PINTURA NEOCLÀSSICA JACQUES-LOUIS DAVID
“EL JURAMENT DELS HORACIS”
Jose M. Antón IES BRUGUERS Departament de Ciències Socials
1. DOCUMENTACIÓ GENERAL -
Títol: “El Jurament dels Horacis”
-
Autor: Jean-Louis David
-
Estil: Neoclàssic
-
Cronologia: 1784
-
Tècnica: oli
-
Suport: tela
-
Mides: 3,30 x 4,25
-
Tema: literari mitològic
-
Localització: Museu del Louvre
2. ANÀLISIS FORMAL
2.1 Elements plàstics En aquesta obra cal destacar el predomini de la línia que domina en tota la pintura. El traç és precís i concret, el modelat es quasi escultòric i la perspectiva és lineal. Totes les figures estan perfilades amb una gran delicadesa a través d’un modelatge anatòmic perfecte, que recorda la puresa acadèmica de l’escultura clàssica i que és una de les característiques principals de la pintura neoclàssica, ja que al no poder inspirar-se en les pintures de l’Antiguitat Clàssica es basaren en les escultures, especialment les romanes. Al “Jurament dels Horacis” podem percebre com David va donar prioritat a la línia recta als personatges masculins i la línia ondulada en els femenins, fet que reforça visualment l’actitud més agressiva dels homes i més sentimentals de les dones. El cromatisme està totalment subordinat al dibuix. Els colors són brillants i clars, i predominen les tonalitats vermelles, grises i ocres. Sobresurt el color vermell de la túnica del personatge central, el pare, un símbol de la passió inherent al jurament però també de la sang que es vessarà. Els blancs i els blaus estan situats estratègicament a ambdós extrems de la tela, destacant de la penombra del fons. Aquesta distribució cromàtica, càlids al centre, i en la resta els colors freds, aconsegueixen crear una gran tensió dramàtica. Un focus lumínic, situat a l’esquerra, fora del quadre, il·lumina l’escena de forma caravagiesca, provocant l’ombra dels personatges en el paviment de
l’estança. Tota l’escena es desenvolupa sota aquesta llum freda, sense atmosfera. La perspectiva es lineal propiciada per l’enrajolat
del
terra
i
les
parets
laterals,
proporcionant profunditat. El temps es clarament referencial ja que David escull un tema de la Antiguitat però la imatge acaba sent simbòlica i moral. Al quadre, malgrat l’esmentada tensió dramàtica predomina l’equilibri. 2.2 Composició La composició es configura a partir dels tres arcs de mig punt, sustentats en columnes d’ordre toscà, del fons de la sala: en el de l’esquerra se situen els tres germans; en el del mig, el pare amb les armes; i l’altre, les dones ploroses i els nens. El número tres és una constant de l’obra: tres espases, tres germans, tres dones... La composició és simètrica, tancada i superficial. A més és rigorosament geomètrica, els personatges estan disposats dins d’un rudimentari escenari despullat de tot ornament, amb la intenció de semblar com més romà millor. La composició és un préstec directe dels baixos relleus romans. Els joves i el pare formen, en ser aproximadament de la mateixa mida, un rectangle; les cames dels germans, les del pare, les dues joves que es planyen, la dona amb els nens... es resolen amb triangles. Al centre de la tela hi ha representades
les
espases
alçades i els braços dels germans i el pare que deixen palès quin es el tema central. L’energia i vitalitat homes
que
desprenen
contrasta
l’abatiment de les dones.
