AFA Sant SadurnĂ
recull de llegendes populars catalanes i d'altres
Estiu 2010 1 / 252
Les persones que han fet aquesta collita han sigut: Pepi Aguilera, Núria Beneit, Joan Canals, Alex Casanovas, Isabel Coloma, Reyes Cruces, Dolores Chacón, Assumpta Giró, Carmen Gómez, Rosa Gómez, Matilde Grande, Magdalena Mallofrè, Laura
Marco,
Montserrat Milla, Ana Naranjo, Pepa Narváez, Maria Noya, Fina Planas, Núria Planas, Salvador Poch, Montserrat Querol, Teresa Raventós, Carme Raventós, Joan Robles, Florinda Rodríguez, Montserrat Royo, Antonio Sánchez, Roser Sans, Montserrat Solè, Mercè Soler, María Susín, Joan Vendrell, Fina Yepes, Fatima Zaryouhi, José Luis.
Juliol – Agost de 2010
2 / 252
Títol
Pàgina
A Vilafranca trenca campanes
10
Ahmet i Mariona
10
Almogàvers
11
Cal Cassot
16
Calafell i el seu castell
17
Can Seixanta
17
Collbató
18
Com l'aigua del mar va ser salada
19
Conte de la vella dama Verda
20
De com van florir les roses de Jericó
24
De que bé que hi hagi mar
24
De què venen les roses de sang
25
Drub, el diable
26
El bandit Hassan
28
El barret del dimoni
29
El bosc de Tosca
30
El bou d'or
32
El cabrit negre
33
El camí dels monjos
33
El campaner
34
El Cap de mort
35
El capità Testafort
37
El castell d'Olèrdola
39
El castell de Cabrera
39
El castell de Montferri
40
El castillo de Montsoriu
41 3 / 252
El cavall Bernat
42
El cavaller Rufolet i la princesa Rubí
43
El cistell de pomes
51
El comte Arnau
52
El consolat de mar
53
El drac de Banyoles
53
El Duc de Cardona i el Duc de Montcada
56
El falcó de Ramon Berenguer
58
El fill dels castell
60
El gegant del Pi
61
El gegant Garós
64
El gegant Mandronius
65
El gorg blau
66
El gorg negre
66
El gos Nonell
67
El mansuet
68
El monstre de l'estany de Banyoles
69
El morrut
72
El naixement del riu Ter
73
El noguer de Sagaró
73
El noi endemoniat de La Llacuna
74
El parmisser de Les Gunyoles
75
El pelegrí de Tossa
76
El pescador de Sant Agnes
77
El pi de les pinyes d'or
77
El pla dels escurçons
80
El poble de Sant Vicenç
82
El Pont del Diable
82 4 / 252
El Pont del Diable de Martorell
83
El pou de la gallina
85
El presoner de la mare de Déu de Núria
86
El primer hort de patates
86
El prodigi de l'aigua convertida en vi
88
El ramat encantat
90
El rei i el carboner
90
El rei moro del palau de Cubelles
93
El salt de la reina mora
94
El Santo Cristo de Salomó
95
El senyor de Lladurs
98
El tarlà de Girona
100
El timbaler del Bruc
101
El turó de les bruixes
101
El vailet de Celma
102
El vaixell de Sant Pau
103
El vectigal de la carn
104
Els altres capricis del Comte l'Arnau
105
Els amants de Bausen
108
Els dos amics
108
Els homes vermells
109
Els pallers de pedra
110
Els tres savis prudents dels Pitius
110
Flordeneu i Gentil
113
Joan de Serrallonga
116
Joan II i Joan Blanca
119
Jofre i la Malvasía
120
Justícia
121 5 / 252
L'Abancó i les Barbotes
123
L'abat Copons de Poblet
124
L'any dels negats
126
L'ermita de la Font de la Salut
128
L'escut dels Montcada
129
L'església de Sant Llorenç d'Hortons
130
L'estany d'Engolasters
131
L'estratagema de Vilademàger
132
L'hereu Riera
134
L'home dels nassos
134
La Boqueria
135
La brecha de Rolando
136
La bruixa de la catedral de Girona
136
La bruixa de la pinta d'or
137
La cadira d'or del castell de Burriac
137
La campana Martina
138
La campana Susana
139
La cocollona
140
La cova del cabrer
141
La cova prohibida d'Olèrdola
142
La destrucció de la fossa del gegant
143
La dona d'aigua
144
La dona d'aigua de Gualba
145
La dona d'aigua de Val-de-Ros
149
La duquesa de Cardona
154
La filla de Can Fàbregas
156
La font de cabra
158
La font Santa de Subirats
159 6 / 252
La fundació de la ciutat de Barcelona
159
La fundació de Sant Pere de Roda
161
La guerra dels remences
162
La leyenda del delfín rosado
163
La leyenda del unicornio
164
La llegenda de Guillem de Cabestany
164
La llegenda de la lleona
166
La llegenda de la Mare de Déu de Castellgalí
166
La llegenda de la sopa d'all
167
La llegenda de Montesquiu
168
La llegenda de Tallaferro
170
La llegenda del comte Estruc
171
La llegenda del ruc de la Granada
174
La llegenda del salt de la reina mora
174
La llegenda dels dos campanars
176
La Majordoma
177
La maledició de La Madaleta
177
La mare de Déu de Bell-lloch
178
La mestressa de Fontallada
179
La muntanya màgica del Pedraforca
179
La roca dels polls
180
La serpent
181
La sirena del Garraf
181
La torre de la minyona
182
La torre de los encantados
184
La verge de la Font Santa
185
La veu misteriosa
186
Las mocedades del Cid
187 7 / 252
Les bruixes d'Altafulla
189
Les campanes d'Olivella
190
Les campanes del Serral.
191
Les Caramelles
191
Les cent donzelles
192
Les coves de Ribes
195
Les encantades
196
Les encantades de Vall-de-Ros
197
Llegenda de Galbors d'Entença
198
Llegenda de l'abat de Poblet i l'emperador de la Xina
199
Llegenda de l'orígen de les quatre barres de sang
200
Llegenda de la formació dels Pirineus
202
Llegenda de la reina de Cantallops
204
Llegenda de la troballa de la imatge de la Moreneta
205
Llegenda de Montserrat
205
Llegenda de Sant Jordi
206
Llegenda de Sant Narcís
208
Llegenda de Sant Patllari
212
Llegenda del Castell de Rocaberti
213
Llegenda del drac
214
Llegenda del mariner de Santa Pau
217
Llegenda del Repicatrugues
222
Llegenda del senyor del fictici castell d'Ordal
223
Llegenda referida al castell de Subirats
224
Llegendes de Sant Miquel de les
226
Formigues Llegendes de Siurana
227
Llegendes del Pirineu
230 8 / 252
Llegendes dels Pirineus
230
Llegendes penedesenques
231
Llívia
234
Munussa i Lampègia
235
Nyerros i cadells
236
Otger Cataló
237
Sant Corneli i els cornuts
239
Santa Margarida
240
Temps de pedregades
241
Una història de sang i fetge
241
Una llegenda: el juí del moro
243
Una llegenda: la bossa de bou
249
Una llegenda montserratina
251
9 / 252
A Vilafranca Trenca-campanes Una vegada se'ls va trencar la campana. Per més esforços que van fer no els fou possible reunir els diners que costava una campana nova o refondre la vella. La gent de la rodalia, se'ls en reia. Amoïnats els veïns de Vilafranca, es van conjurar per anar a trencar les campanes dels pobles que es burlaven d'ells, i així ho van fer. I diuen que en van trencar més d'una vintena.
Ahmet i Mariona Conta la veu popular que quan els cristians conquerien els últims reductes sarraïns de Catalunya, entre violentes i sagnants lluites, aconseguiren expulsar els moros d'aquestes terres. Després de la gran desfeta, en terres del riu Foix, en Jaume, un camperol de gran cor i bona fe, anà a buscar aigua a la font del bosc. Gran sorpresa fou la que tingué el bon home en sentir el plor d'un nadó que restava embolicat en un turbant i que portava penjat al coll un medalló propi d'un gran sarraí. Agafà la criatura, la portà a casa i junt amb la seva muller l'acolliren en el si de la família. El medalló que portava el filló fou amagat per en Jaume en el punt més alt de la contrada, un turinet anomenat Pòpia. Estimaren i cuidaren l'infant com si fos el seu propi fill. Era bondadós i entremaliat, ajudava el pare i anava creixent fent-se cada dia més ferm i ben plantat amb la pell bruna i els cabells brillants. Un bon dia el pare d'Ahmet, doncs així es deia el jove, volgué que son fill l'acompanyés a aquella font a buscar aigua. Quan varen ser allà, n'Ahmet fou coneixedor de la veritable història de la seva vida i de la bondat que tingueren els seus pares. De llavors ençà, n'Ahmet agafà una gran estima a aquell bell paratge i des d'aquell dia hi anà tot sovint durant molt i molt temps. Un dia a trenc d'alba la tristor envaí el jove; el seu pare, ja molt vell, havia mort. En la seva agonia li entregà un pergamí en el qual deia que anés al cim d'aquell turó i allà hi trobaria la mostra dels seus orígens. Tan aviat com pogué hi anà, i allà mateix, enterrat sota la pedra més blanca, trobà el medalló que els seus progenitors hi havien posat durant la desfeta sarraïna. Era l'emblema del més valerós cabdill sarraí, i se'l posà al coll per sempre més. En baixar del turó, tot fent cap a aquella font que tant significava per a ell, sentí un gran esglai i el trot d'un cavall esverat i sense control que corria pel caminal del bosc. Fent mostra de la seva gallardia, Ahmet deturà la bèstia i, en veure la donzella que anava al damunt del cavall, quedà 10 / 252
perplex i admirat per la seva bellesa. La donzella, encara espantada i amb el cor bategant, no sabia com agrair la valentia del jove que li havia salvat la vida. Ahmet acompanyà la donzella, anomenada Mariona, fins a la fortalesa on vivia. El pare de la donzella li concedí la millor horta de totes les seves propietats, agraint tan noble gesta, però ell no acceptà, i li digué: -Noble senyor, des de menut he cuidat els camps i hortes del meu pare. No necessito més, doncs amb això visc i no sóc ambiciós. El que sí voldria dir-vos és que fóra l'home més feliç del món si tinguéssiu la bondat de concedir-me la mà de la vostra filla Mariona, si ella així ho desitja també. El noble, veient que la seva filla assentia al desig del jove, li contestà: -Si aquest és el teu anhel i la voluntat de la meva filla, que així sigui! I així fou. Es casaren i d'aquell enllaç entre sarraïns i cristians en nasqué gent bondadosa i humil, com els seus pares, i a través dels segles ha anat dient la veu popular que els homes i dones que habiten aquelles terres sempre s'han mostrat acollidors, plens de bondat i de bon cor.
Almogàvers Els Almogàvers, com a cos militar, fa la seva aparició, de manera molt discreta, en les conquestes de Mallorca (1229) i València (1238), però, els seus orígens, son força més antics. Els àrabs anomenaven Al-Mugavar (Els qui provoquen avalots) als grups de pastors que, desprès de veure envaïdes les seves pastures pels sarraïns, no els quedava més remei per sobreviure que dedicar-se a fer incursions a les zones ocupades, desenvolupant tasques de càstig, informació i manteniment de fronteres. Sicília, Comença la llegenda Desprès de les campanyes de Mallorca i València, per on van passar sense pena ni glòria, el cos d'Almogàvers es queda sense feina. No és fins que el rei Pere el Gran, poc després de les anomenades Vesprades Sicilianes (Revolta anti francesa a Sicília) és coronat rei de Sicília, que s'obren les portes de la glòria i la llegenda als mercenaris catalans. 11 / 252
Corre l´ any 1282, i a fi de combatre les forces franceses que amenacen Sicília, el rei Pere el Gran hi envia uns 2000 Almogàvers. La primera impressió que aquest donen als sicilians és pèssima, segons explica Ramon Muntaner a les seves cròniques: anaven amb un sarronet de pa, bruts, esparracats, sense escuts ni armes llargues, tant sols amb coltells (punyals) i dards. Aquest aspecte, contrari al concepte que es tenia dels exercits marcials i ben preparats, descoratja els nadius sicilians. No fou necessari esperar gaire per desfer aquest descoratjament. A trenc d'alba atacaren les tropes angevines i la victòria sobre les tropes franceses va ser aclaparadora. “ Feren tal carnisseria que era meravella” ,explica Ramon Muntaner. La seva estratègia no era pas cap novetat, però la seva efectivitat era terrible. Amb una bona estructura de comandament i una disciplina fèrria, la seva manca d'escrúpols, la força bruta i la set de sang, trobaven la canalització perfecta per fer-los pràcticament invencibles, tot hi estar en gran inferioritat numèrica. Un altre dels seus punts forts era la capacitat d'aprofitar en benefici propi el terreny de batalla, així, mentre les tropes enemigues, formades bàsicament per cavallers, necessitaven de un gran i pesada logística, les tropes Almogàvers vivien sobre el terreny gràcies al pillatge i els recursos naturals. No conformes amb la severa derrota que havien infringit als seus enemics, els Almogàvers perseguiren els per tot el sud d'Itàlia, sumant victòria , rere victòria. Expliquen que durant la campanya de Sicília un Almogàver va caure presoner dels Francs i va ser portat davant del rei, aquest intrigat per la fama que ja tenien els almogàvers, l’hi proposa un tracte. L´ almogàver s´ enfrontaria en un duel a mort, cadascú amb les seves armes, amb el millor dels seus cavallers. I si guanyava el deixaria lliure. L´ Almogàver va acceptar sense dubtar-ho. I així es veié amb la seva llança i el seu coltell davant del millor cavaller dels francs, amb tota la seva armadura, les seves armes i muntat damunt del seu cavall. El català es plantar a una distancia suficient davant del cavaller franc i esperar que aquest es llancés al galop contra ell, aleshores, clavar la llança contra el pit del cavall, que, mal ferit caigué abatut, cavaller i armadura rodolaren pel terra, però, avanç que el franc pogués reaccionar, 12 / 252
l'almogàver ja l’hi havia saltat a sobre, arrancat el casc i es disposava a tallar-l'hi el coll amb el coltell quan el rei franc va manar que s'aturés, el deixaria lliure, però l’hi demanava que no matés al millor dels seus homes. La Gran Companyia Catalana Mort Pere el Gran, i també de manera prematura el seu fill primogènit, Alfons II el Franc, tot el territori de la corona, inclosa Sicília passa a mans de Jaume II, que volia signar la pau amb els seus enemics. Aquesta intenció no va ser acceptada pel parlament de Sicília que coronar rei de Sicília al germà de Jaume, Frederic II, que es disposar a seguir amb la guerra en solitari, amb l´ ajuda del poble de Sicília i dels Almogàvers. Aquesta guerra entre els dos monarques catalans s´ allargar fins a la pau de Caltabellota, el 1302. Acabada la seva aventura Siciliana, els mercenaris catalans accepten la proposta de anar a Bizanci amb l´ objectiu d'ajudar a l'emperador Andrònic II a neutralitzar l'amenaça turca. A canvi dels seus serveis, els Almogàvers rebrien una elevada soldada, el títol de Megaduc de l'Imperi romà d'Orient i la ma de la neboda d'Andrònic pel seu cabdill, Roger de Flor. El setembre del 1303, els Almogàvers, entraven triomfalment a Constantinoble, i Andrònic no tardà a enviar-los a una missió al cap d'Artaki, on les tropes turques que amenaçaven l´ imperi descansaven. Vuit dies desprès, a l´ alba, la tropa catalana es llençava en una operació llampec sobre els turcs, en poques hores els homes de Roger de Flor, s'havien fet amb el domini del campament enemic i no deixaren amb vida cap home de més de deu anys. A partir d'aquí, la Gran Companyia Catalana, inicià una espiral de batalles que es convertien casi irremeiablement en victòries i que dugué a l'imperi Bizantí a recuperar ràpidament la possessió dels seus antics dominis. Els Almogàvers, eren ja una llegenda. Però, Roger de Flor, es deixava portar per la seva ambició, que el duia a voler crear el seu propi imperi. A la cort Bizantina aquesta ambició i el poder que havia aconseguit l´ exercit almogàver feien molta por. L´ arribada del company d'armes de Roger de Flor, en Berenguer d'Entença amb 1000 homes més, i el fet que el cabdill almogàver exigís el títol de Cèsar de l'Imperi, desprès de passar a 13 / 252
Entença el de Megaduc, va provocar que els temors es disparessin a la cort de Miquel IX, fill de l´ emperador Andrònic II. “Desperta ferro” El famós crit de guerra dels almogàvers, s'explica per la costum dels catalans de colpejar amb el ferro de les espases al terra fins a fer-ne saltar espurnes, això es feia avanç de la batalla, per aixecar així la moral de combat La Venjança catalana Passat l´ hivern i avanç de continuar la campanya per Anatòlia, en Roger de Flor es desplaçar a Adrianòpolis per acomiadar-se del fill de l´ Emperador, Miquel, sense adonar-se de la traïció que aquest estava tramant. Durant el sopar de comiat, un grup de grecs i alans, assassinen el cabdill almogàver i a tota la seva escorta. Al mateix temps Almogàvers i comerciant catalans eren atacats per sorpresa arreu de l´ imperi. Fins i tot una ambaixada catalana que pretenia negociar la pau fou anihilada. Des del seu quarter d´ hivern a Gal•lípoli, el gruix de l´ exercit almogàver va superar el setge inicial, i un cop assegurada la posició, sortiren comandats per Berenguer d'Entença a satisfer el seu afanys de venjança. Començava la famosa “venjança catalana” , passaran a sang i foc viles i ciutats sense respectar vides ni bens i escampant el terror arreu. En el decurs d'aquesta campanya de venjança, fou pres i empresonat a Gènova en Berenguer d'Entença. Reunits altre cop a Gal·lipoli, i ja, amb Bernat de Rocafort com a nou cabdill, els Almogàvers decidiren plantar cara al exercit bizantí més nombrós que sabia conegut mai. Desprès d'enfonsar els seus propis vaixells al port, per evitar la temptació de fugir, i de resistir el setge al que eren sotmesos, de cop les tropes catalanes es llençaren sobre l´ exercit bizantí acampat als afores de la ciutat. El xoc fou brutal, però els Almogàvers acabaren triomfant i derrotant las bizantins. La follia venjativa dels Almogàvers estengué el terror per tot l'imperi. Al lloc on havien estat assaltats els ambaixadors catalans fou arrasat i cap home, dona, vell, nen, ni animal va ser deixat amb vida. L'ira caigué també sobre els alans, còmplices en l'assassinat de 14 / 252
Roger de Flor, molts d'ells, conscients del que els esperava, decidiren matar ells mateixos les seves pròpies dones i fills avanç de que caiguessin a mans dels catalans.. El Declivi Quant Berenguer d'Entença tornar a Gal•lipoli, desprès de ser alliberat, es trobar que, no era ben rebut per una gran majoria dels Almogàvers que feien costat el seu cabdill des de feia dos anys, Bernat de Rocafort. A Entença sol l'hi donaven suport els aragonesos i els nobles, una minoria. Això provocar, desconfiances i enfrontaments entre els dos grups, en un d'aquest incidents resultar mort en Berenguer d'Entença, Rocafort quedar com a únic cap, però la ferida era oberta. Amb el temps, i a causa de la seva supèrbia i tirania, en Rocafort, anar perdent també, la confiança dels seus homes. Això, junt amb algunes derrotes en front de tropes gregues i la pèrdua de la capacitat i el senderi per part de Rocafort, que fins i tot s'atorga el dret a anar-s'en al llit amb les dones i les filles dels seus subordinats. Va fer que la paciència dels almogàvers amb al seu cabdill s´ esgotés. Rocafort va ser pres i lliurat a l´ enemic que el deixar morir de gana i set a les masmorres d'Averse. Sense cap visible, la companyia es governar pel anomenat “Consell de Dotze”. Un cop restablert l'ordre intern, els almogàvers continuaran estenent-se fins al golf de Corint. No tardaran a arribar noves ofertes per contracta els seus serveis com a mercenaris. Durant sis mesos estigueren combatent per en Gualter V de Briene, un dels barons francs que dominaven el sud de Grècia. Però, la historia es va repetir, Gualter decidir desfer-se dels Almogàvers i els pagar sols dues soldades de les sis que els devia. Altre cop la companyia es veia lluitant per defensar els seu honor. S´ apoderaren de places fortes i de punts estratègics de la frontera i començaren les hostilitats. La batalla de Cefís decantar la balança en favor dels catalans, que desprès d'exterminar a la practica a tota la noblesa franca de Grècia, es feren amos i senyors del ducat d'Atenes. Es repartiren, castells i títols , es casaren amb les vídues dels senyors francs eliminats i canviaren el sistema de govern i la llengua dels francs a la cancelleria i a les notaries, per la pròpia. Arribava la 15 / 252
dominació catalana a Grècia Però amb el temps, la manca d'una estratègia dinàstica coherent i les conspiracions d'algunes famílies locals van minar políticament el domini català. Però, els anys no passaven en va, els Almogàvers ja no eren el que havien estat, no havien tingut una renovació generacional i els antics components de la gran companyia catalana comptaven ja la cinquantena d'anys. L´ establiment dels catalans al ducat d'Atenes havia aixecat recels entre els seus antics rivals, els seus enemics no donaven les seves disputes per acabades. Les escomeses de Genovesos, Servis, albanesos, francesos i florentins, aconseguiren anar retallant bocins de les possessions catalanes. Atenes va resistir durant quinze mesos el setge de florentins i navarresos, però, el 1390 es perdien les darreres possessions dels catalans a Orient. Dels guerrers Almogàvers tant sols quedava un lloc d'honor dins la historia.
Cal Cassot Es troba en terme de la Pinya. La vella de cal Cassot era bruixa. La seva filla festejava amb un minyó de cal Frare anomenat Pere. La vella sabé que el minyó no portava pas intent de casar-se i que només volia romancejar. Un dia el convidà a casa seva a fer beguda. El festejador, per por, només tastà una mica de vi, però ja n'hi hagué prou; la vella bruixa hi havia posat encantàries, i el pobre Pere es tornà boig i morí a la casa de boigs de Barcelona.
16 / 252
Calafell i el seu castell Quan els moros van ésser foragitats de la nostra comarca es feren forts al castell de Calafell. Eren molts i valents. El rei moro vivia tan confiat en la seva fortificació que a les nits baixava a la platja a prendre un bany, això, sí, ben guardat pels seus. El general dels catalans prometé donar el castell a qui matés el rei moro. Un noiet molt eixerit, que es deia Calafell, va vestir-se de dona i una nit s'acostà al punt on el rei solia banyar-se. La guàrdia, creient que la figura femenina plaïa al rei, deixà que s'hi apropés. En un instant el noiet clavà una punyalada al mig del cor del moro, que morí a l'acte. Com que era un bon nedador, s'escapà fàcilment entre les ones. La confusió que es produí entre els seus súbdits fou aprofitada pels catalans, que atacaren ràpidament el castell i el feren seu. El minyó donà el seu nom, al castell, que el general català li lliurà, tal com havia promès.
Can Seixanta Resulta gairebé històrica la casa coneguda per can Seixanta famós personatge esdevingut protagonista de comparança popular i prototipus del desordre i la desorganització. En Seixanta era un fabricant de teixits, membre important de la vella colla de l’Arròs, home panxacontent i divertit més amic de xefles i d’alifares que de curar del negoci, el qual li devia anar tan ben ordenat com suposa la comparança. Quant al seu nom pintoresc, la veu popular l’explica de diverses maneres. Hom diu que la seva fàbrica estava assenyalada amb la numeració del carrer amb els números 18, 20 i 22 que fan un total de seixanta. La fabrica de can Seixanta era de construcció vuitcentista i encara
17 / 252
tardana. En el terreny que ocupava hi havia un hort del qual era propietari un pagès molt avar. Un any que les mongetes van anar a un preu molt alt l’hortolà es va entossudir a no voler-les donar si no arribaven a seixanta, preu molt excessiu. Com que no hi van arribar, mentre esperava la puja se li van corcar i les hagué de llençar. Portat per l’avarícia, es desesperava i s’estirava els cabells. D’aquesta feta coneguda per tots els pagesos del Raval, derivà que hom apliqués a l’hortolà el qualificatiu de Seixanta, i després es va estendre a la fàbrica que es va construir en el mateix terreny. Conten encara que el fabricant de qui parlem, tenia una gran fillada i, portat pel seu humorisme, quan trobava algun dels seus fills fora de casa, hi entaulava un diàleg més o menys així: «No sé per què em sembla que et conec. Com te dius? On vius? Mira, no sé perquè em sembla que ets fill de la meva dona. Com es diu el teu pare? Ja ho he dit jo que era fill meu. No en feu pas cas, perquè com que de fills en tinc seixanta, ni jo mateix me’ls conec.» I per això li van treure en Seixanta.
Collbató Collbató va ésser fundat per uns pelegrins que baixaven de Montserrat i que desitjaven fer penitencia. Els va semblar que podrien servir a Déu i la Mare de Déu Bruna establint-se al peu de la seva muntanya i pujant a coll-i-be fins al santuari els pelegrins vells i desvalguts que no poguessin emprendre la cansada pujada del monestir per llurs pròpies forces. Conten que els penitents portaven els pelegrins desvalguts a coll i que per caminar més be se servien d'un bastó; per aquest motiu la gent els anomenava els del “Coll bastó”, nom que amb el rodolar del temps ha vingut a parar en “Collbató”.
18 / 252
Com l'aigua del mar va ser salada Vet aquí que Llucifer va enviar dimonis a la terra, mentre els cels i els inferns lluitaven aferrissadament. Al dimoni més intel·ligent, fort i treballador va tocar-li d'anar a Cardona. Tots els dimonis volien fer alguna cosa gran per ser importants. Aquest dimoni no es conformava de ser tinent o sergent, volia ser més. Va pensar que, segrestant el batlle de Cardona o el rector de la parròquia, o bé amagant la imatge de la Mare de Déu, no faria gran cosa. Calia fer-ne una de més grossa. Va anar preguntant quin era el tresor més gran que tenien a Cardona i tothom li contestava: la sal. Mentre caminava, barrinant quina una en podia fer, es va trobar que era a la vall Salina. Veié un riu cristal·lí molt preciós; feia molta calor i s'hi banyà. Mentre es banyava va trobar la (solució al seu problema, era la següent : " L'enfrontament del cel (aigua celestial) i els dimonis (sal infernal)·" Tot començava a tenir sentit. Així que agafà pic i pala i començà a excavar la muntanya blanca per anar-ne extraient la sal. Tota la que treia anava al mar a través d'aquell riu. En va treure centenars, milers i milions de quilos perquè aquesta feina del dimoni durà dies, mesos i anys sense aturar-se ni els dies en què els banyetes feien festa. De manera que a còpia de tanta sal, l'aigua del mar, que abans era dolça, es va tornar salada. Com a premi per la mala passada que va fer al món, el dimoni destinat a Cardona va aconseguir convertir-se en la mà dreta de Llucifer.
19 / 252
Conte de la vella Dama Verda Allà a les altes muntanyes del la vella Jacetània, encerclada de ports sempre nevats hi vivien dos germans que feia poc havien perdut la seva heretat en una contundent ràtzia desfermada pels seus veïns, els Banu Qasi [i], bel·licosos muladins de l’extremadura pirinenca, endimoniats hereus del pèrfid Comte Casius: el primer dels pirinencs que accedí a conviure amb els africans. Amb l’alcàsser abrasat i derruït i sense bestiar per péixer, el més gran decidí anar-se’n a fer fortuna; el petit es quedaria per guardar les exigües pertinences que els hi quedaven. Proveït d’un sarró, posada d’un gran pa, i del bastó per ajudar-se en el camí, s’allunyà de encimada vall jaquesa que el pervers clan dels muladins havien arrasat. Va caminar i caminar sempre muntanyes endins, ja que no volia exposar-se per les terres dels Banu Qasi, preferint fer-ho les de bascons o d’aquitans, antics germans del mateix llinatge. Passaren dies i camins, sols i núvols i pluges… i quan del gros pa que s’havia endut pel viatge ja només n’hi quedava un crostonet, i la tardor havia fet caure les fulles de les obagoses fagedes, es topa amb una anciana senyora vestida de verd que tot d’una aparegué a la llinda del bosc. —Caritat, jove senyor. Per amor dels antics genis de la terra que han venerat els teus avantpassats, o del nou déu de cristians i musulmans. Amb aquestes paraules l’emprengué la vella dels vestits verds. Ell descavalcà, ficà la ma al sarró, i traient la mesquina resta del pa que li quedava, el partí en dues meitats, una per a la dona i una per a ell. —Mil gràcies bona ànima. —el regracià la misteriosa senyora d’edat indesxifrable, que asseguda i emparada per la soca d’un poderós faig, semblava haver mudat els seus verds hàbits per uns altres de castanys que la feien confondre amb l’estoposa catifa de fulles mortes—. Però, si se’m permet preguntar, us diria que on aneu? perdut en aquest desert d’homes. —Busco la fortuna, car no la he pogut trobar en terra habitada per la bona gent, fos quina fos la seva religió. La vella seguí mastegant el rosegó. Un cop acabat el que semblava haver estat un festí, furgà dins 20 / 252
el seu sac traient-ne una cantimplora d’aigua, i convidà el cavaller a fer beguda. Mentre ell engolia l’insípid suc de l’odre, la vella deixà anar un obscur interrogant: —I si fos jo mateixa, la fortuna? No hi ha cap ardida resolució, presa amb valentia i determini, que no mereixi recompensa. Ara mateix us podria dir com podreu trobar la fortuna. Però la fortuna no és gratuïta, per heure-la us caldrà més que valor i decisió, us caldrà arriscar la vida, puix que no hi ha recompensa allà on no hi ha risc i generositat. L’home, meravellat i sorprès per les paraules de l’anciana, prestament es posà dempeus reclamant per ell totes les qualitats esmentades per la dona, i que per tant estava ben qualificat per esmerçar-les, almenys en un intent, puix que més necessitat que ell no es trobaria altre humà en tota aquell extens desert. La vella dama verda, convençuda de la legitimat de les paraules del jaqués, i el fervor amb que es presentava per aquella gesta: conquerir la fortuna, s’alça del seient que li havia prestat el vigorós faig, i parla d’aquesta guisa: —Cavaller, has de saber que ben endins aquest bosc s’hi troba un gran alcàsser; dins aquesta fortalesa hi viuen set bandolers de sang gascona, els quals es passen el dia jugant a la pilota i aprofiten la nit per assaltar viatgers inadvertits i masades desprevingudes. Així què hi arribis, veuràs, ran d’una de les muralles, al costat extern del profund vall, un robust àlber; t’hi enfiles, i si és de dia contemplaràs set homes que s’apleguen vora d’un trinquet; si veus això mateix que et conto, aleshores ja pots baixar de l’arbre i decideix-te a entrar al castell, perquè aquests set homes quan juguen al seu joc de pilota resten tant absorts que imprudentment perden de vista la resta del món. Un cop dins la fortalesa et dirigeixes a la torre més extrema de l’espai on ells juguen; hi entres i ensopegaràs amb immensos i prodigiosos tresors, fruit del seu bandidatge. En prens tant com puguis transportar, i si els lladres continuen jugant no has de témer res, no deixaran el joc per res del món, ni per acuitar-te malgrat que tu, convertit durant un temps en vulgar lladre per accedir a la fortuna, els robis a ells. Però alerta, has de ser ràpid i sigil·lós, perquè si a causa de la teva presència els bandits es distreuen del joc, allà mateix abandonaràs la fortuna per prendre la mort cruel, dues cosines engendrades en un mateix ventre. 21 / 252
A penes hagué acabat d’enraonar que la enigmàtica dama s’endinsà en la malenconiosa forest, verda i ocràcia, desapareixen en un alenar, engolida per la silvestre ombria. El jove cavaller, fent cas de l’anciana, penetrà el bosc. En un primer estatge, vora dels límits de la prada oberta, aquest era esclarissat per efecte de la caducifòlia dels faigs, però esdevenia més i més ombrívol a mesura que aquella espècie era substituïda per altres arbres de retortes branques cobertes per fúnebres líquens i embrollades trepadores. Enmig de la intimidant flora, el blau del cel era desafiat per una clamor sense veu, una mar d’ones vegetals solidificades en el moment de rompre unes contra les altres. Al cap d’una llarga estona senderejant, evitant els pèrfids dits vegetals del negre bosc, una part de la torturada vegetació s’obria deixant altre vegada lloc als esvelts faigs, de pell no menys luctuosa, però robusta i saludable. Ara els arbres s’obrien en dues compactes rengles marcials, com soldats custodiant un bastíssim clap. Enmig de la clariana apareixia una massissa fortalesa voltada tota ella d’un ample vall; en un punt del fossat es dreçava, l’argentat àlber que mencionà la verda dama. L’home descavalcà i subjectant les regnes del cavall d’un gros romaní, s’enfilà a l’arbre. Efectivament, tal com li havia predit l’anciana, en una de les cantonades de la mansió s’hi dibuixava un trinquet, o més ben dit, mig trinquet perquè només una de les parets de l’edifici feia l’efecte de muralla esquerra, i la paret que feia l’angle operava d’únic frontó; la resta: l’altre frontó i muralla que hi faltaven, eren el buit i l’aire lliure. En aquell moment, un dels lladres feia votar la pilota sobre la
pedra per ferir; el contrincant s’esperava que la pilota rebotés per, a la seva hora, tornar-la d’un bon bac contra el mateix frontó. Els set homes —dos jugadors, més cinc espectadors—, camises volant per sobre la cintura, cabells amarats de suor, demostraven fefaentment com n’havia estat d’encertada l’exposició de la vella: estaven tan absorts en el joc, que un cop en ell, perdien el món de vista. El cavaller no va desaprofitar l’ocasió: baixà de l’arbre i penetrà en la fortalesa, i d’esquitllentes dels bandits, es dirigí a la torre que tan bé li havia indicat la dona. D’allà n’eixí amb un parell de sàrries plenes d’objectes preciosos. Els jugadors seguien enderiats rebotent la
vaqueta contra el frontó, i cridant, segons l’encertava un o altre jugador: Quinze! Trenta! Val! o, Joc!!! 22 / 252
El jaqués va tornar a la llar, on el seu germà no se’n sabé avenir que l’hereu hagués pogut dominar la fortuna en tant poc temps. El generós cavaller jaqués repartí equitativament aquells tresors en dues meitats, una part per a ell i una altra pel germà menor. Aquest, però, no va poder pair la sort de l’altre, i volgué, de totes passades, aprofitar la conquesta de la fortuna, que la vida negligent dels lladres, tant fàcilment li brindava. Sense atendre els consells del germà gran, el qual objectava que amb aquells tresors ja en tenien prou per refer el seva antiga condició, i que la fortuna no sol decantar-se dues vegades en la mateixa direcció, res aturà l’irreflexiu cavaller, que dut pel temerari ímpetu de la joventut i de la cobejança, prestament ensellà el millor i més resistent cavall de l’estable, per dirigir-se a la tenebrosa forest que donava accés a la fortalesa dels lladres. Arribà a l’alcàsser, escalà el magnífic àlber argentat, i veient com els lladres s’estaven esplaiant en el seu deport favorit, penetrà al castell… però vet aquí que els bandits, escarmentats una vegada, no van deixar-se sorprendre’n dues, i amb un ull atenien els bacs etzibats a la pilota, i amb l’altra la porta de la torre dels tresors. Van pescar el jove cavaller dins la torre omplint saques de joies i diamants, i allí mateix el van cosir a punyalades fins que l’última gota de sang se li escolà per les ferides. Després ensacant-lo dins un dels costals que ell mateix havia dut, l’instal·laren damunt el seu cavall, i aquest, per costum, tornà a la llar dels dos germans jaquesos. Notes Els Banu Qasi vana ser una família muladí originària de la regió navarresa de l’Ibre, la qual entre els ss VIII –X aconseguí de formar un regne propi. Provenia del comte Cassius, el qual renegà el cristianisme per conservar les seves propietats davant la irrupció de Mús·sà ibn Nusayr, conqueridor de la Península Ibèrica. Isma’il ibn Mús·sà, dels Banu Qasí, instal·lat a Lleida, derrotà (884) el comte Guifré I, el qual intentava d’impedir la fortificació de la plaça. Un nou poder, el tugíbida, atiat des de Còrdova, s’alçava contra els Banu Qasi, enfront del qual perderen Saragossa. A partir d’aquest moment el poder de la família decaigué, encara que temporalment Llop ibn Muhammad ibn Llop aconseguí Tudela i Tarassona i, per poc temps, Toledo. Al començament del s X, després de repetides baralles amb els reis navarresos, el territori dels Banu Qasi restà reduït a Tudela, i sembla que diversos membres de la família tornaren a la fe cristiana. 23 / 252
De com van florir les roses de Jericó En saber la Mare de Déu que el rei Herodes volia fer degollar el seu fillet, tingué un disgust tan fort que se li va recular la llet. Un dia en passar per l'hort de Jericó, li va tornar i n'hi van caure unes gotetes a terra, i de cada goteta va néixer una rosa, de fulles diferents de totes les altres, amb una puntenta blanca al mig en record de la goteta de llet que les va fer néixer. Aquestes roses s'anomenen de Jericó. Tenen la virtut de viure sempre, i cada any al punt de mitjanit de Nadal s'esbadallen i obren per marcides i amagades que estiguin.
De que be que hi hagi mar Fa molts anys, però molts anys, que en aquells temps tant antics a penes si en el món hi havia fonts, i es clar, el que tenien la sort de poder tenir-ne una, que en cap cas de permetre a ningú que prengués cap mica d'aigua! Un dia Nostre Senyor anava pel món en companyia de Sant Joan i Sant Pere, no va poder aconseguir que li donessin ni un trist got d'aigua en cap de les dues primeres cases on demanà que li fessin aquesta bona obra; però en la tercera que varen entrar els va rebre una bona dona que no tant sols els va donar tota l'aigua que necessitaven, si no que no va voler cobrar res dels celestials viatgers. A llavors Nostre Senyor, per mostrar-li el seu agraïment per la caritat que els havia fet la bona dóna , li va donar una boteta que Sant Pere portava sota l'aixella, dient-li: Així que tingueu una necessitat no heu de fer res més que obrir l'aixeta perquè us sigui concedit el que desitgeu. Anar a casa seva la bona dóna un dimecres al vespre va trobar-se que no tenia ni 24 / 252
una sola gota d'aigua, el que va amoïnar força, perquè com l'amo d'aquell país tenia manat, baix pena de mort, que ningú prengués gens d'aigua de la font des de un dijous fins al dissabte, hauria de passar tots aquells dies sense poder-ne tenir ni mica. A llavors ella, recordant-se de la boteta que li havien donat i el que li havien dit, obrí l'aixeta, demanant que poses remei a la seva necessitat, i tot seguit comença a sortir un raig d'aigua clara que era una delícia; però com que ella no va poder tancar altre vegada l'aixeta, l'aigua no va parar mai de rajar, sortint-ne tanta i tanta que de seguida va anar omplint-ho tot negant al poble i quedant ofegats els habitants que tant malament havien tractat on aquells forasters, convertint-se tots en peixos, quedant solament la bona dóna que s'havia refugiat dalt d'una muntanya escapant-se miraculosament d'aquella desfeta.
De què venen les roses de sang La Muntanya de la Brufaganya és abundosa en rosers intensament vermells. En una cova d'aquesta muntanya ve fer penitència sant Magí, el qual fou empresonat i conduït mig arrossegant-lo muntanya avall fins a Tarragona. Cada gota de sang que va sagnar el màrtir es convertí en un roser vermell com la sang, que ha anat rebrotant i reflorint per eterna memòria.
25 / 252
Drub, el diable Drub, el diable, era un dels lloctinents de Kheyr-ed-din, el segon de la dinastia piràtica dels Barbarrossa, encara que el seu nom veritable era Aydin. Però aquest apel·latiu oriental potser tampoc fos el seu nom primer ja que es contava que Aydin en realitat era un antic captiu apressat en alguna de les viletes del litoral de la Corona d’Aragó. Per aquesta raó gran nombre de navegants que recorrien el Mediterrani: grecs, genovesos, turcs, etc. el coneixien com a Drub l’Espanyol. En canvi els súbdits de la corona catalano-aragonesa l’anomenaven “el diable”, i certament per la seva ardidesa i atreviment el nom li feia justícia.
En una de les seves ràtzies a l’illa gran de les Balears, Drub s’assabentà que al port d’Oliva, al Ducat de Gandia, podien aplegar-se bona quantitat de moriscos d’aquell país disposats a emigrar de la península. Homes i dones batejats a la força i subjectes al jou d’uns amos cristians que menyspreaven la doctrina islàmica, els moriscos del País Valencià s’havien conjurat i esperaven amb ànsia la notícia de que algun corsari barberesc volgués embarcar-los per passar la mar i deixar per sempre el país d’origen. En caure la vesprada les galeres de Drub arribaren a les envistes d’Oliva: el sol s’ocultava darrera els cims de la serra de la Mostella. Caut com era. el corsari esperà, encara, que caigués del tot la nit i aleshores arrià quatre bots a la mar per fer l’embarcament. Dos-cents moriscos emboscats pels marenys vora la població esperaven les barques. Eren fugitius de Bellreguard, de Rafalatar, d’Aigüesblaqnues, de l’Atzúvia, de Benialí, de Benirrama, Benitaia i altres indrets de la Vall de Gallinera. S'enduien tot el que podien transportar al damunt seu des de or i joies fins animals de granja, roba i algun moble i tot. La gran majoria ploraven amb llàgrimes inconsolables girant l’esguard cap a terra mentre els corsaris els transportaven amb els seus bots; mai més tornarien a veure la terra que els havia vist nàixer, les cases on havien jugat, els camps deixaven soterrats els pares, els avis i besavis. Aprofitant el malenconiós estat d’ànim dels fugitius algun dels pirates de Drub aprofitaven l’ocasió amb fal·laces promeses de fer-los conèixer extraordinaris indrets on serien ben rebuts, fer-se pagar amb part dels miseriosos pertrets que els moriscos havien aconseguit endur-se. Un cop tots embarcats, nens, ancians i adults, i estibats amb promiscu garbuix en les pudents 26 / 252
sentines de les naus, Drub aprofità un terral, que la bondat d’Al·là avivà, per fer proa cap a les costes de Barbaria. Però la evasió fou advertida aquella mateixa nit i el Duc de Gandia, Joan de Borja, el qual perdia amb la fuga bona quantitat d’experimentats hortolans i altra ma d’obra submisa, feu aparellar un petit estol amb intenció de perseguir els fugitius i oferint a Drub, una valuosa suma en or, per retornar-los a les alqueries i viletes d’on havien fugit. La flota gandienca salpà amb rapidesa i aprofitant el mateix oratge que Al·là enviava a les naus corsàries les avistà a l’alçada de Formentera. Drub, calculà que la potència de l’estol valencià els era superior en nombre, però derrota o rendició significaven el mateix: l’esclavitud als rems de galeres cristianes. Decidí plantar cara a l’enemic. Abans, però calia desfer-se de l’excés d’embalum que entorpiria les maniobres de batalla. Sense escoltar els planys dels fugitius que temien per les seves vides si el resultat de l’encontre naval era desfavorable a Drub, feu desembarcar tots els moriscos a la petita Formentera, que en aquell temps, malgrat la poca distància que la separava d’Eivissa, era deserta i niu de pirates. Succeí però que el comandant de les naus gandienques, un inexpert noble la pretensió de qual no era pas entrar en lliça contra els pirates sinó tant sols oferir al corsari una quantitat d’or per recuperar els moriscos del seu Senyor, el Duc de Gandia, desconeixedor de la intrepidesa de Drub el diable i els seus desesperats, malgrat la superioritat del seu estol, no disposà ordre de batalla davant la flota corsària, ocasió magnifica que aprofità Drub per navegar a voga-rem contra els gandiencs, abordantlos i desbaratant i barrejant sense treva les galeres valencianes. Mort el comandant els mariners cristians foren presos i encadenats com a galiots a les naus corsàries. Tot seguit Drub reembarcà els moriscos que des de la platja de havien presenciat el desigual i sorprenent combat. I al final foren duts a terres barbaresques on per més de dues generacions malviurien entre homes de la seva religió, però estrangers als seus costums. Els fills d’aquells moriscos valencians encara recorden avui la bella terra dels seus avis i la rememoren en llegendes i cançons.
27 / 252
El bandit Hassan Era el mes de Shawwal de l’any 566 de l’hègira, o el que és el mateix el mes de juliol de 1170 del naixement de Jesús. A l'alfòndec de la porta de la Boatella de la ciutat de Balansiyya s’hi trobaven passant les dolces hores de la vesprada cinc persones, dos comerciants mossàrabs de la fèrtil ciutat d’Oriola; un estudiant d’àrab clàssic originari de la vila d’Ifraga, sota els ports sempre nevats que separen al-Andalús de la terra dels francs; i dos individus més que deien residir a Turtusa, la ciutat del gran riu. Fent hora per a la propera oració i també per el darrer àpat del dia entretenien la gana i la pietat contant-se històries i llegendes d’altres temps. El de més edat d’entre els tertulians, un dels mercaders mossàrabs d’Oriola, indolentment ajagut sobre una gastada catifa persa amb grossos motius florals, tot libant del líquid que contenia un tassó de pissa blanca, acabava d’encetar la primera de les històries, que ell assegurava tan real com que el sol es podria avui com cada dia.
El bandit Hassan. Aquesta és la història d’un home que era lladre d’ofici i que l’exercí amb gran habilitat durant molt temps per les terres de la Xarqiyya. Però vet aquí que un dia va i li diuen: «Ves en compte, Hassan, perquè ha arribat un nou caid molt intransigent amb l’aplicació de les lleis de l’Alcorà». Aleshores Hassan va dir-se: «la gent diu moltes coses, unes són veritat i altres són molt exagerades; he de saber per mi mateix si aquest
nou
caid
és
tan
sever
i
rigorós
com
diuen».
Va i roba un moltó i n’hi talla una cuixa. La fa coure i la posa en una plata que oculta entre els plecs del barnús. Llavors se’n va cap el palau del magistrat. Quan és davant d’ell, va i li diu: «Senyor, amb el vostre permís, he vingut a fer-vos una pregunta. ‘Veiem de que es tracta -respon el jutge-. Ja pots parlar’. Déu (sigui sempre lloat) ha volgut que jo robés un moltó, que el degollés el cogués i me’l mengés. Ara volia preguntar-vos si això és pecat»? ‘Déu meu! -exclama el caid- Efectivament, això és un gros pecat’. 28 / 252
Aleshores, Hassan, traient-se la plata amb la cuixa que havia sostret del moltó, i que duia sota els plecs del barnús, li presenta i li diu: «Oh, Senyor, és que jo, pecador de mi, us he dut la vostra part. «Ah, bé!» Respon al caid advertint i olent el deliciós aroma del rostit. «Això és una altra cosa. Tu no m’havies dit que la carn estès cuita. Des del moment en que ho està, el foc l’ha purificat i l’ha fet lícita. Deixa’m aquí la plata i emxi ben salam». Era un lladre mol savi, aquest Hassan. Sentencià, entre grans riallades, un dels tortosins. Opinió i entusiasme que fou compartit per la resta dels tertulians.
El barret del dimoni Diuen a martinet que abans , a la nit de Sant Joan , el dimoni passava corrents per aquesta contrada de la Cerdanya tot mirant els tresors i les ànimes que li pertanyien i que tenia escampats arreu del món . Una vegada però , mentre corria va perdre el barret que portava i que era el que feia servir per recordar on tenia els tresors i les ànimes . Per més que el va cercar , no el trobà . Per això s'assegura que si algú el troba i se'l posa descobrirà tots els llocs on el dimoni ha amagat els tresors . Al mateix temps , també cal dir que mentre el diable no trobi el barret , no podrà endur-se cap ànima cap al infern , ja que no pot reconèixer , sense el capell , quines són les que li pertanyen . 29 / 252
El Bosc de Tosca (la Garrotxa) “Quan Barcelona era un prat, el bosc de Tosca era ciutat”. Segons la llegenda, antigament en el lloc conegut com a Bosc de Tosca hi havia una ciutat que, ningú no ens ha sabut dir perquè, va desaparèixer. La gent no en sap explicar les causes. Com a molt arriben a insinuar el possible pas d’un volcà. De fet, la gent amb qui hem tingut ocasió de parlar es refereixen als volcans com si fossin éssers vius, quasi humans, capaços de passar per un cert indret i deixar-ho tot sense vida i d’un color fosc. Malgrat les remodelacions dels darrers anys (les concentracions parcel·làries), encara avui dia queden racons on es pot veure el que era l’autèntic Bosc de Tosca o de Malatosca. El que més sobta són les piles i piles de pedres apilotades formant murs i carrerades. En alguns llocs, sembla com si realment ens passegéssim enmig d’una ciutat abandonada. A més, el color fosc de les pedres d’origen volcànic ajuda a crear aquesta sensació. Des d’un punt de vista geogràfic, hem de dir que es tracta d’una determinada forma d’utilització i de creació de sòl per a usos agrícoles. En primer lloc, el Bosc de Tosca és el resultat d’una colada volcànica que va sortir del cràter del volcà dit Crostat. Es tracta d’una massa incandescent que va avançar en forma de riu de lava, però que en refredar-se va anar deixant petits espais plens de gasos al seu interior. Quan aquests gasos tingueren prou força, l’escorça, que ja s’havia refredat, va acabar explotant per efecte de la seva pressió. Això explica que s’hagin format acumulacions molt importants de pedres en llocs molt concrets i que, en canvi, aquestes manquin en altres. A aquestes acumulacions de pedres se’ls anomena tossols. Però aquí no s’acaba la història. La utilització agrícola del lloc va ajudar a acabar de completar la via en la constitució de la morfologia del lloc. Per fer una mica de sòl laborable, els pagesos i les pageses de la zona varen haver de separar les pedres de la sorra i les pedres que els feien nosa les varen anar acumulant precisament en aquells indrets on l'explosió dels gasos havia creat ja una acumulació de pedres anterior. Amb el temps, l’amuntegament de pedres va ser tal que en alguns llocs s’han arribat a fer murs de més d’un metre i mig d’alt. Es això el que li dóna
30 / 252
l’aparença d’una ciutat amb carrers, però els carrers, en realitat, eren camps de conreu, artigues que només s’explotaren en els anys més difícils i sobretot quan la pressió demogràfica era prou gran com per exigir haver de treballar qualsevol indret. Com que la terra que forma aquest sòl no és de molt bona qualitat, aquest terreny es va abandonar a partir del moment que la pressió sobre els recursos naturals va ser més baixa, quan ja no calia explotar tant espai agrícola. Passades algunes generacions, els nous olotins que es trobaren amb aquelles formes que no entenien es demanaren l’origen del lloc i, sense saber-ne la veritat, s’imaginaren que es tractava d’una ciutat abandonada. La forma els ho suggeria, però la seva cultura era plena de ciutats abandonades o castigades per les males accions dels seus habitants, com ja hem vist i continuarem veient. Aquests dos fets varen facilitat la creació d’aquesta llegenda. Sabem que un manuscrit del segle XVIII parla del Bosc de Mala Tosquera i diu que està “muy cubierto de arboles, y todo de montones de piedra movedizas, de forma que sino es gente de pie no puede pasar por los caminos”.
Malauradament, aquest document no ens permet entendre si encara no s’havia
artigat l’indret o si bé ja havia estat abandonat i la gent del lloc n’havia perdut la memòria. Això faria probable imaginar que la llegenda és molt recent i que per això ningú no sap donar una explicació a la causa de la desaparició de la ciutat: la cultura popular hauria canviat força i ja no es portaven aquestes explicacions o bé encara no ha tingut temps -segurament tampoc interès- a buscar una explicació “raonable” adaptada a la nova cultura popular.
31 / 252
El bou d'or El Bou d'or és el nom d'un lloc dels afores de la ciutat, entre la carretera de França i el peu de la muntanya de Montjuïc. En temps medievals, quan a Girona hi vivien molts jueus, en aquest indret hi hagué un cementiri jueu. Més tard s'hi van trobar algunes tombes de mica en mica, la gent va creure que hi havia tresors amagats. D'aquest fet en van sorgir tres llegendes. La primera parla d'una gran pedra plana semblant a la tapa d'una caixa, coneguda per "la caixa encantada". Es deia que sota la pedra hi havia un gran forat que portava directament a l'infern, i que era el camí secret per on sortia el diable quan venia a fer malifetes pel món, obrint la pedra plana com si fos una porta. També es deia que aquella pedra tapava l'entrada d'uns corredors subterranis que anaven a una cambra plena de tresors. La segona llegenda parla d'una font que hi havia en aquest lloc, "la font del bou d'or", on l'aigua sortia d'una pedra en forma de cap de bou. Com aquella aigua era molt i molt bona i molta gent es parava a beure, al diable se li va ocórrer una trapelleria: va treure la pedra d'on sortia l'aigua i n'hi va posar una altra d'igual, però d'or massís, per despertar les enveges de la gent. Però tothom va adonar-se que allò era obra del diable i passaven de llarg. Llavors el diable, furiós hi anà una nit a enderrocar-ho tot. La tercera llegenda és la més coneguda i diu que la gent es pensava que hi havia un tresor en forma de bou de grandària natural, d'or i massís. Sempre hi havia persones que el buscaven però quan s'hi acostaven massa, el "bou d'or" llençava uns bramuls tan horribles que tothom fugia espantat. Per això no es va trobar mai.
32 / 252
El cabrit negre En Jaumàs, de Cànoves, anant de camí amb la seva dóna un vespre de fosca, trobà un cabrit negre. -El durem a vendre a Llinars i sempre en traurem alguna cosa- va dir a la seva dóna. Aquesta va protestar. -Mira que no és nostre. -El que es perd és d'aquell que ho troba. I malgrat la insistència de la seva muller, va carregar-se el cabrit a coll. Essent a prop de Llinars va sentir una veu fonda, molt fonda, que sortia del torrent i deia: Ai, dimoni xic ¿a on vas? I el cabrit va respondre: - A cavall d'en Jaumàs!.....fins a Llinars! L'home, esverat, comprenent que duia el dimoni a coll-i-be, deixar anar el cabrit, que fugí botant camp a través.
El camí dels monjos " Segons la llegenda, trobant-se els monjos amb pocs mitjans de vida i havent-se de sostenir en un lloc tant solitari com és La Mola de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, sol·licitaren al bisbe de Barcelona la mercè de poder cercar un altre lloc de la plana per instal·lar-s'hi i continuar la seva obra de comunitat i religió. El bisbe, davant les raons de l'abat, autoritzà el trasllat, imposant-los, no obstant això, una sola condició: Podien situar-se on volguessin, però que davallant de La Mola i no fent gairebé cap giragonsa i sense travessar cap riu, torrent ni xaragall fins arribar a la plana podien establir la seva nova estada. 33 / 252
Els monjos, bons coneixedors de la rodalia i de l'orografia de la contrada de Sant Llorenç acceptaren la condició imposada i, un bon dia, emprengueren el camí cap a la plana. A les sis hores de marxa, tothora complint l'ordre de no travessar riu, torrent ni xaragall, es presentaren a Sant Cugat del Vallès. Aquí donaren per finida la ruta empresa. Tot seguit, fundaren el monestir que ha estat tothora una de les millors joies religioses catalanes. En el transcórrer dels temps, els monjos realitzaren una nova instauració al cim de La Mola i donaren començ a la gran edificació monàstica que en l'actualitat encara es manté ferma i és part del paisatge. Des de llavors, d'aquell retorn, restaren lligats a la comunitat de pares benedictins de Sant Cugat ".
El campaner i l'ombra blanca El campaner d'aquest conte enterbolit per l'excés de vi, malgrat el perill que hi havia en menysprear el record dels morts, sempre tenia ganes de plegar i any rere any feia els tocs de campana curts i sense miraments. Desitjava més continuar la festa bevent i fent la castanyada que no tocant la campana tal i com ell podia i sabia fer. Un any, quan sortia de casa seva, camí del campanar va veure una ombra blanca amb un fanalet que li seguia les passes. Espantat va procurar desfer-se'n, va fer voltes pers carrers estranys i va canviar el camí que sempre emprava. Però l'ombra el va seguir fins el campanar i pacientment es va esperar mentre ell tocava. En acabar de tocar , va sortir del campanar i va veure amb esglai que l'ombra era allà. El forçà a caminar fins el bosc i li donà una destral per tallar un arbre amb la fusta del qual va haver de fer un taüt. –
El teu propi taüt. - li va dir. 34 / 252
En acabar, el va conduir al cementiri, on li va donar una pala amb la qual cavar una fossa. Una fossa d'una bona fondària. - La teva pròpia fossa - va ressaltar. Llavors, un cop acabada la fossa, el va fer tornar al campanar. L'ombra va despenjar la campana i, en el seu lloc, va penjar el campaner, a qui va fer giravoltar a tall de campana, fent-lo tocar a morts. - Aquest és el toc de difunts del teu enterrament. Quan ja havia tocat prou, el va despendre d'on era penjat i va anar a caure a la caixa que ell mateix havia fet i es va trobar dins la fossa que ell mateix havia cavat. Aquesta història era contada entre els campaners que procuraven tocar el millor possible la nit de difunts per evitar la visita de l'ombra blanca.
El Cap de Mort Una bruixa de les Guilleries anà al consell de l’ Aquelarre, lloc basc on es reunien els bruixots i
bruixes d’ambdues bandes del Pirineu. En la discussió de l’assemblea i per demostrar que tenia més poder que el president d’aquell consell extravagant va emportar-se cap a la seva terra una de les seves companyes per tal de salvar-la de l’emmetzinament que patia. Per més que s’hi esforçaren no pogueren arribar-hi perquè la mitjanit els atrapà pel camí .Es trobaven entre la comarca de Bages i el Penedès; la bruixa malalta es desfés en molts trossos i el 35 / 252
cap anà a parar precisament a la muntanya de Montserrat, on encara resta petrificada.
