Joaquim Arnau / Joan Sanz

MAINHARDT - 97 / agost de 2020

LA MOJIGANGA D’ALCALÀ (I)

La mojiganga, moixiganga o muixeranga és una dansa tradicional, que té els seus orígens en les antigues muixerangues, d’on deriva el seu nom. Quan parlem d’ella ens endinsem al món de les creences, de rituals festius i d’altres pràctiques cerimonials. I tenim documentat històricament que el ball, propi dels diferents pobles de l’Antic Regne de València, fou transmès fa segles pels mateixos valencians des de les terres costaneres mediterrànies cap a l’interior, arribant a les de l’Ebre i del Baix Aragó, on la gent es referia a ella com ball de valencians.

Els seus orígens es troben documentats al segle XV. La seua “posada en escena” es caracteritza per ser una dansa pantomímica i teatral en què se representen quadres generalment religiosos. Pels documents històrics (els del segle XV i altres del XVI) en què s’esmenten torres humanes de forma piramidal s’acredita que moixiganga i muixeranga van nàixer al Regne de València al Segle d’Or. Posteriorment, amb la migració cap al nord es va popularitzar com ball de valencians, derivant en els castells (als segles XVII i XVIII).

Cal dir que la muixeranga és més una dansa que no un ball. Mentre aquest només persegueix el divertiment de qui l’executa, la dansa està lligada a una finalitat definida, religiosa o profana, representant amb les seues combinacions fets concrets que, acompanyats de música específica, es posa en valor en dates especials amb la intervenció d’un nombre fix de components, que vesteixen abillaments propis i particulars.

I ja, a l’inici d’aquesta primer aproximació a la muixeranga, volem posar l’accent en què en el procés de recerca, coneixement i divulgació no se pot ignorar ni oblidar que esta dansa té estrets vincles amb persones rellevants del món del folklore o de la música tradicional com Fermín Pardo, musicòleg i folklorista; Joan Bofarull, estudiós de les muixerangues del País Valencià; Eduard Navarro, integrant de la Capella dels Ministrers; Francesc Llop, membre del Gremi de Campaners del país, i Francisco Zanón, indumentarista i estudiós de la comarca de la Serrania.

Els orígens de la muixeranga

Hi ha diferents teories sobre els orígens de la dansa, algunes ben documentades. Una primera teoria diu del seu origen àrab (1), dels temps de la dominació musulmana, una hipòtesi que fa referència a l’etimologia de la paraula moixeranga que podria derivar de moachin, el significat de la qual seria “emmascarat”.

ARNAU VALLINA, JOAQUIM SANZ SANCHO, JOAN-V.

Ball de Varetes del Forcall. Fotografia de Joan Bofarull, publicada en el DIARI la Veu

Dansants de Peníscola. Fotografia de Joan Bofarull, publicada en el DIARI la Veu

Mojiganga d’Alcalà de Xivert. Suposem que la foto data de l’any 1901 i l’esdeveniment correspon a la celebració de la col·locació de la imatge del sant al cim del campanar. La fotografia havia estat publicada al llibre de l’associació: Alcalà de Xivert. Alcossebre-Capicorb. Temps de record (II), l’any 1998 @ DE L’ASSOCIACIÓ: main.mainhardt@gmail.com

Una segona teoria el situa en l’època iberoromana, a la València denominada en aquells temps per Valentia Edetanorum. Es fonamenta en documents romans de caire local que es troben a la biblioteca de El Escorial. Uns manuscrits on es poden observar alguns quadres dibuixats de piràmides humanes. Així, la muixeranga seria entesa aquells dies com un exercici de força per al combat.

En 1316 l’Església va decretar la generalització de la festa del Corpus a la fi de combatre ritus precristians que celebraven la florida de cada primavera. L’acte que més destacava era la processó que recorria el principals llocs de viles i ciutats, en què participaven diverses dades i entremesos. Un element de les processons del Corpus eren les carrosses al·lusives a personatges i escenes sagrats. I, des del segle XV consta l’eixida de processons a imitació de les del Corpus, amb motiu d’alguna solemnitat, com nomenament de reis o visites d’autoritats.

Així, al llarg de l’Edat Mitjana la vistositat de les torres humanes va derivar en una manifestació lúdica convertida en un acte d’entreteniment representat pels joglars del Regne de València. Molt probablement d’origen pagà i, segons la teoria que apunta la procedència iberoromana, s’introduiria a l’àmbit religiós segurament pel seu valor estètic, plàstic, representatiu i pel seus valors lúdics d’entreteniment del poble.

