Treballs de la Societat Catalana de Geografia

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

Articles Les jeux temporels dans les projets de territoires: les exemples des pays du Libournais et du Périgord noir (Aquitaine) Quéva, Christophe

L’eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense marc administratiu Castañer, Margarida; Jaume Feliu

Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats. La Terreta (Ribagorça) com a cas d’estudi Sancho-Reinoso, Alexis; Joan Tort-Donada

La cooperació territorial transpirinenca en el context de l’Arc Mediterrani Durà i Guimerà, Antoni

Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon Sevilla, Juan

Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011) Giménez-Capdevila, Rafael

NOTES I DOCUMENTACIÓ

Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya Oliveras i Samitier, Josep

74

Ressenyes

desembre 2012

Crònica de la SCG

Treballs de la Societat Catalana de Geografia núm. 74 - desembre 2012

Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional. A propòsit de la crisi de la sequera del 2008 a Barcelona i els transvasaments Aldomà-Buixadé, Ignasi

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital)

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA 74 desembre 2012

Col·loqui internacional Les transformacions territorials a banda i banda dels Pirineus

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital)

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG) –filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)– d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. S’edita alhora en format tradicional i electrònic. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia.

Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és objecte d’avaluació com a revista científica a: IN-RECS, DICE, Latindex, RESH, CIRC, CARHUS i MIAR. Figura a les bases de dades ISOC i URBADOC. Tots els números de Treballs de la Societat Catalana de Geografia es poden obtenir en suport digital al web de l’Hemeroteca Científica Catalana, http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG i al portal de revistes catalanes RACO. Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

Editor Jesús Burgueño (SCG; Universitat de Lleida) Consell Editor Enric Bertran (Societat Catalana de Geografia) Montserrat Cuxart (Societat Catalana de Geografia) Antoni Luna (SCG; Universitat Pompeu Fabra) Enric Mendizàbal (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Xavier Úbeda (SCG; Universitat de Barcelona) Consell Científic Joan Becat (IEC; Universitat de Perpinyà) Georges Bertrand (Université de Toulouse-Le Mirail) Paul Claval (Université Paris IV-Sorbonne) Jordi Cortès (Societat Catalana de Geografia) Josefina Cruz Villalón (Universidad de Sevilla) João Carlos Garcia (Universidade do Porto) Montserrat Galera (Fundació Ernest Lluch) Maria Dolors Garcia Ramon (IEC; Universitat Autònoma de Barcelona)

Joan Mateu (Universitat de València) Janice Monk (University of Arizona) Francesc Nadal (SCG; Universitat de Barcelona) Joan Nogué (Universitat de Girona) Redacció. Subscripció i Administració.

Intercanvi Societat Catalana de Geografia Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Telèfon: 935 529 104 A/e: scg@iec.cat Web: http://scg.iec.cat Adquisicions: http://publicacions.iec.cat Disseny de la portada: Pau Alegre

Carmen Ocaña (Universidad de Málaga) Ana Olivera (Universidad Autónoma de Madrid) Lluís Riudor (Universitat Pompeu Fabra) Joan Manuel Soriano (Universitat Autònoma de Barcelona)

Katsuyuki Takenaka (Aychi Prefectural University) Joan Tort (Universitat de Barcelona) Tim Unwin (Royal Holloway, University of London) Tomàs Vidal (Universitat de Barcelona; Institut Menorquí d’Estudis)

Joan Vilà-Valentí (IEC; Universitat de Barcelona) Membres nats Núria Benach (SCG; Universitat de Barcelona) Jaume Feliu (SCG; Universitat de Girona) Rafael Giménez-Capdevila (Societat Catalana de Geografia)

Carme Montaner (SCG; Institut Cartogràfic de Catalunya)

Josep Oliveras (Universitat Rovira i Virgili) Anna Ortiz (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Albert Pèlachs (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Roser Serra (Societat Catalana de Geografia) Edició i impressió El Tinter, SAL

(Empresa certificada ISO 9001, ISO 14001 i EMAS)

Carrer de la Plana, 8-10 08032 Barcelona

ISSN: 1 133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) Dipòsit legal B. 24190-1985 URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

© dels autors dels articles © Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Aquest número 74 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia ha estat editat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona.

ÍNDEX Col·loqui internacional Les transformacions territorials a banda i banda dels Pirineus

Giménez-Capdevila, Rafael: Presentació.............................................7 articles Aldomà-Buixadé, Ignasi: Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional. A propòsit de la crisi de la sequera del 2008 a Barcelona i els transvasaments.......................................11 Castañer, Margarida; Jaume Feliu: L’eurodistricte català transfronterer.

Un espai emergent sense marc administratiu...............................................41 Durà i Guimerà, Antoni: La cooperació territorial transpirinenca en el context de l’Arc Mediterrani...............................................................59 Giménez-Capdevila, Rafael: Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011)...................................79 Oliveras i Samitier, Josep: Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya.............................................101 Quéva, Christophe: Les jeux temporels dans les projets de territoires: les exemples des pays du Libournais et du Périgord noir (Aquitaine)...........129 Sancho-Reinoso, Alexis; Joan Tort-Donada: Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats.

La Terreta (Ribagorça) com a cas d’estudi.................................................151 Sevilla, Juan: Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon.........................................................173 NOTES I DOCUMENTACIÓ Aussaguel, François: L’Histoire au service du territoire de projet: l’exemple du Pays Cathare.......................................................................199

CRÒNICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA Alegre, Pau: Col·loqui internacional “Les transformacions territorials a banda i banda dels Pirineus. Formes, lògiques i reptes”...........................221 Pèlachs, Albert: La vall Ferrera............................................................227 Oliveras Samitier, Josep; Rafael Giménez-Capdevila: El Priorat perifèric: entre vinyes i mines passant per trinxeres.....................233 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia. Barcelona, 19 de juny del 2012...............................................239 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans) durant el curs 2011-12.................................243 Informació per als autors i autores...............................................................249

SUMMARY International Symposium Territorial changes on either side of the Pyrenees

Giménez-Capdevila, Rafael: Presentation............................................7 articles Aldomà-Buixadé, Ignasi: From users’ disputes to political conflict through regional reinforcement. Lessons from the 2008 drought in Barcelona and the inter-basin transfer solution...........................................11 Castañer, Margarida; Jaume Feliu: The Cross-border Catalan Eurodistrict. An emerging space without an administrative framework.............41 Durà i Guimerà, Antoni: Transpyrenean Territorial Cooperation in the context of the Mediterranean Arc......................................................59 Giménez-Capdevila, Rafael: Ideology and geopolitics in the cross-Pyrenean transport system configuration (1982-2011)...........................79 Oliveras i Samitier, Josep: The ‘vegueries’; local interests and territory in the process of the creation of these new administrative units.......101 Quéva, Christophe: The Interplay of Timescales in Territorial Projects: the Example of the ‘pays’ of Libournais and Périgord noir (Aquitaine)........129 Sancho-Reinoso, Alexis; Joan Tort-Donada: Cross-border dynamics and protected areas in marginal mountain areas. La Terreta (Ribagorça) as a case study.......................................................................151 Sevilla, Juan: Franz Schrader and the construction of Upper Aragon natural heritage .....................................................................................173 NOTES AND DOCUMENTATION Aussaguel, François: History for a territorial project: the example of the “Pays Cathare”...............................................................................199

CHRONICLE OF THE CATALAN SOCIETY OF GEOGRAPHY Alegre, Pau: International Symposium “Territorial changes on either side of the Pyrenees. Shapes, logic and challenges”............221 Pèlachs, Albert: Ferrera Valley .............................................................227 Oliveras Samitier, Josep; Rafael Giménez-Capdevila: Peripheral Priorat: through vineyards, mines and trenches..........................233 Act of the Annual Ordinary General Assembly of the Catalan Society of Geography. Barcelona, 19 June 2012 ...................................................239 Report of the activities of the Catalan Society of Geography (Institute of Catalan Studies). From 1 September 2011 to 31 August 2012 .................243 Information to authors ..............................................................................249

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 74, desembre 2012, p. 7-8 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Presentació El present número monogràfic de la revista TSCG recull vuit articles, una nota i una crònica derivats de les presentacions al Col·loqui internacional Les transformacions territorials a banda i banda dels Pirineus. Formes, lògiques i reptes, organitzat per la Societat Catalana de Geografia (SCG) amb la col·la­ boració de la Casa de Velázquez, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans a Barcelona els dies 19 i 20 d’abril del 2010.

Les temàtiques tractades són prou plurals: conflictes territorials causats per la distribució de l’aigua, les divisions administratives o el sistema de trans­ ports; anàlisis sobre casos de cooperació transfronterera o valoració d’espais naturals; estratègies en relació al desenvolupament econòmic o al turisme.

La loca­lització dels territoris estudiats cobreix tant una de les dues bandes dels Pirineus (quatre al sud i dos al nord), com ambdues a la vegada (tres transfronterers). Set dels textos s’ofereixen en català i tres en francès.

Ignasi Aldomà-Buixadé, de la Universitat de Lleida, presenta els conflictes socials i territorials suscitats per la sequera del 2008 a Catalunya. Mita Castañer i Jaume Feliu, de la Universitat de Girona, aborden la creació de l’Eurodistricte de l’espai català transfronterer com a resposta als diversos processos que canvien les dinàmiques d’aquest territori. També en l’àmbit transfronterer, Antoni Durà i Guimerà, de la Universitat Autònoma de Barcelona, avalua la cooperació territorial entre els territoris a banda i banda dels Pirineus en el context de l’Arc Mediterrani. Rafael Giménez-Capdevila, de la Societat Catalana de Geografia, analitza com la ideologia i la geopolítica incideixen en el disseny del sistema de transports transpirinenc des de la integració dels països ibèrics a les institucions comunitàries europees. El debat territorial que atia l’organització politicoadministrativa de Catalunya és al centre de l’article de Josep Oliveras i Samitier, de la Universitat Rovira i Virgili. Christophe Quéva, de la Université Paris 1 Panthéon-Sorbonne, presenta les estratègies per al desenvolupament econòmic dels actors locals en unes comarques d’Aquitània. Un territori de muntanya a la frontera entre –7–

Treballs de la SCG, 74, 2012, Presentació

Rafael Giménez-Capdevila

Catalunya i Aragó, és l’objecte d’estudi d’Alexis Sancho-Reinoso i Joan TortDonada, de la Universitat de Barcelona, a fi d’analitzar les dinàmiques en la protecció d’espais. També la muntanya pirinenca atrau l’atenció de Juan Sevilla Álvarez, de la Universidad de Oviedo, que il·lustra sobre la influència de Franz Schrader en les polítiques de protecció dels espais naturals. Finalment, de com el catarisme, concepte cultural, alimenta la construcció d’un territori de projecte a través d’una imatge turística, en parla François Aussaguel, del Bureau d’Études Urbanisme & Territoires de Montpellier.

Els nou articles es clouen amb la crònica sobre el Col·loqui que Pau Alegre redactà i publicà al web de la SCG, encapçalant l’habitual apartat de Crònica de la Societat.

L’heterogeneïtat temàtica dels articles permet una mirada enriquidora a la recerca geogràfica d’una banda i l’altra dels Pirineus. Els contextos socials i polítics difereixen, però moltes qüestions de fons són comunes.

Rafael Giménez-Capdevila Coordinador del número monogràfic Secretari de la SCG

–8–

ARTICLES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 74, desembre 2012, p. 11-39 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.11

Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional. A propòsit de la crisi de la sequera del 2008 a Barcelona i els transvasaments Ignasi Aldomà-Buixadé Departament de Geografia i Sociologia Universitat de Lleida aldoma@geosoc.udl.cat

Resum En un context mediterrani en el qual les demandes hídriques s’atansen a les disponibilitats o les superen, les confrontacions per l’aigua esdevenen un motiu destacat de conflictes socials i territorials. Més enllà de la col·lisió històrica que ha existit entre regants, abastaments urbans, empreses hidroelèctriques i altres usuaris o interessats, les desigualtats en la distribució de l’aigua i l’existència o perspectives de transferències entre conques, han obert la porta a una conflictivitat cada cop més oberta entre territoris. Des d’un punt de vista tècnic es poden albirar solucions força raonables a les necessitats i gestió del cicle de l’aigua, però els conflictes territorials traduïts en bandera política no permeten abordar-les i aboquen a l’adopció de solucions pitjors des d’un punt de vista ambiental, econòmic i social.

Paraules clau: planificació hidràulica, conflictes socials, política territorial.

Resumen: Del conflicto entre usuarios a la contienda política, a través de la reivindicación regional. A propósito de la sequía de 2008 en Barcelona y los trasvases Situados en un contexto mediterráneo en el cual la demanda de agua se aproxima o supera su disponibilidad, el agua se convierte en motivo destacado de conflictos sociales –11–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

y territoriales. Más allá de las colisiones entre regantes, abastecimientos urbanos, empresas hidroeléctricas y otros usos e intereses, las desigualdades en la distribución del agua y la perspectiva de transferencias entre cuencas han desembocado en una conflictividad creciente entre territorios. Desde un punto de vista técnico son posibles soluciones razonables en la gestión del agua; pero los conflictos territoriales planteados como bandera política no permiten abordarlas y conducen hacia la adopción de soluciones peores des de un punto de vista ambiental, económico y social.

Palabras clave: planificación hidráulica, conflictos sociales, política territorial.

Abstract: From users’ disputes to political conflict through regional reinforcement. Lessons from the 2008 drought in Barcelona and the inter-basin transfer solution In the Mediterranean context, in which the demand for water is close or exceed the total availability, confrontations over water have become a leading cause of social and territorial conflicts. Beyond the historical conflicts between farmers, urban water, hydroelectric companies and other users or stakeholders, the inequalities in water distribution and the existence or perspectives of transfers between basins have opened the door to an increasingly open conflict between territories. Technically, reasonable solutions can be envisioned to enhance the management of the water cycle, but territorial disputes translated into the political arena does not allow their implementation which leads to the adoption of political solutions that could be worse from an environmental, economic and social point of view.

Key words: water management, social conflicts, regional planning.

*** Potser no caldria recordar-ho, però en un país de clima mediterrani la pluja és limitada i periòdicament es deixen sentir secades que posen en tensió l’adaptació cultural dels habitants. Els enormes mitjans tècnics desplegats en la darrera centúria han solucionat molts problemes i fan imaginar que encara hi ha aigua per assadollar totes les necessitats. No queda, però, gaire marge per a nous grans projectes i els que es proposen susciten fortes controvèrsies socials. Com a vector essencial de desenvolupament, l’aigua s’ha convertit en un recurs geoestratègic central, tant a escala internacional com a l’interior de Catalunya.1

1. A propòsit dels conflictes catalans hem elaborat un assaig recent (Aldomà, 2012), que vindria a ser la proposta de resolució dels conflictes que analitza el present article. En aquest obviem l’extensíssima bibliografia internacional sobre anàlisi i resolució de conflictes hídrics, en particular a través dels programes IHP i WWAP de la UNESCO o la divisió d’aigua de la FAO.

–12–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

L’episodi de sequera de 2008 i el desvetllament del batalla dels transvasaments La crisi de la sequera experimentada entre l’hivern i la primavera de 2008 a la regió metropolitana de Barcelona i a les comarques gironines constitueix l’exemple més proper d’una conflictivitat hídrica que pot reactivar-se en qualsevol moment. Aleshores es proposaren com a solució diferents alternatives de captació i transferència d’aigua que comportaren reaccions en cadena no solament de les diferents comarques de Catalunya, sinó també dels diferents territoris de l’Estat i, fins i tot, de l’altra banda dels Pirineus. En certa manera no fou sinó la revifalla d’una confrontació anterior; la provocada pel transvasament de l’Ebre a Barcelona i el Llevant inclòs en el Plan Hidrológico Nacional (PHN) presentat i aprovat pel Partido Popular el 2001 i derogat (el transvasament) pel PHN del partit Socialista el 2004.2 Els plans i les obres per cobrir els dèficits de Barcelona no són nous i alguns s’han traduït ja en transferències importants. La darrera i més destacada fou la de l’aigua del riu Ter, que arriba a la ciutat a partir de 1966. Tot seguit, el 1974, la Comissaria d’Aigües de l’Ebre presentà i sotmeté a informació pública l’avantprojecte d’aqüeducte Ebre-Pirineu Oriental, que preveia la transferència de nous cabals cap a Barcelona, aquest cop des de l’Ebre. D’aquest avantprojecte en quedà l’anomenat minitransvasament, que va aprovar el juny de 1981 el Congrés de Diputats i amb el qual s’atorgà un màxim de 126 hm 3 anuals per a usos industrials i urbans només al Camp de Tarragona. Precisament, l’aprofitament de la concessió que no és consumida per aquest minitransvasament fou l’opció principal que finalment s’escolliria per a fer front a la crisi d’aigua que patia Barcelona el 2008.3 Els transvasaments o transferències d’aigua des d’unes conques cap a unes altres, representen una solució a les demandes hídriques que s’adapta als esquemes de la gran hidràulica pública que han imperat fins a dia d’avui.

Darrerament, però, es troben en qüestió i, de fet, després de la confrontació política dels anys 1990 lligada amb la proposta de transvasament de l’Ebre, a Espanya el govern socialista optà, com a solució alternativa, per les plantes dessaladores. La primera gran realització és la nova dessaladora del Prat de Llobregat, que arribà tard per solucionar la sequera del 2008.

A dia d’avui, però, manca completar el sistema de dessaladores previst a Catalunya; no s’ha fet pràcticament res a València i Múrcia; la crisi i el nou 2. Es pot recordar que la victòria política de l’antitransvasament se situa en unes circumstàncies ben singulars: tot just pujat al poder gràcies als danys col·laterals dels atemptats islamistes de l’11 de març, l’any 2004 el PSOE retirà el transvasament de l’Ebre previst en el Pla Hidrològic aprovat pel PP l’any 2001.

3. El 21 d’abril de 2008 se signa el Reial Decret Llei de “mesures excepcionals i urgents” que estableix disposicions sobre la connexió entre les xarxes de subministrament de Tarragona i les de Barcelona, així com altres sobre descàrrega al port. S’hi preveu l’aprofitament d’aigües del minitransvasament i també les que puguin resultar de les cessions de drets a l’ús de l’aigua dins la Demarcació Hidrogràfica de l’Ebre (art. 3) i es fixa un límit de 4 m3/s i de 50 hm3 anuals a l’aigua que es pugui derivar per les dues vies.

–13–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

govern del PP posen en dubte la conclusió del programa socialista, i alguns tècnics no han deixat d’assenyalar les limitacions de les dessaladores com a solució (Armengol i Dolz, 2012). En definitiva, la solució a les secades i/o demandes estructurals d’aigua no està tancada, com no està tancada l’opció dels transvasaments.4

Les confrontacions a l’entorn de l’aprofitament i gestió de l’aigua; la vinculació als interessos dels diferents usuaris Es poden avançar solucions tècniques més o menys equilibrades als problemes de gestió del cicle de l’aigua; però a l’hora de dur-les a la pràctica el debat i la confrontació social i política fa molt difícil i complexa la presa de decisions.

Per això és interessant explorar els camins que guiaren la presa de decisions durant la secada de l’any 2008, tot remetent-nos també als esdeveniments de conteses anteriors. El punt central del conflicte se situa en els transvasaments, però tampoc no es pot perdre de vista que el debat té d’altres implicacions remarcables com ara l’assignació dels cabals ecològics o el desenvolupament de nous usos.

S’ha arribat a apuntar que “la derogació del transvasament de l’Ebre és un bon exemple de com un moviment popular, amb un discurs dotat d’uns fonaments científics sòlids i d’un recolzament notable, pot fer canviar d’orientació les actuacions dels partits polítics i de les administracions públiques” (Parés, 2008, p. 40). En bona lògica, semblaria que la resolució d’aquest i d’altres conflictes hídrics es dirimeixi en l’arena de les confrontacions socials; però, com veurem, aquest no és el fet determinant.

D’entrada, els interessos dels col·lectius immediatament implicats en el cicle de l’aigua alimenten la confrontació i la seva expressió en els mitjans de comunicació, per tot seguit justificar determinades preses de decisions. Pagesos, industrials i famílies consumidores d’aigua, pescadors, banyistes, companyies explotadores de salts d’aigua, piscicultors, transportistes quan n’hi ha... defensen la integritat del seu dret d’usuaris o explotadors d’aigua a partir del moment que es planteja alguna limitació o canvi que consideren perjudicial.

A les àrees més poblades i/o industrials costaneres, per exemple, els regants representen un col·lectiu relativament marginal en conflicte amb els usuaris urbans majoritaris. Mentre, a les terres interiors més agràries, els regants es discuteixen més sovint amb les companyies hidroelèctriques, que exploten els salts d’aigua situats aigües amunt de les captacions dels regants.

També es poden trobar pescadors que s’oposen a les companyies elèctriques 4. Sobre el terme ‘transvasament’ i les implicacions de l’abastament de Barcelona el 2008: R. Méndez, “10 claves de la guerra del agua”, El País, 16 abril 2008, p. 16.

–14–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

o els regants, que fan una derivació abusiva d’aigua dels rius, o usuaris domèstics confrontats a les indústries contaminants. Les casuístiques es multipliquen i impliquen també, naturalment, picabaralles entre el mateix tipus d’usuaris que han de compartir la font d’abastament (Aldomà, 2007 i 2012).

L’afectació i la consciència de la importància econòmica i social de l’aigua és també molt diferent segons els usuaris. Els agricultors regants en depenen eco­nòmicament de manera directa i encara més directament en depenen les empreses que aprofiten l’energia hidroelèctrica. Tots ells fan sentir la seva veu directament i/o a través de les seves associacions a l’administració hidràulica, que és qui atorga les concessions i regula el cicle. En canvi, els usuaris domèstics no tenen uns altaveus prou directes. La responsabilitat del subministrament domèstic recau en les administracions locals i, a més a més, aquests usuaris s’han de recolzar en associacions d’interès general com poden ser les associacions de consumidors, les associacions de veïns o, fins i tot, els sindicats, que tenen d’altres interessos (Tello, 2004).

Tant els sindicats com les mateixes organitzacions patronals, que en algun moment deixen sentir la seva veu en matèria hidràulica, venen a representar de manera força indirecta interessos dels treballadors o de les seves empreses que tenen a veure només parcialment amb l’aigua. Aquestes organitzacions tenen una aproximació més instrumental als conflictes hídrics i faran més aviat incidència en la seva dimensió política, sense descartar discursos més ideològics com els descrits per M. François per a Múrcia (2008, p. 92-94). És conegut, per exemple, el posicionament de les constructores a favor dels transvasaments; però ni les infraestructures hidràuliques representen una part substancial de la seva activitat, ni el seu antitransvasisme és radical (Pérez Díaz i Mezo, 1997, p. 52-53).

Més ideològica és la intervenció dels nous actors que són els col·lectius ecologistes. Però fins i tot aquests es “contaminen” dels col·lectius propers que es basen pròpiament en la defensa del territori. I aquesta defensa neix sovint de la defensa de la propietat, com ara el cas dels afectats per embassaments (Mairal et al., 1997; Arrojo et al., 2010).

A la taula 1 volem ubicar l’actitud d’aquests diferents col·lectius en relació a les propostes de transferències de recursos, la qual varia segons se situïn en àrees receptores o en àrees que cedeixen l’aigua. Els interessos que justifiquen una determinada posició poden ser, com es veurà, diversos, complementaris i variables en el temps. Amb tot, les opinions emeses amb motiu de les propostes de transvasament a Barcelona configuren un determinat marc d’interessos en el qual els qui es mouen només per motius instrumentals i ideològics tenen unes actituds menys contundents a favor o en contra dels transvasaments.

Però, fins i tot, els usuaris amb una implicació més directa en l’aprofitament de l’aigua com els regants poden mantenir actituds flexibles i obertes a la negociació.

–15–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

Taula 1. Actitud dels col·lectius més directament relacionats amb el cicle de l’aigua sobre les propostes de transvasament segons l’àmbit de referència i tipus d’interès

X X

X X X X

Polític

Ideològic

Instrumental

Tipus d’interès que la justifica

Directe

Indiferent

Parlem-ne

X X X

X X X X X

En contra

X X

Actitud en territoris receptors

A favor

X X X

Indiferent

Parlem-ne

Comunitats de Regants Sindicats agraris Adm. locals prestadores Companyies elèctriques Consumidors i AAVV Sindicats obrers Organitzacions patronals Grups defensa del territori Grups ecologistes

En contra

Actitud en territoris cedents

A favor

Col·lectius destacats

X X X X X

X X

X X X X

X X

X X X X

Font: elaboració pròpia a partir de ressenyes periodístiques esmentades en el text i notes i reculls documentals (ACA, 2008; Borràs, 2009; Marc, 2010, p. 306-352).5

La resposta del sector agrari als transvasaments que teòricament el perjudiquen resulta mal·leable i s’adapta a intercanvis d’aigua d’interès mutu El regadiu representa, de bon tros, el principal consumidor d’aigua, de manera que l’agricultura se situa al centre del debat sobre la distribució de l’aigua i la seva gestió. Això i el gran nombre de propietaris regants fan d’aquest col·lectiu el més nombrós entre els afectats per concessions i projectes hidràulics, fet que unit al seu nivell d’organització en comunitats de regants, sindicats agraris o cooperatives agràries ajuda a fer sentir la seva veu.

Tant a les conques cedents com a les receptores d’aigua els regants i els seus diferents organismes de representació juguen un paper destacat en els pronunciaments sobre els transvasaments. Així, la Federació de Regants de la Conca de l’Ebre, Ferebro, és protagonista destacada del pronunciament antitransvasament, i en l’assemblea general de 27 de març de 2008 s’oposa explícitament a la iniciativa de transferir aigua de la capçalera del riu Segre al Llobregat i “a qualsevol altra extracció d’aigua de la conca en favor d’altres conques”.6 De 5. A més de les referències esmentades, es pot seguir una cronologia general dels fets i d’alguns posicionaments a l’Anuari Territorial de Catalunya (SCOT) i al web de l’Observatori de Projectes i Debats Territorials de Catalunya de la mateixa SCOT; http://territori.scot.cat/index.php.

6. Les Comunitats de Regants es troben ben representades a través de les grans Comunitats Generals de Regants dels grans canals i participen també en organismes de conca per a la defensa dels seus interessos. A la Conca de l’Ebre

–16–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

la mateixa manera, a les conques potencials receptores d’aigua els regants estan a favor de transvasar aigua per a l’agricultura, de manera que el Pla Hidrològic de 2001 és encara reivindicat a dia d’avui pels regants de València i Múrcia.

Tant des de la posició a favor com des de la posició en contra, les associacions de regants poden mobilitzar força gent i obtenir un gran ressò mediàtic. Davant dels interessos hidràulics contraposats representats per la ciutat, la costa o la indústria, les comunitats poden arribar a catalitzar els sentiments de pertinença territorial i de resistència (Díaz, 2002, p. 506-507).

Però els regants i les seves associacions experimenten una pèrdua de pes social evident, lligada a la pèrdua de pes del camp. Potser no es deixa sentir gaire al carrer o en els mitjans de comunicació, però sí que es nota en les actituds i el potencial negociador del propi sector davant de tercers i, en particular, davant les administracions.7 Així, mentre no s’afecti directament l’aigua disponible o la butxaca, i mentre no intervinguin reactius politicoinstitucionals externs, els regants i els seus representants s’adapten sense fer gaire rebombori als canvis de la política hidràulica.

Per altra part, la presència dels col·lectius d’usuaris regants afectats es dilueix i perd intensitat quan les afectacions dels propis interessos no són directes. La reacció d’oposició al transvasament de 2008 cap a Barcelona, de les Comunitats de Regants de la conca del Segre, fins i tot de les situades a muntanya, fou d’oposició radical quan es plantejà fer la captació a la part superior de la conca, a Isòvol (Cerdanya); però s’esfumà quan es plantejà la nova alternativa de captació a la part baixa de l’Ebre.

No solament això, sinó que les Comunitats de Regants no plantegen postures d’oposició sistemàtiques a usos que teòricament poden limitar els propis, especialment si hi ha contraprestacions a la vista. Tot i que en els esdeveniments analitzats la Federació de l’Ebre s’oposà fermament a la transferència de recursos a canvi de diners (operació aconsellada per l’Estat i refrendada per la Llei), aquesta actitud no fou ni de bon tros monolítica.8 Múltiples exemples mostren com les Comunitats de Regants i en especial les locals tenen una bona disposició a negociar o, fins i tot, a despendre’s de part de les seves concessions a canvi de recursos destinats a la millora de les seves infraestructures i altres compensacions. És ben conegut, per exemple, el paper de les Comunitats de Regants del Delta a l’hora de trobar una sortida per al minitransvasament d’aigua cap al Camp de Tarragona i a propòsit de la solució de la crisi de 2008 a partir del minitransvasament. El president i el tresorer del Canal d’Urgell afirmaven, per s’inicià l’any 1978 la Federació de Comunitats de Regants de la Conca de l’Ebre, Ferebro, que es constituí formalment l’any 1991 (http://www.ferebro.org/, consultat 11/10/2010).

7. V. Pérez Díaz, J. Mezo i B. Alvárez Miranda (1996, p. 54-55) arriben a conclusions similars a partir de l’anàlisi de l’actuació dels sindicats agraris en relació al PHN. 8. La proposta d’aprofitar el minitransvasament des de Tarragona per solucionar la secada de Barcelona es plantejà adquirir els drets als regants de l’Ebre (un informe de l’advocacia de l’Estat encarregada pel Ministeri de Medi Ambient adduïa la necessitat de compra d’entre 30 i 50 hm3 que es deixaven d’utilitzar pels regants per tal que no es tractés d’un transvasament, sinó de conducció: pel riu circularia la mateixa aigua que se li treia).

–17–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

la seva banda, durant la crisi de la sequera, que ells podien cedir aigua a Barcelona a canvi de trobar un finançament per a les millores de la xarxa de regadiu i la modernització que té pendents l’esmentat canal (La Vanguardia, 1/3/2008). Causà sensació, també en plena crisi de la sequera de 2008, l’acord per a la venda de fins a 0,7 hm3 d’aigua de reg per part de la Comunitat de Regants de Villena (Alacant) a l’empresa Danone per a una planta embotelladora de Font Vella (a 1,2 euros el m3), just el dia que els presidents dels governs de València i Múrcia (del PP) i el líder del PP andalús criticaven l’exclusivitat de la solució per a Barcelona i anunciaven mobilitzacions per exigir el transvasament de l’Ebre cap a les seves terres, tal com havia previst el PP el 2001 (El País, 9 i 10/05/2008; La Verdad, 10/05/2008).9

La subjecció de les expressions dels regants a la mediatització política de les associacions i representants La pèrdua continuada d’actius i de pes social de l’agricultura erosiona inevitablement el seu teixit associatiu i això afecta també les comunitats de regants.

Aquest context afavoreix una presa de decisions força erràtica, sigui per circumstàncies internes, sigui per la interferència amb els partits polítics. Altrament, la dinàmica i capacitat adaptativa de les comunitats de regants té molt a veure amb les capacitats dels seus líders, i aquests s’han de moure en l’entramat polític per aconseguir els seus objectius (Costejà, 2009, p. 254).

Al cap i a la fi, les Comunitats de Regants s’han d’adaptar a una dependència creixent dels governs de les CCAA, que juguen un paper clau en les normatives i subvencions en matèria hidràulica i agrària. Al seu entorn es constituirà un entramat d’interessos i relacions que condiciona i limita el seu marge de maniobra. Així es podrien explicar, per exemple, les variacions dels posicionaments de la Ferebro en relació als transvasaments, molt condicionades pel posicionament de les forces polítiques en pugna pel Govern d’Aragó.

La posició de la Federació Nacional de Comunitats de Regants, Fenacore, que fou constituïda el 1955, s’allunya, en canvi, dels plantejaments de la Federació de la Conca de l’Ebre i es troba més prop del plantejament que feia el PP.10 Així, la Fenacore no s’oposa a la satisfacció de les necessitats hídriques de Barcelona, sinó que més aviat recorda que aquestes es produeixen perquè 9. Cal matisar que la quantitat venuda és una petita part dels 15,4 hm3 que extreu la Comunitat de l’aqüífer. Es dóna el cas també, que la conca del Vinalopó on se situa la comunitat de regants esmentada ha de beneficiar-se d’un transvasament de la conca del Xúquer veïna, que fou projectat tot preveient que es faria realitat el transvasament d’aigua de l’Ebre, que beneficiava aquestes conques però que tot seguit es desestimà, fet que ha provocat l’enfrontament entre els afectats del Xúquer i els del Vinalopó.

10. Segons destaca la mateixa Fenacore, aquesta compta com a integrants més de 300 Comunitats de totes les províncies espanyoles, que sumen 700.000 regants i prop de 2 milions d’hectàrees regades. A la seva pàgina de presentació a internet, la Federació proclama amb orgull la dita “amb monarquia, república o dictadura, sempre s’ha de regar” (http://www.fenacore.org/, consultat 18/10/2010).

–18–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

l’administració no ha executat les obres de regulació que es preveien en el PHN de 2001 a la capçalera del riu Ebre. Mentre, considera que la solució als dèficits “estructurals i de pluges” del “nord-est i del llevant” de l’Estat passa per una major regulació i pels transvasaments entre conques, i considera explícitament que la dessalació i altres alternatives només poden ser complementàries i no definitives.

Conclouríem, doncs, que aquests i altres fets avalen la incidència dels vincles administratius i les relacions polítiques en les propostes i plantejaments reivindicatius de Ferebro o de la mateixa Federació de Regants Nacionals, fet que explica la coincidència del seu posicionament amb el dels partits dominants en l’àmbit respectiu.

Els grups ecologistes contra qualsevol tipus de transvasament Mentre els regants apareixen com els representants destacats de la “comunitat d’interessos” teixida històricament entorn de l’explotació màxima possible de l’aigua, els grups ecologistes i afins apareixen com els portaveus destacats del nou paradigma que prega l’aturada d’aquesta explotació (Pérez Díaz i Mezo, 1997, p. 543). D’aquests col·lectius neix l’oposició més argumentada als transvasaments plantejats pel govern, una oposició que s’acompanya de propostes alternatives per a la gestió del cicle de l’aigua.

A diferència de les associacions de regants i d’altres usuaris, que responen a interessos directes en el cicle de l’aigua, les associacions ecologistes actuen per principis i és en funció d’aquests principis revestits de ciència que es dóna una resposta negativa a la captació de recursos d’una altra conca, ni que sigui en un cas de clara necessitat com el plantejat per la sequera de Barcelona de 2008.11 Dins dels ecologistes, els grups de caire estatal o internacional, tot i tenir una implantació local molt reduïda, són els qui aconsegueixen fer sentir més la seva veu en els grans debats, per la seva capacitat tècnica i, sobretot, per la seva capacitat de lobbying i d’incidència en els mitjans de major difusió. Amigos de la Tierra, Ecologistas en Acción, Greenpeace, SEO/BirdLife y WWF/ Adena difonen una nota de premsa el 4/04/2008 en la qual remarquen la necessitat de “respectar escrupolosament la unitat de gestió de conca hidrogràfica” per tal de complir la Directiva Marc de l’aigua i evitar un ús partidista de la gestió de l’aigua i els transvasaments.12 Com a solució de la secada proposen 11. En línia amb el que s’apunta, els plantejaments ecologistes apareixen ben diferenciats i prenen especial consistència en un cas especial; quan els col·lectius es converteixen en una mena de titulars de nous usos, els ecològics, amb un capital propi fonamental a defensar, representat pels cabals ecològics.

12. La notícia es pot seguir a la l’adreça http://www.wwf.es/noticias/sala_de_prensa/index.cfm?uNewsID=3340 (consultat 19/10/2010), i en general, aquesta informació així com alguns dels enllaços referits a plantejaments ecologistes que segueixen es troben referenciats i ordenats a la pàgina de la Fundació Nova Cultura de l’Aigua (http:// www.unizar.es/fnca/index3.php?id=1&pag=27, consultat 20/10/2010).

–19–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

aprofundir en les mesures puntuals ja endegades i, com a molt, recórrer a la compra de drets dels regants (seria recórrer a aigües que ja s’utilitzen) del que la nota anomena “conques catalanes”, que semblen restringir-se a les conques del Ter, Llobregat i veïnes, que ja patien de restriccions.

Aquest és un bon exemple de com les organitzacions ecologistes, a banda dels referents científics, basen bona part de la seva acció i resultats en el seguiment i control de compliment de les normatives mediambientals que les mateixes administracions han incorporat i que en matèria d’aigües es concreten en la Directiva 2000/60/CE marc de l’aigua (Potter, 2003). Però tot i que aquesta Directiva i la seva transposició estatal i autonòmica facin un incís en les “demarcacions hidrogràfiques” com a unitat administrativa de gestió hidràulica, aquestes disposicions no diuen res específicament sobre la conveniència o no dels transvasaments o sobre la resolució dels problemes concrets de secada.13 En qualsevol cas, el no d’alguns ecologistes és prou contundent. Una nota de premsa signada el mateix 4/04/2008 per representants de SEO-Birdlife afirmava que tampoc seria negatiu que els barcelonins passessin per algunes restriccions d’aigua, entre d’altres coses perquè augmentaria la consciència social i ajudaria a gestionar-la millor en el futur. La mateixa nota expressa un dubte compartit amb d’altres possibles perjudicats i és que les obres que han de solucionar una necessitat puntual de secada no es converteixin en una solució definitiva. Més tard i després que l’administració abandoni l’opció de captació del Segre per la de l’Ebre, Ecologistes en Acció i Greenpeace (comunicat 16/04/08) s’oposen a la solució d’aprofitar aigua del minitransvasament perquè “aquesta solució obre l’aixeta a futures “transferències puntuals” a d’altres conques com les del llevant espanyol i Andalusia i, fins i tot, a la reobertura del transvasament del Roine, l’opció més costosa pels consumidors”.14 En la mateixa línia d’oposició es pronuncien la majoria dels grups ecologistes que compten amb una bona implantació local, majoritàriament agrupats en la Federació d’Ecologistes de Catalunya. En concret, la Federació es pronunciava en un comunicat de 28/04/2008 absolutament en contra del transvasament des d’Isòvol a la capçalera del Segre amb la “rotunda oposició a qualsevol projecte de transvasament d’aigua a les conques catalanes, ja sigui per transport, connexió o captació” i anunciava la presentació “davant de la fiscalia de medi ambient d’una denúncia per presumptes delictes de prevari13. D’acord amb la transposició catalana (DL 3/2003 de 4 de novembre, art. 2) la conca hidrogràfica o fluvial és “la zona terrestre a partir de la qual tota l’escorrentia superficial flueix a través d’una sèrie de corrents, rius i, eventualment, llacs fins al mar per una única desembocadura estuari o delta, i les aigües subterrànies i costaneres associades”, mentre el Districte (equivalent a Demarcació) de Conca Hidrogràfica o Fluvial, que interessa a nivell de gestió pública és “la zona administrativa marina i terrestre, composta per una o més conques fluvials veïnes i les aigües subterrànies i costaneres associades”.

14. Tant els comunicats d’Ecologistes en Acció com el de Seo-Birdlife i d’altres associacions ecologistes i representants destacats del moviment es poden seguir al web de la FNCA (http://www.unizar.es/fnca/index3. php?id=1&pag=27, consultat 20/10/2010).

–20–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

cació, contra el medi ambient i d’abús de poder per part de govern de la Generalitat”.15 Tot seguit el grup més actiu a Tarragona, Gepec-EdC, s’oposava a l’aprofitament de l’aigua dels pous de Reus per a portar-la a Barcelona.

Les matisacions antitransvasament des de l’argumentari cientificoecològic Els grups ecologistes presenten una temàtica, un àmbit d’implantació i un grau d’incidència social molt diversos que es tradueixen en una repercussió molt diferent a l’hora d’intervenir en temes d’aigua. De manera general, els grups ecologistes coincideixen en la defensa dels medis aquàtics i els paràmetres de funcionament natural del cicle de l’aigua; en conseqüència s’oposen als transvasaments entre conques. Però els arguments científics poden xocar amb la viabilitat econòmica i les necessitats socials i donar origen a plantejaments lleugerament diferents. D’aquesta manera poden aparèixer diferències i matisos davant situacions especials com pot ser una situació de crisi en l’abastament urbà.

Un dels arguments repetits pels grups ecologistes és que la solució de la secada a partir del transvasament des del Segre o l’Ebre trencava amb els postulats de la Nova Cultura de l’Aigua, que consideraven com els seus referents i que havien trobat acceptació en algunes administracions, en particular a l’Agència Catalana de l’Aigua. Resulta, però, que els impulsors de la nova cultura de l’aigua, organitzats en la Fundació de la Nova Cultura de l’Aigua (FNCA) pensaven de manera lleugerament diferent.

La FNCA no s’amagà en el moment de crisi i afrontà la recerca d’una solució factible per a l’abastament de Barcelona que obria una escletxa en el no ras i curt ecologista, tot recorrent a la paraula prohibida: transvasament.

En el comunicat de 5/04/2008 acceptava, donada la urgència de la situació, el transvasament d’aigües de reg a través d’una compensació econòmica, tot inscrivint-la en la cessió de drets prevista en la Llei d’Aigües. Donades les baixes disponibilitats dels regadius dels Besòs, el Llobregat o el mateix Ter, per a Pedro Arrojo (un dels màxims exponents de la FNCA) aquestes aigües de reg s’haurien d’anar a buscar a l’alt Segre, clar que a un preu molt elevat (4€/m3) (El País, 7/4/2008). En la mesura que des de la FNCA no s’emet una resposta contrària clara, finalment es podria parlar, també, d’una acceptació tàcita de la solució d’aprofitar aigües del minitransvasament procedents de l’intocable Ebre, perquè d’alguna manera s’havia de solucionar la crisi plantejada.16 15. Els pronunciaments i punts de vista es poden seguir al web propi i concretament a: http://www.ecologistes.cat/ modules.php?name=News&file=article&sid=488 (consultat 11/10/2010).

16. Narcís Prat argumenta les obligacions amb l’abastament urbà (El Periódico, 10/04/2008). “D’entrada, no al transvasament del Segre, però... Si s’ha de triar entre agafar una mica d’aigua del Segre, o deixar sense aigua cinc

–21–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

Els professors i estudiosos que convergeixen a l’entorn de la Fundació Nova Cultura de l’Aigua no admeten, en qualsevol cas, que la solució del transvasament a la sequera de Barcelona sigui una solució definitiva. Immediatament després que la pluja fes innecessari el transvasament des de l’Ebre, la FNCA demana l’aturada del projecte previst i posa sobre la taula les intencions fosques de les administracions per fer efectiva la infraestructura que havia esdevingut innecessària (FNCA, comunicat Saragossa, 25/5/2008). Des de la FNCA s’addueix que l’aqüífer de sota Barcelona i l’aigua dessalada, que en aquells moments de sequera no eren directament disponibles, ofereixen una solució definitiva a les necessitats futures d’aigua de la ciutat, junt amb les altres mesures que ja desenvolupava l’administració catalana a través de l’Agència Catalana de l’Aigua.

De la defensa d’un nou paradigma de política hidràulica a la defensa del territori Tant com l’argumentari científic i la capacitat d’aprofitar el marc legal per aconseguir les pròpies fites, allò que donarà força a les entitats ecologistes en matèria de transvasaments serà la capacitat de ressò a través dels mitjans de comunicació, la capacitat de mobilització i/o la capacitat d’incidir a través diferents formes de lobbying. Quan es tracta de gran obra hidràulica i transvasaments, es fa però molt difícil o impossible obtenir un ressò popular a partir de l’argumentari estrictament ecologista. M. Parés (2008, p. 33) parla, a propòsit de l’oposició al PHN del 2001 i la Plataforma de l’Ebre, d’una perspectiva ambientalista més àmplia que l’ecologista. Però de l’episodi de sequera de 2008 no es desprèn ni tan sols això, sinó un rerafons més estrictament territorial o, senzillament, regionalista.

Les experiències acumulades a partir de la resposta als Plans Hidrològics i altres conflictes mostren que l’ecologisme militant i/o acadèmic troba un gran ressò popular quan es tracta de rebutjar un projecte que comporta afectacions locals directes, que aconsegueixen mobilitzar la població en la lògica de l’aquí, no! descrita per diversos autors (Nel·lo, 2003; Alfama et al.

2007). En canvi, té moltes dificultats per difondre i fer valer els plantejaments més ecosistèmics i generals o d’autoresponsabilització que impliquen els diferents apartats de la gestió i millora del cicle de l’aigua. El manteniment de la qualitat ambiental dels rius i aqüífers, la internalització de costos o les polítiques de demanda, posem per cas, tenen molt poca capacitat mobilitzamilions de persones, s’haurà d’estudiar... Com a última opció i amb condicions... Primera, que fos ocasional. Segona, que el Segre tingui aigua suficient a la seva capçalera perquè el transvasament no el mati. És possible. Tercera, que aquesta detracció d’aigua es compensi, perquè el riu no perdi cabal, comprant aigua als regants del Segre. Això implica pagar”. La pàgina web de la FNCA conté un ampli recull d’articles sobre la sequera de 2008: http://www.unizar.es/ fnca/index3.php?id=1&pag=27 (consultat 20/10/2010).

–22–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

dora si no és a través de missatges i motius senzills i clars, i aquests no són gens fàcils de trobar.

Les respostes més multitudinàries i amb major incidència en la política antitransvasaments corresponen a mobilitzacions que no es poden atribuir a l’argumentari ecologista. Es deuen als grups de defensa sorgits de les afectacions de les grans obres i projectes hidràulics. En aquests casos, com en d’altres projectes (abocadors, indústries contaminants...), els grups cristal·litzen la reacció dels propietaris afectats unida i engrandida per la relació sentimental amb la defensa del propi poble o territori. En aquest context, les associacions d’afectats per la construcció d’envasaments o dels afectats pels projectes de transvasaments, com en el cas de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, són les que foren més combatives en l’oposició al transvasament del PHN del 2001, així com ho serien al transvasament previst per solucionar la secada de 2008 a Barcelona.17 En el cas de la secada de Barcelona de 2008, la Plataforma en Defensa de l’Ebre farà sentir de bon hora la seva veu. La Plataforma, que estén el seu camp de vigilància al conjunt de la conca de l’Ebre, lliurava el 3 abril de 2008 un manifest d’oposició a la transferència d’aigua des de la capçalera del Segre. “El transvasament del Segre afecta greument la qualitat i la quantitat de les aigües necessàries per a mantenir el bon estat del tram final de l’Ebre i el Delta, profunditza el desequilibri territorial i no te cap utilitat ni eficàcia real per a pal·liar la situació actual”. Posteriorment, la portada d’aigua dels pous de Tarragona amb vaixells (4,4 hm3 anuals) provocarà també recels a l’Ebre (la Plataforma i també els regants), perquè ells continuaven abastant Tarragona amb el minitransvasament.

La mobilització ciutadana arribarà quan els plans de transvasament deixen el Segre i es focalitzen en el riu Ebre. 30.000 manifestants segons l’organització i 7.000 segons la policia es manifestaren a Amposta el 18/05/2008 amb dos lemes principals; els “transvasaments no són la solució” i “la Catalunya enga­ nyada”. “Nosaltres no tenim ara el recolzament dels partits polítics; però portarem la lluita a les comarques de Barcelona i tornarem a tenir la societat civil del nostre costat” apuntava el líder de la Plataforma, Manolo Tomàs (El Periódico, 19/5/2008).

En contrast amb els posicionaments anteriors (Alfama et al., 2007, p. 199), la reacció de 2008 tindrà més el caire de resposta territorial que no de resposta ecològica alternativa. “Diem no al transvasament i sí al territori”, apuntava el regidor d’ICV de Tortosa present a la manifestació del 18/05/2008, mentre que el president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Tortosa apuntava que “els qui estan en situació d’emergència per falta d’infraestructura 17. Fou precisament el PHN el qui va afavorir la col·laboració d’aquestes entitats en la Coordinadora d’Afectats per Grans Embassaments i Transvasaments (Coagret), fundada el 1995. Mentre, Coagret, que pren força a partir de les entitats de la Conca de l’Ebre i s’estén per tota la Península ibèrica, tindrà un pes decisiu en les mobilitzacions multitudinàries contra el transvasament de l’Ebre.

–23–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

som nosaltres”. “Tot el creixement que d’altres territoris vulguin basar en l’explotació dels nostres recursos va en detriment de la nostra terra” (El Periódico, 19/5/2008).

La confrontació de territoris desplaça la confrontació d’usuaris i d’idees; la fractura catalana, arrel de l’abastament d’urgència de Barcelona Vist el caire territorial que pren la reacció als transvasaments, no és estrany que els intents de portar aigua de conques allunyades per a solucionar els problemes de secada a Barcelona, afegida a tots els canvis, dubtes i deficiències en la gestió política de la crisi, acabés prenent el caire d’una confrontació entre les diferents parts del territori, una mena d’esquarterament de Catalunya. Els mitjans de comunicació s’abonaren a la tesi amb extensos monogràfics que analitzaven el conflicte; “Las comarcas niegan agua a Barcelona” (El País, 31/3/2008, p. 13-14); “El agua es mía” (La Vanguardia, 1/03/2008, pàgines salmó), o el menys estrident “Dossier: pendents de les pluges” (Presència, núm. 1913, 24 a 30/10/2008, p. 6-13).

Abunden, certament, les reaccions locals d’encastellament i d’oposició a l’abastament de les necessitats de boca de Barcelona, que crearen una sensació lògica d’insolidaritat i de fractura territorial. Però aquesta és una conclusió apres­sada i que caldria relativitzar, perquè ningú ha mesurat el suport real de les respostes i perquè els mitjans de comunicació no troben bons titulars quan les negatives són matisades o quan es donen respostes solidàries i no conflictives. A l’hora de la veritat, rarament es tracta d’un no absolut i les respostes dels diferents territoris tenen els seus matisos i polifonies.18 D’entrada cal tenir present una circumstància agreujant. La pressió política de les eleccions al Parlament espanyol de 9 de març 2008, farà que les solucions a la secada s’endarrereixin i es mantinguin en l’hermetisme, fins que al final s’imposa una solució per la via dels fets consumats, que provocarà una resposta local més airada. Aquest fet condicionarà la reacció contrària que es produeix a la primera proposta de captació a la part alta del Segre, tant des dels Pirineus, com des de les planes de Ponent.

Les circumstàncies anteriors accentuaran la malfiança sobre les intencions de l’Administració i faran que els col·lectius territorials dubtin del caràcter innocu i provisional del transvasament proposat. Per altra part, davant del 18. Aquí ens hauríem de situar en un camp que rarament s’esmenta en els estudis dels conflictes socials i territorials hídrics i que resulta fonamental per entendre’ls, que és el de la sociologia o filosofia política. F. Sàez Mateu (1999), per exemple, ho expressa cruament a través dels arguments que el porten a criticar la excessiva influència de les mobilitzacions ecologistes o socials en les decisions públiques, a través del ressò obtingut en els mitjans de comunicació.

–24–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

transvasament a la capital els arguments tindran un tema destacat; els desequilibris territorials (la “macrocefàlia catalana”). Donat que amb poques excepcions, les condicions de secada són freqüents en el conjunt del país, s’addueixen greuges relacionats amb la satisfacció de les necessitats d’aigua pròpies. O, senzillament, s’apunta que si els rics de la capital volen aigua, cal que solucionin primer les desigualtats demogràfiques, industrials o de renda.

Pel que fa a les institucions locals, en particular les diputacions, consells comarcals i ajuntaments, adoptaran posicions més o menys autònomes en funció de la llibertat o autonomia política que els hi deixen els partits majoritaris. La història més recent i en particular l’episodi de sequera de la primavera de 2008 mostren, en qualsevol cas, com els partits deixen un notable marge de maniobra i resposta local, això si alguns polítics locals no se’l prenen pel seu propi compte. Tindrà bastant a veure amb els traumatismes polítics provocats per la batalla antitransvasament suscitada pel PHN del PP en la qual alguns partits sortiren particularment escaldats, tant electoralment, com per les desafeccions de càrrecs i militants.

Precisament, els grups polítics que havien estat favorables al transvasament de l’Ebre proposat en el PHN 2001 i que havien estat castigats per aquest fet, s’oposaran a la proposta de transvasament a corre-cuita del 2008, feta per un Govern i uns partits que abans els havien combatut. Sembla que a ningú interessen políticament les urgències, de manera que tots ells busquen treure rèdit polític de la flagrant contradicció dels governants.

Enmig de les circumstàncies anteriors les reaccions des de les comarques catalanes seran molt variables i tindran un nivell molt desigual d’incidència social. Les coincidències territorials són inexistents, molt condicionades per la pròpia perspectiva local de l’equilibri territorial i les disponibilitats hídriques.

Fins i tot no hi ha unanimitat ni en el no general dels ecologistes.

La transversalitat social i la difusió social de les respostes són també molt variables dins de cada territori o àmbit regional. Malgrat tot, a partir dels mit­ jans de comunicació del moment s’han deduït unes línies generals que presentaven les respostes regionals (taula 2).

El transvasament només pot venir de la Catalunya de l’aigua catalana, la que ja transvasa; la solidaritat del Camp de Tarragona Com és prou sabut, el nom de Barcelona és el gran referent del problema de la secada de 2008; però els territoris que la pateixen no és limiten a la ciutat, ni a la seva extensa regió metropolitana. Amb algunes excepcions, la secada afecta la meitat oriental de Catalunya, el territori que hidrogràficament s’anome­na Districte de Conca Fluvial de Catalunya, anteriorment anomenada Conques Internes de Catalunya i més abans Conca del Pirineu –25–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

Taula 2. Respostes territorials a les propostes de transvasament per solucionar la secada a Barcelona Àmbit regional Posicionament destacat Comarques Sí al transvasament a Barcelona gironines i no a la sobreexplotació del Ter.

Raonament Girona veu els seus problemes de secada accentuats perquè la seva conca principal, el Ter pateix l’extracció cap a Barcelona.

Comarques El transvasament d’urgència és Altres opcions són per a mig i llarg termini metropolitanes l’única possibilitat de solució. i el transvasament és també una garantia de subministrament per a més endavant.

Comarques Es pot transferir amb caràcter El minitransvasament des de l’Ebre dóna del Camp de d’urgència uns recursos concedits dret a uns cabals que no s’utilitzen de moTarragona i altres locals que no s’utilitzen. ment del tot, tot i que en un futur també podrien fer falta.

Comarques de No a qualsevol transvasament, Qualsevol portada d’aigua de la conca de l’Ebre especialment si ve de l’Ebre. l’Ebre a Barcelona no té marxa enrera i obra la porta a nous transvasaments.

Alt Pirineu No a transferir des de la part alta de La part alta de la conca no té assegurada les (conca la conca. No es diu res si és més avall. seves pròpies necessitats, en particular per del Segre) al regadiu.

Pot plantejar-se una transferència de Terres de Lleida No a transferir de la part alta; parlem-ne des del regadiu. No es diu recursos a partir de la plana si existeixen res si és més avall. compensacions satisfactòries.

Font: ídem taula 1, basat en reaccions institucionals recollides en els mitjans de comunicació. A banda de no exhaurir el ventall de respostes intraregionals, tampoc es consideren les Comarques Centrals donada la seva diversitat i paper més secundari en la crisi.

Oriental. És el territori que coincideix amb l’àmbit en el qual té plena competència hidràulica la Generalitat de Catalunya a través de la seva Agència Catalana de l’Aigua (ACA).

Les comarques de Tarragona constitueixen una excepció a les mesures restrictives que afecten les conques orientals l’any 2007-08, i això es deu al fet de beneficiar-se del minitransvasament de l’Ebre, al qual es recorrerà finalment per solucionar els dèficits de Barcelona. El Govern de l’Estat, que és qui tenia la capacitat legal de decidir, trobava així una escapatòria jurídica (Reial Decret Llei 3/2008 de 21 d’abril, BOE 22 abril 2008) que no desvetllava, almenys teòricament, tots els fantasmes que s’haguessin desfermat si es feia una captació “directa” al Segre o l’Ebre.

Doncs, bé, al Camp de Tarragona les reaccions per part de les autoritats i institucions locals responsables de la gestió de l’aigua foren favorables a la proposta governamental. L’Ajuntament de Tarragona aprovà ja de bon hora (25/02/2008) la concessió, mentre durés la sequera, de fins a 4,4 hm3 anuals dels propis pous de la ciutat, que no s’utilitzaven i que havia estat sol·licitada per l’ACA, per bé que amb el vot contrari de l’oposició de CiU i PP, els partits que havien estat castigats electoralment per ser transvasistes. Aquesta concessió comportà la realització d’obres al port de Tarragona per tal de fer possible el transport en vaixells.

–26–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

A banda dels grups ecologistes, la reacció contrària provingué d’alguns regants i sindicats agraris. Unió de Pagesos (UP) va reunir una protesta de prop de 300 persones del món agrari i de ciutadans a la plaça de la Font de Tarragona en la qual es rebutjava un transvasament d’aigua dels pous del Camp que podia afectar les pròpies extraccions agràries.

Més endavant, quan es planteja l’aprofitament i connexió amb el minitransvasament, la reacció del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) va ser la de donar suport a la mesura, tot i que el seu president, Daniel Pi, era diputat de la formació més oposada al transvasament, Iniciativa per Catalunya–els Verds.19 Fou notícia en el seu moment la confrontació que la decisió provocà dins aquest mateix partit amb els militants de les Terres de l’Ebre, una confrontació que s’estengué també a Esquerra Republicana de Catalunya, del qual era membre el Delegat del Govern a les Terres de l’Ebre, que no arribà a complir la promesa de dimissió.

Des de les comarques de Girona no entenen el no als transvasaments, perquè ja els pateixen Si des de les comarques del Camp de Tarragona la resposta davant una sequera que no patiren gràcies al transvasament de l’Ebre fou majoritàriament de solidaritat, des de Girona i entorn es pot dir que fou de perplexitat i d’un cert ressentiment. Les comarques de Girona es trobaven afectades per les mesures d’excepcionalitat de la sequera, mentre els cabals del principal riu que les abasta, el Ter, servien per a l’abastament de la regió metropolitana de Barcelona. Girona pateix, en definitiva, un transvasament entre conques hidrogràfiques diferents que és políticament acceptat perquè no és un transvasament entre les “demarcacions” o districtes hidrològics legals.

Davant d’aquesta avinentesa, la resposta social i institucional de Girona a la secada fou la de víctimes d’una situació percebuda com injusta. El 26 de gener de 2008 es constituïa la Plataforma del Ter, en la qual convergien Diputació de Girona, Consorci Alba-Ter, 26 Consells Comarcals i Ajuntaments, Consorci de la Costa Brava, les Comunitats de Regants del Baix Ter, Cambra de Girona, FOEG, PIMEC, entitats ecologistes i naturalistes; fins a 58 institucions i entitats. L’objectiu era donar a conèixer la greu situació del riu Ter, la seva repercussió sobre l’activitat socioeconòmica de la conca i reclamar mesures concretes per corregir-la i aconseguir els cabals mínims i dotacions previstes a la Llei de l’any 1959 de transvasament del Ter a Barcelona, repetidament desateses. De la Plataforma sorgiran diferents manifestos i mobilitzacions, amb una manifestació multitudinària del dia 15 de juny de 2008, amb el “Prou!

19. Un seguiment de les diferents convocatòries i posicionaments es pot fer al diari digital Vilaweb, en aquest cas: http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2822454 (consultat 12/10/2010).

–27–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

Volem l’aigua al Ter”. El consens de les propostes arriba a incloure el conjunt de comarques gironines a través de la Diputació de Girona, que s’afegirà a les demandes. Ja passat l’episodi de sequera, el 16 de juny de 2009, en una moció consensuada pels tres principals partits, CiU, PSC i ERC, la Diputació recordava una moció anterior i demanava el retorn de l’aigua del Ter que s’estava transvasant en excés.20 En el moment de la secada de 2008 els més afectats eren els regants, que es nodreixen en bona part de les aigües subàlvies que es retroalimenten del mateix riu Ter, i veien amenaçades les seves collites. Les Comunitats dels Regants del Ter i els sindicats agraris –Unió de Pagesos (UP) i Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC)– convocaren diferents mobilitzacions i participaren a les generals.

En les anteriors circumstàncies no és massa estrany que a Girona fins i tot els ecologistes siguin transvasistes. El punt cinquè del Compromís pel Ter, promogut entre d’altres per l’Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista i aprovat el gener del 2009, especifica clarament la proposta feta al Govern de la Generalitat: “Que doni un tractament equitatiu, ponderat i proporcionat a tots els rius que transcorren per Catalunya, per tal d’atendre les necessitats d’aigua potable de l’àrea de Barcelona mitjançant la interconnexió de xarxes, per no deixar sense recursos la conca del Ter cada cop que la pluviometria no és abundant, i que incorpori les solucions adequades per dotar de nous recursos d’abastament l’àrea metropolitana de Barcelona que permetin alleugerir les extraccions a la conca del Ter”.21

La resposta reactiva des de la transversalitat territorial; el no als transvasaments de les Terres de l’Ebre Des del Baix Ebre, a la part final de la gran conca de l’Ebre, s’ha d’observar el que passa en el conjunt d’aquesta conca per preservar la bona salut del delta, la del riu i la de les pròpies activitats que n’utilitzen l’aigua. Però, tal com s’ha assenyalat abans, la Plataforma de l’Ebre obté un ressò social quan la proposta de solució afecta directament les pròpies comarques. Aleshores es plantegen les mobilitzacions i la manifestació abans apuntada, en la qual la Plataforma esdevé protagonista de la resposta de tot el territori, i en què els polítics locals es veuran obligats a definir-se. Els portaveus de la Plataforma en Defensa de l’Ebre parlaran de la traïció dels partits que els hi havien donat suport en la mobilització contra el Pla Hidrològic i que ara formaven part del “tripartit” governant 20. L’evolució dels fets es pot seguir a través diferents informacions i comunicats a través dels arxius del Consorci Alba-Ter, que inclou col·lectius i associacions del conjunt de la conca del Ter, disponibles al web: http://www.albater. org/index.php?option=com_content&view=archive&Itemid=69&lang=ca. També a la pàgina de la plataforma del Ter: http://plataformadelter.blogspot.com.es/ (consultat 20/10/2010).

21. L’any 2007 el riu Ter només superà el cabal mínim reconegut legalment durant 136 dies, i el curs final del riu apareixeria sec durant alguns dies. Cal destacar el seguiment i aplec d’informació sobre temes d’aigua i en particular sobre tot l’episodi de la sequera que fa el web de l’Ateneu: http://observatoridelter.blogspot.com/search/ label/%22Comprom%C3%ADs%20pel%20Ter%22 (consultat 20/10/2010).

–28–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

a Catalunya: PSC, ERC i ICV. Ho faran tot remetent-se al Compromís per l’Ebre que aquests havien firmat el 10 d’octubre de 2003, en el qual, a banda del rebuig al transvasament de l’Ebre, el punt tercer proclamava el rebuig de l’obra que es volia dur a terme precisament el 2008.

Tot i les divergències entre els grups polítics que la recolzen, és notable la capacitat d’incidència que conserva la Plataforma i la problemàtica ebrenca en general, la qual forçà el posicionament d’alguns representants i càrrecs locals dels partits en contra de la pròpia posició del partit a Catalunya. Serà el cas remarcable d’ERC i d’ICV, mentre els directius del PSC de les Terres de l’Ebre seran capaços de mostrar-se en contra de la Plataforma i recolzar la proposta del Govern i la pròpia direcció.

Les bases de la mobilització ebrenca, que foren analitzades amb motiu de les protestes del trencant de segle, es repetiran el 2008. L’èxit mobilitzador de la Plataforma troba la seva arrel en els greuges provocats pel desenvolu­ pament socioeconòmic i en una consciència de pertinença territorial, que conflueix en la reivindicació de la vegueria Terres de l’Ebre (Pont, 2003).

No es tracta estrictament, tampoc, d’una resposta o d’un moviment propi de la cultura del no, en la mesura que es professen els postulats propositius de la Nova Cultura de l’Aigua. Però la confrontació amb els portaveus de la Fun­ dació del mateix nom l’any 2008, la manca de propostes més generals fora de l’àmbit de l’aigua i la concomitància amb d’altres respostes de rebuig fetes des del territori ebrenc (centrals nuclears, molins de vent...) li’n confereixen alguns trets.

Val a dir que la negativa al transvasament té, en tot cas, una excepció a les Terres de l’Ebre: les Comunitats de Regants del Delta de l’Ebre, que ja facilitaren en el seu dia el minitransvasament a canvi d’un pagament fix i d’inversions.

Així, les Comunitats afirmen en el comunicat del 2/04/2008 que “sempre han estat solidàries amb la cessió dels seus recursos a altres indrets del territori, no veuen cap raó per deixar de ser-ho i menys en situació d’emergència. Malgrat tot, però, no donaran el vistiplau a cap projecte en tant que no en coneguin l’abast i la transcendència”.22

No als transvasaments que ens afecten directament; les comarques pirinenques El pes demogràfic i social de les planes de Ponent o de les mateixes Terres de l’Ebre no pot amagar que en matèria d’aigua hi ha també altres perspectives territorials diferents; són les que vénen dels Pirineus. Davant la primera proposta de 22. L’interès de les comunitats gira fonamentalment entorn a la preservació del retorns econòmics que reben del transvasament d’aigües; vegi’s el web propi: http://www.regantsesquerra.org/index.php?sec=news (consultat 21/10/2010).

–29–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

captació d’aigua des d’Isòvol, la reacció de la Cerdanya i l’Alt Urgell fou d’una oposició contundent per la manera com es plantejà i perquè se sentiren amenaçats els drets propis d’explotació de l’aigua del Segre, que afecten tant el regadiu com el consum urbà. Primer l’Ajuntament de Bellver i després tots els ajuntaments de Cerdanya aprovaren una moció conjunta en contra. Argumentaren que no baixa prou aigua al Segre per abastar l’àrea metropolitana i que el riu es quedaria eixut des de la seva capçalera. “A més, els batlles han mostrat una total desconfiança envers la pretesa provisionalitat del projecte. Han citat el cas del llac de Lanós, o el de la conca del Ter, i de diferents rius de la Cerdanya en conflicte amb França”.23 En tot cas, des dels Pirineus no es fa tanta diferència entre Barcelona i altres àmbits i es considera que els aprofitaments hidràulics de les planes poden afectar també els propis recursos. Les experiències traumàtiques de les poblacions de muntanya a l’hora de la construcció dels grans embassaments fets per abastar les planes han deixat un sentiment, per altra part, de ressentiment i impotència en aquest sentit.

Per bé que sense una afectació directa per l’episodi de sequera de 2008, des del Pallars Jussà es manifesta de manera aïllada una sensibilitat pel manteniment dels recursos hídrics disponibles a muntanya, que tenen com a punt principal de referència l’embassament de Sant Antoni, entre la Pobla de Segur i Tremp (J.M. Tarrats, Segre, 14/03/2008). L’embassament de Sant Antoni és qui garanteix els regadius històrics locals i les seves ampliacions, i qui serveix per a l’aprofitament turístic, situat en precari per la variació freqüent del nivell de l’aigua. En aquest àmbit es considera també que les amenaces sobre la disponibilitat d’aigua provenen tant del possible transvasament d’aigua cap a Barcelona, com de “l’harmonització” dels regadius de l’Urgell.

Des de les Terres de Lleida; no, però sí, si hi pot haver un acord d’interès mutu Des de les administracions de les Terres de Ponent sorgiren diferents reaccions, totes elles contràries al projecte inicial de captació del Segre. Però la resposta institucional unitària donada comprèn matisos substancials al no al transvasament.

El mateix dia de la presentació de la proposta de transvasament per part del conseller a la Diputació de Lleida, tots els presidents de consells comarcals de Lleida, tots els alcaldes de les capitals de comarca i tots els partits polítics amb representació a la Diputació signaren la Declaració del Segre que proposa es “deixi sense efecte el punt de captació projectat actualment a la capçalera del riu Segre”.24 23. Es pot seguir en una altre web informatiu que recull pronunciaments sobre la matèria: www/3cat24.cat.

24. Declaració al web de la Diputació: http://www.diputaciolleida.cat/actualitat/noticies/view.php?ID=2018 (consultat 29/10/2010). Recull documental de pronunciaments a: I. Aldomà, Manifest de Vallbona- Compromís per Lleida. Recull documental i d’activitat, 2004 a 2010; 22 de març 2011 (http://www.geosoc.udl.es/professorat/aldoma_ articles/Informe%20Resum%20Comprom%EDs.pdf , consultat 12/10/2010).

–30–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

La posició de les administracions locals de Lleida no serà, però, de tancament absolut. “No farem una oposició sistemàtica a tot el que se’ns proposi, estem disposats a escoltar i estudiar totes les propostes, i a acceptar, si escau, aquelles que no perjudiquin una zona del país per beneficiar-ne una altra i tinguin la garantia mediambiental i econòmica de tècnics especialitzats en la matèria”, afirmava el manifest de les institucions abans apuntat.

En aquesta línia de concòrdia, la manifestació de l’1 de maig de 2008 tingué un sentit especial a Lleida, no solament perquè els representants de les patronals, grups empresarials, sindicats obrers i agraris cantaren plegats la Internacional, sinó per la proposta d’acord de país sobre l’aigua que constituí el motiu de la manifestació. En la proclama de l’acte final de la manifestació, conduïda sota la bandera del Compromís per Lleida, es repetia el no a la punxada d’Isòvol; però s’afegia que “La solució de les necessitats d’aigua de la metròpoli de Barcelona i de la Catalunya costanera en general no pot fer-se sense tenir en compte també les necessitats del conjunt del país... Lleida vol ser solidària amb Barcelona i entén que a través d’aquesta solidaritat haurà de materialitzar les pròpies possibilitats de desenvolupament econòmic i benestar”. “D’acord amb la Declaració del Segre signada per les institucions representatives del territori, Lleida vol ser solidària amb Catalunya i contribuir a un Pacte Nacional per l’Aigua que respongui a les necessitats del país i dels seus territoris”.25 Aquestes propostes tenien una expressió més pràctica en les que s’havien fet des de la Comunitat de Regants dels Canals d’Urgell, abans apuntades, que es tradueixen en la possibilitat d’un intercanvi d’aigua que serveixi per abordar millores pendents en els regadius lleidatans.

El nivell “propositiu” en el qual es mouen els plantejaments dels regants lleidatans o el Manifest de Vallbona-Compromís per Lleida té el valor de suscitar un gran acord social i facilitaren una resposta mesurada des de Lleida a la sequera de l’any 2008. Però aquest tipus de propostes, que no creen conflicte, tenen molt poca capacitat de mobilització a escala popular i tenen encara menys repercussió mediàtica, sobretot a la gran ciutat.

Des de les terres de Ponent també s’alçà la bandera antitransvasament del Segre o de l’Ebre. El col·lectiu ecologista local Ipcena convocà l’11 d’abril de 2008 diferents organitzacions i plataformes amb la voluntat de convocar una manifestació contra el transvasament del Segre. Hi van assistir la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), la del Ter, la Fundació Nova Cultura de l’Aigua, SEO/BirdLife, Ecologistes en Acció, Ecologistes de Catalunya (EdC) i alguns altres col·lectius; però la proposta no fructificaria.26

25. Documents del recull documental esmentat a la nota 20.

26. Per bé que amb alguns buits, hi ha una relació dels fets de la secada de 2008 amb perspectiva lleidatana a: David Colell (2009), Els conflictes mediambientals a Ponent, Lleida: editorial Pedescau, p. 176-196.

–31–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

La confrontació entre CCAA es converteix en clau política de les decisions estatals; el desllorigador de la política hidràulica La deriva que prengué la solució del problema de la sequera de 2008 no podia ser més il·lustrativa i alhora frustrant i ridícula per a les institucions i els polítics catalans. Després de diferents propostes i d’intentar adaptar-se a les reaccions dels diferents territoris, l’administració hidràulica i el mateix Govern de Catalunya haurien de fer marxa enrera de tot allò que proposaven i posar-se a les mans d’un Govern de l’Estat, que també s’havia mostrat dubitatiu. En definitiva, la decisió sobre les aigües que fan cap a l’Ebre depèn de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre i el Govern de l’Estat on el pes de les institucions catalanes és molt reduït (Borràs et al., 2009).

Aquestes contradiccions tornarien a aparèixer a l’hora de tancar la crisi de la sequera de 2008. “No podem mirar al cel esperant de braços plegats que plogui”, afirmava el president Montilla (21/05/2008) al Parlament per defensar la construcció de la canonada per transvasar aigua de l’Ebre des de Tarragona a Barcelona encara que augmentessin molt les reserves dels embassaments amb les pluges regulars de la primavera.27 En termes similars es pronunciaven els membres socialistes del Govern i els alcaldes socialistes de la regió metropolitana. Però les discrepàncies d’ERC i ICV, en el sentit que les pluges feien innecessària la construcció de la conducció, eren ja evidents. Finalment, a les primeries de juny, després de pluges i pronunciaments del Govern d’Aragó i d’altres, el Govern de l’Estat (socialista com el de la Generalitat de Catalu­ nya) decidia fer marxa enrere i anul·lava el decret de connexió d’urgència, tot desdient-se de les accions iniciades.

Tant l’extracció d’aigua del Segre, com la de l’Ebre afecten la mateixa “conca jurídica” (demarcació hidràulica) de l’Ebre i modifiquen els drets i deures que en matèria d’aigua tenen el conjunt d’habitants de la conca. En matèria de concessions d’aigües de la Demarcació de la Conca de l’Ebre les autoritats catalanes han de passar per Madrid, on es troba el Govern de l’Estat que regeix les conques intercomunitàries, i han de passar també per Saragossa, que és on es troba la delegació hidràulica estatal, la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE). I a Saragossa la CHE té un veí sense competències en les pròpies escomeses hídriques, però amb un pes polític molt important, que és el Govern i les institucions aragoneses.

Aragó té en el riu Ebre un referent identitari amb una llarga tradició històrica, i la història de projectes de transvasament de l’Ebre que s’han anat succeint des de la transició democràtica no ha fet sinó alimentar el valor identitari de l’Ebre. “Quien quiera llevarse el agua y el trabajo de Aragón tendrá que vér­ selas primero con toda su población”, diu el rodolí del popular grup La Bu­ llonera. Existeix una llarguíssima relació de cites que recolza aquesta relació 27. Recollida a: http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2865178 (consultat 18/10/2010).

–32–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

identitària aragonesa amb el riu i les múltiples facetes que representa (Guillén, 2002, cap. 4).

A partir dels referents identitaris, que no existeixen en d’altres indrets de la conca de l’Ebre, s’entén que l’article 19 de l’Estatut aprovat per les Corts aragoneses es proposi vetllar perquè no es produeixi cap transvasament i que la disposició addicional quinta recordi la reserva de 6.550 hm3 per a Aragó (Llei Orgànica 5/2007). Antonio Embid (2007, p. 67-74) posa de relleu l’escàs efecte pràctic d’aquestes propostes, que representen, en tot cas, la voluntat de deixar plantada la pròpia bandera.

Fet i dit, el camí d’anada i tornada del PHN aprovat pel PP l’any 2001 havia deixat les espases desembeinades i a hores d’ara qualsevol proposta de transferència de recursos o, senzillament, d’algun nou aprofitament de l’aigua provoca reaccions en cadena de tots els implicats. Les diferents propostes de transvasament d’aigua a Barcelona, des del Segre o l’Ebre, durant la primavera de 2008 no solament aixecarien la reacció immediata d’Aragó, sinó també de València i Múrcia, no en el sentit d’oposar-s’hi sinó d’emfasitzar el greuge comparatiu a què se les sotmetia en relació a Catalunya. La resposta és diferent, però el rerefons és el mateix; plantejar una situació de greuge que troba un ressò popular a través de mitjans de comunicació i de manifestacions públiques al carrer (François, 2008).

L’aigua i els transvasaments com a arma de control del poder polític autonòmic i a nivell d’estat Arribat el moment d’analitzar el rerafons de les confrontacions entre CCAA, la interpretació s’ha de remetre al joc entre els interessos dels partits i coalicions dominants en els governs i els interessos propis d’un determinat territori o dels col·lectius que hi marquen posicions dominants. De fet, l’experiència electoral obliga els partits majoritaris a ser molt cauts a l’hora de desmarcar-se de les reivindicacions territorials que es teixeixen entorn de l’aigua. Ho demostren bé els canvis electorals produïts en el moment de màxima tensió hidràulica del passat recent, que coincideix amb el període que va entre les eleccions autonòmiques de 1999 i 2003, el qual ve precedit ja d’un període de tensions partidistes en la matèria (Jiménez Sánchez, 2005, p.122) (taula 3).

Aragó és el cas més contundent de canvi, on el PP perd la majoria en el parlament i govern regional en benefici del PSOE i ja no la tornarà a recuperar fins el 2011; al mateix temps s’hi produeix un gran augment del vot i la representació d’un partit aragonesista d’esquerres, la CHA, que passa de 5 a 9 diputats. Múrcia és un altre cas de variació rellevant, amb un reforç notable del poder del PP que ha arribat a quasi duplicar en diputats autonòmics el PSOE. A València no hi ha grans diferències en els partits majoritaris, però el partit valencianista dretà Unitat Valenciana, que havia quedat fora de joc el 1999, –33–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

treu 5 diputats el 2003. Mentre, a Castella-la Manxa (comunitat cedent afectada pel transvasament Tajo-Segura) perd també diputats el PP en profit del PSOE per bé que no sigui amb xifres molt elevades.

A Catalunya, entre 1999 i 2003 es produeix un guany significatiu de la suma de diputats dels partits del tripartit, de 68 a 74, i això contribuirà a donar-los el Govern de la Generalitat de Catalunya. Però els beneficiaris en nombre de representants són ERC i ICV, mentre el PSC-PSOE, l’altre partit que es podia beneficiar de l’antitransvasament, baixa.28 És interessant de constatar també com a la Rioja i Navarra, que teòricament s’haurien de manifestar en contra del transvasament de l’Ebre, l’imaginari social no funciona en aquest sentit i el PP i els seus afins mantenen una majoria còmoda.

Es dibuixa doncs, d’una banda un eix mediterrani sec (Almeria, València i Múrcia) profundament decantat cap al PP, que aposta històricament i fa bandera dels transvasaments. De l’altra banda, apareix un eix castellanoaragonès antitransvasista més decantat cap al partit socialista. Val a dir que la suma dels dos eixos en termes de diputats autonòmics i estatals resulta més aviat favorable al PP i la política transvasista.

Taula 3. Resultats electorals dels dos partits majoritaris espanyols a les eleccions autonòmiques; 1999, 2003, 2007. Parlamentaris autonòmics electes a les CCAA principals

Aragó Castella-la Manxa Múrcia Comunitat Valenciana Catalunya Andalusia

1999 28 21 26 49 12 46

PP 2003 22 18 28 48 15 37

2007 23 21 29 55 14 47

1999 23 26 18 35 52 52

PSOE 2003 27 29 16 36 42 61

2007 30 26 15 37 37 56

A Catalunya hi ha eleccions el 1999, 2003 i 2006, mentre les eleccions a Andalusia són el 2000, 2004 i 2008. Tret de Múrcia i Castella-la Manxa, la resta de parlaments tenen una representació de partits polítics regionalistes, nacionalistes o independentistes, que és molt destacada a Catalunya. Font: Anuario El País, Consejería de Governación y Justícia de la Junta de Andalucía, i Idescat (Generalitat de Catalunya).

