Treballs de la Societat Catalana de Geografia

TREBALLS DE LA

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és editada per la Societat Catalana de Geografia i té una periodicitat semestral.

Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima.

© Les autores i els autors dels articles. Aquesta edició és propietat de la Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans.

Editor

Enric Mendizàbal (Societat Catalana de Geografia; Universitat Autònoma de Barcelona)

Secretariat de Redacció

Enric Bertran (Societat Catalana de Geografia)

Jesús Burgueño (Societat Catalana de Geografia; Universitat de Lleida)

Montserrat Cuxart (Societat Catalana de Geografia)

Antoni Luna (Societat Catalana de Geografia; Universitat Pompeu Fabra)

Xavier Úbeda (Societat Catalana de Geografia; Universitat de Barcelona)

Consell Editor

Joan Becat (Universitat de Perpinyà)

Georges Bertrand (Université de Toulouse)

Paul Claval (Université Paris IV-Sorbonne)

Jordi Cortés (Societat Catalana de Geografia)

Josefina Cruz Villalón (Universidad de Sevilla)

João Carlos Garcia (Universidade de Porto)

Montserrat Galera (Institut Cartogràfic de Catalunya)

Maria Dolors Garcia Ramon (Institut d’Estudis Catalans)

Redacció. Subscripció i Administració. Intercanvi Societat Catalana de Geografia

Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Telèfon: 935 529 104

E-M: scg@iec.es

Pàgina web: http://scg.iec.es

Pàgina web de la revista: http://publicacions.iec.cat

Joan Mateu (Universitat de València)

Janice Monk (University of Arizona)

Joan Nogué (Universitat de Girona)

Carmen Ocaña (Universidad de Málaga)

Ana Olivera (Universidad Autónoma de Madrid)

Josep Oliveras (Universitat Rovira i Virgili)

Lluís Riudor (Universitat Pompeu Fabra)

Joan Manuel Soriano (Universitat Autònoma de Barcelona)

Katsuyuki Takenaka (Aychi Prefectural University)

Alex Tarroja (Diputació de Barcelona; Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya)

Tim Unwin (Royal Holloway, University of London)

Tomàs Vidal (Universitat de Barcelona/Institut Menorquí d’Estudis)

Joan Vilà-Valentí (Institut d’Estudis Catalans)

Membres nats

Mireia Baylina (Societat Catalana de Geografia; Universitat Autònoma de Barcelona)

Vicenç Biete (Societat Catalana de Geografia)

Carme Montaner (Societat Catalana de Geografia; Institut Cartogràfic de Catalunya)

Francesc Nadal (Societat Catalana de Geografia; Universitat de Barcelona)

Edició i impressió

El Tinter, SAL

(Empresa certificada ISO 9001, ISO 14001 i EMAS)

Carrer de la Plana, 8-10. 08032 Barcelona

ISSN: 1133-2190

Dipòsit legal: B.24190-1985

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment és rigorosament prohibida sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei. S’autoritza la reproducció del sumari i dels resums sempre que n’aparegui la procedència.

Aquest número 66 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia ha estat editat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona

ARtIClES

GALLARDO CAPSADA, David; WHYTE, Ian D.: La visió de la història del paisatge a Gran Bretanya: velles i noves idees ............................................ 7

MIRA I POU, Núria; BADIA I PERPINYÀ, Anna: La vulnerabilitat de les zones d’interfase urbana i forestal davant els incendis: estudi de cas de l’incendi de Mont-roig del Camp .................................................................. 29

MURO, José Ignacio; NADAL, Francesc; URTEAGA, Luis: Un geòmetra francès a Espanya: Jean-Antoine Laur (1850-1860) ...................................... 53

VIVES, Sònia: Les implicacions socials de la lògica financera de l’habitatge. L’exemple de Palma ...................................................................................... 75

ConfERènCIES

LLEONART I ORRI, Assumpta: Toponímia recreativa. Una visió diferent dels noms de lloc de Catalunya...................................................................... 103

PEAKE, Linda: Feminist and quantitative? Measuring the extent of domestic violence in Georgetown, Guyana ..................................................... 133

notES I doCumEntACIó

GIL ALONSO, Fernando: Una población en transformación: El impacto de la inmigración extranjera en las estructuras demográficas de la provincia de Barcelona (2000-2005) ........................................................................... 151

CRònICA dE l A SCG

LÓPEZ REY, Mireia; PETIT POLO, Adriana: Xina, una economia emergent 175

VILA SINCLAIR-SPENCE, Juliette: El meu estimat avi Marc-Aureli Vila i Comaposada ................................................................................................ 187

BURGUEÑO, Jesús: El front del Segre: un espai per a la memòria històrica [5 d’abril de 2008] ......................................................................................

197

BURGUEÑO, Jesús: El Canigó: una ascensió emblemàtica [27-28 de juny de 2008] ..................................................................................................... 203

BURGUEÑO, Jesús: Lleida, nous atractius culturals [28 de març de 2009] ..... 209

Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2008 ...................................................................................... 215

Memòria de les activitats de la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans) corresponent al Curs del Segon Congrés Català de Geografia: El mapa com a llenguatge geogràfic. 2007-08 .......................... 217

ARtIClES

la visió de la història del paisatge a Gran Bretanya:

velles i noves idees

david Gallardo Capsada1 Investigador en història i didàctica del paisatge David.Gallardo.Capsada@uab.cat

Ian d. Whyte Professor de geografia històrica. Departament de Geografia, Universitat de Lancaster, Regne Unit i.whyte@lancaster.ac.uk

Resum

Gran Bretanya ha estat descrita com un “país antic” i el mateix pot dir-se dels seus paisatges, que són complexos, resultat de múltiples capes històriques i sovint icònics. L’estudi d’aquests paisatges és interdisciplinar, enfocat en matèries properes i relacionades entre sí com ho són la història del paisatge i l’arqueologia del paisatge. L’objectiu d’aquest article és revisar breument com s’ha desenvolupat la història del paisatge en termes globals a Gran Bretanya i considerar com es manté en l’actualitat.

Paraules clau: història del paisatge, arqueologia del paisatge, geografia històrica, Gran Bretanya.

1. Aquest article sorgeix d’una estada de recerca a la Universitat de Lancaster, amb el suport del programa de Formació de Professorat Universitari (FPU) del Ministeri d’Educació i Ciència i del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Resumen

la visión de la historia del paisaje en Gran Bretaña: viejas y nuevas ideas

Gran Bretaña ha sido descrita como un “país antiguo” y lo mismo se puede decir de sus paisajes, que son complejos, resultado de múltiples capas históricas y a menudo icónicos. El estudio de estos paisajes es interdisciplinar, focalizado en materias próximas y relacionadas entre sí como lo son la historia del paisaje y la arqueología del paisaje. El objetivo de este artículo es revisar brevemente cómo se ha desarrollado la historia del paisaje en términos generales en Gran Bretaña y considerar cómo se mantiene en la actualidad.

Palabras clave: historia del paisaje, arqueología del paisaje, geografía histórica, Gran Bretaña.

Abstract

landscape History in Great Britain: old and new ideas

Britain has been described as an ‘old country’ and the same may be said of its landscapes which are complex, multi-layered and often iconic. The study of these landscapes is interdisciplinary, focusing on the closely related subjects of landscape history and landscape archaeology. The aim of this paper is to review briefly how landscape history in general terms has developed in Britain and to consider how it stands today.

Key words: landscape history, landscape archaeology, historical geography, Britain. Introducció

Gran Bretanya ha estat descrita com un “país antic” (Everitt, 1985) i el mateix pot dir-se dels seus paisatges, que són complexos, resultat de múltiples capes històriques i sovint icònics. L’estudi d’aquests paisatges és interdisciplinar, enfocat en matèries properes i relacionades entre sí com ho són la història del paisatge i l’arqueologia del paisatge. Aquestes dues matèries tiben fils de diverses disciplines del coneixement: inclouen la geografia històrica, la història social i econòmica, la història ambiental, l’arqueologia, els estudis paleoambientals i ecològics, la història cultural i la història de l’art. Encara que l’arqueologia del paisatge tendeix a preocupar-se pels temps prehistòrics i la història del paisatge pels períodes postromans, per als propòsits d’aquest article totes dues eti-

David Gallardo Capsada i

D. Whyte

quetes s’inclouran sota el títol d’història del paisatge. L’objectiu d’aquest article és revisar breument com s’ha desenvolupat aquesta matèria a Gran Bretanya i considerar com es manté en l’actualitat.

Els orígens de la història del paisatge a Gran Bretanya

Els orígens del mot paisatge en anglès, landscape , han estat font de debat. Una teoria li atorga uns orígens anglosaxons. Alternativament ha estat vist com un mot introduït a l’anglès durant el segle xvi, procedent de l’holandès, per descriure una representació pictòrica del camp (Cosgrove, 1984). Aquestes definicions emfasitzen dos camins diferents en l’estudi del paisatge: el primer considera els paisatges com a palimpsests complexos que han de ser estudiats objectivament i empíricament, i el segon veu el paisatge com “una manera de mirar”. Aquesta diversitat d’enfocaments ha estat valorada com a punt fort i alhora com a punt feble de la història del paisatge (Muir, 1999).

Encara que la història del paisatge només ha existit com a disciplina acadèmica des de fa mig segle, els seus orígens intel·lectuals es remunten molt enrere en el temps. L’apreciació de variacions regionals complexes en el paisatge rural anglès pot remuntar-se als topògrafs de l’època dels Tudor i dels Stuart, com John Leland i William Camden. L’interès per l’arqueologia de camp té els seus orígens en antiquaris com John Aubrey i William Stukeley. L’exploració militar d’Escòcia de 1747-1755 per part de William Roy es traduí en la creació d’un mapa del qual és hereu el modern mapa de l’Ordnance Survey 1:50.000.2 Roy va fundar l’Ordnance Survey, el servei oficial de topografia britànic, unint el millor de la cartografia civil i militar de l’època. Una altra branca dels orígens de la història del paisatge recau en el treball dels historiadors medievalistes del segle xix, entre els quals destaca F. W. Maitland, que va estudiar el mapa de l’Ordnance Survey 1:63.360 i, com a conseqüència, el paisatge que s’hi representava, que va descriure com un “magnífic palimpsest” (Maitland, 1897), un concepte que ha romàs al cor de bona part de la recerca sobre paisatge. Els orígens immediats de la història del paisatge han estat ben explicats per Richard Muir (1999) a partir dels treballs d’A. H. Allcroft i H. Sumner de principis del segle xx. Els anys vint i trenta del segle XX van produir importants treballs pioners sobre el paisatge britànic, entre els quals s’inclou el pensament cultural regional de Sir Cyril Fox en la seva obra Personality of Britain (1933), així com el treball de prospecció d’O. G. S. Crawford, el primer arqueòleg de l’Ordnance Survey (Crawford, 1922, 1949, 1953).

2. El mapa de William Roy de 1747-1755 es troba a la Biblioteca Nacional d’Escòcia. Vegeu http:// geo.nls.uk/roy.

El desenvolupament de la història del paisatge com a disciplina

El naixement de la història del paisatge com a disciplina acadèmica ha estat sovint vinculat amb la figura del professor W. G. Hoskins (1908-1992), que argumentà que el paisatge per si mateix és el registre històric més ric que posseïm. S’ha donat, però, massa importància al seu treball? Hoskins va ensenyar a la gent a “llegir” les característiques del paisatge com a testimonis dels processos històrics en àmbit local. Estava interessat a explicar les raons que hi ha darrere d’elements construïts per l’home, com els camps, els edificis, els camins i les seves formes. Va desenvolupar la idea del paisatge com a palimpsest, en un enfocament que combinava les fonts documentals i cartogràfiques amb el treball de camp.

El llibre més famós de Hoskins, publicat l’any 1955, sovint reimprès però mai reescrit,3 tenia un títol ben ambiciós: The Making of the English Landscape, que podria traduir-se com La formació del paisatge anglès. Es tracta d’un treball descriptiu amb un enfocament empíric que presenta una estructura d’idees seguides a cada capítol per exemples i estudis de casos. Però aquestes idees i exemples representen la visió personal del paisatge anglès per part de Hoskins: el seu llibre reflecteix el seu interès per períodes històrics i temes particulars, així com per certes àrees geogràfiques. Hoskins tenia poc a dir sobre la prehistòria i detestava de forma clara els canvis paisatgístics més moderns. Li interessava més el camp que no pas la ciutat i, de manera especial, l’edat d’or dels pagesos dels segles xvi a xviii que treballaven les seves pròpies terres (yeomen ). Les seves idees es trobaven fortament influenciades pels paisatges d’aquelles parts d’Anglaterra que ell coneixia bé: Devon, Oxfordshire i Leicestershire.

Fou Hoskins un historiador del paisatge o simplement un historiador local que utilitzà el paisatge? Els fonaments de Hoskins eren els plantejaments de la història econòmica, mirava la terra cercant informació que corroborés els documents escrits. Però no va ser un arqueòleg: va utilitzar l’arqueologia només com a font d’evidència secundària. The Making of the English Landscape ha estat admirat pel seu estil d’escriptura i pel seu interès en la gent comuna. L’impacte de Hoskins fou particularment gran entre lectors no especialitzats, en l’ensenyament a adults i a través de sèries de televisió. El seu enfocament ha estat valorat com a romàntic i sentimental, preocupat per la lletjor que ell considerava conseqüència de la Revolució Industrial i la modernitat. Aquesta visió certament es vincularia amb la identitat de les classes mitjanes angleses (Johnson, 2007).

Per tant, més que suggerir que Hoskins va inventar la història del paisatge, cal llegir els seus treballs en relació amb d’altres escriptors. Ell representa només

3. Totes les edicions són reimpressions de l’original de 1955, però existeix una versió comentada per Christopher Taylor (Hoskins, 1988).

David Gallardo Capsada i Ian D. Whyte

una de les possibles aproximacions a l’estudi de la història del paisatge. És important recordar algunes altres persones que ajudaren en l’avenç de l’estudi del paisatge durant els anys cinquanta i seixanta del segle xx. Caldria incloure Sir Clifford Darby, un geògraf historiador, ubicat en els darrers temps a la Universitat de Cambridge. El seu treball principal, elaborat entre els anys trenta i setanta del segle xx, sobre la geografia d’Anglaterra a l’època del Domesday book (segle xi), va establir una metodologia influent, que els seus nombrosos estudiants de recerca van estendre a les altres universitats britàniques (Darby, 1952, 1973, 1977; Darby i Terrett, 1954; Darby i Campbell, 1962; Darby i Maxwell, 1962; Darby i Welldon Finn, 1967; Darby i Versey, 1975). Igual de significatiu fou el professor M. W. Beresford, un historiador econòmic que encapçalà l’interès pels pobles medievals abandonats i fundà el Medieval Settlement Research Group, el grup de recerca sobre assentament medieval (Beresford, 1954, 1957; Beresford, Allison i Hurst, 1965; Beresford i Hurst, 1971; Beresford i St. Joseph, 1979). Hoskins, sense ser menystingut, avui pot veure’s com un escriptor carismàtic i popular, l’èxit del qual va ser generar un gran interès públic per la història del paisatge i no tant per ser un pioner en l’enfocament o la metodologia d’aquesta matèria.

Els anys seixanta i setanta del segle xx veieren importants desenvolupaments en història del paisatge. La contribució feta per part de la geografia prequantitativa, “passada de moda”, en la qual el paisatge sovint era pres com a focus central, ha estat probablement subestimada (Muir, 1998). Això pot ser degut a la recent divergència en els dos camps en què la geografia històrica s’ha immergit vers temes culturals i postmoderns. Avui la història del paisatge intervé en bona mesura fora dels corrents principals en geografia. Com que no s’ajusta a una sola disciplina, la història del paisatge té l’avantatge de ser menys susceptible als canvis de moda i als successius canvis de rumb als quals s’han apuntat matèries com la geografia humana en els darrers trenta anys. S’ha indicat que la proximitat de la història del paisatge amb l’arqueologia serví per distingir-la de la geografia històrica basada en el paisatge, juntament amb la preocupació dels historiadors del paisatge pels llocs individuals, mentre els geògrafs tendien a veure els llocs com a il·lustracions de principis generals (Muir, 1998). Geògrafs d’aquest període van fer molt treball sobre assentament rural i sistemes de camps oberts (per exemple, Baker i Butlin, 1973; Roberts, 1977; Thorpe, 1964, 1965). La dècada dels setanta va veure com l’arqueologia s’enfocava menys en el pur jaciment i es preocupava pels patrons espacials i per un context ambiental més ampli, gràcies a l’arqueologia de camp, gradualment convertida en arqueologia del paisatge (Brown, 1987; Wilson, 1982). La Society for Landscape Studies, associació d’estudis de paisatge, es va fundar l’any 1979 i va produir la primera revista anglesa especialitzada en aquest camp: Landscape History. La Society for Landscape Studies va ser establerta per un grup d’estudiosos i estudioses de temes geogràfics, així com també històrics i arqueològics. Aquesta revista continua ben viva a dia d’avui.

Imatge 1

Sistemes de camps de conreu d’època medieval. Smardale, Westmorland

Els anys vuitanta i noranta del segle xx van veure créixer la crítica a l’enfocament empíric tradicional de la història del paisatge, per part de geògrafs culturals com Denis Cosgrove (1984) i Stephen Daniels (Cosgrove i Daniels, 1988), que van emfasitzar que el paisatge és “una manera de mirar”, un desenvolupament cultural relativament recent. Aquesta idea veu el paisatge com un producte cultural amb afirmacions ideològiques i significats simbòlics, tot representant el món segons els canvis en la consciència humana i mediatitzant el món extern a través de l’experiència humana subjectiva. Per ells el paisatge representava una manera històricament específica d’experimentar el món. El paisatge era una forma de mirar projectada a la terra, una manera de controlar el món, una legitimació ideològica i una expressió d’un ordre social, la plasmació d’una particular escala de valors. També hi va haver crítiques procedents dels arqueòlegs postprocessuals, que advocaven enfocaments alternatius com la fenomenologia (Tilley, 1994). Aquests desafiaments, però, no han estat tant una amenaça a la matèria però sí un estímul orientat a l’obertura de perspectives i a l’amplitud d’horitzons intel·lectuals.

Enfocaments i temes actuals en història del paisatge

Una manera d’explorar com la recerca en història del paisatge ha evolucionat d’ençà dels temps de Hoskins és examinar aquelles àrees en les quals treballs

David Gallardo Capsada i Ian D. Whyte

Font: I. Whyte.

més recents han portat a revalorar els seus arguments. Probablement el més important és la creixent apreciació que el paisatge anglès no fou principalment obra de pobladors pioners postromans anglosaxons. Com que la població estimada per a la Gran Bretanya prehistòrica ha estat revisada, en augment i sens parar, s’ha atorgat un èmfasi més gran a la seva acció en el canvi paisatgístic, particularment en termes de desforestació. A més a més, estudis sobre el període de poblament anglosaxó ara subratllen continuïtat en les unitats de tinença de la terra des dels primers temps postromans i fins i tot preromans. Un altre aspecte del paisatge en què la opinió ha canviat accentuadament és el dels orígens dels pobles concentrats i els sistemes de camps oberts que s’hi relacionen. Més que haver estat creats deliberadament pels primers habitants anglosaxons, els orígens d’aquestes formes poblacionals són avui posades en consideració en un context de major reorganització de parts del camp anglès durant la fi dels saxons i els normands, procés que avui és entès millor malgrat que els motius d’arrel són encara poc clars (Williamson, 2003).

La tradició empírica en la història del paisatge britànica sobreviu i en efecte emergeix malgrat les crítiques, com ho demostren els treballs de persones com Andrew Fleming (1998), Christopher Taylor (1974, 1983) i Tom Williamson (1997, 1998, 2002, 2003). A causa de la seva natura interdisciplinar, la història del paisatge ha seguit atraient aportacions valuoses des de diverses matèries que s’enllacen, entre les quals destaquen els enfocaments ecològics d’Oliver Rackham (1986, 2001, 2006) i la cartografia del poblament de Brian Roberts i Stuart Wrathmell (2000, 2002).

The Making of the English Landscape estava centrat bàsicament en les terres baixes d’Anglaterra. Hoskins va dir poca cosa sobre el nord d’Anglaterra o sobre els paisatges de les terres altes. La seva visió del paisatge anglès, centrada principalment en la terra baixa conreable i els seus pobles va portar una tendència de valorar les terres altes com a pobres, marginals i escassament rellevants en el conjunt del país. Però treballs recents fets per historiadors del paisatge (com Fleming, 1998; Winchester, 1987, 2000; Whyte i Winchester, 2004) indiquen que la història dels paisatges de les terres altes és tan complexa i fascinant com la de les terres baixes de conreu, amb el valor afegit que sovint hi perviuen característiques de totes les èpoques, incloent la prehistòria, en un estat de conservació més bo a causa de l’escassa intervenció, especialment de l’agricultura. Les zones humides són un altre dels ecosistemes i tipus de paisatges que van ser marginats en els estudis d’història del paisatge, però que ara comencen a atraure l’atenció que mereixen (Rippon, 1996, 1997).

L’influent llibre d’Oliver Rackham, The History of the Countryside (1986) (La història del camp), deu molt a la tradició de Cambridge en ecologia històrica, ja que pren un enfocament més ecològic que no pas cronològic. Rackham es fixà en el camp ordinari i subratllà la importància del món natural en les activitats humanes. Mostrà com els usos de la terra per part de la humanitat afectaven la vegetació i creaven diferents ecosistemes: boscos, bruguerars, ermots, prats i deveses, estanys i fosses, aiguamolls, etc. Rackham se centrà en

els principals canvis d’espècies animals i vegetals i traçà l’impacte humà sobre els diferents sistemes ecològics. Sens dubte, la seva major contribució a la història del paisatge britànica ha estat el fet de repensar les teories sobre la terra boscosa. Els boscos són entesos a partir d’ara com a resultat de llargues interaccions entre processos naturals i activitats antròpiques. Diferents tipus d’interacció han produït diferents resultats en el paisatge: boscos, terres de pastura, plantacions, reserves de caça, parcs, arbres que es troben entre arbustos, matollars i camps de conreu, horts i arbres de jardí, etc. Rackham avisà que la història dels arbres mai no hauria de basar-se únicament en registres documentals escrits. Es fa necessari observar els arbres mateixos com a expressió de processos històrics. Resulta igualment important tenir en compte les modificacions humanes perceptibles en les terres dins i fora dels boscos, com pot ser el cas de terraplens, que es poden relacionar amb característiques tan dispars com el tipus de flora herbàcia dels boscos o el tipus de fusta dels edificis o de les construccions antigues. A tot això cal afegir la contribució de les anàlisis de pol·len i els estudis dendrocronològics.

Rackham també ha contribuït a la superació de mites vinculats als boscos antics d’Anglaterra, especialment la idea del bosc salvatge, és a dir, la cobertura boscosa d’origen postglacial, anterior a interferències humanes significatives, i les seves clarianes i modificacions. Rackham observà la vegetació com a expressió de processos històrics, els arbres com a elements del paisatge cultural, utilitzat i modificat a través del temps. Gran Bretanya encaixa en el context europeu d’un continent d’arbres joves: certament la majoria dels boscos dels paisatges moderns són el resultat de les plantacions dels segles xix i xx. La recerca en aquest camp ha canviat la pseudohistòria que dominava el pensament sobre gestió forestal. Per exemple, s’ha demostrat que al segle ix la major part d’Anglaterra era terra agrària amb illes de bosc i no pas àrees extensives de bosc salvatge, de manera que els anglosaxons no van obrir clarianes massives al bosc tal com Hoskins (1955) pensava. Igualment, és clar que la indústria del ferro i la construcció de vaixells del segle xviii no destruí els boscos britànics. La construcció naval no fou el major consumidor de fusta; bona part de les exigències eren cobertes per les reserves i els parcs forestals. Però encara hi ha confusió entre la història dels boscos i la història sobre el que s’ha dit sobre els boscos. Realment en el passat els boscos eren llocs molt concorreguts. Per tot això, la història del paisatge necessita combinar l’ecologia amb l’antropologia.

Un dels reptes de la història del paisatge contemporània és, per tant, unir les perspectives ecològiques amb l’anàlisi dels assentaments humans. Associat a l’estudi històric de l’assentament rural, la morfologia dels pobles ha esdevingut el tema principal en termes de geografia històrica. D’ençà de Maitland (1897), Thorpe (1964) i Beresford (1954, 1971), la recerca sobre la planificació dels pobles resulta ser un tema amb continuïtat en la història del paisatge britànica. Els estudis s’han basat en els patrons, la distribució i les capes dels assentaments rurals. És evident que els processos de canvi en els traçats

David Gallardo Capsada i Ian D. Whyte

Imatge 2

Plànols dels pobles de Waitby i de melkinthorpe, Westmorland, Cumbria

Elaborats per B. K. Roberts.

dels pobles mostren l’evolució de com les comunitats han organitzat els seus espais de vida, ja siguin públics, comunals o privats, al llarg del temps.

Des dels anys setanta del segle xx, el professor B. K. Roberts ha estudiat el que anomena l’anatomia dels pobles britànics, tot observant els seus trets físics i identificant les estructures que resten fossilitzades i integrades en paisatges que avui segueixen sent funcionals. Això encaixa perfectament amb la concepció del paisatge entès com a palimpsest i amb la necessitat de distingir-hi capes o fases. Roberts ha elaborat principis de classificació dels pobles, observant-ne la concentració dels edificis i distingint tipus planimètrics compostos (o polifocals) dels basats en carrers principals o en aglomeracions amb algun punt focal, com pot ser una església o una casa pairal. L’anàlisi morfològica del poblament pot ser molt complexa: es poden desenvolupar formes similars en èpoques i àrees diferents i per motius diferents. El professor Roberts és conegut pels seus plànols, mapes i diagrames ben complexos, farcits de detalls, dissenyats a fi i efecte d’explicar l’ordre intern dels espais i els elements que conformen els pobles, així com també les seves variacions en l’espai i en el temps. L’elaboració de mapes és el cor d’aquest tipus de recerques, amb l’objectiu de mostrar les fases d’ocupació, expansió o contracció i abandonament. En aquests estudis, els habitatges es troben associats amb altres elements paisatgístics, com camins i carreteres. Els processos de planificació dels pobles és la clau per a la comprensió de l’ordre i la composició dels seus camps. Els pobles, deliberadament planificats o no, expressen drets d’ús, límits de propietat i poder econòmic. Per tant, es comprèn que aspectes de la vida social i econòmica s’estenguessin i es plasmessin profundament en la seva morfologia.

Alguns tipus de plànols de pobles permeten la construcció de models teòrics sobre poblament, la qual cosa mostra les possibles seqüències de desenvolupament dels paisatges culturals a Gran Bretanya. Avui sabem que Gran Bretanya és una terra amb assentaments humans antics, amb gairebé 6.000 anys d’història agrària, però la majoria dels patrons d’assentament moderns en el paisatge rural han evolucionat dins d’una estructura que fou establerta en el mig mil·lenni d’entre els anys 800 i 1300. Impera una idea de continuïtat: els anglosaxons no van poblar pas un paisatge no utilitzat amb anterioritat. Molts pobles foren establerts, com a molt tard, durant els segles xi i xii. Vet aquí el model d’Oliver Rackham que distingeix el camp antic del camp planificat, aquest últim associat amb l’assentament concentrat i els sistemes de camps oberts, extès en el cinturó del sudest d’Anglaterra a través de les Midlands i el nord-est. Roberts i Wrathmell (2000) han mostrat la distribució del poblament concentrat en més detall. Un altre focus d’atenció llargament establert ha estat el dels assentaments abandonats, demostrant que molts pobles fundats als segles xii i xiii foren abandonats durant els segles xv i xvi. Els nuclis de població no foren elements invariables en el paisatge.

Els grans desplaçaments de població associen als nous assentaments uns noms de lloc distintius. Per tant, una contribució important ve de l’estudi dels topònims com a evidència de l’evolució històrica dels patrons d’assentament.

David Gallardo Capsada i Ian D. Whyte

Imatge 3

fonaments d’un gran edifici del període víking. Ribblehead, Yorkshire

Font: I. Whyte.

La majoria de noms de pobles i viles, així com un bon gruix dels noms de cases de pagès, de boscos, de camins, de corrents d’aigua i de turons i muntanyes, van aparèixer entre el 700 i el 1.300 d.C. Així ho han demostrat els estudis locals i regionals, com és el cas de la recerca per comtats de la English Place Name Society. En la majoria de casos s’ha establert una cronologia d’assentament en relació a les llengües de les diferents onades poblacionals i els seus orígens ètnics; altra vegada una estratigrafia de les diferents generacions d’assentaments (Gelling, 1984).

El clàssic de Hoskins de 1955 ha tingut seguidors amb títols ben comparables, però de qualitats diverses, en els paisatges escocesos, gal·lesos i irlandesos (Millman, 1975; Williams, 1975; Parry i Slater, 1981; Whyte i Whyte, 1991). Aquests països foren més lents a desenvolupar una tradició en història del paisatge, però el treball detallat que s’ha portat a terme durant els darrers anys mostra no tant un assoliment però sí que s’han desenvolupat agendes de recerca pròpies, metodologies i sistemes de treball pràctic vinculats a problemes distintius que sovint són molt diferents als d’Anglaterra. Això es fa evident, per exemple, en l’estudi dels temps previs a la millora productiva dels camps de l’Escòcia medieval (Hingley, 1993).

Un altre desenvolupament important ha estat el vast increment en la quantitat de bases de dades, d’accés fàcil, relacionades amb el paisatge i les seves característiques, gràcies als treballs de prospecció terrestres i aeris a escales di-

Imatge 4

Ring-garth o paret de pedra altomedieval que envolta terra ferlilitzada. Great langdale, lake district

Font: I. Whyte.

verses. Com que les excavacions arqueològiques a gran escala resulten cada vegada més cares, l’ús d’enfocaments no invasius i relativament poc costosos com la història del paisatge prenen relleu. El treball de la Scottish Royal Commission on Ancient and Historical Monuments respecte als paisatges previs a les grans millores productives rurals i, especialment, als paisatges postmedievals pel que fa a assentaments i sistemes de conreus en bona part de les terres altes i baixes ha estat un èxit notable (RCAHMS, 1993, 1994a, 1994b, 1995, 1997, 1998, 2002), en paral·lel al treball del servei històric i mediambiental de l’assemblea governamental gal·lesa o CADW (per exemple, Roberts, 2006). Altres recerques provinents del Ministeri de Defensa (McOmish, Field i Brown, 2002), dels Parcs Nacionals (Frodsham, 2004) i de les finques de la fundació National Trust,4 o bé sobre paisatges específics com poden ser les àrees mineres de plom o estany (per exemple, Gerrard, 2000), han ampliat enormement el nostre coneixement i han permès disposar de molta informació en pàgines web i bases de dades electròniques en xarxa. El descobriment d’un palimpsest tan complex i divers, desplegat durant més de sis mil·lennis té implicacions òbvies en termes de planificació, conservació i gestió del patrimoni. Un major desen-

4. Vegeu, per a una cerca general, http://www.nationaltrust.org.uk, i el cas exemplar de Wild Ennerdale a http://www.wildennerdale.co.uk.

David Gallardo Capsada i Ian D. Whyte

Imatge 5

Restes d’un molí de fosa de plom del segle xix. Swaledale, Yorkshire

Font: I. Whyte.

volupament en aquestes àrees l’han proporcionat les prospeccions sobre caracterització del paisatge històric, els projectes anomenats HLC (Historic Landscape Characterization), comtat per comtat, finançats per l’English Heritage i dirigides a produir un recurs per als propòsits planificadors, al mateix temps que per a la recerca en si mateixa. Tot plegat una manera de representar la riquesa de la informació disponible sobre els paisatges i la seva evolució en el reialme de la planificació territorial. Els processos de classificació i el detallisme cartogràfic han estat criticats per la seva simplicitat, que redueix les complexitats i les subtilitats de les realitats paisatgístiques a simples línies i taques de colors sobre mapes. A més a més, aquestes recerques tendeixen a rebre un enfocament produït en treball de despatx i involucrant poc treball de camp sobre el paisatge actual. És preocupant que això esdevingui la única font d’evidència i d’informació vinculada a la història del paisatge que s’utilitzi en la planificació territorial (Austin i Stamper, 2006).

Els vuit volums regionals d’història del paisatge anglès produïts per l’English Heritage, publicats durant l’any 2007 (Short, Williamson, Kain, Cunliffe, Stocker, Hooke, Aalen, Winchester, 2007) poden considerar-se representatius de l’estat actual de la història del paisatge britànica. Tracen els paisatges de les diferents grans regions d’Anglaterra (el sud-est, l’est d’Anglia, el sud-oest, l’oest, l’est i l’oest de les Midlands, el nord-est i el nord-oest) d’una manera empírica tradicional però també aborden temàtiques més noves com són la commemo-

Imatge 6

Contrast entre les terres fertilitzades dins dels tancaments parlamentaris i els erms no fertilitzats del voltant. Stainmore, durham

Font: I. Whyte.

ració i el poder representats en el paisatge, els paisatges mentals o els elements paisatgístics més moderns com poden ser les autopistes, que haurien estat alienes a Hoskins. Una altra publicació que ha esdevingut punt de referència han estat els tres volums d’articles produïts arran d’unes jornades celebrades en honor al cinquantè aniversari de la publicació del The Making of the English Landscape (Fleming i Hingley, Gardiner i Rippon, Barnwell i Palmer, 2007).

El continu interès i la demanda de publicacions sobre els paisatges britànics ha estat emfatitzat amb el llançament d’una nova revista l’any 2000, Landscapes, i d’una sèria ambiciosa de monografies per part del mateix editor, Windgather Press. Dirigit tant a lectors amateurs com a professionals, la revista fa un seguiment a les noves direccions que pren la recerca, al mateix temps que es preocupa també per establir els orígens i la història de la disciplina. D’entre els temes dels articles que Landscapes ha publicat, s’observen arèes relativament noves com són l’estudi dels paisatges dels camps de batalles, el significat dels bruguerars del nord en el context de la Primera Guerra Mundial o les paisatges del patriotisme. Significativament, s’hi inclouen també articles que tenen a veure amb paisatges de fora de les illes britàniques.

L’interès i el caràcter distintiu mantinguts en la història del paisatge a Gran Bretanya té el seu reflex en l’educació superior. Malgrat no hi ha programes de primer grau sobre història del paisatge, molts departaments d’arqueologia,

David Gallardo Capsada i Ian D. Whyte

història i geografia de les universitats britàniques ofereixen cursos i mòduls en aquest camp. Avui existeixen ja cursos de màster específics sobre història del paisatge i arqueologia. Una demanda pública més ampla sobre temes paisatgístics és particularment evident en els cursos oferts pels departaments d’educació d’adults i de formació continuada i permanent de les universitats britàniques.

La història del paisatge es distingeix particularment pel fet de ser una àrea en què amateurs especialitzats continuen fent importants contribucions a la recerca. Aquest és un món on les aportacions clau són les observacions agudes, una ment en constant estat de pregunta, l’entusiasme i el compromís per la pura recerca, més que no pas un equipament o tècniques de laboratori d’alt cost. Les valls del comtat de York serveixen d’exemple per a citar el treball d’amateurs amb talent com és el cas de Stephen Moorhouse (Moorhouse, 2003). La recent ressenya de Stuart Wrathmell (2007) a Landscapes sobre la publicació del Hebden History Group mostra l’estàndard que pot ser assolit pels grups locals actius. L’Ingleborough Archaeological Group ha portat a terme nombroses excavacions de jaciments industrials i assentaments medievals que recolzen el coneixement obtingut per part de prospeccions més amples. Aquests exemples tan sols són una petita mostra del treball en progrés dins d’una regió determinada, involucrant un finançament mínim però implicant molta entrega gratuïta de temps i habilitats.

Malgrat la seva popularitat, la història del paisatge a Gran Bretanya ha estat fortament criticada d’ençà dels inicis dels anys noranta del segle xx, per part d’especialistes com els arqueòlegs postprocessuals i els geògrafs culturals, que n’han criticat el fort tarannà empíric i suposadament mancat d’uns bons fonaments teòrics (Fleming, 2007). Richard Muir, el primer editor de Landscapes, recalcà, però, que mentre la història del paisatge es mantenia com una matèria d’estudi de base empírica, també s’hi incorporaven conceptes o models més amplis que ajudaven a estructurar-ne el pensament. La història del paisatge, així com la geomorfologia, és un procés orientat i preocupat per la recerca sobre les activitats que creen i conformen paisatges.

La crítica més desafiant prové de Matthew Johnson (2007), un arqueòleg que veu a W. G. Hoskins com el “pare fundador” de la matèria i com algú molt influenciat de manera directa pel poeta romàntic William Wordsworth. Andrew Fleming (2007) contrarresta els clams de Johnson remarcant que l’empirisme de l’arqueologia del paisatge es fonamenta en la recerca científica i la comprovació d’hipòtesis. L’enfocament d’alguns dels practicants més respectats en la disciplina avui en dia, incloent Oliver Rackham i Tom Williamson, és essencialment empíric, per bé que molt més ajustat a la construcció teòrica i a l’examen d’hipòtesis, tal i com s’exemplica en la consideració d’ar guments a favor i en contra respecte la datació de marges agraris per part de Barnes i Williamson (2006).

L’acusació que diu que la història del paisatge es preocupa massa d’allò particular, específic i únic, i que estudis individuals localitzats no ens ensenyen res

de fonamental sobre la generalitat de la condició humana, requereix ser temperada amb l’apreciació que els historiadors del paisatge, per empírics que puguin ser, no treballen dins d’un buit teòric. Muir (2000) ha enumerat els marcs conceptuals en què els historiadors del paisatge britànic treballen, marcs que operen a escala nacional i continental, així com també a escala regional i local. No hi ha cap raó perquè estudis detallats d’àrees particulars no contribueixin en debats més amples. El treball de camp pot ser avaluat per les seves pròpies exigències. No és just pretendre que la gent que treballa a escala local no valora contextos més generals en els quals s’encabeix perfectament la seva àrea de recerca. Sens dubte la història del paisatge podria incorporar més pensament crític en temes com la ideologia i els aspectes polítics del paisatge, però descriure-la com a teorèticament inactiva o com a matèria en què la paraula “teoria” es troba en un estat brut, és una exageració.

Amb l’increment de l’enfocament patrimonial sobre els paisatges i les seves històries, apareixen nous activismes i espais per a anunciar-los i vendre’ls turísticament. Només cal pensar, per exemple, en el patrimoni industrial, que està assolint etiquetes com la de patrimoni de la humanitat o paisatge mateix. Això pot valorar-se com a punt fort si significa que opinions formades en història del paisatge són més sol·licitades. D’altra banda, donada la natura dels processos de planificació territorial, sovint pot produir-se que es sol·licitin informes superficials i accelerats més que no pas informació de rigor intel·lectual que tant és necessària.

La història del paisatge britànica i els seus nous desenvolupaments representen una contribució enorme en la comprensió dels paisatges d’arreu d’Europa. Certament, alguns dels models produïts són aplicats a d’altres geografies, la qual cosa no vol dir que no siguin qüestionats. El problema principal, tal i com succeeix en altres matèries i ciències, és la fragmentació de la literatura i la inaccessibilitat deguda a les dificultats idiomàtiques i a la ben coneguda incapacitat britànica per al domini d’altres llengües. Això vol dir que la història del paisatge britànica probablement rep menys impacte d’Europa que viceversa. És per això que des d’aquí animem als autors catalans a explicar els desenvolupaments recents en la història del paisatge de Catalunya en les revistes britàniques!

Referències bibliogràfiques

AAlen, Frederick H.A. (2007). England’s Landscape. The North East. Londres: English Heritage. Austin, David; stAmper, Paul (2006). “Editorial”. Landscapes [Macclesfield], vol. 7, núm. 2, p. vii-viii.

BAker, Alan R.H.; Biger, Gideon (1992). Ideology and landscape in historical perspectives: essays on the meanings of some places in the past. Cambridge: Cambridge University Press.

David Gallardo Capsada i Ian D. Whyte

BAker, Alan R.H.; Billinge, Mark (2004). Geographies of England: the NorthSouth divide, material and imagined. Cambridge: Cambridge University Press.

BAker, Alan R.H.; Butlin, Robin A. [eds.] (1973). Studies of Field Systems in the British Isles. Cambridge: Cambridge University Press.

BAker, Alan R.H.; HArley, John Brian [eds.] (1973). Man made the land: essays in English historical geography. Newton Abbot: David & Charles.

BArnes, Gerry; WilliAmson, Tom (2006). Hedgerow History: Ecology, History and Landscape Character. Macclesfield: Windgather.

BArnWell, Paul S.; pAlmer, Marilyn [eds.] (2007). Post-medieval Landscapes. Landscape History After Hoskins. Macclesfield: Windgather.

Beresford, Maurice W. (1954). The Lost Villages of England. Londres: Lutterworth.

Beresford, Maurice W. (1957). History on the Ground. Londres: Lutterworth.

Beresford, Maurice W.; Hurst, John G. [eds.] (1971). Deserted Medieval Villages. Londres: Lutterworth.

Beresford, Maurice W.; st. JosepH, John K.S. (1979). Medieval England: an aerial survey. 2ª ed. Cambridge: Cambridge University Press.

Beresford, Maurice W.; Allison, Keith John; Hurst, John G. [eds.] (1965). The deserted villages of Oxfordshire. Leicester: Leicester University Press.

B roW n , Antony (1987). Fieldwork for archaeologists and local historians . Londres: Batsford.

Cosgrove, Denis (1984). Social Formation and Symbolic Landscape. Londres: Croom Helm.

Cosgrove, Denis; dAniels, Stephen [eds.] (1988). The Iconography of Landscape. Cambridge: Cambridge University Press.

CrAWford, Osbert G. S. (1953). Archaeology in the field. Londres: Phoenix House.

Cunliffe, Barry (2007). England’s Landscape. The West. Londres: English Heritage.

dArBy, Henry C. (1973). New Historical Geography of England. Cambridge: Cambridge University Press.

dArBy, Henry C. (1977). Domesday England. Cambridge: Cambridge University Press.

dArBy, Henry C. [ed.] (1976). A New Historical Geography of England after 1600. Cambridge: Cambridge University Press.

dArBy, Henry C.; CAmpBell, Elia M. J. [eds.] (1962). The Domesday Geography of South-East England. Cambridge: Cambridge University Press.

dArBy, Henry C.; mAxWell, Ian S. [eds.] (1962). The Domesday Geography of Northern England. Cambridge: Cambridge University Press.

dArBy, Henry C.; terrett, Ian B. [eds.] (1954). The Domesday Geography of Midland England. Cambridge: Cambridge University Press.

dArBy, Henry C.; Welldon finn, Reginald [eds.] (1967). The Domesday Geography of South-West England. Cambridge: Cambridge University Press.

dArBy, Henry C. (1952). The Domesday Geography of Eastern England. Cambridge: Cambridge University Press.

dArBy, Henry C.; versey, George R. (1975). Domesday Gazetteer. Cambridge: Cambridge University Press.

everitt, Alan M. (1985). Landscape and community in England . Londres: Ronceverte.

everitt, Alan M. (2004). “Founders: W.G. Hoskins”. Landscapes [Macclesfield], vol. 5, núm. 1, p. 5-17.

fleming, Andrew (1998). Swaledale: Valley of the Wild River. Edimburg: Edinburgh University Press.

fleming, Andrew (2005). St Kilda and the Wider World. Macclesfield: Windgather.

fleming, Andrew (2007). “Don’t bin your boots!”. Landscapes [Macclesfield], I, p. 85-99.

fleming, Andrew; Hingley, Richard [eds.] (2007). Prehistoric and Roman Landscapes. Landscape History After Hoskins. Macclesfield: Windgather.

fox, Sir Cyril (1933). The Personality of Britain. Cardiff: Nat. Museum of Wales. frodsHAm, Paul (2004). Archaeology in Northumberland National Park. York: Council for British Archaeology.

gArdiner, Mark; rippon, Stephen [eds.] (2007). Medieval Landscapes. Landscape History After Hoskins. Macclesfield: Windgather.

gelling, Margaret (1984). Place-Names in the Landscape. Londres: Dent.

gerrArd, Alexander (2000). The Early British Tin Industry. Stroud: Tempus. H ingley , Richard (1993). Medieval or Later Rural Settlement in Scotland. Edimburg: Historic Scotland.

Hooke, Della (2007). England’s Landscape. The West Midlands. Londres: English Heritage.

Hooke, Della [ed.] (2000). Landscape: the richest historical record. Amesbury, Wiltshire: Society for Landscape Studies.

Hoskins, William G. (1955). The Making of the English Landscape. Londres: Hodder & Stoughton.

Hoskins, William G.; tAylor, Christopher [eds.] (1988). The Making of the English Landscape. Londres: Hodder & Stoughton.

JoHnson, Matthew (2007). Ideas Of Landscape. Oxford: Blackwell.

kAin, Roger (2007). England’s Landscape. The South West. Londres: English Heritage.

mAitlAnd, Frederic W. (1897). Domesday Book and Beyond: Three Essays in the Early History of England. Cambridge: Cambridge University Press.

mComisH, David; field, David; Brown, Graham (2002). The Field Archaeology of the Salisbury Plain Training Area. Swindon: English Heritage.

millmAn, Roger N. (1975). The Making of the Scottish Landscape. Londres: Batsford.

moorHous, Stephen (2003) “The anatomy of the Yorkshire Dales: deciphering the medieval landscape”. A: mAnBy, Thomas G.; moorHouse, Stephen;

David Gallardo Capsada i Ian D. Whyte

ottWAy, Patrick [eds.] The Archaeology of Yorkshire. An Assessment at the Beginning of the Twenty First Century. Yorkshire Archaeological Society (Occasional paper, 3), p. 293-362.

muir, Richard (1998). “Landscape: a wasted legacy”. Area [Londres], vol. 30, núm. 3, p. 263-271.

muir, Richard (1999). Approaches to Landscape. Londres: Macmillan.

muir, Richard (2000). “Conceptualising landscapes”. Landscapes [Macclesfield] vol. 1, núm. 1, p. 4-21.

pArry, Martin L.; slAter, Terry R. (1981). The Making of the Scottish Countryside. Londres: Croom Helm.

rACkHAm, Oliver (1976). Trees and Woodland in the British Landscape. Londres: Dent.

rACkHAm, Oliver (1980). Ancient Woodland: its History, Vegetation and uses in England. Londres: Arnold.

rACkHAm, Oliver (1986). The History of the Countryside. Londres: Dent.

rACkHAm, Oliver (2000). “Prospects for Landscape History and Historical Ecology”. Landscapes [Macclesfield], vol. 1, núm. 2, p. 3-15.rACkHAm, Oliver (2001). Trees and Woodland in the British Landscape. Londres: Phoenix.

rACkHAm, Oliver (2006). Woodlands. Londres: Collins.

rippon, Stephen (1996). The Gwent Levels: the Evolution of a Wetland Landscape. York: Council for British Archaeology.

rippon, Stephen (1997). The Severn Estuary: Landscape Evolution and Wetland Reclamation. Londres: Leicester University Press.

rippon, Stephen (2004). Historic Landscape Analysis: Deciphering the Countryside. York: Council for British Archaeology.

roBerts, Brian K. (1977). Rural Settlement in Britain. Folkestone: Dawson.

roBerts, Brian K. (1987). The Making of the English Villages. A Study in Historical Geography. Essex: Longman.

roBerts, Brian K. (1992). “Dating villages: theory and practice”. Landscape History [Birmingham], núm. 14, p. 19-30.

roBerts, Brian K. (1993). “Some Relict Landscapes in Westmorland: A Reconsideration”. Archeological Journal [Londres], núm. 150, p. 433-455.

roBerts, Brian K. (2006). Lost Farmsteads: Deserted rural Settlements in Wales. Londres: Central Books.

roBerts, Brian K.; WrAtHmell, Stuart (2000). An Atlas of Rural Settlement in England. Londres: English Heritage.

roBerts, Brian K.; WrAtHmell, Stuart (2002). Region and Place. A Study of English Rural Settlement. Londres: English Heritage.

r oy Al C ommission on tHe A nCient And H istori CAl m onuments of sCotlAnd (RCAHMS) (1993). Strath of Kildonan. An Archaeological Survey. Edimburg: HMSO.

r oy Al C ommission on tHe A nCient And H istori CAl m onuments of sCotlAnd (RCAHMS) (1994a). South-east Perth: an Archaeological Landscape. Edimburg: HMSO.

r oy Al C ommission on tHe A nCient And H istori CAl m onuments of sCotlAnd (RCAHMS) (1994b). Southdean, Borders. An Archaeological Survey. Edimburg: HMSO.

r oy Al C ommission on tHe A nCient And H istori CAl m onuments of sCotlAnd (RCAHMS) (1995). Mar Lodge Estate, Grampians. An Archaeological Survey. Edimburg: HMSO.

r oy Al C ommission on tHe A nCient And H istori CAl m onuments of sCotl And (RCAHMS) (1997). Eastern Dumfriesshire: an Archaeological Landscape. Edimburg: HMSO.

r oy Al C ommission on tHe A nCient And H istori CAl m onuments of sCotlAnd (RCAHMS) (1998). Forts, farms and furnaces. Archaeology in the Central Scotland Forest. Edimburg: HMSO.

r oy Al C ommission on tHe A nCient And H istori CAl m onuments of sCotlAnd (RCAHMS) (2002). But the walls remained. A Survey of Unroofed Rural Settlement Depicted on the First Edition of the O. S. 6-inch Map of Scotland. Edimburg: HMSO.

sHort, Brian (2007). England’s Landscape. The South East. Londres: English Heritage.

stoCker, David (2007). England’s Landscape. The East Midlands. Londres: English Heritage.

tAylor, Christopher (1974). Fieldwork in Medieval Archaeology. Londres: Batsford.

tAylor, Christopher (1983). Village and Farmstead: a History of Rural Settlement in England. Londres: Philip.

tHorpe, Harry (1964). “Rural settlement”. A: WAtson, James W.; sissons, J.B. [eds.] The British Isles. A Systematic Geography. Edimburg: Nelson, p. 358-378.

tHorpe, Harry (1965). “The green village in its European setting”. A: smAll, Alan [ed.] The Fourth Viking Congress. Aberdeen: Aberdeen University Press, p. 85-111.

tilley, Christopher (1994). A Phenomenology of Landscape. Oxford: Berg. tipping, Richard (2002): “Climatic variability and ‘marginal’ settlement in upland British landscapes: a re-evaluation”. Landscapes [Macclesfield], vol. 3, núm. 2, p. 10-28.

WHyte, Ian D. (2002). Landscape and History since 1500. Londres: Reaktion books.

WHyte, Ian D. (2003). Transforming fell and valley: landscape and parliamentary enclosure in North West England . Lancaster: Centre for North West Regional Studies.

WHyte, Ian D.; WHyte, Kathleen A. (1991). Scotland’s Changing Landscape 1500-1800. Londres: Routledge.

W H yte , Ian D.; W in CH ester , Angus. J. [eds.] (2004). Society, Landscape and Environment in Upland Britain. Birmingham: Society for Landscape Studies.

David Gallardo Capsada i Ian D. Whyte

W illi A ms , Moelwyn I. (1975). The Making of the South Wales Landscape. Londres: Hodder and Stoughton.

WilliAmson, Tom (1997). The Norfolk Broads: a Landscape History. Manchester: Manchester University Press.

WilliAmson, Tom (1998). Polite Landscapes: Gardens & Society in EighteenthCentury England. Stroud: Sutton.

WilliAmson, Tom (2002). The Transformation of Rural England: Farming and the Landscape, 1700-1870. Exeter: University of Exeter Press.

WilliAmson, Tom (2003). Shaping Medieval Landscapes. Macclesfield: Windgather.

WilliAmson, Tom (2007). England’s Landscape. East Anglia. Londres: English Heritage.

Wilson, David R. (1982). Air Photo Interpretation for Archaeologists. Londres: Batsford.

WinCHester, Angus J. L. (1987). Landscape and Society in Medieval Cumbria. Edimburg: John Donald.

WinCHester, Angus J. L. (2000). The Harvest of the Hills. Edimburg: Edinburgh University Press.

WinCHester, Angus J. L. (2007). England’s Landscape. The North West. Londres: English Heritage.

WrAtHmell, Stuart (2007). “Review of Heather M. Beaumont, Pointers to the past: the Historical Landscape of Hebden Township, Upper Wharfedale”. Landscapes [Macclesfield], vol. 8, núm. 1, p. 102-103.

Referències electròniques

CADW: historic environment service of the Welsh Assembly Government. http://www.cadw.wales.gov.uk

English Heritage. http://www.english-heritage.org.uk

Mapa de William Roy de 1747-1755. National Library of Scotland. http:// geo.nls.uk/roy

Ordnance Survey. http://www.ordnancesurvey.co.uk

Revista Landscape History . http://www.landscapestudies.com/index_files/ LandscapeHistory.htm

Revista Landscapes. http://www.windgather.co.uk/landscapes.php

The National Trust. http://www.nationaltrust.org.uk

The Royal Commission on the Ancient and Historical Monuments of Scotland. http://www.rcahms.gov.uk

Wild Ennerdale. http://www.wildennerdale.co.uk

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 66, 2008 (29-51)

la vulnerabilitat de les zones d’interfase urbana i forestal davant els incendis: estudi de cas de l’incendi de mont-roig del Camp (Baix Camp)

núria mira i Pou nuriamira02@yahoo.es

Anna Badia Perpinyà

Departament de Geografia

Universitat Autònoma de Barcelona anna.badia@uab.cat

Resum

L’incendi de Mont-roig del Camp (Baix Camp) del juliol del 2007 va posar en evidència la manca de planificació i prevenció de les zones que se situen a la interfase entre l’urbà i el forestal. L’experiència dels darrers incendis en zones urbanes ha mostrat la vulnerabilitat d’aquestes àrees davant una nova tipologia d’incendis que no presenta les mateixes característiques que els incendis forestals que tots coneixem, i que s’han anomenat incendis d’interfase urbana i forestal. El present article identifica les variables que incideixen en la vulnerabilitat, per tal d’assenyalar els elements sobre els quals caldria incidir per assolir assentaments menys vulnerables i, per tant, més resistents a la propagació del foc. Aquesta aproximació a la vulnerabilitat de les zones d’interfase de Catalunya davant dels incendis es farà mitjançant una anàlisi teòrica i pràctica a partir de l’incendi de Mont-roig del Camp.

Paraules clau: zones d’interfase urbana i forestal, incendis d’interfase, vulnerabilitat, modelització cartogràfica, Mont-roig del Camp.

Resumen

la vulnerabilidad de las zonas de interfase urbana y forestal ante los incendios: estudio de caso del incendio de mont-roig del Camp (Baix Camp)

El incendio de Mont-roig del Camp (Baix Camp) de Julio del 2007 puso en evidencia la falta de planificación y prevención de las zonas que se sitúan en la interfase entre lo urbano y lo forestal. La experiencia de los últimos incendios en zonas urbanas ha mostrado la vulnerabilidad de estas áreas delante de una nueva tipología de incendios que no presenta las mismas características que los incendios forestales que todos conocemos, y que se han denominado incendios de interfase urbana y forestal. El presente artículo identifica las variables que inciden en la vulnerabilidad, para señalar los elementos sobre los cuales sería necesario incidir para conseguir asentamientos menos vulnerables y, por lo tanto, más resistentes a la propagación del fuego. Esta aproximación a la vulnerabilidad de las zonas de interfase en Catalunya delante de los incendios se llevará a cabo mediante un análisis teórico y práctico a partir del incendio de Mont-roig del Camp.

Palabras clave: zonas de interfase urbana y forestal, incendios de interfase, vulnerabilidad, modelización cartográfica, Mont-roig del Camp.

Abstract

Vulnerability of wild-land urban interface fires: the example of mont-roig del Camp (Baix Camp) fire

Mont-roig del Camp fire (Baix Camp) on july 2007, proved the lack of planning and prevention works in the areas situated between the urban and the forest. The experience of last fires in urban areas has showed the vulnerability of these areas in front of a new fire typology that does not show the same characteristics as the fires we all know, and that are called as wild-land urban interface fires. The current article identifies the variables that influence in the vulnerability to show the elements in which we should act to reach settlements less vulnerable and more resistant to fire propagation. This approach to the vulnerability of interface areas in Catalunya in front of fires will be done by a theoretical and practical analysis from the Mont-roig del Camp fire.

Key words: wild-land urban interface areas, interface fires, vulnerability, cartographic modeling, Mont-roig del Camp.

Introducció

En les darreres dècades la proliferació de l’urbanisme de baixa densitat a Catalunya ha comportat l’aparició de nous espais, amb problemàtiques pròpies i amb incidències en el medi natural que els envolta, que s’han anomenat zones d’interfase urbana i forestal. Aquestes zones es poden definir com aquelles que combinen usos residencials, productius, recreatius, etc., en un àmbit amb característiques rurals i amb vegetació forestal al seu entorn. En el marc d’aquestes zones, l’atenció del present article, se centra en una disfunció mediambiental sorgida a partir de l’expansió d’aquest nou model de creixement; els incendis forestals en les àrees d’interfase urbana i forestal. Aquests incendis porten implícits no només l’emergència d’incendi forestal, sinó la seva afectació a la població, els habitatges, les vies de comunicació, les zones industrials, etc.

Quan es parlava fa uns anys de la necessitat d’“endreçar” el territori per a prevenir els incendis (Cerdan, 2003) es pensava només en les contínues masses forestals sense gestionar, que provocaven uns focs difícils d’extingir per la seva intensitat. Però en aquest enfocament no s’hi contemplava el problema d’aquestes zones d’interfase urbana i forestal que amb el temps han anat teixint el territori català. La dinàmica dels incendis d’interfase urbana i forestal, que té una afectació territorial i social molt important, obliga a replantejar les mesures de prevenció i extinció utilitzades fins al moment, ja que aquestes han esdevingut ineficaces per solucionar els problemes generats pel nou fenomen.

En aquest article, l’estudi dels incendis d’interfase es portarà a terme a partir del marc conceptual que ha envoltat aquesta problemàtica, per poder passar, posteriorment, a una diagnosi de l’incendi de Mont-roig del Camp del 4 de juliol de 2007. L’anàlisi de les diferents variables que expliquen la vulnerabilitat de les zones d’interfase a partir de l’estudi de cas, permetrà posar en evidència les noves necessitats de planificació de la prevenció que implica aquesta tipologia d’incendis.

marc conceptual

les zones d’interfase urbana i forestal

La mirada al paisatge al segle xxi comporta el reconeixement d’unes àrees en constant transformació situades a la frontera dels dos móns que antigament s’observaven al paisatge: l’urbà i el rural. Són espais on friccionen i interactuen elements dels dos móns, que s’anomenen espais d’interfície o interfase entre les àrees urbanes i les àrees forestals.

L’aparició dels espais d’interfase a Catalunya a partir de la segona meitat del segle xx, ha comportat una transformació integral del paisatge, tant urbà com forestal. Aquest canvi en el paisatge respon inevitablement als processos socioeconòmics que la societat catalana ha viscut en les darreres dècades, i que

han generat noves formes de producció, de vida i de relació amb l’entorn. Són àrees que neixen a partir d’un doble procés de dispersió: l’avenç de la urbanització i de la superfície forestal pel territori, com a conseqüència de l’abandonament de les activitats agràries i forestals. Aquest doble avenç ha comportat la invasió i la transformació dels espais agraris tradicionals i dels espais lliures. Aquests espais d’interfase, que presenten una gran varietat de formes i característiques, es defineixen a grans trets com a aquelles zones on es combinen i juxtaposen elements urbans (edificacions, infraestructures, equipaments, etc.) amb elements forestals.

