➊ Núm.1935. ■ Del 27 de març al 2 d’abril del 2009. ■ AnyXLIV.
www.presencia.cat
Amics 2.0
L’èxit de les xarxes socials a internet La Vall Fosca. Mesos després de la crisi de Martinsa-Fadesa, les obres de Vall Fosca Resort continuen aturades.
Obra oblidada. Repassem l’obra de l’arquitecte noucentista Josep Danés.
Josep Vigo. Ha combinat ciència, docència i divulgació. Ara es reedita una de les seves obres de referència.
FIGUERES GIRONA Avda. de França, 151 Crta N-IIa, Km 1,100 17840 Sarrià de Ter 17469 Vilamalla 972 172 222 972 525 355
BARCELONA Crta C-55, Km 5,800 08640 Olesa de Montserrat 937 787 575
OUTLET Crta N-IIa, Km 4,200 17600 Figueres 972 505 400
MADRID CÁDIZ CASCAIS EL ALGARVE
P R O J E C T E S • M O B I L I A R I • D E C O R A C I O´ • H O S T E L E R I A
www.alaire.es
110416-959025w
me´s de 4000 m2 mobiliari d exterior
DEL 27 DE MARÇ AL 2 D’ABRIL DEL 2009
CARTA DEL DIRECTOR MIQUEL RIERA mriera@presencia.cat blogs.elpunt.cat/miquelriera
És possible una altra Església?
S
ovint sembla que l’Església oficial el que vol és allunyarse cada cop més de la societat, d’una societat, a més, que cada cop més la percep a anys llum de la seva realitat quotidiana; només cal fer un cop d’ull a les esglésies un cap de setmana qualsevol per comprovar com hi minva l’assistència de fidels. Potser és que volen ser pocs i ben avinguts, però em fa l’efecte que aquesta dita no forma part del projecte, per dir-ho d’alguna manera simple. A l’allunyament de l’Església hi contribueix la seva manca de sensibilitat en temes com la propagació de la sida, per exemple, en què la ciència ha demostrat quins remeis van bé per evitar-la i quins no. Deu ser que això de la ciència no quadra encara en algunes ments de la jerarquia que, sovint, semblen viure més a l’edat mitjana que no pas al segle XXI. Hi ha després el tema de l’avortament. Aquí potser no s’hi val a parlar de ciència, que també, però sí d’ètica i d’ajuda a les víctimes, com és el cas d’aquesta nena brasilera de nou anys embarassada, violada pel seu padrastre, o de com la manca de lleis com cal perjudiquen sempre els més desafavorits. M’agradaria pensar que una altra Església, molt lluny també de la que promou una emissora com la COPE, és possible. De fet, hi ha gent com el bisbe Casaldàliga i molts capellans i monges que ens ho demostren sovint.
14 ENTREVISTA
21 OPINIÓ
L’experiència del botànic
A cremallengües
El professor Josep Vigo (Ribes de Freser, 1937) ha combinat ciència, docència i divulgació. Ara s’acaba de reeditar una de les seves obres de referència sobre la flora i la vegetació dels Pirineus.
Joan-Lluís parla de la normalització del gal·lès.
26 PAÏSOS CATALANS
Arquitecte oblidat Josep Danés va ser un dels màxims representants del noucentisme i del regionalisme arquitectònics, amb obres tan carismàtiques com el santuari de Núria. 30 PAÏSOS CATALANS 06 DOSSIER
L’èxit de les xarxes socials Milers de persones han trobat en les xarxes socials en línia un espai per relacionar-se amb el món, tot i la preocupació per mantenir certa privacitat. 22 PAÏSOS CATALANS
Obres inacabades a la Vall Fosca Blocs de formigó entre matolls. Xalets a mig fer. Muntanyes de grava que fa temps que ningú no toca. Remuntadors que no duen enlloc. Un camp de golf pràcticament enllestit però amb l’herba molt crescuda. Nou mesos després de la crisi de Martinsa-Fadesa, les obres de Vall Fosca Resort continuen aturades.
Història d’un espia Martí Torrent seguia els nazis a la Barcelona als anys quaranta i informava els aliats.
34 LLIBRES
Vicent Usó Melcior Comes comenta El músic del bulevard Rossini, finalista del premi Sant Jordi. 38 MÚSICA
Esteve de Franc Presenta el seu tercer disc en solitari.
Foto de portada: FOTOLIA
Edita: Revista Presència SL. Santa Eugènia, 42, 17005. GIRONA President: JOAN VALL I CLARA. Consell d’administració: JOAN CAL I SÁNCHEZ, JORDI MOLET I CATEURA, ALBERT PARÍS I FORTUNY. Director de Presència: MIQUEL RIERA. Telèfons: Redacció: 902 186 470. Fax: 902 101 192 Adreça: Santa Eugènia, 42 17005-GIRONA Redacció: ANNA AGUILAR, IRENE CASELLAS, MERCÈ MIRALLES, SUSANNA OLIVEIRA, MARIA PASCUAL, ENRIC ORTS (València), DAVID MARIN (Lleida), XISCA BARCELÓ (Balears), JORDI SALAZAR (Andorra). Maquetació: JORDI MOLINS, FLORENTÍ MORANTE. Publicitat: EVA NEGRE. Consell editorial: DOLORS ALTARRIBA, SANTIAGO COSTA, MARTÍ CRESPO, MANUEL CUYÀS, IGNASI PLANELL, MIQUEL SERRA. Impressió: ROTOGRAPHIK. Dipòsit legal: GI-143-1965
Del 27 de març al 2 d’abril del 2009 • PRESÈNCIA • 3
OPINIÓ
CRÒNIQUES SENTIDES NATÀLIA BORBONÈS nborbones@presencia.cat
L’era dels parcs tecnològics
S
«Potser és la mateixa Catalunya, tota ella, la que és estratègica o és que en el fons del fons no sigui més que un enorme parc industrial i tecnològic, on vivim una tribu desficiosa per investigar»
i miro enrere, i ja tinc edat per fer-ho encara que només una miqueta, just per tenir una certa perspectiva sense que em comenci a rodar el cap, si miro enrere, doncs, i sempre sense nostàlgia, perquè els temps passats mai no han estat millors que els presents, si miro enrere, i a veure si sóc capaç de continuar la frase d’una vegada, veig com el paisatge d’aquest nostre país va canviant frenèticament i accelerada. Em refereixo al paisatge artificial, aquell que anem creant a cops de decret, ordenances, plans estratègics, acords municipals i lleis parlamentàries i no pas al que va modificant ara una rierada, més tard una ventada, després un incendi forestal i més endavant un meteorit interceptat per l’òrbita terrestre. Fa un temps es van posar de moda els parcs temàtics, tant els aquàtics com els d’animals i els d’atraccions, que ens van tacar el paisatge del país amb tobogans, dofins i lleons de la selva, els dos primers, i amb muntanyes russes i altres artefactes que fan sortir l’adrenalina per la boca als adolescents, els tercers. D’aquests de l’adrenalina, en veig ara per la finestra el seu màxim exponent, en concret la silueta fantasmagòrica de la muntanya russa més famosa del país que està envoltada de camps de golf, hotels i altres martingales que hi han anat edificant al costat perquè d’això es tractava, en el fons. En fi. Poc després va venir la febre dels polígons industrials, que ens van clivellar el paisatge del país amb carrers urbanitzats per on no transita ningú i fanals sempre apagats perquè, és clar, potser no hi havia tantes empreses per omplir tants polígons, que cada ajuntament volia tenir el seu, o els seus, i a les campanyes electorals tots els alcaldables prometien que portarien una empresa important al poble que crearia molts llocs de treball, això si em voteu, és clar. I passat un temps, o potser simultàniament, no me’n recordo, van venir els centres comercials, que ens han deixat el paisatge del país farcit de boniques catedrals consumistes que creixen com a rovelloneres a les perifèries urbanes, allà on abans hi havia boscos de pins o parades d’avellaners i olivers. I ara, en aquest mateix moment, el paisatge
4 • PRESÈNCIA • Del 27 de març al 2 d’abril del 2009
del país està esquitxat pels parcs empresarials o tecnològics, o tecnoparcs, com en diuen al que estan fent al meu poble, que són una mena de polígons industrials evolucionats, amb més de disseny, una certa preocupació per les energies renovables, un lligam temàtic i l’excel·lència com a meta, una altra d’aquestes paraules, excel·lència, que ara es fan servir cada dos per tres i no tan sols quan fas l’aniversari i et canten que ets una noia excel·lent. N’hi ha
per donar i per vendre, d’aquests parcs, n’hi ha d’alimentaris, de químics, de farmacèutics, de biomèdics, d’automoció, d’aeronàutica, de robòtica, de noves tecnologies i de societat del coneixement, i tots estan situats en llocs estratègics del país, faltaria més, perquè cada poble també vol el seu, de parc tecnològic, encara que si miro el mapa no hi acabo de trobar tants llocs estratègics, a Catalunya, que el país, encaixat entre el mar i la muntanya, és relativament petit. O és que potser és la mateixa Catalunya, tota ella, la que és estratègica o és que en el fons del fons el país no és més que un enorme parc industrial i tecnològic on vivim una tribu desficiosa per investigar i recercar. Al final he aconseguit que em rodi el cap, mira per on.
PUBLICITAT
Feel
de
TATTOM:
mo ble
7 5
c m,
la v a bo ,
mir a ll
i
a plic
3 9 9 €
876370-943274G
Con ju n t
Del 27 de març al 2 d’abril del 2009 • PRESÈNCIA • 5
DOSSIER
6 • PRESÈNCIA • Del 27 de març al 2 d’abril del 2009
Les xarxes socials a internet són espais on les persones tenen l’oportunitat de diferenciar-se de la resta, presentant-se, explicant quines són les seves preferències i aficions. / GABRIEL MASSANA
Milers de persones han trobat en les xarxes socials en línia un espai per relacionar-se amb el món, tot i la preocupació per mantenir certa privacitat Del 27 de març al 2 d’abril del 2009 • PRESÈNCIA • 7
DOSSIER XARXES SOCIALS
ANDREU MAS
T
ot està connectat. Aquesta frase la feia servir fins fa relativament poc un diari de premsa gratuïta. La idea estava en certa manera manllevada del concepte de l’efecte papallona. Aquest concepte, emmarcat en la teoria del caos, estableix que qualsevol petit canvi en un extrem del món pot produir un efecte demolidor en l’altre, sense que aparentment les dues coses tinguin connexió. A internet la idea que tot forma part d’un únic univers l’expressen dues teories: la dels sis graus de separació i la dels deu salts. La primera manté que qualsevol persona de la Terra pot arribar a una altra que estigui a qualsevol racó del món mitjançant una cadena de coneguts que no té més de cinc intermediaris (connectant les dues persones, per tant, en només sis enllaços). El 1967, un psicòleg estatunidenc, Stanley Milgram, va intentar demostrar empíricament la teoria. Va seleccionar a l’atzar diverses persones del Mitjà Oest del país que havien d’enviar unes postals a un estrany que vivia a Massachusetts, a milers de quilòmetres de distància. Els remitents sabien el nom del destinatari, la seva professió i més o menys on vivia. Se’ls va demanar que enviessin el paquet a una persona que coneguessin directament i que pensessin que podia conèixer aquell desconegut. El que rebia el paquet havia de fer el mateix, i així successivament fins al final. L’experiment va ser un èxit; es van necessitar només entre cinc i set intermediaris per fer arribar les postals als destinataris. El professor de Comunicació de la Universitat de Navarra, José Luis Orihuela, considera que gràcies a la tecnologia el nombre d’intermediaris tendeix a disminuir encara més. Pel que fa a la teoria dels deu salts, el que estableix és que es poden connectar dues persones en només deu salts. Parteix de la base que cada persona en coneix cent més i que aquestes cent en
8 • PRESÈNCIA • Del 27 de març al 2 d’abril del 2009
Facebook. Xarxa social oberta a qualsevol que tingui correu electrònic. www.facebook.com
Flickr. Lloc web destinat a compartir fotografies en línia. www.flickr.com
Youtube. Espai per excel·lència per penjar-hi i veure vídeos curts. www.youtube.com
Tuenti. Espai semblant al Facebook però orientat als adolescents. www.tuenti.com
Myspace. Xarxa social d’amistats. La fan servir especialment els músics. www.myspace.com
Twitter. Servei de microblogging, per escriure missatges curts. www.twitter.com
coneixen cent més, de manera que un missatge en dues passes ja ha arribat a 10.000 persones (cent per cent). A partir d’aquí el creixement és geomètric. El món «és un mocador». L’evolució de la tecnologia afavoreix tot aquest procés. Fa una dotzena d’anys tot just naixien els primers blocs. Estàvem al final de l’era del web 1.0. Durant aquella època, que alguns experts situen entre 1994 i 1997, les pàgines web eren estàtiques i no s’actualitzaven; sobre elles només actuava una persona, l’administrador de webs, que hi penjava continguts. Entre 1997 i 2003, som a l’era web 1.5, els webs ja comencen a ser dinàmics a partir de bases de dades, però continuen sent comandats per una sola persona. A partir de 2003 entrem en l’era del web 2.0. La generalització de l’ample de banda telefònic, l’arribada del cable, l’extensió massiva del consum de videocàmeres i reproductors digitals de música facilita l’intercanvi de fitxers i converteix la xarxa en un espai plenament interactiu, on tothom participa intercanviant informació de manera cooperativa. Una cosa porta a l’altra, l’ús dels blocs es generalitza i apareixen noves formes de comunicació i expressió: espais com Youtube, on es pengen tota mena de vídeos; webs col·laboratives anomenades wiki, com la Viquipèdia, una autèntica enciclopèdia en línia feta pels mateixos usuaris; xarxes P2P d’intercanvi de música i pel·lícules que en poc temps enfonsen el resultat de discogràfiques i majors i posen en crisi –fins a arribar al tancament– les botigues tradicionals de venda de música i els videoclubs. I la darrera i més nova revolució: les xarxes socials, una comunitat d’usuaris que s’organitza per compartir experiències a partir de grups d’interessos (amics, antics alumnes, companys de feina...). Segons el Llibre blanc dels continguts digitals a Espanya 2008, entre juny de 2007 i juny de 2008 les xarxes socials
van créixer un 35%, passant a ser utilitzades pel 20% dels internautes, i més d’un 40% confessen que les coneixen.
Un visionari de 25 anys Mark Elliot Zuckerberg, nascut el 1984 als Estats Units, es converteix en el nou jove prodigi de la xarxa, darrere dels inventors de Youtube i Google. Seu és el mèrit d’haver transformat els llibres de graduació universitària (els facebooks, literalment traduïbles com ‘llibres de cares’) en una potent eina informàtica, el Facebook, que s’ha convertit en la xarxa social més important del món, amb més de 150 milions d’usuaris registrats. El funcionament de Facebook és extraordinàriament senzill. L’usuari es dóna d’alta gratuïtament i a partir d’aquí rastreja per la xarxa amics, familiars, coneguts o qui vulgui, demana fer-se amic de qualsevol d’ells i, si la persona l’accepta, té accés als amics del seu amic, cosa que genera una immensa agenda de contactes. Polítics, mitjans de comunicació, programes de ràdio tenen el seu propi espai a Facebook i rivalitzen per veure qui té més amics. D’altra banda, la capacitat d’expandir informació entre un gran nombre de persones a un cost zero l’ha convertit en l’espai de les mil i una reivindicacions, des de les estrictament polítiques fins a les més extravagants («Preparem una rebuda en català a la invasió extraterrestre 2012!», per exemple). Fins i tot, la xarxa serveix per fer homenatges pòstums, com el que un grup de catalans ha volgut retre a Pep Rubianes i a la qual ja hi ha adherides més de 39.000 persones sota el lema «Rubianes, no t’oblidarem mai». No tot són flors i violes a Facebook, però, fa algunes setmanes i per sorpresa, la companyia va intentar canviar les condicions de privacitat dels usuaris, reservant-se tots els drets sobre la informació penjada a la seva xarxa fins i tot quan el perfil hagués quedat inactiu. La reacció dels membres de la comunitat va ser
Els joves s’introdueix en a les xarxes socials per webs com Tuenti o Fotolog. / GAJATZ FOTOLIA
Del 27 de març al 2 d’abril del 2009 • PRESÈNCIA • 9
DOSSIER XARXES SOCIALS
tan ràpida i unànime, que a les poques hores el mateix Zuckerberg va haver de fe marxa enrere i mantenir les condicions primigènies. Amb tot, hi ha qui recela de l’ús que es pot fer de les dades que s’introdueixen a Facebook i de quines persones poden arribar a tenir-hi accés. La direcció de Facebook recomana que es facin servir les opcions de privacitat que restringeixen l’accés a determinats continguts, com el de les fotografies de menors. Facebook no és l’única empresa que ha patit una ciberrevolució. Els joves usuaris de Tuenti han convocat una vaga pel 15 d’abril per protestar perquè la companyia s’adjudica la propietat intel·lectual dels continguts dels usuaris i es reserva el dret d’inundar-los de publicitat. I com es fa una vaga a internet? Deixant tot un dia el lloc sense visites. Això és el que s’han proposat els usuaris del servei.
LinkedIn. Xarxa social en castellà dedicada a l’àmbit professional. www.linkedin.com
Xing. Plataforma de gestió de xarxes per a contactes professionals. www.XING.com
Orkut. Xarxa social promoguda per Google per fer amics. www.orkut.com
No hi ets, no existeixes Danah Boyd és una de les autoritats mundials en xarxes socials, especialment en allò que fa referència al món anglosaxó. En un estudi publicat per la universitat de Berkeley sobre la influència que les xarxes socials tenen sobre els joves, cita una frase demolidora que una noia de divuit anys va etzibar-li a la mare: «Si no ets al meu Myspace, no existeixes.» Myspace és una altra de les xarxes socials per excel·lència, molt utilitzada, sobretot, per músics. Boyd ha arribat a concloure que mentre que Facebook està més lligada als espais universitaris i, per tant, a una classe mitjana i mitjana alta, Myspace és l’espai de les classes treballadores. Ser present al Myspace o a Facebook obliga els seus usuaris a prendre una decisió sobre com es volen presentar a la comunitat, cosa que genera, explica Boyd, una certa contradicció entre els joves: «Se’ls presenta un dilema, són enrotllats o avorrits?», el fet que els perfils puguin estar oberts a amics però també a adults col·loca els joves
Ning. Espai que pretén competir en serveis amb Facebook i Myspace. www.ning.com
Alguns llocs més www.fotolog.com www.bloc.cat www.abuelosenred.net www.alianzo.com www.hi5.com www.yatv.com
10 • PRESÈNCIA • Del 27 de març al 2 d’abril del 2009
en aquesta incòmoda situació i els ocasiona alguns problemes. Boyd cita el cas d’una noia que va convidar el seu pare al Myspace. El pare es va escandalitzar quan la jove va contestar «cocaïna» a la pregunta d’un amic sobre quina mena de droga prendria. Era un de molts qüestionaris que circulen per les xarxes socials, però el pare no es va prendre la resposta com un simple joc. La filla va confessar que havia triat com a resposta aquella droga perquè li semblava que optar per drogues com l’àcid lisèrgic és de hippies. La seva resposta demostra que els joves donen molta importància a la imatge que projecten a la xarxa. El que les xarxes socials han canviat és el concepte de privacitat. Els joves tenen una vida molt més pública que els seus pares a conseqüència d’internet i de la influència dels xous d’impacte televisius. La tecnologia permet fer pública una conversa de cafè, cosa que molts adults consideren increïble, si més no als EUA.