Joan Amades recollí la llegenda en la següent versió: Conten que, en aquells temps que les bruixes governaven el món, cada contrada en tenia una per reina. La bruixa que regnava a les Guilleries estava molt apesarada perquè se li va presentar un animalot ferotge que realitzava moltes més malifetes que ella i que semblava com si la volgués suplantar. La bruixa, tota amoïnada, va explicar el cas al rei de les bruixes, amb el qual es reunien cada dissabte dalt d’una muntanya de qui sap on per rebre instruccions, per canviar impressions amb les del gremi i per omplir una xicra d’untets fets amb trenta mil herbes metzinoses bullides dins una gran caldera de pedra, que remenaven amb una cuixa de criatura. Aqueixos untets servien per engreixar-se l’aixella, tornar-se com un anima-lot i obtenir el do de volar com un ocell, damunt una escombra. El rei boc, que era l’amo i el qui governava les bruixes, va dir a la de les Guilleries que es procurés el cos d’un bon cristià i que el tirés a la feristela que li feia nosa, la qual el devoraria i així la deixaria tranquil·la per sempre més. Va succeir que un geperut tafaner indiscret va saber que les bruixes es reunien cada dissabte al cim d’una muntanya de vora el seu poble i, per tal de veure-les fer el ball rodó, totes nues, al voltant de la caldera dels untets, es va amagar darrera una roca, però les bruixes el van descobrir i el van donar a la que regnava a les Guilleries perquè li servís de presa a la bestiola que la volia suplantar. La bruixa va carregar-se l’infeliç geperut, va cavalcar l’escombra i arrencà a volar cap a la seva terra. Però heus ací que en passar per damunt la muntanya de Montserrat van tocar les campanes del Monestir, la bruixa va perdre la seva virtut i la seva força, i ella, l’escombra i el pobre geperudet van caure penyes i cingles avall. La testa de la víctima innocent va restar clavada damunt una de les arestes, on hom encara la pot veure esdevinguda calavera, puix que l’acció del temps l’ha descarnada tota. 36 / 252
El capità Testafort Durant molts anys va ésser el terror del Montserrat un brau capità de bandolers, jove i ardit, conegut per "En Testafort". Heus ací que al castell de la Roca tenien per servents de confiança un matrimoni vell, molt fidel a la família. Un dia, sobtadament, el matrimoni va desaparèixer sense que ningú es pogués explicar quin camí havia seguit. L'endemà mateix van presentar-se al castell un matrimoni jove que demanava acolliment i feina. Els senyors els van prendre per criats i al cap de poc temps ocupaven el buit deixat pels desapareguts. L'entrada d'aquella gent al servei va comportar calamitats de tot ordre: morts d'antics servents, pèrdua de bestiar, foc i d'altres coses inexplicables que van fer suspecte el novell matrimoni, fins al punt que els senyors hagueren de treure'ls. L'expulsió d'aquells intrusos no va pas evitar el rosari de mals; al contrari, encara van augmentar-se en intensitat i en proporció. No passava setmana que no es produís al castell algun fet enutjós. El cavaller de la Roca i els homes al seu servei, ara l'un ara l'altre, eren trobats assassinats. Finalment, només restaren la senyora, algunes dames i un infant de bolquers que havia d'ésser l'hereu del senyoriu i que era esguerradet de naixement, puix que només tenia mitja orella. Un dia, sense saber com, l'infant també va desaparèixer del bressol. La consternació de tots no va tenir límit. Les senyores, espaordides, van demanar ajut a d'altres parents llurs, que acudiren amb molta gent d'armes, disposats a tot per tal de sorprendre els malfactors que tanta ruïna portaven. Els paratges que voltaven el castell estaven molt emboscats i entre aquella atapeïda espessor d'arbres els malfactors trobaven cau segur. Els reforços enviats van netejar tots aquells encontorns i feren difícil l'estada de bandolers, acabant així per tallar llurs escomeses. Van passar anys de tranquil·litat i normalitat. Les senyores, ja velles, havien mig oblidat les calamitats sofertes. Però de cop i volta els envoltà novament la desventura. Tot el país anava ple de les malifetes d'un bandoler terrible conegut per "En Testafort", que tenia la posada al Montserrat. Novament les dames del castell van demanar ajut a llurs parents, que altra vegada van enviar-hi un bon
37 / 252
nombre de gent d'armes. Sobtadament una nit el castell fou atacat per una gran partida de facinerosos que tractava d'assaltar-lo. Però els de dintre, que eren més i més braus, van arribar a agafar la majoria dels atacants, entre ells el qui els capitanejava. Aquest resulta ésser el famos i temut Testafort, el qual, en càstig a les seves grans malifetes i per a escarment, decidiren de penjar a la torre mes alta del castell. Les senyores, abans d'executar-lo, van demanar per veure aquell monstre, esca de tanta desventura. Quan el tingueren davant, notaren, sorpreses, que no era un vell ferreny i mostatxut, com la gent deia, sinó un jove galant i gentil i que li mancava mitja orella. Aleshores la dama del castell, observant be la seva fesomia, constatà, amb dolor, que aquell era el seu plorat fillet. Aquell matrimoni funest, que en mala hora van acollir al seu servei, eren gents de mals sentiments, que s'havien proposat apoderar-se del patrimoni de la Roca fent-se amos del castell. Per introduir-se en un lloc de confiança havien fet desaparèixer el matrimoni vell i minat la vida del casal tant com van poder. Un cop foren expulsats van seguir llur tàctica de destrucció i malvestat, fins a robar l'infanto hereu del patrimoni. L'esforç dels parents dels de la Roca va allunyar-los dels voltants del castell, i llavors hagueren de cercar sopluig en els cims encrespats del Montserrat. Allí van pujar l'hereuet robat fent-li veure que era llur fill, que el castell de la Roca era d'ells i que els actuals senyors els n'havien desposseïts. El jove Testafort, així anomenat per la seva valentia, va ésser criat en un ambient de bandolerisme i, sobretot, de gran odi als senyors de la Roca. Aquest fou el motiu que el portà a capitanejar una colla de malfactors amb l'intent d'apoderar-se del castell, que era ben seu, segons el dir d'aquella mala gent. L'empresonament d'En Testafort féu escórrer la cortina que embolcallava els crims d'aquells subjectes, que van pagar amb la vida llurs malifetes. En Testafort va passar de bandoler temut i odiat a senyor generós, altruista i benèvol envers els seus vassalls, volgut i estimat de tothom.
38 / 252
El castell d'Olèrdola Antigament, dalt del turó de la muntanya, s'hi assentava una gran fortalesa, tota emmurallada, i també una llarga mina amb coves habitades per éssers encantats, que anava a parar a les platges de Sitges. Els cristians hi quedaren uns mesos assetjats; llavors decidiren tenir una trobada amb els moros. Aquests van creure que era ja la rendició definitiva dels cristians. A l'hora de dinar, mentre pactaven, els cristians obsequiaren els seus enemics amb peix fresc del mateix dia. Com es pot imaginar, els moros quedaren molt sorpresos i comprengueren que l'assetjament no era tal; per tant, afluixaren en les seves pretensions i la ciutat d'Olèrdola continuà en mans dels cristians.
El Castell de Cabrera Gairebé no es resta més que el record . Es troba al cim d'una elevada serralada, al terme de Maçanet de Cabrenys, davant de Ceret. Amb referència a aquest castell s'explica la següent la següent llegenda. Hi havia dos morors germans que eren molt pobrets i tenien gran afany de riqueses i poder. Per tenir-ne més van dirigir-se al diable demanant-li ajuda. Aquest accedí amb la condició que en morir un dels dos germans l'altre també havia de morir. Els sarraïns s'hi avingueren. El diable els assenyalà la muntanya de Cabrera, en el cim de la qual trobarien enterrat un fabulós tresor i podrien alçar un castell, i s'oferí a ajudar-los. Els moros van trobar el tresor al lloc indicat i allí mateix alçaren el castell treballant amb gran afany. Quan gairebé el tenien acabat, l'enveja es va apoderar d'un dels dos, 39 / 252
el qual pensà que, si matava el seu germà, castell i tresor quedarien per a ell, i així ho féu: deixà fluixa una de les bastides per on havia de passar el seu germà i, en fer-ho aquest, la bastida es va ensorrar i quedà mort. El mal germà posà el tresor dintre d'una gran caixa i abandonà el castell. Així que l'hagué tancada el diable s'hi ficà dintre sense que el moro ho advertís; féu un foradet al fons de la caixa i anà llençant per la muntanya les monedes d'or mentre que el moro fugia a cavall. Per la muntanya de Cabrera es troben unes pedretes de forma aplanada i més o menys rodones, que el poble coneix per "diners del diable", i que en altres indrets reben els noms de "dinerets de sant Pau", "ulls de santa Llúcia" o "pedretes de la Mare de Déu". Els veïns dels voltants de Cabrera creuen que són les monedes d'or del famós tresor del moro tornades pedres pel diable burleta. És molt possible que es tracti d'un tipus de fòssils mnumolites. El castell de Cabrera, del qual avui no queda gairebé res, fou destruït pel gran cavaller Roland, nebot de Carlemany, que amb ell lluitava per treure els moros de terres cristianes. El tal cavaller, que era un alt gegantàs, portava una grossa barra de ferro com a arma contra els sarraïns, amb la qual els empaitava i en matava cent a cada cop que els donava. Quan ja havia netejat de moros tot el Pirineu, creient finida la seva feina i no sabent què fer de la vara, la va tirar enlaire des del pont de Ceret. La feixuga barra va caure damunt del castell de Cabrera i l'aixafà.
El castell de Montferri El senyor del castell tenia una filla que es deia Lucil·la, la qual tenia enamorats tots els camperols del Gaià. Als divuit anys quedà òrfena de pare i mare, i rebé l'ajuda del seu oncle Bernat, un home ambiciós i dolent que al cap de pocs mesos volgué casar-se amb ella,
40 / 252
Aquesta s'hi negà rotundament i el seu oncle la tancà als soterranis del mateix castell. Com que Lucil·la era una persona molt estimada , aviat l'ajudaren a escapar de les urpes d'en Bernat, tot i que aquest oferí una gran quantitat de monedes d'or a qui l'hi lliurés. Al cap de dos anys, un matí de primavera, Lucil·la cavalcava juntament amb un grup de pastors i segadors, armats tots ells, que entraren el castell i empresonaren el pervers Bernat. Passat un temps, Lucil·la perdonà el seu oncle de totes les seves malifetes i aquest, penedit, es tancà la resta de la seva vida al monestir de Poblet.
El castillo de Montsoriu: Las brujas de la fortaleza Este castillo se encuentra al sudeste de Arbúcies (Girona), en una colina situada a 650 metros de altitud que separa las aguas de los arroyos de Breda y Arbúcies. Una antigua tradición dice que un general francés llamado Maus se perdió por estos bosques después de una batalla; llegó a la cima de la colina y encendió una gran hoguera, que fue observada por su criado, quien fue a buscarlo. . El general mandó construir este fuerte. Se cuenta que cuando se aproxima la festividad de San Juan, mientras suenan las doce campanadas del reloj de Breda, se abre una cámara del tesoro. También hay quien afirma que en las noches de Luna clara se proyectaba la sombra de la reina Guillema de Montcada y sus criadas colgaban la ropa, cantaban y tocaban música. Para que los vecinos de la población de Breda estuvieran tranquilos, el obispo fue a asustarlas y todas saltaron como si volasen del turó de Montcau al gorg Negre, una hoya siniestra, de misteriosas aguas y 41 / 252
leyendas. Hacia Poniente hay una piedra muy grande y llana que se llama Seia de la bruixa. Este nombre se debe a que una bruja que huyó del castillo se sentó en ella antes de seguir su trayecto hacia el gorg negre de Gualba, donde presuntamente dejó la huella de dos nalgas y cuatro más: una de mujer, una de caballo, una de buey y una de perro. Se dice que estas marcas son las encarnaciones en las que la bruja podía transformarse. El señor de Montsoriu se servía de las brujas y a cambio dejaba que vagaran libremente por su territorio. Continuando con la tradición, esta asegura que en la Noche de San Juan, en el mismo instante en el que suenan las doce de la noche, en la torre más alta del castillo aparece una dama medio desnuda con la cabellera extendida. Lleva una linterna en una mano y un cuerno grande en la otra. Hace sonar el cuerno, que se oye por los alrededores, y pasados unos instantes se escucha otro tocado por un caballero, que se presenta por el coll castellar encima de un caballo negro que escupe fuego por la boca. Se dirige hacia el castillo, en el que la dama monta un caballo antes de que suene la última campanada. Hasta un año después no se volverá a repetir esta escena. El ruido de los cuernos ha sido escuchado por la gente que vive en los pueblos de las Guilleries.
El Cavall Bernat El cim més emblemàtic de tot el massís de Montserrat és sens dubte el Cavall Bernat. La llegenda del seu origen diu que a un llenyataire que havia de transportar feixos de llenya al Llobregat el diable li va prestar un cavall anomenat Bernat, ràpid com un llampec, perquè l’ajudés en aquesta feina. ’Cavall Bernat, Cavall Bernat, baixa la llenya al Llobregat’ diu que deia el llenyataire al cavall. Però qui fa pactes amb el diable alguna cosa ha de donar a canvi. La condició imposada pel diable va ser que al cap de deu anys el llenyataire li havia de proporcionar un altre cavall de 42 / 252
característiques similars. El llenyataire es va fer ric gràcies a l’ajuda del cavall Bernat però el dia que es complien els deu anys, el diable li recordà la promesa que el llenyataire ja havia oblidat. Davant d’això, la seva muller va pregar a la Verge i una llum va omplir l’indret. En aquell moment el cavall es va desbocar, i enmig d'un crit esgarrifós el diable i el cavall Bernat havien desaparegut i en el seu lloc s’alçava una pedra assenyalant el cel. Però no creieu pas que tenia forma de cavall, sinó forma com totes les roques de les muntanyes de Montserrat. El llenyataire es va veure salvat i va dir al cavaller que es cobrés el deute amb qualsevol d'aquelles muntanyes que tant s'assemblaven al seu cavall Bernat! El diable enfurismat va fer un encanteri a la roca, fent que tothom que l'escalés, si era home es convertís en dona i si era dona es convertís en home! Es per això que avui en dia els escaladors que pugen al cavall Bernat, tornen a escalar-lo per desfer-ne l'encanteri!
El cavaller Rufolet i la princesa Rubí Una vegada era un rei … Així comencen les històries i narracions que fan la delícia del menuts, i … moltes vegades, també dels grans, però la nostra, mig verídica mig fictícia, no comença així, la nostra és una de les tantes belles llegendes de la nostra terra, que s’ha anat transmetent de pares a fills, dins del sí de la mateixa família, i que va ésser contada per un follet o naneta un dels avant-passats d’eixa família, i comença així : Fa molts anys, molts, que un bon dia es va presentar ací a Tortosa un jove molt lluï t, ben plantat, d’una talla fora de la corrent de tant alt que era. Vestia una vesta brodada d’or i un preciós manto d’arminyo, com a signe de la seua dignitat, i cenyia una llarga espasa que només 43 / 252
ell podia sospesar, guanyadora en mil combats. De nom li deien RUFOLET i venia d’un país molt lluny en busca d’una gentil princesa que un bruixot, en les seues males arts, havia encantat. Va presentar-se a les autoritats, ensenyant-los documents que l’acreditaven com a persona digna de tota confiança i mereixedora de tot lo respecte, demanant tot seguit los detalls que precisava per a sortir endavant de la seua dura i costosa empresa. Entre ell i un dels Consellers de la Ciutat van tindre el següent diàleg : - I no porteu cap patge ni criat que us acompanye? - Oh, no!! - Va respondre Rufolet -, no és possible; penseu que el meu país és molt lluny i pel camí s’haurien mort de cansament. –
I qui us ha encaminat ací a Tortosa? - insistí el Conseller -. Com heu sapigut que és ací on
està Rubí? - Molt senzill - respon lo gegant -; lo bruixot que va encantar a la princesa, va dir-li al rei, son pare de Rubí : No patiu per vostra filla; tardareu molts anys a tornar-la a veure, com a càstig per les coses mal fetes i sofriments que doneu als vostres vassalls, però vindrà un dia que el jove més lluï t i més valent dels vostres súbdits trobarà el camí i sabrà desencantar-la. - Però això no és prou, deuria donar-vos més detalls. - I està clar que sí, sant cristià; mos va donar els millors detalls, la millor manera de trobar-la. - Què us va dir, pos? –
Pos va dir que el jove que la salvaria només hauria d’anar
caminant sempre cap a sol ponent, i quan arribaria a un punt on hi trobaria un riu capdalós i d’aigües clares, vora d’una ciutat voltada de muralles i en set portals, que els seus habitants eren valents i esforçats, que les seues dones eren les més boniques del món, que les seues hortes donaven els fruits més delicats, que de la seua garriga sortia el millor oli, que la seua temperatura tot l’any era dolça i agradable, que la ciutat tota era l’enveja i admiració dels traginants, en fi, que quan trobés una ciutat d’eixes condicions, que allí propet estaria Rubí. Ademés, i com a detall més significatiu, mos va dir que eixa ciutat era dipositària del més preuat tresor que la Verge Maria ha dixat al món, lo Cíngol Sagrat que, teixit per les seues pròpies mans, cenyia el seu cos. Per tant, podeu comprendre que no hi ha al 44 / 252
món cap ciutat que es pugue comparar a Tortosa, i és per això que tinc la seguretat de trobar ací a Rubí. - Trobo que us va donar bé els detalls - va dir el Conseller -, pos en bona refé que la nostra és l'única ciutat que té eixes condicions. - Ho veieu vos mateix com no hi havia pèrdua? Com havia de trobar forçosament lo camí? Ara només me falta saber el camí a seguir hasta la cova on està Rubí. - És prou facilet - li va explicar el Conseller -. Sortireu pel Portal de Remolins i agafeu lo camí entre Llevant i Tramuntana; quan haureu caminat mitja llegua trobareu un riuet que travessareu fàcilment; més avant ne trobareu un altre de més ample, que no dubto trobareu lo modo de passar; a llavons estareu justet a mitjan camí; ja no faltarà més que una llegua, i sempre en la mateixa direcció arribareu a la bassa de Xaco, i d’allí a la cova només hi ha unes dos-centes passes. Rufolet se va despedir del Conseller agraint-li la informació facilitada, i com se li havia fet molt tard, va decidir esperar a l’endemà per a emprendre la tarea. A l’endemà, quan apuntava el dia, va sortir de Tortosa, passant pel Portal de Remolins, marxant cap a la Costa del Célio. Xino-xano, va passar per les voltetes d’En Cenat, va travessar el riu de les monges aigua a trinxa; Costereta Blanca, obrint-se pas en la seua espasa allà on la malesa i el bosc eren més cerrats. Poc a poc s’anava atansant al lloc on tenia la seguretat de trobar a Rubí, la gentil princeseta de trenes rosses. Torna a trobar un riu, lo del Torrent, a on va haver-hi de tombar un pi, fent un pont, degut a la molta aigua que hi baixava; va pujar dalt la lloma, arribant al povet d’En Serrano, i … era ja migdia quan va arribar a un indret racerós i adequat per a reposar un moment. Encara no feia cinc minuts que reposava, i ja s’havia mig endormiscat, quan va sentir uns crits: - SOCORRO !!! AUXILI !!! Mig engorronit encara, esparpillant-se els ulls, s’aixeca, i altra vegada sent los crits : - AUXILI !!! SOCORRO !!! I Rufolet, en quatre passes de les seues, llargues com corresponia a la seua alçada de gegant, va arribar a la Bassa de Xaco, on hi havia un follet que s’estava ofegant, degut a la seua imprudència, 45 / 252
ja que havia volgut beure aigua sense tenir en compte que la bassa era massa fonda per a n'ell. Rufolet arriba i, sense perdre un moment, entra dins la bassa, aigua mitjan cama, agafant al pobre follet i traent-lo fora de l’aigua. - Gràcies, noble Senyor - va dir el follet tan aviat com va poguer parlar -; sense la vostra ajuda, jo, Xaco, lo follet més vell de tota la colla, hauria perterit ofegat. - Res, home, res, no té cap importància - respon Rufolet -. Vós també ho haurieu fet per mi. - No us càpigue cap dubte - va dir el follet mig entufat -, pos encara que sóc més petit que Vós, tinc més poder. Vós teniu més força, més presència, però no teniu lo poder que tenim los follets. - Bueno, home, bueno no cal enfadar-mos per això; jo estic content d’haver-vos pogut fer eixe petit servei. - Molt bé, i jo us estic molt agraï t, i per a demostrar-ho me poso a les vostres ordres, junt en tots los follets d’eixa serra, per a ajudar-vos en la empresa que us ha portat ací. -Moltes gràcies per la vostra ajuda - va dir el gegant, rient -, però dubto que poguesseu, pos tinc un enemic molt poderós per a combatre. - No teniu perquè riure, sant varó, i no desprecieu la nostra ajuda; aneu al vostre camí i penseu que estem al vostre costat; si us trobeu apurats, només cal que peguesseu un crit de Xaco …!! I de seguideta acudirem. I així ho van fer; Rufolet va seguir muntanya amunt, en busca de la cova on suposava que trobaria a Rubí; quan arribà dalt al Pla de la Mola, allí assentadeta, a la sombra d’un pi molt gros, va veure a Rubí, la bella princesa d’ulls blaus com lo cel i trenes rosses com l’or. Va quedar-se embabocat, no gosava dir res, quan al seu costat va sentir : - Ggnnyyooff …!! Ggnnyyooff …!! Tot espantat, se gira Rufolet; es veu una bestiota estranya que li sortia foc pels ulls i bromera per la boca, d’aspecte esgarrifós; pega mitja volta i apreta a córrer muntanya avall en busca dels follets, cridant com un desesperat : –
XACO …!!! XACO …!!!
I darrera una mata de coscolls, van sortir els set follets, mig esparverats, pos aquella bestiola els 46 / 252
tenia a tots atemoritzats. - Xaco, ajudeu-me, per favor …!!! Jo no em podia pensar mai que fos tan esgarrifosa eixa bestiola …!! –
I què us pensàveu …!!! - va contestar Xaco, rient -. Cap follet enganya mai; quan vos he
oferit la nostra ajuda, ho he fet sabent que Vós sol no podríeu fer res contra la CUCAFERA , que eixe és lo nom que natros donem a n’eixa bestiola tan estranya; heu d’utilitzar més manya que no pas força, i natros, los follets, tenim lo secret per a dominar-la, i si no, pregunteu-ho a Pepo, Guarí, Canasta; Xanca, Moixina i Xut, que eixos són los noms dels sis companys meus. Abans de la vinguda de la Cucafera, erem los amos de la serra, de la muntanya, de la cova i de la bassa. Natros dedicats a les arts de treballar l’or, l’argent i el ferro, com fan tots los follets del món, fent tota classe d’aï nes i ferramentes de treball per a la pagesia, natros vivíem feliços i contents, quan un mal dia mos se va presentar la Cucafera, que a mossos i esgarraps mos va treure de la nostra cova… Pocs dies després vam veure que també hi havia una noia jove, sempre trista i plorosa. Menos mal que Xut, tenint-ne de les seues, la sabia distreure i fer riure. A Xanca, un dia li va contar la seua història, que Vós ja sabeu; a Moixina, li va demanar que li portés floretes; a Canasta, que li digués lo nom dels moixonets en lo nostre parlar tortosí; a Guarí, li va explicar lo secret per a dominar a la Cucafera, i a Pepo li va demanar, tota plorosa, que fes tot lo que pogués per a treure-la de les urpes de la bestiola, però natros, encara que tenim moltes manyes i arts, no tenim la força ni l’alçaria que és necessària per a tal menester. - Bueno - va interrompre Rufolet -, explique-m’ho, que ja em bull la sang. - No correu tant - va dir Xaco -; primer que res, Guarí us explicarà el secret. - Vinga pos, lo secret que ja tinc ganes de xafar-li el cap. - Poc a poc - va dir Guarí, posant-se en la conversa -, que no se li pot xafar el cap, pos lo té tant dur, que no hi ha cap espasa que el pugue foradar. - Bueno, pos què s’ha de fer? - va dir Rufolet, impacientant-se. –
Escolteu-me en atenció - va dir Guarí, en to reposat -. Primer que res heu de saber que la
Cucafera és inofensiva; lo seu aspecte repugnat fa creure a tothom que és una fera maligna, que tot s’ho minja. Ara bé, si voleu que es torne com un corderet, no teniu més que agafar l’espasa 47 / 252
tallant-li les orelles i la coa. Si conseguiu això, ja estarà tot, la podreu dominar com un gosset. - Moltes gràcies - va dir Rufolet; és prou facilet. - Però a la vostra espasa - va dir Canasta, posant la cullerada - li hem de treure més fil, pos la Cucafera té la conna molt dura; doneu-mos -la, que en Xut i jo li donarem lo temple precís. - Teniu, i feu-ho aviat que tinc ganes de tornar a veure a Rubí. - Mireu - va interrompre Xaco -, en tot això ja se’n va el sol a la posta, i no sirà possible emprendre la lluita hasta demà. Si voleu sopar, aneu allà baix a la caseta, on hi trobareu lloc per a dormir, llenya, pa i formatge, i un collitor ple de cireres, nesprons i albercocs; que us face tot bon profit, i demà sirà un altre dia. - Moixina i jo - va dir Pepo - volem vindre a fer-os companyia, si no us sap greu. I així ho van fer, anant-se’n a dormir tots tres. A punta de dia, ja estaven Xut i Canasta a la porta de la caseta; entre els dos portaven l’espasa de Rufolet, lluenta com un sol i un tall capaç de partir en dos un floc de cotó que caigués pel seu propi pes. - Bon dia - va dir Xut a l’arribar -; vinga matiners, que ja és hora!! –
Més matiners heu sigut vatros - va respondre Rufolet -; vaig de seguida.
- Ja heu donat temple i tret fil a l’espasa? - va dir Pepo. - Veigues, si no - contesta Xut, una mica picat -; tu sempre has de fer el dotor. - Lo dotor ets tu, que sempre vols ser més que els altres – respongué Pepo, picant-se les crestes. - Bueno - va dir Rufolet, en to conciliatori -, no s’hi val a discutir; que s’acabe la festa en pau, que avui se necessiten totes les forces. I donant per acabada aquella petita discussió, Rufolet se va cenyir l’espasa, i xino-xano se’n va anar cap a la bassa de Xaco, on estaven també Guarí i Xanca, per a rebre les darreres advertències per a batre a la Cucafera. Tots los follets li donaven explicacions i avisos; tots li desitjaven molta sort. I …quan lo sol ja tocava a la punta més alta de Caro, tot decidit se’n va anar Rufolet cap a la cova de Rubí. Lo combat va ésser curt, pos Rufolet ja se sabia tan bé la lliçó, que al primer cop d’espasa, zis-zas, li talla l’orella esquerra; al segon, zis-zas, li talla l’altra orella, i tot seguit li encerta un bon cop, 48 / 252
tallant-li la coa. Com per art d’encantament, la terrible Cucafera se va quedar mansa i quieta, se li va acabar la veu i la ferocitat; poc a poc se va atansar a Rufolet, i en la llengua li llepava els peus, com a signe d’acatament. - Gràcies a Déu, ja sóc lliure - va dir Rubí, tota remolosa de l’emoció tan gran que la dominava Vós, Rufolet, heu tingut la valentia de dominar a la bestiola, i ara ja podem tornar al nostre país, i allí siré la vostra obeient esposa. - Sí, Rubí - respongué Rufolet - gràcies a Déu, tornarem al nostre país i allí viurem feliços, jo seré lo més humil dels vostres servidors, però hem d’endur-mos a la Cucafera, per a que el rei, vostre pare, la tingue al jardí reial, com a record de tan terrible epopeia. - I natros, que? - va dir, posant-se entre mig, Xaco, lo més vell dels follets -. Natros també volem vindre a conèixer aquells terrenos i passar una temporada entre vatros. - Molt ben pensat - va dir Rubí, assentint -; mon pare estarà molt satisfet de conèixer als meus amiguets, pos sense vatros, no sé que hauria sigut de mi; veniu, veniu en natros. - Però només uns dies, eh? - va dir Xaco, tot satisfet i somrient, de veure que la seua proposta havia tingut acceptació -, que natros hem de tornar a treballar ací, a la nostra cova, que d’ara en avant en direm de RUBÍ. I així ho van fer tot seguit. Van emprendre el camí cap a Tortosa, entre els crits d’alegria dels follets, que anaven botant i ballant davant de la Cucafera, i les rialles de Rubí i Rufolet, que en les mans agafades i mirant-se, anaven baixant poc a poc cap al poble. Quan van arribar per les voltetes d’En Cenat van trobar als gaiteros que al veure aquella reuca de gent mig s’havien apartat del camí. Al preguntar qui eren i d’on venien, Xaco, lo més vell i el més docte dels follets, li va explicar tot lo que havia passat i a llavons va preguntar ell : - I vatros, on aneu? –
Aviu es la festa de Corpus - va contestar el gaitero -, i tots los anys anem davant la processó
per a acompanyar al Santíssim. Enguany mos s’ha fet una mica tard i tenim pressa; per lo tant, perdoneu si apretem lo pas i no venim en la vostra companyia. –
Això si que no …!! - va dir tot airat Xaco - los tortosins estaran molt contents de saber que 49 / 252
hem agafat a la Cucafera, i aniria molt rebé que entressem al poble al so de la gaita. - Bueno, com vatros vulguesseu - va dir el gaitero -, però si les autoritats mos malden per fer tard, sí que us agraï rem que traguesseu cara vatros i mos defenseu. - D’això no us cal patir - va dir Rufolet, intervenint en la conversa -; jo en respong de que no us passarà res. - Pos així, rai. Vinga, noi, engega …!!! I al so de la dolçaina i del tabal, ballant sempre entre peus los follets, somrient Rubí Rufolet, va arribar la comitiva al Portal de Remolins, on la guàrdia va obrir de seguida el portal, rendint los honors deguts al gran Rufolet i a la princesa. Però, vet aquí, que quan van arribar davant la Seu, se van trobar que el carrer estava ple de gent esperant lo pas de la processó de Corpus, que estava justet a punt de sortir. No van tindre més remei que passar pel mig, al precís moment que sortia la processó; los gaiteros se van col·locar al seu puesto; i sense saber com ni perquè, la Cucafera, Rubí, Rufolet i els follets, entre mig, se van trobar davant la processó. I des d’aquell dia ençà, les autoritats
tortosines
van
decidir que tots los anys anessen davant obrint pas, la Cucafera, Rubí, Rufolet i els set follets. Que avui no són de carn i òssos, perquè se’n van anar tots al país de Rubí i encara no han tornat.
50 / 252
El cistell de pomes El masover d'una masia que en deien a Can Mallol tenia un fill molt jove i prou entenimentat, però que sempre anava en companyia d'una colla de jovenots de la seva edat que tenien el cap ple de pardals i fins i tot de males intencions: pensaven tothora quina una en farien i no solament ho pensaven sinó que molt sovint la feien i tot. El pare tremolava una cosa de no dir en veure el seu fill en aquella companyia tan poc recomanable fins que un dia el va voler advertir del perill que corria aplegant-se amb aquella colla de galifardeus. -No tingueu pas por, pare -va dir el fill rient-; ¿que us penseu que em duran pel mal camí, els meus amics? Ja no conec prou bé que hi tenen tirada. Però més aviat seran ells els qui , veientme a mi, se sentiran avergonyits del seu tarannà i s'esmenarqan com cal. El pare va fer com si acceptés les raons del seu fill. Però al cap d'uns dies, havent collit d'un pomerar que tenian vora la riera unes pomes camoses que feien goig de veure, de tan serenyes que eren, i dues o tres de macades, va dir a son fill que les guardés al rebost, totes dins d'un mateix cistell. -Aquestes macades no, pare -li va fer observar el fill-, que farien malbé les altres. -i ca, fill: al contrari! Si posem les tarades amb les bones, ja veuràs com se'ls en va la macadura i es tornen com les altres. El fill, encara que no ben convençut, va fer tal com son pare li manava. Però al cap d'una setmana, quan va anar a buscar el cistell, va trobar que suquejava: gairbé totes les pomes eren macades o podrides del tot. -Ho veieu, pare, com ja us deia, jo? -va fer el noi-. Són les pomes dolentes les que han fet malbé les bones. -I doncs, fill meu: ¿ que no em deies tu que aplegat amb companys de mala mena, amb la teva companyia els faries tornar bons?
51 / 252
El comte l'Arnau El comte Arnau és el mite català per excel·lència. Les llegendes que el poble li atribueix tant aviat el presenten com un heroi noble i just defensor dels seus vassalls com ens parlen d'una mena de monstre cruel i despietat. També existeix la creença de la seva condemna a vagar per la terra després de mort. N'hi ha moltes de llegendes, sobre aquest fet; alguna parla del penediment, del perdó que cercava... El comte Arnau era senyor de Mataplana i els seus dominis s'estenien per bona part del Ripollès. La condemna del comte està lligada per amors blasfems, bé amb un donzella que, per fugir dels seus reptes es va fer monja de Sant Joan de les Abadesses o de Sant Amanç, però que Arnau no va parar fins que sense respectar el sagrat va entrar el convent per, a la fi, veure-la morta. Bé l'amor blasfem va ser amb la pròpia Adalaisa, abadessa de Sant Joan. O bé per culpa d'haver estimbat una donzella que el requeria de casar-se amb ell per haver-la seduït... també es diu que la condemna és "per soldades mal pagades", "per mesures mal rasades", o per "fer patir el pobres en anys de fam..." El cert és que, segons diuen, al punt de la mitjanit, sota la lluna, el Comte l'Arnau s'aixeca de la tomba, pren el corn i al seu so - talment un udol - surten de les entranyes de la terra els seus fidels escuders, les cavalleries, els criats amb els gossos i comença el galop esperitat del comte: Correràs, correràs, i mai t'aturaràs...
Las comtessa està asseguda viudeta igual! La comtessa està asseguda al seu palau. Se li presenta a la cambra, valga'm Déu, val! se li presenta a la cambra el comte Arnau. Tot cobert de roges flames, ai quin espant! tot cobert de roges flames, valga'm Déu, val! Tota sola feu la vetlla, muller lleial? tota sola feu la vetlla, viudeta igual. - No la faig jo tota sola, comte l'Arnau, no la faig jo tota sola, valga'm Déu, val!
52 / 252
El Consolat de Mar. El Rei Jaume volgué posar ordre en els afers de la mar, dons no existia cap regla i tothom feia el que volia. Per això va encarregar al braç de la gent de mar de redactar unes normes, cuidant-se de fer-ho un vell patró de barca , un home molt rústec i molt senzill. Per premiar el seu treball el Rei l'anomena Gentil home del seu palau. Aquest fet va enfurir a la noblesa que es sentia humiliada i ofesa de tenir un company a la Cort tant senzill i tan rústec Al assabentar-se el Rei va crida a tots els nobles i va manar que es portes una excel·lent taula envoltada de tota mena de plats, i va fer asseure tan sols al vell patró, i el mateix Rei li va servir tots els plats que avergonyit demanava. Els cortesans enrabiats s'ho miraven de peu dret, plens de gelosia I remugant entre ells. El Rei s'encara a ells i els digué. -Vosaltres nobles senyors, no us voleu barrejar ni tractar amb aquest home perquè no es del vostre braç. I teniu raó, vosaltres sou del braç QUE SERVEIG AL REI; i ell es del braç que ES SERVIT PER REIS , I ESTA MOLT PER DEMUNT VOSTRE. D`AVUI EN ENDEVANT EL TINDREU PEL QUE VAL.
El drac de Banyoles Explica la llegenda que fa molt i molt de temps, pels voltants del segle VIII, una bèstia immensa vivia en alguna cova, a gran profunditat, del llac de Banyoles. Li cobria tot el cos una escata d'afilades pues d'os, que el feia invulnerable. Tenia llargues ales i arpons arquejats, i una espina dorsal eriçada de burxes se li estenia des del coll a la cua. Diuen que dels ulls li sortien espurnes com brandons flamejants i que tenia un alè tan pestilent que en bufar assecava les plantes, enverinava 53 / 252
les fonts , empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals. Però sobretot era molt voraç. Els caps de bestiar que s'esqueien a passar a prop del seu cau desapareixien, com per art d'encantament, dins de la seva gola. La vila de Banyoles vivia contínuament atemorida per aquell Drac que es cruspia ovelles i senglars com qui res. Ni dins de les muralles els vilatans eren segurs. Tot i tancar-se a casa amb balda, i assegurar la porta amb caixes, cada nit apareixia una porta esbotzada i un vilatà desaparegut. Res no semblava aturar a aquella bèstia. Un bon dia, els soldats de Carlemany, en la seva campanya victoriosa contra els sarraïns i, havent sentit de la feresa del Drac, van pensar que seria encara més heroic matar un Drac, per poder contar el seu valor a l'arribar a casa. No sense abans cobrar en or i menjar la gesta que anirien a fer als pobres vilatans de Banyoles. Van acostar-se a l'estany i, plantats enmig del descampat que actualment rep el nom de la Draga, gosaren plantar cara al Drac. Però amb prou feines van poder treure les espases, que el Drac, indestructible, hi va passar per sobre i no en va deixar ni un. Algun va intentar fugir, i el Drac es va entretenir una mica més amb ell ... fins que se'n va cansar. Uns comerciants francesos que van veure horroritzats l'escena, van córrer a veure a en Carlemany mateix, guerrer invencible en totes les batalles i li contaren la història, una mica adornada, per deixar en millor lloc els seus homes. Un exèrcit del bo i millor de França, comandat pel mateix Carlemany, va dirigir-se aleshores a revenjar els seus companys. Armats, valents i decidits s'encaminaren cap a la vila de Banyoles on, altre cop, es cobraren en or i menjar la gesta que anirien a realitzar dels ja pobres banyolins. Quan hi van arribar, plantats en cavalls, brandint les espases, varen cridar al monstre que, amb força desgana, es va presentar a la batalla ... una batalla que poc va durar. Va ser força confusa, i del seu resultat poc se'n sap. Alguns diuen que Carlemany va plantar cara. D'altres, que va suplicar per la seva vida però, el que és ben cert, és que el mateix Carlemany va fugir i el Drac, va continuar fent de les seves. 54 / 252
Els banyolins, horroritzats en veure l'exèrcit més poderós del món que tantes batalles havia guanyat fugint cames ajudeu-me, creieren que només un miracle els podria salvar. I un miracle és el que van anar a cercar. Algú de la vila havia sentit a parlar d'un monjo francès de Narbona, anomenat Mer, que havia vingut amb les tropes de Carlemany i que, segons sembla, podia fer miracles. Els banyolins anaren a suplicar al monjo que els deslliurés de la fera. El monjo, després de sentir totes les súpliques accedí a alliberar a la gent del Drac. Així fou com sortí de la vila resant, i es dirigí, sense parar de resar, fins on era el Drac. Quan el Drac el veié, no feu cap gest hostil. Al contrari, es mostrà minso com el gat més manyac que us pugueu imaginar. Llavors el monjo es dirigí cap al centre de la vila amb el Drac seguint-lo. A l'arribar, va cridar a la gent: - Veniu, bona gent, i mireu el vostre Drac. Heus ací la vostra bèstia maligna - i mirant la cara i les armes de la gent, prosseguí - deixeu les armes a terra, doncs aquest Drac no us farà res. Un vilatà, quan es va recuperar de veure el Drac tant manyac, es decidí a dir : - Matem-lo ara que el tenim amansit! - Us en guardareu bé prou! - va protestar el monjo - Aquesta bèstia és inofensiva, i només menja herbes i arrels! - I la gent que ha desaparegut? - replicà un altre vilatà. - A les ordres i servei de Carlemany - respongué el monjo - Aviat tornaran a casa, no patiu per ells. - I els ramats? - cridà un altre vilatà - Potser això ho hauríeu de preguntar als cuiners de Carlemany. La gent es quedà mirant el Drac, sense saber ben bé que fer. Fins que un nen sortí del mig de la multitud i acaricià el Drac, que es mostrà molt afectuós. La gent, tot seguit l'imità. 55 / 252
Finalment el monjo s'endugué el Drac cap el lloc on era, per a que allà hi pogués reposar tranquil. I si algú s'acosta a la cova on dorm, encara avui llença bafarades pudents per espantar la gent.
El Duc de Cardona i el Duc de Montcada. Un cop planejada la conquista de Mallorca , feia falta dotar-la econòmicament per poder-la dur a terme. La quantitat de vaixells i persones que farien falta era molt gran, i les arques reials estaven buides. El rei va reunir a tots els nobles i cavallers de la terra , i els explicar que calia que li donessin ajuda i que tenia pensat en un tribut anual de cinc sous a cada noble. El duc de Cardona s'alçà i digué que per una empresa tan gran com la projectada i per afavorir la corona d'Aragó,cinc sous li semblaven una misèria, dons ell quan un captaire trucava a la seva porta i li demanava almoina, mai li donava menys de deu sous. Que no era per un rei demanar una quantitat tan ridícula, i que ell de bon grat oferia al rei tots els seus bens, hisendes i riqueses perquè en disposes com volgués, sempre i quan fos en profit de la terra . El duc de Montcada que era mes murri, va comentar que no estava d'acord ni en la petició del rei ni en la oferta dels Cardona. Que abans de deixar-se posar al damunt un tribut calia parlar-ne i rumiar-ho mes. I com que pagar no agrada a ningú, tots els assistents van fer costat al Montcada i s'acordà de tenir una junta fora del Palau per decidir que es faria. La junta va fer-se al pla de Matabous al peu del Castell del Montcada, un cop tots reunits el duc de Montcada els va dir: Nosaltres som cavallers de sang , no cavallers de bossa. Tenim el compromís de salvar al rei i les 56 / 252
seves coses, si cal amb la vida, que molt mes valor que els diners. Però no estem obligats a obrir les nostres bosses als capricis o a les necessitats del rei. Si ara ens ajupim i deixem imposar-nos aquest tribut, demà ens demanarà una altra cosa mes grossa i ja no ens hi podrem negar, i tindrem que alçar-nos en contra d'ell. Hem de pensar com li donem a entendre que no li volem donar els cinc sous, però sense dir-li que els hi neguem. Podem dir que estem disposats a donarlos,però no a dur-los-hi a Palau, que si vol els vinguí a buscar aquí,. i que tots els pagarem amb la punta de les nostres llances La proposta va ser acceptada totalment, i es va fer arribar al rei. Al rebre la contesta a Palau, el rei que esta junt amb el duc de Cardona esperant-la, es va encolerir-se i ple de ràbia, volia enviar tot el seu exercit en contra del Montcada i tota la junta Totalment tranquil i amb una mitja rialla el duc de Cardona li digué: “Serà millor que descarregueu la vostra ràbia contra dels moros,que no en contra de la vostra mateixa gent, Si ara comencem a lluitar entre nosaltres, no anirem a conquerir Mallorca, que es el que ens cal. Feu lo següent: Carregueu tota la culpa en mi, digueu que os he aconsellat malament i per tant em feu fora de Catalunya i m'embargueu tots els meus bens i les meves hisendes. Amb elles en tindreu suficient per lo que necessiteu i no tindreu que agrair res ni d'acceptar res per força. Quan torneu triomfant de Mallorca ple de gloria i de riquesa ja trobareu una excusa o altre per perdonar-me. I si podeu em torneu tot el que ara feu veure que em preneu, i que jo us dono de bon grat.” El rei va seguir el consell del Cardona, i tota la noblesa en ple, es va apuntar per sortir quan abans cap a Mallorca. La conquista va ser dura i forta, els que van prendre part i sobrevisqueren es repartiren les terres la riquesa i la gloria. El rei fa retornar al duc de Cardona, i com agraïment li concedí aquesta llegenda per porta al seu escut. Cardona, noblesa bona Duc entre Reis, i Rei entre Ducs Es per això que essent una de les primeres famílies nobles Catalans, no figuren a la conquesta de 57 / 252
Mallorca, Tot i ser part molt important, El èxit i la victòria obtinguda va ser tant gran que tots els cavallers al referir-se al duc de Montcada, en veu baixa li deien el garrepa, el avar, i comentaven que” si el Rei no hagués fet
fora al Cardona, s'haurien perdut tot allò.”
El falcó de Ramon Berenguer Ramon Berenguer II, Cap d’Estopa, i Berenguer Ramon, el fratricida, eren germans i governaven tots dos alhora. S’alternaven el govern cada mig any. Un any per celebrar el traspàs de poder van decidir fer una cacera. Al cap d’una estona d’haver començat a caçar Berenguer Ramon va fer dir al seu germà que ja havia caçat dues aus i se n'anava a portar-les a la seva dona a Girona. Mentre es va quedar sol enmig d’un canyar amb el seu falcó que no parava de volar damunt d’ell quan de cop i volta es va posar damunt d’ell cobrint-lo amb les seves ales, com protegint-lo. Va ser llavors quan el compte Ramon Berenguer va ser atacat per una figura misteriosa armada amb un punyal. El falcó va fugir cap on estaven els altres cavallers fins aconseguir, amb els seus xisclets, que el seguissin fins el canyar on es trobava mort Ramon Berenguer. Es va organitzar una comitiva cap a Girona i en presentar-se al germà del Cap d’Estopa, Berenguer Ramon, el falcó que no s’havia separat del seu amo es posà a xisclar de nou com acusant-lo de l’assassinat. Els cavallers es varen donar compte que la seva capa estava tacada de sang. Durant la cerimònia religiosa, el falcó del Cap d’Estopa no parava de volar damunt del cap de Berenguer Ramon. Es va celebrar el judici a la Sala del Tinell del castell del Port de Barcelona. El vescomte Folch de Cardona va fer de jutge, atenent la demanda del Cap d’Estopa. Acabada l’acusació Folch de Cardona 58 / 252
va demanar que s’obrissin les finestres i en aquestes que va aparèixer el falcó del difunt Ramon Berenguer i es va posar damunt del cap de Berenguer Ramon, li prengué amb les urpes la corona i la llençà a terra. El vescomte Folch de Cardona reptà i desafià al comte Berenguer Ramon davant la cort del rei de Castella per demanar-li comptes de la mort del seu germà amb un duel que Berenguer Ramon no podia refusar. El dia del duel, al primer atac per part del vescomte Folch de Cardona, Berenguer Ramon va caure a terra vençut i el vescomte li va fer confessar la seva mort. Berenguer Ramon va renunciar a la corona a favor del fill del Cap d’Estopa i se’n va anar a lluitar a les croades. Inscripció del sepulcre del comte Ramon Berenguer II, Cap d'Estopes (1053-1082) de la Catedral de Girona: Inscripció en llatí posada pel rei Pere III l'any 1385: "In hoc tumulo iacet corpus illustris ac potentis
viri domini Raymundi Berengarii Comitis Barchinonae filii domini Raymundi Berengarii Comitis Barchinonae qui Usaticos condidit. Hic propter multitudinem et densitatem crinium crisporum fruit dictus Cap d'Estopes qui vulnerato decessit nonas december in civitate Gerundae anno Domini MLXXXII et fuit sepultus in quoadam tumulo constructo foris in Sede iuxta portam. Et postmodum translatus per illustrissimum principem et dominum Dominum Petrum tertium Aragonum Regem ipsius comitis octavum neptem V die novembre anno Domini MCCCLXXXXV regnique sui quinquagesimo" "En aquesta tomba jau el cos de l'il·lustre i poderós baró senyor Ramon Berenguer Comte de Barcelona, fill del senyor Ramon Berenguer Comte de Barcelona qui instituí els Usatges. Aquell a causa de la qualitat i densitat dels rínxols crespats fou anomenat cap d'Estopes, el qual ferit morí a la ciutat de Girona el cinc de desembre de l'any MLXXXII i fou sepultat en una tomba construïda en la present Seu a l'exterior al costat de la porta. I posteriorment traslladat per l'il·lustríssim princep i senyor en Pere tercer Rei d'Aragó, octau descendent del mateix comte el dia cinc de novembre de l'any del Senyor MCCCLXXXV i cinquantè del seu regnat."
59 / 252
El fill del castell Conten que una noia de Cal Sobirà de Santa Creu, va tenir una relliscada amb el seu promès, motiu pel qual els seus pares la van fer fora de casa. D’amagat, però, els promesos es van casar a l’ermita de Sant Miquel de Cladells, i el matrimoni es quedà a viure amb l’ermità. Tos tres eren feliços. Van transcórrer uns mesos i, sense saber-se mai com va anar, un dia la noia trobà assassinats el marit i el bon ermità. La jove vídua no pogué tornar a casa seva, ja que l’únic testimoni del seu matrimoni no existia ja i els seus pares no l’haurien acollida. Així és que optà per marxar d’aquells indrets dels quals tan mals records tenia per culpa de la mà criminal que l’havia deixada sola i desemparada en el món. Li faltava ben poc perquè el fill del seu amor li naixés i, per por que la gent malpensés de la seva virtut, davant la impossibilitat de testificar el seu casament, s’adreçà envers el castell de Farners per reposar i arrecerar-se a les seves ruïnes. Un cop hi arribà, mirà envers l’ermita de la Mare de Déu de Farners, erigida als peus de la fortalesa, demanant ajut a la Verge en el seu infortuni. Al punt succeí un prodigi: Els murs del castell quedaren il·luminats amb una potent resplendor i tot seguit se li acostà una dama bellíssima envoltada de claror, que l’ajudà a desocupar i es féu càrrec de la criatura que acabava de néixer. En aquell moment, va passar un bon home, i la Mare de Déu (que no era altra la bella dama) li preguntà on anava. Ell va respondre que la seva muller havia tingut un infant mort, i cercava una criatura per a alletar. Llavors la Verge li lliurà el nen de la vídua, dient-li que passats dos anys el tornés allí mateix i li seria pagat el didatge. Aquell matrimoni es féu càrrec del nin, al qual crià amorosament, i al cap de dos anys tornaren al castell de Farners amb la criatura. Para la falda (digué la Mare de Déu a la dona). I la hi ompli de quelcom molt pensant. -No mireu què és fins que arribeu a casa vostra. Sereu rics per sempre més. Dit això, va desaparèixer amb el nen. La dida i el seu home se’n tornaren a casa seva força amoïnats; però la dona no va tenir espera i, 60 / 252
pel camí aixecà una punta del davantal. Amb gran sorpresa i ràbia comprovà que era sorra, i la llençà allà mateix. Val a dir que estaven ben segurs que la senyora els havia enganyat. Molt disgustats arribaren a casa i, en treure’s el davantal, li va caure a terra una engruna de la sorra que havia quedat en un doblec del voraviu, la qual es convertí de sobte en una unça d’or. A més córrer s’adreçaren al lloc on havia llençat la sorra, si bé ja no en trobaren rastre. Si haguessin fet cas del que els havia dit la Senyora, haurien estat rics per tota la vida. La filla del Sobirà es va fer monja. El seu noi va créixer fort, valent i caritatiu, i fou conegut arreu pel sobrenom de «El fill del Castell».
El Gegant del Pi. El venir Colom a Barcelona va portar tres Indis gegants , que van ser l’admiració del rei Ferran ,tant per la seva gran alçada com per el color de la pell i la fesomia de la seva raça, i van cridar enormement l’atenció a la gent de Barcelona Al veure els Consellers el interès que el rei tenia per aquells gegants; va dir-li al rei que molt a prop de la ciutat , a Caldes de Montbui en vivia un de molt mes alt i molt mes gran que els indis. Era el famós Farell de Caldes ,del que s’explicaven curioses anècdotes. Encuriosit el rei va ordenar que l’anessin a cercar tot seguit. Quan va arribar el missatger a casa del Farell va trobar que el gegant estava fen de ventre. L’enviat va dir-li que era desig del rei que tornes tot seguit amb ell a Barcelona. En Farell de molt mal humor per haver-li trencat la feina que feia, es nega rotundament i va engegar a dida 61 / 252
al missatger. Que tornant tot sol a Barcelona va transmetre la negativa als Consellers. El gegant decidí sortir tot seguit cap a Barcelona per tal de complaure el rei. Quan el enviat va sortir de Caldes de Montbui , els veïns ,els amics i tota la gent del poble varen fer entendre al gegant que havia fet molt mal fet en respondre d’aquella manera , dons la negativa al rei podia sortir-li molt cara. Va arrencar un enorme pi del bosc per fer-lo servir com a basto, i amb quatre salts i dos gambades, mig saltant mig caminant es presenta a Barcelona. Tot fen el camí es va trobar amb un grup de soldats a cavall que anaven a cercar-lo , per portar-lo a la força davant del rei. No va ser necessari dons ja hi anava de bon grat. Al arribar al portal de la Ciutat, els portalers li volen fer pagar el tribut de la llenya, senyalant el pi que porta. Ell no esta d’acord dons per ell allò es un basto, els sentinelles no ho accepten i comencen a discutir, enfadat el gegant Tira el enorme pi per sobre de la muralla a l’interior de la ciutat, talment com si fos una lleugera palla, i aixecant una cama la passa ell també per sobre la muralla i entra a la ciutat. Era tan alt que sobresortia per damunt de totes les cases,i la gent sortia als terrats veien com caminava i es movia des de qualsevol punt de Barcelona. El rei quan el va veure va comprovar que realment era mes alt i mes fort que els que havia portat Colom de les Amèriques. Va fer un convit per a tots dos en el que treballaren tots els cuiners de la ciutat, que no tenien temps de servir un plat i ja demanaven un altre. El gegant americà tot inflat de supèrbia , estava cregut que a la primera bufetada deixaria mort a el Farell, mentre dinaven no parava de dir-li mofant-se d'ell. “Menja, menja, Farellas, que mai mes no menjaràs” En Farell, menjava sense parar no fent ni mica de cas a les provocacions del gegant negre. Havent acabat de menjar , tots els habitants sortiren als terrats per presenciar el combat entre les dues moles humans En Farell molt tranquil es planta ferm al mig de la plaça creuat de braços esperant que l'indi envestís . Aquest va llançar-se i comença a cops de puny, esgarrapades, mossegades coces, i 62 / 252
mentre en Farell aguantava a peu dret sense moure’s, el negre quedava extenuat de tan atacar. Fou a les hores que en Farell abans d’entrar en combat va preguntar al rei: - Que en voleu que en faci d’aquesta roina d’home? - Podeu fer amb ell el que millor vos sembli. - Va respondre el rei. Conten uns que el gegant de Caldes va comprimir tan fortament entre els seus braços al gegant americà, que va queda aixafat i arrugat com un acordió. El altres diuen que va agafar al gegant per l’orella i mentre cridava: “Gent de les Amèriques, aparteu-vos, que allí on caurà tot ho aixafarà” I el va llençar per damunt dels terrats, enviant-lo de tornada a les Amèriques. El rei queda molt content i orgullós del comportament del Farell, i el va recompensar amb una bossa ben plena de diners. Tot cofoi el nostre gegant s’entornà cap a Caldes per el camí que voreja Collserola, caminant, caminant se li va fer de nit i es va posà a dormir al ras , la nit era tan gelada que sense donarse’n es va quedar congelat i axis va morir en Farell. Darrera de la muntanya de Vallvidrera a la línia del horitzó te la forma d’un home ajagut dormin. La gent deia que era en Farell que s’havia tornat muntanya. (Aquesta forma es podia veure encara no fa molt, avui ha desaparegut per la construcció de quantitat de cases.) També hi ha la següent rondalla popular. El gegant del pi Ara balla pel camí, el gegant de la ciutat ara balla pel terrat. Generalment es creu que el gegant del pi,es refereix a la Església del Pi de Barcelona. En realitat senyala al Farell , que amb un pi com abasto va venir de Caldes a Barcelona ballant pel camí. El gegant de la ciutat es el gegant que porta Colom i al que el de Caldes va fer-lo volar al tirarlo per damunt dels terrats.( S’entén que un gegant tan gran no podia anar trepitjant ni ballant pels terrats). 63 / 252
El gegant Garós Les llegendes sobre els gegants es succeeixen en diversos racons de la Vall d'Aran com a Garós, on va viure el Gegant de Garós, en una cova propera a Betlan, un poblet proper. D'una estatura propera als 3 metres i una força immensa, va lluitar contra els invasors Romans quan van penetrar a les valls. Els Romans en no saber com fer-hi front, van prendre com a ostatges la seva dona i la seva filla. Comandant als homes de les seves terres, va entrar al campament romà, arrasant i rescatant la seva família i com a avís dels qui eren, va manar tallar una orella de cada presoner, per enviar a Roma. La seva duresa i violència semblava terrible a alguns veïns, que en realitat, veien en ell una amenaça per als seus interessos. Per això, es van unir per acabar amb ell. Després d'una terrible lluita, va ser vençut, i en veure's lligat i humiliat, no podent suportar el deshonor, va ordenar al seu fidel servent que el matés, clavant-li un clau al clatell. La calavera es va conservar molt de temps a l'Església de Garós. La relíquia, es creia que tenia poder per curar i enfortir els nens. Contemplant els cims de la impressionants muntanyes i pensant en el dura que devia ser la vida per aquests llocs, no costa molt d'esforç pensar que podria haver existit una raça de gegants, sorgida de qui sap on, que habiten aquests paratges fets gairebé a la seva mesura. De tota manera, darrere d'una llegenda, hi ha uns fets reals, que després amb el temps, s'han anat remodelant per la imaginació popular ... Preferim quedar amb el record de Mandronius, el gegant bo, perquè així és com és recordat, que va estimar a una aranesa, amb qui va tenir una filla, que els va salvar a tots dels opressors Romans, i que al final, com sol passar, per la ignorància, incomprensió, la por i les enveges, va trobar la mort a mans de la seva pròpia gent ...
