Volumen 1, nº 1
Fecha del boletín
Transició i la Democràcia a Espanya La Transició Espanyola és el període històric durant el qual es porta a terme el procés pel qual Espanya deixa enrere el règim dictatorial del general Francisco Franco, passant a regir-se per una constitució que consagrava un Estat social i democràtic de Dret.
Hi ha una àmplia diversitat d'opinions respecte a les dates que marcarien el començament i la finalització del període i, consegüent, la delimitació d'aquest. Centrant-nos en que sol considerar-se pels historiadors com el més precís, s'iniciaria amb la mort del general Franco, el 20 de novembre de 1975. El denominat Consell de Regència va assumir, de forma transitòria, les funcions de la Direcció de l'Estat fins al 22 de novembre, data en què és proclamat rei davant les Corts i el Consell del Regne Joan Carles I de Borbó. El Rei va confirmar en el seu lloc al President del Govern del règim franquista, Carlos Arias Navarro. Tanmateix, aviat es manifestaria la dificultat de dur a terme reformes polítiques sota el seu Govern, el que produiria un distanciament cada vegada major entre Arias Navarro i Joan Carles I. Finalment el president del Govern va presentar la seva dimissió al rei el dia 1 de juliol de 1976. Arias Navarro seria succeït en el càrrec per Adolfo Suárez, qui s'encarregaria d'entaular les converses amb els principals líders dels diferents partits polítics i forces socials, més o menys legals o tolerades, de cara a instaurar un règim democràtic a Espanya. El camí utilitzat va ser l'elaboració d'una nova Llei Fona-
mental, la vuitena, la Llei per a la Reforma Política que, no sense tensions, va ser finalment aprovada per les Corts i sotmesa a referèndum el dia 15 de desembre de 1976. Com a conseqüència de la seva aprovació pel poble espanyol, aquesta llei es va promulgar el 4 de gener de 1977. Aquesta norma contenia la derogació tàcita del sistema polític franquista en només cinc articles i una convocatòria d'eleccions democràtiques. Aquestes eleccions es van celebrar finalment el dia 15 de juny de 1977. Eren les primeres eleccions democràtiques des de la Guerra Civil. La coalició Unió de Centre Democràtic resultar la candidatura més votada encara que no va aconseguir la majoria absoluta i va ser l'encarregada de formar govern. A partir d'aquest moment va començar el procés de construcció de la Democràcia a Espanya i de la redacció d'una nova constitució.
ÍNDEX
TRANSICIÓ ESPANYOLA ……………………………………………………………………………………………………………………PÀG. 1-3 MORT DE FRANCO …………………………………………………………………………………………………………………………...PÀG. 4-5 LA REVOLUCIÓ DELS CLAVELLS…………………………………………………………………………………………………………PÀG. 6-8 GOVERN D'ARIAS NAVARRO………………………………………………………………………………………………………………PÀG. 9-13 GOVERN DE ADOLFO SUÁREZ…………………………………………………………………………………………………………...PÀG. 14-19 CAP A LES PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES………………………………………………………………………….PÀG. 20-24 OPINIÓ PERSONAL…………………………………………………………………………………………………………………………….PÀG. 25 BIBLIOGRAFIA……………………………………………………………………………………………………………………………………PÀG 26
P á g i n a
3
Carlos Arias Navarro: (nascut l'11 de desembre de 1908 a Madrid, mort el 27 de novembre de 1989 al m at eix lloc ) fou un polític espanyol, president d'Espanya entre 1973 i 1976.
Adolfo Suárez : Llicenciat en Dret per la Universitat de Salamanca i doctorat per la Universitat Complutense de Madrid, va ocupar diferents càrrecs dintre de les estructures del règim franquista de la mà de Fernando Herrero Tejedor. En 1958, passa a formar part de la «Secretaria General del Moviment» ascendint, en 1961, a Cap del Gabinet Tècnic del Sotssecretari General, procurador en Corts per la província d'Àvila el 1967 i g o v e r n a d o r c i v i l
Joan Carles I d'Espanya: (batejat com a Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias; nascut el 5 de gener de 1938 a Roma, Itàli a) és l'actual rei d'Espanya i per tant comte de
de Segòvia el 1968. En1969 és designat Director General de Ràdio Televisió Espanyola, on ja havia ocupat altres càrrecs entre 1964 i 1968, romanent en el càrrec fins a 1973.
menat ministre Secretari General del Moviment, càrrec en el qual roman en el primer gabinet de Carlos Arias Navarro, format després de la mort de Franco al novembre de 1975.
A l'abril de 1975, novament de la mà d'Herrero Tejedor, és nomenat Sotssecretari General del Moviment. El 11 de desembre de 1975, després de morir Herrero Teixidor en un accident d'automòbil, Adolfo Suárez és no-
Barcelona, entre altres títols històrics. El22 de novembre de 1975, dos dies després de la mort de Franco, tal com el dictador havia previst, i després de jurar els principis fonamentals del feixista Movimiento Nacional,
Joan Carles I fou proclamat rei. Després de succeir a Franco com a cap de l'estat, fou un dels actors de la transició espanyola, des del Franquisme cap a una monarquia constitucional.
Mor t de Després d’un mes de llarga agonia, el 20 de novembre de l’any 1975, el cap de l’Estat Francisco Franco Bahamonde va morir a l’hospital de la Paz de Madrid. Durant aquest any, Franco va patir diversos problemes mèdics, com insuficiències cardíaques o hemorràgies internes que el feren desaparéixer quasi per complet de la vida pública espanyola.
franco
esperança per salvar-li la vida va ser desconnectat de tots els aparrels mèdics per desig últim de la família, morint aquella nit de novembre a les 5:25 de la matinada. El mateix dia, el President del govern, va anunciar davant les càmares de Televisió Espanyola (TVE) la mort del dictador, seguit del seu testament.
Al final, quan ja no n’hi havia cap
S i t u a c i ó n Els darrera anys de la dictadura no van portar cap estovament a l'hora de reprimir els sindicats o associacions polítiques, o bé de signar sentències de mort en el casos de terrorisme, excepció feta del Procés de Burgos. L'única resposta a les mobilitzacions de la que el Govern se sentia capaç era la repressió, com el procès 1001, al 1973, contra deu membres
p o l í t i c a
de CCOO acusats d'associació il·lícita. El judici s'inicià el 20 de Desembre de 1973 sota una atmosfera de terror, ja quinze minuts abans de la hora en què havia de començar el judici, el president del govern, l'almirall Carrero Blanco era assassinat per un comando d'ETA. Aquesta figura havia de ser el garant de la continuïtat del règim a la mort del dictador, cosa que es va
veure parcialment truncada. El nomenament a la presidència del govern de l'anterior director general de seguretat, Carlos Arias Navarro no deixava dubtes sobre la resposta del règim: emprar la força si calia. Les protestes estudiantils i vagues, totes ferotgement reprimides, van ser una altra constant de les acaballes del règim. El procés de gradual retirada del recolzament eclesiàstic - tret del d'excepcions malauradament notables - al règim del dictador es va convertir en un altre dels elements característics del període 1969-1975. Des del 22 de juliol de 1969, el dictador havia proclamat com al seu successor oficial al príncep Joan Carles de Borbó, nét d'Alfons XIII, que a l'endemà va prestar jurament de lleialtat a Franco, als principis del "Movimiento" i a les lleis fonamentals de l'Estat. Durant aquests primers anys de la dècada de 1970 el paper del llavors príncep va ser poc rellevant políticament parlant.