Efectes col·laterals Segons un informe del West London Mental Health Truth, els adolescents nascuts a partir de 1990, que no saben què era el món sense internet i les xarxes socials, podrien tenir una idea distorsionada de la realitat o de si mateixos per culpa d’aquestes mateixes xarxes socials. José Luis Orihuela, però, no comparteix aquesta visió apocalíptica i defensa que «les tecnologies permeten conductes patològiques però aquestes conductes no són l’explicació de la naturalesa de la tecnologia, sinó que només indiquen les perversions del seu ús», i nega que els adolescents puguin perdre el món de vista. Els que no l’hi perden són els publicistes. L’any 2008, es calcula que Facebook va obtenir uns ingressos per publicitat de 250 milions de dòlars. Qui renuncia a una base de dades classificada per segments d’edat i per gustos?
Aquest és Mark Zuckerberg, el jove creador de la xarxa social més important del moment: Facebook. / EFE
Contra els vídeos violents Youtube és una de les xarxes socials de més èxit. Roger Martínez ha intervingut en dos estudis, un de la UOC i un altre finançat per la secretaria general de Joventut, que analitzen la relació dels joves amb el vídeo, internet i els mòbils. Els estudis tractaven la relació dels joves amb les noves tecnologies i com creen normes per regular què es pot gravar o no, què es pot penjar o no i què es pot mirar o no al Youtube. Un dels estudis analitzava, en concret, les actituds violentes relacionades amb les gravacions. Segons Martínez, majoritàriament els joves –entre 14 i 17 anys– no volen mirar vídeos de violència o burles, ni ser-ne partícips. Això ha fet que a l’hora de gravar hi hagi una negociació explícita sobre què es grava o es deixa gravar i quin ús se’n fa després. Contràriament al que es pot pensar, els estudis fets conclouen que als joves no els agrada la di-
Joves fent parkour al Youtube.
fusió massiva dels vídeos on surten. La situació, paradoxalment, és diferent pel que fa a fotografies. Pràcticament tots els joves objecte dels estudis tenien el seu perfil creat a la xarxa Fotolog, on es recullen fotografies dels usuaris. Els joves preferien les imatges perquè són més controlables. L’estudi sobre la violència constatava que a totes les escoles hi havia hagut incidents amb gravacions de situacions de burla o violència, cosa que havia portat a actuar els mestres. Això ha ajudat a establir normes sobre què es pot o no penjar a la xarxa.
Del 27 de març al 2 d’abril del 2009 • PRESÈNCIA • 11
DOSSIER XARXES SOCIALS
JOSÉ LUIS ORIHUELA. Professor de comunicació de la Universitat de Navarra
«Les xarxes socials ens estan canviant la vida» Aquest mestre universitari i autor del bloc ecuaderno.com és considerat un dels màxims experts espanyols i llatinoamericans sobre les xarxes socials a internet La societat interactiva ANDREU MAS
D
efineixi xarxa social. – «Una xarxa social en línia és una aplicació que permet projectar una xarxa social del món físic en l’ambient virtual, ja sigui d’amics de la universitat, de l’escola, companys de qualsevol activitat... D’altra banda, permet estendre el potencial d’amistats, identificar nous contactes. Podem arribar directament al que s’anomenen vincles dèbils, o sigui, a allò que en el món físic són els amics dels nostres amics.» – S’elimina l’intermediari. – «No del tot. Qui es posa en contacte ha de ser admès per una altra persona de la xarxa social, que li dóna permís perquè pugui accedir als seus amics.» – En què es diferencia Facebook d’un diari que tingui una comunitat de blocaires o un espai de xat? – «Facebook és un agregador de gran quantitat de serveis i aplicacions que els usuaris abans feien servir independentment: d’una banda el xat, de l’altra la missatgeria instantània... Ara tot queda concentrat. És molt més complex que una eina de xat.» – A partir de quantes persones tenim una xarxa social? – «Quan naixem, la nostra primera xarxa social és la família. Després vindrà l’escola, el món laboral... Quan projectem aquest horitzó en una aplicació en línia, el mínim necessari és una persona i el màxim depèn de la capacitat per gestionar la informació. Una mitjana raonable
La gran diferència entre el web primigeni i la versió 2.0 està en la interactivitat. A l’estadi anomenat 1.0 els internautes eren, pràcticament, mers receptors de continguts posats en xarxa per una persona (l’administrador de webs) o un equip de persones. En l’actualitat, l’anomenat programari social ha fet que tothom pugui actuar sobre els continguts del web, ampliant-los ad infinitum.
Web 1.0 Administrador de webs TEXT
IMATGES
web VÍDEO
ÀUDIO
Internautes col·laboradors
Web 2.0
Administrador de webs
Internautes col·laboradors
Xarxa social
Navegador TEXTE
IMATGES
ÀUDIO
VÍDEO
MAPES
XAT
VOTACIONS
WIKIMÈDIA
Navegador web
RSS
web
Continguts actualitzats freqüentment
ETC. ETIQUETES
Telèfon mòbil
Revolució 2.0 Orihuela explica que els blocs, apareguts ara fa dotze anys, van ser la punta de llança de la gran revolució del que anomenem web 2.0 o web social. Va ser la primera eina que va permetre que la gent corrent publiqués sense filtres i d’una manera tecnològicament amigable. La cultura de compartir informació, d’establir diàleg, de fer servir eines transparents és el que després s’ha projectat com una ona expansiva per tot el web i s’ha aplicat a la gestió de relacions, enllaços, fotos...
12 • PRESÈNCIA • Del 27 de març al 2 d’abril del 2009
està a l’entorn de 150 contactes.» – A què atribueix l’explosió del Facebook? – «Facebook i Tuenti, les dues grans referències en el mercat espanyol, han resolt un problema de comunicació del món físic. El Facebook neix d’una projecció virtual del llibre de fotos d’una promoció universitària. En un llibre és impossible trobar gent en funció d’aspectes específics del perfil de cadascú. Si el llibre el convertim en una base de dades, és molt fàcil trobar persones que comparteixin aficions i fer-ho arribar als amics dels seus amics; això ho fan possible aquestes xarxes virtuals.» – El web 2.0 produirà un canvi social? – «El més important dels canvis tecnològics són els canvis culturals que produeixen quan la gent s’apropia aquesta tecnologia. Això va passar recentment amb la telefonia mòbil. El mòbil ha modificat la nostra identitat, la nostra presència en el món físic. El mateix passa amb el web. Les xarxes socials ens estan canviant la vida. Afecta l’educació, la manera que la gent adquireix i transmet la informació, com la gent es relaciona, com es fan negocis i com es fa política.» – Per què una persona s’incorpora a una xarxa en línia? – «Publicar i compartir continguts en línia permet canalitzar un desig natural d’expressió, de pertànyer a una comunitat, un desig natural que els altres ens reconeguin els mèrits.»
– Estem preparats per gestionar-nos la identitat digital? – «Tota innovació tecnològica ha generat al llarg de la història immigrants i nadius. Els primers són els que han nascut abans que la tecnologia s’implanti i han de fer l’esforç per adaptar-se a la nova realitat, i els nadius són els que han nascut amb aquesta tecnologia formant part de la seva vida. Hi ha una bretxa entre els que han nascut abans o després d’un canvi tecnològic. Els immigrants tecnològics han de fer un esforç per adaptar-se a la nova cultura: n’hi ha que s’hi resisteixen i generen un discurs apocalíptic sobre la tecnologia, però també n’hi ha que són els que s’adapten més ràpidament a la nova realitat.» – Aquesta situació produeix una fractura digital, entre els que poden accedir a aquesta tecnologia i els que no.
ment que abans no existia. El mateix passa a l’escola. Les que no tenien una biblioteca han trobat a la Viquipèdia o als llibres digitals una realitat que els ha transformat radicalment.» – Facebook ha banalitzat el concepte d’amistat? – «No l’ha banalitzat, és que el concepte d’amic a internet és diferent del que fem servir en el món físic. En un context digital, un amic és algú que ha acceptat compartir continguts, identitat i perfil amb tu; no vol dir que et conegui, t’hagi conegut o t’hagi de conèixer mai de la vida, ni s’interessa realment per les teves coses. És només una persona que ha arribat a un consens amb una altra per compartir informació.» – Hem de tenir precaució quan entrem dades personals a les xarxes socials? – «Hem de tenir prevencions de seguretat i privacitat quan
«Facebook no ha banalitzat el concepte d’amistat» «Hem de ser cauts quan publiquem dades a internet» – «També és una conseqüència de qualsevol innovació tecnològica. Tota tecnologia provoca zones d’ombra sobre tots aquells que no en poden gaudir. Això ho ha generat l’energia elèctrica, l’aigua corrent.... L’abisme més difícil de superar en relació amb internet com a tecnologia no és només l’accés a la infraestructura tècnica, el problema més complex és el de la barrera cultural.» – L’ús de les xarxes socials és idèntic arreu? – «Els països on els recursos a l’accés físic de la informació són més limitats s’han apropiat més ràpidament les tecnologies de la informació. Un país on hi ha dificultats per accedir a enciclopèdies, llibres... ha trobat una finestra en aquesta producció cultural, informativa i d’entreteni-
fem públiques dades en qualsevol tipus de mitjà o plataforma. Cal tenir en compte que un cop hem introduït dades en una xarxa social, per més que les retirem, és força improbable que deixin de circular-hi, perquè tot el material digital es pot copiar i reproduir ràpidament i fàcilment.» – Aquest és un pastís molt llaminer per a la publicitat. – «Efectivament. La nostra activitat en una xarxa social deixa una petjada que té un valor espectacular en termes de màrqueting, que porta a la publicitat personalitzada. Això, Google ho ha sabut fer molt bé amb els seus anuncis. Tenen una gran quantitat de dades sobre les preferències dels usuaris. A les xarxes socials s’intenta que les dades no surtin de la xarxa, però tot i això es fa servir un tipus de publicitat
Orihuela explica que els països amb més problemes per accedir al coneixement assimilen més ràpidament les noves tecnologies.
que està en relació amb la configuració del nostre perfil d’usuari.» – La tecnologia canvia de pressa. Quin futur ens espera? – «L’usuari voldrà reconduir en un únic canal totes les activitats de comunicació i de compartir continguts. L’altre futur està en la mobilitat. Evolucionarem cap a dispositius que accedeixen a internet mitjançant els telèfons mòbils. I, finalment, no seria absurd pensar en una fusió dels conceptes associats a Facebook i a Second Life, una xarxa social en què la informació i les
relacions no estiguessin representades per fotos, vídeos o textos, sinó que aquests objectes estiguessin més a prop de la forma que tenen en el món físic. Second Life es va estancar perquè no hi havia un propòsit associat a la tecnologia, però té un sistema de representació molt més atractiu que no el bidimensional del web. Si podem imaginar una fusió entre les capacitats de representació en 3D, mitjançant avatars, en un món tridimensional, amb les possibilitats de comunicació de les xarxes socials, tindrem el futur.»
Del 27 de març al 2 d’abril del 2009 • PRESÈNCIA • 13
ENTREVISTA JOSEP VIGO. Catedràtic emèrit de biologia vegetal de la Universitat de Barcelona
L’experiència del botànic Josep Vigo ha combinat ciència, docència i divulgació. Ara s’acaba de reeditar una de les seves obres de referència sobre la flora i la vegetació dels Pirineus De la geologia a la biologia IRENE CASELLAS
V
ostè sempre s’ha definit com a botànic de camp. –«Sí, i sovint he dit que si les plantes existissin solament als jardins i a les col·leccions d’herbari, no m’hi hauria pas dedicat. M’he centrat sobretot en Catalunya i en els Països Catalans, però he treballat un xic en altres territoris: els Pirineus aragonesos, Múrcia, les muntanyes del Jura, l’illa de Cefalònia… i he visitat altres terres més llunyanes, com ara Islàndia, Creta, la sabana africana… que, pel simple fet de recórrer-les, m’han ofert visions d’altres menes de paisatges.» –Deu haver vist canviar molt el territori... –«Com tothom, sobretot els que som vells [riu]. És veritat que tot ha canviat. Els voltants de Barcelona, per exemple, han canviat moltíssim. A la platja de Castelldefels hi havia uns camps de dunes preciosos on anàvem amb els alumnes i que van desaparèixer d’avui per demà perquè hi van fer una urbanització. Ho recordo com un gran desastre.» –Com ha anat la reedició del llibre? –«La primera edició va tenir força d’èxit. Va sortir l’octubre del 1976 i al cap de sis mesos ja se n’havien venut més de dos mil exem-
Josep Vigo i Bonada (Ribes de Freser, 1937), casat i amb quatre fills, La seva afició per la natura havia estat fomentada per les excursions que feia sovint amb el seu pare. «I el que em cridava més l’atenció era, d’una banda, el relleu i les roques, i de l’altra, la vegetació i les plantes.» Es va matricular a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona i va fer-hi un primer curs que era comú per a totes les branques científiques. «Al final em vaig desdir de fer geologia, entre altres coses perquè vaig treure mala nota d’aquesta assignatura i això em va desanimar, i en canvi, la biologia em va anar molt millor.» Un cop a l’especialitat de biologia, va tenir dos professors de botànica, Oriol de Bolós i Josep Vives, que el van animar a treballar en aquest camp. De la seva activitat científica destaquen els estudis sobre la flora i la vegetació de la part oriental de la península Ibèrica, especialment dels Pirineus. Entre altres treballs, ha impulsat un projecte de banc de dades de la flora dels Països Catalans i és el president de la secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans. També és soci d’honor de la Institució Catalana d’Història Natural.
