Catàleg Tercera Convocatòria Arts Visuals by LaCasa Elizalde

Idea i contingut del catàleg: Col·lectiu Cargol Treu Banya Fotos: Adolf Alcañiz Disseny i maquetació: Miquel Cardil i Eloi Botey Agraïments: Enric Duran, Manuel Delgado, Jorge Wagensberg, Eva Roldan, Germinal Grifoll, Maria Queralt Darder, Antonia Sin Miedo, Neus Casajuana i Iniciatives per al decreixement Barcelona, 2014

Presentació La Casa Elizalde

L’objectiu de trobar un projecte d’art compromès i experimentació estètica era la nostra Missió possible. Aquest era el punt de partida de la 3ª Convocatòria d’Arts Visuals de La Casa Elizalde, un certamen bianual que té com a objectiu estimular la creació en arts plàstiques i visuals i fomentar la reflexió crítica sobre la societat contemporània. D’entre les més de 70 propostes rebudes, el projecte del col·lectiu CARGOL TREU BANYA va ser el projecte seleccionat. APUNTS PER AL DECREIXEMENT se centra en un concepte, el decreixement, que la crisi econòmica dels darrers anys ha tornat a posar d’actualitat. Els artistes Adolf Alcañiz, Marta Darder, Maria Duran, Carles Hac Mor i Ester Xargay proposen una mirada artística sobre el decreixement, tot posant en valor el treball que en aquesta línia s’està realitzant a Catalunya, representat pels vuit col·lectius presents a l’exposició i protagonistes del documental Tot sembrant decreixement. Aquest catàleg recull l’exposició que es va poder veure a les sales de La Casa Elizalde durant el novembre-desembre de 2013, així com les diferents activitats vinculades a la mostra que hi van tenir lloc. Tot plegat, una invitació a replantejar la nostra manera de viure, de treballar i compartir.

Índex 10 Presentació 15 Tot sembrant decreixement Apunts (a punt) per a un canvi de vida. 8 col·lectius que ja el conreen 27 Poètica del cargol o objeccions al creixement 32 Activitats complementàries

ADOLF ALCAÑIZ MARTA DARDER MARIA DURAN CARLES HAC MOR ESTER XARGAY “Qui té el cap en forma de martell veu tots els problemes en forma de clau.” Albert Einstein “Decreixement o barbàrie.” Serge Latouche “Sembra un pensament i colliràs una acció; sembra un acte i colliràs un hàbit, sembra un hàbit i colliràs un caràcter, sembra un caràcter i colliràs un destí.” Emerson

Presentació Cargol Treu Banya

El decreixement és un concepte polític, econòmic i social que s’oposa al relatiu consens polític actual sobre el creixement econòmic. El terme decreixement neix a la dècada de 1980 – en part a través de la tesi de Nicholas Georgescu-Roegen, pare de l’economia ecològica, que diu: «l’economia ha de ser una branca de la biologia (...). Som una de les espècies biològiques d’aquest planeta, i com a tal estem sotmesos a totes les lleis que governen l’existència de la vida terrestre.»– i amb la presa de consciència de les conseqüències del consum de recursos naturals per sobre de la seva generació natural en què es basa la societat de consum. Aquesta exposició es fonamenta en una reflexió sobre l’art i el decreixement; un fre artístic per aturar-se i imaginar altres maneres de viure, de treballar i de repartir la riquesa. Es tracta d’una mostra d’obres que criden a plantar-se i repensar els nostres hàbits en el si d’una societat de consum fruit del sistema econòmic capitalista, cec, que no entén gens la igualtat, ni l’equitat, sinó que només contempla els dividends a favor seu. La mostra també vol ser un aparador dels nombrosos col·lectius que ja fa anys que conreen vies per a un canvi de vida, que exploren altres formes de pensar, de fer i de compartir i que ja van dissenyant un canvi de paradigma, tot batallant, mitjançant l’autogestió, el cooperativisme, l’assemblearisme, l’ecologia i la sostenibilitat, la solidaritat, la justícia social i molts etcèteres que qüestionen i combaten l’estat actual de les coses. Hem treballat, doncs, amb Can Masdeu, Can Piella, Coop57, Cooperativa Integral Catalana i AureaSocial, La Ciutat InvisibleCooperativa Autogestionària, Setmanari Directa, Tarpuna -present a l’exposició amb els seus horts urbans-, i la (XES) Xarxa d’Economia Solidària. Les obres pretenen introduir i incitar l’espectador a prendre posició. S’evidencia així, mitjançant la utopia immanent a l’art, la urgència de rebutjar els valors i les idees imposades que justifiquen la inèrcia social de produir i consumir sempre més amb una saturació de producció que a hores d’ara ja empobreix la Terra tot creant una gran desigualtat social i un esgotament dels recursos naturals.

Tot sembrant decreixement Apunts (a punt) per a un canvi de vida. 8 col路lectius que ja el conreen.

Davant la crisi, cooperació social als barris Enric Duran

Les pràctiques activistes com a punt de partida per a l’autoorganització veïnal Davant la gran crisi econòmica que colpeix el sistema capitalista i que precedeix el que amb tota probabilitat serà la depressió més gran després del crack del 29, les mesures que es van adoptant des del poder polític global van en la línia d’enfortir el sistema actual amb grans aportacions als bancs i cada vegada més a altres sectors estratègics a costa cada vegada més de la gran part de les classes mitjanes i baixes, que reben l’atenció mínima que poden veure necessària per minimitzar el conflicte, mentre moltes empreses aprofiten la situació per congelar sous i fer acomiadaments. Vulguin o no, però, aquesta crisi és una situació propícia perquè els de baix ens rebel·lem i construïm el nostre propi pla per a la societat, com ja han començat a fer els companys de Grècia. Davant això, què podem fer des dels moviments socials? Hem d’evitar la visió parcial i tancada que ja tenen els poderosos i l’esquerra institucional. No ens podem dedicar simplement a demanar als polítics que destinin

diners a la classe treballadora, o al nostre sector econòmic concret. Tenim el deure d’unir-nos per transformar el sistema. Iniciem uns anys molt importants, la depressió econòmica que va arribant serà possiblement la darrera oportunitat que tindrem davant la crisi ecològica que ens fueteja. Davant una situació excepcional, calen respostes excepcionals. Per tot plegat, les accions de pressió, puntuals, com determinades accions directes, manifestacions o fins i tot la tan anhelada vaga general de treballadors, les hauríem d’acompanyar amb accions estratègiques de caràcter sostingut que ens permetessin progressivament anar restant hegemonia al poder i repartir-la entre els de baix. És important d’actuar tant pel que fa a la societat en general (o si més no a la gent oberta a canvis) com entre la gent que ja és practicant d’una altra manera de viure. En el segon cas, penso que hauríem d’apostar per l’extensió del decreixement. El decreixement com a pràctica dels nous moviments socials El moviment del decreixement denuncia el mite del creixement perpetu, i proposa sortir dels paràmetres del productivisme, del consumisme, i, al cap i a la fi, sortir del sistema capitalista. Per fer-ho ens proposa relocalitzar les maneres de viure. Es tracta d’abandonar el procés de globalització econòmica i relocalitzar l’economia, és a dir, la producció i el consum, i amb aquestes reduir el transport. Per fer-ho, cal relocalitzar la política i així

