CENTRE CULTURAL LA CASA ELIZALDE 20 octubre / 18 novembre
DOSSIER DE PREMSA EXPEDIENTES. FRAGMENTOS DE UN PAร S
Una exposiciรณ de Juan Toro Diez
Expedientes. Fragmentos de un país Una exposició de l’artista Juan Toro Diez Comissaris: Salvatore Elefante i Luca Pagliari Hi col·labora: Pheed
Juan Toro (Caracas, 1969), llicenciat en Comunicació Social per la Universidad Central de Venezuela, ha treballat en diferents projectes entorn a la violència. Actualment, segueix explorant les conseqüències de la violència al seu país d'origen, concentrant la mirada en els objectes residuals d'aquests processos.
Durant set anys el fotògraf veneçolà Juan Toro ha dirigit la seva mirada als residus d’una violència silent i quotidiana que marca el teixit social del seu país. L’artista recol·lecta evidències i realitza un treball sistemàtic de catalogació i salvaguarda d’una memòria col·lectiva. Toro Diez construeix una sèrie d’expedients visuals que configuren un indesitjable arxiu històric d’un període tumultuós de la República Bolivariana de Veneçuela. L’artista ha realitzat un inventari sistemàtic de la realitat nacional durant anys. Les seves fotografies -la majoriano són fetes al carrer a la manera de l'estètica documental, però els objectes i situacions referides vénen d'allà. Operant com un col·lector de deixalles, Toro recull tot el que li interessa i el porta al seu estudi per sotmetre-ho a un ritual de registre exhaustiu. Allà utilitza enquadraments estàndards (formats quadrats o verticals) i il·luminació neutra (la justa per destacar les qualitats materials dels objectes). El seu objectiu no és només fer "belles" o "bones" fotografies, sinó construir un arxiu d'evidències al·lusives als conflictes recents de la societat veneçolana, sent la violència, la inseguretat personal, les patologies emocionals, la diàspora i la paralització del sector productiu, alguns dels símptomes més visibles d'aquesta situació. No obstant això, no hi ha res narratiu en les seves fotos, doncs aquestes no obeeixen a la sintaxi dels fets (amb el que en principi es relacionen), sinó a la forma en que elles - empremtes d’un esdevenir diferit - s'organitzen en una estructura general que les converteix en elements significatius d'un catàleg d'infàmies.
En realitat, en la proposta de Toro, queda al descobert el patró de reproducció de la impunitat, en qualsevol dels àmbits on el dret cívic i la integritat personal han estat sabotejats o utilitzats com a instrument de control pel poder. Les seves sèries d'etiquetes de víctimes d'homicidis (2010-2011) i de bales extretes de cossos de morts per causa semblant (2011- 2012), donen una idea alarmant del nombre i la freqüència amb què aquests fets succeeixen al país. Igual d'inquietants són les fotografies dels objectes recollits en les zones d'enfrontament entre estudiants i cossos armats governamentals durant els mesos de febrer i abril de 2014: bombes molotov, màscares antigàs artesanals, escuts casolans, granades, miguelitos, pedres, casquets, etc... Després del seu indubtable atractiu visual, totes aquestes imatges funcionen com a "prova" forense d'un esdevenir absurd on tot el món, i per qualsevol raó, pot esdevenir una xifra més de l'estadística criminal. A l'altre extrem, aparentment més pacífic (però no menys punyent), es troben les sèries de claus d'apartaments en venda (2014), abillades amb souvenirs, amulets i marques que identifiquen als seus propietaris (ara a diàspora). Al final, tot apunta al subjecte i a la manera en què aquest rep o és impactat pels desajustos i anomalies de la realitat local. Així ho testifiquen els profilàctics blíster de les pastilles (2014) prescrites per a les malalties nervioses, de consum cada vegada més freqüent entre els veneçolans, per solucionar diverses patologies de la psique com la depressió i l'ansietat. En aquest sentit, els objectes registrats per Toro són, a més d'índexs de la situació país, retrats sense rostre, vestigis de cossos en fugida i vides retallades. Heus aquí la "bella" manifestació d'un mal terrible, on els objectes funcionen com a receptors i vehicles de pulsions complexes, tant contextuals com supraindividuals. I no és que les bales, etiquetes o pastilles hagin estat "embellides" per l'art (la funció, d'altra banda, no consisteix a "embellir" la realitat), sinó que aquests artefactes adquireixen un sentit paradoxal, on es juxtaposen la seducció estètica i la ineludible cruesa de les circumstàncies. Les imatges de Toro són directes però no òbvies. Per desxifrar el seu sentit no n'hi ha prou amb reconèixer el que està a la vista (objectes, formes, colors, textures); cal explorar la totalitat del cos iconogràfic al qual s'adscriuen. Mirar-les en context -una al costat de l'altra- i en relació al seu causalitat comú, permet comprendre
l'estructura profunda que les desencadena. Tal com ens recorda Rancière "una imatge mai ve sola", de la mateixa forma en què un terratrèmol arrossega amb si les seves respectives rèpliques.