14 • PRESÈNCIA • Del 27 de març al 2 d’abril del 2009
plars. Però, els set mil que s’havien tirat no es van exhaurir fins a l’any 1992. Jo vaig demanar-ne la reedició diverses vegades als editors, que eren el Centre Excursionista de Catalunya i l’editorial Montblanc-Martín, fins i tot una vegada amb la proposta de fer-ne una versió francesa, en la qual s’havia compromès una professora de Perpinyà, però no s’hi van atrevir. Fa poc anys, però, en Manuel Castellet, un matemàtic membre de l’Institut d’Estudis Catalans i gestor del patrimoni cultural del Centre Excursionista, va proposar de fer-ne una edició facsímil. A mi aquesta idea no m’agradava gaire, perquè havent passat més de trenta anys, l’obra s’havia de posar al dia. Amb la idea de facilitar la nova edició, es va decidir de conservar la maqueta primitiva, que estava prou bé, i jo em vaig comprometre a fer una revisió del text. Si l’hagués hagut de tornar a fer de cap i de nou potser hauria canviat més coses, però em vaig adaptar a allò que ja hi havia, de manera que el resultat fos prou acceptable.» –Però ha quedat prou bé! –«Que ha quedat bé, sí, però que sigui poc o molt útil... Bé, suposo que sí.» –És molt humil, vostè. –«Potser sí, més aviat em tiro sempre terra a sobre. La gent que
em coneix ja sap que, si dic que una cosa està força bé, és que deu ser perfecta [riu]. Sóc dels que creuen que tot es pot millorar. Però bé, tornant al llibre, ens vam trobar també amb el problema de les fotografies; de les originals, algunes s’havien perdut i altres no estaven prou bé per poder-les reproduir... Vam fer la llista de les que es podien conservar i de les que faltaven i vam demanar-ne de noves a través del Centre Excursionista i del departament de Biologia Vegetal, on jo encara faig alguna cosa. Ara es fan moltes fotos digitals, i entre les diapositives i les digitals hi havia moltes persones que disposaven de bones col·leccions. Només vam haver de fer-ne expressament dues o tres. El problema no era pas trobar-ne, sinó més aviat seleccionar-ne.» –També deu haver vist canviar molt la tecnologia, sobretot a l’hora de fer fotografies de plantes... –«I tant, ara les fotos es poden retallar, aclarir, ajustar-ne el color… De tota manera, de les il·lustracions incloses en el llibre, cal destacar-ne els dibuixos, fets originalment per Eugeni Sierra, un dibuixant doblat de botànic. Són excel·lents i en aquesta segona edició han estat molt ben reproduïts,
Tot i que ja està jubilat, Josep Vigo continua mantenint el contacte amb el món de la universitat. / ANDREU PUIG
Del 27 de març al 2 d’abril del 2009 • PRESÈNCIA • 15
ENTREVISTA JOSEP VIGO
JV molt ben perfilats.» –És difícil retratar plantes? –«Per al qui en sap, no. Com a mínim s’estan quietes [riu]. El problema de les fotos de plantes és que, en l’aspecte botànic, no sempre es veu allò que s’hauria de veure. Una foto d’una flor pot ser molt maca, però no sempre és útil botànicament, perquè la flor és només una part de la planta. Jo prefereixo la fotografia d’una planta sencera, que en reflecteixi l’aire general i que deixi veure l’ambient en què es troba, fins i tot si el fons queda poc o molt desenfocat.» –A Catalunya tenim molta biodiversitat, la gent n’és prou conscient? –«Hi ha molta gent que ho té assumit, i hi insisteixen les organitzacions dedicades a la natura, les institucions científiques, els organismes oficials, els biòlegs, els ecologistes... La gent en té consciència, sobretot els que volten una
«El nostre país és ple de racons que mai t’acabaries, i això, és clar, va a favor del fet que hi hagi molt ambients diferents i molta biodiversitat»
mica i saben que en un dia poden sortir de la platja i plantar-se en algun cim dels Pirineus o arribar-se a les planes seques de terra ferma... Molta gent sap que el nostre país està ple de raconets que mai t’acabaries, i això, és clar, va a favor del fet que hi hagi molt ambients diferents i molta biodiversitat.» –Però molta gent va de viatge a països de fora, sense ser conscients dels valors d’aquí. –«Sí, això passa molt, tant en relació amb la natura com amb el patrimoni artístic. Els catalans tenim tendència a considerar que tot allò que és nostre no val res, ens agrada flagel·lar-nos. Per sort, hi ha coses nostres que ja són apreciades, com ara l’art modernista, el romànic, els vins, la cuina… Pel que fa als valors naturals, també la gent s’ha anat conscienciant, començant, és clar, pels ecologistes; i pels excursionistes, tradicionalment defensors de la natura. L’ex-
cursionisme ha estat molt important en la defensa del territori, tot i que després ha anat derivant cap a l’esport per l’esport, però això també és un signe dels temps.» –Hi ha prou protecció? –«Ara hi ha reglamentacions i normatives que defensen el patrimoni natural. El Departament de Medi Ambient ha fet un esforç per ordenar el territori en l’aspecte naturalista; hi ha parcs naturals, àrees protegides, espais d’interès que com a mínim consten sobre el paper, malgrat que després no sempre siguin protegits de fet o gestionats amb prou cura. S’haurien de fer tasques de seguiment continuades, que no sempre es fan. També s’ha delimitat la Xarxa Natura 2000, que comprèn una sèrie d’espais que cal conservar, establerta en funció d’un catàleg d’hàbitats definits per la Unió Europea i en el qual jo també vaig intervenir. És clar que les accions en
117016-957745G
16 • PRESÈNCIA • Del 27 de març al 2 d’abril del 2009
JV les parts en litigi. L’administració hauria de fer una cosa semblant. Ja se suposa que les entitats que elaboren informes són honestes, però sempre pot haver-hi excepcions (i de fet, algun cop n’hi ha).» –Al llibre diu que les coses s’estimen si es coneixen. –«Això ve perquè sovint m’han dit que jo, que vaig darrere les plantes, les identifico, n’estudio la morfologia, analitzo on viuen, faig llistes i inventaris…, no dec gaudir de la natura perquè estic enderiat per altres coses. I jo contesto que si en sé més, encara en gaudeixo més... Com a anècdota diré que, en la primera edició, aquella frase especificava ‘totes les coses d’aquest món…’; ara, fent massa cas d’algunes veus crítiques, l’he escurçada, perquè no s’interpreti que insinuo alguna cosa d’un altre món [riu]. I no n’hauria d’haver fet cas, perquè aquella fórmula és prou tradicional i ben poc connotada si no s’agafa al peu de la lletra.» –Hi parem prou atenció, en les plantes? No és més fàcil interessar-se per la natura observant animals? –«En el cas dels nens, per introduir-los en el coneixement de la natura, els animals ho posen molt més fàcil. Es mouen, mengen, els podem tocar, s’assemblen a nosaltres... Les plantes no semblen tan seductores, però també les en podem fer ser. D’altra banda, en els darrers temps l’ensenyament de les ciències naturals ha derivat
«Els catalans tenim la tendència a considerar que tot allò que és nostre no val res. Tenim tendència a flagel·lar-nos» «El coneixement directe de la natura és un aspecte de l’ensenyament de la biologia que no s’hauria d’oblidar»
progressivament cap als temes de biologia bàsica. Està bé que els alumnes sàpiguen coses sobre la biologia molecular, les clonacions, l’enginyeria genètica… però tot això existeix perquè hi ha animals i plantes que formen part del món, i que els tenim propers i els hauríem de conèixer. Sé de molts professors d’institut, de dins i fora de Barcelona, que sabien motivar els alumnes en el coneixement directe de la natura. Aquest és un aspecte de l’ensenyament de la biologia que no s’hauria d’oblidar.» –Per això vostè lamenta la manca de vocació naturalista d’estudiants de biologia. –«Sí, a tenor del que es valora més en la societat, molts alumnes es decanten inicialment per la biologia bàsica. Fa quaranta anys hi havia molts més estudiants motivats per l’estudi del món natural i que en sabien més coses. Jo he vist com aquest coneixement anava disminuint amb el temps, fins i tot entre els estudiants provinents de fora de les grans ciutats. Abans la gent vivia més en contacte amb la natura i tenia més necessitat de conèixer les plantes del seu entorn. Ara aquesta saviesa popular sobre el món natural es va perdent, ens tornem tots més urbanites. Els alumnes, quan arriben al segon ensenyament o a la universitat, saben moltes altres coses, per exemple sobre informàtica, i que quedi clar que això també és molt important, però no s’ha d’oblidar
869536-957988G
defensa del patrimoni natural s’han de conjuminar amb els interessos dels ajuntaments, els particulars, els propietaris..., una tasca sovint força complicada.» –Com ha canviat la percepció de la natura? –«Com a mínim ara es parla de biodiversitat i dels valors naturals, que quaranta anys enrere ningú en deia res. I si algú ho plantejava, s’exclamaven ‘què diuen aquests bojos’. Des d’administracions anteriors, algun professional que defensava el territori el titllaven d’ecologista i havia de fer valdre la seva condició de científic expert o de professor universitari. La paraula ecologista no és pas pejorativa, però abans hi havia qui considerava els ecologistes una mica sonats. De fet, però, molt sovint els ‘sonats’ que diuen i proposen coses noves acaben tenint raó; ho he comprovat moltes vegades. Avui dia, la societat i l’administració estan més sensibilitzades, i saben de què es parla, hi estiguin molt d’acord o no tant. La gent acaba assumint la defensa de la natura com un valor indefugible. Actualment, quan es fa un projecte que pot afectar el medi natural, les mateixes empreses estan obligades a fer informes d’impacte. Jo no trobo gaire bé que siguin els mateixos implicats en el projecte els qui facin o encarreguin l’informe. En conflictes civils, són els jutges els qui encomanen les valoracions o els dictàmens a persones independents, tot i que els paguin
The price for a one-year subscription is 36 euros, including VAT. You will start receiving the magazine a month after you have subscribed. Normal home delivery is possible in all cities and towns where ther is a dayly newspaper. Otherwise will be sent by post. Subscriptions in areas of Spain outside Catalonia have the same cost, and delivery will be made by normal post. For subscriptions outside Spain, sen an email message to: subscriptions@cataloniatoday.cat
Del 27 de març al 2 d’abril del 2009 • PRESÈNCIA • 17
ENTREVISTA JOSEP VIGO
JV
Un títol de referència
que la natura continua essent un objecte d’estudi prioritari. És clar que un home prehistòric havia de conèixer la natura per sobreviure, Esgotat des de finals dels i que ara es pot sobreviure anant anys vuitanta, els exemde discoteca en discoteca, però…» plars del llibre L’alta mun–Quins són els principals tanya catalana. Flora i veproblemes dels Pirineus amb getació s’havien convertit vista al futur? en un veritable tresor, no –«Hi hauria d’haver un bon pla només per a excursionisde gestió del territori; a totes les cotes, sinó també per a marques pirinenques caldria deciqualsevol altra persona indir ben bé què s’hi pot fer i què no teressada en la botànica i s’hi pot fer. Una mica ja hi és, i ara en la naturalesa en geneja no es fan aquelles urbanitzacions salvatges que han desfigurat la costa. Però encara hi ha la pressió de les estacions d’esquí que volen ampliar les pistes i urbanitzar l’espai, i la del turisme mal entès. L’home explota el territori cada vegada més intensament i això s’hauria de fer d’una manera més racional, mirant de preservar allò que sigui més interessant. De tota manera, tal com deia Margalef, protegir la natura és protegir l’home, són les dues cares de la mateixa moneda. Si som assenyats i sabem explotar el territori Josep Vigo, amb el llibre reeditat. / IEC. d’una manera correcta, sostenible, com ara se sol ral. Ara, 33 anys després dir, i preservem allò que s’ha de del’edició original i despreservar, hi sortirem guanyant. prés de diversos intents Perquè teòricament es pot explofrustrats, es torna a reeditar el territori traient-ne guanys i tar gràcies al Centre Exsense fer-lo malbé. D’altra banda, cursionista de Catalunya i hi ha aspectes no materials que l’Institut d’Estudis Catatambé són interessants: l’home lans. S’han conservat els necessita el contacte amb la natudibuixos originals d’Eugera, caminar per les muntanyes, ni Sierra –«de notable preentrar dins d’un bosc, trobar-se en cisió científica i perfecció espais a penes alterats... tot això va formal», segons Vigo– i es a favor de la nostra salut física i psímantenen les fotos que es quica. No som independents de la van fer amb el sistema de natura, som una part de la natura i diapositives Kodachrome, hem de mirar de posar-nos-hi ja que la seva conservació d’acord i establir un equilibri que era perfecta, mentre que sigui bo per tots dos costats. Els la resta s’han actualitzat. equilibris sempre són difícils, tot i Josep Vigo també ha revique les noves normatives amsat i posat al dia el text, bientals hi ajuden força. Si aquesperò mantenint l’estil plates normatives haguessin existit ner i entenedor, i el rigor anys enrere, ens hauríem estalviat científic. moltes de les barbaritats que s’han fet als espais costaners.» 18 • PRESÈNCIA • Del 27 de març al 2 d’abril del 2009
–Hem d’aprendre del passat? –«L’any 1976 ja ho deia jo (i molta altra gent): ‘que a muntanya no passi com a la costa’, però en alguns llocs ja ha començat a passar. Hauríem de saber extreure conclusions dels nostres errors.» –I el canvi climàtic pot ser negatiu? –«Tothom és conscient que estem immersos en un canvi climàtic, o més ben dit, en un canvi global, que inclou una modificació del clima, en part induïda o afavorida per l’home, i un altre model d’explotació del territori, de necessitats energètiques… A l’alta muntanya, per exemple, l’abandonament de l’agricultura i la disminució de la ramaderia han menat a una extensió dels boscos no gaire favorable per a la biodiversitat...» –Esperi, no és bo que hi hagi boscos? –«Si tot el país fos cobert de boscos, les plantes que viuen a les clarianes i als prats on serien? A l’alta muntanya ja hi ha, de natural, pastures extenses, però a la muntanya mitjana, no tant. A molts llocs dels Pirineus, les fotos preses a començaments del segle XX ensenyen que les muntanyes eren molt més pelades que ara; la gent necessitava llenya per a fer foc, hi havia més bestiar, molts camps de conreu… Després, els espais abandonats s’han cobert de boscos secundaris o de matollars. El canvi de clima ha provocat també alguna mudança en la vegetació, però no hi ha gaires estadístiques fiables. Amb les dades que tinc, per exemple, de l’any 1968 he comprovat que s’ha avançat la floració d’algunes plantes. Sembla també que algunes pastures són menys ufanoses i n’ha variat la composició, que les àrees humides s’han reduït..., bé que en això darrer també hi ha influït l’increment d’ús de l’aigua per part de l’home. De totes maneres, caldria fer estudis estadístics curosos. Són percepcions meves, no realitats ben
contrastades. D’altra banda, el clima sempre varia, no és mai estable. Han passat moltes coses des que la flora dels Pirineus s’hi va instal·lar. Per exemple, al voltant de l’any 1000, la temperatura hi era molt més elevada que ara, més càlida del que diuen que ho serà a final de segle. En aquella època es cultivaven vinyes als Pirineus. Més tard va haver-hi una etapa molt freda, una mena de petita edat del glaç, als segles XVI i XVII. Fins i tot n’hi ha testimonis escrits. Les plantes i la vegetació, s’hauran d’adaptar als canvis climàtics. Unes poden fer-se més rares, altres es poden estendre..., n’hi haurà que potser s’extingiran. Que l’home afavoreix el canvi climàtic? Segur que sí. Que aquests canvis són exageradament ràpids i dràstics? Sí. Tan ràpids com perquè moltes plantes desapareguin? Pot ser. Però el problema el té sobretot l’home. Com ens adaptarem? Si puja el nivell del mar, si les vinyes s’assequen, si se’ns cremen els boscos mediterranis, si es desertitza una part del país... com ho farem? Hem d’estar preparats, hem de preveure què passarà i com ho podem afrontar. Però no és segur que no ho puguem superar. També s’ha dit que ens arribaran malalties que poden causar grans desastres, i en canvi els experts creuen que tenim prou coneixements i prou experiència per a fer-hi front.» –Sempre ha defensat un ús correcte del català científic. –«Sí, però he insistit més en les formes d’expressió que en la terminologia, en la qual cada cop hi ha més entitats i persones que hi treballen. El català científic té tendència a copiar les expressions del castellà o de l’anglès. El castellà científic encara és una mica hereu del barroquisme del Segle d’Or, i no l’hauríem de copiar, tant més que els literats castellans ja fa temps que el van abandonar. En el llenguatge científic és molt important la claredat, i sovint la brevetat; de manera que hi hauríem d’aplicar allò que la gent en diu parlar clar i català.»
OPINIÓ COR AGRE CARLES RIBERA cribera@presencia.cat
Supermercats d’etiqueta
E
l somni de molts catalans, molts però menys dels que caldrien perquè deixés de ser un somni, seria poder guaitar els prestatges i obrir els armaris de la cuina, del bany, de l’habitació de rentar, i veure que tots els productes, des dels cereals de l’esmorzar o l’arròs i la pasta fins al detergent i el suavitzant, passant pel xampú o el tub de la pasta dentífrica, fossin correctament etiquetats en català. La realitat, en canvi, és una altra de ben diferent, gràcies a la inoperància de la nostra administració, la falta de sensibilitat de productors i empreses de distribució i, naturalment, la rendició i renúncia generalitzada dels consumidors. No està tot perdut, però. Fa uns mesos vaig descobrir un supermercat on la gran majoria dels productes vénen etiquetats en català de cap a peus, siguin llaunes de conserva, paquets de cartró, envasos de vidre o altres tipus de recipients amb continguts diversos del sector de l’alimentació i altres productes de la llar. Extraordinari. Un miratge, gairebé. Repassant l’última llista de la compra constato que un vuitanta per cent dels articles que hi vaig comprar tenen l’etiqueta en català. Curiosament, són
tots són de l’anomenada marca blanca d’aquesta cadena d’alimentació. Alguns dels articles, fins i tot, han estat fabricats en zones de l’Estat espanyol on no es parla català. Més curiosament, encara, la majoria dels productes del 20 per cent restant de la meva cistella de la compra, els que no he
Fa uns mesos vaig descobrir un súper amb la majoria de productes etiquetats en català tingut més remei que comprar etiquetats en castellà, són d’empreses catalanes de soca-rel o radicades al nostre país. Haig de reconèixer que si vaig a aquest supermercat no és pas perquè el tingui més a prop de casa ni perquè els preus siguin més barats. Hi vaig perquè puc omplir el carro de la compra majoritàriament amb productes en el meu idioma. És un criteri com qualsevol altre i probablement aquesta dèria m’obliga a gratar-me una mica més la butxaca, tot i que tampoc cal exagerar.
La satisfacció no la fan només els diners. Els diners, en aquest cas, em permeten la satisfacció de poder prioritzar altres criteris. Un petit luxe? Un caprici? Un acte de militància? Una excentricitat? Podeu triar vosaltres. Per a mi és un acte de normalització que contribueix a la meva felicitat. El supermercat on vaig es diu Bonpreu. Ara em respondreu, noi, et podies haver estalviat escriure’n el nom per no convertir aquest article en un acte de propaganda encoberta. Ben al contrari, els faig un flac favor, als senyors de Bonpreu. Només faltaria que, per una d’aquelles circumstàncies imponderables que de vegades passen al món, aquest article fos llegit per un nombre important de persones, i que, per un altre cúmul de coincidències absolutament alienes a la meva voluntat, aquesta humil peroració empenyés tothom, com per obra i gràcia d’una revelació sobtada, cap als establiments d’aquesta cadena a gastar-se els calerons. La competència arribaria a la conclusió que per captar clients cal d’etiquetar en català, els senyors de can Bonpreu es quedarien amb un pam de nas i fins aquí arriba aquesta història perquè ja està entrant en el terreny de la ciència-ficció.
CARTA DES DE SANT QUIRZE DEL VALLÈS
CARTA DES DE PALMA
JOAN RUEDA jrueda@elpunt.cat
JOAN RIERA jriera@dbalears.cat
Una fita històrica a Sant Quirze
Nova tempesta a les Balears
E
M
ncara avui, alguns no s’expliquen per què es col·lapsen cada dia els accessos viaris a Barcelona. És cert que hi ha una cultura del vehicle privat o que alguns són tan còmodes que duen el nen al col·le amb cotxe tot i tenir-lo a cent metres de casa. Però no és menys cert que el sistema de transport públic cap a la segona corona és, simplement, un desastre si no vius en una de les capitals. I tot i així... Un exemple més: els veïns d’un barri que comparteixen Sant Quirze i Terrassa, les Fonts, tenen, des d’aquesta setmana, transport públic per anar fins al nucli urbà del primer. En plena àrea metropolitana havien d’agafar el cotxe per anar a fer una gestió a l’ajuntament...
FILÒSOF DE BUTXACA ANDREU MAS
iquel Nadal, conseller de Turisme i president d’Unió Mallorquina, ha estat imputat de tres delictes en l’operació urbanística de Can Domenge, denunciada per Núñez i Navarro. Es tracta de la venda de sòl públic del Consell de Mallorca quan Nadal n’era el vicepresident, per construir-hi pisos. L’adjudicatari pagà la meitat del que oferia el promotor català. Nadal ha anunciat que no dimitirà. Sense UM, l’esquerra es queda en minoria al Parlament. El president Antich ja ha dit que no avançarà les eleccions. Madrid tampoc no vol comicis. Però PP i UM ja els demanen. S’acosten mesos de trasbalsaments a la política balear si Nadal no dimiteix. Però, de moment, té el suport de bona part del seu partit.
amas@presencia.cat
«Abans de donar al poble capellans, soldats o mestres, caldria saber si no s’estan morint de gana.» Leon Tolstoi
4.000
soldats més són els que fan falta a l’Afganistan per garantir que les eleccions de l’agost vinent es poden fer amb normalitat. Actualment ja hi ha desplegats en aquell país 70.000 soldats, als quals se n’afegiran aquest any 17.000 més de nord-americans. L’Afganistan ja va ser la pedra a la sabata de la Unió Soviètica i ara és la dels americans. Més tropes no arreglaran gaire res.