El document que declara bé immaterial la mojiganga de Titaguas (2) conclou que totes les teories apunten que la muixeranga naix al Regne de València, destacant-se com a zones històriques d’aquestes representacions la ribera del riu Xúquer, des d’on s’estén cap a l’interior i cap al nord. També apunta que hi ha testimonis documentals que acrediten la presència de les danses procedents de València per diferents llocs de la geografia espanyola. Era sabut que aquelles colles no tenien dificultats per a anar a diferents territoris i donar a conèixer els seus costums i usos: la muixeranga es va ballar a Sevilla en 1674 i, a Lleida en 1762, amb motiu de la col·locació de la primera pedra de la catedral. A més, durant els temps de penúria dels segles XVII i XVIII va haver valencians que recorregueren els pobles de Castella, de l’Aragó i dels comtats catalans ballant a les processons per a guanyar-se uns diners. Així, es va difondre per aquests territoris la dansa ancestral ben coneguda pels valencians.

Referències documentals de la mojiganga en Alcalà de Xivert

La mojiganga ha estat un element cultural que, en el temps, també ha estat part de la manifestació cultural i festiva d’Alcalà de Xivert. Hi ha testimonis escrits i una imatge representativa del que estem dient. En uns casos fan esment al nom de la dansa i, en altres, aporten aspectes descriptius: un d’ells

Mojiganga de Titaguas. Fotografia de l’ADL del Ayuntamiento de Titaguas

esta referit a l’any 1843, un altre al 1846, un tercer al 1866 i, els dos últims, un text i una imatge (3), tots dos de 1901 i vinculats a la festa de col·locació de la imatge de sant Joan al cim del Campanar.

Tot i haver despertat des del primer moment els primers testimonis el nostre interès per provar que muixeranga i mojiganga eren sinònims, les nostres consultes i recerques van trigar a ser confirmades. Va ser enguany passat, quan vam tenir una primera font de consulta i on començar a contrastar informacions, en saber de l’acord del Consell de la Generalitat Valenciana de declarar bé d’interès cultural immaterial la Mojiganga de Titaguas. I, més recentment, consultant estudis de recerca sobre la muixeranga de Joan Bofarull, les seues publicacions i diferents treballs que ens ha anat remetent.

Així, amb la lectura del Decret esmentat, ens va arribar una primera sorpresa, en veure vinculada la dansa amb Alcossebre, que també contrastàrem amb el contingut de la Resolució sobre la incoació de l’expedient per a declarar el bé per part de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport (4):

“La segona documentació està datada en 1724 a Algemesí; la documentació escrita que hi ha sobre els orígens de la importació del ball a altres terres i comarques del Regne de València és: Alcossebre, Peníscola i Titaguas i, segons el descobriment més recent d’estudiosos locals, també a l’Olleria, que daten de l’any 1789 com consta a la vila d’Alcossebre”(5).

Com no podia ser d’altra manera, ens posàrem en contacte amb l’arxiu municipal d’Algemesí i l’Ajuntament de Titaguas per a confirmar i poder consultar la documentació a què se feia referència. Des de l’Arxiu municipal de l’Ajuntament d’Algemesí ens respongueren que no hi constava als seus arxius la referència documental consultada (6) i, des de l’Agència de Desenvolupament Local de l’Ajuntament de Titaguas, que no podien confirmarho per no constar en els apunts de les fitxes (7).

La mojiganga d’Alcalà de Xivert

El poble d’Alcalà tenia memòria de la dansa i la recordava en 1901, en haver-se organitzar una comparsa de dansa, amb motiu de la col·locació de la imatge de sant Joan al cim del campanar. El poble recordava que l’última se va organitzar l’any 1843. En la part final de la dansa, arribat el moment del cant de les lloes, un dansant en feia memòria:

“Des de el any quaranta-tres

Del segle passat

Danses “gaspachés” no se n’ havien “alcançat”.

