Sergi Sangenís Vidal - Roser Feliu Latorre Diplomatura de Postgrau en Criminalista. Infoanàlisi i Tècniques avançades en Ciències Forenses Universitat Autònoma de Barcelona
Medicina Legal. Antropologia Forense Postgrau en Criminalística, Infoanàlisi i Ciències Forenses
Sergi Sangenís Vidal Roser Feliu Latorre
Pràctica Medicina Legal. Antropologia Forense
La pràctica que hem dut a terme a la Ciutat de Justícia, concretament a l’Institut de Medicina Legal s’ha dividit en quatre parts. A continuació tractarem cada una d’elles. Primera part: la mòmia En primer lloc, ens han ensenyat una mòmia del 1700 de la qual havíem de determinar el gènere i l’edat. Hem analitzat el cadàver i hem arribat a la conclusió que era una dona i d’edat avançada ja que hem observat el següent: -
-
La part frontal del crani no té forma de visera, això és un indicatiu que podria ser una dona ja que els homes acostumen a tenir-ho i les dones no. Afirmem que la víctima tenia una edat avançada ja que, analitzant el crani, veiem com les sutures estan ben soldades. La víctima encara conservava una mica de cabell, i curiosament conservava la trena que portava en vida. Els peus de la mateixa eren força petits. Com que es tractava d’un cadàver momificat, hem pogut veure els pits sobre les costelles. Un altre indicador que sol ser útil per determinar el gènere del cadàver és observar la morfologia de la pelvis però la mòmia l’havia perdut. Sí que conservava, en canvi, la vagina.
Per tots aquests motius, afirmem que es tracta d’una dona i d’edat avançada. No podem explicar la causa de la mort, ja que no hi hem trobat contusions, signes de cap apunyalament ni cap tret.
1
2
3
4
Segon cas: restes òssies humanes En el segon cas pràctic hem hagut d’esbrinar el gènere, edat i causa de la mort d’unes restes òssies trobades en una obra mentre el constructor hi treballava. Un cop analitzades les restes de la víctima arribem a la següent conclusió: -
-
-
-
La víctima era una dona, perquè a la part frontal del crani no tenia visera i la pelvis tenia forma de U (característica típica de les dones) i no tenia forma d’V (característica típica dels homes). Arribem a la conclusió que la víctima tenia entre 25 i 38 anys. Ho podem afirmar per diferents raons: per una banda perquè les sutures del crani no estan soldades definitivament i també perquè, comparant-ho amb un llibre, el relleu de la cara interna de la símfisis púbica determina que la víctima tenia entre 25 i 38 anys. Les nostres premisses van resultar ser encertades perquè els Mossos d’Esquadra van trobar el seu DNI a pocs metres i mostrava que la víctima tenia 31 anys. Observem com la causa de la mort ha estat tres contusions al crani amb algun objecte contundent (tot i que no hem pogut afirmar amb quin s’ha dut a terme). Hem pogut veure també com la víctima tenia una derivació al crani. Tot i que aquest procés mèdic és relativament freqüent, és una informació valuosa ja que és una ajuda més que ens permet contrastar una identificació de la víctima com ho poden ser determinades fractures, cirurgies, l’estat dentari, l’ús d’un dispositiu intrauterí (DIU), etc.
Tal i com hem pogut veure a les fotografies practicades per l’equip d’investigació, hem observat que al lloc on es van trobar les restes hi havia una catifa de color vermell possiblement utilitzada per l’assassí per al transport de la víctima. Seria interessant analitzar-la per veure si podem trobar-hi fibres o algun rastre útil per poder identificar-lo. Per últim, hem observat algunes cremades als ossos de la víctima. Creiem que l’assassí la va intentar cremar per no deixar rastre. Per pena seva, no ho va poder aconseguir i aquestes cremades només van originar fractures als ossos post mortals i no van aconseguir desfer el cadàver. Com que s’ha pogut identificar a la víctima, seria interessant que la investigació es centrés en la parella sentimental de la desapareguda ja que segons apunten els fets aquest home seria l’última persona que la va veure en vida. Les següents fotografies mostren l’estat en què es troben els ossos.
5
6
7
8
Tercer cas: ossos humans o d’altres animals? El tercer cas ha estat analitzar tres ossos i classificar-los en ossos humans o d’altres animals. El primer cas es tracta d’un os d’un metacarp d’un gos. Tot i que la mida podria fer pensar que es tracta d’un os humà, el fet que l’apòfisi mostri un enfonsament a la part central ens indica que és un os caní ja que l’humà té un relleu llis, sense enfonsament ni estries.
9
El segon cas mostra una estructura òssia molt semblant a un fèmur humà però estudiant com seria la morfologia del cap del fèmur humà per encaixar correctament amb l’acetàbul de la pelvis humana arribem a la conclusió que aquesta resta òssia pertany a un fèmur de vaca.
10
Per la mateixa raó afirmem que el tercer cas també es tracta d’un cap de fèmur de vaca o cavall.
11
Quart cas Finalment, hem hagut de diferenciar ossos d’humans dels altres animals per tal de poder analitzar, si s’escau, que s’hagi comès algun delicte o no. Alguns ossos com les vèrtebres van ser molt fàcils de distingir ja que en gairebé tots els animals domèstics la seva morfologia difereix força de l’humana. També van ser senzills de diferenciar els ossos del tòrax com les costelles o l’estèrnum i els ossos de la cavitat pelviana com el sacre. L’únic element que ens va costar més de distingir va ser una vèrtebra que estava soldada a la regió basal ja que, tot i que coneixem que cap animal domèstic la presenta d’aquesta manera, tampoc ens quadrava gaire que fos humana. Finalment el professor ens va permetre solucionar-ne l’entrellat ja que es tracta d’una patologia humana força estranya i curiosa.
12
13
14
Conclusions Considerem que aquesta pràctica ha estat molt profitosa perquè hem pogut observar com treballa l’equip de forenses quan troba restes òssies: quin protocol segueix, com s’estudien tots els indicis, quina metodologia es practica i quins són els dubtes que, tot i l’experiència, sempre es generen. És molt interessant poder diferenciar de forma eficaç entre ossos humans i ossos d’animals domèstics ja que això ens pot servir per detectar un possible crim i, per tant, procedir a la seva investigació.
Bibliografia
Dyce, H. (1996). Anatomía veterinaria (1 ed.). Interamericana: Mc.Graw Hill. Villar, V. (2004). Protocolos de anatomía veterinaria. Barcelona: BBU. Apunts d’anatomia veterinària. Primer de veterinària Universidad Alfonso X El Sabio (Madrid).
15