Unitat Didàctica Estellés by José Navarrete Tudela

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

ANTOLOGIA POÈTICA

150 POEMES D’AMOR, DE MORT I DE PÀTRIA

Antoni Portilla Granell 1

Vicent Andrés Estellés Antologia poètica 150 poemes d’amor, de mort i de pàtria

Disseny i maquetació: Ismael Llorens

Edició:

Vicent Andrés Estellés

Antologia poètica 150 poemes d’amor, de mort i de pàtria

Antoni Portilla Granell

Índex Presentació de Josep Vicent López Gil

Presentació de Eva Pilar Sanchis Bargues

Presentació de Lluna Arias Cortina

Presentació de Família de Vicent Andrés Estellés

Introducció

Poemari

Propietats de la pena El burjassotí Albades Record Cançó de la rosa de paper Els amants Demà serà una cançó Sí (poemes esparsos) M’aclame a tu Tot esperant Ulisses Testament mural Aquest mar que sabem Cant de Vicent Crim Res no m’agrada tant Fundacions de la ràbia Per exemple Festes bucòliques L’ofici Quan em deixen al cementeri i tots se n’hagen anat Postal Cançó de bressol El vi Professió del vell roder La vida contada a un nen del veïnat La mort contada al nen del veïnat Jocs prohibits Documentals Ara pujava el dia Vida, sinó Arbres de pols Coral i monument de pedres en honor dels maulets Flèrida (1)

16 17 18 18 18 19 19 20 20 21 22 22 23 24 25 25 26 26 27 28 28 29 29 29 30 30 30 31 31 32 32 33 34

Canten ocells al dematí al balcó Goig del carrer Temps Cançó de lluna La collita Ai, si possible fos El primer pis, venint del cel era el nostre Deixa’m que et pense, que t’invente; deixa Crit i nit Flèrida (2) Vítol Canten els cors en el capvespre Tot allò que perdura Show Avui, que faria sis mesos És així, si us plau Peixos per l’aire Anem anant Epístola amb segell d’urgència a boqueta nit L’amic Post-mortem Amb un fons subversiu Corre Cançons La mort invicta

34 35 36 37 38 38 39 40 40 41 41 42 42 43 44 44 45 45 46 48 48 49 50 51 51

Poemes sense títol

Godella en la poesia d’Estellés

Ignasi Pinazo Ofici permanent a la memòria de Joan Baptista Peset, que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941 Godella El Misteri Animal de records Coral romput

Unitat didàctica

Ruta Estellés Ruta literària per Burjassot

89 90 91 92 93

116

Josep Vicent López Gil President del Taller d’Història Local de Godella Aquest és un d’aqueixos papers en blanc davant el qual, els qui escrivim de tant en tant alguna cosa -sense massa pretensions-, acostumem a tremolar perquè un amic ens ha demanat unes línees per prologar alguna de les seues obres o, el que encara és pitjor, per presentar-lo com a autor de l’obra. Menuda l’hem feta. Ara què escric en aquesta pàgina? Perquè clar, pensa hom; és a dir qui ha d’escriure, o siga jo, “la primera cosa que pensarà tothom que el llegesca és: que va a escriure si són amics...!, i amb compte, que això ho pensaran els benintencionats, d’altres... no tant benintencionats, -que al ramat del Senyor de tot hi ha-, és molt fàcil que pensen coses fins i tot un poc més lamentables. Per tant faré el que em correspon, escriure d’allò que conec de l’autor de la present unitat didàctica, tot i que siga amic o, precisament per això, perquè és amic; per això vaig a fer-ho. Doncs amb algú amb qui no tinguera aqueix lligam, quasi segur li haguera donat qualsevol raó de les moltes que podem arribar a cultivar els aprenents de lletraferits. Antoni i jo ens coneguem...des que portàvem pantalons curts segurament. No, segurament no, segur. Des dels nostres temps a Primària i després al batxillerat al col·legi de “l’Hogar” a Godella que ambdós, juntament amb molts altres companys, compartíem. Però no érem massa assidus l’un de l’altre perquè ell és major que jo, -sí ho és, un any !! - i, per tant, anava un curs per davant de mi i això a l’escola pesa a l’hora de relacionar-se. A tot això cal afegir, a més, l’amistat fraternal que es tenien els nostres pares i que els nostres iaios també tenien perquè no debades eren veïns “de paret a paret”, veïns de bon tracte i de millor fer-se, veïns de seny i de cor, dels que fan que aqueixes relacions de veïnat acaben sent “més que família”. Per tant, només calia deixar fluir aqueixa sensació que la nostra relació d’amistat, per damunt dels moments puntuals de la vida, venia molt encarrilada i nosaltres, només havíem de continuar posant el seny i el cor que d’altres ens havien ensenyat com s’havia de fer i, a més, ho havien fet molt bé. Al llarg de tots aquests anys que separen els darrers 40 o 45 anys que hi ha entre aquells en què “l’Hogar”ens veié créixer al sí dels seus murs i hores d’ara, són moltes les coses que han passat a les nostres vides, algunes les hem passades junts i d’altres no, però tampoc ha calgut anar un darrere l’ombra de l’altre perquè hem compartit tot el 9

que ens ha abellit en aquests anys i sempre he trobat, he reconegut a l’Antoni de mirar net, de convenciment amb el que fa, a l’Antoni constant no només en el treball de cada dia, sinó en el que encara té més virtut, en perseguir els seus somnis. Crec que sapigué ben aviat que volia dedicar-se a ensenyar i a educar els altres i, entre els altres va triar primer, els menuts i, després, els adolescents. Molts anys dedicats a formar-se per ser un bon mestre, un bon professor. Formació que com tots els ensenyats saben no acaba mai i ell és un dels que hi exerceceix perquè té molt clar que si els xiquets van canviant, els mètodes per arribar-hi no poden ser sempre els mateixos i per això, cal estar sempre en perpètua i contínua formació, obert sempre als nous coneixements. Però també, des de ben aviat, adquirí un ferm compromís amb aquesta dissortada terra i la seua llengua, aleshores amagada, i sempre, per desgràcia, malbaratada; fins i tot a hores d’ara, després de tants anys de presumpta normalització. Per tant el binomi professional d’Antoni estava cantat: seria ensenyant, ensenyaria valencià i ensenyaria en valencià. Però quan les eleccions professionals són tan vocacionals, tan construïdes des dels sentiments, es converteixen en una forma de viure i d’entendre la vida i per a una persona com Antoni; curiós per conèixer, sensible als detalls, conreador de les paraules, habitador en el perill quotidià i nogensmenys fent de cada dia una aventura, arribar a Estellés, -a Vicent Andrés Estellés-, gairebé és una conseqüència. Podíem dir que formava part de la seua fatum. No sabria dir amb certesa quans anys fa que Antoni té al poeta de Burjassot com a un dels seus referents a l’àmbit intel·lectual, sé que molts, -com molta gent també-, però puc afirmar ser cert que aquesta unitat didàctica que teniu a les vostres mans, és el fruit d’un procés llarg de convenciment personal sobre la necessitat d’ajudar els xiquets i les xiquetes a saber llegir i a comprendre a un dels nostres més grans poetes contemporanis, sinó el més gran, i que ell estava, perquè no, en l’obligació moral de fer-ho. Antoni amb la present unitat didàctica, s’obri de bat a bat unes noves possibilitats de continuar creixent en el binomi professional que va triar, però no només això, deixa ben paleses les seues aptituds per aconseguir que les xiquetes i els xiquets des de l’escola, puguen apreciar que aquesta terra és capaç de parir gent com Vicent Andrés Estellés, gent que se l’estimava i que enaltia la llengua amb què en aquells temps no massa llunyans, no els deixaven emplenar un trist ofici o una simple instància. Des de fa molts anys Antoni no només escriu unitats didàctiques. Entre les coses que escriu n’hi ha versos, poesies. Jo no seria un bon crític de la seua obra, -no en seria de cap, la veritat-. Sé que aquelles poesies seues que he llegit, m’han agradat. Però clar, jo sóc amic. 10

Eva Pilar Sanchis Bargues Alcaldessa i Regidora d’Educació Ajuntament de Godella

Estellés, el nostre poeta

Llegir Estellés, és llegir les paraules d’un poble. Malauradament als anys que jo estudiava literatura a l’escola, no treballavem este gran poeta, tot i que encara estava viu, però el vam conèixer gràcies, entre altres coses, al moviment de la Nova Cançó, així els seus poemes han estat musicats per grans músics d’aquella època i continuen musicant-se ara. Esta unitat didàctica pretén que descobrim a Estellés en les seues diferents vessants, el poeta de l’amor, de la mort, de l’erotisme, de la quotidianitat i del compromís amb el seu poble i amb la seua llengua, Estellés és tot això en un única persona. Estos textos només son un resum per a aproximar-vos a la seua extensa i magnifica obra, i vos permetran estimar mes la riquesa de la nostra llengua i de la nostra cultura. Hem inclòs també informació sobre la Ruta Estellés que ja es pot visitar a Burjassot i a la qual s’ha adherit l’Ajuntament de Godella per difondre al nostre poeta més universal. Descobriu i gaudiu d’Estellés.

Lluna Arias Cortina Regidora de Medi Ambient, Espai Dona i Promoció del Valencià Ajuntament de Burjassot

La millor porta a la poesia

La poesia és des dels principis de la nostra història un vehicle meravellós per a descobrir móns i sentiments que semblaven ocults. No és fàcil endinsar-se en un llenguatge tan ric i tan diferent d’aquell que usem habitualment. És necessari llegir els grans poetes i, a poc a poc, anar sentint –la poesia és sentiment, no comprensió- allò que només ells poden comunicar. Per sort, per una gran sort, els valencians tenim al nostre abast una de les millors veus per obrir-nos les portes de la poesia: Vicent Andrés Estellés. El seu vocabulari pròxim, els seus temes quotidians i l’incomprable domini del ritme dels seus versos, fan semblar Estellés un “poeta senzill”: llegir-lo és com escoltar una cançó que ens envolta i ens sedueix. Aprofitem-lo. Aprofitem Estellés per arribar a la poesia, gaudim de la seua lectura, i després descobrirem l’enorme complexitat de la seua obra.

Família de Vicent Andrés Estellés

Els materials didàctics publicats al voltant de l’obra de Vicent Andrés Estellés són nombrosos, sobretot durant els anys 2012 i 2013, amb motiu de la declaració del poeta com a escriptor de l’any 2012 per part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). I en l’elaboració d’aquests han participat diverses institucions, associacions, editorials, etc., com ara Escola Valenciana, la Societat Coral El Micalet, la Universitat d’Alacant, Edicions Bromera i la mateixa AVL. Però pensem que li hauria fet especial il·lusió aquesta iniciativa promoguda des dels ajuntaments de Godella i de Burjassot, perquè es tracta de dues poblacions molt lligades a ell, a la seua obra i al seu entorn familiar. A Burjassot, on va nàixer l’any 1924, li va dedicar una part important de la seua obra i, a més a més, continua sent el lloc de residència dels seus familiars. Quant a Godella, el seu cunyat –marit de la seua germana Carmen–, Ricardo Puchades, era natural del poble i la seua tia Milagro –tal com s’anomenava ella–, germana de sa mare, hi era coneguda perquè durant anys va recórrer els carrers de la població venent xocolate. Una família humil, com li agradava dir a ell (“De pares pobres/ i amb mitges soles,/ a molta honor,/ vindria al món,/ un món humil,/ mes no mesquí.”, Cant de Vicent). De fet, el nom de Godella i d’alguns dels seus indrets –l’església, l’ermita de Sant Salvador, el secà–, i dels fills i/o veïns més il·lustres –el pintor Ignasi Pinazo, el tenor Alonso– apareixen repetidament en els seus llibres: Mural del País Valencià, Coral romput, El tractat de les maduixes i La parra boja (memòries), etc. O fins i tot, com en el cas del Dr. Peset Aleixandre li’n va dedicar un: l’Ofici permanent a la memòria de Joan Baptista Peset, que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941 (1979), el qual inclou el seu conegut poema “Vora el barranc del Carraixet”. A més a més, ací va guanyar, als 30 anys, la flor natural del Jocs Florals de 1954, que celebraven el bicentenari de la construcció de l’església de Sant Bertomeu. Per tant, per a nosaltres és un orgull i una satisfacció que els ajuntaments i el poble de Burjassot i de Godella honoren i difonguen l’obra de Vicent Andrés Estellés, no solament amb aquesta iniciativa, sinó també amb altres com ara la Ruta Estellés, que a poc a poc va estenent-se per les nostres terres com un referent de la nostra llengua i la nostra cultura. 13

INTRODUCCIÓ Vicent Andrés Estellés és el poeta valencià més important del segle XX, un dels grans clàssics de la nostra literatura i un dels més llegits. La seua obra és extraordinàriament prolífica i d’una qualitat i d’un interés sense pairó. A més la repercussió pública que va aconseguir Estellés és també molt destacable, sobretot si tenim en compte el context en què es va produir: en plena postguerra, una època en què la cultura en valencià estava en hores baixes a causa de la repressió del franquisme, i en què la major part dels valencians era pràcticament analfabeta en la llengua pròpia. Aquesta circumstància ha motivat dues de les principals característiques de la poesia d’Estellés: la voluntat testimonial de mostrar descarnadament la realitat que l’envolta i la d’utilitzar una varietat dialectal entenedora i planera sense grans artificis. VIATJAR PER LA POESIA DE L’ESTELLÉS AMB PASSAPORT (Marina Vera. Article publicat a L’ILLA – Revista de Lletres N. 61 de l’hivern de 2012 de l’Editorial Bromera). En plantejar-me fer aquesta antologia poètica vaig sospesar diferents formes o maneres de fer-la; però si hi havia una cosa que tenia molt clara era que no seria una antologia de caire clàssic o una antologia on es presente una selecció de poemes i es facen comentaris literaris, anàlisi de textos, estudis sobre l’estilística, l’època de l’autor, etc. Volia que fóra, simplement, una selecció de poemes sense que hi haguera cap lligam que poguera connectar-los. Per tant aquesta selecció ha sigut feta a l’atzar; però, sempre, tenint en compte els tres pilars fonamentals i principals de l’evolució estètica del poeta: l’AMOR, la MORT i la PÀTRIA. No he seguit un ordre específic. He anat col•locant els poemes conforme arribaven a les meus mans, independentment de quin fóra el seu contingut. Allò que sí he tingut em compte a l’hora de triar-los ha sigut que el poema m’agradara, m’impactara, em cridara l’atenció, fóra conegut i, sobre tot, que m’enternira i fóra capaç de despertar al meu interior un sentiment. És a dir, buscava poemes que em feren sentir bé, que em donaren tranquil•litat, felicitat i un estat d’enorme pau interior. Volia poemes que m’enriquiren i que em feren ser una persona diferent i distinta amb molta més capacitat de comprensió, de diàleg i d’enteniment. Alhora hi havia poemes en què em revoltava i em bullia la sang per sentir-me molt identificat amb els protagonistes dels versos o per haver viscut situacions molt semblants. En definitiva, cercava POEMES VIUS. Tota aquesta vivència interior, tota aquesta experiència vital i tot aquest creixement personal que m’han proporcionat la lectura del nostre gran poeta volia transmetre-se-la als meus alumnes i que, almenys, pogueren sentir alguna cosa semblant a allò que he viscut o que se’ls despertara el gust per la poesia i la pogueren entendre i comprendre i la feren servir com a mitjà per tal de poder expressar els seus més íntims sentiments. Aqueix és el motiu i la raó per què he preparat la Unitat Didàctica que acompanya l’antologia. La meua intenció principal és fer arribar la poesia de Vicent Andrés Estellés, el fill del forner, els meus alumnes perquè als seus poemaris fa servir un llenguatge d’aparença planera i fàcil de llegir per als alumnes per les contínues referències a elements de la quotidianitat, per l’ús de paraules d’àmbit col•loquial i per la tendència a una poesia d’estil narratiu o prosaic. Si sumen el seu llenguatge accessible i la gran diversitat de formes i temes trobem que la poesia d’Estellés és una mina per a treballar la llengua i la literatura en qualsevol etapa educativa La unitat didàctica pretén esmicolar al màxim els poemes que n’he seleccionat per dur-la endavant per tal que els alumnes aprofundisquen més en la poesia d’Estellés; la veu del qual és la més intensa i la més potent que s’ha fet sentir al nostre país en els últims segles, com deia Joan Fuster, i coneguen millor totes les característiques que el defineixen com el més gran poeta de la nostra llengua perquè la seua poesia ha de tenir ressò a la consciència de totes les persones que parlem, llegim i escrivim en valencià. Aquesta unitat és una proposta oberta i flexible perquè el que pretenc és que servisca de punt de partida per a que els professors n’elaboraren de noves i les oferisquen als seus alumnes, i a nosaltres, per tal d’anar coneixent millor Estellés i, alhora, poder enriquir-nos els professors en l’intercanvi d’experiències i en el desenvolupament de noves activitats. És a dir, he intentat posar la poesia d’Estellés més a l’abast de totes les persones que treballen al món de l’educació. Tenen 150 poemes per tal de llançar-se a intentar-ho. Des de la meua experiència personal i professional paga la pena fer-ho. He gaudit un fum elaborant aquesta antologia i és una experiència terapèutica que recomane a tothom.

Poemari

PROPIETATS DE LA PENA Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs per a sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots. No t’han parit per a dormir et pariren per vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l’home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les síl·labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posterioritat com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se’n riguen, potser et delaten; tot això són banalitats. Allò que val és la consciència De no ser res si no s’és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte camines decididament

EL BURJASSOTÍ I Si et diguessin a tu l’Estellesí d’ací vuit a deu segles, ploraries, pols en la pols, d’agraïment i música, mes que si ara et declaraven fill predilecte del teu poble, fill. Pols en la pols, entre la pols veuries, -com, el crepuscle, el Russafí la veiala teua terra, els teus carrers, les seues parets suades per amants anònims, aquells inicis de jardí, canyars, la lenta majestat de l’albufera..... I més: de bon matí, les gents que arriben en el trenet, a treballar, i diuen un entrepà dins el saquet, i tant.

L’Estellesí, car l’Estellés et diuen, i el teu pare, en oir-ho, ho agraïa, perquè evocava, fascinat, el món dels Estellés, orfebres i forners, republicans de Blasco abans de Blasco que miraven, amb ràbia i amor el paretó del Patí de Sant Roc i es casaven, com Déu vol, amb les filles dels carlins de més fama en tot el poble, i a una banda i a l’altra del capçal dels seu monumental llit de canonge hi havia una escopeta i un rosari, i són ja un mite, de prestigi grec, amb la calenta sang d’un fratricidi.

III

Burjassotí millor, si es considera, i renuncies, ben feliç, al culte, d’allò que en duien personalitat, perquè et saps poble, més que res, i poble entre moreres, sequioles, joncs, forcats, corbelles i pallisses; poble de vells camins polsosos i magranes, amors furtius entre els dacsars, roselles encara petulants on ja han segat el forment; et saps poble, i poble que mira en silenci la ciutat, qui sap si com una germana o filla o dona mirant atent què fa i no fa , amb qui va, amb qui torna, a quina hora arriba a casa.

ALBADES Aquest és el meu poble, pedra solar. Damunt d’aquesta pedra edifique el cant. Les tristeses, les alegries, el vi, el sou escàs, la ceba crua aixafada amb un colp de puny. Per on aniria et recordaria com fores, com ets: coets de les nits, claus de l’alfabet. Per on aniria sempre et portaria tatuat al cor.

RECORD Braçats d’alfàbregues i nards. Entre les taules del meu poble braçats d’alfàbregues i nards, una dolcesa caminant, la dolcesa del capaltard. Entre tots els desenterrats, el desenterrar de cullera de fusta que espera l’hora de dinar. Damunt les lloses del pati hi ha les petjades caminants del poble que encenia ciris a la llibertat.

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER Ella tenia una rosa, una rosa de paper, d’un paper vell de diari, d’un diari groc del temps. Ella volia una rosa, i un dia se la va fer. Ella tenia una rosa, una rosa de paper. Passaren hivern i estiu, la primavera també, també passà la tardor, dies de pluja i de vent. I ella tenia la rosa, una rosa de paper.

Va morir qualsevol dia i l’enterraren després. Però al carrer on vivia, però en el poble on visqué, les mans del poble es passaven una rosa de paper. I circulava la rosa, però molt secretament. I de mà en mà s’hi passaven una rosa de paper. El poble creia altra volta i ningú no va saber què tenia aquella rosa, una rosa de paper.

ELS AMANTS

La carn vol carn. AUSIÀS MARCH “No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem des del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molts anys, han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l’amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles (i que em perdone el cast senyor López – Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peçó d’una orella. El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l’enyorança amarga de la terra, d’anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l’edat, i tot això i allò. No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

DEMÀ SERÀ UNA CANÇÓ

Ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat. PERE MARCH

Animal de records, lent i trist animal, ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes haver viscut alguna volta en alguna banda. Felicitat suprema, l’hora d’escriure els versos. No els versos estellats, apressats, que escrivies, sinó els versos solemnes —¿solemnes?— del record. Et permets recordar amb un paisatge i tot: les butaques del cine, el film que es projectava, del que no vàreu fer gens de cas, està clar; i evoques l’Albereda, les granotes del riu, les carcasses obrint-se en el cel de la fira, tota València en flames la nit de Sant Josep mentre féieu l’amor en aquella terrassa. Animal de records, lent i trist animal, ara evoques i penses la carn fresca i suau per on les teues mans o els teus besos anaven, la glòria d’unes teles alegres i lleugeres, els cavallons de teules rovellades, la brossa que creixia, adorable, de sobte, entre unes teules. Animal de records, lent i trist animal. 19

SÍ (Poemes esparsos) Si no és alegria no vull poesia. Res de res. Ara tornaria per aquells carrers. Per aquelles places, per aquelles nits. Et mossegaria els llavis i els pits, uns mossos petits. Ara et diria que et vull molt més. Ara tornaria per aquells carrers. Ara et faria un bes innocent, els llavis, les dents. Si no és alegria, no vull poesia.

