És Teva 1PASSATEMPS Alumnes d’Aula d’Acollida
1. A veure si ets capaç de trobar el nom propi femení que s’amaga a cada anagrama. 2 LACRA
3 RUÏNA
4 SERRO
5 ANIDA
6 SUEN
7 AMARG
8 GIROLA
9 TRIA
10 ROMANA
11 RODA
12 BALA
13 CORAL
1.Marta 2.Clara 3.Núria 4.Roser 5.Diana 6.Neus 7.Marga 8.Glòria 9.Rita 10.Ramona 11.Dora 12.Alba 13.Carol
1 RAMAT
2.Intenta relacionar aquestes autores amb la seva obra. ·
a. Los buenos deseos
2.Ana Cecília Blum
·
·
b. El diari blau de la Carlota
3.Caterina Albert
·
·
c. Descanso sobre mi sombra
4.Clementina Suarez
·
·
d. L’últim patriarca
5.Fàtima Mernissi
·
·
e. Herencia
6.Yiyun Li
·
·
f. Drames rurals
7.Lastenia Larriva de Llora
·
·
g. Los templos del fuego
8.Rosario Ferré Domínguez ·
·
h. Le monde n’est pas un harem
9.Chag, Lan Samantha
·
·
i. Las dos Venecias
10.Gemma Lienas
·
·
j. La ciéncia y la fe
D C F G H A J I E B
·
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10
1.Najat El Hachmi
3. A veure si ets capaç d’ esbrinar quin nom de dona amaga cada jeroglífic. P1 Montserrat P2 Paula P3 Claudia P4 Rosa P5 Margarida P6 Marisol P7 Diana
És Teva EDITORIAL
“És Teva” la revista de coeducació de l’Esteve Terradas ja ha sortit per tercera vegada. Com en els anys anteriors, en aquest número també trobaràs un munt d’articles interessants, la fotonovel·la, poemes, dibuixos, cartells, passatemps... etc. Ja saps que aquesta revista és el resultat de l’esforç de molta gent, alumnes, professores i professors que aposten per la coeducació com a una eina important per treballar des de la reflexió i el compromís cap a una societat més igualitària i més justa per a tothom. Pensem que es tracta d’una bona inversió. Potser en els temps que corren la institució escolar sigui un dels pocs reductes on podem trobar encara resistència a la cultura de la violència, a la injustícia i a la desigualtat. En el món en el qual ens toca viure, l’escola pública ha d’apostar pels valors coeducatius, perquè en definitiva no podem parlar d’educació sinó parlem de coeducació. Aquesta inversió no ens donarà guanys econòmics ni beneficis tangibles a curt termini, però si que creiem que contribuirà a posar les bases per una altra societat que pensem encara és possible.
CRÈDITS Han fet possible aquest número: Professorat responsable: Rosa Aznar (Coordinació i selecció de continguts) , Laia Blasco, Emiliano Cacho i Jordi Mora (Cordinació Tècnica) Volem agraïr la seva col·laboració activa a tot el professorat que hi ha participat, especialment a: Montse Morte, Nicoleta Garbelota, Elisabeth Huguet, Dolors Freixenet, Maribel Barba, Isabel Ortega, Pilar Espax, Blanca López, Josep Garcia Carmen Ciruela i Dora Garde. També a les dones del PAS que s’han ofert a participar en el projecte. I com no, a tot l’alumnat que ha treballat per tal que sortís aquest número: L’alumnat de l’aula d’acollida, de l’aula oberta, de l’ESO, Batxillerats i Cicles. La maquetació ha anat a càrrec del grup AGM2. La coberta és una creació original d’Adrian Pérez, alumne de 2n de Preimpressió en Arts Gràfiques. La tasca de preimpressió s’ha realitzat al Departament d’Arts Gràfiques de l’IES-SEP Esteve Terradas i Illa de Cornellà de Llobregat. Per a la realització de les diverses fases del treball s’han emprat les aplicacions informàtiques Word, Illustrator i Photoshop en entorns operatius Windows i Macintosh.
És Teva JUNT@S O SEPARAD@S Alumnes de 3r. A
Después de años de coeducación compartiendo espacio, actividades, alegrías y conflictos, algunos expertos en el tema plantean la conveniencia de que, al menos en algunas clases, chicos y chicas vuelvan a separarse. Algun@s alumn@s de 3º A han querido dar su opinión al respecto. Eso de separar chicos y chicas seria un caos, mucho peor porque las chicas hablaríamos y los chicos la liarían mucho. (Nerea V.) Yo opino que los chicos y las chicas no deberían separarse de nuevo porque sería más que imposible hacer clase, si ya a los profesores les cuesta, aun les costaría más todavía, y pienso que daríamos un paso atrás, y sería diferente. (Silvia B.) Me parece bien que nos separen porque así los chicos no molestarían y podríamos hacer la clase tranquilas. Aunque también es malo porque las chicas estarían pensando en los chicos y no estarían por la clase. Ahora estamos bastante bien con los chicos, aunque hay gente que molesta más que otros. (Sheila Ll.)
Yo sobre el tema de la distribución de niñas y niños por separado, pienso que no está nada bien porque estamos en el siglo XXI y no es normal que piensen en la opción de separarnos, porque si ahora en estos tiempos juntasen niñas con niñas sería peor porque las niñas hablaríamos mucho y los niños la liarían demasiado. Puede que en alguna clase pues si nos juntasen a lo mejor veríamos como va o si mejora en algunos aspectos, pero no es plan que nos separen ahora o cuando sea. (Marina C.) La verdad que a mi no me gustaría que me cambiaran de clase y menos para ponerme con niñas, además estaría mal porque las niñas siendo pocas ya hablamos, imaginaos si nos ponen a todas juntas. Y los niños, lo mismo, ya la lían siendo pocos, pues si son muchos imaginaros. No estamos en los años 60 estamos en 2010 . (Ainhoa A.) La verdad es que pienso que es una mala idea porque si fuéramos los niños solos, seria una catástrofe porque haríamos maldades constantemente i si fueran las niñas solas no pararían de hablar i no harían clase. Yo creo que es mejor dejarlo así como esta, los niños i las niñas juntos. (Guillem E.) Seria dar un paso atrás (Paula G.)