Catalunya i Andalusia es trobarien més aviat en el punt mig de la balança quant al posicionament a favor o en contra del transvasament. Però l’interès general del partit socialista hi ha jugat fins ara a favor de la proposta antitrans28. El vot pel PSC-PSOE s’hauria d’interpretar en una altra clau, ja que el 1999 havia pujat molt en relació a les anteriors eleccions, fruit de la primera estirada de Pasqual Maragall. En general caldria matisar una mica la relació dels resultats electorals catalans amb el posicionament dels partits en relació al transvasament, fet constatable a partir de l’anàlisi de l’evolució del vot a les Terres de l’Ebre.

–34–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

vasista, i ha estat determinant també en les decisions preses en els anys de governs socialistes.

Enmig d’aquests canvis de vots i de poder no és estrany que en els darrers anys els grans partits en l’oposició o en el govern de les CCAA hagin evolucionat cap a plantejaments similars dins d’una mateixa CCAA, per bé que aquests vagin en contra de la posició del partit a nivell estatal. Per aquesta via s’arriba a un punt en què la presa de decisions per part del partit governant a l’Estat depèn del propi equilibri de forces a escala de CCAA, fet que s’acaba de comprovar després de victòria del PP a les eleccions estatals de novembre de 2011.

Inicialment la resposta del PP a l’aprofitament d’aigua de l’Ebre per solucionar la secada de Barcelona del 2008 fou la de recordar i accentuar la reivindicació del transvasament del PHN 2001. Aquesta resposta s’instrumentalitzà a partir de l’acord entre els dirigents del PP governants a València i Múrcia i el del PP andalús, José Arenas. Un cop el PP torna al poder de l’Estat el 2012, el nou ministre Arias Cañete recuperava la proposta de transvasaments; però els equilibris que haurà d’aconseguir per a tirar-lo endavant no es presenten gens fàcils, a començar dins del propi partit (El País, 29/10/2011 i 3/2/2012).

D’entrada el ministre ha hagut de nomenar al capdavant de la CHE un membre destacat del Partido Aragonés Regionalista, amb el qual el PP governa en coalició a l’Aragó. El pacte de govern aragonès entre PP i PAR, que resta desconegut en la seva literalitat, representa sens dubte un fre als plans transvasistes del PP. Una líder destacada del PP governa també la CCAA antitransvasista de Castella–la Manxa i, a més a més, José Arenas no guanyà les eleccions a Andalusia de març de 2012, de manera que la balança autonòmica no s’ha decantat de la banda transvasista.

Al cap i a la fi, doncs, la referència autonòmica s’imposa en la política hídrica, un fet que no depèn només de la projecció i reconeixement social esperonada des dels mateixos partits, sinó de l’estructura autonòmica de l’Estat i de la seva utilització partidista. És tot un símptoma que els articles apareguts als quatre principals diaris d’àmbit estatal durant el conflicte del PHN de 2001 tinguessin com a argument dominant la defensa territorial d’àmbit autonòmic (Tabara et al., 2004, p. 176). De fet tampoc no ens hauria d’estranyar tant si tenim en compte que el debat territorial es troba present en els mateixos inicis de la política hidràulica, al primer terç del segle xx, per bé que aleshores encara no s’havien inventat les CCAA (Mülberger, 2007).

La política hidràulica pendent de les confrontacions socials i la política de base territorial, apunts finals Ens preguntàvem inicialment sobre els condicionaments que pesen sobre les decisions en el grans temes de política hidràulica, en particular els transvasaments, per tal de veure’n els desllorigadors. Les observacions realitzades, que –35–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

en algun cas mereixerien indagacions complementàries, apunten cap a unes línies determinants. Algunes d’aquestes línies disposen de les contribucions analítiques i teòriques ja esmentades; però aquestes manquen d’una visió més general. A banda dels components tècnics de la conflictivitat hidràulica, es fa molt difícil d’entendre el sentit general dels posicionaments i dels canvis si la interpretació sociològica del conflicte social no s’acompanya de l’anàlisi de les implicacions institucionals en la presa de decisions, i al mateix temps de l’organització territorial del poder polític i de les interaccions entre política, societat i mitjans.

1. El canvi de paradigma en la gestió i les polítiques de l’aigua que alguns havíem diagnosticat (Parés, 2008; Aldomà, 2009) no s’ha produït. L’ano­ menat populisme o paternalisme hidràulic estatal és força viu i el productivisme o, simplement, la “política hidràulica tradicional” dominen la política recent (Ponce, 2007; Moyano, 2008; Aldomà, 2012). Més enllà d’una alternativa quasi maniquea entre transvasaments i dessaladores es mantenen els paràmetres bàsics que porten a la sobreexplotació i contaminació de l’aigua, sense atendre a mesures d’incorporació de costos ambientals i d’altres correccions.

2. Els regants, les seves comunitats i els interessos agraristes en general poden aparèixer al capdavant de les reivindicacions desarrollistas convencionals, però no tenen a la pràctica una incidència política especial, ni responen a un programari tancat. Més aviat constitueixen un argument i una pantalla per al manteniment inercial de les polítiques públiques d’oferta d’aigua i per a la defensa dels interessos d’altres sectors econòmics o grups polítics que en poden sortir beneficiats.

3. Tot i que els grups ecologistes o ambientalistes puguin disposar d’un suport argumental més sòlid des d’un punt de vista científic, els seus plan­ tejaments tenen una repercussió social i política feble, que s’expliquen en part per les estructures polítiques pròpies de l’Estat espanyol (Jiménez Sánchez, 2005) i d’altres descrites abans. La projecció s’amplia en el moment que apareixen ancoratges d’autoafirmació local o regional, fet que s’exemplifica en la Plataforma de l’Ebre i altres.

4. Mentre les confrontacions d’interessos entre els diferents col·lectius d’usuaris resulten políticament força gestionables, exploten i es compliquen quan prenen una dimensió territorial. La reivindicació territorial amplia socialment i projecta políticament les posicions que poden tenir els col·lectius ecologistes i afins o els productivistes oposats. Això té una raó de ser deguda al desenvolupament potencial associat a l’aigua i els greuges associats amb temes de desenvolupament d’àmbit supralocal; però s’hi immisceixen també aspectes sentimentals i identitaris territorials.

5. La força de les reivindicacions territorials es relaciona amb les xarxes de poder locals i es reforça a través dels mitjans de comunicació, que simplifiquen els debats i donen rellevància als aspectes de confrontació. Mentre, –36–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

el ressò mediàtic porta els posicionaments dels moviments socials al ter­reny de joc dels partits i les institucions públiques, els quals miren d’obtenir-ne, naturalment, guany de causa a partir de les pròpies regles de joc.

6. En consonància amb les deduccions de L. del Moral (2009, p. 91) la confrontació territorial anterior no es produeix en l’espai físic de les conques, sinó en els espais polítics institucionals forts, que són les CCAA a nivell d’estat i els àmbits comarcals o de regió-vegueria a l’interior de Catalunya. En aquestes circumstàncies, les diferències o conflictes es veuen reforçats per les implicacions que tinguin en la batalla dels partits pel poder local o regional.

7. Les decisions en matèria hidràulica responsabilitat de l’Estat (o de la Generalitat de Catalunya) han de contemporitzar amb la diversitat d’interessos territorials anteriors. Darrera es troben les implicacions electorals i polítiques de l’estructura territorial de l’estat, que obre nous horitzons d’interpretació i que compta amb una extensíssima bibliografia (per exemple: Romero, 2012; Delfour, 2007, p. 68-78).

8. Naturalment, en les relacions interconques que posen en joc propostes com les de transvasament de l’Ebre, és l’escala d’Estat espanyol la que preval. En el repartiment dels recursos hídrics de l’Ebre el paper d’Aragó és clau i el de les Terres de l’Ebre és secundari.

9. Les decisions hidràuliques queden finalment subjectes als tempus polítics i els canvis de governs fruit dels processos electorals, que porten a una presa de decisions fortuïta, fruit d’uns objectius i una argumentació aleatoris (o més tàctics que estratègics). Darrera d’aquestes decisions no s’ha de menystenir el paper dels lobbys empresarials, en particular les empreses constructores, que rarament es pronuncien en els conflictes i que poden contribuir a precipitar les decisions en un sentit o un altre (Pérez Díaz et al., 1996, p. 53). Mentre, situacions d’emergència com la secada de 2008 a Barcelona poden forçar (o quasi arribar a forçar) solucions impossibles en circumstàncies hídriques normals.

Es pot pensar en un horitzó tècnicament i políticament desitjable en matèria de política hidràulica. Seria el de compaginar la preservació dels cabals i la qualitat de l’aigua amb la satisfacció de les necessitats col·lectives més elementals sobre la base d’una política econòmica de l’aigua més atenta a la demanda i els preus. Ara bé, perquè això fos possible caldria avançar en la resolució dels greuges i conflictes regionals, amb tota la trama d’interessos polítics implicats i que la lliguen de cap a peus.

Bibliografia Agència Catalana de l’Aigua (2008). Evolució de l’episodi de Sequera 2007/2008. Memòria de Gestió. Barcelona: Agència Catalana de l’Aigua.

–37–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

Aldomà, Ignasi (2007). La lluita per l’aigua a Catalunya, 1900-2007. Lleida: Pagès editors.

– (2012). La batalla per l’aigua. Una proposta per superar els desconcerts hídrics i garantir la gestió integral del seu cicle a Catalunya. Lleida: Pagès editors.

Alfama, E.; A. Casademunt; G. Coll; H. Cruz; M. Martí (2007). Per una nova cultura del territori. Mobilitzacions i conflictes socials. Barcelona: Icària.

Armengol, J.; J. Dolz (2009). “L’abastament d’aigua a Catalunya i la seva garantia”. Nota d’Economia [Barcelona], núm. 93-94, p. 127-139.

Arrojo, Pedro (2001). El Plan Hidrológico Nacional a debate. Bilbao: Bakeaz, Fundación Nueva Cultura del Agua.

Arrojo, Pedro; L. Casajús; A. Copitzy (2010). La rebelión de la montaña. Los conflictos del agua en Aragón. Bilbao: Bakeaz, Fundación Nueva Cultura del Agua.

Borràs, G.; A. Urgell; R. Balasch (2009). Els guardians de l’aigua. Barcelona: Clipmedia.

Bosque Maurel, Joaquín (2008). “El agua como recurso escaso y sus problemas en la España actual”. Estudios Geográficos [Madrid], núm. 265, p. 453-493.

Costejà Florensa, Meritxell (2009). Adaptabilidad institucional. Dinámicas de la evolución social de los sistemas socio-ecológicos del uso del agua en España. Cerdanyola del V.: Universitat Autònoma de Barcelona, tesi doctoral .

Delfour, Christine (2007). España, las autonomías y Europa. Gijón: ediciones Trea.

Díaz, Leonardo (2002). Las políticas hídricas catalanas (1980-2000): los agricultores de Lérida y el gobierno del agua. Cerdanyola del V.: Universitat Autònoma de Barcelona, tesi doctoral.

Dolz, Josep; Joan Armengol (2012). Els recursos hídrics a Catalunya. Dades i conceptes bàsics.

Barcelona: Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona.

Embid Irujo, Antonio (2007). “Los nuevos estatutos de autonomía y el reparto de competencias sobre el agua y las obras hidráulicas entre el estado y las comunidades autónomas”, dins: Antonio Embid [dir.]. Agua y territorio. Pamplona: Aranzadi, p. 13-80.

Esteban, A.; N. Prats (2006). Alternativas para la gestión del agua en Cataluña. Una visión desde la perspectiva de la nueva cultura del agua. Bilbao: Bakeaz, Fundación Nueva Cultura del Agua.

François, Marie (2008). “La región de Murcia y el agua. ¿Entre el discurso modernizante y el contramodernizante?”. Papeles de geografia [Murcia], num. 47-48, p. 81-100.

Guillén Pardos, Enrique (2002). Medios y sociedad en Aragón: Discursos, construcción de identidad y relaciones de poder. Cerdanyola del V.: Universitat Autonòma Barcelona, tesi en xarxa.

Jiménez Sànchez, M. (2005). El impacto político de los movimientos sociales. Un estudio de la protesta ambiental en España. Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas, Siglo xxi.

López Gálvez, J.; J.M. Naredo [ed.] (1997). La gestión del agua de riego. Madrid: Fundación Argentaria (Economía y Naturaleza, núm. 8).

Mairal Buil, Gaspar; José Ángel Bergua Amores; Esther Puyal Español (1997). Agua, tierra, riesgo y supervivencia : un estudio antropológico sobre el impacto socio-cultural derivado de la regulación del río Ésera. Saragossa: Prensas Universitarias de Zaragoza.

March Corbella, Hug (2010). Urban Water Management and Market Environmentalism: A Historical Perspective for Barcelona and Madrid. Cerdanyola del V.: Universitat Autònoma de Barcelona, tesi doctoral.

Moral Ituarte, L. del (1994). “Elementos para una teoría de los conflictos territoriales sobre el agua”. Boletín Asociación Geógrafos Españoles [Madrid], núm. 18, p. 9-27.

– (2009). “Changing water discourses in a modern society”, dins: A. Garrido; R. Llamas, [ed.], Water policy in Spain. Leiden: CRC Press, p. 85-93.

Moyano Estrada, Eduardo (2008). “Paradojas y realidades de la agricultura. Una aproximación sociopolítica a la agricultura española”. Papeles de Economía Española [Madrid], núm.

117, p. 14-27.

Mülberger, Annette et al. (2007). Historia, política y ciencia: el papel de los expertos en el debate sobre el agua en España. Cerdanyola del V.: Universitat Autònoma de Barcelona, Cen–38–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 11-39 Ignasi Aldomà-Buixadé Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional

tre d’Estudis d’Història de les Ciències. http://www.recercat.net/handle/2072/4783 (consultat 28/10/2010).

Nel·lo, Oriol (2003). “Introducció. Els conflictes territorials a Catalunya”, dins: Oriol Nel·lo [ed.]. Aquí, no! Conflictes territorials a Catalunya. Barcelona: Empúries, p. 11-67.

Parés, Marc [ed.] (2008). La Participació ciutadana en la gestió de l’aigua. Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya (Estudis, núm. 29).

Pérez-Díaz, Víctor; Josu Mezo; Berta Álvarez-Miranda (1996). Política y economía del agua en España. Criterios, alternativas y proceso de aprendizaje. Madrid: Círculo de Empresarios.

Pérez-Díaz, Víctor; Josu Mezo (1997). “Política del agua en España. Argumentos, conflictos y estilos de deliberación”, dins: P. Arrojo; J. Martínez [ed.]. El agua a debate desde la Universidad. Hacia una nueva cultura del agua. Saragossa: Universidad de Zaragoza, p. 535-557.

Pont Vidal, Josep (2003). Noves formes de moviment social: la mobilització a les Terres de l’Ebre.

Barcelona: Associació Catalana de Sociologia i Fundació Jaume Bofill.

Potter, David (2003). “Non-governmental organisations and environmental policies”, dins: A. Blowers; P. Glasbergen [ed.]. Environmental Policy in an International Context. Prospect for Environmental Change. London: Arnold, p. 25-49.

Romero, Joan (2012). “España inacabada. Organización territorial del Estado, autonomía política y reconocimiento de la diversidad nacional”. Documents d’Anàlisi Geogràfica [Barcelona], vol. 58/1, p. 13-49.

Sàez Mateu, Ferran (1999). El crepuscle de la democràcia. Barcelona: Edicions 62.

Saurí, David (2003). “El transvasament de l’Ebre. Recursos hídrics, identitat i equilibri territorial”, dins: Oriol Nel·lo [ed.]. Aquí, no! Conflictes territorials a Catalunya. Barcelona: Empúries, p. 252-273.

Tàbara, Joan David; Meritxell Costejà; Fincent van Woerden (2004). “Las culturas del agua en la prensa española. Los marcos culturales en la comunicación sobre el Plan Hidrológico Nacional”. Papers [Barcelona], núm. 73, p. 153-179.

Tello, Enric (2004). “Lliçons de la guerra de l’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona, i la seva incidència al Baix Llobregat”, dins: Narcís Prat; Enric Tello. El baix Llobregat: història i actualitat ambiental d’un riu. Barcelona: Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, p. 225-245.

–39–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 74, desembre 2012, p. 41-58 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.12

L’eurodistricte català transfronterer.

Un espai emergent sense marc administratiu1 Margarida Castañer mita.castaner@udg.edu

Jaume Feliu jaume.feliu@udg.edu Departament de Geografia Universitat de Girona

Resum El mes de juliol del 2007 es van iniciar els procediments per a la creació de l’Eurodistricte de l’espai català transfronterer. El seu àmbit territorial estaria format per la Catalunya del Nord (França) i per les comarques gironines i la Cerdanya (Espanya). En l’article es pretén comprovar que en l’evolució de la definició de l’Eurodistricte conflueixen un seguit de processos com la consciència de la complementarietat de l’àrea a causa de la construcció de grans infraestructures, la consolidació de grups d’acció en projectes territorials concrets, la funcionalitat creixent de l’espai o la confluència de l’escala local amb l’europea gràcies a programes de finançament com Interreg. El volum d’accions i agents que impliquen tots aquests processos, que conflueixen en l’espai i el temps, fan evident la necessitat d’un ens que li doni una cobertura legal i capacitat d’actuació territorial conjunta.

Paraules clau: Eurodistricte, espai transfronterer, àrea funcional, actors locals, Interreg, desenvolupament territorial.

1. Aquest article ha estat realitzat en el marc del projecte de recerca del Ministerio de Ciencia e Innovación “25 años de proyectos transfronterizos entre España y Francia en el marco de la UE. Un análisis desde la geopolítica de planes, proyectos, agentes y resultados territoriales” (CSO2011-26151).

–41–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 41-58 Margarida Castañer, Jaume Feliu L’eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense marc administratiu

Resumen: El eurodistrito catalán transfronterizo. Un espacio emergente sin marco administrativo Durante el mes de julio de 2007 se iniciaron los procedimientos para la creación del Eurodistrito del espacio catalán transfronterizo. Su ámbito territorial estaría formado por Cataluña del norte (Francia) y por las comarcas gerundenses y la Cerdaña (España). En el artículo se pretende comprobar que en la evolución de la definición del Eurodistrito confluyen una serie de procesos como la conciencia de la complementariedad del área debido a la construcción de grandes infraestructuras, la consolidación de grupos de acción en proyectos territoriales concretos, la funcionalidad del espacio o la confluencia de la escala local con la europea gracias a programas de financiación como Interreg. El volumen de acciones y agentes que implican todos estos procesos, que confluyen en el espacio y el tiempo, hacen evidente la necesidad de un ente que le dé una cobertura legal y capacidad de actuación territorial conjunta.

Palabras clave: Eurodistrito, espacio transfronterizo, área funcional, actores locales, Interreg, desarrollo territorial.

Résumé: L’Eurodistrict catalan transfrontalier. Un espace émergent sans cadre administratif En juillet 2007, ont commencé les procédures pour la création de l’Eurodistrict de l’Espace Catalan Transfrontalier. Son champ d’application territorial comprend la Catalogne Nord (France) et la région de Gérone et de la Cerdagne (Espagne). L’article a pour but de vérifier le fait que, dans l’évolution de la définition de l’Eurodistrict, convergent plusieurs processus tels que la conscience de la complémentarité de la région en raison de la construction de grandes infrastructures, la consolidation des groupes d’action pour des projets territoriaux, la fonctionnalité croissante de l’espace ou la confluence de l’échelle locale à l’échelle européenne grâce à des programmes de financement tels que Interreg.

Le nombre d’actions et d’agents impliquant tous ces processus qui convergent dans l’espace et le temps, révèlent la nécessité d’une entité politique qui donne une couverture juridique et la capacité aux territoires à agir ensemble.

Mots clé: Eurodistrict, espace transfrontalier, espace fonctionnel, acteurs locaux, Interreg, développement territoriale.

Abstract: The Catalan Cross-border Eurodistrict. An emerging space without an administrative framework In July 2007 began the process for the establishment of the Catalan transborder Eurodistrict. Its territorial scope comprises North Catalonia (France) and the Girona region and Cerdanya (Spain).The article aims to verify that, in the evolution of the definition of the Eurodistrict, converge several processes such as the consciousness of the complementarities of the area due to the construction of great infrastructures, the consolidation of action groups and stakeholders in specific local projects, the functionality of the space or the confluence of the local scale with the European scale through funding programs –42–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 41-58 Margarida Castañer, Jaume Feliu L’eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense marc administratiu

such as Interreg. The great amount of actions and agents involved in those processes in the same time and space, make clear the need for a political entity that give legal coverage and capacity for joint territorial action.

Key words: Eurodistrict, transborder space, functional area, local stakeholders, Interreg, territorial development

***

1. El context El mes de juliol del 2007 un conjunt de representats d’institucions locals i regionals van signar la Declaració d’intencions per a la creació d’un Eurodistricte de l’espai català transfronterer.2 Aquest espai, de poc més d’un milió d’habitants, està format per les comarques de la demarcació de Girona, més la Cerdanya, i el Departament dels Pirineus Orientals (anomenat tradicionalment Catalu­ nya del Nord). Configura un conjunt històric, lingüístic, cultural i geogràfic coherent. Actualment, l’espai compta amb uns eixos econòmics i estructures rurals i urbanes consolidades que podrien estructurar una àrea funcional.

En el moment del seu plantejament, els promotors de l’Eurodistricte de l’espai català transfronterer es van marcar com a objectiu elaborar i portar a terme una estratègia de cohesió socioeconòmica transfronterera que s’hauria de traduir en accions per a: – Projectar i planificar; crear un lloc de concertació i una plataforma d’intercanvis que permeti aplegar les energies dels diferents actors de l’espai català transfronterer per dissenyar estratègies de desenvolupament i donar visibilitat exterior a l’espai, els actors i a les accions.

– Vertebrar i harmonitzar; superar de manera concreta les disparitats derivades del fet fronterer, mitjançant eines conjuntes.

– Actuar i promoure; portar a terme polítiques multitemàtiques coordinades en matèria de cooperació transfronterera de proximitat. Prestar suport i assessorament als ciutadans i als agents del territori en matèria de vida quotidiana transfronterera i d’enginyeria europea.

En definitiva l’Eurodistricte hauria de tenir com a finalitat facilitar, desenvolupar i fomentar la cooperació transfronterera entre els seus membres per tal de reforçar la cohesió econòmica i social, així com el desenvolupament sostenible i ecològic del territori.

L’Eurodistricte de l’espai català transfronterer s’hauria de constituir en una Agrupació Europea de Cooperació Territorial (en endavant AECT), un ens 2. Acte de constitució del Comitè de Pilotatge del projecte d’Eurodistricte de l’espai català transfronterer a Ceret, el 27 de juliol de 2007.

–43–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 41-58 Margarida Castañer, Jaume Feliu L’eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense marc administratiu

jurídic promogut per la Unió Europea per a fomentar la cooperació transfronterera transnacional i/o transregional, de conformitat amb el reglament europeu (CE) núm. 1082/2006 del Parlament i del Consell Europeu, de 5 de juliol de 2006. Amb aquesta idea, el novembre de 2009, data en què es complien 350 anys de l’establiment de la frontera actual, les institucions que formaven part del projecte van aprovar els estatuts per convertir l’Eurodistricte en una AECT. Avui encara falta la ratificació per part de l’Estat francès.

Els canvis polítics en els governs locals i regionals, les diferents posicions davant la prioritat o no de reivindicar la catalanitat dels territoris francesos susceptibles de ser considerats Catalunya del Nord, la prioritat d’altres temes en moments de crisi econòmica, la dilació en el temps de la signatura dels estatuts per part del Govern francès i la falta de lideratge han contribuït a la desmotivació i a la falta de capacitat d’acció conjunta i coordinada. En definitiva, el projecte de l’Eurodistricte es troba avui estancat.3

2. Objectiu i hipòtesis de treball L’objectiu principal de l’article és construir una interpretació dels canvis que estan succeint i afectant el territori transfronterer català i que semblen conduir a un nou cicle, una nova fase de desenvolupament econòmic i social per aquest territori. Volem proposar una lectura complexa del territori de l’Eurodistricte on intervenen processos locals i supralocals que conflueixen en l’evolució, definició i estructuració de l’Eurodistricte. En aquest sentit, volem articular el discurs a partir de les següents hipòtesis de treball que representen les diverses dinàmiques i tendències que convergeixen en l’espai estudiat: – Han estat els grans projectes infraestructurals d’escala europea, que travessen l’espai fronterer, els que han mobilitzat un conjunt d’actors econòmics i socials. Aquests projectes, en moltes ocasions, han permès prendre consciència de la complementarietat econòmica de l’àrea i de l’oportunitat que suposa actuar conjuntament.

– En els darrers anys han anat emergint i hem anat coneixent un seguit de petits projectes i petites accions que implicaven uns pocs municipis de banda i banda de la frontera. Tanmateix, aquests projectes han consolidat grups d’acció i han suposat en molts casos eixos pel desenvolupament local.

– La funcionalitat de l’àrea ha anat emergint i s’ha anat fent evident a partir de la planificació i el procés de consolidació d’un seguit de projectes de 3. A principis del mes de març del 2012 el ple del Consell Comarcal del Ripollès, en el moment de fer ajustaments pressupostaris davant la crisi,va fer l’opció de deixar de contribuir en diferents organismes. Conseqüentment va decidir deixar de pagar la quota i per tant deixar de formar part de l’Eurodistricte català transfronterer. Finalment, el ple del consell comarcal (17/07/2012) va decidir seguir formant part d’aquest ens tot i no fer cap aportació financera.

–44–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 41-58 Margarida Castañer, Jaume Feliu L’eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense marc administratiu

diferent índole. Aquestes projectes han sorgit a partir de l’acció d’un conjunt d’agents que han actuat per a cada cas, sense una coordinació entre els projectes i sense el paraigua d’una planificació conjunta.

– L’emergència funcional de l’àrea, la cobertura dels projectes consolidats o en vies de consolidació i la incentivació per a la coordinació dels agents ha estat possible a partir de la política de cohesió i reequilibri proposada per la Unió Europea (amb programes com INTERREG). En definitiva, l’articulació d’aquesta àrea funcional transfronterera sorgeix per la confluència de l’escala local amb l’europea. En algunes ocasions les regions o els estats no s’hi han involucrat i n’han restat al marge.

– El volum d’accions, el conjunt d’actors implicats i la diversitat d’escales territorials posa sobre la taula la necessitat de donar una cobertura estratègica i planificada a l’àrea. Es fa evident la necessitat d’un ens que l’hi doni una cobertura legal i capacitat d’actuació conjunta.

L’argumentació de la recerca plantejada s’estructura en els cinc apartats següents. En el primer s’emmarca el territori de l’Eurodistricte i es posa de relleu com la història, la cultura i l’estructura urbana i econòmica condicionen la funcionalitat de l’àrea. En els tres apartats següents s’analitzen un seguit de projectes que, per la seva tipologia i repercussió territorial, considerem que expliquen part dels processos descrits. Finalment, el capítol de conclusions permet corroborar la confluència de projectes i valorar la consolidació o no de l’Eurodistricte com a una àrea funcional.

3. Marc territorial El territori de l’Eurodistricte acull 1.170.000 habitants, 10.247 km² de superfície, 13 comarques històriques i 453 municipis.

Taula 1. Dades demogràfiques

Catalunya del Nord Província de Girona i la Cerdanya Espai català transfronterer

Superfície (km²) 4.116

Població 2009 (habitants) 445.890

6.131

724.753

10.247

1.170.643

Font: elaboració pròpia a partir del web de l’Idescat i del INSEE

Aquest espai presenta una certa simetria en la seva configuració física, amb una planícia litoral i agrícola, una zona fronterera muntanyosa i una zona interior dividida en valls. Com a unitat estructural es pot distingir entre un –45–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 41-58 Margarida Castañer, Jaume Feliu L’eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense marc administratiu

Figura 1. Xarxa urbana de l’espai català transfronterer

Font: Llibre Blanc de l’Eurodistricte (MOT i UdG, 2008, p. 14)

espai litoral dinàmic, delimitat pels tres principals pols urbans que són Perpinyà, Figueres i Girona, i una zona considerada més “deprimida”, menys poblada i situada en la part més muntanyosa del territori transfronterer. La franja litoral concentra la majoria de les àrees urbanes de més de 10.000 habitants.

L’estructura urbana, tanmateix, es troba molt més diversificada en el costat sud, cosa que no succeeix en la part francesa, on l’aglomeració de Perpinyà és l’únic centre de referència en el departament (fig. 1). En la part sud, al contrari, la disposició urbana és policèntrica, en el marc d’un sistema urbà català també amb les mateixes característiques. Encara que en els darrers anys Girona hagi adquirit un paper fonamental en la regió, el policentrisme ha estat i és encara un dels valors distintius i positius d’aquest territori que presenta un important nombre de centres urbans ben distribuïts, cada un d’ells amb una àrea comarcal d’influència i amb una estructura econòmica pròpia.

Aquesta diferència entre el nord i el sud de l’Eurodistricte no és anecdòtica sinó fonamental per comprendre el funcionament de cada vessant de la Catalunya transfronterera, de les estratègies de desenvolupament i de les tendències observades a un costat i un altre de la frontera (fig. 2).

–46–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 41-58 Margarida Castañer, Jaume Feliu L’eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense marc administratiu

Figura 2. Esquema del funcionament territorial de l’espai català transfronterer

Font: Llibre Blanc de l’Eurodistricte (MOT i UdG, 2008, p. 22)

La part sud de l’espai transfronterer es troba ben interconnectada, amb car­reteres secundàries est-oest i corredors d’escala supraregional que enllacen les principals ciutats amb Barcelona, el principal centre socioeconòmic de la regió. De forma diferent, al costat nord, Perpinyà i la part oriental del departament que cau en la seva òrbita estan ben connectats amb l’eix Barcelona-Girona-Montpeller (traçat del futur TAV), mentre que la part més interior (Cerdanya) es troba paradoxalment més propera a l’eix TolosaBarcelona que a la capital del departament. Els escassos eixos ràpids est-oest estan en part construïts (Perpinyà-Illa) o en projecte de construcció (IllaPrada).

Les zones transfrontereres més integrades dins de tot l’espai de l’Eurodistricte són bàsicament: la Cerdanya, el pas del Pertús i l’accidentat litoral. Aquestes zones són les que mantenen fluxos transfronterers de proximitat més importants, ja sigui per raons professionals, de compres, lleure, etc. Al contrari, la zona més “deprimida” és la menys integrada a nivell transfronterer, a causa sobretot de la dificultat d’accés per carretera i la presència d’un relleu que –47–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 41-58 Margarida Castañer, Jaume Feliu L’eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense marc administratiu

constitueix un obstacle natural per a les comunicacions entre ambdós costats de la frontera.

A més dels diferents municipis i escales administratives existents a un costat i un altre de la frontera, el territori transfronterer està projectat a partir d’un cert nombre de documents de planificació territorial i urbanística: Esquemes de Coherència Territorial (SCOT) i Plans Locals d’Urbanisme (PLU) pel costat francès, però també territoris de projecte que en ocasions se superposen a les àrees de planificació, però amb perímetres diferents (el denominats Pays i un Parc Natural Regional); i pel costat sud català, Plans Directors Territorials, Plans Territorials Parcials, Plans Directors Urbanístics i Plans Urbanístics Municipals.

La juxtaposició de diferents perímetres d’estructures administratives, de documents de planificació i, finalment, de projectes de territori poden crear una certa confusió i una gran complexitat en la conducció de les polítiques d’ordenació del territori i del desenvolupament local.

4. El TAV, un instrument per al reconeixement de la complementarietat econòmica És en aquest territori d’arrels comunes però de realitats territorials diferents, on es va decidir construir el primer nexe d’unió entre França i Espa­nya de la xarxa de tren d’alta velocitat (TAV). Aquest projecte es materialitza especialment en el territori transfronterer amb la construcció del túnel del Pertús i de les estacions TAV a Girona, Figueres i Perpinyà. La unió de les xarxes ferroviàries dels dos països va ser considerada com a estratègica per part de la Comissió Europea i la seva política de xarxes transeuropees de transport (TEN-T), fins al punt que la construcció de la línia TAV entre Madrid-Barcelona-Montpeller va ser considerada com a prioritària (és a dir amb un alt grau de finançament europeu) ja el 1995.

Com és ben sabut, el tram de TAV entre Madrid i Barcelona es va posar en servei el 2008, força anys després que el Madrid-Sevilla (1992) o el Madrid-Saragossa (2003). A partir de Barcelona, la construcció s’estén cap al nord fins arribar a Girona, que comptarà amb una estació al centre de la ciutat i restarà a 30’ de Barcelona. La propera estació es troba a Figueres, en una posició tangencial a la ciutat, i que la situa a uns 45’ de Barcelona. Més enllà de Figueres, el traçat discorre per la plana de l’Alt Empordà fins arribar poc abans del Pertús, on comença un túnel de 8,55 km per sota els Pirineus, que permet l’arribada directa a Perpinyà, a menys d’una hora de Barcelona.

La posada en funcionament de tot el traçat des de Barcelona podria estar enllestit a mitjans de 2013. A partir de Perpinyà cap al nord, l’adaptació de la línia amb alta velocitat fins a Montpeller no està prevista fins el 2020. La línia tindrà un caràcter mixt de passatgers i mercaderies entre Barcelona –48–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 41-58 Margarida Castañer, Jaume Feliu L’eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense marc administratiu

i Perpinyà, mentre el traçat cap al nord encara està pendent de decisions ministerials.

Amb la seva finalització, aquesta infraestructura introduirà canvis importants en la mobilitat de passatgers. Per exemple, Barcelona restarà a menys d’una hora de les ciutats de Girona, Figueres i Perpinyà, o es trobarà a menys de quatre hores d’una capital com París. També el trànsit de mercaderies rebrà millores potencials amb la connexió a ports importants com el de Barcelona, o centres logístics com els de Figueres o Perpinyà, amb ample internacional.

Totes aquestes potencialitats derivades de la nova infraestructura van ajudar a trencar la visió del territori transfrontererer que havia existit en els darrers decennis. Amb la nova situació, una ciutat com Perpinyà ja no és “perifèrica” respecte la seva capital estatal (París) sinó que es troba a un radi de mobilitat metropolitana de Barcelona; o les ciutats de Girona, Figueres i Perpinyà no se situen en espais remots sinó que són centrals dins d’un espai megaregional (Megaregió Barcelona-Lió) i formen part d’un corredor urbà relativament dens. A part de la major integració urbana, es poden produir oportunitats econòmiques lligades a les mercaderies i als pols logístics de Sant Carles, a Perpinyà, o el Far-Vilamalla, a Figueres.

Així, les expectatives dels efectes socioeconòmics del TAV en aquest territori van provocar una certa mobilització dels actors locals com la Cambra de Comerç de Girona, que organitzà seminaris i activitats de reflexió des de principis de 2000, o els ajuntaments de les ciutats amb TAV, que plantejaren el tema en les respectives planificacions estratègiques dels anys 90 i començaren a crear aliances als anys 2000. Certament, el contacte i l’actuació conjunta d’actors locals d’un costat i l’altre de la frontera ha existit en multitud de formes i des de fa molt temps, especialment des del període democràtic espanyol. Moltes d’aquestes col·laboracions entre actors, però, havien estat per motivacions més aviat culturals, lligades a una llengua i cultura comunes, a una voluntat de refer lligams històrics. Però la col·laboració que es comença a dibuixar ara es refereix més aviat a raons econòmiques, a les estratègies conjuntes per aprofitar les potencialitats del TAV, al coneixement de les complementarietats econòmiques d’ambdós costats de la frontera.

Com demostren les entrevistes realitzades als actors locals de l’espai transfronterer (MOT i UdG, 2008), existeix un profund desconeixement dels actors de l’altre costat de la frontera, i les activitats econòmiques de l’altra banda han estat molt sovint percebudes com una competència més que no pas una complementarietat. Les incipients col·laboracions intenten trencar amb aquesta inèrcia i cerquen noves dinàmiques de col·laboració. Un exemple va ser el projecte Interreg IIIA titulat Evaluación del impacto socioeconómico del tren de alta velocidad (TAV) en el espacio transfronterizo, liderat per l’Ajuntament de Figueres i participat pels ajuntaments de Perpinyà, Girona, el Prat de Llobregat, Lleida, la Diputació de Lleida i el Consell General dels Pirineus Orientals. El projecte va suposar l’organització conjunta de múltiples reunions de treball, –49–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 41-58 Margarida Castañer, Jaume Feliu L’eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense marc administratiu

jornades temàtiques i seminaris especialitzats a un costat i altre de la frontera, i la realització d’un estudi dels efectes del TAV a la ciutat intermèdia, elaborat conjuntament entre les universitats de Girona, Perpinyà-Via Domitia i Lleida.4 Un dels resultats del projecte, a part del coneixement generat en els seminaris i estudis, fou sens dubte la coneixença i el reconeixement dels diferents responsables polítics i tècnics dels principals ajuntaments, i d’altres institucions, com ara les universitats del territori. Gràcies a aquest coneixement, s’han pogut engegar altres projectes de col·laboració transfronterera5 i s’han creat estratègies de desenvolupament econòmic de les ciutats implicades.

També, a part de la mobilització dels actors locals produïda per l’arribada del TAV, es poden documentar altres mobilitzacions, no tant de caràcter proactiu sinó d’oposició, lligades a la construcció de grans infraestructures, com ara la línia de molt alta tensió (MAT) entre Bescanó i Baixàs. Sense entrar en l’anàlisi del procés conflictiu de decisió de les característiques i del traçat –que va implicar actors locals, regionals i estatals– podem valorar que un dels efectes de les mobilitzacions va ser també el major coneixement entre entitats, veïns i administracions de la Catalunya del sud i del nord, que va permetre veure els avantatges de l’acció conjunta dels dos territoris.

5. Indicis de l’existència d’una àrea funcional. Una cooperació transfronterera pluritemàtica, econòmicament significativa, amb alguns projectes importants L’anàlisi de les dinàmiques del territori transfronterer constata l’existència d’un conjunt de projectes que conflueixen en el temps i en l’espai. Aquests, amb uns objectius molt diversos, són la resposta a diferents demandes de la població i articulen al seu voltant un importat grup d’agents representants de les diferents escales de l’administració de banda i banda de la frontera. El fet que els projectes s’hagin gestat de manera individual i sense articulació en el seu conjunt evidencien l’existència d’una àrea funcional que cada vegada tindrà més entitat i pes en el marc europeu.

5.1. Un conjunt considerable de projectes finançats en fons FEDER Si analitzem el programa Interreg IIIA (2000-2006) i Interreg IVA (20072013) per al conjunt de l’espai català transfronterer, observem com el pes de 4. Feliu, J. (coord.) (2006). “Estudio marco de los efectos del tren de alta velocidad en la ciudad intermedia” [document tècnic], Universitats de Girona, Lleida, Perpinyà.

5. En són exemples l’Euroinstitut Català Transfronterer (Universitat de Perpinyà-Universitat de Girona) o el projecte de recerca del Ministeri “25 años de proyectos transfronterizos entre España y Francia en el marco de la UE. Un análisis desde la geopolítica de planes, proyectos, agentes y resultados territoriales” (liderat per la Universitat de Girona).

–50–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 41-58 Margarida Castañer, Jaume Feliu L’eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense marc administratiu

Figura 3. Finançament de l’espai català transfronterer en el conjunt fronterer francoespanyol

Elaboració pròpia

la inversió del fons europeu de desenvolupament econòmic i regional (FEDER) en aquesta zona, en relació al conjunt de tot el massís pirinenc, no és gens menyspreable. Per al conjunt de la zona de l’Eurodistricte, en l’Interreg IIIA es van realitzar un conjunt de 51 projectes per 46 milions d’euros (dels quals el FEDER suportà el 50% del cost total). El pressupost total per al Programa Interreg IIIA a França-Espanya va ser de 174 milions d’euros (fora de l’assistència tècnica) el 27% del qual es va dedicar a l’àrea de l’Eurodistricte (fig. 3).

Pel que fa a l’Interreg IVA –en el nostre cas Programa Operatiu de Cooperació Territorial Espanya, França i Andorra (POCTEFA)– en la zona que ens ocupa s’han destinat, fins el moment, uns 52 milions d’euros per a 25 projectes, sobre un total de 168 milions d’euros. És a dir, gairebé una tercera part està destinada a aquesta àrea (31%). És interessant fer notar l’augment de finançament en comparació al programa a 2000-2006 (més de 6 milions d’euros), que a més tenia més recursos. És possible que això sigui conseqüència d’una avaluació positiva de part de la UE. Tanmateix s’ha de tenir present que el 36% del finançament de l’espai català transfronterer està destinat al projecte de l’hospital transfronterer (que es comentarà més endavant) el qual, amb un cost total 31 milions d’euros, rep gairebé 18,6 milions comunitaris; és a dir, gairebé l’11% del total del finançament del conjunt fronterer francoespanyol.

Del conjunt de projectes concedits fins el moment en la programació Interreg IV (2007-2013) predominen els de temàtica mediambiental i d’innovació i desenvolupament econòmic. Si comparem les dades amb la programació Interreg anterior apreciem que les accions amb finalitat de promoció turística, cultural, de formació i instrucció i de salut es consoliden i apareix de nou un tema de seguretat a través de la coordinació policial trans–51–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 41-58 Margarida Castañer, Jaume Feliu L’eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense marc administratiu

Figura 4. Nombre de projectes per àmbit temàtic

Elaboració pròpia

fronterera. En cap dels dos programes hi té pes la mobilitat transfronterera, que pel contrari ha estat molt important en d’altres àrees transfrontereres amb condicions similars (fig. 4).

5.2. L’Hospital Català Transfronterer El projecte més emblemàtic en aquest context és l’Hospital Català Transfron­ terer. La Generalitat de Catalunya i el Consell Regional Llenguadoc-Rosselló foren els impulsors de l’hospital que se situarà al municipi de Puigcerdà, en uns terrenys cedits per l’Ajuntament d’aquesta població. El projecte, que va néixer el 2003, suposarà el primer hospital transfronterer de la Unió Europea.

Serà un centre amb una superfície de 19.000 m2 que donarà cobertura a les comarques de la Baixa i de l’Alta Cerdanya i el Capcir, amb una extensió de 1.340 km2 que inclou 53 municipis. Comptarà amb 35.000 usuaris potencials, amb puntes de 150.000 en les èpoques de major afluència turística, com succeeix durant la temporada d’hivern, amb l’alta activitat que registren les estacions d’esquí de la zona.

Els objectius del projecte són millorar la salut i l’accés als serveis sanitaris de la població de la Cerdanya i del Capcir tot trencant les barreres frontereres entre països, organitzar una sola cultura que integri els avantatges dels dos sistemes sanitaris, crear un hospital comú que serveixi d’eix vertebrador d’una xarxa de salut que respecti els drets i deures de la ciutadania de les dues parts de la frontera i garantir un govern i una gestió única respectuosa amb els trets identitaris.

La idea d’un nou centre sanitari va començar a prendre força fa dotze anys en constatar-se un increment en el nombre de ciutadans francesos que acudien a l’Hospital de Puigcerdà. L’any 2003, en el marc del Projecte Interreg III es presentà un estudi de viabilitat que va defensar la necessitat d’un hos–52–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 41-58 Margarida Castañer, Jaume Feliu L’eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense marc administratiu

pital general bàsic ubicat a Puigcerdà, per donar assistència a la població dels dos costats de la frontera. Durant l’any 2005 es va desenvolupar el projecte arquitectònic i l’any següent es començà a treballar en el projecte assistencial conjunt constituint la Fundació Privada de l’Hospital Transfronterer de la Cerdanya, com a instrument operatiu i transitori per tutelar i impulsar el projecte.

La fundació en la que hi participaven l’administració francesa i l’ad­mi­ nistració catalana era l’òrgan de govern i seguiment del projecte de l’hospital.

La seva constitució tenia caràcter temporal fins a la construcció d’una entitat comuna interadministrativa. El 19 de març de 2007 es va firmar una carta de intencions per a la creació d’una AECT (entre l’Estat francès i l’administració sanitària catalana) per a la gestió de l’hospital. El fet de constituir una AECT possibilita que les dues parts tinguin plenes competències en les matèries compreses en els acords i també autoritza l’agrupació a tenir patrimoni, gestionar i rebre subvencions dels fons FEDER de la Unió Europea.

El cost global de l’hospital és de 31 milions d’euros, finançats en un seixanta per cent pel FEDER, el vint-i-cinc per cent per la Generalitat i el quinze per cent per l’Estat francès. Actualment, les obres d’aquesta instal·lació es troben a la seva fase final i sembla que es podrà obrir el 2013. El pla funcional que ha regir la seva gestió ja està essent elaborat pels membres de l’agru­ pació. Tanmateix, costa molt de resoldre els temes administratius i burocràtics relacionats amb els futurs malalts, nascuts i difunts francesos a causa de problemes legislatius, pel fet que l’hospital estigui situat en territori espanyol.

5.3. Un escorxador transfronterer Un nou indicador de la funcionalitat de l’àrea és la construcció d’un escorxador transfronterer a Ur (municipi de l’Alta Cerdanya, a la Catalunya del Nord) que substituirà els tres escorxadors que hi ha actualment, dos al costat espanyol i un al costat francès, per donar servei al sector carni de tot el territori. L’objectiu del projecte és perpetuar el sector ramader a la regió de la Cerdanya i permetre el desenvolupament d’un sector carni de qualitat, així com la dinamització econòmica del territori atès que amb la nova infraestructura es preveu un important increment del volum de producció a la zona. És preveu que l’escorxador pugui tractar un volum de 900 tones de carn, provinents del sector ramader del conjunt de la Cerdanya.

Per a la realització del projecte, a banda de l’elaboració del projecte arquitectònic i tècnic, la licitació i adjudicació del contracte d’obres i la compra dels terrenys, s’ha creat una associació per a la gestió de l’escorxador transfronterer que agrupa a ramaders i carnissers francesos i espanyols, com a estructura d’explotació de l’escorxador (serà substituïda properament per una AECT, com –53–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 41-58 Margarida Castañer, Jaume Feliu L’eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense marc administratiu

veurem en el proper apartat). Una bona part del projecte està finançat per la UE, ja que primer va rebre una subvenció del programa Interreg IIIA per estudiar la viabilitat del projecte i més endavant una altra (POCTEFA) per a la construcció de l’escorxador.

5.4. Un projecte universitari transfronterer Un altre projecte a destacar en aquest apartat, que va més enllà dels límits de l’Eurodistricte català transfronterer, és el Pol de Recerca d’Ensenyament Superior Pirineu-Mediterrari (PRES-PM). El Pol té com a objectiu crear un espai de gestió integrada per promoure una dinàmica efectiva de cooperació territorial europea en l’àmbit dels Pirineus mediterranis mitjançant els instruments i els mecanismes necessaris per a desenvolupar projectes de docència, investigació, transferència del coneixement, intercanvi d’estudiants i professors, i l’aposta per una visió comuna del paper que ha de jugar la universitat en la regió. La finalitat és ser reconegut internacionalment com a entitat pròpia i ser un referent per la seva capacitat de desenvolupar projectes de cooperació territorial europea en l’àmbit de l’aigua i el turisme sostenible. Formen part d’aquest PRES les universitats de Perpinyà, Girona, Lleida, les Illes Balears i Pierre et Marie Curie París VI, aquesta última a través de l’Observatori Oceanogràfic de Banyuls de la Marenda.

Fa uns mesos els rectors i rectores de les diferents universitats han acordat aprovar els textos del conveni i estatuts específics per a demanar la constitució de l’AECT PRES-PM. També s’ha consensuat un Pla Estratègic que recull la missió, la visió, els objectius estratègics i les actuacions definides anteriorment pels interlocutors polítics i tècnics. El Pla contempla el turisme i l’aigua com a àmbits estratègics.

6. Capacitat d’actuació conjunta: cobertura legal i planificació estratègica És com a conseqüència del que s’ha analitzat en els dos apartats anteriors que s’entén la necessitat de consolidar un ens polític i administratiu que doni cobertura legal i capacitat d’actuació conjunta. Al mateix temps, la multiplicitat de projectes evidencia la necessitat de definició d’una estratègia conjunta per a l’àrea.

6.1. Una AECT per a englobar un conjunt d’AECT Les accions analitzades han implicat, en molts casos, la constitució d’un ens que facilités la gestió conjunta, i d’aquesta manera, en poc temps, han proliferat el nombre d’AECT. Aquesta proliferació, juntament amb la necessitat de –54–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 41-58 Margarida Castañer, Jaume Feliu L’eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense marc administratiu

donar cobertura a les múltiples interferències quotidianes a banda i banda de la frontera entre les parts francesa i catalana de la Cerdanya, ha propiciat la creació d’una AECT entre el Consell Comarcal de la Cerdanya i la Mancomunitat d’Ajuntaments de l’Alta Cerdanya a la Catalunya Nord. Aquesta entitat hauria de substituir l’Associació que porta endavant la construcció de l’escorxador i també te voluntat d’acabar-se implicant en la gestió de l’hospital transfronterer. Per altre cantó, treballarà en la gestió de l’aigua, la mobilitat laboral i la gestió del turisme.

De fet, és ja molt antiga la reivindicació propugnada des de la Cerdanya per a solucionar la cobertura legal de les relacions transfrontereres que es donen en la vida quotidiana (escolarització, habitatge, mobilitat laboral...). Però aquesta qüestió s’ha posat també de manifest en altres espais del territori català transfronterer, com ara l’Alt Empordà i el Rosselló en qüestions de transport i comunicacions.

6.2. Una estratègia conjunta per a l’àrea Entre l’octubre de 2007 i el juliol de 2008 és va redactar el Llibre Blanc de l’Eurodistricte Català Transfronterer (MOT i UdG, 2008). Aquest treball va ser un encàrrec de la Generalitat de Catalunya i el Consell General dels Pirineus Orientals a la Mission Opérationnelle Transfrontalière (MOT) i a la Universitat de Girona (UdG). L’encàrrec està relacionat amb la declaració d’intencions per a la creació de l’Eurodistricte de l’espai català transfronterer firmada a Ceret el 2007 i citada anteriorment. L’estudi tenia per objectiu acompanyar la definició i l’emergència d’un projecte de territori transfronterer basat en la realitat d’un àmbit territorial compartit entre dos estats. Havia de servir, també, de base per a la creació d’un full de ruta que coordinés el conjunt d’accions que s’estaven portant a terme i que consolidés la idea d’unitat d’una incipient àrea funcional.

El Llibre Blanc, a partir d’una diagnosi, constata un conjunt de punts forts i febles i es marca uns reptes, temàtiques i projectes. Tanmateix, l’important és que ha fet evident el poc coneixement existent entre els dos territoris a tots nivells i al mateix temps ha fet aflorar un grup de petits projectes a escala local. És paradigmàtic constatar les disfuncions persistents encara avui –recordem la pràctica desaparició de la frontera a principis dels noranta amb l’Acord de Shengen (1990) i el Tractat de Maastricht (1993)– en temes sanitaris, d’edu­cació, de mobilitat laboral, de preu de l’habitatge entre dues parts d’algunes estructures urbanes que s’estenen a banda i banda de la frontera.

En el marc del Llibre Blanc prenen força més projectes, des de l’àmbit educatiu fins a l’urbanístic passant per la promoció econòmica. Ara bé, en el mateix treball s’assenyala que el full de ruta o l’estratègia conjunta només serà possible a partir de la creació d’un organisme comú, i aquest una vegada més –55–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 41-58 Margarida Castañer, Jaume Feliu L’eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense marc administratiu

torna a significar la creació d’una AECT. En definitiva, l’AECT de l’Eurodistricte de l’espai català transfronterer.

7. Una àrea funcional emergent La conjunció de projectes analitzats evidencia que hi ha arguments suficients per constatar que estem davant d’una àrea funcional que té interès per consolidar-se com una entitat pròpia. El conjunt de temàtiques de què tracten els projectes, la multiplicitat d’actors implicats i l’espontaneïtat produïda en un cert moment històric ens permet presagiar que estem davant una àrea funcional emergent.

Els projectes analitzats, en la seva major part, ja estan deixant de ser projectes per esdevenir estructures consolidades en funcionament. Aquestes, al seu torn, impulsaran sinèrgies al seu voltant tot implicant nous projectes, nous actors i noves estructures. El TAV ja ha fet confluir interessos econòmics i estratègies conjuntes; l’hospital transfronterer ja ha precipitat solucions d’enginyeria legal i administrativa per fer confluir dues realitats administratives diferents; l’escorxador comporta acords entre ramaders per augmentar el valor afegit del seu producte; el Pol de Recerca d’Ensenyament Superior PirineusMediterrani només és l’inici d’una cobertura per impulsar projectes interuniversitaris en el camp de la recerca i la docència imprescindibles per competir en l’àmbit europeu.

El procés seguit pels projectes analitzats constata que la cobertura dels projectes i l’incentiu per a la coordinació dels agents ha estat possible gràcies a la política de cohesió i reequilibri proposada per la Unió Europea. En definitiva, i tal com dèiem al començament, l’àrea funcional sorgeix per la confluència de l’escala local amb l’europea. En moltes ocasions –excepció feta, especialment, en el cas del Govern de la Generalitat– l’escala estatal i la regional no s’han implicat en els projectes i s’ha evidenciat la desconfiança que genera la diferent estructura administrativa i burocràtica entre dos països veïns de tradicions diferents. És una realitat que cadascun dels projectes transfronterers, en el moment de consolidar el seu funcionament i estructura, necessita d’una cobertura legal administrativa. Aquesta realitat ha fet proliferar les AECT, el que comporta que alguns dels agents i municipis es trobin implicats en més d’una AECT, tot afegint així complexitat en l’àmbit administratiu i burocràtic. Conseqüent­ ment, la consolidació d’un ens administratiu i polític per al conjunt de l’àrea funcional facilitaria la cobertura legal de molt projectes, actors i municipis.

La realitat actual constata que cada vegada és més necessària la consolidació de l’Eurodistricte de l’espai català transfronterer. La consolidació d’aquell ens que va començar a gestar-se el juliol de 2007 i que ara sembla trobar-se en una fase d’estancament, fins i tot d’oblit. Tal com dèiem en iniciar l’article, hi ha –56–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 41-58 Margarida Castañer, Jaume Feliu L’eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense marc administratiu

diferents fets que comporten l’estancament del projecte: els canvis polítics en els governs locals i regionals, les diferents posicions davant la prioritat o no de reivindicar la catalanitat dels territori francesos susceptibles de ser considerats Catalunya del Nord, la prioritat d’altres temes en moments de crisi econòmica, la desconfiança de l’Estat francès davant el pacte amb un govern autonòmic de l’Estat espanyol i la falta de lideratge. Existeixen les eines i falta la voluntat política.

Segurament, una revisió dels límits de l’espai considerat com a Eurodistricte podria ajudar a facilitar la seva consolidació. Una anàlisi detallada del conjunt de municipis implicats en cadascun dels projectes presentats en les diferents convocatòries del programa INTERREG (possiblement objecte d’una altra recerca), ens faria adonar que l’àrea geogràfica definida com a Eurodistricte és massa àmplia. Aquesta constatació ens sembla molt evident, sobretot per al conjunt de les comarques gironines. És probable que la comarca de la Selva no se senti implicada en la majoria de projectes i el mateix podem dir per a bona part del Gironès, del Pla de l’Estany i del Baix Empordà. Caldria un replantejament dels límits si es vol consolidar una estructura administrativa.

Així doncs, en aquest espai resten molts reptes de futur. La majoria estan relacionats amb la voluntat política, a banda i banda de la frontera, per a donar cobertura a totes les iniciatives del agents i dels projectes. És a dir, la voluntat i capacitat de governança d’uns territoris que cada vegada tenen una major integració funcional. Un dels principals esculls és la diferència de l’estructura política i organitzativa que hi ha a un i altre costat de la frontera, i un dels principals motors és, segurament, la necessitat de crear noves estratègies econòmiques, noves aliances entre territoris en un moment econòmic de profunda crisi i reestructuració.

Bibliografia Beltran, Susana (2010). “Els organismes de cooperació territorial a Europa: una mirada cap al futur”. Documents d’Anàlisi Geogràfica [Barcelona], núm. 56/1, p. 57-69.

Castañer, Margarida; Jaume Feliu; Obdulia Gutiérrez (2011). “Llibre Blanc de l’euro­ districte Català Transfronterer: creació de projecte i reestructuració territorial”, Documents d’Anàlisi Geogràfica [Barcelona], núm. 57/2, p. 281-292.

Czechoski, S. [ed.] (2011). Anàlisi de l’activitat econòmica a l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer. Sant Joan les Fonts: Agence d’Urbanisme Catalane (AURCA).

Harguindéguy, Jean-Baptiste (2007). La frontière en Europe: un territoire? Coopération transfrontalière francoespagnole. Paris: l’Harmattan.

Jordi Pinatella, Moisès (2008). Els conflictes territorials transfronterers entre les Comarques Gironines i la Catalunya Nord, Estudi de base de l’Eurodistricte de l’espai transfronterer català.

Document inèdit.

MOT (Mission Opérationnelle Transfrontalière) i UdG (Universitat de Girona) (2008). Livre Blanc de l’Eurodistrict, pour un avenir transfrontalier / Llibre Blanc de l’Eurodistricte, per a –57–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 41-58 Margarida Castañer, Jaume Feliu L’eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense marc administratiu

un futur transfronterer. Generalitat de Catalunya – Conseil General Pyrénées Orientales. http://www2.girona.cat/documents/11622/82604/llibre_blanc_Eurodistricte.pdf

Pàgines web consultades Anuari Territorial de Catalunya: www.territori.soct.cat (consultat 22/02/2012) El Punt-Avui: www.elpuntavui.cat (consultat 14/03/2012) IDESCAT: www.idescat.cat (consultat 03/04/2012) INSEE : www.insee.fr (consultat 03/042012) INTERREG III A: www.gencat.cat (consultat 22/02/2012) INTERREG IV POCTEFA: www.poctefa.eu (consultat 22/02/2012)

–58–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 74, desembre 2012, p. 59-77 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.13

La cooperació territorial transpirinenca en el context de l’Arc Mediterrani Antoni Durà i Guimerà Departament de Geografia Universitat Autònoma de Barcelona antoni.dura@uab.cat

Resum L’article avalua la cooperació territorial entre els territoris a banda i banda del Pirineu, prenent la seva àrea oriental i emmarcant-la en el context més ampli de l’Arc Mediterrani.

El recurs al concepte braudelià de longue durée permet veure la cooperació territorial com a part d’una nova etapa d’integració europea i major pes dels governs subestatals. Les euroregions i altres vies de cooperació estan facilitant de nou l’aproximació entre territoris que les fronteres estatals havien aïllat durant els darrers segles. La cooperació territorial també té un paper creixent en la política de veïnatge de la UE. Tanmateix, caldrà encara superar molts obstacles per arribar a unes relacions transfrontereres veritablement fluides.

Més enllà de realitzacions materials o de noves normatives, cal també un canvi en els mapes mentals de la ciutadania i de les institucions.

Paraules clau: cooperació territorial, Pirineus, Arc Mediterrani, fronteres, euroregions.

Resumen: La cooperación territorial transpirenaica en el contexto del Arco Mediterráneo El artículo evalúa la cooperación territorial entre los territorios a uno y otro lado del Pirineo, tomando su área oriental y enmarcándola en el contexto más amplio del Arco Mediterráneo. El recurso al concepto braudeliano de longue durée permite ver la cooperación territorial como parte de una nueva etapa de integración europea y mayor peso de –59–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 59-77 La cooperació territorial transpirinenca en el context de l’Arc Mediterrani

Antoni Durà i Guimerà

los gobiernos subestatales. Las euroregiones y otras vías de cooperación están facilitando de nuevo la aproximación entre territorios que las fronteras estatales habían aislado durante los últimos siglos. La cooperación territorial también tiene un papel creciente en la política de vecindad de la UE. Sin embargo, habrá que superar todavía muchos obstáculos para llegar a unas relaciones transfronterizas verdaderamente fluidas. Más allá de realizaciones materiales o de nuevas normativas, es necesario también un cambio en los mapas mentales de la ciudadanía y de las instituciones.

Palabras clave: cooperación territorial, Pirineos, Arco Mediterráneo, fronteras, euroregiones.

Abstract: Transpyrenean Territorial Cooperation in the context of the Mediterranean Arc The article evaluates Territorial Cooperation between the territories on both sides of the Pyrenees, taking its Eastern area and framing it in the broader context of the Mediterranean Arc. The use of Braudel’s concept longue durée allows understanding Territorial Cooperation as part of a new phase of European integration and greater importance of sub-state governments. Euroregions and other forms of cooperation are facilitating a new approach between territories separated by state borders during the last centuries. Territorial Cooperation has also a growing role in the EU neighbourhood policy. However, we must still overcome many obstacles to achieve truly smooth cross-border relations. In addition to material achievements or new regulations, a change in mental maps of citizens and institutions is also required.

Keywords: Territorial Cooperation, Pyrenees, Mediterranean Arc, borders, euroregions.

*** Per entendre les relacions que avui s’estableixen a través de la frontera dels Pirineus, cal partir indefectiblement d’un fet: hi ha actualment una nova voluntat política de reforçar aquests vincles, fruit d’una capacitat creixent dels governs territorials del seu entorn. En aquests moments aquest és un fenomen estès per tota la Unió Europea, i que també es va donant de forma creixent en altres regions del món. Podríem dir que aquesta tendència generalitzada és fruit de dues causes que conflueixen: el lògic desig de connectar-se amb els veïns més propers, dificultat en els darrers segles per una impermeabilització dels límits fronterers, i d’altra banda, l’etapa històrica d’integració europea i de globalització que s’està obrint en les últimes dècades. Amb la tardana entrada d’Espanya a la CE –només tres anys abans de la caiguda del mur de Berlín– els dos processos se superposen encara més en el temps pel que fa al limes pirinenc.

També cal tenir present que dos dels territoris entorn d’aquesta frontera, el País Basc i Catalunya, es reconeixen ells mateixos com a fets nacionals que, a més, es manifesten a ambdós costats de la delimitació. Aquesta realitat embol–60–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 59-77 La cooperació territorial transpirinenca en el context de l’Arc Mediterrani

Antoni Durà i Guimerà

calla tota la història mateixa de les relacions transpirinenques, i marca la manera com s’estan desenvolupant en l’etapa actual.

Aquest article se centra en el vessant oriental pirinenc, per emmarcar-lo en una dinàmica territorial més àmplia, la de l’anomenat Arc Mediterrani, que abraça territoris no estrictament fronterers, però que han compartit una llarga trajectòria de relacions (no sempre pacífiques, com passa arreu). Justament, la interpretació de l’actual canvi i el seu context en una perspectiva històrica àmplia, permet veure el fet fronterer com una realitat temporal, pròpia d’una determinada etapa associada a la consolidació dels estats moderns. Per a fer una prospecció temporal d’aquestes transformacions, pot ser oportú recórrer al marc metodològic aportat per l’historiador Fernand Braudel referit als grans períodes històrics, la coneguda com a longue durée. La referència sembla adequada, amb més motiu quan l’influent autor de l’escola dels Annales la va aplicar inicialment per analitzar els canvis en la seva tesi doctoral editada el 1949 amb el títol La Méditerranée et le monde méditerranéen à l’époque de Philippe II. El recurs a aquest enfocament constitueix la primera part de l’article.

La segona part se situa en el present, on es tracta del context (el desenvolupament de la cooperació territorial en el marc de la consolidació de la Unió Europea) i de la realitat concreta d’aquesta cooperació a l’Arc Mediterrani i, específicament, al voltant del Pirineu. Les reflexions finals avaluen els avenços assolits, les limitacions de l’actual model de cooperació, i les perspectives que es poden obrir en un futur proper.

1. L’Arc Mediterrani i la longue durée de Braudel Un equip del Departament de Geografia de la UAB hem vingut explorant el concepte d’Arc Mediterrani com a realitat geogràfica, estretament vinculada al que avui s’anomena, en llenguatge de la UE, la cooperació territorial1.

L’expressió Arc Mediterrani és ambigua, en el sentit que s’aplica a una extensió variable de territoris de la Mediterrània occidental europea, que forma talment un arc, als extrems del qual es troben Andalusia i Calàbria, i que inclou també les illes de l’interior d’aquest arc. Una versió més reduïda és la que va de València a la Ligúria o la Toscana, incorporant un conjunt de territoris que en les darreres dècades han experimentat un important dinamisme. És el que, per exemple, Roger Brunet (1989) identificava com a complementari de la Banana blava, columna vertebral de l’economia europea. Aquest arc més reduït té com a signes del seu potencial els seus ports: València, Barcelona, Marsella, Gènova. És a través d’ells que s’han canalitzat una bona part dels fluxos de la 1. Grup Arc Mediterrani i Euroregions. Vegeu, p. ex., el dossier editat per Durà i Oliveras (2010) “Arc Mediterrani, euroregions i cooperació transfronterera”, la tesi doctoral de Xavier Oliveras (2009) i, específicament per al Pirineu: Oliveras i Durà (2011). Un llistat de publicacions del grup relacionades amb el tema es troba a http://euroarcmed. wordpress.com/publicacions/

–61–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 59-77 La cooperació territorial transpirinenca en el context de l’Arc Mediterrani

Antoni Durà i Guimerà

globalització, sobretot els corresponents a les mercaderies. I a la vegada, els ports són icones del passat d’aquestes ciutats.

Entre les aportacions de Fernand Braudel a la historiografia contemporània, una de les de més ressò és la referida a les escales temporals. Defensava que els esdeveniments s’han d’analitzar a través de diferents escales de temps, superposant les quals es pot obtenir una comprensió més complexa de la realitat històrica, i va posar l’accent en l’escala del llarg termini –la longue durée– que pot abastar alguns segles i ens assenyala les grans etapes de la història (una reflexió sobre aquest marc conceptual es troba també a Braudel, 1958). Aquesta perspectiva, per ell fonamental, havia de complementar-se amb unes altres referides al mitjà termini (cicles econòmics i socials) i a l’anàlisi dels esdeveniments històrics més concrets. També va treballar per l’aproximació més comprensiva dels fets històrics, el que anomenava Història global, i l’aproximació entre les diverses ciències socials. S’ha assajat aquí, doncs, d’exposar unes etapes de la longue durée associades a l’Arc Mediterrani, per tal de valorar millor la fase en la qual es desenvolupa avui la cooperació territorial en aquest àmbit. a. La Mediterrània occidental medieval: una xarxa de ciutats en competició És sabut que Braudel retrata en l‘esmentada obra sobre el Mediterrani la transició entre dues grans etapes històriques: la que s’acaba és la que ha tingut per centre de l’Europa medieval la Mediterrània; la que s’acosta, la del desplaçament de l’economia i la política europees cap a l’Atlàntic. L’historiador hi exposava de quina manera la Mediterrània del segle xvi (la de l’Imperi de Felip II) era al final d’una etapa de longue durée, un període en el qual les ciu­tats mediterrànies havien tingut un protagonisme destacat, a banda i banda de mar, aglutinant entorn d’elles àmbits territorials que avui qualifiquem de regionals. A la Mediterrània occidental hi veiem Gènova, Milà, Pisa, Florència, Nàpols, Marsella, Avinyó, Montpeller, Tolosa de Llenguadoc, Barcelona, Saragossa, València, Ciutat de Mallorca, Màlaga..., i a la riba sud, Tànger, Orà, Bugia, Alger, Tunis, Djerba, Trípoli, etc, competint i lluitant pel control de les rutes comercials d’Orient. A la vegada, entre elles hi havia una densa xarxa de fluxos comercials que alimentava el conjunt. Braudel escriu: “La Méditerranée, région de villes, nous ne découvrons pas cette vérité banale, mille fois redite, mais qu’il faut lier à ses conséquences. L’ordre routier et urbain est, par excellence, l’ordre humain de Méditerranée. Il domine tout. L’agriculture, même modeste, aboutit à la ville, est commandée par elle; à plus forte raison ses très grandes réussites. A cause des villes, la vie des hommes est plus précipitée que ne le voudraient les conditions naturelles. Grâce à elles les activités d’échange font primes sur les autres…

Toute histoire, toute civilisation de la mer est leur œuvre. (…) Tout aboutit à elles: Le destin de la mer ne tient souvent qu’au triomphe d’une route, d’une ville aux dépens –62–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 59-77 La cooperació territorial transpirinenca en el context de l’Arc Mediterrani

Antoni Durà i Guimerà

d’une autre route, d’une autre ville, même au xvie siècle où tout semble appartenir, mais n’appartient pas encore aux grands Empires et aux États territoriaux.” (Braudel, 1990, p. 340-341).

Els treballs de Braudel sobre aquest període a la Mediterrània, i els de nombrosos altres estudiosos d’aquest període estan plens d’exemples dels llaços comercials, polítics, i humans de tota índole que es donen a la Mediterrània occidental, llavors un territori políticament fragmentat, però tanmateix molt permeable. La historiadora Adela Fábregas, de la universitat de Granada, estudiant les relacions del regne de Granada amb els estats cristians de l’època, ho il·lustra en una comunicació sobre transports a l’Europa de la baixa edat mitjana: es fixa en el paper de Florència com a potència marítima, malgrat no tenir sortida directa al mar. El relat de l’activitat d’un destacat empresari florentí ho retrata bé: “La compañía Dantini nos ofrece uno de los ejemplos más acabados y mejor conocidos de la organización mercantil florentina. Fundada en 1382 por Francesco di Marco, mercader natural del centro lanero de Prato, su actividad se prolongará hasta la muerte del socio fundador, en 1410. A partir de la primera sede de Aviñón, se levanta un sistema de haciendas independientes y con una autonomía jurídica y de gestión que permite aprovechar en cada territorio las ventajas de orden fiscal que cada gobierno concedería a sus súbditos. Francesco di Marco siempre será el socio capitalista mayoritario de todas y cada una de ellas, acompañado por los socios directores de las respectivas casas, siempre naturales de la localidad en la que se ha abierto la nueva representación. El sistema queda finalmente conformado por un total de ocho haciendas, seis de ellas de carácter comercial en Aviñón, Pisa, Prato, Florencia, Génova y Barcelona, esta última con dos filiales en Valencia y Mallorca, además de una industrial localizada en Prato, y una financiera fundada en Florencia en 1398. […] Su ámbito de actuación es preferentemente occidental, con importantes contactos en la franja costera mediterránea del sur de Francia y litoral catalán, favorecidas por esta ampliación comercial hacia Occidente operada desde el siglo xiii. La hacienda de Aviñón, que se apoya en Niza, Montpellier, Arlés, Marsella y Aigües Mortes, es el eje nodal de las conexiones que llegan desde el norte de Europa por París a través del Rin, y del Mediterráneo y Cataluña a través de Narbona, Perpiñán y Colliure, áreas todas ellas en las que la actividad marítima queda asociada indisolublemente a la terrestre.” (Fábregas García, 2001, p. 107).

El conjunt del text continua ple de referències als estrets vincles que totes aquestes àrees i les del seu entorn han establert (per exemple, la via comercial que, des de Flandes, passa per Tolosa i a través dels Pirineus arriba a Barcelona, p. 128). El text indica no només uns emplaçaments, sinó també les complicitats humanes establertes a través de l’activitat econòmica. Com­ plicitats que, d’altra banda, s’entrecreuaven amb conflictes oberts o accions de pirateria en la contínua disputa per les rutes comercials mediterrànies i europees.

–63–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 59-77 La cooperació territorial transpirinenca en el context de l’Arc Mediterrani

Antoni Durà i Guimerà

b. Els estats moderns i la impermeabilització de fronteres (ss. xvi – xix) Després, en la nova etapa de longue durée que descrivia l’historiador, dues realitats experimentaven un canvi profund: el centre del món es desplaçava del Mare Nostrum cap a l’Atlàntic, a partir de la titànica tasca de la colonització americana, mentre –com anuncia el text esmentat– l’estructura geopolítica condueix a la forja dels estats moderns, amb una estructura progressivament més centralitzada. S’ha dit manta vegada que aquesta realitat es consolida a l’Europa de després de Westfàlia, per damunt dels esquemes medievals del Sacre Imperi Romà, el sistema feudal i les ciutats-estat. En el nostre entorn, França serà el model d’estat unitari (de monarquia absoluta primer, d’estat liberal jacobí després) que Espanya seguirà plenament al s. xviii, i que en el cas italià s’aplicarà a mitjan segle xix. L’esdevenir dels respectius territoris haurà de seguir cada vegada més el dictat de les capitals estatals.

L’impacte d’aquesta dinàmica es fa notar directament també en la frontera francoespanyola, com han fet notar nombrosos autors (entre altres, són interessants Fernández de Casadevante, 1985; Sahlins, 1993). El seu establiment el 1659 va ser una de les conseqüències de la Pau de Westfàlia. Encara que aviat es van notar els efectes del diferents règims administratius i legals, en una primera fase es va mantenir una notable permeabilitat entre les poblacions veïnes. Al segle xix, però, el control es fa més rigorós. El Tractat de Límits de 1856 entre Espanya i França, amb l’Acta de delimitació entre Espanya i Andorra el mateix any, afecta profundament les activitats transfrontereres pirinenques, com ara els tractats d’aliança i faceries. Aquests acords de caràcter local entre comunitats de muntanya es remuntaven a l’edat mitjana, i durant els segles xvii i xviii havien experimentat fins i tot una forta empenta: la base dels acords era la cooperació en l’àmbit dels drets de pastura, però també incorporaven l’ajuda mútua en temps de guerra (Camiade, 2001). El Tractat de límits i les seves disposicions addicionals només van recollir part d’aquests acords. Malgrat que una Comissió Internacional dels Pirineus, creada el 1875, havia d’atendre els problemes derivats de la interpretació del Tractat i fer propostes als estats per a la seva resolució, la realitat és que aquestes peticions pràcticament mai no eren ateses (Oliveras i Durà, 2011, p. 51). c. Estats unitaris liberals i industrialització Tanmateix, cal tenir en compte també la diversitat de situacions en cada estat i en cadascun dels territoris específics. En el període que cobreix el segle xix i la primera meitat del xx es produeixen canvis de gran profunditat, que bé podem interpretar com un cicle temporal amb entitat pròpia, i que aquí interessa considerar en dues perspectives: la política (desplegament de l’estat unitari liberal), i l’econòmica (revolució industrial).

–64–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 59-77 La cooperació territorial transpirinenca en el context de l’Arc Mediterrani

Antoni Durà i Guimerà

Des del punt de vista polític, és sabut que el model unitari no s’aplica amb la mateixa eficiència en cadascun dels tres estats, per les trajectòries històriques de cadascun d’ells. La permanent inestabilitat política a Espanya, la tardana unificació italiana, el divers impacte de la participació en els conflictes europeus (de la guerra francoprussiana a les guerres mundials, i també la civil espanyola...), i tants altres elements del mitjà i el curt termini braudelians, contribueixen a definir estructures polítiques, i també a esculpir mentalitats col·lectives.

Germà Bel (2011), per exemple, ha abordat recentment la construcció geopolítica centralitzada en el cas d’Espanya, establint similituds i diferències en relació amb el model francès, sobretot pel que fa al patró territorial d’infraestructures de transport.

Des de la perspectiva econòmica, hi ha un altre element que hi juga un paper important: la diversitat d’èxit dels esforços de la industrialització en els diferents territoris de l’Arc Mediterrani. En aquest sentit, s’ha parlat més sovint d’aquells on es va aconseguir consolidar: Catalunya i la Llombardia en són els màxims exponents, fet que ajuda a entendre el seu pes en els respectius estats.

Però s’insisteix menys en el fet que els esforços es van produir pràcticament arreu de l’Arc Mediterrani, sovint amb èxits importants. Més enllà dels recursos de matèries primeres, les capacitats per controlar les tecnologies s’anaven difonent amb rapidesa, amb el desplaçament de tècnics. També hi havia la qüestió dels capitals, però hi hagué en la majoria de casos certes capacitats d’acumulació. Nombrosos autors han demostrat l’existència de processos industrialitzadors força exitosos en territoris on una imatge tòpica semblava negar-ho. Se’n poden triar dos, un per a cada banda dels Pirineus, on es poden apuntar alguns paral·lelismes: n’hi ha prou amb esmentar els treballs pioners d’Ernest Lluch per al País Valencià (1976) o de Marcel Roncayolo (1990) per a Marsella. d. El context d’avui: l’Arc Mediterrani i la integració europea En tot cas, el final de la darrera conflagració mundial va portar a iniciar un camí cap a un nou marc geopolític (constitució de les Nacions Unides a partir del precedent de la Societat de Nacions, creació de la Comunitat Euro­ pea...), que les dinàmiques de la globalització de les darreres dècades han consolidat pel que fa a l’àmbit mediterrani: d’una banda, els processos de governança multinivell tendeixen a tenir un pes cada vegada major, tant per sobre com per sota dels estats; de l’altra, es produeix una redistribució del pes dels grans focus econòmics (especialment cap a l’Àsia oriental, també a l’Amèrica Llatina). És en aquest nou context que cal interpretar les polítiques que en el futur es desenvoluparan en aquesta àrea. I per tant, cal tenir presents les capacitats polítiques i de gestió d’aquests actors, alguns nous (les institucions internacionals), d’altres amb una renovada presència (regions i ciutats).

–65–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 59-77 La cooperació territorial transpirinenca en el context de l’Arc Mediterrani

Antoni Durà i Guimerà

2. La diversitat de la cooperació territorial a l’Arc mediterrani La cooperació territorial en el marc de la Unió Europea és un procés particular propi d’aquesta organització, en la mesura en què la mateixa UE és un cas únic també d’associació internacional, amb uns profunds llaços d’integració, i un gradual traspàs de sobirania dels estats. Així, la cooperació territorial ha esdevingut un instrument bàsic de cohesió europea, ja que precisament actua permetent la interacció entre territoris de diferents estats, sovint –no sempre– en zones frontereres. Des de pràcticament els seus inicis, el procés d’integració europea va donar resultats en l’àmbit de la cooperació territorial entre àmbits regionals i locals dels diversos estats. Entre ells destaca el pes i la creixent estabilitat de les anomenades euroregions, o regions europees transfrontereres.

Tanmateix, existeixen altres vies sobre les que transita aquesta cooperació, bàsicament a través de programes específics que agrupen conjunts territorials diversos, i que també es defineixen segons els actors que hi participen.

2.1. Regions transfrontereres: les euroregions Un dels fruits més interessants i singulars de la cooperació territorial a Europa ha estat l’aparició d’entitats estables que agrupen territoris (regionals, locals) de diversos estats, que acorden un tipus de col·laboració estable, i que gestionen part dels recursos abans esmentats. Entre els territoris que les formen no necessàriament ha d’existir una contigüitat geogràfica (cas dels Quatre motors d’Europa), bé que en una gran majoria de casos el motiu de l’associació és aquest veïnatge transfronterer: és el que es coneix genèricament com a euroregions, o regions transfrontereres. També es pot indicar que en molts casos l’objectiu és específicament la gestió d’àrees frontereres, tot i que tampoc no sempre és així. La primera de les euroregions va ser Euregio, entitat sorgida el 1958 a la frontera entre Alemanya i els Països Baixos. Actualment, pràcticament totes les fronteres internes de la UE estan cobertes per aquest tipus d’entitats de cooperació, s’anomenin euroregions, comunitats de treball, eurodistrictes o altres denominacions similars. A més, aquestes entitats també s’han establert en les fronteres amb països amb un elevat grau d’associació amb la UE, com és el cas dels Balcans. En molts casos, també van tenir un paper notable en l’etapa prèvia a la darrera ampliació cap a l’Est. La gran majoria s’agrupen en l’Associació de Regions Frontereres Europees (ARFE).

