L'origen del català by Jordina Ribó

Així com cell qui en lo somni es delita e son ágina |1 delit de foll pensament ve, ne pren a Pmi, que el temps passat me té l’imaginar, que altre bé no hi habita. Sentint estar en aguait ma dolor, sabent de cert que en ses mans he de jaure, temps d’avenir en negun bé em pot caure; aquell passat en mi és lo millor. Del temps present no em trobe amador, mas del passat, que és no res e finit. D’aquest pensar me sojorn e em delit, mas, quan lo perd, Des dels inicis del català fins el s. XIV s’esforça ma dolor sí com aquell qui és jutjat a [2009-2010] mort e de llongJordina temps la sap e s’aconhorta e Ribó i Cristina Montoro creure el fan que li serà estorta e el fan morir sens un punt de record. Plagués a Déu que mon pensar fos mort e que passàs ma vida en durment! Malament viu qui té son pensament per enemic, fent-li d’enuigs report, e com lo vol d’algun plaer servir li’n pren així com dona ab son infant, que si verí li demana plorant ha tan poc seny que no el sap contradir. Fóra millor ma dolor soferir que no mesclar poca part de plaer entre aquells mals qui em giten de saber com del passat plaer me cové eixir. Llas, mon delit dolor se converteix, doble és l’afany aprés d’un poc repòs, sí co el malalt qui per un plasent mos tot son menjar en dolor se nodreix. l’ermità qui ~ 1 ~ Com enyorament no el creix d’aquells amics que

2 / L’origen del català

Índex 1. Entre el basco-ibèric i el llatí

2. El Llatí

3. El Llatí vulgar

4. El Llatí vulgar d’Hispània

La formació del llatí hispànic (s.V) 5. La transició del Llatí al Romanç

5 6

L’època del Visigots (s. VI-VIII)

L’aparició del Romanç

La fisonomia del Romanç (s. V-VIII)

6. Veïns dels Àrabs

La civilització aràbiga (s.VIII)

7. Una llengua popular i nacional

8. El primitiu Romanç Català

9. Una llengua de cultura

10. Una llengua literària

Bibliografia

ANNEX L’evolució dels verbs

Els primers textos en català

3 / L’origen del català

1. Entre el basco−ibèric i el llatí Quan els romans van desembarcar a Empúries al 218 aC, o sigui, ara fa 2200 anys, van trobar en els territoris del que després serien Catalunya i el País Valencià un seguit de tribus ibèriques, o bé molt condicionades per la cultura ibèrica: laietans, ceretans, andosins, aucetans, lacetans, cossetans, ilergets, ilercavons, edetans… Totes aquestes tribus parlaven uns única llengua, l’Ibèric, poc coneguda i sembla que rebia gran influència del basc, sobretot al nord, al Pirineu. Els romans no van prohibir l’ús de les altres llengües perquè tenien el concepte de que parlar llatí era un honor. Va ser un procés llarg de quatre fases:  El llatí es presenta com una llengua superior.  A mesura que i ha capes de població romanitzades el llatí, com a llengua ja implantada, és al costat de la llengua del país i totes dues s'influeixen mútuament.  El llatí s'imposa majoritàriament com a llengua de relació. Rebent les influències de la gent que encara parla o havia parlat la llengua del país i es fa una barreja entre les dues llengües.  El llatí s'imposa de totes totes a la llengua del país, la qual desapareix per complet havent deixat alguns rastres en el llatí parlat del poble. Tenim unes paraules que han arribat del llatí al català actual: Llatí albus arctos armeniaca arvensis australisdomesticus dulcis edulis flora folius indicus lutea major minor montanus niger officinalis ruber sinensis viridis

Català Blanc del nord d´Armènia del camp del sud de la casa Dolç Comestible Flor Fulla de la Índia Groc més gran més petit de la muntanya Negre Medicinal Roig de la Xina Verd

