Un conte, un jardí, una pintura. by INSTITUTO DE CIENCIAS DEL GRAFISMO

UN CONTE, UN JARDÍ, UNA PINTURA TRES DONES QUE VAN TRENCAR ESQUEMES A LA SEVA ÈPOCA

FLOREN SOLÀ BASAS Premi Dr. Emili Mira i López 2013

1. - Katherine Mansfield, pseudĂ˛nim de Kathleen Beauchamp.

2- Victoria Mary Sackville-West .Li deien Vita.

3. - Dora De Houghton Carrington coneguda com CARRINGTON 2

UN CONTE, UN JARDÍ, UNA PINTURA. DÓNES QUE VAN TRENCAR TOTS ELS ESQUEMES DE LA SEVA ÈPOCA.

SEMBLANÇA GRAFOPSICOLÒGICA DE TRES DONES

EXCEPCIONALS

PER

SEVA

INTEL.LIGÈNCIA I TALENT.

Katherine,

Carrington,

Vita.

INDEX

PROLEG I AGRAÏMENTS .......................................................................................... 5 RESUM .......................................................................................................................... 7 ABSTRACT ................................................................................................................... 8 PRIMERA PART ELS INTEL·LECTUALS DEL SEGLE XX. EL CERCLE DE BLOOMSBURY ...

KATHERINE MANSFIELD. BIOGRAFIA..............................................................

LA RELACIÓ ENTRE KATHERINE MANSFIELD I VIRGINIA WOOLF...........

VITA SACKVILLE-WEST.BIOGRAFIA.................................................................

VITA LA JARDINERA DE BLOOMSBURY: GÈNERE, LITERATURA I DIPLOMÀCIA............................................................................................................. 23 LA RELACIÓ ENTRE VITA I VIRGINIA WOOLF................................................. 25 DORA DE HOUGHTON CARRINGTON................................................................. 27 SIMPLEMENT “CARRINGTON”…………………………………………………. 29

SEGONA PART METODOLOGIA …………………………………………………………………… 31 KATHERINE MANSFIELD. ANALISI GRAFOPSICOLÒGIC….……………… 32 VITA SACKVILLE-WEST. ANALISI GRAFOPSICOLÒGIC……………………

DORA CARRINGTON.ANALISI GRAFOPSICOLÒGIC………………………...

CONCLUSIONS……………………………………………………………………. 84 BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFIA I REFERÈNCIES……………………………… 86 ANNEXOS…………………………………………………………………………..

PRÒLEG

Va ser curiós com al finalitzar la meva llicenciatura, tot buscant un màster per a completar la meva formació, vaig anar a parar a una web de la Universitat Autònoma i no vaig trigar massa a decidir-me. Vaig matricular-me en la Diplomatura de Postgrau de Peritatge Grafopsicològic: Grafoanàlisis, grafopatologia i tests projectius-gràfics. En aquest postgrau vaig aprendre les tècniques del grafoanálisis, vaig conèixer les bases, els principis i les Escoles de la Grafologia científica. Vaig aprendre i em va apassionar, la interpretació grafopsicològica i les teories de l’aplicació grafopsicològica de la Personalitat. Vaig estudiar dins l’àrea de la Grafopatologia, els signes i combinacions gràfiques que reflectien algun tipus de patologia. Vaig tenir l’oportunitat de poder aprofundir i estudiar les tècniques projectives gràfiques, des una vessant diferent a la que havia vist a la llicenciatura de Psicologia. Durant aquest any, ja es van sembrar les primeres llavors que em van permetre endinsar-me en el meravellós món de la Grafologia i em vaig matricular en la segona diplomatura de postgrau: Grafopsicòleg en orientació familiar i professional, on vaig ampliar els meus coneixements dins els estudis de la Grafopsicologia educativa, familiar i Recursos Humans. Van ser dos anys intensos i molt gratificants on vaig aprendre i adquirir una competència pràctica i científica en diferents àmbits de la grafologia aplicada. Aquests dos postgraus m’han permès arribar fins aquí i exposar el present treball. I, si m’ho permeteu, m’agradaria exposar els motius del perquè d’aquest treball i no un altre que potser podria tenir més relació amb la meva feina de psicòloga, com ara les tècniques projectives-gràfiques o l’estudi de patologies físiques o psíquiques reflectides en els grafismes, o bé l’aplicació pràctica del DSM en grafoanálisis. El present treball neix d’una antiga curiositat que sempre m’ha acompanyat per les històries, i més concretament per les històries d’heroïnes, dones que van destacar en cièn5

cia o art, o que van lluitar pels seus ideals en èpoques adverses. Podria haver presentat un biografia a través de l’anàlisi grafopsicològic de l’escriptura de moltíssimes dones que han destacat al llarg de la història, però he hagut de triar i no he volgut anar massa enrere per la dificultat que suposa aconseguir el material necessari. El treball no pretén ser exhaustiu, ni descobrir noves dades que no hagin aparegut en les biografies. Aquest treball és molt més humil en aquest aspecte, però alhora és ambiciós com a repte personal. Realitzar aquests estudis m’ha suposat obrir les portes a un nou coneixement en el que tot just, estic a l’inici i que continuaré llegint, aprenent, estudiant i aplicant els coneixements a diferents àrees de la meva vida. Una bona manera de aplicar el que he aprés fins ara, és fer un estudi comparatiu dels trets grafològics de tres d’aquestes dones –per mi, heroïnes- i dels apunts biogràfics que ens han deixat, i buscar aquests paral·lelismes o divergències que puguem trobar i, finalment treure’n alguna conclusió. Les meves tres heroïnes són: La preferida dels Déus, Katherine Mansfield. La jardinera de Bloomsbury, Vita Sackville-West i La passió estèril, Dora Carrington.

AGRAÏMENTS Voldria agrair als Directors/Professors D. Francisco Viñals Carrera i Da. Mariluz Puente Balsells per les seves ensenyances, els seus savis consells i la seva inestimable ajuda i orientació. Molt especialment a la Professora Mariluz Puente perquè va ser en un dia fred d’hivern que em va fer una trucada i em va animar a matricular-me al màster. Agrair als professors dels Postgraus que tant magistralment van compartir els seus coneixements i van saber transmetre’ns als alumnes la passió per la Grafologia. Als companys perquè em van ajudar i em van facilitar els apunts de classe quan no vaig poder-hi assistir. A la meva família que han tingut una paciència infinita, llegint cada nova pàgina que feia i donant-me el seu parer. Animant-me quan les forces em flaquejaven i dient-me que era la millor mare del món. Al Jordi, el quart dels meus fills, que sense ell aquest treball no hagués tingut Abstract. 6

RESUM

Aquest treball està estructurat en tres parts. A la primera part situo breument l’època i tot seguit faig una aproximació biogràfica de les tres protagonistes i que en diferents parts del treball vaig posant-les-hi diferents qualificatius, però que introdueixo com a dones excepcionals per la seva intel·ligència i talent i que van trencar tots els esquemes de la seva època. Son les responsables del títol, ja que Katherine Mansfield escrivia relats curts, contes a l’estil de Chéjov. Vita Sackville-West, aristòcrata també era escriptora, poeta, novel·lista, i *biògrafa, va escriure nombrosos llibres de jardineria i va dissenyar i realitzar els famosos jardins de Sissinghurst Castle a Kent. La pintora Dora Carrington, ja va destacar molt jove en la pintura guanyant nombrosos premis i entrant ben aviat als cercles de joves artistes. La segona part del treball explico i detallo les mostres grafològiques que serveixen de cos d’escriptura i realitzo l’anàlisi grafopsicològic de cadascuna La tercera i última part és a mode de conclusió de l’estudi històric-biogràfic corroborant els perfils de personalitat i caràcter d’aquestes figures històriques així com la cultura a partir dels manuscrits i signatures i de l’època en que estan immerses. En aquesta última part també he inclòs fotografies de pintures, dels jardins, d’objectes i manuscrits, que ens situaran a l’època i ens permetran un millor coneixement.

ABSTRACT

This project has been developed into three parts. in the first part, I place the period followed by a biographical approach to the three main characters. I often qualify them throughout this work even though I introduce them as outstanding women by their talent and intelligence who broke their age moulds. They are the reason for the title because Katherine Mansfield wrote short stories, tales in a ChĂŠjov style. Vita Sackville-West belonged to the aristocracy and she worked as a writer, poetess, novelist and biographer. She wrote a lot of gardening books and she also designed and created the famous Sissinghurst Castle gardens located in Kent. The painter Dora Carrington was a successful artist who won a large number of awards and came in young artists circles quickly. Secondly I explain and giving a detailed graphological samples which are used as a handwringing part in order to make the graphology psychological analysis of each one. The third and last part is to conclude the historical and biographical study confirming the personality profiles of these historical leading figures and the culture through manuscripts, signatures and the period which are set. I have also included some pictures of paintings, gardens, objects and manuscripts which place us in that age to get a better knowledge 8

PRIMERA PART

ELS INTEL·LECTUALS DEL SEGLE XX: EL CERCLE DE BLOOMSBURY

El segle XX s’inicia amb l’anomenat modernisme, el qual arreplega a Londres a un grup d’escriptors que experimenten amb diferents tècniques narratives. També va ser en aquesta època, dins el context de l’anomenada època victoriana, en la que es defensava la passivitat humana i les tradicions més enquistades, on es van aixecar les veus dels intel·lectuals amenaçant tot aquest ordre social. En aquesta conjuntura es va formar el grup BLOOMSBURY a Londres, que va ser l’avantguarda de la renovació de formes i conceptes de la literatura anglesa. Va ser aquella generació de Bloomsbury la que va desenvolupar les noves tècniques narratives que anaven des dels monòlegs interiors fins a la manipulació del temps. El moviment Bloomsbury va reduir a cendres la tradicional narrativa de linealitat cronològica. BLOOMSBURY ha quedat com la paraula encunyada per a referir-se a aquells que des una determinada disciplina com la filosofia, la literatura, la pintura, la ciència o la crít ica, van influir en la manera de pensar dels seus contemporanis, apartant-se de la generalitat i mirant amb ulls crítics la realitat. El grup es va formar al voltant de la família Woolf a l’any 1907 i va agafar el nom del barri londinenc. Tots els membres provenien dels mateixos cercles socials, educats en bones escoles com Cambridge, pertanyents a les classes altes, posseïdors de ments privilegiades, brillants i destacades. Es reunien per reflexionar sobre l’existència i la societat. Compartien també, experiències personals i acadèmiques i tenien un clar rebuig per la moralitat victoriana i per la religió. Eren humanistes il·lustrats, que basaven la seva vida i creences en la llibertat de criteri i la independència individual. Alguns representants del grup van ser l’escriptor Geralt Brenan, l’editor i escriptor Leonard Sidney Woolf, el filòsof, escriptor i matemà9

tic Bertrand Russell, el filòsof, enginyer i lingüista austríac Ludwig Wittgenstein, , el crític d’art Roger Fry, tot un coneixedor de les manifestacions artístiques i que va ser el primer a utilitzar el terme postimpressionisme per a referir-se a les corrents artístiques que van encapçalar els pintors Paul Cézanne, Paul Gauguin y Vicent Van Gogh. L’economista John Maynard Keynes, l’escriptor Eduard Morgan Foster, autor de la famosa novel·la “Passatge a la Índia”, l’escriptora Katherine Mansfield, el periodista, crític i editor Desmond Mc Carthy, la pintora Dora Carrington, l’escriptor i biògraf Lytton Strachey, la pintora impressionista Vanessa Bell, entre altres.

1. Alguns membres del grup: Ottolline Morrell,

Vista del barri londinense de Bloomsbury

Maria Nys, la dona d’Aldous Huxley, Lytton Strachey, Duncan Gran i Vanesa Bell.

Menció especial van tenir les dónes, que des del punt de vista cultural havien estat trad icionalment en desavantatge durant segles, ja que la seva intel·ligència i valentia podia fer trontollar els fonaments de les societats patriarcals i, era, per tant, la renúncia i la dedicació servicial, la base de l’educació que se li donava al sexe femení, emmarcant-se dins uns límits ben establerts, on la capitulació i submissió suposaven un alt cost. Així ens trobem en aquesta època dones intel·lectuals, avantguardistes i trencadores, que es rebel·len i aixequen la seva veu, des de la seva posició social, a través de la literatura, l’escultura i la pintura. Però que al mateix temps van pagar un alt preu al trontollar la seva individualitat, sentiments i necessitat d’independència. La societat poc inclinada a un reconeixement, utilitzava de manera subtil i velada, la recriminació i la pressió social per fer-les desistir. Així veiem casos de suïcidi, reclusió psiquiàtrica, menyspreu i ostracisme que va acompanyar a aquestes dones pioneres en el feminisme. En aquest treball he triat tres dones per, a través de les seves cartes manuscrites fer una semblança grafopsicològica. Però primer coneguem les seves biografies i les seves apassionants històries. BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA http://www.grafologiamorettiana.it/sociologia/grandi/plath_claudel_woolf/bibliografiahttp://es.noticias.yahoo.com/blogs/cuadernohistorias/el-selecto-y-bromista-grupo-intelectual-del-c%C3%ADrculo-145745801.html http://trianarts.com/mujeres-pintoras-vanessa-bell-y-el-circulo-de-bloomsbu

KATHERINE MANSFIELD. BIOGRAFIA

(Wellington, 1888 – Fontainebleau, 1923) Tal i com he apuntat des de l’inici d’aquest treball, la rebel·lia femenina ha estat una constant del segle XX. Activistes socials, escriptores, sociòlogues i artistes van fer el crit d’alarma i van moure consciències cap els conceptes de llibertat i emancipació. L’últim reducte oprimit que es va fer sentir, va ser el de les esposes relegades a un paper secundari i es van declarar

estat

d’insubordinació.

Katherine

Mansfield, va ser una d’aquestes dones. K.M. (Katherine Mansfield) neix el 14 d’octubre de 1888 a Nova Zelanda, de nom Kathleen Beauchamp, tercera dels cinc fills que van tenir Harold Beauchamp, comerciant i banquer i Annie Dyer. K.M. era pàl·lida, i morena, innocent i decadent, en un principi massa grassa i després massa prima. “Era sexualment ambigua, amb un marit i una esposa i amants d’ambdós sexes. Durant la seva vida no va agradar ni com persona ni com escriptora, però va ser reverenciada per les dues coses”. 1 Al 1903, K.M. es trasllada a Anglaterra amb les seves germanes per cursar estudis al Queen’s College, un col·legi que fomentava el pensament de la dona. Va agafar el cognom de la seva àvia i va canviar el seu nom pel de Katherine Mansfield que li donava un caràcter més britànic i, sota aquest pseudònim, comença a signar els primers relats curts. És en aquest col·legi que coneix a la seva fidel amiga i confident Ida Baker. Un cop que va acabar els estudis torna a Nova Zelanda amb les seves germanes, però es mostra totalment disconforme amb aquesta decisió de la seva família, explicant als seus pares que Londres recrea les condicions necessàries pel seu desenvolupament intel·lectual. A Londres Katherine Mansfield era part d’una nova fornada de la literatura anglesa, amb T.S. Elliot, James Joyce i Virginia Woolf. Aviat es va associar amb el brillant grup d’escriptors que van fer del Londres de l’època el centre del món literari. 1

2.Extret de “Katherine Mansfield. Una vida secrets” Tomalin, Claire. CIRCE. 1990. Pp.14.

La literatura de K.M. es produeix, tal com és, gràcies a la combinació de dos fets biogràfics: la seva infantesa a Nova Zelanda que aportà a la seva narrativa les arrels d’on va néixer, els records, la gent, els llocs i fins i tot, la parla col·loquial del país d’origen. I d’altra banda, haver viscut a França i Anglaterra, li va donar les relacions literàries i el marc sociocultural necessari per desenvolupar la seva obra. Les seves històries van ser les primeres escrites en anglès en el gènere de conte sense una trama convencional. Suplantant els arguments estrictament estructurats dels seus predecessors: Edgar Allen Poe, Rudyard Kipling, H. G. Wells. Mansfield es va concentrar en un moment, una crisi o un punt d’inflexió, en lloc d’una seqüència d’esdeveniments. La rama és secundària a l’estat d’ànim i els personatges. Les històries conten coses simples, d’una casa de nines o d’una assistenta, per exemple. Les seves imatges, sovint extretes de la natura, les flores, el vent, els colors, estableixen unes bases amb què els lectors es poden identificar fàcilment. Els temes són també universals: l’aïllament humà, el qüestionament dels rols tradicionals d’homes i dones en la societat, el conflicte entre l’amor i la desil·lusió, l’idealisme i la realitat, la bellesa i la lletjor, l’alegria i el sofriment. La narració obliqua inclou l’ús del simbolisme fent al·lusió a les capes ocultes de significat. La suggestió i la implicació reemplacen els detalls. 2 Al 19083 K.M. amb 20 anys, s’enamora del violinista Garbet Trowell i quan acabà l’afer, es casa amb el professor de cant George C. Bowden amb qui ni tan sols passa la primera nit de noces. Un casament de conveniència, sens dubte, pel fet que ella estava embarassada. La seva mare se l’emporta a Alemanya per tal d’ocultar aquest fet. Quan la seva mare se’n torna i la deixa sola, Katherine se’n va a una pensió on perd el fill que esperava. Aquests fets l’inspiraran més endavant a escriure “En una pensió alemanya” al 1911, primer llibre que publica i que recopila una sèrie de contes escrits per la revista “New Age”. Va conèixer i va ser amant de l’intel·lectual polonès Floryan Sobiernowsky, que la introdueix en la lectura de l’obra de Chéjov, però també li contagia la malaltia gonorrea que la va convertir en una malalta crònica de pleuritis tota 2

Font: Enciclopedia.cat/Katherine Mansfield Birthplace Society. És l’època on els fonaments victorians s’ensorren. Bertrand Russell va ser el primer militant que es va presentar al sufragi pel vot femení. L’art s’havia alineat atacant el matrimoni burgès i patriarcal. En el teatre es criticaven els valors de les classes referents i les seves idees en relació a les dones. Apareixien noves revistes dirigides i escrites per homes i dones amb idees avançades. 3

la seva vida. Ja a Londres va conèixer a John Middleton Murry i se’n van anar a viure junts. Middleton dirigeix la revista The Rhythm on K.M. publica els seus contes. És l’etapa més productiva de la seva vida. Escriu incessantment, porta els seus relats a totes les revistes i a tots els racons literaris. Quan publica “La festa al jardí” sembla que ha arribat a la plenitud de les seves forces creatives. El llibre l’escriu a Suïssa on ha anat per curar-se de la seva malaltia fatal. Virgínia Woolf la distingeix amb la seva amistat i admiració. Freqüenta el Grup de Bloomsbury, però la seva salut es va debilitant dia a dia. Ara té, a més, tuberculosi i terribles dolors artrítics. El seu caràcter s’endureix i la seva producció literària disminueix. Escriu al seu diari: “ La paràlisi agafada com a idea. Agradable argument. Malaltia de l’espina dorsal. Conseqüències d’una commoció. El cor es para. Algun horror obscur. Morir abans del divendres. Quedar impossibilitada, sense poder parlar, la cara completament desfigurada...Voldria advertir tranquil·lament que aquest dolor físic a penes és suportable...” 4 Al 1922 escriu “Una tassa de te”, “Traient el vel” i “La mosca”, on retrata el seu pare. A causa del continu empitjorament de la seva salut, busca contínuament una cura miraculosa i es trasllada a Fontainebleau, a França per internar-se al Institut Gurdjieff, on els tractaments contemplaven el desenvolupament harmoniós de l’home a base de cures naturals, homeòpates i disciplina física i mental. Però quan Katherine va arribar i Gurdjieff la va veure, li va oferir de quedar-se dues setmanes, cosa que evidencia que ell va veure i intuir que estava davant d’una dona que s’estava morint i no es tractava d’oferir-li una curació. El 9 de gener de 1923 el marit de Katherine va arribar a l’institut i la va trobar molt pàl·lida. Van parlar i al vespre al voltant de les déu Katherine va dir que se n’anava al llit. El seu dormitori es trobava al primer pis, quan pujava les escales va començar a tossir i de cop li va començar a brotar sang per la boca. Va dir: Crec que em moro. El seu marit la va posar al llit i va anar a buscar el metge, als pocs minuts Katherine havia mort, tenia 34 anys.

Mansfield, K. Diari 1978 Barcelona Ed. El Cotal Pàg. 106-107

LA RELACIÓ ENTRE KATHERINE MANSFIELD I VIRGINA WOOLF

La justificació d’aquest capítol es basa en la interconnexió que van tenir les tres protagonistes d’aquest treball. Tot i que sembla que Katherine Mansfield no va coincidir amb Vita Sackville-West, si que ho va fer amb Virginia Woolf i, Virgínia, va ser un nexe entre les dues, ja que va tenir relació tant amb Vita com amb Katherine. Va ser a través de l’amistat amb Lady Ottoline una mecenes, musa i benefactora de les arts, que Katherine va entrar en el cercle d’amistats a Garsignton freqüentant el Grup Bloomsbury, entre ells l’anomenaven “l’Arca” i s’hi trobaven Bertrand Russell, Lytton, Brett, Carrington i Katherine va començar a ser popular en el cercle. Amb el matrimoni Woolf van tenir un primer sopar per aquesta època que va passar sense pena ni gloria. Russell deia de Katherine que la seva conversa “era meravellosa, molt millor que la seva literatura, en especial quan parlava d’allò que escrivia, però quan es referia a la gent era envejosa, ombria i plena d’una penetració alarmant.”5 També Carrington preferia la seva conversa als seus escrits, més endavant va parlar d’ella com ”una dona extraordinària, aguda i animosa, en bona part, una aventurera i amb una llengua com la de la dona d’un peixater de Wapping” Tots els membres del grup Bloomsbury van rebre invitació per Nadal de Lady Ottoline i van passar les festes a Garsignton: Lytton, Russell, Aldous Huxley, Clive Bell, Katherine, Carrington, on els llaços d’amistat es van estrènyer. L’any sobre (1917) Katherine va publicar la “Àloe” que va córrer paral·lela a la seva amistat amb Virgínia Woolf. L’aproximació d’aquestes dues dones inestables, delicades i extraordinàries va ser mútuament vacil·lant. Virginia des del 1908 ja s’estava donant a conèixer com una escriptora. En els cercles de Bloomsbury durant algun temps va estar eclipsada per la seva germana Vanessa. Al 1909 va refusar proposicions matrimonials d’entre elles de Lytton 5

Tomalin, C. Katherine Mansfield. Una vida secreta. 1987. Ed Circe. Pags.186 i ss.

Strachey que després va viure com a parella atípica amb la Dora Carrington (ell era homosexual i ella se’n va enamorar). Virgínia Woolf no va acceptar les propostes de matrimoni i al poc temps va patir un col·lapse mental que va haver de requerir tractament psiquiàtric. Ja recuperada va trobar i llogar una casa a la costa de Sussex però passava molt temps a Londres mantenint el seu cercle d’amistats. Quan va decidir-se a casar-se ho va fer dins el seu grup d’amistats, va ser amb Leonard Woolf, que es dedicava a la literatura i a la política i va decidir de fer-se càrrec sempre més de la salut mental de la seva dona. Virgínia estimava moltíssim al seu marit, però es sentia inadequada dins el matrimoni en el paper de la seva dona. La seva salut mental estava molt compromesa però va acabar la seva novel.la al març de 1913. A finals d’aquest any va intentar suïcidar-se i va haver de ser internada. Els metges van aconsellar-li no tenir fills, cosa que li va donar una imatge de sí mateixa de dona incomplerta. El llibre “Voyage Out” que va escriure, el va publicar l’editorial del seu germanastre. Virgínia va acusar-lo, en les seves memòries, d’abusos sexuals en la infantesa. Va patir una altra recaiguda de la seva malaltia (possiblement es tractava de trastorn bipolar) amb al·lucinacions, refusant menjar i refusant al seu marit. Es va normalitzar relativament a l’any següent, al 1916. Sota la cura i atencions del seu marit, va tornar a escriure, cuidada i vigilada en tot moment. A Richmond on passaven temporades, van obrir una editorial i van buscar diferents autors per publicar les seves obres. Katherine en va ser una. Virgínia deia d’ella que era “vulgar i dura” en les seves maneres “desagradable però vigorosa i molt poc escrupolosa.”6 Malgrat aquesta dura descripció, la va visitar i li va demanar algun relat convidant-la a sopar. A la vetllada va ser on Katherine li va explicar històries del seu passat i, Katherine que era una gran narradora, la va deixar impressionada. Virginia li va dir a la seva germana: “Sembla com si s’hagués embolicat la manta al cap des dels 17 anys, cosa que resulta interessant; també penso que té millors idees sobre l’escriptura que la majoria. És un personatge curiós.”7Van publicar “Àloe” canviant el nom pel de “Preludi”. Els Woolf estaven entusiasmats amb l’obra. Per aquesta època Katherine va patir un fort brot de reumatisme. Va passar un cap de setmana a Astreham passejant per les maresmes amb Virginia Woolf i observant la natura tot parlant de literatura. Katherine va escriure una sentida carta d’agraïment, en la què alabava l’ultima narració de Virgínia i deia que les dues tenien objectius similars com a escriptores. Es van fer amigues, Leo6

Virginia Woolf a Vanessa Bell, 11 de febrero de 1917, The Letters of Virginia Woolf: 1912-22, Nicolson, vol. II p.144. 7 Tomalin C. Katherine Mansfield. Ed. Circe 1990. Pag.191.

nard aprovava aquesta amistat. La falta de resistència de Katherine per escriure novel·les llargues li estimulava altres virtuts indispensable en les narracions curtes, com la rapidesa, l’economia i la claredat, convertint-se en la seva marca, que va ser imitada posteriorment per altres escriptors. Katherine va patir “pleuresia seca” a finals d’aquest any, que la va obligar a tornar a viatjar a França i li va alterar el caràcter i l’humor. Leonard Woolf la va descriure així: Crec que era de natural alegre, cínica, amoral , irreverent, aguda. Quan la vam conèixer per primera vegada, era extraordinàriament divertida. No crec que ningú m’hagi fet riure tant com ella. En aquells dies s’assentava molt dreta a la punta de la cadira o del sofà i explicava llargament una mena de saga de les seves experiències com actriu o cóm i perquè Koteliansky bordava com un gos en l’habitació a l’últim pis d’un edifici en Southampton Row. No hi havia ni l’ombra d’un centelleig de somriure en la seva cara de màscara i el més extraordinàriament divertit de la història augmentava amb ràfegues de la seva adusta agudesa. Crec que d’alguna manera recòndita Murry va corrompre, pervertir i destruir a Katherine com a persona i com a escriptora. Era una escriptora molt seriosa, però les seves qualitats eren les d’una intensa realista, amb un sentir superb de l’humor irònic i del cinisme fonamental. Es va enredar amb el sentimentalisme de Murry i va escriure contracorrent de la seva pròpia natura. En el fons de la seva ment ella ho sabia, crec, i això l’enfurismava. Per aquesta raó s’enfadava amb freqüència amb Murry. Veure’ls junts, en particular a casa seva a Hampstead, et feia sentir incòmode, perquè Katherine semblava sempre irritada amb Murry...de tant en tant, podia dir sotto voce alguna cosa amarga i mordaç. 8 A l’estiu de 1920, Virginia Woolf visita a Katherine, tenia una salut molt fràgil i havia empitjorat molt. Només es podia traslladar amb cotxe perquè es cansava. Katherine i Virgínia mantenien la amistat però val a dir, que aquesta amistat era més per part de Virgínia que de Katherine, ja què, després d’un primer inici en què es va entusiasmar, posteriorment, Katherine es mostrava esquiva, difícil, voluble i força insensible. En

Leonard Woolf op. Cit., p. 204

canvi, Virgínia li enviava flors i cigarrets. En una altra visita Virgínia Woolf va presentar-se de visita preguntant-se si seria ben rebuda. Virginia va guardar totes les cartes de Katherine, mentre que de Virginia només en van quedar dues. Virginia va aprendre de la manera d’escriure de Katherine i de les seves crítiques i va canviar la seva pròpia línia d’escriptura, prenent-se molt seriosament, la ressenya que li va fer de la seva novel.la ”Night and Day”. Virginia valorava el intercanvi d’idees i la intensitat de la seva comunió fins i tot, quan considerava que la seva amistat es trobava cimentada sobre “arenas movedizas”: “Trobo en Katherine el que no trobo en altres dones intel·ligents, una sensació de facilitat i interès que és, suposo, degut a què l’importa tan sincerament, tot i què de forma diferent de la que m’importa a mi, el nostre valuós art. Encara que Katherine es troba ara en el cor mateix del món professional...No és, i mai ho serà, segons imagino, ni molt menys una escriptora prolífica”.9 Katherine va deixar d’escriure-li a l’hivern de 1919 quan estava a l’estranger i quan va tornar a Anglaterra no li va dir res. Però quan es van trobar de nou, en les visites que Virgínia li va fer a Portland Villas a l’estiu de 1920, la màgia entre les dues va reaparèixer: “Vaig tenir la meva entrevista amb K.M. el divendres. En un principi una ferma i desconcertant formalitat i fredor. Pregunta sobre la casa i demés. Ni plaer ni entusiasme al veure’m. Em va sorprendre pel seu procedir felí: estranya, ben posada, sempre solitària i observadora. I aleshores vam parlar de la solitud i em vaig trobar que ella expressava els meus sentiments com mai els havia sentit expressar. Després d’això vam coincidir i , com sempre, vam parlar amb tanta facilitat com si vuit mesos fossin minuts...”10 Sembla ser que Katherine tenia enveja de Virginia sobre la seva reputació com a escriptora. K.M. estava impressionada amb el grup Bloomsbury i sabia que Virgínia, si volia, podia adoptar un to de superioritat i ensorrar-la social i intel·lectualment. Virginia sabia que K.M. era una aduladora i una mentidera. Immediatament després de la seva mort, Virginia va escriure un llarg passatge en el seu diari que intenta resumir la seva relació: “Fa una setmana que ha mort Katherine i, en quina mesura obeeixo el seu “ no oblidis completament a Katherine” que he llegit en una de les seves antigues cartes? L’estic oblidant ja? És curiós recórrer el procés dels sentiments d’una mateixa. Nelly va dir 9

The diary of Virginia Woolf 1915, 19,18 de febrer de 1919 Bell vol. I p258 The diary of Virginia Woolf1920-1924, mayo 1920, Bell vol. II P. 43

espectacularment, com acostuma ella, durant l’esmorzar, el divendres “Mrs. Murry ha mort!

diu

diari!”

“Davant

d’això

sents...

què?

Una

punxada

d’alleugeriment?...Una rival menys? Seguidament la confusió de sentir tant poc... després, gradualment, buit, desil·lusió; aleshores una depressió que no vaig poder superar durant tot el dia. Quan vaig començar a escriure, em semblava que no tenia sentit ferho. Katherine no ho llegiria. Katherine ja no és la meva rival. Amb més generositat vaig sentir: Però encara que jo pugui fer-ho millor que ella, on és, qui podrà fer el que jo no puc fer! Després, com sempre en mi, impressions visuals anaven i tornaven davant meu: sempre visions de Katherine col·locant-se una garlanda blanca i deixantnos, cridada de lluny, dignificada, escollida. I després senties compassió per ella. I et senties reticent a portar aquella garlanda, que era freda com el gel. Només tenia trenta tres anys. I la podia veure davant meu tan exactament i l’habitació en Portland Villa. M’aixeco. Ella s’aixeca, molt lentament, del seu escriptori. Hi ha allí un vas de llet i un flascó de medicament. També muntanyes de novel·les. Tot molt ordenat, net i d’alguna manera com una casa de nines. Immediatament, o quasi, sortim de la timidesa. Ella estava mig tombada (era estiu) al sofà al costat de la finestra. Tenia la seva mirada de nina japonesa, amb el serrell pentinat llis damunt el front. En ocasions ens miràvem molt resoltament l’una a l’altra, com si haguéssim assolit certa amistat duradora, independentment dels canvis del cos, a través dels ulls. Els seus eren uns bonics ulls, una mica canins, marrons, molt separats, amb una expressió ferma, lenta, forà fidel i trista. El nas afilat i una mica vulgar. Els llavis prims i durs. Portava la faldilla curta i li agradava “tenir línia” va dir. Es veia molt malalta...molt ullerosa i es movia lànguidament, arrossegant-se per l’habitació, com un animal que sofreix. Suposo que he escrit algunes de les coses que vam dir. La majoria dels dies penso que vam arribar a aquesta mena de certesa, parlant de llibres, o millor, del que escrivíem, que vaig pensar que tenia una qualitat duradora al respecte. I aleshores era inescrutable. Li importava jo? A vegades ho deia –em feia un petó- em mirava com si (és això sentiment?) els seus ulls volguessin ser sempre fidels. Em podia prometre no oblidar-me mai, mai. Això va ser el que vam dir al final de la nostra última conversa. Va dir que m’enviaria el seu diari perquè el llegís i m’escriuria sempre. Perquè la nostra amistat era una cosa real, vam dir, mirant-nos de forma força directa. Sempre progressaria, no importava el que passés. El que va passar, suposo, crítiques malintencionades i potser xafarderies. Mai va contestar la meva carta. Però encara sento, d’alguna manera, que la amistat persisteix. Encara hi ha coses sobre l’escriure en les que penso i vull explicar-les-hi a la Katheri18

ne. Si jo hagués estat a París i hagués anat cap a ella, s’hauria posat dempeus i en tres minuts hauríem estat parlant de nou. Només que jo no vaig poder donar aquest pas. L’ambient –Murry i altres –i les petites mentides i males passades, el perpetu jugar i fer broma, o el que fos, va apartar bona part de la substància de l’amistat. Senties massa incertesa. Per tant, ho deixaves passar. Però la veritat és que jo esperava que ens tornaríem a veure l’estiu següent i començar de nou. I jo sentia gelosia del que ella escrivia: l’única escriptura de la que m’he sentit gelosa. Això feia més difícil que l’escrivís; i veia en allò, tal vegada per gelosia, totes les qualitats que em disgustaven d’ella...tinc la sensació de que pensaré en ella a intervals durant tota la vida. Potser tinguérem alguna cosa en comú que no tornarà a trobar mai en ningú...”11 Virginia Woolf va escriure aquest meravellós passatge quan ella també estava malalta, amb febre. Tenia raó al preveure que l’espectre de Katherine la perseguiria. A l’hivern del 1925 passejant per Kenwood amb Leonard i deprimida per Vita Sackville-West, de qui estava enamorada, Virginia va escriure: “tota aquesta part d’Hampstead em recorda a Katherine... aquell dèbil espectre amb ulls fixos, llavis burlescos.” Possiblement el seu descobriment d’amor eròtic per una persona del seu mateix sexe li va provocar reconsiderar els sentiments que havia tingut , en una ocasió, per Katherine, l’ambigüitat sexual de la qual, ella havia mantingut tan a ratlla quan es van conèixer. A l’estiu de 1931 , Virginia, a una resposta de Vita, va escriure el següent resum dels seus sentiments i records de Katherine: “No sempre estàvem unides, però jo em sentia fascinada i ella es mostrava respectuosa, només que em semblava vulgar i ella em considerava pedant; però, les dues ens sentíem atretes a trobar-nos, senzillament per parlar del que escrivíem. Ho fèiem hora rere hora, només aleshores ella es manifestava en una multitud de petites histories i jo sentia gelosia, sens dubte; perquè rebien tantes lloances, però no deixava de llegir-les per aquest motiu, sinó pel seu barat i pronunciat sentimentalisme, que encara era pitjor, crec, perquè tenia, com diries tu, gust i ressonància ...vull dir que podia impregnar-te amb la seva qualitat i si una sentia el perfum barat en aquesta qualitat, feia pudor en el seu nas. Però haig de llegir-la un dia d’aquests. Sempre es va veure perseguida per la mort; i va tenir que passar per estadis que semblarien anys en deu minuts...degut a això també la nostra amistat va arribar a ser irreal. I allà estava Murry a fons, retorçant -se i desbordat en una espècie d’espès oli de motor: els sopars amb ells eren unes exhibici-

Ibid., 16 de gener de 1923, p.p. 225-7

ons d’allò més desagradable, humanament parlant, que hagi vist en la meva vida. Crec que l’agudesa i realitat d’ella... a l’haver tractat amb prostitutes i altres, mentre que jo sempre he sigut respectable...era el que jo volia aleshores. Somnio amb freqüència –ara que és un estrany reflex – com la nostra relació amb una persona sembla que continuï, després de la mort, en somnis i també amb certa rara realitat.”12

El testimoni de Virginia és de suma importància per la seva amistat i perquè era una amiga i contemporània que s’enfrontava amb problemes similars als de Katherine, com la poca salut, la falta de fills, cóm enfocava la seva manera d’escriure i la dedicació i professionalitat. Virginia sense sentimentalisme fa una crítica autèntica quan parla de Katherine, la seva Katherine, difícil i traïdora, carregant amb el seu marit Murry a qui, no obstant estima i del que depèn, totalment abocada a escriure, arrossegant la malaltia, buscant l’aprovació i l’estimació. Dos mesos abans de morir al 1941, Virginia encara recordava a Katherine en el seu diari.

Virginia Woolf a Vita Sackville-West, 8 d’agost de 1931, The Letters of Virginia Woolf L 192631, Nicolson, vol. IV p. 366.

VITA SACKVILLE-WEST. BIOGRAFIA

Knole House en Sevenoaks, Kent, 9 de març de 1892 - 2 de juny de 1962 Victoria Mary Sackville-West, nom complert de Vita Sackville-West, va néixer en una família de l’alta aristocràcia anglesa. Va se l’única filla del tercer Baró de Sackville, Edward Lionel SackvilleWest i Victoria Josefa Dolores Catalina SackvilleWest, cosina germana de Edward Lionel i filla il·legítima del diplomàtic Sir Lionel Sackville-West i una ballarina espanyola Josefa Duran, a la que li deien Pepita. Vita va ser educada a casa, tal i com era costum a l’època, tot i que també va assistir a l’escola. La seva mare, una dona molt dominant, deia que era lletja. Quan tenia onze anys, ja composava poemes i escrivia narracions. En aquesta època va conèixer a Violet Kepple que també seria escriptora. Vita va escriure novel·les, poemes, llibres de viatges i de jardineria. El seu poema “La Terra” va guanyar el premi Hawthornden al 1927. El va tornar a guanyar a l’any 1933 amb Collected Poems, fins ara és l’única persona que l’ha guanyat dues vegades. Va implicar-se en la creació del jardí a Sissinghurst a Kent i que proporciona el paisatge de fons del Castell Sissinghurst. Avui en dia els jardins pertanyen a la National Trust i son considerats com a patrimoni nacional de Anglaterra. Va ser a més, famosa per la seva vida aristocràtica, el seu peculiar i sòlid matrimoni i els seus amors lèsbics. Es va casar al 1913 amb l’escriptor i diplomàtic Harold Nicolson. Un matrimoni de conveniència però alhora de gran solidesa, compenetració, estimació i camaraderia. Com a sortida i seguint la línia del grup Bloomsbury, al que pertanyien tant ella com el seu marit, tots dos van convenir en el seu matrimoni obert i es van donar el consenti21

ment mutu per tenir les seves pròpies relacions sexuals. D’aquesta manera, Harold que era homosexual, tenia les seves relacions i Vita va tenir les seves, podent continuar la seva història amorosa amb Violet que també va accedir a un matrimoni de conveniència amb Denys Trefusis, a qui li va posar la condició de no mantenir relacions sexuals amb ella. Va ser amb la Violet que Vita va descobrir el seu costat més masculí. Aquesta intensa història romàntica va acabar per les fortes pressions que van patir. Tres anys després, un amic li presenta a la famosa escriptora Virgínia Woolf amb la què també va tenir un romanç ple de passió sentimental i literària. Virgínia Woolf rep el primer manuscrit del llibre “Passatgera a Teheran” i escriu: “Es boníssim, no coneixia fins on podia arribar la teva perspicàcia, ni a aquesta Vita múrria, inquietant, espavilada i esquiva”13 En aquest llibre, Vita narra el viatge que va fer en tren, vaixell i automòbil pel centre i sud d’Europa, gran part d’Orient Pròxim i Orient Mig, per anar amb el seu marit que estava destinat a Constantinoble, per la diplomàcia britànica. Virgínia com a llegat d’aquesta història va escriure la novel.la “Orlando” una de les més famoses de l’escriptora el fill de Vita, Nigel Nicolson, al seu llibre “Retrat d’un matrimoni” diu que “és la carta d’amor més llarga i encantadora de la historia de la literatura.” Tot i que van haver-hi altres històries, la relació més sòlida de Vita va ser la que va mantenir amb Harold Nicolson, el seu marit. Vita va morir a l’edat de 70 anys, va ser el 2 de juny de 1962 que la jardinera de Bloomsbury va tancar els seus ulls deixant-nos un gran llegat literari i uns jardins espectaculars. Vita va ser admirada com a dona, va despertar passions i forts sentiments en tots els que la van conèixer, a ningú va deixar indiferent. Va ser admirada i estimada, tan per homes com per dones. Ella va jugar amb la seva forta personalitat, el seu estil de vida inusual i el seu estatus aristocràtic. Va prendre la llibertat que va voler i al mateix temps no va oblidar les seves obligacions i, en mig de tota aquesta agitació personal i social que aixecava, va produir una gran i extensa obra literària. Més d’una dotzena de volums de poesia, va escriure tretze novel·les, les més conegudes van ser “Els eduardians” i “Tota passió apagada” També va escriure obres històriques, biogràfiques, de viatges i de jardineria. El seu nom, però, va sonar fort quan va començar a escriure una columna de

Woolf diary, vol.2 pág. 235.

jardineria per l’observador” l’any 1946. Aquests articles finalment van ser recopilats en varies obres.

VITA LA JARDINERA DE BLOOMSBURY.GÈNERE, LITERATURA, DIPLOMÀCIA.

En aquest apartat intentaré aproximar-me a la literatura i a les normes d’etiqueta a través de la seva obra. D’Aquesta escriptora britànica Vita Sackville-West, casada amb el diplomàtic Harold Nicolson, em centraré als anys 1926 i 1927, on la seva producció va ser més abundant amb un gran nombre de cartes en les que descriu les festes i costums de l’època i on també es troben aquestes descripcions en les seves novel·les i altres documents, amb un estil que la caracteritza ple d’una intel·ligent ironia, on satiritza i opina sobre aquests temes. Vita, pertanyia a l’alta aristocràcia anglesa i els que la coneixien deien que era una dona desafiant, de mirada salvatge que només es podia permetre una dona de l’alta societat britànica de l’època. Vita mostrava la societat a la que pertanyia en novel·les com “Tota passió apagada” o “Historia de família”, hi descriu detalls de protocol, de societat i expressa la seva crítica a través dels personatges. Sobre l’aristocràcia també ens dona a conèixer la seva opinió, en l’obra “Historia de família” que hi trobem molts passatges mordaços que fan referència a la hipocresia , a la repressió de sentiments, al conservadorisme i l’esperit tradicionalista en detriment de la intel·ligència i l’empobriment de la cultura...Vita veia el món, en què vivia, com un univers que només Proust podia imaginar. Darrera de tot un esdeveniment protocol·lari bullien l’enveja, la gelosia, les perve rsions, les crítiques, tot un entramat de conflictes d’interessos. A Vita no li agradaven els diplomàtics, però feia el seu paper per respecte al seu marit. Tradicionalment en aquesta societat eduardina, victoriana i post victoriana, la literatura, així com altres professions, està delimitada pel sexe masculí, les dónes s’hi incorporen com una circumstància accidental. La societat gira en torn a l’home, ell és el protagonista i a la dóna només li està reservada de manera complementaria i amb funcions concretes, però Vita va irrompre amb les seves idees, la seva escriptura mordaç, trencant amb aquest pensament establert. Va marcar una diferència i va introduir noves formes de narrativa, d’expressió i de comunicació. Nous valors liberals i una narrativa atrevida, irreverent, que trencava amb 23

els cànons socials que imperaven en aquella època. Vita en les seves obres i en la seva vida va ser una dona valenta, transgressora, lliure, inquieta, viatgera infatigable, intel·ligent i que es va saltar totes les barreres socials de la seva època. Va viure amb respecte a la classe social, a la diplomàcia i a la aristocràcia. A les normes socials de l’època i a l’ etiqueta i, al mateix temps, va deixar clar quins eren els seus límits de llibertat. Com va expressar Virginia Woolf en la seva obra “Orlando” “Una dona podia ser tant tolerant i lliure pensadora com un home” Vita va gaudir de la vida i ho va plasmar en les seves obres, es va alliberar de les cadenes que la societat posava a les dones i va aixecar la seva veu a través de les seves obres, dins la vida intel·lectual de l’època, sobrepassant el rol que tenia assignat socialment i així poder deixar per la posteritat com eren les coses i com les veia ella, transformant la seva pròpia existència i deixant-ne testimoni. Va ser capaç de transformar la seva existència, es va entregar a les seves passions i ho va transmetre en els seus poemes. La seva ambigüitat sexual va aportar riquesa als seus textos i no va amagar-se’n, sinó que ho va viure obertament, experimentant sentiments i sensacions que no es va prohibir. La mateixa passió que tenia per la literatura també la desplegava en tot el que feia, com la construcció del meravellós jardí de Sissinghurst, ple de l’esplendor de prímules , anemones, tulipes, azalees, lliris...

Jardins Sissinghurst Kent.

LA RELACIÓ ENTRE VITA I VIRGÍNIA WOOLF

Ja abans de conèixer-se personalment, el cunyat de la Virgínia li va dir que Vita Sackville-West havia dit que ella era la millor escriptora d’Anglaterra. I, això ho havia dit ella, Vita, que era una escriptora molt coneguda i de gran èxit i en un moment en què la Virgínia estava baixa anímicament parlant. Virgínia Woolf passava un moment depressiu i estava convençuda que les seves facultats d’escriptora estaven en declivi, per aquest motiu el seu cunyat Clive Bell, va organitzar una trobada, un sopar la nit del 14 de desembre de 1922, per tal que es coneguessin. Virgínia es va sentir captivada tot i que al contrari de Vita, era força reticent a travar ràpides amistats. Leonard Woolf, el marit de la Virginia va dir que Vita “estava en el millor de la vida, era un animal en plenitud de facultats, una preciosa flor perfectament oberta. Era bella, atrevida, aristocràtica, altiva, quasi arrogant.”14 Durant tot el sopar Virgínia va estar observant a la Vita i admirant la seva naturalitat, les seves maneres aristocràtiques, el seu magnetisme i presència sexual que la feia sentir virginal i innocent com una col·legiala. Virgínia va escriure: “És com una bomba, dura, bella, viril.” Virgínia que com escriptora era lenta, reposada, pacient i detallista, admirava que Vita fos capaç d’escriure quinze pàgines de seguit només d’asseure’s davant de l’escriptori. En pocs anys, Vita ompliria el buit que havia deixat en la vida de la Virgínia Katherine Mansfield, encara que de manera diferent. Vita en una carta que va escriure a Virgínia Woolf li diu en relació als llibres que llegia com a inspiració de la seva obra: ”Sé exactament el que haig d’agafar del prestatge perquè saltin espurnes del meu interior, ¿tu no?...15

Leonard Woolf Downhill All The Way, Nueva York, Harkourt Brace Jovanovich, 1967, vol 2, pags. 111-12 15 Sackville-West , The Letters of Vita Sackville-West to Virginia Woolf, eds. Louise de Salvo i Mitchell A. Leaska, Nueva York , Atheneum, 1987, pág. 201.

Woolf va veure en l’amistat de Vita un catalitzador per un canvi en la seva vida i alhora també un model. Virgínia tenia angoixa i es menyspreava, Vita, en canvi, la respectava i la elogiava. Va ser al Setembre de 1925 que Vita li va dedicar la seva novel·la “Seductors a l’equador” i li va entregar perquè l’edités. A finals de 1925 es van fer “Amigues de l’ànima” i, a Long Barn a mitjans de desembre de 1925, van fer-se amants. Va ser Virgínia que va seduir a Vita al sofà. Vita va estar absent durant més de quatre mesos acompanyant al seu marit i les belles cartes que li va escriure a Virgínia, plenes de detalls, van ser la matèria prima de la seva obra “Passatger a Teheran “ 1926. Van continuar la relació fins la primavera de 1927 i durant aquest període, Vita va escriure les millors novel·les. La seva amistat, però va continuar fins 1934. Durant els deu anys de relació, aquestes dues escriptores van produir importants novel·les, poesies, assajos i relats. Cap de les dues havia escrit abans tant i tan bé i cap de les dues tornaria a assolir aquesta perfecció, escrivien pensant l’una amb l’altra i cada una aprenia de l’altra. Vita va perfeccionar la seva tècnica i es va preocupar més per l’estil que per la forma. Virgínia va aconseguir una prosa mes riallera i escriure més i millor i per a més públic. Durant la seva relació Virgínia va convertir-se en una escriptora d’èxit. Les obres de Vita van seguir sent un èxit comercial, però de més qualitat. Va rebre el premi Hawthornden com a reconeixement pel seu poema “ La Terra”

DORA DE HOUGHTON CARRINGTON coneguda com CARRINGTON

Hereford, Regne Unit, 29 de març de 1893- Newbury, Regne Unit 11 de març de 1932.

Va ser pintora i decoradora anglesa, recordada en part per la seva associació amb els membres del CERCLE DE BLOOMSBURY, especialment amb l’escriptor Lytton Strachey.

Va néixer a Hereford, Anglaterra, va assistir a una escola femenina que promovia l’art, a més els seus pares li varen pagar classes particulars de dibuix. Va guanyar una beca per la Slade School of Art de Londres on va conèixer als germans Paul i John Nash Christopher R.W. Nevison i Mark Gertler. Tots ells, en algun moment van estar enamorats d’ella, especialment Gertler . Posteriorment va començar a utilitzar el cognom CARRIGTON únicament, ja que a Slade era una pràctica comuna que els estudiants es referissin els uns als altres pel cognom. En vida no va ser molt coneguda com a pintora, ja que no solia signar les seves obres i a penes va exposar, tot i que sí va treballar durant un temps a l’Omega Workshop. Carrera y vida personal No va ser membre del cercle de Bloomsbury, tot i que se la associa indirectament amb aquest grup, generalment degut al seu estil de vida bohemi, la seva llarga relació amb l’escriptor Lytton Strachey i les seves amistats amb membres del grup. Dos de les seves relacions documentades van ser amb Mark Gertler, un conegut pintor anglès de l’època i amb l’escriptor Gerald Brenan. Es va casar amb Ralph Partridge, però va viure la major part de la seva vida amb Strachey. Quan aquest escriptor va morir de càncer al gener de 1932, Carrington va ser incapaç de superar la seva pèrdua, suïcidant-se d’un tret dos mesos després d’intentar asfixiar-se dins el seu cotxe. Ralph Partridge va poder intervenir en el primer intent de suïcidi però no va poder salvar-la del segon. Simplement, no podia viure sense Stratchey, a qui estimava profundament.

Dora Carrington va ser una experimentada retratista i paisatgista i també va treballar en les arts aplicades i decoratives, pintant sobre qualsevol superfície que tingués a prop: cartells, teules o mobles. Va decorar, també, vaixelles. Carrington va dissenyar la b iblioteca de la casa en Ham Wiltshire on va viure amb Strachey i Partridge. Va ser des de 1970 que va créixer l’interès per la seva obra, que va començar a ser valorada i a obtenir crítiques positives. 16

Per conèixer les seves pintures obriu el següent enllaç:

DORA CARRINGTON. OBRES PINTURES. http://www.youtube.com/watch?v=MmYh9UcZf9s

Lowering. Cactus. Carrington.

http://es.wikipedia.org/wiki/Dora_Carrington

http://www.christies.com/lotfinder/books-manuscripts/carrington-dora-series-of-23-autograph-5495273details.aspx

SIMPLEMENT CARRINGTON.

Tidmarsh_mill print. Dora Carrington.

Farm at Watendlath, Dora Carrington, 1921 Dora Carrington. PAISATGE.

Lytton Strachey, Dora Carrington, 1916

Desert landscape (Yegen, AndalucĂa), Dora Carrington

SEGONA PART METODOLOGIA. DOCUMENTS. ANALISI GRAFOLÒGIC

METODOLOGIA

Mètodes d’anàlisi i diagnòstic de l’Escola de Postgrau de la Universitat Autònoma de Barcelona. Mètode Grafonòmic. Valoració, Qualificació i Quantificació

dels gèneres gràfics:

Ordre, dimensió, pressió, forma, velocitat, direcció, inclinació, continuïtat i gests tipus, segons una metodologia integradora de les escoles Francesa, Espanyola, Alemanya i Italiana, classificant-los en valors dominants i subdominants, ordenant la combinació obtinguda dels signes per tal de poder-los interpretar. Aquesta metodologia que segueixo per l’anàlisi dels diferents manuscrits, està basat en el Grafoanàlisis del Prof. Augusto Vels (Sistema Vels), que inclou l’anàlisi de tots els paràmetres grafomètrics des del punt de vista dels càlculs de cada aspecte i subaspecte gràfic. A més es fa una valoració global dels escrits atenent al seu aspecte gràfic dinàmic, per la qual cosa es valoren les línies, paraules, lletres, tenint en compte el seu ritme, pressió i gestos específics. Finalment s’obté un percentatge dels factors temperamentals, dels caterològics, de la funció psíquica de Jung i de l’actitud vital. GRAFOANÀLISIS AT. Mètode on s’incorpora aspectes de la Anàlisi Transaccional del Dr. Enric Berne. GRAUS DE TENSIÓ-DURESA de Pophal: Mètode derivat de l’Escola Alemanya on es valora l’energia, la tensió, les alteracions i inhibicions del grafisme. INSTRUMENTS UTILITZATS: Plantilla Grafonòmica Professors Viñals & Puente. (Programa informatitzat). Fotocopiadora, impressora i escàners ampliadors. Plantilla Grafològica transparent amb barems, valors i mides. Lupa Fresnel d’augment i Grafòmetre. 31

KATHERINE MANSFIELD. ANÀLISI GRAFOPSICOLÒGIC

DOCUMENT 1

Es tracta d’un retrat de Katherine Mansfield que data de l’any 1906, autografiat per ella. Escriptura d’autògraf sense signatura de cinc paraules: Mes mains dans les vôtres. Edat 18 anys. Brussel·les.

DOCUMENT 2

AUTOGRAF / EL SEU NOM/ ANY 1914 (26 anys)

DOCUMENT. 3

SIGNATURA DEL PASSAPORT.

DOCUMENT 4

Date: 6 Nov 1920

PAGINA 1

Ref: MS-Papers-4000-36-21 (32 ANYS)

PAGINA 2

DOCUMENT 5

FOTOGRAFIA AMB NOTA MANUSCRITA. 1921

PORTADA PAG. 1 (33 ANYS)

CONTRA PORTADA PAG.2 38

DOCUMENT 6 Letters from Katherine Mansfield to Anne Estelle Drey 1 MAIG 1922

(34 ANYS)

PAGINA 1

PÀGINA 2

PÀGINA 3

PÀGINA 4

7. QUADRE INFORMATIC PUNTUACIONS 19

Punt Posi Neg

301

63 115 99

TOTAL

TOTAL GENERAL

125

165

POSITIVO/NEGATIVO:

TEMPERAMENTO: LINFÁTICO, SANGUÍNEO, BILIOSO, NERVIOSO:

TIPOLOGÍA CARACTERIOLOGICA DEL AT

KATHERINE MANSFIELD 0 N 100

377

% POSITIVO

% NEGATIVO

% NEUTRO

% LINFÁTICO

% SANGUÍNEO

% BILIOSO

% NERVIOSO

13 P

PN PC

51 63

pp NA NAS NAR NL PTLG

## 76

546

% PADRE

9,341

% PADRE NUTRITIVO

11,54

% PADRE CRÍTICO

10,44

% ADULTO

24,36

% PEQUEÑO PROFESOR

13,92

% NIÑO ADAPTADO

9,707

% NIÑO ADAPTADO SUMISO

4,579

% NIÑO ADAPTADO REBELDE

2,93

% NIÑO LIBRE

13,19

DOCUMENT 5. PAGINES 1 / 2.

RETRAT GRAFOPSICOLÒGIC El resultat de l’estudi grafopsicològic de Katherine Mansfield ens aporta llum sobre aquesta escriptora i ens dona a conèixer com era, com sentia i com pensava aquesta dona que li va tocar viure una època difícil per les dones i que va rebel·lar-se contra el patró de l’educació que rebien les dames dels últims anys victorians, on les seves activitats es confinaven a donar ordres al servei, disposar bé les flors, oferir festes i en quan a educació menys banal, una mica de música, una mica de lectura i una mica de francès. Katherine va néixer en una família de la classe mitja eduardina en un món de luxe i banalitat. S’insistia en la conducta decorosa i convencional a la qual ella va desafiar. A Katherine sempre la va acompanyar l’ambivalència respecte al seu pare, sempre que ella es veia petita, al seu pare el veia omnipotent, en altres ocasions el descrivia com a vulgar, garrepa, però també fort i digne. La seva vida va ser essencialment solitària i va créixer amb la indiferència afectiva de la seva mare. Tenim un retrat de Katherine que data de l’any 1906, autografiat per ella. 17 Tenia 18 anys, en aquesta època estava al Collegi Queen’s a Harley Street. Deien les seves companyes del Col·legi que era mentidera, orgullosa i altiva. La directora havia comentat que moltes alumnes la odiaven per ser massa presumida. Però tenia un petit grup d’admiradores que la seguien i equilibraven el menyspreu de la majoria. La seva característica en aquesta època era d’una vitalitat aclaparadora. Unes grans dots d’observació subtil. Una personalitat emocional i una gran percepció. Deu anys més tard escriu al seu diari: “ Records del Col·legi. Ahir estava pensant en tots els anys malgastats de la meva adolescència. La meva vida al collegi, sota un cert aspecte, ha quedat vívida i detallada en la meva memòria, mentre que sota un alta aspecte, sembla com si mai haguessin hagut en ella ni llibres ni lliçons. JO vivia en les alumnes, en els professors, en l’edifici gran i bonic, en els espurnejants focs de l’hivern i en les flors abundants de l’estiu. En la vista que hi havia per les finestres, en tot aquest dibuix que s’anava formant. Em semblava, que ningú ho veia com jo. El meu esperit era com un esquirol, recollia i amagava el meu tresor pel llarg “hivern” en el

1906 portrait of Katherine Mansfield in Brussels. Document foto nº 1. 42

què ho tornaria a descobrir. I, si algú s’acostava, pujava d’un salt a l’arbre més alt, més fosc i m’amagava entre les seves branques...”18 La seva breu escriptura d’aquesta època ens confirma aquesta personalitat: lletra petita, trets originals, puntuació avançada, aquests finals gladiolads que va minvant i ens mostra la seva capacitat de penetració psicològic i la subtilesa amb les que alhora tracta de defensar-se, de mantenir una constant vigilància dels que l’envolten. Hi ha en aquesta escriptura, amb finals més disminuïts, una agudesa dels sentits ja que capta de més gran a més petit i passa d’una visió global a una focalització dels detalls i, a la vegada a un allunyament; és a dir, a mirar-se les coses des la distància i, per altra banda, a buscar una visió panoràmica des de diferents posicions, tot molt propi del “petit professor”, de l’Anàlisi Transaccional. Bern 19. Veiem que el què escriu Katherine al seu diari ens apropa a la seva escriptura i ens dona detalls de la seva personalitat. En aquesta petita mostra escriptural veiem que escriu amb lletra lligada, és nodrida, arrodonida, petita, tot i que en aquest fragment ha fet una lletra més gran del que fa sempre. També s’observa la lletra “M” en comparació a l’escriptura és una mica gran, les “n” sobre eleva el primer arc i podem interpretar-ho com a orgull i superioritat sense ser massa excessiu, i també ens indica una preocupació profunda per la importància personal i íntima. La forma de la lletra “d” corbada cap l’esquerra i sense tancar, ens indica que Katherine Mansfield tenia una gran món representatiu en el pla de les idees i una gran fantasia, però la corba de l’hampa

mirant cap l’esquerra suposa una passivitat i una

negació ideològica, un fre i una repressió en les representacions. Les puntuacions son precises i contundents hi ha pressió en l’accent, la qual cosa denota la emotivitat i autocontrol que posseïa ja de joveneta i la part més persuasiva del seu caràcter ens la dona la lletra nodrida. De l’anàlisi grafològic del DOCUMENT manuscrit Nº 4 pàgines 1 i 2 tenim con a resultat un temperament base sanguini seguit de prop pel nerviós-biliós. Aquesta combinació li aporta una personalitat molt afectiva, altra cosa és si ella utilitza bé aquesta afectivitat o no, i un alt potencial intel·lectual. En general comporta que K.M. quan calia podia posar en marxa qualsevol projecte i que posseïa bones qualitats pel comandament. Les inquietuds i l’exuberància que exhibia en molts moments de la seva vida li venen donades per la part subdominant del temperament nerviós que feia que la 18 19

Mansfield K., DIARI. Ed. Del Cotal S.A. 2ª edició. pp.79 Bern (1910-1970) Metge i Psiquiatra que va ser el precursor de l’Anàlisi Transaccional.

seva personalitat fos especialment vivaç i creativa amb una projecció pràctica i sociable. La vivacitat, però, no és estable sinó que ofereix variacions, de tal manera que pot arribar a ser força inconsistent i això ho veiem en la seva biografia, especialment en èpoques en què dubtava més sobre ella i el seu entorn. En altres èpoques en què el seu estat de salut era més dolent la vivacitat s’apagava i afloraven els dubtes i les angoixes. Això també té raó de ser, si tenim en compte que K.M. va tenir una existència curta però intensa en experiències i que alhora es va veure frenada cada vegada més per les seves greus malalties. Això, però no li va impedir moure’s i buscar solucions als seus problemes físics. Alguns dels seus viatges van ser especialment audaços. La part de temperament sanguínia està marcada per l’exuberància i la part de temperament en la què és combina el nerviós amb el biliós, dóna lloc a una personalitat afectiva, ja que es compensa la part variable (nerviós)i la part inconsistent i més inquieta amb la sobrietat i fredor (biliós). A més, a la creativitat del temperament nerviós se li uneix la projecció pràctica que li aporta el biliós. Per tant tenim una combinació de Sanguini-NerviósBiliós, amb predomini del primer. Tenint present que ens trobem davant d’un text positiu, però en el que hi ha una certa rigidesa que afecta l’espai, també s’ha de considerar que la vivesa del caràcter es veurà afectada moltes vegades per la rigidesa i per tant serà moltes vegades variable i inconsistent. La creativitat serà dispersa en moltes etapes de la seva vida i la sociabilitat esdevindrà problemàtica. Si ens mirem la signatura del passaport 20 veiem que signa amb el nom i el cognom. A més firma també amb el cognom del seu marit. El

nom

disminuint

va de

tamany (tornem a veure aquesta lletra gladiolada)

mentre

que el cognom és més regular tot i que les hampes són una mica rebaixades. I, 20

Document 3. Signatura del Passaport. Any 1919

un altre aspecte és que té una certa convexitat. Ara ens fixem amb el nom de la fotografia que data de 1914, cinc anys abans i que signa només amb “KATHERINE” Fent una comparació destaquem que la lletra del nom de la fotografia és més arrodonida, la barra de la “t” continua sent alta però en el passaport es més acerada. A la fotografia signa Katherine l’oval està entintat i la lletra és saltarina, el punt de la “i” és alt, ho manté en la signatura del passaport però en el cognom i acaba amb un punt. A la signatura del passaport hi ha més entintament en la inicial “K”. La signatura del passaport és sòbria, clara , el nom més entintat, les “m” en garlanda i espai interparaules que reflecteixen a l’Adult del Anàlisi Transaccional i que està relacionat amb la intel·ligència i la eficiència. Els lapsus entre paraules és el temps que es dona per reflexionar evitant d’actuar impulsivament. Encara podem fixar-nos en la signatura de la carta que va escriure K. Mansfield a Anne Drey 21 tres anys després de la signatura del passaport i 8 anys després de la fotografia de 1914 que estàvem veient. Signa amb el nom Katherine, ha canviat totalment la lletra K, la “a” abans més arrodonida, ara és més angulosa per la base, abans tancada, ara l’obre per la dreta fent bucle i la lliga. La barra de la “t” continua alta però més llarga i amb ganxo a la dreta, canvia de més arcada a guirlanda i més filiforme, continua el punt al final i separat a la dreta. Tornant a la carta manuscrita que estàvem veient hi veiem algunes inhibicions gràfiques en les “n” finals, les “e” “l” “t”. Una de les altres coses que ens apropen al caràcter de Katherine son els subratllats que trobem i que indiquen un desig de voler tenir raó, un desig de posar en evidència les seves pròpies idees. I és així, en la biografia de Katherine Mansfield aquest tret és una constant i també ho és el de puntualitzar per por a ser mal interpretada, per això reiterava explicacions. També hi ha una por velada a ser castigada. Katherine en els seus diaris deixa veure aquest pensament quan parla del dolor que li causa la seva malaltia.

DOCUMENT NUM. 6.Letter from Katherine Mansfield to Anne Estelle Drey

1 MAIG 1922

Hi ha inflaments en algunes majúscules que indica dramatització, exageració dels propis problemes o circumstàncies. Desig de causar bona impressió, narcisisme, exaltació. I, també ho veiem en la seva biografia perquè per Katherine Mansfield la bellesa del mon natural era una força per a ella tant potent com qualsevol emoció i que li proporcionava un plaer tant penetrant que es respirava a través de les seves frases dels relats i que avui en dia són tant “fresques” com quan les va escriure. La seva recerca primerenca i ossada d’experiències li van aportar fortes penalitzacions al llarg de la seva vida. Katherine va viure, va treballar i va morir amb les Fúries que li trepitjaven els talons. 22 Katherine posseïa idees avançades inclús cíniques respecte a la vida. Les idees de Katherine oscil·laven entre una freda hostilitat cap els seus orígens i a la vegada un càlid goig a aspectes de la seva joventut a Nova Zelanda, amb els seus germans i amics. Katherine Mansfield va saber molt aviat que alguna cosa en ella no concordava amb el model de conducta acceptat en la societat de la seva època, però al mateix temps mai va voler refusar totalment cap model. Aquesta ambivalència la trobem en la seva escriptura en la pressió desplaçada. La puntuació precisa i avançada, les barres de les “t” també i amés altes i acerades. Tot això ens mostra una dona de caràcter combatiu i reformista, no exempt de polèmica i amb reaccions vives i impacients. Els gestos tipus que trobem com les “s” i altres finals ocultants, és a dir, cap avall i en forma d’arc mirant a l’esquerra, ens expliquen la personalitat d’aquesta escriptora que a vegades no es mostrava com ella volia i ocultava el propi pensament i forma de sentir per tal de evitar ser jutjada, o per evitar riscos innecessaris o compromesos. Així reprimia els impulsos i l’expressió dels sentiments. Als manuscrits analitzats veiem uns finals llargs signe del temperament apassionat, alguns rissats, una zona mitja més destacada amb lletra petita i alguns trets filiformes, hi ha fluctuacions en el tamany i canvis de pressió. Els marges regulars, l’escriptura ordenada, lletra progressiva, alguns lligats per la zona alta i trobem que infla algunes majúscules. Com a trets a destacar el ris de la independència i el de l’ocultació. Com a patologies hi ha alguna inhibició gràfica en els finals d’algunes lletres com les “e”, “l” “t” “n”. L’escriptura de K.M. amb alguns trets llargs entre lletres que la porta a formes d’enuig i insatisfacció a vegades cap a ella mateixa, mai està prou satisfeta de sí mateixa. Altres vegades hi ha una dificultat per acabar el que ha començat o per posar22

Traducció lliure de Katherine Mansfield. Una vida secreta. Tomalin.C. Ed. Circe. 1º edició 1990

se a escriure, cada vegada acusa més la fatiga, el cansament i el dolor que la porten al límit de les seves forces, això es veu cada vegada més en les desigualtats dels trets escripturals. Hi ha un sentiment d’insatisfacció que l’acompanya tota la vida y li va creant ràbia, insatisfacció, sentiments contraris que posen en relleu la defensa d’un jo dèbil. El tamany fluctuant d’algunes lletres, les irregularitats denoten la impaciència, l’excitació i la híper-emotivitat d’un esperit turmentat i vulnerable. En els últims anys, l’acompanyava una ansietat enfrontada per l’ambient i una irritabilitat deguda als canvis d’humor. La escriptura petita irregular en certes paraules i trets que es van empetitint, alguns espais irregulars com el marge dret i alguns espais en blanc interparaules va restringint el jo, el va desvalorant amb uns sentiments de ser aixafada. Va apareixent una creixent fragilitat psicofísica, necessitat de repòs i d’evitar molèsties. Si ens fixem en la carta manuscrita de data 1922 que va escriure a Anne Estelle Drey 23 veurem que l’escriptura segueix un patró de l’època i l’escriptura epistolar es considera una forma d’habilitat i prestigi social. Aquesta carta consta de quatre pàgines. L’estructura, el model cal·ligràfic i l’aprofitament de paper era un patró de l’època. L’escriptura que apreciem en aquests manuscrits, es informal i no massa néta, observem alguns retocs, símbols i càrregues de tinta. Aquesta carta va dirigida a una amiga per la qual cosa, la podem considerar

com una escriptura més familiar que formal.

L’escriptura és personalitzada. Hi ha un ús correcte dels signes de puntuació i s’aprecia una bona estructura gramatical. No hi ha faltes d’ortografia i per tant estem davant d’un alt nivell cultural de l’autora. Independentment de la correcció de la puntuació, hi ha certes llicències, com ara, avançar punts o alternar a puntuació del “i” i de la “j” amb punts en forma d’accent. L’escriptura és llegible sempre, les línies rectilínies i respectant els marges. Altres característiques son la dels subratllats, destacant la importància o en alguna ocasió

DOCUMENT NUM. 6.Letter from Katherine Mansfield to Anne Estelle Drey

1 MAIG 1922

escriu la paraula que considera important en majúscules i deslligada amb les lletres més grans. El dibuix de la primera pàgina en el que K.M. ha dibuixat uns arbres, muntanyes en l’horitzó i un altre paisatge de diferent format i orientació ens pot donar molta informació, però analitzar-lo superaria els objectius d’aquest treball enfocat al cos d’escriptures.

Katherine Mansfield té una escriptura petita però clara i llegible, la qual cosa demostra que hi ha un respecte cap al destinatari. L’escriptura cobra més dinamisme i rapidesa en la mesura que és més personalitzada, amb enllaços originals per la part superior. Al mateix temps veiem com apareixen més freqüentment gests tipus personalitzats i enllaços més exagerats. Sorprèn els finals de les lletres “e” que baixen en bucle cap la part inferior, pròpia de persones que fereixen al parlar, però també és signe d’autoritarisme, realisme i tossuderia, i pel que sabem aquestes eren qualitats ben demostrades de l’escriptora. Katherine a vegades era dura i punyent parlant sobre tot als qui tenia més propers. A la seva amiga fidel tota la vida, Ida Constance Baker , la utilitzava, la menyspreava, però també era amable i aquesta amabilitat, bones maneres i atractiu el sabia utilitzat quan calia. Estrac del seu d iari aquest fragment representatiu del que he explicat: “He turmentat extraordinàriament a L.M.24 que està pàl·lida i té els ulls enfonsats. Em fio tant poc de les meves reaccions que no m’atreveixo a dir el què penso de l’habitació...” Aquesta última carta de quatre fulls, escrita a l’any 1922, quan Katherine tenia 33 anys, i estava molt malalta, recordem que va morir al 1923, un any després, ens mostra, en comparació a les altres cartes, unes variacions en l’escriptura, fruit, no solament de l’evolució, sinó de la progressió de la malaltia. A la primera pàgina veiem que els espais han variat, el marge esquerra és més ample i el dret és més irregular, amb bosses finals. També hi ha passadissos interparaules i les línies ja no estan realitzades de manera tan rectilínia, sinó que es presenten sobre tot al final, convexes. La segona pàgina el marge esquerra és convex, això ens fa pensar que hi ha lluites internes de caràcter neuròtic, alteracions de la personalitat lleus com a defensa davant problemes derivats de l’angoixa i les obsessions. El marge dret és més petit però irregular i les bosses que hi veiem així com els passadissos entre mig de les paraules, ens indiquen que la autora estava en constants lluites que li provocaven angoixes i sofriment psíquic. Aquestes irregularitats en els espais denoten una forta emotivitat, que tot i que la personalitat de Katherine té un important component emotiu, en aquesta època l’emotivitat està a flor de pell i això li comporta bloquejos i actuacions irreflexives.

L.M. es refereix a la seva amiga Ida Constance.

A l’última pàgina el text sembla que va minvant en els dos marges (esquerra i dret) com si fos un embut. Aquesta irregularitat ens mostra que Katherine ja tenia problemes que la feien buscar una seguretat de base neuròtica inconscient. Tenia pors i dubtes, no sabia on aferrar-se. En el seu diari podem llegir: “M’he trobat malament tot el dia. Impressió de tumult violent en tot el cos i al cap. Em sembla que em trobo pitjor que mai... És com si fos un insecte tancat en un llibre i que a l’estar allà tan atapeït que ha d’estar estirat per força. I això també es torna una tortura. El pitjor del cas és que ja no tinc esperança. No crec, no puc creure que aquestes coses canviïn. He tornat a deixar el vaixell i el mar em tira d’un costat cap l’altre.” La lletra és més desigual i ha perdut rapidesa, però encara conserva bona part de la realització habitual. Les majúscules unides reforcen la decisió, la iniciativa i el contacte amb els altres. Les cohesions a la part inferior o peus amb la següent lletra està directament implicat amb la realització de les pulsions instintives. És un signe reforçant de les cohesions i bona canalització dels instints. Hi trobem unes unions molt peculiars per la part superior que s’uneixen a la lletra següent per dalt i ens indiquen que les associacions lògiques d’alt nivells intel·lectual i símptoma de la capacitat d’abstracció i gran imaginació, part important del caràcter de Katherine, continuen vigents i de fet no la van abandonar mai, mantenint una fluïdesa de pensament i alta capacitat intel·lectual fins el moment de la seva mort. Veiem també en la seva escriptura uns trets molt personalitzats, es tracta dels gest tipus, i trobem “ganxos” a la part inferior d’algunes lletres, algunes “j” “g” finals que ens indiquen el desig de buscar seguretat, d’aferrar.se a les coses, potser més materials, però també als ideals, és un tret de fermesa, constància i obstinació. La “d” està realitzada de forma peculiar, amb enllaços de bucle suspès, tot indica la vivacitat d’esperit, la excel·lent cultura, el desig d’originalitat, la finor intel·lectual i espiritual, i el caràcter captador però un tant maligne quan s’ho proposava. També trobem el ris de l’ocultació en els finals per sota de la lletra anterior o per sota de a mateixa desplaçant-se cap l’esquerra. Els inflats, que també podem veure al document número 6, ens mostren la gran imaginació de l’autora, certa vanitat i exageració i l’exhibicionisme que sempre la va acompanyar. Hi ha entintats en algunes lletres i ovals de les “e” que poden indicar bloquejos i esgotament tant físic com psíquic. 50

La lletra menys ràpida, no podem dir pas que sigui lenta, per tant, continua tenint una bona rapidesa mental. L’orientació vertical indica una disposició cap els altres. M’han cridat l’atenció alguns trets com el ris de la independència, que confirma aquesta personalitat de l’escriptora de no admetre ordres de ningú. Hi ha trets filiformes, propis del “Petit Professor” que apunten cap la indolència però també cap la debilitat i l’absència d’energia. Acabaré amb un colpidor fragment del seu diari escrit uns mesos abans de morir: “Aquest matí he reflexionat fins que m’ha semblat que puc arribar a veure-hi clar en tot això si tracto d’escriure...en quin punt estic. Des que he arribat a París em trobo molt malament, tan malament com abans. La veritat és que ahir em pensava que em moria. No és imaginació. El meu cor està esgotat i sent tal aclaparament que l’única cosa que puc fer, és caminar fins el taxi i del taxi a casa. Em llevo a les dotze i me’n torno al llit a dos quarts de sis. A estones provo de treballar, però ja varen passar aquells temps. No puc treballar...El meu esperit està mig mort. La font de la meva vida ha minvat tant que està mig seca...Sóc una malalta completament impossibilitada. Què és la meva vida? És l’existència d’un paràsit... Bé, Katherine, què entens per salut? I per què la vols? Contestació: per salut entenc la capacitat de viure una vida complerta, adulta, viva, activa, en estret contacte amb tot allò que estimo, la terra i les seves meravelles: el mar, el sol. Tot el que entenem quan diem el mon exterior. Vull penetrar en ell, ser part d’ell, viure en ell, aprendre d’ell, perdre tot el que és superficial i adquirit en mi, tornar-me un esser humà conscient i sincer. Al comprendre’m a mi mateixa, vull comprendre als altres. Vull realitzar tot el que soc capaç de ser per a poder ser ( i aquí m’he parat, he esperat inútilment, una sola expressió diu el que s’ha de dir) una filla del sol... I aleshores voldria treballar En què? Voldria viure de manera que em fos possible treballar amb les meves mans, el meu cor i el meu cervell. Voldria tenir un jardí, una caseta, herba, animals, llibres, quadres, música. I de tot això traure’n el que vull escriure, expressar totes aquestes coses...” Així escrivia Katherine Mansfield.

VITA SACKVILLE-WEST. ANALISI GRAFOPSICOLÒGIC

DOCUMENT 1

Inscripció a Carolyn Crossett de Vita Sackville-West en Los Edwardians per V, Sackville-West. Garden City, NY, Doubleday, Drran & Company Inc., c 1930. PE 1010. ES 1959

DOCUMENT 2 Carta mecanografiada firmada por Vita Sackville-West 11 abril 2013 Manuscritos.

DOCUMENT 3

Pàgina del quadern de Vita Sackville-West, juliol 1957 Article acabat al seu jardí al, 28 de julio 1957

GNM Arxiu – Pàgina portàtil Vita

Sackville-West, de 1957 Fotografía: Archivo GNM para The Guardian DOCUMENT 4

DOCUMENTS 5

Pàgina manuscrita d’un conjunt de tres fulls d’un conte sense títol , escrit una sola cara, taques d’òxid al paper del clip [c. 1910-1928] PAG.DOC. 157 DOCUMENT 6

Pàgina manuscrita d’un conjunt de tres fulls d’un conte sense títol , escrit una sola cara, taques d’òxid al paper del clip [c. 1910-1928] PAG.DOC. 156

SIGNATURA DE VITA SACKVILL-WEST AMPLIADES

SIGNATURA DE VITA SACKVILLE-WEST

QUADRE INFORMATIC PUNTUACIONS VITA SACKVILLE-WEST TOTAL

TOTAL GENERAL

Punt Posi Neg

298

68 113 122

141

186 POSITIVO/NEGATIVO:

TEMPERAMENTO: LINFÁTICO, SANGUÍNEO, BILIOSO, NERVIOSO:

TIPOLOGÍA CARACTERIOLOGICA DEL AT

DOCUMENT 5

67 70

368

% POSITIVO

% NEGATIVO

% NEUTRO

% LINFÁTICO

% SANGUÍNEO

% BILIOSO

% NERVIOSO

% PADRE % PADRE NUTRITIVO % PADRE CRÍTICO % ADULTO % PEQUEÑO PROFESOR % NIÑO ADAPTADO % NIÑO ADAPTADO SUMISO % NIÑO ADAPTADO REBELDE % NIÑO LIBRE

DOCUMENT 6

PN PC 77

pp NA NAS NAR NL PTLG

540

12,41 12,96 14,26 27,41 10,19 9,63 3,889 3,704 5,556

SIGNATURA

RETRAT GRAFOPSICOLÒGIC

L’anàlisi grafològic dels textos,

amb les limitacions que suposa, que no son els

originals sinó que son copies i que no tenen l’estructura de cartes, fa una mica difícil poder fer la grafonomia, sobre tot pel que fa a la part de la grafopatologia. No obstant això, hi ha prou material per poder treure’n un perfil grafopsicològic. El text analitzat són els documents 5 i 6 i la signatura dels documents 1 i 4. La resta de documents serveixen per corroborar i valorar certs trets . El text (Doc 5) no son pròpiament cartes, sinó que son autògrafs manuscrits d’un conte sense títol, aquest document consta de tres folis escrits per una cara. En aquest treball només hi ha un full. El text (Doc 6) correspon a uns manuscrits de vuit pàgines sobre un conte. En aquest treball només hi ha un full amb una sèrie de correccions i revisions. Aquesta història del manuscrit va ser escrit per Vita Sackville-West quan vivia a Constantinoble amb el seu marit Nicolson amb qui s’havia casat l’1 d’octubre de 1913, i que hi estava destinat com a Tercer Secretari de l’ambaixada Britànica. La data que consta és Constantinoble 6 de gener de 1914. El Doc. 3 és una escriptura de data 28/7/1957 que Vita va escriure a mà i va acabar al seu jardí, pertany als apunts del seu quadern que realitzava pels seus articles setmanals com a periodista i que va escriure des de 1947 fins la seva mort. Aquest en concret el va escriure el 1957, a l’edat de 65 anys, Quan vaig començar a mirar les escriptures de Vita Sackville-West em va impressionar la correcció i la regularitat de les mateixes, tenint en compte que es tracta d’esborranys de possibles novel·les o narracions. El document 6 té més esmenes que el document 5, però amb tot i això està escrit amb certa regularitat i bona llegibilitat. Començarem pel conjunt gràfic dels dos documents dient que es tracta de tests positius, lletra normalpetita, els marges son regulars, el dret és més irregular i petit. L’escriptura ocupa tot l’espai del full aprofitant bé el paper, hem de tenir en compte, però, que es tracta d’apunts i per tant és un escrit totalment informal. La forma de les lletres és curvilínia, tot i que hi ha també angulositats predominant la corba. Crida l’atenció que tot i tractarse d’apunts, es manté una bona organització i distribució de l’escriptura, en un dels escrits hi ha més correccions, la lletra en tots dos és perfectament llegible. La lletra és sòbria, l’ordre clar, mantenint-se, fins i tot, els punts i apart i els espais. La inclinació de la lletra és vertical amb mínimes variabilitats. Tot això no passa en el document 3, que sí presenta un aspecte més brut i amb correccions i esmenes. Malgrat que podem classificar la lletra curvilínia, hem de tenir en compte que les hampes i jambes de la lletra “f” son exageradament afilades i anguloses, donen la sensació de “ganivets” en les 57

“p” destaca el ris de la independència i les “t” “g” i majúscules mereixen unes consideracions apart. L’escriptura ocupa tot l’espai, amb una inclinació vertical amb petites variacions en què algunes lletres s’orienten a l’esquerra i algunes hampes a la dreta. Vita era una dona de caràcter i energia que sabia afrontar bé les diverses situacions que se li presentaven, disposava de força natural i potent i amb una bona realització per aconseguir els seus objectius. El text és positiu i això ens dona les pautes per saber el nivell de capacitat d’adaptació a l’entorn i a sí mateixa. La força energètica ens la dona la seva líbido forta i el potencial intel·lectual, entre altres aspectes ens el pauta els coligaments, la velocitat i la realització escriptural. L’organització en el paper es bona, els gests projectats a la dreta majoritàriament, l’escriptura és rapida i àgil, els coligaments en corba i garlanda ample, donant-nos informació de la bona energia psíquica. Quan hi ha una líbido forta, trobem un bon potencial energètic i una bona capacitat per afrontar les dificultats, cosa que caracteritzava a Vita, a més, disposava d’una força natural i potent per lidiar amb els problemes quotidians. Vita era una persona conciliadora, amb una gran capacitat de treball i de planificació. La lletra és extensa amplia entre lletres sense arribar a estar deslligada, és clara i la forma curvilínia on mescla les corbes amb els angles predominant la corba i reservant els angles per les lletres més contundents com ara la “f” i algunes hampes i jambes. Aquests aspectes de la forma confirmen la seva actitud afable, però els angles indiquen que hi ha un grau important de duresa, fermesa, seguretat i agressivitat. La líbido forta confirma la energia. Vita tenia una gran energia i passió en les activitats que emprenia. Tornarem a parlar d’aquest aspecte més endavant. Hi ha en el seu caràcter asprós i dureses que podem veure en aquestes agulles de les “f” i en les càrregues de tinta. La pressió ens parla de la capacitat de decisió. Hi ha una pressió forta però irregular, a vegades trobem precipitació i altres irreflexió. La seva escriptura recta o vertical ens descriuen una dona que sap dominar els seus sentiments i que acaba utilitzant la raó per sobre els sentiments, tot i que Vita era emotiva en un primer moment, però així com podia sucumbir als impulsos, també disposava d’una sang freda i una certa crueltat en que el raonament i la serenitat acabaven per imposarse. En definitiva la raó dominava el cor de Vita. Vita era una dona intel·lectual, creativa, amb una gran cultura. La velocitat d’aquesta escriptura ràpida, amb trets simplificats i alguns lligams originals i fets per la part superior com aquestes “of” tant personalitzades, la puntuació avançada de les i, la resta 58

de puntuació precisa, els accents lligats sense aixecar la ploma i els trets finals curts ens confirmen aquestes altes capacitats intel·lectuals, l’esperit de síntesi, la seva cultura, la vivacitat d’esperit, l’entusiasme i també la sugestionabilidad de la seva personalitat. La passió i una part de l’agressivitat la trobem en la d irecció de es línies que son força rectilínies, oscil·len poc, en alguns casos hi ha una lleugera inclinació convexa. La variabilitat en la progressió combinant arcades amb garlandes compensa l’escriptura i l’equilibra, això es tradueix en un domini sobre sí mateixa. Bona organització del temps i de l’activitat de la mateixa manera que hi ha una bona organització escriptural, utilitzant bé els espais, les puntuacions i els marges. I direm també que l’orgull i la sang freda que la caracteritzaven ho trobem entre altres trets en aquesta verticalitat de la seva escriptura, les bones maneres distingides, l’equilibri entre la lògica i les primeres impressions, l’harmonia d’esperit i la lucidesa de pensament en general ens ho dona la seva escriptura lligada com a predominant , ràpida, compensada i majoritàriament tancada. Vita Sackville-West va ser una escriptora, biògrafa, poetessa i jardinera destacada, però també se la va conèixer per les seves relacions tempestives i declaradament lèsbiques, pel seu matrimoni obert i sòlid i per la seva agitada vida aristocràtica que li va permetre conèixer altres cultures i gaudir-ne. Al llarg de la seva intensa vida –va viure fins els 70 anys –va viatjar, escriure, interpretar el seu paper d’aristòcrata i dedicar-se també a la seva gran passió: la jardineria. El tarannà d’aquesta poeta britànica no va ser conformista ni tranquil. Va viure amb intensitat, plenament, sense aturar-se. A través dels manuscrits que he pogut aconseguir, he pogut estudiar la seva grafonomia i interpretar-la. He pogut corroborar molts trets de la personalitat que han descrits els seus biògrafs. Una de les facetes del seu caràcter segons cartes i biografies era que aquesta dona no cedia fàcilment davant les dificultats i pressions, era lluitadora i no es rendia. Va despertar passions, era tremendament intel·ligent, era posseïdora d’una gran seguretat, parlava varis idiomes i posseïa una gran creativitat.

Podem confirmar tot això a través de l’anàlisi dels

documents? Doncs, si. I perquè aquesta rotunditat? Ho explico seguidament. Quan vaig veure el document 1 i les signatures, el doc. 2 i el doc. 4, els doc 7 i 8 respectivament (els reprodueixo en aquesta pàgina), vaig constatar que no havien pas

exagerat la personalitat dâ&#x20AC;&#x2122;aquesta escriptora, poetessa, jardinera, periodista, esposa, aristĂ˛crata, viatgera, amant...

DOC 1

DOC 1 bis

DOC. 4

DOC. 7

DOC 8

Veient aquests documents observem que l’escriptura de Vita Sackville-West és força variable, com també ho és la signatura. L’aspecte general i la valoració general és positiva però cal destacar les variabilitats i les personalitzacions de les formes que li donen un caràcter original i distingit, hi ha mesura en les lletres, una homogeneïtat en les corbes i un traçat combinat en els seus trets angulosos. Altres formes més ampul·loses com algunes jambes de les lletres “g” que senyalen els gustos fastuosos i amor als plaers. En alguns escrits les línies no son tant verticals i ascendeixen lleugerament, és propi dels caràcters alegres, optimistes i eufòrics, al mateix temps denota passió i treball ardent i febril. L’ascens és molt moderat, amb un clar predomini de les línies rectes i en direcció fixa, característica de les persones nobles i honrades que tenen clar el camí a seguir per tal d’aconseguir els seus projectes. Al mateix temps hi ha una certa inflexibilitat pel que fa al seu sentit del deure i un control un tant rígid dels estats anímics. En alguns escrits hi ha algunes línies que presenten petites convexitats, no és molt generalitzat aquest aspecte, però cal tenir-lo en compte ja que ens explica aquesta part de l’escriptora més temporal que no pas intrínsec a la seva personalitat i que podria ser degut a estats d’ànim passatgers i que ens assenyalarien alguns d’aquests períodes

en què Vita escometia amb obstinació alguna empresa que davant de

determinades circumstàncies cessava, però de cap manera com a característica de persona poc perseverant. Trobem en alguns escrits certes sinuositats, alguns trets fusiformes i alguns altres trets que infla en algunes paraules (documents 4,7 i 8) i això ens indica que Vita tenia una prudent diplomàcia i amabilitat forçada, corroborant descripcions i comentaris de la seva biografia. La pressió ferma en els contorns amb traç harmoniós indicant que és una persona enèrgica i de bona constitució física. Psicològicament hi ha una solidesa de principis i de idees ben determinades que poden o no coincidir amb allò socialment establert, en aquest cas Vita va trencar amb les normes socials de l’època. Hi ha certa alternança, no sempre, ni en tota l’escriptura, però sí en alguns paràgrafs, de trets fins i altres més gruixuts, tot i que hem de tenir en compte que l’escriptura és amb ploma, però s’aprecia aquesta alternança sobre tot en els documents 5 i 6 i que ens indica que Vita era una dona donada als plaers sensuals i de personalitat sibarita. En els traços més aïllats que s’inclinen a l’esquerra s’explica el seu caràcter a vegades distant, amb gust per l’exclusivitat i amb clar sentiment d’elevat estatus social. Altres traços que s’inclinen a la dreta ens assenyalen la seva part de caràcter que lluita amb els seus sentiments i empipaments. La lletra lligada majoritàriament també ens mostra una persona de lògica, pràctica i realitzadora. 62

La signatura de Vita Sackville-West, es més gran que el text, horitzontal, en alguns escrits lleugerament ascendent, amplia, expandida, llegible, ampul·lositat en les inicials majúscules sobre tot del cognom, situada prop del text i a la dreta. En conjunt una firma que concorda amb la personalitat destacada de Vita, denota vitalitat, exuberància, confiança, presumpció, líbido en progressió, extraversió, el subratllat en aquest cas indica voluntat, fermesa i decisió, també ganes de destacar. La amplitud, indica la importància i la realització indica que hi ha una bona realització i que disposa de recursos personals per aconseguir les metes. És una firma llegible que ens parla de la claredat d’idees i objectius, de la responsabilitat de la persona en tots els terrenys, d’auto identificació i d’equilibri. Hi ha sobrietat. En una de les signatures enllaça el seu nom Vita amb el cognom del seu marit Nicolson i traça la línia una mica separada convexa i amb regressió. La sobrietat i simplificació d’aquest traç indiquen eficiència i disciplina, la claredat, nitidesa en els pensaments i accions. Veiem espais calculats que indiquen capacitat organitzativa i aptitud espacial. Les majúscules destaquen i son vistoses i elegants, hi ha ganxos i bucle en la V , el tret és ràpid, no té complicacions, les formes àgils: Seguretat en sí mateixa, maduresa intel·lectual, agilitat mental, Hi ha una separació entre inicial nom i cognom, i el subratllat avarca el cognom i tendeix a decréixer, cosa que és habitual en les persones on hi ha un predomini de l’observació i anàlisis prudent que a més solen tenir una bona capacitat d’anàlisi crític. Persona segura de sí mateixa i que destaca l’orgull del llinatge familiar i per la separació entre la línia de la rúbrica i la signatura també hi ha un elevat orgull personal. La signatura confirma el que hem dit en l’escriptura dots d’observació, intel·ligència, voluntat i tenacitat. Els moviments de curvatures i amplitud indiquen orgull, sentit de la pròpia dignitat, bona imatge de sí mateixa i fantasia imaginativa. Puntuació, moviment que indica asseveració, tret reafirmatiu. GESTS TIPUS. Vita era segons les diferents autobiografies una dona conciliadora i tolerant, però també era conscient de la seva superioritat i independència. I aquests aspectes els podem trobar en la realització de les lletres “t” on les hampes son verticals però algunes son còncaves, les barres son altes, algunes per sobre dels pals i altres lliguen varies lletres i acaben acerades. Els ovals de les “o” son tancades i les “a” més variables algunes son tancades i altre obertes per la part de la dreta i per dalt. Les lletres “e” estan entintades. Els ovals indiquen la comunicació, el nostre “ego” i els interessos. La lletra “o” es refereix al “jo íntim” i la lletra “a” al “jo social” per tant en l’escriptura 63

de Vita hi ha una bona comunicació social i al mateix temps manté una distancia i reserva personal i els entintaments indiquen cansament psíquic, això es fa més palès en les escriptures en les que Vita tenia més edat. Destacar el ris de la independència, alguns lligaments en angle, ganxets en les parts superiors d’algunes majúscules com la “E” “S”, alguns inflats en les jambes de les “j” “g” “y” el ris de la dissimulació “s” . Els gestos tipus son trets realitzats de forma automàtica i que son com el segell de fàbrica de la persona, igual que la signatura. Van lligats a la personalitat i son com els impulsos que es realitzen inconscientment. Aquests trets son característiques molt personals i identificat ives de la persona. El valor que tenen aquests trets son de reforçant de tot el que hem analitzat en l’escriptura i signatura. La lletra “g” s’associa al pla més sexual de la persona, l’oval de la zona mitja és la part de la comunicació afectiva, la jamba de la zona inferior és la demanda sexual. El tamany és la necessitat més o menys important de comunicació en la relació afectiva i si es tancada o oberta indica si hi ha molta o poca comunicació. Si és en forma de guarisme en hèlice i en aquest cas en trobem, ja que combina aquest tipus de “g” amb altres amb la jamba inflada i lligada. Doncs, la forma de guarisme ens parla de bon nivell intel·lectual, sentit estètic i creativitat. Hi ha una bona capacitat creativa i de rapidesa tant en execució com conceptual. Indica també capacitat de síntesi, destresa i autonomia personal. També es característica d’encant personal, aptituds socials desenvolupades, bon tacte, seducció innates i una bona dosi de sexualitat, també trobem aquest guarisme en la forma de la “V” de Vita que encara reafirmen més tots aquests trets de la personalitat. Altres “g” amb la jamba inflada i lligada a la lletra seguen, amb l’oval obert per la dreta, indica seducció en els contactes, desig de comunicació i vitalitat instintiva, potent, fogosa, imaginació eròtica, passió i erotisme. Les lletres “f” son lletres molt contundents, amb pressió, amb càrrega de tinta, afilades algunes i amb triangles les jambes d’altres. Agressivitat, desig de sintetitzar, materialisme i gelosia, independència, esperit crític, refús de tota interferència , altivesa, realització que va des de l’energia fins a la agressivitat. Els eixos llargs inferiors ens expliquen també la eficiència i bon rendiment professional. I, el eix llarg superior, ens expliquen la imaginació, l’idealisme i els valors. La lletra “b” apareix inflada i ens parla del “savoir faire” Les lletres majúscules inflades sense exageració denoten imaginació, entusiasme, alegria i il·lusió. Predomini de la imaginació creativa, inventiva i amb 64

fecunditat d’idees. Les lletres “d” tenen els ovals junt amb l’hampa no hi ha separació però estan distanciades hi ha per tant una separació ment- cor, hi ha un conflicte entre ànima i ànimus representat la primera per l’oval i el segon pel la part de l’hampa que representa el que és masculí. Hi ha, per tant, un conflicte entre la part masculina i la part femenina de la psique, oposició entre ànima i ànimus. Per altra banda la lletra “d” indica imaginació, fantasia, inquietuds filosòfiques. Vita realitzava unes “d” arrodonides, bucladas en arc de cohesió que indica una bona facilitat de realització, tacte, reserva, capacitat didàctica, fantasia creadora i representativa, intel·ligència cultivada, qualitats que ja hem vist que Vita posseïa. La fluïdesa de idees també la trobem en algunes paraules o mitges línies en serpentina. La riquesa representativa i la originalitat es manifesten en l’originalitat de les formes gràfiques principalment d’algunes majúscules i l’escriptura àgil i amb rapidesa de moviments, unions altes i personalitzades com és el cas de l’escriptura de Vita Sackville-West, és pròpia i es troba en els literats, com és aquest cas. Els finals agut i amb lletres més petites que també hem trobat ens parlen de l’observació, les desigualtats tant de tamany com de pressió ens indiquen que l’autora de l’escriptura té un component elevat d’emotivitat. La lògica la trobem en l’escriptura lligada, la rapidesa i els lligat de cohesió a la zona superior, un tret característic d’aquesta escriptura es com lliga el mot “of”. Per altra banda a Vita se li atribuïa un caràcter fort, autoritari, agressiu i impositiu. I, sí que podem constatar que hi ha una part d’aquestes característiques en el tret de l’escorpí que trobem en les T majúscules (doc 5). El tret més llarg de les majúscules i que s’inicia a l’esquerra ens parlen de la nostàlgia, els ganxets a l’inici de la S majúscula i altres majúscules com la W indiquen vanitat, els trets finals regressius de lletres com la “s” minúscula ens indiquen ocultació de pensaments, més aviat per protecció, i finalment l’aplom el trobem en l’escriptura extensa horitzontalment, les formes concretes i precises en la realització, la pressió ferma i rapidesa.

COMPARACIÓ EVOLUTIVA. Vita Sackville-West va estar activa tota la seva vida, però és a partir de 1935 coincidint amb el distanciament de Vita i Virginia Woolf i la fredor en la seva amistat, que Vita es va anar sumint en la solitud, la depressió i l’alcohol. 25 Si comparem el manuscrit Doc3 que data de 1957 quan Vita tenia 65 anys amb el manuscrit Doc6 de1914 on Vita tenia 22 anys, podem constatar diferencies, tant en l’execució com en l’evolució dels trets. Si mirem i comparem els dos documents, podem assenyalar les següents diferències:

DOC.3. 1957. Edat Vita: 65 anys.

DOC. 6. 1914. Edat Vita: 22 anys.

L’execució del doc de 1957 és més pastosa, hi ha més esmenes, correccions i entintats (els he assenyalat amb cercle irregularitats com el tamany irregularitat de calibre

els entintats. Les esmenes amb cercle Altres els contrastos i desigualtats d’entintament

les paraules que ballen,

les línies que fluctuen.

El doc. 1914, ( he triat aquest, perquè també hi ha més esmenes que els altres i per tant hi haurà més homogeneïtat per fer la comparació evolutiva ), hi han més correccions, però la forma de esmenar la fa amb línies, si ens fixem en el marge dret, que no té pauta, veurem que és més petit i més regular. Les paraules que formen les línies són més extenses, la separació entre línies és més considerable i també ho és entre les paraules, després dels punt i seguit l’espai és molt ampli, en canvi en el doc3 han disminuït els espais, tot i que on es veuen més minvats és 25

Los Otros importantes. Creatividad y relaciones íntimas. Chadwick, W., Courtivron I., (eds.) Edicions Càtedra. Universidad de Valencia. Instituto de la mujer. (pág. 115)

interlínies. Les esmenes són més brutes, els moviments son més compulsius. Algunes lletres majúscules són més petites. Ha canviat la compactació de l’escriptura, amb el temps s’ha tornat més compacta, signe d’una deficiència en l’atenció, els passadissos i borses indiquen inestabilitat, humor fluctuant, aïllament de contacte i comunicació per barreres psicològiques, lapsus de cohesió interparaules que podem interpretar com a dubtes, preocupació, malenconia i pèrdua del fil de pensament, cosa que és normal en la vellesa. Els adossats ens parlarien de ansietat, preocupacions i tristesa. Pel que fa a les interlínies confuses ens poden fer pensar que amb l’edat es pot produir certa dispersió de accions i pensaments, també hi ha una necessitat d’estimació una certa confusió i una recerca de suport. La realització de les “g” ha canviat. En general només observant aquest document veiem contrastos clars i foscos, entintats desiguals, empastats, augments bruscs de la pressió, alguns arcs en la forma de fer els pals d’algunes hampes i jambes. Les línies fluctuen, les paraules ballen en les línies, hi ha excessius subratllats, ovals congestionats, irregularitats de calibre i alteracions de la nitidesa en la confecció dels traços, veiem com algunes parts dels trets estan més carregats de tinta i altres son més tènues. El tamany també fluctua. Sobte la gran taca de tinta al final del document. Tots aquests canvis negatius i decadents en l’escriptura van paral·lels al deteriorament de la salut de l’escriptora. L’empetitiment de lletres, d’ovals i fins i tot absència, irregularitats en el marge dret, formació de bosses i passadissos alhora que van minvant els espais entre línies i amb invasions de lletres que es fan nosa, empastats, congestions, ens mostren la decadència física i psíquica d’aquesta dona que, com es mostra en el manuscrit doc 6, gaudia d’un envejable aplom i una gran lucidesa mental.

DORA CARRIGTON. ANALISI GRAFOPSICOLÒGIC

DOC1- CARRINGTON, Dora (1892-1932) Sèrie de 23 cartes autografiades. (1919). En aquestes cartes, sovint la salutació de l’encapçalament es substituïda per un dibuix d’una balena, un peix. Els dibuixos de peixos son més recurrents. En altres hi ha garagots o dibuixos del planell d’una casa en concret Tidmarsh Mill. Les cartes de Dora Carrington estan plenes de calidesa cap a Waley i en elles explica xafarderies sobre les seves aventures amb l’escriptor Lytton Strachey. En les cartes parla de temes del dia a dia relacionats amb altres membres del grup Bloomsbury, successos personals i de membres del grup.

DOC 2.- Carta de Dora Carrington a la seva

amiga Christine Nash. Hi ha una

descripció d’una visita a Charleston que proporciona una visió de l’estil de vida poc convencional dels habitants del grup Bloomsbury. 70

DOC.3 Signatura i lletra de Dora Carrington de lâ&#x20AC;&#x2122;any 1909.

FIG.3.QUADRE INFORMÀTIC VIÑALS-PUENTE. PUNTUACIONS CARRINGTON 16

TOTAL GENERAL

Punt Posi Neg

293

54 135

135

197 POSITIVO/NEGATIVO:

TEMPERAMENTO: LINFÁTICO, SANGUÍNEO, BILIOSO, NERVIOSO:

TIPOLOGÍA CARACTERIOLOGICA DEL AT

56 59

354

% POSITIVO

% NEGATIVO

% NEUTRO

% LINFÁTICO

% SANGUÍNEO

% BILIOSO

% NERVIOSO

% PADRE % PADRE NUTRITIVO % PADRE CRÍTICO % ADULTO % PEQUEÑO PROFESOR % NIÑO ADAPTADO % NIÑO ADAPTADO SUMISO % NIÑO ADAPTADO REBELDE % NIÑO LIBRE

PN PC 30

pp NA NAS NAR NL PTLG

484

11,57 12,19 6,198 29,55 13,02 5,372 1,446 4,959 15,7

DOC1. Parts i fragments de les cartes manuscrites utilitzades per l’anàlisi grafològic.