El sociòleg Markus Perkmann va fer una de les primeres aproximacions al tema des d’una perspectiva global (Perkmann, 2003). L’autor caracteritza la cooperació regional transfronterera a partir d’uns protagonistes (organismes públics, de caràcter subestatal, sense reconeixement del dret internacional) i uns objectius (inicialment resoldre problemes administratius quotidians derivats de l’efecte frontera: mobilitat laboral, infraestructures o espais naturals compartits, seguretat, etc.). La pràctica de la cooperació consolida els organis–66–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 59-77 La cooperació territorial transpirinenca en el context de l’Arc Mediterrani

Antoni Durà i Guimerà

mes que la promouen, i els objectius s’amplien. Pel que fa a les euroregions, remarca la diversitat de vincles: la voluntat de cooperació és el denominador comú, per damunt d’aspectes més o menys comuns (geogràfics, històrics, lingüístics, econòmics...). Hi posa com a exemple la frontera germanopolonesa, que parteix d’una ruptura històrica encara no superada, i les iniciatives entre països dels Balcans. Els governs locals són sovint motors de les iniciatives; Perkmann detecta una major eficiència de la cooperació en l’escala local, on els objectius són més precisos.

Tot i la consolidació de les euroregions, no existeix encara un cens oficial d’aquestes entitats: la llista de l’ARFE només incorpora les que hi estan associades, i la UE no en té una de pròpia. Es pot estimar, però, que avui superen la xifra de 130. L’etapa de major creixement d’aquestes entitats es dóna aproximadament entre 1990 i 2007, període que va de la creació del programa Interreg a la darrera ampliació comunitària (per a una quantificació i caracterització del desenvolupament de les euroregions: Oliveras, Durà i Perkmann, 2010). D’altra banda, aquest tipus d’organismes ha hagut de superar els recels dels estats, però una sèrie d’acords han anat donant garanties de continuïtat a aquestes iniciatives. El Consell d’Europa (CdE) hi va jugar un paper important en les etapes inicials, i l’ARFE ha estat també un assessor clau de les polítiques comunitàries en aquest àmbit. El CdE va treballar per a que es regulés la cooperació transfronterera de caràcter subestatal (1966), i va impulsar el Convenimarc de Madrid sobre cooperació transfronterera entre autoritats i comunitats territorials (1980), així com la Carta Europea d’Autonomia Local (1985). Al seu torn, l’ARFE recollia el 1981 les seves recomanacions en la Carta europea de les regions frontereres i transfrontereres. L’aprovació dels programes Interreg (Interreg I, 1990; II, 1994; i III, 1999) van suposar l’impuls definitiu a aquestes entitats, ja que asseguraven el finançament de les iniciatives sobre les quals es podia materialitzar la cooperació. Cal no oblidar altres programes menors que també hi ha contribuït (entre altres, RECITE, ECOS-Ouverture, Pacte...).

La formulació de la Cooperació Territorial Europea ha intentat, entre altres aspectes, assegurar la base jurídica de les regions transfrontereres. Cal tenir en compte que els acords entre entitats de diferents estats es trobaven amb la necessitat de validació de cadascun d’ells, ja que esdevenien acords de caràcter internacional. Malgrat els avenços assolits pels convenis abans esmentats, es mantenien llacunes importants en aquest terreny. Per tal de superar-ho, el 2006 es va crear la figura de l’Agrupació Europea de Cooperació Territorial (AECT): el maig de 2012 se’n registraven 28 (Comitè de les Regions, 2012). Aquesta figura té l’avantatge de tenir personalitat jurídica pròpia, i per tant, una major capacitat de maniobra sense requerir la validació d’altres instàncies. Cal dir, però, que l’experiència fins al moment és que les entitats reconvertides en AECT troben encara molts problemes, com la forta burocratització, i un marge de decisió en realitat menor del que s’esperava de la nova figura (Beltran, 2010). En els propers anys, de cara al període 2014-2020, les institucions –67–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 59-77 La cooperació territorial transpirinenca en el context de l’Arc Mediterrani

Antoni Durà i Guimerà

europees estan treballant en la revisió de les AECT a la llum dels primers passos donats. La proposta de nou Reglament apunta a una simplificació de la creació i el funcionament de les AECT, obrint-les a més a regions no perta­ nyents a la UE (Comissió Europea, 2012a).

2.2. Euroregions i comunitats de treball a l’Arc Mediterrani En el marc de l’Arc Mediterrani, les experiències de caràcter euroregional s’inicien després de l’entrada d’Espanya a la CE. Cal esmentar com a precedents d’aquest interès la celebració el 1985 de la I Conferència Econòmica de la Mediterrània Nord-occidental –a les portes de l’adhesió– on els organitzadors parlaven d’una basta Euroregió que inclouria bona part de l’Arc. El 1989, el llavors alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, impulsà la Xarxa de Ciutats C-6, que agrupava Barcelona, Montpeller, Palma de Mallorca, Saragossa, Tolosa de Llenguadoc i València. Aquesta iniciativa des de l’àmbit local tingué certa vigència mentre Maragall es mantingué davant l’alcaldia. Amb poca diferència, el president de la Generalitat Jordi Pujol impulsava l’Euroregió Catalunya / Llenguadoc-Rosselló / Migdia-Pirineus el 1991, una iniciativa que quedaria més endavant estroncada per raons polítiques, quan Jacques Blanc –qui esdevindria primer president del Comitè de les Regions– va perdre les eleccions a la presidència de la regió Llenguadoc-Rosselló.

L’Euroregió es refà el 2004, ja amb Maragall a la presidència de la Generalitat catalana, sota un nou nom: Euroregió Pirineus Mediterrània (EPM).

L’àmbit geogràfic també es redefinia, ja que s’hi van afegir inicialment Aragó i Balears, tot i que els aragonesos es van retirar per diversos conflictes territorials amb Catalunya. Tampoc no va anar endavant l’intent català d’incloure el País Valencià en l’Euroregió. La resta de territoris, en canvi, han mantingut fins avui el seu compromís de participació en la iniciativa. L’EPM ha pres una major consistència en relació a l’experiència anterior, gràcies en part a la seva estructura de paraigües de xarxes d’actors diversos (cambres de comerç, universitats, centres d’investigació, actors culturals...) que esdevenen ells mateixos els protagonistes de la cooperació euroregional. També ha estat una de les primeres euroregions en esdevenir –el 2009, ja sota la presidència de José Montilla a la Generalitat– Agrupació Europea de Cooperació Territorial.

Al caliu d’aquesta Euroregió, l’Arc Mediterrani ha vist néixer dues iniciatives més, de caràcter similar. D’una banda, el 2007 naixia l’Euroregió Alps Mediterrània, a cavall de 5 regions: la Provença-Alps-Costa Blava, Roine-Alps, la Vall d’Aosta, el Piemont i la Ligúria. El seu model va seguir molt de prop el de l’EPM, tot i que actualment es troba en una situació de quasi estancament per diferències polítiques a la banda italiana, i té paralitzada la constitució de l’AECT. La segona iniciativa ha estat entre les illes de l’Arc, i en realitat ha anat oscil·lant en la seva composició: una primera agrupació (Imedoc) va deixar pas a una proposta euroregional d’illes que no són estat de tota la Mediterrània –68–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 59-77 La cooperació territorial transpirinenca en el context de l’Arc Mediterrani

Antoni Durà i Guimerà

(Eurimed) formada per Balears, Còrsega, Sardenya i Sicília, a més de Creta, amb la intenció de fer de lobby davant la UE. El 2008 es constitueix també com a AECT. El 2009 es transforma en Archimed, amb Balears, Sardenya, Sicília i Xipre. El 2012 Sardenya ja no consta entre els seus membres.

Una altra figura han estat les comunitats de treball. Particularment relacionada amb l’àmbit del present dossier, el 1983 es constitueix la Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP), que abasta totes les regions i Comunitats Autònomes en contacte amb la frontera pirinenca. Darrere el seu naixement es troba de nou la tasca del Consell d’Europa, que va promoure el 1982 una Conferència de Regions Pirinenques. El 2005 es va dotar d’un consorci, figura jurídica basada a Espanya, i que li suposa un millor reconeixement, el fa més operatiu (pot contractar personal i serveis). Un fet important és també que la constitució d’aquesta figura ha permès a la CTP ser la unitat de gestió del Programa Operatiu Espanya-França-Andorra (POCTEFA). Andorra, en no ser membre de la UE ni estar inclosa en el Tractat de Baiona entre França i Espanya de 1995 sobre cooperació de les respectives entitats territorials, estava exclosa del consorci, malgrat participar en els projectes impulsats pel programa.

Aquesta situació ha canviat recentment, amb l’acceptació d’Espanya i França d’ampliar Baiona a Andorra, i la modificació dels Estatuts del Consorci, que incorporarà per tant el país pirinenc com a membre de ple dret.

Centrant-nos ja només en el Pirineu català, a banda de l’EPM i la CTP, avui s’està desenvolupant un conjunt d’iniciatives de cooperació transfronterera d’abast més local, els àmbits d’actuació de les quals fins i tot en alguns casos es superposen. Aquests exemples permeten fer entendre també la versatilitat de l’ús de la figura de l’AECT, ja que no té a veure amb un determinat nivell administratiu ni amb unes característiques específiques de cooperació territorial, sinó que, per contra, volgudament intenta cobrir tota la varietat possible d’àmbits estables de cooperació transfronterera. Es poden esmentar l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer (àmbit territorial de la província de Girona i el Departament dels Pirineus Orientals, amb participació sobretot d’institucions locals i comarcals, entre d’altres, d’ambdós costats, i una AECT prevista), així com l’Hospital comú transfronterer de la Cerdanya, avui gairebé enllestit, i també amb AECT sol·licitada.

Per últim, encara en l’escala de l’Arc Mediterrani, i tot i no pertànyer al format de les euroregions, cal fer esment de l’Associació Arc Llatí, que agrupa col·lectivitats territorials (províncies i administracions locals de segon nivell) pertanyents a Itàlia, França, Espanya i Portugal, i que cooperen des de 1999, bé que es van constituir oficialment com a associació el 2002.

2.3. El paper de la Política Regional Europea i els programes operatius Avui aquest tipus de cooperació es vehicula en part en forma de programes, que permeten el finançament de projectes concrets seguint directrius estratègi­ –69–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 59-77 La cooperació territorial transpirinenca en el context de l’Arc Mediterrani

Antoni Durà i Guimerà

ques. En l’actualitat aquests programes s’encaixen dins la nova política regional europea, que ha afegit a les anteriors polítiques de cohesió social i econòmica, una tercera línia: la cohesió territorial, finançada amb els fons estructurals de la UE (concretament, el FEDER). Aquesta nova línia ha estat integrada també dins l’agenda territorial de l’Estratègia Europea 2020. Dins les sis “prioritats territorials” que recull l’estratègia, la tercera es refereix a la “Integració territorial en regions funcionals transfrontereres i transnacionals” (Ministers Spatial Planning and Territorial Development, 2011). Aquest és l’objecte actual, doncs, de la Cooperació Territorial Europea (CTE), que es constitueix en l’hereva de l’exitós programa Interreg.

La CTE s’estructura per al període 2007-2013 a través de programes operatius de cooperació transfronterera, transnacional i interregional, seguint un esquema ja adoptat per Interreg III. Per exemplificar-ho amb els programes que afecten la franja pirinenca mediterrània, les iniciatives en marxa són les següents: a) Programes de cooperació territorial transfronterera: l’esmentat Programa Operatiu Espanya-França-Andorra (POCTEFA). A més, pel que fa a l’Arc Mediterrani, el Programa de cooperació transfronterera França-Itàlia Marítim inclou les regions de Còrsega, Sardenya, la Ligúria i la Toscana, a més de Mònaco. b) Cooperació territorial transnacional: compta amb el programa de cooperació transnacional del Mediterrani (MED, són només estats europeus), i el programa de l’espai sud-oest europeu (SUDOE). Aquest darrer programa abasta Portugal, Gibraltar, Espanya –excepte Canàries– i, en el cas de França, les regions d’Aquitània, Alvèrnia, Llenguadoc-Rosselló, el Llemosí, Migdia-Pirineus i Poitou-Charentes. c) Cooperació territorial interregional i xarxes: incorpora el programa Inter­ reg IVC (temàtic: innovació i medi ambient), la xarxa urbana URBACT II, la xarxa de serveis Interact i el programa ESPON. Cal dir que el reglament que la Comissió Europea prepara, per establir mesures de suport a la CTE per al període 2014-2020 es basa en aquesta mateixa estructura en tres grans àmbits (Comissió Europea, 2012b).

3. Paper comú de l’Arc Mediterrani en la política de veïnatge europea Si ens referim a cooperació territorial a la UE, també cal tenir present el que s’anomena la dimensió exterior, és a dir, la que es realitza amb els territoris de les fronteres exteriors de la UE des d’àmbits subestatals. En aquest sentit, aquells que conformen l’Arc Mediterrani tenen en comú formar una primera línia territorial envers els seus homòlegs de la ribera sud. Per tant, el seu paper en la cooperació en l’àmbit euromediterrani segurament serà cada –70–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 59-77 La cooperació territorial transpirinenca en el context de l’Arc Mediterrani

Antoni Durà i Guimerà

vegada més important. Per això és interessant assenyalar algunes referències a aquesta qüestió.

El marc de la cooperació exterior s’ubica actualment en la Política Europea de Veïnatge (PEV) definida el 2004, un any després de l’establiment de l’Estratègia Europea de Seguretat. Aquesta estratègia proclama com a objectius el reforç de la seguretat amb el veïns de l’Est i de la conca mediterrània, i la promoció d’un ordre mundial basat en el multilateralisme. Pel que fa a la PEV, actualment es basa en un conjunt d’acords bilaterals de la UE amb els diferents països veïns, reforçat amb unes estratègies regionals a l’Est, el Mar Negre i la Mediterrània.

3.1. Plans d’Acció, estratègies regionals, i altres actors de la cooperació mediterrània D’una banda, la cooperació entre la UE i cada país es concreta a través dels Plans d’Acció (fins al moment n’hi ha signats 12), els quals es financen a través de l’anomenat Instrument de la Política Europea de Veïnatge (conegut sobretot per les seves sigles en anglès, ENPI). Dins aquest context, s’ha contemplat que la Cooperació transfronterera entre entitats subestatals pugui reforçar aquesta política de veïnatge a través de programes propis. En el cas del Mediterrani, es va aprovar dins l’ENPI 2007-13 el Programa de la Conca del Mar Mediterrani (CBC-MED), que incorpora les regions riberenques i les illes de l’Arc Mediterrani (però a l’altra riba, el Marroc per ara no hi participa per raons polítiques). Un altre d’aquests programes més localitzat territorialment, el Programa de Cooperació Transfronterera Espanya–Fronteres Exteriors (POCTEFEX), només cobreix Andalusia, Ceuta, Melilla i les illes Canàries, així com les regions del Marroc properes a aquests territoris. Però no considera, per exemple, la possibilitat de participació de territoris prou propers i amb estrets vincles històrics, com ara Múrcia, País Valencià o les Balears.

Actualment existeixen tres estratègies regionals: el Partenariat de l’Est (2008), la Sinergia del Mar Negre (2008), i la Unió per la Mediterrània (UpM, 2009).

Formen la UpM tots els estats de la UE, així com tots els de la resta de la conca mediterrània, i és continuació de l’anomenat Procés de Barcelona o Partenariat Euromediterrani de 1995, on per primera vegada Europa signava conjuntament una sèrie d’acords amb els seus veïns del sud. En aquest sentit, va ser rebutjada la iniciativa francesa de constituir una àrea formada només per estats mediterranis, entre els que semblava clar que el pes de França hi seria molt notable. Així mateix, existeix una “dimensió regional” de la UpM, l’ARLEM (Assemblea Euromediterrània d’Autoritats Regionals i Locals). La UpM ha tingut fins avui uns resultats molt magres, fruit en bona part de les difícils relacions polítiques que es donen en el seu interior, però també d’un escàs reconeixement real i d’uns objectius mal orientats, a banda d’un dèbil finançament, si ho comparem amb el gruix de la cooperació que des d’Europa es continua canalitzant a través d’acords bilaterals entre estats. Pel que fa a –71–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 59-77 La cooperació territorial transpirinenca en el context de l’Arc Mediterrani

Antoni Durà i Guimerà

l’ARLEM, semblaria un àmbit més ben preparat per esquivar les dificultats de la diplomàcia internacional, però de moment es veu paralitzat per les mateixes raons abans assenyalades. La crisi econòmica global, que afecta especialment Europa, no ajuda tampoc de moment a millorar aquestes expectatives.

També s’ha de tenir present que el diàleg entre Europa i la Mediterrània també s’ha vehiculat des d’altres iniciatives internacionals: algunes d’àmbit més ampli que la UE (OSCE des del procés d’Helsinki de 1975, l’OTAN amb el Diàleg Mediterrani des del 1994), o d’altres incloent només alguns estats europeus (Fòrum Mediterrani, signat a Alexandria el 1994; o el Fòrum per al Diàleg 5+5, des del 1990, que inclou els estats de la Mediterrània occidental).

Finalment, cal no oblidar l’acció d’escala regional i, en menor mesura, local (aquesta, a través de línies de cooperació descentralitzada). En el cas d’Espanya, s’ha d’indicar que el Ministeri d’Afers Exteriors té entre les seves funcions els projectes de cooperació directa amb la ribera sud, però també la coordinació de les iniciatives d’altres ministeris. És un fet que, cada vegada més, les regions europees tenen oficines directes a l’exterior, i en el cas de les de l’Arc Mediter­ rani, la ribera sud-occidental n’és també una de les àrees prioritàries.

3.2. Davant un nou experiment europeu: una macroregió per a l’Arc Mediterrani?

L’ampliació europea a 27 Estats ha estimulat la reflexió sobre les escales adequades de la cooperació territorial, i la conseqüent distribució de recursos per part de la UE. En aquesta línia, s’ha obert un debat entorn al concepte de les anomenades “macroregions”. La proposta ha tingut una primera concreció en l’Estratègia per a la Regió del Mar Bàltic, una primera macroregió reconeguda el 2009 per la UE com a experiència pilot que podria estendre’s a altres àrees (Comissió Europea, 2009). La cooperació territorial entorn del Bàltic té –sense necessitat de referir-se a la Lliga Hanseàtica– una notable tradició en l’etapa contemporània, inclús molt abans de la seva incorporació a la Comunitat Europea. A més, hi han participat els diversos nivells de govern, des dels municipis fins als estats, en un cas notable de governança multinivell, no exempt de lògiques dificultats. Avui aquesta cooperació té també un paper en la relació europea amb la veïna Rússia, igual com fa una dècada va ser clau per a l’aproximació de les tres repúbliques bàltiques, prèvia al seu accés a la Unió.

Pel que fa a l’Estratègia Bàltica, cal dir que s’ha establert un marc força restrictiu per al seu desenvolupament, per la lògica por de les institucions comunitàries a no generar més complexitat institucional i legislativa ni –especialment en el context de crisi econòmica– obrir una nova via de despeses que no pogués ser assumida. Així, s’ha delimitat l’àmbit de la cooperació a partir del principi conegut dels Tres NO: “no a noves institucions; no més legislació; i no a un finançament específic”. Les accions que sorgeixin en el marc de la UE, doncs, s’hauran de basar en els organismes i recursos preexistents, bé que pu–72–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 59-77 La cooperació territorial transpirinenca en el context de l’Arc Mediterrani

Antoni Durà i Guimerà

guin ser redefinits a una nova escala que fos considerada més eficient. Entre els temes que es consideraven prioritaris hi ha els relacionats amb la gestió de l’espai marítim: tràfic, descontaminació, transport energètic, etc.

Ja han sorgit les crítiques a un model que sembla massa rígid, però segurament encara és massa aviat per valorar-ne els resultats. Tot i així, la UE ja va aprovar el 2011 una segona estratègia, la de la Regió del Danubi, que incorpora un conjunt d’Estats entorn a la conca d’aquest riu, incloent-hi sis de no pertanyents a la Unió: Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Moldàvia, Montenegro, Sèrbia i Ucraïna. Així doncs, queda clar que un aspecte important de les macroregions pot ser la cooperació territorial també com a instrument de la política de veïnatge europea. La figura de les macroregions ha rebut suport en la proposta de noves mesures per a la cooperació territorial europea per al període 2014-20. En concret es preveu que la modalitat de cooperació transnacional inclogui les estratègies macroregionals, que a més s’inclouen entre les prioritats d’inversió del FEDER (Comissió Europea, 2012b, especialment l’exposició de motius, i l’art. 6b de la proposta de Reglament).

La referència a les macroregions és oportuna aquí pel que fa a l’àmbit de l’Arc Mediterrani. A Europa ha sorgit el debat sobre si caldria definir una o més àrees macroegionals a la Mediterrània (Tourret i Wallaert, 2010; Stocchiero 2010 i 2011). És un debat encara tendre, quan encara no està clara la funció ni el funcionament d’aquests àmbits. I a més, avui es troba afectat pels profunds canvis al món àrab mediterrani. Dit això, les postures es divideixen entre els qui defensen que una sola macroregió mediterrània facilitaria el seu encaix en la iniciativa de la Unió per la Mediterrània i la seva dimensió territorial (ARLEM), i els qui apunten que caldria establir una divisió entre una macroregió adriaticojònica, i una altra a la Mediterrània occidental. Òbviament, l’opció per una o altra estratègia varia en funció de quins objectius es voldran perseguir. Amb independència d’això, un altre debat és el paper que hi tindrien els diferents nivells de govern en aquest sistema multinivell. En el cas de la Mediterrània occidental ens trobem amb estats molt més extensos que al Bàltic, per exemple, i semblaria lògic que l’escala regional hi tingués un major protagonisme, i també la local. Les regions i ciutats de l’Arc Mediterrani, a banda i banda del Pirineu, tindrien, doncs, un paper important a jugar-hi, no només en el context europeu, sinó també incorporant les regions i ciutats veïnes de la riba sud. Així s’ha defensat, per exemple, en la Segona Conferència Econòmica de la Mediterrània Nord-occidental, celebrada a Barcelona el juny de 2011 (Fundació CCC i altres, 2011).

4. Reflexions finals: avenços, limitacions i perspectives futures Valorar la Cooperació Territorial a banda i banda del Pirineu, i en el marc de l’Arc Mediterrani, vol dir parlar dels seus avenços en les darreres dècades, –73–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 59-77 La cooperació territorial transpirinenca en el context de l’Arc Mediterrani

Antoni Durà i Guimerà

de les seves limitacions, i també de les perspectives futures que s’estan obrint o bé que serien desitjables. a. Avenços: el camí irreversible de la cooperació territorial Algunes de les línies principals de cooperació s’han descrit al llarg de l’article, que no podia ser exhaustiu. Associacions d’entitats, cooperació de centres d’investigació i universitats, llaços empresarials i fluxos turístics creixents, entre altres dinàmiques, formen part de la trama que imparablement es va teixint a través de les fronteres. Les institucions ja establertes, com ara l’Euroregió Pirineus Mediterrània, la Comunitat de Treball dels Pirineus, l’Eurodistricte o l’Hospital transfronterer, són entitats pioneres, i per això mateix, obligades a obrir-se camí en una selva espessa de legislacions i estructures polítiques que no han estat pensades per a aquesta funció, ans al contrari: per evitar la ingerència externa, entesa com a una amenaça. En aquest sentit, el camí recorregut en poc temps, malgrat fracassos i canvis de rumb, és essencialment positiu i –sobretot– irreversible. A les zones frontereres és on probablement els mapes mentals estan canviant més ràpidament. Més enllà, es tracta sobretot d’una creixent experiència d’aproximació institucional i també d’un reconeixement internacional a l’empara de la Unió Europea. b. Limitacions: fragilitat institucional i desconnexió de mapes mentals Si la tendència en el mitjà termini és optimista, també és cert que existeixen avui dificultats molt importants que llastren la cooperació territorial. Només m’entretindré en dues d’especialment significatives.

En bona part, els problemes deriven d’unes estructures encara molt tendres: la disparitat de competències polítiques en l’escala regional i també local; la fragilitat de l’entesa entre els governs que cooperen, obligada a renovar-se amb cada cicle electoral; l’encara important debilitat orgànica dels instruments de cooperació (com ara les AECT) al costat d’uns minúsculs pressupostos... Tot plegat fa difícil portar endavant projectes d’una mínima envergadura, i demana molta paciència als seus gestors. El moment actual de crisi també accentua les dificultats a la cooperació, sovint vista com una política menys necessària, i fins i tot allunyada de la tasca dels departaments sectorials de cada administració.

Més enllà, però, de l’encara delicada trama institucional, hi ha unes altres limitacions derivades d’un fet més ampli i intangible, però segurament molt més important pel que fa als seus efectes. Em refereixo als mapes mentals imperants, uns mapes construïts al llarg de segles per les estructures polítiques vigents, que estableixen una rígida jerarquia territorial, i que es perpetuen diàriament a través dels mitjans de comunicació. Així, podem obtenir sense gaire esforç informació de la nostra ciutat, de la nostra “regió” i el nostre –74–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 59-77 La cooperació territorial transpirinenca en el context de l’Arc Mediterrani

Antoni Durà i Guimerà

Estat, per passar a continuació a l’escala internacional. Però dins d’aquesta lògica, podem ser completament ignorants d’allò que succeeix en aquell ter­ ritori veí més enllà de la frontera. Entre Catalunya i el Llenguadoc-Rosselló, per exemple, ja no hi ha dificultats de desplaçament físic, però la distància en termes del mapa mental és encara enorme. Cal dir que això és també veritat fins i tot entre territoris veïns d’un mateix Estat, com ara l’Aragó i Catalunya, ja que l’efecte jeràrquic de la informació hi té uns resultats molt similars. Crec que aquesta és una conclusió geogràfica d’una importància sovint massa poc valorada. c. Perspectives: noves línies de cooperació, nous actors, noves estratègies Pel que s’ha dit fins aquí, és clar que queda molt camí per recórrer en l’àmbit de la cooperació territorial. Hi ha multitud de temes en els quals es pot anar avançant, aquí se’n poden apuntar alguns. Aquests nous camins demanen també la implicació de nous actors i l’exploració de noves estratègies, que contribuiran així a estrènyer i fer més sòlides les relacions entre els diferents territoris.

Un exemple és la cooperació en l’escala local: aquesta és una necessitat més sentida en la proximitat transfronterera, però que tindria un efecte notable si s’ampliés més enllà. Algunes mostres: la recuperació de l’antiga xarxa de capitals C-6 (variant-ne, si cal, la composició, els objectius...), la consolidació de la xarxa de ciutats que ha impulsat l’alta velocitat i l’eix mediterrani de mercaderies, la cooperació entre les ciutats-port de l’Arc Mediterrani, l’associació de les ciutats de l’eix viari de l’E-9, el reforç de l’Associació Arc Llatí... La incorporació de l’escala local podria facilitar, a més, la participació de nous actors privats dels àmbits econòmic, social, cultural, etc, que podrien contribuir a densificar la trama dels vincles territorials.

En un altre àmbit, la millora de la connectivitat del transport en tota l’àrea transpirinenca i l’Arc Mediterrani és una assignatura pendent. L’alta velocitat pot comportar un canvi notable en aquest sentit, fent més curts els temps de desplaçament i reduint la dependència del transport rodat. La multidireccionalitat dels fluxos es podria ampliar substancialment amb una oferta de vols low cost que cobrís millor les principals ciutats de la zona. La demanda d’aquestes solucions està creixent. Les illes en serien beneficiaris especials, per la seva òbvia superior dependència d’aquestes solucions.

Ja s’ha apuntat la importància de la diversificació dels mapes mentals. En aquest punt, els mitjans de comunicació hi tenen un paper essencial. Ara bé, aquí hi ha una qüestió clau, i és que els mitjans es mouen en el context d’una forta competència, i buscant maximitzar audiències i lectors. En aquest sentit, la jerarquia territorial de la informació imposa una forta inèrcia, a la que se suma en aquest cas la barrera lingüística que manté viva la frontera.

Per a superar aquest obstacle cal una visió clara i una acció decidida des de –75–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 59-77 La cooperació territorial transpirinenca en el context de l’Arc Mediterrani

Antoni Durà i Guimerà

l’àmbit públic, al costat d’una aposta valenta per part del sector privat, que ajudin a promoure la dissolució de les fronteres mentals (i també les reals) existents.

Per últim, pel que fa a la dimensió exterior, els territoris a banda i banda del Pirineu podrien jugar un paper important en la Política Europea de Veïnatge: una estructura de tipus macroregional podria ser un instrument útil per actuar en la primera línia de la Mediterrània occidental, en el marc més ampli de les estructures euromediterrànies actuals. La seva posició geogràfica i la menor dependència de la política internacional, podrien agilitzar, des de Marsella i Montpeller, des de Barcelona, València o Palma, i també des de Gènova o Càller, i encara les ciutats de la riba sud, una integració que avui encara troba massa dificultats per a esdevenir realitat.

Bibliografia Bel, Germà (2011). Espanya, capital París. Barcelona: La Campana.

Beltran, Susana (2010). “Els organismes de cooperació territorial a Europa: una mirada cap al futur”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 56/1, monogràfic “Arc Mediterrani, Euroregions i cooperació transfronterera”, p. 57-69.

Braudel, Fernand (1958). “La longue durée”. Annales. Économies, Sociétés, Civilisations, núm.

13/4, p. 725-753.

– (1990). La Méditerranée et le monde méditerranéen à l’époque de Philippe II. Vol. 1: “La part du milieu”. París: Armand Colin (Le livre de poche) [1949].

Brunet, Roger [dir.] (1989). Les villes «européennes». Rapport pour la DATAR. Montpeller– París: GIP RECLUS / La Documentation Française.

Camiade, Martina (2001). “Els tractats de bon veïnatge i drets entre les Valls d’Andorra i les comunitats pastorals veïnes”. Estudis d’Història Agrària, núm. 14, p. 123-127.

Comissió Europea (2009). Comunicación de la Comisión al Parlamento Europeo, al Consejo, al Comité Económico y Social Europeo y al Comité de las Regiones acerca de la Estrategia de la Unión Europea para la Región del Mar Báltico. Brussel·les: COM (2009) 248/4 (document en línia).

– (2012a). Propuesta de Reglamento del Parlamento Europeo y del Consejo por el que se modifica el Reglamento (CE) nº 1082/2006 del Parlamento Europeo y del Consejo, de 5 de julio de 2006, sobrela Agrupación Europea de Cooperación Territorial (AECT) en lo que se refiere a la clarificación, la simplificación y la mejora de la creación y la puesta en práctica de dichas agrupaciones (document en línia).

– (2012b). Propuesta de Reglamento del Parlamento Europeo y del Consejo por el que se establecen disposiciones específicas relativas al apoyo del Fondo Europeo de Desarrollo Regional al objetivo de cooperación territorial europea (document en línia).

Comitè de les Regions (2012). Lista de agrupaciones europeas de cooperación territorial cuya constitución ha sido notificada al Comité de las Regiones de la Unión Europea de conformidad con el artículo 5 del Reglamento (CE) nº 1082/2006 del Parlamento Europeo y del Consejo.

Bruselas, 25 de mayo de 2012 (document en línia).

Durà, Antoni; Xavier Oliveras (2010). “Cooperación Territorial y articulación del Arco Mediterráneo”. Papeles de Geografía, núm. 51-52, p. 95-104.

– [ed.] (2010). “Arc Mediterrani, euroregions i cooperació transfronterera”, dossier monogràfic. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 56/1.

–76–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 59-77 La cooperació territorial transpirinenca en el context de l’Arc Mediterrani

Antoni Durà i Guimerà

Fábregas García, Adela (2001). “Transportes y comunicaciones en la Europa bajomedieval”, dins: Salvador Sánchez-Terán et al. [ed.]. La formación del espacio histórico: transportes y comunicaciones, Salamanca: Ediciones de la Universidad de Salamanca, p. 105-148.

Fernández de Casadevante, Carlos (1985). La frontera hispano-francesa y las relaciones de vecindad. Especial referencia al sector fronterizo del País Vasco. Bilbao: UPV. Fundació CCC et al. (2011). II Conferència Econòmica de la Mediterrània Nord-Occidental.

“La Cooperació Territorial a la Mediterrània Occidental”. Barcelona 6 i 7 de juny de 2011.

Conclusions. Barcelona: Fundació Congrés de Cultura Catalana, Institut Universitari d’Estudis Europeus, Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Lluch, Ernest (1976). La via valenciana. València: Eliseu Climent.

Ministers Spatial Planning and Territorial Development (2011). Territorial Agenda of the European Union 2020. Agreed at the Informal Ministerial Meeting of Ministers responsible for Spatial Planning and Territorial Development, on 19th May 2011, Gödöllö, Hungary.

Perkmann, Markus. (2003). “Cross-border regions in Europe. Significance and drivers of regional cross-border co-operation”. European Urban an Regional Studies, núm. 10/2, p. 153-171.

Oliveras, Xavier (2009). La construcció metageogràfica de l’Arc mediterrani. Tesi doctoral inèdita. Bellaterra: Univ. Autònoma de Barcelona, 2 vols. [Document en línia. www.tdx. cat Tesis en Xarxa, UAB].

Oliveras, Xavier; Antoni Durà (2011). “Cooperación transfronteriza en el Pirineo Mediterráneo”, dins: Francisco Letamendia [ed.]. Pueblos y fronteras en los Pirineos y el altiplano andino. Madrid: Fundamentos, p. 49-64.

Oliveras, Xavier; Antoni Durà; Markus Perkmann (2010). “Las regiones transfronterizas: balance de la regionalización de la cooperación transfronteriza en Europa (1958-2007)”.

Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 56/1, monogràfic “Arc Mediterrani, Euroregions i cooperació transfronterera”, p. 21-40.

Roncayolo, Marcel (1990). L’imaginaire de Marseille. Port, ville, pôle. Marsella: Chambre de Commerce et d’Industrie de Marseille. Vol. V: “Histoire du commerce et de l’industrie de Marseille, XIXe-XXe siècles”.

Sahlins, Peter (1993). Fronteres i identitats: la formació de França i Espanya a la Cerdanya, segles XVII-XIX. Vic: Eumo.

Stocchiero, A. (2010). The geopolitical game of the European Union strategy for macroregions: Where does the Mediterranean stand? CeSPI, Working Paper, núm. 74/2010 [document en línia: www.cespi.it].

– (2011). “The external dimension of the European Union. Macro-regional strategies in the Mediterranean”. CeSPI, Working Paper, núm. 77/2011 [document en línia: www.cespi.it].

Tourret, Jean-Claude; Vincent Wallaert [ed.] (2010). Proyecto Medgovernance. 3 escenarios para un enfoque macroregional en el Mediterráneo. Marsella: Institut de la Méditerranée [Document en línia. www.medgov.net].

–77–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 74, desembre 2012, p. 79-99 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.14

Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011)1 Rafael Giménez-Capdevila Societat Catalana de Geografia rgcbcn@gmail.com

Resum Des de la convicció que el sistema de transports és un potent instrument estructurador de l’espai, dissenyat en funció d’uns pressupòsits ideològics i geopolítics, s’analitzen les vies de comunicació de l’istme pirinenc, a la frontera entre Espanya i França. Durant el període estudiat (1982-2011), dos arguments geopolítics s’afegeixen a les voluntats de construcció nacional com a motor de la configuració de les connexions transpirinenques: la integració dels estats de la península ibèrica a les institucions europees i l’emergència d’actors territorials subestatals. Així mateix, els paradigmes que guien les polítiques de transport evolucionen de l’expansionisme infraestructural a la sostenibilitat. La programació desajustada de projectes transfronterers, conseqüència d’interessos geopolítics contradictoris i desfasaments en l’adopció dels nous paradigmes, exemplifica les dificultats de governança del sistema de transports transpirinenc. El concepte de permeabilitat s’associa a la construcció d’un espai funcional transfronterer, però no resol la dicotomia entre escales d’abast local-regional o continental.

Paraules clau: cooperació transfronterera, geopolítica, governança, política de transports, Pirineus.

1. Aquest text és deutor de l’experiència acumulada com a secretari de la Comissió d’Infraestructures i Comunicacions de la Comunitat de Treball dels Pirineus entre 1988 i 2011. L’autor expressa l’agraïment a totes les delegades i delegats que han participat als treballs de la Comissió en aquest període, i en particular als seus coordinadors més longeus, Albert Serratosa i Jordi Follia. L’article s’ha realitzat en el marc del projecte de recerca titulat “25 años de proyectos transfronterizos entre España y Francia en el marco de la UE. Un análisis desde la geopolítica de planes, proyectos, agentes y resultados territoriales”, finançat pel Ministeri espanyol de Ciència i Innovació dins del Plan Nacional I+D+i 2008-2011 (ref. CSO2011-26151).

–79–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 77-99 Rafael Giménez-Capdevila Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011)

Resumen: Ideología y geopolítica en la configuración del sistema de transportes transpirenaico (1982-2011) Desde la convicción que el sistema de transportes es un potente instrumento estructurador del espacio, diseñado en función de unos planteamientos ideológicos y geopolíticos, se analizan las vías de comunicación del istmo pirenaico, en la frontera entre España y Francia. Durante el periodo estudiado (1982-2011), dos argumentos geopolíticos se añaden a las voluntades de construcción nacional como motor de la configuración de las conexiones transpirenaicas: la integración de los estados ibéricos en las instituciones europeas y la emergencia de actores territoriales subestatales. Asimismo, los paradigmas que guían las políticas de transporte evolucionan del expansionismo infraestructural a la sostenibilidad. La programación desajustada de proyectos transfronterizos, consecuencia de intereses geopolíticos contradictorios y desfases en la adopción de nuevos paradigmas, ejemplifica las dificultades de gobernanza del sistema de transportes transpirenaico. El concepto de permeabilidad se asocia a la construcción de un espacio funcional transfronterizo, pero no resuelve la dicotomía entre escalas de alcance local-regional o continental.

Palabras clave: cooperación transfronteriza, geopolítica, gobernanza, política de transportes, Pirineos.

Résumé : Idéologie et géopolitique dans la configuration du système des transports transpyrénéen (1982-2011) Dès la conviction que le système des transports est un puissant instrument structurant de l’espace, conçu en fonction de présupposés idéologiques et géopolitiques, on analyse les voies de communication de l’isthme pyrénéen, à la frontière entre l’Espagne et la France. Pendant la période étudiée (1982-2011), deux arguments géopolitiques s’ajoutent aux volontés de construction nationale comme moteur de la configuration des liaisons transpyrénéennes : l’intégration des États ibériques aux institutions européennes et l’émergence d’acteurs territoriaux sous-étatiques. De même, les paradigmes guidant les politiques des transports évoluent de l’expansionnisme des infrastructures à la durabilité. La programmation discordante de projets transfrontaliers, conséquence d’intérêts géopolitiques contradictoires et de décalages dans l’adoption des nouveaux paradigmes, est un exemple des difficultés de gouvernance du système des transports transpyrénéen. Le concept de perméabilité est associé à la construction d’un espace fonctionnel transfrontalier, mais il ne résout pas la dichotomie entre des échelles de portée locale-régionale ou continentale.

Mots clé: coopération transfrontalière, géopolitique, gouvernance, politique des transports, Pyrénées.

Abstract: Ideology and geopolitics in the cross-Pyrenean transport system configuration (1982-2011) With the conviction that the transport system is a powerful tool in organising the space, designed according ideological and geopolitical approaches, we seek to analyse –80–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 77-99 Rafael Giménez-Capdevila Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011)

the communication routes at the Pyrenean isthmus, on the border between Spain and France. Over the focused period (1982-2011), apart from nation-building, two further geopolitical factors are added as a driving force to configure cross-Pyrenean links: the integration of Iberian States within European institutions and the rise of territorial substate actors. As such, the paradigms guiding transport policies are evolving from infrastructural expansionism towards sustainability. The shift in cross-border project planning, as a consequence of contradictory geopolitical interests and gaps in the adoption of new paradigms, exemplifies the difficulties in the governance of the cross-Pyrenean transport system. The concept of permeability is associated to the construction of a cross-border functional space, but does not resolve the dichotomy between local-regional or continental scale.

Keywords: cross-border cooperation, geopolitics, governance, transport policy, Pyrenees.

*** La qüestió de les vies de comunicació transpirinenques crea controvèrsia.

N’hi hagué al segle xix quan es desplegaren els ferrocarrils i ha tornat a haver d’uns anys ençà amb l’expansió d’autopistes i línies ferroviàries d’altes prestacions.

N’és una mostra que la primera línia ferroviària realment transpirinenca2 –si es compleix l’enèsima previsió de les autoritats competents, que anuncien per l’abril del 2013 l’inici de l’explotació completa i interoperable dels 175 km de via entre Barcelona i Perpinyà– hagi necessitat vint-i-set anys d’estudis i obres per a la seva implantació. Un lapse durant el qual s’han posat en ser­vei 2.100 km de noves línies d’alta velocitat en ample estàndard a Espanya i gairebé 1.500 a França.3 El treball en què es basa el present article parteix de la convicció que el sistema de transports és un potent instrument estructurador de l’espai, els models de producció del qual estan dissenyats en funció d’uns determinats paràmetres ideològics i geopolítics, que varien per cada territori. L’istme pirinenc és un espai singular, particularment engrescador per a l’anàlisi, atesa la presència de fronteres estatals i subestatals, d’un massís muntanyós que allunya els grans eixos de transport modern, de patrimoni natural i cultural únic, de projeccions nacionals i polítiques sovint contradictòries.

2. No sembla balder recordar que l’any 1844 el govern espanyol adoptà per als ferrocarrils d’interès general una amplada de via particular, que no modificà quan pocs anys després a tota l’Europa central i occidental se’n generalitzà una altra. L’aïllament ferroviari de la península Ibèrica ha condemnat els fluxos transpirinencs a utilitzar massivament el transport per carretera, perquè imposava el transbordament de passatgers i mercaderies o a valer-se de material mòbil específic capaç de circular tant per vies d’amplada espanyola com estàndard.

3. A finals del 2012, la longitud de línies d’alta velocitat en explotació a França era de 1.884 km, comptant també les posades en servei entre 1981 i 1986, segons les dades publicades per Réseau Ferré de France (RFF) a la seva pàgina web (www.rff.fr). Per la seva banda, a la Declaración de la red 2012, l’Administrador de Infraestructuras Ferroviarias (ADIF) anuncia que té operatius 2.849 km de línies que compleixen les condicions de la legislació espanyola per a ser declarades d’alta velocitat.

–81–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 77-99 Rafael Giménez-Capdevila Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011)

L’objectiu principal de l’article és aportar elements per a la comprensió de la configuració dels sistemes de transport que abasten l’istme pirinenc.

L’acotació temporal proposa l’any 1982, quan es reuní la Conferència de les Regions Pirinenques, com l’inici d’una nova etapa en les relacions transpirinenques. Hi foren convidats uns actors fins aleshores inexistents o menystinguts –les regions i comunitats autònomes–, al mateix temps que es prefigurava la incorporació dels estats de la península Ibèrica a la Comunitat Econòmica Europea. Els trenta anys que s’han escolat proporcionen una perspectiva prou àmplia per a l’anàlisi de corrents de fons.

La naturalesa de l’objectiu perseguit necessita d’una anàlisi complexa, amb aportacions procedents de diverses disciplines, com ara la geografia, l’economia, l’enginyeria i la ciència política, a més de l’ús de fonts d’orígens geogràfics també diversos. Tanmateix, ha estat poc productiva la recerca de treballs sobre els fonaments ideològics inductors del sistema de transports transpirinenc concebut des de la globalitat, és a dir, integrant els punts de vista dels territoris al nord i al sud dels Pirineus. En canvi, ha estat una guia útil l’estudi que Gautier Chatelus i Gian-Paolo Torricelli van realitzar per als Alps (1994).

Algunes referències històriques sobre la construcció de les vies transpirinenques, com les sintetitzades per Jean Sermet (1965) quant a les carreteres i Esther Vidal Raich (1999) per als ferrocarrils, permeten conèixer amb detall els actors i els processos de decisió de períodes anteriors. La literatura en aquest àmbit és prou extensa, tot i que no sempre queda garantida la mirada global sobre els Pirineus, incorporant-hi l’observació des d’ambdós vessants. Com a complement, serveix l’article “Els Pirineus: geografia de la circulació i política de transports” publicat en aquesta mateixa revista el 2005.

Quant als aspectes teòrics, per a França s’han seguit els treballs de l’economista François Plassard en relació als efectes territorials de les grans infraestruc­ tu­res del transport (2003) i del geògraf Philippe Subra (2007), que els analit­za des del punt de vista de la geopolítica. Per a Espanya, s’han aprofitat els elements que aporta l’assaig de l’economista Germà Bel (2011) sobre la permanència i la intensificació de la construcció radial del sistema de transports.

Pel que fa als punts de vista dels actors territorials implicats, s’ha consultat una nombrosa literatura grisa, inclosos els plans i projectes d’infraestructures aprovats o proposats. Les idees de fons s’han manifestat en publicacions especialitzades o de difusió limitada, com ara els articles de l’enginyer de camins Albert Serratosa (1973 i 1987); la tesi de la geògrafa Ana Isabel Escalona Orcao (1990), que presenta el punt de vista d’Aragó; l’informe de l’enginyer Gérard Franc (1990), inspirador de la visió oficial de l’administració central francesa; el llibret Démain Midi-Pyrénées (1993), que inclou un postfaci del geògraf Georges Bertrand i sintetitza els treballs de prospectiva conduïts des d’aquella regió a l’horitzó 2015; l’article dels enginyers Antonio M. López Corral i Antonio Sánchez Soliño, publicat a la Revista de Obras Públicas (2003), que transmet la visió oficial de l’administració central espanyola; i nombrosos textos –82–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 77-99 Rafael Giménez-Capdevila Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011)

editats en mitjans de comunicació. Òbviament, la documentació produïda per la Comunitat de Treball dels Pirineus ha estat una font d’informació ineludible.

El present text s’estructura en cinc capítols, el darrer dels quals conté les conclusions. El primer aborda les infraestructures de transport com a instrument de la construcció nacional i objecte de competència territorial. El segon, els paradigmes que guien les polítiques de transport, que van de l’expansionisme infraestructural a la sostenibilitat. El tercer focalitza l’atenció als Pirineus, que uns veuen com a la barrera que relega la península Ibèrica a la perifèria d’Europa i uns altres com a un obstacle distribuïdor dels fluxos econòmics. El quart, investiga com el concepte de permeabilitat s’associa a l’istme pirinenc per a construir-hi un espai funcional transfronterer, però sense resoldre la dicotomia que es presenta entre funcions derivades d’escales territorials diverses.

Infraestructures de transport, construccions nacionals i competència territorial En abordar l’anàlisi de la frontera pirinenca, no és sobrer recordar que a Espanya i França, com arreu, les xarxes de transport construïdes per iniciativa de l’estat porten l’empremta de la respectiva representació de l’espai nacional (Plassard, 2003, p. 11). En ambdós casos s’imposa la configuració radial (en étoile), amb confluència a la capital.

Des de l’edat mitjana París és la capital de França gràcies a una decisió política i –d’acord amb la tesi clàssica formulada pel geògraf Paul Vidal de La Blache– a una accessibilitat privilegiada que facilita l’orientació de les principals conques hidrogràfiques del territori que domina (Damette i Scheibling, 2008, p. 11-12). A mesura que el desplegament de successives xarxes sota poders centralitzats ha estructurat el territori francès, la posició de París s’ha vist reforçada, fins a esdevenir l’indiscutible centre polític, demogràfic i econòmic del país. Així ho reflecteix la representació social del territori francès, que s’identifica amb la figura geomètrica d’un hexàgon tancat en si mateix i ignorant els territoris veïns (Lafont, 2007, p. 5-6; Alvergne i Musso, 2009, p. 15).

Qualsevol relació d’interès nacional o internacional que no passi per París és inconcebible. D’aquí vénen les dificultats per encaixar una visió europea de les xarxes de transport, per superar estratègies defensives basades en la focalització parisenca (Damette i Scheibling, 2008, p. 26).4 La naturalització d’aquest “mite essencial de la consciència nacional francesa” que és el centralisme (Lafont, 1967, p. 30), malgrat la denúncia del “colonialisme interior” de JeanFrançois Gravier i del mateix Robert Lafont, permet que la rendibilitat econò4. Un editorial del diari Le Monde (21/5/2003) acusava la política francesa d’infraestructures de transport de no haver tingut prou “reflex europeu”, malgrat reconèixer-se com a país de trànsit. Si l’actual espai de referència és Europa, les infraestructures s’hi haurien d’adaptar, perquè “la política de transports depèn de la geopolítica”.

–83–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 77-99 Rafael Giménez-Capdevila Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011)

mica sigui preponderant en la decisió sobre el traçat de les noves infraes­tructures de transport. Així, el pes econòmic i demogràfic de la capital encara contribueix a la consolidació d’aquesta estructura territorial.

L’espai ibèric ha seguit unes altres pautes d’organització política, demogràfica i econòmica, però almenys des del segle xviii compta amb la ferma voluntat de construir per a Espanya un “estat radial”, amb una “capital total”, política i econòmica, a Madrid (Bel, 2011). A diferència de França, que ja té el model consolidat, a Espanya hi ha contestació per part d’alguns actors, principalment en dos territoris frontissa amb França: Catalunya i el País Basc. El sistema de transports representa un instrument polític de primer ordre en la construcció nacional (nation building), ja sigui per establir i reforçar l’estat uniforme i cen­ tralitzat, o bé per intentar la implantació d’una estructura policèntrica i plurinacional. Sovint esdevé el camp de batalla destacat de la confrontació entre models antagònics, amb avantatge per a les xarxes radials impulsades per l’estat, que consoliden la polaritat de Madrid i descuren les connexions transversals.

Així, les infraestructures ocupen un lloc preferent en la reivindicació catalanista, que s’integren al discurs del dèficit fiscal i del dret a decidir. Les decisions en aquest camp estan guiades per estratègies polítiques més que per criteris estrictament econòmics.

Els processos descentralitzadors del darrer quart del segle xx –que en el cas espanyol suposen la transferència de poder polític cap a les comunitats autònomes i en el francès un major protagonisme de les regions i ens locals– han incrementat el nombre d’actors territorials. Malgrat certes aparences, el paisatge politicoadministratiu a una banda i l’altra dels Pirineus varia substancialment (Becat, 2008), però té en comú que la governança del sistema de transports és multinivell. En conseqüència, s’hauria d’esperar que la política de transport s’adaptés a aquesta organització territorial. Tanmateix, tant a França com a Espanya, l’estat central manté el poder de decisió sobre la localització (territorial), la programació (temporal) i les prestacions de les grans infraestructures. La tendència de llarga durada constatada en l’evolució del sistema de transports no deixa dubte sobre l’efecte centralitzador i concentrador en benefici de les respectives capitals. Els estats francès i espanyol llegeixen el territori des de llurs centres cap a la perifèria, als confins de la qual rauen les fronteres. El desplegament de les xarxes de transport avança en el mateix sentit; les connexions transfrontereres es conceben com a continuació de les interiors.

La instrumentalització del sistema de transports per a la construcció dels projectes nacionals no pot amagar, utilitzant la terminologia de la ciència política, unes altres funcions legitimadores, amb potencial prou conflictiu. Certament, la satisfacció de la demanda seria la més evident, sempre i quan el càlcul s’estableixi amb consens. Les contribucions a l’equilibri o cohesió territorial –un concepte tan imprecís com anhelat– i al desenvolupament econòmic, formen part de la cartera de mites que tot projecte infraestructural exhi–84–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 77-99 Rafael Giménez-Capdevila Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011)

beix al frontispici. Aquesta qüestió es tractarà més endavant, però la referència aquí és necessària per a introduir la noció de competència territorial, que batega dins l’argumentari justificatiu.

El principal objectiu d’una intervenció sobre el sistema de transports no és altre que millorar l’accessibilitat del territori al qual serveix, per l’increment de la capacitat, la velocitat o la seguretat. L’expectativa de diferencial relatiu d’accessibilitat atia els conflictes interterritorials, perquè la construcció d’una infraestructura n’exclou d’altres, sigui per oportunitat política o rendibilitat econòmica (Plassard, 2003). Així, les estratègies dels actors territorials pretenen tant impulsar els projectes desitjats com impedir els dels competidors, sense que importi la proximitat. Es tracta d’adquirir una polaritat que, a més de la primacia del lloc, asseguri la “sobirania dels enllaços” (Alvergne i Musso, 2009, p. 211-213), el control de les relacions per part d’un node propi que les converteixi en oportunitats econòmiques en benefici dels actors locals.

Per tant, es pot afirmar que les voluntats geopolítiques guien l’impuls o la dilació en l’execució de les infraestructures i la distribució ter­ritorial del poder polític determina la configuració de les xarxes. Altrament, la diversa cor­relació de forces entre actors territorials a Espanya i França multiplica la complexitat dels processos de decisió per als projectes transfronterers.

A França, l’estat s’ha erigit en àrbitre garant de l’interès general, amb procediments i instruments que pretenen la màxima objectivació de les decisions.

Panorama que contrasta amb el del sud dels Pirineus, on domina una aferrissada competència territorial entre projectes antagònics, amb l’estat central com a “àrbitre interessat”, segons l’expressió del politicòleg Joan Ramon Resina. La necessitat de desenvolupar les comunicacions amb França i el centre d’Europa entra en contradicció amb l’afavoriment de territoris considerats rics i potencialment secessionistes.5 Des de Catalunya es denuncia la voluntat de l’Estat espanyol per retardar i fer ineficaces les infraestructures no radials,6 en particular el corredor mediterrani, un dels estendards de la identitat nacional catalana en matèria de grans infraestructures de transport. D’altra banda, la versió oficial espanyola justifica l’aposta per corredors alternatius en la disponibilitat de sòl barat i abundant, així com en la contribució a descongestionar les zones litorals, on s’evitaria la construcció de més infraestructures en entorns densos.7

5. El periodista Enric Juliana denuncia una maniobra dels partits majoritaris espanyols al Parlament Europeu, per “evitar que les connexions d’Espanya amb Europa (...) passin exclusivament per Euskadi i Catalunya”, i en conclou que “fa temps que la independència de Catalunya és una variable operativa a Madrid”. Enric Juliana: “El tren de la costa”. La Vanguardia, 16/11/2012. En efecte, l’argument no és nou i també s’explota des d’Aragó: “Por razones estratégicas, a España le conviene permeabilizar el Pirineo por nuestra Comunidad, pieza de seguridad”. Editorial: “El Pirineo como muralla”. Heraldo de Aragón, 27/4/2005.

6. Pere Macias, diputat de CiU al Congrés, entrevista a El Temps 3/4/2012.

7. “[A]lternativas [que] discurren por territorios demográficamente desertizados y productivamente débiles”. José Miguel Iribas Sánchez: “El corredor mediterráneo necesario pero insuficiente”. El País, 23/4/2012.

–85–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 77-99 Rafael Giménez-Capdevila Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011)

Polítiques de transport: de l’expansionisme infraestructural a la sostenibilitat Entre les funcions legitimadores del sistema de transports citades més amunt, la contribució al desenvolupament econòmic mereix també una atenció específica en el cas dels enllaços transpirinencs. A més mobilitat, major riquesa. A més i millors infraestructures de transport, major desenvolupament econòmic.

Amb connexions abundants, més competitiu pot ser un territori.8 Tant se val que estudis empírics i teòrics posin en dubte aquesta correlació mecànica.

L’arrelament manifest en els discursos dominants en fa un ingredient ideològic primordial en la creació de les xarxes de transport, fins al punt que adquireix la categoria de paradigma. La fe en la correlació penetra institucions públiques i actors socioeconòmics. La política de transports s’assimila així a l’obra pública, a l’expansió infinita de les infraestructures.

La ideologia expansionista té com a corol·lari el retard, el dèficit o la insuficiència de les infraestructures. Des de la dècada de 1970, l’Estat francès impulsà un ampli programa d’extensió de la xarxa d’autopistes, justificat en la necessitat de reduir la diferència amb Alemanya (Plassard, 2003, p. 77). A Espanya, superar el “dèficit crònic” en relació als països europeus de l’entorn destaca entre els objectius dels plans d’infraestructures adoptats en els darrers tres decennis per governs d’adscripció política diversa. L’ús del mot “esforç” en aquest context és ben significatiu.

La comparació entre territoris no es limita als estats. També a l’interior d’aquests hi ha greuges respecte de les infraestructures. A Espanya, l’opció redistributiva o d’equitat té un pes determinant en la planificació. Amb la construcció d’autovies, línies ferroviàries d’alta velocitat i aeroports, les regions endarrerides econòmicament han estat les més afavorides, a més de la capital de l’estat. També entraria en aquesta categoria la noció francesa de désenclavement, que reclama la millora de la connectivitat per als territoris al marge dels principals corredors, emparant-se en el dret a l’accessibilitat.9 Per principi, la dotació existent no satisfà les aspiracions, presents i projectades, dels actors econòmics que operen en el territori. Així, es genera una cursa per a l’atracció d’inversions, motivada per la lògica del creixement econòmic.

Ara bé, els períodes més productius a cada banda de la frontera pirinenca no coincideixen. Així, mentre França inicia una ambiciosa política d’infraestructures tot just acabada la Segona Guerra Mundial, amb continuïtat durant els “trenta anys gloriosos” (1945-1973), a Espanya l’impuls 8. La noció de competitivitat aplicada al territori implica el predomini dels aspectes econòmics sobre els polítics.

9. La següent cita ho fa més explícit: “La condition de l’équilibre (comme d’ailleurs de la compétitivité) de MidiPyrénées, réside donc dans un effort sans précédent en faveur des transports, qui débouche à la fois sur le désenclavement et sur le décloisonnement de notre région. (…) Désenclaver, c’est brancher Midi-Pyrénées sur les grands axes nationaux et internationaux. Décloisonner, c’est faciliter la circulation des Midi-Pyrénéens sur l’ensemble du territoire régional” (Région Midi-Pyrénées, 1993, p. 63).

–86–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 77-99 Rafael Giménez-Capdevila Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011)

inversor s’emprèn a partir dels anys 1980 i s’accelera durant la “dècada prodigiosa” (1997-2008). L’evolució de la inversió esmerçada en la creació i manteniment d’infraestructures de transport en relació al producte interior brut (PIB) durant els dos darrers decennis mostra part del desfasament (fig. 1). Si a França des del 1999 l’índex s’estabilitza entorn de l’1%, un nivell considerat adequat per a l’Europa occidental, en canvi a Espanya, amb la inestimable contribució dels fons comunitaris, a partir del 2001 la inversió equival a l’1,3 i fins a l’1,5% del PIB, és a dir una situació que s’acosta més als països en transició que no pas als madurs. Es pot afirmar doncs que els recursos invertits en aquesta darrera dècada al sistema de transports a Espa­nya han estat extraordinaris.10 Figura 1. Inversió en infraestructures de transport en relació amb el PIB (%): França i Espanya, 1992-2009 1,6 1,5 1,4 1,3 % 1,2 1,1 1,0 0,9 0,8

1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 Espanya

França

Font: elaboració de dades de l’International Transport Forum/OCDE

10. En base a l’experiència i amb certa dosi d’arbitrarietat, l’OCDE ha fixat l’1% del PIB com a nivell d’inversió òptim en infraestructures de transport als països madurs occidentals. Als països en transició cap a l’economia de mercat del centre i l’est d’Europa, des de l’any 2002 s’observa un augment de la inversió fins a arribar a fregar el 2% del PIB l’any 2008, que es justifica en les mancances de les dècades anteriors i gràcies als ajuts comunitaris un cop incorporats a la UE (International Transport Forum, 2010, p. 43-45). Fonts oficials espanyoles, probablement amb una metodologia diferent, eleven l’esforç inversor a Espanya durant aquest període, que arribaria al màxim el 2008 amb l’1,74% del PIB (Ministerio de Fomento: PITVI, 2012, p. II.218). Per a la comparació internacional semblen més adequades les dades aportades per l’OCDE, perquè garanteixen una sèrie llarga i metodològicament estable. Això no obstant, les dades espanyoles informen sobre la tendència futura, quan es preveu la caiguda de l’esforç inversor durant el període cobert pel nou pla d’infraestructures al 0,8%, és a dir la meitat de l’assolit durant el període anterior.

–87–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 77-99 Rafael Giménez-Capdevila Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011)

Al decalatge temporal de les inversions s’afegeix la diversitat de mètodes de selecció de projectes. El criteri econòmic, mitjançant el càlcul cost-benefici que avalua la rendibilitat interna, s’aplica a França des del 1970 i adquireix rang legislatiu el 1982 (Plassard, 2003, p. 22). A Espanya no es practica més que marginalment o com a justificació a posteriori. Ultra els objectius geopolítics citats més amunt, la decisió es fonamenta en un repartiment territorial de les inversions, l’anomenat “cafè per a tothom en infra­estruc­ tures”.11 Quan, des de Catalunya o bé per la Comissió Europea, es reclama del govern espanyol l’aplicació del criteri de rendibilitat econòmica en l’assignació d’in­versions, a França ja s’avança cap a un altre horitzó, engegat amb el Grenelle de l’environnement.12 La nova etapa, qualificada de canvi de paradigma, posa l’impacte ambiental dels projectes al centre de la decisió. L’objectiu de reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle guiarà la política de transport,13 considerant els costos socials i ambientals de la creació, manteniment i ús del sistema de transports, entre els quals el consum energètic i d’espais agrícoles i naturals, que s’haurà de limitar. Tanmateix, la nova legislació també contempla, entre els arguments a considerar en la presa de decisió, el paper de les infraestructures de transport quant al désenclavement, a l’or­denació i competitivitat dels territoris i, aquí hi ha novetat, als objectius transfronterers. L’adopció dels principis de sostenibilitat implica canvis en les prioritats, que es centraran a afavorir el transport de proximitat, els modes alternatius a la carretera i a l’aeri, i l’optimització de les infraestructures existents abans que crear-ne de noves.14 Un altre aspecte que cal valorar de la política d’infraestructures és el que fa referència als procediments d’informació i debat sobre els projectes. També en aquesta qüestió és significatiu el decalatge entre la tradició i les pràctiques a una banda i l’altra de la frontera pirinenca. La institucionalització del debat públic a França es desplega des del 2002 sota el paraigua de la democràcia de proximitat, en una voluntat d’oferir canals d’expressió de les inquietuds i anhels que desperten les obres públiques. Al contrari, a Espanya predomina la con11. Un recent llibre, de títol eloqüent, analitza una sèrie d’obres realitzades a Espanya durant la dècada 2000-2010 que, en opinió dels autors, exemplifiquen la certesa que “la dilapidació de recursos públics en infraestructures garantiria la igualtat de totes les regions, la ficció de la cohesió territorial” (Macias i Aguilera, 2012).

12. El Grenelle de l’environnement fou un procés iniciat el 2007 mitjançant la concertació entre diversos actors públics i privats, amb l’objectiu de dissenyar i aplicar polítiques de lluita contra el canvi climàtic i fomentar un nou model de desenvolupament sostenible. Dues lleis, aprovades el 2009 i 2010, li atorgaren naturalesa jurídica.

13. Segons les xifres divulgades per l’Agència Ambiental Europea (EEA, 2011), el 2009 les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle causades pel transport terrestre foren a França un 9% més elevades que el 1990, mentre que a Espanya l’augment fou del 71%. Els acords de Kyoto comporten que el 2020 el volum d’emissions no superi el de 1990, que la Unió Europea es compromet a rebaixar en un 20%. La legislació francesa derivada del Grenelle de l’environnement preveu dividir per 4 aquest volum l’any 2050.

14. Això no obstant, l’Schéma national des infrastructures de transport (SNIT), el pla elaborat el 2011 que concreta els postulats del Grenelle de l’environnement, encara proposa dedicar la major part dels recursos a la creació de noves infraestructures, sobretot ferroviàries. La seva aplicació està, però, pendent de la decisió d’una comissió de parlamentaris i experts per reduir-hi el nombre de projectes i el volum d’inversions.

–88–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 77-99 Rafael Giménez-Capdevila Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011)

flictivitat (Nel·lo, 2003) i la judicialització de les diferències. La construcció de la línia ferroviària d’alta velocitat a Catalunya en dóna fe, amb diversos episodis destacats, entre els quals el del túnel arran del temple de la Sagrada Família, a Barcelona.

En definitiva, la producció i gestió del sistema de transports segueix paràmetres dissemblants al nord i al sud dels Pirineus, tot i que el culte a l’expansió de les infraestructures amara els discursos polítics d’ambdós vessants. A més, l’evolució recent de les polítiques de transport a cadascun dels estats encara ha eixamplat més la divergència. Aquest conjunt de desfasaments té conseqüències quan es perceben des de l’altra banda de la frontera, per la seva capacitat de generar incomprensions i desconfiances, com es veurà més endavant.

Els Pirineus, entre barrera que crea perifèria i obstacle a vorejar Apuntats alguns dels fonaments ideològics que guien la implantació de les xarxes de transport, la serralada pirinenca agafa el protagonisme.

Una visió clàssica descriu la península Ibèrica com una pell de brau estesa, un bloc tancat soldat a Europa per una barrera muntanyosa, que tanmateix l’aïlla del centre neuràlgic europeu (Terán, 1949, p. 23). La percepció dels Pirineus com a obstacle a les comunicacions duu aparellada la consciència de situació perifèrica de la península, singularitat geogràfica les conseqüències de la qual dificulten les aspiracions d’integració econòmica europea. Fins i tot la Comissió Europea se’n féu ressò a l’informe encarregat a Karel Van Miert (2003) sobre les prioritats a les xarxes transeuropees, on els Pirineus foren descrits com un “obstacle natural que constitueix un fre al desenvolupament econòmic”. La perifericitat és percebuda com a especialment perjudicial perquè l’estructura productiva espanyola, amb destacat protagonisme dels productes agrícoles peribles i del turisme, requereix un ús intensiu del transport (López Corral i Sánchez Soliño, 2003, p. 11-12).

De fet, els grans massissos muntanyosos europeus, localitzats sobretot cap al sud del continent, s’assenyalen com a obstacles a la lliure circulació de fluxos econòmics. S’argumenta que fragmenten l’espai i les xarxes de transport terrestre resulten així discontínues, poc coherents i saturades, amb elevats costos operatius (Tourret, 2007, p. 59). En conseqüència, ressorgeix a Espanya la necessitat mítica de “trencar” la barrera pirinenca.15 15. José Blanco, Ministre de Fomento, afirmava en seu parlamentària: “la apuesta que hace el Gobierno de España por estos corredores [els tres transpirinencs], nos va a permitir romper definitivamente una barrera que ha sido una de las grandes dificultades para el desarrollo de España”. El diputat Rafael Simancas (PSOE) reblia el clau: “El objetivo es convertir definitivamente la frontera pirenaica en el vínculo pirenaico. Transformar lo que históricamente ha sido, más que una barrera natural, una barrera política, una barrera económica, una barrera cultural, una barrera incluso para el avance de los derechos, en un nuevo vínculo para estrechar aún más los lazos de fraternidad entre la sociedad francesa y la sociedad española y para favorecer las mejores condiciones en el desarrollo común”. Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados. IX Legislatura: Madrid, 20/5/2009, núm. 84.

–89–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 77-99 Rafael Giménez-Capdevila Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011)

Una barrera que a França s’entén des del concepte de frontera natural. Al segle xvii es forja el mite dels Pirineus com a barrera contínua i només franquejable als extrems, temàtica que el geògraf Jean-Yves Puyo (2007 i 2009) ha estudiat a bastament. Encara avui, són descrits per la Mission Opérationnelle Transfrontalière com una frontera estable i hermètica,16 quan uns anys abans eren la “frontera salvatge” (Giménez Capdevila, 2005, p. 97). La natura s’ha encarregat de procurar passos arran de mar, abans itineraris d’invasions militars, ara de fluxos comercials. Així, no sembla necessari, vist a escala continental, contrariar-la, si no és per facilitar alguns enllaços de vocació regional. En essència, aquesta era la conclusió d’un informe encarregat a finals de la dècada de 1980 per l’administració central (Franc, 1990, p. 26-28). Amb el pas dels anys, no hi ha indicis que la posició de l’Estat francès hagi variat gaire, malgrat els esforços espanyols per crear itineraris viaris potents al centre dels Pirineus.

Tot i la supremacia de l’estat central sobre els ens territorials, les regions a tocar dels Pirineus han formulat els seus propis discursos quant a les connexions amb la península Ibèrica. Des d’Aquitània i Llenguadoc-Rosselló proposen afinar a escala regional les opcions estratègiques consolidades a escala nacional.

Focalitza els debats la urgència de l’augment de capacitat dels corredors que travessen les respectives regions, que consideren saturats. En canvi, des de Migdia-Pirineus es palesa el disgust amb l’opacitat de la serralada, perquè la regió no accepta romandre al marge dels corredors de connexió ibèrica. Reclama la condició de cruïlla (carrefour), afegint-hi al que relliga la Mediterrània i l’Atlàntic un segon eix que des de Lió es perllongaria fins a Espanya, la “diagonal continental”. L’anhel de “transparència” dels Pirineus que expressen els actors de la regió Migdia-Pirineus persegueix el lligam amb el seu “rerepaís natural”, la península Ibèrica (Région Midi-Pyrénées, 1993, p. 63-65).

Al sud dels Pirineus, els actors territorials presenten un esquema gairebé simètric. Els discursos hegemònics al País Basc i Catalunya, on es localitzen els extrems pirinencs amb relleu moderat, fan èmfasi en la inclusió dels passos fronterers allà acomodats dins dels grans corredors de comunicació d’abast continental. Mentre Espanya es proclama un apèndix d’Europa, Catalunya i el País Basc exhibeixen vocació de portes i en reclamen el reforçament (Serratosa, 1973).

Per contra, el greuge de les mancances de comunicació a través dels Pirineus articula el discurs aragonès. Parteix del supòsit que les xarxes de transport que travessen el territori s’han desplegat amb lògiques alienes, la radial espanyola i la que exerceix l’atracció dels pols econòmics català i basc. Aquestes lògiques 16. “La frontière de la France avec l’Espagne, qui suit la ligne de crête du massif Pyrénéen, est l’une de celles qui a le moins subi de changements au fil des siècles (Traité des Pyrénées 1659). Sa topographie montagneuse la rend très hermétique, à l’exception d’une zone centrale, à la hauteur de la principauté d’Andorre, et des deux bandes côtières, basque et catalane. Celles-ci constituent les deux grandes portes de l’Espagne sur le reste de l’Europe, héritant ainsi d’une vocation très particulière de couloir international”. http://www.espaces-transfrontaliers.org, consultat 28/8/2012.

–90–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 77-99 Rafael Giménez-Capdevila Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011)

han descurat l’articulació meridiana d’Aragó, que inclou la sortida directa a França, objectiu que acumula un reguitzell de frustracions no prou ben païdes.17 De fet, ha esdevingut una obsessió, perseguida des de mitjan segle xix (Vidal Raich, 1999) i anomenada “esperit del Canfranc”,18 que a finals del xx reprèn amb força des de la convicció que el territori aragonès no pot seguir marginat dels grans corredors transeuropeus.

Vist des de la península Ibèrica, França és lloc de pas obligat per a les connexions terrestres cap a la resta d’Europa. La millora del seu sistema de transports representa una reducció dels inconvenients d’aquest trànsit, però les realitzacions no sempre s’interpreten com les més adequades per als interessos espanyols. Alguns mitjans de comunicació, fent-se ressò de la percepció que en tenen empreses i institucions, acusen la política de transports francesa de mantenir la perifericitat d’Espanya, de voler-la aïllada i allunyada del centre neuràlgic d’Europa, atès que no impulsa prou la millora de les comunicacions en direcció a la península Ibèrica.19 Li retreuen que dediqui més esforços als Alps que no pas a “apropar-se” als Pirineus, i per això li demanen un canvi de prioritats. El recel espanyol es sustenta en la manca de continuïtat, Pirineus enllà, d’unes xarxes de transport que, Pirineus ençà, han conegut un salt qualitatiu remarcable durant la dècada del 2000.

Per trobar a Espanya desconfiança envers França no cal, doncs, remuntar-se al 1808, quan en unes circumstàncies ben diferents, Antoni de Capmany redactà el pamflet Centinela contra franceses. A la disparitat de criteris ideològics i geopolítics s’hi afegeixen temporalitats mal reeixides en enllaços transpirinencs: tancament de la línia ferroviària entre Auloron i Canfranc, accessos incomplets al nord del túnel viari de Somport, autopista frustrada PamplonaOrtès, descoordinació en la construcció de diversos trams de la línia d’alta velocitat Barcelona-Perpinyà-Montpeller...

17. “[E]n época contemporánea y fundamentalmente en las últimas décadas del siglo xx, el sistema de transportes de Aragón experimenta un progresivo desequilibrio a favor del eje del Ebro (…). Esta circunstancia no puede por menos que ser considerada una anomalía en lo que, pensamos que legítimamente, puede denominarse vocación del sistema de transportes de la región. No obstante, tal anomalía no tendría mayor trascendencia si no fuera porque traduce la adaptación del sistema regional a unas necesidades de transporte extrarregionales, satisfechas mediante la potenciación del eje del Ebro (en lo que se refiere a la circulación interior) y de los ejes transpirenaicos costeros (en lo que se refiere a la circulación exterior), con la consiguiente marginación de las vías pirenaicas de Aragón. Por todo ello la situación de las vías transpirenaicas, carreteras y ferrocarril, es uno de los efectos más significativos de la reciente evolución del sistema de transportes de la región aragonesa; y lo que es más, refleja la propia marginación de Aragón dentro del espacio socioeconómico nacional. Por último tampoco hay que olvidar que, dado el carácter internacional de tales vías, también se han visto afectadas por la marginación de que han sido objeto, en un proceso similar al aragonés, las regiones pirenaicas francesas y, por tanto, las travesías centropirenaicas del país vecino”. (Escalona Orcao, 1990, p. 12-13) 18. Expressió que tradueix el desig aragonès de comunicació ferroviària directa amb França. Javier García Antón: “El Canfranc está técnicamente muerto”. Diario del Alto Aragón, 1/5/1994.

19. A tall d’exemple: Enrique Morales: “España continuará aislada por AVE y carretera en el año 2010”. La Gaceta de los Negocios, 25/03/2002. Rafael Izquierdo: “Permeabilizar los Pirineos”. El País, 23/11/2003. Gregorio Martín: “El cuello de botella francés”. El País, 19/12/2003. Joaquín Prieto: “Francia margina a España en sus 50 proyectos de grandes infraestructuras”. El País, 19/12/2003. Dirigents empresarials s’expressaren en aquest sentit amb més o menys vehemència al Foro Empresarial España Francia: Las infraestructuras de transporte desde una perspectiva empresarial, organitzat a Madrid per l’associació Diálogo els anys 2009 i 2010.

–91–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 77-99 Rafael Giménez-Capdevila Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011)

Nogensmenys, i sense ometre que el desplegament infraestructural obeeix a la conformitat amb la directriu radial centrada a París, en els darrers decennis França ha impulsat diverses connexions transfrontereres de qualitat: amb la Gran Bretanya (túnel sota el canal de la Mànega), amb Bèlgica i els Països Baixos, amb Alemanya i l’Est d’Europa (línies ferroviàries d’alta velocitat) i amb Itàlia a través dels Alps (un nou túnel ferroviari de base entre Lió i Torí compta amb garanties de realització a mig termini). En tots els casos citats, el potencial demogràfic i econòmic que les noves infraestructures posen en relació és incontestablement superior a l’ofert per les relacions transpirinenques.

La xarxa d’autopistes en direcció de la península Ibèrica també ha conegut obres espectaculars –com el viaducte de Milhau– i s’ha completat la major part dels trams previstos per a connectar-la. En alta velocitat ferroviària les realitzacions i projectes compromesos han de permetre nous enllaços transfronterers a mig termini, tant per la façana atlàntica com per la mediterrània.

Per la seva banda, la política de transports espanyola no ha inclòs les relacions transfrontereres entre les seves prioritats fins que no ha considerat suficient­ ment consolidada l’articulació interna de les noves xarxes.20 Per tant, convé prendre amb cautela la malfiança expressada envers França. A principis de la dècada de 1990, els governs de Catalunya i del País Basc ja havien presentat avantprojectes per a la construcció de noves línies ferroviàries transfrontereres.

Gairebé un quart de segle més tard, els governs espanyols es vanten de la xarxa ferroviària d’alta velocitat més extensa d’Europa, però les connexions amb França encara no s’han realitzat.

L’istme pirinenc, de la permeabilitat a l’espai funcional transfronterer Enfront de la desconfiança institucional i la marginalitat territorial, s’alça una estratègia innovadora que cristal·litza el 1982 a la Conferència de les Regions Pirinenques, reunida a Jaca i Auloron sota els auspicis de la Conferència de Poders Locals i Regionals del Consell d’Europa. Dos moviments de fons l’emparen: la futura integració dels estats de la península Ibèrica a les institucions comunitàries europees i l’emergència d’actors territorials subestatals amb discurs autònom. Pocs anys després, l’enginyer Albert Serratosa, ponent sobre les comunicacions transpirinenques a la Conferència, deixà constància de la convicció que aquest doble moviment permetria superar les concepcions 20. Així ho reconeix un alt càrrec del Ministeri de Fomento: “Si bien es cierto que la red de carreteras había tenido una fuerte expansión a lo largo de la segunda mitad de la década de los ochenta, los restantes modos de transporte, especialmente el ferrocarril, apenas se habían desarrollado. Por otra parte, la planificación seguía obedeciendo a criterios de interés nacional y apenas tenía en consideración los intereses comunitarios que, a efectos de la integración, cohesión y vertebración del territorio, podían presentar los proyectos, principalmente los transfronterizos” (López Corral i Sánchez Soliño, 2003, p. 11).

–92–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 77-99 Rafael Giménez-Capdevila Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011)

geopolítiques fundades únicament en les visions estatals.21 Hi contribuirien els colossals volums d’inversió en infraestructures de transport que presagiava el context de rellançament econòmic i confiança en l’avenç tecnològic.22 Tot i l’optimisme inicial, per a triomfar el nou paradigma necessitava la construcció d’una visió compartida sobre el territori transfronterer, un procés per al qual calien instruments... i paciència. La Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP) fou creada el 1983 com l’estructura per a institucionalitzar l’espai transfronterer de cooperació i fer-lo operatiu.23 Amb el marc institucional embastat, el següent pas era dotar-lo de contingut.