Exemple Àlber, Populus alba Ós bru, Ursus arctos Albercoquer, Prunus armeniaca Corretjola, Convolvulus arvensis Canyís, Phragmites australis Pardal, Passer domesticus Ametller, Prunus dulcis Sapote blanc de Mèxic, Casimiroa edulis Bruc d'hivern, Erica multiflora Fals aladern, Phillyrea latifolia Figuera de moro, Opuntia ficus-indica Abellera groga, Ophrys lutea Mallerenga carbonera, Parus major Om, Ulmus minor Àrnica, Arnica montana Falzia negra, Asplenium adiantum-nigrum Romaní, Rosmarinus officinalis Alzina roja nord-americana, Quercus rubra Taronger, Citrus sinensis Llangardaix verd, Lacerta viridis

La llengua basca, que es parlava al Pallars Sobirà, no va desaparèixer del tot fins al segle X, quan el llatí ja s'havia transformat en català.

4 / L’origen del català

2. El Llatí El llatí era una llengua popular i viva. A la península els divulgadors del llatí van ser les classes altes indígenes, les quals transmetien un llatí escolar, culte, conservador i molt arcaïtzant. Totes les innovacions lingüístiques que sorgien entre les classes populars de Roma arribaven amb més facilitat a les zones de l’imperi amb més comunicacions. Per això, les zones més apartades com l’interior d’Hispània o de la Gàl·lia, les valls alpines, Sardenya... trigaven més a incorporar les innovacions i mantenien formes més antigues del llenguatge. En castellà i portuguès hi havien paraules diferents que en català, francès i italià per expressar una mateixa idea: Metus (miedo, medo)

Pavore (por, por, peur, paura)

Fervere (hervir, ferver)

Bullore (bullir, bulhir, bouillir, bollire)

Rogare (rogar,rogar)

Pricari (pregar, priere, pregare)

Comedere (comer, comer)

Manducare (menjar, mangar, manger, mangiare)

Les aportacions a les llengües germàniques varen ser fetes a traves del llatí parlat. Hi havia moltes aportacions dels idiomes romànics i dues formes o nivells bàsics: el llatí literari utilitzat per els escriptors i el llatí parlat.

3. El Llatí Vulgar La diferència fonamental entre el llatí vulgar i el llatí clàssic no es basa en l’oposició entre el llatí parlat i l’escrit, és a dir, el llatí dels soldats i la gent del poble, i el llatí escrit pels grans escriptors de la llengua llatina, sinó que també és la realitat de les diferències entre els diferents nivells culturals dels parlants i de les diverses circumstàncies de la seva pròpia realització: el llatí vulgar abasta l’esfera familiar, la conversa corrent i era utilitzat per la gent de condició social mitjana; mentre que el llatí clàssic s’utilitzava al senat, a l’escola, a la política ... Les característiques del llatí vulgar són el seu caràcter expressiu, la pronúncia descurada dels mots, la falta d’èmfasi, l’atenció debilitada, la predilecció pels diminutius, l’ús de veus més carregades d’afectivitat ...

4. El Llatí Vulgar d’Hispània. LA FORMACIÓ DEL LLATÍ HISPÀNIC (s.V) A Hispania podem parlar amb propietat d’un llatí hispànic. El llatí hispànic, a diferència per exemple de la veïna Gàl·lia, va tenir un caràcter que podem anomenar arcaïtzant. La romanització de la Península va començar a finals del segle III a.C., just quan començava a elaborar-se literàriament el llatí. A conseqüència, el llatí de la Hispania va retenir arcaismes que a Roma van rebutjar. D’altra banda, el distanciament geogràfic de la Península respecte als centre de l’Imperi va ser una altra de les causes que va afavorir el fet que el llatí hispànic no evolucionés tan ràpidament. Desfet l’Imperi al segle V d.C., les províncies, algunes convertides en estats bàrbars, van quedar aïllades les unes de les altres. A cada regió es va obrir un camí d’innovacions fonètiques

5 / L’origen del català

i gramaticals, noves construccions de frases, preferències especials per paraules. I va arribar un moment en què la unitat lingüística va quedar desfeta i les diferències locals van constituir dialectes i idiomes diferents. Entre els segles VI i X el llatí hispànic va fraccionar-se en diferents dialectes romànics. La regió de la Tarraconense oriental era ruta obligada de legionaris, colons i mercaders. Així cal suposar que acollia una població que es devia expressar amb deixadesa i que va aportar novetats al llenguatge i va instaurar un tipus de parla més innovadora diferent a la del sud i l’oest de la Península.

