La siñora moral g

LA SIÑORA MORAL

FRANCESC A. MARTÍNEZ GALLEGO Catedràtic de Periodisme de la Universitat de València ANTONIO LAGUNA PLATERO Professor de Periodisme de la Universitat de València

“A la llarga serie de denunsies, querelles, procesos, chuins de faltes y altres menudénsies per l’estil, que sobre nosotros pesen, tenim qu’añadir el prosés últimament dictat a instansies del Ministéri Fiscal. ¿La causa? Por atacar a la siñora Moral” (La Traca, 28/02/1914)

1. LA CREUADA

Segons pareix, la gènesis es el Gènesis i bona part del què va succeir amb el sexe està mediatitzat per aqueix moment en què una dona nua, Eva, incita a l’home, Adam, a incomplir la norma vigent. Segles de propaganda religiosa després, la imatge de la dona com a font d’incitació al pecat s’havia consolidat, front al model pur, ideal i representatiu que la religió catòlica catapultà fins a l’últim racó dels seus dominis, el de la dona mare i verge, “sense pecat concebuda”. Procrear sí, però sense gaudir, i sempre sota el placet sacramental impartit por l’autoritat eclesiàstica, única amb capacitat de discernir entre vici i deure conjugal.

Més d’un antropòleg escrigué que darrere d’aquesta moral s’amaga una necessitat imperiosa de les famílies camperoles de tenir abundants proles que garantiren, no sols la supervivència dels progenitors, sinó molt especialment el pagament de les prestacions feudals als senyors. Açò és, que les qüestions de moral i sexe, des dels seus inicio, mai foren alienes ni a les relacions socials que las emmarcava ni a la ideologia dominant què les justificava. Però això sí, des del segle V i pràcticament fins als nostres dies en el cas d’España, la institució rectora del què s’entén per una moral correcta ha sigut i és, una Església què diu parlar en nom de Déu, però que ho fa especialment en nom d’un sector minoritari dels homes, els poderosos.

Com assenyalem, la interpretació religiosa del sexe no sols fou dominant durant els segles de domini feudal. Traspassà amb facilitat les tanques del canvi revolucionari que significà el naixement de la societat liberal burgesa a partir de 1812. I s’implantà com a ideologia dominant a l’hora de formar els valores dels nous espanyols a les escoles o regular las possibilitats d’expressió als diaris. Si deixem de banda les lleis d’educació, bona part de les lleis que firmaren diferents ministres del partit Moderat entre 1844 i 1868 contemplaran diversos articles dedicats a preservar la moral. Així, la Ley de Prensa de 1847 assenyalava al seu article 6é que “Delinquen contra la moral pública los escritos contrarios a la decencia y a las buenas costumbres”, pel què, segons el seu art. 21é “Los delitos contra la moral pública lo serán con la prisión de uno a seis meses, y la multa de mil a cinco mil reales”. Les Lleis de 1852 o 1865 incloïen, entre els delictes tipificats com a punibles per l’ús de la impremta, els comesos contra la moral, el què donava als jutges i fiscals un amplio marge d’interpretació. La moral, d’aquesta forma, passava a ser un element d’ordre i control del comportament social, ja que regulava la conducta privada, però també el comportament públic.

A més de llei, també tenien la seua particular interpretació els ciutadans “de orden” -burgesos o capitalistes- què, amb la mateixa devoció què assistien a missa, practicaven la caritat o s’apuntaven a lligues contra la immoralitat, cuidaven de les seues amants per a que no els faltés res. I quin millor exemple d’aquesta butlla en matèria sexual que l’oferta per les testes coronades. Nostres egregis monarques, des de María Cristina de Borbó (1806-1878) al nostre Rei emèrit actual, ens ofereixen tot un mostrari de com, entre les seues diversions i passar l’estona, el sexe ocupa un lloc preeminent. Així, María Cristina fou qualificada pel setmanari satíric, El Guirigay, com “Ilustre prostituta”. La seua filla, Isabel II, la col·lecció d’amants dificulta saber la paternitat d’Alfons XII, fou caricaturitzada por Valeriano Bequer practicant còpules que ni el Kama Sutra. A Alfons XIII li caben, entre altre mèrits, el haver fomentat la creació del primer cine pornogràfic amb encàrrecs exclusius. I Joan Carles I…