RETRAT GRAFOPSICOLÒGIC Dora Carrington va ser una dóna contradictòria i una pintora que estimava més la vida que el seu art. Més que pels seus quadres, se l’ha recordat per la seva vida bohèmia i pel seu amor platònic

que va viure amb l’escriptor anglès Lytton Strachey, un dels

escriptors més càustics i exitosos de la Anglaterra post victoriana. De fet tota la vida adulta de Carrington la dedica a cuidar a Strachey com una mater amatísima. Era culta, sensible i rebel. Carrington va estimar i va ser estimada per homes i per dones, però mai pel seu veritable amor Lytton Strachey que per la seva condició homosexual només admetia joves del seu mateix sexe. Aquesta barrera no va impedir que visquessin junts durant 17 anys. Carrington, una feminista de cap a peus que havia reivindicat un nou rol per la dona, va abandonar la seva pintura per dedicar-se en cos i ànima a la decoració de la casa de Lytton, atendre a les nombroses visites i sobre tot a cuidar a Lytton. En definitiva, va valorar més el seu amor que el seu art. Carrington ja de nena va demostrar un gran talent. Pintava quadres i els regalava als seus amics. Quan necessitava diners es dedicava a decorar els interiors de les cases dels seus amics, i coneguts, decorava vaixelles de porcellana o il·lustrava obres. Va ser una dona liberal. En la seva etapa de Londres va conèixer un gran nombre de persones, alguns eren membres del grup intel·lectual de Bloomsbury. Carrington tenia una gran personalitat, enlluernava allà on anava, el seu aspecte natural, el seu cabell curt d’estil “garçon” amb el què marcava tendència, feia d’ella una dona i una artista especial. Era insegura, descontenta amb ella mateixa, però tenia una passió per la pintura. El seu caràcter era complicat, arrabassat, idealista, colèric però sense rancúnia. Valorava molt l’amistat i l’anteposava a tot. Però la seva vida va ser tràgica igual que el seu final, marcada pel dolor i la falta d’acceptació, pel rebuig que sentia cap a ella mateixa, per ser dona i no home. Era summament independent, talentosa i gairebé maca. Era crítica fins l’exasperació i una jove rebel. Carrington era fonamentalment un ésser lliure, però molt capaç d’apassionar-se quan trobava la motivació. Pintava i no signava moltes de les seves obres. Va exhibir poques vegades, per això la seva pintura va ser poc coneguda. Va ser una dona avançada en el seu temps i va portar una vida bohèmia. Pintava sobre qualsevol tipus de suport: vidres, parets, teles...però mai va donar importància a les seves obres, com si l’art fos més un procés que un producte.

Al 1931 Carrington tenia 38 anys i Strachey va caure malalt, poques setmanes desprès va morir. El mateix dia Carrington va intentar suïcidar-se amb el tub d’escapament del cotxe al seu garatge, ho va impedir “in extremis” el seu ex marit, però poques setmanes després es va disparar un tret amb una escopeta.. Sempre havia dit que la vida sense Strachey no tenia sentit. La seva vida i el seu art van estar injustament oblidats, però als anys 70 arrel de la publicació de una col·lecció de cartes, les seves pintures es van revalorar i es van conèixer arreu. Valorant l’escriptura que he pogut aconseguir de Dora Carrington podem fer un retrat psicològic que coincideix amb el perfil que els seus biògrafs han fet d’ella. En primer lloc he valorat l’escriptura puntuant els signes dominants i els signes subdominants per això he utilitzat el quadre de signes i el programa informàtic dels professors Viñals-Puente, en el què un cop feta la valoració he introduït les dades i el programa ha fet els càlculs. 26 La formula temperamental seria del tipus Sanguini seguit del Biliós. La actitud vital seria predominantment la introvertida molt mediatitzada per l’extravertida del temperament Biliós que obra des l’inconscient i la funció que domina el caràcter seria la de Sentir. Tenint en compte aquest perfil caracterològic, podem definir a Carrington com una persona expansiva i apassionada dominada pel sentiment impulsiu. D’ànim variable i amb una necessitat de ser admirada i apreciada. Temperament de contrastos, odia les mesquineses, les coses quotidianes, corrents i vulgars. És una persona afectiva, comunicativa, espontània. Atrau per la seva simpatia i sociabilitat. El caràcter es jovial, sociable, apassionat. Destinada a exterioritzar una gran part de la seva vida física i psíquica. Te vigor, potencia, ànim i confiança i està disposada a realitzar tots els sacrificis personals i a defendre els que cregui que son defensables dels altres. El seu caràcter sanguini li confereix memòria evocadora, inventiva, creació pura, imaginació i sentiment analític. Té un alt grau de sentit de la bellesa, una bona agilitat de moviments i rapidesa de decisió. També cal destacar que té una necessitat de què tot allò que l’envolta tingui un ordre i una harmonia. La influencia del temperament Biliós li aporta una personalitat molt afectiva i un alt potencial intel·lectual.

Figura 3 QUADRE INFORMÀTIC VIÑALS-PUENTE. PUNTUACIONS.

Pel que fa als seus dibuixos, veiem molt sovint que la persona està sempre al mig, centrada i sobre sortint, indica que sempre està projectant cap el futur. En varies de les cartes apareixen peixos, aquest tipus de dibuix te una interpretació espiritual i imaginativa. Indica que la part creativa i de les idees està molt desenvolupada. Es comú en persones que tenen dificultat en emprendre accions en forma concreta perquè els desagrada prendre decisions i prefereixen el món de la fantasia i els somnis, en part el món reals els sembla bel·licós, injust i cruel. La distribució i disposició de l’escriptura de Carrington si ens fixem en els diferents fragments de cartes, veiem que els marges son irregulars, l’esquerra es va ampliant a mida que avança l’escriptura, el dret és més petit i irregular, hi podem apreciar bosses – aquests espais blancs que també hem vist en les escriptures de K. Mensfield – i destacar les lletres de paraules de finals caiguts. Observem espais irregulars i desigualtats entre línies, entre paraules i també entre algunes lletres. Entre lletres, veiem una progressió i coligaments com ara la paraula “remember” i la paraula “telegrhame” de les carta 2, en la primera paraula les lletres estan més juntes i petites, en la segona més extenses i més grans. Tot el conjunt té desigualtats, trobem escassa harmonia però no podem classificar-la de negativa, malgrat això és una escriptura organitzada i positiva. El marge de l’esquerra es va ampliant, com he dit, i les línies són ascendents, això ens confirma l’extraversió, necessitat d’independència, que com sabem era una constant en Carrington, ardor i optimisme. Però aquest marge esquerra també fa un moviment còncau que apunta a una reflexió que modifica aquests desenfreni, aquest tren de vida i, per descomptat, també afecta aquesta reflexió a la introversió/ extraversió on hi ha una fluctuació entre el Jo/Tu, entre l’espai íntim i l’espai extern. El marge dret hem dit que és irregular i oscil·lant, indica vacil·lacions, falta de fermesa en situacions d’afrontació i dificultats en la distribució del temps, de l’energia i de les activitats. No és una contradicció saber que Carrington era una dona amb empenta, decisió i determinació i alhora dir que li faltava fermesa en situacions d’afrontació, ja que ella treia el seu potencial de força precisament en aquelles situacions que la colpien. I, a més, no hem de perdre de vista la gran variabilitat en la seva escriptura que contínuament està creant ambivalències. Pel que fa a les bosses en forma de cascada i passadissos, ens estan dient que la pintora patia sovint d’inseguretats davant del futur i del “devenir”, és a dir, dels canvis d’estat, 80

d’allò que podria arribar a ser. Això la turmentava i l’angoixava. Els espais en blanc dins el text són frens, els espais blancs entre paraules que es van produint en la progressió escriptural suposen una barrera, una inhibició momentània. Es un clar signe d’angoixa que pot ser puntual o tornar-se obsessiva. Hi ha una intranquil·litat més que inseguretat i també sofriment i tortures degudes a lluites internes, voler veure amb claredat i no aconseguir-ho. Hi ha algunes escriptures en què veiem que Carrington aprofita l’espai escrivint als marges, també feia dibuixos o aprofitava papers d’altres cartes. En les cartes que dirigia a altres persones de la seva confiança, es dóna més aquest aspecte. En general confirma que Carrington era una persona amistós, impulsiva i que no distribuïa masa bé el temps, l’esforç i els medis materials. Carrington firmava, a vegades a la dreta, a vegades a l’esquerra i no firmava sempre al final de tot. Una altre vagada topem amb l’ambivalència. Si firmava a l’esquerra, parlarem d’inhibició, prudència, estat d’alerta i introversió. Si firmava a la dreta, parlarem d’actuar agosaradament, d’exageració, d’irreflexió, de precipitació i d’impulsivitat. Per tant, és perfectament possible que Carrington situï la signatura a la dreta o a l’esquerra segons el seu estat d’ànim o segons la formalitat o intencionalitat. I, finalment, pel que fa a què la signatura en un dels casos estigui entremig del text, ens indica les dificultats que tenia aquesta artista per trobar el seu lloc i la seva posició en el cercle social on es desenvolupava i també, en la mateixa societat. Això ens explica el despreniment que tenia en la seva obra, que no la firmava, no la exposava, no buscava l’aplaudiment, tot i que no vol dir que no el desitgés, però una altra vegada ens trobem davant de l’ambivalència, Carrington volia i dolia. Una de les altres coses que podem analitzar de la seva signatura és que utilitza el cognom i pel que sabem concorda perfectament amb el seu pensament. Carrington es feia dir així, perquè, deia que no li agradava el seu nom i, a l’utilitzar el cognom jugava amb la ambivalència sobre tot sexual, també d’identitat, Carrington “sonava” masculí, Carrington s’identificava amb la figura del pare i amb els rols masculins, i per altra banda estava compenetrada amb els seus mèrits, el reconeixement com a artista dels que l’envoltaven. Quan a l’extensió, també variava, una és més espaiada i l’altre més condensada, interpretem que a vegades cedia terreny i altre es protegia. Aquí també trobem aquesta variació psicològica d’extrems, per una banda, aquest desig de recerca de seguretat i per l’altra el desig de risc i d’aventures, això sí, les dues signatures son creixents indici de la facilitat que tenia 81

Carrington de recuperar-se psicològicament de qualsevol contrarietat, També indica una bona percepció del conjunt i de l’entorn. Finalment dir que la signatura és progressiva com la seva lletra, que manté una similitud, no hi ha trets superflus, per tant, la signatura és sinònim de altruisme, força coherència personal i altruisme, altra vegada, ja que ens trobem davant d’un moviment diàfan del jo. La proporció de la seva escriptura es una proporció atípica, hi ha lletres desproporcionades en l’execució d’algunes de les seves parts, però no arriben a desequilibrar el conjunt, per tant, les tendències s’equilibren dins del desequilibri. Carrington era una persona observadora, valorava els fets i s’inspirava en ells. Per altra banda, les desproporcions que trobem en les seves escriptures no son xocants, ni extravagants, cosa que afavoreix l’impuls imaginatiu sobre la raó i facilita l’aparició de la fantasia i la creativitat. Psicològicament aquests moviments desproporcionats son indicatius de la forà dels sentiments i les facultats expressives. L’escriptura de Carrington està plena de variacions, també d’una carta a l’altra, aquesta variabilitat, aquesta simultaneïtat de moviments gràfics proporcionats i desproporcionats que afectes a les majúscules, a les jambes i hampes, a les zones inicials i també a les zones finals27 ens constaten la força imaginativa de l’autora, la facilitat per passar d’una acció a l’altra. La seva capacitat per carregar de sentiment els seus actes, la facilitat d’inventiva, de transformació, d’imaginació. En definitiva de la inspiració creadora. Però també ens expliquen les lluites internes, els impulsos, les oscil·lacions en els sentiments. A vegades aquestes escriptures mixtes, en un text negatiu poden interpretarse com a signe de debilitat mental, de desequilibri o de psicopatia. En el cas de Carrington sembla que la lluita de contraris finalment li va jugar una mala passada. Per acabar aquest retrat grafopsicològic diré que hi ha uns gest tipus que reafirmen moltes dels aspectes de la personalitat que hem vist i que he assenyalat en el document A. Veiem que fa les lletres “d” bucladas i si recordem la lletra d és una lletra reflexe que parla de la capacitat creadora. Carrington posseeix aquesta capacitat amés d’una bona assimilació, dinamisme realitzador unit a la fantasia i a la capacitat per transmetre idees. La lletra “t” l’escriu amb variabilitat, unes vegades la barra és acerada, altres petita i moltes vegades la trobem alta i lligada a la lletra següent en forma de para-sol indici de paternalisme i protecció i, si tenim en compte que Carrington va cuidar durant 27

En el document A, en les cartes 1 i 2, están assenyalades algunes desproporcions.

17 anys de Lytton, podem comprendre aquest temperament protector. Hi ha alguns acerats, ganxets que habitualment son a la part superior, alguna barra de la “t”, i algunes hampes, ens indiquen el desig d’aferrar-se a les idees. Els bucles ens confirmen la intuïció que ja hem vist que era un tret de la seva personalitat i finalment diré que hi ha trets inicials amb els que comença una lletra a la zona superior i això és degut a la gran importància que Carrington donava a tot el que formava part de l’intel·lecte i el món de les idees. DOCUMENT A

CONCLUSIONS

Dels documents manuscrits analitzats de Katherine Mansfield (KM), Vita SackvilleWest (Vita) I Dora Carrington (Carrington), destacarem que totes tres tenen característiques semblants i altres que les diferencien. De l’escriptora KM direm que feia una lletra menuda que denota un esperit d’oposició a la norma, alguns ovals estan més enxiquits signe d’esquizoidisme i una restricció depressiva del “jo” és a dir, una des valorització i pes feixuc de l’entorn, però alhora hi ha una facilitat d’introspecció, una mirada cap a dins cap un món interior molt ric. Les fluctuacions i les variabilitats en el tamany sobre tot, apunten a una impaciència i a una hiperemotivitat que explica el caràcter turmentat de KM que la portaven sovint a canvis d’humor i inestabilitat emocional. KM anava perdent forces que acabaven produint-li una mena de desídia, una esma que li suposava una barrera a l’hora de posar-se a escriure. Volia i no podia. Però malgrat això la seva escriptura conserva fins el final l’essència del seu caràcter. Aquests coligaments tant personalitzats i evolucionats, que li donen agilitat progressiva les formes de la lletra “p”, amb el tret característic de la independència, tret que trobem també en la lletra de Vita i la de Carrington. La filoformidad i la pressió desigual amb el traç ple de tinta i certa pastositat que ens mostren una KM que tot i la seva fermesa i seguretat tenia poca resistència a la frustració cosa que li provocava un gran desassossec i tristesa. Això podria explicar els aïllaments i solituds cada vegada més freqüents a mesura que avançaven les seves malalties. Tot i que les línies tenen una estructura horitzontal hi ha convexitats que son indicatius de tendència al desànim, pessimisme i cansament. Algunes sinuositats dins les paraules que s’aparten de la línia base i que reflecteixen entusiasme i eufòria puntuals tot i que aquest estat anímic pot decaure sobtadament davant dels contratemps. Aquest caràcter irregular de l’escriptura i un tant anàrquic també el trobem en l’escriptura de la pintora Carrington. I altres similituds entre les tres artistes com la i convexitat del marge esquerra, les unions altes i peculiars, alguns ganxos a l’inici del traç sobre tot a la part alta, la lletra ràpida, la verticalitat amb irregularitats cap la dreta i l’esquerra, totes aquestes igualtats de plasmar el gest gràfic mostren també les similituds dels seus caràcters, les fortaleses i les debilitats, les seguretats i les inseguretats, la creativitat, el idealisme i la gran intel·ligència que les 84

caracteritzava a totes. La potencia i a la vegada la fragilitat que podem veure en les seves lletres, amb aquestes formes que en un lloc es noten ben pressionades i en un altre sembla que llisquin sobre el paper. Les escriptures malgrat les irregularitats i a vegades les inharmonies que s’hi aprecien, son singulars, és a dir, s’aparten totalment de la vulgaritat i de la monotonia i adquireixen, totes tres una distinció i una originalitat elevada. A les escriptures de les tres artistes hi apareixen trets amb certa ampul·lositat ja sigui en majúscules, en la signatura o en trets personalitzats de certes lletres i que ja hem vist detalladament quan hem analitzat les seves escriptures, però per assenyalar-ne alguns podem veure les “p” majúscules que fa K.M. Algunes majúscules de Carrington i la mateixa signatura de Vita, tot això ens mostra el caràcter orgullós i la tendència a desmarcar-se que les identificava. A cap de les tres els agradaven les imposicions. Les tres tenien energia, talent i determinació. I, què podem dir sobre el temperament? Hem vist que KM té un temperament Sanguini seguit molt de prop pel Nerviós i el Biliós que només els separa un punt de diferència: Sanguini-Nerviós-Biliós, Vita predomina el temperament Biliós seguit del Sanguini: Biliós-Sanguini i Carrington Té el temperament Sanguini com a predominant seguit del Biliós: Sanguini-Biliós. El temperament sanguini és més exuberant, expressiu, més vital i té més vivesa. El biliós és un temperament en el que destaca la seva precisió, mètode, sobrietat, moderació, rigidesa i fredor. Per tant les combinacions Sanguini- Biliós / Biliós-Sanguini, es compensen i arriben a un equilibri. i la combinació SanguiniNerviós, que és extremadament emotiu, sensible i inestable és el que presenta KM però també posseeix trets del caràcter biliós, sobre tot en la seva faceta d’escriptora. Així doncs, els grafismes de les tres protagonistes d’aquest treball presenten combinacions similars temperamentals i que es reflecteixen en els seus grafismes. Mirant la lletra de totes tres protagonistes podem comparar algunes diferències però sobre tot similituds i sorprèn trobar aquestes similituds: l’aprofitament del paper, correccions, retocs, signes que pertanyen a una escriptura un tant desordenada. En uns manuscrits veiem marges petits que es pot interpretar per una banda com un estalvi de paper i per l’altre els canons de les escriptures epistolars que s’establien a l’època. Però com que totes tres escriptores son de la mateixa època, en aquest aspecte no he tingut cap problema en la classificació i interpretació 85

