CODEX/PELL EN SUSPENSIO by Jordi Mitjà

CÒDEX / PELLS EN SUSPENSIÓ. Jordi Mitjà

Còdex

El gran creador és el gran destructor Stewart Brand

Una pell de serp sencera “que dibuixa l’animal que contenia”, em serveig com a detonant per explicar de forma literal allò insignificant i allò absolut. La pell de totes les obres mortes, de la pintura, de totes les superfícies i els materials, de les fotografies i els seus negatius, de les idees que encara no hi son, de la brutícia que s’incorpora en elles modificant-les, del varnís que modifica els colors, els envelleig i clivella, de la pols, de les ratllades, dels fongs que s’alimenten d’emulsions, de totes les crostes, del temps que es fa desfent-se, implacable, que s’erigeig i capitaneja la destrucció. Els artistes fan i els restauradors preserven, consoliden alló fet, recuperen l’estat original. La quimera de tornar al lloc primigeni, la travessa cap a l’estat utòpic de l’original.

Còdex Pells en suspensió

Aquest projecte s’inicia amb aquest “còdex”, en ell, tracto de desgranar el meu interès, cada cop més creixent cap a aquests terrmes, la desaparició dels originals, la conservació i o perversió dels mateixos. Els processos que ho fan possible, les inclemències i les evolucions d’unes espècies que neixen mortes. Questions sobre la pell (in-visible) de les coses i dels cosssos, de com es modifiquen i de com les veiem. El maquillatge que les apropa a un estat natural, talment com els cadàvers que modifiquem per expossar-los en públic, en l’impàs cap a la pols o les cendres. Mudar la pell per tal que la superfície renovada, lluenta, talment com l’original, torni a la llum. Un retorn apte per retines privilegiades i per obres que s’incorporen en el grup dels indultats. Un perdò que incorpora peces a l’eternitat, torejant-la. Però aquí la questió es la pell, i no els colors. La crosta entre els ulls del públic i l’original. Aquest espai “infralleu”, per utilitzar un concepte Duchampià. Sortir a la llum, reneixer ( com una quadre o una fotografia que es despulla a si mateixa ). La mirada la dirigeixo cap a les restes que prefiguren un lapse de temps, la de les pells mudades que s’atomitzen i desapareixen, pensades per fer-se pols, per fondres en d’altres matéries. Atomitzacions que cauen quan la ferida cicatritza, punts de sutura que es pulveritzen dins la mateixa cicatriu. Tot depen d’on es col·loca el focus de tensió, en allò que ens fixem, la direcció d’una mirada pervertida de base.

Pell Jordi Mitjà, 2011 100 x 70 cm. Impressió a color sobre paper Hahnemuhle Edició de 10 exemplars + 1 c/a. [Pagina 4-5]

Branques Jordi Mitjà, 2011 Arxiu: Retalls de no-res esvaïnt-se. 45 x 60 cm. Impressió en blanc i negre sobre paper baritat Hahnemuhle Edició de 5 exemplars + 1 c/a.

S’estima que en el any 2009 s’han produït més imatges que en tota la història de l’humanitat. Amb un agravant, la ilusió de que la tecnologia digital no produeix “restes”, i es eterna. Un truc d’il·lussionis-me propiciat per una industria que no te aturador. Les imatges son matèria, pells sobre suports analógics i pixels orfes de suport en mapes d’informació desbocada. Les imatges ja no neixen lloc per viure entre nosaltres, neixen per dialogar amb el seu present, son temps i llenguatge sense matèria. Els pixels son la pols contemporània. Però que fer amb la resta?, curiosament la fotografia clàsica mort o agonitza en el moment àlgit de l’ús d’aquesta tecnologia en mans dels dispositius móbils i les xarxes/autopistes per on circulen. Les imatges son temps i velocitat.Son una massa pulveritzada en núbols simbòlics que ningu pot ubicar en un mapa, son preséncia fantasmagòrica en pantalles i suports que caduquen diariament. Jordi Mitjà

