PINTURA NEOCLÀSSICA EUGÈNE DELACROIX
“LA LLIBERTAT GUIANT EL POBLE”
Jose M. Antón IES BRUGUERS Departament de Ciències Socials
1
1. DOCUMENTACIÓ GENERAL -
Títol: “La llibertat guiant el poble”
-
Autor: Eugène Delacroix
-
Estil: Romàntic
-
Cronologia: 1830
-
Tècnica: oli
-
Suport: llenç
-
Mides: 2,60 x 3,25 m
-
Tema: testimoni al·legòric i realista
-
Localització: Museu del Louvre
2. ANÀLISIS FORMAL
2.1 Elements plàstics Les
pinzellades
mostren
una
gran
desimboltura i ondulació, amb una perspectiva aèria creada per una pinzellada solta, que es percep en les façanes i les teulades de les cases de la dreta i en les petites figures dels sol dats. Al quadre predominen els tons grisos i ocres, tanmateix ressalten els colors de la bandera francesa, de la vestimenta del ferit que s’alça davant de la Llibertat i de la polaina del mort de l’esquerra, que trencant la monotonia cromàtica de la resta de l’escena.
Soldats i les torres de Notre Dame envoltats per una tensa atmosfera
La llum esdevé en l’element primordial, una llum irreal que il·lumina la Llibertat amb la bandera tricolor, part del cos del nen del seu costat, el moribund de la jaqueta blava, el mort del marge inferior esquerre i les mans i mitja cara de l’home del barret. Delacroix ha supeditat les funcions naturalistes
2
del color i de la llum a la seva voluntat de crear un dinamisme intern que reforci el caràcter abrandat del quadre. Tot és tensió. Es impossible trobar-hi una figura estàtica, serena o indiferent . Els gests les principals figures, plens de vigor i energia,
que
avancen decidits cap a l’espectador, buscant la seva participació, realcen aquesta sensació de moviment.
2.2 Composició Delacroix estructura la composició a partir d’una piràmide en què la bandera tricolor de França ocupa el vèrtex superior i els cossos morts, al primer terme de l’escena, ocupen la base. És la Llibertat l’eix central de l’obra, la resta de figures es distribueixen al seu voltant. Aquesta distribució remet al quadre de Géricault “El rai de la Medusa”, s’hi poden establir certs paral·lelismes: la bandera francesa ocupa ací el lloc del drap del nàufrag; els morts
situats
en
primer
terme són semblats als cossos sense vida que hi apareixen al vaixell; fins i tot les cames alçades del difunt del marge esquerre semblen inspirar-se en les del finat de la banda Composició piramidal i dinàmica
oposada d’ “El rai de la Medusa”.
Tots aquests elements configuren una composició enigmàtica, que combina el realisme més atroç amb l’al·legoria revolucionaria. L’acció es 3
desenvolupa als carrers de París, es veuen les dues torres de Notre-Dame al fons de l’escena. Cada personatge simbolitza als diferents protagonistes de la revolució de 1830: la figura femenina és la Llibertat, la seva figura ens recorda a les antigues deveses gregues, en una
mà
porta
l’ensenya
tricolor símbol de la revolució (la
bandera
Borbònica blanca)
i
de era en
la
França
totalment l’altra
una
baioneta calada, amb el que s’ha de lluitar per aconseguir Al·legoria de la llibertant portant la bandera tricolor i la baioneta
la llibertat, al cap porta el barret
frigi, aquesta figura femenina va traspassar els límits de l’obra pictòrica fins esdevenir en un autèntic símbol de la revolució, de la llibertat i de França, estant considerada una de les primeres Marianne; a la seva esquerra trobem al representant de la burgesia, que no és altre sinó el mateix Delacroix, que malgrat no haver participar realment dels fets es compromet amb la insurrecció, porta un barret de copa i un arcabús; al seu costat trobem a un membre de la menestralia (artesans) que aixeca un sable; a la banda dreta de la Llibertat trobem un jove timbaler que porta dues pistoles, simbolitzant el canvi de futur; darrere d’ells la massa popular, i per
Autroretat de Delacroix
davant d’ells, els morts i ferits, destacant el soldat que mira cap a la Llibertat, pot ser amb l’anhel de saber que morirà per ella. Es representa així l’aliança del poble, la unió de totes les forces socials per lluitar per la causa comuna de la llibertat i el progrés front a la reacció i l’obscurantisme. 4
La composició queda, doncs, oberta ja que vol fer partícip a l’espectador dels fets, buscant la seva commoció davant dels fets, contemplant com la Llibertat es dirigeix cap a ell.
