Aquest és el nostre portaveu
Escola d’Adults de Sant Sadurní
JUNY 2005
Nº 14
Al llarg dels diversos números de aquesta publicació corresponents al curs 2004-2005 hem anat parlant (i això sempre ha sigut un plural majestàtic) de l’Educació d’Adults i hem fet saber el que pensàvem diverses persones i entitats, per la qual cosa ens sorprèn que encara dues entitats que són las primeres que han de dir el que ha de ser la Escola d’Adults de Sant Sadurní d’Anoia no hagin dit la seva opinió. Sembla curiós i ben estrany. Perquè pot ser haurien de ser els primers a dir el que pensaven sobre el tema ja que és a les seves mans els seu futur. Desinterès? No saber el que s’ha de fer?...
AQUESTES FESTES
TAN.................................... NOSTRES?
De vegades ens trobem que quan celebrem una festa i trobem una de semblant a un altre lloc, pensem que ens la han copiat, ( Mira ells també fan...) i no és cert. És curiós que entre els berbers d'Àfrica del nord (El Marroc i Algèria) s'encenguin fogueres on cremen plantes aromàtiques als patis i a les eres, a les cruïlles i als camps el 24 de juny, durant la festa anomenada ansara. Fogueres que produeixen un dens fum, que escampa els seus efluvis per sobre dels infants, el bestiar, les cases i els camps, els horts i les mieses, ja que és considerat protector dels camps conreats. A través del foc es fa passar llavors els objectes i utensilis més importants de la llar. Salten set vegades sobre les brases i passegen les branques enceses per l'interior de les cases i fins i tot les apropen als malalts per a purificar i immunitzar l'entorn de tots els mals. La veritat és que aquest costum berber de celebrar el solstici és preislàmica, perquè es basa en el calendari solar, mentre que el musulmà és lunar. Amb l’Islam es traspassà la festa al dia de lluna plena més proper al solstici d’estiu i al mateix temps es començà a commemorar el naixement del profeta Mahoma. A Bugia (Algèria) la gent encén fogueres a les platges i als camps, les salta i fa que el bestiar passi per sobre; també cremen espelmes a les finestres i als terrats. Una perllongació d'aquest festa es registra, per exemple, a Malta (país que té una llengua mixta entre una base àrab i gran part de lèxic italià): els dies 28 i 29 de juny (l'equivalent al nostre Sant Pere), hi celebren la festa de l'Imnarya, peculiar arabització del sicilià luminària. Ben segur que ara trobareu similituds entre algunes festes catalanes i algunes d’Espanya que se semblen amb aquestes, com aquella de caminar sobre les brases , sols o amb gent al damunt; o el saltar per sobre del foc....
Destàpa’t nº 14
LES DARRERES ACTIVITATS
EXPOSICIÓ DE PINTURES I PUNTES DE COIXÍ Per segon any consecutiu es va celebrar la exposició de pintures i puntes de coixí a la Biblioteca Ramon Bosch de Noya. Del 3 al 19 de maig. La inauguració es va fer el dia 3 de maig a les vuit del vespre, i va consistir en unes paraules del regidor de Cultura, i la Maribel i la Rosita van fer unes paraules mostrant el seu content per la feina feta, malgrat que, com acostuma a passar, el temps s’ha posat a sobre i obres que s’estaven fent, de gran qualitat, no han pogut ser presents a la exposició. Però tots sabem que la seva feina està ben feta i els resultats ens ho confirmen any rera any. Ara ja hem de començar a pensar a la propera exposició. ¡ Enhorabona a tots i totes els participants !
SORTIDA A LES BODEGUES TORRES I A SANT
MARTÍ SARROCA
Dins de la programació que vam fer per aquest curs de fer activitats conjuntes amb la Escola d’Adults de Vilafranca. El dia 18 de març vam fer una sortida a les Bodegues Torres i a Sant Martí Sarroca. La visita a les Bodegues Torres va ser una visita que, malgrat estar acostumats a les que hem fet a les caves de la nostra població ens va agradar per diversos motius, la amabilitat i simpatia de la guia que ens va acompanyar, la grandària de les instal·lacions, i el ordre i la neteja que es veia per tot arreu. Al acabar la visita ens van obsequiar amb un vi rosat que entrava força bé. A Sant Martí Sarroca van poder recórrer , amb un expert guia, el castell i l’església . Molts eren els que havien estat alguna vegada aquí, però que mai havien visitat per dintre el dos recintes. Les explicacions del Joan ens van fer conèixer molts aspectes i curiositats d’aquest lloc. Va ser una visita molt interessant, malgrat l’hora a la que vam arribar i el vent fred que feia. Però cap d’aquests inconvenients ens van impedir gaudir d’aquesta sortida, veient els estris que abans es feien servir al camp i visitant l’església, la millor mostra del romànica a terres penedesenques.