aconseguirem que torni a ser controlada per la gent. Viure així ens permetria alliberar-nos del poder de les empreses transnacionals i dels poders econòmics mundials. Aquesta transició cap allò local s’ha de portar a la pràctica acompanyada d’una reducció radical del consum que pugui causar, per tant, una reducció de la producció i dels transports. Allò que es consideri necessari s’ha d’anar produint cada vegada més sobre principis ecològics i tancant els cicles dels materials. La reducció del consum necessita un canvi cultural important en el qual gradualment les persones deixem de basar el nostre benestar en les propietats i el consum de béns materials i valorem molt més els béns relacionals com són per exemple les relacions humanes. I una de les claus per aplicar aquests canvis econòmics, polítics i culturals és refer la comunitat com a element bàsic que permeti engegar noves formes de convivència, en les quals aprenguem a cooperar entre veïns i veïnes per ajudar-nos els uns als altres en les nostres necessitats, tot evolucionant així cap a una autonomia comunitària de l’estat i del mercat. Aquesta manera de transformar ja es comença a organitzar des d’allò local a partir d’experiències concretes que resolen, per la via directa, les necessitats bàsiques de cada persona i de la comunitat en temes bàsics com l’habitatge, l’alimentació, l’educació, el treball, la salut i l’oci, entre altres. En tenim exemples, d’això, com són els centres socials autogestionats, les cooperatives de consum ecològic, les escoles lliures, les xarxes d’intercanvi i els horts comunitaris. Per convertir les experiències concretes realment en una alternativa sistèmica hem d’anar molt més enllà i combinar-les. Es tracta de connectar espais i d’estendre

cada vegada més la xarxa. Per això és important que a cada territori es generi un gran banc de recursos de tota mena per al decreixement: materials per compartir, habitatges buits o amb espai, terres per conrear, coneixements per a l’autogestió quotidiana, i d’altres. Per tirar endavant noves maneres de viure calen recursos materials i també molta dedicació. Atès que la manca de diners se sol convertir en un problema limitador per a la consolidació d’alternatives, cal superar aquesta escassetat i crear un sistema d’accés a les necessitats que en si mateixes siguin part de l’alternativa de societat. Un exemple d’això seria l’”Espai Públic Autònom”, que la “Xarxa pel Decreixement” intenta endegar a Catalunya. Aquest consistiria en una xarxa de persones i recursos on es garantirien, a partir de relacions comunitàries, les necessitats bàsiques de les persones que hi participessin, amb l’objectiu que aquestes deixessin de dedicar-se a treballar en l’economia capitalista i es poguessin dedicar a projectes que puguin ser un contrapoder real als poders fàctics, tot posant en pràctica un embrió del que pot ser una nova forma d’organització de la societat.

Per avançar en aquests objectius, cal augmentar la base social d’aquestes pràctiques. Per a això, no hi ha res millor que aprofitar l’actual crisi econòmica per demostrar, mitjançant la pràctica, com la cooperació social pot millorar la qualitat de vida de la gent. L’aportació dels moviments socials a la societat en temps de crisi Davant una problemàtica econòmica generalitzada, proposo que ens relacionem amb la societat especialment pel que fa als que són els tres grans problemes que formen part de la percepció comuna de la crisi: endeutament/ sistema financer, habitatge i treball, des d’una perspectiva que ens permeti avançar per mitjà d’una resposta social que també respongui a altres necessitats profundes que no són tan evidents per a la gent en general, però que ja hem comentat: recuperar la comunitat, l’equilibri ecològic amb l’entorn i la cooperació social. D’aquesta manera, l’acció dels moviments davant

la crisi tindria com a resultat un acostament a les pràctiques decreixentistes d’un més gran nombre de persones. Així, doncs, en cadascun d’aquests temes necessitem projectes estratègics que puguin tenir un impacte important en la forma de vida de molta gent. Per això comparteixo algunes propostes concretes. Davant els acomiadaments i l’augment exponencial de l’atur que es comença a viure, hem de construir una acció unitària més combativa en l’àmbit del treball. La construcció d’una alternativa al capitalisme necessita d’altres menes d’empreses, autogestionades pels treballadors i treballadores, que es dediquin cada vegada més a aquelles àrees econòmiques que ens permetin realitzar una transició cap a un altra manera de viure. Cal apostar per l’expropiació i la recuperació obrera d’empreses i alhora per la transició d’aquestes cap a altres models productius. Alhora, s’ha d’apostar per crear noves cooperatives que facin possible una altra manera de produir i de viure. És important que l’entramat existent de sindicalistes alternatius i combatius assumeixi aquesta estratègia, ja que serà d’aquesta manera com dotarem d’una estratègia realment anticapitalista a l’actual procés de lluites socials. En l’àmbit financer, és moment de passar a l’acció per tallar la nostra relació amb la banca, estiguem en la situació que estiguem. Des del col·lectiu “Crisi” hem iniciat la campanya per a una vaga d’usuaris de banca. Qualsevol persona s’hi podrà implicar buidant o tancant el seu compte en un banc capitalista a fi d’apostar per alternatives financeres ètiques, cooperatives i, en alguns casos, comunitàries. A la mateixa vaga, tot responent a l’endeutament dels particulars que els obliga a esclavitzar-se amb treballs que odien, cridem a deixar de pagar i a organitzar-se de manera que les persones moroses puguin tallar les seves cadenes i alhora implicar-se en solucions cooperatives als seus problemes d’habitatge, treball i estil de vida. En l’àmbit de l’habitatge, m’adhereixo, com a projecte estratègic, a la creació de cooperatives d’habitatge d’ús, és a dir, on els participants són inquilins i alhora socis de la cooperativa que és propietària de l’habitatge. Aquesta proposta la va popularitzant l’associació “Sostre cívic”.

Es tracta de realitzar una expropiació ciutadana de la propietat capitalista per convertir-la en propietat col·lectiva, i la cooperativa d’ús és una manera legal de fer-ho que es pot complementar amb les accions de desobediència civil com ho són les okupacions que ja coneixem. Ara és una bona oportunitat per generalitzar-la, perquè, amb pocs càlculs, qualsevol persona hipotecada es podrà adonar que, en deixar de pagar i en apostar per aquest model, podrà augmentar a termini mitjà el seu benestar i seguretat, bo i disminuint així les seves necessitats econòmiques. Potser les persones hipotecades podran deixar de pagar i així participar a la vaga de bancs, mentre se sumen al cooperativisme de cessió d’ús. Però més enllà de propostes concretes en diferents àmbits, l’important és generar una estratègia integral d’acció que pugui permetre anar generant espais postcapitalistes. Tot seguit aprofundeixo en com ho podríem fer des del que és local. Relacions comunitàries als barris. Integrant activisme i necessitat Tot aprofitant la crisi, és moment que estenguem a totes les classes baixes i mitjanes les pràctiques que fins ara han estat només exercides per les capes més compromeses i conscienciades de la societat. Com fer-ho? Doncs demostrant en la pràctica que la cooperació social organitzada pot ser molt millor, per cobrir les necessitats reals de la gent, que no pas estat, treball assalariat i consum.

