Em complau poder-vos lliurar un any més aquest llibre, que és la recopilació de 37 contes cooperatius que han viatjat per tots els centres de primària i de secundària i per l’escola d’educació especial Maria Felip de la ciutat. És la mostra d’un treball en què han participat gairebé 3.100 escolars i els equips docents de tots els centres educatius de Gavà. Aquesta segona edició aporta noves narracions, nous personatges i noves històries carregades d’imaginació i d’il·lustracions. És una activitat en xarxa que té la finalitat d’apropar-nos cap a un model d’acció pedagògica més reflexiu i enriquidor, alhora que creatiu. Enguany es reafirma i incrementa significativament el nombre de participants. Aquests petits relats, que van cobrant vida conforme van passant per diferents aules, tenen, a més, la particularitat de ser accessibles a la ciutadania, ja que es poden llegir a través de la prestatgeria digital, un llibre virtual on heu penjat tot el treball fet. Per tot això, felicito els autors i autores i els i les animo a continuar treballant en aquesta línia amb la mateixa il·lusió i implicació que han mostrat fins ara.
INDEX CONTES COOPERATIUS (EDICIÓ 2010) ................................................................... 5 1. MISTERI A LA CASA ENCANTADA .....................................................................
6
3r A Escola Salvador Lluch 3r B Col·legi Immaculada 3r A Escola Jacme March
2. MISTERI A L'ESCOLA ........................................................................................... 9 3r B Escola L'Eramprunyà 3r C Col·legi Sagrada Família 3r Col·legi San Pedro
3. EL TRESOR DE LES LLAMINADURES ............................................................... 13 3r B Escola Marcel·li Moragas 3r A Col·legi Santo Àngel 3r Escola Gavà Mar
4. EL BOSC DE L'OBLIT ........................................................................................... 16 3r A Col·legi Sagrada Família 3r B Escola Jacme March 3r C Col·legi Santo Angel
5. ELS CINC NENS AVENTURERS .......................................................................... 19 3r B Col·legi Santo Angel 3r A Escola L'Eramprunyà 3r B Col·legi Sagrada Família
6. PERE, EL BOMBER ............................................................................................... 22 3r Col·legi Sagrat Cor 3r A Escola Marcel·lí Moragas 3r B Escola Salvador Lluch
7. LA COVA DELS SOMNIS ...................................................................................... 25 4t A Escola Jacme March 4t C Col·legi Sagrada Família 4t A Escola Marcel·lí Moragas
8. EN COL I LA FLOR I LA FESTA DE LA LLAVOR ............................................... 28 4t C Col·legi Immaculada 4t Col·legi San Pedro 4t B Col·legi Santo Angel
9. VIATGE AL FUTUR ............................................................................................... 32 4t A Col·legi Sagrada Família 4t B Escola Salvador Lluch 4t Escola Joan Salamero
10. UN VIATGE INTERROMPUT ................................................................................. 35 4t A Col·legi Santo Angel 4t Col·legi Sagrat Cor 4t B Escola l'Eramprunyà
Llacuna de la Murtra – 2010 -
1
11. EN VADOR A NOVA YORK ................................................................................... 38 4t A Escola Salvador Lluch 4t B Escola Jacme March 4t A Col·legi Immaculada
12. LA MARIETA SENSE TAQUES ............................................................................ 41 4t A Escola l'Eramprunyà 4t B Escola Marcel·lí Moragas 4t C Col·legi Santo Angel 4t B Col·legi Sagrada Família
13. UN VIATGE MÀGIC ............................................................................................... 47 5è Col·legi San Pedro 5è B Col·legi Sagrada Família 5è A Escola Salvador Lluch
14. MISTERI A LA LLACUNA DE LA MURTRA ......................................................... 50 5è A Escola Marcel·lí Moragas 5è B Col·legi Santo Angel 5è A Escola Jacme March
15. JO TAMBÉ HO SABIA .......................................................................................... 53 5è Col·legi Sagrat Cor 5è C Col·legi Sagrada Família 5è B Escola L'Eramprunyà
16. ELS CAMIONERS AVENTURERS ........................................................................ 58 5è A, Col·legi Sagrada Família 5è A Col·legi Immaculada 5è C Col·legi Santo Angel
17. L'HOME DEL MIL·LENNI ...................................................................................... 61 5è C Col·legi Immaculada 5è A Escola L'Eramprunyà 5è B Escola Marcel·lí Moragas
18. FANTASMES DE LA NIT ...................................................................................... 64 5è B Escola Salvador Lluch 5è A Col·legi Santo Angel 5è B Escola Jacme March 5è B Col·legi Immaculada Concepció
19. COLÒNIES RADIOACTIVES ................................................................................ 68 6è B Escola Jacme March 6è A.Col·legi Sagrada Família 6è B Escola Salvador Lluch
20. UNIVERSITÀRIA ABANS D'HORA ....................................................................... 71 6è C Col·legi Santo Angel 6è B Col·legi Immaculada 6è A Escola Marcel·lí Moragas
21. ELS EFECTES DE LA GUERRA ........................................................................... 74 6è B Escola l'Eramprunyà 6è Col·legi Sagrat Cor 6è B Col·legi Sagrada Familia
Llacuna de la Murtra – 2010 -
2
22. LA CIUTAT FANTÀSTICA ..................................................................................... 79 6è A Escola Salvador Lluch 6è Col·legi San Pedro 6è C Col·legi Immaculada
23. JACK, EL PETIT GUERRILLER ............................................................................ 82 6è A Col·legi Immaculada 6è A Escola Jacme March 6è B Col·legi Santo Angel
24. EL MISTERI DE DRÀCULA ................................................................................... 86 6è C Col·legi Sagrada Família 6è B Escola Marcel·lí Moragas 6è A Col·legi Santo Angel 6è A Escola L'Eramprunyà
25. L'ORFENAT ANOMENAT LLACUNA DE LA MURTRA ....................................... 90 1r d'ESO (grup 2) Institut Bruguers 1r ESO C Col·legi Sagrada Família 1r ESO B Institut El Calamot 1r ESO Col·legi Immaculada
26. L'AMISTAT NO ES POT COMPRAR .................................................................... 97 1r ESO A Col·legi Santo Angel 1r ESO C Institut El Calamot 1r ESO B Col·legi Sagrada Família 1r ESO Col·legi San Pedro
27. TOTS ELS DIES SÓN FESTA ............................................................................. 104 1r ESO Col·legi Sagrat Cor 1r ESO A Col·legi Sagrada Família 1r ESO B Col·legi Santo Angel 1r d'ESO GT Institut Bruguers
28. LES AVENTURES I DESVENTURES D'UN CARREGADOR DE MÒBIL ............111 2n ESO Col·legi San Pedro 2n d'ESO B Institut El Calamot 2n ESO A Col·legi Sagrada Família 2n ESO B Col·legi Santo Angel
29. L' ARBRE MÀGIC ...................... ......................................................................... 119 2n d'ESO C Institut El Calamot 2n ESO B Col·legi Sagrada Família 2n ESO Col·legi Sagrat Cor
30. UN MISTERI A PHANTOM MANOR .................................................................... 124 2n ESO A Col·legi Santo Angel 2n ESO Col·legi Immaculada Concepció 2n ESO C Col·legi Sagrada Família
31. EL SURO DE L'AMISTAT ................................................................................... 131 3r d'ESO A Institut Bruguers 3r ESO A Col·legi Sagrada Família 3r d'ESO C Institut El Calamot 3r ESO B Col·legi Santo Angel
Llacuna de la Murtra – 2010 -
3
32. LA CIUTAT MISTERIOSA ................................................................................... 138 3r d'ESO Col·legi Sagrat Cor 3r d'ESO B Institut Bruguers 3r ESO B Col·legi Sagrada Família 3r ESO Col·legi San Pedro
33. L'ESCOLA DELS SOMNIS .................................................................................. 145 3r d'ESO C Col·legi Sagrada Família 3r d'ESO D Institut Bruguers 3r ESO A Col·legi Santo Angel 3r ESO C Institut Bruguers
34. EL MALTRACTADOR .......................................................................................... 150 4t ESO A Institut El Calamot 4t ESO B Col·legi Sagrada Família 4t ESO Col·legi San Pedro 4t ESO B Col·legi Santo Angel
35. NO ESTÀ BÉ DONAR PREFERÈNCIA AL MALVAT PER IGNORAR AL JUST. 156 4t ESO C Col·legi Sagrada Família 4t ESO B Institut El Calamot 4t d'ESO Institut Bruguers
36. STAND BY ME ...................................................................................................... 161 4t ESO A Col·legi Santo Angel 4t ESO A Col·legi Sagrada Família 4t ESO Col·legi Sagrat Cor
37. RECORDS DEL PASSAT ..................................................................................... 167 Escola Municipal Maria Felip Duran
Llacuna de la Murtra – 2010 -
4
CONTES COOPERATIUS (edició 2010)
El Premi Llacuna de la Murtra el promou l'Ajuntament de Gavà amb la col·laboració de les Biblioteques Públiques i el Servei Educatiu Baix Llobregat II del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya. La primera edició data de l’any 1997. Any rere any s’han anat succeint les edicions del Premi Llacuna de la Murtra amb èxit creixent i amb gran participació dels Centres Escolars de Gavà. Cal estar molt agraïts a l’esforç i a la dedicació que hi han posat els i les mestres de Primària i el professorat de Secundària que amb la seva col·laboració l’han fet possible durant tants anys. Com ja coneixeu pel curs passat, vam començar aquest nou projecte de creació literària col·lectiva a nivell de grup i també de xarxa amb totes les escoles de Gavà. La proposta responia a un model de treball en equip, col·laboratiu i seqüencial, fruit del Projecte Educatiu de Ciutat (PEC). L’elaboració del conte de cadascun dels grups va ser personal, però alhora va formar part d’un mateix producte final. Aquest nou curs escolar, i continuant en la mateixa línia de treball amb la col·laboració de l'alumnat i del professorat implicat, es crearan un conjunt de contes nous que viatjaran virtualment per totes les aules d’un centre cap a un altre amb la mateixa dinàmica que es va dur a terme en l’edició passada. Esperem i desitgem que en gaudiu.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
5
Misteri a la casa encantada
Misteri a la casa encantada Autors: 3r A Escola Salvador Lluch 3r B Col·legi Immaculada 3r A Escola Jacme March Fa 100 anys, a un poble dels Pirineus catalans dos germans, anomenats Carlota i Oriol, van sortir a buscar llenya per fer foc i escalfar-se. Era la tardor i començaven a caure les fulles dels arbres. Els animals del bosc collien fruits per passar l’hivern. Era un matí molt fred, l’Oriol i la Carlota tremolaven mentre s’anaven ficant al bosc, quan de sobte va començar a ploure. Els dos nens van començar a córrer per buscar un aixopluc, es van sortir del camí conegut i es van perdre. De cop i volta, van sentir unes passes sobre l’herba i van veure un home que s’apropava. Era alt, prim però fort, amb molt de pèl i cobert amb una llarga capa de pell d’ós. La seva cara era molt blanca i destacaven en el seu rostre unes llargues dents molt afilades. La Carlota i l’Oriol al apropar-se van sentir una esgarrifança que els hi pujava per l’esquena. En aquell moment van sentir una veu molt greu i profunda que els hi preguntava: - Us heu perdut? - Sí, buscant un refugi per la pluja, ens hem sortit del camí. - Voleu, venir a casa meva fins que pari la pluja? Està aquí a prop? - Li estaríem molt agraïts. - Seguiu-me. Van començar a caminar seguint al personatge que havien trobat fins arribar a una casa que tenia un aspecte tenebrós. La casa estava mig en ruïnes i semblava deshabitada. A l’entrar van veure una gran sala il·luminada per espelmes i al mig una capsa negra amb una creu a la tapa. Era un taüt. La Carlota i l’Oriol se’ls hi van posar els pels de punta, estaven terroritzats. Es van tombar cap a la Llacuna de la Murtra – 2010 -
6
Misteri a la casa encantada
porta per fugir i van veure que es tanca sola fent: - Nyiiiiiiiiiiii!Els nens van mirar a l’home i van veure que els ullals li havien crescut una mica. Cada vegada estava més fosc, la lluna plena deixava entrar ja la seva llum a la sala. El rellotge va tocar les dotze i l’home va dir: - Ja es l’hora. - Es l’hora de què? –van preguntar els nens mentre de reüll van veure que la tapa del taüt s’obria. L’home es va començar a transformar, els ulls es van tornar de color groc, li va començar a créixer pèl per tot el cos, les seves dents van començar a ferse grans. - Hora de que comenci la festa. Ja - ja - ja. No sortireu d’aquí amb vida. La Carlota i l’Oriol tenien molta por, i no sabien què fer. Van veure que el taüt s’obria i de dins sortia un horrible vampir. Els nens estaven tremolant! Van començar a córrer escales amunt, els esglaons es movien i era difícil d’arribar a dalt. Una vegada havien pujat les escales, van veure una clau, l’Oriol la va agafar i la va guardar a la butxaca. Van arribar a un llarg passadís on hi havia moltes portes... Van obrir la primera i estava plena de zombies, a la segona van veure una reunió de trolls, a la tercera un ball d’esquelets, fins que al final del passadís la Carlota va veure una trapa amb un cadenat. L’Oriol va treure la clau que s’havia trobat, quina sort! el cadenat es va obrir. Van obrir la trapa i van veure una escala de fusta que baixava a un soterrani, allà van trobar una porta de fusta molt atrotinada, la van obrir i van poder escaparse de la casa encantada. --L’Oriol i la Carlota van córrer durant molta estona, ja sortien els primers raigs de sol, van mirar enrere i ningú els perseguia. Es van aturar una estona per poder descansar. Al cap d’una estona van trobar el camí que els portaria a casa, però quina sorpresa, es van creuar amb bruixes, esquelets, mostres, vampirs, homes llops... i tots anaven dient: Feliç Halloween!
Llacuna de la Murtra – 2010 -
7
Misteri a la casa encantada
Van anar a casa. A l’entrar van veure una bruixa i un vampir. Es van espantar molt i es van ficar sota el llit. - Quina por! - va dir Carlota. - SSSSSSS - va dir l’Oriol. Silenci! Es van adonar que eren els seus pares disfressats i els van demanar una disfressa per a ells. Els van disfressar de Frankenstein i vampir. A la nit van agafar una bossa i van sortir a demanar caramels. Després van anar tots a una festa de Halloween i van ballar, menjar xocolata, caramels i van jugar molta estona... Més tard van anar a casa i quan tocaven les dotze campanades del rellotge del poble, van sentir passes fora de casa. Eren els monstres del bosc. Quin espant! Quina por! I quan els anaven a agafar..., es van despertar. Aleshores es van adonar que era un somni i que aquella nit, sí, era la nit de Halloween i que sortirien amb els seus pares per passar-s’ho molt bé. Aquesta és la història del somni de l’Oriol i la Carlota. Si aquest conte t’agrada menjate'l fregit, si fregit no t’agrada menja-te’l torrat, si tampoc no t’agrada menja-te'l pelat, i si encara no t’agrada llença’l dalt del terrat.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
8
Misteri a l’escola
Misteri a l'escola Autors: 3r B Escola L'Eramprunyà 3r C Col·legi Sagrada Família 3r Col·legi San Pedro Hi havia una vegada un grup de nens i nenes als que tothom coneixia "colla galàctica" per que a tots els agradava molt l'astronomia. A més es divertien fent de detectius per resoldre els misteris de l'escola l'hora del pati. La colla galàctica la formaven la Laia, la Lucia, el Pau, i el Sergi. Tots ells anaven a la classe de 3rB de l'escola Roses de sempre treien molt bones notes.
com la a més, durant el Xavi Gavà i
Un dia de pluja, els cinc nens es van quedar a dinar a l'escola i van estar pintant al menjador perquè no es podia sortir al pati. Mentre pintaven, l'Ivan, un nen de segon, es va acostar a ells i els va dir: - Ei vosaltres! Sabeu que corre la veu que un nen de 6è ha desaparegut als lavabos del segon pis? La Laia, tota sorpresa li va preguntar: - És veritat això que dius? No m'ho puc creure! Els altres, que s'havien quedat bocabadats van cridar tots alhora: - Estàs segur d'això? No ens estaràs aixecant la camisa, oi? - No, no, no... és tot veritat! - va dir l'Ivan tot espantat - El meu germà ho va veure tot i m'ho va explicar. - I què t'ha explicat el teu germà? Explica'ns, explica'ns! - va dir la Lucia amb molt interès. - Sí! Vinga! Explica'ns-ho. Van dir tots plegats. - Doncs, veureu - va començar l'Ivan - el meu germà em va dir l'altre dia... - Vinga, vinga, què va passar? Va interrompre el Xavi. - Calla Xavi! No siguis impacient que ara ens ho explica tot. Va dir el Sergi mig enfadat. - Com anava dient - va continuar l'Ivan - el meu germà em va explicar que va anar als lavabos del segon pis amb el seu amic Robert i que aquest va entrar en un dels lavabos i ja no va sortir. El meu germà el va cridar, però el Robert no contestava i tot espantat va anar corrents a dir-li a la seva profe. D'això ja fa una setmana! I el Robert encara no ha aparegut.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
9
Misteri a l’escola
- És increïble! - van cridar tots alhora - Hem de fer alguna cosa per resoldre aquest misteri! - Si us plau companys, trobeu al Robert i resoleu el misteri abans de que altres nens desapareguin! - Va exclamar l'Ivan. - Tranquil Ivan, nosaltres ho investigarem i no pararem fins que el trobem. Va dir-li en Pau tot convençut. - En marxa colla! No perdem més temps i anem a buscar pistes. - Va dir la Laia. - Sí, sí! Anem cap al lloc dels fets. - Van dir tots junts. - Aneu amb peus de plom nois! No preneu mal. - Es va acomiadar l'Ivan. Va ser així com la colla galàctica va començar una nova aventura. Trobarien al Robert? Resoldrien el misteri del lavabo abans que els nens de l'escola desapareguessin? -Els cincs nens van anar cap al lavabo i... Van entrar prestant atenció a tots els detalls que els poguessin donar alguna pista. Hi havia una goteta de sang seca i un tros de cordill de sabata. - Tot això deu ser de Robert. –Va dir la Laia convençuda. - Mirem si trobem més coses! – Va demanar en Pau. - Però en aquell moment va sonar l’alarma d’incendis. Anem cap allà –digué la Lucía-. Ja sabeu que quan sona l’alarma ens hem d’anar allí amb el nostre tutor, el Pep. Tots cinc van baixar les escales ràpidament i es van col·locar amb els companys de classe. Havia parat de ploure. Però el Pep no apareixia. - On deu ser? –Va preguntar el Sergi. - Espera que li preguntaré a la senyoreta Adela de castellà. – Va dir el Pau.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
10
Misteri a l’escola
Els membres de la colla galàctica van veure com el Pau li preguntava a la senyoreta Adela. Al cap d’un moment va tornar amb els seus amics. - No sap on està. Creu que ha marxat a casa perquè aquest matí li feia mal la panxa. - Visca, quina sort. –Va cridar la Jovita aixecant els braços.- Així ens lliurem de fer l’examen de multiplicacions. - Mireu! –Va exclamar la Laia cridant l’atenció dels seus amics. –Taques de sang iguals que les del lavabo. Seguim-les! No s’ho van pensar dues vegades i es van posar a seguir les gotetes. Conduïen cap a la porta del gimnàs i d’allí cap al despatx del director. La Laia va trucar a la porta i va esperar. Però com que ningú no responia, la Lucia va obrir la porta i va entrar. - Mireu! – Va cridar la Lucia. - Què passa? –Van cridar els altres galàctics entrant ràpidament. - Hi ha una altra goteta de sang seca i un tros esquitxat de la corbata del director. - Què feu aquí? Aneu cap al pati! La persona que els deia això era el Miquel, el cap d’estudis. Els cinc amics van tornar al pati a reunir-se amb els seus companys de classe. El Pep no va aparèixer, en lloc seu va venir el professor Xavi de música. Tots junts van pujar a classe. La resta de la tarda van fer els deures. A la sortida la Laia va reunir els amics i va dir: - Cada cop està més clar. Cal tornar a l’escola aquesta nit. - Doncs no entenc res. - va dir el Pau. - Portaré la llanterna. –va dir el Xavi tot decidit. - Quedem a les vuit, a l’entrada de la porta del garatge. - Jo hi estaré. –Va dir la Lucia. - I jo! –Va exclamar el Sergi. A les vuit la colla galàctica es va tornar a reunir. Tornava a ploure i tots portaven paraigües. Van entrar a l’escola. El Xavi va encendre la seva llanterna perquè era fosc. Anem altre cop al lavabo. –Va decidir la Laia.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
11
Misteri a l’escola
Xavi anava el primer fent llum. Quan de sobte van veure una ombra que es dirigia al lavabo del segon pis. Semblava el Robert transformat en zombie. Tots van aguantar la respiració i el van seguir. De sobte van sentir un tro molt potent que els va espantar i en aquell mateix moment la llanterna del Xavi es va apagar i… Es van espantar. En aquell moment van veure l’ombra sortint dels lavabos. No es podien moure per la por. Fins que la Laia va dir: - Anem darrere d’ell! La Lucia va relliscar i va caure al terra. Quan es va aixecar, va veure que s’havia embrutat els pantalons amb una cosa vermella que semblava sang. La va tocar amb la ma i... era ketchup!! Van corre darrere l’ombra. Però, en aquell moment, es va encendre la llanterna. L’ombra era la vigilant nocturna, menjant-se un entrepà de salsitxes!! (Al veure) els nens va crida: - Que feu aquí, nois? Cap a casa! Van sortir del col·legi corrents i se’n van anar, cadascú a casa seva. Al dia següent van buscar al germà de l’Ivan per veure si sabia alguna cosa d’en Robert. Rient-se, els va contestar: - Ah, però, encara no ho sabeu? En Robert és a casa seva, malalt amb grip. I els va explicar què havia passat el dia de la desaparició del seu amic: En Robert s’havia trobat molt malament i havia sortit del lavabo sense que ell veiés. Havia anat a veure al director, havien trucat a la seva mare i ella l’havia portat a l’hospital perquè tenia molta febre. Havia estat ingressat tres dies, però ja era a casa recuperant-se. Més tranquils, els cinc amics van pujar a la classe pensant en una nova aventura. Però, tenien un control de llengua i aviat es van oblidar del cas del “nen desaparegut als lavabos del 2n. pis”.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
12
El tresor de les llaminadures
El tresor de les llaminadures Autors: 3r B Escola Marcel·lí Moragas 3r A Col·legi Santo Àngel 3r Escola Gavà Mar Fa milers d’anys, quan els pirates navegaven pels set mars, hi havia un pirata que es deia Barba - Daurada i portava una barba molt llarga, daurada i arrissada. Era un pirata que tothom estimava molt perquè era molt bo i sempre volia ajudar els altres. Amb el pirata Barba - Daurada i damunt del seu gran vaixell aventurer, sempre viatjava la seva tripulació: la princesa Barba - Blava que tenia una barba de color blau que sempre portava pentinada, el mico menja llaminadures que sempre estava menjant dolços i mai parava de saltar, cridar i fer entremaliadures, el rei gos que era un gos molt savi i elegant i sempre estava manant, bordant i protestant i la pirata Mini que era molt petiteta, molt coqueta i molt presumideta. El pirata Barba - Daurada tenia molts i molts bons amics, però també tenia algun que un altre enemic. Un dels seus enemics vivia en les fosques profunditats dels set mars i era un gran, vell i terrible pop que a tothom feia molta por i que es deia el pop Busca - Raons; molt a prop de la casa del pop hi havia una illa fosca i deserta on hi vivia un drac ferotge i cruel que es deia: el drac Xeic. Aquest drac tenia el cos cobert d’escates que eren de color plata i quan s’enfadava feia molta por, doncs cridava i treia fum i foc pel nas i la boca. El pop Busca - Raons i el drac Xeic eren amics i sovint quedaven per fer tot tipus d’entremaliadures, navegant, saltant i molestant a tots els pirates que navegaven pels set mars. Pels set mars, també acostumava a viatjar el dolent Barba - Goma, que era un pirata que sempre a tothom molestava i quan s’ enfadava la seva barba s’allargava i s’allargava i a tothom espantava. El dolent Barba - Goma i el pirata Barba - Daurada eren germans, però ja feia molt de temps que ni es veien ni es parlaven.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
13
El tresor de les llaminadures
El dolent Barba - Goma, el pop busca raons i el drac Xeic volien trobar el famós tresor de les llaminadures, però no sabien que el pirata Barba Daurada i la seva tripulació també buscaven aquest tresor tan dolç i deliciós. Un dia de tempesta amb sorollosos trons i terribles llamps, els nostres protagonistes es van fer a la mar. Barba – Daurada amb la seva tripulació, Barba – Goma amb els seus amics: el pop Busca – Raons i el drac Xeic. Ells no imaginaven que per culpa de la horrorosa tempesta i de l’ espessa boira, els dos vaixells xocarien en alta mar. El vaixell de Barba – Daurada es dirigia, poc a poc, a l’Oest, direcció a una illa que havien sentit dir que existien dues coves. Pensaven que possiblement en una d’aquestes coves estaria amagat el tresor que tanta il·lusió els feia trobar: el famós i valuós tresor de les llaminadures. El vaixell de Barba – Goma anava molt ràpid i els seus tripulants no van veure un banc de sorra i es van quedar atrapats allà en alta mar. El pop Busca – Raons amb tota la seva ràbia i amb tota la força de les vuit potes, va agafar el vaixell i el va posar una altra vegada a navegar. Cada tripulació buscava el seu destí, però com el vent bufava molt fort, sense poder fer res, els dos vaixells van xocar. Tots es van quedar espantats i immòbils i no van saber reaccionar al terrible impacte. El rei gos bordava i protestava sense parar. El pop Busca – Raons es va enfadar de debò. El drac Xeic va començar a treure foc per tot arreu. La pirata Mini va caure al profund mar i el mico avisava a tothom de la desgràcia que havia passat. Estaven aterrats, era un caos! Barba – Daurada i Barba – Goma van lluitar desesperadament i es van llençar a l’aigua a salvar la pirata Mini. Quan van pujar al vaixell estaven cansadíssims, es van mirar fixament i es van reconèixer. No era possible que dos germans es barallessin d’aquella manera tan bestial! Per què? Discutint i discutint van arribar a un gran acord, navegarien junts per arribar al seu destí: l’illa del tresor.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
14
El tresor de les llaminadures
Aleshores els nostres protagonistes van construir un vaixell més gran, més modern, més còmode i més veloç amb les restes dels vaixells destruïts. De sobte, el Mico Menja Llaminadures va veure, flotant per l’aigua, una ampolla amb un pergamí. El Pop Busca-Raons, amb els seus tentacles, la va agafar. La Pirata-Mini la va obrir i el Gos-Savi, va desxifrar el missatge secret. “2 volcans que amaguen 2 coves, la més menuda serà la més temuda” Amb la brúixola van aconseguir posar el vaixell en marxa cap a l’Est. Al cap d’uns dies van arribar a l’Illa del Tresor i van desembarcar. Era una illa gran amb 2 volcans i una selva molt espessa. El Mico-Menja Llaminadures va començar a saltar entre els arbres i va ser allí on va trobar el seu gran amor, la Mico-Menja-Caramels. Mentrestant, el Pirata-Barba Daurada i el Pirata-Barba Goma continuaven sense trobar les dues coves. El Gos-Savi, sempre atent i despert, es va adonar que miraven el mapa del revés! Llavors, passats dos dies i dos nits, entre palmeres i roselles van descobrir les dues coves que amagava un dels volcans. Després de molt pensar, el Mico- Menja Llaminadures, la Pirata-Mini i el Gos-Savi van entrar a la cova de la dreta, però allí no hi van trobar res. A la vegada, el Pirata-Barba Daurada i els altres amics van endinsar-se en la cova de l’esquerra que els va portar fins un laberint ple de trampes, que gràcies a la intel·ligència del Gos-Savi van superar amb èxit fins arribar a la porta secreta, que era tant petiteta, tant petiteta que només la Pirata-Mini cabia. Dins l’habitació hi havia un botó vermell que en premi’l s’obria una porta molt gran! Tota la tripulació van entrar a aquella habitació gegant i van trobar el tresor de les llaminadures! Es van emocionar tant que van començar a menjar tant, tant, tant... que s’ho van acabar tot amb un tres i no res i a sobre van agafar un bon empatx! 3 pirates, un pop, una princesa, un mico i un gos... i aquest conte ja s’ha fos!