“Expliquen que a Malàisia fan forats a les tiges dels bambús que

Arxiu: Retalls de no-res esvaïnt-se

creixen en els boscos, i que, quan bufa el vent, els salvatges, tombats al sòl, escolten simfonies executades per aquestes arpes eòliques gegantesques. Ocorre alguna cosa estranya: cadascun sent una melodia pròpia, harmonitzada de manera diferent segons l’atzar del cop de vent. És el bosc el que canta”. Strindberg, August. “The new arts! or The role of chance in artistic creation”, 1894. in August Strindberg: Selected Essays, edited by Michael Robinson, first published 1996. Cambridge University Press. “ Com si fossin armes deposades, l’artista reclama la proximitat amb les seves coses, les úniques que el capaciten per penetrar en l’ànima de la realitat, les úniques que avegades conprenen el seu neguit, la seva perplexitat davant de infinitud inexpressable del món. [ La percepció plàstica no neix de la contemplació, sinó de la identificació ],

Arxiu: Retalls de no-res esvaïnt-se Jordi Mitjà, 2010-2011 Espectres expectants Fotofòbia Esquinç diòptric Petjada concèntrica Taxidèrmia casual

dirà Hofmannsthal. [ Necessito un punt de partida, encara que només sigui una partícula de pols o un raig que brilla ], hi afegirà Miró. El sentiment de fraternitat no ha de ser mai negligible: un estableix afectes amb les seves coses, les més humils, gastades, inservibles, les que han estat alliberades de la maledicció de ser útils”. Vàzquez, Eva. La crida de la pols. [Projeccions. Interiors amb artista], Editat per Fundació Caixa de Girona. 2008.

Bossa entortolligada Flor fent-se la morta

Retalls de no-res envaïnt-se

Bocí documentat Llindar absolut Territori Estucat Ìndex de pèrdues Trajecte acotat Negatiu Pellofa foradada Roc fals Discurs astronòmic Mides: 45 x 60 cm. c/u Impressió en blanc i negre sobre paper baritat Hahnemuhle. Edició de 5 exemplars + 1 c/a.

Marcel Duchamp va inventar la paraula “inframince”. -paraula inexistent en francès-, composta amb un dels seus jocs verbals, per Infra- (baix) i –mince (prim). Un nou mot per intentar definir o expressar precisament allò que no es pot mesurar, ni pesar, ni descompondre químicament, el territori de conceptes extremadament subtils. Un mot Duchampià que connecta de forma absoluta, el llenguatge i l’expressió plàstica. L’arxiu :Retalls de no-res esvaïnt-se, es ereu d’aquest concepte i proposa treballar entorn d’aquests moments d’intensitat quotidiana, els estats transitoris, les aparicions i les desaparicions “infralleus”. La construcció d’aquest arxiu fotogràfic, es contempla principalment des de l’òptica d’operar amb el material sensible, i les pulsacions, -que de forma atzarosa-, ofereix la realitat intrínseca i específica del meu estudi, i el meu context proper. Jordi Mitjà

“Los hombres son mortales, los cuadros también” Duchamp, Marcel. “Pierre Cabanne. Conversaciones con Marcel Duchamp”. Editorial Anagrama. 1984. “Cualquier punto del espacio es un centro del universo, cualquier instante del tiempo es un presente de la historia” Wagensberg, Jorge. “A más cómo, menos por qué. 747 Reflexiones con la intención de comprender lo fundamental, lo natural y lo cultural”. Tusquets Editores, 2006.

Fem llum o llum al magatzem “El més efímer dels moments posseeix un passat il·lustre”. Emily Dickinson

Temps

Paràsit Jordi Mitjà, 2011 Arxiu: Retalls de no-res esvaïnt-se 45 x 60 cm. Impressió en blanc i negre sobre paper baritat Hahnemuhle Edició de 5 exemplars + 1 c/a.

“Totes les imatges conviuen al magatzem com gossos a la gossera, com ànimes a l’infern. El seu silenci és enganyós: callen mentre s’abraonen les unes contra les altres, mentre premen les dents com l’homicida indecís, com aquell que es pixa després d’una eternitat, després de fingir. Les imatges orfes (els seus pares anònims, insignificants, només són fotògrafs) malden per esbrinar d’on vénen però sobretot on van. Vet aquí que les imatges enreden patges mentre la llum es fa, o es desfà, al magatzem del guirigall. M’agradaven els arxius d’abans, amb pudor a paper i moltes lleixes, mal il·luminats, sòrdids com un bordell de la Jonquera. M’agradava posar els meus dits de violador entre les làmines selectes d’una capsa intitulada (que ve de titola) “la nevada del segle”; m’agradava saber que elles, les imatges, també es podririen (com jo). Fusta, fusta, paper, paper, cartró, cartró, ànimes gandules que dormen sense fer soroll però que s’abraonen les unes contra les altres. El més important és triar un començament: Hi havia una vegada. No dues ni tres ni cent, tan sols una vegada va ser suficient per arrancar de la pèrfida foscor de l’arxiu la imatge d’un porc ofegat. Inflat com una albergínia, flotava entre molta merda, entre un plàstic i una canya i una ampolla i vés a saber què més. La qüestió és que flotava. Les fotografies en blanc i negre tenen aquestes coses: l’aigua sembla petroli o sang, i el cel és del mateix color que la neu. El porc era d’una granja que va patir les inclemències dels aiguats. Quan plou molt el nivell de l’aigua puja i ens recorda que no fa massa el món era humit. Després baixa, s’atura, s’estanca i els porcs suren com suren les fotografies antigues arrencades pel corrent salvatge de la seva letargia d’arxiu. Després l’aigua se’n va i les restes del naufragi es dispersen o s’ordenen gràcies a l’atzar, sobre una terra que s’esquerda lentament, sobre una terra que conserva la memòria en forma d’imatge humida, abandonada, nàufraga, pròfuga del guirigall. Després el silenci és enganyós. Després la foto anuncia que ha arribat la tardor. Tornar al començament: temps era temps, quan els animals parlaven i els porcs no nedaven. La foscor de l’arxiu és l’antítesi perfecta de la fotografia: emulsions de llum atrapada, temps lluminós capturat, gelatina de plata. Malaurats els que no hi veuen perquè els ulls dels altres els trairan. Vanitat ve de vanitas? Fer una fotografia és certificar la mort o, per dir-ho d’una altra manera, és certificar que era viu. Aleshores la feina del rastrejador és la del desenterramorts, la del que no vol, o no sap, o no es creu, o no s’imagina un món sense elles, les imatges dels patges. No hi ha sortida”. Eudald Camps

[Fragment del text publicat originalment a l’edició “en-Blanc. Re-edició d’un periòdic local”, 2007]

Llum

“Ningún observador puede ver luz en reposo”. “El arbol amazónico Acariquara ( Minquartia guianensis ) ilustra una intuición de Oscar Wilde: hace milenios que la naturaleza copia a Gaudí”. Wagensberg, Jorge. “A más cómo, menos por qué. 747 Reflexiones con la intención de comprender lo fundamental, lo natural y lo cultural”. Tusquets Editores, 2006.

Esvair una imatge per evidenciar la ceguera

Tacar amb llum

Després de llegir molt sobre la prehistòria de la fotografia, tinc la sensació que independentment dels considerats pioners en aquest mitjà, la fotografia tenia la necessitat d’aparèixer, (cridava fer-se visible) en la societat d’aquell moment, i així va esser. I ha dues fotografies molt famoses, -que m’agraden especialment per haver-se fet des de la finestra de l’estudi-, una feta a França per Nicéphore Niepce entre el 1826 / 1827, Punt de vista des de la finestra a Saint Loup de Varennes, i l’altra realitzada a Anglaterra per William Henry Fox Talbot el 1835, Finestra enreixada [presa amb càmera obscura]. Aquest darrer escriu una nota al costat d’aquesta petita imatge, “Quan es va fer, es podien comptar, amb l’ajuda d’una lupa, els prop de 200 quadrats de cristall”. A la vista de l’estat actual, aquestes paraules evoquen un grau de detall que s’ha esvaït. I pel que fa a Nièpce, la placa original d’estany, es en l’actualitat, molt menys llegible que la reproducció que circula per Internet i en molts llibres, ( reproduïda també en aquest còdex ) i que ha estat severament retocada i en certa forma deformada. Les dues però, son restes visibles d’un acte fundacional i tangible que m’apassiona i que ja em perdut per sempre.

