destapat 13

Aquest és el nostre portaveu

Escola d’Adults de Sant Sadurní

Abril 2005

nº 13

En aquest número que coincideix amb un mes tan literari dediquem unes pàgines per explicar l’origen del Dia del Llibre i, com es lògic, n’hi ha uns textos per llegir. Tornem a passejar-nos Pels Voltants i donem la paraula a una associació que ens parla des d’un altre aspecte sobre llengua i immigració.

VEU PROPIA NOSALTRES NO SOM IMMIGRANTS Veu Pròpia és una organització de nous parlants a favor del català, la llengua comuna dels catalans.

El títol d'aquest article té una certa voluntat provocadora. Però amb ell no vull suggerir que els membres de Veu Pròpia -l'entitat independent de nous catalanoparlants a favor del català - ens volem diferenciar dels "nous immigrants"; que nosaltres, a diferència d’”ells”, ja som d'aquí i que no volem que ens posin al mateix sac que aquests altres nouvinguts. De fet, més d'un i més de dos de nosaltres som persones que han nascut fora del país i s'hi han instal lat.

Més aviat, el que vull afirmar és que la paraula "immigrant" és un terme que cal desterrar del nostre vocabulari polític, per la senzilla raó que la major part dels habitants d'aquest país tenen origen immigrat.

Per adonar-se de la llarga i complexa història immigratòria de Catalunya, només cal mirar els estudis d'Anna Cabré, Josep Termes o Marc Aureli Vila, i ens assabentarem que a finals del segle XVI, el 20% dels homes eren occitans; que el 1930 el 27% de la població catalana era nascuda fora del país, i que, proporcionalment, Catalunya tenia més immigració que l’Argentina; que actualment tres quartes parts dels catalans tenen origen immigrat; i que sense migracions avui en dia Catalunya tindria poc més de dos milions d’habitants i força menys poder econòmic. Així doncs, aquí pràcticament tots som immigrants; i si tots som immigrants, ningú no ho és. Aleshores, ¿com és possible que fins fa quatre dies els mitjans de comunicació i els polítics es referissin a persones nascudes a Catalunya com a "immigrants", immigrants de segona i de vegades de tercera generació? ¿I com es possible que la nostra societat experimenti aquesta darrera onada immigratòria com un problema tan gros?

La resposta a aquestes preguntes rau, sens dubte, en el caràcter excepcional de l’onada immigratòria dels anys 50-70 i les seves conseqüències. No és només una qüestió del seu caràcter massiu, que va suposar una profunda transformació social i demogràfica de Catalunya, i que la població immigrada es concentrés en determinades àrees urbanes i que no tingués accés a l’ensenyament del català. El problema és, també i sobretot. que el sistema polític posterior al franquisme i la legislació que va generar han mantingut la subordinació lingüística i cultural dels catalanoparlants i alhora han impedit que molta gent de llengua primera castellana adoptés espontàniament el català com a llengua habitual. Com a conseqüència, aquestes persones no han obtingut un reconeixement clar i sense ambigüitats com a catalans per part de la societat catalana. La paraula "xarnego" és ara tabú, però l'hem substituït amb eufemismes com ara "ciutadans de Catalunya" o amb la distinció entre "catalans" i "catalans-catalans". Al mateix temps, s'ha solidificat una distinció entre dues suposades comunitats, els "catalanoparlants" i els "castellanoparlants", que nosaltres qüestionem perquè ens deixa fora de lloc i és massa simplista.

Destapa’t nº 13

Una nova perspectiva sobre la llengua i la identitat Veu Pròpia parteix de dues constatacions per entendre aquesta situació. La primera, que el resultat del procés descrit més amunt es una crisi dels discursos identitaris a Catalunya: és a dir, que la pregunta "qui és català?” no té una resposta clara. Als anys 70 i 80 es va percebre la necessitat de "desetnicitzar" la identitat catalana per evitar el risc de fractura social, i així va aparèixer el famós eslògan "És català qui viu i treballa a Catalunya". Aquesta definició es va proposar amb totes les bones intencions, però presenta diversos problemes greus. En realitat no parla dels catalans, sinó de Catalunya. un país acollidor on no importa l’origen per poder-s'hi integrar. Però alhora redueix la catalanitat a la residència, no diu què cal fer per convertir-se en català, obliga a ser català a qui potser no ho vol i, sobretot, trivialitza l’esforç de tots aquells que han fet l’esforç per integrar-se al país. En altres paraules, "es català qui viu i treballa a Catalunya" defineix una catalanitat buida, sense atributs, i com a definició és socialment i políticament fraudulenta.

