Carmen és nom de vi Vins del Tros
Amb cellers que assignen a cada vi l’aspiració tenaç de distingir-se, donant nom i contingut a la denominació que els agremia, paral·lelament al ferm nínxol comercial encetat tradicionalment per les cooperatives, es possibilita la captació significativa d’adeptes als vins de la regió vinícola catalana més meridional. Aquesta és la via a gràcies a la qual la Terra Alta aconsegueix suficient consistència per dotar-se de nom i ressò dins Catalunya. S’agullona d’un esperit semblant a aquell post-fil·loxèric que va motivar el cooperativisme. A mercè de tals esforços reformadors, són com la proclama de l’existència dels vins d’aquesta regió i el principi d’expansió de les vel·leïtats i valors que alberga, que esdevé practicable. La Terra Alta ha anat assumint la necessitat d’encarar un salt audaç cap una esfera completament novedora que ignora la seva entitat originàriament parsimoniosa. Un territori vinícola que apel·lava a una legítima pertinença a la reticència flegmàtica, a arriscar un pas més enllà i desplegar-se amb fermesa entre l’onatge i el combat per l’autoafirmació desacomplexada. Tal com deia, sembla que la Terra Alta, gràcies al seu potencial innat i la tasca constructiva d’un bon grapat d’augustus cellers, com Vins del Tros, Edetària, Bàrbara Forés, Celler Piñol, Tern, La Fou etc, que des del rigor encoratgen amb il·lusió una costeruda ascesis necessària per tal de fer mudar la desertització cognitiva i la indiferència en què es resolien els vins de tal regió pel consumidor Institucions vinícoles les quals vertebren un catàleg de vins seriosos, capaces de desemmandrir una mirada que reconeix com a manament inexorable emparar la integració dels vins de Vilalba dels Arcs, Batea, Gandesa dins l’engranatge del reconeixement. El caràcter i potencial d’aquests vins és evident, ha deixat de ser futurició. De la Terra Alta ja brolla un agent emblemàtic paral·lel, una nova retòrica i consciència a partir d’aquests, els quals s’han convertit en una nova vocació, una nova modalitat aportant quelcom més al camp de les relacions i a la interpretació emblemàtica d’una zona caracteritzada fonamentalment com bressol sinistre de la batalla de l’Ebre. Vins, com el Senyora Carmen, poden arriscar-se a assumir amb dignitat la responsabilitat de facultar el naixement d’una nova noció tutelar per a Vilalba dels Arcs: la dels vins que allà s’elaboren en un afany per assolir la translació
de les generalitats a les particularitats, desplaçar la significació de la Terra Alta isolada com a conegudíssim escenari bèl·lic, que nega tantes instantànies i pàgines fins a les pràcticament desconegudes singularitats enològiques que allà s’embotellen. Una d’elles, Lo Morenillo, malgrat no estar estatjats sota els auspicis ni estàntols del Consell Regulador, circumscriu al nom de la població altres prestigis per damunt de l’aspre revestiment devaluador que l’embolcalla des de l’any 1936. Que aquests dotin de significat i reconeixement a la zona, com tenidor de la capacitat suficient d’irrompre amb una escissió contundent en el guió sinistre que ha dominat i ha reduït a la vila a blasó idiosincràtic de l’aixecament carlí i de l’adhesió fervent amb força de les armes al glorioso alzamiento, tot i que la polèmica al voltant d’aquest segueixi oberta. El vi pot arribar a ser pròtesi pel trauma patològic de la barbàrie? Si bé no ha de pretendre revertir el signe del passat, pot aquest trobar un interstici des d’on poder colonitzar altres espais implantant un altre focus d’atenció damunt la vila? Es poden programar per Vilalba altres identitats que puguin suavitzar el llast que suposa caure reduïda a l’epítet de vila reaccionària, la de ser aquella població ubicada al sector septentrional de la comarca, condecorada amb el mèrit de ser l’única on les faccions dels requetès carlins van sumar-se al sollevament contra la república cinc dies després de la posada en pràctica de la conspiració militar elucubrada per Mola, Queipo de LLano, Cabanellas, Saliquet, Fanjul & Co a Melilla. La vila, batejada com un dels dos pobles màrtirs dels requetès de Montserrat, conserva espais que recorden la seva presència i tragèdia (Museu Casa Coll, el Via Crucis de Quatre Camins). Objectant la noció lacaniana que planteja que únicament l’estatisme, la castració del moviment proporciona una existència visible, cal transgredir les actituds passives o de mera timidesa que han esdevingut els eixos que han polaritzat, fins a dia d’avui, el tarannà de la zona. Per tal que la Terra Alta escapci el vincle negatiu de la invisibilitat amb la qual semblava esposada i un esmorteït potencial enològic, cal moure’s intencionadament i violar la noïble vocació cadenciosa cap l’anonimat actiu. Cal fer més viva la realitat, fins ara aquietada, empolainada d’un rumb i caracterologia col·lectiva de disposició tranquil·la, allotjada i estrebada per l’immobilisme com un corrugat eremita tapiat dins un claustre buit constel·lat de passivitat, opac davant el canvi de règim que es desvela com a imminent i irrefrenable per la transfiguració i transvalorització dels vins d’aquesta contrada.
