Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

Page 1

Octavi Serret De Vall-de-roures al mテウn Diversos autors

PETRテ単OLIS


Nou M贸n, 3


Octavi Serret De Vall-de-roures al món Diversos autors

PETRÒPOLIS

Terres de l’Ebre, 2009


Editorial Petròpolis www.petropolis.cat petropolis@petropolis.cat Disseny i edició de la col·lecció: Jaume Llambrich (http://www.basar.cat). Il·lustració de la coberta: “Capità Nemo”, d’Ignasi Blanch, per a la revista d’il·lustració Bloc2009. Este llibre es troba sota una llicència Creative Commons Reconeixement-No comercial-Compartir amb la mateixa llicència http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/es/


TAULA DE CONTINGUTS Pròleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 Octavi Serret: de Vall-de-roures al món . . . . 11 Llista d’autors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75



Pròleg OCTAVI SERRET... LLIBRETER... COMPANY DE LLETRES L’Octavi Serret és una màquina de fer cultura. Aquesta és una de�nició que he escrit en nombroses ocasions i que re�ecteix l’admiració i estima que em mereix aquest llibreter de cap a peus que tenim a la comarca del Matarranya, i que bona part dels i dels autors/es ebrencs/ques sentim tan nostre. Què seria de la literatura catalana amb un Octavi a cada comarca dels Països Catalans? La Generalitat de Catalunya l’ha volgut honorar enguany amb el Premi Nacional de Cultura, una de les màximes distincions del país. A la ciutat de Lleida, el 3 d’octubre, l’amic Octavi veia recompensats molts esforços i moltes il·lusions: molta passió pel món del llibre. Sona bé el nom del premi, és mereixedor l’home, és un honor igualment per a la resta de gent de lletres de les comarques centrals dels Països Catalans que treballem al seu costat. I nosaltres li hem volgut fer un regal, el qual no podia ser d’altra manera que en forma d’apunt a internet. Molts blocaires ebrencs i matarranyencs van penjar un apunt lloant la �gura del llibreter


8 | Diversos autors

més autèntic dels que es fan i es desfan. Un llibreter que va creure en les noves tecnologies quan encara eren una cosa incipient. Un llibreter que encara conserva aquell regust ancestral quan un llibre era considerat un tresor. Un llibreter que mereixia que els companys de lletres del territori convertíssim aquells apunts en format digital a format paper. I aquí el teniu, un llibre que homenatja un home senzill de Vall-de-roures que viu per plaer rodejat de lletres, viu per a les lletres i per als seus conreadors i les seves conreadores. Una nit, l’escriptor i professor ulldeconenc Manel Ollé va voler intercanviar unes paraules amb mi, cosa que fem ben sovint. Manel és un altre gran entusiasta lletrat, que s’emociona cada cop que veu iniciatives literàries a les comarques centrals dels Països Catalans. I em digué que havíem d’escriure alguna cosa perquè quedi constància escrita de l’emoció que sentim els amants de la literatura quan trepitgem la llibreria Serret, allà dalt a Vallde-roures, en una terra on encara no hi ha llei de llengües que ajudi a digni�car la llengua d’allí, de la terra. I em va donar la idea que, després de consultar-la com sempre amb l’amic i escriptor Jesús M. Tibau, ha propiciat l’aparició d’aquest recull de collaboracions que vol deixar palesa la nostra estima i admiració per l’Octavi Serret. Llavors, l’editor calero Jaume Llambrich, un altre motor cultural, ens obria les portes ràpidament del nou projecte editorial Petròpolis. A partir


9 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

d’aquí, tot rapidíssim, tal com li agrada fer les coses a Octavi que sempre porta un coet al cul. Més prompte que de seguida, com diem a la riba baixa de l’Ebre. Entrem en contacte amb un munt de blocaires, escriptors/es i agents culturals del territori i de la resta del país. Tothom s’apressa a fer-nos arribar els seus escrits: des de Capellades, Sarroca de Lleida, La Codonyera, Campredó, Jesús... pobles menuts carregats d’empenta literària. Tot el procés s’ha de portar amb el màxim secret ja que volem que la sorpresa sigui majúscula. Cal agrair de tot cor l’entusiasme que han demostrat els autors i les autores per tirar endavant el nostre humil homenatge a l’amic llibreter. I és que el premi nacional de cultura ha tocat a Vall-de-roures!!! Una expressió semblant es diu quan toca la loteria de Nadal. I és que a nosaltres ens toca la loteria diàriament amb la feina incansable d’Octavi Serret, amic de les lletres, llibreter. Amb tota l’estima de tots i de totes... Emigdi Subirats



Octavi Serret de Vall-de-roures al m贸n


12 | Diversos autors

TRITICÀRIA Cap a 1999 havia començat a estudiar a la UOC i m’havia entrat la fal·lera d’Internet. Estava aprenent a fer pàgines web i per practicar i també per donar solta a les inquietuds literàries i culturals, per explorar en de�nitiva les possibilitats d’aquest nou mitjà de comunicació que és avui Internet, vaig crear la revista digital tossal. Entre altres coses, la revista, al capdavall un aplec de pàgines web més o menys ben ordenades i relacionades amb les possibilitats que oferia el que avui en diem, potser una mica despectivament, la web 1.0, donava notícia d’altres web relacionats amb la literatura i la cultura d’expressió catalana. Ja en aquell temps recordo haver detectat la web de la llibreria Serret de Vall-de-roures i haver-ne recollit la referència en una de les pagines de la publicació. En aquell moment, era de les poques llibreries que tenia aparador a Internet. Després de tot, amb la web 1.0 no es podia fer gaire cosa més, però aqueixa llibreria ja hi tenia una �nestra oberta. Aleshores, quan vaig fer-ne una ressenya a la publicació, només la coneixia d’haver-hi entrat una vegada, durant un sojorn que vaig fer al Matarranya durant unes vacances de primavera. Devia ser una de les primeres vegades que vaig poder sortir amb


13 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

la meua parella deixant-nos la primera �lla, encara petita, amb els avis. En un reportatge televisiu, havíem vist un temps enrere un reportatge sobre el Matarranya en què hi apareixia la Torre del Visco i vam decidir anar a conèixer aquest hotel autènticament rural. Aquells dies, esmorzàvem a l’hotel i després ens dedicàvem a voltar pels pobles de la comarca. D’aquestes visites en va sorit algun conte que, anys a venir, havia de fer cap justament en alguna de les publicacions que, d’una manera o altra, han tingut relació amb la llibreria Serret i amb el seu propietari: Octavi. D’aleshores, a la llibreria, tan sols em recordo d’haver-hi estat un moment a comprar-hi un plànol o el diari. En el moment de detectar-ne la presència a Internet, se’m feia difícil entendre com una llibreria d’un lloc com Vallde-roures podia trobar-s’hi i moltes altres de molt més rellevants en el panorama del llibre català no hi apareixien. Més endavant, la pagina inicial de la llibreria va restar inactiva. Eren temps de canvis i moviments a Internet i si alguna característica té el mitjà és l’evolució constant de les referències. L’any 2006, quan ja havia entrat en funcionament el directori beaba d’autores i autors de les comarques centras dels Països Catalans, al qual m’havia afegit, va començar a actuar l’editorial Aeditors del Perelló, de la mà d’Àlex Ferrer. L’altre Nadal, volum col·lectiu de narracions, va ser el primer llibre, de fet un dels primers títols del segell, en el qual vaig participar. D’aquesta manera vaig contactar


14 | Diversos autors

amb el que d’aleshores ençà he conegut com a literatura ebrenca. Mig any després, l’agost de 2007, assistia a la 2a trobada d’escriptors ebrencs. Aquell primer diumenge d’agost, a la llibrera Serret es presentava Estius a l’Ebre, de la mateixa Aeditors, un llibre que seguia l’estel·la de L’altre Nadal. En aquella trobada pràcticament vaig entrar en contacte i vaig conèixer bona part del grup d’autores i autors ebrencs que en aquest temps han anat a�orant i dinamitzant el panorama literari d’aquest territori fragmentari que ja en aquella època havia decidit d’anomenar Ilercavònia per acabar prompte i establir una correspondència directa entre referent i signi�cant, com correspon al sistema de la llengua, en què un concepte es designa amb una única paraula. En aquella ocasió, l’exemple d’Octavi Serret ja va motivar la redacció d’un article a la columna quinzenal de Vinaròs News, en què havia començat a col·laborar un temps enrere a partir del bloc igualment titulat Ilercavònia. Llavors com ara, hi ha dos aspectes que són de subratllar en la trajectòria d’Octavi Serret i la seua llibreria: la capacitat de generar activitat cultural sense cap complicitat institucional i el fet d’emprar les noves tecnologies per dinamitzar el seu propi negoci i aquesta activitat cultural a què s’acaba de fer referència. El valor d’aquesta activitat cultural s’ha de descriure amb exactitud. Quan dic cultura vull dir cultura de qualitat, cultura culta, és a dir:


15 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

cultura de la bona, de la que emergeix de la societat, de l’educació, del gust artístic, dels corrents culturals més actuals amb presència a la Ilercavònia, i que es vehiculen mitjançant l’escriptura, entre altres arts. I això a cavall de les noves tecnologies, emprant amb força, des del començament i amb convenciment, les eines d’Internet per generar una autèntica xarxa cultural, literària, integrada per persones unides per la mateixa vinculació: la literatura ebrenca. Octavi Serret és un activista cultural que aposta per la literatura i la cultura de la terra, que és la d’expressió catalana. El cas és únic en el panorama cultural de la Ilercavònia. I encara dels Països Catalans. La realitat sociolingüística de les comarques catalanoparlants d’administració aragonesa i el tractament que hi dispensen les seves institucions s’explica assenyalant l’incompliment manifest de la Carta Europea de Llengües Minoritàries. És en aquest context que Serret actua. I és un exponent i un exemple de com la llengua catalana surt avant malgrat les displicències i les maquinacions dels qui la voldrien difunta. Encara més, és un element visible i actiu de les relacions culturals que s’estan trenant entre les comarques de la Ilercavònia i un senyal de com seran aquestes relacions en el futur, entre les comarques de les diferents administracions autonòmiques i entre els diferents països de parla catalana que hi con�ueixen: de normalitat.


