Treballs de la Societat Catalana de Geografia

TREBALLS DE LA

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és editada per la Societat Catalana de Geografia i té una periodicitat semestral.

Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima.

© Les autores i els autors dels articles. Aquesta edició és propietat de la Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans.

Editor

Enric Mendizàbal (Societat Catalana de Geografia; Universitat Autònoma de Barcelona)

Secretariat de Redacció

Enric Bertran (Societat Catalana de Geografia)

Jesús Burgueño (Societat Catalana de Geografia; Universitat de Lleida)

Montserrat Cuxart (Societat Catalana de Geografia)

Antoni Luna (Societat Catalana de Geografia; Universitat Pompeu Fabra)

Xavier Úbeda (Societat Catalana de Geografia; Universitat de Barcelona)

Consell Editor

Joan Becat (Universitat de Perpinyà)

Georges Bertrand (Université de Toulouse)

Paul Claval (Université Paris IV-Sorbonne)

Jordi Cortés (Societat Catalana de Geografia)

Josefina Cruz Villalón (Universidad de Sevilla)

João Carlos Garcia (Universidade de Porto)

Montserrat Galera (Institut Cartogràfic de Catalunya)

Maria Dolors Garcia Ramon (Institut d’Estudis

Catalans)

Redacció. Subscripció i Administració. Intercanvi Societat Catalana de Geografia

Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Telèfon: 935 529 104

E-M: scg@iec.cat

Pàgina web: http://scg.iec.cat

Pàgina web de la revista: http://publicacions.iec.cat

Joan Mateu (Universitat de València)

Janice Monk (University of Arizona)

Joan Nogué (Universitat de Girona)

Carmen Ocaña (Universidad de Málaga)

Ana Olivera (Universidad Autónoma de Madrid)

Josep Oliveras (Universitat Rovira i Virgili)

Lluís Riudor (Universitat Pompeu Fabra)

Joan Manuel Soriano (Universitat Autònoma de Barcelona)

Katsuyuki Takenaka (Aychi Prefectural University)

Alex Tarroja (Diputació de Barcelona; Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya)

Tim Unwin (Royal Holloway, University of London)

Tomàs Vidal (Universitat de Barcelona/Institut

Menorquí d’Estudis)

Joan Vilà-Valentí (Institut d’Estudis Catalans)

Membres nats

Mireia Baylina (Societat Catalana de Geografia; Universitat Autònoma de Barcelona)

Vicenç Biete (Societat Catalana de Geografia)

Carme Montaner (Societat Catalana de Geografia; Institut Cartogràfic de Catalunya)

Francesc Nadal (Societat Catalana de Geografia; Universitat de Barcelona)

Edició i impressió

El Tinter, SAL

(Empresa certificada ISO 9001, ISO 14001 i EMAS)

Carrer de la Plana, 8-10. 08032 Barcelona

ISSN: 1133-2190

Dipòsit legal: B.24190-1985

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment és rigorosament prohibida sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei. S’autoritza la reproducció del sumari i dels resums sempre que n’aparegui la procedència.

Aquest número 69 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia ha estat editat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona

ARtIClES

ALBERICH GONzáLEz, Joan: Presentació ............................................... 7

AJENJO I COSP, Marc: La mobilitat habitual per treball a Catalunya. Evolució recent (1986-2006) i característiques demogràfiques .................... 11

ALBERICH GONzáLEz, Joan: La metropolitanització del territori català: una anàlisi a partir dels espais de vida de la població 39

BLANES LLORENS, Amand; SPIJKER, Jeroen J.A.: Supervivència i patrons de mortalitat de la població catalana, 1960-2007 ......................... 67

ESTEVE PALóS, Albert; VALLS FíGOLS, Miquel: Masos, masies i cases de pagès a la Catalunya de 1860: una anàlisi espacial .................................. 97

MóDENES CABRERIzO, Juan Antonio: Una mirada demogràfica als canvis recents en l’accés a l’habitatge a Catalunya 113

SOLSONA I PAIRó, Montse; FERRER SERRET, Laia: (Re)construcció de les maternitats i de les paternitats després d’un divorci. Notes d’un estudi qualitatiu .........................................................................................

VILà-VALENTí, Joan; VIVES TORT, Miquel: La diversitat de l’augment poblacional en quatre comarques de l’àrea metropolitana

ConfERènCIES

141

MURO MORALES, José Ignacio: Mediciones de fincas, planos geométricos y evaluación de la riqueza territorial de la provincia de Tarragona (1846-1892) .............................................................................. 201

PALLARES-BARBERA, Montserrat: Com canviar quan els canvis són difícils? Avantatges i desavantatges de la Barcelona competitiva des de l’economia simbòlica

RESSEnyES dE llIbRES dE pobl ACIó

CASALS COUTURIER, Muriel; SOLSONA PAIRó, Montse (2008). La immigració, un motor econòmic (Reflexions entorn de l’impacte de la població estrangera en l’economia catalana). Barcelona: Editorial Mediterrània

229

[han col·laborat en l’edició d’aquesta publicació la Fundació Jaume Bofill i l’Obra Social de Caixa Sabadell], per Miguel Solana Solana ...................... 249

DOMINGO, Andreu (2008). Descenso literario a los infiernos demográficos: distopía y población. Barcelona: Anagrama (Argumentos, 380), per Enric Mendizàbal i Riera ..................................................................................... 253

VANDELLóS, Josep Antoni (1935). Catalunya, poble decadent. Barcelona: Biblioteca Catalana d’Autors Independents. VANDELLóS, Josep Antoni (1935). La immigració a Catalunya. Barcelona: Fundació Patxot. SERVEI CENTRAL D’ESTADíSTICA (1935). Moviment demogràfic de Catalunya: gràfics i comentaris. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Servei Central d’Estadística, per Pau Vila ........................................................................... 257

CRònICA dE l A SCG

Presentació del llibre Josep Danés i Torras. Noucentisme i regionalisme arquitectònics de Joaquim M. Puigvert i Solà. Parlaments de Jeroni Moner, Raquel Lacuesta i Joaquim M. Puigvert ...................................................... 263

GIMéNEz CAPDEVILA, Rafael: Viatge a les illes Açores............................ 273

BURGUEñO, Jesús: Sortida d’estudi a la serra de Cardó (6 de juny de 2009) .................................................................................... 281

BURGUEñO, Jesús: Sortida d’estudi al Parc Fluvial del Llobregat (Berguedà) (17 d’abril de 2010) 291

Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2009 ...................................................................................... 297

Memòria de les activitats de la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans) corresponent al curs 2008-09....................................... 299

ARtIClES

presentació

El present volum de Treballs de la Societat Catalana de Geografia constitueix un número monogràfic sobre la població catalana, tema que ha estat tradicionalment objecte d’estudi de la geografia –i, en conseqüència, el protagonista de nombrosos articles en aquesta i en altres revistes especialitzades–, però que fins ara no havia estat objecte d’un tractament monogràfic en la nostra publicació.

Efectivament, l’interès de la geografia pels temes de la població és evident. Així, si s’entén la geografia com la branca de la ciència que estudia la distribució espacial de diversos fenòmens, especialment els que es relacionen amb les activitats dels éssers humans, cal pensar que la població n’és un –i de molt important–, i que, per tant, forma part de la seva àrea de coneixement. Així, i a semblança del que s’ha esdevingut en algunes altres àrees de coneixement de la geografia, com ara el turisme o l’urbanisme, la disciplina ha desenvolupat una branca d’estudi de la distribució espacial de les persones i de les seves activitats i comportaments quotidians en el territori que es coneix amb el nom de geografia de la població, definida com la “branca de la geografia humana que estudia les formes de relació entre la naturalesa dels llocs amb les variacions espacials en la distribució, composició, migració i creixement de les poblacions”.1

Afortunadament, a casa nostra existeix una forta tradició en els estudis de la població i del poblament des de la geografia.2 Des dels estudis clàssics sobre

1. Així ho afirma en la seva tesi doctoral Enric Mendizàbal (1996), L’ús temporal del territori: l’exemple dels habitants de la regió metropolitana de Barcelona

2. Una relació exhaustiva dels treballs que relacionen la població i el territori a través del concepte de poblament es pot trobar a Juan Antonio Módenes i Carlos Sánchez (2001), Poblament: habitants, hàbitat i indrets , Barcelona, Fundació Abertis (<http://www.fundacioabertis.org>. Consulta: 25 de novembre de 2010). Igualment, per als estudis centrats en els temes migratoris, recomanem la consulta d’àngels Pascual [dir.] (2001), Població, mobilitat i migracions a Catalunya, Barcelona, Fundació Abertis (<http://www.fundacioabertis.org>. Consulta: 25 de novembre de 2010). Finalment, pel que fa a la recerca acadèmica, les dades de producció de textos científics i de materials de recerca es poden consultar als diversos Reports de la recerca a Catalunya en Geografia i Demografia, publicats per l’Institu t d’Estudis Catalans (per a l’edició 1996-2002, vegeu <http://publicacions.iec.cat/repository/ pdf/00000041%5C00000037.pdf>. Consulta: 25 de novembre de 2010).

l’èxode rural a Catalunya fins les investigacions sobre les noves formes de poblament lligades a les activitats turístiques o l’expansió metropolitana, hi ha un gran conjunt de treballs sobre la relació entre localitats i habitants. Basta citar, sense ànims de ser exhaustius, els treballs dels nostres consocis fundadors

Pau Vila i Dinarès, Josep Iglésies i Fort i Marc-Aureli Vila i Comaposada. Des de la modèstia, i sense ànims de comparar-s’hi, els textos seleccionats per formar part d’aquest número monogràfic són una mostra representativa dels temes i dels enfocaments actuals de la geografia de la població, que presenta nombrosos punts d’intercanvi epistemològic i metodològic amb ciències germanes com la demografia, la sociologia o l’antropologia.

El moment triat per a la publicació d’aquest número monogràfic no podria ser més oportú, en tant que és, precisament, un moment de grans transformacions territorials, demogràfiques, socials i econòmiques que posen en qüestió el model tradicional de convivència i plantegen interrogants sobre un possible canvi de paradigma.

En efecte, en l’actualitat ens trobem en una etapa nova de quatre models que determinen l’estructura sociodemogràfica i territorial d’una societat: en primer lloc, figura, evidentment, el context migratori, que ha conegut –almenys fins a l’esclat de la crisi econòmica actual– un període de creixement sense precedents en la història recent de la població catalana. En segon lloc, cal destacar l’anomenada “segona transició demogràfica”, que implica el canvi en el model tradicional de la família i en els nous patrons de fecunditat; en tercer lloc, la transició epidemiològica determina l’allargament de l’esperança de vida i la millora en les condicions de morbimortalitat de la població, i finalment, la transició de la mobilitat provoca l’augment tant de la mobilitat quotidiana com de la residencial, ja sigui de curta o llarga distància.

Aquestes transformacions tenen, òbviament, les seves repercussions territorials, en tant que impliquen canvis en el paradigma tradicional d’ocupació i d’utilització del sòl, en què la mobilitat i l’accés a l’habitatge prenen un paper important a l’hora d’explicar la distribució espacial de la població i les activitats econòmiques.

Els articles en aquest número monogràfic de Treballs de la Societat Catalana de Geografia pretenen aportar llum en l’anàlisi d’aquestes transformacions sociodemogràfiques i territorials del país, al mateix temps que cobreixen l’ampli ventall de temàtiques de què tracta la geografia de la població.

En efecte, els set textos que constitueixen aquest número monogràfic de la revista cobreixen temes clàssics de la geografia de la població –poblament, mobilitat, migracions, habitatge fecunditat–, però encarant-los des d’una nova perspectiva, no tan sols epistemològica –d’acord amb la conjuntura actual–sinó metodològica –amb l’aplicació de tècniques tan variades com l’estadística espacial, l’elaboració d’entrevistes en profunditat, l’anàlisi quantitativa de dades estadístiques, la reconstrucció de sèries històriques, etc.

Així, l’article firmat pels professors Joan Vilà-Valentí i Miquel Vives Tort, consisteix en l’anàlisi de l’evolució de la població durant el segle xx i els primers

anys del segle xxi en quatre comarques de la perifèria metropolitana com són el Baix Llobregat, el Garraf, l’Alt Penedès i el Baix Penedès. El treball consisteix en la reconstrucció de les sèries històriques de població de cada un dels municipis d’aquestes comarques i, mitjançant el càlcul d’un simple però il·lustratiu índex de creixement, la interpretació geogràfica de la distribució territorial del creixement i dels factors que l’han causat.

Per la seva banda, Albert Esteve i Miquel Valls tracten igualment un tema clàssic, com és el poblament –probablement l’exemple més clar de la interrelació entre la població i el territori–, però amb una metodologia i una cronologia força originals. En primer lloc, l’objecte d’anàlisi és la distribució espacial dels masos –com a forma d’ocupació territorial tradicional– a Catalunya l’any 1860. Per a dur a terme aquesta anàlisi, els autors utilitzen el Nomenclàtor –font poc utilitzada tradicionalment malgrat el fort component geogràfic de la informació que recull– al mateix temps que apliquen tècniques d’estadística espacial per tal de delimitar-ne les àrees d’influència i les de màxima concentració territorial.

El següent article, obra de Joan Alberich, introdueix el factor de la mobilitat en la interpretació territorial de Catalunya: desestimant l’anàlisi estàtica de la població a partir del seu lloc de residència, l’autor revisa les relacions que s’esdevenen a Catalunya a la partir de la mobilitat quotidiana de la seva població. Així, les vinculacions territorials resultants poden ser interpretades en termes d’espai de vida si l’objecte d’anàlisi és l’individu; però, alhora, des de la perspectiva funcional, són reflex de la presència i consolidació d’àrees urbanes homogènies en l’espai, interpretables, per tant, en termes de metropolitanització del territori català.

Marc Ajenjo indaga encara més en la mobilitat habitual –per motius de treball i d’estudi– de la població catalana, centrant-se en la seva anàlisi durant el període recent entre 1986 i 2006. El que hi esdevé més rellevant és, però, el seu enfocament demogràfic, en tant que el centre d’interès hi són les diferències quant a comportament territorial segons el sexe i l’edat de la població, a fi de comprovar si les diferències entre els diferents col·lectius tendeixen a disminuir.

La proposta de Juan Antonio Módenes té per objecte d’estudi un dels elements que tradicionalment marca la relació entre la població i el territori: l’habitatge. Concretament, l’estudi se centra en els canvis esdevinguts des de mitjan anys noranta del segle xx en les estratègies d’accés a l’habitatge per part de les llars catalanes i, especialment, per les formades per població jove. Així, l’autor s’hi planteja estudiar l’evolució de les formes d’accés i de tinença de l’habitatge en el context d’increment d’oferta immobiliària i de facilitat en obtenció de crèdit hipotecari que ha caracteritzat els darrers anys, al mateix temps que s’hi reflexiona sobre quina en serà l’evolució futura en el context actual de desacceleració econòmica i de trencament de la bombolla immobiliària.

L’estudi de les condicions de morbimortalitat de la població catalana centren el treball d’Amand Blanes i Jeroen Spijker, en el context de l’actual fase de la

teoria de la transició epidemiològica, definida pel descens de la mortalitat de la població anciana i la progressiva concentració dels guanys de vida al final de la vida. El treball planteja observar què s’esdevé en les edats adultes-joves, especialment en relació a les causes de mort considerades evitables, com a font de guany d’anys de vida de la població catalana. Un altre element destacat de la proposta és el seu caràcter comparatiu amb d’altres regions de l’Estat espanyol.

Finalment, l’anàlisi dels efectes de les noves formes familiars derivades de l’actual fase de l’anomenada segona transició demogràfica centra el treball de Montserrat Solsona i Laia Ferrer. Així, l’article planteja l’estudi de les trajectòries familiars després del trencament de la parella i la (re)construcció dels vincles familiars i dels conceptes de paternitat i maternitat. El treball és un clar exemple de l’aplicació de tècniques qualitatives aplicades a la recerca social, ja que la font d’informació emprada prové de 26 entrevistes realitzades ad-hoc. El número monogràfic es completa amb la publicació de ressenyes sobre algunes obres recents rellevants en matèria de geografia de la població i de la demografia, així com la transcripció de textos clàssics del mestre Pau Vila sobre la població catalana. Esperem que el conjunt de textos seleccionats siguin del seu gust.

Joan Alberich González

la mobilitat habitual per treball a Catalunya.

Evolució recent (1986-2006) i característiques demogràfiques

Marc Ajenjo i Cosp

Departament de Sociologia, Universitat Autònoma de Barcelona i Centre d’Estudis Demogràfics majenjo@ced.uab.es

Resum

L’objectiu de l’article és l’anàlisi de l’evolució de la mobilitat habitual per treball al conjunt de Catalunya durant el període 1986-2006. Resumir quina ha estat l’evolució de la mobilitat habitual per treball a Catalunya en aquests anys només és possible abusant de la paraula increment de tres elements que apunten en una mateixa direcció: un increment de l’ocupació, un increment de la dissociació entre el municipi de residència i el de treball, i un increment de la distància entre ambdós municipis.

L’estructura per edat i sexe d’aquesta mobilitat permet concloure que els homes són, en general, molt més mòbils que les dones, però, sobretot, que la diferència més important es dóna en l’ús dels modes de transport, ja que ells n’utilitzen un de privat en una proporció molt major que no pas elles. Una qüestió prou interessant és constatar si les diferències es mantenen entre els més joves o bé si es tracta d’una rèmora del passat amb una clara tendència a la desaparició. L’anàlisi permet concloure que, tot i que la diferència s’esmorteeix, en cap cas se n’albira la desaparició a curt o mitjà termini.

paraules clau: Mobilitat habitual per treball, Catalunya, efecte edat/generació, gènere.

Resumen

El objetivo del artículo es el análisis de la evolución de la movilidad habitual por trabajo en el conjunto de Cataluña durante el periodo 1986-2006.

Resumir cuál ha sido la evolución de la movilidad habitual por trabajo en Cataluña en estos años sólo es posible abusando de la palabra incremento de tres elementos que apuntan en una misma dirección: un incremento de la ocupación, un incremento de la disociación entre el municipio de residencia y el de trabajo, y un incremento de la distancia entre ambos municipios.

La estructura por edad y sexo de esta movilidad permite concluir que los hombres son, en general, mucho más móviles que las mujeres, pero, sobre todo, que la diferencia más importante se da en el uso de los modos de transporte, ya que ellos utilizan uno privado en una proporción muy mayor que no ellas. Una cuestión lo bastante interesante es constatar si las diferencias se mantienen entre los más jóvenes o bien si se trata de una rémora del pasado con una clara tendencia a la desaparición. El análisis permite concluir que, aunque la diferencia se amortigua, en ningún caso se avista la desaparición a corto o medio plazo.

palabras clave: Movilidad habitual por trabajo, Cataluña, efecto edad/generación, género.

Abstract

This paper aims at analyzing recent trends of labour commuting in Catalonia maximizing the temporal data coverage of this phenomenon. Harmonizing the basic characteristics of two different data sources, the statistics associated to population registers and censuses from 1986, 1991, 1996 and 2001; and the Living Conditions Survey from 2006, has been necessary.

We need to overuse of the word “increase” to summarize the recent trends of labour commuting in Catalonia. The evolution of commuting in the recent years can be decomposed into three different elements pointing in the same direction: an increase of employment, an increase of dissociation between municipality of residence and work municipality, and an increase of the distance between both municipalities.

The age and sex structure of commuting shows that men are generally more likely to move than women. Nevertheless, the mode of transport is the variable showing more differences. Hence, men use private transport in a remarkable higher proportion than women. It is also interesting to analyze if these differences remain among young cohorts or, by contrast, it is a behaviour from previous cohorts with a clear tendency to disappear. Results prove that although difference is reduced it will not disappear in the short or medium term.

Keywords: Labour commuting, Catalonia, age/cohort effect, gender.

1. la denominació mobilitat habitual per treball

Pràcticament tota activitat és origen d’un desplaçament, de manera que una classificació clàssica de la mobilitat ha estat en funció del grau d’obligatorietat de l’activitat que el genera, distingint-se entre mobilitat obligada i mobilitat no obligada. Mentre que en la primera s’encabeixen els desplaçaments induïts per motius de treball i d’estudi, activitats considerades com a essencials per a viure, en la segona s’inclourien la resta de causes, en un calaix de sastre definit per exclusió i complementari a l’anterior.

Així, si l’anomenada mobilitat obligada queda perfectament acotada, la mobilitat no obligada comprèn un major o menor nombre de causes en funció dels interessos de la recerca. A tall d’exemple, en l’Enquesta de Mobilitat Quotidiana de 20061 es pregunta el motiu dels desplaçaments acotant-los a les següents categories: tornada a casa, anar a la feina, anar a l’escola o universitat, formació complementària no reglada, compres quotidianes, compres no quotidianes, metge, visites a amics o familiars, acompanyar a altres persones, gestions de feina, gestions personals, àpat no d’oci, activitats esportives, activitats culturals, altres activitats d’oci, passeig, tornada a segona residència, tornada hotel, tornada a domicili d’altres, i altres circumstàncies. Un total de 20 motius, incloent-n’hi un d’obert per possibles motius no esmentats.

Fins a l’anterior edició de l’Enquesta de Mobilitat Quotidiana es feien servir els apel·latius de mobilitat obligada i de mobilitat no obligada per distingir-ne els dos grans tipus de desplaçaments, una denominació que també s’emprava des d’altres fonts i la majoria de recerques. Ara bé, segons el que se sol entendre per obligat i no obligat, anomenar amb aquests adjectius la mobilitat és més que discutible. Perquè tan obligat és anar a treballar com anar a comprar, així com tan obligat és anar a l’escola com acompanyar-hi els fills quan aquests no tenen autonomia per anar-hi sols, o acompanyar una persona incapacitada al metge quan la seva salut ho requereix.

En conseqüència, darrerament s’està optant cada cop més per prescindir dels adjectius obligat i no obligat, els quals porten una càrrega ideològica important. Tradicionalment es consideraven com a obligades les tasques lligades a activitats pròpiament masculines –treballar i estudiar–, mentre que es consideraven com a no obligades el conjunt d’activitats reproductives, associades clàssicament a activitats femenines –comprar, tenir cura dels nens i les persones grans, per exemple. L’opció de substituir la denominació obligat per altres ha estat presa, per exemple, pels responsables de l’ Enquesta de Mobilitat Quotidiana , que en la darrera edició han optat per distingir tres tipus de mobilitat: ocupacional –que inclou treball i estudis–, personal –que seria la resta de motius pels quals algú pot sortir de casa–, i de tornada a casa. 2

1. Es pot consultar a <http://www.atm.cat/cat/apartado4/ap4_04.htm>.

2. Tot sembla indicar que l’Institut d’Estadística de Catalunya també està canviant la denominació, malgrat que en alguns apartat de la seva pàgina web (<www.idescat.cat>) manté el nom de mobilitat obligada.

En aquest article, i com que no es té en compte la mobilitat generada pels estudis s’ha decidit anomenar-la simplement com a mobilitat per treball . A més, i malgrat que en un sentit ampli la mobilitat per treball és tota la que es produeix entre el lloc de residència i el de treball, cal tenir en compte que aquí només s’analitza aquella mobilitat que presumiblement es duu a terme a diari, aspecte que en el títol ha comportat afegir-hi l’adjectiu habitual, de manera que es parlarà en tot moment de mobilitat habitual per treball. Així, en alguns col·lectius, la distància residència/treball difícilment és assumible a diari, de manera que, amb tota probabilitat, els desplaçaments tindran una periodicitat inferior. Es tracta molt sovint de treballadors que mantenen una segona residència que nominalment es considera com la primera, o altres que tenen el lloc de residència i de treball molt allunyats i, per tant, que treballen des de casa, desplaçant-se només de tant en tant. Tots aquests casos han estat exclosos de les anàlisis.3

Respecte de la mesura de la mobilitat, cal tenir present que bona part de la bibliografia especialitzada sol considerar que es duu a terme un desplaçament quan es traspassen uns límits municipals, mentre que, en la resta de casos, quan la mobilitat és interna al mateix municipi, se sol considerar que no hi ha hagut desplaçament, o com a molt un de rang inferior. En aquest sentit aquí es parlarà, respectivament, de desplaçaments intermunicipals i desplaçaments intramunicipals, els quals es considera que tenen un rang diferent.

Per tant, l’evolució de la mobilitat serà analitzada, en primer lloc, com el canvi que es pugui haver produït en el tipus de desplaçaments, en la correlació entre desplaçaments intermunicipals i intramunicipals, però també com a magnitud de la distància. Així, tal i com certifica López Redondo (2003, p. 11) en parlar de la mobilitat en general, la distància dels desplaçaments pot arribar a ser tan important com el seu caràcter: “El primer element que caracteritza l’evolució de la mobilitat a la regió metropolitana de Barcelona al llarg dels darrers anys ha estat, com s’ha dit, la multiplicació del nombre de desplaçaments realitzats per la població i, el que és més significatiu, l’allargament de les distàncies recorregudes”.

Així, per mobilitat per treball s’entendrà tant la dissociació entre els municipis de residència i treball –percentatge de treballadors que canvien de municipi–, com el temps que s’utilitza en els desplaçaments, tant si és dintre del mateix municipi o quan es tracta de desplaçaments externs.

Un darrer aspecte íntimament lligat a la mobilitat, i que també ha estat objecte d’anàlisi, és l’ús dels modes de transport per a realitzar els desplaçaments; un ús que, segons tots els indicis, comporta un major protagonisme per als modes privats, en detriment dels públics i dels desplaçaments a peu, qüestió que també serà abordada.

3. Un major detall de la metodologia aplicada per acotar aquest col·lectiu es troba a Ajenjo (2005).

2. fonts utilitzades i apunt metodològic

En tant que l’objectiu és l’anàlisi de la mobilitat i la seva evolució al conjunt de Catalunya, s’ha descartat l’ús de fonts que no abracin tot el territori català i que no tinguin un abast temporal prou important. Així, tot i que probablement una de les millors fonts per estudiar la mobilitat avui a Catalunya és l’Enquesta de Mobilitat Quotidiana, ha estat descartada perquè no complia els dos requisits anteriors: malgrat que el seu àmbit territorial en l’edició de 2006 és el territori català en el seu conjunt, les edicions de 1996 i 2001 només es dugueren a terme a la Regió Metropolitana de Barcelona.

L’única font que compleix els requisits esmentats són les estadístiques adjuntes als censos i padrons de població. Així a Catalunya, ja en el Padró de 1986 es varen incloure algunes preguntes que feien referència a la mobilitat per treball i/o estudis, 4 preguntes completament homogènies a les que s’inclogueren en el Cens de 1991, i en el Padró de 1996. Per altra banda, en el Cens de 2001 s’ha incorporat algun canvi que en dificulta, en certa mesura, la comparabilitat. Els canvis que, des del punt de vista d’aquest treball, més destaquen són:

- Quan es pregunta pel lloc de treball s’afegeix, per primer cop, la possibilitat de considerar que es treballa a diversos municipis. Aquesta opció no es contemplava fins ara, de manera que aquest col·lectiu havia de considerar si treballava al mateix municipi de residència o a un altre. Malgrat que això representa una aproximació més acurada de la mobilitat, comporta alguns inconvenients que en dificulten la comparació: no se’ls pregunta en quin municipi se situa el seu lloc de treball principal, per exemple, ni el mode de transport que utilitzen per desplaçar-se, ni tampoc el temps que triguen a fer el desplaçament.

- Aq uest col·lectiu representa un 6,4% dels ocupats majors de 15 anys residents a Catalunya. El tractament que se’ls ha donat ha estat considerar que el seu lloc de treball no coincideix amb el de residència, de manera que s’afegeix al col·lectiu que realitza una mobilitat intermunicipal. El fet que en desconeguem el seu mode de transport n’altera, d’alguna manera els resultats, sobretot si els seus desplaçaments no es reparteixen per al conjunt dels modes com ho fan els de la resta d’ocupats. En treballar en més d’un municipi el més probable és que efectuïn desplaçaments en vehicle privat, de manera que l’ús del cotxe es troba lleugerament subestimat en el Cens de 2001; un problema similar al que es dóna amb el temps de desplaçament.

- No s’interroga per un únic mitjà de transport, sinó que literalment la pregunta especifica que “si feu servir diversos mitjans de transport, assenyaleu

4. Malgrat que al Cens de 1981 s’hi inclogueren qüestions referides a la mobilitat, la informació que se’n pot obtenir no és estrictament comparable.

els dos que cobreixin més recorregut”. Aquest canvi té dues cares, ja que si bé és cert que aporta una major exactitud en la informació, també és cert que en dificulta l’elaboració de sèries històriques. Aquesta apreciació ha generat algun problema quan la combinació implicava un mode públic i un de privat. La solució ha estat repartir aquests casos entre el conjunt de modes de transport.

- Per primer cop es pregunta pel temps de desplaçament entre la residència habitual i el lloc de treball, una informació que per primer cop es pot obtenir per al conjunt de Catalunya. Tot i que la informació es recull en intervals, aquí s’ha tractat quantitativament assignant la marca de classe al punt mig de l’interval.

Per aquest treball s’ha disposat dels fitxers de microdades dels quatre moments. En el cas dels anys 1986, 1991 i 1996 s’ha comptat amb una mostra del 20% d’aquestes registres, mentre que per al Cens de 2001 s’ha disposat de la totalitat dels registres de Catalunya.

La substitució de les clàssiques renovacions padronals pel Padró Continu de població ha comportat que es perdés l’estadística que hi anava associada, de manera que no es disposa, per a l’any 2006, d’una font estrictament comparable que en permeti enllaçar les sèries. El fet que metodològicament l’Enquesta de Mobilitat Quotidiana de 2006 sigui molt diferent n’impedeix també el seu ús. En aquest sentit, l’ Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població, 2006 , ofereix més possibilitats. Es tracta de l’antiga enquesta metropolitana, que el 2006, per primer cop, amplia el seu àmbit territorial al conjunt de Catalunya. Tot i que les qüestions que s’hi formulen són molt similars a les dels censos i padrons, de manera que la seva comparabilitat és elevada, hi ha algunes diferències que cal destacar:

- En primer lloc, cal que ens referim a la novetat que introduïa el Cens de 2001 per als que treballen a més d’un municipi. Estrictament l’enquesta no incorpora aquesta possibilitat, sinó que inclou un ítem de resposta quan pregunta pel lloc de treball habitual que diu “és irregular, no té un lloc de treball fix”, opció que ha estat escollida pel 8,7% dels ocupats majors de 15 anys. Ara bé, aquesta opció no té el mateix significat que l’opció de treballa a diversos municipis del Cens de 2001. En primer lloc cal tenir en compte que l’enquesta incorpora en l’enunciat de la pregunta que el lloc de treball pel qual pregunta és l’habitual, de manera que si algú treballa en més d’un municipi hauria de respondre estrictament pel lloc de treball més rellevant. A més, respondre que no es disposa d’un lloc de treball fix, pot comportar no tant que es treballi a diversos municipis, sinó que no es treballa sempre, que la feina és esporàdica. Aquestes incerteses han comportat que s’optés per prescindir d’aquest col·lectiu, considerant que el seu lloc de treball era desconegut.

- Tot i que només pregunta per un mode de transport, permet donar una resposta que sigui la combinació de diferents modes col·lectius, així com la combinació de privats i col·lectius. Aquestes respostes s’han repartit entre la resta.

- També pregunta el temps de desplaçament i ho fa a tothom qui treballa fora de casa, treballin o no en més d’un municipi, qüestió que també en dificulta una mica la comparabilitat. A més, i a diferència del Cens de 2001, no es tracta d’una pregunta precodificada mitjançant intervals.

Una altra qüestió a remarcar és que en tractar-se d’una enquesta amb una mostra limitada, no ha estat possible obtenir els mateixos indicadors que en la resta. Així, per exemple, en les anàlisis de la mobilitat en funció de l’edat ha calgut fer mitjanes mòbils per suavitzar la tendència. En el cas d’aquesta enquesta, no s’ha disposat de les microdades, sinó d’una explotació realitzada ad hoc per l’IDESCAT.5

Tot i que aquestes han estat les úniques fonts de mobilitat utilitzades, per determinar qüestions referents a la separació física entre els municipis de residència i de treball s’ha utilitzat el SIMCAT, un Sistema d’Informació Geogràfica desenvolupat per la consultora M-crit per al Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya.6

3. Evolució de la mobilitat habitual per treball a Catalunya

(1986-2006)

La mobilitat habitual per treball, en el sentit més clàssic del terme, és a dir, com a percentatge de persones que canvien de municipi per anar a treballar, ha augmentat considerablement de 1986 a 2006, fent-ho de forma ininterrompuda fins el 2001, i estabilitzant-se a partir d’aquest moment. De només un 28,7% d’individus que treballaven a un municipi diferent al de residència el 1986, es passà a un 35,0% el 1991, a un 41,4% el 1996, i al voltant del 45% el 2001 i el 2006 (vegeu la taula 1).

Excepte en el darrer quinquenni, la tendència en cadascun dels quinquennis anteriors és similar, amb independència d’altres factors que podrien preveure’s com a importants, com pot ser la mateixa conjuntura econòmica. Així, per exemple, l’increment de la mobilitat entre 1991 i 1996 es dóna en un moment de forta recessió econòmica, que pot ser mesurada a partir de l’increment de l’atur, el qual passa d’afectar un 14,2% dels actius a afectar-ne un 19,3%. Aquest augment és interpretat per alguns autors (Artís et al ., 2000) com una reacció lògica a la davallada econòmica: l’augment de la taxa

5. Volem agrair a l’IDESCAT que ens hagi permès treballar amb les microdades de censos i padrons, així com l’explotació que ens ha dut a terme de l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2006

6. Es pot obtenir més informació sobre el SIMCAT a Esquis (2002) i a Ajenjo (2005).

d’atur implicaria menys possibilitats de trobar feina a la mateixa regió de residència i, per tant, fomentaria el creixement dels desplaçaments intermunicipals. Ara bé, aquesta afirmació no sembla que s’adeqüi als moments posteriors, sobretot en el quinquenni següent –1996-2001–, quan la mobilitat s’incrementa en uns quatre punts percentuals, mentre que l’atur en descendeix uns nou.

Cal anar a buscar la causa d’aquest increment en un dels trets essencials de l’evolució de Catalunya en aquests darrers anys, que no ha estat altre que la redistribució territorial del poblament, per una banda, i de les activitats econòmiques, per l’altra, caracteritzades ambdues per la descentralització tant del lloc de residència com de l’ocupació. Com afirmen Sau i Carbó (1996), la redistribució de la població s’ha produït, sobretot, des de la comarca del Barcelonès i les zones pròximes, a la segona corona i a les comarques litorals, que han esdevingut les més dinàmiques. El creixement d’aquestes zones, que en èpoques anteriors provenia de l’exterior de Catalunya, procedeix ara de l’interior, bàsicament del continu metropolità, i és el responsable directe de la dinàmica poblacional entre, com a mínim, 1986 i 2001, en tant que a partir d’aquest moment les migracions internacionals juguen un paper molt important en la dinàmica poblacional.

El creixement descentralitzat afecta sobretot els municipis propers a les grans ciutats i genera un procés de suburbanització difusa o “metropolitanització” del territori, el qual ha comportat l’increment notable de la mobilitat entre el lloc de residència i el lloc de treball i per tant de les interrelacions entre els municipis, configurant-se una xarxa oberta i dinàmica amb estructura reticular i formada per multitud de connexions (Clusa, 1995).

D’alguna manera, l’àmbit Metropolità encapçalaria aquest conjunt de transformacions. Cal destacar que en els darrers 25 anys s’han esdevingut dos processos diferents: per una banda, des del punt de vista funcional, el seu territori s’integra cada cop més; però per l’altra, tant la població com les activitats productives i els serveis, es van difonent sobre l’espai. No obstant, al mateix temps que s’integra i es difon sobre el territori, la ciutat metropolitana s’especialitza i es jerarquitza interiorment (Nel·lo, 1995), fet que provoca un increment de les necessitats de mobilitat dels ciutadans.

L’increment de la mobilitat des de la perspectiva de la proporció de persones que diàriament canvien de municipi per anar a treballar ha anat acompanyat per un augment de la mobilitat des de la perspectiva de la separació física, mesurada a vol d’ocell, entre el lloc de residència i el de treball. Aquesta distància s’ha incrementat, en quinze anys, en uns dos quilòmetres i mig, passant dels 10,77 quilòmetres el 1986 als 13,64 el 2001 (vegeu la taula 1). Malgrat l’increment, els canvis en la distància en línia recta no són tan importants com a priori fóra de preveure, i molt menys importants que l’augment de la mobilitat mesurada només com a canvi de municipi: en quinze anys, la discordança entre els municipis de residència i treball s’incrementa en un 57%, mentre que la distància només ho fa en un 27%.

taula 1

Evolució de la mobilitat habitual per treball. població ocupada, Catalunya, 1986-2006

1986199119962001*2006*

Percentatge de persones que...

Distància mitjana en línia recta pels que canvien de municipi (en km) 10,7711,1412,72 13,65

Mitjana de temps utilitzat en el desplaçament pels que... ... treballen al mateix municipi, però no a casa

16,314,4 canvien de municipi

29,6 Total 22,121,7

* La informació per a 2001 i 2006 no es correspon exactament a la mateixa que en els altres tres moments. Vegeu l’apartat metodològic per a un major detall. Font: elaboració pròpia a partir dels Padrons de 1986 i 1996, dels Censos de 1991 i 2001; i de l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població, 2006.

Aquesta diferència en l’evolució mostraria que l’increment de la mobilitat habitual per treball és molt major en la tendència a treballar en un municipi diferent al de residència que en la distància recorreguda per part dels que es desplacen de municipi. Cal tenir en compte, a més, que es tracta d’una distància en línia recta, i que no té en compte el temps real que es requereix en el desplaçament. En aquest sentit, si tenim en compte que de 1986 a 2001 la xarxa viària ha canviat ostensiblement, i que també s’han donat algunes millores en el transport públic, s’estima que el temps de desplaçament entre el lloc de residència i el de treball s’ha mantingut bastant estable en aquests quinze anys (Ajenjo, 2005). Una primera idea d’aquesta estabilitat ens la dóna la mitjana de temps de desplaçament entre 2001 i 2006,7 que no canvia massa ni en els desplaçaments interurbans ni tampoc en els desplaçaments intraurbans (vegeu la taula 1).

Aquesta estabilitat semblaria indicar que hi ha un llindar teòric en el temps que hom està disposat a gastar diàriament en desplaçaments, llindar que malgrat els canvis en el comportament de la mobilitat, i malgrat els canvis en la xarxa viària, es manté probablement bastant estable.

7. Tal i com s’explica a l’apartat de fonts i metodologia, cal tenir en compte que ambdues fonts no recullen la informació de la mateixa manera, de manera que cal anar molt en compte a l’hora de fer les comparacions pertinents.

Malgrat que en si mateix l’increment de la distància en línia recta no ha estat molt elevat, sí que ho ha estat en termes absoluts, és a dir, tenint en compte l’increment en el nombre de persones que es mouen. Prenem com a exemple el que ha ocorregut entre 1986 i 2001. En aquests quinze anys, la població en edat de treballar ha augmentat, ho ha fet el percentatge d’ocupats, la proporció dels que canvien de municipi per treballar i, en darrer lloc, la distància en línia recta recorreguda. Tenint en compte tots aquests canvis hom pot conjecturar que el total de quilòmetres en línia recta que es recorren diàriament a Catalunya s’ha més que triplicat en només quinze anys, un increment molt espectacular que cal preveure que hagi evolucionat en la mateixa línia en el darrer quinquenni –2001-2006.8

Respecte de l’altra mesura associada a la mobilitat, l’ús dels modes de transport, la conclusió més notable és que el transport privat en general, i el cotxe en particular, han guanyat, si més no fins ara, la batalla de la mobilitat. Fent un cop d’ull ràpid a l’evolució dels diferents modes s’observen dos períodes clarament diferenciats, de 1986 a 1996, caracteritzat per una increment espectacular dels modes privats en detriment de tots els altres, i de 1996 a 2006, on la nota dominant ha estat l’estabilitat (vegeu la taula 2).

El 1996, per primer cop, més de la meitat de les persones que treballen, un 53,0%, es desplaça al seu lloc de treball utilitzant el cotxe, que afegint-hi tots aquells que fan servir l’altre mode de transport privat mecanitzat, la moto, arriben a representar un 57,6%, xifra que només deu anys enrere se situava uns quinze punts per sota, i que s’ha mantingut molt estable fins el 2006.

Lògicament, aquest increment ha estat acompanyat de decrements paral·lels en els altres modes. En primer lloc en els no mecànics, que perderen gairebé 10 punts entre 1986 i 1996, i s’estabilitzaren posteriorment. Per altra banda, la pèrdua d’importància del transport públic ha estat, encara que menor, també molt significativa, i també concentrada entre 1986 i 1996. Respecte dels diferents mitjans col·lectius, cal destacar que la pitjor part, la major pèrdua, se l’emporten els mitjans que utilitzen la xarxa viària, mentre que entre els transports ferroviaris –Ferrocarrils de la Generalitat, RENFE i metro– l’estabilitat ha estat molt més gran.

L’expansió de l’ús del transport privat en els desplaçaments s’ha vist afavorida per l’increment del parc de vehicles en general, i per la generalització del cotxe en particular. Així, des de 1986 a 2006 el nombre de turismes a Catalunya ha incrementat en un 77%, passant a ser superior als tres milions,9 un increment significativament superior al de la població en edat de conduir.

8. Tot i que no es disposa de la mitjana de la distància en línia recta el 2006, sí que es coneixen la resta de paràmetres. En aquest cas, el fort increment de la població en edat de treballar, acompanyat del fort increment de l’ocupació i l’estabilització dels desplaçaments a un altre municipi comporta que encara que la distància en línia recta no hagués incrementat gens, el salt de 1986 a 2006 hauria significat multiplicar per 4,3 el total de quilòmetres que es fan en línia recta.

9. Tota aquesta informació ha estat obtinguda a IDESCAT (1991, 1993, 1998), i a www.idescat.cat

taula 2

Evolució del mode de transport utilitzat per anar a la feina. població ocupada, Catalunya, 1986-2006

Mode de desplaçament1986199119962001*2006*

Cotxe 39,2%44,6%53,0%53,6%52,9%

Moto 3,5%4,8%4,6%4,2%4,7%

Combinació 0,4%

transport privat 42,7%49,3%57,6%58,2%57,7%

Autobús 13,7%11,4%8,8%7,2%6,1%

Ferrocarril 2,3%2,7%3,3%3,1%4,1%

Metro 8,7%9,5%7,3%6,3%7,1%

Combinació 3,3%3,2%

transport públic 24,7% 23,5%19,3%19,9%20,5%

* La informació per a 2001 i 2006 no es correspon exactament a la mateixa que en els altres tres moments. Vegeu l’apartat metodològic per a un major detall.

** En el Padró de 1986 i en el Cens de 1991 la bicicleta es contempla conjuntament amb la moto, i per això no consta a la taula.

*** En el Padró de 1986, no es pot distingir entre els desplaçaments a peu i la població que no es desplaça, corresponent-se el valor indicat a la suma de les dues possibilitats.

Font: elaboració pròpia a partir dels Padrons de 1986 i 1996, dels Censos de 1991 i 2001; i de l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població, 2006.

L’increment en el parc de vehicles és completament paral·lel a l’evolució en l’ús del transport privat en els desplaçaments per motius laborals. Així, l’evolució en l’ús del cotxe, que incrementa de 1986 a 1996 per estabilitzar-se després fins a 2006, és paral·lela a la del nombre de vehicles matriculats per habitant en edat de conduir, que ha incrementat considerablement de 1986 a 1996 –ha passat de 4,2 a 5,5 turismes per cada deu habitants– mentre que s’ha estabilitzat completament en els darrers 10 anys.

La progressió de la motorització permet un increment de desplaçaments en vehicle privat, que ve afavorida, a més, pels canvis en la configuració dels moviments, els quals dificulten la cobertura per part dels mitjans públics. Com ha estat assenyalat (Nel·lo, 1995), un dels motius principals pels quals s’ha donat un fort increment del transport privat ha estat pels canvis en la relació entre el lloc de treball i el lloc de residència. Per un costat, per la mateixa independència d’ambdós espais vitals, que ha comportat l’augment dels desplaçaments interurbans en detriment dels intraurbans, i, per l’altre, per la característica d’aquests darrers, en tant que s’ha passat d’un model radial de desplaçaments, centre-perifèria, a un model multidireccional, caracteritzat per desplaçaments perifèria-perifèria.

Ambdues característiques han menat indefectiblement cap a un increment del transport privat el qual, per una banda, té una incidència molt més important en els moviments que impliquen un canvi de municipi i, per l’altra, es beneficia de la dificultat que té el transport públic d’assumir els desplaçaments multidireccionals.

Ara bé, fora il·lús atribuir l’extensió del cotxe només al canvi de model dels desplaçaments, ja que l’augment s’ha donat independentment d’aquest canvi. Vegem-ho en els desplaçaments urbans. Si el 1986 fins a un 45,4% dels desplaçaments interns es dugueren a terme sense l’ús d’un mitjà mecànic, deu anys després la proporció es reduí fins al 37,6%, 7,8 punts de diferència que engrandiren, no el transport públic, sinó el transport privat i majoritàriament el cotxe. També el transport públic ha seguit una evolució similar: malgrat que la pèrdua ha estat menor, de 2,9 punts, i concentrada entre 1991 i 1996, aquesta també ha beneficiat el cotxe. La conseqüència més tangible d’aquesta doble pèrdua ha estat que el transport privat passi a ser el mode principal, no només en els desplaçaments externs, sinó també en els interns.

Així, l’increment del transport privat entre 1986 i 1996 es pot desglossar en dues causes que han confluït en el temps: un canvi en el model de mobilitat –major nombre de desplaçaments externs i increment de la multidireccionalitat–, i l’establiment d’un nou model de transport –increment del transport privat amb independència del tipus de moviment.

4. El comportament d’homes i dones en la mobilitat habitual per treball

Tant l’edat com el sexe generen diferències importants respecte del percentatge de treballadors que canvien diàriament de municipi, respecte de l’ús d’un o altre mode de transport, i diferències menors respecte del temps de desplaçament. La literatura consultada adverteix que els homes tenen una major propensió a canviar de municipi per a desenvolupar la seva tasca laboral, mentre que les dones serien, en aquest sentit, menys mòbils (Artís et al., 2000; Nel·lo i Subirats, 1998).

Aquesta percepció es confirma en els cinc moments analitzats, on el canvi de municipi per anar a treballar és molt més important entre els homes que entre les dones (vegeu la taula 3), i amb unes diferències que, malgrat no mantenir-se estrictament constants, no permeten observar una tendència clara.

Per la seva banda, i respecte del temps que els individus afirmen trigar en anar a treballar, la diferència entre ambdós sexes és molt poc important. Tant homes com dones triguen, en mitjana, uns 22 minuts. Ara bé, aquesta igualtat es veu trencada lleugerament si s’analitzen per separat els desplaçaments urbans i els interurbans, en tant que en les dones els primers, que són més curts, són majoritaris, mentre que entre els homes predominen els segons. Així, tant si es tracta d’un desplaçament urbà com interurbà, elles triguen un mig minut

taula 3

Evolució de la mobilitat habitual per treball en funció de sexe. població ocupada, Catalunya, 1986-2006

Mitjana de temps en els desplaçaments...

població ocupada que canvia de municipi (en %) ...intramunicipals ...intermunicipals 1986199119962001*2006*2001200620012006

Home 31,1%37,6%44,1%50,0%49,8%16,113,029,628,8

Dona23,0%30,1%36,8%37,8%40,6%16,615,630,130,8 total28,7%35,0%41,4%45,0%45,5%16,314,429,829,7

* La informació per a 2001 i 2006 no es correspon exactament a la mateixa que en els altres tres moments. Vegeu l’apartat metodològic per a un major detall.

Font: elaboració pròpia a partir dels Padrons de 1986 i 1996, dels Censos de 1991 i 2001; i de l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població, 2006.

menys que ells a fer el desplaçament, una diferència que és la mateixa el 2001 i el 2006.

Ara bé, aquest temps no pot analitzar-se independentment del mode de transport utilitzat, i és en aquest sentit on sí que hi ha una forta unanimitat en la literatura consultada: els homes tendeixen a utilitzar el vehicle privat mentre que les dones són les principals usuàries del transport públic, així com les principals usufructuàries de les voreres, és a dir, dels desplaçaments a peu. En els desplaçaments des de la residència al lloc de treball la incidència del transport privat és uns vint-i-dos punts superior en els homes que en les dones, diferència que es manté molt estable en el temps. Aquesta diferència favorable a ells té el seu contrapunt tant en l’ús del transport públic com en els desplaçaments en modes no mecànics, on elles els superen d’uns onze punts percentuals en ambdós (vegeu el gràfic 1).

Aquestes diferències són molt més importants en els desplaçaments al mateix municipi que en els que es realitzen a un altre municipi. El fet que hi hagi menors diferències en els desplaçaments externs és com a conseqüència, precisament, de la generalització del cotxe en bona part dels desplaçaments a un altre municipi, generalització que afecta, encara que en diferent mesura, a ambdós sexes. L’any 2006, per exemple, els homes utilitzen un 22% més el cotxe que les dones en els desplaçaments externs, mentre que en els interns, aquest percentatge s’incrementa fins el 80%, una lògica que es manté, encara que amb petites variacions, des de 1986.

Si es tenen en compte els tres indicadors utilitzats, caldrà concloure de forma categòrica que les dones treballen a menor distància del seu lloc de residència que no pas els homes. En primer lloc perquè ho fan més al propi municipi que no pas els homes. En segon lloc perquè les dones que treballen al mateix municipi, malgrat que utilitzen molt més els modes no mecànics que

Gràfic 1

Evolució del mode de transport utilitzat per desplaçar-se al lloc de treball en funció del sexe. població ocupada, Catalunya, 1986-2006

Mode de transport utilizat (en %)

Home privat Home públic

Dona privat Dona públic

Home no mecànic

Dona no mecànic

* La informació per a 2001 i 2006 no es correspon exactament a la mateixa que en els altres tres moments. Vegeu l’apartat metodològic per a un major detall.

Font: elaboració pròpia a partir dels Padrons de 1986 i 1996, dels Censos de 1991 i 2001; i de l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població, 2006.

no pas els homes, gasten aproximadament el mateix temps per arribar al seu lloc de treball, de manera que aquest lloc de treball, tot i ser sempre en el mateix municipi, és molt més proper en el cas de les dones. I en tercer lloc perquè els homes que es desplacen a un altre municipi, malgrat que ho fan utilitzant molt més el vehicle privat, triguen el mateix que elles, de manera que elles probablement tenen el seu lloc de treball més a prop de la llar on resideixen que no pas ells.

Aquesta conclusió la recolza l’anàlisi del temps de desplaçament en funció del mode de transport utilitzat per part d’homes i dones. En tots els modes de transport, i tant si es tracta d’un desplaçament intermunicipal o intramunicipal, ells triguen de dos a tres minuts més que elles a fer el mateix tipus de desplaçament utilitzant el mateix mode de transport.10

10. Aquests resultats només poden ser agafats com a referències, i no ens permeten concloure que el transport privat sigui més eficient, en el sentit de recórrer una mateixa distància en un menor temps, que el públic. La comparació d’aquestes dues magnituds només és possible sota les mateixes condicions, que òbviament no es donen. és prou conegut que la incidència del transport públic és molt més important en les ciutats més poblades, on els temps de desplaçament vénen afectats pels col·lapses circulatoris; de manera que difícilment es poden assolir temps semblants.

Aquesta major proximitat en la localització del lloc de treball per part de les dones es dóna, probablement, com a conseqüència de la necessitat de buscar una feina propera al domicili, ja sia per la no disponibilitat d’un mitjà de desplaçament privat, o per la necessitat de compaginar els horaris laborals amb les tasques domèstiques.11 En aquest sentit diríem que les dones tenen un menor àmbit on cercar una ocupació, característica que comporta un menor nombre d’oportunitats laborals.

En conclusió es pot dir que el desplaçament dels homes al treball és de radi més ampli i utilitza amb més freqüència el transport privat, essent més costós i ineficient, encara que més còmode i ràpid. Sembla ser, doncs, que el desplaçament dels homes és més valorat des del punt de vista d’inversió per llur treball i, en canvi, no es consideren les majors necessitats de velocitat i versatilitat que té la dona per atendre el treball i les múltiples responsabilitats addicionals que conserva. L’estratègia de les dones per a cobrir aquestes responsabilitats no és altra que treballant més a prop del lloc de residència (al mateix municipi o a un menor temps de desplaçament).

Cal tenir en compte, a més, que les diferències entre homes i dones, tant en el percentatge de desplaçaments a un altre municipi com en el tipus de transport utilitzat per als desplaçaments, es mantenen pràcticament sense cap variació entre 1986 i 2006. Aquesta manteniment de les diferències s’ha donat en un període –1986-2006– on la composició dels llocs de treball en funció del sexe ha canviat significativament, fent-ho en favor d’una major igualtat. Si el 1986 l’activitat masculina per a la població de 16 a 64 anys era d’un 81,3%, quaranta-tres punts superior a l’activitat femenina; el 2006 les diferències s’han reduït a disset punts percentuals, reducció que s’ha produït per una forta estabilització de l’activitat masculina i un fort increment de la femenina que, segons l’Enquesta Demogràfica de 2007, assoleix el 67,5% de la població femenina en edat activa. Homes i dones tenen cada cop comportaments més igualitaris en l’activitat, però no així en la manera que tenen d’accedir a aquesta activitat.

5. Estructura per edat de la mobilitat habitual per treball

Respecte de l’edat, i a grans trets, s’observa que manté una relació inversa amb la mobilitat, de manera que a major edat menor probabilitat de treballar en un municipi diferent al de residència (vegeu la taula 4). Ara bé, cal matisar els resultats en el sentit que no és precisament entre els més joves on es dóna una major dissociació de municipis, sinó en les edats immediatament posteriors. En els cinc moments –1986, 1991, 1996, 2001 i 2006–, el màxim

11. Cal tenir en compte que en les parelles on ambdós membres treballen és la dona qui s’encarrega majoritàriament de les tasques domèstiques. Així, en les parelles biactives on ambdós membres tenen entre 16 i 64 anys, les dones dediquen a les tasques reproductives dues hores i mitja més que els homes (Ajenjo, en premsa).

taula 4

Evolució de la mobilitat habitual per treball en funció de l’edat. població ocupada, Catalunya, 1986-2001

població ocupada que canvia de municipi temps desplaçament (min)

1986199119962001*2006*20012006 16-1925,9%32,2%37,3%38,3%46,4%19,916,8 20-2430,8%39,6%45,3%46,8%47,5%22,421,5 25-2933,5%39,8%48,3%49,3%51,5%23,122,2 30-3433,4%37,8%45,6%49,5%50,2%22,722,3 35-3931,3%36,7%42,6%47,0%45,5%22,023,4 40-4429,7%35,0%40,8%44,6%45,7%21,420,8 45-4927,9%33,5%38,3%43,1%42,9%21,521,2 50-5424,3%31,5%37,0%41,3%36,3%21,821,0 55-5920,2%26,8%33,8%39,8%38,5%22,122,5 60-6415,0%21,2%27,4%34,7%30,0%21,418,3 65 i més7,1%15,8%21,5%19,0%23,2%19,1n.s. total28,7%35,0%41,4%45,0%45,5%22,121,7

* La informació per a 2001 i 2006 no es correspon exactament a la mateixa que en els altres tres moments. Vegeu l’apartat metodològic per a un major detall. Font: elaboració pròpia a partir dels Padrons de 1986 i 1996, dels Censos de 1991 i 2001; i de l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població, 2006.

percentatge de dissociació entre el municipi de residència i de treball correspon a joves d’edats molt similars, sempre compresos entre el 25 i els 34 anys, situant-se a continuació les edats contigües. és possible, doncs, establir un interval de vint edats, des dels 20 fins als 39 anys, on major és la probabilitat de treballar en un municipi diferent al de residència, probabilitat que descendeix progressivament en la resta.

L’increment de la mobilitat que s’ha donat entre 1986 i 2006 és semblant en tots els grups d’edat, lleugerament superior al 50%, excepte en els d’edat més avançada on, en termes relatius, es donen increments molt més importants. Ara bé, per avaluar la importància real d’aquest increment, així com per aprofundir més la relació inversa entre edat i mobilitat que s’apercep a partir d’una certa edat, fóra interessant estudiar el percentatge de sortides des de la perspectiva de l’any de naixement dels individus, enllaçant cinc edats consecutives d’una mateixa generació (vegeu algunes generacions exemplificades en el gràfic 2).

La conclusió que podria extreure’s en analitzar només l’edat en un únic moment, en el sentit que a mesura que els treballadors es van fent grans tendeixen a fer coincidir el municipi de residència amb el de treball, cal matisarla enormement en observar el comportament de les generacions. En termes generals, però sobretot des de 1986 a 2001, els individus de totes les genera-

Gràfic 2

Evolució de la població ocupada que no treballa en el propi municipi en funció de l’any de naixement. Catalunya, 1986-2006

Treballadors fora del municipi (en %) 1971-1975 1961-1965 1956-1960 1986 1991 1996 1941-1945 1931-1935 2001* 2006*

* La informació per a 2001 i 2006 no es correspon exactament a la mateixa que en els altres tres moments. Vegeu l’apartat metodològic per a un major detall.

Font: elaboració pròpia a partir dels Padrons de 1986 i 1996, dels Censos de 1991 i 2001; i de l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població, 2006.

cions han tendit a una major dissociació entre les localitats de residència i treball a mesura que s’han anat fent grans. L’única excepció significativa correspondria als de més edat, els quals, però, malgrat no incrementar la mobilitat, tampoc la redueixen. Aquesta lògica generacional és certa de 1986 a 2001, mentre que ja no ho és tant en el darrer quinquenni, on ja es dóna una major variabilitat.

La pregunta que planteja aquesta evolució és si la mobilitat segueix una lògica d’edat, de moment, o de generació. Evidentment la resposta és que en la mobilitat hi conflueixen els tres components, encara que el de moment hi juga probablement el paper més important. El fet que l’edat de màxima mobilitat sigui constant de 1986 a 2006 és, sens dubte, un primer indici de la importància del moment. A més, s’observa clarament com en períodes on es dóna un fort increment de la mobilitat, com ho ha fet entre 1986 i 2001, es produeix un fort increment de la mobilitat en pràcticament totes les edats, de manera que les persones, en fer-se grans tendeixen a moure’s més, tal i com ho fa la societat en el seu conjunt. En canvi, en moments d’estabilitat de la mobilitat, com la que s’ha donat de 2001 a 2006, la tendència no és tan clara, sinó que fins a certa edat segueix havent-hi una tendència a la major mobilitat,

Gràfic 3

Ús del transport privat i públic en els desplaçaments a la feina en funció de l’edat. població ocupada major de 16 anys, Catalunya, 1986-2006

Transport privat

Transport public

1986 1991 1996 2001* 2006* 25-29 35-39 45-49 55-5916-1925-2935-3945-4955-59

* La informació per a 2001 i 2006 no es correspon exactament a la mateixa que en els altres tres moments. Vegeu l’apartat metodològic per a un major detall. Font: elaboració pròpia a partir dels Padrons de 1986 i 1996, dels Censos de 1991 i 2001; i de l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població, 2006.

mentre que a partir de certa edat la tendència és la contrària. No s’ha pogut observar cap període de descens de la mobilitat, però probablement si s’hagués produït un descens aquest afectaria totes les edats.

Respecte del mode de transport utilitzat per desplaçar-se fins al lloc de treball, destaca una menor utilització del transport privat per part dels més joves, els menors de 20 anys, mentre que la major utilització correspon a la població que podria considerar-se com a adulta-jove (vegeu la primera representació del gràfic 3). Efectivament, entre els 25 i els 40 anys és quan el transport privat té una major prevalença, i això es dóna, sobretot, a partir de 1996, moment en el qual un 60% dels individus d’aquesta edat utilitzen el transport privat en els seus desplaçaments. A més, en termes generals, a partir d’aquesta edat màxima el descens és continuat, de manera que es donen dos mínims, un per a cada grup d’edat extrem.12

Encara que s’observen efectes d’edat i generació prou importants, l’ús del transport privat (tal i com passa amb el públic o amb els desplaçaments en

12. Encara que el 2006 això no és exactament així, cal tenir en compte que es tracta d’una mostra i que els ocupats de 16 a 19 anys no són molt nombrosos.

Gràfic 4

Ús del transport privat en funció de l’edat i del lloc de treball. població ocupada, Catalunya, 2001

Treballen a un altre municipi Treballen al propi municipi

35-39 45-49 55-5916-1925-2935-3945-4955-59

Font: elaboració pròpia a partir del Cens de 2001.

modes no mecànics) també segueix una lògica molt lligada al moment: en els moments de fort increment del transport privat –1986-1996–, independentment de la generació, es dóna un increment de l’ús del transport privat a mesura que la gent es fa gran, mentre que en moments d’estabilitat en aquesta evolució, hi ha un increment per a les edats més joves i un descens en les edats més grans.

En aquesta conjuntura no podem oblidar que la possessió del carnet de conduir és un dels condicionants per a desplaçar-se en transport privat i que n’ha d’afectar no només l’ús actual, sinó també condicionar-ne l’ús futur. Doncs bé, segons dades de 200613 entre l’edat de 30 i de 49 anys un 75% de la població espanyola disposa de carnet de conduir, sigui quina sigui la seva edat. A partir dels 50 anys i fins als 60-64, la disposició de carnet descendeix uns vint punts percentuals. Això pot portar a pensar que en els propers anys quinze anys hi haurà un increment de la població amb possessió del carnet de conduir, la qual pot comportar un increment dels desplaçaments en un mode de transport privat. Ara bé, per afinar una mica més en el que pot passar en els propers anys, cal veure el comportament d’homes i dones per separat, tal com es farà en el següent apartat.

13. Informació extreta de <http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=/t10/a109/ a03/&file=pcaxis>.

Gràfic 5

Ús del transport privat en cada tipus de desplaçament en funció de l’edat. població ocupada, Catalunya, 2001

Desplaçaments interns

Desplaçaments externs

35-39 45-49 55-5916-1925-2935-3945-4955-59 Incidència

Font: elaboració pròpia a partir del Cens de 2001.

Respecte del temps de desplaçament, cal apuntar que les diferències en funció de l’edat no són massa importants, amb un rang de 4 minuts si es tenen en compte els majors de 64 anys, que són precisament els que fan desplaçaments més curts (vegeu la taula 4). Si ens centrem en les edats 16-64, l’única diferència remarcable es dóna, precisament, en les edats més joves, de 16 a 19 anys, que triguen menys que la resta –uns 20 minuts, aproximadament. A partir d’aquesta edat, les diferències són molt petites, situant-se sempre al voltant dels 22 minuts.

Si observem aquesta distribució no en el seu conjunt, sinó en funció del tipus de desplaçament, i sobretot del mode de transport utilitzat, cal incorporar algun matís. En primer lloc, i pel que fa als desplaçaments dintre del mateix municipi, la diferència encara és més petita. En termes generals, els que fan un desplaçament intern triguen, en mitjana, uns 16 minuts. Aquest valor és independent de l’edat, però no així del mode de transport, en tant que els que fan el desplaçament en un mode no mecànic els fan d’uns 10 minuts, els que els fan en transport públic triguen 5 minuts més, i els que els fan en transport privat 20 minuts més, situant-se en totes les edats, al voltant de la mitja hora (vegeu la primera representació del gràfic 5) .

Pel que fa als desplaçaments a un altre municipi, l’edat hi intervé en major mesura, encara que no tant com el mode de transport. Si exceptuem els desplaçaments en modes no mecànics (per altra banda molt minoritaris), on el

temps és independent de l’edat, la lògica és d’un cert increment del temps en funció de l’edat, que es palesa bàsicament en les edats extremes. Ara bé, el que destaca més és la forta estabilitat que es dóna entre els de mitjana edat. Així, de 25 a 49 anys, els temps són similars: uns 30 minuts en conjunt, uns 25 minuts pels que fan servir el transport públic, i gairebé tres quarts d’hora pels que fan servir el transport privat.

Això confirmaria la conclusió que apuntàvem en analitzar el mode de transport, que no és altra que el gruix de treballadors, aquells que tenen entre 25 i 49 anys, tenen un comportament molt similar quant als aspectes pràctics dels desplaçaments, i que l’únic que els separa és la proporció dels que treballen al mateix o a un municipi diferent del de residència.

6. la relació de masculinitat en funció de l’edat en els indicadors de la mobilitat habitual per treball

Tant o més interessant que l’estudi de la mobilitat en funció del sexe i l’edat separadament, ho és l’anàlisi de les diferències que es produeixen en avaluar conjuntament ambdues variables, en tant que ens pot donar alguna pista sobre la futura evolució de les diferències entre homes i dones en els propers anys.

El primer que destaca d’aquesta anàlisi és que les diferències entre homes i dones quant al lloc de treball (vegeu la primera representació del gràfic 6) o bé augmenten amb l’edat o bé són més grans en les generacions més antigues. Un cop més, la disjuntiva edat/generació no té una conclusió evident. A grans trets, i tot i que no es mostren aquí, les relacions home/dona per a tots els anys amb informació disponible presenten una forma similar, i hi destaca un punt d’inflexió a la mateixa edat: al voltant dels 30 anys, edat clau en tant que a partir d’aquesta les desigualtats increment en gran mesura. Evidentment, aquesta inflexió no té la mateixa transcendència els 5 moments analitzats, sinó que el pendent era més important el 1986 i encara ho és menys el 2006.14 Aquest punt d’inflexió ens permet extreure dues conclusions prou importants:

- Tot i que com fóra d’esperar, en les edats més joves la desigualtat entre homes i dones és molt menor, situant-se entre el 10% i el 20%, cal destacar precisament aquesta diferència que no és menyspreable i que es manté bastant constant en el temps, en tant que ja existia el 1986 i es manté fins la darrera dada disponible, el 2006. Així, tot i que en les edats més joves es dóna una major igualtat, les diferències entre homes i dones hi són, i no hi ha cap indici que puguin arribar a desaparèixer.

- A partir dels 30 anys es dóna un important increment en les diferències entre homes i dones. Malgrat que en les dades més actuals s’observa que

14. S’ha decidit mostrar el 2001 per què en disposar-se del conjunt del Cens és l’any on les irregularitats són menors.

per a les generacions més recents les diferències s’han reduït, no hi ha cap indici que mostri que s’esvaeixen. Tot sembla indicar que aquest increment estaria causat més per un apropament del lloc de treball de les dones que per un allunyament del dels homes. I és que en l’anàlisi de l’evolució de la mobilitat femenina per generacions, s’observa com a partir d’aquesta edat hi ha un apropament entre els llocs de treball i residència, mentre que en els homes aquest apropament es dóna a edats més avançades i en menor magnitud.

El fet que aquest apropament coincideixi amb les edats de màxima fecunditat, ens porta a sospitar que aquesta variable no és independent de la localització del lloc de treball. Tot i que no sabem de quin tipus de relació es tracta, sembla difícil pensar que es tracta d’una relació immediata, sense intermediaris: és poc probable que després de tenir un fill un nombre significatiu de dones decideixi apropar el lloc de treball al de residència. Més aviat es podria produir una relació a llarg termini, i que probablement no afecta a un contingent molt gran de dones. La nostra hipòtesi va més en el sentit que, en tenir fills, algunes dones deixen temporalment el seu lloc de treball per a poder-ne tenir cura. és probable que les dones que prenguin aquesta opció siguin precisament les que treballen més lluny del seu lloc de residència, i que, un cop es tornen a incorporar al món laboral, ho facin buscant una distància més assequible, un lloc de treball molt més a prop que els permeti ser a casa quan ho requereixin les circumstàncies familiars.

L’observació de les diferències en el temps de desplaçament recolza ambdues hipòtesis (vegeu la segona representació del gràfic 6). Les dones menors de 30 anys triguen un temps superior als homes, mentre que a partir d’aquesta edat la lògica és la contrària, i la diferència és cada cop més gran amb majors temps per part dels homes. Aquesta evolució de la diferència de temps, si s’analitzen per separat homes i dones, s’observa com a partir de l’edat de 30 anys els homes triguen el mateix, mentre que entre les dones el temps descendeix.15

La darrera qüestió que queda per analitzar és l’ús de transport privat en la disjuntiva edat/sexe avaluant per separat els desplaçaments interns i els externs (vegeu el gràfic 7). Igual que en l’anterior cas, l’objectiu és aportar informació sobre si la desigualtat entre homes i dones és només una rèmora del passat, en el sentit que en les generacions actuals no hi ha cap diferència, o bé si aquesta es manté en totes les edats, fins i tot entre els més joves.

Cal destacar en primer lloc que, tal i com passa amb els altres aspectes de la mobilitat, en tot el període s’ha produït una forta disminució de les diferències sobretot en les edats més avançades i una menor disminució en les edats més

15. En aquest cas només s’han pogut observar els canvis en el temps de desplaçament a partir del Cens de 2001, en tant que aquesta informació no hi és en els anteriors registres, i no és significativa per a l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de 2006.

Gràfic 6

diferències en els indicadors de mobilitat entre dones i homes en funció de l’edat. Catalunya, 2001

En el % de desplaçaments a un altre municipiEn el temps de desplaçament

desplaçaments:

Diferència en minuts (homes-dones)

homes/dones 25-29 35-39 45-49 55-59 16-1925-2935-3945-4955-59

Font: elaboració pròpia a partir del Cens de 2001.

joves. Així, per exemple, el 1986 els homes de 60 a 64 anys, en els desplaçaments interns, feien servir el vehicle privat quatre vegades més que les dones, mentre que el 2001 la diferència s’ha reduït a una mica més de la meitat. Pel que fa als desplaçaments externs, malgrat que es parteix d’una major igualtat, l’evolució ha estat molt similar, havent passat del doble d’utilització del transport privat per part dels homes a un ús que és un 50% superior.

I tal i com s’ha comentat més amunt, cal destacar que les diferències més importants entre homes i dones es donen en el mode de transport que s’utilitza en els desplaçaments dintre del mateix municipi. Cal tenir en compte que la lògica dels desplaçaments externs és una lògica de vehicle privat, i que en molts casos no hi ha cap alternativa al cotxe, mentre que una bona part dels desplaçaments interns poden ser coberts per altres mitjans. Així, i esquematitzant molt, podria afirmar-se que quan no hi ha més remei, tothom agafa el cotxe, però que quan hi ha altres opcions són majoritàriament els homes els qui ho fan.

Cal destacar també que les diferències entre homes i dones en l’ús del transport privat té dues edats on és màxima, entre els més joves i entre els de major edat, mentre que la major igualtat es dóna entre els 25 i els 39 anys. Sobta observar com en edats inferiors la relació de masculinitat encara resta molt allunyada de la unitat. Cal buscar les causes d’aquesta desigualtat en, com a mínim, tres circumstàncies. En primer lloc, en el tipus de mitjà privat, i és que un percentatge prou significatiu dels desplaçaments que duen a terme els més joves es fan mitjançant la moto o la motocicleta, i aquí les diferències entre

Gràfic 7

Relació entre sexes en la incidència dels diferents modes de transport en cada tipus de desplaçament en funció de l’edat. població ocupada que treballa fora de la pròpia llar, Catalunya, 2001

Desplaçaments interns

Desplaçaments externs

Diferència relativa entre

16-19 25-2935-3945-4955-59

16-1925-2935-3945-4955-59

Privat Públic No mecànic

* En la part de dalt de l’eix s’ha dibuixat (H/D-1), mentre que en la part de baix (D/H-1), de manera que un valor d’1 per sobre de l’eix vol dir que els homes utilitzen aquell mode de transport el doble que les dones; una lectura simètrica a la que cal donar sota de l’eix.

Font: elaboració pròpia a partir del Cens de 2001.

homes i dones són molt importants. En segon lloc, en la diferència ja esmentada entre homes i dones en la possessió de carnet de conduir: entre els menors de 25 anys la taxa de carnets és set punts superior en els homes que en les dones. I, en tercer lloc, i molt relacionat amb l’anterior, és que les dones es treuen el carnet més tard que els homes, a una edat més avançada.

La possessió o no de carnet de conduir dóna elements per avaluar com pot evolucionar, en un futur proper, l’ús del cotxe en els desplaçaments. Així si observem per separat homes i dones veiem que:

- Entre els homes de 60 a 64 anys ja es dóna la mateixa proporció de carnets de conduir que entre els homes més joves (el màxim és a l’edat 45-49 amb un 87% mentre que entre els de 60-64 anys hi ha un 84% que ja disposa de carnet de conduir); de manera que en els propers anys no és de preveure un increment significatiu de carnets de conduir. Així, qui marcarà l’evolució dels desplaçaments en modes privats serà l’evolució dels desplaçaments a un altre municipi. Tal i com hem vist aquests desplaçaments tendeixen a descendir en aquestes edats, de manera que probablement no

hi haurà canvis massa importants en l’ús de modes privats per part dels homes.

- Entre les dones la situació és significativament diferent. Fins a l’edat de 40 anys hi ha uns 10 punts percentuals de diferència entre la proporció d’homes que posseeix carnet de conduir i la de dones, sempre favorable als primers. Ara bé, actualment la diferència augmenta molt amb l’edat, de manera que a l’edat de 60 a 64 la proporció de dones amb carnet de conduir només és d’un 30%, cinquanta punts menys que els homes. Tot fa pensar, doncs, que en els propers vint-i-cinc anys la possessió de carnet de conduir per part de les dones incrementi molt per una simple qüestió generacional. Així, i tot i que les dones tendeixen a treballar més a prop de casa que els homes, i a fer servir en major mesura el transport públic o fins i tot els desplaçaments a peu, és de preveure que l’increment de carnets de conduir comporti un increment del transport privat, encara que no en la mateixa mesura que si l’increment de carnets es donés en els homes.

Així, tot i que estem parcialment d’acord amb els autors que indiquen que cal preveure que les noves generacions seran cada vegada més dependents del transport privat ja que els patrons de mobilitat es fixen des de la infància mitjançant l’observació del patró de mobilitat usat pels adults (Bradshaw, 2001), probablement s’ha assolit ja un cert sostre, sobretot pel que fa a la mobilitat en cotxe masculina, mentre que a la femenina li resta un major recorregut.

7. A manera de resum i conclusió

Resumir en una única paraula l’evolució de la mobilitat habitual per treball en el període 1986-2006 es pot fer utilitzant la paraula increment: entre 1986 i 2006 ha augmentat el nombre de treballadors en el seu conjunt, ha incrementat la proporció dels que treballen a municipis diferents al de residència, així com la distància en línia recta entre el municipi de residència i el de treball. En el punt de partida d’aquest increment hi ha la difusió en l’espai de les activitats productives i de serveis, la creixent independència del lloc de treball respecte del lloc de residència, els quals no poden ser entesos sense un canvi en els hàbits d’ús dels diferents modes de transport.

En efecte, l’increment de la mobilitat ha anat acompanyat d’un major ús del transport mecànic i privat –sobretot el cotxe–, el qual ha anat substituint progressivament el transport públic i els desplaçaments en modes no mecànics. Tot i que aquesta substitució es dóna tant en desplaçaments intramunicipals com intermunicipals, la lògica és molt diferent: en els primers es tracta d’una substitució dels modes no mecànics pel vehicle privat, mentre que en els segons és el transport públic qui va perdent quota de mercat en benefici del cotxe.

Per altra banda, l’increment de la distància en línia recta no s’ha traduït, probablement, en un major temps de desplaçament, el qual es manté estable en poc més de 20 minuts. Segons han expressat diferents autors, el motiu no és altre que les millores en la xarxa viària, que incideixen per tal que el temps de desplaçament romangui estable.

Ara bé, tot i que aquests increments han estat importants, s’han produït sobretot en els primers anys analitzats, mentre que darrerament l’estabilitat seria la nota dominant: el percentatge de persones que treballen a un municipi diferent al de residència s’ha estabilitzat a partir de 2001, mentre que l’ús d’un o altre mode de transport roman constant des de 1996.

El fet que l’increment hagi estat tan important comporta que sigui generalitzable a tots els grups d’edat, així com per homes i dones: en aquests anys, en pràcticament totes les generacions, s’ha produït una evolució similar, dificultant establir si la mobilitat té un comportament d’edat o de generació. Tot sembla indicar que en moments de fort increment de la mobilitat, com els que s’han donat, la mobilitat incrementa en totes les generacions, tinguin l’edat que tinguin.

Constatem, per altra banda, que els increments que s’han donat entre 1986 i 2006, tant en la població que canvia de municipi per treballar com en l’ús del cotxe, és el mateix entre homes i dones, aspecte que reverteix en un manteniment de les diferències molt important. A més, aquesta estabilitat es produeix en un moment de fort increment de l’activitat femenina, que comporta certa igualtat en les taxes d’ocupació, així com succeeix en altres camps de la vida quotidiana. Doncs bé, tot i la tendència evident cap a l’assoliment de majors quotes d’igualtat en les qüestions laborals, no sembla que s’estigui produint un comportament paral·lel en l’accés al lloc de treball. I és que en les generacions més recents sí que es dóna un cert equilibri en els comportaments de mobilitat. Tanmateix aquesta fita, aquest major equilibri, ja s’havia assolit el 1986, i no comporta ni molt menys una plena igualtat, sinó una desigualtat situada al voltant del 20%. A més, s’ha constatat que hi ha una edat, aproximadament al voltant dels 30 anys, on les diferències entre homes i dones incrementen considerablement, sobretot pel que fa a la proporció de desplaçaments a un altre municipi, i al temps emprat en el desplaçament. Aquesta edat no pot deslligar-se del moment de màxima fecunditat de les dones, de manera que tal i com passa en altres àmbits, l’aparició d’un primer fill és un punt d’inflexió important en l’increment de les desigualtats entre sexes.

8. bibliografia citada

Ajenjo Cosp, MArC (2005). Evolució i característiques de la mobilitat habitual per treball a Catalunya (1986-2001). L’accessibilitat com a variable intermèdia. [Tesi doctoral]

Ajenjo Cosp, MArC (en premsa). “Els homes miren la televisió mentre les dones cuinen? Anàlisi de l’ús del temps reproductiu en les parelles biactives espanyoles”. Papers de Demografia [Bellaterra].

Artís, Manuel; roMAní, Javier; suriñACh, Jordi (2000). “Determinants of Individual Commuting in Catalonia, 1986-1991: Theory and Empirical Evidence”. Urban Studies [Glasgow], vol. 37, núm. 8, p. 1.431-1.450.

BrAdshAw, Ruth (2001). “New Deal for Transport. Part 2. School Children’s Travel”. Geography [Londres], vol. 86, núm. 1, p. 76-88.

ClusA, Joaquim (1995). “La mobilitat obligada i els àmbits funcionals a la Regió Metropolitana de Barcelona”. Papers de la regió metropolitana de Barcelona [Barcelona], núm. 24, p. 51-67.

Esquius, Andreu; Font, Meritxell; lópez, Raquel; ulied, Andreu (2002). “El model de demandes de trànsit per carreteres del sistema SIMCAT”. Perspectives Territorials [Barcelona], núm. 4, p. 3-18. [<http://www.mcrit. com/SIMCAT/index.htm>]

institut d’estAdísti CA de CAtAluny A (1991). Anuari estadístic de Cataluny a, 1990. Barcelona: Institut d’Estadística de Catalunya, Generalitat de Catalunya.

institut d’estAdístiCA de CAtAlunyA (1993). Anuari estadístic de Catalunya, 1992. Barcelona: Institut d’Estadística de Catalunya, Generalitat de Catalunya.

institut d’estAdísti CA de CAtAluny A (1998). Anuari estadístic de Cataluny a, 1998. Barcelona: Institut d’Estadística de Catalunya, Generalitat de Catalunya.

lópez redondo, Joan (2003). “La mobilitat de les persones a la regió metropolitana de Barcelona”. Papers de la regió metropolitana de Barcelona [Barcelona], núm. 38, p. 9-27.

nel·lo ColoM, Oriol (1995). “Dinàmiques territorials i mobilitat urbana a la regió metropolitana de Barcelona”. Papers de la regió metropolitana de Barcelona [Barcelona], núm. 24, p. 9-37.

nel·lo ColoM, Oriol; suBirAts MArtori, Marina (1998). “Ús de l’espai, ús del temps”. A: institut d’estudis MetropolitAns de BArCelonA [ed.]. La transformació de la societat metropolitana. Una lectura de l’Enquesta sobre condicions de vida i hàbits de la població de la Regió Metropolitana de Barcelona (1985-1995). Barcelona, p. 17-47.

sAu rAventós, Elisabet; CArBó BoAtell, Genís (1996). “La desconcentració de la població”. Espais [Barcelona], núm. 43, p. 42-46.

la

metropolitanització del territori català: una anàlisi a partir dels espais de vida de la població1

Joan Alberich González

Resum

Departament de Geografia.

Universitat Rovira i Virgili joan.alberich@urv.cat

Per a dur a terme les seves activitats diàries, la població es desplaça per un territori més o menys delimitat, amb el qual estableix un cert tipus de vinculació. Aquest fet determina que la seva assignació a partir del lloc de residència perdi sentit, en tant que aquest veu minvar el seu protagonisme a l’hora d’explicar la localització espacial de les activitats quotidianes.

Així, l’article pretén superar aquesta visió estàtica de les relacions entre la població i el territori a partir de l’aplicació del concepte espai de vida, definit com la porció de territori on la població realitza llurs activitats quotidianes. D’aquesta manera, l’objectiu és, mitjançant les dades del cens de població de 2001, dibuixar l’espai de vida de la població resident a Catalunya a partir de la seva mobilitat habitual a escala municipal i poder identificar l’existència d’àrees funcionals, com un indicador indirecte del grau de metropolitanització del territori català.

paraules clau: Espai de vida, Catalunya, mobilitat habitual, metropolitanització, Cens de 2001.

1. Aquest text s’incriu en el projecte d’investigació “Las ciudades españolas en la etapa autonómica (1978-2008). Dinámicas, procesos y políticas”, finançat pel Ministeri d’Educació i Ciència (codi CSO2009-11261), l’investigador principal del qual és el professor Manuel Valenzuela (Departamento de Geografía de la Universidad Autónoma de Madrid).

Resumen

Para llevar a cabo sus actividades diarias, la población se desplaza por un territorio más o menos delimitado, con el cual establece un cierto tipo de vinculación. Este hecho determina que su asignación a partir del lugar de residencia pierda sentido, ya que éste ve disminuir su protagonismo a la hora de explicar la localización espacial de las actividades cotidianas.

Así, el artículo pretende superar esta visión estática de las relaciones entre la población y el territorio a partir de la aplicación del concepto espacio de vida, definido como la porción de territorio dónde la población realiza sus actividades cotidianas. De este modo, el objetivo es, mediante los datos del censo de población de 2001, dibujar el espacio de vida de la población residente en Cataluña a partir de su movilidad habitual a escala municipal y poder identificar la existencia de áreas funcionales, como un indicador indirecto del grado de metropolitanización del territorio catalán.

palabras clave: Espacio de vida, Cataluña, movilidad habitual, metropolitanización, Censo de 2001.

Abstract

To carry out their daily activities, population moves for a more or less delimited territory, with which he establishes a certain type of linking. For this motive, the territorial behavior of the population is not due only to their assignment in the place of residence, which loses protagonism.

Thus, the article intends to overcome this static vision of the relationships between the population and the territory from the application of the concept of space of life, described like the portion of territory where the population carries out their daily activities. In this way, the aim is to draw the municipal space of life of the population resident in Catalonia from their usual mobility to identify the existence of functional areas, like an indirect indicator of the degree of metropolitanization of the Catalan territory.

