RETORN Al MÓN INTEL·LECTUAL

Ja han transcorregut més de vint anys de creativitat artística amb més èxits que disgusts, creixent en experiència i maduresa en el seu esdevenir per les galeries d’art nacionals i internacionals fins les acaballes del s.xx, sense deixar mai de costat els encàrrecs d’il·lustració amb un suport intel·lectual. Un llegat benvolgut per l’artista, col·laborar amb els seus amics en l’esfera de la narrativa i la poesia, destacant les seves serigrafies per al cronista de la ciutat, el catedràtic Antoni Gascó, en El so del color (1994). Els aiguaforts per als quatre elements(1996) de l’artista plàstica Rosanna Zaera, els encàrrecs per a la poetessa Rosa M. Villarroig, en Les quatre estacions(1995), o el poeta Marcelo Díaz en La lluna present(1997), amb una identitat expressada en forma d’aigüatintes.

Un món apart es configura per la seva estreta relació sentimental amb la seva pàtria petita Sogorb, i amb el seu major referent de les lletres i del pensament l’escriptor Max Aub. L’encàrrec de la seva fundació i el coneixement avesat de l’intel·lectual per part de l’artista han suposat la creació de les il·lustracions dels seus Poemes traduïts(1998), i dels seus Certs Contes(1999), plasmats en dues encàrrecs en forma d’aiguaforts. Ningú ha sabut reflectir d’una forma tan precisa un quefer artístic per a l’escriptor exiliat, un referent emmarcat en una personalitat pròpia imprescindible per a traslladar a tota Europa i Mèxic la projecció internacional de l’exili republicà.

Recent iniciat el s.XXI exposa en el Castell dels Ducs d’Híjar per a tornar de nou al Cau de L’Art(2006), refundat per un servidor on la pintura, la poesia i la música es donaven cita any rere any. No ho fa a soles, li acompanya Melchor Zapata en aquest retrobament amb la nostàlgia on mostra en una nova col·lecció més de 20 llenços, serigrafies i gravats. Un rotund èxit de públic i crítica per a Bolumar recolzat per la presència de Margarita Porcar, vicerectora de cultura de l’UJI en aquesta reunió tan peculiar al costat d’altres intel·lectuals i artistes. També participa en la seva següent edició, celebrant amb la seva obra l’homenatge a l’alquimista de la ceràmica, l’ondenc Manolo Safont. Una vetllada en la qual el poeta de l’Alcalatén Romà Bernad, associat a la guitarra clàssica de Rafael Carrillo, li va recitar el poema original

EL FOC SAGRAT

“Del color i la forma a la textura, la matèria de la dona: deessa fragant, benigna, vestal custòdia del foc sagrat.

La voluptat s’escampa per l’ascetisme del pinzell… Sentim el pintor de les dones que són sols emboscat en somnis de claredat enterca, i som nautes al mar procel·lós del llenç despullat.

Nàufrags per línies de vertigen joiós, meandres sinuosos de la travessia, fins que sirenes de llum ens menen com fars vers un port ignot, lluny enllà de la sofrença. De la seua finestra estant, Eros ens crida pel nostre nom i amb un afany desmesurat, per diluir-nos en pura exuberància de pigments, que esclaten arran de la mirada.

Assedegats, bebem amb ansioses glopades l’encís, la sang que raja de la seua paleta, deliqüescència que es vessa al calze femení on s’hi liqüen les tonalitats de l’esperança ». (Román Bernad)

Un tancament trist per al seu periple per Llucena per la pèrdua de l’alcalde

Vicent Nebot (2011) un dels impulsors del retorn de la cultura a la perla de la muntanya. Qui subscriu, vinculat a la seva persona i a la població, es trobava molt afectat, rebent de primera mà una confidència d’una política de la nostra ciutat. Un fet conegut per la seva vídua Mari Carmen Negre sense revelar-se l’autoria. Algú li va deixar « Dotze Roses Vermelles » en el seu llit de mort com a comiat. Un gest personal i poètic que mai es va fer públic. Un leitmotiv perquè li vaig transmetre a l’artista Bolumar la necessitat peremptòria de crear una pintura dedicada a Vicent amb les Roses com a símbol. El pintor va retratar la seva personalitat com ningú, un humil masover ensomniant al costat de les Dotze Roses Roges. Més un text prosaic escrit per mi a la seva memòria, i lliurat a la seva família com a homenatge pòstum. Hui revelem el secret, qui va llegar les Dotze

Roses Roges a Vicent Nebot Gargallo. Una dona, la politica castellonenca que vulgui comprendre l’alegria i el dolor, la ira i el plaer, un bell amor sense un final que oblide per a perdonar; és mes fàcil trobar

Amparo Marco Gual, ex diputada autonòmica junt a Vicent en Les Corts Valencianes.

