OPINIÓ

22 iOPINIÓ

La salut té un preu

MONTSE MORAL Farmacèutica @montsemoral11

La salut té un preu, el preu de l’esforç, del coneixement i de la investigació. Ja fa més d’un any que estem vivint en una pandèmia sanitària provocada per un virus de nova creació. Els remeis preventius utilitzats han estat els clàssics: higiene, distància i poca mobilitat per evitar-ne els contagis. Els tractaments, fins ara, són pal·liatius, per minimitzar-ne els símptomes i les lesions. L’únic medicament que permetrà que guanyem la jugada seran les vacunes.

Vacunar-se és un dret i un deure que tenim tots per solidaritat als altres. No es tracta de salvar-me jo, sinó de fer que l’agent infecciós no trobi a cap ésser on habitar. Només així aturarem la pandèmia. Mentre no estiguem més del 70% de la població vacunada, hem de seguir amb les mesures preventives. La més important és la d’evitar inhalar el virus. Per aquest motiu, la mascareta és i ha de seguir jugant el paper més rellevant en aquesta lluita.

Però cal que l’aire que respirem sigui net, que cuidem la natura i que canviem de manera ferma la manera de viure d’abans de la pandèmia. Aquest any no hi ha hagut una gran passa de grip, ni tampoc afeccions respiratòries com les bronquiolitis, i creiem que és gràcies a dur la mascareta. També hem observat com la Covid ha estat un fort motiu per abandonar el tabac i per qüestionar fumar en espais públics com terrasses de bars i pel carrer.

La salut té també un preu, el de la vida de les persones que moren. Per elles, i pels que lluiten per la seva salut i pels que tenen cura d’elles, mirem de ser solidaris i actuem de manera responsable en tot el que fem.

El tradicional Concert de Sant Jordi

Com és tradició, des de l’any 1994, l’Orquestra Simfònica Sant Cugat, realitza el concert de Sant Jordi al Teatre-Auditori Sant Cugat. Amb el concert d’aquest any seran ja vint-i-set representacions continuades des del primer concert, excepte la funció de l’any passat que per motius de confinament total, no es va poder dur a terme.

El programa d’aquest any serà exclusivament d’autors catalans. S’iniciarà el concert amb la sardana simfònica Empúries escrita per l’Eduard Toldrà (1895-1962). El 1926 Toldrà va escriure aquesta obra i la va estrenar al Palau de la Música Catalana el mateix any, el dia 23 d’octubre amb l’Orquestra Pau Casals dirigint ell mateix. Seguidament, les Impressions camperoles de Joaquim Serra (1907-1957), casualment també escrita el mateix any que l’obra de Toldrà, però inicialment per a cobla i que ell mateix l’any 1937 FLORA PUNTÓS I CABERO

Presidenta de l’Orquestra Simfònica Sant Cugat

@FloraPuntos

va adaptar per orquestra simfònica. Aquestes dues obres van rebre el Premi Sant Jordi del Foment de la Sardana de Barcelona l’any 1926.

Aquest any 2021 és l’any Joan Manén, ja que es commemoren els cinquanta anys de la seva mort, Joan Manén (1883-1971). Per aquest motiu hem incorporat en el nostre programa dues obres d’ell: el Caprici núm. 3 per a violí i orquestra, que serà interpretat per la violinista Kalina Macuta que ja ha col·laborat amb nosaltres en diverses ocasions, i també l’obra El cavaller enamorat que es va estrenar per a cobla. L’any 2019, en Salvador Brotons la va instrumentar per a orquestra simfònica i es va estrenar al Teatre-Auditori Sant Cugat durant el concert de Valsos i Danses el dia 27 de desembre de 2019 sota la direcció d’en Josep Ferré.

Tindrem l’oportunitat d’escoltar la versió de la cançó popular santcugatenca Paga-li Joan orquestrada per en Xavier Pagès-Corella (1971-) i també la sardana Briònia, del mateix autor.

És un privilegi que en un concert tinguem l’oportunitat de poder escoltar obres dirigides pel mateix autor. No us perdeu el Concert de Sant Jordi, el divendres 23 d’abril a les 20 h que l’Orquestra Simfònica Sant Cugat interpretarà sota la direcció del mestre Xavier Pagès-Corella, us asseguro que serà espectacular!!!