La millora de les comunicacions materials entre els territoris que en formen part aparegué d’antuvi com l’objectiu més consensual i evident, afavoridor de qualsevol altre projecte de cooperació. El desig es traduí en la fórmula ideològica de permeabilitzar els Pirineus, avançada per Serratosa el 1982. Per a assolir-lo, la declaració final de la Conferència de les Regions Pirinenques demanà “la implantació d’una xarxa coherent de carreteres i ferrocarrils” als Pirineus que respongués a “les relacions de veïnatge intrapirinenques” (Est-Oest i NordSud) i que satisfés “les exigències de desenvolupament del trànsit internacional entre la península Ibèrica i la resta d’Europa”. Així, el text fundacional ja portava l’ingredient que alimentaria el debat ulterior: la convivència entre objectius d’escales diverses.24 L’aspiració a una permeabilitat –o porositat– pirinenca triomfà més enllà de la cooperació interregional, perquè fou adoptada també pels estats francès i espanyol en ocasió de l’acord MOPU-DATAR (Laborie i Palá, 1989) i per la Comissió Europea al seu Llibre Blanc sobre Transports del 2001. Tot i que en un primer moment s’imposà l’escala de la proximitat, des d’una percepció dels Pirineus com a “regió deprimida”, conseqüència de “la seva situació perifèrica, d’alta muntanya i fronterera”,25 no tardà en aparèixer un argumentari d’abast 21. “A la reunió de Jaca-Oloron es posen en comú les greus i velles preocupacions de les regions pirinenques i d’Andorra pel que fa al seu aïllament i marginació en una Europa físicament propera, però llunyana des dels punts de vista econòmic, social i psicològic. El traspàs de poder dels governs centrals cap a les regions i l’aparició d’Europa com a sistema que necessita tractaments globals, són les bases conceptuals per a una aproximació innovadora del problema” (Serratosa, 1987, p. 68).

22. “Tots aquests fets fan preveure que d’un moment a l’altre es produirà un canvi substancial i es superarà un nou llindar. Els fons disponibles poden arribar a xifres no comparables amb les possibilitats actuals i és probable que comenci una carrera accelerada per a recuperar tots els retards. (...) No sembla amb tot això que es pugui ja qualificar d’utòpica la proposta de condicionar el Pirineu al nivell d’una Europa que a més de ser lliure vol ésser justa i eficient” (Serratosa, 1987, p. 78 i 80).

23. Els membres de la CTP són vuit: la Région Aquitaine, el Gobierno de Aragón, la Generalitat de Catalunya, l’Eusko Jaurlaritza/Gobierno Vasco, la Région Languedoc-Roussillon, la Région Midi-Pyrénées, el Gobierno de Navarra i el Govern d’Andorra.

24. El punt 34 de la declaració insisteix en la barreja d’escales, des de l’apropament de territoris veïns fins a la integració europea: “En definitiva, tots aquests projectes han de respondre a l’objectiu fonamental de fer permeable la barrera natural que separa la península Ibèrica de la resta d’Europa i que manté allunyades poblacions que estan físicament pròximes i que comparteixen, en molts casos, una història comuna. És primordial que totes aquestes vies de comunicació facilitin la unitat europea”.

25. Així quedà recollit a l’informe que el coordinador de la Comissió de coordinació de les Comunicacions de la CTP, funció per a la qual havia estat designat Albert Serratosa, presentà a la seva primera reunió a Barcelona,

–93–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 77-99 Rafael Giménez-Capdevila Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011)

continental. La voluntat d’integració europea de la península Ibèrica passava per afeblir l’efecte frontera, un dels entrebancs a la plena realització del mercat interior, que es garanteix amb la lliure circulació de persones, béns, capitals i serveis, una de les llibertats fonamentals de la Unió.

Amb la premissa que la permeabilització havia de reduir els efectes perjudicials de la frontera i contribuir a l’impuls de l’activitat econòmica als territoris muntanyosos, Serratosa dissenyà uns “esquemes” per al desenvolupament de les infraestructures viàries i ferroviàries. Fent abstracció de la densitat demogràfica i de les singularitats orogràfiques dels territoris, s’hi destil·la una visió “cerdaniana” (d’Ildefons Cerdà), on es distribueix l’accessibilitat de manera igualitària, isotròpica. La xarxa viària projectada (fig. 2) permetria una difusió fina de la permeabilitat, gràcies a una retícula, composta de vies paral·leles i perpendiculars a la cresta pirinenca, distants d’uns 50 km. Per contra, la xarxa ferroviària (fig. 3) es dibuixa poc densa, amb un horitzó que contempla la consolidació o creació dels enllaços transpirinencs ja construïts i planificats entre els dos estats, l’homogeneïtzació de les característiques tècniques de les xarxes (ample de via, electrificació, senyalització...) i la introducció de l’alta velocitat en els itineraris circumpirinencs.26 Adoptats per la CTP el 1988, els “esquemes” emergeixen com a proposta indicativa, sense precisions de traçat, ni calendari, ni cap instrument jurídic o financer per aplicar-los més enllà de la força moral i la voluntat dels signataris (Tort i Català, 2011, p. 304). Això no obstant, tenen la virtut de legitimar les reivindicacions particulars de cada territori, perquè qualsevol tram es justifica per la seva funció en el conjunt. Així, ajuden a crear estratègia compartida i visualitzen el valor afegit de la cooperació i la solidaritat horitzontal.

Paral·lelament, s’aprova una llista d’accions concretes a les quals els membres de la CTP es comprometen a donar suport. La primera és la reobertura de la línia ferroviària entre Auloron i Canfranc, sense servei des del 1970.

Contemplar els Pirineus des d’una òptica europea duu a considerar la configuració d’un espai funcional transfronterer. Una noció que aprofita la qualitat de maillon manquant de les connexions europees que s’havia atribuït a l’istme pirinenc.27 Els arguments de la lliure circulació i del reequilibri d’Europa cap al Sud-oest pretenen la unanimitat, l’absència de contestació dels actors implicats, reforçats amb “l’evidència geogràfica” de la singulari-

10/4/1984. S’inclou a l’apartat “Principis fonamentals” que, segons el mateix informe, “es dedueixen dels diferents estudis i declaracions polítiques i sobre els quals sembla existir un assentiment general”.

26. Aleshores incipient a França i encara absent a Espanya, l’alta velocitat ferroviària apareix tímidament a l’esquema CTP del 1988, per reforçar els grans eixos del piemont pirinenc i els dos passos extrems, configuració que esquiva la zona de muntanya, com ho van fer els ferrocarrils al segle xix i les primeres autopistes a la dècada de 1970.

27. El concepte de maillon manquant (eslabón perdido, connexió o baula pendent), fou introduït el 1990 per la Comissió Europea al seu Esquema director de xarxa ferroviària d’alta velocitat. Ja havia estat utilitzat el 1984 per la Table Ronde des Industriels Européens en un document on reclamava la realització d’enllaços transnacionals, entre els quals la connexió amb la península Ibèrica, com una manera d’obtenir economies d’escala per a augmentar la productivitat de les empreses europees multinacionals (Doehler i Ekman, 1984).

–94–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 77-99 Rafael Giménez-Capdevila Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011)

Figura 2. Esquema d’infraestructures viàries de la CTP, 1988

Figura 3. Esquema d’infraestructures ferroviàries de la CTP, 1988

–95–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 77-99 Rafael Giménez-Capdevila Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011)

tat del lloc.28 L’espai transfronterer aspira a la integració funcional de la circulació transpirinenca a partir d’una nova visió compartida, comuna a tots els territoris participants.

L’avenç de la permeabilització en la direcció marcada per l’esquema viari de la CTP és evident en tres connexions transpirinenques: de Navarra al País Basc; l’eix del Llobregat i l’Arièja amb els túnels del Cadí, Pimorent i Envalira (Andorra); de Saragossa a Somport, túnel transfronterer inclòs; i una transversal, de Baiona a Tolosa de Llenguadoc. El relatiu progrés en aquests trams es contraposa amb sonats fracassos, alguns al·ludits anteriorment: autopista Pamplona-Ortès, accessos nord del túnel de Somport, travessia de la Cerdanya, eix pirinenc pel vessant sud (Catalunya i Aragó). A l’inici de la dècada del 2000, l’administració francesa ja havia deixat clar que la xarxa viària transpirinenca no incorporaria nous itineraris d’alta capacitat i elevada velocitat. El ferrocarril, que durant la segona meitat del segle xx no havia estat objecte de millores substancials, acapara el protagonisme. Un “projecte ferroviari estratègic a llarg termini” (Comunitat de Treball dels Pirineus, 2001, p. 20) focalitzarà el debat els anys següents i evidenciarà la rellevància de l’escala en la qüestió de la permeabilitat transpirinenca.

Connexions transpirinenques: confrontació de models o simple desfasament?

Tot revisant el que s’ha exposat, es pot concloure que la configuració de les connexions transpirinenques durant els tres darrers decennis (1982-2011) és el resultat de les voluntats de construcció nacional, que s’apoderen del sistema de transports per modelar el territori segons llur visió, i del paradigma que les infraestructures de transport constitueixen l’instrument indispensable del desenvolupament econòmic. Així mateix, ha quedat palès que els trams transfronterers es realitzen com a apèndix de les xarxes desplegades segons les lògiques nacionals. Els tímids, fins ara, ajuts de la Unió Europea no han revertit aquesta circumstància.

La projecció territorial de l’Estat francès és de concepció radial, centrada a París. Està tan arrelada en les mentalitats que gairebé la totalitat d’actors ho considera natural, indiscutible. A l’Estat espanyol hi ha un potent corrent de fons que promou la radialitat centrada a Madrid, però troba una persistent oposició en la mesura que existeixen construccions nacionals alternatives, 28. Així ho afirmava Marc Censi, president del Consell regional Migdia-Pirineus, al discurs com a president de torn davant del Consell Plenari de la CTP del 1994: “L’istme europeu, estrangulació del continent europeu entre península Ibèrica i Hexàgon francès, pot reivindicar sens dubte, el títol i el paper de cruïlla de l’Europa del Sud”. No pas d’una cruïlla qualsevol, sinó “la confluència de quatre mons, (...) les ressaques històriques dels quals baten els flancs dels Pirineus”: el continent llatinoamericà, la Mediterrània amb la seva prolongació fins a l’Orient mitjà, el continent africà i la gran Lotaríngia (Région Midi-Pyrénées; Comunidad Autónoma de Aragón, 1995, p. 6).

–96–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 77-99 Rafael Giménez-Capdevila Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011)

precisament en territoris fronterers amb França. Per això, als conflictes interterritorials que es dirimeixen per atraure –o en alguns casos per rebutjar– infraestructures de transport, l’Estat francès pot exercir l’arbitratge per imposar l’interès general que l’Estat espanyol no té reconegut arreu, sovint acusat de defensar interessos particulars. El resultat és que el desplegament de la xarxa ferroviària d’alta velocitat, que ambdós estats han impulsat des de la respectiva visió nacional, ha retardat les connexions transpirinenques durant aquest període, malgrat haver estat considerades en els primers documents de planificació.

La dimensió territorial de la política de transports ha estat analitzada des d’un segon punt de vista: les inversions en infraestructures de transport. Tot i que les bases ideològiques que les inspiren són prou coincidents a banda i banda dels Pirineus –almenys fins al 2007, quan la lluita contra el canvi climàtic emergeix a França com a nou eix d’aquella política– s’han constatat diversos desfasaments, inductors d’incomprensions i malfiances. La intensitat de les inversions varia considerablement dins del període estudiat en cada un dels territoris, de manera que fàcilment es cau en el parany d’acusar l’altre de fer un menor esforç que el propi. La incomprensió també ve del desconeixement mutu dels actors, els procediments i les variables que intervenen en els processos de decisió que configuren el sistema de transports. La programació desajustada de projectes transfronterers és una conseqüència evident, que causa disfuncionalitats –ni que siguin temporals– i costos econòmics que han d’assumir els usuaris i les administracions públiques.

Enmig d’aquest panorama, els Pirineus fan de barrera al desenvolupament econòmic o de distribuïdor natural dels fluxos, segons qui se’ls miri. Cada actor se’ls apropia a conveniència, i els esgrimeix en contra d’un altre quan les estratègies no encaixen.

Per intentar superar la dicotomia, el 1982 es plantà la llavor d’una nova visió, compartida per tots els actors territorials que viuen a redós de la serralada, tant pel vessant nord com pel sud. La creació d’un espai funcional transfronterer de dimensió europea semblà aleshores el camí més adient, amb la Comunitat de Treball dels Pirineus com a instrument principal. L’escala amb la qual s’aborda el tema de la permeabilitat transpirinenca, segons tingui un abast local-regional o continental, té rellevància i serà font de tensions interterritorials. Però l’anàlisi i balanç d’aquest afer exigeixen un treball més extens, que no és possible desenvolupar en el marc d’aquest article.

Bibliografia Alvergne, Christel; Pierre Musso (2009). L’aménagement du territoire en images. París: La Documentation Française, DIACT. –97–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 77-99 Rafael Giménez-Capdevila Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011)

Becat, Joan (2008). “Catalunya i els models espanyol i francès d’organització territorial. Uns apunts i una reflexió crítica”, dins: Joan Tort Donada; Valerià Paül Carril; Joan Maluquer Ferrer [ed.] L’organització del territori, un repte per al segle XXI? Barcelona: Fundació Universitat Catalana d’Estiu, Galerada, p. 189-236.

Bel, Germà (2011). Espanya, capital París. Tots els camins porten a Madrid. Barcelona: La Campana.

Chatelus, Gautier; Gian-Paolo Torricelli (1994). Coopérations transfrontalières et infrastructures de transport. Une étude de cas sur les relations transalpines (Italie-Suisse et Italie-France). Arcueil: Institut National de Recherche sur les Transports et leur Sécurité (INRETS), Istituto di Ricerche Economiche (IRE).

Comisión Europea (2001). Libro Blanco. La política europea de transportes de cara al 2010: la hora de la verdad. Luxemburg: Oficina de Publicaciones Oficiales de las Comunidades Europeas.

Comunitat de Treball dels Pirineus (2001). Infraestructures i transport, un repte per als Pirineus. Barcelona: Comissió I: Infraestructures i Comunicacions, Institut d’Estudis Ter­ ritorials.

Damette, Félix; Jacques Scheibling (2008). Le territoire français: Permanences et mutations.

París: Hachette (2a ed.).

Doehler, Albrecht; Bo Ekman [dir.] (1984). Les maillons manquants. La modernisation des infrastructures de transport terrestre en Europe: un rapport destiné à la Table Ronde des Industriels Européens. París.

Escalona Orcao, Ana Isabel (1990). Las comunicaciones transpirenaicas en Aragón. Osca: Diputación de Huesca.

European Environment Agency (2011): Laying the foundations for greener transport. TERM 2011: transport indicators tracking progress towards environmental targets in Europe. EEA Report núm. 7/2011. Luxemburg, Copenhaguen: Office for Official Publications of the European Union.

Franc, Gérard (1990). Les infrastructures reliant l’Europe à la péninsule Ibérique. París: Conseil Général des Ponts et Chaussées.

Giménez Capdevila, Rafael (2005). “Els Pirineus: geografia de la circulació i política de transports”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 58, p. 89-107.

International Transport Forum (2010). Évolution des Transports 1970-2008. París: Éditions OCDE. Laborie, Jean-Paul; José María Palá [ed.] (1989). Les Pyrénées, présentation d’une montagne frontalière/El Pirineo, presentación de una montaña fronteriza. Madrid: Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo (MOPU), Délégation à l’Aménagement du Territoire et à l’Action Régionale (DATAR), Centro de Publicaciones MOPU. Lafont, Robert (1967). La révolution régionaliste. París: Gallimard.

– (2007). “Alliberar els espais”, dins: Mar Bel Esbrí; Carles Castellanos Llorens; Manel Zabala. Diccionari bàsic Occità-Català. El Prat de Llobregat: Rúbrica, p. 5-8.

López Corral, Antonio M.; Antonio Sánchez Soliño (2003). “España y la Red Transeuropea de Transporte”. Revista de Obras Públicas [Madrid], núm. 3437, p. 7-21.

Macias, Pere; Gemma Aguilera (2012): La gran bacanal. La política desorbitada de les infraestructures a l’Estat. Barcelona: Deu i Onze Editors.

Nel·lo, Oriol [ed.] (2003). Aquí, no! Els conflictes territorials a Catalunya. Barcelona: Empúries.

Plassard, François (2003). Transport et territoire. París: La Documentation Française.

Puyo, Jean-Yves (2007). “La géographie militaire française et les Pyrénées: «des cartes aux hommes» (xviiie-xixe siècles)”. Sud-Ouest Européen. Revue Géographique des Pyrénées et du Sud-Ouest [Tolosa de Llenguadoc], núm. 23, p. 29-44.

– (2009). “Les militaires français et la «barrière pyrénéenne»: construction et permanence du mythe”. Cahiers du Centre d’Études d’Histoire de la Défense [París], núm. 36, p. 69-89.

–98–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 77-99 Rafael Giménez-Capdevila Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011)

Région Midi-Pyrénées (1993). Demain Midi-Pyrénées. Projet d’aménagement régional. Toulouse: Privat.

Régión Midi-Pyrénées; Comunidad Autónoma de Aragón (1995). Pour une traversée centrale des Pyrénées. Rapport d’étape. XIIIe Conseil Plénier, Communauté de Travail des Pyrénées, Cauterets. Tolosa de Llenguadoc, Saragossa.

Sermet, Jean (1965). Les Routes Transpyrénéennes. Tolosa de Llenguadoc: Société d’Histoire des Communications dans le Midi de la France.

Serratosa, Albert (1973). “El túnel del Cadí en la red vial de Cataluña”. Revista Materiales, Maquinaria y Métodos para la Construcción [Barcelona], núm. 100, p. 229-248.

– (1987). “La permeabilització del Pirineu”, dins Grans Projectes en una Europa Vertebrada.

Barcelona: Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports, p. 43-80.

Subra, Philippe (2007). Géopolitique de l’aménagement de territoire. París: Armand Colin.

Terán, Manuel de (1949). “La genialidad geográfica de la Península Ibérica”, dins: Paul Vidal de La Blache; Lucien Gallois. Geografía Universal. Barcelona: Montaner y Simón, vol.

IX, p. 3-13.

Tort Donada, Joan; Rosa Català Marticella (2011). Pensar el territori. Converses amb Albert Serratosa. Barcelona: Dèria.

Tourret, Jean-Claude (2007). “Perspectivas de desarrollo del sistema de transporte en el Mediterráneo”. Papers [Barcelona], núm. 44, p. 58-64.

Vidal Raich, Esther (1999). Fronteras y ferrocarriles: Génesis, toma de decisión y construcción de los carriles transpirenaicos (1844-1929). Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida.

–99–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 74, desembre 2012, p. 101-128 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.15

Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya Josep Oliveras i Samitier Departament de Geografia Universitat Rovira i Virgili josep.oliveras@urv.cat

Resum L’Estatut de Catalunya del 2006 estableix que l’organització bàsica territorial de Catalunya seran els municipis i les vegueries. Aquestes ja havien estat una demarcació del poder reial, del segle xii a inicis del xviii, i del 1936 al 1939 tornarien a ser demarcació de la Catalunya republicana. Ara a causa de l’Estatut va caldre elaborar un projecte de llei sobre les funcions de les vegueries, la seva delimitació i les capitalitats. El tema no va ser gens fàcil perquè no hi hagué ni consens polític, ni consens territorial, en esclatar tota una sèrie de conflictes entre territoris i ciutats que volien poder polític i administratiu. Al final s’aprovà una llei de vegueries a l’agost del 2010 que difícilment es podrà portar a la pràctica. El fons de l’article són els diferents tipus de conflicte que sorgiren, especialment els motivats per crear una nova vegueria i els causats per les rivalitats entre ciutats.

Paraules clau: capitalitat, conflicte territorial, organització políticoadministrativa, vegueria.

Resumen: Las veguerías: intereses locales y territorio en la creación de estas nuevas entidades en Cataluña El Estatuto de Cataluña de 2006 establece que la organización básica territorial serán los municipios y las veguerías. Éstas ya habían sido una demarcación del poder real, desde el siglo xii hasta principios del xviii, y de 1936 a 1939 volvieron a ser una demarcación supracomarcal de la Cataluña republicana. Por imperativo del nuevo estatuto se elaboró –101–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

un proyecto de ley sobre las funciones de las veguerías, su delimitación y la capitalidad.

El tema no fue fácil porqué no hubo ni consenso político, ni consenso territorial, al estallar toda una serie de conflictos entre territorios y ciudades que querían poder político y administrativo. Al final se aprobó una ley de veguerías en agosto del 2010 que difícilmente podrá ser aplicada. El fondo del artículo son los distintos tipos de conflicto que surgieron, especialmente los motivados por crear una nueva veguería y los causados por la rivalidad entre ciudades.

Palabras clave: capitalidad, conflicto territorial, organización político-administrativa, veguería.

Abstract: The ‘vegueries’; local interests and territory in the process of the creation of these new administrative units The statute of Catalonia in 2006 provides that the basic territorial organization in Catalonia is based on municipalities and the so-called vegueries. These had already been a demarcation of royal power from xii century until the beginning of xviii and, moreover, they were under Republican Catalonia rule from 1936 to 1939. Nowadays according to the Statute, a bill was drawn up about vegueries functions, delimitation and capital cities. The issue was not easy at all, since there was neither economic nor political agreement and territorial conflicts were aroused between cities because of political and administrative power. In the end, a law was endorsed in August 2010, which hardly ever has been put into practice. The fundamental issue of the article is the different types of conflict caused especially when a new vegueria is created, which arises competition between cities for capital status.

Key words: capital status, territorial conflict, administrative political organization, vegueria.

Résumé: Les ‘vegueries’. Intérêts locaux et territoriaux dans la création de ces organismes nouveaux en Catalogne Le Statut d’Autonomie de la Catalogne de 2006 établit que l’organisation de base du territoire est constituée par les municipalités et par les vegueries. Celles-ci correspondaient à des démarcations du pouvoir royal du xii au xviiième. siècle et ont été également en vigueur de 1936 à 1939 dans le période républicaine. Le développement du Statut d’Autonomie prévoit l’élaboration d’un projet de loi concernant les fonctions des vegueries, leur découpage territorial ainsi que leurs chefs-lieux. Ce sujet présente des difficultés parce qu’il n’y a pas de consensus politique ni territorial. Il existe des conflits divers entre les territoires et les villes qui réclament leur pouvoir politique. Une loi des vegueries a été finalement votée au mois d’août 2010 qui ne pourra pas être appliquée. Cet article porte sur les différents types de conflits qui sont apparus, spécialement les conflits dérivés de la création d’une nouvelle vegueria et les conflits qui surgissent à partir des rivalités entre villes.

Mots clés: chef-lieu, conflit territorial, organisation politique et administrative, vegueria.

–102–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

1. Propòsit i introducció al tema Aquest article té com a objectiu el d’exposar com davant una possible nova organització política interna de Catalunya, sorgeixen tota una sèrie d’enfron­ taments entre territoris. Aquests són propiciats pels desigs de capitalitat administrativa que tenen determinades ciutats, amb la finalitat d’obtenir més poder polític i econòmic. També com a via de prestigi i alhora de competició amb altres ciutats que igualment aspiren a la capitalitat. Els conflictes també apareixen entre els partidaris de l’organització política vigent i els seus detractors, especialment quan una capital administrativa veu perillar la seva posició, per la possible pèrdua de funcions de capitalitat o per la minva del seu territori de domini i d’influència directa.

Una organització políticoadministrativa del territori no és més que una divisió d’una unitat major, amb l’establiment d’uns continents definits i limitats, al si dels quals hi ha uns poders elegits i representatius de la societat territorial o bé delegats d’un poder superior. Tota organització política és una construcció social que pot intentar racionalitzar-se per mitjà d’accidents físics que marquin els límits, d’àrees d’influència d’una ciutat-mercat, d’homogeneïtats econòmiques i sòcioculturals, o per antecedents històrics.

André-Louis Sanguin (1981, p. 95) exposa que un àmbit polític respon a una necessitat de l’organització humana per resoldre problemes públics, i que idealment, cada problema hauria d’incidir sobre un nivell i un territori d’organització política, el més adequat per a la seva solució. Ara bé això és impossible i la realitat demostra les disfuncions existents entre els espais polítics i determinades actuacions estratègiques i de planificació, perquè tota divisió políticoadministrativa respon a interessos i criteris dels òrgans de poder superior en un moment històric determinat. Aquests interessos poden portar fins i tot a buscar en una nova divisió una racionalitat administrativa que al mateix temps esborri relacions i lleialtats tradicionals i històriques, com en el cas de molts països africans amb la destrucció dels territoris tribals per intentar així formar un sol estat-nació.1 El mateix autor també remarca que la creació de noves organitzacions territorials s’enfronta sovint amb la inèrcia de les velles unitats governatives i hi poden haver poblacions que no vulguin separar-se dels seus marcs tradicionals, per por de perdre el control polític i també l’econòmic i social sobre el seu territori. Igualment altres poblacions poden veure en una reforma la possibilitat d’augmentar els seus àmbits d’influència i adquirir els seus dirigents més poder. Peter J. Taylor (1994, p. 156) parla de la por a la periferització de les capitals, por que cal interpretar com a referida no solament a la capital dels estats, sinó també de les ciutats capitals d’una regió administrativa que en 1. Per exemples concrets i actualitzats sobre les divisions administratives a Europa remeto al llibre d’ H. Heinelt i X. Bertrana (2011).

–103–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

perdre l’anterior funció es trobarien marginades, la qual cosa produiria sentiments de frustració.

Aquests enfrontaments per disposar de dominis territorials és el que fa que les reformes dels marcs políticoadministratius no siguin fàcils, malgrat que noves necessitats i funcions les poden fer obsoletes i inadequades respecte els marcs vigents.2 Tota proposta de reforma administrativa xoca per tant amb diferents interessos, no dels territoris en si, que no en tenen, sinó dels grups di­rigents de les societats territorials, que veuen en la reforma, els uns noves possibilitats d’acréixer el seu poder i la seva clientela, i els altres una pèrdua dels mateixos elements. En el cas català el paper de determinats col·legis professionals, cambres de comerç o associacions empresarials, independentment dels polítics de l’àrea, mostra molt bé els interessos que hi ha darrera els diferents posicionaments.

La defensa de la reforma, o la lluita en contra, es relaciona igualment amb la reivindicació del territori, de l’àrea sobre la qual hi ha una multiplicitat de relacions i de trets culturals comuns. És el marc on per molts dels seus habitants es produeix bona part del procés de socialització (Taylor, 1994, p. 285). El milieu, juga aquí el seu paper i conjuntament amb la història remota i recent del mateix, subministra ideologia territorial. Aquest conjunt d’idees intenta maximitzar la identitat d’un territori en comparació amb la dels territoris veïns, sobre els quals es marquen totes les diferències possibles, des de les pròpiament geogràfiques, a les culturals i econòmiques.

D’acord amb Jacques Lévy (2003, p. 479-480) la identitat és el reforç d’una singularitat lligada a un sentiment de pertinença i a una consciència territorial.

Així diferents personatges, líders o agents territorials fan determinades aportacions sobre les singularitats del lloc i traslladen aquestes a tot el col·lectiu, de tal forma que idees i trets característics arriben a transformar-se en símbols i valors que es creuen intocables i permanents. La identitat territorial és per tant una construcció col·lectiva que tendeix a perdurar en el temps i que s’exagera i s’exaspera en moments considerats crítics, com pot ser en el cas d’una nova organització administrativa. És una representació dotada d’atributs que els que la defensen posen en evidència ressaltant els trets singulars i diferenciadors, i amagant l’artificialitat de l’elaboració (Lussault, 2003, p. 480-481).

De les diferències d’interessos territorials, recolzats per les identitats, sor­ geixen els conflictes i els antagonismes, els quals un cop passats es replegaran en la història, per ressorgir en el moment que hi hagi nous motius de confrontació. Els conflictes en els casos de les noves organitzacions territorials poc 2. Respecte al cas francès, cal recordar que l’informe de la Comissió Presidida per Jacques Attali Rapport de la Comisión pour la libération de la croissance française de l’any 2007 recomanava el reforçament de les regions i la desaparició dels departaments, mentre que dos anys més tard l’informe Il est temps de décider de la comissió per la reforma de les col·lectivitats locals presidit per Édouard Balladour preconitzava eliminar els cantons i reduir el nombre de departaments i de regions. Informes que han provocat les lògiques controvèrsies en els mitjans de comunicació.

Ara en els inicis propers d’una campanya electoral el president Nicolàs Sarkozy ha remarcat “pas de reduction du nombre de régions”.

–104–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

tenen a veure amb les explicacions marxistes sobre els antagonismes de classes socials, i no apareixen pas per les desiguals distribucions de la riquesa global o de les rendes familiars, ni per l’apropiació directa d’uns excedents. Els conflictes sobre les organitzacions territorials si que tenen a veure amb una pugna per les titularitats (drets i pretensions considerades legítimes) i per les provisions (opcions a coses que poden augmentar o disminuir de forma incremental), de tal manera que s’estableix una competència per a poder obtenir més oportunitats vitals territorials, en una interpretació adaptada als territoris de conceptes elaborats per Amartya Sen i Ralf Dahrendorf (Dahrendorf, 1990). També tenen a veure amb la distribució de l’autoritat entre les persones i els grups territorials, entenent com a tal la probabilitat que una ordre donada amb un cert contingut específic, comporti la seva obediència en un territori concret i afecti persones i grups que hi viuen, però no en els habitants dels ter­ritoris veïns (Rocher, 1968).

Independentment de la causa lligada a l’exercici de l’autoritat i al poder sobre un territori, hi ha també com a motiu de confrontació el prestigi i poder de les ciutats que volen esdevenir capital, que no va deslligat de l’interès dels grups dirigents urbans d’obtenir més beneficis gràcies a la capitalitat. Ser capital implica tenir un territori que esdevé una àrea d’influència obligada, cosa que exigeix anar a la capital per resoldre determinades qüestions. Per altra banda a la capital és on es concentren els serveis de tipus superior i tots ells comporten la necessitat de personal especialitzat que treballarà a la capital i en bona part hi viurà. Aquest fet genera riquesa a partir de les rendes del treball, i beneficis per les empreses subministradores dels serveis, a més a més de servir de motor per incentivar la construcció, el mercat de l’habitatge i tot el sector del comerç i altres serveis personals. Una explicació que quadra amb la pugna per les titularitats, provisions i oportunitats expressada anteriorment.

El govern autonòmic, mirarà sempre que els seus interessos no es vegin limitats o afeblits pels que es puguin derivar de l’organització territorial, de la mateixa manera que com assenyala Joan-Eugeni Sánchez (1992, p. 112-113) l’Estat-poder i l’Estat-administració, que en realitat són una mateixa cosa, necessiten garantir la coherència entre els diferents territoris, i en cas de conflicte, els superiors interessos de l’Estat prevalen sobre els de les institucions d’ordre inferior.

2. Les vegueries El nou Estatut de Catalunya del 2006, en el seu article tercer estableix que els municipis, les vegueries, les comarques i altres ens locals que les lleis determinin formen part de l’organització territorial de Catalunya, però en el seu article 83 decreta que l’organització bàsica territorial són els municipis i les vegueries. En un altre punt es remarca que les comarques són un àmbit su–105–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

pramunicipal que ha de regular una llei del Parlament, amb la qual cosa sembla que caldria esperar una nova relació d’aquests ens en relació amb els municipis i també amb les vegueries.3 No es tracta aquí d’exposar l’organització política i administrativa de Catalunya, ni tampoc la seva evolució, sinó centrar-se solament en la demarcació anomenada vegueria.

La vegueria té els seus orígens a l’alta edat mitjana i el mot derivaria del llatí vicarius, sent aquests uns delegats o representants dels comtes que tindrien missions militars, judicials i administratives.4 En temps de Jaume I s’accentua la presència dels veguers en un espai geogràfic presidit per un nucli urbà, i la continuïtat del territori de les vegueries al llarg dels segles va ser deguda a quatre elements bàsics: “l’acceptació de les realitats baronials, l’adaptació als espais naturals, l’assumpció de les capitals regionals i el respecte de la tradició” (Sabaté, 1997, p. 174).5 Per sota de les vegueries es delimitaren en alguns casos unes circumscripcions de menor extensió anomenades sotsvegueries, el nombre de les quals va ser força variable en el temps.

Les vegueries a començaments del segle xviii eren quinze i vuit les sotsvegueries, i la nova divisió en corregiments imposada pel decret de Nova Planta tingué molt en compte la delimitació de les vegueries, però reduí a dotze les noves demarcacions, més el districte de la Vall d’Aran. Pau Vila (1937, p. 30) afirmà que la divisió en corregiments del rei Felip V, era “més harmònica i més equilibrada que la tradicional en vegueries” i “més ajustades a l’estructuració geogràfica del país”.

La delimitació inicial de les vegueries, així com les successives variacions del nombre i capitalitat d’algunes d’elles, produí diversos conflictes entre les ciutats que aspiraven a exercir funcions de poder polític territorial. Flocel Sabaté (1997, p. 172 i s.) ha remarcat algunes de les controvèrsies històriques derivades tant dels interessos de la reialesa com de les pugnes per la capitalitat, per l’adscripció d’una població a una o altra vegueria, o pel domini d’un espai geogràfic que consideraven la seva àrea d’influència.6 3. La regulació de les funcions de les administracions locals de Catalunya es contempla que sigui efectuada per la llei de governs locals que actualment està en fase de redacció i que hauria d’estar aprovada abans que acabi l’any actual.

4. A l’època visigòtica ja es coneix l’existència d’uns vicarii civitatis que depenien del comes civitatis que era una espècie de governador del territori dominat per les ciutats (Vila, 1937, p. 18). Inicialment els vicaris comtals no tenien una estricta adscripció territorial, sinó que actuaven simplement com a delegats del comte, però segons Jesús Lalinde, a partir del segle x s’inicià una districtualització de l’activitat comtal que es reafirmà cap el segle xii en què el rei aprofità la xarxa de veguers, no només per garantir l’ordre públic i exercir diferents delegacions del sobirà, sinó també per reafirmar el seu poder front la noblesa (Lalinde, 1966, p. 49 i ss.; Gracia, 2008, p. 27).

5. L’any 1281, en temps Pere II de Catalunya hi hagué unes ordenacions de les vegueries, i de deu que n’hi havia a finals del segle xiii, passaren a disset en temps del seu fill Jaume II. A l’any 1304, les vegueries eren les de: Tortosa, Tarragona, Montblanc, Barcelona i el Vallès, Osona, Berga, Manresa, Vilafranca del Penedès, Girona, Besalú, Camprodon, la Ral, Ripollès, Lleida, Tàrrega, Cervera i els Prats, Camarasa i Pallars (Vila, 1937, p. 24). El territori a la banda nord dels Pirineus o Catalunya del Nord, que ara pertany a l’Estat francès i el 1304 pertanyia al regne de Mallorca, arribaria a comptar amb tres vegueries: Perpinyà, Vilafranca del Conflent i Puigcerdà.

6. Es remarquen les disputes entre Manresa i Santpedor, Manresa i Cervera, Tàrrega i Verdú, Camprodon i Sant Joan de les Abadesses, Cervera i Igualada, pels límits de les respectives vegueries, entre altres exemples que serien un precedent de conflictes posteriors.

–106–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

Passats dos segles i quart des de la substitució de les vegueries pels corregiments, a la Divisió Territorial de l’any 1936 s’establiren 38 comarques, les quals s’agruparen en 9 regions, que a l’any 1937 canviaren el nom per l’històric de vegueries, tal com s’havia acordat a l’any 1932, per insistència d’Antoni Rovira i Virgili (Oliveras, 2000, p. 116).

Al llarg dels anys de la dictadura franquista aparegueren diferents estudis i organitzacions que tenien com a base les unitats comarcals establertes l’any 1936, mentre que la regió o vegueria va merèixer molta menys atenció, potser a causa de la força que tenia a tots nivells el fet provincial. No obstant això, a partir de l’any 1975 diferents estudis i manifestos es tornen a plantejar l’existència d’uns àmbits regionals a l’interior de Catalunya que no coincideixen amb les províncies, i que per alguns autors formarien altre cop regions o vegueries en una estructuració funcional o políticoadministrativa de Catalunya.7 En el debat establert pels parlamentaris catalans per aprovar el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya hi hagué interessants propostes i enfrontaments sobre les demarcacions electorals, amb un clar predomini de la preferència de la comarca com a circumscripció electoral i administrativa del país, i minoritàriament també una defensa de la vegueria.8 De fet en els anys de la transició sorgiren algunes entitats o col·lectius que reivindicaren la formació d’una regió o vegueria que aglutinés els interessos i demandes comunes de diferents comarques que suportaven algunes problemàtiques semblants, aquest és el cas dels Grups de l’Alt Pirineu; o bé el grup de Tortosa. En un to i activitat menor sorgiren altres grups i persones que reivindicaren una regió o vegueria de Manresa, de Vic, del Penedès, de Reus o del Gironès.

Amb el debat comarcal i la reinstauració de les comarques com a administració local supramunicipal, el tema de les vegueries perdé empenta i deixà momentàniament de formar part de les agendes polítiques i també de les acadèmiques, tot i que Lluís Casassas i Joan Vilà presentaren l’any 1989 una “Proposta per a l’organització regional de Catalunya” (Casassas i Vilà, 2009), i un equip dirigit inicialment per Lluís Casassas realitzà, entre el 1991 i el 1994, un informe sobre l’organització territorial de l’administració pública catalana, en el qual es proposava una divisió en regions tot i mantenint al màxim possible els límits provincials (Lluís i Jordi Casassas, 1998 i 2009).

A nivell del Govern de la Generalitat de Catalunya presidida per Jordi Pujol, la qüestió de la divisió en vegueries s’aparcava amb l’aprovació l’any 1995 del Pla Territorial General de Catalunya que establia sis àmbits de planificació 7. Entre aquests treballs destaquen els de l’Institut Universitari d’Estudis Territorials amb l’Enric Lluch i la Pilar Riera, el de Lluís Casassas i Joaquim Clusa, de Manuel Ribas Piera, i de Joan Alemany i Jordi Borja, o els debats de l’àmbit Territori del Congrés de Cultura Catalana (1975-1977) (Lluch i Nel·lo, 1984).

8. El diputat Ernest Lluch remarcà què: “Durant cinc segles la vegueria fou la institució de govern territorial pròpia de Catalunya”, i seguint a Serra i Moret assenyalà que: “les vegueries responguin a concentracions vitals i conformin, a grat o a desgrat dels governants, la configuració genuïna de la terra” (Lluch i Nel·lo, 1984, p. 12671268).

–107–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

territorial, incrementats posteriorment a set i ara a vuit, establint en la disposició addicional segona de la llei que mentre no es legislés sobre la divisió de Catalunya en regions el govern hauria de tenir en compte subsidiàriament els àmbits establerts en la llei per la planificació dels seus serveis.9

3. La reaparició de les vegueries El tema de les vegueries es replantejà de nou amb Pasqual Maragall en la seva campanya per les eleccions autonòmiques de l’any 1999, en la qual féu propostes per les diferents grans àrees o regions del país i parlà de l’organització en vegueries. Un tema que potser en part era propiciat per la mateixa organització en federacions generalment supracomarcals en què s’estructura territorialment el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC).

El resultat de les pressions polítiques de l’oposició portà a l’abril del 2000, per un acord del Govern, a la creació d’una Comissió formada per set vocals i presidida per Miquel Roca Junyent que elaborà el conegut Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya, en el qual proposen formar sis vegueries i refondre les vegueries amb les províncies estatals (Roca, 2000). En contraposició a l’Informe Roca, la Diputació de Barcelona finança una altre proposta, interessant i interessada, que per raons polítiques ha tingut poca divulgació.10 En guanyar el PSC les eleccions del 2003 i formar un govern tripartit amb Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) el tema de l’organització en vegueries formava part dels compromisos programàtics, cosa que volia dir la tramitació i aprovació del corresponent projecte de llei pel Parlament de Catalunya. A tal fi es creà la Comissió d’Organització Territorial de Catalunya, la qual elaborà diferents documents que serviren per establir unes Bases de l’Organització Territorial de Catalunya, en les quals es contemplava una reforma en la funció de les comarques, el restabliment de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i l’establiment de set vegue­ ries: Barcelona, Girona, Lleida, Camp de Tarragona, Catalunya Central, Terres de l’Ebre i Alt Pirineu i territori d’Aran. Aquestes havien de tenir el mateix àmbit, tant per l’admi­nistració de l’estat com per la local i autonòmica. Si no s’arribà a elaborar un projecte de llei sobre el tema va ser perquè políticament es van posar totes les energies en l’elaboració del nou Estatut de Catalunya del 9. Aquests àmbits eren inicialment: el Metropolità, el de les Comarques de Girona, el del Camp de Tarragona, el de les Terres de l’Ebre, el de Ponent i el de les Comarques Centrals. A aquests s’afegí l’any 2001 l’àmbit de l’Alt Pirineu i Aran, i a l’any 2010 el del Penedès.

10. A la proposta es propugnava la formació de moltes més comarques com a ens supramunicipals que servissin per evitar la problemàtica dels petits ajuntaments, i es formaven quatre vegueries equivalents a les actuals províncies, tot i que hi havia canvis en els límits d’algunes d’elles. Dintre de les vegueries es podrien formar regions atenent a les especificitats dels diferents territoris, i així apareixen la regió Metropolitana de Barcelona, la de les Terres de l’Ebre i la de l’Alt Pirineu (Pujol, 2001).

–108–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

2006 i pels problemes originats al si del mateix tripartit en les seves relacions amb el Govern de l’Estat i respecte als continguts de l’Estatut.11 Finalment, i a causa dels contratemps sorgits amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, les vegueries es van aprovar al final de la VIII legislatura de la Generalitat de Catalunya, i molt poc abans d’unes noves eleccions que va donar molts mals resultats pels partits que fins aquell moment formaven majoria al Parlament de Catalunya.12 L’elaboració, tramitació i debat del projecte de llei de les vegueries va ser responsabilitat del conseller Jordi Ausàs, d’ERC,13 i no va ser gens fàcil. No solament pels problemes tecnicojurídics del seu contingut, sinó per les tensions territorials que es provocaran en relació a la delimitació de les vegueries i especialment per les capitalitats.

L’avantprojecte de llei va ser conegut en el mes de desembre del 2009 en què es va notificar la disponibilitat del mateix a la seu i web del Departament de Governació,14 i a partir d’aquest moment s’acceleraren diferents campanyes i posicionaments en diferents mitjans de comunicació, tant generals, com locals, que s’anaren incrementant a mesura que s’acostava la data de la previsible aprovació, que era justament la vigília de Reis. Hi hagueren al·legacions de quatre departaments de la mateixa Generalitat, de les diputacions de Lleida i Barcelona, de diferents consells comarcals i del Conselh Generau d’Aran, de les cambres de comerç de Lleida i Tarragona i d’alguns ajuntaments, com els de la zona de Moià, que ho aprofitaren per reclamar la comarca del Moianès; però d’on van venir més al·legacions va ser de particulars i entitats de Tarragona que utilitzaren un model únic per mostrar la disconformitat amb uns aspectes concrets del projecte.15 Més que les al·legacions van ser els articles i comentaris en els mitjans de comunicació contraris a determinats punts de la reforma, les pressions directes al si dels propis partits de govern, juntament amb les protestes públiques generades a Tarragona i el posicionament d’alguns ajuntaments com els de Lleida i Tarragona, a més d’altres institucions com el Conselh Generau d’Aran, que paralitzaren l’aprovació de l’avantprojecte i l’obligaren a fer retocs.

L’avantprojecte contemplava dividir Catalunya en set vegueries: l’Alt Pirineu i Aran, Barcelona, Camp de Tarragona, Girona, Central, Lleida i les Terres de 11. Els treballs de la Comissió, van ser per això utilitzats en l’elaboració del text del nou Estatut, de tal manera que Xavier Sanclimens (2009, p. 243-244) que en va ser membre n’ha assenyalat les coincidències.

12. L’aprovació de la llei de vegueries elaborada per un conseller d’ERC no entusiasmava al PSC, però l’acceptaren a canvi de poder veure promulgada la llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que es tramitava al mateix temps.

13. Veure l’article del propi conseller explicant la llei a Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 70, 2010, p. 79-83.

14. L’anunci de l’avantprojecte es va fer al DOGC núm. 5525, del 14 de desembre de 2009 i el termini de presentació d’al·legacions acabava el 4 de gener del 2010, amb les festes de Nadal entremig i el Conseller pensant en l’aprovació del projecte en el Consell Executiu del 5 de gener.

15. El Col·legi de Geògrafs i l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya també va elaborar un plec d’al·legacions centrant-se en la no resolució prèvia del mapa comarcal, la no integració de determinats organismes en les vegueries, el sistema electoral, l’establiment de la capital de la vegueria, el nom de les vegueries, la disposició transitòria del pas de les províncies a vegueries, etc.

–109–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

l’Ebre. La vegueria es contempla com a divisió territorial de l’administració autonòmica i alhora com a ens supramunicipal de l’administració local amb funcions d’assistència i cooperació als municipis. D’aquesta manera les vegueries, per mitjà del seu òrgan de govern que seria anomenat Consell de Vegueria, substituirien les diputacions provincials. Respecte a les capitals, tot i que en algun esborrany de la llei anterior a l’avantprojecte havien estat fixades,16 es preveia que la capital fos decidida per majoria absoluta pels respectius Consells de Vegueria. La qual cosa, junt amb la mateixa delimitació de les vegueries és el que produí la major part del descontentament públic sobre el tema.

L’avantprojecte retocat va ser aprovat com a projecte pel Govern de la Generalitat el 2 de febrer del 2010. El nou document suprimia el capítol dedicat a les capitalitats de les vegueries i en les disposicions transitòries parlava de seus institucionals en comptes de capitals, que no és exactament el mateix. Per a la de les Terres de l’Ebre, la seu seria a Tortosa i per a les de l’Alt Pirineu i Aran, i de la Catalunya Central, una llei del Parlament hauria de determinar la ciutat on s’ubicaria la seu institucional. Les altres quatre vegueries, inicialment serien les de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, la seva circumscripció la formarien les actuals províncies i els Consells de vegueria substituirien a les diputacions. La de Tarragona, un cop constituïda la vegueria de les Terres de l’Ebre, canviaria el nom per la del Camp de Tarragona. Realment un procés complicat, tenint en compte que les variacions en els límits de les províncies segons la Constitució Espanyola, necessiten ser aprovades per les Corts espanyoles.

Mentre a Madrid el Tribunal Constitucional (TC) debatia l’anticons­ titucionalitat de determinats articles de l’Estatut, entre els quals els que afectaven l’organització en vegueries, el Parlament de Catalunya tractava el projecte de llei presentat pel Govern de la Generalitat. La Comissió d’Assumptes Institucionals del Parlament aprovà en el mes d’abril, amb els vots favorables dels partits que formaven el govern i amb el vot en contra de tots els altres partits, el projecte de llei que havia de passar a aprovació del Ple. No obstant això, tant Convergència i Unió (CiU) com el Partit Popular de Catalunya (PPC) anunciaren que demanarien el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, màxim organisme jurídic per opinar sobre l’ajust del projecte a l’Estatut d’Autonomia, el qual resolgué a començaments de juliol i indicà alguns problemes de redacció i interpretació que no s’ajustaven a la legislació de rang superior.17 16. En un esborrany la capital de la vegueria Central s’establia a Manresa i el mateix conseller havia parlat de cocapitalitat referint-se a la vegueria del Camp de Tarragona (Tarragona-Reus), o de tricapitalitat per la vegueria de l’Alt Pirineu i Aran (la Seu d’Urgell, Puigcerdà i Tremp).

17. El projecte de llei va ser tramès al Consell de Garanties Estatutàries el 8 de juny del 2010. El dictamen del Consell va ser emès el 5 de juliol següent que hi trobà incorreccions jurídiques en els temes del pas de la província a vegueria i de les Diputacions Provincials a Consells de Vegueria, així com en les noves delimitacions provincials, inclosa la de Tarragona. El dictamen especifica confusió en el redactat, consagració d’un model dual d’organització en contra del mateix esperit del projecte i de l’Estatut d’Autonomia i poca claredat en la terminologia utilitzada.

Aquests temes obligaren a un nou redactat de les disposicions transitòries, més clar però força complicat.

–110–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

Per acabar de complicar el panorama del projecte de vegueries, el TC va dictar el 9 de juliol, la sentència sobre el recurs d’inconstitucionalitat de 128 articles de l’Estatut d’Autonomia que havia presentat el PP. Sobre els articles 90 i 91.3 i 4 que fan referència a les vegueries, el Tribunal protegeix la província i estableix que la divisió territorial no pot suposar la desaparició de les províncies, ni de les seves funcions constitucionals, la qual cosa preserva el manteniment de les actuals diputacions provincials, encara que les províncies puguin denominar-se vegueries i les diputacions consells de vegueria. Una situació que ja havia previst i advertit Enric Argullol en una conferència a la Societat Catalana de Geografia, en especificar que l’operació es feia complexa si es tocaven límits provincials i que un replantejament frontal de l’actual divisió provincial era una via sense sortida.18 Malgrat els problemes que presentava la decisió de l’alt tribunal, el Govern de la Generalitat presentà al Ple del Parlament del 27 de juliol, el projecte de llei de vegueries que va ser aprovat només amb els vots dels partits del govern, amb la qual cosa una llei de tanta importància com l’organització territorial de Catalunya, no tenia ni el consens parlamentari, ni el territorial, i a causa de a la sentència del TC era una llei que naixia morta, o almenys amb molt poques possibilitats de poder ser portada a la pràctica.

La nova llei, promulgada el 3 d’agost, establia les vegueries que ja figuraven a l’avantprojecte, però la de l’Alt Pirineu i Aran es quedava sense l’última comarca, ja que es reconeixia l’existència del Conselh Generau d’Aran com a entitat singular territorial (fig. 1). Referent a les capitals, aquestes continuaven amb la denominació de seus institucionals i les de la Catalunya Central i de l’Alt Pirineu haurien d’esperar a l’alteració dels límits provincials i una llei del Parlament per determinar la seva seu institucional. El Consell de Vegueria de les Terres de l’Ebre amb seu a Tortosa, només es podria constituir quan s’hagués modificat la legislació estatal corresponent i aleshores el Consell de Vegueria de Tarragona es transformaria en Consell de Vegueria del Camp de Tarragona.

En el mes d’octubre es dissolia el Parlament de Catalunya i es convocaven eleccions pel 28 de novembre, data en què CiU va guanyar les eleccions i pogué formar govern gràcies al PPC. Artur Mas que seria el nou president, i que a finals del 2009, considerava prioritària la creació de la vegueria del Penedès i no tancava la porta a la de l’Alt Ter, un any després, en plena campanya electoral anunciava que el tema de les vegueries no era urgent i que si governés ajornaria l’aplicació de la llei de vegueries, ja que concentraria els seus esforços en la recuperació econòmica.

En el mes de febrer la vicepresidenta del Govern, ja donava per aparcada la llei de vegueries i el Ple del Parlament de l’1 de juny del 2011, a proposta de 18. Conferència del 3 d’octubre de 2007, transcrita a Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 67-68, 2009, p. 293/305.

–111–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

Figura 1. L’organització territorial en vegueries del 3/8/2010

Autor: Laboratori de Cartografia i SIG, Departament de Geografia, Universitat Rovira i Virgili

CiU aprovava la Llei 4/2011, de 8 de juny en la qual es modificava la disposició transitòria primera de la llei de vegueries aprovada l’any anterior, i en un únic article s’estableix que la constitució dels Consells de Vegueria no es podria realitzar fins que les modificacions de la normativa estatal vigent no s’haguessin aprovat, incloses les relatives al règim electoral de les vegueries.19

4. Els conflictes territorials per les vegueries En el debat que el projecte de vegueries suscità es va escriure poc, i més aviat lleugerament, sobre els criteris emprats per establir una nova divisió administrativa territorial, sobre els seus costos i beneficis socials i econòmics, de l’encaix de la nova organització amb l’existent, especialment amb les comarques, etc.

Independentment de posicionaments globals a favor o en contra de les vegueries i de l’escepticisme sobre la qüestió que mostraren alguns comentaristes per escrit i de paraula, la polèmica territorial se centrà en quatre grans temes: a) la reivindicació d’una nova vegueria; b) la pugna per la capitalitat; c) la demanda de canvi de vegueria; d) la petició d’un règim especial (fig. 2).

19. La Llei referida es va publicar al DOGC, núm. 5900, del 15 de juny.

–112–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

Figura 2. Principals conflictes de la divisió en vegueries

Autor: Laboratori de Cartografia i SIG, Departament de Geografia, Universitat Rovira i Virgili

En els casos d’oposició frontal a la formació d’alguna nova vegueria cal esmentar el cas de l’alcalde de Lleida, que veia fragmentada l’àrea d’influència de la capital provincial en tres demarcacions, la qual cosa significava una pèrdua de poder real de la ciutat i un possible desplaçament d’alguns serveis, o almenys de pèrdua dels seus efectius de personal.

Amb menys intensitat s’hi mostrà també l’alcalde de Tarragona, encara que per ell el principal problema l’hagué d’afrontar amb les reivindicacions que es feren des de la ciutat de Reus. Per altra banda les diputacions provincials es mostraren força escèptiques respecte al projecte i en les tres que governava CiU s’adoptà la postura del partit que el moment en què es volia fer la reforma administrativa no era l’adequat i primer calia resoldre la crisi econòmica. La Diputació de Barcelona tot i estar sota una –113–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

presidència del PSC, tampoc no es mostrà gens entusiasmada amb el projecte.20 Entre els conflictes per les vegueries de nova creació, cal distingir entre les que veieren les seves aspiracions recollides en la llei i que per tant presentaren un menor conflicte i les que no, i encara que la pretensió és la d’analitzar els casos de denegació i de major conflicte, es fa un breu resum de les reivindicacions dels territoris acceptats com a futures vegueries i que són les de l’Alt Pirineu i de les Terres de l’Ebre. A continuació es tractarà dels quatre tipus de conflicte i s’analitza d’una forma especial la reivindicació per la vegueria del Penedès i la pugna de Tarragona i Reus per la capitalitat.

4.1. La vegueria de l’Alt Pirineu La presa de consciència de la formació d’una unitat territorial té els seus orígens reivindicatius en els Grups de l’Alt Pirineu (GAP) que es formaren impulsats per una colla d’amics de la Seu d’Urgell.21 Per la connexió i formació dels diferents grups les estructures territorials eclesiàstiques hi deurien jugar el seu paper, ja que l’àmbit dels grups va ser justament el del bisbat d’Urgell, sense propagar-se cap al Solsonès ni altres contrades prepirinenques.22 El manifest per iniciar el procés d’establiment de la vegueria de l’Alt Pirineu es va signar el gener del 2005, encara que aquest desig de formar vegueria surt ja en diferents papers anteriors. En ell s’expressa que aquest àmbit amb trets geogràfics propis de la muntanya gestiona gairebé una cinquena part del territori de Catalunya i s’assenyalen els principals problemes socioeconòmics com la baixa població, la feble industrialització, la crisi agrícola i ramadera, etc. Es manifesta que el principi de reequilibri territorial passa per la creació de la vegueria i la necessitat que la nova administració tingui un esperit de promoció i servei arrelada a les necessitats específiques del territori i plantegen la descentralització de l’administració de la Generalitat en el conjunt de les valls que conformen l’àmbit. Reclamen també que la vegueria sigui circumscripció electoral i es mostren partidaris de negociar amb la vall d’Aran la seva inserció a la vegueria de l’Alt Pirineu.23 20. En sorgir la topada amb la sentència del Tribunal Constitucional i la possibilitat que la llei de vegueries pogués no ser aplicada, tant l’alcalde de Lleida com el de Tarragona mantingueren l’opinió que la llei es podia desar en un calaix, afegint el segon que ben lligada i amb una llaçada.

21. L’ideòleg inicial va ser Pasqual Ingla, capellà d’Asnurri i canonge de la Seu d’Urgell, una persona que féu un paper important en la transmissió dels ideals democràtics i d’estima a la pròpia terra.

22. El grup de la Seu d’Urgell, es va formar l’any 1974, i després anaren sorgint els altres grups que van ser legalitzats el 1980, per decaure la seva activitat en els anys següents, tot i deixar una empremta molt forta en les institucions locals en algunes de les quals els seus membres han ocupat llocs destacats. Personatges rellevants dels GAP foren l’Amadeu Gallart, els germans Ramon i Joan Ganyet, Antoni F. Tulla, Jordi Carbonell, Antoni Plans, entre altres (Alsina, García, Pérez, 1996 i Tulla, 2009). Els GAP van ser especialment actius en l’Àmbit d’Ordenació del Territori del Congrés de Cultura Catalana.

23. L’acció dels GAP pel reconeixement de la problemàtica de les zones pirinenques centrals i occidentals es veié recompensada amb la formació de l’àmbit de planificació de l’Alt Pirineu i Aran i la creació el desembre de l’any 2002

–114–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

4.2. La vegueria de les Terres de l’Ebre La vegueria del territori recorregut per “lo riu” té els antecedents remots en l’antiga vegueria i corregiment i en la frustració de la ciutat de Tortosa de no ser capital provincial, cosa que portà a un sentiment de formar “una quinta província”. Ara bé, l’àrea d’influència tortosina no abastava pas les comarques del Baix Ebre, Montsià, Terra Alta i Ribera d’Ebre, a causa dels vincles de les dues últimes amb la ciutat de Reus. La proposta de les quatre comarques formant una unitat serà de l’any 1965 i prendrà volada amb la organització i desenvolupament del Congrés de Cultura Catalana per aquelles contrades.24 A l’any 1976 apareix el manifest de l’Ebre on es reivindica “la Vegueria de l’Ebre com a única instància política i operativa intermèdia entre la Generalitat i les comarques de l’Ebre”.25 Josep Tarradellas ajudà a la institucionalització de la unitat de les comarques de l’Ebre amb la creació el 1978 del Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre, amb finalitats assessores, que s’extingí amb la creació de les comarques, i el 1993 es posava en funcionament l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre.26 No obstant això, l’actual petició de vegueria va tenir molt a veure amb la Plataforma per a la defensa de l’Ebre, constituïda amb motiu del projecte del “Plan Hidrológico Nacional”.

En el manifest en suport de les Terres de l’Ebre del juny del 2001 hi ha tres punts bàsics: la defensa d’una política antitransvasaments, el reconeixement de la vegueria o regió de les terres de l’Ebre i el desenvolupament del Pla territorial parcial de les Terres de l’Ebre.27 La reivindicació de la vegueria com a forma d’obtenció de poder polític territorial anava per tant lligada a la lluita per mantenir el cabal del riu, i no és casualitat que el mateix any 2001 es creés la Delegació Territorial del Govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre.

4.3. La vegueria del Penedès Pel que fa a la reivindicació de la creació d’una nova vegueria és interessant el cas de la demanda d’una vegueria del Penedès promoguda formalment per la “Plataforma per una vegueria pròpia”. L’origen remot de l’actual reivindide l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu (IDAPA), organisme autònom administratiu de la Generalitat per impulsar el desenvolupament socioeconòmic integral i contribuir al desplegament de les polítiques de planificació territorial. L’Institut té la seu a Tremp i una oficina tècnica a la Seu d’Urgell.

24. El 1965 la revista Serra d’Or publicà un número extraordinari dedicat a les Terres de l’Ebre i dos anys més tard l’Ernest Lluch i l’Eugeni Giralt publicaven a càrrec de Banca Catalana la monografia L’economia de la regió de l’Ebre.

Arran del Congrés de Cultura Catalana es formalitzà l’Assemblea General d’Entitats de la Vegueria de l’Ebre, el 1975.

25. Aquest document va ser redactat gairebé totalment pel periodista i aparellador tortosí Josep Bayerri.

26. A l’any 1984, representants d’ajuntaments de la Ribera al Consell Intercomarcal amenaçaren d’abandonar-lo perquè en formar-se les regions sanitàries la Ribera va ser inclosa a la regió sanitària de Tortosa i ells volien vincularse a Reus. De fet l’Hospital comarcal de Móra d’Ebre, depèn de l’Hospital de Sant Joan i de l’empresa municipal SAGESA de Reus.

27. Un primer Pla territorial parcial de les Terres de l’Ebre va ser aprovat el mateix any 2001 pel govern de CiU, i al cap de nou anys s’aprovava el segon pel govern de PSC-ERC-IV que refeia i complementava l’anterior.

–115–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

cació té a veure amb la preparació de la llei de l’organització comarcal dels anys 1986 i 1987, en què es formulà un Pacte del Penedès per reivindicar que l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf formessin una sola comarca amb el nom de Penedès. Aquesta posició va ser sustentada pels partits de l’oposició a CiU que va ser el partit que propugnà la llei comarcal, i d’una manera especial pel PSC. En plantejar-se la creació de les vegueries per part del primer govern del tripartit de Pasqual Maragall sorgí la reivindicació de la vegueria de Vilafranca, anomenada ara del Penedès. El tret de sortida va ser un Manifest del Penedès elaborat per l’Institut d’Estudis Penedesencs i presentat l’11 de setembre del 2004, en aquest document es rebutjava qualsevol divisió territorial en vegueries o regions que no reconegués i agrupés les tres comarques anomenades del Penedès històric. A partir d’aquí sorgí des de Vilafranca, la plataforma a favor de la Vegueria del Penedès, amb la idea de poder constituir una demarcació amb les tres comarques esmentades, afegint posteriorment que també s’hi podria unir la comarca de l’Anoia.

Entre els grups que des del primer moment recolzaren aquesta plataforma es destaca el format per propietaris agrícoles i petits i mitjans empresaris productors de vi i cava així com militants d’ERC. Els primers veien perillar les terres agrícoles per la pressió urbanitzadora i industrial de l’àrea metropolitana de Barcelona i el seu pes queda clar quan en el manifest hi ha dos punts sobre el tema.28 Els elements que la Plataforma considerava fonamentals per la seva reivindicació eren: 1. L’existència d’un territori singular, amb elements històrics, culturals i econòmics en comú. Aspecte que es referia d’una forma especial a la vi­nya, ja que aquest territori constitueix la denominació d’origen vitivinícola Penedès.

2. L’interès de guanyar pes polític i capacitat de decisió. Encara que aquest pes no el tindria el territori sinó unes persones sota la bandera d’un partit o partits polítics i els grups econòmics importants que podrien pressionar més fàcilment els polítics propers.

3. L’apropament del poder al ciutadà, la qual cosa significaria la implantació dels serveis territorials de la Generalitat que podrien situar-se en un indret més proper.

4. Una millora en el pes econòmic per la implantació de grans equipaments públics, com teatre, palau de congressos, recintes firals, dependències universitàries, instituts de recerca, etc.

5. L’augment dels llocs de treball qualificats.

6. La millora de les inversions empresarials i de la renda.

7. L’augment dels coneixements científics i la promoció exterior del territori.

28. Representants del sector del vi i del cava arribaren a fer una concentració testimonial davant del Parlament per demanar la nova vegueria.

–116–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

Com en altres casos s’intenta cercar una identitat territorial, com si el territori del Penedès fos avui dia homogeni, sense tenir en compte l’escampadissa d’urbanitzacions i polígons industrials que el fragmenten, o la dependència directa del Garraf i de part de l’Alt i Baix Penedès de l’Àrea Metropolitana de Barcelona per motius laborals i de la propietat de les segones residències.

La identitat es recolza en una societat que es vol lliure i democràtica, amb més benestar social, cohesió social, augment dels recursos, etc. I això sota la marca Penedès que coincideix amb la denominació d’origen enològica i amb el nom d’una entitat d’estalvis. Una identitat que expressa una lògica de separació i particularització.

Aquesta lògica s’empara en la geografia, en considerar tot el Penedès limitat per elements donats per la naturalesa, i en la història de la vegueria medieval, junt amb altres elements relacionats amb les manifestacions del catalanisme polític i literari, i les reivindicacions comarcalistes del segle xx.29 L’estratègia de la Plataforma va ser la d’anar cercant aliats en els diferents mu­ nicipis de les tres comarques penedesenques i provocar acords dels plens muni­ cipals a favor d’una vegueria pròpia, la qual cosa servia per posar contra les cordes el principal partit del govern, el PSC que s’havia inclinat per integrar l’Alt Penedès i el Garraf a la regió de Barcelona, en atenció a les realitats socioeconòmiques vinculades al mercat de treball i als desplaçaments dels habitants de les dues comarques envers el Barcelonès. En canvi ERC i els seus militants i simpatitzants dels petits municipis van ser dels que més van treballar per la nova vegueria, possiblement pels lligams amb el món agrari i les perspectives de conservar el paisatge i millorar el futur dels agricultors. CiU també s’hi adherí, encara que amb alguns matisos, mentre que la coalició ICVEUiA restà dividida segons els regidors. El cas més curiós va ser no obstant el del PPC, que s’adherí a la vegueria del Penedès, mentre que es proclamava defensor de la província.

Els actes públics en pro de la vegueria van ser constants i notables, la qual cosa comportà que poc a poc, un 86% dels municipis i els consells comarcals adoptessin acords a favor de la vegueria del Penedès, decisions que no sempre eren per unanimitat.30 Una altra estratègia va ser la d’atreure la comarca d’Anoia a la vegueria del Penedès i cercar la seva secessió de la proposta de vegueria de 29. La vegueria de Vilafranca comprengué, més o menys les actuals comarques de l’Alt i Baix Penedès, el Garraf (anomenat per alguns el Penedès marítim) i part de l’Anoia, ja que el nord de la comarca quedava partit entre la pertinença a la vegueria de Manresa i a la de Cervera. Ara bé, la zona de l’Anoia formà una sotsvegueria amb centre a la ciutat d’Igualada i en el segle xv aquesta s’incorporà a la vegueria de Barcelona. En formar-se els corregiments, el de Vilafranca tingué uns límits semblants als de la vegueria, inclosa la zona d’Igualada, però tota la franja litoral fins Vilanova s’ incorporà al corregiment de Tarragona, segurament per motius de la defensa costanera i potser no tant per ser viles depenents de la reialesa com especifica Arnabat (2006).

30. Els presidents dels Consells Comarcals i els Alcaldes de les seves capitals es van reunir a Sant Martí Sarroca i signaren uns acords en els quals es remarcava “la profunda similitud i complementarietat entre les quatre comarques” i “l’increment de la seva vertebració interna” (Simon i Faura, 2006, p.43). Normalment CiU i ERC aglutinaven els vots favorables, mentre que el PSC i ICV-EUiA, podien representar el vot opositor, però es van donar múltiples variacions, especialment en els petits i mitjans municipis. La dada del 86% és del gener del 2010.

–117–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

la Catalunya Central. Això va ser relativament fàcil, si es té en compte que l’Anoia és una comarca formada per municipis una part dels quals graviten per raons geogràfiques i econòmiques cap a capitals de comarca diferents. Aquesta divisió, i els recels envers la capitalitat de Manresa, amb la qual havia mantingut la ciutat d’Igualada diferents pugnes al llarg del segles xix i xx van decantar finalment la balança política de la majoria dels ajuntaments de l’Anoia cap el Penedès, encara que amb reticències i l’oposició frontal dels municipis de la zona nord de la comarca i diferents posicions minoritàries.31 La Plataforma del Penedès va tenir també molta cura de no escriure mai en els seus documents quina seria la capital de la vegueria, malgrat aspirar Vilafranca del Penedès a ser-ho, i en canvi es va parlar de la distribució de serveis entre les diferents capitals comarcals.32 La integració al projecte de les comarques del Garraf i del Baix Penedès va ser més fàcil, malgrat que les àrees litorals mantenen molta relació amb Barcelona i formen part de la seva àrea d’influència. Aquest és el cas de Vilanova i la Geltrú, que a més a més ha mantingut elements de competició i rivalitat envers Vilafranca, especialment des de que en el segle xix Vilanova esdevingué cap de partit judicial independitzant-se del de la població rival, s’industrialitzà, i amb capitals locals es construí la línia del ferrocarril del litoral cap a Barcelona.33 Respecte al Baix Penedès, des del 1833 pertany a la província de Tarragona i des del 1957 l’arxiprestat del Vendrell passà a dependre de l’arquebisbat tarragoní. Amb Tarragona s’han anat incrementant les relacions de tipus administratiu i també d’utilització dels serveis, entre els quals els de l’ensenyament universitari i els sanitaris. En aquesta controvèrsia territorial de pertànyer a la vegueria del Penedès o a la de Tarragona, l’Ajuntament del Vendrell i el mateix Consell Comarcal jugaren el paper d’optar formalment per demanar la creació de la vegueria del Penedès, sense abjurar de les lleialtats amb Tarragona, i fent discursos de tempteig per veure en quina de les dues demarcacions es podrien obtenir més beneficis, al mateix temps que es rebutjava la realitat de ser una comarca ròtula entre dos sistemes urbans molt més forts (el de Barcelona i el de Tarragona).34 31. Per assenyalar les contradiccions del tema esmentar que una consulta del periòdic La Veu de l’Anoia del 3 d’abril del 2007, sobre 271 votants, donava majoria a la preferència per la vegueria de la Catalunya Central (47%), contra un 27% per la de Barcelona i un 26% per la del Penedès. El Consell Comarcal de l’Anoia en una declaració de l’any 2004 havia manifestat la seva preferència per anar a la regió o vegueria de Barcelona i l’adhesió a la vegueria del Penedès es va fer per 11 vots a favor, 7 en contra i 3 abstencions.

32. El paper i pes de la gent de l’Alt Penedès en la formació de la Plataforma es posa de manifest en la composició de la seva Junta a l’any 2007, dels seus nou membres, sis eren de la comarca de Vilafranca i els tres restants eren de les altres tres comarques. Pel manteniment de les accions de la Plataforma l’Ajuntament de Vilafranca hi feu una aportació econòmica, així com també altres entitats i particulars de l’àmbit penedesenc.

33. L’antagonisme històric entre les dues ciutats portava que per la festa major de Vilafranca, els últims petards de l’àliga es fessin petar amb la cua de la bèstia en direcció a Vilanova, mentre que aquesta replicava en sentit contrari amb el seu drac. Altres temes menors de rivalitats locals han estat el xató i els castellers.

34. Declaracions de l’alcalde de Calafell al Diari de Tarragona del 19-11-2000, Diari de Tarragona de l’11-8-2008 i declaracions de l’alcalde del Vendrell a Notícies Tarragona del 17-2-2010.

–118–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

Una altra estratègia interessant que seguiren els promotors de la vegueria del Penedès en aliança amb polítics locals, va ser la demanda d’un àmbit funcional propi de planejament territorial, en virtut de la llei del Pla territorial de Catalunya del 1995 i de la disposició que especificava que mentre no hi hagués una divisió en regions, els àmbits funcionals serien les demarcacions en què s’organitzarien els serveis de la Generalitat. La idea era que aconseguit un àmbit de planificació l’acceptació de crear una nova vegueria per part del govern de la Generalitat seria més fàcil.

La proposta de constituir un nou àmbit de planificació la van presentar al Parlament de Catalunya els grups de CiU i del PPC, i després de diferents vicissituds l’àmbit funcional del Penedès es va aprovar, sense cap vot en contra, el 16 de juliol del 2010. El PSC, segurament per acontentar l’electorat, preferí votar afirmativament sobre el tema de l’àmbit, mentre es mantenia contrari a la formació de la vegueria.

Quan el projecte de divisió en vegueries entrà a debat al Parlament, la reivindicació de la demarcació pròpia es barrejà amb altres actes de protesta com per exemple, contra la implantació d’una zona logística entre l’Arboç i Banyeres, o contra el desdoblament de la N-340. Finalment la llei no va aprovar la vegueria que es demanava i la Plataforma, amb menys efervescència que en els moments del debat del projecte de llei, ha continuat fent gestions per l’obtenció de la vegueria, tot i lamentant que els partits polítics “han prioritzat i prioritzen els interessos del partit i deixen per “sine die” les demandes de la gent que els ha votat”.35 4.4. La vegueria de l’Alt Ter Una altra reivindicació d’una vegueria pròpia va ser la de l’Alt Ter, empesa fonamentalment des de la ciutat de Vic per persones que havien elaborat el Pla Estratègic d’Osona i pel Col·legi d’Advocats de Vic. El manifest inicial és del 12 de maig del 2003, en el qual demanava la formació d’una vegueria que aglutinés les comarques d’Osona i el Ripollès, amb la possible incorporació de la Garrotxa, amb el pensament que amb la construcció del túnel de Bracons estaria molt ben comunicada amb Osona i això facilitaria les relacions. Inicialment també hi havia algun partidari de la inclusió al projecte de la Cerdanya, conseqüència de la inserció d’aquesta comarca a la Regió VI o regió de Vic a la divisió del 1936, però des de l’altra banda de la Tossa d’Alp no hi hagué receptivitat envers el projecte, com tampoc n’hi hauria des de la comarca dels volcans.36 El ressò de la plataforma de l’Alt Ter va ser molt menys intens que l’efectuat des de Vilafranca, i la seva defensa d’acord amb l’exposició feta pel geògraf Jaume Font que n’era un dels impulsors es basava en: 35. Quo vadis, Penedès? Acte públic celebrat a Cunit el 17-3-2012.

36. El Consell Comarcal de la Cerdanya en un moment donat considerà d’interès formar part de la vegueria de la Catalunya Central.

–119–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

1. La geografia, la història i l’orientació dels fluxos econòmics i de comu­ nicació.

2. La personalitat de les dues comarques i de les que s’hi volguessin adherir, cosa que els permetria tenir una política pròpia i augmentar la seva influència.

3. La vegueria significaria un instrument de revitalització econòmica.

4. Els serveis públics podrien organitzar-se dins un marc geogràfic coherent i d’acord amb els eixos de comunicació (en aquesta qüestió es posa èmfasi en les comunicacions nord-sud i no en l’eix Transversal, d’est a oest).

5. L’accessibilitat que hi hauria a serveis bàsics superiors, que es traduiria en la possibilitat de tenir més equipaments.

6. La revitalització del teixit socioeconòmic, cultural i cívic.

Segons Jaume Font (2004) la inclusió d’Osona a la Catalunya Central li faria perdre posicions, a causa d’integrar-se en un àmbit territorial que amb la seva incorporació resultaria incoherent des del punt de vista dels fluxos econòmics i de comunicació.37 De fet, molts d’aquests arguments són perfectament discutibles, ja que per les comunicacions i el tràfic intercomarcal Osona hauria d’anar a la vegueria de Barcelona.

Quan a finals del 2009 va transcendir que en un esborrany de l’avantprojecte es fixava Manresa com a capital de la Catalunya Central, l’alcalde de Vic es mostrà contrari a aquesta possibilitat i anuncià que faria tot el necessari perquè no fos realitat.38 Per a Manresa, en canvi es trobava d’allò més natural la formació d’una vegueria que inclogués les comarques de l’interior regades pel Ter i el Llobregat amb els seus afluents.

5. Conflictes territorials per les capitalitats Aquests conflictes s’esdevingueren entre diferents poblacions que aspiraven a ser la capital de tota la vegueria o bé ser-ne la cocapitalitat, de tal forma que les delegacions dels departaments de la Generalitat i els serveis es podessin repartir entre les poblacions.

Pugnes d’aquest tipus es posaren de manifest i continuen encara latents en­ tre les referides ciutats de Manresa i Vic per la capitalitat de la Catalunya 37. En aquest tema hi havia també els recels entre les ciutats de Vic i de Manresa, amb alguns enfrontaments notables entre la burgesia manresana i la mitra de Vic, quan el bisbe de la ciutat excomunicà els manresans per fer passar una sèquia pel territori episcopal de Sallent. Un canal que havia de permetre portar aigua del Llobregat a la ciutat de Manresa i regar el seu pla per evitar les sequeres i obtenir més produccions. Manresa intentà en altres moments ser seu episcopal i evitar la dependència de Vic, però el que més separà les dues ciutats en els segles xix i xx era que la capital del Bages era molt industrial i obrera, mentre la d’Osona era eminentment agrària i eclesiàstica, amb les diferències ideològiques que aquest fet comporta.

38. La controvèrsia pel tema de la vegueria de la Catalunya Central portà a la Plataforma de l’Alt Ter a demanar a TV3 que en els programes del temps no es referissin a les comarques de la Catalunya central sinó a les comarques de l’interior.

–120–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

Central i en menor extensió amb Igualada, en el cas que aquesta ciutat formés també part de la referida vegueria.39 Igualment entre Amposta i Tortosa hi hagué cert conflicte que ve d’antic, ja que Amposta va ser la capital de la Castellania del seu nom, mentre Tortosa esdevingué una poderosa ciutat lliure que dominà, en competència amb l’anterior, bona part de les Terres de l’Ebre. En el segle xx Amposta experimentà un important creixement demogràfic i desenvolupament econòmic que influí en les seves aspiracions a la capitalitat compartida. Entre altres posicionaments a favor de la cocapitalitat entre Tortosa i Amposta, el ple municipal de la darrera població n’aprovà un acord per unanimitat, el gener del 2010. L’alcalde en el seu discurs especificà que “Amposta no renunciarà a ser la locomotora del creixement i exercir la cocapitalitat, sense cap mena de complex”, i es reclamà una vegueria de les Terres de l’Ebre amb uns serveis descentralitzats. Amb tot, s’acceptava que la seu institucional de la futura vegueria fos a Tortosa.40 Un altre problema per la capitalitat és el que es planteja a la vegueria de l’Alt Pirineu, ja que hi ha hagut aspiracions de ser cocapitalitat tant per part de la Seu d’Urgell, com de Puigcerdà i de Tremp, ciutat on actualment hi ha la delegació territorial de la Generalitat. En aquest àmbit veguerial el problema principal són les comunicacions i les distàncies entre les diferents poblacions, a més que un repartiment de serveis agreujaria els problemes pels ciutadans que haguessin de resoldre qüestions que afectessin serveis separats territorialment.

La Generalitat en el segon govern tripartit va anar reorganitzant els seus departaments en l’àmbit que hauria de ser la vegueria del Pirineu i l’Aran, però sense cap model preestablert, i sembla que seguint el criteri de cada conselleria.

Pel juny del 2009, de les deu delegacions que el govern havia obert a l’àmbit del Pirineu, set estaven situades a Tremp, dues a la Seu d’Urgell i una a Talarn.

De les set obertes a Tremp, tres van obrir una oficina secundària a la Seu d’Urgell. Naturalment aquesta descentralització sense seguir uns criteris definits d’antuvi provocava malestar entre les altres ciutats capitals de comarca i especialment a Puigcerdà.41 Per això, tant en aquest cas com en el de la vegueria 39. La pugna per la capital de vegueria entre Manresa i Vic s’encetà el 2001 amb la frase de l’alcalde de Vic pronunciada a l’Ajuntament de Manresa amb motiu del pregó de la Festa Major de què “Vic no acceptarà per damunt seu cap altra capital que la de Catalunya”, al mateix temps que es mostrava contrari a la divisió en vegueries. Tres anys més tard el mateix alcalde de Vic oferia locals al govern de la Generalitat per posar-hi delegacions territorials dels diferents departaments, cosa que motivà malestar a la capital del Bages (Regió7, 2-2-2004). El gener del 2007 el govern tripartit optà per obrir delegacions de govern a les dues ciutats per evitar que els enfrontaments augmentessin i el poguessin perjudicar.

40. Veure El Punt, edició Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre, del 26-1-2010. Actualment es troben a Amposta els serveis territorials de la Generalitat en els temes d’Habitatge, Medi Ambient i Acció Social.

41. Segons el periòdic Regió7 del 30-6-2009, a Tremp hi havia ubicats els departaments de Governació, Educació, Salut, Medi Ambient i Habitatge i Agricultura i Acció Rural, a més de les delegacions de l’Institut Català de les Dones i l’Institut de Desenvolupament i Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA), dependents dels departaments d’Acció Social i Ciutadania i de Política territorial. A la seu d’Urgell hi havia les delegacions centrals dels departaments d’Interior i Política Territorial i Obres Públiques, així com subseus de Governació, Medi Ambient i Habitatge i de l’IDAPA.