taxativa: el sexe sols podia tenir una funció reproductiva i, per descomptat, dintre del matrimoni. I la dona, considerada com a la causant d’alterar aquest principi al provocar la naturalesa animal de l’home, devia ser reprimida sense contemplacions. Sobretot, pel que a mostrar la seua anatomia es refereix. Veure el cos de la dona mig nu fou considerat pels dictadors de la moral com a pecat, i no sols de la carn, sinó també del precepte d’obediència als pares de l’Església, el què equivalia a subvertir les normes, l’ordre, les sanes costums i, en definitiva, caure en el vici i el llibertinatge. La lluita contra l’exhibició del cos de la dona i les imatges de sexe serà catalogada com una nova creuada per a lliurar a la humanitat del pecat. Açò explica que aquests salvadors i creuats per la causa de la moral passaren a anomenar-se “miembros de la buena sociedad”, mentre els què tenien que ser objecte de salvació, els obrers, pobres i “gent sense cultura, educació i principis”, simplement “massa”.

I per si faltava alguna cosa, la medicina oficial fou un estupend aval d’aquestes tesis religioses al considerar l’abús del sexe, ja fora en solitari o en companyia, font del progressiu deteriorament físic de la persona. Des del segle XVIII fins fa ben poc, nombrosos metges certificaven morts de molt diversa índole en funció de si havien practicat el vici d’Onam, el de Venus o, simplement, el de somniar allò prohibit. En tots els casos -afirmaven-, la pèrdua accelerada de semen debilitava el cos, alterava el cervell i la medul·la i provocava el debilitament fins al desenllaç fatal. Així doncs, amb aquesta coartada “científica”, combatre el sexe i els seus mitjans de realització, no sols era una qüestió moral, sinó quasi de salut pública. Tal i com proclamava el setmanari, La Unión Católica, de 27 de Gener de 1894, es tractava d’impedir que arribaren… “a manos de inocentes seres, láminas y libros que son veneno que lentamente se esparce por todo el cuerpo, hasta que origina una de las muertes más crueles y una de las existencias más funestas para la criatura y sus descendientes”.

La creuada per la moral s’activà a la mesura que irromperen las primeres publicacions que acusaven a l’Església d’hipocresia social, las anomenades publicacions anticlericals; es va aplicar a perseguir les primeres imatges de dones mig nues en un mercat clandestí tan perillós com

rentable; i, de pas, s’afanà en intentar que obrers i camperols feren oïdes sordes a tots aquells que els parlessin de república, socialisme i revolució. El catolicisme social, com després el nacionalisme patri, es converteix en el primer populisme que ofereix idees simples, identifica enemics extrems i promet quimeres irracionals. Un còctel perfecte per a que el sistema polític emanat de la Constitució de 1876 no es qüestionés, al menys per la majoria.

La creuada consistirà en la creació d’organitzacions parapolicials. Si la policia no vigilava suficient, si fiscals i jutges no resultaven suficientment contundents en les seues sentencies, ací estaven els pares de família cristiana per a tirar un cop de mà organitzantse baix el principi de la moral. Al Gener de 1893 naixia a Madrid la Asociación de Padres de Familia contra la Inmoralidad, presidida per l’arquebisbe i integrada per marquesos, comtes i polítics de renom conservador. La seua primera actuació, poc més d’un mes de constituïda, fou denunciar l’obra de teatre, Le Parfum, per atemptar a “la moral y las buenas costumbres”. Així, de pas que veien l’obra de teatre, realitzaven una posada en comú del text per a traduir-ho en termes de denuncia. Una activitat que, a la vegada que els proporcionava distracció, sens dubte els devia omplir de satisfacció pel deure complit. Quan tan digna associació exposà el balanç de les actuacions realitzades al seu primer any de vida, el resultat era ja eloqüent: havien recollit i entregat al convent de les Oblatas a 30 dones del carrer; s’havien confiscat 12.000 libres que qualificaven de pornogràfics; havien incoat 8 causes criminals contra mitjans de comunicació, especialment contra Los Dominicales del Libre Pensamiento i El Motín, setmanaris crítics amb l’Església; i havien boicotejat 21 actes públics que consideraren contraris a la moral. Què més es podia demanar a aquests piquets urbans de la moral. Doncs sí, que el seu exemple s’expandirà, tal i com va succeir amb les sucursals que abans de 1894 s’obriren, entre d’altres ciutats, a València, la ciutat en la que Blasco Ibáñez i els republicans han fet de l’Església i la Monarquia els seus objectius bàsics de lluita.