Destàpa’t nº 14
SORTIDA A OLÈRDOLA
El dia 11 de maig vam fer una sortida a les ruïnes d’Olèrdola, també amb l’Escola d’Adults de Vilafranca. Vam tenir la “sort” de gaudir de un “viatge panoràmic”. Tant a la anada com a la tornada. A Olèrdola ens estava esperant un guia que ens va acompanyar per tot el recorregut. Increïble el que van fer el nostres avantpassats per poder viure i defensar-se. Per a tots els que no coneixien aquest indret va ser una gran sorpresa, tant pel lloc i les seves vistes, com pel contingut. Quants comentaris van sorgir al Pla dels Albats! A la fi, que cada vegada estem més segurs de ser una gent privilegiada per viure en aquesta comarca..
REVISTA SANT JORDI 2005 Com cada any vam presentar la Revista Sant Jordi amb les vostres col·laboracions. Aquest any sota el lema “A mi m’agrada...”, i que va tenir força èxit. Alguns es van atrevir a il·lustrar les seves aportacions, com la Montse Durán, la Núria Ramonet i el Joan Guilera. Però com ja l’heu llegit no hem d’afegir res més. Pel proper any esperem més. Al inici vam dedicar un emocionat record a la Josefa Sánchez , que va morir el quinze d’abril, i que sempre havia sigut una persona molt col·laboradora amb la revista i a totes les activitats de l’Escola.
Diners per a una ONG El dia 5 de maig vam fer una presentació de les activitats de la ONG a la que aquest curs per decisió de tots vam decidir aportar els diners que habitualment dedicàvem a l’ajuda al Tercer món. Va ser aquesta la escollida perquè reunia els requisits que ens havien marcat: que treballessi a l’Àfrica i que , si fos possible, estiguessi a prop nostre per estar ben assabentats del que feien. El Rafael Jariod, com responsable de la mateixa, ens va fer una explicació audiovisual del que ells faran amb aquests diners a Mali, mostrant-nos el que havien fet fins ara i perquè. Es va mostrar molt convincent en la seva dissertació i ens vàrem quedar molt satisfets de la nostra decisió de col·laborar amb ells. I segur que no serà la última vegada....
Destàpa’t nº 14
L’IMMIGRACIÓ Malgrat que es tracta d’un fenomen de llarga trajectòria és ben cert que des del desarrollismo fins al final del franquisme, les ciutats de Catalunya, experimenten una transformació notable. En aquest període hi arriben moltes persones. El gros principal d'aquests immigrants, contràriament a l’opinió popular, es reparteix quasi a parts iguals entre els que provenen del centre i sud d'Espanya i els que vénen d’altres pobles de Catalunya cap les grans ciutats. La immigració comarcal continua tenint a veure amb la crisi, aleshores ja definitiva i irreversible, del món rural. La majoria d’aquesta gent arriba en unes condicions relativament acceptables: hi tenen amics o familiars establerts des de fa temps, coneixen l’entorn, els és relativament fàcil trobar habitatge i, malgrat alguns signes de discriminació, es fan un lloc a la ciutat. La immigració de la resta de l'Estat prové bàsicament d'Andalusia, de Castella i de la Manxa. Molts d'ells són camperols amb pocs recursos econòmics, tot i que també hi trobem gent amb ofici que ho ha perdut gairebé tot durant la postguerra. Les condicions d’assentament dels primers andalusos, castellans i manxecs són bastant deplorables: tenen un desconeixement absolut de l’entorn i de la llengua catalana, no disposen d'una xarxa social mínima que els doni acollida, viuen en una estructura familiar complexa on hi ha una distribució de rols diferents als de les famílies locals “de tota la vida”, parteixen d'uns costums i hàbits que conformen una vida quotidiana singular i que no sempre són entesos per la gent "autòctona", etcètera. Molts d'ells comencen treballant a la construcció, un sector relativament menyspreat per la gent del país per la duresa que comporta. Es clar que alguns, després d'estar-s'hi un temps, treballaran al tèxtil o d’altres indústries. L'habitatge és, indubtablement, el factor que més diferencia els immigrants comarcals dels que vénen de la resta dels pobles d'Espanya. Mentre que els primers troben habitatge amb certa facilitat, els immigrants espanyols -sobretot els que arriben en els primers anys cinquanta - es veuen abocats a les realitats més