Keywords: Space of life, Catalonia, commuting, metropolitanization, 2001 census

Introducció. la dinàmica demogràfica i territorial recent a Catalunya

Dos fenòmens han caracteritzat l’evolució recent de la població de Catalu nya i la seva distribució territorial. El primer, de tipus quantitatiu, fa referència a un saldo migratori internacional molt positiu, amb l’arribada d’un gran con-

tingent de població de nacionalitat no espanyola, que actua com a motor de la dinàmica demogràfica catalana, enfront d’un creixement natural que, si bé positiu –i amb signes clars de revifament els darrers anys–, ha perdut el protagonisme que tenia anys enrere. El segon factor destacable és de tipus qualitatiu i fa referència a l’accentuat i accelerat procés de redistribució de la població catalana en el territori: la pèrdua de població dels municipis centrals –Barcelona principalment, però també la resta dels municipis de la seva comarca–, que registren creixements nuls o, fins i tot, negatius.2

Aquest procés no és propi ni exclusiu de la ciutat de Barcelona, sinó que és general a les àrees metropolitanes occidentals i que fou definit pel britànic Peter Hall (1966) ja en la dècada dels anys seixanta del segle passat, pel qual la població tendeix a descentralitzar-se des d’un nucli central i la seva perifèria cap a regions més allunyades i disperses en el territori. Però no tots els municipis d’aquestes regions reben amb la mateixa magnitud la població immigrada des de la ciutat central, sinó que els receptors principals, proporcionalment, i, en alguns casos, fins i tot en termes absoluts, són els municipis més petits (Carreras et al., 2009). S’estableix, així, una estructura piramidal de la mobilitat residencial per la qual els municipis reben població dels que són més grans i n’expulsen cap als municipis més petits.

Les causes d’aquest fenomen són complexes, en la mesura que obeeixen a factors múltiples que es condicionen mútuament i s’entrellacen. Tanmateix, un dels principals factors explicatius és el preu del sòl diferencial, el qual tendeix a disminuir d’una manera concèntrica al voltant de Barcelona i la seva conurbació (excepte en uns municipis determinats), però també des dels municipis més poblats i les capitals comarcals cap a la seva perifèria. Sens dubte, aquest fet obeeix a la competència pel sòl precisament allà on és més escàs, de manera que el creixement urbanístic s’ha esdevingut, principalment, a les zones perifèriques, on la disponibilitat és més gran.

Les formes adoptades pel creixement urbà han estat bàsicament dues: si bé s’ha acomplert un creixement tentacular que dóna continuïtat a la trama urbana consolidada, amb una edificació compacta, la major part del creixement s’ha fet en forma d’urbanitzacions disperses que han causat la creació de noves àrees de poblament de baixa densitat edificatòria. Precisament aquest predomini de la urbanització dispersa del tipus unifamiliar és el factor que explica que en els darrers vint anys, entre 1981 i 2001, el consum de sòl s’hagi duplicat a l’àmbit Metropolità.

Per la seva banda, i seguint un procés semblant al de desconcentració de la població, també les activitats productives han sofert una descentralització en el territori. Novament els factors explicatius d’aquest procés són diversos, però se’n poden distingir tres de principals: el preu del sòl incentiva les empreses a

2. Si bé és cert que aquest és el patró vàlid per al conjunt de la població, i, especialment, la de nacionalitat espanyola, l’arribada creixent d’immigració estrangera recent, que tendeix a concentrar-se al centre de les ciutats, sembla poder trencar aquesta dinàmica de “buidatge” del municipi central.

buscar una localització més adient, la millora de les xarxes de transport i de l’accessibilitat i l’aplicació d’innovacions de caràcter tecnològic i organitzatiu, que permeten una llibertat de localització més gran de les empreses, que ja no es troben tan subjectes a la necessitat de situar-se prop de la mà d’obra.

A efectes pràctics, la dispersió creixent de la població sobre el territori català i la tendència d’aquest a configurar-se cada cop més com un espai d’urbanització dispersa i suburbana té una clara conseqüència: l’augment de la mobilitat habitual de la població, fruit de la major dissociació territorial entre el lloc de residència i el lloc de treball. L’augment ressenyat es manifesta en dos aspectes: a) en el nombre de desplaçaments entre municipis –la taxa d’autocontenció de la mobilitat laboral ha caigut entre 1896 i 2001 més de 15 punts percentuals, del 70,6% al 54,3%– i b) en la distancia mitjana recorreguda –per al mateix període i col·lectiu que en l’exemple anterior, s’ha passat dels 10,74 km als 13,35 km en línia recta, si bé gràcies a la millora de l’accessibilitat, això no s’ha traduït en un augment del temps de desplaçament, que es manté estable entorn als 20 minuts (Ajenjo i Alberich, 2005).

és a dir, cada cop més, ens movem més i ho fem cada cop més lluny, passantse, així, d’un model de proximitat a un altre de caracteritzat per la dispersió territorial de la mobilitat, que no respon a límits administratius sinó funcionals: la progressiva especialització dels municipis i la integració funcional de l’espai amplia i desborda els límits tradicionals del fenomen urbà i alimenta l’expansió territorial de fet metropolità.

nous conceptes per a noves realitats. la introducció de la mobilitat habitual en l’estudi territorial de la població: l’espai de vida

Per tot el que s’acaba d’explicar, el concepte que emana de l’expressió “el lloc on viu una persona” va quedant de mica en mica buit de sentit (Módenes, 1998), en la mesura que el lloc de residència perd protagonisme a l’hora d’explicar la localització espacial de les activitats que hom realitza més o menys quotidianament.

Així, de manera més o menys recent, s’opta per parlar d’espai de vida, un concepte definit per Courgeau (1988) com la porció del territori on l’individu efectua les seves activitats, és a dir, els llocs on els individus efectuen les seves relacions socials (Mendizàbal, 1991).

D’aquesta manera, la noció d’espai de vida engloba els llocs d’estada principals –com poden ser, entre altres, el lloc de residència o el de treball– i de pas –l’espai que es travessa quan hom viatja entre els diferents llocs–, i també tots els altres llocs amb els quals l’individu està en relació, com ara els llocs de compra habituals i no habituals, els llocs on es va a passejar o els llocs on hom es relaciona amb altres individus (Mendizàbal, 1996; Módenes, 1998).

D’acord amb Módenes (2009), en el fons la perspectiva de l’espai de vida és

força semblant al d’altres conceptes geogràfics, com les àrees de cohesió o els mercats de treball. La diferència entre aquests termes és que mentre l’espai de vida parteix de la pròpia experiència individual, o a molt estirar, de la llar, les àrees de cohesió es construeixen a partir de l’agregació de multitud d’espais de vida parcials.

Módenes (2009) assenyala fins a cinc problemes a l’hora de la delimitació dels espais de vida: a) la delimitació de les activitats que s’inclouen en el càlcul de l’espai; b) la generalització cap a patrons espacials de l’ús del territori que siguin significatius; c) la representació visual i cartogràfica d’aquests espais; d) la ductilitat temporal dels espais de vida familiars; i e) la dificultat de comparabilitat d’aproximacions diferents a aquesta qüestió.

En efecte, una de les dificultats més grans per a definir-lo és determinar quines activitats en formen part. Sovint es tendeix a conformar els espais de vida individuals partint, inicialment, dels llocs freqüentats per motius de feina, a causa de la centralitat del treball en la organització espacial i temporal de la vida moderna (Susino, 2001). Ara bé, cal tenir en compte, des d’un punt de vista més ampli, que la freqüentació de la resta de llocs en motiu d’unes altres activitats –com ara els estudis, les compres, les gestions administratives, les derivades de relaciones socials i les activitats d’oci– també conformen l’espai de vida.

No obstant, per la font d’informació aquí utilitzada, el Cens de població i habitatges de 2001, l’estudi present es limita a l’anàlisi de l’espai de vida que es deriva de la confrontació de quatre d’aquests espais, analitzats a escala municipal: el municipi de residència, el municipi de treball, el d’estudi i el de localització de la segona residència. Cal fer notar que, en realitat, es tracta de tres espais diferents, ja que no es disposa d’informació de les persones que treballaven i estudiaven al mateix temps.

la font estadística: el Cens de població i habitatges de 2001

Com s’acaba de comentar, la font d’informació utilitzada en l’anàlisi proposada és el Cens de població i habitatges de l’any 2001, el setzè cens modern de l’Estat espanyol i el darrer realitzat fins al moment. Respecte operacions censals anteriors, l’edició de 2001 presenta algunes novetats, algunes de les quals cal ressenyar abans de procedir a l’anàlisi de la informació recollida. La principal novetat és l’aprofitament dels registres administratius previs, com són el padró municipal d’habitants i el cadastre urbà. La utilització de les dades padronals en l’elaboració del cens va plantejar, tanmateix, un conflicte sobre el secret estadístic, per ser aquells de caràcter nominal. Per superar aquest escull es va idear l’elaboració de dos qüestionaris separats i complementaris: un amb les dades padronals preimpreses (per ser actualitzat) i un altre (el censal pròpiament) sense les dades ja presents en el padró, i format per tres fulls, dos de tipus conjunt d’habitatge i llar, i un

altre de caràcter individual, que només tenen de respondre les persones de 16 anys o més.

Aquestes novetats de caràcter formal determinen, fins a cert punt, els canvis en els seus continguts. Així, l’inconvenient més greu de la disposició de la informació en fulls és el fet que la inclusió de certes preguntes al qüestionari determina que només es disposi de certa informació per al col·lectiu major de 16 anys que en la setmana anterior a la data de referència del cens estudiava o treballava. Així, no es pot disposar, per exemple, d’informació sobre la mobilitat dels menors de 16 anys, de manera que l’anàlisi realitzada en aquest treball s’ha de limitar, forçosament, als majors de 15 anys.

D’altra banda, el cens de 2001 pregunta, per primer cop, sobre la disponibilitat –ja sigui en propietat, de lloguer, o cedida gratuïtament– d’un segon habitatge, que s’utilitzi durant les vacances, els caps de setmana o com a segona residència; informació que fins a aquell moment, només es trobava disponible parcialment en l’Enquesta Sociodemogràfica de 1991. El principal inconvenient és que la pregunta va ser plantejada al qüestionari de l’habitatge, de manera que la resposta és única per a cada llar, sense que es pugui esbrinar realment quin dels seus membres la utilitza i amb quina freqüència. Aquest fet determina que a l’hora del càlcul de la població vinculada no hi ha cap altra solució que imputar a tots els membres de la llar els desplaçaments a un segon habitatge d’algun d’ells, encara que és probable que no la utilitzin amb la mateixa freqüència i intensitat.

Metodologia

L’objectiu del treball és dibuixar l’espai de vida dels habitants de cada un dels municipis catalans, a fi d’interpretar geogràficament els resultats obtinguts en termes de metropolitanització del territori, sota el criteri que aquells municipis amb una major interrelació a partir dels fluxos de mobilitat de la població són susceptibles de configurar una àrea funcional de característiques metropolitanes.

De fet, la utilització dels fluxos de mobilitat per a determinar els límits de les àrees urbanes és una metodologia clàssica, si bé l’aportació principal de l’estudi realitzat és el fet que no tan sols s’hi té en compte la mobilitat per treball o estudi com s’esdevenia fins ara, sinó que s’hi incorpora una mobilitat relacionada amb l’oci, però també amb l’estructuració urbana d’un territori com és la relacionada amb la disponibilitat d’un habitatge secundari.

Abans de presentar els resultats obtinguts, però, cal fer tres consideracions. En primer lloc, a causa del volum d’informació –recordem que el nombre de municipis catalans el 2001 era de 946– i la similitud de comportaments entre si, s’ha optat per la seva agrupació en unes quantes categories que, prenent-ne com a exemple uns quants d’escollits i sense ànims d’ésser exhaustius, il·lustren el comportament més o menys comú de tots els municipis que en formen part.

En segon lloc, la informació analitzada adopta la forma, no absoluta, sinó relativa: les figures mostrades a continuació representen el pes de cada destinació sobre el total de persones que surten fora del municipi analitzat per dur a terme alguna de les tres activitats analitzades. Aquesta característica permet, d’una banda, minimitzar, en part, l’efecte de la grandària poblacional dels municipis i, de l’altra, facilitar la lectura dels resultats en termes d’espai de vida: el nombre de municipis representats, la seva distribució territorial i la intensitat de la relació seran tres elements que donaran idea de l’amplitud i la diversitat dels espais de vida de la població de cada un dels municipis catalans.

El fet de disposar d’un fitxer amb la totalitat del cens de població i habitatges per al territori català permet realitzar una anàlisi detallada –impossible fins al moment– sobre quin és l’ús que els residents a Catalunya fan del territori: les dades desagregades de què es disposa permeten conèixer, amb total exactitud, quines són les destinacions de la mobilitat per treball o estudis i segones residències per a tots i cada un dels residents a Catalunya en el moment de l’operació censal.

Així, prenent el municipi com a unitat d’anàlisi,3 s’han confeccionat dues matrius entre orígens i destinacions dels desplaçaments de cada una de les dues mobilitats esmentades i una tercera que recull tots aquells individus en què la destinació pels dos motius ressenyats és la mateixa.4 Mentre que com a orígens s’han considerat cada un dels 946 municipis catalans, les destinacions han rebut un tractament diferenciat segons la seva localització: mentre que les situades al territori català han mantingut el seu tractament municipal, les localitzades a l’Estat espanyol han estat agrupades per províncies per tal d’evitar la seva grandíssima dispersió territorial. Finalment, amb vista a unificar la informació sobre la mobilitat cap a l’estranger,5 s’ha optat per fer-ne un tractament agregat.

El resultat d’aquest exercici ha estat, doncs, una matriu final, com a combinació de les tres anteriors, de 942.216 registres –946 (un per cada municipi català) per 995 (els 946 municipis catalans més 48 províncies no catalanes i l’estranger)–, que ha de permetre conèixer quines són les destinacions dels habitants de cada municipi. Així, s’ha optat per calcular el pes de cada una de les destinacions sobre el total de desplaçaments –no duplicats– amb destinació fora

3. Malgrat que en el cas dels orígens –el municipi de residència– és possible davallar a escales territorials molt més petites, fins a les seccions censals en els municipis que en disposen de més d’una –cosa que permet, per exemple, realitzar estudis a escales inframunicipals com ara els barris o districtes–, en el cas de les destinacions l’INE només recull informació a escala municipal –sense possibilitat, doncs, de discernir la secció, el barri o el districte receptor, tema que seria d’interès, per exemple, en l’estudi de la mobilitat intramunicipal.

4. és a dir, persones que treballen o estudien al mateix municipi on tenen la segona residència. Malgrat que amb vista a la mobilitat és obvi que aquests individus en tenen una de més gran que algú que, per exemple, no té una segona residència o bé no treballa, no s’esdevé el mateix a l’hora de comptabilitzar el nombre de municipis diferents que utilitza en els seus quefers diaris.

5. Mentre que en el cas de la mobilitat per motius de treball o estudis sí que coneixem el país de destinació, no s’esdevé el mateix en la mobilitat derivada de la disponibilitat d’una segona residència.

taula 1

Exemple de càlcul de l’espai de vida de la població major de 15 anys per al municipi d’Abrera

Municipi de residència: 08001 Abrera origen de la mobilitat destinació de la mobilitat*

població resident: 8.624 Prov. 10/ 2.981-080167/ 2.9810,23%

Població amb mobilitatProv. 20/ 2.981-080170/ 2.981-

- Un municipi4.193Prov. 30/ 2.981-080183/ 2.9810,10%

- Dos municipis2.727 2.981 Prov. 44/ 2.9810,13%08019634/ 2.98121,27%

- Tres municipis254Prov. 53/ 2.9810,10%080200/ 2.981-

- Total7.174Prov. 612/ 2.9810,40%...

% de població que utilitza més d’un municipi Estranger5/ 2.9810,17%

2.981 / 7.174 = 41,55%080140/ 2.981-... 080154/ 2.9810,13%Total3.235/ 2.981108,52%

*S’ha optat per dividir el valor de cada destinació sobre el total de persones que surten del municipi, de manera que, si bé el resultat total excedeix el 100%, els resultats municipals es poden interpretar com el percentatge d’individus que es desplacen des de l’origen fins a cada una de les destinacions. Font: elaboració pròpia a partir de dades del cens de població de 2001.

de municipi de residència, ja que la mobilitat dins el municipi propi no genera, per definició, una ampliació de l’espai de vida. Un resum del mètode emprat, exemplificat pel cas del municipi d’Abrera, es pot observar a la taula 1. Finalment, en tercer lloc, s’ha prescindit de representar les destinacions fora del territori català: malgrat que s’han tingut en compte a l’hora de calcular el pes de cada una de les destinacions municipals, s’ha optat per no mostrar el seu valor a la cartografia adjunta ja que, a causa del valor baix en termes absoluts d’aquests fluxos, la seva significació és escassa.

El resultat d’aquest exercici és, doncs, una successió de 946 mapes que reflecteixen les destinacions dels habitants de cada municipi i que, des d’una òptica geogràfica, es poden interpretar en termes funcionals: els municipis que hi surten destacats, o almenys els més propers, constitueixen la ciutat útil, la ciutat real, la que els ciutadans utilitzen amb una certa freqüència. Des d’aquest enfocament, és evident que l’espai de vida de la població catalana respondrà a una lògica basada en la proximitat: no en va el lloc de treball o d’estudi ha de situar-se, forçosament, a una distància del lloc de residència assumible diàriament. Per la seva banda, en el cas de les segones residències sí que s’esdevé una certa flexibilitat de la seva localització: en la mesura que es tracta de desplaçaments realitzats els caps de setmana i, sovint, en períodes assenyalats –Setmana Santa, vacances estivals, etc.–, el cost territorial i temporal assumible és més gran, de manera que la seva situació espacial no ha d’obeir a criteris d’optimització funcional, sinó a uns altres de caràcter paisatgístic, de qualitat d’entorn natural o del manteniment dels vincles familiars.

l’espai de vida de la població catalana segons el lloc de residència

A partir de la informació obtinguda per cada un dels 946 municipis catalans, i del mateix nombre de representacions cartogràfiques que se’n deriva, s’ha realitzat la interpretació territorial de l’espai de vida dels seus residents en termes de metropolitanització de l’espai. A continuació es presenten les conclusions obtingudes per cada una de les unitats territorials que s’han definit segons els comportaments territorials comuns de la seva població resident.

l’espai de vida dels habitants de la ciutat de barcelona

Barcelona es caracteritza, d’una banda, pel fet de presentar una de les proporcions més baixes de població que es desplaça a un altre municipi –el 30,89%–, però, per l’altra, les destinacions de la mobilitat abracen gairebé la totalitat del territori català, ja que tan sols quinze municipis no reben la visita de cap resident a la capital catalana.6 Aquesta gran dispersió territorial dels fluxos comporta que la concentració de desplaçaments a un municipi concret sigui escassa: tan sols dos municipis –l’Hospitalet de Llobregat i Calafell– reben més del 2% de desplaçaments d’habitants de Barcelona (el 3,61% i el 2,92% respectivament).

Aquest dos municipis il·lustren clarament les pautes de distribució territorial dels municipis utilitzats pels barcelonins (vegeu el mapa 1), en tant que es poden identificar fins a quatre àrees de freqüentació, que obeeixen a dues motivacions diferents. En primer lloc, l’ús força intens i extens de bona part del territori metropolità, especialment de la resta de la comarca del Barcelonès i de les comarques del Baix Llobregat i el Vallès Occidental –però menys important en el cas de l’Alt Penedès–, d’una banda, i l’ús relativament important de certes capitals comarcals no metropolitanes, com és el cas de les ciutats de Lleida i Girona i de les capitals de les comarques més properes a l’àmbit Metropolità (Manresa, Berga, Santa Coloma de Farners), de l’altra, semblen obeir a un clar patró de mobilitat laboral, de certa proximitat, per la important concentració de llocs de treball que s’esdevé a les àrees comentades. Així s’explica la importància de l’Hospitalet de Llobregat, però també la de municipis propers com ara Sant Cugat del Vallès (1,81%), Badalona (1,73%) o el Prat de Llobregat (1,58%).

En segon lloc, i per motius residencials, es dibuixen clarament un eix litoral, que abraça gairebé la totalitat de la costa catalana des del cap de Creus al delta de l’Ebre –amb Calafell, però també amb Castelldefels (1,72%), el Vendrell

6. En concret, es tracta dels municipis del Far d’Empordà, Santa Llogaia d’ àlguema, Vilabertran, Sant Julià de Llor i Bonmatí, Alcanó, Bassella, Bausen, Benavent de Segrià, Estamariu, Fondarella, Tiurana, Castellvell del Camp, Torre-serona, Vila-sana i la Febró.

Treballs de

69, 2010

Mapa 1

Espai de vida dels habitants de la ciutat de barcelona. percentatge d’utilització de cadascun dels municipis catalans. població major de 15 anys, 2001

Font: elaboració pròpia a partir de dades del cens de població de 2001.

Alberich González (1,71%) o Cunit (1,61%) com a casos paradigmàtics–, i, més tènuement, una freqüentació de l’àrea pirinenca, especialment de les comarques de la Val d’Aran, la Cerdanya i el Ripollès.

Analitzant les destinacions principals fora del territori català, el factor residencial s’erigeix, igualment, com el factor explicatiu dels valors força elevats, d’una banda, de les províncies d’Osca (1,42%), Terol (1,28%) i Castelló (1,14%), i, de l’altra, del territori situat fora de l’Estat espanyol (1,63%). Aquest resultats no sorprenen, ja que ja s’havia observat la tendència de la població catalana a ocupar, a part del territori propi, les províncies que hi són més properes; i cal no oblidar que el comportament dels habitants de Barcelona determina, pel seu pes relatiu, en gran mesura, el del total de la població catalana.

l’espai de vida dels habitants de l’Àmbit Metropolità

En la configuració de l’espai de vida dels habitants de l’àmbit Metropolità, malgrat la seva heterogeneïtat, es poden detectar una sèrie de pautes més o menys generalitzades. En primer lloc, es tracta de la regió de Catalunya els habitants de la qual fan un ús més ampli del territori: probablement pel mateix caràcter metropolità, les relacions intermunicipals són nombroses i disperses territorialment, fruit de l’elevada obertura que caracteritza aquests tipus de territoris. Amb tot, i com era d’esperar, les relacions més intenses s’esdevenen entre municipis veïns, de manera que bona part de l’espai de vida dels habitants d’un municipi se circumscriu, d’una banda, a la pròpia comarca i, de l’altra, de manera ineludible, a la ciutat de Barcelona. Per exemplificar aquest fet, fixem-nos en el que s’esdevé en el cas dels habitants d’un municipi del Vallès Oriental: Mollet del Vallès (vegeu la tercera figura del mapa 2). Les dades demostren que el 36,92% dels desplaçaments tenen com a destinació la mateixa comarca de residència –xifra que arriba gairebé al 50% si s’amplia a tres municipis veïns del Vallès Occidental: Santa Perpètua de Mogoda, Palau-solità i Plegamans i Montcada i Reixac–, mentre que la ciutat de Barcelona és la destinació d’un important 20,01% dels desplaçaments quotidians. El 30% restant té com a destinació, com s’esdevé en la majoria del casos, municipis de caràcter turístic i, per tant, sovint força més allunyats del lloc de residència.

La proximitat de l’espai de vida esdevé encara més rellevant en el cas dels municipis petits, que veuen com bona part de la seva població que treballa o estudia ha de fer un desplaçament fora del seu límit municipal, sovint amb destinació a la capital comarcal. és el cas, per exemple, del municipi de Santa Fe del Penedès (vegeu la quarta figura del mapa 2), on el 79,23% dels 139 desplaçaments intermunicipals realitzats pels seus habitants tenen com a destinació la pròpia comarca –només Vilafranca del Penedès significa el 49,31% dels moviments totals–, i el 8,46%, Barcelona.

Per contra, no s’aprecien diferències significatives entre l’espai de vida dels habitants de la capital comarcal i el dels habitants de la resta de municipis. Malgrat que es podria esperar que l’espai de vida dels residents als municipis veïns fos més pròxim, més reduït, pel fet d’enviar bona part del seu flux de població ocupada i estudiant al cap de comarca, per la concentració de llocs de treball i places d’ensenyament que hi té lloc, les dades no semblen constatar aquest efecte, sinó més aviat el contrari: la necessitat de desplaçament intercomarcal dels habitants del cap comarcal semblen més reduïdes, en tant que l’índex d’autocontenció comarcal –el percentatge de desplaçaments interns–dels seus habitants és, sovint, major.

No obstant això, malgrat que el caràcter metropolità de l’àrea facilita el fet de disposar d’un espai de vida força ampli, s’hi observen algunes fronteres que semblen força impermeables a les relacions intermunicipals quotidianes. La primera d’elles fa referència a la ciutat de Barcelona: de manera generalitzada, l’espai de vida dels habitants dels diferents municipis metropolitans, especial-

Mapa 2

Espai de vida dels habitants d’alguns municipis de l’Àmbit Metropolità:

l’Hospitalet de llobregat, badalona, Mollet del Vallès i Santa fe del penedès. percentatge d’utilització de cadascun dels municipis catalans. població major de 15 anys, 2001

l’Hospitalet de llobregat badalona

Font: elaboració pròpia a partir de dades del cens de població de 2001.

ment dels més propers a la capital catalana, presenta una forta asimetria segons quina sigui la seva situació respecte a Barcelona. Així, mentre que els residents al sud de la ciutat –vegeu la primera figura del mapa 2, corresponent a l’Hospitalet de Llobregat– mostren una tendència clara a l’ús preferencial dels municipis situats al sud, especialment de les comarques del Baix Llobregat i el Garraf, s’esdevé la situació contrària en els situats al nord –vegeu l’espai de vida dels residents de Badalona a la segona figura del mapa 2, amb una major in-

Joan Alberich González

Mollet del Vallès

Santa fe del penedès

tensitat d’ús del Maresme. L’efecte esmentat no se circumscriu únicament al territori metropolità més propi a Barcelona, sinó que es perllonga més enllà, de manera que en municipis del Garraf, o fins i tot del Baix Penedès, per una banda, i de l’Alt Maresme i la Selva, per l’altra, la capital catalana es configura com el municipi que marca el límit de l’espai de vida dels seus residents.

Aquest efecte de la ciutat de Barcelona com a frontera de la mobilitat habitual coincideix, de fet, en l’observat per a la mobilitat residencial dels habitants de la mateixa ciutat (López Gay, 2005): “Per als districtes limítrofes l’efecte de la proximitat territorial es manifesta de forma molt clara. S’estableix una frontera nord-sud a la regió metropolitana que delimita les preferències dels qui estan a un costat o a l’altre, afavorint una gran asimetria territorial pel que fa als llocs de procedència. Les persones que es traslladen a Sants-Montjuïc o a les Corts provenen de les comarques del Baix Llobregat, l’Alt Penedès i el Garraf, mentre que els qui es dirigeixen als districtes de la zona Nord, provenen del Maresme, del Vallès Occidental i del Vallès Oriental. Sembla ser que creuar la ciutat de Barcelona és un exercici poc desitjable; s’insereixen aquí elements relacionats amb les xarxes socials, les xarxes i els costos de transport i les relacions laborals, i que apunten cap a la prevalença de relacions amb els llocs de procedència”.

Cal dir, però, que l’efecte esmentat només es palesa en el cas dels municipis situats al sud i al nord de la ciutat de Barcelona –al mateix Barcelonès i a les comarques del Maresme, el Baix Llobregat i el Garraf–, mentre que en aquells que ocupen una situació més central –com és el cas de la majoria del Vallès Occidental–, la preferència entre una destinació i una altra no sembla tan clara, ja que es distribueixen territorialment de manera simètrica a banda i banda de Barcelona.

En segon terme, s’aprecia una falta d’interrelació entre dues comarques veïnes: el Vallès Oriental i el Maresme. Malgrat l’obertura de l’autopista C-60, que inclou l’anomenat túnel de Parpers per a salvar el coll del mateix nom, entre Mataró i Granollers, la intensitat dels fluxos quotidians entre ambdues comarques és força reduït, cosa que fa que als mapes es dibuixin, clarament, els seus límits administratius.

l’espai de vida dels habitants dels municipis de la comarques interiors de la província de barcelona

L’espai de vida dels habitants de la resta de la província de Barcelona, residents en municipis amb un caràcter metropolità no tan marcat, presenta algunes característiques comunes en tots. En general, com ja succeïa en certs municipis metropolitans, es tracta d’un territori marcat per la proximitat, reduït pràcticament a la comarca de residència i als municipis que hi son veïns, si bé s’hi destaca la influència d’un element nou respecte a aquells: l’efecte de la xarxa viària.

Mapa 3

Espai de vida dels habitants d’alguns municipis de les comarques interiors de la província de barcelona: Gironella, Centelles, Sallent i Igualada. percentatge d’utilització de cadascun dels municipis catalans. població major de 15 anys, 2001

Gironella Centelles

Sallent Igualada

Font: elaboració pròpia a partir de dades del cens de població de 2001.

En efecte, la proximitat a la xarxa viària i l’accessibilitat que se’n deriva, que ja s’havia mostrat com una variable que afavoreix l’ús d’un municipi diferent del de residència, apareixen com un factor que permet ampliar el territori on les persones realitzen les seves activitats quotidianes. Així, les distribucions territorials mostrades al mapa 3 mostren clarament com els espais de vida dels habitants de municipis de les quatre comarques barcelonines no metropolitanes –Gironella (el Berguedà), Centelles (Osona),

Joan Alberich González

Sallent (el Bages) i Igualada (l’Anoia)– presenten, al mateix temps, dues lògiques territorials diferents i complementàries: d’una banda, el factor proximitat hi és cabdal, ja que en tots els casos prop del 50% dels desplaçaments són de caràcter comarcal intern, mentre que, de l’altra, la major part dels moviments cap a fora de la comarca de residència tenen com a destinació municipis situats al mateix eix viari que el municipi de residència, en la majoria dels casos en direcció a Barcelona. Així, l’espai de vida tant dels habitants de Gironella com dels de Sallent se situa a l’eix del Llobregat, al voltant de la C-16 –característica comuna a la veïna comarca del Solsonès, que comparteix força semblances amb el Bages–; el dels residents a Centelles, al llarg de la C-17; i, finalment, el dels igualadins, seguint l’A-2.

Amb independència d’aquest factor explicatiu, sens dubte vinculat a la mobilitat per motius de treball i d’estudi, l’espai definit per les segones residències sembla tenir una identitat pròpia, distribuït amb major o menor intensitat al llarg de la costa catalana, però centrat especialment en dos territoris: per als municipis situats al nord de Barcelona, cal destacar l’ús preferent dels municipis de la Costa Brava –comarques de la Selva, el Baix Llobregat i l’Alt Empordà–, mentre que, al sud, a la Costa Daurada, es destaca un nucli força consolidat conformat per municipis del Baix Penedès, el Tarragonès i el Baix Camp. Per contra, l’atractiu turístic de l’àrea pirinenca no hi apareix pràcticament reflectit, a excepció de certs municipis que se’n situen a prop, com és el cas dels de la comarca del Berguedà i d’Osona, que presenten una major freqüentació de la Cerdanya i el Ripollès. Sens dubte, la menor disponibilitat de segones residències dels habitants d’aquestes comarques amb un menor caràcter metropolità n’és l’explicació més plausible.

l’espai de vida dels habitants del pla litoral i del prelitoral de la província de Girona

Malgrat que la diversitat és més gran que no pas en el cas de l’àmbit Metropolità, s’ha optat per mostrar conjuntament l’espai de vida dels municipis de la franja costanera litoral pel fet de presentar, amb unes particularitats pròpies, unes certes similituds, sobretot en contraposició al que s’esdevé en els de la mateixa província però situats al peu del Pirineu. Així, d’una banda, es tracta d’un àmbit força tancat en si mateix, en tant que és origen i destinació de bona part dels desplaçaments intermunicipals dels seus habitants; i, de l’altra, s’hi constata el paper molt important de la ciutat de Girona com a destinació, ja que s’hi dirigeixen, en la majoria dels casos, més del 5% dels habitants de cada municipi. Ara bé, vegem amb una mica més de detall el que s’esdevé d’una manera més concreta en algunes àrees de la regió:

a. En primer lloc, l’espai de vida dels habitants dels municipis de l’Empordà passa per ser, pràcticament, un dels més tancats de tot Catalunya: proba-

blement per la gran fragmentació territorial de la zona –caracteritzada per un gran nombre de municipis petits amb poblacions reduïdes–, la major part dels desplaçaments quotidians de la seva població tenen com a destinació un altre municipi de la mateixa comarca. Un bon exemple d’aquest fet és el cas d’Avinyonet de Puigventós, un municipi de l’Alt Empordà, el 44,29% de la població major de 15 anys del qual utilitza més d’un municipi. D’aquests, la major part dels desplaçaments, concretament el 83,13%, no surten de la seva comarca de residència (vegeu la primera figura del mapa 4). De fet, només la capital, Figueres, ja és la destinació de més de la meitat dels moviments. El 16,87% dels desplaçaments restants, de caràcter intercomarcal, es reparteixen pràcticament entre tres destinacions: les ciutats de Girona (el 5,52%) i de Barcelona –on, malgrat la seva llunyania, es dirigeix el 3,07% dels desplaçaments–, i l’estranger, amb el 2,15%, xifra que cal entendre per la proximitat de la frontera francesa.

b. La situació esdevé encara més extrema quan el municipi en qüestió es troba situat a la costa: d’una banda, els desplaçaments extramunicipals es redueixen notablement, probablement pels atractius turístics que el mateix municipi ofereix; i, de l’altra, en el cas de realitzar-se, es restringeixen, sobretot, a l’entorn més proper. és el que s’esdevé, per exemple, a Calonge (vegeu la segona figura del mapa 4): del 27,07% de població major de 15 anys que freqüenta un municipi diferent del seu, el 50,25% es desplaça als municipis litorals més propers (Palamós, Castell i Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols), xifra que augmenta fins al 83,65% si es prenen en consideració les ja clàssiques destinacions de les ciutats de Girona i Barcelona. En la situació totalment oposada se situen els municipis de la Selva: sens dubte pel fet de ser la comarca més pròxima a l’àmbit Metropolità comparteix amb aquest alguns dels seus trets característics –com ara el pes important de Barcelona i la resta de capitals comarcals (sobretot les més properes, com Granollers i Mataró) com a destinacions potencials i una major dispersió, en general, dels fluxos de mobilitat habitual–, al mateix temps que la proximitat amb Girona determina que aquesta tingui, igualment, un pes important. Es podria dir, doncs, que la comarca de la Selva es configura com un espai de transició entre un àmbit Metropolità molt consolidat i una regió metropolitana gironina, almenys encara, força incipient.

El cas d’Hostalric, representat la tercera il·lustració del mapa 4, reflecteix clarament aquest fet: les ciutats de Barcelona i Girona tenen una importància similar com a destinació dels desplaçaments dels seus habitants (7,58% i 9,22% respectivament), efecte que, sens dubte per la proximitat amb l’autopista AP-7, s’estén al llarg dels municipis intermedis de les comarques del Vallès Oriental, de la pròpia comarca de la Selva i del Gironès i que ajuda a eixamplar la ja comentada circumscripció de l’espai de vida a la comarca de residència (que és la destinació del 55,12% dels moviments generats).

Mapa 4

Espai de vida dels habitants d’alguns municipis del pla litoral i del prelitoral de la província de Girona: Avinyonet de puigventós, Calonge, Hostalric i fornells de la Selva. percentatge d’utilització de cadascun dels municipis catalans. població major de 15 anys, 2001

Avinyonet de puigventós Calonge

Hostalric fornells de la Selva

Font: elaboració pròpia a partir de dades del cens de població de 2001.

c. Els municipis de les comarques del Gironès i del Pla de l’Estany constitueixen una altra subregió amb particularitats pròpies, més pròximes a la configuració d’un àrea funcional única. Es tracta d’una zona ben definida, força tancada en si mateixa, sens dubte per la presència de la ciutat de la Girona, que s’erigeix com una destinació molt important dels fluxos que s’hi generen i que s’estén fins a la franja litoral més propera –la comarca del Baix Empordà principalment – pel seu important atractiu turístic,

nucli important de localització de segones residències, i més tímidament, cap a l’interior, seguint l’eix Transversal cap a la comarca d’Osona.

d. El cas del municipi gironí de Fornells de la Selva, mostrat la quarta figura del mapa 4, és un bon exemple de les tendències acabades d’apuntar: la proximitat del nucli urbà format per Girona i Salt determina que més de la meitat de la seva població –el 57,90%– s’hi desplaci quotidianament i la resta de destinacions importants es reparteix entre els municipis més propers, tant interiors del Gironès com de la Selva, i, sobretot, del litoral baixempordanès –Castell i Platja d’Aro (4,88%), Calonge (3,04%) i Sant Feliu de Guíxols (2,89%).

l’espai de vida dels habitants de les comarques pirinenques gironines

En contraposició al que s’esdevé amb la població del pla gironí, els habitants de les comarques prepirinenques i pirinenques de les terres gironines (la Garrotxa, el Ripollès i part de la Cerdanya) mostren una major autonomia, sobretot respecte a la capital provincial. Fins a un cert punt, àdhuc el seu comportament és, amb alguns matisos, més semblant al de les comarques de la província de Barcelona més properes que no pas a les seves homòlogues gironines.

Així, les comarques de la Cerdanya i del Ripollès, sens dubte per la influència de la xarxa viària –la C-16 i la C-17, respectivament– i ferroviària, mostren un comportament territorial que es podria considerar com una prolongació del de les seves veïnes més al sud, el Berguedà i Osona: la influència de Barcelona i dels municipis metropolitans hi és força més important que no pas la de la ciutat de Girona, sens dubte perjudicada per una xarxa de comunicacions menys eficaç –limitada a l’anomenat eix Pirinenc, format per la C-16, la N-260 i la C-66. Aquest és el cas, per exemple, del municipi de Campdevànol (primera figura del mapa 5): deixant de banda la pròpia capital comarcal –Ripoll, que és la destinació del 40% dels desplaçaments que s’hi generen–, el segon municipi en importància és Barcelona (18,37%), molt per sobre de Girona (3,92%), que també és superada per Vic (4,77%). De fet, encara que tímidament, s’insinua el traçat de la C-17 pel seu pas per les comarques d’Osona i del Vallès Oriental, on es concentren la major part de les destinacions significatives, a excepció de certs municipis turístics de la Costa Brava –l’Escala, Calonge i Torroella de Montgrí, per esmentar-ne tres exemples.

A semblança del que s’esdevenia en el cas de la Selva, la comarca de la Garrotxa sembla tenir un paper de frontissa entre un model d’ús territorial –el metropolità barceloní– i un altre –el gironí–, en tant que s’hi combinen característiques de tots dos, com es demostra en el cas de la seva capital, Olot (vegeu la segona figura del mapa 5). A més del ja sabut factor de la proximitat –pel qual Sant Joan les Fonts (13,12%) és la destinació principal dels olotins–, cal destacar-hi una major utilització de l’espai litoral gironí –no en va, Roses i

Mapa 5

Espai de vida d’alguns municipis de les comarques prepirinenques i pirinenques de la província de Girona: Campdevànol i olot. percentatge d’utilització de cadascun dels municipis catalans. població major de 15 anys, 2001

Campdevànol olot

Font: elaboració pròpia a partir de dades del cens de població de 2001.

l’Escala ocupen els llocs quart i cinquè respectivament en ordre d’importància–i una pràctica igualació de la influència de Girona (10,99%) i Barcelona (9,60%), al mateix temps que el llarg rosari de municipis barcelonins quasi hi desapareix.

l’espai de vida dels habitants del Camp de tarragona

De la mateixa manera que s’esdevenia en el cas del conjunt urbà integrat per Girona i Banyoles, el triangle format per Tarragona, Reus i Valls es configura com un incipient àmbit urbà únic i integrat, si bé d’un abast territorial força modest. Aquest fet determina que bona part dels municipis de les comarques del Tarragonès, el Baix Camp, l’Alt Camp i el Baix Penedès presentin uns trets pròxims als dels municipis de la regió de Barcelona, ja que es caracteritzen pel fet de tenir un espai de vida policèntric, amb diverses destinacions rellevants dins l’àmbit més proper. Aquesta distribució força concentrada és afavorida per la proximitat de la Costa Daurada, important nucli turístic on es concentra bona part dels habitatges secundaris dels residents de l’àrea. Aquest fet determina que la importància de les destinacions de la resta de Catalunya presenti uns valors força baixos, on només Barcelona es destaca com una destinació constant amb valors al voltant del 5% dels moviments.

Mapa 6

Espai de vida dels habitants d’alguns municipis del Camp de tarragona: el Morell i llorenç del penedès. percentatge d’utilització de cadascun dels municipis catalans. població major de 15 anys, 2001

El Morell llorenç del penedès

Font: elaboració pròpia a partir de dades del cens de població de 2001.

Un dels exemples més clars d’aquest àmbit és el municipi del Morell (vegeu la primera figura del mapa 6), l’espai de vida dels habitants del qual es troba polaritzat per les tres ciutats mencionades –que són la destinació del 31,57%, el 14,23% i el 4,07% respectivament del total de desplaçaments generats– i, com s’esdevé en la majoria dels casos, per algun municipi veí –la Pobla de Mafumet (10,70%), per exemple.

Per la seva banda, els municipis que participen menys en la configuració d’aquest espai metropolità són els de la comarca del Baix Penedès, que semblen trobar-se en una posició intermèdia entre les àrees funcionals de Barcelona i Tarragona, amb gran importància de les ciutats mitjanes situades entre ambdues –Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès, principalment– i dels municipis litorals més propers, nuclis importants d’allotjament turístic –el Vendrell, Calafell i Roda de Barà en són els exemples més clars. El cas de Llorenç del Penedès, mostrat la segona figura del mapa 6, és força il·lustratiu d’aquest fet.

l’espai de vida dels habitants de les terres de l’Ebre

No es tracta, ni de bon tros, d’un col·lectiu homogeni, sinó que la diversitat de comportaments dels seus habitants ens permet identificar-hi dos grans grups:

a. Les comarques interiors (la Terra Alta i la Ribera d’Ebre). Abans de comentar la distribució territorial de l’espai útil dels seus habitants, cal dir

Mapa 7

Espai de vida dels habitants d’alguns municipis de les terres de l’Ebre: batea i Santa bàrbara. percentatge d’utilització de cadascun dels municipis catalans. població major de 15 anys, 2001

batea

Santa bàrbara

Font: elaboració pròpia a partir de dades del cens de població de 2001.

que es tracta d’una àrea amb una forta autocontenció municipal: en el cas del municipi seleccionat –Batea (vegeu la primera figura del mapa 7)–, només el 19,22% dels seus habitants utilitza més d’un municipi, valor que s’ha d’explicar, entre unes altres coses, per la deficient xarxa viària d’aquella zona. Centrant-nos en els individus que sí que realitzen un desplaçament intermunicipal, cal indicar que la configuració del seu espai de vida és condicionat per quatre factors diferents:

- Com una tendència general, la proximitat, en tant que bona part dels moviments es dirigeixen bé a les capitals comarcals –Gandesa o Móra d’Ebre–, bé als municipis més propers.

- La influència que, malgrat la distància continua tenint Tarragona, en qualitat de capital provincial, i, fins i tot, la ciutat de Barcelona, on es dirigeixen un nombre important de persones (en el cas de Batea, el 14,75% i el 10,91% respectivament). En aquest sentit és important l’escàs protagonisme de Lleida (on només es dirigeixen els 0,29% dels habitants) malgrat la seva relativa proximitat, fet sens dubte causat per la manca de bones comunicacions, ja que el desplaçament més curt a la capital del Segrià exigeix, sobretot en el cas dels municipis de la Terra Alta, un gran rodeig per terres aragoneses.

- Precisament la proximitat amb el límit autonòmic determina que un nombre no gens negligible de persones es desplacin habitualment a Aragó –en el cas de Batea, els desplaçaments a la província de Saragossa són el 4,72% del total.

- Finalment, cal fer un petit esment del percentatge important de pers ones que declaren tenir algun vincle amb l’estranger (el 8,26% a l’exemple ressenyat). L’explicació d’aquest fet, força generalitzat en els municipis de la zona, no és gaire clara i només es pot basar en conjectures: d’una banda, que es tracti d’una declaració errònia de la destinació o, de l’altra, la presència relativament important d’estrangers que, mitjançant la residència, mantenen certa vinculació amb el país de procedència.

b. Les comarques de l’extrem sud (el Montsià i el Baix Ebre). Si bé comparteixen bona part de les característiques del grup anterior, aquestes comarques també presenten certes particularitats, que són les que es destacaran aquí, exemplificades pel cas de Santa Bàrbara, municipi del Montsià situat a mig camí entre Tortosa i Amposta (vegeu la segona figura del mapa 7). Es tracta d’un àmbit més tancat, on la proximitat hi té un paper més important: només la comarca de residència és ja la destinació del 51,05% dels desplaçaments, xifra que s’eleva fins al 71,37% si es pren en consideració la ciutat de Tortosa i fins al 86,49% si es comptabilitza la veïna província de Castelló.

En efecte, aquesta és una de les altres característiques d’aquesta àrea, ja que és la que presenta una major vinculació amb el territori no català: la proximitat amb la província de Castelló determina, d’una banda, que un bon nombre de treballadors i estudiants s’hi desplaci habitualment i, de l’altra, i a causa del seu caràcter turístic, és el lloc escollit per bona part dels residents de la zona per a localitzar-hi el seu habitatge secundari. Finalment, l’efecte de la proximitat –o la seva manca– explica el menor percentatge d’utilització de la ciutat de Tarragona (5,08%) i, encara més, de Barcelona (4,46%).

l’espai de vida dels habitants dels municipis de l’Àmbit de ponent

Le s característiques particulars d’aquest territori, amb una successió de ciutats petites i mitjanes –Cervera, Tàrrega, Mollerussa, Balaguer, les Borges Blanques i Lleida– força pròximes entre si i pràcticament alineades entorn l’A-2, li atorguen una configuració pròxima a la d’una funcional única, però sense característiques metropolitanes. Aquesta estructura policèntrica té el seu reflex en la delimitació de l’espai de vida dels seus habitants: es tracta d’un espai força tancat, amb destinacions diverses que es reparteixen el pes de manera força homogènia segons la seva proximitat al municipi en qüestió, però amb una certa prevalença de la ciutat de Lleida. Així es demostra en els casos de Bellvís i Artesa de Segre (vegeu el mapa 8): a part de la capital provincial, la major intensitat d’ús s’esdevé, sempre, a la capital comarcal –Mollerussa i Balaguer, respectivament–, seguida de la resta de ciutats importants de la zona.

Mapa 8

Espai de vida dels habitants d’alguns municipis de l’Àmbit de ponent: bellvís i Artesa de Segre. percentatge d’utilització de cadascun dels municipis catalans. població major de 15 anys, 2001

bellvís

Artesa de Segre

Font: elaboració pròpia a partir de dades del cens de població de 2001.

Altrament, s’hi destaquen dues zones més d’ús preferencial: d’una banda, la ciutat de Barcelona hi reapareix com una destinació important –destinació del voltant del 10% dels desplaçaments dels dos municipis ressenyats–, sens dubte per la bona comunicació que proporciona l’A-2; i, de l’altra, la Costa Daurada (Salou, Cambrils, etc), accessible gràcies a l’AP-2. En aquest sentit, la construcció de l’eix Transversal (C-25), potser a causa del fet de tractar-se d’una via força recent, no sembla haver facilitat la utilització d’uns altres territoris, especialment de la costa gironina.

l’espai de vida dels habitants del pirineu i el prepirineu de la província de lleida

Per acabar aquest estudi territorial de l’espai freqüentat per la població catalana segons el seu lloc de residència, cal fer un breu apunt sobre el que s’esdevé als municipis de les comarques pirinenques i prepirinenques. Si bé la migradesa de les poblacions de bona part d’aquests territoris no permet fer una anàlisi gaire detallada ni obtenir una significació estadística elevada, sí que s’hi observen, per als municipis més grans, certes pautes de comportament comunes. En general, es pot afirmar que la difícil orografia de la zona, que en condiciona, en gran mesura, l’accessibilitat, afecta, per aquest motiu, la mobilitat de les persones i la dispersió territorial de les destinacions: fora de la seva comarca, tan sols es destaquen els municipis de Lleida, l’àrea turística consolidada

Mapa 9

Espai de vida dels habitants d’alguns municipis de les comarques pirinenques i prepirinenques de la província de lleida: tremp i organyà. percentatge d’utilització de cadascun dels municipis catalans. població major de 15 anys, 2001 tremp organyà

Font: elaboració pròpia a partir de dades del cens de població de 2001.

de la Costa Daurada –no pas així la costa gironina–i, un cop més, la ciutat de Barcelona (vegeu el mapa 9).

En vista d’aquests resultats, que demostren que la ciutat de Barcelona té una influència rellevant fins i tot en aquests municipis tan allunyats, 7 és el moment de plantejar-se quin significat té aquest fet en tals casos. Amb tota probabilitat es tracta d’una vinculació que difícilment pot obeir a motius de treball o d’estudi, ja que és altament improbable que algú s’hi desplaci de manera diària –o amb una certa freqüència– a causa de l’elevat cost temporal que significa aquesta classe de desplaçaments. La segona de les vies considerades, la disposició d’una segona residència a la capital catalana, sembla més plausible, però probablement no pas amb el significat clàssic: si bé una petita porció de la població d’aquest municipis pot disposar-hi d’un habitatge no pas amb finalitats turístiques, sinó com a lloc de residència per a algun membre de la llar durant períodes llargs, relacionats amb la salut o els estudis, la cosa més probable és que, en la majoria de casos, es tracti del que es coneix com a empadronaments atípics, és a dir, persones que resideixen en un municipi diferent on estan censades. Així, una part no negligible del percentatge de persones registrades en aquests municipis pi-

7. Barcelona apareix com a destinació almenys d’un moviment en tots i cada un dels municipis catalans, excepte en el cas de cinc municipis de la província de Lleida (Juncosa, Massoteres, els Torms, Bausen i Canejan), quatre de la de Girona (Albanyà, Osor, Santa Llogaia d’àlguema i Renau) i un de la Tarragona (els Garidells).

rinencs i prepirinencs que declaren tenir un vincle amb la capital catalana realment hi viuen, i, amb tota probabilitat, hi treballen o hi estudien, de manera que el lloc de residència real –Barcelona– és el lloc on declaren tenir l’habitatge secundari.

A mode de conclusions

L’anàlisi territorial de l’ús de l’espai català pels seus habitants segons el seu municipi de residència ha permès extreure unes conclusions de caràcter general que es detallen a continuació:

a. Barcelona exerceix una gran atracció de població, ja que a gairebé tots els municipis catalans almenys un dels seus residents declara desplaçars’hi de manera quotidiana. Cal entendre el significat d’aquesta vinculació des del punt de vista de la mobilitat relacionada amb l’activitat pel gran nombre de llocs de treball i places universitàries que s’hi concentren.

b. Malgrat aquest poder d’atracció de la ciutat de Barcelona, l’espai de vida de la població catalana és fortament condicionat per la proximitat: ja que bona part de la vinculació amb un municipi diferent del de residència és per mitjà de la mobilitat habitual, la distància entre l’origen –el municipi de residència– i les destinacions ha de ser, forçosament, petita per a poder ser recorreguda diàriament. Així, la configuració típica de l’espai de vida obeeix, bàsicament, a tres criteris territorials: en primer lloc, la proximitat, de manera que sovint adopta una forma concèntrica al voltant del municipi de residència i amb un pes important de la capital comarcal; en segon lloc, el segon eix territorial fa referència a la vinculació territorial per mitjà de les segones residències, cas en què la distància ja no hi té un paper tan important a favor de la localització en territoris d’alt valor natural o paisatgístic; i, finalment, en tercer lloc, la ciutat de Barcelona, amb el fort poder d’atracció que s’acaba de comentar.

c. Es poden interpretar les relacions entre municipis en termes de grau de metropolitanització del territori, ja que es parteix de la base que els municipis amb aquesta característica presenten, d’una banda, una major obertura –un percentatge més gran de persones que utilitzen dos o més municipis–, i, de l’altra, una major dispersió territorial de les destinacions de la mobilitat quotidiana. Així, donant resposta a la pregunta sobre la configuració de Catalunya com un únic espai urbà, la conclusió és força clara: el territori català es caracteritza per una estructura policèntrica entorn de les capitals provincials i de les ciutats mitjanes del país, que exerceixen un cert grau d’atracció sobre el territori que hi és més proper.

Més discutible és el fet de si aquestes àrees es configuren com uns espais metropolitans o no. En general, aquesta característica només seria aplicable a tres àmbits concrets, que semblen funcionar de manera més o menys autònoma:

- L’àmbit metropolità de Barcelona, plenament consolidat al voltant de la capital catalana, que és sustentat sobre una xarxa important de ciutats mitjanes i grans –Sabadell, Terrassa, Martorell, Granollers, Mataró, Vilanova i la Geltrú– que abraçaria un mínim de set comarques –el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental, el Maresme, el Garraf i l’Alt Penedès (si bé aquesta última amb un menor grau)– i la influència del qual s’estén als municipis més pròxims de la resta de la província de Barcelona –Osona, el Bages i l’Anoia– i, fins i tot, del Baix Penedès i la Selva.

- Un nucli força més reduït territorialment al voltant del triangle format per les ciutats de Tarragona, Reus i Valls, que s’articula com una sola àrea funcional reforçada per la proximitat de l’important espai turístic de la Costa Daurada, el qual contribueix a una major autocontenció de la mobilitat intermunicipal generada.

- En un cas similar al del Camp de Tarragona, l’eix Girona-Banyoles i la seva extensió cap al litoral empordanès s’erigeixen com una àrea urbana emergent, però força tancada en si mateixa i sense una influència territorial gaire més gran, que no arriba ni a assolir comarques veïnes com Osona i la Garrotxa.

d. Finalment, i amb relació a l’espai generat per la localització territorial de les segones residències, aquest no obeeix a criteris de proximitat, sinó a les qualitats paisatgístiques i naturals dels llocs on se situen. En aquest sentit, es destaca una àrea que, gairebé amb independència del lloc de residència dels seus usuaris, sembla tenir un fort poder d’atracció: la Costa Daurada, en concret tota la franja litoral de les comarques del Baix Penedès, el Tarragonès i el Baix Camp, entre els municipis de Calafell i Cambrils. La resta d’àrees de concentració turística, com el Pirineu o la Costa Brava, tenen una influència territorial més reduïda, ja que es limita, d’una banda, als residents a l’àmbit Metropolità, i, de l’altra, als habitants de les comarques més properes.

bibliografia

Ajenjo, Marc; AlBeriCh, Joan (2005). “Repercussions de la xarxa viària en la població i la mobilitat habitual per treball”. A: FundACió ABertis [ed.]. Miscel·lània científica 2003-2004. Barcelona, p. 141-163. BArBAry, Olivier; dureAu, Françoise (1993). “Des citadins en mouvement. Analyse des pratiques résidentielles à Quito (Equateur)”. Cahiers des Sciences Humaines [París], vol. 29, núm. 2-3, p. 395-418.

CArrerAs, Josep Maria; otero, Montserrat; ruiz, Ernest (2009). “Aglomeracions urbanes europees”. Papers de la regió metropolitana de Barcelona [Barcelona], núm. 50, p. 1-246.

CourgeAu, Daniel (1988). Méthodes de mesure de la mobilité spatiale. Migrations internes, mobilité temporaire, navettes. París: Institut National d’études Démographiques.

doMenACh, Hervé; piCouet, Michel (1987). “Le caractère de réversibilité dans l’étude de la migration”. Population [París], vol. 42, núm. 3, p. 469-484.

hAll, Peter (1966). The World Cities. Nova York: McGraw-Hill. instituto nACionAl de estAdístiCA [INE] [ed.] (2001). Censos de población y viviendas 2001. Proyecto. [Mimeo. <http://www.ine.es/censo2001/index. html>]

MendizàBAl, Enric (1991). “Les noves tendències del poblament”. A: soCietAt CAtAl AnA de geogrAFiA [ed.]. Primer Congrés Català de Geografia. Vol. II: Ponències. Barcelona, p. 159-178.

MendizàBAl, Enric (1996). L’ús temporal del territori: l’exemple dels habitants de la regió metropolitana de Barcelona. [Tesi doctoral]

Módenes, Juan Antonio (1998). Flujos espaciales e itinerarios biográficos: la movilidad residencial en el área de Barcelona. [Tesi doctoral]

Módenes, Juan Antonio (2009). “Movilidad espacial: uso temporal del territorio y poblaciones vinculadas”. A: pons, j. j., Montoro, C., lópez, d.; BArCenillA, M. C. [ed.]. Territorio y movilidad interior de la población en España. Pamplona: Ediciones Universidad de Navarra, p. 171-185.

Susino, Joaquín (2001). “Movilidad residencial y movilidad cotidiana en áreas urbanas”. A: CAstAñer, M.; viCente, J.; Boix, G. [coord.]. Áreas urbanas y movilidad laboral en España. Girona: Servei de Publicacions de la Universitat de Girona, p. 141-163.

Supervivència i patrons de mortalitat de la població catalana, 1960-20071

Amand blanes llorens

Centre d’Estudis Demogràfics i Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona ablanes@ced.uab.es

Jeroen J.A. Spijker

Centre d’Estudis Demogràfics i Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona jspijker@ced.uab.es

Resum

En aquest article es descriuen i s’analitzen les tendències de la mortalitat a Catalunya des de principis dels anys seixanta del segle xx, quan l’esperança de vida en néixer era ja similar a la mitjana dels països de l’Europa Occidental, fins a l’actualitat, quan se situa entre les més elevades del món. El marc conceptual emprat per analitzar l’evolució del patró de mortalitat de la població catalana és la Teoria de la Transició Epidemiològica, amb l’objectiu de constatar com les tendències recents de la mortalitat a Catalunya s’adeqüen als trets que defineixen i caracteritzen les darreres fases d’aquesta transició. Per assolir aquest objectiu s’han reconstruït les sèries de mortalitat per sexe i edat, s’han elaborat les corresponents taules de mortalitat i s’ha quantificat l’efecte dels canvis en els riscos de morir sobre les expectatives de vida dels catalans. A més, a partir de l’any 1980, s’ha introduït en l’anàlisi la variable

1. Aquest article s’ha elaborat en el marc dels projectes de recerca del Ministerio de Ciencia e Innovación SEJ2006-002686/GEOG i CSO2009-09851.

causa de mort, cosa que ha permès aprofundir en les transformacions de l’estructura de la mortalitat i en el seu impacte sobre les millores en la supervivència de la població catalana.

paraules clau: Mortalitat, longevitat, patrons de morbimortalitat, transició epidemiològica.

Resumen

En este artículo se describen y se analizan las tendencias de la mortalidad en Cataluña desde principios de los años sesenta del siglo xx, cuando la esperanza de vida al nacer era ya similar a la media de los países de la Europa Occidental, hasta la actualidad, cuando se sitúa entre las más elevadas del mundo. El marco conceptual utilizado para analizar la evolución del patrón de mortalidad de la población catalana es la Teoría de la Transición Epidemiológica, con el objetivo de constatar cómo las tendencias recientes de la mortalidad en Cataluña se adecuan a los rasgos que definen y caracterizan las últimas fases de esta transición. Para alcanzar este objetivo se han reconstruido las series de mortalidad por sexo y edad, se han elaborado las correspondientes tablas de mortalidad y se ha cuantificado el efecto de los cambios en los riesgos de morir sobre las expectativas de vida de los catalanes. Además, a partir del año 1980, se ha introducido en el análisis la variable causa de muerte, cosa que ha permitido profundizar en las transformaciones de la estructura de la mortalidad y en su impacto sobre las mejoras en la supervivencia de la población catalana.

palabras clave: Mortalidad, longevidad, patrones de morbimortalidad, transición epidemiológica.

Abstract

This article describes and analyses mortality trends in Catalonia from the early 1960s, when life expectancy at birth was already similar to the Western European average, until today, as it observes one of the highest life expectancies in the world. The conceptual framework used to analyse the evolution of the mortality pattern of the Catalan population is the theory of epidemiological transition. This is to see how the recent mortality trends in Catalonia fit into the characteristics that define and characterise the final stages this transition. In order to achieve this goal, the mortality data series have been reconstructed by sex and age, relevant life tables have been produced and the effect that changes in the probability of dying has had on the life expectancy of the Catalans have been quantified. Moreover, for the period after 1980 causes of death have also been introduced in the analysis, allowing for a better under-

standing of how the mortality structure transformed and impacted on the increasing survival of the Catalans.

Keywords: Mortality, longevity, morbidity and mortality patterns, epidemiological transition.

Introducció

El procés històric de descens de la mortalitat ha implicat una profunda transformació en els patrons de morbimortalitat i de salut de la població (Omran, 1983). Les defuncions s’han desplaçat de la infància i l’adolescència a les edats madures i avançades, configurant-se progressivament un quadre de salut on la morbilitat substitueix la mortalitat com a força predominant. Les malalties infectocontagioses i maternals han estat reemplaçades per les causes degeneratives, els tumors i les cardiovasculars com a principals causes de mort, al temps que han emergit nous factors de risc relacionats amb els estils de vida i els comportaments individuals i amb determinats efectes no desitjats dels processos de modernització.

En els primers estadis d’aquest procés, els guanys d’esperança de vida es van concentrar en la infància, en l’adolescència i en les dones en edat reproductiva, a causa de millores higièniques i en les condicions de vida, juntament amb els avenços mèdics i de salut pública, desplaçant-se progressivament cap a les edats adultes i madures en les dècades centrals del segle passat. En els anys seixanta del segle xx, en els països capdavanters en el descens de la mortalitat, es va assistir a una fase de relativa estabilització en l’esperança de vida a mesura que s’esgotaven els potencials de millora en la primera meitat de la vida i es controlaven les malalties transmissibles. Durant aquells anys es va estendre la visió que aquests països estaven accedint al final de la seva transició epidemiològica, configurant-se un patró de morbimortalitat relativament estable que dificultaria l’assoliment de nous avenços en la supervivència de la població. No obstant, la història es va encarregar de desmentir-ho, ja que a les darreres dècades s’ha assistit a la consecució de nous guanys d’anys de vida a causa, en aquest cas, de la davallada de la mortalitat per causes cròniques i degeneratives, sobretot les cardiovasculars. Aquesta nova realitat fou descrita per Olshansky i Ault (1986) com l’etapa de “les malalties degeneratives en edats avançades”, ja que els seus principals trets eren: a) el ràpid descens de la mortalitat en la població anciana i a un ritme relativament similar als dos sexes; b) el desplaçament a edats més grans de les causes degeneratives; i c) la progressiva concentració dels guanys de vida en edats cada cop més avançades. Des d’un altre punt de vista, Rogers i Hackenberg (1987) van emfatitzar un altre conjunt de factors, amb un gran pes del relacionats amb hàbits i estils de vida, per descriure alguns trets definitoris de les tendències actuals, com

ara: a) la importància de les patologies extrínseques com els accidents o els suïcidis; b) el paper sobre l’estat de salut de les actituds individuals, bé afavorint-lo (estils de vida saludables), bé perjudicant-lo (tabaquisme); c ) els efectes negatius associats a una combinació de factors del comportament i socials (com la sida); i d) la interacció entre malalties cròniques i infeccioses a causa del progressiu envelliment de la població.

Les dues visions anteriors són complementàries, en reflectir diferents aspectes d’una nova fase de la transició epidemiològica: determinants a nivell micro, com els estils de vida i els comportaments dels grups socials; determinants macro, com els serveis sociosanitaris i els programes de salut. Aquesta doble dimensió permet interpretar l’evolució de la mortalitat per edat i causa a Catalunya durant les últimes dècades: el desplaçament de l’edat a la defunció; els guanys en longevitat; el paper de les malalties degeneratives no-cardiovasculars, com els tumors o les malalties mentals; i l’evolució de determinades causes lligades a factors socials i del comportament, com els accidents de trànsit i la sida. Aquestes tendències, com mostrarem, es troben en la base dels recents canvis en els nivells de mortalitat i en els seus diferencials de gènere a Catalunya.

Finalment, l’interès per l’estudi de la mortalitat transcendeix al propi fenomen ja que es projecta sobre la dinàmica demogràfica de les poblacions. Les seves tendències recents als països occidentals, especialment les derivades de la major longevitat de la població, han provocat una creixent preocupació per les seves repercussions en el creixement i en l’estructura per edats de la població, ja que han constituït i constituiran un factor d’envelliment de la piràmide poblacional per la seva cúspide. A més, el seu impacte es veurà intensificat en les properes dècades per un element de tipus estructural lligat a la forta inèrcia que tenen les estructures poblacionals: la progressiva arribada a les edats ancianes de generacions cada cop més nombroses fruit de l’elevada natalitat de mitjans dels anys cinquanta a mitjans dels setanta als països occidentals. En aquest context, un aspecte clau, objecte d’intens debat, és el futur de la mortalitat en les edats més avançades, o dit en altres paraules, on se situen els límits en les expectatives de vida d’una població? Alguns autors creuen poc probable que es puguin superar determinats llindars, relativament propers als ja assolits, per la dificultat de suprimir o reduir de forma significativa algunes causes de mort endògenes a causa de la presencia de límits biològics, al temps que assenyalen la incertesa que planeja en la tendència favorable de la mortalitat exogena per l’aparició o el rebrot de malalties lligades als estils de vida i al deteriorament mediambiental (Olshansky et al., 1990). Altres autors postulen una visió més optimista sobre el límits de la vida humana, en constatar que a partir d’un determinat nivell de desenvolupament social i econòmic, els països tendeixen a convergir cap als valors màxims observats d’esperança de vida en néixer, els quals presenten una evidencia empírica a escala internacional de creixement lineal i sostingut durant les darreres dècades, estimant que aquesta tendència es mantindrà en el futur (Oeppen, Vaupel, 2002).

dades i consideracions metodològiques

L’anàlisi de la transició epidemiològica a Catalunya es veu, en part, limitada i condicionada per la quantitat i la qualitat de les dades disponibles. és innegable el notable avenç als darrers anys en la informació estadística i en la seva accessibilitat, en disposar de fitxers de microdades, però no és menys cert que alguns canvis en els conceptes i en les classificacions, així com puntuals dèficits de cobertura, requereixen realitzar una sèrie de consideracions i d’operacions prèvies.

Les estadístiques del Moviment Natural de la Població (MNP), malgrat l’obligatorietat de complimentar els corresponents butlletins estadístics i els controls en el procés estadístic, presenten deficiències de cobertura a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta del segle xx. Un informe del Centre d’Estudis Demogràfics va mostrar que a Catalunya el subregistre dels successos vitals fou força més elevat que al conjunt de l’Estat i, a més, es va caracteritzar pel seu abast temporal i per la seva heterogeneïtat territorial (Ajenjo i Blanes, 1994). Els majors dèficits de cobertura de la font es van localitzar a principis dels anys vuitanta amb uns nivells que oscil·laven entre el 10 i el 14 per cent en les defuncions i entre el 7 i el 10 per cent en els naixements. El subregistre en el nombre d’òbits en el MNP subestima els riscos de morir dels catalans durant aquells anys, introdueix una ruptura en la trajectòria dels indicadors de mortalitat i dificulta l’anàlisi dels seus diferencials espacials. Pels anteriors motius, s’ha considerat adient procedir a una reponderació dels fitxers de microdades de defuncions de l’Instituto Nacional de Estadística (INE) de 1977 a 1984 sota el supòsit que el subregistre va ésser independent del sexe, de l’edat i de la causa de mort. 2 Malgrat les limitacions del procediment emprat, els indicadors resultants mostren una evolució més sostinguda i coherent de la mortalitat en la dècada dels setanta i dels vuitanta, com s’aprecia si es compara l’evolució de l’esperança de vida a Catalunya calculada amb les dades del MNP i amb les xifres corregides de defuncions. Així, l’esperança de vida de les catalanes, calculada amb les xifres del MNP va ser de 76,9 anys al 1976, de 79,8 anys al 1981 i de 80,4 anys al 1986, derivant-se a partir d’aquestes dades que a la primera meitat de la dècada dels vuitanta es va produir un clar alentiment en els guanys d’anys de vida de la població femenina que, a més, contrasta amb el fort increment esdevingut al quinquenni anterior. Per contra, amb les defuncions corregides, l’esperança de vida en néixer per l’any 1981 si situa en els 78,6 anys (1,2 anys menys que la calculada amb les xifres del MNP), presentant ara la sèrie una tendència sostinguda de millora en la supervivència de les dones catalanes durant aquell període.

2. Per reponderar els fitxers de microdades del MNP de defuncions de residents a Catalunya s’han emprat els nivells de subregistre estimats per Ajenjo i Blanes (1994). Els percentatges són del 2,9 % al 1977, del 3,3 % al 1978, del 5,1 % al 1979, del 10,4 % al 1981, del 12,5 % al 1981, de l’11,6 % al 1982, del 3,4 % al 1983 i del 4,0 % al 1984.

Un altre aspecte a destacar és que els indicadors de mortalitat difereixen lleugerament dels oferts pel Departament de Salut en els seus informes i estudis d’ençà 1983. La raó és que aquest organisme no inclou en els seus estudis les defuncions de residents a Catalunya esdevingudes fora del territori català, mentre que en aquest treball s’han considerat totes les defuncions de residents amb independència del lloc on es va produir l’òbit. En termes d’anàlisi, aquesta diferència en la informació de base3 es tradueix en què l’esperança de vida en néixer és al voltant de 0,2 anys inferior en ambdós sexes a la difosa pel Departament de Salut i l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT).

Les fonts estadístiques espanyoles no proporcionen fins l’any 1975 dades sobre causes de mort tabulades per sexe i edat a escala territorial, a excepció dels períodes 1902-1907 i 1931-1940. A més, per raons de comparabilitat de les sèries, el període estudiat s’ha cenyit als anys de vigència en les estadístiques espanyoles de defuncions segons la causa de mort de la novena i de la desena revisió de la Classificació Internacional de Malalties (CIM-9: 1980-1998, CIM-10: des de 1999 fins a l’actualitat). Una anàlisi prèvia de les causes de mort ha permès identificar aquelles que son més rellevants en termes de mortalitat total i/o d’impacte sobre l’esperança de vida, tractant-se finalment 31 causes específiques, a més de les mal definides,4 de la resta de causes naturals i de la resta d’externes (vegeu la taula 1). El procés d’homogeneïtzació entre les dues classificacions s’ha realitzat a partir dels fitxers de microdades de defuncions segons la causa de mort de l’INE.5

Les poblacions per sexe i edat simple emprades com a base per al càlcul dels indicadores del període 1960-1986 provenen d’una reconstrucció pròpia dels efectius poblacionals de Catalunya realitzada a partir dels Censos de Població dels anys 1961, 1971 i 1981, del Padró Municipal d’Habitants de l’any 1986, i dels esdeveniments vitals enregistrats durant el període 1960-1986. Les poblacions del període més recent, d’ençà l’1 de gener de 1987, es corresponen amb les estimacions intercensals i postcensals de l’IDESCAT.

Les sèries de mortalitat s’han elaborat a partir de l’any 1960, considerant la variable causa de mort des de l’any 1980. L’evolució de les sèries presenta algu-

3. A tall d’exemple, el nombre total de defuncions per a l’any 2007, darrer disponible, és de 59.312 segons l’informe del Departament de Salut (Servei d’Informació i Estudis, 2009) i de 60.005 en aquest treball.

4. En l’anàlisi de l’evolució dels patrons de morbimortalitat cal tenir en compte les variacions que es produeixen en el percentatge de malalties mal definides i no classificables, especialment en les edats més avançades on el procés que desemboca en la mort es deu sovint a una interacció de múltiples causes. Un major percentatge de causes mal definides, a causa d’una incertesa en la diagnosi i/o la certificació de la defunció, implica que la incidència d’algunes de les altres causes estigui subestimada, especialment d’aquelles relacionades amb el procés d’envelliment de l’organisme. En el període analitzat, el percentatge de defuncions de causa mal definida fluctua entre l’1 i el 3 per cent del total, sense observar-se una tendència clara, mentre que per a la població major de 85 anys oscil·la entre el 3 i el 4 per cent, a excepció del bienni 1981-82 amb un 6,5 per cent.

5. Per relacionar els codis de la CIM-9 i de la CIM-10 s’ha emprat la “Lista reducida de causas de muerte CIE-10 y su correspondencia con la CIE-9” de l’INE (<http://www.ine.es/daco/daco42/sanitarias/listas_02.doc>).

taula 1

llista de causes de mort

Malalties infeccioses

Tuberculosi

Sida

Altres malalties infeccioses

tumors

Tumors malignes esòfag

Tumors malignes estómac

Altres tumors digestius

Tumors broncopulmonars

Malalties de l’aparell respiratori

Grip

Pneumònia

Malalties vies respiratòries inferiors

Altres malalties aparell respiratori

Malalties de l‘aparell digestiu

Cirrosi i malalties cròniques del fetge

Altres malalties aparell digestiu

Càncer de mama Causes externes

Tumors òrgans genitals femenins

Accidents vehicles motor

Tumor pròstata i òrgans genitals masculinsSuïcidi

Leucèmia

Altres tumors

Malalties de l’aparell circulatori

Malalties hipertensives

Malalties isquèmiques del cor

Malalties cerebrovasculars

Aterosclerosi

Altres malalties aparell circulatori

Homicidi

Altres causes externes

Altres malalties

Diabetis

Trastorns mentals

Sistema nerviós central (SNC)

Perinatals

Congènites

Mal definides

Resta de causes de mort

Font: elaboració pròpia.

nes oscil·lacions interanuals, com en el període més recent en les edats ancianes a causa de la presència d’anys amb una major virulència de la grip o pels efectes de la canícula. Aquestes fluctuacions poden introduir un element de confusió quan es realitzen comparacions temporals en funció de quin sigui el nivell de mortalitat de l’any que es pren com a referència. Per aquest motiu, i per tal d’assolir una major consistència en els resultats, s’ha elaborat també una sèrie d’indicadors de dimensió bianual, només pels períodes començats en els anys acabats en 1 i en 6. Els indicadors bianuals han estat la referència per analitzar les transformacions en els patrons de mortalitat de la població catalana. En relació als aspectes metodològics, s’ha procedit a estandarditzar totes les taxes de mortalitat per causa, utilitzant com a població de referència l’estàndard europeu de l’Organització Mundial de la Salut. D’aquesta manera es controlen les distorsions que provoquen en les taxes brutes els canvis en l’estructura per edats de la població, i se n’obté un indicador comparable d’evolució temporal.

Entre els objectius del treball està esbrinar l’impacte de les transformacions en els patrons de mortalitat sobre les expectatives de vida dels catalans. El mètode utilitzat, proposat per Pollard (1988), permet explicar les diferències en l’espe rança de vida en néixer, tant en termes sincrònics com diacrònics, en funció dels canvis, o de les desigualtats, en l’estructura de la mortalitat per edat i per causa. Per exemple, quin efecte ha tingut la reducció dels riscos de morir el primer any de vida en el guany d’esperança de vida?, quin impacte té una determinada causa de mort sobre les desigualtats en les expectatives de vida per gènere?… Amb aquest mètode s’obté una taula de doble entrada en la qual un dels marginals mostra l’efecte de la mortalitat per edat i l’altre el de la mortalitat per causa, mentre que les caselles centrals quantifiquen l’efecte de cada causa a cada edat. Per sintetitzar el conjunt dels resultats obtinguts s’ha procedit a representar-los gràficament per grans grups d’edat que reflecteixen les diverses etapes del cicle vital.

Supervivència i longevitat de la població catalana,

1960-2007

La vida mitjana de la població catalana d’ençà principis dels anys seixanta del segle xx ha augmentat en 9,8 anys en els homes i en 11,5 anys en les dones, el que ha permès que els catalans gaudeixin en l’actualitat d’unes expectatives de vida entre les més elevades del món, amb 78,0 anys els homes i 84,4 anys les dones.6

La tendència pel conjunt del període ha estat clarament favorable encara que una anàlisi més detallada permet identificar la presència de diferents fases (vegeu el gràfic 1 i la taula 2). Durant la dècada dels seixanta es van produir avenços significatius en l’esperança de vida en néixer dels catalans, a causa bàsicament a la davallada de la mortalitat en la infància, que encara actuava com a principal impulsor dels guanys d’anys de vida de la població. Aquests guanys es van intensificar en els següents quinquennis en combinar-se amb l’entrada en una etapa caracteritzada també per la millora en la supervivència en les edats madures i ancianes, més primerenca e intensa en les dones, tal com s’observa en l’evolució de les expectatives de vida als 65 anys que inicia en aquell període una senda ascendent que es perllonga fins als nostres dies.

La trajectòria positiva de l’esperança de vida en néixer es va interrompre en els homes en el segon quinquenni dels anys vuitanta, arribant fins i tot a una pèrdua de 0,3 anys en les seves expectatives de vida entre 1986-1987 i 1991-

6. La intensitat i la concentració temporal de la davalla de la mortalitat a Catalunya es visualitza clarament des d’una perspectiva més històrica ja que segons estimacions de Cabré (1999) l’esperança de vida al 1910 era de 42,4 anys en els homes i de 44,9 anys en les dones. El retard de Catalunya en relació als països capdavanters en la reducció de la mortalitat, especialment en els primers anys de vida, es fa palès si considerem que aquell any els suecs tenien unes expectatives de vida de 56,5 anys i les sueques de 59,4 anys, i els francesos de 49,5 i 53,1 anys, respectivament (dades de Human Mortality Database (HMD): <www.mortality.org>).

En néixer

taula 2

Evolució de l’esperança de vida a diferents edats. Catalunya

196162 196667 197172 197677 198182 198687 199192 199697 200102 200607

Homes68,268,769,971,873,074,173,875,376,678,0 Dones72,974,175,377,179,080,481,182,383,384,4

Dif.

Absoluta 4,75,35,45,45,96,37,37,16,86,5

Dif. Relativa 6,9%7,7%7,7%7,5%8,1%8,5%9,9%9,4%8,9%8,3%

Als 65 anys

Homes12,913,013,113,914,815,615,916,516,917,7 Dones15,215,515,816,718,019,019,620,521,021,8

Dif.

Absoluta 2,32,52,72,83,23,43,74,04,14,1

Dif. Relativa 18,0%19,3%20,8%20,5%21,7%21,6%23,4%24,5%24,2%23,2%

Font: elaboració a partir de les dades de defuncions del MNP(1961-2007), de la reconstrucció dels efectius de població de Catalunya (1961-1986), i de les estimacions inter i postcensals de Catalunya de l’IDESCAT (1987-2008).

Gràfic 1

Evolució de l’esperança de vida en néixer i a l’edat 65. Catalunya, 1960-2007

Font: elaboració a partir de les dades de l’annex 1.

1992, a causa d’un empitjorament en els riscos de morir de la població adultajove i a una desacceleració en el ritme de descens de la mortalitat en les edats avançades. En la població femenina, si bé no es va arribar a invertir la tendèn-

cia, aquests anys es configuren com un període d’estancament que contrasta amb els significatius guanys dels quinquennis anteriors.

Des de principis dels anys noranta, es recupera la trajectòria ascendent de l’esperança de vida en néixer, amb un increment mitjà anual de 0,28 anys en el homes i de 0,22 anys en les dones. No obstant, ritmes d’aquesta intensitat, on a cada dècada el conjunt de la població catalana guanyaria 2,5 anys de vida, difícilment podran mantenir-se en el futur ja que en part es deuen a un efecte de recuperació de les pèrdues anteriors en invertir-se la tendència de la mortalitat en els adults-joves. 7 Aquest fet explica que, per primer cop, els guanys d’anys de vida han estat majors en la població masculina, contribuint a una contracció dels diferencials de vida entre sexes en la darrera dècada. Però, sens dubte, l’aspecte més significatiu per les seves repercussions de futur és la persistència en els avenços en la longevitat, amb un increment de la vida mitjana restant a partir de l’edat 65 d’1,8 anys en els homes i de 2,2 anys en les dones als darrers tres quinquennis.

El diferent ritme de reducció de la mortalitat en els homes i en les dones s’ha traduït en un increment dels diferencials d’esperança de vida en néixer entre sexes, dels 4,7 anys del bienni 1961-1962 als 6,5 anys de 2006-2007, al temps que s’han configurat dues modes de sobremortalitat masculina, una centrada en les edats adultes-joves, l’altra en les madures i ancianes. A grans trets, l’evolució recent ha estat determinada per la intensificació de les desigualtats en les expectatives de vida en la primera meitat dels anys noranta, quan s’assoleixen els màxims per sobre dels 7 anys com a conseqüència de la major incidència de la “crisi” de mortalitat en els adults-joves masculins, i per la posterior trajectòria cap a la seva contracció a mesura que es reduïen els factors de risc en aquesta etapa del cicle vital i es produïa una certa aproximació en les taxes de mortalitat en les edats adultes i madures (gràfic 2). La tendència de fons ha estat una progressiva concentració dels diferencials d’anys de vida entre sexes a edats més avançades, ja que les millores en la supervivència en la gent gran es van donar abans en les dones i es van caracteritzar per una major pendent de caiguda de les taxes de mortalitat. Així, pel conjunt del període, les desigualtats de vida mitjana en néixer entre la població masculina i la femenina han augmentat un 36 per cent, mentre que a l’edat 65 ho han fet en un 78 per cent. Malgrat això, en el període més recent s’observa una certa estabilització en els diferencials absoluts en l’esperança de vida a l’edat 65 a causa dels nivells que ja han assolit les taxes de mortalitat en les dones, especialment en les primers edats ancianes, i a una relativa acceleració en la davallada de les taxes masculines.

Per contextualitzar l’evolució de l’esperança de vida a Catalunya, s’ha comparat la seva trajectòria amb la de dos països que exemplifiquen diferents ritmes en el procés de la transició epidemiològica en els països occidentals: per un

7. Les recents projeccions de la població catalana de l’IDESCAT preveuen, en la hipòtesis mitjana de mortalitat, una esperança de vida en néixer l’any 2040 de 83,40 anys pels homes i de 88,95 anys per les dones, cosa que equival a un increment mitjà anual pel període 2007-2040 de 0,15 i 0,13 anys respectivament (IDESCAT, 2009).

