Males Herbes #7

4 6 10 14 18 22 26 30 35

Editorial Morena de la serra.................................................Joan Vigó El tros de pa......................................................Ruy d’Aleixo Del fang a la cuneta.............................................Adrià Pujol L’adveniment de les cassoles de terrissa.......Robert Saborido Discontinuïtat dels parcs....................................Joan Ferrús Loteria.......................................................Marc Montanyès Un cadàver exquisit......Sergi Riutort i Eduard Mas de Xaxars Digressions sobre el diable.................Gabriel Ventura Morel

editors / Ramon Mas i Pere Grament. redactors / Adrià Pujol, Ruy d’Aleixo, Joan Ferrús, Marc Montanyès, Robert Saborido,Joan Vigó, Sergi Riutort, Eduard Mas de Xaxars, Gabriel Ventura. il·lustracions / Toni Soldevila

disseny d’índex i capçaleres / Joan Sanz disseny gràfic / www.eduvila.com web / lesmalesherbes.blogspot.com.es 3 mail / lesmalesherbes@gmail.com twitter / @lesmalesherbes

editorial

C

om va dir una vegada aquell cosí meu de ciutat que surt per la tele: Bona nit, malparits!!

N’han passat de tots colors des de la darrera vegada que vau tenir el plaer de llegir-me. Als brètols que, contra tot sentit comú i dignitat personal, s’entesten en editar i distribuir aquesta revista, se’ls va acudir d’iniciar un projecte editorial paral·lel, i demostrant la imaginació fèrtil i infinita que les seves àvies i xicotes els atribueixen, van decidir anomenar-lo com aquesta revista: editorial Males Herbes.

I a mi no és que m’importi; gens ni mica, ja s’ho faran. Només que d’ençà d’aleshores ja no ens veiem tant com abans, i les seves ofrenes de donzelles núbils s’han tornat escasses i de baixa qualitat —la darrera vegada tan sols un bandarra travestit de Sant Iscle de Vallalta, barbamec i amb papada, que jurava i perjurava ser dona i tenir quinze anys. Com si pel fet de viure a forest jo m’hagués tornat ximple del tot!—. Així no es pot, es fa molt difícil. Amb ofrenes tan poc estimulants com aquesta, servidor destrempa i no es veu capaç de tirar endavant la tasca editorial que tinc encomanada. I la periodicitat de la revista se’n ressent.

Tanmateix soc un home de paraula, i aquí teniu aquest meravellós setè número que ho demostra. Podreu llegir-hi la truculenta confessió montserratina de Joan Vigó, l’inquietant relat que mescla superstició i casualitats quasi demoníaques de Marc Montanyès, el cadàver exquisit escrit a quatre mans entre Sergi Riutort i Eduard Mas de Xaxars, la petita joia de ciència ficció parida per Ruy d’Aleixo, l’animalada entre surrealista i al·legòrica de Joan Ferrús, el conte explicat al revés per Adrià Pujol o la distòpia culinària de Robert Saborido. Finalment, la cirereta d’aquest número la posa Gabriel Ventura Morel amb un erudit article sobre la figura del diable.

No voldria entretindre-us més. Passeu pàgina i llegiu fins saciar-vos, oblideu-me a mi i al petit tirà de Sant Iscle de Vallalta que porta fent-me la vida impossible des que vaig tenir la desgràcia de conèixer-lo. Un dia d’aquests aprendré a viure tot sol i s’acabarà aquesta de vida de servitud, ja ho veureu...

4

5

morena de la serra

V

ostè és jutge. Això no m’inspira cap respecte, però el procediment obliga a la transcripció exacta de la meva declaració, i això és el que vull.

Em pregunta perquè ho he fet. Perquè. No és difícil d’explicar. De fet en tinc ganes. Des d’ahir sóc una llegenda i la meva cara ha donat la volta al món. Vull oferir més carnassa a les feres. Em complau. M’excita.

Ara ja tothom sap que em dic Rosa Abril Montserrat Lletort Moragues. La gent em coneix per Rosa, però a casa sempre m’han dit Montserrat. La família. Els pares esperaven el primer fill. Fill. Quan el metge els va dir que era una nena, el disgust va ser gran en tota la nissaga dels Lletort. Una nena no podia ser escolà de Montserrat. Ni monjo. I això trencava amb una tradició secular. De la mateixa manera que la família tenia farmàcies des del segle disset, una rècula d’avantpassats i contemporanis eren o havien estat escolans o monjos.

Més desgràcies. Hi va haver complicacions en el part i la mare quedà estèril. Eixorca, deia l’àvia entre sospirs dramàtics. Un natura erma enmig del fèrtil bosc de l’entorn immediat, ple de famílies nombroses. Una dona que mai no pariria un mascle Lletort.

Només havia pogut engendrar una femella prima i bruna. Una desgràcia que destacava

entre les nenes rosses de la família. Com un senyal. Una culpa omnipresent que ben aviat van fer-me sentir. Petits comentaris, murmuris i silencis que una nena intel·ligent com jo interpretava sense massa problemes.

Així que vaig créixer entre certa hostilitat dissimulada amb hipocresia cristiana, allò que en diuen misericòrdia, envoltada d’aisenyors i mirades enlloc, entre interminables oracions, lectures dels evangelis i molts, moltíssims dies de festa a Montserrat. A veure els tiets monjos, els cosins escolans, a oir missa i escoltar l’escolania. Li asseguro que per una nena que es vol sentir viva, passar les vacances en una cel·la de l’hostatgeria en companyia d’una mare que t’odia i un pare silenciós com la pedra és una tortura.

Sortir de tot allò implicava aconseguir la independència. Ho vaig saber ben aviat.

Estudiar i llegir em van salvar. La literatura em va donar un món infinitament millor que excitava la meva imaginació, un univers només meu, i l’estudi disciplinat em va permetre ser una precoç doctora cirurgiana. La més jove d’Europa. Llavors també vaig sortir a la tele i als diaris. Suposo que hores d’ara els mitjans ja n’han fet memòria. A casa ho van celebrar molt. La nena no era rossa, no era un home, no era monjo ni un pietós ex escolà, però havia transcendit el món tradicional dels apotecaris per fer entrar el cognom

6

dels Lletort als quiròfans de més prestigi. Ells ho van interpretar com una compensació, un regal del cel. Pensaven que jo m’havia sacrificat per complaure’ls inspirada per la divina providència. Pobres imbècils.

Així que vaig dedicar-me a salvar vides amb les mans plenes de sang. El quiròfan em relaxava i, finalment, havia aconseguir viure sola. Les lleixes plenes de llibres eren el millor gos que em podia saludar en arribar a casa. Per cert, parlant de casa, prengui nota: al jardí trobaran alguns cadàvers enterrats.

Amors d’una sola nit que van cometre l’error d’haver estat escolans i explicar-m’ho. Dos o tres cretins insuportables. I un capellà que havia penjat feia poc els hàbits perquè creia en l’amor cristià en forma de matrimoni.

Quan necessito una empenta anímica, sempre recordo la perplexitat del seu rostre en veure els seus genitals penjant sangonosos dels meus dits.

No cal dir que la família em consultava.

Tenir-ne una de tan extensa propicia que sempre hi hagi gent malalta, avis amb xacres diverses, parents amb la salut delicada. I allà estava jo, disposada a ajudar, a allargar agonies, a administrar allò que ells anomenen caritat.

Ja que hi som, jutge, afegeixi també als càrrecs els meus avis paterns i materns, la tieta Eulàlia, el cosí Frederic i la mare. Amb ella vaig experimentar el primer orgasme homicida. Dir-li tot el que pensava a cau d’orella mentre li injectava mort intravenosa va ser millor que rellegir Cortázar, H.G. Wells i Lovecraft a la banyera bevent vodka amb gel. La seva boca oberta al terror i l’agonia semblava signada per Francis Bacon. El plaer em regalimava.

Però malgrat tot, malgrat la sang dels quiròfans, dels amants i de la parentela, de la sang de lletres que circularà sempre més per les meves venes, la insatisfacció. Això sí que és difícil d’explicar. És un pou que sempre té set i que mai no s’omple. Cap droga, cap química pot satisfer una set d’aquesta magnitud. Un desert a la gola amb dunes d’ànsia infinita. Fins que un diumenge, després d’anys de no posar-hi els peus amb excuses de cirurgiana, vaig acompanyar el meu pare a Montserrat. I allà, mentre els escolans en-

tonaven el Virolai, vaig veure-hi clar. El brou espès de la meva confusió va esdevenir un dry martini transparent, amb aquella delicada densitat de ginebra, amb l’oliva fent de cirereta al capdamunt del pastís del meu destí.

Els següents mesos van ser d’una excitació desmesurada. El fet d’imaginar què faria era gastronomia pura. Gust immens i delicat. Un plaer que jo projectava en la frenètica activitat planificadora. Sabia que només tenia una oportunitat, i calia preveure fins i tot la gent que podria gravar amb el mòbil, per multiplicar la meva gesta en benefici de la universal morbositat humana. Decidir la data va ser relativament fàcil. Vaig oferir-me a acompanyar el pare el 27 d’abril, dia de la marededéu, la festa grossa. Una data que a partir d’ara tindrà el seu contrapunt nefand, oi, senyor jutge?

Vaig deixar el pare ben acomodat a un banc de la nau, molt proper a l’altar. No volia que es perdés l’espectacle. Haver estat visitant freqüent de les dependències privades del monestir em va facilitar les coses. El monjo porter va ser encantador com sempre. Sense dificultats vaig acostar-me a l’escolania per darrere, poc abans de que comencés el maleït Virolai. Rosa d’Abril. I a partir d’aquell moment va passar tot això que ara tothom mira, n’estic més que segura, davant de qualsevol mena de pantalla arreu del món.

De fet, tot va anar molt de pressa. Tanco els ulls i ho veig amb tot detall. Sento la fortor de la sang fresca i els crits, perquè he tret la serra mecànica de la motxilla i he tibat del cable. Caos. Veig cossos d’escolans escopint sang quan m’obro pas fins on són els monjos. Ataco indiscriminadament. La velocitat mitja de la majoria d’ancians em permet ser efectiva. Els meus coneixements de cirurgia m’ajuden a ser letal. Recordo crits, gent que fuig terroritzada, mans enlaire subjectant mòbils tal i com havia previst.

Alguns homes s’acosten per reduir-me, però el terror els fa ser indecisos. Els allunyo girant sobre mi mateixa amb la serra mentre n’accelero el motor. Veig al meu voltant l’estesa de cadàvers i ferits. M’omplo de l’aroma de la sang. Orgasmes homicides em travessen com llamps. Tacada de sang de dalt a baix crido de plaer, sadollada.

7

8

Cada cop són més els que m’envolten i sé que no tinc massa temps. El més valent s’acosta però no sap ben bé què fer. Jo no tinc aquest problema i el seu abdomen s’obre com una magrana vomitant budells. M’acosto a l’altar. M’enfilo i em poso dreta damunt de la pedra sagrada. Miro al meu voltant. El món ara és perfecte. La insatisfacció ha desaparegut. Tasto la felicitat extrema. Aturo el motor de la serra. El mutisme de la màquina provoca el silenci general. Només algun crit, el gemec dels malferits, sanglots. Sé que ho he aconseguit. A partir d’ara Montserrat mai no tornarà a ser el mateix. Conscient del meu èxit deixo anar la serra, m’arrenco el vestit i em refrego la sang pel meu cos nu. Començo a cridar un i un altre cop allò que suposo que ja és una frase que passarà a la història de la cultura catalana: jo sóc la morena de la serra. Ho dic diverses vegades fins que em redueixen. Em deixo detenir.

Joan Vigó

9

el tros de pa

E

t preguntaràs, amic meu, què fa aquesta història en un tros de pa.

Ara mateix t’ho explicaré si tens paciència. Abans, però, m’agradaria disculpar-me: ja sé com n’és de molest que t’entretinguin quan tens gana.

Jo també vivia a una casa, una casa amb tub i amb pantalla. Amb un pare rodó, una mare rodona i dues germanes que s’anaven arrodonint amb el temps. Jo també era rodó.

Teníem de tot i gràcies a les possessions del túnel podíem dedicar el nostre valuós temps a mirar coses i a investigar, furgar, curiosejar.

Sabíem que els continguts són infinits i tot ens agradava. Quantes coses no van fer els antics!

Tots i cadascun d’ells duia l’art a les venes. Totes aquelles ficcions, veure com vivia la gent abans, en espais molt curiosos, amb éssers no humans, ens satisfeia d’allò més. Érem bona gent i mai havíem envejat els personatges de la pantalla, i tampoc no els envejàvem la mort.