La segona constatació de la qual partim és que la llengua catalana és, precisament, allò que proporciona a qui la coneix i l'usa un reconeixement social, sense ambigüitats, com a català. De fet, creiem que si el català ha estat un valor central en la societat catalana des del segle XIX és perquè ha estat el principal instrument per convertir els "immigrants" en catalans. O, per posar-ho en altres termes, que la funció històrica de la llengua catalana és crear igualtat social.

Veu Pròpia es va proposar tres objectius ben definits.

El primer objectiu és ser una plataforma d'expressió dels nous catalanoparlants. La situació que he descrit més amunt té efectes molt perversos, com la invisibilització dels nous parlants, que fins ara no teníem un lloc des d'on intervenir en els debats públics sobre la llengua, ja que només existien dues posicions: els “castellanoparlants" i els "catalanoparlants".

Això ens col locava en una situació de molta vulnerabilitat, perquè organitzacions com el Foro Babel, l'Asociación por la Tolerancia o Convivencia Cívica Catalana han estat arrogant-se la defensa dels "castellanoparlants" sense consultar-nos i robant-nos la nostra veu.

El segon objectiu és donar suport a les persones que estan en procés d'adoptar el català com a llengua habitual o s'ho estan plantejant. Creiem que és essencial proporcionar models de conducta, i sobretot compartir el coneixement pràctic que hem adquirit a l’hora d'adoptar el català com a llengua habitual, ja que sabem per pròpia experiència que començar a parlar una llengua que no és la teva pot ser difícil: moltes persones poden veure's bloquejades per sentiments d’inseguretat o vergonya, o a vegades la reacció de l'entorn familiar o social pot ser hostil o poc integradora (com en el cas dels catalanoparlants d'origen que es passen sistemàticament al castellà quan detecten un accent). Aspirem a fer que el procés d'adoptar el català com a llengua habitual sigui molt més senzill i predictible; cal crear una mena d’itinerari amb diferents estadis que el nou parlant pugui seguir, sabent quins problemes es pot trobar i quines solucions pot aplicar-hi.

Finalment, el tercer objectiu de Veu Pròpia és fer campanya a favor del català des del punt de vista dels nous parlants.

Veu Pròpia rebutja la idea que cal "recuperar" el català, perquè els seus membres no han perdut cap llengua, sinó que n'han guanyat una, i volen que el seu esforç rendeixi. Per això pensem que és essencial plantejar-se el "benestar" del català, i no la seva "supervivència".

En última instància, el que planteja Veu Pròpia és la solució a una paradoxa: ¿com "desetnicitzar" el català, per tal que deixi de ser una llengua marcada i pugui vehicular un punt de vista universal, i al mateix temps fer que segueixi donant un sentit de pertinença i d'ubicació cultural als nous parlants? La nostra resposta és que cal fer compatibles a nivell individual les dues, tres o més llengües que parlem, sense que ningú se sentí obligat a renunciar-ne a cap, ni a menystenir la nostra llengua primera. Això significa, entre altres coses, legitimar els nous parlants i "despenalitzar" uns accents que molts encara consideren poc "genuïns". D’altra banda pensem que cal gestionar la diversitat lingüística a nivell social, amb el català com a llengua comuna: és a dir, la llengua més legítima per exercir la funció de llengua de cohesió social i d'acollida.

Si alguna cosa caracteritza els membres de Veu Pròpia és que parlem des de l’orgull: l'orgull de parlar la llengua dels nostres pares, però també d'haver adoptat el català com a llengua habitual. Es aquesta autoestima el que ens permetrà a tots, nous i vells catalanoparlants, garantir un futur a la llengua i desterrar l'etiqueta d'immigrant que tant de mal ens fa.