Picasso, després de la seva estada a Horta de Sant Joan, sindica en la seva declaració testamentària pictòrica altres categories anímiques, definitòries també d’aquesta contrada, com ho són l’apassionament i la vitalitat. Ens trobem en vies de capgirar els atavismes de l’anonimat, a partir d’uns vins que han d’establir-se com a referent dins el consum interior, al marge d'exportacions. No estem davant un renaixement vinícola, en la manera, per exemple, dels “supertoscans” d’Antinorii, Tenuta San Guido, Tenuta dell’Ornellaia que, cimentats en la rebel·lia, pretenien dotar de credibilitat i insuflar prestigi als vins italians, en general ideant i sostenint l’excel·lència amb al·legats pro-bordelesos, sinó que en aquest cas parlem d’un lent tràfec fins a la revelació d’una definició i especificitat que avali els vins de la Terra Alta. A Vilalba dels Arcs es concreta la modernitat i l’obvi potencial en fenòmens com un vi monovarietal de garnatxa que ha esdevingut l’abreviació o concreció ideogràfica del Celler Vins del Tros: El projecte vitivinícola gestat i empès pels apassionats i dedicats Joan R. Bada i Josep Arrufat, és un exemple de la irrupció de cellers amb apressaments rupturistes que venen a afegir-se a les inèrcies que aconsegueixen esquinçar, fendir impugnant les modestes idiosincràsies del gremi terraltí del vi, les quals tenien com a carta de presentació la d’enviar el raïm veremat a les cooperatives. Aquest celler ubicat a la població de Vilalba dels Arcs, és un municipi perfilat morfològicament per un relleu calmós, modulat (exceptuant el sector que correspon a la capçalera de la Vall de les Coves), als peus de les serres de Pàndols i Cavalls. Geològicament, es troba situat dins la conca de l’Ebre i circumdada de valls o planells conreats (Pla de Pey, Pla de les Eres, de Borràs,..), llomes (Punta Gaeta) i tossals (Les Forques, Les Llosanes o Punta de Massalucar) ornats de pinars. En un ombrívol carrer major, acolorit de cromatisme terrós, ocre, que atorga la pedra saulosa, s’ubica la casa pairal que alberga, darrera el rètol que resa a la portalada el nom Algramar, la comunió d’aquests amb Vins del Tros. Enmig d’aquest indret carregat de vestigis medievals, com ara la plaça porticada on desemboca el carrer conformada per un perímetre d’arcs de mig punt de carreus despullats i dovelles tancant la geometria que enllaçaven les cases, com a solució arquitectònica construïda per manament de Jaume II, trobem el fil principal, la crisàlide o morada primigènia per a un parell de fanàtics del vi que explica la fundació posterior del celler Vins del Tros: La Vinateria lo Tros. Aquí arrenca l’aventura. Aquí és on comença a gestar-se la figura de Vins del Tros com a celler. La història d’una empresa enològica, el substrat del basament que permet fundar aquest projecte,és essencialment la història de les vinyes familiars recuperades de Josep Arrufat. Actualment, disposen d’una producció de 21.000-22.000
ampolles, però tal com comenta en Joan tenen en perspectiva incrementar-la fins a 45.000. L’any 2009,surt al mercat l’Ay de Mi en la seva primera anyada, el tret inaugural de sortida pel celler. Un vi que presenta un cupatge del 70% de garnatxa negra (garnatxa fina francesa plantada en peu Richter 110) de la finca La Bassa, encarada al cerç i arrelada a sòls definits per textures franques mitjanes, pel panal, còdols d’origen fluvial, gresos calcaris, calcàries sorrenques i margues que aglomeren i harmonitzen un ample espectre de les tipologies edafològiques del període catià. La syrah (30%) que acompanya a la garnatxa, prové d’un bancal poc productiu dins La Cirera, la qual amb efecte immediat (anyada 2011), veurà minvada la seva participació en aquest binomi ja que es vol incorporar una fabulosa carinyena de 40 anys i desplaçar així el percentatge de la primera. Tal mesura subratlla les directrius que han de descriure la identitat i personalitat del celler en un futur: monovarietals, vins de finca i varietats autòctones. En direcció