No puc dar-me enteniments La paraula és un gest Jordi Güell
EDICIÓ DE L‘AUTOR
No puc dar-me enteniments La paraula ĂŠs un gest Jordi GĂźell
No sent ne veig ne oig ne conec res, ans m’és semblant que en aquest món no sia; voler fer juí amb la raó es demés, que, com més pens, més mon seny se desvia. Pere Torroella. (Principi del segle XV - 1495?)
¿Com se farà que visca sens dolor tenint perdut lo bé que posseïa? Clar e molt bé ho veu, si no ha follia, que mai porà tenir estat millor. Doncs, ¿què farà, puix altre bé no el resta, sinó plorar lo bé del temps perdut? Veent molt clar per si ser decebut, mai trobarà qui faça millor festa. Ausias March (València, 1397-1459)
5
d’un preuat encontre, d’una vinguda.
7
Jordi Güell
No puc dar-me enteniments
No puc dar-me enteniments
No puc dar-me enteniments. Puig lo mal ací sentit, punyent i veritable, hom qui té memòria de tenebres no fan sols pensar de mi. Doncs, també són llums intens ma vida que recordo. Malgrat el temps que fa donat lo mal és malaurat. I com se fa que el cel troca amb l’obscur el dia, per fer-se el dia, ací sóc contemplant-me. Doncs, sóc espectre. Prenen meua raó d’allò cert humanament. No essent solament ma veritat açò enraonat. Doncs, sóc màrtir i botxí de tants miratges! I de jo en dic sols criatura de vespres. De tendreses i malsons. De sanes penses i foscors ací resoltes, per prendre meu allò que és fet, amb la quietud.
9
No puc dar-me enteniments
Jordi Güell
Jo no sóc paraula cap. I lo meu nom és perdut, quan són vinguts los jorns que em fan enllà. I per a mi no ha menja prou concisa que ma història, ací endins, faci constant. I de nou callo doncs. I em faig tan sols absència. Per veremes que el món faci no puc dir-me enteniments. Jo no sóc paraula cap. I per açò és vingut del no-temps altre instant a fer el silenci. Com sóc així passant sens permanència el viure turmentes i clarors. El viure un intens cel, canviant tots els meus noms. I no espero altra raó més gran i certa. Jo no sóc paraula cap.
10
Jordi Güell
No puc dar-me enteniments
Qui llibertat em da és la penombra
Qui llibertat em da és la penombra. I la remor de les paraules és un mai tan pròxim allò-cert de no-ser ací, que el viure es fa incompresa forma, quan sé venint allò-real que és tot, avui enllà, que noms-record em sé. I no sóc qui pot saber-se fita o gest. Que em faci el bé sentint el somni de les vides embriagades. Amb el semblant breu, jo sóc llunyà a vegades. Orfe en un no-temps que em deixa incert.
11
Jordi Güell
No puc dar-me enteniments
No és el raonar un espai prou cert
No és el raonar un espai prou cert. Essent el viure ací un torrent de jo volgudament a la penombra. Ampli el gest de la paraula en un no-res. Vagar és un fer del viure empremta, broma, defugint recers, que del viure els records en diuen noms, d’un allò-tot inaprehensible. I vinc a sentir-te paraula que et dic paraula. Quant d’un no-ser-jo-present et dons estranya. Tu mai pensada meua, essent vinguda d’una absència. Qui en mi fa dissoldre en una veu aquest saber, del temps un palpit meu que em fa aparença?
13
Jordi Güell
No puc dar-me enteniments
Tot moment teu vist per mi
Tot moment teu vist per mi, per a mi ha estat ací meu. I açò et dic jo, meu pensament. I el temps dic sols un miratge. I ambdues veritats, en un misteri. Ho diu tot, i és breu l’espai. No sé tornar. No sé final.
15
Jordi Güell
No puc dar-me enteniments
Per dir-se amb tu el silenci fa l’absència
Per dir-se amb tu el silenci fa l’absència. I jo m’he dit quietud. I del camí n’he dit refugi. I del temps n’he dit miratge. I t’he vist enllà camins. I ets ací amb un no-ser jo. Nom meu! Venir fins tu és un lent mancar-me tot. No vull final essent amb tu.
17
Jordi Güell
No puc dar-me enteniments
Et fa aparença el missatge no-meu?
Et fa aparença el missatge no-meu? O bé lo pensament es fa vingut a mi? No essent jo present en tot present meu, fent-se l’estrany amb veu meua, què troba el gest de l’amplitud? Què és clar miratge o realitat? D’on ve donat el preguntar-se?
19
La paraula ĂŠs un gest
Jordi G眉ell
No puc dar-me enteniments
I
La paraula 茅s un gest damunt lo cel. I lo silenci un mar que et pren besada. Doncs, mentre en un no-ser s贸c tu, s贸c jo.
23
Jordi Güell
No puc dar-me enteniments
II
Sóc amb silencis. I quan el meu rostre escriu allò que el sentiment un mar fugaç en fa, em sé reunint amb gests allò que és fràgil. I faig callar la pluja en el meu pit. Veient-te ací present amb jo cercant tan de silenci endins que mai no ha estat trobat, són les besades teues tantes! I tan cert el teu sentir fins jo! I tan clar el teu cor en mi donat. I tan misteri allò que sé parlar. Doncs no és veritat allò servit per la raó. Més, és el viure un fer-te ací com mai el pensament amb tu em durà. I així, tan sols una presència sóc endins les aigües que són néixer en tu i mirall. Estimada, que de mi ets ací-enllà, tu em fas mirar orfe de mi per ser.