Josep-Anton Fernández , president de Veu Pròpia www.veupropia.org

Destapa’t nº 13

info@veupropia.org

El Dia del llibre és una de les festes més assenyalades a Catalunya, ja que la seva celebració, el 23 d'abril, coincideix amb la de la diada de Sant Jordi. Per aquest motiu, Catalunya i els Països Catalans celebren de forma especial aquest dia, que té una significació molt especial en unir la rosa i el llibre. És tradicional en aquesta data que les editorials facin la presentació de les seves darreres novetats, amb presència dels autors per signar autògrafs, tot i que sense deixar de banda els altres llibres. Però...

Com va néixer el Dia del Llibre?

Totes les coses tenen un creador o almenys un esperit que les inspira. I en el cas de la Festa del Llibre l'animador fou una persona inquieta i entusiasta, don Vicent Clavel Andrés, escriptor i editor valencià, amic i correligionari de Blasco Ibáñez, establert des de l'any 1920 a Barcelona, on regí durant molt de temps l'Editorial Cervantes i on morí el 1967. Gran enamorat de la figura il lustre del creador del Quixot, l'editorial Clavel féu de Miguel de Cervantes l'exemple de l'escriptor, i del Don Quixot, el model del llibre. No ens ha de sorprendre, doncs, que la seva editorial - fundada a València l'any l9l6 s'emparés sota aquell nom prestigiós, i que per a honorar el "Príncipe de los Ingenios" volgués instituir un dia especialment dedicat a homenatjar-lo. Vicent Clavel va creure que la data més escaient per a celebrar-lo fóra la del dia de la naixença de Miguel de Cervantes i, d' una manera aproximada, determinà que devia ser el 7 d'octubre. Cal dir que la data del naixement no consta documentalment com és freqüent en aquella època -, però sí la del seu bateig, que fou el dia 9 d'octubre de 1547. Com que a Castella era normal que els nounats rebessin les aigües baptismals poc després de la naixença, alguns autors havien proposat la data del 7 d'octubre com la del naixement de Cervantes, i així ho acceptà també Vicent Clavel. Aquest, des de l'any 1922, era vocal de la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona, entitat eficient i prestigiosa que havia estat fundada l'any 1920 per l'editor Gustau Gili, i que vivia amatent a tot el que representés difusió o enaltiment del llibre. I així, trobem que la Memòria de la Cambra Oficial de Barcelona, registra la proposta de Vicent Clavel en els termes següents: "Dia del Libro Español. Otra iniciativa de nuestro celoso compañero don Vicente Clavel: dedicar un día de cada año a celebrar la Fiesta del Libro Español. Este modélico proyecto pasó a estudio de la correspondiente ponencia y está pendiente de decisión."

A la Memòria corresponent de l'any 1924 no en trobem cap referència, però, l'any 1925, el dia 2 de febrer, Clavel tornà a proposar la celebració de la festa i inicià les gestions a Madrid. Finalment, el dia 6 de febrer del 1926, el rei Alfons XIII signava el Reial Decret pel qual s’instituïa, oficialment, la "Fiesta del Libro Español." per tal que se instaure en España la fiesta anual del libro español en la perdurable fecha del natalicio del inmortal Cervantes." Calia dedicar aquesta diada a enaltir i difondre el llibre, bàsicament amb l’al licient de la seva venda al carrer, amb el descompte del 10% (l'esperit d' aprofitar rebaixes i oportunitats econòmiques té molt de cartell entre certa gent), i oferint protecció oficial i econòmica a la creació de biblioteques populars. Determinava, a més, que aquell dia en totes les escoles i centres d'ensenyament, àdhuc els militars, es dediqués una hora a la lectura de fragments escollits d'obres literàries que exaltessin "la Patria y el libro español." Creava, també, uns premis de mil pessetes que atorgarien les Cambres Oficials del Llibre de Madrid i de Barcelona- als millors articles periodístics "que se publiquen en idioma español." La idea era ambiciosa: arribava a precisar que els municipis destinarien fins al 3% dels seus pressupostos a la creació de biblioteques al repartiment de lots de llibres - però, com tantes d'altres idees projectes llançats al vent, no arrelà amb prou força.