anàloga a la de molts cellers que persegueixen la qualitat, es verema en caixes, s’empra la taula de selecció i d’altres determinats paràmetres enològics com microvinificacions de 3000 l. per varietats i parcel·les a temperatures controlades. La garnatxa, robusta i aromàtica, demana llargues maceracions per tal d’assolir un increment en l’extracció tànnica dels pinyols. Aquesta és entesa com una varietat amb minses aptituds per a la guarda (Hidalgo), es poden potenciar les seves aspiracions de longevitat si la verema prové de vinyes velles de producció escadussera. Per altra banda, la syrah, ostenta un exuberant contingut d’antocians i presenta els tanins de la pellofa més melats i amorosívols, torna a ser una varietat de clima càlid, però no acata sotmetiments tèrmics massa calorosos. Tot i que és una vinífera que prospera en diferents condicions per arribar a l’excel·lència, cal ser ubicada en un sòls magres de caràcter rocós que retinguin l’escalfor, ben drenats, esdevenint menys indulgent o
magnànima fora d’aquestes restriccions. L’aspecte més significant de la vinya recuperada (desbrossada i reciclada) de Pla de Pey (a 460m) és que aquesta aplega i concentra tots els seus esforços a preservar la garnatxa blanca més vella de la comarca, que s’embotella amb la marca comercial de CentxCent. La distingeix un perfil de braços tortuosos i aspres, que semblen testimoniar l’esforç, una dolorosa pugna entre si mateixos, per aixecar la mirada des de la soca nuada que persevera en un terreny definit litològicament pels carbonats, predominantment calcari (novament calcàries sorrenques...). D’una varietat vigorosa que ben conduïda atorga unes extraccions sublims de fruita i alcohol i fermentacions a baixa temperatura s’obté un vi fresc i madur, el qual una part rep una criança amb lies i una altra passa per bóta de roure francès i compila un registre organolèptic definitori de la varietat pel que fa a les sensacions gustatives: ple en boca, amb una acidesa vibrant i un nas aromàticament intrèpid, al conjugar audaçment les aromes florals i afruitats amb les notes vegetals que recorden l’anet, l’angèlica o la matafaluga.
La garnatxa blanca, que fonamenta part del cupatge que conjuga el Te la dedico, prové de la finca La Cirera (Lo Tossal Gros), emparrada a partir de suaus terrasses abancalades amb marges de pedra que, moltes vegades cedeixen esventrant-se pels efectes erosius de les precipitacions, a les que cal sumar la composició predominantment argilosa de les pedres emprades per aixecar la feixa. Amb la participació de la Chenin Blanc, trobem que el celler llastre aquell regust ideològic prou actual encara pel gust cap allò al·lòcton. La Chenin és veremada a la Novena, una finca situada direcció la Fatarella, a una alçada d’uns 500m, entapissada d’elements geològics oligocens del terciari, novament de predomini calcari i amb vistes als ciclopis molins de vent sembrats al llarg del territori. Etimològicament, el nom d’aquest vi s’adequa als paràmetres de la nostàlgia, quan en tal expressió s’hi respira encofurnat un tranc, s’hi reconeix un rostre, un vi que esdevé encomi a la figura popular d’un tal Perfecto, el qual pronunciava l’expressió com a jocós adagi tac en mà, com a tribut a la concurrència o lúdic respons celebrant l’imminent precipitació de les boles de vori dins els badalls, abans de la jugada definitiva al voltant d’una taula
de billar. Un vi en virtut del qual, a partir de la il·lustració de l’etiqueta també es confecciona un homenatge al pare d’en Josep. Apunt curiós: A la finc La Cirera, on fa temps la poblava la Morenillo, ara repten emparrades parcel·les de garnatxa blanca de 10 anys d’on es nodreix una part del cupatge dels vins anomenats Macizo i Massís, ambdós projecte a Catalunya de l’insigne, notori i reputat Benjamin Romeo, i inspirats, en sentit estricte, com a recordatoris de la seva estada al Penedès, vins els quals volen evocar i tenen la tasca comunicacional de fer discernible el paisatge del Garraf(?)
