El Mediterrani by Joaquim Sellas

EL MEDITERRANI C I U TAT T R A N S F RO N T E R E R A A C E U TA

Joaquim Sellas Palat

Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona Universitat Politècnica de Catalunya 1

EL MEDITERRANI C I U TAT T R A N S F RO N T E R E R A A C E U TA

Projecte de final de carrera presentat i defensat el dia 18 de Juliol de 2016 a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (Universitat Politècnica de Catalunya)

Autor Joaquim Sellas Palat

Tribunal Maria Rubert de Ventós Roger Such Sanmartín Adrià Muros Alcojor Ramon Torra i Xicoy

Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona Universitat Politècnica de Catalunya

Als milers de persones que fugint del terror descansen avui en el Mediterrani

Agraïments

La realització d’aquest projecte hauria estat molt més díficil -segurament impossible- sense l’ajuda de les persones a les que voldria mostrar el meu agraïment amb les paraules que segueixen a continuació. En primer lloc voldria donar les gràcies a la presidenta del tribunal, la Dra. Maria Rubert, així com als demés membres del tribunal -el Sr. Roger Such, el Dr. Adrià Muros i el Sr. Ramon Torra-, per haver-me donat la possibilitat de realitzar un projecte de final de carrera decididament experimental, que des dels inicis plantejava múltiples interrogants i dificultats.Tanmateix, els hi agraeixo les seves observacions fetes al llarg del desenvolupament del projecte; totes elles han estat aportacions d’inestimable valor a la formalització d’aquest. En segon lloc, voldria agrair la sensibilitat i la dedicació d’en Roger Badia dipositades en l’el·laboració de les imatges que acompanyen el projecte, doncs són el viu reflex de l’atmosfera i les idees que intenta transmetre aquest. La meva gratitud també va dirigida als meus amics i companys Marc Subirana, Hernán Lleida i Marc Aguadé, per les seves aportacions fetes durant el projecte; i molt especialment a en Biel Susanna, que va saber encendre la llum durant les fredes i obscures nits d’hivern. També, agraeixo les observacions i el comentaris de tots el companys de l’escola que en algun moment varen mostrar interès en el projecte. Voldria també remarcar el suport dels meus companys de feina, la Laura Pazo i en Roger Vancells, i molt especialment d’en Miquel Àngel Julià per la seva complicitat; sense la seva comprensió no hauria estat possible compaginar la vida laboral i la vida acadèmica durant aquests mesos. Tanmateix, estic agraït pel suport rebut des de la distància de la Laura Sonday, el Cristóbal Montalbetti, l’Hugo Farah i en Juan Carlos Concha. Les seves veus i els seus consells també s’han fet sentir des de l’altra banda de l’Atlàntic. Amb tot, agraeixo l’interès i la disponibilitat que han ofert la Comissió Síria de l’ETSAB i en Quim Pons a l’hora de facilitar la recollida de dades durant la fase d’anàlisi de la recerca. Per acabar, voldria concloure els agraïments mostrant tot el meu afecte i gratitud als meus pares i a la meva germana, la Maria, ja que probablement sense ells no hauria estat possible la realització d’aquest projecte. Dia a dia han seguit amb atenció els progressos de la recerca, mostrant el seu suport i afecte en tot moment, especialment en els moments més adversos. Per totes aquestes raons, i moltes més, ells també són autors d’aquest projecte.

ร ndex Introducciรณ -11 El Mediterrani - 17 Les fronteres - 23 La ciutat - 33 La construcciรณ - 59 La vida - 71 Final - 79 Bibliografia - 85 -

I Introducciรณ

Presentació “Creo que la arquitectura es fundamental y profundamente conceptual, lo que a veces no produce resultados inmediatos, pero sin embargo, tarde o temprano, tiene consecuencias en la forma en que la experiencia física o fenomenológica de la arquitectura es construida.” Aureli, Pier Vittorio. Entrevista realitzada per 0300 TV. Ròtterdam, 2010. Editada per Ediciones ARQ, Santiago de Chile, 2014. Pàg. 57

Aquest projecte neix de la voluntat personal de reflexionar sobre el món que habitem. L’arquitectura no és només un ofici; és una forma d’observar el món. És una disciplina i a la vegada un instrument per aproximarse a la realitat, per comprendre’n els diferents aspectes des d’una sola òptica, amb mètode i rigor. El projecte d’arquitectura sempre implica un aprenentatge: planteja una sèrie de problemes que l’arquitecte intenta resoldre amb les eines que disposa obtingudes amb l’experiència i el coneixement disciplinar. D’aquesta manera, cada projecte és una suma al coneixement après anteriorment. Així doncs, el projecte d’arquitectura no només té una finalitat prescriptiva; és un projecte d’investigació entorn a les qüestions derivades de la realitat específica en la que opera, i sovint, a qüestions força més universals, pròpies d’altres camps, com ara la geografia, la cultura, la política, la filosofia o la sociologia.

