35 % dels préstecs ja integrats (en 14 casos de 17). Així mateix, considerem força significatiu que en nou dels trenta-set préstecs que desplacen el lèxic específic del català el mot propi de la llengua catalana ni tan sols aparegui en els llistats (com succeeix amb dessuadora, armari encastat, carpeta d’anelles, focus, etc.).

Per acabar, il·lustrem a tall d’exemple els préstecs trobats en els dos corpus, tal com es pot observar a les taules 5 i 6 (vegeu l’annex). En aquestes taules podem veure el centre d’interès a què pertany cada paraula —una informació necessària per a poder conèixer el significat dels termes polisèmics— i la posició que tenen tant el préstec com la paraula substituïda segons l’índex de disponibilitat.17 Com ja hem indicat, comparant aquestes posicions és possible identificar les paraules autòctones que estan sent desplaçades pel vocabulari de l’altra llengua en contacte. 18 Considerem que conèixer les unitats concretes que estan en procés de substitució, o que corren aquest risc, pot ser d’una gran utilitat, ja que amb una planificació lingüística adequada a l’escola es pot treballar per a evitar els casos de substitució lèxica més freqüents, que, com acabem de veure, són molt més habituals en el cas de la llengua catalana.

4. Conclusió

Tal com ens proposàvem en els objectius, hem estudiat la influència mútua del castellà i el català en el camp del vocabulari per mitjà de les enquestes de disponibilitat lèxica. D’acord amb el que vam preveure a la introducció, el present estudi corrobora els que ens precedeixen (Vila i Moreno, 1996; Galindo Solé, 2006), i l’anàlisi de les respostes amb elements que contenen alguna transferència indica clarament que

16. Entre aquests casos hi ha dos préstecs culturals —mosso d’esquadra i botifarra— que designen realitats pròpies de la cultura catalana, raó per la qual l’equivalent castellà no és freqüent o ni tan sols existeix.

17. Cal recordar el que s’ha dit a la nota 10 sobre els paràmetres que té en compte aquest índex: per motius d’espai, aquí no hi incorporem el percentatge d’aparició, una informació que també proporciona el diccionari de disponibilitat lèxica. Pot consultar-se a Serrano Zapata (2016), pel que fa als préstecs en català, i a Calero Fernández i Serrano Zapata (2017), per als del castellà.

18. A les taules de l’annex, aquestes paraules es poden veure marcades amb ombrejat.

la influència del castellà en el lèxic català és a totes voltes superior que la que s’observa en el sentit contrari (5,44 % i 2,07 %, respectivament). L’estudi dels préstecs, basat en els elements transferits que presenten un percentatge d’aparició superior al 5 %, també ens porta a la mateixa conclusió: el nombre de préstecs no només és superior, sinó que, a més, en moltes més ocasions (un 49,3 % enfront d’un 31,6 %), aquests mots estan substituint el vocabulari propi català. Cal remarcar que aquest resultat es dona tot i haver comptat amb una mostra d’informants escolaritzats íntegrament en català i en què el català és majoritàriament la llengua inicial. Per aquest motiu, l’anàlisi de les dades quantitatives ens permet concloure que la influència social que el castellà ha tingut en el català al llarg del segle xx es continua veient en un grau més elevat de transferència del castellà sobre la llengua catalana. Malgrat tots els esforços invertits en el procés de normalització lingüística del català, la influència del castellà continua present en la llengua vernacla i, excepte en una àrea estrictament vinculada al lèxic del treball rural, l’abast dels fenòmens de contacte lingüístic és clarament superior en català que en castellà.

Bibliografia de referència

Álvarez de la Granja, María (2011). «La presencia del gallego en el léxico disponible del español de Galicia. Análisis formal y funcional». A: López Meirama, Belén (ed.). Estudios sobre disponibilidad léxica en el español de Galicia. Santiago de Compostel·la: Universidade de Santiago de Compostela, p. 17-102.

Álvarez de la Granja, María; López Meirama, Belén (2013). «A presenza do galego no léxico dispoñible do español de Galicia. Análise distribucional». A: Gungenberger, Eva; Monteagudo, Henrique; Rei-Doval, Gabriel (ed.). Contacto de linguas, hibridade, cambio: contextos, procesos e consecuencias. Santiago de Compostel·la: Consello da Cultura Galega: Instituto da Lingua Galega, p. 49-96.

Bartol Hernández, José Antonio (2011). «Léxicos disponibles de zonas bilingües: interferencias sobre el español». A: López Meirama, Belén (ed.). Estudios sobre disponibilidad léxica en el español de Galicia. Santiago de Compostel·la: Universidade de Santiago de Compostela, p. 157-188.

Bastardas i Boada, Albert (1986). Llengua i immigració: La segona generació immigrant a la Catalunya no-metropolitana. Barcelona: La Magrana.

Boix Fuster, Emili (1993). Triar no és trair: Identitat i llengua en els joves de Barcelona. Barcelona: Edicions 62.

Calero Fernández, M. Ángeles; Serrano Zapata, Maribel (2017). «Transferencias léxicas del catalán al español de Lleida». Lingüística en la Red (Linred), vol. xv, p. 1-17.

Casanova Ávalos, Manuela (2013). «Valencianismos en el léxico disponible de Castellón». A: Casanova, Emili; Calvo, Cesareo (ed.). Actas del XXVI Congreso Internacional de Lingüística y de Filología Románicas: Valencia 2010. Vol. 8. Berlín; Boston: De Gruyter, p. 531-543.

Casanovas Català, Montse (1996). «El contacto lingüístico en Lleida: algunas consecuencias en el léxico español de los catalanohablantes». Sintagma, vol. 8, p. 57-63.

Fernández Smith , Gerard; Sánchez-Saus Laserna , Marta; Escoriza Morera , Luis (2012). «Studies on lexical availability: The current situation and some future prospects». A: Eizaga Rebollar, Bárbara (ed.). Studies in linguistics and cognition . Berna: Peter Lang, p. 35-56.

Galindo Solé, Mireia (2006). Les llengües a l’hora del pati: Usos lingüístics en les converses dels infants de primària a Catalunya. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona.

Hernández García, Carmen (1998). Algunas cuestiones más sobre el contacto de lenguas: Estudio de la interferencia lingüística del catalán en el español de Cataluña. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona.

Humbley, John (1974). «Vers une typologie de l’emprunt linguistique». Cahiers de léxicologie, núm. 25, p. 46-70.

Llopis Rodrigo, Francesc; Gómez Devís, Begoña (2010). El lèxic disponible de València València: Denes.

López Meirama, Belén; Álvarez de la Granja, María (2014). Léxico dispoñible do galego. Santiago de Compostel·la: Servizo de Publicacións e Intercambio Científico.

Mackey, William F. (1971). Le vocabulaire disponible du Français. París; Brussel·les; Montreal: Didier. (1976). Bilinguisme et contact des langues. París: Klincksieck.

Martínez Olmos, Esther (2015). El léxico disponible de las comunidades de habla alicantinas: Estudio sociolingüístico y diccionarios. Alacant: Publicacions de la Universitat d’Alacant.

Selfa Sastre, Moisés (2014). «Notas sobre las interferencias lingüísticas del catalán en el español de Cataluña: verbos y usos verbales». Zeitschrift für romanische Philologie, vol. 130, núm. 1, p. 121-133.

Serrano Zapata, Maribel (2014). Disponibilidad léxica en la provincia de Lleida: estudio comparado de dos lenguas en contacto. Tesi doctoral. Universitat de Lleida. Disponible a: <http://hdl.handle.net/10803/285008>. (2016). «Fenòmens de contacte lingüístic en el lèxic disponible català de Lleida». Studia Romanica Posnaniensia, vol. 43, núm. 2, p. 51-64. (2020). «Disponibilidad léxica en las comunidades bilingües de España». A: Gimeno Menéndez, Francisco (coord.). Lengua, sociedad y cultura: Estudios dedicados a Alberto Carcedo González. Alacant: Publicacions de la Universitat d’Alacant, p. 313-334.

Tabernero Sala, Cristina (2008). «Disponibilidad léxica y contacto de lenguas». Oihenart: Cuadernos de Lengua y Literatura, núm. 23, p. 545-565.

Vila i Moreno, Francesc Xavier (1996). When classes are over. Language choice and language contact in bilingual education in Catalonia. Tesi doctoral. Vrije Universiteit Brussel. (2004). «El català i el castellà a començament del mil·lenni a Catalunya: condicionants i tendències». A: Payrató, Lluís; Vila i Moreno, Francesc Xavier (dir.). Les llengües a Catalunya. Cicle Joan Coromines III. Sabadell: Fundació Caixa de Sabadell, p. 29-51.

Annex: Préstecs en procés d’integració i integrats als dos corpus

Taula 5

Préstecs en procés d’integració als dos corpus

CI Préstec P Sinònim P Préstec P Sinònim P

1 muñeca 71 canell 35

2 armilla 64 chaleco 33 blusa 49 brusa 55 chaleco 56 armilla 53 chándal 57 xandall 34 pajarita 73 corbatí 161 sostén 66 sostenidor 39 sudadera 50 dessuadora traje 71 vestit 25

3 (es)golfa/s 44 51 desván, buhardilla 28 22 buhardilla 45 (es)golfa 16 rebost 54 despensa 21 despensa 25 rebost 15 recibidor 40 rebedor 4

4 escriptori* 27 escritorio 7 armari empotrat* 38 armari encastat lámpara 22 làmpada llum 69 109 mesita 26 tauleta 10 silló* 36 butaca 6

5 gaseosa 40 gasosa 132 mermelada 158 melmelada 503 ron 94 rom 265

6 estovalles 32 mantel 7 mantell* 26 (es)tovalles 7 plata 25 fuente bandeja 80 17 servilleta 37 tovalló 5

7 pica 35 pila fregadero 142 19 batidora 27 batedora 40 plata 57 fuente bandeja 160 32 cucharón 56 cullerot 13 exprimidora 41 espremedora 221 sandwichera 48 sandvitxera 122 sartén 33 paella 1

Taula 5 (Continuació)

Préstecs en procés d’integració als dos corpus

Castellà

Català

CI Préstec P Sinònim P Préstec P Sinònim P

8 maquineta 34 sacapuntas 44 carpessà* 57 carpeta d’anelles carpesano 85 esquadra 63 escaire 53 mochila 59 motxilla 23 ordenador 40 ordinador 25 pegament* 74 pega 115 tissa* 61 guix 9 papelera 65 paperera 29 taquilla 54 caseller, armariet 192 331

9 fuego a tierra 28 chimenea 41 bombilla 17 bombeta 3 calentador 31 escalfador 71 vela 32 espelma 18

10 acera 52 vorera 36 pas de peatons* 60 pas  de vianants 90 peató* 63 vianant 65

11 pagès 81 payés 37

12 barco 32 vaixell 7 lancha 40 llanxa 52 patera 48 pastera

13 ensulfatar 26 sulfatar 20 abonar 16 adobar 18 esporgar 19 podar 5 cosechar 26 collir recol·lectar 6 25 pagès 18 payés 8 ramadero* 17 ganadero 43

14 ballena 64 balena 26 delfí* 91 dofí 22 jabalí 87 porc senglar 5 tiburó* 72 tauró 28 tocino 94 porc 8

Taula 5 (Continuació)

Préstecs en procés d’integració als dos corpus

Castellà Català

CI Préstec P Sinònim P Préstec P Sinònim P

15 botifarra 28 escondite 28 amagatall 94 handbol 56 balonmano 44 ordenador 33 ordinador 11 teto 44 uno 51

16 infermera 48 enfermera 17 abogat* 47 advocat 9 mosso (d’esquadra) 72 mozo de escuadra 233 camarer* 75 cambrer 15 enfermer* 48 infermera 14 ingenier* 84 enginyer 29 peluquer* 81 perruquer 40

17 marrón 44 marró 11

Taula 6

Préstecs integrats als dos corpus

Castellà

Català

CI Préstec P Sinònim P Préstec P Sinònim P

1 hombro 43 espatlla 34

2 bolso 21 bossa de mà 175 (forro) (polar) 44 folre polar gorro 35 gorra 24 sostens* 29 sostenidor 39

6 mantel 13 (es)tovalles 7

7 paella 11 sartén 5

8 borrador 17 esborrador 44

9 (aparell d’)aire acondicionat* 5 (aparell d’)aire condicionat 11 foco 15 focus lámpara 8 llum làmpada 13 23

10 farola 23 fanal 117

14 mono 15 53 mona mico 122 13

Castellà

Taula 6 (Continuació)

Préstecs integrats als dos corpus

Català

CI Préstec P Sinònim P Préstec P Sinònim P

15 pilla pilla 17 tocar i parar 80 (vídeo)consola 21 consola de joc

16 paleta 4 albañil 32 fontaner 31 llauner lampista 123 97

17 dorat* 23 daurat 41 granate 17 granat 129

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31 (2021), p. 165-190

DOI: 10.2436/20.2504.01.184

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Usos lingüístics i consum cultural en català dels joves de les Illes Balears: tres fonts de dades en relació

Language uses and cultural consumption in Catalan among young people in the Balearic Islands: A review of three data sources

Xisca Castell, Joan Melià i Maria del Mar Vanrell Universitat de les Illes Balears

Data de recepció: 3 de setembre de 2019

Data d’acceptació: 21 d’abril de 2020

Resum

Aquest article analitza la relació entre el coneixement de la llengua, l’ús lingüístic i el consum cultural en llengua catalana per part dels joves d’entre 15 i 29 anys residents a les Illes Balears. S’han pres com a base les dades procedents de tres fonts: l’estudi Baròmetre de la comunicació i la cultura 2010, l’estudi El consum cultural a les Illes Balears. Informe de resultats 2016 i les dades obtingudes a l’Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears 2014. Anàlisi. En la discussió s’apunten les possibles causes de la manca de correlació entre el coneixement, d’una banda, i l’ús i el consum, de l’altra, com són la baixa oferta disponible en català en determinats àmbits de la indústria cultural i la difusió insuficient de l’oferta que hi ha. Finalment, es proposen aspectes que caldria estudiar en el futur, com ara els factors no lingüístics (actitudinals, ideològics, identitaris) que poden condicionar l’ús, així com l’oferta disponible en català dels sectors cultural i del lleure.

Paraules clau: joves, Illes Balears, coneixement de la llengua, usos lingüístics, consum cultural.

Abstract

This paper reviews the relationship between the linguistic knowledge of Catalan and the actual use and cultural consumption in that language among people aged 15 to 29 years living in the Balearic Islands. The data come from three sources, comprising two previous studies (Baròmetre de la comunicació i la cultura 2010 and El consum cultural a les Illes Balears. Informe de resultats 2016 ) and the results of a survey ( Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears 2014. Anàlisi). In the discussion, the possible causes of a lack of correlation between linguistic knowledge and the actual use and cultural consumption are pointed out. These causes include the lack of cultural or leisure facilities in Catalan for young people as well as an

Correspondència: Xisca Castell. Universitat de les Illes Balears. Departament de Filologia Catalana i Lingüística General. Centre de Documentació Sociolingüística de les Illes Balears. Carretera de Valldemossa, km 7,5. 07122 Palma (Illes Balears). A/I: https://gresib.uib.cat/Collaboradors/Xisca-Castell/ A/e: xiscastell@gmail.com. Tel.: 971 172 357.

inefficient dissemination of the existing ones. Lastly, some aspects that should be further studied are identified, such as non-linguistic factors that may affect language uses as well as the breadth of cultural options available in Catalan.

Keywords: young people, Balearic Islands, linguistic knowledge, language uses, cultural consumption.

1. Introducció

La població jove és un dels elements clau que ens permetrà garantir o farà comprometre la plena normalització lingüística de la llengua catalana. Segons Melià (2003: 67), existeixen dos motius essencials que fan dels adolescents un grup bàsic per a establir una projecció de futur sobre la situació sociolingüística. D’una banda, els adolescents es troben en un moment vital en el qual ja tenen consolidats bona part dels coneixements, les actituds i les representacions amb relació a la llengua i això condiciona la seva tria lingüística. De l’altra, constitueixen el gruix de població al qual es dirigeix una bona part de l’oferta cultural i d’oci (publicitat, activitats de lleure, formació complementària, etc.), la qual cosa implica que les entitats que promouen aquestes activitats, amb la voluntat d’aproximar-s’hi, facin unes determinades tries lingüístiques per a constituir aquesta oferta. En el marc d’aquest estudi, per població jove entenem la que es troba en edats compreses entre els 15 i els 29 anys. Es tracta d’una franja prou extensa, que inclou tant adolescents com adults joves, però que constitueix, sens dubte, la baula necessària per a la continuïtat social i generacional del català, atès que es troben en un moment vital en el qual hauran de fer unes tries lingüístiques més o menys conscients que determinaran la generació que els seguirà: per una banda, amb l’entrada al món laboral i, en el cas d’alguns d’ells, a l’hora d’assolir posicions de direcció—; per l’altra, en el moment de formar noves unitats familiars (Melià, 2003: 67). Tanmateix, cal tenir en compte que aquests usos i tries lingüístics s’han de concebre, segons Pujolar et al. (2010), de manera dinàmica, relativa i provisional (2010: 67). Per això, aquests investigadors proposen el concepte mudes lingüístiques entès com tots aquells canvis de llengua que tenen a veure amb moments vitals o acadèmics rellevants, com són ara l’accés a la universitat, l’inici de la vida laboral o el naixement del primer fill, però també els canvis que tenen lloc per raons contextuals o per la interacció amb grups de persones diferents.

D’aquesta manera, estudiar els usos i les tries lingüístics que fan els joves ens pot ajudar a destriar possibles pautes d’actuació que ens permetin garantir un futur de normalitat lingüística per a la llengua catalana.

En les darreres dècades, s’ha anat forjant una situació sociolingüística inèdita: la població jove d’entre 15 i 29 anys constitueix la franja d’edat que presenta un coneixement de la llengua més alt, però, alhora, en fa un ús molt per davall de les seves capacitats. Excepte en el cas de la comprensió oral, els joves ocupen la primera posició en la resta de

competències lingüístiques (parlar, llegir i escriure). D’acord amb les dades de l’Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears 2014. Anàlisi (EULIB2014 d’ara endavant), que analitzarem en aquest article, un 97,2 % dels joves entenen el català —només a 2,3 punts percentuals respecte de la primera posició, ocupada per la franja de 45 a 64 anys—, un 89,0 % el saben parlar, un 91,7 % el saben llegir i un 83,9 % el saben escriure.

Aquest grau de coneixement de la llengua tan alt s’explica perquè en els darrers vint-i-cinc anys, d’ençà de la Llei de normalització lingüística de les Illes Balears (1986), s’han produït progressos importants pel que fa a la presència del català a l’ensenyament, a l’Administració i als mitjans de comunicació, potser no tant en el món socioeconòmic (Ferret, 2018). Malgrat que aquesta presència s’ha donat amb més o menys intensitat segons el moment polític, cal comptar com a fites favorables l’aprovació del Decret de mínims en l’educació de 1997, que va establir que el 50 % de l’escolarització s’ha de cursar en català.1

Paral·lelament, les dades més recents indiquen, com ja avançàvem, que els usos lingüístics que es duen a terme en aquesta franja d’edat no es corresponen en proporció amb les seves destreses lingüístiques. Una de les raons que expliquen aquesta situació la trobam en el fet que el contacte quotidià amb el castellà ha crescut d’una manera significativa en les darreres dècades. No debades, malgrat que seria convenient analitzar amb profunditat l’oferta cultural i de lleure que els joves tenen a l’abast, és fàcil adonar-se que l’oferta en castellà en certs sectors —com ara el cinema o els mitjans de comunicació orals i escrits— supera amb escreix l’oferta disponible en català. També, segons Baldaquí (2009: 76), hi ha altres factors que incideixen en l’ús lingüístic i que no estan directament relacionats amb la competència lingüística, com són la primera llengua, la percepció del grau d’ús de la llengua en l’entorn on es viu, l’actitud cap a la llengua, l’adscripció a un grup etnolingüístic, el grau d’identificació amb aquest grup etnolingüístic, la regió sociolingüística on viuen i la motivació instrumental per a l’aprenentatge de la llengua.

L’altre factor que, segons Melià (2003: 68), tampoc no hem d’oblidar és que «aquests joves han crescut amb el debat sobre la normalització lingüística present en l’entorn i, per tant, no han hagut de descobrir-lo de forma sobtada en un moment concret de la vida», com sí que va passar amb la generació d’adolescents de les acaballes del franquisme. Es tracta d’una diferència generacional que marca, sens dubte, «distàncies amb relació a la percepció de la realitat lingüística i la construcció de la normalitat». En aquest article analitzarem la manera en què es dona la relació, tot just apuntada, entre el coneixement de la llengua i l’ús lingüístic en els joves d’entre 15 i 29 anys residents a les Illes Balears. Amb aquest objectiu, pararem atenció, sobretot, a l’ús de la llengua en el temps de lleure, prenent com a base les dades procedents de tres fonts: l’estudi Baròmetre de la comunicació i la cultura 2010, l’estudi El consum cultural a les Illes Balears. Informe de resultats 2016 i les dades obtingudes a l’Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears 2014. Anàlisi. La tria d’aquestes fonts no és casual: són les

1. Per a una revisió de la normativa bàsica aplicada a l’àmbit de l’ensenyament, vegeu Munar i Munar (2009).

fonts més recents que ens ofereixen dades sobre usos lingüístics i consum cultural de la població de les Illes Balears. La novetat del treball consisteix a posar en relació unes dades que no sempre es varen recollir amb el mateix objectiu del d’aquest treball i, a partir d’aquestes dades, presentar algunes propostes que permetin millorar l’ensenyament en i de la llengua catalana, així com el disseny d’estratègies per a fomentar-ne l’ús. El treball s’estructura en quatre apartats. El primer és aquesta introducció, en què s’ha explicat la motivació de l’article i el context en què apareix la necessitat de posar en relació les dades que tot seguit es presentaran. En el segon apartat es mostren les dades procedents de les tres fonts esmentades en el paràgraf precedent. En el tercer apartat es posen en relació les dades, s’apunten les possibles causes de la manca de correlació entre el coneixement i l’ús de la llengua catalana i, d’acord amb les dades, s’ofereixen algunes propostes per a fomentar l’ús de la llengua. Per acabar, en el darrer apartat es presenten les conclusions de l’anàlisi de les dades i es proposen aspectes que caldria estudiar en el futur.

2. Fonts i presentació de les dades

2.1. Baròmetre de la comunicació i la cultura 2010

L’estudi El baròmetre de la comunicació i la cultura. Audiències i consums culturals, del 2010, impulsat per la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura,2 mesura i analitza l’audiència dels mitjans de comunicació i el consum cultural en els territoris de parla catalana. Les dades es varen recollir mitjançant entrevistes personals assistides per tauleta tàctil i realitzades a la llar habitual. La població enquestada tenia 14 anys i més. A les Illes Balears es varen realitzar un total de 2.335 enquestes del gener al desembre de 2010.

A continuació mostrarem les dades que hem considerat rellevants del Baròmetre de la comunicació i la cultura 2010. El gràfic 1 mostra la mitjana d’utilització de llengües a Internet segons l’edat (14-24 anys, 25-44 anys, 45-64 anys i 65 anys o més). Cal tenir en compte que, entre els joves, les preferències per Internet estan clarament per damunt de la televisió en molts aspectes (informar-se, entretenir-se, formar-se una opinió…) i que els joves hi cerquen sobretot entreteniment i programes de ficció, segons el dossier de premsa Consum i percepcions dels mitjans audiovisuals a Catalunya. 2019 (2019).3 De les 2.335 enquestes realitzades per al Baròmetre de la comunicació i la cultura, 315 es varen dur a terme a joves que tenien entre 14 i 24 anys i,

2. La Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura era una entitat sense ànim de lucre que comptava amb el suport de la Generalitat de Catalunya. Es va crear el 2005 amb l’objectiu d’investigar l’audiència dels mitjans de comunicació i el consum cultural en els territoris de parla catalana mitjançant l’elaboració de l’estudi Baròmetre de la comunicació i la cultura. Al final del 2014 va deixar d’estar en actiu.

3. Tot i que aquesta font parteix de dades només de Catalunya, ben probablement s’acosten a les que podríem obtenir d’un estudi de les mateixes característiques a les Illes Balears.

Gràfic 1

Mitjana d’utilització de llengües a Internet

Font: Elaboració pròpia.

d’aquests 315, 118 havien utilitzat Internet en els últims trenta dies. L’ús mitjà d’Internet en català d’aquests individus és d’un 9,9 %; en castellà, en canvi, és d’un 83,7 %. Per davall de l’ús mitjà d’Internet en català, a sis punts percentuals, hi trobam l’ús de l’anglès i, després, l’ús d’altres llengües. Com podem observar al gràfic 1, l’ús que fan de les llengües els navegants d’Internet és molt similar amb independència de l’edat. El gràfic 2 il·lustra la llengua de l’últim videojoc tenint en compte els enquestats que havien jugat a videojocs durant els últims tres mesos. Com podem observar, els més

Gràfic 2

Llengua de l’últim videojoc

Font: Elaboració pròpia.

joves, tant els de 14 a 19 anys com els de 20 a 24 anys, juguen majoritàriament a videojocs en castellà i, de manera molt minoritària, en altres llengües diferents del castellà. El gràfic 3 mostra la llengua de l’últim espectacle (circ, teatre, dansa i màgia) vist prenent com a base 452 enquestats que havien anat a un espectacle en els últims dotze mesos. El català ha estat la llengua de l’últim espectacle d’aproximadament un de cada quatre joves de 14 a 19 anys i un de cada cinc de 20 a 24 anys. Pel que veim, aquests dos grups d’edat majoritàriament han assistit a espectacles en castellà i, en menor grau, en altres llengües. Aquesta és la tendència que trobam en tots els grups d’edat exceptuant el grup de més edat, de 65 anys o més, el qual majoritàriament ha assistit a espectacles en català.

En general, en tots els grups d’edat, veim que la llengua de l’últim concert (gràfic 4) tendeix a ser el castellà. L’excepció ve representada pel grup de més edat, en què la llengua predominant és una llengua que no és ni el català ni el castellà. En els grups més joves, aquesta llengua diferent del català i el castellà ocupa la segona posició i el català, la tercera. Així, només un de cada deu joves de 14 a 24 anys ha assistit, en els últims dotze mesos, a un concert en català.