64 / 252
El gegant Mandrónius Altres llegendes de la Vall tenen indicis que hi ha alguna cosa de veritat en elles, com la del Gegant Mandrónius, que asseguren que lluità contra els romans invasors, vivia amagat en una cova a les rodalies de Betlan, i acabà els seus dies a Garòs on ordenà els seus homes que cavessin la seva fossa. Conta la llegenda que a Betlan va néixer el gegant Mandrònius. Aquest personatge llegendari, que segons narra la llegenda el segle I aC i durant la invasió dels romans a la Val d’Aran, es va oposar a la submissió de la vall lluitant amb uns quants aranesos al lloc on havien fet presonera la seva filla. Aquest gegant, que vivia en una cova, va aconseguir la rendició de les tropes romanes i els va tallar una orella a cadascun d’ells i les dues del seu general i les va enviar a l’emperador, a Roma, amb un missatger. Passat un temps els mateixos soldats romans el van matar per sorpresa al poble de Garós. A mitjans del passat segle XX un veí de la zona que cavava per sembrar patates trobà les restes d'un esquelet de gran estatura, i asseguren que durant anys la imponent torre de l'església de Garòs guardà la calavera que s'atribuí al Gegant Mandrónius. Alguns guies aranesos inclouen en els seus itineraris culturals la visita a la cova on visqué el bondadós Gegant Mandrónius, y expliquen detalls de la seva bonica història.
65 / 252
El gorg blau Es troba pel camí de Sarrià de Ter a Torroella de Montgrí. En altres temps havia estat un senzill tot de poquíssima fondària. Un dia un fadrí prengué una peça de roba d'unes goges que viuen en una cova propera. Les goges, per castigar-lo, el tiraren dintre el sot i demanaren que el seu fons es fes insondable perquè mai més no pogués sortir-ne. El sot es tornà gorg i l'aigua té un color blau, de tant toll que hi havi
El gorg negre Antigament el terme de Gualba es veia a cada dos per tres castigat per tempestes horroroses d'aigua i pedra i llamps i centelles, que arrasaven els camps i capolaven els boscos portant la ruïna a aquell terme. Tothom havia reparat que les tempestats esclataven després d'aparèixer al cim de la muntanya un nuvolot molt negre, i no faltà qui observà que després que la tempesta havia fet el seu malifet, se sentien en l'aire grans rialles d'alegria. Ara bé: darrera de la muntanya on es formava el núvol de la tempesta queia el gorg negre, i tampoc faltà qui s'adonà de que, poques hores abans el desfet, les aigües del Gorg rebullien, s'encabritaven i feien una remor estranya, i que d'elles se n'alçaven unes boires que, pujant muntanya amunt, formaven al cim el nuvolot malastruc. Ja de temps antic se sabia que al Gorg Negre hi vivien bruixes i bruixots, i en fi, ja no es dubtà més de què tota la malura que queia sobre el terme de Gualba venia d' aquella endimoniada trepa que viva al Gorg Negre. Llavors va ser quan el rector de Gualba, per a posar remei a tants mals, seguit de tots els seus 66 / 252
feligresos, se n'anà en processó al Gorg Negre, va fer-hi aspergus per obligar a bruixes i bruixots a viure fermats al fons de l'aigua, i manà plantar una creu al cim de la muntanya on abans es formava el núvol negre. I sembla que des d'aquella hora ençà, el terme de Gualba s'ha vist sempre més lliure d'aquestes grans tempestes que en el temps antic tant i tant el castigaven.
El gos Nonell El Nonell era un xicot de gran bellesa, amb barba poblada i llargs cabells rossos. La seva veu enamorava i era tan ben plantat que no se li resistia cap noia. Donava paraula de casament i després se n'oblidava, i les noies es morien de pena, això ho va fer fins a set vegades. Al final es va trobar amb una noia bellíssima que li va dir que si es volia casar amb ella s'ho havia de guanyar i es casaria amb ell si era capaç de seguir-la corrent mentre ella anava a cavall. Quan feia molta estona que corrien sobre la neu, la noia li va cantar: En matares una, en matares dues, en matares tres, en matares quatre, en matares cinc, en matares sis, en matares set i l'octava no la mataràs, que per ella moriràs. Nonell veient que se l'havia jugada, en un rampell de bogeria es maleí ell mateix. es va tornar un gossot gran i blanc per poder córrer més i encalçar la noia. El Gos Nonell apareix amb la primera nevada perquè és ell mateix qui porta la neu d'un lloc a l'altre.
67 / 252
El Mansuet Aleshores de la invasió dels francesos, va córrer la veu per Collbató que venia un gran exèrcit que anava a passar el poble a sang i a foc. Immediatament es reuniren els seus habitants per veure que calia fer. Tothom donava consells i molts s'oferien per a prestar ajut. Entre ells va presentar-se el ferrer del poble, anomenat Mansuet, que era un home molt brau i molt valent. Digué que ell es comprometia a salvar tothom si es disposaven a seguir les seves instruccions. Com que el tenien per home de molt seny i de molta raó, cregueren que era capaç, de treure'ls del mal trànsit, i es van posar a les seves ordres. El Mansuet i totes les dones, els infants i els vells que no es podien defensar, portant cadascú un paquet amb les millors robes i joies, van anar-se'n cap a les coves, on visqueren una pila de temps esperant que passés el perill. Dins de la cova, a uns quaranta pams d'alçada, hi ha una gran cambra on cabien de sobres tots els refugiats. Hi podien pujar amb una escala de corda i, un cop tothom a dalt, la podien treure. Des de l'obertura d'entrada un sol home amb una escopeta podia defensar tota la cova i tota la gent. El Mansuet, que era un bon ferrer, s'avituallà de material propi per a fer armes, puix n'era molt destre. Mentre guardava i feia companyia a tota la gent que no es podia valer dalt d'aquella cambra, no parava de fer-ne per poder-se defensar si es presentava el cas. De passada ajudava els homes forts i joves que s'havien quedat al poble disposats a fer-la pagar cara als francesos si hi entraven. Quan ja feia molt de temps que tota aquella gentada vivia a la cova, va penetrar-hi un escamot de francesos. Així que els veieren, el Mansuet va fer pujar tothom dalt de la cambra, i ell va posar-se al peu de l'obertura amb l'escopeta a punt de disparar. Els soldats, amb atxes de vent, van recórrer la cova i tot era cercar per ací i per allà, car comprenien que hi vivia gent, però no hi trobaven ningú. Quan ja se n'anaven, una dona imprudent va fer un xisclet i aleshores van cercar millor i veieren allí dalt un home sol que els apuntava una arma. Era el Mansuet, que els digué:
68 / 252
—Us aconsello que us en aneu, perquè, si no ho feu, no sabeu pas el que us pot arribar a passar. Quan els francesos van veure que un home sol els parlava amb tanta serenitat i tant d'aplom, van dubtar: ¿què els podia ocórrer i de quines forces podia disposar aquell que parlava de manera tan valenta? I decidiren fer junta. Mentre parlaven, el Mansuet per espantar-los va tirar daltabaix de la cambra una gran caldera d'aram que tenien per fer el menjar, la qual, en rodolar roques avall, va produir un terrabastall tan gros i esfereïdor, que els soldats van creure que s'enfonsava tota la muntanya. Espaordits, van abandonar les torxes enceses, sortiren furients de les coves i anaren muntanya avall. I conten que no en va restar ni un de viu. En Mansuet tot sol, amb aquesta gesta, va salvar la vida de gairebé tot Collbató.
El monstre de l'estany de Banyoles "A les darreries del segle VIII una bèstia fantàstica, descomunal, tenia aterrits els pobres banyolins. El seu cau era una pregona caverna oberta arran de terra entre l'estany i el poble de Banyoles, situada en el lloc conegut encara avui per "Clot del Drac", que en realitat no era sinó un fenent o clivella del subsòl, per on s'escorrien les aigües de l'estany, que en aquells temps reculats fins allí s'estenia. Amb els anys aquest veral fou assecat i convertit en un extens conreu, conegut també popularment per "La Draga", a l'extrem nord de l'actual ciutat i a mà esquerra de la carretera de Besalú. El monstre, semblant als animals prehistòrics per les seves proporcions colossals, era extraordinàriament horrible. Li cobria tot el cos una escata d'afilades pues d'os, que el feia invulnerable. Tenia llargues ales i arpons arquejats, i una espina dorsal eriçada de burxes se li estenia des del coll a la cua. Diuen que dels ulls li sortien espurnes com
69 / 252
brandons flamejants i que tenia un alè tan pestilent que en bufar assecava les plantes, enverinava les fonts , empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals. Però sobretot era molt voraç. Els caps de bestiar que s'esqueien a passar a prop del seu cau desapareixien, com per art d'encantament, dins de la seva gola. El pànic i la mort planaven arreu. Banyoles semblava un poble maleït. Els seus malaurats habitants vivien amb l'ai al cor i no feien sinó repetir, plorant: -El drac!, el drac! Si haguéssiu entrat a la vila, hauríeu trobat les portes de les llars barrades abans que les gallines anessin a dormir. Perquè temien, i no sense raó, que la fera verinosa es fiqués per les cases i devorés els inquilins. ¡N'era tan llaminera de la carn humana! ¡A quants que li barraven el pas no havia devorat! I la vila s'anava buidant i era de témer que dintre de poc seria un fet el seu total despoblament fins a convertir-se en un desert. I, com que qui s'espera es desespera, els dissortats banyolins acordaren donar l'últim pas dolorós doblegant-se a les exigències del monstre, que, per aquietar-lo i perquè no devastés aquell país, calia acontentar amb un llaminadura, i aquesta ¡oh horror!, era un infant. El cruent i humiliant tribut es complia impecablement. Cada dia se sortejava l'infant que aniria a la boca del drac. Allò no podia durar. O el monstre se'ls menjaria a tots o ells acabarien per abandonar la vila". Bé... ja veus que en Lluís Constans, en la seva llegenda no em deixa gaire bé. Per la forma que m'ha definit, sembla com si jo sigui lleig, i ja veus que sóc una mica "guapet" o no?. Però si que és cert, que m'havia d'alimentar de nens i que això no estava bé. La població de Banyoles va demanar ajut a les tropes de Carlemany per derrotarme, i van venir no se quants soldats seus a lluitar contra mi . Van venir amb esplèndids cavalls, els seus estendards, les espases ... Però... què va!!!, els hi vaig llençar una fumarada i el meu alè que van sortir amb la cua entre cames!!!, ja,ja,ja!!!. Tal com diu la llegenda, però millor que t'ho expliqui jo que vaig viure els fets "in situ", d'entre 70 / 252
les tropes que servien a Carlemany, hi havia un sant home anomenat Mer. Ell, assabentat de les meves malifetes, va demanar a l'emperador poder traslladar-se a Banyoles per parlar amb mi. I així va ser, va venir a veure'm, vam xerrar una miqueta i em vaig estovar tant que vaig quedar com un xaiet!!!. Em va agafar amb la seva estola i em va passejar per tota la vila. L'estola, amic meu, és aquella espècia de bufanda que porten els religiosos i capellans. Quan vaig arribar a la plaça del poble, tothom esperava la meva reacció i alguns fins i tot, m'esperaven amb pals, llances, espases i ganivets!!!. La veritat és que em vaig espantar moltíssim!!!. Era pitjor que escoltar una cançó de la Tamara!!!. Sort que el meu amic Mer va dir als presents: -Heus aquí la vostra bèstia maligna, l'espantós Drac. Ja podeu llençar les armes, no fa res!!!. La gent se m'acostà davant ple de xiuxiueigs. La veritat és que estaven força parats!!!. Però ... més d'un va cridar: -Ara que el tenim amansit, matem-lo!!!! Déu meu, vaig pensar jo, d'aquí no en surto. Sort d'en Mer que els hi va contestar: -Us en guardareu bé prou. Aquesta bèstia és inofensiva, només menja herbes i arrels. I tothom es va donar per convençut i l'amic Mer em va portar a l'estany i em vaig amagar en un cau diferent del que estava. Mai més ningú ha sabut el meu amagatall, i d'això ja en fa molts d'anys!!!!.
71 / 252
El Morrut El Morrut era un despietat trabucaire, bandit que assaltava tot aquell qui s’atrevia a passar pel Coll de la Creu de l'Ordal, pas que situat dalt les serres de Gelida, comunica el Pla del Llobregat i el Penedès. Un dia muntava cap a aquest coll, provenint de Molins de Rei per ocupar la seva nova plaça a Vilafranca del Penedès, un famós general amb la seva guàrdia. En això que a les envistes del pas, els surt al mig del camí el Morrut, i amb veu estentòria els dona l’alto. Els soldats, amb el general al capdavant, i sense mirar qui ho ha parit, responen a la comminació amb foc granejat; De sobte voletegen tants projectils com abelles en un eixam… El Morrut ha de fugir per cames, precipitar-se darrera un marge. Al poc cessa l’abeller i es fa el silenci a ambdós cantons. El Morrut, més puta que bonic, se’n pensa una: Treu bandera blanca i demana enraonar; el general li concedeix. Aleshores es posa dret i amb l’índex de la dreta assenyala cap unes argelagues fent adonar al militar de les roges barretines que apareixen darrera d’elles. Els soldats s’acovardeixen i el general, veient-se sol, es dona. El Morrut, des del lloc on és mana que llancin a terra tot el què duen de valor, ultra les armes. Els soldats ho fan. Un cop mitja dotzena d’homes del Morrut han recollit el botí, el general abans de seguir cap a Vilafranca, sospita i demana que es mostrin els homes darrera les argelagues, i la sospita del general es mostra ben fundada, però ja és massa tard: darrera les argelagues, o més ben dit, damunt d’elles, només hi ha roges barretines i cap home. Això passava, diuen, durant la guerra contra Felip V.
72 / 252
El naixement del riu Ter Segons la llegenda, un estiu molt sec, un vell va trucar a la porta d’una cabana de pastor per demanar-los aigua. El pastor, en comptes de guardar-se-la per a ell, tot i que bona falta li feia, li’n va donar de bon grat, tot i que li havia calgut anar-la a buscar molt lluny. En recompensa a aquest acte altruista, el nouvingut li va donar una botella d’aigua inexhaurible. Un dia, el pastor va perdre la botella enmig d’una tartera i, com que no ha deixat mai de rajar, vet aquí l’origen de les fonts on el Ter neix.
El noguer de Sagaró La antiga masia del Noguer esta enclavada al poble de Sagaró, al Gironès i d'això li ve el nom a la masia. L’hereu de la masia volia casar-se , i desitjava fer-ho amb una noia humil i pobre, en lloc d’una del braç que li corresponia. Vestit de pastor, amb robes velles i atrotinades es va dirigí a la Casa de la Caritat de Girona, dient que volia triar entre de les noies recollides allí , una per casar-se . Les
monges varen fer sortir i
posar en una llarga renglera a totes les noies casadores per que escollis de totes la que mes li agrades. Desprès de mirar a totes una per una , es decideix per una d’elles, i per senyalar-la el hereu li tira als peus d´ella un mocador de seda, ( segons es costum) per escollir-la com promesa . L´escollida es mira amb disgust al pastoret que va mal vestit i brut ,i en lloc de collir el mocador de terra per demostrar la conformitat. li dona una puntada de peu i el fa passar al davant d’una altra de les noies del rengle que el cull de seguida.
73 / 252
El ric hereu la fa sortir del rengla dient-li que es casarà amb ella. ja que ella havia esborrat el menyspreu que li havia fet la seva companya , i prenent-la per la ma fa aquesta promesa. “Tu seràs la pubilla del Noguer de Sagaró, i tu sabràs quantes unces caben en un sarró.” La sorpresa de tots els presents va ser molt gran al saber que el pobre i rústec pastor era l’home mes ric de tota aquella contrada. El desesper de la noia que l’havia menyspreat fou tan gran que s’estirava els cabells.. La noia que va acceptar el mocador, es va casar amb en Noguer de Sagaró i van viure feliços molts anys.
El noi endimoniat de La Llacuna En aquest poble, a primers de segle, hi havia un noiet d'uns quinze anys a qui el dimoni entrà al cos no se sap com. Des d'aquell dia patí fortes convulsions que el tiraven per terra, renegant pecats grossos i malmetent tot el que es trobava al seu entorn. La família, del tot desconsolada, després de patir les mil trifulgues, decidí curar-lo i portar-lo a un savi doctor de Cervera. Abans d'arribar a la Creu del Pla (l'antiga era d'estil gòtic amb l'escut d'armes dels Cerv), el malalt començà a saltar i pegar als seus pobres familiars, no havent-hi manera que passés per davant de la creu per prosseguir el camí. Anaren al poble a buscar reforços i ajudats per sis homes aconseguiren fer-lo passar per davant de la creu i continuar el camí cap a Cervera. Aconseguiren treure-li al jove els mals esperits de sobre, per terres de la Segarra? Ho desconeixem, però el conte s'ha acabat, i si no és mentida serà veritat.
74 / 252
El parmisser de les Gunyoles En aquest pintoresc poblet de mil·lenària torre romana, amb un centenar de cases a redós, situat dalt d'un bell mirador, amb mitja comarca estesa als seus peus, hi vivia, joiós, un veïnat amb caliu de gran germanor i mútua estima. Però sempre arriben contratemps i, aquesta vegada, el motiu proporcionaria un dels veïns més apreciats. El Salvador, un pagès treballador com pocs, que a les vesprades arrodonia el seu jornalet confeccionant sàrries, senalles, estores i senatxos amb el margalló, petita palmera que creix avui encara a la serra, prop de la font del Cuscó. Cansat de treballar l'aspra terra de muntanya, havia decidit anar a viure al pla, a poc més d'un quilòmetre del poble. Va comprar una peça de terra tocant al camí d'Olesa, a la cruïlla amb la carretera general, on es pensava fer la caseta. Tots els seus amics es dolien de la seva sorprenent decisió, i el Salvador no es cansava de repetir que li sabia greu deixar-los però que el canvi li reportava millorar la seva vida, la possibilitat de collir més i, com que estaria més ben situat, podria veure els seus treballs d'artesania. Cap gunyolenc no el pogué fer canviar d'opinió, per més que ho intentaren, i sempre acabaven amb la mateixa cantarella:"Està carregat de cabòries". I des de llavors,segurament era a mitjan segle passat, el Salvador, sense proposar-s'ho, donà nom al poble nou que allí es construí, les Cabòries.
75 / 252
El pelegrí de Tossa Ara fa uns cinc-cents anys, Tossa de Mar era un poblet petit i tranquil. Estava envoltat de muntanyes per tots costats menys per la part del mar. Molt poques vegades la gent de Tossa viatjava a d'altres pobles doncs no hi havia carreteres i el camí s'havia de fer per la muntanya o bé pel mar, i era molt llarg i pesat. Un dia, va arribar a la platja un vaixell molt gros que venia d'un país molt llunyà. Per tal de poder descansar uns dies, els mariners van baixar a terra i van instal·lar-se en unes habitacions que el senyor del castell els va cedir. Un dels mariners que estava malalt i tenia molta febre va morir el dia següent. De mica en mica d'altres mariners i alguna gent del poble van anar-se posant malalts i tots es morien al cap de pocs dies. Una epidèmia de pesta, malaltia molt perillosa i mortal en aquell temps, havia arribat d'aquesta manera al poble. Una dona que va decidir fugir del poble per por a la malaltia, en arribar al mas de can Serra es va trobar amb un jove que li va recomanar que tornés a Tossa i comuniqués a les autoritats que demanessin ajut a Sant Sebastià i que resessin a la imatge del sant que tenien arraconada a l'església. També va recomanar que fessin un pelegrinatge a l'ermita més propera del sant fora del terme municipal de Tossa. El camí i la direcció que haurien de seguir la indicaria un xai que havien de penjar a la torre més alta de la Vila Vella. Així ho varen fer i el xai es va tornar negre pel costat que indicava la posta de sol. I és precisament en aquesta direcció -oest-, que es trobava l'ermita de Sant Sebastià a Santa Coloma de Farners. Varen enviar-hi un home que va oferir les ofrenes al sant. Pocs dies després l'epidèmia va anar desapareixent. El poble, molt content, considerà que havia estat obra del sant i com a senyal d'agraïment decidiren que cada any enviarien un pelegrí a la capella perquè mai més tornés la terrible malaltia.
76 / 252
El pescador de Santa Agnès Segons explica la llegenda, un pare i un fill de casa molt humil de Sant Llorenç Savall, no tenien res per menjar els dies de Festa Major. Per aconseguir-ne prengueren una canya llarga i anaren a la muntanya de Sant Llorenç, on, pels voltants de la Cova de Santa Agnès, hi havia un ramat d'ovelles pasturant El pare va situar-se dalt d'una pedra que resortia de la Cova, i amb la canya simulava que pescava, movent-se talment com si estigués al mar. El seu fill restà a baix en el fondal. En veure'l el pastor del ramat, va creure que aquell home , estava tocat del bolet. Si va apropar i va preguntar-li: - Company, esteu segurs que picaran?. L'home respongué: - Si no piquen ara, picaran més tard Després d'una bona estona, llençà la canya i cridà al pastor: - Ara, han picat ! -. Va llençar la canya i marxà corrent del lloc. Al fer-se fosc, pastor i ramat van anar a la cova dels Òbits i com de costum, el pastor recomptà el ramat, sorprès, s'adona que li faltaven dues ovelles. Llavors, pensà que el pescador no era boig del tot. Es diu que durant els dies de Festa Major, de la casa humil en sortí una incitant flaire de carn a la brasa …
El pi de les pinyes d’or Fa molts i molts anys, entre els turons i els castells de la comarca de l'Anoia, s'hi trobava la casa senyorial del senyor Baró, dins el terme d'Igualada. Aquesta casa va adquirir molta fama per la riquesa del seu Baró, que tot i tenir molts tresors va ser la persona més avariciosa de la Terra. Era exigent, fins i tot feia pagar molts tributs als 77 / 252
camperols del seu senyoriu. Però la riquesa del senyor Baró no li venia d'explotar els seus vassalls. A les pinedes del senyor Baró hi creixia un pi prodigiós, un pi que entre les pinyes que feia, cada any en feia unes quantes d'or massís. Cada any, doncs, feia més gran el seu fabulós tresor. Aquest pi, segons es deia, estava situat en un lloc molt ocult i solitari, voltat per un escamot de soldats, que per tal que no poguessin revelar el secret, se'ls va tallar la llengua... Això és el que el poble deia molt d'amagatotis del Baró. Un dia de primavera a mitja tarda, el senyor Baró va veure's sorprès per la presència d'un cavaller acompanyat d'una petita tropa que venia a anunciar-li que el Rei en Jaume havia decidit anar-lo a visitar. Li ho comunicava per tal que tingués temps de prevenir-se, perquè el rei vindria acompanyat per una trentena d'homes. Així doncs, si no sorgia cap impediment, el dijous de la setmana vinent, el rei comptava arribar. El senyor Baró, quan va haver marxat l'emissari restà pensatiu. "Per quin motiu ve el rei?... Què em voldrà?..." Fos quin fos el motiu de la visita, ell prepararia una bona arribada i procuraria que tingués la millor estada. El dijous, el Baró, abans d'hora, ja s'esperava al límit del terme del senyoriu amb una escorta ben nodrida. Aviat va veure la comitiva reial en el tombant del camí. Al cap de poc el senyor Baró donà la benvinguda al rei mentre li besava la mà en senyal de vassallatge. S'encaminaven cap el castell, on després de reposar es posaren a taula per a sopar, un sopar veritablement esplèndid. El rei quedà molt satisfet i felicità el senyor Baró per les bones cuineres que tenia. L'endemà feia un dia molt clar, i el rei disfrutava contemplant el paisatge i voltant, ara a peu, ara a cavall, pels boscos del senyor Baró. Al migdia el senyor Baró tornà a obsequiar el rei amb un àpat abundant i suculent, i altre cop el rei felicità al senyor Baró. Per tant, el senyor Baró es va pensar que s'havia guanyat la voluntat del senyor rei. Al final del dinar el rei demanà als companys de taula que els deixessin sols i... així va anar la conversa: El rei digué: –
Noble senyor Baró, estic impressionat per la rebuda que ens has fet a mi i la meva gent.
Amb raó saps honrar els teus hostes. 78 / 252
–
Contestà el senyor Baró: - És que el convidat d'avui es mereix tot això i molt més... El senyor rei va afegir: - Bé, doncs, senyor Baró, te'n dono les gràcies, però em vols dir perquè la contribució que ens vas donar per la guerra va ser tant petita... Pensa que tots els altres senyors van donar moltes riqueses, van portar cavallers i guerrers, municions de guerra... El senyor Baró li digué: -És que el meu senyoriu és molt pobre, aquí només hi ha boscos. El rei replicà: - Podries donar-me fusta per fer naus. Ah! I ara que parlem de boscos, voldria que m'aclarissis una cosa que fa temps que corre de boca en boca; diu la gent que en les teves pinedes hi ha un pi prodigiós, un pi que fa les pinyes d'or; què me'n dius? El senyor Baró contestà: –
Això, senyor, són enraonies de la gent envejosa, gent que em vol mal, gent que diu que sóc
molt ric i que faig veure que sóc pobre perquè sóc avariciós... El rei li digué: - Però amb el munt de menjar que ens has donat, ningú diria que fossis tan pobre com dius... El senyor Baró no sabia que dir: - Senyor, només jo sé quant m'ha costat estalviar per totes aquestes despeses... He fet un esforç per vós. El rei afegí: –
Bé, t'hauré de creure, perquè els bons cavallers no diuen mai mentides. Si no dius mentides
ets una persona honorable, però si no has dit la veritat, si realment tens un pi tan prodigiós i no has ajudat al teu rei, mereixes la maledicció i aquell pi meravellós se't farà malbé i mai més et farà pinyes d'or. El rei donà per acabada la visita i el senyor Baró l'acomiadà tot preocupat. Un cop el rei hagué marxat, el senyor Baró anà cap on creixia el pi fabulós. Se'l mirà i remirà i li semblà veure'l tot estrany: estava esgrogueint. L'endemà se'l tornaria a mirar, creia que era un malfixament seu. 79 / 252
Aquella nit no va poder dormir. Tan bon punt es va fer de dia, va tornar al lloc on hi havia el pi. Aleshores s'adonà que el pi es moria. El que havia dit el rei s'havia complert. Aquest va ser el càstig per la seva avarícia i per la seva falsedat. Des d'aleshores el senyor Baró entristí, va anar emmalaltint, però fins poc abans de morir, el Senyor li va tocar el cos, i es va tornar caritatiu fins a extrems. Va dedicar el temps que li restava de vida per ajudar als pobres. La seva dona va acabar repartint la riquesa que restava, després de la mort del seu marit, i va entrar en un convent. Però, això sí, va reservar dues pinyes d'or per fer, amb el seu or, una corona per a la Mare de Déu de Gràcia... D'ençà d'aquests fets han passat molts anys, segles i tot, però mai més s'ha sentit que per aquí els voltants o en cap altre lloc de la Terra hagi tornat a florir un pi que fes les pinyes d'or . catacrac catacric conte contat conte finit
El Pla dels Escurçons Es fama que hi anaven a pondré i a covar tots els escurçons de Catalunya. Tots ells eren nascuts a Montserrat i sentien una atracció per aquesta muntanya, tanta que, es trobessin on es trobessin, quan estaven quiets i en repòs sempre es posaven en direcció a la muntanya i com si hi miressin. Els escurçonaires que es dedicaven a caçar-ne per treure'ls la pedra escurçonera que porten al cap i fer-la servir per a remei sabien com els havien de sorprendre i agafar sense témer-ne cap mal, puix que els atrapaven de costat en relació a l'indret on es trobava la muntanya de Montserrat. 80 / 252
En aquest pla hi havia mes escurçons que pedres, ja que era llur criador. Els qui es lliuraven a l'ofici d'escurçonaire, que era molt poca gent, puix que es molt perillós, escollien aquest indret per a llur cacera. Hi ha certes plantes que, si son tocades d'escurçó, agafen mes virtut, i per això els herbaires més valents que anaven a cercar herbetes a Montserrat, que son les mes virtuoses de totes, si se sentien prou coratjosos preferien aquest pla a cap altre indret de la muntanya. Diuen que els escurçons no piquen si no se'ls diu res i que només mosseguen si hom els toca o els molesta. Únicament hi ha dos remeis contra la picada de 1'escurço: cremar la part ferida amb una brasa ben roent, o be, si es pot agafar el mateix escurço que ha picat, aixafar-lo al morter, fer-ne un cataplasma i posar-lo damunt del mal. La gent diu que la carn de l'escurçó xucla i es beu les metzines de la ferida, que es guareix com una nafra qualsevol. La picada d'escurçó es mortal. Be ens diu el refrany:
Picada d'escurçó, no hi es a temps l'extremunció.
81 / 252
El poble de Sant Vicenç Es creu que havia existit entre els pobles aranesos de Vilac i Mont, en una partida encara coneguda avui per Sant Vicenç. Una terrible pesta el va desolar fins al punt de no sobreviure sinó una vella. Aquesta, veient-se sola i desvalguda, va pujar a un cim proper des d'on va cridar ajuda, bo i oferint donar la i terres als qui la volguessin recollir, ja que ella era hereva de tot el poble. Els de Mont, terme ésser empestats, la varen esquivar, i els de Vilac li varen donar acolliment. Així passà tot l'antic terme de Sant Vicenç a engruixir el de Vilac. Encara es conserva una volta i uns enderrocs al lloc on la tradició situa el poble.
El Pont del Diable Explica la llegenda que una vella passava cada tarda pel pont per portar aigua d'una font que hi havia a l'altra banda del riu Llobregat. Un dia el riu es va desbordar i s'endugué el pont, i la pobre vella es va quedar sense el seu habitual passeig i sense aigua. Aquella nit, el diable es va aparèixer a la vella i li va proposar reconstruir el pont, amb la condició d'emportar-se el cos i l'ànima del primer que passés. La vella va acceptar, i el diable va començar a treballar fort per acabar el pont abans que sortís el sol. A l'endemà, quan la vella anava a passar, el pont ja estava acabat. Però la dona, abans de passar va deixar anar un gat per que passés davant d'ella. Així el diable es va emportar al gat, en cos i ànima, i va deixar tranquil-la a la vella, que va seguir com cada dia anant a la font, feliç per haver tornat el pont a la població. Des de llavors al pont se'l coneix com EL PONT DEL DIABLE. 82 / 252
El Pont del Diable de Martorell El Pont del Diable de Martorell no és l'únic en el món que porta aquest nom, però si que és el més important. Bàsicament la llegenda principal diu que el diable el va construir en una sola nit, però hi ha diverses variacions importants sobre una mateixa narració. Diuen els que saben d'això que fa molts segles existia una posada a una de les ribes del Llobregat, posada que no tenia pou i cisterna, de manera que els seus habitants havien de desplaçar-se d'una manera contínua a l'altra riba del riu, on si podien trobar una cristal·lina aigua procedent d'una font. Un dia una donzella, que era la que s'encarregava de la feina del transport de l'aigua d'una riba a una altra, va exclamar malhumorada que més li valdria lliurar al diable que haver de creuar el riu a peu-saltant a través d'unes roques-per acostar-se fins la font. Com sol passar en aquests casos, no hi havia acabat de dir la frase quan se li va aparèixer un cavaller assegurant: "construirà el pont per a vostè en una sola nit perquè no hagis de patir creuant constantment el riu si em lliuraments teva ànima com has dit ". La dona va acceptar la proposta de l'estrany i el cavaller-que com haurà endevinat l'espavilat lector, no era un altre més que el dimoni temptador en persona-es va posar a treballar immediatament en el projecte. Ella contemplava l'avanç dels treballs des de la finestra de la posada, pas a pas, pedra a pedra, el maligne desenvolupava l'obra de forma increïble. Però, segons l'obra avançava, la dona va començar a sentir pànic en recordar el caràcter del seu pacte. Quan només faltava una pedra perquè l'obra pogués donar-se per conclosa va anar a buscar a la mestressa de la casa per explicar el que estava passant. La patrona, dona decidida i de recursos, no ho va dubtar ni un moment, va agafar una galleda d'aigua i va bolcar el seu contingut per sobre del gall de la casa. Aquest, sorprès en el seu somni per tan inesperat 'regal', es va posar a cantar, amb el que va despertar als galls de les granges veïnes, els quals van començar també a cantar. Tal estrèpit va arribar a les orelles del diable en el moment que estava disposat a fixar l'última pedra del pont, per la qual cosa va suposar que no havia estat capaç de complir la seva part del
83 / 252
pacte, la de construir el pont en una sola nit. Furiós va deixar caure a terra l'últim pedrot abans de marxar definitivament a l'infern. Una altra versió d'aquesta mateixa llegenda, molt menys treballada, diu que el gall va cantar d'una manera espontània, sense que ningú l'obligués a fer-ho. Hi ha una altra versió que no podem deixar d'esmentar en aquesta pàgina, segons la qual, els habitants de la localitat de Martorell es trobaven pràcticament incomunicats ja que el cabal del riu havia pujat inesperadament i el tractar de creuar a l'altra riba constituïa un gran risc per a la vida de qualsevol que ho intentés. Llavors es va presentar el diable assegurant-los que construiria un pont a condició que es portaria amb ell al primer que ho travessés. Una dona del poble, amb tants anys com astúcia, va animar als seus conciutadans que acceptessin les condicions que el dimoni els demanava i que no tinguessin cap temor. De tal manera, el diable es va posar a treballar seriosament en el projecte del seu pont infernal. Quan l'obra va estar acabada la dona es va acostar fins al pont de manera que semblava que tenia la intenció de creuar-lo. Seria ella l'encarregada de sacrificar per al bé de la comunitat? Quan va arribar a l'entrada del pont va obrir un cistell de què va treure un gat negre a qui va esperonar perquè travessés el pont a la cursa. Llavors la dona es va dirigir al diable: "Pots prendre, nosaltres complim el tracte que vam acordar, el primer que ho travessés seria teu. Ja has cobrat!" Sigui com sigui la llegenda el diable es converteix en el burlador burlat i acaba convertint-se en víctima de la seva pròpia maldat. Totes aquestes llegendes tenen una marcada arrel medieval, ja que van ser molt de l'època a la creació de tota aquesta sèrie d'històries en què el diable posava a prova als homes. Malauradament, el pont portava segles ja construït i no és d'origen medieval sinó una construcció romana. Efectivament, l'anomenat Pont del Diable, antigament conegut pel Pont de Sant Bartomeu, va ser construït en època romana, d'autor desconegut, cap al segle I, sobre la Via Augusta (camí cap a Barcelona, on encara avui en dia pot trobar un carrer amb aquest nom que recorda per on es desenvolupava aquesta via romana), sent l'únic pont de la zona baixa del Llobregat fins a la fi 84 / 252
del segle XIV. El pont encara conserva inscripcions de les antigues legions romans destinades en aquells moments a Hispània, l'accés al pont es feia creuant un arc triomfal, situat avui dins de la població de Castellbisbal, construït al mateix temps que el pont.
El Pou de la gallina Fa molt de temps, a la ciutat de Manresa hi va viure una nena anomenada Agnès, que es va quedar sense mare. Al cap d'uns quants anys, el seu pare es va tornar a casar amb una altra dona que es va convertir en la madrastra de l'Agnès. Hem de dir que era una mica geniüda i que no tractava gaire bé l'Agnès, ja que la feia treballar molt. Vet aquí que la madrastra va anar un dia al mercat de la plaça Major i hi va comprar una gallina. Aquella gallina era una mica especial, ja que els colors de les seves plomes eren únics, no n'havien vist mai cap d'igual. Així va ser com la va portar cap a casa i de mica en mica la va anar estimant i cuidant més que l'Agnès. Tots en tenien cura, però la nena era l'encarregada de donar-li el menjar i de treure-la a passejar. Però vet aquí que un dia, mentre l'estaven passejant, la gallina es va esverar, va deslligar-se de la corda i es va escapar. L'Agnès va intentar agafar-la però la gallina no es deixava atrapar de cap de les maneres, fins i tot va fer una voladeta i va caure dins un pou. Quan l'Agnès la va poder treure, la gallina ja era morta. Espantada pel càstig que li posaria la seva madrastra, va començar a plorar i resar. Sant Ignasi de Loiola la va veure, li va fer llàstima i va fer que la gallina tornés a viure. A partir d'aquell dia, l'aigua del pou es creu que és miraculosa i serveix per a curar malalties. El pou on va succeir aquesta història des de llavors s'anomena "el Pou de la gallina" 85 / 252
El presoner i la Mare de Déu de Núria L'alcaid del castell de Llo tenia tancat a les presons un home innocent, el qual va reclamar ajut a la Mare de Déu de Núria amb tot el fervor . Enmig de la foscor de la nit va veure brillar a la seva vora una pedra . De seguira va comprendre que era menjadora , i només fregant una mica el pany de la porta , aquest va caure rosegant pel roc . Va sortir de la cambra que li havia fet de presó i va trobar el guarda adormit com un soc . Amb la pedra va menjar-se dos altres panys de dues portes més que tenia la presó i al peu de totes dues trobà els vigilants que dormien . Amb tota facilitat va poder sortir a l'exterior del castell . Per obra d'un miracle de la Mare de Déu de Núria , el presoner innocent va poder-se escapar .
El primer hort de patates
(Actualment Carrer de la Lluna de Barcelona )
Per obrir aquest carrer calgué expropiar l’hort del Pardalot. Segons veu popular, en Pardalot era un mosso de pagès molt llest, però pobre com una rata. Un dia va cansar-se de la vida que portava i com que tenia molt d’enginy per a l’art de la terra, decidí anar a cercar Fortuna, i marxà cap a França, amb intent de no tornar a casa sense ventura. En aquell país va llogar-se a una hisenda molt gran i riquíssima especialitzada en el conreu de la patata, que tot just aleshores començava a introduir-se a Europa. L’amo d’aquella pagesia tenia molt d’interès a mantenir secret el sistema del nou conreu, diferent de tots els altres; per això no volia cap mosso francès i tots els cercava forasters i que no 86 / 252
entenguessin un borrall de l’idioma perquè així no poguessin revelar a ningú com es conreava aquella nova planta. Per tal que cap estrany no pogués apropar-se als grans camps de patateres ni veure res de la seva manipulació, tenia les hisendes on es conreava la patata totes voltades per guardes i soldats, que de bon tros lluny feien tornar enrere tothom. El Pardalot, fent el xup, va procurar veure ben bé com anaven els treballs per tenir cura de la nova planta, i quan va estar prou capacitat i ho coneixia tot perfectament, va procurar-se uns quants talls a punt de grillar i se’ls va amagar dins un bastó de canya que portava perquè ningú no els sapigués trobar, puix que si l’haguessin descobert malament li hauria anat. I fent veure que se sentia malalt i que desitjava tornar a casa seva s’acomiadà i va retornar a Barcelona. Amb els estalvis que havia fet el Pardalot va llogar l’hort al·ludit i va dedicar-se al conreu de la patata amb les mateixes reserves i recels que va observar que es feien a França A la primeria, a Barcelona les patates no van agradar; la gent hi trobava regust de pastetes i de farinetes i a penes en feia cas. El bo del Pardalot que creia haver trobat una mina de fer diners va sentir-se defraudat. Al cap de poc temps el rei va venir a Barcelona i la ciutat va oferir-li un gran àpat. El Pardalot es va entendre amb el cuiner que havia de guisar el dinar reial i li oferí una bona quantitat si podia aconseguir fer menjar patates al rei de manera que les trobés bones i que el guisat li agradés. El cuiner les va tastar, puix que fins aleshores no les havia provades, i va trobar-hi un gran nombre de qualitats, tantes que es va comprometre a cuinar-les de diverses maneres per tal d’omplir tot el menú reial només amb patates, sense que ell ni cap dels altres nombrosos comensals coneguessin que sempre menjaven la mateixa vianda. Així ho va fer: va guisar patates de trenta i més maneres, el Rei i la gran taulada de convidats trobaren els trenta i tants plats boníssims, exquisits, suculents. I no paraven de preguntar-se un als altres quina mena de menja era sense que ningú no ho encertés. Per fi, cridaren el coc i els ho va explicar. D’aquesta feta el crèdit de les patates va restar completament afermat. Els hortolans barcelonins tenien gran interès a sembrar patates, per bé que desconeixien el sistema de 87 / 252
tractament de la planta, sobretot no coneixien la llavor, puix que no endevinaven ni podien capir que es produís el desenrotllament per mitjà dels grills. Durant molt de temps el Pardalot va poder mantenir el secret del conreu i va ésser l’únic a Barcelona que en collia, i com que la demanadissa era molt superior a la producció, no podia menjar patates tothom qui en volia, resultava plat de gran senyor. En Pardalot es va fer ric en quatre dies i va poder comprar llargament l’hort, que primerament havia llogat. Quan l’art del conreu de la patata es va difondre la producció va augmentar profusament i les patates van perdre categoria: van passar de menja de senyor a ésser gairebé la de pobre, a causa de los seves excel·lents qualitats alimentàries. Diuen que antigament cada dos por tres es perdien los collites de blat i els pobres es morien de gana com a mosques perquè no tenien a penes menjar. Amb la introducció de la patata pot dir-se que la fam entre els humils es va acabar puix que el pa va ésser substituït per les patates: diuen que la paraula patata ja vol dir pa dels pobres. Els nostres avis donaven al mot «pardalot» un sentit no pas bonic que encara conserva a Mallorca; si no hagués estat així possiblement que, atesa la gran popularitat del l’hort esmentat, aquest carrer hauria estat batejat amb el nom de Pardalot en lloc del de la Lluna.
El prodigi de l'agua convertit en vi En el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort i la seva àrea geogràfica més propera (termes de Mura i Talamanca) es donà al segle passat un fenomen únic dins l'àmbit de la viticultura i l'arquitectura rural catalanes: la construcció de tines i premses al bell mig de les vinyes. 88 / 252
A remolc de al gran expansió que tingué la vinya al nostre país abans de l'arribada de la fil·loxera, pràcticament no quedà cap racó de terreny- per llunyà, feréstec o erm que semblés- on no es plantés un cep. Ja fos per la precària infraestructura de què disposaven la majoria de rabassaires, per la parcel·lació de les vinyes i per la llunyania dels grans masos, o bé per la dificultat de transport a causa d'un relleu força accidentat, el cert és que els pagesos d'aquestes contrades s'organitzaren per tal d'obtenir el vi al mateix peu de les vinyes. S'han comptabilitzat una norantena de tines, la majoria formant grup de dues, de tres i fins de set, el conjunt més nombrós. En total podien emmagatzemat uns 9.000 hl. de vi a plena capacitat. Avui dia, oblidades i engolides pel bosc o pels incendis, resten encara dempeus, juntament amb marges i barraques, com a testimoniatge mut d'un activitat que donà riquesa i esplendor a aquestes eixutes terres. D'un d'aquests grups de tines, les de la Lluca, situades a la vall de la riera de Santa Creu, passada la Casa nova, se n'explica aquesta feta: En un època que el preu del vi va patir un fort descens a causa de l'excessiva oferta, el rabassaire que guardava el vi en aquestes tines havia estat esperant que el preu que li pagaven pel vi compensés les despeses de producció que havia tingut, o si més no, les que tindria per transportar-lo fins a Manresa. Com que el preu del vi no va fer més que baixar, i aviat s'havia de donar cabuda a la nova verema, no li quedà més remei que desrapar les boixes de les tines i deixar escolar tot el seu roig contingut vessant avall fins a la riera, i d'aquesta al Llobregat. La notícia va córrer pel poble del Pont de Vilomara com la pólvora. S'havia produït un prodigi sobrenatural! L'aigua de la riera s'havia convertit en vi! Tots els vilomarencs deixaren les seves ocupacions per tal d'acostar-se a la riera i comprovar amb els seus propis ulls un esdeveniment tan inversemblant. Els més incrèduls no en van tenir prou de veure-ho, sinó que en van haver de beure per tal de creure-s'ho. D'altres es banyaven en els tolls d'aigua - perdó, de vi- ja que havia 89 / 252
de tenir propietats curatives miraculoses! En fi, per uns moments, la gent del Pont de Vilomara van trencar la monotonia quotidiana i van ser testimonis d'un prodigi que no es produïa d'ençà de les bodes de C anà!
El ramat encantat A la muntanya de Sant Pau, entre Pacs i Vilafranca del Penedès, damunt mateix d'on avui es dreça l'ermita, hi vivia fa molts i molts anys un terratinent, molt ric i molt dolent. Aquest senyor tenia grans ramats d'ovelles,les qual alimentava, no tan sols amb l'herba de les pastures, sinó que quan les bèsties es traslladaven de l'una a l'altra pastura, els pastors deixaven escampar i péixer pels horts i altres conreus de la plana penedesenca. I tots els pagesos n'estaven escandalitzats, i també atemorits perquè quan anaven a protestar al Senyor i exigir-li que no deixes escampar els seus ramats fora de les carrerades expressament marcades entre prat i prat, i no els deixés penetrar en les propietats veïnes, els atiava els gossos, i encara més els aviava els pastors armats amb bastons perquè els mesuressin les espatlles. Veient doncs, els bons penedesencs que a les bones no hi havia res a fer, anaren a consultar una molt famosa bruixa de Mediona que vivia tota sola en una barraca a la serra del Bolet. I la bruixa, compadint-se dels pagesos, es presentà a la casa del terratinent, i va convertir aquells despietats, homes i bèsties, en un escampall de roques que fins fa poc podien veure's dalt de la muntanya. Aquestes roques o persones encantades avui encara existiren si l'explotació d'una pedrera en aquest mateix indret fa temps no les hagués convertit en grava per a alçar edificis.
90 / 252
El rei i el carboner Anant un dia de camí el Rei Jaume, la set l'abrusava i no sabia com fer-se-la passar. Perduda al mig del bosc va veure una barraca de carboner i s'hi acostar per demanar aigua. Un cop satisfet, es va adonar de la gran pobresa d'aquella barraca, que hi mancava de tot i del esforç i duresa del treball d'aquell pobre home i li preguntar, que quants diners es treia del seu treball . El carboner va dir que, ben just, deu sous diaris. -I amb tant poc podeu viure? - Volgué saber el Rei. El carboner li va contestar satisfet. -No tan sols visc, si no que pago tot el que dec, estalvio per quan em faci vell i encara tiro una part d'aquests diners per la finestra. Es va quedar
sorprès el rei de la resposta, li va demanar que
expliqués com ho feia. Dons era impossible que d'un sou tan escurat es pogués treure, el molt profit que deia . - Mireu, tinc una família molt llarga a la que mantinc; En primer lloc la mare que he d'alimentar-la com deute de fill que tinc; desprès els meus fills, que si son com cal, i axis ho espero, quan jo sigui vell i no pugui treballar, faran amb mi el que jo faig amb la mare. o sigui que en realitat estic estalviant per a la meva vellesa. I tinc tres filles, de les que poc puc esperar quan siguin grans, per lo que vos dic que els diner que hi destino es quasi com tirar-los per la finestra El Rei va trobar la resposta molt satisfactòria i plena de enginy i tot somrient, va dir-li. - Això que m'has contat no ho has de explicar a ningú mes , abans de haver-me tornat a veure a mi cent vegades. I axis ho va prometre el carboner. Va anar passant el temps, i trobant-se un dia el Rei amb la seva cort en mig d'una conversa distesa, els va explicar el enigma de la vida del carboner, oferint una gran recompensa com premi al que l'endevinés, dintre d'un temps prudencial. Un dels cortesans que havia fet aquella i d'altres sortides amb el rei va pensar que el carboner podia ben be ser el personatge de qui parlava el Rei. Refent el mateix camí d'aquella vegada va
91 / 252
arribar a la barraca i comença a parlar amb el carboner qui sense cap problema va contar-li la primera part de l'historia tal com havia fet amb el Rei. Al demanar el cavaller que li expliques l'endevinalla de l'historia, l'home digué que no podia fer-ho de cap manera , ja que temps abans un alt personatge que havia passat per la cabana li havia fet prometre que no repetiria mai mes aquella part de l'historia, fins que hagués vist cent vegades a ell, i que no l'havia tornat a veure mai mes. El noble es va enfadar davant del problema que sorgia, però de sobta va fer un somriure murri i es va treure una borsa de pell que va obrir davant del carboner i que estava plena de monedes que portaven la figura del Rei i va fer que les toques el carboner mirant-les d'una en una, veient axis cent vegades la cara del monarca. Alleugerida la consciencia del pobre home, aquest va acabar d'explicar al estrany el raonament del seu enigma. El cavaller va tornar a Barcelona i va esperar fins el dia que havia posat de termini per el Rei. El Rei va preguntar que si algú havia trobat la solució. Al presentar-se el cavaller i contar fil per randa tota l'historia, el Rei es queda meravellat i no va pensar, en que pogués ser obra del enginy del seu cavaller; sinó que el pobre carboner havia faltat a la paraula donada al seu Rei. Furiós i ple de ira mana que li portin immediatament al carboner per castigar-lo exemplarment. Quan el Rei el te davant el pobre home tot espantat i tremolant de cames, tartamudejant li diu. - Que ell ho havia dit tot, perquè tal com havien quedat ell havia vist cent vegades la cara en les monedes que li havia regalat un cavaller que havia anat a la seva barraca. El Rei entengué que un altre havia sigut mes llest que ell. I que no tenint cap culpa el pobre carboner no era just castigar-lo. - Torneu vos a la vostra cabana que jo us perdono. Però be mereixeríeu ésser penjat, puig per el vil diner heu prodigat el vostre secret que jo us havia manat conservar.
92 / 252
El rei moro del Palau de Cubelles Els sarraïns, després de la invasió del cèlebre cabdill Al Mansur, s'aposentaren en els millors palaus i castells del nostre país. A Cubelles, un emir rebé un preuat tresor d'un amic: una formosa
captiva
cristiana
anomenada
Riquilda.
La donzella fou tancada dins l'harem amb les altres esclaves i des d'aleshores la seva nova vida fou un vertader drama; plorava i recordava els seus estimats familiars, per més que el seu amo li regalés valuoses joies i rics vestits. Al cap d'unes setmanes, l'emir fou cridat per l'alcalde de Puig d'Àliga, el turó mes enlairat d'aquelles terres, per anar a combatre de nou amb els cristians que s'havien instal-lat al castell d'Òlerdola. Les setmanes d'absència de l'emir al palau, les aprofitaren d'allò més les dones de l'harem,talment cabres desfermades. Riquilda conegué un jove hortolà, fill de Sant Cugat del Vallès, que, com ella, també havia caigut en esclavatge. Visqueren tendres col-loquis, s'enamoraren bojament i planejaren la fugida abans que l'emir tornés a palau, les aprofitaren d'allò més les dones de l'harem, talment cabres desfermades. Riquilda conegué un jove en esclavatge. Visqueren tendres col-loquis, s'enamoraren bojament i planejaren la fugida abans que l'emir tronés a palau. No s'adonaren que una vella serventa africana els estava espiant contínuament. Arribà la nit esperada i la parella lliscà per una corda, des de les golfes fins al jardí i, quan anaven a agafar el camí de la platja, el so d'un corn retrunyí per l'espai i tot seguit l'escamot de l'emir, amb aquest al front, se'ls tirà a sobre i les lligà fortament. El capitost manà que els pengessin amb una corda per sota les aixelles al oi més alt del seu jardí i que, a punta de dia, els ballesters acabessin amb les seves vides travessant-los amb les sagetes. La sentència es complí, dissortadament, i d'aquell espantós drama, avui encara en queda el nom. Mas Palau s'edificà sobre les runes de l'antic palau d'aquell criminal rei moro.
93 / 252
El salt de la reina mora Un rei moro s'havia fet fort a l'inexpugnable castell de Siurana i no parava de fer guerra contra els cristians, que ja eren amos de tota la rodalia. La seva muller, anomenada Abdel Assia, era d'una bellesa sense parió, ornada amb totes les gràcies i tots els encants. En certa ocasió en què les forces mores estaven lluitant amb les del cristià Amat de Claramunt, senyor de Tarragona, la reina mora, que estava seguríssima que el seu castell era inexpugnable, donava un esplèndid banquet als seus cortesans i gent notable. La lluita era tan propera al castell, que des de la taula se sentia perfectament la fressa. En començar a trincar, una fletxa cristiana va caure enmig de la taula i produí un pànic terrible, puix que es van adonar que els cristians havien pres el castell. Tots van prendre les armes, però ja era tard, car els cristians ja eren al pati. La reina fou prou llesta per a muntar al seu cavall. Enmig de la confusió va escapar-se i es dirigí cap a la timba, seguida dels soldats cristians, els quals, en veure que la reina els fugia, corregueren per prendre-la. La reina, veient-se perduda i que anava a caure presonera, encarà el cavall devers l'abisme i es llançà daltabaix. Fou tal l'embranzida presa per la bèstia en escometre l'abisme, que deixà marcada a la roca viva de la vora la seva potada, que encara avui la gent del país ensenya.
• trincar: fer xocar les veires, els gots, bevent amb algú. • timba: precipici.
94 / 252
El Santo Cristo de Salomó El piadoso señor de Nin era el señor feudal que dominaba la población de Salomó y todos los pueblos a su alrededor. Por aquellos lejanos tiempos el sarraceno todavía tenía el pie puesto en tierra catalana (así que el sagaz lector comprenderá fácilmente que si los 'moros' se encontraban aún en Catalunya eso significa que dominaban casi toda la península). Sin embargo, no eran tiempos de guerra, la tregua estaba firmada entre cristianos y musulmanes en Catalunya y el comercio entre ambos pueblos era algo absolutamente normal. De hecho, el señor de Nin, viendo que durante esa temporada la cosecha de trigo había sido más pobre de lo esperado, decidió marchar a tierra sarracena a comprar trigo a los 'infieles'. Y así lo hizo, un día cogió el camino y llegó hasta la tierra dominada por los mahometanos, negoció provechosamente con ellos y se preparó para el regreso. Cuando ya estaba de vuelta le llamó la atención un viejo edificio que se asemejaba a una ermita, medio destruida y sin techo. La curiosidad hizo que detuviera su marcha y que se acercara y entrara en el edificio. Era un almacén de los 'moros' en el cual se guardaba el grano de los campos vecinos. Al caminar por el depósito le llamó la atención ver una imagen de Jesús Nazareno. l señor de Nin, ferviente católico, buscó a alguien quien pudiera explicarle aquel misterio, se llegó hasta la puerta de entrada donde encontró a un moro a quien interrogó sobre la figura de Jesucristo: ¿Cómo siendo vosotros mahometanos tenéis una imagen cristiana? Y, ¿cómo lo tenéis en un lugar tan pobre y abandonado? El 'moro' le respondió que cada viernes, su día sagrado según el Corán, sacaban la talla y la azotaban, ceremonia a la que asistía mucha gente para regocijarse. Después la volvían a meter en aquel lugar abandonado. 95 / 252
Como puede entender el lector, nuestro hombre se sintió profundamente dolido por aquellos actos que ofendían a su fe, por lo que de inmediato se dispuso a negociar con el 'moro' con el fin de comprarle la imagen. El sarraceno contestó negándose firmemente; cuando llegara el viernes el pueblo vería que la estatua había desaparecido e incluso podía llegar a buscar al culpable para matarlo. Mucho ofreció el señor de Nin para rescatar la imagen, pero todos sus ruegos y monedas resultaron inútiles. Finalmente, el cristiano tuvo que retirarse sin conseguir su propósito. A su regreso dio inmediata cuenta de lo que había observado y de lo que el 'moro' le había contado. Todos se sintieron dolidos e insultados por la afrenta musulmana. Reunidos acordaron que, costara lo que costara, debía de rescatarse la imagen. Una vez más el señor de Nin, acompañado de algunos de sus sirvientes, marchó para tratar de negociar con el 'moro'. Una vez en los dominios del infiel se dirigió al almacén y dijo al guardián: 'Hemos vuelto para rescatar la imagen de nuestro Dios. Traigo dinero para pagarte y mitigar la ira del pueblo. Y puedo ofrecer el peso de la imagen en monedas'. Conocedor el mahometano del peso de la talla, ya que se necesitaban seis hombres para sacar a la calle la figura del Nazareno, acabó por aceptar. También hizo llamar a la gente del pueblo para que presenciaran la pesada. Llegaron varios jefes y tentados por la codicia aceptaron lo que el señor de Nin les ofrecía. La imagen se vendería por su peso en oro. Se utilizó una balanza de las que se usaban para pesar el trigo, en un plato pusieron la talla mientras que en el otro el señor de Nin comenzaba a colocar monedas. Pero para sorpresa de todos, cuando la cantidad de monedas llegó a treinta y tres, la balanza se equilibró. Los musulmanes se quedaron atónitos, no entendían en absoluto lo que estaba pasando e 96 / 252
inmediatamente pensaron que se trataba de una artimaña de los cristianos. Mandaron traer una nueva balanza y volvió a suceder lo mismo que antes. Inmediatamente los mahometanos quisieron deshacer el trato pero los cristianos se negaron; lo pactado era lo pactado. Por lo que los sarracenos tuvieron que acceder y aceptar las treinta y tres monedas. Los cristianos tomaron la decisión de que la imagen debía de ser transportada por vía marítima, pues encontraron que esta era una manera más sencilla y segura de llevar a la estatua hasta lugar seguro. Los moros la envolvieron en unos lienzos y la transportaron hasta la playa. Allí, los acompañantes del señor de Nin ya habían conseguido una embarcación y tras cargar la imagen se prepararon para iniciar la travesía hasta puerto seguro. Pero la nave se quedó absolutamente inmóvil, por mucho que lo intentaron los marineros cristianos el barco no se movió ni un milímetro. El señor de Nin no comprendía lo que estaba pasando, pero la respuesta le llegó cuando algunos marineros que habían destapado la talla para comprobar su estado le informaron que a la imagen le faltaba uno de los dedos pulgares del pie. Los cristianos volvieron a casa del 'moro' y le hicieron confesar que, en efecto, él había cortado ese dedo para azotarlo cada viernes, aunque no era más que una parte minúscula de la talla. Entregó el dedo el musulmán al señor de Nin, tras lo cual éste ordenó a sus sirvientes a que volvieran al barco de inmediato. La nave entonces, sin ningún tipo de problemas, salió tranquilamente del puerto con dirección a su destino. Al llegar a Altafulla, la embarcación se detuvo por si misma. La imagen fue desembarcada, engalanada y llevada en solemne procesión hasta la población de Salomó, donde se le erigió un santuario para que recibiese culto y fuera adorada por los cristianos. 97 / 252
El senyor de Lladurs Eren temps de guerres contra els sarraïns i el senyor del castell de Lladurs, que feia poc que s’havia maridat amb una bella i jove donzella, va haver d’acudir a la crida del rei el qual demanava que tots els braços disponibles acudissin a la lluita. Al crit reial va acudir el valerós senyor de Lladurs, tot acomiadant-se de la seva jove i bella esposa, a la qual va prometre amor i retorn. Va succeir, però que en l’absència del casteller, el germà d’aquest s’enamorà de la jove esposa, li manifestà el seu amor i li proposà compartir llurs vides, proposició que la jove sempre refusà, comportant-se amb tota dignitat. Davant aquelles negatives el germà del castell féu arribar, per mitjà d’uns d’aquells joglars que anaven cantant cançons i noves de la guerra, la falsa noticia que el seu germà havia mort. L’esposa cregué al joglar, com tothom els creia aleshores, i es retirà a la seva cambra a plorar. El cunyat es presentà per consolar-la i mirar d’aconseguir que es casés amb ell. La jove senyora no contestà ja que en el seu cor glatia l’esperança i la seguretat que el seu marit no havia mort, així que va prendre una resolució: volia comprovar-ho personalment —es va dir per a ella mateixa. L’endemà a trenc d’alba, i vestida com anava el joglar la nit abans per tal de sortir sense aixecar sospites ni mirades indiscretes, sortia per la porta del castell de Lladurs la jove senyora, que dirigí les seves petjades vers el lluny camp on es guerrejava. Es guanyà el viatge amb l’ofici, tot cantant trobes per on passava per tal d’anar practicant el seu pla. Quan al cap dels dies arribà al campament de cristià començà a preguntar primer als soldats, i després als caps, a veure si sabien on era el casteller senyor de Lladurs. Tothom a la una li van respondre que era un gran i valent, però que havia caigut presoner dels sarraïns els quals, a causa de l’admiració que els havia causat la seva valentia no l’han matat, però el retenen presoner i demanen un fort rescat. El joglar passà el camp de batalla i començà a cantar pels sarraïns les seves facultats artístiques i melodioses van arribar a oïdes del mateix rei moro, que demana que portin al seu davant aquell jove joglar perquè canti per a ell. 98 / 252
El rei queda admirat i li demana molts més dies que canti per a ell. Però sempre que li vol fer un regal, el joglar ho refusa. Finalment aquest li demana el que realment volia: que alliberés el casteller de Lladurs. El rei moro així ho fa, tot ordenant-lo marxar de tornada a Lladurs, per no haver de combatre de nou amb ell. Així, marxen el casteller i el joglar cap a aquelles terres, sense que aquest li desvetlli la seva veritable identitat. Pel camí, el casteller frisa per arribar i com que el joglar no li pot seguir el pas, decideix avançar sol. Però abans de separar-se el joglar li demana que li doni un record personal. —Què vols? —diu el senyor. —Un mocador, un bocí de camisa, el que vós vulgueu, però que sigui una cosa personal El casteller li dóna un bocí de la seva camisa i un mocador que sempre havia guardat amb molta cura, ja que li havia broda la seva esposa. Quan per fi el senyor arriba al castell, el germà, gelós, difama la seva dona absent i el senyor queda tan dolgut que quan ella arriba, per fi, al castell, no la vol ni rebre. Ella insisteix, i per fi accepta rebre-la uns moments abans de manar que els seus homes la foragitin per sempre. Quan va ser davant seu ella li mostra el bocí de camisa i el mocador que ell li havia donat quan anava vestida de trobador. Amb aquest gest ja n’hi ha prou per fer callar la boca infame del germà. El senyor mana que expulsin el seu germà en lloc de la seva jove i bella esposa, amb qui s’abraça i recorda els moments de la seva llibertat. La felicitat i la unitat en aquells joves senyors va perdurar per molts anys, i les parets del castell de Lladurs en van ser mut testimoni. Avui, les pedres que hi resten encara xiuxiuegen, els dies de vent, aquell fet que aquí succeí.