És en els països anglosaxons on apareix per primera vegada el concepte Wildland-Urban Interface (WUI) a causa del desenvolupament del fenomen de la dispersió urbana en dècades anteriors a les que es produí en els països mediterranis. El U.S Forest Service realitza la següent definició sobre aquestes àrees: “The urban wildland interface community exists where humans and their development meet or intermix with willdland fuel” (Nowicki, 2001) D’altra banda, el National Wildland/Urban Interface Fire Program (Firewise)1 descriu: “The term “interface” is used in a generic way to describe any area where potentially dangerous combustible wildland fuels were found adjacent to combustible homes and other structures”.

La caracterització dels espais d’interfase a Catalunya permet tipificar-los en diverses categories des de l’òptica del risc d’incendi, és a dir, considerant la seva localització en relació amb els espais forestals. D’aquesta manera es pot distingir entre zones d’interfase de nova creació, originades pel procés de dispersió iniciat a Catalunya a la segona meitat del segle xx (perifèries urbanes, urbanitzacions, àrees industrials, comercials i de serveis, instal·lacions d’oci, eixos de comunicació i zones urbanes interiors) i zones d’interfase d’estructures tradicionals que es generen per la colonització de les masses forestals en zones d’antics conreus (edificacions aïllades tradicionals i nucli urbà tradicional).

Prenent com referència les descripcions anglosaxones i d’altres realitzades des de diferents perspectives disciplinars (Bertran, 1998, Caballero, 2000; GRAF,2 Font, 2004; 2005; Gámez, 2005;) en el present estudi es defineix zona d’interfase urbana i forestal com a: “tota aquella àrea amb assentaments urbans de qualsevol tipologia edificatòria que es troba en contacte amb combustibles forestals, és a dir, masses vegetals susceptibles de crema”.

Els incendis d’interfase urbana i forestal

Els incendis d’interfase urbana i forestal, tenen el seu origen en els GIF (Grans Incendis Forestals). A Catalunya, els GIF, observats a partir de la segona meitat del segle xx, comporten un canvi en el règim del foc i en el seu

1. Pàgina web Firewise: http://www.firewise.org.

2. GRAF: Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals, Bombers de la Generalitat de Catalunya.

comportament, que es troben lligats a la paradoxa de l’extinció (Minnich, 1983) i es defineixen com a incendis d’elevada intensitat i ràpida propagació, caracteritzats pel llançament de focus secundaris a grans distàncies i la creació d’ambient de foc (Castellnou, 1998). Els incendis d’interfase comparteixen aquestes característiques però en un àmbit molt més complex i vulnerable, la qual cosa genera noves problemàtiques i múltiples afectacions. D’aquesta manera, aquests incendis apareixen com un nou tipus d’incendis que es produeix en un nou escenari.

A Catalunya el concepte de nou tipus d’incendis apareix amb Castellnou et al. (2006) a partir de l’anàlisi de l’evolució del comportament del foc en els darrers 40 anys a Catalunya, i es basa en la classificació dels incendis en quatre generacions (Rifà i Castellnou, 2007). La quarta d’aquestes generacions és la que es refereix explícitament als incendis d’interfase que, són aquells que es caracteritzen per propagar-se sobre un nou tipus de combustible: les urbanitzacions. El foc no només es propaga per massa forestal sinó que també ho fa per jardins i cases sense que això impliqui cap diferenciació. Aquests incendis es propaguen aprofitant la densitat i el tipus de vegetació dins dels jardins i parcel·les, i la continuïtat de càrrega de combustible entre el bosc, la zona urbanitzada i el propi edifici (Rifà i Castellnou, 2007). El foc pot cremar tota la urbanització naixent dins seu i sense sortir-ne (com a Salou, 1998), o bé propagant-se cap a zones forestals pròximes (com a Mont-roig del Camp, 2007), o introduir-se a la urbanització a partir d’un incendi a la massa forestal pròxima (com a Maçanet de la Selva, 2003 i a Castellbisbal, 2005).

Els incendis en zones d’interfase sorgeixen a Catalunya a partir dels anys vuitanta (Lloret de Mar, 1979; Gaià, 1993), però no és fins a començaments d’aquest segle xxi que aquests es generalitzen. A l’estiu de 2003 es van començar a viure els primers grans incendis d’interfase (Sant Llorenç Savall, Maçanet de la Selva, Platja d’Aro) i a observar les problemàtiques que generen pel que fa a l’extinció, a causa del col·lapse del sistema (gran demanda de recursos, dificultats d’atac, pressió social, gran volum de població afectada), i la ineficiència de les mesures de prevenció davant de comportaments de foc d’alta intensitat (Castellnou et al., 2006). A partir d’aquest moment es van començar a evidenciar les greus conseqüències quant a pèrdues humanes i materials que aquests incendis suposen. La taula 1 mostra alguns dels incendis d’interfase amb major afectació a Catalunya a partir del 2003.

Amb aquest nou tipus d’incendis, s’observa com les definicions clàssiques d’incendis forestals, basades en l’afectació sobre terreny de forest (Rinamed;3 Vélez, 2003), actualment ja no són viables ja que no inclouen altres categories del sòl per les quals actualment es propaguen els incendis, com són les zones urbanitzades de qualificació urbana. El problema d’aquestes zones d’interfase s’accentua per una manca d’un marc legal de referència que defineixi algunes mesures de prevenció. La falta d’una definició clara per al concepte urbanitza-

3. Pàgina web de Rinamed: www.rinamed.net

taula 1

Incendis d’interfase a Catalunya superiors a les 400 ha

data municipi tipologia d’interfase afectada ha cremades

31-01-2003 St. Feliu de Guíxols Urbanització 640

01-07-2003 Guissona Nucli urbà tradicional 1.301

10-08-2003 Sant Llorenç Savall Urbanització, nucli urbà tradicional, masies, explotacions agràries 4.579

13-08-2003 Maçanet de la Selva Urbanitzacions, polígon industrial 1.279

24-08-2003 Platja d’Aro Urbanització 429 26-05-2005 Margalef Explotació agrària 420 19-06-2005 Navarcles Càmping, explotació agrària, perifèria urbana 869

18-07-2005 Balsareny Zones urbanes, urbanitzacions, polígon industrial, via de comunicació 963

22-08-2005 Riba-roja Càmping 749

10-04-2006 Vandellòs Zona industrial, vies de comunicació, càmping 1.124

04-07-2007 Mont-roig del Camp Urbanitzacions, càmpings, vies de comunicació 401

Font: elaboració pròpia a partir de Castellnou et al. (2006) i d’informes d’incendis realitzats per la Unitat Tècnica del GRAF (Gurp de Recolzament d’Actuacions Forestals).

ci ó, provoca contradiccions a l’hora d’aplicar la normativa vigent (Badia i Pallarès 2006).

Variables que incideixen en la propagació dels incendis d’interfase

En el present treball el concepte risc s’entén com al producte resultant de la perillositat per la vulnerabilitat (Risc=perillositat x vulnerabilitat) (Rinamed).4 Davant d’aquesta fórmula per explicar el risc, pel que fa als d’incendis forestals a la Mediterrània, la probabilitat de patir incendis forestals, és ben sabut que és més que alta i any rere any, afecta en major o menor mesura el nostre país, ja que el perill d’ignicions és impossible d’eradicar. Davant d’aquesta realitat innegable i intrínseca del propi ecosistema, cal doncs fer èmfasi en el segon element que determina el risc: la vulnerabilitat.5 Així, la vulnerabilitat apareix com el factor determinant, que propiciarà una major o menor proba-

4. Pàgina web Rinamed: http://www.rinamed.net.

5. Dels diferents sentits que pot prendre el concepte vulnerabilitat, en el present estudi es considerarà com a l’exposició, la debilitat i la manca de protecció contra fenòmens perillosos (Hewitt, 1997).

bilitat d’afectació dels incendis a les zones d’interfase, i apareix com la clau de volta de la problemàtica dels incendis d’interfase ja que és l’únic element del risc sobre el qual la societat pot incidir. D’aquesta manera, la problemàtica de les àrees d’interfase davant els incendis rau en el seu grau de vulnerabilitat, és a dir en l’adaptació als riscos inherents del medi on els assentaments s’insereixen.

Per poder determinar la vulnerabilitat d’una zona davant d’un incendi cal observar la capacitat que té aquest per propagar-se és a dir, per moure’s, i les possibilitats que li ofereix la zona per on es mou, de mantenir aquesta propagació. La identificació dels principals factors que incideixen en la propagació dels incendis i sobretot els que afavoreixen la propagació en els assentaments urbans, sigui quin sigui el tipus d’interfase a què pertanyin, és essencial per a determinar la seva vulnerabilitat.

Les variables que incideixen en la propagació dels incendis d’interfase es poden classificar en: factors de propagació, factors dels assentaments que afavoreixen la propagació i factors que limiten o faciliten la propagació.

factors de propagació

És sabut que els principals factors que incideixen en la propagació dels incendis forestals són la topografia, els combustibles i la meteorologia. A aquests factors cal incorporar-hi els conceptes de patrons de comportament i punts crítics introduïts a Catalunya pel GRAF. L’afectació d’aquests diversos factors es descriu a continuació:

- Meteorologia: el vent, la humitat relativa, i la temperatura són les variables meteorològiques que incideixen més en la propagació dels incendis ja que actuen sobre la disponibilitat dels combustibles per cremar (Badia, 2000). En presència d’elevats valors de vent i temperatura i d’humitats relatives baixes, l’assecament dels combustibles és més ràpid, fet que incrementa la velocitat de propagació de l’incendi.

- Topografia: segons Mérida (2003), els factors topogràfics que afecten al comportament de l’incendi són: el relleu, que condiciona el clima i influeix en els règims de vent que incidiran en la direcció i la velocitat de propagació del foc; l’exposició de les vessants de les muntanyes respecte l’angle d’incidència dels raigs del sol, que afecta a la temperatura, la humitat relativa, el desenvolupament de la radiació i el contingut d’humitat dels combustibles; i el pendent, que afavoreix la transmissió eficient de la calor tant per convecció com per radiació.

- Combustibles forestals: l’abandonament de les activitats agràries i la pèrdua del mosaic que havia configurat el paisatge en èpoques anteriors, provoquen l’expansió de les masses contínues de vegetació llenyosa densa (continuïtat horitzontal) i l’acumulació de combustible en forma de biomassa

(continuïtat vertical), que faciliten la ràpida propagació dels incendis i el desenvolupament d’ambients de foc d’elevada intensitat (Badia i Pallarès, 2006; Castellnou, 2000). El tipus de combustible present en un terreny forestal, la seva distribució espacial i la seva càrrega són factors que permeten entendre el comportament del foc (GRAF, 2002). Per tal de caracteritzar i agrupar els diferents tipus d’estructures forestals en funció del comportament del foc, s’utilitzen els models de combustible descrits per Rothermel l’any 1973 i adaptats a la vegetació de Catalunya (GRAF, 2002). Aquests models consideren l’estrat vegetal pel qual el foc es propagarà i, en base a les característiques d’aquest estrat, determinen el comportament quant a velocitat de propagació i intensitat del foc. Per tant, l’extensió de les masses forestals (continuïtat horitzontal), la disposició dels combustibles i la densificació de les masses (continuïtat vertical) incideixen en la propagació dels incendis (Plana, 2006).

- Patrons de comportament i punts crítics: per identificar el comportament del incendis en els darrers temps s’està utilitzant el concepte d’ incendi de disseny definit per Castellnou (2000). Els incendis de disseny es defineixen com els incendis que es poden esperar a cada zona i que es determinen a partir del patró de propagació i el comportament del foc (Rifà i Castellnou, 2007).

Aquest concepte permet recollir la tipificació en la forma de cremar que pot tenir una zona determinada en funció de la interacció entre càrrega de combustible, la meteorologia i la topografia, és a dir el seu patró de comportament. La identificació del patró de comportament de l’incendi permet observar els punts crítics d’un territori, que són les zones on l’incendi canvia el seu comportament, amb la possibilitat d’incrementar el seu potencial i augmentar les dificultats de control en un breu espai de temps (Castellnou et al., 2004; Galán i Lleonart, 2004). El patró de comportament i els punts crítics són termes clau que influencien la propagació dels incendis.

factors dels assentaments que afavoreixen la propagació

Segons Caballero (2004), la vulnerabilitat dels assentaments davant del foc depèn de la vulnerabilitat dels habitatges, de la progressió de l’incendi dins de l’assentament i de l’accessibilitat i exposició de l’habitatge al foc. Per tant, variables com el percentatge d’urbanització, el tipus d’edificació i els materials de construcció incidiran en la capacitat de propagació dels incendis en les zones d’interfase.

- Grau d’edificació de l’assentament: Caballero (2004) determina que la densitat d’habitatges/vegetació i el grau d’agrupació són variables relacionades amb la progressió dels incendis dins dels assentaments. La major presència d’edificacions en una zona, per bé que a priori implica un major nombre de persones afectades, incideix en la presència de combustibles forestals.

La major concentració d’edificacions comporta una menor continuïtat horitzontal i un menor volum de combustibles a l’interior dels assentaments. Per tant, el percentatge de superfície no edificada dins de l’assentament afavorirà la presència de combustibles pròxims a les edificacions i de forma conseqüent, la sustentació de la propagació per dins de la urbanització.

- Tipologia edificatòria: pel que fa a l’assentament, la proximitat de les edificacions en una mateixa àrea marcarà el grau de dispersió urbana, que repercutirà en la vulnerabilitat de l’assentament (Aragoneses i Rábade, 2004). D’aquesta manera, la distribució de les edificacions, així com la seva proximitat, incidiran en la localització i càrrega dels combustibles dins de l’assentament. Així, el tipus edificatori de cada zona permet indicar el grau de dispersió de les edificacions i dóna referències de les característiques de les parcel·les en relació amb l’existència de combustible en el seu interior. Els perfils de parc d’habitatges que identifica Muñoz (2004), permeten caracteritzar els assentaments en funció dels percentatges dels diferents tipus edificatoris presents, que es classifiquen en habitatge plurifamiliar o en bloc, habitatge adossat i habitatge aïllat; als quals es pot associar, de primer a últim, un increment de la càrrega de combustible a l’interior de la parcel·la i per tant, un increment del risc que l’incendi s’hi introdueixi.

- Combustibles immediats de l’entorn edificat: les característiques de l’entorn d’una edificació incideixen de forma molt important en la seva vulnerabilitat i per tant, en la possible propagació de l’incendi per dins la parcel·la i per la mateixa edificació. Castellnou et al. (2006) assenyalen que la distribució dels combustibles al voltant de l’habitatge determina la intensitat que es produirà a les zones immediates a l’estructura, i per tant la seva possible afectació. El tipus de combustibles forestals presents a les zones d’interfase es caracteritzen per ser espècies altament inflamables, com el xiprer (Cupressus semprevirens, Cupressus arizonica), les palmeres (Phoenix canariensis), el bruc (Erica multiflora, Erica arborea) o la buguenvíl·lea (Bougambillea glabra), que ofereixen poca resistència a la ignició (Castellnou et al., 2006). Aquests combustibles s’acompanyen freqüentment de restes de jardineria, acumulacions de vegetació morta i d’espècies d’arbres pròpies de la zona. També cal considerar la presència de combustibles no forestals altament inflamables, com els accessoris de jardí, el mobiliari de l’entorn o les instal·lacions de reg, aire condicionat, electricitat, etc., pels quals l’incendi també s’hi propaga.

- Materials de construcció: les característiques dels elements dels habitatges, en funció dels materials de construcció i la facilitat d’aquests per ser destruïts, incideixen en la resistència dels habitatges davant el pas del foc. Cal considerar doncs, els materials de construcció de l’edificació que, segons quina sigui la seva naturalesa (ciment, materials prefabricats, fusta, etc.), presentaran major o menor resistència davant el foc. A la vegada, s’han de

tenir en compte les característiques dels elements estructurals que tenen una major incidència en la resistència que pot oferir l’edifici davant el foc com són les teulades, les finestres i elements de tancament, les obertures i sistemes de ventilació, les parets i els voladissos, balcons i plataformes.

- Distribució de l’assentament en funció del patró de propagació: Castellnou et al. (2006) identifiquen la posició de l’edificació sobre el terreny, en funció de la tipologia d’incendi de la zona (és a dir de l’incendi de disseny), com un factor a tenir en compte per avaluar el potencial d’afectació d’una estructura. En funció de diferents tipus d’incendi identificats indiquen les posicions que els habitatges haurien d’evitar ja que són les zones on es preveu més intensitat de foc i les carreres ascendents més importants. De forma genèrica aconsellen evitar posicionaments a les crestes i buscar zones planes o a mitja vessant. Pel que fa als carrers, si aquests es presenten en la mateixa direcció que l’avenç del foc afavoreixen la seva oxigenació i la transmissió de la calor per convecció, en canvi si la disposició és perpendicular inhibeixen l’entrada favorable d’aire. Per tant, s’hauria de considerar la disposició dels habitatges i la direcció dels carrers en funció del patró de comportament dels incendis en cada zona.

factors que limiten o faciliten la propagació

L’adaptació de la població i els assentaments en el medi on s’insereixen pot afavorir o limitar la propagació de l’incendi. Aquesta adaptació es mesura en termes de la percepció del risc, de les pautes de comportament adoptades i de les mesures de prevenció realitzades en el territori per disminuir la vulnerabilitat de l’assentament.

- Percepció del risc i pautes de comportament: la percepció del risc apareix com una de les variables que més poden incidir en la vulnerabilitat d’una població davant un risc. Una de les problemàtiques que s’introdueix amb el fenomen de les zones d’interfase urbana i forestal és la d’adaptació dels nouvinguts al medi, ja que generalment es produeix una manca de percepció dels riscos a què està exposada (Badia i Mira, 2007). La proximitat dels nous assentaments a les masses boscoses fa que aquests estiguin sotmesos al risc d’incendi, l’absència de percepció del qual és el que origina la major vulnerabilitat de la població. Segons Indovina (2004) la població realitza un ús dels territoris naturals (no construïts: boscos, territoris agrícoles, cursos d’aigua, etc.) com a estructures “urbanes” disponibles pel seu gaudi sense valorar la seva condició “natural” i els possibles riscos associats. Cortner i Gale (1990) identifiquen que les persones que habiten en zones urbanes entre els boscos no s’adonen del potencial de destrucció dels incendis forestals fins que no han patit el seus efectes en experiències anteriors. Així, les pautes de comportament dels espais d’interfase van associades a la

manca de relació amb l’entorn circumdant i a una disminució del sentiment de pertinença, que provoca que la relació de la població amb l’entorn sigui de simples espectadors (Badia i Mira, 2007). Aquest fet és degut a l’especialització funcional del territori, que genera una nova forma d’habitar desconnectada i desvinculada de les característiques dels llocs, relatives tant a l’espai físic com social (Muñoz, 2005), donant lloc a un espai que té funció d’habitatge però no d’hàbitat (Badia i Mira, 2007). Tot això deriva en una manca de cultura d’autoprotecció i de responsabilitat, on la població apel·la al mite tecnològic, que considera l’avenç tecnològic com a solució indiscutible davant el risc (Plana, 2006).

- Mesures de prevenció: l’existència o l’absència de les mesures de prevenció decretades per llei esdevé un element indicador més del grau de vulnerabilitat de les àrees, així com del grau de conscienciació tant de la població com de les administracions locals i del govern. Plana (2004, 2006) i Cerdan (2004) assenyalen tres tipus d’escenaris o paradigmes en els quals es poden classificar les mesures de prevenció davant els incendis forestals: escenari d’extinció; escenari de prevenció (prevenció reactiva); escenari de gestió del territori (prevenció proactiva). Plana (2006) assenyala que les mesures oferiran major o menor protecció en funció del tipus al que pertanyin. Segons l’autor, les mesures reactives no incideixen en les causes estructurals dels incendis i, tot i que poden disminuir la vulnerabilitat d’un territori, quan es produeix un incendi de comportament extrem i no lineal (focus secundaris) perden efectivitat. Per contra, les mesures proactives s’assenyalen com les que ofereixen més garanties ja que disminueixen la vulnerabilitat del territori incidint sobre les causes estructurals, és a dir, rebaixant de forma sostenible la càrrega de combustibles fet que incideix en la disminució de la intensitat del foc.

Avaluació de la vulnerabilitat a partir de l’incendi de mont-roig del Camp

L’incendi de Mont-roig del Camp ocorregut el dia 4 de juliol de 2007, va posar en evidència la vulnerabilitat de les zones d’interfase i la manca de resposta davant d’un fenomen cada vegada més generalitzat. L’experiència viscuda en l’incendi del 4 de juliol juntament amb les eines de modelització cartogràfica que ens ofereixen els Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG), aporten els instruments de reflexió per a una millora de la planificació en la prevenció d’aquestes zones d’interfase davant els incendis.

L’objectiu que es planteja amb la metodologia utilitzada per a determinar la vulnerabilitat, és mostrar si les variables que incideixen en la propagació dels incendis d’interfase, que s’han escollit per determinar la vulnerabilitat, són explicatives i vàlides per a definir les zones d’interfase que ofereixen menor resistència al pas del foc. La validació de les variables es realitzarà mitjançant

figura 1

Àmbit d’estudi

l’anàlisi amb un SIG que permetrà determinar si les zones que presenten major vulnerabilitat en aquesta anàlisi coincideixen amb les que realment van patir la intrusió de l’incendi del dia 4 de juliol.

Àmbit d’estudi

El municipi de Mont-roig del Camp s’ubica a la comarca del Baix Camp (Figura 1), i consta de cinc nuclis de població: Mont-roig del Camp (poble), Miami Platja, el Club de Mont-roig, Sector de les Pobles al litoral, i BonmontTerres Noves, a l’interior. També s’hi observen 17 urbanitzacions i 7 càmpings. La fragmentació de les urbanitzacions en el territori, també s’acompanya de la presència de les vies de comunicació que uneixen Catalunya amb el País Valencià i que acostumen a portar un elevat volum de circulació (autopista AP-7, carretera N-340 i via del tren de la costa catalana). La població de la zona té un marcat caràcter estacional que s’incrementa en èpoques de vacances i caps de setmana, a causa de les urbanitzacions de segona residència i als càmpings. L’àmbit d’estudi té una extensió de 1.177 hectàrees i no engloba tot el municipi de Mont-roig, sinó que se centra en la zona afectada pel perímetre de l’incendi del dia 4 de juliol de 2007. En aquest àmbit s’hi observen les urbanitzacions de: Miami Platja, Costa de Zèfir, Vila Romana, Parc Mont-roig,

Pins de Miramar, Masos d’en Blader, Sant Miquel, Rustical Mont-roig, la Riviera i Bonmont-Terres Noves. També s’hi localitzen dos càmpings: Miramar i Platja Montroig.

L’incendi objecte d’estudi i anàlisi es va iniciar al migdia del dia 4 de juliol de 2007 en un solar d’una zona en construcció a Bonmont, un resort situat a uns quatre quilòmetres de Miami Platja i en direcció nord-oest. L’incendi que va prendre grans dimensions de forma ràpida, propagant-se en direcció al mar, en poca estona va arribar a les urbanitzacions de Vila Romana, Pins de Miramar, Masos d’en Blader, Sant Miquel, Rustical Mont-roig, Costa de Zèfir, Parc de Mont-roig, Miami Platja i la Riviera, i els càmpings de Miramar i Platja Montroig, generant una situació de caos i de col·lapse dels mitjans d’extinció. La justificació de l’elecció d’aquesta zona es basa en la magnitud que va adquirir l’incendi i a la greu afectació a la població, a la vegada que ofereix la possibilitat d’analitzar les conseqüències i la vulnerabilitat de dues tipologies d’interfase, les urbanitzacions de segona residència i les instal·lacions d’oci vulnerables, en aquest cas, càmpings.

Anàlisi de la vulnerabilitat

L’anàlisi de vulnerabilitat pretén valorar si les zones per on es va propagar l’incendi són les que, a partir de l’anàlisi espacial realitzada amb el SIG, presenten uns valors més elevats de vulnerabilitat. A partir de les variables que incideixen en la propagació dels incendis d’interfase es realitza una anàlisi simple, consistent en identificar les zones on s’acumulen més variables que afavoreixen la propagació i que, per tant, incideixen en la vulnerabilitat dels assentaments. Així, es pretén mostrar una visió estàtica de la vulnerabilitat dels assentaments, que es posa en relació amb la propagació real de l’incendi per valorar si les variables escollides són explicatives d’aquesta vulnerabilitat.

De les variables assenyalades que afavoreixen la propagació, en el present estudi se n’exclouen algunes, bé perquè no tenen incidència a la zona d’estudi (topografia), per la manca de dades (percepció del risc, materials de construcció, distribució de l’assentament en funció del patró de propagació) o bé pel fet que l’objectiu de l’anàlisi pretén categoritzar el territori en funció de la vulnerabilitat d’aquest davant l’avenç del foc, i per tant certes variables, canviants en el temps (meteorologia) no s’inclouen ja que no es consideren elements estructurals del territori.

Les característiques de les variables per a la zona d’estudi, que permeten originar les capes d’anàlisi, es descriuen a continuació (Figura 2):

- Combustibles forestals: els models de combustible de la zona observats al Mapa de Models de Combustibles del 2001, són el model 5 (que s’ajusta a un model 4 per la continuïtat i densificació de les masses i el creixement

que han experimentat des del 2001), zones de conreus (camps de garrofers) i zones de matollar (zona amb poca densitat i continuïtat de combustibles forestals, amb plantes llenyoses que presenten un recobriment del sòl d’entre 1/3 i 2/3). L’observació dels combustibles presents a la zona revela la necessitat d’afegir un nou tipus de model de combustibles que respongui als comportaments que van mostrar aquests a les zones d’urbanitzacions, i que s’ha denominat com a model d’interfase (espècies ornamentals al jardins com els xiprers, Cupressus semprevirens, Cupressus arizonica; les palmeres, Phoenix canariensis; o el bruc Erica multiflora, Erica arborea, que són altament inflamables). La presència d’aquest model s’assigna a les zones del mapa de cobertes que es presenten com a zones d’urbanitzacions, ja que són les àrees on es troba aquest tipus de combustible.

- Patró de comportament i punts crítics: la referència dels incendis que es van produir a la zona de Mont-roig l’11 de desembre de 1981 i el 3 d’agost de 1988 mostren un patró de propagació similar, dominat pel vent de mestral que empeny l’incendi en direcció cap al mar. L’incendi del 2007 va seguir la mateixa propagació fet que permet identificar aquesta situació sinòptica com a propícia per a generar incendis importants a la zona. A partir d’aquesta informació, si es pot preveure que en dies de mestral els incendis es propagaran en direcció a mar, es poden identificar els punts crítics a partir del qual l’incendi canviarà de comportament, afavorit pels elements topogràfics. D’aquesta manera, a Miami Platja, s’identifiquen diferents punts crítics: els barrancs alineats amb la direcció del vent que afavoreixen una propagació més ràpida i intensa, i l’autopista que va incidir en l’oxigenació de l’incendi a causa de la circulació de camions que ventaven les flames i per tant afavorien la propagació de l’incendi.

- Grau d’edificació: el percentatge de superfície edificada incideix en la capacitat de percolació ja que les parcel·les que encara no han estat construïdes presenten combustible susceptible de ser cremat que afavoreix l’evolució de l’incendi. En les zones edificades, malgrat l’existència dels jardins, la continuïtat horitzontal i vertical de la vegetació no acostuma a ser tan elevada, com en les anteriors. Els focus secundaris observats durant l’incendi mostraven com les parcel·les pendents d’edificar es cremaven completament, mentre que les edificades la propagació era determinada per la continuïtat dels combustibles ornamentals. Per tant, a major superfície no edificada més possibilitat de propagació de l’incendi per l’interior de la urbanització. Així, aquesta variable valora el percentatge de superfície edificada de cada urbanització de l’àmbit d’estudi.

- Tipologia edificatòria: el grau de dispersió dels habitatges, que es pot determinar a partir dels tipus edificatoris, permet identificar les parcel·les amb més probabilitat de tenir càrregues de combustibles importants i contínues. Tal i com, s’ha especificat anteriorment, s’assignen majors càrregues de combustibles als entorns edificats dels habitatges aïllats, seguits pels adossats i per últim als habitatges en bloc. S’inclou també, la categoria

f igura 2

Variables per a l’anàlisi de la vulnerabilitat

taula 2

Ponderació de les diferents categories

Variable Valor 0 1 2 3 4

Combustibles

Punts crítics Sense punt crític

Conreus Matollar Model d’interfase

Model 5/4

Punt crític

Grau d’edificació 0 0,1-20% 21-40% 41-60% 61-80%

tipologia edificatòria Bloc Adossat Aïllat Càmping

Alineació de carrers No alineat Alineat mesures de prevenció No mesures Reactiva Proactiva

d’estructures no permanents, que responen als càmpings, i que generalment presenten elevades continuïtats horitzontals en tota la seva superfície.

- Combustibles immediats de l’entorn edificat: aquesta variable queda inclosa de forma indirecta en les variables de tipus edificatori i la de combustibles. El tipus edificatori fa referència a les càrregues i continuïtats dels combustibles de les parcel·les, mentre els combustibles inclouen un nou model d’interfase que recull les característiques dels combustibles de dins les parcel·les.

- Mesures de prevenció: a l’àmbit d’estudi les mesures adoptades responen a les franges de protecció de les urbanitzacions que s’han efectuat entre el 2006 i el 2007, tant en sòl urbà com rústic, a les urbanitzacions de Costa Zèfir, Masos d’en Balder i Pins de Miramar, Sant Miquel i sud-oest de Miami Platja.

El procediment d’anàlisi per tal d’obtenir les zones més vulnerables a la propagació del foc ha consistit en la combinació de les capes de les variables mitjançant el SIG. Prèviament a la combinació de les capes s’ha realitzat una assignació de valors a les categories de cada capa. El fet de tractar-se de l’estudi d’una zona molt concreta que no pretén realitzar comparatives amb altres àrees, fa que la ponderació de les categories de cada variable es realitzi en funció de les característiques observades a la zona, establint el rang de valors del 0 al 4, on el 0 respon a la categoria que no afavoreix tant la vulnerabilitat de l’assentament i el 4 la que l’afavoreix més (Taula 2). Per tant, els valors baixos de les variables pertanyen a les categories que faciliten en menor mesura la propagació del foc, i els valors elevats les que impliquen un major afavoriment de la propagació. L’adjudicació de valors es realitza en funció de les característiques conferides a cada variable en els plantejaments teòrics anteriorment exposats. Per tal de simplificar la present anàlisi, totes les variables es ponderen amb el mateix rang de valors, assumint que tenen el mateix pes en la capacitat

de propagació del foc, sense considerar si alguna d’elles pot tenir més incidència en la vulnerabilitat final dels assentaments.

La combinació de les capes es realitza mitjançant una suma de les capes de les diferents variables mitjançant una modelització cartogràfica clàssica. Totes les capes es combinen realitzant una operació de suma, excepte la capa de mesures de prevenció que es combina realitzant una resta, ja que se suposa que resten vulnerabilitat a les zones on es realitzen. D’aquesta manera s’obté les zones més vulnerables on es concentren les categories de les capes amb valors més elevats.

Anàlisi dels resultats i discussió

La combinació de les capes mitjançant el SIG ha permès obtenir el mapa del Grau de vulnerabilitat dels assentaments de Miami Platja en sis categories (Figura 3), per tal de donar resposta a l’objectiu pretès en aquest estudi. En aquest mapa s’hi incorpora el perímetre de l’incendi, fet que permet posar en relació la vulnerabilitat dels assentaments amb les àrees que foren afectades per l’incendi del 4 de juliol.

figura 3

mapa de vulnerabilitat dels assentaments

El mapa de vulnerabilitat resultant permet identificar les zones més exposades al perill d’incendi, on es combinen un major nombre de categories de risc elevat. Una descripció general permet veure que la categoria de vulnerabilitat molt alta, es concentra gairebé en la seva totalitat a àrees dins de les urbanitzacions de Vila Romana, Masos d’en Blader, Sant Miquel i Rustical i al càmping Platja Montroig, i s’hi inclou una zona pendent d’edificar de la urbanització Vila Romana. Les categories de vulnerabilitat alta i moderada s’observen a la major part dels assentaments i a algunes àrees on es combinen punts crítics amb models de combustible que tenen assignat un valor elevat. El valor baixa i molt baixa respon a la major part del territori, sobretot a les zones sense assentaments, dels quals Miami Platja i Parc Mont-roig són els que presenten més cel·les amb valors baixos.

Malgrat ser conscients que ens trobem davant d’una anàlisi molt simple, on caldria incloure noves variables i establir una ponderació d’aquestes en funció del grau d’incidència en la vulnerabilitat, es poden apuntar certes àrees com les més vulnerables de l’àmbit d’estudi. Així, la combinació entre el grau de vulnerabilitat resultant de l’anàlisi, la fragmentació dels valors de vulnerabilitat dins d’un mateix assentament i l’afectació de l’incendi observat, permet determinar que els assentaments més vulnerables segons l’anàlisi efectuat són: Vila Romana, sud-oest de Masos d’en Blader, Sant Miquel, la Riviera, sud-oest de Rustical, Càmping Montroig, i Càmping Miramar. Aquestes àrees més vulnerables són les que, com a resultat de l’estudi, s’apunten per tal d’enfocar-hi les mesures de prevenció.

Els resultats obtinguts amb l’anàlisi permeten distingir entre els factors corregibles (combustibles tant de l’exterior de l’assentament com de l’interior de les parcel·les, el tractament dels punts crítics, el percentatge de superfície no edificada, la percepció de la població i les mesures de prevenció) i els factors no corregibles (la topografia, la meteorologia, la distribució dels assentaments, el tipus edificatori i els materials de construcció dels habitatges ja construïts), per tal d’identificar els elements que poden comportar un canvi de vulnerabilitat dels assentaments a través del seu tractament. Els resultats també permeten evidenciar una manca de correlació ajustada entre el grau de vulnerabilitat i l’afectació que van patir els assentaments de Miami Platja davant l’incendi del 4 de juliol, a causa de diversos factors que cal tenir en compte:

- La manca de correlació és deguda principalment al fet que no s’analitza la vulnerabilitat de l’àmbit d’estudi en relació al punt d’ignició de l’incendi. Per tant, s’observen zones identificades com a molt vulnerables després de l’anàlisi amb el SIG, que en canvi no es van veure afectades per l’incendi ja que no es trobaven tant pròximes a l’eix de màxima propagació de l’incendi com altres zones menys vulnerables.

- El treball dels mitjans d’extinció modifica el perímetre que hauria tingut l’incendi en propagació lliure, i la seva localització als assentaments impe-

deix l’entrada del foc per zones altament vulnerables, que en la seva absència s’haurien vist afectades.

- S’observa la necessitat d’incloure totes les variables assenyalades que incideixen en la propagació dels incendis i que en el present treball no s’han pogut utilitzar per manca d’informació i dades acurades. Així en la percepció del risc caldria analitzar a través d’enquestes i entrevistes el grau de conscienciació que presenta la població de la zona. En els materials de construcció caldria valorar la seva vulnerabilitat en funció de la resistència davant el foc que presenten i en funció de la distribució a l’habitatge i a l’assentament.

- És necessari fer una adaptació més precisa de la capa de models de combustible ja que hi ha zones que haurien de presentar el model d’interfase i se n’hi observa un altre. També cal considerar el creixement de la vegetació durant els sis anys que separen la realització del Mapa de Models de Combustibles (2001) amb la realització de l’estudi (2007), que fa que algunes àrees no s’ajustin al model observat durant el treball de camp.

- No s’ha realitzat una ponderació del pes específic de cadascuna de les variables respecte el grau total de vulnerabilitat, que hauria permès una anàlisi més detallada.

- No s’ha valorat l’efectivitat real de les mesures de protecció que hauria permès ponderar aquesta variable en relació amb la capacitat que tenen les mesures per disminuir la vulnerabilitat d’una zona.

Conclusions

L’anàlisi dels incendis en zones d’interfase i en concret el de Mont-roig del Camp, ha evidenciat la necessitat de replantejar alguns conceptes utilitzats fins al moment, que no són explicatius de les característiques i les problemàtiques que suposa aquest nou fenomen. El procés de dispersió urbana i d’abandonament de les activitats agràries han derivat en el sorgiment d’unes àrees que s’han definit i conceptualitzat de forma genèrica com a zones d’interfase. La definició d’aquest terme permet la identificació d’unes noves àrees de difícil caracterització fins al moment. Per tant, el concepte clàssic d’incendi forestal ja no és vàlid per definir aquesta tipologia d’incendis, i planteja l’adopció del concepte incendis d’interfase que permet conceptualitzar i explicar aquesta variant dels incendis forestals. Entre els principals problemes a replantejar i que tenen una afectació directa a la planificació de l’extinció i la prevenció cal destacar:

- La manca de definició precisa del concepte urbanització presenta problemàtiques per a la implantació de les mesures de prevenció. Aquest fet, assenyala la necessitat de o bé definir de forma estricta el concepte d’urbanització, o bé adoptar un nou concepte més genèric que inclogui totes les

tipologies d’urbanitzacions i barris, com podria ser el terme assentament d’interfase. Així, l’àmbit d’aplicació de la Llei 5/2003 podrien ser els assentaments d’interfase situats a menys de cinc-cents metres de terrenys forestals. Amb l’adopció d’aquest terme i la no consideració de la continuïtat amb la trama urbana es reduirien els conflictes derivats de la definició del concepte urbanització.

- L’afectació que suposen els incendis d’interfase en diferents àmbits (població, béns i immobles, massa forestal, etc.) fa que la valoració d’aquests incendis no pugui seguir realitzant-se només amb el valor de les hectàrees forestals cremades com fins ara. S’evidencia així, la necessitat d’incorporar nous indicadors com per exemple la població i les edificacions afectades o les hectàrees en zones urbanes cremades.

- El concepte de capacitat d’extinció, que es valora a partir de la longitud de flama, la velocitat de propagació i l’activitat de copes, caldria que inclogués d’alguna manera l’afectació a la població i als assentaments, ja que com s’ha vist durant l’estudi, aquesta afectació és la que fa col·lapsar el sistema i la que fa que els incendis estiguin fora de la capacitat d’extinció dels mitjans. A partir d’aquesta idea, també caldria tenir en compte quines són les tipologies d’interfase on més freqüentment se supera la capacitat d’extinció.

- És necessari definir i caracteritzar un nou model de combustible d’interfase que representi la vegetació present a les zones d’interfase. La caracterització genèrica realitzada en el present treball cal que sigui complementada de forma acurada, a través d’una descripció detallada i d’una valoració del comportament de foc que genera aquest model.

- Cal incorporar al concepte de punt crític, entès com zona topogràfica que possibilita un canvi de comportament de l’incendi, els elements artificials generats per la societat (com l’autopista en l’àmbit d’estudi) que puguin influir en el comportament de l’incendi.

Davant aquest escenari multidisciplinar dels incendis en zones d’interfase, sorgeix la necessitat de donar coherència tant interna com externa a aquest nou espai, mitjançant polítiques que adoptin una visió conjunta del territori i que tinguin en compte, tant els elements urbans com els elements rurals que s’hi combinen. La planificació d’aquestes àrees hauria de valorar el risc d’incendi des del mateix moment que es permet la dispersió de zones urbanes dins o al costat de les masses forestals. Cal acceptar que els incendis forestals són un ele ment bàsic del bioma mediterrani i que per tant, és molt difícil incidir en la perillositat com a element de risc (les mesures encaminades a disminuir el nombre d’ignicions són bones però cal centrar-se en les mesures que impediran la propagació, ja que les ignicions sempre s’acabaran produint, si no és de forma antròpica serà de forma natural). Per tant, on realment cal incidir és en la vulnerabilitat de les àrees, mitjançant la reducció dels factors que afavoreixen la propagació del foc, per tal que els assentaments siguin més resistents davant els incendis forestals. Així, de la mateixa manera que es parla de masses forestals resistents al foc cal

començar a parlar de zones d’interfase resistents al foc, que adoptin estructures i geometries urbanístiques adaptades al fenomen dels incendis.

D’aquesta manera, un planejament que combini tots els factors que incideixen en la vulnerabilitat i l’execució de mesures de prevenció efectives que disminueixin les intensitats de foc, són les claus necessàries per afrontar el fenomen dels incendis d’interfase. Així, només amb l’assumpció de responsabilitats d’autoprotecció per part de la població, acompanyada de les responsabilitats dels seus representants polítics, sobre els quals recau la custòdia de les mesures de prevenció contra incendis, es poden millorar les condicions de vulnerabilitat d’aquests àrees. Cal començar a entendre que els incendis d’interfase han deixat de ser un sinistre o una emergència, per passar a ser un problema que implica tota la societat.

Agraïments

Volem agrair el suport del GRAF (Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals del Cos de Bombers de la Generalitat) per la informació i les dades proporcionades que ens han permès adquirir un coneixement pràctic i basat en l’experiència viscuda en els incendis d’interfase.

Bibliografia

ArAgoneses, Carmen; ráBAde, José M. (2004). Propuesta metodológica para el Análisis de la Vulnerabilidad y de la Gravedad Potencial de los Incendios Forestales en el marco de la Protección Civil. II Simposio Internacional sobre Políticas, Planificación y Economía de los Programas de Protección Contra Incendios Forestales. Córdoba, 19-22 abril de 2004.

BAdiA, Anna (2000). La incidència dels incendis a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i a la comarca del Bages durant el període 1987-1998. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona [tesi doctoral].

BAdiA, Anna; pAllArès, Montserrat (2006). “Spatial distribution of ignitions in Mediterranean Periurban and Rural Areas. The Case of Catalonia”. International Journal of Widland Fire, 15 (2), p. 187-196.

BAdiA perpinyà, Anna; mirA pou, Núria (2007). “Vulnerabilitat i percepció del risc d’incendi forestal en les zones d’interfase urbana forestal. El cost real de viure a les àrees d’interfase”. A: VII Trobada d’estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Sèrie Territori. Col·lecció Documents de Treball , Diputació de Barcelona, p. 187-191.

BertrAn, Jordi (1998). Ciutat difusa vs ciutat compacta. Conferència dels espais naturals a la Plana del Vallès. Sabadell: ADENC, p. 41-66.

CABAllero, David (2000). Forest fire risk: a holistic approach. Technical note TN/Tecnoma/D)/01. FORFAIT project, 1st of March, http://www.

gnomusy.com/publications/20000301_Caballero_FORFAIT_Holistic_Approach.pdf [últim accés: 9/06/09].

CABAllero , David (2004). Wildland-urban interface fire risk management: WARM project. II International Symposium on Fire Economics, Planning and Policy: A Global View. US Forest Service. Universidad de Córdoba. Córdoba, Spain, 19-22 April, http://www.fs.fed.us/psw/publications/documents/psw_gtr208en/psw_gtr208en_473-484_caballero.pdf [últim accés: 9/06/09].

CAstellnou, Marc (1998). Combustibles i Grans Incendis Forestals. Informe 2-9-1998. Bombers 2004. Grup de Recolzament en Actuacions Forestals (GRAF). Versió digital, DVD1 (2004).

CAstellnou, Marc (2000). “Medidas políticas de prevención de incendios forestales”. A: Congreso Ibérico Fogos Forestais, Livro de Actas. ESA Castelo Blanco, 17-19 Dezembro, p. 21-23.

CAstellnou, Marc; rodríguez, Lluís; mirAlles, Marta (2004). “Replantejant-se el futur de la prevenció i extinció d’incendis forestals”. A: plAnA, E. [ed.], Incendis forestals, dimensió sociambiental, gestió del risc i ecologia del foc. Solsona: Xarxa ALINFO XCT2001-00061, p. 44-49.

CAstellnou, Marc; rodríguez, Lluís; mirAlles, Marta (2006). “El problema de las Urbanizaciones y el Fuego Forestal”. Incendios Forestales [Madrid], Abril, p. 4-12.

CerdAn , Rufí (2003). Endreçar el territori i combatre els incendis. Proposta integrada de planejament de lluita contra el foc foresatl i la protecció del medi natural i del paisatge. Jornada sobre Incendis Forestals. Manresa, 16 de setembre 2003.

CerdAn, Rufí (2004). “Planificació Territorial i dimensió socioambiental dels incendis forestals al Bages”. A: plAnA, E. [ed.] Incendis Forestals, dimensió socioambiental, gestió del risc i ecologia del foc. Solsona: Xarxa Alinfo XCT20000061. DL: L-501/2004, p. 13-21.

Cortner, Hanna J.; gAle , Robert D. (1990). “People, fire and wildland environments”. Population and Environment [Dordrecht], 11, p. 245-257. font, Antoni (2004). “La regió urbana de Barcelona: de la ciutat compacta als territoris metropolitans”. A: font, Antoni [ed.], L’explosió de la ciutat Barcelona: COAC, p. 10-17.

gAlán, Moisès; lleonArt, Santi (2004). “Plans de gestió de grans incendis forestals”. A: plAnA, Eduard (ed.), Incendis forestals, dimensió sociambiental, gestió del risc i ecologia del foc. Solsona: Xarxa ALINFO XCT2001-00061, p. 50-55.

gámez, Vicente (2005). “Sobre sistemas, tipologías y estándares de áreas verdes en el planeamiento urbano”. Diseño Urbano y Paisaje. [Chile: Centro de Estudios Arquitectónicos, Urbanísticos y dels Paisaje], vol. 2, núm. 6. GRAF (2002). “Models de combustible”. Teoria d’Incendis Forestals, Escola de Bombers i de Seguretat Ciutadana de Catalunya. Mollet del Vallès. Edició digital, p. 45-55.

grAf (diversos anys ). Informes d’incendis . Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments. Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació. Generalitat de Catalunya. Edició digital interna pels anys 2003-2007.

GRAF (2005). “Les diferents interfícies urbanes”. Lo Forestalillo 75, Direcció General d’Emergències, Generalitat de Catalunya, Edició digital interna, p. 7-10.

HeWitt, Kenneth (1997), Regrous of risk. Londres: Longman. indovinA, Francesco (2004). “La ciudad difusa”. A: mArtin rAmos, Ángel [ed.] (2004) Lo urbano. Barcelona: UPC.

méridA, Juan Carlos (2003). “El comportamineto del fuego en los ecosistemas forestales. Factores ambientales. A: vélez, R. [coord.], La defensa contra incendios forestales. Fundamentos y experiencias. Madrid: McGraw Hill, capítol 8. minniCH, Richard A. (1983). “Fire mosaic in Southern California and Northern Baja California”. Science, 219, p. 1287-1294.

muñoz, Francesc (2004). Urbanalització. La producció residencial de baixa densitat a la província de Barcelona, 1985-2001. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona [tesi doctoral].

muñoz, Francesc (2005). La producció residencial de baixa densitat . Barcelona: Diputació de Barcelona [col·lecció Elements de debat territorial, 21].

noWiCki, Brian (2001). Protecting Communities from Forest Fires: Effectively Treating the Wildland Urban Interface, Southwest Forest Alliance. http:// arizona.sierraclub.org/conservation/docs/WUI_final.pdf. (últim accés: 9/06/09).

plAnA, Eduard (2006). Los incendios forestals en Catalunya. Una propuesta de política preventiva transversal, Trabajo de investigación. Programa de doctorado en Ciencias Ambientales: Universitat Autònoma de Barcelona.

plAnA, Eduard (2006). Gestión versus eliminación del riesgo de incendios forestales. Dificultades para su comprensión e interioirización a nivel social y político, Seminario de Expertos, Investigación social sobre los incendios forestales, Córdoba: Instituto de Estudios Sociales Avanzados de Andalucía, 20-21/ Abril 2006.

plAnA, Eduard (2004). “Anàlisi d’escenaris de prevenció i extinció d’incendis des de la perspectiva socioambiental”. A: plAnA, Eduard [ed.] Incendis Forestals, dimensió socioambiental, gestió del risc i ecologia del foc. Solsona: Xarxa Alinfo XCT200-00061, DL: L-501/2004. rifà, Antoni; CAstellnou, Marc (2007). El modelo de extinción de incendios forestales catalán, IV International Wildfire Conference 2007, Sevilla. vélez, Ricardo (2003). “La definición de incendio forestal”. A: vélez, Ricardo. [coord.], La defensa contra incendios forestales. Fundamentos y experiencias, Madrid: McGraw Hill, capítol 1.

un geòmetra francès a Espanya:

Jean-Antoine laur (1850-1860)

Resum

Paraules clau: cadastre; cartografia parcel·lària; història de la cartografia. Treballs

José Ignacio muro Unitat de Geografia, Universitat Rovira i Virgili

francesc nadal

Departament de Geografia Humana, Universitat de Barcelona luis urteaga

Departament de Geografia Humana, Universitat de Barcelona

La implantació de la Contribució d’immobles, cultiu i ramaderia l’any 1845 va donar lloc en diferents parts d’Espanya a la realització d’una nombrosa i diversa cartografia parcel·lària de caire municipal. Només a la província de Barcelona s’ha aconseguit catalogar 140 documents parcel·laris municipals diferents aixecats entre 1849 i 1883. La realització d’aquesta cartografia i les noves perspectives obertes pels reformistes liberals a finals de la dècada de 1850 per tal d’aixecar un cadastre general van atreure a Espanya diversos geòmetres estrangers. En aquest article s’analitza la trajectòria professional a Catalunya i a Madrid d’un d’aquests cartògrafs: el francès Jean-Antoine Laur. Laur, que va ser geòmetra en cap del cadastre de França, va treballar en l’aixecament de diversos plànols parcel·laris de la província de Barcelona i va col·laborar amb la Comisión de Estadística General del Reino en el disseny d’un cadastre general d’Espanya.

Resumen

un geómetra francés en España: Jean-Antoine laur (1850-1860)

La implantación de la Contribución de Inmuebles, cultivo y ganadería en 1845 dio lugar en diferentes partes de España a la realización de una numerosa y diversa cartografía parcelaria de carácter municipal. Sólo en la provincia de Barcelona se ha conseguido catalogar 140 documentos parcelarios municipales diferentes levantados entre 1849 y 1883. La realización de esta cartografía y las nuevas perspectivas abiertas por los reformistas liberales a finales de la década de 1850 a fin de levantar un catastro general atrajeron a España a diversos geómetras. En este artículo se analiza la trayectoria profesional en Cataluña y en Madrid de uno de estos cartógrafos: el francés Jean-Antoine Laur. Laur, que fue jefe del catastro de Francia, trabajó en el levantamiento de diversos planos parcelarios de la provincia de Barcelona y colaboró con la Comisión de Estadística General del Reino en el diseño de un catastro general de España.

Palabras clave: catastro; cartografía parcelaria; historia de la cartografía.

Abstract

A french geometer in Spain: Jean-Antoine laur (1850-1860)

The implantation of the Land Tax, Contribución de Inmuebles, cultivo y ganadería, in 1845 produced in several parts of Spain a numerous and diverse cadastral cartography. Only in the province of Barcelona have been catalogued 140 different cartographical cadastral documents (atlases and plans) elaborated between 1849 and 1883. The production of this cartography and the new perspectives opened by the Spanish liberal reformists at the end of the 1850 decade in order to make up a general cadastre attracted to Spain several foreigners land surveyors. This article is dedicated to analyze the professional trajectory in Catalonia and Madrid of one of these land surveyors: the French Jean-Antoine Laur. Laur, that was chief of the French cadastre, worked making up several cadastral maps of the province of Barcelona and collaborated with the Spanish Statistical Board in the design of the one general cadastre of Spain.

Key words: cadastre; cadastral cartography; history of cartography.

Jean-Antoine Laur forma part de la reduïda nòmina de cartògrafs que, al llarg del vuit-cents, van ser capaços de desenvolupar la seva tasca professional en diferents països europeus. El motor d’aquella mobilitat laboral va ser, en

una bona part dels casos, l’aixecament del cadastre parcel·lari. La manca de sincronia en l’establiment dels cadastres nacionals va fer possible que els països endarrerits poguessin treure profit de l’experiència dels innovadors. El cadastre general de França, forjat durant el període revolucionari i culminat a mitjan segle xix, va constituir el model de referència per a les polítiques de modernització fiscal escomeses a mitja Europa. A més a més de l’ideal polític, França va subministrar també models d’organització, manuals de planimetria parcel·lària, instrumental topogràfic i homes molt experimentats en matèria cadastral. Laur en va ser un, i dels més destacats.

El geòmetra francès va arribar a Catalunya a començaments de la dècada de 1850, atret per les oportunitats que oferia la implantació de la Contribució d’immobles, cultiu i ramaderia, que havia estat promulgada l’any 1845. El seu Plano geométrico del término jurisdiccional de la ciudad de Vich , aixecat l’any 1852, constitueix, precisament, un dels exemples capdavanters de la pràctica cadastral moderna a Espanya. Després de treballar durant alguns anys al servei de l’Administració d’Hisenda de la província de Barcelona, Laur va provar fortuna a Bèlgica, tornant de nou a Espanya l’any 1859, aquesta vegada al servei de la Comisión de Estadística General del Reino.

Les petjades de l’etapa espanyola dins de la carrera professional de Laur no són, malauradament, molt abundants. Aquest treball, que consta de tres parts, tracta de sistematitzar-les.1 En la primera s’ofereix un breu perfil biogràfic del cartògraf francès, destacant-ne la tasca com a enginyer del cadastre i com a constructor d’instruments cartogràfics. La segona descriu les operacions cadastrals que va dur a terme a la província de Barcelona, i en particular les relatives a la formació dels plànols parcel·laris de Vic i Manresa. A la darrera es dóna notícia de les seves relacions amb els responsables de la Comisión de Estadística General del Reino, que aleshores estaven enfeinats en el projecte d’un cadastre general.

Jean-Antoine laur, geòmetra

Jean-Antoine Laur va exercir de geòmetra del cadastre francès durant la primera meitat del segle xix. Nascut l’any 1785, va estudiar enginyeria civil abans d’incorporar-se al cadastre de França durant els primers anys del segle. Com a geòmetra va assolir les posicions més elevades de l’escalafó i, al seu torn, com a professor de l’Escola del Cadastre va tenir la oportunitat de formar a nous membres del cos. De forma complementària a la seva activitat cadastral, va sobresortir en el disseny i construcció d’instruments d’amidament i càlcul. Un cop enllestit el cadastre general de França l’any 1850, Laur va exercir la seva activitat professional en d’altres països europeus.

1. El present treball s’ha dut a terme en el marc del projecte de recerca SEJ2005-07590-C02-01/ GEOG, finançat per la Dirección General de Investigación.

El desenvolupament del cadastre de França, des de la definició inicial del projecte a les darreries del segle xviii fins a l’acabament de les seves tasques a mitjan segle xix, pot dividir-se en tres etapes amb diferents orientacions i graus de centralització. A la etapa inicial, entre els anys 1791 a 1801, es van posar les bases d’un cadastre geomètric. A la segona fase, des de 1802 a 1807, va quedar plantejat un cadastre per masses de cultiu sense referències a la divisió parcel·lària. I, per últim, a la tercera fase es definí el cadastre parcel·lari o napoleònic.2

La Revolució francesa va imposar una reforma fiscal que eliminà nombroses figures impositives i va implantar la contribució territorial. Aquests canvis van anar acompanyats de l’organització l’any 1791 del Bureau du Cadastre, sota la direcció de Gaspar-Marie de Prony, llavors enginyer cap del cos de Ponts et Chaussées. El baró de Prony va proposar un projecte cadastral de gran ambició tècnica en la seva part cartogràfica, ja que calia que la planimetria cadastral estigués basada en la triangulació geodèsica del Mapa de França.

Des de finals del segle xviii, les tasques de l’aixecament cadastral a França van motivar la contractació de perits i experts. Amb l’objectiu de formar i reclutar als enginyers encarregats de l’aixecament de la planimetria de base –prèvia a la parcel·lària– s’organitzà l’Escola de Geògrafs del Cadastre. Malgrat aquestes iniciatives, en aquesta etapa inicial, els treballs van avançar a un ritme lent per les dificultats financeres i per les prioritats militars del període. Aquestes raons i la manca de resultats motivaren el tancament tant de l’oficina, com de l’escola del cadastre l’any 1801. Una part del seu personal va passar a formar part del Dipòsit de la Guerra.

Després d’aquest fracàs inicial, el projecte cadastral va canviar de rumb l’any 1802. Les autoritats van plantejar un cadastre basat en l’aixecament de les masses de cultiu dels municipis francesos sense indicació dels límits de la propietat, amb un caràcter descentralitzat i exigències de precisió molt menors. Els treballs s’estengueren per alguns municipis, però el cadastre de masses de cultiu va gaudir d’una vida breu. Cinc anys més tard, la Llei de Finances de 15 de setembre de 1807 va obrir la porta al cadastre parcel·lari, conegut com a cadastre napoleònic. Una comissió presidida per l’acadèmic Jean-Baptiste Delambre va elaborar un reglament d’operacions que va ser aprovat el 27 de gener de 1808. El territori francès restà dividit en 12 divisions cadastrals, cadascuna de les quals estava sota la direcció d’un inspector general de contribucions directes i del cadastre.3 Malgrat l’esforç de guerra d’aquells anys, els treballs del cadastre marxaren a bon ritme fins 1814. Aleshores s’havia aixecat el parcel·lari de 9.000 municipis.

Jean-Antoine Laur va començar a treballar com a geòmetra del cadastre l’any 1808. Concretament a Orlhac, capital del departament de Cantal, a la regió del Massís Central de l’Alvèrnia. Poc temps després, Laur va destacar en la

2. Recueil méthodique, 1811; Lefevre, 1824; Noizet, 1857; Konvitz, 1987; Maurin, 1990.

3. Sobre el caràcter i l’abast del cadastre parcel·lari vegeu Lefevre (1824).

construcció d’instruments per a l’aixecament cadastral. En aquest sentit, el geòmetra va presentar l’any 1810 a les autoritats del cadastre de França la primera versió d’un planímetre, amb l’objectiu de simplificar i accelerar les tasques de càlcul de superfícies del parcel·lari.4

Durant els primers anys de la Restauració borbònica les labors cadastrals restaren paralitzades i tornaren a endegar-se el 1816. Aleshores, Laur ja era geòmetra de primera classe, encarregat del control de les operacions d’aixecament, del càlcul de superfícies i dels vincles amb els treballs de geodèsia realitzats pels enginyers geògrafs. Amb l’experiència adquirida fins aleshores, Jean-Antoine Laur va redactar el text manuscrit d’una obra sobre agrimensura, que va titular Géodésie pratique. En aquesta obra explicava els procediments de l’aixecament dels plànols geomètrics, els tipus de plànols i el càlcul de l’escala dels fulls de secció dels atles parcel·laris. Una part destacada d’aquest tractat estava dedicat a explicar els avantatges i els inconvenients dels instruments emprats en l’exercici de l’agrimensura.5

L’any 1821 les autoritats d’Hisenda van donar una nova embranzida al cadastre parcel·lari amb l’organització de l’Escola Especial del Cadastre. En aquest moment es va produir un replantejament del projecte cadastral al deixar en mans dels departaments i dels municipis la responsabilitat de la seva realització. Jean-Antoine Laur va exercir de professor a l’Escola del Cadastre, on va explicar els procediments de l’aixecament cadastral i l’ús d’instruments de camp i de gabinet. Després d’aquesta etapa de docent, Laur va ser nomenat geòmetra en cap del cadastre. Durant la dècada de 1820 va ser, com a tal, director de les operacions efectuades al departament de Nièvre, a la Borgonya. Segons el reglament general d’operacions cadastrals de 10 d’octubre de 1821, els geòmetres en cap gaudien d’una gran autonomia. Eren les persones d’enllaç entre els directors de contribucions i prefectes i els municipis i propietaris. Entre les seves comeses tècniques estava escollir els geòmetres comissionats i els instruments i supervisar els treballs de delimitació, la triangulació i la parcel·lació dels municipis.