TRANSICIÓ I DEMOCRÀCIA
Situació econòmico-social: La crisi del petroli del 1973, tot que silenciada oficialment en les repercussions que per Espanya podia tenir, va a començar a deixar senyals de la seva arribada. La recessió a nivell europeu va incidir en dues de les principals fonts de divises estrangeres: el turisme i les remeses dels treballadors emigrats. La perspectiva d'un augment de l'atur i d'una davallada del nivell de vida avançaven un augment paral·lel de la militància obrera. Els increments salarials van ser limitats en un intent inútil d'aturar la inflació. L'increment real del cost de la vida va acostumar-se a estar marcadament per sobre de les xifres oficials d'inflació. Donat que molts treballadors necessitaven cada cop més de dues feines, o si més no de nombroses hores extraordinàries , per tal de cobrir les seves necessitats, els conflictes socials van constituir el major problema al que s'enfrontava el govern de Carrero Blanco. Els planificadors havien fracassat en el seu intent de resoldre el problema de l'habitatge, i el buit fou omplert per l'especulació immobiliària, que va anar acompanyada de construccions de baixa qualitat i fraus. La protesta contra les deficients condicions socials - baix nivell sanitari i una inadequada organització dels serveis educatius i mèdics - van servir per intensificar la consciència de la classe obrera, que es va convertir en una part i m p o r t a n t
d e l
p r o c é s
d e
p o l i t i t z a c i ó .
Al llarg de 1975 es va reforçar la censura, un cop més, i nombrosos diaris van ser "segrestats".
L a
c r i s i
d e l
p e t r o l i
d e l
1 9 7 3
La crisi del petroli del 1973 va ésser una crisi econòmica de llarga durada, iniciada el 1973 a causa de l'alça sobtada dels preus internacionals del petroli, que va comportar una profunda transformació de les estructures econòmiques dels països desenvolupats. Les seues manifestacions més importants van ser la devaluació del dòlar estatunidenc, la reducció de la demanda, la caiguda de la producció i l'increment de l'atur.
P á g i n a
6
T í t u l o
La revolució dels La Revolució dels Clavells Article principal: Revolució dels Clavells. El 25 d'abril de 1974 a Portugal es va produir amb èxit un aixecament militar per provocar la caiguda de la dictadura de l'Estat Novo sorgida el 1933, per donar origen a una república presidencialista democràtica. La situació de Portugal i la veïna Espanya tenien moltes diferències, però també similituds en el moment d'iniciar la transició democràtica: Les dictadures de Portugal i Espanya eren les més longeves d'Europa, la portuguesa sorgida el 1933 i l'espanyola amb el cop d'estat de 1936 i la posterior Guerra Civil Espanyola, comptant des del primer dia amb el suport de la dictadura portuguesa. Les forces democràtiques de dreta o conservadors eren pràcticament inexistents en la vigília dels canvis socials i polítics que s'acostaven, tot i ser gairebé inexistents, van aconseguir un 42,9% dels vots en les primeres eleccions democràtiques. En ambdós casos l'exèrcit era majoritàriament conservador. L'esquerra amb millor organització i aparentment amb més suport en ambdós països eren els comunistes, el portuguès PCP i l'espanyol PCE, tant en política com en els sindicats, mentre que els socialistes comencen a reorganitzar durant els anys 70, encara que la seva activitat al exili ia l'interior no havia desaparegut totalment des dels anys quaranta. Important presència de noves classes mitjanes que demanaven un canvi pacífic, entre altres coses per l'experiència de la Guerra
Civil a Espanya o la Guerra Colonial de Portugal. El fracàs de la participació social d'ambdós sistemes de partit únic. La posició reformista, per intentar continuar amb el règim de partit únic però assumint una sèrie de canvis, adoptada pels governs d'Arias Navarro (1974-1976) i Marcelo Caetano (1968-1974), havien fracassat. Tant el PSOE i el seu sindicat UGT com el PCE i CCOO, van considerar en un primer moment com encertats el model rupturista del passat i la formació d'un govern provisional. En les forces armades sorgeixen organitzacions noves que recolzen els canvis, a Portugal el Moviment de les Forces Armades portuguès, ia Espanya la Unió Militar Democràtica o la Unió Democràtica de Soldats. Molts mitjans de comunicació d'ambdós països van ser censurats per la seva defensa dels nous canvis socials i polítics. La accelerada descolonització del Sàhara Espanyol va estar influïda per la ràpida descolonització portuguesa, que no obstant això havia patit molt més les conseqüències d'una llarga guerra colonial a Àfrica amb centenars de milers de desertors i amb la guerra pràcticament perduda enfront de les guerrilles. La caiguda del règim portuguès va provocar una tremenda inquietud en les forces que recolzaven el règim franquista, ja que es van produir manifestacions multitudinàries a favor de la revolució, la persecució per part de la policia política o l'entusiasme pels militars rebels, que eren situacions que provocaven fortes reaccions repressives. El Primer de Maig de 1974, més d'un milió de persones
d e l
b o l e t í n
clavells va marxar pels carrers de Lisboa. L'endemà passat, Franco i el príncep Joan Carles van veure les imatges d'aquests fets, manifestant bastant inquietud davant un un país que derivava cap a l'esquerra amb una aparent gran presència dels comunistes. No obstant això, la deriva gairebé revolucionària de Portugal i la crítica situació espanyola van causar molta preocupació a Europa, ja que sota la pressió de la Guerra Freda dirigents de molts països pensaven que podien desestabilitzar l'equilibri de poders regional. Willy Brandt va manifestar que com més a l'esquerra es situés Portugal, més a la dreta es posicionaria Espanya. Henry Kissinger es va expressar en el mateix sentit i es va mostrar d'acord que no hauria de repetir aquesta situació al país veí, i no s'han permetre que abans de la mort de Franco no hagués ja una oposició moderada. Durant aquests anys quan la Plataforma Democràtica liderada pel PSOE a Espanya va començar a guanyar protagonisme juntament amb altres organitzacions opositores liderades pel PCE que van conformar (la Junta Democràtica). Finalment ambdues organitzacions es van fusionar al març de 1976 creant Coordinació Democràtica més coneguda com la Platajunta.