16 | Diversos autors

Per això, el bloc Triticària, hereu d’aquella revista tossal que ja al 1999 donava notícia de la presència d’Octavi Serret a Internet, vol sumar-se a la Xarxa que ell ha contribuit a crear, publicant aquest article el mateix dia que rep el Premi Nacional de Projecció de la Llengua Catalana. Enhorabona, Octavi! Vicent Sanz


17 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

s o t e r · e c b e e p l e r t t l s s e Turista que Vall-de-roures visites: guarda un ratet! que als quatre camins t’espera amb molts llibres lo Serret. Pregunta tot el que vulguis, no gosis fer-te el discret, que l’Octavi, de respostes, tots els calaixos té plens. Ell conrea la cultura dels franjolins i els ebrencs. Promociona els escriptors d’aquest i d’altres indrets. Qui vulgui comprar-s’hi un llibre que porti uns euros de més, tal com sap vendre l’Octavi, potser surti amb més de tres.


18 | Diversos autors

Amb la cultura i els llibres, no sé com es fan diners, per això el Serret creà botiga i bloc d’internet. A l’Octavi, enhorabona! No el busqueu, si avui som tres, és octubre i hi és a Lleida i un gran premi està rebent. I seguirà venent llibres, fent-hi amics, també clients. Quantes comarques voldrien gaudir d’homes com Serret! Josep Miquel Gràcia


19 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

Suposo que la primera i més important paraula que et ve a la boca, al parlar en Octavi Serret, és gratitud. Gratitud per l’esforç que ha fet per promoure la literatura en llengua catalana des de la seva petita (en mida) però immensa llibreria a Vall-de-roures, gratitud pel treball per parlar i que es parli dels escriptors d’aquí, pel treball per crear un moviment literari al voltant d’aquestes terres, que sempre s’han sentit lleugerament (o molt) maltractades des del centre urbà i cosmopolita de la cultura, per la modernització de la literatura ebrenca a través de les noves tecnologies (vegeu el web d’Octavi Serret) Crec que és una sort que se li hagi concedit el Premi Nacional de Cultura, que avui mateix se li entrega a Lleida, perquè no sempre és habitual (més aviat, quasi mai), que es premiï adequadament a aquelles persones que, com Octavi, s’ho mereixen. Solament felicitar-lo des d’aquí!!! Anglesa in�uència Després de sis mesos als Estats Units la nostra companya de classe Carol tornava a la rutina i la monotonia del curs al nostre país. Així, per celebrar la tornada a “aquest pathethic country i per recordar el què havien estat els best months de la seva vida” ens invità a una mena de picnic-snack


20 | Diversos autors

al garden de la mansion del seu pare per a que vegèssim el més fashion portat de NY. Una mena de show, preparat per her father per a un sopar de business ens serví de distracció a tots després del mal de cap agafat amb el drum & base hit indiscutible a les discos dels U. S. A. La destroyer party de les dos del matí portà als neighbours a fer una call a la police i tots acabarem a comissaria. Ni el special touch posat pels membres de l’espectacle d’streptease, mig despullats a la garjola, juntament amb un munt de people vinguda d’everywhere per apro�tar la festa, aconseguí fer canviar d’opinió al vigilant de la cel·la i tots passarem la nigh allí. Ni el cap de policia, tan sols en contacte uns instants amb aquest grup de costums degradants, es salvà de la nefasta in�uència de the Carol’s family. —Yankees Go home! Jordi Andreu i Corbaton


21 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

La cosa d’Octavi Serret té quelcom de tolkeià. viu allí baix, més enllà del riu gran, més enllà de les muntanyes meridionals i pregones del país, en un antic i petit poble on hi ha un pont de pedra i un altre de ferro, un castell i mitja església. Allí, a la cruïlla de camins del país de Mata l’aranya, un país ple de barrancs i racons on divaguen éssers fabulosos —que va documentar un notari de Gandesa— al cantó de la solana, i té el seu cau aquest aprenent esdevingut bruixot poderós. El seu racó, com la rebotiga d’un llibreter jueu i alquímic de Praga, és un concentrat de claus per a conèixer i entendre aquest misteriós país. També per a endinsar-se en la gran batalla que lliuraren en les seves serralades els Foscos i els Nous. I té també, per a incauts, bolígrafs i grapadores, però això només és per a atraure els xiquets, i amb enganys i embruixos, atrapar-los en el seu cau de llibres misteriosos. Des d’allí, des del seu laboratori secret, llença els seus encanteris internàutics que atrapen i abdueixen a lectors de tota la galàxia. Quan porta mitja hora inactiu, convoca un seguit de nans i golems que té sota la seva tutela, i munta ara una lectura, ara una trobada, ara un llibre. Així d’insòlit i màgic és l’Octavi. Àlex Ferrer


22 | Diversos autors

MON SERRET, ENERGIA AGLUTINADORA La primera notícia que vaig sentir respecte de l’Octavi Serret, llibreter incansable i indomable de Vall-de-roures, és que era un fora de sèrie, un activista cultural inesgotable que promou les lletres catalanes des de La Franja amb una empenta que costa de seguir. I en conèixer-lo personalment, em vaig adonar que això no era pas veritat. Que aquesta mena d’apel·latius adreçats a la seva tasca es quedaven més aviat curts davant la realitat d’un personatge singular, d’aquells que fan de bon conèixer. Qualsevol diumenge al migdia. Llibreria de Vall-de-roures. Totes les hores són punta si hi ha un bon llibreter darrera el taulell. Perquè amb una capacitat de combinació de moviments espectaculars, de saber estar i de saber proposar la venda de llibres singulars, l’Octavi acostuma a emergir entre l’expectativa i la curiositat manifesta dels seus clients i fa possible els impossibles, �ns i tot, venent poesia com aquell que reparteix propaganda d’un restaurant a peu de carrer i fa net en poques hores. L’amic Emigdi Subirats em va assegurar en una ocasió que l’Octavi és un cas únic en l’hemisferi nord, i segurament també en el sud, perquè et truca a propòsit d’un projecte que vol compartir i n’acaba comentant i proposant dotze més que, a més


23 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

—lluny de la verbòria buida que a vegades corre entre altres persones— s’acaben fent realitat, gràcies a la seva vocació decidida de fer-los possible. A l’hora de més sol d’un migdia d’agost. Les platges s’omplen de gent avorrida que passa les hores amb arena dins les orelles, però la Llibreria Serret de Vall-de-roures concentra més d’una vint-i-cinquena d’autors. Qui ho pot aconseguir? L’Octavi Serret!, que esdevé un dels coordinadors de la trobada literària durant la qual després —i ja a Fondespala— es presenta cada any un recull col·lectiu de narracions que ha derivat de la col·laboració estreta entre el seu bloc i Aeditors. I tot en un temps rècord, impensable en la gran majoria de cases editorials catalanes. I tot servit especialment per a la reunió entusiasta que ha nascut de la seva pròpia empenta i que es va consolidant any rere any. Com a autor adoptiu de les Terres de l’Ebre, m’ha estat possible signar exemplars dels meus darrers llibres en el racó de món que comana l’Octavi i, us ben asseguro que, en cap cas, m’ha cansat recórrer la llarga distància que em separa de casa. Entre altres raons, perquè en cada ocasió he rebut les millors atencions de mon Serret, meu (ja em disculpareu la gosadia!) i de tots els que gaudim de les seves múltiples iniciatives i formem part del seu univers de contactes. Trobo, i ho dic ara que ell no em sent perquè el seu telèfon comunica per fer realitat altres projectes, que al nostre país li calen encara molts més


24 | Diversos autors

Octavis Serret. Persones compromeses amb la nostra llengua i amb les nostres lletres per moltes situacions adverses que puguin arribar a trobar-se. Entusiastes de la literatura que es cou a foc lent al seu voltant i que, de tant, ell serveix en dosis exquisides. Des del seu blog, des de la seva llibreria, des dels mitjans que l’han convidat a esplaiar la seva manera de ser i des del seu caràcter i un bon fer que hauria de tenir escola al país. Que li hagin concedit un Premi Nacional de Cultura ens enorgulleix abastament. Sobretot perquè els que el coneixem sabem que encara l’esperonarà més a continuar vetllant per tot allò que ens commou, sigui des de la Franja del país que sigui. Una abraçada, Octavi, i moltíssimes felicitats també de part de l’Anoia, per un guardó tan merescut. Joan Pinyol


25 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

UN LLOC MÀGIC El viatge va ser llarg i angoixant, el vehicle no era massa gran i jo i els meus companys anàvem atapeïts, sense que hi hagués el mínim espai entre nosaltres. Vam arribar molt d’hora, el cel estava tenyit de roig i pels carrers del poble només hi passava el silenci i algun gat que tornava cap a casa després d’una nit de gresca. Ens van col·locar en una estança petita i van tancar la porta. Aleshores, a poc a poc, em vaig anar acostumant a la llum que dèbilment entrava per la �nestra. M’havien parlat molt d’un lloc molt especial on nosaltres, els llibres, si teníem sort, anàvem a parar. I vaig desitjar amb totes les forces de les meves pàgines acabades de lligar que jo fos un d’aquells afortunats. Les prestatgeries omplien les parets i formaven passadissos. Hi havia llibres de tota mena que es recolzaven entre ells per evitar caure. Un diccionari enfaixat em va xiuxiuejar posant èmfasi que no m’hi acostumés gaire a aquell lloc, que els llibres que allí arribaven aviat canviaven de destinació. Que l’amo en sabia molt i de seguida et trobava algú que et volgués fullejar i �ns i tot llegir. —No es dirà Octavio, l’amo?


