Volumen 1, nº 1
30/04/13
Transició i democràcia a Espanya
Jaume Calafat Aloy
Transició i democràcia a Espanya
Página 2
Index
La transició espanyola: Definició.…………………………..………………………………. Pag. 3
Carrero i Arias.…………………………………………………………………………….... Pag. 4
El franquisme contra els europeus.………………………………………………………… Pag. 5
Els comunistes........................................................................................................................... Pag. 6
Els socialistes............................................................................................................................. Pag. 6
Els centristes............................................................................................................................. Pag. 7
El nacionalisme català.............................................................................................................. Pag. 7
El nacionalisme basc................................................................................................................ Pag. 8
L'escalada del terrorisme: ETA, GRAPO i la ultraderecha................................................ Pag. 9
L'any clau: 1977..................................................................................................................... Pag. 10
La Constitució del 1978......................................................................................................... Pag. 11
La segona legislatura d'UCD i la fi del govern de Suárez (1979-1981)............................. Pag. 12
El cop d'estat del 23-F............................................................................................................ Pag. 13
L'últim govern d'UCD: Calvo Sotelo (1981-1982).............................................................. Pag. 13
Els governs socialistes de Felipe González (1982-1996)...................................................... Pag. 14
El govern del PP (1996-2004)................................................................................................ Pag. 16
El govern del PSOE (2004-2011)........................................................................................... Pag. 17
Realment hi ha democràcia al nostre país?......................................................................... Pag. 18
La cara B de la democràcia espanyola................................................................................. Pag. 19
Les deficiències de la democràcia espanyola....................................................................... Pag. 20
“La democracia española muestra rasgos de cansancio, de agotamiento”....................... Pag. 21
Conclusions de la crítica de la democràcia espanyola........................................................ Pag. 22
Opinió personal...................................................................................................................... Pag. 23
Bibliografia............................................................................................................................. Pag. 24
Página 3
Transició i democràcia a Espanya
La transició espanyola: Definició
Amb una alta participació (78,83%), el partit més votat va ser la Unió de Centre Democràtic d'Adolfo Suárez .
La Transició Espanyola és el període històric durant el qual es porta a terme el procés pel qual Espanya deixa enrere el règim dictatorial del general Francisco Franco, passant a regir-se per una constitució que consagrava un Estat social i democràtic de Dret. Hi ha una àmplia diversitat d'opinions respecte a les dates que mar-
carien el començament i la finalització del període i, consegüent, la delimitació del mateix. Centrant-nos en què sol considerar-se pels historiadors com el més precís, s'iniciaria amb la mort del general Franco, el 20 de novembre de 1975. El denominat Consell de Regència va assumir, de forma transitòria, les funcions de Cap de l'Estat fins al 22 de novembre, data en la qual és proclamat rei davant les Corts i el Consell del Regne Joan Carles I de Borbó. El Rei va confirmar en el seu lloc al president del Govern del règim franquista, Carlos Arias Navarro. Tanmateix, aviat es manifestaria la dificultat de dur a terme reformes polítiques sota
el seu Govern, el que produiria un distanciament cada vegada major entre Arias Navarro i Juan Carlos I. Finalment el president del Govern va presentar la seva dimissió al rei el dia 1 de juliol de 1976. Arias Navarro seria succeït en el càrrec per Adolfo Suárez, qui s'encarregaria d'entaular les converses amb els principals líders dels diferents partits polítics i forces socials, més o menys legals o tolerades, de cara a instaurar un règim democràtic a Espanya. Aquestes eleccions es van celebrar finalment el dia 15 de juny de 1977. Eren les primeres eleccions democràtiques des de la Guerra Civil.
Volumen 1, nº 1
Página 4
Carrero i Arias En 1973 el franquisme dóna els seus últims cops de cua. El Caudillo deixa en mans de l'almirall Luis Carrero Blanco la Presidència del Govern per quedar-se només amb la Prefectura de l'Estat. El poder real resideix des dels anys 60 a les mans de l'Opus Dei, que va ocupant els llocs de comandament del país. A la mort de Carrero Blanco en l'atemptat perpetrat per ETA el 1973.12.20, li passa, per decisió de la família Franco, Carlos Arias Navarro, ja ministre de la Governació i antic director de la seguretat nacional: un vell repressor. Carlos Arias no li agrada a ningú: té l'home propòsits "aperturistes" que consisteixen en reformar les Lleis Fonamentals (la Constitució
del Franquisme), les folgances haurien de donar marge suficient per a l'evolució, segons exposa en el seu discurs a les Corts del 12 de febrer de 1974. Aquestes admirables inquietuds de Carlos Arias i dels "reformistes" del règim no poden agradar als integristes del Franquisme, no ja al bo de Franco que està a les últimes, sinó als jerarques que no volen conservar tampoc el status quo, sinó fins i tot tornar a les essències dels anys quaranta. Però tampoc agrada el Govern d'Arias Navarro a l'oposició democràtica, evidentment ja que no només no és democràtic, sinó que a més, en el seu discurs del 24 de juny de 1975 el President del Consell de Ministres defineix una trinitat de principis immutables:
En 1972 el general Franco té 80 anys i deixa la Presidència del Govern a l'Almirall Carrero Blanco que és assassinat per ETA a finals de 1973. Li succeeix Carlos Arias Navarro els propòsits aperturistes, exposats en el seu discurs d'investidura, es queden en foc d'encenalls.
1) Exclusió radical del comunisme "en les seves tendències, grups o manifestacions", que inclou a qualsevol grup amb connotacions obreres reivindicatives. Queden doncs excloses de la possibilitat de legalització un gran nombre d'organitzacions ja sigui polítiques o sindicals. 2) L'afirmació de la unitat nacional, que deixa fora de discussió qualsevol reivindicació nacionalista i qualsevol projecte autonòmic. 3) El reconeixement de la forma monàrquica de l'Estat. Franco i Carrero Blanco a bord del iot Azor.
Página 5
Transició i democràcia a Espanya
El franquisme contra els europeus Després de les protestes internacionals per les execucions capitals de setembre de 1975, Carlos Arias omple la plaça d'Orient per victorejar el Caudillo. Els discursos dels caps d'Gobiernmo i d'Estat són inoblidables.