3. INTERPRETACIÓ
3.1 Context històric 1830
va
ser
un
any
d’onades
revolucionàries a molts països: amb l’epicentre a França, amb les jornades que majestuosament reflecteix l’obra de Delacroix, la revolució es va estendre per Europa (Bèlgica, que va esdevenir independent, Alemanya, Itàlia, Polònia i l’imperi austro-hongarès).
Aquestes
insurreccions,
encapçalades per la burgesia, tenien com a 1830: barricades i revolució a Europa
pretensió eliminar l’Antic Règim i instaurar
règims liberals, on aquesta nova classe emergent, posseirà el poder polític, eixamplant els drets civils i eradicant les restes del feudalisme que impedien el progrés econòmic. A Alemanya i Itàlia, hem d’entendre aquestes revolucions com a part del seu procés d’unificació que conclouria a les darreries del segle XIX. A França significaria la fi de la restauració Borbònica i la proclamació d’una nova dinastia.
5
3.2 Estil Eugène Delacroix és un dels pintors francesos més famosos i sense dubte el màxim representant del moviment romàntic. D’origen poc clar, ja que la seva versemblança a Tayllerand, polític francès amb una gran presència pública des de la Revolució de 1789 fins a la instauració de la dinastia Orleans; legalment fou fill del també polític Charles Delacroix i Victorie Oeben. Fou amic de Chopin i d’altres artistes del moment, encarnant l’oposició al Neoclassicisme imperant de l’època. A un París acostumant a la serenitat i convencionalismes dels neoclàssic, l’obra de Delacroix ensenyarà un color brillant i encès, una composició dinàmica i un dibuix ondulant. Deixeble de Géricault, el jove Delacroix es va formar copiant els vells mestres del Louvre, especialment a Rubens, captivat per la vitalitat desbordant i la profusió decorativa del gran mestre
flamenc.
Dos
fets
marquen l’evolució pictòrica de Delacroix: el primer el descobriment de l’obra del paisatgista
anglès
John
Constable, la seva tècnica i la manera com emprava els “El carro de fenc”, Constable
colors per crear
ambient,
Delacroix quedà tan impressionat que viatjà a Anglaterra el 1825, quedant-se entusiasmat per la pintura de Gainsborough; l’altre, posterior al quadre que ací abordem, el seu viatge al Marroc, l’any 1832, on va descobrir la lluïssor de la llum i del color dels paisatges, a més d’adquirir una rica i variada imatgeria visual que apareix posteriorment a la seva pintura, cal recordar que l’exotisme
6
era un dels temes preferits pels romàntics, destacant obres com “Dones d’Alger” o “Cacera de lleons”. Quan va tornar a França, Delacroix va rebre encàrrecs oficials per pintar i decorar edificis públics, arribant a ser el pintor de murals més coneguts del país. Eugène Delacroix va estar influït per nombrosos pintors: dels anteriors a la seva època, trobem a la seva obra influències de Rubens, especialment a “La mort de Sardanàpal”, que narra el moment en que el rei assiri decreta l’assassinat de les seves dones i els seus cavallas abans de l’entrada al seu palau de l’enemic, reflectint també la passió per l’exostimse pròpia de l’art Romàntic; Miquel Àngel, plasmant com ell la terribilità dels personatges; pintors de l’escola veneciana com Giorgione o Ticià, pel tractament del color; Caravaggio pel clarobscur; Velàzaquez... Dels seus coetanis les influències més notòries són les de Goya, al qual va descobrir durant un viatge a Cadis i Sevilla, Gross, i molt especialment del seu mestre
Théodore
Gèricault. L’influència
de
la pintura de Gèricault és
especialment
acusada a les primeres obres de Delacroix, com “La barca de Dant” (1821), que representa
“El rai de la Medusa”, Gèricault
el descens als inferns de l’autor de la Divina Comèdia, i com hem vist al comentari, també a l’obra analitzada, “La llibertat guiant el poble”.