Roses en el mar…(fragment L.E.*Aute)

DE BENICÀSSIM A TAIWAN I VICEVERSA.

Les col·laboracions amb un altre gestor cultural i director escènic com Antonio Arbeloa van quedar per a la posteritat en un volum editat pel servei de publicacions de la Diputació provincial, i en el llibre de poemes il·lustrats per Bolumar, Passeig Alegria(2010). Cal mirar al passat, quaranta anys enrere per a rememorar els estiuets al costat de la Torre de Sant Vicent amb fons musical de cordes esquinçades, havaneres i poesia. Aquell temps era diferent per l’eclosió pictòrica de les exposicions del Torreó Bernad, en les quals es congregaven un bon nombre de col·leccionistes. A poc a poc han anat deixant-nos aquells protagonistes de la vida cultural com Paco Puig i Lorenzo. Una memòria evanescent li acompanya mentre pinta al costat del passeig Coloma de les Villes de Benicàssim. Hui reconvertida aquesta nostàlgia de l’ahir per l’èxit actual de la seva irrupció en el mercat asiàtic. Al nord de Taiwan s’han traslladat 85 peces per a una exposició monogràfica de l’artista, 65 llenços i 20 gravats, a la ciutat de Hsinchu. Una mostra comisariada pel col·leccionista Chris Chang convertint-se en la de major envergadura per a la carrera de Bolumar.

Com ell mateix ha manifestat, « els entusiasma l’ús atrevit i imaginatiu que faig del color i les formes que he creat al llarg de tants anys ». «.. sent curiós com de cultures tan allunyades podem entendre’ns a través de l’Art, ja que la creació és universal i no entén de fronteres .. »

Una màxima per a aquest artista pletòric, atrapat en les gargamelles de la maduresa pictòrica i alat en un ocell daurat que aterra a Madrid carregat de vivències pel seu periple taiwanès. Amb el jet lag anclat en la psique l’artista sucumbeix a la nostàlgia d’un mar platejat passejant tot sol per la platja de Benicàssim, en una fusió ascendent amb l’univers per la força de l’astre lunar. Pensant en un paradís anhelat per aquells que no poden sentir el fragor de l’escullera en les nits fredes d’hivern. Una matinada on la lluna plena blavosa s’ha tenyit de vermell gradualment, fins a convertirse en una lluna vermellosa de sang. Un fenomen astrològic irrepetible per a les retines i convertit en un eclipsi lunar gairebé espiritual.

Li evoca aquesta experiència com fa més de vint anys, una inspiració d’antany li va conduir a l’influx de la lluna. Una saviesa ancestral plasmada en la ciència empírica de l’univers lunar per a desenvolupar la imaginació i posteriorment, plasmar-la en un llenç en una experiència intensa capaç d’afectar els estats d’ànim.

Influït per aquesta canalització, l’artista Bolumar ha recreat un quart creixent lunar d’estigma femení sostingut entremans per un ésser androgin i ensomniador. Cavalcant entre el diví i l’humà, perquè l’ensomni i la contemplació astral només pertanyen a l’univers de l’artista. Comparteix aquesta visió cosmològica en una de les estampes més belles creades per la seva paleta i pinzell, convertida en un aiguafort replet d’arabescos, ornaments i artificis.

Contemplat el Marenostrum torna a deslligar-se al seu cap el solstici del foc d’un estiu inacabat, de la joventut de passions deslligades entre Carrica i Sogorb. Del naixement i creixement de les seves muses a Castelló paral·lel al record inesborrable de la seva Afrodita submergida en el mar platejat d’aquesta agredolça matinada. Mentre les ones del mar trenquen i devoren els secrets de la memòria, desperta d’un “flashback” que li sucumbeix en el sotsobre per a tornar tot sol camí del seu taller del cèntric carrer Cavallers.

« ..Rentaste el meu peu contra el teu pit de lluna Amb puntes del teu mullat cabell d´escuma. Revisc aquell miracle de la marea blanca que era el teu cos vessant llum. Encara palpita en el record, eras tu, eras tu…

I se que no podré tornar a veure´t mai...» (fragment L. E. Aute)