Quan vaig veure els carrers de Barcelona tan ben guarnits, vaig saber que el Nadal era a prop. Des d’aquí dalt fa tan bonic! Tinc molts plans per a aquests dies, però el que em fa més il·lusió de tot és que amb les Festes arribaran els tres Reis d’Orient sobre el gep dels meus vells amics.
Vaig conèixer els tres camells dels Reis fa molt de temps, quan compartíem espai al Zoo de Barcelona. D’això ja en fa una pila d’anys! Tot va començar el dia que van llegir aquella oferta tan atractiva al plafó d’anuncis del zoo. Recordo que tots tres es van preparar de valent per guanyar la plaça i que van superar unes proves de selecció duríssimes. Al zoo vam celebrar moltíssim que guanyessin, perquè la màxima aspiració d’un camell és que el contractin els Reis, sobretot si li agrada viatjar. Però des que els tres camells van marxar a l’Orient per treballar amb Ses Majestats, només ens hem vist a través de l’Skype.
Falten setmanes perquè arribin els Reis sobre el gep dels meus amics, però tinc tantes ganes de veure’ls que he decidit preparar-los una sorpresa. M’he d’organitzar, això sí, perquè amb la feinada que tinc aquests dies! I és que he acceptat d’encapçalar la comissió de festes de l’Associació de Veïns del Parc. Com que vaig en moto, m’han assignat la feina de missatgera, i també tinc un bon ajudant: en Roc. Ell m’ha acompanyat en aquesta tasca tan complicada de trobar unes figuretes de pessebre que ens representin a tots!
Fa uns dies que la Mercè i en Roc insisteixen en una idea absurda: volen que em converteixi en la seva cangur! Però jo prefereixo ser com sóc; quina angúnia, això de tenir una bosseta a la panxa per dur els petits i una cua per saltar! Amb paciència, els nens m’han explicat què volien dir: es veu que no cal semblar un cangur, per ser-ne: se n’és i ja està. M’han dit que no cal deixar de ser una girafa, per jugar amb ells mentre els pares treballen… Així sí, que m’agrada ser cangur! Avui hem passat l’estona omplint caixes amb menjar i joguines per donar.
Falten moltes nits perquè arribin Ses Majestats i els meus vells veïns. Avui és el dia de Nadal i el passaré amb els senglars. Des que visc a Collserola, podríem dir que ells m’han adoptat. De tant en tant, fins i tot ens discutim com els germans. I si un dia deixo anar un ronc no us espanteu, és que estic aprenent el roncat, la seva llengua. Ara ells són la meva família, perquè jo sóc l’única girafa urbanita de Barcelona. Les de la meva espècie són lluny, escampades pels zoològics de mig món o a la sabana africana, on viuen segons els costums ancestrals dels meus avantpassats i… sense grup al Facebook!
Amb el gran olfacte que tenen, els meus amics i veïns senglars sempre ensumen el millor tió de la serra de Collserola. Ja fa dies que els garrins l’alimenten. Jo, per si de cas, de tant en tant li he deixat un crostó de pa, perquè d’aquests petits no me’n refio gaire… Aquesta nit, amb un gran enrenou de roncs i cops de bastó, el tió ha cagat una gran tifa d’aglans i garrofes, i també un manat de pastanagues per a mi. Quin detall!
Quan encara falten uns quants dies i unes quantes nits perquè arribin els Reis d’Orient amb els meus amics, he tingut un bon ensurt. Un àngel i un dimoni m’han vingut a buscar molt esverats! Tenien un problema que només jo podia resoldre. Les cordes i les politges de l’escenari han cedit abans de pujar el teló i m’han demanat si podia fer de tramoista. I jo, que mai no tinc un no per a ningú… He passat uns nervis! Això de mantenir el tipus amb el fum de les calderes i la pudor de sofre no és gens fàcil. Finalment, però, tothom m’ha felicitat per la meva professionalitat. I això que la cosa no ha començat gaire bé, perquè tothom em desitjava molta merda…
Fa temps que rumio un regal per al camell del rei Gaspar. He recordat que sempre envejava la meva alçària i que em demanava què passava a l’altre costat de la tanca del zoo. Jo li explicava quines entremaliadures feien els micos, quin veterinari estava de guàrdia, quin animal havien traslladat a l’espai del fons… Per això he decidit construir-li un artefacte que li permetrà estar a l’altura de les girafes. No, no, no és cap innocentada! I ell, que és un manetes, segur que valorarà que li hagi fabricat el regal amb aquestes potes.