Punt de vista des de la finestra a Saint Loup de Varennes Nicéphore Niepce, 1826 / 1827 Punt de vista des de la finestra del meu estudi Jordi Mitjà, 2011 45 x 60 cm. Impressió en blanc i negre sobre paper baritat Hahnemuhle

En el moment històric de màxima sobreproducció digital, proposo fer un retrocés partint d’una imatge com Punt de vista des de la finestra del meu estudi , per involucionar passant per diferents tècniques i processos que probablement afavoreixin un esvaïment o la desaparició de la mateixa imatge digital. Un projecte amb una càrrega crítica cap a la producció desmesurada i la voràgine contemporània, ja no del mitjà fotogràfic, si no de l’imatge com a tal. Esvair una imatge per evidenciar la ceguera per sobre-abundància a les retines. Jordi Mitjà

Rothko amb cua de negatiu

Negatiu

Rothko amb cua de negatiu #1 / #2 Jordi Mitjà, 1988-2008 Sèrie de 6 fotografies

Con excernatint quas quam, abo. Nam fugitiasit faccus ese quamus adit, nest, unt, ut quide nim atiorem faccum reces ra quam explab is aut et exeribus dolutatem quamusam essedignim qui re pelissequae porempos utem qui aut magnihilis andit ea pori dolupti issiti id estrunt aut molorit autas sandios re vite prendit velit landa dendae pre, seque eaqui doluptas senit ea versped magniet officim perorum remquam et dolorita dolum, is est que nobis ipitem que plique voluptiis dellest, sunt fuga. Olupta dolupturit offictaspis et quid ulpa quatet exceptas poris ab idempor emquiat usdant. Ratemol uptinvelenis et eveligendis ne inveribea sectiate quam, tem iundae consenis nonse sandi dolut atur sus dolorro esequunt ut ex eium num ent, consed quiam aut et ventio voluptia simus sequis dolorerit estet evellicime porent aut ent as vendae esequae sime ne exerion sequat quatios mint es desequat et modit il mossinciunt eos deligen diasit lab ipsuntis commoluptat quos quia niatis asi ium, est rem ut aut utem aut eosapid ucimusam, quassequi dest dolo et endem sitatem fugit, eatentinto te laborest que ma consequi restibus ut abore eum aperia quatem fuga. Nem aut et debis sinis utem dundit quate cuscipsunt. Am fugias re lam, quia is esto int. Incto conserchil et excessimaio voles qui dolendebis nonsequia voluptio id modis explitium, suscium rest am que dolenis volorro cullabor simus, veratis simincium expedi consero vidunt. Pienimo luptatiorit remperr ovidunt otates mo odit labor res si tet evenis magnat ra ium aut restisi millab ipsam, solecatus ni nonet dolorerist, iuntis estrum rem simperumquas debis doloritate corem quis molupta tatecus, senihil eaquid quosam, sitiisincid quidel ideriti scilis qui ra comnia nobis aut esse est est, nam era volor aut is assunto taeptatati iliquo bearum eius dest estium es audi re sum voles ea quibusc ipsam, sime

Vernís

Pintura en la línia de flotació

Vernís Pintura en la línia de flotació Espectre Jordi Mitjà, 1999 Acer i vidre Fotografia de Jordi Puig Pintura en la línia de flotació Jordi Mitjà, 2011 Sèrie de 12 fotografies 45 x 60 cm. c/u. Edició de 2 exemplars + C/A