Les protestes internacionals disgusten molt a Espanya i Carlos Arias troba la solució a aquesta ingerència vexatòria: es dirigeix per televisió als espanyols, dient que "no sabem què ens produeix més estupor: si la violència vesànica dels agitadors ..., o la culpable irresponsabilitat dels responsables dels governs i dels mitjans informatius que l'secunden. (...) En aquesta nit, estic amb tots vosaltres, espanyols, per demanar renoveu la vostra ajuda al Govern amb l'exemple de la vostra unitat davant la innoble agressió exterior ... ". La careta aperturista que s'havia posat el 12 de febrer de 1974 ja està guardada en el bagul dels oblits de Carlos Arias, que és ara l'autèntic sentinella de l'ortodòxia franquista. Diuen que Franco va plorar veient al seu Primer Ministre convocar per televisió els seus ciutadans a retre-li homenatge en ocasió del 39 aniversari de la seva "exaltació a la Prefectu-
ra d'Estat", a la Plaça d'Orient de Madrid. I van, segons TVE, un milió de persones l'1 d'octubre de 1975 a retre homenatge a un Franco que surt al balcó del palau amb uniforme militar, ulleres de sol, morbo de Pàrkinson i una veu feble que se sent dir per megafonia: "Espanyols: Gràcies per la vostra viril adhesió i per aquesta serena i digna manifestació pública que m'oferiu en desgreuge a les accions de què han estat objecte nostres representacions ... a Europa ... Tot obeeix a una conspiració maçònica i esquerrà a la classe política, en contuberni amb la subversió comunista en el social, que si a nosaltres ens honra, a ells els envileix. Aquestes manifestacions demostren, d'altra banda, que el poble espanyol no és un poble mort, al que se li pugui enganyar .. . Evidentment, el ser espanyol torna avui a ser una cosa seriosa al món. ¡Arriba España! "
Página 6
Transició i democràcia a Espanya
Els comunistes A diferència del PSOE, el PCE no ha renovat la seva direcció política, encapçalada per Pasionaria en la presidència i Santiago Carrillo a la secretaria general. Aquests personatges El Partit Comunista han estat, durant el d'Espanya (PCE) ha estat identificat durant règim, mítics per als clandestins, tot el règim franquista militants amb l'oposició, perquè que pateixen una lleugeaixí ho ha volgut el pro- ra decepció quan els pi sistema i així ho ha veuen arribar de l'exili i paït la majoria de la po- descobreixen que estan fets de carn i ossos. blació. Una excessiva actitud de coresponsabilitat i un tarannà antiquat potser siguin les raons que el PCE no es faci amb el vot massiu de l'esquerra.
Carrillo i Pasionaria.
Però, sobretot, durant la campanya electoral, a Carrillo li falta el ganxo necessari per connectar amb els joves i amb el nou electorat potencial. La falta de ganxo es manifesta en un llenguatge relativament moderat, com ja hem vist, que si bé ajuda sens dubte al desenvolupament pacífic de la democràcia, deixa al PCE amb només 20 escons en les noves Corts.
Els socialistes La joventut, la modernitat, el suport internacional, la preparació a través d'enquestes de mercat de la campanya electoral i l'esforç per reunir forces afins, Felipe González i Alfonso Guerra. aconsegueixen fer del PSOE el segon partit més votat del país. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) és el que va a recollir el massiu vot d'esquerres. Després de la mort de Franco aconsegueix donar una imatge de joventut, de dinamisme, de capacitat
d'organització, d'acceptació internacional, que fa que la majoria de la població acabi identificant-lo amb l'oposició al règim. Del 5 al 7 de desembre de 1976, abans de la legalització, el PSOE organitza el seu primer congrés després de la mort del dictador, el primer a Espanya després de 32 anys, el XXVII Congrés del partit, reunint a Madrid a personatges de la talla de Willy Brandt, president de la Internacional socialista, Olof Palme, primer ministre de Suè-
cia, Bruno Kreisky, Primer Ministre d'Àustria, Anker Joergeson, Primer Ministre de Dinamarca, el aplaudidísimo líder socialista xilè Carlos Altamirano, l'italià Pietro Nenni. Tots ells han arribat per legitimar com a secretari general dels socialistes espanyols a Felipe González, que encapçala el partit al costat d'Alfonso Guerra des de l'anterior Congrés de Suresnes, en què la vella guàrdia de Ramón Llopis els ha cedit el pas, no sense algun trauma.
Volumen 1, nº 1
Página 7
Els centristes La UCD reuneix la sopa de lletres de les formacions moderades per treure-li profit al carisma d'Adolfo Suárez. La Unió de Centre Democràtic (UCD) és un invent d'Adolfo Suárez per treure-li profit a la seva imatge en les eleccions. Com algú ha escrit, "Suárez coaliga partits i partidetes, ma-
joritàriament compostos per amics i amiguets, plenament conscient que tots els militants d'aquella gran coalició caben en un taxi, això sí, en un taxi antic".
Més concretament, la UCD és un intent de portar a les urnes els propòsits del grup Tàcit, que neix durant els darrers dies del dictador i està format per mode-
rats del règim. Al novembre de 1976 neix el Partit Popular que aglutina personalitats molt diverses entre les que destaquen José María de Areilza i Pío Cabanillas, tots dos exalts funcionaris franquistes i en aquest moment ministres del gabinet d'Adolfo Suárez.
Adolfo Suarez.
El nacionalisme català Jordi Pujol és el continuador de la tradició del nacionalisme català burgès. A Catalunya són dues les branques a les que el nacionalisme ha donat origen durant el segle XX: Una radical, que advoca per la independència de Catalunya de la resta d'Espanya i representada per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el partit tradicio-
nalment d'esquerres a través del qual Francesc Macià i Lluís Companys van donar vida durant la Segona República Espanyola a la Generalitat de Catalunya, el govern autònom que es recolzava en un Estatut d'Autonomia aprovat per les Corts de Madrid el 1932. L'altra branca és la representada a principi de segle per la Lliga Regionalista de Francesc
Cambó i que defensa els interessos de la industriosa i rica burgesia catalana. Aquesta segona via no té tant èxit durant la Segona República, mentre que rellança durant els anys 70 a través del Pacte Democràtic per Catalunya (PDC), del qual el nucli principal és la Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) de Jordi Pujol, 01:00 home sempre més carismàtic des de 1976 fins a l'actualitat.