El creixement de l’Associació fou espectacular. En el segon balanç de la seua existència, les xifres què oferia s’havien multiplicat de forma

exponencial: sols a Madrid i Barcelona havien recollit dels carrers a 424 joves, de les què 219 ingressaren en convents per a la seua rehabilitació; recolliren 25.000 llibres pornogràfics i 50.000 qualificats com impius; interposaren 64 denúncies per ofenses a la moral i escarni al dogma catòlic; 41 denúncies a venedors de quioscos per traficar amb làmines pornogràfiques; 4 contra teatres; aconseguiren que es multés a 46 persones per blasfemar; boicotejaren 98 actes que atacaven a la religió, a més de la moral. D’acord amb aquestes xifres, no estranya que El Motín qualificar a aquesta associació com el Sant Ofici rediviu, o que Los Dominicales del Libre Pensamiento demanessin al Governador Civil de Madrid la seua dissolució per haver suplantat el paper de l’Estat, a més de “haber llenado los juzgados de olor a incienso y beaterio”.

L’evolució d’aquests guardians del comportament humà fou desigual, en la mesura que la guerra de Cuba o la de Àfrica els obligaren a canviar el vestit obscur de beats, pel bicolor de patriòtics. Però la seua creuada no es detindrà. Sobretot, perquè a més dels seus objectius tradicionals, on destaquen els quioscos, llibreries, teatres i barracons de fira, als inicis del s. XX se’ls sumava el cine i les revistes gràfiques dedicades a les fotografies “artístiques”. Un no viure què obligà a incrementar les organitzacions i les accions de denuncia, a més de reclamar a governants, jutges i policies que actuessin com bons catòlics. I com a més no els faltaren “enemics de la religió” als què combatre, en la mesura que republicans, socialistes i anarquistes reclamaven drets i llibertats, el teatre es feia sicalíptic amb les revistes i les publicacions periòdiques descobrien l’erotisme, la creuada per la moral seguirà tenint una notable presencia a tots els racons del país.

2. LA VÍCTIMA

Entre la llarga llista de persecucions que la creuada per la moral dugué a terme, un setmanari satíric valencià ocupa un lloc destacat. Es tracta de La Traca, publicació creada i dirigida por Vicent Miguel Carceller des de 1909 amb l’objectiu múltiple de reivindicar el republicanisme què té a Vicente Blasco Ibáñez com a líder, el dret a riure i gaudir del poble i recuperar i potenciar la cultura i idioma propis. La Traca, com la major part de publicacions satíriques del moment,

feia de la imatge, bé deforme -caricatura- o realista -dibuix- el seu llenguatge de referencia. No sols era un motiu més d’atraure l’atenció dels compradors, sinó que la imatge facilitava la participació de qualsevol, malgrat no saber llegir. D’aquesta forma complia la seua finalitat de connectar amb un públic extens i identificat com popular, al mateix temps que es consolidava la identitat del periòdic, amb imatges que es movien entre l’erotisme, amb dones exuberants com a protagonistes, e l’anticlericalisme, amb representants del clero no menys exuberants.

La Traca fou denunciada insistentment durant la seua existència, no tant per la sàtira política que pogués efectuar, o pels textos que pogués incloure, sinó pels dibuixos i el contingut sexual que aquests poguessin suggerir. Al 1913 li comptabilitzem 3 denúncies interposades pel fiscal pels seus dibuixos “pecaminosos”, que comportaven una sanció econòmica de entre 25 i 125 pessetes, a més del segrest de la tirada, inclosos els clixés. Però, intuïm que la relació de denúncies és molt superior. El 28 de Febrer de

La Traca 19/06/1915 (fons BV) Vinyetes que provocaren la denúncia per atemptar contra la moral.

1914, amb motiu d’una nova denúncia, publica un breu informant que: “No pasa semana qu’ el Chusgat no visite nostre pórche, y pratique rechistres, indagasions y atres menudensies per l’estil”. El fiscal, en aquesta ocasió, proposa que la vinyeta siga considerada com a delicte, el què implicava el processament de Carceller. El propi setmanari informava una setmana després de la detenció del seu director i l’apertura d’un nou procés què feia el número 27 des de l’aparició de La Traca. No estranya, por tant, que reconeguen...”Aixó d’anar als tribunals mos resulta tan inosent com anar de caragolá a ca La Felipa. En los jusgats entrem com en nóstra própia casa. Ya tots mos coneixen y s’han familiarisat en mosatros hasta el extrem que un dia que deixen d’anar, al sendemá mos pregunten extrañats si es que ham estas mals”.

La Lliga en defensa de la moral i les bones costums es va convertir en un dels seus principals perseguidors, amb denúncies, tant judicials (com les de Juliol i Setembre de 1914) com davant la opinió pública a través de la premsa catòlica com La Voz Valenciana o el Diario de Valencia. Sota l’acusació de fomentar la pornografia i atemptar a la moral, Carceller passaria a ser una espècie de reencarnació del maligne a la terra valenciana. Una cosa que el propi Carceller no deixà passar de llarg, creant una secció específica al setmanari sota el títol de “Conferensia en l’infern” en la que un valencià abillat amb el vestit de llaurador i identificat com el redactor “Coyete”, conversava telefònicament amb el dimoni per a comentar la situació política.