Del 27 de març al 2 d’abril del 2009 • PRESÈNCIA • 19
OPINIÓ
UN NOM, UN MÓN XEVI PLANAS xplanas@presencia.cat
Ponç Feliu Llansa
J
osep Palau i Fabre era una persona mehi els estius. «A Grifeu he trobat les conditiculosa i sistemàtica. Li agradava aprocions necessàries per poder-hi desenvolufitar el temps i tenia molt clar quina par el meu treball interior», explicava. Accent Editorial acaba de publicar L’hosforma de vida li anava millor per rendibital de l’estrella. Converses amb Josep Palau i litzar la seva energia. S’aixecava cada matí a dos quarts de set i procurava treure el màFabre, que permet descobrir alguns aspectes xim partit de la llum del dia. S’alimentava poc coneguts fins ara de la vida d’un dels més sorprenents escriptors catalans del secuinant tan poc com era possible i estalviant-se maldecaps. Cada dia dinava el magle XX. L’autor d’aquest llibre és Ponç Feliu teix: arròs amb un bistec i una mica de formatge. Cada dia sopava el mateix: arròs amb un ou ferrat o un frankfurt o un tall de pernil, i una mica de fruita. «Per sort, no em canso mai de menjar arròs», assegurava. Escriure era per a ell una prioritat i va organitzar-se per dedicar-s’hi de ple. «He estat, sóc i seré sempre independent, fins a l’autarquia», afirmava. L’abril del 1962 es va instal·lar a L’Alba, una casa que tenia a Grifeu, al nord de la Costa Brava, i fins al 1975 gairebé no se’n va moure, concentrat en el projecte de crear la seva obra literària, en un aïllament gairebé eremític. A partir del 1975 només va passarPonç Feliu Llansa. / JOAN SABATER
Llansa (Sant Mori, 1945), amic d’adolescència de Lluís Llach i nét de Narcís Llansa, l’avi Siset, el barber republicà que va inspirar L’estaca al cantant de Verges. Feliu, que ha estat magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, era veí de Palau a Grifeu als estius. Ara recull en aquest volum les anotacions que va anar prenent de les trobades que van tenir el 1996, pocs mesos abans que l’especialista en Picasso complís vuitanta anys. «Aquestes albades prodigioses són un perill. Quan encara feia poesia, m’havia de tancar dins de casa amb les persianes abaixades. Si bades, et paisatge et devora», comenta Palau a Feliu en una conversa sobre el primer sol que veu cada matí a Grifeu. Animal que es busca en una vida frugal, Palau es mostra en aquest llibre com el poeta alquimista i visionari que era: «Per allisar la vida, cal passar moltes vegades la planxa i sempre en queda algun séc, imperceptible per a molta gent, però no per al poeta.»
L’ENTRELLAT JOSEP CAMPRUBÍ jcamprubi@presencia.cat
Economia recreativa
U
n aspecte curiós de la crisi és la desorientació que s’aprecia en aquells que teòricament més haurien de saber on s’ha d’anar. Vegeu, per exemple, les grans automobilístiques, el súmmum de l’empresa capitalista madura, adaptada des de fa un segle a proporcionar aquest signe de poder econòmic i èxit social en què s’han volgut convertir els automòbils. Ara resulta que aquestes grans companyies multinacionals, símbols de potència econòmica, abanderades dels
FILÒSOF DE BUTXACA ANDREU MAS
avenços tecnològics, expertes en el terreny del màrqueting, mestres de la publicitat, pioneres del disseny i especialistes a fer diners a carretades, al primer embat de la crisi fan cua a l’administració pública per pidolar ajudes astronòmiques. Ni en els seus gabinets d’investigació, serveis de prospectiva, departaments d’estudis de mercat ni en la intel·ligència suprema acumulada en els seus consells d’administració ningú no havia advertit que caldria posar-se a fer cotxes de poc con-
sum i que fins i tot –sorpresa inimaginable– s’haurien de dedicar a fabricar allò que havien menyspreat: cotxes elèctrics. Però, havent vist la llum de manera tan sobtada com simultània, totes les companyies s’han convertit de cop en protectores del medi ambient i promotores de vehicles ecològics elèctrics. Després de demanar substanciosos ajuts als governs respectius, és clar. I una pregunta: quan endollem els cotxes a casa, com pagarem els impostos sobre els carburants?
amas@presencia.cat
Joan Ridao (Portaveu d’ERC al Congrés) «Senyor Zapatero, com a les velles pel·lícules de pirates, vostè és a l’extrem del tauló, on l’amenacen amb un punxó i està a punt de caure a un mar infectat de taurons.»
«Tanqueu els ulls i feu veure que sóc un malson, és el que jo faig» Capità Jack Sparrow. Pirates del Carib
20 • PRESÈNCIA • Del 27 de març al 2 d’abril del 2009
OPINIÓ
A CREMALLENGÜES JOAN-LLUÍS LLUÍS jlluislluis@presencia.cat
Galants gal·lesos de gala
A
l municipi d’Abertawe (Swansea, en anglès), al sud del País de Galles, es pot llegir un rètol que diu: «No entry for heavy goods vehicles. Residential site only.» Encarregat, doncs, de protegir una part de la ciutat contra la intrusió de camions massa imponents, aquest rètol dóna, a sota, el mateix missatge en gal·lès: «Nid wyf yn y swyddfa ar hyn o bryd. Anfonwch unrhyw walth l’w gyflelthu». La traducció d’aquesta part del rètol seria aquesta: «Ara per ara no sóc al meu despatx. Gràcies per haver-me enviat les vostres traduccions.» Aquest rètol, doncs, permet d’entendre que el municipi d’Abertawe respecta el bilingüisme oficial del País de Gal·les però que deu mancar de funcionaris capaços de llegir aquesta llengua, una mancança problemàtica quan els traductors són absents i han posat un missatge de resposta automàtica a la seua bústia electrònica... La proximitat geogràfica amb Anglaterra i el fet que sigui una ciutat prou important explica per què Abertawe (per altra banda, ciutat natal del poeta Dylan Thomas) no és una ciutat gaire gal·loparlant. El nombre de parlants de gal·lès creix proporcionalment a la distància a què viuen d’Anglaterra i, com sovint en les llengües minoritàries, en proporció inversa a la mida de les aglomeracions. Ara bé, el gal·lès, amb uns sis-cents mil parlants, és avui la més viva de les llengües cèltiques. El bilingüisme oficialitzat a tot el territori a partir del 1993 però existent ja de manera parcial abans, fa que aquesta llengua sigui de les poques llengües minoritàries de la Unió Europea amb un futur possible. A la pràctica, la seua situació sociolingüística s’assembla més a la del basc que a la del català, ja que el govern gal·lès utilitza les dues llengües i
una gran part de la població no parla gens aquesta llengua, que, però, sembla progressar gràcies a l’ensenyament obligatori... En
qualsevol cas no deixa de ser sorprenent veure una llengua amb pes públic aconseguir sobreviure a la vora mateix del rovell de l’ou de la llengua universal. Existeix en català la traducció directa del gal·lès d’una novel·la de Tegla Davies (1880-1967), La masia del turó (ed. Proa, 1985), publicada originalment el 1923 i traduïda al català per Esyllt T. Lawrence, la dona de Lluís Ferran de Pol. La indústria editorial gal·lesa és modesta però real, i tradueix moltes novel·les comercials angleses, la qual cosa és un problema a l’hora de fer que els gal·loparlants identifiquin la seua llengua com a llengua de cultura universal però té resultats meritoris com a empresa de normalització social. No caldria pensar, però, que el gal·lès no té cap tradició literària pròpia. És una de les primeres llengües d’Europa de les quals hi ha una constància escrita (al Juvencus Codex, del segle X), però se sap que els poetes componien en gal·lès en una data força anterior, potser al segle VI, una època en què, però, potser es barreja història i llegenda, sobretot si es dóna crèdit al fet que l’alfabet primitiu cèltic va ser inventat pel déu Ogma... No hi ha hagut mai cap trencament en la producció literària, fins i tot si, al segle XVIII, va existir un corrent neodruidista que es dedicava a crear textos antics apòcrifs, sota la impulsió romàntica, patriòtica i un pèl estafadora de l’erudit Iolo Morganwg. Avui, l’edició gal·lesa és capaç de generar algun best-seller propi, encara que no sempre es tracti de literatura. Així, Mitja part (Hanner Amser, ed. Y Lolfa, 2008), un llibre testimoni de Nigel Owens, àrbitre internacional de rugbi que hi revela la seua homosexualitat.
«L’home és un animal racional, però no un animal raonable.» Alexander Hubbleton. Escriptor La Conferència Episcopal Espanyola, refugi de la progressia religiosa de l’Estat (espero que estigueu familiaritzats amb el sarcasme...), ha engegat una campanya contra l’avortament que el Fòrum de la Família troba «simpàtica, apropiada i ecologista». Això ho diu tot. La publicitat dels bisbes diu que un linx està més protegit que un fetus. La pregunta és: què els han fet els pobres linxs?
Del 27 de març al 2 d’abril del 2009 • PRESÈNCIA • 21
PAÏSOS CATALANS
Les restes de la festa Nou mesos després de la crisi de Martinsa-Fadesa, les obres de Vall Fosca Resort continuen aturades
22 • PRESÈNCIA • Del 27 de març al 2 d’abril del 2009
Una promoció d’habitatges de Martinsa-Fadesa a Espui, al costat dels terrenys on s’havia de fer complex. / GABRIEL MASSANA
DAVID MARÍN
B
locs de formigó entre matolls. Xalets a mig fer. Muntanyes de grava que fa temps que ningú no toca. Remuntadors que no duen enlloc. Un camp de golf pràcticament enllestit però amb l’herba tan crescuda que no es distingeix en absolut dels altres prats per on pasturen tranquil·lament els ramats, aliens del tot a l’esclat de la bombolla immobiliària i a la crisi d’abast
mundial que ha tingut, en aquest indret del Pirineu, una de les seves conseqüències més dramàtiques i espectaculars. Així ha quedat el paisatge dels entorns d’Espui, a la Vall Fosca (Pallars Jussà), nou mesos després que la promotora MartinsaFadesa convoqués concurs de creditors i abandonés a mig fer les obres del que havia de ser el nou gran complex turístic del Pallars: vuit hotels, 900 habitat-
ges, 500 llocs de treball i més de trenta quilòmetres de pistes d’esquí que més endavant es podrien ampliar fins a tocar a les de Boí Taüll, a l’Alta Ribagorça. Quan es van fer aquestes xifres eren els anys de boom immobiliari. Tot semblava possible. Al voltant d’aquest projecte s’hi van implicar bona part dels veïns i les autoritats locals i comarcals amb entusiasme, per la promesa de llocs de treball i d’activi-
tat per a les empreses de la comarca que comportaria la construcció i la gestió d’aquest gran complex. També la Generalitat hi va ajudar, facilitant els accessos amb una millora de la carretera que, curiosament, és l’únic que actualment està en marxa. El govern català també va aprovar un informe d’impacte ambiental que feia del tot compatible, malgrat les protestes de grups ecologistes, la construcció
Del 27 de març al 2 d’abril del 2009 • PRESÈNCIA • 23
PAÏSOS CATALANS LES RESTES DE LA FESTA
de les pistes d’esquí dins de la zona PEIN de la muntanya de Filià. Però el 16 de juliol de 2008 la promotora Martinsa-Fadesa, responsable del projecte i propietària dels terrenys, sol·licitava en un jutjat de Galícia un concurs de creditors per la impossibilitat de fer front als deutes de la companyia. El detonant havia estat la negativa de l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) a concedirli un nou préstec, de 150 milions d’euros, per fer front als pagaments més immediats. Des de llavors, la companyia està intervinguda judicialment en espera d’una venda d’actius que satisfaci bona part dels deutes contrets (calculats en uns 5.100 milions) i li permeti continuar, o bé d’una declaració definitiva de fallida. El jutge ha permès que algunes obres de Martinsa-Fadesa continuïn endavant, com les torres de la plaça Europa de l’Hospitalet i un complex residencial a l’Aldea, a la Costa Daurada. Però Vall Fosca Resort ha quedat aturada. L’alcalde de la Torre de Cabdella, municipi al qual pertanyen Espui i la resta de pobles de la Vall Fosca, Josep Maria Dalmau, encara confia que el projecte es pugui reprendre amb uns nous propietaris. «Si aparegués un comprador que fos capaç de posar en marxa les pistes, el projecte podria arrencar de nou, encara que fos amb unes altres dimensions», sosté Dalmau. El 50% de l’obra a les pistes ja està fet. Caldria completar la inversió i aprofitar llavors els hotels i pensions ja existents a la comarca perquè l’activitat comencés i el projecte anés creixent, segons l’alcalde. A baix, al poble d’Espui, on s’havien de fer els 8 hotels, els 900 habitatges i el complex de negocis i oci, està tot més verd. Només hi ha una promoció de xalets arrenglerats (a la fotografia de la plana anterior), que a més formen part d’un altre pla parcial diferent del de Vall Fosca Resort. Tot i això, aquesta promoció també pertany a Martinsa-Fadesa i ha quedat a mig fer.
Enyor dels bons temps La Vall Fosca va viure els seus anys d’esplendor fa més de vuitanta anys amb la construcció de la central de Cabdella, al cap de la vall. Allà s’hi va aixecar una petita colònia amb operaris de la central, el poble de Cabdella, al costat d’Espui. Als anys vuitanta encara hi treballaven de manera directa una trentena de famílies. Però l’automatització de les centrals hidroelèctriques va ser el cop definitiu a l’economia de la vall, que actualment només viu de la ramaderia. Va aparèixer llavors un personatge clau: Fernando Tortajada, un empresari de Vilanova i la Geltrú amb interessos en altres projectes al Pirineu. Tor-
tajada va plantejar el 1987 a l’Ajuntament de la Torre de Cabdella la possibilitat de fer les pistes d’esquí i un centre residencial. L’Ajuntament, llavors en mans de CiU i ara del PSC, ha estat des de llavors el principal valedor del projecte. Tortajada va començar a comprar terrenys a Espui i a la muntanya de Filià, i després va vendre-s’ho tot a la constructora Fadesa a principi de la dècada del 2000, amb el boom immobiliari en marxa. Fadesa va ser absorbida per Martinsa el 2006. Dos anys després, Martinsa-Fadesa ha convocat concurs de creditors i el projecte que havia de rellançar l’economia de la Vall Fosca i del Pallars Jussà quedava aturat.
24 • PRESÈNCIA • Del 27 de març al 2 d’abril del 2009
La principal construcció en aquesta zona és una gran estructura de formigó que havia de ser l’estació de sortida del telefèric cap a les pistes. També hi ha els pilars de l’estructura del telefèric. En aquesta àrea es troba el camp de golf, pràcticament enllestit. Segons Dalmau, amb una inversió de 350.000 euros el camp de golf seria completament operatiu i es podria explotar comercialment. «L’ideal seria que hotelers de la zona es possessin d’acord per posar-lo en marxa, seria un important atractiu turístic», sosté l’alcalde, que s’emmiralla en el que es va fer per salvar les estacions d’Espot i Portainé, participades per la Generalitat i un grup d’empresaris del Pallars Sobirà. Els contraris al projecte, però, consideren que cal abandonarlo del tot. El regidor d’Alternativa per a la Vall Fosca, grup format arran de l’oposició al projecte per part d’alguns veïns, Sergi Galanó, creu que l’aturada del projecte confirma que es tractava d’un moviment purament especulatiu i que la riquesa i el desenvolupament de la vall «no es pot jugar a una sola carta». Segons Galanó, és moment d’assumir que el complex és en via morta i cal buscar altres sortides per al desenvolupament de la Vall Fosca «que poden passar pel turisme rural, la ramaderia o el parc natural». «Aquesta vall és una meravella i aquí pot venir molta gent sense necessitat de construir projectes faraònics.» Però en nou mesos, ni Martinsa-Fadesa ha anunciat la venda total o parcial del projecte ni cap inversor s’hi ha interessat. El conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal, va anunciar a l’octubre, arran d’una pregunta parlamentària de CiU, que el govern es posaria en contacte amb possibles inversors perquè el projecte de la Vall Fosca continués. Però durant aquests nou mesos cap grup inversor ha visitat la zona ni ha demanat informació al municipi sobre el pro-
jecte, segons ha reconegut l’alcalde. Des del Departament de Política Territorial no han respost a Presència sobre quin resultat han tingut les gestions que es van anunciar. Martinsa-Fadesa, intervinguda judicialment, tampoc no explica què farà amb el complex. Algunes fonts calculen que la companyia confia a vendre els terrenys i els seus drets sobre el projecte per 400 milions d’euros. Però des de la companyia es remet qualsevol pregunta a un gabinet de comunicació madrileny que ha deixat sense resposta les dues qüestions plantejades per aquest setmanari: què pensa fer Martinsa-Fadesa amb aquest projecte i quines són les mesures de reducció d’impacte ambiental que es prendran mentre les obres estiguin aturades. Perquè aquesta és una altra dimensió del problema. Què s’ha de fer amb les obres a mig fer? El Departament de Medi Ambient de la Generalitat va anunciar durant la tardor que obligaria l’empresa a emprendre mesures correctores per atenuar l’impacte paisatgístic i ambiental de les obres a mig fer: estabilització de talussos, revegetació, cobriment dels tubs que travessen la xarxa fluvial i retirada de material, residus i casetes d’obra. No s’hi ha fet res. O gairebé res: els únics que fan alguna cosa són les furgonetes furtives que s’arriben fins a Espui i s’enduen material de les obres. Aquest setmanari en va ser testimoni. Dos homes s’hi van arribar el passat 18 de març i van carregar dalt d’una camioneta sacs de formigó i rajoles, nerviosos en veure’s observats, però conscients que qui ha de vetllar per aquestes propietats és un jutjat mercantil situat a uns 1.000 quilòmetres de distància. El Departament de Medi Ambient veu normal que l’empresa no hagi actuar fins ara a causa de les dificultats d’accedir a la zona de pistes, però confia que a partir del desgel es compliran els requeriments de neteja. Això és, de moment, l’únic que es pot fer després d’una festa immobiliària que ha tingut, a la Vall Fosca, un final molt brusc.