Trobem la corba com a signe a destacar

(C.Guilligan) i que es presenta en les

escriptures que marquen el predomini del sentiment més femení i lliure, però també hi ha signes angulosos o acerats, conseqüència de lluites internes que deriven dels problemes de la integració de la dona dins la societat marcadament masculina i que no només això, sinó que hi ha una incertesa sobre com la dona es pot integrar i alhora emancipar. Com fer sentir la seva veu. Lluites que apareixen contínuament i es trameten en l’escriptura en forma de trets acerats, algunes masses, jambes que punxen...La frustració, la por, la impaciència, la malaltia, tot es va reflectint en les escriptures en els espais entre paraules, els finals pronunciats, les desigualtats de les paraules, les interrupcions brusques en l’escriptura. L’agitació interna que van patir totes tres artistes i que es transformà en temor ho anem trobant en els signes de pressió, el tamany, la obertura dels ovals, la inclinació, les formes i la corroboració de la signatura. I, una última reflexió seria que ens féssim la pregunta: Què els va passar a aquestes dones que, malgrat el seu talent i oportunitats socials que se’ls començava a obrir en aquella època, no van saber gaudir de l’èxit i reconeixement merescut. Suïcidis, bogeria, aïllament, malaltia, les estaven perseguint i van acabar sota el pes dels seus terribles destins. Ho tenien tot: llibertat, intel·ligència, talent, empenta, creativitat, eloqüència. I, alhora l’altra cara de la moneda: Desassossec, recança, inquietud, pesar, malestar, neguit, desmesura, malaltia... Dones emancipades, lliures, autosuficients i, alguna cosa va fer fallida en el seu interior. Què va passar? Podríem dir que no es van poder desprendre del tot del pes cultural de segles en què la primacia la tenien els homes en les societats patriarcals i, això podia haver creat en elles un sentiment de desubicació moral. I, aquest pes invisible de l’instint maternal, aquesta maternitat com a classificació, imposició o deure, va acabar desequilibrant-les i desestabilitzant-les. Tants anys d’educació i tradició imposada del rol femení en el que era impensable una igualtat, un reconeixement de valors, van acabar deixant sense una base solida per aquestes dones que s’enfrontaven a tot un munt de canvis i de valors i es van sentir rares, diferents i fora de lloc. En aquesta conjuntura la insatisfacció, l’aïllament i la frustració feien estralls en la seva salut física i psíquica així com en els seus sentiments i afectes, perquè el paper femení que sempre els havia estat assignat, ara ja no els encaixava i, això va ser terrible per elles. VIRGINIA WOOLF. Escriptora. Es va suïcidar. 86

CAMILLE CLAUDEL. Escultora. Reclosa en un Psiquiàtric. SILVIA PLATH. Escriptora. Es va suïcidar. VIOLET TREFUSSI. Escriptora. Exiliada i obligada a un matrimoni de conveniència. VITA SACKVILLE-WEST. Escriptora. Va acabar sumint-se en l’aïllament i l’alcohol. DORA CARRINGTON. Pintora. Es va suïcidar. I, tantes altres...

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFIA, REFERÈNCIES

JUNG, C.,(2008) Tipos Psicológicos. Editorial Edhasa. KLAGES, L., (1972) Escritura y carácter. Editorial Paidós. VELS, A.,(1991) Escritura y personalidad. Editorial Herder. VELS, A., (1997) Grafología estructural y dinámica. Editorial Herder. VELS, A., (2000) Grafología de la A a la Z. Editorial Herder. VIÑALS, F., y PUENTE, M., (1999) Psicodiagnóstico por la escritura. Ed. Herder. SIMÓN J.J., (2007) El Gran Libro de la Grafología. Ed. Martinez Roca SA SIMÓN J.J., (2004) Cómo hacer análisis grafológicos. Ed. Martinez Roca SA XANDRÓ, M., (1991) Grafòloga Superior. Editorial Herder. PULVER, M. (1971) Le Symbolisme de l’écriture. Ed. Stock. Paris XANDRÓ, M.(2005) Manual de los Test Gráficos. Ed. Eos. Madrid. TEILLARD, A., (1974) El alma y la escritura. Ed. M. Xandró. Madrid. VELS, A., (1994) Dibujo y personalidad. AGC. AGRUPACION DE GRAFOANALISTAS CONSULTIVOS DE ESPAÑA (2011) Psicopatología Clínico-Grafológica. Anuario 2011 TESOURO DE GROSSO, S., (2011) Grafología Científica. Ed. Kier. Buenos Aires. PORTUONDO, J.A., (2010) La figura humana. Test proyectivo de Karen Machover. Ed. Biblioteca Nueva. VIÑALS F., PUENTE M., (2001) Pericia caligráfica judicial. Ed. Herder. LÁJE, M., (2001) grafologia Infantojuvenil. Ediciones Lara. CRÉPIEUX-JAMIN, J., ABC de la grafologia. AGC. WEBGRAFIA Sitio WEB de la Agrupación www.grafoanalistas.com

Grafoanalistas

Consultivos

España.

Sitio WEB de la Sociedad Española de Grafologia. www.soesgraf.com www.grafologiauniversitaria.com 88

KATHERINE MANSFIELD BIBLIOGRAFIA TOMALIN Claire, (1990) Katherine Mansfield. Una vida Secreta. Barcelona. Circe. Ediciones SA The Journal of Katherine Mansfield, edición de J.M. Murry (Londres: Constable, 1927; Nueva York: Knopf, 1927) Versión en castellano: Diario (Barcelona: Ediciones del Cotal 1980), traducción de Ester de Andreis. Katherine Mansfield: A Biography, Jeffrey Meyers (Londres: Hamish Mamilton, 1978)

WEBGRAFIA http://www.elcomercio.es/v/20110212/cultura/katherine-mansfield-nueva-zelanda20110212.html

VITA SACKVILLE-WEST BIBLIOGRAFIA: NICOLSON Nigel,(1994) Portrait d’un mariage, Bibliothéque Cosmopolite, stok, traducció Viviane Forrester, Nigel Nicolson y Vita Sackville-West: Retrato de un matrimonio, The University of Chicago Press, 1998. Primera edición 1973. ISBN 0-226-58357-0 Victoria Glendinning: Vita: La vida de V. Sackville-West, Weidenfeld & Nicolson, 1983. Chadwick W., De Courtivron, I., (eds.) 1994, Los otros importantes. Creatividad y relaciones íntimas. Valencia. Ediciones Cátedra. Universidad de Valencia. Instituto de la Mujer. WEBGRAFIA http://www.ignaciodarnaude.com/textos_diversos/Una%20mirada%20a%20Vita%20Sa ckville-West,Sandra%20Bustamante.pdf http://es.wikipedia.org/wiki/Vita_Sackville-West Vita Sackville-West > Poemas del Alma http://www.poemas-delalma.com/blog/biografias/biografia-de-vita-sackville-west#ixzz2auRhFAli http://www.escritores.org/index.php/recursos-para-escritores/concursos-literarios/2707virginia-woolf-entre-las-sombras-estela-parodi 89

http://books.google.es/books?id=PpNfwdxlaHcC&pg=PA112&lpg=PA112&dq=manus crito+de+vita+sackvillewest&source=bl&ots=cAUp8fYhUq&sig=XWfO6O2fa0s0cJD87s18f9AaOpM&hl=es &sa=X&ei=UkX9UZPDB5PQ7AaV54G4Aw&ved=0CD4Q6AEwAzgo#v=onepage&q =manuscrito%20de%20vita%20sackville-west&f=fals

DORA CARRINGTON. PINTURES. OBRES. BIBLIOGRAFIA M. Holroyd: Lytton Strachey: A Critical Biography, 2 vols (Londres, 1967-8) Dora Carrington: Pinturas y dibujos (cat Prueba, Oxford, Christ Church Pict Gal, 1978...) N. Carrington: Carrington: pinturas, dibujos y decoraciones (Oxford, 1978) GH Gerzina: Carrington: Otra mirada a Bloomsbury (Ann Arbor, 1985) J. Hill: El arte de Dora Carrington (Londres, 1994) Chadwick W., De Courtivron, I., (eds.) 1994, Los otros importantes. Creatividad y relaciones Ăntimas. Valencia. Ediciones CĂĄtedra. Universidad de Valencia. Instituto de la Mujer. WEBGRAFIA http://www.youtube.com/watch?v=MmYh9UcZf9s http://otramiradabloomsbury.blogspot.com.es/ http://natlib.govt.nz/photos?commit=Sort&direction=asc&page=4&sort=sort_date&text =katherine+mansfield&utf8=%25E2%259C%2593 http://www.lamaquinadeltiempo.com/mansfield/indexmansf.htm http://lecturasindispensables.blogspot.com.es/2013/01/10-cuentos-de-katherinemansfield.html http://www.grafologiamorettiana.it/sociologia/grandi/plath_claudel_woolf/bibliografiah http://es.noticias.yahoo.com/blogs/cuaderno-historias/el-selecto-y-bromista-grupointelectual-del-c%C3%ADrculo-145745801.html http://trianarts.com/mujeres-pintoras-vanessa-bell-y-el-circulo-de-bloomsbu http://es.wikipedia.org/wiki/Dora_Carrington http://www.christies.com/lotfinder/books-manuscripts/carrington-dora-series-of-23autograph-5495273-details.aspx

ANNEX

Tres Poemas

Katherine Mansfield FUEGO DEL INVIERNO Invierno afuera, pero en el cuarto cortinado Sonrojada hasta la belleza por el fuego que flamea Aislada de la fealdad de la calle por postigos y persianas Una mujer está sentada -las manos rodeando las rodillas Inclinada hacia adelante... Sobre su pelo suelto La luz del fuego teje una trama de oro brillante Quema su boca pálido con apasionados besos Envuelve su cuerpo cansado en caliente abrazo... Apoyadas contra el guardafuego sus botas empapadas Humean, y colgadas de la cama de hierro Su chaqueta y su falda -su sombrero marchito y desastrado. Pero ella es feliz. Acurrucada junto al fuego Todos los recuerdos del día gris y penumbroso Se reducen a nada, y ella olvida Que afuera en la calle la lluvia que cae Embarra la vereda hasta un grasoso pardo. Que, en la mañana debe empezar de nuevo Y otra vez buscar lo que no vendrá – No siente esa desesperación insana Que se filtra en sus huesos durante el día. En sus grandes ojos -Cristo querido- la luz de los sueños Se demoró y brilló. Y ella, otra vez una niña, Vio imágenes en el fuego. Aquellos otros días La casa amplia, los cuartos frescos dulcemente perfumados Los retratos en las paredes, y cuencos chinos Llenos de 'pot pourri'. En su mecedora

El almohadón bordado con su nombre – Vio otra vez su dormitorio, muy desnudo La colcha azul trabajada con margaritas blancas y doradas Donde dormía, sin sueños... ... Abriendo la ventana, desde el jardín recién segado El aroma fragante, fragante del pasto perfumado Las lilas lanzando en el aire brillante Sus penachos de púrpura El saúco Sus capullos como manos pálidas entre las hojas Temblando y oscilando. Y, Oh, el sol Que con su beso vuelve a darle calor y vida Así que es joven, y extiende los brazos... La mujer, acurrucada junto al fuego, se mueve inquieta Suspira un poco, como una niña con sueño Mientras las rojas brasas se deshacen en gris... De pronto, de la calle, una explosión de sonido, Un organillo, giró y chirrió & resolló La ebria, el hipo bestial de Londres.

TE DE MANZANILLA Afuera el cielo está encendido de estrellas Un hueco bramido llega del mar ¡Y qué pena las pequeñas flores del almendro! El viento estremece el almendro. Nunca imaginé un año atrás En aquella horrible casucha en la ladera Que Bogey y yo estaríamos sentados así Tomando una taza de té de manzanilla. Leves como plumas vuelan las brujas El cuerno de la luna es fácil de ver Sobre una luciérnaga debajo de un junquillo Un duende tuesta una abeja. Podríamos tener cinco o cincuenta años ¡Estamos tan cómodos, juiciosos, cercanos! Bajo la mesa de la cocina La rodilla de Jack oprime la mía. Pero los postigos están cerrados el fuego está bajo Gotea la canilla con suavidad Las sombras de la olla en la pared Son negras y redondas y fáciles de ver.

EL ENCUENTRO Empezamos a hablar Nos miramos; dejamos de mirarnos Las lágrimas subían a mis ojos Pero no podía llorar Deseaba tomar tu mano Pero mi mano temblaba.

No dejabas de contar los días que faltaban para nuestro próximo encuentro Pero las dos sentíamos en el corazón Que nos separábamos para siempre. El tictac del relojito llenaba la habitación en calma Escucha, dije, es tan fuerte Como el galope de un caballo en un camino solitario Así de fuerte - un caballo galopando en la noche. Me hiciste callar en tus brazos Pero el sonido del reloj ahogó el latido de nuestros corazones. Dijiste `No puedo irme: todo lo que vive de mí Está aquí para siempre'. Después te fuiste. El mundo cambió. El ruido del reloj se hizo más débil Se fue perdiendo –se tornó minúsculoSusurré en la oscuridad: “Moriré si se detiene”.

Carta de Vita Sackville-West a Virginia Wolf Estoy reducida a un objeto que quiere a Virginia. Te escribí una carta hermosa en las horas de insomnio de pesadilla de la noche, y todo se ha ido: te extraño, en una manera humana, desesperada y bastante sencilla. Tú, con todas tus cartas sin boberías, nunca escribirías una frase tan elemental como esa; quizás ni siquiera lo sientes. Y aún más, creo que sientes un pequeño hueco. Pero lo vestirías en tan exquisita forma la frase que perdería un poco de su realidad. Mientras que conmigo es bastante absoluto: yo te extraño aún más de lo que podría haber creído; y estaba preparada para extrañarte mucho. Así que esta carta es apenas una protesta de dolor realmente. Es increíble cuán esencial a mí has llegado a ser. Supongo que estás acostumbrada a personas que dicen estas cosas. Maldita seas, criatura consentida; yo no haré que me ames nada más alejándome como ahora -Pero ah mí querida, yo no puedo ser astuta y reservado contigo: te quiero demasiado para eso. Demasiado sinceramente. No tienes la menor idea cuán reservada yo puedo ser con personas que yo no adoro. Lo he convertido en una de las bellas artes. Pero has roto mis defensas. Y yo no lo resiento realmente. Sin embargo no te aburriré con más. Hemos arrancado de nuevo, y el tren se sacude otra vez. Tendré que escribir en las estaciones - que afortunadamente son muchas a través de la llanura de Lombard. Venecia. Las estaciones eran muchas, pero yo no negocié el Oriente Express para parar en ellas. Y aquí estamos en Venecia durante diez minutos sólo, -- un tiempo desprecia95

ble para tratar de escribir. Sin tiempo de comprar un sello italiano aún, así que esto tendrá que salir desde Trieste. Las cataratas en Suiza se congelaron en sólidas cortinas iridiscentes de hielo, colgando sobre la piedra; tan encantador. E Italia todo cubierta de la nieve. Arrancamos otra vez. Tendré que esperar hasta Trieste mañana por la mañana. Perdóname por favor por escribir una carta tan miserable. V.

JARDINS DE SISSINGHURST KENT

CASTELL BIBLIOTEQUE DE SISSINGHURST KENT

ESCRIPTORI DE VITA SACKVILLE-WEST

PINTURES CARRINGTON RETRATO JULIA STRACHEY Cattle by a pond, view from Ham Spray, 1930

LITTON STRACHEY I DORA CARRINGTON 99

Universitat Autònoma de Barcelona Universidad Autónoma de Barcelona TÍTULO DE

MASTER EN GRAFOANÁLISIS EUROPEO ESPECIALIDAD: GRAFOPSICOLOGÍA SOCIAL Y FORMATIVA Con 70 Créditos Europeos –ECTS- (European Credit Transfer and Accumulation System) de validez transnacional en los 27 países de la Unión Europea

www.grafologiauniversitaria.com EN 2010 CELEBRAMOS LA PRIMERA PROMOCIÓN DE MASTER’S EUROPEOS Campus de la UAB en Barcelona: Recinto en el Hospital de la Santa Cruz y San Pablo, “Casa de Convalescència” c. San Antonio Ma Claret, 171 (esq. c. San Quintín) 08041 Barcelona Información: Rosa Mª Custó: RosaMaria.Custo@uab.cat - Telf: 93 581.71.77 – 93 581.70.42 - FAX: 93 581.74.71

________

DIRECTORES DEL MASTER: PROFESORES FRANCISCO VIÑALS Y MARILUZ PUENTE

100

LAS PROFESORAS DEL POSTGRADO 2011

ALUMNOS DEL POSTGRADO 2011

PROF. F.VIÑALS

PROF. M. PUENTE

101

Colecciรณn Mรกster

Instituto de Ciencias del Grafismo www.grafologiauniversitaria.com www.grafoanalisis.com

Mรกster en Grafoanรกlisis Europeo UAB