Destapa’t nº 13

Dins aquesta tònica transcorregueren les commemoracions dels anys següents -1927, 1928, 1929, alternant amb les famoses celebracions de l'Exposició Internacional de Barcelona i amb l'Exposició Iberoamericana de Sevilla-, fins arribar al 1930. Aquest any, després d' una polèmica de si fóra millor de seguir commemorant la suposada data del naixement de Cervantes (el 7 d'octubre) o la de la seva mort (el dia 23 d'abril, comprovada documentalment), s'acorda de celebrar aquesta darrera, considerant que el mes d'abril era més indicat per a actes al carrer que no el d'octubre, on el temps no acompanyava. A més, la coincidència amb l'inici de l'any escolar pertorbava la venda de llibres de text, a les llibreries del ram. Però els fets polítics donarien un nou caire a la festa: el dia 14 d'abril de 1931, la República era proclamada a tot Espanya i el rei Alfons XIII marxava camí de l'exili. D'aquells anys, cal remarcar la diferència que s'observa entre la seva celebració a Barcelona i a Madrid. A Barcelona, la festa va prenent un caire més popular i comercial - parades de llibres al carrer, de tota mena: circulars de la Cambra Oficial del Llibre a llibreters i mestres, recordant-los de celebrar la Diada, mentre que a Madrid priven els actes acadèmics els de major solemnitat.(...)

A l'any 1930, la festa assoleix a Barcelona un èxit extraordinari al qual contribueix l'edició de diverses novetats literàries catalanes d'una gran acceptació popular. És per aquest temps que els editors decideixen de publicar les novetats coincidint amb el Dia del Llibre i organitzen actes de signatures d'exemplars pels autors. A Barcelona la venda d'aquell dia sobrepassà els 5.000 volums, i es publicaren dos opuscles interessants per a la història de la festa. L'un, titulat La Diada del Llibre, és una breu i àgil descripció de les parades de llibres pels carrers barcelonins, signada per Carles Orgilés i Sánchez. L'altre, escrit per l'impressor Víctor Oliva, El libro español, fou editat per la Cambra Oficial del Llibre barcelonina i se'n repartiren més de 40.000 exemplars gratuïtament entre els compradors de llibres.

L'endemà d'aquell Dia del Llibre un periodista barceloní escrivia: "És d'esperar que la pròxima diada se celebrarà el 23 d'abril coincidint amb la de Sant Jordi, assolirà encara major esplendor i serà una veritable festa del llibre català."

El periodista resultà un bon profeta, i des del 1931, la festa del llibre esdevingué autènticament popular. I no sols a Barcelona: a Girona, a Sabadell, a Arenys de Mar, a Badalona, a moltes poblacions catalanes, el Dia del Llibre arrelava de ferm. Realment, la coincidència de la festa del llibre i la de Sant Jordi donava un caire nou i popular a la diada. Un altre periodista barceloní ho confirmava en comentar-ho: "Ho hem encertat. La data del 23 d'abril, en què la mort de Cervantes coincideix amb la festa de Sant Jordi: roses, llibres i Sant..."

El Dia del llibre, des d'aleshores, té a Barcelona - i per extensió a molts d' altres llocs dels Països Catalans- un caràcter peculiar. Si bé no és festa oficial, tot el carrer té un aire festiu: homes i dones, nois i noies, tothom porta a la mà la rosa i el llibre. La diada del Patró de Catalunya i la fira de roses que la commemora, tenen un nou atractiu literari.

I no és pas que Barcelona no tingués afecte per la figura i l'obra de Cervantes, ben al contrari.

L'escriptor castellà havia dedicat a Barcelona aquell elogi que sempre és escaient de transcriure: "Y así, me pasé de claro a Barcelona, archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos, y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y belleza, única."

(Don Quijote de la Mancha, Segunda Parte, Cap. LXXII).(...)

I en un fragment poc citat del Quixot, el cavaller exclama davant una imatge de Sant Jordi, elogiant-lo: "Fue a quitar la cubierta de la primera imagen, que mostró ser la de San Jorge puesto a caballo, con una serpiente enroscada a los pies y la lanza atravesada por la boca, con la fiereza que suele pintarse. Toda la imagen parecía una ascua de oro, como suele decirse. Viéndola don Quijote, dijo: 'Este caballero fue uno de los mejores andantes que tuvo la milicia divina; llamóse don San Jorge y fue además defendedor de doncellas'." (Don Quijote de la Mancha, Segunda Parte, Cap. LVIII).