Llacuna de la Murtra – 2010 -
15
El bosc de l’oblit
El bosc de l'oblit Autors: 3r A Col·legi Sagrada Família 3r B Escola Jacme March 3r C Col·legi Santo Ángel Quina sort! Havia sortit un dia molt assolellat! Feia molt de temps que esperaven aquesta jornada perquè anaven d’excursió al “Bosc de l’oblit”. Tota la classe tenia preparades les seves motxilles amb provisions i roba d’abric per si de cas. Havien sentit tantes històries sorprenents d’aquell lloc que estaven desitjant anar per viure una veritable aventura. Estava una mica allunyat de la seva escola. Havien de sortir del poble per la carretera principal, girar a la dreta pel camí de la font i després de l’hort d’en Manel, agafar el caminet que puja cap amunt. Després de caminar una bona estona van arribar al bosc. Estava tot fosc perquè uns arbres gegants tapaven la llum del sol i només alguns raigs aconseguien entrar. Un dels nens va escoltar un soroll molt estrany que provenia del fons dels arbres i va avisar a la resta de companys que es van començar a espantar. Van parar atenció i tres nens i dues nenes que formaven un grup d’amics inseparables - als qui els agradava molt viure aventures- van voler endinsarse. L’Enric anava al davant perquè era el més valent. Caminaren tant que, sense adonar-se, van sortir del bosc i es van trobar un poble en ruïnes. Estava totalment destrossat, les poques cases que devia tenir eren únicament pedres i trossos de parets. Només una casa estava en peu encara que bastant destartalada i desfeta. Es van apropar lentament, obriren la porta i un carrisqueig va fer que la seva sang es quedés gelada.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
16
El bosc de l’oblit
Tot era obscuritat. Un corb va sortir volant i van tornar a escoltar el mateix xiscle del bosc Aleshores uns grans ulls sorgiren de la foscor... Aleshores uns grans ulls sorgiren de la foscor. Tots van fer un pas enrere i les nenes van ofegar un crit. En Leonard va treure ràpidament la seva lot de la motxilla. - Què és aquest monstre? - es va preguntar. - És un mussol! - van cridar tots alhora, en veure'l il·luminat per la lot d'en Leonard. El mussol va escapar volant cap a una habitació. - Seguim al mussol? - va dir la Clàudia. I tots van respondre: - Siiiiiiiiií! En Leonard va il·luminar l'habitació, era petita, les parets estaven plenes de forats, hi havia teranyines per tot arreu i el mussol havia desaparegut. - Compte! - va dir l'Enric - Cauen pedretes del sostre! - Vigileu, hi ha molta pols! - va dir l'Oriol. Caminaven per un terra de fusta que quan grinyolava els posava la pell de gallina. La Laura va fer un pas endavant i el terra es va enfonsar a sota dels seus peus. Tots van cridar en caure pel forat. Quan es van aixecar van comprovar que tots estaven bé, només l'Enric s'havia fet una petita ferida a la cama. En Leonard va veure, en il·luminar amb la lot, que estaven en un passadís soterrani i tots van decidir veure on els portava. Caminant pel passadís van trobar una estàtua daurada. Tenia la forma d'un home gran i a les seves mans tenia una mena de figa de color lila. L'Oriol es va apropar i sense pensar-s'ho gaire, la va agafar i li va fer una mossegada. Tots van dir:
Llacuna de la Murtra – 2010 -
17
El bosc de l’oblit
- Oriol, què fas? No la mosseguis, pot ser verinosa! L'Oriol va caure a terra desmaiat i tots van córrer al seu costat. - Oriol, Oriol, què et passa? Poc segons més tard l'Oriol va obrir els ulls i va dir: - On sóc, qui sou? Llavors li van dir a l’Oriol: - Oriol, què et passa? L’Oriol va dir: - Vull sortir d’aquí. L’Enric va pensar que tenia amnèsia, i així era. L’Oriol estava confós, no sabia amb qui estava. El Leonard va anar a buscar una sortida, i el grup el va seguir. L’Enric i la Laura van agafar a l’Oriol. Els cinc es van aturar davant de dos túnels. No sabien què fer, però finalment van escollir el de la dreta i van arribar a un cau secret. A la paret hi havia un pergamí, al qual hi posava: “Si el teu amic vols recuperar, la pedra màgica has de trobar. Si la pedra màgica trobaràs el teu amic sobreviurà”. Els nens van intentar tornar enrere, per veure que hi havia a l’altre costat. Allà van trobar la sortida del túnel, i es van endinsar al mig del bosc. Van caminar i caminar i van trobar un llop molt gran i ferotge, que els mirava atentament. Però de sobte va sortir una fletxa d’entre els arbres i va matar al llop. Els nens espantats, van sortir corrents, i tant van córrer que van trobar al grup de la seva classe. Vam cridar fort, i un nen del grup va escoltar el crit de l’Enric. En aquest mateix instant tot el bosc es va il·luminar d’una llum molt intensa. Tots es van quedar bocabadats del resplendor. Del mig de la llum va sortir un adobador amb una poció especial. Es va apropar a l’Oriol i aquest se la va prendre. L’Oriol va recuperar ràpidament la memòria i tots contents van pujar a l’autobús i van tornar junts cap a casa. Llacuna de la Murtra – 2010 -
18
Els cinc nens aventurers
Els cinc nens aventurers Autors: 3r B Col·legi Santo Ángel 3r A Escola L'Eramprunyà 3r B Col·legi Sagrada Família
Hi havia una vegada una colla de cinc nens i nenes d’entre vuit i nou anys. La més gran era la Raquel, seguit del Max, el Sergi, el Carles i l’Anna. El Sergi i el Carles sempre havien viscut molt a prop i es coneixien des de molt petits. La Raquel i l’Anna anaven juntes a l’escola però a més a més els seus pares eren molt amics i sortien junts molts caps de setmana. El Max és una nen adoptat, va venir nou l’any passat de Rússia. Aquests es van conèixer al casal d’estiu de l’any anterior. Tots tenien gairebé els mateixos gustos i idees. Un dia, van decidir anar junts a passar uns dies a una masia de Torredembada, envoltada de boscos i de molta vegetació. S’ho estaven passant d’allò més bé. Tots sols s’havien de fer el dinar, recollir la casa, rentar-se la roba, els plats, etc... Al cap de dos dies d’estar a la masia es van assabentar per la ràdio del terratrèmol d’Haití. Van fer una xerrada i van decidir marxar per ajudar. Un cop a l’aeroport, els guàrdies de seguretat que treballaven allà els van parar i els va dir que no podia ser que cinc nens anessin sols a un altre país. Així que molt amoïnats van tornar cap a casa. Quan van arribar van veure que la masia estava completament destrossada. - Què ha passat? I ara què farem? van dir el Max i l’Anna. La Raquel i el Max eren molt curiosos i volien saber què havia passat. Això no es podia quedar així. Aprofitant que el Sergi era molt alt va mirar entre els arbres i els balcons per si hi havia algú. L’Anna i el Carles van anar corrents al voltant de la casa per veure si veien alguna pista. Només li quedaven quatre hores abans que es fes de nit. Quan l'Anna i el Carles eren darrere la masia, es van assabentar que hi havia una entrada subterrània. Van cridar a la resta d'amics i tots junts van entrar per un passadís molt fosc. El Sergi va dir: - Espereu! Vaig a buscar una llanterna que porto a la meva motxilla.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
19
Els cinc nens aventurers
La resta es va quedar a l'entrada de la cova tot esperant al Sergi. Quan va arribar amb la llanterna a la ma, tots, amb molta, molta por i mirant per totes bandes, van entrar dins la cova. Al fons del passadís van trobar una porta tancada. La Raquel, que tenia més seny que la resta, va explicar als amics: - Hem de trobar la clau o avisar a algú que ens ajudi a obrir la porta. Però no van poder fer res perquè la Raquel s'havia quedat enganxada amb unes babes màgiques verdes que hi havia al terra, al costat de la porta. El Carles i l'Anna van sortir del túnel i pel camí que anava al poble es van trobar amb un pastor que es deia Manel i que estava pel camp pasturant les seves ovelles. En realitat, a qui havien trobat era al Mag "Màgic Manel" que a més de desenganxar a la Raquel els va ajudar a obrir la porta amb els seus poders. Després d'entrar, van voler donar-li les gràcies i al capgirar-se... - On és? ha desaparegut??? - van dir tots alhora Havien entrat a una cova il·luminada per una pedra màgica, encara que no sabien que la pedra tenia poders. Al costat de la pedra havia un pergamí que explicava els seus poders, al llegir-los se'n van adonar que només podien demanar dos desitjos. Van tornar cap a dins de la masia, s'havia fet de nit de seguida. Van ordenar i recollir totes les destrosses i pensant, pensant es van posar d'acord per que els seus desitjos fossin poder portar als nens i a les famílies d'Haití tot el menjar i l'aigua que necessitaven. Van avisar als seus pares i van decidir portar l'ajuda a una ONG d’Haití Però quan anaven en el cotxe cap a la ciutat va aparèixer de sobte...
Llacuna de la Murtra – 2010 -
20
Els cinc nens aventurers
……..el mag Manel! La Raquel va dir: - Mireu, mireu! És el mag Manel.
Es van baixar del cotxe tots. I li van preguntar. - Per què et vas anar? On eres? Com estàs? El mag Manel els va dir: - Em vaig anar perquè volia saber si éreu capaços de fer alguna cosa sense mi. Sense dir res els va fer un encanteri perquè fossin persones adultes. Van anar a casa seva amb el mag Manel, i van demanar permís als seus pares per poder anar a Haití amb el mag. Els van deixar sempre que fos amb ell. Unes hores més tard van anar a l’aeroport, van comprar els bitllets i se‘n van anar a Haití. Com els quedava un desig, de la pedra màgica, van demanar que els nens malalts d’Haití que es curessin i fossin feliços. Després van tornar a casa i de sobte el mag Manel va desaparèixer. I novament van tornar a ser nens. Havia passat als seus pares, i van ser feliços per sempre.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
21
Pere el bomber
Pere, el bomber Autors: 3r Col·legi Sagrat Cor 3r A Escola Marcel·lí Moragas 3r B Escola Salvador Lluch Hi havia una vegada un bomber que vivia amb la seva família als afores d’un poble de muntanya. Era un lloc molt tranquil ple de jardins florits, parcs i molts arbres: allà, de vegades, s’havien vist esquirols i, quan plovia, un munt de cargols. Tot i això aquest indret tenia tots els serveis d’una ciutat. En Pere era un home fornit, alt i molt àgil. Tenia el cabell arrissat i bru amb ulls grans i blaus com el cel. Normalment acostuma a dur ulleres de sol i roba esportiva de color gris i vermell. En el seu temps lliure li agradava pescar en un riu que hi havia molt a prop de casa seva, on s’hi passava llargues estones. Fa dos anys que en Pere formava part de l’equip de bombers. Estava molt content i orgullós de la seva tasca en aquest servei públic ja que sempre la feia amb molta eficiència. A més a més sempre treballava amb simpatia i alegria. La seva dona, la Mercè, tenia el pèl llarg i fosc. Era molt prima i li agradava fer esport cada dia. Treballava de traductora d’una empresa molt important a casa seva, amb l’ordinador. D’aquesta manera podia portar a l’escola a l’Arnau i el Joan, els seus fills de 9 i 12 anys. També s’encarregava del jardí i de les tasques de la llar: o sigui, que la Mercè havia de fer una gran feinada. Pel que fa l’Arnau era un nen molt alt per a la seva edat; era ros i duia el pèl curt. Els ulls, blaus com els del pare. Era un noi alegre i tenia molts amics a més de ser un bon estudiant. Li agradava molt jugar a futbol i deien que ho feia bé. Però el que més li agradava a l’Arnau era viure allà dalt de la muntanya, on podia veure un meravellós paisatge. En Joan tenia el pèl arrissat i llarg; els ulls petits i de color de mel i la cara arrodonida amb pigues. Sempre estava amb un posat rialler fent bromes. Li agradava molt prendre el sol quan estava llegint o pintant, encara que fos hivern; d’això treia la foscor de la pell, clavada a la del seu avi. Llacuna de la Murtra – 2010 -
22
Pere el bomber
Doncs vet aquí un diumenge que tota la família i amics s’havien aplegat per celebrar les festes del poble. Ja començava a fer-se fosc quan, de sobte, es va escoltar un fort esclat… Després es va veure un fil de fum… En Pere, quan va veure el llunyà fil de fum, va pensar que era un incendi. Llavors va dir a la seva dona i amics que entressin als nens petits a casa i que tanquessin les finestres. També els va demanar que intentessin mullar els arbres del voltant de la casa amb una mànega, però els va dir també que si veien que hi havia perill marxessin a un altre lloc, molt lluny del foc. Una vegada que en Pere havia explicat a la seva família i als seus amics què havien de fer, va agafar el seu cotxe i va sortir immediatament cap a l’estació de bombers. En Pere, quan va arribar a l’estació de bombers, es va reunir amb la resta de bombers del poble, i també amb molts altres bombers de diferents pobles del voltant, que s’havien apropat per a ajudar. En aquell moment tots els bombers es van equipar amb els seus vestits i instruments, van anar a buscar els camions de bombers i van agafar camí, direcció cap a l’incendi. L’incendi s’havia iniciat a la muntanya més propera al poble. En aquella muntanya hi havia un gran bosc amb molts arbres. Quan van arribar allà, el Pere i els seus companys de feina van veure que el foc s’estava apropant molt ràpidament a les cases del poble. En baixar-se dels camions, els bombers es van trobar a quatre nens d’uns deu anys que fugien del foc molt espantats, plorant i molt nerviosos. Darrera dels nens, al terra, hi havia una gran caixa de petards. I en Pere, llavors, va entendre perfectament què era el què calia fer... Primer de tot, va acompanyar als nens fins a un lloc segur i, tot seguit, va agafar el casc i la mànega. En Pere, estava molt preocupat perquè el foc avançava molt ràpid cap al poble i va començar a apagar les flames dels arbres propers. Els seus companys també treballaven de valent i sense descans per tal d’apagar el foc el més aviat possible.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
23
Pere el bomber
L’incendi que en Pere tenia davant dels seus ulls era horrorós. Els arbres cremats, les branques trencades entre flames, tot començava a estar negre i amb prou feines es veia alguna cosa entre tant de fum. De sobte, va veure que alguna cosa es movia al costat d’un arbre. Es va apropar i amb prou feines va veure que entre les flames hi havia un nen molt espantat que plorava. En Pere no s’ho va pensar i va córrer cap al nen. A mida que s’apropava, es va adonar que aquell nen era en Joan, el seu fill petit, que s’havia escapat de casa per tafanejar el que passava. Les cames li tremolaven, estava molt nerviós i només pensava en salvar al seu fill. Estava desesperat i mentre corria per arribar al nen, no s’adonava que les flames li estaven cremant la roba. Tan aviat com el va agafar i va veure que el nen estava bé, va començar a córrer amb els seu fill en braços per sortir de l’incendi. Va arribar a on estaven el camions i va deixar el nen allà. En Pere estava ferit però es recuperaria en uns dies de les ferides. Mentrestant, els seus companys havien apagat el foc. En Pere podia respirar tranquil, tot estava solucionat i ja podia descansar.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
24
La cova dels somnis
La cova dels somnis Autors: 4t A Escola Jacme March 4t C Col·legi Sagrada Família 4t A Escola Marcel·lí Moragas Fa molt i molt de temps hi havia un poble anomenat Poblet. Era un poble de muntanya no gaire gran, d’uns dos-cents habitants on tothom es coneixia. Normalment la vida a un poble tan petit és avorrida, fins que un dia, just quan sortia el sol, es va veure el cel de color lila. Aquest fet tan estrany el van veure des de la finestra de casa seva dos germans, la Gabriela i en Guillermo. La nena era molt alta, bonica i llesta, i el nen era baixet, molt valent i una mica trapella. La tarda d’abans s’havien atipat de pastís de xocolata i durant tota la nit havien estat desperts per culpa del mal de panxa. Un cop va arribar l’hora de llevar-se, es van posar en marxa i van baixar a la cuina, com cada dia, però allà no hi era ni el pare i ni la mare. Els nens van voltar per la casa fins que els van trobar adormits al llit. Els germans van intentar que es despertessin però va ser impossible. Espantats, van sortir al carrer i van veure que tot estava tancat, que no hi havia ningú al carrer, que fins i tot el forn, que sempre començava a funcionar abans que es llevessin, estava tancat. Van començar a caminar pel poble decidits a trobar algú, i van anar trucant a casa dels seus amics, però ningú contestava. Mentre anaven casa per casa, van començar a pensar que aquell matí hi havia dues coses estranyes: una, que tota la gent del poble estava adormida, i l’altra, que el cel era de color lila. Llavors, en mirar el cel van veure que el color venia del bosc i van decidir entrar-hi per investigar. Seguint el rastre del color, van arribar a una cova de pedra que tenia l’entrada feta de fusta i que estava amagada darrera d’uns matolls. Els nens, sense dubtar-ho, van entrar i es van trobar amb dues caixes enmig de la cova i un munt d’eines de fuster recolzades a la paret. En Guillermo i Gabriela, va quedar sorpresos de la troballa, van agafar amb el cor en un puny un martell i un tornavís de les eines de fuster que hi havia i van intentar obrir una de les caixes de fusta, aquesta es resistia, de cop i volta una es va obrir (era la mes gran) dins hi havia dues ulleres estranyes, Llacuna de la Murtra – 2010 -
25
La cova dels somnis
com les que donen ara al cinema quan vas a veure una pel·lícula en 3D, van provar de posar-se les però no tenien res de particular, realment no entenien aquell misteri. Disposats a obrir l'altre caixa (la mes petita) van agafar un altre cop les eines. Però aquesta els hi va costar molt, de cop i volta un espetec de fusta va fer que s'obris la tapa i una gran lluminària va il·luminar tota la cova. Van quedar encegats per la llum i quan aquesta va minvar, van veure un vell pergamí quasi il·legible, realment no podien llegir el que deia, en Guillermo amb el seu mòbil última generació va donar a una tecla qualsevol i aquest va il·luminar el paper i va aclarir tot el misteri. Era un pergamí de l'època del “Mag Merlin”, deia que les màgiques, si te les posaves una nit de lluna plena i dormies profund tot allò que somniaves, mes tard es convertia en quedar bocabadats i al mateix temps una mica escèptics en realment deia fos veritat.
ulleres eren en un somni realitat, van que allò que
Es feia tard, casualment aquella nit la lluna era plena i teníem por d'arribar a dinar passada la una del migdia, que era el “tope” que la mare els hi havia imposat sempre, l'hora del dinar i sopar a casa era sagrada i els pares s'enfadaven molt si no hi eren quan els hi havien dit. Van fer un pacte de silenci, allò que havien trobat tenia de ser un secret per ells dos, no sabien si era una enganyifa o realment un gran descobriment, van arribar corrents a casa, era hora de rentar-se les mans i seure a taula, van menjar ràpidament amb el neguit d'esperar que arribes la nit i posar-se les ulleres suposadament màgiques. Els temps no passava i el seu nerviosisme cada cop era més gran. No ho podien dir a ningú i això els angoixava. Vam arribar les 10 de la nit i com cada nit anaven al llit, llegien una miqueta i entre protestes tancaven la llum, però aquesta nit va ser diferent, fins i tot els pares els van preguntar si estarien malalts, doncs no era normal, tant d’interès en apagar la llum i dormir, els pares van pensar que potser el mal de panxa pel mati els havia deixat esgotats. Un cop estaven tots dos sols es van posar les ulleres i amb un profund silenci van tancar els ulls i… En Guillermo i la Gabriela van somiar que anaven pel bocs i es van trobar una casa de xocolata (el berenar de la tarda d’abans encara feia efectes). Els van rebre uns titelles molts estranys, semblaven monstres. Van remenar per tot a arreu. Els llits es mouen, Gabriela tremola de por. Què està passant? És un somni o és realitat? I replegant tot el valor que va poder, es va aixecar del llit i va despertar en Guillermo. - Guillermo, per què es mouen els nostres llits? Llacuna de la Murtra – 2010 -
26
La cova dels somnis
- Què, eh? Aaah! Què és això? M’ha mossegat! - Va dir en Guillermo, que de cop i volta estava totalment despert -. - Guaita! És un gat! - Va dir la Gabriela tota emocionada -. - Què fa un gat a la nostra habitació? El gat parlava un idioma molt particular, diferent del que parlava el gat del veí al que ells estaven acostumats. Fent gestos, els nens van entendre que volia que el segueixin. Els nens anaven darrera el gat i es van trobar en un lloc que semblava un paradís. - Ondia! Has vist això? – Va dir en Guillermo- que es va llançar com un boig quan va veure que en aquest lloc es podia volar. Gabriela i en Guillermo es van posar a saltar i fer tombarelles en l’aire, van pujar molt i des de dalt veien la teulada de la casa de xocolata. - Em sembla que li faré una mossegada quan baixi - pensava en Guillermo sempre tan golafre. Realment era un lloc màgic, en aquest paradís els nens no anaven mai a escola, estaven sempre jugant i saltant. Tot estava ple de flors. La Gabriela i en Guillermo no ho entenien perquè no havia plogut, però al fons, una mica lluny, es podia veure un Arc de Sant Martí. Si volaves una mica més alt i sorties disparat, podies veure un munt d’animals salvatges però que no feien mal a ningú, i ho millor, una enorme cascada de xocolata. Aquí tothom era ric i no hi havia crisi econòmica –bé tampoc sembla que necessitin els diners - pensava la Gabriela. Havia menjar per a tothom i la gent no es barallava mai. - Au, va, que fa mitja hora que sona el despertador. Fareu tard si seguiu dormint - era la veu de la mare que entrava a l’habitació a despertar-los -. - Has somiat ho mateix que jo? Preguntava Gabriela al seu germà que tenia la boca tacada de xocolata. - Jo he vist abans aquest titella que tens als peus del llit. –Va respondre en Guillermo tot sorprès. - Au nens, ràpid que fem tard! En Guillermo y la Gabriela es van posar en marxa ràpidament. Avui, a l’hora del pati, tenien moltes coses que parlar amb els seus amics. Per cert, el cel tornava a ser blau. Llacuna de la Murtra – 2010 -
27
En col i la flor i la festa de la llavor
En col i la flor i la festa de la llavor Autors: 4t C Col·legi Immaculada 4t Col·legi San Pedro 4t B Col·legi Santo Ángel En una bonica població del Baix Llobregat, anomenada Âvag, els seus habitants vivien tranquil·lament dedicant-se a les seves ocupacions habituals. Les nenes i els nens anaven a l’escola, els adults treballaven i la gent gran es dedicava a gaudir del descans guanyat després d’anys de feina, però tots tenien una il·lusió comuna. En aquest municipi, cada any, el primer cap de setmana de la primavera es celebrava una festa molt important pel poble: La Festa de la Llavor. Les nenes i els nens de totes les escoles d’Âvag que feien quart de primària, es reunien unes setmanes abans de la festa, per decidir quines activitats es farien amb les llavors. Després de xerrar una bona estona, van decidir de fer un concurs en el qual s’hagués de fer servir l’enginy: quadres fets amb llavors, murals, figures construïdes amb llavors, proves de transportar llavors, o presentació de novetats en llavors diferents que haguessin crescut en aquella contrada. El més important era tenir preparades gran quantitat i varietat de llavors, però aquell any no havia estat un bon any per a elles. Els encarregats d’enguany: en Col i la Flor, van anar a mirar els sacs i quina va ser la seva sorpresa quan en obrir el sac de les llavors de carbassa, les trobaren totes arraconades xerrant: - QUÈÊÈ?!?!? (van dir a l’hora en Col i la Flor) - Què estem veient?? - Què estem sentint?? ... i van anar corrent cap el següent sac!... i tornaren a quedar bocabadats quan les llavors d’ordi, també estaven discutint!... Llacuna de la Murtra – 2010 -
28
En col i la flor i la festa de la llavor
Al parar l’orella van poder sentir com es queixaven de la terra que les feia créixer, cada cop més bruta, més contaminada i es comentava que en un sòl com aquest no voldrien seguir creixent. En Col i la Flor es van espantar molt, perquè sense llavors, la seva principal festa, no es podria fer. Van pensar que calia organitzar una colla per convèncer tota la població de la importància de ser més ecològics, més curosos amb el medi ambient i van començar a repartir-se la feina per informar i fer complir una sèrie de normes que havien quedat oblidades pels ciutadans d’Âvag. - Estàs pensant el mateix que jo Col? - No ho sé. En què penses Flor? - Hem d’anar a l’Ajuntament i parlar amb l’Alcalde el Sr. Albert Gínia. - Li demanarem que reuneixi a la gent del poble. Els ha d’explicar, que el sòl està contaminat i les llavors pensen en marxar. - Se’ls fa molt difícil poder realitzar el cicle vital i no veuen cap més solució que anar-se’n!!! Els nois van anar a la Casa de la Vila, van demanar pel Sr. Alcalde i aquest els va rebre. Després d’escoltar-los, van posar-se a pensar i van arribar a una conclusió que la solució necessitava de l’ajut i la col·laboració de tothom. Per això, el Sr. Albert Gínia, l’alcalde, va dir: - Sabeu que farem? Passarem la notícia als mitjans de comunicació amb aquest titular: Les llavors se’n van i no participaran de la festa d’aquest any!!! La greu contaminació del sòl del nostre poble les fa marxar!!! Aquest missatge arribarà a totes les cases, fàbriques, oficines, tendes, associacions... - També a les escoles!- va dir la Flor. - També. - I l’Associació de la Gent Gran?- preguntà en Col. - I tant, son dels que més participen. Van enviar el missatge i quedaren pel proper diumenge per parlar del tema. Llacuna de la Murtra – 2010 -
29
En col i la flor i la festa de la llavor
La notícia va ser com una bomba que es va escampar com una moto per tot arreu. Així tothom va voler participar i el diumenge tots portaven els deures fets: Construir fàbriques no contaminants No tirar brossa al terra. Utilitzar correctament els contenidors d’escombraries. No fer malbé les plantes. Respectar tots els animalets. Fer servir més la llum natural. Anar a peu sempre que es pugui. I moltes coses més... Mentrestant, als sacs de llavors... Estaven molt esverades, volien marxar per buscar una terra més fèrtil . Es van reunir per votar que feien: Es marxaven o es quedaven???!!! Totes estaven dispostes a anar-se’n!, bé totes, totes no... La llavor del garrofer del Calamot coneixia la gent del poble de feia anys i anys i confiava en ells. Gràcies a ella les llavors van acceptar crear una comissió que buscaria la solució al problema i amb ell la de la festa. Per part de la gent es van comprometre a buscar una solució: el Sr. Alcalde en Albert Ginia, en Tom Àquet de Avag-Mar, la Pat Ata de l’Associació de Botiguers, A. Nou dels pagesos, P. Sol de l’Associació d’empresaris i la Cara Bassa de l’Associació de la Gent Gran. Per part de les llavors a més de la del garrofer, van participar les llavors de l’esparreguera, el plataner de la rambla, l’ordi, la melonera i el gerani. L'alcalde Albert Gínia va pensar i pensar… se li va acudir una boníssima idea! El primer que va fer va ser trucar a una agència de publicitat perquè posés un cartell ben gran a la muntanya més alta d'Âvag. El cartell deia: Si us plau no marxeu. Tots us necessitem!! Tots els ciutadans van veure el cartell, i van reaccionar. La gent va reciclar, el sòl es va fer més fèrtil i van contaminar menys. Les llavors tenien el terra més net, van créixer més i més fortes i van estar felices. Llacuna de la Murtra – 2010 -
30
En col i la flor i la festa de la llavor
Mentre les noves llavors creixien, la gent estava preparant la festa amb molta il·lusió i alegria. La Col li va dir a la Flor: - T'imagines com serà la festa? - No, però crec que molt bonica. - Jo també penso que serà molt bonica. Mentre l’alcalde Albert Gínia estava preparant el concurs, els nens estaven fent a l'escola un dibuix per les llavors. La Col i la Flor li van enviar una invitació a les llavors, en la que deia: HOLA SOM LA COL I LA FLOR, US VOLEM NÚMERO 2.
CONVIDAR A LA FESTA DE LES LLAVORS.
ÉS
AL CARRER
TERRA BONA
COL I FLOR. Les llavors no s’ho van pensar i van anar-hi. La festa va ser un gran èxit. Les llavors es van divertir molt i la gent va ballar, i van fer gresca amb les llavors... Aquestes van veure els dibuixos que van fer els nens de l’escola i van plorar de felicitat. Es van quedar per sempre en aquell poble tan meravellós. El poble va prendre consciència de tractar bé la terra i no fer-la malbé. I conte contat, aquest conte de les llavors ja s’ha acabat!