Gràfic 2

Evolució dels diferencials absoluts d’esperança de vida en néixer i a l’edat 65 entre homes i dones. Catalunya. 1960-2007

196019641968197219761980198419881992199620002004

En néixerA l’edat 65

Nota: Mitjana mòbil de tres anys centrada sobre l’any de referència. Font: elaboració a partir de les dades de l’annex 1.

costat, Suècia, amb un procés dilatat en els temps; per l’altre, Japó, amb un model accelerat (gràfic 3). A més, aquests països es caracteritzen, en les darreres dècades, per ser, en la majoria d’anys, líders mundials en l’esperança de vida, en els primers quinquennis, Suècia, i en els darrers, el Japó. A Catalunya la transició epidemiològica va ser més tardana i ràpida que en els països de l’Europa Occidental i Nòrdica, però amb uns nivells de partida a principis dels anys seixanta més favorables que els de la població japonesa. Fins als anys setanta s’assisteix a una convergència amb els països capdavanters, que conclou a principis dels anys vuitanta en entrar en una etapa d’estancament. Des de llavors, els avenços a Catalunya han estat relativament similars als dels països capdavanters en els homes, situant-se al voltant d’un any per sota dels suecs i dels japonesos. Per contra, les dones catalanes han accentuat la seva posició favorable dins el context dels països occidentals, superant a les sueques, encara que amb unes expectatives de vida 1,5 anys per sota dels màxims mundials de les japoneses. En relació amb la resta de l’Estat, els catalans gaudien, al principi del període, d’unes expectatives de vida més favorables a causa bàsicament dels menors riscos de morir en els primers anys de la vida i a una davallada més incipient de la mortalitat en les edats madures i ancianes. A mesura que s’anava reduint la mortalitat infantil a Espanya es perdia aquest tradicional avantatge de la població catalana, situant-se al darrer any, al 2007, el diferencial positiu dels catalans al voltant dels 0,3 anys en els dos sexes. En relació a les altres comu-

Homes

Gràfic 3

Esperança de vida en néixer a Catalunya, Japó, Suècia i màxim mundial, 1960-2007 19601965197019751980198519901995200020051960196519701975198019851990199520002005

Dones

CatalunyaSuècia JapóMàxim mundial

Font: dades de Catalunya annex 1; resta de dades Human Mortality Database (HMD: <www.mortality.org>).

nitats autònomes en aquell any els catalans ocupaven la sisena posició en els homes i la setena en les dones, amb un rànquing estatal que als dos sexes es trobava encapçalat pels residents a la Comunitat Foral de Navarra.8

En els anteriors paràgrafs s’ha descrit l’evolució de l’esperança de vida en néixer, però aquest és un indicador molt condicionat pel nivell dels riscos de morir en les primeres etapes de la vida i, per tant, no és el més adient per quantificar canvis en la longevitat de la població. Un indicador més adequat és l’edat modal a la defunció de la taula de mortalitat, ja que aquesta edat expressa quina és la “duració més comuna” de la vida un cop superats els riscos de morir dels primers anys de la vida. Entre 1960-1961 i 2006-2007 s’ha incrementat de forma molt significativa l’edat modal a la defunció en les taules de mortalitat de la població catalana, al passar dels 74,5 als 85,4 anys en els homes i dels 80,5 als 89,5 anys en les dones (taula 3). és a dir, en poc menys de mig segle l’edat on es concentra el major nombre de defuncions de la taula de mortalitat s’ha desplaçat 11 anys en els homes i 9 anys en les dones. A més, el nombre d’efectius que sobreviuen a l’edat modal és cada cop major, malgrat localitzar-se aquesta en edats més avançades. Juntament amb aquest

8. L’esperança de vida a Catalunya al 2007 en les publicacions de l’INE és similar a la calculada en aquest article, amb una diferència inferior als 0,1 anys de vida que, en cap cas, alteraria la posició de Catalunya en l’escalafó de les CCAA.

taula 3

Indicadors de les taules de mortalitat

Homes dones

e0 d(Mo)C50 C50-inf C50-sup

e0 d(Mo)C50 C50-inf C50-sup 1961-196268,274,516,4688472,980,514,472,086 1981-198273,081,415,5728779,084,812,577,089 2006-200778,085,413,3789184,489,510,784,0 94

Nota: e0 esperança de vida en néixer; d(Mo) edat modal a la defunció de la taula de mortalitat; C50 mínim interval d’edats que compren el 50 per cent de les defuncions al voltant de l’edat modal; C50-inf edat inferior del paràmetre C50; i C50-sup edat superior del paràmetre C50

Font: elaboració a partir de taules de mortalitat elaborades amb dades de defuncions del MNP, poblacions reconstruïdes de Catalunya (1961-1986) i estimacions inter i postcensals de l’IDESCAT (1987-2008)

desplaçament de l’edat modal es produeix una concentració de les defuncions al voltant d’aquesta edat i un procés de rectangularització de la corba de supervivència. Un indicador de la concentració és el rang d’edats que comprèn la meitat de les defuncions de la taula de mortalitat entorn de l’edat modal. Al 1961-1962 aquest rang incloïa 16 edats en els homes i 14 edats en les dones, mentre que al 2006-2007 s’havia reduït a 13 edats en els homes, de l’edat 78 a la 91, i a 10 edats en les dones, de l’edat 84 a la 94. En altres paraules, de les millores en longevitat es beneficia cada cop més un major nombre d’individus. En termes de la dinàmica demogràfica de la població catalana, la recent davallada de la mortalitat en les edats avançades, a més del seu impacte en el creixement de la població, ha esdevingut un factor clau en l’envelliment de la piràmide poblacional per la cúspide. Més longevitat implica un increment tant del nombre d’individus que sobreviu a edats avançades com del nombre d’anys que els resten de vida, essent un dels factors que explica el procés de sobreenvelliment del col·lectiu de gent gran.9 A més, d’aquesta millora s’han beneficiat tradicionalment més les dones, el que ha contribuït també a una feminització de la població anciana. A Catalunya, amb els riscos de morir del bienni 19611962 el 59 per cent de la població femenina compliria els 75 anys, restant-les encara unes expectatives de 8,8 anys de vida, mentre que amb la mortalitat de 2006-2007 ja hi sobreviuria el 85 per cent, amb unes expectatives de vida restants de 13,3 anys.10 Una manera de constatar l’impacte demogràfic de les millores en la supervivència en la població de més edat és comparar les poc més de 45 mil defuncions de dones de 75 anys i més registrades a Catalunya en el bienni 2006-2007, amb les gairebé 90 mil que s’haguessin produït aquells anys amb la mortalitat observada a principis de la dècada dels setanta, o les prop de 70 mil amb la de principis dels vuitanta.

9. A l’any 1961 la població de 85 anys i més representava el 3,9 per cent de la població major de 65 anys a Catalunya, al 1981 el seu pes relatiu era del 6,1 per cent i actualment se situa en el 12,4 per cent.

10. Per idèntics biennis, el percentatge de supervivència a l’edat 75 dels homes era del 44 i del 68 per cent i la vida mitjana a partir d’aquesta edat de 7,5 i de 10,7 anys, respectivament.

Gràfic 4

taxes estandarditzades de mortalitat per grups d’edat (per mil).

Catalunya, 1960-2007

19601965197019751980198519901995200020051960196519701975198019851990199520002005

Nota: Mitjana mòbil de tres anys centrada sobre l’any de referència. Font: elaboració pròpia a partir de les defuncions del MNP, de les poblacions reconstruïdes de Catalunya (1961-1986,) i de les estimacions inter i postcensals de l’IDESCAT (1987-2008)

les grans tendències d’evolució de la mortalitat per edat i per causa

L’evolució de les taxes estandarditzades de mortalitat per grans grups d’edat sintetitza els principals trets de les darreres dècades: a) la profundització en el descens de la mortalitat en la infància i en l’adolescència; b) l’aparició d’una etapa d’increment dels riscos de morir en els adults-joves; c) la davallada de la mortalitat en les edats adultes i madures; i d) les millores en la supervivència de la gent gran (gràfic 4).

La mortalitat infantil a Catalunya a principis dels anys seixanta era del 37 per mil en els nens i del 29 per mil en les nenes, mantenint-se la tradicional posició favorable respecte de la resta de l’Estat, encara que amb retard en relació als països de l’Europa Occidental i Nòrdica, alguns dels quals tenien ja taxes per sota del 20 per mil. Durant els anys seixanta i setanta es va intensificar el procés de descens de la mortalitat en el primer any de vida per la sinèrgia de factors lligats al desenvolupament social i econòmic, a l’educació maternoinfantil i a la implantació d’una xarxa de maternitats en les principals ciutats. A principis dels vuitanta la mortalitat infantil a Catalunya ja era similar a l’observada a l’Europa Continental, però encara lleugerament superior a la del Nord d’Europa. En el període més recent, l’extensió de la prevenció prenatal,

els serveis pediàtrics i els avenços científics han incrementat les probabilitats de supervivència en els primers dies de vida, aprofundint en la davallada de la mortalitat infantil fins a taxes al voltant del 3 per mil i amb la configuració d’un patró dominat per les causes perinatals i congènites que representen vuit de cada deu defuncions.

En la resta de la infància i en l’adolescència també s’han produït significatives millores amb una reducció de la mortalitat de l’ordre del 80 per cent en el conjunt del període, fins assolir en el bienni 2006-2007 una taxa d’1 a 19 anys del 2 per 10.000 en els homes i de l’1 per 10.000 en les dones. Malgrat els baixos riscos de morir en aquestes edats roman encara un marge d’actuació ja que gran part de les defuncions es deuen a causes de mort que es consideren com evitables, com ara les externes que són el 45 per cent de les defuncions masculines i el 16 per cent de les femenines en aquestes edats.

Un dels trets que defineix l’evolució recent de la mortalitat a Catalunya, com a la resta de l’Estat, és la presència d’un període d’increment dels riscos de morir en la població de 20 a 39 anys en la dècada dels vuitanta i començaments dels noranta. Van ser uns anys on la taxa de mortalitat gairebé es va duplicar en la població masculina, assolint-se unes probabilitats de morir superiors fins i tot a les de principis dels anys seixanta, 11 mentre que en la població femenina l’augment va ser inferior però també significatiu, d’un 40 per cent. Les causes d’aquest repunt estan molt relacionades amb hàbits i estils de vida, amb un paper determinant dels accidents de trànsit i de la sida i, en menor mesura, dels suïcidis i de les causes relacionades amb les drogodependències. Veiem de manera més detallada la tendència de les dues principals causes (gràfic 5):

a. L’evolució de la mortalitat per accidents de trànsit presenta una fase alcista fins a principis dels anys noranta quan es van assolir taxes properes al 5 per 10.000 en els homes i a l’1 per 10.000 en les dones. Entre els factors que sovint s’esmenten per explicar aquest increment alguns són estructurals i van afectar al conjunt de la població, com les característiques de la xarxa viària i del parc automobilístic, mentre que d’altres explicarien la seva major incidència en el col·lectiu dels adults-joves, com l’extensió de la “cultura” de l’automòbil, les noves pautes d’oci i diversió, la “motorització” del parc. En resposta a aquesta “epidèmia” es van adoptar mesures encaminades tant a reduir factors de risc en la conducció (velocitat, alcohol...) com actuacions en la xarxa viaria i en la renovació del parc automobilístic, entre d’altres. Arran d’aquests mesures es va produir una inflexió en la tendència de la sinistralitat per accidentes de tràfic, situant-se en els darrers anys la taxa estandarditzada per sota la de principis dels

11. A Catalunya el risc de morir d’un home entre el vintè i el quarantè aniversari era del 31,8 per mil al 1961-62 i del 40,3 per mil al 1991-92, per reduir-se posteriorment fins al 15,1 per mil en el darrer bienni.

Gràfic 5

Evolució de la mortalitat per sida, accidents de trànsit i resta de causes de mort en la població adulta-jove (20-39 anys).

Catalunya 1980-2007

Font: elaboració pròpia a partir de les dades del MNP i de l’Estadística de Defuncions segons causa de mort de l’INE, de les poblacions reconstruïdes (1980-1986) i de les estimacions inter i postcensals de l’IDESCAT (1987-2008).

vuitanta. Malgrat aquesta tendència favorable, la mortalitat per accidents de trànsit en aquesta franja d’edats encara representa el 16 per cent de la mortalitat total en els homes i el 7 per cent en les dones.

b. La mortalitat per sida es caracteritza per una acceleració de les taxes fins a mitjans dels anys noranta. La major mortalitat es va donar l’any 1995 amb una taxa estandarditzada de 7 per 10.000 en les homes i d’1,8 per 10.000 en les dones, representant aquell any un terç de les defuncions masculines i una quarta part de les femenines. El període de latència de la malaltia i la major supervivència temporal van provocar un desplaçament del grup d’edat de major mortalitat a mesura que les cohorts més afectades es traslladaven a edats superiors. Les campanyes de prevenció de la sida, el major coneixement per part de la població dels mecanismes de transmissió i els avenços mèdics han permès una davallada substancial tant de nous casos com de la mortalitat fins assolir en l’actualitat taxes per cada 10.000 persones de 20 a 39 anys del 0,3 en els homes i del 0,1 en les dones. Aquesta tendència, unida al component generacional d’aquesta malaltia, ha provocat que actualment la taxa de mortalitat en el segment de 40 a 59 anys triplica la del grup de 20 a 39 anys en els homes i la duplica en el cas de les dones

Però, quin va ser l’impacte d’aquesta crisi? Si bé els riscos de morir en aquestes edats són baixos, la pèrdua d’una vida al principi de l’edat adulta és molt rellevant tant en termes emocionals i familiars, de pèrdua de fills i de ruptura de parelles joves, com socials i econòmics, de trencament de la vida reproductiva i laboral. Es pot realitzar un exercici teòric consistent en comparar les defuncions del bienni 1991-1992, punt àlgid de la crisi, amb les que s’haguessin produït només d’haver-se mantingut constants les taxes de mortalitat en els nivells de 1981-1982. L’excés de defuncions a Catalunya en el bienni 1991-1992 en la població de 20 a 39 anys es pot xifrar en gairebé 1.800 homes i en 300 dones, cosa que equival al 47 per cent del de les defuncions masculines ocorregudes en aquell bienni i al 24 per cent de les femenines.

En les edats adultes, entre els 40 i els 59 anys, la taxa estandarditzada de mortalitat masculina s’ha reduït en el conjunt del període estudiat en un 39 per cent i la femenina en un 61 per cent. El descens ja va ser rellevant en els anys seixanta a les dones, encara que es va retardar fins la dècada posterior pels homes. En la població masculina les tendències recents s’han caracteritzat per una davallada de la mortalitat isquèmica, per cirrosis i per malalties cerebrovasculars, i per una lleuger retrocés de la mortalitat per tumors. A causa d’aquestes diferències de ritme, en el patró de mortalitat dels homes els tumors han adquirit més preponderància, al passar del 36 per cent de la mortalitat total en 1981-1982 al 45 per cent el 2006-2007, destacant els broncopulmonars que són avui en dia una de cada tres defuncions per càncer. En la població femenina la reducció ha estat més intensa a causa bàsicament del comportament de les malalties cerebrovasculars i a la major supervivència per càncer de mama des de principis dels anys noranta, encara que es manté com la principal causa de mort en aquestes edats. Per contra, en els darrers anys s’observa un lleuger augment en les taxes de mortalitat per càncer de pulmó a mesura que accedeixen a aquestes edats cohorts femenines on l’hàbit del tabaquisme és més estès. Como a resultat de les diferents trajectòries dels càncers en la població femenina, els broncopulmonars han passat de representar el 5 per cent de la mortalitat per càncers en 1981-1982 a gairebé el 15 per cent el 2006-2007.

L’evolució de la mortalitat entre els 60 i els 74 anys ha estat a grans trets similar a la del grup anterior, amb una trajectòria de caiguda relativament similar. Les millores en la supervivència s’han concentrat fonamentalment en les malalties de l’aparell circulatori, amb una reducció del 62 per cent en els homes i del 76 per cent en les dones, i han perdut la primera posició que ocupaven les isquèmiques en els homes i les cerebrovasculars en les dones a principis dels anys vuitanta. Les causes de l’aparell respiratori, en els dos sexes, i de las malalties de l’aparell digestiu, sobretot en els homes, també han contribuït de forma significativa en el descens de la mortalitat, en un 25 per cent en els homes i en un 16 per cent en les dones. Per la seva banda, l’agregat de tumors presenta una tendència descendent en les dones i una major estabili-

Gràfic 6

transformació del patró de mortalitat per causa de la població de 75 anys i més. Catalunya, 1980-2007

198019851990199520002005198219871992199720022007

Mentals

Tumors Ap. circulatori Ap. Respiratori

Altres causes de mort

Font: elaboració pròpia a partir de les dades del MNP i de l’Estadística de Defuncions segons causa de mort de l’INE, de les poblacions reconstruïdes (1980-1986) i de les estimacions inter i postcensals de l’IDESCAT (19872008).

tat en els homes fins a principis d’aquest segle, moment en què comencen a reduir-se. De la mateixa manera que en la població adulta, el descens de la mortalitat cardiovascular provoca que en aquesta etapa de la vida cada cop tingui un major protagonisme la mortalitat per tumors, que en l’actualitat representa gairebé la meitat del total en els dos sexes.

En les edats avançades s’assisteix des de mitjans dels anys setanta a un gran avenç en la supervivència de la població. Si bé el ritme de descens ha estat menor que en els altres grups d’edat, s’ha traduït en una important davallada en la magnitud absoluta de la taxa de mortalitat. Així, entre 19611962 i 2006-2007 la taxa estandarditzada de la població de 75 i més anys s’ha reduït del 150 al 90 per mil en els homes i del 120 al 62 per 1.000 en les dones. El menor nivell de partida i el major ritme de descens de la mortalitat en les dones ha intensificat les desigualtats relatives de mortalitat entre sexes en aquestes edats. L’aspecte clau ha estat la forta caiguda en la mortalitat per causes de l’aparell circulatori, amb una reducció de l’ordre del 58 per cent en els homes i del 64 per cent en les dones d’ençà 1981 (gràfic 6). En contrapartida, ha emergit un conjunt de malalties relacionades amb el procés d’envelliment, configurant-se un patró de morbimortalitat on cada cop tenen més pes els trastorns mentals i les causes del sistema

taula 4

Contribució de les edats a l’evolució de l’esperança de vida. Catalunya Homes dones

Edat 1961-2/ 1971-2 1971-2/

Font: elaboració pròpia a partir de les dades del MNP de l’INE, de les poblacions reconstruïdes (1961-1986) i de les estimacions de població inter i postcensals de l’IDESCAT (1987-2008).

nerviós, 12 que al 2006-2007 representen ja el 10 per cent de les morts masculines i el 16 per cent de les femenines, així com de determinades malalties de l’aparell respiratori.

Per completar l’anàlisi de les tendències de la mortalitat a Catalunya s’ha quantificat quin ha estat el seu impacte en termes de les expectatives de vida de la població. En les darreres dècades s’ha produït un canvi substancial en el patró de guanys d’anys de vida de la població catalana, en passar d’un esquema on la mortalitat en la infància i en l’adolescència encara jugava un paper significatiu, a un altre caracteritzat pel creixent pes que adquireixen les edats avançades. En altres paraules, els avenços en longevitat han pres el relleu que tradicionalment havia tingut la mortalitat en la primera meitat de la vida com a motor en les millores d’esperança de vida. A aquesta tendència de fons, que és un dels trets que caracteritza l’actual fase de la transició epidemiològica, s’hi va superposar l’impacte de la “crisi” de mortalitat en els adults-joves, generant un joc de pèrdues i guanys d’anys de vida que explica les inflexions en la trajectòria recent de l’indicador, sobretot en els homes (taula 4 i gràfic 7).

A les dues primers dècades del període analitzat, entre 1961-1962 i 19811982, les expectatives de vida dels homes catalans van augmentar 4,8 anys i les de les dones 6,0 anys. La contribució de la mortalitat en el primer any de vida va ser d’1,8 anys en els homes i d’1,4 anys en les dones, essent també rellevant la dels nens i adolescents. En conjunt, la reducció de la mortalitat abans de l’edat 40 va contribuir en 2,8 anys a l’esperança de vida en néixer dels homes (un 58 per cent del total) i en 2,4 anys a la de les dones (un 40 per cent). En aquests anys, i particularment en la dècada dels setanta, es co-

12. Una part de l’augment reflecteix els avenços en el coneixement, la diagnosi i la certificació d’aquestes causes.

Gràfic 7

Contribució edat-causa a la variació de l’esperança de vida en néixer per decennis

Homes 1986-7 / 1996-7

Homes 1996-7 / 2006-7

Anys de vida

Anys de vida

01-1920-3940-5960-7475-8485

Dones 1986-7 / 1996-7

01-1920-3940-5960-7475-8485

Dones 1996-7 / 2006-7

01-1920-3940-5960-7475-8485

01-1920-3940-5960-7475-8485

Resta causes externes Suïcidis Accidents de trànsit

Resta causes naturals Mentals i del SNC Perinatals i congènites

Cirrosi Aparell respiratori Aparell circulatori

Tumors Sida

Font: elaboració pròpia a partir de les dades del MNP i de l’Estadística de Defuncions segons causa de mort de l’INE, de les poblacions reconstruïdes (1985-1986) i de les estimacions inter i postcensals de l’IDESCAT (19872008).

mencen a donar també contribucions de les edats madures i les primeres ancianes, sobretot en les dones. Així, el descens de la mortalitat entre els 60 i els 74 anys va aportar 1,1 anys a la vida mitjana dels catalans i 1,5 anys a la de les catalanes. La combinació de guanys en diferents etapes del cicle vital explica les substancials millores en l’esperança de vida de la població catalana en aquelles dècades, aprofundint en la convergència cap als nivells dels països capdavanters en la transició epidemiològica.

En comparació, en els darrers dos decennis les expectatives de vida dels catalans s’han incrementat 3,9 anys en els homes i 4,0 anys en les dones. El potencial de millora en les primeres etapes de la vida s’ha anat esgotant, amb una aportació de la mortalitat per sota dels 40 anys d’1,3 anys en els homes i de 0,8 anys en les dones. Paral·lelament, es constata el desplaçament de l’edat sobre la que recauen els guanys de vida, especialment en la població femenina. En els homes l’aportació del grup de 60 a 74 anys encara és major que la de la població de 75 anys i més, amb 1,2 i 0,9 anys respectivament, mentre que en les dones ja són més importants els guanys per sobre de l’edat 75, amb 1,7 anys, que en la franja de 60 a 74 anys, amb 1,1 anys. Si analitzem les causes de mort, i pel conjunt d’ambdues dècades, la reducció de la mortalitat cardiovascular va aportar 2 anys a l’esperança de vida en néixer dels homes i 2,8 anys a la de les dones, sent també significatives, encara que per sota del mig any, les contribucions dels tumors, de les malalties de l’aparell respiratori i de les causes congènites i perinatals als dos sexes, a més de la cirrosi i els accidents de trànsit en els homes. En sentit oposat, les malalties mentals i del sistema nerviós han restat anys de vida a la població catalana, al voltant de 0,25 anys als homes i de 0,60 anys a les dones. Per la seva banda, el saldo pel conjunt del període de la sida ha estat pràcticament nul, però amb una clara diferenciació en funció del decenni, amb una pèrdua entre 1986-1987 i 1996-1997 de gairebé mig any de vida en els homes i de 0,16 anys en les dones, i una recuperació d’una magnitud similar en la següent dècada.

Conclusions

La població catalana gaudeix en l’actualitat d’unes expectatives de vida entre les més favorables del món, sobretot en les dones, amb un patró de mortalitat que es correspon a grans trets amb el de la darrera fase de la transició epidemiològica, on es combina el desplaçament de les defuncions a edats cada cop més avançades amb l’impacte de factors del comportament i socials sobre les condicions de salut. Catalunya es troba en aquesta fase des dels anys vuitanta, configurant-se la dècada anterior com un període de solapament, de transició entre etapes, en el qual es combinen característiques pròpies de la fase anterior, com el paper de la mortalitat en la infància, amb d’altres que permetien entreveure les tendències actuals, com les millores en la longevitat.

La trajectòria favorable en les expectatives de vida de la població catalana es va veure interrompuda, sobre tot en els homes, entre mitjans dels anys vuitanta i noranta per un increment dels riscos de morir en el col·lectiu dels adultsjoves. Aquest augment de la mortalitat, bàsicament per accidents de trànsit i sida, va estar relacionada amb factors lligats als hàbits i estils de vida. En resposta a aquesta “epidèmia” es van articular polítiques sanitàries intersectorials que, en combinació amb els avenços mèdics, han permès un redreçament de la tendència en els darrers anys. No obstant, el control de factors de risc en aquestes edats continua essent un dels principals reptes de les polítiques de salut comunitària a causa del pes que encara tenen causes de mort que es consideren com a evitables.

L’aspecte definitori de les tendències recents és la davallada de la mortalitat en les edats madures i avançades que, si bé iniciada en la dècada dels setanta, es consolida en els darrers anys. Aquesta reducció constitueix el motor sobre el que se sustenten els avenços en les expectatives de vida, ja que des de 19861987 el descens de la mortalitat dels majors de 70 anys ha aportat 1,3 anys a la vida mitjana dels catalans i 2,2 anys a la de les catalanes. En els diferencials de supervivència entre homes i dones en les edats madures i ancianes hi juga un paper determinant la presència de generacions que van viure la seva joventut i adultesa en un context en que les normes i els valors marcaven una divisòria entre sexes, no sols en relació a la seva posició social i laboral, sinó també en els estils de vida i els comportaments envers la salut. La caiguda de la mortalitat per malalties cròniques i degeneratives, i el seu desplaçament a edats cada cop més avançades, s’emmarca dintre d’allò que s’anomena la “revolució cardiovascular” als països occidentals (Vallin, Meslé, 2001). Arran del descens de la mortalitat de les malalties de l’aparell circulatori s’ha modificat l’estructura interna de la mortalitat, amb un increment del pes relatiu dels càncers en les edats madures i amb un major protagonisme de les malalties respiratòries, els trastorns mentals i les del sistema nerviós en les edats més ancianes.

De cara al futur, l’interès se centra en el comportament d’aquelles malalties que han anat adquirint preponderància en el patró de mortalitat en la segona meitat de la vida, ja que de la seva evolució es derivaran les futures millores no sols de quantitat sinó també de qualitat de vida. En aquest sentit, Horiuchi (1999) planteja que els avenços en l’esperança de vida de la població son el fruit d’un procés de reducció de successives causes de mort. Com s’ha vist, en les darreres dècades ha estat el descens de les malalties de l’aparell circulatori, mentre que del proper salt seria responsable el control de la mortalitat per tumors. Si bé alguns càncers, com el d’estómac, s’han reduït en el segle xx a causa de millores higièniques i a la tecnologia mèdica, d’altres relacionats amb factors de risc com el tabaquisme, l’alcoholisme o la dieta s’han caracteritzat per una tendència menys favorable. El càncer de pulmó és l’exemple més clar de com les diferències de comportament entre les generacions i entre homes i dones marquen la seva evolució. A Catalunya les taxes masculines han augmen-

tat fins a períodes recents, al temps que apareixen símptomes de l’inici de l’epidèmia de càncer de pulmó entre les dones. La tendència, que seria similar a l’experimentada per altres països però demorada amb el temps, planteja l’interrogant de fins a quin punt la reducció dels càncers en la població femenina es pot veure limitada per l’evolució dels tumors relacionats en el consum de tabac.

Finalment, en les edats avançades va emergint una estructura de la mortalitat amb una creixent incidència de malalties lligades al procés d’envelliment de l’organisme, com algunes mentals i del sistema nerviós, que repercuteixen sobre l’entorn familiar i social de les persones que les pateixen, i sobre la demanda sanitària i assistencial.

bibliografia

Ajenjo, Marc; BlAnes, Amand (1994). Estimació i correcció del subregistre del Movimient Natural de la Població al període 1975-1984. Bellaterra: Centre d’Estudis Demogràfics. Mimeo. BlAnes, Amand, (2007). La mortalidad en la España del siglo XX. Analisis demográfico y territorial. [Tesi doctoral]

CABré, Anna (1999). El sistema català de reproducció. Barcelona: Proa / Institut Català de la Mediterrània.

horiuChi, Shiro (1999). “Epidemiological transitions in human history”. A: ChAMie, Joseph; Cliquet, Robert [ed.]. Health and Mortality. Issues of global concern. Proceedings of the symposium on health and mortality, Brussels, 19-22 November, 1997. Nova York: Centrum voor Bevolkings-en Gezinsstudiën, Brussels/UN Department of Economic and Social Affairs, p. 54-71. institut d’estAdístiCA de CAtAlunyA (2009). Projeccions de Població, 20212041 (base 2008) Principals resultats. Barcelona: IDESCAT.

oeppen, Jim; vAupel, Jim (2002). “Broken limits to life expectancy”. Science [Nova York], vol. 296, núm. 5.570, p. 1.029-1.031.

oMrAn, Abdel (1983). “The Epidemiologic Transition Theory”. A: International Encyclopedia of Population Nova York: The Free Press, p. 172-183.

olshAnsky, S. Jay; Ault, Brian (1986). “The fourth stage of the epidemiologic transition: the age of delayed degenerative diseases”. The Milbank Quarterly [Nova York], núm. 64, p. 355-391.

olshAnsky, S. Jay; CArnes, Bruce; CAssel, Christine (1990). “In search of Methuselah: Estimating the Upper Limits to Human Longevity”. Science [Nova York], núm. 250, p. 634-640.

pollArd, John (1988). “On the decomposition of changes in expectation of life and differentials in life expectancy”. Demography [Nova York], vol. 25, núm. 2, p. 265-276.

Rogers, Richard; HACkenBerg, Robert (1987). “Extending epidemiologic transition theory”. Social Biology [Utah], núm. 34, p. 234-243.

servei d’inForMACió i estudis. depArtAMent de sAlut (2009). Anàlisi de la mortalitat a Catalunya 2007. Barcelona: Departament de Salut, Generalitat de Catalunya. spijker, Jeroen; BlAnes, Amand (2009). “Mortality in Catalonia in the context of the third, fourth and future phases of the epidemiological transition theory”. Demographic Research [Rostock], vol. 20, núm. 8, p. 129-168. vAllin, Jacques; Meslé, France (2001). “Part 1: Evolution de la mortalité en Europe depuis 1950: mortalité par âge, sexe et cause de décès”. A: vAllin, Jacques; Meslé, FrAnCe; vAlkonen, Tapani [ed.]. Tendences en matière de mortalité et mortalité différentielle. Population Studies 36. Estrasburg: Council of Europe Publishing, p. 33-188.

Annex 1

Esperança de vida en néixer i als 65 anys. Catalunya, 1960-2007

Font: elaboració pròpia a partir de les dades de defuncions del Moviment Natural de la Població (1961-2007), de la reconstrucció pròpia dels efectius de població de Catalunya (1961-1986), i de les estimacions de població inter i postcensals de Catalunya de l’IDESCAT (1987-2008).

2 Cinc primeres causes de mort per sexe i gran grup d’edat a Catalunya (taxes estandarditzades per 10.000 habitants)

EdatHomes 1986-7Homes 1996-7Homes 2006-7 20-39Accidents tràfic 3,1Sida 4,4Altres causes externes1,5

Altres causes externes 2,6Altres causes externes3,2Accidents tràfic 1,4

tràfic 2,5Suïcidi

Suïcidi 1,1 Altres tumors

definides

tumors

Suïcidi

Altres apar ell circulatori0,6Altres tumors

Càncer pulmó 6,7Altres tumors

Isquèmiques del cor

Càncer pulmó 6,5Tumors apar ell digestiu5,7Tumors aparell digestiu5,9 Tumors apar ell digestiu6,2Isquèmiques del cor 5,1Isquèmiques del cor 3,7

Cirrosi 4,6 Altres aparell circulatori3,6Altres aparell circulatori3,0

60-75Isquèmiques del cor 33,5Isquèmiques del cor28,0Càncer pulmó 27,5

Tumors apar ell digestiu28,7Tumors aparell digestiu27,7Tumors aparell digestiu25,3

Càncer pulmó 27,3Càncer pulmó 27,3Altres tumors 22,9

Altres tumors 26,5 Altres tumors 25,7Isquèmiques del cor17,4

Cerebrovasculars 23,0 Altres aparell circulatori 18,2 Altres aparell circulatori 13,7

(Continua)

sobre el

2006-7

1996-7Homes

1986-7Homes

EdatHomes

75-84Cerebrovasculars 122,4Isquèmiques del cor88,3Altres aparell circulatori62,7

Altres aparell circulatori 80,8 Tumors aparell digestiu 60,0

Altres aparell circulatori 121,8

Isquèmiques del cor 89,7Cerebrovasculars 65,4Isquèmiques del cor58,1 Tumors apar ell digestiu62,1Cròniques respiratòries64,9Altres tumors 52,1

Cròniques r espiratòries61,6Tumors aparell digestiu63,5Cerebrovasculars

85+Altres apar ell circulatori485,4Altres aparell circulatori338,6Altres aparell circulatori278,8

Cerebr ovasculars 366,5Cerebrovasculars 209,5Isquèmiques del cor166,4

158,0

Isquèmiques del cor 177,0Isquèmiques del cor181,2Cerebrovasculars

Cròniques respiratòries 147,5

167,3

Cròniques respiratòries

Cròniques respiratòries 134,3

Resta de causes 118,5 Trastorns mentals 105,9Trastorns mentals

sobre el total

Nota: taxes estandarditzades utilitzant com a població de referència l’estàndard europeu.

Font: elaboració pròpia a partir de les dades de defuncions del Moviment Natural de la Població (1961-2007), de la reconstrucció pròpia dels efectius de població de Catalunya (1961-1986), i de les estimacions de població inter i postcensals de Catalunya de l’IDESCAT (1987-2008).

(Continua)

Cinc primeres causes de mort per sexe i gran grup d’edat a Catalunya (taxes estandarditzades per 10.000 habitants)

d ones

Edat d ones 1986-7 d ones

20-39Càncer mama 0,6Sida 1,3 Altres causes externes0,4

Accidents tràfic 0,6 Altres causes externes0,7Altres tumors 0,3

Altres causes externes 0,6Accidents tràfic 0,6Suïcidi 0,2

Altres tumors 0,5 Altres tumors 0,5Càncer mama 0,2

Tumors apar ell digestiu0,4Càncer mama 0,3Accidents tràfic

40-59Càncer mama 3,9Càncer mama 3,4Càncer mama 2,7 Altres tumors 2,9 Altres tumors 2,5Altres tumors 2,3

Tumors apar ell digestiu2,8Tumors aparell digestiu2,3Tumors aparell digestiu2,3

Tumors organs genitals 2,1Tumors organs genitals1,7Càncer pulmó 1,5

Altres apar ell circulatori1,9Altres aparell circulatori1,4Tumors organs genitals1,2

23,6

19,7Total 17,4 % sobre el total 57,5% % sobre el total 57,2%% sobre el total 57,0%

60-75Altres apar ell circulatori14,6Tumors aparell digestiu12,3Tumors aparell digestiu9,8

Cerebr ovasculars 14,4Altres aparell circulatori9,8Altres tumors 8,1

Tumors apar ell digestiu13,8Altres tumors 9,5Altres aparell circulatori6,4

Isquèmiques del cor 10,9Isquèmiques del cor 8,0Càncer mama 5,3

Altres tumors 9,8 Càncer mama 6,9Isquèmiques del cor 4,5

Total 113,3 Total 88,6Total 67,4 % sobre el total 56,1% % sobre el total 52,6%% sobre el total

(Continua)

2006-7

1996-7 d ones

1986-7 d ones

Edat d ones

75-84Altres apar ell circulatori109,6Altres aparell circulatori70,1Altres aparell circulatori50,0

29,6

Cerebr ovasculars 109,0Cerebrovasculars 52,5Cerebrovasculars

Isquèmiques del cor 52,6Isquèmiques del cor45,3Tumors aparell digestiu28,9

Tumors apar ell digestiu41,4Tumors aparell digestiu32,4Isquèmiques del cor26,3

Resta de causes 24,4 Altres tumors 24,1Sistema Nerviós Central25,4 Total

398,8Total

% sobre el total 66,7% % sobre el total 56,3%% sobre el total

85+Altres apar ell circulatori520,0Altres aparell circulatori396,0Altres aparell circulatori312,0

150,2

142,9

Cerebr ovasculars 378,3Cerebrovasculars 223,0Cerebrovasculars

Isquèmiques del cor 165,7Isquèmiques del cor148,8Trastorns mentals

Resta de causes 86,8 Trastorns mentals 133,1Isquèmiques del cor109,5

Tumors apar ell digestiu66,2Resta de causes 76,8Sistema Nerviós Central104,4

1.652,2

1.526,7Total 1.431,4 % sobre el total 73,7% % sobre el total 64,0%% sobre el total 57,2%

Nota: taxes estandarditzades utilitzant com a població de referència l’estàndard europeu.

Font: elaboració pròpia a partir de les dades de defuncions del Moviment Natural de la Població (1961-2007), de la reconstrucció pròpia dels efectius de població de Catalunya (1961-1986), i de les estimacions de població inter i postcensals de Catalunya de l’IDESCAT (1987-2008).

Masos, masies i cases de pagès a la Catalunya de 1860: una anàlisi espacial

Albert Esteve palós Investigador Ramon y Cajal.

Centre d’Estudis Demogràfics aesteve@ced.uab.es

Miquel Valls fígols

Tècnic especialista de suport a la recerca. Universitat Autònoma de Barcelona.

Centre d’Estudis Demogràfics mvalls@ced.uab.es

Resum

Aquest treball té com a objectiu elaborar un mapa sintètic de l’àrea d’influència territorial de les masies a Catalunya l’any 1860. Les dades provenen del Nomenclàtor del Cens de Població d’aquell any que, per les seves característiques singulars, és l’únic que permet identificar les masies de forma individualitzada. De les 27.000 entitats de població que recull el Nomenclàtor de 1860 a Catalunya, més de 20.000 van ser classificades com a masos, masies o cases de pagès, fet que permet conèixer-ne la distribució a escala municipal, mesurada en termes de densitat. Amb l’ajuda de l’estadística espacial, explorem la distribució territorial de les masies a Catalunya per identificar la seva àrea d’influència i les àrees de màxima concentració a partir de criteris estadístics ben definits. Es tracta d’una visió estadística que complementa les acurades i riques descripcions que eminents experts en geografia de Catalunya han fet sobre la presència de la masia en el territori.

paraules clau: Masia, Catalunya, 1860, Nomenclàtor, poblament.

Resumen

Este trabajo tiene como objetivo elaborar un mapa sintético del área de influencia territorial de las masías en Cataluña en el año 1860. Los datos proceden del Nomenclátor del Censo de Población de ese año que, por su carácter excepcional, es el único que permite identificar las masías de forma individual. De las 27.000 entidades de población que recoge el Nomenclátor de 1860 en Cataluña, más de 20.000 fueron clasificadas como masías o casa de labor. Este hecho permite conocer su distribución territorial, medida en términos de densidad. Con la ayuda de la estadística espacial, exploramos la distribución territorial de las masías para conocer su ámbito de influencia y las áreas de mayor concentración a partir de criterios estadísticos bien definidos. Se trata de una visión estadística que complementa las precisas y ricas descripciones que destacados expertos en geografía de Cataluña han hecho sobre la presencia de la masía en el territorio.

paraules clau: Masia, Cataluña, 1860, Nomenclator, poblamiento.

Abstract

This paper examines the spatial distribution of la masia (Catalonian traditional country house) in Catalonia in 1860. Data comes from the Nomenclator of the 1860 Population Census: a unique source that included individual registration of single-house population settlements. Out of the 27.000 settlements that were identified by the Nomenclator in 1860, more than 20.000 were registered as isolated masias. Thanks to this extraordinarily detailed information, density indicators of this type of settlement could be estimated at the local scale. We use spatial statistics (G statistic) to explore the spatial distribution of masias in Catalonia and to locate areas of higher and lower densities. This paper provides a innovative statistical perspective on what for centuries has been an essential feature of the Catalonian settlement pattern.

Keywords: Masia, Catalonia, settlement patterns, spatial statistics.

Introducció

El mas és un element idiosincràtic del poblament de Catalunya, indestriablement lligat a un tipus d’explotació agrària i ramadera de la terra i a un sistema de transmissió generacional del patrimoni. L’origen del mas es remunta al tombant del primer mil·lenni i ha perdurat fins als nostres dies després de diverses expansions que han donat lloc a una àmplia diversitat de tipus (Camps,

1977; Solé, 1958). El mas ha estat objecte d’estudi de diverses disciplines: l’antropologia, el dret, l’arqueologia, la història i la geografia, entre d’altres (Barrera, 1990; Ferrer et al., 2001). Una de les contribucions principals que la geografia ha fet a l’estudi del mas ha estat la d’identificar i determinar les característiques geogràfiques que n’han fet propícia l’aparició i posterior difusió en el territori; característiques lligades a les possibilitats efectives d’un conreu divers i a la ramaderia. Sense menystenir la importància dels factors històrics (Vilà Valentí, 1963, 1973), els aspectes geogràfics han determinat la seva presència desigual en el territori català (Vila, 1936, 1938; Solé, 2004).

En aquest context, l’article té com a objectiu principal afegir al ric i divers bagatge d’estudis una anàlisi de la distribució territorial dels masos a Catalunya a partir de les dades del Nomenclàtor de 1860, una font d’informació de les entitats del poblament amb un nivell de detall excepcional, sense precedents ni successors en la història moderna de l’estadística espanyola (Esteve, 2003). De les 27.000 entitats de població que recull el Nomenclàtor de 1860 a Catalunya, més de 20.000 van ser classificades com a masos, masies o cases de pagès, fet que ara permet conèixer-ne la distribució a escala municipal. Amb l’ajuda de l’estadística espacial, explorarem la distribució territorial de la masia a Catalunya per identificar la seva àrea d’influència i les àrees de màxima concentració a partir de criteris estadístics ben definits.

l’any 1860 en la història de la

població i el poblament a Catalunya

Si bé l’elecció de l’any 1860 ve imposada per la disponibilitat de les dades en les quals basem el nostre estudi, no és menys cert que 1860 és una referència temporal excel·lent per estudiar l’abast territorial del mas a Catalunya. Ho és per diverses raons. Durant la segona meitat del segle xix s’endeguen a Catalunya un seguit de processos amb importants repercussions territorials. La industrialització, el creixement de la població, la urbanització del territori transformaran l’estructura del poblament que tenien fins aleshores els municipis més afectats per aquests canvis (Carreras i Margalef, 1977; Casassas, 1990; Iglésies, 1961; Mendizàbal, 1994; Nicolau, 1989; Oliveras, 1994; Vidal, 1991). El desenvolupament urbanístic de les grans ciutats ocuparà espais tradicionalment poblats de masies, algunes de les quals sobreviuen avui en mig de denses trames urbanes. Tanmateix, la continuïtat del poblament en el temps i la permanència de la seva empremta en el territori, que supera la vida dels seus primers pobladors i generacions posteriors, fan que la distància temporal que hi ha entre la construcció dels masos i la referència temporal de la font no en perjudiquin l’observació sempre i quan, és clar, no hagin desaparegut. A diferència de la població, les propietats acumulatives del poblament fan que la seva observació no sigui tan sensible a la referència temporal que s’utilitzi.

A l’any 1860 ens trobem també en un context d’elevada ocupació del camp català i, per tant, de les masies. Conseqüentment, hem de suposar que aquestes masies es trobaven en un estat de conservació que permetia llur habitabilitat i, per tant, en facilitava el registre i la visibilitat estadística. Una masia en ruïnes té una probabilitat menor de ser registrada. Les quatre dècades posteriors a 1860 van ser marcades per l’èxode rural cap als nuclis urbans i industrials que generaven nous llocs de treball (Soriano, 1991; Vidal, 1973).

El camp català estava sobrepoblat a causa de l’eufòria prefil·loxèrica, fins i tot en comarques on la producció vitícola era inexistent o irrellevant. La fil·loxera va accentuar el procés de despoblament que ja s’havia iniciat anteriorment. El despoblament tingué una afectació desigual en el territori. El nuclis més petits, sovint els més allunyats dels centre urbans, foren els més afectats així com la vida en dispers. Aparegueren els masos rònecs, cases de pagès abandonades, ruïnoses.

Resumint, a partir de 1860 ens trobem amb dos factors que van en detriment de la presència de la masia en el territori. En primer lloc, la urbanització d’àrees tradicionalment agrícoles, adscrites al poblament dispers i properes als principals nuclis urbans. En segon lloc, l’abandonament de les masies a causa del despoblament del camp català.

El Nomenclàtor de 1860

El Nomenclàtor de 1860 és únic en la seva espècie. Representa l’exercici de recompte de les entitats del poblament més exhaustiu que s’ha dut a terme en tota la història estadística espanyola i constitueix una font de valor incalculable per historiadors, geògrafs i lingüistes interessats en la forma i nomenclatura de les entitats de població (Esteve, 2003; Valls, 2002). és el segon Nomenclàtor de la història estadística d’Espanya1 i es considera el pare de tots els Nomenclàtors (Melón, 1951, 1958).

La història d’aquest Nomenclàtor comença el 30 d’octubre de 1858 dia en què s’aprovà el Reial Decret que encarregà la realització d’un nou cens per a 1860 amb dos objectius clars: corregir les deficiències del recompte anterior i adaptar-se a les recomanacions internacionals segons les quals els censos s’havien de realitzar de forma regular en els anys acabats en zero (Muro i altres, 1991). El Nomenclàtor era un producte derivat del cens previ a la realització d’aquest últim. Com s’havia fet en el cens de 1857, la Comisión de Estadística General del Reino va decidir-ne la publicació. La Comisión era la institució encarregada de coordinar les activitats censals i d’establir els principis i recomanacions per al nou Nomenclàtor. La més important feia referència a la necessitat de repassar exhaustivament la numeració de les cases i altres edificis. Al mateix temps calia enumerar els edificis i caserius que es trobaven en un

1. El primer Nomenclàtor és va realitzar amb el Cens de Població de l’any 1857.

hàbitat disseminat amb independència de llur habitabilitat. Els ajuntaments eren els encarregats de proporcionar aquesta llista i actualitzar-la anualment a 1 de gener.

El coneixement minuciós dels edificis i la seva localització era considerat un aspecte clau per evitar el subregistre de la població durant l’operació censal. La circular de 7 de setembre de 1860 era ben eloqüent al respecte: “conocida la vivienda, no será fácil que seamos engañados respecto del número de personas que deban ocuparlas” (Boletín Oficial de la Provincia, 9 de setembre de 1860).

L’excepcionalitat d’aquest Nomenclàtor, però, no rau tant en la decisió de l’organisme oficial d’estadística d’exigir un recompte exhaustiu dels edificis, sinó en la decisió d’aquest organisme de publicar una estadística en què figuressin totes les entitats de població amb independència de llur nombre d’edificis. Això implica que amb un sol edifici aïllat n’hi havia prou per ser considerat una entitat de població. Per ser més precisos, aquest Nomenclàtor parla d’entitats topogràfiques. N’hi havia de tres tipus: a) població, qualsevol nucli poblat des de la més gran de les ciutats al nucli format per l’annexió de dues construccions o cases; b) grup, conjunt de construccions més o menys perceptibles constantment inhabitades ja siguin coves, pallisses, colomers o corrals; i c) entitats singulars aïllades, edificis, habitatges i albergs que no formen part de cap de les categories anteriors i que s’inscriuen individualment en el Nomenclàtor . Segons aquesta definició, qualsevol edifici o alberg aïllat s’inscriu per separat en el Nomenclàtor.

La publicació del Nomenclàtor de 1860 consta de més de 4.500 pàgines, estructurades en 5 volums que es publicaren entre 1863 i 1871. Aquesta demora en la publicació fou la raó principal per la qual no es publicaren les dades de població associades a cadascuna de les entitats. Sens dubte, l’absència de dades de població és el principal retret que es pot fer al Nomenclàtor de 1860. La Comisión General de Estadística ho justificà de la següent manera: “(La población) figura sólo en El Nomenclátor como accidente subalterno, cuando antes era preciso concederle un lugar principal. Inútil sería apreciarla hoy de la misma manera, habiéndose destinado de intento a presentarla bajo todas sus relaciones (en el censo), una obra especial tan extensa y desarrollada como la importancia de su objeto lo exigía. Que ni era conveniente multiplicar sin utilidad. El Nomenclátor, dándole una extensión que lo haría poco manejable, ni es en él donde pueden tener lugar las rectificaciones sucesivas que reclama el movimiento incesante de la población, si ha de seguirse en sus oscilaciones y ser siempre un dato de actualidad.” (Nomenclàtor de 1860 [1863-1871], pròleg, p. vii).

la identificació de les masies en el Nomenclàtor de 1860

Les entitats de població que apareixen en el Nomenclàtor de 1860 duen adscrita una categoria que les classifica segons el seu tipus i funció princi-

pal.2 En total, per aquest Nomenclàtor es van utilitzar més de 500 categories diferents. La llista, però, no està exempta d’errors i necessita una certa depuració.

En primer lloc, hi ha errors de tipus ortogràfic imputables a la font. Per exemple, la utilització “Vila” o “Villa” indistintament o “Alqueria” i “Alquería”. En aquests casos es tracta del mateix concepte expressat amb grafies lleugerament diferents.

En segon lloc, trobem diverses variants entorn un mateix concepte. 3 Per exemple, en el cas de les masies trobem categories com “Masía (casa de labor)”, “Masía y pajar”, “Masía y capilla”, entre moltes altres. En aquests casos, hem decidit agrupar aquestes variants en una sola categoria. En l’exemple de les masies, la denominació genèrica seria “Masia”.

En tercer lloc, sovint topem amb diferents denominacions per fer referència a un mateix concepte. En el cas de la masia hi ha quatre generacions genèriques que hi poden fer referència: “Alquería”, “Casa de labor”, “Caserío” i “Masía”. El diccionari de la Real Academia Española ens confirma, efectivament, que es tracta de conceptes molt similars. Una “Alquería” és “i) casa de labor, con finca agrícola, típica del Levante peninsular” o “ii) caserío (conjunto reducido de casas)”. Un “Caserío” és un conjunt format per un número reduït de cases o “casa de labor típica del País Vasco y Navarra” segons la tercera accepció que ens en dóna el diccionari. I una “Masía” es defineix com “casa de labor, con finca agrícola y ganadera, típica del territorio de ocupaba el antiguo reino de Aragón”. Com es pot comprovar, estem davant de quatre conceptes molt similars.

Quin criteri seguien els agents censals per utilitzar una categoria o una altra? Per respondre aquesta pregunta, examinarem, primer, la distribució territorial d’aquestes denominacions. Amb aquest exercici volem descartar que es tracta d’una denominació que variï en funció del territori i, en particular, segons l’agent o les persones involucrades en preparar el Nomenclàtor. L’absència d’una regulació específica sobre com s’havien de classificar les entitats de població, deixava certa llibertat als responsables de la realització del cens.

2. En aquest treball utilitzem les dades del Nomenclàtor de 1860 de les quatre províncies catalanes: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Les dades han estat digitalitzades pel Centre d’Estudis Demogràfics (CED). La divisió municipal de 1860 s’ha adaptat a la divisió de 1991.

3. La diversitat de noms va ser, precisament, una de les raons per les quals el Nomenclàtor de 1857 va decidir abreujar-ne els continguts tal i com es desprèn d’aquesta nota de la Comisión: “Es tanta la diversidad de nombres con que en España se han conocido las comarcas y circunscripciones territoriales, y tan diferente la inteligencia dada a un mismo vocablo, que no han bastado definiciones ni prevenciones para establecer una regla general uniformemente aceptada y establecida (...) En medio de ambigüedades, incoherencias y contradicciones se ha esmerado la Comisión en procurar la clasificación de las localidades habitadas, con arreglo al número de los respectivos moradores. En provincias de población agrupada en masas, ha dejado de figurar nominativamente en el Nomenclátor hasta los molinos y las ventas, en las de población diseminada no especifica más que los parajes y entidades que reúnen los 50 para arriba, hasta el punto que lo ha consentido la forma en que vinieron los datos; acudiendo en los casos de inferior número, a la designación sintética y genérica, a fin de no producir un libro sumamente voluminoso, ni dar mayor realce a la disparidad entre unas y otras.” (Comisión Nomenclàtor de 1857 [1858], pròleg, p. vi).

La taula 1 mostra la distribució de les cinc categories principals per comarca:

- De les quatre denominacions, “Alqueria” té una geografia molt acotada. Només el trobem a les comarques de Barcelona.

- La “Masía” té una distribució semblant, bàsicament és utilitzada a les comarques de Barcelona, Girona i les comarques més septentrionals de la província de Lleida.

- De “Casa de labor” i “Caserío” n’hi ha a totes les comarques. La “Casa de Labor” està generalitzada a tot el territori. Cal recordar que és la denominació a la qual van a parar totes les definicions anteriors segons el diccionari de la Real Academia Española. No obstant això, és a les comarques de Lleida i Tarragona on s’utilitza més aquest concepte. En aquestes comarques observem un fet que ens fa dubtar que hi hagi una definició objectiva que diferenciï una categoria de l’altra. En alguns municipis d’aquestes comarques és habitual trobar entitats que estan classificades com a “Casa de labor” però que en el seu nom apareix el nom de “Masía”. Vege’m-ho amb un exemple. En el municipi de Bellver de Cerdanya hi ha la “Masia de Casanova” o la “Masia del Purgot” que han estat classificada com a “Casa de Labor”. El “Caserío” té una distribució territorial més estesa. és present a totes les comarques. L’anàlisi del número d’edificis per entitat de població ens permet certificar que en el cas del “Caserío” hi hauria un criteri objectiu per diferenciar-lo de la resta. La mitjana d’edificis dels “Caseríos” és de 9,34 pel conjunt de Catalunya. En canvi, la masia i l’“alquería” tenen uns valors molt similars: 1,2 i 1,3, respectivament. Com la seva definició indica, el “Caserío”, per tant, faria referència a un conjunt de cases disperses, més que a una sola masia en sentit estricte.

Les reflexions sobre el “caserío” ens porten al cinquè i últim repte al que s’ha de fer front abans d’examinar la distribució de les masies en el territori: els problemes de cobertura del Nomenclàtor , que fan que en alguns municipis no s’hagin especificat totes les entitats. Es tracta de problemes de sub-enumeració evident de les entitats de població. En aquests casos el Nomenclàtor agrupa en una sola entitat un conjunt de masies que haurien d’haver estat identificades individualment seguint el criteri establert i seguit en la gran majoria de municipis de Catalunya. Aquest problema es manifesta sota tres denominacions principals: “Casetas de labor”, “Partida Rural”, i “Lugar”.

En el primer s’observa que darrera de la denominació de “Casetas de labor” o “Caseríos” s’amaga una entitat amb un número d’edificis molt superior a la mitjana. Per exemple, en el municipi de Maldà (Urgell), hi ha una entitat amb 34 edificis classificada com “Casetas de labor” i que porta per nom “Masets de Llaurana”, nom que clarament indica una agrupació de masos.

taula 1

distribució de les masies a Catalunya per comarques i categoria assignada pel nomenclàtor de 1860

ComarcaAlquería

/ km2

Alt Camp 3973 1120,21

Alt Empordà 13576498 7090,52

Alt Penedès 30110030722829381,58

Alt Urgell 4755014 5390,37

Alta Ribagorça 1316 290,07

Anoia 41560118260 8530,98

Bages 52330414856061.5411,19

Baix Camp 6550 1150,16

Baix Ebre 1518 330,03

Baix Empordà 189105332 6260,89

Baix Llobregat4124598195 7501,54

Baix Penedès 1936 550,19

Barcelonès 3164717114916844,73

Berguedà 2445972212186050,51

Cerdanya 562727 1100,20

Conca de Barberà 6725 920,14

Garraf 145112964 2491,34

Garrigues 665 710,09

Garrotxa 15853289 5000,68

Gironès 18276156 4140,72

Maresme 6134814445911.2653,17

Montsià 2853 810,11

Noguera 468301 4990,28

Osona 429179243868171.7361,38

Pallars Jussà 198507 2550,19

Pallars Sobirà 320232 3450,25

Pla d’Urgell 454356 1440,47

Pla de l’Estany 567 630,24

Priorat 3212 440,09

Ribera d’Ebre 2618 440,05

Ripollès 5552130 2370,25

Segarra 32221 3430,47

Segrià 71241 7170,51

Selva 22411426015990,60

Solsonès 1.21712 1.2291,23

Tarragonès 7518 930,29

Terra Alta 297 360,05

Urgell 1535 1580,27

Val d’Aran 101121 1140,18

Vallès Occidental44851109113 7211,24

Vallès Oriental5149625584391.7172,02

Total Catalunya4.3606.5402.7855.7255519.4650,61

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Nomenclàtor i de l’Idescat.

El segon cas fa referència a les partides rurals. La majoria d’elles es troben a les comarques del Berguedà i Osona (vegeu la taula 1). Es tracta de municipis amb un poblament clarament dispers on tots els elements del qual han estat agrupats sota la denominació de “partida rural”. és el cas, entre d’altres, dels municipis de Capolat, Espunyola, Gurb o les Masies de Roda.

En tercer lloc hi ha aquelles entitats classificades com a “Lugar”, que representen un veritable escampall de masos i masies. A diferència dels casos anteriors, però, no podem afirmar que tots els “Lugares” responguin al mateix patró, car podria respondre a un tipus de poblament concentrat. Trobem alguns municipis a la comarca de la Garrotxa que tenen entitats classificades com a “Lugar” que són agrupacions de masies i masos. La Vall de Bianya n’és un bon exemple. Segons el Nomenclàtor, aquest municipi consta de 7 entitats, totes elles classificades com a “Lugar”. Sabem, però, que es tracta, encara avui, d’una zona amb una presència elevada de masies.

En resum, hi ha una sèrie de municipis en els quals les masies no han estat degudament registrades pel Nomenclàtor de 1860. No pertoca a aquesta investigació esbrinar les raons per les quals no disposem d’una relació detallada de masies en aquests municipis, però és important tenir-ho present a l’hora de tractar i interpretar les dades d’aquesta font.

la densitat de masies per quilòmetre quadrat

L’indicador escollit per mostrar gràficament la presència de masies en el territori és la densitat de masies per quilòmetre quadrat que s’obté de dividir el total de masies per la superfície del municipi en quilòmetres quadrats. La densitat és un indicador relatiu que permet controlar l’efecte que la superfície desigual dels municipis pot tenir en el número total de masies.

A l’apartat anterior han quedat paleses les dificultats per conèixer el nombre de masies en un número reduït, però significatiu, de municipis. Per resoldre aquesta problemàtica hem imputat el número de masies en aquells municipis on interpretem que en tenen però no en coneixem el nombre. Per fer-ho, hem seleccionat aquelles entitats de població que es corresponen amb agrupacions de masies segons els criteris especificats en l’apartat anterior. Per estimar el número de masies de cadascuna d’aquestes entitats hem dividit el número total d’edificis de cada entitat per 1,35. Aquest factor correspon a la mitjana aritmètica del nombre edificis que tenen les entitats que el Nomenclàtor identifica com a masies sense possibilitat de confusió. Per exemple, una entitat de població amb la categoria de “casas de labor” que tingui 40 edificis equivaldria a 29,6 masies.

El mapa 1 mostra la densitat de masies per quilòmetre quadrat dels municipis catalans, inclosos els municipis imputats. Tot i això, encara hi ha 22 municipis que apareixen sense dades perquè són municipis pels quals no és

106 Treballs de la SCG, 69, 2010

Mapa 1

densitat de masies per quilòmetre quadrat, Catalunya 1860

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Nomenclàtor.

possible assignar el nombre de masies a partir de la divisió municipal vigent l’any 1860.

Pel conjunt de Catalunya, el nombre de masies per quilòmetre quadrat és de 1,05. L’observació del mapa ens mostra que aquesta mitjana no és gaire representativa del conjunt de municipis de Catalunya. Només un 23% dels municipis es troben propers aquesta mitjana.

La distribució de les masies en el territori varia de forma notable. Els municipis amb una major densitat de masies es troben a les comarques centrals

Albert Esteve Palós i Miquel Valls Fígols

i litorals de la meitat nord de Catalunya i alguns grups petits de municipis de les terres de l’Ebre. Per contra, trobem les densitats més baixes a les terres de ponent i a les comarques pirinenques.

les àrees d’influència territorial de la masia a Catalunya: mapa de síntesi

El mapa 2 mostra de forma sintètica les àrees d’influència territorial de la masia a Catalunya. A partir de la densitat de masies per quilòmetre quadrat (vegeu el mapa 1) hem calculat un indicador d’associació espacial positiva que permet visualitzar millor aquelles àrees en les quals les masies tenen una presència més elevada i aquelles en les quals tenen una presència escassa. Per tals efectes, hem utilitzat tècniques d’anàlisi espacial.

Les tècniques d’anàlisi espacial ajuden a fer evidents associacions en l’espai que no són immediatament òbvies. L’estadística espacial no tracta les unitats territorials com entitats aïllades, sinó com peces d’una estructura territorial on hi ha, per tant, relacions de veïnatge. Aquestes relacions es poden establir segons diversos criteris: contigüitat o distància. L’elecció del criteri no és una qüestió irrellevant, car en són molt sensibles els resultats. En aquest treball prenem la distància com a criteri per establir relacions de veïnatge. Aquelles unitats que estiguin a una distància determinada de la unitat de referència seran considerades veïnes d’aquesta. En el nostre cas hem triat una distància de 30 quilòmetres.

Un cop establert el criteri de distància, els tests d’hipòtesis permeten detectar la presència d’associació espacial comparant les pautes territorials observades amb les pautes esperades a partir de processos aleatoris. L’objectiu més habitual d’aquests tests és acceptar o refusar la distribució aleatòria o independència espacial de la variable analitzada entre els punts de referència. Concretament, l’anàlisi que hem dut a terme està basat en la utilització de l’estadístic Gi*.

On xj, en aquest cas, és la densitat de masies per quilòmetre quadrat, i wij (d) són els valors d’una matriu de relació entre municipis –entre el municipi de referència (i) i els municipis veïns (j)– segons una distància d.

L’indicador local Gi* (Gettis i Ord, 1992; Ord i Gettis, 1995) està basat en el grau de covariança de totes les observacions dins d’una distància crítica establerta al voltant de cada localització. é s a dir, Gi* calcula la proba-

bilitat que el grau de covariança dels valors observats en aquelles unitats que es troben a una distància determinada de la unitat de referència provingui d’una distribució aleatòria. Els valors negatius de Gi* indiquen concentració espacial de valors baixos i els valors positius de G i * indiquen concentració espacial de valors alts. El principal desavantatge és que no pot diagnosticar inestabilitat local, és a dir, associació espacial negativa. Però en canvi permet identificar associació espacial positiva de valors alts i de valors baixos. Els municipis associats espacialment de forma positiva amb els seus veïns són aquells que presenten uns valors de z –la variable de referència–molt semblants als del seus veïns, més semblants dels que s’esperarien si z estigués distribuïda aleatòriament. Per contra, els municipis associats espacialment de forma negativa amb els seus veïns són aquells que presenten uns valors de z molt diferents als dels seus veïns, més diferents dels que s’esperarien si z estigués distribuïda aleatòriament. Quan el Gi*(d) se situa per sota de -1.96 o per sobre d’1.96 es pot afirmar amb un 95% de confiança que aquell municipi pertany a un cluster de valors baixos o alts respectiva ment.

Resumint, la utilització del Gi(d)* resulta adient per a les finalitats d’aquest exercici: identificar l’àmbit d’influència de les masies a Catalunya segons siguin àrees amb una densitat baixa de masies (valors baixos d’IM) o àrees amb una densitat elevada (valors alts d’IM). El càlcul del Gi*(d) per a cada municipi de Catalunya indica el grau d’associació espacial positiva dels municipis que es troben a una determinada distància del mateix (30 quilòmetres). La representació en un mapa d’aquest indicador permet visualitzar l’extensió d’aquests clusters.

Abans de comentar els resultats, cal recordar que, per exemple, el fet que un municipi de tipus concentrat no formi part d’un cluster de municipis concentrats no vol dir que aquest no ho sigui, sinó que els municipis que l’envolten són diferents entre sí. Aquest és el cas dels municipis que anomenem de transició, pels quals el valor de Gi*(d) no sol ser significatiu en cap sentit. Aquests municipis se solen trobar en zones intermèdies. Per un cantó tenen municipis amb una elevada densitat de masies i per l’altre municipis de baixa densitat.

Com es pot observar en el mapa, la cartografia del Gi*(d) dibuixa unes àrees més definides que la densitat de masies per quilòmetre quadrat i ens permet, així, visualitzar les grans àrees d’influència territorial de la masia a Catalunya. Com qualsevol exercici de síntesi, estem simplificant la realitat però ajudant a interpretar-la. El primer que observem és que la masia no és un element característic del conjunt del territori, sinó d’unes comarques en particular que tenen uns límits ben definits. La concentració més elevada de masies es troba a les comarques de la província de Barcelona i el sud de Girona. Les comarques occidentals i septentrionals de Catalunya es caracteritzen per l’escassetat d’aquest tipus de poblament. A les terres de l’Ebre hi trobem una àrea amb una elevada concentració de masies.

Mapa 2

Associació espacial de la densitat de masies per quilòmetre quadrat segons l’indicador Gi*, Catalunya 1860

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Nomenclàtor.

En resum i conclusió

L’objectiu d’aquest article no ha estat cap altre que el d’elaborar una cartografia sintètica de les àrees del territori català on la masia ha estat un element característic del seu paisatge i organització social i econòmica del territori. Per això, hem utilitzat les dades del Nomenclàtor de 1860, que és l’únic que proporciona informació de totes les entitats de poblament que conformen un

municipi amb independència del seu nombre d’edificis. Tanmateix, és una talaia temporal excel·lent per observar l’abast territorial de la masia abans que el despoblament i la urbanització del territori n’eliminin parcialment el rastre. El tractament de les dades no ha estat exempt de dificultats. Les més importants són les relacionades amb la subestimació del nombre de masies en alguns municipis, casos en què ha estat necessari imputar-ne el nombre. En general, però, el Nomenclàtor de 1860 ha satisfet les expectatives generades amb el seu ús i ens ha permès construir el mapa de la presència de les masies en el territori. Un mapa que no fa altra cosa que corroborar estadísticament les acurades i riques descripcions que eminents geògrafs feren de la presència de la masia en el territori.

Estem davant d’una descripció quantitativa d’un fenomen que té arrels profundes, lligades a l’estructura productiva i social de territori. El mapa resultant se sobreposa a la classificació dels tipus de poblament de Pau Vila, quan feia referència al tipus “Pirinenc”, “Llevantí” i de la “Catalunya seca”. La masia seria un element típic del tipus “Llevantí”: un poblament esmicolat que a part “dels veïnats en què es divideixen molts municipis; té la dispersió de les masies...” (Vila, 1936, p. 37). Segons Vila, els criteris fisiogràfics haurien estat determinants per a la implantació de la masia, tot i que, com ell mateix reconeix, no es poden obviar les influències dels diferents pobles que han habitat Catalunya.

Amb la informació de 1860 es podria examinar encara avui la correlació entre les característiques fisiogràfiques i la presència de masies. Un exercici necessari per esbrinar la importància de la geografia física en la distribució de les masies en el territori. Des del punt de vista social, la informació sobre el número d’edificis, plantes i condició d’habitabilitat no ha estat explotada en aquest exercici, però creiem que pot ser d’utilitat per a una futura investigació. Començant per la condició d’habitabilitat, aquesta ens hauria de permetre conèixer en quina situació es trobaven aquestes masies l’any 1860, que com sabem és un any que està en un període d’inflexió pel que fa la dinàmica del poblament a Catalunya. Un altre aspecte interessant és valorar si el nombre d’edificis i plantes és un bon indicador d’estatus de les masies i, per tant, de llur prosperitat econòmica.

bibliografia

BArrerA, Andrés (1990). Casa, herencia y familia en la Cataluña rural: lógica de la razón doméstica. Madrid: Alianza.

B oletín o F i C i A l de l A p rovin C i A de B A rC elon A (6 de març de 1860).

“Circular”.

Boletín oFiCiAl de lA provinCiA de BArCelonA (9 de setembre de 1860).

“Circular”.

CAMps, Joaquim (1977). Les cases pairals catalanes. Barcelona: Destino.

CArrerAs, Josep Maria; MArgAleF, Joaquim (1977). “La evolución de las ciudades catalanas entre 1857 y 1975”. Ciudad y territorio: estudios territoriales [Madrid], núm. 2, p. 32-45.

CAsAssAs siMó, Lluís (1990). “La urbanització del món rural a Catalunya”. L’Avenç [Barcelona], núm. 134, p. 10-15.

CoMisión de estAdístiCA generAl del reino (1858). Nomenclátor de los pueblos de España [amb referència a 21 de maig de 1857]. Madrid.

Esteve, Albert (2003). El Nomenclàtor com a font per a l’estudi territorial de la població a Catalunya. Aplicacions 1857-1998. [Tesi doctoral]

Ferrer, Maria Teresa; Mutgé, Josefina; Riu, Manuel [ed.] (2001). El Mas català durant l’Edat Mitjana i la Moderna: segles IX-XVIII: aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològics. Barcelona: Consell Superior d’Investigacions Científicas, Institució Milà i Fontanals, Departament d’Estudis Medievals (actes del col·loqui celebrat a Barcelona, 3-5 de novembre de 1999).

g etis , A.; o rd , j . k . (1992) . “The Analysis of Spatial Association by Use of Dis ta nce Statistics”. Geographical Analysis [Ohio], vol. 24, núm. 3, p. 189-206.

Iglésies, Josep (1961). “El movimiento demográfico en Cataluña durante los últimos cien años”. Memorias de la Real Academia de las Ciencias y Artes de Barcelona, núm. 33, p. 317-435.

Iglésies, Josep (1967). “Indagaciones sobre la población de Cataluña en la primera mitad del siglo xix”. Memorias de la Real Academia de las Ciencias y Artes de Barcelona, vol. XXXVII, núm. 14, p. 385-484.

juntA generAl de estAdístiCA (1863-1871). Nomenclátor que comprende las poblaciones, grupos, edificios, viviendas, albergues, etc., de las cuarenta y nueve provincias de España; dispuesto por riguroso orden alfabético entre las provincias, partidos judiciales, ayuntamientos y entidades de población (1860). Madrid (5 vol.).

Melón, Amando (1951). “Los censos de población en España”. Estudios Geográficos [Madrid], núm. 4, p 203-211.

Melón, Amando (1958). Los modernos nomenclátores en España (1857-1950). Discurso leído en la Recepción Pública de la Real Academia de la Historia, Madrid: Real Academia de la Historia.

MendizàBAl, Enric (1994). “El fenómeno urbano en Cataluña, 1717-1991”. Papers de Demografia [Bellaterra], núm. 83.

Muro, Jose Ignacio; NAdAl, Francesc; UrteAgA, Luis (1996). Geografía estadística y catastro en España 1856-1870. Barcelona: El Serbal.

NiColAu, Roser (1989). “La mobilitat geogràfica i els canvis en la distribució territorial de la població”. A: NAdAl, Jordi [ed.]. Història Econòmica de la Catalunya contemporània, s. XIX. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 23-41. OliverAs, Josep (1994). La formació dels desequilibris territorials a Catalunya en el segle XIX. Barcelona: Direcció General de Planificació i Acció Territorial de la Generalitat de Catalunya.

ord, j.k.; getis, A. (1995). “Local Spatial Autocorrelation Statistics. Distribution Issue and an Application”. Geographical Analysis [Ohio], vol. 27, núm. 4, p. 286-306.

Solé i SABArís, Lluís [dir.] (1958). Geografia de Catalunya. Volum I. Geografia General. Barcelona: Aedos.

Solé i SABArís, Lluís (2004). El Pirineu: el medi i l’home. Tremp: Garsineu.

SoriAno, Joan Manuel (1991). El procés de despoblament a la muntanya: repercussions sobre el medi humà i físic. El cas de les comarques de la Cerdanya i l’Alt Urgell. [Memòria de tercer cicle]

vAlls, Miquel (2002). Les fonts d’informació demogràfica de caràcter local a Catalunya. Una aplicació a la comarca del Berguedà. [Memòria de tercer cicle]

vidAl Bendito, Tomás (1973). La despoblación del campo en Cataluña. [Tesi doctoral]

vidAl Bendito, Tomás (1991). “La urbanització del territori de la societat a Catalunya”. A: Primer Congrés Català de Geografia. Barcelona, Societat Catalana de Geografia, p. 127-142.

vilà vAlentí, Joan (1963). “El mas catalán, una creación prepirenaica”. A: Actas del III Congreso Internacional de Estudios pirenaicos. Girona 1958. Saragossa: Instituto de Estudios Pirenaicos, p. 51-62.

vilà vAlentí, Joan (1973). El món rural a Catalunya, Barcelona: Curial.

vilA, Pau (1936). Resum de Geografia de Catalunya. Barcelona: Barcino (2 vol.).

VilA, Pau (1938). “El poblament de Catalunya, el problema de l’aigua”. Congrés Internacional de Geografia d’Amsterdam. [La versió catalana publicada a Aspectes geogràfics de Catalunya. Selecció d’escrits de geografia de Pau Vila, Barcelona, Curial, 1978; p. 317-332].

VilA, Pau (1938). “Le peuplement en Catalogne”. A: UGI Comptes rendus du Congrès Internationales de Géographie. Amsterdam 1938. Leiden: E. J. Brill, p. 537-546.

Una mirada demogràfica als canvis recents en

l’accés

a l’habitatge a Catalunya1

Juan Antonio Módenes Cabrerizo Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona i Centre d’Estudis Demogràfics juanantonio.modenes@uab.cat

Resum

S’hi estudia la dinàmica recent del sistema residencial català des d’una aproximació demogràfica. Tot sistema residencial té una dinàmica interna intrínseca expressada en la biografia de les llars i la seva experiència acumulada de canvis d’habitatge. Tanmateix, el sistema residencial respon a influències conjunturals i estructurals externes que el fan evolucionar. Aquesta dinàmica externa es desenvolupa mitjançant el canvi i l’heterogeneïtat en les biografies residencials. Hem seguit tres vies (la temporal, la territorial i la social) per avaluar la dinàmica externa del sistema residencial català, fent servir metodologia basada en el principi de dissimilitud d’estructures. Els resultats indiquen que en l’actualitat la dimensió més heterogènia és la social a causa de la immigració. La heterogeneïtat entre sistemes és important en una comparació amb Estats Units, però no en relació amb el conjunt d’Espanya. La variació temporal del sistema sembla lenta a primera vista, però té un alt potencial de modificació a llarg termini del sistema residencial. Tanmateix, la velocitat de canvi del model residencial és força ràpida en comparació amb el cas dels Estats Units.

1. El present article s’ha elaborat en el marc del projecte de recerca del Ministeri d’Educació i Ciència núm. SEJ2007-60119/GEOG “Análisis demográfico de las necesidades de vivienda en España, 2005-2015”.

paraules clau: Habitatge, tinença, anàlisi demogràfica, índexs d’heterogeneïtat, canvi temporal, Catalunya

Resumen

Se estudia la dinámica reciente del sistema residencial catalán desde una aproximación demográfica. Todo sistema residencial tiene una dinámica interna intrínseca expresada en la biografía de los hogares y su experiencia acumulada de cambios de vivienda. Aun así, el sistema residencial responde a influencias coyunturales y estructurales externas que lo hacen evolucionar. Esta dinámica externa se desarrolla mediante el cambio y la heterogeneidad en las biografías residenciales. Hemos seguido tres vías (la temporal, la territorial y la social) para evaluar la dinámica externa del sistema residencial catalán, usando metodología basada en el principio de disimilitud de estructuras. Los resultados indican que en la actualidad la dimensión más heterogénea es la social debido a la inmigración. La heterogeneidad entre sistemas es importante en una comparación con Estados Unidos, pero no en relación con el conjunto de España. La variación temporal del sistema parece lenta a simple vista, pero tiene un alto potencial de modificación a largo plazo del sistema residencial. Sin embargo, la velocidad de cambio del modelo residencial es bastante rápida en comparación con el caso de los Estados Unidos.

palabras clave: Vivienda, tenencia, análisis demográfico, índices de heterogeneidad, cambio temporal, Cataluña

Abstract

We study the recent dynamics of the Catalan residential system from a demographic approach. All housing systems express their internal dynamics through the biography of the household and its accumulated experience of residential moves. Moreover, the housing system responds and evolves thanks to external cyclical and structural influences. This external dynamics induce change and heterogeneity in residential biographies. We have followed three ways (change in time, space differences and social diversity) to assess the external dynamics of Catalan housing tenure system, using methodology based on dissimilarity indexes. At present the social dimension is becoming heterogeneous faster because of immigration. Spatial heterogeneity is important in international terms but not in relation to the whole of Spain. Temporal variation of the system seems slow at first sight, but has a high potential for longterm change. However, the rate of change of the tenure model is quite fast compared with the United States.

Keywords: Housing, Tenure, Demographic analysis, Heterogeneity indexes, temporal change, Catalonia.

Introducció

Aquest és un país de propietaris. Per bé o per mal, la immensa majoria de les llars catalanes viuen en habitatges dels quals són propietaris, estiguin pagant una hipoteca, l’hagin heretat o faci temps que l’han pagat. No entrarem aquí en les qüestions sociològiques o culturals que hi ha al voltant d’aquest model. Tampoc no anirem a descobrir les arrels històriques, polítiques i econòmiques de la situació actual, d’altra banda, a bastament tractades (Cortés, 1995; Cabré, Módenes, 2004). Això sí, el model residencial basat en la propietat de l’habitatge és un tret compartit arreu d’Espanya i per d’altres països de l’Europa mediterrània. Però el recent boom residencial i la crisi que l’ha seguit pot haver afectat aquest model més del que pensem. I és d’això que volem parlar.

El sistema residencial sudeuropeu (Pareja, San Martín, 2003; Allen et al., 2004; Arbonville, 2006) reuneix tot un seguit d’interrelacions estructurals entre les característiques dels habitatges i el perfil sociodemogràfic de les llars que els ocupen. En primer lloc, cal destacar el predomini de la propietat (Pareja, San Martín, 2003; Cabré, Módenes, 2004; Leal, 2004), que influeix en molts aspectes de la vida social i demogràfica (Módenes, López Colás, 2007a). S’hi associen uns altres trets que en conformen un conjunt lògic: una baixa participació pública en forma de polítiques actives residencials o de construcció d’un parc propi de lloguer (Trilla, 2001; Bosch, Gibaja, 2003; Fernández Cordón, Leal, 2006); una intensa implicació familiar en el disseny de les estratègies residencial de les llars joves (Puga, 2004); i una mobilitat residencial relativament baixa (Módenes, 1998). Unes altres característiques s’hi vinculen com l’alta densitat urbana, encara que amb una creixent suburbanització (López Villanueva, Pujadas, 2005; Muñoz Ramírez, 2008), que fa que els habitatges en propietat siguin normalment de tipologies (multifamiliar, en trama densa i antiga) poc freqüents en d’altres latituds (per l’exemple a França, vegeu Arbonville, Bonvalet [2006]). L’elevada densitat s’associa, al seu torn, amb un consum més gran d’habitatges secundaris (Módenes, López Colás, 2007; López Colás, Módenes, Yépez; 2008).

L’objectiu del present article no és, però, constatar aquesta realitat estructural i relacionar-la amb la situació demogràfica actual, sinó estudiar la dinàmica residencial amb una metodologia demogràfica. Els processos demogràfics s’estudien amb una perspectiva temporal i el canvi és un element important de la reflexió sobre les poblacions (Cabré, 1999). En aquest sentit, la dinàmica dels sistemes residencials s’expressa en la biografia de les llars (el cicle de vida); la podríem anomenar la dinàmica intrínseca del sistema (Bonvalet, Fribourg, 1990; Myers, 1990; Lévy, 1998). I, d’altra banda, cal tenir en compte la variació conjunta del sistema, la seva evolució històrica al llarg del temps

com a reacció a influències externes conjunturals o més estructurals (Dureau, 2002; Lévy, 2005). En aquest article volem demostrar que el sistema català residencial s’ha vist intensament transformat en els darrers anys, en connexió amb l’extraordinària conjuntura (econòmica, immobiliària, immigratòria) que hem experimentat. Per estudiar-ho farem servir indicadors que mostrin com ha funcionat la dinàmica intrínseca del sistema, és a dir, el desenvolupament amb l’edat de les opcions residencials, que és el principal motor dels canvis de model residencial.

El

sistema residencial català, adaptacions i respostes als canvis recents

Com es relacionen els catalans amb els seus habitatges? Per contestar aquesta pregunta hom hauria d’esmentar la important presència de la tinença en propietat. Però això no ha estat així sempre, ni tan sols era el sistema normal de les generacions actuals més antigues quan ells van entrar al mercat residencial. El lloguer des de meitat del segle passat ha perdut molt de pes, a l’igual que per, altra banda, certes vies informals d’accedir a un habitatge (barraquisme, autoconstrucció, relloguer, etc.). En l’actualitat tampoc no és una opció universal, perquè hi ha grups socials que sistemàticament no hi poden accedir o ho fan amb moltes dificultats: els immigrants i, cada vegada més, els joves. Davant de les noves restriccions, s’hi desenvolupen models alternatius de comportament estratègic (Bonvalet, Fribourg, 1990) que introdueixen diversitat en el sistema residencial, i el fan evolucionar. El lloguer recentment s’ha especialitzat a acollir la immigració2 i el fàcil finançament hipotecari ha permès fer compatible allotjar en propietat la generació del baby boom amb una gran explosió de preus. En aquest nou marc la participació directa de la xarxa familiar en la provisió d’habitatges ha disminuït, tot i que el seu suport continua de maneres més indirectes.

Tots aquests canvis no són intranscendents. Han anat modificant el sistema de relacions de les llars catalanes amb el seu habitatge, el seu sistema residencial, que és contingent i dinàmic. Tanmateix la literatura sobre sistemes residencials ofereix una imatge probablement massa estàtica d’aquesta realitat, que en unes determinades circumstàncies deixen obsoletes algunes conclusions, sobretot si s’utilitza el sistema residencial com a variable independent en l’anàlisi d’interaccions sociodemogràfiques (per exemple, l’excel·lent estudi, malgrat tot, de Mulder, Billari, 2006). El sistema residencial català, com ara l’espanyol, ha estat molt dinàmic en els darrers anys i, probablement, ho continuarà sent, sota la superfície d’una propietat preponderant. Explorar les formes de tinença

2. Un 37% de totes les llars catalanes en lloguer estan encapçalades per un estranger, segons l’Enquesta Demogràfica del 2007; més de dos terços de les llars d’estrangers vivien en lloguer; i un 75% de l’increment entre 2001 i 2007 del parc d’habitatges principals en lloguer es pot atribuir directament a llars d’estrangers.

de les llars noves que es van conformant és una bona manera d’aproximar-noshi. La diferenciació entre llars encapçalades per individus de nacionalitat espanyola o estrangera, permet estudiar a més l’evolució dels fonaments del sistema i la seva interacció amb la immigració (Myers, 2001).

Hi ha força interacció entre el boom immobiliari, l’evolució demogràfica i les vies d’accés a l’habitatge que defineixen el cor del sistema residencial actual. L’arribada de les generacions del baby boom a les edats de constitució familiar ha alimentat, sens dubte, el cicle expansiu de la construcció (Módenes, López Colás, 2001). Els joves de 25-29 anys van passar de ser al voltant de 460 mil el 1991 a més de 600 mil el 2006. La immigració exterior ha estat un factor causal i consecutiu també del boom immobiliari (Aranda, 2006; Bayona, Domingo, Gil Alonso, 2008). Causal perquè ha estat una demanda addicional de gran importància (en alguns anys recents explica fins al 50% del total de les necessitats de nous habitatges) i ha alimentat la possibilitat que les llars espanyoles entressin en trajectòries de millora residencial, perquè hi havia una demanda segura per als seus habitatges anteriors, en algun moment de la cadena de vacants. I la immigració ha estat conseqüència perquè la gran activitat constructiva ha generat una demanda de força de treball de relativa baixa qualificació i salaris molt interessants que ha estat coberta en molt bona part per la immigració. Segons la Encuesta de Población Activa, el 2008 el 24,7% dels treballadors de la construcció a Espanya eren de nacionalitat estrangera i el 20,7% dels estrangers ocupats treballaven a la construcció. El boom residencial també s’evidencia en l’increment de la taxa bruta de mobilitat residencial que ha assolit nivells màxims en un sistema basat en la propietat, propers o superiors al 8% anual (Módenes, 2007).

L’evolució demogràfica ha influït directament en el nombre de llars que es creen anualment i les necessitats residencials agregades que se’n deriven, un cop descomptats els habitatges que retornen al “mercat demogràfic” per emigració o, de manera més sovint, per mortalitat. Aquest flux es va veure radicalment incrementat des de mitjans dels anys noranta fins justament la meitat de la present dècada. De 31.000 habitatges nous anualment a principis dels noranta s’ha passat a la xifra mitjana de 74.000 habitatges nous necessaris cada any en els primer anys del segle. A partir de 2007 s’està experimentant una reducció de les necessitats que hom pot xifrar pel quinquenni actual en 54 mil si es manté un flux immigratori significatiu, amb tendència a la reducció en els propers 10 anys. Tot i els desequilibris produïts, hom no pot negar que el sistema ha respost oferint els habitatges necessaris. I alimentant probablement un cicle expansiu insostenible les conseqüència del qual comencem a pagar.