P รก g i n a
8
GOVERN D'ARIAS NAVARRO A mitjans de novembre amb Franco hospitalitzat, Carlos Arias Navarro va presentar la seva dimissió al llavors príncep, el que el va situar en una posició difícil. A principis de desembre Joan Carles va confirmar a Arias Navarro per presidir el seu primer govern, cosa que aquest va menysprear, rebuig reflectit en la sorpresa del rei al veure que el dia 6 de desembre no surt a la premsa aquesta ratificació. No obstant això, el rei li va demanar ajuda, a la qual va accedir, per aconseguir el nomenament de Torcuato Fernández Miranda al capdavant de la presidència del Consell del Regne i de les Corts. Per a això es va ajustar a les pautes marcades per la Llei Orgànica de l'Estat, sota les quals el Consell del Regne va proposar una terna de candidats afins al franquisme: a més de Torcuato Fernández-Miranda, estaven Licinio de la Fuente i Emilio Lamo de Espinosa i Enríquez de Navarra. D'aquesta manera, el rei va aconseguir situar aquest fidel col · laborador seu al capdavant de la presidència del Consell del Regne i de les Corts. Fernández Miranda era un vell franquista que, no obstant això, compartia amb el monarca la necessitat que Espanya evolucionés a un sistema democràtic, i, per això, aportarà els seus sòlids coneixements jurídics a aquest projecte. El nomenament d'Arias Navarro oferia un panorama clarament continuista i no augurava grans transformacions polítiques. No obstant això, per iniciativa real i del president del Consell del Regne, van entrar a formar part del nou govern ministres clarament reformistes com Manuel Fraga Iribarne (Governació), José María de Areilza (Afers Estrangers) i Antonio Garrigues (Justícia). Tots ells havien rebutjat en el seu moment l'Estatut d'Associacions del Moviment. També va comptar amb la presència del democristià Alfonso Osorio al Presidència i de dos experts en l'aparell del moviment: Rodolfo Martín Villa (Sindicats) i Adolfo Suárez (Moviment). Per mantenir l'equilibri, es va nomenar vicepresident per a assumptes de Defensa un militar incondicionalment franquista: el general Fernando de Santiago. La tímida reforma política promoguda per aquest gabinet es va limitar a les lleis "de Reunió i Manifestació" i "d'Associacions Polítiques". La Llei de Reunió i Manifestació ampliava la llibertat per reunir-se sense que fos necessària una autorització. La Llei d'Associacions Polítiques permetia la creació de grups polítics, encara que sense el caràcter legal de partits polítics, a més havien d'acceptar els principis del Moviment i les Lleis Fonamentals. Només es van inscriure set associacions. La situació que havia d'afrontar el nou govern era molt difícil. L'agitació de l'oposició anava en augment, les manifestacions en petició d'una amnistia eren freqüents i al País Basc la tensió creixia sense parar. ETA especialment i, en menor mesura, altres grups armats van prosseguir amb els seus atemptats i el suport popular amb què podien comptar es manifestava en múltiples actes de protesta.
SUCCESSOS DE VITÒRIA (1976) Durant el mes de gener, uns sis mil treballadors iniciaven una vaga a Vitòria en contra del decret de topalls salarials i en defensa de millors condicions de treball. Dos mesos després convocaven per tercera vegada una vaga general que va ser massivament seguida el dia 3 de març. Aquest mateix dia la Policia Armada va entrar a l'Església Sant Francesc de Vitòria, en la qual estava previst realitzar una assemblea de treballadors i, fent cas omís de la decisió del rector i del contingut del Concordat, va comminar al desallotjament. Tot just uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i abarrotat de gent creant indignació i sobretot pànic. Els que van sortir per davant mig asfixiats i amb mocadors a la boca van ser apallissats brutalment pels flancs i als del front els van disparar amb metralletes i pistoles. La policia va resoldre a trets la situació que ella mateixa havia creat, matant a Pedro María Martínez Ocio, treballador de Forges Alavesas, de 27 anys, Francisco Aznar Clemente, operari de fleques i estudiant, de 17 anys, Romualdo Barroso Chaparro, de Agrator , de 19 anys, José Castillo, de Basa (Grup Arregui), de 32 anys. Dos mesos després moriria Benvingut Pereda, treballador de Grups Diferencials, amb 30 anys. Dos obrers morts directament al lloc dels fets, quatre ferits molt greus dels quals tres moririen, més de seixanta ferits greus, la meitat amb ferides de bala, i centenars de ferits lleus. Dissabte, Manuel Fraga, llavors ministre de la Governació, junament amb Rodolfo Martín Villa, ministre de Relacions Sindicals i el General Campano, director de la Guàrdia Civil, intentaven, visitant als ferits, reduir l'impacte d'una decisió que projectava davant el món la cara més cruel i bàrbar de la dictadura que representaven. Aquell dijous el Secretari General del SPD d'Alemanya cancel · lava l'entrevista amb Fraga, que participava en una campanya diplomàtica per vendre internacionalment una reforma avalada per la monarquia que havia quedat automàticament desemmascarada. Encara prohibits els drets de reunió, manifestació i de vaga, els sindicats, il · legals també, al gener convoquen vagues a tot Espanya. Van tenir especial importància en el cinturó industrial madrileny ia Vitòria. La resposta del govern va ser l'habitual repressió policial, que a Vitòria va produir quatre manifestants morts i diversos centenars de ferits el 9 de març durant una càrrega antidisturbis. En comptes de solucionar el conflicte, els altercats es van multiplicar i les vagues generals de protesta es van succeir durant diversos mesos.
Aquests incidents acceleren l'acció de l'oposició democràtica i la seva unitat d'acció. La Junta Democràtica i la Plataforma de Convergència es fusionen en la Coordinació Democràtica o Platajunta el 26 de març. Aquesta nova junta exerceix major pressió política sobre el govern, exigint amnistia, llibertat sindical, democràcia i rebutjant les lleis reformistes.Els darrera anys de la dictadura no van portar cap estovament a l'hora de reprimir els sindicats o associacions polítiques, o bé de signar sentències de mort en el casos de terrorisme, excepció feta del Procés de Burgos.
L'única resposta a les mobilitzacions de la que el Govern se sentia capaç era la repressió, com el procès 1001, al 1973, contra deu membres de CCOO acusats d'associació il·lícita. El judici s'inicià el 20 de Desembre de 1973 sota una atmosfera de terror, ja quinze minuts abans de la hora en què havia de començar el judici, el president del govern, l'almirall Carrero Blanco era assassinat per un comando d'ETA. Aquesta figura havia de ser el garant de la continuïtat del règim a la mort del dictador, cosa que es va veure parcialment truncada. El nomenament a la presidència del govern de l'anterior director general de seguretat, Carlos Arias Navarro no deixava dubtes sobre la resposta del règim: emprar la força si calia. Les protestes estudiantils i vagues, totes ferotgement reprimides, van ser una altra constant de les acaballes del règim. El procés de gradual retirada del recolzament eclesiàstic - tret del d'excepcions malauradament notables - al règim del dictador es va convertir en un altre dels elements característics del període 1969-1975.
Des del 22 de juliol de 1969, el dictador havia proclamat com al seu successor oficial al príncep Joan Carles de Borbó, nét d'Alfons XIII, que a l'endemà va prestar jurament de lleialtat a Franco, als principis del "Movimiento" i a les lleis fonamentals de l'Estat. Durant aquests primers anys de la dècada de 1970 el paper del llavors príncep va ser poc rellevant políticament parlant.
V o l u m e n
1 ,
n º
1
Successos
P á g i n a
de Montejurra
Aquest atac armat, ocorregut a Montejurra el 9 de maig de 1976, va ser organitzat des de l'SECED (Servei Central de Documentació) amb el vistiplau governamental, utilitzant una de les dues corrents polítiques carlistas amb l'anomenada "Operació Reconquesta" que es va saldar amb dos morts davant la passivitat i col · laboració de la Guàrdia Civil. En Montejurra, muntanya sagrada del carlisme, se celebra anualment un Viacrucis des dels anys quaranta. Quan anava a començar la processó des del monestir d'Irache, un grup de seguidors de Sixte de Borbó van atacar a pedrades i cops de porra als reunits allà, partidaris de Carles Hug davant la impassibilitat de la Guàrdia Civil i la Policia Armada. Un dels agressors va esgrimir una pistola i va disparar, ferint de mort a un carlista. Poc després, ja iniciada l'ascensió a la muntanya, a l'arribar a l'accés al cim, els carlins es van topar amb un altre grup armat que, després de discutir amb vehemència, va llançar una sèrie de trets i ràfegues contra els pelegrins. El resultat, un mort per una bala al cor i diversos ferits per trets. L'oposició democràtica va acusar el Govern de connivència amb els agressors basant-se en la incapacitat per mantenir l'ordre públic malgrat l'àmplia presència policial, la facilitat amb la que van escapar els assassins i el fet que no van arribar a ser sotmesos a judici, ja que es van beneficiar de l'amnistia política de 1977.