Si hi ha una solució comuna per a tots els col·lectius afectats per la crisi que sigui alhora un pas cap a una alternativa de societat, aquesta solució passa per l’organització col·lectiva a nivell veïnal i comunitari. En aquest context, les cooperatives em semblen el mètode legal idoni per agregar voluntats a una pràctica postcapitalista que fa abandonar la propietat privada en bé de la col·lectivitat. A més a més, aquesta forma jurídica ens permet alhora construir economies col·lectives i autogestionàries i protegir-nos dels embargaments dels bancs i dels estats, aquests últims cada vegada més incisius amb les penes-multa com a forma de repressió. En aquest context, el reforçament de les relacions comunitàries és un mitjà contra la precarietat vital i alhora una finalitat en si mateix. Tornar a la comunitat és un dels referents bàsics del moviment pel decreixement, car qui aprèn a compartir i a moure’s en un entorn solidari s’adona que el consumisme ha estat una pràctica sense sentit que va crear addicció quan vam oblidar que els llaços socials no tenen preu. En canvi, la generació d’espais i béns compartits ajudarà a reduir l’impacte ecològic de la nostra presència a la terra, alhora que farà augmentar la nostra qualitat de vida. El retrobament entre els veïns als seus barris hauria de servir per potenciar, en àmplies capes de població, l’autogestió de les seves necessitats. Dins el marc d’una cooperativa es poden realitzar els intercanvis, amb diners o no, on cadascun aporti la seva professió, ofici, habilitat o simplement el seu temps, per a qui ho necessiti. Aquest espai de socialització també pot servir per trencar amb les relacions verticals i mercantils que han marcat, en el capitalisme actual, l’accés a necessitats bàsiques com ara l’educació i la salut; i que entre totes puguem posar en comú la pràctica d’aprendre a aprendre, per així poder autogestionar la nostra vida quotidiana.

És lícit desallotjar Can Piella? Ester Xargay

En els temps de vaques magres que ara patim, en què els drets socials, els salaris, les pensions i tota mena d’ajuts i pressupostos socials van minvant a mans del sistema econòmic capitalista, cec, que no entén la igualtat, ni l’equitat, sinó que només contempla els dividends a favor seu, val la pena d’aturar-se i pensar altres maneres de viure, de treballar i de repartir la riquesa.

Lícit, doncs, seria el fet de reprendre sistemes que l’abundància aparent d’anys enrere ens havia fet perdre de vista, com ara la col·lectivització de les terres agrícoles que no són explotades. Fixem-nos en les iniciatives d’horts socials promogudes per col·lectius independents com ara Can Piella, Can Masdeu, TarpunaCooperativa o AureaSocial, entre altres. Com diu Serge Latouche, un dels ideòlegs del Decreixement, el reencastament de l’economia dins allò social es pot concebre com la reintroducció de solidaritats i reciprocitats horitzontals i no pas per un manteniment de les jerarquies de sentit únic. Vet aquí una solució viable que indueix a recuperar les formes cooperativistes, un ben reeixit sistema de producció i distribució que hem heretat dels moviments obrers i anarquistes d’abans de la guerra i que apuntava a una economia social autogestionària i eficaç. Ja fa anys que les cooperatives tornen a bategar amb força a Catalunya. Són entitats, com la COOP57, Serveis Financers Ètics i Solidaris, que diuen: “Els estalvis i d’altres recursos econòmics aportats pels nostres socis es destinen a finançar projectes amb un clar contingut social”.

O com la XES (Xarxa d’Economia Solidària), que vol “donar visibilitat i estendre unes pràctiques econòmiques alternatives que s’arrelen en la fertilitat social de la tradició cooperativa”. I també AureaSocial que, entre un gran ventall de serveis socials i comunitaris, proposa una eina financera impulsada mitjançant la Cooperativa d’Autofinançament Social en Xarxa (CASX), un fons d’estalvi o inversions socials destinats a la col·lectivització d’immobles. I no oblidem La Ciutat Invisible-Cooperativa Autogestionària, que ara organitza uns recorreguts per la Barcelona del cooperativisme obrer que articulà els barris de Barcelona entre 1840 i 1939. Es tracta d’un reguitzell d’iniciatives solvents que ja demostren prou bé la força i la dignitat d’una societat que es planta i s’organitza davant les polítiques que enganyen i ofeguen.

socials amb la propietat de la finca i amb entitats o institucions d’acció social, i produïm de forma agroecològica.

Com reivindica Tarpuna Cooperativa “Als horts socials transformem espais en desús en finques agrícoles professionals per donar oportunitats de formació, aprenentatge o lloc de treball a persones en situacions socials vulnerables. Arribem a acords

Can Piella, que posa el dit a la llaga de l’especulació del sòl, hauria de ser un referent i l’enveja dels consistoris que fins ara han disposat gratuïtament de personal qualificat que han cregut en aquest projecte, com ara arquitectes, enginyers, fusters, artistes i ferrers que han restaurat la masia, així com d’enginyers agrònoms, pagesos, jardiners i tot un veïnat que han regenerat l’entorn natural d’aquesta masia i n’han rehabilitat els horts.

Cada hort social és diferent, perquè s’adapta a les necessitats socials que cobreix. Aquest és el nostre repte principal, i per assolir-lo treballem des d’una organització plural, diversa i participativa. Per això, el nostre objectiu és que la producció vagi destinada fonamentalment a persones sòcies de la cooperativa.” D’acord amb aquests plantejaments, expressats per una entitat formalment legal, és lícit realment desallotjar Can Piella, que és una comunitat de persones que lluiten i treballen amb els mateixos arguments que Tarpuna? Can Piella tenia pendent una ordre de desallotjament que s’havia d’executar entre el 15 i el 31 d’aquest mes de maig del 2013. Puntualment el dia 15 els Mossos d’Esquadra van entrar al mas i van obligar els seus habitants a abandonar la casa.