99 / 252
El Tarlà de l'Argenteria El Tarlà és una de les figures més típiques de Girona. Potser l'heu vist alguna vegada penjat , entre dos balcons. Solen posar-li pels voltants de Sant Jordi, durant les Festes de Primavera de la Rambla i l'Argenteria, que és el nom d'aquest carrer. El Tarlà és un ninot que, penjat d'una barra que va de banda a banda del carrer, fa giravoltes. Durant els anys que fa que hi ha el Tarlà ha anat vestit de moltes maneres. Darrerament va de joglar - un joglar era un noi o un home que anava pels pobles recitant versos, sovint amb una guitarra o algun altre instrument musical. El Tarlà porta esquellerincs a les puntes del barret perquè faci més soroll. La llegenda del Tarlà explica que fa molts i molts anys en aquest carrer hi va haver la pesta, que era una malaltia que feia que molta gent es morís. Com que la pesta s'encomanava, van tancar el carrer pels dos extrems amb una tanca feta de canyes. I durant tot el temps que els veïns van haver d'estar-se tancats al seu carrer, com que s'avorrien molt i a més estaven tristos, un veí anomenat Tarlà, els distreia i divertia fent tombarelles. Va ser per recordar aquest personatge que més tard es va construir el ninot del Tarlà, primer amb fusta i l'actual amb fibra de vidre. També se li havia dit Xató, perquè una vegada va caure de la barra i es va aixafar el seu nas de fusta. i abans de penjar-lo al carrer, el passejaven per tota la ciutat assegut en un carretó mentre una colla de nens i nenes el seguien tocant el tambor i cantant: " Visca el Xato, ram pataplam, plam, plam!".
100 / 252
El timbaler del Bruc La llegenda del timbaler del Bruc ens explica que, fa molts i molts anys, hi va haver a Catalunya una guerra contra els francesos. Aquests estaven molt enfadats amb els de Manresans perquè havien cremat els papers segellats que els havien enviat. Els pobles del Bages, com Santpedor, Sant Fruitós i Manresa, es van reunir i decidiren fer una gran batalla a Montserrat. A Santpedor hi vivia un noi d'uns 14 anys que es deia Isidre Llussà, conegut com l'Isidret. Ell també volia lluitar contra els francesos, però com que no l'hi deixaven anar i no tenia cap arma, va agafar un timbal que es feia servir per la processó dels Dolors. L'Isidret, va anar cap a la batalla que tenia lloc al Bruc, prop de Montserrat, i va començar a picar i a repicar el timbal amb totes les seves forces. El so que va fer es va anar multiplicant i multiplicant pel ressò de les muntanyes, fins a semblar un gran exèrcit. Així ho van creure els francesos, que amb la cua entre cames van fugir a corre-cuita cap a Barcelona. Diuen que, gràcies a aquesta feta, a hores d'ara no som francesos, sinó catalans. Tot gràcies a la pensada de l'Isidret, des d'aquell dia conegut com "el Timbaler del Bruc"
El turó de les bruixes Un home de Sant Martí Sarroca que creia molt en les bruixes, una nit de Sant Joan se n'anà al Pujol
del
Ravell,
amb
les
seves
tres
filles,
per
celebrar-hi
el
tradicional
Per més que ho intentà, no hi havia manera que les branques de pi, seques, prenguessin 101 / 252
foc.
flamarada. S'enfadà tant que va exclamar: " Que facin sortir les bruixes tants dimonis com espurnes té el foc!".es bruixes se l'escoltaren, i tant ell com les seves filles, instantàniament, van ésser engegats a una hora lluny del turó, uns diuen que a prop de can Miret i d'altres davant mateix de l'ermita de Sant Joan de Lledó.
El vailet de Celma Una vegada, al poblet de Celma, avui en runes des dels anys trenta i escaig, hi succeí un fet molt comentat pel veïnat d'aquelles muntanyes. Un jove del poble esmentat, en tornar a casa seva després de fer el servei militar, es trobà que tots els seus familiars havien mort. Llavors exclamà: "Ja em donaria al dimoni"! l al moment, se li aparegué un senyor molt ben vestit que, compadint-lo, li oferí feina amb una bona soldada. Molt content, el jove acceptà el tracte i tots dos s'encaminaren al nou destí. Després de molt i molt caminar, en direcció a Valldossera, de pujar i baixar muntanyes, arribaren al...purgatori! L'amo li digué: Mira, noi, aquí tens aquest ruc i ja pots començar a traginar llenya avui mateix; se'n crema molta durant l'any." El jove complí de valent durant dies i dies el seu dur treball, cada vegada carregant més el ruc, ja que cobrava a preu fet; com més llenya traginava més bona paga tenia. Però aquell ruc, cansat d'anar amunt i avall, de la terra al purgatori, un dia no pogués més i li digué: "Noi, no em carreguis tant que sóc ta padrina! -Vós sou la meva padrina?-li contestà el fiol. -Si, te'n recordes d'aquells temps en què tu eres molt petit i jo sortia molts dies a robar llenya? 102 / 252
Doncs ja ho veus, no aconsellis a ningú de robar, perquè jo per aquest pecat, he estat condemnada a passa uns anys de penitència aquí, al purgatori". Les paraules de la seva padrina l'afectaren tant que decidí deslliurar-la al més aviat possible. Després de passar comptes amb el seu amo, s'encaminà cap a Santes Creus, on després d'uns anys de novici arribà a ser-ne l'abat, gràcies a la seva vida exemplar, sempre al servei dels necessitats que trucaven a dotzenes a les seves portes demanant almoina.
El vaixell de Sant Pau Conta la llegenda que un patró de Sitges enrolat en una empresa de pesca de sardines i tonyines a la Figuereta , una factoria catalana de pesca amb xàvega i salaó de peix a l'estuari del Guadiana , a Huelva, era molt devot de sant Pau. Quan s'estava a Andalusia, capturen peixos i portant-los a les barques on els salaven , assistia a missa a una capelleta de fusta i joncs que regentava un franciscà d'Ayamonte. Però quan era al seu país tenia per costum visitar cada diumenge l'ermita de Sant Pau, a Ribes. Si se li preguntava per la raó que el portava a combregar a Ribes contestava formalment que aquell sant curava d'ell i que l'havia conservat sa i estalvi en tots els seus viatges entre la costa atlàntica i la catalana . Un dia va partir d'Isla Cristina, que és el nom actual de la Figuereta, amb una càrrega de moixama . I, naveguen per les perilloses aigües de l'estret de Gibraltar, el sorprendre una forta tramuntana que l'empenyia cap al sud . El seu llagut se li va trencar el timó i quedà a mercè del vent. Després d'hores de lluita, el patró poc podia fer per evitar una sotregada contra la costa del Rif. Quan les onades i el vent més es
103 / 252
conjuraven per arrossegar el vaixellet, més pregava ell al seu sant preferit. I res. El vent no calmava , les onades eren cavalls que empenyien contra l'irremeiable . De sobte, quan la costa de la moreria apareixia entre la calitja del matí , el vent va afluixar tant que el cap de no res el vaixell es va aturar , moment que la tripulació va aprofitar per remar fins a la platja i reparar el timó i les veles . De tornada al Penedès, el primer que va fer el patró fou encarregar una rèplica del seu buc i portar-la a l'ermita de Sant Pau, on l'ermità la va penjar al sostre.
El vectigal de la carn Ferran d'Antequera era rei de Catalunya en contra de la voluntat dels catalans, que van tenir d'acceptar-lo per el Compromís de Casp. Acostumat com estava als seus dominis a posseir un poder absolut , no respectava les lleis ni costums d'aquest país. Estant a Barcelona, va enviar a un dels seus servents al mercat a comprar carn. En aquell temps la carn tenia un impost a part, el VECTIGAL, obligat a complir pertot hom , Al dir-li el botiguer al servent que el Vectigal era una norma obligatòria per a tots, aquest va esclata a riure i li digué que “ Qui era ell per dir-li al
rei el que tenia de fer”?. Que ell sempre feia el que volia. que per això era el rei. I prenen la carn tot ofès s'en va anar sense pagar ni el Vectigal ni l'import de la carn. El carnisser va dirigir-se al Consell de Cent per exigir justícia, i aquest va decidir fer complir lo que era llei per tot hom. Però tots sabien que enfrontar-se a un rei absolut era mes que suficient per que els hi fes tallar el coll. Conscient de a lo que s'exposava , va oferir-se anar-hi Joan Fiveller.
104 / 252
Es va vestir la gramalla de dol , i acompanyat de tots els macers i prohoms es van encaminar seguits de tot el poble al Palau reial. en mig d'enorme silenci. Abans d'entrar es gira i va dir atot el poble “ Que ell defendria els seus drets davant del Rei encara que li costes la vida”, El Rei el va rebre amb tota la insolència i supèrbia , que estava acostumat. Dient-li que mai s'ha vist que un simple Conseller, volgués reptar i donar ordres a un Rei. Fiveller va respondre que ell no era un Conseller, sinó un representant del poble; i que anava a reptar-lo, si no a demanar-li el compliment de la paraula donada ( per el Rei) de respectar tots el Drets i Usatges , que no havia respectat. El Rei enfurismat.-.Que tanta gosadia podia costar-li molt cara i que podia inclòs la seva vida, Fiveller.- Darrera meu tinc tot un poble, que sabria venjar-lo, i que estava a fora esperant el resultat de l'entrevista , dons volia conèixer si el Rei respectava o no els drets d'aquest poble. Després d'aquestes paraules, el Rei enrabiat, va donar ordre que es pagués el Vectigal i el preu de la carn. El enorme disgust d’aquesta reclamació, va fer emmalaltí al Rei d'un fort i dolorós atac de pedra que el retingué greument malalt.
Els altres capricis del Comte l'Arnau El comte l'Arnau va sentir-se malalt d'una malura que cap metge no li entenia. Féu acudir al castell els metges més bons i els saludadors i adobadors que gaudien de més fama. Per tal que el guarissin els paixia i els tractava a cos de rei. En veure que no li endevinaven el mal, s'enfellonia i els feia penjar. Van arribar a penjar-ne unes quantes dotzenes dels merlets de les muralles del seu castell. 105 / 252
Per fi, acudí al consell d'un bruixot molt anomenat que li ponderà la virtut d'una aigua que rajava vora d'una masia que es trobava damunt del camí vell d'Olot a Perpinyà, vora d'aquesta vila. El Comte visità la font, va beure'n aigua i a l'instant recobrà la salut. La font encara avui és coneguda per Font del Comte, i el mateix nom va prendre el mas que s'aixeca allí a la vora. Al Comte, li agradà tant aquella aigua, que la volgué conduir fins al seu castell, i es proposà que la font ragés al pati, per tal de poder-ne beure tanta com en volgués sense gens d'esforç. Cridà als seus vassalls mestres de cases i els va dir que s'enginyessin per construir una mina que per sota la muntanya portés l'aigua des de Perpinyà fins al seu castell. Tots li van dir que foradar tanta roca era impossible i que potser l'obra fóra intentable fent un rec descobert en lloc d'una mina subterrània. El Comte volia que fos precisament una mina i no un rec, per por que durant el curs algú no li prengués l'aigua. Irat perquè contradeien la seva voluntat, el Comte féu penjar també els mestres de cases i decidí emprendre personalment la direcció de l'obra. Féu acudir a tots els seus vassalls i els féu treballar de nit i de dia amb tota activitat. I diuen que hi van maldar set anys i que no van aconseguir fer més que unes quantes canes de mina, tot i que la fúria del Comte no parava de fustigar-los i atiar-los a la feina. A la fi el Comte va reconèixer que els mestres de cases tenien raó i desistí del seu propòsit. Un cas igual li va passar en voler proveir d'aigua el castell. Volia reunir les aigües de la font de Maials, Vilagran, i Vila-xica, les quals féu arribar fins al Pla de la Pera. També volia agafar les fonts del Llobregat, que anaven fins a l'Espluga. Mentre estaven els treballs en aquest punt un dels obrers també digué que aviat ho aconseguirien <<si Déu vol>>, i furiós el mal comte replicà que tant si volia com si no, i tot seguit les fonts del Llobregat recularen fins a Castellar de N'Hug. A Serra-seca encara es veu un séc fet en la roca viva a cops d'escoda, que recorda el conducte intentat per fer conduir l'aigua.
106 / 252
El comte l'Arnau exercia damunt les dones dels seus vassalls un domini senyorial molt més abusiu del que permetien els usos i costums del seu temps. Tots els seus súbdits, el dia que es casaven, en eixir de la cerimònia es veien obligats a portar la muller al castell i posar-la a la disposició del senyor. Era corrent que l'endemà el senyor la deixés tornar amb el seu marit. Molt sovint, però, el comte l'Arnau les feia romandre al castell dies, setmanes i àdhuc mesos. Sempre que al castell hi havia un convit, el Comte feia acudir les donzelles més gentils i més boniques i mentre ell i els seus companyons de boira menjaven, les pobres fadrines s'havien de passejar despullades pel voltant de la taula ajupides i recollir les cireres que els entaulats els tiraven. El temps de les cireres era de vexació i de martiri per a les pobres donzelles vassalles del Comte. I hom diu que, un cop mort, per tal d'esborrar el mal record de l'abús senyorial, durant molts anys no hi hagué cap cirerer ni va entrar cap cirera dins dels dominis de Mataplana. El Comte va enamorar la graciosa dama Blanca de Pradell. Després d'haver-la seduïda, quan ella el requerí per casar-se, ell li digué que ja ho era i que tenia una llarga fillada. La dama, indignada, li tirà en cara la seva vilesa i el tractà de baix i d'innoble. Les seves paraules feriren l'amor propi del Comte, que, foll de ràbia, l'estimbà daltabaix d'un dels cingles del Montgrony, que la llegenda qualifica encara de << Salt de la Dama>> . En dies de calma, a migdia, hom encara sent el clam planyívol de la dama, que puja del fons de l'abisme.
107 / 252
Els amants de Bausen Però la llegenda més bella que conta la gent gran de la Vall fou real como la mateixa vida i esdevingué a Bausen (Baix Aran) a principis del segle XX, quan l'Església encara tenia un gran poder sobre la vida dels feligresos. Els anys vint, dos joves d'aquest bonic poble es van enamorar tan tendrament que van captivar els seus veïns, que admiraven profundament l'amor que els dos promesos es professaven. Un dia van decidir casar-se, però el capellà els va exigir una gran quantitat de diners com a ‘dispensa’ pel fet d'estar emparentats, encara que fos un parentiu llunyà, i no va cedir a les súpliques dels dos enamorats. Aquests van decidir seguir amb el seu amor i viure junts, fins que Teresa emmalaltí i va morir amb només 33 anys, i tampoc llavors el capellà accedí a donarli santa sepultura al cementiri del poble. Davant la desesperació d'ell i amb gran indignació, tots los veïns sense cap excepció, cavaren una altra fossa i l'enterraren amb tota dignitat al cementiri civil on reposa, i on cada any el fill fruit de l'amor que van viure diposita flors fresques.
Els dos amics Diu una llegenda àrab que dos amics que viatjaven pel desert van discutir en un moment donat del viatge. Un va acabar donant una forta bufetada a l'altre. L'ofès, sense dir res, es va ajupir i va escriure amb el dit a la sorra: “Avui el meu millor amic m'ha donat una forta bufetada” Van continuar el trajecte i van arribar a un oasi on van decidir banyar-se. El que havia estat bufetejat i ofès va començar a ofegar-se. L'altre es va tirar a l'aigua per salvar-lo i va evitar que perdés la vida. Un cop recuperat de l'ofec, l'home va
108 / 252
agafar una daga i va començar a gravar unes paraules en una enorme pedra. En acabar s'hi podia llegir: “Avui el meu millor amic m'ha salvat la vida” Intrigat el seu amic li va preguntar: -¿ Per què quan et vaig fer mal vas escriure a la sorra i ara escrius en una roca? Somrient l'altre va respondre: -Quan un gran amic ens ofèn hem d'escriure l'ofensa, a la sorra on el vent de l'oblit i el perdó s'encarregarà d'esborrar-la i oblidar-la. -En canvi, quan un gran amic ens ajuda o ens succeeix quelcom grandiós, cal gravar-ho a la pedra de la memòria del cor, on mai cap vent de cap part del món pugui esborrar-ho.
Els homes vermells Els vells més vells de la contrada, des de Mediona a Sant Martí Sarroca i la Llacuna, conten que sobre les parets de la cova del bolet, ben endins i no pas de part de fora, s’hi trobava tota una colla de figures d’home pintats de color vermell. Ningú gosava entrar-hi perquè la vella dita advertia que aquell qui els destorbés cauria per sempre en la dissort i hauria un terrible càstig, perquè aquells homes pintats els havien deixat els moros dins la profunditat de la cova perquè guardessin els seus tresors, els quals hagueren d’ocultar, quan foren expulsats d’aquells paratges; i en la creença que passat un temps podrien tornar al país, precisament per custodiar-los, havien deixat allà aquells homes Encantats, amb una advertència escrita en la seva llengua «que ningú s’atreveixi a acostar-se».No obstant això, passats molts i molts anys, i quan ja ningú es recordava dels antics senyors moros, un valent va entrar a la cova arribant-se fins on hi havien les pintures i amb un gros mall va esberlar el front dels homes vermells, i aleshores va caure de la paret una gran quantitat de diner, que l’enriquí de per vida.
109 / 252
Els pallers de pedra Conten que, temps era temps, entre els homes hi havia una disbauxa i un lladronici, que res no estava segur enlloc. Aleshores, pels voltants dels Pouetons, vivien una família de gegants anomenats els Regira-rocs, que eren força agradats del que no era seu, i, com que eren tan forts i tan valents, tenien atemorits tots els veïnats de la rodalia. Un any es va escaure que els Regirarocs van esguerrar la collita del blat, però no es van pas amoïnar. Van robar el blat de tots els camps propers, el van batre i, de la palla, en van fer uns pallers altíssims com mai no se n'hagin vistos d'altres de tan grans. Els seus veïns, desesperats, prou els van moure guerra diverses vegades; però, com que els gegantots eren tan forts, res no hi podien els pobres mortals. Però heus aquí que un dia, per un poder sobrenatural, els grans pallers van ésser tornats pedra i els Regira-rocs precipitats al fons de l'avenç dels Pouetons, en càstig de llurs malifetes i com a exemple per a tots que cada u era ben amo del seu i que calia respectar els béns d'altri.
Els tres savis prudents dels Piteus Aquí teniu la llegenda més coneguda de Sant Llorenç, i fixeus si serà important que fins i tot d'ella en ve el renom de Piteus pels nostres habitants, diu així: Una vegada, en un hostal dels que hi havia en el camí de Berga cap a Manresa, se presentaren tres homes de la muntanya demanant acolliment per la nit que els venia damunt. Donaren dos trucs a la porta i digueren, com de costum, al posador:
110 / 252
- Nos donareu posada per aquesta nit? - Prou. Mes, qui sou vosaltres i on aneu? - Anam a la fira de Manresa i som los savis prudents dels Piteus - respongué el més vell. Aquest títol de «Savis prudents deis Piteus» féu riure a la mestressa, que els sentí des de la cuina; mentre els donaven sopar, estudià amb son marit, que era de bon humor com ella, com podrien provar llur saviesa. Quan hagueren sopat, los acompanyaren a una cambra que era a dalt, lluny de la fressa de la casa, no hi havia altra finestra que una que taparen amb un armari portàtil. Los tres savis se n'anaren al llit, i, com no sentiren fressa, trigaren molt a desvetllar-se. Quan, cansats de dormir i fent-los mal los ossos de jaure, obriren los ulls, se llevaren, i el més savi deis tres se llevà per obrir la finestra. No podent-se guiar per cap raig de claror, a les palpentes anà cercant a dreta i a esquerra, fins que ensopegà la porta de l'armari. L'obri, mirà a dalt i a baix, ¡ no veient mica de claror enlloc, exclamà: - És fosc corn una gola de llop. I se'n tornà al llit. Dormiren unes quantes hores, i, no podent ja dormir més, s'alçà el savi segon, obrí l'armari i Sentint-hi olor de Formatge, com que n'hi havia hagut, exclamà: - Quina olor de Formatge que fa el món! I se'n tornà al llit. Al cap d'una estona, se llevà, cansat de rodar pel llit, lo savi tercer; mira per totes bandes, i, no veient a llevant ni a ponent rastre de claror, exclamà: La nit és encara negra com un pecat, i el món put a formatge. Los de l'hostal, que s'ho escoltaven des de darrera la porta, se n'hagueren d'anar a baix per no esclafir la rialla. Cap a la fi, l'hostaler, compadit dels tres savis, entrà a la cambra, los demanà si havien dormit bé, apartà l'armari que tapava la finestra, l'obrí, i els tres savis vegeren, estranyats, que ja era dia. Com la gana els tenia corsecats, demanaren esmorzar, i mentre esmorzaven, un d'ells digué als altres:
111 / 252
- Cuitem, que hem d'anar a fira. - Però, a quina fira? - digué l'hostaler, ficant-se a la conversa. - A la de Manresa. - Veieu aquesta gent que arriba? Són firaries que en tornen - respongué l'hostaler. Llavors los tres savis s'adonaren de que havien dormit vint-i-quatre hores, i en lloc de continuar lo camí cap a Manresa, se giraren en rodó cap a les terres de Sant Llorenç dels Piteus. D'això ja fa molt temps. A Sant Llorenç no havia arribat encara la carabassa. Veient-ne unes quantes arraconades a l'entrada de l'hostal, preguntaren a l'hostaler que era alló. Ell los respongué que eren ous d'euga. - Nosaltres cabdalment anàvem a Manresa a comprar una euga. Si ens volguéssiu vendre un d'aquests ous, pla que us ne sentiríem grat. - A la veritat –respongué sorneguerament l'hostaler- los volíem tots per nosaltres; mes, si tant lo voleu i el pagau bé, porteu-vos-en un. Esquitxant unes quantes lliures que duien per comprar una euga a la fira, compraren la carabassa més grossa de l'hostal, i se l'endugueren camí amunt cap a Sant Llorenç dels Piteus. Tot caminant, enraonaven l'un amb l'altre de la rebuda que els farien llurs compatricis al veure'ls arribar amb una cosa tan estranya i tan productora com l'ou d'una euga. Aquest, mentre passaven, distrets, per un cim de carena, se'ls esmunyí d'entre mans i començá de rodolar rostos avall. Al segon o tercer capgirall que donà s'esberlà pel mig, i sos trossos, escampant-se en llur baixada, desvetllaren un llebretó que dormia sota una mata. Al veure-la córrer, cregueren los dels Piteus que era l'euga petita que havia sortit de l'ou, i llur desconsol d'haver-la perduda fou més gran. - Malaguanyada eugueta! -anaven dient tot acostant-se tristos a llur poble- Si hagués arribada bé, l'any vinent no hauríem hagut d'anar a peu a la fira de Manresa.
112 / 252
Flordeneu i Gentil, i altres llegendes de Canigó Fama encantada li ve a la muntanya, en l'antigor, era el palau dels catorze vents, dels quals “set eren bons i els altres set dolents”. Encara avui, un pic del massís duu el nom de Tretze-vents. Canigó era l'estança privilegiada de fades i encantades. Quan es reunien, desencadenaven abans tota la rastellera de vents en les catorze direccions del món, per fer el Canigó inaccessible a la curiositat de qualsevol mortal. Flordeneu n'és la reina i el seu poder encisador és irresistible: la llegenda conta com va apoderar-se del cor i el pensament del cavaller Gentil, fill de Tallaferro, l'heroic i noble comte de Besalú. Guifré, comte de Cerdanya i oncle de Gentil, l'envia al castell de Rià i li encomana vigilar l'avançada de l'exèrcit Sarriá. El país és en guerra. Gentil s'ha apostat dalt de la torre més alta del castell, guaitant la vall de la Tet. Al seu davant apareix, tota nevada, la muntanya del Canigó. Gentil s'embadaleix contemplant la blancor enlluernadora de les crestes a la claror de la lluna. Però no són crestes, sinó els manteéis d'ermini de les fades, dansant vora els estanys enllunats del Cadí. Gentil s'hi sent atret, li entra al cor el desig d'aconseguir un mantell de fada, que es creu que té virtut: pot fer invencible el cavaller que el posseeix, i el pot conduir allà on vulgui del món, fent-li de vela si vol travessar el mar, o d'ala per volar emportat pel vent. Gentil deixa la guàrdia i s'encamina al cim del Canigó, amb el cor robat. Allí descobreix l'atractiva Flordeneu, en un miratge que li beu l'enteniment i li fa perdre el sentit de la realitat. En un Prat al cim de la carena, Gentil veu la reina de les fades. La seva imatge és serena i clara com la lluna, els seus ulls brillen com dos estels, i una cabellera d'or pur cau destrenant-se per les seves espatlles. Flordeneu s'assembla a Griselda, la noia de qui Gentil estava enamorat: ell l'havia coneguda pastora i ara la veu como una reina. Així l'enganya Flordeneu : –
Gentil, ingrat Gentil, ja no em coneixes? Jo sóc la que tu vas veure al prat, que duia la falda
vessant de maduixes; de mi va ser que vas enamorar-te quan vas contemplar-me endormiscada 113 / 252
l'ombra dels gessamins. Era fada i per tu em vaig retallar les ales, i em vaig treure la corona de reina i les meves mans van deixar el ceptre. Ara, si vols, puja a la meva carrossa i volarem junts pel cel, entre núvols i somnis... - Senyora – ell va dient – deixeu-me lliure: dos-cents arquers m'esperen a la plana, i si no els meno a la lluita abans que no surti el sol, tots em diran traïdor a la pàtria... Però Gentil se sent pres com un ocell que, tot voltant, de sobte es troba a les urpes de l'àliga. Flordeneu pren Gentil per la mà i el fa entrar en la cova de Sirac, dins la qual hi ha els coneguts “bacins de les encantades”, petits bassals o safareigs de tosca on la llegenda diu que les fades ensabonen i piquen la bugada, que estenen després, cada vespre, a la verneda.
Deixem aquesta cima sobirana, I en alguna illa de la mar llunyana D'allà on deguérem, segles ha, sortir, Ot recordant la terra catalana Anem-se'n a morir! El seu comiat és ple d'una infinita recança; en el seu vol, es giren per veure el Canigó per última vegada, per veure'l i plorar... Des de llavors, si gosen acostar-s'hi preses d'enyorament, seran titllades de bruixes maleïdes pels rigors de la nova religió, del cristianisme, gelós de tota altra creença i devoció. Els rumors populars insinuen que en les grans nits dels Sàbats, el bruixam del Rosselló i de la Cerdanya hi fan cap per celebrar rituals misteriosos. Però, abans de començar les assemblees, prenen la precaució de donar tres cops amb una vara a les aigües blavoses de l'estany de Calandrà, de les quals s'alça a l'instant una boira densíssima que de seguida ennuvola la muntanya i la cobreix a les mirades inconvenients dels estranys. Una llegenda recorda com unes encantades, fugint del Canigó, van refugiar-se en un dels alzinars prop de Rià, i que, des d'allí, escampaven maleficis per tota la contrada. 114 / 252
L'alzina mare es va negar a servir-los de recer, mentre a les altres alzines que les acollien, a unes les fulles se'ls van tornar d'or, a unes altres, de vidre, i a les de més enllà, més dolces que la mel. Però estaven condemnades: uns lladregots van esfullar les alzines de les fulles d'or; un ramat de cabres llaminer va arranar les de les fulles dolces; i a la tramuntana va fer trinquis la resta. Sols va restar ufanosa la vella alzina mare – al voltant de la qual el poble de Rià ha celebrat tradicionalment l'aplec-, i les encantades lamentablement, van haver de fugir. Una d'entre les oges, la reina de Lanós, el gran llac de les fades, es va enamorar perdudament d'un galant fadrí d'Enveig, a l'Alta Cerdanya... Ell va seguir el seu encís, però va dubtar un moment i es va tornar de pedra: els amors entre fades i persones sempre són desgraciats. Amb tot, cal reconèixer que, malgrat l'ombra de la creu, la muntanya contínua i continuarà sempre encantada. Els pastors que, al punt de la mitjanit de Sant Joan, es banyen a les aigües de l'estany Negre, es converteixen en llops i s'afegeixen a la gran llopada que els rep a l'altra riba amb udols d'alegria. Al cap de set anys recobraran la forma humana: altra vegada tornaran a ser pastors, però hauran guanyat l'estranya virtut de ser mestres en l'art de menar llops. També hi ha qui jura que, a l'obaga, s'hi han vist simiots, és a dir, sàtirs, menuts, amb banyetes i cua: són els genis del bosc... D'altres afirmen que, al fons del fons de la vall del Canigó, hi ha una enorme campana, que és del Diable, senyor de tots els metalls de sota terra, i que, al punt de la mitjanit de Nadal, hi ha anys que se senten unes batallades greus, fosques: mal averany, anuncien un any de calamitats. Deu ser aquesta, la campana que convocarà vius i morts a judici, quan serà la fi del món? Són moltes i diverses les llegendes que la veu popular atribueix al Canigó. Però, d'entre totes, llueix encara avui l'argentat encanteri de les fades, l'amor desgraciat de Gentil i Flordeneu. Aquell sentiment de solitud, aquell enyorament, el dolor d'un enamorament confortador, és el mateix que transmet la cançó popular tan coneguda com si cantés Gentil: 115 / 252
Muntanyes de Canigó,
El rossinyolet és mort,
Fresques sou i regalades,
L'enyorança m'hi ha agafada;
Sobretot ara a l'estiu
Si ne som caigut malalt
Que les aigües són gelades.
D'una cruel mala gana.
Sis mesos hi som estat
Ningú no em coneix el mal,
Sens veure persona nada,
Ningú no sap el que em mata,
Sinóun rossinyolet
Sinó una nina que hi ha
Que en eixint del niu cantava.
Que l'amor me'n té robada.
Joan de Serrallonga Joan Sala i Ferrer, nasqué l´ any 1594 a Viladrau, Osona. Fill de pagesos benestants, fou el cinquè de nou germans, quatre dels quals acabarien dedicant-se, també al Bandolerisme. Arran del seu casament, el 1618, amb Margarida Tallades, pubilla del Mas Serrallonga de Querós, de Sant Hilari Sacalm, la Selva, prengué com a cognom el nom del mas, començar a dir-se Joan de Serrallonga. Eren temps de crisi i les necessitats econòmiques el portaran a compaginar, amb quatre dels seus germans i altres companys, les feines al camp amb petits robatoris per la zona. Fins que l´ any 1622, un veí seu, en Miquel Barfull, amb qui havia tingut alguna discussió, el denunciar. Quan foren a detenir-lo, és defensar i va poder fugir, assassinar al seu delator i, un cop fora de la llei, no l´ hi quedar més remei que dedicar-se al bandolerisme per sobreviure. No tardà en aconseguir ser el cap de la banda de bandolers de la que també formaven part els seus germans. Alternava robatoris i segrestos amb llargues estades al seu mas, el gran 116 / 252
coneixement del terreny el permetia escapolir-se amb facilitat de les tropes del lloctinent quan aquest l´ assetjaven. Els primers anys d'activitat pogué actuar amb certa impunitat, doncs l´ atenció de les autoritats es centraven principalment en la persecució de la banda dels germans Margarit, caiguts aquest l´ any 1627, agrupar les seves bandes i es convertir en el principal bandoler del país. Durant vuit anys fou un mal son pels lloctinents Miguel de los S. de San Pedro i el Duc de Feria, però, l´ any 1630 el nou lloctinent, el Duc de Cardona, intensifica la persecució, això forçà a la seva banda a cercar refugi a l´ altre banda dels Pirineus, on foren ben rebuts pels senyors de Vivers, de Nyer i de Durban, els quals, per la condició de Nyerros que tenia la banda, es servien d'ells a la seva conveniència. Malgrat que pertanyia a la facció social dels ,Nyerros no podem catalogar a Serrallonga de bandoler polític, però sovint eren utilitzats amb fins polítics, per executar venjances i atemptar contra enemics, a més aquesta condició els feia guanyar simpaties entre els contraris al govern de Felip IV. Però, l´ any 1631, la gent de Serrallonga és traïda pel senyor de Durban, qui lliurar al lloctinent, a canvi de l´ aixecament de l´ empara reial sobre el lloc de Perellós, bona part de la banda, entre ells, membres d'estacats com el Fadrí de Sau o en Jaume Malianta. Una historia d'amor Amb la banda gairebé desfeta en Joan de Serrallonga es dedica a vagarejar pels Pirineus. Al Juliol de 1632, el dia de Sant Jaume, Una jove, vídua del moliner de Castelló d'Empúries, en Joana Massissa de 19 anys d´ edat, és dirigeix cap al Santuari de Núria. Però, en un indret del camí, uns homes, pedrenyal en ma, l´ aturen, son en Serrallonga i els seus homes, que decideixen segrestar-la, així comença una historia d´ amor que portarà a en Serrallonga i la Joana a viure un idil·li de poc més d'un any, en que compartiran, robatoris i fugides i conviuran fora de la llei fins que el dia 31 d'Octubre de 1633, delatats per l´ hereu del mas Agustí de Santa Coloma de Farners, on havien cercat refugi, son fets presos. 117 / 252
El dia 8 de Gener desprès de dies de tortura en Joan Sala i Ferrer “Joan de Serrallonga” es executat a Barcelona. La seva companya és obligada a declarar en el judici en contra seva per poder salvar la vida. A les seves entranyes porta el fruit del seu amor amb el bandoler.
Mort el Bandoler, Neix la llegenda.
Del cor de les Guilleries sortirà un gran espetec que en farà ressons de guerra a les parets de Tavertet Des de Sau a La Cellera, des del Far al Matagalls, el trabuc d´ en Serrallonga tornarà als amagatalls. Torna, torna, Serrallonga, que l´ alzina ens cremaran, que ens arrencaran les pedres, que la terra ens robaran. La fama popular acumulada durant anys, les simpaties que despertava entre bona part del poble, el seu caràcter de bandoler enfrontat a un poder centralista i autoritari i a la política d´ un monarca que havia enfonsat el país en la crisi i que anys més tard portaria el principat a l´ enfrontament armat, provocant la revolta del “Corpus de Sang” i, com a conseqüència d'aquesta, la guerra dels Segadors. Va fer que no tardessin a sortir corrandes i auques, que glossaven las seves gestes i que feren créixer i escampar la seva llegenda. Aquesta fou recollida per la literatura que ha fet arribar el seu mite fins els nostres dies. Les seves gestes, verídiques o no han fet que encara avui, en Serrallonga representi la lluita del poble contra el poder repressor.
118 / 252
Joan II i Joan Blanca Joan II, pel tractat de Baiona, (9 maig del 1462) obtingué l’ajut de Lluís XI de França, a costa d’hipotecar per 300.000 escuts d’or, els comtats del Rosselló i la Cerdanya. D’aquesta manera i amb l’ajut militar de França, Joan II entrà al Principat. Havent-li segut prohibida l’entrada a Catalunya per la concòrdia de Vilafranca, les institucions del Principat el declararen enemic públic, i així començà la guerra civil que durà del 1462 al 1472. Per la capitulació de Pedralbes, el 24 d’octubre de 1472, i el jurament per part del monarca de les constitucions de Catalunya, es va anular la concòrdia de Vilafranca i es va posar fi a la llarga guerra civil. Ara quedava pendent entre d’altres, el problema de la hipoteca sobre el Rosselló i la Cerdanya. A partir del 1462, França pretenia executar el dret de posar guarnició a Perpinyà i a altres llocs, fins que es pagues el deute. Els comtats no acceptaren el tractat, i consideraren a l'exercit francès, exercit d’ocupació Entre novembre de 1462 i gener del 1463, Perpinyà plantà cara al francès, però fou inútil la resistència i quedà ocupada pel tractat durant deu anys. Per la capitulació de Pedralbes, Perpinyà quedava ocupada per França, argumentant "dret de conquesta". Així doncs Joan II, hagué d'actuar ràpidament per recuperar el territori. L’1 de febrer del 1473, entrà a la capital catalana de Perpinyà, sent rebut per la població al crit d’
"Aragó, Aragó, mort al francès". Entre desembre del 1474 i març del 1475, quan Perpinyà quedà assetjada per l’exercit francès que pretenia de prendre-la. El setge fou tant ferotge que els habitants de la vila, es veieren obligat a menjar de tot, i d’aquí ve el mot de " menja-rates". Hagueren inclòs actes de canibalisme, que dona fe del patiment dels assetjats. I ara es quan emergeix LA LLEGENDA: El cònsol en cap de Perpinyà, a les hores era Joan Blanca. L’exercit francès va fer presoner al fill del cònsol en cap, que era capità de l exercit de Catalunya, en una de les sortides que els assetjats varen fer intentant trencar el setge. Els francesos amenaçaren llavors a Joan Blanca d‘executar al 119 / 252
jove oficial, sinó rendia la ciutat i obria les portes de Perpinyà. Llavors Joan Blanca, en un acte d'heroisme, es negà dient:
"Declaro que primer de tot, soc fidel al meu rei i a la meva pàtria, que es Catalunya, i prefereixo la mort del meu únic fill, a caure en la traïdoria". I afegí : "Francesos, si necessiteu armes per matar el meu fill, aquí teniu les meves". D’aquesta manera, els francesos executaren el fill de Joan Blanca al peu de les muralles. Finalment la vila fou ocupada el 10 de març del 1475, rebent el títol pel seu heroisme de "fidelissima vila de Perpinyà". L’ocupació militar francesa durà 20 anys, fins que quedà alliberada el 13 de setembre del 1493, amb l’entrada triomfal dels Reis Catòlics.
Jofre i la Malvasia Vivia aquest sitgetà en una masia prop del poble, anomenada el Mas de les Escales. L'ofici de pagès no l'omplia gaire i el seu esperit de rodamón el portà a deixar els pares i embarcar-se amb els voluntaris de Roger de Llúria per anar a defensar Sicília. Com que era molt valent i de caràcter obert, ràpidament conquerí l'admiració de tots els companys. Un dia, a la ciutat de malvasia, passà unes hores reposant en un monestir. Els frares l'obsequiaren amb un vi deliciós; li agradà tant que li vingueren ganes de conèixer-ne la procedència, però no la va saber fins passat més de trenta anys de combats, derrotes, nafres i força calamitats. La casualitat el portà de nou al monestir de Malvasia, aquesta vegada ferit de
120 / 252
consideració i a les portes de la mort. Allí visqué uns mesos com si fos al cel; els frares el cuidaren amb tanta estimació que per poc s'hi quedà per sempre. Durant la verema, contemplà com pausadament collien els raïms rossos, els seleccionaven i els assecaven amb extremada pulcritud, abans de premsar-los i dar-los entrada a les ombres d'un celler de grans voltes on s'envelliria el vi. Jofre, que ja sentia enyorança de les seves arrels, totalment refet, es decidí finalment, a anar cap a casa i oblidar-se totalment de les terres i de les batalles viscudes. L'esperava la seva mare, tot filant a la porta de casa seva. No així el pare, que havia estat esperant en va durant molt temps. Tres anys després, pel camí de les costes, en un recer de muntanya, hi havia unes passades de ceps, amb canyes a través, on raïms d'or es musteïen sobre canyissos, tot esperant la premsada per convertir-se en vi de gran qualitat. Els sarments que portà en Jofre de Sicília es transformarien en la primera collita de malvasia de Sitges.
Justícia Segons la veu popular, antigament quan la gent es feia ella mateixa la justícia quan es produïa un delicte, els afectats pujaven a Montserrat i, aplegats a la plaça, ben al davant de l'església perquè els pogués sentir ben be la Mare de Déu, celebraven llur judici asseguts a terra formant rodona, inspirats per un sentit de rectitud i una gran claredat de seny comunicat per la Moreneta. Si el delicte afectava només una família, s'aplegaven el perjudicat, el delinqüent 121 / 252
i els familiars d'ambdós; si el greuge era col·lectiu i perjudicava el comú, es reunien les persones més velles i mes entenimentades del poble i els familiars del delinqüent. Serenament debatien el cas i escoltaven els testimonis i les altres persones que volien parlar en favor o en contra. Si creien que algú mentia, apel·laven a un judici de Déu. Solien penjar un anell al cap d'una corda, que feien sostenir per un infant enfilat dalt d'una pedra anomenada de la justícia, i feien pronunciar al qui sospitaven que parlava en fals les paraules que contenien la suposada falsedat. Si, mentre parlava, l'anell giravoltava cap al costat del curs del sol, hom tenia per certes les paraules del qui parlava, i per falses quan giravoltava al contrari. Hom creia que el sol tornava per la veritat i confonia la mentida. La creença en el testimoniatge del sol havia estat forca estesa i encara ens la recorda la forma proverbial de jurament: Tan cert com el sol que ens il·lumina. Quan es feien aquests judicis de gent i de veïns no hi havia ni presons ni botxins, totes les penes es podien pagar amb diners, i hom les creia mes justes que no pas les d'ara. El principi jurídic que diu: Qui mata ha de morir es posterior als temps llegendaris de que parlem ara, puix que hom creia que per castigar una mort no se n'havia de fer una altra. Els delinqüents rics havien de pagar mes que els pobres, i per això un mateix delicte era més costos de redimir si l'afectat era un ric. Les decisions dels consells i juntes de veïns eren inapel·lables i obeïdes estretament. Aquests judicis, que també se celebraven en d'altres aplecs, solien fer-se entorn de grans arbres seculars que solen ombrejar els ermitatges i santuaris, circumstancia que sembla recordar antigues cerimònies i cuites dendrolátics anteriors a l'erecció de temples propis del culte als boscos. També s'havia conservat en els aplecs una resta del curiós costum jurídic del fallament del desconegut. Fou molt estès l'hàbit de jugar; quan es produïa alguna divergència entre jugadors, aquell que es considerava perjudicat es dirigia al que millor li semblava dels desconeguts que miraven el joc i li pregunta va si el coneixia a ell o el qui sortia avantatjós de la jugada i si tenia interès o preferència per algun dels dos. Si l'interrogat contestava negativament, aleshores li demanava parer quant a la divergència sorgida, i la seva opinió era acatada pels jugadors com una sentencia jurídica. 122 / 252
Com una romanalla d'aquests costums jurídics tradicionals i consuetudinaris, acudien als aplecs aconselladors, homes bons o desembrolladors; gents entenimentades, de solvència i d'experiència que eren objecte de consulta per a casos difícils d'ordre familiar o econòmic que hom ja esperava aclarir cercant-ne consell en ocasió dels aplecs. Aquesta bona gent es distingien per portar bastó com a senyal d'ascendència tradicional i solien arrecerar-se a l'ombra d'un arbre asseguts en un marge; d'ací el qualificatiu d'advocats de cap de marge o d'espardenya.
L’Abancó i les Barbotes ( Maria de Bell-lloc ). En el terme de la casa Noguera hi ha dues coses notabilíssimes, dues boques o deus d’aigua, una de les quals se sap d’on ve, mes l’altra no. La primera és coneguda per l’Abancó, per portar aigua d’una riera anomenada així ( actualment, l’Avencó ) en el terme d’Aiguafreda. Abans d’arribar dita riera a travessar la carretera que baixa de Vic, té dos o tres xucladors per on es fon tota l’aigua i surt després en el terme de la casa Noguera de Bigues. Tarda en sortir de 24 a 26 hores, i es diu que hi havia a Bigues qui estava convingut amb el moliner de l’Abancó perquè els estius d’eixut no engegués la molinada sinó en els dies que a ell li tocava l’aigua per regar. De l’altre deu se’n diu les Barbotes, de borbollar, perquè l’aigua neix a la mateixa boca de la riera, sota una roca, i fins al mig d’ella borbollant, brotant amb abundosos grífols, que constitueixen la riquesa del país perquè sempre porten aigua. Moltes vegades amb prou feines en porta la riera i d’allí n’ixen dues o tres moles. Venuda casa Noguera per la Desamortització, per haver pertangut a mans eclesiàstiques, 123 / 252
l’Hospital de Vic, va ser comprada només per dita aigua, per veure de dur-la a Barcelona. Així és que el nou amo es posà a buscar-la, a fer pous i tirar barrinades, i mai no va trobar-la, de tant fonda com deu passar. Ningú no sap d’on ve; i si el sifó de l’Abancó ha de ser immens, perquè ha de travessar llargues i altes muntanyes, el de les Barbotes ho ha de ser molt més, ja que, al cap i a la fi, Aiguafreda i Bigues pertanyen a una mateixa comarca. Però el de les Barbotes ho ha de ser més encara ja que, moltes vegades, estant el cel serè sense veure’s cap núvol per tot el voltant ni per dalt de les muntanyes, ha tingut una grossa avinguda i, el que és més particular, d’aigua clara i transparent, per grossa que sigui l’avinguda; prova certa del molt lluny que ve. Respecte d’elles en conta el poble una tradició: Diu que un dia un pastor estava pasturant el seu ramat a la muntanya de Montserrat. Menjant prop d’una font li caigué el plat i la cullera de fusta amb què menjava, i l’aigua els engolí cap a dins. Al cap d’uns quants dies el plat i la cullera eixiren a les Barbotes. Per això diu el poble que aquella aigua ve de Montserrat.
L’abat Copons de Poblet. El Senyor de Copons era amo d'una gran quantitat de terres guanyades als musulmans per dret de conquesta i per llei d’armes . En aquell temps, l'Església estava totalment arruïnada ,dons els àrabs havien arrasat els convents ,les esglésies ,els monestirs i tot el que havien trobat al seu pas. El Cavaller de Copons va cedir a la Església tants terrenys com necessitava per edificar nous temples i monestirs. 124 / 252
El Senyor de Copons tan sols va imposar com a testimoni de la seva propietat el pagament simbòlic de una quantitat irrisòria, a tots els bisbes i als abats que havien aixecat els nous edificis en terres seves, aquest tribut el feia extensiu a tots els seus successors que portessin el seu nom. I que per cap raó els bisbes, abats, o jerarquia religiosa que havia acceptat aquest compromís no podien deixar de satisfer aquell tribut, i si no ho feien axis , ell o els seus descendents es podien emportar, amb tot el dret i propietat ,tots els copons o calzes del temple que es negués a pagar. Aquest acord donava una mena propietat a gaire be gran part de tots els copons de Catalunya. I per aquesta raó va prendre el nom de “Cavaller de Copons”. Un dels monestirs aixecats sobre els terrenys era el de Poblet, que sempre va complir lo establert; fins que un pare abat va creure que el dret ja havia expirat per que feia tants anys i anys que durava. Per altre canto el monestir de Poblet que tenia en feu quantitats de terrenys immensos, i es sentia massa
poderós per tenir que retre vassallatge
a un simple cavaller que el abat
considerava en importància molt per sota que el seu Monestir. El Senyor de Copons va decidir que no podia transigir de cap de les maneres ,no per l’import que no tenia cap valor, sinó per que va creure que l’exemple de Poblet, seria seguit per tots els altres comunitats i que afectaria al seu senyoriu , i va decidir fer us del seu dret. Un dia mentre el pare abat oficiava missa ,el Cavaller es va presentar al monestir,va entrar a l'església i tot d’una revolada li prengué el Calze de les seves mans i sortir .tan rapit que ningú pogué fer res . La comunitat en adonar-se del que passava van sortir corrents per recuperar el Calze. Davant de tots estava el pare abat , que abans de ser religiós havia estat home d’armes i enfrontant-se amb el cavaller de Copons, després de molta brega, va aconseguir prendre-li el Calze. El noble no va donar el braç a tòrcer i va forcejar per recuperar-lo, cap dels dos afluixava , el cavaller desembeina decididament l'espasa i d'un vigorós cop va tallar el braç del pare abat ,que va caure a terra subjectant el Calze que va quedar tot abonyegat. 125 / 252
El cavaller ple d'horror, adolorit, repenedit ,plorant i de genolls al veure el que havia fet va demanar perdo al pare abat. Com a penitencia per purgar el seu pecat va decidir fer-se monjo en el mateix monestir que ell havia pecat. La seva vida religiosa va ser exemplar , es dedica a fer el be i el seu amor pel Monestir va ser tant gran que va arribar a ésser–ne abat. Tots els seus bens van passar al Monestir de Poblet, arriben a ser la seva riquesa tan gran que mig Catalunya era seva. El moment mes àlgid de Poblet correspon al temps del Abat Copons El seu escut era uns COPONS o CALZES i axis esta gravat damunt de la seva tomba .
L’any dels negats A Baix a mar, a Vilanova i la Geltrú, encara avui els més vells es recorden, per haver-ho sentit dels seus pares, del “temporal de la desgràcia”. Aquella tempesta, una de les més horribles d’entre les moltes que al llarg de la història recent de la costa de Ponent, va succeir el 9 de novembre de 1886, dia de sant Teodor. La tempesta fou catastròfica, esparveradora; de les vint parelles de barques de bou de la flota que avarava a Vilanova se’n van pedre deu. De les dotacions d’aquestes deu només van salvar-se dotze pescadors, perdent-hi la vida entre les ones vint-i-dos homens entre adults i joves, que van deixar catorze viudes i trenta dos orfens. El matí d’aquell dia el temps era bonançós, la mar es movia delicadament arrissada per un ponent suau. La flota, confiada en aquella bonança, feu mar enfora. Les tripulacions i remitgers, 126 / 252
més algun desvagat dels que sempre correrien per la platja en cerca de naufragis més o menys fantasiosos, avararen les embarcacions fent lliscar les quilles per damunt dels pals ensebats. Passat el migdia l’oratge es mogué cap a garbí, amb una mica més de força però no tanta que pogués causar alarma entre els pescadors. Pel novembre, però, el soles pon molt aviat, abans de les cinc solars, i ara, el cel es cobria i el vent augmentava. Els patrons, advertits per la dita que assegura que “la mar com més té més brama”, cuitaren per tornar a l’empara de l’ampla rada local. Però així com s’apropaven a la costa, entre els caps de sant Gervasi i sant Cristòfol es formava una horrorosa barra escumenjant on la mar bullia clamorosa. Aquella extensió d’aigua arrissada del matí esdevenia un abisme gris, revoltat i ominós; les ones, crestades de bromera, saltaven perturvadores impel·lides pel vent. Només nou de les embarcacions aconseguiren arribar a la platja, i no sense grans esforços. Per tot Baix a mar, des de dalt dels terrats, la gent provava de fer-se veure movent llençols i altres draps, avisant les barques perquè no s’atansessin a la platja, que es desviessin cap ports més segurs. Un nombre d’elles, afortunades, aconseguiren d’atracar al port de Barcelona capejant el temporal. Les restants van trobar-se d’imprevist en mig d’una turbulència indescriptible: les ones brincaven damunt la coberta com cavalls esverats, l’aigua entrava per arreu i els aterridors esculls entre sant Cristòfol i la punta de les coves cada vegada eren més a la vora. Atrapades dins un fort tiratge que havia pres el control de les naus, desplaçant els pilots, joguines d’un tràngol superbiós, el corrent les duia fatalment contra les erosionades antines, esmolades com ganivets, agusades com granítiques fulles d’atzavara. El vent repinxava i la visió es feia impossible entre el ruixim de les ones embravides que colpejaven els rostres . La força del corrent era inexorable, els ambons de l’orla no engolien més aigua, i per molts que fessin anar la bomba i la sàssola per eixicar, el nivell de l’aigua a la sentina era cap cop més alt. Finalment, governades per la borrasca, com alfàbies de joguina, sense altre pilot que les fúries desencadenades, les embarcacions es feren estelles contra els rompents entre imploracions d’auxili i súpliques esfereïdes abismades pels brams del mar. 127 / 252
Cinc de les deu barques perderen tota la tripulació; d’unes altres hi hagué cinc homes negats i cinc estalvis; els tripulants de les dues altres pogueren salvar-se no sense sofrir grans ferides i una eterna por al cor de per tota la vida. D’entre els pescadors negats, el més gran tenia 54 anys i el més jove deu. D’algunes famílies només va quedar viva la mare. El sofriment i el dolor fou tan enorme i colpí de tal manera la gent de Baix a mar vilanovina, que sempre s’ha dit que aquella platja no se n’ha recuperat mai, mai ha tornat a ser com era abans de l’any dels negats.
(Història verídica, que s’ha fet llegenda entre els vilanovins de Baix a mar. També s’ha dit, però aquesta informació no és tan assumida per tots els relators, que els pescadors d’una platja veïna, no prestaren l’ajuda que hagués calgut en aquelles tràgiques circumstàncies )
L’ermita de la Font de la Salut A Sant Feliu de Llobregat hi ha l’ermita de la Salut, dita antigament de la Font de la Salut. Segons la llegenda, hi havia una família molt rica de Sarrià que tenia moltes terres i molts béns, i es deia Través; eren famosos pels seus ramats de cabres, que anaven a pasturar per Sant Feliu. Era un any molt dolent, les collites no eren bones a causa de la sequera, i hi havia molta fam i pesta. Un dia, el pastor es va adonar que una de les cabres més petites 128 / 252
del ramat no deixava de furgar amb les potes un dels racons del camp on menjaven herba. A més a més, estava agenollada com si estigués fent reverències a algú, no mirava ningú i estava amb el cap cot. Avisat l’amo del ramat de tant estrany comportament, es va posar a cavar fins que van trobar una imatge de la Mare de Déu. A partir de llavors, aquesta imatge ha servit per curar les malalties i per assegurar les collites. També donava fertilitat a les dones. Segons la llegenda, l’amo Travé, quan va veure tota la devoció i l’amor a Maria que havia despertat aquesta imatge, va fer donació del camp de pastures on s’havia trobat la imatge i va fer-hi construir un Santuari.