Sixte de borbó Carlos Hugo de Borbón-Parma
1 2
L’ESCALADA DEL TERRORISMO: ETA, GRAPO Y LA ULTRADRETA. Els tres principals grups de terrorisme en aquest moment eren: El grup maoista del GRAPO: atemptaven contra les Forces Armades i de seguretat Perquè, segons suspensió Pròpies paraules, aquestes forces representen els Instruments repressius d'un estat capitalista i opressor que enganya al poble treballador, bé amb la dictadura de Franco o amb la falsa democràcia occidental, liberal i burgesa. La banda ETA era una barreja política de nacionalisme basc i marxisme leninisme revolucionari. La seva Objectiu es atemptar contra Interessos i persones de l'Estat, amb l'objectiu final d'aconseguir la independència. Els grups de terrorisme tardofranquista que adoptaven Diferents números, aúnque compartien un Mateix discurs i fi; atacaven especialment als comunistes, tant en Organitzacions com Qualsevol persona a qui relacionessin amb éllos. Per altra part, els grups de l'oposició es mostraven cada vegada més impacients exigint el desmantellament del règim franquista en la major brevetat possible. La reunió de les Forces polítiques de l'oposició al març de 1976 dóna origen a la creació "Coordinació Democràtica". Amb Això, l'oposició boicotejava els intents del Govern de dividir l'oposició, atraient a suspensió sector mes moderats i deixant a la il · legalitat al PCE, a Altres grups de l'esquerra i els nacionalistes catalans i bascos. Així mateix, l'oposició moderat suport discurs, exigint una ruptura o reforma pactada que l'apropava de fet als plantejaments reformistes del Govern. En canvi, les limitacions aquest Govern per liderar el canvi polític es van fer cada vegada més evidents. Arias Navarro, molt sensible a les pressiones del búnquer, es trobava amb poc marge de maniobra davant dels Elements reformistes de suport gabinet, mentre que aquests topaven amb les corts franquistes en suspensió primeres temptatives reformistes: al juny de 1976, després de publicar-se la "Llei de dret d'Associació de Partits polítics "-de la qual quedaven Exclosos dels Partits comunistes-, es frustra l'intent de Fraga i Areilza de modificar el Codi Penal, que considerava delictiva l'afiliació a Qualsevol partit polític. Aúnque les pressiones de Fernández Miranda permetre suport APROVACIÓ el dia 30, el Procés Cap a un canvi de Govern es va tornar ja inevitable, i el mateix rei, després de declarar-Durant un viatge als Estats Units plenament favorable a la implantació d'un sistema democràtic a Espanya, decidiré exigir la dimissió a Carlos Arias el 5 de juliol. El rei forza la dimissió d'Arias Navarro l'1 de juliol por suport Incapacitat per enfrontar-se als graves problemes d'ordre públic (terrorisme, vaga massiva de Vitòria, successos de Montejurra), així com per suport negativa a desmuntar el règim franquista.
Govern de
Adolfo Suárez
Va ser Torcuato Fernández Miranda, com a president del Consell del Regne, qui va aconseguir que en la nova terna de candidats a la presidència del govern entrés Adolfo Suárez González ia ell li correspondria realitzar una operació política d'evident dificultat: convèncer els polítics del sistema franquista instal · lats a les Corts perquè desmantellessin aquest sistema. D'aquesta manera es respectava formalment la legalitat franquista i es vorejava, en el possible, el perill d'una intervenció de l'exèrcit en el procés de transició. Del nou govern es van autoexcloure Fraga i Areilza, mentre que la representació militar va romandre invariable. Diversos dels nous ministres pertanyien ja a associacions polítiques emparades per la nova llei. Adolfo Suárez va presentar el 6 de juliol per televisió un programa polític molt clar basat en dos punts: Elaboració d'una Llei per a la Reforma Política que, un cop aprovada per les Corts i pels espanyols en referèndum, permetria obrir un procés constituent per implantar a Espanya un sistema de democràcia liberal. Convocatòria d'eleccions democràtiques abans del 30 de juny de 1977. Per aconseguir-ho, Suárez havia de convèncer a l'oposició perquè entrés en el seu joc i l'exèrcit perquè no interrompés el procés, a més, havia de controlar la situació al País Basc que s'estava fent insostenible per dies. Però, malgrat tot, el projecte de Suárez es va anar aplicant sense dilacions entre juliol de 1976 i juny del següent any.
Torcuato Fernández Miranda
PROGRAMA POLÍTIC
DE SUÁREZ
PROGRAMA POLÍTIC DE SUÁREZ: La Llei per a la Reforma Política: El projecte que es va elaborar pel govern al setembre havia d'obrir la porta un sistema de democràcia parlamentària. No concretava com anava a ser el nou sistema polític, simplement eliminava els obstacles que oferia el règim franquista a la implantació d'un sistema democràtic. Venia a ser, en realitat, l'acta de liquidació del franquisme aprovada per les pròpies Corts franquistes. Al llarg del mes de novembre la llei va ser debatuda per les Corts que, sota la presidència de Fernández Miranda, la van aprovar per 425 vots a favor amb 59 vots en contra i 13 abstencions. El govern va voler legitimar aquesta operació sotmetent la nova llei a un referèndum. Va participar el 77,72% del cens electoral, i el 94,17% dels participants van donar la seva aprovació. A partir d'aquest moment es podia obrir ja el procés electoral, segon punt del programa de Suárez, per elegir els diputats de les Corts Constituents encarregades d'elaborar una nova Constitució. Tenia un problema important, que era garantir la participació de l'oposició clandestina al procés que ja estava en marxa pel propi règim. Per a això es va enfrontar a un dels temes més delicats, la legalització de l'oposició. El 8 de febrer s'aprova un decret llei per a la Reforma Política i posteriorment, al març, es legalitzen gran part dels partits polítics amb un altre decret llei on s'estableixen els requisits per a la seva legalització. En cas de dubtes, el Ministeri d'Interior remetria la documentació al Tribunal Suprem perquè dictaminés. També va caldre reformar el Codi Penal, que considerava sancionables qüestions bàsiques com la pertinença a partits polítics i prohibia associar-se a aquells que pretenguessin: - La subversió de l'ordre públic o l'atac a la unitat de la pàtria. Aquí quedaven incloses totes les formacions de caràcter nacionalista perifèric, no espanyol. - Estar sotmesos a una disciplina internacional, amb la intenció d'implantar un règim totalitari. Aquesta prohibició estava pensada especialment contra el PCE, dependent en certa forma de la Unió Soviètica, encara que es trobava ja en el corrent reformista de l'eurocomunisme, i que pretenia imposar a Espanya un Estat socialista (una democràcia proletària). Amb aquests canvis, es van legalitzar els partits o organitzacions més importants: - Considerats d'extrema dreta: els partits feixistes de Falange i Força Nova o el partit pro-nazi CEDADE. - Considerats de dreta o conservadors: el principal va ser Aliança Popular (AP) de Manuel Fraga, que va agrupar a part de la dreta post-franquista. - Considerats de centre o reformistes: la UCD, d'Adolfo Suárez, aglutinant un heterogeni conjunt de grups moderats de dretes i esquerres d'ideologia diversa: democristians, socialdemòcrates o liberals), i una part del propi règim que recolzaven les noves reformes. També es consideren centristes alguns