Llacuna de la Murtra – 2010 -
31
Viatge al futur
Viatge al futur Autors: 4t A Col·legi Sagrada Família 4t B Escola Salvador Lluch 4t Escola Joan Salamero Hi havia una vegada a la ciutat de New York (Estats Units d’Amèrica) una nena que tenia deu anys i es deia Blanka. Ella era morena amb els cabells arrissats, les orelles petites i li agradava molt la pizza margarita que feia la seva mare. No era molt presumida, sempre portava texans, feia servir ulleres, tenia els ulls petits, rodons i negres, tenia els llavis gruixuts i el nas xato, tenia moltes pigues i era molt simpàtica. Ella sempre havia estat molt estudiosa, però una mica entremaliada. Li agradava fer les coses a la seva manera, sense escoltar a ningú. També li agradaven molt les Matemàtiques i la Química. Feia experiments i inventava coses estranyes. Els seus pares professors, tiets, cosins… estaven farts de sentir-la a totes hores que de gran seria una famosa inventora. Però cap invent li sortia bé i a més ningú la creia. La seva mare, que es deia Anne, treballava a un supermercat totes les tardes i el seu pare, que es deia Jonh, era taxista de la ciutat de New York, per això no els hi faltaven diners, però tampoc els hi sobraven. Tenia un germà més petit que ella que es deia Tom i anava a la llar d’infants totes les tardes. El dia que la Blanka va fer 20 anys tot va canviar; va inventar un llapis que quan dibuixaves una cosa es feia realitat. Com feia moltes setmanes que estava ennuvolat la gent ja no somreia ni estava alegre, aleshores la Blanka va dibuixar un sol gran i groc amb el seu magnífic llapis. Al cap d’uns minuts els núvols grisos van desaparèixer i al seu lloc va aparèixer un sol brillant. Tota la gent estava molt agraïda a la Blanka. Aquest invent va tenir molt d’èxit, des de llavors va seguir inventant coses molt útils per a la gent com: una catifa que et poses a sobre i et renta els peus, un llit que quan t’estiraves et feia un massatge, un vestit per fer- se invisible, una màquina per anar a qualsevol lloc del món en un segon... Però el seu gran invent va ser… LA MÀQUINA DEL TEMPS. Això se li va ocórrer una nit d’hivern, llavors va viatjar a l’any 3.010… Quan va arribar l’any 3010, la Blanka es va trobar sola i molt espantada, no veia per cap lloc els seus pares ni el seu germà Tom. Llacuna de la Murtra – 2010 -
32
Viatge al futur
Va pensar doncs, que podia anar a l’Ajuntament i preguntar allà si algú coneixia els seus pares. Va començar a caminar cap a l’Ajuntament però… No s’ho podia creure! Va començar a veure coses molt estranyes, va veure robots, i com els robots passejaven amb les mascotes de la gent, va veure màquines, que semblaven cotxes però no ho eren, que volaven sobre el carrer de la ciutat, també va veure anunciat a un cartell lluminós el seu invent del vestit que feia a la gent invisible, va ser tot un èxit…! Una hora caminant i va arribar a l’Ajuntament, li aconsegueixen l’adreça dels seus pares. La Blanka va marxar molt contenta i va marxar corrents, però en arribar hi va veure que la família que vivia allà no era la seva; llavors es va posar trista i va començar a plorar. La Blanka estava tan desesperada que va marxar amb els ulls mirant a terra i fent petjades curtes i lentes en busca del seu gran invent: La Màquina del temps. Quan aconsegueix trobar la màquina la fa servir un altra vegada, ja que vol tornar amb els seus pares i el seu germà, però té un problema. La Blanka, com que estava plorant, tenia la cara plena de llàgrimes i els ulls petits de tant plorar, així que quan va prémer el botó de la màquina del temps, es va equivocar i va viatjar al passat, concretament a l’any 1980. La Blanka va sortir de la màquina del temps i va començar a caminar carrer amunt… Quan portava una estona caminant va pensar que al 1980 ella encara no havia nascut i per tant no podia visitar als seus pares perquè no la coneixien. Va tornar a la màquina dels temps i va marcar els botons correctes per tornar al 2010. Un cop a casa va explicar als pares la seva aventura. El seu pare li va dir que potser al 3010 no hi quedava família a New York perquè estaven pensant en marxar a Barcelona ja que el supermercat on treballava la seva mare tancava. - A Barcelona podré fer de taxista i la mama podrà buscar un altra feina havia dit el pare. Així va ser com la Blanka, el John, l'Anne i el Tom van venir a viure a Barcelona. I aquí va ser on la Blanka es va fer molt famosa i es va convertir Llacuna de la Murtra – 2010 -
33
Viatge al futur
en la millor inventora de la ciutat. Va construir fins i tot una escola d'inventors on treballava de professora. Bé, de fet va dibuixar l'escola amb el seu llapis màgic i es va fer realitat. Un dia que la Blanka estava fent Química amb els seus alumnes se'n va en recordar de la seva aventura al 3010 i de com va acabar trista i plorant. Llavors va decidir que tornaria a provar de fer el viatge al futur però en comptes d'anar a New York aniria a Barcelona. Va ficar-se a la màquina del temps i va marxar. Aquesta vegada no estava tan espantada perquè sabia que a l'Ajuntament la podrien ajudar. I així ho van fer. De manera que la Blanka va poder conèixer al nét del nét, del nét, del nét, de la néta, del besnét, de la besnéta, del nét de la seva filla. Ell li va explicar que amb el temps a l'escola l'havien posat el nom de la inventora que l'havia construït, és a dir, el seu: Blanka. I que estava molt content de conèixer-la perquè havien parlat durant molt anys a l'escola d' ella i dels seus invents. Al final la Blanka va tenir un segon viatge al futur ple de sorpreses. I vet aquí un gos, vet aquí un gat aquest conte s'ha acabat. I vet aquí un gat, vet aquí un gos aquest conte ja s'ha fos.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
34
Un viatge interromput
Un viatge interromput Autors: 4t A Col·legi Santo Ángel 4t Col·legi Sagrat Cor 4t B Escola L’Eramprunyà Hi havia una vegada, allà on els homes no tenien cap i els contes eren realitat... un noi que es deia Adrià, era fort, alt i prim. Un dia va decidir anar-se’n de viatge a la illa més petita del món, allà va conèixer a una noia que es deia Natàlia, aquesta tenia el cabell arrissat i els ulls de color blau. L’Adrià va quedar molt content amb el viatge. Quan va tornar a casa, es va dedicar a veure les fotos de la sortida dels banys de fang que semblaven que es movien (ja que va fer la foto amb una càmera del 2040), una altra d’una cascada on va conèixer a la Natàlia... Llavors es va adonar que havia trobat una bona amiga i va decidir anar a buscar-la. En tornà a la illa, va buscar pels llocs on havien estat tots dos: el restaurant, els banys de fang, la cascada... però no la va trobar i aquell mateix dia recordà que la Natàlia li havia comentat que faria un viatge a Mèxic. L’Adrià va tornar a casa. Quan estava entrant a casa seva, el van trucar per telèfon i... - Qui és? Va contestar. - Sóc la Natàlia, m’han segrestat a l’aeroport, quan marxava a Mèxic. - Però, com? - Un home m’ha dit que si intentes buscar-me estaràs en perill, no ho facis... L’Adrià va penjar el telèfon, va agafar una motxilla, un parell de coses i se’n va corrent cap a l’aeroport. En arribar va veure de lluny un home estrany amb la Natàlia, aquesta tremolava de por, va intentar apropar-se a ells sense que el veiessin i... Seguidament al llarg del passadís de l’aeroport van aparèixer: pallassos, malabaristes, domadors, gent disfressada i un gran correfoc. L'Adrià va trucar a un amic per tal que li portés una disfressa. Llacuna de la Murtra – 2010 -
35
Un viatge interromput
Es va posar davant de la Natàlia i li va fer un senyal que havien inventat a l’illa per saludar-se: les dues mans al nas fem com si toquessin una flauta i fer picades d’ullet. La Natàlia tota sorpresa el va reconèixer i, de sobte, del correfoc, van sortir volant “El lleó “ Brumot’’ i “El Mussolet de Gavà’’; aquests van agafar a la Natàlia i a l’Adrià amb les seves potes i se’ls van endur per l’aire. En aquest moment l’Adrià va treure de la seva motxilla una llanterna de l’any 2040 i amb la lluentor, van deixar cecs a tothom. Naturalment van desaparèixer tots dos junts; l’home estrany, quan es va despertar d’un somni profund, va descobrir que ja no hi eren. Tot això va succeir molt ràpid. Quan la Natàlia i l’Adrià es van despertar, es trobaven en un enorme pati interior d’una gran biblioteca. La Natàlia va preguntar: On som? Què és això? Una biblioteca – va respondre l’Adrià. Què és una biblioteca? L’Adrià es va adonar que a la seva illa no hi havien grans edificis. Aleshores va explicar a la Natàlia la utilitat d’aquell edifici, tot allò què es podia fer en aquell lloc o què hi havia dins. A continuació, li va mostrar la biblioteca i van arribar a una gran sala amb grans i petites pantalles i ordinadors... Quan es van girar, van escoltar una notícia en una d’aquelles pantalles: ‘‘Es busca una noia que té gravats a l’esquena un “Brumot” i un “Mussolet”; també un noi que porta una llanterna de l’any 2040. Tots dos han desaparegut a l’aeroport de Mèxic.” Es van quedar bocabadats. Què passava? Per què els buscaven? Van fugir. A la nit va sortir aquell home tan estrany explicant que era el protector de la Natàlia i que havia de trobar-la perquè s’acomplís un gran desig. Era l’hereva d’una gran fortuna que ella desconeixia. L’Adrià va quedar molt pensatiu i fins i tot va arribar a pensar en tornar a casa. Tot i això van decidir retornar a l’illa i buscar la llanterna màgica i... Llacuna de la Murtra – 2010 -
36
Un viatge interromput
A l’arribada a l’aeroport es van trobar amb la policia i van portar a la Natàlia cap a la comissaria i la van ficar a la presó. Ràpidament van anar a trucar a l’home que la buscava i no es van adonar que la Natàlia els estava escoltant. - Ja la tenim aquí!- va dir el policia. - Perfecte! Vigileu-la molt bé!- va respondre el dolent. - Quina serà la nostra recompensa? - Tranquil, tranquil, de mica en mica s’omple la pica però primer hem de trobar la llanterna màgica. Passat un temps, el cansament apareix i el guàrdia es queda dormit i la Natàlia li pren les claus i poder escapar-se. Va anar en busca de l’Adrià, que estava cercant la forma de retrobar-se amb ella. Quan la va veure aparèixer es va posar molt content. La Natàlia s’ho va explicar fill per randa i entre tots dos van pensar una idea per poder escapar. Desprès de molt pensar se’ls hi va ocórrer tornar al passat utilitzant la càmera del 2040; ja que tenia una funció que ho permetia. - Què bé hem tornat al passat!diu l'Adrià. - És el moment de buscar la llanterna màgica. - Som-hi! Desprès de molt buscar van trobar la llanterna màgica en una casa abandonada. I quan estaven apunt de tornar a casa la Natàlia va agafar el diari i va veure la noticia sobre Haití i van decidir anar a ajudar amb els diners de l’herència; ja que aquella gent ho necessita més que ells. Van donar un cop de ma i van decidir quedar-se a viure perquè la vida d’allà els hi va agradar molt.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
37
En Vador a Nova York
En Vador a Nova York Autors: 4t A Escola Salvador Lluch 4t B Escola Jacme March 4t A Col·legi Immaculada Aquesta és la increïble història d'en Vador, un esquirol petitet, però molt valent. Tan valent com per aventurar-se a viure en una ciutat, tan plena d'aventures i perills, com és la ciutat de Nova York. - Crec que no m'equivoco si dic que aquesta és una ciutat per viure-hi! - va pensar en veu molt baixeta en Vador, com si fos un pensament. En Vador havia arribat, amb vaixell, des de Venècia, ciutat esplèndida com poques, feia poc temps i intentava descobrir com era de bonica aquella enorme ciutat, que s'obria davant els seus ulls. - Sí, crec que sí... Em fa l'efecte que aquí serem tots tres molt feliços - va pensar- i se'n va anar molt ràpidament, tot creuant el màgic Central Park, per trobar-se amb els seus dos inseparables amics: en Joy, un esquirol molt decidit, i la Nala, una dolça femella que cuidava dels seus amiguets, quan aquests feien entremaliadures... I així tots junts comencen a viure un munt d'emocionants aventures. - Comencem a conèixer Nova York i a buscar amics? - proposa en Vador. - Sí –contesten la Nala i en Joy. Passegen per la 5a avinguda. Botigues i més botigues. La Nala es queda bocabadada davant d’una botiga de footing. Els seus amics continuen i Nala es perd. Decideixen trucar a la policia. - Policia hem perdut la Nala! El policia agafa el seu millor gos per buscar-la. Senten un petard que diu “S.O.S. Nala” sortint de la torre de la Chrysler. Un lladre l’ havia segrestada. Entre tots, amics i policies, la van alliberar. Llacuna de la Murtra – 2010 -
38
En Vador a Nova York
Tornen al Central Park amb la Nala i es banyen al llac. Nedant i nedant quasi s’ofega en Joy. Un ànec l’ajuda i surt. Troben un mapa i decideixen continuar fent turisme: pujar als gratacels, visitar l’estàtua de la llibertat… - Anem al vaixell. –diu la Nala. - Esperem! En Joy ha anat a buscar aliments per l’excursió i encara no ha tornat - diu en Vador. Joy, Joy!! - van cridant pel parc. Uns esquirols diuen que l’han vist pel Zoo. Corren cap al Zoo i el troben parlant amb l’Alvin, un esquirol que també ha vingut de Venècia. Es fan amics tots i marxen al vaixell. Quina aventura els espera…? Tots contents canten, ballen, xerren,… En Vador cau a l’aigua. - Vador aguanta!! Neda, neda!! Et salvarem!! Remen i remen com si fos una gòndola de Venècia. Per fi el rescaten entre tots. - Quin ensurt!! I si tornem a Venècia? Allà és carnaval, ens disfressarem i ens ho passarem bé –proposen la Nala i en Joy. - D’acord. - Com podem anar-hi? - El lladre va dir que tenia un bitllet d’avió a Venècia i que marxaria per fugir de la policia –diu la Nala. - Doncs… I si ens fiquem a la seva maleta? Llavors, els quatre esquirols s’hi fiquen però... va resultar ser la maleta equivocada. Aquesta pertanyia a en David, un mim americà que anava a Madrid a fer el seu espectacle. L’espectacle era força avorrit i en David buscava col·laboradors per a que l’ajudessin a divertir l’ambient. Quan en David va arribar a l’aeroport de Madrid i va agafar la seva maleta, va notar que es movia molt, la va obrir i es va trobar amb els esquirols. De sobte, es va espantar i desmaiar. Llacuna de la Murtra – 2010 -
39
En Vador a Nova York
Quan va tornar en si va veure com els esquirols ballaven d’alegria pensant que havien arribat a Venècia i en aquell moment se li va acudir que ells podrien ser els seus ajudants. - Us agradaria participar en un espectacle? - va dir el mim que ja estava recuperat de l’ensurt. Siiiiiiiiiiiii!!!!!!! - van contestar els esquirols. Aleshores tots plegats van anar al circ i en David li va dir a en Vador i els seus amics que el seu número era el més important i havia de sortir perfecte. Tots junts van sortir a l’espectacle i era impressionant com ballaven els esquirols. En David els va donar les gràcies i els va proposar de fer una gira tots plegats per tot el món. Van contestar tots a l’hora: - Estem encantats!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! - Però et posem una condició - va dir en Vador. - Quina? - va dir el mim. - Que el primer espectacle de la gira el farem a Venècia - va contestar la Nala. I així es com acaba feliçment la història del esquirols.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
40
La marieta sense taques
La marieta sense taques Autors: 4t A Escola l'Eramprunyà 4t B Escola Marcel·lí Moragas 4t C Col·legi Santo Ángel 4t B Col·legi Sagrada Família Hi havia una vegada una marieta molt bonica amb unes taques negres. Es deia Àfrica i vivia a Malí en un poble anomenat Garmi. L’Àfrica anava cada dia a l’escola; allà a part d’aprendre moltes coses interessants jugava amb els seus millors amics; una formiga anomenada City i un cent peus anomenat Chiqui. S’ho passaven d’allò més bé jugant al ping-pong; tot i que de tant en tant s’enfadaven una mica entre ells perquè no s'aclaraven amb els punts; però com els bons amics sempre feien les paus. L’Àfrica cada tarda aprenia a fer acrobàcies en l'aire i després anava cap a casa seva a fer els deures i a estudiar. Quan acabava, la seva mare i el seu pare ho tenien tot preparat per sopar i anar a dormir. Un bon matí l’Àfrica es va aixecar mig adormida, va fer el seu llit, va endreçar la seva habitació, va anar a dutxar-se i quan es va mirar al mirall: - Aaaaaaahhhhhhhhhhhhhhhhhh!!!!! - On són les meves taques? El seus pares, a l’escoltar els crits, van pujar corrents a veure què havia passat. L’Àfrica plorava molt desconsolada i els seus pares li van preguntar: Filla meva què et passa? Que no trobo les meves taques!!! – va dir mentre plorava. Els pares molt estranyats la van mirar i li van dir: - No et preocupis!!! Que et tornaran a sortir totes!! - Però sense taques no sóc una marieta!
Llacuna de la Murtra – 2010 -
41
La marieta sense taques
- Amb taques o sense continues sent una marieta molt bonica. Així que dóna’t pressa i acaba d’arreglar-te que al final arribaràs tard al col·legi!! L’Àfrica va acabar d’arreglar-se i de camí cap a l’escola es va trobar amb els seus amics. Com que la van veure molt trista li van preguntar què li passava i l’Àfrica els hi va explicar tot. Els amics li van proposar de pintar les taques amb retolador negre i així ho van fer. Però no van comptar amb un imprevist. Avui els hi tocava piscina!!! Quan es vam ficar a la piscina; de cop i volta, l’aigua es va tornar tota negra!!! Tots molt sorpresos no sabien com l’aigua s'havia tornat tant negra; però la marieta i el seus amics sí que ho sabien. Ho sabien però van callar, ja que van pensar: - Amb una mica de sort, potser ningú se n’adona… Però, malauradament no va ser així. - I tant que es van adonar¡ - Era massa evident¡ - Era massa negre¡ Llavors, el Senyor Flipi que era el gripau que tenien per Mestre, va començar a demanar explicacions: - Òndia¡ - Què ha passat? - Com és que l’aigua s’ha tornat negra? - Algú ho has vist? - Com és possible¡ -… La Georgina, que era la granota que treballava a la piscina de monitora, va comentar a en Flipi que això segurament era una entremaliadura dels seus alumnes, i va decidir deixar a tots els insectes dintre de l’aigua de la piscina fins que tingués una idea de com actuar amb aquest enrenou que s’havia muntat. I vingui a pensar, vingui a pensar…: - Tutú-tutà…
Llacuna de la Murtra – 2010 -
42
La marieta sense taques
- Una idea van trobar¡ - Ja la tenim¡ Primer de tot preguntarem qui ha sigut i després…, tutú-tutà la nostra idea funcionarà¡ En Flipi i la Georgina van anar preguntant a cau d’orella (per això de no danyar la “sensibilitat” dels que no havien fet res ), però ningú donava cap explicació raonable. Així doncs, van decidir actuar: - No sortirà ningú de l’aigua fins que no aparegui el culpable¡ En aquest moment, un gran xivarri va desconcertar al Flipi i a la Georgina: - No és just¡ - Quina ràbia¡ - Ens arrugarem¡ - Nosaltres no hem de patir les conseqüències d’aquesta trapelleria, no hem fet res!
- Què surti el culpable, ja! - Volem… -… Però llavors, l’Àfrica va sortir de l’aigua i tothom es va quedar bocabadat… Llacuna de la Murtra – 2010 -
43
La marieta sense taques
Es va fer un gran silenci, ja que tots s’havien quedat amb un pam de nas al veure la Marieta sense taques. L’Àfrica plorava i plorava… Mentrestant, els seus amics City i Chiqui callaven perquè realment no sabien com actuar ni com explicar que la seva genial idea havia estat un desastre. En Flipi i la Georgina es van acostar a la Marieta i li van preguntar: - Què ha passat? - On són taques?
les
teves
- Altres vegades t’has banyat i no t’has quedat sense… Pots confiar nosaltres…
en
En aquell instant, com si de dos valents es tractés, la formiga i el centpeus van sortir de l’aigua disposats a explicar tot el que havia succeït aquell matí. Volien fer costat a la seva amiga. Mentrestant l’Àfrica plorava i plorava, ja que es pensava que tothom es burlaria d’ella i, a més a més, els mestres li cridarien l’atenció, però no va ser així sinó que… Tothom va entendre el que havia passat i l’incident de la piscina va quedar oblidat molt ràpidament. El seu amic Chiqui es va enrecordar que havia conegut una altra marieta, la Tetri, a la qual li havia passat el mateix que a l’Àfrica. Aleshores, en Chiqui, li va explicar com ella havia solucionat el seu problema: la Tetri havia anat a veure al follet Luigi i aquest li havia fet prendre un antídot màgic. Quan la marieta va sortir de casa del follet, ja havia recuperat les seves taques! L’Àfrica va decidir anar a visitar al poderós Luigi acompanyada dels seus amics. A ells els feia molta il·lusió conèixer el follet i tenien ganes d’anar-hi. Van agafar unes ales de plomes i van començar a volar fins al poble del Luigi.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
44
La marieta sense taques
La casa del follet era als afores del poble, a prop d’un bosc. Quan van arribar-hi, van trucar a la porta i els va obrir el mateix Luigi! Era baixet, portava barba, un barret vell de color pedra amb una ploma vermella, un peto tirolès de color verd fosc, uns mitjons alts i vermells com la ploma i unes sabates marrons. A la seva cara destacaven uns ulls clars i grans i el seu cabell era curt de color gris. Tenia aspecte de bona persona i una veu ronca. - Ens pots ajudar? –li va demanar la City. - D’acord. Què us passa? –va preguntar el Luigi. Llavors l’Àfrica li va explicar tot el que li havia passat. Quan el follet Luigi estava a punt d’oferir-li l’antídot màgic, de sobte va aparèixer un àguila que el va agafar amb les seves fortes urpes i se’l va endur volant. - Noooooooooooooo! – va cridar l’Àfrica. - L’única solució és anar a buscar l’antídot i intentar recuperar-lo –va dir el Luigi. Teniu un mapa de la zona. Aquí està situat el niu de l’àguila. Molt bona sort! L’Àfrica, la City i el Chiqui van sortir de casa del Luigi, una mica desil·lusionats, i es van dirigir cap al niu de l’àguila… Els tres amics van agafar les indicacions del mapa. descansar. Mentre l’Àfrica Quan ho va veure l’Àfrica,
les ales de ploma i van començar a volar seguint Al cap d’una estona es van parar a una pedra a i en Chiqui jugaven, en City va trobar un foradet. va dir:
- En el mapa posa que per arribar hem d’anar per un forat! Els tres amics es van ficar dins. Quan van arribar a l’altra banda, el paisatge que es veia des del cel era preciós. Van passar per damunt d’un bosc ple de pins d’un color verd que l’Àfrica no havia vist mai. Hi havia nius, però no eren d’àguila. També van veure un riu que no duia massa aigua. És clar, aquell estiu no havia plogut massa! L’Àfrica es va emocionar i va pensar: quina sort que tinc per poder compartir això tan bonic amb els meus amics! Però tant pensar, pensar… es va perdre! Estava tan espantada…! No sabia què fer i va començar a plorar. Plorava tan fort que en Chiqui la va escoltar i la va trobar. Una altra vegada tots junts! Llavors, van veure al cim d’una muntanya el niu de l’àguila! Es van quedar bocabadats! Què alta era la muntanya! Van trigar quasi una hora en arribar al cim, i feia molt de fred! L’àguila, que es deia Rosa, creia que l’antídot era suc de cucs i s’ho volia cruspir. Però com l’antídot estava tancat en una ampolla de vidre, amb el coll estret i amb el seu bec, no arribava fins on era el líquid màgic. Els hi va dir una endevinalla, Llacuna de la Murtra – 2010 -
45
La marieta sense taques
si l’encertaven, els hi donaria l’antídot. La marieta va estar a punt de caure de cul, perquè va començar a riure molt, ja que aquesta endevinalla és la que sempre li preguntava el seu pare quan era petita. Per fi ho tenien! La tornada va ser molt divertida, estaven tan contents que es van passar tot el camí de tornada cantant i xerrant. Anaven tan distrets que a la marieta se li va caure l’antídot a terra. Llavors un mussol va agafar-lo i va sortir volant fins la finestra de la casa del senyor Luigi. Quan la marieta va trucar a la porta de la casa tota decebuda, el follet tenia l’antídot a la mà. La marieta li va explicar tota l’aventura i ell li va dir: - T’has de prendre això perquè les teves taques tornin a brillar al teu cos. L’Àfrica es va prendre l’antídot d’un sol glop i als cinc segons… PLOF! Li van aparèixer unes taques encara més boniques que les que tenia abans. La marieta va començar a plorar però aquesta vegada de felicitat. Els seus amics saltaven d’alegria de veure que havia recuperat aquelles meravelloses taques que la feien diferent. - Moltes gràcies, sense tu jo ara no seria una marieta. –va dir l’Àfrica al follet. Tots van agafar les ales i van tornar cap a Garmi. El mestre Flipy es va alegrar tant que va organitzar una festa al col·legi amb tota la gent del poble. Van menjar herba fresca i fruita, i van ballar tota la nit fins a veure com sortia el sol. Des d’aquell dia la City, en Chiqui i l’Àfrica van ser els herois de Garmi. I aquest història es va explicar totes les tardes en el bosc.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
46
Un viatge màgic
Un viatge màgic Autors: 5è Col·legi San Pedro 5è B Col·legi Sagrada Família 5è A Escola Salvador Lluch Estava al llit però no podia dormir, sentia una mena de pessigolles. Només pensava en el viatge que faria amb els meus pares, anava a l’Argentina, a veure els meus avis. El viatge durava vuit hores i era la primera vegada que pujava a un avió. L’Enric, un company de classe, m’havia explicat que viatjar en avió era com muntar en el Dragon Khan de Port Aventura. Al final em vaig dormir i vaig sentir una veu que em deia: - Joan, desperta. És l’hora d’anar cap a l’aeroport- Era la meva mare que estava molt nerviosa. L’avió va sortir amb retard, però quan vaig pujar-hi, vaig sentir pessigolles. Quan estava fosc, l’avió va tambalejar-se cap als costats, vaig tancar els ulls. Estàvem enmig d’una tempesta, un dels motors es va aturar. El pilot ens va dir pels altaveus que havíem d’aterrar urgentment en un altre lloc. La gent es va alterar i alguns es van posar a plorar. La meva mare em va donar la mà i li tremolava molt, alguna cosa dolenta estava passant. De sobte, es va sentir un soroll molt fort i em vaig donar un cop amb els seients del davant. No recordo molt bé que va passar després, perquè el cop que em vaig donar em va fer perdre el sentit. Quan em vaig despertar estava a prop de la costa. No sé com vaig arribar fins allà, suposo que les ones em van portar. Vaig sentir un pànic terrible, no hi havia ningú més. On eren els meus pares? Vaig sentir un soroll, devia ser el vent. Estava tot desert i hi havia molts insectes. La meva roba esta trencada i mullada. Estava tan cansat que em vaig quedar adormit recolzat en un arbre. De sobte, vaig sentir un cop molt fort al cap. Vaig pensar que algú m’havia llençat una pedra, però en realitat era un coco. Segur que s’havia caigut de l’arbre que tenia a sobre. Vaig tancar els ulls i, un soroll, em va fer obrir-los. No podia creure el que tenia al davant. Us donaré una pista: és mamífer, se sembla molt a nosaltres i és molt pelut. Ja sabeu què és? Un mico amb moltes ganes de jugar... El mico em va preguntar, si volia jugar amb ell. Jo vaig dir que sí. Vam jugar a tocar i parar. Ens ho vam passar molt bé! I, de cop i volta... em vaig adonar que... no estàvem a la costa, sinó a la selva salvatge. I havia moltes espècies d’animals fantàstics, pegassos, dracs, dents de lleó etc. Llacuna de la Murtra – 2010 -
47
Un viatge màgic
El meu animal preferit és el Pegaso, ens vam pujar a sobre d’un, era molt bonic i volava molt alt. Després un unicorn en va dir que hi havia un home molt savi que vivia a dalt d’una muntanya i ens va explicar com arribar fins a ell. Primer havia de passar pel bosc perdut, desprès pel riu cabalós i finalment escalar la muntanya embruixada. Quan volíem passar pel bosc perdut uns ocells rapinyaires de països catalans, ens van portar al riu cabalós. Hi havia un peix molt gros que es deia Sreek i ens va ajudar a creuar el riu. Desprès una papallona bruixa ens va portar a la muntanya embruixada on amb molta tristor en vaig acomiadar del meu amic d’aventures, el mico, però l’home savi m’havia d’explicar com trobar els meus pares. Al pujar a dalt de la muntanya vaig veure un castell. Vaig entrar a poc a poc perquè tot era fosc. Semblava el castell d’algú dolent, molt dolent… i de sobte, em va sorprendre una ombra entre les tenebres i va aparèixer una bruixa despentinada i una mica esbojarrada. - Què fas en el meu castell noi ? - Em va dir molt enfadada. - Busco un home savi, que m’ajudi a tornar a casa .L’unicorn m’ ha dit que podria trobar-lo aquí. - Aquí només visc jo, i d’aquest castell no pot sortir ningú viu, si no és amb una condició, - va dir rient i fregant-se les mans. - Quina és aquesta condició? li vaig preguntar. - Si em guanyes una partida d’escacs, podràs seguir el teu camí. - Fantàstic!, vaig pensar, jugo cada dia amb el meu pare i sóc el campió de l’escola, així que tinc probabilitats! Encara que la bruixa jugava prou bé , vaig guanyar la partida amb només cinc moviments i deixant-la bocabadada, vaig sortir corrents d'allà, abans que s’ho pensés dues vegades. Vaig seguir un camí que hi havia darrera del castell i al cap d’una estona, vaig trobar-me un home molt vellet de cara amable i somrient. El vellet era el savi que estava buscant. Li vaig explicar la meva aventura i li vaig demanar que m’ajudés a tornar a casa. Llacuna de la Murtra – 2010 -
48
Un viatge màgic
- Bé - em va dir -. Però per ajudar-te necessito preparar un beuratge amb tres ingredients difícils d’aconseguir. Si ets prou valent, entra en aquesta cova i porta’m una ala de rat-penat, una pell de serp, acabada de canviar i una pota d’aranya gegant. - Quin fàstic, vaig pensar, però si no hi ha més remei , faré el cor fort i endavant! A l’entrar a la cova hi havia tot de rats-penats volant i cridant, sense parar. Vaig passar corrents agafant una ala que vaig trobar al terra. A continuació, un túnel estret ,tot ple de nius de serps enrotllades com si fossin ensaïmades. Per sort una acabava de mudar la seva pell i ... segona prova superada. Abans que em donés compte ja em pujaven per la cama tot d’aranyes negres i peludes. D'un cop de mà, vaig trencar la pota que em faltava i vaig sortir d’allà corrents com un llamp. El savi, em va felicitar i va fer la poció. Quan vaig acabar de beure aquella cosa tan fastigosa, vaig sentir una veu que deia : - "Dins de cinc minuts aterrarem a l’aeroport de Buenos Aires, espero que hagin tingut un bon viatge i que tinguin una agradable estància a l’ Argentina". - Tot ha estat un somni, i quin somni!: l‘accident de l’avió, l’illa, el mico, els animals mitològics, la bruixa, el savi ... Uf! quina manera d’embolicar les coses. Em sembla que jugo massa a les maquinetes i el meu cervell està ple de fantasies, però ... estic aquí, amb els meus pares i dins d’una estona, abraçaré als meus avis. Visca!!!!