L'escut dels Montcada. A Mallorca durant el setge d'Artà, es passa una terrible i anguniosa fam, la tropa porta ja molt de temps sense menjar quasi res., i un dia es va saber que el Duc de Montcada particularment havia rebut queviures des de Barcelona. La noticia va arribar a coneixement del Rei, que tot segui es persona a la tenda del Duc, i li preguntar si era cert que havia rebut aliments. Per resposta Montcada va entrar a la seva tenda i va sortir amb set pans que va posar estesos sobre de la seva capa, dient. -Aquests set pans son tota la meva provisió,i estan a la disposició total del Rei i dels altres cavallers. Ell estigué d'acord i repartí una engruna del pa perquè tothom en pogués menjar. 129 / 252
El fet de repartir-ho va refer i donar coratge a la tropa que amb una rapida envestida es van apoderar d'Artà. Per record d'aquell servei el Rei dona als Montcada com escut set pans rodons sobre del fons vermell de la seva capa..
L'església de Sant LLorenç d'Hortons Una nit d'hivern del segle passat, uns bandolers assaltaren la rica masia de can Prats, avui convertida en un bonic xalet. Els lladregots. com que no trobaren els diners ni les joies que esperaven, malferien a cops d'aixada l'amo i el penjaren pels peus a una biga de la llar de foc. Aquest s'anava ofegant de mica en mica i, veient la mort molt a prop, prometé a Déu que si se'n sortia pagaria la nova església del poble, ja que feia temps que es deia de construir-la però pocs oferien ajuda. A punta de dia, un dels mossos, que vivia en una caseta a prop de la casa pairal, es trobà amb la dramàtica escena. Amb l'ajut dels altres mossos, baixaren l'amo que estava més mort que viu, el carregaren a la tartana i se l'emportaren a l'hospital de Martorell. Al cap d'unes setmanes, en Prats, a qui els metges havien desnonat del tot,tornava a casda seva més eixerit que un pèsol. Uns dies més tard, s'arribà a la rectoria de Sant Llorenç i ordenà al senyor rector que iniciés les obres de la nova església; ell les pagaria totes, des dels fonaments fins a la punta del campanar.
130 / 252
L’estany d’Engolasters (Andorra) Aquest llac, segons la llegenda, es va formar sobre una antiga ciutat que un dia va desaparèixer sota les aigües de l’estany. Diuen que, quan Sant Pere anava pel món, un dia va arribar a la ciutat d’Engolasters demanant caritat i un tros de pa. Totes les cases el varen engegar, excepte la de la fornera. Aquesta li va voler donar, però quan el va tenir fet li va fer llàstima haver de regalar-lo, i proposà a sant Pere, que anava disfressat de pobre rodamón, de fer-li’n un altre. Però aquest també li va sortir massa bo, i també li va negar. No ens sabem estar de copiar-ne una versió de principi de segle: "Fa ja molt temps varen veure per aquí una dóna
amb una pastera al cap el dia de Sant Joan, y diuen que una vegada en els cortals que aquí hi havia va passar Nostre Senyor a estil de pobre, y va trobar en un d'ells una dona que pastava, y que al veure'l va dir-li si volia fer el favor d'anar a cercar-li una escampa de boix pera escombrar el forn, que li faria una coqueta. Aquella coca se li va fer gran, tant gran que li va omplenar tot el forn, i llavors li va dir "Té l'hauria prou feta una coca, però s'és tornada tant gran que sols t'en vui donar un bocí". I prou li donà un bocinot, més aquell pobre li va dir: "Poseu-vos la pastera al cap y escapeu-vos, y si sentiu soroll no us gireu pas endarrera". I aleshores se va sentir un gran terratrèmol y s'hi va fer un estany com una coca; y així's diu que una vegada hi va haver gent que van veure'l matí de Sant Joan una dòna al mitg de l'estany ab una pastera al cap" (Armet, 1906). En altres casos es diu que el sant hauria omplert el forn de la mestressa de la casa, però com que no li hauria mostrat cap mena d’agraïment, aquest l’hauria castigada. D’una manera o de l’altra, el cas és que Déu o sant Pere no varen poder suportar el rebuig que varen rebre i varen decidir castigar tot el poble: va començar una violenta tempesta i una pluja d’estels filants -d’aquí el nom de l’estany- que varen crear l’estany en anar-s’hi a precipitar els uns darrera els altres. Encara avui, quan s’arriba cap a Sant Joan, se senten veus que criden “Féu caritat als pobres” i quan les aigües són baixes es poden endevinar els edificis de la ciutat al fons de l’estany. 131 / 252
L’estratagema de Vilademàger Fa molt de temps, quan els moros eren al sud del Llobregat, la repoblació de les terres férti1s de la vall baixa d'aquest riu i de les contrades que donaven accés progressiu a l'Anoia, el Foix, el Gaià i el Francolí no s'aturà a conseqüència de la destrucció de Barcelona. L'avanç i l’aprisió -el nom tècnic del feudalisme era aquest- de parcel·les de conreu havia començat abans sota la iniciativa del comte de Barcelona, però la necessitat de refer la capital del comtat va empènyer els cavallers particulars, que tenien obligacions respecte als seus fidels, a continuar la lluita contra els moros cadascú pel seu costat. Foren tants que, més que la llegenda, són els noms dels llocs que van poblar els que han conservat la seva memòria. Un cas emblemàtic va ser el de Vilademàger, població i fortificació que havien estat ocupades pels sarraïns durant segles i que, tanmateix, canviaren el seu nom pel del noble que, amb els seus homes, foragità els infidels del lloc i en va prendre possessió en nom dels cristians. Màger, que significa «major», va ser, doncs, qui, acollint-se a les lleis del comtat de Barcelona, s'establí a la vila que duria el seu nom i s'emparà de l’alfou, terrenys de conreu i ramaderia indispensables per a la subsistència dels qui el seguien. Al cap de trenta anys, ningú no podia discutir-li el dret eminent de propietat, i ell repartia els trossos al seu arbitri. Diuen que, en realitat, Màger no comptava amb massa forces de combat, però que alguns dels seus companys l'admiraven pel valor i, si havien tingut prou formació cultural per accedir a la lectura dels clàssics o els havien sentit recitar als narradors que anaven de poble en poble i assistien als mercats per provar de guanyar-se alguns sous, el comparaven amb Ulisses per l’enginy. Devia ser veritat, perquè Màger no sabia ben bé quin era el nombre de defensors moros del castell que havia de guanyar. Per això, se li acudí de recorrer a una tàctica que, en altres ocasions, havia servit per a la diversió dels vilatans del rodals. Aprofitant una nit fosca, ordenà que els seus homes preparessin un ramat nombrós de crestons (que així anomenaven els pagesos ramaders a les cabres que destacaven per tenir unes banyes ben grans).
132 / 252
Cada banya de cada crestó fou equipada amb unes teies de pi ben lligades. Els animals s'ensumaven alguna malifeta, corrien d'un costat a l’altre de 1a plana i feien més cridòria de la normal. Efectivament, en acostar-se el moment de l’atac a la fortalesa, Màger ordenà que cada home encengués les teies dels crestons i menessin aquests turó amunt en direcció a les defenses de l’enemic. Alguns van creure que la guarnició del castell moro, que no sabien ni el nom de qui en tenia cura, era tan minsa que va fugir espaordida en veure la quantitat de llumeneres enceses que se'ls venia al damunt. D’altres, més donats a les interpretacions miraculoses de l’època, ho van considerar un ajut diví i van atribuir-lo tot seguit a la intercessió del Sant Crist. Per això, després de la fugida dels infidels, els cristians van substituir la petita mesquita de la fortificació per un temple d'estil romànic primitiu, on, per bé que el patró era sant Pere, s'hi venerava precisament el Sant Crist des de finals del segle XVI. Cada dilluns de la setmana de l’Ascensió hi tingué lloc l’«Aplec del Sant Críst del Castell», fins a l’any 1936. I hom va tenir la pensada d'escriure'n uns «Goigs a la prodigiosa imatge de Jesucrist», els quals, entre d'altres estrofes, incloïen, en record de la conquesta, aquestes dues:
«De nostre castell sitiat
Miralles estant rendit,
per lo infame Serrahí
Montbuy i nostres confins,
ab vostre poder Diví
la mitja lluna aquí dins
lo moro fou dispersat,
de Màger mai ha lluït
que a vostre bras poderós
sempre son Raig .fou confós
no hi ha humana resistència
del raig de vostra potència. »
133 / 252
L’hereu Riera Diu que «L’Hereu Riera», un jove ric i ben plantat , mentre es trobava ballant per les festes de Sant Maurici, li digueren que la seva promesa s’estava morint. Aleshores, el xicot anà a més córrer cap a casa la xicota i, en veurela tan extenuada, demanà de tot cor al Sant Crist que hi havia a la capçalera del llit, que li atorgués el do del seu guariment. Diu que la donzella sanà i que l’Hereu Riera, foll d’alegria, despenjà la imatge, la col·locà a terra i es posà a ballar saltant damunt la creu i va tenir cura de no trepitjar-la. Això donà lloc als típics passos de la Dansa de l’Hereu Riera.
L'home dels nassos L’home dels nassos és un personatge mitològic català que té tants nassos com dies li queden a l’any. Només se’l pot veure, però, el trenta-u de desembre o cua d’any. Segons Joan Amades, l’home dels nassos sembla ser una degeneració d’un personatge mític que simbolitzava l’any. Tradicionalment, se sol explicar a la mainada que en aquest dia surt l’home dels nassos, una persona que té tants nassos com dies té l’any. Els nens s’imaginen un personatge estrafolari amb 365 nassos a la cara, sense pensar que el 31 de desembre a l’any li queda només un dia per acabar. Per arrodonir la broma, se solia dir als nens que se l’acabava de veure passar per algun carrer proper, per tal que correguessin a veure si el podien trobar. També hi havia qui creia veure’l a les canonades de l’aigua i així ho feien saber a les criatures. Actualment, en algunes ciutats o pobles s’organitza una cercavila amb un capgròs representant l’home dels nassos. En els pobles petits, es deia que apareix a l’església i devora la pica de l’aigua beneïda.
134 / 252
A Barcelona era tradició de trobar l’Home dels nassos a les 12 en punt a la plaça del Palau, davant la Llotja, dalt d’un cadafalc perquè tothom el vegi mocar-se amb unes quantes dotzenes de llençols els 365 nassos que s’espera que tengui per tot el cos, ja que no li caben a la cara. A Mallorca a més de dir anar a veure l’home dels nassos es deia anar a veure matar l’home dels
nassos, perquè el punt de concentració popular a Palma dia 31 de desembre era la plaça de Cort, amb motiu de la Festa de l’Estendard, i s’hi disparaven salves d’honor, que algú interpretava com un afusellament de la imatge del rei Jaume I exposada a la façana de la Casa de la Vila aquest dia davant la companyia que li retia honors amb l’Estendard o bandera nacional
La Boqueria El comte Berenguer IV havia promès d'ajudar el rei de Castella per reconquerir la ciutat d'Almeria, en poder dels moros. Junt amb el nostre comte, lluitaven també les forces del senyoriu de Gènova, amb les quals tenia feta una entesa per ajudar-se mútuament en les empreses guerreres que ambdós països portessin a terme. Era ajudat també el rei de Castella pel rei de Navarra, García Ramírez; però entre tots plegats no tingueren el braó de la nostra gent, que a foc i sang van prendre la ciutat d'Almeria de mans dels sarraïns, que la van defensar valentament. El comte Berenguer, com a trofeu de guerra, va arrencar les portes del portal més important de les muralles i se les va emportar a Barcelona per posar-les al portal del segon recinte de muralles, conegut per portal Santa Eulàlia, que donava al final de l'actual carrer de la Boqueria. Les portes eren una preciosa obra d'art arabesc. Tot el nostre poble acudí atropelladament a veure una obra tan meravellosa i restà bocabadat en contemplar-les 135 / 252
tant, que de tan obrir la boca d'èxtasi aquell portal fou anomenat de la"Boqueria", i perdé el nom que fins aleshores havia portat.
La brecha de Rolando La Brecha de Rolando es un estrecho collado en el macizo del Monte Perdido, que según la leyenda fue hecho a golpe de espada por Roland. La leyenda de la Brecha de Rolando dice que Rolando, después de haber sido derrotado en batalla en Roncesvalles, huyó de sus perseguidores, buscando un paso entre las montañas. Fue entonces cuando llegó al muro done hoy se encuentra el pico del Casco, y viéndose acorralado, para evitar que su espada Durandarte cayera en manos de infieles y antes de su muerte, la arrojó fuertemente contra la roca provocando la profunda brecha.
La Bruixa de la Catedral de Girona: Fa molts i molts anys, hi havia a Girona una dona dedicada al diabòlic art de la bruixeria que per mostrar el seu odi a tot el que fos religiós, acostumava a llançar insults i pedres contra la Catedral. Un dia durant la processó de Corpus va apedregar el pas i es va sentir una veu divina que li va dir: "pedres tires, doncs de pedra et quedaràs...". La bruixa es va convertir en pedra i la van col·locar a la paret al costat de la Torre de Carlemany com a gàrgola perquè de la seva boca no sortissin insults sinó l’aigua neta de la pluja i, mirant cap a terra perquè mai més pogués veure el cel.
136 / 252
La Bruixa de la Pinta d'Or Hi havia una família que vivia en una granja on hi tenien vaques. La filla, que era ja una noia, les munyia i els seus pares anaven a vendre la llet prop de Mataró. La noia tenia un promès i el promès l'anava a veure a la granja, i de vegades es quedava fins el dia després. Un dia el pare i la mare van anar a vendre la llet com cada dia i el promès va anar a trobar-se amb els pares de la noia per després tornar a la granja tots junts. Va començar a ploure, la riera es va omplir, es va emportar els pares i el promès de la noia i van morir. La noia, en saber això, va decidir que no volia ni la granja, ni les vaques i ho va donar als pobres. Ella va anar a viure prop de Burriac amb la seva tieta, que era una mica bruixa. La seva tieta se l'estimava molt i un dia li va regalar una pinta d'or que era màgica. La noia, quan va ser gran se'n va anar a viure sola també prop de Burriac. Moltes vegades anava a unes reunions de bruixes on les senyores que hi havien tiraven pèls de cabra per cridar el mal temps i la Bona Dona, que així li deien, no volia que hi hagués mal temps a Argentona i els ajudava, quan les bruixes tiraven pèls de cabra perquè plogués ella feia que no plogués i en èpoques de sequera reunia núvols a Burriac i els portava a Argentona. D'aquesta història ve el refrany de: “Núvols a Burriac, pluja aviat”
La cadira d'or del castell de Burriac Un personatge molt famós va ser l'agressiu bandoler capita dels lladres anomenat Corsec, i era el terror de tota la rodalia. 137 / 252
Vivia bé amb els seus veïns perquè li pagaven diners per estar tranquils,però el Corsec robava tots els viatgers dels camins prop de Burriac. Gracies a tot el que robava , va fer una gran fortuna, i guardava en el castell els seus tresors,entre ells una cadira d'or. Però vet aquí que el Rei ho va saber, i va enviar el seu exercit a capturar-lo. Quan menys s'ho esperava, en Corsec es va trobar el castell tot voltat de soldats. Com que va veure que més tard o més d'hora s'hauria de rendir, per una llarga mina sota la muntanya anava treien els tresors i entrava menjar, fins que els soldats van sospitar-ho i van robar la mina. Els soldats va haver de tirar a terra quatre pesades portes. El Corsec va amagar la cadira d'or i els tresors que hi quedaven, després va apilar tota la llenya que tenia i va calar foc al castell. Va haver un combat i molts van morir, i una vegada apagat el foc van remoure totes les runes per tal de trobar-hi els tresors, però mai més n'ha aparegut cap rastre. Des de llavors, són molts els qui intenten trobar-los i aquell que els arribi a trobar, ben ric es farà.
La campana Martina En Arenys de Munt, en la provincia de Barcelona, existe una parroquia dedicada a San Martín. Dicha parroquia tiene una campana a la que llamaban Martina. La leyenda cuenta que, cuando esta campana tocaba en medio de las tormentas, las brujas que abundaban por esas zonas, no podían pasar ni de ida hacia el mar ni de regreso hacia el Montseny. Te hecho les
138 / 252
causaba mucho trastorno ya que ellas influían enormemente en la población. Se cuenta que una vez llevaron a un vecino ante el mismo demonio, que le dio dinero suficiente para pagar sus impuestos municipales. En el viaje, les dio tiempo a enseñarle el lugar que tenían reservado en el infierno tanto al alcalde del pueblo como al cura que regentaba la parroquia del santo Tours. Cuando el vecino contó lo que vio, imaginar la cara de ambos... Nadie sabe si llegaron a rectificar o no para evitar sus destinos y si llegaron a ocupar ese lugar o no.
La campana Susanna L'any 1810, Girona, malgrat la seva heroica resistència, havia caigut en mans dels francesos. La major part de la guarnició que va quedar vigilant a la població civil, se sentia molt insegura. Els gironins no permetien que els fos fàcil la vida i feien tot el possible per desfer-se de l'invasor, assetjadors de mil maneres. Una nit, els ànims estaven particularment encesos a la caserna dels francesos, a causa d'una escaramussa dels catalans que els havia causat grans pèrdues. Uns quants d'entre ells, van decidir que estaria bé donar un escarment a la població, sortint aquesta mateixa nit, amb tot sigil i penetrant en les cases, matar totes les persones poguessin sense reparar en la seva condició. Segurament, aquesta acció ensenyaria als gironins qui estava al comandament a la seva ciutat i els trauria les ganes de seguir combatent. I tal com ho havien pensat, van agafar les seves armes i van sortir al carrer amb la fúria en l'ànima. 139 / 252
Els carrers de la ciutat estaven sumides en el silenci i la foscor. Ningú els havia vist. Ningú més que ells sabia el que es proposaven fer. Ningú podria salvar les persones que s'havien proposat matar. Estaven ja preparats a les portes de les primeres cases en què pensaven entrar quan, de sobte, una de les campanes de la catedral va començar a tocar a sometent. El seu so era més forta que mai i semblava rebotar en totes les parets de les cases i ampliar infinitament fins a arribar a l'últim racó de la ciutat. Totes les finestres es van omplir de llums, tothom es preguntava que passava. Els gironins van sortir als carrers, miraven al campanar i, sorpresos, cridaven: "¡És la Susana, és la Susana ...!"-, que tal era el nom que rebia aquella campana. Extraordinari, havia salvat a la ciutat d'un terrible perill, però només es va saber que havia estat, quan un dels soldats, commogut pels successos d'aquella nit, va explicar el que s'havia tramat contra la població en l'aquarterament dels francesos.
La Cocollona La cocollona és una criatura pròpia de la mitologia de Girona. Es tracta d'un animal semblant a un cocodril amb ales de papallona que nasqué de la metamorfosi d'una monja acusada de ser poc devota. Segons la llegenda la monja va ser tancada en una masmorra del monestir que només tenia sortida al riu Onyar. Amb el pas dels anys, la mala alimentació i la clausura va provocar que a la monja se li cobrís la pell d'escates fins a convertir-se en una mena de cocodril. Tot i això, la seva santedat va provocar que, malgrat el seu aspecte, li sortissin dues precioses ales de papallona a l'esquena. 140 / 252
Temps després de la mort de la criatura, el seu fantasma va començar a aparèixer pel mateix riu Onyar. Més o menys allà on va començar-se a veure, entre el pont de pedra i el pont de les peixateries velles. Avui en dia, tant sols en les nits de lluna plena, la gent sensitiva pot arribar a intuir la translúcida figura de la cocollona. L'origen d'aquesta llegenda és realment incert, fins al punt que s'arriba a dubte del seu origen històric. Les males llengües diuen que la figura de la cocollona va ser creada pels propis guies turístics en un afany d'afegir una nova criatura al bestiari de la mitologia gironina. Tot i això, no existeixen proves que permetin assegurar si es tracta d'un frau o bé d'una llegenda passada de pares a fills .
La cova del cabrer Segons Joan Amades , la cova que havia servit d'amagatall al Cabrer es trobava prop del coll de Pendís , punt de pas antany més freqüentat entre les comarques de la Cerdanya i el Berguedà . El lladre hi guardava enterrats en gerres els tresors immensos que havia robat i que tenia encantats . Desprès de mort uns fadrins molt atrevits d'Urús el van anar a desenterrar i se'ls van tornar escorpins i serps , llangardaixos , escurçons i altres animalots semblants que se'ls abraonaren al damunt i els van matar . Hi ha qui diu , però , que els fadrins no hi van perdre la vida , sinó que s'endugueren les monedes a casa i que allí es convertiren en escarabats , els quals els van donar molta feina i angoixa .
141 / 252
La cova prohibida d'Olèrdola Una vegada hi havia una noia de Vilafranca que tenia dos pretendents .Els dos li agradaven per igual,però no sabent per quin decidir-se, i coneixent que es deia que en algun racó de la vella Olèrdola s'obria una gra cova que anava fins la mar, va decidir que donaria la seva ma al qui dels dos penetrés a la cova i li portés, com a prova, una joia de les moltes que deia que hi havia allà guardades. Una nit els dos nois van pujar fins Olèrdola, van buscar la cova i encenent cada un una torxa van entrar-hi . A mig camí van trobar-se en una sala immensa on per tot els llarg de les parets es veien estàtues de guerrers. Els dos nois van quedar admirats perquè, a més dels guerrers de pedra , en aquella sala s'hi guardava un gran tresor. Aquelles estàtues de guerrers semblava que estiguessin allà per guardar el tresor. Una d'elles portava un paper a la ma. Aleshores el més fanfarró del joves,apagant la torxa, va posar-se a riure i a xisclar per espantar el company, el qual,mor de por,va quedar-se ajupit sense tenir esma de moure's. Aleshores el fanfarró va arribar-se fins l'estàtua i del que pogués dir el paper, però quan el va llegir, aquella carta deia: Aquell qui llegeixi aquesta carta que duc a les mans, haurà profanat la Cova prohibida on cap home ha d'entrar-hi. El càstig d'aquesta profanació serà el mateix que va passar-me a mi:es convertirà en pedra i s'esperarà fins que un altre imprudent, desafiant la prohibició, torni a entrar a la Cova. I tal com deia la carta el temerari jove va convertir-se en pedra i misteriosament el paper va posar-se-li entre els dits. Aleshores l'altre jove, no poden suportar més el terror, es posà a córrer com un boig, va sortir de la Cova i durant molts anys només feia que córrer amunt i avall per les muntanyes explicant allò que li havia passat i que ningú es creia. La noia va quedar-se sense cap del dos pretendents, i va agafar mala fama i mai ningú va voler casar-se amb ella.
142 / 252
La destrucció de la fossa del gegant Un capvespre, un pastor estava amb el seu remat al Gra de Fajol, quan se l'acosta un gavatx i li preguntar, si sàvia on era una barraca de pedra anomenada “La fossa del gegant”. Va contestar-li que ,si, i l'acompanya fins el lloc on havia el megàlit. El gavatx va treure un llibre i encengué tres espelmes que un cop enceses van fer una llum de color verd tot estrany, i es posar a llegir el llibre, dient unes paraulotes molt entranyes, mentre feia això la pedra mes grossa s` obri pel mig, i el gavatxó seguit del pastor varen entrar dins la balma que estava repleta de rimes de pèsols, el gavatxó li digué al pastor que en podia prendre uns quants, i va agafar un grapat que es va guardar al serro. Entre tan el foraster havia trobat una gran pedra que va obrir igual que la primera,aquest vegada tot era ple de fesols, i també li digué que podia agafar un grapat. Va trencar una altra roca i es trobaren amb un enorme muntanya de faves. El gavatxó va carregar amb ànsia tantes com va poder i mes,Tot carregat Van sortir tots dos ,i les pedres es van tancar una darrera de l'altre. Una vegada afora cada un marxa pel seu camí. L'endemà al treure el pastor els grans del seu sarró,s'adona que els grans de pèsols s'havien tornat monedes de coure, els grans de fesols en argent i els de faves en or .Davant d'això s'envà corrents a la Fossa i proba d'obrir les pedres, No hi ha manera, res no es mou, Baixa a Setcases i allí tot content va explicant a tothom que veu el misteriós cas del vespre abans. En un tres i no res, comencen a fer-se cues de gent que carregada de pics, pales i tota mena d'eines enfilen muntanya amunt cap a la Fossa del Gegant. La gent sua fent força però res no es mou, quan ja no tenen esma i estan a punt de deixar-ho, s'obra la pedra però no hi ha res, al final quan s'obra desprès d'un gran esforç la pedra mes gran de totes ,i tots pensen que darrera trobaran el tresor. nomes van torbar unes lletres que deien…
“ Feia anys que jeia d'aquest cantó. Gracies a Deu que m'heu tombat “
143 / 252
La dona d’aigua En temps llunyans l’hereu de la masia de Can Blanc quedà adormit sota una alzina carregada d’anys. De sobte, el despertà una veu meravellosa que recitava melodiosament: «Si l’aigua és plata, la mia és amor la mia amor, menina, la mia amor, no pas mon cor, menina, no pas mon cor, que tot és or. Si l’aire és gebre, la mia amor, no pas mon cor, menina, no pas mon cor, que tot és foc». El xicot, encuriosit i atret per la veu encisadora, no s’ho va pensar més i se n’anà cap al gorg d’on provenia. En arribar-hi, es trobà amb una donzella, bella com el sol, que s’emmirallava a l’aigua mentre anava cantant la dolça melodia. El jove se n’enamorà al moment i li proposà maridatge. La noia acceptà, però abans li posà una condició: Mai no havia de preguntar-li el seu origen, afegint que no se li ocorregués anomenar-la «Dona d’aigua». El noi va estar-hi d’acord. Es casaren i foren molt feliços. Passà el temps i un dia malaurat, el matrimoni es discutí, i el marit enfurismat, va retreure a l’esposa el seu origen ignorat motejant-la «Dona d’aigua». Mai que no ho hagués dit. Tan punt ho va sentir la noia, esporuguida, marxà rabent de casa. Va ésser inútil que el marit la seguís desesperat. Desaparegué per sempre més. D’aleshores ençà, el lloc on el jove trobà la misteriosa donzella s’anomena «la dona d’aigua».
144 / 252
La dona d'aigua de Gualba Una vegada, temps era temps, a Can Prat hi havia un amo poderós que governava amb intel·ligència terres, espessoralls i ramats. Tothom és sabedor, per aquella contrada del Montseny, que Can Prat és una casa antiga que té més de cinc-centes quarteres de bosc i cent noranta de terra campa i prats frescals. En aquella època, a més, li feien censos de domini dotze masos petits i arreu de la muntanya, posseïa altres set masoveries que habitaven bona gent pagesa. A l'amo de Can Prat li esqueia, a vegades, de caminar per les rouredes. Coneixia el que vol dir el vent quan passa pel cim dels pollancres. Copsava el bordar dels gossos, a l'hora vespertina, entre els suros i els aulets o el dring a penes audible, del ramat que va cap a la cleda. Com que era un home triscador, sovint se li feia de nit ben enllà dels dos turons que atermenaven la seva propietat i, encara amunt i amunt, pujava- segur de pas-, sota la celístia variable, tiranys i migs camins fins a les engires de la Vall de Santa Fe, on hi ha la gran penombra. Un dia, doncs, bo i fent una d'aquestes passejades de ranvespre, succeí que l'amo de Can Prat va arribar al topant mateix del Gorg Negre, allà a les aigües insondables, quan era ja la mitjanit d'un pleniluni total i claríssim. El gorg era quiet i exànime. Ni un bri d'aire pel brancatge dels vímets. Ni un fresseig d'animal. Ni cap altra guspira que no fos l'esplendor de l'astre nocturn que l'emplenava. Hi havia quelcom de pesarós i estrany i, amb una mica de fatic a les cames, l'amo de Can Prat va asseure's al bell costat de l'aigua, sobre una pedra inclinada. Llavors, de primer confusament, i després nítida i precisa, va aparèixer, mig submergida en el líquid del gorg, la figura meravellosa d'una dona nua que, lenta i abstreta, es pentinava la cabellera, rossa com l'or, amb una pinta fulgurant. L'amo de Can Prat no havia vist mai una perfecció com aquella, ni tampoc no hi ha paraules per a explicar-la. Cap home no hauria pogut resistir tal torbadora bellesa. Lànguidament, la dona, amb els braços ben alçats, es passava la pinta mentre, baixet, anava cantant no sé quina esquerpa melodia. I els ulls!: verdíssims, tendres i manyacs, però llunyans,
145 / 252
llunyans com si encara contemplessin, en la perduda ratlla de la foscor del bosc, un país de segures i perfectes formes. De sobte, la dona va esguardar-lo fit a fit i, en aquell instant precís, ell va compren-dre que ja l'estimava com mai no havia estimat ningú i que el seu destí quedava junyit al d'ella, sense remei. I era desig i era contemplació i voluntat i orgull i audàcia el que sentia admirant aquella cara adorable i el cos provocador. L'amo de Can Prat va preguntar-li com se deia, però la dona, sense deixar de mirar-lo, no contestà. I diu la contalla que, durant una bona estona, l'amo li anava fent preguntes i ella sols l'observava amb els seus ulls de maragda jove sense dir ni un mot, però que, al final, va arribar un moment en què, tímida i calmosa, explicà que era donzella de riu, no pas mortal, però tampoc immortal i que obeïa una llei de vida i costums ben diferents dels humans; que la seva abraçada, en aquell lloc pregon esdevenia perillosíssima perquè tenia el costum de negar els homes que pel pleniluni la volien aconseguir. També diu que la veu de la dona vibrava com el so d'una campana marina i que el seu accent recordava modulacions d'un altre món, potser d'aquell que alguns han conegut en una existència feliç i primitiva. Fou enraonia d'amor la d'aquella nit singular. L'home, presoner del lloc i de l'hora, demanà a la nimfa, amb insistència, que volgués a acceptar de ser la seva esposa i li oferí compartir la casa, la terra i la riquesa que ell tenia per tota la contrada, com a penyora de la seva voluntat. Ella, però, sentia angúnia de deixar la somnolenta protecció de l'indret on havia estat engendrada i d'endinsar-se en una nova vida que desconeixia del tot. Havia sentit parlar de la inconstància dels humans, de llurs desequilibris i rudesa, de la cobdícia esvalotada. No obstant així, també hi havia en aquella dona d'aigua un cansament de la freda certitud del seu medi vital i, d'altra banda, s'adonava que l'home cepat que tenia al davant li agradava molt, de manera que, en conclusió, va acordar de maridar-se amb l´única reserva-que fou confirmada i jurada allí mateix per l'amo de Can Pratque mai de mai, en cap circumstància ni per cap raó, ell no li recordaria, ni en públic ni en privat, l'origen fluvial d'on ella dimanava ni tampoc no l'escarniria amb paraules ni expressions que la concernissin. 146 / 252
fou d'aquesta manera - segons diuen- que la dona d'aigua va arribar a ser senyora i majora de Can Prat, legítima i amant esposa, assenyada consellera, disposta i respectada propietària, junt amb el seu marit, de molta prosperitat i que, encara més, feu augmentar el poder de la família fins al punt que el nom d'en Prat de Gualba, resultà altament considerat en el palau del mateix comte de Barcelona i, enllà la Mediterrània, en totes les terres, illes i consolats de Catalunya. També m'han explicat com a cosa certa que del matrimoni naixeren dos fills, un nen i una nena, els quals guardaven gran semblança de visatge amb la seva mare i que anaven creixent ferms i espigats enmig de tot aquell benestar. Passaren els anys. Després de la calda, amb els seus esplets, venia la tardor vermella: més tard l'hivern xiuladís i tothora sortia alegre fum de la llar de Can Prat. La primavera sobtava amb el vol de les pasqüetes i home i dona, agafats de la mà, contemplaven llavors els dolls d'aigua vital que regalimava de la muntanya. A vegades, però, a Penya Negra, a l'altra banda de la planassa, hi feia niu un déu mesquí que sotjava inquietament l'hora de la fallida: un maligne geni del lloc, sense nom ni aspecte coneguts, promotor de malvestats de tota mena i cos dels diables que bullien dins les aigües sinistres; autor, potser-qui ho sap- de la desgràcia que estava a punt de produir-se i, això sí que és ben segur, no pas estrany, d'alguna manera, al que ara explicaré: Doncs heus aquí que un mal dia, quan l'amo de Can Prat i la seva dona mesuraven una bona terra que calia preparar, van començar a disputar sobre el cultiu que allí fóra més adient. Li semblava a l'amo que seria bo de sembrar-hi blat de xeixa, d'aquell esplèndid de llevar i molt valuós al mercat. La dona, en canvi, argumentava en contra i deia que el terrer no hi era pas propici i que, segons ella, el moresc amb les seves reblertes panolles convenia molt més. Raons i raons de l'un i de l'altra anaren pujant de to fins al punt que el marit, enfadat, ple de vehemència i oblidant el jurament que havia fet ja feia anys, recriminà a la muller amb grans crits- que ressonaren per muntanyes i turons- dient-li que, al cap i la fi, poc podia ella entendre de sementeres ni d'anyades perquè no era pas cap altra cosa que una pobra dona nascuda i treta per ell mateix de l'aigua del riu. Ho acabava de fer i ja se'n penedia; però qui pot fer tornar enrere 147 / 252
una paraula funesta? El mal ja era fet. La desgràcia, infal·lible, i esbarriat del tot l'encanteri. La dona d'aigua, en sentir els mots prohibits, fugí ràpidament cap als fondals del Gorg Negre, sense que l'amo de Can Prat pogués aturar-la. Corria i corria com si fos enduta d'un torb sinistre, fins que va desaparèixer. Ell decaigut, i sense esma, se n'anà cap a casa, mentre, des e la coma de Morou fins al turó d'en Berenguer Mort, el cel s'espesseïa de nuvolades furioses. I diu que l'amo de Can Prat mai no tornà a veure la seva dona; que ferreny i valent com era, moltes vegades durant el dia, s'encaminava al gorg i la cridava; que féu sortilegis i prometences a les deïtats que governen aquell lloc, sense cap resultat; que anava i venia, frenètic, de la casa al gorg i del gorg a la casa, fent i desfent el camí, plorant com una criatura, mirant de descobrir-la quan ella no s'ho esperés: que es passava hores i hores en una finestra de ponent del seu mas guaitant l'indret d'on havia fugit i que, de nit, quan la lluna era plena, prou volia sortir de la casa per anar a trobar-la a la ribera del turmentós estany però que, cada vegada que ho provava, li venia una gran son i queia , com cau un cos mort, damunt l'escó de la llar i s'adormia profundament fins a l'alba. També expliquen que la dona, quan l'amo, envaït d'aquella postració, no se'n podia adonar, entrava amb cautela a la masia, anava a la cambra dels seus fills i els acaronava i els besava molt dolçament, s'hi quedava una bona estona, dreta i sol·lícita, cantant la seva cançó i que, abans de sortir, deixava caure unes llàgrimes brillants dessobre la gran taula de castanyer del menjador, llàgrimes que, l'endemà, convertides en raríssimes perles de gran valor, recollia, esbalaït, l'amo de Can Prat, sense saber-ne la procedència. Així fou com, malgrat la tragèdia, s'enfortí encara més i més la puixança de la casa durant molt de temps.
148 / 252
La Dona d’Aigua de Vallderrós. A mà dreta de Riells del Fai, vers la part del nord, seguint el torrent que passa pel peu del poble, es troba una vall gemada i fresca on els fruiterars i les verdures sempre verdegen. Les cases d’ací d’allà escampades, pugen per damunt els graons que la vall estrenyent-se forma, fins que tot amb un plegat, trobant la tallada roca, s’aturen per donar lloc als llacs i cascades que formen Vallderrós, l’encisat palau de fades. Allí, al mitjan de la timba, amb la roca espadada i alta que cap amunt s’aixeca i la frescosa vall pel seu dessota, al bell dins, formant redós, va brollant a dojo l’aigua que tot ho emplena. Les roques que hi han caigut des de dalt, la van retenint en aquell fons, fent-li fer llacs d’aigua clara i transparent, la qual, en sobreeixir per sa abundor, es deixa anar cap avall, formant per tot arreu abundants cascades, on els lliris, canyars i joncs es rabegen. Les parres llambrusques de robusta soca, els vermellencs aritjols, la nevada ridorta i l’heura arrapadora, juntes, atapeïdes, encreuant-se pel damunt, tot ho cobreixen, i donen tanta formosor i foscor al dins dels llacs i cascades, que amb el perfum que s’hi sent, la soledat que ho rodeja, el soroll de l’aigua i el cant dels ocells que tot el dia hi ressona, queda l’ànima ben bé encisada de plena meravella. *Allí dins, entremig d’aquells foscosos llacs, d’aquelles espurnejants perles, de la soledat aquella, viuen les fades. Una n’hi havia que era formosa com cap, potser la reina. Diu que un matí va eixir tot just al clarejant de l’alba, enriquida dels perfums del matí i de mil perles de rosada, i que ningú no va saber on anava; mes el cert és que l’hereu de Viaplana, que era de cos gentil i ànima ben disposta, en eixir de casa seva, camí de Granollers cap a la fira, al peu mateix del barri la veié tot banyant-se en el gorg que la torrentera hi forma. L’atapeïda arbreda que a la vora hi creixia, el verd herbam que s’hi banyava amagant d’ací d’allà flors de primavera, la quietud sobtada sols pel formós cant del rossinyol i la mitja claror que hi havia, eren coses per a embargar l’ànima, si enmig d’elles, irradiant i plena de bellesa, no hi hagués vist l’hereu la formosa fada. 149 / 252
Diu que duia una perla al cap i que sos vestits eren d’estrelles d’aigua, i mostrava un ull viu i era tan gentil i bella, que el jovencell tant fou veure-la com córrer-hi amb amorós delit a demanarli que li fes gràcia del seu amor, si mort no el volia. La fada, balancejant-se dins les aigües, sembrant amb sos moviments perles per la vora, es posà a somriure tot mirant-se’l, com si li requés dir-li paraula i al mateix temps li fos grat amb ell haver conversa. Mes no li tornà resposta, ans al contrari se’n tornà dins la clara i transparent aigua. *Hi ha moments en la vida en què la passió subjuga l’home, i aqueix en fou un per al pobre hereu de Viaplana; així és que no podent resistir la força del sentiment, amb tota vehemència s’acostà al gorg i per Déu pregà a la fada que li donés l’amor que li demanava. II ella, amb encesa mirada i boca somrient, li digué: -“L’Amor só grat de dar-te, tant sols em facis formal promesa de no dir-me jamai, per cosa alguna, “dona d’aigua”. .-“Sagrament te’n faig; ni això ni res que pugui ofendre’t”. .I acostant-se més al gorg, amb una forta abraçada la tragué de l’aigua. Les estrelles del cel s’havien ja fos quasi totes, mes dins del gorg brillaven encara com en nit encesa; els lliris bosquetans de la vorera s’hi reflectien; dolçament els canyars es balancejaven; el cel s’omplia d’encesa porpra, i era allò un conjunt tal d’harmonia, que al punt d’eixir del gorg la fada, amb sa perla al front i sos vestits d’estrelles d’aigua, tot d’una esclataren els ocells precedits de les alegres notes de l’alosa, i el ressò perdut de joia va omplir tota la terra. -“Clavellet de mos amors, sol de ma vida, teu per sempre”. .I entrellaçats tots dos, ella amb senzillesa de reina, ell amb el cor ple d’alegria, se n’entraren cap a dins, vers el mas de Viaplana, com que cors que bé es volen, gaire no es fan desplaure, aviat apariaren les bodes, i arribat el dia, de festes no vulgueu mai més veure’n. No semblava sinó que se n’entrés la casa, i diu que fins el mateix senyor rector hi anà, admirat del que se’n deia. I a fe que no n’hi havia per menys perquè ni mai s’és vista festa tan grossa, ni més no tornarà a veure’s. Al voltant de l’ampla era, tot seguint la taula, la munió dels convidats s’estenia, i el vi anava a dojo, que tot ho omplia de gaubança; l’ast tres dies i tres nits anà rodant, i encara va semblar que 150 / 252
n’hi mancava; els més grossos moltons, les fortes vaques, tot va morir-ne; d’aviram no cal parlar-ne, i de conills i llebres diu que per temps pels cingles aquells no se’n trobaren: anava tot que no se sabia d’on podia eixir, regnava la joia, els veires de mà en mà trincaven, i començant la festa al matí, la foscor era ja avançada quan els més vells, assaborits els pans de mel i la saborosa fruita, començaren d’alçar-se. *I ben bé que ho podia fer l’hereu de Viaplana, perquè des de son matrimoni, tot anà amb abundor en la seva casa. Ni el celler fou prou gran ni el graner prou ample, i quan eixien els ramats omplint tota la muntanya, argelagues i brucs quedaven atuïts per aplec tan nombrós. El bé de Déu mai s’hi acabava, i uns anys amb altres, com més anà, més grossa fou la collita. Així és que res no li mancava, i fins dos fills, un noi i una noia, i tot era felicitat, quan heus aquí que un dia de maig que encara el blat verdejava, i estant serè i formós el cel, la fada amb un crit: -“Apa, minyons! -diu -, la falç en mà i a segar!” Setmaners i els de mesada, tots a una es miraren. Si el blat encara era verd! Mes no tingueren altre remei que obeir. S’hi posaren per un cap, i arreu, arreu, semblava que volaven. Mes per això no n’hi havia prou, per la pressa que ella duia. -“Vosaltres vailets que no sabeu més que gandulejar, també a segar! Tu sagal, avisa els d’allí baix, que sembla que s’adormin!” I de totes les treballades a una, acomboiats en grosses colles, començaren d’ací d’allà a fer brunzir la falç dalladora. *L’amo era dalt del bosc amb els llenyataires, i quan en sos camps veu tanta lluentor com s’hi movia, -“Minyons - diu - deixeu les destrals i anem-nos-en cap a la plana, que no sé si l’exèrcit del rei se n’ha entrat per les meves terres”. Sega que segaràs els de baix, quan l’hereu hi arribà tot eren garbes. Podeu comptar com es va posar quan ho va veure. -“Qui us ha donat permís per a fer-me malbé la vianda?” -“La mestressa ens ho ha manat” -“No pot ser, això!” 151 / 252
I anava d’un cantó a l’altre i d’una garba a l’altra, i totes les trobava verdes i amb l’espiga no formada. I foll es llançà cap a casa seva. La seva esposa era al llindar de la porta, tot descansant de tanta feina, amb el fus a la mà i un fillet al braç, mentre que l’altre jugava a sa falda. Així que el veié venir, dolça i amorosa, somrient, s’alçà i li anava a acostar un dels infantons, quan ell, agafant-la per un braç, li digué: -“Tu… has fet la sega?” -“Jo, aquest matí.” -“Tu…tu…Malhaja la dona d’aigua!” Dir això, sentir-se un gran soroll com si s’ensorrés tota la casa, i desaparèixer la fada, tot fou una cosa. *L’hereu, quan tornà en si, es trobà sol amb sos noiets, que tots tremolosos es posaren a plorar; de seguida cridà les minyones de servei, que eixiren senyant-se d’espaordides, i els manà que cerquessin la seva esposa; mes, per més que ho feren, enlloc no van trobar-la. Heus aquí que encara no havia passat un quart, quan a cap de riu eixí una espessa boira, la qual, portada pel vent, en dos minuts cobrí el cel de negror espantosa i deixà anar tal cop de pedra i aigua que qui era al defora ni temps va tenir d’aixoplugar-se, ni per més que va córrer, lliure fou de recollir-ne alguna nafra. Era allò un devessall d’aigua, com no n’hi hagués memòria; el llamp esqueixava per tots cantons els negrosos núvols, el tro retrunyia fent estemordir la terra, i els torrents i rieres, no podent engolir l’aigua, es llançaren desaforats arrabassant tot allò que al seu entorn tenien. De viandes no en parlem, perquè ni un bri va quedar-ne; sols a Viaplana amb les garbes dins, tothom estava tranquil. Llavors l’hereu conegué el seu error. -“Quin mal he fet jo! No he volgut escoltar ma esposa i l’he perduda per sempre. Jo he robat la mare a mos fills, i ja no tindran qui els gomboldi, qui els consoli, ni qui els entendreixi el cor amb el seu amor”. 152 / 252
I aclaparant-lo el dolor, abraçà els seus dos fillets estrenyent-los amb tota la seva ànima, i esclatà en amarg plor, que els sanglots tot ho emplenaven. La munió dels servents eren allí callats i muts, sense que ningú gosés obrir la boca; algun, a tals mostres de dolor, enmig la quietud aquella torbada sols per l’expressió d’una ànima angoixada, arribà a llevar-se la gorra i a abaixar la testa, i es diu si més d’una dona de baix en baix plorava. -“Aneu, aneu, mos servents, que ací és finida l’alegria”. Els treballadors, callats se n’anaren a la feina, i l’hereu restà allí amb el seu dolor i pena fins que la nit va atrapar-lo. Si en el curs d’ella va dormir gaire, no cal pas dir-ho; mes al matí següent, en ésser hora de llevar-se, se n’anà a la cambra dels nois, i… !quina no fou sa sorpresa quan els trobà vestidets i arreglats amb l’alegria a la seva cara! -“Qui us ha vestit, fills meus?” -“La mare…” -“Que és vinguda?” -“Nosaltres dormíem quan ens hem sentit un bes a cada galta; ens hem despertat i hem vist la nostra mare, més bonica, bonica, que duia una perla al cap i sos vestits d’estrelles d’aigua. -“Vaja, que ja és hora de llevar-se!”, ens ha dit, i ens ha posat els vestidets, ens ha pentinat tots dos i, fent-nos altre petó, ja no l’hem vista més.” -“I no ha dit si es quedava? Per què no li ho demanàveu?” -“Oh, si no l’hem vista més…” *L’hereu en rebé gran consol, i des d’aquella hora endavant, nià en son pit l’esperança. -“Potser tornarà!” I agafant l’eina se n’anà al treball, no pensant en tot el dia en res més que en la seva esposa. Al matí següent, tan bon punt fou llevat, se n’anà a la cambra dels nois a preguntar-los si havien vist la seva mare. -“Prou l’hem vista, ens ha vestit i pentinat, mes no ha volgut quedar-se”. -“Potser demà”. Mes cada dia era una esperança perduda. 153 / 252
*Bé anava a escoltar prop de la porta, a gaudir -se amb el so de la veu de sa esposa; bé fins guaitar pel pany de la clau per si la podria veure, bé la cridà amb veu de llàstima. Res no va reeixir-li, ni la veié tan sols, ni ella tornava. Per fi, en mig de ses cavil·lacions s’imaginà un mitjà que si li eixia bé, li donaria allò que ell tant desitjava. Cridà la noia i li digué: -“Tu, filleta meva, demà al matí, quan la teva mare us pentini, li cuses d’amagat el seu vestit amb el vostre, i jo essent a punt, així que conegui que ho has fet, obro la porta, li demano perdó i ella restarà amb nosaltres”. Del dit al fet. L’endemà al matí, quan conegué que la noia havia complert el seu encàrrec, obrí de cop la porta, corregué vers on els seus fills i esposa eren, mes no hi trobà ningú: tots havien desaparegut per mai més veure’ls. La fada s’havia endut sos fills. *Podeu comptar quin desesper tingué l’hereu; i com abans, se li migrà des de llavors uns anys d’eixut a la vianda, i altres se la hi endugueren les pedregades, i no era criador el bosc, ni la terra ufanosa, i hagué de lluitar per sempre més amb la dissort i la malaurança. *
La Duquessa de Cardona. En el temps que la península estava envaïda pels musulmans, la castel·lana de Cardona es va enamorar secretament del moro que era Senyor del Castell de Malda. Tot en secret es va convertir en Catòlic i es varen casar d'amagat. La parella no podia viure junta, ja que l'intransigència i la intolerància dels germans de la dama no haurien consentit que el seu llinatge es barreges amb un de sarraí. Cosa que desconeixien donat lo molt d'amagat que s´ havia fet el casament 154 / 252
Ell el moro Abdala estava al seu Castell de Malda, i molt sovint vestit de cristià cavalcava fins arribar als voltants del castell de Cardona, esperava amagat en un bosquet que la seva dona li fes un senyal amb un llum des de la torre de l´homenatge per indicar-li que el camí era lliure. Abdala lligava el cavall a un arbre i s´ apropava a un amagatall, on dissimulada hi h avia una porta falsa que des de dins li obria la seva muller gaudint tots dos de la felicitat, fins que a la primera llum del mati, sortia d'amagat a recollir el seu cavall i tornava al castell de Malda. Els germans de la dama pressentien alguna cosa anormal, i un mati tot just acabant de tancar-li la porta al seu marit .s'adonà que el seu germà gran era darrera seu, i havia descobert el seu secret. Fora de si, la porta fins a la cambra daurada que era la mes important del castell, allí ja l´ esperaven la resta de germans que van sotmetre-la a un consell de família. Dels quatre germans tres eren cavallers i un d'ells era el Bisbe de Girona. El bisbe fou el mes asserenats de tots , sentia compassió per la seva germana, comprenia a la dama i disculpava fins on pot portar el sentiment del amor. Els altres tres consideraren sense cap mena d'atenuant, que un pecat de tal naturalesa tant sols era mereixedor del càstig mes rigorós. Van tancar-la en una sòrdida i fosca presó que havia a la torre de l'homenatge. Incomunicada de tot hom , nomes tenia pa i aigua que li portava un servent mut i vell que havia al castell. Per lo que restaria fins a la seva mort incomunicada de tot el mon. Els seus germans no van volgué veure-la mai mes. Abdala es va entera de la fatal situació per un confident servidor del castell. I va jurar venjar-se ‘’ Al poc tems d'haver mort la dama. El seu germà mitjà, estan de cacera pels volts del castell, mora travessat per una fletxa que ningú va saber d'on venia, i a prop del seu cos es troba una nota en àrab que diu “En recordeu-vos de la mort d`Amaltrudis”
(nom de la dama de
Cardona). No passa gaire temps I al germà gran el troben mort al llit, amb senyals de sofriment i amb la mateixa nota en àrab al seu costat. El mes petit dels germans anomenat Folc. Cau assassinat en un carrer de Barcelona sense que 155 / 252
ningú veies res, també a prop seu es troba la nota en àrab recordant a Amaltrudis. La dona d'aquest últim tingué un dolor tan gran que va jurar que en memòria del difunt a partir d'aquell moment tots els descendents hereus de la casa Cardona desprès del nom de pila es dirien Folc de segon nom. D'això ve que tots els hereus es diguin axis. El temps va passar, i un dia al cap de molts anys. El actual Folc de Cardona estava passejant amb el seu fill pels voltants del castell i es quedaren adormits al peu d'una font, quan un gran enrenou els desperta,i aterrats es trobaren envoltats de moros que els van fer presoners i els portaren al seu castell de Malda. Desprès de tenir-los tres dies empresonats els portaren a la presencia del caid, un moro molt vell ,que ordena que els tallessin el caps i els pengessin al merlet mes alt de la torre. El vell Caid era Abdala, que encara que havien passat molts anys no podia perdonar la mort terrible que van donar a la seva dona. Esperant tan sols el moment de poder-la venjar Al coneixes el cas els Cardona junt amb altres nobles Catalans van armar un poderós exercit que prengué el castell de Malda. I al mateix pati on ell dies abans havia degollat al pare i fill, el Duc de Cardona va fer tallar el coll del vell Caid.
La filla de Can Fàbregues Pels alts de la serra del Bolet, entre l’Alt Penedès i l’Anoia, arrecerada sota un relleu de roques ciclòpies fa molts anys s’hi alçava una masia que es coneixia pel nom de Can Fàbregues. Els avis d’aquesta pagesia, prop de la vella Font-Rubí, havien l’havien edificat molts anys enrere, quan fugint de la pesta negra havien arribat a Catalunya des de les llunyanes terres de …. Doncs 156 / 252
aquesta és la història que es conta del que va passar per aquella contrada en temps dels últims pobladors de l’antiga masada. Resulta que als darrers pagesos que habitaren la masia va nàixerlos-hi una sola filla, i així que la nena va anar-se fent gran, tothom, amb gran admiració, va poder adonar-se de la colpidora bellesa de la noia: d’ulls verds com la maragda i d’abundosa cabellera més negra que l’atzabeja. Era tanta la bellesa de la filla de Can Fàbregues, que tostemps la masia era concorreguda per joves que s’hi arribaven per admirar aquells ulls com l’aigua de les fonts i poder parlar amb la bella encara que fossin un parell de mots. Però la bella donzella, potser afeixugada per les continues atencions dels homes que la pretenien, potser per alguna cosa que ningú s’afigurava, no els feia altre cas que dedicar-los un somriure de compromís, o unes escadusseres paraules displicents. Burlats, i veient que la noia no es decidiria per ningú; una considerable colla dels frustrats pretendents van confabular-se per venjar-se de l’altiva i desdenyosa donzella. Així que ajustaren preu amb una bruixa de la contrada perquè amb les seves sortilleries doblegués l’orgull de la bella camperola. Aquesta malifeta la van dur a terme creient que seria la millor manera de matar la febre d’amor que no els deixava viure. Però vet aquí que la bruixa, una dona sàvia que s’havia allunyat dels homes perquè no hi confiava, només veient una vegada la filla del mas, va adonar-se’n tot seguit que aquella noia no podia ser humana, aquella noia era el fruit d’algun pacte secret que els seus avis … deurien haver fet per tal de poder escapar de la pesta negra que assolà el país del qual procedien, i ara, molts anys després donava el seu fruit: aquella esquiva donzella, tan impenetrable i misteriosa com la lluna dins el bosc. I no va pensars’ho dues vegades: la bruixa, aglomerant totes les nuvolades del Penedès, des de la Serra d’Encosa fins el Garraf, en una enorme tempesta que feu tancar-se dins les cases tot ésser vivent, fugir tot caminant, i encauar-se a tota bèstia, congrià un ancestral encanteri i feu tornar la donzella al món d’on li semblava que havia vingut: el ventre de la mare Terra, al món de les coves i dels gorgs. I des d’aleshores la filla de Can Fàbregues, retornada al seu món, habita la font de Llinars, tre els seus cristal·lins brollador i els insondables avencs dels Forats 157 / 252
Bufadors. Quan des de les profunditats de la muntanya, pels laberíntics passadissos que donen als Forats Bufadors, s’escola l’horrorós panteix, semblant a la respiració d’un gros animal, els vells del país asseguren que és l’alè del serpent que la bruixa va destinar per a protegir la filla de Can Fàbregues. La llegenda també ens conta que la bella encantada, estimant-se també la seva vida sobre la Terra va demanar a la bruixa que, almenys un cop a l’any, pogués contemplar aquells paratges que l’havien vist néixer. Succés que s’esdevé cada any durant l’espai infinit que existeix entre l’última fracció de temps de les dotze i la primera de la una de la nit. Durant aquest temps impossible de mesurar per una vida humana, l’encantada surt de la font i escampa la seva màgica bugada sobre els rocallisos i l’herbei de vora de la font, Els homes de la cova del bolet.
La font de cabra Es troba a la muntanya de Tremont. Una cabra d'un ramat que pasturava per aquells verals sempre muntava dalt d'una roca i amb els quatre peus junts furgava la pedra amb gran insistència. La porfídia de la bèstia intrigà el pastor, que cregué que la cabra li assenyalava l'existència d'un tresor, i un dia decidí foradar la roca. Així que havia començat trobà un gran forat, a dintre el qual li caigué l'eina que usava per foradar i brollà de la roca una abundosa font.
158 / 252
La font Santa de Subirats Sota el castell de Subirats, tocant el torrent, hi havia una font d'on brollava aigua calenta i on, també, es trobà una imatge de la Verge Maria. Les aigües termals portaren a aquest lloc innombrables malalts que es guarien de reumatisme i de malalties de la pell, d'aquí el nom del paratge, Plana dels banys vells. Durant un dels llargs estroncaments de la font (18901920), els vells subiratencs asseguraven que el culpable en fou un pagès que hi portà a guarir el seu animal i que des d'aquell instant, per culpa de la burla, se n'estroncà el doll.
La fundació de la ciutat de Barcelona No totes les ciutats poden presumir d'haver estat fundades per un semidéu fornit, fort i famós com Hèrcules. Podria ser que aquest superheroi clàssic fora, en realitat, un explorador fenici que va visitar la nostra costa i, de tornada al seu país, va ser divinitzat per les seves gestes. Amb el transcurs del temps i gràcies a la tradició oral, hauria estat rebatejat a Grècia amb el nom d'Hèrcules i, posteriorment, conegut com Hèrcules en la tradició romana. Segons explica la llegenda, Hèrcules celebrava amb Pirene, una donzella gentil filla del rei Túbal, que regnava a les terres dels Pirineus. La donzella, però, va morir. No sabem la causa de la seva mort, potser en desitjos per l'amor del gegant, el qual, entristit, va començar a arrencar muntanyes d'aquí i d'allà per apilar, en forma de tomba, sobre les restes mortals de la princesa. Tantes amuntegar que va acabar formant una serralada que es va
159 / 252
anomenar Pirineus, en honor la filla del rei Túbal. Així que ja ho sabeu, els Pirineus són, en realitat, la tomba immensa d'una princesa de la qual Hèrcules, el homenàs, s'havia enamorat. Aquell treball aclaparador va deixar l'heroi amarat de suor, així que va decidir, en dues gambades, plantar al peu de la muntanya de Montjuïc per refrescar al mar. I sembla que la visió bella del pla de Barcelona li va fer oblidar la pena d'haver perdut a la seva estimada, i es va proposar fundar allà una ciutat quan disposés d'una estoneta lliure entre els seus cèlebres treballs. Després d'obrir el jardí de les Hespèrides, plantar les columnes de la fi del món i separar amb una esquerda Europa d'Àfrica, va arribar el moment de fundar la ciutat. Trobada a l'ocasió, Hèrcules va armar nou naus amb gent escollida i va solcar la Mediterrània cap a aquell pla amable al peu de Montjuïc per fer realitat el seu somni. A mitja navegació, el cel es va ennuvolar de valent i un temporal enorme dispersar les naus. Després de molts esforços, els mariners van aconseguir posar peu a terra prop de Marsella. Una nau, de tota manera, es va perdre. Quan va passar la mala mar, fent navegació de cabotatge, Hèrcules i els seus van continuar fins a arribar al pla de Barcelona. Allà es van quedar sorpresos al veure que un grup de la seva gent feia dies que s'esforçava treballant per construir la ciutat. I és que la barca perduda durant el temporal havia arribat sana i salva el pla de Barcelona. Hèrcules es va alegrar tant de retrobar els seus homes que va deixar constància d'aquella aventura batejant la nova ciutat amb el nom de Barca-nona, és a dir, la barca novena que s'havia extraviat. El temps, que tot ho poleix, va acabar completant el nom fins que es va convertir en la nostra Barcelona.