De vegades entràvem a xats on hi havia molta cridòria. Alguns exaltats advertien que a fora de casa hi passava alguna cosa greu.

No podia ser que un toc de queda durés ja cent setanta vuit anys. Cap toc de queda havia estat mai tan llarg.

Però a la meva família, crèiem que el toc de queda era molt convenient. Corrien moltes històries, no sé si veritables o falses, sobre la

gent que havia sortit al carrer. Deien que hi havia unes armes automàtiques voladores que disparaven a tot el que es movia, fins i tot les bosses de plàstic i les llaunes, i tot allò que expulsàvem. Qui volia acabar com una llauna?

La meva educació era excel·lent i m’entretenia totes les hores llegint videos de sants.

Em sorprenia molt el dolor que havien sofert els màrtirs. Gràcies a ells nosaltres teníem el pa. És per això que cada dia, quan s’obria la comporta del nostre tub familiar i entraven els aliments i tots els productes de neteja, els saludàvem amb una cançó en llatí, una cançó molt antiga, que es perd en la nit dels temps.

La lletra – això és important – feia així: Mística Font de l’aigua de la vida, rageu del Cel al cor de mon país; dons i virtuts deixeu-li per florida; feu-ne, si us plau, el vostre paradís.

Es deia “Cant Viral”, però també la coneixíem amb el nom de “Virolai”. Cap persona recordava a quina edat l’havia apresa de memòria, prostrat davant la boca de sortida del tub.

El meu pare deia que la porta i les finestres, tant de temps tancades, no recordarien com obrir-se. La meva mare deia que no valia la pena parlar d’això perquè encara que s’aixequés el toc de queda, no hi havia ja motius per veure l’exterior o sortir. Jo em mirava la

10

porta, feta de fusta, amb el baldó de fusta gegant atravessant-la de dalt a baix. M’imaginava els temps en què els antics obrien i tancaven la porta contínuament. Què dic? La meva imaginació embogia i calculava que, en determinades èpoques, les portes no es devien haver tancat ni de nit. Tot això ho havia après del gran oceà de videos disponibles, un oceà de saviesa profunda i agitada, plena de tresors i monstres.

Tu potser saps de què parlo.

Va arribar el dia que ja vaig ser prou rodó per casar-me. Ja pesava cent quilos. Era com els porcs de les películes amb animals. També tenia una pell de color rosa, com els porcs.

Feia goig de veure, realment, i no va ser difícil trobar una parella per procrear.

Es deia Anja i tenia els cabells grocs.

M’agradaven els seus pits grossos, però res més. Els meus pares havien parlat amb els seus pel xat. Van decidir que signarien el formulari de casament. En presència del software “Alcalde” vam fer un gran dinar, família davant de família, pantalla contra pantalla.

Després ja vam ser casats i vaig poder dipositar una mostra d’esperma al tub. El dia següent ja no hi era.

Aquell fet, tan natural d’altra banda, em va deixar intranquil. Em deia a mi mateix “Seràs pare, tranquil, no hi ha res dolent en això. És el matrimoni. Et vols tranquilitzar?

Tranquilitza’t d’una vegada! No em sents?”.

Era com si m’estigués renyant a mi mateix.

No m’havia passat mai abans. I el que va succeir després va ser encara més fenomenal: em vaig començar a respondre a mi mateix: “Tu, qui siguis que parla!” em vaig dir, “Calla d’una punyetera vegada, que no em deixes pensar! Tinc raons per sentir-me malament.

Una part de mi circula pel tub. Són els meus fills, el meu futur. Ja no tinc control de la situació. M’agradaria ser com els homes antics, que feien l’amor amb les seves dones i les sacsejaven fort!”.

Oh! Deu meu! No vulguis saber com es va posar la veu del meu interior en sentir aquelles honestes paraules. Faria de mal citar, ara, per la mà d’insults que va fer servir contra mi.

Per dir-ho suaument: em va titllar de sediciós.

Des d’aquell dia vaig començar a mirar la porta amb unes intencions ben precises. Volia

sortir de casa i anar a la casa de la meva esposa, fos on fos, i fer l’amor amb ella. Volia tenir fills a l’antiga manera dels cavallers. Sabia que costaria molt, i que m’hauria de protegir de les ametralladores voladores. I què? Un cop apareix la veu de la consiència, esdevé com un nen al qual li surten les dents, i no pot deixar de plorar i reclamar atenció.

Em vaig endur una gran sorpresa quan, de nit, vaig intentar obrir la porta i no es podia.

Vaig desmuntar tots els cargols. Vaig literalment desmantellar la porta. I què em trobo?

No un carrer, no una plaça o una altra sala.

No. Em trobo amb un mirall, un mirall horrorós i indestructible. El vaig intentar trencar, però era impossible. Després vaig intentar reconstruir la porta, però els materials estaven corcats i se’m desfeia a les mans. Tot això passava davant dels meus ulls, per culpa del mirall, i em sentia com un farsant que intenta ser com els antics homes artistes.

Vaig plorar tota la nit. I la veu no va deixar de recordar-me el meu fracàs.

Els meus pares es van sentir molt decebuts de veure que havia desmantellat la porta, però els va semblar bé que al darrere hi hagués un mirall. “Per què no tenir un mirall al menjador?”, pensaven, i s’hi posaven al davant, amb molta presumció.

Per la pantalla la meva esposa em va dir que havia rebut exitosament el meu semen i ja havia quedat fecundada. Serien quatre bessons. La notícia em va ensorrar encara més.

Era tot culpa d’aquell sistema amb el tub.

Em feia fàstic, ara, ser constantment mimat i alimentat per un maleït tub que no sabíem ni d’on ve, ni on va. Però estava clar que el tub duia a algun lloc. El tub, vaig descobrir, era la veritable porta de casa.

Però era massa estret. Només un nen hi passaria, i els nens no pensen en anar pel tub.

Es pensen que és com un anus, només de sortida. No veuen que les sortides també poden ser entrades. Els nens són massa petits. Pel que fa ells, només ho veuen d’una manera: és el forat d’un cul generós que manté viva la família i regala xocolata.

La meva idea consistia en fer-me molt prim. Perdre tota aquella rodonesa i esdevenir una línia recta, com alguns homes del passat. Per aconseguir-ho, vaig deixar de

11

menjar i vaig acostumar-me a batre el meu sexe tant com podia. Perdia les forces, però no menjava per recuperar-me. Deixava que la meva carn s’anés cremant amb els excessos.

Quan em costava molt obtenir una erecció, demanava formalment a la meva família que busquessin continguts pornogràfics. Normalment hi accedien, però no sempre. Veien amb mals ulls la meva dèria per aprimar-me. Però si haguessin sabut per què era, de ben segur que no m’haurien deixat mirar ni un sol minut de porno. No! Per Deu! Crec que només els agradava mirar porno per la música, amb la qual ballaven.

Cada dia, abans d’anar a dormir, mirava si ja era prou prim per passar pel tub. Un dia vaig veure que ja m’hi podia introduir, però no pas avançar. En pocs dies, però, ja vaig ser prou secall com per avançar a gates. La nit que vaig decidir abandonar la casa, no vaig fer cap petó a ningú. No em vaig acomiadar.

Mentre anava pel tub, sentia un milió de sorolls reverberants, la provinença dels quals m’era impossible d’imaginar. En cap película havia sentit mai coses com aquelles. Eren milions de sons superposats. Juro per la rodone-

sa de la meva família que allò era pitjor que la veu interior.

Durant dies avançava amb dificultat. Anava caçant al vol alguns aliments que corrien a tota velocitat pel tub. No cal dir que vaig rebre ferides de gran consideració. És per això que vaig haver de fer estades de tres o quatre dies en un punt determinat del tub, en una intersecció o en un revolt on pogués esquivar el flux d’aliments. Allà em recuperava de les ferides amb productes de neteja i bon menjar. No puc dir que ho passés malament. Només puc assegurar que va ser molt avorrit i sovint perdia la fe.

Al cap de dos o tres anys, aproximadament, vaig caure a una mena de bassa. Tot era fosc. Jo em pensava que encara era dins del tub, però en notar l’aigua vaig saber que no. Feia una calor espantosa i l’aire era ple d’insectes. No m’imaginava que fossin tan molestos.

Allò era l’exterior, ni més ni menys. L’exterior somiat. Per primera vegada vaig veure com es feia de dia sense poder mirar directament al sol, que era encegador i mil milions de vegades més potent que el del video de l’albada. Vaig haver d’abaixar la mirada humilment davant del poderós sol real.

12

Vaig caminar fins a una vila i vaig conèixer la gent que hi vivia. Eren pagesos. Gent senzilla, neolítica. Estaven força magres de carns i tenien la pell fosca. Vivien sota el mateix sostre de palla que les mules i els gossos.

Fumaven herba tota l’estona i no xerraven gaire. És per això que em costava aprendre una sola paraula de la seva endimoniada llengua.

El dia següent els vaig seguir a una plana immensa, on creixia una mateixa única planta multiplicada per milions. Recollien els milions de repeticions de la planta. Cosa més avorrida no l’he vista mai. Però jo els ajudava, pensant que així potser ens faríem amics.

Quan vam haver esquilat tota la planura immensa, em van ensenyar una altra planura d’un altre color, aquest cop verd. Contenia milions i milions de grans d’arròs. Inabastable. Jo els feia signes amb els braços: “No! Esteu bojos! No ho intenteu!”. Però ells semblaven disposats a fer-ho. Durant tres mesos vam anar collint arròs. Quan es va acabar la collita, jo estava esgotat. Hauria estat com una línia recta, però del cansament la meva espatlla s’encorvava i el meu cos era exactament una paràbola.

“Els meus quatre fills ja deuen caminar, parlar i preguntar per mi” pensava a les nits.

Després de l’arròs va venir el blat, groc pàl·lid com el sol, com el desert. Sec i exigent.

Així era el blat que collíem.

Em van dir que seria l’última collita de l’any, i va ser cert.

Aleshores van arribar, volant des de l’horitzó, unes immenses màquines aèries, que disparaven als pagesos. Els pagesos, però, en comptes d’amagar-se – de fet, no tenien on amagar-se, perquè el país era pla i sense arbres – es prostraven. Així, les bales no els podien tocar, perquè estaven dissenyades per volar a un metre per sobre del terra. I evidentment jo també em vaig prostrar.

I quina no va ser la meva sorpresa quan les màquines van començar a xuclar els diposits d’arròs i de blat, i els pagesos, atemorits, reverenciant aquells éssers metàlics, es van posar a cantar a l’unison:

dons i virtuts deixeu-li per florida; feu-ne, si us plau, el vostre paradís.

Jo, tement ser disparat per una nau si no cantava, em vaig afegir al cor, i em van saltar les llàgrimes.

En acabar el cant, aquelles màquines van començar a ruixar la plana amb aigua, i s’anaven movent pel cel com grans núvols de primavera teledirigits. Van estar ruixant la plana durant dies, i els pagesos ballaven i cantaven, i ho celebraven com si allò fos la fi de l’esclavatge. A mi em va causar certa perplexitat, però només el primer any. Els següents anys em vaig adaptar i ara ja sóc un pagès més.

La vida m’ha anat força bé, no conec l’enyorança de la casa. Aquí a la plana és possible fer l’amor amb les dones sacsejant-les, i tinc fills naturals. I realment m’és igual, ja, si un dia coneixeré o no els meus fills intubats que vaig tenir amb l’Anja, o què els expliquen de mi. Honestament, la vida a casa se’m fa estranya i des que sóc aquí m’he acostumat a sentir una veu que em diu que torni. Vull dir que m’he acostumat a sentir-la i a no fer-li el més mínim cas.

Però arribats a aquest punt, et preguntaràs quin motiu puc tenir per haver enviat aquesta història en un tros de pa, i en molts altres pans, cacauets, cigrons i arrossos que ja deuen haver arribat a les cases. El cas és que m’he posat molt malalt, i aquí no hi ha medicines. Ens morim així, d’un dia per l’altre.

No passa res. Però no voldria marxar d’aquest món tal com vaig marxar de casa. Per això, t’envio un petó, igual que l’he enviat a molta més gent amb pans i arrossos, cigrons i cacauets, i més coses que produïm, les quals rebeu per l’anus del tub.

Accepta aquest petó de comiat, sisplau, i que la vida a casa teva et sigui lleu.

Ruy d’Aleixo

Mística Font de l’aigua de la vida, rageu del Cel al cor de mon país;

13

del fang a la cuneta

S

i la nena no s’hagués acostat a l’home de la gavardina, tot sortint de l’escola, ara seria viva. Però va acceptar els caramels fatídics, i ara és morta. Deixant de banda l’inventor d’aquests caramels molt coneguts, massa bons, i d’embolcall en excés suggeridor, que la nena va patir molt, això és una veritat com un temple.