–121–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

de la Catalunya Central, la llei deixa el tema de les seus institucionals per a posteriors decisions.

El cas de debat més fort per aquest tema va ser el mantingut per Tarragona i Reus, la primera en defensa de la capitalitat de tota la vegueria i del nom de vegueria de Tarragona, i la segona en defensa de la cocapitalitat i del nom de ve­ gueria del Camp de Tarragona.

La rivalitat entre les dues poblacions és històrica i ha tingut com a elements de confrontació el pagament d’impostos a l’arquebisbe, el port, la capitalitat de província, el desenvolupament industrial i comercial, la capitalitat de la vegueria republicana, etc. En els darrers anys les polèmiques entre les dues ciutats es van centrar en la ubicació de les facultats i escoles de la Universitat Rovira i Virgili i en el nom de la mateixa universitat, així com en el pas del ferrocarril d’alta velocitat i la ubicació de la seva estació.

En relació a les vegueries, a l’octubre del 2004 l’Ajuntament de Reus va aprovar una moció en què es demanava al Govern de la Generalitat i al Parlament la cocapitalitat de la nova vegueria que comprengués les comarques de l’àmbit del Camp de Tarragona, i pel més de desembre es demanà que la capital única fos Reus, pensant en la possibilitat de tornar a crear dues vegueries, una per a la ciutat del Baix Camp i l’altra per a Tarragona. En els inicis del govern presidit per José Montilla altre cop l’Ajuntament de Reus demanà la cocapitalitat, cosa que motivà que l’Ajuntament de Tarragona acordés, el febrer del 2007, demanar a diferents autoritats del país que la capitalitat única fos la seva ciutat.

En ple debat sobre l’avantprojecte de la llei de vegueries esclataren dues noves polèmiques, la primera per la ubicació del Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (Cesicat), un concurs públic en el qual participaren les dues ciutats i que guanyà Reus. L’altra pugna coetània va ser la petició de l’Ajuntament i la Cambra de Comerç de Tarragona, feta el novembre del 2009 a l’administració dels aeroports (AENA) i a la Direcció General d’Aviació Civil de l’Estat, que l’aeroport de Reus passés a denominar-se de TarragonaReus, a fi que el seu nom representés a tot el territori. L’ oposició de Reus a aquesta nova denominació i la defensa del topònim “el Camp” conduí a l’Ajuntament de la ciutat rival a demanar que no hi haguessin infrastructures denominades del Camp de Tarragona, sinó solament de Tarragona.

Quan l’avantprojecte de llei de vegueries estava a punt de ser aprovat pel govern i passar a projecte, la Cambra de Comerç de Reus i altres entitats endegaren la plataforma “Tots som capital” que a partir de la defensa del nom de l’aeroport derivà cap a la reivindicació de la cocapitalitat de la vegueria del Camp de Tarragona. La plataforma organitzà a tal fi un gran acte al teatre Fortuny que congregà a pràcticament totes les entitats de la ciutat.

L’èxit de l’acte provocà que a la veïna ciutat la plataforma “Mou-te per Tar­ ragona”, un moviment crític sorgit d’alguns dirigents d’institucions ciutadanes que no mostraven massa sintonia amb el govern municipal, i que pressionava –122–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

perquè l’estació del TAV fos dins la ciutat, trobà en les vegueries un camp adobat per tenir més protagonisme. La plataforma va plantejar fer una gran manifestació i exigir a l’Ajuntament un ferm posicionament en defensa de la capitalitat. Sota les crides de “Vine a defensar Tarragona” i “Tarragona som tots” apel·laren al “tarragoní emprenyat” perquè assistís a una magna concentració pels greuges que comportaria la pèrdua de la capitalitat única, al mateix temps que es recolliren unes 2.300 al·legacions homogènies en contra de l’avantprojecte de llei per la capitalitat i per la denominació Camp de Tarragona, que discriminava la ciutat respecte a les denominacions de les altres vegueries en què hi havia una capital provincial.42 La concentració, junt amb la polèmica que apareixia en els mitjans de comunicació i altres actuacions populars deuria motivar l’ajornament de l’aprovació de l’avantprojecte per part del Consell Executiu de la Generalitat, treva que aprofitaren els alcaldes per continuar mantenint contactes amb autoritats del Govern i diputats.43 En els tràmits parlamentaris comparegueren tant l’alcalde de Reus com el de Tarragona i el president de la Diputació, per mantenir el primer la defensa de la cocapitalitat i el nom de Camp de Tarragona, el segon la capitalitat única i el nom de vegueria de Tarragona, i el tercer per considerar el projecte inconsistent i inoportú (Oliveras, 2012).44 L’alcalde de Tarragona mantingué també converses amb l’alcalde de Lleida en defensa de les capitals provincials, per veure’s afectades en la seva funció administrativa, la qual cosa els hi feia perdre avantatges econòmiques. És lògic per tant que ambdós alcaldes manifestessin i desitgessin que la llei de vegueries quedés en un calaix tancat amb clau.

6. Els altres tipus de conflictes Pel que fa a la petició de canvi de vegueria, aquest es donaria per una banda entre els ajuntaments del Baix Penedès, que en la seva estratègia d’intentar obtenir avantatges per al territori i sense estar-ne alguns d’ells massa convençuts 42. A la concentració, celebrada el 30 de desembre, hi assistiren segons els organitzadors unes 4.000 persones i hi hagueren discursos d’exaltació de la ciutat-capital tot recordant els romans i altres glòries del passat al mateix temps que es feien iròniques referències a la ciutat veïna. L’alcalde proclamà que la capitalitat no era solament del passat, sinó que en el present “som capital comercial, universitària, industrial, logística, esportiva i administrativa”. Al final les quatre colles castelleres aixecaren pilars desplegant la senyera de la ciutat i pels altaveus s’escoltà una coneguda marxa que anima les festes majors.

43. L’enfrontament en els mitjans de comunicació va ser força picat perquè tornaren a sortir les polèmiques del passat, com la dita que en un programa de festa major s’anunciava des de Reus, l’existència de restes romanes a 14 quilòmetres, o des de Tarragona l’anunci de la proximitat d’una ciutat jueva, o el llibre que es va haver de retirar per exposar que el topònim Reus venia de la paraula llatina “reo” com a lloc format per reclusos. Igualment es diu que URV (Universitat Rovira i Virgili) significa universitat de Reus i els voltants. Durant la campanya de les vegueries aparegueren també camisetes amb l’eslògan “Reus is not Tarragona” o “Tarragona, barri marítim de Reus”.

44. Per la redacció d’aquest apartat s’ha utilitzat bàsicament la premsa local i l’obra de l’autor (2012) referenciada a la bibliografia.

–123–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

van ser partidaris per majoria a la integració a la futura vegueria del Penedès i a segregar-se de la del Camp de Tarragona, tema del qual ja se’n ha fet referència en un apartat anterior.

L’altre grup de municipis disconformes amb la seva possible adscripció a una vegueria eren els municipis de la zona de l’Alta Anoia o Alta Segarra, que en el cas que es resolgués a favor d’una vegueria del Penedès, ells es mostraven contraris a la seva adscripció i mostraven la seva preferència per pertànyer a la vegueria de la Catalunya Central i també al seu àmbit de planificació. Cal tenir en compte que aquests municipis també són partidaris de poder formar una comarca pròpia amb capital a Calaf, i que el seu centre superior pel comerç i els serveis sol ser Manresa.45 A la comarca d’Osona hi ha també la situació dels municipis de Viladrau, Espinelves i Vidrà que pertanyen a la província de Girona i que no veien gens clar la seva pertinença a la vegueria de la Catalunya Central, ja que les comunicacions amb Girona han millorat molt en els darrers anys i com deia l’alcalde d’Espinelves caldria fer una consulta popular, però que si l’opció fos triar entre Vic i Girona la població es dividiria a parts iguals. Entre Girona i Manresa, la opció seria a favor de l’actual capital provincial. Una situació a la inversa és la de Fogars de la Selva que pertany a aquesta comarca però que és de la província de Barcelona, la qual cosa provocaria problemes per fer tràmits administratius.46 Un altre cas de descontentament amb la seva ubicació dins una vegueria concreta és el de la Cerdanya, una comarca dividida entre les províncies de Girona i de Lleida, però que des de l’obertura del túnel del Cadí el 1984 ha augmentat les relacions amb el Berguedà i el Bages, però especialment amb Barcelona, a causa de les estacions d’esquí a banda i banda dels Pirineus i a l’augment de les segones residències. En iniciar-se el tema de la creació de les vegueries en el primer govern del PSC-ERC-ICV, la Cerdanya expressà des del seu Consell comarcal la preferència per estar a la Catalunya Central, per mostrar posteriorment la disconformitat amb la possible pertinença a la vegueria de l’Alt Pirineu i Aran com a conseqüència de la marginació de la seva capital en la distribució de les delegacions i serveis de la Generalitat que beneficiaven Tremp i la Seu d’Urgell, finalment s’optà per demanar un estatus especial semblant al de la Vall d’Aran al·legant les particularitats i diferències del seu territori amb la resta.

El President del Consell Comarcal va arribar a manifestar en la seva compareixença a la Comissió d’Afers Institucionals i durant el debat del projecte 45. Els set municipis de l’Alt Anoia o Alta Segarra contraris a integrar-se a la vegueria del Penedès són els de Calaf, Calonge de Segarra, els Prats de Rei, Castellfollit de Riubregós, Sant Pere Sallavinera, Sant Martí de Sesgueioles i Pujalt, els quals formen ja la Mancomunitat Intermunicipal Voluntària Segarrenca i aspiren a formar una comarca pròpia.

46. La problemàtica que la llei de vegueries generaria a l’actual província de Girona està recollida en un article de Jordi Colomer al periòdic El Punt de 26-1-2010.

–124–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

de llei de vegueries que apel·laria a Brussel·les perquè la Cerdanya pogués tenir una situació jurídica semblant a la d’Andorra, un desig que ben segur seria difícil d’aconseguir d’acord amb el dret internacional i la seva pertinença a l’Estat espanyol.47 En el cas de la Vall d’Aran la seva oposició al projecte i llei de vegueries venia afavorida per l’article 11 de l’Estatut d’Autonomia que reconeix al poble aranès l’autogovern per mitjà del Conselh Generau d’Aran i altres institucions pròpies. L’Estatut accepta l’Aran com una realitat occitana amb identitat pròpia i com “a entitat territorial singular dins de Catalunya, la qual és objecte d’una particular protecció per mitjà d’un règim jurídic especial”.

El Conselh Generau d’Aran ja va fer una declaració pel setembre del 2008 rebutjant la pertinença a una vegueria o altra divisió territorial que no fos la pròpia.

El president del Consell reclamà al desembre del 2009, que “la inclusió en una vegueria desvirtuaria totalment la singularitat política i l’exercici de l’autogovern” i reivindicava una relació bilateral amb el govern de la Generalitat, com preveu l’esborrany de la futura llei d’Aran. A més, la llei vigent d’Aran de l’any 1990, preveu que la vall per la seva singularitat no formi part de cap altra divisió territorial. La posició del president del Consell estava recolzada per la unanimitat de tots els partits que hi tenien representació.48 El fet que el president del Consell fos d’un partit afí al PSC, i els altres tinguessin també relacions estretes amb altres partits del Parlament de Catalunya influiria en què, la llei aprovada finalment a final d’agost del 2010, no inclogués la vall d’Aran a la vegueria de l’Alt Pirineu i en el seu article 10, reconegués l’Aran com a entitat territorial singular dins de Catalunya i que es relacionaria de manera bilateral amb els òrgans centrals del Govern i de l’Administració de la Generalitat.

7. Conclusió El projecte i després llei de vegueries aprovat pel Parlament de Catalunya, posteriorment situat en estat d’hivernació, és un dels textos més estranys que s’han aprovat en els darrers anys i que demostren per una banda una inconsistència jurídica notable i per altra la problemàtica d’ajustar els desigs i els interessos electorals dels tres partits que governaven a les realitats d’un territori estructurat en províncies, però amb clars desigs de determinades ciutats de formar noves demarcacions administratives per esdevenir-ne capital o seu de diferents serveis.

47. El president del Consell de la Cerdanya va comparèixer a la comissió parlamentària conjuntament amb el president del Solsonès i l’alcalde de Tortosa el divendres 26 de març del 2010. Veure el periòdic Regió7 de l’endemà.

48. Veure el periòdic Avui del 16-12-2009

–125–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

La possibilitat de formar noves demarcacions xoca igualment amb el paper que des de fa més de 175 anys exerceixen les capitals provincials, especialment aquelles que veuen disminuïda l’extensió territorial de la seva àrea d’influència obligada en la nova demarcació que els hi pertocaria.

La llei proposava avançar en diferents fases temporals cap una nova organització basada en motius polítics però mancada d’una anàlisi de costos i beneficis econòmics i socials que li donessin una necessària racionalitat, així com tampoc no preveia l’encaix amb les altres administracions, especialment amb les comarques.

El debat de la llei de vegueries ha servit per obrir la caixa dels trons de velles rivalitats històriques entre ciutats i territoris, i mostrar les pugnes existents per aconseguir més serveis i equipaments, així com també més poder de decisió sobre un espai geogràfic subordinat. Els interessos d’intentar guanyar una oportunitat per obtenir més beneficis econòmics que afavoreixin una determinada ciutat s’emboliquen darrera recerques de singularitats i identitats i es justifiquen per les diferents històries locals.

En el fons determinades ciutats i oligarquies locals prefereixen ser cap d’arengada a cua de lluç, i en uns moments en què es parla de col·laboració, cooperació, unió d’esforços i de treball en xarxa, alguns territoris i algunes ciutats prefereixen posar fronteres i tenir poder de decisió sobre temes concrets que els afecten, cosa que fa que alguns dels discursos reivindicatius siguin força utòpics i no gens fàcils de portar a terme en un país petit i empobrit i dins un món globalitzat. En el fons els conflictes no eren més que una lluita per unes noves oportunitats, nous drets i privilegis i noves provisions materials.

Quan les economies locals trontollen, esdevenir capital o seu institucional és un privilegi.

Un altre element a considerar al marge de les pugnes remarcades és el fet de com petits grups organitzats aconsegueixen presentar propostes que en algun cas arriben a prosperar en un doble joc d’aconseguir addictes pels diferents racons del territori afectat, i igualment atraure partits polítics locals a través de les naturals confrontacions entre govern i oposició.

El debat de la llei de vegueries ha fet perdre una considerable quantitat d’energies, molt més necessàries per a resoldre altres temes més importants, i en alguns casos els intents de fer prevaler interessos locals sobre els generals feia pensar si de la Catalunya esquarterada no hi hauria el perill de passar a la Catalunya setpartida o vuitpartida, com una reproducció moderna de les baronies territorials altmedievals.

Una nova organització territorial ha de partir d’objectius i criteris per aconseguir abaratir i alhora augmentar l’eficiència de l’administració en el territori, i aquest tipus d’organització necessita d’un ampli consens parlamentari i territorial, encara que també una nova organització pot ser imposada per una revolució social o per un bon cop de falç.

–126–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

Bibliografia Alsina, Gemma; Martín Garcia; Rosa M. Pérez (1996). “Els GAP: Fruit d’una època. Actuacions per a la defensa de l’Alt Pirineu”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 42, p. 9-36.

Ausàs, Jordi (2010). “Vers una nova organització territorial de Catalunya. Les lleis de vegueries i de l’Àrea Metropolitana de Barcelona”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 70, p. 79-83.

Argullol, Enric, (2009). “Vers un nou model d’organització territorial de Catalunya. L’encaix jurídic de les vegueries”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm.

67-68, p. 293-305.

Arnabat, Ramon (2006). “El Penedès una justificació històrica”, dins: Monogràfic del Penedès (Vegueria Penedès, núm. 12), Vilafranca del Penedès: Institut d’Estudis Penedesencs, p. 83-100.

Casassas, Lluís; Joaquim Clusa (1981). L’organització territorial de Catalunya. Barcelona: Publicacions de la Fundació Jaume Bofill.

Casassas, Lluís; Joan Vilà-Valentí (2009). “Proposta per a l’organització regional de Catalunya. Informe presentat a la Comissió de Delimitació Territorial de la Generalitat de Catalunya (abril 1989)”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm.

67-68, p. 367-379.

Casassas, Lluís; Jordi Casassas [dir.] (2009). “L’organització territorial de l’administració pública de Catalunya. Resum de “La Proposta” (informe lliurat a la Diputació de Barcelona l’any 1994)”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 67-68, p. 337-365.

Col·legi de Geògrafs de Catalunya i Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (2009). “Informe del Col·legi de Geògrafs sobre l’avantprojecte de llei de vegueries”, dins: Informes i assessoraments. Documents del Col·legi. http://geografs.com/portal/ index.php?options=com... (consultat el 23-01-2012).

Dahrendorf, R. (1990). El conflicto social moderno. Barcelona: Grijalbo (Biblioteca Mondadori).

Font, Jaume (2004). La vegueria de l’Alt Ter. Bases històriques i geogràfiques. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs.

Generalitat de Catalunya (1979). Estatut d’Autonomia de Catalunya. Barcelona: Bayer Hnos., S.A. – (1995). Pla territorial general de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Direcció General de Planificació i Acció Territorial.

– (2006). Estatut d’Autonomia de Catalunya. Barcelona: Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions.

Gracia, Ricard (2008). La vegueria com a govern local intermedi a Catalunya. Encaix constitucional de la seva regulació estatutària. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Institut d’Estudis Autonòmics.

Heinelt, Hubert; Xavier Bertrana (2011). The second tier of local government in Europe.

Abigdon, Oxon: Routledge.

Lalinde, Jesús (1996). La jurisdicción real inferior en Cataluña (“Corts, veguers, batlles”). Barcelona: Museu d’Història de la Ciutat, Ajuntament de Barcelona.

Lévy, Jacques (2003). “Identité”, dins: Dictionnaire de la Géographie et de l’espace des sociétés.

Paris: Belin, p. 479-480.

Lussault, Michel (2003). “Identité spatiale”, dins: Dictionnaire de la Géographie et de l’espace des sociétés. Paris: Belin, p. 480-481.

Lluch, Enric; Oriol Nel·lo (1984). El debat de la divisió territorial de Catalunya. Edició d’estudis, propostes i documents (1938-1983). Barcelona: Diputació de Barcelona.

–127–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 101-128 Josep Oliveras i Samitier Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya

Oliveras, Josep (1999). “Antoni Rovira i Virgili i la Divisió Territorial de Catalunya”. Revista de Catalunya [Barcelona], núm. 144, p. 50-72.

– (2000). “Rovira i Virgili i la creació de les vegueries”, dins: Pere Anguera et al., Rovira i Virgili 50 anys després. Valls: Cossetània Edicions.

– (2009). “Reflexions sobre l’organització territorial de Catalunya”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 67-68, p. 179-198.

– (2012). “La ciutat i la seva regió”, dins: Òscar Saladié et al., La ciutat actual. Geografia i urbanisme (Història de Tarragona, vol. 6), Lleida: Pagès editors, p. 395-446 Plataforma per una Vegueria Pròpia (2006). Monogràfic del Penedès (Vegueria Penedès, núm. 12), Vilafranca del Penedès: Institut d’Estudis Penedesencs Pujol, Rafel [dir.] (2001). Administració local i territori a Catalunya. Nou model d’organització territorial. Barcelona: Gabinet d’Estudis de la Presidència, Diputació de Barcelona (exemplar multicopiat).

Roca, Miquel [dir.] (2000). Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya. Comissió d’experts creada per acord del Govern de 3 d’abril de 2000, a instància dels diferents grups del Parlament de Catalunya. Barcelona (exemplar multicopiat).

Rocher, G. (1968). “Le Changement social”, dins: Introduction à la sociologie générale. Paris: Éditions HMH, vol. 3.

Sabaté, Flocel (1997). El territori de la Catalunya medieval. Percepció de l’espai i divisió territorial al llarg de l’Edat Mitjana. Barcelona: Fundació Salvador Vives i Casajuana.

Simon, Fèlix; Josep Faura (2006). “Motius i fonaments”, dins: Monogràfic del Penedès (Vegueria Penedès, núm. 12), Vilafranca del Penedès: Institut d’Estudis Penedesencs, p. 33-55.

Solé i Bordes, Joan (2006). “El Penedès, concepte i identitat”, dins: Monogràfic del Penedès (Vegueria Penedès, núm. 12), Vilafranca del Penedès: Institut d’Estudis Penedesencs, p. 57-64.

Sánchez, Joan-Eugeni (1992). Geografía Política. Madrid: Editorial Síntesis (Espacios y Sociedades, núm. 23).

Sanclimens, Xavier (2009). “Els treballs de la Comissió d’Organització Territorial de Catalunya (2004-2006)”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 67-68, p. 231-248.

Sanguin, André-Louis (1981). Geografía Política. Vilassar de Mar-Barcelona: Oikos-Tau (Elementos de Geografía).

Taylor, Peter J. (1994). Geografía Política. Economía Mundo, Estado-nación y localidad. Madrid: Trama Editorial.

Tulla, Antoni F. (2009). “Divisió territorial de Catalunya: algunes reflexions des de l’Alt Pirineu)”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 67-68, p. 273-290.

Vila, Pau ( 1933). Divisió Territorial. Estudis i projectes. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

– (1937). La divisió territorial de Catalunya, Barcelona: Generalitat de Catalunya. Conselleria d’Economia.

–128–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 74, desembre 2012, p. 129-149 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.16

Les jeux temporels dans les projets de territoires: les exemples des pays du Libournais et du Périgord noir (Aquitaine) Christophe Quéva Institut de géographie Université Paris 1 Panthéon-Sorbonne christophe.queva@gmail.com

Résumé Les pays sont des projets de territoires établis par les acteurs locaux afin de définir une stratégie de développement dans une logique intercommunale, et en tenant compte de spécificités territoriales héritées. La dimension du temps y est donc centrale. Cet article analyse les jeux temporels à l’œuvre dans deux pays aquitains: le Libournais et le Périgord noir. Dans un premier temps est abordée la manière dont le passé, le présent et le futur s’articulent dans ces projets, par la mise en récit et la mise en scène des territoires dans le discours des acteurs locaux. La suite de l’article aborde la pluralité des temporalités intervenant dans la dynamique de projet. En effet, au-delà de la linéarité du temps du projet, c’est un système temporel complexe qui se dessine, du fait de la multiplicité des acteurs intervenant dans le projet, entretenant le caractère transitoire des projets de territoire.

Mots-clés: territoires de projet, temporalités, acteurs.

Resum: Els jocs temporals als projectes de territori: els exemples de les regions del Libornès i del Perigord Negre (Aquitània) Les regions són projectes territorials establerts pels actors locals a fi de definir una estratègia de desenvolupament dins una lògica intermunicipal, tenint en compte les especificitats territorials heretades. La dimensió del temps hi és, doncs, central. Aquest article –129–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 129-149 Les jeux temporels dans les projets de territoires

Christophe Quéva

analitza els jocs temporals a l’ús a dos països d’Aquitània: el Libornès i el Perigord Negre.

En primer lloc s’aborda la manera com el passat, el present i el futur s’articulen en aquests projectes, com es combinen i la posada en escena dels territoris dins el discurs dels actors locals. La resta de l’article aborda la pluralitat de les temporalitats que intervenen a la dinàmica del projecte. En efecte, més enllà de la linealitat del temps del projecte, es dibuixa un altre sistema temporal més complex, derivat de la multiplicitat dels actors que hi intervenen, contribuint al caràcter transitori dels projectes de territori.

Paraules clau: territoris de projecte, temporalitats, actors.

Resumen: Los juegos temporales en los proyectos de territorio: los ejemplos de las regiones del Libornés i del Perigord Negro (Aquitania) Las regiones son proyectos territoriales establecidos por los actores locales con el fin de definir una estrategia de desarrollo en el seno de una lógica intermunicipal, y teniendo en cuenta las especificidades territoriales heredadas. La dimensión del tiempo es, por tanto, central. Este artículo analiza los juegos temporales al uso en dos regiones de Aquitania: el Libornés i el Perigord Negro. En primer lugar se aborda la manera cómo el pasado, el presente y el futuro se articulan en estos proyectos, cómo se combinan y la puesta en escena de los territorios en el discurso de los actores locales. El resto del artículo aborda la pluralidad de las temporalidades que intervienen en la dinámica del proyecto. En efecto, más allá de la linealidad del tiempo del proyecto, se dibuja otro sistema temporal más complejo, derivado de la multiplicidad de los actores que intervienen en el mismo, contribuyendo al carácter transitorio de los proyectos de territorio.

Palabras clave: territorios de proyecto, temporalidades, actores.

Abstract: The Interplay of Timescales in Territorial Projects: the Example of the ‘pays’ of Libournais and Périgord noir (Aquitaine) The pays are territorial projects set up by local actors in order to define a development strategy. They are grounded upon an intercommunal logic that takes into account inherited territorial specificities, thus making time a key dimension. The present paper focuses on the interplay of timescales in two pays of the Aquitaine region: Libournais and Périgord Noir. We first show how past, present and future are interwoven in these projects through storytelling and staging of the territories in the discourse of local actors. Then, we analyze the plurality of timescales in the project dynamics. Beyond the timeline of the project, an other and far more complex time system emerges from the multiplicity of actors involved, thus contributing to the transitional nature of the territorial projects.

Key words: territorial projects, timescales, local actors.

** *

–130–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 129-149 Les jeux temporels dans les projets de territoires

Christophe Quéva

Les jeux temporels dans les projets de territoires: les exemples des pays du Libournais et du Périgord noir (Aquitaine) La question du temps a été une dimension longtemps délaissée par les géographes comme par les aménageurs, avant de se voir de plus en plus valorisée ces dernières années (Verdier, 2004). Sur un plan disciplinaire, “la problématique du temps ne fut jamais abordée frontalement par la plupart des courants géographiques” (Lévy, 2003, p. 902), même si des géographes comme J.-L. Piveteau (1995) ont néanmoins contribué à lancer des réflexions fondatrices sur les temps du territoire. À l’heure actuelle, les analyses géographiques valorisent de plus en plus des approches spatio-temporelles plurielles, différenciées selon les individus et les groupes, avec l’idée d’un rapport de plus en plus complexe entre l’espace, le temps et les sociétés: “chaque individu use et jouit différentiellement” du temps, en fonction des “rythmes officiels et institutionnels qu’il éprouve”, et de “temporalités pratiques spécifiques” (Lévy, 2003, p. 901). De même, en matière d’aménagement, le temps n’a longtemps été considéré que comme un simple cadre, appréhendé comme une succession d’étapes, notamment dans l’optique de la planification. Et ce n’est que depuis quelques années que commencent à se mettre en place, par exemple, des “bureaux de temps”, chargés de gérer au mieux les différences de pratiques des lieux selon les moments de la journée, de la semaine ou de l’année (Alvergne, 2001; Boulin et al., 2003). Dans le même ordre d’idée, les “projets de territoires” constituent une modalité d’aménagement et de développement local plaçant le temps au centre des préoccupations (Royoux, 2007; Tsiomis, 2007). En effet, le projet, issu du latin projectum, est une projection vers l’avenir qui se fonde sur une connaissance approfondie du passé, de ses apports et de ses incohérences.

La notion de projet de territoire désigne une construction territoriale mise en œuvre par des acteurs locaux, dans une logique endogène, afin d’améliorer la gestion et l’aménagement d’un espace défini comme cohérent par ces acteurs (Debarbieux et Lardon, 2003). En France, les projets de territoires peuvent s’inscrire à différentes échelles: intercommunalités, pays, agglomérations, parcs naturels régionaux, etc. Il s’agit, à chaque fois, de projets qui se mettent en place “par le bas”, contrastant ainsi avec l’héritage français de politiques d’aménagement exogènes relevant d’une logique de planification. En effet, rappelons qu’en France, la tradition est plutôt celle d’un aménagement planifié, mis en place par l’État dans une logique centralisée à partir des années 1960 avec la création de la DATAR (Délégation à l’Aménagement du Territoire et à l’Action Régionale).1 Or, avec les lois de décentralisation de 1982-1983, l’État a progressivement laissé de plus en plus de prérogatives en termes d’aménagement 1. La DATAR, désormais Délégation à l’Aménagement du Territoire et à l’Attractivité Régionale, est l’organisme chargé de l’aménagement à l’échelle nationale, et de la coordination des politiques régionales d’aménagement et de développement local. Elle est localisée à Paris.

–131–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 129-149 Les jeux temporels dans les projets de territoires

Christophe Quéva

aux collectivités territoriales, aux échelles régionale et locale. C’est dans ce cadre que se sont affirmés des projets de territoires dans les années 1990. Ces nouvelles pratiques décentralisées de développement territorial encouragent alors les acteurs locaux à mettre en œuvre des projets de développement local, qui s’incarnent notamment dans le cadre de la politique des pays, définis par les lois Pasqua (1995) et Voynet (1999).

Un pays est un territoire de projet, initié par des acteurs locaux publics et privés (maires, représentants d’intercommunalités, associations, offices de tourisme, entreprises, etc.) à l’échelle d’un espace jugé cohérent pour mettre en œuvre des projets de développement local –généralement à l’échelle de plusieurs intercommunalités (Ardillier-Carras, 1999; Leurquin, 2002; Fouché, 2006). La loi indique ainsi que “lorsqu’un territoire présente une cohésion géographique, culturelle, économique ou sociale, il peut être reconnu à l’initiative de communes ou de leurs groupements comme ayant vocation à former un pays” (art. 25 de la LOADDT, dite Loi Voynet, du 25 juin 1999). Dans cette perspective, les acteurs locaux ont la charge d’établir une charte de pays, qui articule un diagnostic territorial –présentant les forces et les faiblesses du territoire– et un projet d’aménagement et de développement local à l’échelle de ce territoire. Cette charte fait ensuite l’objet d’une contractualisation avec l’État et la Région, avant que des actions d’aménagement puissent être mises en place plus concrètement. La procédure des pays a été suivie d’un certain succès puisque l’on compte aujourd’hui 358 pays en France, couvrant 79% des communes françaises et concernant 44% de la population (fig. 1). Seules les régions très urbanisées, comme l’Île-de-France autour de Paris, sont restées à l’écart de ce processus, les pays concernant avant tout des espaces ruraux et/ ou des villes petites et moyennes. Depuis 2010, il n’est désormais plus possible de créer de nouveaux pays, mais ceux qui existent aujourd’hui –et qui se sont structurés sous la forme de “syndicat de pays” ou d’“association de pays”– sont généralement devenus des structures de portage de projets, comme par exemple dans la mise en œuvre des Schémas de Cohérence Territoriale (SCoT)2 –documents de planification et d’urbanisme servant de cadre de référence et de cohérence pour les différentes politiques sectorielles mises en œuvre à l’échelle supra-communale.

Cet article interroge les modalités de construction de projets de territoires en France, plus particulièrement dans le cadre de cette politique des pays, avec l’idée que la question des temporalités y est centrale mais complexe à appréhender.

2. Le Schéma de Cohérence Territoriale (SCoT), instauré par la loi SRU (Solidarité et Renouvellement Urbain) du 13 décembre 2000, est un document d’urbanisme qui fixe, à l’échelle de plusieurs communes ou groupements de communes (pays), les orientations fondamentales de l’organisation d’un territoire et de l’évolution des zones urbaines, afin de préserver un équilibre entre zones urbaines, industrielles, touristiques, agricoles et naturelles. Il fixe les objectifs des diverses politiques publiques en matière d’habitat, de développement économique, de déplacements.

–132–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 129-149 Les jeux temporels dans les projets de territoires

Christophe Quéva

Figure 1. Cartographie des pays en France (Décembre 2010)

Source: DATAR – Observatoire des territoires (http://zonages.territoires.gouv.fr)

Dans cette perspective, nous formulons deux principales hypothèses, qui constituent le cadre théorique de notre réflexion: – Dans la continuité des approches centrées sur les temporalités dans les projets d’aménagement (Alvergne, 2001; Boulin et al., 2003; DATAR, 2001; Royoux, 2007; Tsiomis, 2007), nous envisageons le temps comme un vecteur essentiel de la structuration de ces projets de territoires. En effet, nous considérons que ceux-ci se construisent dans le temps, mais aussi par le temps, dans le cadre d’une “chronogenèse” –au sens fort de fabrique de temporalités, accompagnant celle de territorialités.

– Par ailleurs, nous considérons que les projets de territoire mobilisent une pluralité de temporalités en interrelation, inscrites dans une double logique d’articulation et de tension, dans le cadre de jeux d’échelles (Revel, 1996) particulièrement complexes. Cette tension entre les temporalités des projets n’a rien de négatif; au contraire, nous l’envisageons comme une marge de manœuvre permettant de faire avancer les projets. Ainsi, –133–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 129-149 Les jeux temporels dans les projets de territoires

Christophe Quéva

de même que le “jeu” d’un ressort peut représenter l’élément de base d’un mécanisme, le “jeu” des échelles spatiales temporelles constitue, selon nous, l’un des fondements de la dynamique de projet.

Pour tester ces hypothèses et mener notre réflexion, nous nous appuyons sur l’exemple de deux pays aquitains, dans le sud-ouest de la France:3 le Libournais et le Périgord noir (voir fig. 1 et fig. 2). Le premier est un espace rural périurbain, organisé autour de Libourne, caractérisé à la fois par l’activité viticole (Saint-Émilion, Pomerol, etc.) et par l’influence bordelaise, notamment dans sa partie occidentale. Quant au Périgord noir, il s’agit d’un espace rural touristique, marqué identitairement (par ses paysages et par sa culture locale), et organisé autour du bourg de Sarlat-la-Canéda. Chacun de ces espaces a vu se mettre en place, avec des temporalités légèrement différentes, à la fois des projets de pays (dans les années 1990) et des projets de pôles d’excellence rurale (dans les années 2000), ces projets se chevauchant spatialement et temporellement, entretenant dès lors le caractère hybride de ces territoires en construction. Précisons ici que la logique des pôles d’excellence rurale est quelque peu différente de celle des pays, même si les deux correspondent à des projets de territoire: alors que le pays vise à structurer la cohérence d’un territoire local dans le cadre d’un projet relevant d’une logique de cohésion, le pôle d’excellence rurale s’associe plutôt à la valorisation de potentiels innovants, dans une logique de concurrence et de sélection des projets.

Dans ce cadre, il s’agit de voir dans quelle mesure les temporalités multiples de ces projets de territoire s’articulent, se conjuguent ou, au contraire entrent en discordance. Pour le dire autrement: en quoi les temporalités des projets contribuent-elles à la construction de nouvelles territorialités, faisant de ces nouveaux territoires –construits par les projets– des espaces hybrides et complexes?

En partant de l’exemple des pays du Libournais et du Périgord noir, il s’agira d’abord d’analyser la façon dont le temps est mobilisé dans les discours associés aux projets de territoires, notamment à partir de l’analyse des chartes de ces pays. Nous verrons alors que la dimension projective, autrement dit l’avenir, est loin d’être la seule dimension temporelle mobilisée, dans la mesure où un ensemble de “conjugaisons” se dessine –celles-ci désignant les manières dont s’articulent le présent, le passé et le futur dans les projets. Puis, dans un second temps, et en nous fondant notamment sur les résultats issus d’un travail d’entretiens auprès d’une cinquantaine acteurs locaux de ces deux pays, nous montrerons qu’au-delà d’une vision linéaire du temps, les projets de territoires impliquent plutôt de raisonner en termes de systèmes temporels, pluriels et parfois divergents, marqués par un certain nombre de tensions et de discordances.

3. Cette étude s’inscrit dans une recherche plus large et comparative sur les projets de développement local en France et en Allemagne (voir Quéva, 2009).

–134–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 129-149 Les jeux temporels dans les projets de territoires

Christophe Quéva

Figure 2. Le Libournais et le Périgord noir dans leur contexte régional N

Angoulême

PERIGORD VERT Pauillac MEDOC

Ribérac St-Andréde-Cubzac

BORDEAUX

VALLEE DE L'ISLE

Libournais

Bergerac La Réole 1

Biscarosse

Périgord noir

GRAND BERGERACOIS

Libourne

BASSIN D' ARCA2 GRAVES CHON ET ET VAL LANDES Arcachon DE DE L'EYRE CERMES

Périgueux

Marmande 3

Sarlat-laCanéda

DROPT Miramontde-Guyenne

Cahors

VALLE DU LOT 20 km

Principaux découpages territoriaux : Limites régionales Limites départementales Limites des Pays aquitains, de la Communauté Urbaine de Bordeaux et des Communautés d'agglomérations d'Arcachon et de Périgueux Principaux chefs-lieux : Capitale régionale Préfectures Villes-centres de Pays Dénominations des territoires* :

Libournais Libourne 1 2 et 3

Pays étudiés Villes-centres des Pays étudiés HAUT ENTRE DEUX MERS, COEUR ENTRE DEUX MERS, VAL DE GRAONNE-GASCOGNE

* NB. Les noms de Pays reprennent souvent le nom de régions paysagères ou identitaires : Médoc, Périgord noir, Vallée de l'Isle, etc.

Conception/réalisation C. Quéva Source : carte des Pays aquitains par ETD

–135–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 129-149 Les jeux temporels dans les projets de territoires

Christophe Quéva

1. Entre passé, présent, futur: les conjugaisons des projets de territoires En partant de l’analyse des deux projets de territoires en tant que tels (le pays du Libournais et celui du Périgord noir) et des enjeux d’aménagement qui leur sont associés, il semble tout d’abord que la dynamique temporelle qui se dessine soit celle d’une articulation des trois temps que sont le présent, le passé et l’avenir, et que ce soit surtout cette dernière dimension qui prime. En effet, la “mise en récit” et la “mise en scène” des territoires dans les chartes qui leur sont associées contribuent à valoriser largement cette dimension projective. C’est toute la logique des figures du projet territorial (Debarbieux et Lardon, 2003), associant à cette dimension de projet un certain poids des images et des représentations.

1.1. La mise en récit des territoires: des constructions territoriales tournées vers l’avenir Les projets de territoires sont des territoires en projet, étymologiquement jetés en avant en direction de l’avenir. Cette projection territoriale s’associe à des objectifs à atteindre (tab. 1) clairement affichés dans le discours des chartes de pays –celles-ci pouvant être envisagées comme des “mises en récit” du projet de territoire par les acteurs locaux. Dans les chartes des pays du Libournais et du Périgord noir, les objectifs affichés sont, dans les deux cas, hiérarchisés et appelés “priorités”. Il s’agit là des perspectives définies pas les acteurs locaux pour organiser le développement de leur territoire, en tenant compte des spécificités de celui-ci.

Par ailleurs, pour ne pas en rester à la seule énumération de ces objectifs, il est possible, à partir de ce tableau de synthèse, d’identifier deux principales visions du territoire envisagées sur le temps long: une perspective localiste et une perspective fonctionnaliste (fig. 3).

La première perspective, que nous qualifions de “localiste”, met en exergue des perspectives identitaires et patrimoniales. C’est une perspective d’avenir tournée vers la valorisation du passé: “préserver les patrimoine”, “préserver la richesse environnementale”, “valoriser l’identité du pays”, etc. La logique est avant tout celle de la valorisation de lieux et d’espaces emblématiques hérités.

Cette perspective rejoint l’idée du “pays” traditionnel en France, censé présenter une “cohésion géographique, économique, culturelle et sociale” (LOADDT –ou Loi Voynet– 1999) avant de mettre en œuvre des projets. En termes de priorités, elle est affichée de façon centrale dans le pays du Libournais. Plus secondairement, une perspective localiste apparaît également dans le projet du Périgord noir. À chaque fois, ce type de perspective se fonde sur un modèletype de territoire articulant lieux et espaces emblématiques, associés à des noms ayant une lisibilité à la fois sur le territoire et à l’extérieur du territoire (Péri–136–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 129-149 Les jeux temporels dans les projets de territoires

Christophe Quéva

Tableau 1. Les objectifs affichés dans les projets: une finalité territoriale Pays du Libournais (Axes de développement présentés dans la Charte)

Pays du Périgord noir (Axes de développement présentés dans la Charte)

Priorité 1 Identité Valoriser l’identité du pays autour de Libourne, la villecentre Renforcer les politiques de communication

Priorité 2 Equilibres et équité Maîtriser l’organisation de l’habitat Équilibrer le développement des activités économiques Renforcer les services publics Renforcer l’accès à la connaissance / la formation Aménager le Le développement territoire de économique au demain service de l’emploi Valoriser la position et des hommes de carrefour Soutenir la Maîtriser le dynamique des développement de entreprises l’habitat Développer les Eviter la fracture activités, les emplois urbain/rural Favoriser les filières Renforcer les agro-alimentaires politiques d’accueil identitaires migratoire Adapter l’offre éducative aux besoins

Priorité 3 Solidarité Lutter contre toutes les formes d’exclusion Développer la solidarité à tous les âges de la vie Prendre en compte les problématiques liées aux souffrances (isolement social, handicaps)

Priorité 4 Excellence Conforter la performance des activités socioéconomiques Mettre en œuvre une gestion optimale de l’environnement Développer la transversalité des échanges (sur le territoire et avec les voisins) Un pays solidaire Valoriser l’identité Limiter les disparités du territoire territoriales Promouvoir Renforcer l’armature l’identité urbaine Préserver les Renforcer l’esprit patrimoines coopératif Préserver la richesse Renforcer les environnementale services publics Faire partager l’idée de communauté d’avenir

Source: Chartes des pays du Libournais et du Périgord noir (2003)

gord, Sarlat, Grottes de Lascaux dans le Périgord noir; Saint-Émilion, Pomerol, dans le Libournais).

L’autre perspective serait plutôt “structuraliste”, valorisant une certaine fonctionnalité territoriale, avec le renforcement de structures spatiales équilibrées (fig. 3). Cette perspective passe moins par une valorisation d’héritages que par un projet de réorganisation des relations entre les lieux. L’idée est de constituer un territoire fonctionnel, organisé autour de centres urbains hiérarchisés et d’infrastructures de communication suffisamment denses pour drainer l’ensemble du territoire. Cette perspective est prioritaire dans le pays du Périgord noir, avec l’idée de valoriser “la position de carrefour” ainsi que les “deux pôles économiques majeurs” de Sarlat-la-Canéda et de Terrasson, qui sont envisagés dans la charte comme “deux plaques tournantes économiques”. Quant au projet du Libournais, il est d’autant plus intéressant qu’il associe fonctionnalité et identité territoriales. La première priorité de développement, qualifiée d’identitaire, s’appuie sur le rôle de “Libourne, la ville-centre” et sur les “politiques de communication”. La charte valorise d’ailleurs l’idée d’une pluralité de centres urbains “qui dessinent un Libournais polycentrique”.

–137–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 129-149 Les jeux temporels dans les projets de territoires

Christophe Quéva

Figure 3. Les objectifs territoriaux des projets: entre perspective localiste et perspective fonctionnaliste Modèle graphique incarnant la perspective territoriale localiste

Territoire emblématique reconnu : intérieurement : extérieurement Lieux et espaces emblématiques (taille variable selon la notoriété)

Modèle graphique incarnant la perspective territoriale fonctionnaliste

Espace-centre du territoire

Espace périphérique du territoire

Pôle urbain, foyer de développement

Lieu à l’écart des axes et des pôles de développement

Axe central de communication, porteur de développement

Axe secondaire de communication

Conception-réalisation : C. Quéva

Par cette “mise en récit” dans leurs chartes, et tout en restant focalisés sur une projection vers l’avenir, les projets de territoires visent ainsi à s’ancrer sur l’espace vécu des populations (Ardillier-Carras, 1999), que ce soit sur les lieux de leurs pratiques quotidiennes (villes, axes de communication, etc.) ou sur les éléments de leur patrimoine collectif, relevant d’un héritage du passé à valori–138–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 129-149 Les jeux temporels dans les projets de territoires

Christophe Quéva

ser. Il s’agit là d’une première manière d’appréhender la question du temps dans les projets de territoire en termes de conjugaisons, d’articulations, et dans la perspective de construction d’un nouveau territoire. Par ailleurs, au-delà de leurs objectifs affichés, les chartes de pays s’associent à d’autres types de discours, iconographiques notamment, qui vont contribuer non seulement à une mise en récit, mais également à une “mise sous projecteur” du territoire en projet sous la forme de “figures du territoire” (Debarbieux et Lardon, 2003).

1.2. La mise en scène des territoires: entre ancrage temporel et atemporalité L’exemple des pages de garde du diagnostic territorial des deux pays du Périgord noir et du Libournais est, à cet égard, intéressant à double titre. Le diagnostic dresse un panorama de l’état du territoire, de ses paysages, de son économie, de ces acteurs, etc.; il est en cela une source d’information. Par ailleurs, il est un discours sur le territoire et contribue donc également à la construction symbolique de Figure 4. Pages de garde des diagnostics celui-ci (fig. 4). territoriaux des pays étudiés Dans le cas du Périgord noir, la première page du diagnostic met en évidence différents éléments: un logo faisant référence aux grottes de Lascaux et valorisant ainsi un ancrage sur un passé ancien, le rôle des rivières bordées de maisons à l’architecture typique du Périgord, de la gastronomie, de la ruralité et de la petite ville de Sarlat comme vecteurs identitaires, et enfin l’importance des loisirs et de la jeuSources: Diagnostics territoriaux des pays du Libournais nesse. Le projet de territoire et du Périgord noir (2002-2003) valorise ainsi avant tout son patrimoine: le Périgord noir peut d’ailleurs être considéré comme un “pays » au sens fort du terme, marqué par une forte identité locale.

En ce qui concerne le Libournais, espace situé dans l’orbite de la métropole bordelaise, le projet souffre d’un relatif manque d’identité territoriale. Les deux artères représentées (une rue, que l’on peut supposer être une rue de Libourne, et une rivière) ne semblent ainsi pas spécifiquement associées à un lieu. De même, la vigne, qui est mobilisée sur la page de garde du diagnostic pour caractériser ce territoire, existe dans de nombreux espaces voisins (Médoc, –139–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 129-149 Les jeux temporels dans les projets de territoires

Christophe Quéva

Bordelais, etc.). Il n’en reste pas moins que l’on retrouve ici deux dimensions temporelles centrales dans les projets: l’ancrage sur le passé (avec ici le porche d’une église romane), et l’avenir (symbolisé par une jeunesse regardant vers le haut).

Plus généralement, les projets de territoires sont des constructions territoriales anticipatives, qui peuvent parfois relever d’un certain idéal pour ne pas dire d’une certaine utopie territoriale, comme dans la présentation du territoire du Libournais dans le Diagnostic territorial: “Le pays du Libournais est l’illustration même de ces systèmes socio-spatiaux que les géographes nomment territoires (…). [Il] peut être ainsi considéré comme un modèle géographique dans lequel, en relation avec leurs voisins, les hommes ont transformé un cadre géographique donné, un milieu, en un environnement devenu lui aussi patrimoine, et par là, une des composantes fortes de son identité” (Diagnostic territorial du pays du Libournais, 2003)

Dans cette mise en récit (et/ou en scène) du territoire par les acteurs locaux, le Libournais est ainsi défini presque de manière abstraite, comme un modèle d’organisation de l’espace, un territoire quasi parfait, voire comme l’essence même du territoire local –inscrit dans une dimension quasi atemporelle, hors du temps.

Ainsi, les conjugaisons des projets de territoires étudiés placent a priori l’avenir au centre des préoccupations, tout en les articulant au passé et au présent, voire en les détachant de toute temporalité pour en valoriser l’épaisseur et la continuité. Mais au-delà des discours et des ambitions affichés, la mise en place d’un projet de territoire s’inscrit elle-même dans une temporalité propre qu’il convient également d’analyser, sachant que cette temporalité du projet est en fait plurielle, entre concordances et discordances des temps.

2. Concordances et discordances des temps dans les projets de territoires En se centrant maintenant sur les temporalités des projets en tant que telles, et notamment les étapes de leur mise en place, il est nécessaire de mobiliser deux niveaux d’analyse. À un premier niveau, dans l’étude des étapes de mise en œuvre des projets en tant que telles, c’est une perspective temporelle linéaire qui peut être mise en évidence: le temps des projet est d’abord celui d’un approfondissement progressif, avec le passage de la réflexion à l’action. Mais ce premier niveau ne constitue que l’écran du déroulement effectif des projets dans le temps: ces projets –qui s’associent à une pluralité d’acteurs, souvent complémentaires, mais aussi parfois concurrents ou en opposition– s’inscrivent de fait dans une pluralité de temporalités liées à ces acteurs, jouant chacun sur des échelles de temps différentes. Ceci nous conduira alors à évoquer plutôt, –140–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 129-149 Les jeux temporels dans les projets de territoires

Christophe Quéva

dans un deuxième temps, la constitution de systèmes temporels, particulièrement complexes à appréhender.

2.1. De la réflexion à l’action: le temps linéaire du projet À première vue, la construction du projet dans le temps est relativement simple à appréhender puisque, dans le cas des pays étudiés, elle s’effectue en quelques grands “moments”, qui peuvent, pour la plupart, être datés. Cette lecture de la construction du projet de territoire est linéaire; elle envisage le temps comme un élément relativement stable, continu, facilement sécable en différentes périodes (fig. 5).

Tout d’abord, avant même l’étape de la contractualisation en 2004, qui constitue leur acte de naissance, les pays du Libournais et du Périgord noir s’ancrent sur des héritages en termes de développement local. Ceux-ci sont incarnés notamment par les PAR (Plans d’aménagement rural) et les contrats de pays des années 1970, qui s’associaient à des premières expériences de dialogue entre les acteurs locaux, tout en restant néanmoins encore largement encadrées par l’État. C’est plutôt l’Union européenne qui a constitué un levier pour la mise en œuvre d’un développement plus endogène, avec la mise en place du programme LEADER au début des années 1990. Dans les entretiens4 effectués dans le Libournais, LEADER 2 (1994-1999) a été ainsi généralement présenté comme la première pierre de construction du pays du Libournais, grâce notamment à la mise en place des GAL (Groupes d’Action Locale), ayant permis l’émergence d’une mise en réseau des acteurs locaux dans une optique de développement “par le bas”. Le Périgord noir, quant à lui, s’est associé à la mise en place d’un pays-test dans le cadre de la loi Pasqua de 1995 –avant l’approfondissement de la procédure des pays avec la loi Voynet de 1999.

C’est en effet la loi Voynet qui a véritablement lancé la phase de réflexion quant à l’élaboration d’un projet de pays, dans le Libournais comme dans le Périgord noir (fig. 5). Des diagnostics territoriaux ont commencé à être établis, des réunions publiques ont lancé les débats autour des objectifs de développement pour chacun des territoires (élaboration des chartes) –le tout dans une optique d’ouverture, de gouvernance et de neutralité, les leaders des deux pays étant soit sans étiquette (Libournais), soit des représentants à la fois de la gauche et de la droite (Périgord noir).

La contractualisation (signature du contrat de pays dans le cadre plus général du contrat de plan État/Région)5 officialise alors la procédure de pays et permet le passage à l’action (fig. 5). C’est alors que se manifeste un certain 4. 52 entretiens semi-directifs d’une heure en moyenne ont été réalisés en 2005/2006 (31 dans le Libournais et 21 dans le Périgord noir), auprès des principaux acteurs investis dans les projets étudiés, qu’ils soient élus, chargés de mission, ou représentants de la société civile.

5. Le CPER existe toujours aujourd’hui, mais a changé de dénomination depuis 2006: on parle maintenant de “Contrat de projet État / Région” (pour la période 2007-2013).

–141–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 129-149 Les jeux temporels dans les projets de territoires

Christophe Quéva

retour du politique sur le devant de la scène, dans la mesure où la société dite “civile” se voit mise à l’écart du processus décisionnel, au profit des élus et de nouveaux leaders politiques marqués politiquement et influents à l’échelle régionale, voire à l’échelle nationale, avec Jean-Jacques de Peretti, ancien ministre et maire de Sarlat pour le Périgord noir, et Gilbert Mitterrand, ancien député, maire de Libourne et fils de François Mitterrand, pour le Libournais. À partir de 2007/2008, les pays se trouvent à un tournant de leur histoire (fig. 5) avec, à l’échelle nationale, une première mise en question de leur efficacité, dans le cadre du rapport Fouché (Fouché, 2006), suivie par une seconde en 2009 dans le rapport Balladur sur les collectivités territoriales6. Ce dernier préconise la fin du dispositif de reconnaissance des pays tel qu’il fut institué par la loi du 4 février 1995 en spécifiant qu’il ne s’agit pas de remettre en cause les pays existants, mais de “ne plus créer de nouveaux pays au sens de la loi du 4 février 1995”. Cette mise en doute des projets de pays (Leurquin, 2002) s’accompagne de nouvelles politiques d’aménagement et de développement des territoires telles que la politique des pôles d’excellence rurale, qui vise à “soutenir les dynamiques d’initiative rurale et encourager l’innovation”, autour de “projets innovants, créateurs d’emplois directs et indirects en milieu rural”, pour citer le site Web de présentation des pôles d’excellence rurale (http:// poles-excellence-rurale.datar.gouv.fr/). À la différence des pays, dont l’ambition est locale et transversale, les pôles d’excellence rurale sont sélectionnés par l’État et portent sur une thématique privilégiée: l’énergie, les industries et les technologies, le patrimoine ou les services, pour la première génération (20062007); la valorisation économique et les services, pour la seconde (2009-2010).

Face à cette évolution, les deux pays étudiés ont fait des choix différents: le Libournais s’est engagé dans la continuité de la procédure de pays, avec la mise en place d’un SCoT (Schéma de Cohérence Territoriale, voir supra) à l’échelle du territoire du pays dans son ensemble. Le Périgord noir a, quant à lui, tenté de reconvertir le pays en un pôle d’excellence rurale (PER) centré sur le tourisme, en proposant de créer un pays d’accueil touristique. Si ce projet s’est effectivement mis en place localement, il n’a pas été sélectionné par l’État, qui a préféré labelliser un projet à l’échelle du département de la Dordogne: l’association Foie Gras du Périgord, projet centré sur la gastronomie régionale –ou plutôt le “patrimoine gastronomique” du Périgord noir, pour reprendre l’expression de Jacinthe Bessière (2001). On peut ici mentionner que le thème de la gastronomie est également valorisé dans le Libournais, avec la mise en œuvre d’un pôle d’excellence rurale à l’échelle intercommunale: le PER de la Communauté de Communes de la Juridiction de Saint-Émilion, centré sur la valorisation du vignoble de Saint-Émilion. À cet égard, ce projet s’inscrit clairement en concurrence avec le pays du Libournais, les acteurs locaux de la 6. Édouard Balladur (Comité pour la réforme des collectivités locales), 2009, “Il est temps de décider” - Rapport au Président de la République, 3 mars 2009.

–142–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 129-149 Les jeux temporels dans les projets de territoires

Christophe Quéva

Juridiction de Saint-Émilion, cherchant à se démarquer d’un territoire largement influencé par Libourne (le pays), pour valoriser leur territoire communautaire (communauté de communes), ancré sur le terroir AOC Saint-Émilion (Réjalot, 2004).

Figure 5. Les temps du projet de territoire Loi Voynet (1999)

Mise en place du pays

Héritages

1995

1999

2004/2005

Plans d’aménagement rural (1970-1983)

Débats, réflexions, dépolitisation

Contrats de pays (1975-1982)

Chartes (2003)

LEADER 2 LEADER+

Mise en oeuvre / en scène du projet 2007/2008

Périmètres définitifs des pays (2004)

Loi Pasqua (1995)

Contractualisation Libournais (2004) Périgord noir (2005)

Pays porteur d’un SCOT (Libournais) depuis 2008

Mise en doute du projet (?)

Contre-projet de pôle d’excellence rurale : Pays d’accueil touristique du Périgord noir (2007)

Conception / réalisation : C.Quéva

Sources: Entretiens, chartes de pays

Les dynamiques ici présentées invitent alors à interroger cette première vision –linéaire– du temps: en effet, au-delà (ou en deçà) de la linéarité apparente, ce sont en fait des temps pluriels et parfois concurrents qui sont à analyser, en lien avec une pluralité de stratégies d’acteurs intervenant dans la mise en œuvre des projets.

2.2. De la linéarité à la pluralité: le système temporel complexe des acteurs L’analyse des projets de territoires étudiés nous invite alors à considérer la dynamique temporelle de ces projets comme s’inscrivant dans un système complexe. Ce système temporel se caractérise par des interrelations entre différents types de temporalités liés à la pluralité des acteurs intervenant dans les projets. Ces acteurs mettent en œuvre un jeu temporel dynamique –avec des jeux d’échelles non seulement spatiales mais aussi temporelles (Revel, 1996)– susceptible d’accélérer, de freiner ou tout simplement d’entretenir la dyna–143–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 129-149 Les jeux temporels dans les projets de territoires

Christophe Quéva

mique de projet (fig. 6). Les différents éléments du système peuvent être qualifiés d’échelons temporels –ces échelons n’étant pas nécessairement imbriqués, mais plutôt en interrelation.

Au centre du système, le temps du projet –linéaire et précédemment évoqué (fig. 5)– reste la référence temporelle essentielle, tout en impliquant parfois des bifurcations, des réorientations, comme dans le cas des deux pays étudiés, vers l’approfondissement du projet (avec l’élaboration d’un SCoT dans le Libournais) ou sa redéfinition dans une autre direction (avec la mise en place d’un projet de PER dans le Périgord noir). Par ailleurs, ce temps du projet ne prend son sens que dans une relation avec le temps des acteurs qui mettent en place ce projet, ces acteurs ayant eux-mêmes leur propre temporalité, selon qu’il s’agisse d’élus, d’acteurs associatifs ou encore de chefs d’entreprises. Les entretiens effectués auprès des acteurs locaux ont ainsi mis en évidence un décalage réel entre la rapidité qui caractérise la société civile –volonté de mise en œuvre concrète du projet, réactivité lors des réunions et des débats publics, etc.– et la lenteur associée à la temporalité des élus –reconnue également par ces derniers– du fait des contraintes politiques et administratives pesant sur le montage des projets. Ces deux échelons (temps du projet et temps des acteurs) constituent alors les deux échelons moteurs de la dynamique de projet, dans la mesure où c’est l’interaction entre ces deux temporalités qui assure au système temporel sa dynamique (fig. 6).

Mais d’autres temporalités peuvent également intervenir, sur différents registres, comme: – La canalisation des “forces” temporelles précédentes. Par exemple, le temps administratif, comme celui des signatures de contrat, permet de poser des limites temporelles à la dynamique du projet (fig. 6), qui se caractérise au départ par une temporalité plutôt informelle et difficilement saisissable.

– Le ralentissement de la dynamique d’ensemble du projet. Dans certains cas, les contraintes du temps individuel peuvent ainsi être associées à un moindre investissement de tel ou tel acteur dans la dynamique de projet.

– L’accélération de la dynamique de projet si, par exemple, des acteurs issus ou proches du monde de l’entreprise sont au cœur de la dynamique de projet: en effet, la logique temporelle de l’entreprise s’explique en grande partie par un souci de rentabilité et donc de rapidité.

D’une manière générale, la pluralité des temporalités intervenant dans la logique de projet se traduit par un certain nombre de tensions et de discordances. Ainsi, même pour les représentants d’associations ou pour les techniciens, amenés plus régulièrement à travailler dans le cadre de la temporalité administrative, celle-ci apparaît généralement synonyme de lenteur procédurale. Si l’on se place du côté du temps administratif, notamment du point de vue des élus, la confrontation avec le temps du projet a pu parfois être vécue comme une vraie difficulté.

–144–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 129-149 Les jeux temporels dans les projets de territoires

Christophe Quéva

Figure 6. Un système temporel complexe Temps institutionnels Temps de l’entreprise

Temps administratif

Temps du projet

Temps individuel

Temps actoriel Temps sociétaux

Échelons temporels moteurs et force assurant la dynamique de projet

Échelons temporels relais et force d’accélération / de ralentissement de la dynamique de projet Conception / réalisation : C. Quéva

C’est notamment ce que nous a expliqué la responsable technique d’une structure intercommunale du Libournais: “En l’espace de trois ans, on a demandé aux élus de passer de la vision communale à la vision intercommunale; là-dessus on a rajouté le pays… Donc, il est évident que la rapidité avec laquelle on a demandé les choses n’est pas compatible avec une appropriation intellectuelle correcte de ce que ça signifie, le développement local” (Entretien effectué en avril 2005).

De fait, la loi Chevènement (sur la simplification de l’intercommunalité) et la loi Voynet (complétant la Loi Pasqua de 1995 sur les pays) datent toutes deux de 1999. Elles se sont accompagnées, localement, d’une accélération des coopérations intercommunales, à la base du fonctionnement des pays et, de ce fait, d’une certaine confusion envers les prérogatives de ces deux structures. Les tensions au sein du système temporel sont, par ailleurs, d’autant plus récurrentes que les types de temporalités sont nombreux. Une tension assez fréquente résulte ainsi de l’incompatibilité entre le temps du projet, le temps de l’entreprise et le temps individuel, comme le note une chef d’entreprise, membre du “G7” (Présidium du conseil de développement)7 du pays du Libournais: 7. Le conseil de développement constitue, dans un pays, une structure de conseil et d’aide à la décision au service des élus. Il rassemble généralement une majorité d’acteurs issus de la société civile (associations, offices de tourisme, entreprises, habitants, etc.).

–145–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 129-149 Les jeux temporels dans les projets de territoires

Christophe Quéva

“Au conseil de développement, on se demande ce qu’on fait. Depuis récemment, ça n’avance plus. Le problème, c’est la disponibilité pour tout le monde. C’est un travail gratuit, or tout le monde a une entreprise (…). Entre les vacances, les vendanges, la vente du vin en novembre-décembre, c’est difficile de trouver du temps de disponible, pour un travail gratuit en plus” (Entretien effectué en mars 2005).

Ce système de forces motrices et de contre-forces ralentissant la dynamique temporelle illustre bien l’idée que les temporalités des projets de territoire relèvent d’un temps systémique et complexe, qui n’est pas nécessairement linéaire et qui reste transitoire –tout projet étant par définition en train de se faire. Néanmoins, plutôt que de concevoir cette dimension transitoire comme un frein au projet, nous proposons de l’envisager comme ce qui définit l’essence même des projets de territoire: ceux-ci pourraient alors être associés à l’idée de transitions territoriales, pour reprendre l’expression de Bernard Élissalde (2000).

2.3. La “transition territoriale” (B. Élissalde) comme clef de lecture des projets de territoires?

La notion de transition territoriale est à replacer dans cette approche complexe du temps, avec l’idée que chaque espace, chaque catégorie d’acteur et chaque acteur s’inscrivent dans leurs propres temporalités (Gumuchian et al., 2003). Par ailleurs, le temps constitue un système d’éléments (événements, processus, héritages, projections, etc.) qui interagissent et ont une influence les uns sur les autres (Verdier, 2004). Le temps du projet est donc pluriel, multidimensionnel et systémique. Dans ce cadre, la notion de transition désigne la manière graduelle de passer d’un état à un autre, d’une idée à une autre et elle constitue, en ce sens, un état intermédiaire. L’idée de transition territoriale désignerait alors, selon Bernard Élissalde, le passage d’un territoire à un autre, sachant que ce qui caractérise le projet de territoire, c’est qu’il en reste justement à cet état de passage, à cet état transitoire. À la différence des autres situations de transitions, ce qui va compter dans la transition territoriale par le projet, c’est donc moins l’avant ou l’après que le pendant. Par ailleurs, il n’y a pas un modèle de transition territoriale –comme il existe un modèle de transition démographique par exemple– mais bien une pluralité de trajectoires possibles.

La notion de transition territoriale nous parait intéressante à mobiliser pour les projets de territoires à plusieurs titres: – La transition est un processus temporel intermédiaire, entre un avant – incarné notamment dans les projets par le diagnostic territorial– et un après –dans une logique de prospective (DATAR, 2001), mise en œuvre par les acteurs locaux avec les objectifs définis dans la charte des projets; – Elle correspond également à la mise en place d’un territoire hybride et intermédiaire (Quéva et Vergnaud, 2009), dans la mesure où ce territoire –146–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 129-149 Les jeux temporels dans les projets de territoires

Christophe Quéva

n’est jamais véritablement abouti et reste toujours en construction dans la logique de projet; – Enfin, par ce mouvement perpétuel, la transition est un état informel, souple, non linéaire, qui correspond bien, au final, aux caractéristiques des projets, telles que nous avons pu les présenter plus haut.

Ce processus de construction territoriale –certains parleraient même d’écogenèse territoriale (Raffestin, 1986) ou de systémogenèse territoriale (Élissalde, 2002)– implique à la fois la conservation et le dépassement du territoire en projet, ce qui est l’objectif même des projets de pays que nous avons étudiés.

Il s’agit bien, à chaque fois, de créer un nouveau territoire à partir d’un cadre territorial, quitte à rompre, au final, avec le projet de pays initialement prévu pour privilégier un projet de type PER (pôle d’excellence rurale), comme dans le Périgord noir ou dans la Juridiction de Saint-Émilion. Cette mutation du projet ne remet pas en cause le projet de territoire en tant que tel, il correspond simplement à une redéfinition de son cadre et à une réorientation de ses objectifs. La notion de transition territoriale permet ainsi d’englober les logiques de territorialisation –dans l’espace et dans le temps– associées au projet, en les envisageant dans une perspective constructive. La mise en doute d’un projet (fig. 5) –succédant généralement à sa mise en récit et à sa mise en scène, telles que nous avons pu les présenter dans le cas des deux pays étudiés– n’est ainsi pas nécessairement synonyme de la faillite de ce projet. Au contraire, elle est susceptible de faire émerger de nouvelles logiques territoriales pour le projet, dont l’aspect transitoire constitue paradoxalement la force.

Conclusion Ainsi, les projets de territoires sont des objets hybrides qui se construisent en grande partie par le temps puisque c’est leur caractère transitoire qui les définit avant tout. Dans ce cadre, on peut dire que c’est dans le mouvement, voire dans la perturbation, que le territoire se construit par le projet. Le pays du Libournais en est la meilleure illustration: fragile au départ par son faible ancrage territorial et temporel, le pays s’est vu menacé d’éclatement à diverses reprises (conflits d’acteurs avec la Juridiction de Saint-Émilion, crise financière locale en 2006). Or, il est actuellement porteur d’un SCoT, nouvel outil consensuel à l’échelle du territoire du pays, qui a permis de relancer véritablement la dynamique de projet.

L’évolution du système temporel des projets de territoires s’associe, au final, à une double logique de pro- et de rétro-actions. Ce système se définit avant tout par la construction d’une nouvelle temporalité, processus que l’on a précédemment désigné comme une “chronogenèse”: celle du projet, tournée vers l’avenir, la formulation d’objectifs ou de scénarios de développement. Cette “chronogenèse” s’accompagne parfois de tensions ou de concurrences entre –147–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 129-149 Les jeux temporels dans les projets de territoires

Christophe Quéva

temporalités, comme dans la mise en œuvre concomitante des pays et des communautés de communes. En parallèle, le système temporel des projets de territoires prend appui sur des héritages multiples (identitaires, en matière de coopération, d’encadrement législatif, etc.), dont il est susceptible de modifier ou de préserver les traces, dans le cadre de dynamiques rétroactives ou rétrospectives, tournées vers le passé. Les opérations de préservation ou de patrimonialisation –Saint-Émilion et Sarlat sont d’ailleurs inscrits au patrimoine mondial de l’UNESCO– s’inscrivent dans cette logique de rétro-action temporelle: elles sont, en termes de “chronogenèse”, à la fois de l’ordre du projet et de l’ancrage sur un passé revalorisé.

Même s’il n’est plus possible de créer de nouveaux pays depuis 2009, les dynamiques engagées depuis le milieu des années 1990 dans les pays existants ont permis de mobiliser une pluralité d’acteurs locaux dans la définition de projets de territoires, qui sont aujourd’hui devenus des instances porteuses de procédures d’aménagement –qu’ils s’agisse d’un SCoT dans le Libournais ou d’un PER dans le Périgord noir. Dans ce cadre, les pays peuvent être considérés comme autant de laboratoires de développement local, voire de recomposition territoriale –notamment dans l’optique de l’actuelle réforme territoriale, plaçant les intercommunalités au cœur des processus de décision et d’action à l’échelon local.

Références bibliographiques Alvergne, Christel (2001). “Comment les temps deviennent une préoccupation pour l’aménagement du territoire?”. Territoires 2020 [Paris], nº 2, p. 47-57.

Ardillier-Carras, Françoise (1999). “Les Pays et l’espace vécu. Quelles logiques pour quels territoires?”. Norois [Rennes], nº 46, p. 173-181.

Bessière, Jacinthe (2001). Valorisation du patrimoine gastronomique et dynamiques de développement territorial. Le Haut Plateau de l’Aubrac, le Pays de Roquefort et le Périgord Noir. Paris: L’Harmattan.

Boulin, Jean-Yves; Pierre Dommergues; Francis Godard (2003). La nouvelle aire du temps.

Paris: Éditions de l’Aube.

DATAR – Délégation à l’Aménagement du Territoire et à l’Action Régionale (2001). Temps et territoires: prospective et expérimentations. Paris: DATAR. Debarbieux, Bernard; Sylvie Lardon (2003). Les figures du projet territorial. Paris: Éditions de l’Aube. Élissalde, Bernard (2000). “Géographie, temps et changement spatial”. L’Espace Géographique [Paris], nº 3, p. 224-236.

– (2002). “Une géographie des territoires”. L’Information géographique [Paris], nº 66, p. 193205.

Fouché, Alain (2006). Rapport d’information fait au nom de la délégation du Sénat à l’aménagement et au développement durable sur l’avenir des Pays, Annexe au procès-verbal de la séance du 28 juin 2006. Paris: Éditions des Journaux Officiels.

Gumuchian, Hervé; Éric Grasset; Romain Lajarge; Emmanuel Roux (2003). Les acteurs, ces oubliés du territoire. Paris: Anthropos.

–148–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 129-149 Les jeux temporels dans les projets de territoires

Christophe Quéva

Leurquin, Bernard (2002). “La politique des pays: points clés et difficultés d’application”. A: Patrice Caro et al. La politique d’aménagement du territoire. Racines, logiques et résultats.

Rennes: PUR, p. 265-298.

Lussault, Michel (2003). “Temps (Espace et)”. A: Jacques Lévy; Michel Lussault [dir.].

Dictionnaire de la géographie et de l’espace des sociétés. Paris: Belin, p. 900-904.

Piveteau, Jean-Luc (1995a). Les temps du territoire. Carouge-Genève: Zoé.

– (1995b). “Le territoire est-il un lieu de mémoire?”. L’espace géographique [Paris], nº 2, p.

113-123.

Raffestin, Claude (1986). “Écogenèse territoriale et territorialité”. A: Franck Auriac; Roger Brunet [dir.]. Espaces, jeux et enjeux. Paris: Fayard, p. 173-183.

Quéva, Christophe (2009). “La requalification des espaces locaux en France et en Allemagne”, A: Gérard Marcou; Helmut Wollmann [dir.]. Droit et gestion des collectivités territoriales.

Paris: CNRS-Éditions Le moniteur, p. 715-726.

Quéva, Christophe; Guillaume Vergnaud (2009). “Du territoire à l’«intermédiarité»: essai de réflexions croisées sur les constructions territoriales locales en Allemagne, en France et en Espagne”. A: Martin Vanier [dir.]. Territoires, territorialité, territorialisation. Controverses et perspectives. Rennes: Presses Universitaires de Rennes, p. 141-150.

Réjalot, Michel (2004). Le modèle viti-vinicole bordelais dans sa filière (1980-2003), un idéal français dans la tourmente? Thèse de doctorat en géographie (dir. P. Roudié), Université de Bordeaux 3.

Revel, Jacques (1996). Jeux d’échelles. La micro-analyse à l’expérience. Paris: Gallimard.

Royoux, Dominique (2007). “Temporalités urbaines et politiques publiques”. Espace Populations Sociétés, nº 3, p. 449-466.

Tsiomis, Yannis (2007). Échelles et temporalités dans les projets urbains. Paris: PUCA – Plan Urbanisme Construction Architecture.

Verdier, Nicolas (2004). “L’échelle dans quelques sciences sociales: petite histoire d’une absence d’interdisciplinarité”. A: Olivier Orain; Denise Pumain; Céline Rozemblat; Nicolas Verdier, Géographie, échelles et temporalités en géographie. Paris, CNED, p. 25-56.

–149–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 74, desembre 2012, p. 151-172 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.17

Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats. La Terreta (Ribagorça) com a cas d’estudi1 Alexis Sancho-Reinoso sancho.reinoso@gmail.com

Joan Tort-Donada jtort@ub.edu Universitat de Barcelona

Resum L’article planteja la problemàtica de les dinàmiques transfrontereres en un àmbit concret del vessant sud dels Pirineus: el sector de la Terreta, dins la regió de la Ribagorça, a cavall de Catalunya i Aragó, i en relació amb un nivell específic de les polítiques territorials: la protecció d’espais. S’incideix en particular en la contradicció que representa, en el cas d’estudi, el solapament de jurisdiccions –que es tradueix en una certa hipertròfia de les divisions territorials–, i en les dificultats que això significa de cara a articular unes formes de gestió del territori coherents i lògiques. I tot plegat, amb la circumstància agreujant de referir-nos a un sector especialment despoblat, desestructurat i marginal dins el conjunt de la muntanya pirinenca.

Paraules clau: fronteres, espais protegits, inèrcies històriques, complexitat territorial, Ribagorça, la Terreta.

1. La recerca en què es fonamenta aquest article ha estat duta a terme en el marc del Projecte de Recerca CSO200912225-C05-03, del Ministeri d’Economia i Competitivitat, i del Grup de Recerca Ambiental Mediterrània, reconegut per la Generalitat de Catalunya (2009-SG-1515).

–151–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 151-172 Alexis Sancho-Reinoso, Joan Tort-Donada Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats

Resumen: Dinámicas transfronterizas y protección de espacios en territorios de montaña desestructurados. La Terreta (Ribagorza) como caso de estudio El artículo plantea la problemática de las dinámicas transfronterizas en un ámbito concreto de la vertiente sur de los Pirineos, el sector de la Terreta, dentro de la región de la Ribagorza, entre Cataluña y Aragón, y en relación con un nivel específico de las políticas territoriales: la protección de espacios. Se incide en particular en la contradicción que representa, en el caso de estudio, el solapamiento de jurisdicciones –que se traduce en cierta hipertrofia de las divisiones territoriales–, y en las dificultades que esto significa de cara a articular unas formas de gestión del territorio coherentes y lógicas. Y con la circunstancia agravante de estar aludiendo a un sector especialmente despoblado, desestructurado y marginal dentro del conjunto de la montaña pirenaica.

Palabras clave: fronteras, espacios protegidos, inercias históricas, complejidad territorial, Ribagorza, la Terreta.

Abstract: Cross-border dynamics and protected areas in marginal mountain areas. La Terreta (Ribagorça) as a case study This paper raises the issue of cross-border dynamics in a certain area located in the southern Pyrenees, namely La Terreta, which belongs to the historical cross-border region of Ribagorça, between Catalonia and Aragon. Special attention is devoted to the performed protected areas policy. In a context of a deep unstructured and marginal area in the core of the Pre-Pyrenees mountain range, particular spatial problems affected by overlapping borders all over the region are analyzed. The focus is particularly concentrated on the manifold difficulties to face a consistent and logical land management implementation at the local scale.

Key-words: historical borders, marginality, protected areas, complexity, Ribagorça, La Terreta.

***

1. Introducció. Sobre el marc general de la recerca, l’àmbit seleccionat i els supòsits concrets de l’estudi La muntanya ha estat i és un espai de conflicte al voltant d’un conjunt de qüestions relacionades amb la seva gestió i amb el seu ús social. Per exemple, als ambients alpins europeus i en relació amb la presència d’estacions d’esquí, i als desenvolupaments urbanístics associats, s’observen actuacions que representen un increment notable de la pressió antròpica sobre els ecosistemes d’alta muntanya. Per contra, altres actuacions van encaminades a l’establiment d’una normativa restrictiva respecte de les activitats humanes –a través, concretament, –152–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 151-172 Alexis Sancho-Reinoso, Joan Tort-Donada Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats

de la declaració d’espais protegits. Sovint, i des de punts de vista a vegades massa simplificadors, aquests processos es conceben com una contraposició dialèctica entre posicions irreductibles: d’una banda, els partidaris d’aprofitar tots els avantatges del fet muntanyenc per obtenir els beneficis materials derivats del desenvolupament; de l’altra, els partidaris de la conservació estricta del medi natural (o, a partir d’un cert moment, del paisatge) com a estratègia, a voltes exclusiva, per salvaguardar els valors que garanteixen el fet diferencial dels ter­ ritoris de muntanya.

Aquest article parteix del supòsit que aquesta manera de presentar el problema és incompleta i deliberadament esbiaixada. Per justificar aquesta afirmació, presentem tres puntualitzacions (del general al particular) que situarem com a rerefons del desenvolupament del nostre argument. En primer lloc, pensem que aquests plantejaments esmentats prenen valor únicament dins d’un determinat context cultural, marcat per uns discursos hegemònics concrets. Per exemple, la fermesa d’algunes convencions –com el concepte de “conservació” o, encara més, de “desenvolupament”– no permeten posar en qüestió la vigència o validesa de determinades qüestions de transcendència territorial a escala planetària –les quals, d’altra banda, s’haurien de situar en primera línia del debat social (Naredo, 2006). La segona puntualització atén la complexitat inherent als valors del territori i del paisatge; un fet que, per bé que resulta inabastable, no hauria de representar la nostra renúncia a la seva comprensió, almenys en un doble vessant: el que fa referència a la introducció de valors a través de l’educació, oberta i transdisciplinari (Ojeda, 2001); i el que apunta a una concepció del territori harmoniosa, sensorial, analítica i convivencial (Ojeda, 2004). Tanmateix, les visions simplificadores no són, generalment, les més adequades per a incorporar aquest criteri al món de les decisions pràctiques –particularment, les polítiques públiques amb més transcendència territorial.

Concentrant-nos explícitament en l’àmbit de la muntanya a Espanya, el tercer i darrer apunt d’aquesta introducció té a veure amb el fet que els debats que es desenvolupen a diferents nivells –social, econòmic, territorial, acadèmic– pateixen, a més del biaix simplificador acabat d’esmentar, una segona gran limitació. Es tracta del fet que aquests debats solen concentrar-se, gairebé exclusivament, en contextos d’alta muntanya, tradicionalment presents en l’imaginari de la nostra cultura, eminentment urbanita. Són els indrets que els viatgers il·lustrats del segle xviii van “descobrir”, que els romàntics del segle xix van enaltir (Martínez de Pisón, 2007), i que, actualment, són interpretats sovint com una mena de paradís blanc (per esquiadors i per tot un conjunt d’agents econòmics, locals i forans). Amb excepcions notables, com podria ser en el nostre context l’obra editada cinc anys enrere per Vaccaro i Beltran (2007), amb una vocació específicament multidisciplinària, no és fàcil trobar visions de conjunt sobre els territoris de muntanya: és a dir, que incloguin aquells territoris que conformen la muntanya mediterrània, seca, despoblada i, en molts sentits, oblidada.