Marc teòric El tema d’estudi de la present investigació és el Mediterrani entès com una geografia única i viva, extensa però de límits ben definits; veritable escenari de la història de la civilització occidental així com de les seves actuals contradiccions. El marc teòric en el que s’inscriu aquesta recerca sorgeix de l’assaig de Fernand Braudel titulat “El Mediterrani”. Braudel entén el territori com una realitat dinàmica, conformada per l’existència d’una constel·lació de ciutats interrelacionades entre elles per la presència del que l’autor denomina planura d’aigua. “Mucho más aún que al clima, a la geología y al relieve, el Mediterráneo debe su unidad a una red de ciudades y burgos precozmente constituida y notariamente tenaz: es a su alrededor donde se construye el espacio mediterráneo, y es ella quien lo anima y lo hace vivir. Las ciudades no nacen de la campiña, sino la campiña de las ciudades, a las que apenas logra alimentar.” Braudel, Fernand. El Mediterráneo. Editorial Espasa Calpe, Madrid, 1997, pàg. 137

A la teoria de Fernand Braudel, convindria afegir les aportacions teòriques dels números 9-10 de la revista DC Papers, editada pel Departament de Composició de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, dedicats al tema del Mediterrani. Alguns dels seus articles i reflexions han servit per acabar de definir un marc teòric per la present investigació. A l’article que porta per títol ¿Culturas Mediterráneas?, Pedro Azara exposa: “El Mediterráneo es un mar -y una franja costera- que ha actuado como receptáculo de ideas, culturas y creencias provenientes de otros lugares, tan distantes como Arabia, Centro Asia, Persia y la India, haciéndolas suyas. Sus múltiples culturas autóctonas fueron sepultadas, pero, al mismo tiempo, mezcladas con las de los pueblos venidos del este y del norte, dieron a éstas un carácter propio.” Azara, Pedro. ¿Culturas mediterraneas?. Article publicat a la revista DC Papers, Núm. 9-10. Editat pel Departament de Composició Arquitectònica de la Universitat Politècnica de Catalunya. Barcelona, 2010.

Emplaçament Donat que el Mediterrani és un territori de gran extensió i els temes relacionats són forces i sovint ambigus, s’ha preferit acotar l’àmbit de la recerca a la zona de l’Estret de Gibraltar, ja que, possiblement, aquest territori condensa bona part de les qüestions que giren entorn al mar Mediterrani en el món contemporani. Dins del territori de l’Estret, la frontera entre Espanya i Marroc que hi ha a Ceuta és la construcció que sintetitza la verdadera naturalesa - no només de l’Estret- sinó també del Mediterrani. Per aquest motiu, l’àmbit de la present investigació es desenvolupa en el marc d’aquesta línia divisòria que separa dues cultures, dues economies, dos continents, dos estats i dues ciutats.

Problema general El problema general que es planteja aquest projecte és el sentit i el significat del Mediterrani entès com un territori d’excepció, donat que serveix de frontera en la definició dels límits geopolítics d’Europa i, a la vegada, constitueix un espai de gran centralitat ja que és un dels llocs de major activitat comercial del planeta, essent a més un enclau estratègic per les grans potències militars.

Hipòtesi En aquest sentit, es proposa entendre el Mediterrani com un territori transfronterer, és a dir, una geografia que es troba entre Occident i Orient; entre el Nord i el Sud. Donada la seva condició transfronterera, és un món en sí mateix: un espai d’inclusió i exclusió a la vegada; un territori autònom i en permanent simbiosi amb la terra circumdant. Per aquest motiu, per una comprensió absoluta del Mediterrani, convé estudiar-lo com una geografia amb dinàmiques i característiques pròpies.