Jordi Pujol.
Página 8
Transició i democràcia a Espanya
El nacionalisme basc La substancial desaparició del PNB durant el franquisme provoca el naixement d'ETA, un grup de nois entremaliats que donaran guerra a Espanya durant molts anys. Heus aquí un intent d'història d'ETA.
"ETA agradava proclamar antiespanyola i no antifranquista només …”
Al País Basc, al qual durant el franquisme es diu Vascongadas, la Segona República ha donat vida a un Govern autònom molt poc abans de l'inici de la Guerra Civil. El partit nacionalista més representatiu era llavors el Partit Nacionalista Basc (PNB), d'origen burgesa, que ha mantingut un govern en l'exili i ha tractat, després del final
de la Segona Guerra Mundial, de fer escoltar les seves raons als USA i davant les Nacions Unides, sense que aquestes hagin fet res per tornar a Espanya el seu Govern legítim. L'activitat política davant els fòrums internacionals contrasta amb l'estancament de la lluita dels caps visibles del PNB al País Basc, i potser sigui aquesta la raó per la qual un grup de joves pertanyents al partit s'esqueixa el 1958 i crea l'Euskadi eta Askatasuna (ETA), un grup polític els principis són "l'independentisme innegociable, les posicions radicals en l'estratègia política, els continguts d'un socialisme humanista o el recurs a les armes si cal per expulsar l'invasor, units al desig de fer tabula rasa de tota la inoperància i el col · laboracionisme anteriors ". "ETA agradava proclamar antiespanyola i no antifranquista només ... ETA creia que la desaparició del franquisme amb la implantació d'algun tipus de democràcia, no portaria sense més la llibertat d'Euskal Herria".
Les accions violentes d'ETA comencen amb aldarulls al carrer que acaben amb nombroses detencions i es fan cada vegada més visibles a partir del seu V ª Assemblea (1967), immediatament seguida per l'assassinat de l'exponent policial Melitón Manzanas, conegut com el torturador d'Irun. Si durant els últims anys del franquisme els assassinats d'ETA són vistos per la resta de partits polítics amb presència al País Basc ia la resta d'Espanya si no amb benevolència almenys sense decidit rebuig, a partir de la mort del dictador comencen a ser unànimement condemnats com obstacles a la transició democràtica. Onaindía Les perspectives obertes per la mort del dictador porten a la separació d'ETA a ETA polític militar (els poli -milis, ETA-pm) i ETA militar (ETA-m), sent la primera propensa a acompanyar la lluita armada amb una acció política constructiva, mentre que la segona prefereix inventar-se una guerra contra la resta d'Espanya, guerra a la qual seguirà criminalment jugant durant molts anys.
Volumen 1, nº 1
Página 9
L'escalada del terrorisme: ETA, GRAPO i la L'escalada del terrorisme: ETA, GRAPO i la ultraderecha.Los tres principals grups de terrorisme en aquest moment eren:
El grup maoista del GRAPO: atemptaven contra les forces armades i de seguretat perquè, segons les seves pròpies paraules, aquestes forces representen els instruments repressius d'un estat capitalista i opressor que enganya al poble treballador, bé amb la dictadura de Franco o amb la falsa democràcia occidental, liberal i burgesa. La banda ETA era una barreja política de nacionalisme basc i marxisme leninisme revolucionari. El seu objectiu és atemptar contra interessos i persones de l'Estat, amb l'objectiu final d'aconseguir la independència. Els grups de terrorisme tardofranquista que adoptaven diferents noms, encara que compartien un mateix discurs i fi; atacaven especialment als comunistes, tant a organitzacions com qualsevol persona a la qual relacionessin
amb ells. D'altra banda, els grups de l'oposició es mostraven cada vegada més impacients exigint el desmantellament del règim franquista en la major brevetat possible. La reunió de les forces polítiques de l'oposició al març de 1976 dóna origen a la creació de "Coordinació Democràtica". Amb això, l'oposició boicotejava els intents del govern de dividir l'oposició, atraient als seus sectors més moderats i deixant en la il · legalitat al PCE, a altres grups de l'esquerra i els nacionalistes catalans i bascos. Així mateix, l'oposició va moderar el seu discurs, exigint una ruptura o reforma pactada que l'apropava de fet als plantejaments reformistes del govern. En canvi, les limitacions d'aquest govern per liderar el canvi polític es van fer cada vegada més evidents. Arias Navarro, molt sensible a les pressions del búnquer, es trobava amb poc marge de maniobra davant els elements reformistes del seu gabinet, mentre que
aquests topaven amb les corts franquistes en les seves primeres temptatives reformistes: al juny de 1976, després de publicar-se la "Llei de dret d'associació de partits polítics "-de la qual quedaven exclosos els partits comunistes-, es va frustrar l'intent de Fraga i Areilza de modificar el Codi Penal, que considerava delictiva l'afiliació a qualsevol partit polític. Encara que les pressions de Fernández Miranda van permetre la seva aprovació el dia 30, el procés cap a un canvi de govern es va tornar ja inevitable, i el mateix Rei, després de declarar durant un viatge a Estats Units plenament favorable a la implantació d'un sistema democràtic a Espanya, decidir exigir la dimissió a Carlos Arias el 5 de juliol.