–153–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 151-172 Alexis Sancho-Reinoso, Joan Tort-Donada Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats

La Terreta és un sector de la vall mitjana de la Noguera Ribagorçana, ubicat de ple en el domini prepirinenc: concretament, entre les anomenades serres interiors i serres exteriors del Prepirineu (Solé Sabarís, 1964). En si mateix, com a àmbit geogràfic, és un bon exponent de les diverses “peces” que integren, en conjunt, la regió de la Ribagorça (o Ribagorza, en aragonès i castellà). Regió que, convé subratllar-ho, juga un paper clau en la configuració actual dels territoris de Catalunya i Aragó. La Terreta respon al model típic de conformació geohistòrica d’aquesta regió del Prepirineu meridional central (Daumas, 1976; Tremosa, 1991). És a dir: domini d’una economia de subsistència, complementada amb el comerç i la transhumància fins fa només una seixantena d’anys; incorporació, a partir d’aquell moment, a l’economia de mercat a través de l’aprofitament dels recursos hídrics; i desmantellament conseqüent de les seves bases socials i territorials, amb una pèrdua poblacional contundent i l’esfondrament de les relacions socials que estructuraven el territori. És important assenyalar que les característiques esmentades –que la Terreta comparteix amb moltes altres àrees circumdants– es veuen accentuades pel caràcter fronterer de l’àmbit de referència. Els límits administratius moderns, i especialment la instauració de l’organització provincial, van afavorir la formació d’un “desert-frontera” (Vilar, 1962), on l’èxode demogràfic posterior va generar el deteriorament d’un sentiment de pertinença a una col·lectivitat comuna o a un espai geogràfic determinat (Espluga i Capdevila, 1995). El pols geopolític entre Aragó i Catalunya, encarnat a la seva zona de contacte,2 encara afegeix més complexitat al problema.

La situació actual a la Terreta ens mostra un territori desarticulat, on les dificultats per assolir uns nivells mínims de cohesió social –dificultats provinents tant del fet que hagin quedat pocs efectius demogràfics, com del fet que, a més, estan sotmesos a un conflicte d’identitats permanent i impulsat des de l’exterior– es contextualitzen en un ambient d’abandonament “físic” del territori. És un abandonament que es fa especialment visible a les explotacions agràries, i que s’acaba traduint en darrer terme en les formes del paisatge (Sancho, 2008). Durant les darreres dècades, i com a conseqüència de la introducció de noves maneres de projectar les relacions de la societat i el territori, les àrees rurals i de muntanya mitjana com la Terreta han adquirit uns nous significats socials, econòmics i polítics. Després de dècades en què, davant la incipient societat urbana, aquests àmbits representaven una reserva de recursos naturals –especialment, hídrics– aprofitables per garantir el “creixement” econòmic (tant per al regadiu a la Depressió de l’Ebre com per a la industrialització barcelonina i saragossana), els darrers decennis han projectat l’aparició de nous esquemes articuladors. En aquest sentit, s’estan fent espe2. Una de les manifestacions d’aquest pols que més ressò ha tingut durant els darrers anys (i, per tant, molt il·lustrativa de la situació) ha estat el conflicte entorn de la propietat dels béns eclesiàstics de les diòcesis de Lleida i de Barbastre-Montsó (Roma, 2003).

–154–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 151-172 Alexis Sancho-Reinoso, Joan Tort-Donada Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats

cialment visibles determinades polítiques de sensibilització, reconeixement i valoració de noves facetes del territori, com ara el component natural de la muntanya, o la diversificació econòmica del món rural. La política d’espais protegits és un exemple d’aquestes estratègies amb una transcendència territorial indiscutible.

A la Terreta, doncs, es barregen diversos paradigmes que entren en contradicció –i, fins i tot, en conflicte subjacent. Més enllà d’un enfrontament entre dues parts, la situació actual mostra un panorama de relacions complexes, amb diversos agents que juguen un paper sovint ambivalent, i que només es pot discernir observant les seves relacions a diverses escales: geogràfiques, històriques o, fins i tot, de poder. Partint d’aquesta premissa, en aquest article ens proposem com a objectiu general posar en relleu aquest “conflicte de paradigmes”, tractant, en la mesura possible, de relativitzar les visions bipolars (simplificadores) i denunciar el problema de la gestió dels ter­ ritoris de muntanya amb més dificultats (els quals presenten unes con­dicions adequades per poder plantejar nous temes de reflexió o, fins i tot, matisar els discursos hegemònics). En aquest sentit, la tria de la Terreta com a àmbit concret d’estudi (en el context general de la regió de la Ribagorça, i dels Pirineus en conjunt) ens ha semblat idònia tenint en compte els resultats de l’anàlisi que hi ha dut a terme, al llarg dels darrers anys, un dels signants de l’article (Sancho, 2011).

Més enllà d’aquest aspecte d’enquadrament general, l’article desenvolupa un seguit de reflexions personals que, inspirant-se en determinats plantejaments teòrics crítics amb la gestió dels espais protegits (com per exemple Troitiño, 1995; Ojeda, 2001 o Campos i Carrera, 2007), han estat contrastats mitjançant la investigació a l’àmbit d’estudi. Aquestes investigacions s’han basat, al seu torn, en la realització d’entrevistes en profunditat i de converses informals. Les primeres han consistit en converses enregistrades, prèviament planificades i estructurades en base a preguntes obertes. La duració de cada entrevista s´ha allargat entre 90 i 120 minuts. La seva transcripció no ha estat literal, sinó selectiva. La selecció dels entrevistats ha seguit l’anomenat “mètode bola de neu” (Ruiz Olabuénaga, 2003), de manera que la nostra pròpia immersió en el territori ens ha permès arribar, a través de determinades persones, als interlocutors clau.

Per la seva banda, les converses informals han consistit en trobades més o menys espontànies. Malgrat que la major part de les trobades no ha estat casual, sinó intencionada per part nostra, mai no hem sotmès el nostre interlocutor a una bateria de preguntes prèviament preparada. Aquestes converses no han estat gravades i, per tant, la recollida d’informació ha estat més flexible (mitjançant apunts manuscrits durant la conversa o amb posterioritat). Tant les entrevistes com les converses han compartit un mateix objectiu: obtenir informació procedent de determinades persones amb un coneixement i/o una experiència de primera mà en les polítiques territorials amb incidència directa a –155–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 151-172 Alexis Sancho-Reinoso, Joan Tort-Donada Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats

l’àmbit d’estudi. Aquestes persones responen a perfils molt diferents: al llarg d’aquests anys, i per al tema que abordem en aquest article, hem entrevistat i/o conversat amb cinc pagesos, dos tècnics d’espais protegits pertanyents a les administracions autonòmiques (un de la catalana, un altre de l’aragonesa); dos tècnics implicats en la gestió de dos espais protegits a la Terreta; el principal responsable del planejament territorial a l’àmbit de planejament de l’Alt Pirineu i Aran; dos agents forestals (un jubilat, un altre en actiu); el responsable d’un departament d’obra social d’una entitat financera; el director d’una iniciativa sobre custòdia del territori; quatre secretaris/àries d’ajuntament, un regidor, un alcalde, un tinent d’alcalde i una càrrec rellevant de l’òrgan de govern de la comarca aragonesa de la Ribagorça.

Completem aquesta introducció indicant que el nostre plantejament queda resumit, d’alguna manera, en les tres qüestions bàsiques presents en els enunciats dels epígrafs de l’article: 1) Quina és (d’entrada) la raó de ser de les figures de protecció? Qui, com i amb quines finalitats ha aplicat aquestes figures de protecció en determinats indrets de la Terreta? 2) Quins problemes sorgeixen de les actuacions fetes, a diferents escales administratives, des dels dos governs regionals diferents? 3) La declaració de figures de protecció, ¿és la millor estratègia per a conservar un paisatge desestructurat i amenaçat més per l’absència que no pas per la presència d’activitat humana?

2. Espais protegits “de baixa intensitat” a l’àmbit pirinenc.

Alguns aspectes clau Al Pirineu espanyol, les successives estratègies de declaració d’espais protegits han reforçat el ja citat dualisme entre la muntanya alpina i la mediterrània. Els esforços inicials en aquest camp es van traduir en la declaració de parcs naturals i nacionals; figures que només van tenir ressò al Pirineu axial –és a dir, als sectors més elevats de la serralada. Els espais identificats i delimitats complien amb una premissa bàsica: el fet de correspondre’s amb ambients alpins; un caràcter que garantia el seu encaix dins de les preferències estètiques dels circuits de poder hegemònics. L’objectiu declarat passava per l’execució d’estratègies de protecció basades exclusivament en criteris conservacionistes i sense cap continuïtat territorial. Els casos dels parcs nacionals d’Ordesa i el Mont Perdut (declarat el 1918) i d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici (declarat el 1955) simbolitzen el resultat d’aquesta manera de procedir (Campos i Carrera, 2007).

Tot i no haver quedat completament fora dels esquemes dominants en la gestió actual del territori, aquesta concepció dels espais protegits com a reserva aïllada de l’entorn ha hagut de deixar pas a idees posteriors, que posseeixen dos aspectes innovadors respecte del model anterior. En primer lloc, una visió en xarxa dels espais protegits, la qual cosa significa un canvi radical en la –156–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 151-172 Alexis Sancho-Reinoso, Joan Tort-Donada Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats

concepció del paper en el territori d’aquestes figures juridicoadministratives.

En segon lloc, també s’incorporen nous enfocaments en la protecció de l’espai, orientats –com a mínim des del punt de vista teòric– cap a la transversalitat en la gestió –tot parant una atenció particular a criteris paisatgístics o culturals, a més del component biòtic i ecològic inicial. Aquest segon aspecte implica, entre altres coses, l’abandonament de criteris estrictament conservacionistes i l’obertura de la mirada cap a elements, generalment de naturalesa antròpica, obviats fins aquell moment. El desplaçament de l’acció pública en aquest camp vers els territoris de la muntanya mediterrània –i, en concret, del Prepirineu–, amb un pes de la presència humana molt significatiu, va afavorir la comprensió d’aquests nous esquemes.

La nova generació d’espais protegits va culminar amb la posada en marxa de la iniciativa Xarxa Natura 2000 (d’aquí en endavant, XN2000). La idea de crear una xarxa d’espais protegits amb criteris homogenis per a tot el continent europeu sorgí, al seu torn, de dues normatives pioneres, que prestaven atenció a la protecció d’espècies faunístiques i de llurs hàbitats. Enfront d’un model inicial basat en “tancar territoris” aprofitant una argumentació orientada a la seva conservació (una “línia dura”, podríem dir), les darreres dues dècades es caracteritzen, doncs, per l’eclosió d’un “model tou”, orientat a protegir espais sota criteris “de baixa intensitat”; els quals representen, sobre el paper, un intent d’absorció de les activitats humanes existents o futures sobre el territori. Ara bé: tot i el vernís de transversalitat que s’ha volgut atorgar als espais protegits, cal recordar que la política al respecte té un caràcter nítidament sectorial; i, en segon lloc, si s’observen al detall aquestes normatives, hom dedueix que continuen basant-se essencialment en els principis de l’ecologia.

3. Les mancances de la gestió dels espais protegits a la Terreta A l’àmbit d’estudi seleccionat existeixen fins a sis espais protegits (fig. 1 i taula 1), cinc dels quals formen part de la XN2000 mitjançant les denominacions de “lloc d’interès comunitari” (LIC, denominació espanyola de les zones especials de conservació –ZEC) i/o “zona d’especial protecció per a les aus” (ZEPA). L’única figura de protecció que queda al marge d’aquestes dues categories és la Reserva Natural Parcial (RNP) del Congost de Mont-rebei, (espai que, en qualsevol cas, queda inclòs dins de la ZEPA/LIC “Serra del Montsec, Sant Mamet i Mitjana”). En total, aquestes àrees sumen 18.889 ha (quelcom més d’un 37% de la superfície de l’àmbit, d’unes 50.600 ha). La caracterització de cadascun d’aquests espais arrenca, necessàriament, d’una premissa bàsica: la responsabilitat plena (en la seva delimitació i gestió) recau en els dos ens politicoadministratius amb competències pròpies sobre espais protegits: les comunitats autònomes (en aquest cas, Catalunya i Aragó). És tasca d’aquests dos governs dissenyar la proposta d’espais de la XN2000, que ha de ratificar –157–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 151-172 Alexis Sancho-Reinoso, Joan Tort-Donada Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats

la Comissió Europea. A la Terreta, la conseqüència directa d’aquesta circumstància és clara: s’accepta i es consolida una dualitat “fronterera” entre els espais situats a banda i banda del riu. Partint d’aquestes dues premisses, a continuació s’ofereix una descripció individualitzada de cadascun dels espais protegits de l’àmbit d’estudi.

Figura 1. Mapa dels espais protegits de la Terreta

1: Congost de Sopeira; 2: Turbó-Serra del Cis; 3: Serra de Montgai; 4: Vall alta de Serradell-TerretaSerra de St. Gervàs; 5: Serra del Montsec Font: Elaboració pròpia a partir de la base de dades disponible al lloc web del DMAH i del Govern d’Aragó –158–

Extensió (ha) Tractament (entre parèntesi, Instrument en el de gestió la que queda Municipis planejament inclosa a l’àmbit de l’àmbit (situació el Figura de Pertinença Pertinença a d’estudi) Codi Nom protecció al PEIN la XN2000 Declaració vigent d’estudi 12/2010) ES2410026 Congost de LIC Sí 1997* [no és 260 (260) Sopeira Fase inicial Sopeira considerat de redacció espai natural (document protegit] genèric) Noguera Reserva Natural No No** Decret 123/1987, Espai de 599 (599) Sant Esteve de PG de la reserva RibagorçanaParcial de 12 de maig Protecció la Sarga de Mont-rebei Congost de Refugi de fauna Especial (antiga FTP; Ordre Mont-rebei no oficial) salvatge MAH/144/2005, (PTPAPiA) d’1 d’abril ES5130012 Vall Alta de ZEPA, LIC Sí: Vall Alta Sí GOV/112/de 5 Espai de 12.924 (7.795) Tremp En tramitació*** Serradellde Serradellde setembre Protecció Serra de Sant Terreta-Serra Especial Gervàs de Sant Gervàs (PTPAPiA) ES5130015 Turbó-Serra ZEPA Sí Ordre del 20 [no és 24.396 (4.714) Sopeira, Areny Fase inicial del Cis d’agost de 2001, considerat de redacció del Departament espai natural (document protegit] genèric) Acord de Govern [no és 3.198 (1.814) El Pont de PORN (redacció ES0000288 Serra de LIC; ZEPA Sí del 24 de juliol paralitzada) considerat Montanyana, Montgai de 2001 espai natural Viacamp i protegit] Lliterà * Mitjançant un acord de consell de govern, però sense cap decret publicat al BOA. ** Tot i que la figura de RNP no queda inclosa dins del PEIN, la pràctica totalitat del territori inclòs dins de la RNP Noguera Ribagorçana-Congost de Mont-rebei sí que ho està, en formar part de l’espai Serra del Montsec, Sant Mamet i Mitjana. Per tant, hem d’entendre que també forma part de la XN2000. *** L’àmbit queda parcialment inclòs dins d’un pla de gestió elaborat per l’antiga FTP. Font: Elaboració pròpia a partir de les dades recollides a través de treball de camp, als llocs web dels departaments de medi ambient dels governs català i aragonès, i a Fundació Territori i Paisatge (2000), Departament de Política Territorial i Obres Públiques (2006) i Departamento de Presidencia y Relaciones Institucionales (2005)

Taula 1. Espais protegits a la Terreta

Treballs de la SCG, 74, 2012, 151-172 Alexis Sancho-Reinoso, Joan Tort-Donada Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats

–159–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 151-172 Alexis Sancho-Reinoso, Joan Tort-Donada Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats

Com succeeix amb tots els espais inclosos dins de la XN2000 a Catalunya, els espais protegits “Vall Alta de Serradell-Serra de Sant Gervàs” i “Serra del Montsec, Sant Mamet i Mitjana” pertanyen al Pla d’espais d’interès natural (PEIN), aprovat el 1992. Com és prou sabut, aquest instrument està concebut amb finalitats preventives: això significa que tot el territori inclòs en aquest pla rep la categoria de sòl no urbanitzable (Mallarach et al., 2004).

En concret, segons el Pla Territorial Parcial de l’Alt Pirineu i Aran (PTPAPiA), aquestes àrees formen part del sistema d’espais de protecció especial.

Més enllà d’aquestes disposicions formals, la situació dels casos esmentats es caracteritza per tenir dèficits importants. En primer lloc, respecte de la seva delimitació: independentment dels problemes sorgits al voltant d’aquesta qüestió amb les diverses propostes del Govern de la Generalitat per a configurar la XN2000 a Catalu­nya i els conflictes amb la Comissió Europea (Basora, 2006),3 la realitat és que els espais citats només es troben delimitats a una escala clarament insuficient a nivell operatiu (1:50.000). La segona mancança encara és més preocupant: cap de les dues àrees no disposa d’un instrument de gestió propi. Al respecte, és cert que cadascuna es troba en circumstàncies molt diferents, que detallem tot seguit.

L’espai anomenat “Vall Alta de Serradell-Serra de Sant Gervàs”, la meitat del qual es troba dins de l’àmbit estudiat, experimentà una ampliació significativa en el document de proposta d’espais de la XN2000 catalana de l’any 2006. El motiu d’aquesta modificació va ser el desig de l’Ajuntament de Tremp de connectar des del punt de vista territorial (encara que no jurídic) aquesta àrea amb l’anomenat “espai natural de la Terreta” (Ajuntament de Tremp, 2001), d’una extensió superior, però sense el recolzament jurídic de la xarxa PEIN. En qualsevol cas, aquest fet ha determinat l’evolució posterior de l’espai protegit, perquè ha permès el protagonisme directe de la iniciativa local (concretament, del mateix municipi trempolí). Durant els darrers quinze anys, aquest consistori ha dut a terme una política decididament orientada cap a la conservació dels valors naturals del seu terme municipal, amb resultats més aviat parcials (Alert, 2004; Sancho i Tort, 2011).

El resultat d’aquesta experiència s’ha traduït, però, en un seguit d’instruments de gestió, que han compensat la ja comentada absència d’un pla exclusiu per a l’àrea protegida (recordem que els instruments desenvolupats a Tremp impliquen la major part de l’espai PEIN, encara que no la seva totalitat).

Els esforços del Govern de la Generalitat, a través de l’antic Departament de Medi Ambient i Habitatge, estaven encaminats (almenys fins al canvi de govern de desembre de 2010) cap a la creació de l’anomenat consorci “La Terreta-Sant Gervàs”; un instrument que havia d’implicar, a la pràctica, una gestió liderada pels poders locals. En relació amb aquesta qüestió, la realitat és que, més enllà del cas de Tremp, la resta de municipis, si bé s’han mostrat, 3. Més informació a: http://www.xarxanatura2000.com/?id=343&idC=8 (consultat el 10/10/2012).

–160–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 151-172 Alexis Sancho-Reinoso, Joan Tort-Donada Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats

en general, d’acord amb la idea, es troben al marge del procés. Les raons són òbvies, si es tenen en compte les limitacions demogràfiques i econòmiques d’aquests municipis. En qualsevol cas, actualment el procés d’aprovació d’aquest instrument es troba aturat des de finals de 2009. En un principi, el motiu adduït tenia a veure amb dificultats en l’aplicació de la normativa vigent; actualment, la justificació sembla encara més senzilla, en considerar les importants dificultats de liquiditat a la major part de les Administracions Públiques.

Pel que fa a l’espai “Serra del Montsec, Sant Mamet i Mitjana”, només un 13% queda inclòs en el nostre cas d’estudi, encara que inclou el conegut congost de Mont-rebei, un indret amb una singularitat geològica i biogeogràfica reconeguda a través de la figura esmentada de RNP. L’únic propietari de la reserva és el departament d’obra social de l’entitat financera “Caixa de Catalunya”. Fins l’any 2010, tanmateix, era una entitat ecologista, IPCENA,4 qui, a la pràctica, en duia a terme la gestió exclusiva.

L’únic agent amb una naturalesa jurídica pública i amb un caràcter supramunicipal és l’anomenat “Consorci del Montsec”, que té com a àmbit d’actuació el conjunt de la ser­ralada. Tanmateix, la seva incidència al nostre àmbit d’estudi és pràcticament irrellevant (Sancho, 2011). Un altre fet signifi­catiu és que el govern anterior de la Generalitat (i en concret, l’antic Departament de Medi Ambient i Habitatge) era partidari de consolidar l’es­pai protegit impulsant un consorci alternatiu, similar al projectat per a l’espai “Vall Alta del Serradell-Terreta-Serra de Sant Gervàs”. En aquest cas, però, no tenim constància que s’hagi iniciat cap moviment en cap dels nivells administratius.

Al sector de ponent de la Terreta, administrativament pertanyent a Aragó, l’alternativa al model tradicional de parcs naturals i nacionals ha hagut d’esperar fins a la redacció de la proposta dels espais candidats a formar part de la XN2000. Una bona mostra d’això és que no va ser fins a l’any 2004 que el govern autonòmic va crear la Red Natural de Aragón, instrument que agrupa tots i cadascun dels espais naturals de la comunitat autònoma (sota qualsevol de les diverses modalitats de protecció de l’entorn natural). Es tracta d’una eina que, sobre el paper, està enfocada cap a un planejament conjunt i coordinat, encara que, al contrari que en el cas del PEIN català, sense el caràcter vinculant d’un pla sectorial –aspecte, aquest, que redueix la iniciativa a un paper simbòlic des de la perspectiva del planejament territorial. Per tant, els espais inclosos dins de la XN2000 d’Aragó només compten, per a la seva regulació, amb la normativa pròpia d’aquesta figura.

Hom podria, fins i tot, considerar que no gaudeixen d’un veritable estatus d’“espai natural”, perquè la llei que regula aquestes àrees a Aragó, la Llei 6/1998, no els inclou en el conjunt d’espais amb aquesta denominació.

4. Acrònim d’Institució de Ponent per la Conservació i l’Estudi de l’Entorn Natural.

–161–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 151-172 Alexis Sancho-Reinoso, Joan Tort-Donada Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats

Com a conseqüència del tractament jurídic insuficient que reben els espais de la XN2000 aragonesa, la seva relació amb els instruments de planejament territorial resulta, com a mínim, difícil d’avaluar. En primer lloc, hom hi constata una manca de reconeixement específic, més enllà de les implicacions estàndards (és a dir, l’aplicació de la categoria jurídica de sòl no urbanitzable).

Al respecte, cal recordar que la normativa vigent del govern autonòmic reconeix que cadascun dels espais de la Xarxa Natura 2000 hauria de disposar d’un instrument de gestió propi –quelcom que, d’altra banda, ja s’explicita a la Directiva 92/43/CEE. D’altra banda, un factor diferenciador important en relació amb el model català és el fet que la legislació aragonesa relativa a l’organització territorial atorga als ens comarcals la protecció del medi ambient com a competència pròpia (Salanova, 2006). A la pràctica, però, el govern autonòmic continua dirigint les línies mestres, mentre que les comarques es limiten, en el millor dels casos, a executar les seves directrius. Aquest fet el podem constatar en ferm en el cas de la comarca de la Ribagorza (Sancho, 2011), que afecta directament aquesta recerca.

Tornant al nostre cas d’estudi, l’aplicació de les figures de protecció als tres espais de l’àmbit estudiat (“LIC Congosto de Sopeira”, “ZEPA Turbón-Serra del Cis” i “LIC Sierra de Mongay”) es caracteritza pel seu endarreriment.

Hom només compta amb una delimitació genèrica (a escala 1:50.000), i les noves delimitacions encara no s’han aprovat. D’altra banda, l’any 2009 es va engegar el procés d’elaboració dels plans de gestió dels espais XN2000 pertanyents a l’anomenada “zona alpina”; àmbit que designa un territori on queden inclosos els dos primers espais protegits esmentats més amunt, localitzats a les anomenades Serres Interiors prepirinenques. Per contra, la Serra de Montgai –que, a més de LIC, també ha estat proposada com a ZEPA– queda inclosa dins dels espais de la “regió mediterrània”, per a la qual el govern d’Aragó encara no ha iniciat els procediments corresponents. Per aquesta raó, a curt termini no es preveu l’inici dels procediments de redacció d’un instrument de gestió. El que sí que es preveu és l’aplicació de noves figures de protecció a determinats indrets, que permetrien la seva inclusió a la llista d’espais protegits contemplats per la Llei 6/1998: concretament, la figura de “paisatge protegit” a Mont-rebei –naturalment, només al marge dret del riu, pertanyent a Aragó–, i la de “monument natural” al poble de Ciscar i a les llacunes d’Estanya –aquests dos darrers ja fora del nostre àmbit d’estudi. No obstant això, per damunt d’aquest complex panorama cal posar en relleu el greuge que representa que aquest espai formi part d’un àmbit (més extens) que s’hauria de regular mitjançant un Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals (PORN). Quinze anys després de l’inici de la seva tramitació –mitjançant el Decret 155/1997–, encara no ha estat aprovat per les Corts d’Aragó.

La conclusió que obtenim d’aquesta anàlisi exhaustiva és que, més enllà de la declaració formal de cadascuna de les àrees protegides, l’estratègia de –162–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 151-172 Alexis Sancho-Reinoso, Joan Tort-Donada Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats

protecció “de baixa intensitat” no s’acaba materialitzant realment a l’àmbit d’estudi, independentment de la jurisdicció en què hom es trobi. Resulta evident que la intervenció, en aquesta línia, no es pot basar en una simple delimitació d’espais i en la declaració d’adhesió a la XN2000. Prèviament a l’aplicació de les disposicions legals, cal proporcionar els instruments de gestió i els recursos humans i pressupostaris que puguin garantir el bon funcionament de les mesures adoptades.

D’altra banda, la descripció, per separat, de la intervenció dels dos agents públics amb competències sobre espais protegits a la Terreta ha mostrat diferències destacables entre ells. Una primera lectura d’aquestes diferències ens podria conduir a constatar una gestió més avançada a Catalunya, en relació amb el veí aragonès. Ara bé: el repàs a l’aplicació pràctica dels instruments i procediments de gestió de les àrees protegides de l’àmbit d’estudi permet constatar que aquestes diferències s’acaben atenuant quan hom baixa a l’escala del “territori real”, on les qüestions de primer ordre han de ser abordades. Dit d’una altra manera: a la Terreta, independentment del marge del riu on ens trobem, no s’aprecia una estratègia de gestió que compleixi uns criteris de coherència mínimament sòlids. I tot això, a desgrat de les disposicions explícitament assenyalades als instruments de planejament.

Aquest és, de fet, el principal problema que sorgeix de l’actuació, a diferents escales, d’ambdues administracions.

4. El repte de la complexitat: sobre la necessitat de revisar el paper dels espais naturals en la gestió del territori Al darrera dels problemes anunciats a l’epígraf anterior trobem una multitud de factors que es manifesten a diferents escales i que no resulten fàcils d’abordar ni d’assumir dins d’un discurs que pretengui proporcionar una lectura coherent del problema plantejat. A continuació, analitzem aquests factors i en fem una interpretació des del convenciment que, en aquestes situacions, cal superar les contradiccions existents per arribar a una comprensió global dels fets. Per damunt dels exemples, més o menys particulars, que seran esmentats, el missatge que volem transmetre és clar i precís: cal realitzar un esforç per a resituar la política d’espais protegits en el marc d’una intervenció coherent en el territori.

Les serioses disfuncionalitats administratives que han quedat al descobert a l’epígraf anterior es manifesten i es projecten en conflictes de diversa naturalesa, molt difícils de resoldre perquè mostren el xoc de diverses concepcions sobre el territori; però, sobretot, perquè sovint es perceben des de punts de vista massa simplificadors, tal i com hem advertit a l’inici de l’article. Els exemples que hem descobert a través de les entrevistes i converses són nombrosos. Per un costat, sembla produir-se una certa lluita constant a nivell intern –163–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 151-172 Alexis Sancho-Reinoso, Joan Tort-Donada Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats

entre els diferents departaments governamentals, especialment quan estan controlats per partits polítics diferents o bé per faccions internes d’un mateix partit, amb ideologies o visions sobre la societat que, malgrat tot, poden arribar a ser força divergents. Aquest pols també es posa de manifest, per un altre costat, entre el que podríem anomenar el “nivell polític” d’una determinada administració –representat pels anomenats “càrrecs de confiança”, vinculats directament amb partits polítics– i el “nivell tècnic” –és a dir, el funcionariat que, en principi, actua d’acord amb la llei i no pas segons una consigna determinada en relació amb una conjuntura específica. En tercer lloc, hom pot parlar d’una contraposició de visions sobre el territori al mateix territori, escenificada per la posició de la pagesia, d’una banda, i del moviment de defensa de la natura, de l’altra. En aquests darrer cas, tanmateix, plantejar la contraposició com un enfrontament circumscrit a dues parts esdevé un exercici més fictici que no pas real, tal i com tractarem de demostrar a continuació, amb un seguit d’exemples.

En la major part de les situacions, els actors i agents implicats es componen de grups socials molt heterogenis i amb tendències i interessos interns sovint divergents i desconnectats entre si. Un exemple molt indicatiu es produeix al Montsec: en aquest territori es desenvolupa, de forma episòdica, un intens debat al voltant de la possibilitat de crear-hi un parc natural. La seva situació perifèrica l’ha ajudat a quedar exclòs de la construcció de grans infraestructures, encara que constantment hagin anat apareixent, en relació amb el seu àmbit, projectes de gran envergadura –com ara noves vies de comunicació o nous aprofitaments hidroelèctrics (Mòdol, 2006)– i que sempre han despertat opinions força contrastades al territori. Aquests conflictes s’han viscut d’una manera especialment intensa al congost de Mont-rebei. La situació actual en aquest indret és ben simptomàtica: els agents implicats, que són de naturalesa tant pública com privada i que es mouen segons uns interessos ben diferents (generalment, l’explotació dels recursos naturals, la protecció de la natura o la promoció del turisme), coincideixen en el fet de posseir un caràcter clarament supralocal. Curiosament, els poders locals directament afectats –és a dir, els Ajuntaments de Viacamp i Lliterà, al cantó aragonès, i de Sant Esteve de la Sarga, al català– esdevenen dos simples espectadors, mancats de recursos financers, o bé de personal i de capacitat planificadora i executiva. A la pràctica, doncs, es limiten a observar “des de fora” l’evolució d’una situació que, en moments puntuals, ha arribat a adoptar les característiques d’un conflicte obert (Menén, 2009).

Un altre exemple d’aquestes dinàmiques enquistades es troba en l’evolució recent de la gestió de l’esmentat “espai natural de la Terreta”; concretament, en els alts i baixos en la relació dels dos socis: l’Ajuntament de Tremp i la desapareguda Fundació Territori i Paisatge (FTP), avui desproveïda de la condició de fundació i integrada dins l’estructura general de “Caixa de Catalu­ nya” (“Catalunya Caixa”). El xoc d’interessos al voltant d’un projecte de –164–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 151-172 Alexis Sancho-Reinoso, Joan Tort-Donada Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats

reintroducció de la cabra salvatge ibèrica (Capra pyrenaica) va provocar el distanciament de la fundació privada, que considerà que no es complien els objectius redactats en el pla de gestió convingut amb l’Ajuntament anys enrera (Ajuntament de Tremp, 2001). Podem adduir que, en aquestes desavinences, hi va contribuir de forma decisiva la divergència de discurs entre els antics departaments d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, i de Medi Ambient i Habitatge del Govern de la Generalitat. Tanmateix, la situació no es pot explicar simplement a partir d’aquest fet: a aquestes contradiccions intragovernamentals cal sumar els efectes derivats de la crisi interna de l’entitat financera, reflectida en la mateixa desaparició de la fundació. Naturalment, hom situa al darrera d’aquesta “crisi” l’ocàs del model de les caixes d’estalvi a Catalunya i a Espanya.

Al marge d’aquestes qüestions, hom troba tot un univers de relacions socials en el si de la població local que contribueixen, de forma decisiva, a la complexitat esmentada de la qüestió. Un bon exemple al respecte té a veure amb les visions sobre la protecció i l’ús de l’entorn que posseeixen diversos actors a l’escala local, com per exemple determinats col·lectius amb un arrelament social i una transcendència territorial de primer ordre, com les associacions de caçadors i de pescadors, que solen defensar uns interessos molt corporatius. Els seus punts de vista solen estar força allunyats de les tesis del que podríem anomenar “estament politicoadministratiu de gestió del medi natural” (és a dir, l’Administració –en les seves múltiples escales– i altres agents implicats –a la Terreta, l’antiga FTP o IPCENA. En qualsevol cas hem de fer notar que, al nivell d’aquest estament, es detecta la vigència d’un cert tipus de discurs –més aviat lineal i poc permeable a qualsevol tipus de visió “diferent”– que té, a la pràctica, i a causa de la migradesa de la informació que es transmet cap a enfora, una incidència real sobre la població local baixa o gairebé nul·la.

Com a conseqüència d’aquest fet, hom té la impressió que, a molts indrets, hi ha unes dificultats notables per a explicar els objectius de la política d’espais protegits; o que, en darrera instància, les explicacions són interpretades de forma esbiaixada. Aquest fet afegeix més complexitat a la qüestió de la incomprensió mútua entre polítics, tècnics, activistes i població local. Per exemple, no resulta estrany sentir, a la Terreta, el plany que “un voltor val més que una persona”, una expressió d’altra banda molt freqüent en entorns rurals deprimits on la població local té la impressió que es produeix una hipertròfia en l’actuació dels agents implicats en la reivindicació o defensa del medi natural.

En aquest sentit, però, cal anar molt en compte per no arribar a conclusions precipitades. A la pràctica, el fet d’aprofundir en el detall del problema porta fàcilment a una constatació: que, molt sovint, i sobretot en contextos socialment tan desestructurats com la Terreta, la línia divisòria entre el ciutadà del carrer “indignat” o “resignat”, i el personatge amb influència a la política local –o, fins i tot, regional– pot arribar a esvair-se del tot.

–165–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 151-172 Alexis Sancho-Reinoso, Joan Tort-Donada Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats

Davant aquest panorama, la nostra posició apunta decididament cap a una direcció en concret: la de reivindicar una visió de conjunt que sigui capaç de relativitzar les circumstàncies específiques d’aquests enfrontaments, i que, sobretot, s’intenti allunyar de postures mediatitzades, parcials i excessivament simplistes. A partir d’aquí, considerem que, en el cas d’estudi, es troba a faltar coherència en l’acció de determinats agents del territori –sovint, incapaços de prioritzar els problemes reals, és a dir: els que es manifesten en el pla quotidià i a una escala, originàriament, local. Aquesta incapacitat no afecta només els estrats superiors de l’Administració o de la classe política, sinó també determinats representants locals.

Tot el que acabem d’exposar ens condueix a posar en relleu una paradoxa: encara que l’aplicació de les figures de protecció d’espais naturals s’hagi caracteritzat per les seves mancances, durant els darrers anys ha esdevingut una part central de les tensions generades per les polítiques públiques a la Terreta. Hom detecta, a més, un èmfasi desproporcionat en aquesta política; perquè, malgrat la seva presència formal, ha contribuït menys del que hom podia esperar a l’objectiu de “redreçar” el territori; i això, a desgrat de la retòrica de nombrosos documents de planejament en aquesta matèria: Ajuntament de Tremp (1996 i 2001) i Fundació Territori i Paisatge (2002).

Més enllà de l’absurd que significaria convertir aquestes polítiques en el “boc expiatori” del fracàs en l’esmentat redreçament dels territoris de muntanya mitjana, ens sembla important insistir en una qüestió en concret –tal i com ja han fet altres autors des d’un punt de vista teòric (Zoido, 2000), i tal i com nosaltres mateixos hem il·lustrat per al cas d’estudi (Sancho, 2007): els problemes que comporta un model d’intervenció pública al territori que es limiti a la superposició d’una sèrie de polítiques sectorials.

La cara negativa d’aquest estat de coses és que encara no s’ha aconseguit la integració de polítiques sectorials mitjançant un veritable impuls de polítiques d’ordre transversal (Romero, 2005). Aquest assoliment podria afavorir el disseny d’estratègies per abordar problemes de caràcter prioritari, i que encara estan pendents de resoldre –com la futura supervivència dels espais agraris de muntanya; uns espais estratègics en un model de territori sostenible. A la vegada, aventurem que la nova tessitura permetria afavorir la cor­ recció de certes situacions anòmales, com ara una dependència excessiva en la gestió del territori respecte dels agents privats. Ja hem assenyalat més amunt els nostres dubtes respecte de la possibilitat del redreçament de territoris amb problemàtiques complexes a partir, simplement, de la declaració d’espais protegits.

Finalment, un altre problema que es posa de manifest té a veure amb la filosofia que se situa al darrere de les figures de protecció. Sobre el paper, l’acceptació que l’assoliment dels objectius de conservació als espais protegits passa inevitablement per consolidar determinades activitats crítiques per al bon funcionament del territori (agricultura, ramaderia, aprofitaments cine–166–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 151-172 Alexis Sancho-Reinoso, Joan Tort-Donada Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats

gètics, forestals i micològics) està força generalitzada, tant des del punt de vista acadèmic com politicoadministratiu. A efectes pràctics, però, els procediments administratius normalitzats (com els que tenen a veure amb la declaració d’espais de la XN2000) es basen en la realització d’una llista d’espècies i d’hà­bitats més rellevants, a partir del qual es determina el seu estat de conservació. És evident que, si la política d’espais protegits aspira a esdevenir quelcom més, ha de mobilitzar elements com el paisatge i el sistema territorial. Cal recordar, en aquest sentit, que l’amenaça principal en la major part del territori de muntanya no és només “el que es fa” –com ara el desenvolupament d’activitats de gran impacte sobre el medi– sinó, sobretot, “el que es deixa de fer”. Una actitud que tendeix a reforçar el declivi generalitzat del territori amb un abandonament que, al cap i a la fi, continua de forma imparable.

5. Discussió i conclusió De tot allò exposat fins ara, obtenim dues premisses que considerem bàsiques (en el sentit que el seu compliment determinaria el nostre optimisme relatiu respecte del futur de l’àmbit estudiat): a. Pensem que cal modificar certes actituds esteses en el govern del territori, entre les quals destacaríem, en el camp de les polítiques d’espais protegits, una tecnocràcia associada al discurs ambientalista o clorofíl·lic (Ojeda, 2001). De la mateixa manera, cal repensar el caràcter del planejament per tornar a connectar-lo amb el territori a través d’una aplicació efectiva del principi de subsidiarietat. b. En un nivell més general, denunciem una “confusió metonímica” –és a dir, l’intercanvi deliberat del ‘tot’ per alguna de les ‘parts’– o, en aquest cas, de la finalitat pels mitjans. És preocupant que la societat moderna hagi estat capaç de revertir el paper de les figures de protecció del territori. Aquests procediments són mitjans que té l’Administració per a assolir certs objectius de qualitat ecològica; tanmateix, sovint s’interpreten esbiaixadament; és a dir, com una finalitat en si mateixos. Convindria recuperar la idea de la declaració de protecció d’un espai en tant que resultat de la realització de bones pràctiques, que es plasmen en l’atorgament d’un reconeixement públic.

A continuació, i sense sortir de l’àmbit de referència, plantegem algunes propostes concretes en la línea d’atorgar un paper més integrat i solidari a la política d’espais protegits que s’hi porta a terme. Una manera d’afrontar els dos principis anteriors seria fomentar la progressiva transició d’una política d’espais protegits a una “política de protecció de l’espai”, tal i com han argumentat alguns autors (Ojeda, 2001 i 2004; Izquierdo, 2009). Això hauria d’implicar, en darrera instància, la introducció i el foment de noves –167–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 151-172 Alexis Sancho-Reinoso, Joan Tort-Donada Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats

sensibilitats vers el territori i el paisatge. En aquest sentit, una aposta per la “pedagogia del territori” (Tort, 2004) podria representar una forma de generar un estat de consciència col·lectiva sobre la complexitat dels problemes que afecten el ter­ritori –complexitat que, al cap i a la fi, només es pot afrontar amb una clara voluntat mediadora i solidària. Aquesta aproximació permetria salvar gradualment les distàncies entre el planificador o tècnic i el ciutadà.

En el cas de la gestió dels espais naturals, nosaltres apostaríem per introduir la variable del paisatge. Una variable actualment força desatesa, com a mínim des del punt de vista tècnic. Creiem que les formes que adopta el territori i la seva interpretació per part dels individus (Ojeda, 2004) haurien d’establir-se com un criteri més en la política de delimitació, gestió, conservació i promoció dels espais protegits. Una veritable política de protecció del paisatge a la Ter­reta possibilitaria la incorporació de criteris i pautes d’actuació noves; unes pautes, per exemple, que tinguessin a veure directament amb certes formes de reconei­xement del territori. Per exemple, els paisatges de l’abandonament agropecuari i forestal –els vessants del Prepirineu n’estan plens d’exemples–, i els paisatges de l’activitat agrària de continuïtat amenaçada –com la vall mit­jana de la Noguera Ribagorçana a la Terreta. Respecte d’això, pensem que els agents responsables de les polítiques públiques amb transcendència territorial podrien orientar el procés a través d’iniciatives específiques (com ara la protecció de determinats paisatges d’abandonament recent però d’un gran valor patrimonial i d’una antiguitat fins i tot mil·lenària). Òbviament, les nostres propostes només funcionarien amb un important grau d’implicació de la població local. Assolir aquesta meta en un grau significatiu –una cosa que, a parer nostre, seria fonamental cara al futur– és molt difícil, per motius que no tenen a veure estrictament amb la conservació de la natura; el problema arrenca, en certa manera, del mateix sistema educatiu, on és imprescindible estimular la capacitat de reconèixer les formes del territori i, a través d’aquest reconeixement, despertar la consciència sobre la trajectòria dels grups humans en el medi natural (Ojeda, 2001). La tasca dels ens públics per aconseguir la implicació de la població local en el govern del territori passa per involucrar els ciutadans amb la realitat que trepitgen, que veuen cada dia i on es desenvolupa la seva existència. Una manera concreta de procedir seria que els estaments públics fessin un esforç per aclarir a la població local l’objectiu de la política d’espais protegits: protegir, conservar, protegir tot conservant, o cap d’aquestes accions. També caldria aclarir els motius que porten a aquesta política, i especificar la manera en què es pensa dur-la a terme. La disponibilitat d’informació és la primera passa per garantir resultats positius i de cara a treballar per la implicació ciutadana.

Aquesta tasca és responsabilitat de tots els agents del territori (com a mínim, els públics), inclosos els de naturalesa local.

–168–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 151-172 Alexis Sancho-Reinoso, Joan Tort-Donada Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats

Aquesta darrera idea ens porta a la consideració que cal avançar en el perfeccionament del model democràtic i introduir paràmetres de participació.

Al respecte, és important saber renunciar als plantejaments possibilistes i reconèixer que aquests processos no es poden mesurar temporalment amb l’escala temporal dels cicles polítics de la democràcia representativa. Més aviat es tracta d’un procés lent, que exigeix elevades dosis de voluntat política i cívica.

A la pràctica, pensem que l’embranzida al llarg de les darreres dècades de les qüestions associades a la protecció i la conservació del territori té molt a veure amb el triomf de determinats plantejaments derivats de la idea del deteriorament progressiu de l’entorn natural. Els sectors de l’Administració amb responsabilitats en aquestes qüestions han trobat una via de penetració fàcil en els territoris de muntanya mitjana com el Prepirineu central, on l’escàs contingent demogràfic ha permès la introducció de criteris lligats amb el conservacionisme (encara que darrerament hi han tingut cabuda punts de vista més transversals). En aquest sentit, la gran assignatura pendent a l’àmbit d’estudi és establir una línia coherent vers el territori i la població local, per a assumir una gestió cohesionada i on el principi d’actuació sigui la recerca de punts en comú i l’estímul de la participació de la població local. Aquest procés, en dar­rera instància, passa per la identificació amb un paisatge (i, per extensió, amb un territori) concebut com quelcom que va més enllà de la simple superposició de determinats recursos d’ordre biòtic o històric.

Apuntarem, finalment, que a criteri nostre és necessari un canvi d’actitud de les instàncies públiques en el sentit d’un reconeixement progressiu de la territorialitat de les societats. Per definició, la legítima aspiració col·lectiva a un territori ben gestionat ha d’estar sempre per damunt de qualsevol visió, enfocament o perspectiva estrictament parcial o sectorial. Això implica, a la pràctica, saber superar amb intel·ligència les limitacions inherents al “factor frontera”, sigui quina sigui la seva forma de materialització: administrativa, política o mental. No és sobrer insistir, en aquest punt, que des d’una òptica fronterera de conjunt, la Terreta ens dóna tota una lliçó: en el pla del detall, però també en les escales mitjanes i grans (fig. 2). Des d’un plantejament reduccio­nista, podria semblar que la problemàtica d’aquest territori és purament geopolítica: una frontera de gran abast, espacial i temporal, que coincideix amb el curs del riu, i que n’ha condicionat tant el passat com el present. Però des d’una visió més àmplia, amb vocació multitemàtica i multiescalar, anem descobrint que els diferents nivells de complexitat de la Terreta estan lligats, gairebé sempre, a condicionaments fronterers. Fins i tot en qüestions i en temes que, d’en­trada, poden semblarne allunyats. Com ara les polítiques de protecció d’espais, sense anar més lluny.

–169–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 151-172 Alexis Sancho-Reinoso, Joan Tort-Donada Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats

Figura 2. Vista general de la Terreta, de sud–sud-oest cap a nord–nord-est, i des d’una altura aproximada de 5.000 m

La imatge permet apreciar bé la seva ubicació dins el sector oriental de la Ribagorça, en el sector mitjà de la vall de la Noguera Ribagorçana. Aquest riu, que discorre en diagonal per la banda esquerra de la foto, queda perfectament enquadrat entre el congost de Mont-rebei, en primer terme, que talla netament l’anticlinal del Montsec, i el congost d’Escales, a l’extrem oest de la Serra de Sant Gervàs, una mica per damunt del centre de la imatge. A darrer terme, les carenes nevades del Pirineu axial, des del límit Val d’Aran-Alta Ribagorça (esquerra de la imatge) fins al límit Pallars Sobirà-Andorra-Alt Urgell. Amb aquesta fotografia com a referència, val la pena fer notar l’anomalia fronterera del curs de la Noguera Ribagorçana: riu que separa políticament dos territoris (Catalunya i Aragó) que en aquest sector conformen una unitat natural i geogràfica evident i inapel·lable. [Fotografia de Valerià Paül, tardor de 2008].

Bibliografia Ajuntament de Tremp (1996). Pla de desenvolupament integral del municipi de Tremp. Policopiat.

– (2001). Pla de Gestió de la Terreta. Segona versió. Policopiat.

Alert, Josep Àngel (2004). “La gestió vers el desenvolupament de la Terreta duta a terme per l’Ajuntament de Tremp”, Ripacurtia, núm. 2, p. 109-116.

Basora, Xavier (2006). “Xarxa Natura 2000”, dins: Alexandre Tarroja; Margarida Castañer; Monsterrat Mercadé. Anuari Territorial de Catalunya 2006. Barcelona: SCOT. Disponible a: http://territori.scot.cat/cat/notices/xarxa_natura_2000_2006_1119.php (consultat el 10/10/2012).

Campos, Pablo; Miguel Carrera (2007). “Crítica de la exclusión del aprovechamiento de recursos naturales en los parques nacionales españoles”, Principios, núm. 8, p. 39-58.

Daumas, Max (1976). La vie rurale dans le Haut Aragon Oriental. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

–170–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 151-172 Alexis Sancho-Reinoso, Joan Tort-Donada Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats

Departament de Política Territorial i Obres Públiques (2006). Pla Territorial Parcial de l’Alt Pirineu i Aran.

Departamento de Medio Ambiente. La red natura2000 en Aragón: Los LIC y las ZEPA. 18 p. Disponible a: http://www.aragon.es/estaticos/ImportFiles/06/docs/%C3%81reas/Biodiversidad/RedNatura2000/NATURA2000.PDF (consultat el 06/03/12).

Departamento de Presidencia y Relaciones Institucionales (2005). Directices Parciales de Ordenación del Territorio del Pirineo Aragonés.

Espluga, Josep; Arantxa Capdevila (1995). Franja, frontera i llengua. Conflictes d’identitat als pobles d’Aragó que parlen català. Lleida: Pagès Editors.

Fundació Territori i Paisatge (2002). Pla de reintroducció de la cabra salvatge a la Terreta.

Policopiat.

Izquierdo, Jaime (2009). “Culturas campesinas locales, biodiversidad y patrimonio naturrural: de la conservación de la naturaleza a la conservación cultural de la naturaleza”, Revista de Estudios Territoriales del Pirineo Aragonés, núm. 9, p. 10-16.

Mallarach, J.P.; J.Vila i Diego [ed.] (2004): El PEIN deu anys després: balanç i perspectives.

Universitat de Girona: ICHN. Martínez de Pisón, Eduardo (2007). “Sobre el sentimiento de la Naturaleza”, dins: Valerià Paül; Joan Tort [ed.]: Territorios, paisajes y lugares. Trabajos recientes de pensamiento geográfico. p. 221-238.

Menén, Mapi (2009). “Ipcena pide el cese de Orrit por abuso de poder de su cargo”. La Mañana, 28/05/09. Disponible a: http://www.eps.udl.cat/export/sites/EpsNou/docs/noticies/ Maig_28_La_Manyana.pdf (consultat 06/03/2012).

Mòdol, Josep Ramon (2006). “Presa del Congost de Mont-rebei (Sant Esteve de la Sarga)”, dins: Alexandre Tarroja; Margarida Castañer; Monsterrat Mercadé. Anuari Territorial de Catalunya 2006. Barcelona: SCOT, p. 407-408.

Naredo, José Manuel (2006). Raíces económicas del deterioro ecológico y social. Más allá de los dogmas. Madrid: Siglo xxi.

Ojeda Rivera, Juan Francisco (2001). “Educación ambiental en los distintos ámbitos rurales andaluces. Aportaciones desde la geografía”, Revista de estudios regionales, núm. 59, p. 189-214.

– (2004). “El paisaje ­–como patrimonio– factor de desarrollo de las áreas de montaña”, Boletín de la AGE, núm. 38, p. 273-278.

Roma, J. (2003): “Patrimonio transfugado y construcción de la identidad”, Ripacurtia, núm.

1, p. 13-26.

Romero González, Joan (2005). “El gobierno de territorio en España. Balance de iniciativas de coordinación y cooperación territorial”, Boletín de la AGE, núm. 39, p. 59-86.

Ruiz Olabuénaga, José Ignacio (2003). Metodología de la investigación cualitativa. Bilbao: Universidad de Deusto.

Salanova, Ramón. (2006). “L’experiència de l’organització territorial d’Aragó. De les mancomunitats a les comarques”, dins: Joan Tort; Valerià Paül; Joan Maluquer [ed.].

L’organització territorial, un repte per al segle xxi? Cabrera de Mar/Barcelona: Galerada/ Fundació Universitat Catalana d’Estiu.

Sancho, Alexis (2007). “Fronteras y ordenación del territorio. Notas sobre las políticas públicas en la Baja Ribagorça (Aragón/Cataluña)”, dins: La geografía en la frontera de los conocimientos. Actas del XX Congreso de la Asociación de Geógrafos Españoles. Sevilla: Universidad Pablo de Olavide, Universidad Internacional de Andalucía, AGE (format CD).

– (2008). La Terreta (Ribagorça). Síntesi territorial i transformació del paisatge. Treball de recerca inèdit. Universitat de Barcelona.

– (2011). Canvi rural, transformació del paisatge i polítiques territorials a la Terreta (Ribagorça, Catalunya/Aragó). Barcelona: Universitat de Barcelona. Tesi doctoral disponible a: http:// www.tdx.cat/handle/10803/32021 (consultat 06/03/2012).

–171–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 151-172 Alexis Sancho-Reinoso, Joan Tort-Donada Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats

Sancho, Alexis; Joan Tort (2011). “Le tourisme au sein d’un espace rural déstructuré dans les Pyrenées: la «Vall dels voltors» (Ribagorça, Espagne)”, dins: Moussa Kerzazi; Mohammed Ait Hamza; Mohammed El Assaad [ed.]. Produits agricoles, touristiques et développement local. Rabat: ANAGEM/UGI, p. 159-172.

Solé Sabarís, Lluís (1964). “La Ribagorça”, dins: Lluís Solé Sabarís [dir.]. Geografia de Catalunya. Barcelona: AEDOS, vol. 2, p. 55-92.

Tort, Joan (2004). “El paisaje como pedagogía del territorio”. Didáctica Geográfica, núm.

II(6), p. 133-153.

Tremosa, Ramon (1991). La demografia i l’economia de la clotada d’Areny (1900-1980). Un model per interpretar l’evolució del Prepirineu. Osca: Diputación de Huesca.

Troitiño, Miguel Ángel (1995). “Espacios naturales protegidos y desarrollo rural: una relación territorial conflictiva”, Boletín de la AGE, núm. 20, p. 23-37.

Vaccaro, Ismael; Oriol Beltran (2007) [ed.]. Ecología política de los Pirineos. Estado, historia y paisaje. Tremp: Garsineu Edicions.

Vilar, Pierre (1962). Catalunya dins l’Espanya moderna. Recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals. (Volum III: Les transformacions agràries del segle xviii català).

Barcelona: Edicions 62.

Zoido, Florencio (2000). “La ordenación del territorio a distintas escalas”, dins: Antonio Gil; Josefina Gómez Mendoza [ed.]. Geografía de España. Barcelona: Ariel.

Textos jurídics emprats per a la realització de l’article: Directiva 79/409/CEE del Consell del 2 d’abril de 1979, relativa a la conservació dels ocells silvestres (DOUE núm. 103).

Directiva 92/43/CEE del Consell del 21 de maig de 1992, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestres.

Decret 328/1992, de 14 de desembre, pel qual s’aprova el Pla d’espais d’interès natural (DOGC num. 1798).

Decret 155/1997, del 2 de setembre, del Govern d’Aragó, pel qual s’inicia el procediment d’aprovació del Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals de les Serres de Montgai, Sabinós i Estanys d’Estanya (BOA núm. 105).

Llei 8/2004, del 20 de desembre, de mesures urgents en matèria de medi ambient (BOA núm. 151).

Llei 6/1998, del 19 de maig, d’espais naturals protegits d’Aragó (BOA núm. 64).

Llei 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals (DOGC núm. 556).

Llei 7/1998, del 16 de juliol, a través de la qual s’aproven les Directrius Generals d’Ordenació Territorial per a Aragó (BOA num. 89).

Llei 8/2004, del 20 de desembre, de mesures urgents en matèria de medi ambient (BOA núm. 151).

Llei 12/2006, de 27 de juliol de mesures en matèria de medi ambient i de modificació de les lleis 3/1988 i 22/2003, relatives a la protecció dels animals, de la Llei 12/1985, d’espais naturals, de la Llei 9/1995, de l’accés motoritzat al medi natural, i de la Llei 4/2004, relativa al procés d’adequació de les activitats d’incidència ambiental (DOGC núm. 4690).

Llei 42/2007, del 13 de desembre, de Patrimoni Natural i de la Biodiversitat (BOE núm. 299).

Llei 4/2009, del 22 de juny, d’Ordenacio del Territori d’Aragó (BOA núm. 127).

Resolució del 21 de juny de 2000 (Acord del Govern de 29 de maig de 2000, pel qual s’aprova definitivament el Pla especial de delimitació definitiva dels espais del PEIN aiguabarreig Segre-Noguera Pallaresa, aiguabarreig Segre-Noguera Ribagorçana i serra del Montsec) (DOGC núm. 3191) Resolució MAH/3158/2004, del 10 de novembre (Acord del Govern de 2 de novembre de 2004, d’aprovació definitiva del Pla especial de delimitació definitiva dels espais del PEIN la Faiada de Malpàs, serra de Sant Gervàs, Vall Alta de Serradell i Collegats) (DOGC núm.

4267).

–172–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 74, desembre 2012, p. 173-196 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.18

Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon Juan Sevilla Departamento de Geografía y Geología Universidad de León juansevi@gmail.com

Résumé Les pyrénéistes français ont joué un rôle majeur dans la découverte de la haute montagne aragonaise lors du xixe et au début du xxe siècle. Leurs campagnes d’exploration ont contribué à la diffusion de la connaissance de certains lieux et itinéraires ultérieurement valorisés comme patrimoines dans la province de Huesca. De fait, leurs regards ont influencé le mouvement de protection des espaces naturels en Espagne, et particulièrement des secteurs d’Ordesa et Mont–Perdu. L’iconographie et les notes de terrain du célèbre géographe, cartographe et peintre Franz Schrader en constituent un témoignage précieux et peu connu. L’objectif est d’analyser les discours et les représentations de Schrader qui ont contribué à l’émergence d’un processus de patrimonialisation, et de mettre en évidence les convergences et les divergences “patrimoniales” de ce pyrénéiste incontournable avec les premiers acteurs institutionnels travaillant pour la protection des espaces naturels en montagne.

Mots clés: Pyrénées, Haut-Aragon, Ordesa, Schrader, patrimonialisation.

Resum: La mirada de Franz Schrader en l’origen de la patrimonialització de l’Alt Aragó Els pirineistes francesos jugaren un paper rellevant en la descoberta de l’alta muntanya aragonesa durant el segle xix i inici del xx. Les seves campanyes contribuïren a la difusió del coneixement d’alguns llocs i itineraris posteriorment molt valorats com a patrimoni –173–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 173-196 Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon

Juan Sevilla

a la província d’Osca. De fet, les seves mirades influïren el moviment de protecció dels espais naturals a Espanya, i particularment de la serralada d’Ordesa-Mont Perdut. La iconografia i les notes de camp del cèlebre geògraf, cartògraf i pintor Franz Schrader en constitueixen un testimoni preciós i poc conegut. L’objectiu és analitzar els discursos i les representacions de Schrader que portaren a l’emergència d’un procés de patrimonialització, i posar en evidència les convergències i les divergències patrimonials d’aquest pirineista fonamental amb els primers actors institucionals que treballen per la protecció dels espais naturals a la muntanya.

Paraules clau: Pirineus, Alt Aragó, Ordesa, Schrader, patrimonialització.

Resumen: La mirada de Franz Schrader en el origen de la patrimonialización del Alto Aragón Los pirineístas franceses desempeñaron un papel primordial en el descubrimiento de la alta montaña aragonesa a lo largo del siglo xix y a comienzos del siglo xx. Sus campañas de exploración contribuyeron a la difusión del conocimiento de determinados lugares e itinerarios posteriormente valorizados como patrimonio en la provincia de Huesca. Su mirada influyó en el movimiento de protección de los espacios naturales en España, y particularmente de los sectores de Ordesa y Monte Perdido. Las representaciones gráficas y las notas de campo del célebre geógrafo, cartógrafo y pintor Franz Schrader constituyen un testimonio valioso y poco conocido. El objetivo es analizar el discurso y las representaciones de Schrader que han contribuido al germen de un proceso de patrimonialización, y evidenciar las convergencias y divergencias patrimoniales de este pirineísta fundamental con los primeros actores institucionales que trabajan por la protección de los espacios naturales en la montaña.

Palabras clave: Pirineos, Alto Aragón, Ordesa, Schrader, patrimonialización.

Abstract: Franz Schrader and the construction of Upper Aragon natural heritage The French mountaineers in the Pyrenees played a key role in the discovery of Upper Aragon’s high mountains during the 19th century and the beginning of the 20th. Their exploration campaigns contributed to spread the knowledge about sites and itineraries that would be later valorized as heritage in the province of Huesca. Their look influenced the protection of natural areas in Spain, particularly in Ordesa and Monte Perdido. The iconography and field notes by the famous geographer, cartographer and painter Franz Schrader seem to be a valuable but unknown testimony. The objective is to analyze the speech and the images by Schrader contributing to the germ of a heritage making process in order to identify the convergences and divergences between this important scientist and first institutions working for protection in mountain areas.

Keywords: Pyrenees, Upper Aragon, Ordesa, Schrader, heritage making.

–174–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 173-196 Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon

Juan Sevilla

1. Introduction Originairement associé à la qualité de l’objet, du monument, et à l’intérêt historique ou artistique de celui-ci, le concept du patrimoine englobe aujourd’hui tous genres de manifestations et de réalités matérielles et immatérielles reliées à des pratiques collectives (savoir-faire artisanaux et de la protoindustrie, pratiques folkloriques, tradition orale et écrite, etc.). En effet, le sens du concept a évolué en replaçant la démarche patrimoniale au sein d’enjeux collectifs (Béghain, 1998). Le patrimoine, socialement construit et porteur de sens et de valeurs, résulte de sélections et de choix ayant pour objectif de le protéger et conserver afin de le transmettre (Bouisset et Degrémont, 2010). Il s’agit de mettre à l’écart pour tenter de soustraire aux effets réels et symboliques du temps (Guillaume, 1990).

La réinvention des rapports de l’homme à la nature et l’émergence de l’environnement comme valeur de référence ont aussi participé à l’évolution du concept. Elles ont donné lieu à une dimension territoriale et paysagère du patrimoine qui intègre des éléments naturels (la géologie, l’hydrographie, la végétation…) et humains (l’usage du sol, l’habitation…). Les initiatives qui tendent à la requalification des lieux peuvent ainsi être comprises en portant l’attention à la réinvention des rapports à la nature (Berdoulay, 2004). Remarquons que non seulement des monuments naturels ponctuels, des lieux précis, mais aussi des portions d’espace de plus en plus larges en font partie. Les paysages entrent dans cette nouvelle valorisation; et de grandes étendues riches en vie sauvage et pleines d’endroits singuliers (Ramos, 2002) sont donc tenues en compte dans un système de significations où domine une position éthique de préserver le choix des générations futures (Berdoulay, 1992). La responsabilité de l’homme envers la nature (Pérez, 2003) se trouve à la base de la pensée des mouvements qui diffusent la valeur du patrimoine naturel.

Une question culturelle (le poids des considérations de beauté fondées sur des concepts esthétiques), une volonté scientifique (le progrès de la connaissance des lieux et leur cartographie), une conception morale (la perception d’une source de redressement), et une aspiration sportive (l’exploit dans la découverte de l’inconnu) interviennent dans la perception du caractère d’exception de l’espace montagnard. Nous entendons donc ici par patrimonialisation la “procédure d’appropriation” par un ensemble d’acteurs –sociaux, scientifiques, institutionnels– vis-à-vis de lieux qui se voient conférer un certain nombre de valeurs et acquièrent la qualité de patrimoine (Bouisset et al., 2010); c’est-à-dire des individus ou des collectifs qui y ressentent des émotions et reconnaissent dans ces lieux des valeurs remarquables (écologiques, esthétiques, etc.) à apprécier, à protéger et, selon les agents impliqués, à partager, voire à exploiter touristiquement.

Nous nous proposons d’analyser la transformation du regard sur les Pyrénées Aragonaises par la valeur patrimoniale. Il nous semble intéressant –175–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 173-196 Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon

Juan Sevilla

d’identifier les différents discours, pratiques et représentations qui guident la construction de l’image patrimoniale de certains massifs montagnards.

L’intérêt est notamment porté sur l’émergence du processus de patrimonialisation des secteurs d’Ordesa et Mont-Perdu, Añisclo et Pineta, au Nord de la province de Huesca. Ceux-ci composent une des sous-régions montagnardes les plus exceptionnelles des Pyrénées pour sa richesse naturelle et paysagère, et accueillent depuis 1918 le deuxième parc national de montagne déclaré en territoire espagnol, celui de la Vallée d’Ordesa (élargi et renommé d’Ordesa et Mont-Perdu en 1982). On y apprécie généralement des valeurs biogéographiques, géologiques et paysagères qui font l´objet de pratiques de découverte liées à la diffusion scientifique et à sa vulgarisation mais aussi des valeurs esthétiques grâce auxquelles ces secteurs sont devenus réputés et prestigieux.

Afin de comprendre ce processus, nous mettons en avant une source documentaire peu analysée en tant que telle: l’iconographie et les notes de terrain du célèbre géographe, cartographe et peintre bordelais Franz Schrader (18441924).1 Ce choix s’explique par le rôle majeur que Schrader a joué dans la découverte et la diffusion de la connaissance de la chaîne pyrénéenne à la fin du xixe et le début du xxe siècle. Nous souhaitons remettre ces travaux en perspective avec les premières actions espagnoles de protection et conservation dans la région haute-aragonaise. L’objectif est ainsi d’analyser les discours et les représentations de Schrader qui ont contribué à l’émergence d’un processus de patrimonialisation, et de mettre en évidence les convergences mais aussi peut être les divergences “patrimoniales” de ce pyrénéiste français incontournable avec les premiers acteurs institutionnels travaillant pour la protection des mêmes secteurs.

2. La découverte de la montagne aragonaise dans le contexte de naissance du pyrénéisme Suite à une longue période où les mythes influençaient le regard sur la montagne en Europe, le désir de connaissance humaniste lors de la Renaissance et l’esprit curieux des voyageurs au siècle des Lumières ont partiellement réveillé l’intérêt des intellectuels sur ce milieu. Nonobstant, c’est à partir du Romantisme qu’une attirance vers la montagne se développe pleinement, en liaison avec les notions de “pittoresque” et de “sublime”, héritées du xviiième siècle. La moyenne montagne devient paisible et sereine; et les hauts massifs montagnards apparaissent comme un monde dépaysant et 1. Nous remercions le Laboratoire Société Environnement Territoire UMR 5603 du Centre National de la Recherche Scientifique et de l’Université de Pau et des Pays de l’Adour (France) pour l’encadrement des travaux de recherche qui ont abouti à la réalisation de cet article; et très spécialement la collaboration de l’équipe du programme de recherche “Patrimonialisation”.

–176–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 173-196 Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon

Juan Sevilla

majestueux, dominé par la grandeur et la solennité des éléments naturels (Martínez de Pisón, 2004a).

Il faut préciser que nombre des premières explorations en montagne ont un caractère éminemment scientifique, dans le cadre de projets botaniques, zoologiques, géologiques et topographiques. Plus précisément, sur la région pyrénéenne qui nous occupe et parmi les travaux les plus précoces, on peut souligner la campagne géodésique que les ingénieurs cartographes Reinhard Junkers et Vicente de Heredia mènent à bien à la fin du xviiième siècle. Des travaux systématiques étaient nécessaires afin d’aboutir à une cartographie plus détaillée de la chaîne. Et à cette fin, leurs parcours de reconnaissance traversent les vallées, atteignant les cirques ou gagnant les sommets de secteurs divers comme Panticosa, Bielsa, Ordesa et la Peña Montañesa (Fernández et Pradas, 2000; GEA. Pirineísmo…).

En même temps, le tourisme thermal se développe dans la société française et contribue d’une certaine façon à la diffusion de la pratique excursionniste.

Or, le facteur fondamental dans la patrimonialisation de notre champ géographique d’étude découle de la confluence de l’activité sportive, reliée à l’alpinisme, et de l’idéal romantique de la découverte d’un milieu inconnu. Les Pyrénées sont à cette époque perçues au Nord comme une barrière montagnarde dissymétrique construite sur la discontinuité biogéographique et climatique entre les bassins Aquitain et de l’Ebre; ainsi, la fascination des français pour le milieu agreste du versant méridional inaugure une nouvelle étape dans la diffusion de la connaissance de la haute montagne ibérique (Degrémont, 2006; Puyo, 2006).

Eduardo Martínez de Pisón allude à une progressive conquête en altitude, affirmant que: “les voyageurs ont cherché, en premier, les précipices horribles des barrancos et les cascades pittoresques; ensuite, ils sont montés jusqu’aux lacs sublimes, porte d’une montagne cachée dans les hauteurs; plus tard, ils sont passés autour des glaciers, au domaine lointain et étrange de la haute montagne; et finalement, on les voit poursuivant les sommets, explorant et couronnant des montagnes jusqu’au point de leur disparition dans l’air: les pics acquièrent alors une personnalité prépondérante” (Traduction deMartínez de Pisón, 2004a).

Ainsi, on en trouve un premier moment clé dans l’ascension du naturaliste, botaniste, géologue et physicien Louis Ferdinand Ramond de Carbonnières (1755-1827) au Mont Perdu en 1802. Ayant fréquenté les Alpes et stimulé par l’ascension de Saussure au Mont Blanc en 1787, Ramond affirmera “Du Mont Blanc même, il faut venir au Mont Perdu. Quand on a vu la première montagne granitique, il reste à voir la première des montagnes calcaires” (Red de Parques Nacionales, 1993; Viñuales, 2008). En effet, en 1797, lors de ses travaux de terrain, Ramond de Carbonnières aperçoit la cascade gelée du glacier du Mont Perdu depuis la brèche de Tuquerouye et reste émerveillé. Cinq –177–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 173-196 Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon

Juan Sevilla

ans plus tard, il atteint le sommet et parcourt les hauts qui dominent Ordesa, un berger de Pineta ayant précédemment montré le chemin d’ascension à ses guides Laurent et Rondó. Ultérieurement, il descendra à la vallée d’Ordesa (Fernández et Pradas, 2000; Martínez de Pisón, 2004b). C’est à partir de ces expériences que Ramond écrit Voyages au Mont-Perdu (1801), s’attache définitivement aux Pyrénées et donne naissance à une nouvelle modalité de la pratique montagnarde qui combine connaissance et sentiment de la montagne.2 Elle se compose d’attitudes sportives, intellectuelles et artistiques, et reçoit le nom de ‘pyrénéisme’.

Pendant plusieurs décennies, l’initiative de l’exploration est donc plutôt le fait des français qui, partant du Nord de la chaîne, prennent l’habitude de déborder sur le versant espagnol.3 Ces pratiquants sont nombreux et adhérent au style de Ramond alliant conquête sportive et intérêt scientifique pour une “terra incognita”. Citons l’exemple d’Henry Russell (1834-1909), auteur de contributions tant sportives que littéraires, à partir de 1850. Russell pressent déjà à cette époque les possibilités d’Ordesa comme espace d’utilité publique qui pourrait contribuer au bien-être et à la santé des visiteurs (Bretón et Solé, 1986). Mais surtout, on lui doit la fondation de la première société montagnarde des Pyrénées, la Société Ramond, qu’il crée en 1864 avec, parmi d’autres, Charles Packe (1826-1896), cartographe réputé et premier auteur “à révéler par ses récits l’existence de régions extraordinaires au sud du mont Perdu” (Schrader, 1879).

La création de clubs de montagne aide à la diffusion définitive du courant pyrénéiste. Ils deviennent de véritables sociétés géographiques et culturelles qui mènent des actions pédagogiques à l’échelle nationale. Et dans ce cadre scientifique, ils publient de nouvelles études sur des secteurs inconnus, peu visités et non cartographiés. C’est bien évidemment le cas de la province de Huesca, dont le Club Alpin Français, créé en 1874, offre dès la première année dans ses Annuaires de précieux récits littéraires ainsi que de copieuses informations orographiques et toponymiques sur une surface qui atteint déjà 4.000 km2 en 1879. Le massif du Mont-Perdu, jusqu’à cette époque, n’avait jamais fait l’objet d’un travail de relèvement topographique.

“Et puis ces montagnes semblent féroces; (…) Sans doute, on voit que ces montages inconnues sont plus hautes, leurs glaciers plus larges, leurs parois plus abruptes, leurs roches plus colorées; on le voit et on s’en revient dîner à l’hôtel. Ainsi allait le monde, il y a quelque dix ou vingt ans” (Schrader, 1878).

2. Lors de la séance d’ouverture du Premier Congrès International des Pyrénées organisé par l’Institut d’Études Pyrénéennes (CSIC) à Saint-Sébastien (1950), Max Sorre évoque la composante émotionnelle du pyrénéisme: “(…)

Si Ramond qui plus que tout autre a contribué à faire entrer la montagne dans la littérature, a délaissé sans un regret les Alpes pour les Pyrénées, c’est bien qu’il y trouvait quelque chose qu’on ne trouve nulle part ailleurs. (…)” (Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1951).

3. Notons l’exception de Carlos de Berenguer, qui aurait grimpé la face Sud du Mont Perdu en 1805 (Fernández et Pradas, 2000).

–178–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 173-196 Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon

Juan Sevilla

Les contributions du Club Alpin Français viennent donc résoudre la pénurie de documents existants. Signalons que parmi ses jeunes membres s’étend voire l’habitude de rapporter de leurs courses des séries d’altitudes “soigneusement relevées” (Schrader, 1879).

3. Franz Schrader et la consolidation du pyrénéisme classique dans le Haut-Aragon Jean, Daniel, François, dit “Franz” Schrader, né à Bordeaux en 1844, représente l’archétype du pyrénéiste classique et est considéré, avec Ramond de Carbonnières et Henry Russel, comme l’une des trois figures les plus remarquables de ce courant. Ainsi, Henri Beraldi disait dans son ouvrage sur l’histoire du pyrénéisme: “L’idéal du pyrénéiste est de savoir en même temps monter, écrire et sentir. (…) S’il monte, écrit et sent, s’il est peintre d’une nature spéciale, peintre de la montagne, il laisse un vrai livre, admirable” (Martínez de Pisón, 2004a).

Franz Schrader réunissait les qualités propres aux pyrénéistes et également celle de peintre de montagne. Il la peignait tant dans ses textes que dans sa fine iconographie, composée de gravures, aquarelles, dessins, photographies et cartes. À travers la valeur non seulement scientifique mais aussi esthétique qui marque son œuvre, Schrader contribue à magnifier le monde auparavant méconnu des hauts massifs montagnards, en exaltant les éléments propres à ce milieu: les rochers, la neige, les lacs, etc. (Martínez de Pisón, 2004b; SauleSorbé, 2007). Et il le fait dès le premier contact visuel avec les Pyrénées en août 1866, lors d’un séjour à Pau chez ses amis Albert et Léonce Lourde-Rocheblave, suite à la forte impression que lui fait la vue bleutée de la chaîne au bout de la rue Marca. Depuis ce moment clé Schrader s’approche définitivement de la montagne franco-espagnole (Heïd, 1936; Saule-Sorbé, 2005). À partir de 1868, accompagné des frères Lourde-Rocheblave, le célèbre géographe bordelais consacre ses périodes de vacances à la découverte et à la reconnaissance du relief pyrénéen. Et dès le début, il prévoit de réaliser des travaux qui contribueront à améliorer la connaissance du versant espagnol: “J’avais dessiné en deçà de la frontière quelques panoramas sur lesquels je cherchais à reconnaître les cimes que j’avais sous les yeux (…). Mais je vis, dès le premier coup d’œil, que si, jusqu’à la crête frontière, je pouvais me rendre assez facilement compte de l’orographie, il n’en était plus de même au-delà. Rien ne m’indiquait plus le nom ou la position des cimes qui s’élevaient en Espagne, bien plus hautes, bien plus glacées que les montagnes françaises. (…) En quelques minutes, notre détermination fut prise. Il fallait étudier les Pyrénées espagnoles” (Schrader, 1878).

En 1872, à l’Hourquette de Badet, en observant le panorama du massif –179–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 173-196 Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon

Juan Sevilla

calcaire –et donnant le nom de Ramond au pic anonyme situé au Sud-Est du Mont-Perdu– cristallise l’idée d’un projet cartographique qui palie l’insuffisance de couverture topographique, géologique et toponymique de cette zone (Heïd, 1936). Nous soulignons ici l’importance de cette contribution puisque la cartographie renouvelée contribue autant que la description verbale ou d’autres formes d’expression au processus de patrimonialisation des espaces naturels. Et cela, non seulement en révélant le nom et la position de plus en plus fidèle des sites parcourus et valorisés. Mais aussi en décrivant ces espaces grâce à l’attribution de systèmes de représentation graphique spécifiques à chacune des catégories d’information topographique et thématique. En effet, la cartographie, dont l’élaboration implique une sélection, un classement et une symbolisation volontaires et subjectifs de l’information, permet de constater la singularité de certains éléments patrimoniaux.

On trouve un indice du talent de Franz Schrader dans le fait qu’il fabrique ses propres outils pour le dessin du relief, dont le célèbre orographe. Conçu par le propre Schrader, l’orographe consiste à un instrument qui reproduit instantanément sur une esquisse en papier la ligne d’horizon parcourue par la vue de l’observateur à travers une lunette de visée. Ainsi, il est possible d’obtenir pour chaque point d’observation un orogramme (fig. 1) ou vue graphique du contour en forme de disque (Saule-Sorbé, 2005). Il en utilisa cinq modèles entre 1873, où il se sert d’une première version en bois, et 1885.

En 1874, une fois compilés les éléments suffisants pour produire une carte du Mont-Perdu et de la région calcaire des Pyrénées Centrales, Schrader tente un premier essai à l’échelle du 20.000e pour plus tard ramener ses prétentions et finir le travail au 40.000e. Il grave lui-même la carte et obtient un résultat remarquable. Elle sera publiée dans les Mémoires de la Société des Sciences physiques et naturelles de Bordeaux, accompagnée d’une riche étude descriptive et scientifique du massif calcaire, pleine d’érudition et montrant les qualités propres à une œuvre de maturité. De même, le Club Alpin Français publie dans son premier Annuaire un tirage réservé de la carte et une seconde rédaction remaniée du récit de courses. L’inquiétude scientifique et un regard imprégné de fascination et sentiment de la montagne (Saule-Sorbe, 2005) présideront désormais ses travaux: “Pendant plus d’une heure, nous nous élevâmes lentement contre la paroi de neige inclinée parfois de 60º, et à six heures cinq minutes, très fatigués et agités d’émotions profondes, nous arrivions sur la crête, à 2.675 mètres. Les glaces du Mont-Perdu s’entassaient à perte de vue sous les dernières lueurs du soleil. À nos pieds un vaste lac étendait sa plaine de neige boursoufflée, chargée de restes d’avalanches, entrecoupée de dépressions glacées et d’ornières bleuâtres. (…) La tranche de banquises surplombantes s’enfonçait dans les profondeurs bleues du lac, et de toutes parts les glaciers, déjà couverts des ombres du crépuscule, descendaient vers le gouffre immobile. Seule, la coupole du Mont-Perdu brillait d’un éclat radieux et se détachait en rose sur le ciel assombri” (Schrader, 1874).

–180–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 173-196 Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon

Juan Sevilla

Figure 1. Cercle d’horizon pris à l’orographe du sommet du pic de Perdighero le 31 août 1879, par Franz Schrader

Source: Schrader, 2005

Les campagnes de terrain développées entre 1874 et 1877 conduisent à la préparation d’une nouvelle carte de la région du Mont-Perdu, au 100.000e cette fois-ci. Présentée à l’Exposition Universelle de 1878, à côté du panorama du Piméné de 1876, cette contribution lui apporte une médaille d’argent, puis une médaille d’or au congrès des Sociétés Savantes, et une subvention du Ministère d’Instruction Publique pour continuer sa mission scientifique sur les deux versants de la chaîne. Il se propose alors de compléter une série cartographique des Pyrénées Centrales au 100.000e pour tracer jusqu’à six feuilles;4 en même temps, il va construire des planches en relief du même massif aragonais, dont une présentée à l’Exposition de 1889. C’est dans ce contexte que s’encadrent les travaux de terrain que nous souhaitons également mettre en valeur.

4. Une carte topographique et géologique d’ensemble des Pyrénées au 1:80.000e paraît entre 1886 et 1891. Plus tard, en 1914, Schrader présente un nouveau travail cartographique: la carte de Gavarnie-Mont Perdu au 1:20.000e (Saule Sorbé, 2004).