El dia 24 de novembre de 1843 l’ajuntament d’Alcalà de Xivert prenia l’acord de solemnitzar la proclamació d’Isabel II com a reina constitucional d’Espanya (en realitat es proclamava la seua majoria d’edat) amb un programa de festes a desenvolupar durant els dies 1, 2 i 3 de desembre d’aquell any (8). El programa contemplava la participació de la dansa:

Per al dia 1 de desembre, el programa ordenava la comitiva de la següent manera: “Romperá la marcha un personaje vestido a lo musulmán con alfanje en mano y dos reyes de armas que cuidaran del ordenamiento. Seguirán al musulmán cuatro gastadores y en defecto de estos cuatro cazadores de Saboya. A estos seguiran el pueblo en dos filas y entre estos irá la música, tras de ésta una danza de

volantes y juego de palillos, seguiran a la danza las doce tribus de Israel colocadas de diez en

diez pasos entre files que formarà el pueblo (...) las campanas principiarán vuelo general, la música tocará y los danzantes bailarán”.

La processó cívica va realitzar l’itinerari programat i va representar els actes a la plaça Constitució, a la del Pla, a la del Mercat i davant de la Casa consistorial.

Per la participació, “A los danzantes se les

abonaran los jornales desde el primer día de ensayo, se les dará una comida el día de la proclamación y se les regalará a cada uno un par de alpargatas y la cinta correspondiente a su vestido.

Igual obsequio se hará a los sujetos que se vistan de tribu”.

En 1846, l’Ajuntament d’Alcalà de Xivert, amb motiu de l’enllaç matrimonial de la reina Isabel II va organitzar actes festius per als dies 25, 26 i 27 d’octubre (9). El dia 24 per la vesprada, eixia des de la casa consistorial una lluïda cavalcada en què, entre les autoritats i en un segon lloc, desfilaven

“seis parejas de una danza montados y con

hachas de seda”. ”En la tarde del sábado 24, a las primeres oraciones, salió de las casas consistoriales una lucida cabalgata, compuesta de un destacamento, de guardias civiles, que rompía la marcha, seis parejas de una danza montados y con hachas de seda, seguía el pendón de la villa, que enarbolaba el segundo teniente de Alcalde y cerraban la cabalgata los individuos del Ayuntamiento y secretario, todos a caballos. En las plazas y puntos de costumbre se leía por el secretario el programa de las funciones que en los tres días siguientes habían de ocupar a los ocupantes de esta villa”.

Cal dir que del dia 25 tenim alguns apunts i notes sobre la mojiganga. A les nou del matí la marxa eixia des de l’ajuntament amb la seua presència i participació. Ho feia darrere del penó de la vila: “seis danzas compuestas de una cuadrilla de

caballetes de bulto, que hacían sus evoluciones al compás del tamboril y dulzainas, otra danza de la mojiganga vistosamente ataviada y la de los danzantes con palitroques y postizos,

Nova Muixeranga d’Algemesí. Fotografia de Joan Bofarull, publicada en el DIARI la Veu además de las gigantillas, pastoras y peregrines que componían las hijas de las más pudientes

familias de la villa”. El cronista qualificava la comparsa d’“alegre”.

Per la vesprada, a la plaça de la Constitució, les danses començaren a donar bones proves de la seua “agilidad y destreza”. A les vuit es va realitzar la mojiganga amb “hachas de cera” i, al compàs de de la música, “los variados grupos y figuras que son propios de semejante diversión”

En 1866, durant les festes extraordinàries amb motiu de celebrar el primer centenari de la inauguració de l’Església, van participar els nou homes que componien la comparsa de la mojiganga d’Alcalà (10). El cronista apunta que van representar un dels números que componia el seu programa en la plaça de l’església. D’ella destaca, d’una banda, que “con sus chistes y versos rústicos solían

muy a menudo ser un pasatiempo y risa del

público”. Entre els seus components destacava Pauner, conegut per “merleta”, qui, únicament pels seus gestos “al presentarse al público hacía reir, sin pronunciar ni una palabra”.

I, d’una altra, que les seues representacions tenien per costum celebrar-se “en varias

festividades como carnaval, primer Domingo de Octubre titulado Domingo de la batalla representando la fundación del Rosario, y el

día 17 Enero la vida de San Antonio”. I, atès el seu ofici i la seua qualitat, ben sovint i per passar moments alegres, actuaven com a grup d’animació a cases particulars.

Cal afegir que la representació del primer diumenge d’octubre té a veure amb la victòria en la batalla de Lepanto del bàndol cristià encapçalat per l’Imperi espanyol sobre la flota turca. El sant pare Pius V, màxim valedor d’aquella empresa, estava empenyorat que no s’oblidés la gesta que va tenir lloc el primer diumenge d’octubre, la victòria va ser atribuïda a la Verge del Rosari i va suposar la popularització del res del rosari, especialment als països del sud d’Europa.