Què és Can Piella? Li ho pregunto a Marta Galán, una jove gallega que hi viu i hi treballa des del 2009. Ella em contesta: “És un projecte de rehabilitació del medi ambient, de recuperació de la pràctica agrària, amb activitats socials, gratuïtes, enfocades als veïns i veïnes, bo i establint sinèrgies amb altres col·lectius, entenent-ho tot com un sistema de relacions, des de les activitats productives fins a l’horta. Hem reforestat els marges i també una pineda, hem plantat 150 fruiters, hem rehabilitat un antic forn de llenya, on

fem pa de massa mare d’autoconsum i també per a cooperatives i veïns que pugen a buscar-lo (…) Ja portem dos anys produint cervesa i també fem tallers de cervesa, tot recuperant receptes tradicionals. (…). Cada any organitzem unes jornades d’autogestió. Fa poc en vam fer unes sobre permacultura, tres dies durant els quals es va parlar d’autonomia energètica, de producció hortícola, de depuració d’aigües, entre altres coses relacionades. (…) Critiquem la propietat especulativa lucrativa i l’acaparament de les terres, i volem donar un impuls a aquestes formes de vida alternatives, (…) generar una nova pagesia (…)”. L’entrevista sencera es pot veure al blog Cargol treu banya: apunts (a punt) per al Decreixement. I al canal vimeo https://vimeo.com/ channels/619767/78708741 És lícit, repeteixo, en aquests moments tant precaris, de destruir un projecte tan exitós i vàlid com aquest, que, per a la societat, funciona amb zero euros? I enderrocar la il·lusió i les expectatives de futur que aporten millores socials, mediambientals, laborals i alimentaries sense necessitat de cap subvenció? Llegiu la seva pàgina i hi trobareu: “Can Piella som un col·lectiu que compartim uns valors com la llibertat o l’autonomia, buscant alternatives al sistema de dominació (…). Però Can Piella també ets tu, que tal vegada busques com nosaltres, que potser vindràs a les jornades o passeges de tant en tant per la zona. Can Piella són els qui tenen cura d’un hort comunitari, els veïns que ens ajuden, els amics que ens visiten i tothom qui ens dóna suport. Demanem la retirada del

desallotjament cautelar. Durant més de tres anys i mig, veïns i veïnes dels pobles del voltant hem rehabilitat la masia i li hem donat un ús social. D’altra banda, el propietari de la finca, una societat del conglomerat immobiliari Grupo Alcaraz, al·lega el dret d’ús com a pretext per fer-nos fora, encara que portava més de deu anys d’abandonament i no hi ha cap projecte programat. A més a més, des del col· lectiu hem intentat contínuament establir un diàleg amb la propietat per a arribar a un acord. Ara, l’Audiència Judicial de Cerdanyola del Vallès ha donat llum verda al desallotjament cautelar de la masia de Can Piella. Per acabar-ho d’adobar, s’explicita que es podrà utilitzar l’ús de la força en cas que el col·lectiu no hagi abandonat l’immoble. Per tot això necessitem la teva participació en la defensa d’aquesta terra i aquest patrimoni. Entre tots podem paralitzar el desallotjament de Can Piella!” (Article publicat al “Núvol - Diari digital de cultura en català”, pocs dies abans del desallotjament de Can Piella)

Projectes i col·lectius per al decreixement El concepte de decreixement no és nou però ara la crisi posa d’actualitat aquest concepte a Catalunya. Hi ha una proliferació de propostes i de projectes al seu voltant. Ha aparegut col·lectius, especialment de joves que exploren les possibilitats d’una nova vida. El treball d’investigació i documentació portat a terme per Cargol treu banya ha donat lloc a la creació de tot un seguit d’entrevistes audiovisuals i un bloc que recull el testimoni de vuit col·lectius que ja conreen el decreixement. Així es descriuen ells mateixos:

CAN MASDEU “El 22 de desembre es compleixen 12 anys de l’ocupació de Can Masdeu. Una experiència col·lectiva que ha esdevingut un referent en l’àmbit de la construcció d’alternatives de vida i lluita, un projecte de projectes que ha evolucionat en paral· lel al cicle de mobilitzacions que ha tingut lloc als països catalans durant la primera dècada dels segle XXI. Els Horts Comunitaris és van inaugurar el setembre de 2002 per donar resposta a una demanda concreta del veïnat, persones jubilades en la seva majoria, que amb l’okupació van veure com s’obria la possibilitat d’accedir a una terra l’ús de la qual havia estat fins aleshores vetat per la propietat. L’organització d’aquest impuls en un projecte d’horts comunitaris ha creat un espai de relació comunitària intergeneracional al barri que engloba al voltant d’un centenar

persones i més de 30 parcel·les. La gestió del comú es fa mitjançant una assemblea mensual on participen la majoria d’hortolans. La seva dinamització recau normalment en les habitants de Can Masdeu, i en aquesta assemblea es gestionen aspectes com l’obtenció i la distribució de l’aigua, la terra i els fems, la rehabilitació i el manteniment de les bases i el sistema centenari de reg, la participació en la vida associativa del barri o l’organització de menjars i festes populars en les quals es reforça el sentiment de grup” CAN PIELLA “Som un col·lectiu que compartim uns valors com la llibertat o l’autonomia, buscant alternatives al sistema de dominació. La nostra forma d’aplicar-los es basa en la recuperació de la masia del mateix nom, per assolir una auto dependència possible, i provar antigues i noves formes de viure i treballar. Però Can Piella també ets tu, que tal vegada busques com nosaltres, que potser vindràs a les jornades o passeges de tan en tant per la zona. Can Piella són els qui tenen cura d’un hort comunitari, els veïns que ens ajuden, els amics que ens visiten i tothom qui ens dona suport.” Van ser desallotjats el 15 de maig de 2013. Consulteu l’article http://www. nuvol.com/opinio/es-licit-desallotjar-can-piella/.

COOP57, SCCL Serveis Financers Ètics i Solidaris, és una cooperativa de serveis que destina els recursos propis a donar préstecs a projectes d’economia social que promoguin l’ocupació, el cooperativisme, l’associacionisme i la solidaritat en general, i fomentin la sostenibilitat sobre la base de principis ètics i solidaris. “A COOP57 sabem on van els nostres diners. Invertim en projectes amb un alt contingut social i evitem la paradoxa d’estar defensant principis, causes i valors ètics i solidaris mentre els nostres diners poden estar finançant just tot el contrari. A COOP57 decidim on van els nostres diners. Les persones i les entitats que dipositem els estalvis a COOP57 participem en l’establiment dels principis i criteris d’inversió i en la gestió dels recursos. Gestionem els nostres recursos amb criteris democràtics i de transparència.”