Llacuna de la Murtra – 2010 -
49
Misteri a la Llacuna de la Murtra
Misteri a la Llacuna de la Murtra Autors: 5è A Escola Marcel·lí Moragas 5è B Col·legi Santo Ángel 5è A Escola Jacme March Com era un assolejat dia d’estiu, una colla de nens i nenes, van decidir fer una excursió i anar a passar la tarda a la Llacuna de la Murtra, que tenien la sort de tenir prop de la localitat on ells vivien “Gavà”. Tots ells estaven molt interessats en el medi ambient i és preocupaven per tenir-ne cura. Només arribar, ja van tenir la sort de veure un ocell, era un Blauet. El Blauet és un animal molt peculiar de l’ecosistema de la Llacuna. Va dir en Rafa, molt aficionat a la ornitologia. - Mireu, avui estem de sort, d’alt de l’arbre hi ha un martinet menut. La Laura que duia la seva càmera de fotos a tot arreu, va fer un munt de fotografies als ocellets. A continuació com tots sabem que aquestes excursions fan venir gana, van buscar una pineda per seure a berenar. I és clar van aprofitar per agafar pinyons. De sobte la Patrícia va dir: - Què hi ha allà terra? - Òndia! Va dir la Lucia sembla un blauet i està ferit! - Haurem d’esbrinar perquè esta malferit. Van dir tots alhora. L’ocell s’havia trencat l’ala. Els científics que el buscaven el van atabalar, perquè aquell ocell no era un ocell qualsevol... Podia parlar! La Patrícia va dir: Llacuna de la Murtra – 2010 -
50
Misteri a la Llacuna de la Murtra
- Millor acabem de berenar i després anirem cap a casa d’en Rafa. Ell és un especialista en animals. Mentre els nens acabaven de berenar, l’ocell va continuar sent el centre d’atenció. Van anar cap a casa del Rafa. Va investigar l’ocell, quan de sobte aquest va dir: - Feu atenció hi ha uns científics, que em venen a buscar, ja que sóc l’únic de la meva espècie que he sobreviscut. Tots es van quedar bocabadats. Els científics mentrestant seguien les petjades dels nens. Tots els nens van anar a sopar a “Les Marines” per celebrar que l’ocell s’estava recuperant, però... com que no creien que els poguessin trobar, van deixar l’ocell sol a casa, i els científics que van trobar la casa del Rafa, i el lloc on estava el Blauet descansant, van aprofitar per adormir-lo i se’l van endur. Quan els nens van tornar a casa l’ocell ja no hi era! La Lucia va dir desesperada: - No hi és en Blauet! Què li faran? L’hem de trobar... Els nens es van preocupar molt. I mentre pensaven què fer es van enrecordar que un estiu van veure en una cova un laboratori. I el que més els va sorprendre és que hi havia moltes fotos d’ocells. Llavors la Laura va dir: - Anem a aquella cova que vam descobrir aquell estiu. Segur que té alguna cosa a veure! El Rafa de sobte va reaccionar: - Sí, aquella que tenia tantes fotos del Blauet. - Ara ho enteneu? - Va dir la Laura. - Aaahhhhhh, d’acord. Anem-hi!!! - Van dir tots a la vegada. No van perdre temps i van preparar una corda, una llanterna i tot el que van pensar que seria útil. El Rafa va portar la seva col·lecció de bales que no deixava per res. Van arribar a la cova i es van trobar la mateixa sala plena de fotos, llavors la Patrícia va dir: Llacuna de la Murtra – 2010 -
51
Misteri a la Llacuna de la Murtra
- Ja sabia jo que les coses no sortirien bé, no hi ha ningú. - I tu què saps! Sempre parles sense saber - va dir la Laura molt enfadada. La Patrícia va empentar la Laura que va caure a sobre d’una catifa que es va enfonsar fins al soterrani. - Au! Quin mal! Nois, he trobat dues portes! - Tranquil·la ja baixem –va dir el Rafa. Quan eren a sota, van anar corrents cap a les portes. Estaven tancades. - No trobarem mai al Blauet –va dir el Rafa. Va seure en una pedra que hi era al mig de les portes. La Laura es va apropar a ell i es va recolzar amb força a la paret. Les portes es van obrir de cop. D’una d’elles va sortir un científic que els empaitava. Llavors, el Rafa va llençar la seva bossa de bales. L’home va caure i es va quedar estabornit. - Lligueu-lo amb la corda –va dir la Lucia. - Auxili! Socors! - És la veu del Blauet –va dir la Lucia. Van anar a l’altra porta i es van trobar a un munt de blauets dintre de gàbies. - Quina sorpresa! Aquí hi ha molts blauets. Es veu que experimentaven també amb ells. Però, i el nostre? –va dir la Laura. - Agafeu totes les gàbies i portem-les cap a dalt –va dir el Rafa. Una vegada a fora, van obrir totes les gàbies i van sortir tots els ocells volant en llibertat. El blauet que parlava es va quedar a sobre d’una roca i per la seva mirada el van reconèixer de seguida. - Moltes gràcies per tot nois. No només m’heu salvat a mi, sinó a una espècie sencera. Pensava que ser diferent només em portaria problemes però ara veig que potser sóc diferent per poder ajudar als demés. Adéu, torno amb els meus companys. –va dir el Blauet mentre començava a volar. - Penseu que el tornarem a veure? -va dir la Laura. - Potser, però això formarà part d’un altra història, potser d’un altre misteri de la Llacuna de la Murtra.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
52
Jo també ho sabia
Jo també ho sabia Autors: 5è Col·legi Sagrat Cor 5è C Col·legi Sagrada Família 5è B Escola L'Eramprunyà El sol entrava per la finestra i il·luminava els llibres del curs que havia finalitzat. Vaig llevar-me de cop i com sempre vaig fer una ullada per la finestra: el senyor Ramon donant-li de menjar a les gallines, el Duc al seu darrere, el carrer de l’escola desert, les muntanyes plenes de vida… Vaig baixar a la cuina on la mare ja tenia l’esmorzar preparat. Bon dia, mare! Bon dia, dormit?
Manel!
Com
has
Bé, però he tingut un somni una mica estrany on apareixien un castell en ruïnes ple de ratspenats i les lletres d’un nom que no recordo bé en una paret. I el pare? Al pati, fent l’últim repàs al cotxe per al viatge. Aquestes vacances a Barcelona el tenien totalment trasbalsat. Mai havia estat, encara que ja se la coneixia de memòria de tant navegar per la xarxa. Manel, afanya’t que el pare vol sortir abans de les nou. No et preocupis, ho tinc tot preparat. Ara mateix baixo les meves coses i les porto al cotxe. Uns minuts abans de les nou el cotxe enfilava el carrer de la plaça per deixar enrere el poble. Pare, trigarem molt? Bé, segons el que tu consideris molt. Més de deu minuts. Llavors, moltíssim. Unes quatre hores.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
53
Jo també ho sabia
Un formiguer de cotxes ens va rebre a l’arribar-hi i el pare no feia més que renegar. Trobar la casa va ser bastant més complicat que trobar ceps fora de temporada. Ens vam instal·lar amb l’ajuda d’uns veïns –una mica estranys per cert– que fins i tot ens van oferir menjar. El seu fill, en Pau, tenia catorze anys com jo i es va enganxar a mi com una paparra. Vaig demanar permís als pares per anar a casa seva. La seva mare em va fer passar a la seva habitació, i al traspassar-hi la porta, imatges del somni de la nit anterior em van sorprendre. Hola, Manel. Ja acabo i fem un tomb. D’acord, no corris. No, si ja he acabat. Anem! El carrer era ample, els cotxes baixaven per quatre carrils sense parar. Vine, creuarem pel pas de vianants, s’ha posat verd. Què? Vine, ràpid! Unes parets blanques i el somriure d’una dona amb bata blanca em van rebre a l’obrir els ulls. L’últim record que tenia era el d’una enorme ombra que es tirava sobre mi enmig del carrer. Hola, no et preocupis, et trobes bé, t’ha atropellat un camió que ha perdut els frens. Com et dius? …No, no… , no ho sé. - Qui es vostè? - Vaig preguntar sense forces. - Sóc la Mercè, la teva infermera però, ara millor descansa només has dormit dues hores. No m’ho vaig pensar dues vegades, em vaig estirar al fred i humit llit i em vaig adormir de seguida. Al dia següent jo estava impacient perquè vinguessin a visitar-me els meus pares, però les hores passaven i ells no apareixien. Desesperat vaig demanar el dinar. Vaig menjar-me les croquetes, el meu plat favorit, sense assaborir-les perquè el meu cap era en un altre lloc... estava pensant en el meus pares! Per la tarda estava encès com una teia... només pensava en el comentari de la Mercè: Llacuna de la Murtra – 2010 -
54
Jo també ho sabia
- Demà sortiràs d'aquí. No parava de pensar en això, era una boníssima notícia, tenia ganes d'anarme ja de l'hospital! Només sonar el meu despertador vaig aixecar-me, posar-me las sabatilles i vaig anar a la saleta de la planta. Vaig esmorzar i vaig tornar-me a la meva habitació. Als deu minuts van arribar els meus pares. - Anem Manel, hem de gaudir de les vacances al màxim - Em va dir la mare. - D'acord mare - Vaig respondre. Em vaig vestir, vaig dir adéu a la Mercè i vaig sortir de l'hospital. A l 'arribar a l'hotel em vaig quedar amb dos pams de nassos: era modern, gegant i de cinc estrelles. Vam anar de tendes perquè la mare volia i per la tarda vam anar a visitar la Sagrada Família, el Castell de Pedralbes. Per la nit vam anar a dormir a l'hotel. No em podia dormir, tenia fred i calor a la vegada. El dia havia estat un tan mogut. Havia vist edificis i vistes que em van deixar bocabadat, jo sabia que això m'afectaria. Vaig sortir a prendre l'aire. Al sortir al balcó un aire fred em va agafar i màgicament vaig aparèixer a casa dels meus avis. - Hola xato, que vols xocolata calenta acabada de fer? - Em va proposar la iaia. - Ahh!! - Vaig cridar espantat. Vaig sortir corrents tan ràpid com les cames em permetien, però al sortir per la porta l'aire fred em va tornar a agafar i em va portar a un lloc desconegut o... no tant...? Era el castell del somni, i les lletres que tenia a la meva vista, eren les mateixes que la del somni. - T'ajudo a resoldre-ho? - Em va dir una veu des de el meu darrere. Em vaig girar i vaig mirar amb uns ulls com taronges a la criatura que tenia al davant: Era com un fantasma de foc!
Llacuna de la Murtra – 2010 -
55
Jo també ho sabia
- Hola sóc un heliopat però em dic Tom, no t'espantis Manel - em va dir amb veu forta. - Hola - Vaig dir jo amb el cor a la gola. - M'has d'ajudar a derrotar a en Gabriel l'heliopat que ha empresonat al nostre rei i vol fer-se amb el control de tot el nostre regne - Em va explicar. - Però... En Tom no em va deixar acabar, va picar de mans i l'aire va tornar a transportar-me. "mal educat, no m'ha deixat dir-li que no a la seva proposició" - Vaig pensar. - Estem al Palau del nostre rei en Kevin. - Em va dir en Tom. - Tom, que posava a les lletres del castell? - Vaig preguntar encuriosit. - Rosa -Bella, que significa mare en heliopater - Va contestar en Tom. - Rosa -Bella - Vaig repetir. Repentinament les portes del castell es van obrir. - Be! Manel, tenim poc de temps, dintre d'aqui cinc minuts en Gabriel serè proclamat rei - Em va dir mentre corria en Tom. Només trepitjar el palau unes fletxes es van dirigir cap a nosaltres, jo em vaig poder ajupir però a en Tom no li va donar temps va caure mort poc a poc. - No! - Vaig cridar. - Deixa'l ara només has d'enfrontar-te a mi. - Em va dir una silueta des de el meu darrere. Al girar-me vaig veure un heliopat gegant amb unes garres afiladíssimes, una veu malèfica i unes dents com serres: Era... en Gabriel! Estava allà, davant meu, plantat amb cara de pocs amics. M'amenaçava amb les seves esmolades dents. Jo vaig fer un pas enrera i ell un pas endavant. Estava acovardit, espantat, acoquinat però havia de reaccionar. Armant-me de valor, agafant aire fred i d'un salt vaig fer, un cop de puny. La mà se'n va glaçar en tocar en Gabriel. Mentrestant, la Mercè, traginava intentant calmar els dolors del Manel amb una bossa de gel. Estava perdut, no podia fer res. Vaig sentir una font de calor. Era el cos del Tom. S'estava convertint en una espasa de foc! Vaig agafar l'espasa amb força i li vaig clavar al cor. El cor era un glaçó, un glaçó amb forma de cor! Tota la sala estava plena de metges, jo seguia inconscient, atrapat en un somni. Però de sobte tot es veia negre, no sabia on estava, no es veia res. Vaig escoltar unes veus que deien el meu nom. Llacuna de la Murtra – 2010 -
56
Jo també ho sabia
- Manel, Manel! Desperta! Em vaig despertar i vaig veure una cara. Em sonava, però no sabia qui era. No ho sabia. Després em va preguntar més coses de noms, però no en sabia cap. Hi havien unes persones que estaven preguntant que problema tenia, i van dir els metges, amnèsia. Aquelles cares també em sonaven però tampoc sabia quines persones eren. Vaig estar molts dies a l'hospital, els metges feien que recordés objectes persones... Finalment em van donar l'alta. Vam decidir anar-nos de Barcelona i vam tornar a casa. A la nit, la mare em va preguntar què volia per menjar, canelons o sopa. I jo li vaig dir: - I tu, qui ets? Jo ho sabia?
Llacuna de la Murtra – 2010 -
57
Els camioners aventurers
Els camioners aventurers Autors: 5è A, Col·legi Sagrada Família 5è A Col·legi Immaculada 5è C Col·legi Santo Ángel Tres anys enrere l’Oriol i el Bruno es van conèixer a l’institut. L’Oriol tenia 16 anys i el Bruno tenia 15.Quan es van conèixer es van fer molt amics i els dos tenien un mateix somni “ser camioners”, però havien d’esperar uns anys per poder treure’s el carnet de conduir. Primer van treballar per poder comprar-se el camió, l’Oriol treballava fen cotxes “tunning”, el Bruno treballava de guia a les mines de Gavà. Quan van passar uns anys van aconseguir els diners per poder comprar-se el seu camió i amb els coneixements que tenia l’Oriol van voler modificar el camió. Necessitaven material i van conèixer a l’Albert, era venedor de peces de camions i els orientava sobre els dissenys més moderns, així va néixer una bona amistat. Un dia estaven els tres junts i van decidir fer un llarg viatge. Volien viatjar per tota Europa, començant pel seu país. Van traçar una ruta que anava d’Espanya a França, Alemanya, Polònia, Ucraïna, fins arribar a Rússia, i la tornada ja la pensarien. Disposaven d’uns diners, però sabien que haurien de treballar molt per fer aquesta aventura. A la arribada a Alemanya es van quedar sense diners, i van decidir treballar de cambrers. Van provar sort i van jugar un partida al bingo, tanta sort van tenir que els hi van tocar tres mil euros i van decidir reprendre el viatge. Quan van arribar a Polònia van anar a reposar benzina i van conèixer a un noi espanyol, el seu nom era Manel, els va convidar a casa seva, i ells agraïts hi van acceptar. Continuant amb el viatge van passar per Ucraïna i arribant a Rússia els va sorprendre una gran nevada i van quedar parats tres dies. Fins aquí tot va ser molt divertit, però el que realment recordaran tota la vida va ser el viatge de tornada…
Llacuna de la Murtra – 2010 -
58
Els camioners aventurers
I tant, ja des del primer moment en què van sortir de l’hotel on havien estat durant els tres dies de la nevada, per agafar el camió i tornar a casa, van començar els problemes. Un cop van posar els peus a terra i degut a les baixes temperatures, tots tres van començar a tremolar com a flams. Corrien desesperats cap al camió amb la intenció d’encendre la calefacció i començar el camí de retorn cap a casa, i gaudir de les temperatures mediterrànies que ja començaven a trobar a faltar. L’Oriol, l’Albert i el Bruno tornaven cap a Gavà, però quan es van voler ficar dins el camió... No hi era!. - Com podia ser? –es preguntaven -, ningú l’havia agafat. Però llavors, el Bruno, apropant-se on estava el camió es va topar amb aquest, i llavors va dir: - Toqueu aquí, no noteu la forma del camió? - Sí, crec que en realitat hi és, però no es pot veure –va dir l’Albert -. - Entrem-hi!,-digué l’Oriol amb to d’ànim. Van entrar dins del camió com van poder, van ficar les claus i... van sortir pels aires!. Els tres nois no donaven crèdit al que estaven vivint. - Hola, sóc el camió Cami, gràcies per crear-me, - va exclamar una veu robòtica -. - Oriol, Bruno!, heu sentit? - Sí, sí, - Volem tornar un altre cop a Gavà... I així van tornar a Gavà, volant i en un tres i no res, i els amics es preguntaven, intrigats: què li va succeir al camió les tres nits que ells van estar a l’hotel a causa de la gran nevada? La història del canvi del nostre camió amic “CAMI” va començar a passar 3 dies abans quan estava aparcat al costat de la fàbrica de pintures. Ell pensava que podria descansar després de fer un viatge tan llarg. I així va ser fins que va començar a sortir per una xemeneia molt alta que estava situada al mig de la fàbrica, aquell fum de color blanc. Al començament el fum no molestava i pujava lentament fins al cel, però aquella nit va començar a nevar. La neu que baixava lentament travessava els núvols de fum de la fàbrica de pintures que omplien el cel. Aquella neu va caure sobre el camió tapant-lo totalment durant tres dies. Llacuna de la Murtra – 2010 -
59
Els camioners aventurers
CAMI, el primer dia va estar molt bé voltat d’aquella neu tan fresqueta però a partir del segon dia va començar a notar unes picors i pessigolles estranyes que li anaven des de les rodes fins al volant. - Què m’està passant?- va pensar CAMI, i com que tenia set va obrir la boca per on li ficaven la benzina i va deixar que li entrés al dipòsit una mica de la neu que anava caient. Va començar a notar com cada vegada pesava menys fins que va veure que estava flotant. Va mirar avall i es va quedar de pedra... no veia les seves rodes. - Sóc invisible i puc volar... Que bé! Aquesta neu es màgica. Potser la pintura és la culpable de tot el que m’ha passat. Quan vinguin l’Oriol, en Bruno i l’Albert segur que no s’ho podran creure... I així va ser com el CAMI es va convertir en el primer camió volador invisible. Encara continua portant de viatge als seus amics cada cap de setmana. Si alguna vegada escolteu un soroll metàl·lic sobrevolant els vostres caps i no veieu res, no us preocupeu, és el CAMI que travessa el cel de Gavà. Però mai el veureu, perquè com és invisible...