El testimoni escrit, tot i no precisar quants anys va seguir activa, sí diu que en van ser alguns més i de la vàlua de la comparsa: “siguió varios años

pero lo mismo antes de esta como después en

muchos años no se conoció otra igual”.

“El hijo de Alcalá Manuel Pauner Segarra a los 73 años de su edad murió en Barcelona, el morir a la ciudad Condal fue debido a que sus hijas vivían en la referida Ciudad.

Pauner fue el último que murió de los que formaban en Alcalá una comparsa compuesta de unos 9 hombres, esta comparsa cuando las fiestas extraordinarias por el primer centenario de la inauguracion de la suntuosa Iglesia

Parroquial el año 1866 verificaron uno de los números en que se componia el programa de estas fiestas, haciendo lo que vulgarment dicen mojiganga, para lo que en la Plaza de la

Iglesia formaban un tablado para representar este juego o acto. Esta comparsa en estas fiestas representaron varios actos, que por cuyos trabajos el alcalde les ofreció 130 pesetas cuya cantidad aun está por cobrar.

Esta comparsa con sus chistes y versos rústicos solían muy a menudo ser un pasatiempo y risa del público en varias festividades como carnaval, primer Domingo de Octubre titulado Domingo de la batalla representando la fundación del Rosario, y el día 17 Enero la vida de San Antonio.

Por lo regular, el director de esta comparsa solía ser José Valls (á Coque) pero este nunca salía al público, esta comparsa siguió varios años pero lo mismo antes de esta como después en muchos años no se conoció otra igual muchas veces eran llamadas a casas particulares para pasar un rato alegre.

El Pauner, únicamente al presentarse al público hacía reir, sin pronunciar ni una palabra, solamente en sus jestos (era reconocido por el apodo merleta)”.

Text d’Eliseo Cucala Larrosa (Varios apuntes, pàgs. 166-168)

Serà en 1901 -ens ho conta Eliseu Cucala (11)- quan es va organitzar una comparsa de danses per a la celebració de la col·locació de l’escultura de sant Joan a la punta del campanar. No sense ironia, el cronista fa record de l’última experiència de la dansa: “en la población no se habían organizado comparsa de danzas desde el año 1843, cuando las fiestas por la coronación de la reina Isabel 2ª. La danza del año 43 se componia de jovenes hijos de los principales contribuyentes, y la de este año de gente pobre, por darse vergüenza a salir los que se tienen como a ricos, sin tener en cuenta que muchos de los que se tienen a menos de salir a la comparsa estan dandose lustre en dinero a prestamo ó sacandolo Dios y los hombres saben como”. Composaven la comparsa 11 músics (un d’ells, el director), 13 homes dansants (un d’ells, el director) i 16 dones dansants.

Les actuacions de la comparsa se succeïren gairebé en tots els actes que envoltaren la col·locació del sant i els elogis anaven de boca en boca: “no hay que decir que delante de la procesion iba la comparsa de danzas bailando y luciendose con sus vistosas y buenas ropas (...) en el intermedio de toro a toro salia la comparsa de danzantes y ejecutaba uno de los bailes de su repertorio, el último fue una jota i el público quedó altamente satisfecho por lo bien que lo ejecutaban siendo cosa ensayada en poco tiempo; lo mismo del buen gusto en que cada uno de ellos vestia (...) la comparsa de danzas obtuvo muchos aplausos y en particular después de los bailes titulados el cordon y la galletada, y al ejecutar el último baile cada uno de por si decia una loa”.

Entre les lloes, destaquem, les següents:

Som dansants senyors

Sant Joan està posat.

Ara ballarem les danses que Serilo mos ha ensenyat.

La gent d’este poble és gent de bamburreria, es pensaven que ballaríem la dansa de l’altre dia.

En acabar les festes, la comparsa va quedar pràcticament dissolta per la deficient administració del responsable dels fons arreplegats el primer dia que van eixir per la població. Part del personal de la comparsa i de la gent del poble es va disgustar. La següent lloa en donava compte:

A les Dances de Serilo jo no vull anar mai més que al carrer de “san Fernando” m’han furtat tots els diners.