Objectiu La finalitat d’aquest projecte de recerca és exposar des de l’àmbit de l’arquitectura les particularitats del Mediterrani en el món contemporani, per fer més comprensibles les seves contradiccions, els reptes i els dilemes que planteja a la nostra societat. Objectius especifics En primer lloc es proposa corroborar la validesa de l’arquitectura com un instrument d’anàlisi, recerca i producció de coneixement. Per altra banda, es proposa realitzar un projecte d’arquitectura a partir del plantejament d’un problema, validant la teoria arquitectònica com un instrument de projecte. La segona finalitat d’aquest projecte és posar de manifest la necessitat que té la societat, així com els organismes administratius del continent europeu, d’establir una postura ideològica, clara i coherent envers al Mediterrani i als fets que hi estan succeint. No només es posa de manifest l’obligació de buscar solucions a curt i llarg termini per tal de fer front a les crisis i les tragèdies humanitàries derivades dels moviments migratoris massius, sinó que es fa mandatori la formulació d’una nova identitat europea que encaixi en un món cada vegada més complex i ambigu, on les fronteres cada vegada són més difoses. En tercer lloc, el projecte té la voluntat de reafirmar la relació indissoluble entre ideologia i arquitectura com una de les raons de ser de la segona. L’arquitectura és la construcció de la civilització, i per aquest motiu, en representa els diferents poders i aspectes constituents. En conseqüencia, tota l’arquitectura és necessàriament ideològica. Per últim, la recerca pretén demostrar que es poden abordar problemes de caràcter universal a partir del desenvolupament a partir d’investigacions entorn a casos específics. En altres paraules, és possible comprendre un territori de les dimensions del Mediterrani estudiant la frontera que separa Espanya i Marroc a Ceuta. Possiblement sigui aquesta la raó per la qual el projecte d’arquitectura és un instrument per entendre el món.

Metodologia i procés d’investigació El desenvolupament d’aquesta investigació consta de tres fases: diagnòstic, posició i acció. La primera part ha consistit essencialment en recopilar informació suficient per tal d’el·laborar una sèrie de cartografies i diagrames que permetessin entendre la realitat en la que la recerca opera. Convé discernir dos grans aspectes d’una realitat aparentment caòtica i confusa: la dimensió física, commensurable i la dimensió intangible del món.

Com s’ha dit, el primer pas de l’investigació ha consistit en el·laborar una sèrie de planimetries a diverses escales que permetessin conèixer en profunditat el lloc i les seves característiques físiques. No obstant, la dimensió intangible i incommensurable, relativa a aspectes de caire geopolític, sociològic i cultural, té en aquesta recerca un protagonisme especial. El seu estudi s’ha centrat en la realització d’una sèrie de diagrames que perfilen les circumstàncies en les que es desenvolupa aquest projecte d’investigació. Qualsevol contradicció de naturalesa humana que té lloc a l’espai habitat és objecte d’investigació per part de la disciplina arquitectònica. En base a aquesta hipòtesi, el diagnòstic es conclou amb la problematització del fenomen, és a dir, amb la concreció i la síntesi del problema en una sèrie de qüestions i hipòtesis precises. La segona part de l’investigació ha consistit en establir una posició coherent davant de les qüestions plantejades. Un discurs que servís d’argumentari per procedir a l’acció, és a dir, a la realització d’un projecte d’arquitectura. L’última part d’aquesta investigació ha consistit en el·laborar un projecte arquitectònic que exposa les qüestions estudiades a la vegada que planteja una resposta des de la pròpia disciplina. Els documents que conformen aquest projecte d’investigació pretenen ésser el reflex directe de les qüestions que es desprenen de les formulacions inicials. Per aquest motiu, s’exposen els dibuixos i els diagrames en relació als conceptes als que fan referència, i no al procés descrit. Amb l’objectiu de ser sintètic i rigorós amb l’exposició de les idees que fonamenten el projecte, s’ha preferit no mostrar cap material relacionat amb el procés de projecte, ententent que aquests podrien interferir en la claredat expositiva de les nocions, fins al punt de perdre l’essència del propi projecte.

II El Mediterrani

El Mediterrani La propia etimologia revela la naturalesa del mar Mediterrani: medi-terrani. Mar entre terres. Mar rodejat de superfície terrestre. El Mediterrani és un territori ben delimitat i definit, de contorns nítids que donen forma al gran volum d’aigua que és en realitat aquest territori. És l’escenari on s’ha desenvolupat l’història occidental i on té lloc bona part del nostre present, que en un futur passarà a formar part de la història d’occident. Comprendre el Mediterrani és comprendre no només la nostra cultura i la nostra història, sinó també el nostre present. Geogràficament, el mediterrani és una superfície de 2.510.000 km2 de superfície. Possiblement, la seva forma i dimensions, així com la seva centralitat en el món -és la ròtula entre tres continents- l’han fet el lloc ideal pel naixement de la cultura occidental. El perímetre del Mediterrani ha servit des de fa milers d’anys d’assentament de ciutats i metròpolis; aproximadament cent cinquanta-quatre a l’actualitat. L’Estret de Gibraltar és un dels punts més intensos del mediterrà i és el que en concentra la seva essència. Per l’estret naveguen anualment 110.000 vaixells, que suposen el 50% del comerç mundial i el 80% de les mercaderies que arriben a la Unió Europea. A més, la ruta comercial del Mediterrani, que passa per l’Estret de Gibraltar i el Canal de Suez, és la més ràpida i segura entre Occident i els països de l’Extrem Orient, el Sud-est asiàtic i el Pròxim Orient. En termes energètics, en terç del gas i el petroli que es consumeix a nivell mundial passa per l’Estret, suposant un 80% d’aquestes matèries en el consum europeu, i un 50% en el cas d’Espanya. Essent el segon punt més transitat del planeta -després del Canal de la Mànega-, l’Estret és considerat un choke point, és a dir, un punt de reduïdes dimensions però vital pel funcionament de la civilització. Per aquest motiu l’Estret és un punt estratègic per les grans potències militars, que vigilen escrupulosament tots els moviments que es produeixen a l’Estret, amb l’objectiu de mantenir l’estabilitat en el territori i evitar possibles atacs terroristes, que podrien tenir greus repercussions a nivell econòmic i geopolític pels motius descrits anteriorment.