Volumen 1, nº 1
Página 10
L'any clau: 1977 El procés de reformes va estar sempre amenaçat per dues forces oposades que s'alimentaven mútuament. D'una banda, les forces d'extrema dreta, en què s'agrupaven els residus del franquisme més dur, grups terroristes com els Guerrillers de Crist Rei, diaris del règim com El Alcázar, o grups polítics com Fuerza Nueva dirigida per Blas Piñar. Aquesta extrema dreta va centrar els seus esforços a encoratjar un cop militar que posés fi al procés democràtic. D'altra banda, els grups terroristes nacionalistes com ETA o d'extrema esquerra com el GRAPO. Amb els seus atacs a l'exèrcit i les forces policials alimentaven les possibilitats d'un cop militar. La situació va arribar al seu moment de màxima tensió a la setmana del 23 al 29 de gener de 1977, quan una successió de fets violents va estar a punt de malbaratar la transició. A l'assassinat d'un estudiant en una manifestació pro -amnistia per part dels "Guerrillers de Crist Rei", li va seguir el segrest del president del
Consell Suprem de Justícia Militar, el general Villaescusa, per part del GRAPO i la matança de cinc advocats laboralistes del PCE a Atocha per grups de pistolers d'extrema dreta. La resposta popular va ser una gran manifestació de repulsa a Madrid que es va desenvolupar pacíficament i que va mostrar clarament la voluntat general de continuar els canvis de forma pacífica. Adolfo Suárez, unint coratge i habilitat política, va saber sortejar els obstacles i va adoptar mesures que van permetre el pas a un règim democràtic. La legalització del PCE a l'abril de 1977 i l'amnistia dels presos polítics van portar a la celebració de les primeres eleccions democràtiques
des de la Segona República al juny de 1977. El partit triomfador va ser la Unió del Centre Democràtic (UCD), amb gairebé el 30% dels vots. Per darrere va quedar el PCE amb un 9.4% i l'Aliança Popular de Manuel Fraga amb el 8.0%. Convergència i Unió de Jordi Pujol i el PNB es van constituir com les principals forces nacionalistes. El nou govern de Suárez es va afanyar a fer front als dos principals desafiaments del moment: elaborar una Constitució que articulés políticament el nou sistema democràtic i fer front al terrorisme d'ETA, que seguia atemptant malgrat una amnistia total decretada a l'octubre de 1977, i al perill colpista.
Manifestació contra l'assassinat dels advocats laboralistes a Atocha.
Página 11
Transició i democràcia a Espanya
La Constitució del 1978 En el títol preliminar es contenen els principis fonamentals de la Constitució: Es defineix a Espanya com un Estat social i democràtic de Dret, es proclama que la sobirania nacional resideix en el poble i es defineix la forma política de l'Estat com una Monarquia parlamentària. L'article 2 fa compatible la unitat de la Nació amb el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions. Aquesta és una de les grans novetats de la Constitució. El títol I és el més extens de la Constitució i conté els drets, llibertats i deures dels espanyols. Aquí es recullen els drets individuals com el dret a la vida, a la integritat física, la llibertat ideològica, religiosa i de culte, a la llibertat d'expressió, a l'educació, etc. També s'inclouen alguns drets socials com la protecció a la família, disposar d'un habitatge digne, del medi ambient, dret al treball, a la protecció de la salut, etc. Pel que fa a la Corona s'estableix que el Rei és el Cap de l'Estat i es fixen les seves funcions, atribucions i prerrogati-
ves. El seu poder és formal. La Constitució estableix la separació de poders i organitza els poders de l'Estat: Les Corts estan formades per dues Cambres: el Congrés dels Diputats i el Senat. Les dues són triades per sufragi universal i exerceixen el poder legislatiu. El Govern, que exerceix el poder executiu, dirigeix la política interior i exterior d'Espanya. També té potestat legislativa ja que pot presentar projectes de lleis a les Corts i desenvolupa els reglaments de les lleis aprovades. El president del Govern és investit pel poder legislatiu. Els jutges i magistrats exerceixen el poder ju-
dicial. Es crea el Tribunal Constitucional la funció és evitar qualsevol violació de la Constitució i vigilar que no hi hagi lleis que contradiguin al text constitucional. És també el màxim òrgan encarregat de protegir els drets i llibertats fonamentals. En el títol VIII la Constitució de 1978 va tractar d'abordar un dels problemes històrics del nostre país: unir la unitat de l'Estat amb la diversitat de regions i nacionalitats que el componen. Es van establir les vies legals perquè els territoris que ho desitgessin i que complissin una sèrie de requisits puguin constituir-se en Comunitats autònomes.
Rei Juan Carlos I firmant la Constitució del 78.
Página 12
Transició i democràcia a Espanya
Els governs democràtics i la integració a Europa La segona legislatura d'UCD i la fi del govern de Suárez (1979-1981) Després d'aprovar la Constitució, les Corts van ser dissoltes i en les noves eleccions celebrades el 1 març 1979 va tornar a triomfar la UCD de Suárez. No va passar així a les eleccions municipals, les primeres democràtiques des de la II República, celebrades poc després. L'esquerra va conquerir
els principals ajuntaments mitjançant l'aliança del PSOE i el PCE. Malgrat aquesta aliança, Felipe González va forçar un gir polític i ideològic al PSOE després de la celebració del seu XXVIII Congrés. El PSOE va abandonar el marxisme com a ideologia oficial i es va configurar com un partit d'es-
querra moderada que podia aspirar al poder en unes pròximes eleccions. L'any 1979 es va iniciar un procés de deteriorament polític que culminarà amb el cop d'estat frustrat el 1981. Diversos factors expliquen aquesta crisi política:
La brutal campanya terrorista d'ETA que va causar 77 morts el 1979 i 95 el 1980. Aquests van ser els dos anys més letals de la banda.
El consegüent desassossec en els cercles militars d'extrema dreta que van iniciar contactes per a la preparació d'un cop.
La fi del consens amb l'inici per part del PSOE d'una dura campanya d'oposició.
L'aprovació dels estatuts d'autonomia del País Basc i Catalunya a finals de 1979 i les consegüents eleccions autonòmiques que van donar majoria a les forces nacionalistes. Convergència i Unió de Jordi Pujol i el PNB.
La crisi interna d'UCD. Les dissensions i crítiques internes en un partit que havia nascut de forma artificial van anar minant a poc a poc la posició de Suárez, sovint enfrontat amb membres del seu propi partit.
Suarez exultant durant el I Congrés de la UCD el 1978.