L’any 1999 el mE em convida a pensar una peça a partir d’una obra del fons. L’exposició resultant va dur per tìtol [per]versions d’objectes il·lustres, i varen participar-hi artistes artistes de la talla de Zush o Ignasi Aballí. Desde l’inici trio el quadre “Crist i el centurió”. Lluny d’interesar-me la temàtica religiosa o l’escola a la que pertany, m’apropo a la peça per l’estat de conservació que presenta. Aquell quadre es, -en certa manera-, el detonant d’aquest còdex. Fa once anys enrere vaig quedar impressionat amb l’esvaïmet i les cates d’aquesta pintura. Aleshores vaig propossar de dibuixar un espectre sonor, utilitzant la tècnica de la restauració, netejant o recuperant els colors d’una part de la pintura amb el propòsit de fer apareixer una altre representació. Era com fer un comentari sobre la pintura al damunt d’ella ( de forma literal ), tant pel so esboçat, com per l’intervenció sobre la superfície. En aquell moment la direcció va desestimar l’acció per tractarse d’un fons del Museo del Prado, i es va fer d’una forma més escultórica amb un so tallat en metall sobre un gran vidre que l’hi oferia protecció. Ara torno per cartografiar aquella peça. Reprodueixo aquí alguns passatges del text que vaig escriure el 1999. Soroll_ travesant una pintura_ descontextualització d’un paissatge sonor_ pigments en estat terminal_ [...]dibuixos sobre la pell gastada d’un quadre_ [...]el pigment s’ensorra_ [...]la pols damunt els discos_ una zona castigada pel temps fa saltar l’agulla_ líquids reparadors_ [...]detall de l’error negre sobre fons blanc_ s’allunya de la perifèria del quadre_ radiografia i digitalització de les zones perdudes_ ones sonores penetrant el camp pictòric_ representació gràfica dels sons_ escriptura_ Mitjà, Jordi. [Per]versions d’objectes il·lustres. VV.AA. [Espectre]. Edita mE. Figueres, 1999.

Número inventari: mE1397 Catàleg: 493 Inventari Museo Nacional del Prado: p-625 Autor: Veronés, Pablo, atribuït a / deixeble de Títol: “Crist i el centurió” Data: no datat Tècnica: oli Suport: tela Mides obra: 144 x 137 cm. Mides marc: 160 x 154 x 5,5 cm. Inscripcions: “625”, en vermell, en l’angle inferior esquerre Marc: daurat. A la part superior hi ha una placa amb el número “493” Procedència: col·leccions reials. Inventari Prado 1857, nº 625 com a Pablo Veronés Dipòsit: Ordre Ministerial de 12-4-1948 Conservació: El 1998 el personal del mE va trobar-se l’obra amb una gran taca a la meitat inferior. Després de les valoracions dels restauradors, es suposa que l’obra va estar en un espai del Museu amb un excés d’humitat. Per la data del dipòsit la humitat pot ser en època que el Museu de l’Empordà estava ubicat a l’Institut Muntaner o quan es va traslladar a l’edifici actual de la Rambla (1971). El 1999 Virginia Sancho fa unes cates a la zona inferior dreta de l’obra Bibliografia: “El Prado disperso”. boletín del Museo del Mrado, 1991, 30, pàg. 109.gaya nuño, j. a. “Notas al catálogo del Prado”. boletín de la sociedad española de excursiones. 1954, pág. 116

Entre la brutícia, el vernís i la pintura Dibuixar netejant una superfície. [Aparicions]

Espectre (segon intent) Jordi Mitjà, 2010 Intervenció sobre l’obra Paisatge, c.1889 de Francesc Gimeno Oli sobre tela 200 x 241 cm. [mE 1227] Espectre (tercer intent) Jordi Mitjà, 2011 Intervenció sobre l’obra Els amants de la pintura, no datat c. s. XIX Anònim/ Còpia de Jean Louis Ernest Meissonier (1815-1891) Oli sobre fusta 35 x 26,5 cm. [mE 633] Espectre (quart intent) Jordi Mitjà, 2011 Intervenció sobre l’obra Parella a la platja, no datat, anònim Oli sobre tela 34 x 50 cm. [mE 1417]

“Los estilos literarios más imitables son, curiosamente los más imitados, por ejemplo: Borges”. Wagensberg, Jorge. “A más cómo, menos por qué. 747 Reflexiones con la intención de comprender lo fundamental, lo natural y lo cultural”. Tusquets Editores, 2006.