160 / 252
La Fundació de Sant Pere de Roda. En aquell temps assolava, el Meditarà un terrible pirata, que anomenaven “Cor de Pedra”. En un dels molts atacs, va desembarcar a Roses on desprès de arrasar i robar tot el que va poder, es va emportar gran quantitat de gent que lligats i carregats de cadenes que desesperats , ploraven i es planyien pensant en el terrible futur que els esperava, Entre tota aquesta dissortada cua de captius ,havia un noi de uns set anys que no estava lligat ,i que al reves de tots els altres ,en lloc de plorar, anava consolant i donant ànims als seus companys a un darrera l’altra . L’actitud del noi , va cridar l’atenció del pirata Cor de Pedra, que va preguntar mol estranyat, que com era que no plorava ni cridava com els demes presoners, ni tampoc jugava com feien els altres infants de la seva edat. El nen li digué que des del Cel , li havia donat la missió de portar una mica de consol als seus companys de captiveri. La resposta del minyó va fer enfurisma molt al pirata. que no se les va poder treure del cap i va tornar altres vegades a parlar amb ell. quedant sorprès i con mogut per la manera de raonar tan elevada. Cada cop es sentia mes necessitat de parlar amb ell,arribant a entendre el pirata , que el noi era un il·luminat per la força de un Deu,que ell desconeixia, i sentí el desig de conèixer i rebre la llum d’aquest Deu. U n dia va preguntar a l´ infant.- ¿ Tu com te dius? -Pere. -Dons Pere em diré jo també, abraçaré la teva religió i seguiré el teu Deu. El brutal pirata va fer-se Catòlic i comença aplegar al seu entorn a tota la gen que volgué seguir-lo, entre ells els catalans que s’havia endut de la seva terra per fer-los esclaus. Repenedit va voler anar a viure a la terra on havia trobat al nen de set anys que li havia ensenyat el camí de la fe. El Pirata “Cor de Pedra” (Pere) i els seus seguidors es van establir a la feresta muntanya de
161 / 252
Verdera i van fundar un monestir del que va ser el primes abat, i el segon abat , l' infant que li va despertar la llum del Catolicisme. Tots dos van sobresortir tan en gracia i virtut que es guanyaren el do de la santedat El santoral de la tradició popular i no escrita els recorda com Sant Pere i Sant Peret de Roda.
La guerra dels remences Els nobles feudals tenien molts drets abusius,un d'ells era que quan un vassall seu es casava, la primera nit en lloc de passar-la amb el seu marit, aquest tenia que lliurar-la al noble, que després de gaudir-la al endemà li tornava . Aquella tarda es va casar una parella a Montsoliu. El noi la porta al castell del Senyor i li digué al guàrdia. “Vinc a fer tribut de vassallatge al Senyor de Montsoliu. Aquí te la meva esposa, demà de matinada vindre a endur-
me-la, segons diu la Llei.” En clarejar el dia, el nuvi pujar al castell per recollir-la. I els guàrdies amb sorna li digueren, “
Torna l'endemà , dons el Senyor encara segueix al llit ”. I axis el van fer passar tres dies. El dia que feia quatre, va pujar tot emprenyat i disposat a fer el que calgués. El mateix Senyor de Montsoliu va sortir i amb paraules burletes li lliura la seva dona. El Jove es tragué una daga i li travessa el cor, sense que ningú pogués evitar-ho. En mig de la confusió, els nuvis fugiren muntanya avall. En arribar al poble tothom va sortir al carrer en defensa del Jove matrimoni. D'aquell moviment del poble, va nàixer “La guerra dels Remences” que es va aixecar en contra del poder abusiu del nobles i dels senyors.
162 / 252
La leyenda del delfín rosado Para los Indios Guarayos, en cambio, es conocido como Inia. Existen un sinnúmero de leyendas y mitos rodeando al delfín Rosado Amazónico, porque la mitología Amazónica es tan amplia y variada como lo es su selva. Consiguieron sobrevivir por siglos debido, sobre todo, a la creencia local que poseen poderes mágicos. Esta superstición permitió a la especie ser intocable, sin embargo hoy se encuentran en vías de extinción. Los nativos no los matan porque piensan que trae mucha mala suerte. No los comen tampoco porque piensan eran humanos mucho tiempo atrás y pueden retornar a serlo cuando lo desean. Para algunos, el Boto o bufeo colorado se transforma por las noches en un apuesto caballero que seduce e insemina a sus esposas e hijas antes de retornar al río y ser Boto nuevamente Para otros, son sinónimo del diablo o simplemente mala suerte. Cuando sus hijos nacen con el mal de Espina Bífida - defecto de nacimiento que no permite el normal desarrollo de sus cráneos, que se asemeja al orificio de respiración de los delfines entonces dicen que sus hijos son delfines. Algunas tribus aborígenes piensan que el delfín gris es sagrado, criaturas semi-divinas o brujos, que deben ser respetados casi hasta la reverencia. Verdad es que el delfín Rosado Amazónico (bufeo colorado o tonina) se encuentra actualmente en vías de extinción en la cuenca del Amazonas. Polución que proviene de la agricultura, pesca y minería, tanto como presas hidroeléctricas, son en parte responsables. Redes de pescadores, particularmente redes Gill que vienen usadas en pesca comercial, son consideradas las más peligrosas para los delfines. Hacen un agujero en sus redes para apropiarse de los peces, por tanto no son considerados amigos por los pescadores.
163 / 252
La leyenda del unicornio. Muchos años atrás, cuando el mundo era aun muy joven, salvajes y maravillosas criaturas corrían libres por todas partes. El mas hermoso de todos ellos era el Unicornio. Constantemente perseguido por los poderes mágicos de su cuerno, el Unicornio no era fácil de capturar. No solo era
suave
y
gentil,
sino
también
extremadamente
rápido,
seguro
y
agraciado,
lo que frustraba hasta los más expertos cazadores. Pero lo que aseguraba la captura segura del Unicornio, era la ayuda de una joven e inocente moza. Pues a la criatura le atraía su pureza, se acercaba confiado y descansaba su cabeza en las piernas de la joven. Era así como la indefensa y despreocupada criatura era capturada. Y de esta manera, después desaparecieron todos los Unicornios. ¡Oh, el mundo ahora lamenta la perdida de este ser tan mágico! Y ahora que es demasiado tarde, aún extrañamos su belleza.
La llegenda de Guillem de Cabestany Guillem de Cabestany fou un cavaller de la comarca del Rosselló, que limita amb Catalunya i amb el Narbonès. Fou un home molt agradable en la persona, i molt famós en armes, cortesia i servei. I hi havia en la seva comarca una dama que es deia na Saurimonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era molt noble i ric, dolent, brau, ferotge i orgullós. I Guillem de Cabestany estimava la senyora per amor, i sobre ella cantava i feia les seves cançons. I
164 / 252
la dama, que era jove, gentil, alegre i bella, l'estimava més que res al món. I això fou dit a Ramon de Castell Rosselló; i ell, com home irat i gelós, investigà el fet i va saber que era veritat, i va fer guardar l'esposa. I un dia, Ramon de Castell Rosselló va trobar Guillem de Cabestany que passejava amb poca companyia, i el va matar; li va fer treure el cor del cos i li va fer tallar el cap; i va fer portar el cor a casa seva, i també el cap; i va fer rostir el cor tot posant-li pebre, i el va fer donar a menjar a la seva esposa. I quan la dama el va haver menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué: "Sabeu què és això que heu menjat?" I ella digué: "No, sinó que era una vianda molt bona i saborosa." I ell li digué que era el cor de Guillem de Cabestany allò que havia menjat; i, per a que ho cregués millor, va fer portar el cap davant d'ella. I quan la dona veié i sentí això, va perdre la vista i la oïda. I quan tornà en si va dir: "Senyor, m´heu donat tan bona menja que mai més no en menjaré d'altra." I quan ell sentí això, va córrer amb la seva espasa i volgué donar-li al cap; i ella va córrer cap a un balcó i es deixà caure a baix, i així va morir. I pel Rosselló i per tota Catalunya va córrer la nova que Guillem de Cabestany i la dona havien mort tan traïdorament i que Ramon de Castell Rosselló havia donat el cor de Guillem a menjar a la dona. Fou molta la tristor per totes les comarques; i la queixa va arribar al rei d'Aragó, que era senyor d'en Ramon de Castell Rosselló i d'en Guillem de Cabestany. I vingué a Perpinyà, al Rosselló, i va fer que en Ramon de Castell Rosselló es presentés davant d'ell; el va fer agafar i li va prendre tots els seus castells i els va fer destruir, i li va prendre tot allò que tenia, i el va posar a la presó. I després va fer recollir Guillem de Cabestany i la dama, i els va fer portar a Perpinyà i posar en un monument davant la porta de l'església; i va fer dibuixar sobre el monument com havien mort; i va ordenar que per tot el comtat del Rosselló, tots els cavallers i les dames els fessin aniversari tots els anys. I Ramon de Castell Rosselló va morir a la presó del rei.
165 / 252
La llegenda de La Lleona. (Girona) A la zona on avui en dia hi ha l'estàtua de la lleona, al segle XII hi havia un hostal. Segurament aquesta coneguda columna era una manera de donar a conèixer als visitants aquest negoci. Com que es trobava a l'entrada de la ciutat, molts ciutadans arribats d'arreu entraven a l'hostal per demanar informació sobre la ciutat. Com que els amos no tenien gaire paciència, van començar a dir allò de "puja aquí dalt de la lleona i pregunta-ho, potser t'ho diran". És per aquest motiu que encara avui en dia es comenten frases com "qui va a Girona ha de fer un petó al cul de la lleona" o "no és un bon ciutadà de Girona aquell que no ha fet mai un petó al cul de la lleona".
La llegenda de la Mare de Déu de Castellgalí Aquesta llegenda tracta sobre el senyor del castell de Castellgalí, que una vegada, fa molt temps, hagué de marxar a lluitar contra els àrabs. Abans de marxar el senyor jurà fidelitat a la seva dona davant de la Mare de Déu. Finalment marxà a la guerra. Al cap de molts anys la seva dona estava molt preocupada perquè no sabia res del seu marit. La preocupació no li durà gaire perquè va arribar al castell un trobador que cantava una cançó en que deia que l'amo d'aquella fortalesa feia anys que vivia amb una altra dona. Al cap de pocs dies, tornà a casa el senyor del castell i va dir que tot allò era mentida. Fins i tot 166 / 252
tornà a jurar-ho davant la Verge que hi havia a la capella del castell. Llavors la dona digué: - Mare de Déu, si és mentida, castiga'l ! A la sortida de la capella els servents anunciaren al seu amo l'arribada d'un home àrab. El senyor del castell va fer portar el nouvingut a la seva presència. L'àrab li digué: –
La meva germana m'envia a tornar-te aquest objecte. Diu que l'hi repugna.
I l'àrab li allargà una relíquia que havia donat a l'amo del castell la seva dona perquè es recordés d'ella. Després l'àrab continuà dient: -També diu que s'ha assabentat que l'enganyaves ja que eres casat. El senyor, ben atordit, va voler agafar la relíquia, però l'àrab li va clavar un ganivet a l'esquena, de manera que va morir a l'acte. Fou així com es complí el castig de la Mare de Déu.
La llegenda de la sopa d'all Un dia el rei Jaume anava de cacera i es ca perdre i quedà sol i separat de tota la seva gent. Volta que voltaràs per tal de veure si podia orientar-se, com més voltava i caminava més i més s'anava separant dels seus companys. Després de moltes hores començava a tenir gana de debò; per fi va fer cap a una casona mig enrunada en la qual vivia una velleta sola pobra com una rata i tan vella que gairebé no es podia valer. El rei li demanà so tenia alguna cosa per a menjar, però aquella dona, tota espantada en veure a casa seua un cavaller tan distingit i elevat, ni va saber què dir-li ni què fer. el rei, empès per la gana va obrir un calaix d'una taula i va topar amb un rosegó de pa 167 / 252
sec com un os. Entre mil altres rampoines va trobar una cabeça d'alls, i, sense haver-se'n vistes de més fresques, el rei va posar al foc un topí tot fumat que corria per allí i va fer una sopa d'all, que va trobar boníssima i gustos com mai en tota la seva no hagués menjat res de millor. Aplacada la gana, el rei se n'anara i aviat va trobar-se amb un escamot de la seva gent que el cercaven. El record d'aquella sopa d'all va mantenir-se molt viu en ell. I sempre pensava que si ell, que no entenia gens de menja, havia fet unes sopes tan suculentes i saboroses, com les faria el seu coc, que era un mestre de cuinar! i el dia que li escaigué cridà el coc i li manà que fes una sopa d'all. El coc, tot sorprès per l'encàrrec, complí l'ordre del rei i portà les sopes a taula. El rei les tastà i encar les escup ara; les va trobar insípides i sense cap mena de gust. Cridà el coc i li preguntà com havia fet les sopes i manà que el pengessin per poca-traça i mal coc. Els cortesans que tenien influència sobre el rei li van fer veure que si havia trobat les sopes més insípides no era perquè fossin millors que les que li havia fet quan s'havia perdut, sinó perquè aquell dia portava una gran gana i el rei perdonà el coc.
La llegenda de Montesquiu Un dia calorós de juliol un americà va visitar el castell de Montesquiu i va decidir passar la nit als jardins del costat del castell. Era dissabte trenta-un de juliol i no podia dormir de tanta calor. A les dotze de la nit va sentir un crit horrorós . Mort de por va anar a trucar a la porta de la casa que hi havia més a prop, era la casa d’en Joan del Castell. 168 / 252
El noi espantat va trucar la porta molts cops fins que en Joan del Castell es va despertar i va dir mig adormit : - Què et passa noi amb aquesta cara d'espantat? Sembla que hagis vist les banyes del dimoni. O, és que avui és l'1 d'agost i has sentit el crit que cada any omple tot el Bisaura. No, jo no vull explicar-te aquest secret perquè hi ha gent del poble que diu que no és veritat. En Joan del Castell no li va deixar clar el tema i va baixar camí avall fins arribar a la casa més propera. Era la casa de la Coromina. - D'on véns valent un dia com avui? Si mai ningú s'acosta per aquestes terres. Jo avui per no sentir aquell crit horrorós he hagut de tancar totes les finestres. Conten i conten que fa molts anys una senyora del castell es va tirar per la finestra a causa d'un fort atac de tristesa. I des d'aquell dia cada any se sent aquest crit. Si vols un consell no t'acostis al castell mai més per aquestes dates si no vols tenir mals sons. Ell que continua camí avall i mentre feia temps per agafar el tren va anar a fer un tomb pel casc antic i just al bar El Cafè de la Plaça es va trobar el Sr. Batlle. - No sembles pas d'aquí tu noi? Et veig preocupat. Avui és el dia més adequat per visitar aquestes terres perquè la llegenda del castell es fa realitat. M'agradaria que tu noi que viatges tant expliquessis la nostra llegenda per tot arreu, així seria més coneguda. Al cap de poc temps en Jordi de Cal Sabater comptava als seus amics: - Avui sí que tinc sort a la bústia hi havia una carta d'un tal Billy i no sabeu pas què explicava? Era fil per randa tota una sorprenent llegenda del castell de Montesquiu. Ves per on no n'havia sentit a parlar mai!
169 / 252
La llegenda de Tallaferro. Diu la llegenda que el comte Bernat mantenia una lluita junt amb el seus soldats contra les tropes sarraïnes al pla de Sant Martí (prop de Santa Pau). En un moment de la lluita, Bernat va quedar sense espasa, ja que li fou arrabassada per l'enemic. Escapolint-se pel mig de les baralles, va arribar fins a l'ermita de Sant Martí, que es trobava molt a prop. Entrant a l'església, s'encomanà al sant per demanar-li ajut. Sant Martí li entregà l'espasa. El comte sortí de nou al camp de batalla i lluità aferrissadament amb aquella espasa celestial, que segons diuen "fins i tot tallava ferro" Mossén Jacint Verdaguer va cantar la mort del comte en el Canigó :
Lo comte Tallaferro, no fa gayre
Volgué passar lo Rose una vesprada,
enfilava la vía de Bellcayre;
de sopte revingué la rierada,
volía desposar son fill Guillem
falleix la terra á son fogós cavall
ab una provençala damisela,
que sota l'esperó s'adreça y gira,
per sos germans anomenada Adela,
enllá al genet d'una sacsada tira
pe'ls trobadors novells Flor de poncèm.
y ab ell á cabuçons va riu avall.
Mentres llegía sa epopeya Oliva,
Cercant lo poltro, que ab la mort batalla,
vestit de dol un missatger arriba,
braceja agonitzant, lluyta y badalla,
son missatge es de penes y dolors:
son arnès esfonzantlo cada punt.
-¡Es mort! es mort lo comte Tallaferro!
Una hora aprés, en la fatal ribera,
la Provença s'endola en son enterro
d'un sálzer de verdosa cabellera
y'l cel mateix sembla desferse en plors.
dormía á l'ombra'l meu senyor difunt!-
170 / 252
La llegenda del Comte Estruc Tot i la creença general que el vampirisme, procedeix de Transsilvània, ja existia una llegenda al comtat d'Empúries (actual Empordà) al segle XII situat a la antigament anomenada Catalunya Vella (és a dir, aquella que durant la invasió musulmana no va ser sotmesa a les hordes invasores i va romandre cristiana), on va tenir lloc la més esgarrifosa de les històries de Nosferatus o Estruga, paraula aquesta derivada de estriges. Alguns la situen durant el regnat de Pere el Catòlic cap 1212 però les fonts més fidedignes la situen el 1173. En aquells temps es vivien continus conflictes entre la Corona d'Aragó i Catalunya contra els reis de França per apoderar-se de Occitània, territori que va passar a pertànyer des de llavors a la Federació catalano-aragonesa. El rei Alfons II el Cast, era un jove de disset anys i des de la mort del seu predecessor Ramon Berenguer IV la tutoria de les nostres terres estava en mans del rei anglès Enric II de Plantagenet (pare de Ricard Cor de Lleó, el mateix de les creuades). El rei català tenia com a enemic principal el rei Llop (en català "Lobo" de Múrcia i les incursions a la Tarraconense eren freqüents i, al mateix temps, teníem les lluites frontereres del nord contra els francs en la disputa d'Occitània. Per això el comtat d'Empúries era un formiguer d'intrigues, lluites amb castellans i anglesos (aliats del rei Alfons) d'una banda i de l'altra els enemics ja esmentats, sense oblidar-nos dels navarresos sempre en competició amb el regne d'Aragó. El comte Estruc va ser un notable guerrer que sempre va lluitar a favor de la Corona catalanoaragonesa i, en aquells anys, ja estava en el seu senectut per la qual cosa va ser enviat a Llers, una petita vila prop de Figueres, on existia un altre enemic aquesta vegada intern: els pagans Llers Part dels catalans del segle XII encara vivien aferrats als antics cultes ibers pagans, anteriors al Cristianisme, per la qual cosa aquests eren un potencial aliat dels àrabs o, potser, dels francs. Per aquesta raó el vell soldat va haver de reprimir aquests cultes ancestrals que encara creien en la
171 / 252
màgia i les ciències ocultes, origen de l'actual creença en bruixes i altres supersticions, i obligar els pagesos empordanesos a abraçar la fe en Crist. Aquesta repressió va motivar que l'ancià comte patís una maledicció per part de les seves víctimes i que temps després de la seva mort natural, Estructura rejovenit s'aixequés de la tomba convertit en reviviente sembrant el terror per tota la Catalunya Vella. Diuen les antigues llegendes que només sortia de nit per a beure la sang de les seves víctimes, agradava seduir i violar les noies casadores deixant-los embarassades. Al cap de nou mesos les desafortunades parien petits monstres que morien no més néixer ja que, segons les tradicions antigues (curiosament idèntiques tant a Catalunya com a Transsilvània) Un vampir no pot tenir fills. El rei Alfons II tenia no pocs disgustos en aquells temps i la població estava realment terroritzada. La gent tenia por de sortir de nit, tots portaven alls i crucifixos per protegir-se del terrible Nosferatu i ja ningú podia dormir en pau fins que una dona gran religiosa va trobar la tomba del comte Estruc i li va clavar l'estaca al cor, desapareixent per sempre la maledicció. Però el record del vampir va sobreviure al pas del temps i encara queda la dita "tenir Malastruc" o "dolenta astrugancia" per definir a qui té mala sort. Fins i tot durant generacions les mares catalanes amenaçaven els seus fills amb trucar al comte Estruc si no eren bons i no feien el que se'ls manava. En el mateix Llers, un poblat on bufa amb gran força la Tramuntana del Canigó, un vent fred i aspre que els antics habitants atribuïen a unes bruixes llegendàries, les cèlebres bruixes de Llers que dominaven els aires. L'agut xiulet del vent, segons les creences populars, era motivat per la fúria d'aquestes dones. En Transsilvània existia un mite semblant, les "Ieles" (és a dir "les Elles", el paral.lelisme és sorprenent. Una altra llegenda catalana cèlebre és la dels dips, nom que se'ls va donar a una mena de gossos vampirs (o gossos Estruga) que van existir en unes praderies situades a uns quants quilòmetres al sud de Reus. Per aquesta raó es va crear un poble anomenat 172 / 252
Pratdip, el nom és una unió de la paraula Prat (prada) i diu que en el seu escut inclou la figura d'un gos fart Significativa Tanmateix, la importància del comte Estruc és decisiva en l'evolució del mite vampíric encara que en aquell temps no se li coneixia amb aquest nom, i podem considerar com el primer upiro de la Història tal com l'entenem actualment. És sabut que en aquells anys, Ricard Cor de Lleó, futur rei d'Anglaterra, residia a la mateixa zona en què es va desenvolupar la llegenda del comte Estruc ja que va ser enviat pel seu pare Enric II de Plantagenet per participar en les Guerres del Rosselló, a favor de la corona aragonesa i catalana contra els francs establint-se a Perpinyà, a molt escasses llegües de Figueres i de Llers. Potser aquesta dada justifiqui que, després de la Tercera Croada esdevinguda entre 1190 i 1192, el mite passi a l'Est d'Europa. És sabut que Ricardo d'Anglaterra va travessar el Danubi, camí de Terra Santa, i que al seu retorn a 1193 va ser fet presoner per Leopoldo, duc d'Àustria, que va demanar un fort rescat originant a Anglaterra el conflicte que hem vist en les pel lícules de Robin Hood. El rei anglès va estar tancat al castell austríac de Tierenstein, molt proper a Transsilvània, i cosa curiosa és a finals del segle XII que aquestes llegendes irrompen en els Càrpats. Els revivientes masculins van ser anomenats "strigoí" i els femenins "strigoaíaca", com veiem la seva fonètica és molt semblant a la paraula "estriges", el mite grec, però també a "Estruga", la llegenda catalana.
173 / 252
La llegenda del ruc de La Granada La llegenda explica que una vegada a La Granada hi havia un Ruc que no menjava i que cada dia estava més prim. Passejant-lo pels carrers del poble, els seus propietaris es van adonar que quan passaven per davant de l’església l’animal s’aturava i mirava frisós, dia si i dia també, un lletsó d’herba que havia nascut dalt del campanar. Els veïns van decidir que tractarien de fer-li menjar aquella herba de la que estava tan engelosit i per això van muntar bastides, taulons i corrioles per tal de pujar l'animal dalt el campanar. Lligat pel coll l'empenyeren amunt mentre els més saberuts que s'ho miraven anaven dient ' Mireu com riu de
content que està abans de prendre la medecina' . No s'adonaven que l'estaven escanyant i, per sort o per desgràcia, abans que arribés a dalt es van trencar les cordes i tota la bastida se'n va anar a norris. No se sap si el ruc va morir o no, però el clot que féu en la caiguda va ser anomenat la Bassa Pedrera, lloc on es troba avui la plaça de Sant Joan, darrera l'església.
La llegenda del salt de la reina mora ...Esta leyenda no es mas que una historia de amor... si, esa clase de amores imposibles en los que normalmente los dos suelen morir por no poder reflejar su amor...y en este caso Cántara y Aly, amantes desgraciados donde los haya, tuvieron el tardío consuelo de ver fundidos sus nombres para dar denominación al lugar que fue testigo de su amor imposible. Cántara era una musulmana hija del Califa de la ciudad y además de su posición social, tenía a su favor su belleza sobrehumana, por lo que no fue extraño que dos jóvenes musulmanes se enamoraran locamente de ella. El Califa decidió que uno de ellos será un buen marido para su hija, pero... 174 / 252
¿cual de ellos? El Califa, ante el gran dilema que tenía, tomó una decisión salomónica, los pretendientes deberían llevar a cabo una tarea concreta, y Alá decidiría. Por tanto, Almanzor (el otro pretendiente) y Aly se pusieron manos a la obra. Almanzor fue encargado de ir a las Indias a traer raras especias a su amada, mientras Aly se comprometió ante el Califa a cavar una acequia y poder traer agua a Alicante desde el rio Verde. Dicen las crónicas que mientras Almanzor iba rápidamente con sus barcos a las Indias a traer especias, Aly no se tomó tan en serio su trabajo mas se dedicó a escribir poesías a su amada e ir hablando excelencias y diciendo a todo el mundo que la amaba... Cántara se enamoró de él locamente, sin esperar siquiera ver finalizada su tarea y la de Almanzor...la elección ya estaba hecha...Pero un día llegó Almanzor con sus barcos cargados de especias, y el Califa, que era hombre de palabra, le concedió la mano de su hija. Cántara, desesperada , se tiró al mar desde el risco mas alto de la Medina, que desde entonces vino a llamarse "el salt de la reina mora". Aly, desesperado también, decidió seguir los pasos de su amor, y se tiró al vacío por un barranco (se dice que sobre ese lugar se construyó algunos siglos después el Pantano de Tibi). Dicen que el Califa murió de tristeza, y que, sorprendentemente, su efigie apareció grabada en el monte Benacantil... En honor a este amor la ciudad pasó a llamarse Alicantara... pero la leyenda no cesa aqui, pues las leyendas se engrandecen con el boca a boca... Se dice que en el lugar del salt de la reina mora, también quedó impresa para siempre la efigie de la joven dama, bella y eterna, para siempre y que solo aquellos que puedan adivinar su silueta entre los escarpados riscos, obtendrán el amor eterno de su amado o amada... .....
175 / 252
La llegenda dels dos campanars Temps era temps hi havia un matrimoni que no tenia fills. Ja duien un munt d’anys que el seu desig no s’acomplia. El matrimoni tenia molts doblers, era ric. Però per sort, els diners no ho poden tot. Anava passant el temps i els feia por de perdre els ànims i les forces per a poder pujar un fill –o filla, vés a saber! Tenien por de perdre les ganes de jugar i d’acompanyar l’infant a créixer entre vinyes i camps. Amb el temps, s’acaben les forces per poder canviar bolquers, passar nits en blanc, escoltar plors i perquès... Estaven amoïnats, desesperats, tristos i angoixats. Però vet aquí que per aquelles dates, Sant Esteve tenia un gran projecte que aplegava a tot el poble: estaven fent una església nova. L’església és la que avui hi ha, feta amb totxanes de terrissa. Els veïns i veïnes coïen les totxanes en un indret que en deien la Vinya del Forn, perquè era allí on tenien un gran forn per a coure les totxanes. Fent cadena, de mà en mà, traslladaven les totxanes al centre de la plaça i, de mica en mica, podien veure com l’església s’anava fent mes alta i més gran. En aquesta tasca hi treballaven petits i grans. Vet aquí que un dia d’aquests, mentre el matrimoni ajudava en aquesta tasca, van fer una petició. Si Déu els volgués donar un fill, hereu o pubilla, ells pagarien les despeses de construcció d’un campanar que s’aixequés altiu i majestuós per damunt de les cases de la Vila i que es veiés des de les poblacions veïnes. No passà gaire temps que la muller començà a tenir una gran panxa: esperava un infant, quina il·lusió tan gran! El marit tingué cura de la muller i li portava dolços, xocolata, ametllats i tots aquells antulls que li plaïen. De mica en mica veieren que aquella panxa era més grossa del normal i en el seu interior hi començava a haver-hi força girigall i és que... no tindrien un fill, no: n’estaven esperant dos! El matrimoni, ara ja pares, tingueren una bessonada. Cofois, contents i satisfets compliren la seva promesa i en comptes de pagar un sol campanar n’aixecaren dos, més alts que cap altre de la contrada, en agraïment de la seva bessonada. I si això no és veritat, així ens ho han contat.
176 / 252
La Majordoma. Llegenda de la Ciutat de Girona La Majordoma era una tia-àvia de Santa Afra que va acompanyar el bisbe quan va venir a viure a Girona. La Majordoma era una dona de més de cent anys immensament grassa, presumida i xafardera. També tenia anomenada per ser una bona cuinera i per la seva coneixença de les arts esotèriques. Anava vestida amb vestits de colors llampants i esquellarincs per fer notar el seu pas a la gent. Les dots de cuinera de la Majordoma havia fet que inventés menjars molt saborosos que juntament amb la seva coneixença de les arts esotèriques li van permetre que, una vegada que es va enfadar molt, fes que totes les esglésies de Girona quedessin plenes de teranyines amb unes aranyes immenses. Un dia, degut a una irreverència cap a Sant Narcís, aquest li va retirar els poders que tenia convertintla en la riota de la ciutat, fins que un bon dia, va tenir una visió que preveia el martiri i mort de Sant Narcís i Sant Fèlix. Quan les seus pressentiments es van fer realitat, la Majordoma es va tornar humil i es va dedicar a tenir cura dels malalts i desvalguts. Poc abans de morir, va fer encendre un foc davant de la porta de la Catedral i va inventar la sopa de menta. Quan va morir, els gironins que van carregar el seu cos van quedar admirats que a pesar de la seva grandària pesés menys que un pardalet.
La maledicció de La Maladeta El massís de la Maladeta i l'Aneto estan íntimament lligats a la Val d’Aran i des de l'Artiga de Lin o pels camins de la serra d'Horno es pot arribar a bonics però durs itineraris a peu. En altres temps els pastors van saber aprofitar bé les bones pastures que rodegen aquest bonic entorn 177 / 252
natural, i es conta que un viatger li va demanar un lloc on resguardar-se i menjar per reposar forces a un pastor que pasturava les seves ovelles a les faldes de la Maladeta. Però aquest li va respondre que si volia protegir-se del fred i la pluja es posés sota d'una pedra, a la qual cosa el viatjant va respondre que seria ell i les seves ovelles qui es convertirien en pedra. Des de llavors l'Aneto va quedar per sempre cobert de neu, i asseguren que a sota estan enterrades les estàtues de pedra, i que aquell viatjant era el mateix Déu.
La mare de déu de Bell-lloc Es diu de la Mare de Déu de Bell-lloc , que havent-hi una gran epidèmia de pesta a la Cerdanya , un dia s'aparegué a dos pastorets de nou i dotze anys una nena molt bonica . La nena els va dir que Déu havia enviat el flagell pels molts pecats dels homes , però com que ella estimava profundament la gent de Cerdanya , havia vingut a redimir-los . Els va demanar que resessin , ells i els del poble de Dorres , i els lluirà una petita creu . Allí al cim del turó on eren , es va construir l'església .
178 / 252
La mestressa de Fontallada Durant una epidèmia de còlera que assolà el Penedès a mitjans del segle XIX, una rica senyora de la partida de Fontallada, molt estimada pel seu marit , perdé la vida en contraure la malaltia fatal. Tot el poble va assistir a l'enterrament solemne,amb una llarga i sentida missa. Com era costum en aquella època,el cos de la difunta va ser acompanyat amb un aixovar on destacaven unes arracades d'or, regal de noces del dissortat i planyivol marit. A la nit quan els veïns de Sant Pere Molanta dormien, un mosso molt espavilat es va adreçar al cementiri, vora l'esglesiola. Va remenar i remenar tombes fins que va trobar la més rica. Amb cura,va destapar la llosa,i hi trobà un cadàver de dona colgat de poc temps. Com que a les fosques era impossible distingir si era la senyora en qüestió,el mosso va allargar la mà cap a les orelles, per si de cas les cobejades arracades encara hi eren. El noi, en sentir el metall a la punta dels dits, va exclamar eufòric: La tinc!. Va estirar amb força, amb excitació i nervis. De sobte, li va sobrevenir un esglai, i una por horrible va rebregar-li la pell, en escoltar els alarits de la difunta. Tot d'una fou una corredissa del mosso cap a la foscor de la nit. Si s'hagués girat hauria descobert,entre crits de dolor i clams d'ajut, que la mestressa de Fontallada s'havia aixecat pel seu propi peu i que gatejava amb tremolors entre les tombes, amb més por encara que ell.
La muntanya màgica del Pedraforca El Pedraforca sempre ha estat font d'inspiració de tot tipus de llegendes sobrenaturals i brujeriles. Als pobles i llogarets del Pedraforca, a la comarca del Berguedà, es creia que totes les dones sense excepció eren bruixes. Casades moltes d'elles per enganyar al marit quan aquest dormia s'aixecaven i deixaven un tronc a prop del llit, per simular que hi eren. 179 / 252
Les que tenien fills escopien a terra i si algun es despertava cridant la seva mare, la saliva els responia. La enforcadura de la muntanya entre els dos pollegons va ser el paratge dels aquelarres. Diuen que se celebraven en les nits de Sant Joan i de Sant Silvestre (31 desembre). Les bruixes pujaven amb escombres, caminant des de Gósol es triga una hora i mitja. A 2.300 metres d'altitud en un entorn agrest d'agulles i penyes calcàries revivim aquelles trobades. Es creu que les bruixes feien bullir un gat negre que es desfeia dins de l'olla, llavors cadascuna agafava un os de l'animal i demanant un do, el llançaven per la muntanya. També s'explica que habita en aquesta muntanya un bruixot que congrega llamps, trons i calamarsa, surt d'un forat i té forma d'ocell negre, com un gralla, però de mida molt més gran. Moltes més són les llegendes que arriben del Pedraforca, es diu que està maleït ja que hi havia al seu cim antigament única un castell de moros protegit pel diable. Déu va enviar un exèrcit d'àngels per espantar. La fortalesa va sucumbir i el cim va quedar partida en dues meitats, els actuals grills o pollegons.
La roca dels polls Es troba damunt del camí vell que puja des de Collbató al Santuari. Diuen que el qui dona un cop de cap ben fort en aquesta roca sent piular a dintre una gran nierada de pollets. Només la sent el qui ha donat el cop, i no percep el piular de la llocada cap altre dels qui puguin acompanyar el qui ha fet la prova. Hi ha coses ben bèsties, no creus? Amb un bon cop de cap segur que sents alguna cosa dintre treu... 180 / 252
La serpent Els masovers d'una masia de Salelles a l'estiu tenien el costum de fer migdiada sota una alzina que hi havia tocant a la casa. La mestressa sovint, per tenir fresca,hi anava a lletar el seu fill. Amb pocs dies aquest nadó quedà tan dèbil que pensaren que moriria. Una vesprada van veure que, per una obertura que tenia la porta tancada del carrer, hi entrava una serp. En voler-la matar,pogué escapar-se pel mateix forat i desaparegué dins el bosc. Pocs dies després els homes de la casa, com de costum, anaren a fer la migdiada sota l'alzina. Quan feia una estona que dormien, un d'ells sentí una estrebada al coll. En voler-se deslliurar del lligam que l'oprimia, va veure que era una serp que se l'hi havia entortolligat. D'una revolada, afluixant i tibant, se'n deslliurà i, ajudat del seu pare, pogué matar-la. Després d'aquesta aventura, el nadó de la família tornà a posar-se bo i gras. La seva mare va assegurar que feia pocs dies que ella havia quedat dormida sota l'alzina i que, en despertar-se, va sentir una fressa entre la fullaraca. Des de llavors cregué que aquella serp li xuclava la llet.
La sirena del Garraf Els pescadors de Vilanova i Sitges saben prou bé que la Falconera és un riu subterrani del Garraf que desemboca prop del caseriu que porta el mateix nom, forma una avenc de més de vint metres de profunditat i discorre fins a una cova de seixanta metres d'amplada, arran de mar. "Fa molts, moltíssims anys, tants que ningú sabria dir quants, dins de la cova de la Falconera hi havia un gran tresor. Aquest tresor estava guardat per una hermosísima sirena i un drac ferotge.
181 / 252
Un dia un pescador de Vilanova va veure a la sirena rentant-se el cabell mentre cantava una cançó sobre el mar. El pescador va caure tan profundament enamorat que, sense tenir en compte el perill de desafiar al drac va confessar els seus sentiments a la sirena, que al veure la noblesa dels sentiments del noi li va correspondre. Però el drac, rabiós de gels, li va donar al pescador un brebatge verinós. Per sort, el jove va intuir les intencions del drac i va llençar el verí al mar. Des de aleshores l'aigua de la cova sorgeix dolça tots els dies de l'any, excepte la nit de Sant Joan, en record de l'amor que va unir a la sirena i el pescador.
La torre de la minyona Fa molts i molt anys, quan les terres de Catalunya eren conquerides per guerrers de terres llunyanes, l'imperi dels castells i les muralles s'alçava a la llum de l'alba. A Cardona, un poble emmurallat i vigilat per un castell de pedra i sorra, un nou dia començava. I amb ell, les festes es feien més properes i la gent començava a fer preparatius. El duc de Cardona havia convidat el príncep dels moros que eren als afores del poble per establir un relació més cordial amb els veïns que duien per símbol una lluna daurada i cobrien els seus caps amb mocadors i cordills negres. Eren uns guerrers que lluitaven amb amples espases, corbades com la lluna de la seva bandera, i els seus ulls negres brillaven com espurnes de foguera. El seu príncep, Abdalà, va acceptar i va anunciar que portaria els braus dels seus toros i els faria córrer per la plaça. El dia de la gran festa va arribar. A la plaça hi havia unes llargues taules, amb els menjars més cars i
182 / 252
deliciosos de la terra: tota mena de peixos, carns, aus i les fruites més gustoses i exòtiques que la gent havia tastat mai. Després del gran festí, la plaça es va tancar amb carros i fustes i es va donar l'entrada als braus. Un cavall robust que duia un soldat del príncep a les espatlles va entrar darrere dels braus. Amb una llança els anà matant i els seus enormes cossos queien sobre la sorra. La veu de les generacions conta que aquesta fou la primera vegada que els toros entraren en un tancat de sorra i que se'ls marejà i travessà amb l'acer. Era la primera plaça de toros de la península . A la nit es celebrà un gran sopar al castell, en el qual els convidats del duc bevien i ballaven amb les ballarines d'Abdalà. La filla del duc, Adalés, una jove minyona, alta, esvelta, de cabells llargs de color mel dolça i ulls verdosos, passejava silenciosa i discreta pels jardins del castell. Abdalà estava tip de rialles i de notes de música de les panderetes i dels llaüts, dels esquitxos de les copes plenes de vi, i dels comentaris dels convidats. Sortí a donar un tomb, quan el va sorprendre la bellesa d'Adalés. Es van enamorar l'un de l'altre, i es van jurar amor etern. Però, malgrat tot, sabien que si el seu amor prohibit era descobert, els seus dos pobles s'enfrontarien en batalla. De manera que van començar a veure's de nit i d'amagat. Les coses no eren fàcils i un dia van ser descoberts. El duc va esclatar d'ira en saber la notícia, i com a càstig va condemnar la seva filla fent-la tancar a pa i aigua er sempre en una torre rodona que hi havia al castell. A Abdalà, li va prohibir entrar a les seves terres, alhora que li declarà la guerra. Una nit, Abdalà aconseguí alliberar la minyona. La va amagar a la torre del botxí(torre en la qual vivia el botxí del poble) i li a dir que tornaria al cap de sis dies. Se'n va anar cap a la batalla. Però la minyona va ser descoberta i tancada novament entre les parets de la torre. Perquè no pogués parlar mai més amb ningú, el servent que li passava pel sostre, mitjançant una corda la mica de pa i aigua cada dia, era cec i mut. La minyona va continuar allà tancada durant un llarg temps. Un dia el seu pare,el duc, va haver d'anar a Barcelona per una convocatòria de tots els nobles que li cuidaven els castells d'arreu del territori. En acabar tots ells li van suggerir que perdonés a la seva filla. El duc va accedir, però quan va arribar a Cardona ja l'esperaven els patges per comunicar-li que la seva filla era embolicada amb mantes a la porta de la torre. Havia mort. Durant la seva trista estada allí, va gravar una creu a la porta amb les seves ungles. Conta la llegenda que la gent del poble quan dirigia la seva mirada cap el castell a les dotze de la nit,
183 / 252
podien observar com el fantasma d'Abdalà rondava cavalcant amb el seu cavall per la torre-des d'aleshores anomenada"torre de la minyona"-fins a la muntanya de sal. Venia a buscar la seva estimada Adalés.
La torre de los encantados En una colina, cerca del pueblo de Caldes de Estrach (Barcelona) se levanta una torre que llaman de Los Encantados. Una muchacha, hija de una de las familias más pobres del pueblo, desapareció sin dejar rastro. Durante muchos días todos los vecinos buscaron a la joven, sin obtener ni la mas pequeña pista de su paradero, y cuando ya todos la daban por perdida, una mañana apareció ante la puerta de su casa, llevando con ella gran cantidad de joyas y monedas de oro, suficientes para alejar la pobreza de la familia. Contó la joven que, estando una tarde paseando cerca de los Encantados, un águila enorme se abatió sobre ella, y aprisionándola fuertemente en sus garras, pero sin causarle el menor daño, la llevo hasta el interior de la Torre. Dejó a la joven en el suelo, y en el acto, el águila se convirtió en un apuesto joven que le pidió disculpas por la forma en que la había arrebatado, y le rogó que le ayudara a deshacer el encantamiento que sufrían él y su prometida, por las malas artes de un malvado mago, envidioso del amor que se profesaban. Sólo se podría deshacer el embrujo si una joven accedía a quedar encerrada en la Torre hasta que una paloma viniera a posarse en sus manos. La muchacha decidió quedarse y ayudar en lo posible a deshacer el terrible hechizo y el joven le prometió que de nada habría de preocuparse mientras allí estuviera. Un ejército de duendecillos trabajaba afanosamente para mantenerlo todo perfectamente limpio
184 / 252
y ordenado. Media docena de ellos le preparaban sabrosas comidas y otros tantos le confeccionaban suntuosos vestidos y elegantes zapatos. Además de todo eso, cada día, al despertar, encontraba sobre su almohada una espléndida joya o un puñado de monedas de oro. Pasó mucho tiempo hasta que una mañana la muchacha vio una paloma que volaba derecha a su ventana, seguida de cerca por el águila. La paloma se acercó a ella y suavemente se posó sobre sus manos. En el mismo momento, el águila volvió a recuperar su forma humana y la paloma se transformó en una preciosa joven de dorados cabellos. Locos de alegría por haber logrado deshacer el encantamiento, añadieron joyas y regalos a los muchos que ya tenía la joven campesina, le agradecieron mil veces su paciencia y desaparecieron, quedando la joven en libertad para volver con su familia.
La Verge de la Font Santa Sota el castell de Subirats, i a prop de les aigües del torrent,tenia vida intermitent una font històrica,en un paratge anomenat antigament "Plana dels banys vells", per haver-hi hagut pèlags on la gent acostumava a banyar-se i curar els seus mals. Les aigües termals rajaven calentes,a trenta graus, i guarien el reumatisme i altres malalties de la pell. El nom de Santa li prové d'haver-hi trobat una imatge de Maria prop de la font. La llegenda diu que durant un dels llargs estroncaments, del 1892 al 1921, els més vells de la rodalia de l'Anoia comentaven que era perquè un pagès va portar-hi a guarir-se el seu animal, amb una infecció de la pell, i des d'aquell instant,per culpa d'aquesta burla, l'aigua deixà de brollar. La Verge de la Font Santa fou traslladada a dalt del castell de Subirats,anys més tard. 185 / 252
La veu misteriosa Tot va començar a la primeria del mes de maig quan els monjos de l'abadia de Sant Ponç de Thomières van anar a visitar el monestir de Sant Benet de Bages. Aquell mateix dia, quan els monjos es van reunir per resar pregàries, es va sentir una veu que cantava amb ells. Era una veu femenina. No era una veu cridanera. Era dolça i càlida. Els monjos es miraven els uns als altres, com preguntar-se si ells també enraonaven entre ells demanant-se qui podria ser. Ningú no ho va esbrinar. Quant els de Sant Benet els tornaren la visita, va passar el mateix. Així que l'abar Frotard, el cap de l'abadia de Thomières, va cridar a aquella cinquantena d'homes per interrogar-los. Però no en va treure res. Tots deien el mateix: que ells no havien estat i que estaven segurs que els seus veïns més propers tampoc. Mesos més tard quan els monjos d'unes altres abadies es van trobar; també van sentir que una veu dolça sobresortia entre les veus masculines. Allò es va anar escampant pertot arreu. Encara avui dia no se sap la veritat. Es diu que podria ser un miracle de la Mare de Déu o d'una santa; o bé que hi hagués alguna dona amagada a l'interior del monestir; o, per què no!, també podria ser que fos cosa de dos monjos bromistes que van decidir passar una bona estona a costa dels companys...!
186 / 252
Las mocedades del Cid Rodrigo Díaz de Vivar, era hijo de Diego Laínez y Teresa Núñez. Su linaje procedía de Laín Calvo y Nuño Rasura, los jueces que protagonizaron un grave enfrentamiento castellano contra los reyes de León. Siendo Rodrigo un muchacho todavía, pidió a su padrino, un clérigo llamado Pedro Pringos, que le regalara un potro. El hombre le llevó a las cuadras donde estaban las yeguas, para que eligiera el animal que más le gustase. Rodrigo hizo salir a todas las yeguas con sus potros, pero no eligió ninguno... rezagada del grupo, vio salir una yegua con un potrillo muy feo y sarnoso, procedente de la comarca leonesa de Babia, que fue el elegido. - Éste potro es el que yo quiero. Su padrino, enfadado y burlón, le respondió: - Qué mal has elegido! A lo que Rodrigo le respondió: - Éste será un gran caballo y le llamaré Babieca. Bien sabemos todos que con Babieca, el futuro Cid ganó muchas batallas. Con la instrucción de su padre, su padrino y otros caballeros, Rodrigo se convirtió en un extraordinario y temible guerrero. Recorriendo un día el condado de Castilla, tuvo un duelo con el el conde don Gómez, señor de Gormaz, y le mató. Poco después, por el oriente castellano, divisó cinco reyes moros que pasaban por Burgos, Montes de Oca, Carrión, Belorado, Santo Domingo de la Calzada, Logroño y Nájera, cogiendo muchos cautivos y cabezas de ganado. Cuando volvían con su botín, Rodrigo les salió al paso en Montes de Oca, con un ejército cristiano, los derrotó, les quitó el botín, hizo prisioneros a los cinco reyes y se fue con ellos donde estaba su madre. Allí repartió el botín y los moros cautivos entre los participantes en la batalla. Tras agradecer a Dios la victoria, no le pareció bien que los reyes moros quedaran cautivos y les permitió volver a sus tierras. Los cinco reyes moros, agradecidos, le colmaron de bendiciones y cuando llegaron a sus tierras le mandaron tributo y se reconocieron vasallos suyos. Hasta León llegaron las noticias de la victoria de Rodrigo contra los moros, a oídos del rey don Fernando. Poco después, Jimena
187 / 252
Gómez se le presentó para pedir responsabilidades a Rodrigo ante el monarca, ya que le había quitado la vida a su padre, el conde don Gómez, señor de Gormaz, y estaba desamparada. El rey escribió a Rodrigo mandándole que fuese a Palencia, pues había resuelto entregarle como esposa a doña Jimena y así reparar el daño que había causado a la noble dama. Grande fue la alegría de Rodrigo de Vivar cuando leyó las cartas, comunicó a los mensajeros que cumpliría la voluntad del rey y, provisto de sus mejores galas y armas, partió hacia Palencia, llevando consigo un total de cuatrocientos caballeros, todos vasallos suyos, de parientes y de amigos. Al llegar a Palencia, el rey salió a recibirlo y le agasajó mucho, despertando así la envidia de los hombres ricos de la corte. Con motivo de los esponsales de don Rodrigo y doña Jimena, el rey hizo llegar al obispo de Palencia, que los casó. Le obsequió con muchos regalos y festejos, y le dio muchas más tierras de las que tenía. Mucho amaba a Rodrigo porque veía que era obediente y sus proezas eran muy alabadas. Rodrigo, juró no consumar el matrimonio hasta volver vencedor de cinco batallas campales, y así saberse perdonado por doña Jimena y hacerla su mujer. La llevó a casa de su madre y la dejó con ella, pidiéndole que la amase y la agasajase tanto como él. La primera pelea en que tuvo que participar don Rodrigo no fue contra los moros, pues el rey de Aragón disputaba con el de León la propiedad de Calahorra, y en nombre de su rey, Rodrigo se enfrentó con Martín González, campeón de los aragoneses, que fue vencido en el combate. Mientras se fijaba la fecha para la anterior contienda, Rodrigo decidió peregrinar a Santiago y en el camino fue grande su generosidad con los mendigos y los necesitados. Durante su peregrinación, encontró un leproso en el camino atrapado en un lodazal, que pedía ayuda. Rodrigo descabalgó, le sacó del peligro y le llevó a la posada donde le dio albergue. Cuando la cena estuvo preparada, cogió de la mano al leproso y sentándole a su lado y al de sus caballeros, le hizo comer de su mismo plato, lo que ofendió mucho a los demás comensales, que se retiraron. Luego Rodrigo se llevó al leproso a su alcoba, mandó preparar una cama y se acostó con él. A media noche sintió un resoplido por la espalda tan grande que le sacudió el pecho, se levantó y buscó al leproso, pero no lo encontró. Desvelado y asustado por lo sucedido, volvió al lecho. Mucho, más tarde recibió la visita de un hombre vestido con una túnica luminosa. 188 / 252
- Rodrigo, duermes? -le preguntó. - No puedo dormir, pero... quien eres tu, envuelto en tan grande claridad y que exhalas tan suave olor? - Yo soy san Lázaro, el leproso con el que fuiste tan caritativo. Por el bien que me has hecho, Dios te concede un don: cuando sientas el resuello que antes sentiste en la espalda, emprende sin temor lo que vayas a hacer, tanto si son batallas como otras cosas, las acabarás felizmente. Tu fama crecerá día a día y serás muy temido por moros y cristianos, nunca tus enemigos te podrán hacer daño y morirás en tu cama, lleno de gloria, pues siempre serás vencedor y nunca vencido. Queda en paz y obra siempre del mismo modo, que Dios te bendice. Tras este acontecimiento, Rodrigo continuó su peregrinación hacia Santiago, haciendo el bien por donde pasaba. Llegado el momento luchó con Martín González, a quien venció, ganando para su rey la propiedad de Calahorra. Salió victorioso de todos los combates que se había impuesto como prueba antes de volver con doña Jimena Gómez, y las empresas que emprendió acabaron otorgándole el sobrenombre de "Cid Campeador".
Les bruixes d'Altafulla Antigament hi havia tantes bruixes al poble d'Altafulla que més d'un, en casar-se, ho feia amb alguna d'elles. Això mateix hi succeí a un pagès. Al cap de poc temps de casat, la seva dona s'escapolia totes les nits a casa de la que tenia més fama, la Xoxona. Una d'aquestes nits la va seguir i comprovà que les seves temences eren realitat. L'esperà darrere la porta i li donà una gran pallissa, sense que ella se'n sentís gens. 189 / 252
Veient que les pallisses no donaven resultat, ho consultà amb el curandero del poble. Aquest li digué: "Una nit de lluna plena, quan surti la teva dona, segueix-la i quan es trobi en un lloc on la lluna li toqui de ple, pega-li fort amb una vara de freixe. Així ho va fer, cosa que va provocar grans crits a la bruixa. El remei fou tan saludable que mai més la seva dona no va tenir ganes de sortir, ni de tenir contactes amb les altres companyes del poble.
Les campanes d'Olivella Mancats els republicans de munició, en la guerra del 1936-39, decidiren fondre les campanes de les esglésies per resoldre el problema. Al juliol de 1937, arribaren a Olivella quatre milicians per emportar-se les boniques i sonores campanes del poblet. La notícia arribà a la Sra. Camps, de cal Caçador, que en pocs moments es presentà a la plaça a parlar amb els milicians, fent-los veure com seria de perillosa la seva aventura. Aquells, amb força gana i mota mandra, decidiren acceptar la invitació d'anar a dinar a casa de la Sra. Camps i deixar la feina per a més tard. Però arribada la tarda, amb la panxa pleníssima i amb un sol de juliol que cremava....l'hora invitada molt més a fer una bona migdiada sota una figuera que hi havia a prop de l'església. Com podeu suposar, la Sra. Camps se sortí amb la seva, els sons de les campanes seguiren acompanyant el plàcid viure olivellenc i dels milicians, no se'n sabé mai més res.
190 / 252
Les campanes del serral Pere Sadurní i Vallès, un dels folkloristes que més ha treballat dins la comarca del Penedès, va recollir, anys enrera, entre la gent gran del poble de Puigdàlber, una curiosa llegenda, segons la qual l'antiga ciutat de Malta estaria enclavada al puig del Serral. La tradició diu que, en aquesta petita muntanyeta, s'hi van trobar enterrades dues campanes plenes de lingots d'or. La ciutat, junt amb tots els seus habitants i tresors, hauria estat destruïda i soterrada per un fort terratrèmol. Com s'ha dit, en aquest lloc han estat trobades, en més d'una ocasió, restes arqueològiques d'època romana. Això ha donat motiu que la llegenda es mantingui viva en el record de molts habitants de Puigdàlber.
Les caramelles Encara una tradició referent a la guerra amb els moros explica que feia molts mesos que aquests tenien voltada la ciutat sense poder-hi acabar d’entrar, però els barcelonins tampoc ja no podien sostenir el setge puix que mancaven dels elements principals. En això va arribar el dia de Pasqua, els catalans ja no podien aguantar més, en tota la ciutat no restava altre menjar que una saca de farina, un bot de vi i un anyell molt gros. El rei dels barcelonins va pensar que amb tan poc menjar no n’hi havia ni per poder resistir un dia i va tenir una pensada. Va fer pujar un dels seus valents soldats dalt de la torre més alta de la muralla, que era la que s’esqueia vers l’indret que comentem i amb una trompa perquè el sentissin bé, va parlar als moros i els va dir que havia arribat el dia de Pasqua, que era molt principal i sagrat per 191 / 252
als cristians, que ho celebraven amb carn d’anyell, bones coques i bon vi, i que encara que ells, sarraïns, no seguissin les mateixes festes que els catalans, els volien obsequiar amb les viandes que menjaven perquè veiessin que eren generosos. Així que hagué acabat de parlar, els nostres van llançar muralla avall la saca de farina, el bot de vi i l’anyell. El rei moro va interpretar el present com a indici de riquesa i d’abundància que era precisament el que s’havia proposat el rei de Barcelona. Va creure que els barcelonins comptaven amb forces provisions i que podien resistir un setge molt llarg quan ells no estaven en condicions de mantenir-lo i va decidir desistir de l’encerclament i deixar la ciutat lliure. De seguida que Barcelona va tenir la sensació que els moros se n’anaven la gent es va tirar al carrer portada per una gran alegria: en grups anaven cantant i en record d’aquella data memorable cada any pel Dissabte de Glòria el poble va sortir a divertir-se i va formar colles i grups que van anar a cantar davant de les cases de les autoritats, dels amics i dels coneguts; la gent era obsequiada amb una cantada feia present a la colla de coques vi i anyells, com ho va fer el rei assetjat amb els moros. El costum encara subsisteix i s’anomena Caramelles, i així com abans només el celebrava la ciutat de Barcelona ara està estès per tots els pobles de Catalunya.