M’ACLAME A TU M’aclame a tu mare de Terra sola, arrape als teus genolls amb ungles brutes, invoque un nom o secreta consigna, mare de pols, segrestada esperança. Mentre el gran foc o la ferocitat segueix camins, segueix foscos camins, m’agafe a tu, al que més estimava, i cante el jorn del matí il·limitat. El clar camí, el pregon idioma, un alfabet fosforescent de pedres, un alfabet sempre amb la clau al pany, el net destí, la sendera de llum. Sempre a la nit il·luminat enterc, un bell futur, una augusta contrada, Seràs el rent que fa pujar el pa, seràs el sol i seràs la collita. Seràs la fe i la medalla oculta, seràs l’amor i la ferocitat, seràs la clau que obri tots els panys, seràs la llum, la llum il·limitada. Seràs confí on l’aurora comença seràs forment, escala il·luminada. Seràs l’ocell i seràs la bandera, l’himne fecund del retorn de la pàtria, tot esquinçat de l’emblema que puja, seràs l’ocell i seràs la bandera. Jo pujaré piament els graons i en arribar al terme entonaré el prec dels vents que em retornaves sempre. 20

TOT ESPERANT ULISSES Ones que vénen, mar que s’allunya, tot és ben prop, tot és lluny. Plors que s’enceten, riures que es moren, quan creus que tens tot s’esmuny. Verd el cel i fresc l’estiu, jove el gran i cec l’altiu, una taula fa de llit. Desescric tot el que he escrit! Un ocell baixa l’amor, mils d’amors senten l’enyor, un enyor se sent ferit. Desescric tot el que he escrit! Ones que vénen, mar que s’allunya, tot és ben prop, tot és lluny. Plors que s’enceten, riures que es moren, quan creus que tens tot s’esmuny. Plou de baix i ens mulla el cap; juga i guanya qui menys sap; el cor no vol dir el pit. Desescric tot el que he escrit! La raó es un moble vell; manar vol qui duu el martell. Amb el cap estabornit, desescric tot el que he escrit! Ones que vénen, mar que s’allunya, tot és ben prop, tot és lluny. Plors que s’enceten, riures que es moren, quan creus que tens tot s’esmuny. 5 i 5 mai no en fan 10; una església et marc el preu; un canó apunta amb el dit. Desescric tot el que he escrit! Plora, plora, no hi ha draps; ben i canta i trenca els plats; l’estratègia es cou de nit. Desescric tot el que he escrit! Ones que vénen, mar que s’allunya, tot és ben prop, tot és lluny. Plors que s’enceten, riures que es moren, quan creus que tens tot s’esmuny. Que més puc cantar-vos ja? si la festa no té pa; el meu cap és un neguit. Desescric tot el que he escrit! La tristesa guanya el cant, l’esperança és un infant, llibertat: nom imparit. Desescric tot el que he escrit!

TESTAMENT MURAL

.....de la mellor que mai vestís camisa JORDI DE SANT JORDI El meu nom i el teu nom, escrits en la paret, en aquella paret plena de cors i rúbriques, en aquella paret de voluntats darreres, mentre s’agonitzava de l’amor o la pena; en aquella paret de la fosca escalena, entre paraules tendres i paraules obscenes, paraules que parlaven d’un amor invencible, paraules que parlaven d’un record en carn viva, paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals, i la pornografia delirant d’uns dibuixos, en una convivència que m’agrada pensar. En aquella paret suada pels amants, amerada d’amors com un dur matalàs, en aquella paret de fraccions ardents. El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats quan també s’enllaçaven les nostres cames, fosca escaleta que evoque i que no diré on és, encara que em torturen, encara que em degollen. El teu nom i el meu nom , ardents, en un arrap sobre els algeps suats de la paret aquella. El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles, Arrapats en la bruta paret de l’escaleta, amb una voluntat de viure, de perviure, amb una agonitzant cal·ligrafia dura, entre coses obscenes i coses delicades, exclamacions brutals d’un sexe poderós, notacions ingènues de quadern escolar, notes sobre la marxa dels esdeveniments, aquell luxe d’autògrafs autèntics i primaris. El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats, aquell amor, l’amor, amor d’ungles i dents.

AQUEST MAR QUE SABEM Aquest mar... Quantes càndides criatures s’enduu de la ciutat, a l’hora més tènue del capvespre? Quants nins clamen al bosc llunyaníssim del mar? Es perderen al mar i ploren, jo ho sé bé. (Jo sé bé que hi ha dones en la platja, que prenen amb els dits cada ona i l’alcen, com si fos un cobertor primíssim i poguessen trobar el goig íntim del fill). El mar és com el pati d’un col·legi, un solar, el cel ample que es veu damunt de la placeta, sense motos ni guàrdies i sense voravies. El mar és l’ombra humida del Paradís. El mar... (Tornarem altre vespre i tot serà distint. Veuràs tu com Déu fa que tot siga com vols). 22

CANT DE VICENT

De pares pobres i amb mitges soles,

i ben poc més. Per les parets

a molta honor, vindria al món,

unes pintures de criatures

un món humil, mes no mesquí.

inesperades: donzelles llargues,

Recorde, encara, la casa, clara,

de llargs cabells, i mariners,

on jo nasquí: precari, el pis

reblertes sines, remotes illes,

tenia cuina, amb una pica

ocells i barques estranyes canyes.

de pedra vella i una finestra;

M’excitaria la fantasia

després hi havia la galeria

aquell mural càndid i estrany?

aquella parra que tant m’agrada,

Després, l’amplària greu de la sala

sempre evocar; l’embarronat,

un ambient de cos present.

corcat, dolent, i un colomer

I l’adjutori del dormitori

buit, en desús, dalt el comú.

on em van fer, fill de forner,

Plàcides prades de les teulades,

i em varen traure, el dia 4

d’això em vindria la melangia,

de cert setembre, del càlid ventre.

anys endavant, i més d’un cant.

Molt festejat pel veïnat,

El paisatge l’honren estables,

a poc a poc, amb llet de pot

comuns, corrals i fumerals.

i sopes d’all, em vaig criar.

Per fer més fi, també algun pi,

Tinc la nostàlgia d’aquella casa,

i cossiols d’alegres flors:

del món aquell, què li hem de fer.

hi ha, de precari, clavells, geranis,

No em preocupe: és l’únic luxe

roses intactes i fulles magnes.

que em puc permetre, i a fer punyetes.

Al menjador molta claror

Fou l’any del batre: l’any 24. 23

CRIM La soledat del port aquell vespre d’hivern. En aquell bar mesquí. Tenia els cristalls bruts. La taula apegalosa. Fumàvem en silenci. Pel Recatí hi havia les restes d’un navili fet pols durant la guerra. Emergien uns ferros. Ningú dels dos pensava, potser, en Baudelaire. El cel gris, el mar brut. I l’escenografia habitual del port. La soledat del port. A Pinedo s’havia ofegat un rector. No em quedaven diners i allargava el conyac. Bevia lentament. Recorde el teu genoll. Tu tenies les cames l’una damunt de l’altra, i recorde la línia mòrbida d’una cuixa. I una vaga tristesa. Com si tot fos inútil. Anàrem a la platja. La soledat, també. Agonitzava el mar com un vell animal. Un animal enorme, encara sense nom. Et pujaves el coll de l’abric. Més silenci. Es desfeia l’escuma a les meues sabates. Em vaig girar. Et viu, remotíssima, sola, més prima dins l’abric. Dins l’abric, dins el fred, dins el vent que batia el teu cos malencònic. Et viu més prima i alta. I tanta soledat. Dempeus, en l’amplitud penosa i solitària, -els cabells revoltats, la roba revoltada-, com si esperàssem el cos d’un assassinat. El cadàver del fill que no havíem tingut, que no tindríem ja, i potser ja ho sabíem. Com potser ja sabíem que to s’acabaria un dia qualsevol, inesperadament. Com si haguéssem mort ja, o com si ja estiguéssem els dos morts, a la mort, individualitzats, morts d’un en un, i junts, sense poder-nos dir res, la gran soledat, el gran silenci, un fred, la humitat, els tambors molls del mar retumbant, unes proporcions lentament planetàries. Esperant, ja en la mort, l’arribada d’un mort, d’un conegut incògnit, sabent que això tampoc no resoldria res. Els teus cabells al vent. Ens vàrem sentir sols, qui sap si criminals. Agafàrem el 2, tornàrem a València. Miraves l’avinguda sense massa interés. Al peçó d’una orella tenies un prunyó.

RES NO M’AGRADA TANT I

Res no m’agrada tant com enramar-me d’oli cru el pimentó torrat, tallat en tires. Cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra. M’agrada molt el pimentó torrat, mes no massa torrat, que el desgracia, sinó amb aquella carn mollar que té en llevar-li la crosta socarrada. L’expose dins el plat en tongades incitants, l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal i suque molt de pa, com fan els pobres, en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat. Després, en un pessic del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa, agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament, eucarísticament, me’l mire en l’aire. De vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme. Cloc els ulls i me’l fot.

FUNDACIONS DE LA RÀBIA

Fes-nos haver tanta fe com volem AUSIÀS MARCH Lentament edifique i dolorosament aquest cant, que és un cant, més que d’amor , de ràbia, d’una ràbia que funda les dinasties bíbliques, d’una ràbia que crea, més que els versos, els pobles. És la ràbia d’un poble o la ràbia d’uns pobles creuats de banda a banda pel senyal de la guerra, una vida precària, un amor clandestí, les paraules ocultes cautament als calaixos, tot allò que no fou possible i és possible, i hauria estat possible, però no fou possible, com si ara l’aigua arribàs a l’àtic . No ens podíem besar si no era ocultament, i si no ens sorprenga la Moral d’uniforme i si era la platja la Moral a cavall. Homes d’ordre vigilen de reüll el que escrius, els homes que s’han fet grossos en la postguerra. Hem pecat per això, perquè no se’ns deixava eixir plenament, amar-nos plenament amb aquell impudor que la vida demana, aquell amor capaç de fondre tots els ploms, rebentar les perilles, deixar el món a fosques. 25

PER EXEMPLE

Entre aquests dos estats és tot lo poble e jo confés ésser d’aquest nombre. AUSIÀS MARCH Els anys de la postguerra foren uns anys amargs, com no ho foren abans els tres anys de la guerra, per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres, per als mateixos homes que varen fer la guerra. La postguerra era sorda, era amarga i feroç. No demanava còleres, demanava cauteles, i demanava pa, medicines, amor. Anys de cauteles, de precaucions i tactes, de pactes clandestins, conformitats cruels. Ens digueren, un dia: la guerra s’ha acabat. I botàrem els marges i arrencàrem les canyes i ballàrem alegres damunt tota la vida. Acabada la guerra, fou allò la postguerra. S’apagaren els riures estellats en els llavis. I sobre els ulls caigueren teranyines de dol. S’anunciaven els pits, punyents, sota les teles. Un bult d’amor creixia, tenaç a l’entrecuix. Eren temps de postguerra. S’imposava l’amor; brutalment s’imposava sobre fam i cauteles. I fou un amor trist, l’amor brut, esgarrat. Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa que vàrem perpetrar, innocents i cruels, plens ja de cap a peus d’obscenitat i de fang. Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra.... I qui sap, al remat? Sols ens calia viure. I després palpar-nos feroçment, brutalment, arribàvem a casa i dúiem les mans buides, i encara ens mirem ara les mans buides a voltes, i ara sentim l’espant que llavors no sentíem i plorem per aquella puresa que no fou, per aquella puresa que mai no hem pogut viure que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.

FESTES BUCÒLIQUES En una mort inacabable i única viuràs les morts que has ocasionat, i en molt constant i seguida hemorràgia no pagaràs la sang que vas vessar. L’índex veuràs de la teua mà dreta d’anomenar un per un els ministres i de signar sentències de mort, foscos decrets, nacionals tenebres. El funeral més fúnebre tindràs. En cap país no et voldrien tenir, i a l’altre món tampoc trobaràs lloc. Et tallaran el pas milers de morts que van morir per decisió teua i que ni mort et voldran per veí. 26

L’OFICI

Lo jorn sencer totstemps sospir. JOAN TIMONEDA Venies d’una llarga família de forners i a tu t’agradaria ser forner, com els teus, i entrar feixos de llenya,de pinassa en el forn, i fer el rent, en caure el dia, com el feien, i a mitjanit anar al forn per a pastar, creuar amb una ràpida ganiveta la pasta, i escombrar lentament, prendre-li foc al forn, ficar el cap al forn, aquell infern de flames que olia intensament als matins del Garbí, pujar a l’alcavor, aquell calor humit. I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor, i alegre, a les paneres, i tripular el forn, fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar. Tu series forner, com ho foren els teus. I al costat del teu pare aprengueres l’ofici, Nit a nit, dia a dia, i ara en tens enyorança. Una amarga enyorança per a tota la vida et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid senyal de ganiveta que no pots oblidar. Allò que més t’agrada, d’on et venen els versos, els arraps en la carn, aquells dies salvatges quan entraves els feixos de pinassa en el forn. D’un en un se n’isqueren els difunts, calladament, entre tombes gràvides, i es concentraren a la porta del cementeri, amagant-se entre els xiprers, i circulaven entre els morts consignes, subversives consignes ben xifrades, mentre esperaven l’arribada de l’enterrament del metge. Però el metge, dins el taüt, es va apercebre amb pànic, de la proximitat del cementeri i la subversió d’aquells clients, i amb peus i amb els punys trencà la tapa i se n’anà corrents entre les vinyes, i no parà fins arribar a Nàquera.

QUAN EM DEIXEN AL CEMENTERI I TOTS SE N’HAGEN ANAT

A Joan Triadú

Hi haurà més soledat aleshores encara, car tots se n’aniran a fer les seues coses, i jo em trobaré sol definitivament, impossibilitat, completament inerme. On seran els amics? Jo sentiré el desig de plorar, i diré -potser- “Mare...” en veu baixa. El record dels amics, del llum damunt la taula, el conyac, les converses que mai no s’acabaven, el crepuscle polsós que puja a les finestres encenent aquell llum d’aigua dels quatre grams; els records i el desig pueril de plorar. On seran el amics? I jo els recordaré, cadascú pel seu nom i per les seues coses, mentre vinga la nit, aquella nit primera de mort al cementeri, de mort sense remei. Quan arribe la nit, m’hauré mort ja del tot? (Perdoneu la insistència: seré lliure aleshores?).

POSTAL

D’ells ahunits surt amor, d’algun acte. AUSIÀS MARCH

Arbres de l’Albereda, aquella font amable que sona entre les fulles, el carrer de Colom, el carrer de Russafa, i enllà el carrer de Xàtiva. Caminàvem els dos aquell dia d’agost. Tu duies un gesmil, discreta, en una mà. Duies un vestit blanc que cenyia el teu cos. No gosava tocar-te. Et mirava, només, amb un amor tan gran com la Seu de Mallorca, un amor cast i humil, un amor religiós, amb unes ganes de plorar d’agraïment perquè t’havia dit que et volia i m’havies contestat que em volies. Irromperen de sobte les trompetes del jazz, el carrer de Russafa tan divers dels neons en els establiments, alegre de teatres, de cafés i de vida. Tu duies un gesmil en una mà; recorde com el vares tallar mentre et parlava jo. En arribar a casa, el duies a la boca.

CANÇÓ DE BRESSOL Jo tinc una Mort petita, meua i ben meua només. Com jo la nodresc a ella, ella em nodreix igualment. Jo tinc una Mort petita que trau els peus dels bolquers. Només tinc la meua Mort i no necessite res. Jo tinc una Mort petita, i és, d’allò meu, el més meu. Molt més meua que la vida, amb mi va i amb mi se’n ve. És la meua ama, i és l’ama del corral i del carrer de la llimera i la parra i la flor del taronger.

EL VI No podia faltar el vi damunt la taula. Una solemnitat, un ritu que venia des de la nit: el vi encenia la taula, encenia la casa, encenia la vida. Una vella litúrgia nocturna, inescrutable, encenia la sang, palpitava en els ulls. Una solemnitat, un ritu que venia des de la nit, la nit febril de la caverna. El vi begut, en casa, a l’hora de menjar. S’oficiava el vi, lentament i greument. Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts. Un tros de ceba crua, un rosegó de pa, i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres, begut solemnement, l’aliment de la còlera, el vi o sosteniment de l’afany o la ràbia. El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis, l’esperança rompuda, plantar cara a la vida.

PROFESSIÓ DEL VELL RODER A mi m’agrada el vi de les tavernes, el vi potent del camí. Ai de mi! A mi m’agrada el vi que em tomba d’una empenta a meitat del camí. Ai de mi! A mi m’agrada el vi de les tavernes, que m’és un vi i un camí. Ai de mi!

LA VIDA CONTADA A UN NEN DEL VEÏNAT I llavors, Déu li va donar la Vida a l’home, i era tan bella i delicada que l’home no sabia què fer amb ella i sols era feliç dormint. Al dematí, però, tornava la congoixa i li venia aquell desig enorme de plorar, i duia als seus braços la Vida com qui duu un nen de bolquers, com qui duu un setrill de nitroglicerina... De vegades la duia com si fos un real i volia mostrar-la, però tots en tenien i no li feien cas, i callava, tristíssim... Ja t’has menjat el berenar?

LA MORT CONTADA AL NEN DEL VEÏNAT La Mort venia de vegades, però mai no se’n volia anar, car es trobava bé, allò que es diu ben bé, ja saps, com tu quan surts al corral i jugues amb els pollets i amb els conills i agafes una pedra verda i la trenques amb una pedra blanca i et poses a plorar de sobte perquè sí, sense cap motiu, i com ningú no et fa cas calles, i després tornes a jugar amb açò o amb allò... Mai no se’n va anar, la Mort, i es va quedar per a sempre amb nosaltres, la Mort, ja sap

JOCS PROHIBITS M’agradaria escriure en una andana, entre els canyissos on estan les cebes, entre els fesols i les panolles, entre l’olor calent de les garrofes. Pense les carabasses al balcó, com pengen els tomàquets i els alls i les pebreres; pense els melons per a cap d’any penjats amb un cordell en un biga. Veig la teranyina desenvolupant un tema únic de cristall i música, i resulte llavors l’home feliç, encara que m’estiga lleig de dir-ho.

DOCUMENTALS

Car sapiats per cert que les disposicions del món que ara corren, molt són pitjors que hom non poria expressar, e Déus farà en breu pus terribles joís que hom no poria pensar ni aesmar. ARNAU DE VILANOVA

Has viscut plenament i dolorosament en un temps i un país, has viscut en Europa uns anys determinats. Ara passen pel·lícules, documentals d’aquell temps, de tanta misèria. S’esgarrifen els fills. Sols hi havia la guerra, les delacions, el tacte de colzes, sols la fam? Oh sí, també hi havia, com la ceba que grilla, un amor impensat per a tota la vida: s’amagava en els cines, en les darreres files; presumien, els jóvens, agafant-se del braç: prudentment es soltaven en arribar a casa. Els besos, els abraços? Oh sí, també n’hi havia, com hi havia també un sentiment confús de culpabilitat. I la barbaritat de sobte es perpetrava, torpe, en un replanell. Oh sí, tot era trist. Era alegre la vida. Ara tot és distint. Fan futbol per la tele.

ARA PUJAVA EL DIA Ara pujava el dia feixugament com un garrofer o com una morera. Tornaven els fills del col·legi i em sorprenien escrivint. Experimentava una certa vergonya. Escriure encara encara. He assumit un paper amarg. l’he assumit perfectament conscient d’allò que se’m demanava que se m’exigia procure acomplir el meu deure escrivint per aquells que no escriuen parlant per aquells que no parlen encara. Encara escric

encara.

VIDA, SINÓ

Porc ple de vicis. JAUME ROIG

Temps de records, et pense, et recorde, t’invente. M’agradaria escriure la guia de València. Jo no assenyalaria, com ho fan, llocs il·lustres, monuments impassibles, les pedres en cos i ànima, els llibres que tragueren de Sant Miquel dels Reis, l’amable biblioteca llatina del Magnànim, sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem, on t’obrires la brusa amostrant-me els teus pits, on per primera volta et va besar un home, i aquell home era jo, segons em deies tu, i tu i jo tan contents, visca València, visca! Criatura llunyana, criatura en dissabte, Què seria de tu? Gerswhinn et va cantar, et va cantar, el pobre, sense saber-ho mai. Les trompetes de Gerswhinn duien anys anunciant-te, i el món no tingué mai millor tecnicolor que quan tu aparegueres, sòlida, bella i verge, aquell migdia alegre de tendes, fonts, jardins, i els anuncis de roba íntima de les dones convertint els solars en consolats d’amor. Alta, atrevida, esvelta, ens haurem de trobar un dia qualsevol. Potser hauràs parit tres o quatre vegades i algun avortament; potser amb el teu home, cerimoniosament, prengues el sol plausible del diumenge pel parc. Potser no ens direm res -què ens hauríem de dir?i jo arribaré a casa, i deixaré que es gele el dinar en la taula, i t’escriuré un poema que no tindrà sentit, ja saps, ni cap ni peus, però evocaré els teus béns, aquells dies, la teua brusa oberta, la teua boca oberta davall un bes enorme, apressant, extensíssim, el primer bes d’un home, mare, que vares rebre. Oh, la satisfacció instantània del mascle! Tot és així d’absurd. Tot és així a la fi.