El museu com a pretext “El museu sempre ha estat present d’una forma o d’una altra en el meu treball, les seves lògiques, l’evolució que ha sofert, i les noves actituds museístiques sempre m’han obsessionat i són font de moltes de les meves peces. Què és una obra, a qui pertany, qui la tria, com fer-ho, per què, com s’exposa, què ens arriba... i finalment, també els objectes visibles que allà s’arrepleguen i els que no veiem, els descartats, els falsos... No hi ha un tema, hi ha multiplicitat d’interessos que convergeixen en alguns dels meus projectes.” Espectre (segon intent) reprèn una intervenció projectada l’any 1999 al mateix Museu de l’Empordà que no es va poder dur a terme. En aquest cas, Jordi Mitjà ha comptat amb la complicitat de l’equip tècnic del Museu de l’Empordà per dur a terme una intervenció sobre una obra del seu fons d’art. Executant les indicacions de l’artista, l’oli Paisatge, pintat l’any 1889 per Francesc Gimeno (mE 1227), la restauradora Elena Boix ha retirat parcialment el vernís –amb l’aplicació d’un Solvent Gel (R. Wolbers)– als espais deixats per una plantilla a escala real d’un optotipus, instrument universal d’exploració oftalmològica conegut de tots. “En el cas del quadre de Francesc Gimeno, faig una apropiació temporal d’aquesta peça de museu. Dic «temporal» perquè netegem la pàtina de brutícia per fer-hi aparèixer un dibuix sense malmetre l’original, i un cop finalitzada l’exposició, el quadre serà restaurat totalment sense deixar rastre de la meva intervenció.” Una intervenció no agressiva que permet a l’artista una acció evocadora del que suposa el llenguatge artístic: un exercici selectiu de la mirada. Aprendre a mirar com a preparació necessària per llegir els codis implícits en la pràctica de l’art. Com l’instrument amb què l’oculista mesura l’agudesa visual, Mitjà estableix una potent metàfora optimètrica alhora que incorpora un element dels museus tan necessari com ocult, la restauració, amb tot el que porta implícit de canvi d’estat de l’obra amb el pas del temps i de manipulació. “Situo el meu treball en l’intent de generar i remoure els àtoms del museu que són les seves obres per tal de donar sentit a la institució que els aplega.” Capella, Anna i Masanés, Cristina. El museu com a pretext. V.V.A.A. 2011. P25. Edita Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.

Revers / Anvers

Revers Anvers Museu Diocesà, 1920 Valentí Fargnoli. Còpia original de l’àlbum de Girona Fons Valentí Fargnoli INSPAI. Girona Variacions sobre una placa de Fargnoli Jordi Mitjà, 2011 3 postals de 15 x 10 cm. c/u.

Mihilis publium patem addum intri est nos veric faccit. Sp. C. Satio ticit ocules ina, nu esi iam, intem hos, orum denaticul vocchicam demqui ta L. Paturnihica vivit, Ti. Casdam is, dita, Catussules con Ita is consilicam iamque teatus, et vertis mendactum atquam te in it eremus hae tum occhum, perendam ortabesceris ocaet pubis. Fulvica eliciam apertiq uerio, quit. Ra, nonvesi milius, satiliis pro esigitidium remnocc hiciemul vis. M. Um nendem, C. Bi sedenerum sende publis a confere constora corae elina depsena tustracte, unum in testrio nfitam sestort ervicas re cut poraet poentilUt por atquam macrum P. Nam non videna, ur adem Romniu is es publictum lost rei ina, obse iam a int. Aximor avoltoriorum norehem sena, et L. Sp. Apercep eribestemque etilinte aut quam hocciis silicaectus iam mo et; hos etis; non dem, norti, ina res iam me aute mo numus silicisulvid cordit. Vat, coninpris diusquam ut fac res? Quo tamena, Palegit viviviv ivivide lisse, quemod consulem utemus aut videortum omnihin Itamperfir ut noctam faciae es potis. Qui factu que tantiliu es con talicam teatist issimis;Or lica; C. Obsenit, ocam vis co cam foritis, vivatum a si cons hacienat graverum us ipterehebus cavoludena, norum morum virmil hostatrei il ute, publiam se dere iam intil conequo storterdit.Id ut od moluptat ma nus. Estis quatio dit velectur aspel iderovidis sinci cor ressi quia dolo exceati busanistrum as eos excea sundam, volectemped que cus sus aliquam aut quat volupta tiossit que pedi doluptam am que ma exernatque nim quis esti te modi serovid ellabo. Et vellorendi in num, odistem quideniandi doluptas viducitae velest, occupta quiscia tatius enia soluptat.