Les pilones que havien de sostenir l’estructura del telefèric d’accés a pistes. / G. MASSANA
Del 27 de març al 2 d’abril del 2009 • PRESÈNCIA • 25
PAÏSOS CATALANS
Un noucentista oblidat Josep Danés va ser un dels màxims representants del noucentisme i del regionalisme arquitectònics, amb obres tan carismàtiques com el santuari de Núria. Un estudi vol rehabilitar ara la figura d’aquest arquitecte.
A l’esquerra, façanes del cinema Olímpia de Manresa i del complex parroquial dels Àngels, a Barcelona. En gran, el santuari de Núria. / XAVIER PUIGVERT
CARLES GORINI
L
a masia Mariona, a la falda del Montseny, la va fer construir el mecenes Rafael Patxot, el 1936, per guardar-hi el nom de la seva filla morta. La casa la van cremar a la Guerra Civil i ha passat gairebé setanta anys abandonada, fins que la Diputació de Barcelona ha decidit restaurar-la pel seu valor i convertir-la en la seu administrativa del Parc Natural del Montseny. Al cor del Pirineu, es fa difícil que cap dels automobilistes que s’enfilen pel port de la Bonaigua no hagi quedat sorprès per la figura massissa però elegant del xalet de la Productora de Forces Motrius, que domina l’esplanada del port. Tampoc ningú no pot tornar de Núria sense acceptar que la vall ha esdevingut indestriable del conjunt monumental del santuari. A la ciutat de Barcelona, no és fàcil baixar pel carrer de Balmes sense sentir-se cridat a admirar el complex parroquial dels Àngels, encara que sigui només per la manera com resol el xamfrà. Tot i
D’Olot a Barcelona L’olotí Josep Danés i Torras es va llicenciar en arquitectura el 1917. Sempre fidel al noucentisme arquitectònic, el va saber fer evolucionar, tot depurant-lo, al llarg de la seva vida professional. Va morir a Barcelona el 1955.
28 • PRESÈNCIA • Del 27 de març al 2 d’abril del 2009
que potser no sigui coneguda, els edificis esmentats comparteixen una característica essencial: l’home que els va crear, Josep Danés i Torras.
Obra destacada Un cop informats d’aquest detall, ens podem preguntar com és que no se sent a parlar de l’arquitecte que va ser el responsable d’edificis com aquests, i de molts altres, com el xalet del Centre Excursionista de Catalunya, a la Molina, d’esglésies com la dels Caputxins d’Olot, la de Ribes de Freser, o la de la Bonanova a Barcelona. En resum, del que va ser un dels millors representants del noucentisme i el regionalisme arquitectònics, possiblement els estils preferits dels catalans durant una bona part del segle XX. Fins ara, la possibilitat de respondre a la pregunta, d’explicar el perquè del desconeixement, no era senzilla. Molt pocs arquitectes, potser només Arcadi Pla, Jeroni Moner i Josep Rie-
ra, havien furgat en l’obra d’aquest olotí establert a Barcelona i fill d’una nissaga menestral que provenia de la Vall del Bac. Quan ho van fer, només el van veure com l’estudiós que havia estat de la masia catalana. Però es podia anar més enllà. Ara, un llibre esmena la falta i aboca llum sobre la vida de Danés i recupera la seva obra. L’autor és Joaquim Maria Puigvert, professor d’història contemporània a la Universitat de Girona, que ha passat els darrers sis anys capbussant-se en l’arxiu de l’arquitecte, perseguint el seu rastre, visitant les seves obres. El resultat és un volum de més tres-centes pàgines en què s’inventarien els tres-cents cinquanta-tres projectes coneguts de Danés. Ha estat precisament l’arquitecte Jeroni Moner el primer a destacar la valentia de l’autor per investigar, ha dit, una obra amb què s’haurien atrevit pocs crítics de l’arquitectura. En un altre sentit, l’historiador Stephen Jacobson ha dit del llibre que està escrit amb una pa-
ciència i elegància que farà, assegura, que tingui molts de lectors. Uns lectors que, a mesura que vagin descobrint la petja de Danés, afegiran el nom de l’arquitecte a un paisatge que els resulta conegut i que, fins ara, no era més que un mapa sense noms.
Refent el fil del passat Josep Danés va participar activament en la direcció de l’Estudi de la Masia que va promoure el mecenes Rafael Patxot. El CEC el va contractar per al Xalet de la Molina. El bisbe Guitart va confiar en ell, el 1922, per tirar endavant el projecte de Núria, que s’allargaria fins a la mort de l’arquitecte, el 1955. Es tractava de persones i entitats ben diferents que veien en ell el professional que podia materialitzar les seves expectatives. L’estudi de Puigvert revela amb claredat la dimensió pública de Danés als anys vint i trenta del segle XX, quan era un jove arquitecte –gairebé un activista cultural– que recorria el país estudiant l’arquitectura tradicional de les masies i les esglé-
sies. Són els anys en què és nomenat arquitecte diocesà del bisbat d’Urgell i en què la burgesia benestant hi confia perquè els construeixi edificis de renda a l’Eixample barceloní o els dissenyi els xalets d’estiueig. Amb tot, Puigvert adverteix que el gust de l’arquitecte per la tradició no ha de fer-lo veure ancorat en les formes del passat, sinó com un intèrpret que en proposa les evolucions que considera oportunes i que mostra una adaptabilitat que li permet passar de les propostes neoromàniques, quan construeix esglésies al Pirineu, al flirteig amb la modernitat d’August Perret i amb l’Art Déco, al bell mig de l’Eixample barceloní, en la façana i el campanar de la parròquia dels Àngels. No és senzill establir les causes que han fet que el nom de Danés hagi desaparegut del lloc que, per volum i qualitat de la seva obra, li pertoca. Puigvert constata que després de la Guerra Civil l’arquitecte es fa invisible, tot i que en aquest període va obtenir i executar alguns dels encàrrecs
JOSEP DANÉS I TORRAS. NOUCENTISME I REGIONALISME ARQUITECTÒNICS» Autor: JOAQUIM M. PUIGVERT I SOLÀ Editorial: PUBLICACIONS DE L’ABADIA DE MONTSERRAT Pàgines: 333 / Preu: 35 € Puigvert aporta els trets essencials d’una biografia personal i familiar que converteix Danés en un bon exemple de la vida i les relacions de les professions liberals entroncades amb les famílies de la burgesia catalana.
més importants de la seva carrera. Com va expressar el conseller de Política Territorial i Obres Públiques Joaquim Nadal en la presentació del llibre, Josep Danés representa un dels exponents del país que va quedar a mig fer, del qual «hem perdut el fil conductor que ens és imprescindible per lligar moltes coses alhora», va dir. Joaquim Maria Puigvert refila la trama del teixit amb aquesta obra tan imprescindible com amena de llegir.
El xalet del CEC Justament, en el mateix acte, el conseller Nadal va fer públic el compromís de la Generalitat en la rehabilitació del xalet del Centre Excursionista de Catalunya a la Molina, de la mateixa manera que s’estava fent amb Núria. El xalet del CEC va resultar malmès l’any 2007 per unes obres d’urbanització que s’hi feien al voltant. El conseller va afegir que el govern volia «llibres com el de Puigvert, que mostren el rerefons ideològic i ajuden a entendre el país».
Del 27 de març al 2 d’abril del 2009 • PRESÈNCIA • 29
PAÏSOS CATALANS
Al servei de la causa Martí Torrent seguia de prop els nazis que hi havia a Barcelona als anys quaranta i passava informació als aliats. Era la seva manera de lluitar contra el franquisme. Després de més de seixanta anys de silenci, ho explica a Presència. Defensor del seu país «Jo per Catalunya faria sentava.» Reculem fins a principi ANNA AGUILAR qualsevol cosa, perquè em dels anys quaranta. Torrent es va a sido descubierta una sento nacionalista o sepacasar el 1941. El matrimoni priorganización de espionaje al servicio del consulado norratista, digui-li com vulmer va viure un any a València teamericano en Barcelona dirigida gui. Com deia Rovira i Vir(d’on era la família d’ella), però gili, sóc republicà de Catael 1942 es va instal·lar a Barcelodirectamente por Pierre Michel.» lunya i català de les terres na. «Vivíem en una pensió, no Així comença el document que catalanes.» Tota una deteníem ni pis, i allà és on vaig coMartí Torrent Blanchart (Arenys claració de principis de nèixer un matrimoni francès, en de Mar, 1912) ens ensenya i que Martí Torrent, un nom des Pierre Michel i la seva dona. De el vincula, junt amb altres persode sempre unit a l’indeseguida vaig veure que aquell senes, a un servei d’informació que pendentisme català. nyor no estava aquí de turista i treballava per vigilar els nazis Membre de la secretaria ell va adonar-se que jo no era una que hi havia a Barcelona als anys general de les Joventuts persona afecta al règim, sinó ben quaranta, durant la Segona d’Estat Català durant la al contrari. Amb el temps, entre Guerra Mundial. «Dels detinguts Guerra Civil, després de la seva família i nosaltres hi va –diu Torrent assenyalant un pasortir de la presó el 1939 i començar a haver una relació ràgraf–, em posen a mi el primer, amb el Front Nacional de més estreta i l’amistat va anar decom un dels més importants.» El Catalunya va començar a rivant cap al terreny polític.» document que avui pot mostrar col·laborar amb els serveis Pierre Michel treballava per a Torrent és una fotocòpia. L’origid’espionatge nord-ameriun servei d’informació francès. nal, sense data ni firma, es concà. A partir de 1945 no es «Llavors jo li sóc molt útil. Coserva als Arxius Nacionals dels cansa de combatre el franmenço a presentar-li persones, EUA, a Washington. El va anar a quisme i defensar Cataluque ell freqüenta, algunes d’Estat consultar el periodista Jordi Finya. «Segueixo en aquesta Català, com Joan Cornudella.» I nestres per a un reportatge d’intambé Eduard Castelltort, el Tati, línia de lluita, avui a la mevestigació publicat a la revista va manera, discreta, però Sàpiens. Des de llavors, Torrent, que segons els informes de la poeficaç.» aclaparat pel ressò mediàtic que licia franquista era qui dirigia tot ha tingut el descobriment el grup. Entre la gent red’aquesta seva faceta, eviunida per Michel i per Torta les entrevistes. Amb rent van arribar a ser una Presència ha fet una extrentena. cepció. «Vam començar a fer serEl primer que ens deixa veis per a França i per a clar Martí Torrent és que l’ambaixada americana no li agrada que li diguin d’una manera molt disexespia. «Passàvem inforcreta», explica Torrent. mació als aliats per anar «La meva feina sobretot contra Franco. La meva era buscar gent amb qui es satisfacció i la de molts alpogués treballar, gent que tres en aquella època nojo ja coneixia del temps de més era continuar lluitant la guerra i em mereixia la contra el franquisme, permeva confiança.» Cadasquè sabíem el que repre- Nazis a Pedralbes, en la postguerra. / ED. 62 cú formava part d’un grup
«H
30 • PRESÈNCIA • Del 27 de març al 2 d’abril del 2009
que tenia un cap a qui passava la informació. «Només hi vaig anar una vegada, al consolat dels EUA (plaça Catalunya), i de manera molt dissimulada. No em vaig entendre mai directament amb cap americà.»
Atent al que veia Durant l’època en què Torrent passava informació als aliats, va llogar una torre al barri de Sant Gervasi de Barcelona. «Al davant, al darrere i als costats estava ple de torres on vivien alemanys. Mira si hi havia risc.» En aquella casa, Torrent hi va viure unes setmanes, temps suficient per adonar-se que havia d’anar amb compte. «Tot i així, no vaig tenir mai por, no n’he tingut mai. Per això vaig fer aquesta feina.» A principis dels anys quaranta, Barcelona era lloc de trobada entre feixistes espanyols i alemanys vinculats al partit nazi. «D’aquests últims n’hi havia moltíssims, més dels que la gent es pugui pensar», diu Torrent. «Hitler creia que Espanya era un lloc ideal per desenvolupar la seva política, per això enviava gent aquí a fer la seva feina.» A part de tenir empreses, institucions, organitzacions culturals, etc., que eren vigilades pels col·laboradors de la xarxa d’espionatge, els alemanys freqüentaven bars de l’Eixample com l’Otto Lutz i el Marlene. En aquest últim, Torrent només hi va anar un parell de vegades. «Ja en vaig tenir prou, perquè vaig veure que corria perill.» La seva tasca con-
Martí Torrent, amb la fotocòpia del document on se’l vincula amb una organització d’espionatge. / ORIOL DURAN
sistia a parar l’orella –«llavors jo en sabia alguna cosa, d’alemany»– i no perdre detall del que veia. Al Marlene no hi anava gaire gent. La segona vegada que Torrent s’hi va deixar caure va adonar-se que hi havia tres homes que parlaven d’ell i un seu company. «Imagino que es devien preguntar qui era jo. Me’n recordo que vaig pagar i vaig deixar la propina més gran que he donat mai.» En aquell temps, els nazis gaudien de tota llibertat, «podien fer el que volien». La discreció sempre ha caracteritzat Martí Torrent. «Sabia què
representava passar informació. Per tant, com menys coses sabies, millor. Procuraves fer la teva feina ben feta i no preguntar gaire.» Feina que, en el seu cas, només va durar uns mesos. El març de 1944 va ser detingut. «Un dia, anant cap a Via Laietana, davant la catedral, sento que diuen: ‘Martí Torrent?’ Em vaig girar i eren dos policies. Es veu que ja feia temps que em tenien localitzat.» El van dur cap a la Jefatura, molt a prop d’allà, acusat, amb una quarantena de persones més, «d’espionaje y alta traición al Estado español». «Quedaria molt bé si digués que
mentre vaig estar pres em van pegar, però no ho van fer. De fet, jo ja no podia dir res que no sabessin, perquè vaig ser dels últims que van agafar.» Entre els arrestats també hi havia Pierre Michel. «Per què i com el van detenir, no ho he volgut saber mai. De manera discreta me n’havia anat separant, perquè no estava d’acord amb algun comportament seu.» Als seus 96 anys, Torrent –únic testimoni viu d’aquell servei–, es manté ferm. «Ho tornaria a fer, no me n’he penedit mai. Pertanyo a una generació de gent que, acabada la guerra, vam continuar
lluitant amb més mala llet que abans, encara, perquè teníem l’experiència i vèiem unes perspectives molt, molt dolentes.» Sobretot per a gent com ell, del Front Nacional de Catalunya i empresonat per primera vegada entre abril i desembre del 1939. «Vaig ser detingut a València, com a soldat de segona, però no hi havia cap denúncia contra mi i em van deixar sortir.» Mossèn València, també veí d’Arenys, va ajudar-lo, però Torrent sabia que, per la seva vinculació a Estat Català durant la guerra, sempre estaria en el punt de mira.
Del 27 de març al 2 d’abril del 2009 • PRESÈNCIA • 31
EUROPA-MÓN
Hillary Clinton, fa unes setmanes a Indonèsia, rodejada de nens del país que li van donar la benvinguda. / EFE
LA CRÒNICA
RAMON ROVIRA rrovira@presencia.cat
La política exterior dels EUA La mà de Hillary Clinton ja mou el món. L’exprimera dama i candidata ha començat a dibuixar els trets principals de la política exterior nord-americana
E
ls ponts malmesos per George W. Bush s’han de refer d’acord amb els principis de l’equilibri i el pacte multilateral que la nova administració ha dissenyat com a llibre de ruta. L’aspecte més nou és l’oferta de mà estesa a països que fins ara havien format part de la llista negra del Departament d’Estat, sigui per les seves polítiques antinord-americanes o per haver donar suport al terrorisme internacional. El nou to de Clinton ha agafat una mica descol·locats els governs que han fet del seu enfrontament amb Washington la clau de la seva supervivència. L’ Iran, Cuba, Síria, Líbia… són alguns exemples d’aquesta nova política destinada a millorar les relacions amb adversaris històrics. El soft power –el poder suau– d’Obama recupera la tradició de la diplomàcia demòcrata nord-americana, en contra del neoconservadorisme republicà portat a l’extrem per Bush. Conscient de la impossibilitat de mantenir indefinidament el paper de policia del planeta, els EUA plantegen una nova política d’aliances molt més àmplia, en què es respecten les característiques pròpies de l’altra banda i a vegades s’han de fer els ulls grossos davant del respecte pels drets humans, per exemple. És el cas de la Xina, on els efectes de la crisi ha convertit milions de treballadors en aturats i de passada en un conflicte social potencial. En aquestes condicions, episodis com la recent fricció entre vaixells de guerra
32 • PRESÈNCIA • Del 27 de març al 2 d’abril del 2009
dels dos països s’ han convertit en una anècdota i les violacions dels drets humans del règim comunista han quedat obviades. Les diferències entre Washington i Moscou arran de la instal·lació d’un escut antimíssils a Polònia i la República Txeca per suposadament defensar Occident de l’Iran, també podrien quedar en no res. La invitació
Líbia, també Una de les visites inevitables per als líders estrangers que s’acosten a Líbia és anar a un barri de Trípoli que va patir nombrosos danys durant els atacs nord-americans quan era president Reagan. Des d’aleshores, les circumstàncies han canviat molt. El 2003 el règim libi va abandonar el seus programes d’armes químiques i nuclears i va acceptar la seva responsabilitat en l’atemptat de Lockerbie. Els EUA hi han obert una ambaixada i han iniciat un projecte de cooperació militar i Líbia ha recuperat el seu lloc als fòrums internacionals. Però Muammar al-Gaddafi no en té prou i demana tecnologia nuclear per a fins civils, accés a armes convencionals i ajuda per destruir els arsenals químics. Tampoc li ha fet cap gràcia que l’últim informe del Departament d’Estat sobre drets humans fos crític amb el seu règim.
d’Obama al seu col·lega Medvédev perquè participi a evitar la nuclearització iraniana és una porta oberta a replantejar el projecte. La camarilla dels Castro també han quedat perplexos davant de l’ampliació de permisos de residència i de visita dels nord-americans a l’illa caribenya. De fet, tot apunta que és el preàmbul de l’aixecament de l’inútil embargament que durant cinc dècades ha ofegat els cubans. L’ Iran i el seu projecte nuclear és una de les pedres a la sabata de la política exterior dels EUA. Obama no renuncia a fer aturar el desenvolupament d’un arsenal atòmic a l’Iran, però alhora ha proposat que el govern dels aiatol·làs participi a la trobada internacional que es farà pròximament sobre l’Afganistan. I és que, un cop determinat el pla de sortida de l’Iraq, ara el gran repte és com posar fi a la guerra en aquest enorme país de l’Àsia central. El pla dels EUA preveu involucrar els gegants de l’ entorn en la derrota dels talibans i fins i tot utilitzar el territori iranià com a pas per proveir les tropes internacionals desplegades sobre el terreny. En aquest sentit, el paper del Pakistan és especialment rellevant perquè les tensions que manté amb l’Índia i la presència de bases talibanes a les muntanyes de la frontera amb l’Afganistan fan del tot imprescindible la seva cooperació per mantenir l’equilibri i eradicar els principals focus terroristes.