Destapa’t nº 13

Mentrestant, a Madrid la festa prenia un caire diferent. Ja el 1932 s'havia intentat celebrar la "Feria del Libro de Madrid", d' una durada de més dies, amb unes casetes de venda situades al Paseo de Recoletos que més endavant es traslladaren a la zona del Parque del Retiro i, després de la Guerra civil, proliferaren per diferents ciutats espanyoles -. Però, el dia del llibre, tot i haver estat traslladat al 23 d'abril, no arrela a Madrid ni en les poblacions de fora de l'àmbit català. A València, per aquest temps, cal remarcar l'acció cultural de l'Ajuntament, que el 1932, publicà i difongué uns volumets de 1'historiador valencià Francesc Almela i Vives sobre El libro valenciano i La lengua valenciana, Normes d'Ortografia Valenciana l'any 1933. A Sabadell, la popularitat de la festa del llibre es degué, en bona part, a l'Acció Municipal Docent, organitzada a l'estil de la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona. que dedicà un interès especial al llibre. (...)

L'esclat de la guerra civil dificulta seriosament la producció editorial: dificultats de paper, de matèries primes, inseguretat general. El Dia del Llibre de l'any 1937 encara se celebrà amb l'aparició d'algunes novetats literàries, i el 1938, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya intentà de donar una sensació de normalitat celebrant d'una manera rellevant la Diada del Llibre que per excepció, fou el dia 15 de juny. Una exposició bibliogràfica al Casal de la Cultura, inaugurada amb una conferència de Carles Riba sobre "Sinceritat i expressió literària” inicia una sèrie de parlaments, en dies successius, a càrrec de diversos escriptors. (...)

Però la guerra seguia el seu curs inexorable, i abans d'un any, el 1er d'abril de 1939, acabaven les hostilitats.. Els anys que seguiren el final de la guerra es ressentiren de les limitacions imposades. Fins el 1950 en que la Festa del llibre torna a ser popular. Els Gremis de Llibreters i d'Editors, amb la col laboració de l'INLE, editen cartells, segells publicitaris, organitzen exposicions, sortegen lots de llibres entre els compradors i donen naixença, l'any següent, a la Fira del llibre d'Ocasió Antic i Modern, que a partir de llavors se celebra amb gran afluència de públic coincidint amb les festes de la Mare de Déu de la Mercè. La Fira concentra la venda del llibre vell i ha permès de reservar el Dia del Llibre exclusivament per als llibres nous. Cada any, pel Dia del Llibre, s'encarrega el "pregó" o conferència inaugural a una personalitat del món de la política o de les lletres. Una de les que assolí més ressonància fou la del ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, l'any 1963, defensant la licitud del llibre en català i la promoció de la llengua i la literatura catalana. L'any 1967, per iniciativa d'un grup d'editors catalans, l'INLE editava el primer catàleg de llibres en català, que fins avui ha anat apareixent pels volts del Dia del Llibre.

La festa s'ha continuat celebrant el dia de Sant Jordi, amb l'excepció d'alguns anys que, per coincidir amb alguna data litúrgica -Divendres Sant, Dilluns de Pasqua-, ha estat traslladada a una data diferent. Així, en 1962, quan es celebrà a Barcelona el XVI Congrés de la Unió Internacional d'Editors, a cura de l'INLE, el Dia del Llibre tingué lloc el 12 de maig, coincidint amb la jornada de clausura del Congrés i (dit sigui de passada) va ploure a bots i a barrals. Fet curiós aquest, que cal remarcar, és que sovint el dia de Sant Jordi ha estat dia de pluja. No oblidem que Jordi -en grec, georgós- vol dir "pagès" i que les pluges de primavera són les que assaonen els sembrats i beneficien la collita. Ara bé, a qui no beneficien és al llibreter, que ha de tenir la mirada oscil lant entre la parada, amb els llibres a la intempèrie, i els núvols que amenacen la venda. "Carrers mullats, calaixos eixuts" diu l'adagi català, i per aquest motiu, cada any es recorda oficialment que el Dia del Llibre pot traslladar-se al següent si és talment plujós que no permeti la venda. Els tradicionals acudits sobre llibres i paraigües tenen en aquest curiós fenomen meteorològic el seu veritable origen.