–181–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 173-196 Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon

Juan Sevilla

4. Un exemple de campagne de terrain par Schrader: Fache, Panticosa, Tendeñera, Niscle, Bielsa, Laspuña, Fanlo, Gavarnie (1879)5 Comment organisait Schrader les campagnes de terrain conduisant à des fruits scientifiques, littéraires et iconographiques si précieux? Comment se déroulaient les courses de montagne? Nous utilisons ici l’exemple de l’itinéraire suivi dans le Haut-Aragon l’été de 1879. Il s’agit d’un long parcours qui part de Cauterets le 3 août et se termine dans le secteur de Fanlo le 26 août. Schrader passe par Pont d’Espagne et Pont de Cayan, la Grande Fache, le Sarrato et le Barranco de Lavasse, pour arriver aux Bains de Panticosa le 5 août; ensuite, il contourne la Sierra de Tendeñera, descend à la vallée de Broto et traverse le secteur de Diazas, la vallée d’Ordesa et le Cañón d’Añisclo, entre le 6 et le 8 août; l’étude du massif de Gavarnie et Mont-Perdu se prolonge du 9 au 19 août; à continuation, il parcourt les vallées de Pineta et Bielsa, du 19 au 22 août, puis la vallée du Cinca et la Peña Montañesa, le 23 et le 24 août; enfin, notre célèbre pyrénéiste remonte le fleuve Vellós et la vallée de Vio, le 25 et le 26 août, avant de repartir vers Luchon.

La longueur et l’horaire des étapes prouvent la passion du géographe bordelais pour la montagne et sa volonté de connaissance inébranlable.

Chaque intense journée commence habituellement entre 4h et 6h du matin, rarement plus tard que 7h, et se prolonge généralement jusqu’à la fin de l’après-midi, même le soir, entre 17h et 20h. Le départ et l’arrivée se trouvent soit dans des hôtelleries des villages (par exemple: Torla du 6 au 7 août; Bielsa du 21 au 23 août) soit dans des cabanes et des refuges aux cols (par exemple: cabane de Bachimaña, du 4 au 5 août; cabane de Fon Blanca, du 8 au 9 août).

La difficulté du chemin est également à prendre en considération, en regardant les dénivelés constants qu’il affronte entre les villages de fond de vallée et les sommets, ou les points de passages compliqués en haute montagne.

Certains verbes d’action, qui sont récurrents dans le récit, mettent en évidence les difficultés orographiques auxquelles fait face Franz Schrader: “monté”, “franchi”, “gravi”, “descendu”, “contourné”, “glissé”, “remonté”. L’importance est accordée non seulement aux sites et zones visités mais aussi à l’itinéraire.

Il prépare chaque journée préalablement au déplacement sur la montagne et d’une façon minutieuse, ne laissant rien au hasard ni à l’improvisation. Il faut tenir compte qu’au-delà d’un but de jouissance, il y a un objectif scientifique à accomplir. Et le récit des courses résultant des observations sur le terrain comporte des informations précieuses sur les zones parcourues et ana5. Nous utilisons le carnet de terrain pareillement intitulé 1879. Fache, Panticosa, Tendeñera, Niscle, Bielsa, Laspuña, Fanlo, Gavarnie.

–182–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 173-196 Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon

Juan Sevilla

lysées. Déjà, l’information géographique est importante car liée aux noms de lieux de passage: des villages et des lieux dits (par exemple: Bains de Panticosa, Torla, Hôpital de Tella); des cols (Ceresa, Vio); des brèches (Pujo-Passet, Allans, Tuquerouye); des cirques (Salarous, Cotatuero, Gavarnie, Barrosa); des crêtes, des murs et des sommets (Grande Fache, Arazas, Pineta), etc.

Il inclut également des indications sur la direction de la marche ou sur des lieux de passage non identifiés. Montrons quelques exemples: le 4 août, en fin d’après-midi: “cabane, à 40m au dessus des lacs (de Bachimaña)”; le 6 août, en fin d’après-midi: “vers une petite vallée qui se dirige exactement vers Arrasas,6 un peu plus bas”; et le 8 août, vers midi: “vieux sentier abandonnée qui nous aide beaucoup à gagner la vallée de Niscle (Añisclo)”. Et cela, toujours en indiquant l’heure de passage, ce qui aide à la transmission d’une information utile pour les pratiques sportive et touristique ultérieures.

Franz Schrader explique dans son carnet les travaux qu’il développe sur le terrain. D’un côté, il note normalement la température et l’altitude à plusieurs reprises lors de chaque journée: par exemple, le 7 août à Torla (1025m et +25° à 12h), aux Granges de Diazès, (1450m et +25° à 14h30), et à la Brèche de Diazès (2250m et +15° à 16h40). Il réalise également des observations à l’orographe afin de tracer des “tours d’horizon” qui aideront à améliorer la couverture topographique de la région. Les données sont prises depuis la Grande Fache (4 août), le Pic Soussé (11 août), le Pic de Pineta (19 août), le collado de Añisclo (21 août) et la Peña Montañesa (24 août). Les points visés correspondent surtout à la position des sommets (Tendeñera, Brazato, Vignemale, Enfer, Palas, Ossau, Balaïtous, Mont Perdu, Soum de Ramond, Cilindro de Marboré et La Munia, parmi d’autres) des cols (Otal, Enfer, Sarretes et Añisclo) ou des glaciers (Gabietou).

A côté des données de l’orographe, la réalisation de dessins et de photographies prend une place importante lors des arrêts destinés au travail (fig. 2). A travers cette iconographie, Schrader participe à l’instrumentalisation du regard et contribue à l’engouement pour le panorama, qui constitue un élément fondamental de la démarche patrimoniale (Degrémont et Saule-Sorbé, 2004).

Parmi les croquis, nous trouvons: les lacs et le réseau hydrographique à Bachimaña; la crête qui sépare la Colorupardre, avec la présence de plissements en zigzag; le panorama du col de Góriz vers l’Est; le profil des montagnes, la vallée et l’hydrographie depuis Bielsa, vers Estaubé, la Munia, et Alary; une échancrure donnant sur un massif où se devine Tella, avec en premier plan l’Hospital; et la vue un peu avant Cuello Trito, montrant la position de Tella et Ceresuela.

Les photographies correspondent au lac supérieur et au pic de Brachimaña, au Barranco de Lavasse, à la vallée d’Ordesa –autrefois appelée Arazas ou 6. Au xixe siècle, les toponymes Arazas et Ordesa ont été utilisés, selon les auteurs, tant pour la vallée que pour le fleuve qui la parcourt.

–183–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 173-196 Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon

Juan Sevilla

Figure 2. Dessin au crayon de la vue dès la Brèche de Roland vers le Sud, par Franz Schrader

Source: Schrader, 2005

Arrazas– (fig. 3), aux cirques de Cotatuero et de Salarous, au secteur de Fon Blanca, au pic de Pineta, au Soum de Ramond, à la vallée d’Añisclo, au cirque de Barrosa, et au Paso de las Devotas. Il s’agit d’images qui diffusent la connaissance de lieux dont on reconnait une valeur paysagère. L’auteur l’exprime par des qualités picturales qui auront ultérieurement un poids dans les perceptions visuelles des lieux représentés.

On y trouve la géologie calcaire avec les sommets dénudés de végétation (plis, cirques, etc.); les cours d’eau toujours magnifiés, mais aussi peut-être la végétation aux altitudes intermédiaires; la présence anthropique dans les sentiers des corniches; les détails architecturaux des villages et le regard anthropologique avec des photos “animées” de personnages.

Au niveau de l’argumentation verbale, le récit présente de nombreuses observations à portée topographique, géomorphologique, biogéographique, hydrographique et, moins habituellement, ethnographique. Par exemple, le 6 août, en fin d’après-midi, marchant du col d’Otal vers Broto, Schrader souligne la grandeur du panorama qui apparaît au bout d’un virage sur l’itinéraire. Une référence aux activités traditionnelles des hautes vallées y est aussi présente: “vue à gauche subite de la vallée d’Arazas (…) Vaches, mulets, un berger qui descend à Torla nous offre de nous y conduire en y emmenant 3 mulets”.

Il remarque souvent les circonstances météorologiques de l’été dans le Haut-Aragon. Et comme sur l’iconographie, son récit renvoie à des composantes inhérentes au paysage de moyenne montagne: les cours d’eau et les zones boisées. Le matin du 8 août, au Barranco de Pardina et Cañón d’Añisclo: “descente assez laborieuse, sècheresse et chaleur intenses. Petite source –184–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 173-196 Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon

Juan Sevilla

Figure 3. Photographie des murailles Sud d’Ordesa, par Franz Schrader

Source: Schrader, 2005

vers le milieu du barranco (…) Grande beauté du point où les deux vallées se rencontrent, sapins, vieux pins, hêtres, etc.”.

L’accent est mis sur la topographie exceptionnelle car accidentée et colorée le matin du 23 août sur le chemin du Paso de las Devotas à Lafortunada; il fait une halte dans un site pittoresque, à l’ombre des arbres. Et de nouveau, nous trouvons une remarque sur la haute température. Le regard anthropologique est présent dans la référence à une manifestation folklorique de la région: “montagnes rouges, superbes, verticales, allant jusqu’au torrent. Ânes et des espagnols montant à Chisagües pour la fête-superbe (…) halte sous les arbres. Badaïn est vis-à-vis. Site charmant, châleur atroce”.

Franz Schrader nous offre donc des descriptions pleines de valeur. Ses observations sur les éléments et les qualités du paysage, ainsi que le récit des circonstances de la marche, viennent enrichir largement la connaissance de cette région.

–185–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 173-196 Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon

Juan Sevilla

5. Les premières actions de protection et conservation de la vallée d’Ordesa Au début du xxe siècle nous trouvons plusieurs initiatives qui réclament une protection efficace des espaces naturels ibériques. Le travail de Rossend Serra i Pagès (1863-1929), membre du Centre Excursionista de Catalunya, en constitue un exemple précoce. Dans la communication intitulée “La conservation des beautés naturelles de la montagne”, présentée au Congrès International d’Alpinisme qui se tient à Paris en 1900, ce professeur de Géographie établie unes des premières propositions systématisés en faveur d’une politique protectionniste officielle: on y trouve la récupération de la faune et de la végétation autochtones, la qualification d’éléments naturels exhibant une beauté singulière (lacs, cascades, etc.) comme monuments d’utilité pour la communauté, la promotion d’une propriété publique de ces éléments afin qu’ils s’offrent au plaisir de l’observation et de l’étude, et l’aménagement des espaces naturels pour l’accueil et l’hébergement des touristes.

Quatorze ans plus tard, dans le contexte de la diffusion du courant de preservation de la nature nord-américain, la Sociedad Cívica La Ciudad Jardín de Barcelone pose la question du besoin d’une politique de parcs nationaux à la Diputación Provincial. Cette position est ténue à l’occasion du III Congrès Excursionniste Catalan (Bretón et Solé, 1986). Nous constatons ainsi l’importance des contributions de collectivités civiques préoccupées par le rapport de l’homme à la nature.

Il faut remarquer que les États-Unis protégeaient des territoires singuliers depuis les années 1870‘s afin de les soustraire aux excès d’une société urbaine et industrielle préoccupée par la croissance économique. Dans l’esprit de ce mouvement jouait aussi l’impératif éthique de garantir la transmission des espaces naturels aux générations futures (Ramos, 2002). Nous trouvons un nouveau concept d’usage du sol dans la création du premier parc national au monde –celui de Yellowstone en 1872– (Bretón et Solé, 1986): la mise à l’écart d’une grande surface, protégée de tout genre d’atteinte et dégradation, qui serait conçue comme zone de détente et de contemplation de la nature au profit de la population.

Les idées du courant nord-américain –qui comporte non seulement des actions publiques mais aussi des initiatives privées comme celle de John Muir et le Sierra Club (Ramos, 2005)– convergent alors avec le regard et les inquiétudes des pyrénéistes français dans un contexte de croissante préoccupation par la conservation des espaces montagnards pyrénéens. Nous avons exposé comment Franz Schrader contribue à la connaissance du Haut-Aragon par des travaux qui exhibent non seulement une valeur scientifique mais aussi esthétique. Il faut préciser que la pensée autour de la protection de la nature ne manque pas dans son œuvre. Schrader lance un appel au besoin de préserver la montagne des agressions du progrès dans A quoi tient la beauté des montagnes (1897). Nous constatons pareillement cette inquiétude dans le récit “Gavarnie et Arazas” (1913) qui évoque le retour du géographe bordelais aux régions parcourues dans –186–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 173-196 Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon

Juan Sevilla

la décennie de 1870. Schrader observe alors la déforestation progressive dans les hêtraies d’Ordesa; ce qui lui mène à décrire l’impression négative que la coupe d’arbres provoque. Il alerte sur l’effet de la dévastation des forêts à court terme: “Impossible cependant de ne pas m’attrister un instant, à mesure que je descends vers la plaine herbeuse qui occupe la partie centrale de la vallée, où le transport des bois abattus vers la vallée de Torla a pu faire espérer quelques bénéfices. (…) Les grands hêtres plusieurs fois centenaires, aujourd’hui ébranchés à coup de hache, aussi haut que les bûcherons ont pu atteindre; d’autres tranchés à un ou deux pieds du sol (…) indiquent l’œuvre de dévastation essayé, sinon encore accomplie jusqu’au bout.

Là-haut, dans les forêts de la base du Cotatuero, des coups de cognée lointains retentissent: le massacre continue, et dans dix ou vingt ans, si l’on n’y met ordre, ce gouffre de verdure laissera voir partout la roche nue ou ravinée” (Schrader, 1936).

Enfin, l’auteur bordelais appelle au rencontre de l’homme avec le respect de la nature. D’une manière indirecte, il se montre partisan de la mise en place d’actions de conservation: “Qui sait, répondrai-je, si un jour ne viendra pas où l’homme retrouvera le respect de la nature? Il suffirait de la laisser en paix pendant deux ou trois générations pour qu’elle panse elle-même ses plaies et retrouve sa complète beauté. De plusieurs côtés on y songe, depuis que la détérioration du monde entier est devenue évidente et menaçante.

Que tout effort dans ce sens, d’où qu’il vienne, soit le bienvenu; le succès ne sera plus douteux” (Schrader, 1936).

Mais ce versant de son œuvre et en général sa sensibilité envers les Pyrénées semblent avoir été méconnus au versant Sud de la chaîne, exception faite de Catalogne. Dès le début de son activité, l’Associació d’Excursions Catalana, qui donnerait lieu au célèbre Centre Excursionista de Catalunya, partage des expériences sur le terrain avec les membres du Club Alpin Français. Voici un exemple précoce de ce contact franco-catalan: “Al altra banda es Espanya; allà tenim lo Mont-Perdu. […]. Descansém un rato y fém pa y béurer; passém lo coll y baixém cosa de una hora fins arribar al Llach del MontPerdu, encare glassat; lo vorejém escalant los diformes penyals que li forman muralla y á las 5 estrenyem las mans dels amichs Schrader y Lourde-Rocheblave y nos reunim tots en lo punt designat pera pasar la nit” (Arabia i Solanas, 1881).

Toutefois, les sources qui témoignent des caractérisations des paysages d’Ordesa dues à Franz Schrader sont moins fréquentes de ce côté de la chaîne.

C’est plutôt habituel de reconnaître la figure de Schrader surtout en termes de progrès scientifique: les Pyrénées à Schrader seraient ceux du perfectionnement cartographique et des contributions topographique et géologique utiles aux explorateurs postérieurs. C’est l’aspect que son compatriote Saint-Saud exalte comme le plus intéressant pour les espagnols dans la nécrologique de Schrader pour la revue écrite Peñalara: “(…) eminente geógrafo, que consagró su vida al adelanto de las ciencias geográficas, y sobre todo de la montaña. Muy joven aún cuando vivía en Burdeos, empezó el estu–187–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 173-196 Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon

Juan Sevilla

dio del famoso macizo calcáreo de Gabarnia o del Marboré. Un primer mapa del Mont Perdu (Las Tres Sorores, con su verdadero nombre aragonés) reveló sus méritos, y hace diez años salió un nuevo mapa de esta región gabarniana, que denota su talento al estudiar la comarca de su predilección (…). Pero lo que los amantes de la montaña española no deben, no pueden olvidar, es su mapa en seis hojas al 1 por 100.000 del Pirineo Central aragonés y catalán, con la narración de sus interesantes ascensiones, obra de tout premier ordre, como se dice en francés, y que bastaría por ella sola, para inmortalizar el nombre de Schrader ¡Honor a la montaña, que supo inspirar tales aficiones científicas! ¡Honor a los que siguen sus inspiraciones!” (Saint-Saud, 1924).

Le récit d’une visite aux Pyrénées réalisée par l’Asociación de Exploradores en 1916 remarque particulièrement la valeur des études de Lucien Briet (1860-1921), un autre auteur français dont l’œuvre semble être plus admirée que celle des pyrénéistes antérieurs; et cela, bien que l’on reconnait les parcours et les “chants à la grandeur d’Ordesa” des visiteurs précédents (Tello, 1916). D’un autre côté, la presse locale du Haut-Aragon fait mention de Schrader et du Club Alpin Français, parmi d’autres protagonistes de la découverte des Pyrénées (par exemple, les excursionnistes catalans), au moment de lamenter la rare attention prêtée par les aragonais aux possibilités que leur milieu naturel offre aux excursions (Diario de Huesca, 6 avril 1916). Pourtant, leur œuvre sera moins appréciée que celle de Briet: “Claro está que Briet tuvo antecedentes en su tarea. Schrader, Saint-Saud (el veterano presidente del Club Alpino francés), Ramond, Russel, Packe recorrieron el Pirineo aragonés antes que Briet; pero la obra de éste ha sido más minuciosa y más extensa” (Diario de Huesca, 10 août 1922).

Une plus haute attention a été effectivement accordée à Lucien Briet en Espagne; et cela, bien que l’activité pyrénéiste de celui-ci ne se déroule qu’à partir de 1889. À ce moment, de précieux récits sur Ordesa ont déjà été publiés par d’autres auteurs; nous le soulignons dans cet article. Le fait que Briet formule une revendication de protection de la vallée sous la figure spécifique du parc national, et que la Diputación de Huesca publie en 1913 son ouvrage Bellezas del Alto Aragón7 en langue castillane, où cette idée paraît, pourrait expliquer la considération de ses travaux comme germe du Parc National: “Apremia una solución racional, no debe demorarse. Es imprescindible proteger el valle de Ordesa contra los leñadores, contra los cazadores y contra los pescadores de truchas, y es urgente si ha de conservarse tan ameno y tan maravilloso como en los tiempos de Heredia y de Ramond. (…) Si no existe en España una Sociedad para la protección de los paisajes, pueden suplir su cometido la Diputación Provincial de Huesca y la Real Sociedad Geográfica, con personalidad bastante para interesar al Gobierno de Madrid en favor del valle de Ordesa. Si éste impusiera su voluntad, el divino cañón se transformaría en la Península en un parque nacional portentoso, reflejo del creado por los norteamericanos en las orillas de Yellowstone” (Briet, 2001).

7. Bellezas del Alto Aragón a été très souvent, même de nos jours, considéré du côté aragonais comme l’ouvrage clé pour la valorisation du patrimoine naturel d’Ordesa. Cependant, Briet n’y est pas pionnier: ni dans le domaine scientifique ni dans la représentation paysagère. La diffusion de la connaissance de cette région montagnarde et l’exaltation des éléments naturels ultérieurement protégés par le Parc National sont déjà le fait d’actions pyrénéistes précédentes.

–188–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 173-196 Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon

Juan Sevilla

Dans le même texte Briet montre un avis favorable à l’exploitation touristique de la vallée comme ressource économique au profit de sa population. Il ne le considère pas contradictoire avec l’objectif de la préservation dans l’état original: “El valle de Ordesa llegará a producir el bienestar de la región, una vez que en porvenir acaso no lejano, quede convertido Torla en centro de excursiones para Vignemale, el Tendeñera, Panticosa y todo el macizo del Monte Perdido, y a todo esto con muchos hoteles y con un batallón de guías, cargadores y alquiladores de asnos y mulos. (…)

Hay allí, en una palabra, un vasto programa que redactar primero y que realizar después. Expropiar las propiedades privadas y las servidumbres, alejar los rebaños de las praderas de Arazas y de Soaso, repoblar los bosques, relegar los hoteles a los pueblos o cuando menos a los campos de Andescastieto, y convertir el cañón incomparable en un asilo escondido, guardado cuidadosamente, accesible sólo a sus visitantes, donde las flores, los árboles y los animales queden al abrigo de los caprichos y de las necesidades del hombre” (Briet, 2001).

La protection d’espaces naturels par l’État espagnol s’inaugure entre 1916 et 1917, l’alpiniste et sénateur Pedro Pidal y Bernaldo de Quirós –Marquis de Villaviciosa de Asturias– (1870-1941) étant le promoteur principal. Cet enthousiaste partisan de la conservation des “sanctuaires” de la nature présente le 14 juin 1916 une Proposition de Loi qui constitue le point de départ pour la création de parcs nationaux en Espagne (Fernández et Pradas, 1996).

“Ceux sites ou endroits exceptionnellement pittoresques, forestiers ou agrestes du territoire national” sont alors protégés par loi du Ministerio de Fomento du 7 décembre 1916 afin de faire respecter la beauté naturelle de leurs paysages, la richesse de leur faune et de leur flore, et les particularités géologiques et hydrologiques qu’ils enferment, en évitant toute action de destruction, détérioration ou altération par l’homme (Ministerio de Fomento, 1916).

Dans ce contexte, ce sont des espaces forestiers et montagnards qui font l’objet des premières dispositions officielles en matière de “conservation et augmentation” des beautés naturelles. En effet, on accorde une attention primordiale, dans un premier temps, aux rochers et aux crêtes montagneuses, ainsi qu’à la végétation et à la faune des régions au relief vigoureux; une attention conçue en termes non seulement de protection mais aussi de patrimonialisation: “Con las bellezas de la Naturaleza se trata de hacer lo que en todos los países cultos se ha hecho con los monumentos importantes del arte y con los monumentos arqueológicos de gran relieve: evitar su protección y protegerlos por el Estado. (…) algo análogo a esto es lo que se trata de hacer con aquellos parajes donde la Naturaleza se muestra con características más extraordinarias y con belleza más exuberante” (Hernández Pacheco, 1933).

Une voix d’inquiétude s’élève dans le discours des membres qui composent la Junta de Parques Nacionales. En exposant les orientations qui guident l’action de l’État, le professeur Eduardo Hernández Pacheco (1872-1965) souligne le besoin d’éviter la transformation des endroits agrestes, exubérants, lumineux, –189–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 173-196 Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon

Juan Sevilla

enfin, exceptionnels par leur beauté. L’achat par l’État d’une forêt d’hêtres et de sapins appartenant à la commune de Torla répond à cet objectif de protection face à l’action humaine. Les Parcs Nationaux s’occupent ainsi d’un problème précédemment dénoncé par Schrader et Briet. Précisons que les valeurs de l’émotion et de l’expérience des lieux sont également appréciées, à côté de celles naturalistes et esthétiques: “Son los bellos paisajes, ornato de la Tierra, lo que se trata de proteger, como asilos de tranquilidad y de paz en este turbulento y angustioso vivir de los tiempos modernos” (Hernández Pacheco, 1933).

Nous y remarquons un certain lien avec l’esprit romantique, voire avec le style pyrénéiste dans la façon de regarder, comprendre, sentir et aimer la nature; un lien aussi visible dans l’importance accordée aux actions de conservation comme support d’études scientifiques: “En otro orden de ideas, es el interés científico el que aconseja la conservación de interesantes y hermosos ejemplares de la vegetación arbórea” (Hernández Pacheco, 1933).

Ses beautés et valeurs naturelles correspondant pleinement aux canons du courant promu par Pedro Pidal, la vallée d’Ordesa est déclarée Parc National le 18 août 1918. À l’origine, la zone protégée compte 1.575 Ha. et présente comme limites:8 au Nord, le long du sommet qui couronne les parois septentrionales de la vallée; à l’Est, la cascade des Gradas de Soaso; au Sud, le sommet des parois méridionales, jusqu’au-dessus de la Faja de Pelay; et à l’Ouest, de la Faja de Pelay jusqu’au Puente de los Navarros, Sopeliana, San Guiño et Mondarruego.

Le règlement du Parc, fixé par Real Decreto du 26 septembre 1918, met l’accent sur des restrictions qui concernent la destruction du sol ainsi que l’exploitation minière, forestière et hydraulique. Les valeurs du respect de la faune, de la flore et, enfin, de l’ensemble du paysage y sont également prises en compte (Bretón et Solé, 1986).

Ordesa est considérée comme la plus imposante et splendide valleé des Pyrénées, et qualifiée même d’“olympique” par Hernández Pacheco. Elle exhibe une “majestueuse sérénité” par l’alternance harmonieuse de rochers et forêts “avec d’amènes prairies, copieuses cascades et hauts cirques” (Hernández Pacheco, 1933). La remarque des dimensions inhabituelles (Bozonnet, 1992) du massif calcaire, et l’impression majestueuse que celui produit (fig. 4), marquent les représentations paysagères d’Ordesa dans les publications officielles de la Junta de Parques Nacionales.

Des paysages précédemment étudiés, décrits, dessinés, photographiés, enfin valorisés par les pyrénéistes classiques sont maintenant magnifiés dans les premiers ouvrages monographiques de la Junta. Et bien qu’une mention explicite à l’apport de Schrader n’y soit pas,9 nous constatons la permanence d’une série 8. Le secteur de haute montagne qui s’étend dès la vallée jusqu’à la frontière franco-espagnole n’y est pas compris.

L’intégration au Parc National du massif calcaire des Tres Sorores et des vallées d’Añisclo, Escuain et Pineta n’arrivera qu’en 1982 (Ministerio de Fomento, 1918; Viñuales Cobos, 2008).

9. Le guide du Parc National par Victoriano Rivera (chez Espasa Calpe, 1929) ne fait pas ressortir non plus le riche travail de Schrader.

–190–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 173-196 Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon

Juan Sevilla

Figure 4. La Fraucata, dans la vallée d’Ordesa. Photographie par Wunderlich

Source: España, 1935

d’éléments au sein des représentations paysagères: les formes massives du relief calcaire au niveau des sommets (fig. 5); la position de la végétation sur les pentes et au pied des massifs; la présence de l’eau à de différents étages: la neige des glaciers, la chute des cascades, la vivacité des ruisseaux, le reflet des lacs; le composant anthropique et architectural dans les villages de montagne, le rapport de ceux-ci au cadre naturel (fig. 6), etc.

La question de l’accès et de l’hébergement pour les visiteurs semble préoccuper aux acteurs responsables de la gestion du Parc National. Bien que la conservation de la nature dans un état original et sa protection face à l’action humaine sont considérées comme des objectifs primordiaux, la Junta souligne l’utilité des nouvelles voies d’accès:10 10. La loi du 7 décembre 1916 qui crée les Parcs Nationaux en Espagne inclut déjà l’objectif de faciliter l’accès routier (Ministerio de Fomento, 1916).

–191–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 173-196 Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon

Juan Sevilla

Figure 5. Le cirque de Soaso. Au fond, le Mont-Perdu dans le massif de Las Tres Sorores. Photographie par E. Hernández Pacheco

Source: España, 1935

“El Parque Nacional del Valle de Ordesa ha estado falto de vías de acceso, pues únicamente llegaba la carretera, y por ella los automóviles, hasta el pueblo de Broto, distante unos tres kilómetros del típico y pintoresco pueblo de Torla, el cual a su vez dista de la entrada del Parque unos cuatro kilómetros, que había que recorrer a pie o en caballerías. Actualmente están en construcción diversas carreteras que establecen comunicaciones fáciles y que permiten llegar en automóvil hasta el interior del valle de Ordesa” (Hernández Pacheco, 1933).

Le profit au tourisme occuperait également, d’après ce discours, un lieu central. Depuis le temps des premières explorations au xixe siècle, la connaissance des lieux remarquables est progressivement diffusée. Une hausse de la fréquentation tant française qu’espagnole se manifestera donc dans le HautAragon: “Mientras que el Parque ha estado aislado y sin vías de acceso (…) dos pequeñas hospederías que eran insuficientes para los turistas que venían de la parte francesa salvando a pie las altas cumbres; o del lado español teniendo que hacer un largo recorrido desde Broto. Terminada la carretera que llega hasta el interior del valle (…) se impone el estudio y resolución de la construcción de hoteles, dejando a la iniciativa particular los que se construyan en Broto, Torla y fuera del área de dominio y protección del estado, pero regularizando, vigilando y sometiendo a la inspección y tutela directa por parte de éste las construcciones que dentro del ámbito del Parque crea necesario construir, o autorizar su construcción bajo las condiciones y normas que crea oportuno dictar el Estado por medio de la Comisaría” (Hernández Pacheco, 1933).

Concernant cette dernière question, nous trouvons une légère divergence avec Schrader. Une opinion contraire se glisse peut-être chez l’auteur bordelais au moment d’affirmer en 1879, devant la Société Ramond: “Les montagnes –192–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 173-196 Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon

Juan Sevilla

Figure 6. Sentier aménagé en moyenne montagne à l’entrée de la vallée d’Ordesa, près du Puente de los Navarros. Photographie par M. Nacarino

Source: España, 1935

d’Europe sont aujourd’hui parcourues et étudiées tous les étés par une véritable armée de touristes et d’explorateurs” (Schrader, 1979).

6. Conclusions Les campagnes d’exploration des pyrénéistes français pour la découverte du Haut-Aragon, leurs contributions au progrès de la connaissance scientifique des Pyrénées ainsi que leur intention de sensibiliser au soin des beautés naturelles, se trouvent à l’origine d’une valorisation patrimoniale de la haute-montagne pyrénéenne. Elles constituent aussi un élan complémentaire pour la mise en place d’actions de protection de la nature dans ce secteur. Même si plusieurs facteurs confluent à l’origine de la création des premiers Parcs Nationaux –193–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 173-196 Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon

Juan Sevilla

espagnols, et le modèle nord-américain possède une influence non négligeable dans ce contexte, le regard des pyrénéistes français vient consolider une façon singulière d’apprécier la nature et le paysage qui semble importante pour la conservation des régions ici étudiées (Bretón et Solé, 1986).

L’influence de Franz Schrader sur la protection d’Ordesa est néanmoins plus difficilement mesurable. Une large diffusion de son œuvre a manqué en Espagne à l’époque où la politique officielle de protection de la nature prenait forme. On lui reconnait sans doute sa contribution scientifique et particulièrement celle cartographique. Mais les travaux de Schrader qui magnifient le paysage d’Ordesa ou montrent des préoccupations par l’exposition de la montagne au progrès ont été moins remarqués en Espagne –à différence de Lucien Briet dont l’œuvre a été plus accessible au grand public.

L’influence de Schrader serait donc plutôt indirecte mais en tout cas significative, comme Saule-Sorbé l’a considérée. Les travaux de l’auteur bordelais enrichissent la connaissance de la montagne aragonaise par une extraordinaire sensibilité littéraire et esthétique parfaitement intégrée dans la rigueur scientifique de son œuvre. Les textes et les représentations qui y découlent viennent s’intégrer dans une généalogie de l’image pyrénéenne (Saule-Sorbé, 2007) qui participe à la valorisation d’Ordesa et ensuite stimule la prise de conscience sur la conservation des paysages. Ainsi, les informations et l’iconographie diffusées à partir des années 1920 dans le cadre des actions institutionnelles espagnoles sont en grande partie héritières d’un regard propre aux pyrénéistes auquel Schrader participe. Il faut notamment souligner la permanence des mêmes valeurs et éléments du paysage, de certains angles de vue et panoramas, de silhouettes et volumes au sein de représentations paysagères qui consolident l’image patrimoniale de la vallée d’Ordesa et des massifs qui y convergent.

Bibliographie Arabia i Solanas, Ramon (1881). “Excursio col·lectiva a Luz y Gavarnie. Ascensió del MontPerdu (3.352 m.) regrès per l’Alt Aragó (provincia de Huesca). Del 20 al 27 de agost de 1880”. Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana [Barcelona], nº 32-33, p. 111-121.

Béghain, Patrice (1998). Le patrimoine: culture et lien social. Paris: Presses de Science Po (La Bibliothèque du citoyen).

Berdoulay, Vincent (1992). “Les valeurs géographiques”, in: Antoine Bailly; Robert Ferras; Denise Pumain [ed.]. Encyclopédie de Géographie. Paris: Economica, p. 385-403.

– (2004). “Requalification des lieux et des espaces publics à travers la réinvention des rapports à la nature”. Hégoa [Pau], nº 24, p. 9-10.

Bouisset, Christine; Isabelle Degrémont (2010). “Patrimoines Naturels”, Sud-Ouest Européen. Revue Géographique des Pyrénées et du Sud-Ouest [Toulouse], nº 30, p. 1-3.

Bouisset, Christine; Isabelle Degrémont; Juan Sevilla (2010). “Le patrimoine naturel vu du WEB: discours, valeurs, fonctions”, Sud-Ouest Européen. Revue Géographique des Pyrénées et du Sud-Ouest [Toulouse], nº 30, p. 85-98.

–194–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 173-196 Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon

Juan Sevilla

Bretón Solo de Zaldívar, Víctor; Jordi Solé i Massip (1986). “El paraíso poseído. La política española de parques nacionales (1880-1935)”. Geocrítica [Barcelona], nº 63, p. 5-59.

Briet, Lucien (2001): Bellezas del Alto Aragón. Madrid: Organismo Autónomo de Parques Nacionales [1913].

Consejo Superior de Investigaciones Científicas (1951). Crónica del Primer Congreso Internacional del Pirineo. San Sebastián, 22-26 septiembre 1950. Zaragoza: Publicaciones del Instituto de Estudios Pirenaicos (nº general 55).

Degrémont, Isabelle (2001). “Par-dessus la frontière: les courses des pyrénéistes du CAF”, in: Jean-Yves Puyo [ed.]. Vues d’en Haut, les Pyrénées. Pau: Feuilles du Pin à Crochets, p. 63-72.

– (2006). “Au delà de la frontière: les premiers pyrénéistes français face à l’Espagne”, in: Gisèle Carriere-Prignitz; Véronique Duche-Gavet; Yves Landerouin [ed.]. Les Pyrénées, une frontière? Paris: L’Harmattan (collection Recherches et documents Espagne), p. 201-212.

Degrémont, Isabelle; Hélène Saule-Sorbé (2004). “La vue et la ville: quels usages publics de l’image?”, in: Vincent Berdoulay; Paulo Cesar Da Costa Gomez; Jacques Lolive [ed.]. L’espace public à l’épreuve. Régressions et émergences. Bordeaux: Maison des Sciences de l’Homme d’Aquitaine, p. 187-200.

España, Arnaldo de (1935): El Parque Nacional del Valle de Ordesa. Madrid: Comisaría de Parques Nacionales (Guías de los Sitios Naturales de Interés Nacional, nº 4.).

Fernández, Joaquín; Rosa Pradas Regel (1996). Los Parques Nacionales españoles (Una aproximación histórica). Madrid: Organismo Autónomo de Parques Nacionales.

– (2000). Historia de los Parques Nacionales Españoles. Picos de Europa, Ordesa y Monte Perdido, Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici, y Sierra Nevada. Madrid: Organismo Autónomo de Parques Nacionales, vol. II. GEA. “Pirineísmo” en Gran Enciclopedia de Aragón. http://www.enciclopedia-aragonesa.com/ voz.asp?voz_id=10235&tipo_busqueda=1&nombre=pirine%EDsmo&categoria_ id=&subcategoria_id=&conImagenes= (Consulté en juin 2011).

Guillaume, Marc (1990). “Invention et stratégies du patrimoine”, in: Henri-Pierre Jeudy [ed.]. Patrimoines en folie. Paris: Édition de la Maison des Sciences de l’Homme (Cahier 5), p. 13-20.

Heïd, Maurice (1936). “Franz Schrader. Esquisse biographique”, in: Franz Schrader. Pyrénées. I. Cours et ascensions. Toulouse: Edouard Privat, p. xiii-xxxii.

Hernández Pacheco, Eduardo (1933). La Comisaría de Parques Nacionales y la protección de la naturaleza en España. Madrid: Comisaría de Parques Nacionales (Guías de los Sitios Naturales de Interés Nacional, nº 3).

Leniaud, Jean-Marc (1992). L’utopie française, essai sur le patrimoine. Paris: Editions Mengès.

Martí-Henneberg, Jordi (1986). “La pasión por la montaña. Literatura, pedagogía y ciencia en el excursionismo del siglo xix”. Geocrítica [Barcelona], núm. 66, p. 1-48.

– (1990): “Els alpinistes i la muntanya. La literatura de muntanya a Suïssa Romanya i a Catalunya en el segle xix”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 24, p. 65-73.

Martínez de Pisón, Eduardo (2002). El Alto Pirineo. Zaragoza: Biblioteca Aragonesa de Cultura.

– (2004a). “200 años de pirineísmo”, in: Esteban Anía; M. García; A. Tornos; Eduardo Viñuales [ed.]. Parques Nacionales de Montaña. Madrid: Ministerio de Medio Ambiente, Organismo Autónomo de Parques Nacionales, p. 59-65.

– (2004b). “El paisaje de montaña. La formación de un canon natural del paisajismo moderno”, in: Nicolás Ortega Cantero [ed.]. Naturaleza y cultura del paisaje. Madrid: Fundación Duques de Soria, Universidad Autónoma de Madrid (Colección de estudios, nº 91), p. 53-121.

– (2007). “Reflexión geográfica sobre los paisajes y los parques nacionales”, in: Eduardo Martínez de Pisón; Nicolás Ortega [ed.]. La conservación del paisaje en los Parques Nacionales. Madrid: Fundación Duques de Soria, Universidad Autónoma de Madrid (Colección de Estudios; nº 125), p. 9-36.

–195–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 173-196 Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon

Juan Sevilla

Ministerio de Fomento (1916). “Ley creando en España los Parques Nacionales”. Gaceta de Madrid [Madrid], núm. 343, 8 de diciembre de 1916, p. 575.

– (1918). “Real Decreto creando en España, á más del Parque Nacional de la Montaña de Covadonga ó de Peña Santa, en los Picos de Europa asturiano leoneses, el Parque Nacional del Valle de Ordesa ó del Río Ara, en el Pirineo del Alto Aragón”. Gaceta de Madrid [Madrid], núm. 230, 18 de agosto de 1918, p. 494.

Montaner, Carme (2002). “Los excursionistas y la cartografía de los Pirineos a partir de 1870”, in: VV. AA. Actas del XIX Congreso Internacional de Historia de la cartografía. Madrid: Ministerio de Defensa. Secretaría General Técnica, p. 1-11.

Pérez Cebada, Juan Diego (2003). “Entre la explotación y la conservación de los recursos naturales: el Movimiento Conservacionista Americano en la segunda mitad del siglo xix”.

Historia actual on line [Cádiz], núm. 1. p. 57-65.

Puyo, Jean-Yves (2006). “Le regard porté par les géographes français sur l’Espagne: entre répulsion et fascination”, in: Gisèle Carriere-Prignitz; Véronique Duche-Gavet; Yves Landerouin [ed.]. Les Pyrénées, une frontière? Paris: L’Harmattan (collection Recherches et documents Espagne), p. 185-199.

Ramos Gorostiza, José Luis (2002). “Un precedente lejano del debate sobre la sostenibilidad: el movimiento conservacionista americano (1890-1920)”. Información Comercial Española, ICE: Revista de Economía [Madrid], núm. 800, p. 31-46.

Red de Parques Nacionales (1993). Guía del Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido.

Madrid: ICONA. Rivera Gallo, Victoriano (1929): Guía del Valle de Ordesa. Madrid: Espasa-Calpe.

Saint-Saud, Aymar d’Arlot (Comte de) (1879). “Duas excursions à, través dels Pirineus de Catalunya y Aragó”. Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana [Barcelona], núm. 8, p. 119-125.

– (1924). “Franz Schrader”. Peñalara. Revista Ilustrada de Alpinismo [Madrid], núm. 131.

Saule-Sorbé, Hélène [ed.] (1997): Franz Schrader (1844-1924). L’homme des paysages rares.

Pau: Éditions du Pin à Crochets, 2 vols.

– (2004). “En torno a algunas orografías realizadas por Franz Schrader en los Pirineos españoles”. Ería [Oviedo], núm. 64-65, p. 207-220.

– (2005). “Prólogo”, in: Franz Schrader. Pirineos. 1874-1919. Madrid: Organismo Autónomo de Parques Nacionales (Naturaleza y Parques Nacionales. Serie Histórica), p. xv-xxxvi.

– (2007). “El Parque Nacional de los Pirineos y el arte”, in: Eduardo Martínez de Pisón; Nicolás Ortega [ed.]. La conservación del paisaje en los Parques Nacionales. Madrid: Fundación Duques de Soria, Universidad Autónoma de Madrid (Colección de Estudios; nº 125), p. 125-176.

Schrader, Franz (1874): Études géographiques et excursions dans le massif du Mont Perdu.

Bordeaux: Société de Sciences physiques et naturelles.

– (1878). “État de la Géographie dans les Pyrénées”. Annuaire du Club Alpin Français, p. 37-46.

– (1879). “Les clubs alpins”. Communication adressée à la Société dans sa séance du 7 mars 1879, p. 55-60.

– (1913). “Gavarnie et Arazas”. La Montagne, avril 1913, p. 193-205.

– (1936). Pyrénées. I. Courses et ascensions. Toulouse: Édouard Privat.

– (2005). Pirineos (1874-1919). Madrid: Organismo Autónomo de Parques Nacionales (Serie Histórica Naturaleza y Parques Nacionales) [1936].

Tello Pardo, José (1916). Los exploradores y el Alto Aragón. Viaje a Ordesa. Zaragoza: Edic.

Aragonesas.

Viñuales Cobos, Eduardo (2008). “Ordesa, el espíritu pionero permanece dos siglos después”, Heraldo de Aragón. Frontera Azul. Suplemento de medio Ambiente [Zaragoza], núm.

205, p. 2-3.

–196–

NOTES I DOCUMENTACIÓ

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 74, desembre 2012, p. 199-218 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.19

L’Histoire au service du territoire de projet: l’exemple du Pays Cathare1 François Aussaguel Cartographe/Géomaticien Bureau d’Etudes Urbanisme & Territoires (Montpellier) francois.aussaguel@hotmail.fr

Résumé Initié à l’aube des années 1980 dans un contexte de crise de la modernité, le concept territorial “Pays Cathare” se structure autour d’un thème culturel fédérateur: le catharisme, et va avoir pour finalité une politique culturelle qui vise à restructurer l’espace local, notamment l’arrière-pays audois. En se positionnant à l’échelle locale, la construction territoriale doit être envisagée à la lumière non seulement des pratiques et des actions mais également en terme d’idéalité, ce qui amène à prêter attention aux discours, vecteur prépondérant dans le processus territorial et la prise de décision publique.

L’idéologie territoriale apparaît ainsi comme un système de discours signifiants qui enveloppe l’espace pour l’agencer en territoire et en produire une expression harmonieuse. Elle va stabiliser les représentations spatiales des acteurs dans un ensemble de matériaux divers dès lors aisément communicable. Cette idéologie territoriale est sousjacente dans le discours du politique, empreint de géographicité, où la relation mélodique à un espace est prégnante, s’inscrit dans un espace-temps d’actions, de projets et de pratiques.

Mots clés: administration locale, image touristique, territoire vécu.

1. Résumé du mémoire de master 2 recherche en géographie réalisé en 2007 à l’Université Paul Valéry de Montpellier sous la direction de Dominique Crozat.

–199–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 199-218 L’Histoire au service du territoire de projet: l’exemple du Pays Cathare

François Aussaguel

Resum: La història al servei del territori de projecte: l’exemple del País Càtar Aparegut a l’inici dels anys 1980 en un context de crisi de la modernitat, el concepte ter­ ritorial “País Càtar” s’estructura al voltant d’un tema cultural unificador: el catarisme, i tindrà com a finalitat una política cultural que pretén reestructurar l’espai local, en particular el rerepaís del departament de l’Aude. Posicionant-se a escala local, la construcció territorial s’ha de considerar a la vista no només de les pràctiques i actuacions sinó també en termes d’idealitat, el que duu a prestar atenció als discursos, vector preponderant en el procés territorial i la presa de decisió pública. La ideologia territorial apareix així com un sistema de discursos significants que embolcalla l’espai per a disposar-lo com a territori i produir-ne una expressió harmoniosa. Ve a estabilitzar les representacions espacials dels actors en un conjunt de materials diversos, que esdevenen fàcilment comunicables. Aquesta ideologia territorial és subjacent en el discurs polític, marcat de geograficitat, on la relació melòdica a un espai té un sentit, s’inscriu en un espai-temps d’actuacions, projectes i pràctiques.

Paraules clau: administració local, imatge turística, territori viscut.

Resumen: La historia al servicio del territorio de proyecto: el ejemplo del País Cátaro Aparecido al inicio de los años 1980 en un contexto de crisis de la modernidad, el concepto territorial “País Cátaro” se estructura en torno a un tema cultural unificador: el catarismo, y tendrá como finalidad una política cultural que pretende reestructurar el espacio local, en particular el interior del departamento del Aude. Posicionándose a la escala local, la construcción territorial debe considerarse a la vista, no sólo de las prác­ticas y actuaciones, sino también en términos de idealidad, lo que lleva a prestar atención a los discursos, vector preponderante en el proceso territorial y en la adopción pública de decisiones. La ideología territorial aparece así como un sistema de discursos significantes que envuelve el espacio para disponerlo como territorio y producir una expresión armoniosa. Viene a estabilizar las representaciones espaciales de los actores en un conjunto de materiales diversos, que resultan fácilmente comunicables. Esta ideología territorial subyace en el discurso político, marcado de geograficidad, donde la relación melódica a un espacio tiene un sentido, se inscribe en un espacio-tiempo de actuaciones, proyectos y prácticas.

Palabras clave: administración local, imagen turística, territorio vivido.

Abstract: History for a territorial project: the example of the “Pays Cathare” The territorial label “Pays Cathare” appeared in the early 1980, in a moment of crisis of modernity, structured around a cultural unifying concept: catharism. Its goal would be restructuring the local space in the French Department of Aude through a specific cultural promotion. The local construction of a territorial identity is based on the public discourses which are the basis in the decision making processes. The territorial ideology appears, therefore, as a set of meaningful discourses involving a particular space to present it as a unifying territory with balanced expression. This territorial process creates easy –200–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 199-218 L’Histoire au service du territoire de projet: l’exemple du Pays Cathare

François Aussaguel

communicable representation by using the sum of all the spatial actors involved. This territorial ideology lies behind the geographically marked political discourse, giving sense to the space and time projects and practices.

Keywords: local administration, tourist image, lived territory.

*** Dans une France rurale en permanente recomposition, un Sud émerge.

Là, se dessinent les contours d’une terre rocailleuse enlacée entre liseré méditerranéen, plissement pyrénéen et contrefort de la Montagne Noire. Dans ce décor méridional imprégné de soleil, campent des abbayes au cœur des terroirs viticoles. Sur des crêtes laminées par l’érosion éolienne, se dressent des châteaux, poussières d’Ancien Régime. Ces vestiges du monde médiéval, situés dans l’espace de vie où s’est ancré le catharisme, ont traversé l’histoire pour jalonner un nouveau territoire contemporain: le Pays Cathare. Les prémisses du concept territorial “Pays Cathare” remontent à l’aube des années quatre-vingt et ont émergé dans le département de l’Aude. Chômage, déclin des activités textiles et des petites industries traditionnelles, désertification rurale sont autant de maux modernes qui mettent à mal cette région (Garcia, 2003). Pour tenter de conjurer la récession, le département possède un atout qui mérite d’être mis en valeur: sa densité historique liée au catharisme. Le Conseil Général de l’Aude se fixe pour objectifs de réinjecter du dynamisme dans un arrière pays qui tombe en désuétude, de soutenir une viticulture encore et toujours en proie au marasme économique et de combler “un défaut d’identité du territoire” (Garcia, 2003). Les ressources patrimoniales que le département de l’Aude possède vont permettre d’enclencher un mécanisme de construction du territoire via un réseau d’acteurs locaux hétéroclites orchestré par le Conseil Général (Dedieu et Genieys, 1998). La redéfinition de l’histoire locale devient le leitmotiv, le “cadre cognitif légitime” (Garcia et Genieys, 2005) pour asseoir une politique de promotion du local, d’enrichissement culturel et d’épanouissement touristique. Notre réflexion géographique portera sur l’importance de la prise en compte de la construction discursive du territoire. Il s’agit de porter notre regard sur la façon dont les acteurs politiques ont agencé et façonné l’espace local qui devient le cadre d’action pour construire et réifier le concept territorial de “Pays Cathare”.

Bref rappel sur le catharisme Au début du ixième siècle, le catharisme, un courant religieux hétérodoxe condamné par l’Eglise catholique, se diffuse en Europe occidentale (Italie du –201–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 199-218 L’Histoire au service du territoire de projet: l’exemple du Pays Cathare

François Aussaguel

Nord, Rhénanie, Champagne, Flandre, et Occitanie), avec des particularités selon le contexte socio-économique des zones géographiques à laquelle il appartient (Gouzy, 2004). En terre occitane, la permissivité de la société méridionale permet aux cathares ou “albigeois” de se développer et de s’intégrer. Le catharisme est toléré par les caciques locaux et peut se structurer en un réseau dense d’évêchés, notamment au sein du comté de Toulouse et des vicomtés d’Albi, Carcassonne et Béziers (Brenon, 1996). Afin de pallier l’hérésie, l’Eglise catholique va mettre en place une stratégie de répression et commence à poursuivre et à condamner les cathares avec l’organisation d’une croisade (1209-1229) et la création du tribunal de l’inquisition. Le dernier cathare sera brûlé dans l’Aude en 1321 à Villerouge Terménes (Brenon, 1996).

Le concept territorial de “Pays Cathare” Le “Pays Cathare” est un concept politique pensé par des élus locaux2 qui ont été capables d’intégrer les nouveaux pouvoirs décentralisés en créant un réseau d’acteurs au service d’un objectif commun: sortir l’arrière-pays de l’asphyxie économique “on faisait du développement local sans le savoir!”, souligne un acteur3 du projet. Le but est de coordonner les compétences pour travailler et valoriser le substrat patrimonial cathare afin d’en tirer la “substantifique moelle” historique qui nourrira le développement touristique et économique.

Le recours à l’histoire locale appelle à réveiller un sentiment identitaire chez des acteurs justement locaux, le lien d’un passé commun qui “cimente” la capacité d’action collective est ce qui fait du concept de “Pays Cathare” un outil de développement qui “contribue à construire un monde intelligible, des représentations de l’histoire et du territoire” (Garcia et Genieys, 2005).

Profitant de la nouvelle marge de manœuvre qu’offrent les lois Defferre sur la décentralisation, les élus locaux vont mettre en chantier tout le potentiel, à forte teneur identitaire, patrimoniale et historique inhérent au catharisme.

Ce contexte sociopolitique est un facteur majeur pour la réalisation du projet “Pays Cathare”. Il entraîne une nouvelle configuration pour le pouvoir et le développement local (Garcia et Genieys, 2005) et de fait, accentue fortement le rôle et la dynamique de l’acteur local et de son territoire qui devient “une scène où se jouent des représentions en plusieurs actes” (Gumuchian et al., 2003).

Le Conseil Général met en place des structures associatives qui vont agir en tant que cellules réflexives pour penser cette politique de développement, 2. Essentiellement le conseil général de l’Aude et son président de l’époque Monsieur Robert Capdeville (également président de la région Languedoc-Roussillon).

3. Mr Aléon, responsable de la culture et du patrimoine au Conseil Général de l’Aude, acteur du projet depuis le début des années quatre-vingt.

–202–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 199-218 L’Histoire au service du territoire de projet: l’exemple du Pays Cathare

François Aussaguel

ainsi que pour effectuer tout le travail d’évaluation du patrimoine et de relecture de l’historiographie cathare (le Centre National d’Etudes Cathares à joué un grand rôle). Le projet au départ était interdépartemental. Certes l’Aude possède le plus de sites, mais l’Hérault avec Minerve et l’Ariège avec Montségur sont des hauts lieux indéniables du catharisme. Mais faute de consensus sur la mise en œuvre, on assiste à une “départementalisation” du projet (Garcia et Genieys, 2005).

Le programme “Pays Cathare” est conforme aux critères européens pour obtenir une aide via la politique des fonds structurels objectif 1 (“aider les régions en retard de développement”) et objectif 5b (“favoriser le développement des régions rurales”) et via le programme LEADER (Liaison Entre les Actions de Développement de l’Economie Rurale). Tout le travail cognitif, d’évaluation patrimoniale, de prospective territoriale, de faisabilité, de sensibilisation des élus locaux a été prépondérant aux yeux de Bruxelles dans l’acceptation de cette politique de développement (Garcia et Genieys, 2005).

La construction du projet s’étale sur plus de vingt ans et le rapport au territoire est au centre du concept “Pays Cathare”. Il se traduit par un maillage induisant la mise en réseau des lieux patrimoniaux et l’affiliation des forces vives du département autour du label “Pays Cathare” qui doit engendrer le développement d’une filière et de son territoire. Cette mobilisation doit encourager une implication des populations rurales dans l’action de développement, et faire émerger un collectif d’acteurs territorialisés c’est-à-dire “tout homme ou toute femme qui participe de façon intentionnelle à un processus ayant des implications territoriales” (Gumuchian et al., 2003, p. 110). Au regard de la fabrication du “Pays cathare”, il en ressort le rôle essentiel de l’action dans la construction matérielle et idéelle du territoire. Elle sera impulsée par l’épaisseur identitaire inhérente au patrimoine culturel cathare, structurant pour chaque acteur sa représentation de ce que doit être le “Pays Cathare”, ce qui peut faire émerger des clivages dans le processus de création collective de l’image du territoire que l’on veut offrir au monde. Bon gré, malgré les acteurs arrivent à trouver un consensus pour construire une idéologie commune à projeter dans l’espace du département.

La territorialisation du concept “Pays Cathare” Le concept territorial “Pays Cathare” se réifie grâce à une dynamique initiée par une politique de développement local qui s’articule progressivement avec le lancement de la marque “Pays Cathare” et la mise en tourisme des lieux patrimoniaux. Chaque lieu étant complémentaire, les visiteurs doivent suivre ce réseau de tourisme culturel afin de reconstituer l’histoire du catharisme. La notion de patrimoine comporte deux dimensions: la dimension matérielle (monuments) et la dimension idéelle qui se caractérise par “les modèles et les –203–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 199-218 L’Histoire au service du territoire de projet: l’exemple du Pays Cathare

François Aussaguel

valeurs qui constituent la base de l’identité culturelle d’un groupe ou d’une société” (Amirou, 2000, p. 23).

La politique de valorisation mise en place par le programme “Pays Cathare” articule cette double dimension du patrimoine pour renforcer la spécificité et l’attractivité touristique du territoire en travaillant son image autour des sites monumentaux (châteaux et abbayes) et des produits traditionnels issus des terroirs audois (gastronomie, artisanat).

Les sites-pôles Le patrimoine monumental que recèle l’Aude prend la forme des vestiges médiévaux liés de près ou de loin à l’histoire du catharisme (Brenon, 1996), notamment les châteaux qui ont la particularité d’encenser les imaginaires spatiaux, ils sont la pierre angulaire des représentations que les touristes se font du catharisme. Cette représentation reliant le catharisme avec les citadelles royales destinées à surveiller la frontière septentrionale du royaume d’Aragon s’est constituée dans l’imaginaire collectif depuis le xixième siècle. Elle est aujourd’hui re-produite, re-construite par les acteurs du projet “Pays Cathare” et se stabilise dans des lieux touristiques ou sites-pôles “qui [la] figent dans un énoncé au moins de façon provisoire, […] qui devient dès lors communicable” (Debarbieux, 2003). Les sites-pôles (châteaux, abbayes, cités ou musées) sont les lieux patrimoniaux qui assurent l’armature du “Pays Cathare”, ils sont au nombre de dix-neuf dans le département de l’Aude.

La marque “Pays Cathare” Les mutations socio-économiques dues à un contexte de plus en plus mondialisé obligent les territoires à se positionner selon des principes d’avantages comparatifs qui se construisent notamment sur une différenciation (Benko, 1999). Cette différenciation est le résultat d’une identification à un particularisme local, qui associé aux produits ou aux services devient la vitrine du territoire. La notion de qualité est un potentiel supplémentaire pour la politique de développement qui va jouer la carte des terroirs. Images rassurantes d’enracinements, ils constitueront les pôles qualitatifs du territoire, labellisés et certifiés par la griffe “Pays Cathare” leur conférant ainsi des critères légaux d’authentification.

La marque “Pays Cathare” a été déposée à l’Institut National de la Protection Industrielle en 1991, elle se divise en trois catégories réticulaires et réunit plus de huit cents attributaires. Le réseau tourisme comprend: les auberges rurales, l’hôtellerie, la restauration, les gîtes ruraux, les chambres d’hôte, les fermes auberges et les autres sites touristiques hors patrimoine monumental médiéval du département; le réseau services et métiers regroupe: les métiers d’art, les guides culturels et les accompagnateurs équestres et pédestres, et enfin le réseau –204–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 199-218 L’Histoire au service du territoire de projet: l’exemple du Pays Cathare

François Aussaguel

Figura 1

Sources: IGN BD ALTI, Photos: Association des Sites du Pays Cathare (www.payscathare.org)

–205–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 199-218 L’Histoire au service du territoire de projet: l’exemple du Pays Cathare

François Aussaguel

agro-alimentaire rassemble: les viandes et volailles, les vins, les légumes, les fruits, les fromages, l’eau minérale, le lait, le miel, pain et pâtisseries.

Nous allons maintenant nous intéresser à l’autre facette de la construction territoriale avec: la compétence discursive des acteurs

La construction discursive du “Pays Cathare”: du mythe à la ritournelle Ce chapitre interroge la dimension performative des discours et des images dans la construction du territoire, il s’agit de présenter leurs rôles dans élaboration d’un projet collectif ainsi que leurs différents supports de diffusion et leurs modalités de communication. Quelque soit la forme que le discours endosse, du langage en passant par une maquette de projet ou bien d’un “paysage touristique” à une fête célébrant un produit et son terroir, il est toujours vecteur d’une idéologie territoriale que les acteurs décideurs cherchent à médiatiser.

La construction du territoire ne doit pas être considérée que dans sa dimension matérielle, il n’est pas seulement support de l’action des individus ou des groupes et doit être envisagé à la lumière non seulement des pratiques et des actions mais également en terme d’idéalité, ce qui amène à prêter attention aux discours, qui sont un vecteur prépondérant dans le processus de production territoriale: “le discours territorialisant a une double fonction; d’une part affecter du sens au support matériel, d’autre part insérer la matérialité au sein d’une idéologie particulière” (Gumuchian et al., 2003, p. 108). La prise en compte de l’importance de la compétence discursive des acteurs, notamment des notables locaux, dans la réalisation du projet de territoire permet de saisir le sens donné à leurs actions à travers les formes variées d’énoncés qu’ils diffusent, ce que Michel Lussault appelle une économie sémiotique, qui s’étend “de la parole spontanée, jusqu’aux textes ou aux icônes les plus construits” (Lussault, 2000). L’émission de cette économie sémiotique, grâce à une stratégie de communication, vise à ce qu’une certaine idée du territoire, une vision collective et idéale, se propage dans toutes les strates de la société, elle va structurer les représentations et l’imaginaire des individus, et de fait aiguiller leurs actions (Di Méo, 1998). Le maniement des représentions par le pouvoir politique s’établit grâce à la production d’une série d’artefacts qui vont objectiver et médiatiser la représentation collective du territoire de manière figurative (logo, image, carte, icône, paysage, fête, lieux patrimoniaux, signalétique, brochure) et langagière (mythologie, authenticité) (Debarbieux et Poisat, 1999), à travers ce système de signes et de symboles (Debarbieux, in Staszak, 2001) mis en place, c’est l’expression de l’idéologie territoriale en action qui est donnée à lire à l’ensemble de la population.

La construction discursive du territoire, c’est donc un processus qui établit un système cohérent de discours signifiants, qui vise à l’appropriation idéelle –206–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 199-218 L’Histoire au service du territoire de projet: l’exemple du Pays Cathare

François Aussaguel

du territoire, pour cela il faut que les acteurs décideurs, créent une image idéale du territoire et donnent une identité aux lieux, en l’occurrence une identité cathare qui sera attribuée au patrimoine ainsi qu’aux produits et services labellisés. En suivant les pistes lancées par Dominique Crozat (2005, 2007), la notion de performativité, qui est la “propriété de la parole d’agir sur le monde et de le transformer” (Mondada, 2003), permet de saisir l’importance des images et des discours dans la production du territoire.

Les acteurs du monde politique local, à la base du projet “Pays Cathare”, émettent un double discours: identitaire et endogène, pour structurer la population autour d’un projet et d’un territoire ainsi que pour attribuer une identité cathare aux lieux afin de légitimer le projet, et un discours promotionnel, pour le tourisme culturel, axé sur l’image de cette nouvelle identité cathare: “Aude Pays Cathare”, symbole de l’authentique et de la qualité. Il en ressort l’émission d’une sémiotique de construction identitaire qui vise la population, les lieux et la production départementale, et parallèlement l’émission d’un sémiotique d’illusion identitaire qui vise à renforcer l’attrait touristique.

Dans le discours politique, l’utilisation du terme “cathare” est très faible et se substitue à l’emploi massif de la terminologie métaphorique “Pays Cathare” qui signifie à la fois le concept de développement local, le département (Aude Pays Cathare), la marque et l’espace où ont vécu les cathares (Garcia, 2002).

L’imaginaire lié au mythe du catharisme et l’image de qualité et d’authenticité que l’on produit sur le “Pays Cathare” fabriquent une réalité territoriale qui se veut plus attractive que la simple dénomination audoise. Ainsi la répétition des termes “Pays Cathare” dans le discours émis par les acteurs politiques et les représentations qui lui sont associées, vont progressivement et inconsciemment imprégner notre esprit et re-construire le récit du territoire.

Les enjeux autour de la construction du site-pôle de Fanjeaux (Garcia, 2002), montrent comment le discours agit pour façonner l’identité d’un lieu.

Le haut-lieu patrimonial est à la base du concept “Pays Cathare”, son projet d’aménagement demande aux acteurs la mise en place d’instruments qui rendent lisible et cohérente les futures réalisations, être dans le projet territorial, c’est déjà être dans l’action constituée par le discours performatif: “la pré-vision politique est, par soi, une pré-diction qui vise à faire devenir ce qu’elle énonce, elle contribue pratiquement à la réalité de ce qu’elle annonce par le fait de l’énoncer, de le prévoir et de la faire pré-voir, de le rendre concevable et surtout croyable et de créer ainsi la représentation et la volonté collective qui peuvent contribuer à la produire” (Bourdieu, 1982, p. 150).

La cité de Fanjeaux fut un haut lieu du catharisme où vivait Guilhabert de Castres un illustre prédicateur. Le Pape Innocent III décida l’envoi de Dominique de Guzman (futur Saint Dominique) dans la cité pour tenter d’évangéliser les hérétiques. Dominique s’installe donc à Fanjeaux, fonde le monastère de Prouille et s’affère à la tâche qu’il lui est dévolu. Son passage dans la –207–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 199-218 L’Histoire au service du territoire de projet: l’exemple du Pays Cathare

François Aussaguel

ville et le rôle des dominicains dans l’inquisition firent que l’Histoire retint de Fanjeaux une cité fortement imprégnée par l’identité catholique. La ville, ne possédant pas de vestiges de château ou d’autre monument visible liés de près ou de loin à l’histoire du catharisme, le patrimoine matériel à mettre en valeur pour la création du site-pôle est constitué du couvent des sœurs dominicaines, de la mai­son de Saint Dominique et du monastère de Prouille, situé à un kilomètre du village et abritant également des sœurs dominicaines. Le fait que le patrimoine de Fanjeaux soit “vivant” (présence de sœurs) pose dès lors le problème de l’attribution d’une identité cathare dans une optique touristique, à ces lieux ancrés dans le catholicisme. En effet, les dominicains ne vont pas se laisser faire et comptent bien avoir leur mot à dire dans la mise en place du projet de site-pôle et dans la production d’un discours sur des lieux, associés depuis le xiiiième siècle, au catholicisme.

Ainsi ils vont s’insérer dans le programme pour ne pas être dépossédés de leur identité, mais aussi avec en filigrane l’idée que peut-être l’afflux touristique pourrait être bénéfique pour prêcher leur propre discours religieux (Garcia, 2002).

Ces tensions dans la constitution de l’identité des lieux, sont un point intéressant à développer dans l’analyse de la dimension performative des images et leur rôle dans la construction des territoires (Lussault, 1997).

L’image comme composante du discours est “un système de signes médiatisant une relation de l’individu-acteur au monde” (Lussault, 2003), et de fait la construction d’une image de Fanjeaux basée sur la diffusion d’une identité cathare (souhait des acteurs politiques) relative au projet du site-pôle, pourrait être nuisible pour l’image catholique de la ville et au-delà pour l’Ordre des dominicains.

En effet, les religieux craignent de voir les cathares passer pour des “victimes” et eux pour des “bourreaux”, “l’image est nécessairement action dès qu’elle figure” (Crozat, 2005) et devient icône quand elle acquiert une indépendance par rapport au réel qu’elle représente, l’icône re-fabrique l’identité du lieu en le médiatisant à travers une grille de lecture particulière.

Le discours produit s’enchâsse dans un récit d’action (Lussault, 2004) émis par les acteurs politiques, dans le cas de Fanjeaux, le récit officiel justifie le “site pôle” par la présence approuvée des cathares avant l’arrivée des catholiques. Le récit se développe au sein du Conseil Général et s’articule autour de l’économie sémiotique, qui lie l’imagerie et les actes de langage dans une dynamique téléologique qui fait sens. L’imagerie sert de support où le langage se fixe lors de la présentation du programme. Au niveau du projet du site pôle de Fanjeaux, l’attribution d’une identité cathare “sur le papier” (maquette du projet) agit déjà le lieu par les problèmes spécifiques relatifs à l’histoire de la ville. Ce qui amène Michel Lussault (2004) à entrevoir les trois pouvoirs performatifs de l’imagerie dans le projet territorial: – Instrument de domination de l’espace par réduction de sa complexité: la production d’une imagerie visuelle (cartes, plans, maquettes) dans les projets –208–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 199-218 L’Histoire au service du territoire de projet: l’exemple du Pays Cathare

François Aussaguel

territoriaux simplifie et clarifie l’espace d’action, et facilite le message que l’instigateur du projet souhaite faire passer.

– Effet de vérité consubstantiel à l’icône: c’est la confiance des individus en la fiabilité des outils de représentation de l’espace en projet, outils qui offrent la vision d’un espace idéal, harmonieux et gommé de ses apories.

– Représentation parfaite de la virtualité projetée: l’imagerie offre une prospective sur l’espace du projet, elle présente une perceptive des futurs aménagements et de fait performe car constitue l’action d’aménagement en la présentant de manière figurative à l’ensemble des destinataires, qui peuvent en sentir ou pressentir les effets. Il en ressort que suivant le contexte, l’imagerie oscille entre “médium de l’accord” et “instrument de conflit” (Lussault, 2004). A Fanjeaux, les dominicains ont pris le projet comme une menace de réappropriation de leur espace et de leur identité par le catharisme, et les décideurs ont dû s’adapter en intégrant leurs doléances.

La force du discours réside dans son inscription dans l’espace-temps, dans l’art de communiquer, dans l’usage et le maniement des artefacts de façon répétitive, dans la musicalité du slogan qui chante les louanges d’un territoire idéal, au final le discours territorial devient une ritournelle.

Un petit air de territoire À partir d’aujourd’hui nous sommes tous cathares.4 Gilles Deleuze et Félix Guattari offrent une place importante à l’espace dans leurs travaux philosophiques (Antonioli, 2003). Il ressort de leur réflexion une série de questionnements roboratifs pour le géographe, qui met en évidence le rôle de l’espace dans la vie des individus et des sociétés. Comment concevoir et construire un espace à la fois vécu individuellement et porteur de sens pour la collectivité? (Baudelle et Regnault, 2004). Cette interrogation renvoie à l’aménagement d’une portion d’espace par l’action du politique, cet espace est pensé comme modulable et façonnable afin de faire émerger son devenir territorial.

Ce chapitre a pour objectif de faire une présentation, pour l’instant limitée, des apports du concept de ritournelle développé par Gilles Deleuze et Félix Guattari dans Mille Plateaux (1980).

“En un sens général, on appelle ritournelle tout ensemble de matières d’expression qui trace un territoire, et qui se développe en motifs territoriaux, en paysages territoriaux (il y a des ritournelles motrices, gestuelles, optiques, etc.). En un sens restreint, on 4. Robert Capdeville, ancien président du Conseil Général de l’Aude, prononcé lors de l’inauguration du Centre d’Etudes Cathare en 1982.

–209–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 199-218 L’Histoire au service du territoire de projet: l’exemple du Pays Cathare

François Aussaguel

parle de ritournelle quand l’agencement est sonore ou ’’dominé’’ par le son” (Deleuze et Guattari, 1980, p. 397).

Au début, ce qui motive la ritournelle, c’est l’envie de canaliser et de conjurer le chaos. Le chaos se caractérise comme: “un ensemble de matières instables non formées, flux en tous sens, intensités libres ou singularités nomades, particules folles ou transitoires” (Deleuze et Guattari, 1980, p. 54). Le chaos peut se voir comme un ensemble de possibles, d’interactions virtuelles, d’opportunités réalisables dans un lieu. Pour le département de l’Aude, le fait de posséder un patrimoine et une densité historique relative au catharisme est un atout qu’il convient ou non d’exploiter, c’est une possibilité pour le développement local.

La ritournelle surgit d’un espace dépolarisé, désorganisé, désorienté, auquel il manque un centre d’impulsion, la ritournelle crée une tension directionnelle.

Il faut préserver cet espace des menaces qui l’entourent et la ritournelle s’organise à partir d’un point fixe, d’un centre (ici le mythe du catharisme qui est l’élément fédérateur de la politique de développement du département) qui va créer du lien, de la consistance entre les différents éléments hétérogènes. Le centre va donner sens, organiser et stabiliser l’espace qui l’entoure, qui va devenir un repère délimité (cercle protecteur autour du centre).

Ensuite le cercle s’ouvre au monde, à l’altérité (communication et promotion sur le “Pays Cathare” en France et à l’étranger, ouverture à un tourisme culturel, déterritorialisation de la ritournelle en allant porter le projet à Bruxelles afin d’obtenir une aide financière de l’Europe…).

Gilles Deleuze et Félix Guattari soulignent que deux phénomènes ont lieu dans la création d’un territoire: – Une réorganisation des fonctions: création de nouvelles activités (tourisme culturel) liées au catharisme et transformation d’autres activités en fonction du catharisme (produits labellisés, artisanat local).

– Un regroupement des forces: ralliement des forces vives du département sous la bannière du label “Pays Cathare”.

Les auteurs parlent d’agencement “dominé par le son” en ce sens la ritournelle (thème musical qui se répète) se construit dans le discours, d’abord politique et au niveau local car il y a une relation affective entre l’élu local et son terroir “qu’il ne faut pas laisser crever”.5 Le discours est une action territoriale à part entière, parler, étudier, analyser et donner sens à un territoire c’est le faire exister, de fait il est un pivot essentiel dans une politique d’aménagement du territoire, dans le sens où il va stabiliser les représentations spatiales des acteurs dans un ensemble de matériaux divers (parole, texte, image, maquette, charte, etc.) qui sera porteur d’une idéologie territoriale dès lors aisément communicable. Ainsi “la territorialité est fonction de l’information” (Raffestin, 1986) et l’information est communiquée, médiatisée, diffusée et répétée par 5. Eric Andrieu, homme politique et acteur majeur de la construction du Pays Cathare (in Garcia et Genieys, 2005).

–210–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 199-218 L’Histoire au service du territoire de projet: l’exemple du Pays Cathare

François Aussaguel

la ritournelle qui va esquisser dans un même mouvement les contours d’un espace, coordonner ses composantes, coder et sémantiser les éléments sur cet espace et de fait engendrer un “agencement territorial”. Au final la ritournelle “agit le monde”, entonne le territoire en tant que vecteur de diffusion et de médiatisation de “l’économie sémiotique”.

La ritournelle est performative: “Lien nécessaire du discours à l’action, la performativité ne s’y réduit pas; elle induit l’action, elle est action”, et dans cette construction discursive le territoire est avant tout idéologie territoriale (Crozat, 2007).

L’idéologie territoriale s’articule autour de trois domaines (Lussault, 2005): – Un récit légendaire: ici constitué par le mythe catharisme et la création d’une imagerie territoriale cathare articulant qualité et authenticité.

– La scène politique: dans cette logique rhétoricienne, le politique incarne le territoire en devenant “sa voix” et institue une ritournelle qui capte dans le discours les atouts du territoire et qui s’élève pour marquer et exprimer des attitudes et des postures (défense du local et de l’identité en danger face à l’uniformisation; défense d’une culture et d’une économie locale face au processus de lissage induit par la mondialisation; organisation d’événements valorisant les produits du terroir ...).

– La géographicité: que l’on peut qualifier “comme la relation ontologique et phénoménologique existant entre l’homme et l’espace” (Retaillé, 2003) imprègne les énoncés “spatialisants” et “spatialisés” qui sont de plus en plus présents dans les discours politiques, avec des mots comme pays, lieux, terroir, région, territoire, local…

Exemple: Mot du Président dans le bulletin d’information du Conseil Général de l’Aude (Perspective, nº 109, mars 2003): “Je vais vous expliquer comment l’Aude et les Audois peuvent être solidaires. Comment il dépend de chacun d’entre nous d’acheter l’agneau du pays cathare plutôt que son ersatz de Nouvelle Zélande, de manger dans une auberge qui nous proposerait un poulet pays cathare plutôt que de l’Autruche d’Afrique du Sud, de recommander un hôtel de village pays cathare plutôt qu’un fast hébergement anonyme et sans cœur.”

Il existe une possibilité, qu’à partir du discours politique (aménageur et spatialisant), se créent d’autres discours (ritournelle du viticulteur, du producteur de miel, de l’artisan, du restaurateur…) qui entrent en résonance pour moduler la ritournelle principale: “si la ritournelle territoriale passe si souvent dans les ritournelles professionnelles c’est que les professions supposent que les activités fonctionnelles diverses s’exercent dans un même milieu, mais aussi que la même activité n’a pas d’autre agents dans le même territoire” (Deleuze et Guattari, 1980, p. 394).

Pour que la ritournelle soit reprise à l’unisson par l’ensemble des acteurs du projet, il faut essayer d’éviter un “consensus mou” sur les modalités de mise en œuvre.

–211–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 199-218 L’Histoire au service du territoire de projet: l’exemple du Pays Cathare

François Aussaguel

Dans le cas de la construction du “Pays Cathare”, il existe des “zones de frictions” entre certains acteurs, par exemple entre les représentants de l’Etat et le Conseil Général: ils ont le même objectif commun pour le développement mais la logique d’application est différente. Elle est sectorielle et plutôt industrielle (tourisme de masse) pour l’Etat, alors que le Conseil Général souhaite s’inscrire dans une cohérence globale et préfère valoriser le tourisme culturel.

Dans l’abécédaire (A comme Animal; D comme Désir) Gilles Deleuze souligne qu’il n’y pas de territoire sans vecteurs (force et direction) de déterritorialisation, qui pourraient être pour l’Aude: le chômage, le manque de repères, la viticulture dans un éternel marasme économique, l’exode rural, les délocalisations des industries de la Haute Vallée, la peur de l’avenir, la perte d’identité, la mondialisation, des rapports sociaux de plus en plus ténus et dématérialisés et un écartèlement entre des villes puissantes (Toulouse, Montpellier, Perpignan, Béziers). Donc c’est la situation économique de l’arrière pays audois qui va motiver la création du territoire labellisé “Pays Cathare”. Ces lignes de fuites vont créer un besoin de territoire, un désir de sortir de la crise, un désir de ne pas rester enfermé dans un territoire en perdition, un désir de trouver des solutions pour le développement qui permettra de s’échapper de ce territoire en naufrage pour en construire un nouveau.

L’énergie désirante est relative à l’économique et au politique. “Le désir donc ne recherche pas un objet absent, mais, avant tout, produit et fonctionne: le désir est d’abord machine” (Antonioli, 2003; Deleuze et Guattari, 1980).

L’homme politique, cet animal à territoire va utiliser les effets de pouvoir liés au discours (Foucault, 1976) pour créer le désir de territoire, et va orchestrer la construction d’une réalité territoriale dans un agencement collectif de désirs (politique, économique, culturel, social). Ainsi, désirer le territoire, c’est désirer un agencement de plusieurs choses qui “font pièce” à l’objet territoire: comme l’opportunité de vivre et travailler au pays; de ne par partir chercher un ailleurs providentiel alors que l’ici offre un devenir, de rester dans un endroit où l’on a déjà tissé du lien social; un endroit où le paysage vécu encense l’imaginaire spatial; un endroit pour retrouver des racines et des références identitaires...

Le territoire, qui est à la fois vécu, et aussi “le fruit de la production désirante [qui] n’est pas autre chose que la production sociale” (Deleuze et Guattari, 1972, p. 37).

Gilles Deleuze décompose un agencement en quatre dimensions: – Etats de choses: des lieux.

– Enoncés: discours sur les lieux.

– Territoires: le chez-soi rassurant.

– Processus de déterritorialisations: lignes de fuite et ouverture vers un ailleurs.

Dans Mille Plateaux, les auteurs évoquent des niveaux d’agencement. Ils distinguent l’infra-agencement (qui pourrait être au niveau du site-pôle, l’amé–212–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 199-218 L’Histoire au service du territoire de projet: l’exemple du Pays Cathare

François Aussaguel

nagement d’un équipement ou bien l’organisation d’un événement comme par exemple la re-création d’une fête traditionnelle); l’intra-agencement (construire un projet sociétal, mettre en relation les sites pôles, avec par exemple la carte intersites qui incite les touristes à visiter plusieurs sites) et l’inter-agencement (qui serait l’emboîtement des niveaux d’échelles dans la construction du projet: département, Etat, Europe).

“Une première question serait de savoir ce qui fait tenir ensemble toutes ces marques territorialisantes, ces motifs territoriaux, ces fonctions territorialisées dans un même intra-agencement” (Deleuze et Guattari, 1980, p. 398). Dans notre cas l’élément fédérateur “catharisme” cimente les cinq “pays” de l’Aude (Corbières-Minervois, Haute-Vallée, Lauragais, Carcassonnais, Narbonnaise) ainsi qu’un ensemble de professionnels labellisés.

La ritournelle va insuffler un nouveau rythme (temps présent médiévalisé, temporalité du projet, cadence de l’action avec peut être des temps forts et des temps faibles, portée des discours) qui va concourir à l’unité des différents milieux: “il y a rythme dès qu’il y a passage transcodé d’un milieu à un autre, communication de milieux, coordination d’espace hétérogène” (Deleuze et Guattari, 1980, p. 385). Le politique va tenter de fédérer un collectif d’acteurs (associations para-départementales, viticulteurs, artisans, spécialistes du patrimoine, “érudits”…) sous la couleur du catharisme. Et de fait, créer une nouvelle forme rythmée de subjectivation individuelle et collective, une sorte de résistance, induite par les dynamiques de déterritorialisations, qui invitent à la découverte ou à la redécouverte du particularisme et des possibilités du local.