ARBRES DE POLS

Oïu, mortals, oïu grans meravelles. JOAN BATISTE ANYÉS

Davant el temple de Sant Agustí, paraven autobusos, tramvies grocs. Evoque una plaça polsosa, d’arbres trists. Ara tot ha canviat. Jo recorde un vell patí, i a dins una tartana. Recorde el passadís, tot pixat, de Sant Pau. El passadís pudia, de lluny, a l’àcid úric. La plaça era una plaça polsosa i pobletana. Més enllà, l’Institut, oh la cultura, mare! Aquells tramvies grocs; els autobusos blaus, Bruts de la pols llunyana de Silla i Catarroja. I baixava una dona, i duia una cistella i vora riu anava a la Presó Model.

CORAL I MONUMENT DE PEDRES EN HONOR DELS MAULETS Vindicatives llomes, tela de sac, pols, lloses que ho diuen! Oh puig, oh peix de plata, oh llum que atorga dons inescrutables al jorn, oh foc, fogueres, sarments, còdols cremats, rajoletes, cadira! Obrireu les finestres, el llit revoltat. Sota la brusa dureu el segell de l’alba. Dia de pols acumulada, dia, les taules coixes, les portes soltes, sols romanen les bigues del retaule, sols resta la pena! Oh la fúria que torna I refà l’escut. Amb els quatre dits, traça les quatre barres, barres de sang, de foc! Anirem com els pelegrins de barba de terra, Repassarem els rosaris de pinyol d’oliva, Hissarem entre els rocs de la llum la bandera al vent, al vent del món! Jo us ho dic, companys. Albireu les ones Com un nuu que creix, com un preny de plata. Jo us ho dic, companys! Repetiré sols uns noms. Dipositaré les pedres una per una a la porta del temple, me’n tornaré als camins. A l’alba, a l’alba han de florir les pedres, a l’alba! Passarà un riu com una mà dolcíssima. Passarà un vent com una mà plena d’amor, Amb extremada delicadesa. Perquè el país renaix, ens espera amb la pana negra dels diumenges, amb el tomello al trau. Jo us ho dic, germans. Creua un peix el jorn. Pujols de llum! Sota les teles, les tendres Mamelletes. Falç i martell i puny! El país retorna! 33

FLÈRIDA (1)

Los qui amau, preneu aquesta cendra. ROIS DE CORELLA Certes nits, en la fosca, aquell orb trist arriba al capçal del teu llit i toca, amb les mans trèmules, les mans balbes, de cec, vacil·lants, el teu cos, com volent reconéixer una antiga delícia, i tu, mentrestant, calles, en el llit conjugal, amb els ulls plens de llàgrimes oberts en la foscor. Insisteixen les mans, ertes, inútilment. Queden, al menjador, a la modesta taula, les restes del sopar; deuen dormir els fills, com dorm el teu marit al teu costat mateix. Mussita l’orb un nom, el teu nom, i tu calles; crema l’aire el teu nom mussitat, mossegat. En entrar la primera claror per les escletxes, l’orb lentíssim se’n va, pel passadís, palpant amargament els murs bíblics de la ciutat. Nen que agafes la pedra del sòl alegrement: no penses que al dessota la pedra, atent, roman un escorpí; no és temps encara, oh nen!, que penses aqueixes coses: pren la pedra i la paraula senzillament i pura, sontín-les a la mà, sospesa-les, alegre, i riu mirant enllà, car sempre hi ha motiu per a riure, tenint la pedra, la paraula, a les mans, si fou presa per nosaltres del sòl -oh nen!-, sempre hi ha en ell quelcom que ens esperava des d’abans que nasquérem. Somriu sempre amb quelcom a la mà; pensa que somriem sempre que tenim quelcom en ella.... No ens somriem amb les mans buides: preguntem. I encara no és vingut el temps de la pregunta.

CANTEN OCELLS AL DEMATÍ AL BALCÓ Canten ocells al dematí al balcó. Escolte els becs i l’aleteig constant. Als cap al tards, de vegades, retornen. Diria: sóc feliç d’alguna cosa. No ho gose dir. Potser fóra inexacte. Senzillament, ara anotava uns fets. La veu del mar retorna veus d’infants, veus d’uns infants com perduts dintre un bosc, en arribar l’acabament del dia. 34

GOIG DEL CARRER

A Isabel

La joia pura del carrer ens va reblir les mans de tendres grapats d’aigua i ens rèiem, bovament ens rèiem, i a tots els músculs era l’aigua viva del goig, vinguda entre les herbes i les llebres. Anàvem sense cap motiu, desitjant bona nit al matrimoni vell i prement nostres cossos calladament, en veure aquella jove mare, donant el pit al fill.... Viure ens era un regal, un teuladí de fang amb dues plomes pintades de fugina, un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds, com en un sardana de joguet, fent-nos senyals, dient-nos: Adéu, adéu, amor! Mai no t’oblidaré! La vida ens era una sorpresa, una granota viva a la butxaca, una cúpula enorme de cristall, un silenci, un desig rabent, un estupor, un rellotge parat, que Algú ens havia donat perquè a la fi el poguéssem obrir, com des de nins volíem, i no tenia res interessant a dins... I ens tornarem a riure! El temps estava en l’aire. I allargàvem les mans Cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era...! Només era la joia del carrer. I els crits, -Gol! Gol!Dels infants que jugaven a futbol en sortir de l’escola.... La boira creix com un pus dins un crani. Dessota els peus, prestigis de tardor. De sobte, tou en el matí, un fulgor: brota en el cor de la boira un gerani.

TEMPS

Lo temps és tal que tot animal brut. AUSIÀS MARCH Una guitarra amarga, la guitarra profunda, pujava didals d’aigua d’un aljub remotíssim, dies llunyans, amarga guitarra, profunda, el secà de Paterna, nits de cel ample, grills, pouava lentament didals d’aigua amargosa, ressonava la pedra en l’aigua remota, t’esgarraves la carn, dies salvatges, dies, una guitarra amarga, la mare agrunsa el fill, la cadira baixeta, el corral, la figuera, dalt del pati ballaven amb farolets encesos, la guitarra profunda, arribaven les ràfegues d’una música nova dita “la carioca”, nits de l’horta, les nits, el camí de Godella, l’Alqueria de Pi, una guitarra amarga, amarga, amarga, amarga, didals d’aigua d’aljub, didals d’aigua profunda, la guitarra profunda, darrere de la murta sonava la guitarra, mossegaven els cucs les fulles de morera, nadàveu en la sèquia de Tormos i després dansàveu damunt l’herba, grotescament dansàveu, batallons de dacsars arribaven al poble amb les fulles verdíssimes, després aquell diumenge va començar la guerra,i va arribar la guerra plena de camions, pistoles i banderes, el foc dels sacrilegis, la sang sobre l’asfalt. “Hijo, me alegraré que al recibo de ésta....” Una guitarra amarga, la guitarra profunda, el pare, dret, al carro la nit del bombardeig, el carro trontollava, nit endins, vers la Bíblia, s’ha mort el pare, ha mort Antònia, ha mort Maria, ha mort Antoni, ha mort Joan, ha mort el Saboner, flotaven les minetes enceses dins les tassetes d’oli, saps qui s’ha mort?, les llargues campanes del meu poble que no s’acaben mai que es planyen lentament, una guitarra amarga pouava amargament didals d’aigua d’aljub, un aljub remotíssim, un Parenostre per..., una guitarra amarga, una guitarra profunda, s’ha perdut en el pati, estava entre els canyars, la Sèquia de Montcada com una brau argilós, Benifaraig, Carpesa, Poble Nou, Borbotó, Jaume Bru, per l’amor de Déu, no em deixes sol, els corcons rosegaven les fustes de la taula, es morí la figuera del corral de ma casa, ningú no sabrà dir quan o de què es moria, desesperadament, amargament sonava una guitarra oculta, la guitarra profunda, una guitarra amarga, amarga i profundíssima, i poua didals d’aigua d’un aljub remotíssim. 36

CANÇÓ DE LLUNA La lluna de la muntanya, la lluna que més m’agrada! Ai, com m’agrada la lluna!, la lluna de la muntanya! És una lluna molt neta, és una lluna molt clara. Com és de clara la lluna, la lluna de la muntanya! La lluna de bosc i fageda, la lluna que ens agermana, la lluna de creure i creure i mirar-nos a la cara. La lluna de la ciutat és una lluna gastada, és una lluna molt trista, és una lluna llunyana. Qui pot mirar la lluna amb una mirada franca? És un luxe innecessari; Vés a la teua, i a casa. Si la mires, et fotran un ganivet per l’espatla, et robaran la cartera, la muller i l’esperança. Però jo pense en la lluna, la lluna de la muntanya, i em sé ric d’alguna cosa que jo no vull dir encara. Pense en un món on els homes es miraran cara a cara: cada paraula que diguen serà més que una paraula. Pense en la lluna, la lluna, la cosa que més m’agrada. La vida llavors tenia una gràcia no encetada. Ai, com m’agrada la lluna, la lluna de la muntanya! La lluna de la muntanya, la lluna que més m’agrada.

LA COLLITA

“E per ço acostumaven los cavallers que quan menjaven, que’ls legissen les històries dels grans fets d’armes que’ls passats havien fets...” PERE III, “Tractat de cavalleria”. Passen els dies, i pengen llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes. Passen els dies, i renten la sang en les tovalles. Passen els dies, i deixen silenci i pols per on passen. Amb el silenci prosperen llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes. Els greuges i les ofenses, el repertori de faules. Passen els dies, i deixen quallat l’oli de les llànties. La por en les cantoneres, la sang rebentant els cànters. Amor amunt, van i vénen llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes. Passen els dies, i deixen caure insults i caure pactes. Passen el dies, i pengen les llàgrimes en els arbres. En els arbres, en el vent, Llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

AI, SI POSSIBLE FOS Ai, si possible fos! tanta felicitat com cap al teu cor, al teu cor enormement meravellat a cada jorn i a cada cosa que broten al teu pas! Ai! Si possible fos, quina felicitat! Tu o el teu cor, astre sense òrbita, des de quin món il·luminat? 38

EL PRIMER PIS, VENINT DEL CEL ERA EL NOSTRE La lluna redola i el vent sobre el mar. Brama la vedella, renilla el cavall. Jo no sé què fer, si riure o plorar. Et recorde, a soles, amb un davantal. Els pits se n’eixien alegres per dalt. Des de la terrassa miràvem passar els núvols, els dies, la brisa en el blat. Barana de ferro, i tu, berenant. La lluna redola i el vent sobre el mar. Brama la vedella, renilla el cavall. M’agrada veure’t amb un davantal que et feia més nua, més clara i tendral. Jo no sé què fer, si riure o plorar. Des d’allí s’hi veien els trens i el solar. Enormes els besos i dura la carn. Dies com aquells ja no tornaran. Et recorde, dreta, amb el davantal; et recorde en terra, amb el davantal. Els xiquets cridaven, jugant, al solar. Xiulaven els trens un poc més avall.

DEIXA’M QUE ET PENSE, QUE T’INVENTE; DEIXA Deixa’m que et pense, que t’invente; deixa la porta oberta, amor, tota la casa, deixa obert el balcó sobre la plaça, deixa el colp dels geranis en la reixa. Si el rossinyol, en els llorers, es queixa, si el vent els fulls del calendari passa, la llima en l’alacena dins la tassa, la lluna sempre lluna i la mateixa..... Deixa’m que et mire com volia abans, deixa’m que et mire sense dir-te res des del cap, des dels peus, fins a les mans. Per a mirar-te sense més ni més, trie els silencis i m’agraden grans, i els faç estelles amb el bes, després. Hi ha electricitat, com hi ha uns requeriments a un ordre, hi ha clàusules vigents i inabatibles, com hi ha espases llarguíssimes i hi ha cossos inermes, causes indefensables, i hi ha plaers només, com hi ha el goig, absolut, que encara es perpetua i hi ha els actes que moren ràpidament on naixen, com hi ha un cel i un infern dirimint tots els plets.

CRIT I NIT Consirós cant e planc e plor GUILLEM DE BERGADA Les famílies de dol per a tota la vida. La guerra, la postguerra.... Recorde aquella mare que no li varen dir que el fill havia mort en el front de Terol: simplement li digueren “ha desaparegut”. I va passar la guerra esperant el seu fill. I va acabar la guerra i esperava el seu fill. I va parar la taula, li va posar també llençols nous en el llit, i esperava a la porta. No ha sabut res del fill. Morí? No s’ha sabut. Sols, desaparegut. Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde els seus crits. Els veïns tocaven a la porta, i no obria la porta. On estava el seu fill? Si fou mort, on fou mort? Oh, coses de la guerra! Qui va saber això! Les famílies de dol per a tota la vida. La guerra, la postguerra......

FLÈRIDA (2)

No sent, ne veig, ne oig ne conec res. PERE TORROELLA Hi ha un orb, les mans del qual et saben de memòria, coneixen de memòria les sinuositats amables del teu cos, els febrils llocs secrets, coneixen el volum dur de la teua sina i saben com extraure-li tota la música, com en aquella frase, llarguíssima, mortal, de certa simfonia -recorda’t- de Beethoven. Tu li telefonaves i quedàveu d’acord; a les quatre en el Goya, o si no l’Ideal, o si no l’Espanyol en casos d’emergència, per més que l’Avenida era molt més propici a certes naturals expansions que diuen. Eixies vacil·lant del cine; t’agafaves a la paret. Després, venia l’avinguda, aquell vent de la mar, la humitat de la nit. En arribar al pati de la casa on vivies, t’havies recobrat, i hom et diria invicta. Aquells besos darrers, aquells grapats darrers, agafant febrilment, tenaçment, amb les ungles, el dia, l’ardent dia que se n’anava ja. Hi ha un orb, les mans del qual et saben de memòria, Coneixen el volum dur de la teua sina i la fusta suau de la teua cintura. Sembla que et busca encara en l’aire o la ceguesa, Insegur sense tu, amb les mans imprecises. Les mans, aquelles mans, les mans que no retroben i en va intenten, a voltes, reconstruir, a penes, efímers, els volums de l’amor, un amor.

VÍTOL

A nostres precs Ell ou d’orella sorda AUSIÀS MARCH

Ho interrompé la guerra tot. “Abans de la guerra....” “En començar la guerra...” “Fou després de la guerra...” Fou després de la guerra quan ens vàrem conéixer. Si no fos per la guerra, potser tu seguiries encara en el teu poble, potser jo en el meu poble. Ixquérem de la guerra com si fos d’una cova, Amb les mans agafades, fins i tot innocents. Dúiem senyals secrets de la guerra: els callàvem. No volíem parlar de la guerra; ens parlaven de la guerra. “La guerra...” Fugíem pels carrers, t’agafava amb les mans per la cintura, alçant-te dos pams damunt la terra: em besaves en l’aire. Hi havia, lluny, la guerra, una altra guerra encara. Parlàvem de pel·lícules i menjàvem pel·lícules, i ens besàvem els dos igual que en les pel·lícules, i pensàvem la vida igual que les pel·lícules; i xafàvem les corfes de cacau i tornàvem amargament a casa, a l’amarg menjador. “Ho vàrem perdre tot, comprén?, durant la guerra....”

CANTEN ELS CORS EN EL CAPVESPRE Canten els cors en el capvespre. En el capvespre sona el bosc. De no sé quines serralades rodola el càntic com un tro. Cançons del cor en el capvespre. Remors de mar al caragol. Les empaitades oliveres, a l’horitzó quiet i sol. (Arbres de sobte fets estelles; el clam s’escampa com un Sol...) Remors de pluja o de donzelles -la més petita perd el cor-. Corren les nines i les llebres. -la més petita perd el cor-. Hi ha remor de fulles fredes quan es desclou el cor del tro. S’enfuig el bosc en el capvespre, capvespre avall es perd el cor... I una sardana de donzelles obre de sobte el gira-sol!

TOT ALLÒ QUE PERDURA I qui pensava en Déu? “No pensaves en Déu?” Pensava en tantes coses. No t’ho sabria dir. Era precís pensar en Déu expressament? Era precís pensar literalment en Déu? En tot cas crec que Déu ho comprenia tot. Feia la vista grossa, si es pot parlar així. Ara ens calia eixir. Eixir de tot allò. Déu esperava sempre. Ens esperava sempre. Amargament amarg, ho comprenia tot. Tancava els ulls, pregava tensament per nosaltres. Amb els ulls apretats i els llavis apretats. Déu no es desentenia. Ho comprenia tot. Déu ens volia lliures. Ens volia amb el gust de la vida en la boca. Ens volia amb l’amor a la vida en els ulls, en les mans, en les dents. Després, ja parlaríem. Ja parlaria Déu. Ara ens volia amants, elementals i plens. Tenia tot l’horror de la guerra, les guerres. Li creixen les ungles com els creixen als morts. Unes ungles duríssimes dels hòmens de la Bíblia. 42

SHOW

En la cortina de silenci un tall... JOAN BAPTISTA ROIG Sonaven les trompetes per damunt de la vida, sonaven les trompetes per sobre la misèria, sonaven les trompetes entre totes les fonts, les trompetes lascives, les trompetes vibrants, les trompetes que allarguen els rius vora la pena. Sonaven les trompetes als Jardins del Real i el cel estava ple de trompetes llunyanes i una electricitat vaga hi havia en l’aire i érem al centre d’un vertigen poderós, i ballàvem els dos entre dones que cusen i altres que fan jerseis i altres que no fan res i els infants que donaven molles de pa als coloms, i ballàvem els dos aquell vals miserable, el teu cos ple de vels, ple de vels successius, i ningú no escoltava les trompetes vibrants car per ningú sonaven, sinó per a nosaltres, que volàvem, ballàvem, mentre les gents tornaven a fer les seues coses, brodar inicials, a fer els seus jerseis, donar molles de pa els infants als coloms, se’ns enduia la vida, sonaven les trompetes per damunt de la vida, sonaven les trompetes entre totes les fonts, les trompetes lascives, les trompetes captives, les trompetes darrere dels forrellats dels càrcers, les trompetes que allarguen els rius vora la pena, la impura i bruta pena, la pena dels amants, dels amants sense un cèntim, dels amants en un banc dels Jardins del contemplant com les dones cosien o bé feien els seus tranquils projectes, satisfet el baix ventre, i els infants s’acostaven als coloms amb les molles de pa, trèmulament, les trompetes que allarguen la pena com un riu.

AVUI, QUE FARIA SIS MESOS Ara, que és ben de nit, filla meua, voldria netejar-me bé els ulls, ja saps, amb aigua i sal, rentar-me bé els ulls i llavar-me les mans, refregant-les després en un rastell ben aspre, filla meua, i posar-me darrerament a escriure’t, així, senzillament, com qui es menja una poma, com qui es rasca un genoll, com qui xiula al capvespre, tot així, filla meua, ací, en aquest racó de la casa, la casa en silenci, la casa sense tu, filla meua. Ja no sé què et vull dir, jo no sé si et vull dir quelcom, jo no sé res, jo només sé que vull parlar amb tu, romandre així, tota la nit, tota la nit, tota la nit, aquesta nit sense tu, filla meua, oh quina nit més gran, ja saps: la nit dels homes. I ací estic, i t’escric paraules, coses i coses, coses, no sé ben bé què són. Altres vegades tinc el desig d’agafar un paper i esgarrar-lo, sense adonar-me’n massa, pensant en tu, com si el veiés, filla meua, en qualsevulla banda, mentrestant van caient papers, trossos menuts de paper, no sé, coses. Ara faria això, trencaria papers, trencaria paraules, cada vegada fent els trossos més menuts, més petits, petitíssims, oh i més petits encara, deixant-los caure al sòl, per damunt dels taulells, i així una hora i una altra, tota la nit així, tota la vida, tota la nit. Tota la Nit...

ÉS AIXÍ, SI US PLAU -Toc toc. -Qui és? -La Mort.

La Mort ve descalça; quan se’n va duu socs que van fent cloc... cloc... cloc... cloc...

-Toc toc. -Qui és? -Toc toc. -Qui és? -Toc toc. -Qui és? -Toc toc. - Qui és? Qui és? Qui és?

...cloc... cloc... cloc... cloc ... 44

PEIXOS PER L’AIRE

Com fórem del cel exiliats... ANTONI CANALS Tots els amors que dic, han anat fent l’amor, són ara l’amor únic. Tots els amors, les vides, tots els noms que n he dit, ja l’amor sense nom, gloriosament anònim, amargament anònim, si es vol l’amor assumpte de la seua misèria, de la seua conscient misèria, de l’incendi. Mai no serà cap plàcid record: serà una empenta, el pubis contra el pubis, una empenta afanyosa. L’amor s’ha fet solemne, s’ha fet un ritu greu, una formalitat. Mire, des de l’altura del dia i l’any aquells adorables tossals, cossos, noms, dies, fúria. Tota la vida, amor, fins trobar la forma suprema de l’amor, oh tu omplis els dies com un got d’aigua clara com si abans de conéixer-nos mai hi hagués hagut dies, com si abans de conéixer-nos no haguéssem existit. Has obert la finestra i mires al carrer. Des d’on escric et mire i m’agrada mirar-te. Pares la taula; allargues el cos sobre la taula. Des d’on escric et mire, i m’agrada mirar-te. De costat, en el llit, traus els comptes del dia, Resols un crucigrama, i dorms, dorms llargament, mentre et pense, t’invente, et recorde, et retorne, omplis els meus papers com m’has omplit la vida, amb una voluntat lluminosa de viure, com un cànter ple d’aigua de Nàquera o de Serra o com un taronger febril de Marxuquera.

ANEM ANANT I després de tot, la Mort. Quina sort! Coll de figa i morro tort. Tartanes negres que vénen tartanes negres que van. M’agradaven les fogueres en la nit de Sant Joan. Ai! Totes les vinyes enceses, Ningú les pot apagar. M’he deixat la clau en casa i ara ja no puc entrar. La Mort es un llapassa que no para de pujar Ai! M’agrada veure qui passa. M’agrada el pa amb oli i sal. I després de tot, la Mort. Quina sort! Coll de figa i morro tort.