L’estret de Gibraltar reflecteix l’essència del Mediterrani en el món contemporani

El Mediterrani és una massa d’aigua delimitada per tres continents, de 2.510.000 km2 de superfície

I també un arxipèlag de 124 ciutats amb més de 50.000 habitants

Les aigües estan en moviment continuu degut a unes corrents principals

En el seu interior hi ha un arxipèlag de 159 illes de més de 10 km2

El mar conté una constel·lació de rutes marítimes que comuniquen les diferents ciutats

Els vents predominants són els responsables d’originar les corrents d’aigua

III La frontera

La frontera “De pronto, una frontera, una marca, aparece. Señala el final de un ámbito (y , quizá, el final de una pesadilla) y el inicio de otro, que aparece como la promesa de una nueva vida, de una vida posible. Cuando la línea se inscribe sobre la tierra, el viaje, hasta entonces a la deriva -una vida a la deriva-, adquiere una meta. El hombre se dirige hacia la frontera. Cruzarla se convierte en el objetivo. Gracias a ella, se podrá dejar atrás un pasado sin sentido [...] El viaje errante ha llegado a su fin. El deambular ha concluido. El viajero se instala, se aposenta. La línea, la frontera le hace sentirse protegido. Ha encontrado un ámbito seguro, donde estar bien, ha hallado su lugar. Un lugar ha sido creado.” Azara, Pedro. Castillos en el aire. Mito y arquitectura en Occidente. Ed. Gustavo Gili. Barcelona, 2005. Pàg. 116

En aquests últims temps, les polítiques de la Unió Europea i el govern espanyol s’han centrat en evitar l’arribada d’immigrants procedents d’Àfrica i l’Orient Mitjà, amb una serie de polítiques: en primer lloc, la creació del Frontex, organisme interestatal que vigila les principals vies d’entrada d’immigració irregular a Europa; en segon lloc la implementació de costosos sistemes de vigilància fronterera en punts estratègics com ara l’Estret de Gibraltar; seguidament, la destinació de grans partides econòmiques per tal de reforçar la presència militar en les principals vies migratòries del Mediterrani; per últim, l’encomanament del control i la gestió dels principals fluxes migratoris a països que es troben fora de l’àmbit de la Unió Europea, com ara Marroc o Turquia, a canvi de prestacions econòmiques. És justament aquesta última mesura la que s’entén com una vulneració del drets humans i del propi marc legal europeu, entenent que s’està exercint un control de les migracions més enllà de les fronteres que delimiten l’àmbit d’actuació de la Unió Europa. Les polítiques descrites entenen el Mediterrani com una frontera infranquejable i no com un territori d’encontre. No només desatenen la naturalesa del Mediterrani, sinó que en minven el seu potencial com a espai d’oportunitats. Per una banda, oportunitats per les persones procedents de zones inmerses en un conflicte bèl·lic, en la inestabilitat política, o en la pobresa econòmica, de trobar un lloc d’acollida on tenir un futur i una vida dignes. També, oportunitats per convertir el Mediterrani en un lloc on establir relacions de cooperació entre Europa i els seus països veïns. Per altra banda, l’oportunitat de regenerar la pròpia identitat d’Europa fins ara definida per fronteres i nacions; refundant-la com un espai amb un marc polític, econòmic, cultural i legal comú que reconeixi la ciutadania a tota persona disposada a exercir els seus drets i els seus deures dins d’aquest marc compartit. En aquest sentit, el Mediterrani deixaria d’ésser una frontera infranquejable per transformar-se en un espai d’acollida; les fronteres com les de Ceuta o Melilla es convertirien, per tant, en símbols de protecció i refugi en el territori, perdent la naturalesa repressiva i violenta que tenen a dia d’avui.