Claus Veneçuela, tot i no estar oficialment en guerra, es presenta amb estadístiques de violència que, en alguns casos, polvoritzen els registres de països en plena guerra. L'economia està travessant una caiguda tan gran que és comparable només a la crisi social que està vivint el país. El sistema polític, sempre més opressiu, comprimeix fins a l'extinció tots els espais de diàleg, alimentant una crisi social que adquireix sempre, més prepotentment, els trets d'un conflicte. L'exili voluntari és una solució soferta que representa un desafiament al sistema i apunta -encara que potser sense intenció directa- a la seva desconstrucció per mitjà del drenatge de les forces que el sostenen: els individus mateixos. Les claus que fotografia Juan Toro Diez, l'últim objecte que abandona qui se'n va, representen l'acte final d'aquesta acció. Aïllades del seu context quotidià, ben disposades i il·luminades, amb les seves decoracions, els seus colors i les seves personalitzacions, són el retrat de qui abandona el seu país, i amb això les seves esperances i il·lusions. Són el retrat d'una situació sociopolítica insostenible on el terrorisme psicològic i l'agressió física han substituït la política com a dispositiu de control de les masses. Són el retrat d'una fugida. La decisió conscient d'abandonar una nau que s'està enfonsant, sense la intenció de parar-se a la riba per mirar enrere i observar al mar empassar, sinó amb l'esperança que l'abandonament augmenti les possibilitats de resistir a la tempesta que arriba. Aquestes claus són un últim acte de resiliència. Ens recorden qui s'ha anat però, sobretot, ens fan pensar en qui s’ha quedat.
Els blísters Sóc aquí perquè vaig ser violat, colpejat i obligat a estar dies dempeus. No puc dormir sense sentir que vénen a per mi. No oblido aquesta nit, ja no vull caminar per aquests carrers. Necessito anar-me'n de Veneçuela. Un jove de 23 anys Me’n vull anar, sento terror de sortir al carrer. El meu marit creu en esperar. Ja no puc més. Crec que ens divorciarem. Dona de 27 anys
Aquest són només dos dels molts motius que, actualment, porten a consulta psicològica als veneçolans. La Veneçuela on es va respirar l'eterna primavera, va començar a desplegar olor de gas pebre, llançant cops a dreta i esquerra, convertint el seu so en ensordidor, i per si fos poc, el risc no era només ser víctima d'aquest horror,
sinó patir trastorns psiquiàtrics i/o psicològics. L'ansietat, els atacs de pànic, la paranoia, l'insomni o la depressió avui viuen més que mai dins d'un gran percentatge de la població. Als consultoris s’escolta més d'assassinats a plena llum del dia, de la por a caminar al carrer, d'amics o familiars que se'n van, d'hores per aconseguir medicaments o menjar, i de l'ambivalència que genera romandre aquí o les ganes d'emigrar. Pocs arriben a realitzar teràpia per tractar conflictes familiars, de parella, laborals, o personals, que li permetin a la persona fer una veritable introspecció sobre si mateix. Sembla que la realitat s’apodera de les raons per anar a consulta, les quals cada dia són més. Motiu: Veneçuela.
Plom Plom retracta una preocupant tragèdia nacional en un país on la vida es troba, cada cop més sovint, en les mans de l'altre. D'aquell que detona sense miraments, a boca de canó. La força d'aquestes imatges està en el fet que aconsegueix convertir-nos en espectadors i víctimes simultàniament. Les bales reciclades, que en el seu moment van retallar la vida, tornant-se cossos estranys dins el propi cos, no canvien d'identitat; més aviat adquireixen més contundència en l'acció cega de la violència. Documents de non vida. Aquest plom fotogràfic és un poderós detonant, una mena d’ "orfebreria letal", que ens obliga a dirigir la mirada a l'objecte d'art, però al mateix temps ens confronta, ens confon, ens qüestiona, ens interroga, ens espanta, ens alarma.