5. La transició del Llatí al Romanç L’ÈPOCA DELS VISIGOTS. (s. VI-VIII) La importància de les invasions germàniques per a la història lingüística peninsular i per a la història lingüística del català va ser que a causa de les invasions hi va haver una davallada de la cultura i es van dificultar extraordinàriament les comunicacions amb la resta del món romànic. El llatí vulgar de l’antiga Tarraconense va quedar abandonat a les seves tendències. Es pot parlar d’un llatí bàrbar utilitzat a les lleis pels erudits d’una època que marca ja clarament el naixement d’un conjunt de llengües romàniques que evolucionaran i perduraran fins avui. L’APARICIÓ DEL ROMANÇ Hi havia diferències socials entre els transmissors de la llengua llatina: no era igual si en una zona la parlava l'aristocràcia indígena que si la parlaven els esclaus. Trencada la necessitat d'una llengua unificada en tot l'imperi, les tendències diferenciadores acceleren el procés de la formació de les llengües romàniques. Cada cop més la gent parlava un llatí més personal, és a dir, era molt diferent del llatí parlat a l’església, que seguia les normes del llatí. Com que hi havia grans diferències entre l’església i el poble en qüestió a la llengua, l’església franca, al concili de Tours (any 813) va manar oficialment que els sacerdots utilitzessin la llengua del poble perquè aquest el pogués entendre. LA FISONOMIA DEL ROMANÇ (s. V-VIII) El llatí parlat ha evolucionat en boca del poble, de generació en generació. Va canviant pronunciació i per tant la forma de les paraules i fins i tot el seu significat en les diferents zones de Catalunya. Diferencies: L'última vocal (o, u) desprès de l'accent de les paraules planes queda eliminada i apareix escurçada: gat, braç, cavall, any, amic... Afegir una e: temple, quatre i sobre. Eliminació de la n final: pa, vi i carbó. El canvi de la u de certes consonants: pau i preu. El canvi de et en t: fet, pit , net, buit i llet. El canvi de sc per ix: peix, floreixen i creixen.

6 / L’origen del català

El canvi de a en e: cases. El canvi de cl, li en ll: orella. El canvi l en ll: lluna, llibre, llana. El canvi de o en ui: cuit, buit, vuit. La f a començament de paraula: farina, formiga i fava. El canvi de o en e sense diftong: pedra, terra, ... porta, forta. La g inicial: gel, germà i gener. Els grups inicials pl i fl: plau, plore i flama. El grup lt: molt, escoltar. Els articles es, sa: es pare, sa taula. L'abundant toponímia: sarral, sapeira. Una competència entre lo i la. Aquí tenim, una característica en què concorden català, occità i francès enfront de les altres llengües romàniques (castellà, portuguès, italià, romanès). En el cas d’afegir una e a final de paraula. En els documents escrits fins almenys el segle XIII no és estrany de trobar força vacil·lacions d’alguns dels trets esmentats anteriorment: Pred per preu, plader per plaer, vin per vi, haurian per haurien, remedi per remei, dezien per deien, nuit per nit... Al llarg dels temps, aquestes vacil·lacions aniran desapareixent ja que la llengua comuna anava eliminant diferències. Allò que la llengua escrita unificava a nivell de les classes cultes (que sabien llegir...) ho feia la religió a nivell de llengua oral entre les classes populars.