COOPERATIVA INTEGRAL CATALANA “Una Cooperativa Integral és una eina per construir contrapoder des de la base, partint de l’autogestió, l’autoorganització i la democràcia directa, i que ens permet transitar de l’estat actual de dependència de les estructures del sistema, cap a un escenari de llibertat amb plena consciència, lliure d’autoritat, i on tothom pugui desenvolupar-se en igualtat de condicions i d’oportunitats. És una proposta constructiva de desobediència i d’autogestió generalitzada per reconstruir la societat des de baix (en tots els àmbits i de manera integral) i recuperar les relacions humanes afectives, de proximitat i basades en la confiança. AUREASOCIAL: és un projecte autònom de la Cooperativa Integral Catalana. És un dels projectes autònoms d’iniciativa col·lectivitzada, un espai comunal en què es practica l’autogestió, la gent s’organitza de manera autònoma i horitzontal, les decisions es prenen en assemblea i s’hi mantenen múltiples activitats. “(...) des del mes de setembre de 2012 s’ha posat en marxa un Fons de Col·lectivització, una eina financera que impulsa la Cooperativa d’Autofinançament Social en Xarxa (CASX), un fons d’estalvi o inversions socials destinats a la col·lectivització d’immobles. AureaSocial com a flor de la revolució integral que promou, compartir vol dir posar en comú, sense esperar una compensació a canvi -recursos 20

materials i immaterials que no són comptabilitzats com a fluxos d’intercanvi-, mitjançant la reciprocitat espontània, les relacions d’afinitat, el suport mutu i forts llaços de confiança.” LA CIUTAT INVISIBLE | COOPERATIVA AUTOGESTIONÀRIA La Ciutat Invisible és un projecte cooperatiu i autogestionari que té com a objectiu la construcció d’alternatives laborals al treball precari que ens imposa el sistema econòmic actual. “La nostra activitat està dirigida a crear i difondre continguts crítics que impulsin processos de

transformació política i social. Bàsicament, en dues direccions: 1. La potenciació i construcció de xarxes d’intercooperació vinculades amb l’economia solidària. 2. L’extensió de pràctiques polítiques autoorganitzades i autònomes de reapropiació de la política a nivell local. Aquests objectius han anat nodrint de continguts i enfortint la nostra llibreria crítica, han contribuït al desenvolupament i l’elaboració de nous imaginaris mitjançant la comunicació gràfica; i han pres forma en projectes que combinen la recerca social, el desenvolupament d’estratègies comunicatives i la intervenció comunitària.”

rebutgem com a simple mercaderia o negoci. Per aquesta raó, la Directa vol ser una eina comunicativa per a visualitzar les pràctiques dels moviments socials, i aquells projectes polítics, socials i culturals que plantegen un model alternatiu a l’actual. Alhora, es presenta com un mitjà de visibilització d’aquells col·lectius invisibles per a la gran majoria de mitjans de comunicació. Són les subscripcions les que fan possible l’existència d’un mitjà de comunicació no supeditat a cap grup econòmic o polític i, per tant, crític amb el poder.”

La DIRECTA “És un mitjà de comunicació en català d’actualitat, investigació, debat i anàlisi. Amb vocació d’independència, volem exercir la funció social de denunciar els abusos i injustícies i potenciar les alternatives. Gràcies a una gran xarxa de corresponsalies i col·laboradores arreu dels Països Catalans i el món, des de 2006 el setmanari Directa es publica en paper cada setmana i arriba als subscriptors i els punts de venda d’arreu. (...). Les persones que integrem aquest projecte horitzontal, assembleari, autogestionat i descentralitzat al territori, entenem la comunicació com una eina de transformació social i la

TARPUNA COOPERATIVA “Som una cooperativa mixta d’iniciativa social que promou projectes amb finalitats socials i ambientals. TARPUNA significa “sembrar” en llengua quètxua, perquè ens agrada fer néixer iniciatives que tinguin vida pròpia i transformin la realitat. COOPERATIVA, vol dir que funcionem de forma democràtica i transparent amb tots els socis i que ens agrada cooperar amb altres entitats. MIXTA, perquè tenim tres tipus de socis: a) treballadors, b) consumidors i usuaris, i també c) col·laboradors. La cooperativa està oberta a que qualsevol persona pugui sumar-se al projecte i empènyer per aconseguir els nostres objectius, ja sigui com a soci o com a voluntari. D’INICIATIVA SOCIAL perquè som una entitat sense ànim de lucre que busca col·laborar en millorar la situació de les persones amb risc d’exclusió. INICIATIVES SOSTENIBLES, perquè portem a terme diferents projectes

que milloren el medi ambient i també que cerquen ser viables econòmicament. Actualment treballem en els àmbits de l’agricultura urbana, l’agricultura social, l’estalvi energètic, la divulgació, el consum responsable i la innovació social, i estem oberts a nous camps de cara al futur.”

LA XARXA D’ECONOMIA SOLIDÀRIA També coneguda com la XES, es gesta en un procés iniciat a mitjans els anys 90 entre cooperatives catalanes i brasileres. Aquest llarg procés de debat i reflexió contínua en la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (…) Amb la creació de la Xarxa Global de Socioeconomia Solidària i amb l’impuls de la Comissió d’Intercooperació solidària de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, s’inicia un procés que ha culminat amb el Manifest (novembre 2002) de la Xarxa d’economia solidària i la posterior Assemblea Plenària de Constitució (febrer 2003) a la seu de la Federació. (...) Les empreses i entitats que formem part de la Xarxa d’economia solidària som valuoses de cara a construir l’altre món possible en la mesura que som un laboratori on diàriament assagem noves formes de treballar, consumir i invertir, i que demostrem a tothom qui ho vulgui veure que és possible fer empreses eficaces i, alhora, democràtiques, equitatives i sostenibles.

> Selecci贸 de cartells dels 8 col路lectius

Poètica del cargol o objeccions al creixement

Per la gràcia de Franco. Instal·lació de Carles Hac Mor.

Art i decreixement Carles Hac Mor

–Quan hom parla de la incidència de la crisi econòmica en l’art, poques vegades es té ben bé en compte que la crisi afecta instàncies teòriques i pràctiques que no són exactament econòmiques. Hom fa ben fet d’abordar els problemes, bàsicament econòmics i polítics, de les retallades als pressupostos d’art, de les subvencions per a l’art, del tancament d’espais dedicats a l’art, de la precarietat del mercat de l’art, de les dificultats de produir art i de viure’n, de les relacions, malmeses, entre l’art i el públic, etcètera, i tanmateix gairebé mai hom no discuteix sobre la crisi actual de l’art vista no pas des d’una perspectiva exclusivament economicista. Aquesta crisi de l’art, que s’ha fet palesa arran de la crisi econòmica, pot ser tractada independentment, fins a un cert punt, de tot allò que envolta l’art i que, si bé el condiciona, no ho fa pas de manera absoluta. Mitjançant l’estètica i la teoria de l’art, tot i les ideologies que determinen aquestes dues disciplines, hom pot reflexionar sobre art al marge, en gran part, de l’economicisme imperant.