Llacuna de la Murtra – 2010 -
60
L’home del mil·leni
L'home del mil·lenni Autors: 5è C Col·legi Immaculada 5è A Escola L'Eramprunyà 5è B Escola Marcel·lí Moragas L’any 1999 s’acabava. La gent estava atabalada, intranquil·la, neguitosa. Tots sabien que aquest fet insòlit no el tornarien a viure: el canvi de mil·leni. Un grup de teatre famós que es deia La Fura del Baus, van organitzar una gran festa a la Plaça de Catalunya de Barcelona per celebrar l'esdeveniment. Allà hi era jo. Ells em van donar vida, van fer que un gran cor bategués amb força. Abans de cobrar vida, jo només era una carcassa de ferro, un esquelet fred i gegant. Els meu naixement va ser celebrat per més de 100.000 persones emocionades i contentes que cridaven al meu voltant, un centenar de castellers van pujar per la meva estructura i van formar la meva pell, la carn, els ossos, a l’hora que el meu cor gegant va començar a bategar. Focs d’artifici, llums de colors i música omplien el lloc. En aquell moment al arribar l’any 2000 van arribar també els meus sentiments. Al acabar la gran festa, tothom va marxar, em vaig quedar sol. Un camió molt gran em va portar al que seria la meva llar, una plaça d’una població propera: GAVÀ. Havien passat 10 anys. I allà estava jo. Era un lloc molt bonic per viure perquè vora la plaça hi havia un espès bosc. A mi, em va agradar estar allà perquè això respirava aire natural i a l'hora podia gaudir de l'ambient de la canalla. Són molt divertits, simpàtics, agradables i joiosos. Ells no paren de mirarme. M'imagino que pensen que no els veig però no se n'adonen que jo els protegeixo i em diverteixo mirant-los. Un assolellat dia un nen em mirava fixament, potser s'havia adonat que jo tenia vida? Llacuna de la Murtra – 2010 -
61
L’home del mil·leni
– Mamà, mamà l'home del Mil·leni m'està mirant! Què dius, fill meu? Has vist masses pel·lícules de gegants! Aquella humida i freda nit, en Miquel, el nen, es va apropar a la finestra de casa seva des d'on es veia la plaça i a l'home del Mil·leni. I va pensar: – Ho sabia! Els reflexos de la llum de la lluna plena van deixar veure com l'home del Mil·leni movia el cap, el coll, els braços, el maluc i feia un balanceig amb tot el cos. – Està ballant? - va dir sorprès xiuxiuejant, perquè els pares dormien. Agafà una llanterna i començà a fer-li senyals de llum apagant-la i encenent-la. Ho vaig veure, i li vaig contestar fent figures amb les mans i reflexant la llum de la lluna. En Miquel es va quedar de pedra, bocabadat. Al dia següent, aquell nen que tan em mirava, va venir al parc i em va fer un somriure d'orella a orella. – Què graciós - vaig pensar. Va seure tota l'estona al costat meu. Sense que ningú se n'adonés li vaig llançar una fulla d'un arbre amb el meu nom MIL·LENIUS. La seva mare es va apropar i li va dir a en Miquel: – Per què no jugues avui amb els teus amics? Ja ho estic fent – va dir tot empipat el nen. Amb qui estàs jugant? Amb en Mil·lenius. Vine! A veure si tens febre, que sembles tocat de l'ala! Vinga anem cap a casa, que necessites descansar! Adéu Mil·lenius, me'n vaig! Fins demà... fins després! Aquella mateixa nit, quan tothom dormia…. Llacuna de la Murtra – 2010 -
62
L’home del mil·leni
Aquella mateixa nit, quan tothom dormia, el Miquel es va llevar i es va apropar a la finestra a veure si jo el veia. De cop i volta, em va començar a fer senyals lluminoses com el dia anterior. Jo li vaig contestar però, com no hi havia lluna plena, no va veure els meus moviments. El Miquel, sense fer soroll, va sortir de casa seva i em va venir a veure. Jo li vaig dir que tornés a casa seva, perquè si es despertaven els seus pares podia tenir problemes. Al dia següent, em va venir a veure abans d’anar a l’escola i em va dir que a la tarda els proposaria als seus amics jugar al meu costat, així podríem estar junts sense que la mare s’enfadés. Quan van sortir de l’escola i van arribar a la plaça, els amics del Miquel li van preguntar per què volia jugar al meu costat. Ell els va contar el nostre secret, però els nens no s’ho van creure i se’n van anar a jugar al lloc de sempre. Al quedar-nos sols, vam acordar que aniria a jugar amb els seus amics i que quan agafés la pilota la xutaria cap a mi, així un altre nen vindria a recollirla. Quan el nen agafés la pilota, jo deixaria caure una fulla on posaria: “Tinc vida”. I així ho vam fer. El nen que va recollir la pilota es va quedar molt sorprès i va anar corrent a mostrar la fulla als altres companys. Tots es van apropar al meu costat i em van mirar, llavors vaig deixar caure una altra fulla que deia: “Vull jugar”. Quan els nens van veure aquesta segona fulla, em van tornar a mirar i van pensar que allò que els havia dit el Miquel podia ser veritat. Es van disculpar amb el Miquel i van acordar que no li contarien a ningú el meu secret. Des de llavors, totes les tardes quan surten de l’escola, venen a berenar al meu costat, abans de jugar un partidet de futbol. Jo deixo caure, de tant en tant, una fulla amb algun petit missatge i ells em miren i em piquen l’ullet.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
63
Fantasmes de la nit
Fantasmes de la nit Autors: 5è B Escola Salvador Lluch 5è A Col·legi Santo Ángel 5è B Escola Jacme March 5è B Col·legi Immaculada Concepció Som a l’any 2030. Els protagonistes d’aquesta història són tres nens i una nena. En Joan, la Maria, el Pol i el Nil viuen a Olesa de Bonesvalls, un poble petit de carrers estrets situat al bell mig d’un massís anomenat Garraf. Als quatre amics els agrada fer d’espies. Cada dia es reuneixen a la plaça del poble. Molt al fons dins del jardí, tenen un amagatall secret. És un subterrani d’ uns deu metres de profunditat. Durant molt moltes dies de les últimes setmanes, els quatre amics han posat un munt de coses en el seu amagatall. Allà tenen: ordinadors d’allò més moderns, llibres digitals de fantasmes, una nevera, taules, impressores, prestatgeries, televisió, lavabo, disfresses, joguines ... Quan es reuneixen a la base secreta, en Joan no para de fer bromes i els altres riuen d’orella a orella. La Maria gairebé sempre està en el seu racó preferit, passa les hores enganxada a l’ordinador. Mentre el Nil, que pensa que és el més llest, no para de dir a la Maria si necessita ajuda. Un dia van dir als seus pares que anaven a casa d’un amic a fer una festa de pijames i això no era cert. Van anar a la base i aquella nit van decidir perseguir fantasmes. La gent d’Olesa treballa al camp, la seva vida ha canviat molt, ara recullen el raïm amb robots i els dirigeixen amb un comandament. Ja preparats per sortir a caçar fantasmes, van rebre una videotrucada en la que es podia veure una ombra anònima i misteriosa.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
64
Fantasmes de la nit
El Nil va adonar-se que en el fons de la pantalla hi havia el famós parc d’atraccions “The Terror Castle”. Sense pensar-s’ho dues vegades, es van dirigir cap al misteriós lloc. Durant el camí cap al parc el Joan va veure una ombra asseguda a un banc del camí. No s’ho va pensar dues vegades i es va dirigir cap allà. L’home anava vestit amb colors foscos i portava una caputxa que li cobria el rostre. En Joan li va treure la caputxa i va veure que la figura era idèntica a ell, un clon. De cop i volta van desaparèixer tots dos: el Joan i el seu clon. Els companys, en arribar al parc, es van adonar de la desaparició del seu amic. Van trucar-lo pel “walkie.talkie” mil cops, però no contestava. Llavors van decidir continuar sense ell ja que pensaven que no podien perdre aquella oportunitat. Van haver de saltar la porta perquè estava tancada. La Maria va tornar a rebre una videotrucada. Aquesta vegada sortia una ombra amb l’aspecte d’en Joan i de fons es podia veure una atracció: el tren de la bruixa. Van estar una estona conversant i finalment van decidir anar cap a la misteriosa atracció. Van veure un cartell on posava: “Pugeu!” Aterrits van pujar a l’atracció pensant que així podrien salvar en Joan. La Maria i el Lluís van seure en el seient del davant, i el Pol, com que era el més valent, va seure tot sol al seient del darrera. Un cop preparats, van començar a fer voltes. La Maria i el Nil van mirar cap enrere per assegurar-se que en Pol estava bé. L’escena del clon es va tornar a repetir, però aquesta vegada el fantasma va aparèixer per la part de dalt del túnel i es va emportar en Pol. En acabar l’atracció, la Maria i En Nil van començar a espantar-se de debò. Es va adonar que en Pol havia desaparegut. Van veure un llum que provenia del “Castell del Terror”. Van anar-hi amb molta por, però pensant que si hi anaven tot s’acabaria, i podrien recuperar els seus amics. A mig camí van començar a escoltar unes veus molt aterridores que provenien del castell. Es van espantar molt perquè el castell era tenebrós, humit, fosc, vell, estava abandonat, ple de teranyines... Quan van entrar, van observar coses penjades de les parets i del sostre. Els nens es van espantar tant, que van fer un bot i van començar a córrer. El Nil va veure un quadre d’una noia que movia els ulls; la Maria, les parets plenes de mocs. Quan van avançar la Maria s’adonà que el Nil es quedava parat davant d’un fantasma. Ella va continuar pensant que el seu amic la seguiria, però no va ser així. El Nil va marxar amb el fantasma. Quan es va adonar que també el Nil havia desaparegut va sortir corrent del castell. La nena va començar a tenir fred i calor alhora, a tremolar. Va veure que l’atracció dels miralls era l’única il·luminada. Va pensar que si no hi anava els seus amics pensarien que era una poruga. Va anar-hi corrent com una llebre. En entrar va veure una sala plena de miralls. Va investigar aquella habitació, va apropar-se a un mirall i... Llacuna de la Murtra – 2010 -
65
Fantasmes de la nit
De sobte va sortir un fantasma molt lleig, amb una túnica violeta. La Maria, espantada, després de quedar-se uns segons sense respirar va dir: - Tu...tu... qui ets? Què vols de mi? - Vinc de part del Déu Eneru, cap dels clons i fantasmes que han raptat als teus amics. Vinc a transmetre’t un missatge que has d’escoltar amb molta atenció. Maria, tens 24 hores per salvar als teus amics, i com sembles una nena molt poruga, el Déu Eneru et concedeix tres desitjos per ajudar-te. Però no pots demanar que tornin els teus amics, ni que desapareguin els clons i els fantasmes ni, per descomptat, el Déu Eneru. Pensa-t’ho bé! - Quins són els teus desitjos? - Bé - va dir la Maria - a veure... ah, sí !. Vull poder teletransportar-me a qualsevol lloc, poder volar i un radar. - Un radar! Per què vols un radar?- va preguntar el fantasma. - Doncs, molt fàcil, per saber on són els meus amics. - No! Això va en contra de les normes! Va cridar el fantasma tot nerviós. Però, la Maria, amb molta seguretat, li va dir: - Tu m’has dit que no podia demanar que tornin, però el que jo demano és una eina per poder trobar-los. Després de rumiar una mica, el fantasma va dir: - Nena, tens tota la raó, així que “clap”, ja tens tots els teus desitjos, i ara a treballar, que et queden poques hores. Jo marxo que estic molt cansat. Quan el fantasma va marxar, la Maria va agafar el radar i… El va engegar. De cop i volta es sent un estrèpit ensordidor i plof!; era la Maria que estava fent servir els seus poders voladors, desapareixent en un tres i no res. La jove va veure des de la llunyania que els seus amics estaven a l’atracció més esgarrifosa i terrorífica del Parc d’Atraccions The Terror Castle: eren al castell de la Núvia Monster i la Nena Surfista!!! Els clons tenien presos els nens lligats pel turmells amb cadenes, amb una bola de 5 Kg i una poma a la boca per a que no poguessin parlar. Llacuna de la Murtra – 2010 -
66
Fantasmes de la nit
La Maria va demanar al clon-policia que vigilava, que deixés anar als seus amics. La resta dels guerrers s’enfurismen i s'enfaden quan escolten la veu de la nena i comencen a cridar-li. - Com no tanquis la boca, els teus amics ho passaran molt malament i patiran greus conseqüències! –va amenaçar un dels guerrers. - Mai ningú em farà tancar la boca i no deixaré de lluitar per la gent que m’estimo –cridà seriosament amb un to desesperat la nena. Un altre vigilant va sortir corrent com un Fòrmula 1, perseguint-la per tot el castell. De sobte va sortir la Nena Surfista per proposar-li un desig-repte: la persona que encerti la solució d’una endevinalla que diré i que passegi per un cementiri encantat, tindrà un desig sense condicions ni regles. Maria! Maria! –l’animaven els seus amics. - “Enmig del mar estic, a ambdós costats de l’aigua i no surto mai a la nit; qui sóc?” –li van preguntar. La Maria rumiava i rumiava fins que... Ja ho tinc! –va cridar entusiasmada la noia. És la lletra A. - Grrr! –es va enfadar el guerrer. Has encertat, i com el que es promet s’ha de complir, deixo lliures als teus amics. Això sí, marxeu ben aviat no sigui que m’empenedeixi! - Apa nois, correm! Aprofitem que tinc la màquina teletransportadora. Al cap de pocs moments, els nois van aparèixer de nou a casa i lliures de tot ensurt.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
67
Colònies radioactives
Colònies radioactives Autors: 6è B Escola Jacme March 6è A.Col·legi Sagrada Família 6è B Escola Salvador Lluch Un dels últims dies de primavera, una de mes càlides que es recorden, un camió ple de productes radioactius es dirigia a una central nuclear. Jordi i Josep, els conductors, escoltaven la radio i anaven molts tranquils ja que era una carretera poc transitada, de sobte un porc senglar va creuar la carretera, en Jordi va intentar esquivar donant un cop de volant, el camió va derrapar. Un dels bidons va caure i va començar a rodar muntanya avall fins a enfonsar-se a un estany proper. El bidó va quedar malmès. En Josep i en Jordi es van aturar per veure si havien atropellat al porc senglar. Sembla que el porc senglar ha estat mes ràpid que nosaltres - va dir en Josep. Vinga, anem! Que tenim pressa i saps que ens podem acomiadar va contestar en Jordi. Per la mateixa carretera circulava un autobús amb un grup de nens de sisè que es dirigien cap a una casa de colònies propera a l'estany de Colomines. El líquid radioactiu abocat a l’estany afecta als peixos de manera que es tornen d’un color fluorescent. Els cuiners de les colònies agafen els peixos de l’estany per cuinar-los. Com tenien molta pressa per acabar i anar-se’n a casa, van pensar que eren peixos portats des del mar i que els cuinarien igualment. A l’hora de menjar, els alumnes veuen alguna cosa estranya al peix, però s’ho acaben menjant molt contents. Durant la nit van començar els efectes secundaris: se’ls comença a caure el cabell! Llacuna de la Murtra – 2010 -
68
Colònies radioactives
Mentrestant en Jordi i en Josep arriben a la central nuclear. En arribar s’adonen que els hi falta uns dels bidons que portaven – “Ja tenim un problema” – van pensar. Hi havia moltes possibilitats de desastres però no tenien idea de quina una n’estava succeint. Podria haver anat a parar a mans d’alguna persona malvada o s’ho podria haver empassat una família d’animals salvatges, o al campament d’allà a la vora i, si hagués passat això, quins efectes secundaris podrien haver tingut? Havien d’anar a revisar tot el camí que van fer amb el camió. Quan anaven cap a l’estany van poder veure un porc senglar mort a la vora de l’estany contaminat... estava completament destrossat! Sense pensar-s’ho dues vegades van començar a inspeccionar pels voltants per si havia indicis d’altres víctimes. De sobte, van veure el bidó surant a l’aigua de l’estany. Es trobava al mig d’una taca d’un color groc fluorescent. El primer que se’ls hi va ocórrer va ser anar cap a la casa de colònies per alertar del que passava i comprovar si estava tot en ordre... En arribar truquen a la porta i els obre el Sr. Manel, el propietari de la casa. Li expliquen el que ha passat i li pregunten si va tot bé o han notat algun símptoma estrany en els alumnes o professors que en aquell moment són a la casa de colònies. En sentir això es va alarmar molt perquè sabia que a la casa de colònies agafaven els peixos de l’estany. El que no tenia tant clar era si aquest dia els havien agafat abans o després de l’accident. Ràpidament es va dirigir al telèfon per trucar l’encarregat de la cuina el qual li va fer saber que quan van agafar els peixos els van veure d’un color estrany però que no en van fer cas perquè pensaven que havien estat portats des del mar. En aquell mateix moment va aparèixer una nena mig adormida que es dirigia cap el lavabo. En veure-la sense cabell i amb el cos ple de granets fluorescents, van tenir la resposta a totes les preguntes. El Josep es va quedar amb ella per acompanyar-la i distreure-la mentre que el Jordi informava a la Central de la situació en que es trobaven i els hi demanava ajuda. Per la seva banda, el Sr. Manel avisava els professors que, gràcies a déu, no havien menjat el mateix que els alumnes. Tots plegats van dirigir-se cap a les habitacions dels alumnes i van poder comprovar que tots tenien els mateixos símptomes. El Jordi, després d’haver fet la trucada, es va reunir amb ells i els hi va comunicar que no es preocupessin perquè de seguida enviarien, des de la Central, un equip d’emergència amb tot el que es necessitava per solucionar el problema, que feia anys que estaven investigant i experimentant i que havien trobat un antídot molt eficaç.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
69
Colònies radioactives
Passat un temps, va arribar l’equip de metges i científics i es van posar d’acord amb els professors de com dur a terme, de la manera més adequada, el tractament dels nens i que aquests estiguessin tranquils i relaxats. Els van despertar i els professors els van explicar el que passava i que, el que tenien, abans d’acabar les colònies, desapareixeria. De primer moment tot van ser crits i plors però, de mica en mica, es van tranquil·litzar perquè els van convèncer de que l’antídot funcionaria. Els van concentrar al menjador i, un a un, els van administrar el xarop Radioactivius que, per a sorpresa dels nens, tenia gust de maduixa. Tal com els van dir, el dia de tornada a casa, els símptomes havien desaparegut i la única seqüela que els va quedar va ser que, cada cop que menjaven peix, es tocaven el cabell.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
70
Universitària abans d’hora
Universitària abans d'hora Autors: 6è C Col·legi Santo Ángel 6è B Col·legi Immaculada 6è A Escola Marcel·lí Moragas Hi havia una vegada una noia que es deia Mary Kate. Tenia onze anys. Mary Kate era bastant guapa, llesta i sobretot presumida. Un dels seus defectes era ser molt despistada. Un dia, com qualsevol altre, la Mary Kate es va posar a estudiar a la seva habitació. Tenia un examen i volia treure molt bona nota. Estava molt angoixada, no tenia ganes d’estudiar però no hi havia altre remei. Estudiava i escoltava música relaxant del radiocasset. De cop i volta, la música es va aturar, regnava el silenci i va començar a tenir fred; els fulls del llibre van començar a passar sols molt ràpidament. Estava molt espantada i va anar a buscar la seva mare. Quan va obrir la porta per anar a buscar-la, va sentir una esgarrifança al cos i, de cop i volta, es trobava en una universitat!!!!! Aleshores va mirar-se en un mirall i es va adonar que tenia deu anys més!!!!!! La noia, espantada, va començar a córrer buscant una sortida per on fugir d’aquell encanteri, al·lucinació o aquella cosa estranya. Primer, va dubtar, i va pensar que estava somniant i que això només era un malson. Es va pessigar però res no va canviar. Encara confosa i amb un nus a la gola va notar una mà sobre les seves espatlles. Va sentir una veu greu que li deia: Mary Kate, què fa aquí enmig del passadís? No hauria d’estar a classe de Biologia? La noia no gosava a girar-se per por de qui es trobés. No sabia què fer: donar la volta o no, córrer o no córrer, cridar o no cridar, o preguntar-li directament qui era. Es sentia atemorida i li tremolaven les cames. Llacuna de la Murtra – 2010 -
71
Universitària abans d’hora
Quan anava a tombar-se es va adonar que, al seu costat, a la finestra de la porta de la classe d’història, es veia reflectida la imatge d’un home. Era alt com un Sant Pau, elegant, duia una corbata i tenia un bigoti molt estrafolari (em recordava a en Salvador Dalí). Semblava enfadat i amb cara de pocs amics. Em mirava fixament amb uns ulls penetrants. Finalment, la Mary Kate es va decidir a preguntar-li directament a aquell senyor qui era però no li va donar temps perquè el desconegut li va dir: Senyoreta Jonhson, què fa vostè aquí enmig del passadís? No havia de ser a les deu al meu despatx? Ja no se’n recorda que havíem de parlar de la falta de respecte que va tenir amb la seva professora de matemàtiques? Qui? Jo? Quina falta de respecte? Si jo sóc molt educada i respectuosa amb tothom!!!! Deixi de prendre’m el pèl i entri al meu despatx immediatament, senyoreta!!!! Llavors la Mary Kate, va dubtar si entrar al despatx o anar-se’n a classe de Biologia, però va decidir entrar al despatx. En entrar al despatx va veure damunt la taula un expedient. A l’expedient hi havia un cognom que ella no coneixia! Quan va veure això encara es va preocupar i espantar més i es va preguntar: - Qui sóc jo? Mentre el director l’estava renyant per la seva falta de respecte cap a la professora, li va venir a la memòria la imatge del cartell que tenia el director a la porta: Sr. Director H. Jonhson Llavors la Mary Kate es va preguntar:
Llacuna de la Murtra – 2010 -
72
Universitària abans d’hora
- Serà aquest el meu pare? No pot ser, és tot un somni! El meu pare treballa de cambrer en un bar i no es diu Jonhson. No és aquest personatge estrafolari! En acabar de parlar el director la va enviar a la classe de biologia i en el moment que sortia del despatx va sonar un timbre. Era el timbre del pati, en aquell moment se li va acostar una senyoreta que li va dir amb veu ferma i un posat seriós: - Suposo que haurà estudiat per l’examen de català? La Mary kate es va quedar bocabadada i a punt de plorar. Llavors li va demanar per anar al lavabo i, mentre hi anava, va sentir aquella música relaxant del radiocasset i quan va obrir la porta estava fora de la seva habitació sentint la seva mare que li deia: - Vinga! Faràs tard per anar a natació!
Llacuna de la Murtra – 2010 -
73
Els efectes de la guerra
Els efectes de la guerra Autors: 6è B Escola l'Eramprunyà 6è Col·legi Sagrat Cor 6è B Col·legi Sagrada Família Fa molts i molts anys, però no tants segons els nostre avis, el 28 d’agost de 1939 era una tarda grisa i plujosa. Un timbre va interrompre la becaina d’en Joan González. Ell, sobresaltat, es va aixecar del petit sofà que tenia a la sala, es va encaminar a la porta i la va obrir. Eren dos soldats d’aspecte robust i temorós i amb sang freda. Van preguntar per Joan González i en el precís instant de dir la paraula “sí”, la seva vida es va trencar. En aquell moment va deixar desprotegits a la seva dona Dolors i al seu fill Octavi. La Dolors era una dona simpàtica, alegre i una mica despreocupada. Estava embarassada i en aquell moment patia unes fortes angines. L’Octavi era també un nen alegre i divertit però sobretot, era un nen amb molta força de voluntat. Els seus ulls sempre reflectien alegria. Amb la mort del seu pare, l’Octavi va començar a apartar-se de la societat i dels amics. Amb només 9 anys, havia de treballar el camp des que sortia el sol fins que es posava. Era un treball esgotador per un nen de la seva edat. L’únic que l’aguantava en peu eren dues coses; saber que gràcies a ell la seva mare podia menjar i posar-se bé i, la seva companya de feina, la Berta, una noia tímida i introvertida, acostumada a treballar el camp i que s’esforçava en guanyar diners per poder sobreviure amb la seva germana petita. La primera vegada que la va veure un somriure va il·luminar el seu rostre. L’Octavi passava els difícils dies de feina acompanyat de l’alegria de poder ser al seu costat. Cada dia passaven més temps junts. Ara la Berta era completament diferent davant dels seus ulls. S’havia convertit en la seva amiga. La seva única amiga. Llacuna de la Murtra – 2010 -
74
Els efectes de la guerra
Un raig de llum, esmunyint-se entre les cortines de la finestra de l’habitació de l’Octavi, el va despertar. De camí al camp va veure la Berta: – Berta! La Berta es va girar davant del crit de l’Octavi i va aturar-se de cop. Un semblant d’esgotament i la mà fregant el front van ser les imatges precedents al desmai: – Berta, et trobes bé? Contesta’m. L’Octavi, veient que no responia, va fer el cor fort i la va arrossegar fins un arbre perquè li fes ombra. Al cap d’uns minuts es va despertar: – On sóc? Què m’ha passat? – T’has desmaiat. – Berta, –va continuar l’Octavi– no has de treballar tant, et posaràs malalta. – Octavi, hauríem de marxar del poble. Aquí tothom ens coneix i saben qui eren els nostres pares. He sentit a dir que passen coses estranyes. Tinc molta por. – Sí… Però la mare… – I la Maria. És massa petita. –Va afegir la Berta. Tots dos es van tancar en l’habitació dels seus records, allà on els fusells no maten les paraules, i les mirades es van perdre a l’horitzó mentre reprenien el camí cap al treball. Al matí següent tothom parlava dels raptes d’infants al poble veí. Uns deien que els soldats se’ls enduien a camps de concentració, d’altres que els lliuraven a famílies riques de la ciutat. – Hem de fugir, Berta. Uns coneguts m’han dit que hauríem d’anar cap a França i allà, si podem, embarcar-nos en un vaixell que ens porti fins a Mèxic o Brasil. – I la teva mare i la meva germana? – Ens n’anirem tots plegats.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
75
Els efectes de la guerra
De camí cap a casa, l’Octavi va parar la seva atenció en un cotxe gran i verd i, sobretot, en els seu ocupants: els “coneguts” que l’havien recomanat anar cap a França i dos soldats armats. – Ens trobem en perill. –va xiuxiuejar com si parlés amb la Berta. Aquell cotxe feia pànic a tot aquell que el veia igual que els soldats que anaven en ell. El rostre d’aquests reflectia venjança, estava clar que eren capaços de tot. Anaven vestits amb la roba de colors apagats com el verd caqui i un negre intens com el carbó. Portaven unes botes altes que marcaven el terra com aquell animal que marca el seu territori. Cada cop s’acostaven més a casa de l’Octavi, fins arribar just davant la porta. Un soldat baixa del automòbil i obre la porta (que estava mig oberta) amb un cop de peu. Va entrar directament. Va passar una estona i el soldat seguia dins la casa. Molt preocupats, la Berta i l’Octavi, van veure sortir dues figures prou vistes abans per ells: el soldat i la mare atrapada entre els braços d’aquest. Aleshores entraren al cotxe. Van prendre direcció a Portugal. La Berta i l’Octavi no sabien què fer. Estaven aterrits! Van esperar que el cotxe estigués ben lluny per sortir del seu amagatall entre els arbustos (on anteriorment s’havien amagat) i van córrer cap a casa. Van tancar la porta per si de cas i es van disposar a buscar la germana de l’Octavi. La van començar a cridar pel seu nom, Maria. No van obtenir respostes però de cop un armariet es va obrir i d’allà va sortir una nena petita força atemorida. Va anar corrents fins als braços del seu germà, i va començar a plorar. La Berta i l’Octavi la van intentar consolar però sense resultat. Van preguntar-li que havia succeït i ella els va respondre amb una tímida veueta dient U-u-u-n... s-o-o-o-l-d-a-a-t-t-t... e-e-m-m-p-o-o-r-t-t-a-a-r ...mama! Va continuar dient que la mare li havia dit que s’amagués i ella ho havia fet el millor que va poder. La Berta i l’Octavi ja en tenien prou i van prendre una decisió una mica precipitada: salvar a la seva mare. No sabien com ho farien i estaven atemorits pel fet que els soldats poguessin tornar. Per altra banda estaven molt tristos, no podien parar de pensar en la Dolors. Encara que creieu que el més afectat per això de la mare era el noi, per la Berta, la Dolors era com la seva mare, ja que la havia cuidat des de que es coneixien i s’havia convertit en una mare per ella.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
76
Els efectes de la guerra
Va anar passant el matí i va arribar el migdia. Van voler menjar, però l’havien de preparar ells mateixos, així que van agafar el primer que van trobar, van parar taula i van començar a dinar. Van menjar lentament. Tots estaven callats, fins i tot la Maria, que en veure la seva germana i l’Octavi amb aquella cara de pomes agres, no va gosar dir una paraula. Els dos amics, pensaven com ho farien, segurament no aconseguirien rescatar la mare però se les podien arreglar per veure-la (encara que fos a través d’una finestra) i parlar amb ella. Volien saber que estava bé i també volien que, si no la podien rescatar, al menys els digués adéu i els digués què fer, on anar... Encara eren nens i no sabien gaires coses, però en aquells moments, pensaven com adults. Va arribar la tarda i ja tenien un pla pensat. Van sopar a les sis i es van anar a dormir aproximadament a dos quarts de set. L’endemà es van despertar abans de trenc d’alba i van esmorzar ràpid. Van preparar-se dues motxilles amb una mica de roba, una mica de menjar que es pogués conservar durant un temps, bolquers (que només portava a la nit) per la Maria, una tovallola, un necesser amb una pinta i algun raspall de dents, una manta i molta aigua. També van emportar-se els diners que tenien per si de cas, encara que no eren gaires, i mixtos. Ja preparats, van començar a caminar en la direcció per on havien anat els cotxes. Anirien a parar on fos la Dolors, estava clar, ja que el cotxe gran i verd amb el qual se l’havien emportat, havia deixat una marca molt visible i difícil d’esborrar al terra. Van encendre un mixto per poder veure la marca, ja que encara era una mica fosc. La Maria tenia por de la foscor, però la Berta la va calmar donant-li la mà. Van caminar durant hores, i l’Octavi i la seva amiga, s’havien d’anar intercanviant la Maria, ja que s’havia cansat i la portaven en braços. Va arribar la una, i ja tenien gana. Van posar-se a menjar sota un arbre, però no gaire, perquè no tenien masses provisions. Van beure una mica d’aigua i van seguir el seu camí. Així va arribar la tarda .Estaven molt cansats. Van buscar un lloc on passar la nit i allà van estirar la manta que havien portat. Abans de sopar van veure un riu, s’hi van dutxar i es van assecar amb la tovallola que havien portat. Després de sopar es van adormir. Així anaven passant els dies, caminant i caminant, però semblava que aquelles marques de cotxe eren infinites. Un dia se’ls hi va acabar l’aigua i van haver d’anar a una font a omplir les ampolles. Un altre van haver d’anar a un poble que tenien de camí per agafar més provisions... Fins i tot van haver de cuidar a la Maria ja que s’havia posat malalta! Era un camí molt dur per uns nens tan petits, l’únic que els mantenia en peu era la Dolors. A la fi, un dia, van veure que el rastre que seguien sortia del camí, i ells, com no, van seguir-lo. No veien el que hi havia al final, però no tardarien gaire en fer-ho. Eren sobre les quatre, els quedava tota la tarda per arribar, així que van acordar caminar més de pressa i més estona que els altres dies. Al cap d’una hora van veure un edifici. A mida que s’apropaven, els hi Llacuna de la Murtra – 2010 -
77
Els efectes de la guerra
semblava menys un edifici i hi veien... un camp de concentració! Oh no! la mare de l’Octavi era allà dins! Els dos amics es van posar a plorar desconsoladament. Mentre gemegaven, va aparèixer davant seu un dels coneguts que anava al cotxe militar amb el qual s’havien endut la Dolors. Es va esperar a que l’Octavi i la Berta paressin de plorar i el veiessin i els hi va preguntar: - Què us passa, què es el que us fa estar tan tristos? Ells li van explicar, i ell els hi va respondre. Els va dir que ell havia estat allà, però els hi havia agradat i l’havien convertit en un soldat: - Vaig aconseguir que em deixessin marxar enganyant-los una mica. La vostra mare es troba bé, però, i no vull espantar-vos, només de moment, pot ser que demà ja no. Si intenteu anar a salvar-la, morireu. - Va dir molt segur d’ell mateix - Si voleu podeu parlar amb ella a través de mi, escriviu el que li vulgueu dir en un paperet i jo li portaré. Faré que us escrigui i us tornaré el paper amb la seva resposta. Els dos nens no sabien que fer, estaven contents perquè la seva mare estava bé, però no per gaire temps, i tampoc la podrien veure. Era desolador. Van dir-li a en Mario (que era com es deia el conegut) què fes el que els hi havia dit. Li van escriure en un paper: “Mare, sóc l’Octavi i estic amb la Berta i la Maria. Hem vingut des de casa fins aquí on ets tu. No podem entrar, ja que ens podria passar alguna cosa i tu no ho voldries. Probablement no et tornarem a veure però sempre et portarem al cor. Volem que ens donis consell, que hem de fer? En Mario ens pot ajudar. T’estimem moltíssim, ets la millor mare del món”, i mentre escrivien, els regalimaven llàgrimes pels ulls. Van entregar-li la carta a l’home i després van buscar refugi per dormir i li van dir que l’esperarien allà. A l’alba del dia següent, en Mario va aparèixer amb una carta, aquest cop escrita per la Dolors. Hi deia: “Hola Octavi, hola Berta. Heu tingut molt valor per arribar fins aquí, i amb la Maria! Jo estaré bé aquí, vosaltres sou petits i heu de marxar d’aquest lloc. En Mario us ajudarà. Aneu cap a França, allà estareu segurs. El vostre conegut m’ha dit que hi té amics i us poden acollir. No tingueu por, tot anirà bé angelets meus”. L’Octavi, la Berta i la Maria li van fer cas i van fer-ho fil per randa. En Mario va aconseguir un cotxe i els va portar fins a casa dels seus amics, a França. Els van acollir molt bé, i van ser com uns pares per ells. Però mai no oblidarien la seva estimada Dolors. Nota de l’autor: si una guerra pot causar tantes desgràcies en una família, imagineu-vos en tot un poble o en tota una ciutat o en tot un país. És la pitjor arma que té l’ésser humà per resoldre un conflicte. Llacuna de la Murtra – 2010 -
78
La ciutat fantàstica
La ciutat fantàstica Autors: 6è A Escola Salvador Lluch 6è Col·legi San Pedro 6è C Col·legi Immaculada
Fa molt i molt de temps en un petit planeta havien de viure en petites ciutats subterrànies, perquè en l’exterior hi habitaven unes bèsties molt perilloses anomenades "monstres". Els monstres vivien en un bosc en el qual hi havia les runes d’un petit poble rural; aquests monstres només tenien por al gran volcà perquè creien que era un Déu. Encara que els habitants del petit planeta i els monstres estaven en pau els habitants els hi tenien por per la seva forma i pels seus poders. La ciutat subterrània estava dividida en diverses parts entre les quals hi havia uns petits forats perquè l’aire pogués entrar i també hi havien unes galeries que comunicaven amb l’exterior per recollir l’aigua i poder viure. Les cases eren coves de roca però revestides de fang per dins; dormien en uns llits rodons, fets amb minerals suaus i transparents que s’anomenaven "Centri". Els habitants eren una mica estranys d’un color blau i verd i tenien tres ulls però eren molt savis. Un dels ulls els hi permetia veure a través dels cossos sòlids, això tenia una mica atemorit als habitants de la ciutat subterrània. De cop un dia, el volcà començà a fer uns sorolls i va fer una mica de fum. Els monstres atemorits pensen si el Déu s’ha enfadat o bé anuncia algun fet important. El volcà cada dia fa més i més soroll, més i més fum fins que al final... ... El volcà va explotar, tota la lava va sortir. Els monstres sense saber que fer van demanar ajuda als folpis (que així s’anomenaven els éssers, que vivien a sota terra). Aquest tenien por i pensàvem que era una trampa, però Llacuna de la Murtra – 2010 -
79
La ciutat fantàstica
el seu gran rei, en Culquis va dir que no era cap trampa, que era de veritat. En Culquis i en Monfo (rei dels monstres) van parlar-hi per arribar a un acord: - Fem una cosa, nosaltres, els monstres us deixem pujar a l’exterior i viurem amb nosaltres, a canvi de la vostra ajuda.- va dir en Monfo - D’acord, dit i fet.- va contestar-li en Culquis - Doncs, apa, vinga, anem a lluitar contra aquest Déu. - va dir tremolant en Monfo (tremolant perquè tenia por). Els folspis i els montres van anar corrents per poder agafar les branques dels arbres que quedaven. Al poc temps es van adonar de que això no servia de res i van provar-hi d’enviar a dos monstres ben forts i a dos folpins. - Gallum, Clotis i tu anireu amb els monstres Jin i Kan. El seu pla era intentar calmar al Déu. Per això necessitàvem el llibre “Crisvo” de conjurs màgics, que estava a la ciutat subterrània dels folpins. El van trobar a temps. Van buscar un conjur per calmar als Déus i el van trobar. En Gallum, el Clotis, en Jin i en Kan el van llegir: - Diu merpesigulopis tretuquis. - Va dir en Gallum. - Creus que funcionarà? - va preguntar en Jin Si estem aquí com estaquirots, segur que no. - va respondre en Kan - Anem a provar-ho. - va dir tot seguit en Clotis - Merpesigulopis tretiquis. - van dir tots quatre a la vegada - No funciona. - va dir en Jin - Quin grup d’empanats, ens hem oblidat de fer la dansa sagrada, vinga som-hi. - va dir en Gallum. - Ujamifres, merpesigulopis tretuquis, ujamifres ujamifres... - van estar dient tots quatre mentre ballaven. Llacuna de la Murtra – 2010 -
80
La ciutat fantàstica
I van estar així fins que... Sota els seus peus van notar una forta sacsejada, de cop i volta, el món subterrani dels folpis va poder veure la llum, i una por immensa s’apoderà dels habitants. Llavors Culquis i Monfo van convocar una reunió amb la resta de folpis i monstres per explicar el que havia succeït, mentre que la lava s’anava estenent per tota la superfície. El pànic va començar a difondre’s, els habitants van córrer confosos per trobar un lloc per refugiar-se, però la majoria no ho van aconseguir i van quedar atrapats pel magma. Només van sobreviure: Gallum, Clotis, Jin i en Kan, que gràcies a un vent de tramuntana van escapar-se de la fúria de la lava, ja que el magma, es va transformar en una immensa bola de foc, anomenada Sol. Els supervivents van fer una ullada al seu voltant, al veure que tot estava destruït van decidir anar cap al volcà. Un cop allà, els monstres, envaïts per la curiositat, van mirar per l’interior d'aquest, i els folpis van aprofitar per venjar-se d'ells i els empenten cap a dins, però aquests perden l’equilibri i cauen tots quatre. I quina va ser la seva sorpresa, que van trobar un nou món, el Món Lucinger. Els seus habitants s’anomenen Cicaullis i la seva missió era acollir als nouvinguts al seu món ple de castells de cristall, llacs encantats i milers d’éssers estranys i fantàstics. Els Cicaullis van sentir tanta admiració per ells, que els seus cossos es van il·luminar més que mai, per una capa d’estels. Hi van estendre la il·luminació per la penombra de tot el món, a fi d’encendre tots aquells cors de bondat i solidaritat que en algun moment es van apagar.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
81
Jack, el petit guerriller
Jack, el petit guerriller Autors: 6è A Col·legi Immaculada 6è A Escola Jacme March 6è B Col·legi Santo Ángel Jack és un nen de 10 anys que viu a l’Àfrica, més concretament a un petit poble de Tongo. Tongo és un país molt muntanyós, amb poques riqueses naturals. No té indústria i la seva agricultura és de subsistència. Així que ja us podeu imaginar quina és l’economia de la seva família i de qui els envolten. I si amb això no en tinguessin prou, per acabar d’arreglar-ho en aquest petit país, el govern no respecta els drets humans, és a dir és un govern autoritari. En Jack, passava els dies ajudant a la seva família en el conreu de la terra, i quan acabava la feina, corria a buscar els seus amics per fer de les seves: llançaven pedres a la bassa , agafaven granotes i sobretot el que els divertia més era pujar a les branques del arbres, on feien veure que era el seu amagatall. Per això en Jack, a pesar de les mancances que tenia ell i la seva família, vivia feliç, mai no li faltava un petit plat de menjar a taula, ni el moment d’anar a dormir on els pares se li acostaven per donar-li la bona nit i durant cinc minuts l’acaronaven els cabells fins que es quedava dormit. Un dia de bon matí, i quan el dia encara no era clar , en Jack mentre treballava a uns vint metres dels seus pares a l’hort, va sentir un soroll, va deixar la falç i es va girar. El que va veure el va deixar atònit era un gran gran camió amb uns quants nens dins. De sobte se li va acostar un home forçut amb cara de mala persona i sense dir paraula, el va agafar i el va introduir dins el camió. En Jack no li sortien les paraules, ell intentava avisar als pares, però no li va sortir el so, mentrestant el camió amb els nens i en Jack dins s’anava allunyant.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
82
Jack, el petit guerriller
En Jack sense saber el que estava passant observava en silenci i incrèdul aquells petits nens com ploraven, cridaven i sanglotaven. En el cap d'en Jack li passaven moltes preguntes sense trobar-hi respostes. Què li estava passant? Què feia allà dins? On el portaven aquells homes? Els homes que conduïen el camió, desesperats en sentir els crits i plors dels nens, van aturar el camió, van baixar i es van dirigir cap a ells. Voleu callar! d’aquesta manera no arribarem mai! Senyor, senyor si us plau on ens portem? –va dir amb un fil de veu en Jack El lloc idoni, per formar-vos com bons soldats, per servir la vostra pàtria. En Jack, continuava sense entendre res, la por l’envaïa per dins. Com podria entendre un nen d’aquesta edat que segons aquells homes ja li havia arribat el moment de servir al seu país? ... El camió va arribar a la seva destinació. En sortir, en Jack va veure una escena que no s’hauria imaginat mai. Nens de la seva edat i fins i tot més petits disparaven tot tipus d’armes de foc. I del paisatge, què es podia dir?... centenars de volcans amb una gran pudor a sulfurs. Els van empentar fins a una habitació on només hi havia un sac de dormir per cadascú i un lavabo on posava "Demaneu la clau". Els nens van veure que hi havia un rètol penjat que deia: de 6 a 6:30 del matí, esmorzar; de 15 a 15:30 de la tarda, dinar i de 22 a 22:30 de la nit, sopar. Mentre ho llegien, va entrar un home forçut i cridant va dir: - A partir de demà haureu de posar-vos aquests uniformes de soldat! Va marxar, tancant-los sota clau. L’endemà, en aixecar-se, en Jack es va apropar a la finestra i va veure molts homes parlant. Va posar l’orella a les reixes i va escoltar una conversa on parlaven d’una quantitat d’or que guanyarien amb els nens més ben formats. També deien que només una cinquena part aguantaria la formació. Llacuna de la Murtra – 2010 -
83
Jack, el petit guerriller
Tot seguit, el noi va informar a la resta de tot el que havia vist i escoltat. La resposta va ser imminent. Van començar a planejar la fugida. Però havia un gran problema... El campament i Tongo estaven separats per centenars de quilòmetres. Necessitaven un vehicle, però quin? El camió en el que havien arribat allà. Llavors un dels nens va dir: - Però... algú sap conduir? Tots es van quedar en silenci, ningú s’havia plantejat aquest problema... Quan semblava que tot se n’anava a norris, un nen, en Jack, va dir: - Jo... jo sé conduir. Els nens es van quedar bocabadats i tots a una van cridar: Visca! Sortirem d’aquí! Tornarem a casa amb les nostres famílies! Van esperar que arribés la nit, i quan tothom dormia i sense que se n’adonessin els guardes, van ficar-se al camió i van marxar cap a casa. Però a mig camí es va parar el camió, s’havien quedat sense benzina. Per poder continuar, ho havien de fer a peu. En sortir del camió, van veure un arbre molt alt i gros amb unes pomes vermelles que amb el Sol brillaven com monedes d’or. Es van enfilar quatre nens i van llençar unes pomes a terra. En Jack va tastar una i es va quedar com si flotés en els núvols. Mirava a la poma i deia que tenia moltes ganes de que la tastessin els seus pares. Va treure el sac de dormir i en va ficar una dotzena dins. Van escoltar uns trets. S’havien d’afanyar o sinó els atraparien un altre cop. Desconeixien tots els perills que els esperaven. Era un dia calorós. Va passar un dia i un nen va caure malalt. En Jack va pensar que tot s’havia anat en orris. Els nens li van dir que no es desanimés, perquè ells farien tot el possible per arribar a Tongo. Va passar una setmana i van morir quatre nens. Pel camí van trobar un petit poblat amagat al bosc. Semblava un paradís. Van seure a terra i de seguida es van adormir. En Jack va ser el primer en despertar-se i era a dins d’una cabana molt neta, que feia una olor molt bona. De sobte va aparèixer una nena morena, amb unes trenes i un vestit blanc. Portava uns quants gots d’aigua amb unes herbes. En un tres i no res en Jack va veure que tots els nens s’havien despertat. Durant uns quants dies tots els homes, dones, nois i noies del poblat van estar pendents d’ells. En Jack i els seus companys van recuperar la salut. Va arribar l’hora del comiat i van agrair-los les seves atencions. El comiat de la noia va ser especialment emotiu. Quan van marxar feia un sol radiant. Després de tres dies més van veure unes quantes construccions molt baixes, uns carrers que coneixien perfectament… Havien arribat a Tongo!