Aquest cicle expansiu del mercat residencial es va iniciar aproximadament a finals de 1997, un cop superada la crisi de 1991-1993. Va durar ben bé 10 anys perquè a la segona meitat del 2007 ja es va assistir a una reducció dràstica de la demanda (Rodríguez López, 2008). Es tracta del cicle més llarg dels darrers 40 anys a Espanya (García Montalvo, 2007; Rodríguez López, 2008),

que ha combinat un fort creixement de la construcció i dels preus. L’extraordinari augment dels preus (203% durant el període 1 tr.1997 – 2n tr. 2008 segons el Ministerio de Vivienda, Estadístiques de Preus de l’Habitatge Lliure) no hauria estat possible sense la relaxació de les condicions per a l’accés als préstecs hipotecaris i de la seva duració, a més de la disminució dels tipus d’interès. Sense pràcticament adonar-se’n, moltes llars han compromès una part creixent de la seva renda, durant un període de temps cada cop més llarg, al pagament de la hipoteca (García Montalvo, 2007). La cursiva anterior dóna una pista de l’evolució futura de les formes de tinença dominants en el cicle de vida de les nostres llars: els propietaris amb pagaments pendents seran molt més majoritaris a edats més avançades del que era normal fins fa ben poc. Aquestes facilitats van ser aprofitades ràpidament per les llars, conformant un autèntic “shock de demanda” (Rodríguez López, 2008), en sumar-s’hi les llars ja instal·lades que van voler millorar el seu status residencial, i la demanda de nova creació de la generació de baby boom i de la immigració. Durant els darrers anys del cicle expansiu les condicions favorables anaven desapareixent. L’escalada dels preus es va veure acompanyada des del 2005 d’un augment de les taxes d’interès i, en conseqüència, de les quotes mensuals a pagar. Fins al 2008 l’augment mitjà en les quotes ha estat del 31% en una hipoteca a 25 anys (Rodríguez López, 2008). Una de les hipotètiques conseqüències sobre el sistema residencial ha estat el fet que els joves han començat a veure com a obsoleta l’estratègia anterior de restar a casa dels pares, retardant l’emancipació i la formació d’una nova llar, per tal d’assolir les condicions laborals i econòmiques adients per accedir a la propietat, amb hipoteca o amb ajuda dels pares. L’objectiu final, ser propietari, d’un habitatge nou o de segona mà, amb hipoteca, s’allunyava a gran velocitat. L’opció del lloguer, l’oferta del qual s’ha incrementat en relació amb l’arribada de la nova immigració, va començar a ser vista com una opció a tenir en compte. El nombre de llars en lloguer ha augmentat en 227 mil entre 2001 i 2007, gairebé un 50% de l’increment total del nombre de llars. Les llars de nacionalitat espanyola en lloguer han augmentat en un 17%, un ritme més ràpid que el de creixement del total de llars espanyoles (10%). Cal adonar-se que més que un augment de la competència entre joves i immigrants, hi ha hagut una influència complementària en estimular l’oferta que ha beneficiat a poc a poc la demanda (Forcadell, 2010). Tal com diu García Montalvo (2007) “es un tópico muy extendido que los jóvenes prefieren vivir en casa de sus padres aún cuando tienen recursos para vivir por su cuenta. Las encuestas del Instituto de la Juventud desmienten este mito: la propensión de los jóvenes a preferir vivir en casa de sus padres ha caído del 27% en 1996 hasta el 18% en 2004”. Aquesta tendència es tradueix, d’una banda, en una nova estratègia, encara no majoritària però creixent, consistent en l’avançament relatiu de l’edat d’emancipació en aquests darrers anys, un canvi lent de les formes de convivència inicials que afavoreixen la corresidència sense vincles familiars i l’elecció del lloguer (o el relloguer) com a via d’entrada al parc residencial.

Existeixen diferents evidències, no estadístiques però, d’aquesta nova estratègia (Módenes, 2009a). Per exemple, l’aparició del lloguer jove compartit més enllà dels estudiants universitaris, o el protagonisme en els mitjans de comunicació dels moviments okupes en àrees urbanes. L’esfera pública està cada vegada més interessada a dissenyar polítiques –és el cas del Pla Territorial Sectorial de l’Habitatge de Catalunya i del Pla d’Habitatge de Barcelona– que afavoreixin la provisió pública d’habitatge, per exemple, en forma de lloguer públic per a joves, subvencions monetàries o suport econòmic per a llars fràgils (Inurrieta, 2007). El nou paper del lloguer com a via d’entrada al sistema residencial pot ser impulsat per l’envelliment de la piràmide, ja que en el futur bona part de la demanda jove podrà ser absorbida pels habitatges desocupats per mortalitat de les llars més velles.

dades i mètodes

No disposem d’informació estadística que rastregi contínuament l’evolució de la demanda i de les formes d’inserció residencial de la població. La font més important és sens dubte el Cens de Població i Habitatge. 3 Tanmateix, com és de periodicitat desenal, la darrera edició del 2001 només pot informar del cicle expansiu residencial quan s’acostava a la meitat de la seva duració. S’ha explotat informació bàsica de tinença del 2001 i del cens del 1991, que permet aproximar-se a la situació anterior al darrer cicle, just abans de la petita crisi de 1991-1993. El 2009 han començat a aparèixer a la web de l’Institut d’Estadística de Catalunya les primeres taules de l’Enquesta Demogràfica del 2007, 4 amb contingut equiparable al censal, però a hores d’ara no s’ofereix la informació mínima per abordar els nostres objectius d’anàlisi. L’explotació de les microdades solucionarà el problema però no és possible fer-ho en el marc de la present contribució. Ens resta fer servir la informació residencial present en enquestes periòdiques de caire sociodemogràfic, com ara l’Encuesta de Condiciones de Vida , per al cas espanyol, 5 o l ’Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població, per al de Catalunya.6 S’ha escollit analitzar l’any 2006 perquè permet radiografiar la situació residencial just abans de l’esclat de la bombolla, quan les estratègies generades com a resposta a aquesta conjuntura ja estaven ben definides. Seleccionar aquest any també permet fàcilment construir trajectòries generacionals (amb salts quinquennals i desenals), tot i que per manca d’espai no farem servir aquí aquesta tècnica. La informació sobre tinença existeix i és possible fer una explotació bàsica per edat de la persona principal de la llar i nacionalitat, tot i que cal procedir amb cautela per la dimensió de la mostra. Per això s’han fet algunes suavitzacions de resultats amb

3. <www.ine.es/censo/>

4. <www.idescat.cat/cat/poblacio/ed/ed.html>

5. <www.ine.es>

6. <www.idescat.cat/cat/societat/qualitat/ecvhp>

eines matemàtiques,7 per destacar la tendència general i obviar resultats molt extrems. Mirant més enllà del 2006, segurament l’evolució del sistema hagi prosseguit; només cal recordar que el 2008 s’han iniciat a Espanya una quarta part d’habitatges que el 2006 (Rodríguez López, 2008).

L’escassetat d’informació estadística residencial no només afecta els demògrafs. Les estadístiques econòmiques disponibles a Espanya són poques, de baixa qualitat i de baixa freqüència de publicació. Segons García Montalvo (2007) no existeix informació adient sobre preus de les transaccions, d’origen registral sovint menys informatius que les taxacions. Tampoc no tenim bona informació sobre l’estoc d’habitatges en venda, ni sobre els habitatges buits, potencialment mobilitzables en el mercat de segona mà i de lloguer (excepte la informació censal de periodicitat desenal). Com que les seves estadístiques sectorials conjunturals no són suficients, en podem aprofitar poca cosa com a marc contextual de la dinàmica demogràfica dels sistemes residencials. Una opció seria la informació sobre mobilitat residencial dels censos, que permet aïllar les opcions residencials de les llars que s’han desplaçat en els diferents períodes estudiats. No obstant, aquesta classes d’anàlisi només es pot fer amb el Cens de 2001 i les dades de la futura explotació de l’Enquesta Demogràfica de 2007. Les enquestes de condicions de vida inclouen la mobilitat de la llar però la mida de les mostres no deixa gaire marge per a una anàlisi significativa. Per tant, s’imposa una anàlisi periòdica contínua de les estructures estàtiques que classifiquen les llars per edat i tipus de tinença. és l’enfocament emprat aquí.

Per tal d’estudiar la dinàmica del sistema, pot ser útil analitzar la tinença residencial de les llars joves en cada moment, ja que alimenten per la base el procés inercial de canvi en l’estructura. Mentre la situació residencial de les llars més velles reprodueix decisions preses en un passat més o menys llunyà (més encara en un sistema de relativa baixa mobilitat), les llars joves ens informen sobre decisions preses molt més recentment, en resposta a les tipologies residencials d’entrada existents i les condicions de la conjuntura (Lévy, 1998). Cal combinar els elements comparatius temporals amb comparacions transversals territorials. Comparar amb el conjunt d’Espanya ens permetrà emmarcar millor el cas català. és difícil estendre més enllà les comparacions territorials, perquè les fonts estadístiques no són sempre coherents, però de tota manera, s’introduirà algun apunt sobre els Estats Units.

Cal fer, igualment, un comentari sobre l’univers de l’anàlisi. Hem diferenciat les llars segons la nacionalitat, espanyola o no, de la persona de referència de la llar. Les llars espanyoles ens informen de l’evolució de la base, dels fonaments del sistema residencial, a més de facilitar la comparabilitat temporal en un període en que la immigració ha augmentat considerablement. Si no es fes aquest control, certs canvis produïts per l’increment del pes de les llars d’estr angers es podrien atribuir al conjunt de la població. Tanmateix, les llars

7. Concretament, s’han usat funcions polinòmiques de tercer grau de les proporcions per edat de cada categoria de tinença.

d’estrangers també formen part del sistema residencial i influeixen el funcionament del conjunt. Per això també es farà un seguiment en perspectiva dinàmica comparada entre les llars amb persones de referència de nacionalitat espanyola i estrangera.

Les categories estadístiques que especifiquen la tinença són difícilment comparables. Per exemple, a molts països hom no considera significativament important diferenciar la situació de pagament dels propietaris, qüestió clau en el nostre sistema. D’altra banda, el nostre sistema estadístic no especifica en la informació censal el caràcter públic o privat de l’arrendatari. A més, la construcció de les categories de tinença pot variar amb el temps entre diferents edicions censals, i, òbviament, entre censos i enquestes, introduint possibles biaixos en l’anàlisi si no es tenen en compte (per al cas australià, vegeu Yates [2000]). és una de les dificultats que hem de considerar. Per als casos català i espanyol, la millor opció sempre és desagregar la categoria “propietat” i una manera eficient de fer-ho és detallar, per una banda, els propietaris amb pagaments pendents (encara que el cens no ho confirma, normalment seran llars amb hipoteques, cosa que sí es pot considerar indirectament en l’Encuesta de Condiciones de Vida), i, per d’altra, agrupar els propietaris que ja han acabat de pagar l’habitatge (outright homeowners en anglès) i els que l’han heretat o els hi han donat. La categoria “lloguer” no permet gaire desagregació i es manté única. La resta de possibilitats (cessió, tinença desconeguda) entren en la categoria altres. Es proposen alguns indicadors (Módenes, 2009a, 2009b) que, per la natura de les dades, han de ser fàcilment calculables, comparables i comprensibles. S’ha aplicat una versió de l’índex de dissimilitud per tal de comparar estructures transversals de tinença residencial en diferents moments. Aquests índexos són molt emprats en els estudis de segregació residencial (White, 1983, Bayona, 2007). S’han calculat a dos nivells:

- Càlcul d’un índex específic per edat (de la persona de referència de la llar), del canvi de les distribucions de tinença entre dos moments d’un mateix grup d’edat. En el cas de comparacions temporals cal fer la mitjana anual (per controlar períodes de diferent durada). S’expressa com la proporció de persones que anualment hauria de canviar de categoria per tal d’igualar l’altra distribució de tinença. La principal limitació de l’indicador és que depèn força del nombre de categories de tinença considerades, cosa que cal tenir en compte a l’hora de sistematitzar les comparacions.

índex de canvi específic per edat

on:

t = proporció de tinença

c = categoria de tinença

y = any

n = interval temporal

x = edat de la persona de referència de la llar

Aquest índex es pot descompondre en el canvi produït en cada categoria concreta de tinença, possibilitat que farem servir. Una versió d’aquest indicador es pot aplicar a les comparacions horitzontals entre poblacions o subpoblacions en un mateix moment temporal. En aquest cas la realització d’una mitjana anual no té sentit. En la fórmula proposada no caldria el producte per n al denominador.

- Hem composat els índexs específics en un índex total que és una mitjana dels primers. La fórmula proposada permet una mitjana ponderada dels índexs específics en funció d’una distribució estàndard de llars per edat (Menacho, 2002), que ha de ser la mateixa en totes les comparacions. En el nostre cas, s’ha simplificat amb una mitjana aritmètica dels índexs específics, la qual cosa implica considerar una distribució estàndard de llars que atribueix el mateix nombre de llars a totes les categories d’edat. Aquesta simplificació redueix els càlculs necessaris i, pensem, que en aquest estadi de la recerca, fa més directa la interpretació. Es tracta d’un indicador sintètic total del canvi del sistema entre moments, o de la diversitat o heterogeneïtat de dos sistemes en comparació horitzontal. En aquesta segona dimensió comparativa, l’indicador pot ser denominat “indicador sintètic d’heterogeneïtat”. índex sintètic ponderat de canvi

on:

i = índex de canvi específic per edat

x = edat de la persona de referència de la llar

h’ = llars d’edat x de la PR en la població estàndard

H’ = llars totals en la població estàndard

Per tal de deixar fora els grups d’edat més extrems que podrien introduir casuístiques molt particulars i pertorbadores, hem limitat el càlcul als grups quinquennals compresos entre els límits 20 i 74 anys d’edat.

discussió de resultats

En primer lloc, es veurà l’evolució de les taxes de tinença per edat de la persona de referència de nacionalitat espanyola en els tres moments considerats: 1991, 2001 i 2006. Després es comentaran els indicadors específics i sintètics de canvi temporal de les estructures de tinença. Tot seguit, es mirarà l’evolució paral·lela produïda a Espanya. S’aprofundirà la descripció descomponent els índexs per l’aportació de cada categoria de tinença al canvi estructural, tant en intensitat com en el signe. Després el focus anirà a l’heterogeneïtat horitzontal entre el model de tinença català i espanyol, i a l’existència o no de convergència. Tot i que les dades del 2006 per la seva natura d’enquesta no

deixen aprofundir gaire, es mirarà l’evolució de l’heterogeneïtat entre espanyols i no espanyols al llarg de tot el període analitzat.

Evolució de les taxes de tinença residencial per edat de la persona de referència de la llar

L’esquema suggerit pel gràfic del 1991 (gràfic 1) és el que hom entén com el sistema (tradicional) residencial atribuït als països de l’Europa mediterrània, en la seva versió catalana. La propietat sense pagaments era molt freqüent en les edats més joves, a la par amb el lloguer o les hipoteques. Per descomptat, cal pensar que la família era un proveïdor directe d’habitatges. No d’altra manera s’explica que un 30% de les llars de persones de 25-29 anys ja fossin propietaris absoluts dels seus habitatges.

Els esquemes del 2001 i del 2006 són ja força diferents. La compra amb hipoteca s’intensifica en les primeres edats i es difon vers edats més madures tot al llarg dels anys noranta, procés que es consolida en els primers anys 2000.

La propietat totalment pagada pràcticament desapareix en les edats més joves, evidenciant les dificultats de les xarxes familiars per continuar amb la provisió directa d’habitatge. La propietat absoluta només es pot assolir a partir d’aquest nou model després d’haver finalitzat els pagaments vinculats a una hipoteca. Com més s’allargui, més tard es farà el canvi tipològic de propietari amb pagaments a propietari absolut. Aquest endarreriment no queda reflectit en els gràfics perquè les llars hipotecades durant 25, 30 o més anys estan encara en edats relativament joves. Cal tenir en compte que es tracta de talls transversals i els gràfics no mostren trajectòries residencials tipus, les quals només es poden apreciar en una anàlisi longitudinal de més abast. De totes maneres, en períodes de canvis intensos, com els analitzats, es fa difícil parlar de comportaments tipus fixats, però sí de tendències. és previsible, donada la càrrega inercial de la tinença, que en el futur aquests esquemes transversals mostrin que la corba d’hipotecats s’allargui a la dreta, avançat el cicle de vida, i que la corba dels propietaris absoluts no comenci a créixer fins edats ben avançades. Mentre que el creuament entre les dues corbes (l’edat a la que hi ha menys propietaris amb càrregues econòmiques que sense) era el 1991 als 30-34 anys, va passar als 40-44 el 2001 i el 2006 es produeix als 45-49. Paral·lelament, el lloguer anava desapareixent a totes les edats. Durant els noranta les llars joves espanyoles es van allunyar d’aquesta opció, a favor de les hipoteques. A l’altre extrem de l’estructura hi ha un progressiu recanvi generacional de llars que viuen de lloguer, sovint en contractes antics protegits, per llars que ja són preponderantment propietàries absolutes. Tanmateix, el 2006 apunta una revifalla del lloguer entre els menors de 25 anys, i aquest és un canvi prou significatiu. Estudiem més aquesta transformació del patró per edat.

Gràfic 1

proporcions de llars a cada tinença per edat de la persona de referència de la llar segons moment. Catalunya

80%

20-24 25-29 30-34 35-39 40-44 45-49 50-54 55-59 60-64 65-69 70+

1991 propietat final 1991 propietat amb pagam 1991 lloguer 1991 d’altres

2001

1991 20-24 25-29 30-34 35-39 40-44 45-49 50-54 55-59 60-64 65-69

2001 propietat final 2001 propietat amb pagam 2001 lloguer 2001 d’altres

2006

2006 propietat final 2006 propietat amb pagam 2006 lloguer 2006 d’altres

Fonts: 1991 i 2001, Cens de Població i Habitatge, INE, Idescat, Banc de Dades CED. 2006, Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població de Catalunya 2006, Idescat-IERMB per gentilesa de Carles Donat (IERMB).

“Propietat final”, habitatge en propietat totalment pagada i per herència o donació. “Propietat amb pagam”, habitatge en propietat amb pagaments pendents (hipoteca). “Lloguer”, habitatge en lloguer. “D’altres”, habitatge cedit o d’altres situacions no especificades.

Gràfic 2

Índexs específics de canvi per edat de la pR. Catalunya

1991-2001 2001-2006

Fonts: 1991 i 2001, Cens de Població i Habitatge, INE, Idescat, Banc de Dades CED. 2006, Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població de Catalunya 2006, Idescat-IERMB per gentilesa de Carles Donat (IERMB).

Indicadors de canvi en l’estructura de tinença residencial

Si s’apliquen al cas català els indicadors basats en els principis metodològics de la dissimilitud, s’evidencia la presència d’un canvi intens, especialment durant els anys del boom immobiliari (per nosaltres, referent al període 20012006). Segons els indicadors, un 1,94% de les llars (de l’estructura estàndard) canviaven de tinença cada any durant aquests darrer període del boom, per sobre de l’1,71% dels anys noranta. és a dir, la velocitat del canvi s’intensificava en proporció directa a la velocitat del boom de l’habitatge.

Els índexs específics per edat (gràfic 2) confirmen que l’evolució del sistema residencial s’ha desenvolupat temporalment en dos fronts interdependents: canvis en la manera com les llars joves accedeixen al sistema residencial, sobretot durant els noranta, i l’expansió pel cicle de vida de les noves relacions amb l’habitatge, en els anys centrals del boom. Després es veuran quins canvis concrets de tinença impliquen. Aquí cal destacar, però, que aquests dos canvis s’han esdevingut temporalment de manera lògica. La dinàmica és molt menys accentuada en les llars més velles, encara que no és gens negligible. Finalment, en el període 2001-2006 s’apunta el canvi estratègic del grup d’edat de 20 a 24 anys, cap a un increment del pes del lloguer en una emancipació avançada. Però, es tracta d’un canvi intens o, més aviat, feble? és normal? Procedim a comparar amb el total d’Espanya (gràfic 3). En general, el canvi és un xic menys

Gràfic 3

Índexs específics de canvi per edat de la pR. Espanya

1991-2001 2001-2006

Fonts: 1991 i 2001, Cens de Població i Habitatge, INE, Idescat, Banc de Dades CED. 2006, Encuesta de Condiciones de Vida 2006, INE.

intens que a Catalunya, tot i que es reprodueix a grans trets l’esquema català. En aquest cas, la intensificació del canvi és més intensa passant de l’1,11% anual als noranta a l’1,87% més recent. En el període 2001-2006 la velocitat de canvi a Espanya i a Catalunya era la mateixa. La distribució dels índexs específics també ofereix un patró de canvi semblant al català.

Ara ja sabem que el procés esdevingut a Catalunya és compartit, a grans trets, a tot el territori espanyol, cosa lògica perquè la segona unitat dóna el marc de referència polític, social, normatiu i econòmic. Llavors, ens demanem de nou: la dinàmica que trobem és normal, és intensa o més aviat dèbil? Posem un exemple ràpid dels Estats Units, país que permet fer una comparació directa sense gaires complicacions metodològiques. En primer lloc, el canvi als Estats Units durant un període semblant i també sota els efectes d’una gran bombolla immobiliària no sembla tan intens pel que fa a l’estructura de tinença final. L’índex sintètic de canvi era només de 0,39% durant els noranta i baixa encara més a 0,30% entre 2000 i 2005. A més, la variació es limita als grups més vells, que s’alenteix en el darrer període (gràfic 4). Es tracta d’una modificació lligada a la successió generacional de canvis esdevinguts més aviat en el passat. No hi ha modificacions en les opcions residencials obertes als joves nordamericans, la qual cosa indica una certa estabilitat estructural actual i de cara al futur proper. Per comparació hem de dir que la variació a Espanya i a Catalunya ha estat molt intensa, molt centrada en els joves, adults-joves, la qual cosa indica un canvi estructural important, amb projecció de futur.

Gràfic 4

Índexs específics de canvi per edat de la pR. Estats Units

3,5% 4,0% 4,5% 1991-2001 2001-2006

Font: US Census 1990, 2000 and American Community Survey, 2005.

descomposició dels indicadors específics de canvi residencial

Les barres del gràfic 5 reprodueixen els indicadors específics de canvi de l’estructura residencial per edat de la persona de referència. La resta de línies descomponen els índexs específics en funció de cada categoria de tinença. Sabem, per a cada edat, els tipus residencials que més varien i el signe de la modificació. Els valors positius indiquen un increment durant el període, i viceversa en l’altre sentit.

La variació temporal de les taxes específiques durant els anys noranta es resumeix en l’expansió de les hipoteques, sobretot en les llars joves. En el grup 30-34 la velocitat de canvi indicava que cada any un 3% estàndard de les llars era transferit a la propietat amb hipoteques. D’on venien? 8 Fins al grup 25-29 igualment del lloguer i de la propietat absoluta. A partir del grup 30-34 és bàsicament una transferència de la propietat totalment pagada, és a dir, una intensificació i expansió en el cicle de vida de les hipoteques. En les edats avançades continua la successió generacional en favor de llars més propietàries. Durant els primer anys del segle xxi, la dinàmica estructural es trasllada a edats superiors però la transferència entre categories de tinença manté el mateix patró. Guanya amb molta intensitat l’opció de les hipoteques a costa del lloguer

8. La pregunta “D’on veníem?” vol simplificar la interpretació de la variació dels tipus de tinença d’aquesta edat entre els dos moments. No implica cap moviment ni canvi migratori.

Gràfic 5

descomposició del canvi anual en l’estructura de tinença per categoria de tinença i període. Catalunya

PP LI AltÍndex espec.

PP LI AltÍndex espec.

Fonts: 1991 i 2001, Cens de Població i Habitatge, INE, Idescat, Banc de Dades CED. 2006, Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població de Catalunya 2006, Idescat-IERMB per gentilesa de Carles Donat (IERMB).

“TP”, habitatge en propietat totalment pagada i per herència o donació. “PP”, habitatge en propietat amb pagaments pendents (hipoteca). “Ll”, habitatge en lloguer. “Alt”, habitatge cedit o d’altres situacions no especificades.

i de la propietat absoluta. Continua la substitució a edats avançades de grups amb més lloguer per noves generacions amb més propietat. Però s’anuncia una revifalla del lloguer en els menors de 30 anys, encara no a costa de les hipoteques que continuen dominant, però és una tendència que apunta modificacions interessants en el futur proper.

En el cas espanyol (gràfic 6), durant els anys noranta el canvi és menys pronunciat, com hem dit. Tanmateix, l’esquema de transferència entre tinences és semblant, a favor de la propietat amb hipoteca. A partir de 2001 la transferència és gairebé en exclusiva entre propietat absoluta a favor de les hipoteques. Tanmateix, no s’hi observa la revitalització del lloguer entre les llars més joves.

Comparació transversal entre Catalunya i el conjunt d’Espanya

L’indicador sintètic d’heterogeneïtat de l’estructura de tinença entre Catalunya i el conjunt d’Espanya es manté relativament estable. Caldria desplaçar de mitjana un 8-10% de totes les llars per tal d’igualar les dues distribucions de tinença en tots tres moments. Es pot dir que són dos sistemes residencials relativament propers. A part dels arguments evidents, una aportació comparativa serà d’utilitat. Aquest indicador sintètic d’heterogeneïtat mesurat entre Catalunya i Estats Units per a 2005-2006 dóna 35,6%. és a dir, caldria moure més d’un terç de les llars de mitjana per assolir la mateixa distribució de tinences per edat.

Tot i que relativament homogenis, els sistemes català i espanyol mostren diferències significatives, sobretot en l’evolució temporal del patró per edat de dissimilitud (gràfic 7). El 1991 les llars joves eren molt semblants en les dues poblacions i les diferències s’incrementaven amb l’edat. és a dir, en aquella època les vies d’accés al mercat residencial funcionaven en la mateixa ona i únicament apareixien diferències en les generacions antigues per la particularitat catalana amb els lloguers urbans de Barcelona i els rurals. A partir d’aquest moment les corbes dels indicadors sintètics basculen i inverteixen el patró. La heterogeneïtat es concentra de nou entre les llars joves, és a dir, s’estan establint estratègies d’inserció residencial prou diferents, que no sabem encara si són simplement divergències conjunturals. Contràriament, en les edats avançades arriben generacions madures amb experiències molt semblants des dels anys seixanta als noranta.

Aquest és un resultat a tenir en compte. L’heterogeneïtat entre Catalunya i el conjunt d’Espanya també té cicles d’aproximació-llunyania que es succeeixen en el temps històric. L’esclat de la bombolla immobiliària ha coincidit amb un nou període d’allunyament, de disseny d’estratègies residencials catalanes significativament diferents a les de la mitjana espanyola.

El gràfic 8 descompon en cada moment l’heterogeneïtat de Catalunya respecte del conjunt d’Espanya obtenint la contribució de cada categoria de ti-

Gràfic 6

descomposició del canvi anual en l’estructura de tinença per categoria de tinença i període. Espanya 1991-2001

PP LI AltÍndex espec.

TP PP LI AltÍndex espec.

Fonts: 1991 i 2001, Cens de Població i Habitatge, INE, Idescat, Banc de Dades CED. 2006, Encuesta de Condiciones de Vida 2006, INE. “TP”, habitatge en propietat totalment pagada i per herència o donació. “PP”, habitatge en propietat amb pagaments pendents (hipoteca). “Ll”, habitatge en lloguer. “Alt”, habitatge cedit o d’altres situacions no especificades.

Gràfic 7

Índexs específics d’heterogeneïtat per edat de la persona de referència segons moment. Catalunya vs total Espanya

1991 2001 2006

Fonts: 1991 i 2001, Cens de Població i Habitatge, INE, Idescat, Banc de Dades CED. 2006, Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població de Catalunya 2006, Idescat-IERMB per gentilesa de Carles Donat (IERMB), Encuesta de Condiciones de Vida 2006, INE.

nença. El 1991 Catalunya era específica en la presència elevada del lloguer progressivament a edats més avançades. Aquesta particularitat es va corregint per successió generacional, de manera que el 2006 les generacions catalanes més velles no tenen una propensió a ser llogaters especialment diferent. El 1991 la preferència pel lloguer era a costa d’una absència important de llars propietàries sense pagaments en aquestes generacions més antigues. D’altra banda, a les edats inicials els catalans eren més llogaters i també contractaven més hipoteques. Fet i fet, això significa que els joves catalans havien de confiar més en el mercat per la seva inserció residencial.

El 2001 ja s’observa la inversió de l’heterogeneïtat cap als joves. I l’última observació del paràgraf anterior es troba encara amb més intensitat. Les llars joves s’hipotequen amb molta més intensitat, fins a edats relativament avançades. El lloguer perd protagonisme, però continua sent més freqüent entre les llars catalanes de qualsevol edat. El gràfic ofereix un patró radical: en totes les edats només les categories de tinença que impliquen despesa econòmica regular (hipoteca o lloguer) són més freqüents a Catalunya.

El 2006 l’heterogeneïtat s’intensifica en les edats centrals, a causa de la difusió de les hipoteques fins a edats més tardanes en el cas català. L’anàlisi (amb diferències suavitzades, recordem-ho) indica que de tota manera es mantenen les intenses diferències dels joves, seguits dels madurs, i que es redueixen les de

Gràfic 8

descomposició dels índexs específics d’heterogeneïtat per edat de la persona de referència segons contribució de cada categoria de tinença i moment. Catalunya vs. Espanya

TP PP LI AltÍndex espec.

TP PP LI AltÍndex espec.

TP PP LI AltÍndex espec.

Fonts: 1991 i 2001, Cens de Població i Habitatge, INE, Idescat, Banc de Dades CED. 2006, Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població de Catalunya 2006, Idescat-IERMB per gentilesa de Carles Donat (IERMB), Encuesta de Condiciones de Vida 2006, INE “TP”, habitatge en propietat totalment pagada i per herència o donació. “PP”, habitatge en propietat amb pagaments pendents (hipoteca). “Ll”, habitatge en lloguer. “Alt”, habitatge cedit o d’altres situacions no especificades.

les generacions que arriben a les edats més avançades. D’altra banda, entre els més joves, les llars catalanes tenen molta més presència al lloguer; la major presència relativa de les hipoteques s’ha traslladat a les edats adultes-joves i centrals, mentre que les generacions velles continuen tenint una presència major dins del lloguer.

En resum, el sistema de tinença català just al final del cicle expansiu es caracteritzava sobretot per la major presència d’aquelles categories (no hi havia un rebuig clar de cap) que significaven més influència del mercat en les trajectòries residencials.

Evolució de l’heterogeneïtat segons la nacionalitat de la persona de referència

El fort dinamisme dels fonaments del sistema residencial, expressat pel comportament de les llars amb nacionalitat espanyola, interacciona amb la incorporació a aquest sistema de la immigració recent, que ha anat arribant acceleradament durant tot el període analitzat.

No és el nostre objectiu aquí caracteritzar la inserció residencial dels immigrants a Catalunya, un tema d’indubtable interès científic, com també humà i polític. Nosaltres més aviat volem iniciar una nova via d’anàlisi que considera que les necessitats d’inserció residencial dels immigrants, quan assoleixen un status estructural important, influeixen en l’evolució del conjunt del sistema. Òbviament, no podrem oferir conclusions definitives al respecte. Però sí serà interessant posar els comportaments generals del sistema i específic dels immigrants en una visió paral·lela, oberta al descobriment d’interaccions. Perquè descobrirem que ha de ser molt difícil assimilar el comportament residencial dels nouvinguts al típic del sistema del lloc de destinació, si aquest comportament típic està en constant moviment. No val la pena tractar l’any 1991 perquè la immigració era molt minoritària i el seu pes en el mercat residencial era molt reduït. No obstant, ja al 2001 per sobre del 10% de les llars més joves eren encapçalades per un no nacional (gràfic 9). El que es destaca aquí és la concentració en el lloguer, sobretot de les llars més joves, les que fornien el flux immigratori més recent. El 2006 el pes de les llars procedents de la immigració sobre el conjunt del sistema residencial és evident. Més del 25% de les llars de menors de 30 anys en formen part. Les llars d’estrangers representen més del 50% de les llars en lloguer a tots els grups d’edat inferiors a 50 anys. Però això no significa que s’hagi intensificat la seva preferència pel lloguer al llarg del període estudiat; ans al contrari la seva preferència relativa ha augmentat molt poc o, fins i tot, és estable des de 2001 (gràfic 10). é s a dir, en un sistema en què els espanyols abandonaven el lloguer i massivament es feien propietaris, els estrangers han aconseguit mantenir un cert moviment de progrés.

Gràfic 9

pes relatiu de les llars amb persona de referència sense nacionalitat espanyola sobre el total de llars, per edat segons categoria de tinença i moment. Catalunya

Fonts: 2001, Cens de Població i Habitatge, INE, Idescat, Banc de Dades CED. 2006, Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població de Catalunya 2006, Idescat-IERMB per gentilesa de Carles Donat (IERMB) “TP”, habitatge en propietat totalment pagada i per herència o donació. “PP”, habitatge en propietat amb pagaments pendents (hipoteca). “Ll”, habitatge en lloguer. “Alt”, habitatge cedit o d’altres situacions no especificades.

Gràfic 10

descomposició dels índexs específics d’heterogeneïtat per edat de la persona de referència segons contribució de cada categoria de tinença i moment. Catalunya, persona de referència estrangera per persona de referència espanyola

TP PP LI AltÍndex espec.

TP PP LI AltÍndex espec.

TP PP LI AltÍndex espec.

Fonts: 1991 i 2001, Cens de Població i Habitatge, INE, Idescat, Banc de Dades CED. 2006, Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població de Catalunya 2006, Idescat-IERMB per gentilesa de Carles Donat (IERMB), Encuesta de Condiciones de Vida 2006, INE “TP”, habitatge en propietat totalment pagada i per herència o donació. “PP”, habitatge en propietat amb pagaments pendents (hipoteca). “Ll”, habitatge en lloguer. “Alt”, habitatge cedit o d’altres situacions no especificades.

Concentració en el lloguer i dificultats de ser propietaris són trets comuns als tres talls temporals. Hem de pensar que un model en què les llars propietàries autòctones creixen de poc més del 70% a prop del 90% en 15 anys és difícil parlar d’assimilació a curt o mig termini, quan la immigració, a més, és molt recent. El diferencial entre el model bàsic (nacionalitat espanyola) i el complementari (estrangers) és normal. I el manteniment d’aquesta diferència, si el model bàsic és dinàmic, no significa necessàriament una absència de processos d’assimilació. Com a resultat, l’índex sintètic d’heterogeneïtat de la tinença entre nacionalitat espanyola i estrangera ha crescut durant el període –30,7% el 1991, 36,7% el 2001 i 39,5% el 2006. A efectes comparatius, als Estats Units l’heterogeneïtat dels estrangers respecte dels nacionals era només del 16,3% el 2005. Ja veiem que els immigrants a Catalunya tenen un comportament residencial comprensiblement molt diferent del sistema bàsic. Però, són uns immigrants especials? No gaire: si comparem amb les llars d’estrangers als EUA el 2005, l’indicador sintètic d’heterogeneïtat és només del 13,5%. Les estratègies residencials que poden jugar són semblants, molt especialment els joves. Curiosament hi ha més heterogeneïtat entre els autòctons catalans i nordamericans que entre els immigrants residents a cada país...

Conclusions

Hem seguit tres vies de diversitat, dinàmica i heterogeneïtat del sistema residencial català: el temporal, el territorial i el social. Hem comprovat que en l’actualitat la dimensió més heterogènia és la social (immigració). La territorial és important entre grans sistemes (comparació amb Estats Units) però no a l’interior del sistema residencial sudeuropeu (conjunt d’Espanya), model supranacional reconegut per la literatura especialitzada. En comparació els índexs sintètics de variació anual del model semblen baixos, amb una velocitat reduïda, però la seva acumulació a mig i llarg termini tenen un potencial de modificació absoluta del sistema residencial tal com l’entenem actualment. I també hem demostrat que el canvi temporal del model residencial és de tota manera molt més ràpid que en el cas d’altres països que han experimentat també un cicle residencial molt expansiu com els Estats Units. Aquesta evolució ràpida del sistema s’alimenta d’un increment de l’heterogeneïtat generacional de situacions de residència.

Hem mostrat la personalitat del sistema residencial català dins del model marc espanyol. Caldrà delimitar els elements purament distintius de comportament de l’heterogeneïtat generada merament per qüestions composicionals. En efecte, bona part de les diferències trobades en el present estudi entre Catalunya i el conjunt d’Espanya poden respondre simplement al nivell més alt d’urbanització de la primera. Els trets distintius, però, són clars: un paper més gran del mercat en la provisió d’habitatge a les llars

catalanes, especialment a les joves durant els darrers anys. Les conjuntures han apropat i allunyat Catalunya de la mitjana espanyola. Ara mateix, la bombolla ha portat a una relativa divergència de comportaments, sobretot dels joves.

Es pot dir, per tant, que el sistema residencial català (més fins i tot que l’espanyol) ha estat i és força dinàmic. La velocitat de canvi s’ha incrementat en els anys del boom immobiliari, confirmant l’existència de lligams causals entre la successió de conjuntures i l’evolució del sistema residencial, sobretot perquè afecta les vies d’entrada al mercat residencial de les llars recents i joves. A començament dels noranta la influència de la provisió familiar directa era bàsica juntament amb el lloguer. Les hipoteques també eren presents i conformaven una trilogia de vies. Durant els noranta les vies pràcticament es van reduir a una: les hipoteques. El 2006 apareix una possible resposta de les llars més joves a la bombolla en la darrera fase d’expansió en forma de retorn al lloguer, deixant de banda poc a poc l’estratègia d’emancipació tardana lligada a la compra d’un habitatge. L’esclat posterior de la bombolla i l’aparició d’una profunda crisi econòmica pot haver enfortit o alterat aquesta tendència; caldrà veure-ho.

Les llars joves són les protagonistes de l’evolució del sistema residencial català. Elles formen el grup demogràfic que ha patit la transformació més intensa i elles són, mirant la piràmide actual, encara, el grup més nombrós dels que actuen dins del sistema. La xarxa familiar directa ha perdut la seva funció de proveïdor fonamental via compra directa, donació o cessió. El seu paper a partir dels canvis dels noranta és més indirecte en forma d’informació, contactes, avals bancaris, i, certament, algunes donacions de diners. Aquesta immersió de les llars joves, dels fills, en els intercanvis en el mercat els ha portat més fàcilment a l’altra possibilitat existent, el lloguer, quan la compra s’havia fet prohibitiva i el sector del lloguer es dinamitzava per la immigració.

Els immigrants que han arribat a Catalunya han d’enfrontar-se a un sistema residencial molt exigent si volen aconseguir una assimilació completa. No serà gens fàcil que els immigrants assoleixin a mig termini les proporcions de propietaris i exigirà segurament un esforç plurigeneracional. A més, la seva inserció al sistema català s’ha estat realitzant en plena fase d’universalització absoluta de la propietat entre les llars autòctones, mitjançant l’expansió de les hipoteques. és legítim conjecturar que hi ha una relació causal entre l’arribada d’immigrants, l’especialització mútua d’immigrants i lloguer, l’increment de les transicions a hipoteques de llars madures (alliberant habitatges que han passat als mercats de lloguer i segona mà) i, també, la disponibilitat d’un mercat de lloguer, difícil però encara, per als joves.

En fi, el sistema residencial català, valorat a través de l’estructura de tinença, continua evolucionant. Ara bé, si els canvis de comportament aquí apuntats són merament una qüestió de canvi en la tàctica o és més aviat un tall net respecte de les estratègies del passat és una cosa que haurem d’explorar durant els propers anys.

bibliografia

Allen, J.; BArlow, J.; LeAl, J. et al. (2004). Housing & Welfare in Southern Europe. Oxford: Blackwell Publishing (Real Estate Issues).

ArAndA, J. (2006). Acceso a la propiedad de vivienda de la población inmigrante. Madrid: Ministerio de la Vivienda.

ArBonville, D. (2006). “évaluer les implications des évolutions sociodémographiques sur l’habitat en Europe”. A: BonvAlet, C.; ArBonville, D. [ed.]. Quelles familles? Quelles logements? La France et l’Europe du Sud. Paris: INED, p. 41-66.

ArBonville, D.; BonvAlet, C. (2006). “évolutions démographiques et transformations de l’habitat en France”. A: BonvAlet, C.; ArBonville, D. [ed.]. Quelles familles? Quelles logements? La France et l’Europe du Sud. Paris: INED, p. 237-266.

BAyonA, J. (2007). “La segregación residencial de la población extranjera en Barcelona: ¿Una segregación fragmentada?”. Scripta Nova. Revista electrónica de Geografía y Ciencias Sociales [Barcelona], vol. XI, núm. 235 (15 de març de 2007).

BAyonA, J.; DoMingo, A.; gil Alonso, F. (2008). “Población extranjera y vivienda en Cataluña. Evolución reciente y previsión de la demanda”. Anales de Geografia de la Universidad Complutense [Madrid], vol. 28, núm. 2, p. 37-62.

BonvAlet, C.; FriBourg, A. M. [ed.] (1990). Stratégies résidentielles, París: INED-Plan Construction et Architecture, MELTM (Col·lecció Congrès et Colloques, 2).

BosCh, j.; giBAjA, o. (2003). L’habitatge a Catalunya en l’àmbit local: diagnosi, propostes i solucions a un problema creixent. Barcelona: Fundació Carles Pi i Sunyer (Col·lecció Estudis, 13).

CABré, A. (1999). El sistema català de reproducció, Barcelona: Proa.

CABré, A.; Módenes, j. A. (2004). “Home-ownership and social inequality in Spain”. A: kurz, Karen; BlossFeld, Hans Peter [ed.]. Home Ownership and Social Inequality in Comparative Perspective. Standford: Standford University Press, p. 233-254.

Cortés, L. (1995). La cuestión residencial. Bases para una sociología del habitar. Madrid: Fundamentos (Col·leció Ciencias-Serie Sociología, 205).

DureAu, F. (2002). “Les systèmes résidentiels: concepts et applications”. A: Lévy, J-P.; DureAu, F. [ed.]. L’accès à la ville. Les mobilités spatiales en questions. París: L’Harmattan, p. 355-382.

Fernández Cordón, j. A.; leAl, j. (2006). “Dynamiques des ménages et comportements résidentiels en Espagne”. A: BonvAlet, C.; ArBonville, D. [ed.]. Quelles familles? Quelles logements? La France et l’Europe du Sud . Paris: INED, p. 67-108.

ForCAdell, ConsultorA (2010), “Radiografía del mercado de alquiler en España”, Informe inmobiliario, área de Consultoría y Valoraciones de Forcadell.

gArCíA MontAlvo, J. (2007). “Algunas consideraciones sobre el problema de la vivienda en España”. Papeles de Economía Española [Madrid], núm. 113, p. 138-155.

inurrietA, A. (2007). “Mercado de vivienda en alquiler en España: más vivienda social y más mercado profesional”, Fundación Alternativas (Document de treball 113/2007).

leAl, J. (2004). “Dinámica de la población y desarrollo del parque de viviendas en España”. A: leAl, J. [coord.]. Informe sobre la situación demográfica en España, 2004. Madrid: Fundación Fernando Abril Martorell, p. 325-352. Lévy, J. P. (1998). “Habitat et habitants: position et mobilité dans l’espace résidentiel”. A: grAFMeyer, y.; dAnsereAu, F. [ed.]. Trajectoires familiales et espaces de vie en milieu urbain . Lió: Presses Universitaires de Lyon, p. 153-180.

lévy, J. P. (2005). “Change in the Social Hierarchy of French Urban Housing between 1978 and 1996”. International Journal of Urban and Regional Research [Londres], vol. 29, núm. 3, p. 581-607.

lópez Colás, j.; Módenes, j. A.; yépez, B. (2008). “La residencia múltiple en la población urbana española: análisis sociodemográfico de la posesión de vivienda secundaria”. Ciudad y Territorio – Estudios Territoriales [Madrid], vol. XL, núm. 157, p. 251-267.

lópez villAnuevA, C.; pujAdAs, i. (2005). “Hogares y cambios residenciales: la diferenciación espacial de los hogares en la región metropolitana de Barcelona 1986-2001”. Cuadernos geográficos de la Universidad de Granada [Granada], núm. 36, p. 409-436.

MenACho, T. (2002). Los tipos de estandarización en demografía. Aplicación al estudio de las diferencias regionales de la actividad y el desempleo en España. [Memòria de tercer cicle]

Módenes, J. A. (1998). Flujos espaciales e itinerarios biográficos: la movilidad residencial en el área de Barcelona. [Tesi doctoral]

Módenes, J. A. (2007). “Una visión demográfica de la movilidad residencial reciente en España”. A: FeriA, J. M. [coord.]. La vivienda y el espacio residencial en las áreas metropolitanas. Sevilla: Centro de Estudios Andaluces, p. 15-32.

Módenes, J. A. (2009a). “Being young and becoming homeowner during a housing boom. Spain at the turn of the century”. [Comunicació a les jornades “Family, Migration and Housing”, Amsterdam, 2-3 d’abril de 2009. Consultable a <http://www.fmg.uva.nl/amidst/fmh.cfm>]

Módenes, J. A. (2009b). “La tenencia de la vivienda de la población rural española: Un (sub)sistema residencial en transformación”. A: lópez, L.; ABellán, Antonio; GodenAu, Dirk [ed.]. Envejecimiento, despoblación y territorio. Lleó: Universidad de León, p. 239-252.

Módenes , j. A.; lópez Colás , j. (2001). Els joves catalans en el 2011: els canvis que vénen. Barcelona: Secretaria General de Joventut de la Generalitat de Catalunya (Col·lecció Estudis, 4).

Módenes, j. A.; lópez Colás, j. (2007a). “Constitución familiar y régimen de tenencia de la vivienda: España en el contexto europeo”. A: CABré, A. [dir.]. La constitución familiar en España . Bilbao: Fundación BBVA, p. 199-244.

Módenes, j. A.; lópez Colás, j. (2007 b). “Second homes and Compact Cities in Spain: Two Elements of the Same System?“, Tijdschrift voor Economische en Sociale Geografie [Utrecht], vol. 98, núm. 3, p. 325-335.

Mulder, C. h.; BillAri, F. C. (2006). “Home-ownership regimes and lowestlow fertility”. [Comunicació al Workshop “Home ownership in Europe: policy and research issues”, Delft, 23-24 de novembre de 2006]

Muñoz rAMírez, F. (2008). Urbanalización. Barcelona: Gustavo Gili. Myers, D. [ed.] (1990). Housing Demography. Linking demographic structure and housing markets. Madison: University of Wisconsin Press.

Myers, D. (2001). “Demographic Futures as a Guide to Planning: California’s Latinos and the Compact City“. Journal of the American Planning Association [Nova Yok], vol. 67, núm. 4, p. 383-397.

pArejA, M.; sAn MArtin, i. (2003). “El sistema de vivienda en España”. Situación Inmobiliaria [Madrid] (octubre de 2003), p. 23-32.

pugA, D. (2004). Estrategias residenciales de las personas de edad. Movilidad y curso de vida. Barcelona: Fundació La Caixa (Col·lecció Premi Dr. Rogeli Duocastella, 16).

rodríguez lópez, j. (2008). “La situación del mercado de vivienda en España”. Boletín económico de ICE, 2.951 (1-10 de novembre de 2008).

trillA, C. (2001). La política d’habitatge en una perspectiva europea comparada. Barcelona: Fundació La Caixa (Col·lecció Estudis Socials, 9).

white, M. J. (1983). “The measurement of spatial segregation”. American Journal of Sociology [Nova Yok], vol. 88, núm. 5, p. 1.008-1.018.

YAtes, J. (2000). “Is Australia’s home-ownership rate really stable? An examination of change between 1975 and 1994”. Urban Studies [Nova Yok], vol. 37, núm. 2, p. 319-342.

(Re)Construcció de les maternitats i de les paternitats després d’un divorci. notes d’un estudi qualitatiu1

Montse Solsona i pairó Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona i Centre d’Estudis Demogràfics msolsona@ced.uab.es

laia ferrer Serret Centre d’Estudis Epidemiològics sobre Infeccions de Transmissió Sexual i Sida de Catalunya lf.serret@gmail.com

Resum

En aquest article es discuteixen alguns resultats d’un estudi qualitatiu sobre les trajectòries familiars que segueixen homes i dones que han viscut la ruptura d’una unió en la qual va haver fills. Primerament, es presenta el disseny de la metodologia qualitativa i, a continuació, s’ofereixen alguns resultats del treball de camp realitzat durant la primavera de 2008 en àrees metropolitanes d’Espanya on el divorci té una intensitat més gran. Les narracions dels nostres biògrafs i biògrafes permeten entendre el significant mutant de la maternitat i de la paternitat durant el procés de (re)construcció dels vincles familiars després d’un divorci, per identificar la permanència o

1. Aquest treball ha de considerar-se producte dels projectes “Trajectòries familiars després del divorci. Gènere, parentiu i territori” (ref. SEJ2005-03764/GEOG) i “Famílies reconstituïdes i equitat de gènere: noves paradoxes” (ref. CSO2008-00654), subvencionats pel Pla Nacional I+D+i del Ministerio de Educación y Ciencia d’Espanya.

reproducció dels patrons de gènere existents abans de la ruptura, respecte la cura dels fills.

paraules clau: Demografia, biografies, divorci, gènere.

Resumen

En este artículo se discuten algunos resultados de un estudio cualitativo sobre las trayectorias familiares que siguen hombres y mujeres que han vivido la ruptura de una unión en la que hubo hijos. Primero se presenta el diseño de la metodología cualitativa y, luego, se ofrecen algunos resultados del trabajo de campo realizado en la primavera de 2008 en áreas metropolitanas de España donde el divorcio tiene una intensidad mayor. Las narraciones de nuestros biógrafos y biógrafas permiten comprender el significado mutante de la maternidad y la paternidad, en el proceso de (re)construcción de los vínculos familiares después de un divorcio, para identificar la permanencia o reproducción de los patrones de género existentes antes de la ruptura respecto al cuidado de los hijos.

palabras clave: Demografía, biografías, divorcio, género.

Abstract

In this paper we discuss some results obtained from a qualitative study about family trajectories followed by men and women who have children before a divorce. First of all we describe qualitative method design and, secondly, we present the main results. This qualitative study used in-depth interviews which were realised in different Spanish metropolitan areas where divorce has higher intensity in Spring 2008. Biographers’ stories let us understand how maternity and paternity meaning changes during the process of (re)construction new family ties after a divorce in order to identify the permanence or reproduction of gender patterns related with children care before that rupture.

Keywords: Demography, biographies, divorce, gender.

Introducció

Per contextualitzar històricament i geogràfica la importància del fenomen del divorci i el postdivorci a Espanya, que abordarem tot seguit des d’una perspectiva qualitativa, cal tenir en compte que la incidència estadística del fenomen és molt sensible als canvis econòmics i socials, i en particular als

canvis legislatius. Com és sabut, en la darrera etapa democràtica, el divorci i la separació matrimonial es va legalitzar a Espanya el 1981, i es va liberalitzar l’any 2005.2 Al llarg d’aquest període els divorcis han anat augmentant de forma constant: l’any 1982 un de cada deu matrimonis acabaven en ruptura i el 2005 eren tres de cada deu. La reforma de 2005 va fer augmentar la seva intensitat de forma sobtada: el 2007 un 60% dels matrimonis es trencaven, situant Espanya, que sempre s’havia arrenglerat amb els països mediterranis amb nivells baixos,3 en la segona posició d’Europa, després de Bèlgica; però les xifres de 2008 ja confirmen que es tractava d’un efecte conjuntural.4

En una població determinada sempre trobem més dones divorciades que homes divorciats (145 dones per 100 homes a Catalunya l’any 2001) pel fet que ells es tornen a casar en major proporció i ho fan més aviat. Així mateix, és més freqüent que els homes esdevinguin pares de nou en el si d’una nova unió, que no pas les dones.5 Aquests fets son comuns a gairebé tota Europa, si bé trobem majors graus d’equitat en les trajectòries familiars postdivorci en els països nòrdics; i entre les generacions més joves en tots els països (Simó et al. 2009). En part això és així perquè després d’un divorci els fills i filles, quan n’hi ha, es queden amb la mare, mentre que al pare li correspon pagar una pensió alimentària per ells. Segons dades de 2007 de l’Instituto Nacional de Estadística espanyol, la custòdia dels fills menors fou atorgada a la mare en el 85,5% dels casos i el pagament de la pensió alimentària es va assignar al pare en el 89,2% dels casos.

En aquest article presentem alguns resultats referents a la (re)construcció de les paternitats i les maternitats després d’un divorci, 6 d’un estudi qualitatiu realitzat a Espanya sobre les biografies familiars d’homes i dones que han viscut la ruptura d’una unió en la qual va haver fills. Aquest estudi forma part del projecte “Trajectòries familiars després del divorci. Gènere, parentiu i territori” de l’equip d’investigació sobre el divorci del Centre d’Estudis Demogràfics, que combina la metodologia quantitativa –construcció d’un atlas del divorci i el postdivorci a Europa (Simó et al., 2009)– amb la metodologia qualitativa per a comprendre millor els processos de ruptura i explorar com encaixen les transicions familiars postdivorci amb els vincles afectius existents abans de la ruptura –amb els fills d’aquesta unió i l’exparella.

2. Els seus antecedents els troben en la Constitució de la II República del 9 de desembre de 1931 (Solsona, Simó, 2007).

3. Catalunya sempre ha registrat nivells més elevats que Espanya (Simó et al. 2000).

4. En el cas de Catalunya es van registrar 28.833 divorcis el 2007, i només 20.310 l’any 2008 (dades INE).

5. Segons dades de les Enquestes de Fecunditat i Família de 1995 a Espanya, 12 anys després del divorci un 50% dels homes han experimentat noves paternitats. En el cas de les mares cal esperar 3 anys més per assolir aquest 50%.

6. Aquí el terme divorci fa referència tant a la ruptura d’un matrimoni, com d’una unió consensual, tal com és habitual en la literatura demogràfica.

breu estat de la qüestió sobre maternitats i paternitats després dels divorci

En un article anterior hem revisat les aportacions que la literatura demogràfica ha fet sobre el tema que ens ocupa (Solsona et al., 2007). Aquí en resumim breument les idees principals.

Pel que fa la relació dels pares i de les mares amb els fills després d’una ruptura d’unió, cal destacar que tradicionalment la literatura científica s’ha centrat amb la figura del pare. Els fills viuen més sovint amb la mare i es desvinculen més del pare (home), si bé l’autora francesa Villeneuve-Gokalp (2000) declara que en les darreres dècades ha augmentat el nombre de contactes del pare amb els fills després del divorci. L’entrada a una nova unió i a noves paternitats/maternitats afecta de manera diferencial la relació pare-fill i mare-fill. Mentre que per a un home fa disminuir la freqüència del contacte amb els fills de la primera unió, per una dona l’entrada en una nova unió fa més fort el vincle mare-fill i incentiva el contacte pare-fill (Berrington et al. , 2005; Coleman et al. , 2000; Villeneuve-Gokalp, 2000). Alguns altres estudis recents, però, constaten una major equitat entre tots dos sexes. Els resultats d’aquests estudis fan referència al pare o a la mare no resident, independentment del seu sexe, com a factor determinant de la qualitat del vincle amb els fills. El divorci debilita la relació del pare (home o dona) que no viu amb el fill (Amato et al. , 1996). Hohmann-Marriot (2007) afirma que la implicació en la paternitat durant la unió afecta la qualitat del vincle en la postruptura.

Pel que fa les intencions de noves paternitats/maternitats, la literatura més recent fa referència a les càrregues parentals d’una primera unió (existència de fills biològics i que viuen a la llar), a més del sexe de l’enquestat, com a catalitzadors de les intencions de noves fecunditats (Vikat et al., 2003). Alguns estudis identifiquen l’existència d’uns patrons de gènere pels quals l’existència d’un fill biològic afecta les intencions de noves fecunditats de les dones mares i no s’estableix cap relació entre l’existència de fills biològics en les intencions de noves fecunditats en els homes (Stewart, 2002). Si el fill de la primera unió té menys de 5 anys, la probabilitat de concebre augmenta per a la dona (Jefferies et al., 2000). L’experiència recent dels Estats Units i d’Europa dóna poc pes als fills biològics en les intencions de noves maternitats/paternitats quan aquests són d’un dels dos cònjuges, contràriament al que succeeix quan són ambdós qui tenen fills d’una primera unió (Stewart, 2002; Henz et al. , 2004). El desig de compartir un fill, però, es desmarca per sobre dels altres factors a l’hora de desitjar tenir-ne un altre, fins i tot per sobre de l’existència de fills de la primera unió a la nova llar (Vikat et al. , 2003; Jefferies et al., 2000).

Hipòtesi inicial: el divorci revela la veritable naturalesa del matrimoni

La hipòtesi de partida per a la nostra anàlisi fa referència a les percepcions, subjectives, dels nostres biògrafs i biògrafes entorn de la paternitat i la maternitat, així com a la seva pràctica concreta, que en la literatura sociològica es coneix amb el nom del paternatge i maternatge (Brullet, 1997). La nostra hipòtesi és doble: a) hi ha una relació dialèctica entre el divorci i el matrimoni que fa que la reconstrucció de la paternitat/paternatge i de la maternitat/maternatge després del divorci reprodueixi la divisió dels rols parentals existents abans de la ruptura i, b) en virtut del model tradicional de rols parentals, el maternatge es pressuposa, és una obligació, de manera que és permanent, mentre que el paternatge és més una opció que no pas una obligació i, per tant, pot ser discontinua. S’evidencia, doncs, que la maternitat/paternitat (a nivell simbòlic) i el maternatge/paternatge (la pràctica de la cura) es troben en universos distants i la seva identificació, més volitiva que real, s’ha de demostrar o està en construcció.

La primera hipòtesi, que dóna sentit a la nostra argumentació sobre la reconstrucció de les paternitats i les maternitats després del divorci, arrenca d’un article ja clàssic de la sociòloga feminista Cristine Delphy titulat “Matrimonio y divorcio: el doble atolladero” (Delphy, 1982), en el qual es refereix, exclusivament, a l’aspecte econòmic del matrimoni. Delphy, en un article profundament crític amb els estudis sociològics sobre el matrimoni i el divorci d’aquell moment, fa dues afirmacions summament importants per a la nostra anàlisi sobre el postdivorci. La primera és que el divorci no contradiu el matrimoni en el pla institucional, i la segona, que el divorci revela l’autèntica naturalesa del matrimoni i viceversa (Delphy, 1982, p. 66).

La segona hipòtesi es basa en nombrosos treballs sobre els rols i les relacions de gènere en les societats contemporànies, entre els quals destaquem els de la sociòloga catalana Cristina Brullet, reconeguda en l’àmbit de la famí li a i de les polítiques públiques. En un article sobre les pràctiques de criança i identitats parentals centrat en les parelles joves, Brullet afirma que “les identitats parentals continuen arrelades en el model tradicional segons el qual és la mare qui de manera exclusiva o molt prioritària ha d’atendre els fills i la llar”. El seu argument és que “la divisió sexual del treball com una constant de les relacions de parella fa impossible una relació no jeràrquica perquè la divisió sexual del treball, en el context occidental, ha estat la font material i simbòlica de la qual es nodreix, precisament, la desigualtat entre els gèneres” (Brullet, 1997, p. 150). En aquest mateix article, però, l’autora fa referència a les aportacions fetes des del feminisme de la diferència en la línia que la construcció d’una nova paternitat s’apropa a les funcions maternals (Brullet, 1997, p. 151). En aquesta línia, la segona hipòtesi també ens dóna marge per incloure casos en què els rols parentals abans i després de la ruptura es (re)construeixen segons un model més igualitari. De fet, els nos-

tres biògrafs i biògrafes, malgrat haver-se socialitzat en un moment històric en què les unions i les famílies eren molt més estables que en l’actualitat, formen part d’una generació i d’un grup social –benestant, amb nivell educatiu alt, residents en àrees metropolitanes– als quals s’atribueix comportaments pioners de canvi, en l’àmbit de la família i de les relacions socials (Solsona et al., 1994).

Aspectes metodològics: entrevista i entrevistats

La metodologia utilitzada és deutora de les enquestes demogràfiques biogràfiques, dissenyades en diferents països des de principis dels anys vuitanta, per aplicar mètodes estadístics especialment dissenyats per a l’anàlisi demogràfica (Courgeau et al., 1989). En aquestes enquestes, sovint es recull informació sobre biografies determinades, com la biografia laboral, educativa, familiar i residencial. En el nostre cas, es pren com a columna vertebral la biografia familiar i es deixa als entrevistats que seleccionin els esdeveniments més importants de la seva vida i aquells que donen sentit a la història que ells mateixos van construint entorn de la constitució de la unió, el naixement dels fills i el procés de ruptura i de la postruptura.7

Per al treball de camp , la metodologia utilitzada és etnogràfica. és a dir, és un estudi directe de les persones que han viscut una ruptura d’unió mitjançant entrevistes en profunditat semiestructurades, per a comprendre els significats que el propi biògraf atribueix als fets seleccionats de la seva biografia i, en particular, de la forma com percep els seus vincles familiars i afectius. Aquesta metodologia etnogràfica s’implementa adoptant un enfocament biogràfic, de manera que la persona entrevistada (l’actor o l’actriu principal) és qui selecciona les seqüències més significatives del seu curs de vida, com si es tractés d’un muntatge fotogràfic, seguint el fil d’unes poques preguntes que impulsen un monòleg pausat entorn el procés de ruptura, les experiències afectives després de la ruptura i tots aquells fets biogràfics que donen sentit als episodis seleccionats. Els nostres biògrafs i biògrafes parlen de la seva història familiar a partir d’un guió bàsic amb només cinc preguntes sobre el procés de ruptura i postruptura, de les quals pengen diverses “crosses” a les quals únicament es recorre per a garantir un cos temàtic comú a totes les entrevistes.

Anàlisi de les narracions biogràfiques

En aquestes entrevistes semiestructurades s’han recollit dos tipus d’informació: els fets i les percepcions o interpretacions. Les interpretacions, el sentit que el

7. Per a més detalls sobre la metodologia d’aquest estudi vegeu Solsona (2009).

biògraf dóna als esdeveniments viscuts, provenen de les pròpies narracions. Així, per a procedir a l’anàlisi de les entrevistes, que han estat transcrites íntegrament, aquí hem optat per una perspectiva temàtica, que implica que renunciem a intentar trobar un significat o sentit a cadascuna de les vint-i-sis biografies recollides, per separat, i en lloc seu, prenem en consideració elements significatius del conjunt de discursos en diferents aspectes i els sumem, els integrem (Blanchet et al., 1992).

Per gestionar la informació de les entrevistes realitzades i facilitar l’anàlisi temàtica posterior, s’ha utilitzat el programa informàtic d’anàlisi textual Atlasti, que té la capacitat de gestionar molta informació, després de definir prèviament les categories d’anàlisi. L’Atlas-ti ha estat un ajut a l’hora de fer la codificació, l’estructuració i l’anàlisi de la informació continguda en les vint-i-sis entrevistes realitzades.

A través de l’anàlisi textual de les biografies dels/les protagonistes hem volgut validar les hipòtesis inicials. Així, per referir-nos a les paternitats i maternitats després d’un divorci hem localitzat dins dels discursos dels/les nostres protagonistes, cinc grans dimensions: el vincle (del pare/mare divorciat amb els fills de la primera unió), la ruptura, la pràctica de la paternitat/maternitat (maternatge i paternatge); i l’encaix de les noves unions i les noves maternitats/paternitats amb els fills de la parella anterior. Aquestes grans dimensions s’han desagregat en diverses categories per poder analitzar els textos i, posteriorment, poder validar les dues hipòtesis inicials apuntades més amunt.

En conseqüència, les categories es construeixen des d’una perspectiva de gènere: són dicotòmiques, una correspon al rol masculí i l’altre al rol femení, tal com s’expressa a continuació:

1. Vincle – Prioritat per elles; obligació per ells.

2. Ruptura – Mare no trenca; pare trenca.

3. Maternatge/paternatge – Mare present; pare absent.

4. Noves unions – Per a les mares, difícil matrimoni fills nova parella; per als pares, compatibilitat entre nova parella i els fills anteriors.

5. Nova maternitat/paternitat – Nova paternitat volguda; nova maternitat no factible.

Amb aquestes categories, per definició, segons la teoria sociològica sobre les identitats de gènere i rols parentals i segons les evidencies empíriques pel que fa a la custòdia dels infants després d’un divorci, estan clarament predisposant els resultats segons un biaix de gènere. Ara bé, a l’hora de codificar una categoria que fa referència al rol de la dona mare (per exemple, “mare present”) pot donar-se en una entrevista realitzada a un home pare, si aquest compleix aquell rol, en principi, atribuït a una dona i, viceversa: el rol de l’home-pare pot donar-se en una dona. és a dir, que el maternatge pot ser portat a terme pel pare, i el paternatge pot ser exercit per una dona. és en aquest punt que el model tradicional és substituït pel que anomenen contramodel.

figura 1

Vegades que apareixen les categories en els discursos, segons el sexe de l’entrevistat

Vincle. Centralitat dels fills (128 codis)

Ruptura. Pare trenca (36)

Homes: 32 Dones: 4

Maternatge/paternatge. Pare no present (38)

Homes: 35 Dones: 3

noves unions. Pares

Compatibilitat nova parella fills anteriors (2)

Homes: 24 Dones: 0

nova maternitat/paternitat. Paternitat volguda (17)

Homes: 8 Dones: 9

Ruptura. Mare no trenca (76)

Homes: 4 Dones: 72

Maternatge/paternatge. Mare present (127)

Homes: 72 Dones: 55

noves unions. Mares Difícil matrimoni fills nova parella (61)

Homes: 21 Dones: 40

nova maternitat/paternitat. Maternitat no factible (7)

Homes: 2 Dones: 5

A través de la codificació amb Atlas-ti veiem, en una primera instància, la rellevància de cadascuna de les categories triades i la vinculació d’aquestes amb d’altres codis, en el conjunt i segons el sexe dels entrevistats. és aquesta relació o estructuració de les categories la que ens permet adonar-nos de la validesa de les hipòtesis formulades. A la figura 1, veiem el pes que representa cada categoria segons el sexe de l’entrevistat, informació quantitativa que utilitzem durant l’anàlisi dels discursos per exemplificar un resultat i identificar possibles contraexemples El resultat final es presenta tot seguit.

(Re)Construcció

(Re)Construcció de les maternitats i la paternitats després del divorci

A continuació presentem les primeres reflexions sorgides de les narracions dels nostres biògrafs i biògrafes en relació a la maternitat i la paternitat. Cal recordar de bon principi que la nostra mostra té un perfil molt particular, a causa del moment històric en què la persona ha viscut cada etapa del seu curs de vida en l’àmbit familiar, laboral, etc. i també pel grup social de pertinença. Es tracta de persones que s’han fet adultes en un període històric espanyol d’obertura i de canvi social i familiar notable; que les convidem a explicar la seva història de vida quan ja són adultes i, per tant, ens parlen, per exemple, de la seva primera unió dècades després d’haver-se produït.

En la presentació de les narracions corresponent a les cinc dimensions, primer per a les dones-mares i després per als homes-pares, quan ho considerem necessari i com a acte simbòlic d’agraïment profund per la seva col·laboració, donarem la veu a una biògrafa o a un biògraf, indicant, al final de cada cita, entre parèntesi, el seu pseudònim, l’any de naixement i el nombre de fills de la primera unió en el moment de la ruptura.

(Re)Construcció de les maternitats

1. El vincle afectiu de les mares amb els fills és la “relació familiar” més important

Per a les dones, la maternitat és el resultat sempre d’una elecció i des del naixement dels seus infants se senten responsables d’aquesta criatura que acaba de venir al món (vegeu la figura 1). Algunes parlen també de vincle instintiu. Gairebé sempre, els infants, pel fet que es queden a viure amb la mare després de la ruptura, ocupen un lloc central a les seves vides, la qual cosa limita la seva realització personal en altres àmbits vitals. Algunes donesmares ho viuen com una càrrega, un pes feixuc. Fins i tot hi ha qui parla d’una creu.

Amb tot, en general, en el moment de l’entrevista la relació entre els fills i la mare és bona. A vegades aquesta bona relació és el resultat d’una lluita constant per a què funcioni la relació. Aquesta lluita és més intensa quan coincideix amb el període de l’adolescència dels fills; per tant no es pot considerar un fenomen específic del postdivorci. Unes altres vegades, les dificultats es produeixen si les mares decideixen no renunciar al seu projecte professional i això crispa la relació, es produeixen friccions, i en aquests casos la mare es culpabilitza per un cert abandonament del fill/a. Però, per a totes elles, el vincle afectiu amb els fills/es és la “relació familiar” més important.

Les formes familiars es diversifiquen després d’una ruptura. La seva grandària s’amplia apel·lant els vincles de sang o polítics (la meva família, la famí-

lia dels meus fills), vincles de convivència o no (qui viu a la llar) i/o d’afinitat i d’amor (família d’elecció). Els vincles de sang, ascendents i descendents, poden ser de, tan sols, dues generacions (jo i els meus fills), de tres (pare, mare, o pares, jo i els meus fills) o de quatre (quan inclouen els avis); els vincles col·laterals poden incloure els germans, els nebots i nebodes. El divorci no està renyit amb la inclusió de parents polítics (de la relació anterior) dins de la pròpia família, la ruptura d’una unió divideix la vida en dues parts diferenciades, però no de la mateixa manera a la parentela adquirida amb el naixement de fills comuns. Les dones mares, en general, no inclouen l’exparella dins la pròpia família (encara que també hi ha excepcions en aquest sentit), però sí que hi inclouen l’exsogra o els nebots del propi ex, és a dir, els avis dels fills i els cosins dels fills. La família d’elecció té també el seu lloc en la configuració de la pròpia família. Les amigues que comparteixen el treball d’estimar, de cuidar dels fills, són considerades les veritables germanes. En definitiva, en el postdivorci, els fills són per a les mares, i també per als pares, com veurem més endavant, el vincle afectiu familiar més important (vegeu la figura 1). Per a les mares, els fills i les filles són les úniques persones que indiscutiblement sempre formen part de la “pròpia” família. Fins i tot en cas d’haver constituït una nova unió, l’única baula indiscutible dels vincles familiars són els fills/es; en segon lloc hi ha els pares, perquè tal com diu l’Alejandra els pares i els fills no et fallaran mai.

“Para mi, los hijos son los hijos, o sea, yo siempre digo que son por las únicas personas que das la vida sin pensártelo ni un instante. [...] Los padres y los hijos no te fallarán nunca, las parejas son otra cosa” (Alejandra, 1966, 1 fill abans de la ruptura, 1 filla després).8

2. En el moment de la ruptura de la unió la mare no trenca amb els fills

En el moment de la ruptura no hi ha contramodel per a les dones-mares. Cap se’n va de casa deixant les criatures amb el seu pare. En canvi, tenim un testimoni molt expressiu d’una mare, que després d’haver cuidat el seu fill gairebé en exclusiva fins a l’edat dels 12 anys, decideix abdicar del rol de cuidadora principal per poder desenvolupar la seva activitat professional i per a dur a terme el seu propòsit apel·la al rol del pare. El procés no és fàcil, i fan falta grans dosis d’assertivitat i d’estratègia (vegeu la figura 1).

“Mi hijo siguió viviendo conmigo hasta sus 12 años y luego me di cuenta que no llegaba: trabajaba mucho, iba como una moto, llegaba muy

8. En les cites de les persones entrevistades s’han deixat les expressions utilitzades, encara que siguin gramaticalment incorrectes. S’han posat en cursiva aquelles paraules que estan en una altra llengua que la de la cita.

tarde, el niño llevaba malas notas, total que llamé a su padre, “Kramer aquí Kramer”.... Monté una estrategia auténtica: iremos a ver al niño y le diremos “hemos decidido, ¡hemos!, conjuntamente, que para el bien de tu futuro vas a ir a vivir con tu padre y luego, a lo mejor, volverás a vivir con tu madre”. Bien, formulación, coherencia de los mensajes, de lo que dices a uno y a otro, que sobre todo al niño le vengan los mismos mensajes por todas partes. La gestión del cambio. Esto era muy complicado... Yo creo que es mucho más políticamente incorrecto que una mujer decida no vivir con su hijo que separarse. Es como si abandonases a tu hijo, es brutal, ¡eh! Emm, supongo que sí, estás muy sola, pero sí, yo estaba muy apoyada también por mi marido. Y fui a ver un psicólogo, ¡eh! Cuando pensé a ver que la única solución era esto, pensé “asesoramiento a tope” porque es complicado. Luego, la primera semana me parecía la casa super vacía, la segunda ¡qué alivio! Puedes llegar a la hora que quieras, si no hay nada en la nevera, si no ha hecho los deberes, no es tu problema. Guai, de vacaciones total. La mala conciencia me duró 10 días. De vez en cuando me decía “deberías tener mala conciencia”. ¡Se está genial! Vendrá el fin de semana próximo y nos iremos al cine. ¡Fenomenal!” (Sol, 1961, 1 fill abans de la ruptura).

Aquest testimoni, a més a més de mostrar les dificultats de nedar a contracorrent i les estratègies per a aconseguir la fita marcada, és valuós perquè expressa, de forma inequívoca, no tan sols el sentiment de culpabilitat que acompanya moltes mares, sinó també una sensació de llibertat de la mare quan el fill viu amb el pare, “¡de vacaciones total!”, que potser són equiparables als sentiments que tenen els pares quan no són els principals cuidadors.

3. El maternatge és una obligació, però altres projectes personals també poden trobar el seu lloc

Les dones-mares ens expliquen que estan gairebé sempre presents i disponibles per als seus infants (vegeu la figura 1). Cuidar les seves criatures és un deure inqüestionable. Es plantegen si ho fan bé o no, busquen una bona qualitat en la relació. Es mostren cansades, queixoses i sovint insatisfetes, perquè es troben soles del tot, com l’Scarlett, o gairebé soles realitzant aquesta tasca, com és el cas de la Paulina, situacions que són força representatives de la recepta habitual de dedicació dels pares homes als fills en el postdivorci: una tarda a la setmana i caps de setmana alterns, en els millors dels casos. De vegades, que l’exparella de la mare tingui una nova parella que l’encoratgi a exercir com a pare, pot millorar les coses.

“Cuando ella tenía un año nos abandonó a las dos.... él dijo que él se va, vale bueno, que se va, pero que va a llamar alguna vez, que va a volver, y

cosas así. Se fue y nunca más, ni llamó, ni volvió, ni sabemos si está vivo o no está vivo. De eso hace 15 años, no sabemos nada de él” (Scarlett, 1968, 1 filla abans de la ruptura).

“Yo he cuidado a Isidro sola, en una ciudad sin familia. Hay gente que me decía no te quejes porque hay gente que no pasa la pensión. Pero él siempre ha vivido fuera de Barcelona, se llevaba a Isidro una tarde a la semana, y luego algún fin de semana. A partir de los 10 años, sí que cambio, él cambió de pareja, tuvo una pareja estupenda, tiene. Entonces sí, un fin de semana sí y uno no, pero el día a día era mío... juegos malabares, pagando canguro [...]. Yo he sentido muy poco... no solo en lo físico, en lo real, sino en el apoyo moral. Yo me lo he currado para hacer de madre, me he enfrentado a mis fantasmas, Luís no ha hecho nada de esto y seguía sin saber nada de niños, no entendía nada” (Paulina, 1957, 1 fill abans de la ruptura).

El maternatge a plena disposició no sempre es manté fins que s’emancipen els fills; de vegades, és la mare la que s’emancipa. Això és possible quan els fills ja són prop de la majoria d’edat. La Nor, per exemple, va decidir donar-se un temps i un espai per a realitzar un projecte propi quan la seva filla tenia 17 anys. La seva convicció i una bona gestió dels sentiments contradictoris li van permetre desenvolupar un projecte personal.

“He realitzat el meu projecte lluny de casa, a vegades he de lluitar contra el meu sentit de culpabilitat... Va ser molt dur i, bé, vaig donar un canvi a la meva vida i vaig dir “a partir d’ara faré el que vull fer”... Això suposava que amb una filla de 17 anys, anar-me’n a viure a un país on no conec l’idioma, però, en fi, algo em deia a dintre que jo ho havia de fer. I bé, vaig atrevir-me, vaig fer un cop de cap, en el moment més gloriós de la meva professió [...] i d’un dia per l’altre vaig dir que deixava la feina, que no volia continuar. Aleshores vaig deixar dit que en aquest poblet em busquessin una casa... Em vaig vendre la casa i amb els diners de la casa doncs vaig comprar una casa al poblet i vaig començar un projecte que ha durat 3 anys. ...Tinc una vida, en aquest moment, satisfactòria, plena, em sento bé amb mi mateixa, tranquil·la, disfruto molt amb el que faig. Créixer com persona i intentar estar bé amb un mateix i gaudir de la gent que t’envolta. Ara tinc una filla de 21 anys que està passant les seves pròpies crisis i em preocupa, però m’ocupa i em preocupa una mica menys, cada vegada, i tinc clar que he de continuar la meva vida intentant fer allò que crec, allò que sento i allò que la meva experiència i el meu coneixement pot enriquir i aportar per mi i els altres” (Nor, 1952, 1 fill i 1 filla abans de la ruptura).

4. L’aventura de fer compatible la cura dels fills anteriors i una nova parella

L a dedicació de les dones-mares a les criatures fa difícil pensar a iniciar una nova història d’amor, però si aquesta idea forma part dels plans, possibilitats o desitjos de futur, les criatures fan un tot amb la mare i, aleshores, l’aventura de buscar parella esdevé una empresa complexa. De vegades se n’abandona la idea, però, quan una dona té una clara vocació familiar, si es troba amb la persona adequada, és del tot plausible fer la transició cap una nova unió, i una nova maternitat, si escau (a la figura 1 veiem com totes les dones parlarien de la dificultat de fer compatible la nova parella amb els fills anteriors).

“Al principi no podia sortir, jo estava ocupada amb la meva filla 24 hores, ...ell no l’ha tingut cap cap de setmana,... he conegut gent, però ara una parella fixa no la vull, m’he fet més independent” (Maria, 1953, 1 filla abans de la ruptura).

“Yo cuando empezamos a salir hacía el símil que llevaba una mochila encima, que es mi hijo [...] era primordial el encontrar a alguien que, ... o sea, yo una cosa que miraba, con la persona con la que yo tenía que estar, tenía que saber que yo tenía un hijo y yo tenía que ver a mi hijo feliz” (Alejandra, 1966, 1 fill abans de la ruptura; 1 filla de la unió postruptura).

“[...] una mica com afinant més aquest sentiment meu que jo sempre havia tingut de que el que jo volia era viure en parella, però el temps que vaig estar sola estava molt confosa, no? Perquè no tenia clar res. I en la teràpia sí que vaig afinar molt aquest aspecte, no? Que el que jo volia era viure en parella, que si no trobava parella no passava res, perquè vivia sola i vivia bé. Que a nivell de relacions sexuals tenia unes necessitats relatives que també podia cobrir sense massa problema. Però que en realitat jo sí que tenia ganes de tenir una vida de parella i de família, no?... Una mica com si m’hagués fet gran, i aleshores vaig conèixer al Jesús, que va ser la persona que va fer la reforma del meu nou pis...” (Júlia, 1958, 1 fill abans de la ruptura; 1 fill i 1 filla de la unió postruptura).

Des de la mirada masculina, es capta la complexitat de la situació i, a més a més del factor “temps disponible”, se’n destaca una altre de prou interessant: que les necessitats afectives de les dones no són les mateixes que les dels homes, pel fet de tenir els fills a la vora. Un dels nostres biògrafs, resumeix de forma ben clara el seu punt de vista així:

“Si hi ha fills tinc la impressió que les dones necessiteu menys una altra relació de parella, perquè el nucli familiar ja hi és, perquè els fills solen

quedar-se amb la mare. I per altra banda, teniu menys possibilitats d’establir una altra relació de parella perquè hi ha el llastre dels fills vivint amb la mare i la nova parella ha d’acceptar el paquet sencer. I si els fills són petits, doncs el que passa amb els canguros no? que si voleu tenir ni que sigui un amant, o algú amb qui tenir momentets d’intimitat i afectivitat doncs que les dones ho teniu més negre perquè heu de cuidar el crio i llavors o teniu molts diners per poder pagar canguros un dia i un altre i anar tirant cables a veure si surt algun nou candidat al cor, ...la situació és més aquesta per a les dones, hi ha més estabilitat però alhora aquesta estabilitat és més immobilitzant” (David, 1955, 1 filla abans de la ruptura).

5. La maternitat és també és el resultat d’una negociació

Donar el pas dins d’una nova unió cap a una nova maternitat pot ser el resultat d’una voluntat pròpia o de la voluntat de la nova parella (a la figura 1 veiem com s’equilibra la resposta d’homes i dones en aquest punt). En ambdós casos, la negociació és un pas previ i un cop la nova criatura és aquí, de vegades, els sentiments contradictoris, intrínsecs a la naturalesa humana, no desapareixen necessàriament (vegeu la figura 1). Els testimonis de l’Alejandra i la Júlia, que ja hem citat en l’apartat anterior, tenen en comú que havent tingut fills biològics de la unió anterior s’emparellen amb homes que no han tingut fills. La diferència, però, és el desig de cada una d’ampliar o no la seva descendència. Les dues prenen com a peça clau de la nova situació el fill de la unió anterior, el Sergio i l’Oriol, ambdós en plena adolescència.

“O sea cuando nació Amelia, no encontraba su sitio o no se lo dejábamos encontrar. Yo me he arrepentido muchas veces de decir “yo a lo mejor no hubiera tenido que rehacer mi vida, por Sergio” porque todo lo que me pasó con Sergio, claro decía “estás pagando las consecuencias de todo lo que has hecho”... De hecho, una de las cosas que no quería era tener hijos. Yo sabía que en el momento que yo tuviese un hijo, mi relación iba a cambiar. Entonces no sé si soy yo o si no sé hacer dos cosas a la vez. Para mí la prioridad… o sea, no sé, pierdes mucha intimidad y las preocupaciones son más las de tus hijos, no lo sé. …Yo decía “¡esto es vida!” y entonces yo me sentía como muy comprometida con él, pero por otro lado, yo soy como muy egoísta y decía “esto sí, pero ya hijos y tal, no”. Además el tema de los hijos yo siempre lo he visto con mucha responsabilidad… tengo ahí, como una parte de mi, que me gustaría seguir viajando y haciendo un motón de cosas, que no puedo hacer” (Alejandra, 1966, 1 fill abans de la ruptura; 1 filla de la unió postruptura).

“Clar, també han sigut, el naixement del Marcel i el naixement de la Cèlia, han sigut en una edat que l’Oriol, que era fotuda, perquè ell estava

(Re)Construcció

desenganxant-se i jo estava fent un nucli, i jo he intentant aquest nucli, ... Bueno, d’aquella manera, jo et diria que jo sí, i que ell va dir “ bueno pues si vénen que vinguin”, no? Jo volia, ell deia “bueno jo no en tinc necessitat però en fi”. Va arribar un moment que va dir “b ueno pues si vénen que vinguin”(Júlia, 1958, 1 fill abans de la ruptura; 1 fill i 1 filla de la unió postruptura).

(Re)Construcció de les paternitats

1. Per als homes-pares, els fills i les filles són la seva família i la mare d’ells, o sigui la seva ex, també

“Però les teves filles són una cosa important perquè formen part d’una voluntat teva, i aquí sí que hi ha una obligació. Són les úniques persones que no els hi puc dir adéu. No puc agafar i fer (fa petar els dits “mira aquí us quedeu”)” (Andreu, 1956, 2 filles abans de la ruptura).

També entre els homes trobem forts vincles pare-fills, i un profund sentit de la responsabilitat (vegeu la figura 1). De vegades també participen del sentiment d’un vincle instintiu i d’un compromís per a tota la vida, un compromís escollit, volgut. D’altres vegades, no. En ocasions els homes parlen de paternitat no planificada, gairebé imposada. Alguns han dit que “ella em va tirar el llaç, em va posar una trampa”. En aquest casos, si la parella femenina planteja com a única opció que l’home faci de pare o que no exerceixi com a tal, llavors el desencontre inicial amb la mare es pot arrossegar al llarg de la vida. La relació amb el fill se’n ressent i pel pare que pateix pot arribar a ser el més difícil de tot, l’assignatura pendent.

Segurament no és casualitat que siguin els cohabitants i els semicohabitants els que es trobin en aquesta situació. Recordem que els nostres entrevistats pertanyen a una generació per la qual, en bona mesura, matrimoni i família formaven part d’un projecte comú i amb voluntat de ser estable i amb fills. Almenys havien estat socialitzats en aquests valors. Es clar que és també la generació fronterera, que protagonitza no pocs canvis, tant en l’esfera social com en la privada. I, precisament, en l’àmbit de la família, un dels canvis claus és la relativa autonomia entre la decisió de formar un parella i la de tenir criatures (González et al., 2001).

D’altres vegades, però, davant d’una paternitat no planificada, la crisi inicial es converteix en una oportunitat: en l’aventura més interessant de la vida. Aleshores els fills poden ser fascinants, poden convertir-se en el teu mestre, en l’element que et fa estar en una actitud desperta davant la vida en permanència.

“En realitat jo no vaig decidir ser pare, l’embaràs va ser una sorpresa, i ella sola va decidir tirar l’embaràs endavant,... ara la meva filla és molt més que

una filla ... No importa, perquè tu l’estimes i ja està. I això, potser sembla molt costós o no sé o molt treball o molt el que vulguis, però, no, és una alliberació. O sigui poder estimar algú sense condicions, és igual el que faci... això és una alliberació emocional tremenda, tremenda” (Pedro, 1960, 1 filla abans de la ruptura).

Ja hem dit més amunt que en el postdivorci, tant per a les mares com per als pares, els fills són els únics que, indiscutiblement, sempre formen part de la pròpia família. Un element distintiu en el postdivorci, però, és que per als homes-pares, no pas per a les dones-mares, la seva ex també forma part dels membres de la seva pròpia família. Per què? Doncs perquè la mare dels meus fills sempre serà diferent a qualsevol altra persona, o perquè hi ha un sentit de responsabilitat que va més enllà de la convivència, i fins i tot de la trajectòria familiar postdivorci de l’exmuller.