PUBLICITAT
El teu país a internet
Perquè les ciutats són capitals www.elpunt.cat
801175-958629®
En una xarxa global hi trobaràs tota la informació del món, però sempre necessitaràs qui et porti la més propera. La imprescindible informació local, la que t’acosta al teu país, al teu poble, a la teva ciutat, al teu costat. Just el que trobaràs a www.elpunt.cat. El web d’informació local en una xarxa global. La teva connexió amb Catalunya.
Del 27 de març al 2 d’abril del 2009 • PRESÈNCIA • 33
LLIBRES DES DEL JARDÍ
CRÍTICA .........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................
VICENÇ PAGÈS vpages@presencia.cat
La vida com a obra d’art
El punt de partida
A
Vicent Usó presenta, a «El músic del bulevard Rossini», una crònica esperançada d’una vocació malmesa
l costat de les arts tradicionals, la biografia s’erigeix com un dels espais on construir una obra pròpia, original i transcendent. Autors insignes s’han vantat d’una vida limitada que els ha permès consagrar les energies a la literatura. A l’altra banda de l’espectre, trobem escriptors que han viscut experiències molt més sensacionals que l’obra que han deixat. Cossetània acaba d’aplegar Contes d’un filòsof. Contes de glòria i d’infern, de Diego Ruiz. El millor del llibre és, sens dubte, el pròleg que firma Lurdes Malgrat, el qual permet repassar la vida d’aquest personatge desmesurat i messiànic, nòmada egocèntric i profeta de l’entusiasme. Nascut a Màlaga el 1881, Diego Ruiz es va sentir atret per la medicina i la filosofia. El títol del seu primer llibre ja dóna una idea de la seva ambició totalitzadora: El origen del sistema planetario en sus relaciones con la filosofía natural. Més tard va publicar Llull, maestro de definiciones i va intentar crear una escola de filosofia que implantés la Dictadura Espiritual de Catalunya, que havia de presidir ell mateix. No és estrany que el seu primer llibre en català es titulés De l’entusiasme com a principi de tota moral futura. El 1908 va obtenir la plaça d’administrador del manicomi de Salt, que li van retirar davant la seva permissivitat en el règim d’entrada i sortida dels interns. Amb Prudenci Bertrana va publicar La locura de Álvarez de Castro, que pretenia demostrar de manera científica la demència del general que va defensar Girona de l’exèrcit francès. Anys més tard, Bertrana va publicar Jo! Memòries d’un metge filòsof, una caricatura de Diego Ruiz que l’al·ludit va amenaçar de contestar amb la novel·la Vós!, de la qual no es coneix cap rastre. La meva alumna, Catalunya, va escriure en una ocasió. Autor de contes filosòfics, anarquista i naturista, amic de Salvat-Papasseit, hoste de Picasso, seguidor de Plató i de Nietzsche, autor de contes com Pilatus detectiu, Diego Ruiz va reescriure a l’alça el seu currículum acadèmic i vital, afegint-hi tot el que hauria d’haver fet però les circumstàncies li van impedir de dur a terme. La seva obra, obscura i prescindible, és tan sols una nota a peu de pàgina de la seva vida.
34 • PRESÈNCIA • Del 27 de març al 2 d’abril del 2009
MELCIOR COMES mcomes@presencia.cat
E
l músic del bulevard Rossini és una novella sobre les dificultats. El seu autor, Vicent Usó, ja havia estat finalista del premi Sant Jordi l’any 2004 amb un obra notable, Les ales enceses, quedant en aquella ocasió darrere de La ciutat invisible, d’Emili Rosales, un dels èxits més apreciables de la novel·la catalana de les darreres dècades. Ara Usó ha tornat a provar-ho, i ens ofereix la història d’un músic polonès, Tadeusz, el qual ha de superar innombrables proves per arribar a poder fer el que més li agrada: tocar el violí. Des de Cracòvia, on descobreix que té un do innat i es posa a les ordres del mestre Domanski –tot i que el seu pare no aprova que tingui contactes amb un excèntric, a més d’homosexual– fins a la renúncia a una prometedora carrera com a músic professional per haver d’acabar com a pidolaire en el bulevard d’una ciutat llunyana (la Vila), esclau de màfies que li prenen gairebé tota la recaptació, enyorós de l’estimada Krystyna, que va haver d’abandonar per mirar de seguir, enganyat, les seves ambicions. El llibre s’emmarca, en els orígens de Tadeusz, en la Polònia de Lech Walesa i del sindicat Solidaritat, en un ambient opressiu i enrarit que s’anava obrint més enllà de les ombres comunistes; a més de pintar l’entorn de la ciutat contemporània, amb els seus entramats de poder i la seva comercialitat indefectible. L’anar i venir de la narració del passat al present és un dels punts forts del relat, el qual, a més, s’embranca en petites històries paral·le-
«EL MÚSIC DEL BULEVARD ROSSINI» Autor: VICENT USÓ Editorial: PROA / Pàgines: 192 / Preu: 18 € La vida d’un violinista de l’est d’Europa està marcada per una cursa d’obstacles: el jove ha de triar entre el seu gran amor i la seva vocació. Un relat sobre el fracàs, l’amor, les ambicions personals i el preu que cal pagar per realitzar-les.
VICENT USÓ (Vila-real, 1963) ha escrit un bon nombre de novel·les, amb elogis de la crítica i amb notable èxit de públic: Crònica de la devastació (premi Andròmina, 2002) i Les ales enceses (finalista del premi Sant Jordi, 2004). A més d’escriure novel·la, fa articles d’opinió, periodisme cultural i guions per a teatre i televisió.
NOVETATS «LA VOSTRA SANG» Autora: FRANCESCA FORRELLAD Editorial: ANGLE EDITORIAL Pàgines: 496 / Preu: 24,50 € L’autora, germana de la també escriptora Lluïsa Forrellad, debuta als 81 anys amb una extraordinària novel·la sobre Guifré el Pilós, comte d’Urgell i de Barcelona. La novel·la està escrita amb un estil literari molt treballat, personalíssim, que atrapa el lector en la seva cadència i un ritme narratiu gairebé musical. Transporta el lector al segle IX, quan Catalunya era terra de frontera i se la disputaven musulmans i cristians.
«ELS LABERINTS DE LA LLIBERTAT» Autor: JORDI AMAT Editorial: LA MAGRANA Pàgines: 432 / Preu: 22 € Biografia de l’economista i polític Ramon Trias Fargas (1922-1989), signada per Jordi Amat, que va guanyar el premi Gaziel de biografies i memòries el 2008. Recupera la figura d’un polític que, com diria el president Suárez, «va col·laborar de manera fonamental en totes les etapes de la transició». Una invitació a contemplar la tradició moderna del catalanisme com una història familiar.
...........................................
..............................................................................................................................................................
Amb El músic del bulevard Rossini, Vicent Usó va ser finalista del premi Sant Jordi el 2008. / A.P.
judicar des d’una mitja distància les disjuntives dels personatges. Alhora que s’elegeix aquest to –que el Nobel portuguès usa amb mestria a les seves paràboles morals–, Usó vol denunciar la injustícia, la manca de llibertat, els abusos a què es veu sotmès un pobre noi davant d’una horrible alternativa: o l’amor de la seva vida o la seva vocació. Potser és aquí on el llibre no té prou
«Agradarà sobretot als lectors adeptes a les novel·les confortables, ben construïdes, escrites amb facilitat»
les, sempre ben encabides, algunes d’elles amb molt d’encant. El músic del bulevard Rossini agradarà sobretot als lectors adeptes a les novel·les confortables, ben construïdes, escrites amb facilitat i suggestió, on abunden consideracions com aquesta: «El músic del bulevard Rossini es mira el goril·la amb indiferència. Si ara li demanàrem per què ha vingut, no sabria què contestar, quines raons adduir, la ment humana, i no sols la divina, també transcorre sovint per viaranys inescrutables.» Potser aquest
«LES VIDES PRIVADES DE PIPPA LEE» Autora: REBECCA MILLER Editorial: L’ECLÈCTICA Pàgines: 296 / Preu: 18 € La vida de Pippa Lee sembla idíl·lica. És l’esposa perfecta d’un brillant editor trenta anys més gran que ella, la mare orgullosa d’uns bessons amb èxit, la bona amiga i la veïna encantadora que tots estimen. Però quan el matrimoni es muda a una urbanització per a jubilats, Pippa, que en el passat va conèixer el costat salvatge de la vida, comença a qüestionar-se com ha arribat fins a aquell lloc.
tipus de comentaris, abundosos en el conjunt del relat, irritaran certs lectors, ja que la novel·la n’és plena, paràfrasis sobre l’amor, l’odi o la política, sempre amb el mateix aire tènue, desenfadat i escèptic. La novel·la té alguna cosa de conte gràcil i sense mala fe, accentuat pel tipus de prosa que maneja Vicent Usó: molt en la línia de Saramago, amb frases llargues i cadencioses, plenes de meandres, governades per un narrador omniscient i burleta que pot permetre’s divagar i comentar la manera com narra o
«VISCA LA TERRA» Autor: RAMON FONTSERÈ Editorial: COLUMNA Pàgines: 147 / Preu: 16,50 € Ramon Fontserè, autor del grup de teatre Els Joglars, debuta en la novel·la amb una divertida sàtira costumista sobre un món abocat a una convulsa transformació. En Pere Bitxo comença amb mal peu la seva jornada de transportista pels pobles de la comarca. El crit del mussol que l’ha despertat no presagia res de bo, després de cinc dies de pluges, el cabal del riu Pelat ha ascendit fins a un nivell que ningú no recorda.
credibilitat, quan pretén explicitar o fer el retrat costumista d’alguns personatges o ambients: com si la modulació de la veu narrativa no fos la més adequada per narrar alguns dels meandres d’aquesta aventura, la qual, em sembla, aspira a una total versemblança. Tot i així, la novel·la és prou entretinguda, i es llegeix amb molt de delit, ja que Vicent Usó té el pols narratiu ben lligat, fruit d’una llarga trajectòria literària. El músic del bulevard Rossini és una novel·la sentimental, però no en el sentit més esllanguit i mel·liflu, sinó en consideració al millor que les persones podem aspirar: a estimar i ser acceptats, i a poder desplegar les nostres tendències sense coercions.
«DESCENS AL CAOS» Autor: AHMED RASHID Traducció: ANNA LLISTERRI Editorial: EMPÚRIES Pàgines: 704 / Preu: 29,90 € L’autor, destacat assagista geopolític, adverteix de problemes futurs: un Pakistan armat amb potencial nuclear, una renovada Al-Qaida que es beneficia del consum emergent d’opi i del ressorgiment dels talibans a Afganistan. Rashid coneix profundament una de les zones més inestables del planeta i analitza les conseqüències de la política americana a la regió.
Del 27 de març al 2 d’abril del 2009 • PRESÈNCIA • 35
LLIBRES
CRÍTICA ..........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................
El refrec de la vida
Atrapar l’essència
Cossetània publica «Records d’adolescència», joia memorialística d’Artur Bladé i Desumvila
Premi Apel·les Mestres 2009, «Charlie, nas de llautó» retrata la figura de Charlie Rivel
XAVIER CORTADELLAS xcortadellas@presencia.cat
GLÒRIA GORCHS ggorchs@presencia.cat
M
ireu si n’hi havia d’artesans i de vida a Benissanet que, a L’edat d’or, Artur Bladé escriu que «la vila semblava un rusc» i que al lector li fa l’efecte que el riu de records que hi aboca calmosament, però a raig, baixa més de gom a gom que l’Ebre. «Sento encara... la remor dels treballs artesanals... Als cops ressonants de la maça del boter, responien els repics vibrants dels ferrers que reblaven les brèndoles d’un balcó; el rosec del xerrac o de «CICLE DE LA TERRA NATAL III. la serra del fuster feia de contrapunt al L’EDAT D’OR» tamborinar del llauner… cada treball Autor: ARTUR BLADÉ artesanal té un ritme i una cançó. El caEditorial: COSSETÀNIA nyisser que enteixina, el sabater que claPàgines: 288. Preu: 19 € va, el paleta que llisa, el canterer que Cinquè volum de modela.» Hi ha un moment, a «Records l’Obra Completa de de la noiesa», que aquell noi contemBladé amb «Records de platiu que va ser Artur Bladé segueix Penoiesa» i «Records ret de Bruixa i altres «males companyd’adolescència» ies» i va a banyar-se d’amagat a l’Omplidor, la retorna que fa l’Ebre a Benissanet. Quan l’aigua li arriba al genoll, sent un crit. Pel camí, tres mares baixen a marxes forçades, «tres corretges que brandaven l’aire». El bany és tan poc reeixit com la pesquera del narrador d’Una tarda per mar de Joaquim Ruyra. Però, com els vailets que van també a pescar a Les senyoretes del mar, Bladé queda atrapat per sempre més i sap que, sigui on sigui, res no contradirà el que va aprendre i va sentir en els seus anys de noiesa. Seria una badada que deixessin escapar aquesta joia de la memorialística que és L’edat d’or. No s’han de perdre les tertúlies del carrer Bonaire, els espectacles dels saltimbanquis o la ironia del sindicalista aferrissat Pep Montagut que, recordant Calderón i complaent els clients que li demanaven el servei més car de la barberia, deia que la vida era: «¡Una fricción!»
L’
any 2008 es van commemorar els vint-i-cinc anys de la mort de Charlie Rivel, sens dubte el pallasso català més universal de la història. El tàndem format per Anna Obiols (Sant Pau d’Ordal, 1975) i Joan Subirana (Manresa, 1969), atents sempre a les efemèrides, van presentar «CHARLIE, NAS DE un projecte sobre Rivel al premi ApelLLAUTÓ» les Mestres, i el van guanyar. El resultat Autors: ANNA OBIOLS i de tot plegat ens arriba ara, un àlbum JOAN SUBIRANA amb el títol Charlie, nas de llautó que (il·lustracions) pretén apropar el personatge al públic Editorial: DESTINO infantil. Pàgines: 32 / Preu: 13 € Amb el desig d’atrapar l’essència pròCharlie Rivel, el pallasso, pia de Rivel, els autors han optat per amb el nas de llautó, els una obra molt més despullada que de sabatots i la guitarra, provoca rialles i fa costum. El text és un sol vers repartit al desbordar l’emoció... llarg de tot el llibre: «Sota un cel vermell / la cadira és el seu astre / i el silenci, la paraula.» I les il·lustracions de Subi, amb un traç de falsa simplicitat fet amb tinta xinesa i ploma, es presenten com instantànies que descriuen una de les seves actuacions. Per a la posada en escena, Subi s’ha servit de tan sols dos colors: el negre per dibuixar el silenci i la solitud. I el vermell, per focalitzar la figura del pallasso. Aquest joc de colors, sumat a una enquadernació del llibre molt acurada, a una coberta retallada i sense els noms dels autors, acaben d’arrodonir de manera molt elegant el petit homenatge al personatge. Un llibre molt tendre que retrata la figura de Rivel, però que a mi em deixa alguns interrogants. Més enllà de la bellesa de la proposta, la il·lustració aconsegueix realment transmetre la pàtina de tristesa que desprenien les actuacions de Rivel? No ho tinc massa clar, encara que potser és demanar l’impossible.
NOVETATS .......................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................... «COM UNA PEDRA» Autora: DOLORS BORAU Editorial: COLUMNA Pàgines: 376 / Preu: 19 € Guanyadora del premi Pin i Soler, aquesta novel·la és un penetrant retrat de la crisi vital d’una jove que se sent dura i immòbil com una pedra. Després de la tèrbola mort del pare, ja fa vuit anys, i de la dimissió de la mare, que vegeta en una residència, l’Anna s’ha fet una rutina de relacions amb els seus veïns i amb els companys de la facultat de medicina. L’amor, la llar, la vocació, tot sembla entrar en crisi alhora.
36 • PRESÈNCIA • Del 27 de març al 2 d’abril del 2009
«L’HUMOR GRÀFIC DE TÍSNER» Autor: JAUME CAPDEVILA Editorial: PAGÈS EDITORS Pàgines: 162 / Preu: 13 € L’escriptor, periodista, escenògraf i dibuixant Avel·lí Artís Gener, Tísner, és un personatge clau de la cultura catalana. Aquest llibre vol ser una aproximació a la seva faceta d’humorista gràfic, una de les més importants però poc valorada. Tísner va fer vinyetes satíriques a la premsa catalana en dos moments clau de la història: els anys de la República i els anys del final del franquisme.
«UNA EDUCACIÓ FRANCESA» Autor: JOAN-DANIEL BEZSONOFF Editorial: L’AVENÇ Pàgines: 128 / Preu: 17 € / De quina matèria és fet un escriptor que és nét d’un rus blanc que feia de taxista a París i d’uns avis rossellonesos? Quina mena d’educació rep el fill d’un metge militar de l’exèrcit francès, que viu i estudia a diverses poblacions del nord i del sud de França? Si la infantesa és la pàtria, quina és la pàtria de Joan-Daniel Bezsonoff?
ART
Els paisatges de la melangia Emilio González Sáinz, un pintor nostàlgic MARIA PALAU
E
milio González Sáinz (Torrelavega, 1961) és un pintor que no s’acaba de creure el món d’avui. Fruit d’aquesta incredulitat que no té res d’ingenuïtat, i menys de covardia –és pura rebel·lia–, la seva obra evoca una imatge idealitzada del passat. Hereu del romanticisme del XIX, González Sáinz ens ofereix en la seva pintura una visió poètica descaradament nostàlgica i melancòlica. I diem descaradament perquè, malgrat que la seva obra sembla teixida a base de subtileses, s’enfronta sense pors a l’espectacularització que banalitza el món i l’art d’avui. En els paisatges fantàstics de González Sáinz, la muntanya i el mar s’erigeixen com una metàfora de repòs, de protecció enfront la cacofonia urbana. Són font d’aventura i de coneixement. En aquests solitaris paratges amarats de màgia surrealista, l’home és un insignificant rodamón a la recerca del seu sentit. El silenci s’imposa en l’obra del pintor, tan sols es deixa interrompre per les diverses referències literàries que invoca (la veu de Txèkhov es fa sentir...).