El gràfic 5 revela una dada important. Si abans vèiem que la llengua del darrer concert dels més joves havia estat majoritàriament el castellà, ara veim que, per als joves de 14 a 19 anys, la llengua de l’última música escoltada és una llengua diferent del català i el castellà. En canvi, per als joves de 20 a 24 anys, és el castellà i, per davall, hi trobam una llengua diferent del català i del castellà. El català, com podem observar, és la llengua de l’última música escoltada per només un de cada vint joves de 14 a 19 anys. Aquesta tendència a no escoltar música en català es manté en tots els grups d’edat excepte en el de 65 anys o més, en què el percentatge de persones que escolten música

Gràfic 3

Llengua de l’últim espectacle vist

Font: Elaboració pròpia.

Gràfic 4

Llengua de l’últim concert

Font: Elaboració pròpia.

en català augmenta. Així, doncs, un de cada deu enquestats de 65 anys o més ha escoltat música en català en els darrers tres mesos.

La llengua de l’última pel·lícula vista al cinema (gràfic 6) és aclaparadorament el castellà. Només un de cada cent joves de 14 a 19 anys o adults de 55 a 64 anys que ha anat al cinema en els últims tres mesos hi ha vist una pel·lícula en català. Cal tenir en compte que aquest resultat està clarament condicionat per la manca d’oferta de pel·lícules en

Gràfic 5

Llengua de l’última música escoltada

Font: Elaboració pròpia.

Gràfic 6

Llengua de l’última pel·lícula vista al cinema

Font: Elaboració pròpia.

català arreu del territori insular, llevat de casos esporàdics en algunes sales de Palma o excepcionalment en projeccions no comercials (cinema a la fresca, per exemple).

El català guanya terreny entre els més joves pel que fa a la lectura (gràfic 7). Així, tres de cada vint joves amb edats compreses entre els 14 i els 19 anys han llegit un llibre en català en els últims dotze mesos. Aquest nombre es redueix aproximadament a la meitat, de 14,7 % a 6,5 %, en el cas dels joves de 20 a 24 anys. Les causes poden ser diverses, entre les quals hi ha d’haver necessàriament que en aquest àmbit el català hi té una pre-

Gràfic 7

Llengua de l’últim llibre llegit

Font: Elaboració pròpia.

sència quantitativa notable (durant la dècada actual, cada any s’han publicat més de set mil títols en català), i, alhora, una de les causes possibles que explicarien que el major ús de la llengua catalana es concentri en aquest grup l’hem de cercar, probablement, en el fet que aquests enquestats són estudiants d’ESO o de batxillerat i tenen una sèrie de lectures obligatòries de les assignatures de llengua catalana i llengua castellana. En el grup de 20 a 24 anys, que ja es troben en l’etapa de formació universitària, el percentatge de lectura en català es redueix a la meitat, mentre que el de lectura en castellà es manté.

2.2. El consum cultural a les Illes Balears. Informe de resultats 2016

L’estudi El consum cultural a les Illes Balears. Informe de resultats 2016 va ser dirigit i coordinat per la Direcció General de Cultura del Govern Balear i va consistir en un qüestionari, format per cinquanta-una preguntes, adreçat als habitants de les Illes Balears amb l’objectiu de determinar quin és el consum efectiu i potencial de productes i serveis culturals per part dels ciutadans de les Illes Balears. Es varen dur a terme 1.601 enquestes a residents a les Illes Balears majors de 16 anys. La mostra es va distribuir de manera equilibrada en quatre zones: Palma (393 enquestes), la resta de Mallorca (407 enquestes), Menorca (401 enquestes), i Eivissa i Formentera (400 enquestes). Les enquestes es varen realitzar (entre els dies 29 de juny de 2016 i 20 de juliol de 2016) telefònicament (1.300 enquestes), però també de manera presencial (301 enquestes).

Abans de comentar els gràfics, convé recordar que aquest informe correspon a unes dades recollides amb posterioritat a les que hem comentat a l’apartat anterior. A més, com veurem, només s’establiren tres grups d’edat: fins a 34 anys, de 35 a 54 anys i 55 anys o més. Per tant, per a poder comparar els resultats que mostrarem en aquest apartat amb els que hem vist en l’apartat anterior, caldrà que ens fixem en els tres primers grups d’edat de les dades corresponents al Baròmetre de la comunicació i la cultura 2010.

El gràfic 8 mostra les dades referents a la llengua en què estava escrit el darrer llibre que han llegit en l’últim any. La base és de 1.203 enquestes. Pel que veim, no hi ha gaires diferències entre els tres grups d’edat amb relació a la lectura en català. Els més joves, però, assoleixen el percentatge més alt — un 22 %—, per un 17,9 % i un 17,3 % del grup de 35 a 54 anys i 55 anys o més, respectivament. La llengua en què més joves han llegit un llibre en l’últim any, però, és el castellà. Així, gairebé set de cada deu joves afirma que el darrer llibre que han llegit estava escrit en castellà. Per davall del català, a una distància de quinze punts percentuals, hi trobam l’anglès. Si comparam les dades del gràfic 8 amb les que hem vist al gràfic 7 i feim un càlcul aproximatiu, podem observar que el català, com a llengua de lectura, experimenta un increment d’uns 8 punts percentuals ((14,7 + 6,5 + 20,9) / 3 = 14,03 vs. 22). Segons aquestes mateixes dades, l’ús del castellà per a llegir també ha pujat, tot i que en menor grau ((8,3 + 8,1 + 24,8) / 3 = 13,73 vs. 17,9).

Segons les dades que veim al gràfic 9, només entre un i dos de cada cent joves hauria vist una pel·lícula en català en l’últim any. Pel que fa al cinema, el català queda su-

Gràfic 8

Llengua en què estava escrit el darrer llibre que han llegit en l’últim any

Font: Elaboració pròpia.

perat amb escreix pel castellà (90,7 %), però també pel cinema en versió original subtitulada (7,5 %). Aquestes dades no difereixen gaire de les il·lustrades al gràfic 6.

Al gràfic 10, hi podem observar les dades corresponents a la llengua de la darrera obra de teatre que han vist els enquestats en l’últim any. Com veim al gràfic, un de cada dos joves de 16 a 34 anys ha vist una obra de teatre en català en l’últim any. Aquest percentatge supera en nou punts percentuals el dels joves que l’han vista en castellà. És interessant comparar aquestes dades amb les que apareixen al gràfic 3,

Gràfic 9

Llengua de la darrera pel·lícula que han vist en l’últim any

Font: Elaboració pròpia.

Gràfic 10

Llengua de la darrera obra de teatre que han vist en l’últim any (2016)

Font: Elaboració pròpia.

en què s’il·lustra la llengua de l’últim espectacle vist. A partir d’aquestes dades podem deduir que els espectacles de circ, dansa i màgia no són majoritàriament en català, atesa la diferència en els percentatges que trobam entre el gràfic 3 i el 10 ((25,2 + 20,9 + 24,5) / 3 = 23,5 vs. 53,6). Cal tenir en compte que entre les dades del gràfic 3 i les del gràfic 10 hi ha hagut una diferència de sis anys.

2.3. Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears 2014. Anàlisi

L’Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears 2014. Anàlisi és fruit de la col·laboració entre la Generalitat de Catalunya, el Govern de les Illes Balears i la Universitat de les Illes Balears. És la segona edició d’una primera enquesta que es va realitzar el 2003-2004 (ES2004). La població estudiada és la de 15 anys o més que residia en un habitatge ubicat a les Illes Balears. La mostra final va ser de 1.800 entrevistes. La distribució de les enquestes segons la zona geogràfica fou la següent: 482 enquestes a Palma, 518 a la resta de Mallorca, 400 a Menorca i 400 a Eivissa i Formentera. Cada enquestat havia de respondre entre unes cent i cent vint preguntes segons les respostes que donava; és a dir, hi havia respostes que requerien contestar més preguntes i d’altres que no ho requerien.

Les dades corresponents a l’EULIB2014 es varen recollir a final del 2014 i començament del 2015. Ens centrarem en el primer grup d’edat, és a dir, el dels enquestats amb edats compreses entre els 15 i els 29 anys.

Abans de parlar dels usos lingüístics dels joves, és interessant saber quins coneixements tenen de català. A la taula 1 (vegeu Canyelles, 2017: 45), hi podem observar que els més joves assoleixen el percentatge més alt d’individus que saben parlar en

15-29

Taula 1

Coneixements de català segons l’edat (2014)

L’entenen El saben parlar El saben llegir El saben escriure

Font: Canyelles, 2017: 45.

català, el saben llegir i el saben escriure. Pel que fa a la comprensió oral, es troben en segona posició, després del grup de 45 a 64 anys, amb un 97,2 %.

Si els coneixements lingüístics declarats, en lloc d’analitzar-se a partir de respostes dicotòmiques, s’observen gradualment (amb cinc opcions de resposta: 1: totalment; 2: força; 3: correctament/regular; 4: poc/incorrectament; 5: gens), els resultats són més orientatius. Així —entre els joves—, si el 89 % diuen que el saben parlar, només el 60 % declaren que el saben parlar totalment; i si el 83,9 % diuen que el saben escriure, només el 50 % indiquen que l’escriuen amb total correcció (Umbert, 2018).

Al gràfic 11, s’hi il·lustren les dades corresponents a la llengua d’identificació (respon a la pregunta «quina és la seva llengua?»), la llengua habitual (respon a la pregunta

Gràfic 11

Llengua inicial, llengua d’identificació i llengua habitual per grups d’edat (2014)

Font: Defior, 2017: 65.

«quina és la seva llengua habitual?») i la llengua inicial (respon a la pregunta «quina llengua va parlar primer a casa quan era petit?») segons els diferents grups d’edat. Com podem comprovar, el grup més jove, comparat amb el d’adults joves (30-44 anys), presenta un percentatge més alt de catalanoparlants habituals (34,5 % vs. 29,9 %), d’identificació (38,1 % vs. 34 %) i inicials (36,6 % vs. 29,9 %) i, al mateix temps, un percentatge més baix (sempre per comparació al d’adults joves) de castellanoparlants. Els més joves, però, són els qui també assoleixen un percentatge més alt de bilingües habituals, d’identificació i inicials. Una dada interessant és que, prenent com a punt de referència l’ES2004, podem observar que el català augmenta entre els joves de 15 a 29 anys com a llengua inicial (2,4 punts percentuals), com a llengua d’identificació (1,6 punts percentuals) i també com a llengua habitual (2,0 punts) (vegeu Defior, 2017: 65).

El gràfic 12 mostra la variació en la llengua d’identificació respecte de la llengua inicial per grups d’edat. La tendència general és d’augment del català i del català-castellà, per una banda, i de disminució del castellà, per l’altra. Tot i així, trobam dues excepcions: baixa el català en el grup d’edat de més de 65 anys i puja el castellà en el grup de 30 a 44 anys.

El gràfic 13 mostra l’ús de les llengües a la llar segons l’edat. El grup d’edat de 25 a 34 anys és el que assoleix el percentatge més baix (30,1 %). A partir d’aquesta edat, l’ús prioritari del català ascendeix a mesura que s’incrementa l’edat. Aquestes dades es poden explicar pels forts processos migratoris que han patit les Illes durant els darrers anys, que han afectat sobretot els grups d’edat en què hi trobam un major percentatge de població potencialment activa (Gomila, 2017: 91).

El gràfic 14 mostra la distribució dels residents a les Illes Balears per edat i segons diferents perfils sociolingüístics: a) catalanoparlants predominants d’origen lingüístic català, és a dir, persones de primera llengua catalana que declaren usar el català sempre

Gràfic 12

Variació en la llengua d’identificació respecte de la llengua inicial per grups d’edat (2014)

Font: Defior, 2017: 72.

Gràfic 13

Llengua a la llar segons l’edat (2014)

Font: Gomila, 2017: 81.

o sobretot en els àmbits que s’han analitzat; b) catalanoparlants predominants d’origen lingüístic no català, és a dir, persones de primera llengua diferent del català que declaren usar el català sempre o predominantment en els àmbits que s’han analitzat; c) alternadors o persones que, amb independència de quina sigui la seva primera llengua, declaren usar el català de manera considerable en els àmbits que s’han analitzat; d) castellanoparlants predominants d’origen lingüístic català, és a dir, persones de primera llengua catalana que declaren usar el català poc o gens en els àmbits analitzats; e) castellanoparlants predominants d’origen lingüístic castellà, és a dir, persones de primera llengua castellana que declaren usar el català poc o gens en els àmbits analitzats, i, finalment, f ) al·loglots inicials no usuaris del català, és a dir, persones de primera llengua diferent del català o el castellà que declaren usar el català poc o gens en els àmbits analitzats. Per davall de la generació de més edat, veim que el percentatge de persones que viu predominantment en català es va reduint fins que arriba a un 20,6 % en el cas dels enquestats més joves. En paral·lel, creix el nombre de castellanoparlants, tant d’origen catalanoparlant (arriba a un màxim de 7,5 % entre els més joves) com castellanoparlants sense orígens catalanoparlants, que arriben a un 47,6 %, sobretot per immigració però també per descendència (vegeu Vila i Sorolla, 2017: 118). Així, s’identifiquen, bàsicament, dues tendències que afecten en especial la generació més jove: a) disminució important de la capacitat d’atreure no catalanoparlants cap a l’ús del català i b) ús predominant del castellà per un percentatge considerable de catalanoparlants inicials. El gràfic 15 representa la freqüència amb què els enquestats enceten converses en català segons l’edat, prenent com a base persones que parlen català. El que veim és que, com més joves són els individus, menys tendeixen a iniciar les converses en català. Així,

Gràfic 14

Distribució dels residents a les Illes Balears per grups sociolingüístics segons l’edat (2014)

Font: Vila i Sorolla, 2017: 118.

un de cada cinc joves de 15 a 29 anys que sap parlar català inicia les converses en aquesta llengua per dos de cada quatre individus de 65 anys o més que també ho fa així. El gràfic 16 il·lustra la reacció davant una resposta en castellà a una interpel·lació en català segons l’edat. Cal remarcar que el percentatge més alt de mantenidors de l’ús del català es troba entre els més joves (16,5 %), seguits del grup de més edat (10,3 %). En general, respecte dels resultats de l’ES2004, s’observa una disminució en la pro-

Gràfic 15

Freqüència amb què enceten converses en català, segons l’edat, persones que parlen català (2014)

Font: Villaverde, 2017: 128.

Gràfic 16

Reacció davant una resposta en castellà a una interpel·lació en català per grups d’edat (2014)

Font: Villaverde, 2017: 132.

porció de mantenidors del català (gairebé cinc punts percentuals), mentre que el nombre dels qui convergeixen en l’ús del castellà s’ha incrementat en més de deu punts (vegeu Villaverde, 2017: 130).

Com podem observar al gràfic 17, tres de cada quatre joves que inicien converses en castellà canvien al català quan l’altra persona els respon en aquesta llengua. Per contra, el percentatge més alt d’individus que mantenen l’ús del castellà el trobam en el grup d’adults joves (entre 30 i 44 anys).

Si ens fixam en les dades corresponents a l’ús actual del català (gràfic 18), observam que l’ús percebut del català és directament proporcional a l’edat dels enquestats,

Gràfic 17

Reacció davant una resposta en català a una interpel·lació en castellà per grups d’edat (2014)

Font: Villaverde, 2017: 137.

Gràfic 18

Percepció de l’ús actual del català, per edats, de tota la mostra (2014)

Font: Villaverde, 2017: 139.

és a dir, com menys edat, menor és la percepció d’ús del català. Per tant, el 57,0 % (13,5 % + 43,5 %) dels enquestats del grup d’edat més jove consideren que el català s’empra molt o bastant. A l’extrem oposat, hi hauria el grup d’edat major, un 66,2 % (25,3 % + 40,9 %) dels quals perceben que el català s’empra molt o bastant. Com veim a continuació (gràfic 19), el desig de parlar el català, o més el català que el castellà, s’incrementa amb l’edat. Així, veim que, mentre que un 23,7 % (10,3 %

Gràfic 19

Llengua o llengües que els agradaria emprar en el futur segons el grup d’edat (2014)

Font: Villaverde, 2017: 153.

Gràfic 20

Interès per aprendre català i edat (2014)

Font: Vanrell, 2017: 59.

+ 13,4 %) dels més joves manifesta aquest desig, el percentatge dels més grans augmenta fins al 43,9 % (24,6 % + 19,3 %). El grup més jove és el que més s’inclina per l’opció de parlar català i castellà en la mateixa proporció (44,1 %).

El gràfic 20 mostra les dades corresponents a l’interès per aprendre català segons l’edat. Al gràfic veim que l’interès per aprendre català per part del grup d’edat més jove és alt, 40,1 %, i es troba en segona posició després del grup d’adults joves, amb edats compreses entre els 30 i els 44 anys. Cal recalcar que l’interès per aprendre català s’incrementa en 33,1 punts percentuals respecte del percentatge real d’individus que ja han participat en algun curs (vegeu Vanrell, 2017: 59). Convé tenir en compte,

Gràfic 21

Nom que donen a la llengua segons l’edat (2014)

Font: Barceló, 2017: 172.

però, que molts dels joves ja han estudiat català a l’escola regular i, per això, s’entén que hi hagi individus a qui no calgui fer més cursos perquè, simplement, ja han assolit els coneixements que consideren necessaris.

Finalment, el gràfic 21 mostra les respostes a la pregunta «quina és la seva llengua?» segons l’edat. El gràfic revela una tendència progressiva a adoptar la denominació unitària, català, com més jove és l’enquestat. En el grup d’edat més jove, doncs, un de cada dos enquestats assumeix aquesta denominació (vegeu Barceló, 2017: 172).

3. Discussió

En aquest article s’han presentat les dades del coneixement de la llengua, l’ús lingüístic i el consum cultural en els joves d’entre 15 i 29 anys residents a les Illes Balears a partir de tres fonts: l’estudi Baròmetre de la comunicació i la cultura 2010, l’estudi El consum cultural a les Illes Balears. Informe de resultats 2016 i les dades obtingudes a l’Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears 2014. Anàlisi. Pel que fa al coneixement de la llengua, hem vist que els més joves assoleixen el percentatge més alt d’individus que saben parlar, llegir i escriure en català, entre un 83,9 % i un 97,2 % segons l’habilitat a què ens referim (vegeu la taula 1).

Les dades sobre el coneixement de la llengua per part dels joves de les Illes Balears contrasten amb l’ús que en fan. Així doncs, en la generació més jove trobam una disminució important de la capacitat d’atreure joves que no tenen el català com a llengua inicial i/o d’identificació cap al català i, també, un ús creixent del castellà per un percentatge considerable de catalanoparlants inicials (vegeu el gràfic 14). També són els més joves els qui, juntament amb els de més edat (50-64 anys), usen més el català a la llar4 (vegeu el gràfic 13), els qui menys declaren iniciar-hi les converses (vegeu el gràfic 15), els qui més tenen la percepció que l’ús del català és baix (vegeu el gràfic 18) i els qui manifesten amb menys intensitat el desig de parlar el català o més el català que el castellà en el futur (vegeu el gràfic 19). Tanmateix, no totes les dades que tenen a veure amb l’ús de la llengua per part dels més joves són desfavorables al català. Per exemple, els més joves també són els qui més sovint mantenen el català davant una resposta en castellà a una interpel·lació en català (vegeu el gràfic 16) i els qui també més sovint canvien al català quan, tot i haver iniciat una conversa en castellà, el seu interlocutor els respon en català (vegeu el gràfic 17). Així mateix, són igualment els qui assoleixen el percentatge més alt de catalanoparlants habituals, d’identificació i inicials, comparats amb el grup d’adults joves (30-44 anys) (vegeu el gràfic 11). De la

4. Hom pot pensar que el fet que el català sigui usat a la llar pel grup d’edat més jove i pel de més edat pot ser una dada positiva. En aquest sentit, cal precisar que el percentatge de joves que usen només o sobretot el català a la llar i igual el català que el castellà (44,1 %) supera el dels joves que l’usen fora de la llar (vegeu les dades il·lustrades a Darder, 2017: 95). A més, com comenta Darder (2017: 95), la suma dels percentatges d’ús de només el català, més el català que el castellà o igual el català que el castellà a fora de la llar solen estar per davall de la del català com a llengua d’identificació d’aquest grup d’edat (vegeu el gràfic 11), cosa que indica que hi ha més joves que s’hi identifiquen que els qui realment l’usen.

mateixa manera, tant els més joves com els adults joves són els qui tenen més bona actitud cap a l’aprenentatge de català (vegeu el gràfic 20) i també els qui assumeixen, amb més freqüència, la denominació unitària català (vegeu el gràfic 21).

Pel que fa al consum cultural en català, observam una diferència important entre l’ús d’Internet, els videojocs, la música i el cinema, d’una banda, i la lectura i el teatre o els espectacles en general, de l’altra. En el primer cas, el català hi té una presència força precària, per davall d’un 10 % (vegeu els gràfics 1, 2, 4, 5, 6 i 9). En canvi, en el cas de la lectura, el teatre o els espectacles, els percentatges de consum en català van d’un 53 % en el cas del teatre (vegeu el gràfic 10), passant per un 25 % pel que fa a espectacles en general (gràfic 3) fins a arribar a un 22 % en el cas concret de la lectura (gràfics 7 i 8). Les possibles raons d’aquest baix consum en català en el cas d’Internet, els videojocs, la música i el cinema són diverses. Pel que fa als videojocs i al cinema s’explica, sense cap mena de dubte, per la poca oferta disponible. En el cas de la música, en canvi, sí que hi ha una oferta important, ja que, segons l’InformeCAT 2018, només el 2016 es varen produir més d’un miler de discos en català, però és possible que la difusió que es fa d’aquesta oferta sigui encara insuficient. També cal tenir en compte que actualment hi ha pocs canals en català de difusió de música.5 Per altra banda, la qüestió de l’ús del català a Internet és complexa. Caldria tenir informació precisa sobre si les dades es refereixen a l’ús que fan de les llengües els productors de contingut digital (en xarxes socials com Facebook, Twitter o Instagram o en blogs o videoblogs) o a l’ús que en fan els consumidors (Cassany, 2011). És molt probable que el percentatge d’ús del català que fan els consumidors sigui molt superior al dels productors, però caldria disposar de més dades que permetessin corroborar-ho.

Com ja hem avançat en paràgrafs anteriors, les dades analitzades posen de manifest que no existeix una correspondència ni entre el coneixement de la llengua i l’ús que se’n fa, ni tampoc entre el coneixement i el consum cultural. El que observam, doncs, és que tant l’ús com el consum cultural sempre són molt per davall del coneixement. A continuació, intentarem aprofundir en les causes d’aquesta manca de correspondència. Primerament, hem vist que els sectors culturals amb més consum en català per part dels joves són la lectura i el teatre. No és estrany que aquests sectors siguin els que presenten més oferta, però també els que sovint es desenvolupen en l’àmbit educatiu (lectures obligatòries o assistència al teatre lligada a les assignatures de llengua). Això podria explicar el salt quantitatiu (entre el grup d’edat de 14-19 anys i el de 20-24 anys) que veim en les dades del gràfic 7 referents a la llengua de l’últim llibre llegit, o la diferència que veim també (entre el grup d’edat fins a 34 anys i el de 35-54 anys) en les dades representades al gràfic 10 sobre la llengua de la darrera obra

5. Pel que fa a la música en català, Gomila (2015: 48) detectà un canvi important a partir dels 15 anys (quart d’ESO) en els gustos declarats amb relació a anys anteriors: mentre que abans els joves s’adherien a grups que cantaven majoritàriament en castellà o en anglès, a partir d’aquesta edat la música en català mostra un increment de seguidors. Segurament, aquesta dada es relaciona amb el fet que és a partir d’aquesta edat que els joves poden començar a assistir a concerts i festes majors, esdeveniments on hi ha una presència més gran de la música en català.

de teatre que han vist en l’últim any. Tot i aquesta disminució, el percentatge de consum de lectura i teatre en català continua mantenint-se relativament alt si el comparam sobretot amb altres sectors culturals, i això ho atribuïm al fet que siguin, com ja hem dit, sectors culturals amb una oferta important en català.

