À la rue
El teatre i performance social “dels altres”, amb la companyia Et al. 1
“El teatre és una escapatòria d’allò quotidià i real, però també una via per canviar el que no ens agrada. Per nosaltres és una forma d’alliberar-nos i d’alliberar, però també un instrument de canvi. És un art necessari, i un camp poc explotat: és tot un món que anem descobrint i desengrunant cada dia.”
2
D’esquerra a dreta: la Marina, Garriga l ‘Adrià Nicolàs (Niko), la Rocío Viñals, i l’Alba Caralt.
3
“Actors ho som tots nosaltres; ciutadà no és aquell que viu en societat, sinó aquell que la transforma”. Mitjançant aquesta cita, que té els seus orígens en el dramaturg de Rio de Janeiro Augusto Boal, creador del teatre de l’oprimit; el col·lectiu de joves vilafranquins Et al. reivindica la feina que els agradaria fer amb les seves actuacions. Són 9 joves, 2 nois i 7 noies d’entre 20 i 22 anys; tots estan estudiant alguna carrera i porten junts com a grup de teatre i com a colla d’amics 4 anys.
4
“Quan anàvem a l’institut vam fer teatre junts durant 6 anys. Ens agradava i tots havíem començat de ben petits, i quan va acabar l’institut vam voler seguir-ne fent. Per això vam crear la companyia, per no perdre’ns i poder seguir fent el que ens ajuda a desconnectar” diu la Júlia, estudiant de Belles Arts a la UB. “El problema és que des que estem a la universitat que estem molt més separats. La Marina i jo vivim a Barcelona, la Laia se n’ha anat a Granada -Andalusia-, l’Alba està fent dues carreres i treballant i quasi no té temps per res, els altres estan a un
esplai... Se’ns fa molt difícil trobar el nostre moment. Des de l’abril que estem fent una pausa i quan acabem exàmens tornarem a arrencar.” Van començar fent teatre cadascú per les seves coses: algú perquè era massa tímid a l’escola, altres perquè els pares el van obligar, altres perquè hi tenien tots els amics de classe... I d’altres que ni tan sols se’n recorden. Però el que ha acabat fent que s’acabin ajuntant, a part de la casualitat d’haver actuat junts en nombroses ocasions gràcies a les classes de l’institut, és que tots tenen molt clar que el teatre forma part de qui són. És un dels seus trets identitaris, se l’han fet seu com si fos una extremitat més del cos. Reconeixen que els fa falta, sobretot des que estudien una carrera. “Va començar com una extraescolar de petits, va evolucionar a una afició de més grans, i ha acabat sent una droga” diu el Niko, rient, estudiant de Bioquímica a la UB. “I després d’això, ja és un mitjà per fer-nos escoltar, fer-nos entendre, i una eina de lluita i reivindicació davant els temes i aspectes que ens preocupen. A part d’una afició ha acabat sent una via de conscienciació, tant per a nosaltres com per tot aquell qui es para a observar-nos. És genial sentir que, per poc que sigui, aconseguim moure consciències i sobretot obrir més ulls.” I és que van començar assajant al local d’un esplai on alguns d’ells són monitors, el MIV (Moviment Infantil de Vilafranca), però de seguida van aconseguir prou renom com per moure’s a locals més habilitats, com l’Escorxador de Vilafranca, un centre cívic amb sales especialitzades per a assajos d’espectacles; i finalment al Casal Popular de Vilafranca, que ha estat el darrer local a obrir-los les portes gratuïtament i oferir-los sostre i actuacions. “A Vilafranca el teatre de carrer no existeix. Només se’n fa un dia a l’any, durant la Festa Major, i hi ha tantes actuacions per tants llocs que és impossible gaudir-los tots. Durant la resta de dies ningú hi fa mai res, i nosaltres trobem que és una manera
“Ens agrada pensar que les persones som més justes del que creiem. I amb les performances busquem demostrar-ho.” -Rocío, 21 anys
A dalt, la Rocío a l’inici d’una performance a una plaça. A sota, preparant-se per sortir a actuar; i a l’esquerra, al mig d’una obra infantil de carrer sobre la xenofòbia. A sota, petita seqüència de la performance “La Màquina”, una crítica al consumisme a la que acostuma a afegir-se la gent del públic. A la pàgina de la dreta, animant-se abans de sortir a actuar. Portada: performance “Des-evolució”; crítica a l’Església.