La cabaña de Chéjov (2008), d’Emilio González Sáinz.
EMILIO GONZÁLEZ SÁINZ. «El vagabundo y otros cuadros recientes» Galeria Alonso Vidal. Fontanella, 13, soterrani. Barcelona. 93 302 10 24. Fins al 18 d’abril
Elogi de la sensibilitat
MARTA ESPINACH «Veus al celobert» Galeria Sicart. C/ De la Font, 44. Vilafranca del Penedès. 93 818 03 65 Fins a l’11 d’abril
Espinach cus la vida real en dibuixos sobre llençol RAÜL MAIGÍ
H
i ha almenys dues raons contundents que avalen el treball d’aquesta artista penedesenca. Pel cantó de la forma, originalitat i una tècnica exquisida i delicada per dibuixar sobre el llençol, amb l’ús habitual del fil i l’agulla per traçar línies vitals o subratllar els personatges de les seves composicions. Quant al contingut, franquesa i sensibilitat. Marta Espinach obvia subterfugis i obre a raig l’aixeta de la quotidianitat, la qual reflecteix senzilla i pròxima, íntima: l’escalfor de la família o els amics, els objectes de casa o el que s’intueix com una porta oberta a la llibertat de la natura que simbolitza en el vol de la papallona.
Veus al celobert (2008), de Marta Espinach. Del 27 de març al 2 d’abril del 2009 • PRESÈNCIA • 37
MÚSICA
Esteve de Franc s’adapta als temps i també té el seu Myspace. / WWW.MYSPACE.COM/ESTEVEDEFRANC
Productivitat, imaginació i ganes Aquesta és la fórmula contra la crisi d’Esteve de Franc, un músic de llarg recorregut que ara presenta el seu tercer disc en solitari, «Un món en canvis», una obra de regust atemporal XAVIER CASTILLÓN
E
steve de Franc té una trajectòria inabastable, que es remunta als anys setanta, però això no vol dir que sigui un nostàlgic acèrrim d’èpoques i músiques passades: «Escolto molta música d’ara mateix, però també crec que s’han de relativitzar algunes coses: ara tothom parla de Jeff Buckley, i a mi també em sembla fantàstic, però va deixar només un parell de discos i no crec que es pugui comparar amb Bob Dylan, que té una obra im-
mensa.» Des de Sabadell, Esteve de Franc elabora sense presses les seves cançons i, de tant en tant, les presenta al públic en discos com el recent Un món en canvis, publicat per Picap com els anteriors, Assaig (2002) i Espiral (2005). Un món en canvis sorgeix d’aquesta idea: «La mort d’unes coses serveix perquè en neixin altres de noves, i així el món segueix funcionant gràcies a les lleis universals que ens mouen». Si Espiral li va sortir «més vital i rocker», De Franc defineix el nou
disc com «més eclèctic», amb un bon ventall d’instruments, que va de la mandolina a l’harmònium, per «dotar cada cançó de la visió musical que requeria». En la millor tradició del rock progressiu, de la qual prové –en el seu currículum figuren grups com ara Assaig, a finals dels setanta, i Sort, en els vuitanta–, el disc inclou en la seva part central una petita simfonia rockera (La rosa dels vents) en tres moviments: Inici de pluja, Cançó dels vents i Les flors del desert.
Acompanyat per la seva banda, que formen Oest (guitarra, mandolina), Pipo Vidal (baix) i Vicens Escobairó (bateria), Esteve de Franc ha preparat un directe «molt fresc, auster i subtil, que té força a veure amb el proper treball». Molta visió de futur, no? «Ja tinc unes quantes cançons noves i és possible que l’any vinent hi hagi ja alguna sorpresa [riu]. Estic convençut que la millor recepta contra la crisi és aquesta: productivitat, imaginació i ganes, moltes ganes.»
NOVETATS .......................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................... «ROLL ON» Autor: JJ Cale Discogràfica: Because / Warner Setanta anys acabats de fer i 15 discos editats en gairebé quaranta anys de carrera: JJ Cale mai no s’ha estressat amb els llançaments. Li va funcionar bé la seva recent aliança amb Eric Clapton a The road to Escondido i ara torna a convidar el seu amic, en només un tema. Cale, amb la seva veu càlida i un excel·lent bon gust, torna a treballar a partir de música d’arrels ben profundes per oferir dotze noves joies fulgurants.
38 • PRESÈNCIA • Del 27 de març al 2 d’abril del 2009
«YEARS OF REFUSAL» Autor: Morrissey Discogràfica: Polydor Morrissey va tornar a llogar els bons serveis del productor Jerry Finn (que havia treballat amb bandes com ara Blink-182 i Sum 41), que el 2004 ja li havia produït You are the quarry. Tristament, Finn va morir després de gravar Years of refusal, amb només 39 anys, però deixa com a llegat una producció vigorosa per a un Morrissey exultant que tant pot recordar els millors temps com desconcertar amb exotismes. Play very loud!
«ABSOLUTAMENTE» Autor: Fangoria Discogràfica: Dro / Warner La seva mitomania més que demostrada els ha portat a contractar dos ídols, Neal X i Tony James, de Sigue Sigue Sputnik –bé, James amb un historial que va dels mítics London SS als actuals i molt recomanables Carbon/Silicon–, perquè signin la producció d’aquesta obra magna, que com suggereix el títol és un autèntic compendi de tot el que ha estat Fangoria: pop electrònic i humanista, kitsch i delirant, imprescindible.
L’èxit, segons Coti El músic argentí publica «Malditas canciones» amb 17 temes, 10 dels quals en format digital
E
XAVIER CASTILLÓN
d’escoltar a tot arreu, com si tota la seva obra es limités a aquesta tornada enganxosa. I ara canta, a Nunca tendré: «Hasta el cansancio nada fue un error.» Nunca tendré és un single imponent, amb una precisa maquinària pop i versos sorprenents: «Los pies sobre la tierra / aunque pise barro y mierda.» «Sí, merda, per què no? –diu Coti–. La música popular es nodreix de la vida corrent, i la merda en forma part. Per tant, també pot formar part d’una cançó, sempre que tingui un sentit.» Coti parla de sentit i d’equilibri, i cita Borges, Maradona i els Beatles per reivindicar les coses aparentment senzilles i fetes amb tanta naturalitat que no deixen entreveure les costures ni el seu complex engranatge. Ell ha
La portada del nou disc de Coti. / WWW.COTISOROKIN.COM
seguit aquesta premissa per gravar un disc «molt personal», pràcticament sol al seu propi estudi, i el que ha estalviat així ho ha invertit en unes mescles de luxe a càrrec del seu admirat Tom Lord-Alge, que ha treballat amb
U2, Peter Gabriel i els Rolling Stones. El resultat són 17 cançons en «dos volums»: 10 en el CD i 7 més que es poden descarregar amb la tecnologia Opendisc, si es vol aprofundir més en l’univers musical «ampli i divers» de Coti.
131013-960021G
l cinquè disc de Coti Sorokin es titula Malditas canciones (Universal). La raó? «No sóc maleïdes perquè jo pretengui ser un poeta maleït, sinó perquè moltes han sorgit de moments maleïts. Tot i així, en general són cançons força positives i esperançadores.» Coti no té motius per queixar-se, sobretot després de l’èxit de Nada fue un error. «No m’agrada queixar-me. En tinc prou amb poder gravar discos i que hi hagi algú que els escolti.» Però no està disposat a repetir fórmules d’èxit i reclama la seva parcel·la de llibertat creativa. Per això en el seu nou single, Nunca tendré, cita amb una certa ironia la cançó que li va donar la fama i que ja està una mica fart
Del 27 de març al 2 d’abril del 2009 • PRESÈNCIA • 39
LA XARXA SECCIÓ ELABORADA PER
.......................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................
ACTUALITAT
Recuperar fitxers esborrats Encara que ens sembli gairebé impossible, hi ha unes quantes eines gratuïtes que ens poden ajudar a trobar fitxers que inicialment s’havien esborrat de l’ordinador
Q
ENRIC BORRÀS
uan esborrem un document o un fitxer de l’ordinador, l’enviem a la paperera. Si no ha passat gaire temps des que l’hi vam llençar o si, simplement, no hem ordenat que es buidi la paperera, és molt senzill recuperar aquests fitxers inicialment esborrats. Sols cal accedir a la paperera, trobar-los i tornarlos a desar al disc dur. Ara, si heu esborrat un fitxer de l’ordinador per accident i no el trobeu a la paperera tampoc no cal patir, d’entrada, perquè hi ha possibilitats de recuperar-lo. I és que, encara que sembli estrany, buidar la paperera no implica, sovint, que tot el que hi havia desaparegui per sempre. L’explicació no és complicada: quan s’esborra un fitxer de l’ordinador, en realitat no desapareix, sinó que solament se n’elimina la ruta que fa servir el mateix ordinador per trobar-lo, i l’espai que ocupava el fitxer queda disponible perquè es pugui tornar a fer servir. Però si l’ordinador, a l’hora de buidar, no ha sobrees-
crit el fitxer amb dades diferents, és ben probable que es pugui recuperar intacte. Solament caldrà recórrer a unes quantes aplicacions específicament dissenyades per a aquesta tasca. La majoria d’eines que ens permeten recuperar fitxers o documents prèviament esborrats són gratuïtes i, encara millor, força senzilles de fer servir. Per als ordinadors que funcionen amb el sistema operatiu Windows, un dels programes més recomanats és Diskdigger. Solament cal instal·lar-lo, indicar-li el disc on ha de començar la cerca i especificar-li el tipus de fitxer que hem perdut i que volem recuperar. Permet filtrar les cerques pels formats més habituals de fotografia, vídeo, àudio i documents de text. Un altre programa gratuït per al sistema operatiu de Microsoft és Undelete Plus, que inclou un filtre perquè l’aplicació busqui pel nom del fitxer, la data en què es va esborrar o el pes aproximat que ocupava al disc dur. També funciona amb Windows, a més a més de
tota mena de fitxers. Photorec és molt potent i versàtil, però cal avisar que no té una interfície gràfica gaire moderna.
Esborrar definitivament Diskdigger. dmitrybrant.com/diskdigger Per als ordinadors amb Windows.
Undelete Plus. www.undelete-plus.com També per a Windows.
Photorec www.cgsecurity.org/wiki/ PhotoRec. Per a Windows, a més a més de GNU/Linux, Macintosh i alguns altres sistemes operatius.
CD Recovery Toolbox www.oemailrecovery.com/ cd_recovery.html. Per recuperar fitxers.
GNU/Linux, Macintosh i alguns altres sistemes operatius menys comuns, el programa de codis lliures Photorec. Malgrat el nom, no solament busca fotografies esborrades accidentalment, sinó
Per recuperar fitxers i documents que teníem en una memòria USB o en una targeta de memòria fotogràfica, aquests mateixos programes ens poden ser molt útils. En aquest cas, el que cal és connectar la memòria a l’ordinador, obrir un d’aquests tres programes i esperar que detecti el dispositiu extern per poder començar la cerca seguint els passos esmentats anteriorment. Finalment, si allò que es vol recuperar són fitxers d’un disc compacte o d’un DVD en mal estat, cal recórrer a programes específics. Una bona opció és l’aplicació CD Recovery Toolbox, també gratuïta. Veient la relativa facilitat de recuperar fitxers, si de debò voleu eliminarlos definitivament haureu de fer servir un altre tipus d’eines que els sobreescriguin a més d’esborrar-los. Així ja és molt més difícil recuperar-ne la informació.
NOVETATS ..........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................
Convertir webs en PDF
Arts Santa Mònica
Llamps a alta velocitat
Carrers de Barcelona
html-pdf-converter.com
artssantamonica.cat
www.ztresearch.com
www.bcn.cat/nomenclator
Ofereix la possibilitat de convertir una web en format PDF, amb tots els avantatges que comporta. Només cal introduir la URL que volem imprimir i n’obtindrem un fitxer PDF amb la imatge de la pàgina.
El Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona obre una nova etapa amb nova identitat i web i amb el propòsit clar d’esdevenir un espai de confluència i encreuament entre les arts, la ciència i la comunicació.
L’ull humà no pot captar totes les descàrregues elèctriques que desprenen els llamps en un dia de tempesta. Però amb aquesta web, sí: ens mostra gravacions de llamps amb càmeres d’alta velocitat.
Molts dels carrers de Barcelona tenen noms de personatges, però també n’hi ha amb noms d’origen incert, probablement relacionats amb fets, situacions, pràctiques o amb la decisió dels veïns.
40 • PRESÈNCIA • Del 27 de març al 2 d’abril del 2009
....................................
FETS I WEBS MARTÍ CRESPO marti.crespo@partal.cat
Le Corbusier s’exposa a Londres
Q
uaranta-quatre anys després de mort, l’arquitecte més influent del segle XX és el centre d’una retrospectiva a Londres. Le Corbusier. The art of architecture [www.barbican.org.uk/lecorbusier], una exposició londinenca oberta al museu Barbican [www.barbican.org.uk] fins al 24 de maig, és la més important dedicada a Charles Édouard Jeanneret [www.fondationlecorbusier.asso.fr], Le Corbusier (La Chaux-de-Fonds, Suïssa, 6 d’octubre de 1887 - Rocabruna, Provença, 27 d’agost de 1965). L’exposició [lecorbusierblog.blogspot.com] inclou maquetes originals, reconstruccions d’interiors i mobiliari, dibuixos i pintures, fotografies, films, escultures i alguns dels llibres en què va exposar la seva teoria urbanística i arquitectònica, basada en cinc punts: els pilotis (elements sustentadors de formigó en forma de T), les terrasses jardí, la planta oberta, la finestra longitudinal i la façana lliure. Le Corbusier va ser pioner a l’hora de pensar en la millora de les condicions de vida a les ciutats més congestionades, amb els seus grans blocs de pisos, i la seva petja [proyecto.localizarq.es/etiquetas/corbusier-le] es pot observar a Europa (sobretot a França i Suïssa), Amèrica i l’Índia, on va participar activament en la planificació de la nova capital dels estats del Panjab i Hariyana, Chandigarh [chandigarh.nic.in], a la dècada del 1950.
Aules d’informàtica de la Universitat Rovira Virgili. / ROSA BONCOMPTE
NOVETATS ..........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................
Ausiàs Marc
CCCV
Sida-Studi
Bloc del cap de govern
www.cervantesvirtual.com/bib_a utor/ausiasmarch
www.portal-vallespir.cat
www.sidastudi.org
Centre que va ser constituït l’any 2004 al municipi nord-català d’Arles de Tec i que federa més de trenta associacions culturals de la comarca del Vallespir en defensa de la llengua i la cultura catalanes.
Web renovada d’aquesta ONG catalana que ofereix informació i prevenció respecte de la sida: dubtes, fer-se la prova, tallers de prevenció, centre de documentació...
www.presidencia.ad/capgovernbl og.asp
Coincidint amb el 550 aniversari de la mort d’Ausiàs Marc, la Fundació Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes ha presentat una completa web dedicada al poeta.
Bloc oficial del cap de govern andorrà, Albert Pintat, que deixarà el càrrec el 26 d’abril vinent, amb motiu de les eleccions generals al Principat.
Del 27 de març al 2 d’abril del 2009 • PRESÈNCIA • 41
VISTES FIXES
POELTEN (ÀUSTRIA) 16.03.09 Foto: ROBERT JAEGER / EFE
La màscara del diable MANUEL CUYÀS mcuyas@presencia.cat
Q
uan va entrar a la sala on l’anaven a jutjar, Josef Fritzl, l’anomenat monstre d’Amstetten, va aparèixer amb la cara tapada amb un arxivador. Els fotògrafs no s’esperaven el camuflatge i com desesperats van intentar prendre la cara de l’home a còpia de voler-lo fotografiar per darrere, de perfil, per sota i per sobre. Només el fotògraf autor de la imatge que avui presentem va entendre que la verdadera cara del monstre era aquesta. S’hi hauria pogut apropar més. Una cara de cartó blau amb uns forats per respirar i veure-hi: la màscara que evoca altres màscares d’altres monstres reals o ficticis que la vida, la literatura o el cinema ha ofert. L’últim del qual vam tenir notícia cinematogràfica va ser l’Hannibal Lecter d’El silenci dels anyells. Hannibal Lecter era un caníbal –hi ha un joc de paraules entre Hannibal i caníbal–, que va ser obligat a cobrir-se amb una màscara que li paralitzava la cara perquè no clavés mossegades al primer que trobava. Hi ha altres màscares famoses, com la del Fantasma de l’Òpera, però aquest era una bona persona. ¿Què volia amagar amb l’arxivador de color blau l’home que durant tota una vida va esclavitzar i violar la seva filla prèviament tancada en una mena de presó feta amb les seves mans; l’home que va tenir fills amb la filla i que va cremar-ne un que se li va morir; l’home que se n’anava de vacances a Tailàndia deixant la filla al zulo i la dona, la seva dona i mare de la presonera, en una inòpia que encara no ha entès ningú? A tots els assassins, quan són enxampats, emmanillats o conduïts a la sala de judici els ve com una mena de sobtat pudor i es tapen la cara. Si no és amb una caputxa és amb una jaqueta o amb la mà. Encara no n’havíem vist cap cobrint-se amb material d’oficina. La fila que l’home fa, mirant pels forats com fan els portadors de nans de les colles de gegants, que miren per la boca del cap de cartó, no li millora la imatge. Ho diem per si s’ho pensava. Potser si hagués tret el codi de barres de l’arxivador... L’Hannibal, l’Atil·la austríac va basar la defensa en un trauma infantil: no sé què d’una mare cruel que havia tingut. Ja es pot anar tapant, que no respecta la filla ni respecta la mare. Amb la filla: la vergonya li feia fer el que li feia amb màscara?