Una dada interessant que veim als gràfics 16 i 17 és que el grup d’edat més jove és el que més acomodació mostra cap al català. A partir d’això, interpretam que, atès que és el grup d’edat que té un coneixement més alt de la llengua, si disposa d’un entorn favorable a la llengua —és a dir, amb una oferta suficient—, consumirà cultura en català o, en altres paraules, convergirà amb la llengua en què sigui l’oferta. Vist, però, que aquest també és el grup d’edat en què trobam un ús creixent del castellà per un percentatge considerable de catalanoparlants inicials (vegeu el gràfic 14), en un entorn de cultura castellanitzada o amb poca oferta en català, optaran per consumir en castellà. Això probablement explica que el castellà sigui la llengua de consum de videojocs, cinema, música i Internet. Per acabar amb les possibles raons de la manca de correlació entre el coneixement de la llengua i l’ús i el consum cultural, cal insistir que, tot i que el coneixement de la llengua és imprescindible perquè s’usi i que no hi haurà consum cultural en català si no hi ha oferta en aquesta llengua, aquests no són els únics factors que determinen que un parlant decideixi usar la llengua de manera espontània. Per exemple, MacIntyre et al. (1998) proposen dotze variables que condicionen la voluntat de comunicar-se en una llengua estrangera, les quals s’agrupen en sis nivells diferents que formen una piràmide. De dalt a baix, aquests nivells són: el comportament comunicatiu, la intenció comportamental, els antecedents situats, les propensions motivacionals, el context afectiu i cognitiu, i el context individual i social. Aquest model, tot i que amb diferències evidents, s’aplica tant a la llengua inicial com a la llengua estrangera (per a més informació sobre les diferències entre la voluntat de comunicar en la llengua inicial i en una llengua estrangera, vegeu Charos, 1994). També, com apuntàvem al començament, Baldaquí (2002, 2006 i 2009) ha estudiat la relació que hi ha entre la inseguretat lingüística6 i l’ús de la llengua catalana per part de joves valencians d’entre 14 i 16 anys. Per a estudiar la inseguretat lingüística, l’autor usa dos índexs: un que li serveix per a mesurar la inseguretat formal, tal com la va definir Labov, i un altre per a donar compte de la percepció de la inseguretat lingüística. La correlació que emergeix entre els dos índexs en l’estudi és molt feble i de caràcter negatiu. És a dir, mentre que la inseguretat lingüística formal creix a mesura que augmenta la formació lingüística, la percepció de la inseguretat lingüística disminueix com més formació té el parlant i més ús fa de la llengua catalana. Finalment, el treball de Casesnoves-Ferrer i Mas Castells (2017) estudia l’impacte de la identitat en l’ús de la llengua catalana per part d’estudiants universitaris de les ciutats de Barcelona, Palma i València. En concret, els resultats demostren que, com més alt és el grau d’espanyolisme dels enquestats, menor és l’ús del català i també més baixa és la incidència d’altres factors ideològics o polítics,

6. Baldaquí (2009) parteix de la definició de Labov (1966) de la inseguretat lingüística: la distància entre la percepció que tenen els parlants sobre els seus usos lingüístics i els usos que ells mateixos consideren més formals o de més prestigi.

exceptuant la ciutat de València, on l’ús del català es correlaciona amb la posició ideològica d’esquerres. El que tots aquests treballs tenen en comú, doncs, és el fet de demostrar que la relació que s’estableix entre el coneixement lingüístic i l’ús/consum no és directa, sinó que està mediatitzada per altres factors de tipus social, actitudinal, ideològic, identitari, etc. Conèixer les causes del menor o major ús de la llengua o consum cultural en aquesta llengua per part dels joves passa necessàriament per conèixer les actituds, les ideologies i les identitats d’aquest sector de la població. Quant a la metodologia, és important recordar que aquest treball té algunes limitacions no gens negligibles. En primer lloc, cal tenir en compte que tant l’estudi Baròmetre de la comunicació i la cultura 2010 com l’estudi El consum cultural a les Illes Balears. Informe de resultats 2016 varen ser concebuts amb un objectiu diferent del que ens ha interessat tractar en aquest article. Això ha fet que no sempre hàgim pogut tenir accés a totes les dades lingüístiques que ens haurien interessat o que no hàgim pogut creuar determinades variables. Per exemple, tot i que sí que ha estat possible accedir a les dades lingüístiques de l’últim espectacle vist, no hem pogut desglossar aquestes dades segons el gènere de l’espectacle (circ, teatre, dansa i màgia), cosa que hauria estat important perquè les dades il·lustrades al gràfic 3 fossin directament comparables amb les que mostra el gràfic 10 i que corresponen a l’estudi El consum cultural a les Illes Balears. Informe de resultats 2016. Una altra qüestió que cal tenir present és que hi ha un interval temporal de dos a quatre anys entre les dades de coneixement i ús del català i les que es presenten en els dos estudis sobre consum cultural. Tot i així, pensam que les comparacions entre coneixement i ús, d’una banda, i consum, de l’altra, continuen sent vàlides, atès que no es troben diferències significatives entre el consum cultural que veim a l’estudi del 2010 i el del 2016.

A manera de conclusió, presentam algunes propostes que creim d’interès a l’hora de millorar tant l’ensenyament en i de la llengua catalana com el disseny d’estratègies per al foment de l’ús d’aquesta llengua. Com ja hem destacat més amunt, calen estudis quantitatius i qualitatius amb mètodes robusts i controlats que permetin tenir més informació sobre les actituds, la inseguretat lingüística, el tipus de consum cultural o l’oferta disponible dels joves de les Illes Balears. A partir d’aquí, serà necessari dissenyar tallers i formacions específiques a dins i fora de l’aula a fi de poder prendre consciència de les pròpies actituds davant l’ús del català, superar prejudicis lingüístics, adoptar actituds integradores cap als nous catalanoparlants i desenvolupar recursos per a abandonar les actituds de subordinació lingüística. Pel que fa al consum cultural, cal potenciar la creació de continguts digitals en català en paral·lel amb el disseny de campanyes de difusió d’aquests continguts. És cert que l’oferta de lleure digital en català encara és reduïda, però el problema en molts casos és el fet d’assumir, per defecte, la inexistència d’aquesta oferta. En l’àmbit concret de les xarxes socials, pel que fa a la producció, segons Dinarès (2018), el principal problema al qual s’enfronta el català a YouTube, una de les xarxes socials que ara mateix està triomfant entre els adolescents, és que aquesta llengua no té la recepció, en nombre de visites, que poden tenir altres llengües amb un nombre molt més elevat de parlants com el castellà o l’anglès. Per als youtubers, l’increment del nombre de visites es pot traduir

en ingressos econòmics. En aquest sentit, doncs, si un jove vol ser creador de tendències, el castellà pot tenir un impacte més important. Dinarès (2018) també assenyala que, sobretot a Instagram, els joves solen acompanyar les fotos de frases polides i motivadores en castellà o en anglès, però rarament en català. La manera de revertir aquesta situació ara mateix no és clara, si bé, segons Dinarès, passa pel fet d’aconseguir identificar els joves amb la marca català, d’una banda, i per la necessitat de trobar referents de persones d’èxit que parlin en català, de l’altra.

4. Conclusions

Després de posar en relació les dades procedents de l’estudi Baròmetre de la comunicació i la cultura 2010, l’estudi El consum cultural a les Illes Balears. Informe de resultats 2016 i les dades obtingudes a l’Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears 2014. Anàlisi, s’observa que hi ha una diferència clara entre el coneixement de la llengua que tenen els joves de les Illes Balears i l’ús que en fan. Com hem vist, en el grup d’edat més jove observam una disminució important de la capacitat d’atreure no catalanoparlants cap a l’ús del català, així com un ús creixent del castellà. Els joves són els qui més usen el català a la llar, els qui menys inicien les converses en català i els qui més perceben que l’ús del català és baix. En la mateixa línia, també són els qui manifesten amb menys intensitat el desig de parlar català en el futur. En el sector cultural, la situació del català és especialment precària en els àmbits concrets d’Internet, els videojocs, la música i el cinema. Aparentment, les causes d’aquesta situació estan relacionades amb la baixa oferta disponible i amb la difusió insuficient de l’oferta que hi ha. Destacam que la relació entre el coneixement de la llengua i l’ús/consum està mediatitzada per factors de tipus social, actitudinal, ideològic i identitari. Suggerim la necessitat de realitzar estudis que analitzin els factors no lingüístics que poden condicionar l’ús del català, així com l’oferta disponible dels diferents sectors culturals i de lleure, amb una atenció especial a l’àmbit digital i als diferents perfils que poden tenir els usuaris (consumidors/productors, visitants/residents, etc.).

5. Agraïments

Aquest treball neix d’una petició de la Ponència Sectorial de Joventut. Agraïm als seus membres les esmenes a una primera versió, molt preliminar, del manuscrit. Part de la informació que apareix als gràfics es va difondre a través del segon vídeo de la sèrie Notícies de llengua, que té l’objectiu de divulgar dades sociolingüístiques de les Illes Balears i ha estat impulsada pel Centre de Documentació en Sociolingüística de les Illes Balears (CDSIB), gestionat pel Grup de Recerca en Sociolingüística de les Illes Balears (GRESIB). Els dos revisors anònims i el coordinador tècnic de la revista treballs de sociolingüística catalana, el doctor Natxo Sorolla, mereixen un agraïment especial pels valuosos comentaris que han permès aprofundir en la discussió de les dades presentades.

Referències bibliogràfiques

Baldaquí, Josep Maria (2002). «La (in)seguretat lingüística dels jóvens valencians». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 16, p. 147-168. (2006). El model de llengua i la seguretat lingüística dels jóvens valencians. Barcelona; València: Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. (2009). «Inseguretat lingüística o consciència normativa? Inseguretat i ús de la llengua entre els joves valencians». Zeitschrift für Katalanistik, núm. 22, p. 71-94.

Barceló, Lluís (2017). «La filiació lingüística a les Illes Balears». A: Melià, Joan; Vanrell, Maria del Mar (coord.). Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears 2014. Anàlisi. Palma: Govern de les Illes Balears. Conselleria de Cultura, Participació i Esports: Universitat de les Illes Balears; Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, p. 169-174. Canyelles, Caterina (2017). «Els coneixements lingüístics». A: Melià, Joan; Vanrell, Maria del Mar (coord.). Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears 2014. Anàlisi. Palma: Govern de les Illes Balears. Conselleria de Cultura, Participació i Esports: Universitat de les Illes Balears; Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, p. 45-56. Casesnoves-Ferrer, Raquel; Mas Castells, Josep À. (2017). «Ideology and language choice: Catalan-speaking university students». Sociolinguistic Studies, vol. 11, núm. 1, p. 107-129. Cassany, Daniel (2011). «Ensenyar llengües a l’època d’Internet». La mirada experta: ensenyar i aprendre llengües. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament d’Ensenyament. Centre de Suport a la Innovació i Recerca Educativa en Llengües. (Innovació i Formació: Llengua; 1), p. 14-26.

Charos, C. (1994). Personality and individual differences as predictors of second language communication: A causal analysis. Tesi doctoral no publicada. Universitat d’Ottawa, Canadà.

Darder, Laia (2017). «Les llengües en els usos interpersonals i en els àmbits de consum i serveis». A: Melià, Joan; Vanrell, Maria del Mar (coord.). Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears 2014. Anàlisi. Palma: Govern de les Illes Balears. Conselleria de Cultura, Participació i Esports: Universitat de les Illes Balears; Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, p. 91-104.

Defior, Beatriu (2017). «Les llengües a les Illes Balears». A: Melià, Joan; Vanrell, Maria del Mar (coord.). Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears 2014. Anàlisi. Palma: Govern de les Illes Balears. Conselleria de Cultura, Participació i Esports: Universitat de les Illes Balears; Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, p. 57-76.

Dinarès, M. (2018). «Usos lingüístics i consum cultural dels joves». Taula rodona amb Anton Ferret, Mariola Dinarès i Pep Ribas, moderada per Marc Marcé [en línia]. <https:// youtu.be/D1V8I3kjWKU> [Consulta: 6 agost 2018].

Ferret, A. (2018). «Usos lingüístics i consum cultural dels joves». Taula rodona amb Anton Ferret, Mariola Dinarès i Pep Ribas, moderada per Marc Marcé [en línia]. <https://youtu. be/D1V8I3kjWKU> [Consulta: 6 agost 2018].

Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura (2011). «Informe general de les Illes Balears». El baròmetre de la comunicació i la cultura: Audiències i consums culturals Generalitat de Catalunya. Centre d’Estudis d’Opinió. Consell de l’Audiovisual de Catalunya (2019). Consum i percepcions dels mitjans audiovisuals a Catalunya. 2019

TSC, 31 (2021) 189

[en línia]. <https://www.cac.cat/sites/default/files/Enquesta%20opinio%202019.pdf>

[Consulta: 30 juliol 2019].

Gomila, Miquel (2015). De primària a secundària: adolescents, llengua i consum cultural a Mallorca. Tesi de màster. Universitat de les Illes Balears. (2017). «La llengua a la llar i la transmissió lingüística intergeneracional». A: Melià, Joan; Vanrell, Maria del Mar (coord.). Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears 2014. Anàlisi. Palma: Govern de les Illes Balears. Conselleria de Cultura, Participació i Esports: Universitat de les Illes Balears; Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, p. 77-90.

Govern Balear. Direcció General de Cultura (2016). El consum cultural a les Illes Balears: Informe de resultats [en línia]. <http://www.caib.es/govern/rest/arxiu/2889620> [Consulta: 6 agost 2018].

Labov, William (1966). The social stratification of English in New York City. Washington: Center for Applied Linguistics.

MacIntyre, Peter D.; Clément, Richard; Dörnyei, Zoltán; Noels, Kimberly A. (1998). «Conceptualizing willingness to communicate in a L2: A situational model of L2 confidence and affiliation». The Modern Language Journal, vol. 82, núm. 4, p. 545-562.

Melià, Joan (2003). «Ús social de la llengua catalana entre els joves». A: Benedicto, Josep [et al.]. La llengua i els joves: el futur de la llengua catalana. VI Jornades de Normalització Lingüística i Ensenyament de CCOO, p. 67-74. Palma: Comissions Obreres de les Illes Balears: Servei Lingüístic, p. 67-90. També disponible en línia a: <https://castillayleon. ccoo.es/5f0a67bc48b27ef83ca1b60b36c3a864000061.pdf> [Consulta: 6 agost 2018].

Melià, Joan; Vanrell, Maria del Mar (coord.) (2017). Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears 2014. Anàlisi. Palma: Govern de les Illes Balears. Conselleria de Cultura, Participació i Esports: Universitat de les Illes Balears; Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. També disponible en línia a: <http://blocs.uib.cat/cdsib/files/2018/ 01/EULIB2014.pdf> [Consulta: 6 agost 2018].

Munar i Munar, Felip (2009). «Dades sobre l’ensenyament infantil i primari a les Illes Balears». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 20, p. 71-96.

Plataforma per la Llengua (2018). InformeCAT: 50 dades sobre la llengua catalana [en línia]. <https://www.plataforma-llengua.cat/media/upload/pdf/informecat2018_1528713023.pdf> [Consulta: 6 agost 2018].

Pujolar, Joan; González, Isaac; Martínez, Roger (2010). «Les mudes lingüístiques dels joves catalans». Llengua i Ús: Revista Tècnica de Política Lingüística, núm. 48, p. 65-75. Umbert, Maria del Mar (2018). Anàlisi dels coneixements lingüístics a les Illes Balears segons l’Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears del 2014. Treball de fi de màster. Universitat de les Illes Balears.

Vanrell, Maria del Mar (2017). «L’aprenentatge de català dels adults de les Illes Balears». A: Melià, Joan; Vanrell, Maria del Mar (coord.). Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears 2014. Anàlisi. Palma: Govern de les Illes Balears. Conselleria de Cultura, Participació i Esports: Universitat de les Illes Balears; Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, p. 155-168.

Vila, Francesc Xavier; Sorolla, Natxo (2017). «La realitat i l’evolució de les Illes Balears a partir dels grups d’orígens i usos lingüístics». A: Melià, Joan; Vanrell, Maria del Mar (coord.). Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears 2014. Anàlisi. Palma: Govern de les

Illes Balears. Conselleria de Cultura, Participació i Esports: Universitat de les Illes Balears; Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, p.105-124. Villaverde, Joan-Albert (2017). «La llengua a les Illes Balears: coneixements, usos, transmissió i actituds lingüístiques». A: Melià, Joan; Vanrell, Maria del Mar (coord.). Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears 2014. Anàlisi. Palma: Govern de les Illes Balears. Conselleria de Cultura, Participació i Esports: Universitat de les Illes Balears; Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, p. 125-154.

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31 (2021), p. 191-206

DOI: 10.2436/20.2504.01.185

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Diferencialisme lingüístic a les Illes Balears: actors, discurs i evolució

Linguistic differentialism in the Balearic Islands: Actors, discourse, and evolution

Ivan Solivellas Universitat

Pompeu Fabra

Data de recepció: 1 de maig de 2020

Data d’acceptació: 24 de juliol de 2020

Resum

L’objectiu d’aquest article és explicar de manera global en què consisteix el diferencialisme lingüístic a les Illes Balears, a partir d’un conjunt de dades que permeten analitzar-ne els principals actors (tant individuals com grupals), el discurs que desenvolupen i com s’ha vertebrat aquesta ideologia al llarg del temps. D’altra banda, oferim una panoràmica històrica sobre el denominat gonellisme, a més d’una lectura en clau identitària i política, dos aspectes que sovint constitueixen el rerefons de determinades controvèrsies sociolingüístiques. Així mateix, es compara el cas illenc amb d’altres de semblants, com el blaverisme valencià o la polèmica del català light a Catalunya.

Paraules clau: diferencialisme i secessionisme lingüístics, ideologies lingüístiques, gonellisme, planificació del corpus, sociolingüística crítica.

Abstract

The purpose of this article is to provide a comprehensive explanation of what linguistic differentialism entails in the Balearic Islands, based on a data set that allows the analysis of the main players (including both individuals and groups), of the narrative that they deploy, and of how this ideology has been structured over time. We also offer a historical overview of the gonellisme movement, as well as an interpretation from the identitarian and political standpoints, two aspects that often form the background of certain sociolinguistic controversies. Likewise, we compare the case of the Balearic Islands to similar ones, such as the Valencian blaverisme or the “light Catalan” controversy in Catalonia.

Keywords: linguistic differentialism and secessionism, language ideologies, gonellisme, corpus planning, critical sociolinguistics.

Correspondència: Ivan Solivellas. Universitat Pompeu Fabra. Facultat de Traducció i Ciències del Llenguatge. Carrer de Roc Boronat, 138. 08018 Barcelona. A/e: ivan.solivellas@upf.edu

1. Introducció

La llengua catalana ha hagut de fer front, al llarg del temps, a diferents polèmiques relacionades amb el corpus i l’estatus lingüístics, que es poden concebre com a connaturals al procés de substitució que pateix. Entre aquestes controvèrsies trobem el diferencialisme lingüístic, que consisteix en la promoció d’un conjunt de polítiques per diferenciar una varietat lingüística de la resta, ja sigui per fomentar un parlar local o per crear una llengua nova per elaboració (Kloss, 1967). En aquest sentit, hem d’entendre el diferencialisme com una actitud que pretén fragmentar la comunitat lingüística i, alhora, frenar el procés de normalització.

El diferencialisme lingüístic1 s’origina a partir de les polítiques d’homogeneïtzació dels territoris espanyols, la qual cosa afecta no només l’aspecte polític, sinó també la realitat sociocultural i lingüística. Aquestes mesures, que s’originen arran dels decrets de Nova Planta, s’agreugen d’una manera especial a partir del segle xix, amb el naixement dels estats nació moderns, en el si dels quals la llengua nacional ocupa un lloc privilegiat, en tant que és un recurs per justificar i legitimar la unitat política, «per això els estats multilingües solen maldar perquè tots els ciutadans es vegin com a compartidors d’una mateixa llengua […]» (Melià, 2014: 242).

Així doncs, hem de tenir en compte que els segles xix i xx «es caracteritzen pel desplegament d’esforços ingents adreçats a reconstruir les realitats polítiques i socials per tal de fer-les coincidir amb les (presumptes) fronteres lingüístiques i etnonacionals» (Vila, 2008: 43). En efecte, aquest conjunt de polítiques de què parlàvem també inclou diferents actuacions en matèria lingüística, que pretenen fer del castellà l’única llengua de l’Estat, d’acord amb el principi «un estat, una llengua». A més, aquest procés homogeneïtzador també vol desfer qualsevol altre sentiment de pertinença nacional diferent, ja que la llengua és un dels principals elements vertebradors de la identitat i de la pertinença a una comunitat (Bierbach, 1988: 155, citat per Melià, 2014).

És en tot aquest entramat sociopolític —però també identitari i cultural— que hem de concebre el diferencialisme lingüístic que afecta la llengua catalana i que té diferents realitzacions, com ara el denominat blaverisme, al País Valencià, i el gonellisme, a Mallorca —però també a la resta de les Illes—, així com el fenomen del català light, que és propi de Barcelona, però que tanmateix afecta tot el conjunt lingüístic, ja que ataca la possibilitat d’establir un model de llengua unitari compartit. En aquest treball, però, ens limitarem únicament al segon cas, relatiu al gonellisme, tot i que hi ha diferents punts de connexió.

En conseqüència, podem assumir que, davant la possibilitat d’una reconstrucció cultural i identitària de la comunitat lingüística catalana —com demostren les obres de Fuster (1962) i Melià (1967)—, el diferencialisme sorgeix com una reacció contra

1. Aquesta ideologia es fonamenta en l’individualisme sociolingüístic, una actitud pròpia de les llengües minoritzades que consisteix a negar la validesa de l’estàndard en la mesura que els parlants el conceben com un model de llengua aliè (Calaforra i Moranta, 2005: 65).

aquests plantejaments per promoure una consciència espanyola, oposada a qualsevol consciència nacional diferent. D’aquesta manera, neix l’anticatalanisme com a eina política (Ferrer i Gironès, 2000) i es vertebra el diferencialisme lingüístic tant al País Valencià (1977)2 com a les Illes Balears (1972), sense deixar de banda el Principat de Catalunya.3

2. Els orígens del diferencialisme lingüístic illenc

Tradicionalment s’ha parlat de gonellisme per definir qualsevol moviment d’àmbit illenc que s’oposa a un model de llengua unitari, però en aquest treball diferenciarem entre particularisme i secessionisme, per analitzar-ne les divergències. En qualsevol cas, es tracta d’una diferència de grau (Calaforra i Moranta, 2005; Company Campins, 2017; Moranta, 2020); és a dir, els uns defensen la singularitat dels parlars illencs, ja que no volen que els ciutadans de les Illes s’identifiquin amb l’estàndard (Calaforra i Moranta, 2005), mentre que els altres neguen qualsevol vincle amb Catalunya, que oposen a la nació espanyola. Amb tot, la finalitat és la mateixa: promoure el bilingüisme social (Companys Campins, 2017; Canyelles, 2018) i vertebrar una identitat espanyola i en castellà, que tolera una identitat autòctona regional, expressada en mallorquí col·loquial.

En aquest sentit, el particularisme és una ideologia que reacciona contra qualsevol projecte cultural —i, per tant, polític— comú entre els diferents territoris del domini lingüístic. L’objectiu és clar: sense un projecte cultural compartit, es manté una comunitat desmembrada sense consciència col·lectiva, que tan sols pot aspirar a construir una identitat regional marcadament provinciana i folklòrica, sotmesa a la identitat nacional espanyola (Archilés, 2006: 122-123, citat per Company Campins, 2017). Així, la polèmica de Gonella (Moll, 2017) s’ha d’entendre com un atac al mallorquinisme polític de l’època, que defensava la inclusió de Mallorca en la cultura catalana (Melià, 1967). En efecte, negar la catalanitat de les Illes els permet de reafirmar-ne l’espanyolitat, ja que «la negació de la identitat (lingüística) catalana afirma de manera implícita la identitat (nacional) espanyola» (Calaforra i Moranta, 2005: 72).

L’arrel d’aquest conflicte és en l’aïllament de la comunitat idiomàtica, mitjançant la prohibició del català en els usos formals o la divisió del domini lingüístic en regions administratives diferenciades, entre d’altres. Aquestes mesures propiciaren la pèrdua de la identitat compartida, així com la desaparició d’un model de llengua formal, la qual cosa ha incentivat, al llarg del temps, l’aparició de diferents prejudicis (Melià, 2014).

2. Segons Climent-Ferrando (2005), el blaverisme sorgeix com a resposta a la victòria de l’esquerra en els comicis de 1977. Per a més informació sobre el cas valencià, consulteu autors com Pradilla (2004 i 2008), Climent-Ferrando (2005), Viadel (2006) i Mas (2008).

3. En el cas de Catalunya, la polèmica del català light és posterior, tal com es reflecteix en obres com Verinosa llengua (1986), de Xavier Pericay i Ferran Toutain, i El català que ara es parla (1990), d’Ivan Tubau.

L’aïllament, a més, també ha fet que el contacte entre varietats sigui menor, de manera que la resta de geolectes es perceben com a llunyans i l’estàndard modern, com un model aliè.

A totes aquestes causes històriques, cal sumar-hi les més actuals, com la defensa del sentiment patriòtic espanyol i l’anticatalanisme, especialment a partir dels esdeveniments polítics recents a Catalunya. Arran de tot això, els sectors diferencialistes han desenvolupat una contranormalització per frenar la recuperació sociopolítica de la llengua.4 Un símptoma clar d’aquest fet és que actualment molts dels defensors del mallorquí no són catalanoparlants, sinó monolingües castellanoparlants (Bibiloni, 2006), la majoria dels quals són fills d’immigrants que es traslladaren a les Illes en les diferents onades migratòries de la segona meitat del segle xx. Igualment, tampoc no podem obviar els interessos particularistes de les classes benestants mallorquines, que no volien establir cap mena de lligam amb Catalunya perquè al principi del segle passat ja proliferaven idees polítiques de caràcter revolucionari, relacionades amb el catalanisme polític i amb el socialisme marxista (Melià, 2014; Company Campins, 2017). Aquesta perspectiva particularista també existeix avui, ja que és una eina política dels sectors conservadors: ataquen la llengua perquè consideren que és un instrument de l’esquerra nacionalista (Puig, 2014, citat per Moranta, 2020), amb la intenció d’evitar que els diferents territoris del domini lingüístic esdevinguin una comunitat cultural més o menys homogènia i superin l’autoodi.5

Podem dir que el diferencialisme lingüístic illenc neix el 1972, arran d’una polèmica al Diario de Mallorca, recollida posteriorment per Moll (2017) en un llibre.6 Amb tot, anteriorment cal destacar dues publicacions que ja plantegen aquesta qüestió de manera incipient, que són, d’una banda, La Vanguardia Balear (1914-1938), que va criticar la normativització de la llengua en diverses ocasions, i d’una altra, el setmanari solleric En Xerrim (1917-1919), que oposava durament el mallorquí al «català perfeccionista» (Canyelles, 2018). En canvi, anteriorment no hi ha cap contraposició entre mallorquí i català ni cap atac contra l’estàndard —que en aquella època era denominat llengua literària. 7

Així doncs, el 30 de juny de 1972 es publicà la primera carta al director de Pep Gonella —pseudònim de Josep Zaforteza— en què l’autor criticava la llengua estàndard, que considerava massa centrada en el parlar de Barcelona i que, per tant, arraconava els purismes característics de la parla típica de Mallorca. 8 En total, Gonella va publi-

4. Pradilla (2002) en diu contraplanificació lingüística, entesa com un conjunt de gestions destinades al manteniment de la situació minoritzada d’una llengua per tal de dificultar-ne la normalització.

5. Sobre aquest concepte, cf. Ninyoles (1985: 75-76).

6. La primera edició del llibre és del 1972.

7. Un cas excepcional és Ferrer i Parpal (1817-1897), un estudiós de la llengua menorquina que defensava que el menorquí era, ja a mitjans del segle xix, una varietat prou distanciada de la resta per poder-la considerar un idioma independent (Bellés, 2021).

8. És important destacar la idea de purisme perquè és un recurs força emprat en el discurs diferencialista, que es basa en el prejudici lingüístic segons el qual a Mallorca es parla un català més antic i perfecte que no a Catalunya.

car cinc articles, entre els quals podem destacar l’últim, titulat «Punt final. En Pep Gonella o sa mala consciència de unes “elites”», en què estableix les bases del denominat gonellisme: 1) la defensa del parlar mallorquí, 2) la crítica contra la uniformització lingüística i 3) la reivindicació de l’ortografia com un fet menor (Moll, 2017: 237-238).