partits nacionalistes perifèrics, com el Partit Nacionalista Basc (PNB) i el Pacte Democràtic per Catalunya (PDC) liderat per la Convergència Democràtica de Catalunya de Jordi Pujol i Miquel Roca. - Considerats d'esquerra o progressistes, com el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), en aquell moment de discurs exaltat, però d'estratègia política pragmàtica. Per ser legalitzat, el PCE va recórrer al Tribunal Suprem, que va dictaminar que no contravenia la legalitat. Després que el seu líder Santiago Carrillo Solares acceptés abandonar la restauració d'una República, acceptant la monarquia, el Govern va aprofitar les vacances de Setmana Santa, durant les que l'Exèrcit estava àmpliament desmobilitzat, per legalitzar el 9 d'abril. Així mateix, va dissoldre el partit únic de la dictadura, el Moviment. Tanmateix, el Ministre de la Marina va dimitir immediatament i Manuel Fraga va manifestar que la decisió del Govern era un veritable cop d'Estat. El 9 d'abril es va cridar, amb certa ironia, el Dissabte Sant Roig (la festivitat és de caràcter catòlic i el comunisme propugna l'ateisme o l'agnosticisme). Dos dies després es va legalitzar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), homòleg català del PCE. Altres partits rellevants eren Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), d'ideologia també de cort nacionalista català i republicà, que ja havia governat en la deposada Generalitat de Catalunya durant la Segona República; Euskadiko Ezkerra (EE), marxista i nacionalista basc, de l'abans grup terrorista d'ETA politicomilitar, que anys després s'integraria al PSOE. Finalment, hi havia altres partits situats a l'esquerra del PCE, alguns dels quals eren escissió d'aquest. Es tractava de partits d'extrema esquerra o revolucionaris. Alguns d'ells es van acollir a la legalització, mentre que altres es van abstenir de participar en el nou règim. Entre ells hi havia el bloc del Front Democràtic d'Esquerres (FDI) recolzat pel Partit del Treball d'Espanya (PTE) i organitzacions afins d'ideologia marxista leninista i influïts per la ideologia de Mao Zedong i el bloc Front per la Unitat dels Treballadors, que no aconseguirien representació parlamentària.
El Partit Popular (PP): (Partido Popular, en castellà) és un partit polític espanyol. S'autodefineix com a partit d'ideologia de centre reformista i democristiana,tot i que políticament pot ser considerat de dreta conservadora i si es compara amb altres partits polítics com ara el PSOE, IU, UPyD. El Partit Popular va governar Espanya entre 1996 i 2004, amb José María Aznar com a president. La primera legislatura del govern Aznar, el PP va obtenir majoria simple, amb 156 escons, i va rebre el suport en la investidura de CiU, CC i el PNB. La segona legislatura, a partir del 2000, va governar amb majoria absoluta (amb 183 escons). Actualment és el partit que governa a l'Estat Espanyol amb Mariano Rajoy de president del govern, juntament amb diverses comunitats autònomes, entre elles el País Valencià o la Comunitat de Madrid. Forma part del Partit Popular Europeu.
El Partido Socialista Obrero Español (PSOE): és el segon partit polític més antic d'Espanya en actiu, superat només pel Partit Carlista (fundat el 1833). Actualment s'autodefineix com a un partit socialdemòcrata. Forma part del Partit Socialista Europeu i de la Internacional Socialista.
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): és un partit polític català que es defineix d'esquerra socialdemòcrata, favorable a la independència dels Països Catalans. Actualment és la segona força política al Parlament de Catalunya. El partit està implantat a tots els Països Catalans: Al Principat de Catalunya, el País Valencià (ERPV) i les Illes Balears i Pitiüses. També manté una vinculació directa amb les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya (JERC) pel que fa als temes que afecten la població juvenil. La seva publicació és la revista Esquerra Nacional i utilitza, indistintament, la senyera estelada amb triangle blau i estrella blanca, i amb triangle groc i estrella roja.
Euskadiko Ezkerra: (Esquerra d'Euskadi, en basc) o EE, fou un partit polític de l'esquerra abertzale del País Basc, integrat en el PSE-EE el 1993
EL GOVERN I L'OPOSICIÓ: Per donar credibilitat al seu projecte, adopta una sèrie de mesures polítiques. La primera d'elles és l'amnistia parcial del 30 juliol de 1976, ampliada al març de l'any següent i total al maig, la Llei d'Amnistia va ser promulgada finalment el 15 d'octubre de 1977. Al desembre de 1976 es dissol el TOP. Al març de l'any següent es legalitza el dret bàsic de vaga ia l'abril es decreta la llibertat sindical. També es promulga una Llei Electoral amb les condicions necessàries per homologar-se amb les dels països amb un sistema de democràcia liberal i parlamentària. Amb totes aquestes mesures, Suárez anava complint les condicions que exigien els grups de l'oposició des de 1974. Aquestes forces s'havien reunit al novembre de 1976 per crear una plataforma d'organitzacions democràtiques. Suárez havia iniciat els seus contactes polítics amb l'oposició entrevistant-se amb Felipe González, secretari general del PSOE, a l'agost. L'actitud possibilista del líder socialista va donar ales a Suárez per portar endavant el seu projecte polític, però tothom percebia clarament que el gran problema per a la normalització política del país anava a ser la legalització del PCE. Aquest constituïa, en aquell moment, el grup polític més organitzat i amb major nombre de militants de l'oposició, però en una entrevista amb els comandaments més destacats de l'exèrcit al setembre, ells li van manifestar clarament la seva oposició frontal a la legalització del PCE. El PCE cada vegada era més visible per denunciar la Llei per a la Reforma Política per antidemocràtica i sol · licitar les eleccions per a les Corts Constituents convocades per un Govern provisional compost també pels partits polítics a l'oposició. Atès que, a més, l'oposició no manifestava cap entusiasme per la Llei per a la Reforma Política, Suárez es va arriscar encara més per implicar la majoria de les forces polítiques. Al desembre, el PSOE celebrava a Madrid el seu XXVII Congrés i començava a desmarcar-se de les exigències del PCE, afirmant que pensava participar en la pròxima convocatòria electoral per a les Corts Constituents. En començar l'any següent, l'any previst per convocar eleccions generals, Suárez es va decidir a abordar el problema del PCE. Al febrer es va entrevistar amb Santiago Carrillo, secretari general del PCE, que va recolzar sense exigències prèvies i disposat a oferir un pacte social per al període posterior a les eleccions. El 24 de gener de 1977 es va produeix la Matança d'Atocha, l'atemptat més significatiu de l'extrema dreta, que ataca un despatx de Dret Laboral vinculat al Partit Comunista d'Espanya del madrileny carrer d'Atocha. Allà assassinen a trets cinc advocats i fereixen de gravetat a altres quatre. Aquest fet va provocar la primera manifestació multitudinària de l'esquerra al país des de la Segona República i, després, desenes d'actes de caràcter pacífic de simpatia i solidaritat amb el partit comunista. Això i l'actitud mantinguda per Santiago Carrillo, van empènyer a Suárez a dur a terme la polèmica legalització del partit.
