BOLUMAR EN ESSÈNCIA-XLV ANIV. EN LES BBAA

Benvolgudes i benvolguts, parlar del personatge de Luis Bolumar Santamaria, (Sogorb 1951) i de la seva dedicació de XLV anys a les BB.AA requereix una mirada retrospectiva a la seva trajectòria, a les seves influències més perennes. Un artista plàstic fonamental per a comprendre l’esdevenir artístic del Castelló contemporani en el trànsit del s.xx al s.XXI emmarcat en l’espectre global valencià, des de les seves comarques interiors fins a la capital del Túria. Una visió tan personal com la seva llarga i variada trajectòria artística, original i intrínseca, propietària d’un estil propi. Tota una vida dedicada a la paleta i el pinzell en un ofici après de manera autodidacta, plasmat tant en les seves creacions pictòriques com en la seva producció ceràmica i escultòrica. Esment a part mereixen la serigrafia i el gravat per la seva exaltació iconogràfica, depuració i mestratge.

Han passat més de 45 anys des de la seva primera exposició individual i no ha defallit en la seva obstinació de pintar, de crear, d’aconseguir el seu somni personal i el camí de la llibertat mitjançant el seu compromís amb l’Art. Però com en totes les històries d’artistes sempre hi ha una primera vegada en una sala referent d’aquells temps, el Cercle Mercantil(1973) amb les seves pintures penjades, nombrós públic i un suport intel·lectual d’excepció, el fill predilecte de la capital de la Plana, el poeta Miquel Peris i Segarra. Descriptor en la seva obra poètica d’una interessant semblança de l’univers de Bolumar:

“ Defugir la realitat i caminar pels vials del somni, no ho fa qui vol, sinó qui pot. Afermat pels lligams de la societat de consum, l’home,Prometeu etern-, s’esforça en evadir-se i cerca camins sense trobar-los.

Només la seua espiritualitat li permetrà alliberar-se.

Amb el seu món hippi d’ara , Bolumar, el nostre jovencell pintor, continua somniant però xafant terra. Aquelles formes ingràvides, estàtiques , de la darrera temàtica,-vitalista i contestatària enfront de l’estaquirot que sorgia en qualsevol cantó-, són més humanes perquè ja saben que l’estatisme , el gaudi de la vida amb tota la seua plenitut , només es pot assolir amb el món del treball. Qui pogués ser pitera! I així solca i sorrega amb sa suor el si de la mare terra collint flors i més flors, ofrenant a l’amor el fruit de l’esforç amb la joia de qui tot ho rebutja per viure alliberat de tota mena de repressions i donant-se, -ja justificat- , a l’essència que l’enquimera, reblint de somnis , -sempre surant- , els pradells i bucòliques contrades de l’espiritualitat.

Que les formes dionisiaques li donen a beure l’agredolç suc de pampoloses parres per enlairar més i més l’esperit creador acostant-lo on viuen els déus antics que tot ho perdonen quan tot s’adreça , amb sinceritat , per poder combregar amb la Bellesa nua.”

El relat del seu creixement personal es gestava en un moviment cultural viscut en una experiència prèvia a la seva primera mostra. La seva passió per la pintura era parella al seu desig per conèixer els secrets dels creadors des de la perspectiva “underground”, tirar-se al carrer amb el cavallet baix el braç, llenç, pigments, olis, pinzells…i motxilla esgavellada com a únic equipatge. Caminar al costat de l’asfalt rumb al “Parnàs de l’Art” dels primerencs 70`s, el Cau de L’Art del solstici d’estiu a la muntanya de Llucena. Un estatge per a artistes liderada pel poeta Miquel Peris en uns temps difícils per a l’activitat artística, plasmada des de les manifestacions més variades.

Peris creava una “performance” particular a meitat camí entre l’expressió teatral, la música clàssica i el transformisme en la indumentària, una revolució per a la creativitat en cerns. Un oasi llibertari malgrat viure’s encara davall l’ègida franquista, un cant a la vida alegre dels seus habitants. Música en viu, recitals poètics, rapsodes amb una banda sonora del rumor de les aigües del barranc. Un recés de pau perquè pintés un ermità de barbes florejades conegut com Ripollés, el jove Lorenzo, el hippie Massó, el ceramista Safont i les visites de futurs referents de la cultura com Terenci Moix i Pau Casals.

Uns anys complicats on es tocava el cel mitjançant la producció artística i literària mentre Bolumar reafirmava la seva influència dels clàssics amb la seva inspiració en les fonts grecollatines. Una figuració reinterpretada sota el seu pinzell, unes vegades impregnada d’un craquelat on s’entremesclen els paisatges, els personatges i els símbols, imitant el revestiment del marbre. Unes altres amb variades formes arquitectòniques, escenes mitològiques i ornamentació de garlandes i amorets, un imaginari que mai deixarà durant la seva carrera pictòrica.

Del Faune Mitol Gic A La Icona Femenina

Tal com relatava el crític Felipe Mª Garín en 1989, “desentranyant l’expressió artística de Bolumar em vénen a la memòria algunes reflexions de Rainer Maria Rilke respecte a l’Art Clàssic”… “ com el grec no concebia un paisatge, un món sense pobladors humans, sense homes o déus humanitzats…de tot eren suport o més que marc..”. La pintura de Luis Bolumar aprofundeix en un món mitològic lasciu on habiten els faunes, éssers representats com a figures humanes d’orelles punxegudes, banyes, potes de cabra…o alats, i l’androginia. Una ambigüitat manifesta en un univers identitari on s’entremesclen el masculí i el femení, les obsessions reflectides en alguns casos en el nu integral, destacant el membre viril.

La seva evolució cap a l’etern femení es manifesta en les primeres nimfes pintades de formes voluptuoses, sense els seus ulls ametllats característics, reflex de la seva mirada a l’essència dels clàssics. Des d’aci va madurant en la seva obstinació de representar a una altra dona diferent, propietària de la seva feminitat que li permet exercir qualsevol rol que potenciï el seu empoderament. Un esperit que es contagia des de la seva pinzellada expressiva, romàntica que defineix la voluptuositat de la bellesa amb la maternitat primigènia. El nu com el mirall de l’ànima. la sensualitat colorista d’un abillament o d’un símbol, embolicat en les carns rotundes de les femelles jugant amb les gammes cromàtiques fredes i càlides per a transportar-te als seus somnis. Més endavant amb les dones característiques d’ulls ametllats Bolumar es recrea en arabescos, veladures i detalls a tot color.