Aquest corrent en cap cas no qüestiona la unitat de la llengua, sinó que exigeix una major presència del mallorquí en el model de llengua estàndard. Per fer-ho, reivindica la puresa del mallorquí i critica la castellanització del parlar de Barcelona, tot i que els textos de Gonella són plens de castellanismes. En aquest sentit, l’atac contra l’estàndard es fa, més o menys, en els termes dels defensors dels estàndards autònoms o paraestàndards (Bibiloni, 1997): considera que l’estàndard és massa unitari i uniformador, una crítica que ignora que l’estàndard català és (o pretén ser) composicional. En relació amb això, també és important destacar que qüestiona la necessitat d’una ortografia fixa i compartida, un aspecte que demostra que la intenció és minvar el capital simbòlic del català, atès que una llengua sense una norma unitària —també ortogràfica— és un sistema incomplet i de poc valor.

Respecte a la crítica de la centralitat del parlar de Barcelona, es pot considerar un atac contra la capitalitat cultural que exercia la Ciutat Comtal — i que encara exerceix—; per això es parla de la imposició del barceloní, que comporta, segons ells, la pèrdua del parlar local, aspecte que sobretot il·lustren mitjançant el lèxic i algunes terminacions verbals —que es perdien ja en aquella època arran d’un canvi generacional, com explica Moll (2017: 68-72).9

En resum, el gonellisme és la primera mostra de diferencialisme lingüístic a Mallorca,10 fruit de la desconnexió que existia entre els diferents territoris de parla catalana i, alhora, com a resposta al mallorquinisme polític, que defensava la recuperació de la comunitat compartida amb la resta de la catalanofonia. En aquest sentit, la polèmica, tot i centrar-se en l’aspecte lingüístic, té un rerefons polític i cultural, en què s’oposen dos projectes identitaris diferents: el mallorquinisme i l’espanyolisme.

3. Els hereus del gonellisme: particularistes i secessionistes

Amb el darrer article de Gonella, del 7 de setembre de 1972, alguns consideraren que la polèmica havia estat superada i que tot havia restat en un intercanvi d’articles d’opinió. No obstant això, els plantejaments de Gonella van donar lloc a una ideolo-

9. Algunes de les expressions lèxiques que Gonella critica poden considerar-se influència del castellà, com ocorre amb atrapar (aglapir), pegar (atupar), tarda (horabaixa) i no culpa de l’estàndard. En d’altres casos, podem posar en dubte que la crítica respongués a una observació real del parlar de Mallorca, perquè avui dia encara són comuns mots com acubar-se, esbucar o moix, per exemple; per tant, probablement tan sols es dedicà a contraposar mots dialectals de Mallorca amb equivalents del català central, no sempre encertats.

10. Amb tot, no podem ignorar les discussions sobre el model de llengua escrita a Mallorca (més arcaïtzant o més proper a la llengua col·loquial) que varen tenir lloc durant la segona meitat del segle xix

gia i a un discurs que calaren en una part de la societat. Un discurs que, a més, apareix constantment, de manera cíclica (Canyelles, 2018), la qual cosa confirma la hipòtesi que és un mecanisme de contranormalització. Tot i així, avui dia cal diferenciar entre el particularisme, que reivindica els trets dialectals més representatius de cada varietat, amb un gran mimetisme dels registres informals, i el secessionisme, «que nega la catalanitat de la “llengua balear” i proposa una peculiar interpretació de la història i una normativa lingüística pròpia» (Calaforra i Moranta, 2005: 59). En ambdós casos, «la forma balear sempre és col·loquial i, molt sovint, a part de falsament exclusiva, vulgar» (Melià, 2014: 246). Tanmateix, la finalitat és la mateixa: fragmentar la comunitat idiomàtica i cultural, i minvar el capital simbòlic de la llengua. El particularisme lingüístic de les darreres dècades és la continuació del discurs gonella, que es traslladà a la societat, en la qual la llavor de l’anticatalanisme ja havia arrelat prou durant la dictadura franquista. A més, l’estranyesa que produïen la resta de dialectes del català va fomentar la idea que el mallorquí gaudia d’una puresa que, en canvi, el català no tenia, perquè ràpidament es deixà de banda el barceloní per parlar de català. 11 Així, la reivindicació d’una major presència de trets mallorquins en la llengua estàndard es transformà en una oposició clara contra un model de llengua unitari i, per tant, contra l’establiment d’un mercat simbòlic (lingüístic, identitari i cultural) compartit (Calaforra i Moranta, 2005; Company Campins, 2017). En aquest sentit, la defensa de l’article salat serà un dels arguments principals de la mallorquinitat, atès que es percep com un element clarament diferenciador —sense tenir en compte que a Pollença no el fan servir i que també es conserva en una part de l’Empordà. Malgrat això, la tradició demostra que es tracta d’un tret propi d’àmbits informals: tota la documentació eclesiàstica, notarial, administrativa, etc., de Mallorca ha estat històricament escrita amb article literari, que és present, també, en molts d’usos informals (l’amo, la mar, etc.).

Aquest discurs ha afectat sobretot Mallorca, però més recentment també té una presència relativa a Menorca i, en menor grau, a Eivissa i Formentera. Entre els actors principals cal destacar Josep Zaforteza (Pep Gonella) i els seus col·laboradors directes, entre els quals hi ha Lluís Ripoll i Antoni Alemany.12 Anys després va néixer Cultura en Llibertat (1988), una entitat que es reivindica clarament gonellista i, per tant, obertament contrària als secessionistes, en què destaca Lluís Cerdó.13

Actualment la Fundació Jaume III, fundada el 2013, és l’entitat particularista més activa i amb un major nombre de simpatitzants. 14 Aquesta entitat va néixer a Ma -

11. La polèmica del català light, també de caire dialectal i col·loquial, però centrada en el parlar de Barcelona, ha atiat posteriorment aquesta diferenciació.

12. Josep Zaforteza fou magistrat i va presidir el Comitè d’Administració del Diario de Mallorca, i Antoni Alemany fou director del dit diari durant la polèmica i, posteriorment, ha estat vinculat al Partit Popular i a diferents mitjans de comunicació que han difós l’ideari anticatalanista en l’àmbit illenc.

13. En diferents articles, Cerdó critica els secessionistes i es reivindica com a gonellista (Canyelles, 2018). Actualment, podríem pensar que és l’actor que més fidelment ha representat els valors que es recullen als articles de la polèmica del 1972.

14. Des del 2018 potencien la marca Sa Fundació, en comptes del nom original.

llorca, al capdavant de la qual hi ha Josep Zaforteza, Joan Font, Joan D. Pons i Xavier Pericay. El discurs de la Fundació Jaume III defensa que català, valencià i balear formen un tronc comú, però critiquen durament la uniformitat, és a dir, s’oposen a l’establiment d’un estàndard unitari i reivindiquen la creació de paraestàndards.15

Des del 2014, l’entitat Foment Cultural Illes Balears també s’integra en la Fundació Jaume III i, de manera conjunta, promouen la marca balear , amb la intenció de crear una consciència balear que, tanmateix, no comparteixen els illencs (Melià, 2014), però que reivindiquen per vehicular un sentiment de balearitat oposat al de catalanitat. Quant al secessionisme lingüístic, tot i que també neix arran dels plantejaments del gonellisme, es caracteritza sobretot per dur-los a l’extrem i qüestionar la catalanitat del mallorquí o balear. Aquesta negació es basa en dos arguments diferents: per una banda, alguns neguen qualsevol vincle històric, cultural, polític, etc., entre catalans i illencs, mentre que, per una altra, hi ha els qui consideren que el mallorquí, tot i ser una branca d’un tronc comú compartit amb el català i el valencià, actualment és un sistema lingüístic independent.16 Així doncs, com que consideren que són idiomes diferents, exigeixen un tractament diferenciat, la qual cosa implica l’ús d’una gramàtica i una ortografia que no són les de l’Institut, sempre emmirallant-se en la llengua dominant (Melià, 2014), és a dir, el castellà; per això en les seves ortografies usen la ñ i la y. Aquest col·lectiu té un major paral·lelisme amb el blaverisme valencià, que també és secessionista.

Entre els actors principals, podem destacar el menorquí Mariano Bendito Saura un dels fundadors del Partit Popular a les Illes—, que ha defensat públicament l’existència del denominat romanç mallorquí inicialment no parlaven de balear— i nega, per tant, que els repobladors parlessin català: segons ell, la llengua de Jaume I i dels cavallers que l’acompanyaven era el llemosí i, alhora, el llatí (Canyelles, 2018). Una altra personalitat rellevant és Miquel Garau (Mikèl Garàu), que ha desenvolupat diferents teories que vinculen el mallorquí (o balear) amb el basc i que defensa l’origen mil·lenari de la llengua, que es remuntaria als fenicis (Canyelles, 2018). Més recentment, també podem destacar la menorquina Úrsula Mascaró i l’organització Mos Movem, que critica que el català sigui la llengua vehicular de l’Administració i de l’educació.

Tot i així, la primera entitat secessionista va ser S’Equip Any Dos Mil (1978), que no negava el tronc comú del català, el balear i el valencià, però que entenia que ja aleshores eren llengües diferenciades. Del mateix any també és el Centro Cultural Mallorquí, entre els socis del qual hi havia Jaume Martorell Mir —vinculat a la Falange i condemnat per diverses accions vandàliques. Actualment, les entitats més

15. Encara que la Fundació Jaume III teòricament no posa en dubte la unitat idiomàtica, el director i vicepresident per Menorca, Joan D. Pons, va publicar un article a Es Diari titulat «Som 12 millons que rallam occità» (5 febrer 2020), en què defensa la teoria llemosina.

16. Trobem aquestes teories també entre els arguments del secessionisme valencià (Climent-Ferrando, 2005).

actives en defensa del secessionisme lingüístic són l’Acadèmi de sa Llengo Baléà (1992), que és una continuació del Centro Cultural Mallorquí, així com el Grupo d’Acció Baléà (2011), que sorgeix per imitació del Grup d’Acció Valencianista (1977). Paral·lelament, també hi havia el Círculo Balear (1999), reconvertit en el partit polític Actúa Baleares, que podem considerar una de les entitats anticatalanistes més mediàtiques (Canyelles, 2018), al capdavant de la qual es troba Jorge Campos, actual diputat de Vox.

Tots aquests col·lectius, especialment l’Acadèmi, han generat nombroses obres, com la Nova ortografia balear (1980), del Centro Cultural Malloquí, o la Gramática de la lengua balear (1986) i el Diccionario español-balear, balear-español (1994), d’Antonio Roig Artigues. A més, també han publicat diferents llibres divulgatius en què pretenen demostrar que el català i el balear són sistemes lingüístics diferents, com Balear y catalán no son un mismo idioma (2000), de Miquel Garau, o En Baleares no hablamos catalán (2019), de Mateo Cañellas Taberner, un compendi dels principals tòpics secessionistes.17

Més enllà de les diferències que puguem establir entre uns i altres, cal tenir en compte que l’objectiu és compartit: construir una identitat balear que nega o redueix al mínim els lligams culturals i lingüístics amb Catalunya, sigui proposant un paraestàndard o creant una llengua diferent. Una de les reivindicacions compartides és, per exemple, aconseguir que el poder polític modifiqui l’Estatut d’autonomia perquè, com els valencians, no parli de català, sinó de balear. 18 En el fons, totes aquestes entitats només defensen la castellanització identitària, cultural i lingüística de les Illes, a través de la construcció d’una identitat espanyola que toleri un relatiu component balear d’àmbit popular. Per això són partidaris del bilingüisme social (Companys Campins, 2017; Canyelles, 2018), mitjançant el qual pretenen que el castellà esdevingui la llengua de cohesió del territori, en substitució de la llengua pròpia —una empresa que comença a reeixir en alguns àmbits de la realitat illenca.

A propòsit d’això, no hem de perdre de vista que «quan la frontera administrativa que separa territoris lingüísticament unitaris és a l’interior d’un mateix estat, la llengua oficial pot actuar com a mitjà de comunicació no marcat, en lloc de la pròpia» (Melià, 2014: 248), una substitució que, a l’era de la globalització, s’agreuja a gran velocitat per culpa de la manca de referents culturals compartits. No ens ha de sorprendre, doncs, que alguns particularistes, com Joan Font, de la Fundació Jaume III, neguin públicament la necessitat d’un estàndard català unitari, argüint que la llengua nacional de Balears és l’espanyol.19

17. Cal tenir en compte que aquestes publicacions són autoedicions, ja que no reben cap tipus de suport institucional, sinó que responen a una iniciativa privada.

18. Des del diferencialisme balear critiquen que l’Estatut inclogui la paraula català, que va generar una polèmica molt mediàtica en el seu moment, i reivindiquen el terme balear

19. Vegeu l’article «Fer un ou de dos vermells», publicat a El Mundo (27 octubre 2013).

4. El discurs diferencialista: característiques i arguments

El diferencialisme lingüístic actual parteix del model discursiu de la polèmica del 1972, que s’ha anat adaptant i reforçant argumentativament amb el temps. En general, empren un llenguatge proper al lector, farcit de refranys i d’expressions populars, així com mots que apel·len a la part emocional de les persones (Calaforra i Moranta, 2005).20 És un discurs basat en la tergiversació dels fets i en l’ús de diferents tòpics, amb la intenció de crear crispació i polèmica, com indiquen Calaforra i Moranta (2008) amb relació al discurs de Gonella.

D’altra banda, la narrativa diferencialista és prou articulada (Calaforra i Moranta, 2005), en la mesura que ha aconseguit de vertebrar un conjunt d’arguments que es reprodueixen constantment i que se centren en tres temàtiques: la lingüística, la històrica i la identitària, que sovint s’entrelliguen. La gran diferència entre particularistes i secessionistes és que els primers reivindiquen un model de llengua més col·loquial i dialectal, sempre contraris a un model unitari compartit, mentre que els segons difonen un discurs basat en una lectura esbiaixada dels fets històrics.

No podem obviar tampoc que és un discurs que ha estat present en diferents mitjans de comunicació, tot i que «el volum de material aprofitable que ha generat el gonellisme no és comparable amb la producció textual que ha generat en el mateix període […] el secessionisme valencià» (Calaforra i Moranta, 2005: 52). Actualment, emperò, encara trobem diferents mitjans, sobretot escrits, que fan d’altaveu d’aquests grupuscles, com ocorre amb Es Diari, de Menorca, o amb el Periódico de Ibiza y Formentera, dos diaris en què Joan D. Pons publica amb freqüència.

L’argumentari que fan servir es fonamenta en un sil·logisme molt simple: si s’ataca la llengua comuna, s’evita qualsevol lligam cultural i polític entre Catalunya, el País Valencià i les Illes (Calaforra i Moranta, 2005). Per tant, la lògica que apliquen és que la llengua, en la mesura que és un important eix de vertebració de la comunitat cultural compartida, podria arribar a articular un projecte identitari i polític col·lectiu arreu del domini lingüístic, la qual cosa posaria en risc la identitat espanyola d’aquests territoris i, alhora, la preeminència de la llengua castellana.

4.1. Arguments lingüístics

Els arguments lingüístics giren al voltant de tres idees: 1) la polèmica dels glotònims — també denominada polinòmia lingüística —, que els permet de defensar l’existència o bé d’una llengua diferent o bé d’un estàndard autònom propi; 2) la qüestió de la pèrdua dels parlars locals per culpa de l’estàndard, i 3) la reivindicació que mallorquí i català són llengües diferents —que és un argument exclusiu dels secessionistes.

20. Sovint fan referència al concepte dictadura catalanista, la qual cosa els permet d’oposar la defensa del que és nostre, arrelat i ancestral al que és català, imposat i nou (Calaforra i Moranta, 2005).

La polinòmia lingüística, això és, el fet que l’idioma rebi noms diferents, associats als gentilicis relatius a l’entitat administrativa més immediata,21 és un dels principals arguments dels diferencialistes. No obstant això, és important tenir en compte que l’existència de diverses denominacions sorgeix arran de la fragmentació administrativa i cultural de la comunitat, que s’inicia cap al segle xvi i que s’agreuja a partir del segle xviii, amb els decrets de Nova Planta.22 Es tracta, doncs, d’una conseqüència de la pèrdua de la consciència col·lectiva (Melià, 2014; Company Campins, 2017; Canyelles, 2018). Amb tot, tradicionalment l’existència de glotònims no tenia una voluntat secessionista, sinó que simplement indicava les particularitats de cada parlar. En són un bon exemple la majoria de treballs lexicogràfics i gramaticals vuitcentistes, que tot i parlar de mallorquí o menorquí no qüestionen la unitat de la llengua.23

Un altre argument consisteix a denunciar que l’estàndard, que redueixen al barceloní, posa en risc el mallorquí, ja que no permet que les generacions futures el mantinguin. En aquest cas, contraposen els mots suposadament mallorquins —particulars i col·loquials, de vegades fins i tot d’un registre vulgar— als mots principatins, amb la intenció de demostrar el distanciament que existeix entre varietats per justificar que, en la mesura que la intercomprensió és difícil, es tracta de llengües diferents (Melià, 2014). Normalment, per contraposar el parlar de Mallorca al de Barcelona recorren a textos de la segona meitat del segle xix, com els articles del setmanari L’Ignorància (1879-1885), la qual cosa també els permet de criticar el model ortogràfic, sense tenir en compte que l’ortografia és arbitrària i que canvia al llarg del temps.

La contraposició entre mallorquí i català es fa argüint tres elements: primer, les diferències lèxiques ( gat vs. moix, parlar vs. xerrar), sense tenir en compte que aquestes diferències no són majors que les que trobem entre els subdialectes baleàrics (Melià, 1967); segon, la morfologia verbal, que varia en alguns casos, però que té més convergències que divergències, i, finalment, l’article salat, que tanmateix és un tret compartit amb una part de l’Empordà que tradicionalment no ha transcendit els usos informals. De fet, l’article salat no era present ni tan sols en la toponímia, àmbit en què va introduir-se al segle xviii (Canyelles, 2018).

Aprofitant totes aquestes qüestions, que en bona part són arguments particularistes, els secessionistes van una mica més enllà i creuen que cal considerar que el mallorquí és una llengua diferent del català perquè les diferències existents són estructu-

21. Generalment, els glotònims fan referència a la comunitat administrativa més àmplia, com ocorre amb català i valencià, per exemple; en canvi, a les Balears, el glotònim respon a cada illa (mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer), però no a la comunitat autònoma, precisament per la desconnexió que hi ha hagut entre illes, així com pel caràcter individualista dels territoris.

22. Segons Canyelles (2018), la denominació mallorquí sorgeix per primer cop el 1409 i no es torna a documentar fins al 1450, però no és fins al segle xvi que es comença a generalitzar.

23. És interessant subratllar que «la denominació de la llengua amb paraules diferents a català era una estratègia per poder publicar sense censura» (Canyelles, 2018: 50), de la mateixa manera que el nom del diccionari d’Alcover es deu, en part, a un condicionant per poder optar a un ajut reial de l’època, argüint que havia de ser una obra d’interès supraregional i, per tant, no exclusiva de Catalunya.

rals. El problema d’aquest argument, però, és que va en contra dels plantejaments de la romanística, ja que «s’ha dit que el català és una de les llengües més unitàries de la Romània» (Veny, 2002: 11). A més, l’estàndard parteix d’un model composicional en què tenen cabuda els usos formals de totes les varietats.

4.2. Arguments històrics

En segon lloc, els arguments històrics es classifiquen en dos grans grups: per una banda, les teories que reivindiquen que l’existència del mallorquí és anterior a l’arribada dels catalans, que justifiquen amb l’existència d’un romanç balear, i, per l’altra, el mite de la llengua llemosina, associat a la suposada no catalanitat de Jaume I. En general, són arguments propis del secessionisme, però també hi ha alguns actors particularistes que els subscriuen. El procediment que usen per rellegir la història i els fets consisteix a extrapolar idees, és a dir, analitzen el fet històric des d’una òptica actual i totalment condicionada.

La idea que el mallorquí és anterior al català reivindica que a Mallorca ja hi havia un model de llengua amb cara i ulls, que justifiquen amb l’existència de gramàtiques i diccionaris propis que, segons ells, són anteriors als treballs respectius en català (Calaforra i Moranta, 2005).24 Els primers treballs lingüístics sobre el mallorquí són el Diccionario de los vocablos de la lengua mallorquina y su correspondencia en la española y latina (1723), d’Antoni Balaguer, i la Nueva ortografía de la lengua mallorquina, explicada en español para su más fácil inteligencia (1812), d’Antoni Maria Cervera, malgrat que no són els més populars entre els sectors diferencialistes, que sobretot parteixen de l’obra de Joan Josep Amengual, formada per la Gramática de la lengua mallorquina (1835) i el Nuevo diccionario mallorquín-castellano-latín (1841).25 En general, aquestes gramàtiques i diccionaris s’orienten a l’ensenyament del castellà i, en cap cas, no posen en dubte la unitat idiomàtica, tot i emprar sistemes ortogràfics diferents.

No obstant això, aquestes obres han estat usades per atacar l’obra de Fabra, a qui acusen d’inventar-se una gramàtica que només té en compte el català parlat a Barcelona i que deixa de banda la resta de varietats. Un argument que no només és fals, sinó que a més l’esgrimeixen per atacar la capitalitat cultural que exerceix Barcelona, que ha actuat com a tal, «però sense els avantatges que suposa ser-ho administrativament» (Melià, 2014: 245). Així mateix, la figura de Fabra també s’ataca aprofitant les desavinences que tingué amb Antoni Maria Alcover, una figura que s’apropien al-

24. Per als diferencialistes, l’única gramàtica catalana és la de Fabra (1912), de manera que obvien que la primera gramàtica en català, que és de Llorenç Cendrós, data de 1676, seguida de la de Josep Pau Ballot i Torres, de 1814. A més, anteriorment podem destacar les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols (ca. 1497).

25. En el cas del menorquí, les primeres obres lingüístiques són d’Antoni Febrer i Cardona, entre les quals destaca Principis generals de la llengua menorquina (1804).

guns sectors secessionistes, que desconeixen que fou un clar defensor de la unitat idiomàtica.26

Amb tot, els sectors secessionistes més durs reivindiquen una llengua mallorquina que s’hauria mantingut intacta des de l’època fenícia. Aquesta hipòtesi, poc versemblant des d’una perspectiva tant lingüística com històrica, lliga amb la idea que existia una comunitat mossàrab a Mallorca amb una llengua que també derivava del llatí, el que denominen romanç mallorquí o romanç balear, 27 de la qual, però, no hi ha cap evidència. Amb tot, l’existència d’aquest mossàrab no permetria de qüestionar que la llengua de les Illes és el català, ja que a diferents indrets de la península Ibèrica hi havia comunitats mossàrabs que, amb el temps, s’integraren en les comunitats dominants, com la castellana o la catalana.

L’altre argument del secessionisme, la teoria de la llengua llemosina, sosté que el bressol de la llengua comuna és a Occitània, no a Catalunya, de manera que defensen l’origen occità de Jaume I i dels repobladors de Mallorca. L’origen d’aquest argument neix a partir de l’ús dels termes llemosí o llengua llemosina que es van popularitzar durant la Renaixença, a partir del poema «Oda a la pàtria» de Bonaventura Carles Aribau (1833).28 Amb tot, al segle xvi ja es feia servir aquesta denominació per designar el català medieval, és a dir, un cronolecte que s’havia allunyat del model de llengua d’aleshores.

No obstant aquests arguments, les evidències documentals demostren que els repobladors de Mallorca eren majoritàriament catalans, encara que també n’hi havia de castellans, aragonesos, occitans, etc. A més, des del punt de vista lingüístic, els treballs de Meyer-Lübke (1925) i de Menéndez Pidal (1926) refuten la idea que el català i l’occità siguin un mateix idioma. De fet, les primeres referències a la llengua catalana daten del segle xiv, amb denominacions com lingua catalanica, romanç catalanesc o pla català, entre d’altres, que no fan referència al llemosí, que era la llengua dels trobadors.29

26. Aquesta defensa de la unitat idiomàtica és palesa en el subtítol del Diccionari català-valenciàbalear i en diferents escrits. A més, el manacorí sovint es definia com a «català de Mallorca» (Canyelles, 2018), que és un tractament que els mallorquins històricament usaven i rebien fora dels territoris de la Corona d’Aragó.

27. Aquest romanç balear el defensen amb la documentació en textos eclesiàstics de la denominació balearico eloquio, que consideren que n’és la continuació. Amb tot, aquesta denominació respon a un tipus de llenguatge administratiu i eclesiàstic dels segles xvii i xviii, referit a la diòcesi de Mallorca i Menorca —que era compartida (Canyelles, 2018)—, que podem traduir com parla o expressió baleàrica

28. Era una denominació neutra que permetia d’evitar les pugnes particularistes respecte del nom de la llengua. Tot i així, diferents intel·lectuals de l’època, com el mallorquí Tomàs Forteza Cortès, varen negar que occità i català fossin la mateixa llengua.

29. Sobre aquesta qüestió és interessant tenir en compte que Anselm Turmeda a les Cobles de la divisió del Regne de Mallorques (1398) afirma que escriu en pla català (Canyelles, 2018).

4.3.

Arguments identitaris

Finalment, els arguments que se centren en les característiques identitàries de les Illes Balears es fonamenten en dues reivindicacions: d’una banda, el reclam d’una identitat mallorquina —i, sobretot, balear— que no és compartida amb catalans ni valencians, més enllà de possibles lligams històrics, segons si és una mirada secessionista o particularista, i, de l’altra, el reclam del Regne de Mallorca com a naixement de la cultura mallorquina, diferenciada dels catalans —a qui critiquen per haver-los subjugat arran de la batalla de Llucmajor (1349). En el fons, aquests dos grans arguments en constitueixen un de sol, mitjançant el qual pretenen diferenciar les identitats balear i catalana.

Quan es parla de llengua des d’un punt de vista sociolingüístic, és important tenir en compte que no és només un sistema gramatical, sinó també un element identitari que vertebra una cultura compartida. Per això, és inevitable que les llengües tinguin un component sentimental associat, raó per la qual «la paraula català és interpretada com una imposició i projecte d’annexió a Catalunya que no respecta la llengua, cultura i història de Mallorca […]» (Canyelles, 2018: 27). En aquest sentit, Gonella, a la famosa polèmica del 1972, reivindica que no són ni catalans ni castellans, sinó mallorquins (Moll, 2017: 241); és a dir, reivindica una identitat pròpia. No obstant això, rere aquesta mallorquinitat que es presenta aïllada del conjunt català existeix una identitat híbrida, espanyola i mallorquina, en què destaca la primera (Calaforra i Moranta, 2005).