Aquest matí, quan he vist que falten poques nits perquè arribin els tres Reis sobre els tres camells, ja sabia que algú em faria aquella pregunta que any rere any em fa tothom: «Has vist l’Home dels Nassos?». Fa tant de temps que busco l’home que té tants nassos com dies té l’any! Fins i tot he arribat a pensar que és una pregunta trampa o un enigma irresoluble. Però us imagineu un home amb 365 nassos? Si existeix una persona tan singular, jo la vull conèixer! Per això he recorregut tota la ciutat, i he descobert que no sóc l’única que el busca…
Tot i que buscar aquest home dels nassos m’ha deixat ben baldada i plena de cruiximents, no em penso perdre les celebracions d’aquesta mitjanit, perquè encapçalar la comissió de festes també comporta certs compromisos. He assajat de valent per no confondre els quarts i les hores, i estic convençuda que un repic de campanes tan precís ens durà un molt bon any nou.
Ja falten molt poques nits per la Nit Màgica, i jo m’estreno en una tasca de voluntariat. A mi l’aigua no em fa cap por: he nascut en una ciutat costanera, he crescut amb la marinada i la flaire del mar… Això es porta a dins. Però, amb el temps, he hagut d’admetre que el meu cos no està dissenyat precisament per nedar. I això m’ha creat molts complexos, perquè… on s’és vist que una Ona no suri a la superfície del mar? Per sort, hi ha una solució per a cada problema, i he trobat la manera de participar a la cursa de natació al port. M’he preparat durant molts mesos fent cursets de socorrisme, però allà on sóc més útil és en el rescat forabord.
Falten poquíssimes nits perquè els meus amics arribin amb els Reis d’Orient, però, amb tantes activitats com faig, encara no tinc el regal per al camell del rei Melcior. Ell és el més vellet dels tres, i sempre que xategem es queixa que les cames li fan figa i que el gep li fa mal. Però està tan orgullós de treballar per Ses Majestats que no vol ni sentir a parlar de jubilar-se. Sempre he pensat que si un regal és útil es converteix en un doble regal, i per això li faré una bona flassada que l’escalfarà i el protegirà del fred de la nit més màgica.
Després m’he dedicat a buscar el regal que em faltava, el del camell del rei Baltasar. Aquest camell em té ben atabalada! Una tarda, mentre navegava per Internet, va fer una descoberta: la traducció literal del meu nom científic. Em va dir que Giraffa camelopardalis vol dir ‘alt camell lleopard’. Des d’aquell dia, ell defensa la teoria que totes les girafes som les seves cosines llunyanes! Però, és clar, per la mateixa regla de tres també seríem cosines dels lleopards, oi? Per aclarir-li el tema, li he comprat un llibre sobre l’evolució de les girafes. Parla de la Giraffa Sàpiens Sàpiens i està escrit per un zoòleg de renom.
La Mercè i en Roc m’han demanat que els acompanyi a la cavalcada dels Reis, i jo ho he fet de bon grat. Imagineu-vos, amb les ganes que tinc de saludar els meus vells amics! Però sabeu què ha passat? Els Reis no han arribat a Barcelona sobre el gep dels meus amics camells, sinó sobre un vaixell! I un cop a terra ferma, han pujat a unes carrosses enormes plenes de regals! De tota manera, els nens s’han volgut enfilar al meu coll per buscar els camells. I és que, des d’aquí dalt, si no ets miop, pots veure-ho tot!
Confio que, aquesta nit, els Reis d’Orient arribaran a casa meva sobre el gep dels meus amics! Però abans d’anar ben d’hora al llit, davant la porta de casa he deixat una galleda plena d’aigua, un bri d’herba fresca i els regals per als meus amics camells. Sobre la taula, hi he posat uns refrescos i uns torrons per als Reis, i vora el sofà…, la meva sabata! Durant tota la nit, els tres camells han repartit fins l’últim regal, de l’última saca, de l’última carrossa amb Ses Majestats. I quan han acabat, han vingut a veure’m. Quantes sorpreses! Jo els he donat els tres regals, i ells m’han explicat que estaven tan enyorats de la seva estimada ciutat, que han decidit gaudir d’unes minivacances per Barcelona!
I els Reis d’Orient, que porten regals a tota la gent –i a les girafes també–, m’han dut un jersei de coll alt, molt alt, perquè pugui abrigar-me i prevenir les angines, que per a una girafa sempre són empipadores! I ara que a la fi passaré uns dies amb els meus vells veïns, vull demanar-vos que si veieu passar pel carrer una girafa acompanyada de tres camells molt galants, ens saludeu, que ens agradarà molt desitjar-vos… feliç Barcelona!
Adéu, adéu, adéu!