Però, és clar: si els seus pares no l’haguessin matriculada en aquella escola de pagament, i llavors la nena hagués anat al centre públic que li tocava, la trobada amb el criminal no s’hauria produït, sense voler dir, tanmateix, que les escoles de pagament siguin més procliues a la presència de malfactors.

A tot això, si els seus pares no s’haguessin separat, quan ella tenia cinc anys, és més probable que la nena no hagués anat cercant, a tort i a dret, una figura paterna. No és que la mare no ho hagi fet bé, amb tot el tema de la custòdia, i el de més, però no ha tingut nòvios. I és així que la nena, ho confirma la seva tutora, sempre demostrava un punt d’indisciplina.

En tot cas, però, les coses van més enllà.

Els seus pares, de joves, eren arrauxats. Feien l’amor sense preservatiu coses de l’home, i si aquest hagués pres precaucions, ara no tindrien una filla traspassada. També s’ha de dir que la mare hauria pogut prendre pastilles,

que ja existien, i que fins hi tot haurien pogut pactar un avortament furtiu, a Londres.

Eixamplant les mires, és cert que els pares del pare de la nena també haurien pogut no tenir el fill, però és que volien un hereu. El que passa, és que els temps dels hereus amb seny es van acabar, i el pare de la nena morta va enganxar l’època hippie de ple. Es deixà créixer els cabells a la mateixa velocitat que es polia el patrimoni. I això li modelà el caràcter, festiu i despreocupat, una visió de la vida que ell transmetria a la nena, amb les conseqüències que ara tots i totes sabem.

En canvi, la mare de la nena morta venia d’origen humil i previngut, i aquesta procedència bé hauria pogut ser un valor educatiu. Però la mare es feia sempre un fart de treballar, així com els avis materns de la nena torturada, amb la conseqüent manca de temps per educar-la amb fonament, és a dir la base d’enteniment necessari per haver desconfiat del pederasta.

En resum, si les dues parelles d’avis haguessin sabut de la futura tragèdia nena morta, enmig del fang, a la tètrica cuneta de la carretera secundària, segur que s’ho haurien pensat, tot plegat, més de dues i de tres vegades.

A més a més, la mare mai no hauria d’haver entrat a treballar de cambrera en aquell bar de carretera. Així no hauria conegut

14

aquell hippie, ociós i folrat, que predicava l’amor lliure i la legalització de totes les drogues. No obstant, ella el va conèixer a ell, i, el dia de les primeres eleccions generals, després de votar ella oposant-se la dona al hippie, que no votava, per ser més hippie, van fer l’amor com a salvatges, al seient del darrera del cotxe d’ell. Ella es va quedar embarassada de la futura nena assassinada.

Per tot plegat, doncs, si tots, avis i rebesavis, i l’ascendència en general, haguessin sabut del tràgic final, és indubtable que alguns no haurien fet certes passes. Vegem-ho.

L’avi de la criatura violada va combatre al bàndol Nacional, desfogant-se a les zones ocupades, camí de la victòria. Allí, un cop arrasat el Front de l’Ebre, coneix l’àvia de la futura nena masegada. Vet-ho aquí: si els nacionals arriben a perdre, això no hauria ocorregut, fóra d’esperar, o si aquell home s’hagués deixat matar a primera línia, per exemple, ara estaríem parlant del temps, o de futbol.

I, en fi, consensuem que si l’àvia materna hagués nascut en una altra regió, o país, potser es podria haver evitat el drama. Amb tot això, i atenent la lògica del que venim explicant, és evident que ja em trobat el fil històric que ens farà comprendre, a fons, on volem arribar.

Puix, com que ja hem recapitulat una mica, podem assenyalar, també, que un avantpassat de l’inventor dels caramels ja feia experiments amb sucre, acaramel·lant pomes a les fires medievals a les medievals de veritat, no a les d’ara, i guanyant una fortuna. En aquest sentit, de la poma ensucrada a l’esquer dels caramels només hi ha un polsim d’història, de causes i d’efectes perfectament evitables. Però seguim.

El besavi patern de la nena maltractada féu fortuna a les colònies, subjugant indígenes i trafiquejant amb matèries primeres. I la besàvia, una dona prou rica, i molt llesta, de seguida va veure que aquell matrimoni la podia retirar de qualsevol esforç, i de carambola va veure que a sobre podia multiplicar la hisenda.

Per l’altre costat, el besavi matern era un cràpula bevedor, i si es va casar amb la besàvia materna fou, en efecte, perquè la va dei-

xar embarassada, durant un acte a mig camí entre la violació i la ignorància. Tot i que, si anem un pèl més lluny, unes vuit o deu generacions endarrere, ens serà fàcil contornejar una altra dena d’aquest rosari de desgràcies: si la besàvia del besavi patern hagués anat a consultar una pitonissa, i si aquesta hagués estat solvent, hauria sabut d’aquella nena que moriria entre patiments innombrables, quatre hores després de sortir de l’escola.

Per tant, aquí tothom hi té alguna cosa a gratar. Tampoc no era demanar massa, en aquest cas, que el rebesavi del besavi matern s’hagués malfiat d’aquella dona, que l’únic que volia, a qualsevol preu, era casar-se, per fugir del poble.

Tanmateix, i enmig de tot això, no es pot oblidar que, segles enrere, un parent directe del pare de la nena, esquarterada després dels abusos, fou un inventor reconegut, a més d’un filòsof eminent i un home de la cort. Aquest personatge, vaja, hauria pogut conjecturar l’existència futura de les escoles de pagament que per això era un pensador reconegut, i hauria pogut preveure que, a principis dels segle XXI, una cosa que es diu ‘cotxe’ seria d’ús ben comú, que això no era tan difícil per a un home en contacte amb la cultura general. D’aquesta manera, amb aquestes cartes a la mà, hauria mig endevinat que, el dia que la nena era vexada pel maliciós de la gavardina, aquest fet entroncaria amb què la mare tindria el quatre per quatre al mecànic, no podent anar a buscar la criatura, i abocant-la a una mort horrorosa. Hem-lo ací, aquest filòsof, que també se les podia empescar per detectar que el futur de la humanitat, destinada al tràfec i a les angoixes de les metròpolis, donaria lloc a l’existència de tipus com el de la gavardina que, d’altra banda, ja existien en l’època en què aquest parent patern no endevinava res de res.

Obrint encara més el compàs de la reflexió, quan un dels familiars directes de la mare reconqueria la península als infidels, havia d’haver manegat una evidència: amb la sagnia comesa, només contribuïa a engegar un sentiment de racisme històric. Era ben clar que aquest rebuig als mal anomenats mahometans creuaria els segles, com

15

una metzina, i era diàfan que entelaria el raonament cada cop que ells truquessin, afamats, a les nostres portes. Era obvi, en fi, que decantaria els pares de la nena trossejada a matricular-la en un centre de pagament, bàsicament, perquè la seva filleta no estigués en contacte amb els cadells dels immigrats.

No és rebuscat, doncs, que aquell parent hi pensés, s’aturés abans d’entrar a Granada, i que girés cua. O, si es vol, no seria molt demanar-li que com a mínim hagués mirat de dialogar amb les autoritats.

Encara que, vist així, els califes també havien d’haver sospesat les seqüeles de la seva conquesta prèvia. I és que Mahoma, si ens hi posem, abans d’anar a predicar, no hi hauria perdut res si hagués destinat uns minuts a la meditació. No és descabellat que el profetastre preveiés l’enrenou que, catorze segles més tard, s’esdevindria al voltant del cas de la nena humiliada. Aquí, bé, encara li hem de donar un vot de confiança al predicaire, que potser el vel i el recolliment femení islàmics

ja són fruit d’aquest pensar-hi antic. Ara que, amb vel o sense, els homes amb gavardina seguiran oferint caramels catastròfics. Tornant-hi, doncs, en Mafumet té certa relació amb tota aquesta trifulga.

Seguint aquesta línia, quasi hem acabat, fa llàstima que un parent iber, ascendent de l’home de la gavardina, sobrevisqués a una topada amb una senglar, a la vora del que després seria Empúries. La porca silvestre estigué a punt de carregar-se’l ja se sap, una femella enfurismada, amb els seus godalls, però l’iber tingué una sort que no vegis, perquè pogué pujar a un fruiter ben alt, i carregat de miravolants, que li permeteren sobreviure tres dies i tres nits, fins que la femella s’allunyà. El sorge iber, tornant al poblat, explicà la història una mica inflada, al voltant d’una foguera, primer dient que s’havia tractat de vint senglars, i després, animant-se, barrejant-hi óssos, i fins i tot bèsties imaginàries, grans, amb tres ulls i d’alè pudent. Això, mal fet, li proporcionà carisma, i concubines,

16

engegant una producció de fills fenomenal, un dels quals iniciaria el camí genètic directe fins al tipus de la gavardina. O sigui que l’iber, que mentí per assegurar-se diversió, també és un dels responsables d’aquest cas.

D’haver estat sincer, les possibilitats del succés s’haurien reduït.

Però aquest iber fou, al seu torn, el resultat d’una patinada neandertal. Sí: un dia, a la zona del centre d’Europa, un d’aquests animalassos s’estava a la vora d’un riu, mirant d’atrapar un peix, amb una mala traça que llençava d’esquena. Prop de l’altra riba, una primitiva feia el mateix, però amb una soltesa inenarrable. Era dins el riu, amb l’aigua fins a mitja cuixa i, és clar, anava quasi nua.

S’estava quieta, estilitzada, fins que un peix se li acostava, i ella, aleshores, amb un moviment molt precís, agafava l’animaló. El preindividu tingué un sobresalt: aquella bellesa, destra i humida, amb la seva meravellosa grenya de fregall, que mossegava els peixos de viu en viu, tacant-se de sang, allò era el súmmum. És a dir que el menda es llançà al riu, arrossegà la deesa cavernària a la riba, i se la tirà, forçant-la, tot i que s’ha d’entendre que llavors es feia així, i no com el pervertit de la gavardina.

I bé: aquest home de les cavernes era conseqüència de la unió, un fotimer d’anys enrere, entre dos micos, que fornicaven en plena eufòria evolutiva cap el model del Sapiens Sapiens. Si aquestes dues bèsties no s’haguessin desfet per caminar erectes, per polir pedres i per arribar a la lluna, la nostra nena s’estaria prenent un batut de vainilla, atenció.

Tot amb tot, també sap greu que les primeres formes de vida sortissin del fangueig primigeni, per engegar tot aquest manyoc de despropòsits; que marxessin d’un llot molt semblant al fang que va acollir el darrer sospir de la víctima. Parlem, en concret, d’una ameba ancestral, parenta directa de l’assassí, a la qual més li hauria convingut quedar-se en una fossa abissal.

O sigui, senyores i senyors, que els demano que reflexionin. En cap cas estic negant la brutalitat del meu client, ans ell ja s’ha declarat culpable. És evident que ha fet una cosa dolenta, un crim horrible que no podem

passar per alt, però cal que anem a pams abans de condemnar-lo de manera exagerada. Només els demano, vet aquí el moll de l’os de la defensa, que tinguin en compte les circumstàncies. Perquè les coses mai no són tan senzilles com semblen. Vostès també tenen criatures? Creuen, en tot cas, que són bons pares, o bones mares? Avaluïn, avaluïn, que disposen d’un quart d’hora per emetre un veredicte just.

Adrià Pujol El relat Del fang a la cuneta és un avançament del recull L’esborrany i altres violències, d’Adrià Pujol; de propera aparició a l’editorial Males Herbes.

17

l’adveniment de les cassoles de terrissa

A

parco el meu Volkswagen tronat, paro el motor i obro la finestra per deixar entrar aire fresc. Com que encara tinc deu minuts observo el carrer una estona a través del parabrises, mentre es fon lentament el mapa hologràfic que m’ha servit de guia pels carrers desconeguts del Poblenou. La pau de la nit la trenquen dues noies rosses que fan soroll al costat d’un contenidor, uns metres més endavant d’on sóc. L’una està mig ajupida i vomita sorollosament una mena de líquid vermell mentre l’altra es peta de riure i va cridant coses que no entenc; em sembla que són holandeses. Veig llums de neó blavoses al fons del carrer i sento una remor que sembla venir del cel, barreja dels crits de noctàmbuls borratxos i del murmuri permanent de la ciutat. Tinc cita per avui, 27 de juny de 2026, a dos quarts de tres de la matinada. És l’hora perfecta per no aixecar sospites: els turistes beguts i semidrogats que pul·lulen pels carrers converteixen les nits de dissabte en el moment de la setmana en què ningú s’estranya de res.