Felipe González.
GOVERN I L'EXÈRCIT: Adolfo Suárez coneixia bé que l'anomenat búnker, entre d'altres format per José Antonio Girón i Blas Piñar i que comptava com a mitjà afí al diari El Alcázar. Suárez tenia molt bons contactes amb oficials de l'exèrcit que exercien una evident influència sobre importants sectors militars. Aquestes forces podien constituir un obstacle insalvable i fins i tot un perill de cop d'estat per a la reinstauració d'un règim de govern militar. Per salvar aquesta dificultat, Suárez va intentar recolzar-se en militars liberals del cercle del general Díez-Alegria, als que va intentar col · locar en llocs de responsabilitat, com el general Manuel Gutiérrez Mellado. Però, al juliol de 1976, el vicepresident per a assumptes de defensa era encara el general Fernando de Santiago que pertanyia al nucli més immobilista. De Santiago, inquiet per la primera amnistia, es va oposar frontalment al setembre a la Llei de Llibertat Sindical. El 21 de setembre Suárez va destituir De Santiago i va nomenar en el seu lloc al General Manuel Gutiérrez Mellado, el que li va ocasionar nombrosos enemics i oposició que s'aguditzaria amb la legalització del PCE mesos més tard, amb la dimissió immediata del Ministre de Marina. Però mentrestant Gutiérrez Mellado actuava amb habilitat per a promocionar als oficials partidaris de la reforma i per substituir els comandaments de les forces de seguretat (Policia Armada i Guàrdia Civil) més partidaris de conservar el règim. Suárez volia demostrar a l'exèrcit que la normalització política del país no implicava ni l'anarquia ni la revolució. Per aconseguir comptava amb la col · laboració de Santiago Carrillo, però es trobava amb violentes respostes de diferents grups terroristes.
José Antonio Girón Blas Piñar
Santiago Carrillo
Manuel Díez-Alegría
Fernando de Santiago
Manuel Gutiérrez Mellado
CAP A LES PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES. El 8 de febrer del 77 s'aprova un decret de llei que modificava les normes de registre previstes en la Llei d'Asociacion, d'acord amb les exigències de l'oposició, donant passos a una inscripció massiva de partits. Abans s'havia abolit el Tribunal d'Ordre Públic. Però el punt de no retorn de la transició democràtica la marcava la legislació o no del PCE, fet que, amb algunes dificultats succeeix el dissabte 9 d'abril del 77. Paradoxalment, amb la legalització del PCE, no va ser el govern el que va certificar el caràcter democràtic del PCE, sinó al revés, aquest pas va certificat de voluntat realment democràtic del govern. Els partits polítics, ja en els seus contactes i negociacions prèvies a la seva legalització, ja havien imposat "set condicions" imprescindibles per participar en les primeres eleccions democràtiques: legalització de tots els partits i organitzacions democràtiques, dissolució del Moviment, àmplia amnistia, accés equitatiu els mitjans de comunicació, negociació de les normes d'elecció, garantia de llibertats i el tema de les nació aliada. Amb aquestes bases, s'inicia l'elaboració d'unes normes electorals. En síntesi aquestes eren: Pel Congrés, un mínim de 2 diputats per província, als quals s'afegiria un diputat més per cada 144.500 habitants, realitzant la distribució d'escons segons la llei d'Hont. Es presentarien candidats a les llistes tancades, i pel Senat, 4 senadors per província i els electors triarien a tres candidats. Els alts càrrecs eren inelegibles, si no dimitien almenys 20 dies abans de les eleccions i als militars se'ls prohibia l'activitat política i sindical. A la practica aquesta llei afavoria als partits grans en detriment dels partits menors d'àmbit local. El 15 d'abril s'anuncia la convocatòria d'eleccions per al 15 juny 1977. L'interès del Govern de Suarez, era que ningú pogués qüestionar la seva naturalesa plenament democràtica. Aquesta credibilitat depenia en bona mesura de que tots els partits polítics poguessin comptar amb els mitjans econòmics suficients per participar-hi. Des del propi govern s'insta els bancs, perquè es concedeixin crèdits als grans partits. Les eleccions del 1977 es poden considerar veritables "eleccions fundacionals", en la mesura que van contribuir definitivament a deslegitimar al Regimen anterior ia legitimar al seu successor. L'elevada participació-un 79% d'electors-i el nombre de candidatures presentades 4537 per cobrir els 350 escons del Congrés i 937 per als 207 del Senat, van reflectir tant l'entusiasme que van generar com la credibilitat que s'atorgava al resultat. Així ho va corroborar també la dissolució del Govern Espanyol Republicà en l'Exili, que es mantenia a Mèxic. Els resultats electorals van ser: El partit governamental, creat abans de les eleccions per Adolfo Suarez, UCD, va obtenir el 34,6% dels vots i 165 escons que representaven el 47% del total, quedant a 11 escons de la majoria absoluta. Per la seva banda, el PSOE va rebre el 29,4% dels vots i 118 escons, és a dir, el 34% dels mateixos, convertint-se en el primer partit de l'oposició. A molta distribució de tots dos el PCE-PSOE, va obtenir el 93% dels vots i 20 diputats (el 6%), mentre AP, el partit de Fraga, rebia el 8,8% dels sufragis i 16 escons (el 5% ). Finalment la coalició PSP-Unitat Socialista d'E Tendre Galvaez capta el 4,5% dels vots i 6 escons (el 2%). Respecte els partits d'àmbit nacional, el Pacte Democràtic per Catalunya, liderat per Jordi Pujol, va aconseguir el 2,8% dels vots i 11 diputats (el 3%), així com el PNB, que va obtenir el 1,7% de vots i 8 escons (el 2%). La presència, gràcies a aquests resultats, d'onze partits i coalicions al Congrés, suggereix que el sistema electoral va fer possible una combinació de gubernabilidad i representativitat idònia per a l'etapa constituent. Segons Sartori un sistema multipartidista de tendència bipolar i segons Martorell, en aquests resultats va existir un alt nivell de Correlació entre el vot del Front Popular i la suma de vots de socialistes i comunistes en el 1977, amb novetats notables, com la desaparició de l'anarquisme a l'espectre polític. Les eleccions contribueixen a aclarir el panorama polític, amb resultats inesperats, ja que partits com el