Volumen 1, nº 1
Página 13
El cop d'estat del 23-F Mentre se celebrava la votació d'investidura un grup de guàrdies civils dirigits pel tinent coronel Tejero van entrar a les Corts segrestant al poder legislatiu i executiu. El capità general de València, Jaime Milans del Bosch, decretava l'estat de guerra i publicava un ban que recordava els de l'estiu del 1936. El segon cap de
l'Estat Major de l'Exèrcit, Alfonso Armada, era un altre dels principals colpistes. El cop no va comptar, però, amb el suport unitari de l'exèrcit. La tasca d'alguns militars com el capità general de Madrid, Quintana Lacaci, posteriorment assassinat per ETA, va ser clau per avortar el cop. El moment decisiu va arribar
a la matinada quan el rei es va dirigir als ciutadans, explicant les ordres que havia transmès als alts càrrecs mili- Tejero al Congrés dels Diputats durant el tars de sub- cop del 23 febrer 1981 missió a l'ordre constitucional.
L'últim govern d'UCD: Calvo Sotelo (1981-1982) Calvo Sotelo va governar només un any i mig en un període marcat per la descomposició del seu propi partit, l'aprovació de la Llei del Divorci amb una fenomenal oposició de l'Església i l'escàndol de l'enverinament massiu per oli de colza desnaturalitzat. Al maig de 1982, amb l'oposició dels partits d'esquerra, Espanya va ingressar a l'Organització de l'Atlàntic Nord (OTAN). El PSOE va prometre un referèndum popular sobre aquesta
adhesió si guanyava les eleccions. A l'octubre de 1982, Calvo Sotelo va convocar eleccions. El PSOE va aconseguir un triomf aclaparador amb més de 10 milions de vots i majoria absoluta al Congrés dels Diputats. El projecte de "canvi" de Felipe González havia atropellat una UCD que gairebé va desaparèixer a les eleccions i va ser substituïda per l'Aliança Popular de Manuel Fraga com el principal partit de la dreta.
Página 14
Transició i democràcia a Espanya
Els governs socialistes de Felipe González (1982-1996) A la primera legislatura socialista (1982-1986), el govern de González va haver de fer front a una difícil situació econòmica. El gabinet socialista va aprovar un estricte pla d'estabilització econòmica que va implicar un procés de reconversió industrial que va portar al tancament de moltes indústries obsoletes. Aquestes mesures van provocar el desconcert entre les centrals sindicals, però van permetre sanejar l'economia i preparar-la per a la recuperació.
Alfonso Guerra i Felipe González saluden després del triomf del PSOE el 1982.
El govern socialista va haver de fer front a una dura campanya terrorista d'ETA, amb més de cent morts durant la legislatura. Aquesta reforma va ser un dels grans èxits del gabinet Altres mesures van ser l'aprovació de la reforma universitària, la LODE, que establia l'ensenyament gratuït i obligatori fins als setze anys. Espanya finalment va aconseguir accedir a la Comunitat Econòmica Europea l'1 de gener de 1986. Com a contrapartida, Felipe González va canviar radicalment el seu discurs sobre l'OTAN. La negativa a l'ingrés en l'aliança militar occidental es va tornar a suport. González va mantenir la seva promesa de convocar un referèndum
i va demanar el vot afirmatiu a la permanència a l'OTAN. El triomf de la postura defensada per González possiblement va marcar el seu zenit com a líder polític. El 1986, el PSOE va tornar a guanyar les eleccions per majoria absoluta propiciant la crisi entre els seus contrincants. La segona legislatura socialista (1986-1989) va estar marcada per un fort desenvolupament econòmic que duraria fins a 1992. Aquest creixement es va concretar una ambiciosa política d'inversions públiques en infraestructures afavorida per la transferència de fons procedents de la CEE. Els serveis educatius, sanitaris i de pensions van créixer de manera notable, sent sufragats
Espanya ingressa a la Comunitat Econòmica Europea.
Volumen 1, nº 1
per un sistema fiscal relativament progressiu. Per primera vegada es podia parlar d'un Estat del Benestar a Espanya. El creixement econòmic i les mesures liberalitzadores del govern van portar un augment de les diferències de riquesa entre els diversos grups socials. Els sindicats CCOO i UGT organitzar una vaga general el 14 de desembre de 1988. El 1989, el PSOE va tornar a guanyar per majoria absoluta. En aquesta tercera legislatura del PSOE (19891993), Espanya va celebrar el 1992 dos esdeveniments internacionals, els Jocs Olímpics de Barcelona i l'Expo de Sevilla que van mostrar una imatge de país modern molt diferent a l'Espanya de la dictadura de Franco. No obstant això, la recessió mundial iniciada principis dels noranta va colpejar durament al
Página 15
nostre país. La crisi econòmica, agreujada per la incorrecta política econòmica del govern, va disparar la inflació i l'atur va arribar a la dramàtica xifra de tres milions de desocupats. La crisi econòmica va ser l'avantsala de l'esclat d'escàndols de corrupció (germà d'Alfonso Guerra i FILESA) que van afectar al govern socialista. A les eleccions de 1993, el PSOE va tornar a vèncer encara que aquesta vegada sense majoria absoluta pel que necessita el suport parlamentari de Convergència i Unió de Pujol. Les for ces de dreta s'havien reorganitzat en el Partit Popular que era dirigit des de 1989 per Jose María Aznar. S'iniciava així la quarta legislatura amb Felipe González al govern del país (19931996). Les dificultats econòmiques, els escàndols i la
Atemptat d'ETA contra la caserna de la Guàrdia Civil a Vic, 1991.
dura campanya de l'oposició van portar al fet que, després negar-li Pujol el suport per aprovar els pressupostos, Felipe González convoqués eleccions el 1996.