25
No puc dar-me enteniments
Jordi GĂźell
Doncs, hom qui pot dir-se lliure, de qui ĂŠs principi no es fa absent.
26
Jordi Güell
No puc dar-me enteniments
III
Què puc pensar, si qui serveix l’amor és la mirada? Què sé, tan immens ací, quan el teu rostre dons per fer-lo meu? I què tinc tan misteriós, que dir-li meu o teu no puc? Ací sóc la mar, en teus finits besant-te. De tan cert que visc un instant teu, enllà paraula o fita, no és cap saber aquest temps que puga a tu explicar sinó amb els ulls. Ací sóc la mar de l’infinit amb tu bressol. Deixant els llavis caure en un neguit, fins a esborrar-ne el rastre en allò-tot. Endut enllà, junt amb l’absència, jo puc el meu contorn reunir-lo amb tu. És ta presència empremta en mi d’allò incomprès.
27
No puc dar-me enteniments
Jordi Güell
I quan et sé cercant el no saber. I quan et sé tenint l’absència oberta ací. Atanso el gest fins tu per rebre forma i nom. Doncs, serà un no-ser fins tu el meu rostre. Callant el temps és tan poc temps. I el viure és tan minúscul infinit. Què puc pensar, si qui serveix l’amor és la mirada? Doncs, és prou veritat trobar el detall tan sols de ser quan tu m’escrius a l’ànima. Doncs, és prou veritat sentir l’instant tan sols de ser quan l’ànima es fa nostre. Doncs és prou veritat, que no donar paraula és fer de cada instant un horitzó.
28
Jordi Güell
No puc dar-me enteniments
IV
No vulgues lo vent que al teu rumb no duu. Doncs lo temps, si no ha voluntat, coneix la seua absència. I essent lo no-temps en tu, preval l’amor immens. I essent tu certesa, són fugits camins que són ferida. Enllà sentiments insans, enllà el neguit i la por. Essent sols tot lo volgut allò que és teu, allò-tot a tu és donat, i allò-tot és bo i plaent. I pren hambrent açò que és vida teua, doncs mai no es fa record estan present. A qui no fa present allò que encara és somni per venir, el destí amb un gest convida en infinit a ser presència. Desplaçat allò fugaç, del camí d’un hom qui és finit, en lo temps, si no ha voluntat, la vida hi neix. I és serenor d’aquell qui és cert, en ell tot, allò qui és.
29
Jordi Güell
No puc dar-me enteniments
V
Essent l’oblit qui em duu en la plenor d’un meu sentit del nom que fou meu, què li escau sols al temps sinó fer-me viu allí on vagar el cor sens terme ni origen. Jo fent-me aparença, enllà ma presència, en un renéixer alliberat, per un no-res tot, alè de gràcia, i plaença, per a un bon sentir adreçat per les certeses d’un immens. Ací, no espero venint cap voluntat meua, duta per l’enginy o la mesura d’un pensar. Essent el gest, emmirallat en els presagis, sols reflex no prou breu per ser certer. Doncs, a qui et sé bellesa tan prop meu, si és per a mi la llar d’un ventre el teu somrís, que no faci avançat ma persona allò-tot, que el destí ho diu promès quant valga just. Qui fora sinó el presoner d’un breu temps, clos en desigs que la voluntat menteix? Amb el dolor de la mancança i la tenebra és la foscor qui fa el seny sord.
31
No puc dar-me enteniments
Jordi Güell
Què és pot dir, d’allí venint on tu no hi ets? Doncs fer-te amb jo fora negar lo teu amor. Avui que visc cercant-te sols, sense quietud, no hi ha records que em puguen dir com fora amar-te. Què fou dir ara, sinó perdre’t en present?. Doncs no conec escrits que et siguen veu. Amb tu no val premura, que pertanys a la certesa, sinó el silenci, que és suprema voluntat. Ací, esperant el principi, en l’oblit sóc tot.
32
Jordi Güell
No puc dar-me enteniments
VI
És quant soc sol que hem sé tingut per un sentir aquella presència, que no és sinó infinit en mi. I veig clar extingir-se breu enllà el camí envellit amb passes, que el dolor tingué per gest. I és tant certer el teu rostre; que el firmament al temps atrapa ací per dar-me clar el silenci tot. I creix un dia immens en mi. De tu ple amb una besada al cel nascuda. Mar d’on vinc a dar-te amor. Lo meu batec és l’aigua que besares, en donar per sembra el teu miratge en mi. I el meu ser és de tu per sempre espill.
33
***
És quant soc sol que hem sé tingut per un sentir aquella presència, que no és sinó infinit en mi. I veig clar extingir-se breu enllà el camí envellit amb passes, que el dolor tingué per gest. I és tant certer el teu rostre; que el firmament al temps atrapa ací per dar-me clar el silenci tot. I creix un dia immens en mi. De tu ple amb una besada al cel nascuda. Mar d’on vinc a dar-te amor. Lo meu batec és l’aigua que besares, en donar per sembra el teu miratge en mi. I el meu ser és de tu per sempre espill.