DEL “JO” Anna Sanz Taus NOTES I APUNTS POÈTICS

REFLEXIONS SOBRE SIDDHARTHA PER A L’AULA: LA CERCA DEL “JO” ANNA SANZ TAUS

Ja fa uns anys vaig llegir Siddhartha, de Herman Hesse, una novel·la que va suposar per a mi una introducció al budisme i, al mateix temps, l’inici d’un viatge interior que no acaba mai. Ara, en rellegirlo, em pregunto si aquests aprenentatges em podrien aprofitar per aportar ferramentes al meu alumnat quan veig, de vegades, que la frustració se n’apodera i no saben gestionar correctament les seues emocions. I si aquestes pinzellades del budisme ens poden ajudar a complementar la nostra educació majoritàriament curricular?

“Hi ha un camí davant teu i és la teva vocació”, deia Hermann Hesse en aquesta novel·la al·legòrica que conté reflexions que segueixen sent molt actuals: aprendre a tenir una ment positiva, ser altruista, pacient, reflexiu... Unes actituds o valors que, estareu d’acord amb mi, no passen mai de moda. Si bé es va publicar l’any 1922, no va ser fins uns quaranta anys més tard que va aconseguir l’èxit en el món occidental, ja que el budisme era un concepte molt llunyà i exòtic per a la burgesia europea; fins i tot avui dia pot semblar distant en la nostra societat.

Hermann Hesse es va passar la vida buscant. Les seues obres i el seu recorregut per la vida així ho mostren. Sempre va intentar superar les crisis personals, fet que també es veu reflectit en els poemes i narracions que escrivia. Fill de pares missioners a l’Índia, va viatjar a Àsia per buscar una nova orientació a la vida. Allà, va visitar temples budistes, va explorar diferents països i, encara que no va aconseguir l’alliberament que tant anhelava, aquell viatge li va servir per escriure obres com De l’Índia i Siddhartha. Amb aquesta última obra l’autor ens ofereix un apropament al budisme ple de frescor, que fusiona la senzillesa del relat amb una profunditat espiritual aclaparadora.

Siddhartha és un jove hindú ple d’inquietuds, inconformista i perseverant que va a la recerca de la pau interior. Aquest afany per perseguir l’essència d’ell mateix també el comparteix l’autor, que se submergeix en el personatge d’una manera molt intensa. Quan Siddhartha s’adona que les doctrines no li curen la set ni li permeten endinsarse en el més profund del seu ésser, s’embarca en un viatge cap a terres desconegudes que, encara que llarg i dur, acabarà oferint-li el que més anhela i descobrirà que «la seua ànima és el món sencer». Així doncs, abandona la família i deixa de ser un respectable braman -una mena de sacerdot hinduista- per calmar els desitjos.

En aquest moment del relat em plantejo una primera reflexió que podem transportar a l’aula:

aprendre a cuidar la ment i vetllar pel seu benestar. Reflexionar sobre aquests temes no és fàcil i tampoc busquem fer un canvi sobtat, sinó invitar l’alumnat a conèixer les seues necessitats, limitacions i fortaleses. D’aquesta manera aniran coneixentse una mica millor i els animarem a cercar-se a si mateixos i a preguntar-se pels seus actes i les seues decisions.

El jove Siddhartha és un bon exemple per a les nostres tutories: té una gran resiliència i capacitat d’adaptació que afavoreix el seu transcurs pel món. Ben al principi del seu viatge s’uneix a un grup de meditadors que viu al bosc i es despulla de tot el que té per aprendre a viure amb el mínim. Aleshores em pregunto si nosaltres també ho podem fer. Viure amb menys: eixir, encara que siga una mica, del solc del materialisme i del consumisme. Em contesto, a contracor, que aquest sembla un raonament difícil per a l’aula però digne de discussió a classe.