La cara abstracte

Emulsions

Durant el procés de digitalització d’una part del material del projecte, en vaig fixar en les emulsions ( la capa damunt del vidre que comté l’imatge ), i en l’estat de conservació d’aquestes. Vaig veure que podia tenir rellevància pel projecte afegir un petita sèrie d’aquestes prescindint de l’imatge que apareix amb el negatiu a contrallum. En il·luminar solament la superfície aparegueren totes les imperfeccions, en una mena d’imatge abstracte adscrita a la imatge real. La cara abstracte Jordi Mitjà, 2011 Sèrie de 8 fotografies de l’emulsió de plaques originals de Fargnoli conservades a l’arxiu INSPAI de Girona. 70 x 100 cm. c/u. Edició de 2 + c/a.

Corcs

“Una plaga siempre muere de éxito”.

Corcs Tuneladores de fusta i paper

Wagensberg, Jorge. “A más cómo, menos por qué. 747 Reflexiones con la intención de comprender lo fundamental, lo natural y lo cultural”. Tusquets Editores, 2006.

Tuneladores de fusta i paper Dels corcs m’agraden les formacions laberíntiques que fan dins la matèria que ataquen. Lluny del drama que suposa que es mengin els marcs, els llibres, etcètera. Els corcs tenen la capacitat de viure dins de les obres, com universos paral·lels dins de casa, amb una marca visible en forma de túnels i forats. Aquests mons dins les obres sempre m’han fet pensar en la matèria i els forats negres tant complexos de l’espai.

The collector Jordi Mitjà, 2011 Llibre i pa d’or 18 x 11 x 2 cm. 10.000 corcs per un univers a escala Jordi Mitjà, 2009 Fusta, pintura a l’oli i llapis 23 x 14 x 43 cm. Les altres signatures #1/#2 Jordi Mitjà, 2011 Dues sèries de 4 fotografies 45 x 60 cm. c/u. Edició de 3 exemplars + C/A.

Pols

“La segunda ley de Newton, con tan sólo cuatro ‹‹letras›› (F = ma), describe cualquier movimiento de culaquier cuerpo, desde el de una partícula de polvo arrastrada por el viento hasta el de una estrella dentro de su galaxia, de ahí la enormidad de su inteligibilidad”. Wagensberg, Jorge. “A más cómo, menos por qué. 747 Reflexiones con la intención de comprender lo fundamental, lo natural y lo cultural”. Tusquets Editores, 2006.

Aglomeracions-escultures de partícules i elements volàtils

Estudi de les peluses del meu taller

Durant l’estiu i la primavera una part del terra a l’estudi s’omple de pelusses. Aquestes curioses formacions recullen o atrapen la brutícia ( es construeixen a si mateixes ). Es fan i creixen amb petits elements, des de la pols a petits insectes. Les pelusses del meu taller tenen una presència neta, a diferència del borrissol que es fa des de l’interior. Fixar l’interès en aquests micro mons, mirar-los com una mena d’aglomeracióescultures de partícules i elements volàtils que entren de l’exterior per captivar-nos. Peluses Jordi Mitjà, 2011 Sèrie de 19 fotografies 45 x 60 cm. c/u. Edició de 3 exemplars + C/A.

La pols dels llibres del MACBA

Pols en préstec

Aquest projecte (en curs), comença amb el préstec de la pols que el servei de restauració del MACBA extreu de la col·lecció dels llibres que ha anat atresorant, i que aquests darrers anys està posant al servei del públic. Els llibres es netegen i se n’extreu la pols, així com d’altres elements que podem malmetre la seva correcta conservació. Dic en préstec, més enllà del fet que sigui pols dels llibres, l’idea es retornar aquest material als llibres i en certa manera a la institució. (Es una pols molt llegida). I es farà en forma d’instal·lació, amb unes boles de vidre que contenen part de la pols sobre una catifa/llistat.