Un bancal, amb disposició de suau coster de garnatxa negra de 35 anys clon 70 (110 R) dins la finca La Valleta, concentra els ciments originaris d’un emocionant vi anomenat Señora Carmen. Un producte que s’uneix a l’aventura de Vins de Tros, després de què es portés a terme una inaugural prova d’elaboració fent una microvinificació de la garnatxa provinent d’aquesta feixa (300kg), derrapada a mà i fermentada en bóta de 225 l sense tapar (sotmet la verema a una important oxigenació que afavoreix la conducció de la fermentació però una banda el risc d’oxidació i per altra la presència del risc d’acetificació del barret i, conseqüentment, l’augment significatiu de l’acidesa volàtil esdevé indispensable sotmetre la verema a constants delestatgespigeage). El resultat de tot aquest procés experimental va concloure amb un vi que exhibia un potencial extraordinari que va acabar embotellat i comercialitzat com a vi del restaurant Osmosis de Barcelona (C/ Aribau, 100). L’any 2010 es va decidir la vinificació per separat d’aquesta garnatxa nascuda, reconduïda de vas a emparrat damunt un reducte de sòl calcari, de margues grises (lutites o tapàs), amb presència del que en Josep anomena panal sec.
Lo Morenillo es troba aturat en un espai indecís, ja que en aquest cas la varietat estén el seu cant lluny de l’esfera i instrucció del Consell Regulador. De fet, és un vi que conté una protesta, un vi agnòstic, en tant que descreu de la doctrina de la mimesi a la qual les DO han donat àmpliament cobertura. Lo Morenillo, com a producte i nova experiència de Vins del Tros, desplega un enorme interrogant al voltant de la DO interpel·lant-la a partir d’un vocatiu directe : Ei, Consell Regulador! i consumant-se amb la possible braquilogia: Morenillo és Terra Alta. És, doncs, un clam que reivindica la singularitat de la varietat. Morenillo de la parcel·la recuperada del Mas, entre Batea i Vilalba, compresa dins la partida anomenada del Massalucà . Vinyes de 90 anys resistents a la sequera que demanen una superfície de cultiu solta i fresca situades en un llit de morfologia edafològica tipificada per la presència de sorres, lutites i còdols, a les quals en Joan i en Josep només fan el seguiment ja que no la posseeixen en propietat. En Joan explica que es tracte d’una vinífera vigorosa amb fulles orbiculars, de maduresa tardana, de baies mitjanes i circulars. El vi sorgit de la varietat ampel·lonímica de la Bobal passa 4 mesos de criança en fusta de roure francès i 4 mesos de repòs en ampolla. Els tanins vegetals que habiten com a signe varietal, sobretot en el casos de vins provinents de vinya vella, confereixen una bona disposició per l’envelliment. La morenillo de vegades ens empeny cap un registre olfactiu intricat on hi pot arribar a predominar les notes vegetals (el record camforatbalsàmic de la sàlvia, i herba seca o matolls) per una banda, i per l’ altra, el nas pot codificar-se a través de l’aspecte més floral exhalant aromes de liles o d’heliotropi estantolats per un entramat fruital (pruna, garrofes) al marge d’empolainar-se amb un abric d’elements especiats. Un vi molt interessant del qual s’embotellen un total de 1140 ampolles.
Jordi Abellan Fotos: Jaume Morera i Jordi Abellan