“[... ] sí, jo saludo d’una manera determinada, saludo d’una manera afectiva. Sí és afectiva i a mi no m’importa que sigui afectiva. No me’n vaig pensant “l’he saludat afectivament, quina mala passada tu, ara hi ha lligam!”. M’entens, no? és afectiva, és afectiva, perquè es afectiva, perquè no pot ser d’una altra manera. Tenim dues filles i és afectiva. Quan jo saludo a la Montse, la saludo diferent a com saludo a tothom. Entens? vull dir, sí és així i què? pues a veure, perfecte, cap problema” (Andreu, 1960, 2 filles abans de la ruptura).

El cas del Patrick, que com veurem de seguida encarna el contramodel en el moment de la ruptura, considera a la seva ex com a família i, en un moment donat, encara la pot ampliar més.

“Pero bueno, a Mar le ha ido bien y ha tenido otra hija con Fausto y es una familia nueva encantadora, con la cual tengo muy buena relación y con la cría nueva también, que además yo la quiero mucho también, incluso si algún día tuviera que encargarme de ella, no lo dudaría. Sí porque es hermana de mis hijas” (Patrick, 1960, 3 filles abans de la ruptura).

2. Amb la ruptura de la unió el pare trenca amb els fills i abandona la llar familiar?

El patró més generalitzat és que els pares se’n van de la llar, ho consideren normal perquè es tracta de fer el mínim mal a les criatures (vegeu la figura 1). Millor marxar sense drama, sense fer soroll, de vegades no val la pena ni agafar el raspall de dents perquè el fills/es no ho notin, no pateixin. Darrera d’aquesta actitud també hi ha un sentiment de culpabilitat.

“També haguessin pogut viure amb mi, però em sembla que és molt normal que una nena de 5 i una altra de 8 o de 9, i això és una cosa que em sembla que no hi ha ningú que la discuteixi, és millor que es quedin a casa i que no es toqui res de la casa quan te’n vas, vull dir... és que quan jo me’n vaig anar no vaig agafar ni el raspall de dents, o sigui elles no van notar res, moviment 0, eh, d’aquest tipus... Encara ara és difícil, perquè hi ha un abandonament... de les teves filles en un ambient que tu consideres que no és bo i en comptes de poder, tu, convertir aquest ambient en bo... et rendeixes i fots el camp. Amb lo qual no se supera mai això, perquè no saps mai si tu, realment, vas fer un acte de supervivència legítima en defensa pròpia o haguessis pogut resistir i reconvertir la situació” (Andreu, 1960, 2 filles abans de la ruptura).

De vegades, aquesta calma és imposada per la mare. Teòricament “no passa res”, però si és un silenci imposat, tenim una mala peça al teler. Hi ha fills que s’apunten al silenci que planteja un dels progenitors. Però també hi ha fills que s’empipen, reaccionen, criden o no volen saber-ne res.

“Perquè clar el que va prendre la decisió de marxar vaig ser jo, a llavors tu sempre ets el dolent, el que marxa sempre és el dolent, però ningú sap el que hi ha dins de casa. Jo vaig prendre la decisió i vaig dir “fins aquí hem arribat, hem acabat i ja, listo”. Jo li vaig deixar tot, cap problema. Teníem un pis que havíem comprat nou, jo li vaig deixar el pis i jo me’n vaig buscar un altre i vaig marxar. I bueno, pues, el que et dic, no va ser una ruptura traumàtica per nosaltres, ni violenta, vam arribar a un acord amb els nanos i, ja està. Inclús quan vam anar fer la separació vam anar agafats de la mà. és que érem nens” (Mimo, 1956, 1 fill abans de la ruptura).

Però no tots els pares se’n van de casa. Tenim contramodel. I el contramodel es dóna quan abans de la ruptura és el pare el cuidador principal. és el cas del Patrick, pare de tres filles, malgrat pensar que aquest paper l’hauria fet millor la mare:

“Entonces cuando planteamos el tema de la separación pues como la carga de las crías siempre la había llevado yo, más fuerte, pues lo más normal [...] Yo pienso que la madre para las hijas es más importante que el padre y en este sentido yo he estado mucho con ellas pero la madre es más importante. Por una cuestión de afinidad, de entendimiento, es más fuerte. Entonces yo le decía “sobre todo las niñas” pero no acababa de cuajar siempre había la losa esta del trabajo y luego encima pasó esto, que se enamoró. [...] Entonces bueno, claro, hubo una época que me parece que duró 1 año 1 año y medio, quizás un par de años, que las niñas estaban principalmente conmigo y que los fines de semana se iban con Mar. Fue una época muy difícil porque, para mí no tanto porque yo adquirí esta independencia y

hacía más o menos pero para las crías sí, les resultaba muy duro, ir con la madre, a la cual yo siento que culpabilizaban y también a Fausto y entonces era muy difícil porque a veces ellas iban el fin de semana volvían y hacían crítica. Yo nunca les permití [...]. Porque me parecía a mí que ellas buscaban un punto, una grieta donde yo pudiera, cómo te diré, donde yo pudiera darles pie a que se desahogaran contra su madre y contra Fausto, principalmente contra Fausto y yo no les di pie. Es decir “no, no, tenéis que respetar” e incluso les decía “sed listas y aprovechad esta situación, conocéis a otra persona, Fausto tiene otras experiencias de la vida, tiene unos conocimientos diferentes a los míos, fijaros, contrastad, aprended de la situación, no os la pongáis en contra ¿no? un poco era esto” (Patrick, 1960, 3 filles abans de la ruptura).

Aquest testimoni és tan interessant com el de la Sol, que va cridar a Kramer i va viure la vida del costat dels homes. Aquí, Patrick que es fa càrrec de les tres nenes fins que el cap d’un temps la seva ex li demana la custòdia compartida, considera que no s’ha emportat la pitjor part. En aquest sentit, corroborem la troballa d’altres estudis, aquells que confirmen que la relació amb els fills sempre és més difícil per al progenitor que se’n va de casa.

3. Paternatge: pare absent i/o un dret difícil d’exercir

L’exercici del paternatge depèn tant dels patrons de gènere de la cura dels infants abans de la ruptura, com la guerra o el temps de pau que segueix a la ruptura de la unió.

Acabem de veure que hi ha una relació clara entre la distribució dels rols parentals abans i després de la ruptura. Alguns pares que mantenien una relació més igualitària amb les seves parelles en l’àmbit del treball reproductiu i la cura dels infants poden reproduir, amb èxit, el mateix model després de la ruptura. Alguns d’ells, per garantir aquesta relació continua i fluida amb els seus fills després de la ruptura opten per canviar els horaris laborals per tal de poder-se fer càrrec del paternatge amb condicions semblants a com elles exerceixen el maternatge.

Davant de la percepció de les mares que elles sempre estan presents mentre que ells de paternatge no en saben, ni s’hi esforcen, ni tenen consciència del que suposa viure a plena disposició dels fills, ni estan prou presents, ni aporten prous recursos, temps ni diners, etc. sorprèn el punt de vista d’ells: un cop superada la crisi inicial tenen un sentiment de satisfacció, que “ho estem portant bé entre els dos”. La idea és que el projecte de matrimoni va fracassar, però ara “cooperem pel bé del nano, i ho estem fent molt bé”.

Ara bé, si la ruptura és un esvoranc molt profund entre el pare i la mare, per a l’home-pare assolir el dret a tenir cura del seu fill/a, reconeixement legal de la custòdia compartida, és un veritable periple. El nombre de vegades que citen

la categoria “mare present” revela aquest esforç afegit dels pares per demostrar el seu dret d’exercir el seu paternatge, mentre que el maternatge semblaria que no cal demostrar-lo, i per tant no caldria verbalitzar-lo tan, perquè es tracta d’un deure de la mare (vegeu la figura 1).

Quan es troben en aquesta situació, els homes es queixen que tota l’estructura social i jurídica funciona harmoniosament per tenir-los al marge de les grans decisions respecte dels seus fills. Alguns il·lustren processos d’alienació parental, en el qual des dels jutges, psicòlegs, educadors i parents implicats, han actuat seguint el principi de presumpció de culpabilitat i els han acusat de ser els culpables de trastorns mentals o psíquics del fills, fins a l’últim moment el que l’evidència de la innocència ja no tenia esmena. El procés en defensa del dret al paternatge pot durar anys, un temps perdut en el qual no han pogut gaudir de l’aventura de veure créixer els fills; i si, finalment, aquest dret s’aconsegueix, no hi ha cap garantia que les persones de l’entorn respectin els pares “que fan de mares”, segons el model tradicional, amb plenitud.

“Que el temps perdut està perdut i sentiments de pena los tinc, jo veig xiquets de la seua edat, jo m’he perdut quatre anys de la vida del meu fill, quatre anys sencers, no! A mi que m’agrada molt fer excursions en bicicleta, amb una colla d’amics, bueno tinc una colla d’amics que escriuen llibres, he fet excursions precioses per la muntanya, són una gent molt divertida i tot això, i la meua il·lusió era anar-me d’excursió amb bicicleta amb lo meu fill i tu, quan agafa l’edat que té el cos fort per això, va i el perdo, vaig fer dues excursions en ell, però després d’això;... També és una mica tonto pensar en lo que no has viscut o tal, però també són uns anys molt bonics de la vida, de lo seu despertar de la sexualitat... totes estes coses se los ha tragat, sé que ha tingut episodis que ha anat molt perdut, vaiga, ha anat molt, molt perdut, molt destarotat i tal. Ara parlo d’ell, después que per a mi m’hagués agradat viure això amb el meu fill, però bueno poder ara, gràcies a tots estos drames, si no hagués sigut per això, ara tampoc em prendria la relació com l’estic prenent” (Manuel, 1960, 1 fill abans de la ruptura).

La lluita pel dret a tenir la custòdia és llarga i, al final, en el seu entorn, els homes poden sentir-se sols, estigmatitzats. Són una minoria.

“Quan te separes molts mites feministes i masclistes peten. Lo de la igualtat, pues no, lo tio no agafa el telèfon a mitja entrevista perquè un fill està malalt i una dona para la reunió, com ha de ser, eh. [...], això està als gens del 99% dels tios i de les ties [...] Los 4 gats que hem optat no triomfarem professionalment, però volem triomfar emocional o humanament pues som 4 gats encara, per desgràcia. és dir, i quan és una minoria tan petita a vegades te penses que ets raro. Jo no vai a la reunió, no sóc catedràtic ni mariscal de camp, però sóc pare. [...] una dona em deia l’altre dia “tu ets una dona”

i jo li dic “és un piropo o em dius desgraciat?” i no va dir res. Los tios estem fent la revolució, però som una minoria encara de 4 desgraciats. és dir, m’he d’estar a casa tota la tarda esperant que arribi ma filla, no? me n’he d’anar al futbol? doncs no! no vas al futbol, ni tens novia ni tal, t’has de quedar a casa i fregues i no ets gai, saps? Ho fas per tu.[...] Jo ara faig molta vida eremítica i dic “bueno al final estàs sol, amb Déu o amb la teva pau interior i ja està”, fas lo que creus que has de fer per amor” (Joan, 1955, 1 filla abans de la ruptura).

Ens parla un home pare i ens diu el que ens podrien dir moltes dones mares. La seva filla està al centre de la seva vida.

4. Les famílies reconstruïdes, una il·lusió o una bona opció?

“La primera foto és que la societat o tots nosaltres, per dir-ho d’una altra manera, patim una neurosi, no? no sé com es diu, eh! no sé si és neurosi o un àtac de nervis d’aquests tremendo eh! si poguéssim fer una fotografia de Barcelona, m’imagino que si te’n vas a Nova York o a París o a Londres és lo mateix, de gent desesperadament buscant a la seva parella. és que estic desesperat. Això és lo primer de tot, és patètic o sigui és tremendo, però és així, és així [...] Fa una mica de pena [...]” (Andreu, 1960, 2 filles abans de la ruptura).

El comentari és suggerent. Ens imaginem que els homes estan més desesperats que les dones per trobar parella, perquè les estadístiques ens diuen que els homes, desprès d’un divorci, tenen una propensió més elevada a tornar-se a casar que les dones i que ho fan més aviat (Simó et al., 2009). I si hi ha parella –i molts dels nostres entrevistats quan l’han buscat, l’han trobat– alguns han d’encaixar dues o quatre famílies i, a vegades, pensen que és pura il·lusió:

“He tingut ganes com de refer una mena d’unió, una nova unió, mòbil i polifacètica. Clar que he intentat que al voltant de la meva nova parella i jo es tornessin a unir les meves filles, i els fills d’aquesta dona, i que féssim algo així com una família. No excloent, perquè les meves filles també s’havien d’unir amb els fills de la parella actual de la meva ex, no? I la idea ha estat aquesta, crear llocs de trobada i segueix siguent una mica un ideal -que no té gaires visos de funcionar, realment crec que no” (Eudald, 1952, 2 filles abans de la ruptura).

Uns altres, que han recorregut un camí semblant, han fet marxa enrere quan han notat que la nova parella femenina volia intervenir en les tasques parentals. Alguns descarten totalment un nou matrimoni, perquè podria dificultar la plena disponibilitat cap el fill. La intersecció entre la nova parella i el fills an-

teriors, eix de la pròpia família, no és lineal. En aquest procés de construcció d’una nova parella, el punt de vista del fills és cabdal. Quan són grans volen la felicitat del pare, però si són menuts, de vegades necessiten temps per acceptar que la parella del pare, que no és la seva mare, també forma part de la família (a la figura 1 veiem com s’equilibra el pes d’aquells que veuen compatible i els que veuen difícil establir-se amb una nova parella).

“[...] quan se va tornar a casar, el meu pare, al cap de 3, 4 anys, em sembla, va trobar una dona i es va casar. Llavorens conviure amb aquesta dona, no? Con lo qual també tinc el mateix problema de com conviurà el meu nano amb una segona parella meva, perquè sé lo que passa, com que ja tinc l’experiència... sí, perquè jo he sortit amb alguna dona i el nano també era més jove i l’ha conegut i tal, [...] em vaig donar compte que no funcionaria” i ara m’està donant la vara de per què no me faig una novia, ara ja arriba l’edat seva que em diu “a veure si te trobes dona i “sí vale, ja estic a l’aguait”” (Tomi, 1956, 1 fill abans de la ruptura).

“La meva parella, perquè viu amb nosaltres, també és una incorporada a la família, però també us diré que això va costar molt, és a dir, les meves filles sovint deien que la Laura, que és la meva nova parella, “no és de la família”, això ho deien molt sovint i des de fa uns mesos, no gaire, perquè tots just fa 3 anys que em vaig separar, comencen a incloure a la Laura a la família, no? ara veuen que sí, perquè conviu amb nosaltres” (Pol, 1964, 1 filla i 1 fill abans de la ruptura)

5. Ells desitgen una nova paternitat?

Ja hem fet referència al biaix de la mostra, pel fet que cap dels nostres biògrafs ha fet la transició cap a una nova paternitat. Algun d’ells fa referència a aquells homes que en tornar-se a casar i formar una nova família i havent trencat el vincle afectiu amb els fills de la unió anterior, la situació els causa tant dolor que no volen mirar enrere, no volen parlar d’aquesta experiència. El cas és que nosaltres aquests testimonis no els tenim.

Els homes-pares que hem entrevistat ens parlen de decisions, de desitjos, d’expectatives; i veiem, i no pas per ser demògrafes, sinó perquè els biògrafs ens ho diuen, que l’edat és una variable que compta molt:

“Tinc decidit que no vull tenir més criatures” (Pol, 1964, 1 fill i 1 filla abans de la ruptura).

“Hi ha algo que no he acabat de resoldre, no, tampoc és la manera de dir-ho, o sigui és el fet de l’edat, o sigui ja tinc 53 anys, llavons també me n’adono que establir una relació de parella amb arrels a aquesta edat costa

més que quan un en té 20, perquè sí, m’agradaria tenir un altre fill i ben tingut, o sigui no a 800 km de distancia. Però que vol dir? que per a tenir un fill, m’he de relacionar amb alguna dona que estigui en edat fèrtil encara, i allavons aquesta distancia que hi ha d’edat, si i és algo que no sé com posar-m’hi, saps? [...] i a la vegada veig que és secundari perquè també la qualitat en les relacions amoroses i d’amistat no té que veure amb l’edat, o amb les experiències acumulades sinó amb la qualitat de la persona, i per altra banda que d’aquí 15 anys jo en tindré 65 o 68 i si estic amb una dona que allavons en té 40 o 40 i pocs com que ...i tampoc m’agrada massa la idea de tardar massa a tenir un crio per a la qüestió d’energia perquè cal energia, i jo em noto que cada vegada en tinc menys d’energia, de vitalitat, no? literalment, i tinc ganes de tenir un crio però també tinc ganes de jugar a pilota amb ell quan tingui l’edat de jugar a pilota, no que hagi d’arrossegar una cadira de rodes amb el seu pare a sobre quan sigui adolescent” (David, 1955, 1 filla abans de la ruptura).

“Volem construir algo i com ho fem, no? i va ser donar-li un nou pas o donar-li un a profunditat nova i una direcció nova a la relació. Potser també perquè tenim com la maduresa adquirida, no? de después de totes les fantasies, totes les projeccions, tot tot tot lo narcisisme que havíem portat de l’altre, pues t’ajuda que l’altre, que és una dona, a confrontar-ho i jo en ella, de dir bueno tal, no? per una banda te dóna una lucidesa, jo veig que nos haguéssim pogut quedar ahí amb el bon rotllito, nos entenem bé, estem bé, però va ser com les ganes de dir “anem a fer algo més”, no? més enllà d’això, anem a construir algo, no? doncs per aquí és per on s’ha ficat el camí, no? per això pues vam decidir lo de casar-nos, bueno lo de casar-nos va ser també molt pels papers, no? perquè també volem adoptar i tal” (Manuel, 1960, 1 fill abans de la ruptura).

per concloure: una visió de conjunt de les maternitats i les paternitats, abans i després de la ruptura

En aquest estudi qualitatiu hem explorat les fronteres borroses i els territoris comuns entre el divorci i el matrimoni a partir de les narracions dels nostres biògrafs i biògrafes sobre la (re)construcció de la maternitat i la paternitat després del divorci.

Seguint el model tradicional de rols parentals esperàvem: a) que la centralitat del fills fos més marcada en la vida de les dones que en la dels homes; b) que fos habitual que els fills es quedessin amb la mare després de la ruptura de la unió i que els pares marxessin de la llar; c ) que el maternatge s’exercís en plenitud i que el paternatge fos més puntual; d) que hi hagués compatibilitat total entre una nova unió dels homes pares i la cura dels infants i, en canvi, fos difícil de fer compatible una nova unió de la mare i la

cura dels fills de la unió anterior; i finalment, e) que els pares, es decidissin més fàcilment a ser pares de nou mentre que per a les mares aquest fos un escenari poc factible. Però, què ens han ofert les narracions dels nostres biògrafs i les nostres biògrafes?

Els testimonis de les dones i dels homes que hem entrevistat corroboren el model esperat pel que fa la centralitat dels fills, però per ambdós sexes. Pares i mares, en el moment de l’entrevista, atribueixen un rol central i un valor incomparable a l’existència dels seus fills i filles. Ara bé, la qualitat d’aquest vincle, la pràctica concreta de la maternitat i la paternitat és diferent segons el gènere. Podem dir que el maternatge es configura com una obligació ineludible mentre que el paternatge és un dret, no pas una obligació, l’exercici del qual es pot trobar amb nombroses restriccions. Les dones-mares estan cansades pel fet d’haver d’estar sempre cuidant del fills i insatisfetes de la contribució dels pares, en termes de diners i de temps en treball de cura. Els homes-pares, al seu torn, es mouen entre dos pols: el de la satisfacció, una visió quasi idíl·lica de la paternitat i fins i tot de la cooperació entre pare i mare per la bona empresa conjunta del paternatge i el maternatge, que topa frontalment amb la impossibilitat d’exercir el paternatge, quan es converteix en un dret formal difícil de conquerir.

Així mateix, hem trobat exemples gairebé purs del model tradicional, i també aquelles excepcions nítides que ens permeten parlar sens dubte de contramodels, tant per part dels homes com per part de les dones. Ara bé, la transgressió del model tradicional és més difícil per part de les dones. Hi ha acord en què els homes s’incorporin a l’esfera de la cura, però no s’accepta fàcilment l’abandó de la trinxera de la cura per part de les dones. és com una mena de traïció. I per a la dona-mare que contradiu el model tradicional la culpabilitat planeja sobre l’horitzó. Calen grans dosis d’intel·ligència i assertivitat per a poder remuntar el desafiament de tota la societat sencera, amigues íntimes incloses. Potser podem fer una analogia entre aquesta traïció i el que ha passat amb la incorporació de les dones al treball assalariat: ha estat una llarga lluita, com ho és la dels homes que se senten exclosos i abatuts per la dificultat de conquerir espais prop dels seus fills, però en el nostre context cultural no s’accepta fàcilment que l’home abandoni el seu lloc en el mercat de treball assalariat.

Pel que fa a la quarta i cinquena dimensió, és a dir, a les trajectòries postdivorci, tant pel tipus de rols parentals respecte a la cura dels fills, com respecte a les noves unions i noves fecunditats, estan en certa manera lligades a les trajectòries predivorci. Però de tota manera, el més determinant és el procés de negociació entre els actors en cada circumstància. Hem vist exemples en aquest sentit, en el cas de les dones que han construït una nova unió després del divorci. Hi ha, per tant, un ampli ventall de variacions respecte als models esperats, fruit del diàleg que cada actor manté amb si mateix després d’un divorci, per desenvolupar un egoisme sa, en el sentit de preguntar-se “i ara jo què vull?” i del diàleg i la negociació amb altres actors, que pot portar a cada

persona a seguir trajectòries postdivorci en principi no escollides com a les més normalitzades.

Per acabar, voldríem puntualitzar tres coses:

- Primera, que hi ha dues variables demogràfiques clàssiques, l’edat del fills i el tipus d’unió, que tenen una intervenció clara en tot el procés. Com més grans són els fills/es més marge hi ha per transgredir el model tradicional de rols parentals. I en les parelles de fet, més que en els matrimonis, la constitució de la pròpia parella i la decisió respecte a tenir o no tenir fills, són dues decisions que gaudeixen d’una autonomia relativa.

- Segona, que els resultats que hem trobat en aquest estudi només parlen dels propis implicats. Es tracta d’un estudi qualitatiu sense cap pretensió de generalitzar-ne els resultats, però que, a més a més, fa referència a una generació i a un grup social molt determinat. No és una hipòtesi gens forassenyada afirmar que en les generacions més recents, hi ha un predomini més gran de les negociacions dels rols parentals que es troben entre el model tradicional i el contramodel, és a dir, custòdia compartida.

- I tercera, que la dimensió de gènere és present en tota l’anàlisi i el que és interessant és que els resultats mostren que allò que considerem com a un comportament femení pot ser encarnat perfectament per un pare; i al contrari, el que normalment s’espera del comportament masculí, es pot veure personalitzat en una mare. Dos exemples ben clars del que acabem de dir són, el sentit de culpabilitat atribuït a les dones quan descuiden la cura dels infants, que també és expressat pels pares en el moment que abandonen la llar familiar després de la ruptura; i la centralitat de l’activitat laboral en la vida dels homes, i això tan abans com després de la ruptura, ja sigui per vocació de les dones o per necessitat. D’altres exemples que hem tractat àmpliament en l’apartat dels resultats fan referència a la transgressió del model tradicional de rols parentals. Per tant, podem afirmar que existeix un procés de canvi que lentament, però de forma segura, esperem, vagi avançant.

bibliografia

AMAto, Paul; Booth, Alan (1996). “A prospective study of divorce and parent-child relationship”. Journal of Marriage and the Family [Greensboro], vol. 58, núm. 2, p. 356-365.

B errington , Ann; C o B os , M. Isabel; i ngh AM , Roger; s tevenson , Jim (2005). “Non-resident fatherhood in Britain: factors affecting contact and the payment of maintenance”. Comunicació presentada al congrés Population challenges in ageing societies, European Association for Population Studies, Liverpool, 21-24 de juny de 2006.

BlAnChet, Alain; gotMAn, Anne (1992) L’Enquête et ses méthodes: l’entretien. París: Nathan (Col·lecció Sociologie, 128).

Brullet, Cristina (1997). “Pràctiques de criança i identitats parentals”. Papers de Sociologia [Bellaterra], núm. 51, p. 149-170.

ColeMAn, Marilyn; gAnong, Lawrence; Fine, Mark (2000). “Reinvestigating remarriage: another decade of progress”. Journal of Marriage and the Family [Greensboro], núm. 62, p. 1.288-1.307.

CourgeAu, Daniel; lelievre, Eva (1989). Analyse démographique des biographies. París: INED.

delphy, Christine (1982). “Matrimonio y divorcio el doble atolladero”. A: delphy, Christine [dir.] Cuadernos Inacabados, núm. 2-3,. Barcelona: La Sal, p. 65-76.

gonzález, María José; solsonA, Montse (2001). “Households and families: changing living arrangements and gender relations”. A: dunCAn, S.; pFAueFFinger, B. [ed.]. Gender, Work and Culture in the European Union. Londres: Routledge, p. 49-86.

henz, Ursula; thoMson, Elizabeth (2004). “Union stability and stepfamily fertility in Austria, Finland, France & West Germany”. European Journal of Population [Dordrecht], núm. 21, p. 3-29.

hohMAnn-MArriott, Bryndl (2007). “Father involvement after union dissolution in the United Kingdom and United States”. (Comunicació presentade al congrés anual de la xarxa europea per l’estudi sociològic i demogràfic del divorci, Londres).

jeFFeries, Julie; Berrington, Ann; diAMond, Ian (2000). “Childbearing following marital dissolution in Britain”. European Journal of Population [Dordrecht], vol. 16, núm. 3, p. 193-210.

siMó, Carles; solsonA, Montse; houle, René; treviño, Rocío (2000). “Els determinants sociodemogràfics de les ruptures de les unions a Catalunya”. Revista Catalana de Sociologia [Bellaterra], núm. 12, Monogràfic “Families: espais, ruptures i polítiques”, p. 87-110.

siMó, Carles; spijker, Jeroen; solsonA, Montse (2009). Atlas of divorce and post divorce indicators in Europe. (Comunicació presentada a la XXVI Conferència Internacional de Població de la IUSSP, Marrakech, Marroc).

solsonA, Montse (2009). “Narrar la propia biografía después de un divorcio. Notas de un estudio cualitativo de interés para la demografía”. Estudios Geográficos [Madrid], vol. LXX, núm. 267, p. 633-660.

solsonA, Montse; Ferrer, Laia; siMó, Carles; MACinnes, John (2007). “Trayectorias familiares después del divorcio. Una revisión de las contribuciones recientes desde la demografía”. Documents d’Anàlisi Geogràfica [Bellaterra], núm. 49, p. 217-234.

solsonA, Montse; siMó, Carles (2007). “Evolución histórica del divorcio en España desde la aprobación de la ley de 1981 hasta la reforma de 2004”. A: CABré, Anna; Miret, Pau [coord.]. La constitución familiar en España. Madrid: Fundación BBVA, p. 245-296.

166 Treballs de la SCG, 69, 2010 Montse Solsona i Pairó i Laia Ferrer Serret

solsonA, Montse; treviño, Rocío (1994). “Activitat, maternitat i paternitat a l’Europa comunitària”. Documents d’Anàlisi Geogràfica [Bellaterra], núm. 26, p. 191-207.

stewArt, Susan (2002). “The effect of stepchildren on childbearing intentions and births”. Demography [Nova York], vol. 39, núm. 1, p. 181-197.

vikAt, Andres; thoMson, Elizabeth; prskAwetz, Alexia (2003). “Childrearing responsibility and stepfamily fertility in Finland and Austria”. European Journal of Population [Dordrecht], núm. 20, p. 1-21.

villeneuve-gokAlp, Catherine (2000). “The double families of children of separated parents”. Population [París], vol. 12, p. 111-138.

la diversitat de l’augment poblacional en quatre comarques

de l’àrea metropolitana barcelonina

Joan Vilà-Valentí

Catedràtic emèrit de Geografia. Universitat de Barcelona Membre emèrit Institut d’Estudis Catalans

Miquel Vives tort

Doctor en Geografia. Universitat de Barcelona

Catedràtic IES Pompeu Fabra de Martorell

Resum

L’àrea estudiada és la superfície ocupada per les quatre comarques que podem considerar com a sud-occidentals respecte al gran nucli urbà central barceloní: el Baix Llobregat, el Garraf, l’Alt Penedès i el Baix Penedès. Es tracta de l’anàlisi de com ha augmentat la població i en quins llocs i en quins períodes, a partir del començament del segle xx fins a l’any 2005. Apareixen com a factors fonamentals d’aquests augments els tres grans corrents immigratoris que hi ha hagut durant el centenar d’anys considerats, dels quals estudiem especialment, per llur importància i significació, els corrents segon i tercer. Altres factors menys generals, però que sovint presenten una considerable importància en determinats llocs i períodes, són el complex de motius característics de la franja litoral (platges, oci, turisme, etc.) i els moviments interns de població que impliquen la disminució d’habitants en alguns municipis i la creació de nous habitatges en altres sectors i, finalment, la conversió de residències que al començament foren secundàries en permanents. Es difícil pre-

veure en aquests moments les conseqüències definitives de l’actual crisi econòmica sobre el tercer gran corrent migratori, encara vigent, i sobre l’evolució del nombre d’habitants en els diferents sectors.

paraules clau: Baix Llobregat, Garraf, Alt Penedès, Baix Penedès, augment poblacional, grans corrents migratoris, nous habitatges, residències secundàries, residències permanents.

Resumen

El área estudiada es la superficie ocupada por las cuatro comarcas que podemos considerar como sud-occidentales respecto al gran núcleo urbano barcelonés: Baix Llobregat, Garraf, Alt Penedès y Baix Penedès. Se trata del análisis de cómo ha aumentado la población y en qué lugares y períodos, a partir del inicio del siglo xx hasta el año 2005. Como factores fundamentales de estos aumentos aparecen las tres grandes corrientes inmigratorias que ha habido durante el centenar de años considerado, de las que estudiamos especialmente, dada su importancia y significación, las corrientes segunda y tercera. Otros factores menos generales, pero que presentan a menudo una considerable importancia en determinados lugares y períodos, son el complejo de motivos (playas, ocio, turismo, etc.) característicos de la franja litoral y los movimientos internos de población que implican la disminución de habitantes en algunos municipios y la creación de nuevas viviendas y finalmente la conversión en permanentes de residencias que fueron en su comienzo secundarias. No es fácil, pero, en estos momentos, definir las consecuencias definitivas de la actual crisis económica respecto a la tercera gran corriente inmigratoria, todavía vigente, y respecto a la evolución del número de habitantes en los diferentes sectores.

palabras clave: Baix Llobregat, Garraf, Alt Penedès, Baix Penedès, aumento poblacional, grandes corrientes inmigratorias, nuevas viviendas, residencias secundarias, residencias permanentes.

Abstract

The study area is that occupied by the four counties that can be considered to be south western with regard to the great central urban nucleous of Barcelona: Baix Llobregat, Garraf, Alt Penedès and Baix Penedès. It is the analysis of how, where and at what periods the population has increased from the beginning of the twentieth century until the year 2005. Three main streams of immigration increases that have occurred during the hundred years considered appear as fundamental factors of which we study especially the second

and third ones because of their importance and significance. Other less general factors, but that often present considerable importance in certain places and periods, are the complex of motives (beaches, leisure, tourism, etc.) typical of the coastal area and the internal movements of population that involve the decrease of residents in some municipalities and the creation of new housing in other sectors, and finally the conversion into permanent of residences of homes that were in origin second houses. It is difficult in these moments to predict the final consequences of the current economic crisis on the third major migration stream, still in force, and the evolution of the number of inhabitants in the different sectors.

Keywords: Baix Llobregat, Garraf, Alt Penedès, Baix Penedès, population increase, large migratory flows, new homes, second homes, permanent residences.

Introducció

L’any 2007 vàrem iniciar una recerca sobre l’evolució recent de quatre comarques de la que fou anomenada àrea metropolitana de Barcelona, al llarg dels darrers decennis i fins al moment actual. L’estudi s’efectuà amb l’ajut econòmic de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans. Es tracta de les quatre comarques que limiten amb la part occidental del nucli urbà barceloní, que considerem central dins d’aquesta àrea metropolitana. Les comarques esmentades són el Baix Llobregat, el Garraf, l’Alt Penedès i el Baix Penedès. Aquesta última, ja bastant allunyada de l’esmentat nucli central, ens interessà especialment per veure la seva concreta evolució, que suposàvem força diferent d’alguna o algunes de les altres tres. D’aquest nucli central tenim en compte, en el nostre estudi, especialment, la població dels municipis de Barcelona i de l’Hospitalet de Llobregat, conjunt que considerem representatiu de la gran massa poblacional realment propera a les comarques que hem indicat.

Des del primer moment del nostre treball cal assenyalar que aquest nucli central barceloní cresqué extraordinàriament en diverses èpoques del segle xx, en especial durant els tres primers decennis i, posteriorment, del sisè al vuitè. En efecte, al començament del segle la suma de la població dels dos municipis indicats era de 537.900 habitants, però trenta anys després, quan el municipi de Barcelona superà el milió, entre els dos ja aconsegueixen els 1.043.300 habitants. A la fi dels anys quaranta la immigració tornà a ser important i s’arribà als 1.351.700 habitants el 1950; però és en els tres decennis següents quan el creixement poblacional s’accentua i arribà a ultrapassar els dos milions de persones al començament del novè decenni (2.048.900 el 1981). A partir d’aquells anys, la xifra dels habitants d’aquest ampli sector del gran nucli urbà barceloní ha sofert una certa reducció, però quedant

sempre per sobre del milió vuit-cents mil habitants. D’una banda hi hagué una acusada emigració cap a diversos nuclis propers de l’àrea metropolitana, però ja en l’últim decenni del segle xx s’inicià el tercer gran corrent immigratori cap a les nostres terres, en aquest cas constituïda per una població estrangera d’origen molt divers. La suma dels dos municipis del gran nucli urbà central que estem considerant –recordem que es tracta en aquest treball dels municipis de Barcelona i de l’Hospitalet de Llobregat–, era d’1.845.900 habitants el 2005.

Inicialment havíem valorat la conveniència d’integrar en l’àmbit de l’estudi, a més dels municipis de les comarques ja indicades, uns altres municipis adjacents com Castellbisbal, que pertany al Vallès Occidental, i la franja que va des de Piera fins al Bruc, amb Masquefa, Cabrera i Vallbona, que són de la comarca de l’Anoia. Finalment, però, hem optat per analitzar el territori per comarques completes. També durant el transcurs del treball ens hem qüestionat la conveniència de continuar incloent-hi el Baix Penedès, comarca ja força allunyada del nucli central, però finalment hem decidit considerar-la, com hem dit, a causa de representar, probablement per les seves característiques i per aquesta relativa llunyania, un cert contrast amb les comarques properes al nucli urbà barceloní.

D’aquestes quatre comarques estudiarem l’evolució d’algunes de les seves característiques territorials, poblacionals, socials i econòmiques. Com a hipòtesi de treball, hem tingut en compte que en l’esmentada evolució pot exercir un paper important, potser decisiu, la proximitat del que ja hem definit com a nucli central. Això obliga, evidentment, a l’estudi acurat tant de la mobilitat humana, com de la dinàmica de relacions i de productes, fet que motiva l’anàlisi paral·lela del desplegament de les vies de comunicació, aspectes en els quals estem treballant o que resten per a recerques posteriors. En aquest article estudiarem l’evolució de la població, especialment quant a l’augment del seu nombre i a alguna de les característiques demogràfiques dels municipis de les quatre comarques esmentades (mapa 1).

En l’aspecte cronològic, hem analitzat les llistes de la població absoluta del segle xx fins a l’actualitat, és a dir, des de 1900 fins a 2005, per períodes de deu anys al principi i de cinc en els últims anys. Segons les dades numèriques, i com ja s’ha fet constar en nombrosos estudis, el creixement poblacional en l’àrea considerada durant el segle xx, ha estat, aparentment i sense anàlisis més concretes, un creixement en forma de taca d’oli a partir del nucli que hem considerat central. Això ja evidencia la importància que ha anat tenint aquest nucli urbà proper. Però des de l’any 1980 es nota un cert canvi de conjuntura, que s’ha accentuat en els últims anys, en el sentit de produir-se un reequilibri de la població entre els municipis més densament poblats i els de menor població, a la qual cosa cal afegir la superposició d’una nova onada de creixement de la població a causa de la immigració estrangera dels últims anys. A aquest període i a la complexa situació que s’ha creat és al que, lògicament, hem dedicat més atenció.

Mapa 1

les comarques i els municipis de l’àrea estudiada

Font: elaboració pròpia.

De nord-est a sud-oest, allargant-se des del gran nucli urbà central, el Baix Llobregat, l’Alt Penedès, el Garraf i el Baix Penedès. Cal destacar el contrast entre les terres interiors i l’allargada franja litoral, per una banda, i també la divergència entre els municipis propers o molt propers al gran nucli urbà central, tots ells al Baix Llobregat, i els municipis més o menys allunyats cap a ponent (l’Alt Penedès el Garraf i el Baix Penedès). En gris, el gran nucli urbà central.

D’acord amb el que acabem de dir, en aquest article tenim en compte especialment l’anàlisi de l’augment poblacional en aquestes quatre comarques en el últims anys, entre 1981 i 2005, i la seva distribució espacial. La representació gràfica dels augments poblacionals per municipis creiem que farà possible mostrar l’existència d’unes àrees que s’han caracteritzat per un creixement ben divers segons els períodes considerats.

1. l’àrea analitzada

El territori que hem pres en consideració per al nostre estudi és el format, amb les observacions fetes abans, per les comarques del Baix Llobregat, l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf. Morfològicament podríem dir que aquest espai és una part, grollerament triangular, del sistema d’unitats de relleu de Catalunya format per la Serralada Litoral i la Depressió Prelitoral que té la costa a la part frontal i la Serralada Prelitoral a l’esquena. Per la banda nord-oriental, el territori limita amb el nucli central barceloní, mentre que per la part sud, dites unitats de relleu van desapareixent progressivament en acostar-se a la costa.

Aquestes unitats de relleu són travessades transversalment per un seguit de cursos d’aigua, el més important dels quals és el Llobregat, riu que a la vegada és el més proper, per la banda meridional, al que hem anomenat nucli urbà central. Aquest riu té tot el seu curs baix i també el seu important delta en l’àmbit del territori estudiat, on ambdós sectors, en conjunt, formen la comarca del Baix Llobregat.

Seguint la costa cap a ponent ens trobem amb el massís del Garraf, extens sector de relleu trencat, però no gaire alt (cap cim assoleix els 700 metres), que arriba a la costa mediterrània per les anomenades costes del Garraf, mentre que a l’interior, entre aquest massís i les serralades prelitorals, hi ha la depressió del Penedès. Aquest territori forma un ampli corredor paral·lel a la costa, però que s’obre al mar al seu extrem sud-occidental, cap a la part del Vendrell i Coma-ruga. Aquí les petites rieres, com la riera de Vilafranca, el riu Foix i el Gaià, com hem apuntat anteriorment, travessen perpendicularment les unitats de relleu. A la plana del Penedès aquests torrents i rieres, que tenen cursos encaixats entre els materials tous de la plana i al massís del Garraf, constitueixen tot un laberint de barrancades que dificulten molt les comunicacions.

Tot això fa que les terres més aptes per a l’agricultura siguin la vall del Llobregat i la plana del Penedès. A les parts més properes al riu i al seu delta ha estat on, tradicionalment, s’han canalitzat les aigües per a conreus de regadiu, molt més productius que el secà. Les terres d’aquest tipus han restat sempre a les planes altes del Baix Llobregat i a les dues comarques del Penedès. En conjunt, aquestes àrees agrícoles han tingut durant el segle xx una evolució radicalment diferent, en funció de la seva proximitat al nucli urbà central. Al Baix Llobregat, l’expansió urbana i industrial lligada al creixement de l’esmentat gran nucli urbà, han fet desaparèixer la major part de les seves àrees agrícoles, mentre que, en canvi, al Penedès s’ha mantingut i millorat el conreu de la vinya, bona part destinada a la producció de cava.

Aquesta dicotomia ha portat durant molts anys a una diferenciació clara entre el territori progressivament urbanitzat i el que mantenia la seva vocació rural. Però en els últims anys creiem que aquesta diferenciació tant tangible entre la ciutat i el camp és en procés d’esvair-se, sobretot per la millora de les comunicacions i també per l’aparició, per damunt de les activitats econòmiques tradicionals, d’una nova forma de creixement poblacional que condueix cap a la terciarització dels municipis, la qual és, fins i tot, més acusada en els més petits.

2. El creixement poblacional fins l’any 1981

2.1. El nombre d’habitants l’any 1900

L’any 1900 el territori situat al sud-oest del nucli central urbà presentava una població amb unes característiques que havien variat molt poc de l’existent

Mapa 2

El punt de partida: la població per municipis en començar el segle xx

Font: elaboració pròpia.

Tan sols apareixen destacats (municipis de més de 3.000 habitants) alguns municipis del Baix Llobregat i del Garraf i notablement destacats (municipis de més de 5.000 habitants) dos al Baix Llobregat (Sant Boi de Llobregat i Esparreguera) i les capitals de dues comarques, ja clarament amb un cert caràcter urbà (Vilanova i la Geltrú, al Garraf, i Vilafranca del Penedès, a l’Alt Penedès).

en segles anteriors. Gairebé tots els municipis havien experimentat un creixement poblacional progressiu de vora un segle de durada, derivat de la revolució agrària, del liberalisme polític i de l’aparició d’algunes indústries modernes lligades als corrents d’aigua, que demanaven cada vegada més un augment de la mà d’obra. Amb tot, els municipis més poblats de l’Alt Penedès continuaven sent les viles de Vilafranca del Penedès (7.700 habitants), Sant Sadurní d’Anoia (2.900) i Sant Quintí de Mediona (2.000) a l’Alt Penedès i les del Vendrell (5.100) i l’Arboç (1.900) al Baix Penedès. Al Garraf, Vilanova i la Geltrú (11.800) era la més poblada de tota aquesta àrea, amb diferència, juntament amb Sitges (3.100). Igualment, al Baix Llobregat, Sant Boi de Llobregat (5.300) era la vila amb més població, seguida de les tres viles de la zona septentrional de la comarca: Esparreguera (4.200), Olesa de Montserrat (3.500) i Martorell (3.200). Cal afegir-hi també, amb un nombre de població semblant, Sant Feliu de Llobregat (3.300) i Molins de Rei (2.200). Ho expressem gràficament en el mapa 2.

Sobre aquesta base poblacional va recaure, durant tota la primera meitat del segle xx i fins a tres decennis més de la segona, l’impacte demogràfic, com

també l’econòmic i social, del fort creixement que tingué el que hem considerat nucli central urbà, sobretot a causa de les dues grans onades immigratòries que va rebre Catalunya en aquest segle i que varen concentrar-se de manera especial tant en el nucli urbà barceloní com en la seva àrea metropolitana.

Aquesta pressió, que ja venia del segle anterior, es va anar incrementant durant gairebé tot el segle fins que a partir dels primers anys 80 comprovem que va canviar de signe. En aquests aproximadament vuitanta anys de creixement poblacional creiem que es poden distingir dos períodes ben diferenciats. El primer, que estudiarem tot seguit, comprendria la primera meitat del segle, amb la primera allau immigratòria del anys vint, però també amb la forta sotragada posterior de la guerra civil i les dificultats dels anys quaranta. El segon període abastà de 1950 a 1981 i en ell aniria inclòs el segon gran corrent immigratori que es fa palès en la segona meitat del sisè decenni, que va arribar fins als primers anys del vuitè.

2.2. l’evolució poblacional entre 1900 i 1950

Aquest és un període de fort creixement poblacional tant per a Barcelona com per a tot el que hem considerat el nucli urbà central. Al creixement vegetatiu, que es va fent cada vegada més notable sobretot pel descens de la mortalitat a causa dels avenços mèdics i d’una millor alimentació, cal afegir-hi l’atracció que aquesta ciutat de Barcelona representa per a molta gent de municipis petits de Catalunya i de les àrees properes. L’èxode rural alimentava permanentment l’esmentada immigració i la convertí en un dels elements bàsics d’aquest creixement. Però en el segon i tercer decenni del segle tingué lloc un fenomen social inèdit fins aquell moment: l’arribada, sobtada moltes vegades, de nombrosos immigrants atrets per les oportunitats que oferien la ja consistent industrialització i les millores i ampliació de les obres d’infraestructura. Posem per exemple, a la ciutat de Barcelona, les obres del metro o l’Exposició Universal de 1929. El que fa més novedós aquest creixement és l’origen d’aquests immigrants, arribats molts d’ells de llocs de fora de l’àmbit lingüístic català, com Aragó, Múrcia i Almeria, que s’establiren en el nucli urbà central i municipis propers, on els seus descendents s’han integrat plenament.

En conseqüència, els municipis que han rebut de forma més directa la influència d’aquest nucli urbà central i, per tant, han registrat un major augment poblacional, es troben tots a la vall baixa del riu Llobregat i en el seu delta. Sens dubte, aquest creixement es relaciona directament amb el fet que acabem d’indicar, però també hi contribueix la pròpia naturalesa orogràfica del territori on es troben aquests municipis, de relleu pla i amb abundància d’aigua. A la vall baixa, a l’esquerra del riu, Esplugues de Llobregat passà del miler d’habitants a principis de segle a tenir-ne 4.300 el 1950 i Cornellà de Llobregat, dels dos milers a 11.400. A la dreta del riu, i, per tant, més lluny de Barcelona, Sant Boi de Llobregat només duplicà la seva població però, amb 10.800

habitants, era encara l’any 1950 el segon municipi més poblat del Baix Llobregat. A la part occidental del delta, s’ha de constatar que els quatre municipis que es reparteixen el seu territori, van experimentar un dels creixements més forts de tota l’àrea: el Prat de Llobregat passà de 2.800 habitants a tenir-ne 10.400 (el tercer més poblat de la comarca), Viladecans de 1.200 a 4.200, Gavà de 1.800 a 6.800 i Castelldefels, que només comptava amb 289 habitants el 1900, arribà a tenir-ne 2.000, multiplicant per més de set la seva població inicial.

Es podria dir que el gruix del creixement demogràfic se l’endugueren tres municipis: Cornellà de Llobregat, Sant Boi de Llobregat i el Prat de Llobregat. Es a dir, que tot l’antic camí de Barcelona a Sant Boi de Llobregat (amb l’Hospitalet de Llobregat i Cornellà de Llobregat) s’omplí de població, amb les edificacions corresponents, i també cal subratllar la derivació cap al delta, sobretot cap al primer municipi que s’hi troba, el Prat de Llobregat. Al contrari, el creixement seguint el pas natural que duu per la vora del riu cap a l’interior, per Sant Feliu, Molins de Rei i Martorell, és força més lent. Fa l’efecte que, en aquells moments, la màxima prioritat era la facilitat de trobar terreny planer on edificar fàcilment fàbriques i habitatges. També fou important la presència de l’aigua. A més de la pròpia del riu i dels canals que el voregen, cal no oblidar que a partir del canvi de segle es van posar en explotació el pous artesans del Prat i de Viladecans. Al principi els esmentats pous estaven dedicats a l’agricultura, però poc després van derivar ràpidament cap a un ús industrial. Com ja hem fet esment anteriorment, en aquests cinquanta anys la població de la resta dels municipis ha tingut un creixement més moderat, sobretot aquells situats més lluny de Barcelona, que a penes van acusar la influència del que considerem nucli central. Les viles del nord del Baix Llobregat s’estancaren clarament. Esparreguera només tenia el 1950 uns mil habitants més que l’any 1900, i Martorell i Olesa de Montserrat no van créixer gaire més. Fins i tot perderen població els municipis rurals de la comarca, tant els de l’extrem nord (Collbató, Abrera i Sant Esteve Sesrovires) com els de l’oest (Cervelló, Vallirana i Begues). A les altres comarques, Sitges creixia moderadament, mentre es mantenia Vilanova i la Geltrú. Sant Quintí de Mediona baixava de 2.000 habitants a 1.300 i, de manera semblant, gairebé tots els pobles de característiques exclusivament rurals del Penedès i del Garraf perdien població.

2.3. l’evolució poblacional entre 1950 i 1981

A partir dels anys cinquanta, amb la guerra civil cada vegada més llunyana i a remolc de la nova conjuntura econòmica europea, tornà a augmentar l’activitat industrial catalana, centrada sobretot en el que hem considerat el nucli urbà central del nostre estudi. Es reprengué el creixement poblacional, a causa, una altra vegada, i per damunt d’altres factors, de l’allau de nous immigrants que arribaren buscant treball. Es podria considerar com una continua-

ció del flux immigratori del període anterior, interromput per la guerra civil, però aquesta vegada afectava una quantitat de persones molt més gran i l’àrea d’origen dels immigrants era molt més extensa. Preferim considerar-la com a una segona onada immigratòria, amb les seves característiques i la seva problemàtica, que adquireix importància des de mitjan sisè decenni fins a començament del vuitè. Els llocs d’origen dels immigrants comprenien tot el territori de l’Estat espanyol, amb un primer pla els procedents de les comunitats d’Andalusia, Extremadura, Galícia i Castella-la Manxa, i els llocs on s’establiren ocupen també una més gran extensió. A més del nucli urbà central, ja afectat per l’onada anterior, és de destacar que en alguns municipis del Baix Llobregat, els nouvinguts arribaren a formar un percentatge important de la seva població. A tot arreu han anat formant les seves famílies i s’han anat barrejant amb la població autòctona, de la qual, la majoria formen en l’actualitat una part considerable i socialment important.

En aquests anys el gran creixement que ja havia experimentat la zona del Baix Llobregat més propera al nucli urbà central continuà: Esplugues de Llobregat arribà als 24.500 habitants, amb un índex de creixement, que explicarem tot seguit, de 1.061 entre 1950 i 1981; Cornellà de Llobregat aconseguí els 90.900 habitants, el màxim de la seva història, i, amb un índex del 795, era el municipi d’aquesta àrea amb més habitants; Sant Boi de Llobregat en tenia 74.500, amb un índex de 689, i continuà essent el segon més poblat. Cal tenir en compte que expressem l’augment de la població no pas en xifres absolutes sinó a través d’un índex de creixement que expressa el nombre d’habitants que hi havia el 1981 per cada grup de 100 habitants de l’any 1950 i així mostra l’augment en funció de la població existent en el moment d’iniciar el càlcul. També creixien els municipis del delta: el Prat de Llobregat sobrepassà els 60.000 habitants (índex de creixement de 578); Viladecans arribà als 43.200 (índex de 1.006); Gavà als 33.400 (índex de 487) i Castelldefels assolí els 24.500 habitants, una altra vegada amb un índex de creixement extraordinari (1.204), el segon més alt de la comarca. Com es veu, el creixement més fort del Baix Llobregat continuà sent en el mateix sector de la vall baixa del Llobregat i el seu delta, però en aquest període l’àrea afectada per aquest elevat creixement de la població s’eixamplà per l’únic lloc proper al nucli urbà central per on encara era possible fer-ho: Llobregat amunt, sobretot per la seva banda esquerra. Sant Feliu de Llobregat, la capital comarcal, tenia ja 37.800 habitants i Sant Joan Despí, situat entre aquest municipi i Cornellà de Llobregat, aconseguí arribar als 25.300, amb un índex de creixement de 1.112 des de 1950, el tercer més alt de la comarca (mapa 3, amb expressió del creixement comparatiu, per municipis, de 1900 a 1981).

Molins de Rei i les tres viles del nord del Baix Llobregat (Martorell, Esparreguera i Olesa de Montserrat) també presentaven un creixement important, encara que es mantenien dintre d’una certa moderació. Per contra, alguns municipis de menor entitat demogràfica situats a la dreta del riu Llobregat tenien llavors un creixement molt elevat: Sant Vicenç dels Horts aconseguí els

20.000 habitants (índex de 606 des de l’any 1950); Pallejà els 5.700, amb un índex de 534, i el salt més important el tingué Sant Andreu de la Barca que passà dels 800 als 13.000 habitants, amb un índex de creixement de 1476, el més alt de la comarca. Fins i tot Abrera, que perdia població des de principis de segle, va passar de tenir 800 habitants a tenir-ne 4.200, amb un índex de creixement de 629. En tots els casos de creixement poblacional que acabem d’assenyalar hi confluïen, d’una manera o altra, a més del manteniment d’una natalitat llavors relativament alta, les relacions amb el gran nucli urbà central que donava lloc a la recepció i distribució de la gran massa poblacional del segon corrent immigratori ja esmentat i a un cert desenvolupament i diversificació de les activitats econòmiques.

A les altres comarques, només Sant Pere de Ribes tingué un gran creixement demogràfic i de 2.000 habitants que presentava el 1950 arribà als 10.000 el 1981. Les altres viles i pobles grans tingueren un creixement moderat: Vilafranca del Penedès i Sant Sadurní d’Anoia només van duplicar la seva població; es passà de 11.700 habitants a 25.000 en el primer cas i de 4.100 a 8.500 en el segon. Entre els municipis rurals, al Baix Llobregat ja no n’hi havia cap que perdés població, però els que creixien menys continuaven sent Begues, Castellví de Rosanes, Sant Esteve Sesrovires i Collbató. En canvi, a l’Alt Penedès, encara n’hi havia setze que davallaven poblacionalment: els que més perdien eren Font-rubí, Mediona, Pontons i Vilobí; a l’interior de la comarca del Garraf només és remarcable el cas del poble d’Olivella, que baixà de 350 habitants el 1950 a només 111 el 1981, en un marcat contrast amb el que succeïa a la franja litoral, on Sitges va passar dels 3.100 habitants a tenir-ne 8.600, i Vilanova i la Geltrú, dels 11.600 als 19.500. Al Baix Penedès tots els municipis perdien població, excepte el Vendrell, que es mantenia en torn als 5.200 habitants i Calafell, a la costa, que passà dels 1.200 als 1.900.

3. l’evolució poblacional des de l’any 1981 fins al començament del segle xxi

A partir de les dades del cens de 1981 es fa evident un gran canvi en l’evolució de la població d’aquest territori en els anys posteriors. Es podria parlar d’un trencament clar respecte al model demogràfic que venia regint des de principis del segle o, millor dit, des de feia més de cent anys. En primer lloc, s’observa una brusca aturada en el creixement de la població, que és més evident en els primers anys del període, entre 1981 i 1991, i que afectà tots els municipis, grans i petits. En segon lloc, es pot constatar l’aparició d’un nou model de creixement segons el qual els municipis que més creixen són ara els més petits, mentre que els de major població sofreixen una aturada sobtada i alguns d’ells fins i tot arriben a perdre població.

Els municipis que es troben en aquest darrer cas són Cornellà de Llobregat, amb un descens respecte a la població absoluta del 7% en els anys vuitanta,

Sant Feliu de Llobregat amb el 3 %, Molins de Rei amb el 2,5 %, Sant Joan Despí amb el 1,25 %. Al gran nucli central urbà, també l’Hospitalet de Llobregat (un 10 %) i Barcelona (un 6,5 %) perden població en aquesta anys. Si a aquests municipis afegim Esplugues de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Gavà i Sant Vicenç dels Horts, que tenen un creixement demogràfic positiu, però el més reduït de la comarca (al voltant d’un 5 %), hem dibuixat un espai immediat a Barcelona, que no pas casualment, és format pels mateixos municipis que anteriorment havia tingut el creixement més espectacular (vegeu el mapa 4 i compareu-la amb el mapa 3).

Una primera explicació es podria trobar en dos fets de notable transcendència que apareixen en aquells moments. En primer lloc, cal comptar quant a l’aspecte econòmic, amb la crisi dels anys setanta, la primera crisi del petroli, que va canviar el patró productiu del Baix Llobregat i va ajudar a interro mpre definitivament el corrent immigratori procedent del centre i sud d’Espanya. En segon lloc, creiem que també va jugar un paper molt important el canvi de conjuntura politicosocial, amb la desaparició de l’anterior règim polític i l’arribada de la transició democràtica. Això, unit a unes modificacions en certs conceptes i en certes actituds socials, ha influït almenys en dos aspectes. Un d’ells és que es féu general el descens de la natalitat i, per tant, hi hagué una desacceleració brusca del creixement natural de totes les poblacions. També, des d’un punt de vista clarament polític, cal tenir en compte que s’establiren els ajuntaments democràtics i es produí una millora substancial en les condicions de l’habitage i de l’urbanisme dels municipis, sobretot en aquells barris o sectors concrets de poblament més congestionats dels municipis més poblats.

Per altra banda, el segon gran corrent immigratori del segle xx havia minvat notablement al llarg del vuitè decenni, al mateix temps que començava a produir-se un moviment d’assentament definitiu de la població cap a municipis amb menys densitat poblacional. Aquest moviment es va anar incrementant en els anys següents de forma notable.

Tot plegat, juntament amb una creixent bonança econòmica que durarà ininterrompudament fins a principis del segle actual, motivà un fort reequilibri de la població, amb la descongestió de les àrees més densament poblades en favor d’altres que es presentaven com més acollidores. Això es tradueix, com ja hem dit, en un destacat moviment emigratori, poc estudiat encara, de la població dels municipis més propers al nucli urbà central, com és el cas de Cornellà de Llobregat i Sant Joan Despí. En efecte, part de la població d’aquests municipis va anar desplaçant la seva residència cap a les àrees del nord i oest del Baix Llobregat. Un altre fet molt important, també relacionat amb aquest moviment, que és paral·lel a la generalització de l’automòbil particular, el trobem en l’aparició d’urbanitzacions de segona residència en aquests municipis, però que inicialment representava tan sols un augment en el nombre d’habitatges, però no un creixement en el de la població estant amb continuïtat, és a dir, de la població resident.

L’aparició o el creixement de les esmentades urbanitzacions, segons els casos, és un fenomen social que va tenir lloc bàsicament en municipis de poca població i de paisatges relativament abruptes i boscosos, on es va generalitzar un tipus d’habitatge familiar i envoltat de jardí, que era impossible de trobar en els municipis densament poblats propers al nucli central urbà. Simultàniament, hi hagué altres dos fenòmens que també influïren en aquests canvis de residència de la població i en l’augment dels edificis d’habitatge o dedicats a activitats econòmiques: en primer lloc el desplaçament de molts tallers i indústries dels barris del gran nucli central barceloní cap el que s’ha anomenat segona corona industrial i, paral·lelament a la millora urbanística experimentada en els municipis més poblats, l’encariment desbordat del preu dels solars en l’esmentada àrea urbana.

Per aquestes raons, a principi dels anys vuitanta es començà a entreveure un canvi que es consolidarà en els decennis següents i que arribarà fins a avançat el primer decenni del segle actual. A partir dels anys noranta, el creixement de la població, si bé que més lent, tornà de nou a fer-se general. A l’àrea més immediata al nucli central barceloní, només Cornellà de Llobregat continuava perdent població fins a l’inici del segle següent: 90.990 habitants el 1981, 84.900 el 1991 i 79.900 el 2001. Esplugues de Llobregat segueix una evolució gairebé semblant, però més tardana: 45.800 habitants el 1981 i 48.300 el 1991; però baixà als 45.100 el 2001. L’augment poblacional no es dóna fins els primers anys del segle actual, gràcies en bona part al corrent immigratori estranger, com veurem posteriorment.

En conjunt, a les acaballes del segle xx, tota l’àrea més densament poblada, la que va des de Molins de Rei fins al delta del Llobregat, passant per Sant Feliu de Llobregat (de 37.800 a 40.000 habitants en vint anys, de 1981 a 2001), Sant Boi de Llobregat (de 74.500 a 78.700) i el Prat de Llobregat (de 61.100 a 61.800), continuava amb un reduït augment poblacional. En canvi, els altres municipis mitjans del Baix Llobregat més allunyats del nucli urbà central van tornar a un creixement poblacional significatiu: Martorell passà dels 16.100 habitants als 23.000, Esparreguera dels 10.900 als 18.300 i Olesa de Montserrat dels 13.700 als 18.000.

Encara més remarcable és el creixement que van fer els municipis de població absoluta més baixa, perquè foren els que de 1981 a 2001 van tenir l’augment més important, fet que si no es dóna en el nombre absolut d’habitants, que mai passen de ser uns pocs milers, en percentatge sí que és força significatiu. Així, al Baix Llobregat, Collbató, que tenia 596 habitants el 1981, arribà als 2.429 el 2001, Castellví de Rosanes passà en aquests anys dels 340 als 1.195 i Begues dels 1.300 als 4.697. La població veïna d’Olesa de Bonesvalls, pertanyent a l’Alt Penedès però situada dins del massís del Garraf, passà de 304 habitants el 1981 a assolir els 1.056 el 2001. Canyelles, ja a la comarca del Garraf, passà de 565 a 2.185 en els mateixos anys; i ja hem esmentat el cas d’Olivella, que de 111 habitants, arribà a tenir-ne 1.453 l’any 2001. També a la part interior a tota l’orla muntanyosa que envolta l’Alt i el Baix Penedès es

presenta el mateix fenomen demogràfic: durant els anys indicats, Albinyana passà de 588 a 1.630 habitants, el Montmell de 162 a 721, Mediona de 971 a 1.503 i Torrelles de Foix de 1.122 a 1.713. Succeïa que residències secundàries estaven passant a permanents i que, per altra banda, s’anaven construint nous habitatges per a una població que esdevindrà estant.

A la resta del Garraf, els municipis mitjans també van experimentar un fort augment de població, Sitges sobretot, que passà de tenir 11.800 habitants a tenir-ne 19.900 en els mateixos vint anys, en augmentar el seu pes turístic i cultural, i, igualment, Sant Pere de Ribes de 10.500 a 23.100 habitants. En contraposició, Vilanova i la Geltrú, la vila més poblada, cresqué relativament menys i només augmentà de 43.500 a 54.200 habitants.

Al Penedès, el creixement de la població continuà sent, com venia fent fins aquell moment en general, lent però continuat. De les viles més grans, Vilafranca del Penedès passà de 25.000 habitants el 1981 a 31.200 el 2001; Gelida de 3.600 a 4.500; Sant Sadurní d’Anoia de 8.500 a 9.800; i l’Arboç fins i tot perdé població: de 3.900 a 3.700 habitants. El Vendrell, com exposarem després, és un cas excepcional i duplicà la seva població, que va passar de 11.500 a 23.700 habitants. Els municipis menys poblats de la plana penedesenca van seguir la mateixa tònica de creixement sostingut i en això s’aparten clarament del model evolutiu dels de població semblant de la resta del territori estudiat, els quals, com hem vist, van experimentar un notable creixement. En aquestes comarques fins i tot n’hi ha que perden població: Castellví de la Marca, que passà dels 1.523 habitants a 1.433; el Pla del Penedès, que va baixar de 999 a 895; Sant Pere de Riudebitlles, de 2.157 a 2.086; i Torrelavit de 1.166 a 1.123. En realitat, el comportament demogràfic del Penedès és un cas especial, al qual ens referirem més tard, però cal assenyalar ja que tots aquests municipis, exceptuant només el municipi del Pla del Penedès, tornaren a augmentar de població, com veurem més endavant, en el primer quinquenni del segle xxi.

4. El corrent immigratori estranger i l’evolució poblacional de l’any 2000 al 2005

A partir de l’any censal de 2001 ja s’adverteix un nou creixement generalitzat de la població, tant en els municipis molt poblats com en els més petits i tant en els municipis més propers al nucli urbà central com en els més allunyats. El creixement té més força percentual en els més petits, però en xifres absolutes és més important en els grans. Creiem que es tracta en bona part i com a factor més general de l’impacte ocasionat per la immigració estrangera que s’instal·là en gairebé tots els municipis i que en aquests primers anys del nou mil·lenni s’ha fet cada vegada més evident. Sense cap dubte es tracta clarament del tercer gran corrent immigratori que Catalunya ha rebut al llarg del segle xx i que s’ha accentuat a principis del segle xxi. En aquesta fase ens trobem encara immersos en el moment de redactar aquest escrit.

L’esmentada immigració, en aquesta ocasió, tenia i té unes característiques noves, ja que la procedència dels nouvinguts era en general molt llunyana i, majoritàriament, ha partit d’altres continents i els seus integrants formaven part de cultures força diferents a la nostra. En un primer moment, durant els anys noranta del segle passat, la majoria d’immigrants d’aquestes comarques procedia dels països del Magrib, sobretot de la regió del Rif, al nord del Marroc, i l’àmbit d’arribada es concentrava en els municipis propers al nucli central; però a partir del canvi de segle s’han anat incorporant gent de procedències cada vegada més diverses. Les àrees principals d’emigració eren, a principis del segle xxi, l’Europa oriental (Romania, Bulgària, Moldàvia i Ucraïna), l’Amèrica llatina (Cuba, Colòmbia, l’Equador, Bolívia i l’Argentina), l’àfrica, tant al nord com al sud del Sàhara (en primer lloc, el Marroc, però també Ghana, Guinea i el Senegal) i el continent asiàtic (la Xina i el Pakistan). També és important el nombre d’estrangers procedents de la Unió Europea, a la costa especialment d’Anglaterra, Holanda i Alemanya, però és curiós constatar l’alt nombre d’immigrants procedents d’Itàlia que resten instal·lats per tot el territori estudiat.

Aquest corrent immigratori representava, com hem dit, una aportació de gent molt diversa, tant en l’aspecte físic com en la llengua, la cultura o les creences, que tenia bàsicament un mateix objectiu, l’obtenció d’un lloc de treball i d’un permís de residència que els permetés una estabilitat laboral i econòmica. Com tant per l’origen com per la integració social o la capacitació tècnica són persones molt heterogènies, a diferència de les dues onades immigratòries anteriors, en aquest cas els nouvinguts no s’establiren únicament als municipis més poblats i que oferien unes determinades activitats econòmiques, sinó que s’han anat repartint-se per gairebé tots els municipis de l’àrea estudiada a la recerca d’activitats molt variades, de les quals la construcció entre els homes i el servei domèstic entre les dones serien les més característiques. Respecte a l’època d’inici d’aquesta immigració sembla clar que fou a mitjan desè decenni del passat segle, fet que motivà que sis municipis del Baix Llobregat, que és la comarca de les que estudiem en aquest treball que acusa amb més força aquest corrent immigratori, presentessin en el padró de l’any 2000 més d’un miler d’habitants d’origen estranger. Tinguem en compte que la majoria d’aquests estrangers havien arribat formant part d’aquesta immigració que ara estudiem. Els sis municipis esmentats són, per ordre de llur proximitat al gran nucli urbà central, Esplugues de Llobregat, Cornellà de Llobregat, el Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Viladecans i Castelldefels. A la resta del Baix Llobregat, Martorell, Sant Just Desvern i Gavà el mateix any tenien empadronades més de set-centes persones d’origen estranger. El primer d’aquests municipis, Martorell, és un cas ben interessant: es tracta d’un municipi de l’interior, ja un xic allunyat de la costa i del gran nucli urbà central i amb una població absoluta més reduïda que tots els altres municipis citats; això motiva que el percentatge d’estrangers aquí sigui superior al quatre per cent, exactament un 4,33 per cent.

A continuació (taula 1) indiquem unes dades concretes dels sis municipis abans esmentats que presentaven el nombre més elevat d’estrangers, ordenats d’acord amb la importància de l’esmentada població immigrada, d’acord amb les dades de l’any 2000.

taula 1

població total i estrangera. Castelldefels, Cornellà de llobregat, Sant boi de llobregat, Viladecans, el prat de llobregat, Esplugues de llobregat, 2000

percentatge de la població estrangera respecte a la total

Font: elaboració pròpia a partir de les dades de l’IDESCAT.

En aquells moments, i continuem referint-nos a l’any 2000, també era ben elevat el nombre d’estrangers que apareixien als dos municipis del litoral del Garraf (Sitges i Vilanova i la Geltrú). Com en el cas de Castelldefels, hi influïa sens dubte la necessitat de mà d’obra per a la construcció d’habitatges i per al desenvolupament dels serveis, en bona part en funció de l’existència de les platges. A més, en el cas de Sitges existia ja una tradicional corrent d’estrangers atrets per les diverses activitats (culturals, esportives i d’oci) característiques de l’esmentada vila. Indiquem a continuació les dades corresponents als dos municipis del Garraf que presentaven una quantitat d’estrangers superior al miler:

taula 2

població total i estrangera. Sitges i Vilanova i la Geltrú, 2000

Municipi

població total població estrangera

percentatge de la població estrangera respecte a la total

i la Geltrú52.389 1.153 2,20

Font: elaboració pròpia a partir de les dades de l’IDESCAT.

El que ara convé subratllar és que la importància d’aquest corrent immigratori estranger continuà creixent al llarg dels primers anys del segle xxi .

Segons els padrons municipals corresponents a l’any 2005 resta ben clar que el nombre d’estrangers continuava augmentant en gairebé tots els municipis, especialment en aquells que ja hem indicat respecte a l’any 2000. En realitat, la immigració estrangera s’ha anat accentuant encara més en quatre sectors. En primer lloc, en municipis propers al gran nucli urbà barceloní, tant pel que fa a l’esquerra del Llobregat (Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat) com pel que fa al front litoral (el Prat de Llobregat, Viladecans). Una segona franja d’augment migratori estranger apareix a la dreta del Llobregat, en la línia entre Sant Boi de Llobregat, Sant Vicenç dels Horts i Sant Andreu de la Barca. Encara dins del Baix Llobregat, una tercera àrea de creixement a causa d’aquesta immigració és la que apareix, segons hem indicat anteriorment, en el sector septentrional, amb els municipis de Martorell, Olesa de Montserrat i Esparreguera. Al front litoral, ja a la comarca del Garraf, Sitges i Vilanova i la Geltrú tornen a aparèixer com a municipis amb un nombre important d’estrangers.

Dels vuit municipis que hem fet menció respecte a l’any 2000, les dades corresponents a set d’ells l’any 2005 són les que indiquem a continuació, amb un nombre d’estrangers superior a 3.500 en tots ells (no apareix Esplugues però sí que ho fa Martorell). Establim l’ordre d’acord amb la importància de l’esmentada població estrangera (taula 3).

taula 3

població total i estrangera. Castelldefels, Cornellà de llobregat, Vilanova i la Geltrú, Sant boi de llobregat, Sitges, el prat de llobregat, Viladecans i Martorell, 2005

Font: elaboració pròpia a partir de les dades de l’IDESCAT.

Quant a les altres dues comarques, són les dues capitals respectives (Vilafranca del Penedès i el Vendrell) les que han atret més població estrangera, en funció, com hem indicat anteriorment, del treball domèstic i dels diferents serveis que aquestes dues localitats presenten. L’any 2005 la situació és la que reflecteix la taula 4.

taula 4

població total i estrangera. Vilafranca del penedès i el Vendrell, 2005

Font: elaboració pròpia a partir de les dades de l’IDESCAT.

En els municipis de població més reduïda, també cal fer referència a aquesta tercera onada immigratòria per a acabar explicar-nos l’augment de població que han experimentat. Si bé en termes absoluts, les xifres són més modestes, els percentatges són, en general, semblants al que acabem d’anotar, però amb casos puntuals d’una importància molt considerable, com Sant Quintí de Mediona, amb 272 estrangers que representen el 13,6 % de la població, Bonastre amb 104 i el 21 %, i Pontons, amb només 63 estrangers, però que representen el 13 % de la població.

De fet, en molts pobles petits, cal afegir al corrent immigratori general que acabem d’assenyalar, el canvi d’objectiu de moltes de les recents urbanitzacions, que si inicialment eren només d’estiueig i per a caps de setmana, d’un temps ençà s’han anat convertint en petits nuclis de residència permanent. D’aquest fet en tornarem a parlar al referir-nos, més endavant, al que anomenem “sector IIb”. Com a conseqüència de tots aquesta canvis resulta que s’està produint en molts municipis allunyats de la gran àrea central barcelonina, una nova situació on la població augmenta, a causa, sobretot, de la millora en les xarxes de comunicacions, tenint en compte que, en general, es disposa de mitjà de comunicació propi, i que també hi acompleix un important paper l’encariment dels preus de l’habitatge en les zones més properes a aquesta àrea central. Aquests dos fenòmens, l’assentament de la immigració estrangera i la consolidació de les urbanitzacions com a barris urbans, és a dir, l’anomenada “ciutat nebulosa”, plantegen la seva pròpia problemàtica, encara ara no del tot ben definida.

5. la sectorialització del territori segons el creixement de la població a mitjan primer decenni del segle xxi

El canvi en la dinàmica demogràfica que es produeix entre els dos períodes anteriorment esmentats (entre 1950 i 1981 i entre 1981, 2000 i 2005) fa que en comparar els mapes del creixement de la població de l’àrea estudiada corresponents al període anterior i posterior al cens de 1981, és a dir, els mapes 3 i 4 del nostre estudi, mostri una transformació ben significativa. L’essència d’aquest canvi consisteix bàsicament en què els municipis més propers al gran nucli urbà central, que havien estat fins a llavors els que tenien un augment de població més

fort, van disminuir llur creixement o deixaren de créixer i, en canvi, van ser els municipis situats més lluny, els que tenien una població més petita i estancada, els que iniciaren un notable creixement i veieren augmentar el nombre dels seus habitants, en ocasions de manera extraordinària. Però això no succeí d’igual manera ni amb la mateixa intensitat en tota l’àrea considerada. Per tota una sèrie de consideracions que en bona part ja hem fet i altres que analitzarem més endavant, creiem que es pot afirmar que en tot aquest territori estudiat hi ha hagut, al llarg del segle xx i principis del xxi, uns sectors espacials de creixement poblacional ben diferenciats, que no necessàriament coincideixen amb les comarques. El primer sector comprendria els municipis del Baix Llobregat més propers al nucli urbà central, municipis, com hem dit, densament poblats i que van aturar el seu creixement abans de 1981, però que posteriorment alguns d’ells tornaren a créixer en funció de la tercera onada immigratòria. El segon sector s’estén pels municipis de població reduïda i més allunyats del nucli central. Aquests han experimentar un fort creixement a partir dels anys vuitanta que, si en xifres absolutes pot considerar-se poc important, percentualment és molt acusat, amb la qual cosa manifesten una dinàmica poblacional oposada als del primer sector. A més, en tractar de les causes d’aquest creixement, hem comprovat que no són exactament iguals en la franja litoral que en la part, generalment muntanyosa, de l’interior.

A aquesta bipolaritat entre els dos sectors, relacionada clarament amb el factor de proximitat o llunyania del nucli urbà central, cal afegir-hi un tercer sector, el de l’Alt Penedès i el Baix Penedès interior, que pel fet de no renunciar en bona part a la seva tradició agrícola ha mantingut un creixement moderat, però constant. En conjunt, doncs, respecte al creixement actual de la població, el territori quedaria configurat en tres sectors –en realitat quatre, si tenim en compte la partició en dos del que considerem el segon sector– cada un d’ells amb la seva pròpia evolució i la seva pròpia originalitat.

5.1. Sector I: espai proper al nucli urbà central, d’actual creixement poblacional irregular i poc elevat en general

Es la part de la comarca del Baix Llobregat més propera al nucli urbà central i és la que més directament n’ha rebut i en rep la influència. Com ja hem dit, aquest sector és el que ha passat primer de l’activitat agrícola a la industrial i la que històricament ha tingut un creixement demogràfic més gran. és també el sector que ha rebut més immigració en el passat i el que ha tingut, i encara té, una problemàtica social més complexa. Només cal recordar que formava una part important del que fou anomenat “cinturó roig de Barcelona”. Per comprendre amb exactitud el que ara està succeint en les diverses àrees d’aquest sector hem d’efectuar una anàlisi del passat recent i de les característiques que presenta en la actualitat l’evolució poblacional. El territori més proper al nucli urbà central està format pels municipis que, aigua avall del congost de

Martorell, a banda i banda del riu Llobregat arriben fins al delta, és a dir, de Molins de Rei a Cornellà de Llobregat i Esplugues de Llobregat per l’esquerra del riu i des de Sant Andreu de la Barca fins al Prat de Llobregat i Castelldefels, per la dreta. En el novè decenni van passar, com ja abans hem assenyalat, per una època d’un cert estancament de la població pròpia o fins i tot d’una disminució poblacional. Els preus més baixos dels solars, un contacte més directe amb la natura i la facilitat de les comunicacions jugava a favor dels territoris no tan propers al nucli barceloní. Tinguem en compte que en alguns municipis, la immigració estrangera pot haver estat important, com succeeix a Cornellà, durant els primers anys del segle actual, però no arribà a compensar la pèrdua de població que hi havia hagut a partir del novè decenni del segle passat.

En canvi, en altres àrees del Baix Llobregat, certs factors, a més de l’acusada immigració estrangera, determinen un creixement més elevat de la població actual. A favor de Viladecans, Gavà i Castelldefels hi juguen, a més de la proximitat amb el nucli urbà central, les mateixes raons, ja comentades, que en la franja litoral del Garraf i el Baix Penedès. En els municipis septentrionals del Baix Llobregat altres factors, a més de la immigració estrangera, que són els mateixos que s’indiquen per a la perifèria de l’Alt Penedès. Això motiva que aquesta àrea septentrional del Baix Llobregat quedi inclosa, en conjunt, dins l’esmentat sector II b.

Com ja hem apuntat anteriorment, aquest sector comprèn la majoria dels municipis més poblats de la vall baixa del Llobregat, des de Sant Vicenç dels Horts a Sant Boi de Llobregat per la dreta del riu, i del Papiol, o més exactament de Molins de Rei, a Esplugues de Llobregat per l’esquerra, així com els quatre municipis del delta, és a dir el Prat de Llobregat, Viladecans, Gavà i Castelldefels. El territori definit té una forma clarament triangular, amb un comportament demogràfic força homogeni, però en els vèrtexs del triangle més allunyats del nucli urbà central trobem dos municipis amb una dinàmica demogràfica pròpia i contraposada: un és el Papiol, que amb 3.600 habitants és el tercer més petit del Baix Llobregat i que manté encara el creixement poblacional pausat que havia tingut durant tot el segle xx, més propi de la plana penedesenca que de la vall del Llobregat, i l’altra Castelldefels, municipi litoral que ja hem anat esmentant regularment en aquest treball com a exemple d’expansió poblacional, ja que des d’una població inicial molt minsa (tenia 284 habitants l’any 1900) ha anat experimentant un fort creixement que, excepcionalment dins del sector, continua encara en els últims anys (56.700 el 2005).

5.2. Sector II: espai d’alt creixement poblacional en l’actualitat

Aquest sector comprèn fonamentalment els municipis tradicionalment amb poca població situats a l’oest del Llobregat, a la confluència de les comarques del Baix Llobregat, l’Anoia, l’Alt Penedès i el Garraf. és una franja de territori que forma un gran arc des de del peu de la muntanya de Montserrat fins al massís

del Garraf, on enllaça amb la part litoral del mateix Garraf i del Baix Penedès. Creiem, però, que per raons derivades de l’origen i la forma de creixement, caldria desglossar aquest sector en dues parts ben diferenciades, la litoral i la de l’interior.

5.2.1. Subsector IIa: l’espai litoral d’alt creixement poblacional

Tota la part costanera, des de Castelldefels fins al Vendrell, ja tenia, des de principis del segle xx, una tradició com a lloc d’estiueig a l’empara de les seves platges. Sitges sobretot i en menor mesura Vilanova i la Geltrú, Calafell i Coma-ruga van decantar-se com a llocs turístics, sobretot a partir dels anys seixanta. Els primers turistes procedents de països del nord i occident europeu van omplir les platges i van representar una important font de riquesa local, que es pot exemplificar amb la creació de nombrosos càmpings. Si en un principi, aquest fenomen estava reduït a l’espai immediat a la franja litoral, a poc a poc l’activitat turística ha anat creixent i de la tradicional oferta de sol i platja s’ha diversificat en molts altres tipus de lleure, des dels ports esportius al submarinisme o als parcs temàtics. Simultàniament a la pèrdua a poc a poc de la consideració de “platges de Barcelona” i a la decadència dels seus càmpings, s’anà produint una transformació cap a un turisme de més qualitat Durant el darrer període estudiat (1981-2005), una gran part de la població ha deixat les feines agrícoles i industrials, per no parlar de l’antiga activitat pesquera, i s’ha encarat cap a professions del sector serveis relacionats amb el turisme, des de l’hostaleria al monitoratge o al transport. Aquest últim aspecte resta encara potenciat per l’existència en el territori veí de l’aeroport internacional del Prat de Llobregat. En conjunt, el turisme de temporada, encara que s’estan fent esforços per a corregir-ho, és força important i el nombre de la seva població és molt variable al llarg de l’any, segons si s’està o no en la temporada alta turística.

A més, a causa de la millora de les comunicacions, amb l’obertura dels túnels del Garraf i la construcció de les autopistes, fets que han trencat el tradicional aïllament del Garraf litoral, altra bona part de la població d’aquests municipis treballa al nucli urbà central. La suavitat del clima i la proximitat de les platges és un bon atractiu perquè un nombrós grup de persones opti per tenir la seva residència en aquest sector i si fa uns anys el pas dificultós per les costes del Garraf el relegava només a lloc de descans a l’estiu o als caps de setmana, actualment la facilitat de comunicació amb el nucli urbà central situa aquest sector com a privilegiat com a àrea residencial.

5.2.2. Subsector IIb: l’espai interior d’alt creixement poblacional

Aquest subsector és format per un gran nombre de municipis sense massa connexió entre ells, però que reuneixen en general una sèrie de condicions

comunes: un paisatge atractiu i pintoresc, absència d’indústria i unes bones comunicacions. Precisament els municipis que compleixen les dues primeres condicions són els més allunyats del nucli urbà central, ja que les indústries s’han situat preferentment en les àrees planes properes a Barcelona. Podríem dir que la “relació” amb el gran nucli urbà central s’ha establert precisament gràcies a la llunyania, que els ha permès disposar d’un paisatge tranquil i agradable i d’uns solars força més barats, tal com ja hem exposat anteriorment. Però malgrat llur llunyania, s’ha pogut establir una fàcil relació gràcies a la generalització de l’automòbil familiar o personal i la creació de les autopistes a principis dels anys setanta, fets que han permès una fàcil i ràpida comunicació ràpida entre el gran nucli urbà central i aquests municipis.

A partir d’aquests anys, amb la massificació de l’espai urbà amb l’assentament de la nombrosa població immigrada poc abans i amb el sostingut creixement econòmic, en el nucli urbà central es va implantar com a costum el fet “d’agafar el cotxe” i sortir a buscar aires més purs. Una part es va decantar per la platja, però un altre grup va optar per anar país endins fins a les contrades rurals més o menys muntanyoses. Si a principis del segle xx Collserola era la muntanya de Barcelona, el lloc on fer aplecs i excursions, cap a la fi del mateix segle l’objectiu s’havia traslladat a l’altra banda de la corona industrial. Aquest fenomen, que ha proporcionat molts dels tòpics més recurrents dels anys finals del segle xx, des del conductor “de diumenges” fins als marits que continuen treballant mentre la resta de la família és de vacances, ha ocasionat també una de les transformacions territorials més grans de Catalunya.

Els territoris que hem observat com a més afectats pel fenomen van ser els dels municipis agrícoles del nord-oest del Baix Llobregat, tant dels municipis propers a Montserrat (Collbató i Esparreguera) com als que limiten amb les comarques de l’Anoia i l’Alt Penedès (Sant Esteve Sesrovires, Castellví de Rosanes, Corbera i Vallirana). Igualment va passar a l’interior del massís del Garraf (Begues, Sant Pere de Ribes, Olesa de Bonesvalls i Olivella). De fet, aquesta expansió no va limitar-se al territori considerat per nosaltres en aquesta recerca, sinó que tota la part muntanyosa al voltant del nucli central barceloní ha experimentat el mateix canvi i fins i tot a molta major distància que la que apareix considerada en el nostre estudi. Com a exemple d’això només apuntem el creixement que han tingut, en els últims anys del nostre estudi, municipis ja força allunyats de Barcelona, com Albinyana, el Montmell o Mediona, ja a l’extrem occidental del Penedès.