26 | Diversos autors

I el diccionari va riure de valent i li va faltar poc per perdre l’equilibri i estampar-se contra el terra. Així vaig saber que ho havia aconseguit: havia arribat a la llibreria de l’Octavio Serret, un lloc màgic on nosaltres els llibres rebíem un tracte especial. Això havia sentit a dir. Quan la porta va grinyolar vaig parar atenció. Va entrar un home i va a venir de seguida cap a nosaltres que encara estàvem dins la caixa on ens havien entaforat ja feia un munt d’hores. Tot jo estava cruixit: massa estona en la mateixa posició. Aleshores unes mans em van agafar, van passar suaument per la meva tapa, que havia quedat molt bonica, i van pronunciar el meu títol en veu alta. Després em va fullejar amb atenció i la seva veu va llegir fragments de la meva història. Aquella sí que era una bona benvinguda! Ara ja fa uns dies que sóc en una de les prestatgeries molt a prop del mostrador. Un lloc privilegiat per veure qui entra i què passa al meu voltant. A la llibreria Serret hi convisc amb molts llibres, diaris, revistes, llapis de punta a�lada, capses de colors i moltes altres coses. Al matí, quan l’amo obre, la botiga s’omple de tot tipus de gent. Els uns busquen les notícies del dia, els altres una lectura per això o per allò... Hi vénen escriptors i es fan un tip de signar la seva obra. També hi ha personal que entra i que només la vol fer petar. I l’amo és allà, dempeus, amb els ulls vius, amb un somriure a la cara, ple d’il·lusió.


27 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

Avui l’he vist venir cap a mi i he sabut que m’havia arribat l’hora. Si tingués cor l’hagués eixordat de tant fort com em cavalcava. M’ha agafat amb delicadesa i ha parlat de mi a una noia d’ulls molt grossos. Ha dit tantes coses boniques que no he envermellit perquè això és impossible. Aleshores ha posat un punt de llibre amb el seu nom entre les meves pàgines. No deu voler que me n’oblidi. La noia m’ha agafat i he sabut que amb ella estaré bé. Al marxar he mirat als ulls de l’Octavio, l’amo, i l’hi he volgut parlar, però malgrat estar ple de paraules no tinc aquest do. Així que no he tingut més remei que recargolar-me sobre mi mateix i buscar, i buscar... Llavors l’he trobada i l’he deixada caure i la paraula gràcies ha saltat d’una línia i ha rodolat pel mostrador. Suposo que a la noia, la dels ulls grossos, no li sabrà greu. Jo, no he pogut evitar-ho. Mª Lluïsa Gascon i Prades


28 | Diversos autors

UNA SORPRENENT TROBALLA A LA LLIBRERIA SERRET Avui, com cada dia que passo a Vall-de-roures, he anat a la llibreria Serret, al costat de casa, compro el diari i a més necessito urgentment unes fotocòpies d’un treball que tenim previst de publicar en el programa de festes de Vall-de-roures. És el primer escrit en català que apareixerà en les seues pàgines on hi col·laboro amb l’amic Desideri Lombarte per donar notícia dels Premis Literaris Guillem Nicolau atorgats al castell de la població la passada primavera. L’Àngeles, l’activa regidora de Cultura de l’Ajuntament, em va parlar ahir mateix per dirme que necessitava el nostre article per dur ja a la impremta les col·laboracions que es publicaran en el programa de festes d’enguany que fa goig amb tanta participació que havia aconseguit. En aquells primers anys d’iniciar el negoci el jove comerciant, la tenda era bàsicament una papereria sense massa pretensions; menuda amb uns pocs llibres que la complementaven i que diversi�cava l’oferta en una població, en aquells anys, d’escassa projecció literària. En entrar a la botiga, situada a la planta baixa de la casa dels pares al costat de la caserna de la guàrdia civil, li demano a l’Octavi que em faça per favor l’encàrrec. Amablement, en no


29 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

haver cap més client, em convida a passar a la rebotiga on té instal·lada la fotocopiadora i em fa les còpies de l’article. Mentre enllesteix la feina xerrem, avui sense les preses habituals dels clients esperant. Enmig de la conversa observo, damunt d’una taula, una pila de llibres una mica abandonats i em sorprèn, Octavi a les novetats editorials sempre els hi dóna un tracte preferencial. Aquí dins, on estranyament mai hi entra ningú, no n’aconseguirà vendre’n cap, penso. Tafanejo els volums, abusant de la con�ança i la paciència del llibreter, i... quina sorpresa més agradable! Trobo els primers exemplars en català de la nova col·lecció “Pa de casa” publicada recentment pel Govern d’Aragó: Converses sobre coses passades i presents de la vila de Calaceit de l’advocat calaceità Santiago Vidiella, La nostra llengua. Gramàtica de llengua catalana del professor Artur Quintana i Així parlem a les comarques de la Franja de la també calaceitana Teresa Claramunt. Havia descobert casualment els primers títols escrits en català en una llibreria del Matarranya. Emocionat i sorprès per la inesperada troballa vaig a preguntar a l’Octavi com era que tenia els volums a la rebotiga, fora de la vista dels clients. Ell em comentà que aquí a Vall-de-roures dubtava que mai puguera vendre cap llibre escrit en català. Aquí som gent de frontera i les fronteres separen, recordo que em va argumentar. Jo li vaig suggerir que es deixara de romanços i que fora pràctic i entrara alguns volums a la botiga col·locant-los


30 | Diversos autors

en un lloc preferent i que començara a oferir als seus lectors estos primers títols escrits en la nostra llengua. Que segur que tindrien bona acollida per la novetat que representava. Jo, en tot cas, per estimular la venda i vèncer la incredulitat de l’Octavi me’n quedaria un de cada, perquè encara que ja els havia aconseguit, diria que en una trobada del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, segurament tindria ocasió de regalar-ne a algun amic o conegut. Van ser els primers exemplars que va vendre l’Octavi en català i van ser els primers llibres en català que vaig comprar a Vall-de-roures. Tot un esdeveniment important per a mi, que em confesso com a defensor de causes difícils. Llengua i territori, a partir d’aquell moment, ha sigut i segueix sent a dia d’avui una prioritat en el negoci familiar de l’amic Octavi. Això succeïa l’estiu del 1986. L’evolució de la Llibreria Serret en aquests vint-i-cinc anys ha sigut espectacular. Carles Sancho Meix


31 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

OCTAVI SERRET L’any 50 abans de la nostra era, els gals van ser vençuts pels romans després d’una llarga lluita. Els caps de les tribus van deposar les armes als peus de Cèsar. La Gàl·lia ha estat ocupada; tota sencera? No! Una petita regió resisteix a l’invasor; una petita regió on trobarem el nostre heroi. Suposo que a tothom li sonarà l’inici d’aquesta història. Exacte, es tracta de les aventures d’Astèrix. Us preguntareu quina relació hi ha entre una petita vila de la Gàl·lia ocupada pels romans i les Terres de l’Ebre actuals. Fa un temps, mentre preparava la presentació d’un dels molts llibres col·lectius que s’han editat recentment, em va venir al cap l’inici d’aquesta història, concretament quan pensava en la persona que ho ha fet possible: l’Octavi Serret. Aquest fenòmen de la natura té molt a veure amb l’Asterix del còmic i també amb l’Obelix, que de petit va caure a la marmita on es trobava la poció que donava forces als gals. Qui el conegui sap de què parlo. L’Octavi està dotat d’una energia fora de mida. “Els llibres no es venen”. Aquesta és una temible frase, massa usada avui en dia, que amenaça el món de la cultura i als qui pretenen viure-hi amb certa dignitat, com un poderós exèrcit romà sense