Àlbum Fargnoli

Anònims empolsats de l’àlbum Fargnoli

El fotògraf Valentí Fargnoli i Annetta (Barcelona 1885 - Girona 1944), sempre signava a mà V. Fargnoli damunt les plaques de vidre que molts de nosaltres hem vist reproduïdes en postals o en les còpies de retrats i esdeveniments que s’exhbeixen a cases particulars de Girona i comarca. La obra ( d’aquest gran desconegut ), ens ha arribat escapçada per la guerra civil i per les inclemències d’una època convulsa. El 2011 l’INSPAI va incorporar molts negatius i àlbums d’aquest autor. Per aquest apartat del còdex m’he fixat en els àlbums de Girona ( de les còpies fetes a mà des dels negatius originals), centrant-me en detalls que evidenciaven les inclemències que han sofert aquests, així com en la pols que s’ha imprès a les còpies. Aquests nous enquadraments son un homenatge a un home del seu temps, al fotògraf que itinerant per tota la comarca amb bicicleta i una càmera va popularitzar aquell mitjà i de passada ens explica com era aquell territori que ara tant anyorem.

Fongs

Els esvaïments L’inspai conserva dues caixes de plaques produïdes a Paris per “Les fils d’Émile Deyrolle”. La història d’aquesta empresa es remunta a Émile Deyrolle (1838-1917) naturalista i venedor d’història natural, a París. Aquest negoci era originalment del seu avi naturalista: Jean-Baptiste Deyrolle qui va obrir l’empresa el 1831 en Rue de la Monnaie 23. El pare d’Émile: Achille Deyrolle va seguir amb el negoci per molts anys, i Émile el va portar endavant des de 1866. La direcció des de 1881 (i encara avui) és rue du Bac 46. Deyrolle es va especialitzar en publicacions d’història natural i espècimens amb taxidèrmia, minerals, roques, fòssils, espècimens vegetals, ostres i microscòpics.

Fongs

Els fongs s’han menjat “literalment” l’emulsió d’aquestes plaques convertint unes imatges científiques i de caire etnogràfic en unes impressionats abstraccions amb traces d’allò real que contenien. Els fongs propicien l’esvaïment de les imatges, pervertint-ne completament l’us i la funció. Les plaques descartades en la catalogació que n’ha fet l’Inspai, -precisament pel seu estat-, s’han capturat ara pel còdex. En una segona part del projecte s’han cultivat els fongs que ara viuen a les plaques i a l’entorn d’aquestes, per generar-ne noves imatges.

Incisió

Lucio Fontana no inventa res

Incisió

Esquerda

Moviments tectònics

Esquerda

Collages realitzats amb alguns fragments seleccionats de les plaques esquerdades del fons d’imatges de l’Inspai. Moviment tectònic #1 / #2 Jordi Mitjà, 2011 Impressió fotogràfica B/N Paper Hahnemuhle 45 x 45 cm c/u. Edició de 25 exemplars

Resurecció i mort de la pintura

Clivellat

Resurrecció i mort de la pintura Jordi Mitjà, 1998 Metacrilat, cargols allen, brides de plàstic, fil elèctric, pintura acrílica sobre altaveus, i equip de so Dues peces de 32 x 45 x 18 cm.

Des de múltiples registres de presentació – el cinema o la fotografia fins a la publicació o la instal·lació – l’obra de Jordi Mitjà planteja l’apropiació de diferents contextos, situacions, mitjans o produccions externes que l’artista porta hàbilment al seu terreny en base a una alta complicitat emocional amb els referents i punts de partida que escull. Una dinàmica de treball complexa i obssesiva que, més enllà de la seva formalització expositiva, concentra la seva intensitat en el procés de producció i el temps de negociació entre idea inicial i resolució final; fet que incorpora de manera voluntària aspectes flexibles i lliures com ara la intuïció, l’assaig, l’error o l’accident. Aquests darrers anys ha consolidat la seva presència dins l’escena artística nacional i també ha realitzat residències a Ciutat de Mèxic i a São Paulo. Ha participat en les exposicions inaugurals del Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona i del Canòdrom de Barcelona; i la seva obra es troba en col·leccions públiques, com el Museu de l’Empordà, la Mediateca de la Fundació ”la Caixa”, o el Centro Galego de Arte Contemporánea (CGAC), entre d’altres.

— Còdex / Pells en suspensió. Jordi Mitjà — Disseny gràfic: Jesús Novillo ISBN: 000 - 00 - 000 - 0000 - 0 Dipòsit legal: B-0000-2011 Imprimeix: Xxxxxxxxxxxxxxxxxx