© 1997 El Temps / Josep M. Arnaud de Lasarte (Extret de l'obra "Els cinquanta anys del Dia del Llibre" de J.M. Ainaud de Lasarte)

Destapa’t nº 13

Aquí teniu una llegenda de moros i cristians recollida a la propera comarca de l’Anoia

LA BOSSA DE BOU El lloc de la Roqueta, actualment adscrit al municipi de Sant Martí de Tous, va ser terra de frontera almenys durant dos-cents anys. En aquells temps de confrontacions periòdiques amb els moros, por iniciativa del cèlebre abat Oliba, es va construir un castell por defensar el territori de les algarades andalusines. I, com és lògic, per fer-ho es va escollir un indret enlairat, des del qual, a títol de «miralla», hom podia guaitar tots els encontorns.

No cal dir que la vital edificació, por bé que era petita - això explica que fos anomenada amb el diminutiu Roqueta - destorbava els plans bèl·lics dels moros de la contrada. Una i altra vegada, per consegûent, van organitzar expedicions que pretenien assetjar la fortificació i fer-se-la seva, por demostrar qui manava. Al darrere d'aquests cops de mà hi havia el senyor musulmà de Calaf. enriquit amb el mercat que s'hi celebrava de manera força sorollosa un cop a la setmana, i que seguia al peu de la lletra les orientacions militars del governador de Lleida.

Tantes vegades ho provaren que, finalment, la Roqueta va ser ocupada pels mahometans després d'una escaramussa sagnant. Els cristians ferits van retirar-se cap a llevant, però van jurar por Déu que la situació tornaria a canviar. El que no sabien és que, en entrar a la fortalesa, un dels alcaids, refiat d'una pau duradora, hi va fer traslladar tot el botí que havia aconseguit durant quaranta anys de combat contra els camperols de la zona.

La seva seguretat l'havia aconsellat d'anar canviant poc a poc els objectes, joies, cavalls i altres possessions mobiliàries por diner comptant i sonant. L’embalum de la seva riquesa, l'havia reduït a una suma de cinquanta mil dínars, que havien anat a parar a una bossa feta amb pell de bou per no cridar massa l'atenció. I fixeu-vos si la quantitat era elevada, que algú va calcular que, al segle XIX, l'alcaid podria haver comprat amb escreix totes les terres i edificacions de l'Anoia.

A la Roqueta, però, tornaren els dies d'incertesa. Els cristians estaven disposats a recuperar el seu castell i, veient els defensors que les coses anaven mal dades i que segurament haurien d'abandonar el bastió a «quatre de fondo», cada moro mirava de salvar el que tenia. L’alcaid, un dels membres destacats de la tribu àrab de Quràyx, va aconsellar els seus homes que prenguessin sols el més indispensable i que no els causés nosa en la retirada. Tots van seguir el seu suggeriment. Només ell va haver de cavil·lar què faria amb la bossa de bou, que pesava d’allò més.

Pensant-se que ho havia encertat, l'alcaid va soterrar la bossa sota les arrels pregones del pi més gran que va descobrir a prop de la torre, amb la confiança que podria recuperar-la fàcilment durant la nit, encara que els cristians rondessin por allà. Però l’home proposa i Al·là disposa. Tan aviat com tornava a exercir el son comandament, una pedra llançada des d'una catapulta cristiana va obrir-li el crani. Les seves darreres paraules, a penes mormolades, foren por explicar on havia guardat la seva fortuna.

No era fàcil de trobar-la, perquè calia ser davant del pi al punt del migdia, mesurar la vertical de la branca mes llarga i cavar més d'un metre de profunditat. Els seus propis companys, atabalats, van explicar el secret a alguns cristians enemics. Tot s'hi valia, religió a banda, per fer-se rics. D’aquesta manera, el secret deixà de ser-ho i tothom escorcollava el terreny dels pins propers i llunyans.

Ningú no va adonar-se que les tempestes i els llamps d'estiu feien pertot estelles dels arbres abans magnífics.

El pi de l’alcaid fou un dels afectats, i d'altres pins van superar-ne les dimensions. El cercle de busca s'ampliava i s’ampliava...

Encara avui dia, sobretot els caps de setmana, s’acosten a la Roqueta famílies senceres vingudes de tot el país , que, amb pics i pales -per no citar els aparells detectors de metalls -, com qui no ho vol, es passen el dia foradant el turó de la Roqueta. Sort que la pluja., mes sàvia que els homes, acaba por aplanar el terreny de nou.

NOTA Les llegendes que es basen en els tresors amagats pels «moros», precisament per la seva escassa precisió, apareixen com a bolets arreu del Principat, sempre lligades a l’existència d’algun castell o guarnició. Aquest es el cas de La bossa de bou, que, això no obstant, té un caire d'antigor mes fiable que d'altres.

Extreta de Pere Balañà i Abadia: Llegendes de moros i cristians. Col·lecció Nissaga, núm 17. Rafael Dalmau Editor, Barcelona 2003

Destapa’t nº 13

Sant Quinti de Mediona El municipi de Sant Quintí de Mediona, és situat al N de la comarca de l'Alt Penedès, a la vall mitjana de la riera de Mediona. La vila de Sant Quintí de Mediona (326 m d'altitud) és a la riba esquerra de la riera, entre el Pujol (401 m) i el turó del castell (325 m), on hi ha les restes de l'antic castell de Sant Quintí de Mediona que pertanyia a la baronia de Mediona .

Les primeres dades que es coneixen de restes de població es remunten a 80.000 anys enrere, però cal registrar la vila com a tal a partir dels segles X i XI, després dels combats entre sarraïns i cristians quan des del castell de Mediona va baixar un contingent d'habitants que es van instal·lar a la vall del riu.

La seva església parroquial (citada el 962), fou un priorat benedictí que depenia del Monestir de Santa Maria de Ripoll, eren els temps del vassallatge, quan els pobladors pagaven alts impostos tant al priorat com als senyors dels comtats. Aquesta tònica va ser llarga (durant el segle XV el prior no hi residia; hi tenia només un administrador), fins el segle XIX, quan fou abolit el sistema feudal i, poc a poc, els pagesos van anar adquirint les propietats essent part molt important pel desenvolupament econòmic i social de la vila.

Enmig de tot això, la Guerra de Secessió va ser fatal per Sant Quintí. Les tropes felipistes van saquejar la població, van cremar les cases i van matar als seus habitants. Això succeïa el gener de 1714.

Una intensa activitat agrícola i industrial, com els molins paperers o les fàbriques tèxtils, van anar aportant prosperitat a la comarca però això es va interrompre amb l'arribada de la fil·loxera, a finals del s.XIX, que va destruir nombroses vinyes provocant un èxode massiu a d'altres llocs.

Malgrat tot, el patrimoni cultural existent és molt important com per oblidar-ho: La Plaça dels Avis, que és just al costat de l'església, una plaça plena de vegetació al centre del poble, en la qual els avis es reuneixen a passar l'estona i a fer la seva tertúlia. Sota d'aquesta també es pot visitar la Plaça del Sol, on l'estiu es celebren els Concerts a la Fresca; la Plaça dels Bastoners, envoltada de plataners; la Plaça de la Pallissa Roja, on hi ha varietat d'arbres i la plaça de la Font del Salt, una de les places més antigues del poble on podreu beure aigua ben fresca que neix allà mateix. El safareig del camí de les Deus, on encara hi ha alguna per sona que hi va a rentar-hi la roba.

El terme és drenat fonamentalment per la riera de Mediona, que aigua avall de Sant Quintí pren el nom de Riudebitlles. Té un trajecte bastant curt però amb un desnivell de 120 m. Tot just passat el congost de Mediona rep de seguida l'aportació de les Deus, surgència considerada de les més importants del Penedès. Les Deus ( "deu" vol dir naixement d'aigua) es troben a la riba dreta de la riera, tenen vint-i-tres brocs arranjats per a rajar l'aigua i una cova al costat, amb gorgs i corrents d'aigua subterranis, d'un dels quals surt la font de l'exterior. En aquest indret la riera passa a un desnivell on l'erosió ha originat diverses formacions capritxoses. L'activitat intensa de l'aigua també a comportat el modelatge, pacient però constant, de les estalactites i les estalagmites que es troben a l'interior de les grutes, les quals van creixent a un ritme aproximat d'un cm cada vuitanta anys.