La condiciรณ fronterera del Mediterrani

Anàlisi: persones migrants procedents de l’Àfrica

AnĂ lisi: el fenomen migratori a la UE

Anàlisi: un món desigual

AnĂ lisi: els efectes de la guerra de SĂria

Els habitants de la frontera

Lâ&#x20AC;&#x2122;arquitectura de la frontera

III La ciutat

La ciutat Com a resposta al diagnòstic realitzat i a la posició presa, es proposa la construcció d’una ciutat transfronterera. Una ciutat que no està ni a Marroc ni a Espanya, sinó que es troba literalment dins de la frontera: una al·legoria al Mediterrani entès com un mar transfronterer; a cavall entre dos móns, el mar que separa i uneix al mateix temps, que creuar-lo comporta un risc, al mateix temps que suposa l’oportunitat d’obtenir la ciutadania, deixant enrerere la condició d’exiliat o apàtrida. En base al concepte de ciutat franca proposat per Jacques Derrida en el seu escrit “Sobre l’hospitalitat”, la ciutat transfronterera es troba entre le territori espanyol i el territori marroquí. És un territori en sí mateix; és una ciutat autònoma. Es relaciona amb altres ciutats mediterrànies per carretera i per mar, permetent que els seus ciutadans es puguin moure amb llibertat. La ciutat densifica l’actual tanca que separa Espanya i Marroc; la converteix en un espai habitable, reivindicant les virtuds de la frontera com un catalitzador econòmic, social i cultural del territori. La ciutat proposada literalment s’emplaça sobre l’actual tanca que separa Marroc i Espanya, transformant la frontera en un element que en comptes de separar, uneix; en lloc de reprimir, ofereix llibertat... Un artefacte que cus un territori fragmentat, i pacifica un espai militaritzat. Reemplaça la imatge que tenim de la frontera com un element de conflicte i discòrdia en un espai de civilitat i entesa. La construcció de la ciutat transfronterera començaria a Benzú per diverses raons; amb el temps aniria creixent com un organisme viu fins a arribar al pas del Tarajal, a l’altra punta de la frontera. El pas de la frontera per Benzú és força intens: suposa no només una frontera a múltiples escales (entre ciutats, països, continents, economies, cultures...), sinó també un enclau estratègic a l’Estret de Gibraltar. Protegit dels vents predominants per la topografia i els temporals per la forma de la badia, aquest punt s’emplaça en un paisatge on el Mont Musa, una de les mítiques columnes d’Hèrcules, n’és el protagonista; les vessants rocoses i abruptes, la poca vegetació que hi creix i la poca presència de l’home conformen un entorn majestuós i enigmàtic. Les grans infraestructures portuàries presents a l’Estret i els vaixels són els únics rastres de l’home en el paisatge ferèstec i inhòspit. Per altra banda, l’inici de la construcció de la ciutat per Benzú permetria establir des del primer moment un pas fronterer que obriria una ruta alternativa de connexió entre Ceuta i el Port de Tànger, intensificant l’activitat comercial entre les dues ciutats. A més a més permetria dinamitzar l’activitat dels 40.000 comerciants que cada dia creuen la frontera, exportant productes inexistents al Marroc.

El territori de la frontera de Ceuta

HipĂ˛tesi territorial

ESTRET DE GIBRALTAR

Un punt estratĂ¨gic en el territori

La ciutat Tot i tenir una forta relació amb el territori, l’arquitectura de la ciutat transfronterera és expressament autònoma respecte l’entorn ja que sorgeix d’un ordre intern, inherent al propi projecte. En altres paraules, la forma, tot i respondre a les condicions del lloc, neix d’un ordre donat per la lògica constructiva i els fonaments ideològics del projecte. El diagrama general del projecte es compon d’una barra central que conté els espais servits i una sèrie de volums annexos als laterals del primer, que contenen els espais servidors. La col·locació d’aquests volums permet articular una sèrie d’espais exteriors de caràcter comunitari a la vegada que enriqueixen la volumetria de la ciutat. Com es veurà més endavant, la disposició dels espais servidors s’ha realitzat en funció dels requeriments tècnics i funcionals. L’organització del projecte en secció planteja, en primer lloc, un basament que estableix una cota zero, separant la ciutat del terreny natural. Des d’aquesta cota fins la cota +13.20 m, els espais són de caràcter comuntari: espais públics, pas fronterer, sala polivalent, cafeteria i vestíbul d’accés a les habitacions en planta baixa; centre de formació, centre social i serveis legals a les plantes primera, segona i tercera. A partir de la cota +13.20 m, es localitzen, agrupades en sèrie, les peces destinades a acollir els habitants de la ciutat, així com els serveis higiènics. Per acabar, la planta coberta, aquella que està en contacte amb el cel, és novament d’ús comunitari, i s’hi ubiquen no només els espais d’esbarjo, sinó també el menjador i el safareig de la ciutat.