EPÍSTOLA AMB SEGELL D’URGÈNCIA A BOQUETA NIT A SANT VICENT FERRER Escric sota una lluna amarga com la fel. (Ja sé que açò que em passa no és res de l’altre món... Tinc l’ànima coenta com la planta d’un peu. Em pesen les sabates com si fossen de plom. No tinc ganes d’escriure, si vols que et parle clar. Només tinc ganes, ara, de rascar-me els genolls. M’he assegut un moment mentre es calfa el sopar. S’ou, baix, la melodia tendra del Limeligth. Un infant plora i plora en el pis del costat. La meua dona jau, fa deu dies, al llit. No tenim ganes de parlar, de dir res. Per la finestra, oberta, ve l’escàndol dels grills. He de posar-me a escriure’t, car no hi ha altre remei. T’escriuen els poetes, i jo sóc un poeta. Dec d’escriure un poema a Sant Vicent Ferrer. Açò és tot: ací em tens. Sent que l’ànima em crema, ací, com un taló ben coent, ben amarg. L’aire fi de la mar em colpeja l’esquena. He de dir tot això i allò de “nostra parla” i he de cantar la teua lucidesa allà a Casp, i el teu verb ui la teua voluntat unitària als mapes i l’Església, i el goig dels teus miracles, i el teu nom com la pedra que cau, de sobte, en l’aigua? M’afluixaré els cordons -permet- de les sabates. O em quedaré, dempeus, descalç sobre els taulells. Diré una lletania de quatre coses clares. M’esmolaré la llengua, si vols, en un rastell. Em llavaré les mans amb aigua i sabó. Em tallaré les ungles ben acuradament. Mira: he de lluitar. Déu em vol vencedor. No em dónes, doncs, la pau, car me la vull guanyar. El cor em creix i em creix, com el pa en l’alvacor, mentre vaig, vinc i torne. No em dónes, doncs, la pau ni la serenitat: són un luxe, només, i no estem per a luxes. Vull anar i tornar i fer el meu camí, cada jorn, ardentment. El meu camí, les meues coses, calentes, meues. Dóna’m lluita, car jo ja posaré el demés. 46

Que en facen les paraules servei concret de pedres per tirar-les a un riu o tirar-les a un cap. Deixa’m, així, dempeus: açò, només, et pregue. Dóna’m lluita, car no vull posar-me a adorar els ídols imbècils de les paraules, ara que és el temps d’agafar-les com ganivets o malls. És el temps d’agafar-les i fer-les foc i flama, de dir açò i allò clarament i tenaç. Dóna’m lluita i motius de plany i d’esperança. Si no tingués què dir, tapa’m la boca amb fang. No em deixes a la vora de l’ègloga i les dàlies. No vull trair qui lluita, que passa son o fam. No em deixes a la vira del riu de les paraules. Ni vull saber nadar i guardar bé la roba. Vull llençar-me, de cap, i jugar a les clares. No em dónes, doncs, la pau. Et demane altra cosa. Solament que em sostingues ben calent, ben humà. El camí de la punxa conclou sempre en la rosa. Jo sóc un entre tants: em sent un entre tants que agafen el tramvia i ploren, cada jorn, silenciosament, quasi sense plorar. Europa em dol i els dies de la seua tristor. Europa em dol i em dol ben concreta i calenta, Com un pa que es fa agre de no portar-lo al forn. Com un pa entre les mantes d’una por inconcreta, que creix i creix amb tristíssima buidor. És l’hora de creuar-lo amb una ganiveta, és l’hora violenta, per fi, de la saó! És l’hora clara i alta dels cors i els peus oberts. De dir allò que hi manca. I de dur el pa al forn. De cremar les paraules i fer, del fum, el llenç que òmpliga el món, la tarda, altra vegada el món. És l’hora de parlar clar i ras, Sant Vicent. (O de seure’s a un còdol i callar ja del tot?)

L’AMIC

A Vicent Ventura, quan era a l’exili

Amic del cor, de l’ànima, del fetge, jo no sé fer rellotges, jo voldria anar plorant pel boulevard, la boira, i preguntar-li a Brassens si has dinat. Enamorats que es palpen en el metro, pàtries del neon, sonets greixosos, el baf de col bullida, la nostàlgia, la llarga escala d’escalons de fusta. Que estic trist, que et recorde, que no puc, un ofegat en el bocoi del vi, músiques de Vivaldi per l’estora. Torne a la vida miserablement ple de papers, desistiments, silenci, amb calcetins de llana tots els dies.

POST-MORTEM Hi ha dies, hi ha certs dies, ja veus ara, estic morint-me de tristesa, plore, pense en tu i et voldria al meu costat: ara sí que seríem ben feliços. Tot t’ho perdone, vida meua, tot, t’ho perdone, ho oblide, res de res, ara seria el teu amant sol·lícit, tractaria d’entendre’t, de comprendre’t. Que em note sol, que toque soledat, que no puc més, recorde i et recorde, recorde tot allò que no hem viscut. Que estic morint-me, que vull viure, que vull que tornes i prendre’t una mà, agafar-me a la vida, que m’acabe.

AMB UN FONS SUBVERSIU Ja no hi ha més que això: mort. Est, Oest, Sud i nord. Mort. Mort només. Llocs de morts. Uns llarguíssims rebosts plens de morts. Morts per totes les bandes, camuflats darrere unes flors. Un dia, però, sorgiran dels seus llocs, cauran damunt de les ciutats -un avalot de mortsi ja només hi haurà això: morts. Ells manaran, tindran les seues Corts, diran: “Açò és dolent i això és bo” i donaran faltes i bones. Però ara esperen als seus llocs. Esperen l’ordre de llançar-se. Ha de venir un ordre nou. L’instauraran els morts, de la nit al matí, un dia qualsevol. Tot canviarà de dalt a baix: els vius estarem sotmesos als morts. Cal, doncs, fer-se amics entre els morts.

CORRE Corre el sol com un infant pel passadís. Puja el sol com un amant sobre el teu llit, sobre el teu nu. Canta el sol com un ocell en el balcó. Xiula el sol de bon matí com el trenet que creua l’horta i els canyars. Tota nua, nua i alta, dins la cambra, s’alegraven els teus pits, -caderneres, passerells i teuladins, sargantana a la paret-, plens de sol de bon matí.

CANÇONS A la vora de la mar jo t’he dut i t’he posat com t’he dut i t’he posat a la meua intimitat. Adéu, Plaça del Pou. adéu. Me’n vaig, no sé quan tornaré.º Ai, pouet de l’ermita, ai coves, ai rajolar, ai alqueria del Pi. Adéu.

LA MORT INVICTA Trontollaven els trens, els miserables trens, creuant tota la nit, plens de morts, d’ofegats, amb aquell llum groguenc en totes les finestres, un estrèpit de ferros, els trens perdent llistons; els miserables trens que creuaven la nit, les llomes de la guerra blavoses amb la lluna, tots els morts de la guerra desenterrats, desfets, el ventre petulant de la recent casada entre tanta misèria, entre tant d’estupor, el melic graciós, el ventre de sis mesos, tots els morts de la guerra, tots els morts de la terra, els miserables trens que duien els ferits, els miserables trens que creuaven la nit amb un cruixir de ferros i un cruixir de llistons, benes plenes de sang, aquells pèls plens de sang, tota la nit rodava el miserable tren amb tots els llums encesos, sense oli en les rodes, mudes llomes blavoses sota la lluna, el ventre de sis mesos, la fam, la por, l’espant. Un silenci, una pols, l’amarga polseguera. Tornaven els cadàvers amb els ossos podrits. Duien les espardenyes esventrades, la sang en qualls secs, unes mosques, unes mosques grossíssimes.

Poemes Sense TĂtol

1 He aixecat, mentre escrivia, el cap i amb ulls cansats de la cal·ligrafia he vist enllà, damunt d’una tauleta que hi ha al racó del nostre menjador, entre papers i llibres que m’estime, com un ocell de ritme popular, com un gresol, una fotografia de fa mil anys o de fa quatre dies. Tu i jo, Isabel, feliços d’un amor I més enllà les Sitges del meu poble. La veig sovint i et recorde moltíssim, el cos esvelt, com un cànter de Nàquera i un breu ocell de tristesa als teus ulls. M’ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia entre papers i fortuïtes síl·labes. Com qui a la nit intenta orientar-se amb mans, amb ulls, jo t’evoque i et mire aquell instant de l’any 48. Tu vares fer que cregués altre cop i m’has donat la teua companyia, el teu discret silenci, el teu ajut. Aquesta nit t’he mirat novament. Et tinc i et veig com et veié el meu cor el dia aquell de la fotografia. Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills. En aquest gran silenci de la casa jo et vull deixar, amant, amats per sempre, un ram convuls de síl·labes de vidre. Al dematí potser et floriran entre les mans de timidesa invicta, volaran des d’ell brisa i colomes. Creix el mural de calç i de coets, amb claredat i explosions de mar, per un amor que se’ns enduu plegats. Secret amor, estendard lluminós, barres de sang sobre un blanc intocable, aquest amor salvatge d’un país que havem creuat, estimant-nos moltíssim, des d’Alacant a Castelló, amb els ulls plens d’una llum, una gota de llum. Dic el teu nom en aquest punt mateix. Dic Isabel i canten el canyars i pels carrers diversos de València passen amants que es besen a la boca, amb molt d’amor presos per la cintura, atarantats d’una olor de gesmils. Dic el teu nom i amb casta reverència el posaré en un pitxer amb aigua. Dic el teu nom i seguesc el meu camí

VII La dona que ven les coses, a la nit, a la porta del bar, del cabaret, la dona que vigila el wàter de les dones; la dona que s’ha deixat la vaixella escurada i els tres fills en el llit i va a fer certes coses, a la nit, vora el riu; i la dona que va tenir un fill i no sap d’ell des de la guerra, i resa a Sant Antoni la dona que neteja el servei del café i la dona que agrana les habitacions del vell hotel per hores i parelles febrils; i la dona que planxa, i la dona que cus, i la dona que fa l’article de les dones i diu les excel·lències de cadascuna d’elles, sospesant-los els pits, colpejant-los les natges i entra després la safa i pondera les còpules; i la dona que prega per la feina de l’home i pel fill i filla; i la dona que vol tenir el primer nuvi; i la dona que vol tenir un fill, quedar aquesta nit prenyada

3 Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans, he amat la meua filla, he amat la meua dona, he amat el meu ofici, he amat la meua casa, he amat el meu carrer, com he amat el meu poble i he amat la meua pàtria; he amat la meua vida, he amat les gents anònimes, he amat totes les coses, he pecat molt, Senyor, he sofert molt, Senyor. He amat la Mort perquè ella m’ha fet amar molt més

4 No has aclarit el teu odi a la mort, aquella mort tan present als meus versos, estesa al llit o asseguda a la taula, bevent conyac fins rodolar per terra o fornicant amb tot déu pels racons, secretament determinant-t’ho tot. L’odies tu, confusament encara i vehement fins un extrems histèrics. Prendries foc a tots els teus papers inútilment, perquè és en mi. Jo t’ho diré amb paraules planeres, l’odies tant perquè has vist en ella alguna amant que molt més em subjuga que cap amant, àdhuc que tu mateixa. Però la mort a la seua certesa gravita i és per damunt de nosaltres i d’ella ens ve, encara que no ho penses aquest afany que febril ens empeny. 54

5 No ocultarà el teu amor; el serviràs honestament i serà la teua conducta alegria i seguretat. Tu mateix et respectaràs per tal que et respecten els altres, i tu respectaràs als altres, la seua pau, la seua pena, i fer profitosa la pau. Déu existirà sobretot: i l’existència de Déu la reconeixeràs en tot, i en tot el beneiràs i ho faràs tot en el nom d’Ell, lliuradament, en silenci, sense esperar cap recompensa car la recompensa la tens: Déu està entre les teues coses, Déu està entre totes les coses, com el sentiment de la pàtria, sentiment de comunitat. 6 Em posareu entre les mans la creu o aquell rosari humit, suat, gastat, d’aquelles hores de tristesa i por, i ja ninguna amenitat. Després tancareu el taüt. No vull que em vegen. A l’hora justa vull que a Burjassot, a la parròquia on em batejaren, toquen a mort. M’agradaria, encara, que alguna dona del meu poble isqués al carrer, inquirint. “Què qui s’ha mort?” I li donen una breu notícia: “És el fill del forner, que feia versos”. Més cultament encara: “el nét major de Nadalet”. Poseu-me les ulleres.

Aquesta nit sent l’afany, el delit, del nom no dit que algun dia he d’escriure. Me n’entraré, un dia, vers la nit i diré el nom i no em sentiré lliure. Corre a la mort pensant anar a viure.

8 Només sabem quan comença la nit: mai no sabem si tindrà mai termini. Amb ulls de son i cansament mortal Confonc la nit amb el dia i és nit, Tot és ja nit en la meua existència. Amb pas incert, maquinal, la recòrrec, creue uns carrers, unes places, uns llocs. Aquest amor que fa un any em va prendre i mai no he dit i en silenci em prospera, pense sovint que ha de matar-me un dia. Car el secret, gelosament guarde, arrima més enllà del sentiment, i el pensament l’habita i poblat. No puc a més, repetiria encara; però l’amor no em deixa mai, cruel, i em trobe a gust dessota el seu domini, sabent, com sé, que ha de matar-me un dia, molt lentament, corcant-me a poc a poc. La meua mort, mai espectacular, m’ha d’arribar d’una creixença: va madurant a les meues entranyes, exactament com madura l’amor.

9 Aquest amor que fa un any que em va prendre i mai no he dit i en silenci em prospera, pense sovint que ha de matar-me un dia. Car el secret, gelosament guarde, arrima més enllà del sentiment, i el pensament l’ha habitat i poblat. No puc més, repetiria encara; Però l’amor no em deixa mai, cruel, I em trobe a gust dessota el seu domini, sabent, com sé, que ha de matar-me un dia, molt lentament, corcant-me a poc a poc. La meua mort, mai espectacular, M’ha d’arribar d’una lenta creixença: va madurant a les meues entranyes, exactament com madura l’amor.

Ja no és l’amor el qui mena els teus passos: t’has endinsat en el fosc sentiment, l’has penetrat, amb afany obstinat, i has arribat, amarg, a l’altra riba: la soledat planetària, freda, l’advertiment de la gran soledat.

11 A tu ningú no et lleva la vergonya. Des de l’humil racó del teu país, damunt d’una paraula -setrill, cànter-, cantes, suportes, com el teuladí, no ja la nit, ni el vent, sinó el passat, sinó el futur, i perseveres, flèbil. La desolació et donava armes; i superaves la vergonya amb una esperança o confiança. Tu fores aquell que persevera. T’han assenyalat -“aquell”- amb el dit brut. Enmig dels vents i de la nit, esperes. T’has agafat a unes paraules. Des d’elles albires un país, el teu.

12 Hi ha electricitat, com hi ha uns requeriments a un ordre, hi ha unes clàusules vigents i inabatibles, com hi ha espases llarguíssimes i hi ha cossos inermes, causes indefensables, i hi ha plaers només, com hi ha el goig, absolut, que encara es perpetua i hi ha els actes que moren ràpidament on naixen, com hi ha un cel i un infern dirimint tots els plets. 13 Amb un dit, amb un dit de saliva al pany, amb un dit, sols amb un dit d’oli, amb un pessic, sols amb un pessic de sal, fundarem orgues! Amor em moriria entre les teues cuixes temporals, al damunt del teu cos, la teua secular nuesa. Amor, sonaran els cànters, els bocois, la fusta. Brandant torxes, brandant corbelles, calze de vi, pàtria que novament inicies el dolç camí, les senderes oblidades. L’amor, la ràbia -ràbia de Pàtria!

14 Potser diràs, un dia, decebut, amb un conyac, en algun bar espés: algun cordell massa tens s’ha romput..... I evocaràs -t’ho jure- l’Estellés.

15 Foc que amarava els lents esquemes el vals fecund era la vida. Omplia els ulls de clares festes les clares aigües era la vida. Era l’anell de dura pedra sacrificada era la vida. Passava l’aigua pel dit i queia més aigua encara era la vida. Sembra la collita ritus alterns dures batalles i dures sines alletarien déus garrofers fosques nissagues era la vida. Era el silenci damunt la vida amb molta cura era la mort.

16 M’he estimat molt la vida, no com a plenitud, cosa total, sinó, posem per cas, com m’agrada la taula, ara un pessic d’aquesta salsa, oh, i aquest ravanet, aquell all tendre, què dieu d’aquest lluç, és sorprenent el fet d’una cirera. M’agrada així la vida, aquest got d’aigua, una jove que passa pel carrer aquest verd aquest pètal allò una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls, i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula, com aquest passarell, aquell melic, com la primera dent d’un infant. 58

17 Ací em pariren i ací estic. I com que em passen certes coses, ací les cante, ací les dic. Ací em pariren, ací estic. Ací treballe i done besos. Ací agonitze i ací em ric. Ací defense unes collites. Deu veritats i quatre mites. Ací em pariren i ací estic, pobre de béns i ric de dies, pobre de versos, d’afanys ric. Cant l’amor i les parelles que viuen, beuen i se’n van. Cante un amor de contraban. Cant l’amor, cante els amants. No sé tampoc si açò són cants. Dic les coses que vénen, van, tornen un dia, altre se’n van, l’esperança de contraban.

18 XV Potser a mort algú en el llit on em gite potser que aquests llençols varen embolcallar de moment, algun mort, un pobre mort incògnit mentre se’n feia càrrec el Jutjat del seu cos; potser ha mort algú que venia a resoldre un assumpte, unes coses: algú ha mort, sense dubte, en el llit on em gite, una nit qualsevulla, lluny de la seua casa, del seu poble, dels seus, del corral i els geranis, de l’esposa, dels pares. Algun adolescent ha dedicat a Onan, de genolls en el llit, el seu càntic febril. Algú no s’ha gitat, passejant per l’estança preocupat, fumant, despert tota la nit. Potser, alguna nit, ha parit una dona, ha plorat un infant, ha cridat una verge, s’ha perpetrat allò que em diuen adulteri. Potser, en aquest, llit va morir un infant.

No es mou el cor amb moviments d’escac; tampoc no ateny dictats de la raó. Com he d’eixir d’aquesta passió si aquest carrer és sols un atzucac? 59

20 Des d’aquest lloc, fosc, de la discothèque, entre aquest fum espesseït, barat, distanciant un glop i un altre, bec. M’he mort i no m’ho han comunicat.

21 Aquest amor és cosa infernal. Així ho dirà, en saber-ho, la gent que ha repartit el món entre bé i mal, en un acord cruel i eficient. Mesuraran els mots amb un didal i no en faran esment del sentiment

Implore en va, i amb la mà estesa, el mot que em pot salvar d’aquest amarg moment. Al meu voltant passa i torna la gent i inútilment tinc buit a la mà el pot.

23 Si vols la mort, i la vols prestament, ella no et ve perquè en silenci et mira i tu la sents, fraudulentament, prop, perquè la mort es delita a saber el teu afany i la teua tristesa. Sols et vindrà quan ho crega millor, així com cell qui en l’amant o en l’infant assetja un gest per fotografiar-lo, perpetuant només un clar instant: per destruir millor tota una vida que un sol moment representa com fou.

24 L’atracció de dos amors contraris, aquell que sent, arravatat, per tu, i el que la mort serenament m’inspira, tiren de mi amb tot el cos i l’ànima. Cloent els ulls, en un silenci intens, Escolliré una fidelitat, Un llarg amor per a sempre -la mort.

25 Mai no diré com fou aquell delit; mai no diré quin dia fou, quin any. Em repetesc el nom que mai no he dit; em creua el pit, amarg, un esgarrany. Algunes gents, que endevinen el dany, m’han receptat alguns glopets d’oblit.

26 Secretament ho sé tot punt per punt. Arribarà un dia que ja sé. Alarmaré, inhòspita, una fe. I ja seré, aleshores, difunt.

Si ve la mort, amb peu coix, d’os romput, m’ha de trobar assegut en el llit. Em llevaré molt prest i sense ajut; me n’entraré foscament en la nit. Lleuger, a bord d’un incògnit taüt, rescataré la plenitud -l’oblit-. Mai no es sabrà qui sóc, qui m’ha parit; mai no es sabrà de quin lloc he vingut.

II Hi ha encàrrecs, hi ha consignes, hi ha flames a trametre. Ens cal dubtar també, i tenir fam i fred i aguardar, sense son, tota la nit així, fins que el dubte s’acabe, fins que la nit s’acabe. Hi ha pecats, hi ha desgràcies, hi ha dubte, la bandera. De tot açò, gemecs, les mans apegaloses, el crit sense resposta, el silenci, la fúria.

29 XII Era un poble petit, humil i blanc de calç, amb uns pins i una sèquia i unes pedres antigues i un cel tibant, i es veia la mar damunt els arbres, i pel vespre volaven els coloms. Era un poble humil, amb carrers amples, i corrals, i balcons, i el tren creuant les hortes, i una senzilla fe.

30 XVII L’amant, feroç, que es venja en una amant atònita, absurda, amb l’estupor en els ulls i en els llavis, dreta, contra una tàpia; un amant venjatiu de mai no se sabrà quina remota cosa, l’enamorat discret que un dia, ancestralment, necessita una víctima, una víctima estúpida, i es venja obscurament, a grapats i trompades, brutalment insistint, destrossant, miserable, i amb la sang que així vessa unes cuixes té un fulgor instantani de selva i dalt la lluna.