Zombis alliberadors. Baixo del cotxe mentre passa un taxi elèctric sense conductor, d’aquests que van guiats per satèl·lit. Té la bandera abaixada i, per un moment, em fa l’efecte que l’home encorbatat de l’interior em mira fixament. Relaxa’t —penso— t’has

passat el trajecte mirant pel retrovisor i no has vist pas que ningú et seguís.

Travesso el carrer i m’endinso en un passatge estret i poc il·luminat. És un cul de sac flanquejat per unes cases velles de l’època industrial que mor a l’esquena d’un bloc de pisos de 5 o 6 plantes. El bloc dóna al carrer paral·lel i, segons m’han dit, ha de tenir una porta posterior per on podré entrar. Sento una intensa pudor de pixum, cortesia d’alguna bufeta plena de cervesa que s’ha relaxat a l’abric d’aquest carreró fosc, però no m’ofèn gaire: les meves narius ja estan avesades a aquesta mena d’aromes urbans. Barcelona, com bona part de Catalunya, duu tants anys convertida en un parc temàtic per a visitants amb ganes de desfogar-se que els qui l’habitem comencem a tenir els òrgans adaptats a aquesta evolució. Pur darwinisme social dirigit per una massa atroç i infinita de turistes.

El turisme és un tema al voltant del qual ha anat quallant una mena de llei del silenci. A dia d’avui l’economia local gira quasi exclusivament al voltant d’aquesta indústria, i qualsevol indici de conspiració contra l’status quo és durament reprimit per la temuda UPCA (Unitat per la Preservació de la Catalunya Acollidora) dels Mossos d’Esquadra. Aquest cos va ser creat l’any 2021 —dos anys després de la independència— arran de l’aprovació al parlament d’una sèrie de

18

controvertides lleis orgàniques que van posar les bases per l’entrega definitiva del país a la dictadura dels seus propis tòpics; van redactar-se sota la premissa de protegir el patrimoni immaterial català, però l’objectiu real era el d’oferir als turistes la imatge del país que esperen. La més polèmica va ser la Llei Orgànica per la Protecció de la Gastronomia Tradicional, que va crear-se amb la finalitat de recuperar i fomentar la cuina “de tota la vida” per la via de la prohibició de les tendències culinàries que s’havien anat desenvolupant en la darreria del segle XX i principis del XXI. No van faltar les veus contràries a les noves normes, però els mitjans oficialistes ja s’havien encarregat d’instaurar, amb la inestimable ajuda de les xarxes socials, un estat d’opinió fortament contrari a la cuina moderna. La cuina no podia ser mai més considerada una manifestació artística. La cuina havia de ser popular i pel poble. La cuina havia d’involucionar.

Des d’aleshores, la UPCA reprimeix qualsevol intent de retornar als paradigmes de la gastronomia d’avantguarda de principis de segle, condemnant-la a la clandestinitat i a la convivència amb el món de la droga i del tràfic de substàncies. Per contra, la cuina tradicional viu anys daurats: l’escudella i la paella se serveixen diàriament arreu, les postres estrella són el pijama i el músic, les tovalles tornen a ser de quadres vermells i tots els restaurants reben inspeccions de “integritat culinària”. L’apogeu d’aquesta nova era es viu en l’Aplec del Cullerot, una trobada gastronòmica anual on famílies de pares hipertensos i infants rodanxons degusten les més contundents menges i homenatgen defensors de la cuina tradicional ja difunts, com Santi Santamaria o Quim Monzó. Durant els dies de l’Aplec es produeixen nombroses urgències hospitalàries, fruit d’empatxos i d’artèries curulles de colesterol que s’obturen per sempre; però això no importa a ningú, perquè tothom es meravella d’aquell xeflis èpic, d’aquella orgia d’alliolis, caldos, canalons, cremes, maioneses, beixamels, trinxats, farcits, tortells, estofats, salses, sofregits, sopes i sucs.

El president de la Generalitat i els seus consellers no falten mai a la cita. Els mitjans de

comunicació del país s’hi aboquen amb devoció. Josep Cuní hi fa el seu programa de 7 hores en directe.

Mentrestant, a les clavegueres de la societat, cada cop som menys els qui seguim l’estela dels mestres oblidats de la cuina lleugera i subtil de fa anys.

Travessada la porta em trobo sota unes escales vagament il·luminades per uns llums vermellosos. No tinc instruccions a partir d’aquest punt, així que decideixo deixar anar un “hola?” que rebota a les parets i mor en la foscor. Passen uns quants segons de silenci sepulcral. Com que no hi ha resposta m’assec al primer esglaó i penso que potser el més encertat seria fotre el camp d’aquell lloc pertorbador. Però de sobte, una veu que arriba d’algun lloc indeterminat m’indica que pugi al segon pis i em dirigeixi a la segona porta a mà dreta. Obeeixo sense tenir-les totes i pujo els esglaons de dos en dos fins que compto el segon replà. Després busco, com m’ha indicat la veu, la segona porta del passadís de la dreta. M’hi planto a davant, vacil·lo un instant i finalment truco: TOC, toc. Com que em fallen les forces el segon cop que dono a la porta és lleu, quasi imperceptible, però immediatament una veu masculina em demana el meu nom. Barqué, dic.

Em rep un home baix, de cabells curts, entrades com amfiteatres i cara de no haver dormit en tota la setmana. Porta un pegat a l’ull dret, una samarreta amb el logo d’Eurovegas Empordà i un davantal blanc que li cau de la cintura fins arran dels peus. Va descalç, i la samarreta li va dues talles gran. M’estreny la mà i em diu el seu nom: Home X. D’entrada m’explica que és un fugitiu de la justícia i que, si l’atrapa la UPCA, se n’anirà de pet a la garjola. Després m’adverteix que el què vinc a fer pot suposar-me una multa molt important o fins i tot pena de presó si tinc antecedents. Si parlo amb la policia sobre les seves activitats em perseguirà i prendrà represàlies, diu. Però m’ho explica tot amb un to amable que em fa guanyar-li confiança. Després es gira, camina cap dins l’apartament i unes passes més tard diu “passa, passa” sense ni tan sols girar-se. El segueixo. Travessem un menjador endreçadíssim que em fa sentir com en una botiga de mobles. Totes les pa-

19

rets estan recobertes de prestatgeries plenes de llibres. Després entrem a una cuina enorme, més espaiosa que el mateix menjador, plena d’estris i aparells ben estranys que mai no es trobarien en una cuina actual. Sembla un laboratori. L’Home X em convida a seure en una taula que hi ha just a l’entrar. Li dono els diners pactats, els compta, i em diu que m’esperi.

Torna al cap de pocs segons amb una petita safata. Al damunt hi ha dues culleres metàl·liques d’aspecte estrany i un pot de vidre de contorn arrodonit amb la tapa subjecta per un fermall metàl·lic. És molt semblant a aquells recipients de tota la vida on hom conserva fruita seca, pasta eixuta o conserves amb oli.

—És així com se servien —l’Home X exhibeix un somriure pietós en veure la meva cara d’estranyat. Després deixa la safata damunt la taula— Suposo que ja deus saber què és això: una puta esferificació d’oliva amic meu!

—diu amb un cop d’eufòria sobtada, però immediatament torna a prendre un posat didàctic— Conté suc d’oliva tipus Gordal i s’elabora amb la mateixa tècnica de fa 20 anys: es prepara un bany d’alginat extret d’algues marines i després s’hi injecta el suc d’oliva, que queda atrapat dins una capa sòlida d’alginat de calci en forma d’esfera, a causa de la reacció. De forma simple i resumida, aquest és el procés. Cal dir que avui en dia els alginats necessaris per dur-lo a terme només es poden aconseguir al mercat negre si no ets una empresa química important... Mal xinats... Ah! I m’he deixat de dir que... Bueno, ja ho saps, que la barreja conté una lleu dosi de mescalina per aconseguir una experiència sensorial completa. Això sí que no es feia fa 20 anys!

Però vaja, ho fa molt més divertit –això últim li fa molta gràcia, però el mateix riure el fa ennuegar i li surt una tos densa i mucosa de fumador de tabac negre.

Un cop acabada l’explicació tècnica, l’Home X serveix l’oliva amb un ritual que em sembla d’una precisió i d’una bellesa extraordinàries. Comença forçant el fermall del pot, que fa un clec seguit d’un bluf de descompressió. Deixa la tapa oberta i pren una de les culleres amb la mà dreta, que submergeix en l’oli de l’interior del pot. Pesca una de les

olives amb una cura extrema i la fa emergir fins una mica més amunt de la tapa. Seguidament la mou fent petits cercles, que serveixen per eliminar l’excés d’oli a través d’uns petits forats situats estratègicament a la cavitat de la cullera. És realment impressionant veure com aquella oliva esfèrica té l’aspecte d’una oliva natural; només la delaten unes lleugeres vibracions gelatinoses. L’Home X aixeca el cap i me l’ofereix.

—Tu mateix. Has de posar-te-la a la boca i fer pressió amb el paladar per fer-la esclatar.

Prenc la cullereta amb cura i me l’apropo a la boca. Després la recolzo al llavi i l’aixeco una mica, deixant que l’oliva llisqui cap dins.

Està freda i té un tacte untós curiosíssim, inèdit per mi. Seguint la indicació de l’Home X, li aplico pressió amb el paladar i noto un petit esclat. Immediatament tots els racons de la meva boca queden impregnats d’un líquid lleugerament oliós i d’un aroma sensacional.

Sento el gust d’oliva pertot arreu i un lleuger calfred em recorre el clatell. Tanco els ulls i gaudeixo d’aquell moment fascinador, un viatge al passat amb regust de salt al futur.

Finalment m’ho empasso i obro els ulls.

—Espectacular oi? —l’Home X em mira em cara de satisfet— Doncs encara en tens dues més. Ara bé, has de saber que si te les menges totes sortiràs d’aquí ben col·locat.

Però jo no me l’he jugada anant fins allà per quedar-me a mitges, així que em menjo les dues olives que queden sense pensar-m’ho ni un instant. Després m’acomiado. L’Home X diu que m’informarà quan aconsegueixi nous materials per aplicar noves tècniques.

Li dono les gràcies i surto de l’apartament.

Al replà començo a notar els efectes de la mescalina; miro avall i tinc la sensació que les escales es mouen i s’entortolliguen com el cos d’una serp vermella. Baixo amb una sensació d’eufòria creixent i torno a sortir per la porta que dóna al carreró. I aleshores comença una nit que només puc recordar com una seqüencia d’escenes absurdes i inconnexes: jo empaitant les dues holandeses, les dues holandeses empaitant-me, jo observant una aurora boreal dins un llit flotant mentre les dues holandeses em fan una mamada a dos, un huracà espontani arribant del fons del carrer i jo agafat d’un fanal per evitar

20

que se m’endugui el vent mentre crido “l’esferificació ens farà lliures!”, dos orangutans musculats i tatuats que surten de la corrent huracanada i em volen estovar, jo enraonant amb Benjamin Linus de Lost, you’re gonna die Charlie, jo arrossegant-me fins una fàbrica abandonada i ballant electrohouse de principis de segle mentre bec pomada —o gin amb llimonada—, un gegant agafant-me pel coll i dipositant-me dins un contenidor de reciclatge d’ànimes, jo foradant un quadre de Ramon Casas i fent-lo servir de hula hoop, una velleta amb cos de pop que se m’insinua, una nau extraterrestre de l’Ajuntament de Barcelona, un penis gegant de ferro, un circuit integrat en moviment, i jo que salto al buit, roques calcàries, trompes de falopi, farina de galeta, trompetes de la mort, tramuntana, marihuana, sargantanes, sang, semen, sirenes, suor.

Silenci.

Em desperto capcot i assegut en una cadira de plàstic. El primer que veig són les meves mans emmanillades. Em fa mal tot, des dels dits dels peus fins el front, i pudo com un boc. Sóc en una sala quadrada, buida d’objectes però plena d’una llum blanca antipàtica i desconcertant. Miro el sostre, desorientat. Miro a la dreta i a l’esquerra.

Finalment entenc que he sigut detingut i que els policies m’han clavat una pallissa; o potser m’han torturat, no ho sé. Sóc en mans de la UPCA? Segurament. A mesura que vaig entenent la meva situació m’envaeix una penetrant desesperació. Es limitaran a multar-me? O aniré a la presó? O potser em volen torturar fins que delati l’Home X... O és que potser ja l’he delatat mentre anava col·locat? Si és així, ara m’hauré d’amagar d’ell. Passi el què passi mai més no podré...

