3 minute read
EL BES EN ELS TEMPS DEL CORONAVIRUS Tica Martí Herrera
from MAINHARDT_97
by JOAN SANZ
EL BES EN ELS TEMPS DEL CORONAVIRUS
TICA MARTÍ HERRERA
Advertisement
Havíem anat a l’aeroport a esperar el nostre fill que venia de passar les vacances fora. En entrar per la porta d’arribades, un guàrdia ens informà que havíem d’esperar fora. Comprovàrem l’hora d’arribada al panell lluminós i tornàrem a eixir al carrer. Faltava encara una bona estona per a que arribés. Proveïts de les nostres mascaretes ens situàrem en un lloc apartat de la gent, per garantir la distància social, però des del qual veiem perfectament la porta per on havia d’arribar.
Els passatgers procedents d’altres vols anaven eixint i s’anaven retrobant amb els familiars o amics que els esperaven. En un moment donat començaren a aparèixer passatgers amb caixetes lligades amb cordells; les ensaïmades els delataven, venien de Mallorca. En això els meus ulls, de forma capritxosa, es posaren sobre una jove noieta que observava la porta nerviosa, amb neguit. En un tres i no res aparegué un xic prim i alt, proveït de la seua caixeta d’ensaïmada, i es dirigí amatent cap a la noia. Es fusionaren en una intensa abraçada. Després, amb les seves respectives mascaretes posades, es donaren dos o tres besos. Jo continuava mirant de forma inconscient, sense pensar que veiés res d’extraordinari. Al cap d’uns segons el noi vacil·là, acostà un dit a la seva orella dreta, es llevà la gometa de la mascareta i “despullà” els seus llavis. Ràpidament, i sense donar-li temps a reaccionar a la xica, li llevà la gometa de l’orella esquerra deixant lliures els seus llavis. El bes fou llarg i profund; els joves es besaren amb avidesa, amb un desig intens després, segurament, de dies d’espera. A continuació, també amb un gest àgil, es tornaren a cobrir els llavis amb les respectives mascaretes, mirant al voltant amb recel, conscients de la transgressió de la norma que acabaven de fer, i es tornaren a unir en una nova abraçada.
Va ser cosa de segons. Jo, que continuava mirant com hipnotitzada pel moment, em vaig sorprendre ruboritzada, avergonyida, culpable de contemplar aquell acte tan íntim i personal d’aquella parella. Vaig apartar la mirada i la vaig portar nerviosament no sé on, a la porta, a una maleta, a uns altres passatgers...
L’escena em va deixar torbada uns minuts. Quantes vegades havia vist besant-se a parelletes joves? Moltíssimes, però mai un bes havia significat tant. En un món cobert de mascaretes i amb la consigna del distanciament social, aquell bes furtiu, transgressor, il·legal reflectia la necessitat que tenim de l’abraçada, del bes, de “l’acostament social”, que és tan important en la nostra cultura. Quantes abraçades hem deixat de donar des d’aquell fatídic
Imatge per al Dia Internacional del Bes... en temps de Coronavirus. Font: Vanidades.com
15 de març en què començà el confinament? Quants besos han quedat esperant en els llavis de tantes persones?
Al cap d’uns minuts arribà el nostre fill. L’abraçàrem, el besàrem, amb mascareta per suposat, i anàrem cap al cotxe, però dins el meu cap començà a sonar aquella cançó que amb tant de sentiment canta Víctor Manuel: “A dónde irán los besos que guardamos, que no damos, dónde se va el abrazo si no llegas nunca a darlo, dónde irán tantas cosas que juramos un verano, bailando con la orquesta prometimos no olvidarnos”
Han passat els dies i continuo cantant-la, conscient que moltes abraçades i molts besos han de continuar confinats en el nostre interior, a l’espera que tot aquest malson, finalment, passe i puguem tornar a abraçar i a besar lliurement, sense restriccions, à volonté, com en diuen els francesos. Mentrestant ahí estem, al banc de la paciència.