Malgrat el caire descentralitzat de les operacions cadastrals, la documentació va tenir característiques comunes. Calia que cada municipi disposes d’una cartografia cadastral i de la informació estadística corresponent al parcel·lari i a la seva valoració fiscal. Les tasques cadastrals comportaven la realització de dos tipus de plànols: per un costat, els plànols parcel·laris, i per l’altre, els plànols de conjunt dels municipis, sense indicació parcel·lària i amb els límits

4. Laur va publicar l’any 1823 un treball sobre el planímetre amb aplicació al càlcul de superfícies parcel·làries. Pot veure’s un resum a Lefevre, 1824, p. 217. Els planímetres són instruments de precisió d’utilitat per a l’amidament d’àrees de les figures planes. A principis del segle xix, diferents constructors i geòmetres van dissenyar versions d’aquest instrument, entre ells l’ortogonal de con i el sumador. Amb posterioritat, varen ser dissenyats els planímetres de disc, com el del suïs Jacob Amsler. Aquest planímetre incloïa un punter per a recórrer el contorn de la figura, la superfície de la qual s’intenta trobar i un disc graduat per indicar els valors superficials. Les reduïdes mides de l’instrument constituïen un avantatge d’aquest disseny.

5. Laur publicà per primera vegada aquest tractat l’any 1825.

i indicació alfabètica de les seccions.6 D’altra banda, la informació estadística quedava recollida a la “matriu cadastral”, amb el nom dels propietaris, la indicació parcel·lària, el tipus de cultius i finques, la classe i la renda cadastral. El cadastre parcel·lari de França quedà enllestit l’any 1850, després de 42 anys de treballs. Des de l’any 1821, els geòmetres del cadastre completaren un total de 28.700 municipis, a un ritme d’un miler a l’any. Un cop acabades les tasques del Cadastre de França, Laur s’havia convertit en un professional reconegut amb contactes en diferents àmbits de l’agrimensura. Aquestes relacions li van permetre oferir els seus serveis com a geòmetra a diverses institucions fora de França.7 A mitjan segle xix, organismes cartogràfics de diversos països europeus, relacionats amb els aixecaments dels mapes nacionals o amb l’elaboració del cadastre, demandaven instruments, personal i tècniques per dur a terme aquests treballs. En el deixant d’aquestes demandes, durant el mes de juliol de 1848, Laur es va traslladar a Roma a la seu de la direcció general del cadastre. La finalitat d’aquesta visita era comparar el planímetre de Laur amb els resultats del taquímetre.8 Poc temps després trobem al geòmetra francès en el nostre país. Les característiques i l’abast de la seva participació en treballs parcel·laris durant dos períodes diferents a Espanya s’expliquen en els següents apartats.

Els treballs cadastrals de laur a Catalunya

Laur no va ser el primer, ni l’únic geòmetra de nacionalitat francesa que va fer aixecaments parcel·laris municipals a l’Espanya de mitjan segle xix . El geòmetra de nacionalitat francesa Jaume Padret va aixecar l’any 1849, amb la supervisió de l’agrimensor gironí Agustí Puigvert, l‘atles parcel·lari municipal de Llívia.9 Ambdós geòmetres van venir a Espanya atrets, tal com s’ha explicat, per les oportunitats laborals que oferia la implantació de la Contribució d’immobles, cultiu i ramaderia establerta l’any 1845.

A Catalunya la gestió d’aquest impost va donar lloc a la realització d’una nombrosa i diversa cartografia parcel·lària de caire municipal. Una investigació recent ha posat de relleu que a la província de Barcelona es van aixecar, entre 1849 i 1883, 140 documents parcel·laris municipals corresponents a 103 municipis. 10 La seva compilació cal relacionar-la amb la creació,

6. Sobre les qüestions tècniques de l’aixecament parcel·lari vegeu Muro, 2007.

7. “Déclaration émanée de l’administration des contributions directes et du cadastre de la province de Barcelone (Espagne), à la date du 36 novembre 1853” i “Déclaration émanée de l’administration générale des Finances du royaume de Belgique, le 25 mars de 1855”, dins Laur, 1855, vol. II, p. 311-313.

8. Laur, 1855, vol. II, p. 310-11. Poc temps després, l’aparell de Laur va ser presentat a l’Exposició Universal de Londres de 1851. Els catàlegs presentaven a Jean-Antoine Laur com un industrial parisí.

9. Nadal, 2006; Nadal, 2007, p. 96-97.

10. Nadal, Urteaga, Muro, 2006.

a finals de 1848, de la Comissió d’Estadística provincial de Barcelona. Les comissions provincials d’estadística estaven vinculades a les respectives administracions provincials d’Hisenda i la seva principal comesa era realitzar tasques d’avaluació municipal, ja que molts consistoris i juntes pericials es negaven a fer-ho o senzillament eren incapaces d’acomplir les exigències d’Hisenda.

Al capdavant de la Comissió d’Estadística provincial de Barcelona hi havia des de 1848 un diligent funcionari d’hisenda: Enrique Antonio Berro y Román (1808-1870).11 Berro no sols acceptà l’aixecament de plànols parcel·laris per resoldre els conflictes fiscals que plantejava la gestió de la nova contribució territorial, sinó que també va promoure, de forma activa, la seva realització. Una de les principals comeses dutes a terme per Berro com a cap de l’esmentada comissió va ser l’execució d’una ordre del Ministeri d’Hisenda de 22 d’octubre de 1850 que comportava la formació de registres generals de finques de tots aquells municipis d’Espanya que fossin caps de partit judicial.

Un cop promulgada l’ordre, Berro va posar un gran zel a fer-la complir. Els treballs s’iniciaren a començaments de novembre de 1850 pel municipi de Mataró. El ritme de les operacions va ser intens, de manera que l’any 1851 ja s’havien compilat els mapes parcel·laris de Mataró, Granollers, Sant Feliu de Llobregat i Vilafranca del Penedès. 12 L’aixecament dels mapes parcel·laris de Vic i de Manresa trigaria, però, un cert temps en dur-se a terme.

L’Ajuntament de Vic havia presentat l’1 de febrer de 1852 a l’Administració provincial d’Hisenda un expedient de reclamació de greuges, en no estar d’acord amb la quota de la contribució territorial que se li havia assignat. La resolució d’aquest conflicte es va creuar amb l’execució de l’esmentada ordre de 22 d’octubre de 1850 relativa a la formació de registres generals de finques als municipis caps de partit judicial. Així, el 30 de març de 1852, el ple de l’Ajuntament de Vic acordà per unanimitat, després que una comissió municipal s’hagués entrevistat a Barcelona amb Enrique Antonio Berro, que “para aliviar tiempo y acabar de una vez de formar la estadística, obteniendo la rebaja que con justicia se reclama, se pida a la Administración que mande una comisión a fiscalizar o formar la expresada Estadística en el modo y forma que se ha hecho en otras cabezas de partido, allanándose el pago de su coste que se espera será el menos posible y que, en consecuencia, quede sin efecto la reclamación de agravios que se presentó con fecha de primero de febrero de este año”.13

El cap de la comissió encarregada de realitzar els treballs estadístics del municipi de Vic era Josep Combeller, un dels funcionaris que treballaven a les ordres d’Enrique A. Berro. Les operacions parcel·làries dutes a terme per aquesta comissió van ser obra del geòmetra i enginyer civil francès Jean-Antoine

11. Nadal, Urteaga, Muro, 2006, p. 34-36.

12. Nadal, Urteaga, Muro, 2006, p. 55-60.

13. Ajuntament de Vic, Actes municipals, 30 de març de 1852.

Laur. La primera referència que tenim de Laur a Catalunya data de finals de 1851 i prové del matemàtic i agrimensor Llorenç Presas i Puig. Aquest, que aleshores estava ocupat en l’aixecament de diversos plànols parcel·laris del Baix Llobregat i del Pla de Barcelona, va estudiar diversos procediments de cartografia parcel·lària i, en particular, el de Jean-Antoine Laur. Entre la documentació que s’ha preservat de Presas i Puig hi ha un full, datat el 26 d’octubre de 1851, amb figures geomètriques, en el qual es pot llegir la següent anotació: “He sorprendido el método Laur”.14

Arran dels treballs parcel·laris duts a terme per Laur l’any 1852 a Vic es van compilar dos mapes parcel·laris manuscrits a color d’aquest municipi osonenc: un atles parcel·lari, format per 10 fulls traçats a escala 1:2.500, i un Plano geométrico detallado del término jurisdiccional de la Ciudad de Vich, traçat a escala 1:5.000. L’atles es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Arago i està sense signar, mentre que el plànol es conserva a l’Ajuntament de Vic i duu la firma de Laur. Tot i que a l’atles no hi consta cap data, ni cap autor, forma part del mateix aixecament que va realitzar Laur per compilar el plànol parcel·lari de Vic.

L’existència de dos documents parcel·laris d’un mateix municipi diferents constituïa, de fet, una pràctica cartogràfica comuna a l’època, perfectament regulada, tal com s’ha explicat, en el cadastre francès.15 Per un costat, estaven els fulls de l’atles parcel·lari municipal aixecats a escala 1:2.500 o 1:2.000, mentre que, per l’altre, hi havia el plànol parcel·lari de conjunt del terme municipal reduït a escala 1:5.000 o 1:4.000. El primer tipus de document estava relligat i es trobava, en general, dipositat a la secretària de l’Ajuntament, mentre que el segon solia estar emmarcat i penjat a la sala de plens de l’ajuntament o al despatx del batlle. També es conserven, de forma similar al cas de Vic, un atles parcel·lari i un plànol parcel·lari de conjunt dels municipis de Mataró i Vilafranca del Penedès, que es troben igualment en arxius diferents.

L’atles parcel·lari de Vic presenta, a més a més, tota una sèrie de característiques cartogràfiques que el converteixen en un document de clara filiació francesa. Així, per exemple, l’escala adoptada, la 1:2.500, va estar vigent en el cadastre francès fins l’any 1837.16 Del cadastre francès també s’adoptà la divisió del terme municipal en seccions rurals, de manera que els fulls de l’atles estan ordenats a partir d’aquestes seccions o partides. El terme municipal de Vic va ser dividit en sis seccions, que aplegaven un total de 10 fulls. Cinc de les seccions eren relatives al cadastre de rústica i una al d’urbana, identificant-se cadascuna d’elles, a l’igual que en el model francès, mitjançant lletres (de la A a la F, corresponent aquesta darrera lletra al nucli urbà de Vic).

Cada full conté una petita cartel·la de forma ovalada, idèntica a la dels fulls cadastrals francesos, en la qual s’indica a quina secció pertany i quin número de full és d’aquesta secció, en cas que aquesta en contingui més d’un. El mateix

14. Muro, Urteaga, Nadal, 2005, p. 20.

15. Maurin, 1990, p. 120.

16. Kain, Baigent, 1992, p. 232.

es pot dir de la numeració del parcel·lari que és, seguint el patró francès, diferent per a cada secció. Un altre tret cartogràfic que permet apreciar la clara filiació francesa d’aquest atles és la grandària dels fulls, 95 x 70 cm, que s’adequa força a la dels fulls estàndard del cadastre francès.17

L’atles parcel·lari aixecat per Laur conté una abundant, variada i precisa informació geogràfica del terme de Vic a mitjan segle xix. La xarxa hidrogràfica està traçada de forma molt acurada; hi apareixen tant el riu Mèder o el Gurri com el torrent de Sant Martí. El relleu està esbossat mitjançant normals sense altimetria. La xarxa viària està perfectament dibuixada, distingint-se amb claredat la xarxa de carreteres i camins que creuaven el municipi. Del nucli urbà només s’aprecien els principals trets morfològics, així com la planta dels principals edificis religiosos, ja que es tractava d’un document fiscal relatiu a la contribució rústica. Per contra, el poblament rural està dibuixat amb molt de detall, de manera que es poden apreciar tots els masos escampats arreu del terme municipal, indicant-se en cada cas el seu nom. Al costat dels masos, apareixen dibuixats tot un seguit d’altres elements del paisatge rural: basses d’ús agrícola, molins (de Molas, Nou, del Roig, del Lliovet i del Grayell), una sèrie de teuleries i una blanqueria o adoberia. El cementiri, situat al bell mig dels camps de conreu, també apareix identificat. Per últim, cal esmentar la representació de les partions municipals, distingint-se en alguns trams fites d’atermenament numerades.

El segon document parcel·lari del municipi de Vic és l’esmentat Plano geométrico detallado del término jurisdiccional de la Ciudad de Vich, reproduït en forma de facsímil per l’Institut Cartogràfic de Catalunya i acompanyador d’aquest estudi. Aquest mapa, que es conserva a l’Ajuntament de Vic, va ser, tal com s’esmenta en el seu títol, “levantado y ridoto a la escala de 1 a 5 000 por el Sr. D. Juan Laur ingeniero civil”. L’ús de l’expressió “ridoto”, inusual en la cartografia catalana i espanyola de l’època, ens indica la mà d’un cartògraf estranger, molt possiblement la d’un ajudant italià al servei de Laur. Es tracta, per tant, d’una reducció a aquesta escala de l’atles, que, recordemho, havia estat aixecat a escala 1:2.500. I, a l’igual que la major part dels plànols parcel·laris municipals de l’època, presenta una grandària considerable (101 x 146 cm). Aquest plànol reprodueix, fil per randa, la informació continguda en els fulls de l’atles. Així, per exemple, el terme municipal apareix dividit en les mateixes sis seccions cadastrals i la numeració de les parcel·les és la mateixa que l’enregistrada als fulls de l’atles. D’altra banda, tant els fulls de l’atles com el Plano geométrico detallado (...) contenen la mateixa escala gràfica doble amb el sistema mètric decimal, vigent a Espa nya des de 1849, i el sistema tradicional dels pams catalans, així com una idèntica rosa dels vents.

A més a més dels treballs parcel·laris de Vic, Laur va dur a terme aixecaments parcel·laris en diversos municipis dels partits judicials de Manresa i de Vic.

17. Nadal, 2007, p. 100.

D’altra banda, l’any 1853 va compilar un plànol parcel·lari del partit judicial d’Arenys de Mar. Tot i que, de moment, no s’ha aconseguit localitzar cap altre mapa parcel·lari seu relatiu al partit judicial de Manresa, considerem que va ser l’autor del plànol parcel·lari del municipi de Manresa de 1853. Aquest document, que se conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, procedent a l’igual que l’atles de Vic del Fons Històric de l’Administració provincial d’Hisenda de Barcelona, no duu ni data ni autor.

La seva compilació va ser la més llarga i costosa de tots els mapes parcel·laris dels municipis que eren caps de partit judicial de la província de Barcelona. A començaments de l’any 1850, l’Ajuntament de Manresa havia presentat a l’Administració provincial d’Hisenda un expedient de reclamació de greuge. El març de 1851, quan aquest expedient encara estava pendent de resolució, Enrique A. Berro es va presentar a la capital del Bages i, de forma similar a com ho va fer a Vic i a Vilafranca del Penedès, va ordenar la creació d’una comissió facultativa d’estadística, al capdavant de la qual hi va col·locar al comissionat Josep Combeller, el mateix funcionari encarregat de dirigir la comissió de Vic.18

A les actes corresponents a la sessió del ple de l’Ajuntament de Manresa celebrada l’11 de març de 1851 es pot llegir la següent informació tramesa pel mateix Berro relativa a l’execució de la ordre de 22 d’octubre de 1850, ordenant que: “se proceda a levantar la estadística territorial y pecuaria de cada una de las fincas que constituyen el término jurisdiccional de esta ciudad para establecer el equilibrio de las capacidades contribuyentes, retirando todo motivo de agravio; que está confiado que el auxilio que ha de prestarse a la Comisión que desempeña será tan eficaz cuanto se necesita para vencer las dificultades que presenta la medición y deslinde de los terrenos, investigación y vecindad de sus dueños y colonos, recuento de la ganadería y apreciación de todos los predios tanto urbanos como rústicos”.19

Un dels fruits de la comissió estadística facultativa de Manresa, que va estar en funcionament entre 1851 i 1854, va ser el plànol parcel·lari de Manresa. Aquest plànol està relligat a la Matriz primitiva de propiedades territoriales urbanas y ganadería de Manresa 1853, raó per la qual s’ha pres l’any 1853 com el de la seva execució. Es tracta d’un mapa manuscrit a escala 1:5.000 d’una grandària considerable (174 x 182 cm), del que se conserva a l’Arxiu Comarcal de Manresa un Expediente sobre abono de los gastos hechos en el levantamiento del Plano del territorio de Manresa por la Comisión facultativa de Estadística, 1851-1854.20

El plànol parcel·lari de Manresa presenta alguns elements cartogràfics similars als del de Vic, tot i que n’hi ha d’altres que difereixen de la factura

18. Nadal, Muro, Urteaga, 2006, p. 58.

19. Arxiu Històric Comarcal de Manresa, Llibre d’Actes de l’Ajuntament de Manresa, 11 de març de 1851.

20. Arxiu Històric Comarcal de Manresa, Lligall núm. 299

figura 1

fragment del [Plano geométrico del término municipal de manresa, 1853]

La figura mostra la divisió del terme municipal en seccions cadastrals, corresponents a la seva part central i septentrional. Les 44 seccions d’aquest document resten numerades en el sentit de les agulles del rellotge. Entre els elements clarament visibles del plànol geomètric de Manresa destaquen el nucli urbà de Manresa, la divisió parcel·lària i el relleu amb normals, a més de la xarxa hidrogràfica i diferents elements planimètrics. Inclòs a Ayuntamiento de Manresa. Matriz primitiva de propiedades territoriales, urbana y ganadería de Manresa, 1853. Arxiu de la Corona d’Aragó. Hisenda Ter-P nº 718.

característica de Laur, que hom pot observar en els mapes parcel·laris de Vic i de Campins. Així, a l’igual que aquests documents cartogràfics, el terme municipal de Manresa es presenta dividit en seccions rurals (figura 1). Però, aquestes no estan identificades amb lletres, sinó amb números. Aquesta diferència pot obeir, molt possiblement, al gran nombre de seccions que calia representar (44). D’altra banda, la numeració de les parcel·les no és, com en els mapes de Vic i de Campins, correlativa a cada secció, sinó relativa al conjunt del terme municipal. Tampoc conté cap cartel·la de tipus ovalat, un dels elements cartogràfics més característics dels mapes signats per Laur. Ara bé, la manca d’aquest tipus de cartel·les cal posar-la, al nostre entendre, en

relació a l’absència d’altres elements cartogràfics en aquest mapa (escala numèrica, escala gràfica i orientació geogràfica). Unes mancances que produeixen la sensació de tractar-se d’un document formalment inacabat per alguna raó aliena al cartògraf.

Hi ha, però, tot un altre seguit d’elements cartogràfics que evidencien la mà de Laur en el seu traçat. Així, l’expressió del relleu mitjançant normals o hachures és idèntica a l’emprada a l’atles i al plànol parcel·lari de Vic, sent Laur l’únic agrimensor que utilitzà aquesta tècnica en la cartografia parcel·lària municipal de la província de Barcelona compilada entre 1849 i 1883.21 D’altra banda, el tipus de lletres utilitzades per escriure el nom dels municipis que feien partió amb Manresa també és idèntica a l’usada en els mapes de Vic i de Campins. I el mateix cal dir del tipus de lletres usades en l’escriptura dels noms dels masos existents en el terme municipal de Manresa.

Un altre tret de caire francès d’aquest mapa el trobem en el fet que vagi cosit a la Matriz primitiva de propiedades territoriales urbanas y ganadería de Manresa 1853, ja que la informació estadística que acompanyava els plànols parcel·laris del cadastre francès s’aplegava en uns quaderns o estats anomenats “matrius cadastrals”. La suma d’aquestes evidències i la informació exposada en el seu currículum, segons la qual va realitzar aixecaments parcel·laris en diferents municipis del partit judicial de Manresa, ens han dut a atribuir-li la paternitat del plànol parcel·lari de Manresa de 1853.

L’aixecament d’aquest mapa va ocasionar considerables maldecaps econòmics al consistori manresà, de manera que la major part de les despeses van anar a càrrec dels grans propietaris de terres. L’Ajuntament de Manresa va aprovar l’any 1851 un pressupost de 13.215 rals de velló per a sufragar les operacions parcel·làries, que s’havien de dur a terme en el seu terme municipal. D’aquesta quantitat se’n destinaren 6.893 rals per a l’acabament dels treballs de camp necessaris en l’aixecament del plànol parcel·lari; 3.244 rals per a satisfer les despeses de 317 jornals a set empleats i peons contractats per a dur a terme les operacions d’atermenament del terme municipal i de les finques rústiques; 2.068 rals per a sufragar el previsible augment del cost dels treballs estadístics en el començament de la següent temporada; i, 300 rals per a comprar una taula de dibuix, reemplaçar banderoles, estaques i altres estris d’utilitat en l’aixecament del plànol parcel·lari. La resta dels diners pressupostats s’assignà a d’altres conceptes com la compra de bugies per a l’enllumenat dels treballs de dibuix topogràfic.22

Les operacions estadístiques no s’enllestiren, però, fins l’any 1853. Un cop acabades s’havien esmerçat en les mateixes un total de 159.144 rals de velló. Una quantitat que cal qualificar d’astronòmica per a l’època i que esdevingué la més elevada de totes les destinades a costejar mapes parcel·laris. En aquest sentit, cal recordar que per front a unes despeses tan quantioses calgué adreçar-

21. Nadal, Urteaga, Muro, 2006.

22. Arxiu Històric Comarcal de Manresa, Lligall núm. 299

hi, fins i tot, els recursos previstos per a l’aixecament del plànol parcel·lari de Terrassa. El director general de Contribucions Directes de la província de Barcelona, Demetrio Astudillo, conscient del gran valor d’aquesta mapa, va trametre, el 14 de febrer de 1854, una carta a l’alcalde de Manresa, en la qual li feia saber que “bajo recibo y con las garantías necesarias para que no sufra estravio o alteración sea entregado a ese Ayuntamiento el plano primitivo levantado para la formación de la Estadística Territorial: Y en su consecuencia he acordado que ese Ayuntamiento nombre comisión de su seno para que mediante acta y, obligación de devolución sea entregado respondiendo la municipalidad en caso de estravio o alteración al pago de 159.144 reales de vellón coste que han tenido estas operaciones en el largo tiempo que han durado los trabajos”.23

Malgrat les precaucions adoptades per Astudillo, a l’Arxiu Històric Comarcal de Manresa no es conserva cap exemplar d’aquest mapa. Atès el seu elevat cost, el document cartogràfic a què fa referència Demetrio Astudillo es tractava, molt possiblement, d’un atles parcel·lari a escala 1:2.500. Un atles similar als que s’han conservat dels municipis de Mataró, Vic i Vilafranca del Penedès. Afortunadament, l’Administració provincial d’Hisenda, molt més curosa en aquest cas que no pas la municipal, va conservar el plànol parcel·lari de Manresa, que actualment es troba dipositat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

A més a més del plànol parcel·lari de Manresa, Laur va aixecar el 1853 el Plano geométrico detallado de todas las propiedades que contiene el término jurisdiccional de Campins. 24 Aquest document traçat a escala 1:5.000 i signat per Laur el 20 de maig de 1853 presenta, a l’igual que el plànol parcel·lari de Vic, una bella factura francesa (figura 2). Està dividit en quatre seccions rurals identificades mitjançant lletres (de la A a la D) i la numeració de les parcel·les és, com en el cadastre francès, correlativa a cada secció. Les parcel·les ocupades pel bosc poden distingir-se amb un simple cop d’ull mitjançant una representació simbòlica de la coberta forestal. Hi ha una rosa dels vents similar a la del plànol parcel·lari de Vic. I les partions del terme municipal, el traç del masos i el dibuix de l’escala gràfica són idèntics als del plànol parcel·lari de Vic. El mapa conté, a més a més, quatre cartel·les ovalades dedicades al títol del mapa i a una dedicatòria realitzada al propietari José Pons, la família del qual conserva a Madrid una còpia manuscrita del mateix realitzada l’any 1911 i que constitueix l’únic exemplar que s’ha preservat d’aquest mapa.

Laur va intentar prosseguir els seus treballs parcel·laris per la província de Barcelona, però no va aconseguir que les autoritats espanyoles li convalidessin el seu títol francès de geòmetra. Primer l’any 1853 i després l’any següent, va sol·licitar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando l’habilitació per

23. Arxiu Històric Comarcal de Manresa, Lligall núm. 299

24. Nadal, Urteaga, Muro, 2006, p. 157.

figura 2

fragment del Plano geométrico detallado de todas las propiedades que contiene el término jurisdiccional de Campins

Fragment del Plano geométrico detallado de todas las propiedades que contiene el término jurisdiccional de Campins. Plànol signat per Jean-Antoine Laur el 20 de maig de 1853. Escala 1:5.000. La figura representa una part de la secció A, fronterera amb els termes municipals de Mosqueroles i Fogars de Montclús. Destaquen las masses forestals, el petit nucli de Campins i el nom dels masos. A la part inferior de la figura es representa la escala gràfica, expressada en metres i pams catalans. Aquest document és una còpia de l’any 1911 del plànol original, ordenada per Ignacio Clarió-Soulan, enginyer en cap del Servei Agronòmic de la província de Barcelona.

tal de poder exercir a Espanya com a agrimensor. Ambdues sol·licituds li van ser, però, rebutjades per la secció d’arquitectura de l’esmentada acadèmia, que considerava que calia protegir la carrera d’agrimensura tot just creada l’any 1852.25 La manca d’un títol d’agrimensor reconegut per les autoritats espanyoles i aquesta negativa, que responia a criteris proteccionistes, constitueixen, segurament, els factors que l’obligaren a deixar sense signar el plànol parcel·lari de Manresa i a interrompre la seva activitat cadastral a la província de Barcelona.

25. Nadal, Urteaga, Muro, 2006, p. 58; Nadal, Burgueño, 2008.

José Ignacio Muro, Francesc Nadal i Luis Urteaga

laur a la Comisión de Estadística General del Reino

El fracàs de la primera temptativa de Jean-Antoine Laur per tal d’establir-se a Espanya no el va desanimar totalment. A finals de la dècada de 1850, va realitzar un segon intent, aquest cop a Madrid i acompanyat pel seu germà Hippolyte Laur, que també era enginyer del cadastre. L’ocasió per a aquesta segona temptativa la va brindar la promulgació de la Ley de medición del territorio que va ser aprovada per les Corts el 5 de juny de 1859. L’esmentada llei perseguia dos objectius bàsics: coordinar els diferents aixecaments cartogràfics de l’Estat i escometre la formació d’un cadastre parcel·lari. A diferència de les operacions d’estadística territorial realitzades per gestionar la contribució d’immobles, que havia tingut un caràcter fragmentari i descentralitzat, el nou cadastre es concebrà com un projecte unitari, centralitzat i general. La direcció dels treballs cadastrals no s’encomanà al Ministeri d’Hisenda, sinó que es va posar sota la responsabilitat directa de la Comisión de Estadística General del Reino, un organisme depenent de la Presidència del Consell de Ministres, la direcció del qual ostentava Alejandro Oliván y Borruel (17961878).

Amb l’aprovació de la Ley de medición del territorio es van posar els fonaments per poder donar l’embranzida definitiva a la realització d’un cadastre parcel·lari. En concret, els recursos econòmics adreçats a aquesta finalitat van augmentar de forma significativa, i la Comisión de Estadística General del Reino va poder assumir les tasques d’una Comissió de topografia cadastral, que sota la direcció de Celestino del Piélago i depenent del Ministeri de la Guerra, venia efectuant assaigs topogràfics a la província de Madrid des de l’estiu de 1857. Tanmateix, restava encara una tasca ingent per realitzar: calia dissenyar el projecte tècnic del cadastre, reglamentar els treballs de les companyies concessionàries i formar al personal necessari per controlar i verificar la rectitud de les operacions en una Escola de nova creació.

Jean-Antoine Laur va arribar a Madrid en el moment just, i va trobar un bon valedor: el propi Alejandro Oliván. En efecte, la tarda del 5 de juny de 1859, el mateix dia en què es va aprovar la Ley de medición del territorio, Oliván va mantenir una reunió amb els vocals de la Comisión de Estadística. A l’esmentada reunió va revelar que “ya se agitaban algunas personas que deseaban tomar parte en los trabajos de medición del territorio y en la formación de los planos, y entre ellos se le había presentado Mr. Laur, geómetra en jefe que fue de los planos catastrales de Francia, el cual posee un instrumento de su invención que, según dice, facilita la medición y comprobación de los terrenos”.26

La menció en públic del nom del geòmetra francès no pot haver estat casual. Oliván no tenia cap necessitat de desvelar la seva entrevista amb Laur, si no

26. Libro de Actas de las sesiones de la Comisión de Estadística General del Reino, Tom II, 5 de juny de 1859. Instituto Geográfico Nacional, Madrid. En endavant se citarà com a Actas

estava interessat de fer-ho. I certament ho estava. A la mateixa reunió va suggerir a l’enginyer militar Celestino del Piélago, responsable aleshores de la secció de treballs cadastrals de la Comisión de Estadística, que mantingués una reunió amb el geòmetra francès.

La reunió es va celebrar amb tota rapidesa. Celestino del Piélago va informar de l’entrevista que havia tingut amb Jean-Antoine Laur en una nova sessió del plenari, celebrada el 19 de juny. El geòmetra francès tenia vàries ofertes per a la Comisión de Estadística: entre elles, la venda de diversos instruments topogràfics de la seva invenció, l’elaboració d’un manual pràctic per a la guia dels treballs cadastrals, i també la formació d’un pla d’ensenyament per al personal “que haya de dedicarse en breve plazo a tan importantes trabajos”.27 A tot això hi va agregar, però, una instància amb diverses sol·licituds alternatives: primer, assumir la direcció de l’Escola cadastral que la Comisión tenia previst crear en un termini breu; segon, i en el cas que la demanda anterior no fos possible, fer-se càrrec de la comprovació i inspecció dels plànols del cadastre; i, per últim, si cap dels requisits anteriors fossin factibles, encarregar-se de la direcció dels plànols cadastrals en una o varies províncies. Els vocals de la Comisión es van donar per assabentats de les pretensions de Laur, i van decidir passar a informe la seva instància. Tanmateix, l’informe es demoraria bastants mesos. Laur va trobar a Madrid bons valedors, però també adversaris decidits. Durant l’estiu de 1859 es va produir en el si de la Comisión de Estadística una pugna sorda entre diferents concepcions del cadastre. Alejandro Oliván, vicepresident de la Comisión, i Celestino del Piélago, responsable fins aleshores dels treballs cadastrals, advocaven per un cadastre que seguís de prop el model francès: un cadastre purament planimètric, econòmic i d’execució ràpida. A fi i efecte d’agilitar l’aixecament cadastral defensaven la utilitat de dur a terme els treballs per contracta, recorrent als serveis de concessionaris. En el pol oposat a aquest plantejament hi figurava el pla de Francisco Coello de Portugal y Quesada (1822-1898), enginyer militar i vocal de la Comisión de Estadística. La idea bàsica de Coello consistia a fusionar la realització del cadastre parcel·lari amb l’aixecament del plànol topogràfic a gran escala, de manera que la planimetria cadastral pogués servir de base per a formar la carta geogràfica del país, que també estava per fer. La fusió d’ambós aixecaments requeria que la precisió de la planimetria cadastral s’aproximés a l’exigida per a un mapa topogràfic, i que les operacions purament planimètriques es fessin de forma simultània amb les d’anivellament. En suma, un model cadastral excessivament precís, car i d’execució molt lenta. Mentre Oliván i del Piélago s’inclinaven pel procediment de contracta, Coello defensava un aixecament directament realitzat per l’Administració. Naturalment, això suposava donar temps al temps, reglamentar amb detall els treballs “topogràfic-cadastrals”, i assumir la formació d’un nodrit personal capaç de dur a terme les operacions.

27. Actas, 19 de juny de 1859.

figura 3

Carta de Jean-Antoine laur a Alejandro oliván

Carta de Jean-Antoine Laur a Alejandro Oliván, vicepresident de la Comisión de Estadística General del Reino, 8 de octubre de 1860. L’any 1860, el geòmetra francès restava en una situació indefinida a l’organigrama de la Comisión de Estadística. Com mostra la figura a principis del mes d’octubre de 1860, Laur sol·licità un permís d’un mes per viatjar a l’estranger, que li va ser concedit. Poc desprès, a finals del mateix any, va presentar la seva dimissió del càrrec d’auxiliar d’estadística i tancant la relació del geòmetra amb el nostre país. IGN. Expediente personal de Juan Antonio Laur, Leg K-L.

Un expert amb la trajectòria professional de Jean-Antoine Laur encaixava perfectament en el model d’Oliván i de Celestino del Piélago. I no resulta desgavellat imaginar que ambdós li tenien reservat algun lloc d’elevada responsabilitat en el servei del cadastre. Laur podia ser vist, en canvi, en el model de Coello més com una amenaça que no pas com un recolzament. Celestino del Piélago va fer el que va poder per Laur. El 14 de juliol de 1859 va recomanar l’adquisició de diversos “libros indicados por el Sr. Laur”.28 I de nou, el 26 d’octubre del mateix any, va presentar un informe davant del plenari de la Comisión de Estadística “encareciendo la utilidad de dar ocupación en Estadística a Mr. Laur”.29 Malauradament per al geòmetra francès, Francisco Coello va aconseguir atreure cap a les seves tesis persones molt influents dins de la Comisión de Estadística: entre d’altres, el geògraf Pascual Madoz, i l’economista Laureà Figuerola. Celestino del Piélago es va veure obligat a presentar la dimissió com a responsable dels treballs cadastrals, i Alejandro de Oliván es va haver de resignar a que la secció del cadastre passes, de forma gradual, a estar sota el control directe de Francisco Coello.

El recolzament d’Alejandro de Oliván va aconseguir obrir finalment les portes de la Comisión de Estadística a Jean-Antoine Laur, però no va ser suficient per garantir-li la posició a què ell aspirava (figura 3). L’1 de novembre de 1859 O’Donnell firmava una reial ordre nomenant auxiliar de la Secretaría de la Comisión de Estadística General del Reino a “Juan Antonio Laur”, “abonándole entretanto del material de la Secretaría la gratificación que la Comisión acuerde por los servicios que ha prestado”.30 Però, aquest mateix dia es va aprovar un informe de la Secció de treballs cadastrals, en el qual finalment es donava resposta a les sol·licituds que havia fet el geòmetra francès durant el mes de juny. La resposta era un no rotund, fred i gairebé displicent: primer, no era possible oferir-li la direcció de l’Escola d’Ajudants, “porque no conoce el castellano”; segon, no era “decoroso para el país el conferir a un extranjero la comprobación e inspección de planos”; i, tercer, respecte a la direcció dels plànols cadastrals d’una o més províncies, a Laur li caldria esperar i subjectarse a les normes que s’establissin en el futur.31

Entre els plans de Francisco Coello no figurava, per descomptat, lliurar a ningú la direcció dels plànols cadastrals d’una província. La idea, més aviat, consistia a dirigir i controlar ell mateix l’assaig d’un aixecament “topográficparcel·lari” de gran precisió a la província de Madrid. A finals del segon semestre de 1859, la Comisión de Estadística, va decidir agilitar l’inici de les operacions cadastrals, assignant l’aixecament parcel·lari d’alguns municipis de la província de Madrid a una sèrie d’empreses concessionaries.32 Entre els con-

28. Actas, 14 de juliol de 1859.

29. Actas, 26 d’octubre de 1859.

30. Expediente personal de Juan Antonio Laur. Archivo Histórico del Instituto Geográfico Nacional, Tabla II, Leg. K-L.

31. Actas, 1 de novembre de 1859.

32. Muro, Nadal i Urteaga, 1996.

tractistes seleccionats hi figurava Hippolyte Laur, a qui se li va adjudicar el terme municipal de Vicálvaro. De forma paral·lela, s’acordà endegar una fase d’assaigs amb personal propi, a fi de provar diferents sistemes d’aixecament, i comparar costos i resultats. Aquesta segona decisió duia implícita la creació d’un centre en el qual poguessin formar-se els tècnics del cadastre. A tal efecte, el Govern va decretar, el 13 de novembre de 1859, l’establiment d’una Escola Pràctica d’Ajudants per a l’amidament del territori. La primera convocatòria d’exàmens es va efectuar el 26 de novembre. Un mes més tard, s’anomenà el tribunal examinador dels aspirants.

Malgrat la seva acreditada experiència com a professor, Laur no va formar part del tribunal examinador, ni tampoc se li assignà cap funció docent a l’Escola d’Ajudants.33 La direcció de detall de la secció de treballs cadastrals va ser lliurada a un altre auxiliar de la Secretaria: Mariano de Marcoartú. El geòmetra francès es va quedar, a efectes pràctics, com un subordinat de Marcoartú. Aquesta era una situació que difícilment podia satisfer-lo.

Llavors Laur era ja un home gran, a punt de fer els 75 anys d’edat. El 2 d’octubre de 1860 va sol·licitar un permís d’un mes per a viatjar a l’estranger. En una carta dirigida a Alejandro Oliván, datada pocs dies després, va esbossar una tèbia justificació del seu viatge: “pour vaquer a des affaires de famille importantes qui exigent mon concours a l’estranger”.34 El 9 d’octubre va iniciar el període de permís, deixant encarregat per escrit “que se entreguen a mi hermano D. Hipólito Laur, ingeniero de estadística catastral, los haberes que se me acrediten en la nómina de este mes”.35 El geòmetra va deixar expirar el període de permís, i finalment va presentar la dimissió del seu càrrec. Un ofici de la Presidència del Consell de Ministres, datat el 14 de desembre de 1860, constitueix la darrera traça del pas de Jean-Antoine Laur per Espanya:

“S. M. la Reina (q. D. g.) se ha servido admitir la dimisión que D. Juan Antonio Laur tiene presentada del cargo de auxiliar de la Sección 2ª de esta Comisión General, quedando satisfecha de la inteligencia y de los buenos deseos que siempre ha manifestado el dimisionario en el desempeño de su cometido”. Firmado O’Donnell.36

El seu germà Hippolyte va romandre a Madrid i va continuar treballant com a contractista del cadastre per compte de la Comisión de Estadística (i després de la seva successora, la Junta General de Estadística). El 20 de desembre de 1862 s’aprovaren els treballs parcel·laris que havia executat en el municipi de Vicálvaro, i s’ordenà el seu abonament. La Junta General de Estadística li va assignar al mes següent l’aixecament del petit terme municipal de Rivas i,

33. Urteaga, 2007a.

34. Carta de Jean-Antoine Laur a Alejandro Oliván, 8 d’octubre de 1860. Expediente personal de Juan Antonio Laur, IGN, Leg. K-L.

35. Expediente personal de Juan Antonio Laur, IGN, Leg. K-L.

36. Expediente personal de Juan Antonio Laur, IGN, Leg. K-L.

el 27 de juliol de 1863, l’execució de les operacions cadastrals del municipi de Vaciamadrid. En total, Hippolyte Laur va executar l’aixecament de 11.265 hectàrees per al cadastre de la província de Madrid, cobrant per tot això 79.534 reals.37 Els darrers pagaments li van ser abonats el maig de 1866.

Bibliografia

Buisseret, David (1996). “The State Map in the Old World”. A: Buisseret, David [ed.] Rural images. State maps in the Old and the New Worlds. Chicago: The Chicago University Press, p. 5-26.

kAin, Roger J.P.; BAigent, Elizabeth (1992). The cadastral map in the service of the State: a history of property mapping, Chicago: The University of Chicago Press.

konvitz, Josef W. (1987). Cartography in France, 1660-1848. Science, Engineering, and Statecraft. Chicago: The University of Chicago Press.

lefevre, A. (1824). Essai sur l’arpentage parcellaire, ou recueil et développemens des instructions et règlemens sur la partie d’art du cadastre, à l’usage des employés chargés du levé des plans parcellaires des communes et de leur calculs, par…, gêomètre en chef dans le Dépt de la Haute-Vienne, Limoges: F. Chapolaud, Imprimeur-Libraire.

lAur, Jean-Antoine (1823). Olarithme français, ou nouveau calculateur graphique. París: de l’imp. de P. Dupont. També amb el següent títol “Olarithme français ou planimètre-Laur, calculateur et constructeur graphique universel”, a Laur, 1855, vol. I, p. 205-212.

lAur, Jean-Antoine (1824). Polymètre, ou Boussole perfectionnée par M. Laur. París: de l’imp. de Gaultier-Lagnionie.

lAur, Jean-Antoine (1825). Géodésie pratique perfectionnée mise a la portée de toutes les personnes que s’occupent d’arpentage. Grenoble: Imp. Allier.

l Aur , Jean-Antoine (1855). Géodésie pratique simplifiée et perfectionnée, a l’usage du génie civil et militaire, des ponts et chaussées et des mines, des géomètres du cadastre, des experts et géomètres jurés, et de toutes les personnes que s’occupent de plans ou cartes géographiques, du drainage, du partage et bornage des terres, par ---, ingénieur civil, ancien géomètre en chef du cadastre et de la compagnie générale de desséchements, membre de la Société Polytechnique, de l’Académie des Arts et Métiers. París: Mallet-Bachelier, 6ª edició 1855, 2 vols. Brussel·les: “chez l’auteur”.

lAur, Jean-Antoine (1856). Examen critique du grand livre terrier de la propriété foncière ou du terrier perpétuel automoteur proposé par M. Félix de Robernier, … précédé et terminé de quelques considérations générales sur les améliorations et modifications à introduire au projet de loi sur le cadastre soumis par le gouvernement à la sanction législative depuis 1846, par ---. Brussel·les: “chez l’auteur”.

37. Urteaga, 2007b.

lAur, Jean-Antoine (1859). Notice sur les planimètres, ou Observations théoriques et pratiques sur l’origine, l’utilité et l’emploi des planimètres, en général, dans toutes les opérations géodésiques, notamment dans l’exécution des opérations cadastrales, suivies d’une réponse à quelques critiques concernant le planimétreolarithme-Laur, par ---. Noyon: Imp. de Andrieu-Letellier.

mAurin, André (1990). Le cadastre en France. Histoire et rénovation . París: Centre National de la Recherche Scientifique. muro, J. Ignacio (2007). “Las técnicas de levantamiento de los geómetras”.

A: montAner, Carme; nAdAl, Francesc; urteAgA, Luis [eds.] La cartografia cadastral a Espanya (segles xviii-xx). Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya, p. 53-64. muro, José Ignacio; nAdAl, Francesc; urteAgA, Luis (1996). Geografía, estadística y catastro en España, 1856-1870. Barcelona: Ediciones del Serbal. muro, José Ignacio; urteAgA, Luis; nAdAl, Francesc (2005). “Los trabajos cartográficos y catastrales de Llorenç Presas i Puig (1811-1875)”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 59, p. 7-39. muro , José Ignacio; nAdAl , Francesc; urteAgA , Luis (2008): “El plànol geomètric de Vic de Jean-Antoine Laur (1852)”. A: Juan Laur: Plano geométrico detallado del término jurisdiccional de la Ciudad de Vich . Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya.

nAdAl, Francesc (2006). “El atlas parcelario de Llívia (Cataluña) de 1849”. Scripta Nova. Revista electrónica de geografia y ciencias sociales [Barcelona], núm 218 (57).

nAdAl, Francesc (2007). “Atles parcel·laris municipals de la província de Barcelona (1851-1882)”. A: montAner, Carme; nAdAl, Francesc; urteAgA, Luis [eds.] La cartografia cadastral a Espanya (segles xviii-xx) . Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya, p. 95-105.

nAdAl, Francesc; urteAgA, Luis; muro, José Ignacio (2006). El territori dels geòmetres. Cartografia parcel·lària dels municipis de la província de Barcelona (1845-1895). Barcelona: Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona. nAdAl, Francesc; Burgueño, Jesús (2008). “La enseñanza de la agrimensura en las academias de Bellas Artes: el caso de Barcelona (1852-1869)”. CT/ Catastro [Madrid], núm. 63, p. 81-97.

noizet, F.H.V. (1857). Étude sur le cadastre. París: Guillaume et cie. reCueil métHodique (1811). Recueil Méthodique des Lois, décrets, réglemens, instruction et décisions sur le cadastre de la France approuvé par le ministre des Finances. París: de l’Imprimerie Impériale.

urteAgA, Luis (2007a). “La Escuela del Catastro”. A: 150 aniversario de la creación de la Comisión de Estadística General del Reino. Madrid: Instituto Nacional de Estadística, p. 267-286.

urteAgA, Luis (2007b). “El coste económico de los trabajos catastrales a mediados del siglo XIX”. A: montAner, Carme; nAdAl, Francesc; urteAgA, Luis [eds.] La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX). Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya, p. 65-76.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 66, 2008 (75-99)

les implicacions socials de la lògica financera de l’habitatge. l’exemple de Palma1

Sònia Vives miró

Geògrafa i becària de Formació de Personal Investigador del Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears sonia.vives@uib.cat

Resum

La lògica financera de la globalització converteix l’habitatge en un objecte especulatiu, valorat crematísticament com a bé de canvi. La inversió immobiliària promou l’acceleració de la nova construcció d’habitatges, fet que fomenta la seva revalorització i l’alça dels preus dels immobles. Amb aquest encariment, cada vegada és més ampli el sector de la població que es veu amb dificultats d’accés a l’habitatge i endeutada.

Amb l’exemple de Palma s’analitza la localització espacial de la població en funció del preu i l’estat de l’habitatge, i de les seves característiques socioeconòmiques.

Paraules clau: habitatge, inversió immobiliària, creixement urbanístic, endeutament.

1. La recerca que dóna lloc a aquest article es financia mitjançant el projecte d’investigació “La funcionalització turística de las Illes Balears (1955-2000): adaptació territorial i crisi ecològica de l’arxipèlag” (SEJ2006-07256/GEOG) del Ministeri de Ciència i Tecnologia de la Direcció General d’Investigació del Ministeri d’Educació i Ciència, així com a través d’una beca de Formació de Personal Investigador (FPI) de la Conselleria d’Economia, Hisenda i Innovació de les Illes Balears.

Resumen

las implicaciones sociales de la lógica financiera de la vivienda. El ejemplo de Palma

La lógica financiera de la globalización ha convertido la vivienda en un objeto especulativo, valorado crematísticamente como bien de cambio. La inversión inmobiliaria promueva la aceleración de la nueva construcción de viviendas, hecho que fomenta su revalorización y la subida de los precios de los inmuebles. Con el encarecimiento, cada vez resulta más amplio sector de población con dificultades de acceso a la vivienda y endeudada.

Con el ejemplo de Palma se analiza la localización en el espacio de la población en función del precio y el estado de la vivienda, y de sus características socioeconómicas.

Palabras clave: vivienda, inversión inmobiliaria, crecimiento urbanístico, endeudamiento.

Abstract

Social implications of the financial-speculative housing dynamics. the case of Palma

Under the financial logic of globalization, housing has become the object of speculation, with it being valued monetarily as a trading good. Real estate investment speeds up the construction of new housing, leading in turn to its appreciation and to rising property prices. With this property inflation, an increasingly broad sector of the population faces difficulties in access to housing and debt problems.

Using Palma as an example, an analysis is made of the population’s spatial location in terms of the price and state of housing in each area and the corresponding population’s socioeconomic characteristics.

Keywords: housing, real estate investment, urban growth, gets into debt

La immersió del mercat immobiliari en l’esfera financera del capitalisme global ha suposat una transformació en essència de l’habitatge, en què la seva raó de ser esdevé fonamentalment, el seu valor de canvi, tot implicant una revalorització dels immobles i la seva conversió en elements òptims per a la inversió. Aquesta dinàmica és la que ha impulsat un boom immobiliari de la construcció i dels preus, tot contribuint a la inflació de la bombolla immobiliària.

L’encariment dels preus de l’habitatge, junt amb la proliferació de productes financers i uns tipus d’interès baixos, ha comportat l’endeutament d’un ampli sector de la societat, així com una distribució espacial de la població en funció de la seva capacitat adquisitiva. S’estudia, en aquest sentit, l’habitatge com a factor de polarització i d’exclusió social, que té una clara dimensió espacial.

El text pretén, en primer lloc, dur a terme una anàlisi de la lògica del funcionament dels mercats immobiliaris a l’Estat espanyol i a les Balears –amb les singularitats que impliquen per a les Illes la seva condició d’insularitat i el seu nivell de turistització–. Una dinàmica immobiliària contextualitzada dins un marc econòmic de globalització financera, que parteix de la inversió en immobles com a primer graó d’una escala que condueix a la exclusió social dels “no propietaris”.

El marc general i conceptual d’aquesta primera part es realitza tot partint dels treballs elaborats per autors, entre d’altres, com David Harvey i Neil Smith a l’escala global, per José Manuel Naredo, Ramón Fernández Durán, o Óscar Carpintero a l’escala estatal, i finalment per Onofre Rullan, Macià Blàzquez i Ivan Murray a escala regional.

En segon lloc, s’estudia l’exemple de la ciutat de Palma com a reflex local d’aquesta lògica immobiliària regional, estatal i global. S’avalua, de la mateixa manera i a partir del tractament de fonts estadístiques i de l’explotació de la premsa immobiliària i de negocis, els mecanismes del funcionament del mercat immobiliari i les implicacions socials generades, mitjançant la zonificació de la ciutat d’acord amb el preu i els trets de l’habitatge, i les característiques socioeconòmiques de la població.

1. l’habitatge com actiu financer: del valor d’ús al valor de canvi

A partir dels anys vuitanta, el capitalisme mundial desenvolupa importants transformacions que el van submergint en una creixent dimensió financera, que ha esdevingut hegemònica i quantitativament major que l’economia real. Es tracta d’un procés, que dóna lloc a un creixement “dels passius a ritmes molt superiors als dels fluxos físics i als agregats de producte o renda nacional. Es genera així una bombolla financera , el valor de la qual creix a taxes molt superiors a l’increment de les variables reals, mitjançant un procés d’emissió i revalorització dels actius financers (...)” (Naredo, 2003). Aquest fenomen s’explica si s’entén que els actius financers es van expandir entre 1982 i 2000, a un ritme tres vegades superior a l’estoc de capital físic (Formació Bruta de Capital Fix, FBCF) (Naredo, 2003).

La dimensió financera de l’economia ha envaït no tant sols les estructures econòmiques, sinó també les socials, ecològiques, polítiques i ideològiques d’acord amb la seva finalitat última: l’acumulació de capital. Dins els àmbits impregnats d’aquesta lògica, l’urbanisme no se n’evadeix i s’hi adapta en funció

i forma, tot generant un model de construcció de ciutats en coherència amb els processos globals de reestructuració econòmica. És el que Smith (2004) anomena urbanisme neoliberal , que configura la seva expressió territorial d’acord amb les lleis del lliure mercat per tal d’assolir “l’èxit dins d’una xarxa urbana jerarquitzada i marcada per la competitivitat”, on un dels principals motors d’acumulació són els mercats immobiliaris. Es tracta de l’accentuació d’un procés urbanístic, explicat ja per Horacio Capel a mitjans dels setanta, en què la ciutat i l’espai no pertanyen al seus habitants i no són modelats en funció dels seus interessos, sinó d’acord amb uns interessos, sovint contradictoris, d’una sèrie d’agents: els propietaris dels mitjans de producció, els propietaris del sòl, els promotors immobiliaris i les empreses de la construcció (Capel, 1975).

En el desenvolupament del capitalisme financer, per tant, el sector immobiliari ha constituït un dels principals eixos pel que fa a la destinació de fluxos de capital financer. Entre l’any 2000 i 2003, segons Fernández Durán (2007), van tenir lloc esdeveniments que han comportat l’enorme creació de diners mundials, tant diner paper, diner bancari, com diner financer. Uns diners que s’han creat en base al crèdit, i d’aquesta manera en base a l’endeutament, que s’han orientat cap el sector immobiliari, tot generant una bombolla immobiliària-especulativa que, d’acord amb The Economist (16/06/05),2 ha significat el “major procés especulatiu de la història del capitalisme”.

Aquests esdeveniments són, d’una banda, la fugida massiva de capitals dels mercats bursàtils com a resultat de l’esclat de la bombolla financera i tecnològica del que s’ha anomenat New Economy3 als EUA. I d’altra banda, la baixada dels tipus d’interès del dòlar impulsada per la Reserva Federal nord-americana.4 Igualment, l’entrada al sistema monetari comú de la Unió Europea el 1999, com a nucli dels acords de Maastricht, tot cedint els estats membres (excepte Regne Unit) l’autoritat monetària al Banc Central Europeu (BCE), ha implicat també una acceleració en el procés d’entrada de capital europeu cap el sector immobiliari en forma d’Inversió Estrangera Directa (IED), que d’acord amb les dades estadístiques facilitades pel Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç (2007), creix a l’Estat espanyol a un ritme del 9,75% anual entre 1993 i 2007. La creixent Inversió Estrangera Directa (IED) en el sector immobiliari, sovint usada com a mitjà de blanqueig de diners, s’ha traduït en l’increment de l’edificació de nous immobles i en la formació d’una bombolla immobiliària que es manifesta amb una pujada del preu de l’habitatge per sobre del preu real dels immobles (vegeu el gràfic 1).

Des del Tractat de Maastricht (1992), les inversions en el sector immobiliari espanyol han mantingut una tendència evolutiva ascendent, que parteix

2. Fernández Durán, R., 2007.

3. La New Economy, a partir de la segona meitat dels anys noranta, havia significat el creixement del PIB el 2/2,5% anual, quan el ritme dels anys setanta i vuitanta havia estat de l’1/1,5% anual.

4. Dins l’univers d’expectatives, eufòries i pànics que caracteritzen l’ordre financer global, desicions com les de la Reserva Federal els Estats Units sobre la taxa d’interès provoquen reaccions desproporcionades dels mercats (Ferrer, 1999)

Gràfic 1

Evolució de les IEd, de la construcció d’habitatges nous i del seu preu a l’Estat espanyol, 1985-2006

/ 1.000.000

IED Habitatges Preu

Font: elaboració pròpia a partir de Societat de Taxació, Ministeri de Foment i Banc d’Espanya.

el 1993 d’una xifra de 546 milions d’euros,5 passant a ser el 2000 –després de l’entrada de l’euro– de 852 milions d’euros i arribant el 2006 a 1.407 milions d’euros d’inversió immobiliària a l’any. A l’Estat espanyol, els països que inverteixen en el sector immobiliari més elevada són en primer lloc els Països Baixos –que entre l’any 1993 i 2006 van invertir-hi 3.709 milions d’euros–, en segon lloc, Alemanya –que en el mateix període hi va invertir 1.034 milions d’euros–, i en tercer lloc França –que entre 1993 i 2006 ha invertit 953 milions d’euros–. Dels vint primers estats inversors en immobles, vuit són paradisos fiscals: Luxemburg, Suïssa, Gibraltar, Illes Verges Britàniques, Liechtenstein, Andorra, Belize i Uruguai.6

En aquest sentit, la inversió immobiliària representa a l’Estat el principal motor de la construcció i de l’expansió de les ciutats, que tot plegat ha passat a representar, segons Fernández Durán (2007), el motor de creixement de l’economia espanyola, explicada per tant, majoritàriament a través de la demanda externa. Una demanda externa que va dirigida a la compra de segones residències, i que configura els territoris costaners de la Mediterrània –les Illes Balears entre ells–com a destins turístics-residencials, i perifèries de plaer dels comunitaris.

5. Xifra expresada en euros corrents

6. Uruguai és considerat el paradís fiscal Sudamèrica, ja que va adoptar una política d’exoneració fiscal i secret bancari per tal d’atraure inversions (Wikipèdia, 2007).

La política monetària comuna ha repercutit també, en l’augment de la demanda interna en el sector immobiliari explicat per la davallada dels tipus d’interès hipotecaris, que passaren a ser del 15% a principis dels noranta al 4% amb l’entrada de l’euro, i amb l’ampliació dels terminis de pagament dels crèdits fins a 40 i 50 anys.

D’aquesta manera, a finals dels anys noranta l’entrada de capitals financers al sector immobiliari va donar lloc al tercer boom immobiliari que s’ha caracteritzat per l’acceleració tant de la nova construcció com dels preus dels habitatge (Naredo, 2004). Si a principis dels anys noranta s’edificaven a tot l’Estat espanyol, segons el Ministeri de Foment, uns 220.000 habitatges nous cada any, el ritme de creixement ha esdevingut en aquest període del 9,4%, fins a assolir una xifra el 2006 de 737.186 habitatges construïts.

L’elevat increment de les inversions immobiliàries i de la construcció que ha tengut lloc com a resultat de l’esmentat context econòmic i polític, ha anat lligat a l’augment desenfrenat del preu dels habitatges, que des de l’entrada de la moneda única s’ha accelerat a un ritme del 12,84% anual, i el 2006 s’ha situat a una mitjana de 2.763 € el metre quadrat d’habitatge, segons la Societat de Taxació (2007).

Tant el ritme de construcció d’habitatges nous com la pujada del preu de l’habitatge contrasten amb el declivi del creixement demogràfic com amb el decreixement dels salaris en termes reals. És a dir, d’una banda, a principis dels setanta el creixement de la població decau i a partir de 1983 se n’intensifica el decreixement. Es fa palès així, el desfasament entre l’estoc d’habitatges i el nombre de llars: l’any 2000 7 l’estoc d’habitatges era de 20 milions, mentre que el nombre de llars era de 13,1 milions, és a dir, un 35% menys llars que habitatges. Així es manifesta el nombre de llars en propietat de més d’un habitatge, fet que implica que l’Estat espanyol sigui líder europeu en nombre d’habitatges buits i de segones residències. D’acord amb Rodríguez (2005) els habitatges construïts a l’Estat superen els que es construeixen a França, Alemanya i Regne Unit junts, malgrat que aquests tres països presenten una població quatre vegades més gran i una renda per càpita bastant superior de l’espanyola.

La mateixa lògica de desenvolupament que presenta l’Estat espanyol s’ofereix a les Illes Balears: una entrada de capital estranger en el sector immobiliari a partir de la segona meitat dels noranta que ha suposat l’increment de la construcció d’habitatges i a l’hora l’alça dels seus preus. La inversió immobiliària estrangera a les Illes ha crescut a un ritme del 38,8% anual, tot passant d’una quantitat de 26 milions d’euros el 1993, a un capital acumulat de 1.866,8 milions d’euros el 2006. Dins l’evolució de l’IED en el sector immobiliari de les Illes s’ha de destacar el moviment de capital generat per l’entrada de l’euro: el 2000 les IED s’incrementaren un 76,4% respecte de l’any anterior, i el 2001 un 55,6%.

7. Carpintero, Óscar (2003).

Gràfic 2

Evolució de les IEd, l’estoc d’habitatges i del seu preu a les Illes Balears, 1993-2006

IED Habitatges Preu

Font: elaboració pròpia a partir de Societat de Taxació, Ministeri de Foment i Banc d’Espanya.

Les IED en el sector immobiliari balear provenen majoritàriament de països europeus occidentals, així com de paradisos fiscals. D’entre els vint primers països que inverteixen a les Balears en immobles la meitat són paradisos fiscals: Suïssa, Illes Verges Britàniques, Guenersey, Luxemburg, Jersey, Panamà, Liechtenstein, Mónaco, Illa de Man i Gibraltar. Els paradisos fiscals representen el 36,5% del total de les IED, mentre que els tres primers països inversors en el sector immobiliari balear sumen el 51,7% del total de les inversions, i són: Alemanya, amb 222 milions d’euros; Anglaterra, amb 94 milions d’euros, i Suïssa amb 61 milions d’euros invertits des de l’entrada de l’euro.

En aquest sentit, i com a reflex insular del creixement del moviments de capitals financers i de persones, té lloc durant la segona meitat dels noranta, el fenomen anomenat tercer boom turístic per Onofre Rullan (1999). Es tracta d’un període en què s’incrementa el ritme de l’arribada de passatgers en 10 milions, fins a arribar a la xifra de 26 milions de passatgers anuals, i en què la població creix en 130.000 nous residents (Blázquez i Murray, 2003). El ritme de la construcció d’habitatges s’incrementa de manera que si, el 1997 se construïen entre 3.000 i 5.000 habitatges nous, a partir de llavors se n’edificaran entre 7.600 i 13.000 de nous anualment, tot assolint un parc immobiliari de 537.912 habitatges el 2006 (vegeu el gràfic 2).