Un dels problemes a l’hora de previndre l’acció repressiva era l’arbitrarietat amb la que la fiscalia actuava. En Juny de 1915, els números del 19 i 26 seran denunciats per considerar les seues vinyetes ofensives a la moral. Però, ni les formes del dibuix ni la possible procacitat del text diferia d’allò publicat en altres ocasions. Un any després, el cúmul de denúncies posa en risc la llibertat de Carceller. Al Almanac realitzat per al nou any de 1916 havia sigut denunciat i, el què és més greu, amb la intervenció preventiva de la policia s’havia evitat la distribució del número als seus respectius destinataris. En Febrer, el fiscal demana una fiança de 5.000 pessewtes per a evitar la presó. Entre Març i Maig serà jutjat per dos causes diferents, però amb un mateix

delicte: el d’escàndol públic. I abans de complir condemna de presó, perquè l’apel·lació al Suprem resultà fallida, fuig a França. Carceller estigué exiliat des d’Octubre fins a finals de Desembre de 1916, data aquesta última en què una amnistia concedida pel Govern per als delictes d’impremtar li permeté tornar a València.

Entre Abril i Agost de 1917 La Traca tingué una mitjana d’una denúncia per mes, quasi sempre por considerar els seus dibuixos ofensius per a “la moral”. Cada cop que es produïa la notificació de la denúncia, els policies del Jutjat de Guardia es personaven a la redacció amb la intenció de recollir la tirada. En el cas de què els exemplars ja haguérem sortit de la redacció, en aquest moment s’iniciava una persecució dels mateixos a través de quioscos, venedors ambulants i altres punts de distribució què no sempre obtenia resultat. Com a resum, el major perjudici de la denúncia era la confiscació de la tirada abans de donar-li sortida.

La Traca, 30/04/1921 (fons BV) Exemplar comentant les denúncies per atemptar contra la moral. Els redactores de La Traca qualificats com a “porcs”.

Durant els següents anys, la sort no varià i la dinàmica de denúncies per considerar obscens els seus dibuixos i acudits, continuà marcant la vida editorial i econòmica del setmanari. Sobretot, quan -com va ocórrer amb la denúncia de 23 d’Abril de 1921- la mateixa anava acompanyada de la sanció màxima de 500 pessetes i el perill de que el director acabés en “el hotel de Mislata”, tal i com en sentit figurat anomenaven a la presó. Finalment, amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera i l’ enduriment de las condiciones legals per a la premsa, La Traca seria suspesa a partir del 3 de Maig de 1924 i per tot el temps que tardarà en arribar l’anhelada república.

3 . E L S E X E

La Traca serà un setmanari per a veure i imaginar el plaer a través de les seues vinyetes, dedicades en la seua pràctica totalitat a suggerir pràctiques amoroses. Però això sí, mai ho farà de forma explícita. Tot discorre en un joc de metàfores, d’al·lusions indirectes, de mirades suggerents o de cossos a meitat vestir, en una paraula, all que s’identificà com a erotisme a mesura que el cine ho fou descobrint. Però, La Traca serà condemnada pels catòlics a través de la seua “Buena Prensa” com a una publicació pornogràfica, el què de nou provocarà un doble efecte: el repressiu, ja que Carceller serà denunciat en reiterades ocasiones com hem vist, però també el propagandístic, ja que el desig per allò prohibit -investigat en aquells moments por Freud- provocava un efecte multiplicador de l’interès públic. És a dir, no sols hi havia demanda por necessitat de consumir sensacions, sinó pel morbo de descobrir allò prohibit. Per Eros i per elles, sense dubte, Carceller multiplicà el seu erari particular, malgrat tots els riscos.