Des del punt de vista del poblament, el denominador comú de tot aquest creixement han estat les urbanitzacions de segona residència. Aquestes urbanitzacions, que van tenir el seu origen de forma humil en els anys seixanta del segle passat, ja proliferaven de forma especulativa cap a la fi del règim polític anterior, a mitjan vuitè decenni, quan hi havia qui feia simplement “parcel·lacions” de finques rústegues, sense serveis d’aigua, llum ni clavegueram. Moltes de les urbanitzacions eren d’autoconstrucció i en gran nombre eren il·legals però consentides. Per aquest motiu, va haver-hi una aturada en la línia

de bastir més habitatges durant els primers anys de la transició democràtica, quan es va impedir o interrompre la construcció d’un bon nombre d’aquestes urbanitzacions. Però la bonança econòmica i l’afany de posseir un segon habitatge prop del mar o de la muntanya per als caps de setmana o per les vacances, va motivar que tornessin a proliferar posteriorment, aquesta vegada, en general, amb més qualitat i amb millors condicions ambientals que les anteriors.

La legalització de les esmentades urbanitzacions i la seva integració dins de la trama urbana local, és encara ara un problema per a molts dels municipis d’aquest subsector. Problema que s’agreuja quan, a causa de la millora de les comunicacions i de la gran pujada de preus dels habitatges dels municipis propers a Barcelona, una part d’aquestes casetes unifamiliars són ara ocupades, com abans ja hem dit, de forma permanent. Encara que en molts casos, els serveis bàsics (aigua. llum, escombraries, telèfon, per exemple) ja s’han resolt de manera suficient per a una població que abans solament hi feia estada a temps parcial, la conversió en residències permanents, fet molt important que representa l’augment de la població estant del municipi, posa de manifest la precarietat d’aquests i d’altres serveis i complements que també són imprescindibles, com l’escola, la sanitat, el comerç i el lleure. De fet, aquesta reconversió és un procés que s’està duent a terme en l’actualitat i cal tenir en compte que els petits municipis, que ja no ho són tant, estan fent un gran esforç d’adaptació que en un termini mitjà possiblement acabarà transformant per complet les antigues àrees rurals d’aquestes comarques.

5.3. Sector III: l’espai penedesenc, de creixement poblacional reduït, però sostingut

Aquest sector comprèn tota l’extensa àrea plana del Penedès, tant de l’Alt Penedès com del Baix Penedès, exceptuant-ne però, en aquest últim cas, la franja litoral, que ja hem analitzat. Podríem definir-lo com l’espai al voltant de les grans viles tradicionals de la comarca (Sant Sadurní d’Anoia i Vilafranca a l’Alt Penedès i l’Arboç i el Vendrell al Baix Penedès) ja que ni aquests municipis ni els del seu entorn no han generat cap corona industrial, excepte les d’origen agrari. Durant el darrer període estudiat (1981-2005) aquest espai penedesenc era –i continua essent-ho– un territori dedicat bàsicament a l’agricultura de la vinya i, d’acord amb aquesta especialització agrària, a una tradicional i força activa elaboració de vins i caves.

Es cert que alguns nuclis de població han anat creixent lentament, en especial Vilafranca, i que hi ha un moderat augment d’edificis de caràcter industrial i comercial, però en conjunt el que predomina com a paisatge és un gran, dens i gairebé continu vinyar. Dins de l’àrea que podem considerar metropolitana respecte al gran nucli urbà central, aquest vinyar constitueix, tant per la seva magnitud com per la relativa proximitat a aquest nucli urbà central, un excep-

cional paisatge de clar predomini agrari, en viu contrast amb l’existència de continus nuclis de població, edificacions i vies de comunicació que apareixen en el conjunt de l’esmentada àrea metropolitana. Una part d’aquest vinyar està dedicat a l’obtenció de vi, però ha tingut en els darrers anys una lleugera davallada, a diferència amb el que succeeix respecte a l’obtenció de cava, que han mantingut i fins i tot millorat la qualitat dels productes obtinguts. Això motiva els intents de millora que des de fa poc s’intenta en la producció dels vins penedesencs.

Des del punt de vista demogràfic, aquest espai penedesenc és el que ha experimentat un creixement més equilibrat durant tot el segle xx. Les viles principals, esmentades anteriorment, han tingut un augment poblacional constant al llarg de tot el segle, mentre que durant la primera meitat els pobles més petits patien una lleu pèrdua de població, segurament en benefici dels caps de comarca. Aquest model és el general de totes les zones agrícoles en aquesta època. Però des de 1950 el creixement de la població ha estat reduït, però continuat, a tot el territori i ha anat afectant per igual tots els municipis. Si l’any 1991 encara hi havia set municipis que perdien població, el 2005 només en restava un, el Pla del Penedès, i en cap cas es pot parlar de despoblament. En sentit contrari, cap dels municipis del que podríem dir “Penedès fèrtil”, ni gran ni petit, ha arribat a duplicar la seva població entre 1981 i 2005.

La riquesa bàsica de tots aquests municipis arrenca, com hem dit, de la viticultura, amb gran quantitat de caves i cellers repartits per tot el territori. En aquest sector a penes hi va afectar la crisi dels anys setanta, ja que no hi havia una indústria important a part de les activitats d’elaboració de vins i caves. Hi ha papereres a Gelida i cimenteres als Monjos, però són situades a la vora muntanyosa de l’Alt Penedès, ja fora d’aquest espai agrícola. A més, amb el naixement de la denominació d’origen “Penedès”, l’expansió de les grans empreses vinícoles fou important i es va assegurar una relativa prosperitat, a la vegada que dificultava l’establiment de polígons industrials. Per la mateixa raó, aquest espai s’ha mantingut al marge de l’aparició i desenvolupament de les urbanitzacions residencials dels pobles limítrofs de la comarca, urbanitzacions que l’envolten totalment, tant per la part del Baix Llobregat i del Garraf, que ja hem assenyalat, com per la de la comarca de l’Anoia, des de Cabrera i Piera fins a la Llacuna.

En aquest sentit, el Penedès agrícola és el sector de tota l’àrea analitzada en el nostre treball que menys modificacions poblacionals ha sofert, ja que des dels temps de la guerra civil la població de la majoria dels municipis no ha experimentat cap creixement exagerat ni tampoc cap aturada sobtada i els petits pobles han conservat amb gran fidelitat, malgrat la inevitable deriva cap a la preeminència dels serveis, el seu caràcter de població rural envoltada de conreus. D’aquesta manera, el Penedès resta, en conjunt, com un extens territori plenament rural que deu ser, amb aquestes característiques, l’exemple més proper a la ciutat de Barcelona i al que hem considerat en aquest estudi el nucli urbà central de l’àrea metropolitana.

6. Unes consideracions finals i un intent de conclusions

El primer i més general objectiu d’aquest treball era estudiar en quines èpoques i en quins determinats sectors territorials de les quatre comarques considerades s’havia produït un augment poblacional destacat al llarg de tot el segle xx i els primers anys del segle actual. En efecte, hem tingut en compte les dades de població fins l’any 2005 i sols en algun cas hem apuntat algun fet o alguna característica posteriors, però sense poder valorar encara amb exactitud la seva importància i la seva línia evolutiva en el moment de redactar aquest article.

Des del primer moment havíem de considerar, és clar, la indubtable importància que podien tenir les relacions poblacionals mantingudes entre el que hem establert com a nucli urbà central, els municipis de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat, i les quatre comarques estudiades per nosaltres. Cal tenir sempre present que l’esmentat nucli comptava amb més d’un milió d’habitants a partir de 1930. és indubtable que des d’aquest moment, podíem parlar ja de l’existència d’una àrea metropolitana, en la qual, d’una o altra manera, podia quedar inclosa una bona part de les comarques considerades.

Un cop tingudes en compte les dades estadístiques de la població dels municipis al llarg de tot el temps que hem indicat, quedava ben clar que en distintes èpoques hi havia hagut un acusat creixement poblacional per part d’uns determinats grups de municipis que, per altra banda, no sempre eren els mateixos. és cert que sovint aquests municipis solien ser els més propers i els millor comunicats amb el gran nucli central urbà, però no sempre es manifesta aquesta característica. Per altra banda, podien aparèixer municipis que havien crescut notablement en determinats moments i deixaven de fer-ho en altres. Essent les natalitats semblants en la majoria dels municipis i essent considerables els augments poblacionals aconseguits en determinats casos, era forçós recórrer sovint a la possible existència de corrents immigratoris importants.

L’estudi detallat de les dades demogràfiques confirma, és clar, aquesta suposició. A partir de mitjan segon decenni del segle xx, un corrent immigratori important va determinant un creixement de la població en diversos municipis propers al gran nucli urbà central. En el mateix nucli, com ja hem assenyalat, l’augment poblacional també fou molt important. La línia 1 del metro, llavors iniciat, apuntava ja des de l’Hospitalet cap al Prat de Llobregat i la línia 5 es dirigia cap a Cornellà de Llobregat. El ferrocarril de via estreta que sortia de Barcelona seguia, des de Sant Boi de Llobregat, pels municipis de la riba dreta del Llobregat, mentre que el de via ampla, que després fou explotada per RENFE, anava pels de l’esquerra. De la mateixa manera, la carretera principal, l’actual N-II, entrava al Baix Llobregat per Esplugues de Llobregat, no travessava el riu fins el pont de Molins de Rei i tenia el seu distribuïdor principal al lloc anomenat els Quatre Camins, en terme de Sant Vicenç dels Horts. Va ser a partir d’aquests eixos viaris que es va produir la difusió del primer corrent immigratori i es va repartir la nova població per determinats municipis.

Per contra, des de la fi del tercer decenni i durant els dos següents, apareixen noves circumstàncies que dificulten aquest creixement i fins i tot arriben a impedir-lo per complet. Ens referim als canvis socials i polítics que llavors aparegueren, que van començar amb una crisi econòmica general, la que es va iniciar a la borsa novaiorquesa el 1929, i que van culminar, sobretot, amb la guerra civil (1936-1939), que va provocar una completa situació d’anomalia. La dura postguerra no començà a presentar unes condicions socials i econòmiques d’una certa normalitat fins els darrers anys del cinquè decenni i primers del sisè.

Fou llavors quan, des de la meitat dels anys cinquanta fins als primers anys dels setanta, es produí una nova onada immigratòria. Una forta crisi de les àrees rurals d’unes regions espanyoles que, com ja hem indicat anteriorment, motivà una forta emigració cap a l’estranger i cap a determinats nuclis urbans espanyols i les seves rodalies. A les nostres comarques hi arribaren com a destí final d’un moviment que, en bona part, es va efectuar amb l’objectiu de moure’s “cap a Barcelona”. Es tractava del segon gran corrent immigratori que afectà l’àrea considerada en el nostre treball al llarg del segle xx . Pel nombre d’immigrants i per la notable integració d’aquests en la societat constitueix sens dubte el més important i el més decisiu de la Catalunya contemporània. Ja hem assenyalat els sectors i municipis més afectats per l’augment poblacional, que en bona part es deu a aquest corrent immigratori. D’una manera gràfica es mostra en el mapa 3, que indica la població dels diferents municipis em començar el novè decenni. L’àrea afectada pels municipis que presenten un creixement considerable s’estén especialment al costat mateix del nucli urbà central, i continua, per una banda, al llarg de la vall del Llobregat i, per l’altra, seguint la franja litoral.

Assenyalem algunes característiques que apareixen en aquest moment i continuaran en els anys següents, en particular en les àrees d’important immigració: a) el creixement poblacional ha coincidit i ha representat també un canvi econòmic, amb una disminució, sovint acusada, de les activitats agràries, un creixement de les activitats industrials i un augment considerable dels serveis; b) convé assenyalar ara, en aquestes consideracions finals del nostre treball, que sembla que hi ha hagut una notable integració social i cultural d’una gran part dels immigrants del segon corrent immigratori i especialment de llurs descendents; i c) l’extraordinari augment de les relacions establertes entre aquesta població creixent de les esmentades comarques i el nucli urbà central ha vingut condicionat per l’existència d’unes vies de comunicació prèvies i d’altres que s’han establert i que han millorat notablement en el setè i vuitè decennis, fet que al mateix temps assegura el manteniment i fins i tot el creixement paral·lel de les esmentades relacions. En el futur ens interessarà aprofundir, cosa que intentarem estudiar especialment a partir d’ara, en el canvi econòmic efectuat en tot el territori de les quatre comarques considerades a partir dels últims decennis del passat segle i també dels primers anys del segle xxi. Així mateix pensem analitzar en el futur com han evolucionat les relacions establertes,

Mapa 3

l’augment de la població per municipis de 1900 a 1981

Font: elaboració pròpia.

L’índex que utilitzem té en compte no pas l’augment total sinó l’augment per cada grup de 100 habitants de la població existent en començar el període considerat (1900) i el nombre obtingut vuitanta-un anys després. Resta ben clar el considerable augment poblacional dels municipis de bona part del Baix Llobregat, la més propera al nucli urbà central, i de tota la franja litoral.

socials i econòmiques, entre el nucli urbà central i la població de les comarques considerades, i com ha crescut i s’ha adaptat la xarxa viària a aquestes transformacions.

Encara caldrà insistir en dos fets que ja hem tingut ocasió d’assenyalar en el nostre treball i que ara ens interessa destacar. L’augment poblacional, en particular el de la franja litoral, s’ha efectuat també a causa de l’inici d’un cert moviment turístic i per un primer desenvolupament de les residències secundàries. Això és possible que no representi directament un augment de la població estant, però motiva, almenys, un creixement dels serveis. En referirnos al període següent podrem encara subratllar amb més força el que ara estem dient.

L’observació del mapa 3 i el que hem dit referent a l’evolució de la població fins 1981 ens mostra que, a diferència del que succeeix en bona part del Baix Llobregat i en la franja litoral del Garraf i del Baix Penedès, el creixement poblacional és força reduït en gran part de l’Alt Penedès. Evidentment, com ja hem explicat en el seu moment, en aquesta àrea no es donen els mateixos factors de transformació econòmica que hem indicat en altres llocs i

tampoc apareix amb importància el corrent immigratori que llavors hem assenyalat.

Ens interessa encara fer una última observació respecte a les dades de la població de 1981. En realitat reflecteixen en gran part la situació demogràfica dels primers anys del vuitè decenni, però que ja en els anys 1975-1976 havia començat un nou període d’un cert estancament poblacional a causa de la baixada de la natalitat, a causa de motius polítics, socials i econòmics, i a la inexistència de corrents immigratoris importants. Fou una nova etapa d’escàs augment de la població, que va afectar d’una manera o altra tot el país i que incidí clarament en les nostres comarques.

Precisament a partir de l’últim decenni del passat segle, ha començat un altra període d’augments poblacionals en diversos sectors de les comarques estudiades. Si el comparem amb l’anterior període de creixement poblacional, hi ha algunes diferències entre els sectors afectats i també respecte a alguns dels factors que han intervingut en un i altre cas. D’una manera global, podem dir que es produeix un reajustament poblacional, de manera que els municipis més propers al nucli urbà central, els més densament poblats i amb més problemes estructurals, cedeixen població als situats més allunyats d’aquest nucli i que tenen una població més baixa. A tot això cal afegir-hi en els últims anys, la superposició d’un tercer corrent immigratori constituït per una considerable aportació estrangera, amb unes característiques socials, econòmiques i culturals que ja hem tingut ocasió d’assenyalar anteriorment. Aquesta immigració estrangera ha representat uns resultats poblacionals ben diferents en els diferents sectors de tota l’àrea considerada en aquest treball. A la part central del Baix Llobregat, des de Sant Andreu de la Barca a Castelldefels, on hi havia hagut un augment considerable de la població en moments diferents –a l’esquerra del Llobregat en el sisè al vuitè decennis del segle xx (vegeu el mapa 3) i posteriorment en els municipis de la dreta del riu (vegeu el mapa 4)– el tercer moviment immigratori va significar el manteniment d’una població que ja presentava una considerable densitat, però que fou afectada en part del novè i en tot el desè decenni per una certa emigració cap a altres municipis més allunyats del nucli urbà central. D’altra banda, aquesta immigració estrangera, com hem assenyalat en el seu moment, contribuí a incrementar la població tant en els municipis més interiors del Baix Llobregat (Martorell, Olesa i Esparreguera) com en els municipis del front litoral (el Prat de Llobregat, Viladecans i especialment cal destacar el cas de Castelldefels, amb una població estrangera superior als 10.500 habitants l’any 2005, el que representa un percentatge d’un 18,68.

Hem de tenir en compte que d’una manera o altra, aquest corrent immigratori estranger ha afectat igualment un gran nombre de municipis de les altres tres comarques. En realitat, apareix com un moviment important en tota la franja litoral, on hi havia una gran demanda de serveis en funció del turisme i de les urbanitzacions existents, la majoria en aquests moments amb

Mapa 4

l’augment de la població per municipis de 1981 a 2005

Font: elaboració pròpia.

En aquests vint-i-cinc anys l’augment de la població s’efectua en els municipis del Baix Llobregat més allunyats del nucli urbà central i continua el creixement, encara que amb menys força, en municipis de la franja litoral. Per altra banda, el creixement poblacional apareix especialment fort en municipis que fins llavors no mostraven un increment notable (l’interior del Garraf i les vores muntanyoses de l’Alt i del Baix Penedès). En canvi, les parts planeres i agrícolament fèrtils d’aquestes dues comarques segueixen mantenint durant tot el període un creixement lent i sostingut.

un nombre important de població permanent. Ja hem donat les dades pertinents respecte a la comarca del Garraf i així mateix és ben considerable la xifra d’estrangers als municipis litorals del Baix Penedès. A més, en l’Alt Penedès i en la part interior del Baix Penedès, només les capitals comarcals i algun nucli més reflecteixen la continuïtat i la importància d’un considerable nombre de població estrangera, tal com abans ja hem indicat.

En el moment d’acabar la redacció d’aquest article podem afirmar que, amb posterioritat a l’any 2005, el nombre d’estrangers ha continuat creixent. Tres anys després, als municipis de Castelldefels i Cornellà, per citar només els casos més destacats, el nombre d’aquests immigrants era superior als 13.000 i a Sant Boi superior als 7.000. Però no sabem pas si ens trobem en un moment de continuïtat o de possible inflexió. D’una banda aquesta població es troba fins ara en ple procés d’integració i permanència i, d’altra banda, durant l’any 2008 han aparegut símptomes clars d’una forta crisi econòmica que ha afectat clarament les diferents activitats laborals, en especial les referents a les tasques de les construccions immobiliàries. Sembla que tan sols d’aquí a al-

guns anys, quan disposarem de més informació, podrem parlar de la estabilitat o fugacitat d’aquest fenomen poblacional. Potser llavors serà possible arribar a unes conclusions sobre la veritable transcendència d’aquest tercer gran corrent migratori.

Al marge d’aquest corrent immigratori hi ha altres factors que tenen també un paper important en el creixement poblacional de nombrosos municipis durant els dos darrers decennis. Recordem el paper del turisme, de l’esport i de l’oci en el cas de la franja litoral de les tres comarques que arriben o s’estenen al llarg del front marítim (el Baix Llobregat, el Garraf i el Baix Penedès). Un altre factor decisiu pot haver estat la conversió en residències permanents de bona part dels habitatges d’urbanitzacions que s’havien iniciat com a residències secundàries. Es tracta dels territoris del nord del Baix Llobregat que limiten amb l’Anoia –de Collbató a Sant Esteve Sesrovires– i també dels municipis interiors del massís del Garraf, tant els que s’encaren al curs final del Llobregat –de Corbera i Cervelló a Vallirana i Begues– com els de la comarca del Garraf –d’Olivella o Sant Pere de Ribes a Canyelles. Però el cas més clar és el dels municipis que envolten la gran plana del Penedès. Ja hem presentat i comentat el gran contrast que s’estableix en relleu, paisatge, població i economia entre els territoris perifèrics i els centrals de les comarques penedesenques. Són aquests últims els que, en canvi, configuren aquest paisatge d’extens vinyar tan característic del Penedès.

Encara unes paraules, per acabar aquest treball, sobre un concepte que hem utilitzat sovint al llarg de la nostra recerca i la present exposició. Es tracta de definir amb exactitud el que volem dir, en el nostre estudi, quan parlem de “les relacions poblacionals” que s’estableixen entre el nucli urbà central i els municipis de les quatre comarques estudiades. Aquestes relacions apareixen especialment en el cas d’antics habitants de l’esmentat nucli urbà central que decideixen viure de manera permanent en els municipis esmentats. Poden haver valorat, com ja hem assenyalat, un preu més baix dels solars o dels habitatges o bé la preferència per un ambient natural o social que semblaria més favorable, en comparança amb l’existent en el sector urbà on fins a aquell moment havien ocupat. També podem tenir en compte altres diferències existents entre ambdós llocs, i encara més si prèviament es coneixien bé, com succeeix en el cas d’haver viscut uns anys en un habitatge secundari en el lloc definitivament escollit per a viure-hi de manera permanent. Un segon cas és el creixement poblacional motivat per un corrent migratori. La relació amb el nucli urbà central es forma quan el corrent immigratori es dirigia, en principi, “cap a Barcelona” però la possibilitat d’establir-s’hi, en especial si hom cercava un lloc de treball, no es donà en el nucli urbà central sinó en altres municipis més o menys propers.

Altres tipus de relacions no repercuteixen pas en l’augment poblacional dels municipis considerats. Representaran sovint unes relacions i uns moviments migratoris fins i tot molt importants, però temporals. Un cop per setmana, per exemple, en el cas de les residències secundàries; potser diàriament, en el cas

dels moviments laborals en un o altre sentit, que constitueixen l’exemple més comú de moviments de caràcter pendular. En conjunt, es mouen així milers d’homes, dones i en ocasions infants. Recordem, per citar un altre cas, l’existència d’un altre dinamisme poblacional considerable que es produeix diàriament i amb continuïtat cap el nucli urbà central i a partir de l’esmentat centre, ja que l’aeroport de Barcelona es troba precisament en un dels municipis estudiats, el Prat de Llobregat, del qual pren el nom. Es evident que totes aquestes relacions no solen pas produir directament un augment de la població estant en cap municipi dels considerats en el nostre treball, però llur estudi podrà representar sens dubte una contribució a un dels aspectes més definidors de la vitalitat i el dinamisme actuals de l’àrea metropolitana de Barcelona.

7. Referències bibliogràfiques

CABré, Anna (1989). Les migracions a Catalunya. 1900-2000. Bellaterra: Centre d’Estudis Demogràfics.

CAsAssAs, Lluís [dir.]; MendizáBAl, Enric [coord.] et al. (1991). L’Alt Penedès. Una comarca dinàmica als confins metropolitans. Barcelona: Caixa de Catalunya.

DD.AA. (1981). Gran Geografia Comarcal de Catalunya. El Penedès i l’Anoia. Volum 5. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana.

DD.AA. (1981). Gran Geografia Comarcal de Catalunya. El Barcelonès i el Baix Llobregat. Volum 8. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana.

DD.AA. (2006). Atles Comarcal i Municipal de Catalunya Baix Llobregat i Garraf. Volum 4. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

DD.AA. (2006). Atles comarcal i municipal de Catalunya. Tarragonès i Baix Penedès. Volum 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

DD.AA. (2006). Atles Comarcal i Municipal de Catalunya. Anoia i Alt Penedès. Volum 7. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

DD.AA. (2007). Immigració. Les onades immigratòries en la Catalunya contemporània. Barcelona: Fundació Lluís Carulla.

Giner, Salvador [dir.] (2002). Dades estadístiques bàsiques 2000: ciutat, regió metropolitana i província de Barcelona. Barcelona. Diputació de Barcelona.

GuAl, Jordi; RiCArt, Anna (1981). L’economia de la comarca del Garraf. Barcelona: Caixa de Catalunya.

MA rg A le F , Joaquim; Bl A i , Jordi; Bern A l , Pedro (1989). El Baix Penedès. Transformacions econòmiques i rendibilització de l’espai. Barcelona: Caixa de Catalunya.

Rosés, Jordi [dir.]; MendizáBAl, Enric [coord.] et al. (1989). L’economia del Baix Llobregat. Creixement i desequilibris. Barcelona: Caixa de Catalunya.

SerrA, Josep [dir.] (2003). El territori metropolità de Barcelona. Barcelona. Mancomunitat de Municipis de l’àrea Metropolitana de Barcelona.

198 Treballs de la SCG, 69, 2010

Joan Vilà-Valentí i Miquel Vives Tort

SerrAtosA, Albert (2000). “Justificació de les propostes del Pla Territorial Metropolità de Barcelona”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 49, p. 51-68.

8. pàgines web

Centre d’Estudis Demogràfics (<http://www.ced.uab.es>)

Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres públiques (<http://www.gencat.net/ptop/AppJava/cat/estadistica//sintesi/terripob/pobterrden.jsp>)

Institut d’Estadística de Catalunya (<http://www.idescat.cat>)

ConfERènCIES

Mediciones de fincas, planos geométricos

y evaluación de la riqueza territorial de la provincia de tarragona (1846-1892)

José Ignacio Muro Morales Departament de Geografia

Universitat Rovira i Virgili (Tarragona) joseignacio.muro@urv.cat

Resum

El desenvolupament de la contribució d’immobles, cultiu i ramaderia a la província de Tarragona entre els anys 1845 i 1895 es va fer amb estadístiques territorials i amb l’aixecament de plànols parcel·laris. Els resultats de la recerca mostren una abundant documentació en forma de registres literals i numèrics, com recanacions i llibres d’amidament de terres dels termes municipals. Els amidaments de finques i les estadístiques territorials amb aixecaments parcel·laris van ser eines al servei de la gestió de la contribució territorial. La iniciativa va correspondre als municipis, amb l’objectiu d’organitzar de millor manera els repartiments de la quota de contribució territorial assignada per Hisenda.

paraules clau: agrimensura, cartografia cadastral, estadística territorial, història de la cartografia

Resumen

La implantación de la contribución de inmuebles, cultivo y ganadería en la provincia de Tarragona entre los años 1845 y 1895 se hizo con estadísti-

cas territoriales y con el levantamiento de planos parcelarios. La investigación ha desvelado la existencia de numerosos apeos y recanaciones de los términos municipales. Las mediciones de fincas y las estadísticas territoriales con levantamientos planimétricos constituyeron útiles instrumentos al servicio de la gestión de la contribución territorial. La cartografía parcelaria y las mediciones de fincas realizadas en los municipios de la provincia de Tarragona fueron una iniciativa local, con el objetivo de organizar los repartos del cupo de la contribución de inmuebles asignados por las autoridades de Hacienda.

palabras clave: agrimensura, cartografía catastral, estadística territorial, historia de la cartografía

Abstract

The management of the Land Tax implanted in the province of Tarragona between the year 1845 and 1895 had been made with territorial statistics and cadastral cartography. The investigation has revealed the surveys and other statistical registers of the municipalities. The territorial statistic and the cadastral maps constituted useful instruments to the service of the management of the land tax. These maps and the territorial information were a local initiative of the municipalities. The cadastral operations had one local scale, with the objective to distribute with equity the municipal quota.

Key words: art of surveying, cadastral cartography, territorial statistic, history of the cartography

1. Introducción

Empezaré esta conferencia con una carta de Medin Sabater y Palet escrita en Barcelona el 8 de abril de 1860 y dirigida a José Socias, alcalde del Vendrell. En ella, el geómetra, natural de aquella villa, comenta algunos aspectos relacionados con su actividad profesional:

‘sirva la presente para comunicarle que con respecto de lo que hablamos con V. de si levantaríamos el plano geométrico de este distrito municipal y posteriormente habiéndole presentado un servidor el pliego de condiciones para hacerlo presente al Ayuntamiento y junta pericial y al mismo tiempo habiendo sabido que habían tenido alguna reunión sobre el particular desearía mucho de V. que tuviese la amabilidad de escribirme para ver como se encuentran con respecto a este asunto por que si se determinasen en hacerlo entonces un servidor vendría preparado con todo lo necesario para dar

principio cuanto antes para que Vds. lo tuviesen todo arreglado para el nuevo repartimiento’.

A continuación Sabater entraba en otras consideraciones sobre un antiguo oficio que se ha adaptado a las necesidades de los representantes municipales y de propietarios con el fin de elaborar una estadística territorial a través del levantamiento planimétrico. El párrafo final dice así:

‘Al mismo tiempo puede V. participar al Ayuntamiento que si tuviese el gusto de ver un plano en limpio un servidor cuando venga ya les presentará uno hecho todo por secciones con su correspondiente numeración es decir que se encuentra dicho plano en un estado que con un solo golpe de vista encuentran la pieza de tierra o camino de dicho termino que Vds. quieran. En fin si quiere tomarse la molestia de pasar en Calafell hallará V. uno que reúne todas estas circunstancias en la secretaria de dicho pueblo. Espero que cuanto antes me contestará algo sobre el particular […] firmado Medin Sabater]. Dirección Calle de la Canuda nº 20, p. 3ª, Barcelona’.1

Un mes después, el 10 de mayo de 1860, la junta pericial y el ayuntamiento del Vendrell firmaban un contrato con Medin Sabater por el cual éste se comprometía a hacer y formar la estadística parcelaria y geométrica del término municipal. En síntesis, Sabater debía levantar un plano parcelario del municipio a escala 1:5.000 y realizar un libro de apeo, base del amillaramiento, que aprobó el administrador de Hacienda el 15 de enero de 1861. Un documento utilizado hasta los primeros años del siglo xx. En los últimos años la literatura y la investigación sobre el catastro y la fiscalidad en los inicios del estado contemporáneo ha discutido de forma amplia las carencias e insuficiencias de un proyecto catastral consensuado y, sobre todo, las consecuencias sociales, políticas y económicas de un régimen fiscal con altas dosis de arbitrariedad sobre los propietarios y arrendatarios, y el sector agrícola. Sin embargo, en la segunda mitad del siglo xix existieron propuestas y recursos humanos y materiales dirigidos a ampliar el conocimiento de la riqueza territorial de pueblos y propietarios. El catastro o la falta de catastro fue durante medio siglo y hasta su desarrollo a finales de aquél una de las cuestiones más debatidas en nuestro país. Una parte muy significativa de la historia agraria y de la geografía histórica interesada en esa importante cuestión ha puesto el acento en la iniciativa estatal. Remitimos al lector a la consulta de la voluminosa historiografía (Pro Ruiz, 1992; Comín, 1988; Segura, 1988; Vallejo, 2001b, Muro, Nadal y Urteaga, 1996b). Por nuestra parte creemos que el empuje de la administración en esta cuestión es una

1. Carta de Medin Sabater a José Socias, Barcelona 8 de abril de 1860. Arxiu Històric Comarcal del Baix Penedès. Fons Municipal del Vendrell. Correspondencia. Administració General 1780-1869. Caja 109.

parte de la cuestión. La falta de un desarrollo claro y sostenido de averiguaciones de la Hacienda pública sobre los datos que sustentaban la contribución de inmuebles, cultivo y ganadería generó un despliegue de iniciativas locales. En este marco quiere situarse este trabajo sobre las variadas formas de evaluación de la riqueza territorial de la provincia de Tarragona en la segunda mitad del siglo xix.

El texto está dividido en dos apartados. El primero analiza la implantación y la gestión de la contribución territorial en la provincia de Tarragona. En él describiremos las acciones de las oficinas de Estadística desde principios de 1850 para asignar la riqueza de los municipios. La inercia de su labor se extiende a lo largo de toda la década. A principios de la década siguiente (1860) y como en otras provincias españolas, nuevas evaluaciones impulsaron la rectificación de los amillaramientos con el fin de reflejar los cambios en la actividad agrícola. Por último, indicaremos la actividad de las oficinas de Hacienda a finales de la década de 1870, con el fin de renovar el contenido de los registros administrativos.

La segunda parte presenta las características de la planimetría parcelaria y estadística territorial, desde la primera referencia en la Selva del Camp en 1846, hasta la última en la Canonja en 1892. La investigación aporta datos sobre la intensa actividad de medición geométrica del territorio con carácter parcelario, realizada por una extensa lista de expertos geómetras.

La rica documentación de apeos, recanas, mediciones y estadísticas territoriales realizados en diversos periodos muestra la vitalidad de una antigua tradición de evaluación y reparto de las cargas fiscales en la provincia. La medición y clasificación de las fincas se extendieron por todo el territorio provincial y constituyeron una solución económica para muchas entidades locales y representantes de propietarios.

2. la falta de una estadística para la exacta evaluación de la riqueza

Como en casi todas las provincias del país, desde el año 1845, la implantación de la reforma fiscal en la provincia de Tarragona supuso el reparto de la contribución territorial a cabo a través de la asignación de un cupo a cada municipio. En los primeros años, la cuantía de los cupos municipales no estaba fundamentada en evaluaciones directas o en declaraciones de riqueza por parte de los propietarios. A pesar de que el sistema es conocido (Pro Ruiz, 1992; Segura, 1990, Vallejo Pousada; 2000) resumiremos el funcionamiento de la maquinaria de gestión del impuesto territorial.

La contribución de inmuebles, cultivo y ganadería, la contribución territorial, fue creada por la reforma de 1845 como un impuesto de producto que gravaba la renta de la tierra y los beneficios agrícolas y pecuarios. Se convirtió así en la principal fuente de recaudación de Hacienda. Sin embargo, la contri-

bución territorial fue implantada sin información suficiente sobre las fuentes de riqueza que gravaba. La acción administrativa fue oficialmente de arriba hacia abajo. El gobierno determinaba una cantidad a recaudar en cada presupuesto, el cupo de la contribución territorial. El Ministerio de Hacienda repartía dicha cantidad entre las provincias, con los cupos provinciales. Y las diputaciones y las administraciones de hacienda distribuían dicho cupo entre los municipios. Las oficinas de Hacienda podían comprobar la riqueza inmueble de los municipios a través de comisiones provinciales de estadística territorial o con comisionados encargados de efectuar comprobaciones sobre el terreno. Por último, los ayuntamientos y las juntas periciales locales asignaban los cupos individuales a los contribuyentes en función de su riqueza y rendimientos. La recaudación del cupo en sus diferentes niveles estaba fundamentada en la solidaridad colectiva. La falta o descenso de un cupo municipal suponía el aumento de otros. Los ayuntamientos debían averiguar la riqueza imponible de los contribuyentes en función de las declaraciones de sus bienes. Todo este edificio estaba asentado sobre una importante casuística de carácter local.

Las juntas periciales locales debían comprobar la veracidad de las declaraciones y, sobre todo, realizar evaluaciones de los productos de fincas con definición de su calidad y resultados. Esta dinámica administrativa permitió el repartimiento del impuesto a través de un conjunto documental en forma de padrones de riqueza, amillaramientos, cartillas de evaluación, que todos los municipios estaban obligados a realizar. Tuvo el valor de la continuidad. En algunas zonas del país, los padrones y amillaramientos constituyeron durante más de un siglo el registro literal y numérico utilizado por Hacienda para evaluar los rendimientos de la actividad agraria e inmobiliaria.

La asignación de un cupo tributario sin datos sobre la riqueza imponible dejaba en falso todas las intenciones de equidad y fue un campo abonado a las reclamaciones individuales y municipales. La necesidad de información sobre la riqueza territorial y la atención a las reclamaciones de pueblos y hacendados no podían ser atendidas con medios escasos. Por ello desde la década de 1840 se traspasó a la sociedad local la responsabilidad de la evaluación y de la recaudación y se adoptaron medidas para la evaluación de productos y para la formación de los padrones de riqueza.2 Poco después, el 18 de diciembre de 1846, fue publicado el Reglamento de Estadística de la Riqueza Territorial, que definía las operaciones de averiguación catastral. Sin embargo, esa iniciativa no fue desarrollada en todo su potencial.

La organización de las comisiones de estadística provinciales en agosto de 1848 cambiaría esta situación de partida. Así fue en algunas provincias donde estas comisiones realizaron completas estadísticas territoriales (Nadal, Urteaga,

2. Real Orden 6 de diciembre de 1845 aprobando la instrucción sobre el modo de hacer las evaluaciones de productos, formar y rectificar los padrones de riqueza inmueble, cultivo y ganadería, Suplemento al Boletín Oficial del Ministerio de Hacienda, 1845-1849, págs. 255-265.

Muro, 2006b). La Comisión de Estadística Territorial de la provincia de Tarragona inició su labor a finales del año 1849. Fue dirigida desde el 26 de noviembre de 1849 hasta abril de 1851 por José de Allende Salazar.3 Su objetivo era ‘conseguir el más exacto conocimiento de la riqueza afecta a la contribución territorial, o sea sobre el producto líquido de los bienes inmuebles, cultivo y ganadería, base precisa para que los repartimientos se ejecuten con la mayor exactitud y desaparezcan las desproporciones que hasta aquí pudo motivar la falta de datos’. El jefe de la comisión era también el presidente de la Comisión de Evaluación y Repartimiento de la contribución territorial de la Capital. Inmediatamente se puso manos a la obra. A mediados de enero de 1850 la oficina de estadística publicaba una instrucción para la evaluación de los productos y la formación de los padrones. La actividad de averiguación fiscal quedó reforzada con la circular de 7 de mayo de 1850 que unificaba la evaluación de la riqueza encomendada a las comisiones de estadística y definía el contenido y estructura formal de padrones y amillaramientos. Efectivamente, en Tarragona, el Jefe de Estadística solicitó de las juntas periciales la elaboración y presentación de las cartillas de evaluación de los municipios. Este fue el documento de base sobre el que se sustentó durante décadas el sistema de amillaramientos, tras el abandono de la vía de la estadística territorial o catastral por parte de la administración.

El administrador de contribuciones directas de la provincia había dejado claro que los repartimientos eran independientes de los datos estadísticos ‘pues los unos tienden a regularizar equitativamente la distribución de los cupos asignados a los pueblos por el año actual y los otros a conocer la riqueza imponible de la provincia para gravarla justa y proporcionalmente en el reparto general del próximo año de 1851’.4 En otras palabras, la dinámica administrativa obligaba a repartir el impuesto con la información disponible. Cuando existiera información suficiente podría asignarse una riqueza imponible sobre el cupo de la contribución.

La oficina dirigida por Allende Salazar revisó las evaluaciones de los productos, las cartillas de evaluación y los padrones de riqueza de los pueblos. El resultado fue la constatación de la expansión agrícola, en particular del viñedo, así como los aumentos de fincas derivados de la división de la propiedad. También reconocía que los cupos no estaban fijados con ‘precisión’, debido a la inexistencia de datos.5 Aunque no fue un recurso muy utilizado por falta de medios, la Comisión de Estadística consideró la posibilidad de realizar

3. La Comisión de Estadística de Tarragona quedó refundida en la Administración de Contribuciones Directas a principios del año 1851. José de Allende Salazar cesó en sus funciones el 15 de abril de 1851. Boletín Oficial de Tarragona, nº 51, miércoles 23 de abril de 1851, pág. 2.

4. Tarragona 5 de febrero de 1850, Rafael González Antran, Boletín Oficial de Tarragona, febrero 1850.

5. Instrucción y reglas que observaran los ayuntamientos y juntas periciales de los pueblos de la provincia para las evaluaciones de productos y formación de los padrones de la riqueza inmueble, cultivo y ganadería, que han de servir para el repartimiento de la contribución territorial en el año procsimo de 1851, Boletín Oficial de Tarragona, nº 8, viernes 18 de enero de 1850, pág. 2.

nuevos apeos y recanaciones, para actualizar los datos fiscales de los contribuyentes. De hecho, una de las primeras decisiones de Allende Salazar como presidente de la Comisión de Evaluación y Repartimiento de la capital fue la actualización de los datos relativos a la contribución territorial del municipio de Tarragona a partir de un apeo, encomendado al perito agrónomo y agrimensor Federico Gomis.

A pesar de los apremios de Hacienda por confeccionar el repartimiento de 1851, algunos ayuntamientos no remitieron los datos a las oficinas de Hacienda, otros solicitaron prórrogas y un reducido número elevaron reclamaciones por el aumento del cupo. En el verano de 1850, y después de comunicar a las autoridades de la dirección general la oposición de muchos pueblos a las evaluaciones efectuadas y el silencio de otros, Allende Salazar decidió organizar comisiones específicas a los pueblos, acompañadas de peritos agrónomos, agrimensores, arquitectos y maestros de obras. Con el fin de motivar la participación de estos profesionales, Allende Salazar hizo propaganda sobre las perspectivas de empleo, dado que ‘no se trata de la apreciación o evaluación de una o dos fincas, sino de muchas, y porque estos funcionarios estarán seguros de tener casi siempre ocupación, ya saliendo a los pueblos morosos, ya a comprobar sobre el terreno la verdad o inexactitud de los referidos datos o las reclamaciones de agravio que se promuevan, ya a levantar en su día la estadística individual o parcelaria de la riqueza contribuyente’.6 A finales de noviembre de 1850, la oficina de estadística había remitido a todos los ayuntamientos la ‘plantilla rectificada’ con los valores que debían aplicarse a los distintos objetos sujetos a contribución. En base a éstos, los ayuntamientos y juntas periciales debían formar sus respectivos amillaramientos. La puesta al día de los datos fiscales culminó en la publicación del repartimiento de 1851, firmado por la propia comisión de estadística en base a una división municipal aun no depurada de 214 pueblos y, a pesar de los esfuerzos, sin fijación de la riqueza imponible. La labor de la Comisión de Estadística fue continuada durante unos meses por delegados de Estadística, dependientes de las oficinas de Hacienda. Su tarea no cayó en saco roto. El reparto de la contribución para el año 1852 contemplaba la riqueza imponible, valor sobre el que fueron asignados los cupos correspondientes.

En la última parte de la década numerosos municipios de la provincia de Tarragona alzaron críticas sobre las evaluaciones y la riqueza asignada. En una provincia especialmente afectada por la plaga del oidium tuckery decenas de municipios solicitaron rebajas del cupo de contribución (Nadal y Urteaga, 2008). Ante la negativa de Hacienda, juntas periciales y ayuntamientos solicitaron autorización para formar un presupuesto para gastos de mediciones y nuevas evaluaciones, también rechazado.

El aumento de la cantidad presupuestada para la contribución territorial para el año 1859 originó nuevas quejas y, sobre todo, fue un acicate para la

6. Boletín Oficial de Tarragona, nº 103, miércoles 14 de agosto de 1850, pág. 2.

renovación de los datos fiscales. En el mes de abril de 1858 y a través de un reparto adicional, el Ministerio de Hacienda aumentó los cupos provinciales. Esta decisión dio origen a un nuevo período de rectificaciones de los amillaramientos. De entrada, y con el objeto de no aumentar el producto líquido de cada municipio más allá del 14 %, fue necesario aumentar su riqueza imponible, con la consiguiente presentación de reclamaciones de agravio y la negativa a reconocer la riqueza asignada por otros. De nuevo, los responsables de Hacienda reconocían ‘la falta de una estadística perfecta y detallada’.

En sus reclamaciones, los pueblos destacaban los errores en la asignación de riqueza por parte de la Comisión de Estadística en los primeros años de la década. Los propietarios solicitaban la revisión de las bases de apreciación de la riqueza territorial, con la reforma de la plantilla de gastos y las bases estadísticas. Algunos ayuntamientos, como el de Tarragona en abril de 1858, acusaban a la Comisión de Estadística de clasificar mal los terrenos de los municipios y obtener datos erróneos sobre los productos líquidos, al no descender a ‘un minucioso y detenido examen’. En el caso de Tarragona, las diferencias apuntadas fueron resueltas con la medición y clasificación de fincas rústicas y urbanas de Tarragona, realizadas por el agrimensor Juan Prats y Estela y el arquitecto Antonio Gras y Ribot para la Comisión de Evalúo y Reparto de la contribución territorial de la capital provincial, presidida por Félix Maestre y Moreno. Las operaciones periciales se iniciaron en el mes de abril, y se extendieron hasta finales del año 1861.

La rectificación de los amillaramientos obligó a poner en marcha toda la maquinaría. El 8 de junio de 1858 la Dirección General de Contribuciones ordenó la rectificación de los documentos estadísticos. El administrador de Tarragona, Juan Salvador, preparaba el terreno. Opinaba que la riqueza territorial de Tarragona ‘ha de ofrecer hoy una cifra inmensamente mayor a la que arrojó el resultado de las operaciones practicadas en los años de 1852 y 1853’. Los datos aportados para justificar el aumento de la riqueza provincial eran indirectos: mejora de los medios de transporte, bondad de los terrenos, benignidad del clima; con una excepción, la ‘calamidad del oidium en los últimos 10 años’. Sin embargo, la perdida en las viñas había quedado compensada por el mayor precio de los vinos. El administrador de Hacienda de la provincia dispuso la rectificación de las cartillas de evaluación, con los tipos de productos y de gastos deducidos de los precios medios desde el año 1848. El mandato iba acompañado de la amenaza de envío de comisiones periciales de oficio para ‘levantar sobre el terreno las cartillas de evaluación’.7

Finalmente hubo autorización administrativa para que los municipios imputaran en sus presupuestos los gastos de evaluación de la riqueza y formación de amillaramientos y repartos (Real orden 10 de febrero de 1859 y Real orden

7. Administración Principal de Hacienda Pública de la provincia de Tarragona. Comunicación de Juan Salvador al Alcalde del Vendrell, Tarragona 6 de agosto de 1858. Arxiu Històric Comarcal del Baix Penedès. Fons Municipal del Vendrell. Hisenda. Treballs del Repartiment per 1860. Junta Pericial. Treballs estadístics de cultius 1855-58. Caixa 548.

17 de marzo de 1860) y fueron fijadas las reglas para la formación y examen de los amillaramientos,8 después de rectificadas las cartillas de evaluación. La novedad con respecto al edificio construido en 1850 para implantar el sistema de amillaramiento fue la obligatoriedad del resumen de usos y clasificaciones, con el objeto de construir una estadística territorial, el ‘resumen general de la riqueza de la provincia’, y la declaración de la cabida superficial del término municipal en la medida local y reducida a varas cuadradas.

Esta tarea de renovación de los datos de la riqueza inmueble se extendió por toda la provincia de Tarragona. Una parte mayoritaria de municipios presentó su documentación, que fue aprobada. Algunos pueblos presentaron cartillas de evaluación con riquezas imponibles inferiores al antiguo amillaramiento. Un grupo minoritario no realizó ninguna operación. La respuesta de Juan Salvador fue rechazar los repartos para 1862 que no estuvieran basados en la rectificación de los amillaramientos, no aceptar cartillas de evaluación con menor riqueza que la aceptada en los repartos de años anteriores y, de nuevo, amenazar con el envío de comisiones de comprobación.9

El administrador tampoco estaba conforme con el tenor de algunas excusas proporcionadas por ciertos municipios. Estos argüían la carencia de peritos facultativos para verificar la medida, clasificación y calificación de los predios. Según Salvador obtener documentos estadísticos redactados por facultativos autorizados era caro para los propietarios y ‘no existe disposición alguna que autorice la imposición o el recargo de los tributos para satisfacer los gastos originados por los apeos’.10

En realidad, desaparecidas las Comisiones de Estadística y ante la necesidad de renovar las evaluaciones fiscales, la administración cedió el protagonismo a las juntas periciales, ayuntamientos y propietarios. Las rectificaciones de oficio llevadas a cabo a finales de la década de 1850 y principios de la siguiente fueron realizadas por profesionales de la agrimensura, geómetras, agrimensores y agrónomos.

Efectivamente, a principios de 1860, coincidiendo con una etapa de renovación de los amillaramientos, por la extensión de la plaga del oidium, y por el aumento de la riqueza imponible (Vallejo Pousada, 2001b), muchos municipios encargaron nuevos apeos y recanas, fundamentados en mediciones realizadas por agrimensores.11 En ocasiones, las mediciones de fincas se obtenían

8. Dirección General de Contribuciones. Estadística. Reglas para la formación y examen de los amillaramientos y resúmenes de la riqueza territorial, Circular 6 de marzo de 1860, en Boletín Oficial del Ministerio de Hacienda, 1860, Tomo XVI, págs. 23-40.

9. Administración Principal de Hacienda Pública de Tarragona. Estadística. Juan Salvador, 5 de julio de 1861, en Boletín Oficial de la Provincia de Tarragona, 1861. En el ejercicio siguiente la administración de hacienda de Tarragona volvió a publicar la llamada a la elaboración de los amillaramientos por parte de algunos ayuntamientos y juntas periciales, sin aceptar las excusas de no saber como ‘cubrir los gastos que origine la formación de aquellos documentos’.

10. Administración Principal de Hacienda Pública provincia de Tarragona. Estadística. Boletín Oficial de la Provincia de Tarragona, nº 91, martes 31 de julio de 1861.

11. Para el caso del Camp de Tarragona véase Cardó (1983).

a partir de levantamientos y planimetrías parcelarias. Estos documentos y los planos parcelarios constituyeron la base de los datos fiscales de esos municipios. Sin entrar en mayores detalles servirá el ejemplo de Vila-seca. El 13 de agosto de 1862, el alcalde de Vila-seca insertaba un anuncio en el Boletín Oficial de la Provincia de Tarragona que dice así: ‘terminadas las operaciones estadístico territoriales de esta villa y su término, consistentes en un plano geométrico parcelario del distrito municipal, y en el apeo y amillaramiento individual de la riqueza imponible’.

Estas operaciones periciales resultado de la renovación de los amillaramientos se extendieron hasta mediados de la década siguiente. En ese momento, en pleno período de la Restauración política empezó a cuestionarse la gestión de la contribución territorial. La alternativa no era otra que la implantación de un catastro. Sin embargo, la voluntad por parte de Hacienda de no perder capacidad recaudadora de un tributo tan importante imposibilitó las reformas radicales.

Como ha señalado el historiador Rafael Vallejo la contribución territorial mantenía una gran relevancia en el conjunto de la recaudación de impuestos en el último tercio del siglo. También llama la atención sobre la imposibilidad de reformar el sistema de amillaramientos desde 1875, a pesar de los repetidos intentos. Así, los ministros de Hacienda de los primeros años de la Restauración plantearon la reforma del sistema de amillaramientos, a partir de una profundización de las bases estadísticas de la riqueza territorial y el aumento en la relevancia de la propiedad urbana (Vallejo, 2001a).

El objetivo de los cambios introducidos por Hacienda era desvelar la riqueza oculta, mantener la recaudación por contribución territorial y bajar el tipo impositivo. Así lo reconocía el Reglamento para la rectificación de los amillaramientos de la riqueza territorial de 18 de septiembre de 1876 en el ministerio de José García Barzanallana: ‘la distribución de los cupos municipales entre los individuos contribuyentes, que es en definitiva el objeto capital de esta clase de trabajos estadísticos, y que no puede ser justa sino se conoce por medio del registro debidamente conservado la capacidad tributaria de cada uno de ellos, puede asegurarse que hace tiempo no reconoce más base sino la arbitrariedad de las corporaciones encargadas de realizarla’.

Los nuevos instrumentos fueron la elaboración de los registros de fincas, actualizados por apéndices anuales. Bajo un criterio de valoración agronómica, el reglamento de 1876 establecía unas regiones agrícolas, con cartillas y tipos evaluatorios comunes para los pueblos integrantes y la formación de juntas municipales, regionales y provinciales. La composición de las comisiones de evaluación y repartimiento y las diversas juntas fue ampliada con la presencia de peritos. Estos cambios tuvieron varias réplicas. De especial significación para la estadística territorial fue la promovida por el ministro Manuel de Orovio en agosto de 1878. El 7 de agosto de 1878 creaba una sección de Estadística de la Riqueza Territorial en la Dirección General de Contribu-

ciones. En las provincias fueron organizadas las Comisiones Especiales de Estadística de la Riqueza Territorial. Las presiones de las comisiones especiales de estadística de la riqueza territorial sobre los ayuntamientos y juntas periciales volvieron a dinamizar nuevas evaluaciones y, también, estadísticas territoriales. Bajo la presidencia de Bernardo Balmes y Jordana, la comisión de estadística territorial de Tarragona fiscalizó las tareas asignadas a las Juntas de Amillaramiento con la concesión de plazos terminantes para la presentación de las cédulas de amillaramiento, la publicación de los precios medios decenales para la valoración de los productos y la formación de las cartillas de evaluación. Además obligó a presentar datos sobre la cabida y superficie agrícola, así como las relaciones juradas de la actualización sobre los productos de las fincas rústicas y urbanas.12

Como hemos dicho, motivados por las nuevas exigencias de evaluación fiscal, algunos ayuntamientos y juntas de amillaramiento contrataron los servicios de especialistas, dando publicidad a las convocatorias y a los concursos. Empresas y oficinas de trabajos estadísticos se anunciaban en el propio Boletín de la Provincia, ofreciéndose a ‘llenar y rectificar las cédulas-declaraciones de los pueblos que les hayan sido devueltas, respondiendo de presentar el trabajo en condiciones de ser admitido’.

El municipio de Bonastre constituye un interesante caso sobre la actuación de la Hacienda pública y la gestión de la contribución territorial por parte de los representantes municipales en este período. En noviembre de 1879, la Junta Municipal de Amillaramiento enviaba un certificado con los contribuyentes morosos al presidente de la Comisión de Estadística Bernardo Balmes. La excusa de la falta de declaraciones juradas no fue suficiente. Las cédulas de riqueza de Bonastre habían sido devueltas en cuatro ocasiones, hecho que provocó una multa a los vocales de la Junta. La amenaza de una visita de inspección de Hacienda para realizar las cédulas de oficio se hicieron efectivas. El 14 de agosto de 1881, la Junta de Amillaramiento reunió a sus componentes ‘para deliberar bien este negocio, para ver si se puede eximir la multa impuesta y evitar que venga la citada comisión’. El acuerdo alcanzado fue realizar de nuevo y de oficio la evaluación fiscal ‘haciendo antes una nueva medición y clasificación de todas las fincas de este término municipal, y que para cubrir estos gastos se haga un reparto entre estos vecinos y los terratenientes’. El encargado de dicha medición y de las operaciones topográficas y catastrales fue el contratista José María Pujol, vecino de Tarragona, con el cual se había convenido un contrato. Las operaciones planimétricas fueron iniciadas a la semana siguiente (21 de agosto de 1881) por el agrimensor Agustín Mas, natural de Tortosa.

12. Por ejemplo en el municipio de Cunit. Riqueza rústica de Cunit. Relación de los propietarios de este distrito, con expresión de las fincas rústicas que en el mismo poseen, su cabida por clases de cultivo y valor en renta anual de cada uno según aparece de las cedulas de declaración presentadas. Año 1880. Arxiu Comarcal del Baix Penedès. El Vendrell. Fons Municipal de Cunit. Hisenda.

3. la medición de fincas, la estadística territorial y los planos parcelarios en la provincia de tarragona

La cuestión catastral fue uno de los grandes temas que quedaron por cerrar en el liberalismo. En el siglo de los catastros parcelarios de un gran nivel de detalle en diversos países europeos, nuestro país no logró imponer con continuidad temporal y territorial un sistema similar. Como ha quedado demostrado en diversas investigaciones anteriores a ésta y ha escrito el geógrafo Luis Urteaga (2008) la ausencia de un catastro general no significa exactamente carencia de cartografía catastral. La iniciativa estatal inició un ensayo catastral en la provincia de Madrid que quedó en vía muerta (Muro, Nadal, Urteaga, 1996). Sin embargo, antes y después de esa propuesta la iniciativa local realizó completas estadísticas territoriales.

En muchos municipios de la provincia el reparto de la contribución territorial estuvo basado en mediciones y evaluaciones realizadas por agrimensores y presentada en forma de recanaciones, apeos y libros de medición de tierras. Estos eran unos documentos con información literal y numérica, con datos desagregados sobre la propiedad y sus usos. Estos registros constituían la continuidad de una tradición que podemos remontar al siglo xviii y obedecían a la necesidad de obtener datos para un reparto equitativo del impuesto y mejorar la información sobre la riqueza imponible del municipio.

Los datos obtenidos muestran que más del 60 % de los municipios de la provincia utilizaron este sistema (véase figura 1). La importante labor de medición y clasificación de las fincas rústicas afectó a 117 municipios, con un total de 182 documentos diferentes (véase cuadro 1). Algunos de ellos fueron evaluados y medidos por agrimensores en más de una ocasión. A pesar de mostrar una distribución por el conjunto del territorio, el porcentaje de municipios con libros de medición es más alto en algunas zonas de la provincia. Por encima del 50 % de municipios encontramos el partido de Valls (90 %), el del Vendrell (76 %), el de Montblanc (73 %), el de Tarragona (69 %) y el de Reus (61 %).

La etapa de mayor intensidad corresponde a los años transcurridos entre 1846 y los años finales de la década de 1860 (véase cuadro 2), con el 80 % de los documentos localizados. Esta agrupación temporal responde a las dinámicas de la gestión de la contribución territorial. Por ejemplo, entre 1846 y 1859 se produce una puesta al día de los padrones de riqueza y una adaptación de la antigua fiscalidad a la nueva. La década comprendida entre 1857 y 1868 atiende a las nuevas evaluaciones de los amillaramientos, consecuencia de los cambios de cultivo (véase cuadro 2).

La última fase, entre los años 1876 y 1900, está relacionada con una cierta continuidad de la tradición y las nuevas presiones de evaluación por parte de la Comisión de Estadística Territorial organizada a finales de 1878.

El contenido de estos documentos era simple: los nombres de las fincas y sus dueños, ordenados por partidas, con la clase de cultivo, su extensión en jornales y lindes o ‘confrontaciones’, con la indicación de las fincas colindantes

figura 1

Municipios de la provincia de tarragona mediciones y evaluaciones de fincas, y municipios con planimetría parcelaria (1846-1892)

Municipios de la provincia de Tarragona mediciones y evaluaciones de fincas, y municipios con planimetría parcelaria (1846-1892). Elaboración propia.

a través de los puntos cardinales. En ocasiones, el agrimensor daba explicaciones del significado de las abreviaturas, el alcance y precisión de las operaciones de medición. Pere Amorós, agrimensor y autor de la recanación de Porrera del año 1846 incluye observaciones de este tipo: ‘Lo terme de Porrera fou recanat orizontalmen esto es per pla com si no hi hagues montañas contan per superficie de cada finca lo que tindria si se rebaixava a plom la par mes alta de las fincas al nivell de la mes baixa’.13 La medición de las fincas rústicas era la fórmula más frecuente, con un coste por unidad de superficie, aunque también se solicitaban mediciones de los predios urbanos, de gran relevancia en ciertos núcleos urbanos de la provincia.

13. Recanació del terme de Porrera feta per disposició del Govern en lo any 1846. Como en el caso de Porrera, los apeos y recanaciones en los primeros años de implantación de la contribución territorial estaban redactados en catalán.

Cuadro 1

libros de medición de tierras de la provincia de tarragona (1846-1900)

partidos judiciales

número de municipios (1861)

de medición de tierras Municipios con apeos y recanaciones

Fuente: Elaboración propia

Cuadro 2

períodos de realización de los libros de medición de tierras (1845-1900)

partidos judiciales1845-18591860-18751876-1900Sin datos totales

Falset 8 173129

Gandesa 163–10

Montblanc 1498132

Reus 4121–17

Tarragona 173–11

Tortosa 265–13

Valls 15146–35

Vendrell, el 16162135

Fuente: Elaboración propia.

Otra característica de esta documentación es su continuidad como práctica, pues alcanza hasta el mismo final de siglo. Los libros de la recanación, estadísticos, de apeo, y de medición de tierras constituían la base de datos para la formación de los padrones de riqueza, amillaramientos y repartimientos del cupo de contribución. Con frecuencia así quedaba indicado, como en el caso de la Recana para la formación del amillaramiento de 1857 del municipio de Rodonyà, realizado por el agrimensor Antonio Boada. En cualquier caso cada agrimensor elaboraba materiales específicos para un municipio. Es el caso de Guàrdia dels Prats (actualmente perteneciente a Montblanc), donde el agrimensor Juan Prats y Estela realizó en 1858 un Libro

de recana, con el índice alfabético con el número de orden, los usos y lindes de las fincas, un Libro estadístico de la propiedad urbana y territorial, con las cabidas, la clase de cultivo y los linderos y, por último, el Amillaramiento de 1858, el documento administrativo oficial. Otros agrimensores integraron la estadística territorial contenida en el apeo en el propio amillaramiento, aunque debieron justificarlo. Es el caso de Pedro Taixés y Seguí para los casos de Cambrils en 1864 y de Reus en 1872. Los dos documentos estadísticos contienen una certificación final que dice así:

‘Pedro Taixés y Seguí, maestro de obras y agrimensor por S.M. y perito de las Hipotecas del Partido de Reus nombrado por la Administración de Hacienda de Tarragona certifico: que el presente libro de amillaramiento queda por mi autorizado quedando exacto con las enmiendas antes anotadas, habiendo antes examinado sobre el terreno y en el cual se hizo la clasificación que corresponde a cada una de las fincas según mi leal saber y entender en la villa de Cambrils a los veinte días del mes de marzo de 1864, firma de Pedro Taixés y Seguí’.

El título muestra esa relación: Amillaramiento de Cambrils. Libro de apeo de Cambrils verificado por el maestro de obras y agrimensor D. Pedro Taixés y Seguí, 1864. Con el paso del tiempo era suficiente denominarlos como nuevo apeo, exacta rectificación de la riqueza o moderna medición del término. Los ejemplos de nuevas clasificaciones y mediciones son frecuentes. Es el caso de los municipios del Milà y Nulles. Conocemos la Recanación del Milà de 1849, la Visura y clasificación de 1863 y un Índice alfabético de las alteraciones habidas en la riqueza rústica y urbana de este término municipal desde 1863, y las variaciones de riqueza según el apéndice del año 1880. El ejemplo de Nulles, del partido judicial de Valls, muestra el poder de convicción de la estadística territorial basada en mediciones de fincas. Así, en 1846, Domingo Soler, vecino de Tarragona realizaba la Recana de Nulles, que constituyó la base de su padrón de riqueza. Posteriormente, la Comisión de Estadística de la provincia de Tarragona rectificaba la cartilla de evaluación, con la finalidad de asignar la riqueza imponible en el ejercicio de 1851. Al año siguiente, el práctico Pau Vendrell, de Alió, realizó una Nova visura de terras del terme de Nulles . Los gastos de la realización de la visura fueron financiados con un ‘repartiment popular’. Dos años después, en 1854, el agrimensor José Vallvé realizaba otra Recana de las fincas del municipio, con los datos del agrimensor comisionado de Hacienda Magin Josa.

No acabaron aquí las diligencias periciales de la estadística territorial en Nulles. El amillaramiento de 1866 estaba basado en un apeo y una clasificación realizados por el perito agrimensor y agrónomo Juan Prats y Estela. El apeo no se encuentra entre la documentación municipal, pero en esta ocasión, el administrador de Hacienda Juan Salvador escribe un largo visto bueno al amillaramiento:

‘la Administración ha examinado el presente amillaramiento con la debida detención y hecha cargo de las comunicaciones pasadas por el alcalde del pueblo, atendidas las razones alegadas en la conferencia tenida al efecto con el ayuntamiento y junta pericial, de las que resultó demostrado que los impuestos que gravitan sobre la propiedad serán distribuidos con más equidad y justicia si se toma por base este amillaramiento, tomando en consideración que el presentado en 1861 y aprobado en 14 de enero de 1862 lo fue en calidad de provisionalmente y para que sirviese de base al repartimiento de la contribución mientras no se depurase de un modo más exacto la verdadera riqueza del distrito, circunstancia atendible y que se ha llenado por medio del actual que conservando los mismos tipos evaluatorios es resultado de un apeo y clasificación hechos detenidamente por el perito agrimensor-agrónomo Juan Prats y Estela, la propia Administración le presta su aprobación para que sirva de base a los sucesivos repartimientos de la contribución territorial, firma de Juan Salvador’.

Hasta nosotros ha llegado el contrato de 21 de agosto de 1880 celebrado con José Mayné y Roig, agrimensor y perito tasador de tierras, vecino de Tarragona, para realizar los trabajos de clasificación de las fincas rústicas y la medición de las fincas urbanas de Nulles. Sin duda alguna, el ejemplo de Nulles resume las diferentes etapas de elaboración de los datos de la contribución territorial.

Podría pensarse que la medición de fincas afectó sólo a pequeños y aislados municipios. No es el caso, puesto que todas las capitales de partido judicial disponen de documentos estadísticos. Entre otros destacamos la ciudad de Reus. Ya en el año 1846 sus representantes encargaron a un agrimensor la Estadística de las fincas rústicas de la Ciudad de Reus, Burgá y Mascalbó formada para el año 1846. Muchos años después, el ya citado maestro de obras y agrimensor Pedro Taixés y Seguí realizó en 1872 el Libro de apeo del término de Reus y terrenos intermuros.

Como hemos visto, el reparto de la contribución territorial produjo un conjunto de estadísticas territoriales en forma de libros de medición de tierras, apeos o recanaciones. También en el caso de la provincia de Tarragona algunos municipios elaboraron una completa tarea catastral que incluyó levantamientos planimétricos. La cartografía parcelaria de iniciativa local en la provincia de Tarragona constituye una documentación asimilable a un catastro gráfico de carácter parcelario, aunque sin una lógica general. 14 Los planos parcelarios trazados a gran escala debieron tener un gran poder de convicción como instrumentos de un reparto más justo. Aunque, comparados con las mediciones de fincas, resultaban muy caros (Urteaga, 2007). Esa es tal vez

14. Las consecuencias de la ausencia de continuidad en las iniciativas estatales ante el catastro durante el liberalismo español es tratado en Pro Ruiz (1992). Sobre la implantación, desarrollo del impuesto y sus resultados en la agricultura española ver Vallejo Pousada (2001b).

una de las razones de la menor abundancia de planos geométricos en la provincia de Tarragona, comparada con la de Barcelona (Nadal, Urteaga, Muro, 2006b).

Los ayuntamientos y juntas periciales utilizaron estos documentos como un medio de ajuste de la riqueza imponible, una manera más justa de repartir la contribución territorial. La antigüedad de los datos, la disconformidad con los cupos y riquezas imponibles, las dificultades del sector agrícola, y la incapacidad material de las juntas periciales de resolver un complejo problema de evaluación y reparto contribuyeron a la contratación de geómetras y agrimensores en el levantamiento de planos. Los expertos y empresarios de la agrimensura tuvieron un arma ante los funcionarios de Hacienda que sabían de su existencia y reconocían la necesidad de una estadística territorial. Los planos parcelarios permitían, además, una suerte de fijación de los límites de la propiedad. Los agrimensores extendieron su práctica más allá de las fincas de los grandes propietarios para levantar las fincas de un municipio.

La investigación ha permitido localizar mapas levantados por varios profesionales -geómetras, agrimensores, arquitectos, maestros de obras y directores de caminos vecinales-, por iniciativa de ayuntamientos y juntas periciales, y sufragados a cuenta de los repartos internos de la contribución territorial.

El número de documentos localizados hasta este momento es de 35, correspondientes a planos y atlas parcelarios de 28 municipios, repartidos entre todos los partidos judiciales de la provincia. Esta cifra supone un 15 % de los 186 municipios de la provincia (véase cuadro 3). La densidad es mayor en los partidos judiciales de Tortosa (27 %), el Vendrell (30 %) y Valls (25 %). La mayor parte de los planos fueron levantados entre 1860 y 1880. El período más fecundo corresponde a los años comprendidos entre 1860 y 1875, con cerca del 60 % de los mapas (véase cuadro 4).

Podemos distinguir dos grandes grupos de mapas parcelarios: los planos geométricos de conjunto de los términos municipales y los atlas parcelarios. Todos ellos de carácter manuscrito. A las características formales y cartográficas de unos y otros dedicaremos las siguientes reflexiones. En cada una de esas tipologías existieron variaciones y matices de orden técnico y de presentación por parte de los encargados de su realización.

Un ejemplo de esa diversidad es la medición geométrica realizada en la Selva del Camp entre los años 1846 y 1847. El trabajo iniciado por el agrimensor Lluís Llansás y continuado por José Simón Vallvé contiene los croquis de las parcelas del término, ordenadas por partidas, sus mediciones geométricas y anotaciones manuscritas a lápiz. Es un documento incompleto correspondiente al cuaderno del agrimensor y resulta un paso intermedio entre los libros de medición de tierras o apeos y los planos geométricos de los términos municipales.15

15. [Medición geométrica de la Selva del Camp], 1846. Arxiu Històric Municipal de la Selva del Camp, Hisenda, 5.288.

Cuadro 3

Municipios de la provincia de tarragona con planimetría parcelaria

partidos judiciales

Fuente: Elaboración propia

Cuadro 4

períodos de levantamiento de los planos parcelarios documentados en la provincia de tarragona

partidos judiciales1845-18591860-18751876-1900Sin datos

Fuente: Elaboración propia.

Los planos geométricos representaban el parcelario rústico numerado del término municipal en una hoja, dividida en secciones catastrales o partidas y con indicación de los términos colindantes. Existen evidencias de este tipo de planos en diversos municipios, como en Sant Vicenç de Calders16 realizado en

16. El plano de Sant Vicenç de Calders no está entre la documentación municipal del Vendrell. Vid. Medición del tierras del término de San Vicente dels Calders, 17 de enero de 1852, Arxiu Comarcal del Baix Penedès. Otros documentos han sufrido una suerte similar al plano de Sant Vicenç de Calders. Es el caso de Salomó (1860), Pla de Cabra, actual Pla de Santa Maria (1862), Cornudella de Montsant (1862), Calafell (1862). Roda de Barà (1874), Santa Bàrbara (1878), Bonastre (1881).

José Ignacio Muro Morales

1852 por el experimentado agrimensor José Francisco Soler. En este municipio y como había sucedido en la provincia de Barcelona, los agrimensores ofrecieron sus servicios, y el trato quedaba cerrado a través de un contrato, con las condiciones técnicas y económicas del encargo.

Ese fue el caso del municipio de Salomó, del partido judicial del Vendrell. El 15 de junio de 1860, el agrimensor Alberto Moliner Bertrán firmaba un contrato con el ayuntamiento por el que se comprometía a hacer ‘la medición geométrica de todas las propiedades enclavadas en dicho término y formará el correspondiente plano en escala 1:5.000 entregándolo al ayuntamiento’.17 Todos los planos geométricos contienen una división parcelaria ordenada a partir de secciones o partidas numeradas. Esta ordenación quedaba reflejada en los registros estadísticos y amillaramientos asociados realizados por los peritos. En ellos se incluyen el inventario de las parcelas de los planos, con el nombre del propietario y los usos con sus superficies, lo que posibilita la reconstrucción desagregada del paisaje y la propiedad rural. Aunque el mapa ha desaparecido, el Libro de apeo de Pla de Cabra (Pla de Santa Maria) realizado por Antonio Boada en 1862 así lo refleja. Otros ejemplos son el Amillaramiento del pueblo de Calafell del mismo año, formado por Lluís Llansás, la Estadística territorial de Roda de Barà realizada por Francisco de Paula Ribot en 1874. En el municipio de Santa Bàrbara esta realidad queda reflejada en el mismo título del documento fiscal.18

Las escalas elegidas son, en general, muy detalladas, como corresponde a una cartografía catastral. Si en el caso de los planos geométricos de la provincia de Barcelona abundan los planos a escala 1:5.000, en el caso de los de Tarragona hay una cierta variedad, como 1:7.500 o en algún caso aislado 1:500. En estos documentos que representan el conjunto municipal, el geómetra dividía el parcelario en secciones catastrales numeradas de variadas formas, indicaba la orientación del plano, indicaba la escala de forma numérica y gráfica, generalmente en metros, además de representar abundantes elementos planimétricos, como los núcleos de población, los de carácter hidrográfico o la red viaria.

Los atlas parcelarios localizados proceden en su mayor parte del partido judicial de Tortosa. Algunos incluyen entre sus páginas el apeo con la información estadística básica. Es el caso del Atlas del plano geométrico y apeo de las fincas rústicas de Gandesa (1867) realizado por el agrimensor Lluís Llansàs y el Plano geométrico del distrito municipal de Perelló (1880). El primero compuesto por 127 hojas (véase figura 2) a escalas variables, aunque la escala más frecuente, en 117 hojas, es la de 1:2.000. Este atlas incluye además el Plano de Gandesa a escala 1:1.000, que representa el núcleo urbano. Una hoja del atlas

17. Contrata bajo la cual el agrimensor D. Alberto Moliner se compromete a formar la estadística del término municipal del pueblo de Salomó, 15 de junio de 1860, Ajuntament de Salomó, Libro de actas, 1860.

18. Provincia de Tarragona. Pueblo de Santa Barbara. Año económico de 1878 a 1879. Registro general de las fincas rústicas que existen en el término jurisdiccional del espresado pueblo, con expresión del número en que figuran en el plano parcelario y del que se hallan inscritas en el amillaramiento (…), Santa Barbara, 10 de marzo de 1878. Ajuntament de Santa Bàrbara.

figura 2

portada del Plano geométrico del distrito municipal de Perelló. 1880. Ajuntament del perelló y cartela del Atlas del plano geométrico y apeo de las fincas rústicas de Gandesa. 1867. lluís llansás. Ajuntament de Gandesa

está dedicada a las aclaraciones sobre los signos convencionales. Entre éstos destaca una gradación cromática indicativa de los diferentes caminos ganaderos del municipio. Tanto el plano del núcleo urbano, como las hojas del atlas del parcelario rústico tienen en su anverso el apeo y lista de propietarios, la numeración correlativa del parcelario, el domicilio, la partida y la extensión en jornales y hectáreas.

Una manera similar de organización de la información fue utilizado por el autor del Plano geométrico del distrito municipal de Perelló en 188019. El documento original tenía 79 hojas con 115 secciones catastrales (véase figura 2). Han llegado hasta hoy, 74 hojas desencuadernadas. La escala en 73 hojas es de 1:2.500 y 1:10.000 en un único caso. En unas hojas pautadas del atlas aparece un índice correlativo dividido en partidas o secciones, con la numeración del plano, la del registro y cédula declaratoria, el nombre de los propietarios y la extensión superficial de las fincas.

Algunos ayuntamientos y juntas periciales invirtieron abundantes recursos en estas operaciones y atendieron ofertas de geómetras con un valor añadido. En este sentido, algunos peritos experimentados elaboraron detalladas estadísticas territoriales de los municipios. Estas incluían levantamientos precisos del parcelario, presentados en forma de atlas. A partir de los levantamientos detallados se obtenía, por reducción, los planos geométricos de conjunto.20

19. El atlas parcelario del Perelló no contiene indicación de autoría. En la misma situación se hallan el atlas parcelario y la estadística territorial de Roquetes (1877) y el atlas parcelario de Masdenverge (s.d.). 20. Los mapas que hemos podido consultar no tienen características formales coincidentes, salvo el hecho de estar encuadernados, excepción hecha del incompleto atlas parcelario del municipio de la Sénia del que se conservan 32 hojas con 35 secciones catastrales, levantadas a escala 1:5.000. [Atlas geométrico del término municipal de la Sénia], sin fecha ni autor, 32 hojas, Ajuntament de la Sénia, Urbanisme.

Un ejemplo destacado de atlas parcelario es el realizado por el geometra Medin Sabater i Palet en Tortosa. Después de realizar el plano geométrico del Vendrell en 1860 sabemos que firmó los de Cornudella de Montsant y Ascó, de los años 1862 y 1865 respectivamente. La Estadística territorial del distrito de la ciudad de Tortosa, está firmada el año 1868. El encargo de Tortosa supuso para Sabater i Palet tres años de trabajo en uno de los municipios más extensos de Catalunya y el segundo en la aportación a la contribución territorial de la provincia.21 Las labores de levantamiento se iniciaron con la firma del contrato el 8 de agosto de 1865.

La Estadística Territorial de Tortosa está compuesta por una cartografía parcelaria y urbana, encuadernada en siete volúmenes. El título del trabajo indica, de forma explícita, la existencia de un plano general del término, del que no tenemos constancia.22 El último volumen contiene los planos parciales de las calles de la ciudad de Tortosa23, con 25 hojas que representan la división por edificios de las calles del núcleo urbano. En el reverso de cada hoja aparece el registro explicativo con el nombre de la calle y los propietarios de edificios.

Los seis volúmenes restantes contienen los planos parcelarios de las fincas rústicas divididos en 16 partidas y 411 secciones catastrales, levantados a escalas variables, en un total de 410 hojas24. El 93 % de las hojas tienen una escala entre 1:2.000 a 1:4.000. Cada hoja del atlas comprende el parcelario de una sección, menos la primera del primer volumen en que aparecen dos, con la orientación geográfica, la escala numérica y la gráfica en metros (véase figura 3). Los materiales estadísticos y cartográficos fueron entregados por Sabater en 1868. A pesar del carácter monumental de la tarea, el geómetra tuvo dificultades para cerrar la cuenta estipulada en el contrato.

Otros mapas tienen una gran calidad técnica, como el Plano geométricoestadístico del distrito municipal de Vilaseca, levantado por el director de caminos vecinales Leandro Pons y Dalmau en el año 1862. Efectivamente, el ayuntamiento y junta pericial de Vila-seca daba cuenta el 7 de abril de 1861 de la necesidad administrativa de renovar la información fiscal: ‘diose así mismo cuenta de lo dispuesto por la Dirección General de Contribuciones en la propia fecha 20 de mayo último referente a que se haya de proceder a la formación del amillaramiento individual de la riqueza de este término, y en vista de todas las operaciones de esta clase hechas hasta el día adolecen de una falta notable de estadística sobre todo en las mediciones para de una vez adquirir la convicción del verdadero acierto, se acuerda que para hacer el

21. Sobre el geómetra Medin Sabater y Palet y la planimetría parcelaria de Tortosa véase Muro (2008).

22. Provincia de Tarragona. Estadística territorial del distrito de la ciudad de Tortosa. El plano general del mismo, comprendiendo los particulares de cada una de las partidas en que está subdividido con sus detalles en mayor escala y el amillaramiento de su riqueza rústica, urbana y pecuaria por el geómetra D. Medin Sabater y Palet. Año 1868. Ayuntamiento de Tortosa. Oficina del Cadastre.

23. Planos parciales de las calles de la ciudad de Tortosa acompañados del registro esplicativo del número de edificios que cada una contiene y sus propietarios respectivos por el geómetra D. Medin Sabater y Palet. 1868. 25 hojas a escala de 1 por 250, 7 de abril. Ayuntamiento de Tortosa. Oficina del Cadastre.

24. En el municipio de Tordera, provincia de Barcelona, el geómetra Sabater y Palet realizó otro atlas.

figura 3

Artística cartela de la Estadística Territorial del distrito de la ciudad de Tortosa. Medin Sabater y palet, 1868. Ajuntament de tortosa. Cadastre

amillaramiento expresado se proceda a levantar un plano parcelario de este término en el cual figurando la cabida de cada una de las fincas de los distintos propietarios sea de fácil a cada cual comprobar su esactitud’. 25 El plano26 y el amillaramiento de Vila-seca quedaron listos un año después, el 9 de abril de 1862 (véase figura 4).

Los planos geométricos de Valls y Ascó constituyen casos similares al de Vila-seca. El plano geométrico del término de Valls firmado por Francisco de Paula Ribot en 1864 fue levantado a escala 1:7.500 (véase figura 5). Un año después y a la misma escala fue levantado el plano geométrico del pueblo y partido de Asco levantado por el geómetra Medin Sabater y Palet, dividido en 119 secciones y partidas.

Agrimensores, como Antonio Boada, muy activo entre los años 1857 y 1878, fueron especialistas en este tipo de trabajos. También podemos mencionar a Federico Gomis, geómetra agrimensor, o Pedro Taixés y Seguí, maestro de obras y agrimensor. Esta nómina se complementó con otros profesionales. Algunos de ellos, además, basaron las mediciones y evaluaciones en levanta-

25. Arxiu Històric Municipal de Vila-seca, 1-2, Actes municipals 1861, acta 7 de abril de 1861.

26. Sobre este trabajo véase Alarcón (2003) y Muro (2007). Sobre el maestro de obras y director de caminos vecinales Leandro Pons i Dalmau ver Nadal, Urteaga y Muro (2006b).

José Ignacio Muro Morales

figura 4

Plano Geométrico-Estadístico del distrito municipal de Vilaseca, de leandro pons y dalmau, 1862. Arxiu Històric Municipal de Vila-seca

figura 5

Plano geométrico del término de Valls, por francisco de paula Ribot, 1864. Copia. Arxiu Històric Municipal de Valls

mientos planimétricos del parcelario, como Antonio Boada, Alberto Moliner, o el agrimensor y perito agrónomo Juan Prats y Estela. Las técnicas de levantamiento de este tipo de mapas estaban muy extendidas.27 El geómetra Medin Sabater y Palet firmaba en 1860 un contrato con el ayuntamiento del Vendrell y los representantes de los propietarios para formar la estadística parcelaria y geométrica.28 El contrato otorgaba a Sabater la condición de empresario de la agrimensura29 y estipulaba las características del encargo. Sobre las relacionadas con el levantamiento y presentación de planos decía lo siguiente:

‘El empresario levantará el plano geométrico del pueblo y su distrito, demarcando en él las vías de comunicación, torrentes, lagos y fuentes, delineando todas y cada una de las propiedades con su figura exacta señalando las subdivisiones de cultivo y su numeración (…) igualmente se obliga a entregar el plano de dicha jurisdicción en limpio en la escala de uno por cinco mil’.30

Además del amillaramiento, Sabater realizó un libro de apeo con los datos superficiales y de identificación parcelaria. Como era habitual en los contratos entre geómetras y propietarios, los trabajos quedaban concluidos en el momento de la aprobación por Hacienda y después de ‘que cada propietario esté satisfecho de la cabida que se le haya puesto en las diferentes piezas que en el plano obtuviera’.

Hemos comprobado como la labor de estos profesionales se extendió a lo largo de toda la provincia, ofreciendo diversas soluciones a la estadística territorial de los municipios. Algunos de ellos eran claramente vecinos, otros de comarcas próximas y los menos provinieron de otras provincias. Los trabajos de medición, los levantamientos planimétricos y la evaluación de la riqueza territorial dieron lugar a la organización de empresas y figuras profesionales relacionadas con la agrimensura. Empresarios y contratistas ofrecieron sus servicios y firmaron contratos, y tuvieron personal a su cargo para las tareas especializadas de estos encargos; geómetras, agrónomos, auxiliares, dibujantes, maestros de obras, arquitectos, directores de caminos vecinales, con relaciones con la administración provincial de Hacienda.

En la provincia de Tarragona hubo oportunidades para sus habilidades. De hecho, los ayuntamientos y juntas periciales convocaron a estos profesionales por medio de concursos publicados en los boletines oficiales. En una primera

27. Sobre las técnicas de levantamiento de los planos parcelarios a mediados del siglo xix ver Muro (2007).

28. Condiciones bajo las cuales el geómetra D. Medin Sabater y Palet, natural del Vendrell, provincia de Tarragona se compromete a hacer y formar la estadística y geométrica del presente pueblo, Vendrell, 10 de mayo de 1860. Arxiu Comarcal del Baix Penedès, Fons Municipal del Vendrell.

29. Sobre el carácter empresarial de las actividades relacionadas con el levantamiento de planos parcelarios puede verse Nadal, Urteaga y Muro, 2006b, págs. 63-82.

30. Condiciones, 10 de mayo de 1860.

etapa encontramos a agrimensores, recanadores y agrónomos titulados con una formación tradicional, procedentes de la misma provincia o de comarcas vecinas. La denominación de agrimensor es la más frecuente pero algunos se autodenominaron como geómetras, como Juan Boada o Juan Tudó. Esta titulación pervivirá hasta el final del siglo. También hubo combinación de títulos, como geómetras y agrimensores, o maestros de obras y agrimensores. La apertura de los estudios de agrimensura en la década de 1860 dio lugar a títulos de agrimensores y tasadores de tierras (Burgueño y Nadal, 2009). A partir de 1870 la figura más frecuente es la de perito agrónomo, en ocasiones junto al de agrimensor como es el caso de Pedro Moreno y Ramírez. Este último completa una nómina de destacados geómetras, verdaderos especiaistas de la estadística territorial en varias provincias como José Francisco Soler, Francesc Sallent i Feliu, Medin Sabater i Palet o Pere Ribas i Parellada.

Algunos peritos colaboraron con Hacienda. Fueron muy activos en la provincia de Tarragona el geómetra y agrimensor Federico Gomis, el agrimensor José Viñes, los peritos agrimensores y agrónomos Rafael Clariana y Magin Josa, el agrimensor Juan Prats y Estela, los arquitectos Francisco Barba y Masip y Antonio Gras y Ribot, así como el maestro de obras Baudilio Ribot o el director de caminos Manuel Salavera y Carrión.

