Redacció

ELS JOVES DE L’INTERCANVI: GUILLERMO ENCINAS CANO REDACCIÓ

Teníem pendent una trobada amb Guillermo Encinas Cano, Guille, per a parlar de la seua experiència a l‘intercanvi escolar amb Mainhardt. Va ser el participant més jove d’aquell viatge, feia molt poc que havia complit els nou anys.

Així, trenta-cinc anys després, fem memòria de la seua experiència a l’intercanvi escolar amb Mainhardt. Tot i el temps passat manté vius els records d’aquell viatge. Era el mes de juliol de 1985 quan va conviure amb dues famílies que vivien als afores de la vila alemanya, en edificis ben pròxims. Una d’elles era propietària de la granja ubicada dins de la seua extensa propietat. Era un entorn idíl·lic que, a més, tenia una petita llacuna amb una caseta al centre. Així, entre pastures i a la vora del bosc, va conèixer de ben prop el funcionament d’aquella empresa agrària i ramadera, dels horaris de treball, dels menjars, de la convivència familiar en dies laborables i al llarg dels caps de setmana. Participava en totes les activitats domèstiques, de la mateixa manera que les joves de la casa, Anika i Michaela. I, amb elles i la resta d’escolars vinculats a l’intercanvi, participaven en el programa escolar, cultural i festiu que el Col·legi havia organitzat.

Ens conta que la primera sorpresa del dia va arribar a l’hora del desdejuni. “Tot començava de bon matí. Matinaven molt. El desdejuni era molt abundant, semblava el nostre dinar. Em va sorprendre que com a beguda, a part de l’aigua i suc de fruita, prenien té. En preguntar-me sobre el meu costum i dir-los que lo meu era prendre llet i poca cosa més, el pare es va alçar de la cadira i se’n va eixir del menjador. Al poc, tornava ben content amb una gerra plena. A poc a poc vaig anar coneixent de totes les feines que els ocupaven en el dia a dia, començant per la de munyir les vaques. En aquella casa no hi havia problema, no hi faltava res i ho tenien tot a mà... I, per la tarda, quan a penes havíem tornat del col·legi, ja havíem d’anar a sopar. I, al voltant de les vuits, al llit”. Així, les primeres sorpreses i la primera lliçó: convenia menjar un poc més a l’hora del desdejuni per que la gana no cridés abans d’hora.

Admet que gitar-se més prompte els hi venia bé, ja que matinaven i que el programa d’activitats era intens. A més Sonja, la mestra alemanya, sempre els mantenia molt actius. Del programa d’excursions recorda els passejos pel bosc de Mainhardt, el parc d’atraccions de Tripsdrill, les pistes d’esquí a l’herba, la visita a la ciutat medieval de Schwäbisch-Hall, els castells medievals... I, de la pausa en algunes excursions per a berenar, el frankfurt.

Especial atractiu tenien els caps de setmana quan feien vida a la granja i per les rodalies del bosc. “A banda de vaques i d’ovelles, hi havia un estable amb molts cavalls i ponis, que ens deixàvem treure’ls a passejar o ens ensenyaven a muntar-los”. I, pel que ens va contant, deduïm que el “pare” era molt comboiant: “Aquell home també ens passejava tots muntats a carruatges del tipus de l’oest americà arrossegats per cavalls de tir o ens instal·lava una tenda de campanya vora el bosc, perquè jugàrem”.

Guille té un especial record d’aquells caps de setmana a la granja, perquè era un temps de festa amb els familiars i els millors amics. “Ens reubicàvem entre les dues cases. Els xiquets dormíem en una cambra on hi havien muntades vàries lliteres. Tot estava molt ben organitzat i era una gent molt sociable. Era increïble lo bé que ens ho passàvem”.

I del dia que havien de tornar a Espanya, recorda que l’àvia de la casa se va presentar amb una bossa enorme plena de xocolata i de xutxes. “Em va contar que havia anat a buscar-la a la casa de la petita llacuna on algú especial l’havia deixat per a mi. Quan vaig arribar al bus, tothom estava pendent d’aquella enorme bossa i del seu contingut”.

Per a ell són records molts valuosos, com els que van lligats al seus anys de la infància viscuts a Alcalà o, després, als estius, a la casa familiar de la plaça de l’Estació.

Avui, Guille, tècnic-informàtic de professió i analista de Xerox, du, en qualitat de treballador autònom, una intensa activitat que aporta valor afegit al món de la informàtica, de les noves tecnologies i de la innovació. I, alhora, manté una activa col·laboració amb l’Associació d’Amics de Mainhardt i esta publicació.

TEMPS DE RECORD