els amb
3. INTERPRETACIÓ 3.1 Context històric La dècada dels vuitanta del segle XVIII a França va estar marcada pels conflictes i tensions socials que desembocarien en la Revolució Francesa. El luxe de la cort de Versalles contrastava amb la dramàtica situació del pobles, mentre que els burgesos no podien accedir als càrrecs rellevants del poder de l’estat, reservats únicament per l’estament privilegiat. 3.2 Estil Jacques-Louis David fou una de les figures centrals de l’art Neoclàssic. Inicià el seu aprenentatge amb Boucherm i l’any 1776 viatjà a Itàlia on va poder admirar i estudiar l’antiguitat clàssica. Al tornar a París en 1780, David es va convertir, especialment amb els seus quadres de temàtica històrica, com el millor representat dels que s’enfrontaven a la frivolitat del Rococó. Fou nomenat acadèmic de les arts el 1784, però aquesta condició no li va impedir sumar-se als
Jacques-Louis David 1748-1825
revolucionaris i participar activament en la Revolució Francesa, de la qual esdevindria l’artista oficial. La mort de Robespierre comportà la seva caiguda en desgràcia, sent empresonat, però amb Napoleó, David recuperà el seu prestigi, ja que l’emperador li va nomenar pintor de cambra. David s’identificaria plenament amb els postulats napoleònics, fins al punt que va ser un, per no dir el màxim difusor de l’estil imperi, retratant a Napoleó en diferents quadres destacant “Napoleó creuant els Alps” o la cerimònia de coronació imperial. La derrota de Napoleó va comportar l’exili de David a Brussel·les, on va acabar els seus dies pintant teles de temàtica mitològica i retrats d’exiliats napoleònics. La pintura neoclàssica nasqué com un intent de retornar a les formes clàssiques de Grècia i Roma, alhora que s’enfrontava a la frivolitat i decadència de l’art aristocràtic, el Rococó. En un primer moment, David com a figura màxima del neoclassicisme va inspirar-se en l’antiguitat clàssica per pintar els
seus quadres (“El rapte de les sabines), però amb l’adveniment de la Revolució i de l’Imperi considerà que la seva època estava a l’alçada dels temps dels grecs i romans i que per tant valia la pena plasmar-la, com fa a “El jurament del joc de la pilota” o “La mort de Marat”. A banda de la cultura clàssica, poden trobar en l’obra de David les influències
de
(renaixentista), “La mort de Marat”
autors Poussin
com
Rafael
(classicista)
i
Caravaggio (barroc). Dels dos primers assumeix la perfecció de la línia i l’ús de
composicions equilibrades sobre estructures geomètriques, mentre que de l’últim el tractament de la llum. L’obra de David fou d’obligada referència a la resta de pintors neoclàssics. L’energia i resolució dels homes, i l’abatiment de les dones, que mostren una diferent actitud emocional segons el gènere, fou copiada per molts dels seus coetanis. Va exercir una gran influència sobre els seus famosos deixebles, Ingres i Gros, malgrat que aquests ja tenen punts en comú amb el romanticisme, estil artístic que David també preparà per la seva predilecció pels temes patriòtics i
“La banyista”, Ingres
heroics. 3.3 Tema “El Jurament dels Horacis” és un tema agafat de la història antiga, del segle VII aC, i en particular de les lluites que van conformar els orígens de Roma. Representa el moment culminant de la lluita entre els Horacis i els Curiacis. Els tres germans Horacis van iniciar un combat singular amb els tres germans Cuariacis, representants del bàndol enemic. S’enfrontaven Roma front Alba Longa pel control de la Itàlia Central. Els guerrers romans es varen conjurar davant son pare que combatrien fins la mort als enemics. Segons el mite, durant la lluita, dos germans Horacis moren, però el tercer aconsegueix matar als tres germans Curacis, un dels quals era el promès de Camil·la, la germana dels Horacis. El plor d’aquesta enmig de l’alegria per la victòria, enfurismà de tal manera al germà que la travessa amb l’espassa i
sentencià: “Ves-te’n amb el teu amor frustrat, amb el teu promès, sense recordar als teus germans mort i el que encara viu, sense recordar la teva pàtria. Així morís qualsevol romà que plori la mort d’un enemic”. David va afegir en el quadre una dona vídua amb un infant, segurament un recurs per afegir dramatisme a l’escena, ja que no apareix en els retrats clàssics. Aquest quadre va estar pintat després d’haver vist al teatre la tragèdia Horace del dramaturg Corneille, adaptació lliure d’Història de Roma (Ab urbe condita) de Tit Livi, que, en el primer llibre d’aquesta obra narra el fet real o llegendari de l’època monàrquica romana. David amb l’elecció d’aquest tema, més que tractar un fet històric o una llegenda, el que volia era imbuir en els esperits de la seva època el sentit del deure envers la pàtria i el culte a les virtuts cíviques més estrictes d’autosacrifici honor i lleialtat, a imatge i semblança dels Horacis. La tria del moment del jurament i no cap altre fou motivada pel fet de ser l’instant en què l’orgull patriòtic és més intens. Alguns van veure reflectides en aquest quadre les simpaties revolucionàries de David, ja que el profund sentiment de deure amb la pàtria que suscita l’obra va ser interpretat com un atac contra l’autoritat de l’estat monàrquic. 3.5 Recepció “El Jurament dels Horacis” fou encarregat pel senyor d’Angivillier per al rei Lluís XVI de França, i presentat al saló de 1785; un públic entusiasta la va aclamar tant pels seus valors formals com per la lectura política i social que se’n deriva. 3.6 Funció La funció és propagandística. L’obra és una exaltació dels valors del deure i de la virtut humana. Mai abans no s’havia representat millor el conflicte entre deure i sentiment. Es tracta, doncs, d’una obra moralitzant on s’exalta l’obligació dels ciutadans de sacrificar-se per la pàtria.