–Segons això que dius, una cosa és l’art i una altra és la diguem-ne institució art (museus, galeries, mercat, política cultural, crítica, etcètera), per bé que consideres interrelacionades estretament totes dues coses, ja que assenyales que l’art és més o menys subordinat a tot allò que li dóna suport. –I alhora, en una mesura no tan evident, l’art influeix en la institució art. I bé, el cas és que, a més de fixar-se en la sociologia, la política i l’economia del món de l’art, és recomanable de centrar-se en l’art actual i en la seva crisi. L’art, en totes les èpoques, ha viscut permanentment en crisi. La crisi actual només és un aspecte de la crisi immanent a l’art, al de tots els temps. Ara bé, en cada moment històric la crisi de l’art té unes característiques que la distingeixen de les crisis d’altres conjuntures. –I quin és, o què és, l’art actual? –Actualment, l’art és, o pot ser, qualsevol cosa, tal com sona. I això és positiu, és una conquesta que s’ha aconseguit després de més d’un segle i mig de destrucció productiva, com aquell qui diu. I un tornar a plantejar que això és art i que això no ho

és pas, o que l’art ha d’anar per aquí o per allà, ço és, fer un retorn a l’ordre, equivaldria a mirar d’establir en algun lloc un art totalitari, que, si aquest fos possible, no duraria pas gaire.

tant prevalen les qüestions econòmiques i polítiques en què aquest es desenvolupa, i això no obstant, per a l’estètica, per a la teoria de l’art i, en conseqüència, per a l’art, és important de rumiar sobre aquesta crisi de l’art que la crisi econòmica ha palesat en mostrar-lo despullat.

–Si tot pot ser art és que l’art ja no té especificitat? –Podem acceptar que l’art té l’especificitat que marca el terme grec de poieisis, que vol dir producció, que és derivat de fer, i que, amb Plató, pot ser definit com la causa que converteix qualsevol cosa de no-ésser a ésser, com una forma de coneixement i així mateix com una forma lúdica. És a dir, d’acord amb això, art és allò que ha estat fet materialment. I nogensmenys, allò no fet materialment, posem per cas una elucubració merament mental, igualment pot ser art, si ens atenem a la inespecificitat de l’art. –Que tot pot ser art significa que tot és art? –Sí i no. No si opinem que l’art té una especificitat, i sí si pensem que no en té. Tot amb tot, més val no aferrar-se a conceptes delimitadors com els d’especificitat i no-especificitat. Al capdavall, l’especificitat és dictaminada per la institució art, i l’art la va eixamplant fins a esborrar-la. –O sigui, la crisi actual de l’art prové del fet que tot és, o pot ser, art? –Aquesta gran feta és la que provoca la crisi, que segurament és tan profunda (com ho han estat totes les crisis, sempre), que potser per això ben pocs en parlen. Diríeu que no hi ha res a enraonar sobre art, i que per

–Has deixat caure que probablement som al final de més d’un segle i mig de destrucció productiva. –D’ençà que els deixebles de Courbet pintaven tot contravenint els gustos de l’època a fi de no ser admesos als salons, passant per tot el seguit de les avantguardes i postmodernitats fins al tot s’hi val d’avui, alliberador i

engrescador, s’ha viscut la dèria encoratjadora de destruir, de matar l’art. I ara això ja s’ha assolit. Mort l’art, però, a l’acte neixen tostemps, indefectiblement, unes altres menes d’art. Ens trobem en aquest punt. Un cop més ha vingut el campi qui pugui radical. Alegrem-nos-en. Cadascú s’ha d’espavilar al seu aire.

–Sense teoria, hi pot haver pràctica de l’art?

–Al defora de la institució art, hi pot haver art?

–Em sembla que, malgrat el didactisme, una mica de mestretites, que has lluït en aquesta conversa amb tu mateix, no t’has volgut impartir cap lliçó.

–Sí, un art no institucional, no institucionalitzat, que acaba essent engolit per la institució art, en la qual no pas tot és perniciós, tot sigui dit.

–Oi tant que sí! Per fer i per no fer no cal pensar-s’hi gaire. La teoria no és pas la pràctica, i a l’inrevés, tot i que a vegades l’una porta a l’altra i l’altra a l’una.

–No, no, no he pretès pas indicar-me cap nord ni mig, perquè veig que no n’hi ha, s’ha de fer, si se’n tenen ganes. M’he deixat anar i prou, sense por de caure ni en contradiccions ni en obvietats que sovint tendim a oblidar. –I quina relació hi ha, entre tot el que ací has apuntat i el decreixement? –Hi pot tenir molt a veure, o no gens. Depèn de l’actitud que hom adopti davant l’art. De tota manera, gosaria afirmar que el que he esbossat pot ser qualificat de decreixent i situat al costat d’altres posicionaments sobre l’art també decreixents. La controvèrsia, per si sola, pot ser enriquidora.

Per la gràcia de Franco. Instal·lació de Carles Hac Mor.

L’Art de la protesta Manuel Delgado

Comencem per reconèixer que l’art activista —el que sovint es presenta a si mateix com artivisme— s’ha conduït fins ara com la codificació artís-tica principal de les conflictivitats urbanes actuals. Potser ha arribat el moment d’avaluar la doble voluntat que ha vingut desplegant de trans-cendir al mateix temps el control hegemònic sobre el camp de les representacions i els models d’art polític considerats amortitzats, en es-sència els provinents de la tinguda per obsoleta tradició marxista. A l’hora de fer tal balanç podria ser cosa d’examinar no només si l’artivisme ha aconseguit salvar per fi l’abisme creixent entre l’art i la vida, vencent les impostures de l’autoria artística, el divorci entre creador i públic o els models clàssics de creació i gestió cultural. Tampoc si ha aconseguit la seva ambició d’escapar de la gravitació dels museus i els grans centres de cultura i no ha acabat sent, com es temia, una font de vistosos i sorprenents escarafalls dignes d’omplir l’apartat de monstres i genialitats de les grans institucions culturals, al mateix temps que els facilita cobrir la seva corresponent quota d’acidesa política. La qüestió a plantejar-se potser no radica en els resultats de l’art polític postmodern, sinó en el seu propi origen i el deute que té contret amb un seguit de perspectives que van apostar des del principi per renunciar al valor definitori del concepte de classe social i el que significava la lluita política com a lluita no només de moviments, sinó també i sobretot de posicions. L’artivisme ha vingut formulant-se des del seu inici com a part d’una vindicació que l’espai públic es transformés en el que el projecte de la modernitat havia promès que seria, com si l’espai públic hagués es-tat usurpat i desnaturalitzat i hagués de ser revelat en la seva

