Serena Viola
r? arabat pilote c s e l’ a a tu una està han dedicat s ’or? n a li a tr s u a s granotes d le e d r la Per què els r a p ai a Heu sentit m aranya? I de la cabra licar, ries per exp tò vius. is h il m té e els éssers tr n e s La natura n io c les rela entrellacen s le ib is de la natura v ts in n a ls fi m a m ls o a c per tantes prescindible ri Un llibre im plex equilib m o c l e e r b so mes. dels ecosiste
E L F I L I N V I S I B L E D E L A NATUR A
A
Gianumberto Accinelli
N EL FIL I
NATUR A L E D VISIBLE
E D E L B I S I V N Viola I a n L e r I e S F : s n L E Il.lustracio i l l e n i c c oA
A R U T L A NA
Gianumber
t
Gianumberto Accinelli
EL FIL INVISIBLE DE
LA NATURA Il·lustracions:
Serena Viola Traducció:
Helena Aguilà Ruzola
Índex
5
Introducció
7
Una papallona salva Austràlia
13
Una plaga d’orelles llargues
19
L’hotel de les granotes
27
Operació Cat Drop: plouen gats!
35
El bacallà de Terranova
41
Ratpenats, dimonis i ultrasons
49
La història increïble del gat
57
De la Terra a l’espai: les aranyes viatgeres!
63
Un déu i heroi nacional: l’escarabat piloter
69
Sobre cometes, mars i pops intel·ligents
75
La fil·loxera i el secret del vi europeu
81
Sobre les ovelles felices
89
El nostre lligam mil·lenari amb el porc
95
El vol gloriós dels coloms missatgers
103
La veritable història d’El Dorado
111
La millor mel del món
117
El paradís de les mosques
123
La cultura dels micos
8
El carregament havia de servir per iniciar la cria de cotxinilles i acabar amb l’odiat monopoli d’espanyols i portuguesos. La primera plantació de cactus amb cria de cotxinilles es va fer a Botany Bay, exactament el mateix lloc on el capità James Cook havia desembarcat per primera vegada a Austràlia el 1770.
El cactus s’expandeix al nord
Però els somnis de grandesa del governador van topar amb la dura realitat: ni la plantació ni la cria no es van adaptar al clima d’aquella zona australiana. I així, mentre els espanyols i els portuguesos ho celebraven, l’Opuntia abandonava la «vall de llàgrimes» australiana. Només es va salvar una petita planta, gràcies a la misericòrdia d’un ferroviari, que la va cultivar al jardí d’una estació, a prop de Sydney. En va tenir tanta cura que la petita planta l’hi va agrair donant uns fruits molts dolços, semblants a les nostres figues de moro. A més de fructificar, l’Opuntia es va adaptar tan bé que el ferroviari va començar a fer-la servir per construir bardisses o tanques verdes i econòmiques. De seguida va córrer la veu, i a Queensland, una regió situada al nord d’Austràlia i, per tant, més càlida, alguns agricultors van tenir notícia de la planta prodigiosa. «Si al sud, que fa més fred, el cactus creix tan bé, imaginem-lo aquí, al nord, amb un clima semblant al del país d’origen de la planta», van pensar. Llavors van enviar a Queensland diverses estaques, és a dir, petites branques del cactus, i allà la planta va prosperar com no havia prosperat a Sydney. Els habitants d’aquella regió, entusiasmats amb la planta i els fruits dolços, la van començar a plantar sense solta ni volta. I com que de terra no en faltava i l’Opuntia s’hi adaptava bé, el sistema de propagació era molt senzill: llançaven trossos de cactus (llavors, estaques o pales) a les terres no conreades i, quan les plantes creixien, només n’havien de recollir els fruits saborosos.