7
Com hem mencionat, Delacroix fou possiblement el pintor romàntic més característic. La seva obra recull els trets bàsics d’aquest moviment artístic: el predomini del color sobre la línia; el dramatisme de les composicions, amb una especial preocupació pel moviment i l’ interès pels escorços; una tècnica ràpida, amb pinzellades soltes i pastoses, que recorden als pintors venecians, als flamencs del Barroc i a Goya; i per últim, l’interès pels temes d’actualitat, els històrics i els paisatges naturals. Per aquestes raons, Delacroix va tenir una gran ascendència sobre la resta de pintors romàntics, però la seva influència pictòrica arriba molt més enllà, i va inspirar a artistes com Renoir, Seurat i Van Gogh, fins al punt que Cézanne va reconèixer que Delacroix “continua sent la millor paleta francesa i ningú en aquest món ha sabut conjugar com ell el patetisme i la calma, la vibració del color. Tots pintem pensant en ell”.
3.3 Tema La pintura recull els fets de “Les tres jornades glorioses” que es varen produir a París els dies 27, 28 i 29 de juliol de 1830. Aquesta insurrecció popular va posar fi a la monarquia borbònica de
la
restauració
absolutista
propiciada per les forces de la Santa Escena de “les tres jornades glorioses”
Aliança
victòria
sobre
arran les
la
seva tropes
napoleòniques.
8
Carles X va fugir del país, encetant-se una nova etapa, la de la monarquia liberal constitucional sota la
dinastia
dels
Orleans,
personificada en el rei Lluis Felip, que
seria
destronat
en
l’onada
revolucionària de 1848. Durant les primeres hores de la insurrecció foren
els
republicans
els
que
Lluís Felip d’Orleans
portaren la iniciativa, la matinada del 28 de juliol les barricades s’alçaven a l’est de la capital francesa, un dia després els insurgents controlaven la ciutat. Eugène Delacroix va triar el dia 28 com a moment culminant del combat als carrers de París, per exaltar, amb els pinzells, el moment revolucionari, plasmant en una carta adreçada al seu germà les seves intencions: “He començat un tema modern, una barricada... i si no he lluitat per la pàtria, almenys pintaré per ella...”
3.4 Gènere Obviant les pintures de Goya, aquest quadre és la primera composició política moderna. És tracta, llavors, d’una al·legoria política en favor de la llibertat i la revolució, ja que Delacroix, en
consonància
amb
els
postulats
romàntics, estava més interessat en
“Els afusellaments del 3 de maig”, Goya
mostrar l’esperit i les passions dels que varen aixecar, que en la realitat.
9
3.5 Recepció “La Llibertat guiant el poble” fou exposada al Saló de París de 1831, sense obtenir el beneplàcit del públic. Fou comprada per l’Estat francès, el nou rei la va adquirir per 3000 francs, al considerar-la massa incendiària per ser mostrada en públic, restant fora del gran públic fins l’any 1861 quan finalment va poder ser contemplada regularment al museu del Louvre.
3.6 Funció La primera intenció de Delacroix al pintar aquest quadre era eminentment propagandística, al intentar moure les consciències davant la revolució. Amb el temps ha adquirit també un sentit commemoratiu de “les tres jornades glorioses”.
El quadre de Delacroix ha inspirat a molts artistas posteriors Vinyeta de Manel publicada al diari Público
10