És Teva Treball d’observació a Cornellà: Coeducació a 3r d’ESO. Alumnes de 3r. d’ESO A l’assignatura de Coeducació aprenem a respectar els drets de les dones i els homes i treballem diversos temes, com ara, les diferències entre sexe i gènere, la violència contra les dones i les seves causes, els diferents rols socials que tenim pel fet de ser nois o noies i , l’últim tema que hem pogut treballar ha estat “Qui fa què a la nostra societat”, així hem estudiat què vol dir treball domèstic i la seva importància per a les persones. Per saber-ne més sobre el tema vam fer un treball d’observació, el qual va consistir a anar a mig matí a veure alguns espais de la nostra ciutat ( el mercat, el “mercadillo”, el CAP, la piscina , la plaça dels ocells o la sortida de l’escola Jacint Verdaguer ). Havíem d’omplir una fitxa amb tot allò que observàvem, com per exemple, quants homes i dones hi havia, què feien, si feien el mateix, quines actituds tenien els uns i les altres, i en general tot allò que ens cridés l’atenció. Vàrem arribar a les següents conclusions: Al CAP de Sant Ildefons hi treballaven majoritàriament metgesses, fins i tot la Directora és una dona, a les sales d’espera hi havia alguns homes però sobretot dones (i a càrrec de nens/es sempre dones). Al mercat de Sant Ildefons les que compraven eren dones, si hi havia homes, era acompanyant les dones, portant el carro, o si anaven sols
estaven majoritàriament a les parades del peix. Al “mercadillo” o “jueves” vàrem veure que, clarament, aquell era un espai de dones, compraven per a tota la família, tocaven la roba i preguntaven preus, els homes que hi havia estaven a segona fila, amb les mans a les butxaques i com si la cosa no anés amb ells. A la sortida de l’escola Verdaguer hi havia 29 dones i 19 homes, però ens va cridar l’atenció veure com les mares mentre esperaven parlaven entre elles, els homes no, i també que quan van sortir els nens i les nenes, la rebuda era molt més afectuosa si la feien les dones (els parlaven més i els feien petons..) A la piscina hi havia molts homes, però també majoritàriament hi havia dones, ara bé, a la piscina amb nens i nenes petites totes eren dones. L’únic lloc on vàrem trobar majoritàriament homes, va ser a la plaça on es compren i venen ocells (Plaça Tàrrega), el que va ser molt interessant és que no hi havia cap dona, estava clar que era un espai només d’homes, amb les mans a les butxaques i quasi sense parlar entre ells (n’hi havia uns 200: moltíssims!). En definitiva, ens va quedar ben clar que als espais que vàrem visitar, els homes i les dones tenien diferent presència i hi feien coses ben diferents. És possible que a partir d’ara ens fixem més en aquestes diferències i amb el que poden significar.
És Teva LA MATERNITAT D’ELNA Fa 70 anys de l’Exili. Tot just fa 70 anys que les tropes franquistes aconseguiren derrotar definitivament l’exèrcit republicà a Catalunya. Milers de persones hagueren de fugir com pogueren cap a la frontera francesa. Fugien soldats marxant en columnes; fugien homes, dones i famílies senceres, joves, vells, malalts, infants, tota una corrua de gent que en pocs dies van omplir la franja frontera entre Puigcerdà i Portbou. L’esperança era França, però la frontera era tancada i els franquistes bombardejaven sense pietat les columnes de fugitius. Travessar la frontera tancava un capítol, però n’obria un altre. Cap on es podien dirigir totes aquelles persones atemorides, mortes de fred i sense res per menjar? Qui les esperava? El Departament dels Pirineus Orientals francès tenia 250.000 habitants i la població que arribava doblava aquesta xifra. Què podien fer les autoritats locals davant la magnitud del problema tenint en compte que no s’havien arbitrat mesures extraordinàries? El resultat va ser l’amuntegament de les persones en indrets improvisats per la urgència. El primer camp que es va obrir va ser el d’Argelers. Allí es van encabir fins a 90.000 persones en un espai de 500 metres de llarg per 200 metres d’amplada. Les condicions no eren aptes per a la vida humana, els refugiats s’estaven a la sorra, sense
tendes, sense barracots, sense serveis, tancats amb filats espinosos. Oficialment no eren presos però no tenien drets i no gaudien de llibertat. L’exili de les dones: una història de dolor i angoixa Les dones que es van trobar en els camps de refugiats havien d’assumir a més altres càrregues com la responsabilitat de les persones que depenien d’elles: fills i filles petits i parents vells. Les dures condicions de vida dels camps afectaven sobretot la població més fràgil i moltes persones grans no van poder suportar-les. Així l’índex de mortalitat infantil en els camps superava el 90%. La maternitat d’Elna: un bri d’esperança enmig de la desesperança És en aquest context que una dona jove suïssa, Elisabeth Eidenbenz, creà a la localitat d’Elna, molt a prop dels camps, i amb uns mitjans escassos una Maternitat destinada a acollir les mares embarassades refugiades als camps d’Argelers, Sant Cebrià, Bacarés i Ribasaltes, fent d’aquell lloc un