Altres versions conten que Serilo i un grup de joves varen decidir ballar les danses al carrer, deixar una brusa al terra i recollir la voluntat de la gent per anar-hi a la taverna a prendre alguna cosa. Algú de manera malintencionada va donar unes monedes falses i d’altres per fer-ne una burla de l’assumpte va improvisar aquesta albà. Després d’un temps, al 1903, el grup es va desfer del tot.

Els dies 29, 30 i 31 de desembre de 1905, quan amb motiu de celebrar-se el segon centenari de la capella de la Mare de Déu dels Desemparats, en la processó (12) hi participa una comparsa de dolçaina i dansa de nanos.

Les muixerangues tradicionals

Cal afegir que, en l’actualitat i mitjançant la representació de figures amb torres humanes, són nombroses les comunitats vinculades a la muixeranga. Tanmateix, com sosté Joan Bofarull (13), n’hi ha cinc que hem de considerar com a tradicionals; perquè es ballen des de fa molts anys a les festes del poble, han estat transmeses entre generacions de pares a fills, són considerades part important de la cultura i de la identitat dels seus pobles, que les veuen antigues i pròpies: la muixeranga d’Algemesí, els Negrets d’Alcúdia, la mojiganga de Titaguas, la dansa dels Varetes de Forcall i els dansants de Peníscola.

Bofarull posa l’èmfasi en el caràcter tradicional de la muixeranga com a un element festiu, en què, tot i els diferents noms, músiques, danses, vestits i construccions humanes tenen moltíssimes semblances. És a dir, són diferents mostres d’una mateixa tradició.

Els Dansants de Peníscola, vestits amb unes faldilles llargues de color blau cel, ballen diferents danses de bastons o de castanyetes a les festes de la Mare de Déu de l’Ermitana. El moment culminant arriba quan un dels dansants puja dalt del castell humà de tres pisos i recita una lloa de contingut religiós. Seguidament, en desfer el castell, formen quatre pinets per a competir veient qui aguanta més.

La dansa els Varetes de Forcall ho fan a les festes patronals, vestits amb pantaló curt i jupetí, acompanyen els seus moviments amb el picament d’unes varetes o bastonets. I, en arribar a la plaça, alcen una xicoteta torre i, des de dalt, un dels balladors recita una lloa. Seguidament formen quatre pinets que saluden les autoritats.

Els dies 7 i 8 de setembre, coincidint amb la festa de la Mare de Déu de la Salut, la muixeranga d’Algemesí i la nova muixeranga d’Algemesí, juntament amb altres danses participen en les tres processons.

La indumentària de la muixeranga consta de brusa recta, cenyida, botonada per davant; pantalons llargs; barret orellut i espardenyes de sòl prim. El seu teixit és bast i fort, a tires verticals roges i blaves sobre fons de ratlles blanques, de disposició arlequinada.

Les dues colles de la muixeranga fan un ball augmentat el seu nombre de components en obrirmolt senzill i diverses construccions humanes, se a tots dos sexes i edats. ben valorades i estimades per la gent d’Algemesí, Cada set anys, Titaguas balla una mojiganga, que els obre les seues cases i els ofereix menjar, amb motiu de les “Fiestas Gordas”, que consisteix beguda i diners. Hi ha famílies que vesteixen els en realitzar cinc composicions religioses seus xiquets amb la indumentària de la muixeranga (construccions humanes) i cinc profanes (balls). i els fan fer una figura molt senzilla: la marieta. Cada part es fa primer davant de l’església i,

Cal afegir que la Nova Muixeranga d’Algemesí, després, davant de l’ajuntament. Abans només la nascuda en 1997, fou creada per a incorporar la ballaven setze “mozos” i alguns xiquets. Ho feien dona al ball, presència que fins aleshores havia vestits amb saragüells, faixa i jupetí. L’any 2009, estat vedada per l’altra muixeranga, que s’hi però, es van incorporar les joves, fent les mateixes oposava. figures i balls.

També pels mateixos dies de setembre, els Apuntàvem al principi que la seua representació Negrets de l’Alcúdia participen a la seua festa es caracteritza per ser una dansa pantomímica major, la de la Mare de Déu de l’Oreto, en la i teatral. I, com hem pogut comprovar en la breu processó de l’Entrà. Com podem imaginar, el seu descripció de la tradició en les viles esmentades, nom està vinculat al costum de pintar-se la cara de en totes elles comparteixen l’element coreogràfic, negre. la part de ball; l’acrobàtic, el de fer torres humanes;

Tradicionalment eren vuit joves que ballaven el religiós, expressat a través de les lloes i en el una dansa molt senzilla i alçaven la campana, una significat d’algunes figures, i, finalment, el burlesc, torre humana de tres pisos. En el temps, la colla ha ja siga per comportaments irreverents, per les cares pintades o pels vestits de formes asimètriques. Com ja hem apuntat, en l’actualitat hi ha muixerangues al llarg i ample del país que han recuperat la tradició en temps més recents (Vinaròs, Todolella, Castelló...) de què ne parlarem en pròxims articles.