“Il y a territoire dès que des composantes de milieux cessent d’être directionnelle pour devenir dimensionnelles, quand elles cessent d’être fonctionnelles pour devenir expressives. Il y a territoire dès qu’il y a expressivité du rythme. C’est l’émergence des matières d’expression (qualités) qui va définir le territoire” (Deleuze et Guattari, 1980, p.

387).

La composante cathare (le patrimoine historique: châteaux et abbayes) qui se trouve dans les communes, dès lors qu’elle est mise en chantier va devenir matière d’expression pour tout le département dans le projet “Pays Cathare”. Cette composante acquiert “une constance temporelle et une portée spatiale qui en font une marque territoriale, ou plutôt territorialisante: une signature” (Deleuze et Guattari, 1980, p. 387). Ainsi la création des sites-pôles et du label (marque Pays Cathare) sont une façon de marquer le territoire, d’établir des repères (identitaires), de poser des balises objectivement identifiables.

Ces qualités expressives vont pouvoir exprimer le territoire à condition que “le milieu intérieur des impulsions” (c’est-à-dire l’action, le travail du politique et des autres acteurs au niveau de chaque site-pôle) soit efficace et que “le milieu extérieur des circonstances” (le contexte) soit pris en compte. Gilles –213–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 199-218 L’Histoire au service du territoire de projet: l’exemple du Pays Cathare

François Aussaguel

Deleuze et Félix Guattari identifient deux évolutions possibles des “qualités expressives”, soit en “motifs territoriaux” et dans notre cas il s’agirait des lieux où le catharisme est le vecteur principal de développement; soit en “contrepoints territoriaux: cette fois c’est la manière dont elles constituent dans le territoire des points qui prennent en contre-point les circonstances du milieu externe [le contexte]”. Ici il s’agirait de la superposition du catharisme (thème secondaire) à un thème principal comme le tourisme balnéaire par exemple avec “les plages du Pays Cathare” ou bien le paradoxe de la construction du site pôle de Fanjeaux.

Au final les auteurs nous présentent une classification des ritournelles: – “Les ritournelles territoriales, qui cherchent, marquent, agencent un territoire”: discours du politique.

– “Les ritournelles de fonctions territorialisées, qui prennent une fonction spéciale dans l’agencement (la Berceuse qui territorialise le sommeil et l’enfant, […], la Marchande qui territorialise la distribution et les produits…)”: discours repris par les acteurs non politiques ou non décideurs (tourisme, producteur des produits labellisés).

– “Les mêmes en tant qu’elles marquent maintenant de nouveaux agencements, qu’elles passent à de nouveaux agencements, par déterritorialisation-reterritorialisation”: discours qui sort du territoire pour soutenir le projet à Bruxelles ou pour créer une marque “qualité territoriale européenne” par exemple.

– “Les ritournelles qui ramassent ou rassemblent les forces, soit au sein du territoire, soit pour aller au-dehors”: mobilisation des structures intercommunales pour un projet de développement territorial global.

Le politique c’est l’art de dompter l’espace, la ritournelle pourrait être un concept opératoire pour comprendre comment une volonté politique compose, orchestre et communique sur la production d’un territoire, en prenant des postures, des attitudes spécifiques et des gestuelles, en donnant une couleur locale à ses discours, en informant, en fédérant des acteurs hétérogènes, en harmonisant différents couplets pour un même refrain. “L’espace serait marqué tantôt de façon matérielle (les animaux utilisent les odeurs, les sociétés humaines emploient des procédés visuels ou auditifs); tantôt de façon abstraite (par le discours par le signe” (Lefebvre, 1974, p. 175).

Il est évident que l’outil conceptuel de la ritournelle dont nous nous sommes contenté d’ébaucher les lignes de forces, demande à être développé plus largement en s’inscrivant plus intensément, dans la philosophie de Gilles Deleuze et de Félix Guattari. Afin de compléter l’approche et de comprendre la gestuelle des hommes politiques il faudrait également faire le lien avec les technologies du langage et de la communication pour saisir les nuances de couleurs suivant le message à faire passer, dont le rôle important est d’ailleurs souligné par les deux philosophes. Par exemple durant la campagne des présidentielles 2007, suivant les situations, nous avons vu la candidate du Parti Socialiste arborer –214–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 199-218 L’Histoire au service du territoire de projet: l’exemple du Pays Cathare

François Aussaguel

du blanc quand elle s’adresse au peuple, du rouge-rosé quand elle fait un discours devant les cadres de son parti, et une veste en cuir noir quand elle va à la rencontre des “jeunes” à Grenoble. De même pour le candidat de l’UMP, qui entre les deux tours, voit son pupitre d’où il harangue la foule passer du bleu foncé à l’orange clair, pareillement pour ses cravates, et sa gestuelle qui passe, au fur et à mesure de la fermeture à l’ouverture.

La prise en compte des discours des acteurs dans une conception textualiste (Mondada, 2000) permet de “les appréhender en tant qu’imbriqués, produits, utilisés et interprétés dans une vaste gamme de pratique sociales”. Il en ressort que l’idéologie territoriale véhiculée par la ritournelle des acteurs territorialisés se retrouve stabilisée, située et contextualisée dans les artefact produits par les acteurs. Le discours fait émerger la réalité du territoire à travers des objets symboliques construits pour la configurer. Comme par exemple “le paysage touristique” qui constitue le site-pôle, un artefact construit comme un produit commercial qui présente un passé médiéval édulcoré et artificialisé et offre aux touristes en quête de spectaculaire un terre de légende romancée qui se situe entre réel et imaginaire.

Conclusion La construction du projet territorial “Pays Cathare” est un processus complexe qui a commencé à l’aube des années quatre-vingt dans un contexte socio-politique (décentralisation) favorable à son éclosion. C’est un véritable concept de développement local comportant trois phases qui font système: une stratégie touristique basée sur la revalorisation du patrimoine monumental que possède le département de l’Aude, la création d’une marque territoriale pour distinguer les produits du terroir autour de la valeur d’authenticité et une politique de développement local qui encourage les projets des micro-territoires par le biais d’un soutien financier et technique. La réussite du “Pays Cathare” repose sur la synergie de tous les acteurs issus de différents mondes socio-professionnels dans un même projet de développement.

L’émergence du territoire labellisé “Pays Cathare” qui calque ses limites sur celle du département de l’Aude, pourrait caractériser cette inflexion postmoderne, que nous considérons comme une période caractéristique de notre époque actuelle, et qui engendre un ensemble de transformations culturelles et sociales au sein de la société. La construction du “Pays Cathare” pourrait constituer un exemple des mutations postmodernes à l’œuvre dans les espaces ruraux, et les propositions énoncées par Ed Soja (2000) pour caractériser la ville postmoderne peuvent servir d’hypothèses de départ à réadapter afin de rechercher les éventuels indices d’un glissement postmoderne au sein des espaces ruraux: –215–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 199-218 L’Histoire au service du territoire de projet: l’exemple du Pays Cathare

François Aussaguel

– Une très grande hétérogénéité de l’espace: diversification des populations avec la multiplication des résidences secondaires et notamment pour le département de l’Aude cette diversification se caractérise par la forte présence d’étrangers qui viennent repeupler les villages, par exemple à Lagrasse, la moitié des maisons en ventes sont achetées par des Anglais.6 Cette diversification engendre l’émergence d’une nouvelle société rurale qui se structure de moins en moins sur la figure de l’agriculteur, de fait la configuration socio-économique s’organise autour de la culture locale (le catharisme comme l’élément fédérateur) mise en scène dans l’espace, induisant un développement du tourisme et des loisirs, ce sera un point important à développer par la suite, en reprenant un proposition émise lors du colloque économie et culture à Toulouse en octobre 2006, il faudra évaluer “…le rôle de la culture comme activité créatrice de richesse, de développement territorial et d’emplois”.

– Un processus de désindustrialisation /réindustrialisation: les effets de la globalisation sur l’industrie traditionnelle ont été dévastateurs pour le département, la politique de développement territorial s’oriente vers de nouvelles ressources à exploiter, en l’occurrence sur l’économie du patrimoine matériel (monuments) et immatériel (savoir-faire, authenticité, qualité), qui infléchissent les activités du productif vers le récréatif.

– Segmentation des marchés de l’emploi et appauvrissement d’une frange de la population: cette hypothèse se vérifie par le fait que de nombreux viticulteurs sont dans une impasse financière, il s’agirait de voir quels sont les moyens mis en œuvre par le politique pour pallier cette fragilité sociale. L’orientation vers une production de qualité prônée par la marque “Pays Cathare” ainsi que les réseaux de solidarité qu’elle met en place sont-ils une solution efficace qui permettra de sortir des difficultés?

– Hyper-réalité: le “touriste postmoderne” est dans une quête de l’authentique, où le quotidien des ruraux réinventé devient un spectacle divertissant (Crang et Coleman, 2002) qui va de pair avec la redéfinition et l’esthétisation de l’histoire locale et du mythe du catharisme. La diffusion d’un système de signes fait de ce territoire un objet facile à consommer qui répond avant tout à un désir de singularité qui s’agence entre “les paysages touristiques” hyper-réels des sites pôles, les produits labellisés et les fêtes de terroir. Quid des représentations du touriste qui arrive à l’aéroport “Carcassonne Pays Cathare”, qui mange un poulet du “Pays Cathare” dans une auberge du “Pays Cathare” et qui après avoir visité un château du “Pays Cathare” va se reposer dans un hôtel du “Pays Cathare”?

6. L’Express 11/05/2006.

–216–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 199-218 L’Histoire au service du territoire de projet: l’exemple du Pays Cathare

François Aussaguel

Le site-pôle de Peyrepertuse, avec son spectacle “les médiévales”, qui reconstitue la “vie comme au Moyen Age”, est un excellent exemple de production des “paysages touristiques” qui captivent les imaginaires spatiaux, un des angles d’attaque pourrait être l’analyse de la chronologie des images qui médiatisent ce lieu touristique (cartes postales, brochures, publicités, guides) et leur évolution depuis les années soixante-dix (avant le projet) jusqu’à aujourd’hui (site-pôle), afin de saisir les enjeux sémantiques (Garcia, 1999) et l’utilisation des mots “cathare” ou “Pays Cathare”. A travers l’étude des fêtes de terroirs, nous avons vu comment la fête met en scène les particularismes locaux et de fait participe à la “dialectique entre les espaces, lieux et territoires […] [et à] la construction des identités territoriales” (Crozat et Fournier, 2005).

Dans une future recherche, il conviendra de développer beaucoup plus amplement et d’étayer ces hypothèses afin d’en démontrer la validité, en insistant sur la mise en scène de la culture et du territoire local dont l’idée et l’initiative ne viennent pas de technocrates qui méconnaissent les réalités du terrain, mais d’acteurs locaux qui sont capables, tout en prônant la tradition et l’authentique d’être très innovant et à la pointe des tendances dans les technologies de développement territorial.

Bibliographie Amirou, R. (2000). Imaginaire du tourisme culturel. Paris: PUF. Antonioli, M. (2003). Géophilosophie de Deleuze et Guattari. Paris: L’Harmattan.

Baudelle, G.; H. Regnault (2004). Échelles et temporalités en géographie. Paris: Armand Colin, Edition SEDES. Benko, G. (1999). “Marketing et territoire”, in J.-M. Fontan; J.-L. Klein; D.-G Tremblay [ed.]. Entre la métropolisation et le village global. Sainte-Foy, Québec: Presses de l’Université du Québec, p. 79-122.

Bourdieu, P. (1982). Ce que parler veut dire. Paris: Fayard.

Brenon, A. (1996). Les cathares. Vie et mort d’une église chrétienne. Paris: Granchet (Ouverture).

Crang, M.; S. Coleman (2002). Tourism. Between Place and Performance. New York: Berghahn Books.

Crozat, D. (2005). “Vie et mort d’une icône: Pedreira dos Húngaros à Oeiras-Lisbonne”.

TIGR (Travaux de l’Institut de géographie de Reims) [Reims], nº 115-118, p. 163-182.

– (2007). “La performativité pour dépasser la représentation (ou tout un monde à s’inventer)”.

L’Espace Géographique, à paraître.

Crozat, D.; S. Fournier (2005). “De la fête aux loisirs: événement, marchandisation et invention des lieux”. Les Annales de Géographie, nº 643, mai-juin.

Debarbieux, B.; J. Poisat (1999). “La Rhétorique des artefacts territoriaux”, in F. Gerbaux [ed.]. Utopies pour le territoire: cohérence ou complexité? La Tour d’Aigues: Éditions de l’Aube, p. 35-52.

Dedieu, O.; W. Genieys (1998). “Le développement local face à l’Europe. L’invention du Pays Cathare”. Sciences de la Société, nº 45, p. 103-117.

Deleuze, G.; F. Guattari (1972). L’Anti Œdipe. Capitalisme et schizophrénie. Paris: ed. de Minuit.

–217–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 199-218 L’Histoire au service du territoire de projet: l’exemple du Pays Cathare

François Aussaguel

– (1980). Mille plateaux. Capitalisme et schizophrénie 2. Paris: ed. de Minuit.

Deleuze, G. (2004). L’abécédaire. Format DVD, réalisé par Pierre André Boutang. Paris: Editions Montparnasse.

Di Méo, G. (1998). Géographie sociale et territoires. Nathan (Fac).

Foucault, Michel (1976). “Le jeu de Michel Foucault”, repris in Dits et écrits (2001). Paris: Gallimard, tome II, p. 302.

Garcia, M.-C. (1999). Le mythe du Pays cathare. L’histoire locale dans le cadre du Programme Pays cathare. Recherche faite à la demande de DRAC du Languedoc-Roussillon; Thèses et habilitations.

– (2002). “Fanjeaux, 13e site-pôle du Programme Pays cathare”, in Emmanuel Négrier [ed.].

Patrimoine culturel et décentralisation. Une étude en Languedoc-Roussillon. Paris: L’Harmattan (Logiques politiques), p. 171-198.

– (2003). “Histoire identitaire et histoire locale dans la construction du pays Cathare”, Espaces et Sociétés, nº 113-114, p. 183-196.

Garcia, M.-C.; W. Genieys (2005). L’Invention du Pays Cathare. Essai sur la constitution d’un territoire. Paris: L’Harmattan (Questions contemporaines).

Gouzy, N. (2004). Le catharisme, entre mythe et recherche historique – Entretien avec le Centre d’études Cathares / René Nelli. http://religion.info/french/entretiens/article_7.shtml Gumuchian, H.; E. Grasset; R. Lajarge; E. Roux (2003). Les acteurs, ces oubliés du territoire.

Ed Economica, Anthropos.

Lefebvre, H. (1974). La production de l’espace. Paris: Anthropos.

Lussault, M. (1997). “Une problématique de l’image en géographie”, in C. Calenge; M. Lussault; B. Pagand. Figures de l’urbain. Des villes, des banlieues et de leurs représentations.

Tours: Maison des Sciences de la Ville.

– (2000). “Action(s)!”, in J. Lévy; M. Lussault [ed.]. Logiques de l’espace, esprit des lieux.

Géographies à Cerisy. Mappemonde/Belin.

– (2003). “Image”, in J. Lévy; M. Lussault [ed.]. Dictionnaire de la géographie et de l’espace des sociétés. Paris: Belin, p. 485-489.

– (2004). “Les figures politiques territoriales”, in P.-R. Baduel; J.-P. Bord [ed.]. Les cartes de la connaissance. Paris: Karthala, p. 625-639.

Mondada, L. (2003). “Performativité”, in J. Lévy; M. Lussault [ed.]. Dictionnaire de la géographie et de l’espace des sociétés. Paris: Belin, p. 704.

Raffestin, C. (1986). “Ecogenèse territoriale et territorialité”, in F. Auriac; R. Brunet [ed.].

Espaces, jeux et enjeux. Paris: Fayard, p. 173-185.

Retaillé, D. (2003). “Géographicité”, in J. Lévy; M. Lussault [ed.]. Dictionnaire de la géographie et de l’espace des sociétés. Paris: Belin.

Soja, E.W. (2000). Postmetropolis. Oxford: Blackwell.

Staszak, J.-F. et al. (2001). Géographies anglo-saxonnes. Tendances contemporaines. Paris: Mappemonde/Belin.

–218–

CRﾃ誰ICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 74, desembre 2012, p. 221-226 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Col·loqui internacional Les transformacions territorials a banda i banda dels Pirineus.

Formes, lògiques i reptes1 Pau Alegre Universitat Autònoma de Barcelona Pau.Alegre@uab.cat

La complexitat creixent de les organitzacions socioespacials i les reflexions que aquestes susciten en els dominis de les ciències socials, de l’ordenació del territori i de la gestió pública, ens aboquen a un procés d’inflació territorial: permanència dels antics marcs polítics i administratius i creació de nous (estructures locals intermèdies com poden ser les intermunicipals, els pays o les comarques); nous perímetres temàtics o sectorials amb la intenció de promoure la unitat històrica, cultural o “natural” d’un àmbit geogràfic en relació, podem per cas, amb la patrimonialització o el sentiment de pertinença local; espacialitats reticulars, arxipelàgiques o fins i tot virtuals que s’alliberen de les lògiques mètriques de la contigüitat territorial. És amb aquesta proposta de reflexió més general com es va convocar el Col·loqui Internacional que amb el títol de Les transformacions territorials a banda i banda dels Pirineus. Formes, lògiques i reptes va tenir lloc a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) els dies 19 i 20 d’abril en sessions de matí i tarda. L’esdeveniment va ser organitzat de conjunt per la Casa de Velázquez, l’Institut d’Estudis Territorials i la Societat Catalana de Geografia amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Catalans, l’Université de Lyon, l’École Normale Superieure de Lyon i diversos equips de recerca de la Université de Pau et des Pays de l’Adour. Els professors Rafael Giménez-Capdevila, Claire 1. Crònica del col·loqui publicada el 6 de maig de 2010 al web de la Societat Catalana de Geografia.

–221–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 221-226 Col·loqui internacional Les transformacions territorials a banda i banda dels Pirineus

Pau Alegre

Guiu, Jean-Baptiste Maudet, Francesc Nadal i Guillaume Vergnaud van tenir bona cura de la coordinació de l’esdeveniment.

L’acte d’obertura i presentació del col·loqui va ser presidit pel Sr. Salvador Giner, president de l’IEC, acompanyat pel Sr. Stéphane Michonneau en representació del Sr. Jean-Pierre Étienvre, director de la Casa de Velázquez, el Sr. Rafael Giménez-Capdevila, en representació del Sr. Daniel Serra de la Figuera, director de l’Institut d’Estudis Territorials, i amb la Sra. Guiu i el Sr. Nadal pel grup de coordinació. De bell principi, com va assenyalar un dels membres de la mesa inaugural, hom va acusar l’efecte Eyjafjallajökull, el volcà islandès responsable, en primera instància, del desgavell de les comunicacions aèries, la qual cosa va impedir la presència de nombrosos comunicants al col·loqui i, fins i tot, d’algun responsable de les entitats organitzadores que havia compromès l’assistència. Un bon advertiment, doncs, de la fragilitat de la xarxa mundial sobre la qual discorren els humans a l’encalç de l’optimització d’un sistema de moviment total.

Els treballs del col·loqui, sense perdre de vista la perspectiva global, van tocar més de peus a terra, eixarrancats a banda i banda dels Pirineus, en repassar i aprofundir l’anàlisi de canvis territorials singulars. Les qüestions clau havien estat plantejades en la mateixa convocatòria citada ratlles amunt. Quines són les formes, les lògiques, els reptes i els actors d’aquests territoris definits com a “nous”, “emergents”, “recomposats”, “requalificats” o “reinventats”? A qui­nes escales podem abordar la multiplicació dels marcs territorials i dels nivells de decisions? Com s’ho poden fer els geògrafs per a analitzar aquests territoris en construcció? Implica això noves perspectives o noves metodologies? Com s’ho pot fer la geografia, dintre del seu domini de competències, per a representar un paper d’expert, costat per costat amb els agents de decisió, en la construcció d’aquests territoris?

Així doncs, en el marc de l’espai europeu en construcció i del món en convulsió, el col·loqui va proposar la comparació entre els contextos francesos, catalans i espanyols per a fer possible d’avenç vers la comprensió de noves territorialitats així com vers possibles models emergents de gestió territorial. Amb aquesta finalitat, les vint-i-quatre comunicacions previstes van ser repartides en quatre tallers d’exposició i, com era d’esperar en un col·loqui, de discussió subsegüent: – Dinàmiques i construccions transfrontereres – Governança: canvis i resistències – Cultures i temporalitats de la construcció territorial – Organització territorial: divisions i recomposicions No les presento pas en l’ordenament cronològic com es van succeir en el col·loqui. Se’l va fer venir bé el Sr. Oriol Nel·lo, secretari per a la Planificació Territorial del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i membre de l’IEC, per tal d’ordenar l’exposició de les seves reflexions en relació amb els processos de fons que empenyen les “regions” a establir estratègies d’aliances polítiques i empresarials amb els veïns. És a dir, a causa de la interdependència creixent dels territoris, impulsada per –222–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 221-226 Col·loqui internacional Les transformacions territorials a banda i banda dels Pirineus

Pau Alegre

A la mesa, d’esquerra a dreta: R. Giménez Capdevila, S. Michonneau, S. Giner, F. Nadal i C. Guiu.

Foto: J. Pareto (IEC). El motiu gràfic del col·loqui és un detall de l’aiguafort de Murielle Moreau titulat Les échappées d’âme (2009).

un canvi tecnològic i per les modificacions politicoadministratives, la qual cosa accelera la mobilitat de la informació i dels capitals amb les persones darrere.

El fil de la seva conferència inaugural va descansar sobre aquells quatre eixos, els dos primers en especial, i els processos de fons esmentats.

A Catalunya, els processos d’interdependència es manifesten, a parer d’Oriol Nel·lo, en les dinàmiques metropolitanes, les quals configuren la seva realitat territorial ben bé des de fa cinquanta anys. En aquest context, va repassar el fenomen des de perspectives biològiques, sístole-diàstole de població entre corones metropolitanes, i mecàniques, implosió-explosió zonal d’usos del sòl i activitats, dues vessants interpretatives prou ben avingudes per a qüestionarse, al capdavall, si persistirà la dinàmica actual de reflux de la població de ciutadania espanyola des del centre cap a la perifèria del sistema. És un fenomen nou, generador de problemes i desajustos, els quals precisen, també, nous instruments per al seu bon govern. És per això que Nel·lo va passar revista de la normativa jurídica d’abast ter­ ritorial més destacada endegada per la Generalitat de Catalunya durant els darrers vuit anys: la Llei d’urbanisme, la Llei de barris, la Llei de paisatge i la Llei d’urbanitzacions. No va escatimar esforços per a justificar-los en cada cas.

Com tampoc no va oblidar de fer-ho en presentar els instruments de planejament supramunicipals per vegueries, el Pla Metropolità de la Regió de Barcelona en especial, amb l’objectiu de reconduir els conflictes, més que no pas obviar-los, per camí dreturer. En aquest context, va trobar manera per a desvetllar l’interès del públic per l’Anuari Territorial de Catalunya, exponent prou evident del debat territorial des d’una òptica decididament governamental.

–223–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 221-226 Col·loqui internacional Les transformacions territorials a banda i banda dels Pirineus

Pau Alegre

A la mesa, d’esquerra a dreta: S. Clarimont, G. Vergnaud, J.Oliveras i J. Burgueño. Foto: P. Alegre.

L’efecte de les cendres de l’Eyjafjallajökull es va deixar sentir amb força ja al primer taller del Col·loqui, Organització territorial: divisions i recomposicions, celebrat el matí del dilluns 19 d’abril. En efecte, dels sis participants previstos només la meitat van poder fer cap a la sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans per prendre la paraula en el col·loqui. Román Rodríguez (Univesidade de Santiago de Compostela) va restar a Sant Jaume de Galícia i Martin Vanier (Université Grenoble I) sota l’empara de la Grande Chartreuse.

D’altra banda, Joan Romero (Universitat de València) no va poder assistir al taller a causa de circumstàncies familiars greus. A resultes d’aquestes absències obligades, els tres altres comunicants compromesos, Sylvie Clarimont, Guillaume Vergnaud i Josep Oliveras van poder estirar considerablement les intervencions respectives. El professor Jesús Burgueño (Universitat de Lleida) va vetllar pel bon ordre de la sessió i va moderar l’animada discussió subsegüent.

Al segon taller del col·loqui, dedicat al tema Governança: canvis i resistències, es va veure afectat ben poc pel col·lapse de les comunicacions aèries europees.

Tanmateix, va ser una contrarietat no poder escoltar la de Valerià Paül (Universidade de Santiago de Compostela) sobre “Desenvolupament territorial i governança dels espais oberts a Catalunya i a Galícia”. De ben segur que ens hauria il·lustrat a gratcient sobre una temàtica ben poc treballada. La resta dels comunicants convocats van haver de fer mans i mànigues per a encabir tot allò que portaven al pap per dir en el temps, necessàriament limitat, que disposaven. Així, i successivament, durant la tarda de dilluns dia 19 van intervenir Laia Mojica, Frédéric Tésson, Mariona Tomàs, Emmanuelle Bonerandi-Richard, i Josep Antoni Báguena. Stéphane Michonneau (Casa de Velázquez – EHEHI) va saber posar fre a la comprensible loquacitat dels oradors i oradores des de la seva responsabilitat de moderador del taller.

Les cendres del volcà islandès tampoc no van alterar el torn d’intervencions previst per al tercer taller del col·loqui: Dinàmiques i construccions transfron­ –224–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 221-226 Col·loqui internacional Les transformacions territorials a banda i banda dels Pirineus

Pau Alegre

A la mesa, d’esquerra a dreta: L. Mojica, M. Tomàs, S. Michonneau i F. Tésson. Foto: P. Alegre.

tereres. Els sis comunicants i la moderadora del debat posterior eren o havien pogut arribar a Barcelona sense entrebancs. Possiblement va ser aquest el taller amb els continguts més compromesos amb allò que s’esperava de la qualificació “a banda i banda dels Pirineus”. Malgrat que Antoni Durà, Gemma Molleví, Mita Castañer, Rafael Giménez-Capdevila, Alexis Sancho i Joan Tort representessin el cantó meridional de la serralada, i potser per això mateix, van aconseguir encendre una animada discussió final amb els col·legues “de l’altre cantó”. En aquest context, les intervencions de Frédéric Tésson, Sylvie Clarimont i Stéphane Michonneau van ser prou expressives. Claire Guiu (Université de Nantes) hi va posar bon ordre.

A la mesa, d’esquerra a dreta: R. Giménez-Capdevila, Mita Castañer, A. Durà i Claire Guiu. Foto: P. Alegre.

–225–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 221-226 Col·loqui internacional Les transformacions territorials a banda i banda dels Pirineus

Pau Alegre

A la mesa, J. Sevilla, C. Guiu i F. Nadal observen la distribució de les corridas dans le Sud-Ouest européen al fil dels comentaris de J.-B. Maudet. Foto: P. Alegre.

El darrer taller del col·loqui, Cultures i temporalitats de la construcció terri­ torial, va quedar afectat, de llarg, per l’erupció islandesa. Van ser quatre els comunicants que no van poder fer-hi cap: Marie-Vic Ozouf-Marignier (École des Hautes Études en Sciences Sociales, París), François Aussaguel (Université Montpellier III), Christophe Quéva (Université d’Artois) i Lydia Coudroy de Lille (Université de Lyon II). L’absència de la darrera persona citada encara és més de doldre, atès que havia de pronunciar la conferència de clausura. Sigui com vulgui, les comunicacions efectivament exposades foren les de Juan Sevilla, Jean-Baptiste Maudet, Claire Guiu i Ignasi Aldomà, acomboiats sota la fèrula bonhomiosa de Francesc Nadal (Universitat de Barcelona), moderador d’aquest taller de cloenda del Col·loqui.

–226–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 74, desembre 2012, p. 227-231 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

La vall Ferrera Albert Pèlachs L’excursió del proppassat mes de juny de 2012 es va dur a terme entre la coma de Burg i la vall Ferrera, en el marc del Parc Natural de l’Alt Pirineu al Pallars Sobirà. En concret, el desplaçament va consistir a anar a dormir a Farrera a on se’ns va presentar el Centre d’Art i Natura de Farrera (http://www.farreracan.cat/), i deixar el gruix de l’excursió pel dissabte, amb dues parades inicials molt curtes: una al poble de Montesclado per tenir una vista de la Coma de Burg, descriure el marc general del medi físic i presentar el que se sap de la geohistòria ambiental de l’Holocè més recent del lloc, i una segona, ja a l’interior del bosc de Virós, per observar les restes de l’antic campament republicà bastit durant la Guerra Civil espa­nyola. L’excursió a peu, que va ocupar la major part del dia, va consistir a fer un itinerari circular al voltant del refugi del Gall Fer al llarg del qual es va fer un repàs a la geografia històrica del paisatge forestal, miner i metal·lúrgic dels darrers mil·lennis aprofitant els vestigis que encara s’hi troben i la posada en valor que s’ha fet de tot plegat a partir del projecte Boscos de Ferro.

El divendres, havent sopat, el geògraf Lluís Llobet (director del Centre d’Art i Natura de Farrera) presentà el centre com una residència de treball pensada per a artistes i investigadors d’arreu del món. L’activitat cultural del centre s’organitza al voltant de diferents activitats i una àmplia programació cultural (beques i intercanvis internacionals, cursos i seminaris, exposicions i gestió del fons d’art, publicacions pròpies i presentacions i espectacles), que és gestionada per l’Associació d’Amics del Centre d’Art i Natura de Farrera i actualment compta amb prop d’un centenar de socis/es. Una experiència de desenvolupament local i un equipament cultural a tenir molt en compte en un municipi que suma uns 140 habitants (http://www.idescat.cat/emex/?id =50899) entre totes les entitats municipals (Alendo, Burg, Farrera, la Glorieta de Montesclado, Mallolís i Montesclado).

–227–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 227-231 La vall Ferrera

Albert Pèlachs

El dissabte al matí la primera parada fou al poble de Montesclado. Des d’allà, les vistes fan que la coma de Burg, és a dir, el circ i la vall glacial en forma d’obi que s’estén des del Pic de Màniga (2.515 metres) fins al damunt mateix de Burg tinguin el màxim sentit. Allà es va explicar com malgrat les reduïdes dimensions de la coma s’hi han identificat fins a nou dipòsits morrènics entre les cotes 2.150 i 1.650 metres s.n.m. i entre el cinquè i el sisè cordó s’han trobat les restes d’un antic llac, actualment reblert de sediments, que té una edat basal al voltant dels 17.000 anys d’antiguitat. En aquest llac, la investigació del Grup de Recerca en Àrees de Muntanya i Paisatge (GRAMP) del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona està permetent explicar a partir de diferents indicadors (pol·len, carbons sedimentaris, etc.) la geohistòria ambiental completa del Tardiglacial i de l’Holocè de la zona. Referent a això es van fer alguns comentaris sobre els diferents tipus de paisatge vegetal que es pensa que han viscut a la zona i que bàsicament suposen el pas d’uns paisatges d’ambients relativament freds amb bedolls fa més de 10.000 anys, una colonització progressiva de caducifolis propis de condicions més mesòfiles, com els avellaners durant un òptim climàtic Holocè, per continuar amb colonitzacions progressives d’aciculifolis com els avets que arriben a la zona fa aproximadament uns 6.000 anys i un canvi de paisatge al voltant de fa 3.000 anys i a partir del qual s’instal·la el domini del pi roig. Enmig d’aquests grans ambients, s’han donat diferents condicions mixtes i un protagonisme de l’espècie humana creixent des del Neolític, amb diferents alts i baixos (Bronze antic, Ferro, període romà) fins a l’edat mitjana, quan assolirà una de les etapes de més intensitat d’ús del territori. Al llarg d’aquesta periodització cultural i vegetal, també s’han de tenir en compte diferents esdeveniments climàtics lligats amb diversos paroxismes holocens: 8.200 anys enrere, el canvi del mig Holocè, el període càlid medieval, l’anomenat Dark Ages Cold Period, la Petita Edat del Gel... Tot plegat per entendre que el paisatge actual és un enorme palimpsest que en el seu interior amaga una gran quantitat de traces relacionades amb la presència humana des de ben antic i que han condicionat l’estructura forestal i el paisatge que havíem anat a visitar.

La segona parada del dia ja va ser al bosc de Virós, després d’aprofitar una pista forestal que comunica les bordes de Virós i el poble de Tírvia a mig vessant, hereva d’un empriu (o drets d’aprofitament comunal) que tenen els habitants de Tírvia amb el seus veïns d’Araós en el bosc de Virós. Allà una parada molt ràpida va servir per visitar les restes de les trinxeres que hi ha prop del lloc conegut com el Gos Mort (1.475 metres d’altitud) i explicar alguns detalls del combat entre els nacionals i els republicans amb Tírvia enmig del camp de batalla. Es va indicar com Tírvia va ser declarada zona devastada i això feu que en la seva reconstrucció fos un dels pobles apadrinados por el Caudillo. Actualment, del poble anterior a la Guerra només queden els extrems, mentre que la part central (fins i tot l’església va ser reconstruïda) és tota de nova planta. Aprofitant aquest relat, al bell mig d’una pineda de pi roig d’estructura força regular i amb classes diamètriques molt semblants, es va observar com la guerra va fer que es perdessin molts documents –228–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 227-231 La vall Ferrera

Albert Pèlachs

Vista del Pic de Màniga (2.515 m) i la coma de Burg amb el poble que duu aquest nom

soterrats per la caiguda de morters però, “curiosament”, els drets de propietat forestal del comunal de Tírvia es van conservar. Això inclou, per exemple, un 50% del drets sobre el bosc de la Ribalera, espai pertanyent al municipi de Tírvia en el límit amb l’Alt Urgell i a la capçalera del riu Romadriu i l’empriu amb el bosc de Virós just on hi havia el campament republicà. En acabada la guerra, una de les primeres necessitats va ser afrontar la reconstrucció de l’espai habitat i d’una infraestructura mínima per tancar els animals i emmagatzemar aliments. La primera matèria bàsica era la fusta i un bon lloc per trobar-ne fàcilment eren les trinxeres, l’accés a les quals es va haver de regular. Així, se sap que el dia 11 de juny de 1939, “habiendo publicado un bando por el Sr. Alcalde a primeros del mes de Abril en el que se prohibía extraer maderas de las trincheras hechas por los rojos en este término y habiendo algunos vecinos extraído tablas de las mismas, se acuerda nombrar una comisión compuesta por tres vecinos, que procederá a contar las tablas extraídas”. La solució va consistir a confiscar les fustes extretes de les trinxeres i treure les que encara hi quedaven separant-les en dos grups: les bones i mitjanes (les fustaneres) per un costat i les llenyes per un altre. Si algun veí les volia havia de pagar-les, mentre que les que no es poguessin vendre quedarien en dipòsit de l’ajuntament. Dit això, vam imaginar què diferent devia ser el bosc a l’any 1939 en comparació amb el que visitàvem ara i ens vam encaminar a la part alta del bosc de Virós. Pel camí, fet en 4x4, vam travessar un bosc ric en espècies com el pi roig (Pinus sylvestris), habitual entre 1.200 i 1.400 metres a la zona, l’avet (Abies alba) i el faig (Fagus sylvatica), entre 1.400 i 1.600 metres, i el bedoll (Betula pendula), repartit una mica per tot arreu.

–229–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 227-231 La vall Ferrera

Albert Pèlachs

Escòria i fragment de carbó del bosc de Virós

L’arribada al refugi del Gall Fer (1.675 metres d’altitud) va donar pas a l’itinerari a peu. En aquest punt actualment hi ha un gran plafó que explica el projecte “Boscos de Ferro”. Aquest és un projecte que ha volgut unir l’àmbit de la recerca científica amb el de l’acció territorial i la creació d’activitats culturals i de desenvolupament econòmic, social i cultural a la vall Ferrera i a l’Alt Pirineu. Per això, aquest projecte s’ha desenvolupat de manera conjunta entre el Parc Natural de l’Alt Pirineu (Generalitat de Catalunya), l’Ajuntament d’Alins, investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona (arqueòlegs i geògrafs) i l’Ecomuseu de les valls d’Àneu i ha comptat amb el finançament de l’Obra Social de CatalunyaCaixa. Precisament, una de les accions que s’ha dut a terme ha estat l’itinerari que durant la sortida es va seguir parcialment i que s’ha senyalitzat amb diferents plafons que mostren un seguit d’evidències que es poden relacionar amb l’activitat metal·lúrgica durant els darrers dos mil·lennis i els treballs a bosc dels darrers segles.

En aquest sentit, l’itinerari va transcórrer parcialment per un antic camí o carruga vella, l’antic camí miner recuperat parcialment com a sender i que inicialment permet comentar l’ambient forestal, les feines de bosc i visitar una antiga plaça carbonera. El fet de guanyar altitud va permetre observar algunes de les restes més antigues conservades a Catalunya de la transformació del mineral de ferro pel mètode de la reducció directa que s’han pogut estimar en un edat compresa majoritàriament entre els segles iii-vi. Un dels llocs que es van visitar va ser un taller de transformació situat a la Costa del Meners a 1.956 metres d’altitud format per un canal d’extracció de mineral, una plaça carbo–230–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 227-231 La vall Ferrera

Albert Pèlachs

Dalt (d’esquerra a dreta): César Pasadas, Rosa Anna Felip, Jesús Burgueño, Francesc Nadal, Antonio Buj, Carme Gómez, Daniel Paül, Sergi Fonseca i Jordi Ramoneda. A baix: Pere Andreu, Assumpció Plana, Albert Pèlachs, Miquel Jaumot, Anna Solé, M.Rosa Viñolas i Francisca Guerola.

nera datada el segle v, les restes del que sembla un antic forn i una gran escampada d’escòries o cagaferros.

La parada a l’hora de dinar es va fer al damunt d’unes grans escombreres de mina en ple domini del pi negre (Pinus uncinata). I és que diferents condicionants tècnics i geopolítics (Tractat dels Pirineus) van permetre que la farga catalana s’instal·lés a la vall i aproximadament entre els anys 1750 i 1850 (tal i com explica Carlos Mas a La història de la Farga catalana, l’any 2000 a l’editorial Pagès) tingués una gran repercussió tant per l’aprofitament del ferro com per l’explotació del carbó vegetal. Cal tenir en compte que al conjunt del bosc de Virós s’han localitzat un miler de places carboneres i una gran quantitat de boques de mina i cabanes de miners totalment ensorrades. El dia va ser excel·lent i les vistes des d’aquella cota van permetre gaudir del conjunt de la vall. Només ens va quedar cert mal regust perquè l’observació de la Pica d’Estats no va ser completa. L’excursió va acabar amb la tornada al refugi del Gall Fer, de nou fent servir la carruga vella i completant el tram final de l’intinerari Boscos de Ferro.

Havíem dut a terme l’objectiu de fer un recorregut a peu per l’interior del bosc de Virós viatjant en el temps, posant l’atenció en diferents restes humanes relacionades amb les activitats metal·lúrgiques que es barregen amb les més recents i explicar el palimpsest del bosc de Virós i el que se sap de la geografia històrica ambiental de la zona.

–231–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 74, desembre 2012, p. 233-238 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

El Priorat perifèric: entre vinyes i mines passant per trinxeres Josep Oliveras Samitier Rafael Giménez-Capdevila La sortida de tardor del curs 2012-13, el 27 d’octubre, tingué com a destinació una part perifèrica de la comarca del Priorat. Almenys, així és com la definí l’organitzador Josep Oliveras Samitier, professor de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i president de la Societat.

A les vuit del matí se sortí de la Plaça Universitat de Barcelona i a Falset es recolliren d’altres socis i sòcies procedents de terres lleidatanes i tarragonines. Un total de 49 persones participaren en aquesta activitat de la Societat. La primera etapa de la jornada consistí, a un quart d’onze del matí, en una visita al Celler Cooperatiu de Capçanes. Aquest celler elabora vins sota la denominació d’origen Montsant i ha aconseguit un notable desenvolupament gràcies a ser escollit per la comunitat jueva per a elaborar vi kosher, realitzat sota el control estricte d’un rabí i els seus ajudants. L’enòloga Anna Rovira explicà la tècnica i els mitjans emprats en l’elaboració dels vins a través d’una visita guiada per les instal·lacions del celler, que s’acabà amb un tast d’alguns dels productes de la casa.

Ultra els aspectes tecnològics que comporta l’elaboració de vins, la conversa portà cap a la gènesi de la denominació d’origen (DO) Montsant, integrada fins el 2001 dins la DO Tarragona. Tot i que en bona part es troba a la comarca del Priorat, es distingeix de la DO Priorat pel diferent tipus de terres, la llicorella per a Priorat i fonamentalment terres argiloses, calcàries i arenoses per a Montsant. La vinya és un dels components bàsics del paisatge del Priorat i ara esdevé un puntal per a l’economia comarcal. Per això institucions i societat civil impulsen el projecte de candidatura del paisatge del Priorat com a patrimoni de la UNESCO. –233–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 233-238 Josep Oliveras Samitier, Rafael Giménez-Capdevila El Priorat perifèric: entre vinyes i mines passant per trinxeres

La cooperativa de Capçanes, fundada als anys trenta del segle passat per cinc famílies de viticultors, és ara una de les més importants del país, ja que gràcies a la política de diferenciació, innovació i internacionalització ha situat els seus vins en diversos mercats internacionals (Països Baixos, Bèlgica, Suïssa, Alema­ nya, Regne Unit, Israel, Estats Units, etc.). Actualment hi ha unes 90 famílies dedicades a la producció de raïm que són sòcies de la cooperativa, la qual elabora uns 18 tipus de vins (vins joves, de semicriança, de parcel·la, singulars, kosher, ecològics, i dolços) i un tipus d’oli d’arbequines.

La segona parada de la jornada, ja al migdia, fou a la Figuera, un poble enlairat a prop dels 600 metres, des d’on s’arribà a peu a la capella de Sant Pau (626 m). Constitueix un esplèndid mirador des del qual es divisa, no solament una part del Priorat amb la massa de conglomerats i calcàries del Montsant, sinó també part de les Terres de l’Ebre, de la Terra Ferma lleidatana i de l’Aragó.

A uns quinze minuts de marxa cap a l’oest, es troba l’Observatori de la Batalla de l’Ebre, on es conserven les restes de les trinxeres construïdes amb formigó per l’exèrcit republicà. Es tracta d’un dels punts d’observació més importants de la banda esquerra del riu, i des d’on el general Vicente Rojo va preparar el pas de l’Ebre i el trencament del front franquista a la decisiva batalla que decantaria el resultat de la guerra 1936-39. En aquest punt, Francesc Nadal, professor de la Universitat de Barcelona i expresident de la Societat Catalana de Geografia, exposà unes còpies d’alguns dels mapes de l’arxiu personal del general Rojo on es mostra la situació i evolució del front al llarg dels dies de la batalla. També entre els assistents es comentaren algunes qüestions relacionades amb l’esmentat front. Des de l’observatori es veien bé les ribes i vall de l’Ebre, amb l’altiplà de la Terra Alta i les serres de Cavalls i Pàndols, amb els Ports de Beseit al fons.

Es va dinar molt correctament al restaurant “El racó de la Figuera”, i seguidament i dins l’autocar, ja què el cerç començava a pujar i bufar, Sergi Saladié, professor de la URV, va exposar algunes de les característiques més generals del Priorat i les peculiaritats del seu paisatge. Especialment el fet que al centre de la comarca hagin sorgit les pissarres de l’era primària que s’han erosionat en forma de turons arrodonits o de lloms d’elefant, amb un fort pendent. Els sòls estan formats per les pissarres trossejades pel pas del temps, cosa que els fa molt útils per a la viticultura però impracticables per a altres tipus de conreus, especialment els cerealistes. Explicà igualment que la construcció de terrasses en els turons per a replantar i mecanitzar les vinyes portava el risc de fer desaparèixer el paisatge primigeni, la qual cosa s’ha resolt amb l’aprovació d’una consensuada Carta del Paisatge del Priorat que protegeix el paisatge i estableix estrictes normatives sobre les característiques de les terrasses.

La tercera i darrera etapa de la sortida fou a Bellmunt del Priorat per a visitar, a un quart de sis de la tarda, les mines de plom que van funcionar fins el 1972. La visita a la colònia, al museu-exposició i a l’interior de la mina permeté fer-se una idea de la duresa de la vida minera, però també la importància –234–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 233-238 Josep Oliveras Samitier, Rafael Giménez-Capdevila El Priorat perifèric: entre vinyes i mines passant per trinxeres

Explicacions de Josep Oliveras a l’Observatori de la Batalla de l’Ebre. Foto: Enric Bertran

econòmica per a la comarca de l’explotació d’aquest recurs natural. En particu­ lar, fou una possibilitat de feina per a molts pagesos i rabassaires que van haver d’arrencar les vinyes a principis del segle xx com a conseqüència de la fil·loxera.

Ara, gràcies al condicionament que se n’ha fet, les mines han esdevingut un potent atractiu històric i turístic.

El Museu de les Mines de Bellmunt va ser inaugurat el desembre de l’any 2002, gràcies a l’esforç i constància de Joaquim Torné que havia estat l’electricista de la mina i colònia i va arribar a alcalde de la població amb la idea de convertir la mina tancada i desballestada en un museu. El museu és propietat de l’Ajuntament i forma part de la xarxa del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. La mina Eugènia, que va ser la visitada, té una profunditat d’uns 600 metres i vint plantes subterrànies. La novena planta comunica amb una altra mina de la zona. El mineral de plom es troba en forma de galena, que és un sulfur del metall.

Les mines de plom de Bellmunt ja eren explotades en època romana i a l’edat mitjana pertanyien als monjos d’Scala Dei. Al segle xviii van passar a l’Estat i posteriorment van ser cedides a particulars en règim de concessions. A principis del segle xx va ser la societat “Minas del Priorato, S.A.” qui les explotà, sent els Folch de la farinera i alcoholera del Poble Nou de Barcelona uns dels seus principals propietaris, els quals utilitzaven plom per la seva activitat de fabricació de les pintures de la marca Titán. Els anys de màxim esplendor de les mines va ser entre 1914 i 1960 i arribaren a ocupar uns 250 treballadors.

–235–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 233-238 Josep Oliveras Samitier, Rafael Giménez-Capdevila El Priorat perifèric: entre vinyes i mines passant per trinxeres

El grup de la Societat a les mines de Bellmunt.

La responsable del Museu Sra. Gemma Barceló i un col·laborador ens acom­ pa­nyaren en la visita per l’interior de la mina i ens explicaren també el funcio­ nament de la foneria i altres elements del mode vida d’aquesta peculiar colònia minera.

En el decurs de la visita al Priorat, i a l’interior de l’autocar, es comentà també el pas de ser la comarca més deprimida de Catalunya, a la comarca que ha tingut un desenvolupament agroindustrial i econòmic més interessant dels –236–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 233-238 Josep Oliveras Samitier, Rafael Giménez-Capdevila El Priorat perifèric: entre vinyes i mines passant per trinxeres

Foto: Albert Pélachs

darrers anys. Es posà de relleu l’anàlisi que n’havia fet l’economista Romà Perpinyà Grau l’any 1928, com a inicis dels anys vuitanta del passat segle la comarca es donava pràcticament per morta (Margalef-Tasias), i com gràcies a unes poques persones amb coneixements vitivinícoles, visió de futur i bones relacions internacionals els seus productes s’han situat en els primers llocs de les llistes mundials de vins de qualitat. S’explicaren les relacions existents entre René Barbier, Álvaro Palacios, Josep Lluís Pérez, Carles Pastrana i Daphne –237–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 233-238 Josep Oliveras Samitier, Rafael Giménez-Capdevila El Priorat perifèric: entre vinyes i mines passant per trinxeres

Glorian, així com algunes de les noves inversions i creació de cellers a la comarca (Llach, Serrat, Depardieu, Ferrer-Salat, Antonio Banderas, etc.). De 15 cellers que hi havia el 1995, ara n’hi ha uns 90 de la DO Priorat i uns 34 de la DO Montsant, amb els seus corresponents tècnics enòlegs i altre personal, encara que no tots viuen a la comarca.

Després de deixar sis associats a Falset, la resta dels viatgers arribaren a un quart de deu del vespre al punt de trobada del matí. La sortida d’estudi va ser intensa com un bon vi de la comarca visitada, i el temps va ser molt més favorable del que es preveia.

–238–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 74, desembre 2012, p. 239-242 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia. Barcelona, 19 de juny del 2012 A les sis de la tarda del dimarts 19 de juny de 2012 i en segona convocatòria, es reuní a Barcelona, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG) corresponent al curs 2011-12.

1. Paraules del president Francesc Nadal comenta que s’ha acomplert tot el programa de conferències previst per al curs que ara es tanca, només amb dos canvis de data per raons alienes a la Societat. A més, s’ha afegit la presentació del documental dedicat a Orlando Ribeiro, a càrrec del professor João Carlos Garcia. També destaca l’èxit dels tres cursets programats, que deixen com a llegat la decisió d’obrir una secció de l’Obrador Obert dedicada a l’ensenyament de la geografia, com a instrument útil per a la comunitat geogràfica. S’han realitzat tres de les quatre presentacions de llibres previstes, un nombre que considera notable. Finalment, també mostra la seva satisfacció per les dues sortides realitzades, a Cardona i a la Vall Ferrera, així com el viatge a la Jònia.

Pel que fa a la Junta de Govern, recorda que enguany cessen tres membres amb llarga trajectòria: Antoni Luna (12 anys), Mireia Baylina Ferré (9 anys) i ell mateix. Destaca la tasca dels dos vocals sortints, en particular la introducció de la Societat en organismes internacionals, i l’energia i dedicació que al llarg d’aquest temps han demostrat.

–239–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 239-242 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia, 2012

2. Lectura de l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària El secretari, Rafael Giménez Capdevila, llegeix l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària, que va tenir lloc el 15 de juny del 2011. No hi ha objeccions.

3. Examen i aprovació, si escau, de la memòria d’activitats del curs 2011-12 El secretari, Rafael Giménez Capdevila, llegeix la memòria d’activitats del curs 2011-12. No hi ha més objecció que una correcció d’errades i s’aprova per assentiment dels assistents.

4. Examen i aprovació, si escau, de l’estat de comptes de l’any 2011 i del pressupost de 2012 El tresorer Albert Pèlachs presenta l’estat de comptes corresponent a l’exercici 2011, tancat a 31 de desembre, que comporta una dèficit de 3.476,11 €, que es cobreix amb escreix amb el superàvit d’exercicis anteriors.

Comparat amb l’exercici 2010, s’han reduït les despeses en 5.048,65 €, però els ingressos han minvat en 3.395,68 €, atesa la forta baixa en les subvencions rebudes per part de l’IEC i de la Diputació de Barcelona, fins i tot sobre les pressupostades.

El pressupost del 2012 es presentà al desembre del 2011. Des d’aleshores el context ha evolucionat amb una minva encara més accentuada dels ingressos, acompanyada a aquestes alçades de l’exercici d’una forta incertesa. Pel que fa a les despeses, s’estan contenint. És altament probable que l’exercici s’acabi amb un dèficit d’entre 7 i 12.000 €, al qual encara es podria fer front amb el romanent positiu d’exercicis anteriors.

S’aproven per assentiment l’estat de comptes de l’any 2011 i del pressupost de 2012.

5. Examen i aprovació, si escau, de la proposta d’augment de la quota anual de soci El tresorer Albert Pèlachs explica l’acord de la Junta de Govern de no augmentar la quota anual de socis, establerta actualment en 33 €. Atesa la situació econòmica general, no sembla prudent fixar la quota en una quantitat que permeti suplir les reduccions de les subvencions per part de l’IEC i la Diputació de Barcelona. Ara bé, si l’exercici 2013 encara cauen més les subvencions, per mantenir un nivell d’activitat semblant s’haurà de recórrer a l’augment de les quotes de socis a partir del 2014. En tot cas, fa una crida a fer créixer la massa social.

–240–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 239-242 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia, 2012

Rosa Castejón proposa augmentar la quota progressivament, per exemple fins a 35 € per al proper any. Josep Oliveras s’hi manifesta favorable. Caldria, però, enviar una nota justificativa als socis.

S’aprova per unanimitat dels assistents l’augment de quota anual de soci, que passarà a ser de 35 € l’any 2013.

6. Renovació de càrrecs de la Junta de Govern Els membres de la Junta de Govern que cessen reglamentàriament enguany són: El president: Francesc Nadal Piqué; el vocal primer: Antoni Luna Garcia; la vocal segona: Mireia Baylina Ferré; a més, s’ha de confirmar la vocalia tercera, que quedà vacant després de l’elecció del curs passat i que ha estat ocupada provisionalment per Jaume Feliu Torrent.

En el termini establert, s’ha rebut una única candidatura, presentada per les sòcies i socis Maria Dolors Garcia Ramon, Maria Herrero Canela, Enric Bertran Gonzàlez, Tomàs Vidal Bendito, Antonio Gómez Ortiz; que proposa les següents persones per proveir els càrrecs vacants de la Junta de Govern: Josep Oliveras Samitier, president Anna Ortiz Guitart, vocal primera Núria Benach Rovira, vocal segona Jaume Feliu Torrent, vocal tercer Realitzada la votació presencial i inclosos els vots arribats per correu postal, els resultats han estat els següents: Vots emesos: 69 (el 16,8% dels socis) Vots nuls: 4 (arribats per correu sense cap indicació de remitent) Vots vàlids: 65 Vots en blanc: 6 (no han marcat cap persona candidata) Vots a persones candidates: 59

Josep Oliveras Samitier, president 59

Anna Ortiz Guitart, vocal primera 57

Núria Benach Rovira, vocal segona 57

Jaume Feliu Torrent, vocal tercer 56 La Junta de Govern queda amb la següent composició:

President Vicepresident

Tresorer

Secretari

Josep Oliveras Samitier Jesús Burgueño Rivero Albert Pèlachs Mañosa Rafael Giménez Capdevila –241–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 239-242 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia, 2012

Vocal primera Anna Ortiz Guitart Vocal segona Núria Benach Rovira Vocal tercer Jaume Feliu Torrent Vocal quarta Roser Serra Coma Vocal cinquè Xavier Úbeda Cartañà Vocal sisena Carme Montaner Garcia

Delegat IEC Joan Vilà-Valentí 7. Torn obert de paraules El vicepresident Jesús Burgueño adreça unes paraules d’agraïment al president sortint Francesc Nadal, per la seva dedicació a la Societat amb 23 anys a la Junta de Govern, els darrers 6 com a president.

Francesc Nadal respon que per a ell ha estat un honor i una sort poder treballar per a la Societat, a la qual arribà de la mà de Lluís Casassas, quan el president era Salvador Llobet i el delegat de l’IEC Josep Iglésies. Després ha format part de l’equip que deixà Lluís Casassas, junt amb Enric Bertran, Montserrat Cuxart i Enric Mendizábal. Ara deixa una Junta renovada, que haurà de fer front a nous reptes, en un context canviant i econòmicament més restrictiu.

Josep Oliveras expressa els seu agraïment per l’elecció com a president i espera poder continuar la tasca feta fins ara.

La sessió s’aixeca a les 19 hores.

Rafael Giménez Capdevila Secretari de la SCG

–242–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 74, desembre 2012, p. 243-247 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans) durant el curs 2011-12 1. Assemblea General Ordinària El 15 de juny de 2011, se celebrà l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), corresponent al curs 2010-11. Obrí l’acte el president, Francesc Nadal Piqué, que donà la benvinguda als presents i agraí als membres de la Junta de Govern i als socis i sòcies que hi col·laboren, la tasca feta durant el curs que acabava, del qual posà de relleu el nombre d’actes celebrats. Entre les conferències pronunciades, destacà la de la professora Rita Gardner, directora de la Royal Geographical Society, que serví de cloenda del 75è aniversari de la fundació de la SCG. A continuació, el president expressà el seu reconeixement envers el secre­ tari cessant Enric Bertran, qui no es presentava a la reelecció per imperatiu estatutari.

A proposta del president i de la Junta de Govern de la SCG, l’Assemblea ratificà la creació de la Comissió de secretaria i de l’Obrador Obert, de la qual formen part el secretari, el secretari cessant i l’editor del web.

A continuació, es presentaren i s’aprovaren l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària, la memòria d’activitats del curs 2010-11, l’estat de comptes de 2010 i el pressupost de 2011.

Tot seguit es procedí a la renovació dels càrrecs de la Junta de Govern, que restà constituïda així: president: Francesc Nadal i Piqué vicepresident: Jesús Burgueño i Rivero tresorer: Albert Pèlachs i Mañosa secretari: Rafael Giménez i Capdevila –243–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 243-247 Memòria de les activitats de la Societat Catalana de Geografia

vocal primer: Antoni Luna i Garcia vocal segona: Mireia Baylina i Ferré vocal tercer: vacant vocal quarta: Roser Serra i Coma vocal cinquè: Xavier Úbeda i Cartañà vocal sisena: Carme Montaner i Garcia delegat IEC: Joan Vilà-Valentí En acabat, l’Assemblea ratificà la gestió de la Junta de Govern durant el curs 2010-11.

2. Activitats científiques Conferències – Dimarts 25 d’octubre del 2011: Enric Juliana Ricart, director adjunt de La Vanguardia. Geografia política a Espanya.

– Dijous 24 de novembre del 2011: Artemi Cerdà Bolinches, Universitat de València. L’agricultura ecològica en el sistema agrari actual. Té futur?

– Dijous 15 de desembre del 2011: Josep Lluís Peña Monné, Universidad de Zaragoza. L’evolució del paisatge a l’Holocè superior: clima/acció antròpica.

– Dijous 19 de gener del 2012: Joan Roca i Albert, Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona. Les ciutats, els museus de ciutat i la construcció d’Europa.

– Dijous 16 de febrer del 2012: Sonila Papathimiu, Departament de Geografia, Universiteti i Tiranes. The demographic and economic development of Albania during and after the decline of communism (period 1945-1990).

– Dijous 12 d’abril del 2012: Claire Hancock, Université Paris-Est à Creteil, membre de l’Institut Universitaire de France. Invisible Others: Muslims in European cities in the time of the burqa ban.

– Dijous 19 d’abril del 2012: Peter Jackson, University of Sheffield. Food Geographies in an Anxious Age. – Dijous 10 de maig del 2012: Manuel Mollá Ruiz-Gómez, Universidad Autónoma de Madrid. El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza.

– Dimarts 19 de juny del 2012: Enric Tello Aragay, Universitat de Barcelona. La transformació històrica del paisatge entre l’economia i ecologia: Podem posar a prova la hipòtesi de Margalef?

Presentacions de llibres i altres actes – Dimarts 20 de setembre del 2011: Maria Dolors Garcia Ramon, Universitat Autònoma de Barcelona: Un recorregut a través de la geografia crítica: –244–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 243-247 Memòria de les activitats de la Societat Catalana de Geografia

de la geografia agrària a la geografia del gènere i lliurament del Premio Internacional Geocrítica 2011 a la conferenciant de mans d’Horacio Capel, Universitat de Barcelona.

– Dimarts 29 de novembre del 2011: Acte de presentació de la reedició de El valor geográfico de España, d’Emilio Huguet del Villar, a càrrec de Carles Sudrià, Enric Tello i Jordi Martí-Henneberg.

– Dimecres 2 de maig del 2012: Conferència i presentació del documental «Orlando Ribeiro (1911-1997): el Mediterráneo y el Atlántico», a càrrec de João Carlos Garcia, professor de la Universidade do Porto.

– Dijous 3 de maig del 2012: Acte de presentació de Urbanalización. Paisajes comunes, lugares globales, 2a edició, de Francesc Muñoz Ramírez, a càrrec de Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge i catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona, Rafael Mata Olmo, catedràtic d’Anàlisi Geogràfica i Regional de la Universidad Autónoma Madrid, i el propi autor.

– Dijous 7 de juny del 2012: Acte de presentació de l’edició per part de la SCG del manuscrit de l’estadística provincial de Barcelona (1858) de Pedro Moreno Ramírez, a càrrec de Vicent Rosselló i Luis Urteaga.

Cursos i seminaris – Ensenyar Geografia a Secundària. 9 de novembre del 2011: Sessió “La Geografia a l’accés a la Universitat”: Josep Pintó, Lluís Riudor i Antoni Campos. 16 de novembre del 2011: Sessió “Perspectives, eines, recursos i xarxes en l’ensenyament de la Geografia”: Asunción Blanco Romero, Maria Villanueva i Jesús Granados Sánchez.

– Geografia i esports d’aventura. Dijous 17 de maig del 2012, sessió a l’IEC. Dissabte 19 i dissabte 26 de maig (sortides a camp). Luis Outeiro, Àlex Miguel, Carlos Guardia.

– L’Antàrtida i els geògrafs. 22 i 29 de maig del 2012. Enrique Serrano Cañadas, Universidad de Valladolid, Gonçalo Vieira, Universidade de Lisboa, i Marc Oliva, Universidade de Lisboa.

Sortides i viatges – Dissabte 29 d’octubre del 2011: Cardona, la recuperació del patrimoni històric.

– Del 31 de març al 8 d’abril: viatge a la Jònia, de la mar Egea al mar de Màrmara, organitzat per ARAC sota els auspicis de la Societat.

– Divendres i dissabte 15 i 16 de juny del 2012: sortida d’estudi a La Vall Ferrera (Pallars Sobirà).

–245–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 243-247 Memòria de les activitats de la Societat Catalana de Geografia

Publicacions – Revista Treballs de la SCG: · núm. 70: editat i distribuït octubre 2011 · núm. 71-72: editat i distribuït març 2012 – Edició del manuscrit de l’estadística provincial de Barcelona (1858) de Pedro Moreno Ramírez: editat i distribuït abril 2012 Altres actuacions Francesc Nadal, com a president de la SCG, ha participat a les reunions de la Secció de Filosofia i Ciències Socials i al Plenari de l’IEC. Francesc Nadal ha estat designat per formar part en representació de la Societat del comitè científic del Congrés Ibèric de Geografia, que organitza l’AGE (Asociación de Geógrafos Españoles), a Santiago de Compostel·la a la tardor del 2012.

La SCG ha estat membre del comitè assessor del Congrés Internacional organitzat els 30 i 31 de setembre del 2011 a Londres per EUGEO, l’asso­ ciació de societats de Geografia, associacions de geògrafs i altres organitzacions representatives dels geògrafs i de la ciència geogràfica als països de la Unió Europea. El Congrés comptà amb la participació de diversos geògrafs catalans. En representació de la SCG hi assistiren Antoni Luna i Mireia Baylina La SCG participa al Comitè Espanyol de la Unió Geogràfica Internacional per a la preparació de la contribució al Congrés de la UGI que es farà a finals d’agost del 2012 a la ciutat de Colònia, Alemanya.

Premis de la Societat El VIII Premi Joan Palau Vera per a treballs de recerca d’estudiants de batxillerat fou atorgat a Lluc Gombau, de l’Institut Sòl-de-Riu d’Alcanar, pel treball “Los lligallos canareus”. El jurat era format per Rafael Giménez Capdevila, Roser Serra Coma i Carme Montaner Garcia.

El XVII Premi Lluís Casassas i Simó fou declarat desert. El jurat era format per Mireia Baylina, Carme Montaner i Anna Ribas.

El web de la Societat: l’obrador obert (scg.iec.cat) L’obrador obert, editat per Pau Alegre, ha continuat informant a través d’anuncis, convocatòries, notícies, cròniques i ressenyes, de tots els actes celebrats a la SCG, així com d’activitats d’altres institucions d’interès geogràfic, com ara conferències, congressos, col·loquis, premis, llibres i revistes. Conté ja més de 449 ressenyes de llibres escrits per membres de la SCG i la totalitat –246–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 243-247 Memòria de les activitats de la Societat Catalana de Geografia

de la revista en versió digital. A més, s’ofereixen els índexs d’audiència que fan inventari de les consultes efectuades.

A principis del 2012 la Societat s’ha estrenat a Twitter. En pocs dies ha aconseguit més d’un centenar de seguidors. Inicialment s’hi envien les informacions sobre les activitats de la Societat.

3. Obituari Durant aquest curs han traspassat la consòcia M. Dolors Iduarte i Despuig (setembre 2011), i els consocis Ramon Amigó i Anglès (setembre 2011), Joan Aran i Suriol (octubre 2011), Manuel de Solà-Morales i Rubió (febrer 2012), Francesc Gurri Serra (abril 2012).

4. Nombre de socis i sòcies En acabar el curs 2011-12, el nombre de membres de la SCG és de 410, dels quals 19 són honoraris i 391 són numeraris. Durant aquest curs s’han registrat 16 altes i 24 baixes, 6 de les quals per defunció.

Barcelona, 19 de juny del 2012 Rafael Giménez Capdevila Secretari de la SCG

–247–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 74, desembre 2012, p. 249-254 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Informació per als autors i autores 1. Presentació. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic, que es publica alhora en suport paper i electrònic . Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques. És editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia.

Els articles adreçats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia han de ser originals i escrits en català, anglès o qualsevol llengua romànica. Es poden publicar articles i conferències en edició bilingüe, principalment català/anglès.

La revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa dels articles.

A banda de la secció d’articles, la revista conté també les seccions: ‘Conferències’, ‘Notes i documentació’, ‘Ressenyes’ i ‘Crònica de la SCG’.

Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

2. Enviament d’originals. Cal enviar-los en suport digital a l’adreça scg@iec. cat. També es poden fer arribar per correu postal i en paper, però sempre acompanyats del format digital, a la secretaria de la Societat Catalana de Geografia (carrer de Maria-Aurèlia Capmany, 14-16, 08001 Barcelona).

Han d’anar acompanyats d’una pàgina en arxiu a part on figuri: autoria, lloc de treball o professió i adreça electrònica, així com una declaració que, si més no, faci constar: a) el coneixement i acceptació de les normes de la –249–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 249-254 Informació per als autors i autores

revista (això afecta en particular a la cessió del drets d’edició i a l’acceptació d’esmenes d’estil per part del Consell de Redacció), b) el compromís que l’article no ha estat simultàniament enviat a altres revistes, c) l’afirmació del caràcter original del treball amb una enumeració breu de les novetats que aporta, d) opcionalment, els agraïments que es vulguin fer constar o la declaració d’inserció de l’aportació en determinat projecte de recerca (de cara a la publicació, tot això donarà lloc a una primera nota al peu, que tanmateix no ha de figurar en el text destinat a ser avaluat), e) la declaració de comptar amb autorització per a la reproducció de les imatges inserides al text quan s’escaigui.

3. Estructura de l’original 3.1. El document estarà paginat però no contindrà cap mena d’encapçalament o peu de pàgina.

3.2. El títol ha de reflectir de manera clara i directa el contingut del treball.

3.3. Es recomana a qui vulgui signar amb els dos cognoms, que adopti el criteri d’unir-los amb un guió, per tal de facilitar la seva identificació a les bases de dades científiques.

3.4. S’inclouran tres resums de l’article amb cos de lletra 10,5, cadascun d’un màxim de 150 paraules, redactats en català, castellà i anglès, així com en la llengua de l’original si no és cap de les esmentades; també s’admetran resums en altres idiomes atenent al territori a què l’article faci referència. Cada resum anirà precedit de la corresponent traducció del títol i es clourà amb entre tres i cinc paraules o conceptes clau en les llengües esmentades. El resum ha d’exposar, amb frases curtes i clares, els objectius, metodologia i principals resultats del treball.

3.5. Convé que l’article tingui una breu introducció que expliqui l’objectiu del treball, l’interès que té per a la geografia, els treballs previs sobre el tema, els aspectes que s’intenten resoldre o millorar, i l’estructura formal de l’article. Les fonts i mètodes emprats s’han d’indicar de tal manera que el lector pugui verificar i entendre com s’ha dut a terme la investigació. Les conclusions faran un breu resum i síntesi dels resultats obtinguts, donaran peu a una valoració de caire més personal i poden apuntar a futurs aprofundiments.

3.6. Els articles no han de superar els 60.000 caràcters sense espais (inclosos resums, notes i bibliografia) ni les 30 pàgines (incloses il·lustracions, mapes, gràfics i fotos). En tot el treball cal emprar un interlineat d’1,15 i tipografia Times New Roman. El cos de lletra del text general és de 12 punts. Es prega imitar, en el que sigui possible, l’estil i disposició d’elements que s’observarà en el darrer número publicat de la revista.

–250–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 249-254 Informació per als autors i autores

3.7. El sistema de diferenciació dels apartats de l’article és lliure, però ha de presentar una estructura lògica i una clara ordenació jeràrquica. En cas d’haverhi molts subapartats es recomana l’ús de numeració (1, 1.1, 1.1.1). Els títols dels apartats aniran en negreta i en cap cas en majúscules.

3.8. Les referències bibliogràfiques s’han de limitar a les fonts consultades pels autors. Les citacions s’inseriran dins el text general entre parèntesis mitjançant cognom i any d’edició (i opcionalment pàgina), segons els següents models referits a un, dos o més autors: (Casassas, 2000, p. 222), (Lluch i Nel·lo, 1987) i (Vilà-Valentí et al., 1995); cal obviar el nom de l’autor si aquest acaba de ser esmentat en el text: “com diu H. Capel (1981a, p. 45)”. En ocasions, la citació de pàgines web pot ser més àgil mitjançant una nota al peu.

3.9. Les notes al peu aniran en cos 8. Cal reduir-les al que sigui estrictament necessari.

3.10. Els articles poden contenir dues menes d’il·lustracions: figures (única denominació genèrica que inclourà mapes, gràfics, croquis, fotos...) i taules, unes i altres amb la seva pròpia numeració, aràbiga i correlativa. El respectiu títol (breu i clar) s’inserirà en el text, no pas dins la pròpia figura o taula. La font i/o autoria s’indicarà al peu de la il·lustració. El títol precedeix la il·lustració i la font la segueix. Aquests dos elements serviran també per indicar la ubicació idònia de la il·lustració encara que aquesta sigui presentada en arxiu a part.

Altres normes referides a les il·lustracions són les següents. a) El text ha de fer referència explícita a totes les figures i taules que s’hi incloguin, encara que sigui entre parèntesis: (fig. 1). b) Les taules i esquemes han de ser editables (no imatges) i no han d’emprar colors de fons. Els mapes i gràfics s’adjuntaran en arxiu a part en un suport informàtic que permeti fer-hi retocs en la tipografia, la posició i dimensió d’elements com la llegenda, etc. c) Les fotografies i altres imatges han de tenir qualitat, amb una resolució mínima de 200 DPI (punts/píxels per polzada). El Consell de Redacció pot recomanar la retirada de les imatges que no compleixin aquests requisits i consideri prescindibles. d) Treballs de la Societat Catalana de Geografia es publica alhora en blanc i negre (en paper) i color (pdf ). Convé aprofitar la potencialitat expressiva del color particularment per a fotografies i mapes, encara que en la reproducció tradicional pugui no ser el format idoni. e) L’elaboració pròpia s’indicarà com a autoria quan hi pugui haver confusió amb la font; quan sigui obvi que la il·lustració és part de les aportacions originals dels signants de l’article simplement no s’indicarà res. f ) La llegenda de les figures ha de ser ben llegible tenint en compte les dimensions de la revista en paper.

–251–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 249-254 Informació per als autors i autores

g) Els mapes originals han de dur escala gràfica (mai numèrica) i han d’incloure el símbol de nord (o bé indicació de xarxa geogràfica o de coordenades) si el territori representat no és prou conegut per al lector habitual. h) Les imatges i altres il·lustracions que ho requereixen hauran de comptar amb els oportuns drets de reproducció, gestionats pels autors dels treballs. i) Les taules duran les línies verticals invisibles.

3.11. Els possibles annexos aniran situats al final de l’article amb cos de lletra 11.

3.12. La bibliografia (ordenada alfabèticament i cronològica) anirà amb cos de lletra 10. Els cognoms van en versaletes (no pas en majúscules). Les pautes per a la bibliografia són les següents: a) Per als llibres Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). Títol del llibre.

Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció) [any de la primera edició].

Daveau, Suzanne; Orlando Ribeiro (1973). La zone intertropicale humide.

París: Armand Colin (Collection U). b) Per a les parts de llibres Cognom, Nom sencer (any). “Títol de la part del llibre”, dins: Nom Cognom, Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció), p., números de les pàgines en què apareix aquesta part.

Bianchetti, Alma (1987). “L’editoria geografica: le riviste”, dins: Giacomo Corna Pellegrini [ed.], Aspetti e problemi della geografia. Milà: Marzorati, vol. 2, p. 273-317. c) Per als articles Cognom, Nom sense abreujar (any). “Títol de l’article”. Títol de la revista [Lloc d’edició], número del volum, número de l’exemplar, números de les pàgines en què apareix aquest article.

Hägerstrand, Torsten (1982). “Diorama, path and project”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geographie [Amsterdam], vol. LXXIII, núm.

6, p. 332-339. d) Al final d’una cita bibliogràfica es pot incloure també l’adreça electrònica on es pugui trobar el document. e) Per a les cites de documents que només es troben a Internet, s’imitarà, tant com sigui possible, el format de les cites bibliogràfiques. Si més no inclouran un nom d’autor (persona o institució) que permeti la citació abreujada en el text de l’article, encara que no s’hi pugui aportar l’any d’edició. També s’inclourà el títol o bé es farà una descripció sintètica del contingut.

SCG. Crèdits de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. http://scg.iec.cat/Scg8/Scg81/S811.htm (consultat 01/01/2011).

–252–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 249-254 Informació per als autors i autores

En aquest cas, la citació dins el text seria: (SCG. Crèdits...). Opcionalment les cites de documents electrònics poden donar lloc a nota al peu.

De les informacions indicades als models anteriors es poden obviar aquelles parts que figuren: entre parèntesi (excepte l’any), entre claudàtors (excepte l’abreviatura ed., única emprada per a tot tipus de coordinació) així com el número d’edició. També es poden emprar claudàtors per indicar dades insegures o que no figuren en el document.

L’autoria repetida en obres consecutives de la relació bibliogràfica serà substituïda per un guió llarg ( – ). En cas d’obres d’una mateixa autoria i any, es distingiran mitjançant lletres darrere la data (1982a, 1982b) per tal de facilitarne la citació.

4. Altres seccions de la revista 4.1. La secció Notes i documentació acull originals de perfil molt divers; entre d’altres: entrevistes, notes biogràfiques, edició de documents inèdits, estats de la qüestió, reculls bibliogràfics, recerques d’un abast limitat, articles breus, cròniques d’esdeveniments aliens a la SCG, opinió, recull d’informació estadística o d’altra mena. Els autors i les autores poden suggerir la publicació dels seus treballs dins aquesta secció; el Consell de Redacció, d’acord amb l’avaluació externa, també pot considerar més escaient la publicació d’un treball en aquest apartat o bé en el d’articles. Els treballs presentats explícitament a aquesta secció seran avaluats ordinàriament pel Consell de Redacció. Els treballs publicats a Notes i documentació han de seguir els criteris generals, però han de tenir un màxim de 40.000 caràcters sense espais (incloses notes i bibliografia) i no poden superar les 25 pàgines, comptant-hi les il·lustracions. La inclusió o no de resums resta a criteri de l’autoria.

4.2. La secció Ressenyes és oberta a comentaris de llibres geogràfics publicats darrerament i en qualsevol llengua. Les ressenyes han de tenir una extensió màxima de 15.000 caràcters sense espais. Opcionalment s’hi pot afegir bibliografia.

4.3. La secció Conferències recull textos que han estat objecte d’una presentació pública a la SCG. Formalment respondran a les característiques dels articles.

5. Procés editorial 5.1. Recepció d’articles. El Consell Editorial acusarà als autors la recepció dels articles que li arribin i posteriorment informarà de l’acceptació o el rebuig de publicació. La recepció de l’article no comporta necessàriament la seva acceptació.

5.2. Revisió interna d’articles. El Consell Editorial valorarà si el treball pot ser publicat atenent a la qualitat i interès aparent de l’article en funció dels criteris –253–

Treballs de la SCG, 74, 2012, 249-254 Informació per als autors i autores

editorials de la revista, així com al compliment dels requisits de presentació formal.

5.3. Avaluació externa d’articles. Treballs de la Societat Catalana de Geografia es regeix pel sistema d’avaluació externa i anònima dels articles. El Consell enviarà a avaluació els treballs que consideri aptes per a la secció d’articles. La relació d’avaluadors es publica periòdicament.

5.4. El Consell Editorial de la revista es reserva els drets de: a) Acceptar o rebutjar els articles presentats a partir dels informes externs b) Ubicar un treball a la secció de ‘Notes i documentació’ c) Esmenar lleument els treballs per tal d’adequar-los als criteris i normes de la revista d) Demanar a l’autoria que escurci un text o que faci determinades modificacions.

5.5. Els factors en què es fonamenta la decisió sobre l’acceptació o rebuig dels treballs per part dels editors de la revista són els següents: a) Originalitat b) Actualitat, oportunitat i novetat c) Rellevància: aplicabilitat dels resultats per a la resolució de problemes geogràfics concrets d) Significació per a l’avenç del coneixement científic geogràfic e) Fiabilitat i validesa científica: qualitat metodològica contrastada f) Presentació: bona redacció, organització (coherència lògica) i qualitat gràfica.

5.6. Una vegada finalitzat el procés d’avaluació s’enviarà a l’autoria principal (el remitent o bé el primer dels signants) la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del treball. A partir de l’acceptació de l’article, l’autor/a podrà demanar a l’editor una certificació que es troba en curs de publicació.

5.7. En el procés de composició o maquetat, l’autoria rebrà un pdf del seu article per tal de fer-hi una sola revisió.

5.8. Un cop publicada, l’autoria rebrà un exemplar de la revista. Si entre els autors d’un treball hi ha un membre de la SCG se’n podran demanar fins a 5 exemplars.

–254–

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

Articles Les jeux temporels dans les projets de territoires: les exemples des pays du Libournais et du Périgord noir (Aquitaine) Quéva, Christophe

L’eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense marc administratiu Castañer, Margarida; Jaume Feliu

Dinàmiques transfrontereres i protecció d’espais en territoris de muntanya desestructurats. La Terreta (Ribagorça) com a cas d’estudi Sancho-Reinoso, Alexis; Joan Tort-Donada

La cooperació territorial transpirinenca en el context de l’Arc Mediterrani Durà i Guimerà, Antoni

Le regard de Franz Schrader à l’origine de la patrimonialisation du Haut-Aragon Sevilla, Juan

Ideologia i geopolítica en la configuració del sistema de transports transpirinenc (1982-2011) Giménez-Capdevila, Rafael

NOTES I DOCUMENTACIÓ

Les vegueries: interessos locals i territori en la creació d’aquests nous ens a Catalunya Oliveras i Samitier, Josep

74

Ressenyes

desembre 2012

Crònica de la SCG

Treballs de la Societat Catalana de Geografia núm. 74 - desembre 2012

Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant per l’autoafirmació regional. A propòsit de la crisi de la sequera del 2008 a Barcelona i els transvasaments Aldomà-Buixadé, Ignasi

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital)