HAITÍ: Quatre anys de capitalisme del desastre
El 12 de gener de 2010 un terratrèmol va assolar bona part d’Haití, en una de les pitjors catàstrofes que ha patit el país, i en el que va esdevenir una de les més àmplies operacions humanitàries que es recorden. Quatre anys després, Haití es troba atrapada entre la república de les ONG i el capitalisme del desastre. Iolanda Fresnillo | @ifresnillo | http://haitiotrosterremotos.info
Foto: Jalousie, bidonville/favela maquillada amb fons de la cooperació
Les xifres són aclaparadores, en tots els sentits. Al voltant de 220.000 persones mortes. Més de 300.000 persones ferides. Més d’un milió i mig de persones sense llar, 100.000 llars completament destruïdes i una mica més de 200.000 greument malmeses. Als 6 mesos del terratrèmol, un milió i mig de persones, 360.000 famílies, vivien en aproximadament 1.500 camps de desplaçades, sota les tendes improvisades o proporcionades per ONG i agències de cooperació oficials. La dimensió de la tragèdia i l’impacte que la cobertura mediàtica del terratrèmol va tenir en milions de persones arreu del món va impulsar una de les majors operacions humanitàries que es recorden. Es van recaptar més de 3.060 milions de dòlars per part d’ONG, institucions religioses i fundacions privades. En el primer mes després del terratrèmol les ONG espanyoles van recaptar uns 72 milions d’euros d’aportacions de la societat espanyola, prop dels 79 milions de dòlars d’ajuda d’emergència del govern espanyol (que ascendeix a 464 milions de dòlars promesos de 2010 a 2012, incloent ajuda a la reconstrucció i contra l’epidèmia de còlera). Governs i agències de cooperació van prometre més de 13 mil milions per al període 2010 a 2020, uns 6.373 milions per als dos primers anys (2010-‐2012). On ha quedat tota aquella solidaritat? Quina ha estat la reconstrucció que ONGs, governs i institucions internacionals han impulsat per a Haití?
El desastre de la reconstrucció A desembre de 2012 (darrera data en la que hi ha xifres disponibles), tan sols el 66% de les promeses realitzades a la Conferència de donants de Nova York tres mesos després del seísme (5,3 mil milions de dòlars) per a 2010-‐2012 han estat desemborsats. La qüestió, però, no és tan sols el nivell de desemborsament, sinó què s’ha prioritzat en aquesta ajuda d’emergència i reconstrucció, i com s’ha fet. A Haití hi ha una sensació generalitzada que després de tantes promeses, l’ajuda a la reconstrucció s’ha quedat en no res i, en els pitjors dels casos, ha estat perjudicial. Cal tenir en compte que el terratrèmol va arribar per evidenciar una situació de grans desigualtats i empobriment. Durant segles, des de la colonització i al llarg dels anys d’independència teòrica, Haití ha patit nombroses ingerències i, amb l’ajuda de l’èlit econòmica haitiana, s’ha imposat un model neoliberal al servei del centre econòmic del sistema capitalista. “El terratrèmol va arribar per evidenciar i agreujar les deficiències d’un sistema profundament injust” afirma Nixon Boumba de MODEP – Moviment per la Democràcia a Haití. Un sistema que s’ha afiançat a través de la reconstrucció.
Projecte de mercat, inacabat i innecessari, finançat amb fons de la UE
L’Estat haitià, molt debilitat per anys de polítiques neoliberals, va ser greument afectat pel terratrèmol: el 25% dels funcionaris a Port-‐au-‐Prince van morir al terratrèmol, el 60% dels edificis administratius i el 80% de les escoles van ser destruïts. Aquesta circumstància ha sigut d’alguna forma utilitzada per donants i agències de cooperació per prescindir de les autoritats haitianes en el procés de reconstrucció. Mentre que a la Conferència de donants de Nova York es va acordar enfortir el lideratge del govern haitià, el cert és que només l’1% de l’ajuda d’emergència, i el 15% de l’ajuda a la reconstrucció ha estat canalitzada a través de les administracions haitianes. A més, segons l’Observatori de Polítiques Públiques i de la Cooperació Internacional de CERFAS a Haití, el 76.7% del valor dels contractes concedits per la Unió Europea en els seus projectes de reconstrucció durant 2010 i 2011 van ser atribuïts a Empreses Europees. En el cas d’Estats Units el menyspreu del teixit econòmic haitià ha estat encara superior, doncs només l’1.3% del valor contractual dels projectes han estat concedits a les empreses haitianes.
USAID, l’agència de cooperació nord-‐americana, ha estat un dels principals actors en aquest procés. Denunciat per la manca de transparència, retards significatius en l’execució de projectes i mala gestió, ha sigut també un actor molt controvertit per la priorització d’empreses nord-‐americanes i per l’ús de l’ajuda alimentària, amb impactes negatius sobre la pagesia del país, i en connivència amb ONG com Care o WorldVision. La sensació és que, en general, les ONG també han passat per sobre de la voluntat i les prioritats de la societat civil haitiana. Les expressions “invasió d’ONG” o “República de les ONG” per fer referència al seu paper a Haití, per part d’activistes locals, és molt freqüent. Per a Vijaya Ramachandran del Center for Global Development, “el domini de les ONG internacionals ha creat un Estat paral·lel més poderós que el govern mateix. Les ONG a Haití han construït una infraestructura alternativa per la provisió de serveis socials, des-‐ incentivant al govern per a construir capacitats per oferir aquests serveis”. Ja abans de 2010, les ONG proveïen el 70% de l’assistència sanitària. El 85% de l’educació es donava a través d’escoles privades, sovint subvencionades per l’Estat a través de programes de cooperació, i moltes d’elles gestionades per ONGs o institucions religioses. “El Banc Mundial tenia un programa anomenat “Education for all” (educació per a tothom) que consistia precisament en oferir recursos a escoles privades per a facilitar l’accés a estudiants sense recursos. El director d’aquell programa és ara el ministre d’educació, i aquest és el model que ha adaptat per la política pública d’educació” explica Patrice Florvilus, defensor a ultrança de la pedagogia dels oprimits de Paolo Freire i advocat fundador de Defense des opprimés et les opprimées. “De fet, el govern no té cap política d’educació, només un procés de mercantilització de l’educació”. Un altre àmbit on la política de reconstrucció ha fallat estrepitosament és el del dret a l’habitatge. Quatre anys després encara hi ha oficialment 172.000 vivint en camps de desplaçades. Segons FRAKKA, el Front de Reflexió i Acció sobre l’Habitatge, la xifra ha estat falsament reduïda, eliminant alguns camps de la llista “oficial” de l’Organització Mundial de les Migracions (OIM), per mostrar cert avançament. Però calculen que prop de 300.000 persones segueixen vivint en camps.
Camp de desplaçades a Port-‐Au-‐Prince. Un dels activistes de FRAKKA mostra les imatges d’un desallotjament el mateix matí en un altre camp a les afores de la capital.
La xifra de desplaçades s’ha reduït en els darrers dos anys arrel en bona mesura de les expulsions forçades que autoritats i propietats privats promouen a diferents camps. Segons les xifres de l’OIM, fins a març de 2013 unes 16.104 famílies havien sigut desnonades sense accés a cap alternativa d’allotjament. Fins a 75.000 persones viuen avui en dia amenaçades de desnonament dels camps de desplaçades. 114.000 famílies han estat reubicades en habitatges provisionals i 55.000 han sigut convidades a marxar dels camps rebent a canvi 500$. Moltes de les que han acabat marxant, cobrant o no, fugint sovint per la violència i inseguretat que es viu en molts d’aquests camps, ho han fet als “bidonvilles”, les faveles i barris populars que poblen la zona metropolitana de Port-‐au-‐Prince, per viure en absoluta deficiència de serveis bàsics com el sanejament o l’aigua potable. Sota ocupació militar
La Plaça de la Resistència, a la localitat costanera de Pestel, s’ha construït com a oposició a la presència de la MINUSTAH al país
Un altre dels actors claus en aquest procés han estat les forces militars estrangeres. En les primeres setmanes després del terratrèmol Haití va patir una invasió militar d’uns 16.000 marines d’Estats Units, 6.000 efectius de diferents països europeus, i altres contingents (2.000 soldats canadencs o 2.000 brasilers, entre d’altres) que es van unir als 9.000 cascos blaus de la MINUSTAH (Missió de Nacions Unides per l’Estabilització d’Haití) presents al país des de 2004, a banda de contingents de país. La militarització del país, i la conseqüent pèrdua de sobirania, segueix avui amb la presència de 7.600 soldats i policies de la MINUSTAH, una presència més que contestada per la societat haitiana. Per la Plataforma d’Organitzacions Haitianes pels Drets Humans –POHDH, “la presència de la MINUSTAH suposa una de les principals violacions de drets humans en el nostre país. Atempta contra l’article primer del pacte de drets civils i polítics, doncs constitueix un atac a la sobirania nacional i