crues. La seqüència era, en molts casos, la següent: després d'albergar-se uns dies en hostals "especialitzats”, anaven a viure en barraques, en cabanes o en dependències militars en desús des de l’acabament de la Guerra Civil. Només els més afortunats s’instal·laren en pisos de lloguer força desbaratats, ubicats majoritàriament al casc antic de les ciutats. Al cap de molt poc temps, però, i així que reuniren els primers estalvis, ells mateixos es van construir les cases (amb l’ajuda de la família i la resta de la comunitat) en barris perifèrics, pràcticament sense cap tipus de servei ni infrastructures i durant molts anys segregats de la ciutat. No cal dir que en aquest període es produeix un autèntic caos urbanístic promogut, en part. per constructors que amb la corresponent autorització política construïren viviendas de patronato, casas baratas,...l’objectiu de les quals era col·locar els immigrants. Els nouvinguts de la resta de Catalunya responen a perfi1s diversos: des de l’assalariat que s'ha quedat sense feina fins a -sobretot a partir de la segona meitat dels vuitanta persones amb un alt nivell d’instrucció i amb una bona posició laboral en el lloc d'origen que voluntàriament es desplacen amb l’objectiu de trobar-hi una més gran qualitat de vida. Es tracta d'una immigració "selectiva", que malgrat tenir resoltes les qüestions econòmiques i d’habitatge, tot sovint es troba amb problemes d’integració arran del tancament i de la poca permeabilitat de la societat receptora. La immigració espanyola d'aquest període, tot i representar una quarta part del total, va perdent força. Representa la cua de la immigració andalusa, castellana i manxega que havia tingut l’apogeu en l’etapa anterior. Són pràcticament els que decideixen encarrilar una nova vida en unes condicions econòmiques i socials molt diferents de les dels parents o amics
Destàpa’t nº 14
que els precediren. Ara es troben amb una xarxa familiar i social que els acull, amb habitatges on allotjar-se i amb un camí fressat que els facilita la instal·lació. Respecte a la immigració estrangera, es tracta d'una immigració molt discreta durant els anys 19751986, però que a partir del 1987 experimentarà un creixement important. Es una immigració fonamentalment nord-africana, marroquina per ser més exactes. Els primers marroquins que s'establiren eren en molts casos originaris de Nador i de Tànger, la majoria d’ètnia berber. En arribar-hi, tal com passava amb els primers andalusos, es van trobar amb una xarxa social inexistent i es van albergar en pensions destinades quasi específicament a "l'atenció" de marroquins. Així que se situen mínimament, comparteixen pisos de lloguer, fonamentalment als cascs antics, que sovint es troben en condicions deplorables. Una altra particularitat d'aquest col·lectiu és, durant aquests primers anys, l'arribada pràcticament només d'homes (les dones no arribaran fins més tard, a través de processos de reagrupament familiar). Molts treballaran en l’àmbit de la construcció i combinaran estades a la ciutat amb estades llargues al Marroc. A partir de l’any 2000 i fins al moment present pren hegemonia la immigració estrangera. Així, es consoliden els col·lectius de marroquins que feia temps que estaven establerts a la ciutat i es dóna cabuda a altres immigrants procedents de diversos indrets de Llatinoamèrica (colombians, equatorians i argentins), la Xina i també de l’Europa de l’Est. El nucli antic de la ciutat es converteix en el primer barri d'acollida d'aquests nouvinguts, com ja passava amb una part de les migracions anteriors. Amb tot, però, n'hi haurà que s'ubicaran en barris perifèrics habitats fins al moment per la immigració dels anys cinquanta i seixanta. Alguns d'aquests barris experimenten un procés de substitució de la població immigrada, que moltes vegades provoca una guetització i estigmatització. La majoria d'aquests nouvinguts conforma una mà d'obra generalment poc qualificada, sotmesa a uns ritmes productius intensos i que acaba executant les tasques de les quals la resta de la població, si pot, es desentén. Sovint, cada col·lectiu s’especialitzarà en determinades branques productives fins ocupar