L’exemple tal vegada més significatiu d’aquesta forma d’entendre la comunicació del sexe es materialitzà en el projecte de El Chorizo Japonés, una revista catalogada com a “eminentemente festiva, altamente calentita y colosalmente chismosa”, que pretenia publicar cada setmana “las intimidades íntimas de los artistas” i fer-ho, com a novetat, en castellà, el què indica sense dubte la cerca d’un mercat nacional. A la campanya de promoció, iniciada a finals de 1917, el joc amb doble sentit de les paraules de la seua capçalera resulta més que evident, al temps que provocador:

El Chorizo Japonés, 17/03/1915 (Fons BV)

“los hombres de todas las clases sociales nos leerán el chorizo, y si quieren ganarse la simpatía de las mujeres, deberán ir a toda hora por todos los sitios con el chorizo en la mano, siempre a punto de dejárselo a la chica que se lo pida”. No estranya, amb aquest tipus de publicitat, que la expectació anés progressivament creixent. El nou setmanari pretenia sortir tots els dimecres, amb 16 pàgines a dos colors en paper setinat blanc i un mínim de 25 gravats cada setmana, açò és, a més d’una imatge per pàgina, realitzats pels dibuixants habituals de La Traca, Pertegás, Galván, K-Hito i Morellá. El preu de venda, malgrat de tots aquests luxes editorials molt superiors als utilitzats en La Traca, seria també de una “aguileta”, és a dir, 5 cèntims. Per fi, el tant esperat i anunciat Chorizo sortí el 10 de Març de 1915 al carrer, lluint una tant cridanera com provocadora portada: una “jamona montada sobre un enorme chorizo”. El Chorizo solament aguantà quatre números, ja que tots ells foren denunciats i els tres últims segrestats.

Un altre dels projectes “sicalíptics” més atrevits de Carceller serà El Piropo, anunciat a finals de Juny de 1921 com un “periòdic galant”, que es redactarà en castellà amb una curada qualitat

La Traca 15/07/1922. Vinyeta de Muro

Almanaque Fi Fi per a 1923 (fons BV).

formal i de continguts, doncs, junt a les 20 pàgines de paper cuixé editades en 6 colores, es compaginaran els dibuixos dels artistes més reconeguts amb les col·laboracions literàries de les millors firmes del moment, i tot açò al preu de 15 cèntims. El projecte, però, no quallarà fins l’arribada de la II República i la llibertat d’expressió.

Fins a la suspensió de 1924 per la Dictadura de Primo de Rivera, La Traca continuà mantenint una important càrrega eròtica. A tots els números, amb més o menys intenció i amb més o menys explicitació, apareixen dibuixos de dones en to i actitud servicial amb intencions què suggereixen als peus de text què els acompanyen. I com a demostració de que el tema venia, l’almanac per a 1923 de La Traca es complementà amb una altra versió en castellà, titulada Bésame, “plé de historietes picants, cuentos color de rosa, chistes verts, dibuixos rochos y unes lámines del desnudo que serán el acabose” i què es va vendre amb gran èxit a 30 cèntims, el preu més car de tots els productes Carceller. Després del gran èxit de Bésame, en Febrer de 1923 va traure una altra publicació idèntica, sols que ara s’anomenà Almanaque Fi-Fi, però igualment es vendria a 30 cèntims plens de “nus artístics”.

El punt d’inflexió en el recurs al sexe com a afluent editorial arribà amb una nova denúncia a finals d’Abril de 1923. El recurs de l’erotisme era tan atractiu com atrevit, i Carceller ho sabia a aquestes altures d’experiència editorial. El 8 de Setembre de 1923, la portada de La Traca es componia de tres dibuixos de Sade que provocaran de nou l’actuació judicial i la corresponent multa. Finalment, el 3 de Maig de 1924, al considerar el seu contingut eròtic immoral, La Traca serà silenciada por espai de 6 anys, just fins la proclamació de la II República. Però aquesta és una altra història.

4. EL DESENLLAÇ

“En la plaza de Valencia, a 10 de junio de 1940. Reunido el Consejo de Guerra Permanente nº 2 para ver y fallar la causa número 7470-V, que por el procedimiento sumarísimo de urgencia se ha seguido contra los procesados: Vicente Miguel Carceller, José María Carnicero Hernández y Carlos Gómez Carreras(…)

RESULTANDO: Que el citado semanario se dedicaba de la manera más baja, soez y grosera a insultar a las más altas personalidades representativas de la España Nacional, de la dignidad de la Iglesia y los principios informantes del Glorioso Movimiento salvador de nuestra Patria, aprovechando la popularidad adquirida en años anteriores, en beneficio de la subversión marxista…

FALLAMOS: Que debemos condenar y condenamos a la PENA DE MUERTE a los procesados Vicente Miguel Carceller y Carlos Gómez Carreras como autores del calificado delito de adhesión a la rebelión militar”.

Empresonat i executat l’autor de La Traca i el seu principal dibuixant, “cautivo y desarmado el ejército rojo”, la creuada de la “Siñora Moral”, en nom de Déu totpoderosos i de El Caudillo Generalísimo de Todos los Ejércitos, ha triomfat.