32 | Diversos autors

pietat. Però en un petit poble de la Gàl·lia (o de la Matarranya) algú resisteix amb fermesa i fa que la frase perdi tot el sentit. Amb una empenta que s’encomana, armat d’il·lusió darrere la muralla real del mostrador, o de la virtual del seu blog, l’Octavi Serret, aposta fort pel món del llibre en general, i pels llibres de les Terres de l’Ebre, Maestrat i la Franja especialment. Mentre posa un suplement del diumenge dins d’un diari, parla per telèfon i no para de recomanar i vendre llibres, el seu cap enginya mil excuses per fer vindre autors/es a la seva llibreria, per organitzar activitats i per pregonar-les als quatre vents. Amb la Francesca Aliern sovint ens referim a l’Octavi, carinyosament, com “la fera” per la seva vitalitat i entusiasme. Durant un temps, vaig tenir una actitud més aviat passiva, esperant que altres organitzessin actes on col·laborar, i esperant la seva invitació. Però he descobert, gràcies en part a l’Octavi, que, amb voluntat, es pot aprendre a ser “fera”. Jesús M. Tibau


33 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

CRÒNICA D’UNA EXPERIÈNCIA SUPRANORMAL

O com va ser el meu encontre en la 3ª fase amb el Fenomen del Matarranya, altrament apel·lat Octavi Serret Va ser un dia passant per la vila de Vall-de-Roures, a tota velocitat amb lo meu Ferrari Testarrossa roig, que, en tombar la cantonada de l’avinguda de la Hispanitat per a dirigir-me a Fontdespatla, se’m va rebentar una roda. Gràcies a les meues habilitats amb lo volant que no vaig estampar-me. Vaig baixar del vehicle pensant-me que tot havia sigut un desgraciat accident, fortuït, però quina va ser la meua sorpresa quan vaig comprovar que la causa de tot havia sigut un llibre que, clavant-se en la goma del pneumàtic dret de la roda de davant, va provocar-ho tot. “Un llibre m’ha rebentat la roda!?”, vaig exclamar-me jo, alhora que em sorprenia. Va ser allavons que vaig adonar-me que tot lo carrer estava ple de llibres: uns volaven, uns altres reptaven, uns altres caminaven, uns corrien, uns altres acaçaven a uns altres, i tots travessaven lo carrer sense mirar, sense cap ordre ni concert. Lo carrer era un des�ci de llibres. No em va costar gaire trobar quin era el centre neuràlgic de tal anarquia; no era molt lluny. Se tractava d’un negoci de venda de llibres, publi-


34 | Diversos autors

cacions periòdiques i material de papereria, amb un toldo roig on havia imprès lo nom del culpable: Serret! Vaig atansar-m’hi amb actitud bel·ligerant, amb los papers de l’assegurança del cotxe sota l’aixella i el llibre que m’havia rebentat la roda del cotxe a la mà. M’esperava trobar un individu malè�c, poderós, amb banyes, pell enrogida i cua. Però no fou així. Per contra vaig trobar una persona d’aspecte senzill, comerciant que semblava amable amb los clients i, això sí, que parlava molt i molt ràpid. No em vaig acollonir, però tampoc les tenia totes. Havia una �lera considerable de gent i a la meua esquena se n’anaven acumulant més. Vaig apro�tar aquell moment que feia cua per examinar l’entorn; lo cau del tal Serret era ple de llibres que campaven solts sense que ningú hi posés aturador; havies d’anar en molt de compte. Los individus que abandonaven lo local ho feien carregats de llibres i amb un somriure alienat de satisfacció; quelcom inquietant passava en aquell lloc. Quan va despatxar una �lera de setze clients, me tocava a mi la tanda, i vaig ser clar i concís: —Vostè és l’amo d’este local? —A vostè que li sembla? —me va contestar, xulet ell. —Pos que sàpigue que un dels seus llibres, al qual tenia solt i sense vigilància pel carrer, s’ha travessat davant del meu cotxe i quasi provoca un accident fatal! —m’exclamava jo enfurismat, mentre


35 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

deixava el llibre sobre el taulell amb males maneres—. Això és inadmissible! —Què? I no l’hi agrada? —Com que si m’agrada? A vostè li agradaria estar a punt de matar-se amb lo cotxe? —No, home, no es sulfure... Vull dir si no li agrada el llibre. Perquè, si este és lo cas, li podem canviar per un altre. Mire! Just avui que és dissabte, se pot endur este mateix —oferia el ru�à llibreter, ensems m’atansava un altre llibre— dedicat per l’autor —assenyalant-me un paio amb cara de sòmines que tenia arraconat rere el taulell (�ns aquell moment no havia jo reparat en la seua presència)—. Però no està obligat a comprar-me este, perquè ne tinc més... Vostè és de per aquí? —De Tortosa —vaig contestar tímidament. —Pos mire, precisament aquí al darrere tinc unes lleixes totes plenes de llibres que tracten sobre les Terres de l’Ebre que... —i agafant-me de la mà, me va arrossegar cap a dintre del seu cau i no em recordo de res més. Era un evident cas d’abducció; m’ho ha explicat un amic meu que entén molt d’ovnis i fenòmens paranormals. Lo primer que recordo quan vaig despertar és que estava davant del taulell amb una pila de llibres ebrencs per valor de 253’59 € i amb la promesa que un dissabte o diumenge havia de passar per aquella nau espacial camu�ada de llibreria per signar llibres dels que jo escric (suposo que li vaig confessar la meua condició d’escriptor


36 | Diversos autors

en aquell espai de temps que s’ha esvaït de la meua memòria). Me’n vaig anar satisfet, tot i que, quan vaig arribar al cotxe, vaig haver de canviar la roda jo tot solet. Això darrer que confessaré no en tinc proves, però crec que el tal Serret va apro�tar aquells moments que vaig perdre la voluntat i consciència per a inserir-me alguna mena de xip al cervell, sistema pel qual domina la voluntat, ja que des d’aquell dia no he pogut deixar de visitar el seu blog i tornar al lloc dels fets de tant en tant. Ara fa poc me n’haig assabentat que ha guanyat un premi molt important del qual no recordo el nom, però això em con�rma el que ja em temia: que el seu poder s’està estenent arreu dels Països Catalans. I no puc deixar de pensar-ho amb una pregona satisfacció. Felicitats, Octavi! I gràcies per ser com ets! Jordi Pijoan-López


37 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

OCTAVI SERRET, PREMI NACIONAL DE CULTURA Octavi Serret és un dinamitzador cultural de primer orde. Penso que el secret rau en ser receptiu a les propostes i en ser capaç de tirar endavant els seus projectes i somnis. Tot això requerix la complicitat de moltes persones, pensem sinó en els tres llibres col·lectius que ha impulsat i compartit amb Aeditors, el seu poder de convocatòria. Convertir Vallderoures i Fontdespala en el centre cultural de les Terres de l’Ebre el primer diumenge d’agost és un èxit notable. Una trobada estimulant en tots els sentits i afavoridora de nous projectes, de nous contactes. Sé que això que he escrit serà lloc comú en els blocs que ens afegim a l’alegria que signi�ca que Octavi Serret haja estat Premi Nacional de Cultura. L’esforç per tots els mitjans de fer visible la cultura de les terres que habitem. He de dir-vos també que, com a llibreter, és fantàstic. Ho puc constatar perquè vaig dixar en dipòsit uns llibres a la Fira del Llibre Ebrenc de 2008 i va ser per a mi una gran satisfacció descobrir que aquells llibres eren ben visibles a la seua llibreria. Perquè esta és la faena del llibreter, fer visibles els llibres que arriben al seu establiment. Els llibres


38 | Diversos autors

eren l’Ajuntament d’Alcanar, Contactes. Indígenes i fenicis a la Mediterrània occidental entre els segles VIII i VI ane. Després de veure que tracta els llibres com s’han de tractar vaig dixar, amb plena con�ança, alguns dels llibres que transportava, perquè sé que farà tot el possible perquè puguen arribar als lectors. També em va admirar de la visita a Vall-de-roures la seua energia, la seua personalitat dinàmica, alegre, tot i la pressió que organitzar esdeveniments culturals signi�ca. I em va emocionar sobretot que en aquella llibreria es venien llibres sense parar. Increïble el moviment que hi havia en aquella llibreria. Eren forces locals o forànies? Què importa! Davant d’un bon llibre un no se sent estranger. Com resulta que el dia del meu aniversari és el tres d’octubre, d’ara en endavant també commemoraré el lliurament d’este important premi a Octavi Serret. Felicitats! Bufaré pensant en tu i en Jesús i la seua eixida digna. Tomàs Camacho Molina


39 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

CONGRATULACIONS Quan em van suggerir de participar en un homenatge col·lectiu dels autors/es al meu llibreter predilecte, no m’ho vaig pensar més: s’hi ha de pensar molt en tot allò que fa. Per parlar de l’amic Octavi Serret, una persona íntegra, haurem de retrocedir en el temps; la meua relació amb ell i els seus es remunta molt abans de la seua dedicació a la Llibreria Serret, un negoci que regenta des de fa molt anys. Primer vaig conèixer a son pare quan era corresponsal d’una entitat bancària —les seues rutes itinerants per la comarca el duia a la meua vila freixnedina. L’amic Octavi i jo som de la mateixa edat i durant la joventut el vaig veure festejar amb una noia d’Arnes, l’actual parella i mare del seu �ll. Així són les coses i no vull desapro�tar la ocasió tan especial per parlar d’algú que s’ho mereix. La Llibreria Serret serveix de referència a la comarca i dóna impuls a la literatura, és un punt de trobada de moltíssims amics i estímul per als autors. Qui tenim la sort de tractar-lo sabem que és un excel·lent llibreter, un professional del ram que mira, in extenso, pels autors, editors i clients, i alho-


