PRÒLEG DEL MOLT HONORABLE PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA PER AL LLIBRE “TINTINAIRES DE CATALUNYA”
Parlar d’en Tintín, del Milú, del capità Haddock, del professor Tornassol o dels detectius Dupond i Dupont –que no són germans, que en anglès es diuen Thomson i Thompson i en castellà Hernández i Fernández- és parlar d’uns molt bons records de bona part de la infantesa i la joventut catalana de diverses generacions que vam gaudir, i seguim gaudint encara, amb les aventures i peripècies d’aquest periodista tan singular i el seguici que l’acompanya. Gairebé ja està tot dit, escrit i llegit sobre l’obra del dibuixant Hergé. Dels llibres de Tintín se n’han venut 230 milions d’exemplars, i han estat traduïts a més de 100 llengües, des de les més parlades a dialectes molt locals, gairebé desconeguts. El fet de poder llegir en Tintín en català és el motiu que ha impulsat quatre destacats “tintinaires” a escriure aquest llibre, un relat amb alguns ingredients dignes del nostre personatge, que ens ensenya els herois –crec que aquesta és l’expressió adequada- i les aventures que van viure perquè, entre altres perles, poguéssim saber com renegava el capità Haddock en català: “Mil milions de llamps i trons!”. Els llibres d’en Tintín van arribar a Catalunya l’any 1952, en llengua castellana, amb El Secret de l’Unicorn i El tresor de Rackham el Roig. No fou, però, fins a l’any 1964, un cop superada la censura espanyola, que, pels volts de Sant Jordi, l’Editorial Joventut va publicar Les joies de la Castafiore, el primer Tintín en català. I en només tres anys es completà tota la col·lecció, cosa que posa de manifest la gran acceptació que van tenir a casa nostra, i més tenint en compte que cada àlbum valia cent pessetes, una xifra considerable per a aquella època. En un pròleg com aquest, cal que recordem i tinguem ben presents les persones que van fer possible que Tintín es publiqués i llegís en català: el propietari de l’Editorial, en Josep Zendrera; la seva filla Conxita, cap del departament de publicacions infantils; en Marià Manent, el director literari; el seu fill Albert, corrector; i el traductor, el terrassenc Joaquim Ventalló, a qui hem d’agrair especialment la seva gran tasca, ja que va fer servir un català culte, pulcre i planer, d’una gran qualitat tècnica, que se cenyia molt al còmic original i que va ser molt respectuós amb els noms dels personatges. Els nois i noies dels anys 60 només tenien a l’abast les revistes Cavall Fort i Tretzevents en la nostra llengua. I és fins a cert punt normal, doncs, que l’adveniment dels àlbums del Tintín fos tot un esdeveniment que va obrir els ulls i va generar un gran impacte a tota una generació d’infants, joves i adults. Amb en Tintín, en Milú, i tota la tropa que els acompanyava sempre, vam aprendre a descobrir el món, a viatjar pels indrets més desconeguts de la Terra, a passejar-nos en submarí per les profunditats de l’oceà o, fins i tot, a caminar per la Lluna, molt abans que l’home la trepitgés. Aquest jove periodista belga, dibuixat pel gran Hergé, va connectar ràpidament amb els lectors catalans. Avui, cinquanta-dos anys després de la seva arribada a Catalunya, hi segueix havent a casa nostra una gran estima i admiració per en Tintín. Un clar exemple és 1001, l’Associació Catalana de Tintinaires, que té 400 socis, i que és la tercera associació de seguidors de Tintín a nivell mundial pel nombre de socis, darrere dels Amis d'Hergé i dels holandesos.
Però quina és la clau de l’èxit i l’arrelament d’en Tintín a Catalunya? Els autors d’aquest llibre parlen de valors universals que representa el personatge: amistat, respecte, companyonia, valors que també són presents en l’escoltisme, d’on provenia Hergé, un moviment força integrat també a casa nostra. En Tintín ens va donar l’oportunitat de veure món sense moure’ns de casa. Els anys seixanta va ser una època força distreta a nivell mundial pel que fa a moviments i revoltes socials i polítiques. Si bé a Catalunya encara estàvem en plena nit del franquisme, a fora el món es movia, els temps estaven canviant i en Tintín tenia el do de ser present als llocs més interessants. I la precisió i el rigor amb què treballava Hergé ens va ajudar a conèixer el que ens envoltava i que ens era inaccessible. La personalitat, l’esperit viatger i aventurer d’en Tintín va captivar el públic català. Amb la imatge ben característica del tupè, els pantalons curts, el seu inseparable Milú i tot el reguitzell de personatges que l’acompanyaven, decidits a lluitar contra els dolents i perversos i denunciar la maldat al món, va caure bé als lectors catalans i ha esdevingut un referent del món del còmic, la narrativa juvenil i dels records més bonics i intensos de moltes persones. Els que el vam descobrir fa algunes dècades no hem deixat mai de seguir les seves aventures. I com a col·lega de professió que sóc, tant de bo hagués viscut alguna de les peripècies en què es va veure immers en Tintín! Les meves darreres paraules són per felicitar els autors d’aquest llibre. És una iniciativa ben encertada que mereix el reconeixement del conjunt de “tintinaires” de Catalunya i de tothom que hagi gaudit amb el nostre amic periodista, que segur que en som moltíssims. I com afegirien els Dupond i Dupont, jo encara diria més!
Carles Puigdemont