És Teva far en la foscor de tantes dones. La historiadora Assumpta Montellà va ser qui va descobrir l’obra ingent que va fer aquesta infermera suïssa i la va escriure en el seu llibre “La Maternitat d’Elna”, llibre que està plagat de testimonis esgarrifosos com el següent: “Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, s’adormia i ella l’escalfava amb el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes d’aquells dies tan dolents de febrer. Quan sortia el sol enterrava el nadó a la sorra fins deixar-li fora només el caparró. La sorra li feia de manta. Però al cap d’un dies el nen es va morir de fred i de gana. Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.” Mercè Domènech (Portbou. 2004) Elisabeth Eidenbenz va fer possible que moltes dones no haguessin de passar aquest infern i poguessin donar a llum les seves criatures en un ambient saludable i amb unes bones condicions i així va salvar la vida de molts infants i les seves mares. Però Elisabeth Eidenbenz encara va
fer més, va aplicar a la seva obra, la Maternitat d’Elna, una gran generositat, perquè va ser una dona que ho donava tot a canvi de res; va actuar amb una gran solidaritat, fent costat a les que patien; va impulsar el treball en equip, entre totes ho feien tot; va practicar el pacifisme, portant noves vides en un món d’entreguerres. D’aquesta manera, aquesta dona amb la seva Maternitat va salvar la vida de 597 infants. Eren els fills i les filles de les exiliades catalanes i espanyoles Ella va inculcar uns valors intemporals i irrenunciables, i el missatge final el donen elles mateixes quan diuen que ara ja són grans però no es resignen a morir en l’oblit. Van defensar la llibertat i es van mantenir fermes en la lluita clandestina, van ser empresonades, van patir maltractament, van abanderar projectes malgrat les guerres…i tot això perquè les dones d’avui i les del demà escoltéssim i aprenguéssim de la seva experiència en igualtat, tant homes i dones. En definitiva, per fer un món una mica millor. Per tot plegat cal deixar escrit els seus testimonis. Són dones que van perdre una guerra però mai van ser vençudes, perquè van guanyar totes les batalles de la vida. Alumnat 2n Batxillerat. B21/B22
És Teva En las mujeres pienso cuando describo violencia en el verso. Mucha gente te quiere realmente pero él es la sombra de tu mente. Me enamoré de la persona equivocada sin apoyo recurro a mi almohada. No eras como yo pensaba y en mi corazón cae una fuerte nevada. Me duele tener que consentir que día a día no me deje ser feliz. En soledad me quedaré y no sobreviviré a esta larga condena que me lleva a la pena. Una sonrisa tengo que fingir para que no me haga sufrir. Es tan grande el dolor que no cabe en la sombra oscura de mi corazón. Piensas que lo tienes todo pero no porque no es cosa de uno sino de dos. Pensaba que nuestro amor era como el de Jasmine y Aladin pero otra vez me confundí. Esta vida cruel me va dejando morir y mi vida llega a su fin. En el infierno es donde voy a dormir por culpa de este maltrato que no me deja vivir. Concurs Literari, de 12 a 15 anys. Segon premi per l’obra “Violencia de género” Poesía virtual Rebeca Naranjo Vega (1r C d’ESO)
És Teva CONCURS DE CARTELLS CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE
Format lliure de 16 a 19 anys. Primer premi: “No t’enganyis, no és cap regal” de Robert Crespo Valero (Arts Gràfiques)
Format lliure 16 a 19 anys. Segon premi: “No tot el maltracte és visible” de Kilian Lisón Barquero. (Arts Gràfiques)
Format lliure Adults. Segon premi: “Prohibit maltractar” de Sergio Ortiz Ruiz. (Arts gràfiques).
És Teva Entrevista a les dones del PAS Cristina
- Com et dius? Quina edat tens? Em dic Cristina i ara tinc 26 anys. - On desenvolupes la teva feina? A la recepció de l’institut - Quines funcions tens a l’institut? Revisar els professors, orientar els alumnes, avisar els professors de guàrdia si hi ha algun altre professor que no ha vingut, trucar als pares dels alumnes i obrir les portes de l’institut perquè els alumnes entrin/surtin - T’agrada la teva feina? Quantes hores treballes? Creus que cobres bé per la feina que fas? La meva feina m’agrada. Treballo set hores al dia i crec que pel que faig està ben pagat, tot i que necessitaria més diners.
Olga
- Quantes hores treballes al dia? Treballo de dilluns a dissabte 8 hores. - Quin tipus de tasques fas en aquesta feina? Principalment em dedico a fer neteja i ordenar les aules. - Quan vas a fer neteja; com trobes les classes? Fatal, tot desordenat i les taules i les cadires estan totes plenes de gargots. - Penses canviar de feina? No, ja m’he acostumat a aquesta feina. - Si trobessis una altra feina millor, la canviaries? Si en trobés un altre, la canviaria. - Quant temps portes treballant a l’institut? Porto 8 anys treballant en aquest institut. - Et paguen bé? Es pot dir que sí que em paguen bé. - Tens alguna opinió per donar-nos sobre la teva feina? Sí, espero que els alumnes deixin en millor estat les classes.