Metralla Al febrer del 2014, els carrers de les principals ciutats del país es van convertir en escenaris de lluita, entre el sector estudiantil i la Guàrdia Nacional. La quotidianitat dels veneçolans es va veure alterada per les imatges que van començar a circular per les xarxes socials davant el silenci dels mitjans de comunicació tradicionals. El món va ser testimoni gairebé en temps real de la mort de Bassil Da Costa, que va morir mentre fugia dels trets en una situació confusa, en finalitzar una marxa; del decés de Juan Montoya, líder del secretariat que agrupa col·lectius de la Parròquia 23 de Enero a Caracas; l'assassinat de Génesis Carmona qui va rebre un tret al cap mentre es manifestava.
La llista de casos similars ascendeix a més de 41 víctimes mortals de les quals 27 van ser causades per armes de foc. Al llarg dels fets de febrer de 2014 se sap amb certesa que municions no convencionals van ser utilitzades per agredir als manifestants. Les metralles són unes d'aquestes. Kevin Gómez, estudiant de 19 anys d'edat va ingressar a cures intensives després de ser impactat a la regió escapular esquerra per metralla mentre protestava a la ciutat de Valencia. Segons afirma el criminòleg Fermín Mármol García: "La metralla és igual de letal que una bala si es dispara a alta velocitat. L'ús d'objectes contundents o municions improvisades en ser usades no queden tallades pel canó que les dispara, per tant fa molt més difícil el treball criminalístic". L'alteració de les característiques originals de la munició, estan prohibits en l'article 58 de la llei de desarmament i control d'armes i municions.
Credencials El dissabte 10 de gener de l'any 2015, Álvaro Blanco Escobar feia la seva ronda de rutina, com acostumava a fer des de feia 23 anys. Eren les 9:00h del matí, quan va entrar a esmorzar a la fleca Tacatatuy, a la localitat de Tácata, a l'estat Miranda. Tenia 49 anys d'edat, mentre esperava que l’ atenguessin, un jove sense dir res li va disparar per l'esquena, en caure li va sostreure la seva arma reglamentària.
La mort de funcionaris policials a la ciutat de Caracas s'ha anat incrementant de manera proporcional a les estadístiques que mesuren el comportament de la delinqüència. Des de l'any 2010 a l'any 2014 el nombre d'uniformats assassinats ha passat de 59-132. Això significa un increment de 124%. "El delinqüent veu al policia no com una figura d'autoritat, sinó com un igual; i als iguals no se'ls respecta. Matar un funcionari dóna prestigi dins de les bandes criminals i a més dóna la possibilitat d'obtenir una arma de foc de manera fàcil "va advertir el comissari Elisio Guzmán, director de la policia de l'Estat de Miranda.
Etiquetes
La desesperació ofega el crit. L'aire s'acaba mentre la taca, sense sentit, es fa cada vegada més vermella, més densa, més profusa. La vida se’n va per culpa d'un tret, o de dos, o de molts. És una constant que es repeteix amb vehemència a Caracas per ocupar, a dreta i esquerra, la sala d'autòpsies del dipòsit de cadàvers de Bello Monte, i a la vegada, omplir quaderns amb números. Els números es tornen indispensables. Les bales esborren els noms i rebategen a les seves víctimes amb números. La nova identificació és una etiqueta sense ostentacions. Es tracta d'una radiografia reciclada, que es retalla i es folra amb cinta adhesiva de paper, que després és escrita amb un marcador; la primera xifra indica el nombre de cossos sense vida ingressats al dipòsit seguits pel mes i l'any: 437-11-Any- 10, 545-12Any-10, 456-01-Any-11. Cada mes aquest primer número es posa a zero. Així queda traduïda la criminalitat, el dolor, el plor, la venjança, la violència.
Activitats relacionades Dijous 27 d’octubre a les 19h es realitzarà una visita guiada per l’exposició a càrrec de l’artista a La Casa Elizalde. L’entrada és lliure.
Documentació Juan Toro, fotògraf. Text: Credencials i Metralla Salvatore Elefante, comissari. Text: Claus Félix Suazo, investigador, curador i docent. Text: Inventari Carla Balbuena, psicòloga. Text: Blíster Alberto Asprino, curador d’arts visuals. Text: Plom Maria Isoliett Iglesias, periodista i escriptora. Text: Etiquetes
Contacte Laia Ruiz Comunicaciรณ La Casa Elizalde comunicacio@casaelizalde.com Tel. 93 488 05 90 www.casaelizalde.com