5
“La performance ha acabat sent una via de conscienciació, tant per a nosaltres com per tot aquell qui es para a observarnos. És genial sentir que, per poc que sigui, aconseguim moure consciències i sobretot obrir més ulls.” -Niko, 22 anys
potent de fomentar la cultura gratuïta i més si té finalitats crítiques, com el que fem nosaltres.” L’Eloi, estudiant de Biologia a la UAB i àrbitre i jugador de bàsquet, troba que a Vilafranca no es potencien gens les agrupacions culturals que hi ha. L’Ajuntament només mostra interès per aquelles que es relacionen amb l’enologia i el món del vi; i la resta queden enterrades si no és per altres organitzacions que els ofereixen oportunitats, o per la seva pròpia iniciativa. Et al. fa moltes actuacions a peu de carrer sense cap cartell que els anunciï ni cap permís de l’Ajuntament. De fet, moltes vegades el que busquen és la sorpresa: duen a terme performances al mig del carrer sense previ avís, perquè el que volen és rebre una resposta o reacció de la gent que s’hi trobi sense saber-ho. Algunes de les seves actuacions són provocatives i fetes expressament per aconseguir la intervenció de tercers: “Ens agrada pensar que les persones som més justes del que creiem. A vegades estem xerrant a un bar o passejant pel carrer i se’ns acudeix alguna idea. La desenvolupem, analitzem les possibles reaccions que pot tenir (des de la indiferència a que algú t’intenti pegar, mai se sap!) i quan creiem que ja la tenim, la
6
fem. És, per dir-ho d’alguna manera, com aquells vídeos d’experiments socials; però nosaltres no gravem res, només actuem i anem fent cada vegada més intens el conflicte perquè les persones reaccionin. Una vegada vam acabar al costat de la Basílica de Vilafranca barallant-nos de debò a partir del que havia començat com una discussió xenòfoba, i un grup de nois magrebins van acabar intervenint per posar pau i raonar amb nosaltres. Mai saps què pot sortir, però generalment la gent acaba intervenint i acaba fentho de manera positiva. A nosaltres ens encanta, i quan els expliquem que era una performance els sembla molt interessant. A vegades se’ns acaben afegint i tot per escampar-ho a més persones.” explica la Rocío, que estudia Educació Social a la UAB i és formadora en Teatre de l’Oprimit, monitora d’esplai i també de teatre per a infants, adolescents i persones amb malalties mentals. Et al. no és un grup tancat, sinó que els seus membres varien depenent del que facin. En algunes ocasions se’ls han afegit col·laboradors que volien participar-hi, i en moltes de les actuacions no participa la totalitat dels membres. Però sempre ho fan tot entre tots, és la seva regla d’or; perquè una de les
seves peculiaritats com a grup de teatre és que no tenen director, com diu la Marina (Periodista per la UAB): “Vam decidir que no volíem director perquè totes les obres que hem fet al llarg de la nostra vida han estat marcades per algú “de fora” i el teatre que volíem fer com a companyia el volíem fer nostre, des de la base. El fet de no tenir algú que ens guiï és un inconvenient bastant gran, perquè és una figura que sempre va bé per temes de gestió i organització, però nosaltres hem acabat decidint que cada assaig el coordina un integrant del grup. Així, cadascú té una setmana per preparar-se la sessió i sempre hi ha algú que porta la batuta.” Actualment el grup està fent una pausa perquè la majoria dels membres està a l’últim any de carrera i els és impossible assajar setmanalment. L’Alba, bibliotecària i que estudia Educació Infantil i Primària a la UB, creu que aquesta pausa era més que necessària: “Entre les mil coses que fa cadascú del grup (perquè tots som uns motivats amb tot) ja es fa prou complicat assajar, i més ara que molts acaben la universitat. Hem decidit prendre’ns-ho amb calma perquè sinó ens angoixem i la creativitat se’ns perd. Si quedem no és per fer teatre, és com a la colla d’amics
que som: anem al bar i desconnectem de la feina i les classes; a finals de juny tenim una actuació planificada per un casal d’avis i llavors ens hi tornarem a posar, però de moment ens cal un break.” L’última actuació amb cartell que van fer va ser a partir de la petició d’una comissió de l’Alt Penedès pel dia de la dona: els van demanar una peça per representar al centre de Vilafranca que servís per conscienciar al públic sobre el feminisme. Ells van agafar una peça del Sergi Belbel i la van adaptar a la seva manera, com deia la Clara que, com la Marina, estudia Periodisme a la UAB: “A vegades partim d’obres o escenes ja fetes, però sempre les adaptem. Per la del dia de la dona, per exemple, vam estar tres mesos fent-ne una adaptació a la nostra manera, perquè sempre busquem sentir-nos-hi el màxim de còmodes i les analitzem amb lupa. Després l’esforç ens queda recompensat, perquè les agrupacions que ens veuen actuar aprecien la nostra originalitat i així ens van sortint coses, la veritat és que hem tingut sempre molt bona rebuda i tenim molta sort. Tothom ens diu que feia falta una empenta a Vilafranca per tornar a sortir als carrers a fer cultura!”. Després del casal d’avis i d’una representació en una cafeteria cultural de Vilafranca, Et al. tenen pensat tornar a un local d’assaig i tancar-se en un nou projecte que els ha de durar un any sencer. Volen formar-se en teatre de l’oprimit a partir dels coneixements i contactes de la Rocío, i a partir d’aquí treure dues peces fetes per ells, que volen representar en centres socials, instituts, escoles i
universitats, casals, bars i, com sempre, al carrer. Els agrada el que fan i el que més busquen és passar-ho bé, que la gent s’ho passi bé, i si aconsegueixen fer entendre els seus missatges a una petita part del públic ja en surten satisfets. Cal dir que han tingut bons mestres: la Rosa González, la Clara Cols (Flyhard), el Valeri Laguna (una eminència del teatre), el Toni Regueiro i alguns d’ells fins i tot han compartit escenari amb en Jordi Casanovas. Però Et al. és el resultat de la barreja de tots aquests aprenentatges i el que busquen no és només actuar i fer teatre, sinó implicar-se en el canvi i millorar una mica, “si pot ser i el vent no ens bufa de cara”, com diu l’Eloi, “intentant ser millors persones i fer que els qui ens vinguin a veure surtin amb les ganes del mateix. El teatre i la performance són la nostra manera d’expressar-nos i fer-nos escoltar; ara l’únic que queda és que els qui ens vegin vulguin ajudar-nos a fer-ho possible!.”
7
L’abreviatura “et al.” prové del llatí “ et alii”, que significa “i els altres”. La companyia Et al. pretén, així, representar tots aquells i aquelles que acostumen a quedar en un segon pla tant de la societat com de la cultura; partint des de situacions reals i palpables i transformantles en peces de teatre i performance que busquen donar veu a qui no la té i visualitzar problemes i conflictes del sistema capitalista que sovint queden camuflats sota cortines de fum.
8