PSOE que havien exercit un paper menor en l'oposició al règim franquista, fins a la seva rellançament el 1979, i que amb prou feines comptava amb 10000 militants el 1976, obtenen un èxit notable i en canvi cal parlar d'un relatiu fracàs del PCE, el partit clandestí més actiu durant el franquisme. També cal destacar que, malgrat els temors, les candidatures declarades implícitament o explícitament hereves del franquisme, pràcticament desapareixen del mapa electoral, a excepció d'AP, amb un èxit molt limitat, amb tot i haver disposat d'abundants mitjans econòmics. Si analitzem els resultats des del punt de vista de les diferents autonomies, a Catalunya, l'esquerra-PSCPSOE, el PSUC i Esquerra-aconsegueixen un ampli triomf. El PSOE, dobla els resultats que el seu homònim el PCE obté la resta de l'estat. I la candidatura unitària al Senat "Entesa del Català" formada per socialistes, comunistes i republicans junts aconseguia la majoria a les quatre circumscripcions. L'etapa constituent: Tan sols 20 mesos després de la seva proclamació com a rei davant les Corts Franquistes, el 22 de Juliol de 1977, Joan Carles anava de nou al palau de les Corts per anunciar solemnement davant un auditori de composició molt diferent (els representants dels partits que havien obtingut escons), que "la democràcia ha començat". Tot seguit, afirma que la Corona vol-interpretant les aspiracions de les noves Corts-una nova Constitució. Aquestes paraules marcaran no sols l'inici de la primera legislatura postfranquista, també d'un procés constituent que finalitzaria el 6 de desembre de 1978, amb l'aprovació d'una nova constitució democràtica mitjançant un referèndum. Suarez, després de les eleccions ha de formar el segon govern. D'una banda Suarez va retenir a nombrosos ministres del seu equip anterior, entre ells a Gutiérrez Mellado, que passa a ser l'únic militar del govern, a Abril Martorell, Martín Villa, Orella i Landelino Lavilla. Incorpora a aquest nucli central a un prestigiós economista, el professor Fuentes Quintana i als caps de files de diferents partits presents a la coalició d'UCD, entre ells el fundador del PP, Pío Cabanillas, el democraticristiano Iñigo Cavero, els liberals Joaquim Garrigues Walquer i Iñigo Cavero, el socialdemòcrata Fernández Ordoñez (que calia mantenir con ministre en posteriors governs del PSOE), entre els més destacables. Els Pactes de la Moncloa: El problema més accentuado del nou govern va ser sens dubte la crisi econòmica que des de 1974 patia Espanya. La lluita contra la inflació que l'estiu del 77 havia arribat al 42%, la devaluació de la pesseta en un 20%, mitigar l'impacte social de l'atur, augmentar el subsidi d'atur, l'increment del dèficit públic, són mesures i problemes econòmics interrelacionats, als quals trobar solució implica consens entre les diferents forces socials. Suarez inicia contactes entre sindicats i patronal. El 18 i el 21 d'octubre es reuneixen els partits polítics a la Moncloa, per estudiar una sèrie de reformes. Són els anomenats Pactes de la Moncloa, que van representar una contribució crucial a l'èxit del procés de transició. Evidencien un ampli consens basat al voltant de l'economia social de mercat com a futur sistema socioeconòmic. També van demostrar que un govern democràtic, tenia autoritat per exigir mesures d'austeritat, inevitablement impopulars. Aquest consens es reflecteix en els resultats de les eleccions sindicals i per primera vegada des de la Guerra Civil els sindicats van poder celebrar el Primer de Maig a la legalitat (1978), convocant, només a Madrid, a un milió de treballadors. El problema de les autonomies: Els resultats electorals a Catalunya, van donar la majoria a les forces polítiques que reclamaven autogovern i el retorn de l'Estatut del 32.
Davant d'això, Suarez i el rei tímidament estableixen contactes amb Josep Tarradelles, president de la Generalitat a l'exili,. L'acord, recull restablir provisionalment la Generalitat i el nomenament d'un "Consell" que Tarradelles presidiria, a canvi d'acceptar "la irrenunciable unitat d'Espanya", i el dret d'autonomia, no només per a Catalunya sinó també d'altres regions espanyoles. L'acord es formalitza a Perpinyà i el 23 d'octubre Tarradelles fer el seu retorn triomfal a Barcelona posant fi a un exili de trenta-vuit anys i pronunciant el seu inoblidable i històrica frase de "ja soc aquí" en presència de diversos milers de catalans entre ells el pare i la mare, que van participar no només en aquest moment històric, sinó en nombrosos dels actes aquí ressenyats com a fonamentals per a la consolidació de la democràcia. El restabliment de la Generalitat fusiona així, elements rupturistes i reformistes. Al País Basc, no pot realitzar-se un procés similas, els nombrosos casos de delictes de sang entre els presos polítics, no permet una amnistia com la que defensava el portaveu de la minoria basca Xabier Arzalluz. Durant tot aquest temps, l'activisme d'ETA, fraccions poli-mili i ETA (militar), es mantenen en actiu i els Aberri Eguna, es prohibeixen. A Galícia floreixen les manifestacions culturals d'identitat pròpia, tot i que hi ha força debilitat organitzativa nacionalista. A Andalusia, on el sentiment regional mai havia tingut una traducció política consolidada, passa a ser un assumpte central, a partir del 4 de desembre del 77, en què la jornada del Dia d'Andalusia, va congregar un milió i mig d'andalusos que manifestar a favor de la seva autonomia. Fins i tot Canàries, on el nacionalisme havia estat inexistent en èpoques anteriors, el MPAIAC, d'Antonia Cubillo va adquirir un protagonisme sorprenent, encara que efímer. Entre gener i octubre del 1978 el govern va accedir a la creació per decret llei d'ens PREAUTONOMICOS a Navarra, Galícia, Astúries, Castella i Lleó, Aragó, Castella la Manxa, País Valencià, Extremadura, Andalusia, Múrcia (sense Albacete), Balears i Canàries. Aquesta solució no satisfaig als nacionalistes catalans i bascos, que van veure en aquestes preautonomias una burla a l'especificitat històrica de les seves nacions. Però aquesta hauria de ser la futura organització territorial de l'Estat.
LA CONSTITUCIÓ L'esquerra i sobretot el PSOE, reclama que fossin els parlamentaris recentment elegits els que protagonitzaran el procés d'elaboració de la nova Constitució, creant amb aquesta finalitat una ponència en el si de la Comissió d'Assumptes Constitucionals i Llibertats Publiques del Congrés dels Diputats . La constituir 7 membres: Gabriel Cisneros, Miquel Ferrer de Miñon i José Pedro Pérez Llorca, per UCD; Gregorio Peces Barba del PSOE, Manuel Fraga d'AP, Jordi Sole Turo del PSUC-PCE i Miguel Roca en representació de nacionalistes bascos i catalans, encara que els primers no van trigar a manifestar-exclosos de la mateixa. S'inicia la primera redacció d'un avantprojecte entre agost i desembre del 77. El procés no va ser fàcil, els debats van ser interns amb desercions temporals incloses d'algun sector, finalment el text va ser enciado al ple del Congrés i aprovat el 21 de juliol del 78 per 258 vots a favor, dos en contra (un d'AP i un d'EE) i 14 abstencions (68 diputats de PNB es van absentar per no haver de votar). El senat la ratifico el 31 d'octubre del 78. El text constitucional va ser sotmès el 6 de desembre del 78 a referèndum, registrant un percentatge de participació sensiblement inferior a l'anterior referèndum. En mostres posteriors van revelar que l'electorat del PSOE i d'UCD, va votar majoritàriament a favor, mentre que el del PNB optava per l'abstenció i pel vot negatiu. L'aprovació de la Constitució del 78 va posar fi a l'existència formal del règim de Franco. Des d'una perspectiva estrictament jurídica, finalitzava el trànsit d'un sistema de govern autoritari a una democràcia. La Constitució va merèixer el suport de les principals forces polítiques, encara que AP la va acceptar amb critiques renocas i el PNB, es va abstenir de votar però va acordar acceptar-la. El poble espanyol també cal dir que va ser molt participatiu, ja que la Constitució es va forjar com a resultat de tres consultes populars: el referèndum del 76, les eleccions del 77 i el referèndum del 78. Cap text constitucional espanyol anterior havia gaudit mai d'una legitimitat democràtica comparable. Les eleccions del 79: Un cop aprovada la Constitució era necessari la dissolució de les cambres i la convocatòria d'eleccions a les primeres Corts elegides d'acord amb la nova Constitució, però això no es produeix de forma automàtica. L'esquerra pressiona per convocar d'una vegada per totes les primeres eleccions municipals, però Suarez temorós de perdre, opta finalment per convocar
les generals per l'1 de març de 1979. Superficialment els resultats de les eleccions del 79 s'asemejaron molt a les del 77, llevat pel que fa a participació es refereix, ja que es va abstenir un 33% de la població censada, un 11% mes que en les primeres eleccions generals. Això s'atribueix en part al cansament electoral provocat per quatre convocatòries a les urnes en una mica més de dos anys, a les que se sumaria una futura un mes després. No obstant això també és probable que el fenomen "derencanto", també hi va influir. UCD va ser el partit més votat i millor els seus resultats d'altres eleccions. Paradoxalment Blas Piñar i la seva ultradretà Unió Nacional, aconsegueixen un escó per Madrid, per primera i ultima vegada. Com a novetats en els resultats electorals després d'aquesta aparent continuïtat, seria l'increment notable dels vots captats per partits nacionalistes o d'àmbit regional, que van aconseguir el 10% del total, enfront del 5% de 1977. Aquest augment s'aconsegueix també gràcies a l'aparició de nous partits, com el PSA (Partit Socialista Andalús) i el Partit Aragonès Regionalista, La Unió del Poble Canarioy, al País Basc, Herri Batasuna, que tot i ser la segona força més votada amb el 15% de vots que es van traduir en tres actes de diputats i una del Senat, mai van arribar a ser utilitzades. Suarez és investit president, la primera investidura realitzada d'acord amb la constitució, tot i que es nega a sotmetre el seu programa de govern a debat al Congrés. La sorprenent i impopular d'aquesta mesura, presa poc abans de les municipals del 3 d'abril del 79, juntament amb el pacte post-electoral del PSOE i PC i PSUC per aconseguir ocupar les principals ciutats del país, fa que UCD vegi molt pal · liats els seus resultats electorals. Madrid és governat pel socialista Tierno Galvan i Cordova pel comunista Julio Anguita, entre d'altres. Els resultats d'aquestes eleccions del 79 incideixen especialment en la dinàmica interna d'alguns partits concurrents. Per al PSOE van marcar un punt de no retorn. Aquest havia multiplicat per 10 la militància des de 1976. El PSOE comença a deixar de banda la terminologia de la seva època antifranquista, abandonant el "marxisme" i la idea de "fer la revolució" en el seu decàleg ideològic. Les eleccions autonòmiques. En el 80, se celebren les primeres eleccions autonòmiques basques, on el gran perdedor va ser UCD i el guanyador indiscutible el PNB, amb el 38% dels vots i 25 escons, mentre que Herri Batasuna, ocupava un significatiu segon lloc, amb el 16 , 5% i 11 escons i el PSOE un decebedor tercer lloc amb un 14% i 9 escons. La negativa dels aberchales d'HB a incorporar-se al Parlament basc, va atorgar la majoria absoluta de fet al PNB, formant un model monocolor presidit per Garaicotxea, el primer sorgit de les mateixes en la història del País Basc. Encara que el Estatut Basc va ser el primer a aprovar-se, els parlamentaris catalans, havien estat els més matiners a l'hora d'elaborar el seu projecte, que es va començar a estudiar al parador de Sant, a Vic, el setembre de 1978, aprovant-se dos mesos després . L'Estatut va obtenir el suport de totes les forces polítiques catalanes de l'espectre parlamentari, excepte AP i en el referèndum del 25 octubre 1979, va merèixer l'aprovació del 88% de la població, si bé amb una escassa participació, només 59% de la població censada. Al març del 1980 es realitzen les primeres eleccions catalanes, en les que de manera similar a les basques, els partits nacionalistes, milloren sensiblement els seus resultats. A Catalunya el guanyador indiscutible va ser Pujol de CiU amb el 28% dels vots, mentre PSC-PSOE aconsegueix el 22%, el PSUC el 19% i ERC el 9%. La UCD queda relegada al quart lloc amb un 11% de vots. Progressivament, encara que després d'àrdues negociacions, l'Estatut Gallec se sotmet a referèndum, amb una desconcertant abstenció del 71%. Paral · lelament Andalusia, del seu suport al projecte d'Estatut el 28 de febrer de 1980.
L'INCREMENT DEL TERRORISME: El País Basc es va mantenir, al llarg de tot aquest període, en plena ebullició política. Les reivindicacions d'amnistia política, especialment la setmana pro-amnistia del 8 al 15 de maig en què van morir set persones per la repressió, 5 obligar a Adolfo Suárez a anar-concedint en diferents etapes fins arribar a l'amnistia total d'octubre de 1977 . Però els enfrontaments continus entre policia i manifestants no ajudaven precisament a asserenar els ànims. ETA, després d'una certa treva en l'estiu de 1976, va reprendre els seus atemptats a l'octubre. Però va ser sobretot entre desembre i gener quan es va desencadenar un conjunt de violentes accions que van deixar la situació social i política en una posició molt inestable. El GRAPO actuo amb diverses bombes i el segrest de dos importants personalitats del règim: el president del Consell d'Estat, José María d'Oriol, i el General Villaescusa, president del Consell Superior de Justícia Militar. Mentre duraven aquests segrestos, es produeix l'esmentada Matança d'Atocha, un comando de l'ultradreta mata cinc advocats del Partit Comunista d'Espanya a Madrid. Diversos dies abans havien mort a mans de policies antiavalots dos estudiants durant diferents manifestacions. Però, per primera vegada, bona part dels líders de l'oposició reunits amb el president del Govern van publicar un comunicat de denúncia del terrorisme i de suport a l'actuació de Suárez. No obstant això, les forces del búnquer es van aprofitar de la inquietud del moment per denunciar que el país s'estava precipitant en el caos.
José María d'Oriol
el General Villaescusa
OPINIÓ PERSONAL La política a espanya ha anat canviant desde franco al rei actual. Abans només hi havia un partit polític, el de franco, així tot feien anar a votar a la gent per saber si el recolzaven tot els ciudadans. Ara, en canvi, hi ha molts partits polítics, encara que nomès guanyen dos. La política a Espanya en aquests anys ha quedada estancada amb la crisi. El treball és molt ben triat per fer-nos-lo fer, a mi m’ha encantat aquest treball ja uqe he descobert gent que ajudà a Franco amb el govern com en carrillo i en suárez . Tornant al treball hi havia molta información cosa que ha fet que el treball fos més bo de fer i amb més qualitat.
BIBLIOGRAFIA http://html.rincondelvago.com/transicion-espanola_1.html (16/04/2013) http://es.wikipedia.org/wiki/Transici%C3%B3n_Espa%C3%B1ola (16-19-22-23/04/2013) http://www.laguia2000.com/espana/la-transicion-espanola (23/04/2013) http://www.salman-psl.com/la-transicion/indexcast.html (26/04/2013)