Perdut Des del dia que et vaig veure el meu cor es va perdre. Es va perdre per allà per un camí llarg i llunyà, un camí ple de tristesa un camí perdut per allà. Per què no tinc forces per a buscar-te? Per què no et puc trobar? T'he buscat, he plorat però de cap manera no t'he trobat. Fàtima Zahra Mamoun (3r ESO)
Per a la meva classe. Per a tots els de 4t A Kaixin Lin (4t ESO)
Aquest any, és l'últim any. Car que sabem que alguns de nosaltres potser mai més els tornarem a trobar. Les amistats no poden competir amb el riu del temps que ho aferra tot sense pietat fins a conduir-los a aquell racó anomenat “oblit”. Moltes vegades he pensat, he somniat, he desitjat, de poder aturar el temps. Cada vegada que miro als meus companys, mirant com riuen, com barallen, com xerren sense parar... sento nostàlgia. Aquella nostàlgia, no és pel passat sinó pel futur. Si pogués aturar el temps, em quedaria amb ells per sempre. Per repetir les ximpleries una i altra vegada. Per gaudir de l'etern joventut amb seva companyia. La meva classe és diferent. Si ho mires des de fora, potser pensaràs que és una classe com qualsevol l'altra, composta per uns adolescents cridaners, xerraires i plens de vida. Però si ho mires des de dins, notaràs la diferència. Malgrat que barallem, que discutim, que ens enfadem un amb l'altre, en el fons ens estimem. Mai m'he sentit tan unida a un grup com em sento ara. És com si cadascú tingués un lloc reservat. Ningú sobra. M'agrada aquesta classe. Sento que no som només companys, sinó alguna cosa més. Sento que hi ha un fil que ens lliguem, però aquell fil està cada vegada més prim, fins al final de curs, que serà el moment que es trencarà definitivament. Torno a sentir nostàlgia. M'agrada que quan giro veig l'Eric amb el mòbil, la Natàlia i la Marina ballant, la Maria xerrant amb en Pol, en Pere contant les seves històries, -que de tan llargues i interminables que són, quasi sembla les Mil i Una Nits-, la Judit, la Laura i la Cristina enganxades a la calefacció parlant del seu cap de setmana, la Sara passejant al passadís... M'agrada veure les cares que veig cada dia, m'agrada les comentaris una mica ximples que fem, m'agrada sentir les nostre veus queixant-nos... M'agrada la sensació quan obro la porta de la meva classe, sento la nostra olor, sento les alegres conversacions, sento els crits, sento les riades, sento que entro al nostre món, al nostre racó, a la nostra casa, on jo em pertanyo. Som com una gran família. M'agrada tal com som. Som uns nens que encara emocionem veure unes gavines barallant-se. Som uns ximples fent animalades, però paguem les conseqüències tots junts. Som uns amics que ens consolem en els moments difícils, i ens perdonem les petites faltes que cometem. Som com una vella matrimoni passant els moments bons i els moments dolents compartint el nostre por i el nostre amor. Som uns rondinaires queixantnos per alguna cosa insignificant, i en canvi, no queixem mai quan passa alguna cosa grossa, sinó que unim les nostres forces per trobar una solució. També som uns germans que aixequem cap al futur agafant de les mans. Encara que algun dia haurem de deixar anar la mà, quedarem enrere en el temps, mirant les espatlles dels qui avancen cap a direccions diferents, mirant els qui comencen una nova vida, i ens desitgem bona sort en un xiuxiueig que ho amaguem al cor. Però, aquella sensació de l'escalfor a les mans estarà clavada a la nostra memòria per sempre més. El camí s'ens acaba. Ja podem veure el llum que anuncia el final del túnel. Farem un gran esforç per travessar-lo. Llavors ens haurem d'acomiadar. Hi haurà plors, hi haurà agraïments, hi haurà intent de fer riure als qui ploren... Ens haurem de passar una pàginade la nostra vida i començar una de nova. Penso que molts anys després, quan ja sigui una vella, i quan comenci a treure pols els meus records, no deixaré pas els del 4rt A, encara que amb el temps, s'anaven
descolorint. Recordaré cada acaricia del cap que m'havien fet. Recordaré els silencis sobtats quan els professors no eren amb nosaltres. Recordaré les xerrades estúpides però afectuoses. Recordaré les mirades atentes i gentils, els ulls innocents que brillaven amb colors de l'arc de Sant Martí. Recordaré aquella jo, petita però enèrgica acompanyada de vosaltres, que em fèieu sentir gran, em fèieu sentir estimada... Recordaré tot això amb una lleugera somriure als llavis, aspirant l'olor de roses dels moments dolços. Espero que vosaltres també ho feu, perquè m'agradaria ser l'aroma dels vostres records. Us desitjo sort, germans meus. Us desitjo que sigueu feliços, companys meus. Us desitjo poder superar tots els obstacles de la vida i no rendir-vos mai, estimats meus. Us desitjo un futur magnífic, més bonic que un somni, família meva. Us desitjo reveure, en algun dia, algun carrer, algun moment, i espero que llavors encara no hem perdut la nostra fraternitat, encara podem fer-nos una abraçada i preguntar mútuament com ha anat tots aquests anys... La veritat és que ara jo ja no m'hi puc imaginar com serà la meva vida sense vosaltres. Com serà de buida, forada, desanimada... Ja sé que aviat altres coses ocuparà aquesta esquitxada que heu deixat, però, em podeu permetre un moment d'egoisme? M'agradaria desitjar que sigueu al meu costat per sempre, que la nostra camaraderia no desaparegui mai, que res canviï... M'agradaria cridar amb tota la meva força, m'agradaria que la meva veu travessi el cel i la terra, per dir-vos com us estimo, per donar-vos les gràcies, per el que heu sigut, i també, per el que m'heu ensenyat a ser.
Carta contra el tabac Ventalló, 15 d'abril del 2013 Clara Gasull Masdevall C/ de la Font Pelegrina, nº 5 Ventalló Estimada amiga, No sé si recordes que ens varen venir a fer una xerrada, a l'institut, sobre el tabac. En aquesta xerrada vàrem aprendre tots els tipus de tabac que es podien fumar, drogues que eren molt dolentes per a la nostra salut i què passava si fumaves.
Doncs t'he escrit aquesta carta per parlar-te d'un veí meu que ara ja és mort. Es deia Terenci Moix Masseguer i va néixer a Barcelona l'any 1942. Tot i que vivia a Barcelona, venia a escriure novel·les en català i castellà a Ventalló, ja que s'inspirava amb la naturalesa i la tranquil·litat del poble. Va ser un escriptor de novel·les. En Terenci fumava molts cigarrets de marca Ducados perquè no podia viure sense fumar, és a dir, era addicte al tabac. Malauradament, de tant fumar, va agafar una malaltia anomenada emfisema pulmonar que és una malaltia als pulmons que malmet els alvèols, i provoca que els pulmons siguin menys capaços d'expandir-se i de contraure's degut a una pèrdua d'elasticitat, i es va morir el dia 2 d'abril del 2003 a Barcelona. Es va morir als seixanta-un anys pel tabac i potser, si no hagués fumat, encara seria viu. Nosaltres no el vàrem poder conèixer gaire bé perquè érem petites però els meus pares diuen que era una bona persona i que sempre feia pudor de fum.També t'he escrit aquesta carta per avisar-te d'una cosa que et pot passar si fumes, per això et recomano que no fumis perquè pots arribar a tenir alguna malaltia greu, fins i tot càncer de pulmó. Si no fumes, tindràs una bona salut i t'estalviaràs molts de diners. Una abraçada molt forta, Anna Baso Batlle