Conclusiones

Los planos parcelarios levantados en la provincia de Tarragona fueron financiados con recursos privados. Esta planimetría proporcionaba los datos básicos de las dimensiones de las fincas, las clases y contenidos de cultivos e inmuebles. La realización de planos, apeos y recanaciones favoreció repartos más justos del cómputo global asignado por Hacienda y colaboraba en la reducción de la conflictividad. A pesar de ello la distribución de la contribución territorial entre los pueblos y los particulares no era ni justa ni equitativa, y difícilmente podía disimular su arbitrariedad. La estadística territorial de iniciativa local contribuyó a mejorar las evaluaciones de la riqueza de los municipios y de las fincas. Los agrimensores aportaron soluciones imaginativas a las limitaciones de la administración de Hacienda. Esta realizó sin medios suficientes las tareas de inspección pericial. Los libros de medición de tierras y los mapas constituyen detalladas estadísticas territoriales y son un rico y disperso patrimonio cartográfico de utilidad para el estudio de los cambios en el paisaje agrario y de la propiedad de la provincia.

Agradecimientos

Este trabajo ha sido realizado en el marco del proyecto de investigación SEJ2005-07590-C02/01/GEOG financiado por la Dirección General de In-

vestigación del Ministerio de Educación, actualmente Ministerio de Ciencia e Innovación. Una primera versión de este trabajo fue presentada como comunicación en el Segon Congrès Català de Geografia: El mapa com a llenguatge geogràfic, celebrado en Barcelona y Vilanova i la Geltrú del 29 al 31 de mayo de 2008. También queremos extender nuestro agradecimiento a todas las personas que desde diferentes archivos y depósitos documentales han colaborado en la realización de esta investigación.

bibliografía

Al ArCon i CoMpAny, Victoria (2003). Aproximació al Plànol Geomètric de Vila-seca de 1862. Trabajo inédito. Universitat Rovira i Virgili. Burgueño, Jesús (2007). “Cartografia cadastral de la província de Lleida (segles XVIII-XIX)”. A: MontAner, M. Carme; nAdAl, Francesc; urteAgA, Luis [eds.]. La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX). Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya, p. 39-49.

Burgueño , Jesús [cur.] (2008). El mapa com a llenguatge geogràfic. Recull de textos històrics (ss. XVII-XX). Barcelona: Societat Catalana de Geografia.

Burgueño , Jesús [dir.] (2001). Atles de les viles, ciutats i territoris de Lleida. Lleida, Diputació de Lleida i Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya.

B urgueño , Jesús; l A sso de l A v eg A , Ferran (2003). Història del mapa municipal de Catalunya . Barcelona: Direcció General d’Administració Local.

Burgueño, Jesús; nAdAl, Francesc (2009). “Agrimensores para un país sin catastro. La enseñanza de la agrimensura en los institutos de segunda enseñanza (1857-1887). El caso de Lleida”. En: Hacienda y fiscalidad. Actas de las VIII Jornadas de Castilla-La Mancha sobre investigación en archivos (Guadalajara 27 a 30 de noviembre de 2007). Guadalajara: ANBAD Castilla-La Mancha.

CArdó i soler, Josepa (1983). L’evolució dels conreus del Camp de Tarragona a partir del segle XVIII. Valls: Centre d’Estudis Vallencs.

CoMín, Francisco (1988). Hacienda y economía en la España contemporánea (1800-1936). Madrid: Instituto de Estudios Fiscales.

Feo pArrondo, Francisco (2002). “El catastro y otras fuentes complementarias para el estudio de la propiedad rústica española (1800-1940)”. CT/ Catastro [Madrid], núm. 44, p. 89-101.

Muro MorAles, José Ignacio (2007). “Las técnicas de levantamiento de los geómetras”. A: MontAner, M. Carme; nAdAl, Francesc; urteAgA, Luis [eds.]. La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX). Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya, p. 53-64.

Muro MorAles, José Ignacio (2008). “La estadística territorial del distrito de Tortosa de Medin Sabater y Palet (1868)”. CT/Catastro, [Madrid], núm. 63, p. 61-80.

Muro, José Ignacio; nAdAl, Francesc; urteAgA, Luis (1996). Geografía, estadística y catastro en España. Barcelona: Ediciones del Serbal.

nAdAl, Francesc (2006). “El Atlas parcelario de Llívia de 1849”. Scripta Nova. Revista electrónica de geografía y ciencias sociales [Barcelona], 1 de agosto de 2006, vol. X, nº 218 (57), http://www.ub.es/geocrit/sn/sn-218-57.htm.

nAdAl, Francesc (2007). “Els atles parcel·laris municipals de la provincia de Barcelona (1851-1882)”. A: MontAner, M. Carme; nAdAl, Francesc; urteAgA, Luis [eds.]. La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX). Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya, p. 95-106.

nAdAl, Francesc; Burgueño, Jesús (2008). “La enseñanza de la agrimensura en las academias de Bellas Artes: el caso de Barcelona (1852-1869)”. CT/ Catastro [Madrid], núm. 63, p. 81-97.

nAdAl, Francesc; urteAgA, Luis (2001). “Un plànol d’usos del sòl del municipi de Tordera a mitjan segle XIX”. A: juBAny, Jordi; MirAlles, Marta; hernández, Jordi; Melero, Josep [coords.]. III Trobada d’Estudiosos del Montnegre i el Corredor, Barcelona: Diputació de Barcelona, p. 137-142. nAdAl, Francesc; urteAgA, Luis (2008). “L’impacte geogràfic de la plaga de l’oïdi sobre el vinyar català: el cas de la comarca del Maresme (1852-1862)”. Cuadernos de Geografía [València], núm. 83, p. 39-60.

nAdAl, Francesc; urteAgA, Luis; Muro, José Ignacio (2006a). “La documentación cartográfica de la Contribución de inmuebles, cultivo y ganadería: el caso de la provincia de Barcelona (1845-1895)”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles [Madrid], núm. 40, p. 83-109.

nAdAl, Francesc; urteAgA, Luis; Muro, José Ignacio (2006b). El territori dels geòmetres. Cartografia parcel·lària dels municipis de la província de Barcelona (1845-1895). Barcelona: Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona. pérez piCAzo, María Teresa (1998). “Fuentes fiscales e historia agraria. El debate en torno a las posibilidades heurísticas de los amillaramientos”. Estudios Geográficos [Madrid], vol. LIX, núm. 231, p. 285-309. pro ruiz, Juan (1992). Estado geometría y propiedad. Los orígenes del catastro en España (1715-1941). Madrid: Centro de Gestión Catastral y Cooperación Tributaria. rosselló, Vicenç M. (2007). “Els parcel·laris vuitcentistes a Mallorca (18581866) i la intervenció de Pere d’A. Peña”. A: MontAner, M. Carme; nAdAl, Francesc; urteAgA, Luis [eds.]. La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX). Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya, p. 77-86. segurA i MAs, Antoni [coord.] (1988). El catastro en España, 1714-1906. De los catastros del siglo XVIII a los amillaramientos de la segunda mitad del siglo XIX. Madrid: Centro de Gestión Catastral y Cooperación Tributaria.

segurA i MAs, Antoni (1990). “Els amillaraments: una font per a l’anàlisi de la propietat de la terra a la segona meitat del segle XIX”. Estudis d’Hstòria Agrària [Barcelona], núm. 8, p. 235-265. tAtjer Mir, Mercè (1988). “La contribución territorial urbana (1716-1906)”. A: segurA i MAs, Antoni [coord.]. El catastro en España, 1714-1906. De los

catastros del siglo XVIII a los amillaramientos de la segunda mitad del siglo XIX. Madrid: Centro de Gestión Catastral y Cooperación Tributaria, vol. 1, p. 135-173.

urteAgA, Luis (2007). “El coste económico de los trabajos catastrales a mediados del siglo XIX”. A: MontAner, M. Carme; nAdAl, Francesc; urteAgA, Luis [eds.]. La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX). Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya, p. 65-76.

u rteAg A, Luis (2008). “Dos décadas de investigación sobre historia de la cartografía catastral en España (1988-2008)”. CT/Catastro [Madrid], núm. 63, p. 7-30.

vAllejo pousAdA, Rafael (1998). “La estadística territorial entre 1856 y 1868: diseño y quiebra de la utopía catastral”. CT/Catastro [Madrid], núm. 34, p. 61-82.

vAllejo pousAdA, Rafael (2000). “Los amillaramientos como fuente estadística: una visión crítica desde la contribución territorial”. Historia Agraria [Murcia], núm. 20, p. 89-116.

vAllejo pousAdA, Rafael (2001a). “La demanda de catastro durante la Restauración y el catastro por masas de cultivo de 1895”. CT/Catastro [Madrid], núm. 42, p. 35-55.

v A llejo p ousA d A, Rafael (2001b). Reforma tributaria y fiscalidad sobre la agricultura en la España liberal, 1845-1900. zaragoza: Prensas Universitarias de zaragoza.

vidAl Bendito, Tomàs (2007). “La cartografia cadastral a Menorca al segle XIX”. A: MontAner, M. Carme; nAdAl, Francesc; urteAgA, Luis [eds.]. La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX). Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya, p. 87-94.

José Ignacio Muro Morales

Com canviar quan els canvis són difícils?

Avantatges i desavantatges de la barcelona competitiva des de l’economia simbòlica

Montserrat pallares-barbera

Departament de Geografia

Universitat Autònoma de Barcelona montserrat.pallares@uab.cat

Resum

Al llarg de la història, la ciutat ha tingut diferents funcions i desenvolupaments, però sempre ha estat la peça clau dels sistemes productius imperants. En aquest article es postula que, a la primera dècada del segle vint-i-u, l’economia simbòlica apareix com l’equivalent al que en èpoques anteriors ha estat el sistema de producció flexible o fordista. L’objectiu és analitzar el procés de formació de l’economia simbòlica, com es commodifica l’element cultural o bé qui el consumeix. A Barcelona, el MACBA, dissenyat per Richard Meier, o la Torre AGBAR, per Jean Nouvel, són inversions públiques i privades que constitueixen símbols de la Barcelona global. El MACBA va ser dissenyat específicament per a ser una institució cultural. No així la torre AGBAR, que és un edifici d’oficines. En aquest article s’argumenta que elements simbòlics que no van ser concebuts com a tals, formen part de l’economia simbòlica d’una ciutat.

Mots clau: Valoració d’un bé, economia simbòlica, geografia econòmica.

Resumen

A lo largo de la historia, la ciudad ha tenido diferentes funciones, pero siempre ha sido la pieza clave de los sistemas productivos imperantes. En este artículo se postula que, en la primera década del siglo veintiuno, la economía simbólica se muestra como el equivalente de lo que en otras épocas han sido los sistemas de producción flexible o fordista. El objetivo es analizar el proceso de formación de la economía simbólica, como se commodifica el elemento cultural o bien quien lo consume. En Barcelona, el MACBA, diseñado por Richard Meier, o la torre AGBAR, por Jean Nouvel, son inversiones públicas y privadas que constituyen símbolos de la Barcelona global. El MACBA fue diseñado específicamente para ser una institución cultural. No fue así con la torre AGBAR, que es un edificio de oficinas. En este artículo se argumenta que elementos simbólicos que no fueron concebidos como tales forman parte de la economía simbólica de una ciudad.

palabras clave: Valorización de un bien, economía simbólica, geografía económica.

Abstract

Despite of historical economic changes, cities have always been the efficient pinpoint of production systems. In this article I postulate that at the first decade of the twenty-first century, the symbolic economy seems the equivalent to what in previous periods were the Fordism or the Flexible Production System. The objective is to analyze how the symbolic economy is formed, how the cultural good is commodified and who demands it. In Barcelona, buildings as the MACBA, designed by Richard Meier, or the AGBAR tower, by Jean Nouvel, are public and private investments, respectively, which constitute two of the global city symbols. The MACBA was specifically designed to be a cultural institution. Otherwise, the AGBAR tower is an office premise. In this article I argue that many of the symbolic elements were not built as such, but they are part of the symbolic economy of a city.

Key words: Commodification, symbolic economy, economic geography.

Introducció

L’objectiu d’aquesta conferència es analitzar el procés de formació de l’economia simbòlica. Si acceptem que l’economia simbòlica és eminentment urbana (zukin, 1995) i que els elements culturals són les variables que nodreixen que una ciutat gaudeixi d’economia simbòlica o no (Shih-Chang,

quan

2004; Benach, 2009), és molt important analitzar què es considera element cultural i com es produeix l’economia simbòlica d’una ciutat, qui la consumeix i quins són els agents implicats en la producció, quines són les variables que es tenen en compte i quines no es consideren però constitueixen elements bàsics per l’economia simbòlica d’una ciutat.

Agafant Barcelona com a objecte d’estudi, l’edifici del MACBA, dissenyat per Richard Meier, o la Torre AGBAR, per Jean Nouvel, són inversions públiques i privades que constitueixen dos símbols de la Barcelona global. Aquests dos exemples donen peu a un primer comentari important. El MACBA va ser dissenyat específicament per a ser una institució cultural.1 Ningú posa en dubte que el museu forma part de l’economia simbòlica de Barcelona. L’edifici AGBAR és un edifici d’oficines i serveis. Què transforma aquest edifici en objecte simbòlic per a la ciutat? és la seva forma? Va ser construït específicament per a ser un símbol? és un símbol cultural? és un símbol de la ciutat? A qui pertany? Començant responent la darrera pregunta, es podria dir que és una inversió privada amb funcions específiques, però que la seva estètica, commodificada, 2 es converteix en un símbol. La commodificació és un terme que és refereix a la transició entre un bé i un bé de consum. Per tant, en la formació de l’economia simbòlica d’una ciutat hi ha una acumulació de símbols, públics i privats, que són consumits per diferents grups (visitants, turistes, persones de negocis, població autòctona) i que són utilitzats pels governants locals com a conjunt de fortaleses locals i factors competitius de la ciutat global. Per què és important a la primera dècada del segle vint-i-u l’economia simbòlica? La ciutat ha tingut diferents funcions i desenvolupaments. Sempre ha estat l’instrument eficient i eficaç que servia els diferents sistemes productius: la ciutat de la revolució industrial, la ciutat fordista, la ciutat flexible, la de la nova economia, la ciutat qualitativa i la ciutat simbòlica. Cada una s’ha construït i ha respost a les necessitats d’optimitzar els recursos del sistemes de producció imperants a les diferents èpoques.

En l’economia manufacturera, els avantatges competitius no tenien en compte la ciutat sinó com a lloc de mercat. Concretament, la ciutat podia inclús ser centre de localització de l’activitat econòmica, però els seus atractius d’atreure l’activitat manufacturera eren altres, com ara la concentració de ma d’obra, la concentració de capital i el nucli dels mercats i del comerç fora murs. La ciutat fordista comparteix alguns dels elements de la ciutat manufacturera en tant que requereix d’una quantitat massiva de mà d’obra que es concentra i viu a les ciutats; les ciutats fordistes també són importants com a nuclis de demanda de productes finals. Però la ciutat en sí no és objecte d’anàlisi per a la localització de la indústria fordista: la seva construcció i la seva urban fabric té unes fun-

1. Cultura. Conreu dels coneixements i les facultats de l’home. (Enciclopèdia Catalana). Bé cultural. 2. Commodity. En anglès és un article de consum/bé/producte/mercaderia/primera matèria. “In the original and simplified sense, commodities were things of value, of uniform quality, that were produced in large quantities by many different producers; the items from each different producer are considered equivalent.” (http://www.wordiq.com/)

cions específiques i productives que a la indústria fordista li van molt bé per funcionar eficientment. La ciutat flexible , a començament dels noranta, comença a desenvolupar un paper en si mateixa. Les teories del comportament associades amb la geografia del comportament ( behavioural theory ) (Gold, 1980; Pred, 1967, 1969) comencen a parlar dels factors personals conductors, de vegades primordials, de la localització de l’activitat econòmica. I els factors personals són, en aquest cas, associats a les preferències dels capitalistes o inversors de determinades activitats, que per motius personals d’atracció de l’entorn o per lligams familiars, prefereixen localitzar el negoci en una ciutat determinada. L’economia flexible dissemina les seves activitats al llarg del territori i l’implement de la innovació en la tecnologia i en les comunicacions fa que el procés de localització s’allunyi de les ciutats, cercant llocs de menor cost del sòl que el que ofereix la ciutat. I, sota aquesta mateixa premissa, s’inicia el commuting de treballadors que viuen a la ciutat i treballen fora de la ciutat, fins a arribar a fer el salt d’escollir un habitatge fora de la ciutat, i així es consolida el model suburbial. El sòl és molt més barat i l’habitatge pot ser més gran. La ciutat de l’economia flexible té un paper passiu: disminueix la població i el nombre d’activitat productives. Alguns barris es degraden i/o es converteixen en barris bohemis.

La darrera dècada del segle vint és la de la preponderància de la ciutat com a focus de desenvolupament, i com a conseqüència, la ciutat adquireix cada vegada més un paper actiu. Les externalitats positives que ofereix la ciutat són uns dels béns més estimats per les empreses de la nova economia. El nivell tecnològic podria haver permés que la localització econòmica s’allunyés dels llocs d’alt cost de la ciutat, però pels factors de captació de mà d’obra, les empreses de nova economia prefereixen localitzar-se a la ciutat (Casellas i Pallares-Barbera, 2009). La ciutat de la nova economia esdevé la ciutat qualitativa (Busquets, 2007), en etapes molt més recents i sofisticades; o bé la ciutat creativa, com anuncia Florida (2002).

és a la primera dècada del nou segle que l’economia simbòlica transforma a la ciutat simbòlica. La ciutat en l’acumulació d’etapes anteriors ha esdevingut el centre d’atracció de persones i negocis. Visitants, turistes i negocis volen visitar-la o establir-s’hi, però no totes les ciutats tenen el mateix atractiu. L’evolució de les polítiques locals sobre la ciutat és cada vegada més important i, intel·ligentment, agafa un paper actiu en convertir la ciutat en aquell conjunt de símbols que la poden fer guanyadora en el panorama global.

Així, el procés comença i s’arrenglera en el camí de convertir d’una forma molt conscient la ciutat en una producció d’espais com a llocs i com a símbols a la vegada, de la ciutat (i de la cultura), i aquesta precisament és la darrera característica que defineix zukin com a economia simbòlica. La força que lidera el creixement econòmic del sistema de producció de l’economia simbòlica en la primera dècada del segle vint-i-u és l’equivalent al que en èpoques anteriors ha estat el sistema fordista i el sistema de producció flexible. Les variables i les característiques d’aquest nou sistema productiu són els determi-

Com canviar quan els canvis són difícils? Avantatges i desavantatges de la Barcelona competitiva 233

nants de la competitivitat d’una ciutat en la carrera de la supremacia global. Per tant, la ciutat esdevé el factor locacional més important per a la producció i la millora d’aquest factor és primordial.

Actualment, i des de la geografia econòmica, la pregunta clau és: quines són les característiques atractives que ofereix una ciutat que atreu la mà d’obra? Mentre que la pregunta clàssica de localització de l’activitat productiva sempre havia estat quins són els factors determinants de la localització de les empreses ? Aquesta pregunta sempre venia associada amb el requisit que les empreses es localitzarien en aquell lloc on minimitzessin el seu cost; per tant, la localització amb un cost més baix, dins dels marges de l’eficiència, era aquella que l’empresa escollia per a localitzar-se (Pallares-Barbera, 2003). Al nou segle vint-i-u, l’activitat econòmica en els països més desenvolupats opta per l’eficiència locacional –i no per l’eficiència del baix cost– on els treballadors qualificats –i no els treballadors més barats– són el bé més estimat; i on les ciutats són l’entorn favorable per atreure aquests treballadors –el cost del sòl, alt a la ciutat, no té influència localitzadora.

D’altra banda, la literatura teòrica ha discutit i analitzat els factors culturals de l’economia simbòlica; però en part, el que sosté la hipòtesi de treball d’aquest article, és que existeixen elements de l’economia simbòlica que no han estat concebuts com a béns culturals, però que formen part de la ciutat i han format part de la “construcció de la ciutat” en tots els sentits. Si bé en els seus inicis van tenir una funcionalitat molt específica, com per exemple habitatge o temples de culte, és al segle vint-i-u que es converteixen en elements essencials de l’economia simbòlica de la ciutat. Uns dels casos més paradigmàtics i propers són l’Eixample de Barcelona i el temple de la Sagrada Família. Es podria argumentar que hi ha un “capital urbà” (Shih-Chang, 2004) format per diferents tipologies d’elements que sorgeixen orgànicament de les activitats de les persones de la ciutat (Mumford, 1938) i de les necessitats socials i econòmiques que han fet-construït la ciutat al llarg de temps fins com és ara. Aquest capital urbà s’acumula i forma el bagatge o estoc cultural de la ciutat del segle vint-iu; i és el patrimoni, en un sentit ampli del concepte, de l’economia simbòlica d’una ciutat. L’acumulació del capital urbà al llarg de la història és el que forma el bagatge cultural de l’economia simbòlica de les ciutats; i a la vegada l’acumulació de uns valors culturals intrínsecs de la ciutat i de l’estil d’una ciutat, element més intangible, però molt significat. Aquestes variables de l’economia simbòlica de la ciutat són els multiplicadors que afavoreixen el creixement econòmic i posicionen la ciutat en l’estatus global.

la cultura de les ciutats, les ciutats de la cultura i l’economia simbòlica

Els agents institucionals i les polítiques de promoció de la ciutat posen un èmfasi especial en la formació d’una xarxa de béns culturals que atreuen bene-

ficis econòmics. Molta de la literatura teòrica emfasitza el lligam directe del trinomi economia simbòlica-cultura-creixement econòmic. Voldria discutir en aquest paper aquesta associació, per arribar a la conclusió que l’economia simbòlica pot incloure altres aspectes de la ciutat que fins ara no s’han considerat, com aspectes de la morfologia urbana i de la formació de l’urban fabric. 3 Elements que es commodifiquen com a símbols i formen part indissociable de l’economia simbòlica de la ciutat. Quin és l’objectiu de l’economia simbòlica? Quina és la seva definició? Quin són els agents constructors d’economia simbòlica?

L’economia simbòlica és més un efecte, un resultat, que una producció. és on els agents polítics de moltes ciutats juntament amb els agents econòmics han invertit en atractius (amenities) culturals, com museus d’art, teatres, sales de concerts, parcs i estadis esportius per crear una arena (escenari, realm) cultural que forma part de la base de la dinàmica contemporània del desenvolupament urbà. L’efecte simbòlic dels atractius culturals és aquell que s’aconsegueix entre el valor de producció o el preu de l’objecte en si mateix i el valor que li donen a l’objecte els “altres”, els consumidors o potencials consumidors. Aquest procés s’aconsegueix amb polítiques i estratègies de màrqueting per a commodificar l’atractiu cultural i aconseguir el màxim de consum de l’objecte cultural per una demanda diversificada, com són els visitants turístics; però encara i potser més important, la mà d’obra qualificada i, subseqüentment, les empreses intensives en tecnologia.

En l’economia simbòlica els caràcters locals de les ciutats s’emfasitzen i posen de relleu les seves fortaleses. Les fortaleses en aquest cas són les condicions econòmiques i les simbòliques. Els elements locals constitueixen els fets paradigmàtics i diferenciadors de l’economia simbòlica; i són el substrat de la seva competitivitat al segle vint-i-u. La commodificació o introducció d’un valor afegit, intangible de vegades, a determinats objectes o elements de l’estructura urbana per a convertir-los en símbols, juntament amb la construcció i reestructuració física o funcional de determinats edificis i determinats espais de forma conscient i expressament edificats o reformulats per a constituir símbols, formen part del “grup teòric” de l’economia simbòlica d’una ciutat.

La cultura a les ciutats és un fenomen inherent i en continua transformació. Ciutat i cultura estan intrínsecament relacionades. La cultura és un fenomen que sorgeix orgànicament de les activitats de les persones de la ciutat (Mumford, 1938); la cultura d’una ciutat és el producte de negociacions complexes entre grups ètnics, elits intel·lectuals i proveïdors multinacionals de cultura massificada (zukin, 1991). La percepció de la cultura està moltes vegades esbiaixada cap al que les elits consideren la representació de la cultura en una ciutat (zukin, 1995) i forma part d’un miratge optimitzat per aconseguir guanys econòmics. Les representacions de la cultura són moltes

3. L’urban fabric és la forma física de les ciutats.

Com canviar quan els canvis són difícils? Avantatges i desavantatges de la Barcelona competitiva 235

vegades expressions de la posició social dels que les elaboren, les perceben i les practiquen (Bourdieu, 1989). Per tant, la cultura és una construcció social que pot aparèixer esbiaixada donat que determinats grups de poder o determinades “modes” jerarquitzen la percepció d’allò que és cultural. Una posició que difereix de les interpretacions munfordianes, on a la formació de la cultura a la ciutat participen totes les classes socials, pel mateix fet de ser-hi. Moltes vegades el bagatge dels elements que conformen la cultura estan triats per aquestes elits i, per tant, el bagatge cultural pot estar esbiaixat cap a determinats béns culturals.

Una altra circumstància és la transmissió de la cultura per al consum i la transmissió de la cultura per a posicionar la ciutat en el món, i per tant la transformació de béns culturals en béns de consum bàsic. La commodificació dels béns culturals és també la transformació d’aquests béns en símbols; i, segons quins béns culturals es commodifiquin per a determinat consum, el mercat cultural és converteix en un espai o element social que es percep com un símbol de poder (Bourdieu, 1989). Per tant, hi ha dos o més processos en la construcció de l’economia simbòlica; un primer és la commodificació de béns culturals per al consum de diferents tipologies de visitants i de negocis. Un segon procés és la construcció de símbols de poder d’espais públics de la ciutat que convertiran els valors locals en universals (i competitius) de la ciutat al món. Aquest procés comporta una visió intrínseca que compara una ciutat amb altres ciutats, i té una connotació de poder simbòlic i jeràrquic. El que pretén cada ciutat és ser la primera en el rànquing.

L’etimologia de símbol, com a nom i en masculí, ens recorda que símbol és “allò que hom pren convencionalment com a signe d’una cosa o d’una operació”.4 La forma que el símbol s’introdueix al mercat per al consum de diferents grups amb gustos diversos és el fonament de la percepció dels símbols. La percepció de parts i objectes de la ciutat que es converteixen en símbols poden ser objecte de l’especulació i esdevenir símbols d’estatus de la ciutat global. Com es relaciona l’economia simbòlica amb l’urban fabric? Per què hi ha ciutats que tenen èxit en ser ciutats simbòliques i ciutats que no? Quin és el paper dels agents locals en el màrqueting i transformació de la ciutat en ciutat simbòlica?

l’art simbòlic del no res (?)

La ciutat del mil nou-cents es va crear a sobre de les “cendres” de la del mil vuit-cents. La necessitat d’higienisme i d’un urbanisme racional va crear una

4. Diccionari manual de la llengua catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1998 simbòlic -a

1 adj. [LC] Relatiu o pertanyent a un símbol o als símbols.

2 adj. [LC] De la naturalesa d’un símbol.

3 adj. [LC] Que expressa o significa alguna cosa per mitjà d’un símbol o de símbols.

estructura urbana que encara preval. Què hi ha de simbolisme a la ciutat del mil nou-cents? Quant important és l’Eixample de Cerdà com a economia simbòlica al mil vuit-cents? La resposta és: no res. La creació de l’Eixample neix com a resposta a les necessitats socials i a les de l’economia del segle dinou. I té unes finalitats molt funcionals de respondre i satisfer la demanda d’una ciutat industrial, la més densificada de l’Europa dels 1850 (Grau, 2009), que per a continuar competint en el seu estatus de ciutat industrial necessita eixamplar-se i aconseguir que les classes burgeses puguin continuar tenint el seu estatus, ja insuportable en la Barcelona dins de muralles, i que les classes obreres millorin les seves condicions de vida, factor indispensable per a la reproducció del mateix sistema. El Pla Cerdà va ser el punt de partida que va permetre a la ciutat abandonar l’estatus de “la ciutat de la revolució industrial” i saltar a l’estatus de “la ciutat manufacturera”. Ara al 2010, l’economia simbòlica utilitza l’Eixample com a substrat propi i el converteix en símbol, que neix al mil nou-cents i es commodifica al nou segle vint-i-u.

En la definició d’economia simbòlica hi ha un bagatge que ens permet analitzar la ciutat simbòlica:

“The symbolic economy is defined by three points: it is urban; it is based on the production of symbols as basic commodities; and third, it is based on the production, in a very self-conscious way, of spaces as both sites and symbols of the city and of culture.” (zukin, 1995).

L’economia simbòlica és urbana, però no tot allò que és urbà pertany a l’economia simbòlica. és basada en la producció de símbols com a béns de consum bàsics, però no tots els símbols produïts han estat des d’un principi produïts per a ser símbols. L’economia simbòlica està basada en la producció, de manera conscient, d’espais de forma ambivalent, com a llocs i com a símbols de la ciutat i de la cultura; en aquest punt és on mereix una major atenció i la discussió és més rica. L’economia simbòlica de la ciutat del segle vint-i-u ha construït de forma conscient símbols per a ser commodificats ; però, d’altra banda, ha utilitzat llocs i espais ja existents i creats anteriorment, no per a ser símbols, sinó per a altres funcions. En aquest esforç unes ciutats han estat guanyadores i altres perdedores.

Què és el que aporta aquest article? La literatura i discussions que s’aporten en les seccions posteriors ens porten a pensar que a partir de la definició seminal de zukin, totes les interpretacions que s’han fet sobre simbolisme i ciutat han estat associats a objectes d’exposició de cultura. Cultura i simbolisme s’han fet bona companyia i han aportat discussions força fructíferes de com les ciutats competien a nivell mundial.

En aquest article s’argumenta que als tres principis bàsics zukinians se n’afegeix un quart i important: l’ economia simbòlica té un substrat local . En aquesta presentació es reflexiona sobre el fet que és la construcció de la ciutat i una “morfologia flexible” que conforma el substrat local el que aporta i permet i,

Com canviar quan els canvis són difícils? Avantatges i desavantatges de la Barcelona competitiva 237

de vegades, és objecte que ciutat i economia simbòlica sigui possible. Per exemple, a Barcelona el MACBA, s’ha postulat com un dels objectes construïts que aporta molt atractiu al grup de turistes que visiten Barcelona. Ara, podríem imaginar-nos si el MACBA en un altre context faria la mateixa funció d’acaparador de tendències culturals i d’atracció turística? El MACBA al mig de las Hurdes o bé el MOMA a Nova Escòcia atraurien els mateixos visitants o serien objecte del mateix desig o demanda?

La tesi que discuteixo en aquest article és que el context és tant important com el símbol i per a l’economia simbòlica el fet urbà importa tant com el propi símbol que es construeix amb la finalitat específica d’atraure determinades masses. La capacitat de Barcelona de tenir un Eixample, juntament amb el barri Gòtic i el Raval, per posar un exemple, és el que dóna més valor afegit a la importància construïda d’un MACBA. I per tant, la ciutat que en cada època ha tingut funcions diferents, ara entra de ple en el que en geografia econòmica podríem dir un dels factors de localització, o determinant competitiu, basat en l’economia simbòlica i en els derivats caps a diferents sectors econòmics com a turisme o empreses.

la ciutat concentradora de factors de producció i la necessitat de ciutat o l’urbanisme modern

La ciutat va constituir per a la revolució industrial un element molt important que es basava en la mateixa naturalesa de ciutat: la concentració. El fet de ser una aglomeració de mà d’obra, i al mateix temps un mercat, van ser factors que van fer que la ciutat fes guanyar a les empreses economies d’escala, oportunitats de nous negocis i una certa especialització productiva. En un procés cumulatiu i circular myrdalià (Myrdal, 1956), la localització de fàbriques atreia nous negocis i noves factories i es creaven barris industrials on es barrejaven l‘habitatge i les factories. L’espai ciutat era sinònim d’espai pròxim entre la demanda i l’oferta (Myrdal, 1956, p. 28). La forma urbana que adoptava el mercat era la ciutat. Per tant, la noció concentradora de mobilitat restringida que oferia la ciutat està estudiada i discutida en autors clàssics que fan un èmfasi molt gran en les economies d’urbanització i d’aglomeració (Hoover, 1948, 1937; Hoover i Vernon, 1962; Marshall, 1881, 1923; Hirsch, 1973). Conceptes que després també expliquen com en altres períodes de la història, la indústria s’ha localitzat en espais molt específics, des de les concentracions manufactureres a les ciutats, les colònies fabrils, fins als districtes i polígons industrials dels anys mil nou-cents setanta i mil nou-cents vuitanta. Aquest concepte de ciutat va perdurar fins el gran canvi de paradigma des de l’economia productiva a l’economia dels serveis. Alguns autors identifiquen la ciutat de la preeconomia dels serveis com a la ciutat fordista, on als seus inicis es va formar sent la ciutat de la revolució industrial i va evolucionar cap a la ciutat fordista de forma relativament senzilla, on els factors de localització

de les empreses es podrien agrupar en un mateix apartat: les empreses cercaven l’aglomeració per a disminuir els costos i augmentar les economies d’escala; i tot això ho oferia la ciutat. Fins als anys setanta les ciutats són encara eficients i els contactes cara a cara que necessiten les empreses són més barats, així com els fluxos d’informació, i l’enviament de béns de consum final i intermedis. El que és clar és que les empreses es mouen per la proximitat i les economies d’aglomeració juguen un paper important, i morfològicament són les ciutats les que ofereixen aquestes sinergies.

Paral·lelament, al llarg del segle vint la ciutat supera l’àmbit de la geografia econòmica i es transforma en sinònim de “societat” i “modernitat.” Concepcions arrelades possiblement perquè les novetats i els avenços es feien en la indústria, i perquè les transaccions comercials eren les que aportaven les novetats d’altres llocs; així doncs, la ciutat es transforma en sinònim de “modern”, d’avançat. Des d’una perspectiva institucional, les polítiques públiques fonamenten aquests avenços en necessitats lligades a la intervenció urbanística.

Ja des del segle dinou, la Barcelona d’Ildefons Cerdà (1859) o el París de Georges-Eugene Haussmann (1852-1870) són alternatives que donen a aquestes ciutats aquells entorn favorables i que són necessaris per a la seva expansió. Però aquestes necessitats són ben diferents de les que podria aportar l’economia simbòlica. L’urbanisme modern neix com a resposta a la necessitat d’afrontar els problemes d’habitatge i el sanejament de la ciutat. L’Eixample de Barcelona constitueix el punt d’inflexió de l’urbanística moderna (Pié, 2007): i és la ciutat la que crea l’Eixample, no l’Eixample el que crea la ciutat (Grau, 2009). Aquesta ambició de determinades ciutats per a respondre a les necessitats productives o, més tard de serveis, a Barcelona es desenvolupa al llarg del segle vint, i als mil nou-cents noranta.

“El projecte de la Barcelona Olímpica és una bona manera de tancar la reflexió (sobre Cerdà), perquè es pot explicar com el punt final del projecte de l’Eixample, un segle i mig més tard, o com una nova manera de pensar la ciutat a finals del segle vint a través d’un gran projecte-celebració que ha emplaçat Barcelona en el mapa de ciutats globals.” (Pié, 2007, p. 10).

é s a la segona meitat del segle vint que es comença a capturar i percebre un germen de valoració d’allò que constitueix la ciutat, més enllà de les pròpies funcions que desenvolupa , i que podria ser el substrat de l’economia simbòlica; en paraules dels urbanistes: “Finalment, el tercer [període] (Pié es refereix al tercer període històric que ell divideix l’estudi de l’urbanisme modern a Barcelona. Període que agafa la transició política des del franquisme a la democràcia i, sobretot, la recuperació de la democràcia) passaria primer per la posada en valor de la qüestió urbana i, en un segon estadi, per l’actuació en la realitat i el compromís directe de l’urbanisme amb la recuperació de la democràcia.” (Pié, 2007, p. 10).

la ciutat creativa, la ciutat cultural. per què no Richard florida?

La ciutat cultural es fonamenta en uns “agents culturals” que “creen” la ciutat creativa-cultural amb la finalitat de fer-la avançar en el seu desenvolupament econòmic i urbà (Tironi, 2009, 15; Sabaté i Tironi, 2007). En general, a les variables de l’anàlisi tradicional es proposen noves variables que estan basades en la revitalització d’aspectes físics de la ciutat, com antics barris industrials, que es converteixen en “barris bohemis”, que es gentrifiquen en un període no massa llarg, cap a barris de classe mitjana o d’artistes triomfadors. Molts d’aquests barris bohemis es transformen cap a clústers creatius urbans on es localitzen empreses intensives en innovació. Altres formes variables de les ciutats que es proposen en nom de la cultura passen per estratègies constructores o recuperadores on els elements importants són els següents: museus, centres culturals, barris artístics, districtes bohemis i zones patrimonials (Tironi, 2009, 15; Sabaté i Tironi, 2007).

La ciutat contemporània, a més de qualificar-se com a creativa, és innovadora i té vocació de ser competitiva a nivell global. La ciutat global es basa en oferir parcel·les i barris que atreuen empreses de nova economia, però sobretot s’intenta atreure a una classe creativa (Florida, 2002): si s’aconsegueix que un conjunt de treballadors altament qualificats estigui disposat a ubicar-se en un lloc determinat, les empreses no tindran cap inconvenient a ubicarse on hi hagi aquest pool de treballadors. Aquest és un punt important en l’anàlisi, ja que es dóna la volta a gairebé tota la teoria de la localització basada en les empreses. Per tant, si des d’un punt de vista d’anàlisi geogràfica és important, des d’un punt de mira dels agents polítics i dels agents locals ho és més encara: ara el procés per a atreure activitat productiva se centra a dialogar amb persones, representants de si mateixes, en lloc d’intentar convèncer empreses, representades sempre per unes directives que han de consultar les decisions a consells centrals. L’administració pública i els polítics es troben més còmodes pensant que saben què oferir per ser atractius. és en aquest diàleg entre polítics i treballadors que s’entén per què la tesi de Richard Florida ha tingut tanta acceptació política i per part de gestors locals. La ciutat creativa que postula Florida s’aproxima a una primera idea d’oferir l’economia simbòlica de la ciutat, com a amenities que atreuen la classe creativa. D’altra banda, la proliferació dels estudis de Florida en la classe política ha estat possible perquè Florida ha sabut donar un nom apropiat a l’economia simbòlica de les ciutats, de forma que els polítics podien entendre i utilitzar els conceptes floridians per a poder vendre la seva ciutat cultural i simbòlica com a factors d’atracció.

A partir dels 1990 i pel que fa a la morfologia de la ciutat creativa o innovadora, sorgeix de la ciutat postindustrial, on es troben elements patrimonials de la indústria tradicional que formen la llavor de la nova ciutat del futur, però se’ls hi dóna funcionalitats absolutament diferents. Els espais industrials tradicionals es transformen en nous espais per al lleure, per a seus d’empreses o

per a seus d’organismes oficials. En alguns llocs com Barcelona o París, les institucions locals s’involucren a crear espais “adequats” per a l’atracció de noves empreses. A tal fi, s’uneixen iniciatives públiques amb inversions privades per a oferir un espai atractiu per a noves empreses, que a la vegada oferiran multiplicadors i incentius a les empreses encara no assentades (ACRE Project, 2009). Les noves inversions es basen principalment en l’oferta de construccions adequades i moltes vegades cofinançades amb capital públic que va des d’infraestructures de la comunicació a serveis terciaris i hotels per a ubicar temporalment els visitants empresaris o turístics.

la ciutat de la nova economia

Malgrat l’entrebanc entre el 2000-2001, les empreses de nova economia o anomenades “dot.com”, són objecte de captació per a “segons” països desenvolupats (Hutton, 2009). Els “primers” països desenvolupats són els que creen les empreses, inventen la idea; els “segons” països desenvolupats són els que compren aquest invent i l’introdueixen als seus serveis avançats. Fins al 2007 es construeixen plans a la vella Europa per atreure a aquestes empreses, sense pensar que constitueixen un regal enverinat perquè així com arriben, marxen. Empreses de “peus lleugers” (traduït de foot-loose firms) que cerquen atractius que ofereix el teixit urbà i el finançament públic, però que no es comprometen amb el territori, mentre que les empreses locals, que aporten elements d’innovació local, no saben, i ningú els ho posa fàcil per a sobreviure amb una gentrificació productiva de lideratge institucional en el cas de Barcelona (Dot, Casellas i Pallares-Barbera, 2009). La teoria clàssica de la renda competitiva (bid-rent-curve) (Alonso, 1970, 1964; Von Thünen, 1826) desferma l’explicació d’aquesta gentrificació productiva on empreses més intensives en tecnologia i en coneixement són les que s’organitzen al centre de la ciutat en els anomenats “barris bohemis”, que són rehabilitats moltes vegades per iniciativa pública i que són ocupats amb llogaters o propietaris que poden pagar i són competitius en el mercat global, mentre que els anteriors llogaters o empreses locals són expel·lides enfora cap a altres barris més marginals.

Els antics barris marginals o amb cert grau de bohemització es converteixen en barris centrals que són objecte de demanda per a les empreses; convertint-se, no només en barris d’economia creativa i d’empreses de nova tecnologia, sinó que, potser el més important, constitueixen l’aparador que utilitzen les institucions locals per a vendre la ciutat global. El que ofereix la ciutat no és només una parcel·la ben situada, amb unes característiques innovadores que denoten ser una ciutat global, sinó que s’ofereix tota la ciutat a una demanda que vol adquirir-la per a visitar, treballar o per a viure. Per tant, la fàbrica urbana és capaç de produir un valor afegit que va més enllà de la suma del producte final de cada empresa o servei; el producte final resulta d’un multiplicador de funcions que complementen el substrat de l’economia simbòlica.

l’economia simbòlica. de la ciutat qualitativa a la ciutat simbòlica

és interessant la proliferació de definicions d’economies per a discutir teòricament la creació i oferta de la ciutat global. L’economia cultural com a segment de la nova economia ofereix propostes de desenvolupament econòmic local i de potencials de creixement.

“The modern cultural economy can be represented by sectors (...) that produce goods and services whose subjective meaning, or (...) sign-value to the consumer, is high in comparison with their utility function.” (Scott 2004, p. 462).

La producció d’economia cultural es basa en aquelles empreses, del sector privat o públic, que desenvolupen productes que tenen, primer, contingut estètic i/o semiòtic; segon, a mesura que l’ingrés puja, el consum d’aquests articles s’incrementa exponencialment (Llei d’Engels, a Beyers, 2002); i tercer, sota competència, les empreses tendeixen a l’aglomeració en clústers especialitzats, mentre que els seus productes circulen en una demanda global (Scott, 2004). La geografia de l’economia cultural és molt similar a la de la indústria creativa. Aquests sectors sorgeixen en espais on hi havia indústria manufacturera, indústria lleugera i altres sectors que havien estat importants en l’economia de les ciutats, com ara Londres o Nova York, des de principis del 1800 fins a meitat del segle vint, o com el tèxtil a Barcelona, en la mateixa època. Mentre que el clúster d’empreses tradicionals podia variar de ciutat en ciutat, en la primera dècada del segle vint-i-u s’observen clústers híbrids d’empreses i serveis que inclouen indústries creatives, empreses intensives en tecnologia dins d’una nova economia –que inclou software, multimèdia, producció de vídeo i postproducció– així com indústries més establertes com arquitectura, disseny industrial, disseny gràfic, i comercial que s’han transformat amb la nova producció i amb les tecnologies de la comunicació.

Mentre que l’economia cultural estudia a nivell microeconòmic i microgeogràfic els sectors productors de cultura, l’economia simbòlica se centra més en aspectes macro de l’objecte cultural ja simbolitzat. Plenament en l’economia simbòlica, Liao Shih-Chang (2004), planificador urbà, identifica diferents tipus de “capital urbà” que són elements locals simbòlics que es ressalten per a incrementar la competitivitat de la ciutat a nivell global. El capital urbà es pot acumular i constitueix el substrat de l’economia simbòlica.

L’enllaç entre el paper de la ciutat cultural i el de la ciutat simbòlica es fonamenta en la utilització de capital urbà i cultural com a forma d’economia simbòlica; i més important, en el procés de la continua acumulació cultural que pot portar més acumulació econòmica per una ciutat en el context de globalització (Shih-Chang, 2004, p. 1). El procés d’acumulació d’economia simbòlica comença amb la pròpia construcció de la ciutat, i, per tant, hi ha

ciutats que tenen un patrimoni molt important que desbanquen altres ciutats en la carrera competitiva global. En el procés de recuperació del patrimoni hi ha moviments formats per agents socials, polítics i universitats que proposen configurar l’economia simbòlica de la ciutat a través de la memòria i de les aportacions col·lectives. Contràriament a la construcció d’una economia simbòlica elitista, la proposta que fa la ciutat de Portsmouth (Regne Unit), introdueix la memòria social per aconseguir reconstruir els espais culturals de la ciutat sobre l’heretatge històric de la ciutat a partir de la memòria col·lectiva: Share your memories: The Hard (Portsmouth, July 2009, http://www.univercitiesportsmouth.co.uk/), on conviden a la població actual de Portsmouth a posar en comú experiències, fotografies, objectes d’un antic barri mariner, The Hard, que està en procés de producció de ser símbol de la ciutat i, a la vegada s’adquirirà un espai de cultura i lleure de la ciutat.

l’economia simbòlica d’una idea

Finalment, voldria acabar analitzant la darrera proposta de convertir Barcelona en seu dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. és una proposta urbana. és important aquí la connotació d’allò què és urbà al nostre segle vint-i-u. La connotació d’urbà de forma institucional inclou des de Barcelona fins als Pirineus. Aquest fenomen és relativament recent. Fa vint anys en parlar dels Pirineus encara es feia per a qualificar-los com a zona remota. Fa deu anys, amb l’increment de les economies de la informació i de la comunicació, els Pirineus es van començar a aproximar a Barcelona. La facilitat que proporcionaven les comunicacions, la millora del sistema viari va fer possible la naturbanització, la colonització i l’apropiament del paisatge natural per població temporal, en gran proporció de Barcelona i àrea metropolitana, i moltes vegades amb construccions massives de segona residència. Aquest fenomen amplament estudiant no té necessàriament connotacions negatives per les àrees pirinenques, o no tot el resultat és negatiu, ja que el despoblament d’aquestes àrees s’ha aturat i el PIB s’ha incrementat; per tant, les condicions de benestar a les àrees dels Pirineus ha augmentat i gaudeixen d’una millor qualitat de vida.

L’anunci del batlle de Barcelona de postular per aconseguir la seu dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022 té moltes més interpretacions que les que a primera vista podem considerar. La més immediata és la declaració intrínseca amb la proposta que Barcelona arriba als Pirineus. De manera subliminal, anirem assolint ara cada vegada més que l’espai s’ha fet petit; que la residència que es té als Pirineus és a darrera de casa. Una segona és l’eixamplament de l’espai urbà. La influència de la Barcelona urbana oficialment arriba als Pirineus.

La idea que Barcelona pot ser la seu de competicions d’esports d’hivern quan en els darrers set anys ha nevat poc més que tres dies l’any,5 és la producció d’un

5. Informació a http://www.fabra.cat/meteo/dades/dades.html

Com canviar quan els canvis són difícils? Avantatges i desavantatges de la Barcelona competitiva 243

símbol, és la commodificació de la idea que Barcelona també tindrà béns bàsics relacionats amb els esports d’hivern, tot i que, de facto, per a poder consumirlos la demanda s’haurà de desplaçar una certa distància. és també la proclamació i ampliació de la seva competitivitat a nivell mundial: Barcelona, no només ofereix béns culturals, Gaudí, museus, clima i vida mediterrània, ofertes culinàries sanes i variades; a Barcelona s’hi pot anar a esquiar... i fent ironia, l’oferta és completa si es complementa amb la possibilitat dels esports d’hivern i la diversitat de compres que ofereix la ciutat. Finalment, l’economia simbòlica de la Barcelona dels esports d’hivern pot produir de forma molt conscient uns espais que siguin a la vegada llocs d’una bellesa natural incomparable i oferir el romànic dels Pirineus com símbols de la ciutat i de la cultura de Barcelona arreu del món. La idea no és tan forassenyada com ha pogut semblar a primera vista.

Referències

ACRE Project. European Policy Brief (2009). Accommodating creative knowledge –competitiveness of European Metropolitan Regions within the enlarged Union. Ongoing Project European Research Area. Socio-Economic Sciences and Humanities Research. acrebcn@ub.edu.

Alonso, William (1964). “The economics of urban size.” Papers. Regional Science Association, 26, p. 67-83.

Alonso, William (1970). Location and land use. Cambridge, Mass.: Harvard University Press.

BenACh, Núria (2009). “La economía simbólica de la ciudad: Barcelona como ejemplo.” III Jornadas de Campo de Geografía Económica . Grupo de Geografía Económica, AGE. Barcelona, 29 i 30 de juny de 2009.

Beyers, William B. (2002). “Culture, services and regional development.” Service Industries Journal, 22, p. 4-34.

B ourdieu , Pierre (1989). “Social space and symbolic power.” Sociological Theory 7, 1 (Spring), p. 14-25.

Busquets, Joan (2007). “El projecte olímpic: la construcció de la ciutat qualitativa.” A: pié, Ricard: Aportacions catalanes en el camp de la urbanística i de l’ordenació del territori, des de Cerdà als nostres dies . Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Agrupació d’Arquitectes i Urbanistes de Catalunya, p. 339-372.

Casellas, Antonia; Pallares-Barbera, Montserrat (2009). “Public-sector intervention in embodying the new economy in inner urban areas: The Barcelona experience.” Urban Studies, vol. 46, núm. 5-6, p. 1137-1155.

Diccionari manual de la llengua catalana (1998). Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

d ot , Esteve; C A sell A s , Antonia; p A ll A res -B A r B er A , Montserrat (2011; en premsa). “Desindustrialització i relocalització industrial: un procés de gentrificació productiva.” Treballs de la Societat Catalana de Geografia .

FloridA, Richard (2002). The rise of the creative class. Nova York: Basic Books. g old , John R. (1980). An introduction to behavioural geography. Oxford: Oxford University Press.

grAu, Ramon (2009). “Un saintsimonià per a la Barcelona del vuit-cents.” Barcelona Metròpolis, 76, p. 48-53.

hirsCh, Werner (1973). Urban economic analysis. Nova York: McGraw-Hill. hoover, Edgar M. (1937). Location theory and the shoe and leather industries. Cambridge, Mass.: Harvard University Press.

hoover, Edgar M. (1948). The location theory of economic activity . Nova York: McGraw-Hill.

h oover , Edgar M.; v ernon , Raymond (1962). Anatomy of a metropolis . Nova York: Anchor Books.

hutton, Thomas A. (2009). “Trajectories of the new economy: regeneration and dislocation in the inner city.” Urban Studies, vol. 46, núm. 5-6, p. 9871001.

MArshAll, Alfred (1881) (2005). Principios de economía. Madrid: Síntesis. MuMFord, Lewis (1938). The culture of cities. Nova York: Harcourt. Brace & World.

MyrdAl, Gunnard (1956). Economic theory and underdeveloped regions. Londres: Methuen.

pAllAres-BArBerA, Montserrat (2003). “Geografia econòmica i localització industrial”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 42, p. 171-182.

pié, Ricard (2007). “Aportacions catalanes en el camp de la urbanística i de l’ordenació del territori, des de Cerdà als nostres dies”. A: pié, Ricard: Aportacions catalanes en el camp de la urbanística i de l’ordenació del territori, des de Cerdà als nostres dies . Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Agrupació d’Arquitectes i Urbanistes de Catalunya, p. 9-34.

pred, Allan (1967). “Behaviour and location: foundation for a geographic and dynamic theory.” Part 1. Lund Studies in Geography, Series B, 28. pred, Allan (1969). “Behaviour and location: foundation for a geographic and dynamic theory.” Part 2. Lund Studies in Geography, Series B, 28.

sABAté, Joaquim; tironi, Manuel (2007). “Urban ranking: creativity, urban renewal and the search for the PermaCity.” A roseMAnn, J. [ed.]: PermaCity. Barcelona: TUDelft Delft University of Technology. sCott, Allan (2004). “Cultural-products industries and urban economic development: prospects for growth and market contestation in global contex.” Urban Affairs Review, núm. 39, p. 461-490.

shih-ChAng, Liao (2004). “Symbolic economy: the types of urban capital from the cultural asset in Taipei in globalization context.” The Graduate Institute of Urban Planning, National Taipei University 69, Sec.2 Chien-Kao N. Rd., Taipei 1043. tironi, Manuel (2009). Urbanismo creativo (en la ciudad performativa). Espacios y prácticas de la escena de música mexperimental en Santiago de Chile.

Tesi Doctoral. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya. Escola Tècnica Superior d’Arquitectura. Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori.

von thünen, Johann Heinrich (1826) (1966). The isolated state (an English edition of Der isolierte Staat). Hall, P. G. Oxford: Pergamon Press. z ukin , Sharon (1991). Landscapes of power: from Detroit to Disney World. Berkeley: University of California Press. zukin, Sharon (1995). The culture of cities. Londres: Blackwell.

RESSEnyES dE llIbRES dE pobl ACIó

Casals Couturier, Muriel; Solsona pairó, Montse (2008). La immigració, un motor econòmic (Reflexions entorn de l’impacte de la població estrangera en l’economia catalana)

barcelona, Editorial Mediterrània. Han col·laborat en l’edició d’aquesta publicació la fundació Jaume bofill i l’obra Social de Caixa Sabadell

Miguel Solana Solana Departament de Geografia Universitat Autònoma de Barcelona

Ens trobem davant d’un llibre original i necessari. Original per la manera com s’ha elaborat. Vint-i-cinc persones, en la seva major part professors i investigadors de les ciències jurídiques, humanes i socials, es van reunir en diversos seminaris per tractar sobre les relacions entre l’economia catalana i la immigració. Aquests seminaris es van realitzar entre abril i juliol de 2005 i van ser organitzats per la Fundació Jaume Bofill. és ben cert que la situació econòmica des de 2005 ha canviat molt. En el moment de realització dels seminaris, l’economia catalana creixia a un ritme del 3,2% i l’arribada de població estrangera era intensa. L’any 2009, l’última dada disponible en el moment de redacció de la ressenya, la taxa de creixement del PIB era negativa (-4,0%) i s’havia frenat molt la immigració. Per tant, les reflexions que apareixen en aquest llibre s’han de situar necessàriament dins d’aquell context. Això no resta, però, interès al llibre. I d’aquí la seva necessitat. Entendre com ha funcionat l’economia i el mercat de treball català en aquells anys –i també entendre quins són els factors que han impulsat l’arribada de mà d’obra estrangera– ajuda en part a explicar

la situació actual de crisi, creixement de l’atur i de manca de competitivitat de l’economia catalana.

Catalunya ha estat durant gran part del segle xx una societat receptora d’immigració i això ha fet que, a diferència d’Espanya, s’hagi reflexionat des de diferents perspectives sobre l’acomodació d’aquesta població forània dins de la societat catalana: perspectiva demogràfica, social, cultural, identitària o econòmica, per citar potser les més destacades. Ara bé si l’estudi de la immigració estrangera ha estat molt destacat en múltiples facetes, potser ha quedat més descuidada la perspectiva centrada en els aspectes econòmics. és a dir, l’anàlisi de les interrelacions de l’economia –i no tan sols considerant el factor treball– amb la immigració en temes com la competitivitat, la productivitat, la modernització dels processos productius o l’impacte sobre els salaris i sobre els serveis públics. Per al conjunt d’Espanya, podríem destacar els estudis de Miguel Pajares (2009), Josep Oliver (2006) i Carlota Solé (2001).

Aquest llibre aborda aquests debats des d’una perspectiva força crítica sobre el model de creixement de l’economia catalana en els darrers anys. Té sentit que el creixement sigui l’únic objectiu de la política econòmica? Quin sentit té un creixement que va acompanyat d’un increment de la desigualtat i de la polarització social entre uns que se’n beneficien i uns altres que en queden exclosos? Les conclusions a les quals arriben les autores, Muriel Casals (economista) i Montse Solsona (economista i demògrafa), que juntament amb aquests investigadors i representats de diferents sectors socials han analitzat el tema, no són gaire encoratjadores. Si bé la societat catalana ha estat capaç d’acomodar l’arribada de població forana amb una certa “eficàcia” –el dubte s’obre ara en una situació de crisi i amb molta població en situació de precarietat i feblesa–, en termes d’eficiència econòmica es palesa una situació molt més deficitària. I de la qual l’arribada massiva d’estrangers és un efecte i a la vegada un reforçament d’aquestes tendències.

L’economia catalana ha optat per recórrer a l’ús extensiu de treball barat i a no utilitzar plenament totes les capacitats dels treballadors, amb una situació de desqualificació marcada que afecta als immigrants però també a la població autòctona, i que les autores anomenen com a “malversació del treball”. Els efectes són la manca de modernització de les estructures productives (per què hem d’invertir en tecnologia si tenim una mà d’obra abundant i barata?), els baixos nivells de productivitat que s’han anat deteriorant durant l’última dècada i sí, és veritat, un creixement del conjunt del PIB, però que no s’ha traslladat totalment al creixement del PIB per càpita. Com apunten les autores “l’economia catalana creix a base d’ampliar la base productiva però no aconsegueix millorar la qualitat del seu model productiu”. I tot això dins d’un context amb una creixent polarització salarial amb l’aparició de sous baixos i molt baixos que es paguen a gran part d’aquesta immigració estrangera procedent de països pobres. Per tant, en aquests anys no s’actua per millorar la posició de l’economia catalana, per assegurar que aquesta tingui una producció de qualitat, que apos-

ti per la innovació, per la producció de mercaderies que incorporin valor afegit i tecnologia, és a dir una economia competitiva dins d’un escenari europeu i mundial en què s’han trencat moltes fronteres per a la lliure circulació de mercaderies. L’economia catalana continua ancorada, i aquest és un dels punts en què aquesta reflexió mostra la seva oportunitat, en formes de fer heretades del passat, en una certa mentalitat deutora d’una situació històrica marcada pel proteccionisme de l’economia espanyola i la manca d’inversió de l’economia catalana, que va basar el seu creixement no en la capitalització sinó en l’aprofitament d’un recurs abundant i barat com ha estat la mà d’obra, molta d’ella forània, que ha arribat en altres moments històrics. Unes idees que ens apunten també a les aportacions d’Anna Cabré (1999) sobre el sistema català de reproducció, però ara amb el dubte de si l’ascensor social funcionarà aquesta vegada i la població forània i els seus fills podran beneficiar-se de la mobilitat social ascendent.

L’altre punt important de reflexió és el que fa referència als efectes de la immigració en el sector públic de l’economia, és a dir les despeses socials originades per la prestació de serveis (educació i sanitat, com els més destacats) en front de les aportacions fiscals. I aquí la proposta intenta destriar el que seria una anàlisi purament transversal, que és la que es contempla normalment, d’una perspectiva longitudinal –perspectiva tot sovint utilitzada per la demografia–. Des d’una perspectiva transversal és evident que la immigració és una aportació positiva neta, malgrat certs estereotips sobre la idea que la població immigrada rep més del que aporta, ja que es tracta d’una població jove i amb una alta taxa d’activitat que contribueix amb un volum important d’ingressos fiscals a les arques estatals. Però com a societat ens enganyaríem si penséssim que això serà sempre així. Des del que les autores anomenen una “comptabilitat generacional ”, en un futur els joves d’avui seran els vells del demà, i els immigrants que ara tant han contribuït al creixement de l’economia i al sanejament dels comptes públics es jubilaran i passaran, com tothom, a tenir el dret a cobrar una pensió de l’estat. La balança costos-beneficis per tant segurament s’anivellarà i les aportacions positives d’ara es convertiran en una necessitat de recursos per pagar aquestes pensions.

Ara ens lamentem de les oportunitat perdudes. Potser hem desaprofitat un temps de bonança per tractar de solucionar algunes de les mancances cròniques de l’economia catalana. I els reptes i les dificultats són en aquest moment importants. El risc d’una fractura social existeix entre els que es van beneficiar d’aquesta model de creixement i que en gran part conserven la seva situació de privilegi i la població que més exclosa va quedar dels beneficis d’aquell model econòmic però que ara ha passat en gran mesura a engrossir les llistes de l’atur i a veure accentuada la seva situació de vulnerabilitat social i econòmica. Aquest estudi haurà complert el seu objectiu si permet introduir les seves aportacions dins del debat sobre quin model econòmic volem tenir i com distribuïm els beneficis d’aquest model des d’una perspectiva de major justícia social. I fent-t’ho des d’una posició no dogmàtica, invitant a la re-

252 Treballs de la SCG, 69, 2010 Miguel Solana Solana

flexió, a l’obertura de línies de debat sobre un tema en el qual tothom, foranis i autòctons, ens juguem molt.

Referències bibliogràfiques citades

CABré, A. (1999). El sistema català de reproducció. 100 anys de singularitat demogràfica. Barcelona: Proa.

oliver Alonso, J. (2006). España 2020: Un mestizaje ineludible. Cambio demográfico, mercado de trabajo e inmigración en las comunidades autónomas. Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics.

pAjAres, M. (2009). Inmigración y mercado de trabajo. Informe 2009. Madrid: Observatorio Permanente de la Inmigración 21, Ministerio de Trabajo e Inmigración.

solé, C. [coord.] (2001). El impacto de la inmigración en la economía y en la sociedad receptora. Barcelona: Anthropos.

domingo, Andreu (2008).

Descenso literario a los infiernos demográficos: distopía y población

barcelona: Anagrama (Argumentos, 380)

Enric Mendizàbal i Riera Departament de Geografia

Universitat Autònoma de Barcelona

Hi ha estudis de demografía que acaben sent només un divertiment estadístic: a una sèrie de dades numèriques se li apliquen una sèrie de fòrmules i models matemàtics, a poder ser força complicats per fer la impressió que es fan coses serioses i per acabar descrivint alguna que altra obvietat. Però afortunadament no sempre és així, i hom es reconforta amb la lectura d’un text demogràfic intel·ligent, divertit, suggerent: que obliga a pensar. Aquest és el cas del llibre d’Andreu Domingo, actual subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics, doctor en sociologia i llicenciat en historia moderna, autor d’unes quantes recerques innovadores en demografia i pel conjunt de les ciències socials des de 1985, al voltant de la construcció de les famílies, de la immigració estrangera i de metodologies qualitatives.

L’explicació de la transformació del món durant el segle xx es pot fer des de perspectives molt diferents dins l’ampli ventall que ofereixen les ciències socials (entre molts altres, vegeu Castells, 1996-1997; Dollfus, 1999; Fossaert, 1994; Hobsbawm, 1995; Short, 2001; Vallin, 1995). Andreu Domingo escull un camí nou i poc explorat, ja que el llibre que aquí es ressenya té un objectiu clar: explicar aquesta transformació a partir de l’anàlisi d’un tipus concret de textos literaris a la llum dels coneixements científics de la demografia. L’elecció que fa Andreu Domingo del conjunt de textos literaris és molt interessant, ja que

escull les distopies. Si les utopies són els llocs i societats ideals i desitjables, però amb la consciència de les dificultats i impossibilitats d’assolir aquest ideal, les distopies són el relat “del pitjor dels móns possibles” (p. 15) –i el que agreuja la situació de qui llegeix, mostrant els camins que poden dur amb una certa facilitat cap aquests inferns.

El llibre té set capítols. El primer, la introducció, mostra els objectius i el marc teòric del llibre. Els següents cinc capítols tracten, cadascun, dels principals temes de l’estudi de la població: el capítol 2 reflexiona sobre les característiques de l’especie d’homo sapiens sapiens, fent una especial referència a la selecció de la raça a partir de l’eugenèsia; el tercer capítol mostra totes les pors al voltant del creixement de la població i, especialment, del concepte “explosió demogràfica”. El capítol 4 relaciona la mort amb l’envelliment i amb l’argument de la lluita per la vida. El cinquè capítol tracta del declivi de la fecunditat. I el capítol 6 apunta les problemàtiques relacionades amb els moviments migratoris. El darrer capítol, el 7, és una reflexió final sobre l’explicació de la transformació del món durant el sgle xx.

Cada un dels cinc capítols temàtics té la mateixa estructura. Una primera part on Andreu Domingo explica les transformacions demogràfiques ocorregudes en cadascun dels temes, tot relacionant-les amb les aportacions teòriques de la demografia. Així, pel que fa al segon capítol es relacionen les característiques morfològiques de la població humana amb el darwinisme social, l’eugenèsia i el racisme.

El capítol 3, dedicat al creixement de la població, l’anàlisi de les xifres absolutes es relaciona amb les teories maltusianes, on gairebé sempre s’assenyala que el creixement de la població és molt més ràpid que el creixement dels recursos disponibles.

L’evolució de la mortalitat durant el segle xx que suposa un allargament de l’esperança de vida general per gairebé tothom, Domingo la relaciona amb la transició de la mortalitat (el pas d’una societat on es mor principalment de malalties infeccioses a una societat on es mor de malalties cròniques, degeneratives i socials). Aquest augment de l’esperança de vida suposa un canvi en la visió de les edats de la vida, ja que apareix una llarga joventut abans d’arribar a l’edat adulta, i un llarg període de ser població vella (el que suposa diferenciar la població vella de la molt vella).

El descens de la fecunditat que s’ha donat en diferents ritmes durant tot el segle xx al conjunt del món, es relaciona amb la transició demogràfica i, sobretot, amb la segona transició demogràfica. Aquesta s’explica amb els següents temes:

- el pas d’una societat on els valors religiosos eren importants a una societat on prevalen altre tipus de valors més mercantils

- el canvi en la percepció dels nens, que han deixat de ser considerats com una font futura d’ingressos i d’ajuda per a la vellesa dels progenitors a ser considerats com una font de plaer i satisfacció

- les noves tècniques anticonceptives que es fan servir perquè justament ha desaparegut la pressió religiosa en el comportament dels individus

- l’aparició de les noves relacions entre dones i homes, amb la creació de nous tipus d’estructures familiars

- la incorporació de la dona al mercat laboral

- la major durada de l’etapa estudiantil, que ha suposat un allargament de l’estada a casa dels progenitors...

Les migracions i la mobilitat de la població ha tingut un augment important durant tot el segle xx, però a diferència dels altres temes demogràfics, no té una teoria on recolzar-se, possiblement a excepció de la hipòtesi de la transició de la mobilitat de zelinsky (1997).1

En la segona part de cadascun dels cinc capítols temàtics, Andreu Domingo fa un repàs de les distopies demogràfiques analitzades. Aquestes són 42; a més, inclou altres vuit referències literàries no distòpiques i quatre distopies no demogràfiques (vegeu l’annex de la cronologia de les distopies, p. 367369). En aquesta part d’anàlisi literària trobem un magnífic crític, ja que Domingo recull tots els seus coneixements filosòfics, polítics, culturals i literaris per esmicolar la forma i el contingut d’aquests 58 textos literaris: l’àmplia bibliografia citada en les p. 349-366 mostra el rerefons teòric d’Andreu Domingo, on pensadors com Ariès, Bauman, Beauvoir, Bloch, Bourdieu, Duby, Ferrater Mora, Foucault, Gadamer, Jameson, Vovelle... generen un important canemàs on recolzar les reflexions de l’autor. Els resums que fa Andreu Domingo de cadascuna de les distopies aconsegueixen que qui llegeix el Descenso literario... sovint es quedi amb les ganes de llegir tota la novel·la distòpica comentada.

En la part final d’aquests cinc capítols temàtics, és on Andreu Domingo es deixa anar, ja que malgrat els seus intents de ser neutral, les seves opinions traspuen i mostren una visió desencatada del món actual, que en el capítol 7, titulat “Escenarios futuros: ¿y si...?”, explica d’una manera molt àgil i interessant la situació actual de les característiques de la població del món a partir de les interrelacions entre la literatura distòpica i la demografia. Però Andreu Domingo és, sobretot, punyent quan mostra les ombres futures: “[quizás] ese resplandor que se adivina en lotananza, que a algunos se les antoja rosado, sea en verdad el anaranjado llameante fulgor del infierno al que nos precipitamos.” (p. 348).

En resum, ens trobem amb un excel·lent triple llibre: un primer que tracta de la demografia del segle xx, un segon que tracta de la literatura distòpica del segle xx i un tercer que explica la transformació dels darrers cent anys de la societat humana que habita el planeta Terra des de les ciències socials. Està redactat amb una gran claredat, hi ha un recull bibliogràfic molt ben seleccio-

1. Personalment discrepo de l’opinió que en té Andreu Domingo, ja que la considera només descriptiva, mentre que jo crec que també és explicativa (Mendizàbal, 1997).

nat, està molt ben estructurat. és una lectura que qualsevol persona interesada a comprendre el funcionament del món hauria de llegir.

bibliografia citada

CAstells, M. (1996-1997). La era de la información. Economía, sociedad y cultura. Madrid: Alianza.

dollFus, Olivier (1999). La mundialización. Barcelona: Bellaterra FossAert, Robert (1994). El mundo en el siglo XXI. Una teoría de los sistemas mundiales. Mèxic DF: Siglo XXI.

MendizàBAl, e. (1997). “Un treball fonamental en la geografia de la població: The hypothesis of the mobility transition de Wilbur zelinsky”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 44, pp. 137-141.

hoBsBAwM, E. J. (1995). Historia del siglo XX 1914-1991. Barcelona: Crítica. short, John R. (2001). Global dimensions: space, place and the contemporary world. Londres: Reaktion.

vAllin, Jacques (1995). La población mundial. Madrid: Alianza Editorial. zelinsky, Wilbur (1997). “La hipòtesi sobre la transició de la mobilitat”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 44, p. 143173 (original de 1971).

Vandellós, Josep Antoni (1935)

Catalunya, poble decadent

barcelona: biblioteca Catalana d’Autors Independents

Vandellós, Josep Antoni (1935) La immigració a Catalunya

barcelona: fundació patxot

Servei Central d’Estadística (1935)

Moviment demogràfic de Catalunya: gràfics i comentaris

barcelona: Generalitat de Catalunya, Servei Central d’Estadística1 pau Vila

1. Les notes d’aquest text de Pau Vila han estat realitzades per Enric Mendizàbal i Riera. El text de Pau Vila va ser publicat a La Publicitat, 12 d’abril de 1936, amb el títol “Immigració i natalitat”. Ha estat reproduït a La geografia i els seus homes. Selecció d’escrits de Pau Vila , publicat per l’editorial Curial (1978, col·lecció Biblioteca de Cultura Catalana, 33, p. 135-138) amb el títol “El llibres i la geografia: l’obra demogràfica de Josep A. Vandellós”. Josep A. Vandellós va ser el cap del Servei Central d’Estadística: per aquesta raó Pau Vila li atribueix l’autoria del Moviment demogràfic de Catalunya. El llibre Catalunya, poble decadent va ser reeditat el 1985 (Barcelona, Edicions 62, col·lecció Llibres a l’Abast 200), amb un pròleg molt polèmic de Jordi Nadal sobre les influències, entre d’altres, de Corrado Gini (demògraf que en aquells anys de la dècada de 1930 assessorava Mussolini en el tema de les polítiques demogràfiques) sobre Vandellós, i un annex final on Jordi Pascual i Escutia escriu una biografia de Vandellós, derivada de la tesi doctoral que va presentar el 1975 a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Barcelona amb el títol “Un economista catalán: José Antonio Vandellós Solá 1899-1950”, i que va ser dirigida per Fabià Estapé.

Josep A. Vandellós en el curs de l’any passat ens ha donat els resultats immediats de les recerques estadístico-demogràfiques realitzades, junt amb els seus col·laboradors, en tres publicacions: Catalunya, poble decadent, La immigració a Catalunya i Moviment demogràfic de Catalunya, de les quals ja s’ha parlat en aquestes planes. No obstant l’interès del tema, tant des del punt de vista social com nacional, justifica sobrerament que ens ocupem de nou del contingut d’aquests llibres, amb la qual cosa corresponen millor a l’altesa de mires de l’autor en plantejar amb insistència lloable aquests problemes a fi d’interessar-hi el govern i el poble.

Dos leitmotiven sostenen constantment la finalitat d’aquests tres treballs: la baixa natalitat catalana i la forta immigració del sud llevantí peninsular. Aquests dos temes bàsics revénen sovint a la palestra pública, per mitjà de la premsa o de la conferència. Són qüestions latents que les circumstàncies o els especialistes posen de tant en tant al primer pla de l’actualitat. Així no és estrany que la Institució Patxot,2 la qual, amb un sentit tan afinat, serveix els alts interessos de la nostra cultura i del nostre poble en els seus concursos d’estudis històrics, polítics i socials, plantegés el tema de la immigració a Catalunya. Josep A. Vandellòs hi correspongué amb el llibre d’igual denominació suara esmentat i l’enginyer Lluís Creus amb una altra obra similar que està imprimint-se.3

La davallada de la natalitat és un fet mundial, i encara més estrictament europeu. Vandellòs ens ho mostra en un dels quadres del primer dels seus llibres. Nosaltres hi hem interpolat pel nostre compte dades del 1921 al 1934, i el descens pren una regularitat tan general que arriba a impressionar per la seva conseqüència. Hom té la sensació que el nou món europeu davant l’estalvi de vides que les previsions higièniques i els avanços de la medicina han reportat, els quals es tradueixen en un augment de població constant, cerca una estabilització demogràfica. Europa, que l’any 1800 comptava 185 milions d’habitants, un segle més tard en tenia 400 milions, i ara arriba a 530 milions. Cal tenir en compte que aquest augment de 130 milions d’ànimes en poc més de trenta anys s’ha realitzat malgrat la guerra, i malgrat el tant per mil de la natalitat europea ha passat fe 33 a 22 per terme mitjà, o sigui que s’ha reduït d’un terç.

2. Rafael Patxot i Jubert (1872-1964) formava part de la burgesia industrial catalana. El seu interès per l’astronomia i la meteorologia el van convertir en un autor important sobre aquest temes a partir de la informació que va anar aconseguint amb l’observatori que va instal·lar a Sant Feliu de Guíxols. Catalanista i demòcrata, amb la dictadura de Primo de Rivera va crear la Institució Patxot el 1926, on hi havia diverses fundacions familiars creades amb anterioritat. Aquestes fundacions, i després la Institució, van fer una gran obra de mecenatge en temes tant dispersos com la meteorologia (amb la publicació, entre d’altres, de l’Atles Internacional dels Núvols), la música (amb la creació de l’arxiu de l’ Obra del Cançoner Popular de Catalunya), la Fundació d’Estudi de la Masia Catalana (vegeu Moner, J.; Puigvert, J.M. [2010]. Materials per a l’estudi de la masia de Josep Danés i Torras. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines), o els concursos Rafael Patxot i Ferrer, un dels quals va guanyar Josep A. Vandellós. El 1936 Rafael Patxot es va haver d’exiliar a Suïssa, des d’on va continuar mantenint el seu paper de mecenes, especialment per l’Onomasticon de Joan Coromines.

3. Pau Vila es refereix al següent llibre: Creus vidAl, Lluís (1936). La Immigració a Catalunya. Barcelona: Imp. Altés. Montserrat Cuxart va realizar una semblança de Lluís Creus que podeu consultar a http://scg.iec.cat/Scg7/Scg72/S720018a.htm

Ressenya: Catalunya, poble decadent; La immigració a Catalunya i Moviment demogràfic de Catalunya 259

Catalunya no ha fet més que seguir el camí natural d’aquesta regularització; com els països més avançats en tots els rams de les activitats humanes ha portat la minva dels seus naixements més avall que aquell permilenatge al costat de Dinamarca, Bèlgica, França, Suïssa, Noruega, Alemanya, Anglaterra i Suècia, bo i apartant-se de Romania, Sèrbia, Bulgària, Portugal, Espanya, Itàlia i Hongria. Altrament la població de Catalunya en la seva creixença s’ha costat sempre al ritme europeu, puix que si el 1799 sumava 859.000 habitants, un segle més tard aquesta quantitat s’elevava a 1.966.000, i en el cens de 1930 la població arribava a 2.791.000, si bé hom estima que actualment puja a 3.000.000 d’ànimes.

Cal dir, però, que els augments en els darreres dades de població totals són deguts a les aportacions migratòries vingudes de la vall de l’Ebre i del llevant peninsular, entre les quals es nota tendència vers els predomini en els provinents de la regió murciano-almeriana; potser menys afins racialment amb nosaltres que les valencianes i aragoneses. La correntia immigratòria del sud-est espanyol per haver pres caràcter d’allau a Barcelona4 i a la seva rodalia ha estat la desvetlladora de les inquietuds públiques i l’esperonadora de les recerques del nostre autor i els que el segueixen.5 A partir del 1913 l’excés d’obres públiques, l’extensió de les indústries de peonatge, la intensificació fabril, estimulada circumstancialment per la guerra europea, la reducció de la jornada de treball i l’explotació de les sals potàssiques han estat la causa de l’exacerbament immigratori que ha dificultat l’adaptació d’aquesta massa forastera. Per haver restat inassimilada sol ésser causa de trastorns en l’ordre social i podria ocasionar efectes descaracteritzadors sobre el nostre poble. 6 Ara toquen les conseqüències d’haver-nos volgut “equipar” massa de pressa –o d’haver-nos deixat “equipar”– sense disposar de braços ni de capitals suficients, per la qual cosa homes i diners hagueren de venir de fora. I ara ens trobem endeutats i engavanyats, per mancament a la dita popular, que aconsella no estirar més el braç que la màniga. Sense aquesta invasió impetuosa l’aportament foraster normal no hauria desvetllat recels, i menys hauria originat sobresalts, amb la qual cosa, d’afegitó, ens hauríem estalviat manta jeremiada sobre la minva de la natalitat. No volem pas dir que aquesta qüestió dels naixements, de molta importància demogràfica, no hagi d’ésser tractada, sinó que s’hauria tractat amb l’objectivisme amb què els problemes demogràfics són presentats a través de les pàgines de La immigració a Catalunya.

4. Lluís Recolons, en el seu llibre de 1974 titulat La població de Catalunya. Distribució territorial i evolució demogràfica 1900-1970 (Barcelona: Laia [Les Eines, 10]), calcula que entre 1901 i 1930, el saldo migratori del municipi de Barcelona va ser de més de 453 mil persones. La població del municipi el 1900 era de 533.000 habitants, i la de 1930 d’1.005.565 habitants.

5. Per aprofundir en la història del pensament demogràfic a Catalunya continua sent bàsic el treball d’Antoni Simon titulat Aproximació al pensament demogràfic a Catalunya, publicat el 1995 per l’editorial Curial (Biblioteca de cultura catalana, 80). Per a la dècada de 1930, consulteu les pàgines 109-128.

6. Sobre el pensament de les races i les derivacions cap a l’eugenèsia i les identitats nacionals a l’Europa d’entre guerres, és útil consultar les pàgines 23-37 del llibre d’Andreu Domingo (2008) Descenso literario a los infiernos demográficos. Barcelona: Anagrama (Argumentos, 380).

Al nostre entendre induir a la formació de fillades nombroses és conduir un poble a la proletarització, és fomentar el manteniment de masses gregàries propenses a tots els despotismes, és contribuir que les mares conscients de llurs deures siguin víctimes de la família i de la societat. A més, cal tenir en compte que els països de població densa sempre han progressat poc, i si ho han aconseguit ha estat cosa dels humils. Quan hi ha al món masses enormes de sense feina és d’una ironia inhumana blasmar el control de naixences. La civilització és més obra de qualitat que de quantitat; el progrés humà en les seves grans línies s’orienta vers una vida millor i més justa.

La realitat del món, amb l’imperialisme brutal dels països d’excessos prolífics, sembla ésser ben diferent de la que propugnem, però tot ve del fet que els països que tenen un concepte més humà de la vida es deixen manejar per superpotències financeres, que tenen interès a fer barallar els pobles i, per damunt dels estats dominar-los per a millor esprémer-los. Cal reaccionar contra aquest estat de coses.

Tornant als problemes demogràfics a Catalunya cal, com diu Vandellós, estudiar científicament l’adaptació dels immigrants establerts i els efectes d’aquesta aportació en la societat catalana per tal d’endegar les tendències al millor profit de tots. és indispensable, així, mateix, intervenir tota nova penetració forastera vingui d’on vingui. és una qüestió de profilàxia ètnica i social, per a la quals el govern ha de prendre les mesures convenients a l’ínterès del nostre poble.

Per la nostra part creiem improcedent, i injust, el blasme al nostre poble per la minva de natalitat quan aquesta respon, com a tots els pobles civilitzats, a l’anhel de no sacrificar constantment les mares, pujar millor els fills i elevar el nivell de vida dels homes.

CRònICA dE l A SCG

presentació del llibre Josep Danés i Torras.

Noucentisme i regionalisme arquitectònics, de Joaquim M. puigvert i Solà (17 de febrer de 2009)

parlament de Jeroni Moner Codina Arquitecte

De fet, jo avui no hauria de ser aquí: aquest lloc li correspondria a un amic que fa uns mesos que ens va deixar, l’arquitecte Josep Riera i Micaló, que és qui primer es va interessar per l’obra construïda de Josep Danés i Torras, és a dir per aquells treballs de l’arquitecte que no tinguessin res a veure amb els seus estudis sobre la masia, que era el que realment ens interessava quan l’any 1975 –juntament amb un altra arquitecte, el gironí Arcadi Pla– furgàvem en els seus arxius a la recerca de material referent a les investigacions que havia dut a terme sobre aquesta matèria.

En aquella època estàvem entestats a estudiar l’arquitectura del mas, a partir del que Danés havia fet –i abandonat per causa de la guerra civil– amb la Fundació Patxot ja que, precisament va ser en aquell any quan es va recuperar i reincorporar al Centre Excursionista de Catalunya el fons de l’Estudi de la Masia Catalana que havia restat amagat des de l’any 1936 en una casa de l’Eixample, si bé en realitat, l’interès pels treballs de Danés sobre la masia ens venien de lluny, ja que l’any 1972, amb l’esmentat Josep Riera, ja havíem iniciat un modest estudi sobre el tema a nivell local i la figura de l’arquitecte olotí va ser el referent i guia indispensables, perquè qualsevol publicació sobre la masia ens hi conduïa inexorablement.

Només cal veure la quantitat i qualitat d’autors de diferents disciplines que per una raó o una altra citaven i segueixen citant Josep Danés referint-se als seus escrits sobre la masia, quasi exclusivament en base a la seva monografia relativa a les d’unes valls de la comarca d’Olot –premiada l’any 1914 en un

concurs del Centre Excursionista i publicada l’any 1919–, a part d’alguna recensió de les seves conferències sobre el tema, publicada al butlletí de l’entitat. Tal com corrobora precisament l’autor del llibre que avui es presenta, en Joaquim Mª Puigvert –que els esmenta en la seva totalitat–, aquest nombre d’autors avui sobrepassa la cinquantena.

Amb la lectura i anàlisi de tot el que havia escrit Danés –tant gràcies al material recuperat pel Centre Excursionista com al del seu arxiu privat, sempre obert per la generositat i amabilitat de la seva filla Núria–, vàrem poder percebre la importància i tota l’evolució del seu pensament i teories sobre la masia, així com la freqüent superficialitat de moltes cites a les seves publicacions, sovint limitades a la reproducció dels coneguts dibuixos, amb classificacions de tipus de masies a partir d’elements secundaris, visualment molt atractius però de poca transcendència tipològica. En aquest sentit crec que es pot afirmar que els estudis de Danés sobre el tema no només segueixen vigents, sinó que malgrat l’existència de bons treballs en els camps de l’història o de l’etnologia sobre el mas, en el de l’arquitectura s’ha avançat molt poc, per no dir quasi gens.

Però també cal confessar que mentre profunditzàvem i apreníem dels estudis que Danés havia dut a terme sobre la masia catalana, si bé valoràvem la intensitat, l’honestedat i l’ofici amb què havia exercit la seva professió, en canvi, vàrem passar de llarg de la seva producció arquitectònica. I va ser, precisament el company citat al principi, en Josep Riera, qui se’n va interessar i va anar recollint informació, primer sobre els escrits relacionats amb el patrimoni històric, arqueològic i monumental de Catalunya i més endavant sobre la seva abundant i variada obra arquitectònica, això sí, sense saber massa bé com situar-la en la seva època.