31 XVIII Veig l’hoste, l’hoste aquell que els cap – al – tards baixa, greu, per l’escala, amb un posat digníssim, ben vestit, i s’acosta, lentament, al comptoir i pregunta, en un to falsament negligent si li han telefonat aquell dia. Li diuen: “No, senyor”. I murmura: “És estrany”. I se’n va, però es gira i s’acosta novament, i encarrega: “Si em telefonen, diga.... No. Que em criden després”. Un dia qualsevol dels que té el calendari li telefonaran i ell estarà dormint a l’habitació i se n’haurà d’anar de qualsevol manera, embolcallat, potser, només amb un llençol. Baixarà per l’escala, els peus per endavant, sobre els muscles de quatre, i no preguntarà si li han telefonat: i, qui ho sap, el silenci funeral d’aleshores potser -potser- el trenque el timbre del telèfon.

32 Amor et cante a tu i a tu i a tu també. Oh les cames lleugeres per la ball i la música! Les cames que recorre una música sola i se’n puja pels tubs més secrets de la musica. I dictamina música i la posa a la taula com el ram més florit com la rosa més bella. Bella, amb mi. Jo t’estime. Estimem molt la vida. La teua galta dolça molt a prop del meu llavi. Un cavallet de mar per a tota la vida. La vida són parelles que es fan i que es desfan. Eixirem a ballar dessota la gran llàntia. Alegria, alegria. Alegria de viure. De viure i estimar-nos i de prendre’t la mà, de tocar el secret central de l’existència! 62

33 Aquest obscur fill d’un país petit vol evocar, en tu, els exiliats, els qui han patit captiveri i exili per un poder omnímode i inic. Ha rescatat l’idioma i la llàntia i et canta a tu, al cap de dos mil anys, quan hom no sap si ets mort o viu encara. Et deixaré una àmfora i uns blats i et deixaré una llàntia encesa que mai ningú no la podrà apagar. Oh tu, companys de tenebres i lluita! Pel que hem patit, amargs i conscients, per la feroç manca de llibertat, per aquest vent, per aquestes banderes, pel retrobat goig de la llengua pròpia que hem rescatat, escarbotant la terra, i a poc a poc refem penosament amb molt d’amor, i còlera també. Oh clandestí!, oh tu, dolgut Ovidi! mai no oblidat, mai oblidat pel poble que ha respectat, a la nit, el teu nom fosforescent de patiment i pena. Farem l’amor, beurem els gots de vi, i entre aquells mots, calents d’intimitat, direm el teu, tu que més has patit ho comprendràs on sigues, i et riuràs.

Un desig. El desig d’escriure llargues cartes, cartes amorosíssimes sense saber què dir ni a quin nom adreçar-les. Un desig, el desig d’inventar-me una pàtria, un lloc al mi del qual hi ha qui espera la carta que ningú pot escriure si no sóc jo. Voldria tenir unes tisores grans, i acuradament retallar una pàtria ideal, un paper. Pense en açò que he escrit i pense en l’artifici innocent de la pàtria: he après certes coses, m’han passat certes coses, vinc de certs llocs. Jo sé que un pot fer-se una pàtria tallant i retallant, amb unes grans tisores, un paper qualsevol, i aqueixa és la seua, i un, delicadament, la creua amb una agulla.

35 Aquesta carícia teua, en la intimitat nocturna del llit, que probablement executen, a la mateixa hora, innombrables dones, de vegades sembla creada per tu únicament per a mi 63

36 No sé d’on vinc. Em costa dir aquestes paraules, escriure-les. No sé d’on vinc. Només, tenebres. I un cansament. Voldria poder localitzar-lo al meu cos: no és possible. Intente començar, aclarir. És inútil. No me’n recorde. No ho he sabut mai. No sé d’on vinc. No sé d’on vinc. Vaig: només sé que vaig, irremeiablement. No em feu preguntes: no sabré dir mai d’on vinc. No ho sé. No me’n recorde. No he estat mai en cap lloc. Oh, no. Ja és prou. No sé d’on vinc, no em feu patir. Ho he dit abans: ho he dit tan clar com he pogut. No sé d’on vinc; no sé d’on vinc. No sé d’on vinc.

Us deixaré, a la meua mort, una àmfora. Si no pot ser una àmfora, serà almenys un perol. Us pregue que la trenqueu i tragueu comptes, quantes pedretes blanques i quantes pedretes negres contenia. Únicament llavors podreu escriure honestament la meua nota necrològica, podreu saber com fou la meua vida més enllà dels poemes.

38 Mai no he tingut por de la mort. És una por que no he sentit. He acceptat, en silenci, sense escriure elegies ni necrologies, la mort dels meus i els meus amics, amb la tomba, s’obria significativament el misteri. I tirava endavant, retornava als carrers, una aparença de vida. Mai no he tingut por a la mort. Ara, però, em preocupa. Pense, potser, en ella, però sense dramatisme. Com qui sent l’oreig en uns brins, com qui nota que li ploren els ulls mentre llegeix, un dia, com qui un dia mira el nu de l’esposa, fatigat dels parts. Què restarà de tots nosaltres? Ho canviaria tot per un vers romput de Safo. Com ens veuran? Potser jo seré un pallasso de Roma. 64

39 Hi havia, obscur, un sentiment litúrgic. Es torrava el cacau, i les cacaues, d’assuavides rodonors, serien àvidament buscades; o bé es feien roses, o bé hi havia carabassa. Despellofàvem les panolles, i recorde el pèl de les panolles, un pèl incògnit encara, una família de pèl que suscitava les rialles. Després sorgia la panolla, erèctil, una panolla d’or, de pell suau. No compreníem res i ens divertíem. Hi havia un ambient conjugal dens. Pixàvem al corral, sota un cel cru.

40 M’estime molt, de bon matí, treballar el meu hort, les bledes, les lletugues, els raves, les tomaques; regue els breus solcs a poalades lentes, arrenque les brosses nocives. Avui deia el diari que ha arribat l’home a la lluna; m’he girat a mirar-la, vinclat sobre el solc; no he vist res i he continuat.

41 M’he estimat molt la vida, no com a plenitud, cosa total, sinó, posem per cas, com m’agrada la taula, ara un pessic d’aquesta salsa, oh, i aquest ravenet, aquell all tendre, què dieu d’aquest lluç, és sorprenent el fet d’una cirera. M’agrada així la vida, aquest got d’aigua, una jove que passa pel carrer aquest verd aquest pètal allò una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls i tot el seu món petit sempre en minúscula, com aquest passarell, aquell melic, com la primera dent d’un infant. 65

42 Lo jorn ha por de perdre sa claror. AUSIÀS MARCH El món és bell, és amable la vida. Amb aquest vers s’inicia el teu cant. Tin ben present que el teu cant ha de ser com un carrer, ple de gent i de coses; com un carrer, per on passen els tramvies: com un carrer. I per l’aire, balcons. D’ací endavant, pots escriure el que vulgues. Un déu ocult et durà de la mà. No te’n refies.

No he desitjat mai cap cos com el teu. Mai no he sentit un desig com aquest. Mai no el podré satisfer -és ben cert-. Però no en puc desistir, oblidar-te. És el desig de la teua nuesa. És el desig del teu cos vora el meu. Un fosc desig, vagament de fer dany. O bé el desig simplement impossible. Torne al comerç, ple de pena i de fúria: no he desitjat mai cap cos com el teu. L’odi, també; perquè és odi també. No vull seguir. A mamar, tots els versos.

44 Em dius amic, que escriga unes memòries. Això ho fan bé els polítics i els lladres, que són aquells que tenen què contar. També sol ser cosa honesta de putes: tenen allò que hom diu experiències. Jo no ho sé fer, i a més a més això -perdona’m tu- em sembla innecessari. Allò que pot tenir cert interès és el que he escrit i roda ja pel món. Sols he sabut -si alguna cosa sénarrar allò que passa al meu davant, uns accidents, una geografia, uns litorals de perfumada línia, els tercs treballs d’unes mines de plom, el seu comerç. Jo no he estat mai poeta. Com vols que jo escriga unes memòries? És el que he fet, et diré, si insisteixes. Jo no he fet més que escriure unes memòries, uns incidents de navegacions. L’home que sóc s’estima més romandre, amb passions i manaments d’un foc, lluny d’una llum fàcilment excessiva. T’ho dic, i dic desistiment, dolor. 66

45 Sabia que vindries, que ja era l’hora de parar taula dignament, d’obrir la porta i enramar el vent amb les paraules de la primavera. Amor i més amor d’aquell que espera, amor i més amor d’aquell que sent la pentecosta de l’amor, l’advent, i en el vent el gran crit de la bandera. Tenia a punt, amor, totes les coses perquè sabia que vindries, ara, amb un escàndol de sonets i roses. Amor i més amor i més encara, i avemaries i vitralls i aloses, i tots els blats novells de la tarara.

Amor i amor quan plou i quan fa sol, amor quan és de dia o és de nit, i a la taula i al llit, al primer crit, i l’oli socarrant-se en el cresol. L’amor, que és una pena i un consol, un desembre plujós i abril florit, atrevit, enardit i decidit, que tot ho té i ho dóna i tot ho vol. Plou i plou en finíssimes agulles, plou i plou en la brossa, en el terrat, plou i plou en la roba i en les fulles... D’amor de cap a peus vinc amarat, d’amor i de furor quan et despulles vora el llit on t’espere despullat.

Misses corcades, homilies que el vent s’enduu i mai no retorna. Irats cops de puny a la trona. Només , silenci. Silenci extens. Tedèum de coves. Un llarg tedèum, un pluvial tedèum, de bruta i trista terra. Només, silenci. Silenci de les pares d’or. Silenci de pontificat de pedra. Silenci del barranc i el segle. Només, silenci. Mengeu silenci a cullerades. Beveu silenci a glops lentíssims. Jo implore més silenci encara! Només, silenci. 67

48 Dama d’anit, no voldria enutjar-vos, però he pensat que sou la meua mort quan, al café, us vaig veure asseguda amb el marit i no massa discreta. Des d’un racó us vaig veure de sobte: no vaig poder deixar de mirar-vos. La meua mort és una mort burgesa, blanca de carns i freda d’entrecuix. És una mort ordenada i altiva. S’alça del llit al temps que la criada, no deixa res sense la seua cura, va revisant els racons de la casa, mirant si hi ha pols damunt les cadires. sols ix de nit algun dissabte que altre i només pren llet i un de café, car el café la sol desvetlar massa. Dama d’anit, que el vostre esguard altiu vàreu vessar pel quartet i les taules negligentment, sense cap de tendresa, creuant les mans bovament al mateix ventre. La meua mort té vostra encarnadura. La meua mort és com vós de fidel. La meua mort m’ho és de tan honesta. Car no hi ha res més fidel que una mort. La meua mort se’n ve amb mi a totes les bandes, exactament com vós amb el marit, complint només un deure, com feu vós. Exactament un deure conjugal.

No puc dir el teu nom. O el dic negligentment. No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits, em passen certes coses. Tinc el desig de tu. Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria. No puc dir el teu nom, esvelta, tendra, càlida. Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria. No puc dir el teu nom, car, si el dic, l’he de dir amb certa negligència. No puc dir el teu nom. No és un desig a soles sexual, conjugal. És el desig del riu, i el llençol, i la brossa. És un instint de pàtria. És el desig de l’arbre, i el cel, i del cànter, i el pitxer, i l’argila. De ser i de ser tot, plenament: tenir pàtria. I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.

Hi va haver un temps que col·leccionava pedres ara col·leccioneu aigua en cistella. 68

51 Vaig fent el trist catàleg, el meu nocturn catàleg d’estupres, d’adulteris, de violacions, entre el cruixir dels llits i el cruixir dels taüts, l’enrenou de la ploma sobre paper grossíssim, i l’enrenou dels plats, les culleres, els wàters, els cadàvers que hi ha desfent-se en la bodega. Hi ha l’hoste que s’ha mort i no se sap d’on és, i hi ha l’hoste que espera que arribe un telegrama, com hi ha l’hoste que escolta el coit d’un matrimoni i hi ha l’hoste, cortés, que no parla en ningú. Però jo dec escriure, en el llibre és gran i amb la lletra més clara, petita i incisiva, mentre una pobra jove mossega un cobertor, mentre una pobra vídua s’ho renta en un bidet, mentre el pobre poeta escriu versos indignes, mentre al pobre home ric li ve un dolor d’estómac, i el captaire es pessiga tendrament les lladelles, humils, d’una color de mel delicadíssima, i amablement les deixa en la seua mà oberta.

Hem assistit, des d’aquesta terrassa, des d’on hem vist dies de joia plena, els cossos, nus, escampats a la sorra o bé, breument, enlairats per les ones, a aquell secret moment de darreries, l’enterrament, tristíssim, de l’estiu, el seu previst acabament amarg. Ones del mar lentament se l’enduien, com el van dur, a llocs, indrets incògnits, i ens hem sentit, altre cop, buits i sols, més buits i sols, car cada estiu que passa no és un estiu: és l’esgarrany d’un any... Vénen els jorns de la tardor, pregons. Sentim el fred, o la seua imminència, més prestament que l’any anterior, amb pensaments llargament endolats, pressentiments de progressiu silenci. Demane a Déu que, en arribar la mort i obrir el pany de la porta de casa, diga el meu nom, amor, abans que el teu. Com podré jo viure, si no és amb tu? Segueix la mar, l’afer misteriós.

53 La teua molt indòcil joventut m’ha pres el cor i m’ha torbat la ment. Diria: Oh cos, oh cos adolescent! Em sent molt vell, maliciós i brut. 69

54 El dia 4 de setembre faré cinquanta anys. Això no és res maco. Vosté és encara jove. Cinquanta anys no vol dir res. No vol dir res. Vol dir els camions de l’estraperlo. Vol dir la sang indignament vessada. Vol dir el pa i l’oli escassos. Vol dir precarietat. Vol dir la jove conscientment palpada en un cine i pagada amb un pastís. Vol dir un ull més gran que l’altre com un horror petrificat. Vol dir els amors precaris. Vol dir un quall de sang en una gola seca. Vol dir anar a missa i rebre la comunió i que et segellen després un paper on diga que has anat a missa i has rebut la comunió per tal de cobrar el sou. Vol dir les llargues cues del poal de carbó. Vol dir els homes captius afusellats. Vol dir els afronts. Vol dir les cauteles. Vol dir el llit de matrimoni comprat de segona mà. Vol dir passar per tot per tal de tenir-hi un sou vosté mana senyor. Vol dir les vitamines que no es trobaven enlloc. Vol dir els dies executats sumàriament. vol dir l’horror. Vol dir un litre d’oli de ricí. Vol dir la manca d’estudis i si vols estudiar per a rector podríem fer alguna cosa. Vol dir Isabel jove i terriblement vella amb el cànter de l’aigua pujant tota una escala. Vol dir la fam. Vol dir que no hi ha llibertat i no et faces il·lusions eh. Si ben mirat som joves. N’hi ha de més vells que nosaltres i tenen vint anys a penes.

55 Jo sentia a la boca tot el gust de la vida. Em besaves amb fonda i goluda besada. Em creuaven els ulls unes ales profundes. Era lliure i lligada per sempre al teu costat. Amor, les teues dents i la teua saliva. Amor, la teua llengua que em regirava tota. Amor, fondes besades que mai més no he tastat. Em besaves i tot vacil·lant al voltant. Amb un bes dels teus llavis i de la teua sang vacil·laven les eines i vacil·lava el món i no res era com sols un moment abans. Amor, les teues dents. Amor, la teua llengua. Et veig al meua davant. Arribaves lleuger. Em miraves. De sobte, m’agafaves del tos. M’atreies dolçament, per tota la vida. I em dessucaves tota lentament i profunda. Davallaves el coll, però jo ja no et veia. Jo oferia la meua bellesa a un déu incògnit. Els ulls closos, sentia que em besaves lentíssim. Amor, tota la vida a besades intenses. Em besaves els pits, les rodonors bessones. Em prenies amb cura i sentia els teus llavis. Jo llavors et mirava vorejant el mugró. El cim flagrant, invicte, de tota la ciència. Amor, perquè t’espere. Amor, perquè reitere, En tanta soledat, practiques inexpertes. Perquè sent que de sobte es desperta el barranc de pèls i de misteri que m’ha ratllat la vida. Inexperta et deixava fer i desfer. Anaves inventant-te un país, un amor, un plaer. Arribaven les teues besades al melic I ja s’exasperaven els pèls de l’entrecuix. Recorde molt les teues mans, tan suaus i dolces. Enyore molt les teues besades profundíssimes. Dits inexperts, dits sacres. Ah, moment invencible! La meua cabellera demana ajut en va. Amor, aquells moments que hem de tornar a viure. Aquells descobriments que fèiem aleshores. Ah, la cova florida de sobte per l’amor! Ah, la nit estelada! Ah, peix breu del plaer!

56 Tant si vostè ho permet o com si no aquest és el meu lloc, aquest és el meu lloc i el lloc dels meus 71

57 M’agraden molt les albergínies i tu les fas molt bé, exactament les deixes en el seu punt d’oli |i farina. És una delícia de les dents, com abans ho és de la mirada en llesques com palaies. Gustosament se’m desfan a la llengua. Demore el got de vi per fruir-lo més. Per aquestes belles i molt agradables albergínies que tu m’has enllestit faria l’única cosa que no pensava fer: Allarga’m el pitxer. Gràcies.

58 Calia interpretar a Déu, el text antic, resseguir, en la pols, les paraules remotes, desxifrar-lo, escoltar -com fan a les pel·lícules-, amb l’orella apegada tenaçment a la terra, i endevinar cavalls i temporals llunyans; aclarir, destriar, amb orella apegada, aplicada a la terra, la pobra i bruta terra, la miserable terra, senyals urgents de Déu, convenir que aquells signes que hi havia a les pedres eren paraules d’un alfabet remotíssim del qual ningú tenia la clau, les referències en el moment precís, en el moment mortal. “Però Déu està en tot”. Cadascú de nosaltres l’anava interpretant, i era brisa o gemec, esperança rompuda, desistiment i pena. Sense saber-ho, vàrem viure una Pentecosta.

Hi ha l’hoste que s’ha mort i no se n’ha adonat, i això que aquella mort, la seua, és personal i, més, intransferible, segons els documents, i que el trauen del llit i el duen al dipòsit, i no se n’assabenta, i el despullen i el deixen damunt el marbre blanc, i el renten, i li fan certes coses, aquells tràmits que s’han de fer, i no se n’assabenta, de digne, de digníssim que és encara el seu cos, i el forense es detura un moment, el contempla i mira els practicants i es pessiga una aixella i lentament pregunta: “Senyors, esteu segurs que tractem amb un mort?” 72

60 Foc que amarava els lents esquemes el vals fecund era la vida. Omplia els ulls de clares festes les clares aigües era la vida. Passava l’aigua pel dit i queia més aigua encara era la vida. Sembra i collita ritus alterns dures batalles i dures sines. Alletarien déus garrofers fosques nissagues era la vida. Era el silenci damunt la vida amb molta cura era la mort.

El mes de maig, que precipita l’esplendor de les flors, omple la sina de les jovenetes. El vent lleuger els revolta els cabells i les teles. Els mariners arriben ara al port. Ràpidament ancoren la nau i se’n vénen a terra, al carrer, i les casades, des de les finestres, els miren amb malenconia, mentrestant riuen junts els mariners i les joves. La coloma de l’amic Picasso ha arrancat a plorar. Duia al seu bec un julivert.

M’has amostrat la breu intimitat, la intimitat de la teua cartera: mire l’espill, el rouge, la polvorera. I mire el teu carnet d’identitat, la data breu, molt cruel de l’edat. 73

63 Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill i xiques, al cinema, amb cames obertes i una mà entre les cuixes, i el rosari en família, i hi ha el peó que es mata caient des d’un andami i l’home que fa el pa i hi ha qui porta un metre per saber el tamany escaient del taüt i com hi ha els tramviaris que treballen la nit de cap d’any i els forats de les piques i hi ha l’ascensor amb un llum brut groguenc esperant mentrestant la portera s’emborratxava de vi i pixa per l’escala i la filla té por i el marit està fent-ho amb la dona del metge i els tramvies terribles amb l’enrenou dels ferros i el metge que es dedica a trencar els anous mentrestant la portera va pixant per l’escala i trucant a les portes amb un colp de mamella i el fill de la de l’arpa que s’ha mort fa tres dies plora i plora i encén un ciri i posa el ciri a l’ampolla del vi i contempla la Loren i llavors la suïssa crida pel passadís i el cosí la segueix brandant el canelobre i la xica que es gita més aviat que mai i un fred com un mà li puja per les cuixes i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit i els veïns que s’han mort els dos intoxicats l’altre dia i la dona i la filla no tenen ganes de menjar res i ploren com les rates i el cosí i la suïssa que dormen brutalment i el canelobre encés i el cobertor encés les cortines enceses i tot el pis encés els nobles cavallers enterrats en els claustres mentrestant la portera pixa pels escalons i el marit no pot més i la dona del metge se’n va i agafa el metge i li diu fil de puta i se’l fica entre les cames i tot es pega foc i la nena que plora sola a la porteria i les inscripcions obscenes dels comuns i el crani rebotant per tots els escalons.

64 Tant com el cor m’has omplert el cervell i amb altres ulls que no pas aquests ulls per sempre et veig, te’m representes, ets. Amor, amor, em pots deixar, anar-te’n: sempre et tindré en el moment millor, car he sabut, per l’amor, assumir-te, i ja ets en mi més que no en realitat, i tu esdevens una còpia sols: per uns mitjans o un procés que jo ignore, l’original és en mi per a sempre. 74

65 Passava el vent sobre la brossa, passava el vent com una ma. Passaven segles de raïm, i passaven segles de blat. Passava el vent damunt els ossos, damunt l’esquelet oxidat, passava damunt la rosa oxidada que es desfeia tendra a la teua engonal. Segles de més penombra encara, segles de més marga soledat! Els pujava la sina a les donzelles. El seu ventre cruixia en arribar el part. Tempte els murs de la cova, tempte segles de soledat i humitat. Oh cova negra, oh cova santa! En carn viva passa el barranc. Amor de Xàtiva i amor de secreta causa central. En passar, les nines es senyen amb un signe precipitat. Per l’home de la cova negra van tots els homes endolats. Duen a un ullal el tomello i caminen amb ràpid pas.