Llacuna de la Murtra – 2010 -
84
Jack, el petit guerriller
Els pares dels nois estaven molt nerviosos i van córrer a abraçar-los. Els nens van explicar tot allò que havien viscut. La policia de Tongo va anar directament al campament de guerra. En Jack va explicar que quatre nens havien mort. Després d’una setmana van saber que els responsables del campament eren a la presó. Tots plegats van anar a l’enterrament dels quatre nens morts. Des d’aquell dia el govern va prohibir els campaments de guerra pels menors d’edat. En Jack, el petit guerriller, va viure feliç tota la seva vida amb els seus pares i amics.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
85
El misteri de Dràcula
El misteri de Dràcula Autors: 6è C Col·legi Sagrada Família 6è B Escola Marcel·lí Moragas 6è A Col·legi Santo Ángel 6è A Escola L'Eramprunyà Aquest estiu, els meus pares m'han portat a un internat a Forks. Voleu saber perquè, doncs... tot va començar al menjador, quan em vaig enfadar amb la Itziar. Primer li vaig llençar un got d'aigua, després el plat d'espaguettis i així fins que tothom va acabar ple de menjar. Quan vaig arribar a casa em va caure la bronca del segle. El director va trucar als meus pares i els va explicar el que havia passat. Va passar el mateix amb els pares de l'Itziar. Llavors em van dir que quan acabessin les classes em portarien a un internat. Anava passant el curs molt ràpid, cada vegada faltava menys pel pitjor estiu de la meva vida. Va arribar l’últim dia de cole, tothom estava contentíssim, menys jo. A la tarda quan vaig arribar a casa, els meus pares ja m'havien fet les maletes. Em van portar fins a l'aeroport, i després una hostessa em va guiar. El vol va ser tranquil, però molt llarg. Vaig arribar a l'aeroport de Forks i llavors em va venir a buscar una senyora vella, arrugada i amb accent francès. Em va portar a l'internat. Al costat hi havia un castell molt misteriós i un cementiri. La senyora em va presentar als meus companys d'habitació. Hi havia dues noies i tres nois; l'Anna, l'Eva, el Pau, el Marc i el Jordi. Van ser molt acollidors amb mi. Vam estar xerrant una estona, i quan van agafar confiança em van explicar una història d'aquelles que et fan posar la pell de gallina
Llacuna de la Murtra – 2010 -
86
El misteri de Dràcula
Vam seure tots al mig de l’habitació i em vam explicar el misteri de Dràcula. “Al castell del davant resideix el comte Dràcula. Si ell et veu, et traurà la sang i et caurà una maledicció. Dràcula només surt els divendres a mitja nit i es passeja pel cementiri. Quan això passa, els morts s’aixequen i van a visitar el castell. El més misteriós de tot és que el comte Dràcula té un germà bessó, el director de l’internat. Avui és divendres i aquesta nit el veuràs. A més a més, si divendres és 23, el comte Dràcula ve a passejar-se pels passadissos de l’internat". Tot això ho sabem gràcies a en Pau quan va voler amagar una rajola de xocolata sota el llit. Vam trobar un llibre ple de fotos de la família de Dràcula i un jeroglífic partit per la meitat del que només en tenim una part. En aquesta diu el següent: “Per repel·lir a Dràcula es necessita llum del dia i per treure-li la maledicció s’ha de...”. Avui, divendres 23, vindrà Dràcula a l’interna’t. Nosaltres creiem que el tros que falta el té ell. Hem pensat d’anar aquesta nit al castell a buscar-lo aprofitant que Dràcula no hi serà. En caure la nit i després de sopar ens vam escapar. Quan vam arribar al castell ens vam espantar moltíssim al trobarnos els morts del cementiri. Però, ens va sorprendre que estaven estudiant en una sala molt gran. De sobte, els morts ens vam veure hi es van espantar moltíssim també. Tots els morts tenien entre onze i dotze anys, com nosaltres, i portaven l’uniforme gris de l’internat. A les hores, els hi vam preguntar què estaven estudiant i un dels morts es va dirigir cap a nosaltres i ens va explicar que no estaven estudiant si no cercant informació per poder treure la maledicció a Dràcula i a ells mateixos. Llavors, els hi vam explicar el que sabíem sobre Dràcula. Vam estar una estona parlant i en aquesta conversa els morts ens van explicar que el comte Dràcula estava manipulat pel director. “Tots els divendres el comte ve al cementiri a buscar-nos perquè l’ajudem a cercar informació per així trencar la maledicció. Però, els divendres 23 està obligat a anar a l’internat i xuclar la sang als nens que l’ordena el director”. Llacuna de la Murtra – 2010 -
87
El misteri de Dràcula
Vam decidir que mentre els morts cercaven informació, nosaltres buscaríem el tros de jeroglífic que faltava. El castell era ple de passadissos, així que vam decidir dividir-nos. L’Eva i jo vam anar a la planta baixa. Allà vam trobar una carta, un cadàver i gotes de sang. La carta deia: “Jo no volia morir, però el meu germà em va xuclar la sang i em va condemnar”. L’Eva i jo vam intercanviar una mirada d’incredulitat. Vam observar amb atenció el cadàver: tenia dos forats al coll, la pell pàl·lida i un rostre semblant al del director. L’Eva ho va confirmar: aquell era el germà bessó del director. Aleshores, si el director ja no tenia cap germà, això volia dir que… EL DIRECTOR ERA DRÀCULA! Corrents vam anar a avisar la resta. Els vam conduir fins al cadàver i es van quedar bocabadats. Ara només faltava una cosa… si el comte Dràcula era el director, això volia dir que vivia al castell. En Marc va tenir una idea: si Dràcula vivia al castell, la seva tomba havia de ser per aquí. Vam buscar i buscar fins que, finalment, vam trobar la sala del taüt. Hi havia torxes en un llarg passadís i, al fons, un gran taüt. Vam comptar fins a tres i el Pau i jo vam aixecar la tapa: hi havia coixins i escarabats i, sota els coixins, vam trobar l’altra part del jeroglífic. Tots estàvem intrigats per llegir-lo. L’Anna i el Jordi ho van fer en veu alta. Ens vam quedar bocabadats, perplexos. El jeroglífic deia que… ... "per acabar amb la maledicció, Dràcula ha de mossegar la persona que es begui la poció amagada".
Llacuna de la Murtra – 2010 -
88
El misteri de Dràcula
Va haver un gran silenci. Ens havíem quedat petrificats. No podia ser cert, Dràcula havia de mossegar algú de nosaltres si volien acabar amb la maledicció i, a més a més, una poció amagada. Quina poció? on era? Finalment, l’Anna va poder continuar llegint:" al mig del castell trobaràs la solució". Era molt tard i molt fosc, però sense pensar-ho dos vegades, ràpidament, vam sortir de la habitació cap el claustre del castell. Allà només hi havia la font. La font era la solució. Mai ens havien fixat amb detall en ella. Van començar a tocar-la, a obrir i tancar l’aixeta, però no passava res. De cop i volta, el Pau va notar com una pedra es movia, no estava enganxada amb ciment. Poc a poc, la vam treure i ven descobrir un pot amb una poció. Ràpidament, vam treure el tap i ens vam adonar que era una poció d’all. Llavors l’Anna va dir: - Qui es prendrà la poció? Va haver un altre gran silenci. Tothom en silenci deia que tenia por. Els nostres rostres parlaven per nosaltres. Llavors vam decidir fer un joc d’atzar. Finalment, l’escollit va ser el Jordi. Va agafar la poció i se la va veure d’un glop. Li tremolaven les cames, els ulls se li van posar en blanc i es va marejar. Mentre tots van mirar la reacció d’en Jordi, vam escoltar que algú s’apropava. Era ell, era Dràcula. Ràpidament va saltar sobre el coll d’en Jordi i sense pensar-s’ho dues vegades va clavar els seus ullals sobre el coll del noi. En Jordi va caure a terra i, com havíem planejat, el vampir va començar a caminar marejat fins a caure fulminat a terra. En aquell moment la nostra principal preocupació va passar a ser en Jordi, tornaria a ser un noi humà? Les nostres sospites van acabar quan en Jordi es va aixecar com si res i quan la seva marca del coll va desaparèixer. Va ser en aquest moment quan el director-vampir va tornar en si, i ens va agrair de tot cor el que havíem fet, alliberar-lo de la maledicció i salvar els nois d’una mort eterna.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
89
L’orfenat anomenat Llacuna de la Murtra
L'orfenat anomenat Llacuna de la Murtra Autors: 1r d'ESO (grup 2) Institut Bruguers 1r ESO C Col·legi Sagrada Família 1r ESO B Institut El Calamot 1r ESO Col·legi Immaculada Corria l’any 1942, temps de postguerra en un poble a prop de Barcelona anomenat Gavà. Al costat del cementiri, tocant un gran bosc, hi havia un orfenat anomenat Llacuna de la Murtra. A Gavà se sentien històries estranyes sobre aquell orfenat i els nens que allà vivien estaven tristos perquè havien perdut les seves famílies. Estudiaven al matí, jugaven, feien deures o treballaven el camp a les tardes. Els caps de setmana, si podien, marxaven per veure els seus familiars, però sempre hi havia un grup que no podia marxar perquè no en tenia cap. Un dissabte, els professors i gairebé tots els nens havien anat de cap de setmana i només un grup de vuit nens i la senyoreta Claudia, la cap d’estudis, s’havien hagut de quedar a l’orfenat sense poder marxar. Després de dinar, la senyoreta Clàudia es va quedar ben adormida al sofà mentre els nens pensaven alguna manera divertida de passar la tarda. En realitat havien de fer deures, però ningú tenia cap ganes de fer-los; així que gairebé sense parlar-ho, tots van decidir escapar saltant la tanca per divertir-se pels voltants del bosc. Sabien que això els costaria un càstig pel diumenge, però no els importava gens. Havien decidit passar-ho bé i ara només els interessava marxar d’allà i buscar aventures. El nom d’aquell orfenat tenia sentit perquè en el bosc que hi havia al costat els arbres rodejaven una llacuna d’aigües profundes, plenes d’algues i plantes aquàtiques que la feien pudent i sinistra. Sabien que estava absolutament prohibit apropar-se a la llacuna, però tot i així van arribar fins vora de l’aigua i es van posar a tirar pedres. En principi va ser un joc com un Llacuna de la Murtra – 2010 -
90
L’orfenat anomenat Llacuna de la Murtra
altre, les triaven de diferents mides i les llançaven per veure qui arribava més lluny. La sorpresa la van tenir quan van observar que hi havia una zona de la llacuna, no gaire llunyana de la vora, on les pedres sonaven més fort i picaven en un lloc ben dur i rebotaven, com si allà hi hagués alguna construcció que impedís que les pedres s’enfonsessin. Ràpidament van poder estar ben segurs que hi havia una plataforma ben ampla a prop de la superfície de l’aigua i que les pedres picaven allà i no s’enfonsaven gaire. Van creure que allò devia ser algun espai secret relacionat amb les històries misterioses que s’explicaven sobre l’orfenat durant la guerra i van decidir investigar. Van córrer cap a l’orfenat i van tornar a entrar saltant pel mateix espai de la tanca per on havien sortit. Esperaven que la cap d’estudis no s’hagués adonat que ells no havien estat treballant durant aquella estona i així podrien mirar de treure-li informació sobre aquella construcció estranya que havien descobert a la llacuna. Van decidir separar-se per poder moure’s amb més seguretat. Les noies anirien a vigilar què feia la senyoreta Clàudia mentre els nois miraven d’entrar al despatx del director, la senyor Esteve, per veure si trobaven els plànols de l’orfenat. Pensaven que aquella construcció enfonsada estaria ben dibuixada i marcada per sota de la Llacuna de la Murtra i així sabrien com arribar fins allà, potser havia algun passadís secret i l’havien de descobrir. Les noies la retindrien en una part de l’orfenat mentre els nois intentaven obrir el despatx per buscar els plànols als arxius dels calaixos. Allò estava resultant la mar de divertit i no volien que res els impedís continuar investigant. Quan van arribar a la porta del despatx del director van veure que estava tancada amb clau. Mai s’havien fixat que la forma que es dibuixava en el seu pany era molt estranya i no recordaven haver-la vist mai, era prou gran i estranya com perquè els hagués cridat l’atenció abans, però cap dels cinc s’havia fixat en això abans. Van pensar que segur que la senyoreta Clàudia tenia aquella clau en algun lloc. La cap d’estudis havia de poder entrar al despatx del director! Van decidir anar-la a buscar i fer alguna cosa per poder aconseguir-la. La senyoreta Clàudia estava a la cuina preparant el berenar per a tots i no havia notat res estrany fins al moment, així que van idear la manera per aconseguir aquella clau. La noia més gran del grup, que ja tenia 13 anys, va anar a parlar amb la senyoreta Clàudia per dir-li que havia oblidat els seu estoig al despatx del director, el dia abans, quan havia estat castigada fent una còpia per haver corregut pel passadís, i que per això no podia fer bé els deures. Així veurien on tenia la clau d’aquell despatx i en algun moment o altre intentarien prendre-li. Tot va sortir rodat i després del berenar el pa amb xocolata que la senyoreta Clàudia els havia preparat, va acompanyar-la a buscar l’estoig perdut. Naturalment, no hi era allà, però van poder veure que aquella clau estava dins del gros clauer que ella duia sempre penjat del cinturó. Passats uns dies, tornant a la rutina habitual, els nens es reunien als períodes de lleure. En aquestes estones parlaven sobre com poder agafar la clau a la senyoreta Clàudia sense que es donés compte, i amb això, entrarLlacuna de la Murtra – 2010 -
91
L’orfenat anomenat Llacuna de la Murtra
hi al sospitós despatx del director Esteve, on possiblement hi podrien trobar alguna cosa relacionada amb l’ estranya plataforma. Finalment, després de rumiar-hi mil-i-una vegades, van decidir sotjar-hi uns dies, per descobrir alguna pista delatadora. Al final de la seva menuda investigació, van caure en la conclusió que no sempre la cap d’estudis portava la insòlita clau. De fet, per les nits, la deixava sota la catifa de l’ entrada de la seva habitació. Dit i fet, van anar a l’ estança de la senyoreta Clàudia, per cercar-la. En aquell moment no hi havia ningú, així que no s’ ho van pensar, van entrar, van agafar la clau, i se’n van anar al despatx ràpidament. El despatx era gran i espaiós, amb un quadre on hi sortia l’ antic director de l’ orfenat, i , al seu fons, unes meravelloses mines. Un nen, sense adonar-se, es recolzà sobre el retrat, i aquest va caure al terra, deixant veure un llibre de la Llacuna i el seu misteri. La colla, entusiasmada de veure aquell espectacular redactat, de seguida agafaren el llibre i van marxar a l’ habitació ràpidament. Descuidadament, els nens es deixaren el quadre a terra, la qual cosa va repercutir en les hores lliures de tots els estudiants de l’ orfenat; l’ empipat director els va castigar a tots. Els joves havien d’actuar sigil·losament, tot i que el director no sospitaria d’ ells, ja que eren uns xicots espavilats. Passaren unes setmanes. Quan el càstig havia finalitzat i els nens podien gaudir d’estones de lleure, van decidir reunir-se vora la Llacuna aquella mateixa nit; allà obririen l’ enigmàtic llibre i descobririen el misteri que habita sobre aquella intrigant plataforma. Dit i fet, a l’hora prevista, ja estaven tots en un mateix punt. Els nens van aconseguir que ningú s’ adonés de la seva absència dins l’ orfenat. Llavors van destapar el redactat i, a la primera plana, hi veieren la mateixa il·lustració que tenien davant dels seus propis ulls. Van passar pàgines i, allà, en una d’elles, van trobar la solució d'aquell maldecap: unes estranyes excavacions.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
92
L’orfenat anomenat Llacuna de la Murtra
Van passar hores pensant i pensant, però no van trobar la solució a aquell enigma. Per què estaven les excavacions en mig d’una llacuna? Era tard, i van decidir marxar. Al mig del camí, la Laia, una de les noies, va veure que el llibre era de l’any 1935. Aquella era la resposta ! un any abans de la guerra civil. Van pensar que podia ser un refugi. El que encara no sabien era per què eren allà les excavacions, i si més no, per què eren a sota de l’aigua. L’habitació dels nens era tancada. Com s’ho farien per entrar? Van sentir unes passes. Van agafar ràpidament la clau que era sota la catifa i es van amagar al despatx. Les coses estaven remogudes, no hi eren en el mateix ordre d’abans. Alguna cosa havia passat, algú havia entrat allà, però qui? El quadre estava canviat a la paret de l’esquerra, potser algú buscava el llibre. Si no l’havia trobat, encara l’estaria buscant. Evidentment, si hagués estat el director el que buscava el llibre, els primers sospitosos serien els nens, ja que no era la primera vegada que en feien una de bona. Van decidir quedar-se a dormir al despatx, l’endemà es llevarien molt d’hora i anirien a les seves habitacions sense que hi hagués sospita . L’endemà els nens s’adormiren, i es llevaren quan les classes ja haguessin començat. Què li dirien a la Clàudia? Ara sí que els seria fàcil saber qui havia estat. Van arribar a la classe i la Clàudia estava molt enfadada. Els va manar seure i ells van fer-li cas, van seure i van estar callats fins a l‘hora d’esmorzar. Van sortir al pati i en Miquel va proposar tornar a llegir el llibre per veure si hi trobaven alguna cosa nova. En arribar a les habitacions, que ja estaven obertes, per sort, en Miquel va agafar el llibre i va començar a llegir en veu alta: “l’única manera de entrar al refugi és a través del despatx de l’orfenat Llacuna de la Murtra”. La Sandra es va espantar perquè just la nit abans, havien estat allà, i el Miquel li havia dit que no es preocupés, que si no volia tornar, ella no hi tornaria. En Miquel va seguir llegint: “Sota de la taula hi ha una porta que s’obre amb una palanca. La trobareu darrere del quadre de la paret de l’esquerra.” L’hora del pati s’havia acabat i una altra vegada arribarien tard! Van entrar a classe..., però, que els diria la Clàudia? Van seure cadascú al seu lloc. Es va obrir la porta i va aparèixer l’Esteve, el director, semblava enfadat els va dir que si tornaven a entrar al despatx serien castigats.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
93
L’orfenat anomenat Llacuna de la Murtra
En entrar a l’habitació van assegurar-se que el llibre no havia desaparegut. Van pensar un pla, com s’ho farien per entrar al despatx sense que l’Esteve s’assabentés? I si havien de deixar escapar l’aventura? Quan van acabar de dinar, mentre la Clàudia feia la migdiada, van netejar les taules del menjador i es van posar tots a pensar. De sobte en Pau va exclamar: Podríem anar per la nit!!!”. Ja, però i si l’Esteve no se’n va a dormir. - No! Jo he vist com cada dia sobre les onze de la nit, es tanca a la seva habitació. - Va cridar la Laia. Se’n van anar cap a classe i van procurar portar-se bé i no aixecar sospites. Quan les classes van acabar van anar corrent a l’ habitació i van posar en marxa un pla per entrar al despatx. Entre tots van acordar que l’Albert i l’Alba distraurien la Clàudia, mentre la Yaiza i en Jan agafarien la clau. Per un altre costat el Pau i la Laia vigilarien en tot moment l’Esteve, i la Sandra i en Miquel entrarien al despatx per baixar a les excavacions. A la nit, es posaria en marxa el que havien acordat, portarien una motxilla amb cordes, llanternes, aigua i menjar, jaquetes per si feia fred, una llibreta, una ploma i un tinter, el llibre (era imprescindible per al pla), un guix per fer marques per saber el camí de tornada. Després de sopar, van posar en marxa el pla. L’Alba i l’Albert van anar a l’habitació de la Claudia i li van dir que necessitaven més mantes perquè feia fred. Van anar tots tres a buscar les mantes. Aquí entraven en acció la Yaiza i en Jan, aprofitant el descuit de la Clàudia, van entrar a l'habitació i van agafar la clau. L’Esteve estava controlat, això era gràcies al Pau i la Laia que havien anat a la seva habitació i havien estat espiant tot el que havia fet: dutxar-se, trucar per telèfon i anar-se’n a dormir. En aquest mateix moment, mentre la Yaiza i el Jan portaven la clau a la Sandra i en Miquel, es van trobar tots vuit al passadís i es van fer un senyal. La Sandra i en Miquel ja tenen la clau i tot restava a les seves mans. La Sandra i en Miquel entren al despatx, accionen la palanca, s’obre la porta i hi entren... Tot estava fosc, de cop i volta van escoltar unes passes i una veu greu cridà: “Qui hi ha aquí?”. Els dos amics començaren a córrer desesperadament. Quant ja havien passat uns quants minuts i tot quedà silenciós, arribà l’hora de marxar, però, tornaren a escoltar unes passes, semblava que ara hi havia més d’una persona. Entraren a la primera porta oberta que trobaren. Una vegada a dins, escoltaren un tret, just desprès un crit d’home. Romangueren callats una estona i en Miquel sortí a veure si encara hi havia aquella gent sospitosa... La porta es tancà de cop, la Sandra es quedà a dins, sola. Ella cridà com mai no ho havia fet; a fora en Miquel cercà una Llacuna de la Murtra – 2010 -
94
L’orfenat anomenat Llacuna de la Murtra
manera d’obrir la porta però no veié cap mecanisme que possibilités la seva obertura. De sobte, en Miquel se li passà pel cap d’anar a buscar ajuda. Començà a buscar la sortida i albirà una zona il·luminada a la llunyania, s’hi apropà, hi havia algú que movia els braços, era el Jan que4 li feia senyals des de fora dels passadissos. Quan per fi estigueren dins del despatx, en Jan li explicà que l’Esteve s’havia despertat i la Laia i en Pau l’estaven distraient. Eren dos quarts d’una de la matinada quan l’Esteve i el professor de física Leponci, misteriosament, havien anat a parlar al despatx, però... a aquelles hores de la nit? Això sí que era estrany! Llavors la Yaiza, que estava mirant per sota de la porta, veié com entraven sigil·losament per sota la taula. Aleshores l’Albert exclamà: “I la Sandra?!” Era com un d’aquells moments de les pel·lícules, que sona música de por i el suspens t’envolta alhora. Tot allò semblava un malson. En Miquel els explicà el que havia passat allà sota. Els nens començaren a buscar una solució per poder-hi baixar. Però pel despatx no podien ja que per allà hi havien baixat l’Esteve i el Leponci. Pensaren a anar a la llacuna, segurament allà hi trobarien una altra entrada, si hi havia una segona entrada amagada segur que estaria a la plataforma. I així ho feren. Quan hi arribaren, escoltaren una veu tremolosa que sortia del darrera d’un arbust, just al costat per on havien ells de passar. S’espantaren força, llavors l’Albert agafà un tros de fusta per si l’amo de la veu tenia males intencions. Rodejaren l’arbust i es trobaren la Sandra. Tenia el llavis blaus, la pell més blanca que la neu, tremolava com una fulla i tenia els ulls embogits. En Pau, que havia agafat una manta pel que fes falta, la cobrí. Esperaren que tornés a la realitat i mentre planejaren que: en Pau, la Laia i en Jan baixarien als passadissos i els altres anirien a l’orfenat i li explicarien tot, a la Clàudia. Mica en mica es tranquil·litzà i podés murmurar: “ - Heu... de... baixar... allà... a... baix. En passa una de grossa!” Just desprès li vingueren unes convulsions i es desmaià. La Sandra es recuperà una mica, es miraren llargament, es feren una abraçada molt forta i marxaren.