Les muixerangues no són castells

Com ja hem dit de la migració cap al nord, es va popularitzar com Nova Muixeranga d’Algemesí. Fotografia del fons documental de la Biblioteca Pública d’Algemesí ball de valencians i a Catalunya va derivar en els castells (als segles XVII i XVIII). És a dir, des del respecte a la teoria de què muixeranga i castells tenen un origen comú, la muixeranga es va mantenir fidel als seus valors religiosos, plàstics i estètics, mentre, al nord, s’especialitzen en torres humanes. Així, en l’àrea geogràfica de Tarragona, Reus i Valls (14) van començar a imitar l’anomenat ball de valencians, que, amb el pas del temps, va evolucionar per a convertir-se únicament en una mostra de torres més altes, convertint-les en castells.

NOTES:

1 Alguns autors, com Joan Bofarull, indiquen que l’origen de les muixerangues (en el seu concepte general de ball ritual en forma de torres humanes) podria estar relacionat amb els acròbates del Magreb, al·legant com és ben sabut que no fou fins 1609 quan Felip III va ordenar l’expulsió dels moriscos. 2 Decreto 199/2019, de 27 de septiembre, del Consell, por el que se declara bien de interès cultural, con la categoria de inmaterial, la Mojiganga de Titaguas (BOE núm. 272, de 12 de novembre de 2019, pàgs. 124393 a 124405. 3 Publicada en Alcalà de xivert, Alcossebre – Capicorb. Temps de record (II), pàg. 9. 4 RESOLUCIÓ de 19 de febrer de 2019, de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, per la qual s’incoa l’expedient per a declarar bé d’interès cultural immaterial la Mojiganga de Titaguas. Pàgina 11201. 5 El remarcat és nostre. 6 “És evident que al Decret 199/2019 que ens indica fa constar una suposada documentació a Algemesí datada en 1724, malauradament li hem de dir que no sabem a quina documentació es refereix, no tenim constància de la mateixa a l’Arxiu Municipal. Si més no, li fem una aproximació a la documentació relativa als actes de la Festa de la Mare de Déu de la Salut d’inicis del segle XVIII. Allò del que tenim constància és que en l’any 1703 dita Festa, en la qual s’inscriu el ball de la Muixeranga, és declarada festa major d’Algemesí. No serà, però, fins l’any 1712 que queden constituïdes les processons de vespra i matí del 8 de setembre (que es conformarien materialment entre 1713 i 1720-24 aprox.). És l’any de 1724 quan s’estableix la Processó de Volta General pels carrers perifèrics de la vila (actuals carrers de volta), tot i que la primera documentació als llibres de “Cuentas de Propios” daten de 1733 i recullen els salaris donats als dolçainers que durant les Festes de la Mare de Déu de la Salut del dit any tocaren ací (Domingo, 2002, p- 20- 21). Aquesta referència de 1733 és la que ha servit a diferents especialistes i altres estudiosos a considerar conjuntament que suposa la primera aparició de la música de la Muixeranga, intuint per tant una eventual relació entre els esmentats dolçainers i la tocata de la melodia. És per això, que la primera datació de la Muixeranga a Algemesí, ha quedat marcada popularment en l’any 1733 (Alcaraz, 2004, p.25)”. 7 “Tras consultar la resolución y la ficha, hemos constatado que no se cita la procedencia de los documentos aludidos.