De lentes persistències, d’afers silenciosos, de les fruites que cauen dels carros i es podreixen; com qui agafa amb les mans la cendra d’un cadàver i desfent l’estatura del silenci i l’espera fa un muntó qualsevol, vagament adorable. He fet mal, cau el vespre darrere els cristalls bruts; tots han sortit i són ara a les seues cases. Jo dec seguir, encara, escrivint lentament, no se quantes vegades, unes úniques coses. La tebior d’un aigua, els gargalls de l’esperma.

67 Vine! La teua cabellera de publicada mel insigne, el tomello de l’entrecuix, el ganivet que et creua els ulls, els malucs de clara fondària, les dentetes de sal i llet, els teus llavis grossos i grans, vine! He de poblar per tu la vida, ompliré la nit amb estels, et duré l’aigua en grans grapats, estimaré la teua sina, el teu secret inexorable, el laberint del teu melic, les teues anques suavíssimes, vine! Cultivaré el blat i la dacsa, seguiré un ritus de collites, miraré com creix el teu ventre amb el fill dins agenollat, cantaré i ballaré per tu, ens sentirem acompanyats, hissaré el fill per damunt meu, vine! Vine, t’esperen el meus ulls, també la meua soledat, el meu treball, les meus mans que es cansen massa sense tu, t’espera tot el meu amor, l’afany de sembrar i collir, de la llavor que es perd contenta, vine! T’espera tot el meu amor, tota la meua soledat, el meu desig de les collites brutes de sang, de pèls, de terra, les meues nits inexorables, aquest nus de la meua vida que no ho serà mai sense tu, vine! Fundarem castell, fortalesa, farem temple i direm la missa, farem l’amor, arraparem arravatadament les lloses, pel meu semen seguirà el segle i tu serà dipositària i el transmetràs màgicament, vine! 76

68 Amb pas incert, al·lucinat, com ebri, em pense, em veig per certs carrers que em couen vers el carrer i la casa on vius tu: em veig i em planyc, però no puc fer res i cloc els ulls amb un espant recòndit i amague el cap en el coixí, covard, en el moment que caic sota unes rodes.

69 Faries coses, dansaries. Oh nit principi de la nit! Queia la nit. Lenta pujava tota la lluna. Olorosa ens era la lluna. Arribaria pel barranc el gemec d’alguna innocència, oh present sempre! Oh sabor de la terra, terra! Sonen les telles del sambori. Es desfan arribant als números. Tota la lluna. Amor, amor. T’espere sempre. Amor, amor. Sempre t’espere. Tinc el llit aromat amb herbes de la muntanya. Tinc la nit beladora. Puja a primer terme la corona. Vens i arribava el cataclim de llum, de vidres.

70 Amb mans com d’orb et vaig temptar el cos precipitat per un fosc desig brusc. Vaig avançar pel teu cos com per un incendi espés, entre un fum, unes flames, obrint-me pas, decidit i penós. Tinc un record vermell a les pupil·les -la vermellor d’unes flames o sang-, com el record d’una boca de forn on hagués vist tota la llenya encesa. Ulls socarrats, incendiaris, de veure’t.

71 M’agenolle amb reverència i prenc un grapat de pols amb les meues mans que han pecat perquè aquest és el meu País. Enlaire el grapat de pols i trobe en els seus estams aquest secret que més buscava perquè aquest és el meu País. Recorreria a genollons els indrets de tota la terra. em fregaria amb terra els ulls i menjaria només terra perquè aquest és el meu País no em preguntes res. Deixeu-me de genolls damunt la terra amb el cap ficat a la pols perquè aquest és el meu País. Perquè aquesta copa de terra que he begut i que enlaire ara és la terra del meu País. No ho comprendreu mai. Anireu de banda a banda preguntant. Però tot el secret roman en aquesta copa de terra. Per ell matareu. Per ell morireu. Per ell caureu brandant la nit de corbelles, de cavalls i barrancs perduts, perquè aquest és el meu País. Us ho dic. Aquest és el meu País. El veieu. Aquest és el meu País. Que circule la copa de terra Entre tots els que som a taula, Perquè aquest és el vostre País. Esgotareu en gran silenci el calze de la Cova Negra. Un tros d’os restarà del calze però, amb això, serà bastant, perquè aquest és el nostre País.

72 Pedra central. Principi de la vida. Dacsa que sona. Comarques que ballen. Oh l’esquelet, l’esquelet, l’esquelet...... Aquest tros d’os que ara em trobe a les mans..... Aquest tros d’os que ara em crema les mans ..... Pedra central, principi de la vida, dacsa que sona, comarques que ballen. Arriba un jorn d’extensa claredat! 73 Tomba d’amor, delicada estatura, Cendra només i cendra enamorada: Et crema el foc dinàstic i cruel Com arbre gran que de sobte ha crescut. Oh llit d’amor, irrepetible extrem, membres d’amor, extenuada llàntia: creixia el foc, pujava a les cadires pujava al llit i cremava els amants. Pati de lunar de guitarra de l’aigua, hores d’amor de mussitada xifra, tot mesurat el cristall de la dansa: creix com un vent de fratricidi el foc va pels carrers i les places com brau i puja als llocs més secrets de les cases.

74 Mire la pols que puja a les cadires com puja als llits, com arriba a l’amor, mire la pols que puja a les finestres, entre als taüts, va tatuant els morts. Mire passar una única dona que va, de dol, amb un llum a la mà, un llum encés, és un llum de gresol, d’anar triant un per un els cadàvers. Pètal de llum, inconcebible pols amuntegant el laberint del dia coordinant els rosegons de l’any. Per un decret, un manament d’un home una ciutat encongida, cremada, arrenglerant a grapats tots els morts.

75 Veus el carrer i ponderes la casa amb uns mots greus que en silenci he agraït. Passem tots dos, en silenci, de nit. Pense, i no ho dic: Per ací viu i passa...

76 Cobra una pensió. Tots els dies de l’any té, també, una tertúlia en un café. Conversa. I diu: “El meu difunt Ovidi, en glòria estiga...” Hi ha una amiga que té formiguer en un peu; ella mai no ha tingut formiguer, però, en canvi, “El meu difunt Ovidi...” El seu difunt Ovidi era baixi era alt, era gros i era prim, era trist i era alegre, segons allò que es parle. No és un nom: és un món. No és un home, és el món. “El meu difunt Ovidi, Déu el tinga en la glòria...” Era bròfec i amable, era sempre fidel i ho feia amb la veïna de l’entresol esquerra. Lentament, mentrestant es parla, es diuen coses, ella va pessigant molles d’un tros de pa que duu discretament ocult a la butxaca. “El meu difunt Ovidi, Déu el tinga en la glòria...”

77 De un en un se n’isqueren els difunts, calladament, entre les tombes gràvides, i es concentraren a la porta del cementeri, amagant-se entre els xiprers, i circulaven entre els morts consignes, subversives consignes ben xifrades, mentre esperaven l’arribada de l’enterrament del metge. Però el metge, dins el taüt, es va apercebre amb pànic, de la proximitat del cementeri i la subversió d’aquells clients, i amb peus i amb punys trencà la tapa i se n’anà corrents entre vinyes, i no parà fins arribar a Nàquera.

La boira creix com un pus dins un crani. Dessota els peus, prestigis de tardor. De sobte, tou en el matí, un fulgor: brota en el cor de la boira un gerani. 80

79 No és ni millor ni pitjor el temps, car tot el temps és temps d’amor, d’una plaenta convivència de sentiments i de persones, de famílies i treball. Tots els temps són el mateix temps, Perquè només hi ha un temps, i és temps d’amor i de treball, de contribuir, entre tothom, i cadascú en allò que faça, per a l’establiment d’un ordre, la construcció d’un edifici, allò que mirarem, feliços, quan Déu vulga, fora del temps. Però treballem en el temps. No hi ha temps millor ni pitjor, Solament existeix el temps, i no és el temps qui ens justifica, i ens cal justificar el temps. En el temps naixem i morim, i hem de fer nostre tot el temps, i hem de fer nostres tots els temps, tal con feren els nostres pares, com deuen fer els nostres fills. Tot el temps és el mateix temps, totes les vides fan la vida. Fem el temps, i que el temps no ens faça, car el temps ens fa i ens desfà, i hem de ser a través del temps. Nosaltres podem fer temps, la construcció de l’edifici. Foradant en la nit del temps, obrint la nit com una mina, obscurament i tenaçment, ens podrem seure, si Déu vol, amb les mans brutes de la feina, a fumar, parlar de la pàtria, la pàtria sòlida en el temps.

80 Amor, amor, amarga consciència d’un món perdut del qual sols tinc l’enyor. Em trobe sol, sense cap indulgència i condemnat, nocturn, a aquest amor. Amb cops dolguts de pobra paciència esguardaré que arribe un temps millor. Amb cansament de trista procedència coixim – coixam em creixerà el dolor.

Vientos de salmos... LEÓN FELIPE

Car l’exemple és allò que val i has de ser exemplar en tot, exemplar en tots els moments, t’has d’anar oblidant de tu, has de ser cadascun dels teus i fer la seua pena i fer la seua fúria, i així seràs integrament, als ulls de Déu i als ulls dels homes, i seràs poble per sempre. Pena unànime, fúria unànime, així varen nàixer els salms. El temps que ve és un temps de salms, solament perduren els salms creuant els segles i els països. Únicament el salm perdura, i tocaràs mare en el salm. Contra el dol, contra la injustícia, contra la brutedat i la tristesa, i contra la incivilitat, agafa el salm i entona el salm, car aquest temps és temps de salm. No hi ha millor arma que el salm: enderroca els murs i els enlaira, desfà les ciutats i les fa, i l’esperança està en el salm.

82 De vegades també arribava Neruda. Mirava l’un costat i l’altre amb aquells ulls de peixot sota la seua gorra seia en el divan mirava amb certa cautela. No pots fiar-te mai em deia agafant-me pel braç. Jo ho comprenia tot i ho disculpava tot. Ell es treia de la butxaca una primera edició de Quevedo i una segona edició de Fray Luis de León i es treia encara més papers per exemple la partida baptismal de Jorge Manrique, un originals il·lícits de Góngora a la mort del Conde de Villamediana, coses totes absolutament interdictes llavors. En uns gots aculats d’un vidre de dit bevia el vi negre mentre jo llegia les tèrboles línies amargament llunyanes. En establir-se un cert ambient de confiança es treia un calcetí i improvisava una oda elemental mentre el dit gros del peu descalç sobresortia indòmit. Són coses de la guerra què t’he de dir, tu ja m’entens i mut.

83 El meu pis al costat de la caserna (no sé si tu l’has vist) és un pis molt modest però al balcó arriben els arbres del carrer. Pense en la mort atroç de Martínez Ferrando. M’agradaria rebre com era abans costum la visita de César Vallejo però César Vallejo s’ha mort definitivament amb la publicació de la seua obra completa amb notacions i tota la Bíblia. César Vallejo quantes, quantes memòries de pus, de semen, de gargalls i vitralls de pedres i remotes paraules familiars. A tu el meu homenatge sols a tu únicament a tu pur, impur adorable, els teus versos m’arriben com les telles remotes del “mort i pam” de la meua infantesa. Et recobre i em salve César Vallejo. Deixe el teu nom ací al darrer poema amb un amor que mai no s’entendrà. Els crítics faran possiblement al seu temps les seues crítiques. Jo sé bé quant et dec i t’ho pague de moment amb aquest còdol que diposite damunt la taula una abrupta pedra de via però en la qual tu m’entens toque mare i em basta, a mamar tots els versos a prendre vent tota l’ars poètica.

84 Aquest any miserable, MCMLXIII després de Crist, serà molt recordat i molt amargament. Vicent Ventura, desterrat a Munic o a Paris; Joan Fuster, a Sueca, -diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi-; Sanchis Guarner recorre, perplex, la ciutat; jo escric i espere a Burjassot, mentre pels carrers de València la gent, obscena, crida i crema un llibre.

85 Hi ha el marit que se’n va un dia amb una noia, car no pot amb la carn blanca de la muller, fidel, honesta, bona, i té el desig de jaure brutalment amb un cos que acaba de tenir altre cos, altres cossos, aquell vespres mateix, damunt seu, i és feliç, pensant així, sabent, i sabent i pensant que aquell cos, aquell dia, ha de tenir encara altre cos, altres cossos damunt seu, l’un darrere l’altre, uns moments només, homes que no coneix, que no sap bé que són, l’estremiment només del plaer, i el bidet, acceleradament el bidet de seguida. Besos llargs i profunds, carícies lentíssimes, La mà, lenta, cercant, aquell lloc més ocult, i agafant amb tendresa, suaument, el grapat del baix ventre, mirant hàbilment, lentament. 83

86 El meu origen t’ho explicaria: jo sóc etrusc, la raça castigada, el càlid món de coves i de tombes que va desfer la cultura romana just al moment de la seua puixança. Això, potser, ho explicaria, tot, àdhuc aquest amor itinerant, sempre cercant algun lloc ignorant on fos feliç, fins on això pot ésser, tot enyorant, familiar, l’origen. (Haveu pensat que Salvat – Papasseit potser tampoc no és massa entenedor sense aquell bru passat familiar, des d’on li ve, sense dubte, aquell càlid i al·lucinant món de malucs i llet?) molt he trigat ha dir-t’ho, amic meu, i ara ho he fet insuficientment. Darrere meu i la meua aventura creuant els mars, mira sempre unes tombes, mira una pols injustament malmesa.

87 XIX Penediments a penes, confessions mal fetes, les treves que es demanen i les treves que es prenen, les promeses que es fan i que no s’acompleixen, les coses que es demanen i el do que s’ha oblidat, potser la confiança o potser l’esperança, requeriments diaris, sol·licitacions, els fervors instantanis, els pànics, els oblits.

88 Fosc, recolzat en el capçal del llit, et veig dormir com un tendre animal. Sota el llençol, et tempte l’engonal, la rodonor abatuda d’un pit.

89 No et diré “Anem ací”. No et diré “Anem allà”. Només et diré “Anem”. Quan ja siga arribada l’hora, jo t’he de dir això només: “Anem”. I jo sé que aleshores te’n vindràs. Jo clouré dins de la meua mà la teua, em miraràs a penes -jo em riuré-, estaràs nerviosa, i miraràs el sòl, i de sobte, després, em miraràs també i també te’n riuràs; i així, vull dir rient-nos, i amb la teua mà closa dins la meua, anirem. No deixarem de riure. I deixarem darrere quasi totes les coses: poble, casa, carrer, pares, amics, parents. I no les deixarem: no les recordarem. De sobte tot això deixarà d’existir, o mai no haurà existit. Com nosaltres. Nosaltres tampoc no érem abans. Serem, només, de sobte. (Un incís: em recorde, irremeiablement, d’Adam i Eva sorgint del Paradís, tots nus, amb el cap abatut sobre el pit... Te’n recordes?)

90 Com mariner que treballa la terra, com llaurador que treballa la mar, sembra cantant una síl·laba clara, una medalla d’amor i de còlera. Prosperarà arribat el moment. Prosperarà com la vela o com l’arbre. Mira un moment, al davant tot el jorn. Mira al davant el llarg solc que li resta. Amb fosc afany ha enterrat la llavor amb fosc afany i esperança de punys vindicatius floriran en tot temps i cantaran unes ales lleugeres. Sembra l’amor, sembra els punys, sembra l’ala el cant funest de l’ametla fecunda, l’enamorat amb un pit a la mà. Mira l’espòs que torna de la feina. Mira el seu fill i contempla l’esposa i mira el jaç on han de viure sempre. Cova d’amor, cova negra florida. Creixen arrels i principis de vida Creixen arrels i principis d’estels. Veig abocat la negror de la vida. Em bec a doll el secret amorós. No em llevaran aquest gust de la terra.

91 Nen que agafes la pedra del sòl alegrement: no penses que al dessota la pedra, atent, roman un escorpí; no és temps encara, oh, nen!, que penses aqueixes coses: pren la pedra i la paraula senzillament i pura, sostín-les a la mà, sospesa-les alegre, i riu mirant enllà, car sempre hi ha motiu per a riure, tenint la pedra, la paraula, a les mans, si fou presa per nosaltres del sòl -oh nen-, i sempre hi ha en ell quelcom que ens esperava des d’abans que nasquérem. Somriu sempre amb quelcom a la mà; pensa que somriem sempre que tenim quelcom en ella...... No ens somriem amb les mans buides: preguntem. I encara no és vingut el temps de la pregunta.

92 Dur fonament, clara seu de la pàtria, vent com l’acer, llum estigmatitzada, rodó, rodó, bocí de llum profunda, terra de pa i vinya insuperable. Dic el teu nom i lentament mastegue l’afany dolgut, la pàtria perduda, el bé més gran, la sòlida ventura, el tron profund, dinastia del vi. Perdut, perdut. Perdut com solc antic, com solc perdut, com moneda o medalla, com marbre coix, lletanies que tornen! Tornarà el temps, al cap del temps, segur. Sobre aquest nom edifique la pàtria! Seguirà el temps, la ventura infinita.

Godella en la poesia d'EstellĂŠs

IGNASI PINAZO Per l’home humil de pols i teranyines. Per l’home humil de cadira baixeta. Per l’home humil de butxaca dolguda. Per l’home humil, minuciós, exacte. En arribar a la festa del poble des d’un cantó, humil, la contemplava. Prenia apunts. Parlava amb cortesia. Deixava el pas primer a les senyores. Per un amor de les festes del poble entre aquell fum o l’olor de l’estable. Per un amor de carrers enramats amb els coets i fulles de dolçaines. Jo dic un nom de secular grandària. Jo dic el nom dels carrers de Godella. Jo dic un nom amb olor de paelles. Jo die el nom, cast, d’lgnasi Pinazo. Havent-lo dit s’emplenen els balcons, canta febril, jocund, el tabalet, cante un enyor de clavari major, el ciri gran, la dama i les banderes. Jo dic un nom i dic fundació. Traços humils al cantó de la festa.

Ignasi Pinazo, Llibre dels pintors, Mural del País Valencià, vol. I, pàg. 475.

OFICI PERMANENT A LA MEMÒRIA DE JOAN BAPTISTA PESET, QUE FOU AFUSELLAT A PATERNA EL 24 DE MAIG DE 1941 Un dia jo no sé quin arribaràs oh Mort per mi i no serà necessari que llegesques el meu nom sabràs qui sóc i on sóc i em llevaré prestament i sortiré amb tu al passadís el gran fred de la matinada darrerament m’acomiadaré dels meus companys amb la mirada i et seguiré i passaré els tràmits sense dir res pujaré al camió i em duràs al lloc no m’hauran d’embenar els ulls hauré d’escoltar els ferros dels fusells les descàrregues Mort oh Mort jo no vull la mort vull la vida que podrà ser útil encara muller fills germans adéu i tu ciutat ciutat que oblides massa fàcilment i hauràs de porgar les teues culpes adéu godella ermita de sant salvador cames lleugeres de la tarara pins carrers fills

Ofici permanent a la memòria de Joan Baptista Peset, que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941, Mural del País Valencià, vol. II, pàgs. 227-255 89

GODELLA El temple antic, la convinguda gràcia. Desnivellat, jocs de plom, precipici. Cultius de l’horta, mantellina al cap. Amples diürns, de pólvora i ermita. Nits conjugals i d’ensucrades coses. Tornen ocells i rossinyols de fama. Baixen i pugen delirants carrers. A poc a poc s’extenua una dàlia, de tant d’amor i tanta soledat. Puja pels murs una olor de gesmils. Godella, Llibre XVI, València. Canten els pobles (I), Mural del País Valencià, vol. II, pàg. 454

EL MISTERI Arriba l’hora del gotet d’orxata Entre els cavalls de la mar, els cavalls Oh llit desfet i tebior dolcíssima «Lo meu car Fill, quan lo veuré» Vacil·la De Burjasot i de Godella vénen Clama la Mare en el silenci. Hi ha Mare d’amor, contemplaria el Fill De terra, els ulls, i només que de terra Llibre d’Elx, El misteri, Mural del País Valencià, vol. III, pàg. 274.

Els dies de Pasqua anàvem a l’ermita del Salvador, de Godella, amb els berenars; dúiem camisa blanca i espardenyes. Elles, a banda, les amples faldes redones i les bruses més aviat lleugeres, duien una petita cistella amb el berenar. (...) Després ens asseíem cul en terra i berenàvem. Els ous durs, els esclofollàvem, en un descuit, al front d’algun amic entre grans rialles. Després ballàvem la tarara, agafats de les mans, i saltàvem i cantàvem altres cançons. Les xicones saltaven a la cordeta. En arribar les primeres ombres, tornàvem, agafats de les mans i cantant i ballant, al poble, Burjassot.

Animal de records, El tractat de les maduixes, pàg. 51.

La meua família parlava molt dels dots de l’oncle Josep Maria com a cantant, i també del tenor Alonso, que era de Godella, el poble veí de Burjassot.

Animal de records, La parra boja, pàg. 134.

el camp de Burjassot i el camp de Borbotó, el secà de Paterna i el secà de Godella, i el Pla del Pou, i els masos, les barraques de Lluna, l’Alqueria del Pi, i el Pixador, i el mas del Rosari, i la casa del Saboner i el pi, i el molí de la sal i el llibre que he d’escriure, i el tren que ve de Llíria i el que puja a Paterna. Coral romput, Obra completa 6, pàg. 263.