6. Veïns dels Àrabs La invasió dels àrabs va condicionar la formació de la nacionalitat catalana . Aquesta influencia va ser molt gran, ja que pràcticament va anul·lar els parlars romànics (mossàrab) o bé els va deixar tan debilitats que aviat va cedir a la pressió de la llengua catalana importada per conquistadors i colonitzadors . Els mossàrabs van ser un vehicle de penetració d'arabismes dins dels romanç, i això té una intensitat diferent a cada territori. Els topònims comencen amb una certa freqüència a la Llitera, la Noguera, la Segarra i el Baix Penedès i van augmentant fins a Tortosa: Alcarràs, Alfarràs, Almatret, la Pobla de Mafumet, Almussara, Alforja, Benifallet... El mon àrab doncs exercí una gran influencia al nostre país a causa de la llarga estada de segles i la força de la seva cultura. Cinc segles llargs de un veïnatge així deixaran una clara empremta en moltes formes culturals i per tant en el llenguatge. El lèxic català comú d’origen aràbic és important i influencia en el món de l’agricultura, els oficis, el comerç...: albercoc, arròs, safrà, taronja, safareig, rambla, rajola, golfes, setrill, tassa, tabac, xarop, massapà... Molts d’aquests noms dissimulen els seu origen (a diferència del castellà) per que el català els ha adaptat suprimint-ne l’article aràbic al del davant: carxofa, magatzem, cotó, quitrà, barnús, gatzara, sucre, raval...

7 / L’origen del català

LA CIVILITZACIÓ ARÀBIGA (s. VIII) Un cop va començar a consolidar-se el món germànic a Hispania, set anys van ser suficients per que els musulmans conquerissin la Hispania i, a continuació, gairebé tota la Gàl·lia meridional. Tot això suposarà que al nostre territori hispànic conviuran millor o pitjor dos civilitzacions radicalment oposades: la romanogermànica i la islàmica. En aquesta època, pel que fa a la llengua, es parla el romanç al costat de l’àrab: es conten relats èpics sobre la fi de la monarquia visigòtica, es conten les primeres llegendes sobre personatges mossàrabs...Tot és el fruit d’una llarga i fructífera convivència en què alternaran guerres cruentes.

Als actuals països catalans el llatí havia evolucionat de dues maneres diferents: la que esdevindrà l’actual català i la que estarà sota el domini dels àrabs, serà coneguda com el mossàrab a tota la península i lentament anirà desapareixent amb el pas dels segles. Ente els segles XII i XIII s’imposarà la llengua catalana dels conquistadors i es canviaran certs noms de lloc com ara: Campello (Alacant), Portopí ( Mallorca)...

8 / L’origen del català

7. Una llengua popular i nacional Els territoris que avui coneixem com Catalunya Nord (que actualment pertanyen a França) es van integrar gràcies a les relacions amb la resta del territori català i a la invasió àrab, que va contribuir a la homogeneïtat cultural i lingüística. El fet de que el català presenti alguna característica d’influència occitana: matís per matins, mas per mans... a part d’altres característiques pròpies li van donar al català una personalitat dialectal definida: buca per boca, vergunya per vergonya..., és a dir, converteixen la o tancada en u: pei per peix, jo canti per jo canto... Cap al nord-oest reben la influència contínua de l’Urgell i de Lleida (encara que cap a finals del s. IV parlen com una zona pagana, una llengua bàrbara, és a dir, no llatina). És així com La Vall d’Aran, es manté, però, lingüísticament occitana. El Pallars s'incorpora a un català plenament occidental com l'Urgell, bé que amb característiques peculiars: puiar per pujar, roi per roig... que avui en dia van desapareixent. La Ribagorça, però, queda mig partida per parlars de transició: del català cap al aragonès i de l’aragonès cap al català (un català marginal, arcaic, de característiques no modificades pel català comú que s’anava formant). Cal destacar que els tres conjunts de comtats que constitueixen la Catalunya Vella a l’edat mitjana són les bases territorials on s’originen els primers tres grans dialectes catalans: septentrional , oriental i occidental. Cap als segles XII, XIII, XIV (durant la gran expansió territorial catalana) a la Catalunya oriental s'arriba a confondre les aa i ee no accentuades en una vocal neutra: para per pare, taulas per taules... I mes endavant acaba pronunciant u tota o no accentuada: purtal per portal... A la Catalunya occidental es manté diferent aquesta pronunciació (pare, casa, taules...). Aquest fet té una gran importància perquè són aquests dos els dialectes que s’expandeixen: -

L’Occidental: a Lleida, Tortosa, Baix Aragó i València

L’Oriental: al Camp de Tarragona, Mallorques i la Mediterrània.