Sobre aquesta qüestió, és important diferenciar els posicionaments secessionistes dels particularistes, ja que els primers promouen una identitat mallorquina totalment diferenciada dels catalans, amb arguments lingüístics i històrics com els que hem explicat anteriorment. En canvi, els particularistes defensen una identitat illenca pròpia, sense negar certs lligams amb catalans i valencians. En el marc d’aquesta construcció identitària diferenciada sorgeix el concepte balearitat , per crear una identitat illenca que, tanmateix, no és compartida (Melià, 2014).

En primer lloc, cal tenir en compte que, en general, la població desconeix la terminologia lingüística, és a dir, no coneixen la diferència entre dialecte i estàndard. A més, el terme dialecte de vegades s’interpreta amb connotacions negatives (Saragossà, 1999: 210, citat per Melià, 2014). No ens ha de sobtar, doncs, que des del diferencialisme qüestionin l’estàndard, que defineixen com el parlar de Barcelona, i critiquin que es parli de dialectes (o subdialectes) en referir-se al valencià i al mallorquí, per exemple. En segon lloc, la denominació català designa tant els parlars de Catalunya com el conjunt idiomàtic, la qual cosa també genera confusió. A més, aquest mot també té connotacions que depassen el que és purament lingüístic, un aspecte que tant particularistes com secessionistes han explotat en profunditat per contraposar mallorquí (o balear) i català, argüint que són realitats polítiques diferents.

Mitjançant aquests plantejaments, els actors diferencialistes han vertebrat un discurs per convèncer alguns sectors de la societat illenca, hereva d’una tradició anticatalana, i al mateix temps hi han incorporat alguns castellanoparlants. Per tant, no

deixen de fer un ús partidista de la llengua per disgregar la comunitat lingüística: pel fet de pertànyer a comunitats autònomes diferents, afirmen que o bé parlen dues llengües diferenciades o bé una varietat pròpia que l’estàndard vol eliminar.

Aquesta qüestió identitària neix durant el segle xix, amb les fronteres administratives establertes des de Madrid, que són un factor clau en la concepció de la identitat col·lectiva (Mira, 1985: 190-192, citat per Melià, 2014). En aquest sentit, la fragmentació de la comunitat idiomàtica en diferents països i en diferents regions dins Espanya atia encara més la manca de consciència de pertànyer a una comunitat compartida. Per això, els discursos que propugnen la unitat de la llengua són atacats i contaminats (Melià, 2014), de manera que qualsevol discurs en defensa de la normalització lingüística és entès com una maniobra que pretén convertir les Illes en un satèl·lit de Catalunya.

En favor d’aquesta identitat mallorquina o balear diferenciada de la catalana sorgeix el Regne de Mallorca com a fita clau. Aquest argument considera que la mallorquinitat es fonamenta en l’existència d’un regne propi i independent, que contraposen a la suposada inexistència de Catalunya, que no va tenir mai la categoria de regne. Aquesta concepció dels fets històrics, però, ignora que l’estatus de principat o comtat només designava una organització administrativa concreta. Tanmateix, la Corona d’Aragó sorgeix de la unió del Regne d’Aragó i dels Comtats Catalans; per això al llarg de la història s’ha parlat de la nació catalana, reconeguda fins i tot per Felip V en el jurament de les Constitucions de Catalunya (1702).

Així doncs, el conjunt d’arguments a què recorren els discursos diferencialistes tenen un únic objectiu: desfer els lligams culturals entre els territoris del domini lingüístic, sigui negant l’existència d’una comunitat compartida, sigui reivindicant un individualisme que, rere el parany del particularisme, promou l’aïllament dels diferents territoris. Per això, més enllà de recursos lingüístics, recorren tant a aspectes històrics com identitaris, que tenen una acollida relativa en la societat per mor de l’anticatalanisme existent i de la situació política actual de Catalunya.

5. Conclusions

El diferencialisme lingüístic és una ideologia que pretén diferenciar dues o més varietats d’un mateix idioma per crear dues llengües diferents (secessionisme) o dos models de llengua diferenciats (particularisme), la qual cosa dificulta la creació d’un mercat cultural compartit i minva el capital simbòlic de la comunitat lingüística, especialment si es tracta d’una llengua minoritzada. En el cas del català, podem assumir que rere aquesta ideologia existeix una política uniformadora en favor de la llengua castellana i de l’homogeneïtzació cultural d’Espanya. Amb tot, aquestes actituds — i els moviments que s’hi associen— no són exclusius del cas illenc, sinó que també en trobem exemples en altres punts del domini lingüístic. Els exemples més clars són el blaverisme, que n’és l’homòleg en terres valencianes, i la polèmica del català light, que és l’equivalent del particularisme que promou, entre d’altres, la Fundació Jaume III.

Igualment, el particularisme té punts en comú amb les reivindicacions dels denominats estàndards autònoms o paraestàndards, en la mesura que es reivindica un model de llengua particular d’un àmbit geogràfic.

Així mateix, el secessionisme no és exclusiu del cas català, sinó que també afecta (o ha afectat) altres comunitats lingüístiques, com la quebequesa (Kremnitz, 1993, citat per Melià, 2014), la moldava (Moranta, 2013), la gallega o la serbocroata (Joan, 2002). En tots aquests casos, podem parlar d’un procés de secessionisme lingüístic que pretén crear llengües per elaboració o trencar lligams simbòlics amb la resta de la comunitat lingüística, la qual cosa demostra que les llengües s’empren com a eina política.

A les Illes Balears l’origen del diferencialisme rau en el denominat gonellisme, raó per la qual actualment es considera que tant els secessionistes com els particularistes són gonelles. Amb tot, la polèmica que encetà Pep Gonella es limità a qüestionar el model estàndard, que considerava excessivament barceloní. Anys després, a partir d’aquests plantejaments, sorgeix el diferencialisme illenc que ara coneixem per promoure la balearitat contraposada a la catalanitat, sense adonar-se que «en reconèixer que a totes les Illes es parla la mateixa llengua, és difícil mantenir que és diferent de la parlada al territori continental» (Melià, 2014: 249).

Tanmateix, hem d’entendre que és una qüestió que depassa el fet lingüístic i que té un rerefons identitari (Budig, 2015) i polític. És per això que el diferencialisme lingüístic a les Illes és sobretot un recurs d’alguns sectors de l’espanyolisme, en la mesura que la societat illenca no ha assumit un relat identitari concret, que avui dia encara es debat entre el mallorquinisme (amb l’assumpció d’una catalanitat cultural) i el balearisme (amb una espanyolitat cultural castellana), com explica Companys Campins (2017). Per això els partits polítics conservadors són partidaris d’aquest discurs diferencialista, associat a l’assumpció d’una identitat espanyola, basada en la imposició de la llengua castellana mitjançant la defensa i promoció del bilingüisme social, una estratègia que va lligada al procés de substitució lingüística.

Bibliografia de referència

Bellés, Eloi (2021). «Política e ideología en la obra lingüística del menorquín Jaime Ferrer y Parpal». A: Alonso, Borja; Escudero, Francisco; Villanueva, Carlos; Quijada, Carmen; Gómez, José J. (ed.). Lazos entre lingüística e ideología desde un enfoque historiográfico (ss. xvi-xx). Salamanca: Edicions de la Universitat de Salamanca, p. 131-145. Bibiloni, Gabriel (1997). Llengua estàndard i variació lingüística. València: Tres i Quatre. (2006). «El desplaçament del gonellisme» [en línia]. <bibiloni.cat/blog/?p=205> [Consulta: 22 març 2020].

Budig, Hanna (2015). «Comunitat lingüística i conflicte lingüístic: revisió d’uns termes sociolingüístics respecte al discurs valencià». Zeitschrift für Katalanistik, núm. 28, p. 5-17. Calaforra, Guillem; Moranta, Sebastià (2005). «Propostes i despropòsits: aspectes del gonellisme». Els Marges, núm. 77, p. 51-73. (2008). «Francesc de Borja i el discurs lingüístic il·lustrat». Els Marges, núm. 84, p. 75-86.

Canyelles, Xavier (2018). Gonellisme: Particularisme i secessionisme lingüístics a les Illes Balears. Palma: Documenta Balear.

Climent-Ferrando, Vicent (2005). L’origen i l’evolució argumentativa del secessionisme lingüístic valencià. Una anàlisi des de la transició fins a l’actualitat. Barcelona: CIEMEN. Companys Campins, Miquel Àngel (2017). L’anticatalanisme a Mallorca: el gonellisme. Treball de fi de màster. Barcelona: Universitat de Barcelona.

Ferrer i Gironès, Francesc (2000). Catalanofòbia: El pensament anticatalà a través de la història. Barcelona: Edicions 62.

Fuster, Joan (1962). Nosaltres els valencians. Barcelona: Edicions 62.

Joan, Bernat (2002). Normalitat lingüística i llibertat nacional. València: Tres i Quatre.

Kloss, Heinz (1967). «‘Abstand Languages’ and ‘Ausbau Languages’». Anthropological Linguistics, vol. 9, núm. 7, p. 29-41.

Mas, Josep Àngel (2008). El morfema ideològic: Una anàlisi crítica dels models de llengua valencians. Benicarló: Onada.

Melià, Joan (2014). «La pertinença lingüística: el cas de les Illes Balears». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24, p. 241-266.

Melià, Josep (1967). Els mallorquins. Palma: Daedalus.

Menéndez Pidal, Ramón (1926). Orígenes del español: Estado lingüístico de la Península Ibérica hasta el siglo xi. Madrid: Espasa-Calpe.

Meyer-Lübke, Wilhelm (1925). Das Katalanische: Seine Stellung zum Spanischen und Provenzalische sprachwissenschaftlich und historisch dargestellt. Heidelberg: Carl Winter. Moll, Francesc de Borja (2017). Polèmica d’en Pep Gonella. Palma: Institució Francesc de Borja Moll.

Moranta, Sebastià (2013). «Eugenio Coseriu y la así llamada “lengua moldava”: afinidades hispánicas (Valencia, Islas Baleares, Galicia)». [Traducció al castellà de l’original, publicat a Limba Română (Chișinău), núm. 5-6, any xxiii, p. 164-170] (2020). «Canyelles, Xavier (2018): Gonellisme. Particularisme i secessionisme lingüístics a les Illes Balears. Palma: Documenta Balear. (Arbre de Mar; 61), 462 p.». Estudis Romànics, vol. 42, p. 424-429. [Ressenya]

Ninyoles, Rafel Lluís (1985). Conflicte lingüístic valencià. València: Eliseu Climent. Pradilla, Miquel Àngel (2002). «La política lingüística contemporània al País Valencià». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 16, p. 101-119. (2004). El laberint valencià: Apunts per a una sociolingüística del conflicte. Benicarló: Onada. (2008). La tribu valenciana: Reflexions sobre la desestructuració de la comunitat lingüística. Benicarló: Onada.

Veny, Joan (2002). Els parlars catalans: (Síntesi de dialectologia). Palma: Moll.

Viadel, Francesc (2006). No mos fareu catalans: Història inacabada del blaverisme. Barcelona: L’Esfera dels Llibres.

Vila, Francesc Xavier (2008). «L’articulació dels parlars flamencs en el contínuum lingüístic neerlandòfon». A: Acadèmia Valenciana de la Llengua (ed.). Actes del I Simposi Internacional sobre Situació i Perspectives del Plurilingüisme a Europa. València: AVL, p. 41-55.

Ressenyes

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31 (2021), p. 209-212

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

De Meulder, Maartje; Murray, Joseph J.; McKee, Rachel L. (2019).

The legal recognition of sign languages: Advocacy and outcomes around the world Bristol: Multilingual Matters. 352 p.

Aquest volum, editat per De Meulder, Murray i McKee, consta de divuit textos que relaten els processos, les estratègies i els agents implicats en la planificació de l’estatus de diferents llengües de signes (LS) al món. La majoria dels autors van participar en les campanyes i accions a favor del reconeixement que descriuen, ja sigui en qualitat d’activistes, acadèmics o assessors lingüístics. A més, cal esmentar que, per tal de garantir la representació de la perspectiva de les comunitats sordes, els editors d’aquest volum van requerir que almenys un dels coautors de cada capítol fos una persona sorda.

L’obra comença amb un pròleg dels editors on es defineix l’objecte del llibre i s’hi discuteixen aspectes comuns dels discursos al voltant del reconeixement legal de les LS. A més, es presenten els objectius més habituals de les campanyes, com ara el desig de protegir i promoure les LS, aconseguir un model educatiu bilingüe i assolir la plena accessibilitat a la informació. A banda d’això, al capítol que tracta la situació de Catalunya s’assenyala com a finalitat simbòlica veure la llengua reconeguda fent-ne servir el nom: LSC (llengua de signes catalana). Com s’explica a l’epíleg, la centralitat del concepte reconeixement, aspecte singular de les campanyes i de les lleis de les LS, té les seves arrels en les ideologies lingüístiques sobre la normativitat de la modalitat lingüística oral i en la necessitat de legitimar no només les LS, sinó també la seva condició com a autèntiques llengües.

Els divuit estudis de cas d’aquesta obra s’estructuren en quatre apartats. El primer, «Recent sign language laws», tracta dels processos que van conduir al reconeixement de les LS a Irlanda, Corea, Malta i Escòcia entre els anys 2015 i 2017. La segona part, «Implicit legal recognition», discuteix els casos de Turquia, el Japó, els Estats Units, Xile i França. S’adopta, en aquest cas, la distinció de De Meulder (2015) entre reconeixement explícit —a través de legislació específica que concedeix estatus lingüístic— i reconeixement implícit —a través de mesures d’accessibilitat i lleis de discapacitat. La tercera part, «Ongoing campaigns towards explicit legal recognition», presenta els casos d’Holanda, Itàlia i Noruega. En aquests territoris, el reconeixement de les llengües és implícit i està lligat fonamentalment a l’àmbit educatiu (dret a la instrucció en llengua de signes) i d’accessibilitat (com la disponibilitat de serveis d’interpretació). A Noruega, per exemple, el reconeixement es considera simbòlic perquè les mesures per garantir el dret a fer servir la llengua ja existeixen. Finalment, l’apartat «Implementation of sign languages laws» analitza el grau d’aplicació de la legislació aprovada a Àustria, Nova Zelanda, Islàndia, el Brasil, Ca-

talunya i Bèlgica. En general, l’increment de l’estatus de la llengua no es va traduir en drets pràctics orientats a resoldre les desigualtats lingüístiques, bé per manca de pressupost associat per desenvolupar les lleis (per exemple, a Catalunya), bé per falta de claredat sobre l’abast i la naturalesa del reconeixement (per exemple, a Bèlgica). Àustria és un cas paradigmàtic de la manca d’efectes derivats del reconeixement, ja que la llengua de signes austríaca va ser reconeguda en un article de la Constitució que remet a normes posteriors, però aquestes mai no es van desenvolupar. Els efectes positius del reconeixement, d’altra banda, es reflecteixen en la major visibilitat i acceptació pública de les LS i l’accés de les persones sordes a espais en els quals abans no participaven, com l’ensenyament. A tall d’exemple, a Islàndia i al Brasil la contractació de professors sords a la universitat es valora com una victòria simbòlica.

Les campanyes de l’activisme sord, iniciades majoritàriament als anys vuitanta i noranta del segle passat, presenten aspectes comuns, com ara la influència dels discursos d’emancipació i empoderament d’altres comunitats sordes, en especial de la nord-americana, i dels drets de les minories lingüístiques. Aquest caràcter transnacional també s’observa en la influència de la legislació prèvia d’altres LS les lleis de Nova Zelanda, Hongria i Finlàndia, en particular, es van fer servir com a model en altres territoris— i de les campanyes dutes a terme en altres països.

A més, la participació en trobades internacionals de persones sordes (per exemple, el festival Deaf Way), així com la investigació i la formació en i sobre les LS, van provocar un canvi d’actitud en les persones sordes vers les seves pròpies llengües, la qual cosa es va traduir en una lluita pel dret a fer-les servir i ensenyar-les als nens i nenes sords.

Aquest canvi de paradigma s’associa amb el caràcter dual de la sordesa (De Meulder, 2015); és a dir, els sords signants es consideren tant persones amb discapacitat com membres d’una minoria lingüística i cultural. En gran manera, aquestes dues visions de la sordesa tenen un impacte tant sobre els processos d’elaboració i negociació de les lleis com sobre l’aplicació de les mesures incloses en la legislació aprovada, especialment dins l’àmbit educatiu. En efecte, tots els capítols destaquen que, malgrat la legislació existent, la supervivència i la vitalitat de les LS es troba amenaçada a causa de la falta de transmissió intergeneracional i de l’augment global de la cirurgia coclear i de la denominada educació inclusiva. A més, la falta de professorat oïdor format en la LS corresponent provoca que els infants sords tinguin una exposició cada cop més reduïda a les LS. Això es tradueix en la dificultat dels alumnes sords de socialitzar-se en un entorn lingüístic ric i en el risc de créixer aïllats. Per això, el principal repte en tots els casos és la implementació de l’educació bilingüe. De fet, una de les especificitats que afecten el reconeixement de les LS té a veure amb el desig de protegir no només els drets lingüístics dels seus usuaris, sinó també el dret fonamental a comptar amb una llengua.

D’altra banda, la falta d’oportunitats educatives ha dificultat la participació de les organitzacions de persones sordes en els processos de negociació de qüestions relacionades amb la seva llengua i la seva educació. Això es deu tant a la seva falta de ca-

pital cultural i polític, com a l’exclusió dels representants de les persones sordes en alguns processos de redacció i discussió de les lleis (per exemple, Malta i Xile). En conseqüència, les normatives resultants no sempre es corresponen amb les expectatives de les comunitats sordes (algunes LS, com la xilena o la irlandesa, es reconeixen com a eina de comunicació, no com a llengües de ple dret). En el cas d’Irlanda, l’autor del capítol indica que la inclusió de la LS irlandesa en la llei no és un acte de reconeixement, sinó una mera constatació de la seva existència en una secció que conté referències a les tecnologies de suport i a la teràpia de la parla.

A més d’això, diversos capítols qüestionen el coneixement dels legisladors per prendre decisions sobre les LS i l’educació dels alumnes sords. Un exemple il·lustratiu es troba en la llei turca sobre persones amb discapacitat de l’any 2005, que declara que la LS turca serà creada per l’Associació de la Llengua Turca a fi de proporcionar l’educació i la comunicació als discapacitats auditius. Segons els autors, cap reforma posterior va incloure una correcció d’aquesta formulació, per tal d’aclarir que la llengua no necessita ser inventada per un grup de professionals oïdors.

Aquest tipus de conflictes es troben en la complexa intersecció dels discursos de les comunitats sordes (també diversos, cal dir-ho), les visions de la sordesa i les actituds vers la diversitat lingüística (tant signada com oral). Paral·lelament, la gestió del multilingüisme i les ideologies lingüístiques de cada territori determinen les aspiracions i les estratègies dels activistes pel que fa al reconeixement de les seves LS. Per exemple, en alguns estats les polítiques en relació amb les minories lingüístiques es defineixen en termes d’etnicitat o territorialitat (per exemple, Àustria o Itàlia), excloent-ne tant les comunitats de signants com els parlants de llengües no autòctones. En altres territoris, les comunitats sordes han pres com a model les lleis d’altres minories lingüístiques no signants, com les lleis de l’aranès a Catalunya, del sami a Noruega o del maori a Nova Zelanda. Per contra, a Turquia, França i Corea l’estratègia triada per l’activisme sord, atès l’estatus de llengua única de les respectives llengües nacionals, va passar per renunciar a enquadrar la seva lluita en el marc dels drets de les minories lingüístiques, adoptant en canvi el marc de l’accessibilitat sota el discurs dels drets de les persones amb discapacitat. Com s’esmenta al capítol que presenta la situació al Brasil, el repte més gran de la comunitat sorda és l’acceptació social de la seva visió de la sordesa. Dit d’una altra manera, la dificultat més gran de les persones sordes és imposar la seva visió legítima (Bourdieu, 1982).

Les qüestions mencionades són només algunes de les que suggereix la lectura comparada dels textos d’aquest llibre. Per això, es tracta d’una obra recomanable i una contribució necessària no només per analitzar les motivacions i les estratègies dels agents implicats en els processos d’intervenció sobre les LS, sinó també per reflexionar de manera crítica sobre els diversos mecanismes de reproducció de les relacions de poder (en què intervé la llengua) i els seus efectes, específicament a l’hora de mantenir l’hegemonia oralista/oient. N’és un exemple revelador que l’aprenentatge de les LS sigui una possibilitat per a molts oïdors (que, fins i tot, podran beneficiar-se d’aquest coneixement al mercat de treball com a professors o intèrprets), però encara no estigui garantit en l’educació dels infants sords. Això connecta amb qüestions in-

teressants i menys discutides, com ara a qui pertanyen les LS o qui hauria de capitalitzar els beneficis de la seva mercantilització.

Raquel Veiga Busto Universitat Pompeu Fabra

Bibliografia de referència

Bourdieu, Pierre (1982). Ce que parler veut dire: L’économie des échanges linguistiques. París: Fayard.

De Meulder, Maartje (2015). «Sign language recognition: Tensions between specificity and universalism in international deaf discourses». A: Friedner, Michele; Kusters, Annelies (ed.). It’s a small world: International deaf spaces and encounters. Washington, DC: Gallaudet University Press, p. 160-172.

Correspondència: Raquel Veiga Busto. Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge. Carrer de Roc Boronat, 138. 08018 Barcelona. A/e: raquel.veiga@upf.edu. Tel.: 935 421 115.

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31 (2021), p. 213-219

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Giralt, Javier; Nagore, Francho (ed.) (2019). La normalización social de las lenguas minoritarias: Experiencias y procedimientos para la salvaguarda de un patrimonio inmaterial. Saragossa: Publicaciones de la Universidad de Zaragoza. 284 p.

El llibre que ara es presenta és la continuació natural del volum Lenguas minoritarias en Europa y estandarización, que recollia les ponències de diversos experts que, sota la direcció dels professors Javier Giralt i Francho Nagore, es van aplegar al campus de Jaca de la Universitat de Saragossa l’estiu de l’any 2017 per reflexionar a l’entorn dels processos de fixació de la norma lingüística del gallec, l’asturià, el basc, el català, l’occità aranès i l’aragonès. L’any 2018, i com a conseqüència de la bona acollida d’aquell primer curs patrocinat per la Càtedra Johan Ferrández d’Heredia de Lenguas Propias de Aragón y Patrimonio Inmaterial Aragonés, es va convocar novament un grup val a dir-ho, molt destacat— d’experts perquè analitzessin el grau de normalitat social a què, segons el seu parer, havien arribat aquestes mateixes llengües —i, molt especialment, les dues llengües pròpies minoritzades de l’Aragó: el català de la Franja i l’aragonès. El volum que aquí es ressenya aplega les vuit ponències del curs i es pot considerar, conjuntament amb el primer volum de la sèrie, l’obra més exhaustiva i actualitzada de què disposem per conèixer la situació d’aquestes llengües en els àmbits de la codificació interna, l’estatus jurídic i la implantació social, per bé que amb algunes excepcions: en primer lloc, perquè es continua obviant la situació d’aquestes llengües més enllà de les fronteres autonòmiques on són majoritàries —no es diu res, per exemple, de l’asturlleonès fora d’Astúries o del gallec exterior—; i, en segon lloc, perquè les exposicions sobre el català i l’occità són, malauradament, incompletes. En el cas de la llengua catalana, pel simple fet que la ponència de Xavier Lamuela no es va poder recollir en el primer volum; i, en el cas de la llengua occitana, perquè la contribució de Jordi Suïls se centrava en la codificació de la varietat aranesa, mentre que el treball de Carmen Alén Garabato es fixa en els usos de la llengua a l’actual regió d’Occitània. També sobta que en aquest segon volum tots els articles, llevat d’un —el de Miquel Àngel Pradilla—, estiguin escrits en castellà. Tenint en compte que es tracta de llengües majoritàriament intercomprensibles, publicar en les diferents llengües objecte d’estudi hauria estat una bona manera de visibilitzar el plurilingüisme d’uns estats —l’espanyol i el francès— als quals els autors sovint acusen de tenir una concepció monolingüe d’ells mateixos. Tot i aquestes observacions, la vàlua del treball és inqüestionable.

El volum s’obre amb una breu presentació de José Ignacio López Susín —director general de Política Lingüística del Govern de l’Aragó— i José Domingo Dueñas Lorente —director de la Càtedra Johan Ferrández d’Heredia—, i continua amb un prò-

leg signat pels editors Javier Giralt i Francho Nagore que és bàsicament un resum del contingut de les ponències. El primer d’entrar pròpiament en matèria, però, és el professor Henrique Monteagudo —membre de l’Instituto da Lingua Galega de la Universitat de Santiago de Compostel·la—, que es proposa fer un recorregut per les polítiques lingüístiques desplegades per la Xunta de Galícia amb l’objectiu de valorarne l’eficiència i determinar si han contribuït — i en quina mesura— a superar la diglòssia secular de la societat gallega.

L’anàlisi de Monteagudo és extraordinàriament clarivident i dona claus per comprendre com és possible que a Galícia — on el gallec gaudeix de l’estatus de llengua cooficial des del 1980 i on avui encara és la llengua primera i d’ús habitual de la meitat de la població— s’hagi desencadenat un procés de substitució lingüística que amenaça la continuïtat de la llengua pròpia. Segons Monteagudo, cal cercar l’origen d’aquesta situació en el fet que, com que l’Estatut d’autonomia de Galícia no es podia justificar per la pressió del nacionalisme polític, es va buscar legitimar l’autonomia a través del reconeixement de Galícia no pas com a nació política, sinó com a nació cultural. En aquest marc conceptual, els governs impulsors de la política lingüística gallega no es van plantejar mai com a objectiu prioritari la revitalització d’una llengua en franca decadència, sinó que van impulsar polítiques «de baixa intensitat», sense planificació real ni objectius explícits, amb l’única intenció de legitimar el nou règim autonòmic i les seves institucions. Això explica que, d’ençà de l’arribada al poder d’Alberto Núñez Feijóo l’any 2009, la política lingüística gallega hagi viscut un «procés d’involució» molt marcat: consolidada l’autonomia, ja no hi fa res deixar caure la llengua. De fet, sembla que una part de l’opinió pública gallega ha anat assumint el discurs antinormalitzador que va catapultar Feijóo a la Xunta, segons el qual el problema no és pas la subordinació del gallec, sinó la manca de llibertat individual que provoquen les mesures per fomentar-lo. Aquesta diagnosi neoliberal, que Monteagudo situa a la base del «conflicte desnormalitzador» que ha desballestat la política lingüística gallega en poc més d’una dècada, és per a l’autor una nova manifestació de la diglòssia que va acabar desencadenant el trencament de la transmissió lingüística intergeneracional durant el primer quart del segle xx. El diagnòstic sobre l’efectivitat de les polítiques lingüístiques dutes a terme fins ara és escruixidor: «llevan camino de conducir al mismo desastroso resultado que obtuvieron […] las aplicadas en Irlanda para revitalizar el gaélico».