Página 16
Transició i democràcia a Espanya
El govern del PP (1996-2004) Jose María Aznar no va aconseguir la majoria absoluta i es va veure obligat a pactar amb les minories nacionalistes per accedir a la presidència del govern. El
assolits permetrien Espanya unir-se a la nova divisa europea, l'Euro. La política econòmica va ser un èxit. L'activitat econòmica es va reactivar, l'atur va bai-
Aznar després del seu triomf electoral el 2000 .
gir cap a la dreta es va veure corroborat amb les victòries del PP a les eleccions autonòmiques i municipals. El cicle socialista sota el lideratge de Felipe González havia tocat la seva fi. Aznar va centrar els seus esforços en una política econòmica ortodoxa que reduís el dèficit públic i reactivar l'activitat econòmica privada. El gran objectiu era complir els anomenats criteris de convergència (inflació, deute, dèficit ...) establerts en el Tractat de Maastricht de 1991 i que un cop
xar de manera notable i el sanejament de l'economia portaria a que Espanya participés en el naixement de l'euro el 1999. El terrorisme d'ETA va arribar a la seva expressió més sagnant a l'estiu de 1997 amb l'assassinat del regidor del PP a l'ajuntament basc d'Ermua, Miguel Ángel Blanco. La crueltat de la banda terrorista i la tasca dels col · lectius que portaven anys enfrontant-se a la violència al País Basc va desencadenar una important reacció popular que es va
anomenar l '"esperit d'Ermua". El govern d'Aznar, amb el suport de l'oposició socialista, es va llançar decididament a una política de duresa amb ETA i amb l'entorn nacionalista. La reacció al camp albertzale va ser el Pacte de LizarraEstella de 1998, un acord de totes les forces nacionalistes, des del PNB a ETA, per avançar cap a la independència. Uns dies després ETA va declarar una treva indefinida i sense condicions. Les eleccions convocades l'any 2000 van marcar el moment d'apogeu del PP i Aznar. El nou segle es va iniciar amb una majoria absoluta del PP a les Corts. L'economia espanyola va continuar creixent a un ritme superior al dels seus veïns europeus. Els índexs macroeconòmics van col · locar a Espanya en bona posició en el procés de convergència europea. Es va establir l'IPC oficial i hi va haver un augment de salaris, tot i que el preu de l'habitatge va continuar pujant i augmentar l'especulació immobiliària.
Volumen 1, nº 1
Página 17
El govern del PSOE (2004-2011) La VIII Legislatura d'Espanya va començar el 2 d'abril de 2004, data de constitució de les noves Corts després del triomf per majoria simple del Partit Socialista Obrer Espanyol en les eleccions generals celebrades el 14 de març de 2004.
En el terreny internacional, es van retirar les tropes de l'Iraq i s'ha promogut l'Aliança de Civilitzacions. En aquesta legislatura es van succeir diversos successos polèmics que intensificar el debat polític i van provocar la
José luis Rodríguez Zapatero.
El nou govern, presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, s'ha caracteritzat per la continuïtat bàsica amb la política econòmica del govern sortint (tot i que amb cert augment de la despesa pública), el foment de mesures socials considerades progressistes, com el matrimoni homosexual o una nova regularització d'emigrants, l'inici d'un anomenat procés de pau amb ETA i la reforma d'Estatuts d'Autonomia.
ruptura de l'entesa entre els dos grans partits, quedant-se el PP en moltes ocasions aïllat de la resta de formacions. Assumptes com el terrorisme d'ETA, les reformes dels estatuts d'autonomia, l'allunyament del Govern i l'Església, l'interès del capital estranger per les empreses espanyoles i l'enfrontament entre grups mediàtics a compte de la investigació i judici de l'11-M, van ser entre
d'altres els que van portar a que la d'2004-2008 passés a la història com la legislatura de la crispació.
La crisi econòmica A Espanya, aquest impacte va adquirir la forma d'una crisi immobiliària. A final de les vacances, va estar marcat per l'esclat de la crisi financera internacional i, amb ella, pels cada vegada més alarmants símptomes que oferia l'economia espanyola. A finals del mes d'abril, el ministre d'Economia Pedro Solbes va afirmar que la previsió del 3,1% de creixement de l'economia espanyola per al 2008, es va quedar «una mica desfasada», i va rebaixar el creixement de l'economia al voltant del 2 , 4%. Solbes va defensar que Espanya recuperaria el seu creixement en l'any 2010. També va assegurar que el superàvit pot suportar l'alça de l'atur que, en el pitjor dels casos, arribaria al 10% .11 Però les dades reals emesos al gener de 2009 pel Banc d'Espanya són més descoratjadors que les previsions. L'economia espanyola només va créixer durant el 2008 el 1,1%-una "substancial desacceleració" en comparació amb la xifra registrada en any anterior (3,7%), i després de dos trimestres consecutius (tercer i quart) de creixement negatiu l'economia va entrar oficialment en recessió. L'atur va augmentar en 1.280.300 persones durant el 2008, de manera que el nombre total de desocupats es va situar en 3.207.900.
Página 18
Transició i democràcia a Espanya
Articles d’opinió Realment hi ha democràcia al nostre país? En un breu resum, la democràcia Atenesa, era una democràcia directa, en què era el poble el que directament governava, també podia ser representativa, com ho és en la nostra societat, però en aquells temps, el representant era fidel als seus ciutadans, i realment intentava aconseguir un Estat de benestar i que aquest funcionés correctament. Al principi, el poder se li atribuïa a la persona oa les persones més sàvies del poble, i posteriorment, va ser Plató el que va crear les lleis per governar un territori, ja que ell es va limitar a crear no un Estat Ideal, per a ell impossible, sinó la millor forma
d'Estat capaç de ser portada a la pràctica. Així doncs, com acabo de dir, Plató no apostava per un Estat governat pels millors filòsofs, pensava que creant una sèrie de lleis, l'estat funcionaria millor, ja que aquestes hauria de ser obeïdes tant pels governats com pels governants. El problema està en els representants. En la nostra societat, hi ha un nombre variable de Partits polítics, als quals nosaltres, com a ciutadans d'aquesta societat, triarem mitjançant sufragi, al partit que ens sembli millor preparat, i que tingui els millors projectes per crear el benestar al nostre país. Aquests partits, abans de celebrar-se les eleccions, comencen a crear i inventar nous projectes per al futur de l'Estat en el qual militen. Amb aquests projectes, el que aparenten aconseguir és el suport del poble, perquè aquest voti a aquest partit i ho intenti col ·
locar al poder, per una vegada allà realitzar els projectes que havia promès. Ara bé, l'interès de crear uns projectes electorals per part dels partits polítics, si és el d'intentar aconseguir el suport dels ciutadans, però no per comprometre amb ells a dur a terme les expectatives de futur que el partit havia promès, sinó que intenta per tots els mitjans aconseguir vots del poble, per tal d'aconseguir arribar al poder, sent únicament aquesta la principal fita que tenen tots els polítics, el poder. Per això he dit abans que els Partits polítics, per intentar convèncer els votants, creen i inventen formes de millorar la societat, l'únic que pretenen, sense tenir en compte la dignitat humana dels ciutadans, és aconseguir el seu vot, manipulándoles i fent-los creure que tot el que el Partit ha promès fer, va a realitzar-lo.