8. El primitiu Romanç Català En temps de Ramon Berenguer III (1096-1131) Barcelona comença a intervenir políticament al Sud de França. Catalunya, sense perdre la seva cohesió amb els altres pobles cristians de la Península va estar lligada a França per vincles polítics i culturals, dels quals va anar desprenentse a poc a poc. Situada vora el mar, es preparava per a futures expansions mediterrànies. A la llengua catalana també es fa evident la influència de la llengua provençal. El primitiu romanç català és conegut gràcies a documents notarials i eclesiàstics que, si bé pretenen utilitzar la llengua llatina, utilitzen per ignorància o per necessitat de fer-se entendre, formes, veus i construccions en llengua vulgar. A vegades el revestiment llatí és molt lleuger i els textos resulten doblement valuosos. El romanç català primitiu apareix utilitzat amb plena consciència a les Homilies d’Organyà (finals del segle XII), primer text en romanç català dels coneguts fins ara. Són reflexions morals segurament destinades a adoctrinar el poble que, a poc a poc, deixava d’entendre el llatí i utilitzava amb certa naturalitat una modalitat lingüística diferent a la llatina, pròpia i funcional, que no ha parat d’evolucionar.

9 / L’origen del català

9. Una llengua de Cultura Si les llengües romàniques ja són formades des del s. VIII-IX i es presenten de forma oral com a diferents del llatí, el seu accés al camp de la literatura i de la llengua escrita triga més. Així, el llatí continua sent l’única llengua culta fins al segle XIII. La utilització primer oral i després escrita del català, sorgeix per una necessitat imperiosa de comunicar-se. Les conseqüències d’aquest pas en l’ordre cultural constitueixen l’acta de naixença de les llengües romàniques (no consta la utilització del català a nivell oral en d’altres manifestacions de cultura, però és ben probable l’existència d’una cançó popular, que devia ser fomentada per l’activitat dels joglars). L’ús escrit de la llengua catalana va començar al s.XII en la traducció de textos jurídics i en els sermons (Forum Iudicum i Homílies d’Organyà). La necessitat de l’ús escrit de la llengua popular va penetrant en els costums de l’època. Aquesta necessitat, es fa molt més manifesta durant els segles XIII i XIV, en què sorgeix amb força la literatura en la llengua catalana. L’aparició de Ramón Llull marca l’entrada del català per la porta gran de la literatura: no solament utilitza el català en la prosa literària, sinó en els tractats de filosofia (fet insòlit, ja que el llatí era la llengua considerada més apta per expressar els conceptes filosòfics i teològics). En català escriu el metge valencià Arnau de Vilanova i en català apareixen les quatre grans Cròniques on es narren les grans fetes nacionals de l’època. El català escrit apareix durant tota aquesta època amb poquíssimes diferències en tots els països catalans. Una excepció dins aquest panorama, la constitueix la poesia. Des de tot el s. XII i XIII s’escriu en llengua occitana (provençal). És una producció culta que es va quedant en segon terme durant el XIV. Ausiàs March, el gran poeta del s. XV, serà qui arraconarà definitivament el provençal i utilitzarà exclusivament el català en la seva producció.