La conjunció entre la inversió estrangera, el fenòmen turístic i el creixement urbanístic a les Illes Balears planteja un triple conflicte d’usos del sòl per a

l’habitatge en les economies turistitzades –ja que l’habitatge en forma d’allotjament residencial, en els espais turístics ha esdevingut un dels principals productes que es comercialitzen–: l’ús financer, l’ús turístic i l’ús residencial.

La construcció d’habitatges per al seu ús turístic-residencial i financer-especulatiu fa que s’estableixi una correlació positiva entre les Inversions Estrangeres Directes en el sector immobiliari i la construcció d’habitatges. Un creixement que, en donar l’esquena a l’existència de 85.535 habitatges buits i de 97.148 segones residències (INE, 2001), a Balears no és desenvolupat per a afavorir l’accés a l’habitatge, sinó per a exercir-ne un ús especulatiu –fet que contribueix a l’augment de la necessitat d’accedir-hi.

S’ha calculat un coeficient de correlació de 0,96 entre les IED en el sector immobiliari balear (amb dades del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç, 2007), entre 1993 i 2006 i el nombre d’habitatges edificats (amb dades del Ministeri de Foment, 2007) durant el mateix període de temps, d’on es dedueix que com més inversió immobiliària, més construcció d’habitatges. Alhora, al creixement de la inversió immobiliària i de la construcció hi ha anat lligada la inflació del preu del mercat de l’habitatge –que ha passat per sobre del preu real– i que amb la seva mateixa tendència s’ha incrementat a un ritme del 15,6% des de l’entrada de l’euro el 1999, tot arribant als 2369 €/m2 com a mitjana a Balears el 2006, d’acord amb la Societat de Taxació SA (2007). L’encariment de l’habitatge és la variable que presenta una relació més estreta amb l’IED en immobles de totes les que s’han analitzat i presenta un coeficient de correlació de 0,97 (pel mateix període de temps exposat anteriorment).

S’ha generat, per tant, un nou paradigma en què d’una banda, la rendibilitat que adquireix l’habitatge com a inversió especulativa és allò en què es fonamenta majoritàriament la seva edificació, i d’altra banda, el finançament pren un paper imprescindible –l’accessibilitat al crèdit– i fa possible l’augment de demanda d’habitatges a partir de l’endeutament a la mida de les institucions financeres i de les immobiliàries.

Essent així, el paper de l’habitatge dins l’economia financera esdevé el de mercaderia d’acumulació basada en el seu valor de canvi, i no en el seu valor d’ús, que és on en principi hauria de residir la seva raó de ser. Per tant, l’habitatge entès com actiu financer, deixa d’exercir una funció social de llar i exerceix com a objecte especulatiu.

2. l’habitatge com a element de polarització social

Les revaloritzacions del patrimoni immobiliari i de la borsa que han tengut lloc els darrers quinze anys esdevenen imprescindibles per tal d’explicar el comportament de les famílies. D’acord amb Carpintero (2005), entre 1996 i 2000 la taxa de creixement del patrimoni net de les llars fou molt superior a la taxa de creixement de la renda i a la de l’estalvi, fet que apunta cap a l’enriquiment de les llars propietàries d’immobles. A finals dels noranta, la fracció

del patrimoni de les llars era depenent de la borsa i del mercat de l’habitatge en un 80%.

Malgrat que, habitualment, les famílies havien finançat l’augment del seu consum amb l’increment dels seus estalvis i de la renda, en aquest període, l’expansió de l’adquisició de béns i serveis de les famílies ha estat per sobre de les seves possibilitats, fenomen que s’anomena “efecte riquesa: disminució de les taxes d’estalvi i progressiu enriquiment de les llars”. Així, s’ha comptabilitzat que un increment de les revaloritzacions patrimonials d’un euro, implica un augment del consum d’entre un i tres cèntims (Carpintero, 2005).

Aquestes expectatives van induir a un important transvasament dels recursos cap a la compra d’accions i la subscripció de fons d’inversió i pensions, que es posen al capdavant dels depòsits d’estalvi, tot arribant l’Estat espanyol al rècord de la UE pel que fa a la riquesa financera invertida en els mercats financers –que esdevé del 51% en forma d’accions i fons d’inversió– (Carpintero, 2005).

Aquesta situació ha permés una polarització social en funció de la tinença o no de propietat immobiliària. D’una banda, aquells que són propietaris d’immobles han vist com els seus béns han anat incrementant el seu valor monetari. En canvi, els “no propietaris” han vist com la seva manca de patrimoni suposava el seu empobriment, amb una creixent dificultat d’accés a l’habitatge que implica el seu endeutament a través de l’accessibilitat al crèdit que en molts casos es fa impossible.

En aquest sentit, David Harvey (1977) descriu la consolidació de tres classes socials en funció de la relació que estableixen amb la propietat privada del sòl: els consumidors, els propietaris i els monopolistes d’habitatges. D’acord amb l’anàlisi del geògraf britànic, aquests són els monopolis de classes que genera l’economia de mercat i que expliquen l’estructura urbana. Una estructura urbana que ve determinada pel model monopolista d’immobles, i que es tradueix en un increment dels preus, i uns elevats beneficis tant pel monopoli individual com per la classe. És a dir, més possibilitats econòmiques pels adinerats amb propietats; i reduïdes possibilitats per aquells que no posseeixen béns immobles i tenen menys recursos. Dit amb paraules de Harvey (1977) “el ric pot dominar l’espai mentre el pobre es troba empresonat en ell”.

Dins aquesta lògica, a l’Estat espanyol el fenomen immobiliari beneficia8 a un 30% de la població –els propietaris d’un o més habitatges–, que veuen revaloritzar els seus patrimonis. Mentre que de la resta de població –un 70%, els no propietaris– més d’un 40% està endeutada amb hipoteques, i més del 30% no té ni la capacitat per endeutar-se (Fernández Durán, 2006).

La desigualtat entre propietaris i no propietaris s’ha agreujat més des del moment en què la taxa de creixement dels salaris o de la renda familiar ha

8. Comparant la informació de les persones físiques que contribueixen a l’IBI amb la que deriva del cens de població, es pot estimar quin % de persones no tenen habitatge, quin % té un sol habitatge, i qui % disposa d’altres habitatges (arrendades, cedides i buides). D’aquests càlculs es pot deduir l’elevat nivell de concentració de la propietat dels habitatges (Naredo, 2004).

Gràfic 3

Creixement del preu de l’habitatge, dels salaris i de les hipoteques, 1981-2006

Salari N. hipoteques Import hipoteques €/m2 habitatge

Font: elaboració pròpia a partir de Societat de Taxació i INE.

crescut molt per davall de la taxa de creixement de preu dels immobles. A l’igual que era inversa la relació entre el creixement d’habitatges amb el de la població, tampoc lliga la relació que s’estableix entre el creixement del salari mitjà de la població de l’Estat amb el creixement del preu de l’habitatge. El gràfic 3 mostra que mentre el preu de l’habitatge a l’Estat espanyol presenta una tendència de creixement a l’alça –que era del 3,7% a mitjans noranta i de més del 14% a principis del 2000–, la tendència de creixement del salari és negativa –creixia en un 14% a principis dels anys vuitanta i a mitjans dels noranta mostrava un ritme de creixement del 4,5% anual.

Amb la confrontació d’aquestes variables doncs, l’endeutament generat a través de la concessió de crèdits per a l’accés a l’habitatge és tal que, d’acord amb José Manuel Naredo (2004), si el 1986 es calculava una mitjana de 10 anys de salari per a pagar la hipoteca, el 1991 se’n necessitaven 21, i el 2003 passaven a ser 31 anys de mitjana de salari necessari. Així, l’endeutament de la població a l’Estat s’ha triplicat en deu anys i una quarta part de la població està endeutada per un període de més de 15 anys (Naredo 2004).

Aquesta tendència es va veure també accentuada amb l’entrada de l’euro, quan l’import de les hipoteques passaven d’un ritme de creixement del 6% el 1999 al 34% el 2000, mentre que els salaris es mantenien a un ritme de creixement del 2%. El 2005, d’acord amb el Centre de Recerca Econòmica de Sa Nostra (CRE), l’esforç financer brut que representava per a les llars l’accés a

l’habitatge era del 46,3% de la renda familiar anual –i del 53,7% per als menors de 35 anys.

A Balears, de la mateixa manera, el ritme de creixement del preu de l’habitatge ha esdevingut molt més elevat que el del creixement dels salaris, i així l’accés a l’habitatge s’ha convertit en un element d’endeutament per a la major part dels sectors de la població: els salaris illencs creixien el 2005 a un ritme del 3,7% anual, mentre que el preu de l’habitatge ho feia a un ritme del 13,4%.

En aquest sentit l’endeutament es comptabilitza a les Balears amb la concessió de 40.136 milions d’euros en crèdits, front a 17.544 milions d’euros en estalvi per als residents. Una concessió de crèdits que ha crescut a un ritme del 22,7 % anual els darrers 5 anys i va estretament lligat al creixement del preu de l’habitatge –amb una correlació del 0,96.9

En la mateixa direcció, el nombre d’hipoteques concedides des de l’entrada de l’euro creix a un ritme del 10,2% anual, una xifra que implica la concessió de 36.554 hipoteques, amb un import total de 5,07 milions d’euros per als residents a les Balears el 2006. D’aquesta manera, segons l’Observatori de l’habitatge (2006), una persona jove ha de destinar més del 75% del seu salari a l’habitatge, xifra que sobrepassa la mitjana estatal, que es situa en un 65% del salari.

En definitiva, l’increment del preu dels immobles causat per l’ús que exerceixen com actiu financer té com a resultat la dificultat d’accés a l’habitatge d’un ampli sector de la població. Fet que, polaritza la societat en funció de la propietat immobiliària i de la capacitat adquisitiva de la ciutadania, tot implicant la necessitat d’endeutament per a l’adquisició de l’habitatge d’aquells que no són propietaris.

En aquest sentit, les entitats financeres desenvolupen un paper fonamental en la dinàmica del mercat immobiliari tot possibilitant l’accessibilitat al crèdit, fet que genera una quantitat de beneficis molt elevada per a l’empresa a través de l’endeutament de la població. Com a exemple, les quatre entitats financeres quantitativament més grans de l’Estat espanyol (Banco Santander Central Hispano, Banco Bilbao Vizcaya Argentaria, La Caixa i Caja Madrid) assoleixen un ritme de creixement dels beneficis d’entre el 16 i el 20 % anual, i mouen uns fluxos de capitals financers valorats en 8.394 milions d’€ (2004) –xifra equiparable al pressupost del Ministeri de Defensa i del Ministeri de Medi Ambient junts– (Taller VIU, 2006).

Les entitats financeres com a principals agents del mercat immobiliari s’han consolidat com a nova elit de poder i es van constituint en una xarxa de decisió a nivell global. La intervenció d’aquestes en els mercats immobiliaris, a partir dels anys 80 han estat promogudes des de les institucions públiques de l’Estat espanyol, que han liberalitzat el mercat immobiliari i han consolidat un tractament fiscal de l’habitatge que ha promogut l’habitatge com a inversió

9. S’ha establert el coeficient de correlació entre dades de preu d’habitatge (€/m2, Societat de Taxació, 2007) i els milers d’euros concedits en crèdits (Banc d’Espanya, 2007), entre el 2002 i el 2006.

taula 1

Creixement del parc d’habitatges, el preu de l’habitatge, les places residencials i els habitants a Palma, 1996-2006

Places

Places turístiques

Font: elaboració Pròpia a partir de Cittib, Col·legi d’Aparelladors, INE i finestra turística, 2007.

–Llei del Mercat Hipotecari (1981), Decret Boyer (1982), Llei del Sòl i Valoracions(1998).

La interrelació que s’ha establert, doncs, entre l’esfera financera i la immobiliària, d’acord amb Carpintero (2003), ha resultat el tret essencial del tercer boom immobiliari –i allò que el distingeix del primer i segon boom immobiliari– a l’Estat espanyol.

3. l’exemple de Palma dins la dimensió financera

El model territorial i econòmic generat pels booms turístico-immobiliaris a les Illes Balears ha determinat l’evolució urbanística i social de Palma. Segons González Pérez (2006) el tercer boom ha significat una etapa de gran expansió de la ciutat, tant en termes urbanístics i de consum de sòl, com de població resident.

La Ciutat de Mallorca ha seguit la lògica de creixement que parteix de la inversió10 financera com a motor de la construcció, tot basant la raó de ser de l’habitatge en el seu valor de canvi. Durant la darrera dècada, l’edificació d’immobles del municipi ha augmentat en un 1,4% del total de l’estoc –22.096 habitatges nous–, i s’ha assolit un parc total de 162.245 habitatges el 2006. Amb aquest increment, el nombre de places residencials11 ha passat des de 408.462 places a partir de la segona meitat dels noranta fins a 472.540 places el 2006, és a dir, un augment de 64.078 noves places residencials en 10 anys.

A les places residencials, cal afegir les places turístiques, que han crescut un 19% els darrers cinc anys (www.finestraturistica.org), i s’ha arribat a les 44.047 places el 2006. D’aquesta manera, la capacitat d’allotjament total del municipi per al 2006 esdevé de 516.587 places (vegeu la taula 1).

10. No s’ha aconseguit, fins ara, informació estadística recent sobre les inversions en el sector immobiliari a nivell municipal –el treball, s’abordarà més endavant en el projecte de recerca.

11. El nombre de places residencials es calcula comptant una mitjana de 3 persones per habitatge.

El creixement urbanístic que, de la mateixa manera que per al conjunt de les Illes i contràriament a la dinàmica que segueix l’Estat espanyol, s’acompanya també d’un creixement demogràfic que si es mira la seva composició no es tradueix en demanda efectiva, sinó que és emprada com a coartada. D’una banda, la població resident a Palma ha incrementat durant aquest període gairebé en 100.000 habitants, un 25% del total, tot arribant a una població municipal de 400.872 habitants el 2006 –d’acord amb el padró municipal–. I d’altra banda, també s’ha vist accelerada la immigració a un ritme del 25,76% anual, fins a assolir una xifra de 54.423 persones estrangeres residents a Palma (IBAE, 2005), nombre que representa un 14,4% de la població total.

Contràriament al que succeeix a nivell estatal, la tendència demogràfica de Palma –així com la del conjunt de les Illes– i la de la construcció d’habitatges segueixen una mateixa corba ascendent. Aquest fet però, no respon a que tant a Palma com a les Illes es construeixi per a satisfer les necessitats socials d’allotjament de la població resident, sinó que la seva explicació rau en el fenomen turístic i en la seva condició de destinació turística perifèrica i d’oci, on l’habitatge, com a actiu financer, accelera el preu fins assolir unes xifres que sobrepassen la mitjana del preu a nivell estatal (segons el Ministeri de Foment, 2007).

En definitiva, els preus de l’habitatge pugen i generen la dificultat d’accés a l’habitatge i l’endeutament d’un sector cada vegada més ampli de la població, mentre que d’altra banda, un 29,33% dels habitatges edificats a Palma s’usen per davall de les seves possibilitats d’ús. A Palma hi ha (INE, 2001) un total de 35.044 habitatges desocupats: 11.542 són segones residències (un 9,6% del total), i 23.502 habitatges buits (un 20,2% del total) (vegeu el mapa 2).

Sent així, l’apartat següent del text pretén analitzar, d’una banda el creixement i la situació del preu de l’habitatge de la ciutat a escala inframunicipal, per tal d’observar com es configura l’espai en funció del preu de l’habitatge. I d’altra banda, estudiar com influeix aquesta configuració en la distribució de la població, segons les seves característiques socioeconòmiques.

3.1. El preu de l’habitatge a Palma

Les dades més recents de preu d’habitatge a Palma són estimades per la Societat de Taxació SA, 12 el Ministeri de Foment, la Immoguia de l’ABC, TINSA i CITTIB. La Societat de Taxació SA presenta una evolució estadística del preu de l’habitatge nou a Palma des de l’any 1993 fins a juny del 2006. D’acord amb l’empresa, el desembre de 1995 el preu del metre quadrat d’habitatge era de 661 € /m2, el desembre de 2000 havia pujat a 967 € /m2 i el juny de 1996 s’incrementava fins arribar als 2.237 €/m2 de juny de 2006.

12. La Base de dades de ST està formada per les dades que s’obtenen per a la realització de les valoracions i per tant no representen l’univers total de les poblacions analitzades.

mapa 2

localització dels habitatges buits a Palma, 2001

Font: elaboració pròpia a partir d’INE, 2001.

Per tant, segons aquesta font, el preu del metre quadrat a Palma ha augmentat un 338% en només 10 anys, fet que representa un ritme de creixement del 33’8% anual. Les dades que ofereix el Ministeri de Foment presenten uns valors monetaris més elevats –entre 206 i 468 € /m 2– que els que mostra l’estadística de la Societat de Taxació. Aquests resultats impliquen que el ritme de creixement anual esdevindria del 37% i que l’increment del preu del metre quadrat hauria estat del 260% en 7 anys. Pel que fa a l’habitatge usat a Palma, les xifres que s’han obtingut són bastant similars entre elles (del Ministeri de Foment i del CITTIB), i descriuen com a càlcul més actual –de 2002– a 1.467 € /m2.

A nivell inframunicipal, la informació estadística que es proporciona del preu de l’habitatge és facilitada per la “Inmoguia 2006. Claves y precios inmobiliarios. Guias ABC” i presenta les dades en el que anomena districtes (que no es corresponen amb els districtes que determina l’estadística municipal de l’Ajuntament de Palma) i en forma de preu de l’habitatge nou. D’altra banda, la consultoria TINSA (Tasaciones Inmobiliarias SA) elabora informació estadística a detall de carrer, tot fent una extrapolació dels valors que s’han taxat

en aquella àrea geogràfica a un nombre estipulat d’habitatges, i ho presenta mitjançant un estudi de valors mitjans de taxació d’habitatges nous i usats desglossat en 15 codis postals.13

Les empreses de taxació, però, sovint ofereixen valors per sota dels del mercat. D’acord amb Naredo, Carpintero i Marcos (2007), en el cas de l’Estat espanyol, els índexs oficials dels preus de l’habitatge són trimestrals i no recullen els preus del mercat, sinó de taxació estimats per empreses vinculades a –o que treballen majoritàriament per a– les entitats financeres que atorguen el crèdit hipotecari. Lamentablement, els valors escripturats, recollits per notaris i registradors, difereixen també dels valors del mercat, en estar generalitzades les pràctiques d’ocultació, tot deixant sense representativitat aquesta important font de dades (Naredo, Carpintero i Marcos, 2007, p. 83). D’aquesta manera, per a dur a terme l’estudi en profunditat de la situació immobiliària de Palma s’ha considerat que una estimació del preu de l’habitatge a partir de les ofertes de les immobiliàries i de la premsa respon a una realitat més aproximada a la del mercat d’immobles.

Sent així, l’estimació dels preus de l’habitatge a Palma s’ha elaborat per zones estadístiques i mitjançant un mostreig de 150 valors (on l’error de càlcul es comptabilitza en un 8,16%) pels anys 1991, 2000, i 2006. Per tal que la mostra de valors esdevengui representativa, s’ha optat per comptabilitzar un nombre de mostres de tipologia (unifamiliar i plurifamiliar) i superfície útil (inferior a 60 m2, superior a 61m2 i inferior a 120 m2, superior a 121 m2) en funció del percentatge que signifiqui respecte de l’univers d’habitatges d’aquella àrea geogràfica –d’acord amb el nombre d’habitatges familiars principals del Cens de població i habitatge de 2001 de l’Institut Nacional d’Estadística. És a dir, segons el pes relatiu que signifiqui un tipus d’habitatge, aquest disposarà de més o menys mostres per a l’anàlisi.

Per a l’any 1991, que esdevé el més significatiu en termes de recessió econòmica dintre del període de baix desenvolupament econòmic i estructural (1989-1992) de les Illes Balears, i per a l’any 2000, que representa el punt àlgid pel que fa a l’increment de la construcció d’habitatges després de la entrada de l’euro i amb el nombre màxim de llicències per a obra nova concedides el mostreig de preus s’han calculat a partir de la base de dades del diari “Trueque”. En canvi, per al 2006, que s’estima com a any d’actualitat, les valoracions s’han realitzat a partir d’anuncis de premsa publicats al “Venta y Cambio”, al “Segunda mano”, i a les immobiliàries www.buscocasa.com, i www. inmobiliariapalma2000.com.

Val a dir que la metodologia d’anàlisi utilitzada implica que les zones geogràfiques que tenen més valors, el preu del mercat s’ajusta més a la realitat, mentre que a les zones on el mostreig és menor, els valors que s’obtenguin tendran una dependència proporcionalment més elevada de les mostres triades i per tant la fiabilitat quedarà més reduïda.

13. La valoració usada correspon al quart trimestre de 2006.

La valoració ha permès d’avaluar com a preu mitjà de l’habitatge14 de Palma el 1991 en 1.031,44 €/m2 (xifra bastant més elevada a la que presentava la Societat de Taxació per a 1995 –661 €/m2–), amb un increment fins a 1.548,92 €/m2 l’any 2000 (valorat en 967 €/m2 per la S.T. el mateix any), i assolint la xifra de 2.569,77 €/m2 per a 2006 (valorat en 2.237 €/m2 per la S.T el mateix any). La diferència entre aquestes xifres s’assumeix des del punt de vista comentat més amunt per Naredo, Carpintero i Marcos (2007). Les dades impliquen, segons aquesta valoració, que en 15 anys l’habitatge a Palma ha vist incrementat el seu valor de mercat un 249,1%, i que el ritme de creixement anual ha estat del 16,6%. Analitzant només els darrers 6 anys, des de 2000 fins a 2006, el preu ha augmentat en un 165,9%, de manera que el ritme de creixement no deixa d’accelerar i s’arriba al 27,65 % de ritme d’increment anual.

Malgrat el preu de l’habitatge es presenti com a mesura uniforme per a tot el municipi, entre les àrees geogràfiques de Palma existeixen grans diferències de preus actuals d’habitatge i de les variacions que han patit des del 1991 fins a 2006. D’aquesta manera, cal una anàlisi més detallada 15 per entendre la dinàmica immobiliària de la ciutat i els processos que s’hi desenvolupen com a conseqüència (vegeu el mapa 3).

Actualment, la zona amb els preus de l’habitatge més elevats de Palma és la Calatrava, amb una mitjana de 4.337 €/m2, amb uns màxims de 6.285 €/m2 i uns mínims de 2.673 €/m2. La Calatrava és un dels antics “Calls” de la Ciutat Antiga de Palma que s’ha anat degradant arquitectònica i sociodemogràficament al llarg del segle xx, i que ha vist en la seva rehabilitació un intens procés especulatiu –González (2006) destaca l’augment d’inversió privada en el PEPRI de 1989– i de gentrificació. Un altre barri car del centre –el tercer més car, després de la Calatrava i Jaume III– és el Jonquet, que presenta una mitjana de 3.506 €/m2, i una oscil·lació molt elevada entre les zones més cares i més barates dins del barri mateix: entre 5.133 €/m2 i 2.113 €/m2. El Jonquet, antic barri de pescadors, també ha estat objecte especulatiu a causa de la recuperació patrimonial i la seva situació geogràfica (González, 2006). També en el Centre històric de Palma, Jaume III i Montision, se situen entre les zones més cares, on el metre quadrat dels seus immobles està valorat crematísticament en 3.580 €/m2 i 3.458 €/m2 respectivament. Les altres zones estadístiques que, d’acord amb l’estudi realitzat, mostren un preu de l’habitatge més car són, la mateixa zona del nord-oest de Palma –Son Rapinya (3.123 €/m2), Establiments (3.013 €/m2)– i alguns indrets del litoral –Cala Major (3.045 €/m2), Sant Agustí (3.043 €/m2).

Els barris que actualment presenten uns preus d’habitatge més alt coincideixen amb els que més s’han revaloritzat durant els darrers 15 anys. Així, igualment les zones més revaloritzades de Palma són el centre històric de la

14. Els resultats es presenten a partir d’euros constants de 2006, és a dir, deflactats mitjançant l’IPC anual.

15. Que s’ha elaborat a partir de zones estadístiques.

mapa 3

Preu mitjà de l’habitatge 2006 (en €/m2), per zona estadística

Font: elaboració pròpia.

ciutat i les de la zona del nord-oest. La Calatrava ha passat d’una mitjana de 96016 €/m2 el 1991 a una de 3.377 €/m2 de l’habitatge el 2006, és a dir un increment del 460,7% del seu valor monetari. Altres zones del casc antic són el Jonquet, amb un increment de 2.413 €/m2 de mitjana de 1991 a 2006; Jaume III amb l’increment de 2.340 € /m 2; Montision, que revaloritza els immobles amb una mitjana de 2.339 €/m2 i es Mercat, amb una mitjana de 2.054 €/m2 més. Amb la mateixa lògica, la zona més revaloritzada del nordoest de Ciutat ve encapçalada per la zona estadística de Son Espanyol, que entre 1991 i 2006 varia de preu en un 230,3% a l’alça, seguida de les zones de Son Rapinya (2.103 €/m2 més de mitjana en els 15 anys), el Secar de la Real (2.060 €/m2), Son Sardina (2.023 €/m2) i Establiments (2.008 €/m2). Val a dir, que moltes d’aquestes zones amb els preus més alts, i que han passat per intensos processos de revaloració, són indrets que han “vist canviar la seva sort” després d’anys d’abandonament institucional, passant per les intervencions públiques neoliberals (Pla Mirall) s’han recuperat pels interessos dels promotors, de la mateixa manera que ha passat a altres ciutats de l’estat i europees.

16. Xifra expressada en euros corrents.

A l’altra cara de la moneda es troben les zones més barates –o menys cares–de Palma. Aquests indrets es localitzen a la part nord-est de l’eixample de la ciutat, i a la zona de l’Arenal. La zona nord-est de l’eixample es correspon amb Can Capes, amb una mitjana de 1.734 € /m 2 el 2006; Son Gotleu (1.734 € /m2); Son Fortesa (1.909 € /m2), la Soledat (2.161 € /m2), el Rafal Vell (2.122 € /m 2 ), Pere Garau (2.125 € /m 2 ), Son Oliva (2.127 € /m 2 ) i Estadi Balear (2.143 € /m2). L’Arenal, també ha esdevingut una de les zones més barates de Palma –2.005 € /m2 d’habitatge el 2006. D’acord amb González (2006), el nivell de degradació tant dels espais públics com dels espais privats, la manca d’inversions destinades a la seva rehabilitació, i la millora dels espais públic, està facilitant la seva conversió en un nou gueto degradat de la ciutat. Dins aquests barris el preu del m2 d’habitatge no oscil·la tant com a les zones cares de Palma, de manera que entre les deu primeres zones estadístiques més barates, per exemple, la diferència entre els màxims i els mínims de preu és d’uns 1.200 € /m2.

3.2. l’habitatge com a element de segregació social a Palma

L’intens ritme de creixement del preu de l’habitatge a Palma ha accentuat les desigualtats econòmiques i socials entre la població que resideix a la ciutat, i ha originat una redistribució d’aquesta en funció de la seva capacitat d’accés a l’habitatge. La revalorització dels immobles ha suposat l’augment de les rendes de les persones propietàries d’immobles, i la necessitat d’endeutament per a l’accés a l’habitatge de les persones no propietàries d’immobles, tot implicant una polarització social, que es materialitza en l’espai a través de la segregació espacial per motius d’habitatge.

Per tal d’avaluar la influència del preu de l’habitatge en la localització espacial de les persones a Palma, i com actua per tant com a element de segregació social s’ha duit a terme la contraposició de mapes d’habitatge i mapes socials, amb la finalitat de veure com interactuen les variables i com s’organitzen en l’espai formant àrees geogràfiques diferenciades.

S’han elaborat així, d’una banda, mapes de distribució espacial en funció de l’edat, el nivell d’estudis, la nacionalitat i el lloc de treball. I d’altra banda, mapes de localització de l’habitatge segons el seu règim de tinença, l’ús, el seu estat i el seu preu. Aquesta cartografia forma part de l’estudi “Inclusió social, mercat immobiliari i creixement urbanístic. El cas de Palma”17 –on es troba la metodologia d’anàlisi i els resultats més detalladament explicats– i s’ha realitzat mitjançant Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG) i amb la informació esta-

17. Treball que forma part de la memòria d’investigació “Les implicacions socials i ecològiques de la lògica immobiliària. L’exemple de Palma” de la mateixa autora que el present article i que fou finançat per la Fundació Jaume Bofill (http://www.fbofill.cat/index.php?codmenu=13&arxiu=1392&su bmenu=false&tor=arxiu).

dística facilitada per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) del Cens de població i habitatge de 2001, i per seccions censals.

A partir de les variables dels mapes resultants s’ha establert una zonificació que agrupa les àrees geogràfiques que presenten una caracterització similar tant pel que fa a l’habitatge com pel que fa a les característiques socioeconòmiques de les persones que hi resideixen. S’han definit sis zones: el centre històric, la zona turística-costanera, la zona nord-est, la zona nord-oest, l’eixample est i l’eixample oest.

1. El centre històric, és la zona de Palma que presenta uns preus d’habitatge més elevats –Sa Calatrava, amb més de 6.000 €/m2 és la zona més cara de la ciutat, seguida de Jaume III, es Jonquet, i Monti-sion. Aquests elevats preus expliquen l’escassa presència de joves a la zona, i l’elevada presència professionals liberals i treballadors de l’administració pública. La majoria de les persones majors de 65 anys resideixen també al centre.

L’adquisició d’habitatges d’aquesta zona han estat majoritàriament per herència, i hi ha una presència molt reduïda d’habitatges hipotecats. Malgrat és la zona on es concentren la major part dels habitatges en règim de lloguer de Palma, també és la zona amb més habitatges buits i en gran part de les segones residències.

Tot i ser l’indret amb els preus de l’habitatge més elevats, el nucli antic de Palma és un dels llocs de la ciutat que presenta un major nombre d’edificis en estat deficient, i on alguns barris mitjançant processos de gentrificació i dures pràctiques especulatives, han estat convertits en zones d’alt standing.

2. La zona turística-costanera, definida pel seu caire turístico-residencial, ha esdevingut una de les àrees geogràfiques on el preu de l’habitatge és més elevat de la ciutat –es Coll d’en Rebassa, Cala Major, Sant Agustí, Son Rapinya i Son Vida.

Aquests espais, sobretot a l’oest, han vist incrementar el seu preu a causa de les noves urbanitzacions implantades amb la idea d’exercir com actiu financer. Per exemple a Son Vida, amb les noves urbanitzacions –i camps de golfs– destinades a ser segones residències d’europeus, o a romandre buides a l’espera de la seva revaloració. D’aquesta manera, i per la seva essència turístico-especulativa, la zona és de les que absorbeix un dels majors nombres d’habitatges buits i segones residències del municipi. L’àrea és de les que mostren un major nombre d’habitatges hipotecats i on es localitza la major part de la població de la ciutat amb estudis de tercer grau.

Dins aquesta àrea, l’Arenal presenta unes característiques diferents a la resta, i per un espai turístic degradat i el preu de l’habitatge és més baix.

3. L’àrea del nord-oest de Palma es caracteritza per ser la zona dels antics nuclis rurals de Palma, nuclis que han esdevingut actualment dels més cars de la ciutat i que s’han revalorat fins a un 230% en 15 anys.

En ser una de les zones rurals tradicionals de Palma, la zona nord-oest del municipi presenta un elevat nombre d’habitatges adquirits per herència i alhora, la nova urbanització accentua un gran nombre de cases en propietat per hipoteca. Igualment, aquesta part de la ciutat és abundosa en habitatges buits i segones residències, que no s’aprofiten i s’utilitzen com a inversió –ja que en ser la zona més revalorada hauria d’assegurar una major rendibilitat–. Amb aquesta situació, la presència d’empresaris, directors, gerents i personal altament qualificat és més intensa que a la resta de zones de la ciutat. La presència d’habitants amb estudis de 3r grau és també molt intensa, així com per contrast la població analfabeta i sense estudis. El fet s’explica entenent que els sense estudis i analfabets són aquells que resideixen a aquests nuclis rurals des de temps enrera, mentre molts dels que tenen estudis de tercer grau són persones que han assolit un nivell econòmic prou elevat per a poder viure a aquesta zona de Palma.

4. La zona nord-est és la zona rural del municipi. Són les zones estadístiques de Son Ferriol, Sa Casa Blanca, Sant Jordi, S’Aranjassa, es Pil·larí i Son Riera. Aquests indrets, pel que fa al preu de l’habitatge, se situen en una posició mitjana respecte de la mitjana de Palma –entre 2.245,86 €/m2 i 2.662,9 €/m2–. Malgrat els preus mitjans –que indiquen per tant que no és de les zones més rendibles de Palma per a la inversió immobiliària–, la zona presenta un nombre significatiu d’habitatges buits i de segones residències. En tot cas però, la caracterització rural de la zona explica l’herència com a forma comú d’adquirir l’habitatge, així com l’elevat nombre de persones sense estudis i d’analfabetes.

5. La zona est de l’eixampla és la zona més “desafavorida” de la ciutat. El primer tret que diferencia l’àrea de la resta de Palma és el preu de l’habitatge, que oscil·la entre els 1.734 i 2.245 €/m2, de manera que esdevé la zona més barata de Palma. La zona és, juntament amb alguns indrets del centre, la zona que presenta un nombre d’habitatges en estat deficient més elevat. Així, aquesta no és precisament l’àrea geogràfica que han elegit els empresaris, ni els professionals liberals per viure, és la zona on es concentra la població amb menys recursos econòmics, i així, amb menys possibilitats d’elecció quant al lloc per viure. Esdevé per tant l’àrea dels immigrants africans –sobretot marroquins– per excel·lència i on es localitza també, una gran part de la població analfabeta i sense estudis. En no ser una zona massa òptima per a l’especulació immobiliària, els habitatges buits i les segones residències no són excessivament abundants respecte de la resta de la ciutat.

6. Finalment, la zona oest de l’eixample exerceix com a zona de transició entre la zona del centre, el litoral i sud-oest, l’àrea rural del nord-oest i la zona de l’eix est de l’eixample. En ser zona de transició entre zones cares i barates, l’àrea presenta uns preus d’habitatge mitjans –en relació a la resta de la ciutat–, entre 2.245,86 € /m2 i 2.662,9 € /m2. La població que l’habita és so-

mapa 4

Zoonificació de Palma segons l’accessibilitat a l’habitatge

Font: elaboració pròpia.

bretot una classe mitjana benestant, ni inversors en immobles, professionals liberals i empresaris, ni immigrants amb manca de recursos econòmics. És una zona on hi ha un gran nombre d’habitatges hipotecats, fet que significat que la població que l’habita, majoritàriament està endeutada (així és la classe mitjana...).

Amb aquest escenari es fa tangible la manera en què el valor monetari de l’habitatge i del sòl segrega l’espai social de la ciutat, tot localitzant àrees geogràfiques en funció de la capacitat adquisitiva. Es polaritza així la ciutat i es generen zones on es dispara el preu de l’habitatge: zones d’alt standing amb pisos de luxe, noves urbanitzacions amb l’oferta complementària on hi resideixen els inversors, empresaris i professionals liberals; i zones on el preu de l’habitatge és menys car (malgrat resulta igualment inaccessible per a amplis sectors de la societat), a les que es veuen forçades a viure les persones més vulnerables econòmicament: entre d’altres, una gran part dels immigrants (no comunitaris), persones sense estudis i analfabetes.

El preu de l’habitatge actua, en definitiva, com a factor d’exclusió social i genera una distribució de la població en l’espai subordinada a la capacitat econòmica dels individus, fet que es tradueix en la formació de guetos gentrificats.

5. Conclusions

L’habitatge, dins l’economia del capitalisme financer global, ha esdevingut un actiu financer, de manera que la seva funció social s’ha substituït progressivament per la funció que exerceix com a bé de canvi. Afavorida per l’esclat de la bombolla financera-tecnològica, la baixada dels tipus d’interès i de l’entrada al sistema monetari comú, l’entrada de capital financer al sector immobiliari, des de finals dels noranta, ha generat l’acceleració de la construcció i de l’increment del preu de l’habitatge amb un marc regulador anormal en el context de la UE.

La inversió immobiliària com a principal motor de la construcció a l’Estat Espanyol –i la construcció com a principal motor de l’economia– segueix una tendència de creixement positiva paral·lela amb l’edificació d’habitatges, i a l’hora amb l’increment dels seus preus.

Es generen, en canvi, dues tendències de creixement paradoxals a l’Estat. D’una banda, el creixement de l’edificació d’habitatges contrasta amb el decreixement demogràfic: el 2006 l’estoc d’habitatges era de 20 milions, mentre que el nombre de llars era de 13,1 milions (Naredo, 2004). S’explica així l’elevat nombre d’habitatges buits i de segones residències comptabilitzades a l’Estat. D’altra banda, contrasta el creixement del preu de l’habitatge i els salaris: a finals dels 90 els salaris creixien a un ritme del 2% anual, mentre que el preu de l’habitatge a un 14%, fet que significa l’endeutament d’un sector cada cop més ampli de la societat.

A les Illes Balears, accentuat per la seva condició de destinació turísticoresidencial de l’economia occidental, l’entrada de capital financer en el sector immobiliari ha crescut a un ritme del 38,8% anual, el que es tradueix directament en l’increment de la construcció de nous habitatges –entre 7.600 i 13.000 cada any–, així com en l’augment del seu preu en un 15,6% anual –tot assolint una mitjana de 2.369 € /m 2 el 2006–. L’encariment dels preus, lligat al quasi nul mercat de lloguer, implica que la població es vegi amb la necessitat de demanar 2,3 vegades més crèdits hipotecaris del que estalvia, i generant per tant el seu endeutament com a requisit per l’accés a l’habitatge.

Des d’una perspectiva social, l’habitatge entès com a mercaderia origina una polarització entre propietaris d’immobles i no propietaris d’immobles. La revalorització immobiliària implica doncs, l’enriquiment d’aquelles persones que tenen una propietat, i la necessitat d’endeutament per a l’accés a l’habitatge per a les persones sense propietat. Un endeutament que es veu aguditzat a mesura que la bombolla immobiliària s’infla.

Dins el descrit panorama econòmic i polític, l’estudi realitzat per a Palma mostra com el preu de l’habitatge determina la localització de les persones en l’espai urbà. La capacitat adquisitiva de les persones fixa els barris de la ciutat en què pot residir i on no pot fer-ho. D’aquesta manera es segrega la ciutat, tot organitzant-se espacialment en funció de les característiques socioeconò-

miques dels que hi resideixen. Es creen així, àrees per a la residència d’adinerats amb habitatges de luxe, àrees degradades per als immigrants i la població amb menys recursos econòmics –on té lloc la formació de guetos–, com àrees amb predomini d’habitatges hipotecats per a la classe mitjana. Es posa de manifest, en definitiva, com l’habitatge ha esdevingut un factor clau en termes de segregació i d’exclusió social.

6. Bibliografia

ABC [En línia] <http://www.abc.es/informacion/guiainmobiliaria06/index. asp> [Consulta: 14 juliol 2007]

Artigues, Antoni et al. (2006) Introducción a la Geografía Urbana de las Illes Balears. Guía de Campo. VII Coloquio y Jornadas de Campo de Geografía Urbana. Illes Balears, 19-24 de junio de 2006. Palma de Mallorca: Universitat de les Illes Balears.

Binimelis, Jaume (2000). “Sociedad Postindustrial y dialéctica campo-ciudad. Aportación al debate a modo de estado de la cuestión”. Lurralde, núm. 23, p. 93-113.

Blázquez, Macià; murrAy, Ivan (Dir) (2003). Indicadors de sostenibilitat del turisme a les Illes Balears. Memòria del projecte 2002-2003. Palma de Mallorca: CITTIB.

CApel, Horacio (1983).Capitalismo y morfología urbana en España. Barcelona: Los Libros de la Frontera.

CArBonero, Maria Antònia (2001). L’espai social de l’exclusió: una proposta d’àrees d’atenció preferent. Palma de Mallorca: Caixa de Balears Sa Nostra.

BAnCo de espAñA [En línia] <http://www.bde.es/estadis/estadis.htm> [Consulta: 22 novembre 2007]

BuAdes, Joan (2006). Exportando Paraísos. La colonización turística del planeta. Palma: La Lucerna.

CArpintero, Óscar (2003). “Boom immobiliario y especulación urbanística. Claves económicas de la insostenible e injusta dinámica inmobiliaria en el Estado Español”. El Ecologista [Madrid], núm. 34.

CArpintero, Óscar (2003). “Los requerimientos totales de materiales en la economía española. Una visión a largo plazo: 1955-2000”. Economia industrial, núm. 351.

CArpintero, Óscar (2005). El metabolismo de la economía española. Recursos naturales y huella ecológica (1955-2000). Madrid: Fundación César Manrique (Colección Economía vs Naturaleza).

CArrAsCo, Roque Juan; CAlderón, Andrés (2003). “La vivienda como elemento de segregación o lógica de su reproducción”. Barcelona: Scripta Nova, núm. 146.

Centre de reCerCA eConòmiCA (2003, 2004, 2005). Informe econòmic i social de les Illes Balears. Palma: Sa Nostra.

C ol · legi d ’A pA rell A dors de m A llorCA . (2007). Base de dades. Finals d’obra 2007.

del río lopezosA, Ana (2005). “L’estalvi i l’endeutament de les famílies durant la llarga etapa expansiva de l’economia espanyola”. Servei d’Estudis del Banc d’Espanya, CRE.

díAz, Fernando (2006). “Urbanismo neoliberal: el ejemplo valenciano”. Pensamiento crítico, núm. 170. direCCión generAl del CAtAstro [en línia] <http://www.catastro.meh.es/>

[Consulta: 12 octubre 2008]

fernández durán, Ramón (2006). El tsunami urbanizador español y mundial. Sobre las causas y repercusiones devastadoras, y la necesidad de prepararse para el previsible estallido de la burbuja inmobiliaria. Madrid: Virus. ferrer, Aldo. (1999). “La Globalización, la crisis financiera y América Latina”. Comercio Exterior [Mèxic], vol. 49, núm. 6. g onzález , Jesús (2006). “Geografía urbana de Palma: la actividad turística en la forma y el desarrollo de la ciudad”. A: A rtigues , Antoni et al . Introducción a la Geografía Urbana de las Illes Balears. Guía de Campo. VII Coloquio y Jornadas de Campo de Geografía Urbana. Illes Balears, 1924 de junio de 2006. Palma de Mallorca: Universitat de les Illes Balears, p. 164-210.

HArvey, David (1977). Urbanismo y desigualdad social. Madrid: Siglo XXI de España Editores.

HArvey, David; smitH, Neil (2005). Capital financiero, propiedad inmobiliaria y cultura. Barcelona: Contratextos. institut BAleAr d’estAdístiCA [En línia] <http://www.caib.es/ibae/ibae. htm>. [Consulta: 17 agost 2007]

institut d’estrAtègiA turístiCA. [En línea]. <http://www.inestur.es/p/>. [consulta: 2 novembre 2007]

INE. [En línia] <http://www.ine.es> [Consulta: 23 setembre 2006]

mArCos, Carmen; CArpintero, Óscar; nAredo, José Manuel (2005). “El patrimonio en vivienda y su distribución regional”. Cuadernos de información económica, núm. 186.

ministerio de industriA turismo y ComerCio [En línia] <http://www. mityc.es/es-ES/index.htm> [Consulta: 22 novembre 2007]

ministerio de fomento. [En línia] <http://www.fomento.es/mfom/lAng CAstellAno/informACion mfom/informACion estAdistiCA/> [Consulta: 22 novembre 2007]

nAredo, José Manuel (1996). La burbuja immobiliario-financiera en la coyuntura económica reciente (1985-1995). Madrid: Siglo XXI. nAredo, José Manuel (1997). “Sobre el orígen, el uso y el contenido del término sostenible”. A: La construcción de la ciudad sostenibles. Ciudades para un futuro más sostenible, http://habitat.aq.upm.es nAredo, José Manuel (2003). “Mercado del suelo y plusvalía”. Pensamiento crítico. Página abierta, p. 142-143.

nAredo, José Manuel (2003). “Las raíces económico-financieras de la crisis ambiental: un tema tabú de nuestros tiempos”. A: vidAl, J. [dir.] Hacia una sociedad civil global. Madrid: Taurus.

nAredo, José Manuel (2004). “Perspectivas de la vivienda. Consecuencias de la evolución demográfica en la economia”. Información Comercial Española ICE, núm. 815, p. 143-154.

nAredo, José Manuel (2006). Raíces económicas del deterioro ecológico y social. Más allá de los dogmas. Madrid: Siglo XXI.

nAredo, José Manuel; CArpintero, Óscar; mArCos, Carmen (2007). “Boom inmobiliario, ahorro y patrimonio de los hogares: evolución reciente y comparación internacional”. Cuadernos de Información Económica, núm 200, p. 71-91.

nAvArro, Carolina (2005). “Indicadores de vivienda i exclusión”. Documentación Social, núm. 138, p. 173-190.

oBservAtorio Joven de viviendA en espAñA. [En línia] http://www.cje.org/ C3/C15/Anuario%20OBJOVI%202006/Document%20Library/Articulos.pdf> [Consulta: 13 novembre 2007]

rodríguez, Isabel (2006). “Mecanismos de control territorial en tiempos de la globalización”. Scripta Nova [Barcelona], vol. 10, núm. 218 (28).

rullAn, Onofre (2007). L’ordenació territorial a les Illes Balears (Segles XIX-XX). Palma de Mallorca: Documenta Balear (Quaderns d’història contemporània de les Balears, núm. 53).

rullAn, Onofre (1999). “De la Cova de Canet al Tercer Boom turístic. Una primera aproximació a la geografia històrica de Mallorca”. A: Alenyà, M. et al. El medi ambient a les Illes balears. Qui és qui? Palma de Mallorca: Ed. Sa Nostra, p. 171-213.

s eguí , Joan (1998). Les Balears en venda. La desinversió immobiliària dels illencs. Palma: Documenta Balear (Menjavents, núm. 24).

soCietAt de tAxACió sA [En línia] <http://web.st-tasacion.es/html/index. php> [Consulta: 23 juliol 2007]

tAller viu (2006). El cielo está enladrillado: entre el mobbing y la violencia inmobiliaria y urbanística. Barcelona: Edicions Bellaterra. <http://www.sindominio.net>

tAsACiones inmoBiliAriAs sA [En línia] <http://www.tinsa.es/> [Consulta: 13 juliol 2007]

vives, Sònia (2007). Inclusió social, mercat immobiliari i creixement urbanístic. El cas de Palma. Barcelona: Fundació Jaume Bofill.

ConfERènCIES

toponímia recreativa. una visió diferent

dels noms de lloc de Catalunya

Assumpta lleonart i orri Geògrafa, Responsable de Formació Institut Cartogràfic de Catalunya assumpta.lleonart@icc.cat

Resum

L’ús generalitzat i quotidià dels topònims fa que puguin despertar curiositat i interès en sectors no necessàriament especialitzats. L’aproximació recreativa als noms de lloc pretén atraure l’atenció sobre aspectes més aviat informals, però que poden contribuir a acostar i divulgar la toponímia per a un públic més ampli i, a través d’ella, fomentar l’interès pel coneixement de l’entorn. Amb aquest objectiu, es proposen alguns dels aspectes dels noms geogràfics que es poden considerar “recreatius” i s’il·lustren amb exemples del món i, sobretot, de Catalunya: característiques dels topònims que poden resultar singulars o suggeridores, en relació a l’estructura, a la forma i al contingut; altres àmbits en què es poden trobar noms de lloc: noms de persona, noms comuns que designen objectes, menjars, etc., frases fetes i refranys geolocalitzats, i algunes dades numèriques i estadístiques curioses: els topònims més freqüents, els més llargs i els més curts.

Paraules clau: toponímia recreativa, noms de lloc, noms geogràfics, malnoms, Catalunya.

Resumen

toponimia recreativa. una visión diferente de los nombres de lugar de Cataluña

El uso generalizado y cotidiano de los topónimos provoca curiosidad e interés en sectores no necesariamente especializados. La aproximación recreativa a los nombres de lugar pretende atraer la atención sobre aspectos más bien informales, pero que pueden contribuir a acercar y divulgar la toponimia a un público más amplio y, a través de ella, fomentar el interés por el conocimiento del entorno. Con este objetivo, se proponen algunos de los aspectos de los nombres geográficos que se pueden considerar “recreativos” y se ilustran con ejemplos del mundo y, sobretodo, de Cataluña: características de los topónimos que pueden resultar singulares o sugerentes, en relación a la estructura, a la forma y al contenido; otros ámbitos en los que se pueden hallar nombres de lugar: nombres de persona, nombres comunes que designan objetos, comidas, etc., frases hechas y refranes geolocalizados, y algunos datos numéricos y estadísticos curiosos: los topónimos más frecuentes, los más largos y los más cortos.

Palabras clave: toponimia recreativa, nombres de lugar, nombres geográficos, Cataluña.

Abstract

Recreational toponymy. An alternative overview about the names of places in Catalonia

The generalized and daily use of the toponyms makes that they can awaken curiosity and interest in sectors not necessarily specialized. The recreational approach to the names of place intends to attract the attention about rather informal items, but that they can contribute to bringing over and spread the toponymy for a more extense public and foster the interest in the knowledge of the environment. With this goal, some of the questions of the geographical names that can be considered “recreational” are proposed and they learn with examples of the world and, especially, of Catalonia. The characteristics of the toponyms can be singular or suggestive, in relationship with the structure, the form and the contents. The names of place could be names of people, common nouns that designate objects, foods, etc, made sentences and geolocated sayings, and finally, some curious numerical and statistical datum: the most frequent toponyms, the longest and the shortest.

Key words: recreational toponymy, names of place, geographical names, Catalonia.

1. Per què la toponímia recreativa?

Els noms de lloc d’un espai geogràfic poden ser estudiats des de perspectives molt diferents: etimologia, substrats lingüístics, categories geogràfiques, distribució territorial, variants dialectals, tipus de topònims segons l’origen (antropònims, hagiotopònims, etc.), estructures gramaticals, la toponímia com a font d’informació geogràfica i històrica (paisatge natural, poblament, oficis i activitats econòmiques, pertinença i frontera, xarxa de comunicacions, equipaments, persones, fets històrics, fets culturals, creences), toponímia major i toponímia menor, oficialització dels noms de lloc, nous topònims (neotoponímia), jocs lingüístics en els noms de lloc, criteris d’escriptura, toponímia i cartografia, toponímia i senyalització viària, etc. Des de punts de vista erudits i pluridisciplinars fins a aspectes més informals i, àdhuc, lúdics.

Abans de ser un element cartogràfic o un rètol de senyalització, els topònims són un element de la comunicació imprescindible per a l’orientació i per a la indicació de localitzacions. Són utilitzats de manera quotidiana, independentment de nivells socials, econòmics o acadèmics: on vivim, per on ens movem, on viatgem, el que mengem, la roba que portem, les notícies d’actualitat, el llibre que estem llegint, la pel·lícula que estem veient. De forma habitualment inconscient per a la majoria de les situacions en què s’utilitzen, donen informació sobre l’entorn, sobre els llocs i sobre els esdeveniments pretèrits. I, d’altra banda, formen part del patrimoni cultural, són un element sensible d’identificació i d’afirmació col·lectiva, tenen una transcendència per a les persones individuals i com a grup.

Aquest ús generalitzat fa que puguin despertar curiositat i interès en sectors no necessàriament erudits ni especialitzats en toponímia. L’objectiu d’aquest article és atraure l’atenció sobre aspectes potser més informals (i, alguns, propers a l’anècdota), però que poden contribuir a acostar i divulgar la toponímia per a un públic al més ampli possible i, en conseqüència, a desvetllar l’interès pel coneixement de l’entorn a través de la toponímia.

Amb aquesta finalitat, es tractaran alguns dels aspectes que es poden considerar recreatius de la toponímia i s’il·lustraran amb exemples del món i de Catalunya.1

Antecedents

L’expressió “toponímia recreativa” es referiria, literalment, a aquella toponímia que ens entreté, que ens distreu. S’hi poden emmarcar des d’aspectes que

1. Només es detallaran alguns dels aspectes “recreatius” de la toponímia. D’altres, tan sols se citaran. D’altra banda, no és l’objectiu d’aquest escrit ni fer llistats exhaustius (per a cada tema es posaran només alguns exemples), ni anàlisis etimològiques profundes.

moltes vegades semblen, més aviat, de toponímia “creativa”, com noms de lloc curiosos o divertits, semblances de lèxic, la ironia de les traduccions literals2 o fins a aspectes que exigeixen un major deteniment i una aproximació més analítica: elements positius i elements negatius a la toponímia, noms coincidents per a diferents llocs, noms diferents per a un mateix lloc, renoms i eslògans, la toponímia fantasiosa, la toponímia a la literatura, a les cançons, a les pel·lícules, als mitjans de comunicació, etc.

Els noms de lloc, per la seva capacitat d’evocació, resulten d’interès per a moltes persones: fòrums i pàgines web dediquen espai a la toponímia, a discussions, a preguntes i respostes sobre significats i orígens, sobre curiositats. Sovint, sense cap intenció ni d’anàlisi ni de recerca etimològica; només buscant allò que pot resultar divertit i peculiar o aquell topònim que sembla voler dir altres coses (insults, escatologia, coincidències entre diferents llengües, etc.).

Buscant el text “funny places names”, o textos semblants o en altres idiomes, al cercador de Google, es troben milers d’entrades.3

Però, de fet, la qüestió de trobar més o menys divertits o peculiars determinats noms de lloc depèn dels coneixements que es tinguin de l’idioma i del context geogràfic i històric que va veure néixer els topònims, dels coneixements lingüístics (llengua actual i dialectalismes), dels coneixements del territori, de la capacitat de comprensió lectora o de la lleugeresa amb què s’interpreten els noms de lloc.4

El projecte més seriós sobre el tema és, probablement, el que desenvolupa Henri Dorion, al Quebec, en relació amb els sobrenoms dels llocs i amb la toponímia recreativa. Dorion, que ha treballat més de cinquanta anys en toponímia des d’un nivell regional fins a l’internacional (dins del grup d’experts en noms geogràfics de les Nacions Unides), té com a projecte el recull d’exemples divertits, sorprenents, “lleugers” (com els anomena ell mateix), amb l’objectiu de desvetllar l’interès pels noms de lloc, per part d’un públic més ampli que no pas el dels especialistes en la matèria.

2. la toponímia de Catalunya des d’un punt de vista recreatiu

En aquesta mirada recreativa a la toponímia de Catalunya es tractaran, en primer lloc, aspectes propis i intrínsecs dels noms de lloc que poden

2. Per exemple, casos com “La Colina del Hombre” per “el Turó de l’Home”, que es poden trobar fins i tot en documents oficials.

3. Algunes, amb referències a representacions cartogràfiques com, per exemple, un mapa del Regne Unit: “Hysterical Mappe of Britain: Latitude with Attitude” (Birdlip Maps, 2001) o els tres fulls editats per Pressesau, entre 2005 i 2007, amb el nom “Lustige Ortsnamen Deutschland”.

4. Per exemple, Vier Häuser és un topònim que pot semblar ben poc peculiar i, en canvi, trobar d’allò més curiós el nom de Setcases, i la diferència no és pel nombre de cases (“Vier Häuser” significa en alemany, literalment, “quatre cases”) sinó perquè en el primer cas, si no se sap alemany, el topònim no diu res. Cabrera o Cabrils poden semblar noms graciosos i, en canvi, Capri sembla més sofisticat; etimològicament, a tot arreu s’està parlant de cabres.

resultar singulars, curiosos o suggeridors, en relació amb l’estructura del topònim, la seva forma i el seu contingut. Aquesta tasca es podria fer bé fixant-nos només en l’aparença sense plantejar-nos cap anàlisi (tal com s’observa en fòrums i blocs diversos), bé aprofundint en les fonts documentals que podrien explicar l’origen i el significat d’aquells topònims (tal com es faria en una investigació etimològica). En aquest article no es pretén ni una perspectiva que frivolitzi la toponímia, sense anar més enllà de l’aparença, ni un punt de vista massa erudit que arribi al fons de cada topònim, però que resulti inabastable per a les persones sense una formació toponímica especialitzada. 5

A continuació, es tractaran alguns espais que contenen o es basen en noms de lloc i que no són ni mapes ni rètols de senyalització viària.

Finalment, s’oferiran algunes dades numèriques i estadístiques curioses, sobre la freqüència i la llargada dels noms de lloc.

2.1 Estructures peculiars

Els noms de lloc es poden analitzar de manera semblant a com s’analitzaria una frase, un text. En tots els idiomes, i en català també, l’estructura dels topònims és diversa i complexa6. Molts topònims segueixen estructures senzilles: (article) + nom (Pratdip, la Riba) o (article) + nom + nom (la Serra Burgès); (article) + nom + adjectiu + (adjectiu) (Aramunt Vell, la Vila Xica) o (article) + adjectiu + nom (el Nou Vendrell); (article) + especificatiu + nom (els Quatre Camins); (article) + nom + SP (la Serra d’Almos) o (article) + nom + SP + SP (Camí de Mas d’Alzines per l’Ombria); (article) + nom + adjectiu + SP (la Serra Rasa de Badia); (article) + especificatiu + nom + SP (els Tres Termes de Boquià).

Però, d’altres, segueixen estructures més peculiars. Per exemple:

a) Topònims que estan constituïts només per un sintagma preposicional: Damunt dels Horts, Damunt la Font, Damunt Roca, Davall Bassa, Davall Sant Joan, Entre Coma i Pla, Entre Ter i Rec, Sobre Solerbrocó, Sota l’Església, Sota Montsià. I, encara menys freqüents, els començats per la preposició “de”; per exemple: De Baixada, De Fora la Meda, De Giles, De Terra la Meda, De-part-l’horta.

5. Alguns dels exemples que se citen, doncs, poden no respondre a l’etimologia real, però es constataran només en tant que possibles objectes recreatius de la toponímia. El gran nombre de noms de lloc que formen la toponímia menor de Catalunya i la poca documentació existent en general per aquest tipus de topònim, fa que calgui una anàlisi etimològica profunda i detallada que, manta vegades, no podria arribar a una interpretació definitiva.

6. L’estructura dels topònims, la discussió de què és un nom propi i què no ho és, o on acaba l’apellatiu i on comenta el topònim, són temes que han estat objecte d’estudis específics.

b) Topònims formats per grups verbals (verb+complement) escrits, normalment, aglutinats. És un tipus d’estructura que es dóna de manera relativament més freqüent a la toponímia de Catalunya.7

Molt sovint, aquests grups tenen una part del seu component que sembla referir-se a algun nom d’animal: Gratallops, Tornabous, Serra de Cantacorbs, Clot de Mata-rucs, Barranc de Desferracavalls, Font de Matapollastres, Cantallops, Cantamoixons, Cantaperdius, Matabous, Pixavaques, Bosc de Caga-rates. O amb component temporal: Can Mai-hi-són, Can Maimés, Can Quinhorés.

També són interessants els grups verbals que es refereixen a aspectes religiosos, sovint amb connotacions iròniques o pejoratives: Can Beneir-pa, Can Crema-sants, Plans de Dir Missa, Tormo de l’Espantaflares, Font de Mata-rectors, Font de Matavicaris, Afartafrares, Matamonges.