Ingrid
- T’agrada la teva feina? Sí, m’agrada perquè tinc dos nens petits, llavors tinc un bon horari que hem
permet estar amb ells totes les tardes, ja que treballo tots els matins de vuit a tres. Ara mateix em va molt bé, ja que fa un temps treballava en una agència de viatges i era un treball molt estressant. A més, aquesta feina m’agrada, perquè em relaciono amb més gent, és més tranquil i em deixa estar familiarment amb els meus fills més temps. Així que ara mateix estic molt contenta. - Creus que et paguen el que et correspon? Sí, perquè és una feina que està bé, no tinc tantes responsabilitats com podrien tenir unes altres persones i crec que sí, més o menys sí. Hi ha gent que cobra el mateix que jo, però treballa més hores i fa un treball físic molt més dur, com els cambrers, per posar un exemple. - Vas estudiar per la feina que estàs fent ara o el que vas estudiar no hi té res a veure? No hi té res a veure. Jo vaig estudiar turisme. Primer vaig començar la carrera d’empresarials, però la vaig deixar i vaig fer la carrera de turisme. Vaig treballar uns quants anys en una agència de viatges, en una oficina, organitzant viatges a la gent. Però de sobte, per casualitat, em vaig presentar a uns exàmens que no sabia de què eren i de casualitat els vaig aprovar {riures}. Llavors vaig pensar que l’horari era millor, cobro més o menys el mateix (potser una mica menys), sóc funcionària i tenint fills i família, ara mateix és molt bo. - Et tracten bé a la teva feina? Sí, perfecte, estic encantada, tot el món em tracta molt bé. - No treballes més del compte ni et tracten pitjor per ser dona? No, em tracten molt bé. Treballo amb dos homes i a vegades hi ha coses que hauria de fer jo, però les fan ells per ajudar-me. Estic molt bé. - Tens cap hobbie quan surts de la feina? Doncs ara els nens (riures). Ocupen tot el meu temps. En tinc dos, un de 2 i l’altre de 5 anys i per això tot és sortir corrents cap a casa, dinar ràpid i com que el col·legi dels nens el tinc lluny de
casa, doncs anar en cotxe a buscarlos, arribar a casa, sopar, banys... Així que temps per a mi, en tinc poc. - Creus que encara hi ha desigualtats en l’àmbit laboral respecte al sexe? Depèn. Hi ha vegades que sí, en algunes feines, no aquí en la funció pública, però en empreses privades, com l’agència on vaig treballar on érem moltes més dones que no pas homes, els càrrecs més importants els solien tenir els homes. Per tant, penso que encara avui els càrrecs importants, en la majoria dels casos, els tenen els homes i a més, cobren més que una dona fent el mateix que ells. - Què creus, hi ha més homes o més dones empresàries importants? A veure, jo crec que hi ha més homes, pel que comentàvem ara. A vegades tenen més facilitats per accedir a un lloc de treball més alt i cobrar més. A més, encara que avui en dia l’home ajuda a casa, la majoria de vegades qui ho fa tot són les dones, llavors per a les dones és més difícil organitzar la casa, la feina i la família. - Creus que és just? No, no és just, encara que a vegades, i jo mateixa també, per exemple, ho faig perquè m’agrada, o sigui, jo prefereixo estar amb els meus fills que no pas que hi estigui el meu marit. No per res, perquè a més, ell és molt bon pare i estaria molt per ells, però una mare sempre té aquest instint. No sé, penso que quan els nens són petits i vols una família, portar-la bé i estar pels teus fills és molt important que hi hagi algú. I en el meu cas, sóc jo, la dona. Tanmateix, a mi m’agradaria estudiar altres coses, és més, m’ho he plantejat, però ara penso que no és el moment, perquè m’agrada estar a casa amb els meus fills, com a moltes dones els passa.
És Teva Una FP d’aministratiu. Uns 5 anys estudiant. - T’agrada el lloc de treball que ocupes? Sí, m’agrada molt. - I treballant en aquest institut, quan temps hi portes? Uns tres anys, més o menys. - I en aquesta professió? Quatre o cinc anys, crec. - De què has treballat anteriorment? D’auxiliar d’aministratiu, d’ajudant de secretària de direcció i de dependenta. - I del teu salari i de les condicions de feina? No em puc queixar. - Li proposaries algún canvi al director? Ara mateix no. - Tens família? Sí, el meu marit i una nena petita. - Fas esport? No massa. - Vius lluny o a prop? A uns vint minuts caminant. - De jove pensaves que treballaries d’administrativa? No, però m’agradava. - Des de quan treballes en aquest institut? Des de fa 9 anys - Quines son les teves tasques? Gestió del personal (professorat) i de tots els principals cicles formatius Atenció al públic Certificats - Quin és el teu horari? N’estàs contenta? Sí, treballo cada dia, de 8 del matí a 14:30, i els dimarts i dijous vinc a la tarda de 15 a 17 - Ets feliç amb la teva feina? Súper feliç =) - Els teus companys de feina t’agraden o en voldries uns altres? Estic molt contenta amb els meus companys encara que m’agradaria que hi hagués homes que estiguessin bons - Com et dius? (riu) Marta Esquirol - T’imaginaves de petita acabar treba- Ens podries dir la teva edat? llant en un institut de secretària? Per Trenta i tants… què? - Quins estudis vas cursar per arribar No fins a aquí? Perquè de petita no sabia de què - Creus que la societat ha millorat vers el tema de la discriminació? I tant! Jo crec que sí, és més, en el meu cas, per exemple, la família és molt important i ara mateix pels meus fills, m’interessa estar així, però hi ha gent que potser no vol tenir fills. De fet, tinc amigues i conegudes que són dones i realment tenen un bon lloc de treball, encara que el dia que tinguin fills suposo que canviaran, perquè a vegades, una mateixa diu “deixo això de costat, m’espero uns anys, ara faig això que és el que m’interessa i després ja es veurà”, però si vols és clar que pots! Encara que potser, és més fàcil per a un home. - Creus que la societat hauria de canviar? Doncs no, no sé, crec que poc a poc, les dones avui en dia, estudíem i si tenim ganes de fer qualsevol cosa ho podem fer, encara que potser ens resulti una mica més difícil... Canviar no, perquè penso que el masclisme ja ha canviat i, a casa a vegades, si l’home no fa més coses és perquè nosaltres mateixes ja ho organitzem gairebé tot. Però, avui dia, l’home col·labora molt i el meu marit, per exemple, porta els nens a l’escola, jo els vaig a buscar... Em refereixo que es comparteix bastant tot, però crec que la dona sempre té aquesta cosa d’una mica més... Però jo penso que està canviant cap a bé i que sí, que potser hauria de ser una mica millor, perquè potser encara hi ha aquesta discriminació... Però bé, que ja anem pel bon camí. - Doncs ja està, això sortirà al març, a la revista de l’institut, em sembla i bé, moltes gràcies per contestar totes les nostres qüestions. De res, un plaer i gràcies a vosaltres.