Burp! De sobte una vibració emergeix de les meves entranyes i interromp en sec les meves cabòries: és un rot profund que em torna el gust d’aquella oliva. De la millor oliva que he menjat mai. I aleshores, mentre una gota de sang em regalima pel front, llisca fins la punta del nas i es precipita a l’abisme, no puc evitar somriure d’orella a orella.

Robert Saborido

21

discontinuïtat dels parcs

E

l Pau i la Laia fa un any que es van casar pel civil, però tot i això encara estan molt units. Units per l’amor que es professen l’un per l’altre, i units sobretot per l’amor de cadascun d’ells cap un mateix home: Julio Cortázar.

Així que el primer any de casats van voler celebrar-lo reunint les seves dues grans passions: l’escriptor argentí i ells mateixos.

Van comprar un vol sense retorn a París i, com en el conte “Manuscrito hallado en una botella”, van prendre camins separats dins del metro, convençuts que la força de l’amor els reuniria de nou i els permetria tornar a casa. Era una idea força absurda i poc fidel al significat del conte, però l’amor sempre et torna una mica imbècil, i encara més si llegeixes Cortázar.

Van deixar les maletes a l’hotel i sense pensar-s’ho gens ni mica es van perdre pel metro de París. Abans de la mitjanit la Laia va ser violada per una rata i el Pau va vomitar el cervell.

Es van retrobar el matí següent, però no va ser al metro, sinó a l’hospital, i la força que els va atreure tampoc va ser la de l’amor, sinó la del personal del servei sanitari.

No van poder parlar fins que van ser dins l’avió.

— Laia, m’han dit que t’ha violat una rata.

—Sí. I a mi m’han dit que tu has vomitat el fetge.

—El fetge no. El cervell.

—Això és impossible.

—Doncs mira.

—I on tens el cervell?

—Me l’han tornat a posar dins del cap.

Veus la marca que tinc aquí, sobre la cella?

—No. —Això és perquè fan servir nanotecnologia. No es veu res.

—I com és tenir el cervell fora del cap?

—Igual. Jo no vaig notar la diferència.

Però el metge va dir que era molt perillós.

—I com saps que t’han tornat a posar el cervell? No tens marca ni res...

— El metge m’ho ha dit.

—I te’n refies, del metge?

—Ja no me’n refio de ningú, Laia.

La vida va continuar pel Pau i la Laia.

Les rates violadores i els vòmits de cervells apareixien de tant en tant als diaris. Algú deia que n’havia trobat la cura, algú altre els culpava de tots els mals de la civilització occidental. Però el més estrany és que el Pau i la Laia no havien sentit a parlar d’aquests dos fenòmens abans no els colpissin al país veí. Fins llavors ells havien viscut en un món força real. Estrany, cruel, però real. I ara es trobaven amb què, de tota la vida, les rates violaven dones i la gent podia, sense solta ni

22

23

volta, vomitar el seu propi cervell. Sempre havia estat així i els ciutadans ho trobaven molt normal. Evidentment, a la societat cap de les dues coses li plaïa el més mínim, i fins i tot les volia eradicar, però en cap cas pensava que constituïssin una excepció dins dels seus esquemes mentals. Les rates violadores i el vòmit de cervells eren el nou càncer i el nou sida, respectivament i viceversa. Però pel ciutadà de carrer, o sigui tot aquell que no era ni el Pau ni la Laia, ambdós fenòmens no eren nous en absolut, sinó dos mals que assotaven la humanitat des de temps immemorials, de quan la gent encara pagava amb euros.

El que més preocupava al Pau i la Laia era que al seu voltant semblava que la vida mantingués l’equilibri. Era com si el món hagués absorbit el fenomen dels vòmits i les violacions, i després d’això hagués continuat rodant. Però estaven convençuts que ells dos havien estat els primers en experimentar aquells fets excepcionals. Llegien diaris tot sovint, i mai abans havien topat amb res semblant a rates violadores ni gent que vomitava el cervell. Algú hauria reescrit la història per convèncer als ciutadans de la normalitat d’aquells dos esdeveniments. O potser tota la societat estava somiant i aquelles dues anomalies els revelava que romanien presos en un espai oníric. O potser eren els jueus.

O potser s’havien mort i Déu els posava a prova. En Pau i la Laia miraven moltes pel· lícules, així que tenien respostes per tot.

En Pau va denunciar aquells fets insòlits.

Va dibuixar uns pamflets i els va penjar per tot l’oficina. El cap el va cridar al despatx. Li va dir que gent que vomitava cervells sempre n’hi havia hagut, però que abans els deien d’una altra manera. El Pau ho va negar.

El van prendre per boig i el van acomiadar.

Normal. La Laia es va aferrar a un megàfon i va proclamar pels centres comercials que les rates violadores eren una arma experimental del govern. Els polis la van arrestar. Normal.

Els amics van voler ajudar al matrimoni però ells els van acusar de ser agents del govern.

No els van tornar a parlar. Normal. Es van convertir en pàries socials. Normal.

Amb el temps, el Pau i la Laia van començar a pensar que l’excepció a l’ordre del món eren, precisament, ells dos.

Normal.

Dos mesos després la Laia es va preocupar perquè feia temps que no li venia la regla. Es va fer una prova d’embaràs i va donar positiu. No havia follat amb el Pau des d’abans de París, ni tampoc havien fet l’amor.

—Només pot ser una cosa, Pau. —Sí.

—Saps a què em refereixo?

—A l’Esperit Sant.

—No. A la rata.

—Ah sí, clar, la rata.

La rata violadora de París. La rata havia deixat embarassada la Laia. Van remenar les hemeroteques i no van trobar cap cas d’una dona que hagués quedat prenyada a causa de la violació d’una rata. Perfecte. El seu fill contranatural revelaria, per fi, que tots els casos anteriors als seus havien estat creats ad hoc pel govern a fi de tapar l’excentricitat irrepetible que amenaçava la continuïtat del teixit real.

A mesura que passaven els dies la Laia s’anava encapritxant del fill que portava a les entranyes, i no li semblava bé dur—lo al món només per demostrar la seva inconsistència.

—Pau, ens estimarem el nostre fill?

—Voldràs dir EL TEU fill.

—Em vas jurar que l’estimaries com si fos teu.

—Et vaig jurar que, depèn de com, l’ ACCEPTARIA com si fos meu.

—I de què depèn?

—De si és més humà o més rata.

—I quin nom li posarem? Nom d’humà o nom d’animal?

—No em preocupa excessivament. Ara la gent posa nom de persona als animals.

I també nom d’animal a les persones, però això ja és igual.

Va arribar el dia del naixement i el Pau i la Laia van decidir tenir el fill a casa, temorosos que els metges, tots ells al servei del govern, els robessin la criatura que demostraria l’absurditat del món, aquella aberració que tornaria les tenebres al món dos segles després de la Il·lustració.

Va ser un part senzill. Estrany, però senzill. La Laia va fer força i poc a poc va sortir la cúpula de cristall. El primer pam va ser el més dur, perquè el cos del nen s’eixamplava,

24

però sortosament després s’aprimava i acabava amb una rosca d’acer connectada al fil umbilical. El Pau va sostenir el cos del seu fill davant la Laia, que plorava emocionada.

—Pau, fot-li dos copets, que el nen no plora ni res.

—Com ha de plorar? Si és una bombeta!

—Tu fot-li, per si de cas.

El Pau va colpejar amb molta cura el seu fill i el va posar als braços de la Laia. Era una bombeta formosa. Pesava ben bé 3 quilos, i tenia una potència de 150 watts com a mínim. No parlava, ni somreia ni es movia, com és natural en totes les bombetes.

—Laia...

—Pau? —Saps què ha passat, no?

—Sí, Pau. El món s’ha tornat boig.

—El món s’ha tornat boig, Laia.

—Quina sort.

Van tardar tres mesos en trobar un nom adequat per la bombeta. Finalment li van posar Josep. Dos dies després de batejar-la va tocar un endoll i va morir electrocutada.

Joan Ferrús

25

loteria

E

n sortir de l’oficina de l’atur el jove Miquel va veure una cabina de l’ONCE. Va butxaquejar amb despit, sabent que malgrat tot era més fàcil que li toqués la loto que no pas trobar feina gràcies al servei d’ocupació. S’hi va dirigir i va comprar un número.

—Pel divendres.

—Quin?

—Un que toqui.

Hi hi, ha ha amb el cec. La cordialitat de sempre i ja es precipitava carrer avall amb el seu número acabat en tres a la butxaca. Comprà el pa i xino-xano cap a casa, però abans d’arribar-hi l’home de la gavardina s’hi atansà. No el va veure arribar.

—Com va això?

—Anar tirant —contestà en Miquel tot seguint la convenció.

—Veig que compra loteria. Confia que li toqui?

En Miquel li contestà que gens ni mica.

Què podia dir sinó? Estava clar que les possibilitats eren ben magres. Aleshores a l’home de la gavardina, que esperava aquella mena de resposta, se li encengueren els ulls. Mirà el jove jugador amb un interès més viu, sotjant-ne els cortinatges amagats de l’ànima.

—Digui jove, quin és el premi, si guanya?

—i aquell «jove» sonà estrany al Miquel, que fità de dret el seu interlocutor, al qual fins

ara només havia vist com qui diu d’esquitllada. Li contemplà el negre dels ulls i li semblà que l’absorbia fins a les pregoneses d’un pou remot. Era vell, o li va fer l’efecte que era vell; antic com el món o més i tot.

Malgrat tot presentava l’aspecte d’un home que ronda la cinquantena, ben arreglat, amb corbata i vestit de tres peces, l’armilla del qual no era, per a en Miquel, sinó un curiós anacronisme.

—Nou milions —contestà a la fi.

—Caram, caram, caram. I, què me’n diria si li donés cent mil euros per destruir la butlleta?

—Que es ben boig. Ves! Això li diria. I ara deixi’m en pau que tinc pressa.

En Miquel arrencà a caminar de nou, però l’home el seguí.

—Aleshores permeti’m que t’acompanyi, així podem seguir negociant. El que em diu sembla raonable. Fem-ho doncs, suposem que estic com un llum, ben boig, com vostè ha dir, però que mantinc l’oferiment. Què me’n diu?

—I, jo, què hauria de fer jo?

—Només destruir la butlleta. No la vull per res jo: no li estic pas comprant. De fet sóc del convenciment, igual que vostè, que aquest número te poques possibilitats d’esdevenir premiat. No creu que cent mil cuques segures valen més que nou milions hipotè-

26

27

tics? Els deu haver somiat mantes vegades però no n’ha olorat mai un cèntim.

—I vostè què en treu de tot plegat?

—Que què en trec? Els joves d’avui no us refieu de res ni ningú. I ben fet que feu!

Veurà jove, jo, al meu torn, també sóc objecte d’una juguesca. He apostat que em seria possible trobar algú que, a canvi de cent mil euros, destruiria la seva possibilitat de guanyar-ne molts més. Una possibilitat, valgui dir, ben minsa.

—I només he de destruir el número, ja està?

L’home de la gavardina va somriure. Tenia la dentadura molt blanca, massa i tot, pensà en Miquel. Les potes de gall que n’emmarcaven els ulls s’aprofundiren amb el gest, i la pell li brillà, coberta de suor, malgrat no fes gota de fred. Eren al carreró dels Caminants, ja a tocar de casa. El cel s’havia enfosquit i ells havien deturat la marxa.

—Per desgràcia no és tan senzill jove — aclarí dissolent el somrís—, ja que simplement destruint-lo vostè no hi perdria res i aquest joc, amic meu, perdria la seva gràcia.

Com comprendrà, tota la juguesca no és sinó un joc amb la derrota. No és sempre així? No és això jugar? Gestionar la derrota...

—Al gra, sisplau.

—Bé doncs, com estava a punt de dir-li: a més de destruir-lo ha de deixar que jo li escrigui amb tinta indeleble el número aquí —digué tot assenyalant-se el seu propi canell—.

D’aquesta manera podrà comprovar si hagués guanyat o no.

El cel s’havia encapotat terriblement i ja s’aixecava aquell aire tan molest, pregoner de tempestes. Un calfred emanà del terra i, com un arc voltaic, recorregué l’espinada d’en Miquel fins a esbandir-se en l’aire.

—No vull —s’hi refusà en Miquel.

—Permeti’m que li mostri el meu últim argument abans de permetre-li marxar —digué mentre, de la gavardina de feltre en treia un feix de bitllets de dos cents euros—. I ara què me’n diu: quins trossos de paper vol tenir a la butxaca? El que hi te ara o els que li acabo de mostrar?

