LLIBRES PROHIBITS, PASSAT I PRESENT DE VIDES I OBRES MARCADES PER LA CENSURA
Els regiments feixistes van cremar llibres per eliminar les seves idees i crear un règim de terror i exclusió social. Les cremes eren part d'un mecanisme d’estigmatització que generava la idea que la societat estava assetjada per un altre "perillós per la nació". Amb aquest clima de senyalament violent s’anul·lava l’esperit crític democràtic. Sovint van ser protagonitzades per estudiants i polítics.
Crema de llibres a Alemanya al 1933
El règim feixista de Franco va cremar col·leccions de llibres i va executar milers de civils durant la guerra i la postguerra perquè eren autors o lectors d’obres assenyalades com perilloses (“jueves, maçones o marxistes”). La màxima expressió d'aquesta perversió van ser els camps d'extermini.
Crema de llibres a la Universitat Central de Madrid al 1939
Les sectes religioses prohibeixen obres que es poden adquirir a llibreries i biblioteques si les consideren contràries a la fe. A escoles dels E.E.U.U. s'han prohibit obres que parlen de temes racials, diversitat sexual o l'holocaust.
Crema de llibres a Tennessee al gener del 2022
L'Índex de Llibres Prohibits per l’Església catòlica tenia com a objecte mantenir el control i el poder de la jerarquia eclesiàstica sobre la població. Censurant les idees, l'Església s'assegurava que ningú qüestionava els seus privilegis. Sovint es cremava públicament els autors crítics amb els seus llibres. L'organització fundada a Espanya Opus Dei ofereix a internet un Excel amb les obres que necessiten permís eclesiàstic per poder ser llegides.
Els règims autocràtics fonamentalistes sovint prohibeixen la lectura de llibres "dissidents" i persegueixen als seus autors. La fàtua de L'Ayatolá Jomeiní, sobre Salman Rushdie donava forma a una prohibició de lectura, circulació i publicació per a prop de 1.000 milions de persones, i a més una recompensa econòmica pel seu cap. El gener del 2015 la revista satírica Charlie Hebdo va ser víctima d’un atemptat terrorista on van morir 12 dels seus treballadors.
Manifestació a l’Iran contra Salman Rusdie
Molts autors han hagut de fugir i trobar en l'exili l'única forma de supervivència. Però l'exili és molt dur, moltes no sobreviuen i moltes obres es queden sense escriure. Mai coneixerem el que la repressió ha esborrat abans d’existir.
Acta de defunció d’en Walter Benjamin, mort el seu últim exili.
Amb l'empresonament i la tortura també s’intenta forçar als autors a fer renúncies públiques de la seva obra. Galileu, Dostoievski, Oscar Wilde o Miguel Hernández van conèixer la presó, la tortura o els treballs forçats.
Acta de l’entrada a presó de Miguel Hernández
Encara que no se’ls persegueixi, la censura castiga durament als autors, que queden estigmatitzats socialment i professionalment, i no poden desenvolupar plenament el seu ofici, com Francisco Gonzalez Ledesma.
La censura suposa una mancança gravíssima en qualsevol societat, ja que les idees més crítiques i amb efectivitat política queden al marge del diàleg social. No només anul·la la veu pròpia de la persona que crea, sinó la interacció d’aquesta veu amb la de la resta de la comunitat, i per tant, la possibilitat de cadascú de trobar-se en la paraula de l’altre. Sense la interacció lliure entre escriptors i lectors no hi ha democràcia real.