Godella, 1954 Jocs Florals del Bicentenari. Flor natural el poeta Vicent Andrés Estellés. Va actuar com mantenidor l’ex-ministre don Eduardo Aunós. Va ser regna la senyoreta María Isabel Estellés Zanón

Unitat DidĂ ctica

UNITAT DIDÀCTICA La Unitat didàctica sobre el POEMARI d’Andrés Estellés està adreçada als alumnes de 4rt. d’E.S.O., tot i que també es pot treballar amb alumnes de Batxillerat, perquè són els que, per la seua maduresa personal, millor poden arribar a la seua poesia. L’estructura de la unitat seria la següent: OBJECTIUS - Conèixer Andrés Estellés i la seua obra. - Aprofundir en les recursos estilístics que empra. - Aprendre a compondre poesies a partir de determinants models. - Conèixer la temàtica sobre la que parla Andrés Estellés. - Establir, o no, relació entre el títol del poema i el tema. - Diferenciar clarament l’expressió poètica i lírica de la prosa. - Aprofundir en el coneixement de la llengua. METODOLOGIA Primerament es fa una lectura col·lectiva de cadascun dels poemes a classe (cada vegada un alumne). A continuació es comenten aquelles coses que més ens han cridat l’atenció d’allò que ha sigut llegit per tal d’aclarir conceptes i saber que és el que s’ha de fer a les activitats. Posteriorment es fan les activitats individualment i finalment es fa una posada en comú sobre les conclusions que cadascun ha tret a partir de les respostes que han donat a les diferents activitats. Han de quedar molt clars el tema, la relació del títol amb el tema, el significat de determinades expressions al context del poema o la contraposició de temes. Tots els poemes tenen com activitat comuna escriure una poesia fent servir diferents tècniques. El professor explicarà en que consisteix cada tècnica i perquè creu que, per a aqueix tema, és la més escaient. Farà un exemple a la pissarra i deixarà un temps per que cadascú pose a treballar la seua imaginació intentant aclarir els dubtes que se’ls presenten i arreplegarà els treballs per corregir-los. En finalitzar la correcció tornarà a cadascú el seu poema, reservant-se els dos que considere millor (per la seua qualitat, perquè s’ajusten a l’esquema treballat o perquè han reflectit el tema d’acord amb allò que ens dóna a conèixer Andrés Estellés). El dos autors llegiran públicament els seus versos i explicaran als seus companys perquè els han escrit d’aqueixa manera la qual cosa fa que s’obriga un debat entorn al tema i a la manera de reflectir-lo. AVALUACIÓ A l’hora de fer l’avaluació cal fer una valoració en dos camins: 1. 2.

Poema a poema. En finalitzar el poemari.

A l’avaluació del primer punt es tindrà molt en compte la participació, la realització de les activitats, el recull d’informació i la presentació de totes i de cadascuna de les poesies. Pel que fa al segon punt, l’avaluació serà en base a la presentació d’un dossier on apareixeran les conclusions que s’han extret del treball fet a classe, donaran la seua opinió sobre el treball, diran quina poesia els ha agradat més i per què i resumiran la temàtica d’Andrés Estellés amb la poesia que consideren més representativa. 95

Semblança Vicent Andrés Estellés va nàixer l’any 1924 a Burjassot, el nostre poble “I em van traure / el dia 4 de cert setembre”, i va morir-hi l’any 1993. Son pare, Vicent, era forner i s’havia casat amb Carmen , filla del “Nadalet”, l’amo del forn. Era un home sense estudis “pare / no sabies llegir ni escriure, / na sabies de lletra”. Però era un home d’una gran sensibilitat. Carmen Estellés, la mare del poeta llegia força, sobretot novel·les. Potser d’ací li ve a Vicent la vocació literària. De vegades, els comentaris de la seua mare en llegir els versos del seu fill, apareixen reflectits en alguns poemes: “Ma mare mai no vol que deixe d fer versos. / De vegades, si escric, més que res és per ella. / I voldria fer versos alegres i serens, / així com ella els vol, vagament melancòlics...”. Vicent Andrés Estellés va tenir una germana, Carmen: “La meua germana i jo vam estar molt units”. Aleshores, durant la seua infantesa, van viure a tres cases diferents de la darrera porció del carrer de l’Obispo Muñoz: al número 82, un primer pis, on va nàixer el poeta; després la planta baixa del número 78 i als voltants de 1936, a la planta baixa del 97. La vocació literària es va desvetllar molt aviat en V.A. Estellés i comença a conrear el teatre, però, pels volts de 1935-36, segons ha dit ell mateix, es va dedicar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil, tenia 12 anys. De vegades podem trobar als seus poemes les privacions de tot tipus que va haver de patir a causa de la guerra. Com que durant la postguerra, el poeta era conscient del món que l’envoltava, aquesta realitat està molt més present en la seua obra: “Els anys de la postguerra foren uns anys amargs, / com no ho foren abans els tres anys de la guerra... / La postguerra era sorda, era amarga i feroç”. A l’edat de 15 anys acabada la guerra, començà a treballar de forner, i després d’orfebre i mecanògraf: “El món / dels Estellés, orfebres i forners,...”. Cap a l’any 1943 li publiquen el seu primer article en u diari. Ha trobat un ofici que realment li agrada. A l’edat de 20 anys passa una temporada a Madrid per estudiar periodisme, que serà des d’ara la seua professió. Fa el servei militar als Pirineus de Navarra. En tornar a València, treballa com a periodista en “Las Provincias”, diari del qual arribarà a ser redactor en cap a l’edat de 34 anys. S’introdueix als nuclis d’activitat cultural del país, on coneix Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner. Tots tres esdevindran molt amics. L’any 1955, es va casar amb Isabel, núvia d’ell des del 4 d’Agost de 1947. Van llogar un pis a la ciutat de València i s’hi van quedar a viure. Al 1956 va nàixer la seua primera filla que, dissortadament, va morir tres mesos després. Isabel i Vicent es van sentir molt abatuts i tristos. Va aparèixer “La nit”, un llibre influït pel dolor causat per aquesta desgràcia. També va escriure en aquell any en castellà “Primera soledad”, dedicat a la seua filla i que publicaria l’any 1988. Des dels anys 50, la seua producció poètica i les seues publicacions s’acceleren d’una manera espectacular. L’any 1958 guanyà el premi “València” de la Diputació Provincial amb “La clau que obri tots els panys”. El poeta diu que en aquest llibre “hi ha tics que resumeixen la poesia interior i, en certa manera, ja anticipen el que escriuré després. El tema del sexe s’hi planteja cruament, el tema del amor també, i el tema de la mort”. L’any 1971 publica cinc llibre, entre els quals es troba “El llibre de meravelles” (Manuscrits de Burjassot – 1). Hi fa un recorregut per la València d’aquell temps. Els records de la seua infantesa i adolescència apareixen en els seus poemes. Des de l’any 1972 fins al 1992 ha publicat 10 volums d’una “Obra completa” que recull gran part de la seua producció. Amb Isabel va tenir dos fills més, Vicent i Carmina. Després d’unes malalties del poeta, Isabel ha sigut, com sempre, tothora el seu suport. Res no li ha impedit de continuar escrivint. De la seua dona diu en la sonata que li dedica: “M’ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia... / i m’has donat la teua companyia, / el teu discret silenci, el teu ajut.” L’any 1985 va publicar tres llibres en prosa on parla de la seua vida, i com no, també del nostre poble. Darrerament, ha experimentat en el teatre. L’any 1978 va publicar “Oratori del nostre temps”. Ple de projectes literaris, aquest home, necessita “crear” contínuament. Sotmés a un estigma com ell pregona en “La clau que obri tots els panys”: “Sóc un home que no té més remei que escriure, / i no té més remei que escriure certes coses, / i les diu, i les diu com les veu, com les sent / en carn viva, cremant-li en les boles dels ulls, / Escrivint em sé lliure. Absolutament lliure”. Després de la darrera malaltia, vingué al nostre poble a recuperar la salut i la memòria, i es va quedar entre nosaltres. Així acomplia un vell desig expressat vint anys enrere: “I voldria tornar-me’n i viure a Burjassot / veure des del balcó de la casa on vaig nàixer / un colomer, les teules, i enllà, els pins de les monges”. Joan Fuster qualifica el nostre poeta com la veu més intensa i més potent que s’ha fet sentir al nostre país en els últims segles.

.Vicent Senent Valls

Biografia 1924 Naix a Burjassot, el quatre de setembre. 1935 – 6 Comença a escriure poesia. Abans ja havia escrit algun guió de teatre. 1939 Ajuda el seu pare al forn del poble; després treballa d’orfebres i mecanògraf. 1942 Se’n va a Madrid a estudiar periodisme. 1945 Ha d’anar ha fer el servei militar a Navarra, lluny del seu poble. 1946 – 7 Torna a València i coneix Isabel, la seua futura muller. 1948 Entra a treballar al diari “Las Provincias”. 1953 Publica el seu primer llibre: “Ciutat a cau d’orella”. 1955 Es casa amb Isabel. 1956 La parella té una nena que mor als quatre mesos de vida, fet que provoca en Vicent Andrés Estellés l’escriptura de “La nit” i de “Primera Soledad”. Guanya el premi Cantonigrós de poesia. 1958 Publica “Donzell Amarg”. 1965 – 6 Rep el premi Ausiàs March i publica “L’amant de tota la vida”. 1971 Publica “Llibre de meravelles, La clau que obri tots els panys, Llibre d’exilis, Primera audició i L’inventari clement”. 1972 L’Editorial 3 i 4 de València comença a publicar l’Obra Completa amb un primer volum: “Recomane tenebres”. 1973 Publicació de “L’Hotel París” i “Ora marítima” 97

1974 Segon volum de l’Obra Completa: “Les pedres de l’àmfora”. 1975 Rep la Lletra d’Or pel llibre en català de l’any. 1976 – 7 Publica “Antibes” i el tercer volum de l’Obra Completa: “Manual de conformitats”. 1978 Publica el quart volum de l’Obra Completa: “Balanç de mar”. Rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. 1980 3 i 4 publica el cinqué volum de l’Obra Completa: “Cant Temporal” 1981 Volum sisé de l’Obra Completa: “Les Homilies d’Organyà”. 1982 Volum seté: “Versos per a Jackeley”. 1983 Volum vuité: “Vaixell de vidre”. 1985 Publica “Quadern de Bonaire” i “El tractat de les maduixes”, en prosa. 1986 Volum nové: “La lluna de colors”. 1987 Publica una novel·la: “El coixinet”. 1990 Volum desé: “Sonata d’Isabel”. 1991 Recull de poemes de l’any 1975, “Estat d’excepció”. 1992 Publicació de l’obra “Mare de terra”. 1993 És nomenat fill predilecte de Burjassot. Mor, i és soterrat al seu poble.

Defineix amb una breu frase el contingut del poema. Fes una poesia amb paraules relacionades de tema lliure. Extrau tots els verbs i digues quin és el temps verbal i el mode que hi predomina. Explica en el context les expressions “pedra solar” i “edifique el cant”. Creus que el títol del poema és escaient. Quin li posaries tu?

ELS AMANTS La carn vol carn.

AUSIÀS MARCH “No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem des del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molts anys, han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l’amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles (i que em perdone el cast senyor López – Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peçó d’una orella. El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l’enyorança amarga de la terra, d’anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l’edat, i tot això i allò. No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

1. Defineix amb una breu frase el contingut essencial del poema. 2. El poema d’Estellés parla de dos enamorats. Busca les paraules que fan referència a l’amor, així com les metàfores que gasta que hi facen referència. 3. Fent servir les paraules en negreta i subratllades fes una poesia que tinga coma a tema central: l’amor. 4. L’autor enfronta dues menes d’amor. Descriu-les en prosa, però aprofitant adjectius i expressions del poema. 5. Explica en el context les expressions “vell huracà” i “enyorança amarga de la terra”. 6. Creus que el títol del poema és escaient. Quin li posaries tu?

100

CANT DE VICENT De pares pobres i amb mitges soles,

El paisatge l’honren estables,

Després, l’amplària greu de la sala

a molta honor, vindria al món,

comuns, corrals i fumerals.

un ambient de cos present.

un món humil, mes no mesquí.

Per fer més fi, també algun pi,

I l’adjutori del dormitori

Recorde, encara, la casa, clara,

i cossiols d’alegres flors:

on em van fer, fill de forner,

on jo nasquí: precari, el pis

hi ha, de precari, clavells, geranis,

i em varen traure, el dia 4

tenia cuina, amb una pica

roses intactes i fulles magnes.

de cert setembre, del càlid ventre.

de pedra vella i una finestra;

Al menjador molta claror

Molt festejat pel veïnat,

després hi havia la galeria

i ben poc més. Per les parets

a poc a poc, amb llet de pot

aquella parra que tant m’agrada,

unes pintures de criatures

i sopes d’all, em vaig criar.

sempre evocar; l’embarronat,

inesperades: donzelles llargues,

Tinc la nostàlgia d’aquella casa,

corcat, dolent, i un colomer

de llargs cabells, i mariners,

del món aquell, què li hem de fer.

buit, en desús, dalt el comú.

reblertes sines, remotes illes,

Plàcides prades de les teulades,

ocells i barques estranyes canyes.

d’això em vindria la melangia,

M’excitaria la fantasia

anys endavant, i més d’un cant.

aquell mural càndid i estrany?

No em preocupe: és l’únic luxe que em puc permetre, i a fer punyetes. Fou l’any del batre: l’any 24.

1. Defineix amb una breu frase el contingut essencial del poema. 2. Opina si Estellés està descrivint o evocant (Raona la resposta). 3. Prenent aquest poema com a model, escriu-ne un de semblant sobre la teua infantesa, mantenint la mateixa mètrica; apariats o redolins amb rima assonant. 4. Localitza els substantius del text que parlen del seu amor i nostàlgia per la infantesa. 5. Converteix aquest poema en una descripció en prosa de la infantesa i la casa on va viure l’autor. 6. Consideres que el títol del poema és escaient. Quin li posaries tu?

101

EL BURJASSOTÍ I

Si et diguessin a tu l’Estellesí d’ací vuit a deu segles, ploraries, pols en la pols, d’agraïment i música, mes que si ara et declaraven fill predilecte del teu poble, fill. Pols en la pols, entre la pols veuries, -com, el crepuscle, el Russafí la veia la teua terra, els teus carrers, les seues parets suades per amants anònims, aquells inicis de jardí, canyars, la lenta majestat de l’albufera..... I més: de bon matí, les gents que arriben en el trenet, a treballar, i diuen un entrepà dins el saquet, i tant.

III

1. 2. 3. 4. 5. 6. 7.

Busca algunes estrofes que facen referència a llocs de Burjassot. Assenyala la relació que pot existir entre el títol i el contingut del poema. Localitza substantius del text que parlen del seu amor i nostàlgia de Burjassot. Opina si Estellés està descrivint o està evocant Burjassot (Raona la respuesta). Amb la paraula BURJASSOT escriu una poesia acròstica (el tema ha de ser Burjassot). Explica en el context l’expressió “amb la calenta sang d’un fratricidi”. Consideres que el títol del poema és escaient. Quin li posaries tu?

102

Em posareu entre les mans la creu o aquell rosari humit, suat, gastat, d’aquelles hores de tristesa i por, i ja ninguna amenitat. Després tancareu el taüt. No vull que em vegen. A l’hora justa vull que a Burjassot, a la parròquia on em batejaren, toquen a mort. M’agradaria, encara, que alguna dona del meu poble isqués al carrer, inquirint. “Què qui s’ha mort?” I li donen una breu notícia: “És el fill del forner, que feia versos”. Més cultament encara: “el nét major de Nadalet”. Poseu-me les ulleres. 1. 2. 3. 4. 5. 6.

Defineix amb una breu frase el contingut essencial del poema. En què notes que Estellés recorda Burjassot. Localitza tots els substantius i adjectius que tinguen a veure amb la mort. Amb aqueixos substantius i adjectius fes una poesia que tinga com a tema central: la mort. Explica en el context les expressions: “hores de tristesa i por” i “la parròquia on em batejaren”. Quin títol posaries al poema?

103

La dona que ven les coses, a la nit, a la porta del bar, del cabaret, la dona que vigila el wàter de les dones; la dona que s’ha deixat la vaixella escurada i els tres fills en el llit i va a fer certes coses, a la nit, vora el riu; i la dona que va tenir un fill i no sap d’ell des de la guerra, i resa a Sant Antoni la dona que neteja el servei del café i la dona que agrana les habitacions del vell hotel per hores i parelles febrils; i la dona que planxa, i la dona que cus, i la dona que fa l’article de les dones i diu les excel·lències de cadascuna d’elles, sospesant-los els pits, colpejant-los les natges i entra després la safa i pondera les còpules; i la dona que prega per la feina de l’home i pel fill i; i la dona que vol tenir el primer nuvi; i la dona que vol tenir un fill, quedar aquesta nit prenyada 1. Al poema, Estellés ens parla de la dona, però, ens parla d’una sola, ens parla de moltes o de totes en una (Raona la resposta). 2. Fes una poesia en què dónes la teua visió de la dona. 3. Localitza tots els substantius i els adjectius que tinguen a veure en teòriques, feines de la dona. 4. Quin creus que és el recurs estilístic que més es repeteix? 5. Quina imatge o imatges gastaries per il·lustrar el poema? 6. Quin títol posaries al poema?

104

No has aclarit el teu odi a la mort, aquella mort tan present als meus versos, estesa al llit o asseguda a la taula, bevent conyac fins rodolar per terra o fornicant amb tot déu pels racons, secretament determinant-t’ho tot. L’odies tu, confusament encara i vehement fins un extrems histèrics. Prendries foc a tots els teus papers inútilment, perquè és en mi. Jo t’ho diré amb paraules planeres, l’odies tant perquè has vist en ella alguna amant que molt més em subjuga que cap amant, àdhuc que tu mateixa. Però la mort a la seua certesa gravita i és per damunt de nosaltres i d’ella ens ve, encara que no ho penses aquest afany que febril ens empeny. 1. Quina funció acompleix la mort en aquesta poesia d’Estellés. 2. Fent servir les paraules en negreta i subratllades fes una poesia que tinga com a tema central: la mort. Fes apariats o redolins amb rima assonant. 3. Localitza tots els substantius i adjectius que tinguen a veure (establint una relació) amb la mort i l’amor. 4. Intercanvia estrofes de la teua poesia amb el teu company i reconstrueix el poema (veges si diu la mateixa cosa que volies dir amb el teu). 5. Quin títol posaries al poema?

105

He aixecat, mentre escrivia, el cap i amb ulls cansats de la cal·ligrafia he vist enllà, damunt d’una tauleta que hi ha al racó del nostre menjador, entre papers i llibres que m’estime, com un ocell de ritme popular, com un gresol, una fotografia de fa mil anys o de fa quatre dies. Tu i jo, Isabel, feliços d’un amor I més enllà les Sitges del meu poble. La veig sovint i et recorde moltíssim, el cos esvelt, com un cànter de Nàquera i un breu ocell de tristesa als teus ulls. M’ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia entre papers i fortuïtes síl·labes. Com qui a la nit intenta orientar-se amb mans, amb ulls, jo t’evoque i et mire aquell instant de l’any 48. Tu vares fer que cregués altre cop i m’has donat la teua companyia, el teu discret silenci,el teu ajut. Aquesta nit t’he mirat novament. Et tinc i et veig com et veié el meu cor el dia aquell de la fotografia. Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills. En aquest gran silenci de la casa jo et vull deixar, amant, amats per sempre, un ram convuls de síl·labes de vidre. 1. 2. 3. 4. 5.

Defineix amb una breu frase el contingut essencial del poema. En què notes que Estellés recorda Burjassot. Subratlla 20 paraules del poema i fes una poesia que parle del amor i de Burjassot. Analitza sintàcticament des de: He aixecat.......... fins del nostre menjador. Amplia el poema d’Estellés amb dues estrofes que respecten el tema i la mètrica del poema. Intercala-les allà on consideres més adient. 6. Quin títol li posaries al poema?

106

Al dematí potser et floriran entre les mans de timidesa invicta, volaran des d’ell brisa i colomes. Creix el mural de calç i de coets, amb claredat i explosions de mar, per un amor que se’ns enduu plegats. Secret amor, estendard lluminós, barres de sang sobre un blanc intocable, aquest amor salvatge d’un país que havem creuat, estimant-nos moltíssim, des d’Alacant a Castelló, amb els ulls plens d’una llum, una gota de llum. Dic el teu nom en aquest punt mateix. Dic Isabel i canten el canyars i pels carrers diversos de València passen amants que es besen a la boca, amb molt d’amor presos per la cintura, atarantats d’una olor de gesmils. Dic el teu nom i amb casta reverència el posaré en un pitxer amb aigua. Dic el teu nom i seguesc el meu camí. 1. 2. 3. 4. 5.

Quin títol li posaries? Defineix amb una breu frase el contingut essencial del poema. Subratlla 20 paraules i fes una poesia sobre tema lliure. Busca algunes estrofes que fan referència a l’amor. Digues els recursos estilístics que hi apareixen.

107

Només sabem quan comença la nit: mai no sabem si tindrà mai termini. Amb ulls de son i cansament mortal Confonc la nit amb el dia i és nit, Tot és ja nit en la meua existència. Amb pas incert, maquinal, la recòrrec, creue uns carrers, unes places, uns llocs. 1. Defineix amb una breu frase el contingut del poema. 2. Fes un poema de quatre versos, a ser possible que rimen, on establesques un paral·lelisme entre el dia i la nit, el sol i la lluna. 3. Localitza tots els substantius i adjectius que tinguen a veure amb la mort. 4. Quin títol li posaries al poema?.

108

Aquest amor que fa un any que em va prendre i mai no he dit i en silenci em prospera, pense sovint que ha de matar-me un dia. Car el secret, gelosament guarde, arrima més enllà del sentiment, i el pensament l’ha habitat i poblat. No puc més, repetiria encara; Però l’amor no em deixa mai, cruel, I em trobe a gust dessota el seu domini, sabent, com sé, que ha de matar-me un dia, molt lentament, corcant-me a poc a poc. La meua mort, mai espectacular, M’ha d’arribar d’una lenta creixença: va madurant a les meues entranyes, exactament com madura l’amor. 1. 2. 3. 4. 5. 6.