Astra Zeneca

JOSEP AMORÓS Escriptor, professor i publicista @JosepAmoros1

Quan llegiu aquest article hauran canviat quinze vegades i potser hauran decidit posar el vaccí d’Oxford i Astra Zeneca (en direm AZ per simplificar) al col·lectiu de vint a noranta anys, però només als que mengen la truita de patates amb ceba. A mi em van posar el primer shot el 30 de març, al Casal Cívic Rogelio Soto de Sabadell, amb la tongada dels boomers de seixanta a seixanta-cinc i, s’ha de dir, tot va anar bé, bona logística i meravelloses professionals a les quals mai no estarem prou agraïts. No vaig sentir cap recança quan vaig saber que em tocava el famós vaccí AZ, ben al contrari, ara que torno a fer classes, content que fos l’únic desenvolupat per una universitat i no per la indústria, i molt orgullós del talent dels meus col·legues.

De la mateixa manera que he estat escrivint articles, relats i fins i tot una obra de teatre relacionada amb la pandèmia, el confinament i la suposada tornada a una normalitat que ja hem vist que no ho era tant, m’havia proposat escriure una peça per descriure les sensacions que em produís la inoculació d’aquesta dosi de salut i esperança, potser una al·legoria de com principis actius i excipients em penetraven el cos, per regalar-me una oportunitat d’oblidar aquesta misantropia forçosa a la qual ens han condemnat a batzegades, muntanyes russes i marxes enrere. Em sembla, però, més encertat, compartir un parell de reflexions que potser les poques dècimes de la primera nit van magnificar. Ja em perdonareu, doncs, la conspiranoia.

Primer, perquè només es parla d’efectes secundaris en el cas d’AZ, quan n’hi ha hagut també en altres vaccins? Per què no es diu més que aquests efectes són més infreqüents que els relacionats amb la ingesta d’una aspirina? Potser perquè la indústria no tolera que es desenvolupi una solució fora del sistema de patents habituals i a preu molt baix? Sembla que el capitalisme ha arribat a un punt que ha de prevaler sobre el risc d’extinció de l’espècie. Per què les autoritats sanitàries els hi fan el joc? Potser el brexit té alguna relació amb el desenamorament de la UE i AZ? Ja hem vist el ball de xifres dels estocs compromesos, comprats i servits. Si fem les sumes i restes i les comparem amb les del Regne Unit (on, per cert, l’inicialment negacionista Boris Johnson sembla que ho està fent força millor), potser tot quadra.

Segon, en una paranoia (aquesta sí) de decisions contradictòries, el poder polític ha sembrat un nivell de desconfiança tan alt, que molts a qui els hi tocaria el vaccí AZ, prefereixen no posar-se’l, per més que l’AEM i l’OMS assegurin que els riscos de no rebre’l són molt superiors que els dels suposats efectes secundaris. Actituds com les de l’exèrcit espanyol, tolerades pel gobierno más progresista de la historia, sumades al continu desgavell d’assignació de quotes i trams d’edat, no ajuden a generar confiança. Jo, però, per poc que em deixin, em posaré la segona dosi també d’AZ. Per cert, en el moment d’escriure aquest article, em trobo perfectament, gràcies.

iOPINIÓ

Per Eva Tataret 23

En tots els grups d’amics, a la feina, entre gent que treballa plegada en una entitat o associació, i fins i tot en cada família, crec que sempre hi ha un Frederick. Sí, en Frederick és aquella persona del grup que sembla que tingui el cap a un lloc diferent de la resta. És aquella persona que proposa una activitat que sembla que no tingui res a veure amb el que s’està treballant. Sovint els Fredericks són criticats. I la crítica ve de la incomprensió del que proposen o fan. De vegades, només cal una mica de temps per poder veure la raó que hi ha darrere del que diuen o fan.

Frederick de Leo Leonni és un conte editat per Kalandraka, que explica de forma senzilla justament això. Mentre que els ratolins d’aquesta història es preparen recollint menjar per a l’hivern, en Frederick sembla que perdi el temps badant en els seus pensaments. Però, al final, és el que ha dut les millors provisions: raigs de sol per als dies freds, colors per als dies grisos, i finalment paraules per a quan no quedin coses per contar els dies d’hivern. Les provisions d’en Frederick eren aliment per a l’ànima i els companys no van trigar a adonar-se’n.

Adonar-se de qui és el Frederick del nostre entorn és un exercici enriquidor: la companya que porta galetes per esmorzar sense cap raó aparent, el company que envia un missatge encoratjador quan no és necessari. O aquella persona que, quan estàs més atabalat per la feina, et fa mirar un cel de color blau ple de núvols amb formes divertides.

Comparteixo un descobriment que he fet amb el pas dels anys: en algun moment de la nostra vida, tots hem estat el Frederick del nostre grup d’amics, a la feina o a la nostra família.