Més enllà del devessall de dades concretes sobre el cas gallec, però, l’interès del treball de Monteagudo rau en el fet que moltes de les preguntes que es fa i de les conclusions a què arriba són absolutament pertinents, amb matisos, per al conjunt dels processos de normalització social estudiats en aquest volum. Un exemple: estan prou ben dissenyats, allí on n’hi ha, els mecanismes de control i avaluació de la despesa pública en matèria de política lingüística? Aquesta supervisió té conseqüències en la ulterior redistribució de les assignacions pressupostàries o sacrifica conscientment l’objectiu de l’eficiència per afavorir el clientelisme? Per a Monteagudo —amb dades a la mà— és evident que les partides destinades a mitjans de comunicació privats per fomentar la presència del gallec no s’han saldat amb resultats palpables, de manera

que la perpetuació de segons quins ajuts en determinades legislatures només es pot entendre en clau clientelar.

Si el treball de Monteagudo posa de manifest que amb la cooficialitat no n’hi ha prou per garantir la continuïtat d’una llengua, l’article del professor Roberto GonzálezQuevedo, de la Universitat d’Oviedo, fa palès que sense cooficialitat qualsevol política lingüística està abocada al fracàs. En el seu treball sobre l’asturià d’Astúries, González-Quevedo malda per posar en valor les mesures que han permès avançar tímidament cap a la normalització d’una llengua que, marginada per les institucions, presenta encara avui una distribució funcional molt marcada respecte de l’espanyol. Malgrat que, segons l’autor, l’asturià es troba en un «procés de difícil supervivència», hi ha alguns elements que conviden a un optimisme moderat. En primer lloc, sembla que l’actitud dels joves és més positiva i favorable a l’asturià que no pas la de la gent gran —recordem que això sol passar, però, en territoris on els processos de substitució lingüística es troben més avançats, com a Occitània. En segon lloc, l’autor valora positivament que l’assignatura optativa de llengua asturiana i literatura (LAL) s’hagi consolidat, d’ençà que es va introduir al currículum al principi dels anys vuitanta, com una matèria amb una gran demanda entre la població escolar de primària —a secundària, els percentatges baixen dràsticament—: el curs 2015/2016 la van oferir el 98,72 % dels centres públics i la van cursar el 51,60 % dels alumnes escolaritzats en aquests centres. Un dia caldrà estudiar, en canvi, el paper dels centres concertats i privats en els processos de normalització de les diferents llengües ibèriques: en el cas de Galícia, Monteagudo ja advertia que l’incompliment de la llei per part d’aquests centres és flagrant; en el cas d’Astúries, el percentatge de centres concertats i privats que oferien l’assignatura de LAL el curs 2015/2016 baixava fins al 48,14 %, i el nombre d’estudiants que la cursaven era de només un 11,60 %. Finalment, GonzálezQuevedo assenyala com a «canvi decisiu» que l’any 2017 les bases del PSOE d’Astúries es posicionessin a favor de l’oficialitat de la llengua, encara que els quadres dirigents afirmin que l’oficialitat «a l’asturiana» que promouen «de ninguna manera podrá significar obligatoriedad en la enseñanza». En alguns punts del treball de González-Quevedo es troben a faltar dades concretes que donin suport a determinades afirmacions, com quan l’autor repassa l’augment de la producció cultural en asturià o argumenta que alguns ajuntaments han exercit de contrapoder i han fomentat amb pressupostos propis l’ús d’aquesta llengua en els seus municipis. També sembla haver-hi algun error en la interpretació de les dades demoscòpiques del punt 12. Aquests detalls no impedeixen, però, copsar amb claredat la tesi d’un autor que constata que, despenalitzant l’ús de la llengua minoritària i impulsant-ne la normalització de manera sectorial —com es va fer a la Llei d’ús i promoció de l’asturià del 1998—, és impossible arribar a un horitzó d’igualtat lingüística. Per a González-Quevedo, el camí que cal seguir és clar: treballar per deixar enrere l’actual procés «lent i ineficaç» de normalització i assolir l’«ansiada oficialidad que haga posible un proceso de normalización serio e irreversible».

Els articles de Patxi Baztarrika —exviceconseller de Política Lingüística del Govern basc— i de Miquel Àngel Pradilla —professor de la Universitat Rovira i Virgili i

membre de l’Institut d’Estudis Catalans— són la demostració que, contràriament al que ha succeït a Galícia, en aquells territoris en què el règim de cooficialitat s’ha acompanyat d’una política lingüística decidida, transversal i ben dotada econòmicament, ha estat possible avançar cap a una certa normalització social de la llengua minoritzada. El treball de Baztarrika —una panoràmica de l’evolució social de la llengua basca de 1978 ençà— constitueix una defensa aferrissada i excel·lentment fonamentada del model de revitalització de la llengua basca a Euskadi, un model del qual l’autor fa un balanç «clarament reeixit». A diferència d’altres treballs, tant Baztarrika com Pradilla parteixen de la convicció que, per limitar al màxim les especulacions, és imprescindible partir d’una anàlisi detallada de les dades demolingüístiques disponibles. Tres exemples basten per copsar l’abast del procés de revitalització en què es troba immersa avui la llengua basca. En primer lloc, cal tenir en compte que els parlants d’aquesta llengua —un 76,8 % dels habitants d’Euskadi l’any 1800— van minvar fins a un preocupant 21,9 % l’any 1981 —i amb grans diferències entre províncies: a Àlaba, per exemple, tot just el 4 % de la població era euskaldun. En menys de quatre dècades, aquest percentatge ha augmentat fins al 41 %, i el perfil sociolingüístic dels parlants d’avui no té res a veure amb el de fa quaranta anys: si l’any 1991 la població competent en basc de menys de quinze anys era tot just del 19,7 %, el 2016 era del 85,8 %. I si l’any 1986 només el 14,4 % dels parlants de basc no el tenien com a llengua primera, el 2018 el percentatge de neoparlants era del 46,2 %. El segon indicador que cal tenir en compte per comprendre fins a quin punt el model de revitalització basc ha estat reeixit té a veure amb la lleialtat lingüística, i, molt especialment, amb la lleialtat de la població que s’ha incorporat a la llengua: segons dades de l’any 2016, el percentatge de transmissió lingüística intergeneracional quan els dos pares tenen el basc com a llengua primera és del 100 %; el més impressionant, però, és que, fins i tot quan els dos pares són euskalduns de llengua primera castellana, opten per transmetre exclusivament el basc en un 45 % dels casos i el basc conjuntament amb el castellà en un 35 % més dels casos. És a dir, només un 19 % dels pares competents en basc de llengua primera castellana opten per transmetre exclusivament aquesta llengua als seus fills. Finalment, un tercer indicador de la capacitat d’atracció de la llengua basca és l’evolució del nombre de matriculats en els diferents models educatius d’Euskadi: si el curs 1983/1984 s’havien matriculat al model A — amb l’espanyol com a llengua vehicular— el 77,7 % dels escolars, el curs 2017/2018 ho havien fet només el 13,4 %. Paral·lelament, entre aquestes dues dates el nombre d’alumnes matriculats al model D en el qual la llengua vehicular de l’ensenyament és l’eusquera— havia passat del 14,2 % al 67,7 %.

Òbviament, no es pot pas afirmar que la llengua basca hagi assolit una situació d’igualtat respecte de l’espanyol a Euskadi, perquè el 44 % de la població que continua sent monolingüe en castellà contribueix a perpetuar el desequilibri social entre llengües. A més, Baztarrika és conscient que, en un context polític en què «las instituciones del Estado eluden el plurilingüismo de España y funcionan como si este fuera un Estado monolingüe», tots els guanys aconseguits al llarg de les darreres dècades es poden perdre ràpidament. La crítica al monolingüisme d’Estat és una constant en els

diferents treballs del llibre, un volum traspassat pel concepte de diglòssia que demostra que, allà on l’impuls normalitzador no ha estat prou fort, l’evolució social de les llengües minoritzades n’ha patit les conseqüències. En el cas del basc, la situació exposada per Baztarrika canvia radicalment si el focus es desplaça d’Euskadi a Navarra o, molt especialment, al País Basc francès. En el cas del català, i més enllà de l’Alguer o la Catalunya del Nord —on, segons Pradilla, «l’extraordinària minorització del collectiu catalanoparlant […] no fa presagiar un horitzó gaire favorable per a la llengua»—, és evident que, en el si de l’Estat espanyol, «allò que no ofereix cap dubte és la correlació evident entre la salut de la llengua i la política lingüística impulsada des de les institucions».

Si el treball de Baztarrika aborda el procés de normalització externa del basc des d’una perspectiva diacrònica i fonamentalment autonòmica, Pradilla opta per dur a terme una anàlisi sincrònica de la vitalitat del català en els diferents territoris on és llengua pròpia. Aquesta llibertat en l’enfocament del tema, que per una banda permet tenir accés a aspectes molt diversos dels processos analitzats, dificulta tanmateix que el lector pugui establir correspondències precises entre alguns d’aquests processos. Potser en propers volums es podria intentar homogeneïtzar una part del contingut dels articles per afavorir-ne una lectura comparativa.

Pel que fa a l’article de Pradilla, la seva anàlisi de les principals variables que permeten donar compte de la capacitat d’atracció o contracció del català en els diferents territoris on és llengua pròpia és, com sempre, impecable. Com en el cas del basc, la vitalitat actual d’una llengua políticament escapçada i contínuament sacsejada per onades migratòries massives —entre el 1995 i el 2011, sense anar més lluny, els territoris de parla catalana van registrar un augment del 20 % de la població— s’interpreta en termes de «veritable esdeveniment històric». Sense gaire romanticisme, però; al capdavall, l’article de Pradilla vol ser una constatació objectiva que els indicadors sociolingüístics només són positius allí on les polítiques lingüístiques han estat realment compromeses i sostingudes en el temps: Andorra i Catalunya —on, tanmateix, els reptes quant a l’ús continuen sent molt importants. A les Illes Balears, el País Valencià i la Franja, les dinàmiques són més aviat positives o negatives en funció dels indicadors, mentre que a la Catalunya del Nord i a l’Alguer la dinàmica sociolingüística endògena és, com ja hem avançat, extremament negativa.

El següent capítol del llibre, signat per la professora Carmen Alén Garabato, de la Universitat Paul Valéry, aprofundeix en el procés de substitució lingüística de l’occità, una llengua que segons el seu parer ja no es pot considerar el pal de paller de cap comunitat lingüística, perquè es troba en estat crític com a llengua de transmissió familiar —durant la primera dècada del segle xxi entre un 74 % i un 87 % dels (pocs) progenitors que encara tenien l’occità com a llengua primera han deixat de transmetrela als fills— i ha perdut la funció comunicativa entre els seus parlants, avui més connectats a través de les xarxes socials que no pas de la interacció diària. El treball d’Alén Garabato ens recorda que en estats com el francès, caracteritzat pel que ella anomena una «ideologia unilingüista», la política centralitzadora sovint passa per davant de l’opinió pública, que avui és clarament favorable al reconeixement oficial de les llen-

gües regionals —un 72 % avalava aquesta mesura l’any 2015. L’objectiu del treball d’Alén Garabato, un dels menys panoràmics de tot el llibre, és analitzar els usos de l’occità en l’àmbit de l’empresa a l’actual regió d’Occitània. Aquesta anàlisi la du a concloure que, actualment, els usos comercials en occità estan començant a deixar enrere la visió tradicionalment folklòrica de la llengua i a reflectir una visió més aviat patrimonial d’un idioma que, progressivament —i sense qüestionar la jerarquia lingüística imperant a França—, sembla que està esdevenint el centre de la identitat regional occitana.

Els tres articles que clouen el llibre se centren en els processos de normalització social de les llengües pròpies minoritzades de l’Aragó: el català i l’aragonès. En el primer d’aquests treballs, Màrio Sasot —professor de l’IES Andalán— fa un repàs per la història i l’evolució de la vitalitat etnolingüística de la llengua catalana a la Franja, un conjunt de comarques amb uns indicadors encara molt elevats pel que fa al coneixement de la llengua però caracteritzades, també, per una «diglòssia gairebé total» i una «consciència escindida» que estan començant a incidir negativament en els usos lingüístics de les noves generacions. El treball de Sasot, molt centrat en aquells àmbits com el de la producció literària— en què s’ha avançat més en la normalització externa de la llengua, també posa en valor la «febril actividad editora, divulgadora y normalizadora» d’un activisme cultural avui altament organitzat i aixoplugat sota el paraigua de la Iniciativa Cultural de la Franja. Per a Sasot, però, és evident que, en un context com l’aragonès, en què els diaris de més tirada «no han publicado nunca textos en catalán en sus páginas», la tasca duta a terme per les elits culturals és insuficient per contrarestar la secular «diglòssia col·lectiva». Per això reclama, entre d’altres mesures, que els ajuntaments signants de les Declaracions de Mequinensa dels anys 1984 i 2017 actuïn en conseqüència i emprenguin accions realment normalitzadores en els seus àmbits competencials, atès que «la famosa cooficialidad a la navarra de las lenguas propias aragonesas en los territorios donde se hablan, ni está ni se le espera».

Finalment, i ja en l’àmbit de la llengua aragonesa, els excel·lents treballs d’Iris Orosia Campos i José Ángel Sánchez, ambdós professors de la Universitat de Saragossa, són la demostració que les erràtiques polítiques lingüístiques del Govern de l’Aragó fins l’any 2015 no han contribuït a normalitzar l’aragonès al seu territori històric. El treball de Campos, molt especialment, constitueix un exemple paradigmàtic de com la recerca ben feta és imprescindible per avaluar l’eficàcia d’unes polítiques que, davant de certes evidències, només una ment obtusa es negaria a reorientar. Concretament, Campos fa balanç dels resultats aconseguits en els vint anys transcorreguts d’ençà de la introducció de l’aragonès a l’escola pública de l’Alt Aragó, amb la intenció d’esbrinar si com a mínim s’ha assolit una certa normalització d’aquesta llengua a les escoles on és present. Les conclusions de la seva exposició, basada en entrevistes a la quasi totalitat dels docents d’aragonès en el període 1997/1998-2014/2015 i en anàlisis competencials d’alumnes tant d’àrees on l’aragonès és una llengua viva com de zones on la substitució ja ha estat acomplerta, posen el dit a la nafra: «ni siquiera en los centros donde se enseñaba el aragonés había una situación normalizada de esta lengua», ja que es tracta d’un ensenyament que «no genera nuevos hablantes» i en el

qual els docents, víctimes d’un flagrant abandonament institucional, «se sienten excluidos del claustro y perciben un estatus inferior dentro del centro». Per tot plegat i a l’espera que les mesures impulsades per la Direcció General de Política Lingüística, creada el 2015, siguin més efectives—, Campos conclou que «la escuela no ha sido un ámbito garante de la normalización efectiva del aragonés entre la comunidad educativa ni contribuyente al uso normal de la lengua entre la sociedad altoaragonesa». Pel que fa al treball de José Ángel Sánchez, en el qual l’autor, a partir de diversos textos intraliteraris i metaliteraris, reflexiona sobre el grau de normalització de l’aragonès en l’àmbit de la creació literària, les conclusions a què arriba no disten gaire de les de Campos: «a la fecha, ni se ha logrado una absoluta normalización en el terreno propio de la literatura, ni tampoco la literatura ha contribuido de modo crucial a normalizar el aragonés en sociedad». Del treball de Sánchez, en destaquen els exemples —sovint colpidors— escollits per demostrar que, per a molts parlants patrimonials i creadors literaris, l’aragonès només admet un cert horitzó referencial. Uns exemples que no són sinó la manifestació contemporània del vell prejudici lingüístic expressat per Miguel de Unamuno als Jocs Florals de Bilbao de l’any 1901: «el vascuence se extingue, sin que haya fuerza humana que pueda impedir su extinción. Muere por ley de vida, y yo estoy convencido de que la principal causa es de origen intrínseco, y se basa en la ineptitud del euskera para convertirse en lengua culta».

El volum La normalización social de las lenguas minoritarias acompleix amb escreix l’objectiu de fornir una panoràmica exhaustiva de l’estadi actual dels processos de normalització social de les llengües que envolten un Aragó que avui només una minoria reivindica com a trilingüe. Si bé és cert que alguns capítols són un veritable manual de bones pràctiques sobre com es pot revitalitzar una llengua minoritzada, no és menys cert que la majoria de treballs es caracteritzen per ser molt crítics amb unes polítiques lingüístiques sectorialitzades i ineficaces, de tan baixa intensitat que només es poden entendre per la voluntat dels governants d’acontentar unes elits culturals que de tant en tant els fan la guitza. Tant de bo que d’aquí a uns anys, quan calgui tornar a fer balanç d’aquests processos, els governs hagin assumit que el plurilingüisme no és cap nosa i que el respecte pels drets lingüístics és tan important com el respecte per qualsevol altre dret humà.

Esteve Valls

Universitat Internacional de Catalunya

Correspondència: Esteve Valls. Universitat Internacional de Catalunya. Carrer de Terré, 11-19. 08017 Barcelona. A/e: evalls@uic.cat. Tel.: 935 099 250.

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31 (2021), p. 220-224

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Bastardas-Boada, Albert; Boix-Fuster, Emili; Torrens-Guerrini, Rosa M. (ed.) (2019).

Family multilingualism in medium-sized language communities. Berna; Berlín; Brussel·les; Nova York; Oxford: Peter Lang. 315 p. (Linguistic Insights; 257)

Si volem saber amb detall de què tracta aquest llibre, hem de tenir paciència en començar a llegir la introducció perquè els editors del volum l’enceten definint la segona part del títol: allò que entenen per llengües mitjanes; i, ja cap al final de la segona pàgina, resolen en cinc línies la primera part del títol, que hauria de ser, a primera vista, la més important. Vegem, doncs, què són aquestes llengües mitjanes: segons els editors, que donen una primera part de la definició per negació, no són llengües internacionals ni tampoc minoritàries, i, tot seguit, les situen quantitativament en la franja d’entre un i vint-i-cinc milions de parlants. Ara bé, de seguida emprenen una definició més àmplia, basada en altres autors (Vila i Bretxa, 2013) que, de tan àmplia que és, deixa de ser utilitària perquè inclou llengües en situacions sociolingüístiques molt dispars. Fa l’efecte que aquesta darrera caracterització, que esquematitzen de seguida en benefici del lector, pretén incloure tota la tipologia de situacions que presenta actualment el català als diferents territoris on està implantat (encara que el llibre només s’ocupa del cas de Catalunya). Ara bé, el català, en totes les comunitats de parla on està implantat, és definit a la European Charter for Regional or Minority Languages com una llengua regional o minoritària (Consell d’Europa, 2019).

La primera part del títol, que és la que hauríem esperat en primer lloc, és descrita a continuació i, com hem avançat, molt més succintament. Però hi ha un canvi important respecte al títol: de «multilingüisme familiar», que diu l’enunciat del llibre, passen a donar els continguts del camp de recerca de la «política lingüística familiar». Així, el capítol inicial del volum, segons els editors, respon a aquesta darrera etiqueta, la qual, paradoxalment, no és una política lingüística pròpiament dita atès que el comportament lingüístic familiar no és un procés que seguisca una direcció de dalt cap avall, com és propi de les polítiques lingüístiques a l’ús, sinó de baix cap amunt, de la mateixa manera que s’escampen els hàbits i les modes entre la població. Això no obstant, com fa veure Albert Bastardas, l’autor d’aquest primer treball —de caire més aviat teòric—, s’imposa un tractament conjunt entre ambdues direccions del procés com una forma correcta d’entendre el fenomen, ja que les pressions del poder polític solen acabar influint en el comportament de la gent. El segon capítol, també amb un objectiu més teòric que aplicat —però, així mateix, basat en enquestes— no se centra en el tema del llibre, el multilingüisme familiar, sinó en les històries de vida com a mètode preferent per a il·lustrar el comportament lingüístic al si de l’àmbit familiar.

Només un exemple de l’apartat 6 d’aquest treball de Xavier Laborda fa una mínima contribució al tema central del volum mitjançant una hipòtesi prou previsible: les actituds lingüístiques dels pares es transmeten als fills. Aquests dos primers treballs, classificats com a «transversals» pels editors, prenen com a base entrevistes semiestructurades en famílies lingüísticament mixtes residents a Barcelona.

Els capítols següents recullen quatre estudis de cas. El primer d’aquests, a càrrec d’Anne Larsen i Marie Maegaard, ens aporta informació sobre set famílies anglodaneses a Dinamarca. Ens dona compte dels valors que assignen a cada llengua: integratius al danès i instrumentals a l’anglès. Els pares consideren més important la plena integració en la societat on viuen. Això condueix a un predomini familiar del danès, com demostra la llengua d’ús preferent entre els germans i la que empren els fills únics amb els pares. Així, el danès és la llengua més legitimada malgrat el gran prestigi que posseeix l’anglès, tant en l’àmbit internacional com dins la mateixa Dinamarca.

El següent estudi de cas és el d’Helena Özörencik i Magdalena Hromadova, que es basa en una recerca amb un grup de nou famílies de Txèquia, les mares de les quals han crescut en un context monolingüe i ara es veuen inserides en un ambient amb més d’una llengua perquè es van casar amb pares d’altres països amb llengües diferents. Els autors parteixen del fet que la República txeca promou una ideologia escolar monolingüista en txec per tal de reforçar la unitat nacional, cosa que no afavoreix precisament el desenvolupament plurilingüe de famílies com aquestes. Una de les mares declara que els seus fills, pel fet de créixer bilingües, han vist retardats més els respectius processos d’aprenentatge però que, arribats a l’edat de deu anys, s’han igualat a la resta de companys. Aquest conflicte amb les creences normatives compartides que pateixen els seus subjectes porta els autors a centrar-se en la noció teòrica de la tellability (‘allò que pot ser dit’ o ‘capacitat de resposta’).

El cinquè capítol, a càrrec de Svetlana Markova, se situa a Lituània, on s’analitzen els usos del lituà i el rus en sis famílies bilingües. Així, la major part del treball s’ocupa de les llengües que parla cada progenitor i de la llengua amb què cadascun d’ells s’adreça a cada fill. Curiosament, a pesar que les llengües que apareixen en escena són només la llengua oficial del país (el lituà) i la llengua colonial de l’antiga Unió Soviètica (el rus), el títol del capítol —ben llarg— fa constar que tot això succeeix en «el context del paper creixent de l’anglès». Però l’anglès només apareix esmentat dues vegades en el cos del treball, una com a llengua estrangera d’interès en el món actual (p. 156) i una altra com a llengua laboral ocasional d’un enginyer entrevistat (p. 158). I reapareix a les conclusions (p. 161) com si se n’haguera parlat més al text previ; ara bé, aquest apartat final es dedica sobretot a donar recomanacions per a assolir el manteniment de l’antiga llengua colonial, el rus, esdevinguda la llengua pròpia d’una minoria al país.

El sisè capítol se n’ix de la tònica dels altres perquè el multilingüisme familiar objecte d’estudi no té lloc en una comunitat de parla d’una llengua mitjana (segons la definició inicial) sinó al si de la més internacional de les llengües actuals, l’anglès; precisament, l’antítesi d’aquesta mena de llengües, que al capítol introductori s’han

quantificat en la franja d’entre un i vint-i-cinc milions de parlants. Les comunitats estudiades fins ara —recordem-ho— han estat la catalana, la danesa, la txeca i la lituana. I ara és l’anglesa, incomparable quant a magnitud de parlants. Sí que són mitjanes les altres llengües que formen part del repertori lingüístic de les dues famílies estudiades monogràficament en aquest capítol: el finès i el grec. Aquest estudi combina les dades quantitatives de 233 qüestionaris contestats amb les qualitatives de les dues famílies referides. Estadísticament, els seus autors, Bibi Stacey i Josep Soler, descobreixen una clara preferència per l’anglès en aquesta mena de llars multilingües, si bé, com es palesa a les dues entrevistes qualitatives, el 44 % dels progenitors intenten per tots els mitjans fer més presents les altres llengües familiars. És evident que l’estatus de l’anglès com a llengua internacional té una força que en els casos referits més amunt no posseeixen el català, el danès, el txec o el lituà.

Els tres darrers capítols, situats a Catalunya, tornen a contextualitzar el multilingüisme familiar en el català, que comparteix llars amb el castellà, el francès i l’italià. Del primer cas —capítol setè del llibre— se n’ocupen Emili Boix i Anna Paradís; la novetat d’aquest treball al volum rau a presentar la casuística dels nous parlants de català que han estat pujats per castellanoparlants de primera llengua. Això és un símptoma clar del prestigi que manté el català al seu territori originari a pesar de l’àmplia presència que hi ha guanyat el castellà els darrers anys a partir de la immigració castellana rebuda durant el segle xx. Així, segons una enquesta que citen els autors (Enquesta d’usos lingüístics de la població a Catalunya, EULP, 2013), el català, que posseeix només un 31 % de parlants de primera llengua a tot Catalunya, arriba fins a un 36 % com a llengua amb què s’identifiquen els catalans. El pas de parlar en castellà entre els membres de la parella a fer-ho en català amb els fills, que expliquen la majoria de les catorze persones entrevistades pels autors, confirma com té lloc el guany de parlants que reporta l’enquesta referida.