40 | Diversos autors

ra els mima, els interrelaciona, els fa partíceps del triangle màgic del món de les lletres. Compagina el negoci fent activitats culturals de primer ordre com és organitzar recitals, trobades d’autors ebrencs al Matarranya, propiciar edicions; té un blog a la xarxa que el converteix en book. Vet aquí tres llibres amb autors de les comarques centrals dels Països Catalans nascuts per la seua perícia: els reculls de narració curta El riu que parla (2008), Ebre Blook. Relats d’aigua dolça al Serret Blog (2009) i l’antologia de poesia Lletres de casa (2009) són l’excepció que con�rma la regla o l’exemple de la idea. Els ciutadans hem d’estar orgullosos de persones que actuen així. Enguany l’Associació Cultural del Matarranya li ha reconegut la seua meritòria labor concedint-li el II Premi Franja: Llengua i Territori. També ha rebut un Premi Nacional de Cultura que la Generalitat de Catalunya atorga anualment. Enhorabona per partida doble. Congratulem-nos!!! La gent com ell interessa, sobretor, perquè fan una societat més oberta, lliure i justa. Endavant!!!! Juli Micolau


41 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

El pasado sábado dia cuatro, cuando llegamos a la librería, ahí estaba él... detrás del mostrador, y con una docena de lectores pidiéndole consejo. Algunos habían entrado sencillamente a comprar el periódico; pero salieron de la librería con el periódico y con un libro bajo el brazo. Eso sí, muy satisfechos, pues atendían a las recomendaciones del librero con verdadero entusiasmo. Le dejé hacer, pero en cuanto me vio, salió del mostrador, nos saludamos efusivamente y me presentó a su clientela. A un extremo del mostrador, tenía mi libro: docenas de ellos y algunos, una montaña, ya me esperaba con un papelito sobresaliendo entre sus páginas. Octavio había anotado el nombre del cliente para que le dedicara el libro. Yo iba �rmando aquellos libros que ya me esperaban, mientras me presentaba a nuevos lectores que se acercaban con un ejemplar de El pintor de sombras, para que lo �rmara. Fue una mañana agradable, sin prisas, que permitía la conversación con los lectores; con Ana, una chica rumana estudiante de Económicas y que tenía verdadera devoción por Delibes y por Ramón J. Sender; con Alessia, una joven de Milán, que acababa de abrir un hotel —una vieja ermita del siglo xiv y que había reformado—. La ermita, según me contó luego Octavio, tiene una estancia dedicada a biblioteca, de paredes de piedra, techos


42 | Diversos autors

altos y de inspiración Decó; un lugar ideal para leer un buen libro mientras te tomas una copa de Oporto. Hablé con muchos lectores mientras Octavio tomaba fotografías y le hablaba a cada nuevo cliente que entraba por la puerta de las excelencias de El pintor de sombras. Yo escuchaba a Octavio mientras me interesaba por mis lectores y continuaba �rmando sin prisas pero sin pausa; disfrutando de la mañana y de aquella pequeña librería que, en una primera impresión, no parece ser lo que realmente es. Y es que la librería Serret es Octavio. Un hombre que ha convertido un sueño y una pasión no sólo en un medio de vida, sino en una forma de ser y de estar en el mundo. La librería Serret es su lugar en el mundo. Y la ha construido con esfuerzo, trabajo, dedicación, interés y entusiasmo. Octavio siempre deseó ser librero y, no exagero si digo que los libros parece que han sido escritos para que él los venda. Octavio, como buen sagitario —aunque yo no crea en la astrología—, es un hombre tenaz, soñador, idealista, trabajador y altruista. Un hombre al servicio de los libros y que se interesa por conocer a sus clientes y recomendarles aquellos textos que sabe que les van a interesar. Por eso sus clientes se fían de su criterio. Pero, además, todos los escritores que pasan por su librería, que son muchos, le adoran. Octavio ha conseguido que su librería sea un lugar de encuentro no sólo de escritores de las Terres de l’Ebre y del Matarranya, sino de


43 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

todos los rincones de España. Sobre las dos nos fuimos a comer con la intención de, aunque no lo teníamos programado, continuar por la tarde. Yo le hice el ofrecimiento de continuar y él, que al parecer no se lo esperaba, estuvo encantado. Pero, en realidad, no quería volver a casa —pues los escritores somos unos profesionales de la curiosidad—, sin saber más cosas de este hombre que había conocido dos años antes, �rmando también en su librería La clave Gaudí. Me contó y hablamos de muchas cosas durante la comida. Nos acompañaba mi mujer y uno de mis gemelos. Siempre, en la medida de lo posible, procuro que mis hijos estén presentes y conozcan a personas que hacen cosas dignas, que trabajan, se esfuerzan y tienen bien amueblada la cabeza y el corazón. Es el mejor patrimonio que, si existe la posibilidad, puede ofrecer un padre. Octavio me contó que siempre tuvo la vocación de ser librero y que, con quince años, con la ayuda de su padre, inició el negocio de la librería. Colgó pronto los estudios y, antes de ser librero, vendía productos químicos para el campo. Los clientes se �aban de él, pues el chico realizaba las mezclas en sus proporciones adecuadas y no podía equivocarse. Pero a él le gustaba leer y siempre quiso ser librero. Hablamos largo y tendido de las editoriales de nuestra infancia y juventud: editorial Mateu, Toray, Molino, Noguer, Bruguera, Juventud, Caralt, Alianza, de la biblioteca clásica y contemporánea


44 | Diversos autors

de Losada y de la colección Reno de Plaza y Janés. Octavio es un buen conversador, apasionado y algo acelerado. Recordamos a viejos amigos que nos proporcionaron tardes memorables que, si bien no volverán, conforman nuestra biografía existencial y emocional; a esos héroes que nos hicieron crecer y que nos han hecho ser como somos: al viejo Jim; el atormentado capitán Nemo; el vengativo Acab; al injustamente condenado Jean Valjean; la pobre Ana Karenina, acorralada por un amante y un marido mediocre; el traicionado por sus supuestos amigos Edmundo Dantés; el ambicioso Pirrip, que desprecia el humilde ambiente donde nació y desea encumbrarse en la escala social y ser un caballero; Hormiguita, el niño irlandés, cuya infancia se desarrolla en la más acongojante pobreza y que devolverá, ciento por uno, todo el bien que recibió de aquellos que fueron bondadosos con él y le abrieron camino en la vida. Libros y personajes que nos llevaron a otros libros, que se adentraron en nosotros y nos con�rmaron que, si los hombres vienen del mono, también descendemos de los libros que hemos leído. Fue, como digo, una comida agradable y que me permitió conocer un poco mejor al librero Octavio Serret. Regresamos a la librería y la tarde fue avanzando entre amigos lectores. No sé, al �nal, cuántos de mis libros �rmé, porque no dejé de hacerlo durante todo el día. Calculo que más de ochenta. Pero lo realmente importante fueron


45 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

aquellas ochenta personas con las que, sin prisas, y en compañía de Octavio, compartí unas horas realmente estupendas. Prometo volver porque me gusta estar entre amigos. Esteban Martín


46 | Diversos autors

LA MÀGIA D’UN LLIBRETER Corria l’any 2039. A la ciutat de Vall-de-roures un home que rondava la setantena passejava amb passes lentes. Gaudia de la tranquil·litat que li atorgà l’edat. Darrera seu quedava tota una vida plena de reconeixements per la bona feina feta i també tota una pila d’amics. Passà per davant del que era el negoci familiar, una llibreria petita en dimensions, però gran en experiències i en records. Per allí havien passat la major part dels escriptors de les Terres de l’Ebre i de la Franja en una època en què el llegir no semblava estar de moda i anava perdent la partida davant de les noves tecnologies que, a poc a poc, guanyaven terreny. Recordava els seus primers intents d’apropar-se a totes aquelles novetats, i quan va crear el seu blog. Va ser tot un èxit, la plataforma des d’on podria arribar a tot arreu, sortir de la seua ciutat estimada i virtualment traspassà fronteres. Se’l conegué per l’impuls que donà al català i, en especial, a la literatura d’aquelles terres des d’aquell petit racó del món. Passaren els anys i tots aquells escriptors que tant li havien d’agrair, s’anaren convertint en els seus amics.