L'abundància d'aigües al terme de Sant Quintí és molt notable, en una comarca tan eixuta com el Penedès. En el seu terme es localitzen fins a una cinquantena de fonts.

També trobem a Sant Quintí l’Observatori Astronòmic de Sant Quintí www.astrogea.org/jpoch/, situat a 360 metres, en les coordenades geogràfiques 41°27,8' N i 1°39,7' I. Que es va posar en marxa en l'any 1986. La principal característica de la seva construcció està en el fet que la cúpula hemisfèrica de fusta - construïda personalment pel seu propietari- gira sobre una pista situada sobre una base cilíndrica d'obra, al seu perímetre es troben distribuïdes 150 pilotes de golf que actuen com un enorme coixinet de 2,70 metres de diàmetre, sobre les quals la cúpula es recolza i llisca amb suavitat.

Destapa’t nº 13

I per acabar una altra llegenda recollida per Joan Amades a Sant Quintí

EL SOLER DE SECABECS Masia famosa coneguda per tota la contrada, enclavada en el terme de Sant Quintí de Mediona.

Una freda vetllada d'hivern que estaven reunits al voltant de la llar un gran nombre de treballadors, va sentir-se de dalt de la xemeneia una veuota tota estranya que deia: - Que baixo? Que baixo?

La sorpresa i la por es van apoderar de tots els reunits; la veuota no parava de repetir la pregunta; els més atrevits van mirar xemeneia amunt i no van veure res, però la veu no parava de repetir la pregunta.

No sabent quin determini prendre, i creient que bé eren prou per a resoldre el que pogués passar, van decidir dir al desconegut que bé podia baixar. Donat el permís, caigué un gros tió de fusta que poc n'hi mancà com no va caure dintre la perola del sopar que es coïa. La sorpresa dels reunits fou gran, i cregeuren que devia tractar-se d'una broma jugada potser per un company absent. L'amo prengué el tió, desdenyosament el tirà en un racó de la cambra i seguí la conversa. Però, tan bon punt havia mig passat la por, es repetí la pregunta: - Que baixo? Que baixo?

Passada ja la por, i coneixent el resultat de la resposta, no van dubtar a dir al desconegut que ja podia baixar, i altra vegada caigué un tió nou, que, com l'anterior, fou llençat en un racó de la llar. El cas es repetí tres vegades més, o sia que van caure cinc tions, que foren llençats al mateix raconot; però quan foren tots reunits prengueren vida i moviment fins al punt d'ajuntar-se i convertir-se en un home petitó i rabassut que dirigint-se a l'amo li manà en to imperiós que el seguís. No cal dir que la por va ésser gran; però, davant del seu to, l'amo no es pogué negar a seguir-lo. El desconegut el féu passar al davant i el menà cap al celler; allí li ensenyà un lloc i en el mateix to li digué: - Cava ací.

- Jo no, cava tu.

- No; has de cavar tu.

- Jo no; cava tu.

Els manaments i les rèpliques foren repetits nombroses vegades, puix que l'amo es resistia a cavar; però per fi accedí, i va cavar a terra en el lloc on el desconegut li indicava. Aviat aparegué als ulls del Soler un grandiós i fabulós tresor. El desconegut li manà que el recollís ben curosament i que el donés ben íntegre a una captaire que l'endemà mateix passaria a captar; que si ho feia així la major fortuna sempre el protegiria, però que, si mancava una sola malla en la caritat que havia de fer-ne, la més terrible desgràcia cauria al seu damunt. El desconegut desaparegué. El Soler recollí el tresor, que lliurà a la captaire que es presentà l'endemà a demanar almoina, i, tal i com va predir l'home fet de cinc tions de fusta, sempre més ha brillat damunt la família la major ventura.



Joan Amades (1890-1959) Destapa’t nº 13