Volumen 1, nº 1
Página 19
La cara B de la democràcia espanyola La història recent d'Espanya, les últimes dècades que anomenem democràcia, no està escrita en lletra de motlle, ni daurada, ni tan sols en net. Al contrari, està escrita en vulgars quaderns de comptabilitat, quadriculats i emplenar a mà amb lletra atapeïda i descurada, amb abreviatures i guixades. La història de la democràcia espanyola no l'han escrit cronistes ni historiadors, tampoc periodistes ni novel · listes, sinó meticulosos comptables que anotaven entrades i sortides de diners, es mullaven el rovell del dit per passar la pàgina i usaven paper calca per quedar-se amb còpia de tot . És Bárcenas, però no només ell. El seu quadern ja el coneixem, almenys algunes pàgines, però hi ha molts altres llibres de comptabilitat B guardats en calaixos, en arxius, en caixes fortes. Una legió de tresorers encorbats sobre els seus escriptoris, sota un flexo, anotant noms de pagadors i cobradors, quantitats, dates, escrivint sense saber-ho pàgines històriques. Fins que no coneguem aquests quaderns, aquesta comptabilitat B, no podrem completar la veritable història d'Espanya. Només coneixem la cara A, la qual explica que hi havia una dictadura i després entre el rei i uns quants dirigents polítics de gran talla ens van portar la democràcia, i després van arribar el desenvolupament, la modernització, la marca Espanya, els serveis públics, l'Ave , els grans esdeveniments, la Unió Europea, l'OTAN, els èxits esportius i culturals, un rei
simpàtic i esportiu, un príncep enamorat d'una plebea, les empreses conquerint el planeta, edificis emblemàtics, segona residència, hotels amb encant, la banca campiona del món i el millor futbol d'Europa. Fins que va arribar la crisi, com una catàstrofe natural, i ho va arrasar tot. Fin Aquesta és la cara A. De l'altra, de la B, coneixem espurnes que van escapar durant aquests anys: investigacions judicials, exclusives periodístiques i denúncies ciutadanes que van crear a ràfegues aquest soterrani on els comptables escrivien la veritable història en el quadern. Corrupció, comissions, suborns, portes giratòries, privatitzacions per als amics, pelotazos obscens, saquejos de les arques públiques, contractes arreglats, tractes tancats en un restaurant de luxe, amiguets de l'ànima, casaments a l'Escorial, patrimonis inflats, maquillatges comptables, fundacions sinònim de lucre, caixes d'estalvi desvalisades, enginyeria financera, plans d'urbanisme, evasió fiscal, maletins, sobres, comptes a Suïssa, caceres.
Página 20
La cara A de la democràcia va sonar bé durant anys, era una cançó fàcil, enganxosa, tots la taral ·. De tant en tant es ratllava, saltava o sonava bruta, havia escàndols, havia robatoris, havia precarietat i desigualtat, però el disc seguia girant sense distorsionar massa, fins que en els últims anys va començar a encallar, a alentir-se, a sonar cada vegada més brut, fins a resultar tan insuportable que ens tapem les orelles. Així que ara toca donar-li la volta al disc i sentir l'altra versió de la història al complet, la cara B. Creiem saber molt, saber-ho gairebé tot, però en realitat sabem molt poc. Només coneixem fragments solts d'aquesta cara B. Els historiadors del futur que vulguin entendre aquest temps, que vulguin comprendre com la jove demo-
Transició i democràcia a Espanya
cràcia espanyola es va enfonsar en tan poc temps, com un país pròsper es va arruïnar tan de pressa, no entendran res, no podran escriure aquesta història mentre no tinguin accés a els quaderns dels comptables. Els de Bárcenas, els quaderns del PP, però també els d'altres partits, i els de les empreses que també tenien la seva caixa B i posaven els diners dels suborns, i els dels bancs que perdonaven deutes ia canvi rebien ulls grossos, ajudes i algun indult, i els dels beneficiaris de les privatitzacions, i els de la Casa Reial i totes les seves ramificacions, i els dels grans mitjans de comunicació que tant van contribuir a l'ocultació. No només els historiadors. No-
saltres també, els ciutadans, si volem refundar aquest país arruïnat i podrit, si volem construir alguna cosa millor, alguna cosa habitable, necessitem conèixer aquesta cara B, necessitem llegir totes aquestes entrades i sortides manuscrites en els quaderns, identificar tots els noms, sumar les quantitats sostretes, llegir aquest fulletó els capítols estan repartits en centenars de llibres comptables. Aquí és on s'explica com hem arribat fins aquí, què ens ha passat, com hem caigut. Qui ens ha malvenut. Aquests són els documents secrets de la història d'Espanya, però aquí no hi ha institució que els hagi de desclassificar passats uns anys. I mentre no surtin a la llum, no ens assabentarem bé del país en què vivim.
Les deficiències de la democràcia espanyola Les deficiències de la democràcia espanyola, que cada dia es fan més patents, provenen de l'època de la transició que, tantes vegades, s'ha declarat exemplar. Que ho nacional s'assimili als conservador i gairebé als reaccionari, podia tenir certa explicació (una altra cosa és justificació) en el franquisme i anant cap enrere, a la guerra civil, en la qual un dels bàndols es feia dir nacional, però avui, en els albors del segle XXI, quin sentit té aquesta identificació? La idea del nacional, el concepte il·lustrat d'Estat-Nació (comunitat de de ciutadans iguals subjectes a l'imperi de la llei) suposa a Occident la superació de l'Antic Règim i el germen del que serien els estats democràtics. Però a Espanya, per
arcans motius que enfonsen les seves arrels en diversos segles enrere, la idea nacional segueix sent tema de bàndols. La segona mancança és la dels partits. La nostra arquitectura constitucional i el nostre sistema electoral està concebut perquè hi hagi, almenys, dos grans partits: un conservador-liberal i un altre socialdemòcrata; l'ideal és que tots dos tinguin coherència ideològica i implantació nacional i amb uns quadres formats per persones amb un bon nivell intel·lectual i moral.