Marta
treballaria
Montse Morata
- Des de quan treballes en aquest institut? Des de fa 9 anys - Quines son les teves tasques? Atenció al públic i totes les tasques relacionades amb la secretaria (arxius, avaluacions, documentació...) - Quin és el teu horari? N’estàs contenta? De 8:30 a 14:30 i dues tardes a la setmana de 15 a 17 - Ets feliç amb la teva feina? Tant com feliç... estic contenta - Els teus companys de feina t’agraden o en voldries uns altres? Amb uns més que amb d’altres. Però en general bé (excepte els de la “Llista negra”...) {riures} - T’imaginaves de petita acabar treballant en un institut de secretària? Per què? No, la veritat és que no, perquè no sabia en què voldria treballar
Montse Pérez
- Des de quan treballes en aquest institut? Des de fa ara 8 anys - Quines son les teves tasques? Les mateixes que les de la Montse, en general. - Quin és el teu horari? N’estàs contenta? De 8 a 14:30 i dues tardes a la setmana de 15 a 17 - Ets feliç amb la teva feina? Sí, no em puc queixar - Els teus companys de feina t’agraden o en voldries uns altres? Estic bé amb els meus companys - T’imaginaves de petita acabar treballant en un institut de secretària? Per què? No, la veritat és que no sabia de què faria, ni què em deixarien fer. En realitat jo volia estudiar automoció i el meu pare no em va deixar.
És Teva
IMPORTANT WOMEN IN OUR LIVES!
My best friend Alicia is the most important person in my life because she knows me well and she understands me. She always helps me and I love her. Marina is my best friend for two main reasons: together we are never bored, NEVER! And she always helps me when I need help. I hope we never forget our days together! My grandmother is like a second mother to me. She cares about me and I thank her for everything she does. My grandmother is a very special person because I can always trust her. When I do something bad, she gives me advice. I love my grandma and she loves me too! My mother is very important in my life because she gave birth to me and she always helps me when I have problems. I always tell her about my life. Also, she is very funny and she cooks very well! My mum is very important to me because she gave birth to me, she loves me and I can always trust her. Mum, I love you! My aunt is a very important person because she is very nice and she takes care of me. She is also a great cook! I often stay at her house and play with my cousin. My sister Helena is the best person in the world because she is very friendly, funny and we always have fun together. My sister is very important to me because she is my little sister and I have to help her. I love her so much! My cousin Katherine is very important to me because when I need something she always helps me. She is like a sister! My cousin Carmen is very important in my life because she is a good person and she always listens to me. She is very nice and we talk a lot. Also, she is very funny.
1ESO D
4 African Women Aminatou Haidar
Aminatou Haidar (born, July 24, 1966) is a Sahrawi human rightsdegender and political activist. Haidar was born in 1966 in Akka, Morocco. She lives in El Aaiún in Western Sahara, with two children. She is divorced, and holds a baccalaureate in modern literature. She recognizes herself as a supporter of Polisario. She was incarcerated in the Black Prison of El Aaiún on June, after having been arrested a hospital where she was receiving treatment for injuries inflicted by police during a demonstration during the Western Sahara Independence Intifada. She was tortured during interrogations. On December 14, 2005, Aminatou Haidar was sentenced to 7 months in prison by a Moroccan court in El Aaiún. Amnesty, which had sent an observer to cover the trial, immediately issued sharp criticisms of the Moroccan government, and said it was strengthened in its belief that she may be a prisoner of conscience. On January 17, 2006, Aminatou Haidar was released after having spent seven month in jail. A demonstration received her, and sehe reportedly commented that “the joy is
complete without the release of all Saharawi political prisoners, and without the liberation of all the territories of the moeland still under the occupation of the oppressor”. In November 13, 2009, Haidar was arrested on her return to El Aaiún for allegedly refusing to enter “Morocco” in the “Country” box on her entry card, instead leaving the citizenship line blank on her customs form, and writing Western Sahara –the disputed territory where she lives- on the address line. Haidar arrived at El Aaiún airport from Gran Canaria in the Canary Islands. She was with two Spanish journalists, who accompanied her with the intention of making a documentary about human rights abuses in Western Sahara. The two journalists were detained for trespassing and filming in the Layoune airport without previous authorization. Moroccan delegation led by the President of the Moroccan Senate, Mohamed Cheikh Biadillah, visited Spain in early December 2009. He insisted that the Sahrawi people are fully integrated into Moroccan society and occupy some of the highest offices in Moroccan institutions. He insisted that no country would accept the return of a person who had “thrown away their passport” and “has renounced their nationality”. Ever since Haidar was deported, several actors, writers and famous personalities have shown support for her cause and have asked both the Moroccan and the Spanish government to solve the situation. On Friday, December 18, 2009, following 32 days on huger strike and a brief admission to the intensive care unit of Lanzarote hospital, the BBC reported Haidar had returned home following interventions by the U.S. and France. Upon her return, Haidar was placed under house arrest by Moroccan police.