Molts grups verbals expressen una acció amb subjecte personal o amb subjecte no especificat: Miralcamp, Beuloví, Mas d’Espolsaigualeres, Mas de l’Espantaguerres, Mas de Saltamàrgens, Mas de Picafocs, Caseta de Tancaportes, Caseta de Pica-rocs, Font de Matagavatx, Miramar, Miravall, Escaldabecs, Camp d’en Gira-rocs, Lligallo de Cantavella.8

Alguns topònims que segueixen aquest tipus d’estructura contenen referències escatològiques: Caseta del Cagamantes, Magatzem de Caganpena, la Sabatera del Cagaherbes. Finalment, com a estructura peculiar, hi ha topònims que són veritables descripcions d’accions: Ca la Mare-no-ho-vol, Can Jo-et-fot-de-Déu, Sant Francesc-s’hi-moria, Coll d’Hi-era-de-massa, Racó de la Font-que-nocou, Puig d’Esperant-ses-vinyes, la Canal-que-no-té-cap, Font de Beu-itanca, Barranc de Mare-caseu-me, s’Esquerda On-envestí-el-vapor, Cala d’Allà-on-raja-l’aigua, Allà-on-se-banyen-ses-dones.

2.2 formes especials

En aquest apartat, es tractaran topònims que resulten especials pel que fa a la seva forma. En primer lloc, s’observaran noms de lloc que presenten algun tipus de simplificació. A continuació, es comentaran alguns aspectes gairebé lúdics de noms de lloc que, per la seva sonoritat o per la seva forma molt peculiar, criden l’atenció.

7. Cal tenir en compte, per a aquests exemples i per a tots els següents, que els noms de lloc poden ser i, de fet, moltes vegades són, el reflex d’evolucions fonètiques, i pot haver quedat amagat el sentit originari. Per exemple, Gratallops, al Priorat, podria tenir l’origen en la forma “glata” –de glatir, udolar–i “llops”; Cantallops podria estar relacionat, com d’altres començats per “canta”, amb una arrel cèltica que significaria “pedra”. També, que compostos d’aquest tipus es poden estar referint, per ex., a noms de bolets (escaldabecs, esclata-sangs, mataparents), de plantes (matagalls, matapoll, pixallits) o d’animals (matabous és un insecte, picapolles és un ocell).

8. També en aquest cas, com a la nota anterior, “canta” es podria referir a roca (cantavella = roca vella).

2.2.1 Topònims que s’escurcen

L’ús habitual d’aquest tipus de nom propi (els topònims) fa que, en l’aspecte formal, sofreixin modificacions i simplificacions, de manera paral·lela al llenguatge parlat i a les varietats dialectals en general. Parlant, es tendeix a la simplificació del lèxic i de les estructures.9 Igualment, es tendeix a estalviar lletres, síl·labes i paraules, a ajuntar el que resulta massa llarg de pronunciar; perquè, en qualsevol cas, l’aspecte comunicatiu de la toponímia queda garantit pel context. Es tracta de contraccions, el·lipsis, aglutinacions, intercanvis de lletres o de síl·labes (metàtesi), bé per desgast fonètic (per l’ús), bé per trets dialectals. Saber d’aquests mecanismes de simplificació pot ajudar a observar alguns noms de lloc de manera menys opaca.

S’observen contraccions o “estalvis de lletres” o síl·labes (per evolució lingüística, per deformacions i desgast fonètics o per usos dialectals) en topònims com: Cadalt (casa de dalt), Cadamont (casa d’amunt), Cadamuntic (diminutiu de casa d’amunt), Cadavall, Madavall (casa d’avall, mas d’avall), Canova10 (casa nova), Canovica (diminutiu de casa nova), Manou (mas nou), Bonegre (bosc negre), Perramon (Pere Ramon), Pigròs (puig gros), Piguillem (puig Guillem), Pijoan (puig Joan), Rialb (riu alb, riu blanc), Ricorb (riu corb), Rigròs (riu gros).

En d’altres casos, s’observa l’absència d’algun element morfològic (normalment la preposició) que s’utilitzaria habitualment en la llengua oral estàndard: Erill la Vall, Sant Quirze Safaja,11 Sant Joan les Fonts, Borda el Perles,12 Ço el Francisco, Molí el Cila, Comaloforno, Cap la Creu, Solana el Jaio, Prat la Vall, Baixada el Mau, Pi el Viudo.13

Topònims descoordinats?

Per causa de l’evolució fonètica, d’aquestes simplificacions i de formes dialectals, hi ha topònims que, al menys aparentment, semblen no concordar en nombre o en gènere.

Pel que fa a la concordança en nombre, hi ha exemples com el Carrer del Pèlics, o força noms de casa d’Osona, la Garrotxa i, especialment, de la Selva: el Bacs, el Baucells, el Blancs, el Campells, el Casals, el Cellers, el Clopers, el

9. La gent de Sant Pere de Torelló es refereixen a “Sant Pere”; no els cal dir “Sant Pere de Torelló”; la gent de l’Ametlla del Vallès parlen de “l’Ametlla”; no els cal especificar “del Vallès”.

10. Cànoves? Canovelles?

11. En els casos en què es troba l’article salat fossilitzat i amb una estructura de nom+complement del nom, s’acostuma també a el·lidir la preposició “de”.

12. Aquest tipus d’estructura, sense preposició i en què, sovint, la segona part del topònim es refereix a un renom de persona, és viva i freqüent a les terres de l’Ebre i de Ponent, i es pot trobar fossilitzada en altres zones.

13. L’el·lisió de la preposició “de”, que s’esdevé en la parla oral, es conserva en la toponímia des de fa segles. En documents escrits, es pot observar una certa resistència a ometre-la.

Clots, el Cortals, el Crous, el Dacs, el Falgars, el Ferrers, el Folcs, el Gelats, el Graners, el Guacs, el Roters, el Terrers. En molts d’aquests casos es deu tractar d’una el·lipsi del mot “mas” (“el Bertrans” per “el mas d’en Bertrans”, per exemple). O, també: el Canaletes,14 es Cabramortes, Gotsfred, els Malpassos, Santjustos, Sant-romassos.

Pel que fa a la concordança en gènere, pot sorprendre trobar topònims com: la Call, la Casot, la Cau, la Grau.15

O, com a variant dialectal, el cas de l’article determinat masculí plural que, a Andorra i al Pallars, pot ser “les”: les Artics, les Camps, les Castellons, les Clots, les Costerots, les Feners, les Muros, les Obacs, les Terrers Rois, les Tossals, les Vedats.16

2.2.2 Topònims que sonen

Topònims repetitius, onomatopeies

Tal com passa en el lèxic comú, també hi ha topònims que es formen a partir de la repetició d’una unitat; es parla de paraules reduplicatives i, també, de paraules-eco.17 Són topònims que contenen sons que són o que semblen onomatopeics. La freqüència i la distribució no és regular dins del mapa del món: són relativament poc freqüents en les llengües romàniques i força més freqüents en idiomes com el hawaià i, en general, a tot Oceania i significa coses diferents segons els casos.18 En la toponímia mundial trobem, per exemple: a Alemanya: Baden-Baden; a Austràlia: Goonoo Goonoo, Grong Grong, Kurri Kurri, Mata Mata, Mitta Mitta, Wagga-Wagga, Wallan Wallan, Woy Woy; a Canadà: Bella Bella; als EUA: Sing Sing, Walla Walla; a Fiji: Lomaloma, Savusavu, Somosomo; a les Illes Cook: Pukapuka; a les illes Hawai: Auau, Koko, Likelike, Nounou, Oloolo; a les Illes Salomó: Kirakira, Puepue; a l’Índia: Budge Budge, Dum Dum; a Indonèsia: Pare-Pare, Ulu-Ulu; a Nova Zelanda:

14. “el Canaletes” és l’única forma viva i d’ús general per referir-se al riu de Canaletes o de les Canaletes.

15. Antigament i dialectalment, la paraula “grau” era del gènere femení.

16. Un cas diferent és el del poble de la Baells. El topònim prové de “lapides bellos”, pedres belles; però la síl·laba inicial “la” acaba utilitzant-se com si fos un article i aparentant una manca de concordança que no és certa, perquè en realitat no es tractaria d’una estructura article (la) + substantiu (baells), sinó substantiu (lapides) + adjectiu (bellos).

17. Les paraules “reduplicatives” existeixen en el lèxic quotidià de molts idiomes, especialment per a referir-se a sons onomatopeics (bugui-bugui, tam-tam, tutú, txa-txa-txa) o a paraules infantils (bebè, mama, papa, non-non).

18. Depèn dels països i dels idiomes. En alguns casos, la repetició es refereix al nom de la ciutat dins de la regió: Baden-Baden (Baden in Baden). En molts d’altres indica plural, èmfasi, repetició: Goonoo Goonoo (“molta aigua”), Mitta Mitta (aigües petites”), Wagga-Wagga (“molts corbs”), Walla Walla (“moltes aigües, molta pluja”). Algunes paraules repetitives tenen un sentit propi com a conjunt, independent del significat de la unitat: Bora Bora (en tahitià era Pora Pora i vol dir “primer en néixer”), Puka Puka (d’hora al matí”); Sing Sing (presó al nord de Nova York; el nom ve d’Ossining, nom original del poble on es troba).

Aka Aka, Harihari, Katikati, Kerikeri, Matamata, Meremere, Naenae; a Papua Nova Guinea: Fofo Fofo, Raba Raba; a la Polinèsia Francesa: Bora Bora, Nengonengo, Paopao, Puka Puka, Rekareka; a la República Democràtica del Congo: Bubububu; a Samoa: Puapua; a la Samoa Americana: Pago Pago; a Tanzània: Ngoro Ngoro.

A Catalunya, trobem alguns topònims en què es repeteix formalment l’esquema, però amb un aire que ens resulta força menys exòtic: Can Pere-pere, Roca de Trin-trin, Cova dels Hula-hula, Llau del Bull-i-bull, Font de la Gotgot, Tub de Xau-xau, lo Pomó-pomó, Pomons Pomons, Devesa de Bum-bum, la Patrup-patrup, el Guru-guru. La majoria de les vegades es tracta de noms de lloc que contenen onomatopeies o ho aparenten.19

Un tipus de paraula-eco, denominada paraula-semi-eco, és la que no repeteix la unitat de manera idèntica sinó amb petites modificacions. Tampoc no falten noms de lloc amb aquesta característica, bé perquè el lèxic ho implica, com seria el cas de les onomatopeies: Zigzag (a Oregon), Ding Dong (a Texas; coneguda com “la ciutat campana”), bé per una aparença formal: Changchung, Chunchon, illes Riu-kiu.

A Catalunya trobem: Cal Xica-xaco, Mas de Pim-pom, Granja de Xinoxano (de l’italià piano-piano > ciano-ciano (genovès) > xino-xano), el Xip-xap (un far del delta de l’Ebre, onomatopeia del xipolleig), SES Xavó-Xaví (escola de Can Tunis que ja no existeix; xavó i xaví són adaptacions al català de les paraules gitanes per referir-se a nen i nena), Turó de la Catric-catrac (cops secs), el Cucurucú Petit (cant del gall), Font del Xim-xam (ni bé ni malament), lo Ringo-rango, Pongolongo, Obaga del Tic-tac (rellotge), es Cucurucuc (cant del gall). Sovint, doncs, també es refereixen a onomatopeies.

Palíndroms toponímics

Simplement com a exercici d’entreteniment, com a joc de paraules, en l’estructura dels topònims també es poden trobar alguns jocs lingüístics com els palíndroms. Els palíndroms són paraules o frases que es llegeixen igual d’esquerra a dreta que de dreta a esquerra. En l’estudi de la toponímia no tenen més transcendència; són només un argument més, una excusa entorn dels noms de lloc.

En l’àmbit internacional, per exemple: Akasaka (Japó), Glenelg (Adelaida, Austràlia), Isakasi (Albània), Neuquen (Argentina), Ulu-Ulu (Indonèsia), Kangnak (Corea del Nord) o, més llargs, Caraparac (Perú) i Daba Qabad (Somàlia).

A Catalunya, es troben exemples com: Coc (paratge), Cuc (veïnat), Oró (paratge), Pui (paratge) i Sas (veïnat), amb tres lletres; la Ral (poble), Remer (paratge), Sagàs (nucli) i Sebes (paratge), amb cinc lletres; l’Óssol (casa), Ros-

19. Per ex., xau-xau significa “ni bé ni malament”; bum-bum és l’onomatopeia d’una explosió.

sor (paratge) i Serres (paratge), amb sis lletres; Cal Llac (casa), Pla d’Alp (plana) i Carerac (casa), amb set lletres.20

2.3 Continguts suggeridors

L’estudi de l’origen dels noms de lloc se centra, sovint, en la toponímia que anomenem major. Però, si ja és difícil establir-ne l’etimologia i moltes vegades, tot i l’existència de documentació antiga, s’arriba a la conclusió que la seva etimologia és incerta, a la toponímia menor la cautela i la prudència a l’hora d’establir l’origen dels noms de lloc han de ser encara més grans: la majoria de vegades no hi ha documentació, sovint hi ha deformacions fonètiques que progressivament han anat fent menys transparent l’etimologia del topònim o expressament l’han canviat per una altra que sonés millor i, finalment, moltes llegendes populars emmascaren l’origen real.

Segons la facilitat amb què es pot interpretar amb seguretat el significat d’un topònim, es parla de topònims transparents i de topònims no transparents o opacs. Els topònims transparents signifiquen el que expressen; el seu sentit és clar i automàticament intel·ligible. Hi ha documentació que ho pot corroborar. Però no es pot fer una interpretació directa, basada en el lèxic i en el seu significat actuals; cal contextualitzar el topònim en el seu espai geogràfic i històric, cal conèixer referències pretèrites i, de vegades, altres llengües i formes dialectals.21

Per als topònims opacs, només es disposa del significant, i no del significat. Com a visió curiosa sobre el significat dels noms de lloc, tot i que potser criticable metodològicament i per certes lleugereses lingüístiques, és el que fan Stephan Hormes i Silke Peust a l’Atlas of True Names. Per als topònims d’aquesta publicació, es tradueix a l’anglès l’etimologia literal (fins i tot quan provenen de noms de persona). Una manera senzilla d’explicar el significat dels noms de lloc, de fer-los transparents.22

D’altra banda, hi ha una altra visió de l’origen i l’explicació dels topònims, a mig camí entre l’etnografia i la toponímia, que es basa en llegendes, etimologies

20. Formant part de noms de lloc, lògicament, són més freqüents en paraules molt curtes. Alguns exemples: Ala (Mas de l’Ala), Cec (Cobert del Cec), Nan (Cal Nan), Oló (Santa Maria d’Oló), Oro (Granja de l’Oro), Pep (Cal Pep), Sis (lo Sis) i Tit (Can Tit), amb tres lletres. I més infreqüents com més lletres té la paraula: Anna (Santa Anna) i Ossó (Ossó de Sió), amb quatre lletres; Cucuc (Bosc de Cucuc), Nonon (Bosc de Nonon), Pegep (la Serra del Pegep), Salàs (Salàs de Pallars), Serés (Cobert del Serés), Teret (el Mas de Teret), Tirit (Rasa de Tirit), Titit (Font del Titit) i Turut (el Turut), amb cinc lletres; Barrab (Cal Barrab), Reller (lo Reller) i Selles (les Selles), amb sis lletres; Tururut (Cal Tururut), amb set lletres, i Cucurucuc (es Cucurucuc), amb nou lletres.

21. Per exemple, tot i que aparentment sembli tractar-se d’un cas de topònim transparent, si hom pensa que Guardiola (de Berguedà i altres) es refereix a l’estalvi pecuniari, comet un error; en aquest cas, “guardiola” és un diminutiu de “guàrdia”, en el sentit de lloc de guàrdia (i tots dos deriven de “guardar”).

22. Així, per exemple, Panamà és “Place of Many Fish”, Sierra Madre és “Mother Range”, Yucatán és “I don’t understand you”, Dublín és “Blackpool” i Glasgow és “Green Hollow”.

populars sovint fantasioses, però que formen part de la cultura general del lloc i s’acaben difonent i, fins i tot, perpetuant en, per exemple, els escuts dels pobles: la maça a l’escut de Massalcoreig i al de Maçanet de Cabrenys; la ceba de l’escut de Sabadell; el pi d’or a Orpí; la foguera a Vallfogona de Riucorb; la magrana a l’escut de la Granada; els dos barbs a Barberà de la Conca; les banyes a Banyeres del Penedès; el capó a Cabó; les llísseres a Lliçà de Vall; el ca i l’ala a Calella; les llances a Llançà. I tants casos de noms de municipi que contenen la partícula “cor” que s’ha transformat en un cor al seu escut sense correspondre’s amb l’origen etimològic del nom: Corçà, Corbins, Cornudella de Montsant. O una mà en escuts de pobles que contenen la partícula “ma” en el seu nom: Masquefa, Martorell, Madremanya, Marçà, Almatret. Finalment, cal tenir en compte que, en ocasions, es poden trobar etimologies falses i grolleres de noms de lloc. Es tracta d’“invents”, “teories” etimològiques que s’ho fan venir bé, ho fan “quadrar” segons els objectius.23 L’estudi i la interpretació correctes del significat i l’origen dels topònims requereix coneixements geogràfics, històrics, documentals, lingüístics i sobre el terreny24. En qualsevol cas, a banda de tenir en compte les evolucions fonètiques que els noms de lloc experimenten com qualsevol altre element lingüístic, per tal de no fer una interpretació lleugera en casos que poden semblar-nos transparents, caldria tenir present, també, que:

a) Hi ha topònims que són el resultat de deformacions eufèmiques per tal de tornar en positives possibles connotacions negatives: Malvitge transformat a Bellvitge, el Merder a el Mèder, Castell Vedre a Castell-llebre, Sant Martí de Puigmal a Sant Mant Martí de Puigbò, Carall Armat a Cavall Bernat, Rivo Merdero a Riuprimer.

b) Hi ha topònims que són el resultat d’adaptacions fonètiques populars que tenen per objectiu transformar un topònim opac en un topònim entenedor, expressiu (encara que sigui perdent tot vincle amb l’etimologia real): Fontem Captum (“font de capta”) esdevé Font del Gat; Peraguda (“pedra punxeguda”), a Vilallonga de Ter, esdevé les Aparegudes; Rocallada (“roca ampla”), a la Garrotxa, esdevé Roca Lladre o Roca Lladra; Tros dels Ensulsiats (“esllavissats”), a Tremp, esdevé Tros dels Associats; Castell d’Adalsind (Adalsind: antropònim; castro Adalasindo > de Leseny > de Lereny > d’Alarèn > d’Alaren), al Berguedà, esdevé Castell de l’Areny; Puig Agut, a Almoster, esdevé Punxegut; les Argeleres (a Vilallonga de Ter) esdevé les Geleres; el Gorguet esdevé el Groguet.

23. Per exemple, en una pàgina web d’un hotel de l’Empordà, se cita un celler vinícola i s’inclou el fragment següent: “Es troba situat en l’anomenat camí Vilartolí, topònim que inclou les paraules “vi”, “horta” i “oli”, el que és indicatiu de la importància de la viticultura a la regió”. En realitat, Vilartolí és un topònim que procedeix del llatí medieval villare theudolini (referint-se, “theudolini”, a un nom personal germànic).

24. Cosme Aguiló parla de potonímia, en el sentit que és un treball que s’ha de fer a peu, amb els potons

Lleonart i Orri

Quan és divertit un topònim? Entre els noms de pobles, veïnats i urbanitzacions, que són els més coneguts i difosos, hi ha topònims peculiars per ells mateixos (i per l’associació que podem fer-ne, sense cap intenció de recerca etimològica, amb altres aspectes de la vida quotidiana) o pel grup que poden formar: Bar, la Cava, Cellers, la Taverna, el Vi Novell, sa Tina, Claret, Tragó, Tabac, Beulaigua i Beuloví; Fals i Falset; Su, Suc i Suquets; Ca l’Avi, l’Àvia Catalana, Can Nebot, l’Infant, Fillol, Muller, els Bessons, Germans Sàbat, les Viudes i el Maset dels Cosins; l’Altrabanda, el Canyet, Ossera i Ultramort; Estaràs, Iran, Remullà, Riuràs, Saneja i Tapis; Queixans i Queixàs; el Calamar, Conill, Cuc, Escorpí, el Gall, la Gavina, la Granota, el Gos, Nyus, el Papagai, els Pavos, la Rata, la Granja, Galliners, Vacarisses i Porquerisses, la Carronya i les Carronyes; les Amèriques, Babilònia, Buenos Aires, Califòrnia, les Malvines, Montecarlo, Monterrey (Park), Niàgara (Parc), Pequín, Saint-Moritz, la Suïssa Catalana, Terranova, Valparaíso; el Condado de Jaruco, el Cortijo, Gaggioli, el Llac del Cigne, el Meravellós, Nirvana, Oasi, Papalús, Río de Oro, el Sosiego; Collfred, Montfred i Vicfred; Aires del Camp, Brises del Mar, Vent d’Empordà i les Ventoses; Bigues i Parets; Bot i Salt; Vilatenim, Vilavenut, Vila-robau i la Garjola; Malacara, Malacuca, Malmercat i Malpartit; Talltendre i Talltorta; la Blava, Bleda, la Brava, la Càndida, Contrast, Enfesta, Escàs, Fatxes, Gra, Nas, Nosa, Rabioses, Saldet, Son...

A continuació es tractaran casos en què el topònim pot cridar l’atenció per tot o part del seu contingut en relació a les següents peculiaritats: topònims que contenen numerals, topònims amb referències cromàtiques, topònims malsonants i conjunts peculiars.

2.3.1

Topònims de nombres

La presència de nombres (ordinals o cardinals) en els topònims es dóna no només en noms de vials o d’equipaments (CEIP 3 d’Abril, Can Moles Dos, Carrer Número 26, Camp de futbol Pere IV-Bilbao, Roc 3 Pitch & Putt Golf, Club de tennis Horta 1912, Séquia Tercera del Canal d’Urgell), casos que es poden esperar en forma de dates, de numeració consecutiva, sinó també en d’altres noms de lloc: Feixa d’Un Cap; 25 Dosrius, Dosquers, Pont dels Dos Ulls; Cal Tres, Coll de les Tres Creus, el Suro de les Tres Besses; els Quatre Camins, Can Quatrecases, Creu dels Quatre Evangelis; Cinc Claus, Cinc Aulines, Pi de les Cinc Branques; Can Sis-rals, Rasa dels Sis Gats, els Sis Camins; Setcases, els Set Pins, Setfonts; Camp de Vuit Vessanes, les Vuitenes; Nou Barris, Noufonts, Noucreus; els Deu Ponts, els Deu Roures; Roc de les Onze,

25. El número u és rar en toponímia: no és necessari, no cal especificar-lo, ja s’indica amb el singular. D’acord amb el principi d’excepcionalitat, els topònims tendeixen a donar nom als elements amb característiques que els individualitzen, que els destaquen, i ser-ne un de sol només seria destacable quan se n’esperarien més d’un.

l’Onzè, Suro de les Onze, les Dotzenes, Revolt dels Dotze Apòstols, Roca Dotzena; Camp de Vint, Font del Vint-i-u, Can Vint-i-dos, Fondo dels Trenta Llops, Roca de les Trenta Creus, Corba del Trenta, Can Quaranta, Quarantajornals, els Quaranta Passos, Can Cinquanta de Dalt, Cal Seixanta, Vivendes de Cal Setanta-cinc; Tub dels Cent Ducats, Cobert del Tres-cents, Finca dels Quatre-cents, Can Sis-cents; Cal Milhomes, Milpins, Tanc dels Deumil; Cal Milió, Can Bilió.

A banda dels numerals explícits, hi ha altres topònims que, en origen però amb una evolució que ara els fa menys transparents, es referirien a numeració: Mieres, a la Garrotxa, de Miliarias, que sembla que pot derivar de millium (mill) o de mille (mil); Quart, al Gironès, de Quarto, que sembla que es diu així per trobar-se a quatre milles de Girona; Selma, de Septima, a set milles de Tarragona.26

Un exemple interessant, que pot esdevenir una mena de compendi de topònims de nombres, es troba a la zona de Montclar, amb els següents noms d’elevacions del terreny: l’U, lo Dos, lo Tres, etc., noms si més no curiosos i infreqüents (sobretot per la regularitat i el patró que segueixen). L’explicació es troba en la construcció (1856-1860) del túnel de gairebé 5 km pel qual el canal d’Urgell travessa la serra de Montclar. Es van perforar tretze pous des de la superfície fins al nivell del canal, pels quals es treia la runa, que s’anava apilant formant petits turons. Aquests turons es denominen: l’U, lo Dos, lo Tres, lo Quatre, lo Cinc, lo Sis, lo Deu, l’Onze, etc. S’alineen quasi perfectament al llarg del recorregut de la mina, de nord (l’U és just al nord de Marcovau) a sud (el Tretze és a tocar de l’entrada sud del túnel).

2.3.2 Els colors de la toponímia

Les referències cromàtiques són abundants a la toponímia de detall, normalment per qualificar un nom i, sovint, per reflectir una característica evident de l’element geogràfic designat. Un color que apareix freqüentment és el vermell/ roig: Rojals, Rojalons, Riba-roja, Puig Roig, Roca Vermella, Creu Vermella, Cingles Vermells. També són abundants les referències al color blanc: les Borges Blanques, la Casa Blanca, Tuc Blanc; al verd: Vilaverd, Collets Verds, Pleta Verda, i al negre: Vall Negra, la Punta Negra, Pic Negre. Amb força menys freqüència figuren els topònims relacionats amb els colors bru, blau i groc: Rocabruna, el Brunet, Torrebruna, Toll Blau, Estany Blau, Costa Blava, la Font Groga, Groguetes, Cocó Groc.27

26. Un cas equiparable és el de pobles d’Aragó que es diuen, seguint el mil·liari romà, Tierz, Cuarte, Quinto, Sexto (ja inexistent), Siétamo, Utebo, Nueno.

27. Com en qualsevol interpretació, cal tenir present que, de vegades, poden haver-se produït deformacions que poden donar lloc a confusions: per ex., per metàtesi, hi ha casos en què groguet pot provenir de gorguet

2.3.3 Topònims malsonants. Els potònims

L’objecte d’aquest apartat és el que en Màrius Serra va denominar “potònims” (col·leccions del programa “Connexions” de TV3, novembre de 2001): “topònims malsonants o amb noms curiosos o suggeridors”.28

Cal remarcar que els topònims poden resultar curiosos o malsonants etimològicament o d’aparença. Com ja s’ha dit, que un topònim resulti curiós o malsonant no depèn, moltes vegades, de la seva etimologia o del seu significat real, sinó del context en què se situa, de l’idioma en què s’utilitza i dels coneixements de les persones que els estan dient o que els estan escoltant. Un topònim pot ser considerat malsonant per part dels usuaris simplement per “com sona”, no perquè el seu significat sigui insultant o irreverent.

Els exemples de pobles de Catalunya que se citen a continuació es poden trobar en molts dels blocs i fòrums entorn de noms de lloc curiosos i divertits. Això no obstant, des d’un vessant més professional, la majoria no resulten especialment peculiars o, en tot cas, ho resultarien per altres motius menys primaris; és una lectura més simplista o amb més ànim d’associar els noms a altres significats i altres temàtiques el que els converteix en topònims “divertits”: Berga, Cardona, Cardedeu, Colera, Espolla, Fígols, Matadepera, la Pera, la Pobla de Mafumet, Porrera, Sabadell, Santa Perpètua de Mogoda, Seva, Tremp, Ultramort, Verges.

En general, atrauen l’atenció, tots els topònims que es refereixen transparentment o aparentment a animals: Abella de la Conca (d’abella), Cantallops (de “cantar”? i “llops”), Cabra del Camp (de cabra), Cabrera d’Anoia (de cabra), Cabrera de Mar (de cabra), Cabrils (de cabra), Gratallops (de “gratar” com a deformació de glatar –glatir–? i “llops”), Llobera (de llop), Porqueres (de porc o de pórca –faixa de terra–?), Tornabous (de “torna”: significat incert, i “bous”), Vacarisses (de vaques), Viladecans (de cans), Viladecavalls (de cavalls), Viladasens (d’ases), Vilademuls (de muls), Vilanova d’Escornalbou (de “corn” –banya– i “bou”).

Però molts poden confondre: Borrassà, que procedeix d’un nom de persona; Portbou, en què bou es refereix a bau: precipici submarí; i d’altres tenen un origen totalment incert, malgrat el que pugui semblar: Borredà, Canovelles, Llardecans, Montgat.

En canvi, d’altres topònims que també deriven de noms d’animals, en ser els seus orígens menys transparents i resultar indesxifrables per a una majoria de la gent, no resulten ni curiosos ni especialment peculiars: l’Armentera (d’Armentaria, lloc de bestiar), Arnes (en referència a ruscs d’abelles), Castelldans (castell d’ases), Cervera (terra de cérvols), Guils de Cerdanya (d’Equiles,

28. Serra cita els següents: Braga (Portugal), Calce (Rosselló), Cogullons (Alt Camp), Río Collon Cura (Argentina), Espolla (Alt Empordà), Fullà (Conflent), Guarromán (Jaen), Jodar (Jaen), Illes Lofoten (Noruega), Riu Merdàs (Ripollès), Sierra del Mugrón (Albacete), Pelotas (Brasil), Porqueres (Pla de l’Estany), Sömmerda (Alemanya), Punta Tetas (Colòmbia), Las Tetas de María Guevara (illa Margarita), Villaviciosa de Córdoba (Còrdova).

Toponímia recreativa. Una visió diferent dels noms de lloc de Catalunya 117

estables de cavalls), els Hostalets de Pierola (d’Apiera minore, abellar), Piera (d’Apiaria, també abellar), Pira (també d’Apiaria, abellar), el Pont d’Armentera (d’Armentaria, lloc de bestiar), Soriguera (vall de rates o vall de xoriguers), Vilabella (de Villam Abella, abella).

A banda dels noms de nuclis, més coneguts, a la toponímia menor de Catalunya es troben molts d’altres noms amb connotacions negatives o amb al·lusions escatològiques, eròtiques, iròniques o pejoratives: el Cagarro del Diable, Illa del Carallot, Portells de la Malaterra, Cingles de Malinfern, Turó de la Mamella, Tossal del Matafrares, los Mugrons, Sac d’Ossos, el Mal de Ventre, el Mal Pas del Diable o Suc de la Dida.

Malnoms, renoms, sobrenoms. Topònims ofensius o despectius

Un malnom és, segons el DIEC, “un sobrenom, a vegades de caràcter pejoratiu, que es posa a algú, pres d’alguna qualitat, d’algun defecte, d’algun vici, etc.”. Un renom, també segons el DIEC, seria equivalent a un sobrenom: “Nom afegit al nom d’una persona, especialment per a distingir-la d’altres del mateix nom”.

En aquest apartat es repassaran sobrenoms (malnoms i renoms) amb caràcter probablement ofensiu que es troben a la toponímia. S’han de tenir presents, però, les següents consideracions:

a) Caldria poder-se situar en el context temporal i espacial en què es va donar el nom, per valorar si es tractava realment d’un malnom. Alguns casos són clars, no han canviat. D’altres poden haver canviat de context o de significat: “Can Fanga” potser ara semblaria un malnom, una manera de referir-se a la gent de ciutat per tal de ridiculitzar-la; dècades enrere, no hauria tingut aquest sentit. Hi ha topònims que potser en origen eren malsonants però que ara ja no s’identifiquen com a tals, per desús o per canvi de significat del lèxic: migrat, pinxo, gratunya... D’altres, potser ara poden semblar malnoms, però no ho eren en origen: Can Mataporcs (ofici), Can Bova (suau). Alguns topònims poden considerar-se malsonants, però per simple desconeixement: la Bòfia (res a veure amb policia; vol dir cova), Cal Trena (res a veure amb la presó).

b) És difícil determinar fins on arriba un malnom; depèn de la intenció inicial. Alguns malnoms o renoms poden no sonar especialment malament, però tenir connotacions secundàries o utilitzar-se en sentit figurat. El fet d’utilitzar diminutius, comparacions, destacar determinades característiques físiques, pot respondre a una intenció pejorativa.

c) En algunes zones de Catalunya, sobretot en terres de l’Ebre i també al camp de Lleida, els malnoms s’utilitzen com a segon nom (com a renom) de les persones i són especialment freqüents en els noms de les cases, per al·lusió als propietaris o als residents.

d) També es podrien trobar, és clar, molts topònims que inclouen una càrrega positiva: Can Franc, Can Cortès, Cal Bonhome, Can Pere Bonic.

e) Cal suposar que molts malnoms o topònims malsonants ja no deuen haver prosperat i s’han canviat o deformat abans de poder-se perpetuar. És obvi, també, que molts noms de lloc que contenen malnoms, especialment els oicònims (noms de casa), els deuen haver triat, probablement, persones de fora de la casa.

f) És difícil establir i documentar quan en un topònim s’està utilitzant expressament un malnom o quan procedeix d’un antropònim (havent perdut ja l’origen d’aquest nom de persona).

Exemples de topònims (triats només d’entre els referits a cases) que, per diferents motius, poden resultar malsonants o poden sonar-nos a befa:29

- Aparença física, defecte o peculiaritat físics: la Pedrera del Lleig, Cal Rebotit, Can Calça-ple, Cal Gras, Cal Gordo, Can Gros, Can Panxampla, Can Panxa-sec, Mas del Sec, Mas del Llarg, Cal Menudet, Cal Xic, Cal Flaquet, Cal Prim, Mas del Xaparro, Mas del Tortet, Mas del Geperut, Ca n’Esguerrat, Mas de Pelleringo, Cal Penjarella, Cal Capxic, el Capllarg, Can Cap-de-bròquil, Mas de Pelon, Mas de Peluda, Masia de la Capblanca, Mas del Xollat, Molí de Cap-pelat, Cal Tenyit, Can Pelat, Cal Pèl-roig, Can Pèl-de-ca, Ca l’Escabellat, Can Perruca, Mas del Gravat, Mas del Pigat, Cal Carota, Can Galtatallada, Cal Carabrut, Can Carafí, Cal Barbut, Cal Mostatxo, Mas de Bocanegra, Cal Sense-orella, Mas del Xato, Cal Nassos, Cal Nas Pelat, Cal Jan Dents, Mas del Morrut, Casa del Colltort, Caseta del Surdo, Mas del Mà Gran, Cal Manco, Can Sis Dits, Cul-de-regilla, Cal Culrodó, Cal Culestret, Masia del Camallarg, Cal Camalligat, Cal Camadall, Cal Garrell, Mas del Guerxo, Mas del Cec, Can Borni, Mas del Mut, Cal Sord, Mas del Coix, Mas del Garrut, Can Peucurt, Cal Quec, Mas del Rogallós, Mas del Mocós, Mas del Suat, Can Lleganya.

- Indicant una acció: Caseta del Fill Mastegots, Cal Gardela, Ca l’Esquitlla.30

- En relació amb la pobresa o la riquesa, la mancança o l’abundància: Can Pelagats, Mas del Pelacanyes, Cal Misèria, Can Pobric, Can Besunya, Mas Si-n’hi-queda, Mas de Pocferro, Can Poquet, Cal Poc Oli, Can Poc-esmorzar, Can Poca-roba, Dos Diners, Can Sis-rals, Cal Sastre Barat, Mas del Dineral, Can Ric, Can Duros, Cal Milionari, Can Rotxild, Can Mal-ric (tam bé podria ser una derivació de l’antropònim Amalric), Xalet de l’Estalvia, Cal Pessetero, Can Gasiva.

29. En la llista següent, no s’inclouen indicacions sobre la localització geogràfica dels exemples que se citen. S’intenta llistar casos possibles (i, de fet, reals), sense analitzar-ne cap de concret; un mateix nom podria procedir d’orígens diferents en diferents llocs.

30. Alguns casos poden semblar erròniament referits a persones. Per exemple “Buida-sacs”, que no es refereix a una persona sinó a un vent de sudest, molt calent, que rosteix i fa malbé les collites de blat.

- Indicant ximpleria, bogeria: Mas de la Boja, Mas de Tarumba, el Folló, Mas de Tontaina, Mas de Babau,31 Hort de Cinto el Lelo, Mas d’en Burro, Ca la Curta, Cal Tururut, Can Migrat, Can Ruqueries, Can Tanoca, Mas Gamarús (també es podria referir a l’ocell), Mas del Capbuit.

- En relació amb la religió i el pecat: Mas del Relíquio, Mas de les Beates, Cal Parenostres, Cal Missaire, Cal Marededéu, Can Jo-et-fot-de-Déu, Cal Descregut, Can Crema-sants, Ca l’Empenedit, Mas del Perdó, Can Pecador, Can Dimoni.

- Utilitzant diminutius o despectius: Mas de l’Animeta, Mas de Pauot, Mas del Fatarellut, Mas de Segarreta, Cal Bacinetes, Cal Banyetes, els Americanets.

- Topònims potser escatològics: Mas de Caguera, Mas de Cagabanyot, Can Tifa (també referint-se a una persona amb pretensions però sense fermesa), Can Pixallits (també referint-se a una persona covarda o a partir del nom de la planta?).

- La malaltia i la salut: Mas de Curassana, Mas del Curandero, Sínia d’en Pupa, Can Migranya, Cal Butllofes, Ca l’Espatllat.

- Aparença, manera de comportar-se: Ca l’Estrany, Mas de Fatxenda, Mas del Xulo,32 Cal Pinxo, Can Ferrer Parell d’Ous, Can Milhomes, Mas de la Renegada, Sénia del Ranci, Ca l’Eixut, Cal Tibat, Mas de Cabut, Ca l’Escampa, Ca l’Esquiva, Mas de Paciència, Cal Manso, Cal Cansat, Cal Bleda (improbablement es podria referir a la planta), Cal Tranquil, Can Llàgrimes, Molí de Brama-sacs, Mas del Trist, Can Mandra, Torre de la Peresa, Can Gasarapa, Can Gratunya i Can Gratussa, Can Melindro, Mas de l’Apelagós, Molí de l’Arrupit, Ca l’Arrufat, Mas del Malagana, Can Rondina, Lligamosques, Cal Sisplau, Cal Fúria, Can Reveixí, Cal Ganàpia, Can Titella, Cal Badoc, Can Lleuger, Cal Belluga, Mas de Carnestoltes, Mas del Bullanga, Mas del Xaranga, Ca l’Esgarip, Cal Tabola, Cal Camorra, Can Bullícia, Mas del Baladrer, Can Patolla, Can Xiscle, Cal Seixanta, Cal Pistraus, Cal Pinotxo, Can Judes i Can Traïdor, Can Paperina, Can Patusca i Can Pitof.

- Matar i morir: Mas del Matamoros, Mas de Mata-raboses, Matallops (també pot fer referència a una planta), Casalot de Mataocells, Matavaques, Can Mataporcs, Can Matagalls (també pot fer referència a una planta), Cal Mort, Masies de l’Ofegat, Cal Penjat, Ca l’Escanya, Degollats.

- Menjar: Cal Gana, Mas de la Fam, Can Fam-i-set, Mas del Magre, Cal Dejú, Masia del Fartet, Cal Menjapalla, Mas de Cebacrua, Can Paicebes, Mas de Pa-i-faves, Can Pa-i-nous, Can Pa-sol.

- Altres: Cal Bord, Cal Galindaines, Can Pantomima, Can Cremapallers, Cal Bruixa, Mas d’en Garrot, Hostalet del Lladre, Cal Rampinya, Malveí,

31. Curiosament, el Mas de Babau i el Mas de Tontaina es troben, a Tivenys (Baix Ebre), en localitzacions molt properes.

32. Mas de Fatxenda i Mas del Xulo es troben, a Riudoms (Baix Camp), també en localitzacions molt properes.

Can Barrabàs, Cal Desterrat, Mas de l’Escalivat, Mas del Foraster, Cal Perdut, Cal Conco, Mala-sang, Can Vidal de Malcavaller, l’Hostal del Mal Govern, Can Malcasat, Can Patafi, Mas del Xirigotet, Can Tafura, Can Mig-senyor, Mas del Femella, Sénia del Neno, Cal Nosa, Cal Mofa, els Escarnits, Ca l’Homenot, Mas del Bassurer, Mas de Paco el Gitano, Gavatxons, Can Mai-hi-són, Ca la Mare-no-ho-vol,33 Cal Ianqui, Ca l’Índio, el Parrac, Can Patuleia, Cal Pena, Mas de Caraco, Can Polseguera, Mas de la Por, Can Truges, Cal Pudent, la Pegatera, Cal Cinc Dies, Ca la Pitonga, Masia de la Mamellota, Cal Tetes.

- I, el que es pot considerar com a súmmum de cruel ironia: l’Agoit del Cec, que dóna nom a una casa de Guimerà (Urgell).

2.3.4

Conjunts peculiars i topònims inesperats

Conjunts peculiars

Hi ha topònims peculiars per estar formats per elements oposats, complementaris, etc.: Can Fam-i-set, Torre del Pa-i-mig, Can Cebes-i-alls, Cal Pa-inous, Caseta de Javier Pa-i-figues, Paitrossos, Pas de Marit-i-muller, lo Frare i l’Escolanet, els Alts-i-baixos, Sang-i-fetge, Font de Sal-i-pebre, la Coca-ambsuc, Racó del Pa-i-poc, l’Illa de Pa-i-faves, Vinya dels Plats-i-olles, Creueta del Plata-i-oro, el Cel, el Purgatori i l’Infern, Poc-i-bons.

En altres ocasions, els topònims resulten peculiars per la relació que tenen amb altres noms de lloc que corresponen a elements geogràfics situats en localitzacions properes: Cal Gordo i Cal Sec (dues cases veïnes, avui enrunades, de Peguera, a Fígols, Berguedà); l’Infern, el Purgatori i el Cel (tres masies al terme municipal de Vic, a la zona de Sentfores; o també és el nom d’un paratge de Santa Maria de les Llosses, al Ripollès, on antigament hi havia hagut tres masies amb aquests noms);34 Cal Cristet i Cal Mahoma (cases properes, a Castellbell i el Vilar, Bages).

Topònims inesperats

Davant de determinats topònims, és gairebé impossible no preguntar-se pel seu origen.

a) Alguns són inesperats pel lèxic que forma part del topònim que, de vegades, suggereix un origen relativament proper en el temps: Camps de la

33. Proper a Can Jo-et-fot-de-Déu, a Lloret de Mar (Selva).

34. A Torre Pacheco (Múrcia), també es troben propers els topònims Los Infiernos, El Purgatorio i El Limbo.

Consciència (paratge, Sant Mori-Ventalló, Alt Empordà), Can Saltimbanqui (casa, Sant Pere de Vilamajor, Vallès Oriental), Mas de Simetries (casa, Tivissa, Ribera d’Ebre), el Pla Inclinat (paratge, Cercs, Berguedà), Carretera Simpàtica (vial, Amposta, Montsià), el Singuerlín (barri, Santa Coloma de Gramenet, Barcelonès).

b) D’altres, per l’estructura: Jo-la-vila, (paratge, Pardines, Ripollès), Masadeta de Sí-senyora (paratge, Batea, Terra Alta), Guarda-si-venes (nucli, Guissona, Segarra).

c) D’altres, pel significat: Jabalí Enamorado (casa de turisme rural, l’Ametlla de Mar, Baix Ebre), el Joc de Boles (paratge, Forallac, Baix Empordà), el Joc de l’Oca (paratge, el Bruc, Anoia), el Joc de Pilota (paratge, Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, Baix Camp, i també a la Pobla de Lillet, Berguedà) i lo Joc de la Pilota (paratge, la Vall de Boí, Alta Ribagorça), el Sacrifici d’Abraham (pla, Tiana-Badalona, MaresmeBarcelonès).

d) D’altres, pel seu probable contingut geogràfic i metafòric; sovint, traspuant un cert exotisme: l’Àfrica (paratge, Pujalt, Anoia, i també a Viladecans, Baix Llobregat), los Califòrnios del Ferrer (paratge, Camarasa, Noguera), el Congo (paratge, Aguilar de Segarra, Bages), Cuba35 (paratge, el Pont de Suert, Alta Ribagorça), el Desert del Sàhara (paratge, Sagàs, Berguedà), la Guinea (paratge, Amposta, Montsià), la Plaça de Catalunya (paratge, Marganell, Bages) i el Pirineu de Cal Torrell36 (paratge, Sant Jaume dels Domenys, Baix Penedès), la Sibèria (cim, Jorba, Anoia), Alemanya (paratge, Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà), Canal de Berlín (barranc, la Sénia, Montsià), Illa de Buda 37 (illa, Sant Jaume d’Enveja, Montsià), les Filipines (paratge, Viladecans, Baix Llobregat), la França (paratge, Banyeres del Penedès, Baix Penedès, i també a Viladecans, Baix Llobregat), l’Havana (paratge, Sant Carles de la Ràpita, Montsià), les Índies (veïnat, Viladrau, Osona), Prat de Pàdua (paratge, Vallfogona de Balaguer, Noguera), Prat de París (paratge, a Castilló de Tor, el Pont de Suert, Alta Ribagorça), el Porto Fino o l’Illa de Cartago (barris d’Empuriabrava, Castelló d’Empúries, Alt Empordà), el Trajo de Venècia (platja, Lloret de Mar, Selva), Mar Morta (delta de d’Ebre i també a d’altres zones de maresma).

e) D’altres, pel suggeriment d’una comparació: Gra de Fajol (cim, SetcasesQueralbs, Ripollès), els Frares Encantats (orònim, el Bruc, Anoia), els Plecs del Llibre (orònim, Matadepera, Vallès Occidental), es Pa de Sucre (litoral, Lloret de Mar, Selva) i el Pa de Sucre (cim, Vall de Boí, Alta Ribagorça), el Paller de Tot l’Any (cim, Rellinars-Vacarisses, Vallès Occidental), la Geganta Adormida (cim, Baix Pallars, Pallars Sobirà).

35. Cúber?

36. Ben a prop, es troba una altra partida amb el nom de “la Sibèria”.

37. “Buda” es refereix a boga, jonc.

f) D’altres, perquè resulten molt eloqüents: el Gran Diumenge (paratge, Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà).

g) Finalment, d’altres per la referència directa que fan a la qüestió de la denominació: lo Nom i Masia del Nom (paratge i casa, Cubells, Noguera), i Camp de Nom (paratge, Alàs i Cerc, Alt Urgell), Tros sense Nom (paratge, Pinós, Solsonès), Coll de la Figuera sense Nom (coll, el Bruc, Anoia), Rasa de Bon Nom i Font de Bon Nom (torrent i font, Bellprat, Anoia), Pont del Mal Nom (pont, l’Escala, Alt Empordà).

h) I, el més destacable, també per la seva eloqüència: Hostal del Gran Nom (casa i finca, Avià, Berguedà).

2.4 Altres llocs per als noms de lloc

2.4.1 Quan un topònim passa a ser nom de persona

Molts topònims tenen el seu origen en antropònims. Això és una característica de la toponímia catalana: es calcula que més d’un 40% dels topònims catalans provenen d’antropònims i molts cognoms (i alguns prenoms) tenen el seu origen en topònims.

En el cas dels prenoms, a casa nostra el cas que freqüentment deriva d’un nom de lloc es relaciona amb marededéus i santuaris: Cinta, Claustre, Queralt, Ares, Farners, Vinyet.

Pel que fa als cognoms, cal només un ràpid repàs a persones conegudes per descobrir que, moltes vegades, els cognoms coincideixen amb noms de pobles i ciutats, tant aquí com en altres llocs. Mirant la guia telefònica de Barcelona, per exemple, no es tarda a descobrir usuaris que es diuen Alarcón, Alcántara, Aranda, Bielsa, Cáceres, Cuenca, Madrid, Pamplona, Sevilla, Soria, Zaragoza, Berna, Narbona, París, Roma, Washington o, fins i tot, Carcassonne.

Pràcticament tots els noms de capitals de comarca de Catalunya es troben representats en un o més d’un abonats. I, si no hi ha cap “pontdesuert”, sí que hi ha, en canvi, una bona representació d’altres topònims com Albesa, Altafulla, Biosca, Boldú, Camarasa, Camós, Canet, Capmany, Cardona, Claramunt, Llinars, Meranges, Moià, Mollet, Molló, Pallejà, Sallent, Térmens, Tordera, Ulldemolins i Verdú, Maresme, Osona (Ausona), Penedès, Segarra, Urgell i Vallès.

2.4.2 Quan un topònim passa a ser nom comú

Un altre tema interessant en relació amb la toponímia recreativa és el que fa referència a noms de lloc que han esdevingut, també, nom comú (molts ja figuren com a entrades de diccionari). Noms de lloc que s’han popularitzat

donant nom a objectes quotidians, menjars, etc.38 Alguns són d’ús internacional; d’altres, local, propis d’un determinat idioma o d’una determinada zona geogràfica.

Es troben en noms de menjars: francfurt (Frankfurt, Alemanya), sacher (Hotel Sacher, Viena, Àustria), emmental (Emmental, vall de Suïssa), macedònia (Macedònia), i tantes varietats de formatge. A begudes: xampany (Champagne, regió de França), bourbon (comtat de Bourbon, a Kentucky, EUA), cafè (Kaffa, regió d’Etiòpia), moca (port del Iemen), xerès (Jerez, Andalusia), i tantes varietats de vi i destil·lats. Al món de l’esport: marató (Marathon, Grècia), derbi (Derby, Anglaterra), rugbi (Rugby, Anglaterra), telemark (Telemark, Noruega), cristiania (antic nom d’Oslo, Noruega). A roba o a teixits: angora (nom històric d’Ankara, Turquia), biquini (illes Bikini), bermudes (illes Bermudes), astracan (Astrakhan, Rússia), càrdigan (Cardigan, Anglaterra), sisal (Sisal, Mèxic), xeviot (Cheviot Hills, Anglaterra-Escòcia), caixmir (Caixmir, Índia). A colors: magenta (pel vermell de la sang a la batalla de Magenta, 1859, Itàlia), siena (Siena, Itàlia). A instruments, vehicles: cotxe (Kocs, Hongria), baioneta (Baiona, França), bugia (Bougie, Algèria), sedan (Sedan, França). Altres: baguio (huracà, Baguio, Filipines), cafarnaüm (lloc desordenat, fent referència al poble galileu de l’evangeli), colònia (aigua de colònia, Colònia, Alemanya), xarleston (ball, Charleston, EUA), chihuahua (raça canina, Chihuahua, Mèxic).

En altres casos, a partir del gentilici o fent derivacions, també en tots els camps. A noms referits a l’alimentació: búlgar (Bulgària), hamburguesa (Hamburg, Alemanya), lionesa (Lió, França), maionesa (Maó, Menorca), napolitana (Nàpols, Itàlia), parmesà (Parma, Itàlia). Tèxtil i llar: mallorquines (Mallorca), venecianes (Venècia, Itàlia). Ciències de la terra: hercinià (Harz, Alemanya), moldavita (Moldàvia). Esports: xilena (Xile), amazona (Amazones). Altres: berlina (Berlín, Alemanya).

A casa nostra, hi ha alguns exemples d’aquest tipus: un penedès (vi), una berguedana (o maixerina, màquina tèxtil), una catalana (embotit), les arbequines (olives). I, en tot cas, un ús directe més o menys habitual del nom de lloc sense fer derivacions i sobreentenent a quin tipus d’objecte es refereix: un alella (vi), un arbeca (oli), un borges (oli).

2.4.3 Topònims a frases fetes i a refranys geolocalitzats

Noms de lloc relacionats amb frases fetes

Els noms de lloc protagonitzen també dites i frases fetes que han adquirit un sentit propi i, habitualment, conegudes. El lloc que ha originat la frase feta

38. L’èxit i la popularització d’una paraula depèn molt de la quantitat de persones que la fan servir. En això, la llengua catalana parteix d’una situació d’inferioritat respecte d’altres idiomes que gaudeixen, o que en altres temps han gaudit, de més difusió internacional.

ja no hi és emprat en sentit estricte; la frase s’utilitza sense referir-se necessàriament al lloc concret que s’hi esmenta. Algunes tenen una referència toponímica concreta, d’altres són al·lusives o juguen amb la rima o amb la semblança de paraules; algunes són de coneixement i d’ús més generalitzat, d’altres són d’ús més localitzat:

a) Referència toponímica concreta, amb algun fet geogràfic, històric, etc. que justifica una dita.

D’ús més general. Exemples:

- Venir d’Arbeca, Baixar d’Arbeca, en el sentit de semblar distrets, fora de joc. Sembla que prové del cas del duc de Cardona, amo del castell d’Arbeca, que quan anava a les Corts, a Barcelona, no estava al corrent dels esdeveniments.

També es diu, amb el mateix sentit, Venir d’Oix i Baixar d’Osor, per ex.

- Roda el món i torna al Born: Tornar a casa després de voltar pel món. Sembla que l’origen es troba en una expressió medieval que s’utilitzava per acomiadar els soldats que anaven a les creuades, per desitjar-los que poguessin tornar a participar als torneigs que es feien al born (plaça del Born).

- Ser un Cafarnaüm: Desordre, confusió, caos. Es refereix al poble de Cafarnaüm, a Galilea.

- Anar-se’n a Can Seixanta, Semblar Can Seixanta, Ser a Can Seixanta. Aquesta frase s’utilitza per referir-se a un lloc on no hi ha autoritat definida, on tothom fa el que vol. Anar-se’n a Can Seixanta té, més aviat, el sentit de destruir-se, arruïnar-se. Hi ha diferents històries per explicar l’origen d’aquesta dita: una fàbrica molt mal organitzada que ocupava els números 18, 20 i 22 del carrer de la Riereta (nombres que sumen 60); un home que tenia molts fills i, quan li demanaven quants, sempre deia que una seixantena, etc. Semblar Can Seixanta es va començar a utilitzar per referir-se a desordre i caos. També es diu Ser a Can Garlanda.

- Reus, París i Londres. Al segle XVIII, Reus tingué un creixement espectacular i arribà a ser la segona ciutat del principat i era un dels tres centres més importants del comerç de l’aiguardent; els altres dos eren París i Londres.

- Seguir la Seca, la Meca i la vall d’Andorra. Aquesta frase es refereix a qui coneix (o s’ho pensa) molts llocs. La Seca sembla ser que és un lloc imaginari que s’ha volgut identificar amb el castell de pui d’Olivesa, la Moixella o la Bastida de Ponts, a Sant Julià de Lòria (Andorra), i la Meca també seria una lloc imaginari (també una fortificació) que es vol situar a Ordino. Altres teories situen la Seca al castell d’Ars, a les Valls de Valira.

D’ús més local. Exemples:

- Fer com les muntanyes de Begur, que pugen i baixen: Trajectòria que pot fer una persona que està orgullosa d’haver anat a més: també pot tornar

a menys. Es refereix a les dunes litorals de la zona que, segons el vent, creixen o minven.

- Entre Tots Sants i Manresa: Entre Manresa i la partida de Cossos Sants (popularment Tots Sants), a l’oest de Manresa, succeeixen coses inversemblants, impossibles. Hi havia hagut la capella de Tots Sants que es va aterrar a principis del segle XIX i s’hi va construir una creu dedicada a la mateixa advocació. No es coneix ben bé quin esdeveniment va donar lloc a aquesta dita.

- Lents com la moleta de Raons. Es refereix a la masia de Raons, a Gotarta (el Pont de Suert), per la lentitud amb què s’ha de fer el camí per arribarhi.

- Tot s’acaba a la vall d’en Lleres. D’ús local, a la Cerdanya. A Puigcerdà, el cementiri està situat a la zona coneguda com a vall d’en Lleres.

b) Referència toponímica utilitzada per la coincidència o per la similitud amb una altra paraula que significa el que es vol donar a entendre a la dita. Alguns exemples d’ús general: Portar pel camí de l’Amargura (fer patir, donar mal temps); Anar a Badalona (badar); Ser de Cal Bundanci (ser ric); Ser de Ca l’Empentes (tenir sempre presses); Ser de Ca l’Escampa (ser poc estalviador); Ser de Ca l’Estret (ser garrepa); Anar a Sant Cugat (“colgat”; anar a dormir, colgar-se al llit); Viure a Sant Just (passar estretors, anar just de diners).

c) Referència toponímica utilitzada irònicament: A Ca l’Afartapobres (s’utilitza de manera generalitzada per referir-se a un lloc on es menja barat).

d) Referència toponímica utilitzada per la seva rima: Vés a Sant Cugat del Vallès, que tothom ho anomena i ningú no sap on és (també es diu referida a d’altres pobles que són “del Vallès” i que rimen bé).

e) Altres amb motivacions i justificacions diverses: Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança; Fer com els ases d’Artà, que en veure el bast ja suen; Qui mana a Can Ribot, l’amo o el porc?; Anar-se’n a Can Pistraus; Ser de Cal Pixarellisques; Semblar Can Penja-i-despenja; Anar França endins fins a la Guingueta; Molta terra a l’Havana; Més val un bon veí a la porta, que un parent a Mallorca; Voler mar i Marmanda; Mentre Roma consulta, es perd Morvedre; Qui ase va a Roma, ase en torna; Ser a la lluna de València; Semblar Xauxa.

Refranys geolocalitzats

Els refranys geolocalitzats, d’ús no tan estès tot i en què moltes idees es van repetint per a diferents llocs, tendeixen més a l’exaltació popular, a la ironia, a la rivalitat entre llocs veïns. Moltes vegades són simples rimes que han fet fortuna; d’altres, són d’origen literari, i, en d’altres casos, reflecteixen fets històrics o fets relacionats amb la meteorologia, etc. Són molts nombrosos; gai-

rebé cada poble en té com a mínim un. A continuació es posen alguns exemples: A Agramunt comerciants i a Tàrrega comediants; A Albarca no hi aniré més, perquè no tenen rellotge i no saben quina hora és; Gent d’Arbúcies, gent d’astúcies: matavalons! (el 1714, durant la guerra de Successió, Arbúcies es va aixecar contra el regiment de valons de Felip V); Ni gent d’Ascó ni vent d’Aragó!; A Barcelona, fins i tot els gossos porten rellotge; Barcelona és bona si la bossa sona; A Terrassa, mala raça; A Sabadell, mala pell; Sant Pol, quina hora és?; Talamanca, Mura i Rocafort, tres poblets de mala mort ; Qui no carda a Olot, no carda enlloc; Com el Vallès no hi ha res; Vic, nou mesos d’hivern i tres mesos d’infern.

2.5 Curiositats estadístiques

2.5.1 Top ten. Els topònims més freqüents de Catalunya

Sense tenir en compte la toponímia vial, el topònim que figura més vegades a la toponímia recollida per a tot Catalunya és “les Planes” (459 registres) i, en segon lloc, “la Plana” (440 registres). Segueixen, amb freqüències d’entre 300 i 400 registres i per aquest ordre: “Santa Maria”, “la Coma”, “la Vinya”, “les Comes”, “les Costes”, “Camp Gran”, “Sant Pere”, “la Solana”, “la Devesa” i “la Serra”. Com es pot observar, excepte en el cas de “Santa Maria” i de “Sant Pere”, la resta es tracta de topònims molt descriptius, fet que mostra la notable freqüència d’aquests hagiotopònims a Catalunya. A més, pel que fa a Santa Maria, si es compten conjuntament totes les vegades que apareix amb aquesta forma o amb algun determinatiu (Santa Maria de Martorelles, Santa Maria de Corcó, etc.), es troben 575 registres i, per a Sant Pere (Sant Pere de Casserres, Sant Pere Màrtir, etc.), 409 registres.

Si hom es fixa només en els noms de masia, el topònim més freqüent és “la Casanova” (amb variants gràfiques: aglutinat i sense aglutinar, amb i sense article), amb 170 registres. A continuació hi hauria “la Caseta” i “el Molí” (amb 92 registres cadascun d’ells), “Can Serra” (86 registres), “la Torre” (73 registres), “Cal Ferrer” (70 registres), “Can Bosc” (62 registres), “Can Puig” (60 registres), “el Puig” (56 registres) i “Can Roca” (55 registres).

2.5.2 Topònims extrems. Els topònims més llargs i els topònims més curts

A tall de curiositat, es pot dir que els topònims més llargs de Catalunya registrats a la base toponímica de detall de l’Institut Cartogràfic de Catalunya són, en aquests moments, els que es mostren a les taules següents:39

39. Tant per als topònims més llargs com per als més curts, no es tenen en compte els noms de lloc referits a vials, equipaments, indústries, ni els genèrics sols.

Posició nombre de caràcters topònim

topònims més llargs

Element geogràfic municipi Comarca

1 52 les Terrotes de Joan del Moro i de Joanet de Marquet partida Maials Segrià

2 51 el Carrer de Dalt, la Pineda i la Plana de l’Alzina nucli Palau-solità i Plegamans Vallès Occidental

3 50 Muntanya de la Tossa de l’Alzina i Serra de la Mar serra Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant Baix Camp

4 48 Estanyols de la Vall de Sant Miquel de Campmajor estanys Sant Miquel de Campmajor Pla de l’Estany

5 47 Quintans de l’Hostal de la Creu de Sant Bernabé partida Ripoll Ripollès

6 46 lo Comellar Montblanc del Tonet de la Barateta

partida la Pobla de Cérvoles Garrigues

46 Polígon Residencial i Industrial Comte de Sert nucli Castellbisbal Vallès Occidental

7 45 Torrent de la Torre del Cavaller de Lloselles torrent Castellví de Rosanes Baix Llobregat

8 44 Roca de la Ferradura del Cavall de Sant Marc cim la Pobla de Lillet Berguedà

44 lo Barranc del Monarco del Tomaset de Gibert

partida la Granadella Garrigues

44 Casilla de la Carretera de l’Hostal del Llop casa les Borges Blanques Garrigues

44 el Carrer de Baix i la Plana de Can Periquet nucli Palau-solità i Plegamans Vallès Occidental

44 Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou barri Barcelona Barcelonès

44 Torrent del Sot de la Casanova de Vallfornès torrent Tagamanent Vallès Oriental

44 Plans del Termenat de la Casa Nova de Sangrà pla Pinell de Solsonès Solsonès

9 43 Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura municipi Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura Baix Empordà

43 la Sort de Vencills de Cisquet de Ramondeta partida Almatret Segrià

43 Barranc de les Costes de les Coves del Roig torrent Àger Noguera

43 Cabana de la Planta del Pont d’Àger de Xixí casa Àger Noguera

43 Font de la Mancomunitat Montseny-Guilleries font Arbúcies Selva (Continua)

Posició nombre de caràcters topònim

topònims més llargs

Element geogràfic municipi Comarca

9 43 Casetes de la Carretera Vella de les Preses veïnat Olot Garrotxa

10 42

Costa-Cunit-Castellet Sector Trencarroques veïnat Castellet i la Gornal Alt Penedès

42 Serrat de Font de la Moixeta de Vilafranca serra Tremp Pallars Jussà

42 Obaga de la Planta del Pont d’Àger de Xixí paratge Àger Noguera

42 Obaga de la Pinassa de les Quatre Branques paratge Castellolí Anoia

42 Torrent de Can Bonastre de Santa Magdalena torrent Piera Anoia

42 lo Terme de Riba-roja d’Agustí Montserrada partida Riba-roja d’Ebre Ribera d’Ebre

noms de municipi

Posició nombre de caràcters topònim Comarca

1 43 Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura Baix Empordà

2 30 el Pont de Vilomara i Rocafort Bages

3 27 Sant Esteve de Palautordera Vallès Oriental 27 Santa Maria de Palautordera Vallès Oriental

4 26 Sant Joan de les Abadesses Ripollès 26 Sant Fost de Campsentelles Vallès Oriental

noms d’altres nuclis de població

Posició nombre de caràcters topònim municipi Comarca

1 51 el Carrer de Dalt, la Pineda i la Plana de l’Alzina

2 46 Polígon Residencial i Industrial Comte de Sert

3 42 Costa-Cunit-Castellet Sector Trencarroques

Palau-solità i Plegamans Vallès Occidental

Castellbisbal Vallès Occidental

Castellet i la Gornal Alt Penedès

4 41 les Cases de la Mare de Déu de Montserrat l’Arboç Baix Penedès

5 40 Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes

Os de Balaguer Noguera

Posició nombre de caràcters

noms de cim:

topònim municipi Comarca

1 44 Roca de la Ferradura del Cavall de Sant Marc la Pobla de Lillet Berguedà

2 40 Cap de la Costa de la Pobla de Massaluca la Pobla de Massaluca – Riba-roja d’Ebre Ribera d’Ebre –Terra Alta

3 39 Turó de la Casilla de l’Hostal del Llop les Borges Blanques Garrigues

Posició nombre de caràcters

noms de casa:

topònim municipi Comarca

1 41 Mas de la Vall d’Anoguers de Miquel Daura Flix Ribera d’Ebre

2 40 Mas de l’Antònio de la Torre de Frauques Tivissa Ribera d’Ebre

40 Mas del Bateà de les Corbes de Sant Joan Caseres Terra Alta

Força lluny dels casos que es poden trobar arreu del món:

- Krungthepmahanakornamornratanakosinmahintarayutthayamahadilokphopnopparatrajathaniburiromudomrajaniwesmahasatharnamornphimarnavatarnsathitsakkattiyavisanukamprasit, a Tailàndia, que és el nom de Bangkok en tai. Tot i que compta amb 185 caràcters, no és reconegut pel llibre de rècords Guinness com el topònim més llarg del món, perquè no s’utilitza actualment de manera habitual per la gent del lloc. Molts tailandesos en diuen, només, Krung Thep (ciutat dels àngels). El topònim complet significaria, aproximadament: la ciutat dels àngels, la gran ciutat, la ciutat joia eterna, terra suprema inconquerible de la gran divinitat immortal Indra, capital reial de nou gemmes nobles, la ciutat plaent, amb molts i grans palaus reials i paradisos divins per a la deïtat reencarnada Vixnu, donada per Indra i construïda pel déu Vixnukarn.

- Segons el llibre Guinness, el nom més llarg és el maorí Tetaumatawhakatangihanga koauaotamateaurehaeaturipukapihimaungahoronukupokaiwhenuaakitanarahu, amb 93 caràcters, que dóna nom a una muntanya de Nova Zelanda, en ús general tot i que normalment abreujat com

a Taumata. Significa, més o menys: el cim de la muntanya on Tamatea, l’home dels grans genolls, conegut com a devorador de terra, va baixar, va pujar, va engolir les muntanyes, mentre tocava la flauta a la seva estimada.

- Amb 66 caràcters, hi havia Gorsafawddachaidraigodanheddogleddolonpenrhynareur draethceredigion, que donava nom a una estació de tren gal·lesa i que, significa, aproximadament: l’estació de Mawddach i les seves dents de dragó a la carretera Penrhyn del nord a la platja daurada de la badia de Cardigan. Però ara ja no s’utilitza aquest nom; després d’un intent per entrar al llibre dels rècords amb aquest nom tan llarg, es va tornar a l’original, més simple: “Golf Halt”.

- A continuació, es trobaria el topònim gal·lès Llanfairpwllgwyngyllgogerychwyrndro bwllllantysiliogogogoch, amb 58 caràcters, que dóna nom a un poble del nord de Gal·les i que significaria, més o menys: l’església de Santa Maria en el forat de l’avellaner blanc prop d’un ràpid remolí i l’església de Sant Tisil prop de la cova roja.

Pel que fa als topònims més curts, a Catalunya trobem, amb 3 caràcters:

- Municipis i/o caps de municipi: All (Cerdanya), Alp (Cerdanya), Bot (Terra Alta), Das (Cerdanya), Ger (Cerdanya), Les (Val d’Aran), Pau (Alt Empordà), Vic (Osona).

- Altres nuclis de població (pobles, veïnats): Ars (les Valls de Valira, Alt Urgell), Bar (el Pont de Bar, Alt Urgell), Boí (les Valls de Boí, Alta Ribagorça), Bor (Bellver de Cerdanya, Cerdanya), Cuc (Anglès, Selva), Gra (Torrefeta i Florejacs, Segarra), Jou (la Guingueta d’Àneu, Pallars Sobirà), Lió (Banyoles, Pla de l’Estany), Nas (Bellver de Cerdanya, Cerdanya), Oix (Montagut i Oix, Garrotxa), Olp (Sort, Pallars Sobirà), Pià (Navès, Solsonès), Pol (Sant Bartomeu del Grau, Osona), Sas (Sarroca de Bellera, Pallars Jussà), Son (Alt Àneu, Pallars Sobirà), Tor (Alins, Pallars Sobirà; i també a la Tallada, Baix Empordà).

- Noms de casa: Age, Buc, Gar, Got, Nau, Oms, Pol, Riu, Ròt.

- Altres (orografia, paratges): Coc, Gol, Jou, Lia, Meà, Mur, Oms, Oró, Ose, Pan, Pos, Pui, Rap, Riu, Roi, Ros, Rou, Rus, Sit, l’U, Vià, Xeu.

I, amb 2 caràcters, els topònims més curts de Catalunya són els que donen nom als nuclis de població següents: Pi (Bellver de Cerdanya, Cerdanya; i també un barri de Reus, Baix Camp) i Su (Riner, Solsonès).

Al món es poden trobar topònims encara més curts: Amb un sol caràcter, Å (a les illes Lofoten, Noruega) i Y (a França, al departament de la Somme, prop d’Amiens). Å és un poble de pescadors, de 150 habitants, que es troba a la desembocadura d’un riu; Å és una forma antiga per denominar, en noruec, un riu petit. El lloc conegut com Y, que actualment te només uns 30 habitants, es troba documentat l’any 1050 com a Villa Iei i el 1200 com a Hy; vol dir

“aquí, un poble” (no especifica quin; normalment aquest tipus d’estructura s’acompanyaria d’un antropònim, però en aquest cas particular, no); al final, ha evolucionat a Y.

Conclusions

Hi ha molts camps relacionats amb els noms de lloc que serien susceptibles de ser objectes d’aquesta aproximació recreativa: la toponímia en els escenaris fantàstics, els llocs que han estat batejats a partir d’un topònim literari, la toponímia a altres llocs de l’univers (la lluna, mart), renoms toponímics, etc.

La toponímia recreativa no és una “altra toponímia”, sinó una perspectiva més per a observar-la, per a analitzar-la però, sobretot, una perspectiva molt adient per a explicar-la i divulgar-la i, a través seu, fomentar l’interès pel coneixement de l’entorn.

Referències

A lC over , Antoni M.; m oll , Francesc de Borja (1926-1968). Diccionari català-valencià-balear. 10 vol. Palma de Mallorca: Editorial Moll. CAsell As i porCAr, M. (1994). “El Penedès durant la dominació sarraïna: toponímia i història”. Miscel·lània Penedesenca [El Vendrell], p. 249-270. C oromines , Joan; [et al.]. (1989-1997). Onomasticon Cataloniae . 8 vol. Barcelona: Curial. domingo i frAnCàs , Carles (1997). Els noms de les formes del relleu. Barcelona, Societat d’Onomàstica-Institut Cartogràfic de Catalunya. gArCíA pérez, Guillermo (2006). “Redundancia toponímica (España y Portugal)”, El nuevo miliario [Madrid], núm. 2, p. 44-56. inglès rAfeCAs, Josep M. (1978). “Peculiaritats qualificatives d’alguns topònims penedesencs”. Miscel·lània Penedesenca [El Vendrell], p. 29-44. lleonArt , Assumpta; (2008). “Conèixer l’entorn a través de la toponímia”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 65, p. 269-280. morAn, Josep; BAtlle , Mar; rABell A, Joan Anton. (2002). Topònims catalans. Etimologia i pronúncia . Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya . (2003). Barcelona, Generalitat de Catalunya. morAn, Josep; (2006). “L’article en els topònims: teoria i pràctica”. A: Seminari de Metodologia en Toponímia i Normalització Lingüística (2005) . Palma: Universitat de les Illes Balears, Servei Lingüístic, p. 65-89. moreu-rey, Enric (1981). Renoms, motius, malnoms i noms de casa. Barcelona: Editorial Millà.

Treballs de la SCG, 66, 2008

m oreu - r ey , Enric (1982). Els nostres noms de lloc. Palma de Mallorca, Editorial Moll.

sAns urgell, Joan; rull, Xavier; (2007). “El funcionament de la Comissió de Toponímia d’Andorra”. A: Jornada Toponímia cartogràfica. Tendències actuals i futures, Institut Cartogràfic de Catalunya, Barcelona, 18 de maig de 2007.

veny, Joan; (2006). “Cap a les arrels dels nostres noms de lloc”. A: Seminari de Metodologia en Toponímia i Normalització Lingüística (2005) . Palma: Universitat de les Illes Balears, Servei Lingüístic, p. 11-25.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 66, 2009 (133-148)

feminist and quantitative? measuring the extent of domestic violence in Georgetown, Guyana

linda Peake

Department of Social Science and School of Women’s Studies, Faculty of Liberal Arts, York University, Toronto, Ontario, Canada, M3J 1P3

Abstract

The vast majority of Anglo-American feminist research in Geography eschews quantitative methods despite the understanding that all data are forms of representation. As a consequence feminist geographers have refrained from pursuing certain research questions and epistemological paths of investigation. In this article I explore the arguments feminists have raised against using quantitative methods and the consequences of this impasse while raising the possibilities of adopting a critical approach to quantitative methods of analysis that incorporates feminist practices. I then turn to a case study to discuss the methods employed and the results obtained from a (multi-level cluster) survey of 360 women conducted with the Guyanese women’s organisation, Red Thread, on the extent and nature of domestic violence, a topic that does not lend itself easily to quantification. I conclude by assessing the importance of opening up feminist enquiry in Geography to the possibilities unleashed by the uncoupling of quantitative methods from masculinist versions of positivism and of the particular importance of quantitative methods in the transference of skills in north-south alliances.

Keywords: geographical feminist research, quantitaive methods, Guyana.

Resum

feminista i quantitativa? mesurant l’extensió de la violència domèstica a Georgetown, Guyana

L’àmplia majoria de la recerca feminista angloamericana en Geografia evita els mètodes quantitatius malgrat saber que tota data és una forma de representació. Com conseqüència d’això, geògrafes i geògrafs feministes s’han estat d’aprofundir en determinades preguntes de recerca i en camins d’investigació epistemològica. En aquest article exploraré els arguments feministes que s’han utilitzat contra l’ús de mètodes quantitatius i les conseqüències d’aquest camí sense sortida per no tenir presents les possibilitats d’adoptar una aproximació crítica a l’anàlisi dels mètodes quantitatius que incorporen les pràctiques feministes. Així mostro un estudi i presento els mètodes utilitzats i els resultats obtinguts a partir d’una enquesta (clúster multivariant) a 360 dones realitzada per una organització de dones de la Guyana, Red Thread, sobre l’extensió i la natura de la violència domèstica, un tema que en sí mateix no és fàcil de quantificar. Concloc de la importància d’obrir la recerca feminista en Geografia cap a les possibilitats que permeten els mètodes quantitatius lluny de les versions masculinistes positivistes i de la importància dels mètodes quantitatius per a la transferència de tècniques en les aliances nord-sud.

Paraules clau: recerca geogràfica feminista, mètodes quantitatius, Guyana.

Resumen

feminista y cuantitativa? midiendo la extensión de la violencia doméstica en Georgetown, Guyana

Una gran parte de la investigación feminista angloamericana en Geografía evita los métodos cuantitativos a pesar de saber que cualquier dato es una forma de representación. A consecuencia de esta situación, geógrafas y geógrafos feministas han evitado profundizar en determinadas preguntas de investigación y en caminos de investigación epistemológica. En este artículo exploraré los argumentos feministas que se han utilizado contra el uso de métodos cuantitativos y las consecuencias de este camino sin salida por no tener presentes las posibilidades de adoptar una aproximación crítica al análisis de los métodos cuantitativos que incorporen las prácticas feministas. Aquí muestro un estudio de caso y presento los métodos utilizados y los resultados obtenidos a partir de una encuesta (clúster multivariante) a 360 mujeres realizada por una organización de mujeres de la Guyana, Red Thread, sobre la extensión y la naturaleza de la violencia doméstica, un tema que en si mismo no es fácil de cuantificar. Concluyo mostrando la importancia de abrir la investigación fe-

minista en Geografía a las posibilidades que permiten los métodos cuantitativos lejanos de las versiones masculinizadas positivistas y de la importancia de los métodos cuantitativos para la transferencia de técnicas en las alianzas norte-sur.

Palabras clave: investigación geográfica feminista, métodos cuantitativos, Guyana.

Introduction

The title of this article alludes to an almost impossible association in AngloAmerican Geography; feminist researchers cannot be assumed to conduct quantitative research. Should this even be a matter for concern? Many geographers trained in the Quantitative Revolution period of Geography now avoid a quantitative approach, regardless of their theoretical stance. Methodological approaches, as much as theoretical ones, enjoy their hour in the spotlight, going in and out of fashion with the rise and fall of analytical trends. But in Anglo-American Geography quantitative techniques have never come back in fashion, their association with positivism tainting them beyond redemption. In this paper I attempt to show how these techniques can be decoupled from such a damaging association so that being feminist and quantitative is not only possible but desirable too.

My musings on this issue began during my six year stint as the Managing Editor of Gender, Place and Culture: A Journal of Feminist Geography. During this period I oversaw the publication of over 150 articles (as well as reading many more that did not make it through the review stage). Apart from six of these that constituted a set of theme papers on GIS and feminist geography they were all, bar one, based on qualitative research. In addition over the last sixteen years I have supervised over 30 MA and PhD students in both Geography and Women’s Studies, not one of whom has used quantitative methods in their analyses. I raise these figures because I am genuinely concerned that Anglo-American feminist geographers are producing a new generation of students for whom the question “can feminist research be quantitative?” is irrelevant, simply because they do not have the ability to conduct quantitative research. Many of the papers in Gender, Place and Culture are written by senior scholars who were students during the days when Geography was going through its Quantitative Revolution. So while they have the ability to conduct quantitative research but have chosen not to, the younger authors in the journal most probably did not have this choice; they have either not been given the opportunity to learn how to do quantitative research or they have shied away from it. There are serious political and academic consequences to such moves that I explore here.

The first point I address is how feminist researchers came to disavow the use of quantitative techniques. There is a somewhat lengthy and I would argue fallacious debate in Women’s Studies about the nature of feminist research and whether feminist quantitative research is indeed an oxymoron. Feminist geographers have added little to this debate but some significant points have been raised that deserve further discussion. In particular I hope to show that it is possible to uncouple quantitative techniques from masculinist versions of positivism, a coupling that “is historically produced and is not necessary or inevitable” (Lawson 1995, p. 451). To illustrate how a critical approach that incorporates feminist practices when using quantitative tmethods of analysis is possible I then turn to an examination of a research project I conducted with the Guyanese women’s organisation Red Thread on a topic that does not lend itself easily to quantification, namely the nature and extent of domestic violence in Georgetown, Guyana. I conclude by discussing some of the consequences for feminist knowledge production of feminist geographers engaging with quantitative analyses.

Can Quantitative methods be feminist?

In a set of papers addressing quantitative feminist research in Geography published in The Professional Geographer in 1995 Sarah McLafferty claims that the central critiques against the use of quantitative methods by feminists are, “Quantitative methods claims of objectivity and their assumed legitimacy; problems of measurement and definition; and the fact that the methods break the living connections between researchers and the subjects of that research.” (McLafferty 1995, p. 436). I now turn to address each of these three concerns.

Claims of objectivity and legitimacy

The arguments against the use of quantitative techniques are well rehearsed in feminist literature, the most common objection to them being cast at an epistemological level; namely the association of quantitative research with positivism, its claim that science is value neutral and the resultant objectivity of statistical techniques (Harding 1986). It was positivists concern with being able to observe and the counting of observations as the basis on which experiments could be conducted that led to a reliance on quantitative techniques. Hence, claims of the objectivity and legitimacy of quantitative methods arise from them being the techniques used to implement the ‘scientific method’ associated with positivism, the philosophy of knowledge that undergirded the rise of the sciences in Europe in the nineteenth century. Table 1 outlines the main differences between feminists and

table 1

defining legitimate Knowledge for Positivist and feminist Philosophies of Knowledge

Positivism feminism

- Scientific knowledge derives from the Enlightenment and is based on factual evidence of what can be observed i.e., it is based on knowledge of objects. It is what Maria Mies refers to as ‘contemplative, uninvolved spectator knowledge’ or what Donna Haraway refers to as the ‘godtrick’, or the ‘view from nowhere’.

- Knowledge production is a rational undertaking by qualified scientists that aims to specify connections between ideas (scientific theories), experience (what our senses – especially observation – and experiments tell us) and reality (what actually exists).

- Knowledge is always partial and situated based on experiential, emotional, and subjective values, and developed through praxis.

- Knowledge production includes analyses of how the researchers’ identity, experience and theoretical framework shape the research agenda, data analysis and findings.

- Knowledge is anti-foundational i.e., there is no external truth waiting to be discovered. The only possible bases for truth claims lie within communally created history, tradition and culture through dialogic, co-operative debate i.e., producing knowledge is less an issue of observing objects than of negotiation within an epistemic community.

- Knowing other people is central to the production of human subjectivity.

positivists in terms of what knowledge is considered legitimate and how it is produced.

What Table 1 reveals is that rather than a “quantitative versus qualitative” divide, it is the beliefs about what comprises knowledge and how it is constituted that divides positivists and feminists. It is, moreover, increasingly being recognized within the discipline of Women’s Studies that feminist debates about the unsuitability of quantitative methods for feminist purposes are less about these techniques of inquiry being incompatible with feminist research and more with attempts by academic feminists to ‘professionalise’ their discipline by claiming its own distinctive epistemological approach to knowledge production, one that was least likely to mimic the objectivist, value-neutral epistemological positions adopted in mainstream scientific approaches. As the feminist sociologist Annie Oakley states:

“Feminism needed a research method, a distinct methodology, in order to occupy a distinctive place in the academy and acquire social status and moral legitimacy. Opposition to ‘traditional’ research methods as much as innovation of alternative ones provided an organizing platform for feminist scholarship… and the whole contention of positivism and realism as inherently anti-feminist” (Oakley 1998 p. 716).

In other words, the association of quantitative techniques with masculinist views of science has been socially and historically constituted and is itself an ideological position.

A related point is that many academic feminists concerns with explicating a feminist approach to knowledge production have focused solely on questions of epistemology and it is these that have come to define the parameters of debates about the theoretical grounding of research, largely replacing the feminist link between praxis and knowledge production.

Problems of measurement and definition

Emphasising the unsuitability of a positivist approach to knowledge production has led to a voluminous literature on feminist methodology. Although exploring a range of issues this body of work is largely constitutive of that which has narrowed down its focus to viewing positivism as synonymous with quantification. Hence the simplistic view that it is the differences between quantitative and qualitative approaches that is of importance and that only qualitiative methods can be considered suitable for feminist research: quantitative research is “objective, irrelevant and superficial” while qualitative research is “subjective, relevant and descriptive” (Jayaratne and Stewart, 1991, p. 94). There are numerous problems with such a characterisation not least of which is that it erases the similarities between them: “For example, quantitative methods rely on considerable subjective interpretation, and qualitative methods necessarily entail considerable objectification” (Lawson, 1995, p. 451). Both methods produce sets of data that require the subjective constituting of boundaries and as such both have problems, albeit different types, of measurement and definition. Although all data, regardless of whether they are quantitative or qualitative, are representations, the quantitative approach of employing numbers to represent women has been deemed unacceptable and the qualitative approach of using women’s words acceptable (although the final choice of which words are used is at the discretion of the researcher and not that of the speaker). This understanding of quantitative research, however, jars with the understanding that all data are representations and need to be understood as such.

Breaking the connections between researchers and subjects?

Quantitative research has also been accused of ‘breaking the connections between researchers and subjects’ thus denying the reality that quantitative methods, or counting, can be compatible with research that examines contextualized relations. Quantitative research can be conducted in domains other than that of a positivist top-down setting of research priorities, with a separa-

tion of expert knowers from those at the bottom of hierarchies of power. What is at stake is not the use of quantification but the ways in which research participants are treated and the care with which researchers attempt to represent their lived experiences, and how they use this knowledge to change lives (Stanley and Wise, 1983). It follows that feminist research should be based not on an a priori understanding that only qualitative methods can be deemed suitable, but rather that a feminist methodology meets the following criteria:

1. that it can yield knowledge that is reliable, effective, and oppressive neither to women not to other socially marginalized or other disempowered people;

2. that it honours feminists’ commitments to taking women’s experiences seriously;

3. that it addresses differences between women while retaining a capacity to draw general, even law-like conclusions, but conclusions that derive from specific historical and geographical contexts and not a generalized notion of women.

It is with these criteria in mind that I now turn to a case study of a feminist research project that makes extensive use of quantitative methods while situating itself within a context that takes these criteria as their starting point.

domestic Violence in Guyana

Violence against women is now seen as a global issue (Bunch 1990) and violence has been focused upon both as a violation to women’s human rights and as an obstacle to women’s participation in development (Proffit 1994). As in other Caribbean and Latin American countries, and in other world regions in the early 1990s, domestic violence emerged as probably the most important item on the agenda of many women’s organisations (Moser with Peake 1996). The decade witnessed the emergence of domestic violence laws, crisis centres, and an increased reporting of cases of violence. But these actions are still just the tip of the iceberg in combating the high level of domestic violence in the region where there is a great deal of popular support for ‘wife beating’ and the corporal punishment of children at home and at school.

The Guyanese women’s organisation, Red Thread, was, and still is, heavily involved in a range of activities concerning violence against women. In the early 1990s it produced a popular radio series on domestic violence from which it developed the script for a play called ‘Everybody’s Business’. It secured funding to perform the play in various communities along the coast and then produced a sequel for another radio series. One result was a flood of enquiries from parents and individual women whom it has helped to file petitions in court over sexual harassment, rape and domestic violence. Coun-

selling and intervention with criminal justice, health and social agencies, such as accompanying women to court, is now a regular activity for Red Thread women. In the late 1990s it was responsible for designing and producing for popular dissemination a popular guide to the Domestic Violence Act. It has also participated in numerous public demonstrations against violence against women and has secured funding to produce a number of videos addressing the topic of violence against women and children and these have been shown on local television channels. Red Thread members have also been active supporters of Help and Shelter, a counselling service for battered women, transforming an issue primarily defined as private into one having a public and political status. Indeed, public education about situating domestic violence in relations of power, of dominance and subordination, has been an important element of Red Thread’s work. Given its extensive knowledge about domestic violence in the country and having engaged in political activity based on that knowledge it was a logical extension for the organisation to turn its attention to research. Red Thread was interested in this research project for a number of reasons:

1. Despite its extensive knowledge and experience of violence against women no current data existed that could illustrate the extent of domestic violence;

2. Given that breaking down the deeply and long held classed and racialised divides in the country between Indo– and Afro-Guyanese women is a primary aim of the organisation it wanted data that could show the nature of the similarities in their lives rather than emphasising differences; 3. It needed data that would enable it to apply for funding on future projects around violence reduction.

the Research Project methods

Having established a Research Team in Red Thread in the early 1990s that had conducted research on a range of topics the organisation was well equipped to conduct a large scale research project on the extent and nature of domestic violence.1

training the Research team

Two months were spent training the eight members of the Research Team in research techniques including basic skills in literacy and computing. Most

1. For the results of other research projects conducted by Red thread see Peake (1998), Peake and Trotz (1999, 2001), Trotz and Peake (1999, 2000, 2001). For information on Red Thread see Andaiye (2004), de Souza and Peake (2009) and Peake (1993, 1996).

time was devoted to an introduction to concepts and skills in research methodologies including participant observation, experiments, archival research, and survey research. Survey research training included learning about survey design, random and non-random sampling, questionnaire construction, indepth interviews and interview techniques. Training was also given in transcribing interviews, coding of questionnaires, transferring data from questionnaires to coding sheets and transferring data from coding sheets into the SPSSx software programme.

designing the Survey

In order to conduct research that would investigate the extent of the violence experienced by Guyanese women we needed to conduct a survey (as opposed, for example, to focus group or interviews with specifically chosen women). This purpose required a representative sample, i.e., one that would reflect variations existing in the population from which it was taken. This is probably best achieved by taking a random sample because a basic principle of random sampling is that a sample will be representative of the population from which it is taken if all members of the population have an equal chance of being selected. Thus, a random sample (also referred to as a probability sample) refers to the way in which each unit in the sample population is chosen, i.e., each unit has an equal choice of selection and can only be chosen once. In other words, the definition of randomness refers to the mode of selection of sample units and not to the resultant sample.

The study population, i.e., the aggregate of elements from which the sample is selected was the adult population of the country. However, lack of time and financial resources prevented us from conducting a simple random sample that would have involved interviewing women in every region of the country. It was necessary therefore to restrict the sample to Greater Georgetown where 41 per cent of all residents live (Government of Guyana, 1998). The elements (i.e., those units about which information is collected and which provides the basis of the analysis) in this case were adult women over the age of 18 years in Georgetown. A list of all adult women over the age of 18, known as the sampling frame (i.e., the list of sampling units from which the sample is selected) was available, namely the 1997 Electoral Register. The Electoral Register lists the names and addresses of men and women of the age of eighteen and over. While we could have drawn new lists to contain only women this would have been an extremely time consuming task. Hence, our use of the register was based on the underlying assumption that it contained equal numbers of women and men. The high percentage of women who were not available for interview (approximately 40 per cent) because they had moved from the address listed for them does give rise to some concern about the degree of bias this could have introduced into the survey. It is also indicative of the acute housing

problem in Georgetown and could not have been avoided. Bias was minimised however by selecting the sample randomly and by achieving an extremely high response rate of the women interviewed of over 90 per cent. We are convinced that it was the expertise of Red Thread members, in being able to allay women’s fears about answering questions, that resulted in such a high response rate.

In order to compensate for the large geographical area to be covered and make the most efficient use of resources a simple random sample was not chosen. We needed to adopt a sampling design that would concentrate the fieldwork and save time, labour and money. Hence we adopted multi-stage cluster sampling with stratification. This meant that rather than taking a random sample of all women in all areas of Georgetown that only certain areas (or clusters) were selected (randomly). The first stage clusters (or Primary Sampling Units, PSUs) were the 62 electoral sub-divisions of Greater Georgetown. These PSUs were stratified by social class into middle-class and workingclass strata. The designation of an area as working-class or middle-class was determined through discussions with the Research Team and other Red Thread members. While there was much agreement on the designation of the majority of the areas we acknowledge that this is a subjective exercise and acts only as a rough proxy for the variable of social class.

One immediate problem we faced with our choice of PSUs was their differing population size. Whenever the clusters to be sampled are of greatly differing sizes the standard procedure is to use a modified sampling design called probability proportionate to size (PPS). Therefore, because of the unequal population sizes in each electoral sub-division, each PSU was selected with probability proportional to size (PPS). For example, if one PSU has twice the population of another one then it was given twice the chance of being selected. The same number of women could then be selected from each of the chosen PSUs with the overall probability of selection of any woman being the same (remembering that a random sample is defined as one in which each element has the same chance of selection). A sample of the Secondary Sample Units i.e., individual adult women, within each PSU, was then taken (without stratification).

the Interviews

In drawing up the questionnaires team members drew on their own experiences to discuss the themes we wanted to address. The wording of questions was also altered to fit in with the Guyanese vernacular. Time was spent ensuring that the women could interview in a way that would inspire trust. This involved them being very familiar with the questionnaire so that awkward silences did not disrupt the flow of conversation. No member of the Team was allowed to go beyond this stage to conduct survey interviews until she had the ability to do so. Although this involved considerable time it was only

through such intensive ‘quality control’ measures that an acceptable level of proficiency could be assured. When sufficient practice interviews had been conducted to ensure that all Team members had acquired a high level of expertise they were further tested through the use of small pilot surveys of ten women each.

At the time of the survey the political crisis in the country meant there were often street demonstrations and riots and the fear, for many, of being attacked was palpable. As a result there were several days when the women in the Research Team did not feel safe to go into certain areas of the city to work. In addition, our decision that the women would work in pairs instead of singly in order to provide a safer context in which to work, obviously increased the length of time it took to complete the survey and three months were spent in the field in Georgetown. Each respondent was interviewed by two Red Thread interviewers in interviews lasting on average for 90 minutes and ranging from fifteen minutes to just over two hours. Each woman on the list was contacted on at least four separate occasions, at different times of day, before a participant on the substitute list replaced her. As mentioned, we believe the high response rate of over 90 per cent owed much to the professional training of the Team members and the close attention paid to quality control. At the end of each day’s work, when the Research Team had finished their interviews, each questionnaire was checked over. This was a very time consuming exercise but was considered vital to maintaining quality control and ensuring that any observations the interviewers had about the area they were working in or their comments on participants could be recorded immediately. It was also at these daily debriefing sessions that decisions were made as to whether a participant would be a good candidate for the focus group discussions that also formed an integral part of this research project.

Analysis of data on domestic Violence

The major findings are listed in Table 2. These reveal that regardless of class or race, domestic violence is a prevalent feature in many women’s lives. Nearly 80 per cent said domestic violence is very common in Guyana. Over one in four women currently in a relationship were experiencing violence and one in three women knew of someone else experiencing violence. And as surveys in many countries have shown, of those experiencing violence only 40 per cent had sought help of some sort and of these only one in five had gone to the police. Unsurprisingly over 65 per cent of all women interviewed had no knowledge of the Domestic Violence Act. Yet while it was women who were experiencing violence perpetuated by men it was women who were responsible for administering violence towards their children. Over 70 per cent of all women with children admitted hitting their children and over 80 per cent have experienced physical abuse such as slaps and beating as a child.

table 2

main findings on domestic Violence Survey

Aspects of Violence findings

Perception of Violence

Definition of Domestic Violence

Experience of Violence as a Child

Nearly four out of every five respondents perceived violence in the family to be very common in Guyana (76.8%).

With regards to the kinds of behaviours that the respondents defined as domestic violence everyday physically violent behaviour such as fighting, beating, or hitting, was recognised by 83% of respondents. Moreover, 50% of the respondents also defined domestic violence as verbally abusive behaviour such as curses, threats, and humiliation.

Over 84% said that they had experienced physical abuse such as licks, slaps, beating. In approximately eight out of ten cases of childhood abuse it was the respondent’s mother or other female relative who had administered this abuse. However, for sexual abuse it was invariably male relatives who were responsible.

Knowledge of Violence

Experience of Domestic Violence in Current Relationship

Violence in the Community

Women’s Responses to Violence

Women’s Knowledge and Use of Services

Attitudes and Behavioural Practices

Relating to Violence Against Children

Over one in three of the respondents knew someone currently experiencing domestic violence (35.5%).

There were 237 respondents (65.8%) currently involved in a relationship or union of some kind. Of these 27.7% (or one in four) had experienced physical abuse; 26.3% (or one in four) had undergone verbal abuse; and 12.7% (one in eight) had suffered sexual violence.

The majority of respondents felt safe as a woman in their own neighbourhoods (81.3%).

Most of the women who had experienced domestic violence with their current partner said that they had not done reported their case to the police (78.9%), indicating that only one in five cases of domestic violence are reported.

The majority of women, or more than 65 per cent, had no knowledge of the Domestic Act (67.5%). Of the women who did have some knowledge of the Act, only a few (15.3%, or one in eight) knew what the Act provided for.

The majority of all women in the survey felt that children should be punished in some form (70.0%). When the women who agreed that children should be punished were asked about how children should be punished, the most common response was hitting, slapping, and/or lashing. Out of all the respondents hitting was seen as the most agreed upon form of punishment by nearly a third (30.8%). A slightly smaller percentage believed privileges should be withdrawn (26.2%) or that children should be grounded (18.1%).

Approximately three in four (72.2%) women with children said they disciplined them by means of physical violence.

In 80 per cent of these cases it was the women’s mother or other female relative who administered this abuse. Our analysis of the data thus led us to address women’s entanglement in violence and define domestic violence as

any act, including the threat of acts, committed by a person with whom the victim has or had a conjugal, love or sexual relationship, or a relationship of dependence, which impairs the life, body, psychological well-being or liberty of a woman and/or children.

While the vast majority of abuse between women and men is perpetuated by men we argue that the power relations involved in violence are complex, multiple and contradictory, rather than fixed and predictable. Just like men, women do not live outside patriarchal ideology and practice, and some perpetuate violence against people they are likely to have control over such as children and elderly people. Hence, we argue domestic abuse has a common basis in the playing out of relations of authority and control over other people’s bodies.

Conclusion

Karen de Souza, co-ordinator, Red Thread: ‘Many decisions about our lives are taken from figures and we don’t know where these figures come from and we should be able to control this’.

I started this paper by referencing the divide between those who do quantitative research and those who choose not to, pointing out the potentially larger divide between those who do not and those who cannot. But is this divide only a feature of the Anglo-American academy? It is not often replicated in the South where geographic research in the academy and by non-governmental organisations is often quantitative and where funding and policy decisions are usually made on the basis of quantified data. The avenues open to obtain funding to do research in the South are dominated by international institutional agencies such as the United Nations and the Inter-American Bank for Development. Research projects are concerned with accountability and the ability to measure results, which often require quantitative research. Hence, I argue, a desire by Anglo-American feminist geographers to refrain from using quantitative methods is not an innocent one. It is partially from a cocooning in the academy as opposed to engagement in activism that they have refrained from asking certain questions and have allowed epistemology to take the place of praxis. This has certainly le to an ignorance of the need for certain types of data by women in the South. Feminists who can conduct only qualitative research are limited to asking only certain types of questions, those for which qualitative methods are appropriate; they can ask, for example, about the nature of domestic violence but not about its extent.

Our aim in conducting quantitative research in Red Thread has been to find out more about the nature and extent of domestic violence. Red Thread has used the results of this research not only to help women interviewees who were experiencing domestic violence but also to use the data generated to apply for monies to conduct educational work on eliminating violence against

women and against children. The research experience gained has also led to the Research Team being employed by other agencies. It has also been about what Vicky Lawson calls the ‘politics of counting’ (Lawson 1995), becoming aware of the ways in which women can become ‘data literate’ in that they can understand what data sources are available, how data come to be collected and how they are translated into statistics, statistics that often purport to portray aspects of their own social lives, as well as the deficiencies of such data, (as the quotation above from Karen de Souza reveals). Our aim was also to prove to funding agencies that women who often had no schooling beyond primary level could work together to produce reliable and valid data. Indeed it is their very positionality, their already situated knowledge of women’s everyday lives in Georgetown that has allowed women in Red Thread to collect such high quality data. Engaging in these research projects has also allowed us to discuss such questions as: why are only certain data collected and why the data are organised into particular categories. Not only do these questions expose the political nature of the process of the production of social statistics about women and also the ways in which quantitative techniques can powerfully reveal lived oppression, they also reveal assumptions about the valuing of women.

The implication for Anglo-American feminist geographers is that there needs to be much greater flexibility over questions of suitable feminist methods; the recognition that no method is inherently feminist and that all data are representations are useful starting points. Finally, for those feminist geographers concerned with the social construction of knowledge there also needs to be a re-emphasizing of the links between activism, social change and research as opposed to a focus primarily on questions of feminist epistemology and the diversionary debate over quantitative versus qualitative research.

References

AndAiye et al. [on behalf of Red Thread Women’s Development Programme] (2004). “You talking ‘bout everyday story”: An exploratory study on trafficking in persons in Guyana. Georgetown [Guyana]: International Office on Migration.

BunCH, C. (1990). “Women’s Rights as Human Rights: Toward a Revision of Human Rights”. Human Rights Quarterly [Baltimore], 12, p. 486-498. de souzA, K.; peAke, L. (forthcoming, 2009). “Feminist academic and activist praxis in service of the transnational”. In: nAgAr , R., sWArr , A. [eds.] Towards a Transnational Feminist Praxis. Minneapolis, University of Minnesota Press). government of guyAnA (1998). 1990-1991 Population and Housing Census of the Commonwealth Caribbean. National Census Report Guyana. Georgetown [Guyana]: CARICOM.

quantitative?

HArding, S. (1986). The Science Question in Feminism. Ithaca: Cornell University Press.

JAyArAtne, T.; steWArt, A. (1991). “Quantitative and Qualitative Methods in the Social Sciences: Current Feminist Issues and Practical Strategies”. In: f onoW M.M.; C ook , J.A. [eds.], Beyond Methodology: Feminist Scholarship as Lived Research . Bloomington: Indiana University Press, p. 85106.

lAWson, V. (1995). “The Politics of Difference: Examining the Quantitative/ Qualitative Dualism in Post-Structuralist Feminist Research”. The Professional Geographer, 47 (4), p. 449-457.

mClAfferty, S. (1995). “Counting for Women”. The Professional Geographer, 47 (4), p. 436-441.

moser, C.; peAke, L. (1996). “Seeing the Invisible: Women, Gender and Urban Development”. In: stren, R. [ed.] Urban Research in Developing Countries Volume 4: Thematic Issues. Toronto: Centre for Urban and Community Studies, University of Toronto, p. 279-347.

oAkley, A. (1998). “Gender, methodology and people’s ways of knowing: some problems with feminism and the paradigm debate in social science”. Sociology [London], 32 (4), p. 707-731.

peAke, L. (1993) “The Development and Role of Women’s Political Organisations in Guyana”. In: momsen, J. [ed.] Women and Change in the Caribbean. London: Macmillan, p. 109-131. [Reprinted in: sHepHerd, V. [ed.] (forthcoming, 2008). Engendering Caribbean history: cross-cultural perspectives (A Reader). Jamaica: Ian Randle Publishers.

peAke, L. (1996). “From Social Bases to Subjectivities: The Case of Red Thread in Guyana”. In: Bell, D.; keil, R; Wekerle, g. [eds.] Global Cities – Local Places: Issues in Urban Sustainability. Toronto: Black Rose Books, p. 147154.

peAke, L. (1998). “Living in Poverty in Linden, Guyana in the 1990s: Bauxite, the ‘Development of Poverty’ and Household Coping Mechanisms”. In: mCgregor, D. [ed.] Resource Sustainability and Caribbean Development . Kingston [Jamaica]: University of the West Indies Press, p. 171-194. peAke, L.; trotz, A. (1999). Gender, Ethnicity and Place: Women and Identities in Guyana. London: Routledge. peAke, L.; trotz, A. (2001). “Feminism and Feminist Issues in the South”. In: desAi, V.; potter, R. [eds.] Companion to Development Studies. London: Arnold, p. 334-337. profitt, N. J. (1994). “Resisting violence against women in Central America: The experience of a feminist collective”. Canadian Social Work Review, 11 (1), p. 103-115.

trotz, A.; peAke, l. (on behalf of Red Thread) (1999). “‘Givin’ lil bit for lil bit’: Women and Sex Work in Guyana”. In: kempAdoo, K. [ed.] Sun, Sex and Gold: Tourism and Sex Work in the Caribbean. Boulder [USA]: Rowman and Littlefield, p. 263-290.

trotz, A.; peAke, L. (2000). “Work, Family and Organising: An Overview of the Emergence of the Economic, Social and Political Roles of Women in British Guiana”. (Caribbean Journal of) Social and Economic Studies, 49 (4), p. 189-222.

trotz, A.; peAke, L. (2001). “Work, Family and Organising: An Overview of the Contemporary Economic, Social and Political Roles of Women in Guyana”. (Caribbean Journal of) Social and Economic Studies , 50 (2), p. 67-102.

notES I doCumEntACIó

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 66, 2009 (151-172)

una población en transformación. El impacto de la inmigración extranjera en las estructuras demográficas de la provincia de Barcelona (2000-2005)1

fernando Gil Alonso2 Departament de Geografia Humana Universitat de Barcelona fgil@ub.edu

Resumen

Este artículo muestra la evolución reciente de la inmigración extranjera en la provincia de Barcelona y cuál ha sido su impacto sobre la estructura por sexo y edad. El número de ciudadanos extranjeros ha aumentado de manera muy importante durante el primer quinquenio del siglo xxi, suponiendo práctica-

1. Este artículo es un producto del proyecto I+D “Demografía e integración social de la población de nacionalidad extranjera en España” (SEJ2004-00846 / SOCI), dirigido por el Dr. Andreu Domingo y financiado por el Ministerio de Educación y Ciencia a través del “Plan Nacional de Investigación Científica, Desarrollo e Innovación Tecnológica” y por la Generalitat de Cataluña. El autor agradece la ayuda prestada por Jordi Bayona, Elena Vidal y Sara Luís en la realización del material gráfico y cartográfico, así como las aportaciones de los Dr. Andreu Domingo y Daniel Devolder. Una versión preliminar de este artículo se presentó como comunicación, bajo el título de “El impacto de la inmigración extranjera en las estructuras demográficas de la provincia de Barcelona en el primer quinquenio del siglo XXI (2000-2005)”, en el VIII Congreso de la Asociación de Demografía Histórica, celebrado en Maó del 31 de mayo al 2 de junio de 2007. Las críticas y comentarios suscitados en dicho foro contribuyeron a mejorar la versión final del artículo.

2. Fernando Gil Alonso es investigador Ramón y Cajal en el Departament de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona, y miembro del Grup de Recerca en Població, Territori i Ciutadania, dirigido por la Dra. Isabel Pujadas y reconocido como grupo de investigación singular por la Generalitat de Catalunya (ref.: 2009SGR01086).

mente el 11% de la población de la provincia a 1/1/2005. A grandes rasgos, se trata de una población cada vez más joven y masculinizada que procede mayoritariamente de países latinoamericanos, de Marruecos y, más recientemente, de países de Europa del Este. Los inmigrantes extranjeros llegados en el último quinquenio se han establecido en prácticamente todos los municipios de la provincia, incluso en comarcas interiores que hasta ahora tenían poca tradición inmigratoria, pero continúan mostrando predilección por establecerse en la ciudad de Barcelona y en los otros municipios metropolitanos y litorales.

Palabras clave: inmigración internacional, estructura demográfica, padrón continuo, provincia de Barcelona, Cataluña.

Resum

una població en transformació. l’impacte de la immigració estrangera en les estructures demogràfiques de la província de Barcelona (2000-2005)

Aquest article mostra l’evolució recent de la immigració estrangera en la província de Barcelona i quin ha estat el seu impacte sobre l’estructura per sexe i edat. El nombre de ciutadans estrangers ha augmentat de manera molt significativa durant el primer quinquenni del segle xxi, i suposa pràcticament l’11% de la població de la província a 1/1/2005. A grans trets, es tracta d’una població cada vegada més jove i masculinitzada que procedeix majoritàriament de països llatinoamericans, del Marroc i, més recientment, de països d’Europa de l’Est. Els immigrants estrangers arribats en l’últim quinquenni s’han establert en pràcticament tots els municipis de la província, també en les comarques interiors que, fins ara, tenien menys tradició immigratòria, però continuen mostrant predilecció per establir-se a la ciutat de Barcelona i en els altres municipis metropolitans i litorals.

Paraules clau: immigració internacional, estructura demogràfica, padró continu, província de Barcelona, Catalunya.

Abstract

A changing population. the influence of international immigration on the population structure of the province of Barcelona (2000-2005)

This article shows recent changes in international immigration in the province of Barcelona and specially its impact on its population structure. The

number of foreign citizens has increased significantly during the first five years of the 21st Century, reaching an 11% of the population at the beginning of 2005. Immigrant population in the province of Barcelona is mainly young and male, coming basically from Latin America and Morocco, and more recently from Eastern Europe. Though they have settled in practically all the municipalities of the province, even in the interior ones that, up to now, were characterised by a lower immigratory tradition, immigrants continue to prefer to settle in the city of Barcelona and the other metropolitan and coastal municipalities.

Keywords: international immigration, demographic structure, municipal register data, province of Barcelona, Catalonia.

1. Introducción: el boom migratorio del primer quinquenio del siglo xxi

La evolución de los movimientos migratorios desde el año 2000 en la provincia de Barcelona, como en Cataluña y en el resto de España, se ha caracterizado por su inusitada intensidad y se ha convertido, sin duda, en un verdadero boom migratorio. Esto ha significado, para el resto de España, confirmarlo como país de inmigración y dejar atrás una historia, demográficamente hablando, marcada secularmente por la emigración. Los niveles logrados dejan atrás cualquier previsión hecha cuando la inflexión fue anunciada (Muñoz Pérez y Izquierdo Escribano, 1989), y hoy España, con más de cuatro millones de extranjeros, se sitúa entre los países líderes de la Unión Europea en la proporción de extranjeros sobre el total de la población, el 9,3% según los últimos datos disponibles, correspondientes al padrón continuo de población del 2006, cuando en el año 2000 tan sólo representaban el 2,3%. En Cataluña, y más concretamente en la provincia barcelonesa, este inicio del siglo xxi igualmente excepcional se ha de interpretar, por el contrario, como la reanudación e internacionalización de unos flujos inmigratorios seculares (Domingo y Gil Alonso, 2006). Dicho de otra manera, como la ampliación transfronteriza del “sistema catalán de reproducción”, entendiendo el fenómeno migratorio como un hecho estructural y casi endógeno de la dinámica demográfica, que en el siglo xx significó que el crecimiento de la población catalana se debiera básicamente a la aportación migratoria más que al crecimiento vegetativo (Cabré, 1999).

Desde el año 2000, la población extranjera en la provincia de Barcelona se ha multiplicado por cinco (por 5,3 exactamente), y ha llegado, a 1 de enero de 2006, a las 645.737 personas empadronadas de nacionalidad extranjera, que constituyen el 12,16% de toda la población de la provincia. Dado que cuando se empezó a realizar esta investigación los datos oficiales referidos a

tabla 1

tasas anuales de crecimiento total, natural y migratorio de la provincia de Barcelona entre 1940 y 2006

Fuente: hasta el año 1991 las cifras de población se han obtenido a partir del censo. Desde 1996, del Padrón continuo. Los datos de población, de nacimientos y defunciones son del INE. El crecimiento migratorio (TCM) se obtiene por diferencia entre el crecimiento total (TCT) y el natural (TCN). Elaboración: Daniel Devolder.

2006 todavía no existían, aquí se ha analizado el periodo 2000-2005, que es un quinquenio clave de la evolución reciente de la inmigración extranjera, también en la provincia de Barcelona. Así, a 1 de enero de 2005, el número de residentes extranjeros de 2000 se había multiplicado por 4,7 y alcanzaba la cifra de 569.305 habitantes empadronados, o el 10,9% de la población total de la provincia. Un incremento muy importante, pese a que hemos de recordar que los flujos inmigratorios de este quinquenio están todavía por debajo de los existentes en los años sesenta del siglo pasado (tabla 1).

Los cambios de este quinquenio excepcional no se han limitado al crecimiento espectacular del volumen, sino que han ido acompañados de una alteración significativa en la estructura por sexo y edad, de la diversificación en los orígenes de los inmigrantes y de una ampliación de sus lugares de asentamiento (Domingo y Gil Alonso, 2006). Estos son los temas que centrarán el contenido de este artículo, partiendo de una situación inicial descrita previamente por otros autores (Brancós y Domingo, 1997; Recolons, 1998; Pascual, Cardelús y Solana, 2000).

Estos cambios han sido condicionados por las demandas de nuestro mercado de trabajo en un marco de complementariedad entre la mano de obra nacional y la extranjera (Domingo y Gil Alonso, 2007; Gil Alonso y Domingo, 2006 y 2008; Vidal, Gil y Domingo, 2006), por las transformaciones sociodemográficas y territoriales experimentadas por la sociedad receptora (Solé et al., 2000; Reques y De Cos, 2004; Pujadas y López, 2005; Bayona, 2006; Bayona y Gil Alonso, 2008), y por las modificaciones que ha sufrido el marco legal (Massó Garrote, 2003; González, 2006), hechos que explican la evolución reciente de los flujos migratorios más que la existencia de factores exógenos que fomentarían la disposición a la emigración en terceros países (Domingo y Gil Alonso, 2007). En el año 2005, por ejemplo, el Proceso de Normalización

de Trabajadores Extranjeros, del cual ya disponemos de evaluaciones de incidencia (Observatorio de las Migraciones y la Convivencia Intercultural de la Ciudad de Madrid, 2005; Bedoya y Solé, 2006), así como la nueva normativa que afecta al proceso de renovación padronal de los extranjeros no comunitarios con permisos de residencia temporales –desde diciembre de 2005 deben renovar su empadronamiento cada dos años (Vilalta, 2006)–, han sido dos cambios legales que han influido en las pautas de asentamiento de los ciudadanos extranjeros, al tiempo que han condicionado la evolución anual de las cifras de inmigrantes recogidas por las diversas fuentes, especialmente del Padrón continuo, que ha sido la utilizada en este trabajo.

2. fuente de datos: el Padrón continuo

La fuente estadística3 por excelencia es el Censo de población, pero el último se hizo el año 2001 –por tanto no sirve para el objetivo de esta investigación– y además subregistra el número de habitantes extranjeros (Devolder, Gil y Forte, 2006). La fuente que recoge de manera más actualizada el número de inmigrantes existentes es el Padrón continuo. Se trata de un registro de cariz administrativo gestionado por los ayuntamientos que registra el número de habitantes empadronados en el municipio, es decir, que declaran que tienen en él su residencia principal. Este registro se actualiza anualmente con las altas y las bajas que se producen a lo largo del año y da lugar –después de un proceso de depuración a cargo del Instituto Nacional de Estadística para eliminar duplicidades y corregir omisiones, principalmente– a un dato oficial de población para cada municipio a 1 de enero de cada año, dato que se publica en el BOE y que se considera la población oficial de dicho municipio.

También esta fuente está sujeta a crítica, puesto que está bastante extendida la opinión de que los datos padronales no reflejan el número real de inmigrantes extranjeros que viven al territorio, sino que los sobreestiman (Devolder, Gil y Forte, 2006; Arango, 2004; De Castro, 2004; Fernández Cordón, 2004). Esto se debería a que todo el mundo que vive en un municipio tiene el derecho a empadronarse en él, independientemente de su nacionalidad y de su situación legal de residencia en el país, derecho reconocido desde el 1996 por la Ley de Bases de Régimen Local. Debido a este reconocimiento, y también por el ac-

3. Existen fuentes administrativas que también pueden ser de utilidad para analizar el crecimiento de la población extranjera y sus características. Se trata de las estadísticas sobre permisos de residencia que concede el Ministerio del Interior a los inmigrantes legales, y que se complementan con las estadísticas sobre tarjetas de estudiantes otorgadas por el mismo Ministerio a los estudiantes extranjeros y sus familiares directos, así como los datos sobre población en alta laboral afiliada al régimen de la Seguridad Social, proporcionadas por el Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales. Pero son fuentes no exhaustivas, que sólo cuentan los inmigrantes con unas determinadas características legales y laborales, y por lo tanto no han sido utilizadas en este trabajo.

ceso automático al sistema de salud (obtención de la tarjeta sanitaria) o al educativo (en el supuesto de tener hijos) que comporta, se ha incrementado notablemente desde entonces la proporción de empadronamientos entre la población de nacionalidad extranjera. Además, tendríamos que añadir que la posibilidad de utilizar el certificado de empadronamiento como evidencia de la antigüedad de residencia en el país de cara a una futura regularización, ha incentivado el interés por estar empadronado también entre la población en situación irregular. Se supone, por lo tanto, que la gran mayoría de los inmigrantes extranjeros se empadronan en su municipio de residencia, y en este sentido el padrón continuo sería un buen instrumento para medir el impacto de la inmigración internacional. El problema, sin embargo, es que muchos de ellos, que sí que se han dado de alta al llegar al municipio, generalmente no se dan de baja cuando lo abandonan, lo cual produce un sobrerregistro de los inmigrantes no españoles –con una movilidad más elevada que los españoles (Recaño, 2002)–, hecho que tiene un impacto especialmente grave en las estadísticas cuando éstos se van de España (para volver a su país de origen o por emigrar a un tercer país), porque el error es más difícil de detectar y corregir. Este sesgo, que hace unos años era despreciable en el conjunto de la población, hoy en día sí que es relevante debido al propio crecimiento del número de inmigrantes. Pero, ¿qué magnitud tiene?

Se puede hacer una primera aproximación al sobrerregistro del padrón comparando los datos del Padrón continuo y los del Censo del 2001. Según el padrón, en la provincia de Barcelona había 182.242 extranjeros a 1-1-2001, cifra que había aumentado a 275.864 un año después, a 1-1-2002. Haciendo una interpolación lineal, esto nos daría una población de nacionalidad no española de 268.088 personas a 1-11-2001, que se podría comparar con las 229.943 recogidas por el censo en la misma fecha. Esto supone un 16,6% de extranjeros más en el padrón que en el censo, subregistro que se habría yendo acumulando e incrementando en años sucesivos. No obstando, la comparación de ambas fuentes con una metodología ya testada (Devolder, Gil y Forte, 2006) lleva a la conclusión de que el Censo presenta en la provincia de Barcelona un grado de error superior (-15%) al que tiene el Padrón (+4%). Esto se podría deber a que el Censo de 2001 se basó en el registro nominativo del Padrón para localizar a las personas, hecho que pudo producir un subregistro en el Censo de las personas que no residían en su lugar de empadronamiento. Esto podría explicar por qué el grado de subregistro del Censo fue tan elevado, y por qué fue mucho más elevado para la población extranjera, que es más móvil que la autóctona.

3. Evolución: la población extranjera se quintuplica

Si nos fiamos de los datos padronales, observamos que se ha producido un crecimiento explosivo de la población de nacionalidad extranjera en la provin-

cia de Barcelona en el primer quinquenio del siglo xxi, pues se ha multiplicado por 4,7 (en comparación, se había multiplicado por un poco más de 2 en el quinquenio precedente), hasta llegar a casi el 11% de la población total en esta última fecha. Esta última proporción es superior a la existente, en la misma fecha, al conjunto de España (8,5%), pero inferior a la del conjunto de Cataluña (11,4%).

El ritmo de crecimiento entre el 1 de enero de 2000 y de 2005 de la población de nacionalidad extranjera que reside en la provincia de Barcelona no ha sido uniforme: se han dado crecimientos anuales entorno al 50% los tres primeros años (concretamente, 50,2% en 2000, 51,4% en 2001 y 44,4% en 2002), que han disminuido de manera repentina al 2003 (17,8%) y se ha recuperado en parte el 2004 (21,3%). No obstante, el crecimiento de la población extranjera continuará a partir del 2005 debido al proceso extraordinario de normalización que tuvo lugar aquel año –que regularizó a un buen número de extranjeros ya presentes en la provincia de Barcelona pero, además, atrajo a otros en lo que se ha denominado el “efecto llamada”– seguido el año siguiente por los procesos de reagrupamiento familiar solicitados por los extranjeros regularizados.

Por grupos de edad, como se trata básicamente de una inmigración por motivos laborales, han crecido más los grupos en edad activa, y especialmente los más jóvenes.

- A 1 de enero de 2000 el número de niños y niñas menores de 15 años de nacionalidad extranjera representaba el 3,3% del total de la población provincial de esta edad. Cinco años después este porcentaje se había casi cuadruplicado y rozaba el 12%.

- La población entre 15 y 29 años ha crecido entre 2000 y 2005 en la provincia de Barcelona más rápidamente que la de los niños: ha pasado del 3% a casi el 18%, es decir, se ha multiplicado por seis.

- La población extranjera entre 30 y 64, como la de los niños, también se ha multiplicado casi por cuatro entre 2000 y 2005, representando en esta última fecha casi un 11% de la población adulta residente a la provincia. En realidad esto es una media calculada para ambos sexos, pues la creciente masculinización de los flujos ha producido una presencia más grande de los hombres extranjeros (12,3% del total de hombres entre 30 y 64 años) que de las mujeres (9,5%).

- El porcentaje de extranjeros entre las personas de 65 y más años residentes en la provincia de Barcelona se ha más que doblado (ha pasado del 0,6% en 2000 a 1,4% en 2005), pero continúa siendo el contingente de población con menos presencia de inmigrantes extranjeros.

Por grupos de nacionalidades, los que más han crecido han sido los procedentes de países latinoamericanos. Posteriormente veremos el impacto territorial de este hecho.

figura 1

Estructura por sexo y edad de la población de la provincia de Barcelona. 01/01/2000

Población española Población estranjera

Fuente: Padrón continuo, 1/1/2000.

4. Cambios en la estructura por sexo y edad: la población extranjera se rejuvenece y se masculiniza

Debido a sus características por sexo y edad, la llegada a la provincia de Barcelona de centenares de miles de personas extranjeras no ha contribuido, paradójicamente, a cambiar de forma substancial la estructura por sexo y edad de la población de esta demarcación. Al contrario, ha servido por acentuar las tendencias marcadas por la población de nacionalidad española.

El efecto, la figura 1 muestra, en color más claro, la pirámide correspondiente a la población de nacionalidad española a 1/1/2000, que muestra grandes variaciones en cuanto al tamaño de las generaciones y, por lo tanto, es muy desequilibrada, no tanto en la relación entre los sexos, pero sí respeto a la distribución de la población por edad.

Partiendo de esta situación, se podría pensar que la llegada de extranjeros podría ayudar a compensar o equilibrar estas diferencias generacionales mediante una afluencia más grande de individuos pertenecientes a aquellas edades con más déficit. Se equivocaría quien así lo creyera: las migraciones tienen unas pautas por edades bastante fijas y se sabe que son los jóvenes de entre 20 y 40 años los que más migran. Es decir, que la gran oleada inmigratoria que ha vivido

figura 2

Estructura por sexo y edad de la población de la provincia de Barcelona. 01/01/2005

0,8% 0,4% 0,0% 0,4% 0,8% 1,2%

Población española Población estranjera

Fuente: Padrón continuo, 1/1/2005.

la provincia de Barcelona, así como Cataluña y el resto de España durante los últimos años, ha sido protagonizada sobre todo por personas con las mismas edades que las que corresponden a las generaciones “llenas” hijas del baby boom. Como muestra la pirámide de 2005 (figura 2) en comparación con la del 2000, la afluencia de inmigrantes extranjeros (señalados con color más oscuro) ha exagerado todavía más las sinuosidades de los perfiles piramidales, agrandando el volumen de las cohortes de adultos jóvenes y haciendo todavía más amplia la diferencia entre las generaciones “llenas” y las “vacías”. Que esta oleada inmigratoria es un fenómeno que ha tomado especial fuerza en el primer quinquenio del siglo xxi se ve al comparar ambas pirámides. La del año 2000 muestra todavía poca impronta de la población extranjera (121.375 personas empadronadas al conjunto de la provincia, el 2,6% de la población total), mientras que la del año 2005 muestra claramente su impacto demográfico. Ambas pirámides muestran que la población extranjera de la provincia no está demasiado desequilibrada en cuanto a su composición por sexo, pero se caracteriza por una mayor presencia de hombres. En el periodo analizado esta tendencia se ha pronunciado todavía más y si en 2000 las mujeres representaban casi el 48% del total de extranjeros, en 2005 eran el 45,5%, lo que nos lleva a hablar de una masculinización de los flujos inmigratorios.

figura 3

Estructura por sexo y edad de las poblaciones española y extranjera en una selección de comarcas barcelonesas. Años 2000 y 2005 Bages

Barcelonès

Hombres 162442

Mujeres 141073

(Continua)

figura 3 (Continuació)

Estructura por sexo y edad de las poblaciones española y extranjera en una selección de comarcas barcelonesas. Años 2000 y 2005

Hombres 162442

141073

Hombres 8236 Mujeres 7267

Hombres

Mujeres 6674

Fuente: Padrón continuo, 1/1/2000 y 1/1/2005.

Las pirámides de la figura 3, correspondientes a tres de las siete comarcas metropolitanas (que son el Barcelonès, Baix Llobregat, Garraf, Alt Penedès, Maresme y los dos Vallès, Oriental y Occidental) y a dos de las cuatro comarcas de la Cataluña Central (a saber, Anoia, Bages, Berguedà y Osona), muestran características comunes respeto a la población de nacionalidad extranjera: población más joven que la de nacionalidad española, con predominio de adultos jóvenes de sexo mayoritariamente masculino. Son unas tendencias –masculinización, rejuvenecimiento– que se han acentuado entre los años 2000 y 2005. Pero también muestran diferencias significativas, con un mayor desequilibrio por sexos en las comarcas interiores, mientras que en las comarcas metropoli-

tanas hay una población extranjera más equilibrada, aun cuando éstas también han sufrido el progresivo proceso de masculinización. Así, el Garraf y el Barcelonès eran las únicas comarcas que en 2000 tenían más mujeres que hombres extranjeros (53,6% y 50,6% de población femenina, respectivamente) pero cinco años después también en estas comarcas hay más hombres que mujeres, que han rebajado su proporción al 46,9% y al 46,5%.

El hecho que las comarcas litorales urbanas y terciarizadas puedan ofrecer más puesto de trabajo a las mujeres extranjeras, la mayor presencia de jubilados europeos de ambos sexos y la diferente composición por nacionalidades y antigüedad del asentamiento, podrían explicar la relativamente mayor feminización de la población extranjera de estas comarcas. Sobre todo en comparación con las comarcas interiores, más agrarias e industriales, con menor peso de los servicios y donde las migraciones, más recientes, han sido protagonizadas en mayor medida por hombres.

Finalmente las pirámides del 2005 también muestran el rejuvenecimiento de la población extranjera en comparación con la existente cinco años antes. Así, el grupo de edad 25-29 es el que muestra un crecimiento más fuerte y es el más numeroso, tanto para los hombres como para las mujeres, en el año 2005 en prácticamente todas las comarcas –Baix Llobregat es una excepción en el caso de los hombres, y Garraf en ambos sexos, siendo el grupo 30-34 el más numeroso– cuando cinco años antes el grupo 30-34 era el más voluminoso en todas las comarcas en el caso de la población masculina y en 7 de las 11 comarcas, en el de la femenina.

En resumen, se observan ciertas diferencias territoriales en las características de la inmigración extranjera en función de si las comarcas son metropolitanas o interiores, con más presencia en las primeras (y en Osona) de población extranjera, que además tienen una ratio por sexos más equilibrada, aunque con predominio masculino.

Estas diferencias comarcales en las estructuras por sexo son en parte debidas a las diferentes relaciones de masculinidad existentes dentro de cada nacionalidad (que se pueden apreciar en las figuras 4 y 5). Es decir, hay nacionalidades con predominio masculino y otras con mayor número de mujeres, aunque incluso estas últimas han sufrido un proceso de masculinización en el periodo 2000-2005.

- Los países latinoamericanos, como Perú, Ecuador, Colombia, República Dominicana y Bolivia (la excepción es Argentina), y también Filipinas, se caracterizan por un mayor número de mujeres que de hombres, aunque la creciente masculinización de los flujos ha comportado una reducción del desequilibrio en 2005, comparado con la situación existente cinco años antes.

- Los países africanos, tanto del Magreb (como Marruecos) como del África negra, así como algunos países asiáticos, como Pakistán, se caracterizan por un fuerte predominio masculino, especialmente exagerado en este último caso, como se puede ver en su pirámide correspondiente al año 2005.

figura 4

número de hombres y mujeres en las principales nacionalidades extranjeras de la provincia de Barcelona. Años 2000 y 2005 2000

Marruecos

Fuente: Padrón continuo, 1/1/2000 y 1/1/2005.

- Otros países asiáticos, como China, tienen más hombres que mujeres pero con una estructura bastante equilibrada. Lo mismo que pasa con las nacionalidades europeas, que muestran tan sólo un leve predominio masculino (la excepción parece ser Francia, con un leve predominio femenino).

figura 5

Estructura por sexo y edad de las principales nacionalidades extranjeras de la provincia de Barcelona. Año 2005

marruecos Ecuador

Hombres Mujeres

Hombres Mujeres

Colombia Argentina

Hombres Mujeres

Hombres Mujeres

Perú China

Hombres Mujeres

Hombres Mujeres (Continua)

Los países europeos comunitarios son además los únicos que muestran una proporción significativa de población mayor de 50 años correspon -

figura 5 (Continuació)

Estructura por sexo y edad de las principales nacionalidades extranjeras de la provincia de Barcelona. Año 2005

Italia

Hombres Mujeres

Bolivia

Hombres Mujeres

Hombres Mujeres

Hombres Mujeres

Fuente: Padrón continuo, 1/1/2005.

diente a la inmigración de jubilados; el resto de nacionalidades se caracteriza por su juventud, como corresponde a poblaciones que han migrado básicamente por motivos laborales.

5. origen de los inmigrantes: latinoamericanización de la población extranjera

La figura 4, que muestra las principales nacionalidades en 2000 y 2005, evidencia que el importante crecimiento de la población extranjera en este periodo no ha tenido la misma magnitud para todas ellas. Aunque el colectivo marroquí continúa siendo el más numeroso, son las nacionalidades procedentes de países latinoamericanos las que han ganado más posiciones, así como las

Pakistán

Rumanía

de países asiáticos (China y Pakistán) y de Europa del Este (como Rumanía, aunque el avance de esta nacionalidad sería más evidente si tomáramos datos más actuales). Por el contrario, las nacionalidades de la antigua Europa de los 15 han perdido posiciones. Sólo Italia aparece al top ten de 2005, y en realidad muchos son argentinos naturalizados.

Como consecuencia de esta evolución, a 1/1/2005 hay ciertas nacionalidades y orígenes continentales sobrerrepresentados en la provincia de Barcelona: los nacionales de África (viven el 20% de los residentes en el conjunto de España), Norteamérica (23%), América Central (20%), América del Sur (18%) y Asia-Oceanía (34%). Al contrario, hay relativamente menos nacionales de países europeos residentes en la provincia de Barcelona (8%), comparado con los efectivos a nivel español. A nivel de nacionalidades, se pueden destacar, como las más sobrerrepresentadas, países como Gambia, México, Chile, Perú, China, Filipinas, India y Pakistán, para los que más del 30% de los residentes en España vivían en 2005 en esta provincia.

6. distribución territorial: asentamiento principalmente metropolitano y litoral, pero con diferencias según la nacionalidad

¿Dónde se han asentado los inmigrantes extranjeros llegados durante el periodo 2000-2005? Por toda la provincia, pero principalmente en la ciudad de Barcelona, su continuo urbano y el resto de comarcas metropolitanas y litorales, mostrando menos atracción por las comarcas interiores (con la excepción de Osona). En efecto, el análisis comarcal nos muestra como tan sólo tres comarcas barcelonesas, el Barcelonès (con un 13,7% de residentes extranjeros), el Garraf (con el 12,1%) y Osona (11,5%) tienen proporciones de residentes extranjeros que se sitúan por encima de la media catalana (11,4%) y de la media de la propia provincia (10,9%). El resto de comarcas metropolitanas siguen después: Maresme (10%), Alt Penedès (9,8%), Vallès Oriental (8,8%), Baix Llobregat (8,6%) y Vallès Occidental (8,1%). Finalmente, los porcentajes más bajos se encuentran en las otras tres comarcas interiores: Bages (7,2%), Anoia (6,8%) y el Berguedà (6,4%).

El Barcelonès ha experimentado en este quinquenio un gran crecimiento de la población extranjera, por encima de la media provincial, coincidiendo con el periodo de aceleración de los flujos migratorios, donde la ciudad de Barcelona habría desarrollado un papel importante de puerta de entrada en Cataluña, especialmente de los flujos protagonizados por latinoamericanos. El Barcelonès concentra más de la mitad de los empadronados en el conjunto de la provincia y casi cuatro de cada diez extranjeros residentes en Cataluña, sobrerrepresentación que entre los asiáticos llega a tres de cada cuatro extranjeros, y entre los americanos se supera el 50%. Los africanos, y en menor medida los europeos extracomunitarios, son los que rompen esta pauta, con una concentración menos significativa en la comarca capitalina. Y es que, en efecto, los

tabla 2

Evolución de las proporciones de extranjeros por grandes grupos de nacionalidades en las 11 comarcas metropolitanas barcelonesas y en el conjunto de la provincia. Años 2000 y 2005.

2000

Fuente: Padrón continuo, 1/1/2000 y 1/1/2005.

diversos grupos de nacionalidades muestran unas pautas de asentamiento diferentes.

La tabla 2 muestra la distribución de los extranjeros según su nacionalidad (agrupados en conjuntos continentales, aunque diferenciando los europeos de la antigua Unión a 15 del resto de comunitarios y extracomunitarios, y a los

figura 6

origen continental mayoritario entre los residentes de nacionalidad extranjera, por municipio, 2001 y 2005

Fuente: Censo de población de 2001 y Padrón continuo a 1 de enero de 2005, con datos de Idescat. Elaboración: J. Bayona. Clave de colores: blanco (sin extranjeros), gris claro (resto de Europa), gris intermedio (América), gris oscuro (África), gris muy oscuro (UE-15), negro (Asia).

latinoamericanos del resto de los americanos, que se agrupan con los procedentes de Oceanía) en el conjunto de la provincia de Barcelona y en las once comarcas metropolitanas. La comparación de la situación existente el 1 de enero de 2005 con la de cinco años antes permite agrupar las diferentes comarcas en función de dinámicas bien diferenciadas. Así, el aumento del colectivo latinoamericano en todas las comarcas es más evidente en el Barcelonès y el Baix Llobregat (así como en el Vallès Occidental), donde ya es el más numeroso en detrimento de los colectivos africanos y de la UE-15. Las comarcas interiores (Bages y Osona, así como también Anoia y Berguedà) y las metropolitanas más periféricas (Alt Penedès y Vallès Oriental) también muestran disminuciones muy importantes de las proporciones de africanos –aun cuando continúan siendo los más numerosos– debido al crecimiento combinado de las proporciones de americanos y de europeos del Este. Finalmente, el Garraf (y en menor medida el Maresme), comarcas litorales de marcado cariz turístico y residencial, se caracterizan por importantes proporciones de ciudadanos de la UE-15, aunque de peso decreciente. Estas tendencias de distribución por grandes grupos de nacionalidades a nivel comarcal se ven más en detalle a escala municipal, como muestran los mapas de la figura 6.

Se observa como entre 2001 y 2005 disminuye el número de municipios dónde los extranjeros más numerosos son los africanos y los europeos de la antigua UE-15, y aumentan los municipios donde los latinoamericanos, los del resto de Europa y los asiáticos son los más presentes. Estos cambios comportan unas ciertas mutaciones territoriales, que se pueden resumir en que los americanos, partiendo del núcleo inicial de Barcelona, se extienden por los municipios de la Región Metropolitana de Barcelona, donde se convierten en el origen continental predominante, en detrimento de los ciudadanos de la UE-15 y los africanos. Estos últimos continúan siendo el origen más numeroso en la mayoría de los municipios de las comarcas interiores, aunque con la competencia cada vez más fuerte de los europeos del Este, especialmente en los municipios del Bages, Osona y Berguedà. Por último, los asiáticos se han convertido en el grupo mayoritario en dos municipios del Barcelonès Norte (Badalona y Santa Coloma de Gramenet), así como en otros tres municipios del interior de la provincia.

7. Conclusiones

El impacto de la evolución reciente de la inmigración internacional sobre las características de la población extranjera residente en la provincia de Barcelona se puede resumir en una serie de conceptos: crecimiento acelerado, rejuvenecimiento, masculinización, diversificación de orígenes y difusión territorial.

- Crecimiento acelerado: el número de extranjeros se ha multiplicado por 4,7 entre 2000 y 2005, y con 569.305 individuos empadronados en esta última fecha, significa el 10,9% de la población de la provincia.

- El carácter laboral de la mayoría de los flujos ha causado un rejuvenecimiento del stock de población de nacionalidad extranjera. Este proceso es más patente en los municipios que han recibido la mayor parte de los inmigrantes internacionales en los últimos cinco años: los de las comarcas metropolitanas (con la excepción de los municipios litorales de carácter residencial) y los municipios principales de las comarcas interiores, y menos evidente en los municipios más pequeños de éstas (justamente los que tienen una población autóctona más envejecida). En realidad, los flujos inmigratorios del periodo 2000-2005 han reforzado los desequilibrios por edades de la población española.

- La llegada de más hombres que mujeres de nacionalidad extranjera ha reforzado la masculinización de este colectivo: si en 2000 las mujeres representaban casi el 48% del total de extranjeros, en 2005 eran el 45,5%, aunque existen diferencias muy significativas según la nacionalidad (predominantemente femeninos los latinoamericanos, masculinos los africanos y algunos asiáticos, y más equilibrados los europeos y los chinos) y la comarca, con poblaciones más equilibradas por sexo en la zona metropolitana.

- Se ha diversificado el país de origen de los inmigrantes, con un crecimiento más importante de los procedentes de América Latina, Europa del Este y Asia. Por su peso demográfico, podemos hablar de “latinoamericanización” de los inmigrantes. Los africanos y los europeos de la antigua UE-15, aun cuando han aumentado en números absolutos, han perdido peso relativo.

- Los inmigrantes extranjeros se han asentado en prácticamente todos los municipios de la provincia, pero con predilección por la ciudad de Barcelona (que actúa como puerta de entrada, especialmente de los latinoamericanos), su continuo urbano y el resto de las comarcas metropolitanas y litorales, mostrando menos atracción por las comarcas interiores, con la excepción de Osona. Existen de nuevo diferencias según el origen, con predominio de los latinoamericanos en el ámbito metropolitano y de los marroquíes en las comarcas interiores, que han visto también un incremento de los europeos del este.

¿Y cuáles han sido las consecuencias para el conjunto de la población de la provincia de Barcelona? Básicamente tres: crecimiento demográfico (de 4.736.277 habitantes en 2000 a 5.226.354 en 2005, casi medio millón de habitantes más que representan un crecimiento del 10% en sólo cinco años); un cierto freno a la tendencia general al envejecimiento demográfico; y, finalmente, un reequilibrio entre sexos en una población en la que las mujeres de nacionalidad española son más numerosas que los hombres. Así, la proporción de hombres de todas las nacionalidades (españoles y extranjeros) en la población total de la provincia de Barcelona ha pasado del 48,5% en 2000 al 49,2% en 2005.

Referencias bibliográficas

ArAngo, J. (2004). “La población inmigrada en España”. Economistas, núm. 99, p. 6-14.

BedoyA, M. H.; solé, E. (2006). “El procés de normalització de treballadors estrangers del 2005”. En: lArios, mª J. i nAdAl, M. (dir.). L’estat de la immigració a Catalunya, Anuari 2005. Vol I. Anàlisi Jurídica i sociodemogràfica. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, p. 37-61.

BAyonA, J. (2006). Factors sociodemogràfics de la distribució espacial de la població de nacionalitat estrangera a Barcelona. Tesi Doctoral, Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

BAyonA, J.; gil Alonso, F. (2008). “El papel de la inmigración extranjera en la expansión de las áreas urbanas. El caso de Barcelona (1998-2007)”. Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales [Barcelona], 1 de agosto de 2008, vol. XII, núm. 270 (132), <http://www.ub.es/geocrit/sn/ sn-270/sn-270-132.htm>.

BrAnCós, i.; domingo, A. (1997). “Aspectes demogràfics de la immigració estrangera a les comarques barcelonines”. En: MAluquer, E. [dir.]. II Informe sobre immigració i treball social. Barcelona: Diputació de Barcelona. CABré, A. (1999). El sistema català de reproducció. Cent anys de singularitat demogràfica. Barcelona: Proa. de CAstro, M.A. (2004). “Fuentes estadísticas sobre la inmigración”. Economistas, núm. 99, p. 128-145. devolder, d.; gil Alonso, f.; forte, P. (2006). “Estimación del grado de error en el registro de la población extranjera en España. un enfoque comparativo”. Comunicación presentada en el X Congreso de la Población Española, Pamplona, 29 de junio - 1 de julio. Publicado en Papers de Demografia, núm. 311. domingo, A.; BAyonA, J.; BrAnCós, I. (2002). Migracions internacionals i població jove de nacionalitat estrangera a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Secretaria General de Joventut. domingo, A.; B rAnCós, I. (2000). “Población femenina de nacionalidad extranjera en la provincia de Barcelona”. Papers. Revista de Sociologia, núm. 60, p. 305-326.

domingo, A.; gil Alonso, F. (2006). “L’evolució recent de la població estrangera a Catalunya”. En: lArios, mª J.; nAdAl, M. [dir.]. L’estat de la immigració a Catalunya, Anuari 2005. Vol I. Anàlisi Jurídica i sociodemogràfica. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, p. 183-222. domingo, A.; gil Alonso, F. (2007). “Immigration et évolution de la structure de la main-d’oeuvre au Sud de l’Union Européenne”. Population (Édition française), vol. 62, núm, 4, p. 825-845. fernández Cordon, J.A. (2004). “Demografía e inmigración”. Economistas, núm. 99, p. 16-27.

gil Alonso, f.; domingo, A. (2006). “Démographie et activité. La complémentarité des actifs nationaux et étrangers dans les marchés du travail des pays méditerranéens de l’Union européenne”. Comunicación presentada en el Colloque internationale de l’AIDELF, Aveiro, 18-22 de septiembre.

gil Alonso, f.; domingo, A. (2008). “La complementariedad de la ocupación de españoles y extranjeros: Análisis sectorial y diferencias territoriales”. Sistema. Revista de Ciencias Sociales, núm. 206, p. 21-47.

gonzález, M. (2006). “Les pasteres també arriben al Tribunal Constitucional”. En: lArios, mª J.; nAdAl, M. [dir.] L’estat de la immigració a Catalunya, Anuari 2005. Vol I. Anàlisi Jurídica i sociodemogràfica. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, p. 101-113.

izquierdo esCriBAno, A.; lópez de lerA, D. (2003). “El rastro demográfico de la inmigración en España. 1996-2002”. Papeles de Economía Española, núm. 98, p. 68-93.

mAssó gArrote, M. F. (2003). “El nuevo marco legal del derecho de extranjería en España. De la inestabilidad legal a la ausencia de una política de inmigración”. Papeles de Economía Española, núm. 98, p. 45-65.

172 Treballs de la SCG, 66, 2008 Fernando Gil Alonso

m uñoz p érez , f.; i zquierdo e s C ri BA no , A. (1989). “L’Espagne, pays d’immigration”. Population, vol. 44, núm. 2, p. 257-289.

oBservAtorio de lAs migrACiones y lA ConvivenCiA interCulturAl de lA CiudAd de mAdrid (2005). Informe sobre el proceso de normalización de trabajadores extranjeros. Madrid: Dirección General de Inmigración, Cooperación al Desarrollo y Voluntariado.

pAsCuAl, à.; CArdelús, J.; solAnA, A.M. (2000). “Recent immigration to Catalonia. Character and responses”. En: king, R.; lAzAridis, G.; tsArdinidis, C. [eds.]. Eldorado or Fortress? Migration in Southern Europe. Londres: Macmillan.

puJAdAs, i.; lópez, C. (2005). “Hogares y cambios residenciales: La diferenciación espacial de los hogares en la Región Metropolitana de Barcelona, 1986-2001”. Cuadernos Geográficos, núm. 36, p. 409-435.

reCAño, J. (2002). “La movilidad geográfica de la población extranjera en España. Un fenómeno emergente”. Cuadernos de Geografía , núm. 72, p. 135-156.

reCAño, J.; domingo , A. (2005). “Factores sociodemográficos y territoriales de la inmigración irregular en España”. Comunicación presentada en: XXV Congreso Internacional de la Población 2005, Tours, Francia, 18-23 de julio.

reColons, L. (1998). “Migracions entre Catalunya i l’estranger”. En: giner, s. [dir.] La societat catalana. Barcelona, Institut d’Estadística de Catalunya, p. 243-271.

reques, P.; de Cos, O. (2004). “De lo global a lo local. Repercusiones geodemográficas de la inmigración en España”. Economistas, núm. 99, p. 48-61. solAnA, A. m.; morén, r.; de miguel, V. (2002). “L’estudi de les migracions a Catalunya des de la geografia i la demografia”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 41, p. 145-164.

solé, C.; pArell A, s.; Al ArCón, A.; BergAlli, v.; giBert, F. (2000). “El impacto de la inmigración en la sociedad receptora”. Revista Española de Investigaciones Sociológicas, núm. 90, p. 131-157. vidAl, e.; gil Alonso, f.; domingo, A. (2006). “Participation of immigrants in the European Union’s national labour markets in a context of complementarity. Substitution and Competition with local labour force”. Comunicación presentada en: EAPS European Population Conference 2006. Liverpool, 21-24 de junio. Publicada en: Papers de Demograia, núm. 302. vil AltA, m. (2006). “El Padró municipal i els immigrants. Un comentari sobre la futura Llei Bàsica del Govern i l’Administració local”. En: lArios, Mª J.; nAdAl, M. (Dir.). L’estat de la immigració a Catalunya, Anuari 2005. Vol I. Anàlisi Jurídica i sociodemogràfica. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, p. 183-222.

CRònICA dE l A

SoCIEtAt CAtAl AnA dE GEoGRAfIA

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 66, 2009 (175-186)

Xina, una economia emergent1

mireia lópez Rey mireia.lopez06@campus.upf.edu

Adriana Petit Polo adrianaPP@blanquerna.url.edu

I. “Xina, una economia emergent” pretén investigar les causes de l’augment espectacular de l’economia xinesa en els darrers anys. Des d’uns anys ençà, l’economia d’aquest país asiàtic està en boca de tots els grans economistes del món, perquè ha batut rècords i ha assolit un creixement sense precedents. La Xina és un tema candent en la societat actual i aquest és un dels motius pels quals vam triar investigar-la. Tothom parla de la Xina del present i del futur, però quines han estat les causes que li han permès convertir-se en una de les principals economies mundials? Aquesta pregunta és a la qual vam intentar donar resposta amb aquest treball.

Però, la nostra recerca no es limita només al passat, sinó que a més, vam voler analitzar la situació actual del gegant des d’un punt de vista social explicant els problemes als quals s’enfronta. Uns problemes que poden posar en perill la seva estabilitat econòmica, política i social i en conseqüència, l’estabilitat de l’economia mundial. El creixement econòmic no ha afectat de la mateixa manera els més de mil tres-cents milions de xinesos, una quarta part de la població mundial. La Xina de l’oest continua sent pobre i rural, mentre que la Xina de l’est sembla un altre país, és rica i moderna, on els seus gratacels converteixen a aquestes ciutats en urbs occidentals. El gegant asiàtic s’ha convertit, doncs, en un país de contrastos on la tradició d’una societat amb més

1. Síntesi del treball de recerca premiat a la 5a convocatòria del Premi Palau Vera el 2008. El centre on es va realitzar la recerca és el Jaume Viladoms de Sabadell, i el tutor va ser el professor Xavier Ledesma.

de 5.000 anys d’història intenta sobreviure a la modernitat; i en un país de contradiccions on la riquesa conviu amb la pobresa, el luxe amb la misèria i el desenvolupament amb el subdesenvolupament.

L’economia mundial està sent afectada per la competència de la “fàbrica del món” que contribueix a la deslocalització de les indústries occidentals cap a l’Orient i també, al tancament de les més febles del mercat mundial. Així mateix, també cal tenir en compte que aquest país atípic, ja que és comunista però amb una economia de mercat que ells anomenen “socialisme de mercat”, cada vegada té més rellevància en les qüestions i organismes polítics internacionals, la qual cosa evidencia la seva hegemonia mundial.

Finalment, vam voler pronosticar quina serà l’evolució econòmica de la Xina en els pròxims anys i com ens pot afectar el seu creixent poder tan econòmic com polític en el panorama internacional, en un moment en què la globalització és més present que mai en la nostra vida quotidiana.

II. Per realitzar el nostre treball hem consultat diversos llibres, alguns de reconeguts economistes a nivell internacional i nacional, sobre l’economia i la societat de la Xina. A més, per actualitzar dades hem recorregut a organismes internacionals com el Banc Mundial, l’Organització Mundial del Comerç o el Bureau d’Estadística Xinés. La premsa escrita amb diaris electrònics també ens ha estat de gran ajuda per trobar informació més recent, ja que la majoria dels llibres consultats feien referència als anys anteriors de l’ingrés de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç (OMC). El material audiovisual, per altra banda, ens ha ajudat a comprendre millor la situació d’aquest gegant i els seus problemes, alhora que hem pogut observar els contrastos, dels quals hem tractat al llarg del treball.

Pel que fa al treball de camp, hem analitzat diferents vídeos i exposicions fotogràfiques, a les quals vam assistir. Així mateix, vam demanar ajuda a la Cambra de Comerç de Sabadell i a l’Ambaixada Xinesa, aquesta última sense gaire èxit, i vam visitar Casa Àsia. A més, també vam voler conèixer l’opinió de la població de la nostra ciutat respecte el tema i els motius que havien portat als xinesos a l’hora d’instal·lar-se en la nostra població i de decidir quin tipus de negoci posar.

III. La Xina és una economia emergent que aspira a convertir-se en la primera potència econòmica mundial cap a mitjans d’aquest segle. Una pretensió que amb un creixement anual del 10% des de principis del 2000 possiblement l’aconseguirà molt més aviat, fent tremolar el món tal com pronosticava Napoleó: “Allà (a la Xina) dorm un gegant. Deixem-lo dormir, perquè quan desperti el món sencer tremolarà”.

Si a principis del segle xix acaparava un terç del PIB i havia estat durant anys la primera potència exportadora e innovadora del planeta, a mitjans del xx es

trobava en un nivell de pobresa i insignificança econòmica similars a alguns països de l’Àfrica Sub-sahariana.

Durant els segles xix i xx el país va patir molt entre els conflictes socials i les ocupacions estrangeres. La Revolució del 1911, democraticoburgesa, dirigida por Sun Yatsen (1866-1925), dirigent del Guomindag (Partit Nacional del Poble) va posar fi a la dominació de la dinastia Qing i, amb ells a més de dos mil anys de monarquia, i va proclamar el Govern Provisional de la República de la Xina. Govern al qual Mao es va enfrontar i es produí, d’aquesta manera, una guerra civil que va culminar el 1949, amb la victòria del bàndol comunista dirigit per Mao, el Gran Timoner, que va proclamar la nova República Popular de la Xina, que en plena Guerra Freda no va ser reconeguda per la majoria del països occidentals i es va bolcar cap a la Unió Soviètica, l’únic aliat del qual podia obtenir l’ajuda financera i tècnica per reconstruir el país.

Un cop assolit el poder, Mao va realitzar una sèrie de reformes que van consistir bàsicament a col·lectivitzar el camp i a convertir en públiques totes aquelles empreses privades. Així mateix, el Gran Timoner, va dissenyar un pla quinquennal amb ajuda dels soviètics. Ara bé, aquesta primer pla quinquennal (1953-1958) es va caracteritzar per la inadaptació al model soviètic, la qual cosa va provocar la falta d’aliments i la necessitat de cartilles de racionament que donà lloc a una campanya de descontentament popular, la Campanya de les Cent Flors del 1957. Va ser per aquest motiu que el 1958 Mao va trencar les seves relacions amb la URSS i va desenvolupar una nova estratègia: el Gran Salt cap Endavant (1958-1962). Aquests projecte que pretenia mobilitzar tota la població per assolir en pocs anys el nivell de desenvolupament de les societats occidentals va arruïnar l’economia provocant la mort de més de 30 milions de persones.

El fracàs d’aquesta experiència va produir tensions al partit comunista, que van forçar a Mao a pactar amb el sector més pragmàtic del partit i a permetre l’ascens de nous dirigents, alguns dels quals va acusar el 1965 de conduir la Xina cap al capitalisme. D’aquesta manera va començar l’anomenada Revolució Cultural, que va depurar tots els quadres del partit oposats a la línia de Mao, i es va instar a tot el país a seguir les directrius del “Gran Timoner”, compilades al Llibre Vermell. Mao i el sector del partit comunista que li donava suport eren partidaris d’aprofundir en la lluita de classes mentre els seus oponents pretenien una política més conciliadora que reforcés l’economia del país. Mao i els seus seguidors, van guanyar la batalla gràcies a la mobilització de les masses juvenils enquadrades en la Guàrdia Roja.

Però desprès de la mort de Mao el 1976 la línia antimaoista va aconseguir imposar-se i el desembre del 1978 Deng Xiaoping es va proclamar nou líder del país. A partir d’aquest moment, el comunisme xinès va iniciar una nova política que tenia com a objectiu convertir el país en una gran potència econòmica i resoldre els problemes derivats d’un creixement demogràfic imparable gràcies a la introducció d’algunes pràctiques capitalistes, però sense abandonar el sistema polític comunista.

Des del 1989, un cop retirat Deng Xiaoping, el nou dirigent de la Xina va ser Jiang Zemin, que va inaugurar una etapa d’apropament a Occident i d’obertura de la Xina a noves relacions econòmiques amb els països capitalistes desprès dels fets de la plaça de Tiananmen, el 1989. Aquests successos es van desencadenar per la rebel·lió dels estudiants contra un règim molt immobilista i contrari a l’obertura política i a la democratització. Els successos de Tiananmen van ser condemnats mundialment, la Xina va ser aïllada internacionalment i l’economia xinesa es va veure ressentida en disminuir considerablement els fluxos d’IDE (Inversió Directa Estrangera). No va ser fins el 1992, quan Deng Xiaoping va inspeccionar els territoris industrialitzats del sud de la Xina i va donar el vistiplau per què es continuessin duent a terme les reformes econòmiques d’obertura a l’exterior, que l’economia xinesa es va recuperar tornant a rebre els fluxos d’inversió estrangera que tant l’han ajudat en el seu creixement econòmic.

Finalment, una última dada molt important tant en la història de la Xina com en la història del comerç mundial va ser el 11 de desembre del 2001, quan el país asiàtic es va incorporar a l’Organització Mundial del Comerç (OMC), desprès de quinze anys d’àrdues negociacions, especialment amb els Estats Units, que veien com un perill per a la seva economia l’ingrés del gegant asiàtic en aquesta entitat internacional.

IV. Però, quines han estat les causes d’aquest creixement econòmic? Principalment, l’espectacular creixement econòmic xinès ha estat possible gràcies a Deng Xiaoping, l’arquitecte general de la reforma i l’obertura i el procés de modernització socialista de la Xina, i a Jiang Zemin, que va continuar amb la seva obra. Les reformes plantejades durant la dècada dels 80 i dels 90 van permetre créixer al gegant asiàtic principalment per la via de les exportacions, afavorides pel baix cost de producció a causa de la gran quantitat de mà d’obra barata, i de la inversió estrangera, afavorida per les Zones Econòmiques Especials, que oferien avantatges fiscals i aranzelaris a les empreses estrangeres, a les joint-ventures. Unes reformes que van tenir èxit gràcies a la seva gradualitat d’aplicació (learning by doing), a diferència del seu veí socialista rus (que va realitzar totes les reformes de cop, estratègia anomenada big-bang), i que han tret des del 1978 a uns 400 milions de xinesos de la pobresa i han permès la millora de la qualitat de vida de la població d’aquest país asiàtic. El learning by doing xinès va consistir a experimentar les possibles reformes o mesures primer a petita escala. Quan es comprovava que aquestes tenien efectes positius s’estenien a àrees geogràfiques més amplies o a altres sectors econòmics. Finalment, cal dir que l’estabilitat macroeconòmica que travessava la Xina en aquell moment i l’elevada taxa d’estalvi que posseïa el país asiàtic que va permetre mantenir la inversió en períodes de vaques magres també han contribuït a aquest creixement econòmic sense precedents.

V. Malgrat tot, el creixement econòmic també ha portat greus problemes socials i polítics. La desigualtat social cada cop és més evident entre les costes industrialitzades del sud i est del país i l’oest agrícola, ja que les reformes no han beneficiat de la mateixa manera a tota la població. Aquest fet ha provocat que milers de persones es desplacin del camp a la ciutat, en l’èxode rural més gran de la història, per poder treballar en les fàbriques en unes condicions laborals precàries. L’explotació laboral i la vulnerabilitat dels Drets Humans ha permès a la Xina produir a baixos costos i convertir-se en la “fàbrica del món”, provocant el malestar de molts sectors de la societat.

Un altre problema al qual s’enfronta el país liderat per Hu Jintao és l’atur. Amb la implantació del “socialisme de mercat” es van començar a realitzar de manera progressiva una sèrie de reformes com la privatització de les empreses estatals que han provocat que molta gent s’hagi quedat a l’atur. Si el comunisme garantia un lloc de treball per a tot xinès, el “socialisme de mercat” ha permès als empresaris acomiadar els treballadors menys productius per tal d’augmentar els beneficis i la productivitat de l’empresa, i incrementar d’aquesta manera el nombre d’aturats del país asiàtic. Actualment es calcula que l’atur en les zones urbanes és del 4,6 % de la població activa, encara que alguns economistes consideren que aquesta xifra és molt més elevada. A més, cal tenir en compte que la mà d’obra xinesa creix a un ritme de 10 milions de nous treballadors cada any, amb la qual cosa el Govern ha d’intentar crear llocs de treball per tal d’acollir-los en el món laboral.

Així mateix, cal afegir que només aquells assalariats urbans tenen un sistema de seguretat social. Per aquest motiu, la Xina està assentant els fonaments d’un sistema de seguretat social i està invertint més en la gent, com per exemple en educació i sanitat, i més en el món rural, que alberga la majoria de la seva població.

Aquests fets han provocat que molts sectors de la societat comencin a demanar més llibertats, com la d’expressió, i la democràcia política, en un moment en què amb la introducció al sistema d’economia capitalista, economia que els dirigents xinesos anomenen “socialisme de mercat”, el Partit Comunista no té cap legitimació. Els Successos de Tiananmen del 1989 van ser un exemple d’aquesta inestabilitat política i crispació social. Davant aquesta situació, esperem que en els pròxims anys la Xina comenci a democratitzar-se per evitar una greu crisi econòmica, política i social que no només afectaria el país, sinó també tot el món, en una època en què aquest s’està globalitzant. Al llarg de la història de la Xina els canvis socials i polítics que s’han produït sempre han estat provocats per revoltes de la població rural, la menys afavorida per aquestes reformes i encara, avui dia, la més nombrosa. Si aquesta població no es beneficia aviat del creixement econòmic, es revoltarà, produint aquesta crisi que hem esmentat. Per aquest motiu, Jiang Zemin ja va anunciar, el novembre del 2002, durant el XVI Congrés del Partit Comunista Xinès que la construcció de l’Estat de Dret a la Xina finalitzaria el 2014. Tot i que, no ha estat fins el març del 2007 que el Partit Comunista Xinès va presentar per primera

vegada des del 1989 un pla de democratització gradual. Aquest programa, titulat Assaltant la fortalesa; informe sobre la investigació de la reforma del sistema polític de la Xina, desprès del XVII congrés, tracta aspectes essencials com la reforma judicial, el desenvolupament de la societat civil i de la religió, la reforma del Govern, la necessitat de crear estructures de control i contrapès en el poder executiu, la llibertat de premsa o la reforma del Partit Comunista. Una reforma política urgent que s’ha de dur a terme de forma gradual en tres fases fins el 2040, ja que, segons aquest document, “una introducció ràpida del sistema multipartidista, amb pèrdua de control de l’exèrcit i completa llibertat de premsa, suposaria desordre, divisions i inestabilitat pel país”. En un termini de catorze anys, fins al 2021, la Xina haurà de “construir un país modernitzat i democràtic basat en el dret” i els següents vint anys fins el 2040 serien per “madurar i perfeccionar” el sistema democràtic. L’objectiu de la reforma política es “promoure el desenvolupament econòmic, el manteniment de la seguretat de l’Estat i aconseguir una transformació estable de l’estructura social”, afirma l’informe. “És el camí inevitable per l’estabilitat a llarg termini del Partit Comunista Xinès i del país”.

Ara bé, els intel·lectuals i bona part de la classe urbana xinesa temen la democràcia perquè convertiria els menyspreats i ignorants camperols –la majoria de la població– en un sector decisiu perjudicant, d’aquesta manera, els seus interessos socials i econòmics.

Els Jocs Olímpics de Beijing 2008 esperen ser un impuls per a aquesta democratització i pel reconeixement de certes llibertats individuals, encara que amb els últims esdeveniments produïts al Tibet, aquesta esperança sembla ser una utopia.

Altres debilitats que poden fer tremolar el gegant asiàtic són l’envelliment de la seva població, el 2006, 132 milions de persones sobrepassen els 60 anys, i el sector financer, per la gran quantitat de crèdits vençuts i no recuperats que posseeixen els bancs.

VI. Per altra banda, el pragmatisme que tant caracteritza la societat xinesa, també ha caracteritzat el seu creixement econòmic, un creixement econòmic insostenible, en el sentit que la Xina ha crescut econòmicament sense importarli ni tenir en compte la degradació del medi ambient, tema de gran rellevància en l’actualitat. La Xina s’ha convertit en el “regne” on ja no es veu el sol, tal com passa a les ciutats xineses de Linfen o Tianying, que són dues de les deu ciutats més contaminades del món segons The Blacksmith Institute. Però la contaminació no tan sols afecten a aquestes dues ciutats del país asiàtic i el problema mediambiental s’estén com una taca d’oli per tot el país, un país sense cap consciència de respecte al medi ambient. La pol·lució mata 300.000 persones cada any; prop de 900 milions de persones del país més poblat del planeta beuen aigua parcialment contaminada; el 70% dels rius xinesos o bé s’estan secant o bé estan contaminants; l’excés d’explotació de la terra, l’erosió

del sòl i la tala indiscriminada dels boscos han provocat que la desertització afecti més del 28% del territori xinès, afavorint l’èxode rural dels 870 milions de xinesos que viuen en el camp i veuen com la terra cultivable del gegant asiàtic es va reduint any rere any de forma dràstica.

Aquest pragmatisme xinès, sintetitzat en la famosa frase de Deng Xiaoping: “Tan se val que el gat sigui blanc o negre, el que importa és que caci ratolins”, també és en el que es fonamenta la política exterior xinesa: “l’emergència pacífica”. La política exterior és per a la Xina un mitjà per assolir el seu desenvolupament econòmic, la prioritat bàsica del règim comunista. El gegant asiàtic necessita un entorn internacional pacífic que li permeti concentrar les seves energies en el desenvolupament econòmic i li proporcioni els mercats, el capital i la tecnologia dels països desenvolupats, així com les matèries primeres dels països en vies de desenvolupament.

Com ja s’ha esmentat abans, el creixement de la Xina en un món globalitzat no deixa indiferent a ningú. Les empreses dels països industrialitzats veuen amb recel l’augment de les exportacions xineses contra les quals no poden competir en preu. Aquest fenomen ha provocat el tancament i també, la deslocalització de moltes empreses occidentals cap al país amb el mercat de consumidors més gran del món. Unes empreses que, si decideixen invertir en el difícil i quasi inaccessible (per la burocràcia) territori xinès, han de patir la falsificació i la pirateria dels seus productes, perdent milers de milions de dòlars. Però, avui en dia, qualsevol empresa que vulgui créixer ha d’anar a la Xina, malgrat els seus problemes en qüestió de la propietat dels drets intel·lectuals i d’accés al mercat.

En canvi, en els països en vies de desenvolupament, la Xina busca, a més d’un mercat on exportar els seus productes, la qual cosa ha beneficiat als sectors de la població amb un poder adquisitiu baix que no podien comprar certs productes, primeres matèries per explotar i garantir el seu creixement. Dit amb altres paraules, la Xina busca en aquest països un mercat colonial. En aquest sentit, la Xina vol ferro, soja, fusta, zinc i manganès del Brasil; porotos (mongetes), soja, cuir adobat, llana i ferro de l’Argentina; coure i cel·lulosa de Xile (país amb el qual té un Tractat de Lliure Comerç, TLC); petroli i gas de Veneçuela; tabac, productes químics, equips mèdics d’alta tecnologia, vacunes i mariscos de Cuba i petroli i diamants de l’Àfrica. A canvi, els països que ofereixen aquestes primeres matèries volen menys restriccions per exportar els seus productes a la Xina i obtenir acords comercials privilegiats. Però, per contra, els seus mercats interiors acullen els productes d’origen xinès, molt més barats, que posen en perill la indústria d’aquests països. Un exemple d’aquest fenomen és Mèxic i les seves maquiladores. A Ciutat de Juárez, el tancament de les maquiladores han ocasionat la pèrdua de més de 100.000 llocs de treball. No obstant, la Xina no només li està causant problemes en el seu mercat interior inundat de productes de baix cost, sinó que el gegant asiàtic li està causant problemes al país asteca a l’hora d’exportar els seus productes als Estats Units. Colòmbia és un altre exemple

de país que ha vist com les seves exportacions cap a Amèrica del nord han estat desplaçades per les xineses.

Respecte a l’Àfrica cal dir que l’augment dels productes xinesos en els mercats africans ha beneficiat aquelles persones amb un baix poder adquisitiu, però està perjudicant a aquells països amb una incipient indústria que es veu afectada perquè no pot competir ni en qualitat ni en preu amb el país asiàtic. En definitiva, en el colonialisme del segle xxi, la Xina hi té un paper destacat. Davant aquesta situació, sembla ser que els únics països que s’han beneficiat del creixement econòmic de la Xina han estat els de l’Àsia, que són els únics que tenen una balança comercial amb superàvit respecte el gegant (excepte Japó, que té un important dèficit amb el país liderat per Hu Jintao). Tot i així, sí que és cert que aquests estan perdent inversions estrangeres en favor de la Xina.

Entre els països industrialitzats, Estats Units ha estat el més durament colpejat ja que rep el gruix del que s’importa de la Xina però no ha tingut molt d’èxit per exportar al seu ampli mercat. És per aquest motiu, el dèficit comercial amb la Xina, que es va arribar a plantejar el tema del proteccionisme i del boicot als productes xinesos. Els principals sectors afectats de la indústria americana han estat el tèxtil, la indústria del moble i la de les joguines. A més, les empreses que han traslladat la seva producció al país asiàtic han de patir la pirateria i la falsificació dels seus productes, fet que ocasiona que aquestes pateixin pèrdues de milions de dòlars. Europa encara no ha experimentat plenament la crisi que podria provocar la invasió dels productes xinesos en el mercat de la Unió Europea (UE). Una crisi que no trigarà d’arribar per la finalització dels acords de les quotes d’importació de productes d’aquell país en el 2008. Fins ara, els països de la Unió Europea han tractat d’actuar sota comú acord en els assumptes xinesos, però aquesta actitud amaga els interessos divergents entre els països que tenen forts dèficits comercials amb la Xina (com el Regne Unit i Holanda) i els que només arriben a obtenir un dèficit petit (com Alemanya). Quan aquesta crisi comenci a afectar la indústria automobilística, una de les més amenaçades, es produiran les discrepàncies en el si de la UE.

VII. Com a altres països desenvolupats, encara que amb menor repercussió, el creixement de l’economia xinesa ha desestabilitzat a Espanya el mercat laboral, fomentant la fugida cap al seu territori de milers d’empreses en busca de mà d’obra barata (com Inditex o Famosa entre d’altres), i ha provocat el descens dels preus de centenars de productes pels seus baixos costos de producció. El país asiàtic ven a baix cost, fet contra el qual les empreses espanyoles no poden competir i han de cessar els seus negocis. Davant aquesta situació, les empreses del sector reclamen a l’Administració, entre altres coses, incentius fiscals per la internacionalització de les empreses, crèdits tous per a promoure la inversió en tecnologia i apostar pel I+D, i ajudes per a la formació dels tre-

balladors. I és que, si no volen ser desbancades del mercat, les petites i mitjanes empreses del sector hauran d’abandonar la fabricació d’aquells gèneres de baix cost per començar a produir d’altres de més qualitat que els diferenciïn dels productes xinesos, i per això cal inversió en nous processos productius i innovació.

Els principals sectors afectats pel creixement econòmic xinès han estat el tèxtil i de la confecció, la indústria del moble i la de la joguina, igual que els Estats Units, però sense tanta repercussió. La majoria de les empreses d’aquests sectors han optat per traslladar la manufacturació dels seus productes al gegant asiàtic i conservar a Espanya aquelles que tenen alt valor afegit. No obstant, dissenyar a Espanya i produir a la Xina també té els seus inconvenients com, per exemple, la problemàtica de la pirateria. Tanmateix, els productors d’oli d’oliva verge serien un dels pocs beneficiats per l’augment de la demanda del mercat consumidor més gran del món.

A Catalunya, a més del sector tèxtil, el sector automobilístic també es veuria afectat, ja que a la Zona Franca de Barcelona es troben dues de les empreses més importants que hi ha al nostre país: SEAT i Nissan. Aquestes indústries han de competir amb la Xina per tal d’evitar la seva deslocalització mitjançant una reducció dels costos de producció; una tasca gens fàcil perquè la mà d’obra és molt cara. La deslocalització també ha amenaçat i ha afectat altres sectors de la indústria com els dels electrodomèstics. En els darrers anys Philips, Samsung i Panasonic han tancat les seves plantes productives catalanes per traslladar-les a la Xina, on els costos de producció són més barats i els beneficis més alts. Però no només la Xina rep inversions catalanes en el seu territori, Catalunya també en rep de la Xina, tot i que en menor mesura, sobretot en la zona del 22@ de la capital catalana, centre de les tecnologies i la informació.

Per altra banda, Catalunya ha de saber aprofitar l’augment del poder adquisitiu del xinesos i de les seves ganes de viatjar per tal d’atraure’ls i aconseguir que visitin Catalunya. El sector porcí també se’n beneficiarà de l’augment del poder adquisitiu dels xinesos. La província de Lleida va triplicar l’exportació de porc en el 2007, respecte l’any anterior. Una exportació que es preveu que augmenti gràcies al protocol signat, el 15 de novembre del 2007, entre Espanya i la Xina, que permet l’exportació de carn fresca, despulles comestibles i pernil curat cap al país asiàtic.

Davant aquesta conjuntura, Espanya i Catalunya han de reestructurar la seva economia i oferir productes de gran qualitat i disseny que puguin competir amb els xinesos, productes barats però sense qualitat ni disseny. La Xina compta amb una classe mitjana de 60 milions aproximadament de persones desitjoses d’adquirir productes europeus, de gran qualitat i dissenys, i és aquí on els productes espanyols i catalans tenen cabuda.

VIII. Cal esmentar que la presència de les empreses espanyoles a la Xina mai ha estat fàcil. Espanya i la Xina van establir relacions diplomàtiques al

nivell d’ambaixada el 9 de març del 1973. No obstant, no va ser fins el viatge a la Xina del president Felipe González el 1985 que es va iniciar una política activa en matèria de comerç amb la finalitat de recolzar les empreses espanyoles que volien aprofitar les possibilitats de la reforma xinesa. El primer problema al qual es van enfrontar les empreses espanyoles que volien invertir a la Xina va ser el problema del finançament, per això el govern va oferir els anomenats crèdits FAD (del Fons d’Ajuda al Desenvolupament), que foren imprescindibles per situar-se a la línia de la competitivitat. Sense crèdits tous, les empreses xineses, que coneixien molt poc la capacitat industrial d’Espanya, probablement no haguessin considerat les empreses espanyoles capaces de satisfer els seus interessos, ja que aquestes s’enfrontaven a un altre problema, a més d’arribar tard al mercat xinès: Espanya era un país poc conegut i no es coneixia el seu potencial industrial. Malgrat l’ajuda institucional, van haver de passar uns quants anys fins que els projectes espanyols en el gegant asiàtic fructifiquessin. Un d’aquests projectes va ser el de Gao Le Gao a finals dels anys 80 i principis del 90. El famós Cola-Cao del grup Nutrexpa ha sabut, mitjançant la innovació, adaptar-se als gustos i necessitats del mercat xinès.

Les relacions diplomàtiques d’Espanya amb la Xina sempre han estat “magnífiques” tal com ho demostra la celebració l’any 2007 de l’“Any d’Espanya a la Xina”. Tot i així, hi han hagut dos moment que han posat en perill les seves relacions bilaterals: l’any 1989, amb els Successos de Tiannamen, i l’any 2004, amb la crema de dues naus industrials amb sabates d’origen xinès a Elx com a protesta contra l’aixecament de les quotes d’importació de calçat xinès a la Unió Europea, previstes a partir de l’1 de gener del 2005.

IX. D’altra banda, l’estratègia xinesa en l’àmbit internacional de la Xina també persegueix la reunificació nacional per tal de garantir la supervivència del propi sistema polític actual xinès, ja que, desprès del enderrocament internacional del comunisme i la decidida aposta del govern xinès per l’economia de mercat, la legitimitat del sistema polític descansa en dos pilars: l’econòmic i el nacionalista. És a dir, el Partit Comunista ha de garantir el desenvolupament i el benestar de la població, d’una banda, i d’altra banda, el manteniment de la unitat, la integritat i la independència del país, per tal de justificar la seva presència. Per aquests motiu, la Xina veu amb recel qualsevol acte d’independentisme o autodeterminació que duen a terme tan el Tíbet com Taiwan.

Pel que fa a la presència de la Xina en els organismes internacionals, cal dir que des del seu ingrés en l’Organització Mundial del Comerç, cada vegada té més importància, pes i participació en el panorama i en internacionals com l’Organització de les Nacions Unides (ONU), a la qual es va incorporar el 1971, desplaçant a Taiwan i començant el seu procés gradual d’incorporació a la Comunitat internacional, procés que ha culminat amb el seu ingrés a l’OMC.

El govern xinès creu que la seva participació cada cop més activa en l’ONU i en els seus organismes ajudarà a crear un món “multipolar” mitjançant el reforç de les relacions i fòrums multilaterals per tal d’evitar una hegemonia absoluta dels Estats Units. Així mateix, la Xina també participa en altres organismes regionals i interregionals com l’organització de Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic (APEC), que té com a objectius principals la liberalització del comerç i la inversió, el foment dels negocis i la cooperació econòmica i tècnica; l’Associació d’Estats del Sud-est Asiàtic (ASEAN) en la qual la Xina participa en el fòrum de diàleg conegut com “ASEAN+3”, juntament amb el Japó i Corea del Sud, en no pertànyer directament a aquesta organització que té com a objectius principals accelerar el creixement econòmic i mantenir la pau de la regió. Altres organismes en els quals el gegant asiàtic també és present són El Fòrum Regional ASEAN (ARF), els reptes del qual són: trobar una solució a les disputes territorials en el mar de la Xina Meridional, solucionar el conflicte de les dues Corees i l’enfrontament indopakistaní i garantir l’estabilitat de l’independitzat Timor Oriental; i l’“ASEM” o “Asia-Europe Meeting” constitueix un procés o fòrum informal de diàleg i cooperació entre els membres de la Unió Europea i la Comissió Europea, per un costat, i deu estats asiàtics entre els quals s’inclou la Xina.

X. Respecte al treball de camp en la nostra ciutat podem afirmar que la comunitat xinesa de Sabadell, amb 786 xinesos, prové majoritàriament de Shanghai i ha vingut perquè tenia algun familiar en la nostra població. A més, els xinesos són una societat molt tancada i dedicada plenament als seus negocis que amb dificultats parlen el castellà i no parlen gens de català. Un dels problemes a l’hora de fer la nostra recerca va ser el problema de l’idioma. Els xinesos no ens entenien quan els fèiem la nostra entrevista. Això quan ens volien atendre, perquè molts no van voler parlar amb nosaltres, tot i portar de mitjana cinc anys a Sabadell. A Sabadell, segons dades de l’Oficina d’Atenció Ciutadana de Sabadell, a principis del 2007 hi havia 17 negocis amb propietari xinès (la qual cosa considerem incorrecta perquè vam recórrer una quantitat similar de basars, sense comptar els restaurants, només pel centre i nord de Sabadell, i ens van restar per recórrer tot el sud on hi ha també una gran concentració de negocis xinesos). Com a anècdota, cal esmentar que l’aeroport de Sabadell és un dels pocs aeroports europeus que ha obtingut la llicència de la Xina per instruir els futurs pilots d’avió xinesos, ja que a la Xina el sector de l’aviació està patint un boom i a les seves escoles d’aviació no hi ha suficients places per a satisfer la demanda de pilots.

XI. En poques paraules, la presència de la Xina en un món globalitzat està creixent tant a nivell econòmic, com social i polític, amb la qual cosa cal aliarse amb la Xina, en no poder derrotar-la. A partir del 2050, la Xina destronarà

els Estats Units del lloc preeminent que ocupa actualment, i es convertirà en el centre de poder del món. Aquesta previsió coincideix amb el corrent historiogràfic que afirma que al llarg de la història el centre de poder del món s’ha anat traslladant de l’est cap a l’oest –de Mesopotàmia a Egipte, d’Egipte a Roma, de Roma a Europa, d’Europa als Estats Units i ara d’Estats Units a la Xina? D’aquesta manera, el centre de poder del món es traslladarà novament cap a l’oest i el gegant asiàtic es convertirà en la nova potència mundial, potser no socialment perquè està perdent les seves tradicions en favor de les occidentals, però sí econòmicament.

Treballs

El meu estimat avi:

marc-Aureli Vila i Comaposada (17 de gener de 1908 – 4 de juny de 2001)1

Juliette Vila Sinclair-Spence

Bona tarda. Abans de res, vull agrair, entre d’altres, a la Societat Catalana de Geografia, a l’Institut d’Estudis Catalans, al Sr. Francesc Nadal, al Sr. Joan Vilà-Valentí i a l’Honorable Sr. Josep-Lluís Carod-Rovira, l’organització d’aquest homenatge a un ésser estimat tan especial, com és, era i serà l’avi, en la celebració del seu centenari. També vull fer referència al Sr. Jesús Burgueño i a la Sra. Olga Aloy per tot el suport que m’han brindat per a aquest dia tan especial. Per a aquelles persones que no em coneixen, el meu nom és Juliette Vila Sinclair-Spence i tinc l’honor de ser una de les nétes d’en Marc-Aureli i la filla petita d’Eudald, el seu fill gran. Vaig tindre l’oportunitat de viure amb l’avi durant tretze anys a Barcelona, i ara visc a Holanda. Quina millor manera de parlar de la qualitat humana de l’avi que enraonarli a ell i en català... És per això que demano perdó si la meva pronunciació no és la correcta i si algunes llàgrimes emergeixen dels meus ulls, donat que és tanta l’estimació que li tinc i que li tindré que el fet de recordar-lo m’arriba al més profund del meu cor.

Estimat avi, com pots veure des d’on estiguis, avui ens hem reunit per recordar-te i honorar-te com tant et mereixes, entre la gent que t’estima, i compartir amb tots els presents una mica de l’empremta que has deixat en mi, la teva estimada néta, a la qual deies “diferent”, quan t’hi referies.

1. Text del parlament efectuat en la sessió d’homenatge celebrada el 2 de desembre de 2008.

En 1971 vaig entrar a la teva vida i a la de l’àvia, Josefina Planas Salarich. Era la sisena néta! Va ser a Caracas (Veneçuela). I com que vaig ser prematura i a veure’m només es permetia l’entrada dels doctors, tu, molt seriós, vas dir que eres doctor, i et varen deixar entrar per poder-me conèixer. El que no vas matisar va ser que no eres doctor en medicina, sinó en dret!

En 1988 va ser quan vaig tornar a entrar a les vostres vides a Barcelona, a Catalunya! (no puc dir Espanya, ja que baixaries immediatament d’on estàs i em corregiries). Vaig entrar com una néta-filla i vaig tenir l’oportunitat de compartir la meva vida amb vosaltres durant tretze anys. Entre altres esdeveniments, vaig obtenir la nacionalitat espanyola, però a l’estil català, amb separació de béns.

Aquests anys que vàrem compartir, em van permetre de conèixer-te més a fons. El teu suport va ser sempre incondicional, em vas ajudar en els bons moments (com per exemple, quan vaig ser voluntària olímpica en 1992, en els estudis i a la feina) i també em vas ajudar en els moments no tan bons (decepcions amoroses, el treball, les amistats...). Gràcies al teu suport he tingut l’oportunitat de conèixer la vida des d’un altre punt de vista i de ser qui sóc.

Eres, ets i seràs un home especial, i és per això que et mereixes aquest homenatge, per ser qui vas ser, pel que vas fer, pel que vas escriure i sobretot per l’aportació que vas fer durant tota la teva vida, aportació que continua encara. En les teves diferents passions, sempre vas saber fer el correcte, podies tenir la teva pròpia opinió, tot i restant obert i receptiu a l’opinió dels altres. Moltes anècdotes existeixen sobre tu i he tractat de recopilar-ne algunes com ara aquestes:

El teu pare. Quan encara vivia el teu pare, l’avi Pau, donaves una lliçó per l’admiració i el gran respecte que li tenies. Quan ell va viure a casa teva mai no el vas desplaçar i no passaves sobre la seva autoritat. Si ho comparem amb la generació d’avui dia, són els fills qui imposen la jerarquia a la llar. l’amor de la teva vida. Sempre que podies demostraves el teu amor a l’amor de la teva vida, l’àvia Josefina, amb qui vas crear una família: 4 fills, 7 nétes i 10 besnétes... Mai no va fallar el petó que us donàveu de bona nit i sempre estaves disposat a anar amb ella a tot arreu, especialment quan la seva vista ja no era la mateixa. De vegades, li escrivies dedicatòries com aquesta tan bonica (en la traducció dels poemes xinesos de Josep Carner Lluna i llanterna) que diu: Un llibre de poesies que et diu que el teu marit t’estima cada dia més, per bona, per intel·ligent, per bonica i per dolça, Marc- Aureli, 17 d’agost de 1935. una bona educació. Sempre vas defensar que no s’havia de pegar els nens, però deies, també, que una bona bufetada pedagògica ajuda! Aquesta és la història d’una vegada que un dels teus fills et va dir que anava a estudiar, quan en realitat portava a la butxaca dels seus pantalons un còmic: li vas donar l’única bufetada en els setanta anys de la seva vida; això va ser en 1942 i encara se’n recorda.

El meu estimat avi: Marc-Aureli Vila i Comaposada (17 de gener de 1908-4 de juny de 2001) 189

marc-Aureli Vila vestit de militar (1936)

un home astut. A l’internat, quan vares ser director a Bogotà, vas descobrir el fantasma que tenia terroritzats alumnes i professors. Apareixia a mitjanit, pels passadissos i soterranis d’un edifici molt antic, carregat ja de moltes històries de fantasmes... Al final va resultar ser un alumne indi de la tribu dels guajiro, que tenia el costum de banyar-se a les nits, car era de Maracaibo, on fa molta calor. El professor que vigilava el dormitori li ho va prohibir

la família

Dempeus i d’esquerra a dreta, Joan Albet (espòs de Mar Vila) Joan-Jordi Albet Vila (marit de Montserrat Sunyer), Marc-Aureli d’uniforme i l’avi Pau. Asseguts, també d’esquerra a dreta, Montserrat Albet Vila (germana de Jordi), Mar Vila d’Albet, Mar Albet Vila (germana de Jordi), Josefina Plana de Vila, Elisenda i l’àvia Emília (muller de l’avi Pau).

quan li va demanar permís per banyar-se de nit, i aleshores aquest noi va decidir fer-se passar per un fantasma. Tu el vas descobrir, perquè tenia una tovallola molt gran sobre el llit i sempre estava mullada. Vàreu ser grans amics! la solució adequada. Sempre miraves de tenir la solució adequada per a cada situació, com quan vas tornar a Catalunya (després de la mort de Franco); vas decidir de fer una donació a la facultat d’humanitats de la Universidad de Venezuela, perquè els teus llibres relacionats amb Veneçuela no podien estar en millors mans.

Entre aquests llibres de col·lecció, vas decidir guardar un Atlas físico y político de la República de Venezuela, fet pel Sr. Agustín Codazzi, nascut a Lugo (Emília-Romanya) en 1793. A Codazzi, qui com a militar va lluitar per la independència, se li va encarregar el resum de la Geografía de Venezuela (publicada a París en 1842, després de 10 anys d’investigació). Aquesta obra anava acompanyada d’un atles del qual es varen publicar diversos exemplars. Un dels exemplars era el teu i va quedar a casa de la teva filla Eulàlia, que era on vivies quan anaves de visita a Veneçuela.

Encara no havies trobat la persona o la institució adequada per valorar aquesta obra. Va ser gràcies al teu fill gran, l’Eudald, qui et va presentar

marc-Aureli Vila amb la seva pipa treballant amb mapes

l’enginyer Tomás Stohr, que estava interessat a comparar dos exemplars dels atles, el seu i el teu. En una de les teves visites a Veneçuela et va venir a veure i junts vàreu comparar els dos exemplars. En acabat, el Sr. Tomás Stohr es va acomiadar satisfet de tota la informació recopilada, tu et vas disculpar un moment i vares retornar al teu estudi, per buscar el teu exemplar i li vas entregar dient: amb vostè estarà en molt bones mans. Els teus fills varen al·lucinar perquè era una obra de gran vàlua, però per a tu no era el valor econòmic el que comptava, sinó el geogràfic, i volies que estigués en bones mans.

les teves pipes. Sempre et vèiem amb la teva pipa... Quan s’entrava a casa es podia distingir l’olor del tipus de picadura que estaves utilitzant. Quan vas haver de deixar de fumar, les pipes ja no tenien utilitat i vas decidir aconseguirlos un nou amo. Una de les teves nétes, que les valorava encara que no fumava, cada vegada que les neteja se li desperten els records de la teva companyia, que sempre han sigut classes magistrals, perquè com tu deies sempre: el temps és or i cal ensenyar tots els dies. transmetent els teus coneixements. Durant les reunions familiars de cada diumenge a la teva casa de Caracas, la Tramunta, ens aplegaves a tots al jardí, especialment les teves nétes, per veure si les teves explicacions de cada any es mantenien fresques, com ara les dels núvols que havíem de classificar en veure’ls al cel, cosa que es va convertir en una tradició dels nostres diumenges familiars. Jo era massa petita, però les altres nétes, algunes de les meves germanes, se’n recorden.

les reunions familiars dels diumenges

un geògraf de naturalesa . Eres advocat, no vas fer mai estudis formals superiors en geografia i mira el que has aconseguit! No feies mai vacances, quan no donaves classes a la Universitat, anaves amb la teva màquina de fotografiar i et recorries tots els racons de Veneçuela, estat per estat, i recollies la informació de primera mà, amb la teva pròpia experiència. Així vas fer la geografia dels vint estats, dels dos territoris federals i del districte federal.

un professor innat. Una vegada, una de les teves nétes et va anar a veure tota orgullosa perquè havia après on quedava l’equador i et va dir que havia de fer un mapa de Sud-amèrica i posar-hi els meridians de Veneçuela. Tu com a bon professor li ho vas preguntar i ella et va respondre que l’equador passa pel nord de Veneçuela, per sobre de l’Estat Falcón. Quasi t’ofegues amb el fum de la teva pipa i li dius que això és una barbaritat; ella, molt innocent, et contesta que li ho han explicat així i et porta el llibre on es pot llegir-ho. Immediatament vas telefonar a l’editorial dient-los que hi havia un gran error i preguntant qui havia estat el supervisor de l’escrit i el dibuixant del mapa. Però no tot va acabar aquí. Vares fer seure a la teva néta i li vas donar una lliçó de catedràtic sobre els meridians, que mai no oblidarà!

Et teu malnom . A la Universitat els alumnes et varen posar el malnom de Punto Fijo (en realitat, una ciutat de l’Estat Falcón), perquè mai no vas faltar a una classe i sempre hi vas arribar a l’hora (durant més de trenta anys!).

marc-Aureli Vila a l’estudi de casa seva del carrer de Brusi, Barcelona (1985)

no hi havia racó que no coneguessis. El primer dia de classe de cada curs t’agradava preguntar als nous alumnes de quina població eren i sempre se sorprenien quan els descrivies algun aspecte de la seva població, per molt llunyana o petita que aquesta fos.

Escrivint llibres amb la teva màquina. Estaves jubilat i et posaves a treballar les mateixes hores a casa, per investigar i també per escriure els teus llibres. Per això era normal sentir el soroll de quan polsaves les tecles de la teva màquina d’escriure, que era manual. Si t’equivocaves agafaves el Tipp-Ex de paper i escrivies al damunt; en el cas que no t’agradés com quedava, tornaves a escriure la pàgina.

El teu estimat rellotge. No podem oblidar el famós rellotge que tocava les campanades: dos cops cada hora i un cop cada mitja hora.

A casa . Sempre vas ser una persona molt de casa; quan no hi havia cap motiu de feina, política o social, t’estimaves més ser a casa. Però si hi havia un compromís polític, eres el primer de sortir de casa i procuraves que l’àvia i jo anéssim amb tu, com a les manifestacions o als actes d’ERC.

Hobbies. A més a més de la geografia, la història i la política, un dels teus hobbies eren els encreuats. N’eres un gran apassionat i tots els matins, després de l’esmorzar, t’asseies al teu estudi, per a fer l’encreuat.

Sempre celebrant junts (1996)

Passejades . Tots els dies feies llargues passejades, sempre t’havia agradat caminar. En una ciutat com Caracas, que quan tu hi vivies no tenia un bon sistema de transport, podies comprar un cotxe, però no vas voler utilitzar-lo mai, sempre vas preferir caminar durant una hora fins arribar al transport que et duia a la Universitat. Però si havies d’agafar el cotxe, l’àvia sempre estava disposada a ser la teva conductora.

A Barcelona, cada dia, després de llegir l’Avui, al voltant de les vuit del matí, sorties a fer un volt i sempre t’aturaves a la llibreria de la Via Augusta on, amb el sr. Ferrer, comentaves els esdeveniments, sobretot els anys vuitanta o noranta, que sempre hi havia sorpreses.

El meu despertador. Després de l’esmorzar, venies a la meva habitació per despertar-me, perquè anés a treballar a temps. Sempre et podia sentir abans que hi arribessis, amb les teves plantofes; feia que dormia, tu t’apropaves i em deies: bon dia Juliette. T’has d’aixecar, que són dos quarts de vuit. Haig de dir que ho trobo a faltar.

A la Generalitat. Treballant a la Generalitat, una vegada no t’hi deixaven entrar perquè el guàrdia de la porta no et coneixia: sempre arribaves a treballar abans que se n’anés el guàrdia de la nit, però aquell dia era més tard.

Sempre volent ajudar . Sempre vas estar disposat a ajudar a tothom que desitgés tenir coneixements d’alguna cosa. El rebies i li donaves la informació d’allò que necessitava. En una oportunitat et varen demanar de participar en un ral·li recorrent els carrers de Barcelona per acompanyar uns joves, i et vas

dedicar a respondre les preguntes que feien els adversaris. Diuen que vàreu quedar en segon lloc.

Donaves a tastar un bon glop. Invitaves la gent que et visitava a beure un bon glop, a vegades de whisky, vodka o conyac. Tanmateix, sempre volies que un tastés un bon rom veneçolà, raó per la qual hi havia una botella de rom de Santa Teresa l’armari, sempre a punt de ser servit. Ves per on que fa poc una bona amiga em va comentar que el dia que li vas fer tastar aquest rom gairebé agafa «una buena cogorza».

Com pots veure, avi, has deixat una empremta en totes les persones que han passat per la teva vida en els diferents països on has viscut, especialment Catalunya i Veneçuela. Una empremta positiva, difícil d’oblidar i sobretot amb el missatge de col·laborar d’alguna manera a aconseguir que visquem en un món millor.

Per a mi, com ja he comentat, has estat el meu pare i el meu avi, però no hem d’oblidar que per a d’altres has estat el fill, pare, avi i besavi, polític, professor, psicòleg, advocat, militar, conseller, escriptor, geògraf... Una persona que ha lluitat pels seus ideals, respectant els dels altres, i sobretot un amic lleial, que ho donava tot.

I quina manera millor de recordar-te que ensenyar algunes de les teves cares, on podem apreciar la teva galanteria, el teu somriure, la teva pipa i les teves creences. Amb aquestes paraules i aquesta petita recopilació de fotos, volem recordar-te i agrair-te per l’empremta tan positiva que has deixat en tots els que hem format part de la teva vida. Ves per on, ja han passat set anys des que vas marxar i fins i tot encara et sentim, et trobem a faltar i sobretot t’estimem.

La teva néta Juliette

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 66, 2009 (197-202)

Sortida d’estudi al front del Segre: un espai

per a la memòria històrica de la guerra civil

Jesús Burgueño

El 3 d’abril de 1938 les tropes franquistes comandades pel general Yagüe conquerien la ciutat de Lleida. El dia 5, un decret de Franco signat a Burgos derogava l’Estatut d’Autonomia, “en mala hora concedido por la República”, i retornava a “aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España”. Tot just 70 anys després (5 d’abril de 2008) la Societat Catalana de Geografia ha visitat els escenaris de la contesa en el front del Segre, que restà estabilitzat prop de 9 mesos, fins l’avenç final sobre Catalunya a finals de 1938.

A la ciutat de Lleida, les tropes comandades pel Campesino havien fet volar el pont en la seva retirada, i restaren atrinxerades a la riba esquerra del Segre, al barri anomenat justament Cappont. Igualment succeí a Balaguer, conquerida el dia 6, però en aquest cas l’exèrcit franquista va aconseguir establir immediatament un extens cap de pont, és a dir: una àrea avançada a l’altra riba del riu, connectada per un pont amb el centre de comandament, i destinada a facilitar l’avanç posterior de les tropes. Catalunya havia quedat dividida entre els dos bàndols mitjançant el curs dels rius Ebre, Segre i Noguera Pallaresa. Al Pallars, la progressió de les tropes franquistes superà en bona part el curs del riu, en tant que a la plana s’establiren dos caps de pont: a Balaguer i a Seròs. El primer comprenia les localitats de Vallfogona, la Ràpita i la Sentiu de Sió. El mes de maig (dies 22 al 28) els republicans van llençar una ofensiva per tal de reconquerir el cap de pont de Balaguer, controlat per les tropes del general Moscardó. L’ermita del Pedrís, el tossal del Morinyol i els voltants del tossal del Déu (creiem incorrecta la manca d’accent al topònim que figura a la cartografia oficial), a tocar de la carretera de Balaguer a Camarasa, foren els

Sala principal del centre d’instrucció d’oficials de Tudela de Segre. D’esquerra a dreta: Anna Nadal, Joan Rebagliato, Francesc Nadal, Joaquim M. Puigvert, Luis Urteaga i Montserrat Cuxart. Fotografia d’Enric Bertran.

punts on es produïren els combats més acarnissats. En avançar cap al tossal del Déu, un capità republicà anomenat Cabrera arengà les tropes tot dient ¡Venga muchachos, que esto nos lo comemos como un merengue!; aquesta metàfora esdevingué nou topònim del tossal. El record del Merengue (com el d’altres combats) no és gens dolç per als protagonistes supervivents d’aquells fets, en bona part soldats pertanyents a la lleva del biberó: joves d’entre 17 i 18 anys que van ser enviats a la primera línia del front sense tenir cap preparació militar. Durant la setmana de combats infructuosos hi hagué al cap de pont de l’ordre de 2.000 baixes, entre morts i ferits.

En altres sectors del front del Segre hi hagué, posteriorment, maniobres diversives protagonitzades pels republicans: el mes d’agost es va trencar el front a la riba dreta del Segre, davant Vilanova de la Barca, i el mes de novembre es repetí l’operació al sector entre Soses i Seròs. Tot i amb això, com ja hem dit, la línia del front va restar bàsicament estable al Segre durant gairebé nou mesos, en tant que a l’Ebre es decidia la sort definitiva de la guerra.

Els escenaris bèl·lics, i concretament el cap de pont de Balaguer, pot esdevenir ara un important element de dinamització local. Un espai eixut i esquerp, que a primer cop d’ull no atrau el turista apressat, pren insospitadament, mer-

foto 2

Sala de formació del centre d’instrucció de Tudela de Segre. Figura que il·lustra un supòsit tàctic de guerra química.

cès al record d’aquells fets tràgics, un significat propi que l’eleva a la categoria d’espai de la memòria històrica. Conèixer aquella part del nostre territori és acostar-nos a un episodi rellevant i dramàtic del nostre passat. Hi resten com a testimonis les trinxeres, els búnquers i fins i tot els grafitis dels combatents. La mirada escrutadora del visitant acaba descobrint restes aprofitades de les filferrades de l’època, fragments de metralla i inclús bales de fusell encastades a les pedres dels marges.

La nostra sortida va comptar amb les documentades explicacions de Pol Galitó, coautor de Les batalles del Segre i la Noguera Pallaresa (Pagès editors, 2006), president de l’Associació d’Estudiosos del Front del Segre i autor del projecte de senyalització i recuperació de l’espai bèl·lic del Merengue-Camarasa dins del pla pilot del Programa per al Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Galitó parla de les cotes i de les unitats d’exèrcit amb la familiaritat pròpia de qui ha estudiat durant anys la documentació militar i ha recollit el testimoni dels supervivents. Durant l’anada amb autocar també vam veure el digne DVD produït per historiadors de la Universitat de Lleida: “El Merengue i la lleva del Biberó”.

El recorregut del matí va incloure quatre parades. La primera s’efectuà en un poble de la rereguarda, a Tudela de Segre (terme d’Artesa de Segre). Al casalot

Explicacions de Pol Galitó (a la dreta, amb barret) a les trinxeres del tossal de les Forques (la Sentiu de Sió). Fotografia d’Enric Bertran.

senyorial que presideix el nucli, els militars republicans van establir-hi una escola d’oficials. La façana conserva gravades en pedra arenosa les sigles de l’UGT i la CNT. Les parets de la casa conserven, envellides però intactes, pintures murals i proclames de caire revolucionari. Crida l’atenció especialment la sala guarnida amb l’explicació tàctica d’un supòsit de guerra química, il·lustrada amb plànols esquemàtics. Potser la pertinença de l’edifici al darrer senyor jurisdiccional, el marquès de Barberà, explica el petit miracle que suposa el fet que aquestes pintures no fossin destruïdes en acabar la guerra.

A la “cadena de cotes” de la serra de les Quadres o de Bellmunt d’Urgell (chevrons del flanc sud de l’anticlinal diapíric d’Almenara) vam visitar dos indrets. La cota 379, un tossal guixenc absolutament clivellat de trinxeres, refugis i búnquers, fou un important assentament de les tropes republicanes. El relatiu bon estat del conjunt ens permeté fins i tot l’exploració d’alguns passadissos subterranis excavats a la roca. A la mateixa serra de Bellmunt (espai d’interès natural) vam pujar també al Morinyol, vèrtex geodèsic (363 m) que fou l’apèndix oriental del cap de pont de Balaguer, únic punt destacat recuperat per les tropes republicanes en l’ofensiva del 22 de maig.

Al terme de la Sentiu vam visitar el tossal de les Forques que, a més d’un excel·lent conjunt d’enterraments antropomòrfics excavat a la roca, correspofoto 3

foto 4

Monòlit erigit per la lleva del biberó en recordança dels morts a l’ofensiva del Merengue. Al fons la ribera del Segre en direcció a Balaguer. Fotografia de Pol Galitó.

nent a un poblat ibèric, compta amb unes monumentals trinxeres, construïdes amb parets de ciment mitjançant un encofrat fet amb taulons a la cara interior i sacs terrers a l’exterior. L’encarament del conjunt cap a l’oest suscità la discussió sobre l’adscripció del conjunt a un o altre exèrcit; tanmateix les dades disponibles assenyalen la pertinença de la posició als franquistes: cal pensar que els permetia controlar el possible avenç dels republicans per la plana immediata del nord (Santa Quitèria) i que formava part d’un conjunt construït al voltant del tossal.

Havent dinat a Camarasa, enfilàrem el tossal del Merengue, únic indret del nostre recorregut que, ara per ara, compta amb la senyalització escaient dins la iniciativa del Memorial Democràtic. Si ja és discutible la idoneïtat de la denominació genèrica d’aquest programa, en aquest cas concret té fins i tot un punt de sarcasme, atès que el tossal fou un bastió irreductible de l’exèrcit rebel a la República. Cap problema presenten en canvi les denominacions políticament neutres que empra el mateix organisme: Espais de Memòria de Catalunya i Espais del Front del Segre.

Finalment vam visitar Vilanova de la Barca, escenari de la temptativa de cap de pont republicà, entre el 9 i el 17 d’agost de 1938. Les restes monumentalitzades d’un tanc rus T-26 testimonien aquella tragèdia humana que acabà

foto 5

Jaume Mateu i Pere Andreu (d’esquerra a dreta) observen les restes del carro de combat rus T-26 que havia quedat afonat al Segre a Vilanova de la Barca i reaparegué després de la riuada de 1982. La torreta (que permetia hostatjar tres soldats) es va trencar en l’operació d’extracció del riu. Fotografia d’Enric Bertran.

amb uns quatre-cents cadàvers de soldats republicans surant riu avall, per efecte de la crescuda provocada pels franquistes –que controlaven les centrals hidroelèctriques de la Noguera Pallaresa- per tal de dificultar les operacions militars a l’Ebre. Vilanova restà pràcticament destruïda pel foc artiller i el bombardeig de l’aviació alemanya. A la postguerra es va planificar la construcció d’un poble nou al nord del vell, tot seguint una planta regular i aplicant l’estil arquitectònic ruralista utilitzat per la Dirección General de Regiones Devastadas per als pobles “adoptats” pel dictador. El projecte original (juliol de 1940) contemplava una generosa previsió d’espais públics i també de privats agregats a les cases unifamiliars destinades als pagesos. La realitat final va ser molt més gasiva, tant en extensió global com en dotació d’espais i serveis. El sector més representatiu de l’actuació de reconstrucció es troba al nord del carrer Major, amb la plaça amb l’ajuntament i l’església. Al pont que substituí l’històric pas de barca l’any 1945, s’afegí com a grandiloqüent marc arquitectònic a l’entrada al poble venint de Corbins, l’oratori de la Verge de Montserrat.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 66, 2009 (203-207)

El Canigó: una ascensió emblemàtica

Jesús Burgueño

La SCG va voler cloure les activitats del curs del II Congrés Català de Geografia amb una ascensió al cim més emblemàtic del Pirineu català, el Canigó, el 28 de juny de 2008. El Congrés fou dedicat al mapa com a llenguatge geogràfic, i el Canigó (muntanya i poema) té també la seva anècdota cartogràfica: el Mapa del Pirineu català de Josep Ricart i Giralt que acompanyava la primera edició de l’obra de mossèn Cinto (1886) rebé una crítica tan contundent de Ramon Arabia i Solanas des de les planes del Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana (núm. 91-92, p. 94) que fou suprimit de les següents edicions (“Aquell Pyrineu català, trossejat, desconjuntat y raquítich, que’ns ha mal dibuixat lo Sr. Ricart y Giralt, no es més que una caricatura de la cordillera gegantina”).

Lo Canigó és una magnòlia immensa que en un rebrot del Pirineu se bada;

La considerable alçada del massís del Canigó (la Pica, 2.784 m) assegura la presència de neu la major part de l’any (la magnòlia verdagueriana); aquest fet, unit a la seva relativa proximitat al mar havia dut a considerar-lo antigament com el cim més alt de la serralada pirinenca. Vist des de la fossa tectònica del Rosselló, cap obstacle orogràfic fa ombra a la seva imposant presència. De l’Empordà estant, les modestes alçades del prim tram oriental de la serralada tampoc no poden competir amb el magnífic rerefons ofert per la carena meridional del massís, la del Puig dels Tresvents (topònim difós erròniament per Verdaguer com a Tretzevents).

per abelles té fades que la volten, per papallones los cisnes i les àligues.

Treballs de la SCG, 66, 2008

foto 1

Mapa del Pirineu català segons los datos més nous per Joseph Ricart Giralt, encartat dins el llibre Canigó: llegenda pirenaica del temps de la Reconquista, de J. Verdaguer (1886). Reproduït a M. C. Montaner – A. Casassas (2005): Imago Cataloniae, ICC, Barcelona, p. 212.

foto 2

Part de l’expedició al cim de Jofre, amb els cims del Carlit al fons. D’esquerra a dreta: M. Rosa Viñolas, Anna Mompart, Jordi Ferrer (d’esquena), Marc Ferrer, Mercè Noguera, Montserrat Cuxart, Jesús Burgueño, Francesc Nadal, Rosa Anna Felip (poc visible), Pere Andreu (d’esquena) i Rafael Giménez. (Foto E. Bertran)

Deia Cèsar A. Torras (1902) que, “tal com el Montserrat és la montanya que encarna’ls sentiments religiosos de Catalunya, el Canigó és el niu més poderós de ses tradicions fantàstiques y llegendaries”. Cal recordar que, per aquelles dates, la singularitat i simbolisme d’aquesta muntanya ja s’havia vist considerablement reforçada amb el cèlebre poema de Jacint Verdaguer. Segons Josep Iglésies, el poeta i soci de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques adquirí “un coneixement del Pirineu català superior al que poguessin tenir tots els excursionistes barcelonins plegats”.

Formen son càlzer escarides serres que plateja l’hivern i l’estiu daura,

L’ascensió de la SCG al Canigó va partir de Prada de Conflent, on el lloguer d’uns 4x4 ens estalviaren els 23 km de la pista que, per Villerac i els boscos de la feréstega vall de Llec, condueix al refugi dels Cortalets (2.150 m). La velocitat de la llarga pujada no ens impedí observar la gradació altitudinal de la vegetació (alzinars, rouredes, avellanoses, fagedes, avetoses...). Poc més enllà de Cortalets el bosc de pi negre cedeix la primacia al matollar de bàlec (Genista purgans) i neret (Rhododendron ferrugineum), ambdues espècies silicícoles. En la retardada primavera d’enguany, l’esclatant groc del baleguer encara no estava prou acompanyat del magenta del neret; quan tots dos colors coincideixen –ens va fer veure el taxista de Fillols– la muntanya esdevé senyera.

grandiós veire on beu olors l’estrella, los aires rellentor, los núvols aigua.

Una primera parada al pic de Jofre (2.362 m) ens permeté gaudir d’una magnífica vista aèria damunt el Conflent (Vernet, Prada, Vinçà...), el Rosselló (amb els seus tres estanys litorals), i els emboscats Aspres. Davant nostre envers el nord: els cims nevats del Carlit, l’aclaparador massís de Madres i la serra de les Corberes amb el desafiant Puèg de Bugarac. I és que enlloc dels Pirineus s’esdevé, com al Canigó, un veïnatge tan sobtat entre una alçada pròxima als 2.800 m i una fossa tectònica tan immediata i deprimida: Prada (350 m) és només a 11 km de la Pica, de tal manera que entre ambdós punts s’estableix un pendent mig del 22%.

Les boscúries de pins són sos barbissos, los Estanyols ses gotes de rosada,

Més amunt del pic de Jofre el fred i el vent barren el pas al matollar, i s’entra al domini de la roca nua (majoritàriament micaesquistos d’argentat reflex), violentament trencada per efecte del gel. Sobta la presència d’estanys glacials i geleres rocalloses a menys de 50 km del mar. El recorregut sencer es fa, amb pauses i sense presses, en dues hores i mitja, i presenta una pujada

foto 3

El grup de la SCG al cim del Canigó. A l’esquerra, Pere Andreu i Assumpció Plana; a la dreta, Víctor Altés, Enric Bertran i Rafael Giménez; al centre-esquerra de la creu, de dalt a baix, M.

Rosa Viñolas, Mercè Noguera, Anna Mompart, Marc Ferrer i Miquel Burgueño; al centredreta de la creu, igualment, Jordi Ferrer, Jesús Burgueño, Francesc Nadal, Rosa Anna Felip i Montserrat Cuxart. (Foto M. Cuxart)

gradual sense complicacions remarcables, però salvant un desnivell total de 630 m. En el tram final, passada la Portella, les nombroses ziga-zagues del camí permeten graduar l’esforç i salvar el colossal i caòtic pedregar que condueix al petit cim. L’arribada al cim de la Pica permet descobrir, tot de sobte, la perspectiva alpina dels cims meridionals del massís (Roc Negre, Tres Vents, Set Homes...), les altes valls de Pi i els cims fronterers del sector de Bastiments, així com els llunyans Montseny i Montserrat; envers el nord, més enllà de les Corberes, s’albira el perfil allargat de la Muntanya Negra i fins i tot el cap d’Agde.

i és son pistil aqueix palau aurífic, somni d’aloja que del cel davalla.

(Cant II. Flordeneu)

Fet el descens i després de dinar als Cortalets, alguns dels nostres excursionistes encara es veieren amb cor d’unir-se a un grup aplegat davant el refugi

Vista des del paratge dels Estanyols del cim del Canigó, amb la Pica (a la dreta de l’enclotat circ glacial) i la carena i paret de Barbet, a l’esquerra. Aquesta vall glacial que davalla del Canigó està perfectament orientada al nord i és la capçalera de la ribera de Lliterà (Taurinyà). (Foto J. Burgueño)

per tal de cantar corrandes catalanes i ballar sardanes. La tornada a Prada amb els 4x4 seguí en aquest cas una estreta i vertiginosa pista que, pel bosc de Balaig i a través d’un seguit de tancats revolts, baixa fins a Taurinyà i Sant Miquel de Cuixà.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 66, 2009 (209-213)

lleida, nous atractius culturals

Jesús Burgueño

Deia el cronista Ramon Muntaner que Barcelona és cap de Catalunya en la marina e en terra ferma Lleida. Amb 132.000 habitants, Lleida roman com a primera ciutat de Catalunya terra endins. Però és tot just ara quan s’inicia un capgirament en les relacions entre Lleida amb Barcelona. L’arribada de l’alta velocitat ha situat la capital de Ponent a una distància/temps de Barcelona inferior al que hi ha entre la capital catalana i les ciutats de Manresa, Vic o –ara per ara– fins i tot Girona (altra cosa, és clar, és el cost del viatge).

Lleida creix també en qualitat urbana, en noves infraestructures de tota mena (l’aeroport d’Alguaire s’inaugurarà enguany) i en atractius culturals. Aquest va ser el leitmotiv de la sortida de la Societat Catalana de Geografia, realitzada el dissabte 28 de març de 2009: conèixer alguns dels nous atractius culturals que han de permetre Lleida assolir una imatge més atractiva i deixar de ser la gran desconeguda del nostre país.

D’acord amb la filosofia de la sortida, el desplaçament des de Barcelona es va realitzar amb trens Avant. Un autocar ens va atansar al segon turó de la ciutat: Gardeny. El castell emplaçat a l’extrem nord és un bon mirador de la ciutat. Fou bastit després de la conquesta de Lleida (1149), si bé ha tingut múltiples transformacions, principalment quan fou fortificat amb baluards moderns en el segle XVIII. En l’actualitat s’hi ha ubicat un modest centre d’interpretació de l’orde del Temple i l’Ajuntament el promociona com un dels principals atractius turístics de la ciutat. Tanmateix caldria netejar els grafits i fer una forta inversió per tal de condicionar el castell, habilitar el passeig pels baluards, restaurar l’església i fins i tot excavar i recuperar les fortificacions colgades de runa del flanc que dóna a les malmeses casernes d’infanteria. La poca resistència a l’erosió dels blocs de gres o pedra arenosa és un problema estructural dels monuments lleidatans que demana actuacions urgents de consolidació. Igualment caldria

foto 1

Part dels assistents a la sortida, al castell de Gardeny, amb el rerefons de la Seu Vella i de la Suda o Palau Reial al cim esquerre. S’hi poden identificar, d’esquerra a dreta: Víctor Altès, Anna M. Castellet, Ferran Vallès, Jesús Burgueño, M. Antònia Banús, Lluís González, Montserrat Galera, Joan M. Garcia Ferrer, Carme Ramos, Evarist Manzano, Núria Fillat, Isabel Saló, Francesc Nadal, Narcís Rucabado, Montserrat Nubiola, Joan Olivar, Xavier Rosselló, Montserrat Santamaria, Daniel Paül, Manuel Castellet, Agustín Hernando, Rosa Anna Felip, Josep Oliveras i Joan Capdevila. Foto Enric Bertran.

una petita exposició permanent que expliqués la morfologia d’aquesta fortificació i la significació del turó de Gardeny en la història de la ciutat. Cal pensar que fins i tot la narració de Juli Cèsar testimonia la utilització de Gardeny com a campament militar d’interès estratègic. Llàstima que en la compra d’uns terrenys que l’Exèrcit hauria d’haver cedit de forma gratuïta a la ciutat –atès que no s’hi pot fer cap operació immobiliària especulativa– l’Ajuntament de Lleida hi esmercés, l’any 1998, la picossada de 2.713 milions de pessetes que podrien haver estat emprats de manera molt més productiva! Gardeny està destinat a acollir algunes de les noves infraestructures tecnològiques i culturals de la ciutat. La realització més avançada és el Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida, ubicat als edificis meridionals que havien estat d’artilleria. En el sector més proper al barri de la Mariola, la Caixa ha d’instal·lar en breu un equipament cultural subsidiari del CosmoCaixa barceloní, anomenat Aquí, planeta Terra, en el marc de les actuacions del Pla de Barris.

Dipòsit de l’Aigua, de planta quadrada amb costat de 31 m i alçada de 10 m, cobert per 6 voltes de canó aguantades per 25 pilars. Foto Jesús Burgueño.

Un cop desplaçats a la part alta de la ciutat, al sector de Sant Martí, i tot seguint les explicacions de Daniel Paül, vam treure el cap per la Panera, ara Centre d’Art contemporani i fins fa pocs anys caserna de policia; el seu nom al·ludeix a l’antiga funció de dipòsit de gra del capítol de canonges. L’espai foto 3

foto 3

Explicacions de Jesús Burgueño sobre els mapes exposats a l’IEI. Foto Enric Bertran.

compta amb unes robustes columnes que fan pensar en la Porxada de Granollers; de fet en època medieval fou almodí o llotja. En un espai immediat està previst ubicar el fons de l’antic Museu Morera. Tot seguint el recorregut pel barri vell vam poder visitar el dipòsit de l’Aigua, una de les peces del desconcentrat Museu de l’Aigua de Lleida. Aquest dipòsit subterrani, ara buit, fou construït a finals del s. XVIII per tal d’abastar les fonts de la ciutat amb aigua procedent del canal de Pinyana. La construcció, solemne i harmònica, resulta d’una sòbria bellesa. Cal encoratjar iniciatives com aquesta que, alhora que posen a l’abast del ciutadà un patrimoni cultural de primer ordre, ajuden a entendre l’epopeia històrica de la lluita per l’aigua. Una fugaç visita a l’església de Sant llorenç –infrautilitzada com a recurs turístic malgrat el seu magnífic llegat artístic- i un recorregut fins a l’antic convent del Roser, polèmic nou parador de turisme, completaren el nostre recorregut matinal. Havent dinat –amb els preceptius cargols a la llauna, evidentment també patrimoni cultural de les terres de Ponent– ens adreçàrem al museu de lleida diocesà i comarcal, per tal de fer-hi una visita guiada. L’edifici, que integra un antic convent carmelita, és obra de l’arquitecte Joan Rodon. La col·lecció consta de dos fons ben diferenciats: l’art sacre del bisbat (amb la polèmica pertinença d’obres procedents de parròquies aragoneses) i la col·lecció arqueològica procedent de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Entre les peces més rellevants

del miler que s’hi exposa podem destacar el mosaic d’Albesa (vil·la del Romeral), el baptisteri visigòtic de Bovalar (Seròs), el joc d’escacs de cristall de roca d’Àger (s. XI) o les pintures murals de la Pia Almoina. La museïtzació està força aconseguida, amb elements tan atractius com la reproducció de les pintures del Cogul o els enterraments ibèrics. Per tal de relligar millor l’abassegadora amplitud cronològica del Museu (de debò calia remuntar-se a l’Australopithecus?) pensem que seria interessant una representació paral·lela del creixement i transformacions urbanes de la ciutat de Lleida al llarg del temps.

Com a cloenda ens vam adreçar a l’antic hospital gòtic de Santa Maria, seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, per tal de visitar l’exposició [Carto]grafia, testimoni visual de les terres de Lleida a través del temps (ss. XIII-XIX). L’expedició geogràfica va poder admirar la col·lecció de gravats de l’Arxiu de l’IEI juntament amb peces manuscrites excepcionals com ara el gran pergamí del riu Corb (1580), el projecte de canal de reg i navegació de l’Urgell a Tarragona, obra de Sinibald de Mas (1786), el mapa de Lleida realitzat per militars francesos el 1825, primer fet a casa nostra mitjançant corbes de nivell, el plànol parcel·lari d’Albesa (1857), la minuta inèdita del mapa provincial de Lleida a escala 1:200.000, de F. Coello (ca 1860) o el detallat plànol del Castell signat pel comandant d’enginyers Francesc Macià.

Durant el trajecte per la ciutat també hi hagué ocasió de fer esment del teatre de l’Escorxador, l’Auditori, l’Arxiu Històric, la Universitat, la Biblioteca Pública o el nou palau de convencions (la Llotja) que es construeix a tocar del riu i l’estació, que es preveu inaugurar a finals d’any. La pluja ens impedí cloure l’atapeïda jornada amb una pujada a la Seu Vella, l’indret més emblemàtic de Lleida, però la comoditat del tren convida a tornar a la ciutat del Segre i de les cigonyes. En tot cas, el nostre recorregut va palesar que la Seu de Lleida no és una joia històrica aïllada, sinó que resta acomboiada per molts altres atractius culturals.

Acta de l’Assemblea General ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia

A les sis de la tarda de dimarts 17 de juny de 2008 i en segona convocatòria, es reuní a Barcelona, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG) corresponent al curs 2007-08.

Obrí l’acte el president, Francesc Nadal Piqué, qui donà la benvinguda als presents i agraí als membres de la Junta de Govern i als socis i les sòcies que hi col·laboren, la tasca feta aquest curs, del qual destacà la celebració el passat maig del Segon Congrés Català de Geografia, esdeveniment que ha estat molt ben acollit per la comunitat dels geògrafs. Seguidament, dedicà unes paraules a glossar la personalitat de Montserrat Galera Monegal, de qui destacà la seva vinculació a la SCG i la seva contribució a la història de la cartografia, i a qui l’assemblea ratificà com a membre d’honor de la SCG.

A continuació, el secretari, Enric Bertran, llegí l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària i presentà la Memòria d’Activitats del curs 2007-08, que foren aprovades per l’Assemblea. Després, la tresorera, Montserrat Cuxart, presentà l’estat de comptes de l’any 2007 i el pressupost per al 2008, que foren ratificats per l’Assemblea.

Abans de procedir a la renovació dels càrrecs de la JdG que cessaven reglamentàriament, el president dedicà uns mots de reconeixement a la generosa dedicació de Joan Tort, vocal que no es presentà a la reelecció. Un cop feta la votació i comptabilitzats els vots per correu, resultà elegida l’única candidatura presentada:

Enric Mendizàbal Riera, vicepresident (38 vots)

Enric Bertran Gonzàlez, secretari (40 vots)

Xavier Úbeda Cartañà, vocal cinquè (38 vots)

Carme Montaner Garcia, vocal sisena (39 vots)

En acabat, l’Assemblea ratificà la gestió de la Junta de Govern durant el curs 2007-08.

Sense més temes a tractar, el president donà per acabada l’Assemblea.

memòria de les activitats de la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans)

corresponent al Curs del Segon Congrés

Català de Geografia: El mapa com a llenguatge geogràfic. 2007-08

Assemblea General ordinària

El 14 de juny de 2007, se celebrà l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), corresponent al curs 2006-07. En començar, el president, Francesc Nadal, féu un breu repàs de les activitats realitzades durant el curs i destacà, de cara a l’exercici vinent, la celebració del Segon Congrés Català de Geografia, el maig de 2008. Seguidament, dedicà unes sentides paraules en record dels consocis traspassats Oriol de Bolòs i Jaume Codina. Després, es presentaren i s’aprovaren l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària, la memòria d’activitats del curs 2006-07, l’estat de comptes de 2006 i el pressupost de 2007. Seguidament es procedí a la renovació dels càrrecs de la Junta de Govern, que restà constituïda així:

president: Francesc Nadal i Piqué vicepresident: Enric Mendizàbal i Riera tresorera: Montserrat Cuxart i Tremps secretari: Enric Bertran i Gonzàlez

vocal primer: Antoni Luna i Garcia

vocal segona: Mireia Baylina i Ferré

vocal tercer: Jesús Burgueño i Rivero

vocal quart: Vicenç Biete i Farré

vocal cinquè: Joan Tort i Donada

vocal sisena: Carme Montaner i Garcia

delegat IEC: Joan Vilà-Valentí Treballs

En acabat, l’Assemblea ratificà la gestió de la Junta de Govern durant l’exercici 2006-07.

Activitats científiques

1. Conferències

El curs 2007-08 començà oficialment el 3 d’octubre de 2007, data en què Enric Argullol i murgadas , catedràtic de Dret de la Universitat Pompeu Fabra, pronuncià una lliçó científica titulada Vers un nou model d’organització territorial de Catalunya. L’encaix jurídic de les vegueries .

El 6 de novembre de 2007, mariano Barriendos , investigador “Ramón y Cajal”, Departament d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona, va dictar una conferència sota el títol Els riscos climàtics en perspectiva històrica. Singularitat i aplicabilitat de la informació climàtica continguda en arxius històrics . L’acte fou precedit pel lliurament del IV Premi Joan Palau Vera.

L’11 de desembre de 2007, l lorenç ferrer i Alòs, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, parlà sobre El paisatge rural del Bages.

El 16 de gener de 2008, Anna Cabré, directora del Centre d’Estudis Demogràfics i catedràtica de Geografia Humana de la Universitat Autònoma de Barcelona, pronuncià una conferència titulada El sistema català de reproducció: nova temporada.

El 27 de febrer de 2008, maria Jesús lluelles larrosa, doctora en Geografia per la Universitat de Saragossa, tractà de La transformació econòmica d’Andorra durant el segle XX.

El 26 de març de 2008, Judit timar, de la Hungarian Academy of Sciences. Centre for Regional Studies, dissertà sobre Geographical scales of uneven development in post-socialist Hungary.

El 16 d’abril de 2008, núria Benach Rovira, professora titular de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona, va dictar una conferència sota el títol La ciutat representada: de la Barcelona olímpica a la Barcelona turística.

El 30 de maig de 2008, mark monmonier, professor de la University of Syracuse pronuncià una conferència titulada Persuasive cartography in the era of Internet. Aquesta fou la conferència de clausura del Segon Congrés Català de Geografia.

El 17 de juny de 2008, Rafael mata olmo, catedràtic de Geografia Humana de la Universidad Autónoma de Madrid, donà la lliçó científica de cloenda del curs 2007-08, titulada Conservación de la naturaleza, desarrollo territorial y campesinado en Bolívia. Estudio de casos

2. Presentacions de llibres i taules rodones

El 20 de novembre de 2007, tingué lloc la presentació del llibre Vigilia colonial. Cartógrafos militares españoles en Marruecos (1882-1912) , de José luis urteaga González, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona. En l’acte, intervingueren, a més de l’autor, Carme montaner Garcia, cap de la Cartoteca de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, i Josep oliveras i Samitier, catedràtic d’Anàlisi Geogràfica Regional de la Universitat Rovira i Virgili.

El 20 de febrer de 2008, es féu l’acte de presentació del llibre La lluita per l’aigua a Catalunya. De l’ús i abús a la gestió integral (1900-2007), d’Ignasi Aldomà, professor de Geografia de la Universitat de Lleida. A part de l’autor, hi parlà Gabriel Borràs, cap de planificació de l’Agència Catalana de l’Aigua.

El 5 de març de 2008, es realitzà la presentació del llibre The Global Theme Park Industry, de Salvador Anton Clavé, professor titular d’Anàlisi Geogràfica Regional de la Universitat Rovira i Virgili. A part de l’autor, hi intervingué nacima Baron-Yelles, professora de la Université Paris-Est Marne la Vallée. El 19 de juny de 2008, se celebrà un taula rodona, amb el títol El paper de la geografia en el Pla Territorial Metropolità, organitzada de conjunt amb la Delegació a Catalunya del Col·legi de Geògrafs i l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya. L’acte fou introduït per Juli Esteban, arquitecte i urbanista, que presentà el Pla Territorial Metropolità. El debat comptà amb la presència de Robert Casadevall, del Col·legi de Geògrafs, Rafael Giménez i Capdevila, de l’Institut d’Estudis Territorials, Pilar Riera, del Departament de Geografia de la UAB, i montserrat mercadé, geògrafa. L’acte fou moderat per Carme montaner, de la SCG.

Els actes de 2007 se celebraren al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona; el del mes de gener de 2008, a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya; i la resta, a la seu de l’IEC.

3. Sortides d’estudi

El 27 d’octubre de 2007, s’efectuà una sortida d’estudi a la Baixa Segarra, en el marc del cicle Les altres comarques, organitzada pel professor Jesús Burgueño, de la Universitat de Lleida. Al matí, els assistents reteren visita al castell de Santa Perpètua de Gaià i a Savallà del Comtat, i després a Conesa, guiats ara per l’historiador Valentí Gual. Rera dinar a Rocafort de Queralt, hom féu cap a Santa Coloma de Queralt, on l’historiador Josep m. Carreras guià la visita urbana. Finalment, en aquesta vila es desenvolupà una taula rodona en què intervingueren Josep m. Carreras, de l’Associació Cultural Baixa Segarra, Ramon Borràs i Sílvia Pomés, alcalde i regidora, respectivament, de l’Ajuntament de Santa Coloma, Josep Bergadà, gerent de l’empresa de prefabricats

de formigó Hormipresa, i Santiago Berenguer, gerent de la cooperativa agropecuària Coperal, que tractaren des de perspectives diverses temes controvertits de la contrada.

El 5 d’abril de 2008, es féu una sortida d’estudi titulada El front del Segre: espai per a la memòria històrica , coordinada pel professor Jesús Burgueño . Guiats per Pol Galitó , al matí hom visità un casual que fou acadèmia d’oficials republicans a Tudela de Segre i les trinxeres del turó del Morinyol i del tossal de les Forques, a Bellmunt d’Urgell i la Sentiu de Sió, respectivament. Havent dinat a Camarasa, hom pujà a la immediata cota del Merengue, on es visitaren les fortificacions franquistes. En acabat, es reté visita a Vilanova de la Barca.

El 27 i 28 de juny de 2008, s’efectuà una sortida d’estudi a la Pica del Canigó (2784 m), dirigida pel professor Jesús Burgueño. L’excursió consistí en l’ascenció en aquest cim, des del refugi de Cortalets, passant pel pic Jofre.

4. Segon Congrés Català de Geografia: El mapa com a llenguatge geogràfic

Del 29 al 31 de maig de 2008, se celebrà el Segon Congrés Català de Geografia (IICCG), titulat El mapa com a llenguatge geogràfic, organitzat per la SCG. L’esdeveniment comptà amb la participació de 199 congressistes, que presentaren 69 comunicacions.

Dijous 29 de maig al matí, a la seu de l’IEC, tingué lloc l’acte inaugural, en què intervingueren Salvador Giner, president de l’IEC, Josep GonzàlezAgàpito, president de la secció de Filosofia i Ciències Socials (SFCS) de l’IEC, oriol nel·lo, secretari de Planificació Territorial de la Generalitat de Catalunya, i francesc nadal, president de la SCG. Seguidament es presentaren les dues primeres ponències: Cartografia i paisatge, a càrrec de Vicenç m. Rosselló, catedràtic de geografia física de la Universitat de València, i Cartografia, cultura i societat, a càrrec de Josep m. Rabella, professor titular de geografia humana de la Universitat de Barcelona.

A la tarda, també a la seu de l’IEC, se celebraren les sessions de presentació de les comunicacions adscrites a aquestes dues ponències, moderades, respectivament, per Joan tort , professor de la Universitat de Barcelona, i Enric mendizàbal, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. Divendres 30 de maig al matí, a la seu de l’Institut Cartogràfic de Catalu nya (ICC), es presentaren les altres dues ponències del congrés: Història i cartografia, a càrrec de José luis urteaga, catedràtic de geografia humana de la Universitat de Barcelona, i Cartografia i innovació, a càrrec de Xavier Pons, catedràtic de geografia humana de la Universitat Autònoma de Barcelona. Després, oriol nel·lo, secretari de Planificació Territorial de la Generalitat de Catalunya, pronuncià una conferència titulada El marc institucional de la

producció cartogràfica a Catalunya. En acabat es presentaren tres comunicacions adscrites a la darrera de les dues ponències ara citades.

A la tarda, a la seu de l’IEC, se celebraren les sessions de presentació de les comunicacions adscrites a aquestes dues darreres ponències, moderades, respectivament, per João Carlos Garcia, professor de la Universidade do Porto, i Irene Compte, professora de la Universitat de Girona.

A continuació tingué lloc la conferència de clausura, Persuasive cartography in the era of internet, a càrrec de mark monmonier, professor del Departament de Geografia de la Syracuse University Nova York. En acabat, se celebrà l’acte de cloenda del IICCG, en què intervingueren Joan Vilà-Valentí, membre de l’IEC, Vicenç Biete , expresident de la SCG, maria dolors Garcia Ramon, expresidenta de la SCG, i francesc nadal, president de la SCG.

Dissabte 31 de maig, s’efectuà una sortida d’estudi a Vilanova i la Geltrú, amb el títol Visita a la Biblioteca museu Víctor Balaguer i descoberta de la ciutat actual. El matí es dedicà a conèixer la col·lecció cartogràfica d’aquesta biblioteca: montserrat Comas, directora de la biblioteca parlà de Víctor Balaguer, el personatge i la biblioteca; Annamaria Casassas i Carme montaner presentaren La col·lecció cartogràfica de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer; i, finalment, hom visità la mostra de mapes preparada per la Biblioteca Museu amb motiu del IICCG. En l’endemig, Jordi ferrer i Anna mompart presentaren El plànol d’eixample de Vilanova y la Geltrú de 1876. A la tarda es realitzà un recorregut per la ciutat per copsar els darrers canvis de la Vilanova actual.

El IICCG va comptar amb el suport econòmic de l’IEC i la Diputació de Barcelona; aquesta institució obsequià els congressistes amb el llibre El territori dels geòmetres, de Francesc Nadal, José Luis Urteaga i José Ignacio Muro. També es lliurà als participants el llibre El mapa com a llenguatge geogràfic. Recull de textos històrics (ss. XVII-XX), editat per la SCG, el llibret Informació geogràfica, que conté la llei i reglament de la informació geogràfica, per gentilesa del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, i el recull de resums de les comunicacions presentades, editat per l’ICC.

5. Altres actuacions

francesc nadal, com a de president de la SCG, participà regularment en les reunions de la SFCS i en el plenari de l’IEC.

Joan tort, delegat pel president, representà institucionalment la SCG al Consell Assessor de l’Observatori del Paisatge de Catalunya.

Antoni luna fou el representant institucional de la SCG al Comitè Espanyol de la Unió Geogràfica Internacional (UGI) i realitzà, conjuntament amb Gemma Cànoves, un guió per a un audiovisual del llibre España y el Medite-

222 Treballs de la SCG, 66, 2008

rráneo: una reflexión desde la Geografia española, en ocasió del 31º Congreso Internacional de la UGI, Tunis 2008.

La Setmana Santa d’enguany, es féu un viatge al sud del marroc (a l’altra banda del Gran Atlas), organitzat per ARAC (A la recerca d’altres Cultures), Cultural Travel Association, sota els auspicis de la SCG, i guiat pel consoci Pere Andreu.

Enric mendizàbal representà la SCG en el jurat encarregat de concedir una beca per a l’estada d’un geomorfòleg a The Nordic Artists Center de Dale (Noruega), oferta pel Centre d’Art i Natura de Farrera (Pallars Sobirà).

La SCG donà suport al congrés de la UGI Comission on The Dynamics of Economics Spaces, Wordls of new work? Multi-scalar dynamics of new economic spaces, que es fèu a Barcelona, del 5 al 8 d’agost de 2008, organitzat pel Grup de Geografia Econòmica del Departament de Geografia de la UAB.

La SCG prestà suport a l’exposició sobre Enric Lluch, muntada a la UAB, en ocasió del seu 80è aniversari.

6. Publicacions

Aquest curs 2007-08 s’han editat els volum 61-62 i 63 de Treballs de la SCG, corresponents a 2006 i 2007 respectivament, i el llibre El mapa com a llenguatge geogràfic. Recull de textos històrics (ss. XVII-XX), que compta amb un estudi introductori de Jesús Burgueño. Aquestes publicacions han tingut el suport econòmic de l’IEC i de la Diputació de Barcelona.

La SCG ha col·laborat en la publicació de la Residència d’Investigadors Ciència i compromís social. Élisée Reclus (1830-1905) i la Geografia de la llibertat, que aplega les conferències pronunciades el novembre de 2005 amb motiu del centenari de la mort d’aquest geògraf. El llibre ha estat editat, entre d’altres, per Xavier Arnau i francesc nadal.

S’ha establert un acord amb la Cartoteca de Catalunya (ICC), per a què aquesta institució es faci càrrec de les revistes rebudes en intercanvi i les ofereixi a la consulta lliure dels membres de la SCG.

7. Premis de la Societat

El 6 de novembre de 2007, fou lliurat el IV Premi Joan Palau Vera per a treballs de recerca d’estudiants de batxillerat a francesc Bas Cutrina, del Col·legi Claret de Barcelona, pel treball Introducció al medi natural de la vila de Moià. Es concediren dos accèssits a Ariadna Boada Riera, de l’IES Castell d’Estela d’Amer, pel treball Gastronomia i tradicions marroquines des d’Amer, i a Paula Garcia Bosch, de mateix institut, pel treball Estudi per sexe i grup d’edat de les Planes d’Hostoles. El jurat era format per Francesc Nadal, Enric Mendizàbal i Xavier Úbeda.

L’abril de 2008, fou lliurat el XIII Premi lluís Casassas i Simó a maria Barrachina Jiménez pel treball La transformació d’un paisatge ramader: el cas de la Vall Fosca (Pallars Jussà). 1956/7-2003. Es concediren dos accèssits a Carles Guirado González pel treball Del despoblament a la revitalització demogràfica: canvis en el comportament de la població del Pirineu Català (1860-2006), El cas de l’Urgellet i el Baridà (Alt Urgell-Cerdanya), i a narcís Sastre fulcarà pel treball Metropolítica. Ciutat, govern i territori. Una comparativa entre Londres i Barcelona . El jurat era format per Francesc Nadal, Lluís Riudor i Joan Tort.

8. El web de la Societat: l’obrador obert (scg.iec.cat)

L’ obrador obert , editat per Pau Alegre , ha continuat informant com ja és tradicional, a través d’anuncis, convocatòries, notícies, cròniques i ressenyes, de tots els actes celebrats a la Societat, així com d’activitats d’altres institucions que han estat d’interès geogràfic, com ara conferències, congressos, col·loquis, premis, llibres i revistes. Amb tot plegat, l’ obrador obert ha continuat ampliant les seves pàgines, ha seguit diversificant l’autoria dels seus textos i ha arribat a les 270 ressenyes de llibres escrits per membres de la SCG.

Enguany cal destacar els textos de suport al IICCG, que apleguen fragments de diverses importants obres cartogràfiques, i l’enllaç amb la Mostra Cartogràfica de la Cartoteca General del Servei de Biblioteques de la UAB, muntada a l’espai de comunicació virtual Hipàtia, amb motiu del IICCG.

Les activitats científiques organitzades per la SCG i ressenyades fins aquí han estat possibles gràcies a les subvencions econòmiques de la Diputació de Barcelona i l’IEC.

obituari

El gener de 2008, morí el consoci francesc Casulleras fontoba, company infatigable de nombroses sortides d’estudi de la SCG.

notes diverses

El 26 de novembre de 2007, la consòcia Àngels Pascual de Sans pronuncià el discurs d’entrada a la SFCS, com a membre numerària de l’IEC.

El nostre consoci, l’arquitecte i urbanista manuel de Solà-morales ha estat guardonat amb el premi Rei Jaume I, en la categoria d’Urbanisme i Sostenibilitat, concedit per la Fundació Valenciana d’Estudis Avançats.

Treballs de la SCG, 66, 2008

nombre de socis i sòcies

En acabar el curs 2007-08, el nombre de membres de la SCG és de 430, dels quals 15 són honoraris i 415 són numeraris (EB).

noRmES PER A l A tRAmESA d’oRIGInAlS

1. Els articles tramesos a Treballs de la Societat Catalana de Geografia hauran de ser originals. Cal presentar-los impresos a doble espai, amb un màxim de 2.000 caràcters per pàgina. S’utilitzarà només una cara, amb uns marges suficients per a poder-hi fer anotacions. Els fulls han d’estar numerats correlativament. Els articles no poden superar les 30 pàgines, incloent-hi il·lustracions, taules (única denominació utilitzada per tot tipus de quadres i relacions estadístiques), notes i bibliografia. Les taules i il·lustracions han de dur numeració aràbiga. En la primera pàgina de l’article haurà de constar la informació següent: títol de l’article, nom de l’autor, professió i adreça electrònica; a la segona pàgina constarà un resum (màxim 150 paraules) en la llengua original de l’article i en català, castellà i anglès si és possible, i entre tres i cinc mots claus en les llengües esmentades. Cal trametre tres exemplars de l’original i també una còpia en suport digital.

2. Es recomana de no fer les referències a les obres de la bibliografia en nota, sinó dins el text general posant entre parèntesis el cognom de l’autor en lletra minúscula (llevat de la inicial), una coma, l’any de l’edició, una altra coma i la pàgina o les pàgines corresponents precedides de l’abreviatura p. Exemple: (Casassas, 2000, p. 222).

3. Les normes per a les il·lustracions són les següents:

a) el text ha de fer referència explícita als gràfics, mapes, fotografies, etc. que s’incloguin;

b) tenint en compte que Treballs de la Societat Catalana de Geografia publica en blanc i negre, els gràfics, mapes i fotografies hauran de presentar-se de manera que la seva reproducció sigui possible tenint en compte les dimensions de la revista, preferentment en suport digital i incloent una còpia en paper; les il·lustracions han de tenir títol, i, si escau, la relació de la llegenda i la font; c) els mapes hauran de dur escala gràfica i hauran d’estar degudament orientats.

4. Les normes per a la bibliografia són les següents:

a) quan es tracti d’un llibre

Cognom, Nom sense abreujar (any). Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció, número dins de la col·lecció).

dAveAu, Suzanne; riBeiro, Orlando (1973). La zone intertropicale humide . París: Armand Colin (Collection U).

b) quan es tracti de parts de llibres

Cognom, Nom sense abreujar (any). “Títol de la part del llibre”. A: Cognom, Nom sense abreujar. Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció, número dins de la col·lecció), números de les pàgines en què apareix aquesta part.

BiAnCHetti, Alma (1987). “L’editoria geografica: le riviste”. A: CornA pellegrini, Giacomo [ed.]. Aspetti e problemi della geografia. Milà: Marzorati, volum 2, p. 273-317.

c) quan es tracti d’un article:

Cognom, Nom sense abreujar (any). “Títol de l’article”. Títol de la revista [Lloc d’edició], número del volum, número de l’exemplar, números de les pàgines en què apareix aquest article.

HägerstrAnd, Torsten (1982). “Diorama, path and project”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geographie [Amsterdam], vol. LXXIII, núm. 6, p. 332-339.

5. La Redacció es reserva el dret de retornar els articles que no compleixin aquestes normes.

6. Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima.

7. Treballs de la Societat Catalana de Geografia s’afegeix a les recomanacions de la UNESCO referents a un ús no discriminador del llenguatge. Aquesta pràctica consisteix en el fet d’evitar les expressions i construccions gramaticals que es refereixin explícitament o implícitament a un sol sexe i que el seu ús representi una discriminació de qualsevol mena.