Un artefacte en el territori

Perspectiva isomètrica: detall de l’àmbit d’entrada

Perspectiva isomètrica: relació amb l’aigua

Planta baixa: geometria

Planta baixa: detalls de l’àmbit d’entrada i de l’espai públic

El projecte en secciรณ: nuclis de circulaciรณ verticals

El projecte en secció: seqüències d’espais

Plantes 1 i 2: L’espai per l’educació i la formació

Plantes 3 i4: La zona per lâ&#x20AC;&#x2122;atenciĂł i el descans

Alรงat Est: materialitat

Alรงat Est: forma

Plantes 5 i 6: Les habitacions i els carrers

Plantes cobertes: Lâ&#x20AC;&#x2122;espai en contacte amb el cel

Seccions transversals: variacions dâ&#x20AC;&#x2122;un mateix tema

Un edifici que mira el mar...

...i la muntanya.

Arquitectura solar: estudi de la projecciรณ de les ombres

Estratègies bioclimàtiques: secció general

IV La construcciรณ de la ciutat

La construcció de la ciutat “Construir es organizar entidades complejas, híbridas casi siempre, a partir de diversas materias amorfas y, en general, de elementos menudos con un objetivo definido, con una motivación de uso o, si consideramos esa construcción como vehículo artístico, con un designio que se abre a lo simbólico.” Navarro Baldeweg, J. Una Caja de Resonancia. Editorial Pre-textos. Barcelona, 2007 Pàg. 100.

La construcció de la ciutat transfronterera és en realitat un ready-made d’elements constructius estandaritzats prefabricats, és a dir, una sèrie de patrons que estableixen la disposició d’un conjunt d’elements constructius que es troben al mercat, conformant així la construció global de la ciutat. Les lleis internes que dicten la gramàtica de l’edifici sorgeixen d’una voluntat no només funcional, sinó també expressiva de cada element constructiu. La ciutat és una seqüència de pòrtics, en el qual els elements verticals de cada pòrtic, són columnes compostes per dos pilars amb una distància de 90 cm entre eixos: això genera un doble ritme tant en façana com en els espais comunitaris, permetent a la vegada el pas d’instal·lacions, absorbint les juntes estructurals i augmentant la pròpia inèrcia del pilar. En arribar a les plantes baixes, alguns dels pilars són recollits per pilars de major ordre, elements que caracteritzen l’espai públic i proporcionen autonomia a la construcció en relació al terreny. Les jàsseres del pòrtic tenen forma de T invertida, on es recolzen els forjats, que són de plaques alveolars prefabricades. L’objectiu d’aquesta estructura és, per una banda, oferir un sistema obert en el que la seqüència de pòrtics és prolongable al llarg de la frontera, responent a les necessitats d’acollida. Per altra banda, oferir una estructura oberta de pilars i forjats que permeti la màxima flexibilitat d’ús adaptant-la a la pròpia evolució de la ciutat. L’organització i distribució general de l’edifici respon a les exigències del Codi Tècnic de l’Edificació en relació a l’accessibilitat, la seguretat en cas d’incendi i la salubritat. L’agrupació dels serveis i les circulacions verticals en nuclis annexos al volum principal facilita el pas d’instal·lacions en relació al sistema estructural de prefabricats i enriqueix la volumetria general de la ciutat. La distinció i separació dels espais servits i espais servidors permet alliberar els espais del volum principal, oferint la màxima multiplicitat en la manera d’ocupar-lo. En altres paraules, màxima llibertat d’ús amb l’objectiu d’oferir la construcció a la seva ocupació, entenent la construcció com el suport que fa possible la vida humana. En conseqüència, el programa funcional entra en crisi; és irrellevant en la definició del projecte. El programa es concreta a mesura que la construcció és habitada. La façana del volum principal és mínima: una tela blanca que defineix un interior i un exterior... Una làmina fina microperforada que ofereix un espai ombrívol i fresc a l’interior, filtrant la llum enlluernadora del mediterrani; mentre que des de l’exterior es presenta com una tela blanca i opaca, enmig del paisatge.Vist en alçat la tela blanca serveix de teló de fons per la disposició dels nuclis de serveis, generant un joc de volums entre el paisatge, el teló blanc i els nuclis mencionats. En contraposició a la lleugeresa de la façana del volum principal, les façanes dels nuclis adjaçents a aquest estan formades per panells de formigó prefabricat on el rigor en l’execució de les juntes defineixen el caràcter tectònic dels nuclis.