El camí de Siddhartha continua paral·lel als meus pensaments. A ell, el seu camí li ensenya que no es pot aprendre sense viure i per a això cal moure’s contínuament. Cal acceptar que la vida és un infinit anar i venir però sempre romanent en el present. El seu creixement personal va lligat estretament al seu avanç geogràfic; cada lloc és una nova experiència,

cada gent nova li obre una infinitat de possibilitats. Així doncs, aprendre és moure’s i canviar és créixer.

Siddhartha continua amb la seua recerca i deixa la vida meditativa per convertir-se en amant i comerciant. Encara que hi ha moments en què fins i tot arriba a odiar-se a si mateix, necessita passar per aquesta etapa, necessita experimentar sobre allò que va considerar antany com mundà i banal. De nou, una idea útil per a la classe: Siddharta va aprendre allò que no volia per a ell, però l’única manera que va tenir per arribar a eixa conclusió va ser viure-ho en primera persona. Els joves s’han d’equivocar i han de vore la part positiva de les errades com un motor d’aprenentatge i experiència. Ja amb avançada edat, és de la mà d’un riu i des de la simplicitat de la natura que comença a escoltar-se a si mateix. Encara que Hesse descriu de manera superficial els paisatges i el seu entorn geogràfic, el pes recau en la recerca de l’assossec i l’harmonia que transmet estar envoltat de natura. Després d’haver connectat amb altres persones i amb la naturalesa, Siddartha comprèn la pròpia doctrina i aconsegueix assolir l’equilibri i la pau interior.

Amb tot, tinc la sensació que això és el que ens fa més falta: connectar amb la natura i respirar aire fresc, lluny de l’estrés de la ciutat i dels aparells electrònics. Hem de transmetre a les aules el gust per gaudir dels espais verds i, al mateix temps, de tenir-ne cura, ja que són, indiscutiblement, una de les nostres majors fonts de tranquil·litat i calma. De fet, cada vegada veig a classe més exemples de xiquets i xiquetes que no coneixen els espais naturals que tenen més a prop seu, em sembla una verdadera llàstima.

M’apropo al final del llibre i n’extrac unes quantes idees més, com perdre la por a allò desconegut. Ja en aquella època el fet de sortir de la zona de confort, per calmar el neguit de conèixer, era necessari per a aquelles persones d’esperit inquiet com el nostre protagonista. Al mateix temps, eixir-ne és fins i tot més important per a aquelles persones que, sense adonar-se’n, queden encallades en allò que coneixen sense intenció d’explorar tot el que hi ha al seu abast.

Fomentar aquesta actitud coratjosa cap allò desconegut i incert és també una aportació que podem fer en el creixement del nostre alumnat. Motivar-los amb excursions i viatges és obrir-los una porta al món. Molts no tenen l’oportunitat de viatjar amb les famílies i l’única opció que tenen de visitar llocs nous és mitjançant el centre escolar. He tingut la sort d’acompanyar diverses classes en el seu primer viatge a l’estranger i el més gratificant ha estat vore com han superat la por d’estar fora de casa, de volar amb avió o fins i tot de conviure amb persones d’altres països.

En definitiva, Siddhartha s’enfronta a situacions que són extrapolables al nostre dia a dia. De fet, la solució per resoldre els problemes, en molt casos, està precisament en les habilitats que Siddhartha explica en algun moment del relat: pensar, esperar i dejunar. L’habilitat de pensar la podem fer servir per analitzar situacions, pensar en les conseqüències o vore els fets en perspectiva i distància. Saber esperar significa per a mi tenir paciència i esperar a que cadascú faça les coses al seu ritme: les presses mai no són bones conselleres. Finalment, poder dejunar no necessàriament es refereix al menjar, sinó que representa fer sacrificis, saber viure amb menys, amb només allò que veritablement és necessari.

Si bé Hesse ens relata el procés de creixement des d’un punt de vista esotèric, nosaltres podem buscar el nostre punt de vista personal i transportar a l’aula aquests aprenentatges en dosis menudes: intentar que, per un moment, el més important siga trobar el propi benestar. Només així descobrirem i ajudarem a cercar el nostre vertader “jo”.

TEMPS DE RECORD