47 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

El reconeixement li arribà des de tots els punts de Catalunya i de les terres del Matarranya, institucions culturals, ràdio, televisió… tots n’hi parlaven. S’havia convertit en un punt de referència per a tothom del món de les lletres i la cultura. Semblava que acabaria col·leccionant premis, però el que realment estava atresorant eren amics, gratitud i admiració. És per això que ara, quan el temps havia marcat el seu rostre, quan els anys deixaren l’empremta en forma d’arrugues i de cabells blancs, s’adonava de com n’era de feliç, perquè l’Octavi havia aconseguit el millor de tots els premis: l’amistat. Realitat o �cció? Els escriptors juguem sempre amb aquests dos conceptes, però indubtablement aquest podria ser un trosset de futur. Octavi, fa relativament poc que ens coneixem, però en aquests dos anys m’has demostrat que el teu principal valor és ser una excel·lent persona. Moltes gràcies, Octavi, per la teva con�ança, pel teu impuls i generositat, per apostar per molts de nosaltres quan ningú no ens coneixia, per donarnos l’oportunitat de fer sentir les nostres paraules i sentiments. Sílvia Favà


48 | Diversos autors

Un amic em demana un escrit on parle de la relació amb Octavi Serret, la qual cosa em resulta difícil, perquè no en tinc cap de relació amb aquest bon llibreter, ni cap ni mitja, ho sento. Un moment, un moment, un moment, perquè, de cop i volta, penso que tal a�rmació no és del tot correcta. Sí que mantinc una relació amb Octavi, i molt potent: l’idioma, els llibres i el territori. Tots tres són inseparables. Si tothom sap que el dos simbolitza la comunió i l’acord, igual que el tres la perfecció, llavors, perquè la comunió i l’acord entre individus siga perfecta, es necessària la col·laboració del nombre tres. Vol dir que no pot haver un bon acord entre dos individus sense comptar amb la complicitat del tercer element. Quin és el tercer element perquè la relació siga òptima? Si compartim tot allò que sentim, com ara: l’idioma, els llibres i el territori, endavant, perquè el compartir és el tercer element. A mesura que vaig escrivint recti�co el meu error inicial, perquè sí que existix una relació entre tots dos, una relació que ens unix, una relació potent i, verament, afectiva. Octavi, una abraçada i per molts anys. Sí, per molts anys. Xavier Aragó


49 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

EL BRUIXOT SERRET No fa massa dies, explicava als meus alumnes un conte on els protagonistes eren el bruixot Culdegot i en Blai, el petit xai. En el conte es descobreix com el bruixot, amb els seus trucs, havia aconseguit convertir l’alzina on vivia, petita com un cau de mussol, en un gran castell. Aquesta és la sensació que hom experimenta en entrar, per primer cop a la Llibreria Serret. De fora dóna la impressió de ser un petit cau, un reducte quimèric on s’esmuny l’Octavi, però de cop i volta, en entrar, la gran quantitat i qualitat dels llibres presents, la diversitat de la seva temàtica i potser �ns i tot l’atapeïment que caracteritza cadascun dels seus racons, aconsegueixen transformar, des del mateix moment que es travessa el llindar de la porta, al visitant en lector. Aquests són alguns dels trucs que el caracteritzen. Ara bé, no sols de màgia viu l’home, i és per això que darrera d’aquesta aparent casualitat o con�uència supèr�ua de diferents factors aleatoris, s’esdevé una manera de fer les coses molt pensada, molt concreta i de�nida i que segueix un camí perfectament traçat amb un principi i un �nal ben de�nits.


50 | Diversos autors

Qualitats com la constància, el treball, l’idealisme, la consciència clara de territori, la generositat, el compromís i el rigor, entre d’altres, caracteritzen el dia a dia d’aquest senzill home en aparença, però Homenot amb totes les lletres en quant a vàlua i transcendència. El meu amic Manel Ollé, cada cop que ens trobem, sempre em diu: —Dolors, per a poder fer cultura s’han de complir dos condicions: la generositat i el rigor. En aquest cas, a més, s’uneix també un concepte ben entès de món global on no existeixen distàncies, i on les noves tecnologies han aconseguit de trencar barreres i d’obrir noves vies de comunicació. Aquesta ubiqüitat, considerada com una propietat només atribuïble als éssers sobrenaturals, queda re�ectida i present en la seva persona, potser en esperit virtual, però en de�nitiva en esperit Serret. Bona prova de tot plegat l’hem pogut gaudir, en primera persona, com a organitzadors de la Fira Literària Joan Cid i Mulet de Jesús, on l’Octavi ha estat present des del mateix moment de la seua gestació esdevenint-ne un element actiu i dinamitzador i col·laborant, des de tots els fronts possibles, a aconseguir la consolidació d’aquest certamen. El premi que li atorguen va més enllà de ser un premi cultural. Segons el meu punt de vista correspon a un premi al treball entès com a eina per a construir un País, amb una idea clara de territori i


51 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

projecte de futur. Molts haurien d’aprendre d’aquest posicionament i tots en sortiríem guanyant. Prou falta ens fa, amb les que corren arreu. Enhorabona Octavi! A tu i a tots els teus. Dolors Queralt i Moreso Regidora de Cultura de Jesús Membre de la Comissió organitzadora de la Fira Literària Joan Cid i Mulet


52 | Diversos autors

OCTAVI I LLIBRERIA Diumenge. Migdia de �ra a Vall-de-roures. Octavi té una cua que arriba �ns al carrer. Despatxa diaris, revistes, arxius de�nitius, cromos, jocs d’ordinador, cartutxos de tinta per a impressores… I llibres. Li dic que em fa una il·lusió especial asseure’m en aquell tamboret baixonet i ballaruc. Endavant, diu ell. Jo me’l miro. Aquest home no para. És sol a la llibreria i encara té temps d’encolomar llibres a la gent que només va a comprar el diari. Salvant les distàncies, sembla Oliveira da Figueira. Octavi és xerraire. I xerra de pressa. En un moment et pot recomanar la lleixa sencera. Jo penso que tinc clar què vull quan entro a la seva llibreria. Quan surto, m’adono que porto un llibre de més. Ell és especialista en girar truites. Octavi s’ha fet a si mateix. No crec que, a la vida, li hagin regalat massa coses. Ha sapigut convertir un comerç de Vall-de-roures, als con�ns de la llengua, en una referència literària de primer ordre. Ho ha fet quasi sense ajudes públiques, però em sembla que això li és indiferent. Penso que està millor així, sense dependre de ningú. Fa el que vol, quan vol i com vol. Dissabte. Capvespre de tardor a Lleida. Octavi rep, a l’Auditori Enric Granados, el Premi Nacional


53 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

a la Projecció Social de la Llengua Catalana. Estic content per ell. Però sobretot estic content perquè el país s’ha adonat de la importància d’Octavi i li ha reconegut en la seva justa mesura. No acostuma a passar gaire, que es reconegui el talent d’una persona mentre encara belluga. Això és un punt a favor nostre, sens dubte. Esperem que d’ara endavant tots els Octavis tinguin el premi que mereixen. Ignasi Revés


54 | Diversos autors

Felicitats, Octavi! Un èxit ben merescut pel teu compromís amb la literatura en general i, especialment, amb els autors del sud. El teu nom du la solera dels cèsars. D’ells, n’han quedat vestigis malmesos i gestes en els plecs de la magna història. Espero que la teva llibreria, més que un negoci, traspassi els temps... Ave! Miquel Esteve i Valldepérez


55 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

UN RACÓ LITERARI Avui m’he retrobat amb l’Escultor callat i, mitjançant rimes opaques i un balanceig vaporós, m’ha aconsellat que anés a pescar paraules pels paratges que inspiren els meus relats. Com sempre li he fet cas, me l’he escoltat i he agafat l’únic que necessito: una xarxa invisible per poder-les caçar. Aleshores, equipat amb poca cosa, marxo a buscar mots, potser també trobo rimes i respostes a través dels paisatges que m’han inspirat… si tinc sort, �ns i tot potser descobreixo alguna cosa més del Perquè de tot plegat. És un jorn assolellat. La llum pulcra i l’aire assossegat em permeten contemplar la gran obra de l’Escultor callat. Alhora, camino a través de moles pelades i boscos de pins rojals mentre evoco el tarannà aventurer d’un oníric talaier. De sobte m’emociono, i recorro els mateixos paratges i racons per on vaig traçar el viatge del vigilant d’horitzons. Conec perfectament els llocs per on m’he inspirat, i continuo rebuscant per raconeres i secalls. Però no sorgeixen les paraules, únicament tinc dolços records del passat… “Crec que avui l’Escultor callat m’ha mal aconsellat”. Com que el dia és clar i els records que evoco són les vivències d’una saborosa croada que vaig


56 | Diversos autors

inventar, abandono formes i maneres i em lliuro a través dels Ports, gaudint com un salvatge de cadascun dels passatges del vigilant d’horitzons. Finalment arribo a les gúbies del parrisal. Estic vora el culminant �nal de la meva història. Per tornar-ho a celebrar, em banyo en tolls d’aigua gelada i, en notar la seva frescor, esdevinc essència de bosquerol i esperit de relaxació. Travesso el llindar dels Ports i continuo caminant. Els records i vivències que em van motivar per crear l’obra d’aquell talaier somniador queden resguardats en espais sagrats, desats en llocs nobles i socialment inadaptats. Una nova motivació m’acompanya a cada passa i, com més m’allunyo dels Ports, idees noves emergeixen. Esbossos de noves paranoies repletes de tramoies, sexe i confabulacions. Llàstima que no porto cap bloc; no queda cap espai buit per desar noves idees; ni tan sols per poder-ho recordar. Tot ho ocupa una xarxa invisible de caçar paraules que es resisteix a marxar. Però no en trobo ni una que en pugui distingir el seu traç...“crec que avui l’Escultor callat m’ha mal aconsellat”. Retrato nous paisatges que suggereixen nous relats; amb tot no m’aturo, la motivació em guia i em xiuxiueja que he de continuar. Com més avanço, més airejo l’enginy... sento que tinc ganes de crear! Deixo enrera paisatges naturals; enrera queda l’obra de l’Escultor callat. Llavors m’endinso sense rumb pels carrerons d’un poble empedrat. Sento un �uxe