Lâ&#x20AC;&#x2122;esquelet del projecte....

... I el seu sistema nerviรณs

L’estructura: repetició d’elements estandaritzats i contacte amb el sòl

Estudi de les unions estructurals

Les tres habitacions tipus

La coberta en detall

Els llits estan dins de nínxols que incorporen l’espai d’emmagatzmatge al costat

La faรงana de panells de formigรณ en detall

V La vida

Lâ&#x20AC;&#x2122;arquitectura que allotja la vida

La vida “L’arquitectura és el cofre de la vida. Com a cofre que és, una cosa preciosa que guarda una cosa preciosa.” Le Corbusier El fonament últim del present projecte, i de l’arquitectura en general, és la vida humana. La ciutat transfronterera està pensada per acollir la vida humana. És una infraestructura pensada per la vida en tots els seus aspectes, ja que permet el desenvolupament integral dels seus habitants. Primerament, reconeix la persona i els seus drets com a ésser humà. És per això que, com a ciutadà de la ciutat que és, adquireix uns drets i uns deures, que el permeten recuperar el sentiment de pertanyença a un lloc, i a la vegada, alliberar-se de la condició d’apàtrida. L’estructura organitzativa de la ciutat reconeix la condició singular del ciutadà com a individu que és, en el marc d’una comunitat, ja que conté diferents gradients d’intimitat. La unitat bàsica, aquella que l’individu reconeix com a seva ,es redueix al moble-nínxol que conté el llit -el refugi humà per excel·lència- i l’armari on guardar-hi les seves pertinences. L’agrupació d’uns quants mobles-nínxols conforma la unitat mínima: l’habitació. Aquesta és la representació de l’estructura familiar en el seu sentit més ampli, doncs no només acull la família tradicional amb pares i fills, sinó també contempla altres estructures familiars com ara les agrupacions de membres d’un mateix clan, o els conjunts d’individus que comparteixen uns propòsits, unes conviccions o uns ideals. A la vegada l’agrupació d’unes quantes unitats mínimes conforma conjunts d’un tercer ordre, equiparables als barris de les ciutats tradicionals. Aquests conjunts d’habitacions es col·loquen a l’estructura de pilars i forjats com si fossin caixes disposades en una prestatgeria. D’aquesta manera la ciutat acaba reconeixent i conciliant l’individu i la col·lectivitat.... La singularitat i la pluralitat. La vida pública i la vida privada queden reconciliades gràcies a l’arquitectura de la pròpia ciutat. L’arquitectura que en, definitiva, acull la vida.

La plaça central, lloc d’encontre i vida cívica

El moll: punt dâ&#x20AC;&#x2122;arribada i de comiat de la ciutat

Els carrers: el ritme i l’horitzó

L’habitació: el refugi on preservar la condició singular de l’individu

VI Final

Un rastre humĂ en el paisatge

Final “Llegará el día -muy pronto, quizá- en que se reconozca lo que les falta a nuestras grandes ciudades: lugares silenciosos, vastos, espaciosos, para la meditación; lugares con elevadas y largas galerías para los días de lluvia y de sol, a los cuales no lleguen el ruido de los coches ni los pregones de los vendedores ambulantes y donde no se emitiría ni la oración en alta voz al sacerdote; algo que expresara lo que tienen de sublime la meditación y el alejamiento del mundo. Queremos traducirnos a nosotros mismos en piedras y en plantas, queremos pasearnos por nosotros mismos cuando circulemos por esas galerías y esos jardines” . Nietzsche F. Arquitectura para los que buscan el conocimiento. La Gaya Ciencia. Ediciones Akal. Madrid, 2014. Pàg. 207