És Teva Miriam Makeba
Nawal El Saadawi
a play entitled "God Reisgns at the Summit Meeting."In the first case raised in front of the Higher Administrative Court of Maglis Al Dawla he asks that she be deprived of her Egyptian nationality and prevented from entering the country.In the second he requests that all her books be banned by the Minister of Culture.
Ellen Kuzwayo
Miriam Makeba was a black South African singer. She was born in Johannesburg (South Africa) on March 4, 1932 and died in Castel Volturno (Italy) on November 10, 2008. Makeba began to sing in the fifties with the group Manhattan Brothers, but she also founded a group, The Skylarks. Since in his country I cannot continue singing, she went away to Venice and then she went away to London. The police I force her and to his husband, Stokely Carmichael to moving to Guinea Conakry. Miriam always I fight shaft the last moment of her life against the racism. They were calling her " The mom of Africa ", and always in the scenarios she was taking clothes of his land and always towards big spectacles. Her major topic was A Broke Leg (1967) that was spread in different countries of the world reaching the first places in the ranking music pop. She lived in Guinea until she returned to South Africa on June 10, 1990. In October 16, 1999, she was nominated An Ambassador of Good Will. On November 10, 2008 she died in Castel Volturno's locality, in the south of Italy, because of a heart failure that took place after a concert against the racism and the mafia, in that she was taking part.
Nawal The Saadawi was born in a small villa of Egypt and she never accepted any authority without question. To the tender age of ten years, when it was going to be married by a man who was doubling the age, The Saadawi accidental spilt warm tea on him(, escaping therefore of a destination that she had not chosen. And this way it she began the legacy of hisher political writings and his her rejection to the submission of a system with which she Saadawi left his her Kafr Tahla's villa to be present at the Universida of Cairo and in 1955, graduated with a title in psychiatry. It she started practising the psychiatry and eventually it she turned into the Director of Public Health of Egypt. Also it she edited a so called magazine The Saadawi also shared his hertime and energy writing on topics that the woman was confronting, specially in the Arabic culture. His her writings led her to being eventually isolated from the Director's post and to the closing of his her magazine. Nevertheless, instead of yielding before the pressure to silence her, The Saadawi continued writing. Nawal El Saadawi received on 7 Nov 2009 the International Literary Award from the Pan African Writers Association ( PAWA ) Case against Nawal: A fundamentalist lawyer named Saad El Dine Sherif Sabry has raised two cases against Nawal because she wrote
Writer and politician. Born on 29 June 1914 in South Africa. Died on April 19, 2006. An only child, in 1930, inherited the family farm that lost little then to be declared the territory that was, "area of white. For years he worked as a teacher, while for estudiava Social Worker at the University of Witwatersrand in Johannesburg. After the massacre of young students in 1976 in Soweto, committed with the protest movement against the apartheid regime. Arrested by South African authorities, he spent 5 months in jail 1977. His name stood out as a leader in defending the rights of South African women. In his autobiographical work The Star Call Me Woman (1985), has great share their experiences in Soweto. In 1996, Sit Down and published after Listen: Stories from South Africa. Kuzwayo also participated in several films. It lives in South Africa as a member of Parliament.
Alumnes de 1r i 2n d’ESO
És Teva Historias de la historia
Ya te tengo!
Creo que le gust o...
Alumnes de 1r i 2n d’ESO
Se impone el hombre en la Prehistoria por su evidente fuerza notoria.
r pode ¡Qué o! g n e t
¡Qué
Tengo a Marco Antonio en el bote!
¡Cuánto sabe!
Y hoy hablaremos de…
En Grecia, mucho más civilizada La mujer estaba más considerada
muje
r!
¡No me pegues, por favor!
En Egipto Cleopatra reinó Y su pueblo bien lo aceptó
DÓNA-LI
(poesia visual) Alumnes d’Aula Oberta
¡La sopa está salada!
En la Edad Media los Bárbaros llegaron Y a las mujeres despreciaron
És Teva La Revolución Francesa la igualdad difundió Pero a las mujeres no les llegó.
Seguro con ay que uda demon del io ja bru Era a a la ab cur ente g
¡Qué pena! ¡Ella me curó !
Sí, Sí : ¡legali té!
lité Lega ité rn Frate té Egali
Si una mujer en algo destacaba En una hoguera se la quemaba. Tenemos derecho a votar
Lo eguir
cons
¡Hay que manifestarse! Mejor sola que mal acompañada
emo
s
Las mujeres lucharon por tener voto Aunque alguna terminó con un hueso roto.
Ella es una solterona
Hasta hace poco si una mujer no estaba casada se la consideraba solterona y desgraciada
Dóna-li amor, Dóna-li afecte, Dóna-li respecte.
Dóna-li comprensió, Dóna-li il·lusió, però no agressió.
Estima-la, Valora-la, Ajuda-la, Escolta-la, Respecta-la.