una violació del dret a l’autodeterminació del poble haitià”. La MINUSTAH acumula des de 2004 acusacions de morts, repressió, violacions i assetjament sexual arreu del país. Aquestes no han cessat des del terratrèmol de 2010. I a elles s’ha de sumar l’epidèmia de còlera, que ara ja sense cap tipus de dubte, es va generar per la negligència de la MINUSTAH a l’octubre de 2010. Tots els estudis realitzats fins al moment afirmen que l’epidèmia de còlera, que fins ara ha matat a 8.300 persones i ha deixat més de 680.000 afectades, es va iniciar pel vessament al principal riu del país, l’Artibonnite, d’abocaments fecals del contingent nepalès de la MNUSTAH. El còlera s’havia eradicat a Haití, i la soca d’aquesta nova epidèmia és nepalesa. En efecte, el cas del Còlera és per a Mortimé Antonal un “crim contra el dret a la vida”. Patrice Florivilus, advocat que està impulsant juntament amb el moviment de víctimes una denúncia contra l’Estat Haitià i la MINUSTAH al país per l’epidèmia de Còlera, afirma que es tracta un
cas clar de negligència criminal. A aquesta denuncia s’hi ha d’afegir la que l’Oficina d’Advocats Internacionals i l’Institut per la Justícia i la Democràcia a Haití han presentat a les corts de Nova York. Des de Nacions Unides han refusat fins ara les demandes de compensació realitzades per les víctimes a través d’aquestes entitats, adduint que gaudeixen d’immunitat en les seves actuacions. Malgrat l’evident oposició popular i la oposició del senat haitià, el govern de Michel Martelly va decidir el passat octubre demanar al Consell de Seguretat de Nacions Unides la renovació d’un any més dels cascos blaus al país. Una operació que costa prop de 600 milions de dòlars anuals. Uns recursos que tothom pensa estarien millor destinats per qualsevol de les altres necessitats imperioses que te el país.
La reconstrucció econòmica... o el capitalisme del desastre Haití va perdre en el terratrèmol el 120% del seu PIB. La reconstrucció es plantejava doncs com un repte no només físic, sinó també econòmic. Una economia ja molt debilitada, després de segles d’espoli i polítiques neoliberals. Poc després d’un any de la catàstrofe es va celebrar la segona volta d’unes eleccions envoltades de polèmica i denuncies d’irregularitats. Malgrat la baixa participació (que no va arribar al 23% de l’electorat) i les constants i consistents denúncies, les Nacions Unides i l’Organització d’Estats Americals (OEA) que monitorejaven el procés van declara com a guanyador de les mateixes a Michel Martelly. Conegut cantant de Compas, la música més popular a Haití, sense més experiència en política que haver donat públicament suport a Duvalier durant la dictadura, Martelly constituïa l’opció preferida de la Comunitat Internacional. I el temps els ha donat la raó. Per a Boumba, activista de base d'una llista interminable de moviments socials, “la reconstrucció a Haití després del terratrèmol s'ha convertit en una vasta operació de capitalisme del desastre, que no busca socórrer les víctimes, sinó servir-‐se de les víctimes i de la catàstrofe per fer beneficis". El concepte “Capitalisme del desastre” el popularitza Naomi Klein, autora de la Doctrina del Shock, qui el 13 de gener de 2010, un dia després del terratrèmol, publicava al seu bloc com la Heritage Foundation ("una de les principals defensores d'explotar els desastres per aprofundir les seves poc populars polítiques pro -‐ empreses") no havia trigat ni un dia a notar que "la resposta dels Estats Units al tràgic terratrèmol a Haití oferia oportunitats per redefinir els llargament disfuncionals economia i govern haitians". Segons ens descobriria el 2011 Wikileaks, el mateix ambaixador dels Estats Units a Haití enviava un cable l'1 de febrer del 2010 en el que afirmava que “la carrera per l'or ha començat!", Fent referència als negocis que podien sorgir de la reconstrucció a Haití. Ja hem vist com la cooperació institucional ha fet realitat aquesta afirmació amb la concessió de projectes principalment a empreses multinacionals d’origen europeu o nord-‐americà. El govern de Michel Martelly no s'oposa a aquesta visió, més ho anomena “Haiti: Open for business". Haití, obert als negocis. Emparada pels Clinton, l'estratègia “Obert als negocis” s'ha dotat d'una sèrie de suports institucionals, dels quals destaquen el Centre de Promoció d'Inversions i el Consell Presidencial Assessor sobre Creixement Econòmic i Inversió a Haití, del qual forma part l'expresident espanyol, José María Aznar. L'objectiu del PACEGI és “transformar Haití d'un lloc per 'fer caritat ' a un lloc per 'fer negocis'".
L’estratègia “Haití: Obert als negocis” es plasma en tres eixos principals: la mineria, les zones industrials i el turisme. “La mineria és la mort” "Acceptar la mineria és acceptar la mort. Només rebutjant la mineria escollim la vida". És camperol de Terrier Rouge, al nord del país. Els seus veïns i ell mateix han estat veient com en els últims mesos l'empresa canadenca Somin ha arribat amb permisos d'exploració emesos pel govern, exigint accés a les terres. Molts dels camperols s'han negat a signar l'accés a les seves terres, “però d'altres, desinformats, sí que estan signant". La reunió, en la que s'exposen els perills de la mineria d'or a cel obert, com la que està amenaçant les terres del nord i nord-‐ est haitià, l'ha organitzat el Col·lectiu contra l'Explotació Minera, i hi han acudit unes 30 persones de 4 comunitats en les que ja s'estan fent exploracions. En una de les comunitats ens mostren un dels documents d'accés a les terres per explorar, elaborat per la nord-‐americana Newmont, signat amb una empremta dactilar (per algú que, evidentment, no sabia escriure). El govern ha atorgat ja mig centenar de permisos principalment a empreses canadenques i nord-‐americanes. “El Banc Mundial està darrere de la nova llei minera que està a punt d'aprovar el govern de Martelly, malgrat l'oposició del Senat", afirma Alain, un dels facilitadors del Col·lectiu contra la Mineria. El Govern afirma que els recursos miners que amaguen les muntanyes a Haití, sobretot or, però també coure o bauxita, aportaran uns recursos que poden contribuir al creixement econòmic del país. Els pagesos saben que si els treuen la terra, per obrir-‐la en canal i els treuen l'aigua, els estan llevant la vida. I que les promeses de treball no arribaran per a tots.
Activitat de sensibilització sobre els impactes de la mineria a Terrier Rouge
Promeses de feina, realitats d’explotació En un país amb un 80% de la població vivint sota el llindar de la pobresa i dos terços de la població en atur o subempleats, la promesa de treball té una força extraordinària. I és sota aquesta promesa que el govern fomenta la construcció d'unes 10 noves zones franques industrials o la promoció de zones turístiques d'enclavament.
Les primeres tenen acords comercials amb els Estats Units, on exporten en condicions molt favorables productes tèxtils fabricats a baix cost. Baix cost aconseguit gràcies a uns sous de misèria, de 200 gourdes al dia (3,3 euros al dia) i condicions laborals molt qüestionables. "Amb 200 euros no m'arriba per donar de menjar als meus fills" explica una treballadora durant una mobilització per un salari digne de 500 gourdes (8,3 euros al dia) i seguretat social. Davant la negativa del Govern de revisar el salari mínim segons les seves demandes, les treballadores han iniciat al llarg del mes de desembre una sèrie de mobilitzacions, tancant les fàbriques durant dos dies.