autèntics nínxo1s laborals que tendiran, d'una forma molt subtil, a blindar-se. Aquest panorama és obvi que presenta un nou escenari migratori. Les diferències no només s'aguditzen pels particularismes culturals, i de vegades ètnies, dels nous immigrants, sinó també pel nou marc polític, econòmic i legislatiu que sorgeix al voltant dels anys vuitanta, el qual té conseqüències ambivalents. La immigració estrangera a partir dels anys vuitanta es dóna, a diferència de l’anterior, en el marc d'un estat democràtic i del benestar. Això ha facilitat el procés d’integració d'aquests immigrants, que han vist garantits, fins i tot trobant-se en situació irregular, determinats drets i serveis indispensables com són l’educació i la sanitat. No podem dir el mateix respecte al marc econòmic, perquè els immigrants estrangers que arriben a partir dels anys noranta s'han trobat en un context econòmic molt diferent dels andalusos que arribaren durant les dècades de 1950 o 1960. Així doncs, mentre que una part dels immigrants que procedien del centre i del sud d'Espanya es va trobar en una època clarament expansiva que els va permetre experimentar una mobilitat social ascendent, els immigrants més recents s'han trobat en una economia fluctuant que, quan ha crescut, ho ha fet comparativament d'una manera moderada. És obvi que la immigració estrangera, sobretot la més actual, s'ha vist sotmesa a un marc jurídic restrictiu objectivat en diverses i successives lleis d'estrangeria l'objectiu de les quals ha estat (i continua sent) posar barreres d'entrada a les persones de fora d'Europa. L'escenari actual, almenys pel que fa a aquest aspecte, no té pràcticament res a veure amb els sistemes de control de desplaçaments interns que es
Destàpa’t nº 14
van fins ben entrada la dècada dels cinquanta. Aquesta normativa és un factor que ha frenat de forma important l’entrada de població estrangera per bé que de cap manera, ni quan s'ho ha proposat, l’ha limitada per complet. A banda d'aquests aspectes estructurals, n'hi ha d’altres, com per exemple l'habitatge, el teixit social i diverses formes de discriminació, que ens permeten establir més diferències. L'habitatge sempre ha estat un problema per la població nouvinguda (amb l’excepció, en part, de la població d'origen comarcal). Ara bé, la immigració estrangera mes recent es troba en un escenari força diferent respecte als dels anys cinquanta i seixanta. Malgrat les dificultats que tenen a l'hora de trobar habitatge, es pot afirmar amb tota seguretat que no han hagut de recórrer al barraquisme -prohibit, tot sigui dit, per les normes urbanístiques actuals. D’altra banda, l’escassetat de sol urbanitzable, els preus prohibitius dels terrenys i una major regularització urbanística han propiciat que el nou contingent d'immigrants no pugui -com van fer els immigrants dels anys seixanta i setanta - comprar un solar i construir-se la seva pròpia casa. Davant d'aquesta dificultat, l'assentament a la ciutat es fa efectiu, primer, en habitatges de lloguer (generalment vells i força deteriorats) i, més endavant, els que poden es compren un pis, molt sovint de segona mà i que en moltes ocasions va ser estrenat per una família immigrada. El teixit social és un altre dels aspectes que ha canviat notablement; en aquest cas, ha jugat a favor de la immigració més recent, sobretot de la que ha arribat a partir del 2000. La immigració que provenia del sud d'Espanya va arribar, fins ben entrada la dècada de 1970, a una ciutat on la xarxa social que li podia donar suport era pràcticament inexistent, llevat d'alguna associació religiosa de caire fonamentalment caritatiu. La immigració estrangera, en canvi, s'ha trobat una xarxa més àmplia i més plural: una associació religiosa, ara més professionalitzada, que assessora en temes jurídics els immigrants; associacions “d’autòctons" sensibilitzats amb la diversitat cultural i amb la multiculturalitat, i serveis socials, juvenils i educatius destinats a l’atenció de la població amb dificultats o risc de marginació. A partir dels anys noranta, a més, es produeix una veritable explosió d'entitats i associacions de caràcter "ètnic" creades amb la finalitat d'acollir, de