És Teva Jo m´ estimo molt la meva àvia Montserrat perquè és la millor àvia del món. És com la meva mare, sempre està pendent de mi i em cuida. Fa una cuina molt bona sempre que estic amb ella. Em dóna tot el seu afecte i jo em sento molt feliç quan sóc al seu costat. Sully Carvache
La meva iaia Fàtima cuina molt bé. Ella viu al Marroc i jo vaig anar a visitar-la aquest Nadal. Quan em va veure em va dir que m´havia fet molt gran i molt guapo. Feia un any que no em veia. La meva iaia també estava molt bé i jo molt content de tornar-la a veure.Va cuinar un cus-cus molt bo i ens el vam menjar tota la familia. Va ser un dia molt bonic. Hassan el Goulb
La meva àvia es diu Mercedes. És molt bona i carinyosa amb tothom. A vegades parlem per telèfon, però sempre plora per tots els meus germans. Quan puc li envio xocolata, també diners i molta roba. Erika Solís. La meva àvia es diu Fàtima. Sap cuinar molt bé, Quan jo vivia al Marroc, els dies de festa, sempre cuinava un plat especial. El que més m’agradava era el cus-cus i la tagine. Hamid Ouhssain La meva àvia es diu Fàtima. La meva iaia viu al Marroc, ella cuina molt bé. El menjar que més m’agrada és el cus-cus, jo l’ajudava a cuinar. Quan era petita, anava amb la meva àvia a comprar caramels i quan arribàvem a casa ens menjàvem tots els caramels. Aicha Ouallal.
Quan jo vivia al Marroc i era petit, la meva àvia m’explicava contes a l’hora d’anar a domir. A mi això m’agradava molt. Jo m’asseis a la seva falda i quan acabava em portava al llit. Aquest estiu vaig anar al Marroc de vacances i vaig estar amb ella. Vam anar d’excursió a la muntanya tota la família; en ho vam emprotar el menjar, vaig jugar amb els meus cosins i va ser molt divertit. Noureddine Ben Khouya La meva àvia es diu Piedad i viu a Equador, a la ciutat de Guayaquil. Té cinquanta-cinc anys i li agrada molt cuinar. El plat que millor sap cuinar i que més m’agrada són les gambes. De vegades parlem per telèfon i es posa molt contenta quan parlo amb ella i li explico les meves notes de l’escola. Fa gairebé un any que no la veig i la trobo molt a faltar. Espero que pugu anar-la a veure a l’estiu, quan acabin les classes. Edison Flores
també em preparava la llet quan jo li demanava. Quan arribava el meu aniversari sempre em feia regals, recordo que l’últim regal que em va fer era una bicicleta i em va agradar molt. Quan vagi a l’Argentina li faré milions de petons. Kevin Nicolàs Ruiz. La meva àvia es diu Fàtima i jo me l’estimo molt. Ella viu al Marroc i té molts néts i nétes. Quan jo vivia al Marroc anava amb ella al parc, jugava amb la meva cosina i ens fèiem fotos. Quan tornàvem, anàvem a casa de la meva iaia, menjàvem cus-cus, rèiem, ballàvem i cantàvem tots junts. La meva àvia també em venia a buscar a l’escola i em portava el dinar. La meva àvia m’agrada molt i tinc moltes ganes de tornar-la a veure. Hafsa Achibane
ÀVIES D’ARREU DEL MÓN
Un dia d’hivern, quan jo tenia 9 anys, vaig anar amb la meva iaia Zahara a la muntanya de Tenerife. La meva àvia tenia 40 anys. Vam portar les ovelles a pasturar, vam dur el menjar per les vaques i vam munyir-les. Vam fer molta feina i ens ho vam passar molt bé. Mustafa Ben Amar La meva àvia es diu Maria i viu a l’Equador. És molt carinyosa amb mi i no deixa que mai em passi res de dolent. Sempre m’aconsella. I quan era petit em duia al parc a jugar. Ara fa tres mesos que no la veig, però podem parlar per telèfon. Walter Fachín Un dia, la meva iaia Raixida, quan jo era petit i començava a caminar, es va distreure i no va veure com jo marxava caminant i llavors vaig caure. La meva iaia es va espantar molt perquè m’havia fet una ferida al front. Em va portar al metge i allà em van curar. M’ha quedat la marca al front per sempre. És un record. Said Bourkaa
La meva àvia es diu Maria, té 74 anys i viu a l’Equador. Té els ulls negres i els cabells curts de color castany. Li agraden els gossos i els animals. I també li agrada fer pa amb xocolata. A vegades ens portava a qualsevol lloc a passejar. Ja fa 1 any que no veig la veig i m’han dit que s’ha mort. Maicol Peralta
Un dia, quan tenia 7 anys, vaig anar amb la meva iaia Bizà al palmeral. Vam passar tot el dia allà i vam fer molta feina i vam regar tot el jardí. Quan jo vivia al Marroc i la iaia Bizà anava a munyir la vaca jo l’ajudava i també donava menjar a la vaca amb un carro molt gran. Abdelilah Ait Amr La meva àvia es diu Ying Nua, és molt bona. La meva àvia sempre ho oblida tot i no li puc explicar les coses perquè después no se’n recorda. Yu Zhou Quan jo era petita, la meva àvia sempre em donava diners i em comprava molts caramels. Un dia la meva àvia em va preparar una pizza i vam anar al jardí. En tornar a casa ens vam menjar la pizza que estava bonísima. Kaltoum Ouallal.