“No als 200 gourdes, salari mínim de 500 gourdes” demanen les treballadores del tèxtil
Les Zones Industrials són la proposta estrella de la reconstrucció. El projecte insígnia és Caracol. Es va endur 224 milions de dòlars dels fons per a la reconstrucció, tot i estar situat a centenars de quilòmetres de l'epicentre del terratrèmol, en una zona no afectada. “Es va expropiar a 366 pagesos de zones fèrtils, es va privatitzar el riu que passa pel parc, es van construir habitatges per a famílies que vivien als camps de refugiats, aportant mà d'obra barata per les fàbriques, i s'ha construït també una nova central elèctrica, quan la resta del país roman a les fosques. Tot per Caragol. Amb els recursos de la reconstrucció“ afirma l'economista Camille Chalmers. Dels 20.000 llocs de treball promesos se n’han creat 1.388. També sota l'encís de la creació de llocs de treball es fomenta la inversió estrangera en turisme. L'espanyola Occidental Hoteles va inaugurar l'any passat l'hotel de luxe Oasis Occidental, a la capital del país. Un hotel que va ser construït amb els fons de la Bush Clinton Haiti Foundation, recaptats per a la reconstrucció del país. A més de la construcció de diversos hotels a la capital i del desenvolupament turístic a la zona del Sud-‐est i Sud del país, el govern haitià ha posat tota la carn a la graella per al projecte turístic a Ile a Vache. Els camperols estan ja sent expulsats de les seves terres, no sense resistència, per poder construir l'aeroport que permetrà arribar als fins a 10 resorts de luxe, el camp de golf i altres “amenities“ que volen construir en aquest paradís natural. L'espanyola Occidental, a través de Royal Oasis, ha presentat ja les seves credencials per participar en la inversió. L’acaparament de terres, que s’ha donat en el cas de la construcció de zones industrials com Caracol i s’està donant a Ile a Vache, és una tendència que s’inicia a Haití amb aquesta política de reconstrucció econòmica, i que poc a poc també comença a amenaçar l’agricultura, amb
iniciatives agroindustrials que compten amb el suport del Banc Mundial o el Banc Interamericà de Desenvolupament, adreçades fonamentalment a l’exportació. El govern de Michel Martelly ha estat a més acusat en diverses ocasions de corrupció i abús de poder. Martelly s'ha negat a convocar eleccions al Senat i dues terceres parts d'aquest no han estat renovades, acumulant tot el poder així al Parlament, on Martelly té el suport de la majoria. Tampoc les eleccions municipals han estat convocades. I aquells que s'atreveixen a denunciar els abusos del govern Martelly són perseguits bé per les forces policials bé per la justícia sota acusacions falses. Un escenari de creixents mobilitzacions La invasió d’ONG, que alguns militants de l’esquerra no partidista afirmen començà amb la fi de la dictadura a finals dels 80, i es va agreujar amb el terratrèmol, ha anat produint un efecte desmobilitzador entre la societat civil haitiana. Alguns acusen les ONG i la cooperació internacional d’haver provocat una certa infantilització dels moviments socials, a la vegada que la seva institucionalització o onegeització.
Mobilització pel salari mínim de 500GD a Port-‐au-‐Prince.
Malgrat tot els darrers temps comencen a veure un incipient renaixement d’alguns d’aquests moviments. A l’any 2009 obreres i estudiants van forçar l’increment del salari mínim (de 70 a 200 gourdes al dia – de poc més d’1€ a 3,3€) amb massives mobilitzacions al carrer. Existia el compromís institucional de revisar aquest salari mínim al 2012, però les autoritats haitianes no han fet més que incrementar-‐lo en 25 gourdes, el que ha estat vist poc més que com un insult per part de les obreres del sector tèxtil. Un estudi de 2009 marcava ja aleshores que el cost de la cistella bàsica era de 612 gourdes diàries. Els càlculs més recents d’alguns economistes haitians, segons Bataye Ouvriye, un moviment de suport a les obreres, es de 1.100 gourdes al dia. Davant d’això a mitjans de desembre van sortir al carrer i mantenir les fàbriques tancades durant gairebé una setmana, reclamant un salari mínim de com a poc 500 gourdes (8,3€ al dia).
Aquest és un dels exemples de les nombroses mobilitzacions que els darrers mesos han ocupat els carrers de Port-‐au-‐Prince i altres ciutats Haitianes. A les manifestacions més multitudinàries contra el govern Martelly, sovint convocades pels partits de l’oposició, s’hi sumen les petites mobilitzacions locals contra expropiacions de terres o les exploracions mineres. Haití va ser el primer país d’Amèrica Llatina en alliberar-‐se, arrel d’una revolta d’esclaus, del domini colonial. Ni segles de neocolonització, ingerències i capitalisme del desastre, ni les píndoles endormiscadores de la cooperació internacional, semblen haver aconseguit eliminar el caràcter dignament rebel del poble Haitià. Un poble que comença a despertar del shock del terratrèmol per dir la seva sobre quina reconstrucció i quin futur volen per a elles mateixes.
Aquest text ha estat escrit per Iolanda Fresnillo en el marc del projecte “Haití, els altres terratrèmols” que busca aprofundir en els perquès de l’empobriment d’Haití i les dificultats del procés de reconstrucció. El projecte es finança gràcies a aportacions individuals o col·lectives (crowdfunding) a http://goteo.org/project/haiti-‐otros-‐terremotos Subjecte a llicència de Reconeixement -‐ NoComercial3.0 -‐ No adaptada de Creative Commons
http://haitiotro sterremotos.info @ifresnillo ifresnillo@riseup.net