Apuntava Saénz de Oíza que el més important que havia de saber un estudiant que sortia de l’escola d’arquitectura era discernir entre què és i què no és arquitectura. Passats set anys d’ençà que vaig entrar per primera vegada a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, he de reconèixer que segueixo sense ésser capaç de proporcionar una definició clara i precisa del que és realment l’arquitectura. Però, per sobre de tot, el projecte d’investigació presentat és una aproximació personal al que, per un servidor, és l’arquitectura. La realitat és inabastable, desconeguda, misteriosa, freda, pètria i fins a cert punt, inhumana... La realitat és la que és. L’arquitectura ens permet als èssers humans habitar el món. L’arquitectura, com l’art, segurament no expliqui la realitat, però de ben segur que ens la fa més comprensible; li proporciona una escala humana, i en conseqüència, la fa habitable. L’arquitectura posa ordre al món que habitem. És gràcies a aquest ordre que la realitat és més comprensiva pel nostre intel·lecte. L’ordre arquitectònic té unes lleis internes, uns límits propis que el defineixen. L’arquitectura estableix les lleis internes i els límits dels espais que habitem, és a dir, de les llars on es desenvolupa la nostra vida. Aquesta ha estat, és i serà la raó de ser de l’arquitectura. En un món cada vegada més incert, caòtic, indefinit i fictici, l’arquitectura és un acte de resistència i insistència en pro de la claredat, l’ordre i l’humanitat ja que ofereix la llar des d’on poder viure amb tranquilitat en el món contemporani; des d’on contemplar amb serenitat el paisatge que la realitat ens ofereix. L’arquitectura, en essència, ofereix el silenci necessari per preservar la integritat de l’existència humana.

La ciutat transfronterera ha densificat la tanca...

...es divisa un horitzĂł dâ&#x20AC;&#x2122;entesa i civilitat en el Mediterrani.

Bibliografia

0300TV. Pier Vittorio Aureli - Entrevistado por / Inerviewed by 0300TV. Editat per Ediciones ARQ. 1a edició, Santiago de Chile, 2014. ISBN 978-956-9571-00-8 Aureli. Pier Vittorio. The possibility of an absolute architecture. The MIT Press. Cambridge, MA, 2011.ISBN 978-0-262-51579-5 Azara Pedro. Castillos en el aire. Mito y arquitectura en Occidente. Editorial Gustavo Gili. Barcelona, 2005.ISBN 84-252-2018-1 Azara, Pedro. ¿Culturas mediterraneas?. Article publicat a la revista DC Papers, Núm. 9-10. Editat pel Departament de Composició Arquitectònica de la Universitat Politècnica de Catalunya. Barcelona, 2003. ISSN 1887-2360 Braudel, Fernand. El Mediterráneo. Editorial Espasa Calpe. Madrid, 1997. ISBN 9788423918058 Derrida, Jacques. Adieu to Emmanuel Levinas. Standford University Press. Standford, 1999. ISBN 978-0804732758 Navarro Baldeweg, J. Una caja de resonancia. Editorial Pre-textos de Arquitectura, Barcelona, 2007. ISBN 978-84-8191-810-6 Perec, Georges. Especies de espacios. Ed. Montesinos, Barcelona, 2007. ISBN 978-84-95776-72-3 Rubert de Ventós, Xavier. El mediterráneo como mito cultural. Article publicat a la revista DC Papers, Núm. 9-10. Editat pel Departament de Composició Arquitectònica de la Universitat Politècnica de Catalunya. Barcelona, 2003. ISSN 1887-2360 Torrents, Josep. Mediterráneos. El Mar de las ciudades. Article publicat a la revista DC Papers, Núm. 9-10. Editat pel Departament de Composició Arquitectònica de la Universitat Politècnica de Catalunya. Barcelona, 2003. ISSN 1887-2360 Abril, Guillermo. A las puertas de Europa [recurs en línia]. El País Semanal. Ediciones El País , 2014 <http://elpais.com/especiales/2015/ desafio-estrecho/relato.html> Rodríguez, Jesús. En la frontera Sur [recurs en línia]. El País Semanal. Ediciones El País , 2015<http://elpais.com/especiales/2014/europa-frontera-sur/el-relato.html> CEAR. Más que cifras [recurs en línia] Comisión Española de Ayuda al Refugiado, 2014 < http://www.refugiadosmasquecifras.org/> IOM. Missing migrants project [recurs en línia] International Organization for Migration. <http://missingmigrants.iom.int/en/mediterranean> Abad, Rocío. Los inmigrantes vuelven al centro de Ceuta desalojado por un incendio [recurs en línia] Article publicat a El País, 5 d’octubre de 2015. <http://politica.elpais.com/politica/2015/10/05/actualidad/1444046473_460716.html> EFE. El CETI Ceuta suprime aulas para atender más de 100 nuevos inmigrantes [recurs en línia] Article publicat a La Vanguardia, 4 d’octubre de 2015. <http://www.lavanguardia.com/sucesos/20151004/54437877955/el-ceti-ceuta-suprime-aulas-para-atender-mas-de-100nuevos-inmigrantes.html> Ministerio de Empleo y Seguridad Social. Guía Laboral - Actuaciones dirigidas a inmigrantes, solicitantes y beneficiarios de protección internacional, apatridia y protección temporal [recurs en línia] <http://www.empleo.gob.es/es/Guia/texto/guia_15/contenidos/guia_15_37_3.htm>