veritat oculta o tacada. En això consisteix el que s’ha anomenat postpolítica, en essència desfonament del polític i desarticulació de les divisions ideològi-ques clàssiques, renúncia a modificar estructures socials o animar i preparar una presa popular del poder fins i tot per desfer-se’n, objectius aquests menyspreats o fins i tot ridiculitzats en nom d’una concepció lúdica i multicolor de la desobediència social. A diferència de les velles creacions artístiques al servei de l’agitació i propaganda política i de classe, l’art activista, en nom d’una pretesa adaptació a les condicions imposades per la nova etapa postfordista del capitalisme, abdica de qualsevol principi d’enquadrament ja no organitza-tiu sinó ni tan sols ideològic i es lliura al servei de l’agenda de moviments socials circumstancials, reclamant una fantàstica democràcia real de la qual un mític espai públic hauria de ser materialització. De fet, els últims grans moviments civils que han conegut alguns països i que postulen la democràcia com a antídot al capitalisme —15M a Espanya , # YoSoy132 a Mèxic , MANE xilè o Occupy Wall Street als Estats Units— no són sinó l’apoteosi d’aquesta festivalització generalitzada de la protesta que l’art activista presagiava. Aquestes colossals performances que han estat les ocupacions de les places —de les quals no sempre es reconeix el seu deute amb les “revolucions de colors” dels països de l’antic bloc socialis-ta— han funcionat com a autèntiques

superproduccions artivistes que han fet seu el projecte postpolític de superació de la lluita de classes en funció del que aparenten nous paradigmes, però que no són sinó variaci-ons del vell republicanisme burgès, per al qual l’espai públic no seria altra cosa que l’espacialització física d’un dels seus derivats conceptuals: l’anomenada societat civil. L’artivisme és l’expressió estètica del ciutadanisme d’esquerres, ideologia en la qual ha acabat refugiant-se el vell idealisme democràtic de la petita burgesia, amb el seu anhel d’una superació i fins i tot una deslegitimació del vell enquadrament sindical i polític de classe. Aquesta dinàmica reconstituent de l’universalisme de-mocràtic no expressa un anhel de futur, sinó més aviat el contrari: la nostàlgia de la mitològica àgora democràtica de la qual parlen les actua-litzacions de la filosofia política kantiana degudes a Hannah Arendt o Jürgen Habermas, i ja conduïdes als seus màxims nivells d’impaciència i radicalitat, dels Negri, Hardt, Virno, Lazzarato i la resta de representants de l’escola postoperària de pensament polític.

apoliticisme inerme, abocat al cultiu de protestes merament retòriques. D’aquesta deriva responsabilitzava en bona mesura els teòrics de l’Escola de Frankfort, que havien aconseguit generar un precipitat doctrinal en què el rerefons ideològic liberal es disfressava amb tot tipus d’estridències d’aparença radical, ocupades en la denúncia de qüestions perifèriques que no constituïen motius d’alarma o preocupació real per al sistema ca-pitalista, de manera que les estructures essencials no es veien denunciades i menys encara amenaçades. En aquesta línia, s’acabava elevant —caricaturitzava Harich— la desinhibició sexual o la “bretolada rockera” a la categoria d’acció revolucionària. Ens ofereix com a exemple d’aquest tipus de distracció pseudorevolucionària la proliferació de per-formances, incloent-hi la que, el 1969, envoltà Adorno de jovenetes en topless en una intervenció a la Universitat Goethe de Frankfurt, totes elles militants de l’ Außerparlamentarische Opposition, l’APO, a la qual no fa gaire algú ha assenyalat com a precursora directa de les mobilitzacions indignades dels últims anys.

Aquestes objeccions no són ni noves ni originals. Ans al contrari, es re-clamen hereves de la perspicàcia que va demostrar Wolfgang Harich en reprovar el neoanarquisme que havia enllumenat les grans mobilitzacions estudiantils de finals dels 60 del segle passat. Ho feu a les pàgines d’un llibre publicat al 1971 que mereixeria de sobres ser redescobert avui: la Crítica de la impaciéncia revolucionaria —em remeto a la seva edició en espanyol a Crítica, l’any 88—. Harich reconeixia, en aquell context imme-diatament posterior a la derrota de les revoltes del 68, els perills del nou voluntarisme anarquista, que es convertia en còmplice objectiu del re-formisme en desviar les energies revolucionàries cap a un

Flashmobs, perfomances, improvisacions, irrupcions, interrupcions... La qüestió no és la de preguntar-se si aquest nou camp d’experimentació formal és o no és art, sinó si és o no és revolució o menys contribució efectiva a una superació real del sistema capitalista. L’artivisme potser no ha fet sinó explicitar una concepció de l’acció política no com a generadora de processos i estructures, sinó com una antologia d’esclats creatius, una mena de suite de moments brillants i sorprenents o potser una gran comèdia de situació, una colossal sitcom. La modesta agitació i propaganda s’ha vist substituïda per un nou estil d’art polític que es pre-senta amb la pretensió d’esquinçar la realitat quotidiana quan el que fa és potser només elevar la festa sorpresa a l’altura al mateix temps de forma de lluita i de gènere artístic.

Canygol. Instal路laci贸 de Marta Darder

Sense títol. Instal·lació de Marta Darder

Àngel Guerrer, de Marta Darder

Sense títol. Instal·lació de Marta Darder

Canyorgue. Instal·lació de Marta Darder

Fusió, d’Ester Xargay

El moll de l’os, d’Ester Xargay

E_Vidència, d’Ester Xargay

UN VALS A DESTEMPS ESTER XARGAY Europa obre la dansa la Troika obliga a ballar quan l'economia dansa s'ha de pagar per valsar els mercats que pauten el deute que els cal rentabilitzar els mercats que pauten el deute si valsen és per cobrar

Une valse à mille temps Offre seule aux amants Trois cent trente-trois fois l´temps De bâtir un roman. Jaques Brel

(Refrany:) Cal un vals a destemps que ens retorni el temps que ens retorni el temps de repensar el futur sense pensar en l'atur ni en l'endeutament

Ballar per perdre el temps lliurement a l'ensems lliurement a l'ensems per trepitjar mercats lliures de dignitat de dignitat exempts

Un vals a contratemps vol dir que som a temps vol dir que som a temps de no guanyar-se el temps deixant de pagar el temps hom recupera el temps

Qui compra tot els temps mercats lladres de temps mercats lladres de temps lladres en temps real gran ball del capital que privatitza el temps

És un vals d'altres temps malmès pel creixement malmès pel creixement pensant que el benestar ens donaria temps de ballar a contratemps

Per l'alliberament pas d'un vals a destemps pas d'un vals a destemps es torna incompetent i no gens complaent declarant-se insolvent.

La desobediència dansa el sistema fa valsar quan la rebel·lia dansa la borsa fa tremolar els mercats que pauten el deute que el poble no vol pagar els mercats que pauten el deute filipiques cobraran (Refrany) I en el destemps de la dansa la utopia fa valsar i en el destemps de la dansa pauta la comunitat i al mercat no es parla de deute tot hi és de proximitat i al mercat no es parla de deute. Voleu dir que ho he somniat? (Refrany)

RENDA BÀSICA en haikus ensextinats ESTER XARGAY

Nosaltres tots, castellers Salvador Espriu Renda bàsica. Instal·lació de Marta Darder i poemes d’Ester Xargay

Raó del poble, Renda Bàsica, flama, lluita del pobre.