No hi ha cactus sense punxes
Els principis que regulen els ecosistemes existeixen, i trencar aquest equilibri te conseqüències. La facilitat amb que es va difondre el cactus, una espècie no autòctona, amb el temps, va passar factura als australians. El 1870, l’Opuntia ja s’havia desenvolupat de manera preocupant, però el govern australià no va prohibir cultivar-la ni va obligar els agricultors del país a destruir-la fins al 1886. La llei arribava massa tard, quan el creixement del cactus ja era imparable. El 1925, la situació encara era més greu i estava fora de control: vint-i-cinc milions d’hectàrees de terreny estaven cobertes d’un bosc espinós i impenetrable, i l’Opuntia avançava pel territori australià a una velocitat de mig
9
38
39
és que els egipcis van permetre que el gat entrés al panteó de les divinitats, juntament amb el falcó, el cocodril, la serp i l’escarabat piloter. El van anomenar Bastet, una deessa que, de vegades, trobem representada com una de les filles de Ra, el déu del sol zenital. Els gats salvatges, per bé que divins, voltaven pels graners, s’atipaven de ratolins i en acabat tornaven al seu bosc i s’enfilaven als arbres. Van passar els anys i l’amor dels egipcis per aquests animals no disminuïa. Al final, alguns gats van decidir abandonar els boscos frondosos per traslladar-se a les cases còmodes dels éssers humans. I així es van convertir oficialment en el més elegant dels animals domèstics. A partir d’aquell moment, el gat va iniciar una nova aventura que el va portar per tot el món: a Grècia va conèixer els grans filòsofs, a Egipte va ser testimoni del moment en què Juli Cèsar i Cleòpatra es van conèixer i va assistir a les conquestes més importants de l’Imperi romà. Els romans sabien que el gat complia la funció d’atrapa-ratolins; tot i així, l’animal no els agradava gaire. En lloc del gat sorneguer, s’estimaven més un cavall fer o un gos fidel. En canvi, als grecs, amants de la filosofia, de seguida els va agradar aquest felí de caràcter independent.
A l’edat mitjana: perill, gats!
El temps passava, i el gat continuava ajudant els éssers humans a combatre les plagues de ratolins. Aparentment, tot anava bé, però, tal com hem vist, la història és complicada i plena de revolts i camins secundaris. Al llarg de l’edat mitjana, els prejudicis humans van truncar la vida pacífica del gat. Els homes d’aquells segles tan foscos, obsessionats per la por que arribés la fi del món, tenien unes creences molt estranyes. Una d’elles tenia a veure amb el gat: com que a Egipte era un animal sagrat, els homes medievals, per algun motiu estrany, van decretar que era fill del dimoni i li van declarar la guerra. Per acabar-ho d’adobar, l’any 1233, el papa Gregori ix publicà dues butlles: Licet ad capiendos, amb la qual va inaugurar la Inquisició (el temible tribunal de l’Església catòlica que jutjava i castigava tots aquells que pecaven contra la fe) i Vox in Rama, on s’involucraven gats en suposades pràctiques satàniques. D’aquesta manera, qualsevol cristià que volgués complir «la voluntat de Déu» tenia autorització per torturar i matar tots els gats que trobés. A més, si enxampaven una dona alimentant un gat, l’acusaven de bruixeria i tots dos, l’animal i la dona, acabaven malament. Avui dia encara ens acompanyen algunes d’aquestes idees tan estranyes. Per exemple, la convicció que el gat negre porta mala sort. A les ciutats de l’edat mitjana es van produir nombroses matances de gats, però aquests animals encara tenien alguns defensors. Podem dir que eren pocs però bons, ja que entre els seus admiradors hi havia Leonardo da Vinci, que va definir el gat com «una petita obra mestra». 50
51
68
Sobre cometes, mars i pops intel·ligents Avui dia la Terra està coberta d’una capa transparent d’aire: l’atmosfera. Però fa milions i milions d’anys, aquest «coixí protector» no existia i una de les hipòtesis més esteses sosté que cometes plens d’H2O queien directament a terra, provocant uns cràters enormes. Amb tants impactes durant milions d’anys, la superfície terrestre es va omplir d’aigua, la mateixa que avui bevem cada matí, l’aigua de la dutxa i dels banys a la platja, quan hi anem de vacances. I així es van formar els llacs, els rius, els mars i els oceans. En aquestes superfícies d’aigües cristal·lines, en un moment màgic i misteriós, s’encengué la primera espurna de vida. Un dels indicis més antics de la vida a la Terra són els estromatòlits, les restes de l’activitat dels cianobacteris, un grup de procariotes que encara viuen entre nosaltres i continuen poblant els mars.