Quina funció acompleix la mort en aquesta poesia d’Estellés. En la comparació que està fent entre l’amor i la mort, a què s’està referint? Fes una poesia acròstica amb les paraules: AMOR i MORT. Quin títol li posaries? Explica en el context el significat dels quatre versos. Extrau tots els verbs i digues que és el temps que hi predomina.

109

TESTAMENT MURAL El meu nom i el teu nom, escrits en la paret, en aquella paret plena de cors i rúbriques, en aquella paret de voluntats darreres, mentre s’agonitzava de l’amor o la pena; en aquella paret de la fosca escalena, entre paraules tendres i paraules obscenes, paraules que parlaven d’un amor invencible, paraules que parlaven d’un record en carn viva, paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals, i la pornografia delirant d’uns dibuixos, en una convivència que m’agrada pensar. En aquella paret suada pels amants, amerada d’amors com un dur matalàs, en aquella paret de fraccions ardents. El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats quan també s’enllaçaven les nostres cames, fosca escaleta que evoque i que no diré on és, encara que em torturen, encara que em degollen. El teu nom i el meu nom , ardents, en un arrap sobre els algeps suats de la paret aquella. El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles, Arrapats en la bruta paret de l’escaleta, amb una voluntat de viure, de perviure, amb una agonitzant cal·ligrafia dura, entre coses obscenes i coses delicades, exclamacions brutals d’un sexe poderós, notacions ingènues de quadern escolar, notes sobre la marxa dels esdeveniments, aquell luxe d’autògrafs autèntics i primaris. El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats, aquell amor, l’amor, amor d’ungles i dents.

1. 2. 3. 4. 5. 6. 7.

En aquest poema Estellés ens dóna una visió de l’amor, com la qualificaries? Opina si Estellés està evocant o descrivint (Raona la resposta). Quin títol li posaries? Assenyala la relació que pot existir entre el títol i el contingut del poema. Busca algunes estrofes que facen referència a l’amor. Imagina’t que t’agrada un xic o una xica. Escriu una poesia declarant-li el teu amor. Si hagueres de fer graffittis a la paret expressant l’amor que sents per una persona, què posaries?.

110

Busca algunes estrofes que facen referència a llocs de València. Raona la relació que pot haver-hi entre l’amor i la soledat. Assenyala la relació que pot existir-hi entre el títol i el contingut del poema. Imagina’t que hi ha un lloc al món que per a tu ha sigut molt important perquè et permeté iniciar relacions amoroses amb una persona. Fes una poesia descrivint aqueix lloc. 5. Explica en el context el significat de les següents expressions: “Agonitzava el mar com un vell animal” i “els dos morts, a la mort, individualitzats”. 6. Quin títol li posaries? 111

No ocultarà el teu amor; el serviràs honestament i serà la teua conducta alegria i seguretat. Tu mateix et respectaràs per tal que et respecten els altres, i tu respectaràs als altres, la seua pau, la seua pena, i fer profitosa la pau. Déu existirà sobretot: i l’existència de Déu la reconeixeràs en tot, i en tot el beneiràs i ho faràs tot en el nom d’Ell, lliuradament, en silenci, sense esperar cap recompensa car la recompensa la tens: Déu està entre les teues coses, Déu està entre totes les coses, com el sentiment de la pàtria, sentiment de comunitat. 1. 2. 3. 4.

Defineix amb una breu frase el contingut essencial del poema. Explica quin sentit i què significa Déu per Estellés. Quin títol li posaries? Fent servir les paraules en negreta i subratllades fes una poesia en què li parles a Déu.

112

Aquesta nit sent l’afany, el delit, del nom no dit que algun dia he d’escriure. Me n’entraré, un dia, vers la nit i diré el nom i no em sentiré lliure. Corre a la mort pensant anar a viure. 1. 2. 3. 4.

De qui està parlant Estellés? Escriu un breu epitafi per a la tomba d’una persona volguda. Analitza sintàcticament les estrofes 3 i 4. Quin títol li posaries?

113

Potser a mort algú en el llit on em gite potser que aquests llençols varen embolcallar de moment, algun mort, un pobre mort incògnit mentre se’n feia càrrec el Jutjat del seu cos; potser ha mort algú que venia a resoldre un assumpte, unes coses: algú ha mort, sense dubte, en el llit on em gite, una nit qualsevulla, lluny de la seua casa, del seu poble, dels seus, del corral i els geranis, de l’esposa, dels pares. Algun adolescent ha dedicat a Onan, de genolls en el llit, el seu càntic febril. Algú no s’ha gitat, passejant per l’estança preocupat, fumant, despert tota la nit. Potser, alguna nit, ha parit una dona, ha plorat un infant, ha cridat una verge, s’ha perpetrat allò que em diuen adulteri. Potser, en aquest, llit va morir un infant. 1. 2. 3. 4. 5.

Defineix amb una breu frase el contingut essencial del poema. Qui és veritablement el protagonista del poema? Fes una poesia a un objecte a què apreues molt. Quin títol li posaries? Busca en una enciclopèdia qui era Onan.

114

Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs per a sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots. No t’han parit per a dormir et pariren per vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l’home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les síl·labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posterioritat com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se’n riguen, potser et delaten; tot això són banalitats. Allò que val és la consciència De no ser res si no s’és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte camines decididament. 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8.

Estellés en aquest poema parla d’un altre tema molt important en la seua poesia, de quin? Fes una poesia en què intentes convéncer algun d’alguna cosa. De quin poble està parlant Estellés. Quin títol li posaries? Què pretén Estellés amb aquest poema? Quina poesia d’Estellés t’ha agradat més? (Raona la resposta). Busca una imatge que tinga relació amb cadascuna de les poesies. Dóna la teua opinió sobre el poemari que acabes de llegir (Raona la resposta). 115

Ruta EstellĂŠs

Ruta literĂ ria per Burjassot http://www.fundacioestelles.org/ruta_estelles.php

116

Algunes activitats prèvies... Estellés, el seu temps i el seu llegat 1. Sabries esmentar alguna obra, en valencià o en castellà que es base en la guerra o en la postguerra? 2. Has sentit parlar de la censura? I de l’autocensura? Creus que algun poema de Vicent Andrés Estellés es detecta censura o autocensura? 3. En quina mesura afecten els règims totalitaris (com el franquista) la creació literària? 4. Un dels poetes que més influència va exercir sobre Estellés va ser el xilé Pablo Neruda. Investiga quin era el nom real del poeta i de qui va prendre el «nom artístic» que el va catapultar a la fama. 5. Quins autors (de la nostra i d’altres literatures) agradaven i influïren més en l’obra de Vicent Andrés Estellés? 6. Estellés ha sigut un dels poetes més recitats i musicats pels nostres rapsodes i cantautors. Has escoltat alguns dels poemes recitats o cantats? Explica, breument, quina percepció tens d’aquestes versions. És molt diferent el poema llegit del poema recitat o cantat? Quina versió t’agrada més?

Estellés, l’obra i la llengua 1. Si repasses bé els poemes de la Ruta, hi trobaràs alguns dels recursos estilístics més emprats per Estellés: la hipèrbole, l’anàfora, l’al·literació, les citacions... Tria un poema i explica els recursos estilístics que hi trobes. 2. La llengua que Estellés fa servir als seus poemes és ben sovint plena de col·loquialismes, localismes i, fins i tot, vulgarismes. Coneixes la diferència entres aquests tres conceptes? Una vegada tingues clar el significat de cadascun, tria una poesia de la Ruta i intenta detecta-hi el màxim de paraules d’aquestes característiques. Després, classifica-les segons siguen col·loquialismes, localismes o vulgarismes.

117

La ruta Consciència col·lectiva El poema que expressa més vivament el compromís cívic de Vicent Andrés Estellés és «Assumiràs la veu d’un poble». En la Ruta, hi ha un panell amb el poema. Panell de la plaça de la Constitució (abans del País Valencià i popularment plaça del Teatre Novedades) «Assumiràs la veu d’un poble», Llibre de meravelles (1971)

Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots. No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l’home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les síl·labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera,

25 vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. 30 No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, 35 com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se’n riguen, potser et delaten; tot això són banalitats. Allò que val és la consciència 40 de no ser res si no s’és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament.

Propostes de treball 1. En què consisteix el compromís que el poeta expressa en aquest poema? 2. En el poema hi ha alguns versos de ressons bíblics, amb un cert to profètic. Assenyala’ls i explica’n el significat en relació amb el compromís del poeta. 3. Al llarg del poema hi ha paraules i expressions que fan referència a l’adversitat en què viu el poble del poeta. Podries explicar, amb les teues paraules, què volen dir les expressions següents, en el context del poema: VERS

EXPRESIÓ

en la llarga nit del teu poble.

la pena

un silenci

una amarga polseguera

EXPLICACIÓ

118

4. En els versos 13-17 es formula de manera metafòrica quina és la missió que Estellés s’atorga com a poeta: No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. 5. En què consisteix aquesta missió? 6. El concepte de paraula viva no és exclusiu del poeta de Burjassot. Quin altre poetael va emprar abans i fins i tot va teoritzar sobre ell? 7. Els versos 30-35 recorden el poema «La gran alegría» de Pablo Neruda. No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble. La gran alegría La sombra que indagué ya no me pertenece. Yo tengo la alegría duradera del mástil, la herencia de los bosques, el viento del camino y un día decidido bajo la luz terrestre. No escribo para que otros libros me aprisionen ni para encarnizados aprendices de lirio, sino para sencillos habitantes que piden agua y luna, elementos del orden inmutable, escuelas, pan y vino, guitarras y herramientas. Escribo para el pueblo, aunque no pueda leer mi poesía con sus ojos rurales. Vendrá el instante en que una línea, el aire que removió mi vida, llegará a sus orejas, y entonces el labriego levantará los ojos, el minero sonreirá rompiendo piedras, el palanquero se limpiará la frente, el pescador verá mejor el brillo de un pez que palpitando le quemará las manos, el mecánico, limpio, recién lavado, lleno de aroma de jabón mirará mis poemas, y ellos dirán tal vez: «Fue un camarada». Eso es bastante, ésa es la corona que quiero. Quiero que a la salida de fábricas y minas esté mi poesía adherida a la tierra, al aire, a la victoria del hombre maltratado. Quiero que un joven halle en la dureza que construí, con lentitud y con metales, como una caja, abriéndola, cara a cara, la vida, y hundiendo el alma toque las ráfagas que hicieron mi alegría, en la altura tempestuosa. Quins són els versos semblants als d’Estellés? Què esperen Neruda i Estellés de la seua pròpia poesia? Creus que entre Neruda i Estellés hi ha alguna semblança biogràfica? 119

8. En els versos 36-37 s’exposen els perills que l’actitud de compromís cívic pot comportar per al poeta. Per què el poeta els qualificats de banalitats? Coneixes algun poeta (o cantant) assassinat precisament pel seu compromís cívic? 9. En els versos 39-40 hi ha el valor suprem que la poesia estellesiana ha arribat a formular; un valor que dóna sentit a tota l’obra poètica de Vicent Andrés Estellés. Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble. Explica, amb les teues pròpies paraules, en què consisteix aquest valor. 10. Una vegada Estellés ha pres la decisió d’assumir la veu del seu poble, acaba el poema dient camines decididament? Quin sentit creus té el fet de posar-se a caminar? 11. Sabries dir quin és el concepte clau del poema «Assumiràs la veu d’un poble», apartir de les repeticions anafòriques que hi ha. 12. Aquesta és la lletra de la cançó «La flama» del grup Obrint Pas, del disc que també du per títol La flama. Llig-la: Amb l’espurna de la història i avançant a pas valent, hem encés dins la memòria la flama d’un sentiment.

Amb columnes de paraules i travessant la llarga nit, hem fet de cels, mars i muntanyes, vells escenaris d’un nou crit.

Viure sempre corrents, avançant amb la gent, rellevant contra el vent, transportant sentiments.

Viure mantenint viva la flama a través del temps, la flama de tot un poble en moviment.

Tant al disc com en els concerts, Obrint Pas introdueix la cançó recitant un poema de Vicent Andrés Estellés que diu: No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu. Forma part del Mural del País Valencià, volum II, Un poble en marxa. Què creus que significa la paraula poble tant en el poema d’Estellés com en la cançó d’Obrint Pas? Per què creus que és important sentir-se part d’un poble? Per quina raó penses que un poble «unit, alegre i combatiu» és més fort? Per què penses que Obrint Pas ha triat aquests versos d’Estellés per a encapçalar una cançó seua?

120

Resistència Panell de la plaça Jaume I «Cançó de la rosa de paper», homenatge a José Martí (Taula parada)

Ella tenia una rosa una rosa de paper, d’un paper vell de diari, d’un diari groc del temps. Ella volia una rosa, i un dia se la va fer. Ella tenia una rosa, una rosa de paper. Passaren hivern i estiu, la primavera també, també passà la tardor, dies de pluja i de vent. I ella tenia la rosa, una rosa de paper. Va morir qualsevol dia i l’enterraren després. Però al carrer on vivia, però en el poble on visqué, les mans del poble es passaven una rosa de paper.

I circulava la rosa, però molt secretament. I de mà en mà s’hi passaven una rosa de paper. El poble creia altra volta i ningú no va saber què tenia aquella rosa, una rosa de paper. Fins que un dia d’aquells dies va manar l’ajuntament que fos cremada la rosa, perquè allò ja estava bé. Varen regirar les cases: la rosa no aparegué. Va haver interrogatoris; ningú no en sabia res. Però com una consigna, circula secretament de mà en mà, per tot el poble, una rosa de paper.

Durant el franquisme, Vicent Andrés Estellés adopta una actitud de resistència davant la situació política de l’època. Aquesta actitud connecta directament amb el caràcter col•lectiu que el poeta atorga a la seua veu poètica. El poema «Cançó de la rosa de paper» (Taula parada) és emblemàtic d’aquest plantejament. Escrit durant els primers anys de la dècada dels 70, pocs anys abans de la mort de Franco, el simbolisme del poema recau plenament en la rosa, que representa la paraula poètic del poble (i del poeta) i la seua resistència. La dedicatòria al poeta José Martí reforça aquesta idea.

Propostes de treball 1. Determina si es tracta d’un poema de to popular o més aviat culte. Pots aportar exemples que justifiquen la teua resposta? 2. El poema està dedicat a José Martí. Investiga qui fou i escriu-ne una biografia breu (entre 5-10 línies). 3. Tot seguit reproduïm el cant a la llibertat de José Martí dels seus Versos sencillos: XXXIX «Cultivo una rosa blanca, en julio como en enero, para el amigo sincero que me da su mano franca (...)». Trobes alguna semblança entre estos versos i el poema de Vicent Andrés Estellés? 121

4. Fixeu-vos en l’estructura del poema. Està dividit en quatre parts de llargària diferent. Completeu aquesta taula amb el contingut de cada part i la quantitat d’estrofes que li corresponen: • Contingut de les parts: - Les autoritats intenten fer desaparèixer la rosa mitjançant la repressió. - Història d’una dona anònima que es fa una rosa de paper i la conserva fins a la mort. - La rosa es conserva secretament a mans del poble i assoleix un simbolisme. - La rosa circula de mà en mà i esdevé motiu de fe per a la gent. • Quantitat d’estrofes de les parts: - Una estrofa. - Dues estrofes. - Tres estrofes. - Quatre estrofes. PARTS

CONTINGUT

QUANTITAT

Primera Segona Tercera Quarta 5. Explicada amb les teues pròpies paraules, quina història ens narra el poema? 6. Quin és el tema del poema? Abans de respondre, pensa en la relació entre el poema i la figura de José Martí.

Amor Sense dubte, el poema emblemàtic per antonomàsia de la temàtica amorosa estellesiana és «Els amants» (Llibre de meravelles), en què es mostra la concepció personal que tenia el poeta de l’amor. En la nostra ruta, trobaràs un panell amb «Els amants». Panell de la Casa de Cultura (c/ Mariana Pineda) «Els amants» Llibre de meravelles, 1971 La carn vol carn Ausiàs March No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l’amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles 122

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peçó d’una orella. El nostre amor és un amor brusc i salvatge i tenim l’enyorança amarga de la terra, d’anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l’edat, i tot això i allò. No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Propostes de treball 1. Quina concepció de l’amor presenta Estellés en aquest poema? Pots posar alguns versos en què creus que es palesa clarament aquesta concepció de l’amor. 2. Estellés contraposa la seua concepció de l’amor a la d’altres poetes. A qui cita expressament? Busqueu informació sobre aquests altres poetes i explica perquè es tracta de concepcions diferents de l’amor. 3. Qui era Ausiàs March i per què creus que Estellés el cita abans d’encetar el seu poema? 4. «Els amants» d’Estellés és un dels poemes d’amor més recitat, tan se val qui en siga el públic: jove o gran. Per què creus que aquest poema agrada per igual a la gent jove i a la gent gran? 5. Series capaç, en quatre versos, d’escriure un poema amb un esperit semblant al d’Estellés i que començara com el seu? No hi havia a València dos amants com nosaltres, ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ 6. Observa amb deteniment aquest fragment de l’obra de Klimt El bes:

Podries fer una composició semblant que evocara Els amants de Vicent Andrés Estellés? 123

Mort En el tractament estellesià del tema de la mort trobem un poc de tot: una mort amagada o maquillada; una mort negada de manera explícita. Pot ser la inspiració d’una elegia per qui ha faltat o pot expressar el pànic per l’arribada de la pròpia fi. Hi ha també la fabulació romàntica de contemplar la pròpia mort, l’enterrament d’un mateix, que Estellés visualitza, en diverses ocasions, a Burjassot, envoltat de la família o dels veïns del poble. Un tret rellevant és el to conversacional de molts dels poemes que dedica a la mort, amb la incorporació freqüent d’expressions pròpies del llenguatge col•loquial i fins i tot alguna pinzellada irònica. Panell de la plaça de l’Ajuntament, a tocar de l’estàtua del poeta (plaça d’Emilio Castelar) «Burjassot, un nom de pólvora» Mural del País Valencià, 1996 Burjassot, un nom de pólvora, escrit en lletres de foc. Jo vull que els morts del meu poble em facen entre ells un lloc. Mort encara, veuré encara una església i un pou. Mort encara, escoltaré el goig matiner dels trons. Mort encara veuré encara la pujada de Sant Roc. Mort encara, diré encara un nom de cendra, el vell nom. Mort encara, veuré l’alt campanar de Burjassot. Ací em pariren i ací estic. I ací cante i ací faig versos. Ací veig créixer els meus fills.

Propostes de treball 1. Per què creus que associa el nom de Burjassot amb la pólvora? Què t’evoca a tu el nom de Burjassot? 2. Quina és la paraula que més es repeteix en aquest poema? Per què creus que és així? 3. Penses que, pel tema, és un poema trist? 4. Series capaç de continuar, amb quatre versos més, la pauta marcada per aquests dos: Mort encara, veuré encara una església i un pou. ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ 124

Panell del Cementeri de Burjassot «Vindrà la mort i jo no seré al llit» Llibre de meravelles, 1971 Vindrà la mort, i jo no seré al llit, ni al menjador, assegut al divan: l’esperaré al replà de l’escala, entre els parents que han arribat de l’horta, de cap a peus com vestit de diumenge, de blau marí, amb la corbata torta, i no serà necessari que entre: us diré adéu, des de la porta, anant-me’n. Evitarem, potser, el formalisme, i tot serà lleuger i natural: m’ajudarà, agafant-me d’un braç, la meua mort, en baixar per l’escala. S’excusarà per si ha trigat massa; però és que, abans, ha tingut quatre casos.

Propostes de treball 1. Com es diuen els versos del poema d’acord amb el nombre de síl•labes? Com s’anomenen les estrofes que el componen? 2. En aquest poema el motiu principal torna a ser la mort, però ara amb la peculiaritat que apareix personificada. De qui? Per què penses que Vicent Andrés Estellés tira mà d’aquest recurs? 3. Trobes alguna expressió que deixe entreveure una certa ironia imaginant la pròpia mort?

Unes paraules per a finalitzar... 1. T’ha agradat la ruta? 2. Quin poema t’ha agradat més? 3. Què creus que es podria afegir a la ruta per a fer-la més interessant o més entretinguda? 4. Quina opinió et mereix la poesia estellesiana després d’haver fet la ruta? Trobaràs més informació sobre la Ruta Estellés en: http://www.fundacioestelles.org/ ruta_estelles.php Aquesta proposta didàctica ha sigut elaborada per la tècnica de Traducció-Dinamització Lingüística de l’Ajuntament de Burjassot, Nathalie Torres Garcia, encarregada de coordinar les activitats de l’Agència de Promoció del Valencià. Gràcies! 125

Antoni Portilla Granell (Godella, 1959) Mestre per la Universitat Catòlica de València i Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de València. Professor de Valencià en Secundària al Col·legi “Natividad de Nuestra Señora” de Burjassot. Escriptor ocasional, de poesies i d’altra mena d’articles d’investigació; però, sobretot, EDUCADOR VOCACIONAL. Porta més de 30 anys escrivint poemes, assaigs, articles i treballs relacionats amb la seua professió. La seua obra poètica apareix reflectida en: Sentiments i vivències, Positiva melangia, Bogeria d’amor, Reflexions des de la penombra, Espill de somnis (trilogia que recull els tres poemaris anteriors), Clams d’amor i d’esperança i Petits poemes curts. És membre del Taller d’Història Local de Godella i forma part de la seua Junta Directiva de què és Secretari.

ANTOLOGIA POÈTICA

150 POEMES D’AMOR, DE MORT I DE PÀTRIA

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS