Mirades Llibret Falla barri de Crist Rei 2019 Gandia by jrb

FALLA BARRI DE CRIST REI

Mirades

LLIBRET FALLER

Una mirada no diu res. I al mateix temps, ho diu tot.

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià. Este llibret participa en els premis de les lletres falleres. Edita_Associació Cultural Falla barri de Crist Rei Delegat del Llibret_Jacobo Reig Biosques Correcció lingüística_ Marc Marqués i Raül Navarro Col·laboradors literaris_Cristina Escrivà Moscardó, F. Xavier Rausell Adrián, Natxo Andreu Palomares, Josep Pérez, Maria Salut Alcalà, Jacobo Pallarés Burriel, Isabel Matute, Ed Bones, Jesús I. Moragues Arlandis, Jacobo Reig Biosques, La Sanguinelli, Alberto de Sánfelix Brotons, Col·lectiu Fonèvol, Pepe Más de Sanfélix, Paloma Torregrosa Malonda, Domingo Lloret Boronat, Col·lectiu Lambda, Santiago Hernández Hómedes, Sebas Marín Martínez, Xavi Castillo. Text de les explicacions de les falles_Jacobo Reig Biosques Fotografies càrrecs fallers_Jesús fotògraf Fotografies Falleres Majors_ Salva Gregori Fotografia portada_ Maribel Server @maribelserver Model portada_Carla Cubes @brilliantttttttttttt Publicitat_Vicent Bañuls Carbó Maquetació i direcció d’art_Jacobo Reig Biosques Impressió_Paper Plegat Edició_600 exemplars Distribució_Casal Faller i a la nostra xarxa social Dipòsit legal_V-2923-2014 L’Associació Cultural Falla barri de Crist Rei no s’identifica necessàriament amb els articles dels seus col·laboradors. 4

index 6

Salutacions

Explicació de la falla

37 48 132 133 142 143 144 148

Explicació de la falla infantil Mirades Presidents Reines falleres Falleres Majors de Gandia Fillolets Executiva i cens faller Col·laboracions comercials 5

UNA MIRADA al nostre llibret

El centre de totes les mirades

Es diu que els ulls són l’espill de l’ànima i això és així pel fet que, en una mirada, es perceben l’estat i la grandesa d’esperit. Els ulls serveixen per a connectar amb l’ànima de cadascun i poc importa el seu color. A través d’una mirada, podem conéixer tot el que passa a l’interior d’una persona. Una mirada connecta amb el més intern de cadascun i és visceral. Són nombroses les vegades en les quals, en mirar als ulls a una persona pròxima, podem saber a l’instant el que pensa o desitja, ja que hi ha mirades que ho diuen tot. Amb aquest llibret de mirades volem mirar als ulls de les persones i, sense necessitat de dir una paraula, li volem contar com ens sentim. Les emocions són contagioses i volem contagiar-vos dels sentiments d’aquelles persones que han co·laborat amb nosaltres a través dels seus escrits. Ens agradaria que amb aquest encreuament de mirades casual, pugueu sentir una sacsejada interior deguda a una gran connexió. És comú mirar a algú fixament als ulls i, si l’atracció coincideix, la mirada s’aparta en un acte reflex, a causa del rubor que s’assega, enrogint les nostres galtes. Altres voltes, si l’atracció no coincideix, la situació és incòmoda, en sentir que algú desconegut està entrant en les nostres emocions. No hem d’oblidar que hi ha tants tipus de mirades com classes de persones. Existeixen mirades somiadores, inquisidores, fredes, superbes, coquetes,... En algunes ocasions, no mirem als altres als ulls, ja que no volem que descobrisquen alguna cosa que succeeix en el nostre interior. Però nosaltres no volem baixar la mirada aclaparats o avergonyits, volem mirar fixament segurs i confiats. Cap mentida es conta mirant als ulls. És per això pel que als més menuts se’ls demana que miren als ulls, per a descobrir si diuen la veritat o no. Cal mirar a la vida de front, gaudir el moment i acompanyar les nostres mirades més sinceres amb un somriure o un gest agradable. Amb la nostra mirada volem millorar el món transmetent felicitat. Mirar als ulls i somriure, perquè, d’aquesta forma estem segurs que omplirem de felicitat als qui es creuen en el nostre camí.

SALU Nahuel González López | President del Districte Plaça El·líptica-República Argentina

Estimats fallers i falleres de Crist Rei. Per a mi és un orgull escriure en el vostre llibre un any mes, i poder ser l'alcalde de barri al costat de la vostra comissió i les vostres reines. Sou una falla exemplar quant a implicació i treball. Sóc conscient que aquest llibret és important per a vosaltres i per al nostre barri i per això vos agraïsc poder escriure un any més. Sou una part imprescindible del districte i heu sigut una peça fonamental per mantenir viu i actiu al veïnat, comerç i cultura als bons moments i també en moments difícils. La història de Gandia no es pot entendre sense la vostra falla que ja ha superat la xifra de 50 anys d'activitat i que segur celebrarà els 75 en tan bon estat com ara. Hi ha hagut molts moments importants, i enguany m'agradaria destacar la festa de Sant Joan, el 9 d'Octubre que a poc a poc recuperarem per al barri, les festes i totes les activitats que realitzeu. És un orgull per a la nostra Junta de Districte comptar amb vosaltres. Vull agrair expressament al vostre President la insistència a intentar que els veïns es puguen beneficiar de les vostres activitats. Estic segur que serà un any genial i sé que compteu amb unes magnífiques reines. Que visca la Falla barri de Crist Rei! Vos desitge el millor per enguany.

TACIÓ

Tomás Barchín Chova | President Falla Barri de Crist Rei

Vull aprofitar aquesta pàgina que em brinda la comissió per adreçar-me a les empreses col·laboradores i veïnat que fan possible la festa de les falles al barri de Crist Rei. Les meues paraules sols poden ser d’agraïment a tots estes persones perquè són el pilar fonamental en el qual se sosté la nostra comissió. Sense la seua col·laboració les falles al nostre barri serien una tasca molt complicada de portar endavant. També vull tindre unes paraules d’agraïment cap als fallers i falleres de la Falla barri de Crist Rei, vosaltres sou el vertader motor de la nostra festa, sou la peça fonamental que fa que tot funcione a la perfecció. Amb el vostre esforç i treball feu possible la festa de les falles als nostres carrers i també, que cada any puguem plantar uns grans monuments de falla que són l’admiració del veïnat i visitants de la nostra ciutat. Tots junts formen part d’una gran família fallera que al llarg de la seua història ha deixat la seua empremta en les falles de Gandia. El darrer any la nostra comissió va fer un pas més cap a la inclusió social de totes les persones trencant barreres quant a la igualtat. Vam fer possible que per primera vegada desfilara en l’ofrena un personatge femení ‘La Sanguinelli’ protagonitzat per un jove gandià, abillat amb el tradicional vestit de fallera. Eixe deu ser el nostre major guardó: la lluita per la igualtat sense cap distinció. La nostra falla, sempre dins del respecte a les tradicions, ha donat un xicotet pas endavant. Com sempre des de fa més de cinquanta anys, fem falla, fem història.

UNA MIRADA als nostres monuments fallers

Una mirada reflexa allĂ˛ que un cor sent

PREMIS 2018 2n Premi Falla Secció Primera 3er Premi de Crítica Local 14é Festival Musical Infantil Campió de Truc Femení Subcampió de Truc Juvenil

Lema de la falla La conquesta de l’oest gandià Artista Què calor fa en falles Autor de l’explicació Jacobo Reig Biosques

PREFACI (INICI DUBITATIU)

No sé com encetar, si fer ús de la ja gastada "hi havia una vegada..." o altra frase emprar. És labor ben complicada fer un inici colossal que retinga fins al final a la persona emocionada.

Crec que fer un resum de què diu l'explicació pot ser una encertada opció, per començar a donar llum per on transcorrerà l'acció. D'esta forma tot el personal pot fer-se una idea inicial a qui portem al paredó.

No sóc ni tan sols escriptor, un junta lletres com a molt que cada any es veu envolt, espentat per la comissió, a cantar com un rossinyol en vers el que ha passat al darrer any a la ciutat calfant-me el perol.

Un altre possible avantatge és per al membre del jurat que sempre va afaenat en açò de l'arbitratge. Així si està molt ocupat, sol ha de llegir l'extracte. Potser no siga molt exacte però serà menys fatigat.

Provaré desgranar tot allò, fil per randa, que ha donat la llanda, fins al poble saturar. De com ve la propaganda ara que és any electoral mostrant projectes virtuals que no arriben a cap banda.

Doncs si tots estem d'acord, comencem de pressa a explicar què anem ací a criticar. Qui estiga o es faça sord que plante l'orella a l'escoltar perquè estiga assabentat per si ell és nomenat en algun lloc d'este rimar.

Ací no s'escapa ningú, ni l'oposició al complet ni el que va de senyoret, que es creu el número u per ser majoria a l'Ajuntament. No s'escapa la Junta fallera que a tothom desespera amb tants fets incongruents. Tant se val si és governant, com si és de l'oposició, ací li llegirem la lliçó a qui és el causant dels mals de la població. I el faller que prou xerrica, ja que la pota a voltes fica també eixirà a l'explicació. Ningú d'ací s'escaparà si durant l'any passat no ha estat encertat. Tal farà, tal trobarà a mi sempre m'han contat. Comença, doncs, el seu patiment per veure si li fem esment i en la falla ix criticat.

CONTINUEM DE L’INICI RECELANT PERÒ SEMBLA QUE ENS ANEM CENTRANT

Si mirem l’esbós presentat, no tenim cap dubte que d'allò que va l'assumpte amb els vaquers va relacionat.

Doncs quan no tenen el poder, tant l'esquerra com la dreta, per tal d'asseure en la cadireta sembren d'embolics el carrer.

Un indi corona el monument amb una destral a la mà amb ganes de tallar un cap. (A veure si amb sort va a l'Ajuntament)

A terra està asseguda una índia que tristor pateix i al rostre es reflecteix al veure esta moguda.

Un vaquer al seu costat el mira amb cara de pocs amics. A veure si s'escapa algun tir que porta el rifle carregat!

És nostra Gandia estimada que veu com tots els anys els polítics amb enganys li acaben pegant una pedrada.

Deu de ser de l'oposició d'aquell que mana al govern, sinó no em quadra ni entenc que tinga als tirs tanta afició.

Sols miren el seu interés i la ciutat queda a banda, ja vendran amb propaganda per a eixir de l'engany il·lès.

L'estratègia la tenen clara els d'un i altre color. Quan al govern li va pitjor millor somriure porten a la cara.

Semblen els indis i vaquers, que no hem d'oblidar, que sempre estan enfrontats en les pel·lícules de l'oest.

Al plenari vote en contra per al contrincant no afavorir Què la ciutat ha de patir? Ja l'endreçaré quan estiga torta!

Així que l'artista a correcuita en veure que no hi ha cap dia que no es barallen per l'alcaldia ha volgut plasmar eixa lluita. Per eixa raó de pes la comissió no ha dubtat elegir l'esbós presentat de la lluita entre indis i vaquers.

DELS INDIS I VAQUERS S’APRÉN MILLOR MIRANT UNA PELI PER LA TELEVISIÓ

Millor plaer no podem trobar en l’univers i en el planeta que pegar una becadeta després d’un bon dinar.

Sols queda l’últim esforç abans de quedar jacents en agafar el comandament per encendre la televisió.

(Del plaer sexual millor no parlar que la parella no ens ho deixa tastar)

(Casado utilitza un comandament per anar pujant la crispació de la gent)

Eixa meravellosa sensació en ficar-nos l’última cullerada de com es va tancant la mirada, ja que la son ens fa perdre la raó.

Doncs no és una migdiada com Déu mana i cabal si no veiem un documental o la peli de la vesprada.

(Alguns polítics dins del Congrés sense cullerada fan una becà exprés)

(Si despert vols estar i malsons vols sempre et quedarà escoltar a Vox)

Rendits, deixem la taula parà, alçant-nos ràpid de la cadira, doncs el nostre cos sospira buscant la comoditat del sofà.

Però és millor elecció triar una peli de vaquers que ens deixa al sofà desfet en la primera persecució.

(Pedro Sánchez també sospira per seguir assegut en la cadira)

(Igual que els indis són perseguits la justícia persegueix en Twitter els acudits)

Una volta hem arribat deixem caure de tos allargant tot el nostre cos fins a trobar-nos acomodats.

La peli amb la son et fa mesclar la ficció i la realitat, i sense haver-nos convidat dins la pel·lícula acabem per entrar.

(A Ciutadans trobes més acomodat quan el procés està més accidentat)

(I somniant que som un vaquer iniciem la història en aquest llibret)

Fa quatre anys, la banda de Daiana va assaltar la granja de la família Torrolance al capvespre. Portaven temps amenaçant en la cantina del poble amb perpetrar aquell crim. Van aprofitar una setmana en la qual el poble elegia als seus representants. El senyor Torrolance va estar alerta encara que de res va servir. Va ser qui va disparar en primer lloc, deslligant el caos, però la banda de Daiana va aconseguir al darrer moment l’ajuda d’un facinerós a sou Siro Pálmer. Un extravagant vaquer que viatjava de poble en poble oferint els seus serveis al millor postor. La batalla va ser cruenta i sols alguns membres de la família Torrolance van poder fugir il·lesos. Mr. Torrolance va caure ferit i va haver d’abandonar el poble. Victor Suner va aconseguir fugir. Li va atrapar una bala, però llevat d’alguna imputació, tan sols va ser un arrap. Vincen Gregory i Willy Barber van poder aguantar bé els trets i continuaren passejant pel poble mirant de recel a la banda de Daiana. Llevat d’alguna escaramussa la pau es va mantindre fins que la disputa per l’elecció del nou xèrif va refrescar antigues disputes. Mentre tant el poble va seguir amb la seua vida tranquil·la i quotidiana... o tal volta no tan tranquil·la. 19

Tot està enllestit per a fer la votació i així la població xèrif puga elegir. Hauran de competir tots els candidats i després ser votats per una majoria, i així serà com Gandia un xèrif haurà nomenat.

Una banda nacional amb l’afegitó ista, també té la seua llista. El candidat principal ja no és l’habitual. Lorena no ha continuat i a Alandete han votat per veure si són més clau quan es munte el cacau a l’hora d’elegir el cap.

Més d’una família ja ho ha decidit, siga amb vot o dit. Mes siga per antipatia o per certa gelosia tenim una banda que esta comanda encara no l’han feta i sona a desfeta com acabarà la panda.

La banda de Daiana és qui ho té més clar, ella vol continuar sent la que talle la llana. És la que més mana cap li fa ombra i qui ho intenta... escombra! Encara que necessitarà l’ajuda del ciutadà que es mou en penombra.

Doncs la cosa està fotuda per a guanyar en majoria qui vulga l’alcaldia necessitarà demanar ajuda sinó, acabarà en caiguda. Així que es freguen les mans Compromís i Ciutadans, que es veuen amb poder de posar o llançar al carrer a esquerrans o dretans.

Sols queda un moviment que sol ser pendular ara sí, ara no et vull votar com a cap de l’Ajuntament. Tot dependrà del manament que li facen de la central. Si Rivera no ho veu mal, acabarà Daiana d’alcaldessa, però si veu l’avinentesa, no dubtarà en clavar-li el punyal.

Veurem per on van els tirs, a qui secunden este any. No és cap desengany si diem que Compromís no donarà el seu permís per a fer cap als populars. Seria un fet espectacular quasi una quimera provocant en uns, plorera i a altres, alegria per a ballar.

Tot es compra, tot es ven. “Et done la regidoria millor i cent càrrecs d’assessors perquè tingues el teu edèn, pensa-ho i agafa este tren”. De segur que com aquesta escoltarà més d’una oferta. Així que el futur està en la mà de l’ataronjat ciutadà: continuïtat o reconquesta.

A L’OEST ELS CAMINS EREN DE POLSEGUERA A LA SAFOR TAMBÉ HO SÓN EN AQUESTA ERA

Conta una història que temps enllà, els habitants d'un poble escoltaven veus d'ultratomba que els avisaven que una gran efemèride es produirà.

Així passaren els mesos, els anys, més tard les dècades passarien i aquelles veus mai callarien; escoltant-se fins hui com antany.

Si de nit, pels carrers de la ciutat, un veí a passejar es posava ni deu minuts de temps passava en què el missatge era escoltat.

Ja no s'escolten sols pels carrers; és allò que porta la democràcia, ara continuen en la fal·làcia des de les institucions, sent més pervers.

Veïns de la vila i comarca! Un gran fet us vull anunciar que a tots us deixarà marca!

Veïns de la vila i adjacents! Per a la pròxima legislatura us promet si sóc President:

No tornareu mai més a pagar, és el desig del vostre jerarca i el peatge us va a llevar.

Que s'ha acabat la vostra amargura, que perquè Oliva creue la gent alliberaré l'A-7 en una data futura.

València, Gandia fins a Alacant si vas per la costa, hauràs de pagar. Un viatge on diners sempre vas soltant.

València, Gandia fins a Alacant tot per la costa sense pagar. Viatjar sense anar diners soltant.

I sempre es repeteix la mateixa cançó. Cada quatre anys de forma insistent, quan un candidat a president un míting celebra a La Safor. Farta de tant desengany, la gent reclama en manifestacions que s'aporten solucions o que se’n vagen a prendre el vent. Ja que és molt curiosa la situació doncs no pagues si vas a Madrid però sí, si visites la comarca veïna. Si optes per la nacional com connexió i no pagar, et pots quedar envellit conduint des de l’Horta fins a la Marina. València, Gandia fins a Alacant si vas per la costa, hauràs de pagar. Un viatge on diners sempre vas soltant.

Si pensem en el vell oest, moltes imatges ens venen a la ment: indis i vaquers, desert i mines d’or, duels al sol i molt probablement l’animat i divertit rodeu americà. Doncs si ho pensa bé la gent, en Gandia tenim d’això alguna cosa i ara explicaré el raonament. Per a centrar més la idea, és en el món faller exactament on trobem eixe paral·lelisme. Alguns passant-se en el divertiment passen tota la setmana fallera amb la botella de cassalla bevent fent més d’indi que de faller. Comissions sense premi en el monument, també fan la travessera pel desert i tiren la culpa a l’atracament, quan fa anys que no agafen un premi bo. Un jurat d’or que els vote adequadament, altres busquen, picant pedra en la mina. Que veja un gran monument encara que la falla siga una ruïna, que els done una puntuació excel·lent.

Però de totes una cosa està clara que si parlem de proximitat entre els vaquers i els fallers gandians no podem deixar de costat el parlar de la Junta Local fallera. No penseu que és una barbaritat comparar als manaies fallers, més aviat al contrari, és molt sensat. Les falles tenen més d’un bou que la Junta intenta domar a voluntat, però a voltes es rebel·la el que produeix certa intranquil·litat. Un bou sense domar són les seccions fins que les falles han presentat una proposta que evite les mentides per a què el bou quede ben cordat. Un altre bou de gran envergadura és com el Museu està d’hipotecat, que per a les falles serà una ruïna llevat que este bou siga sacrificat. Un bou que ara ha aparegut, amb unes grans banyes agraciat, és el procés dels ninots del Prado on l’assumpte s’ha judicialitzat.

Cavalcant per la pradera, a un Ranxo hem arribat no sembla estar abandonat, encara que poc li queda, doncs es troba atrotinat.

Tornà al cap d'un moment apresa pel mig la carretera, i li van dir de bona manera que ens escoltara un moment i així va parar la carrera.

Per a les forces reposar fem una parada i com ningú ix a l'entrada ens posem a cridar per avisar de nostra arribada.

Li preguntem pel propietari d'aquell ranxo peculiar, contestant que era popular. I no com pensa l'adversari, vivien en ambient familiar.

Prompte ix un xic barbut rialler i ben plantat venia corrent i acalorat va saludar i en un minut va seguir la carrera amb agilitat.

Quedant clar que era popular li preguntarem per l'encarregat, i fent-se una mica el despistat, no ens contestà del tot clar si un o dos eren els amos del ramat.

Estranyat per eixa visió intentem fer-li tornar però no ens va escoltar i continuà la marató en la qual pareixia estar.

Tirant-li de la llengua al final, un poc vam poder esbrinar que allí dos volien manar per a ser la reina del carnaval i en les eleccions poder triomfar.

PP Víctor Suner s'havia erigit en el candidat principal per ser el portaveu municipal. Però el que abans el PP havia conduït, eixa opció li semblava mal.

En esta escena tan cordial a Soler a la falla hem ficat amb un ase carregat amb tot allò que té mal i pel qual pot ser imputat.

No ho veia amb bons ulls doncs estava ferit per un atac i el podia deixar imputat, que provocaria gran aldarull deixant-lo molt tocat.

Però l'ase no té espenta i no mou cap a l'alcaldia posant-se tossut en plena via, esperant que la presidenta trie candidat en Gandia.

Mr. Torrolance era defensor, per tal d'assolir la seua fi, de posar al seu dofí per ser un candidat millor que no acabaria en cap juí.

Perquè el comitè local l’ase moure’l no ha pogut i com ho han vist fotut han deixat a l’animal en mig del recorregut.

Al ranxo provocà tensions, altra cosa no podia ser, entre un barber i un soler, fent que anaren a rebolcons per la disputa del poder.

Com van les negociacions, més lentes que un caragol i amb tant embolic envolt, sols poc abans d'eleccions veurem l'assumpte resolt.

EREN MOLT COMÚ ELS DUELS AL SOL A L’OEST A VOREM SI AQUEST A LES FALLES ÉS INDIGEST

Sempre estan d’actualitat des que l’home ha existit el món és una lluita constant i a guerres ens estan fregint.

És un ésser molt egoista, quan reparteix per a si mateix és un gran especialista a equivocar-se amb escreix.

Lluitant contra la injustícia el ciutadà sempre batalla acabant amb tota brutícia que porta tant de canalla.

També sol ser visceral provocant una combinació a tots els efectes letal per a tota la població.

Defensa l’estat del benestar dels polítics de hui en dia, bona educació i sanitat, és el que vol la ciutadania.

Prova de tot l’explicat és tot eixe gran bullit que entre la Vila i el Prat fa poc temps ha succeït.

Amb duel repta a tothom, per una ocupació plena, la dignitat de tot el món i que ningú passe pena.

Diuen que llevaren els ninots per a traure benefici. Voldran vendre’ls en wallapop i arrasar en el proper exercici?

També lluita el faller però no és tan afectiu, sol ser més un mercader que lluita pels seus motius.

S’aportaren fotografies, poc abans de la cremà. (Sense voler per allí passarien i les feren de casualitat).

A ell la resta del món l’importa un pimentó, tot passa a un pla segon menys la seua condició.

Demanaren la signatura a tots els presidents, era una acció antinatura que no tenia precedents.

Si alguna volta s’han llevat ninots en altres comissions, res d’això s’ha demostrat a pesar de carregar-se camions.

Per votació dels presidents allí va quedar anunciat, entre forts aplaudiments, que el Prado era condemnat.

És que no hi ha comparació! No pots excedir-te en el temps guanyant el màxim guardó i anant burlant-te de la gent!

Tots eren felicets alçant els braços cap al cel, justícia s’havia fet davant d’una presa de pèl.

La defensa la tenien clara, si un ninot de gran talla una Reina em demana... jo li done mitja falla.

El que per a uns era justícia per a altres una persecució, així que sense malícia al jutjat demanen compassió.

Que res d’això s’ha fet per a abaratir el monument, que anem sobrats... de diners a veure què es pensa la gent!

Ara tenim el fet judicialitzat esperant un veredicte, però a les falles ja l’han costat uns diners aquest conflicte.

Una comissió es formà per tal d’aclarir l’assumpte, on tot el món parlà de l’extraviament presumpte.

En la falla hem posat un felicet enterrador on la tapa del taüt ha ficat però viu sembla el mort.

La Junta es llavà les mans i entre les falles no va dirimir, així que s’han vist abocats al que la comissió vaja a dir.

Des de la ultratomba el mort ha tornat, per a enviar una bomba en forma de demanda al jutjat.

EL POLÍTIC EN CAMPANYES PREELECTORALS DÓNA L’OR D’UNA MINA DE PROJECTES VIRTUALS

Quan venen els anys electorals tots comencen a prometre grans projectes colossals.

Poc importa després no complir, una volta han guanyat tenen quatre anys per a mentir.

Si estan al davant de l’Ajuntament presentes vídeos en Fitur per a acaramel·lar a la gent.

Ja li tiraran la culpa de tot al fet que Madrid no els finança o als de l’oposició de rebot.

D’esta forma tenen l’atenció i acaparen les portades dels mitjans de comunicació.

Aquest any no és diferent i hem pogut en Fitur contemplar tot l’or que donen a la gent.

I una exposició podran fer, abans que en campanya entren, en la Casa de Cultura o al carrer.

Vindran milions d’inversions per a canviar tota Gandia, si el govern guanya les eleccions.

Així van venent tot el que faran si acaben guanyant les eleccions i al carrer a puntellons no van.

Una gran remodelació el Club Nàutic sofrirà que causarà gran sensació.

Aquesta història es repeteix cada quatre anys a la ciutat i cada volta augmenta amb escreix.

També el port van a ampliar per a què els megaiots al moll puguen atracar.

D’esta forma farem competència a Eivissa, Mallorca o Saint Tropez. Serem la Marbella de València!

Però no penses que s’ha acabat que encara queda mina d’or que et deixarà bocabadat.

Però tot no acaba ací, al Parc del Clot de la Mota en aquàtic convertiran un jardí.

El polític pensa: “al Castell de Bairen queda quatre pedres contades però farem alguna cosa diferent.”

Continuem en les inversions, això és una bogeria tanta pluja de milions!

I es trau un parc arqueològic, amb passarel·la inclosa per a fer un treball antològic!

A l’espai Baladre i el seu entorn, on està el palau de congressos, també sofrirà un gran trastorn.

Serà un projecte de campanetes per a verds i ecologistes fer més carrils per a les bicicletes.

I per a la platja rematar a la carretera Natzaret-Oliva faran un gran bulevard.

I amb una inversió privà, per si amb tot això no tens prou, l’hotel Caleia Gandia SPA.

Doble carril i àmplies voreres, i com si fóra Miami tot ple d’arbres i palmeres.

Tot barat, tot debades, ja veurem si al final tot això, no són més que burrades.

A L’OEST SEMPRE HI HAVIA TIRS QUE DEIXAVEN MOLTS FERITS

Podies ser un home de pau però mai estaves fora de perill, que un tir solt t'arribés era senzill i la vida et deia adéu-siau.

Quasi sempre porten direcció d'anar cap al partit del govern, aquest és un conflicte etern que patim tota la població.

Molt en compte devies anar, quan sonaven els tirs córrer i pegar a fugir si no volies anar de soterrar.

Però no penseu que estan quiets els que manen a l'ajuntament, també tenen tiradors excel·lents que solen disparar bons trets.

Més o menys passa en l'actualitat quan parlem de política, semblen tirs perduts la crítica que solta l'adversari acervat.

Ara que s'acaba la legislatura hi ha més moviment i els tirs van en augment, sent alguns de gran envergadura.

En la nostra ciutat de Gandia hi ha tirs solts per l'ambient que si no et refugies decentment, acabes de ple en la infermeria.

No sé si fou indi o vaquer, el que va iniciar la batalla, però amb pistola o navalla tots dos lluiten pel poder.

Molt de tir s'ha disparat quan als terrenys de Sancho Llop es parlava de reparcel·lació i que el seu ús fóra canviat.

Al Centre Roís de Corella Esportiu també tirs hi han hagut, de com el tancament ha sigut i a la contracta han donat arxiu.

Tirs a favor de fer comercial un polígon que sembla mort, altres tirs més conservadors volien que continuara industrial.

I aquell mercat gurmet que al Prado el PP va inaugurar ara l'acaben de liquidar amb tres o quatre trets.

Conforama es volia instal·lar, i siga per fer la guitza o defendre el comerç local, no ha de sorprendre que a Llíria a la fi va marxar.

De la terra ara s'anomena, diuen que ells han solucionat una idea que no ha funcionat i que el PP va gestionar de pena.

Amanida de tirs entre ells, però Gandia la perjudicada que no veurà inaugurada una marca de gran nivell.

Això és un no parar, ara el trinquet és la munició per al contrari enviar al caixó i tindre via lliure per a manar.

Les goteres de l'edifici, on està la policia local, també és un tir fenomenal per a traure benefici. I no paren de renyir, mentre del pobre ciutadà el polític està més llunyà amb tant de tret i tir. Però arribarà un cert dia que tots els ciutadans, farts de tirs d’ací i d’allà, els envien fora de Gandia.

ANEM A TANCAR AQUESTA EXPLICACIÓ IGUAL QUE TANQUEN ELS LOCALS DEL CARRER MAJOR

Una llengua dolenta diu que està tot parat, que com no es pot aparcar el client posa la cornamenta i a La Vital va a comprar. Però d'això res és cert, tot és per a exagerar i posar al govern verd. No és un cas estrany que a la nostra ciutat el comerç tinga activitat, i no patisca cap dany de la crisi que ha afectat a tota la població mundial. És la Gandia brillant com diu un lema promocional. Si passàreu pel carrer Major i veiéreu un local tancat no és que estiga esberlat és el negoci que ha anat millor i de vacances s'ha anat, amb la garbera de milions que al mes ha recaptat en... deutes i desolacions.

L’EXPLICACIÓ JA S’HA ACABAT ARA ÉS FEINA DEL JURAT

Sols em resta dirigir-me al jurat, per a pregar-li benevolència i que puntue amb coherència tot el que ací hem explicat. Que tinga en compte la varietat de la rima utilitzada, i d’una sàtira acurada per a descriure l’actualitat. Li pregue que es llija les bases de la Junta i que puntue l’explicació segons les normes que s’adjunta. Que després ve la compensació, i la crítica fluixa, va i remunta perquè és amic de la comissió.

Jo per si de cas funciona, un pernil li faré arribar si l’explicació va a quedar en una posició redona. D’esta forma el delegat del llibret puga tindre el detall de no posar-me cap avall per no guanyar cap palet. Que jo no sóc un gran pistoler i val més regalar un pernil que eixir amb el delegat a tirs com fan els indis i vaquers.

Tal vegada no existisca una intimitat més gran que la de dues mirades que es troben amb fermesa i determinació, i senzillament es neguen a apartar-se. Jostein Gaarder

Escriptor noruec, autor de novel·les, contes i de llibres per a xiquets.

ExplicacioÂ´ falla infantil

Lema de la falla L’arròs fa el ventre gros Artista Palacio i Serra Autor de l’explicació Jacobo Reig Biosques

A Jordi li agradava perdre’s entre els fogons des de molt xicotet, mentre veia al seu pare preparar el dinar tots els dies a la cuina de sa casa. Per a ell era una delícia i un plaer fer de marmitó del seu pare. Li preparava els ingredients abans de cuinar-los, sempre amb cura de no tindre cap accident, ja que la cuina és un lloc on pot sorgir de sobte a cada moment un perill diferent. A mesura que es feia més gran anà agafant més responsabilitats i el seu amor per la cuina cada volta era major. Amb el pas del temps, sent encara un jove adolescent, la seua experiència era tan gran que el seu pare li passà la responsabilitat de cuinar ell per a la resta de la família. Tots els seus plats tenien un gran èxit entre els seus germans, però realment el que a Jordi li fascinava cuinar era l’arròs en totes les seues variants. Deia que era màgic perquè, amb independència de la forma de cocció i els ingredients emprats, l’arròs sempre estava deliciós i es feia mereixedor de ser servit en les taules més refinades.

DE COM L’ARRÒS ÉS IMPORTANT EN LA VIDA DE TOTS ELS VALENCIANS Un bon gust al paladar et deixa esta explicació, doncs anem a explicar què bo que està l’arròs. Al forn, en paella o caldós, de mil formes es pot cuinar. Està sempre tan deliciós, que no pararies de menjar. En casa del pobre o adinerat la paella la taula conquesta. No és estrany que este plat es cuine els dies de festa. Diumenge és d’eixos dies que s’ajunten per a quedar nebots, avis, cosins i ties tots al voltant d’un dinar.

On mai falta a la taula l’amanida, picadeta i pa, però ningú hi solta paraula en arribar l’arròs valencià. Tots estaven molt calladets preparats amb la cullera, si algú es quedava distret no es menjava la galera. Va ser deixar el perol i en qüestió de cinc minuts no quedava ni un fesol deixant el plat net i impol·lut. Les cares reflectien alegria i els estómacs satisfets per un dinar de categoria fet amb ingredients modests. Jordi, quan es va fer gran i va tindre que decidir en què volia treballar la resta de la seua vida, ho tenia molt clar. Volia ser cuiner professional, treballar en allò que més li agradava i que més feliç li feia. Inicià els seus estudis en escoles de gastronomia on també aprenia la història dels aliments. Un dia, el mestre començà a explicar la història de l’arròs en terres valencianes i Jordi quedà bocabadat de tot allò que desconeixia de l’arròs i que tant interessant li semblava.

PROP DE L’ALBUFERA DE VALÈNCIA CREIX UN ARRÒS AMB MOLTA EXCEL·LÈNCIA

En un lloc prop de Gandia, camí de la capital, fa molts anys que es cria un arròs fenomenal. Si vas en cotxe o tren, molt propet de Cullera, un camp d’un verd atraient veuràs en mig de l’Albufera. El seu horitzó és llunyà, i mai s’acaba a la vista, sembla un gran oceà als teus ulls conquista.

Són els camps d’arròs d’esta gramínia valenciana, en tot el món famós des de Pequín a l’Habana. Des de temps immemorial el llaurador de la Ribera ha conreat en un espai natural un arròs de primera. Els àrabs el portaren i en arribar Jaume I el cultiu continuaren a la zona sud del Saler. Durant segles senyalat, limitaren el seu cultiu per raons de la sanitat, però això no va ser definitiu. Un botànic molt famós, que també era valencià, va aportar grans solucions de com cuidar els arrossars. I gràcies a Cavanilles l’arròs es va expandir, i de les cuines més senzilles mil receptes van sorgir.

EN LA CUINA VALENCIANA DESCOBRIM QUE MÉS DE MIL ARROSOS TENIM El cuiner l’arròs negre vol fer però no li deixa el calamar que la tinta no vol soltar i vol escapar-se al carrer. (L’allioli és l’ideal complement que fa este plat més suculent) Si en el menjar eres delicat i ho vols tot fet t’agradarà l’arròs del senyoret on el marisc ja ve pelat. Per fi va arribar el dia en que Jordi va obtindre el seu títol de cuiner professional. Aquell dia els seus pares miraven orgullosos al seu fill. Jordi, en la intimitat del moment, quan rebia el títol de part del Gran Mestre Cuiner, no podia deixar de recordar amb melangia els dies de la seua infantesa, quan amb prou feines alçava el seu cap per damunt de la bancada de la cuina per ajudar el seu pare. Eren uns dies molt feliços, igual que a hores d’ara. Gràcies al seu talent, i després de treballar en nombrosos restaurants ampliant el seu coneixement, Jordi acabà obrint el seu propi negoci: “L’arrosar”, basat principalment en la cuina de l’arròs. El nostre amic cuiner hi anava descobrint als seus comensals la gran varietat de plats on l’arròs era l’ingredient principal.

(La gamba ve nua perdent intimitat en esta paella de sabor delicat) El llamàntol s’ha enamorat perdudament de l’arròs i al trobar-se tan melós així esta recepta ha deixat. (Ja siga cuinat en paella o perol sempre és una delícia l’arròs melós) La carxofa i la fava tenen una amistat especial que dóna un color peculiar a tota paella on es clava. (Si mandonguilles invites al convit passaràs d’un arròs bo a un exquisit)

Sona amb gran musicalitat el arròs anomenat a banda. En Alacant té gran demanda este arròs sempre ben cuinat.

Sembla incongruent que el conill veloç i els lents caragols donen un plat tan suculent.

(No és banda musical de gran trajectòria la que porta este arròs que sap a glòria)

(La paella d’arròs amb conill i caragols una delícia a l’abast de qualsevol)

És la paella valenciana l’arròs amb més tradició pollastre, fesols i garrafó, fan un plat de filigrana.

Sempre t’abelleix el dolcet quan acabes de menjar, el millor per a finalitzar és un arròs amb llet

(Sempre que hi ha una celebració la paella es cuina amb llenya i foc)

(Amb el gust de la llima i la canella són unes postres de campanella)

En la ciutat del Misteri a tots els visitants mostra el seu arròs amb crosta que menjar-lo és un deliri. (Amb ous de gallina i al forn un arròs que està molt bo)

Amb el pas del temps, i ja sent un reconegut cuiner, Jordi decidí viatjar per diferents països per tal de conèixer la seua gastronomia, especialment aquella que tenia l’arròs com a ingredient principal.

PER TOT EL MÓN ARROSSOS POTS TROBAR ACÍ MOSTREM ALGUNS QUE PODRÀS MENJAR L’arròs és un aliment de fama internacional doncs d’orient a occident en la dieta és fonamental.

Si canviem de continent i a l’Amèrica viatgem trobarem un plat suculent que molt a sovint mengem.

Ja en la Xina imperial i també a l’actualitat l’arròs és primordial sent en les cases cuinat.

De senzilla elaboració: plàtan, tomaca i ous junt al blanc arròs que sols amb aigua cous.

Tenen un reconegut plat el seu nom diu ser deliciós, amb tres delícies s’ha elaborat i a tothom li sembla agradós.

Sempre ràpid es devora i es demana cada setmana ja que a tothom enamora l’arròs a la cubana.

Els seus veïns del Japó l’arròs se’l mengen gelat, fan una elaboració on el peix mai està cuinat.

Arreu del món altres plats de ben segur que trobareu, si teniu les oportunitats en provar-los no dubteu.

Amb forma de croqueta fiquen el peix i l’arròs i ho mengen sense forqueta amb palets se’l fiquen al cos.

L’ARRÒS ÉS UN MENJAR EXCEPCIONAL I L’EXPLICACIÓ ARRIBA AL SEU FINAL Gràcies a l’ajuda de Jordi el cuiner i a través d’un vers entretingut, la història de l’arròs hem conegut en l’explicació d’este llibret faller. Parlar de cuina sempre és un plaer les àvies ho deien, i per tots és sabut que per la boca entra la salut, així que millor que un metge, un carnisser. Que més val prevenir que curar i què millor medicament aquell que naix en l’arrosar. Va bé amb qualsevol ingredient i de mil maneres el pots cuinar que sempre l’arròs està suculent.

UNA MIRADA a les col·laboracions literàries

mirades

Per a veure clar, n’hi ha prou amb canviar la direcció de la mirada

Mirades és un projecte que es va iniciar per tal de posar en comú diferents opinions sobre temes que ens envolten en l’actualitat i que d’una manera o altra marquen el nostre present i també el futur. Opinions que parlen de la situació de la nostra llengua, de la recuperació de la memòria de la gent que va lluitar en el passat, de la diversitat, de la dona i la seua lluita constant a la recerca de la igualtat, i altres opinions que ens recorden que existeix una lluita en silenci que moltes voltes ens passa desapercebuda. Formem part d’una societat interrelacionada de la qual no ens podem abstraure. No podem viure d’esquena a les realitats que ens envolten, als problemes i preocupacions dels nostres semblants. No deuríem, malgrat que a voltes passa. Ens resguardem en el nostre món petit i per a aïllar-nos de tot allò que ocorre al nostre voltant ens cobrim de capes i capes d’excuses banals, d’indiferència, de principis morals construïts ad hoc i de tot allò que ens aporte una cuirassa que ens permeta viure sense cap remordiment. Amb mirades volem despertar consciències que fins ara estaven latents dins d’eixa invisible cuirassa que ens envolta. Volem obrir els ulls per a què canvie la mirada.

Una MIRADA a...

LA MÚSICA EN VALENCIÀ LA DOLÇAINA DES DE LA IGUALTAT LA DONA EN L’EXILI. QUI VA SER PILAR COLL ALAS EL MUSEU FALLER DE GANDIA LA HISTÒRIA D’UNA LLUITA. LES DONES A LES FESTES D’ALCOI LA CULTURA DE LA MENTIDA O LA MENTIDA DE LA CULTURA ELS DISSENYS DELS LLIBRETS DE GANDIA DE LLUTXENT A LA SAFOR UNES FALLES IGUALITÀRIES LES SECCIONS FALLERES DE GANDIA LES TREBALLADORES INVISIBLES DEL CALÇAT

Josep Pérez_Ona Nua Maria Salut Alcalá Cristina Escrivà Moscardó Pepe Más de Sanfélix Col·lectiu Fonèvol Jacobo Pallarés Burriel Alberto de Sanfélix Brotons Ed Bones La Sanguinelli Jacobo Reig Biosques Isabel Matute

EL VESTIT DELS LLAURADORS VALENCIANS

F. Xavier Rausell Adrián

EL PASSAT DE LA INDUMENTÀRIA VALENCIANA

F. Xavier Rausell Adrián

LA VESTIMENTA EN LA FESTA FALLERA

F. Xavier Rausell Adrián

CAP A LES FALLES DEL SEGLE XXI AMB IGUALTAT I INCLUSIÓ

Sebas Marín Martínez

LA SITUACIÓ DEL VALENCIÀ ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ

Natxo Andreu Palomares

CAP A LA IGUALTAT. VOLEM UNA MASCLETÀ MULTICOLOR LA CRÍTICA FALLERA. CRITICA, CRITICA, QUE SEMPRE QUEDA LA DONA EN LES FALLES LES FALLES. L’EXPLORACIÓ DE NOUS CAMINS ESTÈTICS LES FALLES DES DE MADRID ELS LÍMITS DE L’HUMOR

Col·lectiu Lambda Jesús I. Moragues Arlandis Paloma Torregrosa Malonda Domingo Lloret Boronat Santiago Hernández Hómedes Xavi Castillo

Una MIRADA a la música en valencià Josep Pérez, Ona Nua | Músic i cantautor en valencià.

Cantar en valencià per a mi és fer-ho des d’una certa estranyesa i m’explique: a penes tinc referents vàlids en la meua llengua. Els referents meus són anglesos, nòrdics, africans o d’altra època, com el barroc, o al clàssic, en general, per tant, el llenguatge musical en valencià és natural en quant a que és l’idioma de casa, del poble, però no és aquell assignat a l’artístic. Per tant en el fet creatiu hi ha una fricció què està sempre present. Però no crec que siga una fricció diferent a quan es cantava sols l’òpera en italià o es va passar a altres idiomes i resultava estrany. El que seria genial és que d’ací a uns anys hi hagueren més referents en valencià per als futurs creadors musicals en quant a músiques minoritàries. Està clar que la música d’autor, el ska, el pop, el rock i algunes més ja han assolit una certa 54

normalitat però la electrònica, el punk, el folk contemporani, i moltes altres, potser, una gran majoria, encara no estan representades i per tant hi estan referenciades. Per altra banda, per a mi cantar en valencià m’ho prenc com un compromís amb la cultura, amb la llengua, amb la meua presència en el meu poble i en el meu temps amb la meua llengua; amb la modernitat i amb la llengua. Amb la ignomínia que ha patit aquesta cal ser molt ràpids i efectius i no adormir-nos i anar amb mitges tintes. Encara veiem a polítics traduint en valencià i castellà en alguns documents i ens publicitaris, és increïble. He dit compromís cultural i lingüístic però no polític, ni artístic. Per a mi la música és un terreny sagrat i únic per a l’art i no

pot estar contaminat per la política. Ja sé que esta afirmació és polèmica i molts s’apressen a dir que TOT ACTE ARTÍSTIC ÉS POLÍTIC. Em sembla la barbaritat més gran i la usurpació més bestial que s’ha fet en la vida. Allò què mou un artista a pintar, a escriure, a compondre, a esculpir és sols uns cosa interna, privada i ningú va a decidir per tu què és això què et mou. Ni té perquè dir si és o no polític. Sempre m’ha semblat una ximpleria impressionant.

Més enllà de que jo vulga expressament parlar d’algun fet de denuncia en concret. Però que em donen llibertat, per favor. No faig música per reivindicar cap fet polític associat a la llengua, això ho tinc claríssim. Més bé el contrari. Pense que s’hauria de desvincular d’una punyetera vegada la música de la política, a vore si per fi, eixim dels putos guetos i la llengua deixa d’estar estigmatitzada.

Una MIRADA a la dolçaina des de la igualtat. Maria Salut Alcalà | Directora Colla de Figues.

Dones… mares, iaies, cuineres, netejadores, cosidores, forneres, ames de casa… sempre la mateixa visió. O potser no? Veritat que aquesta manera de definir la dona et sembla, avui en dia, un tant estranya? Doncs, aquest és el canvi que totes estem experimentant, i com no, al món de la dolçaina havíem de fer una colla formada per dolçaineres i tabaleteres que reivindicaren la presència de dones en aquest món i tocaren peces compostes per dones o dedicades a dones. Tot va començar al voltant d’un 8 de març, dia de la dona treballadora, quan Xavi Richart, professor de dolçaina al Conservatori “José Iturbi” de València i veí d’Algemesí, va fer un escrit en xarxes socials defensant el paper de la dona en el món de la dolçaina i el tabal, on engrandia 56

el treball que moltes dones feien al món de la música i els donava tot el seu suport i ànim per continuar endavant amb eixa força que a les dones ens caracteritza. Algunes alumnes de l’Escola Musical de Dolçaina i Tabal d’Algemesí, associació a la qual pertany la “Colla de Figues”, vam llegir l’escrit de Xavi i, amb la força i l’ànim que ens va transmetre, vàrem tindre la idea d’ajuntar-se per veure què podíem fer per tal de reivindicar el paper de la dona en aquest món, però per aquestes dates ja ens venia just de temps i decidírem deixarho per a més endavant. La data triada per a l’estrena de la “Colla de Figues” va ser un fi de curs de l’escola, al mes de juny, i com que eixe any hi havia una professora a l’escola, Maria Salut Alcalà, li vam oferir ser la nostra directora,

cosa que acceptà de bon gust. La data ja estava triada, la directora disposada al que fera falta i el nombre més gran possible d’alumnes de l’escola acomboiades però ens faltava una peça que ens identificara. Sense dubte, el nostre company i amic, Boro Esteve,ens va compondre “Figues i bacores” que estrenàrem el 18 de juny de 2016 al Teatre Municipal d’Algemesí. El debut va ser una sorpresa fins al final, molt poca gent del públic i quasi ningú dels nostres companys de l’escola ho sabien. Realment va ser un dia molt emocionant on rebérem l’enhorabona de tots els assistents i el seu suport per continuar amb el projecte. Com a dolçaineres i tabaleteres, hem vist com al món de la música hi havia moltes dones tocant altres instruments, com ara el clarinet, el piano o el violí, però poques que tocaren la dolçaina o el tabalet. Aquest fet, potser és perquè el terme “dolçainer” sempre ha estat relacionat amb un home que econòmicament depenia dels ingressos que rebia de tocar la dolçaina. Les paraules amb el sufix –er fan referència a oficis, com ara llanterner, obrer o fuster, mentre que el sufix -ista està relacionat amb artista, com ara clarinetista, pianista o violinista. Per eixe motiu, la majoria de les persones que tocaven la dolçaina 58

o el tabal eren homes, pel fet de ser un ofici, però, a poc a poc, les dones anem guanyant terreny i cada dia som més les dolçaineres i tabaleteres que tenim la il·lusió de continuar treballant en la música tradicional. A més, el canvi que estem vivint en la societat, la integració de la dona al món laboral i molts altres aspectes afavoreixen que es puga veure a la dona com a intèrpret, i no sols de ball o de cant, sinó també com a instrumentista. El nostre objectiu és donar eixa visibilitat que la dona necessita, tant en el món de la música com en qualsevol altre món, i créixer com a colla, no sols en quantitat sinó també en qualitat. El repertori que interpretem està compost, majoritàriament, per peces dedicades a dones o compostes per dones, i una altra finalitat és que aquest repertori cresca, sobretot les obres compostes per dones. Des d’ací, animem a totes les dones compositores que ens facen arribar les seues obres o que s’inicien a la composició per a dolçaina i percussió, i així, juntes aconseguirem el reconeixement que ens mereixem. Fins ara, hem actuat a diversos esdeveniments, com ara a Fitur, a la televisió valenciana d’À Punt, a presentacions

de llibres i llibrets de falla... i la propera actuació que ens agradaria fer seria al voltant del 8 de març al nostre poble, Algemesí, per tal de commemorar el “Dia internacional de la dona treballadora”. Des de la Colla de Figues treballem dia a dia per reivindicar la igualtat entre sexes, perquè en definitiva, tant homes com dones, som persones amb més o menys

capacitats per a realitzar diferents tasques a la vida, però amb igualtat d’oportunitats per poder desenvolupar-les.Agraïm a totes les persones, associacions, entitats... que ens ajuden a seguir dia rere dia i ens ofereixen la possibilitat de donar a conéixer la nostra colla i l’essència que volem que represente.

Una MIRADA a la dona en l’exili. Qui va ser Pilar Coll Alas. Cristina Escrivà Moscardó | Escriptora memorialista.

La història del nostre país ha omés per activa i per passiva les vides de grans dones que van viure la seua esplendor durant la Segona República i que després del colp militar que va portar a una guerra, van haver d'exiliar-se per a salvar la vida. Un exemple és Pilar Coll. Ella va nàixer a Gandia en 1911 i va morir en Mèxic en 1990. Provenia d’una família nombrosa d’origen asturià. Va ser una dona intel·lectual que va estudiar batxillerat a València i a l’Institut Cardenal Cisneros de Madrid. Clau en la seua vida va ser la figura de Maria de Maeztu, amiga dels pares, ja que gràcies a ella va conéixer la Residencia de Señoritas. Ací estigué entre 1933 i 1936, on va estudiar Filosofia amb Julian Marías i Maria de Maeztu. Des del primer moment va estar interessada pels drets de les dones i la situació política, fet que la dugué a afiliar-se a les 60

Joventuts Socialistes Unificades (JSU). La seua companya en les JSU Aurora Arnáiz, la va descriure com una persona modesta, honesta i sense por. Pilar va estar, des de l'inici en setembre de 1936, formant part del Comité del Grup Femení de la Residència a Madrid, fins als últims mesos de la guerra, ja a València. A Paiporta va actuar com a professora de Geografia i Història, i d’Història de l’Art i Cultura, en la residència de l’Hort de les Palmes, un centre educatiu per a dones. També realitzava tasques directives i d'administració de la residència. A principis d’abril de 1938, quan cessà el Comité, va ser nomenada pel Ministeri d'Instrucció Pública i Sanitat vicepresidenta de la Comissió de la Residencia d’Estudiants i Sotsdirectora d’aquest establiment.

En 1937 es va casar amb Julio García García, amb qui s’exilia al costat del seu fill Julito a l'acabar la Guerra Civil. Primer anaren a França, des d’on van passar a Santo Domingo en desembre de 1939. En gener de 1940 es van establir a Mèxic, on els seus germans ja estaven instal·lats. I és que, la família Coll Alas, va ser durament represaliada per la dictadura franquista, d’ací la gran presència de familiars a Amèrica.

desembre de 1939 procedent de França. Va arribar en el vaixell de vapor De la Salle quan ella contava 25 anys. En el document la descriuen com a dona caucàsica, de 54 quilos, una alçada d’1,58m, de color blanc, amb el color dels ulls castanys i cabell negre. Tenia la nacionalitat espanyola (recalca el país d’origen com a Espanya), casada, i de professió estudiant de Filosofia. No li veuen cap signe particular visible. La seua residència era l’Hotel Universitari Ciudad Trujillo.

La seua filla Isabel Garcia Coll, que segueix a Mèxic, reflexiona: «Els meus pares van decidir no parlar de la guerra per a protegir-nos i ens vam quedar plens de dubtes i preguntes». Hem pogut accedir a la sol·licitud de permís de residència de Pilar Coll, aprovat el 15 de gener de 1940, quan des de França passà a la República Dominicana. El document el signa la Secretaria de Estado de lo Interior y Policía. Va ser expedit en Ciudad Trujillo, el que ens permet saber que va arribar a Santo Domingo el 19 de

Al peu del document, acompanya dues fotografies de carnet, una frontal i una altra de perfil d'una dona que es va veure obligada a eixir de la seua casa, a deixar les seues arrels, les seues amistats, a oblidar un pròsper futur en pau, a haver de tornar a iniciar la seua vida en un país llunyà. Tot això és el que va provocar el franquisme, als que van eixir a l'exili. Les que es van quedar encara ho van passar pitjor. La presó, en la majoria de casos per tindre idees polítiques, a la recerca d'una millor vida per a totes i tots. 61

Una MIRADA al Museu Faller de Gandia

Pepe Más de Sánfélix | Artista faller i Secretari de la Federació de Falles de Gandia 2006-2011.

I per què no agafem el cotxe i anem a Alzira a veure falles? La pregunta sonà al mateix temps que el cambrer ens portava el cafè. Sí home, això em faltava a mi ara! – Va exclamar Pep davant de la riallada de tots. La proposta es tornà a llançar damunt la taula i aquesta volta no vam tardar ni cinc segons en organitzar-nos. Jacobo va anar a buscar el seu cotxe mentre Pep i jo anàrem a buscar a Maite i en qüestió de mitja hora hi èrem els quatre camí d’Alzira. La conversa, com no podia ser d’una altra manera, girà en torn a les falles; del seu present i, com no, del seu futur. El moment era l’idoni, ja que prompte hi haurien eleccions a la Junta i Pep i jo anàvem en la llista de Jesús Garcia, i d’alguna o altra forma si finalment érem elegits, estaríem en un lloc privilegiat per a proposar diferents opcions que afectarien al futur de la festa de les falles. Aquest tipus de conversa ja l’havíem mantinguda en altres ocasions, però aquesta vegada semblava 62

que d’aquell viatge eixiria alguna coseta més que propostes que es perden en el record al voltant d’un cafè. Passejant pels carrers d’Alzira i davant de la figura indultada d’eixe any, algú va dir que era una verdadera llàstima que Gandia no tinguera un lloc on dipositar els seus ninots indultats. Tots assentírem amb el cap. És veritat que existia un projecte inicial però nosaltres pensàvem en una proposta més gran, que fora l’enveja d’altres ciutats falleres. Un museu que no sols guardara els ninots indultats de l’any pertinent, sinó que fora un lloc on els visitants pogueren conèixer la festa de les falles des de totes les seues vessants. Que pogueren descobrir tota la tasca que realitza el faller al llarg de l’any de portes cap a dins. Un lloc on donar a conèixer els nostres llibrets amb els seus versos satírics, on la música tradicional tinguera el seu racó i on la pólvora ocupara un

lloc destacat, donat que, conjuntament amb el monument, eren un dels eixos fonamentals de la festa de les falles. Les idees fluïen i en el meu cap m’imaginava aquell magnífic edifici que podria marcar un punt d’inflexió en la festa de les falles de Gandia. Ben entrada la matinada i prenent un cafè en un bar obert a la plaça Major continuàrem donant forma a les nostres idees. Algunes d’elles es portaren a terme quan es va materialitzar la construcció del museu, altres quedaren en l’oblit durant un temps i, d’alguna forma, es recuperaren no fa molt; com la idea de plantar una falla o un remat a grandària real al Museu. La idea era que es poguera veure des de la llunyania i que fora com un far que guiara el visitant fins al Museu Faller. D’esta forma, es podria mostrar la grandiositat de la

festa de les falles i fer entendre al profà el que és i allò que es sent en veure un remat de falla. Feliçment, la Federació de Falles, sabedora o no d’aquella idea, l’ha portat a terme amb motiu del desè aniversari del Museu Faller. I el que són les coses, per una raó o altra, i a causa del meu treball, he acabat realitzant el remat que hui presideix el museu. Tal volta algunes de les idees que quedaren apartades al fons del calaix, d’ací uns anys es recuperen també o pot ser no, al cap i a la fi eren tan sols això, idees al voltant d’un cafè, però el que sempre recordaré amb nostàlgia són els moments viscuts junt a dos amics parlant de falles. Aquella nit quan tornàvem cap a Gandia Pep ens va dir, amb la seua sorna peculiar, que havia fet un màster en falles. Després, amb el pas del temps, ens van adonar que molt del que som es va iniciar eixa nit camí d’Alzira a veure falles. 63

Una MIRADA a la història d’una lluita. Les dones a les festes d’Alcoi. Col·lectiu Fonèvol | Associació que defensa la integració de la dona en les festes de Moros i Cristians.

Els homens i les dones d’Alcoi vam créixer pensant que les nostres festes eren fidels a la història i que això les feia excepcionals. Amb la democràcia, algunes mentalitats van començar a canviar i alguna gent d’Alcoi es va adonar que ni les festes eren històricament fidels, ni això podia ser una excusa per a vedar la participació de les dones. En 1997 Núria Martínez Molina es va atrevir a apuntar-se a una filà, els Alcodians. Núria no sabia el tortuós camí que hauria de seguir arran d’eixa decisió. Després que les dones que van voler participar en les festes patiren una sèrie d’injustícies, en 2003 va néixer Fonèvol, la nostra associació, que pretén aconseguir la igualtat en la festa i que no hi haja cap 64

tipus de discriminació. En tots estos llargs anys de lluita ens hem hagut d’enfrontar a molts prejudicis de la societat alcoiana. Ha estat dur també pel fet que la institució que regeix la festa ha estat composada tradicionalment per homens d’ideologia reaccionària i immobilista. Tampoc ens van ajudar els governs municipals ni els de la Generalitat. L’única institució pública que ens va donar suport va ser el Síndic de Greuges, que va declarar hostil l’Ajuntament d’Alcoi en tres ocasions per permetre el maltractament a les dones festeres i per subvencionar l’Associació de Sant Jordi (ASJ), una associació que discrimina les dones. A poc a poc vam anar aconseguint xicotetes fites, a costa de l’estigma de

ser “eixes de Fonèvol”, rebent insults i amenaces, sobretot a través d’Internet. Alguns homens amb pensaments més oberts van passar pels òrgans directius de l’Associació de Sant Jordi i van obrir petites

escletxes en el mur de les institucions festeres. Per sort, el nostre esforç va donar fruit i en 2015 els canvis van ser significatius: l’Ajuntament va permetre que Fonèvol 65

organitzés una entradeta, una espècie d’assaig nocturn de les entrades en festes, això va suposar un canvi significatiu respecte de l’actitud dels diferents governs municipals amb els que havíem negociat fins eixe moment. L’altre fet realment important va ser que les dones de dues ‘filaes’ van eixir en la primera Diana, el primer acte de les festes, en el que mai havien pogut participar. A partir d’eixe moment han passat coses que ens han donat alegria i altres que ens han entristit. La part negativa és que les pioneres han patit i continuen patint greuges, les primeres dones que van formar part d’alguna filà encara no han aconseguit participar en cap acte rellevant de les festes. Estes dones van ser marcades, les seues imatges van eixir en la premsa i algunes van haver de donar-se de baixa en les ‘filaes’ perquè no van poder suportar la pressió, o decebudes perquè alguns dels seus companys i amics no les van acompanyar, les van deixar soles i, fins i tot, els van posar entrebancs. A més, deu de les vint-i-huit ‘filaes’ no tenen cap dona

amb dret a vot, sembla que encara no han entrat en el segle XXI. La part positiva, que ens ajuda a seguir endavant, és que es veuen llumetes al final del túnel: En 2016 dues ‘filaes’ van presentar esquadres de dones, el paper més important de la festa si no representes una figura com el capità, l’alferes… Durant este temps, una dona va formar part de la directiva de l’ASJ, amb veu però sense vot. Darrerament l’ajuntament intenta que hi haja representació femenina quan tria la persona que realitza el cartell anunciador de les festes o la que dirigeix l’himne. Cada any més dones participen en les dianes. A més, algunes dones formen part de la junta directiva de la seua filà, tot i que estem lluny d’ocupar els càrrecs principals. Enguany dues dones s’han presentat al concurs per a ser sergent moro durant les festes, el fet que s’hagen pogut presentar ja és un pas endavant, tot i que no han estat escollides. Encara estem lluny de la igualtat, però sembla que avancem. Com diem sempre: queda molt per fer.

Una MIRADA a la mentida de la cultura o la cultura de la mentida Jacobo Pallarés | President de la Xarxa de Teatres Alternatius i membre del Consell Estatal de Cultura.

Aquest text hauria de ser en positiu i parlar de cultura. De les virtuts de la cultura, dels seus beneficis i de les seues plusvàlues… però serà aquesta època erràtica el que no em deixa ser tot el positiu que deuria. O potser més que aquesta època, el saber que estem en les trinxeres des de temps immemorials i que seguirem per diverses qüestions. Per karma. Per vocació, per desgast, per caducatge... la cultura, l'escènica és de la qual més puc parlar, però podem parlar de la música (encara que amb altres mogudes), la pintura i les arts plàstiques, les audiovisuals (també amb altres mogudes) amb els mateixos problemes de moviments inestables, de forats, de trastorns en les polítiques en els últims anys, d'insuficiència renal en l'ecosistema cultural en el seu conjunt. Però clar, que cadascun parle del seu sector, ja que cadascun reconeix els llocs en els quals es falla. 68

Però recordem una qüestió gens anodina: quan tots eixíem a manifestar-nos en contra de les retallades en l'educació i en la sanitat ho vam fer en contra de les retallades en la cultura? Eixim els ciutadans en massa a queixar-nos de la pujada de l'IVA, de la pèrdua del poder adquisitiu de les empreses i dels agents culturals, de la minva dels recursos públics destinats a la cultura? No. O igual em vaig perdre eixa manifestació. La cultura és de tots. Però la cultura no ha de ser precarietat i no ha de ser minyonejada pels diferents governs de dreta sobretot. La cultura diem tots que ens fa millors ciutadans, més crítics, més solidaris i altres qüestions positives, però a l'hora de defensar-la no ens fiquem. La cultura és bastant deficitària, com deia un soci meu: som tendes de ventiladors en el pol nord. No hi ha rendibilitat i potser ni la cerquem. L'econòmica dic. Perquè

a escala cultural del món. Aquesta riquesa artística, creativa, cultural hauria de pesar qualitativament d'una manera tan intensa que a l'hora de crear les polítiques dels governs hauria de primer tenir un ministeri independent, uns pressupostos dignes i una importància significativa.

si n’hi ha artística i social, de rendibilitat. És una rendibilitat qualitativa. Quantes vegades hem anat a despatxos i reunions amb el PP amb dossiers amb dades quantitatives per a veure si pesàvem com a sector? Però no som vitals com a sector per molt que pesem econòmicament, som vitals en aspectes qualitatius, de formació, d'educació, de construir imaginaris socials, crítics, d'identitat. I ací és on hem de posar els focus. Mentre serem una enorme mentida. Hem de rescatar amb força la funció crítica del nostre art i posicionarnos en els barris, en les ciutats com un pilar fonamental. Recordem tots els autors, poetes, músics… que han fet que siguem el que som com a persones, com a poble. I açò és important tenir-ho en compte perquè som, com a nació, una de les més riques

De moment molts problemes assolen a la cultura escènica, uns es van arreglant uns altres no, però de moment seran pegats fins que no canviem el pensament, creem formes noves, pensaments nous, situacions noves per a gestionar un nou moment que és el que vivim. Entenguem la crisi que seguim vivint com un canvi de plànol. Venim d'un plànol amb pensaments de finals dels noranta i principis de la primera dècada de 2000 i que tenen a veure amb un final d'època (final de segle XX), el nou plànol és el segle XXI i fins a quasi els anys 20 (feliços anys 20, una altra vegada?) no ens estem adonant que hem d'articular-nos d'una altra manera per a enfrontar-nos a problemes, situacions, realitats diferents. Així que eixim d'aquesta mentida i fem alguna cosa a favor: repensem-nos com a sector i com a societat.

Una MIRADA als dissenys dels llibrets de Gandia

Alberto de Sánfélix Brotons | Expert en disseny gràfic i maquetació de llibrets.

“El treball del dissenyador, on s’uneix la comunicació i l’art, és una declaració d’amor” “El disseny és jugar amb els límits: dissenyar són límits, contínuament.” Javier Mariscal

Al llarg de la dècada setanta del segle passat es va produir una separació total entre el món faller i el món de la cultura. Els llibrets i, per tant, la cultura fallera va ser considerada, per “la gent de la cultura” d’escàs valor. Per això els valencianistes culturals de l’època declinaven col·laborar amb el món faller. Per sort, aquesta percepció ha anat canviant en els darrers anys i cada vegada en són més les escriptores i els escriptors que participen en les publicacions falleres. Vàrem aconseguir revertir eixe camí, ja no és ‘caspa’ el món faller, ara com ara. Les persones que s’encarreguen de la concepció i realització del llibret, ja no són uns pocs, han obert una finestra interessant per a la societat. Tant de bo siga perquè els llibrets de fa uns anys cap ací ja no tan 70

sols tracten de la bellesa de les falleres, o de cóm és de gran el cadafal de la falla d’eixe any i no sols és un recull publicitari per tal de guanyar diners la comissió. En els llibrets de falla, ja podem llegir des de: assaigs, articles, poesia, teatre... Tot un nou món de literatura i en valencià. També cal dir que en actualitzar les tendències i introduir als llibrets de falla un nom d’ISBN i Depòsit Legal, acadèmicament parlant, es fa més interessants les col·laboracions dels membres del món cultural. ‘Resolt’ el problema històric dels col·laboradors i autors del contingut més gros i hui en dia -podríem dir quasi més important del llibret, inclús més que la mateixa explicació de la falla-.

De tot l’anteriorment dit, naix una necessitat, tal vegada també, per l’eixelebrada carrera que com sempre s’emprenen en el món faller quan hi ha un rèdit darrere d’alguna cosa. La necessitat no solament d’introduir aqueixos textos en el llibret de falla, ja no es pot deixar caure eixes paraules dintre d’uns fulls en blanc, sinó, cal estudiar i analitzar el, com?, per què?, on?, hem de posar-los dins del llibret i ací entren a jugar els dissenyadors gràfics, maquetadors, fotògrafs, enquadernadors, impremtes amb major control de qualitat del producte final... Sempre al principi d’un projecte com aquest, cal plantejar-se moltes coses, a banda clar està de tindre el tema a seguir 71

del monogràfic, que en moltes ocasions ve marcat pel lema de la falla d’eixe any. Caldrà plantejar-se, o saber, quin és el pressupost global del llibret, nombre de pàgines, color 4/4 o a blanc i negre (menys el plec de les reines), estil gràfic, acabat final del llibret, això comporta el tipus de paper on imprimir, tapa dura o blaneta,... Amb tot això ja pots començar. En els darrers anys, sempre es manté una estructura bàsica del llibret, es divideix en quatre, una part protocol·lària on aniran les reines, presidents, padrines, ‘fillolets’, mantenidors, falleres majors de la ciutat... Un altre on estarà l’explicació de les dues falles, una tercera que serà el monogràfic 72

literari i finalment una de publicitat, amb la qual paguem la totalitat o part del llibret. Més enllà d’entrar a valorar el disseny, inicialment la revolució va ser el format d’aquests, va passar d’un més o menys 17x24 convencional, a un 21x21, d’un format rectangular a un quadrat! –Estem bojos?això va ser tota una revolució conceptual. Va marcar l’inici d’un gir de 180° al món dels llibrets de Gandia i no hi havien fet res de res, més que canviar el format! Després semblava que el més innovador va ser quan es va canviar l’ordre d’aparició dels elements dels llibrets. Els primers que llevaren de les primeres pàgines al sant padró Sant Josep es varen enfrontar amb quasi tota la cúria gandiana i no només

els ordenats, sinó amb els més radicals, els fallers conservadors! Fer les reines cap enrere semblava ser tota una apologia de la revolució, s’alçaren veus polititzant l’estil estructural d’eixos llibrets. Recorde quan en un foc i flama vàrem fer fora la figura dels reis d’Espanya i li vàrem tallar la pinta a una fallera major, quasi demanen l’excomunió dels responsables! Doncs des d’aleshores a hui en dia, ja hem vist quasi de tot, des de portades que ja no són l’esbós de la falla, sinó una gran fotografia o una pintura fins i tot una imatge en 3D. Llibrets que parlen de sexe o tabús, dibuixos d’Ortifus o fotografies de Jarque, combinacions de tota classe

d’ordenar els apartats del llibret: davant, en mig, darrere... Mil tipus de tipografies diferents, meravelles monocromàtiques, estils Minimal, Barroc, Collage, Art Nouveau, Dadaisme, fins a l’actual estil Hipster. Gràcies a tots aquests passos, hui en dia podem gaudir d’estils i llibrets diferents, tant en format com en tècnica de comunicació. Tan sols ens queda veure quan algú lleva uns deixos apartats, dels quals consta el llibret. Encara que la publicitat jo ja sé que es va llevar d’alguns exemplars de...

Una MIRADA de Llutxent a la Safor Ed Bones | Escriptor i poeta.

Llàgrimes de cendra al veure’t marxar. Flames famolenques que escupen fum. Devastador foc que sense casa l’has deixat. On dormirà el javalí? On passarà la nit l’esquirol? Per on passejaran les formigues? Per on recolliran mel les abelles? El verd s’ha fos gris. El romer s’ha fos carbó. Els pins no fan ombra al dia, sinó llum a les nits. Amb el cor al puny, la por al cos. El lladre d’ànimes, s’ha fet ric al bosc. Mare Gaia, ajuda’ls. Ells estan indefensos sota el poder del foc. Mare Gaia, salva’ls.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019

Una MIRADA a unes falles igualitàries.

La Sanguinelli | Personatge trans nascut a les xarxes socials.

Tots a una veu: Borinot qui no bote! És un plaer per a tots que puguem gaudir de les falles en llibertat. Sigues com sigues, t’agrade el que t’agrade, vulgues a qui vulgues, tots podem gaudir d’aquestes festes on ens ajuntem amb el poble, un poble que és divers i busca sobretot passar-ho bé a la festa fallera i a totes les festes. Festa, eixe és el significat que hem de tindre tots quan parlem de les falles. Carrers engalanats, monuments fallers, xarangues, revetlles, música en directe, gent gaudint de l’ambient, un ambient que es pot gaudir tranquil·lament. Desgraciadament sempre queda a l’ombra eixos tres o quatre que tenen la poca

vergonya d’intentar fer mal a l’ambient LGTB que rodeja les falles. La gentola que vol fer eixe mal destrossant falles, faltant el respecte, és un grup molt reduït que... que… sabeu que? Que ni fu ni fa, perquè sols volen que parlen d’ells; sí, passe, perquè no hem de parlar d’ells ni fer-los cap cas, passem de la gent tòxica. Com dia al principi, tots a una veu! Als casals eres lliure, a les cercaviles, sigues fallera o faller o sigues els dos si és el que desitges, que seràs benvingut per tots, eres, som, serem, seran, sereu, tots tenim cabuda en qualsevol part de les ciutats i per descomptat de les festes podem gaudir sense cap barrera i és com hem d’avançar i que tots vegen que no ens amaguem per ser com som. L’any 2018 per a mi va ser un del més important de ma vida, vaig poder complir un somni, un somni que des de menut tenia al cap, volia ser fallera, volia gaudir del vestit faller, de viure la festa participant des de dins. Aplegà un dia que em vaig llançar a complir el somni. Converses telefòniques,

correus, xarxes socials, missatges, em vaig posar dret i no vaig parar per poder aconseguir el que em feia il·lusió fer. Em vaig sorprendre quant vaig notar que les falles em rebien amb les mans obertes i no vaig tindre cap inconvenient en poder gaudir les falles com volia gaudir-les jo. La Sanguinelli, un personatge femení interpretat per un xic, gaudeix de l’ofrena engalanat amb la vestimenta assignada al sexe femení. Avancem en el temps i hui en dia podem gaudir les falles baix l’arc multicolor, això sí, sempre hem de respectar per ser respectats, demanant consell als nostres i a la gent que ens rodeja, podem rebre la informació necessària per poder fer el que tenim pensat per poder gaudir al màxim les festes, perquè com deia abans, les festes són festes i estan per a gaudir-les. En el camp remoregen càntics d’amors, en el camp i en els carrers siguem lliures mostrant el nostre amor a qui vulguem lliurement que les falles estan amb nosaltres i ho estaran sempre. 77

Una MIRADA a les seccions falleres de Gandia.

Jacobo Reig | Corredactor de la proposta per a la confecció de les seccions falleres.

Un fet important va ocórrer a les falles de Gandia abans de l’estiu. A proposta de les falles barri de Crist Rei, Benipeixcar, República Argentina i plaça del Mercat s’aprova per l’Assemblea General de la Federació de Falles de Gandia la creació d’una cinquena secció i la reglamentació per a distribuir les falles en les diferents categories falleres. Per primera volta en la seua història les comissions falleres no podran elegir lliurement la secció a la qual vulguen participar. Aquest canvi finalitza amb quaranta-nou anys en els quals les comissions falleres, d’alguna o altra manera podien decidir la secció en la qual enquadrar els seus monuments fallers.

Bé és cert, que els darrers anys les falles havien d’incloure les seues falles en funció del seu pressupost però la realitat era ben distinta, ja que les mateixes comissions utilitzaven tot el seu enginy per acoblar el pressupost a la secció on volien competir a través de la disminució del cost real. Aquesta forma de procedir va originar situacions tan sorprenents com que entre el darrer pressupost de les vint-i-tres i el cinqué més alt a penes hi havia un parell de milers d’euros, quan una volta plantades les falles la realitat era ben distinta. Si tirem d’història, veurem que a finals de la dècada dels seixanta, amb l’expansió de la ciutat, el nombre de falles va créixer

Falla barri de Crist Rei 1970. Primer premi de la recentment creada segona secció.

Falla guanyadora del primer premi de la secció especial any 1979. Falla República Argentina.

de les set comissions que van reprendre la festa després de la Guerra Civil al nombre de deu comissions. Aquest fet originà un nou model d’organització dels monuments fallers, passant d’haver-hi una única secció a la creació de dues a l’any setanta a imitació de la ciutat de València que ja ho venia fent des de 1933. Eixe any es creà la primera secció amb la participació de cinc comissions (Grau, Carrer Major, Prado, República Argentina i Sagrada Família) i la segona secció (Crist Rei, Màrtirs, Mercat, Vila Nova i Raval) també amb cinc integrants.

en el que es va crear la secció especial. El creixement de la ciutat de Gandia amb l’expansió urbanística dels seus barris va originar que el nombre de falles augmentara el seu nombre fins a 16 comissions falleres, la qual cosa va significar la divisió dels monuments fallers en tres seccions. Al llarg dels desset anys següents el nombre de falles continua creixent de forma moderada fins que l’any 1996 el nombre total de falles arribaria a vint. Durant eixe exercici la inquietud de les comissions falleres per tal de reorganitzar les seccions va fer que arribaren diferents propostes a l’Assemblea de la Junta Local Fallera. Entre elles es demanà que la falla que guanyara pujara de secció, però aquesta

Aquesta divisió en dues seccions va continuar sent operativa fins a l’any 1979

proposta es va rebutjar perquè les falles arribaren a la conclusió que no es devia hipotecar a l’executiva del nou exercici. El que, si va ser aprovat, fou la creació de la tercera secció, mantenint-se com els anys anteriors l’elecció lliure de secció segons ho considere cada comissió fallera. No va ser fins als primers anys del nou mil·lenni quan aquesta premissa de lliure elecció va ser modificada amb caràcter lleu amb la creació de quatre trams econòmics que anava de zero fins a quaranta mil euros quedant dividides les seccions de la següent manera: de 0 a 20.000 € la secció tercera, de 20.001 a 30.000 la segona, de 30.001 a 40.000 la primera i més de 40.000 la secció especial. Aquest nou model de divisió en la pràctica no va ser efectiu perquè no va ocasionar cap moviment significatiu per part de les comissions falleres, ja que aquestes modificaven el valor del cost del monument per a acabar en la secció que històricament havien participat. Pràcticament des de la dècada dels huitanta les comissions falleres s’han mantingut fidels a la secció que històricament anaven participant, fins i tot 80

quan algunes d’elles per motius econòmics rebaixava el seu pressupost es mantenia en la seua secció històrica (Falla barri de Crist Rei 1994, 1999 i 2005; Falla República Argentina 2003, 2004; Falla Mercat 19992001). Encara que també trobem casos on les comissions decideixen baixar de secció durant un cert temps per a després tornar a la seua secció habitual (Falla Raval 19891999). És a partir de l’exercici faller 2005-2006 quan trobem un major moviment de falles cap a altres seccions. Eixe any foren quatre comissions falleres que canviaren la secció a la qual pertanyien l’exercici anterior (Falla Màrtirs pujant de segon a primera; Falla Benipeixcar i Falla Alqueria Nova pujant de tercera a segon i Falla barri de Crist Rei baixant de primera a tercera secció). Fou a partir d’aquest exercici, coincidint amb la crisi econòmica que patia la societat, quan les falles anaren canviant la seua secció habitual per a buscar la secció més baixa de les falles de Gandia. En pocs anys la secció tercera va passar de set membres en 2007 a tretze integrants l’any 2012.

Falla Roís de Corella falla guanyadora del segon premi de la tercera secció l’any 2013 quan l’elecció de les seccions depenia del criteri de les comissions.

Primer premi secció tercera any 2014. Falla Benipeixcar. S’observa una disminució de la monumentalitat en la secció. Aquest any es distribuïxen les falles depenent del cost del monument.

Aquest transvasament de falles cap a la tercera secció provocà que els integrants de la resta de seccions quedara reduït a tres comissions falleres a la secció especial i segon i quatre a la secció primera.

distribuïdes en les diferents seccions fins a arribar a la comissió amb menys pressupost que tancarà la secció tercera. Tot i que calia aportar el contracte signat per l’artista faller, les quantitats declarades eren molt inferiors al cost real dels monuments fallers per evitar caure en les seccions més altes on la competició per guanyar un banderí era molt més complicada. Aquesta nova modalitat d’assignar les seccions provocà que a l’exercici 200172018 una gran majoria de comissions declararen quantitats al voltant dels sis mil euros que era la quantitat mínima establerta per a participar, originant que comissions que declararen set mil euros

Per evitar aquesta situació l’any 2014 la Federació de Falles de Gandia aprova que les seccions falleres han d’estar formades obligatòriament per sis comissions excepte la secció especial que estarà integrada per cinc. Les falles es distribuiran en funció del cost de la suma dels dos monuments, quedant la de major pressupost integrada a la secció especial i la resta, per ordre descendent del cost dels monuments,

havien de competir a la secció primera. Aquesta situació tan cridanera provocà que un grup de falles decidiren presentar una altra forma de distribuir les falles en les seccions per evitar d’alguna forma que les comissions de falla hagen de recórrer a la picaresca i les mentides als contractes per tal de triar la secció més beneficiosa als seus interessos. Aquest exercici les falles han sigut distribuïdes segons les puntuacions assignades a cada comissió fallera en funció dels premis de monuments atorgats a cada falla durant els darrers tres anys. D’aquesta forma es va elaborar un llistat ordenat per puntuacions de l’1 fins al 23. El nou sistema es compon de cinc seccions per tal de fomentar la competitivitat, amb un nombre indeterminat de components per secció que mai podrà ser inferior a tres ni superior a sis membres. La Secció 82

Especial serà la primera a constituir-se i determinarà el nombre mínim d’integrants per a la resta de seccions de manera que no podrà haver-hi una altra secció amb menys components que l’Especial. Les sis falles amb major puntuació a la taula passaran a integrar-la automàticament donat que sis és el nombre màxim de falles per secció. Es preguntarà a la falla amb la sisena puntuació si vol pertànyer a Especial, en cas de respondre que no, es pregunta a la falla amb la cinquena puntuació i es repetirà el procediment. La darrera falla a la qui se li pregunta serà la falla amb la quarta puntuació i en cas que diga que no la Secció Especial quedarà composta per les tres falles inicials. Llavors es tancaria la secció especial i es procediria de la mateixa forma per a confeccionar la resta de seccions.

Hem de tindre en compte que aquest forma d’elegir les seccions no és un sistema tancat sinó que s’estipulen unes excepcionalitats per si les comissions falleres volen canviar la secció en la qual ha sigut ubicada. Ho podrà sol·licitar en la mateixa assemblea de constitució de les seccions, explicant els motius i sotmetent el canvi a votació de l’Assemblea. La comissió sol·licitant haurà de complir uns requisits tals com que la secció on vulga integrar-se no estiga completa (6 components), d’estar completa, que el canvi siga entre dues o més comissions per tal que sempre es respecte la norma de màxims i mínims i que el pressupost declarat per la comissió que vol canviar, no siga ni superior al màxim de la secció on es vol competir, ni inferior al mínim. És molt probable que aquest nou sistema no siga perfecte però crec que hem

avançat cap a una millora. D’entrada, com que no contempla cap pressupost, eviten l’espectacle poc decorós de falsejar el cost dels monuments. Una altra cosa que crec que s’aconsegueix és que amb aquest sistema es minimitzen les grans desigualtats dins d’una mateixa secció. I un altre avantatge és que totes les comissions falleres sabran en quina categoria cauran a partir de la primera assemblea, i des del 16 de març, probablement també, facilitant així la llavor de contractar el monument faller per al nou exercici. Sols el temps ens farà veure si aquest canvi compleix amb les expectatives per les quals va ser creat, que no són altres que aconseguir una major igualtat entre les falles d’una mateixa secció i deixar clar la secció en la qual es participa com més aviat millor.

Una MIRADA a les treballadores invisibles del calçat Isabel Matute | Presidenta de l’Associació d’Aparadores d’Elx.

La majoria de nosaltres tan sols érem xiquetes quan posem per primera vegada els nostres peus en els pedals d’una màquina d’aparar. Moltes havíem arribat fins a ací per tradició heretada de mares, ties o àvies. Fins i tot de veïnes. Era la manera més segura d’aprendre un ofici a Elx si eres dona, doncs, quan nosaltres érem xiquetes, el so més comú en els carrers d’Elx era el sotragueig de les màquines per aparar que emergien de les finestres de les cases. En cada finca hi hauria almenys una aparadora lluitant per compaginar vida laboral i familiar, amb un sou pobre i sense cap tipus de contracte laboral. Han passat anys, en els carrers d’Elx encara segueixen sonant sotragueig de màquines per aparar, la indústria s’ha 84

modernitzat, els drets laborals també, els nostres companys d’altres sectors del calçat han vist regulada la seua situació, però nosaltres seguim en el mateix punt. Potser siga per la nostra condició femenina, la suposada obligatorietat de romandre a casa per a poder seguir compaginant vida laboral i familiar. Potser que si volem eixir a treballar fora de casa ens vegem obligades a fer-ho en tallers clandestins i insalubres. Potser siga també tradició considerar a les dones aparadores com a treballadores de segona. Des dels nostres inicis fins avui mateix, ens hem vist obligades a treballar fins i tot una mitjana de 10-12 hores diàries per a obtenir uns sous que no sobrepassen en la majoria dels casos els 500 euros al mes. Sense cap tipus de contracte laboral, alta

en la Seguretat Social ni, per descomptat, prevenció de riscos laborals. Obtenint així una sèrie de conseqüències per a la nostra salut física i mental. Des de problemes de columna en romandre constantment assegudes i inclinades, fins a problemes com la depressió en estar tantes hores a casa o tallers aïllades i sense llum del sol. A més, al no posseir d’infraestructures adequades per a la correcta ventilació, ens hem vist exposades als vapors de coles adhesives durant anys, la qual cosa pot implicar seriosos problemes com l’anomenada “paràlisi del calçat”.

Durant la nostra vida laboral han sigut poques o molt poques les empreses que han volgut proporcionar-nos un contracte laboral que millorara la nostra situació. Argumenten els alts costos d’alta en la Seguretat Social, però veiem com els nostres companys gaudeixen dels avantatges que puguen donar-los aquests contractes laborals en aquestes mateixes empreses i ens preguntem: som llavors treballadores de segona? Les autoritats locals, regionals i estatals han fet els ulls grossos davant la nostra situació durant dècades, fent promeses buides i omplint-se la boca en parlar sobre

la seua lluita contra l’economia submergida mentre nosaltres romaníem impassibles. És així com l’abril passat de 2018 decidim plantar-nos i organitzar-nos per a lluitar contra aquesta situació i donar visibilitat a les dones treballadores del calçat, creant l’Associació d’Aparadores d’Elx. El nostre principal objectiu, com ja hem comentat, és la visibilització del nostre treball, i per tant el reconeixement d’est per part de les institucions. D’aquesta forma, també demanem a les autoritats una regulació de la nostra situació i millora de les nostres condicions laborals.

La nostra associació naix des de la sororitat i amb intenció de donarnos suport i lluitar juntes com a dones. El nostre desig és empoderar-nos, fer realitat la nostra lluita, millorar la nostra situació, deixar de ser invisibles i esclaves per a deixar de ser treballadores de segona. Volem que el nostre present siga digne perquè el futur de les noves generacions d’aparadores també ho siga. Volem que tot el treball de les nostres mares, ties i àvies no siga en va. Volem ser escoltades.

Una MIRADA al vestit dels llauradors valencians i la seua construcció icònica.

F. Xavier Rausell Adrián | Escriptor especialitzat en indumentària valenciana.

“Malgrat la continua confecció de bell nou de vestimentes per a la festa, aquestes mai no perden el referent en un model que sí que es pretén ancorat en allò antic1.”

Les diferents mirades històriques que s’han realitzat vers la nostra indumentària tradicional ens hi ha conduït sovint a la presentació d’aïllats reflexos d’un mirall que solament ens mostra allò que desitgem veure. Amb aquest article i amb tot un seguit de publicacions sobre el tema, cerque una mirada diferent, la plasmació de diverses mirades que s’han realitzat vers un vestit construït sobre el món camperol de l’Horta de València. Un darrere de l’altre, aquests reflexos, construiran una imatge, una lectura lineal del nostre vestit històric representatiu, la construcció d’un vestit amb clares connotacions nacionalistes o regionalistes segons aquell que ho mire. L’evolució de la moda internacional i la seua plasmació en l’espai vital de les terres valencianes, l’aparició de noves matèries i tèxtils, l’evolució cromàtica 88

d’uns vestits que mostraran el perfil psicològic dels seus usuaris i dels seus usos i costums, la conservació, restauració i mostra d’algunes d’aquestes peces conservades als magatzems del museu així com altres elements que ens ajudaran a contextualitzar-les, mostraran una roba canviant, reinterpretada, adaptada o reaprofitada per tal de convertir-se en mostra viva d’un sentiment diferenciador. La indumentària que vesteixen actualment les comissions falleres, els grups de danses o balls populars beuen directament d’aquest procés evolutiu que des de les acaballes del segle XIX s’hi ha produït. Però, serà el segle XX aquell qui li conferisca la seua naturalesa actual, mostrant el fort carregament de la moda fallera impulsada per la indústria que el sustenta i per contra

“Siga com siga, la interpretació que hui donem a aquesta indumentària valenciana demostra que idealització i realitat acaben imbricant-se fins al punt de confondre sovint la recerca romàntica d’una quotidianitat passada, amb la reinvenció d’aquesta per part d’una nova mirada, totalment contemporània i al dia, i amb unes finalitats ben concretes.”

La patrimonialització de la imatge del vestit del llaurador i de la llauradora valenciana

la cerca constant d’una puresa virginal dels grups folklòrics que sovint basen els seus plantejaments sobre la base aristocràtica d’una roba mai utilitzada per les classes populars. Totes dues amb llums i ombres, encerts i daltabaixos, manipulacions i mistificacions flagrants, aberracions estètiques o senzilles propostes d’un vestit popular que evoluciona i s’adapta als nous reptes de seguir sent una indumentària recognoscible i identificativa2.

“…els aspectes que hui ens mouen a imaginar quasi idíl·licament un passat perdut no poden ser més actuals. Les contínues legislacions sobre patrimoni – incloent l’etnològic i folklòric- han estat desenvolupades sobretot a partir de la segona meitat del segle XX, i filant més prim, només a partir dels anys huitanta. Eixa és justament la realitat que ens du a preguntar-nos per temes com la indumentària tradicional valenciana, per la seua evolució, per aspectes relacionats amb la dansa des d’una visió més sistemàtica, més científica –si es permet el terme-, en l’actualitat. A quin sant?, ens preguntarem. Probablement hi tinga alguna cosa a veure el paper dels ajuntaments democràtics i de les inquietuds dels estudiosos al voltant de l’any 1979. En aquells moments, tots aquells aspectes definitoris d’un poble, d’una comunitat concreta, d’un col·lectiu, començaven a explotar-se com a efectius valors i instruments d’identitat davant la inèrcia homogeneïtzadora que encara es resistia a desaparéixer. I al mateix ritme, a mesura que anava perfilant-se aquest passat mític recuperat, els sentiments identitaris augmentaven directament, amb la qual cosa la investigació històrica i la identitat vernacla reivindicada començaven a caminar juntes3 ”.

La corrent nacionalista valenciana que va recórrer tot el nostre territori arran la demanda i la consecució d’un estatut 89

creació un segle arrere, s’hi justificava en una antiguitat remota, en un temps antic, curiosament al segle que va veure perdre els nostres furs, com si se cercara una continuïtat temporal amb aquell temps d’abans de la desfeta. L’invent de la tradició4 .

autonòmic propi, feu d’aquests darrers anys de la dècada dels anys setanta i pràcticament tota la dècada següent, un esclat en la recerca i revalorització de tot allò valencià. La llengua, la cultura, el territori i especialment la nostra intrahistòria farcida d’esdeveniments quotidians, ara diríem etnològics, cercaven les maneres i usos de vida dels nostres avantpassats, com quelcom qui cerca l’origen del mite, per tal de construir un present nou després de quaranta anys de dictadura. I entre aquests usos, la indumentària, una roba que tot i ser conscients sovint de la seua

És ben cert que la festa fallera certificava al Congrés Faller de 1964 el reinvent de la indumentària masculina per tal d’unificar la imatge que es presentava a l’ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats. La premsa de l’època que titllava l’esdeveniment com a la máxima expresión popular y religioso del pueblo valenciano, també va veure amb bons ulls la uniformització del sector masculí de les comissions. L’home que fins aquestes dates no vestia a la manera tradicional sí presentava en els infants els tres models habituals, els icònics saragüells, el colorista torrentí o el sobri pantaló llarg i jupetí, i intercedia ara per la implantació del que hom va conéixer com a vestit de panderola. Aquest fet havia esdevingut anys enrere a la ciutat de Castelló de la Plana, amb l’invent d’una indumentària d’arrel popular que es sintetitzava en el conegut vestit de llauradora i llaurador de Castelló5. L’any 1942 i creada per a l’opereta de Matilde Salvador, la filla del rei Barbut, Lluís Sales Boli va compondre

un figurí que presentava l’actual imatge. I com si d’un vent que recorre les nostres terres de dalt a baix, a la ciutat d’Alacant es creava de bell nou el conegut vestit de novia alicantina a partir de 1977 i arraconava per sempre, no sense controvèrsia i veus en contra, el tradicional vestit de xixonera o llauradora del camp d’Alacant6.

“...propuso también un premio para las comisiones que sacaran más bellezas ataviadas con el traje típico, que era el de Jijonenca, que es el típico que se toma para toda la comarca de l’Alacantí7”.

És així com aquests vestits “regionals” s’uniformaven artificiosament gràcies al concepte del tòpic i a la manipulació política i institucional que s’hi feia de la seua imatge representativa. La imatge i essència del vestit de llaurador i llauradora amb tota la sort de continguts profunds i valors identitaris es posaven al servei del règim adaptant-se als nous usos. Per altra banda els pobles, des de la distància que els permet la llunyania de tot allò que s’hi cou a la ciutat, adaptaven el mateix model o en triaven un diferent, compost de peces antigues i noves per tal d’acomplir la mateixa funció. Un nou mode de vida, creava unes noves necessitats a les quals calia donar una resposta. Ofrenes, rebudes d’autoritats, comissions falleres i festeres, inauguracions i els grups de dansa de la Sección Femenina els usaven, i servien

d’aparador a les últimes novetats pel que fa a la roba de caire tradicional. La nostra roba tradicional ha estat des de les darreres dècades del segle XX entesa com a un fet patrimonial més. Juntament amb altres obres artístiques, arquitectòniques, festives o culturals, la indumentària tradicional valenciana ha d’entendres també com a un fet que cal conrear, estudiar i salvaguardar per tal de permetre la seua conservació i salvaguarda a través del temps, servint d’icona representativa del poble valencià i del seu caràcter cultural, social i festiu. NOTES 1

TRESCOLÍ, O., RAUSELL, F.XAVIER., OLIVARES, ENRIC., Vestir-se per a la festa. El ball de les llauradores d’Algemesí. Catàleg de l’exposició, 2005. Algemesí. Pàg., 10.

Són moltes les crítiques que cada vegada es van sumant ja que la indumentària tradicional valenciana està derivant cap a una indumentària de caire historicista, que perd alhora, els seus principals signes identificadors com són el pentinat de caragols, els dissenys dels teixits, el seu cromatisme o complements d’estilitzada senzillesa.

3 4

Ibídem ant. Pàg., 7 i 8. Vegeu les obres de Hobsbawm i Ranger (1988).

El vestit femení emprava gipó de mànega llarga, falda llisa de seda tornassolada de color verd-daurat o marró, mocador blanc de randes, pentinat baix, sabates i davantal negre ornat amb randes i atzabeja. L’home presentava el conegut torrentí confeccionat amb setí negre, faixa roja, camisa amb pitrera de randes, rodina, calces blanques i espardenyes.

Vegeu la configuració del vestit tradicional a les terres alcantines. RAUSELL ADRIAN, F. X., Indumentària tradicional valenciana, v.II. La construcció del vestit tradicional valencià. Andana Editorial, 2015.

MEDINA RAMOS, A., LINARES ALBERT, S., Gastón Castelló y las Hogueras de San Juan, 1928-2000. Su manera de interpretar este arte efímero. Alacant. Patronat Municipal de Cultura, Ajuntament d’Alacant 2002. Pàg., 68.

Una MIRADA al passat de la indumentària valenciana. F. Xavier Rausell Adrián | Escriptor especialitzat en indumentària valenciana.

La roba a l’antiga, la roba per a la festa i la roba tradicional “La cultura valenciana contemporània, creada sobre la base de la Renaixença de les acaballes del segle XIX i que va continuar durant la República i el Franquisme, vivia a partir de la dècada de 1960 una espècie d’elitista esquizofrènia que portava a renegar i refusar tots aquells valors identitaris acceptats des de les acaballes del segle anterior. L’enfrontament polític es polaritzava vers allò culte o popular, amb tota la simbologia valenciana posada en entredit, cercant la divisió i la lluita caïnita de la més sagrada simbologia pròpia. Des de llavors, la llengua, la senyera o la denominació del territori marcaven l’enfrontament que va arribar també a la imatge icònica, carregada també amb el pes de la dictadura gràcies a la manipulació que aquesta havia realitzat vers la conformació estatal. Amb la nova democràcia la roba tradicional necessitava d’una repristinació, dignificació i acceptació comunitària, que ben prompte i per no voler acceptar l’origen del vestit icònic tradicional de la Renaixença s’hi va cercar un nou model que centrava novament la mirada, com ja havia ocorregut abans, en el segle XVIII1 ”.

Aquest procés que s’hi va encetar aleshores continua en plena vigència. El rebuig del model icònic per les posicions polítiques més progressistes és ben palés i sovint s’intenta manipular sobre l’adopció d’una determinada figura o pentinat2 sense cap tipus de criteri històric. A tot aquest embolic s’hi afegeix el desconeixement pràcticament generalitzat d’estudis d’indumentària que tracten aquesta de forma científica. La utilització de conceptes erronis per part de botigues i cosidors no fa més que embolicar més, cercant el públic general d’estereotips o uniformes que els permeta vestir bé segons l’opció elegida. Roba a l’antiga, roba quotidiana, roba de festa o indumentària tradicional poden

semblar sinònimes però signifiquen quelcom diferent. A partir de l’obra de Rausell3 s’hi ha establit una diferenciació clara d’aquestes. Roba a l’antiga vindrà a esdevindre sinònim de reproducció històrica de qualsevol model i figurí de l’antiguitat entesa aquesta en un període anterior a cent anys i la qual farà diferència entre roba quotidiana, roba de festa o ritual, cada una utilitzada en un context diferent. Per altra banda la indumentària tradicional esdevé aquella que ha estat creada per a la representació autòctona, el vestit de valencià i valenciana amb totes les seues particularitats, models evolutius i diferencies, la qual presentarà diferencies segons l’època utilitzada i el poder adquisitiu dels seus usuaris. Les mirades al passat La moda romàntica que triomfa en Espanya a partir de la dècada de 1840, s’havia estés arreu d’Europa vint anys abans. Aquest s’originava com el racionalisme

il·lustrat i el classicisme, conferint prioritats als sentiments individualistes i nacionalistes, factors que culminaren amb la revolució de 1868 en la qual va ser destronada Isabel II. El convuls segle XIX reinterpretava en clau de moda les arts decoratives anteriors, principalment aquelles característiques del segle XVII i XVIII tot i reformular-se. Aquest moviment cercarà lligar políticament els nous temps amb les etapes anteriors sota la premissa d’una justificació politicosocial ara de caire conservador. La creació d’una roba per a cada ús mostrarà una indumentària quotidiana que es diferenciarà d’altres robes festives i representatives on s’hi farà més present aquell sentiment d’estima cap al passat4. Els vestits d’aquest nou ordre social diversificarà una indumentària cada vegada més homogeneïtzadora que cercarà en la creació d’estereotips la plasmació visual i costumista de les diferències històriques, culturals i socials dels pobles europeus.

“El lujo antiguo y aquella especie de arte que presentaba el signo de una superioridad han desaparecido ocupando su lugar la comodidad y la sencillez5 ”.

L’historicisme de la moda romàntica, els eteris i lleugers vestits del ballet, els seus complements, el patronatge i la seua costura, marcaran els vestits tradicionals adaptant-lo als nous temps i permetent que els avanços tècnics i les modes l’afectaren, amb un continu canvi i adaptació, un continu reinvent. La disfressa burgesa, joves modernes vestides a la manera camperola Aquest període modernitzador de la societat valenciana que va afectar canvis socials, urbans i econòmics va conduir també a una reflexió de la vida rural tradicional, aquella que havia permés el creixement i sustent de la ciutat i que l’envoltava i constrenyia. La idealització d’aquest món rural que es contraposava al mode de vida urbana feu que la classe burgesa dominant s’interessés en les seus modes i costums; va construir una mirada, parcial i esbiaixada on es recolzava en els aspectes més folklòrics, festius i costumistes del poble. Les barraques, els balls populars, l’exuberància del paisatge i especialment la idealització d’una roba festiva crearan la il·lusió d’una terra fèrtil, jardí de flors, d’olor a la flor del taronger, on la llum, la música i el color acabaran per 94

definir el que posteriorment esdevindrà el levante feliz6 . Les joves burgeses valencianes començaren a usar el vestit tradicional com a una disfressa pobletana als balls de carnestoltes que s’organitzaven. L’estereotip que s’hi tenia dels vestits d’altres zones de l’Estat també eren presents, manoles, gitanes, gallegues, basques i catalanes es barrejaven amb llauradores valencianes, vestides de forma enlluernadora. El seu perfil, els cossos i alguns dels seus complements que podem observar en algunes fotografies de l’època ens presenten a aquestes xiques de forma idíl·lica, amb gran quantitat o amb destacades peces de joieria, faldes de seda, mocadors i davantals brodats amb fil metàl·lic daurat, mirinyac i pinta al pentinat. “A final del segle XIX, el vestit representatiu del tipus valencià, tant de l’home com de la dona, es trobava assentat sobre una base històrica prou coneguda, diguem-ne que ja s’havia creat el vestit regional prou definidor de la identitat valenciana7”.

Valencians a Madrid, les noces d’Alfons XII i Maria de las Mercedes A les noces d’Alfons XII i Maria de las Mercedes realitzades a Madrid el dia 30 de gener de 1878, acudiren representacions provincials que encarnaven l’element rural de l’Estat per tal d’entretenir al poble de Madrid. Els quadres de balls populars de

oro con remates de perlas finas, grandes pendientes de lo mismo, y en el cuello varios hilos de menudas perlas, al brazo llevan pequeñas cestas de mimbres y frutas y flores. El traje de los hombres varia, pues unos llevan chaleco de terciopelo de color, faja grande también de color, zaragüelles, media blanca y alpargata y pañuelo de seda á la cabeza, [altres] chaqueta negra, chaleco, camisa bordada, pantalón largo oscuro, media de seda y alpargatas, y alguno que otro sombrero redondo y pañuelo de colores8 ”.

La roba popular dels quadres de balls i les danses dels pobles de l’Horta Castelló, València i Alacant mostraren la seua rica indumentària, que serviria per a estereotipar els seus models, servint en el cas de València i Alacant per a la creació del seu modern vestit regional i abandonant la ciutat de la Plana el model presentat. Rics teixits d’homes i dones componien un model continuador d’aquells utilitzats per les joves burgeses que es disfressaven per a Carnestoltes, utilitzant teixits espolinats i brocats, així com mocadors i davantals de tul brodat amb fil metàl·lic. Els homes més sobris, utilitzaven coloracions més obscures i elegants.

“La de Valencia es seguramente la que se distingue de las demas comparsas por la riqueza y gusto de sus trajes. Está compuesta de preciosas mujeres de la huerta, como lo indica la frescura de su rostro. Su traje consiste en una falda corta de tela bordada de oro y plata, jubon de raso de varios colores con mangas muy ajustadas; media blanca de seda bordada y zapato de raso blanco. Llevan peinado alto con gran peineta en forma de cuchara, de plata sobredorada; agujas de

“Entre l’últim quart del segle XIX i la segona i tercera dècada del segle XX variades agrupacions de balls populars, especialment actius dins i fora de l’Estat Espanyol a partir de la Restauració borbònica (1874-1931) i la Segona República (1931-1939), sota la denominació de Quadros de bailes y cantos populares valencianos, mostren el ric folklore autòcton utilitzant una rica indumentària que si bé ja usa la imatge tòpica, també l’adapta al ball. Hereves dels anteriors balladors de bolero que actuaven als intermedis de les peces teatrals, és a partir d’aquest darrer quart de segle XIX quan s’hi fa necessària l’adquisició d’un vestuari típic, recognoscible i conjuntat, que es basa en la visió de la roba tradicional que s’identifica amb el fet valencià, si bé i amb anterioritat aquests vestien també de toreros, majas i les més variades disfresses 9.

La fira de Juliol de València es convertirà des de 1891 en el centre de les actuacions i la demostració de força i rivalitat entre unes i altres agrupacions. Abillats a la manera tradicional els seus vestits presentaven les típiques adaptacions de qualsevol vestuari a la dansa. La dona vestia amb sedes de disseny policrom i complements preciosistes, amb cosset de diferents tipologies i el característic pentinat de caragols. L’home, més sobri, sovint presentava diferent vestuari segons l’agrupació. Uns usaven Saragüells, vestits de calçó i jupa, el conegut vestit de torrentí, o amb pantaló llarg confeccionat amb teixits de color s’ajustava a la concepció dels espectacles de l’època. Les cases de lloguer de roba o les mateixes agrupacions confeccionaven els vestits que després servien de model, a l’igual que els seus repertoris, per a altres grups de balls de l’Horta, la Ribera o la Safor principalment.

“El nombre de Paco Miralles empezaba a sonar en las fiestas de la huerta y en los espectáculos de baile popular en la ciudad. Pronto su madre, que era muy mañosa, quiso coserle un traje de baile y le hizo uno de torero pues era muy corriente en la época que los bailarines se vistieran de esta guisa (...) Más adelante, el bailarín mandaria hacer los trajes de torero en Madrid por el mismo sastre que vestía al famoso matador Bombita; sólo que para danzar no tenían que ponerle

el armazón de protección que precisaban los toreros, pues éste conferia una gran rigidez y pesadez a la indumentaria, dificultando el baile (...) Cuando Paquito salió a bailar se hizo el silencio en toda la plaza. Bailó el solo, vestido de marinero, lo que entonces se llamaba El baile Inglés... 10”.

La Renaixença L’il·lustre poeta Teodor Llorente, qui va guanyar la Flor Natural al certamen poètic

conegut com a Jocs Florals, va elegir la seua filla Maria com a regina d’aquest. Vestida amb una indumentària que recordava o que volia acostar-se al que en aquell moment s’entenia com la tradicional valenciana, a l’antigua usanza, no es diferenciava gaire d’aquells utilitzats en els balls populars de les noces reials d’un any abans. Tot i que cercava la imatge idíl·ica del segle XVIII, les diferències entre aquells i aquest eren ben evidents i notables. S’havia assentat un vestit representatiu confeccionat amb teixits i complements d’altíssima qualitat per una elit social que serviria de referent per a la confecció dels vestits, també representatius, de les classes populars. Aquest enlluernament que provocaven, aquest vestit de reina, s’adaptaria a les possibilitats econòmiques de les usuàries que amb posterioritat lluirien.

“S’institucionalitzava un model més o menys estandarditzat de la llauradora valenciana, seguint els referents aristocràtics dihuitescos. S’assenten les bases de la indumentària típica i tòpica dels valencians, i es configura un model inspirat en el passat de manera selectiva. Els seus artífexs, provinents de les capes més acomodades de la societat valenciana del moment, triaran els elements que eren propis de la indumentària dels estrats més elevats de la societat del díhuit, en els quals se sentien més identificats11”.

NOTES 1

RAUSELL ADRIAN, F. X., Indumentària tradicional valenciana, v.II. La construcció del vestit tradicional valencià. Andana Editorial, 2015. Introducció.

Especialment controvertides han estat les polèmiques dels darrers anys sobre l’inflament excessiu de les faldes o l’eliminació del pentinat tradicional de caragols sota la premisa d’ajustar l’estil del vestit al del pentinat, tot i sense tindre en compte que el pentinat posterior baix és també d’arrel romàntica, usual a partir de les dècades centrals del segle XIX.

Indumentària tradicional valenciana v.I. Matèries primeres, color i ornamentació en la roba tradicional, i Indumentària tradicional valenciana v.II. La construcció del vestit tradicional valencià. Andana editorial, València 2014 i 2015.

RAUSELL ADRIÁN, F.X., Indumentària tradicional valenciana, v.II..., pàg., 196.

VANDAEL, M., Manual teórico y pràctico del sastre o tratado completo y simplificado de este arte, escrito en francés por M. Vandael y traducido al castellano por D. José Tamaron, Madrid 1836. Imprenta de los Hijos de Doña Catalina Piñuela, calle del Amor de Dios, número 7, Pàg. 7. B.N.

El “Levante feliz” a través de la cámara o la imagen costumbrista en los primeros años del cine en Valencia”. ORTIZ VILLETA, Á., PIQUERAS GÓMEZ Mª J., dins de A propósito de Cuesta. Escritos sobre los comienzos del cine español 1896-1920. Juan Ignacio Lahoz Rodrigo, coordinador. Ediciones de la Filmoteca, documentos. Generalitat Valenciana, IVAC. València juny de 2010., pàg., 337-347.

TRESCOLÍ, O., RAUSELL, F.XAVIER., OLIVARES, ENRIC., Vestir-se per a la festa. El ball de les llauradores d’Algemesí. Catàleg de l’exposició, 2005. Algemesí. Pàg. 22.

“De la comparsa de Valencia” . Diario de Cordoba. De comercio, industria, administación, noticias y avisos. Martes 29 de Enero de 1878. Núm., 8211. Año XXIX.

RAUSELL ADRIÁN, F.X., op, cit. V.II. Pàg., 210. 10 RODRÍGUEZ LLORENS, R., Francisco Miralles. Pasos de baile para una leyenda. L’eixam edicions. Tavernes Blanques, València 2015. Pàg., 21-22. 11 TRESCOLÍ, O., RAUSELL, F.XAVIER., OLIVARES, ENRIC., Vestir-se per a la festa. El ball de les llauradores d’Algemesí. Catàleg de l’exposició, 2005. Algemesí. Pàg., 23.

Una MIRADA a la vestimenta en la festa fallera.

F. Xavier Rausell Adrián | Escriptor especialitzat en indumentària valenciana.

El vestit de Pepita Samper “Era lo que José Mateu ha mostrado valiéndose de un maniquí tan adecuado como la señorita Samper. Era algo soberano por cómo se imponía a las solicitaciones de los sentidos; algo noble por cuanto utilizaba las materias menos plebeyas; algo magnífico porque no sabía de mezquindades, sino de pompas y boatos1 ”.

El vestit i la bellesa de la senyoreta Pepita Samper Bono embadalien el jurat del primer concurs Señorita España. Confeccionat per una modista local sota les premisses del ceramista J. Mateu, tornava a recuperar l’esplendor i bellesa del vestit antic de la llauradora valenciana després de la progressiva desvirtuació i desdibuixament del vestit tradicional valencià en les primeres dècades del segle XX. 98

L’expansió i popularitat que gaudia la roba tradicional de les acaballes del segle XIX, féu que gran quantitat de dones valencianes el lluïren a tota classe d’esdeveniments. Processons, ofrenes, jocs florals, balls populars o cavalcades de tota mena comptava sovint amb gran quantitat de jovenetes vestides a la manera de les antigues llauradores de l’Horta de València. I és ací, en aquesta massificació i utilització del vestit per les classes populars que si fa necessària l’adaptació de teixits i complements menys valuosos que aquells que lluïen les fadrines burgeses capitalines. Aquells models enlluernadors servien de model per a la confecció en matèries i tèxtils més pobres de faldes, cossets, mocadors, davantals i joieria. Alguns teixits de seda,

El vestit de Pepita Samper Bono es va confeccionar amb un teixit espolinat, confeccionat per la casa Garin. El conegut disseny València s’espolinava amb colors per tal de confeccionar cosset i falda, que s’adaptava als cànons de moda del moment amb un xicotet coixinet o polissó. S’hi va confeccionar també un gipó de mànega llarga de vellut negre, sense reforç de varetes, acabat en punta davantera, a la manera dels cossos d’estil romàntic i un parell de mocadors i davantals, en tul, batista i seda, brodats amb fil daurat. El pentinat, amb grans trets de la moda del moment també, s’hi completava amb les pintes i un adreç de joia, collar i arracades de barquillos. La roba en la festa fallera

especialment domàs, però principalment el cotó estampat, el tul i els lluentons ompliran aquests vestits tot cercant, com aquells, una imatge irreal, una princesa o regina d’un conte de fades.

Pepita Samper fou la primera dona vestida per a la festa fallera. La seua popularitat va augmentar en representar l’Estat Espanyol al concurs mundial de bellesa que es va realitzar a París el 7 de febrer de 1929. Samper, qui era assenyalada com a guanyadora també d’aquest concurs es retirava en senyal de dol per la defunció de Cristina d’Habsburg-Lorena, mare d’Alfons XIII, ocorreguda un dia abans. Aquest fet va despertar més si cal l’admiració vers l’ambaixadora, que vestida de valenciana fou homenatjada a les festes falleres d’eixe any, convertint-se en la predecessora de la Fallera Major de València. Des d’aleshores el vestit que empraria aquest càrrec honorífic, tot i ser sovint

pressa de les més diverses mistificacions ha servit de model per al vestit emprat per la resta de dones falleres. Entre la dècada de 1930 i 1940 el vestit de valenciana és emprat per les dones de les comissions falleres en el mateix moment en què aquestes anaven ascendint a la categoria de festa major de la ciutat de València. Un dels rituals que va crear fou l’adopció en un primer moment del vestit inspirat que vestien els llauradors de l’Horta tot i haver passat pel tamís ple d’estereotips de la Renaixença, es va convertir en un model vàlid per a la festa, adoptant signes externs més propis de la moda i que atenien més un interés per innovar cada any que no per retrobar-se amb les arrels2.

100

La importància de la indumentària en el món de les falles i l’exaltació gratuïta de la dona com a protagonista ha estat tal, que hui en dia no s’entén la festa sense aquests dos elements, els quals provenen de la tradició jocfloralesca. El regionalisme, la indumentària al servei de la pàtria Amb la dictadura serà més palesa la manipulació política sobre la indumentària tradicional, especialment en la creació de símbols i vestimentes3. Amb la configuració de les noves agrupacions folklòriques, conegudes ara com a Coros y danzas de la Sección Femenina o Educación y Descanso,

s’utilitzava una roba estandarditzada confeccionada que presentava per a les agrupacions un parell de models, el conegut de llauradora o festa, i el de muntanya. El primer model seguia els patrons i disseny del ja estereotipat vestit de llauradora, ara realitzat amb teles de cotó, raió o tul mecànic. Aquest model servia per a les localitats de la franja costanera de les tres províncies, mentre que el segon model conegut com de muntanya, presentava l’estereotip d’aquell conservat a la comarca de l’Alcoià i la Vall d’Albaida que es componia de falda de llana polícroma amb disseny de franges horitzontals, davantal negre, mocador de manila o de

tul i brodats en or. A tots aquests se’ls afegia uns quants vestits de caràcter local que particularitzaven Requena, Onil, Ibi, Biar o Vinaròs. Sotmés a tota mena d’embat de la moda, les faldes creixien i decreixien en llargària segons aquesta augmentara o minvara en la roba quotidiana. Fet que també ocorria amb el pentinat, cardats, tupés, tints… es barrejaven amb pintes de diferents mides, a més alt el cardat, més alta la pinta. Distintives també foren les sabates blanques, moltes amb plataforma i una borla de seda, generalment raió, que les ornamentava.

101

moda. Aquesta uniformització de la roba masculina jerarquitzava quasi militarment la comissió, reinventant la tradició ara sota el paraigüa d’una suposada igualtat social que es plasmava en el gran acte faller per excel·lència, l’ofrena de flors. Les nous corrents d’investigació

“La influència de l’art, que ja s’havia fet notar en l’evolució de la vestimenta, especialment a partir del segle XIV, es fa sentir més al segle del Barroc. Entre la segona i setena dècada del segle XVII es va establir una indiscutible correspondència entre el vestit i el gust barroc, considerat aquest últim com a recurs de la imaginació i el virtuosisme4”.

Amb la unificació de la indumentària dictada al IV Congrés Faller de 1964 que va crear el conegut vestit de panderola per a l’home faller, s’hi imposava un nou model d’indumentària per a l’home, que ha estat molt criticat i desprestigiat als darrers anys. Aquest prenia com a model primigeni el conegut vestit de torrentí amb pantaló llarg on se substituïa l’antiga faixa per un faixí amb borles penjant, que jerarquitzava els integrants de la comissió segons el seu color. Deixava el cap descobert, i si en un primer moment s’hi van utilitzar espardenyes, aquestes prompte es van substituir per sabates a la

102

El gust tradicional valencià per uns teixits llavorats de seda brillant, de colors forts i contrastats i uns complements preciosistes que s’ajusten a una confecció historicista que ha anat variant i evolucionant el nostre vestit representatiu ha conduït també a cercar-ne l’origen d’aquest, a intentar redreçar i localitzar-ne el punt exacte de creació del vestit tradicional valencià. Les contínues mirades històriques que s’han realitzat per tal de tornar a repristinar la indumentària tradicional valenciana, no han fet més que reinterpretar-ne el model segons la visió actual. S’hi van inspirar en el vestit antic, en el vestit a la usanza tradicional valenciana les balladores dels quadres de ball que van assistir a les noces d’Alfons XII en 1878, però també qui va

compondre el model de Maria Llorente en 1879, o el de Pepita Samper en 1929 o el de les falleres de les comissions de la capital valenciana a partir de 1940. Totes i cada una de les mirades que s’han realitzat a eixe mirall de la història ens ha mostrat una imatge deformada i borrosa que nosaltres hem hagut de descodificar i adaptar a les nostres necessitats, que hem hagut de crear i conrear per a seguir, en essència vestint-nos de forma particular, de forma valenciana.

NOTES 1 ALMELA i VIVES, F., Historia del vestido de la labradora valenciana. Semana Gráfica, Valencia, 1962. Pàg., 33. 2

TRESCOLÍ, O., RAUSELL, F.XAVIER., OLIVARES, ENRIC., Vestir-se..., op. cit., pàg., 27.

3 Cas paradigmàtic i que cíclicament s’hi debaten al món faller són l’ús de les bandes, el conegut vestit de panderola –únic vestit creat exnovo per a la festa fallera- o l’ús d’insignies, colors dels faixins i borles, recompenses, etc. 4

BOUCHER, F., Historia del traje en occidente. GGmoda. 2009. Barcelona. Pàg., 393.

103

Una MIRADA cap a les falles dels segle XXI amb igualtat i inclusió. Sebas Marín Martínez | President de la Falla Borrull-Socors de la ciutat de València.

La meua falla enguany tracta de perspectiva de gènere i, no és que vinga a parlar del meu llibre, és que per ser coherent amb els meus principis hauria de parlar de la temàtica de l'exercici, del lema, d'allò que volem criticar i cremar el dia 19 per iniciar renovats. Si teniu l'oportunitat de llegir el llibret de la falla Borrull Socors, d'on sóc president (que no he vingut a parlar del meu llibre) podreu comprovar que tot tracta d'igualtat i d'inclusió. Des del lema #ab100s, #pre100s, iNno100s ens aproximem a les situacions masclistes de la societat, de la vida diària i, de les falles. Ara comprendreu perquè som la falla que vol tindre Faller Major (bé això diuen... perquè nosaltres no tenim cues d'homes 104

esperant el seu torn per ser-ho, però bé!). Realment, l'únic que hem fet és repassar els nostres estatuts en un congrés fallers (sí, he dit congrés, que sembla que eixa paraula al cap i casal està prohibida) i, el resultat d'això, ja podeu buscar en l'hemeroteca, que hi ha molt de material en Tve, Antena3, La Ser, Apunt, etc. Si qualsevol falla repassa els seus estatuts i intenta adaptar-los al segle XXI, fent una redacció inclusiva es trobaria en un resultat paregut al nostre. Si no volem discriminar ningú, llògicament on fica "president" perquè en l'època que es va escriure sempre eren hòmens, hauríem de ficar "president / presidenta" o directament "la presidència", que és pel que hem optat a Borrull Socors.

Seguint amb eixa dinàmica, ens trobem en la paradoxa de llevar exclusivitats, com ara, que només les dones han de portar flors a la Verge dels Desemparats o, que la figura de la Fallera Major la pot ostentar qualsevol membre femení de la comissió. Aleshores, si lleves la paraula "femení" ens queda que qualsevol membre de la comissió podrà ostentar la representació major. Vols dir que qualsevol home pot ser Fallera Major? Clar, i portarà banda, tres monyos i semblarà un Drag-Queen!!! Per favor! El que hem aprovat és que qualsevol persona, sense distinció de sexe, puga representar la seua comissió, la que porta en el cor. O ha de ser este privilegi només del sexe femení? El feminisme també és igualtat, també és reivindicació dels homes. Homes que vestiran com hòmens (res d'anar disfressats de dona) i, representaran la falla amb la mateixa dignitat. Una decisió com esta s'ha pres per unanimitat de la comissió en un congrés amb més del 80% del cens faller. I, va ser

un tema que no va suscitar més debat del normal. Pràcticament no parlarem del tema, no pensarem en les conseqüències mediàtiques que després arribarien a tindre. Alçarem la mà i, a un altre punt. Punts, per a mi més importants que un home siga Faller Major, punts com ara fixar un mínim percentatge del pressupost per a la falla. Que dins dels estatuts d'una falla es regule este percentatge va en la filosofia de lluitar per la falla, de lluitar per l'essència de la festa. Un #VolemFalla des de la base. Per a mi este sí que és el punt important d'aquell congrés. Entenc que la premsa haja decidit parlar de la Fallera Major versus Faller Major abans que parlar de la part central de la festa. I, ho entenc perquè som nosaltres els que desviem el punt de mira i, la notícia i, parle ara de la societat, si hi ha confrontació i ruptura de l'estàndard més notícia serà. Qui parla de falla, parla del llibret, que almenys se salva de la crema i queda com a testimoni de la crítica de l'exercici... Però no, no he vingut a parlar del meu llibret.

105

Una MIRADA a la situació del valencià als mitjans de comunicació. Natxo Andreu Palomares | Unió de Periodistes Valencians.

Els mitjans de comunicació tradicionals (premsa, ràdio i televisió) han sigut, al segle XX i en menor mesura al començament de l’actual, Internet ha agarrat el relleu, els principals altaveus de l’estat d’una llengua. Els periodistes hem actuat com els cuidadors del llenguatge, de vegades amb poc d’èxit i d’altres, col·laborant a la creació de noves paraules o l’adaptació d’anglicismes. Aquesta situació idíl•lica de bona relació del periodisme i la llengua, al País Valencià es redueix a només un idioma, el castellà. M’explique. No crec que cap persona es tire les mans al cap si, a hores d’ara afirme, sense por a enganyar-me, que el valencià ha sigut una llengua minoritzada. No cal fer un estudi filològic per a comprovar com la llengua ha perdut parlants a passos agegantats. Cal assenyalar als culpables, no per rancúnia, 106

sinó per a què aquesta situació no torne a succeir, pel bé del nostre patrimoni cultural. És en aquest moment quan dirigisc el focus cap els mitjans de comunicació públics. Aquests mitjans, al costat dels privats, són, com deia en el primer paràgraf de l’article, els altaveus d’una llengua i que en el cas de les minoritzades, com és el valencià, ha de ser l’administració pública l’espenta per a aturar eixe procés de desaparició de la llengua de la quotidianitat. No han complit. L’esperança amb la qual van nàixer Canal 9 i Ràdio 9 al final dels anys 80 es va desfer com el sucre en el café amb llet. La política va destruir els nostres mitjans públics i amb ells la nostra llengua. Una taca negra que calia recordar en aquesta reflexió de

Ara bé, el periodisme que s’ha fet en valencià sempre ha destacat per una consigna, la qualitat. Periodisme d’investigació com el diari ‘El Temps’ o la informació més propera de les emissores de ràdio i televisió municipals. Davids que han tractat de lluitar contra Goliats. Sense recursos han fet el millor periodisme o almenys així ho han intentat. El valencià només per a les falles, el camp i la pilota la situació actual del valencià als mitjans de comunicació, perquè no hem perdut 4 anys des que es va tallar el senyal de Canal 9 i va tornar À punt, el valencià als mitjans de comunicació ha perdut vora 40 anys. Encara que en tot aquest procés tenim notables excepcions. Mitjans en valencià, uns valents per la llengua i la qualitat Al País Valencià hem tingut una iniciativa privada que ha tractat de fer eixa tasca d’arribar a un sector que demanava llegir o escoltar la llengua del Tio Canya. En moltes ocasions, aquestes iniciatives, ofegades per la nul·la inversió publica, desapareixien al cap de pocs mesos o anys de nàixer, contemplant com la deixadesa de funcions dels poder públics era manifesta en les seues defuncions.

Fora del País Valencià sorprén açò, la informació de les falles ocupa tot l’any i té periodistes especialitats en aquest tema. Llevat d’aquesta anècdota les falles i la informació sobre aquesta han mantingut la flama de la llengua. També el camp ha sigut, en moltes emissores generalistes, l’única programació que han deixat en la nostra llengua. El camp valencià encara parla la nostra llengua. No deixarem de banda la pilota valenciana, l’únic espai esportiu íntegrament en valencià sense discussió. Alguna persona entendria una retransmissió o crònica de raspall en castellà? Malgrat la seua tasca com a altaveus de la llengua valenciana no deixa de ser anecdòtic que aquesta no haja trobat més que un espai al folklore. Els mitjans no han 107

volgut veure que els mateixos lectors dels textos fallers o de pilota també miren les cròniques del València CF o del Llevant. No han actuat. Ara bé, sense que servisca de disculpa, si els mitjans públics no ho feien... La nostra situació en l’actualitat Sembla que la sensibilitat actual envers el valencià ha canviat. No ha arribat un ovni i ens ha dit a tots els periodistes que ara sí que teníem una responsabilitat per mantenir viva la nostra llengua. Açò no ha passat. En gran mesura els responsables d’aquest canvi han sigut els euros. L’administració pública ha actuat. Si el valencià dóna diners s’escriu en eixa llengua als mitjans privats, amb major o menor fortuna. Pot ser una miqueta trist que els diners siguen els responsables d’aquest canvi als nostres mitjans de comunicació, però és ben cert que la realitat és aquesta. També, les empreses valencianes més potents han sentit la necessitat, en alguns 108

casos, de defensar aquest patrimoni i l’única forma de fer-ho era oferint el seu capital. No era fàcil apostar pel valencià, ni abans ni ara. Aleshores, què ens trobem ara a la premsa tradicional? Doncs si obviem el paper, aquesta reflexió donaria per a molt més temps, trobem una ràdio i televisió publiques en valencià que encara està buscant el seu lloc; uns mitjans en internet exclusivament en la nostra llengua que fan bandera de la qualitat i que comencen a ser una referència, tant d’informació general com esportiva; unes emissores de ràdio en les que, a poc a poc anem trobant més programació en valencià... Aleshores, què ens falta per a què el valencià siga referència, per a què no necessite de l’ampolla d’oxigen dels diners públics per a sobreviure. La resposta és clara, referents. El periodisme en valencià necessita, als mitjans de ràdio i televisió grans periodistes que enganxen als joves a sentir i parlar

la llengua d’Estellés. Calen uns mitjans digitals que tinguen credibilitat i notorietat en la societat, per a què aquesta trobe la necessitat d’informar-se en valencià. Els mitjans, però també els periodistes cal que fem una aposta en la nostra llengua. Un esforç gran, en una societat tan globalitzada com l’actual i en la qual, la llengua en contacte, com és el castellà pot fer la vida més fàcil a un periodista que vol que els seus articles arriben a un públic més estens. Local first Amb aquesta expressió anglesa vull acabar aquesta reflexió. Fa uns mesos, parlant amb el presentador de televisió Eugeni Alemany, una conversa que vaig reproduir amb el periodista Vicent Marco, parlàvem del tema que ocupa aquestes línies, la situació del valencià al periodisme actual. Ells s’han posicionat a la nostra llengua en una de les plataformes més globals del món, com és Twitter. Tots dos, amb les seues piulades arriben a milers de

seguidors, podent anar colze a colze amb els influencers en castellà. Per què? Els hi vaig preguntar. Doncs perquè el local, el periodisme de proximitat no només té futur, sinó que et garanteix un èxit que en aquests dos casos queda demostrat. I ací és on entra la proximitat del valencià. La gent necessita que li parlen del que succeeix al seu entorn. De fet, si ho feren només en anglés, aprendrien anglés. Aleshores, per què no fer-ho en valencià. Cal llevar-se els complexos i a poc a poc, amb referents que aconsegueixen èxit per les xarxes socials anem tombant mites del passat. La situació del valencià als mitjans de comunicació no és bona. Però sembla que el malalt està despertant. Hi ha lectors que estimen la llengua i molts més que estan disposats a estimar-la. Fem tots els possibles per a què el nostre patrimoni continue viu.

109

Una MIRADA cap a la igualtat. Volem la mascletà multicolor! Lambda | Col·lectiu de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals de València.

Conta la tradició que l’origen de les falles, la festa popular per excel·lència de gran part de les comarques valencianes, consistia a cremar trastos vells per donar pas a la primavera. Pot existir una millor forma de simbolitzar el renaixement de la terra que celebrant-ho amb llum, música i foc? Abans d’entrar a participar en aquesta meravellosa festa (gràcies, per cert, per convidar-nos a escriure!), volem presentar-nos. Qui som? El moviment LGTBI – lesbianes, gais, trans, bisexuals i intersexuals – l’integrem persones conscienciades que lluitem per un món lliure de tota discriminació i violència cap al nostre col·lectiu, i cap a qualsevol persona en general. En el nostre cas, som el Col·lectiu Lambda de València. Treballem 110

molt i molt dur tot l’any (al món faller de segur que vos sona molt això, eh?), però també ens haureu vist passar-nosho bé. De fet, una característica històrica del nostre moviment és haver fet de la festa reivindicació, i de la reivindicació, festa. I un exemple d’això és l’Orgull, el nostre particular 19 de març, quan eixim a emplenar els carrers de visibilitat, lluita i color. I no és que no ens prenguem les coses seriosament! És que ja prou gris és la vida en molts moments, com per a què renunciem a emplenar-la de colors sempre que tenim l’oportunitat. Amb l’arc de sant Martí, el símbol sota el qual ens agrupem, apareixem davant de la societat valenciana com un esclafit de tonalitats. Com la primavera quan arriba el

dia de la Cremà. Som un crit de llibertat i per la igualtat. Tenim molta calentor i coentor – no ens malinterpreteu, ens referim a passió per la vida –, ens encanta fer ús de la crítica i la sàtira, i fer molt de soroll... I és que, no és per a menys! No és que vulguem cridar l’atenció, és que, malauradament, fins fa poc de temps ningú volia escoltarnos, ni tampoc s’atrevia a conéixer-nos com som en realitat. Tot açò, per terres valencianes, data de 1976, any en què el moviment per la diversitat sexual i de gènere que actualment representem majoritàriament les persones LGTBI va eixir per primera vegada als carrers de València. Eren temps de canvi, lluita, tensió i repressió, contra la dictadura franquista, on se’ns

empresonava, entre altres barbaritats. Quaranta anys després, les ciutats i platges valencianes es congratulen de ser, en gran part, un dels principals espais de llibertat de tot l’Estat. No tot està aconseguit, com ara veureu, però almenys ja comptem amb perspectiva com per fer un balanç amb to positiu de com està el panorama en aquest racó de la Mediterrània. En els últims anys hem avançat moltíssim. Espanya ha passat de ser un dels estats europeus més LGTBIfòbics en acabar el franquisme, a encapçalar l’acceptació de la diversitat sexual, de gènere i familiar. Sobretot des de l’aprovació del matrimoni igualitari el 2005 i de la llei integral trans el 2007. Aquestes dues lleis varen marcar una fita en la nostra visibilitat positiva, que 111

és el gran repte al qual ens enfrontem. No volem més drets que ningú, però tampoc menys. És per això que exigim lleis i polítiques que garantisquen la nodiscriminació per raó d’orientació sexual, identitat o expressió de gènere. Tampoc no pressionem per aconseguir privilegis per damunt d’altres grups socials, sinó que allò que volem és la plena igualtat. Que ningú no patisca violència de cap classe. Eixa és la nostra lluita compartida, el nostre darrer horitzó. Al remat, allò que exigim i pel que hem lluitat tantes dècades és la igualtat real, quotidiana, del dia a dia. I les falles són un espai privilegiat per poder treballar sobre això. Les lleis serveixen per a protegir-nos; l’existència de referents LGTBI positius 112

també són útils per normalitzar la nostra existència. Malgrat això, el més important ara mateix és que el nostre entorn ens respecte i ens reconega com allò que som: ni millors, ni pitjors; simplement iguals en la nostra diversitat. La presència de la diversitat sexual i de gènere en les festes valencianes més populars, les falles, ha anat en augment. Malgrat que les persones LGTBI sempre n’hem format part, a les festes generalment no se’ns ha reconegut a causa del pes de la tradició o, millor dit, de determinades postures que es consideraven guardianes d’una forma concreta (i excloent) d’entendre les tradicions col·lectives.

Tot i això, nosaltres considerem que les tradicions són de totes i tots, i que les comarques valencianes han constituït sempre una terra oberta i d’acollida, i això també apareix reflectit als nostres costums i festes. A les nostres manifestacions culturals com a Poble valencià, sempre està present la diversitat – en les nostres dues llengües i diversos accents, en la nostra gastronomia, en els nostres paisatges, en la procedència dels nostres avantpassats – i els contrastos – entre la mar i la muntanya, el foc i l’aigua, el camp i la ciutat, la tradició i la modernitat –. Per això sempre hem reivindicat una major visibilitat de les persones LGTBI en el món faller en general i que se’ns tinguera en compte, i unes festes més inclusives, menys sexistes i més crítiques. I un bon

exemple ha estat substituir expressions populars com «maricón el que no bote» per «borinot el que no bote» (amb molt d’èxit en els últims anys, hem de dir, gràcies a la col·laboració de desenes de comissions!). Per tant, per descomptat que ens agraden les tradicions! Però sobretot aquelles que són respectuoses, que mantenen el millor del nostre passar per a passar-ho bé en el present, i continuar unides i units en un futur millor per a tot el món. Volem que a cap xiquet o xiqueta se li discrimine a l’escola, que les persones trans vegen complit el seu dret a un treball digne, que la nostra orientació no siga l’acudit de ningú, que no ens insulten o agredisquen a les nits, que no ens miren amb menyspreu quan anem 113

de la mà amb les nostres parelles, que la sanitat cobrisca les nostres necessitats, que les nostres famílies compten amb els mateixos recursos que les altres, que deixe d’haver-hi silenci sobre i contra nosaltres en l’esport. I, per descomptat, volem unes falles crítiques, però respectuoses i inclusives, on l’enginy i la gràcia siguen la característica positiva d’eixe foc, d’eixa passió per viure, que totes i tots portem dins. Per això, a les Falles, volem que no s’utilitzen expressions masclistes o LGTBIfòbiques com a burla ni com a insult, que els ninots siguen divertits però respectuosos, fugint dels estereotips sexistes i LGTBIfòbics, que els monuments tornen a ser sàtira política amb el particular accent de l’humor valencià (com en els seus orígens), i que el món faller es posicione sempre contra tota agressió física o verbal que patim. Perquè les persones LGTBI també formem part d’eixe teixit social al qual tant contribueixen aquestes festes i les persones que les feu possibles. 114

El 2016 les Falles varen ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. En els dos últims anys, les Corts Valencianes han aprovat diverses lleis i implementat polítiques perquè les persones LGTBI veiem reconeguts els nostres drets de ciutadania de forma completa. Són, per tant, bons temps tant per a la festa fallera com per a la diversitat sexual, de gènere i familiar. Ens cal ara, però, el més difícil: que desaparega tot rastre d’LGTBIfòbia de totes les ciutats, pobles i barris del territori valencià i de la resta d’Espanya. Això només depén de nosaltres mateixes, de les nostres famílies, companyes i companys de treball i d’estudi, amistats... I, per descomptat, de totes les valencianes i valencians estiguem, o no, de festa, i durant tot l’any! I recordeu, per unes falles respectuoses i inclusives cantem... borinot el que no bote!

més

115

Una MIRADA a la crítica fallera. Critica, critica, que sempre queda... Jesús Ignasi Moragues| Autor d’explicacions de falla i guionista faller.

La crítica, la sàtira i fins i tot l’enginy estan lluny de convertir-se en la part més important d’una falla, i quasi tots podem estar d’acord en el fet que és així perquè la majoria prefereix plantar un cadafal de sota, cavall i rei, ben gran i com més alt millor, deixant de banda les escenes i els ninots que les componen. No és gens estrany veure falles amb quatre ninots escampats per terra, a una distància enorme els uns dels altres i, això sí, amb una catifa de gespa, de corfa de pi o de sorra que per a ells voldrien alguns camps de futbol o moltes platges de la comarca. Però el centre, encara que siga un pal recte i prim com un fus, que arribe fins al quart pis, si pot ser. 116

Però també és veritat que des de fa alguns anys, a Gandia, va en augment el nombre de comissions que treballen d’una manera més acurada l’apartat de la crítica en les seues escenes, més concretament, la crítica local, i ja no ens resulta sorprenent trobar-ne algunes en què la falla sencera està dedicada a posar de manifest el malestar dela ciutadania amb l’Ajuntament i fins i tot, alguna on es plantege alguna problemàtica més particular de la barriada on es troba plantada. La irrupció en el panorama faller de la ciutat del premi a la millor crítica local ha contribuït en gran manera que això siga possible. És conegut per tothom

que no hi ha res més eficaç que la possibilitat d’acumular un altre banderí, per aconseguir que la maquinària fallera es pose en marxa i, a més a més, a plena producció. Un altre tema seria si la importància que ha adquirit aquest premi està en justa correspondència amb allò que ofereix el patrocinador: un “palet” i prou. Potser seria el moment de plantejarse seriosament una revisió a fons d’aquest guardó i seure’ns a parlar sobre com millorar-lo en tots els seus aspectes. Però aquest intent també em provoca un gran respecte i un poc de por alhora, perquè hi ha molts casos que proven que, quan intentem millorar alguna cosa, l’únic que aconseguim és complicar-la i, massa vegades, destruir-la totalment. És trist, però és una gran realitat. Què es puntua per atorgar aquest premi? Quantes persones han de conformar el jurat qualificador? És important el nombre d’escenes o que en tinga una de qualitat una comissió podria aconseguir el premi?

Si els ninots estan caracteritzats, puntua més? La resposta a aquestes preguntes, a hores d’ara, la desconec, ja que tot es deixa al criteri del patrocinador del premi. I, a més a més, la còpia de l’acta que ens faciliten a les comissions una vegada passats els dies de falles, no permet albirar cap contestació a les qüestions anteriors. A mi sempre m’ha agradat aquest premi i en la meua comissió som un grup de gent que treballem de valent per aconseguirlo, encara que cada any vaig implicant-me menys. Tot cansa. Però m’encanta quan la nit de la plantà o qualsevol altre dia de falles, els polítics sobretot i també algun personatge de Gandia s’apropa a veure el seu ninot, llig el cartell amb la crítica i es posa a riure (almenys per fora) o fins i tot, es fotografia per immortalitzar l’escena. Seria una llàstima que açò no anara a més.

117

Una MIRADA a la dona en les falles.

Paloma Torregrosa | Membre actiu d’una comissió de falla. Filla i mare de dones falleres.

Des de fa uns quants anys cap ací, la dona ja no és tan sols el que era en el món de les falles afortunadament. Un dels seus moments d’alliberament casolà en aquells temps era acudir a la falla amb el seu marit i els xiquets per a passar una estona agradable amb la resta de fallers, però... ai, què dolent era arribar i ficar-se a netejar o a preparar la xocolatada i els bunyols o cosir els vestuaris per al teatre o cavalcada. Havien deixat la feina de la casa per la feina del casal. No vull dir que aquestes coses no es feren amb molta estima i dedicació, no, però les havien de fer les dones i només que les dones. Tampoc vull dir que ara no es faça ja, que sí, segueixen sent les dones qui se n’ocupen, quasi al cent per cent. Però el que no era gens normal en aquelles èpoques era la figura femenina 118

en un càrrec important a la comissió. Tan sols podien ostentar càrrecs de rellevància com ser Fallera Major. Gràcies a l’evolució de la societat, el món faller també ha anat evolucionant i en la nostra ciutat tenim clars exemples d’eixa evolució. No podem oblidar a Lola García Moncho, de la comissió de la Falla Grau, que va ser la primera dona a formar part de la Junta Local Fallera l’any 1991 amb el càrrec de Delegada de la Cort Infantil. A partir d’aquell moment, la figura de la dona ha anat ocupant diversos llocs ben importants en les files locals falleres i també a les comissions falleres de la ciutat. Les dones eren ja qualsevol càrrec a la seua falla: secretària, tresorera, delegada

de festes, lotera, llocs de feina que tan sols havien ocupat els homes sempre.

han anat ocupant diversos llocs per igual als homes.

L’any 1996 a les falles de Gandia esdevingué un fet destacable per a la història de les falles, ja que, per primera vegada una dona ocupava el càrrec de presidenta de falla. Lourdes Lledó Martí va ser elegida com a Presidenta de la falla República Argentina, movent així un rebombori en la ciutat que ningú que ho passe, amb polèmica inclosa per la forma de vestir a les desfilades, amb la vestimenta de faller, de negre, de panderola com solien nomenar-la. Afortunadament, diverses dones més seguiren a Lourdes al cap dels anys sent enguany quasi la meitat de presidents i de presidentes al capdavant de les comissions. A poc a poc, les dones

En 1990, es va instaurar per primera vegada el campionat de truc femení i sis anys després el campionat de bac, jugat tan sols per dones fins als nostres dies. Donat que ja està establerta la igualtat en el món faller, sols ens queda gaudir de la festa en sana convivència, homes i dones. Ens costarà un poc més que un home arribe a ser faller major o rei de la falla? Arribarà eixe moment o no? Obrim debat...

119

Una MIRADA a les falles. L’exploració de nous camins estètics. Domingo Lloret | Delegat de monuments i guionista faller.

Les falles de Gandia sempre han tingut un marcat accent local. Històricament, l’ofici artesà permetia concebre la falla amb totes les peculiaritats locals que requerira i les falles plantades sovint versaven al voltant de temes de la ciutat, cosa que ha provocat la reproducció recorrent d’icones gandianes a les falles. Possiblement la façana de l’ajuntament i el campanar de la Seu siguen les peces més reproduïdes dins de la iconografia fallera gandiana al llarg de la història, però altres aspectes locals sempre han acompanyat les nostres falles: El trencadís del passeig de les Germanies, l’estel del nostre escut local i la figura del Tio de la Porra també han sigut molt emprats pels artistes fallers per fixar les seues temàtiques al context local.

120

Tots aquests recursos van anar encarint-se i desapareixent a mesura que la professionalització va entrar als tallers de falles. En créixer l’ofici i pseudoindustrialitzar la realització dels monuments fallers, la reproducció amb motles de peces en sèrie, va provocar la quasi desaparició d’aquests motius, però per contrapartida, les falles gandianes van guanyar en volums i van entrar molt més ràpidament les tendències artístiques que estaven triomfant a València a partir de reproduccions –modificades o no- de falles completes o remats que s’havien plantat anys anteriors al Cap i Casal. Tot açò, cal recordar, recolzat pel fet que les falles grans a Gandia han estat majoritàriament confeccionades per artistes contractats per les comissions, que els resultats del

treball han condicionat de sempre la contractació d’un artesà o altre, i a Gandia, com a molts altres llocs, els bons resultats s’han entés durant molt de temps com a bons premis. En un capítol a part hauríem de parlar de les falles infantils que van tindre un naixement molt més popular i participatiu als seus inicis. Doncs bé, a la darrera meitat del segle XX, a Gandia, com a la resta de poblacions falleres i a les seccions mitjanes i inferiors de València, la contractació d’artistes que possibilitaren un bon resultat i un bon premi va fer que s’imposara l’estètica enfront del producte fet a mida als monuments fallers, en termes de moda podríem dir que es va popularitzar el “Prêt-à-porter” davant l’alta costura.

Encara que en algunes ocasions, açò haja provocat l’ús i l’abús dels odiats refregits. A Gandia però, la irrupció del premi de crítica local a finals dels 80 va provocar que durant l’última dècada del segle passat i fins al dia d'avui, les temàtiques i la major part de les escenes versaren al voltant de temes locals i la introducció del suro blanc en la confecció de les falles ha possibilitat la incorporació d’elements locals per acompanyar aquestes temàtiques. Tenint en compte aquests factors, es pot afirmar que les falles de Gandia es caracteritzen i diferencien de les d'altres poblacions, principalment en el fet que a Gandia, quasi la totalitat de les comissions s’encarreguen dels guions de les falles i encara que es contracten reproduccions de cadafals realitzats en altres localitats, 121

sovint, el desenvolupament de les escenes és diferent i adaptat per les persones encarregades dins de la comissió. Tot i açò, les falles de Gandia haurien de poder explorar nous camins estètics als seus monuments com ja es fa en altres llocs. Un d’ells podria ser el de les falles ecològiques, en aquest concurs ara recuperat, les falles amb menys recursos podrien conformar un circuit de 122

monuments confeccionats amb materials més ecològics, però aquest concurs no hauria de centrar-se sols en una escena per tal de possibilitar que tota la falla fos ecològica. També hi ha circuits de falles experimentals en altres poblacions, on les propostes falleres impliquen presentar dissenys avantguardistes i innovadors per tal de no avorrir l’espectador amb les mateixes propostes clàssiques, que en les seccions inferiors. En aquest sentit hi

ha hagut poques incursions al respecte, i fins i tot, si alguna falla s’ha decantat per aquesta tendència i ha rebut el premi d’enginy i gràcia, aquest veredicte ha estat fortament qüestionat. Pense que si algunes d’aquestes opcions (ecofalles o falles experimentals) hagueren quallat a Gandia, tal volta no haguera sigut necessària l’última regulació de seccions aprovada per al

present exercici on s’ha creat una quarta secció per tal d’intentar agrupar les falles d’una forma menys desigual per tal que la competència siga major. Amb la creació de circuits alternatius als defensors del monumetalisme, les falles més humils s’hagueren centrat en propostes diferents on poder obtenir un premi fora dels premis de secció, perquè, això si, cal recordar que per a bé i per a mal, els premis condicionen sempre les comissions falleres. 123

Una MIRADA a les falles des de Madrid.

Santiago Hernández Hómedes | Faller i jurat de falles nascut i resident a Madrid.