Els primers habitants marins
Una de les característiques dels éssers vius es la seva capacitat per replicar-se i adaptar-se a les condicions canviants i, al mateix temps, conquerir nous territoris. Per això, a partir dels primers estromatòlits, van anar apareixent moltíssimes espècies animals i vegetals, i el món es va cobrir d’una massa bulliciosa d’organismes. La majoria de formes vitals que vivien al planeta ja no existeixen; o bé s’han extingit, o han canviat tant que és impossible reconèixer-les. Amb tot, podem trobar entre les ones alguns dels primers habitants del mar, que van conviure amb els dinosaures. Un d’ells és el protagonista d’aquesta història, un mol·lusc que, des de temps immemorial, sempre fa la mateixa vida. És el pop, el simpàtic animal que veiem als bancs de peixos o que trobem lliure al mar durant les nostres vacances d’estiu. Seguirem el fil de la seva història partint dels forats de roca on viu. El pop s’alimenta de crancs petits, bivalves i crustacis. Les femelles, depenent de l’espècie, poden pondre entre cinc-cents i cinc-cents mil ous. Les larves nascudes, en créixer, van repetint un cicle vital que començà fa milions d’anys i que continuarà perdurant en el temps. L’existència d’aquest animal tan curiós, que té un cos tou, vuit braços o tentacles i un bec semblant al d’un lloro, és realment sorprenent en alguns aspectes. Per exemple, el sexe masculí té un esperit romàntic i insòlit: quan coneix una senyora mol·lusc i se n’enamora, comença a ballar sinuosament per «estovar-li el cor». El resultat
69
A Bianca
Títol original: Il fili invisibili della natura © 2016, del projecte: Tipress Deutschland GmbH © 2016, del text: Gianumberto Accinelli © 2016, de les il·lustracions: Serena Viola © 2018, de la traducció: Helena Aguilà Ruzola © 2018, d’aquesta edició: Libros del Zorro Rojo Barcelona – Buenos Aires – Ciutat de Mèxic www.librosdelzorrorojo.com Direcció editorial: Fernando Diego García Direcció d’art: Sebastián García Schnetzer Edició: Estrella Borrego Correcció: Francesc Massana Assessorament científic: José Luis Villanueva Cañas Primera edició: març de 2018 I S B N: 9 7 8 - 8 4 - 9 4 6 7 4 3 - 6 - 5
Dipòsit legal: B - 2 5 5 7 6 - 2 0 1 7
Imprès a Letònia per Livonia Print s. i. a. No es permet la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la transmissió en qualsevol forma o per qualsevol mitjà, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. La infracció dels drets esmentats pot constituir delicte contra la propietat intel·lectual. El dret d’utilitzar la marca «Libros del Zorro Rojo» correspon exclusivament a les següents empreses: albur producciones editoriales sl i LZR Ediciones srl.
Serena Viola
r? arabat pilote c s e l’ a a tu una està han dedicat s ’or? n a li a tr s u a s granotes d le e d r la Per què els r a p ai a Heu sentit m aranya? I de la cabra licar, ries per exp tò vius. is h il m té e els éssers tr n e s La natura n io c les rela entrellacen s le ib is de la natura v ts in n a ls fi m a m ls o a c per tantes prescindible ri Un llibre im plex equilib m o c l e e r b so mes. dels ecosiste
E L F I L I N V I S I B L E D E L A NATUR A
A
Gianumberto Accinelli
N EL FIL I
NATUR A L E D VISIBLE
E D E L B I S I V N Viola I a n L e r I e S F : s n L E Il.lustracio i l l e n i c c oA
A R U T L A NA
Gianumber
t