protegir i d'assessorar el col·lectiu, de fer de pont entre el col·lectiu i la resta de la societat i, ocasionalment, d’esdevenir interlocutors entre la comunitat que representen i les instàncies polítiques. Aquestes accions, tot i que han contribuït de manera positiva al procés d’integració, estan lluny d'aconseguir la integració total i no han estat capaces d'impedir manifestacions de rebuig, de marginació, d'exclusió o fins i tot de racisme envers la població estrangera. Un rebuig, d’altra banda, que gairebé sempre s'ha donat -per bé que amb dosis i en expressions diferents - quan ha arribat "gent de fóra", tant si es tractava de pagesos de la comarca com d'andalusos, castellans, marroquins, gambians, indis o equatorians. La producció d'estereotips i prejudicis, però, també s'ha donat en la direcció oposada, és a dir, dels “nouvinguts" envers els suposadament "autòctons” , i a mesura que la immigració s'ha diversificat. també s'ha donat entre els diferents col·lectius. En aquest cas, sovint la desqualificació es fa amb la pretensió de no “desclassarse”, i així evitar un descens en l’estructura social, una estructura que, d'altra banda, és desigual des dels fonaments. L’Avenç nº 302, maig 2005
Destàpa’t nº 14
Una pàgina de la nostra història Col·lectivitzacions a Sant Sadurní d'Anoia “Sant Sadurní d'Anoia és un dels centres vinícoles més rics de Catalunya. L'empresa més important és Codorniu, fundada en 1551, i famosa des de 1872 gràcies als seus vins espumosos, però sobretot pel seu champagne que s'exporta a tota Amèrica, a Anglaterra, a Suïssa. Durant aquests últims anys, les vendes han estat d'un terme mitjà de més de 1.300.000 anuals. (Els raïms utilitzats anualment en l'elaboració dels vins espumosos Codorniu ascendeixen a unes 1.600 tones.) Els amos d'aquesta empresa van fugir a Itàlia al començament de la Revolució, però els 194 tècnics i obrers van acordar continuar la producció creant una col·lectivitat que ha rebut el suport de la CNT. Des de juliol de 1936, la Comissió d'Abastaments local s'ha fet càrrec de les exportacions que ara van dirigides fonamentalment cap a la URSS. Existeixen molts plans en estudi per a millorar el treball de recol·lecció de les 300 hectàrees de vinyes, així com el de l'elaboració del champagne. S'ha establert la setmana de 40 hores i, fins que no entri en funcionament el salari familiar, existeix una escala única de salaris. Sota l'impuls de la CNT, s'han socialitzat, unes altres diverses fàbriques, la producció de les quals ha estat dirigida cap a la indústria de guerra. En aquestes indústries es practica el treball voluntari els dissabtes a la tarda i els diumenges. També s'han col·lectivitzat la confecció, les fusteries, etc. En totes elles s'està debatent la unificació dels salaris i altres reformes administratives. Diversos camperols propietaris de petites parcel·les han decidit formar una col·lectivitat. El Municipi s'ha fet responsable de l'educació pública, dirigida per un mestre anarquista, que presideix la comissió de cultura. S'ha transformat un col·legi de monges en una Escola Moderna, laica i pública, dedicada a la memòria de Francisco Ferrer. A instàncies de la CNT, que conta amb 1.200 membres, s'ha confeccionat roba d'abric per als milicians del front. S'ha brindat tota l'assistència necessària a 50 refugiats madrilenys. Les Joventuts Llibertàries desenvolupen gran activitat. Les joves, demostren entre altres coses, el seu suport al procés revolucionari canviant els seus noms de pila: en comptes de María, Dolores, Montserrat, etc., ara es fan cridar Aurora, Harmonia, Vida, Luz, etcètera. La principal diversió de la joventut segueix sent el ball, que se celebra en un local que abans era freqüentat per la burgesia del lloc i que ara pertany a la CNT. Seixanta militants de la CNT estan actualment en el front, mentre que la resta dirigeix la vida política, econòmica i social del poble. La burgesia local ha desaparegut per complet, mentre que la petita burgesia, sota la influència del medi ambient social i la Pressió econòmica, s'està integrant a la classe obrera i als camperols. “ Camilo Berneri En «Spain and the World», 11 de agost de 1937.
Destàpa’t nº 14
La plaga más extendida:
Cualquier imbecilidad encontrará las espitas abiertas Por Javier Marías
Todavía no hace demasiado tiempo, la gente medía, sopesaba un poco lo que decía y contaba, así como delante de quién lo hacía. No es sólo que se abstuviera de hablar de ciertas cuestiones en presencia de los menores (es el ejemplo más nítido), al considerarlas inadecuadas, perniciosas, truculentas o terroríficas, sino que tenía conciencia del peligro de dar ideas. Es ésta una expresión con ya escaso uso, aunque aún se la entienda, veremos por cuántos más años. Su desuso progresivo, no cabe duda, es consecuencia del desuso de la cosa misma, justo en el momento en que más falta harían ambas, cuando a través de la televisión y de Internet todo llega rápidamente a casi todo el mundo; y además, en unos tiempos cuya mayor plaga -contra la que nadie lucha, quizá por ser guerra perdida- es el mimetismo más idiota y gregario, más frívolo e indiscriminado. De hecho vivimos en el reino del papanatismo. Imbéciles y criminales ha habido siempre, y a menudo no se excluían, sino que se complementaban. No sé si ahora hay más, pero lo parece, y en todo caso disfrutan siempre de una legión de imitadores. Tal vez lo que antes pasaba es que a las ideas imbéciles o criminales se les daba poca o ninguna cancha. Debió de haber una época en la que no bastaba con que existieran los hechos, o las iniciativas, o las ocurrencias, o las reclamaciones, para que los responsables de un periódico, una televisión, o una radio se hicieran de inmediato y sumiso eco de ellos. Imagino, en el pasado, a una figura que ahora me cuesta creer que exista: la de un jefe de sección, o un redactor, o un director de diario que, ante tal o cual noticia o propuesta estúpida, se plantara tranquilamente y dijera: "Esto es una sandez. Esto no tiene interés. Esto no se justifica. Esto es gato por liebre. Esto no aporta nada. Esta gente no lleva razón. Esa otra está grillada. Estos son unos jetas. En definitiva, esto no sale porque es una majadería. Cuestión zanjada". En verdad cuesta creer que ahora haya individuos así, con criterio propio y no amedrentados, que no teman ser acusados de "censores" por no reflejar en su medio lo que juzgan una parida, una chorrada, un aprovechamiento, un chantaje o algo criminal en sí mismo. Por el contrario, lo descontado es que cualquier imbecilidad encontrará todas las espitas abiertas, y por supuesto centenares de imitadores. Si a un grupo terrorista se le ocurre secuestrar a alguien y decapitarlo, no hay duda de que eso creará escuela y en breve habrá muchos más grupos haciendo rodar cabezas. Si un país hipócrita (que ni siquiera suscribe el Protocolo de Kyoto) lanza una exagerada y demencial campaña contra el tabaco, es seguro que casi todos los demás harán otro tanto, como ovejas memas. Si escalan el Everest unos pioneros, al cabo de unos cuantos años el lugar estará arruinado, lleno de basura y cabañas, casi de peldaños tallados para que las masas suban por ellos y se ufanen luego de haber "coronado", aunque eso carezca ya de mérito y no sea ninguna hazaña. Si a unas decenas de snobs cretinos se les ocurre veranear en la Antártida, al poco habrá muchedumbres allí devastándola, ahuyentando a su fauna y probablemente deshelándola. Si aparece la reseña de cualquier festejo "popular" especialmente necio, como esa repugnante "tomatina" del País Valenciano, serán millares quienes acudan a la vez siguiente, hasta el punto de que los arrojadizos tomates habrán de importarse, anulándose así toda "espontaneidad" posible (imposible en este caso, nadie es tan tonto espontáneamente). Si los miembros de una secta estafadora y chalada (perdón por las redundancias) cometen un suicidio colectivo, tenemos garantizado que los remedarán los de otras cuantas. Si unos analfabetos gramaticales proponen el ridículo signo @ para indicar que incluyen a varones y hembras cuando escriben "mon@s" o "vasc@s” surgirán millares de imitamon@s aplicando su ignorancia y convirtiendo cualquier texto en ilegible. Y qué decir de la parte de tontificación mundial de la que es responsable el Libro Guinness de los Récords o como se llame: lo que empezó como un registro de curiosidades ya existentes se ha convertido en una invitación permanente a que la gente pierda su dinero y su tiempo en las más inútiles gilipolleces de que en la historia hubo noticia; y lo que no falla es que todos los medios den, en efecto, cada subnormal noticia. Desde la más idiota pero en apariencia inocua -no hay idiotez que sea inocua del todo y que no traiga consecuencias-, hasta la más criminal y monstruosa, nadie se abstiene jamás de dar ideas, sean o no convenientes, a sabiendas de que en esta era de mimetismo enfermizo y desenfrenado todas ellas serán al instante añadidas a la enorme carga que ya soporta el mundo sin necesidad de ellas. Y uno se pregunta por qué se le incorporan a diario tantas, y por qué nadie las frena, atreviéndose a decir meramente: "Esto El País Semanal, 17 de abril de 2005 está de sobra. No pasa".
Destàpa’t nº 14