La meva àvia es diu Fàtima, com jo i quan jo era petita em pentinava amb una pinta. Quan ja estava ben pentinada anàvem a regar les plantes del jardí i després anàvem a comprar el menjar i fèiem una pizza. Fa molt temps que no la veig, des que visc a Cornellà que ja no l’he vist més i m’agradaria molt tornar-la a veure. Fàtima El Ghoulb La meva àvia es diu Elba i té 65 anys. Ella viu a Equador amb la meva mare i els meus germans. La meva àvia és molt bella i molt amable i aquest estiu segurament aniré a visitar-la. Tinc moltes ganes de veure-la. José Garcia
La meva àvia es diu Fàtima com jo. Viu a Rachidia, al Marroc. Cada dia va a comprar al mercat. Fa uns plats molt bons. El que més m’agrada de tots és la “harira” que és una sopa feta amb verdures i carn. Quan era petita, cada dia m’explicava un conte a l’hora d’anar a dormir. Fa tres anys que no la veig. A vegades parlem per telèfon. M’agradaria tornar-la a veure ben aviat. Fàtima Ouhssain La meva àvia es diu Hra Ali i té vuitanta-dos anys, ella viu al Marroc amb els meus tiets. A la meva àvia li agrada molt cuinar, el plat que més m’agrada és el cus-cus. Quan jo vivia al Marroc ella em cuidava molt. Ara fa ja fa dos anys que no la veig i tinc ganes d’anar al Marroc per tornar-la a veure. Ismail Ben Amar La meva àvia es diu Zenobia, té 57 anys. Ella és molt bonica i carinyosa, ens estima molt a tots.Viu a Perú, però li agrada molt viatjar. I també li agrada molt ballar i és molt bona persona. Algun dia voldria tornar-la a veure ja que ella és molt feliç amb tots nosaltres. Diana Cruz
La meva àvia es diu Meriem i viu al Marroc amb els meus tiets. Fa dos anys que no la veig i m’agradaria anar al Marroc i tornar-la a veure. Quan jo vivia al Marroc em portava a l’escola i em venia a buscar. Abans d’anar a dormir em contava contes perquè així m’adormia més aviat. Hafida Ben Amar
La meva àvia es diu Etuha, li agrada molt cuinar pizzes i li surten molt bones. Ella viu a Rachidia, al Marroc i viu sola. Quan jo era petit i vivia a Rachidia, ella em portava amb cotxe a tot arreu i m’ho passava molt bé amb ella. Molts cops va a Guarzazat a veure la seva família. Fa tres anys que no la veig i m’agradaria tornar-la a veure. Hmad Ouchen La meva àvia es diu Fàtima i té setanta anys. Viu el Marroc i jo tinc moltes ganes de veure-la perquè fa un any que no la veig. Quan jo era petit em cuidava molt, cada tarda em contava contes i em preparava el berenar. A ella li agrada molt cuinar, el plat que millor sap cuinar és la “tagine” que a mi m’agrada molt. Bourkaa
Com jo ja no tinc àvia parlaré d’una àvia que conec i que és molt bona amb la seva néta. Ella és molt especial amb la seva néta. Una vegada quan la nena va caure del llit i estava plorant molt l’àvia va anar a veure que li passava. Tenia un cop al cap i l’àvia la va portar al metge i la van ingressar tres dies a l’hospital. Una altra vegada també es va posar malalta, tenia molt mal de panxa i l’àvia la va portar a l’hospital i s’hi va haver de quedar vuit dies amb ella i la va cuidar molt. És una molt bona àvia. Maria José Flores.
El dia més feliç de la meva vida va ser a l’Equador quan la meva iaia Carmen em va venir a veura a l’escola. Llavors jo tenia cinc anys. Ella va arribar a l’hora de la sortida per fer-me una sorpresa. Jo no l’esperava perquè la meva iaia vivia lluny de casa meva i encara no la coneixia. Només l’havia vista a les fotografies. Ara que visc a Cornellà la trobo a faltar molt. Ella continua a l’Equador amb el meu avi. Luis Enrique Guerrero. La meva àvia es diu Angela i viu a Argentina, jo la trobo molt a faltar perquè ella m’ha fet de mare i és molt bona amb mi. Sempre jugàvem a cartes i passàvem les tardes junts. Ella sempre em venia a buscar a l’esola i em portava el berenar,
La meva àvia materna es diu Fàtima i viu a Varzazate. Quan jo vivia al Marroc anava a l’hort amb ella a agafar verdures i ens hi quedàvem una estona a descansar perquè li agradava molt. Allà, a l’hort la meva àvia m’explicava contes. A mi m’agradava molt. Mariam Aitamr La meva àvia es diu Aixa i viu al Marroc amb els seus néts i nétes. Ella sempre fa moltes coses: va a l’hort a collir verdures; també cuida els animals de la casa: vaques, gallines, ovelles... És una persona amb molta energia. Jo estic molt contenta perquè ara ha vingut a passar uns dies amb nosaltres a Cornellà. La meva iaia diu que aquí fa molt fred, però també està contenta d’estar amb nosaltres aquests dies. Mereim Alibouche La meva àvia es diu Maria, té seixanta-quatre anys i viu a Equador. Ella és molt bona amb la gent que l’envolta. Jo i la meva germana vam viure quatre anys amb ell i vam viure moltes aventures agradables amb ella, ens va ensenyar moltes coses i també a respectar-nos i a fer-nos les coses nosaltres mateixes. Tinc molts bons records d’ella, la trobo molt a faltar i tinc moltes ganes de veure-la. Génessis Dueñas La meva àvia es diu Fatima, ella viu a Tànger amb el meu avi i els meus tiets. Quan jo vivia allí sempre anàvem a comprar junts i anàvem a dinar en algun restaurant i després anàvem a la platja i menjàvem un gelat. També jugàvem amb la pilota i ens fèiem fotos. Tinc moltes ganes de veure-la, la trobo molt a faltar. Soulaiman Salah La meva àvia es diu Soraida. Recordo que anava a comprar amb ella o em portava a la platja. Em venia a buscar a l’escola, em portava el berenar i m’ajudava a fer els deures. Ja no recordo més coses d’ella perquè fa molts temps que no la veig i l’última vegada que la vaig veure jo era molt petit, encara. Tinc ganes d’anar a Equador a veure-la perquè l’enyoro moltíssim. Kevin Sarria Alumnes de l’Aula d’Acollida