Què collons faig jo a Madrid? Aquesta és la pregunta que em porte plantejant des de fa trenta-sis anys. Tot va començar un estiu, quan com molts dels meus paisans vaig decidir passar uns dies de vacances un amic i jo a Gandia. Quan arribem a la zona del club nàutic, a l'inici del passeig marítim, i vam veure eixa interminable platja d'ambient familiar d'arena fina i blanca, ens van assaltar els dubtes de com a joves que pertanyíem a la Movida madrileña, si havíem optat per la decisió correcta, per a passar quinze dies buscant la combinació perfecta de mar i diversió, que ens marcara aquell estiu de principis dels huitanta. En eixe moment vaig recordar que a Gandia residia una família amiga dels meus pares, que s'havien conegut quan aquests van residir durant uns anys a 124

Madrid. No ho vaig pensar dues vegades, calia salvar aquell estiu, i pensàrem que ells eren els més indicats per a aconsellarnos que poder fer a Gandia a banda de gaudir de la seua magnífica platja. Em vaig posar en contacte amb ells i ens van rebre excepcionalment, la filla major i el seu nuvi ens van incloure en el seu grup d'amics, fent que aquells dies es convertiren en inoblidables. Durant eixos dies va ser quan vaig començar a sentir parlar de la festa de les falles d'una forma més concreta, ja que aquests amics, així com la seua família, estaven molt arrelats a la festa. Tant vam parlar d'ella, que quan va arribar el moment del comiat, vaig acabar acceptant la seua invitació perquè el mes vinent de març els

visitara i visquera de primera mà les falles. Tenia certa curiositat de descobrir aquella festa que amb tanta passió descrivien aquells que la vivien des de dins. Poc em podia imaginar que aquella invitació anava a marcar tant la meua vida i les meues passions. Com els ocorre a la immensa majoria dels profans, la meua primera reflexió sobre aquesta festa, va ser el motiu pel qual es cremaven aquelles meravelloses obres d'art. En aquell moment desconeixia l'esperit de superació que impregna aquesta festa i que fa que les comissions falleres se superen any darrere any. També se'm plantejaven algunes preguntes que hui dia em produeixen una enorme riallada

i era que com guardaven fins a l'any següent la falla que havia sigut indultada. A l'any següent no vaig faltar a la cita amb la pólvora, l'art i la música que envaïa els carrers de Gandia. Alguna cosa, dins de mi, començava a sorgir. Tant és així que al tercer any no vaig dubtar a apuntar-me com a faller en la comissió on estaven els meus amics, era una comissió en un poble annex a Gandia, que no oblidaré mai i sempre portaré en el meu cor. Eixe mateix any vaig decidir comprar-me el vestit de faller i viure, ara sí, la festa de les falles des de dins. Vaig viure grans moments en aquella comissió que sempre em rebia amb els braços oberts i em feien sentir com un més. No dubtava a recórrer els més de 400 km. que separaven Madrid de Gandia 125

per a participar en les cavalcades falleres o armar-me de valor, i ja en el quart any atrevir-me a cantar en valencià les albaes a les reines de la comissió. En eixe moment el gen “pensat i fet” tan valencià ja envaïa el meu cos. Vaig continuar tornant any rere any a aquella comissió i a aquella festa que ja m'havia atrapat, L'any 1989 la meua benvolguda comissió fallera va desaparéixer per motius econòmics, però la festa havia arrelat tan dins de mi, que els meus benvolguts amics que m'havien iniciat en aquesta festa, em van convéncer per a anar-me a la comissió que estaven ells. Per tant vaig recaure en la comissió fallera en la qual estic des de fa trenta anys. 126

En aquesta nova comissió l'afecte de les persones i l'afecte a la festa només ha fet més que créixer, descobrint noves facetes de la festa. Vaig descobrir un nou element de la festa que abans contemplava, però que ara l'anava a observar amb una altra mirada, el monument faller. Aquest descobriment va ser des que vaig conéixer a la persona que em va convertir en un malalt de falles. Em va ensenyar a admirarho, a veure el seu procés d'elaboració al llarg de l'any, tot això em va captivar de tal manera, que cada vegada que visite Gandia intente acostar-me al taller faller per a seguir l'evolució de la falla. Hui, gràcies als amics i a les xarxes socials, intente estar al dia del seu disseny, evolució i finalització

abans que els ninots vegen la llum del carrer. Ho reconec. Tinc mono de falla durant tot l'any i viure a Madrid només fa que augmentar-ho. Aquesta afició pel monument ha anat creixent any rere any, igual que augmentant el meu coneixement sobre el tema, sorprenent-me hui dia, que molts fallers acudisquen a mi per a donarlos la meua opinió sobre el monument o resoldre'ls algun dubte respecte a ell. Gràcies a eixa experiència acumulada, des de fa ja més de deu anys exercisc de jurat de falles. Labor que em satisfà i m'encanta donat que és un plaer poder admirar i valorar des de l'experiència, el treball realitzat pels artistes i comissions.

Quan em pregunten, si tinc algun hobby no dubte a respondre que són les falles. No passa un sol dia de l'any que el meu cap no pense en les falles. La meua malaltia per aquesta festa és tal que quan visite un museu, un monument o simplement llambregant una revista, qualsevol imatge o idea l'extrapole a les falles per a veure si es pot utilitzar en el pròxim monument, en la cavalcada fallera o com a portada de llibret. Hui sols puc agrair a totes les persones que m'han fet voler aquesta festa. I és que mai m’haguera imaginat que aquella vegada primera que vaig visitar Gandia anava a canviar tant la meua vida. 127

Una MIRADA als límits de l’humor.

Xavi Castillo | Actor i director de Pot de Plom Teatre.

M’han demanat que escriga un text breu sobre “Els límits de l’humor”. És un plaer, perquè és un tema que dóna per fer una tesi molt millor que la de Pedro Sánchez o un màster com el de Pablo Casado, que per cert tenen els dos una bona “bascollà”. De fet, la qüestió de ficar-li límits a l’humor, la llibertat d’expressió, les ofenses o la correcció política formen part important dels nostres espectacles en estos moments. Podríem dir que és un tema que em toca molt els collons, i això ens fa reflexionar. Com diria el meu amic d’Alcoi: “Això Veriueu-ho!!” Com a curiositat personal, he de dir que en tots els anys que porte fent teatre d’humor pels escenaris, mai havia viscut un moment tan fotut per a la llibertat d’expressió. I he fet molt el moniato parodiant polítics (Rita, Rus, Camps, Zaplana, Cotino, Fabra...), càrrecs eclesiàstics (bisbes, 128

papes, olives i cacaus...), satiritzant, en definitiva, l’actualitat. Pense que és molt greu el que està passant i s’ha de denunciar i qüestionar. En un repàs ràpid, podem trobar denúncies per ofendre a la bandera (Dani Mateo), als sentiments religiosos ( Willy Toledo, Drag Sethlas, Javier Krahe ...), acusacions de “enaltecimiento del terrorismo” (el raper Valtonic, els de La Insurgencia, César Strawberry, els titellaires de Títeres desde abajo...). La llista és molt llarga i encara es pot ampliar si no fem tots per derogar la llei de seguretat ciutadana que tenim a Espanya, una herència nefasta del ministre Jorge Fernández Díaz, un senyor de l’Opus, que parlava amb el seu “angel de la guarda llamado Marcelo” (açò és autèntic). A més, tenim un codi penal que encara té com a delicte “la blasfèmia”. La cosa està malament, senyors!! Tenim per

tot arreu una explosió de patriotisme, de “facherío y orgullo patrio”, provocat pel tema de l’independentisme català i el “choque de trenes” entre Catalunya i Espanya, que ha fet que reglote tota la merda feixista i ultraconservadora, com Vox, Pablo Casado, Rivera, etc... No vull posar-me tremendista, però pense que s’ha de lluitar ara més que mai per poder dir el que vulgues, fer broma, fer paròdies, i fins i tot, cagar-se en la bandera o en “Déu i en el dogma de la virgen María”, com va fer el Toledo. Si va anar a juí una tuitera per fer conya de Carrero Blanco!!! Per rematar estos raonaments, vull dir que hi ha conceptes molt perillosos que s’estan utilitzant com una arma contra la llibertat d’expressió. Són “la ofensa” i “el respeto”. Hi han infinitats de denúncies basades en ells. Pense que l’ofensa i el respecte són sentiments molt subjectius,

molt personals, que no devien estar judicialitzats. A tota la colla de “ofendidos” els diria que gaudisquen de la seua indignació i que hi ha una manera molt senzilla d’evitar l’ofensa : no anar a veure un espectacle, o no veure un programa de televisió o escoltar un programa de ràdio que saps que t’ofendrà. Com s’ha dit tota la vida:” Qui no vulga pols, que no vaja a l’era” Per la meua part, damunt els escenaris, o fent vídeos en YouTube, o ràdio, continuaré jugant amb “Els límits de l’humor” i la figa de sa tia! I buscant-li les cosquerelles a la correcció política, eixa cosa tan perillosa i tan abstracta que patim dia a dia la gent que ens dediquem a l’humor. Moltes gràcies, senyores i senyors!! I no patiu, perquè com deia el capità moro “Això ho pague jo!!”

129

Una MIRADA a la nostra comissió

Quan la mirada és sincera es converteix en un pont entre dues ànimes

130

s let illo F

s ajor es M ller Fa

Padrines

tils Infan

s nts

Reines

ajor sM ine Re

a Ex

tiv u c e

ide res P

Cens Faller

131

mirades plenes de sentiment

132

133

President Infantil

Joel Barchín i Signes

134

President

Tomás Barchín i Chova

Reina de la Falla

Mireia Roig i CastellĂ 135

Reina del Foc

136

Isabel Gregori i Esteve

Reina de la Falla Infantil

JĂşlia LĂłpez i Banyuls 137

Reina del Foc Infantil

138

Iris Ivars i Fernรกndez

Reina de la Festa Infantil

Irene Ă lvarez i Robert 139

Reina de la Poesia Infantil

140

Clara Ramos i GarcĂa

Reina de lâ&#x20AC;&#x2122;Art Infantil

Ainara Afan i Cano 141

Padrina de la Falla

142

MarĂa Frasquet i Pons

Padrina Infantil

Emma Domingo i Gomar 143

Falleres Majors de Gandia

144

Laura Puig i JĂşlia Perles

Fillolets Enzo Belda de Ancos

Leo Bustamante i Oltra

Enola DĂaz i Puente 145

Executiva barri de Crist Rei

Presidència Sots presidència

David Escrivà Piqueras

Secretaria Sot secretaria

Mireia Roig Castellà Paola Reig Biosques Ana Castelló Cumplido

Tresoreria Sots tresoreria Loteria Delegació de festes Sots delegació de festes

Delegació de llibret Delegació de teatre Delegació d’emissió i informatiu Delegació de curtmetratge Delegació de cavalcades Delegació artística Delegació de jocs Delegació de monuments Delegació de plantà

146

Tomás Barchin Chova

Amparo Banyuls Belda Maria Frasquet Pons Jose Antonio Palma Nadal Lola Rodríguez Balsera Alicia Signes Aparisi Mónica Bixquert Turleque Borja García Felis Jesús Maestre García Alex Gutiérrez Vila Jacobo Reig Biosques Javi Sanmateu Juan Joan Banyuls Belda Judith Martínez Marcos Sheila González Luque M. Ángeles Sánchez Sanchis Alicia Signes Aparisi Jacobo Reig Biosques Santi Hernández Hómedes

Cens 2019 barri de Crist Rei

Alemany Marcos, Jessica Altur Maldonado, Iván Apio Benedicto, Ariadna Apio Marquina, Baldo Bañuls Belda, Amparo Bañuls Belda, Borja Bañuls Carbó, Vicent Bañuls Escrivá, Jesús Bañuls Escrivá, Lorena Barchín Chova, Tomás Barrera Mondéjar, Daniel Benedicto Miñana, Esther Bixquert Turleque, Mónica Blasco Muñoz, Patricia Bolo Bonache, Sonia Burguera Bataller, Fanny

Frasquet Pons, María Fuster Fort, Alejandro Fuster Fullana, Laia García Felis, Borja Gomar Fernandez, Carlos Gomar Ruiz, Silvia Gómez Pedrós, Natalia González Luque, Sheila Gregori Abad, Javier Gregori Esteve, Isabel Gregorio, Amparo Gutiérrez Vila, Alex Hernández Homedes, Santiago Ivars Domingo, Vanessa

Carmona Miñana, Sabina Castelló Cumplido, Ana

Lara Navarro, Juan Francisco Logroño Fornet, Juan

Dalmases Pruñonosa, Blanca Domínguez Miguel, Miguel Ángel Durba Mojica, José Félix

Maestre García, Jesús Malonda Fernandez, Marta Martínez Marcos, Judith Martínez Segovia, Antonio Mascarell Serrano, María Miralles Martinez, Iñaki Moreno Pascual, Amparo Moya Martí, Inma

Escrivá Piqueres, David Faus Ferrer, Isabel Fernández Cano, Anabel Fernández Pallarés Araceli Frasquet Martínez, Carmen

Olivares Madrigal, Noelia

147

Cens 2019 barri de Crist Rei

RECOMPENSES FALLERES 2019 Gesmil d’Or FdF Dani Barrera Mondéjar Gesmil d’Argent FdF Amparo Moreno Pascual Jose Antonio Palma Nadal Escut d’Or de la Falla Blanca Dalmases Pruñonosa FE D’ERRADES CENS FALLER 2018 Adults Barchín Chova, Maria José Gómez Pedrós, Natalia Miralles Martinez, Iñaki Infantils Abelló Fernández, Javier Abelló Fernández, Rocio Vercher Barchín, Elena Vercher Barchín, Sara 148

Palacio Martínez, Inés Palma Nadal, José Antonio Pelegrí Peiró, Vicente Pelegrí Torregrosa, Paloma Pelegrí Torregrosa, Vicent Pérez Molto, Javier Reig Biosques, Jacobo Reig Biosques, Paola Reig Martí, Francisco Reig Pérez, Sheila Robert Serra, Adela Rodríguez Balsera, Lola Roig Castellà, Mireia Romero Laines, Iván Rosello Puig, Vicente Sánchez López, M Carmen Sánchez Sanchis, Mª Ángeles Sánchez Sanchis, Rocío Sanchis Bernabeu, Jose juan Sanchis Veia, Paula Sanmateu Juan, Javier Sansalvador Galera, Samuel Sanz Moreno, Alejandro Sanz Moreno, Erika Sanz Moreno, Natalia Seguí Sancho, Edgar Serrano Domingo, Guadalupe Signes Aparisi, Alicia Solivares Ferrer, Enrique Tarrazona Castellá, Paula Tío Enguix, Patricia Torregrosa Malonda, Paloma Vercher Llorens, Silvia Vila Bruno, Carla

Abello Fernández, Javier Abello Fernández, Rocio Afan Cano, Ainhara Afan Cano, Tiago Altur Burguera, Jeray Álvarez Robert, Ainhoa Álvarez Robert, Irene Apio Bendicto, Jordi Azait Alcolea, Sabath Bañuls Lillo, Jonatan Bañuls Vercher, Marc Barchín Signes, Joel Barchín Signes, María Bustamante Oltila, Daniela Castellá Tío, Irene Castellá Tío, Victor Díaz Puente, Enola Domingo Gomar, Emma Domingo Gomar, Josep Domínguez Sánchez, Naiara Durbá Blasco, Clara Escrivá Moya, Marta Frasquet Gregori, Sara Frasquet Pous, Sara Frasquet Reig, Adrià Frasquet Reig, Arnau Fuster Bolo, Alejandro Fuster Bolo, Sofía Gallego Olivares, Pau Gomar Ivars, Laia Herrero Carmona, Aroa Herrero Carmona, Naiara Herrero Carmona, Carla Ivars Fernandez, Marc

Ivars Fernández, Chema Ivars Fernández, Iris Jordà Tendero, Alba Juan Serrano, Guadalupe

Cens 2019 infantil barri de Crist Rei

Lillo Llinares, Rosana Logroño Castelló, Ariadna Logroño Castelló, Enzo López Banyuls, Júlia Martí Ramiro, Patricia Miñana Muñoz, Edgar Miralles Gómez, Adrián Miralles Gómez, Carla Palma Sánchez, Álvaro Palma Sánchez, Natalia Pons Llopis, Nora Puig Alemany, Gisela Ramos García, Alba Ramos García, Clara Reig Olaso, Laia Reig Olaso, Marc Rodrigo Sánchez, Iris Romero Mascarell, Borja Romero Mascarell, Blanca Roselló Alemany, Aitana Roselló Pérez, Aroa Rovira Palacio, Iris Sanchis Morant, Diego Sanchis Morant, Lara Sansalvador González, Alexandra Segura Pon, María Sendra Blasco, Josep Todolí Sánchez, Alejandro Vergara Gregori, Alejandro 149

Una MIRADA als nostres col·laboradors comercials

Aquesta pàgina volem dedicar-la, per a mostrar la gratitud de l’Associació Cultural Falla barri de Crist Rei a totes les empreses comercials que, amb la seua col·laboració, han fet possible que tingues a les teues mans aquest llibret de falla. Sense la seua ajuda econòmica a través de les publicitats publicades la nostra tasca d’editar un llibret faller per a la seua distribució gratuïta seria una tasca molt complicada de portar endavant. Algunes d’aquestes empreses han estat al nostre costat ininterrompudament des de fa més quaranta anys, unint-nos amb elles d’una forma molt especial que traspassa els llaços comercials per a convertir-los en afectius. Volem agrair la fidelitat de totes les cases comercials, les noves i les antigues, al nostre projecte cultural que any darrere any veu la llum com a preàmbul de la festa de les falles. Aquest any volem agrair especialment aquelles empreses que han permés que la seua publicitat siga realitzada en valencià, augmentant les publicitats que publiquem al nostre llibret en la nostra llengua fins a assolir el nombre de 20 publicitats en valencià. La nostra comissió sempre ha demostrat la seua estima per la nostra llengua i aquest fet ens ompli de felicitat i orgull en veure la implicació dels nostres col·laboradors comercials. Gràcies a tots ells per estimar la nostra llengua.

150

DecorGandia S.L. Ascensores Gandia Marmoles Raimar Maxila dental Tolditec Rent a car Ducal París catering Senses clínica médico estética Torse Hoteles Administració Loteria nº 4 Assessoria Faus Floristeria Arcoiris El Hombre del Bigote Administració de loteries nº 1 Òptica Bernabeu Construccions Zaragozá Carniceria Enriqueta Mac Estétic Adana Ciagan Xaixo fruiteria Temps joyería Distribucions Pérez Pino Acusttel

Grúas Ferra Farmàcia La Vital Rosa Fallera Espectacles La Fiesta Dom armaris Carnisseria La Temptació Reformes integrals Macamon Claumar Quadres Disseny, I.N. Cristalleria Monduber Nova Pizza Moreno Cafeteria Bressol del bebé La Tahona Quiosc La Plaça Ferreteria Banyuls Encarna Perruqueria Milady moda Uomo Barber Shop Carnisseria Robert Cafeteria Mel de Romer La Xocolateria La Cafeteria Farmàcia Isabel Borrás

151

152

Ignacio Puig Moreno 696 407 828 nchpuig@gmail.com comercial@marmolesmaimar.es www.marmolesmaimar.com

153

CARNICERÍA ENRIQUETA EMBUTIDOS SELECTOS DE ELABORACIÓN PROPIA SERVICIO A DOMICILIO · PEDIDOS POR WHATSAPP

C/ Abad Sola, 39 - 46702 GANDIA Tel. 96 286 37 76 · 654 619 924

CC La Vital - Gandia CC Portal de la Marina - Ondara CC El Saler - València CC Ribera del Xúquer - Carcaixent CC La Marina - Finestrat CC Plaza Mayor - Xàtiva ADANA Gandia - C/Major ADANA Gregori Outlet- Passatge Brunel Gandia ADANA Gregori Outlet- Platja de Gandia

154

Avda. Alcodar, 44 · 46701 GANDIA (Valencia) · Tel. 962 877 833

155

156

157

Venta directa de jamones, quesos y embutidos, elaborados de forma tradicional www.elhombredelbigote.com 158

ADMINISTRACIร LOTERIES Nยบ 1

C/ MAJOR, 16 - GANDIA Tel. 96 287 10 61

159

160

DISTRIBUCIONS

Pérez Pino, s.l. Tel: 96 296 14 96 607 441 489 - 670 222 717 perezpino@hotmail.com Pol. Benieto - Carrocers, 49 46700 Gandia (València)

161

Felicidad Gómez Camarena

c/ Gutiérrez Mas (Vicaris), 23 46701 GANDIA (València) Telf. 626 997 811 rosacala72@hotmail.com

162

Pepe Domingo Tel. 619 107 634

C/ Alquerieta nยบ5 46727 Real de Gandia Telf. 96 286 95 83 Fax 96 287 48 44 info@domarmarios.com

163

C/ Primer de Maig, 35 - 46702 GANDIA Tel/Fax : 96 286 06 94 - Mòbil: 678 698 739 email: cristalmonduver@terra.es

C/ 9 d’Octubre, 65 - Telf. 681 65 91 11 C/ República Argentina, 39 - Telf. 681 65 91 13 C/ Perú, 25 - Telf. 681 65 91 12

Parament per la llar - Esmolat de motoserra - Còpia comandaments i claus - Lampisteria - Jardineria - Eines i maquinària - Pintures i decoració - Productes per manteniment de piscines - Roba laboral

164

El teu berenar dolรง Gandia Platja

C/ Jaume II, 15 Gandia - Tel. 638 548 917 barcafeteriaros@gmail.com

165

166

167

168