Les cent donzelles. Damunt mateix del poble de Riells del Fai corren les muntanyes del Bertí, les quals vers el nord formen una estreta i fonda clotada on és Vallderrós. Un torrent, per on passa l’únic grau per a pujar al cingle, la travessa de cap a cap, i ses aigües 192 / 252
abundants s’escampen i es filtren per sa fondalada, produint-hi una vegetació extraordinària i un món sempre ple d’encantaments i formosor. Roques balmades, barrancs feréstecs, brolles que mai cap destral no ha pogut anar a atènyer; un pi, dit de les Onze Hores per aquella en què el sol hi toca, gros i fornit, ajagut damunt la timba com esguardant el que passa en son fons; d’ací d’allà alguna que altra cova, i per tot arreu la dreta i pelada roca en els forats de la qual, on els homes no puguin arribar, fan niu els ducs i les àguiles: tal és l’aspecte dels voltants dels llacs i les cascades, sempre frescos, captivadors i formosos, amb la gemada vall al seu dessota, fins a ésser a peu pla de Riells, i el cingle damunt, dret i feréstec com agegantada muralla d’immensa fortalesa. La quietud i la soledat hi regnen sempre; sols de tant en tant rompen tanta tranquil·litat els estranys crits o pesats vols de les àguiles o ducs, els quals, com que fan perdre els gats i xais de les cases, els homes d’aquells voltants, quan ve el temps de la calor, en que les niades ja són grosses, per fer-les perdre, des de dalt del cingle, lligats amb una forta corda, es deixen anar timba avall fins a ésser a l’indret del niu, on, havent de sostenir grosses lluites (!), els maten. Déu-nos-enguard si s’espanten o se´ls trenca la corda, puix ja poden acomiadar-se de la vida. Després es posen a les puntes del cingle i maten a trets les velles ( vol dir els adults ), més havent de parar tot sovint pel gran ressò que es mou i que seria capaç d’atordir-los i fer-los caure daltabaix de la timba. No és estrany, doncs, que seduïda la imaginació per tanta formosor i grandesa, hagi trobat allí un món de tradicions, totes elles boniques. El cert és que entremig de tanta brosta i herba, amb els regalims d’aigua que pertot arreu corren, el ramat que pot entrar-hi ja pot dir que no li cal basquejar mai més per pastura. Així un dia una pastoreta gentil i bella que menava a un ramadet de blanques ovelles amb dos o tres cabridets per avantguarda, agafant sens dubte un desconegut viarany del cingle es ficà dintre d’aquella clotada. De gemats brots no vulgueu pas veure’n més dels que pertot arreu va trobar; drets, espigats i tendres eren temptadors, que a la sola vista captivaven. Així és que els llaminers cabridets endinsaren el ramat pel mig de l’espessor, i quan la pastora se n’adonà, ja era cap al tard i enlloc 193 / 252
no va trobar sortida. I el que és pitjor, com més anava, més el brostam atapeït i fort els encloïa, i per tant no tingué altre recurs que seguir un dels corriols que feia el bosc. Seguint seguint per sota els arcs dels esbarzers ufanosos, negrencs de móres, colgada per la groga flor de les altes argelagues, per ginesteres i arços, obrint-se pas entremig dels brucs i les estepes, es trobà de sobte en un graó del cingle on hi havia un gorg que al bell mig de la timba deixa anar les aigües cap al fons de Vallderrós, la catabauma dels llacs i cascades. Era el gorg de les Donzelles. En el temps dels moros, el senyor del castell de Montbui, a l’estrep de la muntanya de Sant Feliu, entre els rierals de Bigues i Caldes, havia imposat al territori que dominava, entre altres tributs, el de cent donzelles que cada any devien lliurar-li. Vingué que un dia els cristians, simulant amb canyes un torneig o festa al peu de les muralles del castell, quan sos guardadors més distrets estaven, es tragueren cada un d’ells, de sota la roba, l’arma que duien amagada, i escometent aquells, mogueren forta brega, fins a apoderar-se altra volta de la fortalesa. Els moros que quedaren amb vida fugiren cadascú per la seva banda, i el senyor o castellà, amb uns quants que el seguiren, anà a refugiar-se, com a lloc veritablement inaccessible, a la cova que hi ha passat el gorg i que des de llavors es digué la Cova del Moro. Els cristians, no obstant, a pesar de la victòria obtinguda, eren encara massa poc forts per a imposar-se a la terra; així és que sos enemics es referen aviat i tornaren altra volta a subjectar-la. No per això el senyor de Montbui es mogué de la nova habitació per ell escollida, ja per estar desposseït de son castell, ja per considerar aquell lloc a propòsit per a una bona defensa, car sols té entrada pel caminet estretíssim que passa entre el gorg i la timba; i seguint vexant el país des de sa cova, allí es feia dur cada any les cent donzelles, que trametia després a un dels altres caids d’Espanya. Era un cap al vespre d’un d’aquells anys, quan les millors noies de tota la comarca, menades per sos saions feien cap a la Cova del Moro. En voleu, de plors! Els pares i germans les seguien, i les llàgrimes vessaven per totes llurs cares; fins la naturalesa semblava voler prendre part en aquella escena de desolació i tristesa. Negrosos núvols corrien d’un cantó a l’altre, el vent xiulava amb força mai vista, i a son impuls 194 / 252
s’ajeien arbres i viandes; els verds còvits i les formoses cogullades, espaordits fugien dels terrosos nius fets en les vinyes, i els paorosos mussols s’anaven responent amb acompassat so d’un a l’altre, prenent tot una faisó trista i malhaurada. I la comitiva cap amunt, fins a ésser al pas del gorg que ja havia entrat la fosca, quan prenent peu la tempesta, un esgarrifós tro vingué a fer ressonar la timba i, commovent-la tota, alçà les aigües del gorg i engolí d’un sol cop totes cent donzelles. De seguida s’aixecà d’ell una blanca llum que tot hoh omplí de resplendor, i sorprès per ella i atordit per la tempesta, el moro i sos servents, perdut el seny, caigueren daltabaix de la timba, sense que mai més s’hagi parlat d’ells, ni dominessin més aquella terra.
Les coves de Ribes Davant del castell de Miralpeix,en un promontoris on les ones s'estavellen contra les roques,s'obren a la mar unes grutes naturals conegudes com les coves. La llegenda diu que una d'aquestes coves s'endinsa tant endins de la muntanyà que travessant tota la comarca arriba fins Olèrdola. Imagineu-vos com de llarg ha de ser aquest túnel que des de dalt del castell d'Olèrdola, arriba fins va a sortir a la vora del mar. Olèrdola, que avui són unes ruïnes per anar a visitar, durant l'edat mitjana va ser una de les ciutats més importants d'aquest territori. I encara molt abans, qua aquest territori que avui coneixem com Penedès i com Garraf, deuria tenir un nom que no ha arribat fins a nosaltres, entre selves d'alzines i roures Olèrdola ja existia a dalt del cim on avui encara hi és.
195 / 252
Diu una llegenda que aquest antics ibers olerdolencs,quan eren atacats per altres tribus, o encara quan la ciutat va ser assetjada per romans, i després per àrabs, i després per francs (que era el nom que els musulmans donaven als antics catalans),quan la ciutat era assetjada podia resistir el setge perquè rebia aigua fresca, menjar i fins i tot peix a través d'aquest túnel, i que els habitants de la ciutat, convidaven els assetjadors a menjar peix per tal de desmoralitzar els atacants,els quals no poden entendre per on els arribaven els subministraments als olerdolencs, acabaven per abandonar el setge.
Les Encantades Abans vivien per Montserrat unes encantades a les quals no plaïa que pugés gent a visitar la muntanya. Feien tot allò que podien per destorbar-ho. Per les vores dels camins que hi menen tenien plantades unes pomeres amb el fruit tant bonic que temptava els passants, els quals no podien resistir el goig de menjar-ne, i, així que algú n'arribava a mossegar una, li sortien les encantades i encisant-lo el convertien en pedra. Totes les roques estranyes i ferrenyes que formen Montserrat son persones que pujaren a visitar la muntanya i van caure en la temptació de tastar una poma.
196 / 252
Les Encantades de Vall de Ros ( Maria de Bell-lloc ). En aquesta formosa Vall de Ros, a sota el cingle, en aquest lloc escabrosíssim i desert, hi viuen les Encantades. Els dies de boira, qualsevol que miri per aquell cantó hi veurà la roba estesa; mes tan bon punt es dóna un pas per acostar-s’hi, la roba desapareix en un dir “Jesús”. És que elles, amatents, sempre coneixen tot seguit la intenció. *Una pastora, tot guardant bestiar, anà a parar a Vall de Ros. Encantada per aquell lloc anà curiosejant d’ací d’allà, i se’n pujà amunt per estretíssim camí. Es trobà en un graó del cingle on hi havia un gorg que, posat al bell mig de la timba, deixa anar les aigües en els llocs de Vall de Ros. Era el Gorg de les Donzelles; allí perderen la vida les cent jovenetes que havien de donar-se en tribut al moro que habitava la cova d’allí a prop. La pastora s’assegué al seu peu, tot filant i emmirallant-se en ses aigües. Tant s’hi va estar, que el dia ja anava de caiguda, i quan ja determinava d’anar-se’n, sentí una formosa veu que sortia de dintre el gorg i cantava dolça cançó. Meravellada en quedà i pensà si seria aquest el cant de la sirena. S’acostà més al llac per veure de distingir alguna cosa. I seria per art d’encantament, sens dubte, que la pastora veié palaus de cristall i plata, que amb sa riquesa li feren venir el cap en roda, i relliscà i caigué al fons de l’aigua. Un xic de borra de sa filosa quedà nedant per sobre l’aigua, i entremig d’ella hi ha un rossinyol que tot l’any canta. I el ramadet que mirava admirat l’enfonsament de la pastora quedà convertit en pedres al voltant del gorg. *Tot filant, filant, hi anà una altra pastora i, per veure la fondària del gorg, lligà una pedreta al fil i anà amollant tot el de la fusada. Quan ja l’hagué acabat, va sentir una veu que sortia de dintre el llac i li deia: -“Tira’n més, encara!” 197 / 252
Espaordida, la pastora ho contà als riellencs, i molts volgueren provar-ho, mes per tant fil com hi amollessin, sempre se sentien les mateixes paraules. Quan la lluna escampa els seus melangiosos raigs als llacs de Vall de Ros, les Encantades surten de les seves aigües i enmig d’ells i entrellaçant-se amb les heures i ridortes maragdes, formen graciosos jocs i danses acompanyant-se amb els seus cants. Mes, si la nit és feréstega, si amenaça la tempesta, es posen a fer la sardana tot voltant els gorgs, i de pressa de pressa, tan de pressa que ni es pot distingir el que són, i amb l’impuls que porten s’enlairen fins a la nuvolada i la desfàn. *A vegades se les sent rentar la bugada i donar cops de picador enmig de converses i rialles. Com ja hem dit, aquesta bugada l’estenen quan la boira cobreix la vall, i desapareix tot seguit quan algú s’hi acosta.
Llegenda de Galbors d'Entença En el temps de reconquestes el rei va donar totes les possessions de la Ribera d'Ebre als templers menys el castell de Móra d'Ebre que el donaren als Entença. Els senyors de Móra i els templers no es portaven gens bé. Els senyors atacaven als templers destruint els pobles baix el seu control. Un dia el senyor, el fill i tots els homes marxaren a la guerra amb el seu rei es quedaren quatre soldats i totes les dones i també la dona del senyor Galbors. Els templers aprofitant la absència dels homes van atacar la població. Aleshores Galbors no es va rendir i va enviar un missatge al seu marit i fins que no arribes ella organitzaria una defensa. Totes les dones es van armar i van fer front a la ofensiva templaria, van aguantar fins que va arribar el seu marit. Que va arrasar amb els templers. Gràcies a Galbors els templers no van arrasar el castell de Móra. Galbors va salvar tota la gent, per això es tot un referent per les dones de Móra, que encara que tenia les de perdre no es va rendir i va fer front al perill. 198 / 252
Llegenda de l'abat de Poblet i l'emperador de la Xina Conta una llegenda que un dia el rei Jaume rebé un missatge de l'emperador de la Xina. Al tractar-se d'algú tan important, volgué enviar-hi algú de confiança. És per això que envià l'abat de Poblet a l'Extrem Orient. Un cop arribat al palau imperial, el governant xinès li mostrà totes les riqueses i sabiduries que tenia al reialme. El pare abat, veient la poca humilitat de l'emperador, volgué donar-li una petita lliçó: -Heu de saber, senyor emperador, que el rei Jaume, mon senyor, viu en una ciutat alçada damunt de l'aigua i tota voltada de foc. Aquesta ciutat està feta amb ulls de serp i fetges de vedella i la van construir els galls i els conills. Heu de saber, també, que la tal ciutat està governada per porcells i que els morts es passegen pels carrers. La tal ciutat és un riu damunt del qual hi ha un pont i per damunt del pont pasturen més de cent mil caps de bestiar. L'emperador quedà bocabadat. Es diu que l'abat li havia explicat la ciutat de Barcelona de forma enigmàtica i fantàstica; alçada damunt de l'aigua (segons la tradició, Barcelona està construïda damunt d'una rambla o riera anomenada "Riu de Sota" o "de Sta. Eulàlia") voltada de foc (les muralles de la ciutat estaven fetes de pedra de foguera de Montjuïc) feta amb ulls de serp i fetges de vedella (els edificis més antics estaven fets d'un granit anomenat popularment ulls de serp o fetge de vedella) la van construir els galls i els conills (dues importants famílies de constructors de l'època eren els Gall i els Conill) governada per porcells (una antiga tradició medieval qualificava els barcelonins de porcells i la ciutat era governada pel Consell de Cent, format per nobles barcelonins -o nobles porcells-) els morts es passegen pels carrers (hi havia una família prestigiosa anomenada Mor) és un riu damunt del qual hi ha un pont (Barcelona, en estar construïda damunt la llera d'un riu, faria de pont imaginar) per damunt del pont pasturen més de cent mil caps de bestiar (tota la superfície de la ciutat hi cabien ben bé cent mil caps de bestiar). Es diu que aquest enigma que deixà bocabadat a l'emperador xinès és l'origen de l'expressió catalana enganyar com a un xino.
199 / 252
Llegenda de l’origen de les quatre barres de sang D’aquesta llegenda parla el llibre de "Fets d’armes de Catalunya (1420)", on diu Bernat Boades, rector de la vila de Blanes, que en la guerra que sostenia l’Emperador Carles el Calb (Frankfurt 823-Avrieux 877) contra les forces normandes que envaïren França, tenia al seu costat en la lluita a Guifre el Pelós, amb molts de barons, nobles i tropa catalana. En una de les batalles, el coratge dels combatents catalans fou determinant per assolir la victòria. Aquesta costà molt cara per els catalans, donat que caigueren molts, morts o ferits. Guifre fou un d’aquests. A l'assabentar-se l’emperador Carles, anà a veure’l tot seguit a la seva tenda, on el trobà vessant abundosament la sang per les ferides obertes. Estorat el monarca pel coratge i valentia de Guifre, i en agraïment al triomf que acabava d’aconseguir sobre els normands, li concedia el que tantes vegades li havia demanat, la divisa nobiliària o escut d’armes, que a partir d’ara seria emblema de la seva nissaga. Així l’emperador, mullar repetidament els quatre dits de la ma dreta en les ferides de Guifre, i el passà per l’escut del noble català, que era tot daurat i llis, i quedà d’aquesta manera assenyalat de dalt a baix amb quatre ratlles de sang. Fet això. Carles digué a tots els pressents, que aquelles serien d’aleshores endavant, les armes seves i les dels seus descendents. Sabem certament que això es només una llegenda, però que bonica, .. Veritat? Tot i sabent que es fictícia, ens plau citar aquell vers de Jacint Verdaguer, que diu:
Les Barres de Sang
Els cavallers ja li diuen:
Dins son palau de Valldaura
-De que esteu tan neguitós?
trist està Jofre el Pelós
-De veure ma adarga llisa
mirant son escut que penja
com un llibre sense mots.
d’un feix de llances i estocs.
-Llisa n’és la vostra adarga, 200 / 252
mes té el camp de plata i or.
A la segona envestida
-Bé té el camp d’or i de plata,
no se’n veia cap enlloc.
mes és un camp sense flors.-
Els francesos demanaven:
Mentre diu eixes paraules
--Qui és aqueix batallador?
una carta n’ha desclós;
--El Comte de Barcelona,
la lletra n’es del gran Carles, el segell
el comte Jofre el Pelós.—
d’emperador.
La darrera de les fletxes
<<Els normands entren a França;
l’ha ferit a prop del cor.
ajudeu-me el meu nebot,
Ja l’entren a una tenda
que si vós em deu ajuda
que prengué als normands traïdors:
cada braç valdrà per dos.>>
el primer que l’hi visita
Quan les lletres son llegides,
n’es Carles emperador:
--Cavallers anem-hi tots.—
Carles mira ses ferides,
Ja es cobreix de fina malla,
ses armes mira el Pelós:
ja se’n calça els esperons,
tot mirant les seves armes
ja se’n volen cap a França;
sospirava de tristor.
bon camí que Déu els do.
--No sospireu, el bon comte,
Quan el camí se’ls acaba,
mont metge arriba tantost.
se’ls comença el treball fort.
--De les nafres no me’n sento,
Carles Calb està en batalla
sols me sento de l’honor,
i els normans li prenen lloc,
puig en el camp de la guerra
com un mur de ferro verge
per mon escut no hi ha flors.
avançant cap a migjorn;
--Si el teu escut n’està sense,
ragen sang destrals i llances,
ton pit n’està vermellós.—
les ballestes ragen foc.
Posa els dits en la ferida,
A la primera envestida
les passa per l’escur d’or.
el mur de ferro se romp;
Si el comte Jofre plorava,
els normands van de recules
encara plora més fort,
per escapar de la mort.
mes ses llàgrimes de pena 201 / 252
ja son llàgrimes de goig.
a les quatre parts del mon.—
--Grans mercès, lo rei de França,
Oh, soca de nostres comtes,
grans mercès, l’emperador.
Déu no el vol arrencar, no;
Si no puc tornar a veure-us,
de les barres catalanes
Catalunya i Aragó,
tu en seràs lo portador:
est testament us envio
grans provincies les esperen
escrit en sang de mon cor;
per gravar-les en son front,
graveu-lo en totes mes torres,
los espanyols en ses armes,
brodeu-lo en tots mos penons,
los catalans en son cor.
i porteu les quatre barres
Llegenda de la formació dels Pirineus El nom ve del grec pyr que significa “Foc” En els temps de Tubal rei d'Ibèria, el gegant Gerio un enorme ser amb tres cosos i tres caps va enviar la península i es va nomenar rei. Tubal tenia una filla Pirene, I Gerio tenia por que cap hereu de la nissaga de Tubal recuperes el tro d'Ibèria. Pirene presentin la amenaça de mort del gegant, I escapant tot corrents va anar a endinsar-se als frondosos i atapeïts boscos dels PIRINEUS. 202 / 252
Gerio burlat i desesperat per la ràbia va incendiar de extrem a extrem tots els boscos de la muntanya arrasant tota la vida que podia existir. Des de el Mar Cantàbric fins el Mediterrani. tot es convertí en una dantesca foguera que amb grans espetecs i crepitar avançava empesa per el vent de un mar al altre cobrint-ho tot d'enormes columnes de fum negre que tapant tota la llum del sol escampaven la desgracia. Enormes blocs de pedra rodaven muntanya avall arrossegant grans arbres arrencats com torxes enceses,de soca arrel, els pastors corrien per poder sortir vius ells i el seus remats d'aquell infern,Es veien els animals corrent desesperats amb el cos encès com boles de foc fins que cecs queien per un barranc udolant de dolor. Heracles que estava ala Provença lluitant contra els gegants es dona conta que una enorme lluminària esta tenyint l'horitzó de color roig i corrent es dirigeix cap al llunyà incendi. Quan hi arriba tot esta encara cremant ,les flames son telons de foc que l`encerclen per tot arreu, son com parets enceses que arriben al cel., entre tot aquell brogit sent molt febles uns gemecs de Pirene. Saltant per entre mig de les flames la veu a terra sense forces mentre el foc va rosegant-li la pell. La pren de terra amb el seus potents braços i la porta sota d'un arbre mig rostit en ena petita clarina i la jeu plana a terra. Pirene obra els ulls i amb un petit somriure li agreix el se coratge i amb un últim fil de veu li diu. Deixem moriré ... aquí .Però abans que ho faci vull donar-te a tu que m'has ajudat jugant-te la teva vida, la clau d'aquest país que tant estimo HISPANIA, has d'alliberar-lo de les urpes del gegant Gerio. Soc la princesa hereva dels seus pobles i viles, i,de tots els remats d'ovelles , de cavalls de braus, si ho fas tot serà teu; venja el nom del rei Tubal el meu pare,i posat al teu front la seva corona.... un cop dit això va morir. Heracles va aixecar els ulls al cel encesos de rebia i suaument la va deixar a terra i amb força de ciclop es disposa a enterrar-la .d'un en un va anar posant al voltant d'aquell cos enormes blocs de pedres fen un colossal mausoleu de punta a punta de la carena d'un mar al altre. amb molts de cims tots nevats com merlets d'una gran muralla. Les ultimes pedres que va posar dins del mar son l'actual Cap de Creus
203 / 252
COSTUMS Avui dia son molts els llocs del Pirineus on el foc segueix present però ara com a senyal de festa. Per la Nit de Sant Joan .els haros de les places araneses, s'omplen de troncs d'avet amb tascons clavats, al cap de munt una creu i un ramellet de flors boscanes que cremen en mig de l'alegria de tot hom. A les valls d'Andorra de Bohí al Pallars a la Ribagorça s'encenen falles. A Alòs d'Isil, a la vall d'Aneu per la nit de Sant Joan els fallaires (uns seixanta) baixen pel vessant del mont Far en un recorregut de mes de dues hores muntanya a traves sense camí pel mig del boscos fins a la plaça on es fa la foguera Al bosc del Canigó la mateixa Nit baixaven els fallaires amb les torxes enceses com una gran serp de foc. Cada any la nit de Sant Joan s'encén una foguera simbòlica al cim del Canigó .De la seva flama s'encenen torxes que van a parar a tot arreu de les terres de parla catalana. Els orígens d'aquesta tradició son tan antics que ningú no els recorda, ens remunten enllà del temps, formen part d'un ritual de la Festa del Sol al començar el estiu.. Però també guarden un desig i un somni cara al futur.
Llegenda de la reina de Cantallops Fa molts anys que una reina va fer nit a la Cotxeria, a la sortida de Cantallops. Durant la nit udolaven els llops de les abruptes muntanyes properes, i la reina, sobresaltada contínuament, no pogué dormir en tota la nit. L'endemà va preguntar pel nom del lloc on havia tingut tan mala nit, i li digueren que era Vallformosa. Quedà estranyada que un lloc tan feréstec tingués un nom tan bonic i afegí que el més apropiat fora el de Cantallops, ja que ells eren els protagonistes d'aquell indret. Des d'aquell dia s'anomenà Cantallops, i el nom de Vallformosa passà al més complet oblit. 204 / 252
Llegenda de la troballa de la imatge de la Moreneta La llegenda més coneguda de la troballa de la talla romànica de la Mare de Déu de Montserrat explica que els pastors del mas Riusec de Monistrol pasturaven el seu ramat per la muntanya de Montserrat quan van veure una llum resplendent que provenia d’una cova situada sota un penya-segat sobre el riu Llobregat. Els pastors van decidir fer saber aquest prodigi al clergue de Monistrol i aquest al bisbe de Vic que de seguida va voler esbrinar el que succeïa en aquell indret. El bisbe, juntament amb els pastors, van arribar fins a la cova d’on sortia la llum i uns cants celestials i hi van trobar la imatge d’una Verge amb el nen Jesús assegut a la falda. El bisbe va decidir portar la imatge a Manresa però en arribar a la plana on està situat actualment el Monestir tots es van quedar immòbils sense poder avançar ,cosa que es va interpretar com que la Verge volia quedar-se en aquest lloc. El bisbe va manar que s’hi edifiqués una capella, lloc on des d’aleshores es venera la imatge de la Mare de Déu de Montserrat.
Llegenda de Montserrat Antiguamente, la mole que hoy forma el macizo de Monserrat no estaba en la superficie de la tierra, sino bajo ella: eran los cimientos de una montaña sobre la que se elevaba una ciudad tan grande y fastuosa como llena de pecado. La ira de Dios obligó a la enorme masa montañosa a girar súbitamente sobre sí misma, dejando la infame ciudad para siempre sepultada y al aire las cíclopeas raíces de lo que antes estaba hundido en lo profundo de la tierra. Se dice que los ángeles divinos fueron luego tallando y serrando las formas de las rocas hasta darles el aspecto que determinó su nombre, aunque en esto no coinciden todos los narradores, pues hay quien señala otros orígenes milagrosos para las formas, aparentemente caprichosas, de algunas rocas concretas. 205 / 252
De una serie de ellas se dice que son unos frailes petrificados por honrar a un compañero que no lo merecía. Hay un gran peñasco del que se asegura que es un gigante nocturno, hechizado por la luz solar y convertido en roca. Sobre el monasterio se puede contemplar una especie de gigantesco alvéolo donde encajaba un peñasco inmenso que un demonio hizo al parecer desplomarse para destruir el santo edificio; el monasterio pudo salvarse gracias a la intervención celestial, y el demonio quedó preso bajo el peñasco desplomado. De otra roca se asegura que un día fue un caballo ofrecido por el diablo a un campesino a cambio de su alma, y convertido en piedra por un milagro de Nuestra Señora cuando el campesino se arrepintió de haber concertado el espantoso pacto. El caso es que las grandes peñas de Monserrat, una vez que todo el macizo montañoso de la vuelta del cataclismo con que fue castigada la ciudad construida un día en su cima, han conocido la lucha entre las potencias del bien y del mal, y siguen impregnadas de sentido sagrado. Durante muchos siglos, antes incluso de que existiese el conocido monasterio, sus cuevas y abrigos naturales sirvieron de refugio a santos ermitaños dedicados a la oración por las almas de los pecadores y pecadoras que vivieron en la ciudad sepultada y por la redención de todos los pecados del mundo.
Llegenda de Sant Jordi, màrtir d'una llegenda Sant Jordi, cavaller i màrtir, és l'heroi d'una gran gesta cavalleresca, que la veu popular universal situa a les terres allunyades i llegendàries de la Capadòcia, però que la tradició catalana creu esdevinguda als voltants de la vila de Montblanc.
206 / 252
Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels remats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort ja dret. Van assajar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge. Tot el veïnat va concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell que destinés la sort seria lliurat a la fera. I així es va fer durant molt de temps, i el monstre se'n deuria sentir satisfet, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fer abans. Heus ací que un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra, i feia molt dol haver-la de donar a la bèstia. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits. Així, el rei va avenir-se a que la princesa fos sacrificada. La donzella va sortir de la ciutat tota sola i espantada, i va començar a caminar cap al cau del monstre. Mentre, tot el veïnat, desconsolat i alicaigut, mirava des de la muralla com la princesa anava al sacrifici. Quan portava una estona caminant se li va presentar un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, esborronada, li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria xixina. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, per tal com ell havia vingut expressament per combatre el monstre, per matar-lo i alliberar del sacrifici a la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell que li representava el veïnatge d'aquell monstre. Entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del
207 / 252
cavaller, que la va escometre i d'una llançada la va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà la bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat. El monstre va seguir tot manso i estemordit a la princesa. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles ja esperava amb el braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí. El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però Sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d'anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc. I així ho havia fet amb la protecció divina i per manament diví. Per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi. Aleshores, Sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut.
Llegenda de Sant Narcís i les Mosques Sant Narcís i Sant Feliu: tots dos eren fills de Girona; el primer n’era el bisbe, i el segon, el diaca. Sant Narcís sobretot, es dedicà amb especial zel a la predicació i a la conversió de gentils. Per eludir la persecució dels cristians, sant Narcís i el seu diaca Feliu van fugir a Alemanya, van deturar-se a Augsburg i van posar a casa d’una gran dama, anomenada Afra, de la qual alguns diuen que era una dona pública, i altres, que tota la seva casa era un bordell. Quan va fer-se fosc, les llumeneres no estaven preparades i la dama Afra va renyar molt les serventes, però el dispeser Narcís li digué que no calia que les amonestés; va beneir les llumeneres i, sense posar-hi ni una gota d’oli, van encendre’s soles i van fer una claror fortíssima, com mai no se n’hagués vist d’altra de semblant. 208 / 252
Davant d’aquell prodigi, Afra va restar commoguda i va voler seguir la religió dels dispesers. Passat el temps de perill, sant Narcís i el seu diaca van tornar a Girona, i el primer va assolir el soli bisbal. Afra va professar el cristianisme i va convertir molta gent, tanta, que les autoritats la van agafar per cristiana i la van cremar viva al mig de la plaça. El dia del seu martiri, Narcís va arribar altra vegada a Augsburg, per veure-la. Passat el suplici, va recollir el cos de la seva conversa, va curar que aquesta fos ben enterrada, i se’n va quedar un osset, com a relíquia, i va portar-lo a Girona, on ha estat estimat com la millor relíquia i, com que ha obrat molts miracles, se li té gran devoció. Són incalculables els miracles atribuïts a Sant Narcís. Quan el rei de França, Felip l’ Ardit, entrà a casa nostra davant d’un potent exèrcit, protegit per l’ajut moral del Papa, arrasant-ho i cremantho tot, va arribar fins a Girona, a la qual posà un setge estret, molt difícil de sostenir per part dels gironins i impossible de trencar per les forces del nostre rei En Pere. Però, heus aquí que un bell dia, del sepulcre de Sant Narcís, tancat amb una llosa molt grossa i molt feixuga, van sortir, no se sap per on, uns grans vols de mosques vironeres, les quals van passar per damunt de les muralles de la ciutat i van tirar-se com a llops damunt dels francesos, i, francès que picaven, moria al moment, enmig de terribles dolors i cargolaments. Les mosques mortíferes que van sortir del sepulcre del sant van produir, en poca estona, la mort de mil francesos i dos-cents quaranta cavalls. Un pànic terrible va apoderar-se dels enemics, que van fugir, a la desbandada, altra vegada a França. En passar el Coll de Panissars, van topar-se amb el rei Pere i la seva gent, que els van donar batalla, la qual fou terrible, i els francesos van morir a mils, entre ells, el seu rei. Els pocs que van quedar vius van fugir fins a París, carregats amb el cadàver de llur rei. D’aquesta feta memorable, hom considera Sant Narcís com advocat de les mosques, i hom creu que pels volts de la seva diada les mosques són més insistents, amoïnadores i verinoses, com bé diu el refrany: Per Sant Narcís,cada mosca val per sis. Les mosques, per Sant Narcís, a cada picada en maten sis.
209 / 252
Hom creu que cada any fa la fredorada de Sant Narcís, que mata totes les mosques... Totes ben bé, no; en deixa sempre unes quantes, perquè puguin atacar els francesos, si fos cas que tornessin. Al carrer de les Mosques, de Girona hi ha una casa senyorial on, segons la tradició, va viure Sant Narcís. Una vegada, que el perseguien, va saltar per la finestra i va deixar, damunt de la pedra, l’empremta del seu peu en sentit invers, per tal de desorientar els perseguidors, els quals van creure que per aquella finestra havia entrat dintre de la casa i no que n’havia sortit, i tot fou cercar el sant endebades. Aquest senyal d’un peu humà és conegut per la petjada de Sant Narcís. Un any, el dia de la festa del vot de Sant Narcís, un flequer del Mercadal, que tenia la fleca entre la plaça d’aquest nom i la del Molí, de la ciutat de Girona, escèptic i incrèdul, va pastar. El llevat se li va tornar sang, i com més el barrejava per veure si li feia perdre el color, més vermell se li tornava. Va comprendre que el sant el castigava, i, espantat i penedit, va tancar la pastera i va anar a demanar perdó al sant, davant del seu sepulcre. Fins al cap de tres dies no es va atrevir a obrir la pastera, i va trobar-hi la pasta fresca i bonica, a punt d’enfornar. Sant Narcís, de la mateixa manera que l’havia castigat, l’havia perdonat. La confraria del sant posseïa un camp de pomes, camí de Banyoles, i hom en destinava tota la collita a fer-les beneir i repartir-les entre el fidels. Tothom respectava aquestes pomes amb gran mirament i hauria considerat com a sacrilegi menjar-ne. La vigília del dia de la festa, hom feia acapte per tal de recollir cabals per a ajudar en les despeses. En agraïment de l’almoina rebuda, els cofrares donaven pomes beneïdes. Aquestes pomes les posaven damunt del sepulcre del sant, i hi restaven durant tota la funció religiosa. Després, eren repartides entre els fidels. Hom atribuïa a aquestes pomes la virtut de fer baixar el nivell del riu quan hi havia riuada i la ciutat perillava d’inundar-se. Hom creia que si tirava una d’aquestes pomes a l’aigua, de seguida baixava de nivell i el perill restava conjurat. És molt interessant 210 / 252
d’observar que a la Roma clàssica, quan pujaven les aigües del Tíber, per fer-les baixar hom havia tirat a l’aigua, primer, persones vives, esclaus i presoners de guerra, com un sacrifici ofert al geni del riu, per tal que amansís la seva fúria i esdevingués manyac. Més tard, hom parodià els sacrificis humans i van tirar-hi nines i ninots, fets de pasta de pa. La poma és el símbol de la generació, i, en alguns aspectes mítics, ve a representar l’home. Llançar pomes a l’aigua per reduir la fúria del riu pot ben ésser el record d’uns temps que, semblantment com a Roma, hom tirava a l’aigua éssers humans. Segons la veu popular, les mosques d’abans eren grosses com una testa de cavall i tan fortes i furioses que àdhuc engegaven pedres. Bèstia que picaven, bèstia que moria. Sant Narcís les conjurà i les reduí a la mida que tenen avui i els féu perdre la virulència. Segons la dienda, antigament s’havia celebrat com una processó contra les mosques. Tots els concurrents duien una mosca clavada al barret, a tall de distintiu, duien una branca de pi o d’espinavet com a esquivamosques, i es feien pessigolles al clatell els uns als altres simulant que es ventaven les mosques. El costum fou pres en broma, fins al punt que calgué deixar de fer la processó que se celebrava en diverses poblacions. El costum de portar branques i de simular que hom esquivava mosques havia estat propi de les processons contra la cuca en general, processons que tenien lloc per Sant Marc i per l’Ascensió. L’ús del ventamosques i el costum de fer-se pessigolles amb espantamosques de paper durant les bromades carnestoltesques prengueren origen de les processons de la cuca i de la de Sant Narcís. Segons la tradició, a totes les esglésies on va oficiar i intervenir Sant Narcís no calgué mai encendre les llànties ni proveir-les d’oli, car s’encenien i omplien miraculosament. D’ací que hom, a voltes, representés aquest sant voltat de llànties enceses i hom vegi a la seva vora unes gerres d’oli. Per efecte d’aquesta llegenda, l’havien venerat els oliaires, els mestres llantiers i els gerrers. Sant Narcís és advocat per al mal d’orella. El dia de la festa, hom reparteix als fidels cotó que hagi tocat el sepulcre del sant, cotó que és o fou emprat per a posar-se’l dins de les orelles si hom hi tenia mal. 211 / 252
Arreu de Catalunya hom invoca a Sant Narcís per a les torçades o males virades de membres i extremitats. Contra les palpitacions, hom invoca igualment a Sant Narcís. Els cocs, les coquesses i la gent de cuina en general invocaven sant Narcís perquè el menjar no es passés i no hi caiguessin mosques.
Llegenda de Sant Patllari En un Poblet dels Alps francesos anomenat Embrun es trobaven les relíquies de sant Patllari, antic bisbe del poble. Uns frares benedictins van decidir anar cap a Embrun a robar, segons diuen, les relíquies del sant per tal de portar-les cap a Espanya. En possessió de les relíquies, els monjos les amagaren dins d'una bóta i tot seguit les van carregar sobre un burro. En passar per Camprodon l'animal va decidir parar-se i no avançar més. El monjo forçava el burro per tal que continués caminant, i aquest, enfadat, va tirar tres coces a terra, d'on brollaren tres sortidors d'aigua, que avui en dia encara es poden veure a la font que porta el nom del sant. El monjo, cansat d'estirar el burro, el va deixar lliure, i aquest va entrar al poble de Camprodon i va passar per l'església del Carme, la de Santa Maria i, finalment, va entrar al Monestir de Sant Pere, on es va quedar. Llavors van decidir deixar les restes a Camprodon. Actualment les podeu trobar dins de l'església de Santa Maria.
212 / 252
Llegenda del Castell de Rocaberti Prop de la partió de la Catalunya Ibèrica i la francesa, al terme de la Jonquera, es troben les seves runes al cim d'una altra muntanya. La tradició el compta com un dels més antics de Catalunya. En una de les moltes invasions que ha sofert el nostre terrer, aquest castell fou conquerit pels invasors, i els seus vells senyors quedaren postergats i reduïts poc més que a l''intima classe d'esclaus. Se'n féu amo un nou senyor amb sa muller. Un dels fills de l'antic senyor de la fortalesa, que, per haver-hi viscut els seus pares, coneixia que els seus voltants eren llocs abundants en cacera, hi anava tot sovint a caçar. Un dia de tempesta l'obligà, contra el seu gust, a demanar sopluig al castell i hagué de passara-hi la nit. La castellana, que havia quedat vídua amb dos fillets, el va veure i sentí gran simpatia per ell. Malgrat haver estat la raça de la dama i directament el seu marit la causa de la ruïna i pobresa del jove caçador i de la seva família, aquest també es sentí atret pels seus encisos i no rebutjà pas la conversa com sembla natural. El minyó, que sovintejava les caceres pel voltant del castell, no defugí tampoc d'anar-hi sovint, com abans havia fet, i arribà fins a entaular una certa amistat amb la castellana. Aquesta, presa de forta passió amorosa, un dia demanà al jove caçador que acceptés ésser el seu marit. El minyó es sentí ferit per un gest de repugnància recordant les poderoses circumstàncies que impedien el seu enllaç, i digué a la dama que entre ambdós hi havia un abisme que els separava. La dama no capí el sentit de les paraules del minyó i cregué que l'abisme a què feia referència eren els seus fillets. Portada per un rapte de passió, anà fins al llit on dormien els infants i els degollà. Joiosa perquè havia fet desaparèixer d'entremig l'obstacle que impedia el seu enllaç amb el jove, li digué que l'abisme era salvat, i el portà fins al llit, on, enmig d'un bassal de sang, jeien els cossos dels infants. El minyó, horroritzat, li explicà aleshores quin era l'abisme que els separava. En sentir les paraules aclaridores, la dama del castell, embogida, esclatà en una forta riallada i caigué a terra morta. El jove caçador fugí espantat de l'horrible crim que havia presenciat. Moltes nits, sobretot les de vent i tempesta, es veu voltar per les runes del castell una dona tota
213 / 252
escabellada amb els cabells a lloure, vestida amb llarga roba blanca, que amb una llanterna volta i revolta desesperadament cercant i recercant arreu. La gent del país creu que és l'ànima de la mala mare, que cerca els cossos o les ànimes dels dos fillets.
Llegenda del drac Guifre el pelós fill era del vast comtat d'Ausona, fundà la dinastia comtal de Barcelona i emprèn la reconquesta emancipat pel franc; l'alarb treu i derrota de l'alta Catalunya del Ter a vall de Segre; cap a ponent allunya els invasors que deixen petjades de llur sang. Aquella gent vençuda tirans de nostra terra, veient cloure s'estada desprès de llarga guerra, satànica venjança volgueren portà a cap. De Precedents memòries que els segles dificulten, es son país d'origen els morabits consulten i un d'ells de Tarragona els fets recorda i sap. Portats per la malicia i envanits per tal gesta les africanes selves exploren; la conquesta d'estranya fera logren, cadell freny de drac, bec d'aligot per morro, garres per fer les preses, cos de vedell i ales de rat-penat, que esteses el vol podria emprendre com un ocell manyac. Amb la selvatge bèstia la mar travessaren, arran de nostres costes prest el desembarcaren de nit, on desemboca d'aigües el Llobregat; riu amunt f'arrosseguen fermat a cops i empentes, lluitant cossos i braços, les espatlles valentes sens reposar l'empenyen fins al lloc senyalat. La tasca fou penosa per transportar-lo, en terra; endintsant-se pels boscos entre'ls arbres s'aferra amb agudes urpes que per ferir té al punt. Es relleven els moros per no perdre jornada, atravessant restobles i monts fou trasbalssada al lloc selvàtic de St. Llorenç del Munt. Lassat per la palestra el drac ronca i pateja, el deixen, deslligant-lo esbufegant babeja tot el verí que porta de r
214 / 252
ràbia el cos encès. Dintre d'una cavorca a tall de cau reposa, penyal que l'arrecera, catau d'entrada afrosa, clivella d'una roca sobre de Santa Agnès. El drac era molt jove per fè'l mal que ells volien; cabrum i xais i ovelles les cames mig partien per por de fer-se escàpols i èsser s'aliment, a peu mateix de cova allì els despedeçava, fruint el sacrifici d'aquella carn esclava, occint aquelles vides amb barbre glatiment. Indòmit, insaciable, el monstre s'entafora fart d'unglejar tripades que trinxa i que devora; i aixi dies i mesos no para mai l'afany. Tot ell se li veu creixer la colossal ossada, l'assalvatgida testa, bec de punxa afilada, cos de taur deforme i adult al cap d'un any. Els alabars ja veient-lo capaç de mantenir-se allí l'abandonaren. Ell no sabrà avenir-se de no engorjar carnassa. Corsecat per la fam deixa promte la cova i tresca, corre i vola, engrapa les remades i en son cau agombola els caps que furta i mata amb llestesa de llamp. Els pastors s'escruxeixen d'esglai i de paüra dels cims al pla devallen lladrant els cans d'atur fugint del grau damnatge d'aquella au infernal, voltant els encalçava crudel i agosarada; bregant per la planura al sentir-se afamada si no esgarrapa ovelles els homes bat igual. Braument la gent s'aterra de tota la contrada pels seus estralls terribles. Com la fletxa llençada la veu corra covarda fins la ciutat comtal; incèdula facècia es té d'aquelles fetes, més no pel comte Guifre que creu les malifetes i a sos vasalls escolta per remeiar el mal. Es dóna providència a Spès, cavaller noble, valent i gran figura, forçut d'espatlla doble, que vagi a la muntanya a batre aquell colós. Tria forts almogàvers armats d'escuts i llança ell amb pàves i espasa, l'empeny la confiança de dur al comte Guifre la sang del monstruós. Guiats d'ovellers destres, al peu de la muntanya de Sant Llorenç arriven; cautelosos i amb manya emprenen la pujada de nit, sens fer remor; a punta d'alba espien l'assasí dins la cova, el cavaller ordena el pla d'atac i es trova que el dragó se li arrenca udolant el furor. Els buiracs promte es vuiden, les sagetes reboten contra'l cos de la brivia fins que totes s'esgoten, sens que sa pell d'escata sofreixi el minim dany. Contra'ls cavalls s'aboca ferosa, d'una urpada el llom d'una euga arrenca i fuix avalotada perdent-se en la boscúria per devorar el guany. 215 / 252
D'intens dolò esgaripa l'euga de mort ferida, d'instint recerca ajuda i es tira espaordida entre'ls cavalls frenètics desbocant-se'n tropell; com feréstega onada avança sense guia, i cecs es precipiten al buit que els engolia del cingle, capbussant-se morint pell sobre pell. Spès, tropa i seguici retorna a Barcelona; al comte i la cort tota els fets verídics dóna i resol Guifre empendre ell sol aquell combat: Parteix amb altres nobles altívlos de fermesa i el propi Spés per guia surten de la ciutat. El Sant Llorenç ja pugen per llocs pregons i abruptes; essent prop de la cova del drac, so sense duptes resta enrera l'escolta: el comte va tot sol escometre la fera. Esqueixa d'una soca un braç de rama forta i amb ella'l drac provoca que surt espaventable vers al guerrer d'un vol. Amb els artells estesos l'ataca enfellonida ell ferm i ardit l'espera i aguanta l'embranzida, d'un cop de tronc li obre un trenc que al cap li féu, la béstia s'encoratja, rodobla l'escomesa i de ses mans la branca li arravat fent-ne presa, la parteix en dos trossos i la transforma en creu. Capeix el comte Guifre el fet com un miracle i a Déu ajut invoca empès per l'espectacle; s'arma de llança mora; frissós dóna l'envit; d'un certer cop traspassa el drac de ventre a esquena; d'altre maneig d'espasa li mig esberla'l pit. a dolls la sang borbolla del cos d'aquella fera; rebot contra una roca que tot el bosc retuny: de postrera estrevada el vol pren insegura i al Puig de la Creu, morta ha caigut, per fi vençuda. Triomfant el comte Guifre l'espasa encara empuny.
216 / 252
Llegenda del mariner de Sant Pau la vida del pescador ha transcorregut sempre entre l'amor i la tragèdia Fa molts anys, vivia a Roses un pescador. Havia estat un pescador pelat que just tenia un llagudet de rems de mala mort per anar de pesquera i alimentar-se ell i la seva dona. Però el mariner era molt treballador i valent de mans i braços i el dia que veia la mar abonançada no se n’estava d’entrar-hi dues i tres vegades a calar i llevar els seus ormetjos de pesca. La muller, tant coratjosa com ell, l’ajudava per tot. Així que entre els dos anaven fent un raconet amb les pecetes que sobraven després de vendre el peix i adquirir les necessitats de la casa. Al cap d’uns anys d’estalviar, el raconet va convertir-se en una bonica suma amb la qual el pescador de Roses adquirí un bastiment més gros que podia aparellar-se amb una petita vela llatina. Aleshores el mariner, apart de continuar calant les seves nanses i palangres als fraus entre els roquissars, alguna vegada acceptava noilejar el barquet amb càrrega per a dur-la a una altra platja, o bé anar-ne a recollir. La fortuna afavoria al mariner que així anava millorant l'hisenda. Després de l’adquisició del barquet que feia servir per cabotejar distàncies curtes, al cap d’un temps va poder deixar les insegures pesqueres per dedicar-se només al transport de mercaderies. Això feu augmentar els estalvis i decidí fer-se una caseta on poder estatjar-se còmodament. Adquirí un trocet de terra vora la mar, en un dels extrems de la vila i allí va fer-se construir la llar: una botiga blanca amb patí darrer pintat de groc i amb porxo davanter de baranes de fusta. De les baranes del aquest porxo, d’un verd molt viu, hi penjava les veles i altres ormetjos de la barqueta perquè s’aixuguessin al sol. La sort continuava ajudant al mariner i al cap d’un temps aquella casa on la mar hi cantava tot el dia va veure néixer primer un noi i tot seguit una noieta que acompanyaven la música de les onades. Llavors ell decidí vendre l’antic barquet i fer-se bastir un petit veler amb el qual augmentaria la distància del seu cabotatge. I dit i fet, un dia va arribar-se a Palamós
217 / 252
a cal mestre d’aixa per encarregar-li un bastiment més gros que l’altre, que el fuster de ribera va tenir acabat en un parell de mesos. I que n’era de bon navegador aquell nou vaixellet! Quan el vent inflava tot el parament de les veles sallava pel damunt les ones com la gavina més lleugera i xiscladora que hi hagués a la mar. I tal com ho havia rumiat, amb el nou bastiment el mariner amplia l’empresa i va passar de navegar entre Roses i Begur a embarcar nòlits de mercaderies fins a Cotlliure o fins a Sant Feliu. El volum del comerç anava engrandint-se i davall del porxo de la botiga i també vora la mar, estibats damunt la sorra, cada dia podien veure-s’hi més farcells i bolics amb articles que eixien cap a platges més llunyanes, per damunt dels quals es precipitaven les gavines i jugaven a cuit a amagar la mainada, confonent la seva xiscladissa amb la de les marineres aus. Un dia van proposar-li un nòlit especial cap a un destí més allunyat del que habitualment feia; hauria de dur aquell carregament fins el Port de Les Santes Maries de la Mar, allí on el riu de la Provença, el Roine, ajunta les aigües amb la mar. L’empresa era un tros arriscada ja que amb el seu vaixellet hauria de passar-se més d’un dia costejant, i això si al vent li venia bé. Però el mariner no va arronsar-se, coratjós com era i habituat a navegar en solitari, un dia més o menys no li escalfava el cap. Va acceptar la feina. De bon matí, quan el sol encara no s’havia abocat pel balcó de la ratlla de la mar, ajudat per uns companys de platja avararen el veler de la sorra on s’estava, a la mar murmuradora. Veloçment, sense encantar-se, no fos que els agafés el sol, procediren a embarcar la càrrega, un seguit d’embalums ben empacats que van estibar amb saviesa a la bodega de la nau perquè durant el trajecte no es moguessin i entorpissin la navegació. Quan van tenir la càrrega enllestida embarcaren menjar i aigua per a una setmana, perquè havent de travessar al Golf de Lleó sempre es podia esperar trobar-se el pitjor. I tenint-ho ja tot disposat va donar les gràcies als qui l’havien ajudat i despedint-se de la família es feu en mar cap a les boques del Roine. Amb quatre singlades, ajudat per un terral bellugadís que mig inflava les veles, va ser lluny de la badia de Roses en un no res. Ara calia decantar-se a estribord i costejar fins a l’alçada del Cap de Creus, on aleshores sempre que el vent li vingués a favor, enfilaria un seguit d’orsades de que en línies rectes el durien davant per davant del seu destí, els estanys de la Camarga. 218 / 252
I així va ser, tal com ho havia calculat en sortir de Roses, fins que va trobar-se en mig del Golf de Lleó i l’aigua començà a remoure’s de manera preocupant. A les envistes de Seta el vent va començar a agitar la mar com una forquilla deixatant ous. Les ones, tant altes com la seva caseta a ran la sorra, feien anar el bastiment al seu caprici: ara l’hissaven fins la cresta d’una líquida muntanya bramadora, ara l’enfonsaven dins una abismal caverna bullent i negra com la nit. El mariner, que mai s’havia vist en una situació com aquella començava a conèixer quin gust tenia la por, un gust amargant que des del païdor ascendia fins la gola i la saliva escampava per tota la boca. De tant en tant, quan el cel s’il·luminava amb l’espurneig d’un llamp i coincidia que el bastiment es trobava cavalcant l’ona indomable al voltant de la qual s’obrien precipicis insondables, l’aterrit mariner podia veure les bromoses llums de Seta, a terra ferma. Aleshores li venia a la memòria la seva botigueta verda i groga, els seus fills, les eixutes vinyes que encerclaven la badia de Roses. En un d’aquells aterradors viatges des de la profunda gola de coves aigualoses fins el cap de munt de les ones coronades de bromera, va jurar i va fer vots que si se’n sortia, mai dels mais voldria tornar a veure la mar. Però la fortuna, que fins aleshores no havia abandonat al mariner, aquella vegada tampoc va voler desemparar-lo del tot i si bé la tempestat va deixar-lo sense vaixell i sense mercaderies, accedí a salvar-li el més preuat que posseïa, la vida. Quan el tràngol amainà i la mar tornava a ser una bassa d’oli on s’hi emmirallaven les estrelles, i el vent va encalmar-se fins convertir-se en un oreig murmurador, el mariner va trobar-se, inerme i encara espaordit, aferrat al pal del vaixell que surava en la immensurable planúria marina. La lluna semblava mirar-se’l compassivament i un ventijol inofensiu el duia cap a terra. Així van collir-lo de les aigües els pescadors de Seta, la vila que durant tota la borrascada havia estat contemplant des de dins del temporal. Al cap de pocs dies, quan es reféu de l’ensurt i va sentir-se prou fort, volgué tornar-se’n a casa, però aquella pobre gent, encara que van auxiliarlo en tot allò que podien, comprensius com eren en tot el que es remetia a les desgràcies de la mar, només van poder socorre’l amb vestit, calcer i un farcellet amb viandes pel camí. I el mariner dessfeu aquell viatge, que havia emprés pel camí de la mar, vorejant la costa pel camí de la terra. 219 / 252
La tornada va fer-se molt llarga i fatigosa. El mariner, acostumat fins llavors a la somrient fortuna, suportava la desventura dels infeliços, i hagué d’aprendre a pidolar per menjar un bocí de pa. Però tot allò no havia estat res en comparació al que havia de trobar-se quan per fi fes cap a Roses. Va esperar que es fes de nit per entrar al poble, perquè li feia vergonya que els seus convilatans el poguessin reconèixer. Tallant per en mig de vinyes baixà directament a casa seva, a l’extrem de la vila. Però allà mateix on ell havia fet edificar la seva llar ara no hi havia més que sorra, sorra i brossa duta per la ressaga. La seva botiga, el patí groc, el porxo de baranes verdes havien desaparegut i a poques passes d’on abans els seus fills jugaven amb els bolics i els farcells de les càrregues, ara les ones s’estiraven mandrosament deixant damunt la sorra ratlles de bromera salabrosa. Tot, en una horrible nit, havia estat engolit pel mateix temporal que feu sotsobrar el seu veler davant les costes de Provença. La casa amb tot el que hi contenia i també les persones que l’habitaven, la seva dona i els seus fills. El mariner ho havia perdut tot, fins allò que més havia estimat. Però la fortuna, que duu els ulls tapats, havia volgut conservar-li la vida. Aleshores va recordar-se dels vots que havia fet mentre es trobava enmig del tremebund tràngol de les ones en un moment que va poder veure la terra en mig de la claror espectral d’un llamp: fugir lluny de la mar. Fugir ben lluny de la destructora de la seva fortuna, de l’assassina del seu amor i dels seus fills. Partiria de seguida, abans de néixer la primera llum del dia i no s’aturaria fins allà on els homes no haguessin conegut mai la mar. Però ans d’anar-se’n, i per assegurar-se’n que allà on es quedés mai ningú hauria conegut la mar, va prendre un manejable rem que havia quedat damunt la platja com a testimoni del naufragi i va jurar-se fer camí serres endins travessant valls i muntanyes i no aturant-se fins que cap de les persones amb les que es trobés pogués reconèixer quin ús tenia aquella eina. Allà on ningú sabés per a que servia un rem edificaria altre cop la seva llar. I tal com ho havia pensat, abans que el primer raig de sol pogués posar color damunt la platja, quan tot: aigua, sorra, cel, arbres i muntanyes encara retenia el color gris de la nit, el mariner que no volia ser mai més mariner, va emprendre la seva peregrinació en cerca un indret remot 220 / 252
on ni els homes ni les dones haguessin sentit parlar mai de la mar. Emprengué el camí travessant tot l’Empordà on no calia preguntar a ningú perquè tothom sabia quina cosa era un rem. I de l’Empordà seguint el riu Fluvià amunt arreu per on passava tothom coneixia l’ús d’aquella eina que duia a l’espatlla. Adonant-se llavors que per aquell camí fluvial encara tot recordava a la mar, va decidir enfilar-se per les muntanyes. A Sant Jaume de Llierca va deixar el riu per endinsar-se en les terres més altes cercant recòndits poblets per collades i fraus emboscades. Si pel camí trobava alguna persona feia que s’aturés i ensenyant-li el rem li preguntava: —Mestre, sabríeu dir-me per a que serveix aquesta eina? Fins aleshores la resposta invariablement havia estat la mateixa, o molt semblant: —Això és un rem, home de Déu. Que no ho sabeu ? De Sant Jaume de Llierca, seguint el remorós corrent que duu aquest mateix nom va fer cap a Sadernes i a Talaixà entre l’asprivesa de les serres, però allà encara coneixien l’ús d’un rem. Per la falda del Bestrecà i del Montmajor va tornar a descendir cap a Oix i Toralles. En aquests darrer poblet una dona va dubtà una bona estona abans de dir-li que quan era jove a Olot, havia vist que aquella mena de pala l’usaven per fer caminar les barques a l’estany. Però el mariner no en tenia prou i baixant a la Vall de Vianya va seguir-la en direcció a l’alta serralada coronada per la neu que es descobria al lluny. I així arribà a les envistes d’una vilaleta que s’ajaçava als primer estreps del serrat. Pel camí que baixava del poble, per on el mariner hi pujava, venia un jovenot de galtes colrades amb una sàrria penjada a l’espatlla. El feu aturar per a saludar-lo i preguntar-li si ell era fill d’allí. —Prou!— Va respondre ras i curt, el pagès. —I sabríeu dir-me quina mena d’eina és aquesta?— Va mostrar-li el rem. —Prou.—Tornà a respondre el breu camperol, sense afegir-hi més detalls. —Voldríeu dir-m’ho? —Això és un cullerot per remenar la pitança dels porcs —Afegí lacònic. —Em diríeu el nom del poble d’on veniu? —Sant Pau de Seguries. Mestre. I bon dia que jo tinc feina. El mariner va establir-se a Sant Pau i va cercar ofici, i com que era valent de mans i braços no 221 / 252
trigà gaire a reunir un raconet, i fent servir aquest raconet i amb l’ajuda de la ventura, que mai no va desemparar-lo del tot, arribà a construir-se un casal, el que encara avui porta el seu nom: el Mariner de Sant Pau.
Llegenda del Repicatruges Una vegada en un poble anomenat Argentona hi vivia un noi a qui mai li sortia res bé,si ell volia ser fuster no en sabia. Un dia el capellà li va dir que si volia una feina,tocar les campanes, i ell va pensar que li aniria bé i la va agafar. Quan ja portava temps treballant estava content; però un dia el capellà li va dir: Mira noi,demà vindrà el bisbe, i vull que sigui un dia molt important,o sigui que quan el vegis venir toca les campanes ben fort. El noi estava tan nerviós per si s'equivocava que es va quedar a dormir allà. Llavors l'endemà qua estava esperant que vingué, va veure per la riera molta pols, ell es va pensar que era la carrossa del Bisbe que ja venia i va començar a tocar les campanes; però quan es va anar acostant més la polseguera tothom va veure que no era el Bisbe,era un ramat de truges!! Des d'aquell dia li van dir “el REPICATRUGES “
222 / 252
Llegenda del senyor del fictici castell d'Ordal El senyor del ric castell d'Ordal va restar orfe molt jove i carregat de béns i d'hisendes. Aconsellat per males companyies, es va donar al joc i a la mala vida i en quatre dies va perdre tot el seu vast patrimoni, fins al punt de no quedar-li sinó el vestit que portava. Desesperadament, va jugar-se el vestit, i el va perdre. El guanyador va compadir-se'n i li va tornar el vestit perquè no se n'hagués d'anar pel món en cerca de ventura completament nu. Desesperat i esmaperdut, el senyor d'Ordal se'n va anar pel bosc i, sense saber què es feia, va invocar l'ajut del diable. No havia fet gaires passes quan va topar-se amb un noiet menut, camatort i esguerrat, que no podia caminar. Li digué que ell era el diable, que estava disposat a fer-lo set mil vegades més ric que no havia estat si feia el que li demanaria. Li digué que se l'havia de carregar a coll-i- be i portar-l'hi set anys sense deixar-lo per res. Que havia d'anar a captar; la gent li faria caritat a mans besades, i cada dia recolliria tants cabals com valia la hisenda que havia perdut. I amb tanta riquesa podria jugar i divertir-se a desdir: però, això sí, portant-lo sempre a coll com si fos un gep. Durant aquells set anys no podia escoltar missa, ni confessar, no rebre els sagraments, ni dir el rosari, ni tan sols pronunciar el mon de déu. Acabat aquell termini, la seva ànima restava per al diable i se n'havia d'anar amb ell a l'infern. El cavaller d'Ordal, desesperat, s'hi va avenir. Es va carregar aquella estepència al coll i començà a fer via. Durant els set anys no va parar mai de caminar. Van seguir les terres més estranyes i van donar la volta al món. En veure'ls la gent prenia el diable per un infant esguerrat i el cavaller pel seu pobre pare i tothom li feia caritat a mans obertes i cada dia recollia els diners a cabassos. Quan no captava, jugava i es divertia tant com podia, però sense poder deixar mai aquella càrrega. Com que allí on anava més gent era a les esglésies, per tal de trobar més persones caritatives que li fessin almoina el cavaller anava a visitar a tots els temples. Mentre hi eren, el diable feia unes ganyotes i uns esgarips terribles; la gent creia que eren crits de dolor, i encara feien més caritat al cavaller.