D’aquesta manera, en la publicació en la qual vàrem exposar un resum dels treballs que havíem dut a terme durant aquells anys sobre la masia a la revista 2c Construccion de la Ciudad (Barcelona, 1981), en Josep Riera ja hi va voler incloure una semblança de l’arquitecte, així com un primer recull bibliogràfic i una certa relació d’obra construïda, cosa que va repetir i ampliar com a autor únic l’any 1992 en un butlletí monogràfic de la Demarcació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, dedicat a Danés amb motiu del centenari del seu naixement. En aquesta monografia ja hi havia més informació sobre l’obra construïda o projectada i s’hi destacaven edificis com l’església dels àngels de Barcelona per la seva aportació a l’arquitectura religiosa de l’època i en aquest sentit crec que es pot dir que el llibre que avui presentem és d’alguna manera deutor de l’interès i perseverança d’en Josep Riera com a divulgador de la seva arquitectura, tot i no haver profunditzat massa en la seva valoració, com ja s’ha dit.

L’escassa consideració que hi ha hagut fins avui respecte a l’arquitectura de Josep Danés l’hauríem d’atribuir en part, com el mateix Joaquim Mª Puigvert explica en la introducció del llibre, a la tendència a fer història, en aquest cas d’arquitectura, en base a grans figures o moviments estilístics molt ben acotats

i, sobretot, a fer grans simplificacions. Així, per exemple, expliquem l’arquitectura catalana del segle xx passant del modernisme a l’avantguarda racionalista de l’època republicana –sovint mitificada i sobrevalorada en la seva escassa producció–, i acabant amb la recuperació del moviment modern a la postguerra, pràcticament sense fer quasi cap esment a un mal raonat i ple d’ambigüitats noucentisme, amb abús del terme eclecticisme per explicar tot el que no és canònicament classificable i generalitzant massa la desqualificació de molts edificis com a decimonònics o franquistes. Però no sabem explicar la majoritària i avui defensada arquitectura de l’Eixample barceloní del primer terç del segle i bona part de la postguerra, precisament on hem de situar el gruix de l’obra urbana de Danés.

I precisament aquí és on rau l’interès i el valor del llibre de Joaquim Mª Puigvert puix que ell, a partir del fil conductor de la vida i l’obra d’un professional liberal, explicada amb tota minuciositat des dels orígens familiars i socials, amb totes les vicissituds i condicionants polítics i econòmics de l’entorn que podia trobar-se un arquitecte que va viure a la Catalunya de la primera meitat del segle xx, es permet analitzar i descobrir moments històrics que sobrepassen l’àmbit personal, bona part dels quals els crítics d’arquitectura o bé no s’havien atrevit a tocar o hi havien passat de puntetes. En aquest sentit es podria dir que aquest llibre és un llibre de llibres ja que algun dels capítols amb els quals l’autor l’ha dividit ja podria constituir un text tancat en si mateix.

Resulta del tot interessant, per exemple, el concernent a la relació de Danés amb el Centre Excursionista de Catalunya, que li permet explicar no només l’època de l’excursionisme científic i esportiu sinó també les activitats de l’entitat en altres vessants com en la promoció de l’arquitectura catalana mitjançant els seus concursos, la seva relació amb l’Estudi de la Masia (tema ja estudiat per Puigvert en un magnífic treball anterior) o el pas de l’entitat per la difícil època de la guerra civil i subsegüent postguerra, qüestions totes elles en les quals el nostre arquitecte va tenir un o altre paper.

Apassionant resulta, també, conèixer, gràcies al fil conductor dels encàrrecs que va obtenir a través de les seves relacions, el procés que va tenir lloc a la vall de Núria amb els intents d’urbanització i les disputes polítiques que hi van succeir, així com, sobretot, la creació d’un tipus d’arquitectura pirinenca a partir de l’alpinització del paisatge d‘aquella època, tipologia que van adoptar les companyies hidroelèctriques i que té una obra emblemàtica en el xalet de la Molina, així com també en la magnífica restauració de l’església de Ribes de Freser, en aquest cas tant pel que fa a la forma de tractar les seves restes romàniques com, sobretot, per l’aplicació de les noves troballes formals relatives a l’arquitectura de muntanya.

Així mateix i a partir de l’interès i dels coneixements que Danés havia adquirit sobre l’arqueologia i la història de Catalunya –que el va permetre tenir relació amb els estaments relacionats amb el patrimoni i participar activament en la restauració d’edificis, especialment eclesiàstics o en la salvació i transacció

d’obres d’art–, Joaquim Mª Puigvert dóna compte de la situació del problema en aquella època de la mateixa manera que a partir de les seves vivències com arquitecte municipal d’una petita població, Ribes de Fresser, en una època de poc desenvolupament urbanístic, aclareix el paper que sovint havia d’assumir l’arquitecte, d’assessor, confident i conseller no només de la municipalitat sinó, segurament, també, de molts particulars.

I per acabar, cal dir que el llibre de Joaquim Mª Puigvert, ben subtitulat com a Noucentisme i regionalisme arquitectònics, es pot situar al capdavant, també, de la crítica arquitectònica actual ja que, sempre a través del mateix fil conductor que és l’obra arquitectònica de Josep Danés i Torras i especialment a partir de les esglésies que restaura o construeix de nova planta a la postguerra, enceta un tema, el del noucentisme de la segona generació que, com s’ha dit abans, ha quedat sempre poc explicat llevat de les obres emparentades directament amb el renaixement italià i que en la seva complexitat Puigvert encerta a tractar de manera impecable, amb una profunditat sorprenent i una informació exhaustiva. Estem parlant per tant d’una obra de gran valor per a la historiografia de l’arquitectura que per fi obre la porta i fa justícia a aquesta època de l’arquitectura catalana tan deixada de banda.

parlament de Raquel lacuesta

Cap de la Secció d’Investigació, Catalogació i Difusió Servei de Patrimoni Arquitectònic Local Diputació de Barcelona

Ja fa uns quants anys que vaig conèixer en Joaquim M. Puigvert, un dia que va venir a consultar l’arxiu del Servei de Monuments de la Diputació de Barcelona, on tinc la sort i l’honor de treballar, per tal de trobar documentació de possibles dibuixos i tasques que sabia que l’arquitecte olotí Josep Danés i Torras (1891-1955, títol de 1917) havia realitzat per encàrrec de l’arquitecte i director del Servei, Jeroni Martorell i Terrats, allà pels volts del 1915. Si mal no recordo, quan li vaig demanar què cercava i si el podia ajudar, en presentarme, de seguida em va relacionar amb la historiadora que segons ell era l’única fins aleshores que havia parat atenció sobre l’església dels àngels de Barcelona, obra projectada per Danés el 1934 dins dels paràmetres de la moderna arquitectura religiosa encarnada per arquitectes com Auguste Perret. A Puigvert li semblava sorprenent que jo destaqués l’edifici en una guia d’arquitectura del segle xx de la ciutat. Joaquim M. ja havia iniciat la seva investigació sobre el personatge, i em va semblar un tema molt interessant i necessari per anar omplint llacunes de la nostra història, tant des del camp arquitectònic com des dels social i cultural.

Crec que hi ha tres punts claus sobre els quals ha reflexionat Puigvert, que fan que aquesta monografia, editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, esdevingui un llibre de referència per a estudis futurs:

- En primer lloc, la documentació i la interpretació d’una figura carismàtica en el seu temps, a través de la qual es pot seguir el pols de la cultura catalana durant mig segle, la primera meitat del segle xx, convulsionada per fets polítics i culturals d’importància cabdal. No es tractava d’una figura de relleu internacional, com ho poden ser els Gaudí, Domènech i Puig i Cadafalch, però sí d’un professional format sota el magisteri i les allargades ombres que aquests van projectar en generacions successives, i no tant des de l’estricte punt de vista formal de la seva producció arquitectònica, sinó des de la continuïtat cultural en el si del país i des de l’aplicació d’un mètode científic en el treball del dia a dia. En aquest sentit, Josep Danés és un prototipus de la “collita” generacional dels fruits de la Renaixença.

- El segon punt clau està relacionat amb la producció arquitectònica. Si bé és cert que l’arquitectura modernista de nova planta ha estat objecte de nombroses publicacions, i que els seus artífexs han estat estudiats sovint en monografies, no podem dir el mateix dels personatges que van evolucionar cap a la formulació i consolidació del noucentisme. I això és així, possiblement i en part, per la valoració que alguns autors n’han fet, de vegades massa ideològica, i massa sovint pejorativa. Una injustícia que llibres com aquest sobre Josep Danés tracten de redimir.

- El tercer punt és el tractament del personatge en tota la seva dimensió i en la seva visió polifacètica: hereu remot de la Renaixença i fill directe del noucentisme, Danés se’ns mostra en tres facetes fonamentals:

· La primera, com a investigador del fet arquitectònic de la pairalia, que després trasllada a algunes obres que vindran marcades pel regionalisme geogràfic, un discurs que l’entronca amb actituds i manifestacions paral·leles que tenen lloc en d’altres països europeus. D’aquest vessant regionalista podem destacar la torre Guitart, a Sant Julià de Vilatorta, o la reforma de Can Tem, a Campos (Mallorca), la Central de les Forces Hidroelèctriques d’Andorra, a les Escaldes-Encamp, el xalet refugi de la Molina i tants d’altres.

· La segona faceta és la que ens descobreix la projecció de Danés com a arquitecte lliberal i com a arquitecte de la funció pública, faceta a través de la qual manifesta la seva vinculació amb el fet creatiu de l’arquitectura, les arts decoratives i aplicades i el disseny gràfic i d’interiors, que concep com una obra d’art total, des del plantejament abstracte del projecte arquitectònic fins al dibuix detallat del producte final. També en aquest terreny, i observant la seva evolució des del punt de vista estilístic, Danés és un dels arquitectes que millor encarna en les seves obres la seqüència, no estrictament cronològica, de les diverses aportacions i ma-

nifestacions estilístiques dels arquitectes noucentistes i de l’entroncament del modernisme arquitectònic amb l’art déco. Precisament la seva incursió en l’art déco és també una de les aportacions més significatives del llibre de Joaquim M. Puigvert, que ha salvat de l’oblit i que ha resituat en la història de la nostra arquitectura, sumant-se així a altres treballs monogràfics sobre figures com Rafael Masó o Josep Goday. Dins d’aquest grup podem citar obres com la torre Pascual de zulueta, de Barcelona, en el marc d’una urbanització del tipus ciutat-jardí, la sèrie d’edificis de pisos de renda projectats i construïts a Barcelona, o la mateixa església i parròquia dels àngels.

· La tercera faceta està relacionada amb l’interès per l’arqueologia i amb l’estudi i l’aixecament de plànols de l’arquitectura històrica, que també li aplanarà el terreny per a la projectació de determinades obres historicistes, especialment algunes de caràcter religiós, i per al tractament dels nuclis antics i dels monuments, en obres de restauració, de reconstrucció o d’ampliació. Puigvert destaca el fet que Danés s’interessés pels aspectes de l’arquitectura legal, que seria el motor de les seves recerques històriques sobre els costums a la Catalunya medieval, llegits en clau arquitectònica i urbanística. I que en Danés –cito literalment–, “la pràctica professional s’aiguabarreja amb els seus interessos erudits i intel·lectuals”, resultat dels quals són la sèrie d’articles que va publicar en nombrosos diaris i revistes barcelonins i comarcals, especialment al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, centre del qual era membre actiu des de ben jove. Fins a 57 títols de Danés recull Joaquim M. Puigvert en la bibliografia del llibre, tots analitzats amb lupa i amb rigor científic per no caure en interpretacions errònies o massa personals del personatge. Aquesta faceta de publicista és també una de les mostres més fefaents que Danés va ser un autèntic activista del noucentisme, com també ho fou l’arquitecte Cèsar Martinell, contemporani seu. D’aquestes obres de segell historicista ens han cridat l’atenció el santuari de Núria, la Colònia Escolar de la Verge del Carme, on aprofita les restes del castell d’Onda (Castelló de la Plana) o el temple de Sant Serni de Cabó. Per la seva banda, l’església de Santa Maria de Ribes de Freser és un compendi eclèctic de tot el saber i tendències artístiques acumulades.

· Per últim, Danés, com a arquitecte municipal, també mostra preocupació per resoldre amb bellesa i eficàcia problemes urbanístics, o entorns monumentals, o espais enjardinats. En són una mostra el seu projecte d’urbanització de la plaça Sanllehí de Barcelona i dels entorns, o el projecte de passeig Marítim de Canet de Mar, o els jardins de la torre Sacrest d’Olot.

El Catàleg d’obres amb què conclou el llibre, fet amb exhaustivitat, ens permet conèixer un total de 250 projectes, alguns no executats, que donen més

que sobrada informació del tarannà i l’evolució d’aquest arquitecte durant gairebé 40 anys d’exercici professional. La catalogació de les obres s’ha fet segons una classificació dels tipus i funcions, i de les característiques de la intervenció: cases unifamiliars, cases plurifamiliars, reforma de masos, arquitectura per a usos industrials i agraris, arquitectura per a usos culturals i educatius, arquitectura per a usos institucionals, arquitectura per a usos sanitaris, arquitectura per a usos socials, espectacles i lleure, refugis d’alta muntanya, hotels i balnearis, urbanisme, obres públiques i mobiliari urbà, jardins, restauració de monuments, arquitectura religiosa (com santuaris, convents, esglésies parroquials i capelles, i també cementiris); i finalment, la catalogació d’elemets d’art litúrgic, arts decoratives i aplicades, disseny gràfic, mobiliari, mosaics, i un llarg etcètera.

Per tot aquest treball podem agrair a Joaquim M. Puigvert que hagi dedicat temps i esforços pal·liar aquesta mancança historiogràfica i a descobrir un personatge que no només va aportar uns importants estudis sobre la masia, pels quals ha estat conegut i reconegut, sinó que aquests representen una ínfima part del seu discurs com a arquitecte i com a testimoni sociocultural del seu temps. Acabo felicitant l’autor, aquest rigorós investigador de la història, i també l’editorial i la família de Josep Danés, per haver facilitat la recerca, conservant l’arxiu de l’arquitecte i dipositant-lo a l’Arxiu d’Olot.

parlament de Joaquim M. puigvert Solà Departament d’Història i Història de l’Art Universitat de Girona

Honorable Conseller, President de la Societat Catalana de Geografia, Arquitecte Jeroni Moner, Professor Jacobson, Doctora Raquel Lacuesta, President de Ferrocarrils de la GC, Sr. Albert Solà i Antoni Casals, Vicari General del Bisbat d’Urgell, consocis i amics de la SCG, Sra. Núria Danés, Sr. Xavier Matas, i família de l’arquitecte (filla, nets, nets nebots...), Senyores i senyors, amigues i amics...

En primer lloc, vull agrair a Francesc Nadal i a Enric Mendizábal que ens hagin brindat la possibilitat que aquest acte se celebrés a la SCG, a la seu de l’IEC. Poder presentar un llibre dedicat a l’arquitecte Josep Danés en aquest marc té una gran potència simbòlica. Després de la Guerra Civil, recordem-ho, Josep Danés es va replegar en la seva vida professional i familiar, en una mena d’exili interior, com tants d’altres... abandonà responsabilitats dins del CEC, abandonà el seus estudis sobre la masia... en certa manera es pot dir que es va fer invisible socialment. Francesc Rodamilans (delineant seu els anys de postguerra) va escriure: “per ell la vida era família i treball.” Danés continuaria cultivant, però, els seus interessos intel·lectuals però sense projecció social i

270 Treballs de la SCG, 69, 2010

pública: participant en activitats clandestines de l’IEC, formant una excel·lent biblioteca personal o comprant pintura de paisatge (“per tenir de casa estant una finestra oberta cap al paisatge de la terra nadiua”, deia). Està bé que avui es presenti aquest llibre en la seu d’una institució (IEC) on Danés col·laborà en els anys foscos del franquisme.

I està bé fer-ho per iniciativa de la SCG. En efecte, la seva arquitectura està estretament vinculada al corrent del regionalisme arquitectònic (molt estès a l’Europa d’entreguerres), una arquitectura que maldava per no fer abstracció de la regió on es construïa, adaptant-se a les seves característiques edafològiques i climatològiques, tot reinterpretant les arquitectures vernacles, aprofitant les característiques del terreny i del fons paisatgístic, aprofitant els materials de cada contrada...

El seu interès per l’estudi de la masia i l’arquitectura muntanyenca era una mostra més de com va interioritzar els principis del moviment del regionalisme arquitectònic. I no és casualitat que hagin estat els geògrafs (des dels anys vint del segle passat) un dels col·lectius que hagin emprat els estudis de Danés sobre la Masia de manera més continuada i recurrent en coherència a l’ interès de la geografia humana i regional per estudiar les relacions entre la casa i el medi: Pau Vila, Raoul Blanchard, Josep Iglésies, Salvador Llobet, Maria de Bolòs i Joan Vilà i Valentí, entre d’altres geògrafs, citaren els treballs de Danés sobre la masia.

Els conceptes geogràfics de regió i de paisatge sempre van estar presents en l’obra de Danés. En tot un reguitzell de memòries explicatives i justificatives del seus projectes s’hi poden trobar reflexions diàfanes: En l’expedient del Refugi pirinenc de Prat d’Aguiló (1925-1927), per exemple, s’hi pot llegir: “el conjunt ha sigut fet atenent una idea de lloch característica de les cases de les regions de climes freds. En aquestes regions cal procurar un màxim cubicatge per un mínim de perifèria, ja que la primera està en relació directa a la utilitat de l’edifici i la segona ho està a la incomoditat de les inclemències exteriors... S’ha pensat en utilitzar per l’edifici tots els materials que puguin ser útils de quans ofereix la naturalesa en tal lloc... els materials del país s’adapten al paisatge per regla general”. I en el mateix expedient s’hi troba significativament una nota de lectura de Danés extreta d’una monografia que el geògraf valencià Antonio Michavila va dedicar a la Barraca Valenciana (1918): “la vivenda primitiva és en realitat com una vegetacíó natural del sòl en què s’aixeca... les edificacions no poden prescindir dels condicionament climatològics... el clima és l’arquitecte ocult que dirigeix la construcció de la vivenda.”

Un altre bon exemple en la mateixa direcció ens l’ofereix el complex del santuari de Núria. A l’hora de projectar-lo, el 1923, Danés va voler subordinar la seva arquitectura al paisatge. Va dir que no volia “fer una arquitectura de flocs i tafetans, que tampoc s’avindria amb la grandiositat de la natura, davant de la qual una forma humil sembla ben escaient, tampoc els medis econòmics eren per distreure’s en fer coses frívoles, sinño per concretar-se a satisfer necesssitats, resolguent problemes sense fi”.

Un altre exemple de la importància que donava Danés a que les obres d’arquitectura s’adaptessin al paisatge és la contundent crítica que va fer a les torres eclèctiques i modernistes construïdes pels estiuejants als pobles de muntanya, que qualificaria d’arquitectura d’importació poc respectuosa amb el paisatge: “ha sigut precís que els ciutadans amb l’estiueig importessin la seva pseudo-arquitectura sàvia, per començar a desfer aquest encís, de l’harmoniós maridatge entre la casa i el paisatge”... tipus de crítica a les torres d’estiueig que, per cert, compartia Pau Vila que no endebades va escriure en el seu Resum de Geografia de Catalunya: “s’ofereixen amb tota mena d’imitacions de tipus exòtic o de tipus híbrids que desentonen dins del paisatge local com un crit desfermat enmig d’un silenci reposador”...

Fruit de la importància del lloc per Danés és que la seva obra sigui del tot versàtil, gens clònica o previsible: l’església nova de Cabó s’adapta al paisatge ferreny i calcari de la la vall de Cabó; l’església de Ribes de Freser vol emfasitzar el caràcter muntanyenc de la contrada emprant la pedra de Sagnari i llucanes a la teulada que li donen un inequívoc aire alpí. Però per a Danés el paisatge no és només rural i muntanyenc, també és urbà. L’església barcelonina de la Mare de Déu dels àngels (l’únic temple art déco de Catalunya?), que projecta Danés a la cruïlla del carrer Balmes amb València s’adapta magníficament a la trama urbanística de Cerdà, tot flirtejant amb la modernitat dels gratacels americans i l’arquitectura religiosa d’August Perret. El fet urbanístic va ser tingut en compte, no endebades ens consta com Josep Danés va llegir el llibret de Gabriel Alomar L’emplaçament urbanístic del temple cristià (1935).

Després de cinc anys d’elaboració la recerca que hi ha al darrera d’aquest llibre es fa pública, agafant tota una altra dimensió. M’agradaria pensar que aquest llibre també servirà per ampliar el catàleg del patrimoni arquitectònic i artístic del país; que farà reflexionar els professionals que finalment endeguin la rehabilitació urgent del Xalet de la Molina; que pot ser útil i pràctic a les institucions que gestionen Vall de Núria, als ajuntaments que tenen la més alta concentració d’obres de Danés (Barcelona, Olot i Vall de Ribes...); al Bisbat d’Urgell que té un important nombre de temples fets per Danés...

Moltes gràcies per la seva assistència.

Viatge a les Açores

Rafael Giménez Capdevila

Des del segle xv, quan es dibuixaven als mapes com a monstres que escopien foc, fins a l’anticicló que sovint s’hi instal·la, les illes Açores formen part del nostre entorn. Ara bé, el coneixement des de Catalunya de la seva realitat geogràfica és més aviat escàs.

Enguany el viatge pasqual de la Societat ha deixat les ribes de la Mediterrània per atènyer les illes Açores, en ple oceà Atlàntic. Del 4 al 12 d’abril del 2009, un grup de 31 persones (foto 1), juntament amb el Dr. João Carlos Garcia, professor de la Universidade do Porto, i l’organitzador del viatge Pere Andreu, han visitat cinc de les nou illes de l’arxipèlag.

Fou el professor João Carlos Garcia qui, gairebé tres anys enrere, durant una visita a Barcelona, suggerí la possibilitat d’aquest viatge. El seu esforç i coneixement, amb la col·laboració indispensable d’alguns antics alumnes i col·legues, ha donat com a resultat una experiència profunda de la realitat açoreana, no només per la contemplació dels seus paisatges, sinó sobretot pel contacte estret amb algunes de les persones que viuen i s’estimen aquestes illes.

L’itinerari des de Barcelona per arribar a les Açores passà per Lisboa, escala gairebé inevitable, tot i que la companyia aèria SATA, propietat del govern autònom, també ofereix vols directes a altres ciutats europees i nord-americanes (figura 2). El següent enllaç portà fins a Ponta Delgada, la capital administrativa de l’arxipèlag, a l’illa de São Miguel. Aquesta illa concentra actualment gairebé la meitat de la població açoreana, que és d’uns 260 000 habitants. São Miguel i Santa Maria formen l’anomenat grup oriental d’illes.

La visita de São Miguel es concentrà a la part occidental de l’illa, on a més dels paisatges exuberants de vegetació, es van oferir mostres de cultura tradicional: les peregrinacions de la Setmana Santa (els romeiros) i el cocido, un àpat cuinat amb l’energia geotèrmica que sorgeix a Furnas, compost de diferents

foto 1

El grup davant d’un excepcional drago, a l’illa del pico

menes de carns o peix, verdures i tubèrculs, entre els quals l’exòtic l’inhame, tot plegat amb un regust sulfurós característic.

A la capital del concelho de Povoação, el grup fou rebut per l’alcalde i pel geògraf João Pedro Resendes, responsable de protecció civil del municipi. Aquest organitzà un seminari al poble de Faial da Terra per presentar els riscos geològics que pateixen (volcans, terratrèmols, esllavissades) i que han causat elevats perjudicis humans i materials.

El procés d’elaboració del te, una de les excel·lències de l’illa, s’il·lustrà amb la visita a la plantació i fàbrica de Porto Formoso, que s’acabà evidentment amb una degustació del producte. La darrera etapa a São Miguel fou una visita a la ciutat de Ponta Delgada, comentada per la Dra. Fátima Sequeira Dias, historiadora i professora de la Universidade dos Açores.

Per via aèria es realitzà el salt fins al grup central d’illes, amb arribada a l’aeroport del Pico. Completen el grup les de Terceira, Faial, São Jorge i Graciosa. Immediatament, i mitjançant una curta travessia marítima, s’arribà a l’illa de Faial, on l’expedició fou rebuda pel geògraf Mário Leal, professor a l’institut d’ensenyament secundari, apassionat i bon coneixedor d’aquestes illes, que durant tres dies no només va assumir el paper de guia, sinó que conversà infatigablement i ens acostà a la realitat social, econòmica i política de les Açores.

Algunes poblacions de Faial encara mostren les ferides del terratrèmol de 1998. Aquí hi trobem també l’erupció volcànica més recent, la del Capelinhos, que modificà el 1957 el contorn de l’illa. El vulcanòleg Haroun Tazieff i el geògraf Orlando Ribeiro van poder contemplar-la directament i descriure-la als seus treballs. Als peus del far parcialment sepultat pel nou volcà Capelinhos

figura 2

Mapa dels enllaços aeris oferts per la companyia SAtA. Un joc d’escales per destacar la presència de les illes a l’Atlàntic nord

s’hi ha construït un centre d’interpretació, que visitàrem de la mà de la geògrafa Dra. Sandra Goulart. A la passejada per la ciutat d’Horta, guiats per Mário Leal, seguí un sopar al cèlebre Peter Cafè Sport, lloc de trobada de referència per als mariners que fan llargues travessies a vela.

Una nova travessia marítima, aquesta de poc més d’una hora, portà l’expedició des de Faial fins al port de Velas, a l’illa de São Jorge. La coopera-

Font: Azorean Spirit Magazine, núm. 31, març/maig del 2009.

tiva lletera ens obrí les portes de la seva fàbrica de formatge amb denominació d’origen per copsar el procés d’elaboració d’un dels productes que més caracteritzen les Açores en els darrers decennis. Les vaques i els prats on pasturen formen part indestriable del paisatge actual, ple de diferents tonalitats de verd.

En aquesta illa de São Jorge contemplàrem una de les característiques geomorfològiques habituals de l’arxipèlag: els penya-segats, fajãs en portuguès, que cauen al mar des d’alçades considerables i deixen escasses planes a ran d’aigua. Des de la part alta s’hi instal·laren alguns cables per facilitar el transport de fusta i altres materials, mitjançant el sistema de la tirolina.

Una nova travessia marítima, amb el mateix vaixell però amb una mar tumultuosa, com la descriu el poeta açoreà Antero de Quental, provocà més d’un mareig, fins que tocàrem terra al port de São Roque a l’illa del Pico. Prop de la població de Madalena vam conèixer les vinyes cercades per la pedra negra, que les deslliura del vent i la sal i fixa la calor que filtra l’ennuvolament sovintejat. I a Lajes, l’antiga fàbrica on s’esquarteraven les balenes i se’n feia l’apreciat oli, avui convertida en museu dels baleners, que ensenya com era la vida d’aquells agosarats homes, que lluitaven cos a cos amb els grans cetacis.

En comptades ocasions es va poder contemplar complet l’imponent volcà Pico, la muntanya més alta del territori portuguès, amb 2351 m sobre el nivell del mar, ben sovint amagat per un bufanda de núvols. Només una petita part de l’expedició gosà enfilar-se fins als 1400 m per sentir-ne les palpitacions.

Novament un salt en avió i s’arribà a la cinquena de les illes visitades: la Terceira. Quedaran per a una altra ocasió les del grup occidental: Flores i Corvo.

A Praia da Vitória ens rebé el geògraf Dr. Hélio Meneses da Silva. Després d’un passeig comentat per la ciutat, la Câmara Municipal (ajuntament) ens obrí les seves portes. Al centre de l’illa un volcà va deixar un cova de grans dimensions: l’Algar do Carvão. Gràcies a les contribucions de la Unió Europea, ara és accessible al gran públic i en contemplàrem les principals sales.

L’1 de gener del 1980 un terratrèmol devastà la ciutat d’Angra do Heroísmo. Un 70% dels seus edificis en quedaren afectats. Amb l’empenta de la declaració per part de la UNESCO com a patrimoni de la humanitat, s’ha reconstruït completament. L’historiador Maduro Dias, artífex de la declaració des de les seves responsabilitats municipals, ens dedicà una tarda, en un recorregut a través de les diferents parts de la ciutat. Les seves explicacions clares, contundents i documentades contribuïren a aportar llum sobre la posició de les Açores en la nostra civilització.

Amb aquest trepidant ritme del viatge, la setmana s’escolà ràpidament. Per aire, mar i terra fórem conduïts per les illes i entre elles, gràcies a la perícia dels conductors i pilots. Gairebé sense adonar-nos, ens trobàrem davant del moment emocionant del comiat del professor João Carlos Garcia a l’aeroport de Lisboa, després del vol des de Terceira a bord d’un avió batejat com a “Autonomia”. Tot i ser breu i parcial, la visita a les illes Açores i el contacte amb persones que les coneixen bé ens ha permès fer-nos una composició de lloc de caràcter general amb pinzellades impressionistes. Garbellant entre els records, hem triat

quatre temes que ens semblen particularment significatius: l’economia agroalimentària, el pes de les tradicions, la posició geoestratègica i l’autonomia política.

l’economia agroalimentària

Des del punt de vista bioclimàtic les Açores van quedar molt ben definides per Maduro Dias com pertanyents a quatre realitats ben diferents, perquè són a l’extrem sud-occidental d’Europa, a l’extrem nord-occidental d’àfrica, a l’extrem sud-oriental d’Amèrica del Nord i a l’extrem nord-oriental d’Amèrica del Sud. Així, s’hi poden donar conreus propis de cada un d’aquests continents, com la vinya, el cafè, el castanyer i la guaiaba.

Tanmateix, el paisatge dominant és el dels prats verds, base de l’explotació de la vaca. Des de finals dels anys 1960 fins a inicis dels 80 té lloc a São Miguel l’anomenada “revolució de la ramaderia”, que consisteix en la introducció de vaques i la transformació dels antics conreus en pastures. Un dens entramat de tanques de pedra separa les parcel·les, marcant encara l’antiga divisió de la propietat. Amb la reducció de la població pels intensos fluxos migratoris,1 les propietats es concentraren, i ara les tanques serveixen per distribuir el pasturatge de les vaques.

La indústria balenera ha deixat pas al turisme, que porta curiosos cap a alta mar per a l’albirament de dofins i altres cetacis. L’antiga fàbrica ha perdut la fortor dels productes derivats de les balenes i s’erigeix en monument dels esforçats homes, amb documents punyents que els recorden.

El pes de les tradicions

Arreu de les Açores es respira el pes de les tradicions. Durant la primera jornada del viatge, a l’illa de São Miguel, coincidírem amb un aplec de romeiros, que col·lapsà una bona estona la carretera. Després els tornàrem a trobar al poble de Nordeste (un nom ben geogràfic per cert), on seguiren el ritual marcat. Es tracta d’un grup format exclusivament per homes, provinents del poble de Rabo de Peixe, que durant la Setmana Santa peregrinen per diferents esglésies de l’illa amb un càntic omnipresent i repetitiu.

A Angra do Heroísmo hi arribàrem el Divendres Sant. En caure la nit, la processó ens sorprengué: silenciosa, en recolliment, tot el poble desfilava, només els (escassos) turistes miràvem.

La religiositat és molt present i difusa al paisatge açoreà. Esglésies i monestirs abunden a les poblacions i són fàcilment identificables des del mar per l’envergadura de les façanes. Al costat de la porta de les cases hi trobem azulejos

1. Daveau, Suzanne (1995). Portugal geográfico. Lisboa: João Sa da Costa.

generalment amb motius religiosos. Els impérios, capelles dedicades a l’Esperit Sant, properes de les parròquies, ben conservades i decorades, són una característica específica d’aquestes illes. Representen el centre de les festes que s’organitzen per la Pasqua de Pentecosta, un dels símbols forts de la identitat açoreana, que perviu en la diàspora provocada per l’emigració. El seu origen és discutit, per bé que se’l relaciona amb l’àpat anual ofert als pobres, que els habitants de les illes prometeren a l’Esperit Sant si els alliberava de desastres com la pesta o les erupcions volcàniques. Ara la festa ha esdevingut més folklòrica que no pas religiosa, on es convida els membres de la comunitat, els amics i fins i tot els turistes.2 Els impérios són també la part visible d’una xarxa social d’ajuda mútua, que es complementa amb nombroses societats filharmòniques.

la posició geoestratègica

La primera colonització de les illes va tenir com a principal objecte la producció de cereal, que venia a complementar les collites de la península Ibèrica i del Magrib. Però ben aviat es revelà una altra utilitat: la “d’estació de servei” per a la navegació marítima intercontinental.

Amb l’expansió europea vers Amèrica, iniciada a finals del segle xv, s’inicià un nou capítol en l’interès estratègic dels europeus per les illes Açores. Cal recordar, en aquest sentit, que Cristòfol Colom va ser retingut el 1493 pels portuguesos a l’illa de Santa Maria, quan tornava del seu primer viatge a Amèrica. Arxipèlag clau en la ruta vers les índies Occidentals, fou conquerit pels espanyols el 1583, després d’una aferrissada defensa portuguesa. La seva importància estratègica radicava en que els vaixells espanyols navegaven, a l’anada cap a Amèrica, per les illes Canàries i després, de tornada vers Europa, carregats d’or i plata i d’altres mercaderies valuoses, ho feien passant per les illes Açores, enduts pels vents dominants de l’oest, que els menaven cap a aquest arxipèlag. Un cop integrat aquest dins el sistema imperial espanyol, Felip II ordenà el 1592 a l’enginyer militar italià Tiburzio Spanocchi la construcció de la immensa fortalesa de San Felipe (avui coneguda com a São João Baptista) a Angra do Heroísmo (Terceira), de més de quatre quilòmetres de perímetre i tres km2 de superfície. A tall anecdòtic, cal esmentar que Spanocchi constitueix un punt d’intersecció entre les illes Açores i Catalunya, ja que aquest destacat enginyer militar treballà a finals de segle xvi en el reforçament defensiu de la Vall d’Aran (Castèth de Lleó, es Bòrdes).

En èpoques més modernes, les Açores han seguit demostrant la seva utilitat geoestratègica. D’antuvi, quant a comunicacions telegràfiques, per a les quals l’illa de Faial es constituí en el principal nus de les connexions transatlàntiques, amb la instal·lació, cap al 1900, del primer cable entre Lisboa i Horta, i la posterior connexió fins a Nova Escòcia, al Canadà. Aquestes infraestructures

2. Rudel, Christian (2002). Les Açores. Un archipiel au coeur de l’Atlantique. París: Karthala.

atragueren a la ciutat d’Horta nombroses empreses de comunicacions. Un gran planisferi amb el traçat dels cables telegràfics submarins encara presideix el Peter Cafè Sport.

Més endavant, el desenvolupament de les comunicacions aèries també trobà a les Açores una bona base per a la ruta de l’Atlàntic nord. Novament l’illa de Faial en resultà beneficiada, perquè la badia d’Horta reunia les condicions necessàries per a l’amaratge dels hidroavions. Entre 1919 i la segona guerra mundial, Horta esdevingué l’escala obligada d’aquests viatges, com ho recorda la decoració de l’hotel on ens hostatjàrem.

Evidentment, les funcions geoestratègiques açoreanes tenen molt a veure amb qüestions militars. Així, l’aeroport de Lajes, a l’illa Terceira, que acollí la famosa reunió de mandataris a favor de la guerra de l’Iraq l’any 2003, fou construït pels britànics el 1943, per combatre els submarins alemanys durant la segona guerra mundial. Amb aquest gest, la dictadura portuguesa abandonava una neutralitat orientada al nazisme per alinear-se amb el camp vencedor. Poc després, la base militar passà a mans nord-americanes. En compensació, els Estats Units oferiren el suport tècnic per a la construcció del pont sobre l’estuari del Tajo davant de Lisboa, batejat després de la Revolució dels Clavells com del 25 d’abril, però que va ser inaugurat el 1966 amb el nom del dictador Salazar. El “regal”, però, resultà ser enverinat, perquè imposaren que es construís amb acer comprat als Estats Units, aleshores excedentaris d’aquest material, gràcies a un crèdit que ells mateixos concediren. El sistema atirantat emprat en el disseny del pont, semblant al del Golden Gate de San Francisco, no era el més adequat per a una obra destinada a acollir trànsit viari i ferroviari. Això no obstant, inicialment només es construí la part viària, en la lògica aleshores imperant d’afavorir l’automòbil. Quan als anys 1990 el govern portuguès decidí d’afegir-hi la part ferroviària, el pont s’hagué de reforçar tant que gairebé equivalgué a fer-ne un de nou.

També data del període bèl·lic l’aeroport de l’illa de Santa Maria (1945), triada perquè l’absència de grans relleus assegura una meteorologia menys capriciosa que a les altres illes. Inicialment fou utilitzat per a les escales dels reactors transatlàntics, però amb l’evolució de la tècnica aeronàutica, el major abast dels avions va fer perdre la utilitat de les illes com a escala obligatòria. En queda el record anecdòtic de l’escala “tècnica” que hi feia el Concorde durant els anys que va estar en servei entre París i Caracas. L’escala servia únicament perquè els viatgers assaborissin a terra una copa de champagne. Ara a l’illa de Santa Maria s’ha instal·lat un important centre de control aeri, que gestiona el trànsit a l’Atlàntic nord.

l’autonomia i l’administració

El nom de les Açores ve d’una confusió per part dels primers colonitzadors, que van identificar com a astors les aus rapinyaires que poblen les illes, en gran

part milans. La bandera oficial té dos colors, blau i blanc, que provenen de la bandera monàrquica portuguesa, amb un astor o milà amb les ales esteses i nou estrelles a sobre, una per a cada illa. A la bandera independentista, les estrelles són sota les ales de l’ocell en actitud protectora. Amb la concessió de l’autonomia per part de Portugal el 1976, el moviment independentista ha caigut en letargia.

Existeix una dualitat política tradicional entre les principals illes. Mentre São Miguel reunia terratinents i es mostrava més conservadora, Terceira i Faial són el bressol del liberalisme portuguès al segle xix. Fins i tot el primer president de la República Portuguesa (1911), Dr. Manuel de Arriaga, era originari d’Horta de Faial, on té erigida una estàtua a l’entrada del port. D’aquesta dualitat també es fa una lectura particular: quan les Açores entren en una lògica internacional, l’illa de Terceira en surt beneficiada; quan la lògica és regional, guanya l’illa més gran i poblada: São Miguel.

Fins a l’autonomia les Açores no han estat una unitat política en època moderna. L’antiga divisió en distritos feia dependre unes illes de les respectives seus. Mentre São Miguel reunia les illes del grup occidental, Faial i Terceira eren els caps dels dos distritos que es repartien les centrals i occidentals. Tot i que aquesta divisió administrativa va deixar de ser efectiva fa dècades, l’actual distribució de serveis encara n’és deutora. “No es pot néixer a l’illa de Pico, ni a la de São Jorge, ni a la Graciosa”. Les embarassades s’han de traslladar a Faial o a Terceira per donar a llum. Per les dificultats del transport, habitualment s’hi desplacen quinze dies o un mes abans de la data prevista del part.

No existeix una institució pròpia d’illa. Per sota del govern autònom es troben els concelhos i dins d’aquests les freguesias. A les illes més petites només hi ha un concelho, mentre que a les grans s’han format algunes associacions de concelhos per tractar dels temes de mutu interès.

El Parlament de les Açores va aprovar un nou Estatut d’autonomia. El Parlament portuguès el va ratificar, però el President de la República en va impugnar alguns articles. El Tribunal Constitucional va examinar el conjunt de l’Estatut i va trobar vàlids els articles impugnats, però en demanà la modificació d’uns altres. Així ho feu el Parlament de les Açores i novament el Parlament portuguès el ratificà, el desembre del 2008. Ara, malgrat l’oposició del President de la República, l’Estatut està en vigor, fet que suposa més poder i competències per al govern de l’arxipèlag.

Deu ser “la manera açoreana de ser portuguès”.

Sortida d’estudi a la serra de Cardó

Jesús burgueño

El 6 de juny de 2009, la SCG realitzà una nova excursió a les, injustament, poc freqüentades muntanyes meridionals del Sistema Mediterrani. La serra de Cardó és la muntanya més enlairada i emblemàtica d’un extens bloc orogràfic, mesozoic i calcari, perfectament delimitat pel riu Ebre (N i O), la fossa tectònica del Burgar (E) i la plana litoral i deltaica (S). La petita vall de Cardó (4 km2) pertany al terme de Benifallet (Baix Ebre) malgrat que la carretera (oberta el 1904) hi arriba des de Rasquera (Ribera d’Ebre) i que anteriorment el millor camí d’accés conduïa a Tivenys pel coll de Murteró. Aquesta arrecerada i càlida vall, d’orientació NO, es troba perfectament delimitada per un cercle d’esquerpes carenes calcàries, alhora que un seguit de cingleres barren igualment el pas aigües avall. L’any 1606, l’orde dels carmelites descalços hi fundà el seu convent de retir o desert de vida contemplativa, vinculat a la província carmelitana de la Corona d’Aragó. L’orde mendicant s’instal·là no sense resistència del senyor territorial, el monestir cistercenc de Benifassà. L’elecció de l’indret fou iniciativa del frare Pere Pau Revull (o Pau de Crist), nascut al mas Gavadà de Vandellòs. En la tria de l’emplaçament foren elements decisius el gran aïllament natural del lloc i l’abundància d’aigües, que permetien regar els horts i fruiters imprescindibles per al sosteniment dels frares (els carmelites feien abstinència de carn perpètua). Al voltant del convent es construïren fins a 14 ermites, en la seva major part destinades als frares que volien dur una vida encara més penitent i totalment aïllada. El contacte entre els anacoretes i la comunitat conventual es podia reduir a la provisió d’alguns aliments (que segons afirma la tradició els hi portava un ruquet) i l’intercanvi de tocs de campana des de les diverses ermites en els moments de pregària.

La presència dels carmelites assegurà –malgrat els incendis, el carboneig i les pastures– la preservació d’un bosc en prou bon estat, que avui dia contrasta vivament amb els sobreexplotats i recremats voltants, en particular a la veïna serra del Boix. Després de l’exclaustració (1835) i desamortització dels béns eclesiàstics arribaria la conversió del convent en balneari, perquè d’algunes de les fonts se’n coneixien virtuts medicinals. El nou ús s’inicià el 1866 i es perllongà exactament durant un segle. Durant la guerra civil s’interrompé l’activitat balneària estival; més concretament durant la batalla de l’Ebre s’hi establí un hospital i comandament republicà.

Durant les darreres dècades s’havia explotat comercialment l’aigua de Cardó, fins que l’any 2007 l’actual propietari –Grupo Leche Pascual– tancà la planta embotelladora i anuncià la rehabilitació de l’antic balneari com a hotel de luxe i spa. Altre cop la sobreexplotació, en aquest cas de l’aqüífer, ha provocat la pèrdua de bona part de les fonts de la vall i, al capdavall, una dràstica reducció de les captacions.

La nostra sortida plantejava un itinerari aproximadament circular, amb inici i final al balneari (500 m). Un primer tram (1 km) de suau pujada en direcció NE condueix al Portell de Cosp (636 m) tot passant per les ermites de la Trinitat i de l’àngel. L’ermita del Sant l’àngel era una de les portes d’entrada al recinte del convent, concretament pel camí que, pel Portell de Cosp, du a Rasquera i al Perelló. Aquest camí era emprat per anar a cercar amb mules, a la cala que amb el temps esdevindria l’Ametlla de Mar, el peix imprescindible en la dieta de la comunitat un cop per setmana (M. Beguer, El valle de Cardó, 1948, p. 79). El recinte fortificat (present també en contacte amb l’ermitaportal de l’àngel) en part estava conformat per parets naturals i en part per murs de pedra que encara es conserven en bon estat. Aquesta lleu fortificació perimetral permetia barrar el pas als ramats, dificultar l’entrada dels bandits i impedir el pas de cap dona dins el clos del convent.

Al Portell de Cosp s’inicia un recorregut de 2 km dins el terme de Rasquera, pel vessant nord i oriental del cercle muntanyós de Cardó. El camí es fa ben distret per entre teixos i pins centenaris, fins arribar a la generosa font del Teix. Per retornar al cercle muntanyós de Cardó cal travessar una dilatada brolla d’argelagues i salvar un breu tram costerut. En assolir la carena (800 m) s’obtenen espectaculars vistes dels cingles de Xàquera i de la vall de Cardó; també sorprèn la presència d’una roureda i d’un magnífic alzinar muntanyenc, esquitxat amb caducifolis com ara la moixera. Sense allunyar-nos gaire de la carena ni perdre gaire cota es continua camí cap al Sud (2,1 km) fins assolir el cim de Xàquera o Creu de Santos (942 m, antigament Tossal de Santos 1), màxima alçada entre la serra del Montsant i els Ports. La vista abraça llavors totes les Terres de l’Ebre i en particular el Delta i els Ports.

1. Caldria cercar documentació medieval que permetés comprovar si la grafia d’aparença castellana és correcta i correspon a un mossarabisme (com Caro) o bé a una evolució dialectal de Sanctus fent referència a un indret de pregària. Tanmateix, en la seva excel·lent Flórula de Cardó (1950), P. Font i Quer s’arriscava a proposar-ne la Creu dels Sants

Dissortadament, passada la cova Llòbrega, el nostre benvolgut consoci Josep Oliveras va patir una caiguda i dislocació del braç, fet que ens obligà a recular fins al refugi de la Font del Teix per tal d’atansar-nos a la única via de rescat possible. Allà l’atengueren primer els bombers (com a anècdota diguem que pertanyien als GRAE de salvament aquàtic, perquè en aquell moment passaven a prop) i després el metge; tots ells accediren penosament fins a l’indret salvant 150 m de desnivell per un corriol molt dret (l’accés rodat pel camí de Monredons, que enllaça amb la carretera de Rasquera al Perelló, arriba només a la bassa de Cosp). Finalment un helicòpter realitzà un magistral aterrament en el reduït replà immediat al refugi per tal de rescatar l’accidentat i conduir-lo a l’hospital de Móra, on va ser ràpidament atès sense més problemes. La SCG vol agrair de tot cor, a tots els que col·laboraren en el rescat la seva abnegació i eficàcia.

No fou possible, doncs, finalitzar l’itinerari previst, tornant a Cardó pel camí de Cosp. Sí vam tenir ocasió, però, de visitar l’ermita més emblemàtica, la de la Columna o de Sant Simeó Estilita que aprofita i corona bellament una agulla calcària. Malgrat els contratemps patits en la sortida (feliçment superats) la part realitzada de l’itinerari ens permeté copsar el gran interès històric i natural de la serra de Cardó. Les terres meridionals de Catalunya ofereixen sorpreses magnífiques a qui les vol veure. Un exemple que podria estar ple de significació i simbolisme el trobem en el magnífic Pi de les Quatre Branques, situat prop de l’ermita de la Columna tot pujant pel camí del barranc homònim. Potser aquest pi de la Catalunya Nova podria prendre el relleu al defallit Pi de les Tres Branques del Berguedà? é s clar que llavors caldria acceptar l’ampliació de la nòmina dels tres països catalans amb –per exemple– la Catalunya del Nord!

Cloem la crònica amb una enèrgica reivindicació. Al marge de la possible recuperació de la funció balneària per la iniciativa privada, cal també una decidida actuació del poder públic per a preservar, valorar i recuperar els elements naturals i construïts de la serra de Cardó. Per això és urgent i prioritari que l’aigua (ara per ara sense ús conegut) torni a senyorejar la vall de Cardó: que les fonts ragin i que revisqui la cascada del cingle. Si parlem d’un cabal ecològic també caldria acceptar el manteniment d’una dotació mínima i suficient a les fonts com a patrimoni col·lectiu, unes fonts que ara són seques, en bona part per la cobdícia de l’empresa explotadora. La recuperació d’aquest element bàsic vivificador és particularment sensible i necessària en aquells paisatges culturals que –com la vall de Cardó– esdevenen força incomprensibles si se’ls manlleva el factor clau que històricament els havia donat tot el seu sentit, l’aigua.

foto 1

El grup amb el rerefons del convent-balneari de Cardó i la cinglera del Sallent o Salt del Frare, amb més d’un centenar de metres de desnivell. D’esquerra a dreta i del rengle del fons a la primera línia: Enric Bertran, Rosa Anna Felip, Xavier Rosselló, Francesc Nadal, Carme Montaner, Ignasi Batet, Montse Guerrero, Daniel Paül, Eduard Trepat, Pau Alegre, Rafael Giménez Capdevila, Francesc Castellet, Elisa González, M. Teresa Manso, Glòria Romaní, Lledó Rosas, M. Teresa Vicente, Anna Bastida, Jordi Alberich, Josep R. Módol, Assumpta Rovira, Jesús Burgueño, Angelina Blasi i Josep Oliveras. La fumera que es veu correspon a un conat d’incendi provocat per un llamp, que afortunadament aviat fou controlat pels bombers.

Foto J. Burgueño.

A les ruïnes de l’antiga ermita de la Trinitat trobem un curiós detall. La menjadora dels ruquets que duien els estadants poc caminadors del balneari cap a les fonts més allunyades conserva encara els rètols amb el nom de cada somera: Empordà, Sardana, Montseny, Canigó. Aquestes referències identitàries de la Catalunya Vella ens parlen de la procedència barcelonina de la major part dels clients del balneari i de l’estada de personatges de la cultura catalana com ara Lluís Millet, fundador de l’Orfeó Català.

Foto J. Burgueño.

foto 3

A l’obaga del Portell de Cosp, dins els comunals de Rasquera, es troba una de les teixedes més importants de Catalunya.

Foto J. Burgueño.

A l’obaga del Portell de Cosp, no són menys impressionats els formidables i dreturers pins (pinassa, Pinus nigra ssp. salzmanii), esforçats supervivents a l’explotació de la fusta i als incendis.

Foto J. Burgueño.

foto 5

Moment de l’arriscat rescat amb helicòpter. Foto E. Bertran.

Pi de les Quatre Branques. Detall d’un antic fulletó turístic del balneari.

foto 5

Tot fent un darrer descans a Rasquera vam tenir l’agradable sorpresa de topar amb en Josep Iglésies (1902-1986), president de la Societat Catalana de Geografia en els anys més difícils del franquisme. De ben segur estaria satisfet de comprovar que la Societat que ell contribuí a fundar l’any 1935 continua fidel al compromís d’estudiar el país, sense perdre un cert esperit excursionista i sense menystenir, és clar, les seves estimades comarques meridionals. Foto E. Bertran.

Sortida d’estudi al parc fluvial del llobregat (berguedà)

Jesús burgueño

El tram del riu Llobregat comprès entre Cal Rosal (en el contacte dels termes de Berga, Olvan i Avià) i Navàs, d’uns 23 km, és objecte encara d’un exhaustiu aprofitament hidràulic que va permetre, durant la segona meitat del segle xix i començaments del xx, la implantació d’un bon nombre de grans indústries tèxtils (16). El tret més singular d’aquest model d’industrialització fou la construcció annexa de colònies fabrils, pobles de nova planta destinats a les famílies treballadores.

Amb la revolució industrial el Berguedà va deixar de ser una comarca bessona del Solsonès i s’incorporà a la part més dinàmica del nostre país. Dissortadament la crisi del tèxtil que es produeix a partir de 1980 (de fet amb precedents en les dues dècades anteriors) i l’ensorrament de les bases socials que emparaven el model socioindustrial propi de les colònies comportaren el tancament progressiu d’aquestes empreses, en un procés que es pot considerar culminat abans d’iniciar el nostre segle. Tanmateix encara hi resta el poblament (les colònies) amb diferents graus de vitalitat. També apareixen nous usos dels espais a l’ensems que hi romanen els aprofitaments hidroelèctrics i diverses activitats industrials. L’acabament de l’autovia C-16 (2008) ha obert noves perspectives de revitalització de les antigues colònies i en general d’aquest eix de poblament, que també compta amb un Pla director urbanístic específic (2007).

El patrimoni arquitectònic i el llegat sociocultural de les 12 colònies industrials i 4 fàbriques del riu del tram esmentat és objecte de promoció per part del Consorci del Parc Fluvial del Llobregat (www.parcfluvial.cat), creat el 2004 però amb el precedent d’un patronat que funcionava des del 1998. Està format per 9 ajuntaments (de Balsareny a Berga), el consell comarcal del Berguedà, la Diputació de Barcelona, Caixa Manresa, diverses associacions empresarials, etc.

El 17 d’abril de 2010 la SCG va fer un recorregut per algunes de les colònies del Llobregat. Sense pretendre-ho, la nostra sortida ha coincidit amb un moment de revaloració de les colònies fabrils: exposició al Museu d’Història de Catalunya i èxit de vendes de la novel·la Olor de colònia (Sílvia Alcàntara, 2009). é s de justícia reconèixer que aquest possible moment dolç i punt d’inflexió definitiu per a la promoció i coneixement de les colònies del Llobregat ha estat possible gràcies a anys de treballs i de recerques (algunes també realitzades des de la Geografia), a l’esforç de divulgació canalitzat per publicacions com l’Erol i a iniciatives consolidades de recuperació i divulgació de la memòria socioindustrial com la Colònia Vidal.

Les colònies tèxtils del Llobregat van ser resultat d’una combinació de factors geohistòrics. Cal defugir l’explicació monocausal i reduccionista. De bon començament és clar que hi havia el riu i unes concessions d’ús de molins fariners que eren susceptibles de ser reconvertides per tal de generar la força motriu dels telers. Però també hi hagué un aprofitament dels beneficis fiscals derivats de les lleis de foment de la població rural, com va deixar clar en la seva tesi doctoral el nostre consoci Jordi Clua1. En paral·lel s’hi adjuntà la disponibilitat de la carretera (1854) i del ferrocarril (1885) de Manresa a Berga, seguint sempre la riba esquerra del riu, la riba de les fàbriques amb la sola excepció del poble de Gironella. L’arribada del cotó i la sortida dels teixits restava assegurada amb els mitjans de comunicació disponibles, que també van facilitar l’abastament de carbó procedent de la mateixa comarca; aquesta font energètica supletòria era imprescindible per tal de compensar la irregularitat típicament mediterrània del riu. La disponibilitat de mà d’obra barata i poc conflictiva sempre va ser un element atractiu per a la implantació industrial, però és a partir de 1890 –com assenyala Carles Enrech 2– quan aquest factor esdevé cabdal i dóna lloc al perfeccionament del model socioecònomic paternalista de les colònies, amb l’objectiu de reforçar el control social i suavitzar les tensions laborals. Per entendre l’èxit d’aquest model social volgudament aïllat i amb connotacions feudals cal no perdre de vista quines eren les alternatives a l’abast de la població obrera: les condicions de vida a les fàbriques de les grans ciutats no eren pas millors. Cal encara remarcar un altre factor explicatiu en la gènesi de les colònies del Llobregat a què sovint no es fa esment: en general no van ser empresaris forasters els que s’adonaren de la potencialitat de la zona, sinó que foren els propis industrials de Manresa, Berga, Sallent, Casserres, Sant Llorenç de Morunys... els que aprofitaren i transformaren el Llobregat en benefici propi; ens trobem davant d’una industrialització netament endògena. El nostre recorregut començà per la porta d’entrada al Berguedà, l’Ametlla de Merola (269 hab.) extrem sud del municipi de Puig-reig. Emplaçat en un ample meandre del riu, el conjunt urbà presenta alguns trets que el singularit-

1. CluA, Jordi (2001): Les colònies industrials. Processos hidràulics i aplicació de la legislació pel foment de la població rural a les colònies industrials . Sant Cugat del Vallès: Amelia Romero editora, Col. Els Llibres de la Frontera / Coneguem Catalunya, 31.

2. “Les colònies industrials i el projecte social paternalista”, l’Erol, núm. 86-87, p. 17-21.

zen clarament de la resta de colònies: l’aspecte alegre –blanc i enjardinat– del conjunt, l’amplitud dels horts, l’embolcall –gairebé defensiu– del rec industrial... Hom ha volgut veure en la procedència –aquesta sí forana– de l’industrial Mateu Serra, de Vilassar, el motiu últim del diferent aspecte del poble. L’Ametlla és ara un dels pols d’atracció del Parc Fluvial, amb visites guiades i plafons informatius, alguns dels quals incorporen recursos audiovisuals.

Tot seguit vam fer la visita guiada a la Colònia Vidal de Puig-reig (activa entre 1901 i 1980), integrada dins la xarxa del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. La visita a aquest reeixit projecte museogràfic consisteix en un complet recorregut pel poble (els habitatges, el safareig, l’escola, la biblioteca, l’oficina bancària, la peixateria...) i per la fàbrica: la turbina, la màquina de vapor, la maquinària destinada a l’obtenció del fil de cotó, els telers...

Tot plegat ens permeté copsar les característiques bàsiques de les indústries tèxtils del Llobregat, conèixer de prop l’antiga tecnologia, fer-se càrrec de les dures condicions de treball i, especialment, adonar-se de l’original model social de caire paternalista imperant a les colònies. Dins el clos de la colònia res no escapava al control de l’amo, el director i el capellà.

Posteriorment ens vam desplaçar a Viladomiu Vell (110 hab., Gironella) per tal de fer una agradable passejada per la riba esquerra del Llobregat, el marge natural del riu, ara ben ufanós pel desgel. La perspectiva elevada de la colònia i la fàbrica (1871-1993) permet identificar-hi els elements essencials d’aquests assentaments humans (església, torre de l’amo, fàbrica, vivendes, horts...) i observar tot el trajecte del canal industrial, des de la resclosa fins al desguàs al riu: un atractiu i original paisatge fluvial plenament humanitzat.

Havent dinat ens adreçàrem a Viladomiu Nou (160 hab.), colònia tèxtil activa entre 1880 i 1982, situada en un emplaçament prominent, gairebé encerclada per un encaixat meandre del Llobregat, aigües avall de la confluència amb la riera de Biure. Aquest indret era antigament anomenat Clau de Sant Marc perquè correspon a un racó de terme o apèndix del municipi de Gironella: cal aclarir que darrerament Termcat ha recuperat el mot tradicional clau per al llenguatge geopolític de les delimitacions territorials amb el significat descrit.

A Viladomiu Nou visitàrem la Torre de l’Amo (1902), restaurada de fa poc i convertida en centre d’interpretació de les colònies tèxtils del Llobregat. L’espai ha estat museïtzat i incorpora diversos elements audiovisuals per tal d’introduir alguns aspectes de la història de les colònies i del moviment obrer, fent un èmfasi, possiblement excessiu, en la Setmana Tràgica. Val a dir que durant un temps els dos germans Viladomiu senyorejaren un bon tros del Llobregat, atès que el 1929 ampliaren el negoci amb la compra d’altres dues colònies: el Guixaró (Casserres) i cal Marçal (Puig-reig).

Entre les reflexions expressades en la cloenda del nostre profitós recorregut destaquem els dubtes suscitats sobre la idoneïtat de l’absència del mot colònia (fabril o tèxtil) en la potser massa ambigua marca turística ‘Parc Fluvial del Llobregat’.

El

Els 45 assistents a la sortida a l’església neoromànica de Sant Mateu de l’Ametlla (1882).

foto 1

safareig públic de la Colònia Vidal.

foto 2

foto 3

Atenent les explicacions de les guies de la Torre de l’Amo de Viladomiu Nou. foto 4

Admirant la vista dels Prepirineu berguedà (amb els Rasos de Peguera) des del mirador de cal Lluent, al marge esquerra del Llobregat i a l’alçada de Viladomiu Vell. En primer terme, cap al nord, el nucli dels Bassacs i Gironella.

Resclosa del Llobregat a Viladomiu Vell. L’estrat dur de gresos facilità la seva construcció. Es pot observar la morfologia erosiva fluvial, longitudinal i amb clots, pròpia d’aquesta roca.

Acta de l’Assemblea General ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia

A les sis de la tarda de dijous 18 de juny de 2009 i en segona convocatòria, es reuní a Barcelona, a la seu de l’Institut d`Estudis Catalans (IEC), l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG) corresponent al curs 2008-09.

Obrí l’acte el president, sr. Francesc Nadal Piqué, que donà la benvinguda als presents i agraí als membres de la Junta de Govern i als socis i les sòcies que hi col·laboren, la tasca feta aquest curs, del qual destacà el nombre d’actes celebrats, la qualitat i el nivell d’assistència assolits. Entre les feines realitzades, posà de relleu l’edició del núm. 65 de Treballs de la SCG, que recull tots els materials del Segon Congrés Català de Geografia. Seguidament, glossà la personalitat de João Carlos Garcia, a qui l’assemblea ratificà com a membre d’honor de la SCG, en atenció als seus mèrits científics i acadèmics, i a la seva actitud col·laboradora amb la Societat, palesa en la seva presència com a orador a la tribuna de l’IEC i la darrera organització i direcció del viatge a les illes Açores.

A continuació, el secretari, sr. Enric Bertran, llegí l’acta de l`anterior Assemblea General Ordinària i presentà la Memòria d’Activitats del curs 2008-09, que foren aprovades per l’Assemblea. Després, la tresorera, sra. Montserrat Cuxart, presentà l’estat de comptes de l`any 2008 i el pressupost per al 2009, que foren ratificats per l’Assemblea.

Tot seguit es procedí a la renovació dels càrrecs de la Junta de Govern que cessaven reglamentàriament. Un cop feta la votació i comptabilitzats els vots per correu, resultà elegida l’única candidatura presentada:

Francesc Nadal Piqué, president (31 vots)

Antoni Luna Garcia, vocal primer (30 vots)

Mireia Baylina Ferré, vocal segona (31 vots)

Finalment i com aclariment a un prec, el president explicà les mesures implementades per mirar de regularitzar l’edició de la revista Treballs de la SCG. En acabat, l’Assemblea ratificà la gestió de la Junta de Govern durant el curs 2008-09.

Sense més temes a tractar, el president donà per acabada l`Assemblea.

Memòria de les activitats de la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans) corresponent al curs 2008-09

Assemblea General ordinària

El 17 de juny de 2008, se celebrà l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), corresponent al curs 2007-08. En començar, el president, Francesc Nadal, féu un breu repàs de les activitats realitzades durant el curs i destacà la celebració del Segon Congrés Català de Geografia, el maig de 2008. En acabat, glossà la personalitat de Montserrat Galera Monegal, que fou nomenada com a sòcia honorària, i dedicà uns mots de reconeixement a Joan Tort, vocal cessant de la junta de govern.

A continuació, es presentaren i s’aprovaren l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària, la memòria d’activitats del curs 2007-08, l’estat de comptes de 2007 i el pressupost de 2008. Tot seguit es procedí a la renovació dels càrrecs de la Junta de Govern, que restà constituïda així:

president: Francesc Nadal i Piqué

vicepresident: Enric Mendizàbal i Riera

tresorera: Montserrat Cuxart i Tremps secretari: Enric Bertran i Gonzàlez

vocal primer: Antoni Luna i Garcia

vocal segona: Mireia Baylina i Ferré

vocal tercer: Jesús Burgueño i Rivero

vocal quart: Vicenç Biete i Farré

vocal cinquè: Xavier Úbeda i Cartañà

vocal sisena: Carme Montaner i Garcia

delegat IEC: Joan Vilà-Valentí

Finalment, l’Assemblea ratificà la gestió de la Junta de Govern durant l’exercici 2007-08.

Activitats científiques

1. Conferències

Dijous 25 de setembre de 2008, se celebrà la sessió inaugural del curs 200809, en recordança de Lluís Solé i Sabarís (1908-1985), en ocasió del centenari del seu naixement. david Serrat Congost, catedràtic de Geodinàmica de la Universitat de Barcelona, tractà de La geomorfologia dels Pirineus: aportacions del Dr. Solé i la seva escola. Joan Vilà-Valentí, catedràtic emèrit de Geografia de la Universitat de Barcelona, parlà de La personalitat humana i científica de Lluís Solé i Sabarís.

Dijous 9 d’octubre de 2008, fio na McKenzie, professora de la Curtin University of Technology (Western Australia), dissertà sobre Ambiguous geographies of Australia.

Dimarts 11 de novembre de 2008, l in da pea ke , professora del Department of Social Science and Women’s Studies, York University, Toronto, Ontario, Canada, parlà de South America: Post-colonial, feminist and quantitative? Measuring the extent of domestic violence in Georgetown, Guyana.

Dimarts 2 de desembre de 2008, se celebrà una sessió d’ homenatge a MarcAureli Vila i Comaposada (1908-2001), soci fundador i honorari de la SCG, en ocasió del centenari del seu naixement. Hi intervingueren per a glossar diversos aspectes de la seva personalitat (aportació científica, qualitat humana i actitud cívica, respectivament): Joan Vilà-Valentí, membre de l’Institut d’Estudis Catalans; Juliette Vila Sinclair-Spence, néta del geògraf; i Joseplluís Carod-Rovira, vicepresident de la Generalitat.

Dimecres 28 de gener de 2009, el professor Antoni francesc tulla i pujol, president del Col·legi de Geògrafs a Catalunya, parlà sobre Els estudis de Geografia a Catalunya en el marc de l’adaptació a l’Espai Europeu d’Educació Superior.

Dimarts 24 de febrer de 2009, Assumpta lleonart orri, responsable de formació de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, dissertà sobre Toponímia recreativa: una visió diferent dels noms de lloc de Catalunya.

Dimarts 17 de març de 2009, José Ignacio Muro, professor titular de Geografia Humana, Universitat Rovira i Virgili, tractà de Mediciones de fincas, planos geométricos y evaluación de la riqueza territorial en la provincia de Tarragona (1846-1892).

Dimarts 21 d’abril de 2009, Joan pere Gensane, geògraf consultor de Perpinyà, pronuncià una conferència titulada Cap al sud amb el TGV. Nous reptes per a la Catalunya del Nord

La conferència programada per a dimarts 19 de maig de 2009, a càrrec d’ André de Reparaz , professor de la Université de Provence, amb el títol Asociaciones ecológicas, geográficas y culturales: presentación de una asociación provenzal, va ser ajornada per problemes familiars greus del ponent.

Dijous 18 de juny de 2009, se celebrà la sessió de cloenda del curs 2008-09, en la qual Josefina Gómez Mendoza, catedràtica d’Anàlisi Geogràfica Regional, Universitat Autónoma de Madrid, parlà de Lluís Solé Sabarís y la geografía española.

2. Cursets i seminaris

El mes de maig de 2009 es realitzà el seminari titulat Estudis recents en hidrologia fluvial i transport de sediment. Dijous 7 intervingueren luís outeiro, investigador del Departament de Geografia Física i Anàlisi Geogràfica Regional de la Universitat de Barcelona, que dissertà sobre Directiva marc de l’aigua, nova cultura de l’aigua i participació social. Quin és el paper dels geògrafs?; i Joaquim farguell, tècnic de l’Agència Catalana de l’Aigua i professor de la Universitat de Barcelona, que parlà sobre El treball de camp en l’estudi del transport del sediment: El cas del riu Anoia. Dijous 14 parlaren Joan Estrany, investigador del Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears, sobre Els balanços de sediment com a eines de gestió integral de les conques de drenatge; i damià Vericat, investigador del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, sobre Rius i preses: una relació complexa.

3. presentacions de llibres

Dimecres 15 d’octubre de 2008, tingué lloc la presentació del llibre Una mirada catalana a l’Àfrica. Viatgers i viatgeres dels segles XIX i XX (1859-1936) , editat pels professors Maria dol ors Garcia Ramon , de la Universitat Autònoma de Barcelona, Joan nogué, de la Universitat de Girona, i perla Zusman, de la Universidad de Buenos Aires, amb el segell de Pagès editors. L’obra fou glossada per Joaquim Albareda , professor de la Universitat Pompeu Fabra, i comptà amb la intervenció dels dos primers autors citats i de Joan Vilà-Valentí , membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials (SFCS) de l’IEC i director del projecte de recerca del qual ha sorgit aquest llibre.

Dimarts 17 de febrer de 2009, es presentà el llibre Josep Danés i Torras. Noucentisme i regionalisme arquitectònics, de Joaquim M. puigvert, professor de la Universitat de Girona, i editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. L’acte fou organitzat conjuntament amb Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. A més de l’autor, hi intervingueren Jordi Moner, arqui-

tecte, Stephen Jacobson, professor de la Universitat Pompeu Fabra, i Raquel lacuesta, del Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. L’acte va ser presidit per Joaquim nadal, conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya.

Dimarts 26 de maig de 2009, se celebrà la presentació del llibre, editat per la Universidad de Granada, Geografía del medio ambiente. El sistema GTP: Geosistema, Territorio y Paisaje, de Claude bertrand i Georges bertrand, de la Université Toulouse Le Mirail. A l’acte, a més del professor Bertrand, intervingueren Enric Mendizàbal i Joan-Manuel Soriano, professors de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Tots els actes ressenyats fins ara se celebraren a la seu de Barcelona de l’IEC.

4. Sortides d’estudi

Dissabte 25 d’octubre de 2008, es realitzà una sortida d’estudi a la Vall de Ribes, dins el cicle Les altres comarques, dirigida per Jesús burgueño, professor de la Universitat de Lleida. El matí s’esmerçà en una caminadeta fins a la muntanya i ermita de Sant Antoni, per obtenir una panoràmica aèria de la vall, i a visitar Queralbs. Rere dinar a Ventolà, s’efectuà una visita a Ribes de Freser i una taula rodona a l’Ajuntament d’aquesta vila. Hi intervingueren Miquel Sitjar, filòleg i historiador, que féu una reflexió de caire històric sobre l’encaix territorial de la Vall de Ribes, Montserrat benadé , gerent del Patronat de Turisme, que parlà de les característiques del turisme de la vall, i Marc prat, alcalde de Ribes de Freser, qui exposà la realitat demogràfica i socioeconòmica de la contrada.

Dissabte 28 de març de 2009, tingué lloc la sortida d’estudi a Lleida, sota el títol lleida, nous atractius culturals, dirigida per Jesús burgueño. El desplaçament des de Barcelona es realitzà amb el tren Avant. Un cop a Lleida i amb el guiatge de dan iel paü l , professor de la Universitat d’aquesta ciutat, hom visità el castell de Gardeny, la Panera, antic dipòsit de gra del capítol de canonges i ara Centre d’Art contemporani, el Dipòsit de l’Aigua, construït a finals del XVIII, l’església de Sant Llorenç i l’antic convent del Roser. A la tarda, es realitzà una visita guiada al Museu de Lleida, diocesà i comarcal, i hom s’adreçà a l’antic hospital gòtic de Santa Maria, seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, on pogué admirar l’exposició [Carto]grafia, testimoni visual de les terres de Lleida a través del temps (segles XIII-XIX), explicada per Jesús burgueño.

El 5 i 6 de juny de 2009, s’efectuà una sortida d’estudi a la Serra de Cardó, dirigida pel professor Jesús burgueño. L’excursió consistí en un itinerari a peu, amb origen i final al balneari de Cardó i visita a l’ermita de la Columna; l’ascensió prevista a la Creu de Santos hagué de ser ajornada per l’accident (colze dislocat) del consoci Josep Oliveras, que fou evacuat amb helicòpter.

5. Altres actuacions

francesc nadal, com a de president de la SCG, participà regularment en les reunions de la SFCS i en el plenari de l’IEC.

Joan tor t, delegat pel president, representà institucionalment la SCG al Consell Assessor de l’Observatori del Paisatge de Catalunya.

Antoni luna fou el representant institucional de la SCG al Comitè Espanyol de la Unió Geogràfica Internacional i a les Segones Jornades de Revistes Científiques, celebrades a l’IEC el gener de 2009.

El professor Joan Vilà-Valentí representà la SCG en l’ofrena floral que l’IEC féu al monument de Rafael Casanova en ocasió de la Diada Nacional de l’11 de Setembre de 2008.

francesc nadal, com a president de la SCG, formà part de la mesa que presidí la presentació del llibre Fer país, conèixer món, sobre el fons documental de la Cartoteca del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), del qual és autora la consòcia Rosa Anna felip, que es féu al CEC el 21 d’octubre de 2008.

La SCG participà en la presentació del documental La mirada d’un geògraf. Vida i viatges de Gonçal de Reparaz (1901-1984), que es féu a l’Institut Cartogràfic de Catalunya el 27 de novembre de 2008.

La SCG col·laborà en el cicle de conferències Pau Vila. El país en la mirada, organitzat per l’Ajuntament i el Museu d’Història de Sabadell, el març de 2009. Hi intervingueren els consocis Joan tort i Josep oliveres, que parlaren de Pau Vila, la seva vida escrita i explicada, i Jaume font i Jesús burgueño, que tractaren de La divisió territorial, ahir i avui.

La Setmana Santa d’enguany, es féu un viatge a les illes Açores, organitzat per ARAC (A la recerca d’altres Cultures), Cultural Travel Association, sota els auspicis de la SCG, guiat pel consoci pere Andreu i dirigit per João Carlos Garcia, professor de la Universidade do Porto. En el decurs d’aquest viatge, el Concelho de povoação obsequià la SCG amb una medalla que reprodueix l’escut d’aquest municipi portuguès.

Enric Mendizàbal representà la SCG en el jurat encarregat de concedir una beca per a l’estada d’un geomorfòleg a The Nordic Artists Center de Dale (Noruega), oferta pel Centre d’Art i Natura de Farrera (Pallars Sobirà).

6. publicacions

Aquest curs 2008-09 s’han editat els volums 64 i 65 de Treballs de la SCG, corresponents a 2007 i 2008; aquest darrer, acompanyat d’un CD que aplega tots els materials del Segon Congrés Català de Geografia. Aquestes publicacions han tingut el suport econòmic de l’IEC i de la Diputació de Barcelona i el segon d’aquests volums, un ajut extraordinari del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya.

7. premis de la Societat

L’11 de novembre de 2008, fou lliurat el V premi Joan palau Vera per a treballs de recerca d’estudiants de batxillerat a Mireia lópez i Adriana petit, del Centre de Secundària Jaume Viladoms de Sabadell, pel treball Xina, una economia emergent. El jurat era format per Jesús Burgueño, Enric Mendizàbal i Enric Bertran.

El 22 d’abril de 2009, fou lliurat el XIV premi lluís Casassas i Simó a Alexis Sánchez Reinoso pel treball La Terreta (Ribagorça). Síntesi territorial i transformació del paisatge. El jurat era format per Jesús Burgueño, Mireia Baylina i Antoni Luna.

A partir de les properes convocatòries els premis Joan Palau Vera i Lluís Casassas estaran dotats amb 800 i 1.000 € respectivament.

8. El web de la Societat: l’obrador obert (scg.iec.cat)

L’ obrador obert , editat per pau Alegre , ha continuat informant a través d’anuncis, convocatòries, notícies, cròniques i ressenyes, de tots els actes celebrats a la SCG, així com d’activitats d’altres institucions d’interès geogràfic, com ara conferències, congressos, col·loquis, premis, llibres i revistes. Hi hi ha una vuitantena de semblances biogràfiques dels membres de la SCG ja traspassats, entre les quals totes les dels 27 socis fundadors. Amb tot plegat, l’obrador obert ha continuat ampliant les seves pàgines, ha seguit diversificant l’autoria dels seus textos i ha arribat a les 300 ressenyes de llibres escrits per membres de la SCG.

Les activitats científiques organitzades per la SCG i ressenyades fins aquí han estat possibles gràcies a les subvencions econòmiques de la Diputació de Barcelona i l’IEC.

obituari

Aquest curs han traspassat tres membres de la SCG: Santiago Hernández yzal, professor de l’Escola de Nàutica i especialista del port de Barcelona, pedro plans Sanz de bremond, professor de la Universidad de Navarra i figura rellevant de la geografia espanyola, i pere Català Roca, membre honorari de la SCG i autèntica referència en diversos àmbits de la cultura catalana.

Endemés, el febrer de 2009 morí Antoni farrés i Sabater, bon amic de la SCG i diverses vegades ponent a la nostra tribuna.

notes diverses

Des de juny de 2008, el consoci Carles Carreras, és membre numerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

L’octubre de 2008, el consoci Horacio Capel fou distingit amb el pri x International Vautrin lud 2008, per la seva aportació a l’avenç de les ciències geògrafiques, en el marc del XIX Festival International de Géographie.

El febrer de 2009, el consoci oriol nel·lo, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona fou nomenat membre numerari de l’IEC, adscrit a la SFCS.

L’abril de 2009, el consoci Manuel de Solà-Morales fou distingit amb la Creu de Sant Jordi per la Generalitat de Catalunya.

L’abril de 2009, el consoci Jesús burgueño obtingué el premi lluís Solé Sabarís de Geografia atorgat per l’IEC pel treball De la baronia al municipi constitucional. Els ens locals de Catalunya en el canvi de règim (1800-1860).

El consoci Joan nog ué rebé el premi Rei Jaume I en la categoría d’Urbanisme, Paisatge i Sostenibilitat, concedit per la Fundació Valenciana d’Estudis Avançats, en reconeixement a l’estudi de les repercussions territorials dels fenòmens globalitzadors mitjançant l’anàlisi paisatgística.

El consoci Jordi Cortès fou guardonat amb el premi Columna Jove 2009, per la novel·la juvenil d’intriga L’enigma de Stròmboli. Durant la segona meitat del curs i a causa d’una baixa maternal, la secretària administrativa de la SCG, Blanca Betriu, ha estat substituïda per Eva Espinós.

nombre de socis i sòcies

En acabar el curs 2008-09, el nombre de membres de la SCG és de 425, dels quals 15 són honoraris i 410 són numeraris (EB).

normes per a la tramesa d’originals

1. Els articles tramesos a Treballs de la Societat Catalana de Geografia han de ser originals i escrits en català, anglès o qualsevol llengua romànica. Cal enviar-los en suport digital a l’adreça scg@iec.cat. També es poden fer arribar per correu postal i en paper, però sempre acompanyats del format digital, a la secretaria de la Societat Catalana de Geografia (carrer de Maria-Aurèlia Capmany, 14-16, 08001 Barcelona).

2. Els articles no han de superar els 60.000 caràcters sense espais, inclosos resums, notes i bibliografia. Han d’emprar un interlineat d’1,5 i cos 12. La inclusió d’il·lustracions, mapes, gràfics, fotos (tot plegat designat com a figures, amb numeració aràbiga i correlativa), i de taules (amb numeració pròpia de la mateixa mena) no ha de fer que l’article superi les 30 pàgines. L’encapçalament de l’article haurà de constar de: títol, autoria, lloc de treball o professió i adreça electrònica.

3. L’encapçalament anirà seguit dels resums de l’article, cadascun d’un màxim de 150 paraules, redactats en català, castellà i anglès, així com en la llengua de l’original si no és cap de les esmentades; també s’admetran resums en altres idiomes atenent al territori a què l’article faci referència. Cada resum anirà precedit de la corresponent traducció del títol i es clourà amb entre tres i cinc paraules clau en les llengües esmentades.

4. Les referències a les obres de la bibliografia han d’anar en nota dins el text general, posant entre parèntesis el cognom de l’autor o l’autora citats en lletra normal, una coma, l’any de l’edició, una altra coma i la pàgina o les pàgines corresponents precedides de l’abreviatura p . Exemple: (Casassas, 2000, p. 222). Les citacions literals extenses s’han de diferenciar formalment de la resta del text; aniran entre cometes i en un cos inferior, però no en cursiva.

5. Les normes per a les il·lustracions són les següents.

a) El text ha de fer referència explícita als gràfics, mapes, fotografies, etc. que s’hi incloguin. és convenient adjuntar les imatges en arxiu a part i amb alta resolució, però cal també indicar el lloc d’ubicació preferent dins el text.

b) Tenint en compte que Treballs de la Societat Catalana de Geografia es publica en blanc i negre, totes les figures s’han de presentar de manera que sigui possible una reproducció prou nítida.

c) Les il·lustracions han de tenir títol i, si escau, autoria i/o font d’informació; l’elaboració pròpia s’indicarà com a autoria quan pugui haver confusió o bé simplement no s’indicarà res quan sigui obvi que la il·lustració és part de les aportacions originals de qui signa l’article.

d) La llegenda de les figures ha de ser ben llegible tenint en compte les dimensions de la revista.

e) Els mapes originals han de dur escala gràfica (mai numèrica) i han d’incloure el símbol de nord (o indicació de la xarxa geogràfica) quan el territori representat no sigui prou conegut.

f) Per tal d’evitar l’inconvenient que suposa la publicació de mapes en blanc i negre, se suggereix als autors i les autores la possibilitat d’indicar a l’article un enllaç d’Internet que permeti la consulta de les il·lustracions, particularment cartogràfiques, amb el màxim detall i qualitat en format digital.

6. El sistema de diferenciació dels apartats de l’article és lliure, però ha de presentar una estructura lògica i una clara ordenació jeràrquica.

7. Els possibles annexos aniran amb un cos de lletra inferior.

8. Les normes per a la bibliografia (ordenada alfabèticament i cronològica) són les següents:

a) Per als llibres

CognoM(s), Nom sencer; Nom sencer CognoM(s) (any). Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció) [any de la primera edició].

dAveAu, Suzanne; Orlando riBeiro (1973). La zone intertropicale humide. París: Armand Colin (Collection U).

b) Per a les parts de llibres

CognoM, Nom sencer (any). “Títol de la part del llibre”. A: CognoM, Nom. Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció), p., números de les pàgines en què apareix aquesta part.

BiAnChetti, Alma (1987). “L’editoria geografica: le riviste”. A: CornA pellegrini , Giacomo [ed.]. Aspetti e problemi della geografia . Milà: Marzorati, volum 2, p. 273-317.

c) Per als articles

CognoM, Nom sense abreujar (any). “Títol de l’article”. Títol de la re-

vista [Lloc d’edició], número del volum, número de l’exemplar, números de les pàgines en què apareix aquest article.

hägerstrAnd, Torsten (1982). “Diorama, path and project”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geographie [Amsterdam], vol. LXXIII, núm. 6, p. 332-339.

d) Al final de la cita es pot incloure la referència a un suport electrònic; en el cas que calgui separar la webgrafia de la bibliografia, les adreces no inclouran cap símbol aliè que pugui induir a confusió: http://scg.iec.cat/Scg8/Scg81/S811.htm (data de la consulta)

Les informacions indicades entre parèntesi o claudàtors es poden obviar, excepte quan indiquin coordinador de l’edició [ed.] i l’any. També es poden emprar claudàtors per indicar dades insegures o que no figuren en el document.

L’autoria repetida en obres consecutives de la relació bibliogràfica serà substituïda per un guió llarg ( – ).

9. La secció Notes i documentació acull originals de perfil molt divers; entre d’altres: entrevistes, notes biogràfiques, edició de documents inèdits, estats de la qüestió, reculls bibliogràfics, recerques d’un abast limitat, articles molt breus, cròniques d’esdeveniments aliens a la SCG, opinió, recull d’informació estadística o d’altra mena. Els autors i les autores poden suggerir la publicació dels seus treballs dins aquesta secció; el Consell de Redacció, d’acord amb l’avaluació externa, també pot considerar més escaient la publicació d’un treball en aquest apartat o bé en el d’articles. Els treballs presentats explícitament a aquesta secció seran avaluats ordinàriament pel Consell de Redacció. Els treballs publicats a Notes i documentació han de seguir els criteris generals, però han de tenir un màxim de 40.000 caràcters sense espais (incloses notes i bibliografia) i no poden superar les 25 pàgines, comptant-hi les il·lustracions. La inclusió o no de resums resta a criteri de l’autoria.

10. La secció Ressenyes és oberta a comentaris de llibres geogràfics publicats darrerament i en qualsevol llengua. Les ressenyes han de tenir una extensió màxima de 15.000 caràcters sense espais. Opcionalment s’hi pot afegir bibliografia.

11. La secció Conferències recull textos que han estat objecte d’una presentació pública a la SCG. Formalment respondran a les característiques dels articles.

12. Treballs de la Societat Catalana de Geografia es regeix pel sistema d’avaluació externa i anònima dels articles. La relació de qui se n’ha encarregat es publicarà periòdicament en aquesta revista.

13. Es poden publicar articles i conferències en edició bilingüe, per exemple en català i anglès.

14. El Consell de Redacció es reserva el dret d’esmenar lleument els treballs per tal d’adequar-los als criteris i normes de la revista.

15. El Consell de Redacció anima els autors i les autores a fer compatibles, mitjançant els corresponents enllaços, els recursos d’Internet amb els articles de recerca publicats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia, tenint en compte que la revista també és accessible a la xarxa.

16. Aquesta revista s’afegeix a les recomanacions de la UNESCO referents a un ús no discriminador del llenguatge. Aquesta pràctica consisteix a evitar les expressions i construccions gramaticals que es refereixin explícitament o implícitament a un sol sexe i que el seu ús representi una discriminació de qualsevol mena.