El següent cas centrat a Catalunya es basa en el bilingüisme francocatalà de deu famílies, investigades per l’autor del treball, Francesc Bernat, seguint el mètode de les entrevistes semiestructurades a partir de qüestionaris sobre històries de vida, com és habitual a les recerques d’aquest llibre. L’estudi presenta de manera clarament diferenciada quatre nivells d’ús: entre els progenitors, on predomina el castellà a pesar de no ser la llengua primera de cap d’ells, però que s’hi imposa com a llengua estatal de relació «internacional»; entre els pares i els fills, on domina la llengua de cada progenitor amb els seus descendents (és a dir, no s’hi detecten casos d’interrupció de la transmissió intergeneracional); entre els fills, que trien una sola llengua normalment la de la mare— per a relacionar-se entre ells, i en les reunions familiars, on es combinen català, francès i castellà. La llengua castellana s’hi presenta de bell nou com a llengua «no invitada» però interposada pel seu caràcter estatal, que la fa passar per damunt del català per a relacionar-se amb el francès. Les ideologies lingüístiques dels informadors mostren aquesta categorització de les llengües en joc: dues llengües nacionals que es miren d’igual a igual enfront d’una tercera de regional, encara que aquesta darrera siga la pròpia del país on les famílies objecte de recerca estan assentades.

I el tercer estudi localitzat a Catalunya — i darrer de tot el volum— és el de Rosa Maria Torrens, el qual té com a objectiu declarat en el cos del seu treball (p. 245) descriure la transmissió lingüística intergeneracional i els usos lingüístics que practiquen les parelles mixtes catalanoitalianes. Paradoxalment, en la introducció del volum, els editors diuen que es tracta d’una recerca amb famílies trilingües a partir de català, castellà i italià (p. 12). Certament, el castellà hi és present, però de la mateixa manera que hem vist al capítol anterior: com a llengua «intrusa» a la qual se li suposa la «representació» dels catalanoparlants en l’àmbit internacional. L’autora aporta un treball de camp compost per cinquanta-tres informadors; ara bé, és un aplec de recerques seues sobre el mateix tema en diverses etapes entre 2001 i 2014. Les entrevistes incloïen els dos membres de la parella i els fills, tant conjuntament com per separat, cosa que feia possible comparar les respostes en les diferents situacions. L’interès pel mètode d’aquest treball es conjuga amb l’interès dels resultats, que extractem succintament: encara que les mares italianes s’adrecen en castellà a les seues parelles, promouen l’ús del català al si de la família (en detriment de l’italià); en la majoria de casos cada progenitor usa la pròpia llengua amb els fills, i la transmissió lingüística intergeneracional s’acompleix pràcticament en tota la casuística estudiada.

En suma, ens trobem davant d’un conjunt de treballs que, amb independència d’algun detall puntual i de la menor o major fortuna del concepte llengua mitjana, suposen una fita per als estudis sobre el multilingüisme familiar des del ja històric The bilingual family. A handbook for parents (Harding i Riley, 1986). Els editors han aplegat una sèrie de recerques qualitatives que ens mostren com té lloc la comunicació lingüística en parella, dels progenitors envers els fills i entre aquests mateixos descendents, sempre amb la influència constant del context social. L’àmbit és europeu, però amb una òptica catalana innegable, ja que, llevat del capítol que se situa a Anglaterra, els restants tracten el tema en llengües que tenen semblances sociolingüístiques amb la situació del català a Catalunya (danès, txec i lituà) o treballen sobre l’experiència catalana (els cinc restants, inclosos els dos «transversals» del principi). Per tot això, no és exagerat afirmar que es tracta d’una obra recomanable tant per a especialistes com per a estudiants i, fins tot, per a aquells que s’omplin la boca del terme sociolingüística sense haver fet gaires lectures bàsiques. Doncs bé, aquí en tenen una.

Brauli Montoya Abat Universitat d’Alacant

Bibliografia de referència

Consell d’Europa (2019). European Charter for Regional or Minority Languages: Fifth report of the Committee of Experts in respect of Spain (19 September 2019) [en línia]. <https://search.coe.int/cm/Pages/result_details.aspx?ObjectId=090000168096fa01> [Consulta: 19 febrer 2020].

Harding-Esch, Edith; Riley, Philip (1986). The bilingual family: A handbook for parents. Cambridge: Cambridge University Press. Vila, Francesc-Xavier; Bretxa, Vanessa (2013). « The analysis of medium-sized language communities». A: Vila, Francesc-Xavier (ed.). Survival and development of language communities: Prospects and challenges. Bristol: Multilingual Matters, p. 1-7.

Correspondència: Brauli Montoya Abat. Universitat d’Alacant. Departament de Filologia Catalana. Apartat de correus 99. 03080 Alacant. A/e: bmontoya@iec.cat. Tel.: 630 714 728. Fax: 965 909 330.

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31 (2021), p. 225-227

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Bastardas-Boada, Albert (ed.) (2019).

From language shift to language revitalization and sustainability: A complexity approach to linguistic ecology. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona. 361 p.

El volum From language shift to language revitalization and sustainability. A complexity approach to linguistic ecology , editat pel professor Albert Bastardas i Boada, és una obra que, des del punt de vista ecològic, il·lustra els factors estructurals que alimenten els processos de substitució lingüística i, en relació amb això, proposa un enfocament holístic i complèxic que invita la comunitat epistèmica a elaborar noves eines per entendre la realitat d’aquest fenomen d’una manera mesurada.

Es tracta d’un llibre que consta de dues parts: la primera conté la traducció a l’anglès, amb actualitzacions menors, de la publicació Ecologia de les llengües. Medi, contactes i dinàmica sociolingüística (Bastardas i Boada, 1996), en què una comprensió més atenta de les dinàmiques subjacents en els casos de substitució lingüística passa a través d’una dimensió ecològica del contacte lingüístic. A la segona part hi ha un conjunt d’articles publicats entre el 2002 i el 2014 en què se subratlla la utilitat de construir un diàleg amb ciències «dures» com la biologia o la física en l’òptica de l’elaboració de nous paradigmes que puguin ser aplicats als diferents problemes i aspectes de la gestió de la diversitat lingüística —d’aquí ve el terme ecologia. Tot i que la part central del llibre va ser publicada fa vint-i-quatre anys (Bastardas i Boada, 1996), aquesta versió en anglès encaixa perfectament en el temps i això es deu al caràcter sobreestructural de les qüestions politicolingüístiques plantejades per l’autor, el qual forneix la comunitat internacional d’activistes a favor de llengües vulnerables d’una eina essencial per entendre la realitat sociolingüística que volen canviar.

L’autor, abans d’endinsar-se en el tractament de temàtiques relacionades amb el contacte lingüístic, assenyala que, per començar un procés de recerca fructuós, s’ha de calibrar la concepció mateixa de la realitat que es vol investigar, considerant-la com un sistema obert. En relació amb això, l’autor assenyala la influència especulativa exercida de la lectura d’uns físics teòrics, en primer lloc, David Bohm, del qual apareix en el primer capítol la citació «reality should be seen as a universal flux of event and processes» (Bastardas-Boada, 2019: 39), que resulta decisiva per a la comprensió orgànica del llibre.

Aquesta complexitat (con)textual s’explicita en una metàfora proposada en diverses parts del llibre (vegeu Bastardas-Boada, 2019: 51, 52 i 182). Es tracta de la metàfora de l’orquestra, la qual permet concebre els actors institucionals de les polítiques de normalització i revitalització lingüística com a vectors d’un procés politicocompositiu que, com feia notar Simone Weil (2010), té les arrels en un acte artístic: «La com-

position simultanée sur plusieurs plans est la loi de la création artistique et en fait la difficulté […]. La politique, elle aussi, est un art gouverné par la composition sur plans multiples. Quiconque se trouve avoir des responsabilités politiques, s’il a en lui faim et la soif de la justice, doit désirer recevoir cette faculté de composition sur plans multiples» (Weil, 2010: 185).

Havent tingut en compte la complexitat i la multidimensionalitat de l’acció politicolingüística, l’autor assigna un rol considerable a la imaginació en la recerca del coneixement —«We are, therefore, faced with fascinating task of research and organization, requiring considerable imagination» (Bastardas-Boada, 2019: 288)—, la qual, si es tracta com una eina heurística, habilita una creativitat teòrica amb ressons vichiani , 1 que transforma el científic «tolemaic» en una mena de Glasperlenspieler (Hesse, 1987) de l’Acadèmia, com es pot veure en aquest passatge: «It is in the image of the scientist that the images that are key to the comprehension of reality are to be produced, as well as the changes in the initial assumptions and perspectives which make theoretical creativity possible. Iconic intuition and imagination have proved decisive in contemporary scientific progress» (Bastardas-Boada, 2019: 40).

A més, l’autor subratlla la importància d’establir un diàleg amb altres disciplines i, en particular, evidencia el valor de les analogies conceptuals en l’òptica d’una comprensió més articulada dels fenòmens relacionats amb els aspectes lingüístics de les societats humanes (Bastardas-Boada, 2019: 246). Per exemple, les ciències a l’entorn de la biologia i la natura es proposen com a reservoris d’inspiració als quals es pot recórrer per establir analogies i construir perspectives teòriques en l’àmbit d’una dimensió holística i ecològica que tingui com a punt focal la biodiversitat lingüística (Bastardas-Boada, 2019: 246, 266 i 289).

En conclusió, es tracta d’una obra que presenta diversos aspectes destacables. En primer lloc, les dimensions ecològica i complèxica dintre de les quals es fomenten noves formulacions i perspectives; en segon lloc, l’escala global dels fenòmens analitzats i de les propostes avançades, i en tercer lloc, la invitació a incrementar el fonament politicofilosòfic per a una gestió equitativa de la diversitat lingüística i humana. Finalment, es pot afirmar que l’èxit de la normalització i de la visibilització del català en les dues últimes dècades ha estat possible també amb el tipus d’imaginació rigorosa i pacient de la qual es fa portaveu l’autor.

Nicola Vaiarello Universitat de Barcelona

Bibliografia

Bastardas i Boada, Albert (1996). Ecologia de les llengües: Medi, contactes i dinàmica sociolingüística. Barcelona: Proa.

1. En relació amb el pensare poetico, a Vico (2012).

31 (2021) 227

Hesse, Hermann (1987). El joc de les granisses. Barcelona: Edicions 62. Vico, Giambattista (2012). La scienza nuova Milà: Bompiani. Weil, Simone (2010). L’enracinement: Prélude à une déclaration des devoirs envers l’être humain. París: Gallimard.

Correspondència: Nicola Vaiarello. Universitat de Barcelona. Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació (CUSC). Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: nicola.vaiarello @gmail.com. Tel.: +39 3661 261 649.

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31 (2021), p. 228-231

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Lebsanft, Franz; Tacke, Felix (ed.) (2020). Manual of standardization in the Romance languages Berlín; Boston: Walter de Gruyter. 858 p.

Aquest volum s’ha redactat perquè serveixi d’obra de referència en l’àmbit de l’estandardització i de la planificació del corpus de les llengües romàniques. No és una història dels processos d’estandardització en el món romànic —tot i que conté informació sobre aquest punt—, sinó un panorama detallat de la situació actual pel que fa a la codificació i la cultivació/elaboració dels idiomes: quin és l’estat de la qüestió en relació amb cada una de les llengües romàniques. El llibre s’obre amb «Romance standardology: Roots and traditions» (p. 3-59), un extens capítol introductori dels editors de l’obra dedicat a resseguir els orígens del terme estàndard aplicat als idiomes en el món anglosaxó i en el món romànic; les reflexions sobre estandardització entre els lingüistes del segle xx, i l’origen i la justificació dels conceptes estàndard pluricèntric i estàndard polinòmic. El capítol conté una segona secció en la qual es fa una síntesi del material presentat en la resta del llibre. No és una simple presentació protocol·lària, sinó que els autors fan un esforç autèntic —i reeixit— per processar i sintetitzar la immensa quantitat d’informació que proporcionen els col·laboradors de l’obra, i per obtenir-ne conclusions de cara a una «estandardologia» comparada de les llengües romàniques (l’expressió comparative standardology és de John E. Joseph, 1987). En conjunt, aquest capítol té caràcter de síntesi introductòria, com s’ha dit, però això no li impedeix oferir observacions de detall suggestives —per exemple, quan consignen que el terme standard, en el viatge del Regne Unit a França, perd el seu regust classista—, ni mostrar prou llibertat de criteri —per exemple, quan fan notar (amb paraules més suaus) la feblesa del concepte estàndard polinòmic. El cos de l’obra s’organitza en dues grans parts, encara que d’extensió molt desigual. En la primera, «Theories of linguistic norm» (p. 61-228), s’analitza la visió que tenen de la normativa i de l’estàndard diferents subdisciplines lingüístiques, escoles i períodes. Així, Ludwig Fesenmeier, a «Linguistic norm in classical grammar and rhetoric» (p. 63-106), s’encarrega d’explicar la concepció de la norma lingüística a Europa en el llarg període que va de Ciceró a Vaugelas. Jörn Albrecht ho fa en relació amb el Cercle Lingüístic de Praga a «Linguistic norm in the Prague School of Linguistics» (p. 107-125) —amb referències al llegat actual de l’escola. Després, Johannes Kabatek tracta de la teoria de la norma en l’obra de Coseriu en l’apartat «Linguistic norm in the linguistic theory of Eugenio Coseriu» (p. 127-144) —que no és, però, la teoria de la norma de la planificació del corpus. A continuació Carsten Sinner, a «Linguistic norm in sociolinguistics» (p. 145-164), fa una exposició detallada dels diferents conceptes de norma des del punt de vista de la sociolingüística i de la

sociologia del llenguatge. Angela Schrott, a «Linguistic norm in linguistic pragmatics» (p. 165-182), situa la idea de norma lingüística en el marc més general de la cultura i les tradicions culturals. Felix Tacke, amb «Linguistic norm in cognitive linguistics» (p. 183-208), analitza els conceptes de la lingüística cognitiva que podrien servir per contribuir a l’estudi de la normativa i l’estàndard —un capítol ben fet, però ficat en aquest llibre una mica amb calçador. I Franz Lebsanft, a «Linguistic norm in discourse linguistics» (p. 209-228), ofereix una mostra d’anàlisi de la ideologia i del discurs sobre la normativitat lingüística. Es tracta d’un capítol suggeridor, i és una llàstima que no sigui més extens.

Aquesta primera part proporciona una visió rica i multidisciplinària de les nocions de llengua estàndard i de norma lingüística, i en tot cas el petit comentari crític que suscita és que hi ha altres enfocaments complementaris que s’hi haurien pogut incloure amb molta naturalitat. Així, potser el lector hauria esperat un capítol dedicat al pensament sobre la norma lingüística del període històric que va de Vaugelas al començament del segle xx —encara que això queda parcialment cobert a la introducció del llibre—, i potser hauria resultat enriquidora la presència de capítols, per exemple, sobre el concepte de norma lingüística en àrees com la ciència política o la psicologia social. En qualsevol cas, sí que trobem a faltar més referències a l’adveniment de la contemporaneïtat — amb la revolució industrial i la formació dels estats nació— com a factor clau per a la consolidació mateixa de l’artefacte anomenat llengua estàndard (i com a factor desencadenant, per tant, del desplegament de les eines codificadores i difusores de la codificació que s’estudien amb tant de detall en el volum).

En la segona part del llibre, «Instruments and reference tools for language codification and modernization» (p. 229-849) —que per extensió constitueix, amb diferència, el cos central de l’obra—, es presenta una descripció detallada dels recursos de què ha disposat i disposa cada llengua romànica per a la formació, la consolidació i la pervivència de la varietat estàndard corresponent, i dels avatars relatius als diferents processos de codificació i estandardització (tot i que aquest punt rep menys atenció que el primer, potser perquè no s’hi destina un apartat específic, i els comentaris llavors tenen caràcter ocasional). El tractament de cada llengua s’estructura en quatre apartats: un de dedicat a l’ortografia i l’ortoèpia; un altre, a les gramàtiques; un tercer, als diccionaris, i el darrer, a les obres orientades a resoldre dubtes lingüístics. Cal destacar com a novetat de plantejament la inclusió d’aquest darrer apartat, una opció que els editors justifiquen raonadament argumentant que els diccionaris de dubtes i dificultats —i altres recursos equiparables— són obres que contribueixen de manera important a fixar i difondre els estàndards. Quant a la relació de llengües concretes estudiades, el volum s’ocupa amb detall del romanès, amb la col·laboració de Camelia Stan (ortografia i ortoèpia [= OO], p. 231-243), Rodica Zafiu (gramàtiques normatives [= GN], p. 245-259; diccionaris normatius [= DN], p. 261- 279) i Isabela Nedelcu (diccionaris de dificultats [= DD], p. 281-296). També rep atenció acurada l’italià, amb les contribucions de Gerald Bernhard (OO, p. 297-315), Elisa De Roberto (GN, p. 317-340) i Luca Lorenzetti

(DN, p. 341-371; DD, p. 373-397). Tracten extensament del francès Bernhard Pöll (OO, p. 399-416), Sybille Große (GN, p. 417-440), Luca Melchior (DN, p. 441-460) i Johanna Wolf (DD, p. 461-479). Del català se n’encarreguen David Paloma (OO, p. 481-495), Jenny Brumme (GN, p. 497-517) — que afirma, a parer meu erròniament, que l’aproximació de la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC (GIEC) a l’estàndard és pluricèntrica—, Elisenda Bernal (DN, p. 519-533) i Òscar Bladas Martí (DD, p. 535-557). L’espanyol és estudiat per Felix Tacke (OO, p. 559-579), Carla Amorós- Negre (GN, p. 581-604), Sebastian Greußlich (DN, p. 605-627) i Franz Lebsanft (DD, p. 629-650). I analitzen la situació del portuguès Maria Filomena Gonçalves (OO, p. 651-677; DD, p. 725-746), Augusto Soares da Silva (GN, p. 679-700) i Ulrike Mühlschlegel (DN, p. 701-723).

Les altres llengües romàniques reben menys atenció —i han estat col·locades, sabent que resultaria una decisió polèmica, sota el rètol «“minor” Romance languages» (l’adjectiu minor amb cometes)—, un fet que es pot justificar no pas perquè siguin idiomes de menys importància, sinó perquè, de fet, el treball que s’hi ha fet en l’àmbit de la codificació i l’estandardització (que és la matèria del llibre) té menys gruix. Particularment interessant —i potser això generarà controvèrsia— és que hagi quedat en aquest grup l’occità, una de les llengües tradicionalment «principals» en els manuals de romanística (però l’obra que ressenyem no és un manual de lingüística romànica).

La presentació d’aquest grup de llengües «menors» s’organitza més o menys per estats, i no es descriuen per a cada idioma els processos codificadors d’acord amb les àrees (ortografia i ortologia, etc.) en què es dividien els apartats dedicats a les llengües del primer grup, sinó globalment. En primer lloc Sabine Heinemann tracta de les llengües romàniques dels estats italià i suís (p. 747-772): el friülà, el ladí, el romanx, el sard i el cors. En segon lloc, Ursula Reutner ofereix l’estudi dels romanços de França (p. 773-807): occità i francoprovençal. A continuació Sebastian Postlep analitza els idiomes romànics de l’Estat espanyol (p. 809-829): gallec —ai las!—, asturià i mirandès, i aragonès. I, finalment, Carolin Patzelt (p. 831-849) dona una visió general de l’estandardització dels criolls de base romànica —quan han passat per processos estandarditzadors—, amb atenció especial al crioll haitià i al papiament.

L’organització «per recursos» (ortografia i ortoèpia, gramàtiques, etc.) de l’estudi de cada llengua —d’una banda molt pràctica per al lector— té un petit inconvenient: fa difícil recollir les reflexions generals sobre codificació i estandardització que s’han fet en les diferents llengües a propòsit dels problemes d’aquelles llengües —o de qüestions més àmplies—, i que poden tenir interès per a l’«estandardologia» romànica comparada. I, per tant, n’hi ha que no han estat recollides. Aquest seria el cas —i se’m disculparà, per l’idioma i el lloc on es publica aquesta ressenya, que em refereixi a un exemple català— de les notables aportacions de Xavier Lamuela a la teoria de l’estàndard, com ara el seu llibre Estandardització i establiment de llengües (1994). O del concepte llengua referencial de l’estandardologia occitana.

Sigui com sigui, cal felicitar-se per l’aparició d’aquest sòlid volum (que ofereix, a més, abundant bibliografia actualitzada i un índex de matèries). D’una banda, és segur que esdevindrà l’obra de referència de la disciplina — i que proporcionarà un

31 (2021) 231

marc per a estudis futurs d’estandardologia romànica comparada. I, de l’altra, pensem que contribuirà a acabar de dissipar les restes de prevenció que encara queden entre certs lingüistes quan se’ls diu que les qüestions relatives a la normativa de les llengües poden ser objecte de recerca científica.

Jordi Ginebra Universitat Rovira i i Virgili

Bibliografia de referència

Joseph, John Earl (1987). Eloquence and power: The rise of language standards and standard languages. Londres: Frances Pinter.

Correspondència: Jordi Ginebra. Universitat Rovira i Virgili. Departament de Filologia Catalana. Avinguda de Catalunya, 35. 43002 Tarragona. A/e: jordi.ginebra@urv.cat. Tel.: 977 559 743

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31 (2021), p. 232-234

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Gomà, Enric (2020).

El castellà, la llengua del costat Barcelona: Pòrtic. 209 p.

El debat sobre la historicitat del català es repeteix sovint perquè, en el fons, quan se’n parla, és per a fer-ho sobre la contemporaneïtat: sobre la legitimitat del castellà com a llengua del territori, que es vol nativitzada, o que es nativitza, del tot. No cal debatre aquesta legitimitat pel que fa al català, perquè és fruit directe de l’evolució del llatí al nostre país; en canvi, el castellà és una llengua sobreposada i/o imposada. Vilarrubias (2019: 17), per exemple, sentenciava sense prou proves que «hace aproximadamente seis siglos que el castellano está extendido en todo el país»1 (p. 128).

El tema del llibre —el castellà a Catalunya i, en menor grau, als països de llengua catalana— és cabdal per als que volem donar continuïtat a un tret central de la nostra cultura com és la llengua. La castellanització progressiva de Catalunya «no és un assumpte sense rellevància. Ha comportat alteracions notables en la llengua catalana, en la cultura i en l’estima dels catalans» (p. 208). Aquest volum de Gomà té el propòsit «amb tota la modèstia i condícia que calguin [d’]aportar una mica de llum sobre la presència del castellà a Catalunya durant cinc segles» (p. 17), des del 1410 fins al 1870 (n’està pendent una segona part? Bé caldria). L’autor diu que «el rigor del que hi exposo és absolut», i certament fa referència a fonts d’autoritat com Marfany, Rafanell, Martí de Riquer, Elliott, Aracil, García Carcel o Fuster.

Això sí, Gomà evita la faramalla de citacions exactes com caldria en un llibre amb pretensions doctorals i, en canvi, recorre a un estil desenfadat, desensopit i, almenys per a mi, amè, fins i tot a vegades hilarant: «no han d’espantar ningú una moderada col·loquialitat i un sentit de l’entreteniment que intenten defugir la gravetat acadèmica, a vegades una mica fúnebre. L’estil que he buscat en aquest assaig sobre el castellà a Catalunya és el d’una conversa amable i distesa en un funicular» (p. 21). Gomà aconsegueix instruir delectant. Recorre sovint a zeugmes i anotacions que m’han fet somriure. Evidentment el riure és un afer personal i intransferible i, per tant, crec que a algun lector no li faran cap gràcia les ganes d’épater de Gomà en la història d’una llengua, com escriu ell, «cardiòpata i lactant». Defenso la capacitat de riure, sobretot després d’haver-me convençut Peter Berger (1997) amb el seu La rialla que salva. La dimensió còmica de l’experiència humana . Val a dir que a vegades l’autor es deixa anar massa —desbarra diríem— en la ironia o l’humor, o recorre a barcelonismes que un lector de la resta dels països de llengua catalana no necessàriament ha de conèixer (què és la Granja Viader, per exemple). Posats a primfilar, cal afegir també

1. La cursiva és nostra.

que el text està poc estructurat cronològicament: com ell mateix reconeix, «hem fet una gambada de tres segles» (p. 114).

Però el llibre a més de distreure fa pensar. Per començar desfà tòpics (Pla Nualart, 2020), tant el que predica que el castellà des de fa molts segles és llengua coneguda per la majoria dels catalans, com el que repeteix que els catalans fa segles que ens hem mobilitzat amb lleialtat per la llengua històrica nostra, com si Òmnium Cultural ja hagués existit al segle xvi. Gomà deixa ben clar que, fins al 1870, sols una minoria dominava el castellà i que durant segles només unes elits sabien el castellà, però que la castellanització, sobretot des dels Borbons, s’ha fet amb «sang, suor i llàgrimes». L’autor, guionista i lexicògraf experimentat, recorre sovint a referències a diccionaris molt poc coneguts o a citacions molt il·lustratives, per exemple, les que critiquen el sesquilingüisme.

El final del llibre ens deixa amb un cert malestar, perquè la pel·lícula que ens narra Gomà és inacabada: ens falta el final dels segles xx i xxi, que ens agradaria veure algun dia. El desenllaç, però, es veu a venir: «convertien el castellà en un calc del català, com ara convertim el català en un calc del castellà» (p. 152). El clímax a finals del segle xix és descrit ja, quan alguns catalans comencen a mobilitzar-se políticament per la llengua i pel país. Aleshores, més o menys des d’Almirall, «l’espanyolisme d’arrel catalana es veurà decebut molt aviat» (p. 198), davant del recel espanyol envers els catalans, davant la seva incapacitat majoritària i comprovada tantes vegades de conèixer i reconèixer la minoria eterna que som els catalanoparlants. A força catalans ens costa assumir el castellà amb naturalitat perquè els militars i funcionaris espanyols ens l’han imposat a cops de roc, i encara esperem que algú se n’hagi disculpat. Joan Margarit, un escriptor en català i en castellà, però que no es considera un escriptor bilingüe, reflectia, arran de la concessió del Premi Cervantes que se li va concedir l’any 2019, aquest «obsequi» bestial del castellà i l’ambivalència que sentia respecte a aquesta llengua:

Pero claro, si tú naces en medio de la Guerra Civil española, y está prohibida la enseñanza del catalán, y tus padres tratan de silenciártelo porque están acojonados, te encuentras con 18 años sin saber catalán. Solo el que hablas. Y con una cultura reducidísima en castellano. Con esa poca cultura a tus espaldas empiezas a trabajar. Si la poesía es cultura, y mi cultura es en castellano, ¿en qué idioma voy a escribir? Pero, ¡amigo!, el poema entonces no sale. No escribes el poema que quieres escribir.

Hasta que otro poeta catalán, Miquel Martí i Pol, le sugiere que escriba en catalán.