57 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

torrencial de noves idees que colpegen contra les parets del meu cap, �ns que resten mudes, silencioses davant d’un petit portal. Hi ha reixes corregudes, tot està tancat i barrat. Només distingeixo una tènue llum semblant a la d’un fanal. Miro el rètol d’aquella petita llibreria i sento com em recorre un calfred especial. Va ser entre aquelles piles de títols literaris i obres d’autor on, per primera vegada a la vida, em vaig sentir una mica escriptor. La tènue llum de dintre la llibreria sembla que està en moviment. D’entre estants de centenars de lletres apareix aquell llibreter tan singular. L’Octavi Serret s’asseu a una taula i el veig actiu i concentrat... “deu estar organitzant alguna trobada d’autors novells i algun que altre de consagrat”. M’he decidit que no el vull molestar. Si la reixa està passada deu ser perquè l’Octavi en deu portar alguna de cap. Alhora que faig aquestes re�exions, la xarxa invisible de caçar paraules comença aglutinar mots a mode de revelacions. Tot són paraules que motiven les que queden atrapades al llaç: esforç, il·lusió, iniciativa o passió. No dic res de nou, ni tampoc és cap secret si dic que totes elles fan clara al·lusió a l’Octavi Serret. Surto d’aquell poble empedrat. He pescat les paraules que m’ha aconsellat l’Escultor callat. Avui no ha volgut que m’inspirés amb paisatges naturals, ni amb els records d’una obra que ja n’he posat el seu punt i �nal. És tan espavilat l’Escultor callat! De vegades m’oblido que Ell és lletra de creació, inspira-


58 | Diversos autors

ció i mentor sense llavi; gran reservat i millor savi. El mateix que ha guiat la meva ploma �ns al racó literari de l’Octavi. Valer Gisbert


59 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

OCTAVI Se podrie dir que la mare no l’ha entusiasmat mai fer de cuinera, encara així no ho devie fer tan mal quan va acampar quatre �lls d’allò tan mal menjadors. Mon pare no hi entrave mai a la cuina, només per preparar cassoleta, i quan ho feie: ooooooooh! No hi havie prou pa al món per refregar el plat, ma mare allavons li preguntave què hi havie posat, i jo, jo que li trobava els mil sabors, li contestava que acabaríem abans preguntant-li què no hi havie posat. I tot això per comparar la llibreria de l’Octavi amb aquella cassoleta, que si una em va alimentar el cos, l’altra m’alimente l’esperit; i succeeix que el mateix que amb lo “guiso” de mon pare, quan un s’endinse al refugi literari de Serret val més no preguntar què té, perquè ho té tot: les mil i una guies, los mil i un llibres, d’aquí, d’allà, en castellà, en català, les ganes del llibreter que obri comerç per primera vegada, una efervescència per la literatura que contagia a joves i a vells, una il·lusió in�nita per compartir los cents d’esdeveniments que allí es celebren, el poder de convèncer-nos de que tots portem un escriptor dins, i tantes, tantes coses més... que també abans acabaríem apuntant lo que no té, perquè només una cosa se’m ve al cap, no te consci-


60 | Diversos autors

ència plena del que la seua persona represente per a la cultura de dins i fora del Matarranya. Què signi�que l’Otavi per a mi? Vitamines per a les meues inquietuds. Susana Antolí


61 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

Parlar de l’Octavi Serret no sempre és per de�nir un llibreter, si no per lloar un amic que amb la seva forma de treballar abnegada, precisa i vocacional, fa del seu o�ci un nexe vehicular que dóna a conèixer les nostres obres a molts indrets. Un coneixement que ens enriqueix, una munió amb la gent del Matarranya i altres contrades que ens obre portes en llocs que potser mai sospitaríem Alguns de nosaltres (sempre amb gran afecte), el denominem amb el sobrenom de “la fera”. Això és degut al seu carisma i l’empenta que li dóna a totes les seves empreses en favor de la nostra llengua i dels escriptors que també lluitem per impulsar-la. L’Octavi ha sigut mereixedor de molts premis, ha intervingut en ràdio i televisió, ha portat la seva “llibreria mòbil” on ha calgut i sempre per defensar amb energia a aquest grup de persones de lletra menuda i grossa, que conformem aquestes comarques i lluiten perquè la seva veu es faci sentir. Jo li agraeixo de cor tots els seus esforços, la bona acollida que tots tenim a la seva llibreria, la seva casa gran, la passió de sa vida. Voldria afegir un altra cosa que ell ja sap, perquè amb un correu antic li vaig trametre. Al darrere d’una persona hiperactiva com ell hi ha una dona que sap estar a l’alçada de les circumstàncies. Tu ja m’entens, Octavi.


62 | Diversos autors

Bona intervenció a Comarques! Gràcies per tot i continua obrint-nos la porta del teu santuari carregat de bona literatura. Una abraçada Francesca Aliern


63 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

QUE N’HI HAGI MOLTS D’OCTAVIS SERRETS! Avui Octavi Serret serà un home feliç. Li lliuraran uns dels premis nacionals de cultura, el corresponent a la Projecció Social de la Llengua Catalana. És un guardó just, que s’ha guanyat a pols, que l’ha suat sense demanar-lo, sense que aconseguir-lo fos el seu objectiu, però que amb la decisió del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) veurà reconeguda la tasca de promoció de la cultura catalana que fa des del seu establiment, des de la llibreria Serret, a Vall-de-roures, a la comarca del Matarranya, a la Franja, en un territori on, malgrat es parli el català molt més que en molts indrets del Principat, aquesta llengua encara no és o�cial perquè els governs aragonesos no han tingut ni la valentia ni la dignitat que ho fos. L’Octavi ha demostrat que amb molt de treball i amb molta tenacitat des d’una localitat de poc més de 2.000 habitants i des d’una comarca amb uns 8.000 habitants i lluny de les àrees poblades, es pot tenir una llibreria dinàmica, reconeguda i present amb moltíssimes activitats. L’Octavi, home del territori, té una debilitat especial per promocionar els llibres de les terres ebrenques. La seva comarca pertany a aquest territori on les aigües del seus rius, en aquest cas el


64 | Diversos autors

Matarranya, van a parar a l’Ebre. De tots els llibres que hem publicat d’autors de les Terres de l’Ebre, en fa presentacions o n’organitza signatures, en parla als seus clients, fa de prescriptor, els promociona a la seva web i al seu blog, etc. El veus a les �res de llibres d’aquest territori, amb el seu estand ple de llibres d’autors i de temes ebrencs, parlant amb la gent, recomanant incansablement. I l’Octavi a més, sempre està pensant què més es podria fer, quins llibres que no existeixen es podrien vendre. I et truca, i et dóna idees, i et diu que podries parlar amb tal escriptor, que li pots proposar tal cosa, i et dona el seu telèfon i contactes, etc. Viu la seva feina amb passió, viu el món dels llibres amb delit, és la seva vida. El premi és merescut, molt merescut, i servirà per donar encara més energia a l’Octavi perquè segueixi incansablement, com a ha fet sempre i com seguiria fent malgrat que no se li hagués donat el guardó, promocionant els llibres i la literatura a partir del seu establiment, de la llibreria Serret, des de Vall-de-roures, des del Matarranya. Tant de bo al nostre país hi hagués molts Octavis Serrets. Jordi Ferré


65 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

L’OCTAVI SERRET: PREMI NACIONAL DE CULTURA El passat 24 de gener, en ocasió de la signatura d’exemplars de Relats d’aigua dolça al Serret Blook, vaig coneixer a l’Octavi, el llibreter de Vall-de-roures. La seua fama el precedia, un home dedicat en cos i ànima als llibres. Veure’l a la seua llibreria, en la seua salsa, és tot un espectacle: no para un instant, atenent als seus clients i convidats, rodejat de la possiblement major varietat de llibre ebrenc. Desborda vitalitat oferint i recomanant les darreres novetats a uns, comentant i engrescant amb els seus projectes a altres. Personalment li estic molt agraït, gràcies a les seues iniciatives, vaig complir un somni, veure un dels meus relats publicats en paper, i aviat vora la llum un altre dels seus projectes una novel·la collectiva en la que també hi participo. Com a dinamitzador cultural l’Octavi Serret, l’intrèpid llibreter de Vall-de-roures, no té preu i avui li faran a mans, el Premi Nacional de Cultura per la Projecció social de la llengua catalana. Si algú és mereix aquest reconeixement és ell. Enhorabona Octavi. Joan Manel Garcia


66 | Diversos autors

LA TENDA GEMINADA Recordo una tenda geminada, amb dues portes i continguts dispars en cada una de les dues vessants de l’establiment. Per un cantó, productes per a l’agricultura, insecticides, herbicides, estisores per podar, adobs i coses per l’estil. Tot a peu de terra, camperol, propi d’una societat agrària encara enlluernada per les possibilitats de la revolució verda. Per l’altre costat, un món diferent. Llibres, papereria i articles d’escriptori. Aquell comerç duplicat estava als baixos de la casa familiar, enfront de la caserna de la Guàrdia Civil, un voluminós edi�ci d’aire militar amb parets blanques esquitxades de taques d’humitat. Al costat de la caserna, n’hi havia un petit jardí, on els xiquets passàvem moltes estones de jocs, amagant-nos darrere els arbres o de la font que donava l’aigua que calmava la nostra set. La seu de “les forces de l’ordre” estava a la vora d’una de les millors zones de joc del poble. Alguna vegada, jugant, jugant, la canalla havíem entrat al quarter, un món prohibit i amenaçador que podia, en qualsevol moment, tancar-se a la nostra esquena i deixar-nos per sempre mai tancats en una horrorosa garjola humida i ombrívola. N’havíem sentit contar de tan grosses la gent del tricorni! Afortu-


