EDITORIAL. DES DEL NOSTRE CADAFAL

El retorn a l’escola

El retorn a classe és el punt més crític a què s’enfronten els centres docents. Des de la Conselleria d’Educació s’assegura que estem preparats per a qualsevol escenari. El seu relat emfatitza les mesures de protecció (distància física, gel, control del febre, mascareta i grups estables de convivència), de sanitat, de reducció d’alumnes per classe, de la contractació extra de professors i monitors de menjador, i l’aposta per la digitalització. Les urgències del retorn a classe, però, no haurien de bloquejar ni la conversa ni el debat sobre afers estratègics en què articular la necessària reforma del sistema educatiu, universitat inclosa.

Amb la pandèmia s’han fet paleses mancances i reptes en l’etapa d’escolaritat obligatòria. Ni la societat ni el sistema escolar estaven preparats per a viure una crisi com aquesta. Professorat i famílies van haver d’improvisar. Van ser necessaris el treball docent en equip, imaginació, voluntarisme i, sovint, la col·laboració de la gent més pròxima amb coneixements digitals per a no donar els curs per perdut. I, de ben segur, moltíssimes famílies han pres consciència de les fortaleses i febleses del sistema educatiu.

Potser, els resultats acadèmics no van ser els desitjats, però l’experiència va deixar valuosos aprenentatges a tenir en compte. Amb ells, amb les apostes de futur i amb els dubtes necessaris es pot generar un interessant debat sobre el futur de l’ensenyament i la funció de l’escola a partir de la seua essència.

Un debat que ha de tenir especialment en compte alguns afers. Des d’un punt de vista acadèmic, l’experiència digital, la bretxa tecnològica i les limitacions en matèria de formació, tant de professorat com d’alumnat, han obligat l’adaptació de nous sistemes d’ensenyament, horaris, dates i calendaris, que per a moltíssimes professores i professors suposaren llarguíssimes jornades de treball. Tot açò amb unes conselleries d’educació que donaven instruccions confuses, contradictòries o les canviaven d’un dia per a un altre.

El confinament va posar vedat a la funció igualadora de l’escola, perquè cada alumne va quedar atrapat a la seua realitat socioeconòmica. Els centres i el professorat tenen ara una idea més precisa dels diferents entorns familiars, en haver detectat aquells que viuen immersos en una precarietat que impedeix l’accés i l’ús dels recursos digitals. I, de garantir un mínim d’educació presencial a l’alumnat socialment vulnerable o amb necessitat de suport; és a dir, aplicar una perspectiva d’equitat que contemple les diferents necessitats dels alumnes.

Sabrem ara si hem aprés la lliçó, si desaprofitem l’oportunitat i arribem a setembre fent el mateix, perquè dies hem tingut per a preparar el curs de manera acurada. I, també, si l’educació és tan important com proclamem tots ben sovint, per a convertir-la d’una vegada per totes en la primera de les prioritats, perquè se tracta de formar en llibertat persones crítiques i responsables, amb competències socials i professionals per a viure el seu projecte de vida en un mercat laboral en canvi i en un món complex.