Va arribar a casa tres quarts d’hora més tard. Saludà la seva esposa, que s’estava a la cuina fregant els plats. Es dirigí a l’estudi

com un esperitat, s’hi tancà i no reaparegué fins al cap d’una llarga estona. Al carrer havia començat a bufar un vent sec, elèctric i constant, que s’esmunyia per les escletxes de la casa tot xiulant amb aguda impertinència.

—Faràs arròs de dinar? —li preguntà ella en veure’l reaparèixer.

—Sí. Arrós —contestà ell, sobri.

La dona acabà de fregar i ell cuinà el dinar. A la tarda va estar fent les seves coses davant de l’ordinador. A la dona li digué que estava enviant currículums. Aquells currículums que les empreses de selecció de personal menystenien un dia rere l’altre en favor d’altres millors. O potser era tot una farsa i con contractaven a ningú, pensava en Miquel quan es desanimava. La dona s’ensumava que no eren pas els currículums el que el tenia enderiat, però no va comentar res. Darrerament els ànims no eren massa entusiastes a casa. Cap dels dos tenia feina i la Carme opinava que passaven massa estona junts. Al vespre, després de sopar, li va preguntar.

—Has comprat loteria?

Ell respongué que sí. Aleshores la dona posà la televisió i premé el botó del teletext.

Esperà uns segons i, en veure que ell seguia allí, quiet, de pasta de moniato davant les pixelades lletres multicolor d’aquell dispositiu en desús que, nogensmenys, la seva dona s’entestava en utilitzar per mandra d’engegar l’ordinador; hagué de reclamar la seva atenció, arrencant-lo de les cabòries on solia submergir-se, a l’abric de la vida real.

—A què esperes doncs? Ja són més de les deu i ja deuen haver fet el sorteig. Anem a veure si som rics no?

Ho deia per dir. Donava per descomptat que no els hauria tocat, però ves sa saber, pensava. Ell li dugué la butlleta, d’esma, amb una recança que la seva dona no va saber interpretar. Va pensar que era mandra, cansament, ganes de quedar-se en silenci.

—A veure... —va fer ella amb la seva animació característica, la mateixa que havia provocat un greu fletxaso a en Miquel feia ja dos o tres anys—. Sí, el 97865. Buenu —es va consolar la Carme—, al menys ens tornaran els diners. Veus com no sempre perdem —animà al seu marit, que sempre es mostra-

28

va derrotista davant qualsevol circumstància que no li ponia.

Ell, però, no se l’escoltava. Estava allí palplantat, els ulls esbatanats: mirant-se el canell.

—Miquel! Miquel!

El va intentar despertar d’aquella sobtada alienació. S’hi acostà i li mirà el canell, que ell no parava de fitar, barrinant amb la vista com si volgués traspassar-lo, però no hi aprecià sinó la nuesa de les venes, blavoses, obrint-se camí dessota la pell esblaimada.

Marc Montanyès

29

un cadàver exquisit

D’

ençà que va arribar a Barcelona, l’Agustí Cols havia tingut poques distraccions: tampoc al seu poble, perdut entre la boira de la Plana, amarat nit i dia per les emanacions de les fàbriques de pneumàtics i pintures sintètiques que eren el centre de la vida dels seus habitants, no es distreia gaire -més enllà de les converses etíliques amb els companys d’institut, les excursions a la gran discoteca que aplegava la jovenalla ansiosa de tots els pobles del voltant, o les visites tètriques al cementiri per espiar els esperits que, segons algun amic eixelebrat que llegia fervorosament novel·les de vampirs i fantasmes, es passejaven entre les tombes, certes nits especials, per estirar les cames i veure com anava tot per aquesta vall de llàgrimes—, l’Agustí havia acabat preferint l’estudi, s’abocava tot sovint en els llibres científics que el metge del poble, el doctor Rip (que semblava més savi per vell que per cap altra cosa, com si observés les malalties des d’una distància tan venerable que els seus diagnòstics assolien, als ulls de l’Agustí i d’altres admiradors força impressionables, la categoria de sentències definitives, quasi fulminants), li deixava llegir: al començament, en les pàgines dels tractats de Medicina el noi assaciava la seva set de misteris, més endavant, en les frases enre-

vessades i pintoresques dels autors -sovint a mig camí de l’erudició folklòrica i la fantasia bonhomiosa que alternava remeis amb herbes i demostracions exhaustives del mal que podia causar la vida llicenciosa, en forma de pústules i deformacions que recordaven tot de criatures monstruoses...— el noi hi veia confirmat també el poder segur de la Ciència (que ultrapassava els esperits del cementiri, la boira del poble i la sonsònia de la Plana, tan lluny de les aventures de la ment).

Armat amb una convicció tan moderna (per il·lustrada), l’Agustí Cols va decidir inscriure’s a la Facultat de Medicina de Barcelona. Va llogar un pis —juntament amb dos altres estudiants de la Plana, que gairebé no paraven mai a casa, immergits ja des del principi en el ritme frenètic de les nits ciutadanes- al barri de Sant Antoni. Ell, que se sentia cridat ja des d’aleshores a una vertadera vocació científica, deixava passar les hores al davant dels llibres, els seus millors amics: el cos humà se li apareixia com un univers que ell volia recórrer en totes les direccions, per tal d’observar sense cap reserva els fenòmens de la vida, per escrutar també els racons on es covava la mort, el secret més ben guardat...

L’Agustí Cols, d’altra banda (ja ha estat dit), es distreia molt poc: alguns vespres sor-

30

tia a passejar pel barri i estirar les cames com un badoc qualsevol. Li sorprenien moltes coses d’aquell Eixample de la gran ciutat: les cues inacabables de turistes vermells de sol i amb xancletes davant d’edificis singulars; les perruqueries xineses, d’aire tan misteriós i decorades com el club d’un gàngster de Hong-Kong; els estols de rodamons que s’aplegaven als caixers automàtics dels bancs i a les places solitàries, com si fossin els primers refugiats d’una guerra mundial que tot just hagués esclatat un d’aquells dies d’intensa vida urbana...

Un matí de diumenge que havia decidit allunyar-se dels manuals mèdics (la nit de dissabte havia pouat en el misteri de les infeccions de la sang fins molt tard, el seu propi cos també reclamava aire i sol, malgrat tot), l’estudiant va descobrir el Mercat de llibres vells de Sant Antoni.

S’hi apropà sigil·losament, per l’esquena, impostant la innocència d’una rapaç disfressada de pardal. Quan fou al seu costat, sense que l’altre s’adonés, encara tingué temps de delectar-se confirmant les seves sospites: aquell nano serviria a la perfecció pels seus propòsits.

I veient com l’Agustí sol·licitava manuals mèdics passats de moda i assaigs d’antipsiquiatria d’allò més tronats, el Dr S. Casañ va recomposar del tot la seva aparença. En qüestió de segons amagà la gepa, tragué pit i desà les ulleres de cul d’ampolla —sense graduar— a la butxaca.

Convertit de sobte en ministre o ambaixador o columnista de La Vanguardia, el Dr. S. Casañ s’adreçà al paradista més proper, amb veu prou clara com per que aquell jove a qui havia clissat pogués sentir-lo.

I tot i que en aquella parada, escollida a l’atzar, només s’hi venguessin novel·les històriques ambientades a l’època de les croades i revistes de patchwork de segona mà, la veu de baríton del doctor va fingir enardir-se perquè no tenien cap llibre de medicina. Colpit per aquella terrible insolència, improvisà un breu però efectiu discurs sobre la pobresa d’esperit dels temps moderns, on la gent s’estimava més escoltar històries falses de fets inventats que no pas esbargir l’ànima i la raó en el meravellós palau de la ciència mèdica.

I hagués dit palau d’Asclepi, però al darrer moment va refrenar-se, temerós que el jove aprenent de metge no ho entengués.

El paradista el va prendre per boig. Però Agustí Cols el fitava com si fos un arcàngel Gabriel, vingut per posar ordre en un món amb massa divulgadors científics, gurús de l’auto-ajuda i demés pecadors imperdonables.

* També partícip del misteri de les infeccions de la sang però des d’una perspectiva molt més aplicada, el Dr. S. Casañ sortia en aquell mateix moment dels lavabos del Bar Ramon. Baixà l’escala estreta que relegava aquests a una mena d’altell, tant avinent per ser lluny de l’esguard de la barra, les mans encara xopes després d’haver-se-les estat rentant amb profusió. Sortí del bar fent adéu amb el cap a l’amo, amb només el vermell de sota les ungles i una vaga pudor de rovell delatant el motiu pel qual s’havia tancat als lavabos.

Defora el bar, a només una cinquantena de metres d’on s’estava el Dr S. Casañ, l’esplèndid edifici modernista que allotjava el mercat de Sant Antoni bullia d’activitat.

Potser sigui certa la hipòtesi —mai contrastada del tot- del seu antic company d’estudis, el també doctor i de retruc bohemi Vicenç Aranda, que proposava que són les víctimes qui, conscientment o inconscient, es passen la vida buscant el seu botxí. Això explicaria el fet que la mera visió del clatell de l’Agustí Cols, un més entre els centenars que remenaven llibres a les parades del mercat, bastés per posar en marxar els instints criminals del Dr S. Casañ.

* Quina gran sorpresa per a l’Agustí! Un home providencial! Algú que entenia el valor real de la investigació científica: escodrinyar més enllà dels límits que la tradició ha imposat, voler traspassar les fronteres (sempre contràries a qualsevol progrés humà) i endinsar-se decididament en la terra tot just albirada de la veritat...

31

Era cert, l’Agustí no s’ho imaginava: aquell home era el que se’n deia un senyor de Barcelona (ben lluny, per exemple, de la figura paternal del doctor Rip, savi però xaruc i sempre cobert per una ombra de malícia, perquè, fet i fet, mai no se sabia del tot si els seus diagnòstics amagaven també un no-sé-què de burla, de menysteniment cap als pobres, els rústics habitants de la Plana, ell que havia nascut a Girona i havia estudiat i practicat com a metge a Barcelona amb gran profit, deia l’eminent doctor, que fins i tot havia ajudat el famós doctor Caparrós en les primeres operacions d’extracció de pedres al ronyó pel mètode execratum fugitur), i aquell senyor de Barcelona semblava ben interessat en els nobles propòsits que animaven l’Agustí.

L’home providencial va presentar-se: es deia Suárez Casañ, era un professor jubilat de la Facultat de Medicina i tenia en la mirada —i en les seves paraules— aquella llum, aquella passió que l’Agustí tant admirava.

Aquell venerable doctor clamava contra els metges d’avui dia: No entenen la bellesa d’un tumor quan s’expandeix i es ramifica, com el revers maligne de l’Arbre de la Ciència, o també: Quin exemple tan alliçonador el dels neurastènics (la follia amaga un tresor de revelacions), que construeixen una felicitat a partir d’uns costums inalterables, les manies com a forma d’ordre enmig del caos..., i seguia aquell doctor amb tot d’observacions estrambòtiques que seduïen l’Agustí (i que l’amo de la parada de llibres, que hi parava una atenció encuriosida i alhora ben escèptica, entenia com una mostra sofisticada d’amor socràtic: un pederasta que vol conquistar un jove impressionable amb gran pompa, tant és si parla de curiositats científiques com de la claror de la lluna plena, que ha inspirat poemes d’amor i ha fet tornar bojos alguns homes), al final la mirada del doctor Suárez Casañ s’havia fet irresistible.

L’Agustí el va sentir que deia: Un cop al mes, uns amics meus (també doctors igualment amics del progrés) i jo ens reunim per compartir experiències de les nostres vides professionals i conèixer nous punts de vista...

Potser a tu t’agradaria acompanyar-nos-hi...

El diumenge que ve ens trobarem a casa d’un

d’ells, el doctor Grament, que disposa d’un laboratori particular per realitzar experiments que, no ho dubtis, faran avançar el coneixement humà fins a límits insospitats...

L’Agustí va acceptar de seguida la proposta de l’home providencial— que va donar-li l’adreça del doctor Grament, tot indicant-li l’hora de la trobada, amb un somriure de llop que va fer recular, mig espantat, l’amo de la parada de llibres (Aquests metges li faran al noi un tracte ben especial: el dels vertaders Misteris d’Hipòcrates amb la Serp curativa al capdavant...). * Suárez Casañ reposava a la terrassa de casa del doctor Grament. En silenci i a les fosques, els seus ulls freds escrutaven les llums de la ciutat de Barcelona, que s’estenia allà baix, bulliciosa i llunyana.

La setmana havia passat amb més pena que glòria, regida per la impaciència mal dissimulada del doctor perquè arribés diumenge. I ara, tot i que el dia havia arribat, els nervis es resistien a desaparèixer.

Emplaçada en una de les barriades més altes de Sarrià, la de Can Caralleu, la vivenda que el doctor Grament usava pels seus experiments constituïa un autèntic oasi modernista en aquella ciutat sintètica i de disseny.

Més amunt ja només la Carretera de les Aigües -a aquelles hores deserta dels habituals pornògrafs de l’activitat física- els separava del bosc de Collserola.

Es tractava d’una vella torre d’estiueig de mil nou-cents, supervivent dels embats barraquistes de la postguerra primer, de la fúria dels especuladors immobiliaris després. Era una casa baixa, de tan sols una planta, però equipada amb tot el que Casañ i els seus acòlits poguessin necessitar per les seves trobades.

De dins la casa li arribava la fressa que feien els doctors Grament i Aranda amb els preparatius per la cerimònia. Casañ no va moure un dit per ajudar-los; els altres tampoc haguessin gosat demanar-li-ho, sabedors del seu precari estat de salut, que en la darrera setmana havia empitjorat ostensiblement.

Ajagut en una gandula convenientment disposada, el doctor Casañ jugava a enqua-

32

drar petites porcions de la ciutat en l’espècie d’oval allargassat que es formava unint l’interior de les plantes dels seus peus descalços.

Una manera tan bona com qualsevol altra de fer temps fins que arribés aquell jove estudiant de la Plana.

Per dins l’oval desfilaren el castell de Montjuïch, la Sagrada Família i la torre Agbar, perfectament encaixats. Però el camp del Barça, per més que ho va intentar, no fou possible encabir-lo. De prop o de lluny, tant hi feia la perspectiva que prengués, sempre acabaven irrompent la Ronda de Dalt o la Diagonal, partint-li en dos la composició. I aquelles obtuses artèries modernes que estenien la metàstasi dels cotxes, la llum i el progrés sense raó per tots els capil·lars d’un ciutat tocada de mort de ja feia massa anys, van recordar-li que a ell tampoc li quedava massa temps, i que potser havien arriscat massa refiant-se’n que aquell Agustí Cols es presentaria.

Tot just quan s’empassava l’enèsima cullerada de làudanum, mirant d’aturar el dolor que l’estenallava i el ball de Sant Vito que sacsejava les seves extremitats, el doctor Suárez Casañ va veure Agustí Cols pujant la costa que menava a casa del doctor Grament.

I malgrat la forta pendent, el jove semblava tant entusiasmat que fins i tot li quedaven forces per xiular la melodia d’El Pont sobre el riu Kwai mentre caminava. * Quina gran alegria que tenia l’Agustí! Finalment anava a conèixer homes de ciència veritables. Els anys anteriors - d’estudi i perseverança - semblava que trobaven la seva fita a la casa del doctor Grament.

Va empènyer la reixa (ja entreoberta) amb decisió. Va enfilar el caminet polsegós tot envoltat de plantes decandides. Va pujar els tres graons de l’escala i va trucar a la porta: el timbre va sonar com un gong xinès (un caprici del propietari de la casa, que viatjava tot sovint per terres asiàtiques a la recerca d’especímens curiosos, bons per als seus experiments en benefici de la humanitat).

La porta es va obrir, un home petit i mig calb el va fer entrar ben de pressa. Sóc el

33

doctor Grament, va dir amb veu ansiosa.

No s’encanti, home (l’Agustí s’havia aturat un moment al vestíbul, per descobrir què hi havia darrere les ombres), tothom l’espera...

L’Agustí es va posar molt content: aquell vespre ell era (així ho semblava) l’invitat que tots volen conèixer.

Van travessar un llarg passadís amb moltes portes tancades a banda i banda. La il·luminació escassa (d’on venia? d’una claraboia en el sostre ? de les bombetes amb forma de flor exuberant que l’Agustí va creure que veia penjades a dalt de les parets?) aviat va deixar pas a un saló d’una claror crua com de sala d’operacions: allí hi havia tot d’altres homes petits i mig calbs, els doctors humanitaris.

I on era, Suárez Casañ ?

L’home providencial gemegava a la terrassa de la casa, com una estrella que s’apagava lentament...

Un home de mirada febrosa i reconcentrada va avançar cap a l’Agustí i va dir-li: Sóc el doctor Aranda (i l’Agustí, seguidor fidel de les novetats en el món de la Medicina, va reconèixer llavors el nom i la cara d’aquell metge famós per les seves arriscades operacions de transplantaments d’òrgans), i li dono la benvinguda en nom de tots nosaltres... Ens agrada anomenar-nos els Fills de la Providència, som una mena de fraternitat molt antiga, que venera la Vida i també el seu revers, la Mort (la cara oculta que preserva la veritat)... Tot és bell: el somriure d’un infant, el vol d’un esparver, una fletxa contra un cor, un panteó amb àngels que ploren llàgrimes de pedra... El Moment Sublim, per a nosaltres, és quan mort i vida es donen la mà, quan s’abracen com bons germans...

L’Agustí estava sorprès, però no tenia cap por: al contrari, un entusiasme embriagador anava guanyant-lo, com si hagués begut un vi dels millors en copa de plata.

Cerquem sempre, va continuar el doctor Aranda, ara amb un estrany to de súplica, ànimes pures, joves sense maldat per celebrar el ritual que culmina les nostres creences...

El doctor Aranda va lliurar-li aleshores una daga amb tot de pedreria al mànec; la fulla reflectia la claror crua del saló com un mirall sobrenatural.

El noi va acceptar-la humilment: aquella daga era l’arma de la Providència, l’Agustí se sentia investit d’una missió divina.

Més enllà de la Ciència, va clamar el doctor Aranda, i els altres creients van repetir les seves paraules com un eco, hi ha la Misericòrdia... El Sacrifici és l’expressió de la nostra Pietat... Amic Suárez Casañ, abraça les tenebres amb alegria!

L’il·lustre professor jubilat amb prou feines sentia res de tota aquella xerrameca delirant: mirava la foscor de la nit com si pogués endevinar-ne els designis, que ell volia tots benèvols. Per això no es va espantar quan va veure l’Agustí Cols al seu davant: va rebre la primera punxada amb un somriure, després va quedar esventrat al terra de la terrassa, vora unes buguenvíl·lees resseques, i tothom va felicitar el jove nou germà efusivament, perquè tenia el pols ferm (i l’esperit carnisser) d’un autèntic cirurgià. * Voltat d’aquella caterva d’homes petits i mig calbs, Agustí Cols va sentir-se renéixer.

Una intensa escalfor d’origen desconegut l’embriagava i posseïa, posant-li els pèls dels braços de punta pel plaer. Tots aquells doctors humanitaris els miraven expectants i, d’alguna manera massa llarga d’explicar en paraules, ell sabia per què. Va obrir i tancar els punys amb una força que fins llavors mai havia tingut, passejà la mirada arreu de la terrassa -els estels damunt seu, la ciutat als peus, els doctors d’ulls roents- i va adreçar un mig somrís condescendent i alhora pietós a la resta de coreligionaris.

Va prendre el flascó de làudanum que reposava al costat del cadàver de l’antic Suárez Casañ i se’l va beure d’un glop. Necessitaria un bon estat d’ànim pel que restava de nit: els quedava molta feina per fer.

Sergi Riutort i Eduard Mas de Xaxars

34

digressions sobre el diable

1.

En una carta de Paul Valéry al seu amic Pierre Louis, datada el 21 de desembre de 1890, l’encara jove poeta reflexiona de la manera següent sobre la figura del Diable: «Crec, en dues paraules -i aquesta és tota la meva metafísica i la meva moral-, que Déu existeix i que també existeix el Diable, però en nosaltres. El culte que devem a aquesta divinitat latent no és sinó el respecte que ens devem a nosaltres mateixos; vull dir: la recerca, per part del nostre esperit, i en el sentit de les seves aptituds innates, d’un Millor.

Vet aquí la meva fórmula: Déu és el nostre ideal particular; Satanàs, tot allò que tendeix a separar-nos d’ell».1

tendres. Valéry, vell, savi, potser es va adonar que no tot era subjugat al Subjecte. Que hi havia un més enllà del Jo. Unes realitats que la voluntat humana no podia forçar ni dominar, al menys, no sempre que volgués.

2.

La darrera obra de Valéry, inconclusa, porta per títol Mon Faust. Allí, qui sap si guiat per la tradició goethiana, fa parlar a Mefistòfil amb veu pròpia. Separa la seva veu de la del Dimoni. El Valéry moribund trenca amb l’antiga teologia juvenil, on considerava els actors divins com una mena d’éssers desencarnats en idees, a la manera hegeliana —noció hereva de la Il·lustració, que ho va interioritzar tot, Déu, el Diable i les faves

3.

Pels volts de l’època en que l’ingenu i jove Valéry deia això, no massa lluny, un altre gran intel·lectual s’enfrontava cara a cara amb el Diable. Era el poeta i mossèn Jacint Verdaguer, que després d’una infructuosa peregrinació a Terra Santa, tornà a Catalunya amb la set d’una purificació més alta i perfecta i s’embrancà a practicar exorcismes en una congregació religiosa de Barcelona dita l’Oració, «lo temple més gran d’Europa, la catedral de Jesucrist».2 Els vuit manuscrits que ens llegà són d’un valor incomparable, uns documents colpidors on se’ns mostra la relació diària d’un home amb el Diable i que combinen magistralment episodis tràgics amb escenes quasi fulletonesques, com aquella en la qual un dels dimonis, amb el desig que Verdaguer abandoni l’Oració abans d’hora i guanyar, d’aquesta manera, un temps de llibertat en el cos de la posseïda, li avança les busques del rellotge. Així

1. VALÉRY, Paul, Lettres à quelques-uns, Gallimard, Paris, 1952, pàg. 41.

2. VERDAGUER, Jacint, Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions, volum II: Quaderns d’exorcismes, Barcino, Barcelona, 2002, pàg. 289.

35

ho narra mossèn Cinto: «A l’acabar la oració, veyent que jo mirava·l rellotge, m’ha dit: “Encara no són les vuyt.” “Són les vuyt y cinch”, he respost jo, mirant la hora. Mes ell tenia rahó: al sortir al carrer han tocat les vuyt y jo he hagut de atrassar d’un quart lo rellotge que m’havia enganyat».3 O, el mateix 8 de gener de 1892, explica: «Judas [nom d’un dels dimonis amb els que s’enfronta] que jo exorcisava, estava fent signes a Jup., que estava derrera meu, deixant estar sa criatura, ab reculliment y mitg resant. Al cap d’un xich, m’ha dit aquell que aquest trevallava. Y no he trigat a sentir-me una punyida de dolor a la mà esquerra, ahont no u havia sentit may. Ab lo senyal de la creu se m’és aliviat, mes encara·m doloreja, al cap de quatre hores, en la que escrich.

Ha dit també, resistint-se molt a dir-ho, que m’ha fet una llaga des de la boca fins pit avall, y, realment, és aqueixa la impressió que hi sento. Mes, obligat per la Verge Maria, ma dolcíssima Mare, m’ha ordenat medecina que ha de ser, després de la espiritual de conjurar al que n’és la causa y de fer-hi creus, lo pendre cada dia un got d’aygua d’ordi abd poncyl[...]a».4 L’enfrontament de Verdaguer amb el Diable no té res de simbòlic. És una aferrissada lluita carnal i espiritual, tal i com l’entenien els gnòstics, introductors de la demonologia de forma velada a través dels evangelis apòcrifs (Llibre dels Guardians, Llibre dels gegants, la Visió d’Henoc, el Llibre d’Henoc, els Llibres d’Adam o el Llibre secret de Sant Joan) en el pensament cristià a principis de la nostra era, entre els segles I i II després de Crist, i primers en mencionar la figura de Lucifer, el «portador de la llum» —citat per Crist a l’Evangeli de Lluc quan diu «Jo veia caure Satanàs del cel com un llamp» (10,18).

Els gnòstics foren perseguits i les seves teories ràpidament foses en el si del Nou Testament. Fins als nostres dies, certs sectors de la Església s’han encarregat de relativitzar, fins al punt de ridiculitzar, la figura del Diable, arraconant-lo com una mena de superstició antiga, fruit de fantasies prehistòriques —i 3. VERDAGUER, op.cit, pàg. 388.

4. Íd.

en aquest sentit, potser no van del tot desencaminats—, o directament anul·lant-lo, com ha fet Hans Küng, un dels teòlegs més cèlebres dels últims temps, que partint precisament de la cita de l’Evangeli de Sant Lluc comenta: «L’expulsió dels dimonis no és, consegüentment, una confirmació del poder dels dimonis, sinó un avenç pel que fa a la des-demonització i des-mitologització de l’home i del món, i l’alliberament cap a una autèntica humanitat i salut psíquica».5 Aquest mateix ideari d’higiene i salut mental fou el que condemnà Jacint Verdaguer a un trist ostracisme al final de la seva vida. El Diable, pels mateixos catòlics, per pràcticament tot el conjunt de la comunitat cristiana, és a dir, vaja, pel món occidental en general, és un símbol mort, un fantasma ancestral que ha estat molt útil fins fa poc per personificar el mal, però que avui en dia, en plena revolució tecnològica, s’ha demostrat com a grotesca metàfora, com una imatge de la tradició amb la qual, aparentment, podem jugar al nostre antull.

El problema, amb tot, no és aquest, ja que sempre han estat pocs els que han cregut fermament en la presència real del Dimoni al món, i no necessàriament en un sentit dualista, com en el cas, per exemple, dels aborígens australians. Es tracta d’una qüestió de teoria de la imatge, de desenvolupament de la imaginació. No és pas que anem escassos d’imaginació; el que falta és una fe en les imatges, en el seus múltiples significats, en la seva energia vital, transformadora. Occident ja no creu en el Diable perquè sembla incapaç de percebre’l. Falten poetes, autèntics poetes que, com deia Heidegger en referència a Rilke, «sentin el rastre dels déus fugits».6 Necessitem artistes, cineastes, filòsofs, escultors, que es deixin encantar per les il·lacions irracionals que la imaginació estableix entre l’home i el cosmos, sense caure en la mascarada d’un magicisme de fireta practicat per quatre pagesos —allò que tantes i tantes vegades ha passat, i segueix passant, a Catalunya— o en la creença absurda, que 5. KÜNG, Hans, Credo, Editorial Trotta, Madrid, 2002, pàg. 172.

6. HEIDEGGER, Martin, Caminos de bosque, Alianza Editorial, Madrid, 2010, pàg. 201.

36

37

en els darrers temps s’ha estès com el càncer, d’un univers-simulacre, buit i sense sentit, on no hi ha una real llibertat d’expressió ni d’acció, ni possibilitat tan sols d’amor o de relació amb l’Altre, sinó sols una «màgia del treball»7 que ho embafa tot i que ve impulsada, principalment, per la publicitat i l’obsessió del consum. Hi ha hagut un estol de filòsofs apocalíptics que han confós la malaltia d’una societat ben concreta, la occidental, amb una malaltia de l’univers. D’això se’n diu confondre la part amb el tot. De la mateixa manera, alguns han preconitzat la fi de la història o, àdhuc, del real («el real ja no tindrà més possibilitat de produir-se»),8 prenent l’esgotament de les estructures històriques d’una era, les del capitalisme, pel suposat final de la Història. El desconeixement de la tradició, que fins i tot per als ignorants actua com una força sempre latent i demoníaca, ha portat a molts pensadors i creadors de la nostra època a desconfiar de les arrels mitològiques i simbòliques de la humanitat, sense les quals els homes anirien vagant pel món a la deriva, deixats de la mà dels déus, com a insensibles ninots o màquines, sense somnis, sense projectes, inofensius.

Sortosament, també hi ha hagut filòsofs que han treballat de valent per desmentir aquest conjunt d’hipòtesis infantils, d’entre els quals destaca Hans Georg Gadamer.

A Wahrheit und Methode (1960), pilar de la seva Hermenèutica, exposa una concepció orgànica de la història que beu directament de Heidegger i que, tot singlant el riu subterrani de la història de les idees, pren elements de la filosofia natural de Schelling i Bruno i remunta fins a la deu del πάντα heraclitià. «Ésser històric», diu Gadamer, «vol dir no esgotar-se mai en el saber-se».9 Al Diable ni se’l pot veure ni se’l pot escoltar, al menys directament. En paraules de Léon Bloy: «Quan no parlem amb Déu o per a Déu, és amb el Diable amb qui parlem; i aquest ens escolta en esfereïdor silenci...».10 7. BAUDRILLARD, Jean, Cultura y simulacro, Kairós, Barcelona, 2005, pàg. 11.

8. Íd.

9. GADAMER, Hans Georg, Verdad y método, Sígueme, Salamanca, pàg. 372.

10. Vegis a PAPINI, Giovanni, El Diablo, Grupo Editorial Swan, Madrid, 1989, pàg. 163.

Se l’intueix, se’l pressent, sense que mai acabi de formalitzar-se sota una aparença absoluta. Això no vol dir, però, com adduïa Valéry, que sigui una projecció del nostre jo.

Parla mitjançant la veu dels altres —com pogué comprovar en la pròpia pell Jacint Verdaguer. Actua, fa el mal a través dels altres.

El Diable és aquell que escollí servir-se dels homes en comptes de servir-los («Non serviam»).

6.

C.G. Jung, investigador insaciable dels fenòmens anímics, també intuí l’existència real del Diable. En un text autobiogràfic molt tardà (1962), el psicòleg explica com ja de ben petit temia que Satanàs el devorés i narra com, als quatre o cinc anys, tingué un somni en el qual se li va aparèixer una espècie de fal·lus, que va prendre per un déu subterrani —segons el propi Jung, el contrari de Jesucrist, és a dir, el Diable.

Per la seva banda, Freud, format inicialment amb Brücke, científic d’orientació materialista, sempre visqué una relació molt convulsa amb allò irracional. En el pare del psicoanàlisi la part científica i la part supersticiosa es troben sempre en un estat d’inconciliable guerra interior. Quan, a mitjan dels vuitanta, Freud se’n va a París a estudiar amb Charcot, la balança sembla declinar-se cap a la part obscura. En una carta del 24 de novembre de 1885, li escriu a la seva novia, Martha Bernays: «... crec que estic canviant molt. T’explicaré amb tot detall allò que m’influeix. Charcot, que és un dels metges més grans i la ment del qual ratlla amb el geni, està, senzillament, derrocant les meves concepcions i els meus propòsits.

A vegades surto dels seus cursos com si sortís de Notre- Dame, ple d’idees noves sobre la perfecció. Però m’esgota, i quan el deixo, ja no em queden ganes per treballar en les meves pròpies coses, tan insignificants... cap home ha tingut mai tanta influència sobre mi...».11 Per a Freud, tanmateix, igual que per al Valéry barbamec, el Diable és interior. En els seus primers treballs, el relaciona amb les 11. FREUD, Sigmund, Epistolario Plaza&Janés, Barcelona, 1984, pàg. 167.

38

1873-1939,

pulsions reprimides. A «Caràcter i erotisme anal» (1908) diu: «Certament, arreu on hagi regnat o persistit el mode de pensament arcaic, en les civilitzacions antigues, en el mite, els contes, les supersticions, el pensament conscient, en el somni i la neurosi, el diner es relaciona amb l’excrement. És ben sabut que els diners que regala el diable a les seves amants es converteixen en excrement quan ell marxa; i és segur que el diable no és altra cosa que la personificació de la vida pulsional inconscient reprimida».12 Amb el temps, la seva visió del Diable es matisarà, i més endavant, a El malestar en la cultura (1929), el vincularà directament amb una pulsió de mort que actua des del si de la humanitat en contra de la humanitat mateixa, en un impuls autoimmolador, descrivint l’home com un autèntic Dimoni. «La part que ens agrada de negar, és que l’home no és un ésser dolç i necessitat d’amor, que, com a màxim quan l’ataquen, se sap defensar, sinó que entre les seves disposicions instintives també cal comptar amb una dosi poderosa de tendències agressives.

Per tant, per a ell, el proïsme no solament és un possible col·laborador i objecte sexual, ans també un motiu de temptació per a satisfer-hi les seves agressions, per aprofitar- se de la capacitat de treball sense necessitat de recompensar-lo, per servir-se’n sexualment sense el seu consentiment, per apoderar-se dels seus béns, per humiliar-lo, per fer-lo patir, per martiritzar-lo i per matar-lo».13 7.

Freud té l’ideal de l’harmonia total, de la integració absoluta del desordre còsmic en el si de la psique humana. A diferència de Jung, se li fa difícil acceptar certes realitats, de manera que per crear una il·lusió de control i simetria assimila les contradiccions de la naturalesa en una sèrie de desajustos psicològics interiors, transportant els misteris del drama còsmic a un pla humà. Com a lucidíssim científic que és, el metge vienès només comprèn els fenòmens de la vida des del 12. FREUD, Sigmund, Obras completas, tomo IV, Biblioteca Nueva, Madrid, 1987.

13. FREUD, Sigmund, Escrits de crítica de la cultura, Editorial Laia, Barcelona, 1984, pàg. 150.

seu laboratori: més enllà de l’escenari que ell ha organitzat, hi campa una superstició salvatge, el descontrol anímic, la màgia negra, l’aventura, una llibertat ininterpretable.

A on Nietzsche assevera «Déu ha mort» Freud, serè, aclareix: no, amic meu, no, sols és que s’està morint, car l’hem llançat a les masmorres de la psique, i allí l’hem abandonat, agonitzant, engarjolat, podrint-se com una poma a les golfes en plena canícula.

I amb ell hi hem abocat son germà, el Diable. Fixa-t’hi, li etziba Freud a Nietzsche, ara passional: aquestes olors, tota aquesta host de fantasmes, són les emanacions dels seus cadàvers putrefactes! I jo en sóc el màxim hermeneuta, el mag capaç d’identificar-ne l’origen, el sentit i la direcció. Jo conec la ferum rància dels déus i a cada flaire li poso un nom. Jo curo, jo curo! crida, desesperat, dins els confins de la seva vasta consulta.

La qüestió del mal, des de l’Holocaust, sembla definitivament tancada. Dels milers de reflexions que va originar la Shoah n’ha sobreviscut com a emblemàtica la de Hannah Arendt i la seva banalitat del mal. Desgraciadament, aquesta tesi s’adiu molt bé amb la còmoda posició ètica que la societat occidental ha anat prenent des de la Segona Guerra Mundial, i que els efectes narcotitzants de la Guerra Freda i la democràcia de despatx han acabat per imprimir a foc en el nostre imaginari: la maldat suprema és una cosa comuna. Qualsevol podria ser el Diable, car el mal, en realitat, sorgeix d’un cúmul d’errors burocràtics que la repetició i la falta de compromís moral de la massa accentuen fins a la monstruositat. A partir de la Segona Guerra Mundial l’ombra de la Bèstia es comença a dibuixar com una volàtil polifonia de rostres en un fons blanc de confusió social. L’Holocaust marca un abans i un després en la Història del Mal, i en aquesta nova història no hi ha lloc per a una persona, per a una veu tan peculiar com la del Diable.

La sola idea d’un mal encarnat, per la seva senzillesa i innocència primitives, fa riure.

Sembla claríssim, i tothom ho sap, que el mal s’origina massivament i que, per tant, no té un centre concret, sinó que és dispers, gasós, il·localitzable. El mal és democràtic, és de tots: tots som bons i dolents a parts iguals. I

39

el Mefistòfil que digui el contrari és un antidemòcrata i un catòlic obsolet.

9.

Qui s’ocupa, avui en dia, de reflexionar dignament sobre l’essència del mal? Per a la gran majoria es tracta, certament, d’una preocupació llibresca, d’un problema que la tradició ja ha resolt, i amb escreix. El Diable és el fòssil d’un símbol idolatrat per una caterva de marginats socials, músics de black metal, fanàtics religiosos o caça-fantasmes de mal borràs. Ara per ara, ni monjos ni capellans s’ocupen del Diable amb suficient nervi, possiblement perquè l’Església té altres taleies en ment; sortir del pantà espiritual en el qual es troba estancada, si pot.

Els nous sacerdots encarregats de vetllar pel record del Diable són els poetes. Diu Giovanni Papini, escriptor i excèntric teòleg d’última hora: «Després de la decepció dels teòlegs, els poetes més famosos han ocupat el lloc d’aquests, com a escortes d’alarma; i gràcies a ells el Diable ha fracassat en el diabòlic propòsit d’aconseguir que ens oblidéssim de la seva existència».14 El Diable, com l’últim Dragó, renaixerà de l’ou fòssil per acció del foc, principi inextingible de vida, agent de destrucció i renovació, car Ell és, en realitat, «el camí a través de totes les coses».15 Gabriel Ventura Morel

14. PAPINI, Giovanni, op.cit., 1989, pàg. 190.

15. CIRLOT, Juan Eduardo, Diccionario de símbolos, Ediciones Siruela, Madrid, 1997, pàg. 180.

40