La primera i principal és que cal un sentit del nacional, un ideari de projecte comú que és la medul·la de les grans democràcies del món
Volumen 1, nº 1
Página 21
"La democràcia espanyola mostra trets de cansament, d'esgotament" Manuel Alcántara ha publicat recentment el seu últim llibre, L'ofici del polític, en què reivindica la professionalització del polític, malgrat la "mala imatge" que té. Per a això aporta dos antídots: "Que hi hagi transparència" i, a més, "una revàlida".
Està en joc la democràcia a Espanya? La democràcia, tal com la concebem ara, amb un sistema electoral i amb drets bàsics, no està ni en joc ni en perill. No obstant això, sí que mostra trets de cert esgotament, de cert cansament. Què vol dir, que abans estava bé i ara va a pitjor? No vull dir que haguem estat en una situació idíl · lica, meravellosa, i que anem a menys. La situació mai va ser idíl · lica. Sí que va ser, evidentment, infinitament millor, respecte a on veníem. Aquesta va ser la clau de la transició a la democràcia, és que evidentment es va aconseguir consolidar una pauta de comportament polític que havia estat difícil de consolidar en la història d'Espanya. Per què cap dels dos partits polítics majoritaris decideix afrontar el canvi del sistema electoral? Perquè amb el 40% dels vots un partit ja té majoria absoluta. ¿I per què ningú es pren seriosament el canvi del Senat? Ningú vol, perquè aquí apareixen els dos principals partits nacionals i com no creuen en la filosofia de l'Estat de les autonomies no s'atreveixen a donar més prerrogatives al Senat. ¿Espanya ha d'anar cap al federalisme?
“Els partits polítics han acabat tenint el monopoli absolut de la vida política. Res no es mou que no decideixin els partits" El catedrático de Ciencia Política Manuel Alcántara.
Espanya és, pràcticament de fet, un Estat federal, encara que hi ha elements, com el Senat, on no es compleix la lògica federal. Però en altres casos, Espanya té un procés de descentralització més avançat que el que hi ha en països federals. Al Senat hauria d'haver una presència molt forta per part de les autonomies, que tinguessin capacitat de constituir com a circumscripcions electorals a l'hora d'elegir els seus senadors i que qüestions relatives al pacte autonòmic es donin allà. Avui, tal com és el Senat, és una Cambra pràcticament inútil.
Página 22
Transició i democràcia a Espanya
Conclusions de la crítica de la democràcia espanyola Com a conclusió a la crítica del sistema polític des de l'15-M davant les Eleccions Generals del 20-N, cal millorar la democràcia representiva i avançar en la participació legítima del poble en el seu govern, i per a això cal redissenyar el sistema polític, reformant totes les normes sigui necessari per aconseguir:
Una separació de poders efectiva, que torni la independència al poder judicial i doti al legislatiu de veritable autonomia davant l'executiu, amb la finalitat última de que tots els poders emanen efectivament del poble i no dels partits hegemònics.
Una legislació específica per als partits polítics que els obligui a funcionar de manera democràtica i completament transparent i accessible als ciutadans, perquè serveixin com a representació de la voluntat popular i no dels seus propis interessos.
Un sistema electoral més proporcional i obert, a triar entre els molts sistemes existents i en vigor en altres països, que aconsegueixi que tots els vots siguin útils i secrets.
Augmentar les llibertats polítiques disponibles, sent d'urgència la iniciativa popular a la reforma constitucional, a la revocació de càrrecs públics, la iniciativa legislativa de qualsevol categoria i al referendum, control de la gestió pública mitjançant consells ciutadans i l'establiment de consells ciutadans codecisorios.
Et demanem que difonguis aquest document entre les persones del teu voltant, ja que la majoria dels ciutadans desconeixen les mancances d'aquest sistema i l'existència d'alternatives que sí funcionen en molts altres països. També t'animem a que col · laboris en les assemblees i grups de treball al teu abast, i que vagis a les mobilitzacions per aconseguir un sistema més obert i participatiu per als ciutadans.
Volumen 1, nº 1
Página 23
Opinió personal A mesura que passen els treballs, hi ha més informació per internet, perquè són més actuals i recents. Ha estat fàcil aconseguir informació, però ha estat més difícil que els altres treballs, perquè l’hem fet en format de revista i mai havia fet res similar. El fet de poder fer el treball a les hores d’informàtica ha esta de molt d’ajut perquè podíem demanar dubtes sobre el funcionament del Publisher al professor d’informàtica. Sobre el tema del treball, cal dir que quasi no sabia res del procés de presidents que ha tingut el nostre país i molt menys l’ordre d’aquests. Ara ja ho tinc molt clar, i m’agrada estar informat sobre aquest tema. M’han sorprès les intervencions de la banda terrorista ETA, perquè quan van fer més mal, jo encara no havia nascut.
Transició i democràcia a Espanya.
Jaume Calafat Aloy. 4 ESO. 3ª Avaluació. Història / Informàtica. 30/04/13.
Bibliografia http://vespito.net/historia/ (15-16/04/13) http://www.historiasiglo20.org/HE/16.htm (19-20-22-23/04/13) https://es.wikipedia.org/wiki/Presidente_del_Gobierno_de_Espa%C3%B1a (23-26/04/13) http://html.rincondelvago.com/democracia-en-espana.html (26/04/13)
http://www.eldiario.es/zonacritica/corrupcion_PP_Barcenas_democracia_Espana_6_96300390.html (26/04/13) http://www.ellibrepensador.com/2013/04/05/las-deficiencias-de-la-democracia-espanola/ (26/04/13) http://miradescritiques.blogspot.com.es/2013/01/la-democracia-espanola-muestra-rasgos.html (28/04/13) http://checkthis.com/4xx (28/04/13)