10. Una llengua literària La societat catalana durant el segle XII fins al XV sofreix tot un seguit de canvis socials, econòmics i polítics que determinen uns fets culturals i lingüístics. Durant els segles XII i XIII la societat feudal occitana gaudia d’estabilitat política i social i va arribar a crear una poesia culta específica dins l’ambient de les petites corts de cada senyor. L’exaltació del món cavalleresc troba un ressò a la Catalunya feudal on la gran semblança entre les dues llengües (català i occità) permet el sorgiment de trobadors que utilitzen la llengua d’oc (Alfons el Cast, Pere el Gran, Jaume II...) Fins al segle XV, cada cop costa més als poetes catalans evitar la barreja del català amb l’occità. El català sorgeix com a expressió d’una cultura popular a través de llegendes sagrades, llegendes èpiques, cançons de gesta, narracions versificades que els joglars recitaven. Però sobretot el català s’obre pas entre la prosa, i deixa el llatí cada cop més arraconat com a llengua de cultura. Aquesta literatura de creació es produeix arreu dels països catalans: Ramon Llull, Anselm Turmeda (mallorquins), Ramon Muntaner, Francesc Eiximenis, Bernat Metge (catalans), Arnau de Vilanova, Jaume Roig i Joanot Martorell (valencians). La llengua catalana literària neix, es desenvolupa i es perfecciona a través de la prosa, al contrari de totes les altres llengües romàniques: occità, castellà, gallec, francès i italià, que es formen primer com a llengües poètiques. Durant aquells segles, la llengua evoluciona constantment en boca del poble. Paraules com plaça, que fins al s.XIII pronunciaven platsa començaven a canviar, a pronunciar-se tal i com les pronunciem actualment. Així mateix passa amb l’antiga pronúncia fuia i paia, per fulla i palla, que va reculant progressivament fins als nostres dies en què només té vitalitat a les zones rurals d’un sector de la Catalunya oriental.

10 / L ’ o r i g e n d e l c a t a l à

Durant els segles XIV i XV el gran tràfec mercantil , polític i militar de l’època posen en contacte els catalans amb tot el món, fa que el català, llengua comercial, marinera...exporti formes pròpies a d’altres llengües. Així, són procedents del català les paraules castellanes: buque, timonel, zozobrar, mercader... El nostre fideu és adoptat en grec, romanès, suís-alemany, àrab del nord d’Àfrica, italià popular. Del grec ens ve: galera, palangre, sirgar, xarxa...; del castellà: amo, carro, castigar...; de l’italià: borrasca, carena, pilot, novel·la...; del francès: frare, jardí, homenatge, vianda...; de l’occità: balma, banya, daurar, espasa... Moltes d’aquestes paraules les trobem, no solament en documents, sinó també introduïdes en obres literàries de l’època com: Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc.

Bibliografia A continuació us mostrem les referències que ens ha ajudat a fer aquest treball: http://www.tv3.cat/historiesdecatalunya/documents/doc102826650.htm El català a través dels temps, Solé i Camardons, Ed. Biblaria, 1994 L'origen de la llengua.Principals etapes de la història de la llengua.pdf, Joan, 2004

11 / L ’ o r i g e n d e l c a t a l à

ANNEX L’evolució dels verbs Les quatre conjugacions llatines es van reduir a tres en català. Concretament: -

Els verbs de la 1ª conjugació llatina es corresponen amb els de la primera en català.

Els verbs de la 2ª conjugació llatina es corresponen amb els de la segona catalana

Els verbs de la 4ª conjugació llatina es corresponen amb els de la tercera catalana

Pel que fa a la 3ª conjugació llatina, alguns dels verbs van passar a ser de la segona conjugació en català i altres van passar a ser de la tercera.

1ª Conjugació

2ªConjugació

3ª Conjugació

4ª Conjugació

-are (amare)

-ere (valere)

-ere (perdere)

-ire (audire)

Llatí

-ere (dicere) -ar (amar)

Català

1ª Conjugació

-er (valer)

-ir (dir)

-re (perdre)

-ir (oir)

2ªConjugació

3ª Conjugació

Pel que fa a les desinències, els fenòmens més importants són els següents: -

La –o i la –s finals es mantenen. Ex: canto → canto, cantas → cantes

Es perd la t en posició final i entre vocals. Ex: cantat → canta, cantant → canten, cantatis → canteu

Es perd la terminació –us de la 1ª persona del plural. Ex: cantamus→ cantem.