Als tres amics, no els costà gents trobar l’entrada, ja que la Sandra l’havia deixada oberta. Quant entraren, tot esdevení fosc. En aquell mateix instant els altres nois, corrien amb la Sandra a coll. Quan arribaren a l’orfenat, la Clàudia estava a la porta. Ells li van explicar tota la historia. La professora els acompanyà a la infermeria. Ella mateixa els donà una píndola, els explicà que el seu efecte era calmant. I en aquell precís moment tancaren els ulls. Llacuna de la Murtra – 2010 -
95
L’orfenat anomenat Llacuna de la Murtra
Els amics que estaven inspeccionant els passadissos, ensopegaren amb una dona, els semblava coneguda, era l’Olivia, la professora de matemàtiques dels grans. L’Olivia agafà el Pau i la Laia per les orelles, en Jan com era petit i morè es confongué amb l’obscuritat i aconseguí escapolir-se per la porteta de la plataforma. En Pau i la Laia entraren al despatx amb l’Olivia. Assegut en una butaca, hi estava l’Esteve. Els dos adults començaren a explicar-los que estaven construint aules per a nens discapacitats. Llavors els donà la mateixa píndola groga que havia sedat els altres nois. En Jan havia corregut cap a la seva habitació per amagar el llibre i tot allò que havien fet servir. Quan retornà ja no hi havia ningú, al despatx. Tothom havia desaparegut. Tornà a pujar, però aquesta vegada per recollir les seves coses. Les ficà ràpidament dins una bossa de viatge i desesperat baixà les escales, obrí la porta i es dirigí cap al camí, allà hi trobà un camió estacionat, el conductor no hi era però no trigaria a tornar, havia deixat el motor encès, segurament es dirigiria cap a la ciutat o no, però calia fugir, allunyar-se d’aquell lloc. En Jan obrí el compartiment del darrera i hi pujà sense pensar-s’ho dues vegades. Al cap de dos anys... - El seu nom si us plau? - Jan. - La causa de la denuncia? - Morts, desaparicions píndoles... muntanyes de píndoles que solament es podien definir amb una paraula: DROGA. Si jo hi hagués baixat...
Llacuna de la Murtra – 2010 -
96
L’amistat no es pot comprar
L'amistat no es pot comprar Autors: 1r ESO A Col·legi Santo Ángel 1r ESO C Institut El Calamot 1r ESO B Col·legi Sagrada Família 1r ESO Col·legi San Pedro - Hola, sóc en Jaime i ara tinc 13 anys, i us vull explicar el que em passà fa un any quan no tenia amics… - Perquè us feu una idea, jo era un nen d’aquests que anomenem ara “frikis”. Era fill únic i m’avorria molt tot sol. M’agradaven molt els llibres d’aventures d’extraterrestres i l’ordinador. Físicament poc agraciat, portava unes ulleres de cul d’ampolla. El meu cabell era castany fosc i engominat cap al costat. Tenia la pell pàl·lida i pigada. Sempre o quasi sempre anava vestit amb la roba que em triava la mare. Ah! I de sabates portava uns mocassins amb belcro (perquè no em sabia cordar els cordons). Era el més llest de la classe i sempre treia matricula d’honor (menys en gimnàstica que era nefast). Tots els professors em tenien un tracte especial. Faltava una setmana per al meu aniversari. Com que sabia del cert que ningú se’n recordaria, vaig començar a trucar als nens del col·legi que em semblaven simpàtics. Però no m’agafaven el telèfon. Al dia següent, vaig preguntar als nens: - Per què no m’agafàveu el telèfon? Els nens no contestaven i dissimulaven com si no passés res. Aquella nit no vaig poder dormir, vaig estar pensant que era el típic nen que no tenia amics. I vaig començar a rumiar com ho faria perquè els nois més populars de l’escola fossin els meus amics. - Una recompensa! Només necessito una mica de calés, i com que l’àvia ve avui, a veure si tinc sort i em dóna dinerets... - vaig pensar.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
97
L’amistat no es pot comprar
Quan va arribar l’àvia a casa, li vaig començar a fer la pilota, però no em va donar ni un cèntim. Com que no tenia diners doncs vaig anar a parlar amb el pare per si me’n donava una mica. Quan li vaig explicar el meu problema, em va dir : - Ja pensaré una solució, però ara deixa’m tranquil. Em vaig quedar molt sorprès amb la seva resposta i me’n vaig anar a la meva habitació. Estava molt trist i em vaig posar a plorar. Ara us descriuré els meus pares i veureu com són de diferents: El meu pare era dels que passava més temps a l’oficina que a casa amb la família. Era més guapo que jo i em feia sentir malament. Era forçut i corpulent, però de caràcter era molt estricte i s’enfadava amb molta facilitat. En canvi, la meva mare, estava una mica grassoneta i no era molt alta. Tampoc és que fos molt bonica, però era molt simpàtica i entenia molt bé els meus problemes. Sempre tenia una solució per a tots els meus casos. Com que ja us he explicat com són els meus pares, continuaré amb la història de la meva “festa d’aniversari”. Tot seguit, vaig començar a fer tots els encàrrecs que la mare em demanava per aconseguir diners. Vaig reunir una mica, però no era el suficient per comprar amics. Jo, evidentment ja en tenia de diners, però els havia estalviat per complir el meu somni: comprar-me un llibre electrònic. Malgrat tot i degudes les circumstàncies, havia de trencar la guardiola, perquè pensava que era una situació d’emergència. Vaig mirar per quants amics em donava; només per a dos. No sabia com fer-ho, però havia d’aconseguir més diners sí o sí. Vaig anar a buscar treball, però la gent em deia que no perquè era molt petit per a tantes responsabilitats. Vaig trucar als meus tiets perquè vinguessin i em donessin una propina. No van venir perquè tenien coses a fer, i a mi ja no se m’acudien més coses. A casa, el pare ja estava preparant la festa, comprant globus, serpentines... Com li deia que faltava el principal: els convidats? Compraré l’amistat de dos nois molt populars: l’Anthony de 13 anys, moreno, alt i prim. També molt bona persona i bon estudiant. Juga a l’equip de futbol de l’escola, és el capità. I l’Stefan de 14 anys jugador de l’equip de l’escola i és davanter. És baixet i una miqueta gras, no se li donen molt bé els estudis però la seva popularitat es deu a la seva eficàcia en els esports. M’agradaria que ells m’ajudessin a comunicar-me amb la gent i l’entorn. Llacuna de la Murtra – 2010 -
98
L’amistat no es pot comprar
A l’endemà en Jaime va arribar a l’escola, al passadís es va trobar amb l’Anthony i amb l’Stefan. Es va apropar (tremolant) i amb la veu molt baixa els va dir: - Sóc el Jaime. Llavors amb cara de superioritat l’Stefan es va girar: - Mira Anthony si és l’estúpid d’en Jaime. Llavors l’Anthony amb un riure forçat va dir: - Què vols Jaime? - Vull dir-vos que pagaré qualsevol preu per la vostra amistat. L’Anthony va dir que quedarien els tres quan s’acabessin les classes. Després de les classes el Jaime va sortir mirant al davant i pensant que l’havien pres el pèl. Va sentir que algú li posava el braç a l’esquena i li deia amic, ell es va girar. Anirem perruqueria, primer. – l’Anthony.
a la això el Va dir
Van arribar a la perruqueria i li van preguntar al noi que tallava els cabells Tens molta feina? És perquè li tallis una mica els cabells i li facis un pentinat més modern. El perruquer s’hi va posar... En sortir de la perruqueria van anar al centre comercial a comprar roba nova. Van entrar a una tenda on van comprar uns texans trencats, una samarreta amb el dibuix d’una llengua “molt col·loquial“ i una americana negra. Al dia següent, en arribar a l’escola, tothom es va sorprendre: en Jaime portava la roba comprada i el pentinat nou: el seu pentinat era una cresta molt ben feta i el cabell dels costats era molt curt. Llacuna de la Murtra – 2010 -
99
L’amistat no es pot comprar
En arribar a les classes, l’Stefan li va dir que mastegués el xiclet durant tota la classe i el va amenaçar. Quan va arribar la professora en Jaime es va ficar el xiclet a la boca i va començar a mastegar més fort que mai en la seva vida. La professora no s’ho podia creure... Quan va sonar l’alarma de mitja hora la professora (que estava escrivint a la pissarra) es va girar: - Jaime no m’ho puc creure, tu mastegant xiclet, i no atenent les explicacions. En Jaime va mirar enrere on l’Stefan el mirava reposadament i amb un somriure de felicitat. Aquella tarda van tornar a quedar tots tres. L’Stefan i l’Anthony li van dir que havia d’aprendre a jugar a futbol igual que ells. Van anar a un camp de futbol que hi havia al centre de la ciutat. Van estar jugant una bona estona... A l’endemà tots els nois es van quedar molt sorpresos en tornar a veure a en Jaime, l’Stefan i l’Anthony junts. A l’hora d’Educació Física la professora va proposar de jugar un partit de futbol. El Jaime va mirar l’Stefan que li va dir: - Fes el mateix que vam fer ahir per la tarda. En Jaime només va assentir una vegada amb el cap i es va posar a saltar dient: - que bé un partit de futbol, jo vull formar un equip!. La profe se’l va quedar mirant molt sorpresa en escoltar-li dir allò. L’Stefan i l’Anthony van mirar amb cara de sorpresa a en Jaime. Quan van començar a jugar, tothom es va quedar mirant el Jaime. Anaven guanyant el partit per cinc a zero; a l’últim minut de sobte l’equip contrari va marcar un gol i en Jaime es va posar molt nerviós i va començar a fallar tots el gols l’Anthony i Stefan es miraven enrabiats perquè en Jaime ho fallava tot i ells no l’havien entrenat per a què ara es posés nerviós i els deixés malament a ells. A la sortida en Jaime els va notar estranys perquè no deixaven de ser gent comprada. Ell ja estava fart, volia amics de veritat. Al dia següent l’Anthony i l’Stefan ja no li parlaven. En Jaime abatut els va preguntar què els passava i van dir que n’estaven farts . Ells l’entrenaven per a què fos popular i no per a què s’aprofités del que ells l’ensenyaven. En Jaime va tornar a ser un marginat però va tenir una idea. Va decidir canviar de personalitat i li va funcionar, el que va fer és el següent: Va deixar de comprar amics i va buscar nens com ell i els va trobar... Eren més grans que ell però no li importava perquè eren com ell. Llacuna de la Murtra – 2010 -
100
L’amistat no es pot comprar
L’Anthony i l’Stefan quan es van assabentar es van enfadar perquè ells en realitat l’estimaven molt com amic i llavors van parlar amb en Jaime i ell els va dir que ja estava feliç amb els seus nous amics i els va dir que ell no volia tornar a ser mai més amic seu. Passaven les setmanes, i en Jaime s'adonava de què passava massa temps amb la seva xicota Sandra i els seus nous amics, i no dedicava tant de temps a estudiar. El seu rendiment escolar estava baixant. Els seus pares volien parlar amb ell sobre aquest tema, però no sabien com fer-ho. Per això, una tarda, quan arribà de l'escola els seus pares van reunirlo per parlar-ne: - Jaime, fill meu, fa uns dies que et notem canviat. - Sí. Ahir la directora de l'escola va telefonar per comunicar-nos que les teves notes han baixat considerablement d'ençà que dediques més temps als teus amics que als estudis. - Va afegir el seu pare. Aleshores en Jaime molt empipat digué: - ¡Abans dedicava massa temps als estudis, i per això no tenia amics. Ara que en tinc m'agrada passar temps amb ells! - ¿Penses que els amics són més importants que els estudis? - Jo... - Jaime, fa dies que parlem amb el pare, i estem cercant una millora per a tu. Hem decidit que ens mudarem a una ciutat més tranquil·la on hi ha un institut que ofereix moltes més oportunitats per a la formació i amistats. - ¡Ja està decidit marxarem d'aquí a una setmana! I en Jaime va marxar corrents a la seva habitació. La mare va pujar a l'habitació d'en Jaime per parlar amb ell. Van xerrar durant una estona i van arribar a un acord: Cada estiu podrien visitar als seus amics i s'allotjarien ala casa on han viscut fins ara. Jaime ho va acceptar, però pensava com els explicaria tot allò als seus nous amics i a la Sandra. Al dia següent, els va reunir a tots i els hi va explicar allò que li passava. Ells van entendre la situació en la que es trobava, i el van recolzar en tot, malgrat que no volien que marxés. A la setmana següent tot estava preparat per al trasllat a la nova casa. Llacuna de la Murtra – 2010 -
101
L’amistat no es pot comprar
Aquella casa era molt més confortable que l'altra, ja que aquesta tenia quatre plantes i un jardí gegant. Però en Jaime no es sentia còmode. La casa era molt propera a la costa. Tenia uns grans finestrals, una piscina i un garatge espaiós. En canvi, la casa de sempre tenia dues plantes, un jardí petit i estava situada al bell mig de la ciutat. Malgrat els luxes de la nova casa no es considerava feliç. Era dilluns i en Jaime havia d'anar a l'institut, encara que no li vingués de gust. El nou institut era enorme, luxós i molt disciplinat. Tenia unes instal·lacions espectaculars i podien realitzar un munt d'activitats. Els alumnes del nou institut, a diferència dels seus antics companys, eren molt aplicats i seriosos. Llavors en Jaime es va adonar de que aquell institut era idoni per a ell, ja que encara no tingués als seus amics allà pensava que podria fer noves amistats i tornar a ser el noi aplicat d'abans. Al dia següent, vaig anar al col·legi i el vaig trobar molt avorrit. Tot el dia estava pensant en l’altre col·legi que era més divertit. A primera hora ens va tocar Matemàtiques. Hi havia una professora que era molt jove. Es va asseure al meu costat una noia molt seriosa; en pensava que era l’única, però tothom era igual de seriós, ningú reia. La professora era més seriosa que els alumnes. Quan van acabar les classes, vaig intentar parlar amb un noi que es deia Javier. Va passar de mi, em va dir que havia d’estudiar perquè demà tenia dos exàmens. En arribar a casa em vaig posar a pensar en la meva xicota i els meus anteriors amics que tant em va costar trobar-los. Vaig passar tant de temps pensant en els meus amics que es van fer les vuit del vespre i no vaig fer els deures, ni tampoc vaig estudiar. Com era d’esperar, l’endemà vaig suspendre els dos exàmens i em van posar dos càstigs per no haver fet els deures; a sobre, em van manar una còpia de cinc-centes vegades. En arribar a casa, els pares que s’havien assabentat de tot perquè el director els havia telefonat, volien parlar seriosament amb mi pel que havia passat. - Jaime, vine aquí en un moment… - em va dir la mare. - Per què han baixat tant les teves notes? És que no vols ser res a la vida? em va preguntar el pare. - No ho sé, és que no em puc treure del cap l’altre col·legi i no paro de pensar en la meva xicota - vaig respondre. Llacuna de la Murtra – 2010 -
102
L’amistat no es pot comprar
- Jaime, ja te’n pots anar em va dir la mare. - D’acord, em posaré a fer els deures - li vaig dir. Me’n vaig anar a la meva habitació a fer els deures i a estudiar una mica, però els meus pares continuaven parlant de mi. - I si el tornem a l’altra escola? - va preguntar la mare. - No, ni parlar-ne, l’hem portat aquí perquè sigui alguna cosa a la seva vida - va respondre el pare. - Però no creus que si el deixem aquí continuaran baixant les seves notes? - va dir la mare. - No ho sé…No m’acabes de convèncer - va respondre el pare. - Sí! Si el tornem ja no estarà tan pensatiu i tornaran a pujar les seves notes - va contestar la mare. - D’acord, m’has convençut. Vaig a donar-li la notícia a en Jaume. Ja se sentien les passes del pare. En entrar a l’habitació, em va dir que tornaria al meu antic col·legi. Jo, em vaig sentir molt feliç perquè tornaria amb els meus amics i, sobretot, amb la meva xicota. Al dia següent, vaig anar a l’escola a veure el director per dir-li dues paraules: “Me’n vaig”. Van passar tres dies i ja estàvem instal·lats a l’antiga casa. - T’hem portat aquí perquè tornis a ser com abans i pugin les teves notes – va dir la mare. Al dia següent vaig arribar a l’escola. Els meus amics em van sorprendre, m’havien preparat una festa sorpresa. En van dir que els havien avisat del meu aniversari. L’Stefan, l’Anthoni i els meus amics en van regalar un munt de coses. Vaig tornar a pujar les meves notes, és adir, els meus pares estaven contents i jo també ho estava, amb la meva xicota i els meus amics. Vint anys després: “Vaig anar a la universitat, em vaig treure la carrera d’informàtic, vaig crear un programa semblant al Windows i em vaig fer ric, al costat de la Sandra”. Llacuna de la Murtra – 2010 -
103
Tots els dies són festa
Tots els dies són festa Autors: 1r ESO Col·legi Sagrat Cor 1r ESO A Col·legi Sagrada Família 1r ESO B Col·legi Santo Àngel 1r d'ESO GT Institut Bruguers L’únic que feia intuir que allò era una habitació d’una noia de quinze anys era el llit. Eines, màquines diverses, pots i més pots, andròmines de tot tipus s’amuntegaven sobre taules, cadires i el terra. Moltes vegades la Noa s’havia de fer espai a cops de peu. El seu ordre era el caos i la seva mare ja s’havia donat per vençuda. La cambra es trobava a les golfes d’una d’aquelles cases unifamiliars que durant un temps es van vendre com a bolets. El seu pare no coneixia aquest espai, sempre estava treballant. Avui era el dia del seu aniversari però el seu cap, ara mateix, estava totalment ocupat en aquella nova màquina que la duria a viatjar per altres èpoques. Una sobtada vibració a la butxaca la va treure dels seus pensaments. - Sí? - Noa, has de baixar per ajudar-me a preparar tot per a la festa. No penso fer-lo tot sola, la festa és teva. - Ara baixo, mare. El mòbil va tornar al seu cau, i després de collar una mica més un cargol, va sortir d’aquella “habitació-laboratori” per unir-se a la seva mare, dues plantes més baix, en l’organització del sarau. Amb les mans plenes de plats i gots de plàstic va deixar caure la pregunta: - El teu marit vindrà a temps?
Llacuna de la Murtra – 2010 -
104
Tots els dies són festa
- Noa, el teu pare té molta feina però avui m’ha assegurat que arribarà d’hora. - Això ho ha dit moltes vegades. - No siguis tan dura amb ell, treballa moltes hores sí, però això fa possible que tu puguis tenir unes golfes plenes de màquines i més màquines. - Ja fa vuit mesos que m’hi vaig instal·lar i encara no ha aparegut ni un sol cop per allà. - Millor, perquè s’espantaria. - No comencem mare, aquell desordre és el meu ordre. - Sí, canviem de tema, no vull enfadar-me en el teu dia. Una nova vibració en la butxaca va ajudar a tancar la conversa. - Sí? - Noa, sóc la Laia, em sembla que no podré arribar per a la festa, estic al dentista i van amb retard. - No et preocupis, ja ets el sisè convidat que es disculpa. - Ho sento, adéu! - Adéu! La mare va girar l’esquena i es va dirigir cap a la cuina abandonant la sala amb rapidesa. La Noa es va deixar caure sobre el sofà, va posar el cap entre els genolls i va fer un repàs dels seus últims mesos. Des que havia fet l’últim invent i s’havia capficat en la maleïda màquina del temps, els amics i amigues o havien anat desapareixent o els veia molt poc. Fins i tot dubtava de anar al viatge de fi de curs que faria al juny a la costa blava francesa. Del pare no hi havia notícies, encara que sabia que dormia a casa. Sempre l’havia culpat a ell de la distància establerta entre ambdós, però potser s’havia de replantejar els arguments. Tots aquests pensaments van ser llençats a la paperera en el moment que un llum se li va encendre en un racó del seu cervell i va veure clarament que era allò que fallava en el seu nou invent. Va saltar del sofà. - Mare, pujo un moment dalt, no trigo! - Noa, ara no em deixis sola, hem de preparar els entrepans, les pizzes... Llacuna de la Murtra – 2010 -
105
Tots els dies són festa
La Noa ja no escoltava res, pujava els esglaons de dos en dos. La Noa va pujar a la seva habitació i tancà la porta molt enutjada. Continuà dibuixant els seus plànols quan, de cop, descobreix la clau que li faltava: posà una peça per aquí, un cargol per allà... i ja ho tenim llest. Va connectar els últims cables, i la màquina va fer un sorollet, com una senyal de què ja estava en funcionament. Com no estava del tot segura que la Laia li digues la veritat posà les coordenades del dentista on anava ella i ,en arribar, va veure que no hi era. ¿Llavors, l’havia enganyada? Altre vegada pujà a la màquina i es va dirigí a la casa de la muntanya de la Sofia, però tampoc hi estava. ¿Que estava passant? Hi així amb tots els convidats, però res, semblava que havien desaparegut. Desesperada, tornà a casa corrents, posant les coordenades. De cop i volta, un botó explotà i la màquina es descontrolà. -¿Noa? - Va dir la mare pujant les escales lentament. –Els teus amics ja... es detén de sobte -¿Noa? Bonica, ¿On ets? ¿Noa? ¡Noa! La mare ràpidament baixà les escales, sense entrebancar-se, per sort, i agafà el telèfon portàtil de la cuina. - ¿Policia? ¡La meva filla ha desaparegut! - Va caure a terra sense forces per aguantar-se sobre les cames. En realitat la Noa no havia desaparegut, sinó que es trobava en un lloc molt estrany. - Mmm... ¿on sóc? El paisatge era bastant insòlit. El terra era d’un color lila clar molt sospitós amb matolls blaus i arbres del mateix color. La Noa explorà una mica la zona, sorpresa d’haver anat a parar a aquell lloc. - ¿Com he arribat aquí? - Va dir ella per si mateixa. -¿On està la gent? ¿I la meva ciutat? Continuà caminant i, de sobte, el terra s’obrí semblava un parany. - ¿Em pot dir dades físiques de la seva filla, senyora? - Va dir el policia insistint, assegut en una cadira de la cuina. - Doncs... és bastant alta, amb els cabells llargs i castanys... i té els ulls blaus... –Explicà la mare. - ¿Podria determinar la seva edat? - Avui feia quinze anys. Teníem una festa preparada al jardí i ella es trobava a la seva habitació. Just abans l’havia avisat per tal que baixés i he trobat la cambra buida. Llacuna de la Murtra – 2010 -
106
Tots els dies són festa
- ¿Algun fet més? - No, que jo recordi no...- Començà a plorar altra vegada. - Tranquil·la, senyora, li prometo que trobaré a la seva filla. Llavors el policia va sortir de la casa pensant on podria estar la Noa, però no trobava una explicació lògica dels fets. El parany ,per on queia la Noa, resultava ser un forat al terra. Queia i queia per la foscor del buit, fins que va sentir un dolor molt fort al cap, semblava que havia arribat al terra. No era un lloc molt profund però era considerable per no poder sortir ja que era sorrenc i ample. No sabia què fer, estava angoixada, no trobava cap solució per sortir d’aquell món nou. - I què faré amb la meva festa d’aniversari? He de sortir d’aquest lloc tan sinistre ara mateix. Es va fer de nit. La mare desesperada pel que li podia haver succeït a la Noa, va pujar una altra vegada a l’habitació per veure si trobava alguna cosa estranya que l’indiqués on era la Noa. De sobte veu la màquina del temps encesa, i es maleeix de no haver-ho descobert abans. De seguida truca al marit per segona vegada, i aquesta li deixa un missatge:
Noa dsparegda. Mkina tmps psible causa. Trna aviat. La Noa pensà en la manera de deixar aquell lloc, però no li sorgí cap idea bona. De sobte se sentí observada per un home de pell fosca que semblava un indígena d’una tribu amazònica. La Noa recordava perfectament l’època en què li va donar per estudiar les tribus de l’Amèrica del sud, concretament de l’Amazones. L’indígena li va donar una liana perquè pogués sortir d’allà. La Noa, molt agraïda per l’amabilitat de l’indígena, es va agafar a la liana. L’indígena, després d’ajudar la Noa sense dir res se’n va anar en direcció nord. Ara la Noa tenia un problema gran: Ella sabia que era a l’Amazones però no sabia cap a on anar. Va estar observant durant una bona estona el terreny que l’envoltava. De sobte va percebre el soroll de l’aigua del riu Amazones. Es va posar molt contenta, ja que havia tingut una idea:
“Construiré un rai per travessar el riu i aniré a cercar possibles zones civilitzades” Va agafar lianes i troncs per construir el rai. Cada dia avançava més i més, fins que va arribar el desè dia de treball i per fi ho va tenir enllestit. Va recollir uns quants fruits dels arbres i el rai per començar la seva recerca. La Noa tenia molta pressa per marxar, així que, decidí anar-se’n d’aquella banda del riu. Llacuna de la Murtra – 2010 -
107
Tots els dies són festa
Quan anava per la meitat del riu va veure un seguit de peixos que l’envoltaven. Aquest fet no va inquietar la Noa i va seguir el recorregut sense complicacions. Quan va arribar a l’altra banda va deixar el rai aparcat en una plana i va anar cap al nord. La Noa va preveure uns dies sense aigua i va omplir una ampolla que s’havia fet amb una mica de canyes i fusta dels arbres. Van passar dies i dies sense trobar menjar i al cinquè per fi va trobar arbres fruiters. La majoria eren de fruites estranyes, però que la Noa les coneixia bé gràcies al temps que va dedicar a estudiar aquella zona del món. Al cap de dues hores i deu minuts va continuar caminant cap al nord a la recerca de civilització. Després de dos dies més va arribar a un poblat d’una tribu que ballaven al costat del foc. Semblava com si estiguessin celebrant algun fet proper. Seguidament la Noa va anar fins a ells i va intentar comunicar-se, però no va ser possible. Tots els components de la tribu la miraven amb cara d’incredulitat. Però la Noa, com que veia que les paraules no servien de res ho va intentar amb els gestos. Per fi va notar algunes reaccions per de la tribu, però no semblaven d’amabilitat. La van agafar per sacrificar-la, ja que estaven fent-li una ofrena al seu deu. Però just abans de portar-la a la foguera i cremar-la viva va aparèixer una altra vegada el noi que la va treure del forat. El noi va estar parlant una estona amb el cap de la tribu. La Noa esperava al costat del foc una resposta que li salvés la vida. Quan l'indígena i el cap de la tribu van deixar de parlar, tots junts van començar una dansa al voltant del foc. Els tambors sonaves enèrgicament i un grup de dones cantaven i cridaven mentre movien el cos al ritme de la percussió. La Noa s'ho mirava tot amb espant i amb interès alhora. Mai havia vist en directe un espectacle com aquell. L'indígena la mirava de tant en tant i ella es tranquil·litzava perquè sentia que aquell noi l'estava ajudant. Quan va acabar la dansa, l'indígena amic es va dirigir cap a ella i li va somriure. Va repetir tres cops la paraula Nuktuk posant-se la mà al pit i la Noa va fer el mateix mentre repetia el seu nom. Després va oferir-li la mà oberta i ella va saber que estava allà de nou per salvar-la. Qui era aquell noi? Com havia tornat a trobar-la? Per què la volia ajudar?