Sí. Entonces te encuentras con una lengua materna y otra que hace 20 años que utilizas, el castellano, que te lo ha dado Franco a bofetones, pero que tú no estás dispuesto a devolvérselo. 2

Tenim castellà a la sopa i per a sempre? El tenim tan après que quan pleguem de llegir El Periódico, La Vanguardia, o el Segre, no sabem si l’hem llegit en català o en

2. La cursiva és nostra.

castellà? Encara força catalanoparlants s’estimen més veure pel·lícules en versió castellana que catalana?… Mantenim el castellà com a llengua pivot o comuna per a l’espai públic i el català sols per als reductes dels «catalanoparlants de tota la vida»? Sens dubte, Gomà ens hi fa reflexionar a vegades rient. En definitiva, un llibre oportú i que pot fer servei a lectors que mai no llegirien adustos tractats acadèmics. Divulgar bé també és un art i Gomà se’n surt amb nota.

Emili Boix-Fuster Universitat de Barcelona

Bibliografia

Berger, Peter L. (1997). La rialla que salva: La dimensió còmica de l’experiència humana. Barcelona: La Campana. Boix-Fuster, Emili (ed.) (2014). «La història social de la llengua: presentació». Llengua, Societat i Comunicació, núm. 12.

Pla Nualart, Albert (2020). «Enric Gomà trenca tòpics bilingüistes armat d’un to faceciós». Ara (15 maig).

Vilarrubias, Mercè (2019). Por una ley de lenguas: Convivencia en el plurilingüismo: Una propuesta para una ley de lenguas oficiales en España. Barcelona: Deusto.

Correspondència: Emili Boix-Fuster. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i CUSC. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: eboix@ub.edu. Tel.: 934 035 615.

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31 (2021), p. 235-236

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Gal, Susan; Irvine, Judith T. (2019).

Signs of difference: Language and ideology in social life Nova York: Cambridge University Press. 319 p.

Vet aquí una mena de balanç de l’obra de dues veteranes antropòlogues lingüistes dels Estats Units, que han treballat força en un tema que ha d’interessar molt els investigadors socials de les llengües al nostre país: les ideologies lingüístiques. En una entrevista promocional del volum, Gal i Irvine resumeixen què són per a elles les ideologies: «We see ideologies as regimes of value, socially based and semiotically constructed, pertaining to practices and actions in everyday life, as well as to grand projects; and incorporating a point of view».

El llibre és ambiciós i suggeridor: parteix de la constatació que les afirmacions sobre les llengües no tracten solament de la llengua i mai no són només declaracions, sinó que també comporten posicions ideològiques. Aquestes concepcions de les llengües depenen de processos de diferenciació. I, per a entendre aquests processos, Gal i Irvine recorren a conceptes, no sempre clars, de Charles Sanders Peirce (1839-1914), un iniciador de la semiòtica, bastant caòtic i de mal classificar. Desgraciadament, les obres de Pierce són poc traduïdes al castellà (o encara menys al català), o molt confusionàries perquè han sofert diverses modificacions en els conceptes i la nomenclatura emprats.

Gal i Irvine assenyalen de la manera següent el seu objectiu: escatir «how do discourses about difference—even if about mere contrast—naturalize hierarchy and domination» i alhora «to seek fundamental insights into the nature of signs and signrelations» (p. 1).

La visió de Gal i Irvine sobre les ideologies és processual i relativa, mai essencialista: les ideologies no són mai simplement veritables o falses, sinó que sempre ocupen una posició determinada, comporten comparació i perspectiva.

Gal i Irvine tracten de presentar com les idees de la gent sobre les llengües, les seves maneres de parlar i els seus estils expressius són afaiçonats per les seves posicions i els seus valors socials. La pregunta clau que plana al llarg de tot el llibre és: «com es fan (i es desfan) les diferències?». Les autores es basen en la comparació i en canvis de perspectiva i expliquen com les diferències en trets expressius (lingüístics, però no només lingüístics) expressen i construeixen estereotips, espais i activitats.

El llarg assaig que glossem aquí argumenta que el treball ideològic de tota mena és fonamentalment comunicatiu i que les posicions socials, els projectes i els moments històrics influeixen i alhora són influïts per les idees que té la gent sobre les pràctiques comunicatives. Per a fer-ho, Gal i Irvine es basen tant en els seus treballs etnogràfics a l’inici de la seva carrera com a antropòlogues lingüistes (recerques sobre una

comunitat magiar a Àustria, i sobre una comunitat wòlof al Senegal, respectivament) com en exemples diversos dels Estats Units. Val a dir que les referències a debats als Estats Units —per exemple, sobre la primera esmena ( first amendment) de la seva Constitució, o sobre l’autorització de posseir armes defensada sempre acèrrimament per la NRA (National Rifle Association)— haurien d’explicar-se millor pensant en els lectors no estatunidencs que no necessàriament han de conèixer aspectes locals de la vida nord-americana.

El llibre usa un ampli ventall de termes de l’antropologia lingüística (indexicality, typification, rhematization, axis of differentiation, fractal recursivity, erasure, regimentation…) que probablement seran de mal entendre per a llecs en la matèria, començant per aquest ressenyador. Convindria afegir un glossari de termes al final del volum perquè el lector no es perdés en la profusió de casos.

Les autores, basant-se en una complexa semiòtica peirceana, mostren que un mateix tipus d’anàlisi funciona en molts exemples arreu del món i en èpoques diferents. L’assaig de Gal i Irvine probablement esdevindrà una fita en l’antropologia lingüística. Les dues professores, amb els seus conceptes i amb les seves comparacions, proporcionen moltes idees per a la recerca. Qui s’atrevirà a traduir-les i adaptar-les a les societats catalanoparlants?

Emili Boix-Fuster Universitat de

Barcelona

Correspondència: Emili Boix-Fuster. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i CUSC. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: eboix@ub.edu Tel.: 934 035 615.

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31 (2021), p. 239-244

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Entrevista a Melissa G. Moyer

Emili Boix-Fuster

Societat Catalana de Sociolingüística

Per què us heu especialitzat en sociolingüística?

El meu interès per la sociolingüística data des del començament dels meus estudis universitaris en els anys setanta a la Universitat de Georgetown, als Estats Units, on ensenyaven alguns dels sociolingüistes més destacats del moment, com Roger Shuy, Walt Wolfram, Ralph Fasold o Shaligram Shukla. Estar en contacte amb persones que impartien cursos sobre sociolingüística —sobretot des d’un enfocament variacionista— era un element important, però també era important per a mi intentar connectar els estudis amb les meves inquietuds socials del moment.

Com us vau formar en aquest camp?

M’agradaria distingir entre, d’una banda, la meva educació formal a la Universitat de Georgetown —on vaig estudiar amb Ralph Fasold— i a la Universitat de Stanford on vaig tenir l’oportunitat d’investigar amb John Rickford, Penelope Eckert i Charles Ferguson—, i, de l’altra, la formació més informal de què em vaig beneficiar a Barcelona. A Catalunya vaig estar en contacte amb persones com José Manuel Blecua —que va dirigir la meva tesi de llicenciatura a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) sobre la variació lingüística en l’andalús—, Antoni M. Badia i Margarit que em va ensenyar sobre la llengua dels barcelonins—, Miquel Siguan —a les conferències del qual vaig assistir sobre plurilingüisme a les escoles i la psicolingüística—, Maite Turell —que es va formar amb William Labov a la Universitat de Pennsilvània i que em va influir amb el seu estudi sobre la llengua dels treballadors en una fàbrica d’automòbils a Barcelona—, Helena Calsamiglia i Amparo Tuson — amb la seva recerca sobre l’alternança de llengües a Barcelona i, també més endavant, amb les seves recerques sobre el discurs. Els sociolingüistes Rafael Ninyoles, Lluís Aracil i Francesc Vallverdú van ser les persones, entre d’altres, que a Catalunya i a València també vaig poder llegir i que em van introduir a la complexitat del bilingüisme en l’àmbit català.

En sociolingüística, quins (o quines) autors us han inspirat més en la vostra carrera acadèmica? Qui us va influir més?

Potser de qui més he après és de Monica Heller, de la Universitat de Toronto, al Canadà, que ha treballat el tema del bilingüisme al Quebec des d’un enfocament de la sociolingüística crítica. Encara que no vaig ser alumna seva, els seus escrits i la meva

relació professional amb ella han estat crucials per a la meva manera d’entendre i practicar la sociolingüística actualment.

Quins treballs i quins resultats destacaríeu del vostre grup de recerca a la UAB?

El grup de recerca CIEN (Comunicació Intercultural i Estratègies de Negociació de Significats) va sorgir com a grup de recerca en el Departament de Filologia Anglesa i de Germanística de la UAB, l’any 2001, arran d’un projecte de recerca concedit per la DGYCYT per a començar a estudiar des d’un enfocament crític i etnogràfic el multilingüisme sorgit a Barcelona arran de l’arribada de la immigració. Crec que el nostre grup d’investigació va ser pioner en la introducció de la sociolingüística crítica a Catalunya, potser també amb la tesi de Joan Pujolar. Les tesis de màster i de doctorat com les d’Eva Codó, Maria Sabaté-Dalmau, Maria Rosa Garrido, Massimiliano Sassi, Andrea Sunyol i Hanna Klimava són un exemple de la investigació que es porta a terme en el nostre grup des d’un enfocament etnogràfic i crític. Totes aquestes persones són actives professionalment i participen en el món acadèmic de la sociolingüística internacional amb publicacions de qualitat.

Hi ha prou reflexivitat metodològica en la recerca d’aquest país?

L’any 2020 crec que sí, que hi ha suficient reflexivitat i diversitat metodològica en la investigació sobre temes sociolingüístics. Actualment es practiquen diferents línies teòriques i metodològiques en l’àmbit de la sociolingüística catalana. Amb anterioritat crec que no hi havia tanta reflexió sobre els diferents corrents metodològics que es practicaven fora de les nostres fronteres.

Com aconselleu recollir dades sobre el comportament bilingüe i multilingüe? Quins controls d’entrada (gate-keeping encounters) prioritzaríeu?

Aquí hi ha dues preguntes una miqueta diferents. Pel que fa a la manera de recollir dades sobre el comportament lingüístic bilingüe o multilingüe, depèn de les preguntes de recerca que es facin. No és el mateix recollir dades sobre el bilingüisme si es volen estudiar qüestions de poder i exclusió social sobre la base de pràctiques lingüístiques bilingües o multilingües. Això es diferent de recollir dades sobre el nombre de parlants en el territori que sap llegir, escriure i entendre el català. En un cas recomanaria un treball de camp etnogràfic, i en l’altre, un qüestionari —tipus cens lingüístic. Quant a la segona pregunta, la veritat és que no parlaria de situacions de gate-keeping sinó d’aquells sites o contextos lingüístics on es pot observar algun tipus de contradicció o conflicte que requereix una explicació. Per exemple, en un poble turístic que hem estudiat, voldria explicar per què la migració de països en via de desenvolupament acaba aprenent les llengües locals (castellà i/o català), mentre que els europeus del nord que hi tenen propietats no veuen en general la necessitat d’aprendre ni català ni castellà. Naturalment, sempre hi ha excepcions. Un altre exemple on trobo una paradoxa que cal explicar és en l’àmbit laboral, on es requereixen coneixements d’anglès quan en realitat, en la major part dels casos, no es necessita aquesta llengua per a desenvolupar la feina. Tot i així, si es vol aconseguir una entrevista per a accedir a una

feina, cal tenir un cert nivell d’anglès. També m’interessa la comunicació i la interacció comunicativa amb persones que tenen un impediment de parla greu i com la discriminació amb aquestes persones és manifesta mitjançant una comunicació infantilitzada. Aquests són els temes que considero importants perquè podrien aclarir paradoxes observables en la societat.

Com aconsellaríeu a un estudiant arribar a tenir una percepció ajustada del que és una etnografia del bilingüisme i el multilingüisme?

Justament, imparteixo un curs sobre això en el màster Estudis Avançats de l’Anglès a la UAB que es diu «Sociolinguistics of bilingualism and multilingualism: A critical approach». En primer lloc, un estudiant ha d’entendre que un enfocament qualitatiu i etnogràfic consisteix a adoptar un enfocament ontològic i epistemològic diferent; molt diferent d’un enfocament positivista, deductiu o empíric. És important que l’estudiant entengui la llengua com una forma d’acció social i com a pràctica, i no com un sistema lingüístic ancorat en la norma. També afegiria una perspectiva històrica sobre ideologies lingüístiques i el seu paper en la construcció de nacions i d’estats.

En una societat en temps de crisi, quins valors i símbols té l’anglès?

Per a entendre el paper i el significat de l’anglès en l’actualitat, és necessari situar l’anglès en l’àmbit del sistema econòmic neoliberal en el qual estem immersos. Atès el lloc que ocupa l’anglès com a llengua global i l’ús que té com a lingua franca en l’àmbit mundial, existeix el convenciment que si les nostres netes o nets no aprenen anglès tindran menys avantatges a la vida per a aconseguir una ocupació ben remunerada i una bona posició social.

Sens dubte, saber anglès dona accés a determinats privilegis i tipus de treball, però la creença que saber anglès automàticament permetrà aconseguir una bona ocupació és errònia, sobretot en aquesta nova etapa postcoronavirus en què el problema serà la manca de llocs de feina.

Què creieu que pot aportar la sociolingüística catalana a la sociolingüística general? I a l’inrevés?

Depèn de què és el que s’entén per sociolingüística catalana. Es podria interpretar com a) el cas català, i què pot aportar al coneixement, o b) l’aportació del conjunt de sociolingüistes catalans al coneixement sociolingüístic. Suposo que pot haver-hi aportacions catalanes dels dos tipus al coneixement acadèmic en general. Crec que l’èxit de l’experiència educativa d’immersió, per exemple, podria ser una contribució important. Per un altre costat, la qualitat acadèmica de la recerca dels sociolingüistes que practiquen des de Catalunya o que són de fora i contribueixen a explicar la situació lingüística de Catalunya és una altra aportació de la sociolingüística catalana.

Quines escoles dominen ara en la sociolingüística internacional?

Més que escoles, crec que hi ha temes que s’investiguen i preguntes que s’estan fent en l’àmbit internacional, però també aquí a Catalunya. El paper de la planificació

lingüística i l’educació és un dels temes destacats de la recerca actual. Un altre tema que ha adquirit una importància més gran és la recerca que planteja preguntes sobre poder, desigualtat, ètica i exclusió social. Els plantejaments sociolingüístics variacionistes per a explicar el canvi lingüístic des d’una perspectiva sincrònica ja no tenen tanta rellevància, a causa de la manera de classificar els parlants en categories fixes i inamovibles que acaben per no captar la diversitat i la complexitat d’identitats de les societats actuals.

Com expliqueu que, dins les llengües minoritzades europees, el català sigui relativament la més resistent des del punt de vista social? Com ho explicaríeu als outsiders? Pel valor social positiu que té per a una gran part de la societat catalana.

Quin futur veieu per a la llengua catalana? Sou moderadament optimista? Per què? Un futur raonablement bo.

A Espanya hi ha quatre grans zones lingüístiques: castellana, catalana, gallega i basca. Creieu que estan prou i ben reconegudes des dels punts de vista polític i social? El tractament polític que se’n fa, és prou correcte?

Crec que, a Espanya, les llengües de Catalunya, del País Basc i de Galícia no estan prou reconegudes, si es compara amb països com el Canadà, on, per exemple, el dret a utilitzar el francès es reconeix en tots els àmbits de l’Estat. Suposo que és pel fet que aquest dret està reconegut a la Constitució. La manera d’articular el bilingüisme en l’àmbit legal és força important i, tal com s’ha fet a la Constitució espanyola, no es respecta una pràctica de diversitat lingüística.

Quins tres llibres preferits us enduríeu a una illa deserta?

Les obres completes de Shakespeare; música clàssica especialment antiga —i també contemporanis com Philip Glass i Keith Jarrett—, i poesia de Mario Benedetti.

Un heroi de ficció preferit? Mafalda.

Un personatge històric o actual a qui admireu?

Greta Thunberg.

Si no haguéssiu estat sociolingüista, què us hauria agradat ser?

Arquitecta o directora d’orquestra.

Les qualitats que més aprecieu en una persona?

La tolerància, la solidaritat i el sentit de l’humor.

I les que més us disgusten?

La intolerància, la injustícia i la mentida.

El tret principal del vostre caràcter?

L’empatia.

Què aconsellaríeu a una jove que comença a estudiar sociolingüística?

Que s’ho qüestionés tot des d’un enfocament crític, tenint en compte les estructures de poder.

Dues paraules que us fascinin i dues que odieu?

Em fascinen les paraules rauxa i seny i la dificultat de trobar-ne una bona traducció a l’anglès. Odio la vulgaritat gratuïta.

La vostra ocupació preferida quan no us ocupa la sociolingüística?

La música, el cinema, caminar, analitzar i raonar.

En la discussió sobre llengua i gènere, quina és la vostra posició?

Continuem vivint en una societat profundament desigual per a la dona. El paper de la llengua és important, ja que les paraules produeixen i reprodueixen formes de pensar habituals sobre les dones. Usar un llenguatge més inclusiu ajudarà a crear una sensibilitat millor.

Una selecció de publicacions de Melissa G. Moyer

Volums editats

Duchêne, A.; Moyer, M. G.; Roberts, C. (ed.) (2013). Language, migration and social inequalities: A critical sociolinguistic perspective on institutions and work Bristol: Multilingual Matters. ISBN 978-1-78309-099-0.

Moyer, M. G. (ed.) (2018). «Language, mobility and work». Journal of Language and Intercultural Communication, número especial. ISSN 1470-8477. Wei, L.; Moyer, M. G. (2008). The Blackwell guide of research methods in bilingualism and multilingualism Oxford: Blackwell. 600 p. ISSN 978-1-4051-7900-3. [Premiat per la British Association for Applied Linguistics el 2009]

Articles de revistes

Moyer, M. G. (1990). «Anàlisi conversacional de l’alternança lingüística a Gibraltar». Límits: Revista d’Assaig i d’Informació sobre les Ciències del Llenguatge, núm. 9, p. 31-46. ISSN 0213-6546. (1991). «La parla dels immigrats andalusos al barri de Sant Andreu». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 9, p. 83-100. ISSN 0211-0784. (1998). «Entre dos lenguas: contacto de inglés y español en Gibraltar». Foro Hispánico: Revista Hispánica de Flandes y Holanda, núm. 13, p. 9-26. ISSN 0925-8620.

Moyer, M. G. (2010). «The management of multilingualism in public, private and non-governmental institutions». Sociolinguistic Studies, vol. 4, núm. 2, p. 267-296. ISSN 1750-8657. (2011). «What multilingualism? Agency and unintended consequences of multilingual practices in a Barcelona health clinic». Journal of Pragmatics, vol. 43, núm. 5, p. 1209-1221. ISSN 0378-2166. (2017). «In honor of William Labov». Nexus, vol. 17, núm. 2, p. 31-37. ISSN 1138-7564. (2018). «Language, mobility and work». Language and Intercultural Communication , vol. 18, núm. 4, p. 357-361. ISSN 1470-8477. (2018). «English in times of crisis. Mobility and work among young Spaniards in London». Language and Intercultural Communication , vol. 18, núm. 4, p. 424-435. ISSN 1470-8477.

Moyer, M. G.; Clemente, I.; Rubio, G.; Giménez, M. D. (2018). «VOICEITT: Una nova tecnologia de reconeixement de la veu per a persones amb impediment de la parla». Logopèdia, núm. 33, p. 27-28. ISSN 1696-1544.

Capítols de llibres

Moyer, M. G. (2012). «Sociolinguistic perspectives on language and multilingualism in institutions». A: Martin-Jones, Marilyn; Gardner, Sheena (ed.). Multilingualism, discourse and ethnography. Londres: Routledge, p. 34-47. ISBN 978-0-415-87494-6. (2013). «Language as a resource. Migrant agency, positioning and resistance in a health care clinic». A: Duchêne, Alexandre; Moyer, Melissa; Roberts, Celia (ed.). Language, migration and social (in)equality: A critical sociolinguistic perspective on institutions and work. Bristol: Multilingual Matters, p. 196-224. ISBN 978-1-78309-099-0. (2016). «Work» A: Flores, N.; García, O.; Spotti, M. (ed.). The Oxford handbook of language and society. Oxford: Oxford University Press, p. 505-525. ISBN 9780190212896.

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31 (2021), p. 247-250

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

1. Junta

President: Miquel Àngel Pradilla

Tresorera: Mercè Solé

Secretària: Eva Codó (fins al 15 de setembre del 2020)

Maria Sabaté-Dalmau (des del 15 de setembre del 2020)

Vocals: Joan Costa, Avel·lí Flors-Mas, Alexandra Monné (des del 15 de setembre del 2020), Luci Nussbaum, Joan Pujolar i Mireia Trenchs.

Delegat de l’IEC: Josep Gifreu

2. Activitats

2.1. Jornades i cicles

Desembre del 2020 a març del 2021. Cicle sobre el model lingüístic de l’educació obligatòria a Catalunya, amb quatre taules en format virtual en què es fa dialogar diferents agents socials perquè aportin reflexions al voltant de la realitat i els reptes de la formació lingüística d’infants i joves.

9 de desembre. Taula 1. Principis i resultats del model de conjunció en català. Participants: Joaquim Arnau (Universitat de Barcelona), Xavier Vila (Universitat de Barcelona), Francina Martí (presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat) i Carme Rider (presidenta de la Societat Catalana de Pedagogia). Moderador: Miquel Àngel Pradilla. Relatora: Luci Nussbaum.

17 de novembre. Diàlegs sociolingüístics II sobre raciolingüística. David Block Allen (ICREA i Universitat Pompeu Fabra) i Víctor Corona (Université Paris 8). Moderat per Maria Sabaté-Dalmau.

David Block Allen, ICREA i Universitat Pompeu Fabra

Corona, Université Paris 8

14 d’octubre. Diàlegs sociolingüístics I sobre bilingüisme. Kathryn A. Woolard (Universitat de Califòrnia, San Diego) i Joan Pujolar (Universitat Oberta de Catalunya).

Kathryn A. Woolard (Universitat de Califòrnia, San Diego)

Joan Pujolar (Universitat Oberta de Catalunya)

2.2. Tallers i seminaris

7 d’octubre i 4 de novembre. Nous talents en sociolingüística catalana, 7a edició. Organització: Avel·lí Flors-Mas.

Víctor

2.3. Conferències convidades

13 de febrer. Presentació, per part d’Emili Boix, del número 29 de Treballs de Sociolingüística Catalana , i conferència convidada a càrrec de Judit Freixa Aymerich, professora de la Universitat Pompeu Fabra, titulada «La neologia catalana i la mundialització».

11 de març. Conferència de Marina Massaguer, doctoranda de la Universitat Oberta de Catalunya, titulada «Nous parlants de català: trajectòries i identitats socials». Universitat Rovira i Virgili.

3. Publicacions

Treballs de Sociolingüística Catalana, 30. Data de publicació: juny de 2020. 351 p. Tema monogràfic: trajectòries sociolingüístiques: nous i vells parlants.

4. Premis

Premi Modest Reixach 2020 de Sociolingüística. Després de valorar les obres presentades, el jurat va declarar deserta aquesta edició del premi.

5. Socis de la SOCS

Actualment, la Societat té cent onze sòcies i socis.

Normes de publicació

En l’apartat «Instruccions per als autors» de la versió electrònica de la revista treballs de sociolingüística catalana (http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/ about/submissions#authorGuidelines), es poden consultar les normes de publicació que s’han de seguir per tal de garantir un procés d’edició de qualitat dels treballs presentats.

Treballs de Sociolingüística

Catalana

2021

Societat Catalana de Sociolingüística I nstitut d’ E studis C atalans

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC • ISSN (ed. impresa): 0211-0784 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

L’estandardologia comparada: teoria i pràctica

Llindar, per Emili Boix-Fuster

Secció monogràfica. L’estandardologia comparada: teoria i pràctica

Introducció, per Joan Costa Carreras i Carla Amorós Negre

Invitació al pluricentrisme. Notes per a l’estudi d’una llengua pluricèntrica en conflicte, per Josep Àngel Mas Castells

Sobre la concepció de l’estàndard en paratextos de gramàtiques: les introduccions, per Laia Benavent Llinares

Estudi comparatiu del marcatge diferencial d’objecte en situacions de contacte lingüístic (català-espanyol i basc-espanyol), per Anna Pineda i Ane Odria

Dinâmicas normativas e espaços linguísticos: contrastes e interseções na construção do português e do espanhol, per Xoán Carlos Lagares

Procesos de estandarización: los casos del euskera y del gallego, per Miren Azkarate i Elixabete Perez Gaztelu

Diasistematicitat vs. pluricentrisme. Una aproximació a la lingüística de les varietats alemanya, per Miquel Àngel Pradilla Cardona

Secció miscel·lània

La transmissió de les llengües filipines a Catalunya, per Pere Comellas Casanova i Maria Carme Junyent Figueras

Els casos clínics en català: vitalitat i propostes, per Adéla Koťátková

Transferències lingüístiques castellà-català: un estudi de disponibilitat lèxica a Lleida, per Maribel Serrano Zapata

Usos lingüístics i consum cultural en català dels joves de les Illes

Balears: tres fonts de dades en relació per Xisca Castell, Joan Melià i Maria del Mar Vanrell

Diferencialisme lingüístic a les Illes Balears: actors, discurs i evolució, per Ivan Solivellas

Ressenyes

The legal recognition of sign languages: Advocacy and outcomes around the world, de De Meulder, Murray i Mckee, per Raquel Veiga Busto

La normalización social de las lenguas minoritarias: Experiencias y procedimientos para la salvaguarda de un patrimonio inmaterial, de Javier Giralt i Francho Nagore, per Esteve Valls

Family multilingualism in medium-sized language communities, d’Albert Bastardas-Boada, Emili Boix-Fuster i Rosa M. Torrens-Guerrini, per Brauli Montoya Abat

From language shift to language revitalization and sustainability: A complexity approach to linguistic ecology, d’Albert BastardasBoada, per Nicola Vaiarello

Manual of standardization in the Romance languages, de Franz Lebsanft i Felix Tacke, per Jordi Ginebra

El castellà, la llengua del costat, d’Enric Gomà, per Emili Boix-Fuster

Signs of difference: Language and ideology in social life, de Susan Gal i Judith T. Irvine, per Emili Boix-Fuster

Notes

Entrevista a Melissa G. Moyer, per Emili Boix-Fuster

Memòria d’activitats del 2020