Els temps verbals van experimentar grans canvis. El futur va passar a expressar-se per mitjà de l’anomenada <perífrasis de futur>, constituïda amb habeo i l’infinitiu del verb corresponent. Així de cantabo es va passar al català cantaré seguint la conseqüència de l’evolució següent: cantabo→ cantare habeo→ cantar e→ cantaré Pel que fa a la veu passiva, es van perdre les formes pròpies del tema de present llatí, de manera que tota la passiva es va formar amb el participi i el verb ser. Així amatus sum esdevingué present (sóc estimat) i amatus fui, pretèrit perfet (vaig ser estimat).

Els primers textos en català És impossible dir en quin moment va néixer la llengua catalana, perquè segurament cap generació no va tenir la sensació d’estar parlant una llengua diferent de la dels seus pares. A això s’hi afegeix la manca de documents del període en què el llatí estava experimentant els canvis més importants. Es pot dir que fins als segles XII- XIII, amb el desenvolupament de la

12 / L ’ o r i g e n d e l c a t a l à

burgesia, no es va anar formant un nou públic lector que no coneixia el llatí. Però això no vol dir que se n’hagin escrits textos abans. Els textos més antics pertanyen als àmbits jurídic i religiós i estan escrits en llengua vulgar:  Liber Iudiciorum o Forum Ludicum, o en català Llibre jutge: una compilació de lleis visigòtica de mitjan segle VII. Els fragments que se’n conserven mostren una llengua vulgar ben estructurada, sense gaires llatinismes, amb elements fonètics de procedència occitana i amb una estructura sintàctica força ben elaborada.  Homilies d'Organyà: són un recull fragmentari de sermons escrits en català que van ser trobats a Organyà, a l'Alt Urgell, l'any 1904. És un dels primers textos catalans en prosa, que podem datar a finals del segle XII o principis del XIII. Les Homilies d'Organyà són un recull de sermons o homilies, és a dir, comentaris que fa el capellà durant la missa, referits normalment a les lectures de l'Evangeli. És el primer text de redacció original catalana de què tenim constància. Fins a mitjans del segle XX, les celebracions catòliques es feien seguint el ritual en llatí. Però ja des del concili de Tours, l'any 813, l'Església va autoritzar que la predicació i, per tant, els sermons es fessin en la llengua romanç parlada en cada indret. Això és una prova clara que, ja en aquell segle IX, la llengua que parlava la gent s'havia distanciat molt del llatí culte. Les "Homilies d'Organyà" són una mostra tardana d'aquests primers sermons en romanç català. Plana d’una de les pàgines de les Homilies d’Organyà

13 / L ’ o r i g e n d e l c a t a l à

Així com cell qui en lo somni es delita e son delit de foll pensament ve, ne pren a mi, que el temps passat me té l’imaginar, que altre bé no hi habita. Sentint estar en aguait ma dolor, sabent de cert que en ses mans he de jaure, temps d’avenir en negun bé em pot caure; aquell passat en mi és lo millor. Del temps present no em trobe amador, mas del passat, que és no res e finit. D’aquest pensar me sojorn e em delit, mas, quan lo perd, s’esforça ma dolor sí com aquell qui és jutjat a mort e de llong temps la sap e s’aconhorta e creure el fan que li serà estorta e el fan morir sens un punt de record. Plagués a Déu que mon pensar fos mort e que passàs ma vida en durment! Malament viu qui té son pensament per enemic, fent-li d’enuigs report, e com lo vol d’algun plaer servir li’n pren així com dona ab son infant, que si verí li demana plorant ha tan poc seny que no el sap contradir. Fóra millor ma dolor soferir que no mesclar poca part de plaer entre aquells mals qui em giten de saber com del passat plaer me cové eixir. Llas, mon delit dolor se converteix, doble és l’afany aprés d’un poc repòs, sí co el malalt qui per un plasent mos tot son menjar en dolor se nodreix. 14Com / L ’ o r i gl’ermità e n d e l c a t a lqui à enyorament no el creix d’aquells amics que