La persona que redactó la ficha de la Mojiganga en su día nos comenta que sacó ese dato de la bibliografía con la que trabajó y que aparece referenciada en la ficha, es la que sigue: · CUADERNOS DE MÚSICA FOLKLORICA VALENCIANA (SEGUNDA ÉPOCA). Danzas de Titaguas. Año 1979.Instituto de Etnología Valenciana sección de Folklore musical. Institución Alfonso el Magnánimo (Diputación provincial de Valencia). Recopilación, transcripción y estudio: Salvador Seguí, Fermín Pardo, María Teresa Oller y José. A. Jesús María. · OLLER BENLLOCH, M.T.: “Canciones y danzas de la Serranía Valenciana”, en Diario levante, 3-X-1975. · SEGUÍ, S., OLLER, M. T., PARDO, F. y JESÚS MARÍA, J. A.: “Danzas de Titaguas”, Cuadernos de Música Folklórica Valenciana (Segunda época), n.° 2, Instituto de Etnología Valenciana, Sección de Folklore Musical, Institución Alfonso el Magnánimo, Diputación Provincial de Valencia, Valencia, 1979. · BOFARULL SOLE, JOAN: Les Muixerangues Valencianes. Onada edicions. 2016. · BOFARULL SOLÉ, JOAN: L’origen dels Castells. Anàlisi tècnica i històrica. Cossetània edicions any 2007 · MACARRÓN, Ana: Conservación del Patrimonio Cultural. Criterio y normativas. Editorial Síntesis, año 2008. · MIRALLES, ELOI: “Fem pinya! Els castells símbol I expresió del nostre poble”, poema introductorio de Salvador Espriu. Editorial, Diafora, 1981. · El Ball dels Valencians Segle D’Or Valencià, Segle XV, Enciclopedia Miguel de Cervantes. · SCRIPTA. Revista internacional de literatura y cultura medieval y moderna. Artículo: Historiografía del «Ball de Torrent». De la moixiganga barroca al quadre de balls populars valencians (1692-1929). Escrito por Raúl Sanchis Francés y José María Esteve Faubel.

Cree recordar que en el libro de Bofarull es donde aparecen dichos datos.

Esperamos les sirva de ayuda, y si averiguamos algo más concreto, nos pondremos de nuevo en contacto con ustedes”. 8 Programa de fiestas por la proclamación de doña Isabel II como reina constitucional de España. Mainhardt núm. 86, desembre 2016, pàgs. 42/43 (Del manuscrit “Varios apuntes” de Eliseo Cucala Larrosa, pàgs. 121-125).

Isabel II era reina d’Espanya des de l’any 1833, quan tenia 3 anys. Primer va ser regent la seua mare, Maria Cristina i després el general Espartero. L’any 1843 van proclamar Isabel II major d’edat (als 13 anys), era la manera de fer fora del poder a Espartero. 9 “Tres días de fiesta en Alcalà a finales de octubre de 1846”, José Luís Esteller Albert. MAINHARDT nº 66, d’abril de 2010 (pàgs. 68/69). L’article fa referència al text que descrivia la celebració publicat a la Gaceta de Madrid, núm. 4437, de 7 de novembre de 1846. 10 Del manuscrit “Varios apuntes” de Eliseo Cucala Larrosa (pàgs. 166-168). 11 “Les danses d’Alcalà de Xivert”, de Joan-Vicent Sanz. Mainhardt núm. 24, abril de 1996, pàgs. 38/41. 12 Ens ho conta Eduardo Segarra en la premsa local, al Setmanari La Campana, de 13 de gener de 1906: “Se organizó una procesión en la siguiente forma: dulzaina

y comparsa de enanos (...) Al salir la Virgen (...) vuelo general de campanas, los acordes de la música, los bailes de los enanos (...) Por la tarde (...) procesión (...) el orden siguiente: comparsa de enanos y dulzaina”. 13 “La muixeranga és una tradició valenciana”, publicat a Levante EL MERCANTIL VALENCIANO del dia 7 de febrer de 2020, pàg. 56. 14 La primera notícia a Tarragona del ball de valencians (provinent per tant de les muixerangues al País Valencià) es data en 1692 (Bofarull, 2016).

BIBLIOGRAFIA:

- Alcaraz, A. (2004). Un món de Muixerangues, Algemesí: Ajuntament d’Algemesí. - Bofarull, J. (2016). Les muixerangues valencianes. Benicarló: Onada Edicions. - Bofarull, J. (2017) “Les muixerangues tradicionals i els «pals de pollastre»”. Revista Valenciana d’Etnologia, València, Museu Valencià d’Etnologia. - Domingo, J.A. (2002). Festa a la Ribera. Les festes d’Algemesí, Algemesí: Ajuntament d’Algemesí.

TEMPS DE RECORD

Muixeranga d’Algemesí. Fotografia del fons documental de la Biblioteca Pública d’Algemesí