223 / 252
I heus aquí que, quan no mancaven sinó set dies per a complir els set anys del pacte entre el cavaller i el diable, el cavaller volgué visitar Montserrat per tal de veure si la Mare de Déu l'ajudava a poder-se desfer del compromís. La Mare de Déu, així que el va veure, va somriure i va preguntar al cavaller en què creia. El cavaller va contestar que creia en Déu. En pronunciar aquesta paraula va sentir-se un tro terrible que va fer tremolar tota la muntanya i el cavaller va trobar-se alliberat del pes que durant set anys havia dut a l'esquena. Va demanar confessió al pare abat del Monestir, va penedir-se de la seva mala vida i va fer-se monjo de Montserrat. El seu castell restà abandonat i va enrunar-se fins a no restar-ne pedra sobre pedra ni, com aquell qui diu, el record d'on s'havia aixecat.
Llegenda referida al castell de Subirats Van aixecar-lo els moros i des d'allí organitzaven la lluita contra els catalans, i els feien tan estrall que el rei va creure precís de tot punt apoderar-se'n. El rei va enviar un gran contingent de guerreres que va lluitar molt temps, però de cap manera no van poder vèncer els moros, fins que un dia decidí dirigir la brega ell mateix i així assolí apoderar-se del castell. El rei va sentir-se compassiu amb els moros que defensaven el castell i els va deixar anar. Per celebrar la victòria el rei va fer una gran festa, al mateix castell, i el rei moro que estava tancat a la presó del peu de la torre, sentia el brogit de la gatzara i s'estirava els pèls de la barba, i va jurar venjar-se del nostre rei. Al cap d'un temps va presentar-se a la cort del rei un moro jove molt gentil i molt gallard, que va dir que havia fugit del camp dels moros perquè n'havia rebut molts desenganys i que des d'aleshores, volia servir als catalans i ajudar-los a la brega contra els moros, puix que, com que els coneixia prou bé, podria servir de molt per a combatre'ls. El rei no va sospitar res i el va admetre al seu servei sense
224 / 252
conèixer que era el rei moro del castell de Subirats que s'havia afaitat la barba i s'havia desfigurat tant com havia pogut. En totes les empreses contra els moros, els fals amic del rei hi va prendre part i va aconsellar-lo de manera que el rei en va treure gran profit i n'estava contentíssim. El rei moro era molt gallard i molt gentil i va enamorar bojament una de les donzelles més polides de la cort. El rei, agraït als serveis que devia al jove moro va avenir-se al casament si el moro renunciava a la seva llei i es feia batejar. El moro va conformar-s'hi i van fer el bateig a la catedral, i el rei i la reina li van ésser padrins. El rei estava tan content que va prometre al moro donar-li el castell de Subirats com a present de noces, i fou convingut celebrar-hi la boda. I un bell matí va sortir de ciutat una llarga comitiva formada pel rei i la reina, els dos nuvis que anaven a casar-se i la flor dels cavallers i dames de la cort, seguits de molts servidors i patges. En el pla de la sortida s'havia convingut que abans d'emprendre la pujada, la reial comitiva faria una berenada. El moro va comprar el coc del rei, a qui va donar set monedes d'or perquè posés a la beguda del rei un polsim que li havia de fer molta set. Al cap d'una estona que pujaven el rei va dir que tenia molta set. Al punt, un servent va treure una copa d'or per anar a cercar aigua, però el moro va dir que en un moment com aquell ningú millor que ell no podria servir al rei, ja que el rei el servia també a ell, i altrament digué també que ell sabia una font allí a la vora que potser els patges no la sabrien trobar. I amb aquesta excusa va agafar la copa i va separar-se de la comitiva. Quan va ésser un tros lluny, que ja no se'l veia, el rei i la seva gent van sentir un toc de corn molt fort i molt ferotge, i al moment van veure sortir de tot arreu un eixam de moros que estaven amagats. Mentre les dames espaorides xisclaven els homes, dirigits i animats pel rei, van treure llurs armes i van emprendre-la contra els moros amb tot aferrissament, i amb tant braó que molt aviat els moros, tot i ésser més que els catalans i comptar amb l'avantatge que sempre dóna la sorpresa, van tenir domini per damunt dels sarraïns, els quals van arribar a vèncer i a exterminar. Vençuda la moraima, tot era riure i comentar la traïdoria del fals amic moro. Tothom reia, menys la pobra núvia que plorava, fins que el rei li va dir: No ploreu, que tal com havíem pactat, avui seran les vostres noces, però en comptes d'un moro renegat, tindreu per marit el més brau 225 / 252
dels cavallers fadrins que ens acompanyen i que han batallat ardidament contra els moros. I com que aquest és el jove cavaller Subirats, ell serà el vostre espòs. I la comitiva va seguir el seu camí vers el castell amb tota alegria i, tal com estava decidit, van fer-se les noces.
Llegendes de Sant Miquel de les Formigues Sant Miquel és el cim més alt de les Guilleries, amb 1204 m, i fins als terratrèmols del segle XV hi hagué instal·lat un castell de guaita. Més tard s'hi ubicà una ermita de la qual ara en queden quatre pedres. El panorama que es divisa des d'allà dalt és impressionant. La llegenda diu que una vegada uns pescadors, quan tornaven a casa després d'haver realitzat una bona captura, es trobaren involucrats en una forta i inesperada tempesta. El vent semblava que bufés de tots costats, la visibilitat era mínima i la por al naufragi envaïa els cors de tos els homes de mar i semblava que només restava encomanar-se als poders celestials. El pescador de més edat no havia vist mai una cosa semblant i davant la precària realitat va prometre que si sortien d'aquella situació, a la primera muntanya que albiressin hi edificarien una capella. La primera que varen veure fou la de Sant Miquel, ben visible des de la costa. La tempesta amainà, els pescadors pogueren arribar a les seves llars i s'acomplí la promesa amb l'edificació d'una senzilla capella dedicada a l'advocació de Sant Miquel Arcàngel. Una altra llegenda diu que antigament les formigues es feren mestresses de la muntanya de Sant Miquel, que hi tenien els seus nius soterranis i s'hi acumulaven sense saber el perquè. Els petits
226 / 252
animals corrien per tot arreu, tant dintre com fora de l'ermita i d'aquí que sovint s'enfilessin a l'altar que presidia la capella, on hi havia una imatge de l'àngel sant, que en actitud pacífica tenia en repòs la seva serpentina espasa, amb la punta baixa i fixada a terra. Resulta, però, que una formiga va gosar enfilar-se per la cama del sant i fer-li una pessigada i d'aquesta, com si fos humana, en sortí una gota de sang. El sant, molt molest i enfadat, brandant l'espasa a l'aire, va condemnar totes les formigues del territori per aquella irreverència i va dir que moririen totes i també les que posteriorment hi accedissin pels segles dels segles. La gent trobava pilons de formigues mortes al peu de l'actual creu que guarda el cim. D'aquí ve que l'ermita prengués el nom popular de Sant Miquel de les Formigues i que no s'ha perdut mai més. Actualment el cim està presidit per una creu amb grosses formigues de ferro, que li fan companyia i segueix essent un lloc de pelegrinatge de la gent de la contrada.
Llegendes de Siurana Diu la llegenda, que en temps del comte Ramon Berenguer IV tota Catalunya va passar a ser un domini cristià. Amb una sola excepció, que era el regne de Siurana, on residia el darrer rei moro, dit Almemoniz, i una reina de singular bellesa anomenada Abdelàzia. Poc a poc els cristians van anar conquerint el regne fins que va arribar un dia que només restava indòmita la fortalesa més encimbellada, gairebé a mig camí del cel: Siurana. Fins allí havien d'arribar els cristians si volien treure per a sempre més els moros de les terres catalanes.
227 / 252
Fins assolir aquest moment, la conquesta del territori va ser penosa i difícil. Més ho hauria de ser ara, quan s'enfrontaven amb l'os més dur. L'empresa, però, s'ho valia. I a més, els guerrers estaven delerosos de trobar aquella reina que les contalles feien extremadament bella. Res no els pararia, tot i que l'empresa era quasi impossible. Durant molt de temps els cristians van assetjar el castell, i es diu també que hi van haver grans i cruents combats on els cristians sempre es van estavellar als murs impenetrables de Siurana, que se'ls seguia mostrant infranquejable i la reina lluny dels seus ulls. I es diu que mai no haguéssin pogut vèncer l'obstinada resistència mora si a Siurana no hi hagués hagut un traïdor. Un acabalat jueu de la vila va pretendre salvar els seus béns a canvi de lliurar el lloc a l'enemic. Els cristians, es clar, es van avenir a tot el que ell volia si els ensenyava el camí que anava al castell. Una altra cosa seria el compliment. El jueu els va fer prometre que els cristians a més dels seus béns també respectarien les vides i els béns dels altres jueus siuranencs; però els cristians, encapçalats per Ramon de Gaganot, una vegada es van fer amb les claus de la vila hi entraren a mata-degolla, i en trobar-se de cara amb els moros, sense que els separés cap obstacle, van provocar una horrorosa carnisseria de la que ben pocs es salvaren. Tot va ser destruït. El jueu traïdor contemplava l'esgarrifós espectacle des d'un lloc segur, a la Siuranella, a l'altra banda del fondal de la Gritella. Ell s'havia salvat, certament, però va haver de veure com el foc devorava els seus béns i desfeia la vila. Aleshores va maleïr als cristians conqueridors i va maleir la vila, de tal sort que els cristians no es podrien beneficiar d'aquesta iniqua conquesta perquè Siurana ja no tornaria a ser mai més allò que va ser durant la senyoria dels moros. Mentrestant, Abdelàzia estava tan segura de la impermeabilitat del seu castell, que quan els cristians entraren a la fortalesa, celebrava una festa en una de les sumptuoses sales del palau, on hi assistien els més nobles Siuranencs. Ben bé els arribava la remor del combat, però no els preocupava. Els cristians mai no podrien entrar! La reina no comptava amb la traïció del jueu. El somni se'n va anar en orris quan una sageta va penetrar per una finestra i es va clavar sobre la taula, davant la mirada incrèdula dels comensals. Ja era massa tard i tot era perdut. La reina, que 228 / 252
tant havia defensat Siurana, ara, tot i que semblava inevitable, no s'havia de permetre de caure en mans de l'enemic, i per això, sobre el seu cavall blanc, va passar uns moments per davant la vista dels cristians que la volien prendre, i, tapant els ulls al cavall, es va llançar pel cingle. però en el darrer moment abans del salt, el cavall s'adonà del que passava i va intentar frenar, clavant les potes a terra fins enfonsar-les a la roca, però tot i així no va poder evitar la fatalitat. El senyal inesborrable d'aquesta acció desesperada ens recorda encara avui dia la gesta. I es diu que uns dies després de la conquesta, el cos de la dissortada reina va ser portat novament a Siurana i va ser sebollit amb honor. Però la reina no era cristiana i el seu cos no podia ser introduït a l'interior de l'antiga mesquita perquè ara havia estat consagrada església i dedicada a Santa Maria, ni podia ser enterrada en un cementiri cristià, així que se li va fer una sepultura especial, a la paret del temple, com corresponia a una persona de tan alta nissaga, però a la banda de fora, i no pas a l'interior. Aquesta sepultura encara avui dia existeix. La reina va restar a Siurana i pot ser que el seu esperit no hagi abandonat mai la muntanya, perquè també es diu que durant les nits tenebroses hom encara pot sentir a la llunyania els gemecs de la dissortada Abdelàzia. Un personatge que no apareix en tot aquest relat és el rei moro, Almemoniz. No surt perquè aquest rei no era a Siurana, ja que es diu que va morir poc temps abans durant una gran batalla amb els cristians. I del jueu, que se'n va fer? Diu la llegenda que l'impacte que li causà veure la ruïna de la seva vila, el deixà petrificat, i que allí mateix es pot contemplar un gran roc que guarda les faccions del rostre del traïdor, per a memòria de totes les generacions futures.
229 / 252
Llegendes del Pirineu català Una vella llegenda, relacionada amb tres de les esglésies de la vall de Boí, explica una commovedora història d'un trio amorós. Diuen que una noia rica d'Erill la Vall, anomenada Eulàlia, es va enamorar de Climent, un noi de bona casa de Taüll. Estaven tan enamorats que cadascú va construir una torre de sis pisos al costat de casa, així es podien veure i fer-se senyals amb facilitat. Aviat va aparèixer Joan de Boí, secretament enamorat de Eulàlia, i va començar a aixecar una torre per comunicar-se amb la noia i alhora entorpir i fer ombra al seu rival. Quan hi va haver aixecat tres pisos, va tenir tan mala sort que se li va acabar els diners, de manera que no li va quedar més remei que abandonar la seva empresa. El pobre noi no va poder fer res més que resignar-se a veure com els amants s'enviaven missatges d'amor. Però quan la parella ja estava a punt de casar-se, Climent emmalaltir i va morir. Al final d'aquesta història es van retrobar Eulàlia i Joan, i tots dos van portar una vida virtuosa i exemplar. A la mort d'aquests personatges, el papa els va fer sants, i els pobles on havien nascut els van adoptar com a patrons. Les seves cases es van transformar en esglésies i les torres dels seus amors en campanars. Aquesta història explica per què els tres campanars (Erill-Boí-Taüll) tracen una línia recta, i per què el del mig és petit i gruixut, mentre que els altres dos són més esvelts.
Llegendes dels Pirineus Déu va fer el món pla, però molt aviat es va cansar de tanta monotonia i hi va voler posar muntanyes. Es va carregar amb un sac de rocs i els anava deixant a terra. Un cop a terra creixien fins a tornar-se muntanyes. Un cop va arribar al lloc on ara hi ha el Pirineu... el sac se li va rebentar! 230 / 252
També es diu que uns pastors van negar caritat a un captaire que no era altre que Nostre Senyor. Van ser maleïts i els prats es van convertir en geleres , els remats en tarteres i els pastors i gossos en tossals i roques. Es diu que això va passar a la Maladeta (d'aquí el nom) però els seus efectes es van escampar de l'Essera fins al Segre. Aneto és un gegant de neu que va ensenyar als pastors a fer formatge. Ara està convertit en muntanya perquè no va voler ajudar Jesús, quan aquest, cansat i afamat, li va demanar hospitalitat. La seva penitència és, les nits de tempesta, recobrar la consciència i la veu. La gent de Benasc diu que les nits de molt vent se senten els clams d'Aneto que es lamenta del que va fer. Diuen que els pobles d'Aneto i Aineto a l'Alta Ribagorça i Ainet de Besaran i Ainet de Cardós, al Pallars Sobirà recorden al gegant de neu.
Llegendes penedesenques Les cavitats penedesenques no estan exemptes de llegendes ni d'històries. Pel que fa a les primeres, a títol d'exemple, farem esment de la que ens expliquen els amics David Aloy i M. Mercè Lleonat sobre la cova de Castellví de la Marca que es troba a sota mateix del castell dit Castellví o Castellvell. La cova, malgrat no tenir gaire fondària, té unes grans dimensions, es tracta d'un esvoranc ben visible, per la qual cosa no sembla apropiada per servir d'amagatall ni de refugi secret, però... Fa molts anys van aixecar-hi una muralla i la van recobrir d'heures, i hi van deixar només una petita porteta per poder entrar i sortir. Només els senyors del castell en coneixien l'existència. 231 / 252
Només els senyors del castell...!, i els que la van construir. Aquests, després de jurar que mai, mai no explicarien a ningú el secret que posseïen, van quedar obligats a viure a dalt de la fortalesa sense tenir contacte amb la gent de la seva família. Els senyors els necessitaven sempre a punt per si alguna vegada se'ls obstruïa el pas. Però diuen que n'hi va haver un que no es resignava a viure reclòs, i moltes nits s'aprofitava del camí secret i baixava al poble a veure la xicota. Algú va adonar-se de les seves visites i, una nit, un escamot de lladregots el va seguir sense que ell se n'adonés, el van emmordassar i van obligar-lo que els conduís fins al castell. Un cop dins van robar tot el que van poder. Tomant a marxar per on havien entrat, van deixar el pobre xicot, encara lligat, a mans de les ires del senyor del castell. La cova de l'Or, situada al costat de la font d'Horta de Clariana, també és motiu d'uns fets llegendaris molt ben relatats per LI. Raspall, que resumim a grans trets. Des d'èpoques molt reculades, es contava per tota la comarca que a dins d'aquesta cova hi havia grans quantitats de monedes d'or amagades allí pels moros; per tal motiu eren molts els qui s'acostaven fins a l'entrada de la cova per tal d'anar a cercar el botí, però la por a endinsar-se per aquell negre forat els feia desistir a tots. Un dia, uns joves s'hi van atrevir i el més valent s'hi va ficar amb un llum i una corda lligada a la cintura. Quan ja era força endintre es va trobar amb un pou que li barrà el pas, era tan fondo, que en llançar-hi pedres aquestes es perdien en el buit. Així doncs, va haver de desistir i la cova restà inexplorada fins que al poble de Clariana s'hi presentà un cavaller que demanà si algú el podia conduir a la cova de l'Or i acompanyat per un minyó s'hi atansà. En ser a la cavitat, demanà al nen que no se n'anés, que li fes companyia i que no tingués por, i el cavaller es posà a llegir un llibre. Mentre llegia, de l'interior de la cova sortien molts i Q§ molts cargols bovers que el cavaller anava aplegant en les alforges i, seguint les seves instruccions, el nen anava omplintse'n les butxaques. Quan ja no en van sortir més, el cavaller s'acomiadà de l'infant i aquest retornà corrent a casa seva. En arribar-hi, el primer que va fer va ser treure's els cargols de la butxaca i, davant de la seva sorpresa, el que sortia eren monedes d'or. Del cavaller, com es pot deduir, ningú mai més no en va saber res. 232 / 252
Pel que fa a històries o fets remarcables ocorreguts en alguna de les coves del Penedès, cal fer esment de la que ens explica Isidre Mata del Racó. Durant la Guerra del Francès, concretament el 15 de setembre de 1813, el jornaler Isidro Mata, acompanyat de la seva muller i fills, fou trobat, amagat per les muntanyes de Lavem, per soldats francesos, que li demanaren diners i com ell los respongué que era un pobre i que no en tenia, com realment aixís era, li donaren tres cops de baioneta, una en lo pit i dos en lo cap. Caigué en terra mortalment ferit i per més súpliques que los féu la sua muller i los plors dels seus fills, no volgueren escoltar res. El ferit fou portat a la cova de la Feixa Plana dels Valls a on agonitzà dos dies, entregant en dita cova l'ànima a son criador lo dia 16 de setembre de dit any 1813, cap al vespre, sens haver-li pogut curar les ferides ningun cirurgià de Sant Sadurní ni de Vilafranca, per haver-hi les tropes franceses. Tampoc se li pogué administrar ningun sagrament per trobarse ausent lo reverend Serafí Margarit, prevere i rector. Mort que fou, lo tragueren de dita cova dels Valls per evitar que no fos menjar de les bèsties. Mon fill, Jaume Mata del Reco i Torras, amb companyia de tres altres piadoses persones, lo portaren dins lo cementiri de la iglésia parroquial de Sant Pau d'Ordal. Estigué allí sens haver-lo sepultat, esperant la caixa, per trobar-se ausent també lo fuster de la Guàrdia, fins a lo dia 21 de setembre de l'any 1813, que se li donà a son cadàver sepultura eclesiàstica en lo cementiri de dita parroquial iglésia. Meditant jo, amb tota la reflexió, de quin modo podria perpetuizar la memòria de la cruel mori que donaren los soldats francesos al dit Isidro Matas, jornaler del modo que he notat, he pensat fer una creu al peu dels cingles de roca sobre la font de la mia muntanyeta a on lo feriren i en fer una altra creu al davant de la cova de la Feixa Plana de les Feixes dels Valls de la mia muntanya a on mori i l'any 1813. Quan mos hereus passaran per allí sabran los orígens d'estes dos creus fetes per mi, i li resaran un Pare Nostre. Si la roca de la cova dels Valls a on morí hagués sigut al davant plana, a més de la creu i any 1813, hi hauria posat gravat a la pedra un lletrero o inscripció que hagueren dit: Als 16 setembre de l'any 1813 mori en esta cova Isidro Mata, jornaler, d'unes ferides que li donaren als 15 setembre 233 / 252
1813 los soldats francesos de l'exèrcit del mariscal Suchet, després de la batalla de l'altura de la creu d'Ordal que tingueren les tropes franceses amb los inglesos als 3 setembre de l'any 1813.
Llívia Antigament , el paratge on s'aixeca el castell i tota la rodalia havia estat dominat per un monstre terrible que devorava el bestiar i la gent . I feia impossible la vida per aquests verals , que cada dia eren més despoblats , perquè els pocs que es podien lliurar de la feresa i la veracitat del monstre fugien per tal de salvar-se . Un brau cavaller anomenat Llívia , però , va enamorar-se d'aquest terreny . Per tal de construir-hi un castell , va fer-se un escut enormement gros i va pintar-hi el damunt una creu ben gran . Proveït d'una llarga llança , va encaminar-se al cau de la fera , que així que va veure la creu va amansir-se i deixà acostar el cavaller , que amb tota facilitat l'escorxà . Així damunt mateix del catau del monstre , el cavaller va fer edificar un castell que va prendre el seu nom , igual com la població que es va construir al seu redós , fundada per la gent que havia fugit de les urpes del drac i d'altra que s'hi afegí més endavant .
234 / 252
Munussa i Lampègia L'any 727 , el califat de Còrdova estava molt agitat . Els generals més turbulents i ambiciosos pretenien el govern . El califa era dèbil i es deixava influir per les noticies que li donaven de la península els seus consellers i sovint Còrdova canvien d'emir . Aquell any era emir de Còrdova un general expert i famós anomenat Othman Ben Abu Nazah o també Othman Ben Ali tisa , conegut per Munussa - o Munuza – en els textos dels cronistes cristians . Solament romangué uns mesos el govern de l'emirat , perquè va ser reemplaçat per un altre emir que el califa acabava de nomenar . Munussa va ser enviat , llavors , a la fronteres d'Afranc - l'imperi carolingi es coneixia amb amb aquest nom , com a país dels francs – en qualitat de governador general de Cerdanya i dels vessants pirinencs fins a la vall de l'Aude . Aquest general , africà , era molt valerós i de moltes qualitats , però també sediciós i cruel – va degollar ell mateix el bisbe Nambad de la seu d'Urgell - , enemic de l'emir que l'havia succeït i , d'altre banda , creien de poca fe . Pertanyia al poble berber , que va caure del poder amb ell per donar pas als àrabs . Munussa volgué aprofitar la seva situació com a general de la frontera , a més del seu crèdit i influència d'home superior , per enaltir el poble barber . Aquesta circumstància , i el fet també de voler aconseguir amics i aliats en lloc d'entrar a sang i foc a la terra dels francs com se li havia manat , el va portar a entendre's amb els nobles francs de més prestigi , principalment amb Eudo – o Eudis – duc d'Aquitània , amb qui establí un trectat de pau . Fou aleshores quan Munussa va conèixer Lampègia , que vivia a Tolosa de Llenguadoc , filla del duc i donzella d'una bellesa molt singular . El berber s'anamorà d'ella perdudament . Després d'una sèrie de vicissituds , Munussa va ser batejada i es casà secretament amb lampègia a Besançon , i després tornà a Medina – Llívia – Llívia era coneguda també Medina – el Bab , que volia dir ciutat de la porta , d'entrada a Cerdanya - , i aquí visqueren, diuen uns , junts i feliços , uns altres , però , afirmen que mai no es van arribar a casar . Corria l'any 731 quan l'emir abd - el rhamàn – o abderraman – es va assabentar dels acords que Munussa havia signat amb el duc d'Aquitània i dels amors que tenia amb lampègia el considera traïdor i envià contra ell un estol d'àrabs comandats per Gelthi – o Gedhy _ Ben Zagan – o
235 / 252
Zayan - , conegut també per Zeian o Zayan . Sorprengueren Munussa mal preparat . No obstant això , lluità amb valor fins que , morts els seus capitans en la brega i delmades les tropes , hagué d'abandonar Llívia de nit i , per un passadís secret que des de la cisterna de la fortalesa baixava el riu Estaüja , va haver d'emportar-se la seva estimada per refugiar-se en terres del duc d'aquitània. El castell va ser conquerit . En la fugida descansava Munussa amb Lampègia prop d'una font – uns diuen la de la Reina i uns altres la de planès – quan Zeian els sorprengué amb els seus . Rodejat per totes bandes , Munussa brandà l'espasa i va combatre , abatent adversaris , fins que caigué ferit . Morir poc després . Lampègia va ser feta presonera i tallaren al cap a Munussa . Quan Zeian a Ribes de Freser, va presentar la princesa a Abderraman , aquest , impressionat per la seva bellesa exclamà : - Gualà! Una caça això no s'havia vist mai en aquestes muntanyes ! La va cuidar amb molta delicadesa i la va enviar , com a regal per a l'harem , al gran soltà de Damasc , d'on ja no va tornar :
Nyerros i Cadells La dama del castell de Nyer i la de la Torre d'Arança a Bellver de Cerdanya eren germanes i totes dues estaven en estat alhora. Heus aquí que hi havia dues germanes molt pobres, tant, que es veien obligades a viure a la capta i havien d'anar per portes. I s'escaigué que totes dues també estaven gràvides al mateix temps que les senyores referides. Un mateix dia cru d'hivern, sense saber-ho l'una de l'altra, les dues germanes captaires van trucar a la porta del castell de Nyer l'una i de la torre d'Arança l'altra i van parar la mà en demanda de caritat. Com si s'ho haguessin dit, les dues dames, en veure l'estat de les pidolaires, les van aporrinar i els varen dir 236 / 252
que si no tenien per menjar i havien de captar no havien de posar fills al món. Les dues mendicants, en sentir aquestes paraules, romperen en grans plors i, desesperades van maleir les dames que les havien ultratjades. La que va trucar a la porta del castell de Nyer va desitjar a la castellana que infantés set garrins enlloc d'un infant, i la seva germana, en maleir la dama de la torre d'Arança, li desitjà que donés a llum set cadells. Ambdues dames se les van treure del davant amb grans rialles i empentes. Passat el temps corresponent, les quatre dones es van sentir ferides de mal d'infant el mateix dia. La de Nyer va tenir set infants mig garrins mig persones; la dama d'Arança, set nois també mig cadells; les dues germanes captaires infantaren cada una un minyó com una rosa. Les dues dames van morir de pena i de vergonya en veure's mares d'aquella fillada mig bèsties mig persones. Els catorze cosins, en lloc d'estimar-se i de compadir-se per la desgràcia d'uns i altres, es tenien un odi a mort i es reien els uns dels altres. Els de Nyer deien que valia més ésser garrí que cadell, puix que la carn del porc arreu és cercada i estimada, mentre que la de ca és immunda i menyspreada. Els d'Arança replicaven que s'estimaven més ésser cadells que garrins, perquè els cans, per llurs lleialtat i fidelitat, arreu són considerats i estimats, entre que els porcs a tothom fan fàstic i repugnància per bruts. I a mesura que s'anaven fent grans més s'anaven odiant, fins a arribar a formar dos grans partits anomenats l'un dels nyerros, que vol dir porcell o garrí, i l'altre dels cadells o gossets, que durant molts anys van trasbalsar tota la noblesa catalana, que formava part d'un dels dos bàndols. Els fills de les captaires es van afiliar un a cada un dels dos bàndols i de manera dissimulada posaven en joc tot llur enginy per atiar els uns contra els altres i encendre la discòrdia entre ells.
Otger Cataló i els nou barons de la fama Quan els moros van envair la península portaven tanta empenta que no varen poder ser aturats
237 / 252
fins el Pirineus. Als Pirineus es refugiaren els Cristians que havien perdut els seus territoris i ajudats per la gent d'aquelles contrades tingué lloc una immensa batalla de la que gaire be no quedar ningú viu, però va servir per aturar el pas dels moros que ja no van avançar mes enllà. Un dels pocs guerrers que van quedar vius, mig mort i,ple greus ferides, va amagar-se al cim del Mont grony, amb el seu gos fidel que li feia companyia ,i que li llepava les nafres per guarir-lo. Menjaven fruits del bosc i bevia llet de cabra, de cérvol o lo que trobava segons els dies . A mida que anava refent-se polia i esmolava les armes pensant nomes en el moment de poder tornar per fer fora als invasors. Desprès de mesos i anys totalment sol en mig del bosc sense i veure a ningú, va decidir que havia arribat el moment de cridar a tota la gent escampada per tot arreu, que s'havien salvat del gran desastre agrupar-la per escometre la reconquesta de les terres en poder dels sarraïns. El seu nom era Otger Catalon. Un mati del mes de maig enfilat amb el seu gos, al cim mes alt de la muntanya va fer sonar el corn tan de temps i amb tanta força que tota la carena va ressonar com un toc de vida, que donava coratge i embravia a la gent. El gos com un galgo mes llest que el vent al sentir el corn del seu amo es llença a corre per tots els racons terra enllà avisant a tots els nobles, guerrers i gent del poble donant-li a entendre que calia, agrupar-se .armar-se, reunir a la gent per arrancar la ofensiva. Tothom va respondre a la crida, de nou punts diferents del Pirineu van començar a baixar riuades de gent disposada al que fos, però no tornar enrere, cada estol portava com a cap, el senyor de cada terra.(Diu la llegenda, que aquests cognoms son dels mes antics de l'historia de Catalunya ). Alemany, Anglesola, Cervelló, Cervera, Erill ,Mata plana, Montcada, Pinós, Ribelles Tots aplegats sota el comandament d'Otger, vam entendres espases davant de la Mare de Deu de Mont grony varen jurar lluitar fins a la mort,i fidelitat la seva voluntat i a la seva paraula. Cada un seguit de la seva gent va agafar un camí diferent, posant tota la fidelitat en el propòsit jurat, desprès de molts esforços es va aconseguir el triomf. L'únic d'ells que va morir en la lluita va ser Otger, en el assalt a Roses. 238 / 252
Per honorar al Cabdill mort,van incorporar com escut de cada família el escut d'Otger que ell va portar durant tota la lluita. El gànguil corrent, amb un collaret daurat com homenatge al fidel gos. Cada família es distingia per els colors del fons i del símbol. El escut d'Otger Catalon, va ser adoptat com a escut de la terra. Va ser el primer escut de Catalunya. Fins que Jofre el Pilós ens dona les quatre barres de la seva sang.
Sant Corneli i els cornuts Foren els estudiants barcelonins, ara fa una colla d'anys, els iniciadors del culte a sant Corneli, que tant d'èxit obtindria en el futur. I és que, a tall de conya, estimaren que no hi havia una paraula millor que cornut (provinent, asseguraven, de Corneli), per tal d'anomenar els marits enganyats per la muller. Així, una vegada, en arribar la data del 16 de setembre, diada de Sant Corneli, posaren una imatge d'aquest sant, tot «adornant» el seu front amb un parell de corns o banyes, a la capelleta del carrer dels Capellans, situada al costat mateix del carrer dels Estudiants. I primer feien creure (i després tothom ja s'ho ben creia, perquè la gent sol ser bastant «totxeta») que, a tots els casats a qui la dona els feia el «salt» que passaven per allà, sant Corneli els avisava. Hom deia que aquella imatge de sant Corneli prevenia els homes que es trobaven en l'al·ludida situació, fent-los sentir una forta picor al front, i que allò era el preludi de la banya que els volia néixer al citat lloc. I hom deia, també, que la picor era tan intensa que, per més que es ressistissin, s'havien de fregar. D'altra banda, hi havia la creença que el casat que, durant set anys seguits desfilava per davant la imatge de sant Corneli sense que el sant li hagués anunciat l'adulteri de la seva dona, restava immunitzat del fet que aquesta li faltés. Naturalment, no cal prendre's tot això seriosament. Però el cert és que, al llarg de molt de
239 / 252
temps, molta gent es donava cita al barceloní carrer dels Capellans, cada 16 de setembre, desitjosa de veure els qui, en transitar pel carrer dels Estudiants, es fregarien el front. Ah!, i també és cert que eren molts els casats que es negaven a fer-ho (no a fregar-se el front, sinó a passar per davant la capelleta de sant Corneli), malgrat que, a alguns d'ells -els més sospitosos de patir aquesta desgràcia-, els oferien, si s'hi atrevien, un bon grapat de diners... Actualment, aquests costums s'han perdut del tot. Però la fama de sant Corneli com a patró i advocat dels marits enganyats per la muller -fama que, amb gran rapidesa, s'escampà per totes les terres catalanes-, encara és manté força viva a bastants llocs, ja que, sense conèixer l'origen real d'aquesta història inventada pels estudiants barcelonins (que eren molt murris i bromistes), moltes persones relacionen sant Corneli amb el pecat d'adulteri femení. I, a més, hi ha allò tan popular, repetit constantment, de «ser cornut i pagar el beure»...
Santa Margarida La llegenda diu que va ser trobada una imatge de la santa a la muntanya del Castellot. Diu que un pastor de la Riera i un altre d'Altafulla trobaren la imatge mentre pasturaven els ramats. Tot i que tots dos volien quedar-se la imatge, el pastor rierenc va defensar la troballa al·legant que es trobava al terme de la Riera. Aquest pastor va posar-la al seu sarró i, d'amagat, el pastor d'Altafulla va traslladar-la al seu. La imatge, miraculosament, retornà al sarró del pastor rierenc com a mostra de voluntat de quedar-se a la Riera.
240 / 252
Temps de pedregades Una besàvia d'una de les cases dels afores de Sant Salvador de Guardiola contava que hi va haver uns anys que pedregava molt i sovint, malmetent gairebé sempre les collites, fet que provocava malestar i preocupació entre els habitants del poble. Un dia una dona, possiblement bruixa, va advertir a una veïna que el rector del poble era el responsable d'aquelles desgràcies i que només ella tenia a la seva mà el remei d'aquelles calamitats. Això si, calia fer-li entrega d'una quantitat de diners i ella tindria cura de resoldre el cas. Va dir que en arribar la festa del panet, el mossèn es moriria de cop metre celebrés la missa d'aquell dia i, amb la seva mort, desapareixerien per sempre més les pedregades malastrugues. El cert fou que el bon mossèn no morí i que, per altra banda, s'acabaren per si soles, les terribles i desastroses pedregades.
Una història de sang i fetge Fa molts anys, a finals del segle passat, a Sant Vicenç de Castellet, un dia gris i ventós de tardor, dos lladregots es dirigien cap al Castellet amb la intenció de robar les joies de la Verge. El santuari de Castellet era vetllat per un matrimoni d'avançada edat i pel seu nebot. Un llamp il·luminà el Castellet; al cap d'uns segons un tro eixordador va despertar una forta tempesta. Els lladres,molls i plens de fang, van arribar a la porta del santuari. El matrimoni, en veure que s'apropaven estranys, van intentar aturar-los amb pals i estris que tenien a l'abast. Però els lladregots eren més forts i els van apallissar. Després els van lligar al pal de l'església. El nebot, que era menut, s'havia pogut esmunyir abans que no el veiessin, i arribant al campanar, 241 / 252
va poder donar el senyal d'alarma. Els veïns dels masos propers agafaren les seves armes i, corrent, van arribar al lloc dels fets. Van poder enxampar els bandits i alliberar el matrimoni. Al cap de poc temps, els lladregots van ser posats en llibertat i, plens de furia, només pensaven en la venjança. I va ser així que un dia de la primavera següent, van dur a terme els seus propòsits. Quan el capellà va anar a dir missa al santuari, es va trobar al bell mig del menjador un bassal de sang. Era del matrimoni, que havia estat assassinat. Ningú no havia vist els autors d'aquella sanguinària matança, però tothom estava convençut que els responsables d'aquell assassinats i del saqueig havien estat els mateixos esgarrapacristos que havien vingut a la tardor. Deu anys més tard, quan el nebot era ja tot un home, va haver d'anar a la guerra. Era el temps de les guerres carlines. Allí entre els soldats, va veure dues cares que per a ell eren inoblidables, dues cares que, des de menut, apareixien en els seus malsons. Va córrer a denunciar els fets a les autoritats. La notícia es va estendre amb rapidesa: els criminals havien estat capturats. La gent del poble demanava justícia i exigia que l'autoritat actués amb rapidesa. Va haver-hi un procés breu en què els homes denunciats van ser acusats de l'assassinat i del robatori que anys enrere tingueren lloc al Castellet. La sentència fou de pena de mort. I va ser així, com al cap de pocs dies, van ser ajusticiats. Mai no sabrem del cert, però, si van ser ells o potser uns altres, els veritables autors d'aquells crims.
242 / 252
Una llegenda: El juí del moro Els habitants deis municipis actuals de Cubelles i de Vilanova i la Geltrú, a la comarca costanera del Garraf. han sentit milers de vegades un nom de lloc que identifica un petit turó (87 m) situat al nord-est de la primera població: el Juí del Moro. Entre ambdós indrets hi ha un petit nucli habitat que es diu Gallifa, record d'un establiment musulmà que va pertànyer a un individu anomenat en àrab Calífa o Halífa, com n'hi ha d'altres en torres catalanes, el mes conegut deis quals és un poble del Vallés Occidental. Doncs bé, «juí» és la forma arcaica del mot «judici». I perquè «el Judici del moro»? La llegenda popular ho ha intentat justificar de la manera següent: Entre els segles IX i X, durant els governs des del comte Guifré II Borrell i fins al de Borrell II, les torres que avui conformen el Garraf i el Penedès que banya el riu Foix van ser por molts anys una frontera salvatge i sense llei, on, llevat dels palaus-fortalesa i els frondosos Jardins que hi mantenien els valís àrabs, estaven infectades de nius de pirates a la costa i de refugis de renegats i bandolers a les muntanyes. Va ser un cop passada la pau que mantingué el califa de Còrdova Al Hàkam II i la guerra que encetà el cap de govern del son successor, Hixàm II, el famós Almansor, quan van tenir lloc els fets d'aquesta llegenda que encara avui els avis i els mestres de ¡es viles del Garraf expliquen als seus néts i alumnes. Va succeir que, passats uns mesos després de l'inici del saqueig de Barcelona, Almansor, anguniejat pels soldats cristians que, des de les muntanyes de Sant Llorenç del Munt i del Montnegre on s'havien refugiat, tornaven a voler recuperar la ciutat perduda, i també enyorant alhora els frescos i enjardinats horts de l'Al-andalús, va decidir de tornarse'n a Còrdova. Així ho manà, però abans va fer que el seu exercit calés foc als escassos edificis que restaven dempeus a Barcelona. En aquella època la frontera que separava les propietats del comtat barceloní i les dels andalusins tot just seguia el tram final del riu Llobregat, on s'enlairaven un seguit de torres de guaita a la riba esquerra i un de castells a la dreta, defensant ambdós els llocs por on el riu podia ser travessat. Així, doncs, a molts dels guerrers que havien participat en la destrucció de Barcelona només els calia fer un recorregut curt por tornar als seus llocs d'origen. 243 / 252
Entre els qui eren d'aquesta condició hi havia un amo -els àrabs en deien ualí, que significa «propietari», i els cristians transformaren el mot en «valí»- que governava les torres que actualment conformen el Penedès i el Garraf, ben comunicades per vies i camins d'orígens antiquíssims que confluïen a Olèrdola. Aquest valí, anomenat Sàyl'h ad Dín ibn Gàlib, en recompensa per haver col·laborat amb l'exèrcit d'Almansor havia obtingut un botí en metàl·lic i, a més a mes, una jove barcelonina de gran bellesa, que havia estat batejada amb el nom d'Agnès, Í que fou considerada esclava des d'aleshores. Sàyl'h ad Dín torna, doncs, victoriós al palau que tenia prop de l'antiga vila romana de Cubelles amb tots els seus trofeus, dels quals el que mes s'estimava era l'hermosa esclava. L'Indret era de conte, perquè, protegit al peu d'un turó, a la plana dominava unes terres l'hérti1s i plenes de conreus de regadiu. L'aigua procedia del riu Foix i els tècnics del valí hi havien aplicat un reguitzell de sínies i de canals per redistribuir-la i aprofitar-la al màxim. Un cop instal·lat en pau a la seva residència, Sàyl'h ad Dín es preocupà en primer lloc de manar les seves concubines que preparessin una habitació especial per a l'esclava en un espai privilegiat de l'harem. Abans de fer les ablucions rituals del capvespre, educat com era, va voler acomiadar-se d'ella i, adonant-se que ni amb totes les comoditats la jove no se sentia a gust, li va parlar amb bona intenció. - No ploris més, noia preciosa! Aquí, a casa meva, hi estaràs tan bé com a la dels teus pares. Et Juro per Al·là que ningú no et destorbara i que jo et respectaré. La vella Amina vetllarà personalment per la teva cambra al serrall, t'ensenyarà la nostra llengua i et presentarà altres joves que et seran amigues. Amina exercia les funcions de mestressa de l'harem del valí i en conservava acuradament totes les claus i tots els secrets. Hi havia nascut en temps del pare de Sàyl'h ad Dín però, en fer-se gran, ja no podia competir amb les gràcies de les hurís joves i preferia tenir algun quefer per dedicar-s'hi. S'estimava el seu jove amo com a un fill i el servia bé. - Coratge! Deixa't estar de plors i segueix-me -va dir Amina a Agnès-. No tindràs un recer més bo que aquest en tota la frontera. Ni a casa teva no gaudiries de la sumptuositat que trobaràs aquí. Es clar que Agnès, donzella de només setze anys, no s'ho mirava del mateix punt de vista. Dia 244 / 252
rere dia plorava desconsoladament i, al capvespre, mirava a l'horitzó, amb l'esperança inútil de veure els merlets de les muralles de Barcelona i amb una enyorança immensa de la seva petita cambra a la llar. Quan el comte Borrell II de Barcelona, que primer havia hagut de tornar a Barcelona i redreçarne tots els serveis, es veié amb cor de reprendre la lluita contra els moros, va pensar que el millor camí per a fer una cavalcada era el que havia seguit Almansor per arribar a la capital del comtat. Es dirigí, dones, cap a Olèrdola després de superar les defenses enemigues de la ratlla del Llobregat. Els espies de Sàyl'h ad Dín l'advertiren de la sortida dels cristians i ell proclamà la g santa per tota la rodalia amb una crida que deia:
«Musulmans de totes les guarnicions, des de Ribes i la Geltrú a Berá i Tamarit, des de Sitges i Miralpeix fins a Albinyana i la marca de la Múnia, acudiu amb les vostres armes preparades i enroleu de grat o per força els pirates i renegats que s'amaguen als boscos, cales i platges de la contrada. Hem de vèncer, en nom d'AI·Ià, els infidels cristians que s'acosten des de Barcelona i fer-los obedients de nou a la nostra autoritat. » Amb l'exèrcit que va reunir, el valí va prendre el camí de la ciutadella fortificada d'0lèrdola, que era un símbol de poder des de temps immemorials i que controlava una de les vies d'accés a Barcelona i a Tarragona de gran valor estratègic. Un cop acampats prop del turó en les seves tendes confortables, els combatents esperaven el moment del combat. En l'endemig, l'absència del valí del seu palau, com era lògic, suposava un cert alleujament de la tensió diària. Totes les feines es van alentir i començà un període com si de lleure es tractés, ajustat a la seguretat que no hi hauria perill. A l'harem de Sàyl'h ad Dín això significava que els eunucs feien la vista grossa i no mantenien una vigilància tan estreta sobre les dones. Fins i tots els permetien de sortir a fer un tomb pels voltants. Amina aprofitava també la circumstància per descansar de les seves dures tasques i, per tant, permetia aquestes sortides de les joves mantenint un discret control a distancia. Agnès es revifà en saber que podia respirar l'aire pur del camp i ben aviat s'acostumà a endinsar-se pels boscos i els conreus que eren prop del palau. Als horts i jardins que abastien el ric rebost de l'amo, hi 245 / 252
treballaven cristians captius que esperaven bé el seu rescat, bé l'oportunitat de fer-se escàpols. Feia goig de veure la quantitat i diversitat de productes que hi creixien: peres, cireres, albercocs, albergínies, espinacs, plantes medicinals i tota mena de flors oloroses i decoratives, tals com roses, margarides, gessamins... Un d'aquests cristians, home jove, ben conformat i de fesomia bella i afable era Guislabert, l'encarregat de recollir les verdures i hortalisses i guardar-les per ser consumides en les millors condicions. Com que per aconseguir-ho havia d'elaborar algunes confitures, perquè sempre hi hagués menges disponibles, li havien concedit el privilegi de tenir una petita borda en un paratge fresc i regat per un torrent dels molts que hi havia al vessant de la muntanya. El dia que Guislabert va veure aparèixer Agnès, cosa que no esperava en absolut, se'n va enamorar pels ulls i, sense pensar-s'ho dues vegades, se l'acostà i li digué: - Senyora, que us heu perdut? Jo no tinc massa oportunitats de tractar amb donzelles com vos, però haig de reconèixer que el meu cor ha trontollat arrib la vostra imatge. Com us dieu? D'on veniu? Agnès, que caminava una mica d'esma, va romandre una estona sorpresa de sentir la seva llengua i, adreçant-se al camperol, va confiar-s'hi. - M"heu espantat, porque no esperava trobar ningú amb qui poder parlar en aquests paratges. M'imaginava que el meu amo únicament tenia dones cristianes al son servei. Però Ja m'adono que estem en una situació semblant. Em dic Agnès, i Sàyl'h ad Dín, que ara es fora dels seus territoris a causa de la guerra m'ha confinat al son harem perquè sóc part del botí que va guanyar en la conquesta de Barcelona. Però us haig de dir que em sento desesperada i sola. No crec que mai més pugui tornar a casa dels meus pares i, per molt que volgués, no podria acostumar-me a la vida que m'han assignat. Guislabert, que coneixia els costums dels musulmans, es féu càrrec de l'estat d'ànim d'Agnès i, per canviar-lo, li confessa: –
Us comprenc i admiro per la vostra confiança ja que, a la fi, qui só jo por destorbar-vos?
Però us confiaré un secret que mai no he gosat comentar amb ningú. A mi em passa el mateix que a vos i, d'una altra banda, com que ja l'ha quatre anys que vaig venir a raure aquí, he tingut 246 / 252
temps per buscar una forma d'escapar-me. Si no l'he posat en pràctica abans ha estat por por de ser traït por algun dels meus companys pagesos, que es pensen que així millorarien el tracte que reben. Però ara que us tinc davant meu, haig de confessar-vos que sou l'esperó que em faltava. Amb una dona com vos em vaig capaç de sortir d'aquesta terra d'infidels i de retornar a Barcelona, perquè jo també sóc de la ciutat i trobo a faltar tant la família com la vida que hi duia, mes plaent que la d'un hortolà manat por tothom. Agnès va comprendre que podia refiar-se d'aquell amic, a part que la seva forma d'expressar-se i el pensament de les dissorts que Guislabert devia haver passat la van fer pensar en ell com un home, por primera vegada en la seva vida. Com més enraonaven, més creixia en ella també un sentiment amorós i el desig de fugir plegats. Por això, li preguntà: - I quina és la manera que teniu pensada por escapar de la vostra presó? Guislabert li explica que, baixant vers la costa, havia descobert unes naus lleugeres que els musulmans feien servir por penetrar dins els territoris des del mar, on ancoraven les pesades naus de combat. Si en podien deslligar una, de nit, amb bon temps podien dirigir-se cap a Barcelona aprofitant la petita vela que enarboraven les barques. Agnès accepta la proposta, però calla determinar quan era el moment oportú i, ai las!, precisament en aquells darrers instants de la conversa, Amina, que cercava la donzella por dur-la novament a l'harem, va assabentar-se del pla dels enamorats. Callà però, perquè el son amo encara estava combatent amb les hosts del comte de Barcelona i no es podia comunicar amb ell fins que Sàyl'h ad Dín la cridés en persona. Van passar alguns dies i Guislabert prepara un cistell amb menjar i una carabassa amb aigua per a la navegació. A l'Agnès, li lliurà una escala feta amb lianes trenades perquè, arribat el moment, pogués despenjar-se dels murs del palau i reunir-se amb ell. Fou justament llavors quan el valí, derrotat, i preocupat perquè 0lèrdola havia caigut en poder dels cristians i aquests li barraven la retirada cap al districte de Tortosa, es presentà amb els musulmans supervivents a la seva mansió. De seguida va demanar por Agnès, que podia fer-li mes lleugera la seva aflicció. Tanmateix, abans va voler saber què havia passat durant la seva absència i, com es lògic, Amina li va fer cinc cèntims dels pactes entre Guislabert i Agnès por a la fugida. –
Doncs no saben amb qui se les hauran de veure! -va exclamar Sàyf ad Dín-. Només em 247 / 252
faltava això! Amina, tu calla, que jo m'encarrego de desfer aquesta conxorxa. El valí parlà amb Agnès com si no sabes res i gaudí de la companyia de la noia tota aquella nit. Un cop assolida la primera part de la seva venjança, manà a dos fidels guerrers seus que anessin a l'hort i li portessin Guislabert amb qualsevol pretext. L'endemà Agnès i Guislabert foren conduits davant l'amo, que els escridassà per la seva voluntat de fugir. - No us he tractat bé? Guislabert, com has gosat ni pensar que em podies robar un dels trofeus més valuosos que m'he guanyat amb les meves ferides? I tu, Agnès, que ja no ets donzella, digues, què t'ha faltat al meu harem? No tenies dia i nit qui et servia en tot? Aleshores Agnès, transformada en dona valenta i sense l'angoixa del futur desconegut, replicà por primera vegada al seu propietari. - M'han faltat la llibertat i l'amor. Ja sabia que obtenir la primera em costaria molt. Però, l'amor, me l'ha donat Guislabert, que és un home com cal i m'havia ofert de casar-se amb mi i no de tenir-me al son costat com una bagassa entre moltes altres. El valí va muntar en còlera i no entenia gens les raons d'Agnès. Només faltava el que calia esperar. De sobte, un missatger entrà a la sala i comunicà a Sàyf ad Dín que els cristians avançaven sobre el palau i en preparaven el setge. Tota la guarnició estava alerta i amb les armes preparades. El cabdill va predominar sobre l'home. La seva decisió fou més ràpida que el llamp. - Vosaltres dos, que sou homes de la meva confiança, porteu aquests captius al turó i pengeulos del pi més alt que hi ha, fins que morin. Després m'ho explicareu. I a vosaltres, Agnès i Guislabert, us desitjo que la mort us uneixi, porque en vida mai jo no ho hauria permès. Després el valí va fer formar els seus homes, de cavall i de peu, i sortí del palau per un passadís secret que acabava prop del riu Foix. Quan fou sa i estalvi, orgullós damunt del seu cavall àrab, girà la vista, mirà el turó i exclamà: - Aquells cossos erts que es mouen amb la força del vent seran testimoni per sempre del juí del moro.
248 / 252
Una llegenda: La bossa de bou El lloc de la Roqueta, actualment adscrit al municipi de Sant Martí de Tous. va ser terra de frontera almenys durant dos-cents anys. En aquells temps de confrontacions periòdiques amb els moros, per iniciativa del cèlebre abat Oliba, es va construir un castell per defensar el territori de les algarades andalusines. I, com és lògic, per fer bo es va escollir un indret enlairat, des del qual, a títol de «miralla», hom podia guaitar tots els encontorns. No cal dir que aital edificació, per bé que era petita -això explica que fos anomenada amb el diminutiu Roqueta- destorbava els plans bèl·lics dels moros de la contrada. Una i altra vegada, per consegüent, van organitzar expedicions que pretenien assetjar la fortificació i fer-se-la seva, per demostrar qui manava. Al darrere d'aquests cops de mà hi havia el senyor musulmà de Calaf, enriquit amb el mercat que s'hi celebrava de manera forca sorollosa un cop a la setmana. i que seguia al peu de la lletra les orientacions militars del governador de Lleida. Tantes vegades ho provaren que, finalment, la Roqueta va ser ocupada pels mahometans després d'una escaramussa sagnant. Els cristians ferits van retirar-se cap a llevant, però van jurar per Déu que la situació tornar¡a a canviar. El que no sabien és que, en entrar a la fortalesa, un dels alcaids, refiat d'una pau duradora, hi va fer traslladar tot el botí que havia aconseguit durant quaranta anys de combat contra els camperols de la zona, La seva seguretat l'havia aconsellat d'anar canviant poc a poc els objectes, joies, cavalls i altres possessions mobiliàries per diner comptant i sonant. L'embalum de la seva riquesa, l'havia reduït a una suma de cinquanta mil dinars. que havien anat a parar a una bossa feta amb pell de bou per no cridar massa l'atenció. I fixeu-vos si la quantitat era elevada, que algú va calcular que, al segle XIX, l'alcaid podria haver comprat amb escreix totes les terres i edificacions de l'Anoia. A la Roqueta, però, tornaren els dies d'incertesa. Els cristians estaven disposats a recuperar el seu castell i, veient els defensors que les coses anaven mal dades i que segurament haurien d'abandonar el bastió a «quatre de fondo», cada moro mirava de salvar el que tenia. L'alcaid, un dels membres destacats de la tribu àrab de Quràyx, va aconsellar els seus homes que prenguessin 249 / 252
sols el més indispensable i que no els causés nosa en la retirada. Tots van seguir el seu suggeriment. Només ell va haver de cavil-lar què faria amb la bossa de bou, que pesava d'allò més. Pensant-se que ho havia encertat, l'alcaid va soterrar la bossa sota les arrels pregones del pi més gran que va descobrir a prop de la torre, amb la confiança que podria recuperar-la fàcilment durant la nit, encara que els cristians rondessin per allà. Però l'home proposa i Al·la disposa. Tan aviat com tornava a exercir el seu comandament, una pedra llançada des d'una catapulta cristiana va obrir-li el crani. Les seves darreres paraules, a penes mormolades, foren per explicar on havia guardat la seva fortuna. No era fàcil de trobar-la, perquè calia ser davant del pi al punt del migdia, mesurar la vertical de la branca mes llarga i cavar més d'un metre de profunditat. Els seus propis companys, atabalats, van explicar el secret a alguns cristians enemics. Tot s'hi valia, religió a banda, per fer-se rics. D'aquesta manera, el secret deixà de ser-ho i tothom escorcollava el terreny dels pins propers i llunyans. Ningú no va adonar-se que les tempestes i els llamps d'estiu feien pertot estelles dels arbres abans magnífics. El pi de l'alcaid fou un dels afectats, i d'altres pins van superar-ne les dimensions. El cercle de busca s'ampliava i s'ampliava... Encara avui dia, sobretot els caps de setmana, s'acosten a la Roqueta famílies senceres vingudes de tot el país, que, amb pics i pales -per no citar,els aparells detectors de metalls-, com qui no ho vol, es passen el dia foradant el turó de la Roqueta. Sort que la pluja, mes sàvia que els homes, acaba per aplanar el terreny de nou.
250 / 252
Una llegenda montserratina La llegenda és imaginació i la imaginació es lliure, La troballa de la santa imatge de la Moreneta va tenir lloc cap al 880, cinc anys després que el compte Guifré aviés els moros. La talla original es va perdre i per tant han crescut nombroses interpretacions sobre com era i com es va localitzar. La versió més canònica és que, quan els berebers van conquerir Catalunya, la van amagar al que avui és la Santa Cova per evitar-li profanacions. Existeix una llegenda apòcrifa, menys estesa per poc ortodoxa, probablement morisca. Ha estat castigada a no sortir d'un manuscrit, diria que del XV. Segons aquesta versió, la talla de la Mare de Déu de Montserrat vas ser esculpida per un tuareg de pell bronzejada, que l'hauria fet conseqüentment negra, com una adaptació musulmana de la Sara cristiana; els deixebles del profeta Mahoma tindrien en la palestina negra, esclava de la Magdalena, un lloc comú amb als deixebles del profeta Jesús. Els àrabs que van arribar a Montserrat eren capitanejats per Musa, i allà van trobar-hi els gots de Vitiza, que era qui controlava la Tarraconense. Es donà el cas que el fill d'aquell penúltim rei, Alamundo, tenia una filla que portava el nom de Sara. Sara seria, doncs, la inspiradora de la imatge de la primera Moreneta, i l'origen ja comentat del nom de Montserrat, Mont Sara. La influència de Sara va ser molt gran, perquè es va casar amb un nét del mateix Musa, Ibn Al Qutiyya, cronista del califat de Còrdova, al qual segurament és debuda la primera redacció d'aquesta
història,
abans
que
la
llegenda
se
la
cruspís
i
l'ortodòxia
la
digerís.
Certa o falsa es una llegenda maca, que diu molt del flux cultural que hi havia a l'Espanya d'abans dels Reis Catòlics.
251 / 252
Aquest recull ha estat realitzat per l'alumnat de l'Aula de Formaci贸 d'Adults de Sant Sadurn铆 d'Anoia durant l'estiu de l'any 2010.
252 / 252