Dignitat, pobre. Renda Bàsica, força, l’equitat parla.

Social la parla, Renda Bàsica és causa de franc pel poble.

Capbreu del poble, Renda, gestió i flama, el guany del pobre.

El diner parla. Nosaltres tots, la causa, sumem la força.

Treball del poble, del col·lectiu la flama, riquesa en causa.

Lèxic del pobre que amb justícia força l’amo amb la flama.

L’ideal parla. Si justa és la causa, guanya la força.

Compartim força, quan invocat pel poble el dret és causa.

Domini en causa, el capital del pobre, alça la flama.

Volent-se flama, castellers de la parla s’alçen amb força.

Renda del poble, bàsica n’és la flama que encén el pobre,

Sistema en flama, Renda Bàsica parla: parc és el pobre.

Preu de la força, Renda Bàsica és poble, comuna parla.

Noble és la causa. Renda, el sou del pobre, la llei del poble.

que amb l’alè parla d’igualtat amb la causa. Som tots, la força!

Activitats complementàries A l’exposició Apunts (a punt) per al decreixement, hi anaven incloses, al voltant del concepte de decreixement, una sessió d’accions, un recital de poesia i música i també un debat en què van participar tots els col·lectius presents a l’exposició.

Corpologia. Sessió d’accions. Corpologia és un grup independent i obert de persones que conreen diferents disciplines artístiques, que es troba regularment per presentar els seus treballs, intercanviar idees i opinions. El grup és obert a tothom interessat en explorar els temes de presència i acció i a presentar les seves obres en directe. El col·lectiu està coordinat per l’associació Gresolart.

* Trobareu la llista de participants i el títol de les accions a la pàgina 43.

Recital de poesia i concert “A través de l’univers, hi ha energia: (…) només és qüestió de temps que la humanitat tingui èxit a sincronitzar la seva maquinària amb els engranatges de la natura.” Nikola Tesla. Andréi Antonoski

Javier Caballero

Catalina Girona

L’energia lliure va engegar el motor de la poesia i la música que van generar Andríi Antonovskyi, Javier Caballero, Jordi Calvet, David Caño, Mari Chordà, Antoni Clapés, Marta Darder, Antonio Fajardo Ruiz, Paco Fanés, Xavier Giol, Catalina Girona, Carles Hac Mor, Maria Antònia Massanet, Carles Morell, Marina Oroza, Paulalba, Elena Sixto, Joan Vinuesa i Ester Xargay.

Energia lliure Jorge Wagensberg

En física la força és la capacitat per accelerar un cos amb massa, el treball és la capacitat per moure una força, l’energia és la capacitat per realitzar un treball. I l’energia lliure equival a la màxima quantitat de treball no expansiu que es pot obtenir d’un sistema tancat. En el llenguatge col·loquial energia lliure ha anat prenent nous significats que més aviat s’apropen a la idea d’energia gratuïta, energia indefinida o energia de lliure accés o disponibilitat. Això no obstant, el primer i segon Principi de la Termodinàmica deixen dues coses ben clares: Primer: és impossible fer desaparèixer l’energia, és a dir, l’energia es conserva, o sigui, l’energia no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma, això és, l’energia interna d’un sistema s’inverteix en intercanviar calor i treball amb la resta del món (a més de l’un menys de l’altre). Segon: és impossible construir una màquina que, sense aportació de treball des de l’exterior, transfereixi calor des d’un cos fred a un altre

de més calent, és a dir, no tot procés imaginable es pot donar en la realitat, per exemple: no es pot moure un vaixell només amb la calor robada a l’aigua de l’oceà. Si algun sistema, inert o viu, aconsegueix de realitzar un treball (el sol fet de viure ja ho és) és perquè té energia a la seva disposició encara que aquesta energia la pagui un altre! En la fantasia popular existeix la fixació recurrent de violar o burlar els dos Principis Fonamentals de la termodinàmica. Tanmateix, no s’ha trobat mai una sola excepció a aquestes dues grans lleis de la física. Ningú no s’ha saltat aquestes lleis fins ara, ni un modest bacteri ni una gran companyia petroliera. El dia que això passi caldrà reescriure tota la física de dalt a baix, però de moment el més recomanable és seguir confiant. (Traduït del castellà per Carles Hac Mor)

Tot sembrant decreixement. Apunts, a punt, per a un canvi de vida. · Els valors democràtics del capitalisme són un miratge? · Com trencar els esquemes que imposa el capitalisme? · Compartir més implica treballar menys i consumir menys? Ho hem enraonat amb: Xavier Borràs de Cooperativa Integral Catalana i AureaSocial, Joan Lluis Jornet de (XES) Xarxa d’Economia Solidària, Guillem Tendero de Can Masdeu, Xavier Teis de Coop57, Gemma Garcia de Setmanari Directa, German Martínez Boira de Tarpuna.

Notes

Podeu veure les entrevistes de “Tot sembrant decreixement, 8 col·lectius que ja el conreen” al blog: http://treubanya.tumblr.com/ o a https://vimeo.com/channels/619767

· Xavier Teis COOP57

Vídeos específics de les persones i col·lectius següents:

· Manu Cimarro Setmanari Directa

· Guillem Tendero Can Masdeu

· German Martínez Boira Tarpuna

· Horts socials de Can Masdeu (música, Adrià Grandia)

· Hermínia Serentill Tarpuna

· Marta Galan Can Piella

· Laura Tura Tarpuna

· Horts socials de Can Piella (música Adrià Grandia)

· Narcís Camps Murlans Tarpuna

· Enric Duran Cooperativa Integral Catalana i AureaSocial

· Horts socials de Can Codina Tarpuna (música Adrià Grandia)

· Carolina Zerpa Cooperativa Integral Catalana i AureaSocial

· Jordi Ribas (XES) Xarxa d’Economia Solidària

· Ivan Miró La Ciutat Invisible-Cooperativa Autogestionària

Llista de partícipants i títol de les accions de Corpologia: Joan Gol “Paradigma1-Variacions Ursonate a partir de Paik” Montse Seró “Espai vital” Lesley Yendell “Wip .. erusonyc” Vicenç Viaplana “La línea de la conciència” Pere Sousa “Zero més u dos” Mercè Capdevila “Sos-pita” Pep Aymerich “Cadira” Joana Mollà “Permutació cíclica” Eva Marichalar & Jordi Lafon “Una rebeca i dos mitjons” Paloma Orts “Principio” María Martínez “Queremos Paz” Clara Garí “Recepta Num. 2 Menys” Haramara Canyet Gifreu “Trenant, 2013” Elisa el y lá “Con-tén-nos, voz” Marina Oroza “La nube” Marta Vergonyós “...42...” Carlus Camps “Fluid caminar pel cert” Ester Xargay “Carbassa als mercats!” Denys Blacker “I Krypton” Mireia Zantop “Sum(Us)”

bcn.cat/cccasaelizalde