67 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

nadament, aquell temor infantil no es va materialitzar mai. Aquí estem. Uns anys després, encara que no molts, d’aquella infància de jocs, l’Octavi va donar un pas arriscat i que, al cap de la correguda, seria de�nitiu. Va obrir la primera llibreria de seu —i meu— poble. Als baixos de la casa de sos pares, enfront del quarter i del jardí dels jocs infantils. Llavors el quarter tenia més taques d’humitat i el jardí estava pràcticament abandonat. La font ja no rajava aigua i, al seu voltant, creixia, descontrolat, l’herbassal. Visitava la seua tenda geminada —�tosanitaris i llibres— molt a sovint. Sempre que tenia oportunitat, quan no es podia anar al camp per la pluja o el mal temps. Batxillejava entre les lleixes plenes de llibres mentre l’Octavi m’ensenyava el gènere amb aquell insospitat esperit negociant que, des de llavors, no ha deixat de créixer i a�nar-se. El primer llibre que li vaig comprar va ser una novel·la d’Agatha Christie en edició de borxaca amb una espectacular portada a tot color. Encara la conservo com un tresor. I va tirar per avant. La vessant �tosanitària va desaparèixer i, en traslladar-se a l’actual local, al ‘cruse’, l’aposta d’Octavio pel llibre va ser ja decisiva, monotemàtica, sense marxa enrere possible. Ho tenia clar. La seua vocació era vendre llibres. L’olor del paper i de la tinta fresca l’havien engrescat. Més avant, van vindre també les presentacions de llibres i, encara més avant, la coedició. Ja per rematar, va


68 | Diversos autors

introduir-se en l’inabastable món d’internet, on l’Octavi es mou com un tripulant expert i atrevit. Tot sense deixar el poble, sense abandonar el compromís amb la seua terra. Navega pel ciberespai mundial i dóna entrevistes als mitjans de comunicació d’Aragó i Catalunya. Eixampla el seu àmbit comercial més enllà del límit provincial i autonòmic, pel que s’anomenen les terres ebrenques. Víctor Amela, el mediàtic crític i periodista de La Vanguardia i TV3, ha arribat a dir que això de literatura ebrenca és, gairebé, un ‘invent’ de l’Octavio. El 3 d’octubre, a Lleida, la Generalitat va reconèixer tota esta tasca cultural, pròpia d’un tità, amb el premi nacional de projecció social de la llengua catalana. Tot ho ha fet sense eixir de Vall-de-roures. Pot ser que aquella primera tenda geminada no fora tan descabellada, pot ser que en el fons respongués a dos vessants d’una mateixa vinculació ferma i indestructible a la seua terra. Lluís Rajadell


69 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

IN OCTAVO «In octavo» és una expressió que s’utilitza ja fa temps (potser ens hauríem de remuntar a poc després de Gutenberg) en el món editorial per identi�car la mida d’un llibre. La raó d’esta expressió i d’altres similars (com ara «in folio» o «in quarto») ve dels plecs que es fan a un full de paper imprès (que és molt gran), sempre a partir de la imposició de pàgines que se n’ha fet. Us explico tot això perquè a mi, el nom d’Octavi, sempre m’acaba recordant el format dels llibres, talment com una falsa etimologia rebuscada (i dolenta, que Coromines em perdone). Però, si bé és ben falsa, no deixa de ser una casualitat ben certa que l’Octavi Serret és un amant en desmesura dels llibres. I la meua malaltissa imaginació no pot deixar de creure que el nom, com en un vell encanteri medieval, haja acabat in�uint en les seues dèries personals. Avui els altres amants dels llibres, i els de la llengua i cultura catalana, estem d’enhorabona. I és que un dels grans de casa nostra, l’Octavi, serà reconegut amb el Premi Nacional de Cultura. Encara no ens ho creiem que puga ser possible, que es reconegue en vida i en plena acció cultural un puntal cultural com el de l’Octavi; així que avui l’ebresfera


70 | Diversos autors

(i més enllà i tot) n’anirà plena, d’apunts, per culpa de l’Emigdi i del Jesús M. Tibau (uns altres terroristes culturals de primera línia). Cal reconèixer-li la feina que ha fet, i la que de ben segur continuarà fent! Gràcies, Octavi, per estimar els llibres. I gràcies, sobretot, per encomanar-nos cada dia a tots esta grip literària, que ja mai més ens podrem traure del damunt. Jaume Llambrich


71 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

L’OCTAVI SERRET, PREMI NACIONAL DE CULTURA Les lletres ebrenques estan de veritable enhorabona pel fet que el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts va concedir el Premi Nacional de Projecció Social de la Llengua Catalana de 2009 a l’amic Octavi Serret, “per la tasca com a llibreter a Vall-de-roures, al Matarranya, a la Llibreria Serret, des d’on promou escriptors catalans, i fomenta l’edició i difusió de la literatura ebrenca i dels autors vinculats a les Terres de l’Ebre i a les comarques catalanòfones baix administració aragonesa”. Aquest guardó és ben merescut i ens satisfà plenament a tots aquells que col·laborem al costat d’un amic de la literatura. L’Octavi Serret no és un llibreter qualsevol, és una màquina de potenciar el món del llibre i un entusiasta de la literatura escrita a casa nostra. A molts autors amateurs ebrencs ens té captivats, perquè sabem que amb ell tenim un company �del i un servidor ferm de les lletres. Els companys que el coneixen saben que no exagero. La seua és una llibreria menuda que té de tot, mai millor dit. Demana-li un llibre i remourà cel i terra per a aconseguir-lo. Veure’l vendre és un autèntic plaer, per la passió que li posa.


72 | Diversos autors

L’Octavi Serret fa molts anys que va creure en Internet com a mitjà de potenciació del seu negoci. Ha fet diverses apostes on line, però ens referirem a la darrera per la importància que té. Ens ha creat un blog literari per a ús dels escriptors. A més, ha aprofundit en la seua tasca editora amb col·laboració amb les editorials Cossetània, de Valls (Alt Camp), i Aeditors, del Perelló (Baix Ebre), per tal de publicar reculls de contes que havien estat anteriorment publicats al Serret blog: L’altre Nadal, Estius a l’Ebre, El riu que parla, EbreBlook. Mentre que acabem de presentar l’antologia poètica Lletres de casa, editada per March editors del Vendrell (Baix Penedès), de la qual he estat coordinador. Em vaig assabentar d’aquest premi tan especial just minuts abans de començar la presentació d’aquest llibre a la Casa Amatller de Barcelona, i em vaig posar de carn de gallina ja que és un premi-homenatge a un dels grans agents de la literatura catalana actual. Recordo encara quan el vaig convidar al programa radiofònic Lletres Ebrenques, d’Antena Caro Roquetes (96.0 fm), per a parlar de la literatura del Matarranya. Es va mostrar més entusiasta que ningú altre amb la gran quantitat d’autors matarranyencs que estan sortint darrerament. Va parlar de Silvestre Hernández, Lluís Rajadell, Susanna Antolín, etc. També es va mostrar partidari de l’aprovació de�nitiva de la Llei de llengües d’Aragó, que digni�caria la llengua parlada a la Franja, el català, i al mateix temps donaria una empenta al fenomen


73 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

literari en la llengua nativa. Segur! El llibre és la seua vida. Octavi Serret el company ideal de tot escriptor. Va per tu, Octavi, agent literari: I la ploma ens fa agafar empenta una nova venda, un nou lector. Sí, escrivim per crear món per endinsar-nos en la història somniada per fer del somni la realitat sincera. I ens nodrim d’amics amb anhels comuns, amb força fugissera i plena, amb recança d’una cultura de primera. I ens donem les mans plegats per un futur de tots, ebrenc i d’eixa terra que banya el Guadalop vora un port que parla amb accent nostre. Emigdi Subirats



75 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món

LLISTA D’AUTORS Emigdi Subirats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .9 i 73 Vicent Sanz. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16 Josep Miquel Gràcia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18 Jordi Andreu i Corbaton . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20 Àlex Ferrer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21 Joan Pinyol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24 Mª Lluïsa Gascon i Prades . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27 Carles Sancho Meix. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30 Jesús M. Tibau . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32 Jordi Pijoan-López . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36 Tomàs Camacho Molina. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38 Juli Micolau . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40 Esteban Martín . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45 Sílvia Favà. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47 Xavier Aragó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48 Dolors Queralt i Moreso. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51 Ignasi Revés . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53 Miquel Esteve i Valldepérez . . . . . . . . . . . . . . . . . 54 Valer Gisbert . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 58 Susana Antolí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60 Francesca Aliern . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62 Jordi Ferré. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64 Joan Manel Garcia. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65 Lluís Rajadell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68 Jaume Llambrich . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70



Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.