42 • PRESÈNCIA • Del 27 de març al 2 d’abril del 2009
Del 27 de març al 2 d’abril del 2009 • PRESÈNCIA • 43
ENTRETENIMENTS ENREVESSATS JORDI SOLER jsoler@presencia.cat
Horitzontals: 1.– Anatòmicament parlant, proveïda de vasos de nova formació. 2.– Cedeixi un bé immoble en emfiteusi, per exemple. En cap cas el maig francès de corcoll. 3.– Aquesta lletra representa el punt de màxim plaer sexual femení. Arriba d’orient un mamífer carnívor de la família dels mustèlids de pelatge blanc molt estimat per les dames de l’alta societat. Nom islàmic adoptat pels europeus per designar els bantus sud-orientals. 4.– De dreta a esquerre, posar al foc o metall molt bon transmissor d’electricitat. Mancur Daixonses, destacat economista i sociòleg nord-americà (1932-1998), autor, entre altres, del llibre Poder i prosperitat. Un metge tanmateix abreujat, ara. 5.– Donat d’esquena (la temptació ja l’he tingut, eh). Congesta, glacera que ve d’orient. Proa i popa de caiac, com a l’autodefinit de l’altra plana. Fa sonar l’itri mig líquid. 6.– Del dret fa plorar sense que se li observi res de dramàtic. Article. Ara ve d’orient aquell filòsof romanès d’expressió francesa de nom Émile Michel. 7.– Sistema de comunicació telefònica mitjançant les ones radioelèctriques. 8.– A la moda. Àpex petit, curt, poc consistent. Anar-hi anant, anar-hi anant, cantaven els de la Trinca. 9.– 17-cetosteroide d’acció an-
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10 11 12 13 14
1
■
2 3
■
■
4
■
5 6
■
■
■
■
■
■
7
■
8
■
9 10 11
■
■
■
12
■
13
■ ■
■
■
■
■
14
drògena, de fórmula C19H30O2. Conjunció copulativa. 10.– Element gasós incolor, inodor i inert, però tremendament atractiu a la vista. Al final fa que n’hi hagi més d’un. Dígraf. A cada extrem del rotor. Mustieu en silenci. 11.– Fa sonar l’iris gris. Aparella, prepara una altra vegada. La Rosa més política. 12.– Deixaven algú sense força vital. La de surf permet cavalcar les onades. 13.– Misteris Únics Increïbles. Abans del ètes. Que s’hi fixa molt. 14.– Parasitosis produïdes pel desenvolupament d’Echinococus granulosus.
Verticals: 1.– El sistema d’alimentació que exclou, gairebé radicalment, la carn i els seus derivats. 2.– El campió del matalàs. El Paco més afrancesat i internacional. Mot quantitatiu ponderatiu que s’enfila. 3.– Obtinguts cap amunt com a resultat d’un raonament. Us trobeu en braços de Morfeu, que diria un cursi. 4.– Sol ser la part metàl·lica més llarga d’una arma de foc. Remar enrere. Fan sonar el petard. Fa sonar l’inici indivís dins Rímini. 5.– Situa algú o alguna cosa en un lloc. Objectaven les afirmacions del testimoni. 6.– Llama si-
lenciosa. Dediquis un sentit homenatge a qui sigui. Endreço els estris com Déu mana. 7.– Relatiu a aquella branca de l’electricitat que s’ocupa de la tècnica electrònica aplicada als problemes de l’aeronàutica. 8.– Barra petita i no treballada d’argent o d’or fi. Puja una trampa per caçar ocells. Allò que s’escolta, per dir-ho així. 9.– El sufix romà del prefix i del sufix. Senyoretes esdevingudes capgirades ostatges. Cap avall és la mare del PP, i cap amunt és el pare dels aliments. L’equinococcosi en té tres, com aquesta. 10.– La capgirada cèllula lliure, ameboide, que és responsable directa de la fagocitosi. El metall de les febrades. Cap avall pot ser qualsevol llac francès, però cap amunt convé d’allò més. 11.– Entra i surt de Zarautz. Partícula negativa al bell mig de França. S’enfila aquella reina de Jordània que és part d’un mític diamant. A aquest Eduardo el van assassinar a trets uns anarquistes catalans. 12.– Ven a crèdit des de sota. Embrutes l’atmosfera amb el fum de la teva fàbrica. 13.– El projectil que llencen Cupido i els parroquians dels pubs britànics. Fan sonar la divina crítica cínica. Estelles petites vistes des de sota. 14.– Adaptats, i adoptats, a les característiques i els usos i costums dels americans.
SUDOKU
44 • PRESÈNCIA • Del 27 de març al 2 d’abril del 2009
Ompliu totes les caselles buides amb els números de l’1 al 9, de tal manera que cap número es repeteixi en cap fila, ni vertical ni horitzontal, ni dins les nou caixes de 3x3. Solucions i programa d’ordinador a www.sudoku.com
Núm. 16968. Nivell: mitjà.
Núm. 17648. Nivell: fàcil.
PUZZLES BY PAPPOCOM www.sudoku.com
ESCACS JORDI ESCUDER jescuder@presencia.cat
Un nou drama
8
Els genis són capaços de les gestes més espectaculars i també, de tant en tant, dels desastres més estrepitosos. Els ho perdonem, són genis! Ivantxuc no n’és una excepció. Pot perdre per culpa del temps o de les distraccions. A la partida contra Morozevich semblava que podien guanyar les negres, i un parell d’errades li costen tot el punt.
6
巀居巀居尯居巀居 居巀居巀居尷居巀 巀居屃居巀层巀居 居屃层屃居巀屁屃 屃层巀尺尿尶巀就 层巀居巀层巀居屄 巀居巀居巀居尴尮 居巀居巀居巀居巀
7
Morozevich – Ivantxuk, Corus Chess 2009 Wijk aan Zee (13), 2009 1.d4 d5 2.c4 c6 3.Cc3 Cf6 4.e3 a6 5.Cf3 b5 [un trencament de moda darrerament] 6.b3 Ag4 7.Ad2 e6 8.h3 Axf3 [desfer-se d’aquest alfil de caselles blanques és tot un plaer!] 9.Dxf3 Aa3 10.Ad3 0–0 11.0–0 Cbd7 12.Tad1 [intent de tancar l’alfil no dóna res: 12.c5 Ab4] 12...Tc8 13.De2 Te8 14.c5 Ab4 15.a3 Axc3 16.Axc3 e5
5 4 3 2 1
17.dxe5 Cxe5 18.Af5 Ta8 19.Ad4 De7 20.Ab1 a5 21.Db2 a4 22.f4 Ced7 23.b4 [sembla clar que tot es decidirà en el flanc de rei] 23...Df8 24.g4 Ce4 25.g5 [les negres, de moment, no pateixen] 25...f5 26.gxf6 Cdxf6 27.Rh2 g6 [sembla més lògica la variant conservadora 27...Ta7 28.Tg1 Tf7 29.Tg2 Te6] 28.Tg1 Rf7 29.Dg2 Dh6 30.Tdf1 [les blanques tenen ara una ruptura clara a f5] 30...Dh5 31.Db2 [31.f5? g5 i no hi ha res]
a
b
c
d
e
f
g
h
Posició després de 40. Tf4!?
31...Ta7 32.Tg5 Dh4 [i ara és la reina la que queda fora de joc] 33.Dg2 Tae7 34.Ac2 [a un final molt interessant porta 34.f5 Dxg5 35.Dxg5 Cxg5 36.fxg6+ Rg8 (36...hxg6 37.Txf6+ Rg8 38.Txg6+) 37.Axf6 h6 38.Axe7 Txe7 39.h4 Ce4 40.Axe4 Txe4 41.Tf6 Txe3 42.Txc6 Txa3 43.Tb6 Tc3 44.Txb5 a3 45.Ta5 h5 46.Rg2
AUTODEFINIT
Rg7 47.Ta6 Tb3 i semblen taules] 34...Rf8 35.Te5 Tf7 [millor 35...Rf7 ] 36.Txe8+ Rxe8 37.f5 g5 38.Axe4 Cxe4 39.f6 h5 [no quedarien malament les negres amb 39...Rd7 40.Df3 Cd2 41.Df5+ Rc7 42.Tf2 Ce4 43.Tg2] 40.Tf4!? gxf4? [les negres tindrien avantatge amb 40...g4 41.Txe4+!? dxe4 42.Dxe4+ Rd7. És el preludi del drama, un dels molts d’Ivantxuc: s’acaba de deixar mig punt] 41.Dg8+ Tf8 42.De6+ Rd8 43.De7+ Rc8 44.Dxf8+ Rd7?? [i ara l’altre mig. 44...Rb7 45.Dg7+ Ra6 46.f7 f3 47.f8D Df2+ 48.Rh1 Df1+ 49.Rh2 (49.Dg1?? Cf2+ 50.Rh2 Dxh3 mat) 49...Df2+ i taules] 45.De7+ i pleguen ja que hi ha mat! 45...Rc8 46.De8+ Rb7 47.Dd7+ Ra8 48.Dxc6+ Ra7 49.Dc7+ Ra8 50.Dc8+ Ra7 51.c6+ Cc5 52.Axc5 mat 1–0
SOLUCIONS
JORDI SOLER jsoler@presencia.cat
▼
MUNICIPI D’ÀLABA (EN BASC, LAUDIO)
▼
▼
QUE NO TÉ PRINCIPI NI FI
USABLE, PROFITÓS
▼
씰
VERITABLE, MANIFEST
EM DIRIGIRÉ
▼
LA VOLTA CICLISTA A CATALUNYA EN TÉ UNES QUANTES
ARÀCNID MOLT I MOLT PETIT
GRUP DE GENT D’ARMES
▼
씰
▼
PEÇA DE CUIR A LA BOCA DE L’ESCLOP
▼
QUI PAGA EL 씰 LLOGUER DEL PIS S’ESFORÇARÀ PER OBTENIR EL PREMI
FA SONAR L’OTÒFON GROC
씰
ENREVESSATS
씰
Solució horitzontals: 1.– Vascularitzada. 2.– Estableixi. iaM. 3.– G. inimrE. Cafre. 4.– eruoC. Olson. Dr. 5.– taD. areleG. C. I. 6.– abeC. El. naroiC. 7.– Radiotelefonia. 8.– In. Apicle. OTAN. 9.– Androsterona. I. 10.– Neó. S. RR. R. MST. 11.– I. Readoba. Diez. 12.– Semaven. Planxa. 13.– MUI, èsiS. Atent. 14.– Equinococcosis.
ESTRATÈGIA MILITAR I POLÍTICA DE L’OTAN
AQUEST MAS NO ÉS DE PAGÈS
씰
ENTRE LA BARBA I EL COLL
씰
Solució horitzontals: 1.– Útil. Cert. 2.– Llogater. 3.– Maldarà. O. 4.– Niïn. Pap. 5.– Atmosfera. 6.– II. Oest. 7.– Estils. Un. 8.– Mal. Turó. 9.– Retocar. U.
FACIN EL NIU CAPA GASOSA QUE ENVOLTA ALGUNS PLANETES
▼
FER-NE ÉS NO ANAR A LA FEINA
▼
씰
AUTODEFINIT LLUNYÀ, SALVATGE 씰 I CINEMATOGRÀFIC
DÒRIC, JÒNIC, CORINTI...
SI ÉS DE TRINCA, ÉS FLAMANT
GREIX LÍQUID QUE S’ENFILA
▼
씰
ARTICLE INDETERMINAT
씰
Núm. 16968
씰
Núm. 17648
PARELLA DE ROMANS
▼
FAMOSA CIUTAT SUMÈRIA
씰
ELEVACIÓ NO GAIRE 씰 ALTA DEL TERRENY
UTILITZAR EL PHOTOSHOP
씰
▼
PROA I POPA DE CAIAC
▼
FA SONAR EL CUL BRUT D’UN URUBÚ MUT
씰
SUDOKU
DANY MATERIAL O MORAL
Del 27 de març al 2 d’abril del 2009 • PRESÈNCIA • 45
OPINIÓ
COSTA OEST VIDAL VIDAL vvidal@presencia.cat
Vicky i Cristina a Madrid
L’
46 • PRESÈNCIA • Del 27 de març al 2 d’abril del 2009
LLUÍS ROMERO
«El rendiment dels incentius institucionals a la cinta deriven sobretot del seu inusitat, i per a mi incomprensible, èxit de taquilla»
Oscar com a actriu secundària –de repartiment, per no ferir– a Penélope Cruz ha acabat de reblar l’operació comercial a l’entorn de la pel·lícula de Woody Allen. La pitjor, per al meu gust, ara ja ho puc dir sense por de passar per aixafaguitarres i poc patriota. Un treball decebedor, si més no per a aquells que ens tenim per admiradors incondicionals del director americà. Argument tòpic i anodí, previsible, una obra en general poc brillant, lenta i tediosa, com de tràmit –ben bé per encàrrec–, plena de llocs comuns, tant pel que fa al guió com als escenaris, si bé s’han acomplert en aquest sentit les expectatives relacionades amb la promoció turística de Barcelona. Ben aprofitades, doncs, les subvencions oficials, tan censurades al seu moment des de diversos àmbits. No només pel ressò de la glossada estatueta a Pe, i el Globus d’Or anterior com a millor comèdia de l’any (que santa Llúcia conservi vista i criteri al jurat, i de pas un sentit de l’humor tan peculiar com per premiar una suposada comèdia cinematogràfica que no provoca ni una sola rialla). El rendiment dels incentius institucionals a la cinta deriven sobretot del seu inusitat, i per a mi incomprensible, èxit de taquilla. No pas a Catalunya, com era de preveure, sinó als Estats Units, on la filmografia d’Allen no és precisament del gust del gran públic. Efecte aconseguit, per tant. Diners a càrrec dels pressupostos d’Ajuntament barceloní i Generalitat amortitzats. Contrast en aquest terreny amb el fiasco de la superproducció impulsada per la Comunidad de Madrid per commemorar el bicentenari de la guerra del Francès, que allà anomenen de la Independència. Sangre de mayo, es titulava, dirigida per Garci i basada en un parell de volums dels Episodios nacionales de Pérez Galdós. Sort encara que la inspiració no s’havia buscat en aquell altre episodi galdosià que porta per títol Un voluntario realista i que comença denigrant ferotgement –i injusta– la ciutat de Solsona, qualificada per l’autor com «una de las más feas y tristes poblaciones de la cristiandad».
Sangre de mayo ha disposat d’ajuts del govern de la senyora Esperanza Aguirre per valor de 15 milions d’euros, molt més que els atorgats a Vicky, Cristina, Barcelona, i en canvi s’ha saldat en un fracàs estrepitós, una ruïna: ni una setmana d’exhibició als cinemes i una projecció televisiva a les tantes de la matinada. Em trobava casualment a Madrid el dia de l’estrena, al lloc dels fets, a la mateixa sala de la plaça Callao on penjava un cartell immens de Vicky, etc. Quina ràbia els devia fer a alguns aquell Barcelona en grans lletres de motlle. Pel passadís entre periodistes sobre una arrugada catifa vermella –Hollywood provincià i carrincló–, anaven desfilant autoritats i protagonistes, curiosament bona part dels quals catalans, començant pel Quim Gutiérrez. I és que són molts els actors del nostre país treballant hores d’ara a la capital del país veí. Cal destacar l’Albert Boadella, bufó de la cort a sou de l’esmentada Esperanza, que l’ha designat director del Teatro del Canal. El patètic Boadella encara va de rebel, però ja no el veig capaç de muntar-li a la seva nova mestressa un Ubú rei com va fer amb Pujol o bé un Teledeum a Rouco Varela. Ai, Madrid sí que paga els traïdors.
PUBLICITAT
La llibreria La Gralla, El 9 Nou i l’Associació Cultural de Granollers convoquen per vuitena vegada el Premi Literari Jaume Maspons i Safont (1956 - 2001), en memòria d’aquest periodista. Presentació 1. S’hi poden presentar obres literàries de qualsevol gènere literari i escrites en llengua catalana. El jurat valorarà especialment les obres literàries que tinguin un fort component satíric. Han de ser obres inèdites i que no hagin estat premiades en cap altra convocatòria. 2. Les obres han de tenir una extensió de 100 a 200 pàgines Din-A4 en format digital a cos 12 i 30 línies per full, excepte les de poesia, l’extensió de les quals no pot ser inferior a 600 versos ni superior als 800. Se n’han de presentar cinc còpies impreses adequadament enquadernades. Han d’anar acompanyades d’un sobre tancat que contingui el títol de l’obra i les dades personals del participant (nom, cognoms, adreça i telèfon). A l’exterior d’aquest sobre hi ha de figurar el títol del treball i el nom o pseudònim de l’autor. 3. Els originals s’han de presentar a l’Associació Cultural de Granollers, camí Romà, 47-49, 2n pis, 08402 de Granollers, telèfon 93 861 55 98. El termini d’admissió es tancarà el dia 19 de juny de 2009. 4. Els autors de les obres presentades es comprometen a no retirarles abans que no es faci públic el veredicte del jurat. La presentació d’una obra comporta que l’autor no té compromesos els drets d’edició i que no ha estat presentada a cap altre concurs pendent de veredicte. Jurat 5. Els membres del jurat seran Francesc F. Angelats, Albert Benzekry, Carles Capdevila, Marina Martori i Esteve Plantada, i actuarà com a secretari un representant de la família Maspons.
817157-956570T
6. El jurat seguirà el procediment de votacions successives fins a obtenir una majoria de vots a favor d’una obra determinada, que serà la guanyadora. El premi no podrà ser compartit en cap cas; però a judici del jurat es podrà declarar desert.
VIII Premi Literari Jaume Maspons i Safont Any 2009 Premi 7. L’import del premi, aportat per la llibreria La Gralla de Granollers, és de cinc mil euros (5.000 euros), quantitat sobre la qual es practicarà la retenció establerta per la normativa tributària vigent. L’import del premi cobreix els drets d’autor de la primera edició del llibre. En cas d’haver-hi una reedició, l’autor rebrà en concepte de drets d’autor un 8% sobre el preu de coberta per cada llibre venut. 8. L’obra guardonada serà editada en llibre per El 9 Nou. Lloc i data del veredicte 9. El jurat farà públic el veredicte el mes d’octubre de 2009 en un acte que es farà a la ciutat de Granollers i en el qual es lliurarà el premi al guanyador. El veredicte serà inapel·lable. 10. Un mes després de l’adjudicació del premi i com a màxim abans del mes de gener de l’any 2010 les obres no guardonades podran ser retirades de l’Associació Cultural de Granollers. 11. La presentació dels originals pressuposa l’acceptació de les bases i dels drets i les obligacions que se’n deriven. 12. Qualsevol aspecte no previst en aquestes bases serà resolt pel jurat o per les parts convocants. Granollers, gener de 2009
Associació Cultural de Granollers
Amb la col·laboració de Vicenç Viaplana
Del 27 de març al 2 d’abril del 2009 • PRESÈNCIA • 47
129967-948956A
PUBLICITAT