Llacuna de la Murtra – 2010 -
108
Tots els dies són festa
Totes aquelles preguntes li bullien a l'interior, però no podia comunicar-se amb ell. Només sabia que perillava la seva vida en aquella tribu i que ell era l'única possibilitat de salvació. Va decidir confiar-hi de nou, va donar-li la mà i van marxar junts saltant pels arbres agafats un altre cop d'una gran liana. La Noa volia explicar-li que havia de tornar a casa seva amb la mare, que havia estat el seu aniversari, que l'estaven esperant per fer una festa... però el Nuktuk no l’escoltava. Simplement la portava lluny per l'interior de la selva amazònica esquivant branques i saltant per troncs. Aquella estava resultant l'experiència més fascinant que havia tingut mai, però la por no li permetia gaudir plenament del que li estava passant. Quan va acabar aquell viatge van anar a parar a una cabana de fusta dalt d'un gran arbre. La Noa va veure que en un racó hi havien diverses fruites i va sentir que tenia molta gana i molta son i que el cansament s'estava apoderant d'ella. Va menjar tant com va voler mentre el Nuktuk la mirava fixament. Quan va quedar prou tipa va adonar-se'n que la son no li permetia seguir pensant amb claredat. Va intentat no adormir-se, però no ho va aconseguir. Va caure profundament adormida mentre l’indígena l'observava amb atenció. La Noa no recorda res més d'aquella experiència fantàstica. Quan va despertar es va adonar que estava sobre del seu llit a les golfes de casa seva. Un munt d'andròmines omplien la seva habitació. Va observar el seu voltant amb atenció i va trobar a faltar la seva màquina del temps. On havia anat a parar? Potser la seva mare, cansada de tants malendreços, havia decidit fer-la desaparèixer! Va recordar el seu amic Nuktuk, la tribu que ballava, la seva balsa feta de troncs al llarg de l'Amazones... havia estat un somni? Com havia tornat al seu llit? Va decidir baixar cap al menjador i la mare se li va llançar als braços desesperadament. - On eres filla meva? Estava tan preocupada!!! Com has entrat? Estàs bé?
Llacuna de la Murtra – 2010 -
109
Tots els dies són festa
Així doncs era clar que no havia estat només un somni, però no van trobar una explicació raonable a la seva desaparició. Havien passat dues hores des del moment que la mare havia descobert que ella havia desaparegut. Els preparatius de la festa s'havien aturat i el pare entrava per la porta amb un policia en aquell mateix moment. Tot eren preguntes que la Noa no podia respondre, i si ella començava a explicar alguna cosa de tot el que li havia passat, la mare la mirava amb cara d'incredulitat, com si li estigués explicant un conte fantàstic. - Quina imaginació Noa, no estem jugant, saps? Tot això no té gràcia, que hem patit molt! A l'hora exacta que la Noa havia convocat les amigues perquè vinguessin a la festa, van trucar a la porta. La Noa va anar a obrir, però no esperava ningú perquè totes se li havien excusat dient que tenien compromisos que no podien evitar. Ella no acabava de creure's el que estava veient. Hi eren totes a la porta amb una capsa gran cantant-li aniversari feliç i abraçant-la. Tot va acabar aquí i aquell dia del 15è aniversari de la Noa va passar a la història per sempre més sense poder trobar cap explicació a tots els enigmes. Això sí, la Noa no va voler tornar a imaginar si seria possible construir una altra màquina del temps!
Llacuna de la Murtra – 2010 -
110
Les aventures i desventures d’un cargador mòbil
Les aventures i desventures d'un carregador de mòbil Autors: 2n ESO Col·legi San Pedro 2n d'ESO B Institut El Calamot 2n ESO A Col·legi Sagrada Família 2n ESO B Col·legi Santo Ángel Sempre al mateix lloc sense poder moure'm. Però sembla que avui canvia alguna cosa en la meva rutina, Carla celebra una festa, a mi aquesta tal "Sussy" no em cau bé, sento que em mira amb menyspreu, per no parlar d'Alexandre que gairebé em tira un got a sobre i odio mullar-me. Em va passar una vegada i em van haver de portar urgentment a un lloc que mai havia vist. Sabran els seus pares que està fent una festa a aquestes hores si no hi són? Vaja, aquí hi ha la Laura, oh, s'està acostant a mi, què guapa és!, però crec que no li agrado, se'n va, ni tan sols m'ha mirat, podria provar amb alguna floreta que he sentit per aquí com: "Què fa un lloc com tu en una noia com aquesta?" O alguna cosa així. Carlos arriba de l'escola i molesta la seva germana, segur que en Joan i la Violeta no saben allò de la festa, i l'únic que ho sap sóc jo. No diré res, però crec que el que ha fet no està bé, però qui sóc jo per dir res, sóc més petit que ella i suposo que no entenc aquest món. L'altre dia vaig sentir que la Carla deia que la Violeta i el José no l'entenien, no sé què deu voler dir perquè parlen la mateixa llengua i quan diuen a sopar bé que hi va. Per què estarà plorant la Violeta? No ho entenc, ha arribat en Joan fa una estona, però és una mica tard i fa moltes bestieses i el seu alè fa una pudor horrorosa però és divertit, almenys jo ho trobo, parla d'una forma molt graciosa i una mica estranya però no crec que n'hi hagi per tant. Com criden!, que no poden dir les coses sense alçar la veu? Renoi quina discussió, la Violeta se n'ha anat, i en Joan està molt estrany i trist. Suposo que haurà suspès un examen, no sé què és però quan la Carla en suspèn un està molt trista. Com sempre en Carles juga amb els cotxets, m'agradaria jugar però em fa cosa demanar-li. Vaja ha vingut la Laura amb la Carla, com m'agrada, però sóc molt tímid i em fa vergonya dir-li qualsevol cosa, perquè em sento una mica insignificant. Vaja, que mal educat sóc, tanta història i no m'he presentat: vaig néixer a Finlàndia a una ciutat que es diu Nokia o alguna cosa així, no me'n recordo gaire bé ni tan sols dels meus germans, tampoc de la meva mare, no la vaig conèixer però no estic trist perquè ja tinc una família: en Joan, la Violeta, la Llacuna de la Murtra – 2010 -
111
Les aventures i desventures d’un cargador mòbil
Carla, en Carles i amb aquest maleït gos petaner que no fa més que rascarse i rosegar ossos. Odio aquest animal. Un dia em va llepar i tot quin fàstic, cada cop que veig que llepa algú crec que els amenaça i ells es deixen. Ells no ho saben però és el seu amo, perquè li donen de menjar quan vol, no té horaris, no treballa i es passa el dia ajagut mirant la televisió. Jo no tinc horaris, em sembla que ells diuen que sóc "autòcton" o alguna paraula així. Jo sempre treballo amb mòbils, en sóc un expert, crec que poques persones saben fer la meva feina, més aviat ningú. Avui és l'aniversari de la Violeta, però en Joan no hi és, i ella està trista. Quan és el meu aniversari estic content, de fet ja fa uns dies que en Joan no ve per casa i hi ha uns papers molt estranys sobre la taula que contenen moltes paraules, entre elles: divorci. Què voldrà dir això de divorci? Serà una espècie de joc de taula? O una estàtua? O un instrument musical? Sigui el que sigui crec que tenen una vida distreta, no com la meva, sempre al mateix lloc sense poder moure'm! Em pregunto si algun dia arribaré a ser alguna cosa més que un simple... bé, somiar és de franc. Mare meva! Mare meva! Anem de viatge!! Quins nervis, m'han ficat en una maleta! A veure si puc trobar un forat per veure. Quins sacseigs, però per fi puc veure. L'últim cop que vaig viatjar era molt petit, va ser el viatge per anar de Finlàndia a Barcelona i em vaig marejar molt. Anem a "facturar" l'equipatge, pugem unes escales i em fiquen a un lloc on em fan raigs X, passem per un túnel molt llarg fins a l'avió, això sembla una peli de ciènciaficció. Aquí estic, acabem d'arribar a Venècia, quina ciutat més entranya, hi ha rius per tot arreu, la gent navega amb unes barques molt allargades pels carrers-riu, entrem a un hotel i em fiquen a un bany perquè hi ha endolls, ostres qui és aquella preciositat que està a l'altra banda de la finestra, ... no, no tanquis la finestra Laura! Això d'estar aquí és un pal, només veig com la gent fa les seves necessitats, i no és gaire agradable la veritat, però almenys estic en un lloc diferent. Ja porto gairebé una setmana aquí en aquest lavabo endollat, això és molt avorrit i segueixo dient que no vull estar aquí, veient de quina manera fa la gent les seves necessitats, però no sé com fer-ho, ningú m’escolta! Ahir vaig tornar a veure la preciositat de la Laura, m’agradaria que em fes una mica de cas... Què n’estigués de mi! M’ha semblat escoltar que tornarem a fer un altre viatge!, on anirem? Estic molt nerviós! I si anem a Finlàndia? I si trobo la meva família? La Violeta i el Joan van donar la notícia de la seva separació als seus fills, en Carles és el més petit i també qui es va trastornar més, no tenia ni ganes de jugar amb els seus cotxes que tant li agradaven. La Carla no tenia ganes de sortir amb la seva amiga, ella deia que li havien amargat les vacances a Llacuna de la Murtra – 2010 -
112
Les aventures i desventures d’un cargador mòbil
Venècia. Els pares els van agafar i els van dir que el pare es quedaria aquí a Venècia amb el Carles, i la Carla i la mare, se n’anirien a Finlàndia. Em vaig quedar emocionat en saber que aquella era la meva oportunitat per esbrinar qui eren els meus pares, de sobte, com que em vaig posar tan nerviós, la bateria del mòbil que estava carregant va començar a fallar, però, afortunadament ho vaig poder arreglar i tot va quedar controlat. Efectivament, aquella notícia m’havia fascinat! Per la nit van començar a fer la maleta perquè el vol sortia a les vuit del matí, i volien dormir una estona. Es van llevar a tres quarts de set, per esmorzar lleugerament alguna cosa abans de sortir. Quan ja estava preparat per al viatge, de sobte vaig veure una cosa estranya... la Carla no m’havia ficat a la seva maleta. I se n’havia anat sense mi. Com podia ser que s’hagués oblidat de mi? I si ja no li agradava? I si se n’havia cansat?... Vaig estar tot el matí sol i avorrit sense que ningú entres al lavabo. No estava acostumat, les hores van passar molt lentes. Quan ja m’estava adormint vaig sentir el soroll de la porta de l’habitació. Em vaig posar ben content i a la vegada nerviós, perquè tenia por... i si era una família desconeguda? I si jo no els interessava i em llençaven a la paperera!? Mare meva quina por! Però s’acostava el moment de la veritat... s’escoltà la porta i... Era en Carles, no sabia què s’havia quedat aquí! Vaig començar a cridar com un boig, ja que no m’imaginava que m’escoltés, jo era com invisible... però en aquell moment que vaig cridar, en Carles va començar a mirar a tot arreu amb cara de sorprès, i al final va començar a mirar-me, em vaig espantar, i ell també. Va fer un crit... aiiii! Qui parla? – va dir en Carles. Em vaig quedar callat perquè no sabia què dir. Llavors quan en Carles va pensar que el soroll venia de fora anava a perdre l’oportunitat que algú m’escoltés, l’oportunitat de poder parlar amb una persona... Llavors vaig dir: - Carles sóc jo, el carregador! En Carles va obrir els ulls enormement i es va quedar molt sorprès. Llacuna de la Murtra – 2010 -
113
Les aventures i desventures d’un cargador mòbil
- Però no pot ser que un carregador parli! - Carles, sí que puc parlar! - va dir rient el carregador. - Com és que saps el meu nom? - va dir espantat en Carles. - Perquè fa temps que et conec. Jo em dic Jedef-14 - Això no pot ser un nom.– va dir el nen. - És que sóc un carregador i no puc escollir el meu nom.- va dir ben trist el carregador - Però ja t’he dit que els carregadors no poden parlar! –exclamà el noi - Pare surt ja, que no m’ho crec! - continuà dient el Carles - No sóc el teu pare, sóc un carregador. Si us plau apropa’t i mira’m bé. Què no em veus els ulls? - El noi es va anar apropant a ell i de sobte va fer un salt i va dir: - Ostres és veritat com és que mai no t’he escoltat? - Perquè ningú m’escoltava fins ara que m’has escoltat tu! - En Carles es va quedar parat i es va asseure al bidet sense dir res . En Carles es va aixecar del bidet i se’n va anar corrent sense dir res. El carregador es va quedar molt impactat, quan el va veure. De sobte va aparèixer en Carles amb el Joan, en Carles venia dient: pare de veritat que parlava, era al·lucinant, tenia ulls i boca! Però Carles què dius, no em facis perdre el temps! Tinc moltes coses a fer. Van entrar al lavabo i en Carles va dir: Vinga Jedef-14, demostra-li al meu pare com parles! Em vaig quedar molt impactat, no m’ho podia creure, però em vaig quedar callat tota l’estona. Pare et juro que parlava! Mira petitó, jo sé que amb la separació, busques la manera de què estem amb tu, tu tranquil que tot sortirà bé, ara el pare està esperant una trucada de treball molt important, si tens gana ja saps com funcionen les coses als hotels, després ens veiem, no surtis t’estimo i vés amb compte. En Carles em va mirar amb una cara estranya, com si tot hagués estat un somni. - Jedef-14...?- Digues Carles. - Però si pots parlar! Per què no li has dit res al pare!? Llacuna de la Murtra – 2010 -
114
Les aventures i desventures d’un cargador mòbil
- Doncs mira Carles... mai ningú m’ha escoltat, i per a mi és una mica estrany tot això a més a més, imagina’t el que passaria si el món s’assabentés que existeix un carregador de mòbil que parla! Començarien a fer-me proves, o em gravarien i em ficarien a un anunci o jo que sé... - Però tu no hauries d’estar amb la Carla!? - Sí, si jo volia anar amb ella, ja que a Finlàndia està la meva ciutat Nokia, i així conèixer la meva família.. - Ah!! Però els carregadors tenen família? - Home jo crec que sí, perquè tothom té una família... - Doncs això jo no ho sabia, tampoc sabia que els carregadors parlaven... Doncs mira quin cap que té la Carla, que s’oblida del carregador del mòbil, tranquil que parlaré amb el pare perquè ens porti amb ella! - De veritat m’ajudaràs a trobar-los...? - T’ho prometo. Paraula d’en Carles. JEDEF-14, anem a parlar del pla per trobar la teva família. Què et sembla si… Escolta, jo li preguntaré al pare sobre la idea de viatjar a Finlàndia un cap de setmana qualsevol... - Però... –va dir JEDEF-14. No em tallis, JEDEF, quan t’ho acabi d’explicar m’ho dius. Seguim, si el pare no acceptés li muntaria un dels meus numerets ploraners i al final acabaria cedint. En Carles es va dirigir cap al seu pare tot decidit però nerviós, li va preguntar: - Pare, que et sembla si... anem a Finlàndia un dia d’aquests a veure la mare. Es que la trobo a faltar. - El Carles va fer llàgrimes de cocodril. - Carles aquesta no cola. Per què carai hem d’anar a Finlàndia? - Va dir el pare. En Carles va anar marxant cap al bany decebut mentre pensava què dir-li al JEDEF davant la negativa del pare. Mentre caminava se li va ocórrer una idea fantàstica. Com a l’escola havien realitzat un concurs de literatura, però en Carles no l’havia guanyat, el pla consistia a fer creure el pare que ell havia guanyat el segon premi i l’obsequi era un viatge a un dels països de l’Europa del Nord. I que es podia escollir entre Suècia i Finlàndia. Que anava tot inclòs excepte el vol. Quan va arribar al lavabo Carles comentà la nova idea al seu nou amic “tecnològic”. A JEDEF li va semblar una gran idea. Llacuna de la Murtra – 2010 -
115
Les aventures i desventures d’un cargador mòbil
- Serà millor que esperem uns quants dies abans de tornar a insistir en el tema. Durant aquesta setmana Carles i JEDEF van poder establir converses sobre la seva vida i tenir l’oportunitat de conèixer-se més a fons. Van passar molts bons moments i es van fer inseparables. Però... en Carles va notar alguna cosa estranya en el JEDEF, com si hi hagués alguna cosa oculta en ell, però no li va donar cap importància i la setmana va transcórrer amb normalitat. Per fi havia arribat el dia en què en Carles havia d’explicar aquella nova força. Va anar cap al menjador aquest cop molt convençut i va començar dient...: - Pare! Tinc una molt bona notícia! M’han enviat un e-mail de l’escola dientme que he guanyat el segon premi del concurs de literatura i he estat obsequiat amb un viatge a l’Europa del Nord. Podem escollir entre... - Carles! Tranquil·litzat! Et veig una mica nerviós. Segueix més lentament. - Bé, doncs...que podíem escollir entre Suècia i Finlàndia. A mi, m’agradaria anar a Finlàndia. - Em sembla bé escollir Finlàndia per veure la Carla i la mare. - Va dir el pare tot posant-se vermell. -A llavors, encara estimes la mare? - Buenu... - Per cert, hi ha un petit inconvenient, en el viatge està tot inclòs excepte els bitllets d’avió. - No crec que hi hagi cap problema. T’ho mereixes. T’ho has guanyat. Felicitats. Va haver-hi un silenci inquietant que el pare va trencar preguntant: - Quan serà el viatge? Perquè he de demanar festa al treball. - Doncs pare si ja queda poc per acabar el curs, suposo que serà a finals de juny o principis de juliol. De totes maneres m’ho comunicaran aquesta setmana i ara que penso, tu ets professor tindràs les mateixes vacances que jo. - Molt bé fill, tot solucionat. Ja passaven unes setmanes d’aquesta conversa i l’escola ja s’havia acabat i, en Carles va decidir que el dia 28 de juny era un bon dia per fer les maletes i sortir cap a aquell destí tan esperat. La família ja havia fet les maletes i en Carles esperava neguitós la sortida de l’avió. Per suposat en JEDEF ja hi era a la maleta. El vol va transcórrer amb total normalitat. En arribar a l’aeroport de Reykjavik van recollir les maletes i en Llacuna de la Murtra – 2010 -
116
Les aventures i desventures d’un cargador mòbil
sortir, sorprenentment es van trobar la mare, en Carles explicà al pare que lo del concurs era tot una mentida i que havien vingut aquí perquè trobava molt a faltar la mare i la Carla. En Carles havia fet creure una altra mentida, tot i que era veritat que trobava a faltar a la mare, però l’objectiu principal era trobar la família d’en JEDEF. El pare va saltar molt indignat dient: - T’ho qui et creus que ets enganyant-me d’aquesta manera si la raó era aquesta mi ho podies haver dit i ho haguéssim negociat. Que sigui l’última vegada estic molt enfadat. I ara on ens allotjarem Carles? - Va dir el pare preocupat. La mare es va oferir per allotjar-los a casa seva. I el pare va acceptar amb cara de no acabar-li de fer molta gràcia de passar un temps amb la seva exdona i la seva filla. Van acabar parlant en el cotxe la mare i el pare mentre que en Carles, li explicava la història a la Carla mostrant-li com el carregador podia parlar i les intencions d’ajuntar-lo amb la seva família “Nokia”. En arribar a casa els dos germans i el carregador van tancar-se a l‘habitació i van començar a pensar com escapar-se de casa, per arribar a la central “Nokia”. Després d’uns dies, la Carla es va oferir per ensenyar-li la ciutat a en Carles i van aprofitar per buscar la central. I van sortir pel matí amb el JEDEF a la butxaca. Els dos nois i jo vam arribar a un edifici, després de caminar una llarga estona. Hi vam entrar i vaig sentir el Carles que deia: - Vaja és una tenda! Vaig veure per un forat que era un lloc espaiós i ampli, també vam veure molts prestatges amb mòbils i carregadors com jo. Vam preguntar al dependent si n’hi havia d’altres carregadors com jo. El dependent ens va ensenyar tots els carregadors d’aquest tipus de mòbils. Nosaltres vam anar mirant-los tots, i jo anava mirant els xips dels altres carregadors per veure si les dades d’algun d’ells coincidia amb les meves. Semblava que cap carregador coincidia amb el meu model, però l’últim em va resultar interessant. El seu número de sèrie era 14, com el meu, això volia dir que podríem haver estat fabricats a la mateixa fàbrica, o dissenyats per carregar el mateix model de mòbil. Vaig preguntar-li a aquell carregador on havia nascut, i em va dir que era d’aquella ciutat. Em veure’m parlar, el dependent, es va quedar impressionat. L’altre carregador i jo vam continuar la conversa. Ell es deia XYAR-14. Li vaig preguntar també si coneixia algun carregador que hagués estat en aquella botiga que es digués com jo, JEDEF14. Ell em va respondre, després d’una llarga estona pensant, que sí que hi havia estat algú amb aquest nom. Li vaig preguntar què l’hi havia passat, i em va explicar que l’havien exportat a la Xina, perquè allà la gent feia servir Llacuna de la Murtra – 2010 -
117
Les aventures i desventures d’un cargador mòbil
molt el mòbil, i hi havia molta demanda. Vaig veure, empenat, que en aquella central només hi havia jo. Els altres tenien altres noms i codis, i a excepció d’aquell carregador que va marxar a la Xina, ja no n’hi havia cap. Però, per sorpresa meva, el carregador XYAR-14 em va dir que s’havia assabentat que a la tenda estaven esperant una nova comanda de carregadors de mòbil, que potser eren del meu model, de la meva família. Això em va alegrar força, i vaig pensar que potser trobaria algú de la seva família. Així doncs els nois i jo vam tornar a l’hotel, amb la seguretat que podrien anar a mirar al cap d’una setmana, a veure si hi havia algú com jo. Vam esperar pacientment a l’hotel, i aquella setmana se’ns va fer eterna, sobretot a mi. Els dies se’m feien interminables, les hores semblaven mesos... Vam decidir anar a fer un volt per la ciutat, a veure alguns monuments, i vam anar a dinar a un restaurant xinès. El menjar deien que era molt bo, però jo m’estimo més endollar-me una estona a la xarxa elèctrica i carregar les piles. Els dies següents vam estar-nos a l’hotel, esperant. Per fi, quan havia passat una setmana vam sortir corrents al carrer per anar a la central NOKIA, i vam entrar com uns bojos. El dependent en reconèixer-nos, ens va dir que anava a mirar si n’hi havia algun carregador JEDEF-14. Al cap de cinc minuts, va tornar amb les mans buides. Em va omplir de pena, però finalment va en recordar-se que me n’havia guardat un en un dels calaixos del seu despatx. Deia que estava vell però podíem provar. Va tornar amb el vell carregador, i efectivament era un JEDEF-14. Tots vam començar a fer salts d’alegria, i li vam demanar que l’endollés al corrent, i al moment, es va despertar. Els primers minuts no deia res, només em mirava, pensatiu. Després, va dir una cosa que em va deixar fred. - F... Fill meu? - va dir amb veu tremolosa. Em vaig quedar amb la boca oberta. No m’ho creia. Acabava de trobar el meu pare! L’alegria em va fer brollar unes quantes “espuznes” (llàgrimes de carregador). El meu pare i jo ens vam abraçar ben fort, i en Carles i la Carla també. Desprès vam marxar tots agafats fins a l’hotel. Quan vam arribar el pare i la mare s’estaven abraçant i plorant, suposo que ja s’havien perdonat mútuament. Després de parlar-ho entre ells van quedar en anar una altra vegada a viure tots junts. I així acaba la vida d’un carregador amb sort.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
118
L’arbre màgic...
L' arbre màgic... Autors: 2n d'ESO C Institut El Calamot 2n ESO B Col·legi Sagrada Família 2n ESO Col·legi Sagrat Cor Hi havia una vegada dos nens i dues nenes que tenien poders sobre naturals: - Mapelh: era un noi alt, moreno, intel·ligent i molt simpàtic. - Kazuya: era un noi ni molt alt ni molt baix, ros, presumit i ulls verds. - Misumi: era una noia morena amb ulls blaus, molt presumida i baixeta. - Haruki: era una noia de cabells castanys, alta, molt intel·ligent i tímida. Tots quatre tenien la mateixa edat, 15 anys, però no eren com la resta. Un dia van anar d’excursió a un campament anomenat Espak. Quan van arribar al campament van veure una panoràmica de tot el bosc. En aquell lloc hi havia molts arbres i un petit riu. El primer que van pensar va ser a muntar la tenda d’acampada, deixar les motxilles i anar a explorar. En primer lloc van anar a banyar-se al riu. Van fer una guerra d’aigua. Tots quatre van sortir i es van estirar al terra, a les tovalloles, a mirar el núvols i a dir les seves formes, el Mapelh va dir: - Mira Misumi aquell núvol sembla un drac. - NO!!, allò és un rat-penat –va dir la Misumi. - NO!! - va dir el Mapelh - QUÈ NO!!! - Diu la Misumi. - Deixeu de barallar-vos, hem vingut a passar-nos-ho bé - va dir la Haruki. El lloc on van anar era solitari, des que van arribar no van veure ningú. Tampoc es podia dir que hi haguessin molts ocells, i en una hora exacta tots ells van callar. Quan van passar dos dies, a les 21 p.m. tots els ocells callaven durant 30 minuts. Llavors, això els va intrigar moltíssim i van començar a investigar. Llacuna de la Murtra – 2010 -
119
L’arbre màgic...
Van anar al campament per agafar les llanternes, ja que es començava a fer fosc. Quan va arribar la nit van fer una foguera per sopar, espantar les feres i per no passar fred. Després de sopar van anar a continuar explorant perquè aquell lloc era molt misteriós. El terra va començar a tremolar una mica quan es van endinsar al bosc. La tremolor cada vegada es feia mes forta. El Kazuya es volia anar sol perquè s’avorria amb ells, però el Mapelh li va dir que no se n’anés. Ells dos es van barallar, el Mapelh va empènyer al Kazuya i el va fer caure a terra i de sobte va tocar una pedra, i... es va obrir un arbre. Tots van quedar sorpresos en veure que un arbre s’obria amb una pedra. - Mireu, l’arbre té una porta!! – van dir tots alhora. - Anem-hi? – va dir en Mapelh. - És molt perillós – va dir la Haruki. - Dóna igual, potser resolem algun misteri – va dir el Kazuya molt intrigat. Van endinsar-se cap el forat multicolor... Quan van entrar van començar a sentir estranyes coses en el seu cos, com si tinguessin poders. El Mapelh va estirar els braços i va il·luminar tot aquell lloc. El Kazuya estava mirant una pedra i de sobte va començar a enlairar-se. La Haruki es va pensar que no tenia poders, estava molt trista. La Misumi va tenir una visió del futur i va veure que tots quatre tenien poders. - No et preocupis Haruki, jo conec el teu poder, solament pensa en un lloc. va dir la Misumi - D’acord – va dir la Haruki. De sobte la Haruki es va quedar pensant on podia anar. I va dir: Aniré darrere del Kazuya. I de sobte es va trobar enlairada. Això va fer que la Haruki somrigués d’orella a orella. Es van adonar que aquell lloc era un lloc màgic i a més estava abandonat, perquè no hi havia ningú. Era com una espècie de laboratori, hi havia moltes Llacuna de la Murtra – 2010 -
120
L’arbre màgic...
coses antigues, com si allà hi hagués algú amagat i hagués estat provocant el terratrèmol. De sobte es va obrir una porta automàtica, i es veia com una ombra negra. Es van amagar tots quatre darrere d’un armari... Es van quedar tan quiets que quasi no respiraven. Entre l’ombra van distingir una silueta humana. En Mapelh va estirar els braços i va il·luminar l’ombra. Un home d’estatura mitjana, vestit amb una bata blanca, i de figura encorbada, restava dret al bell mig del laboratori. Tenia el nas puntegut i un somriure malèvol que quedava confirmat per una guspira de maldat que resplendia en els seus ulls negres. El seu cabell despentinat, juntament amb la barba de tres dies, confirmava que era molt deixat i descurat. De cop es va dirigir cap a l’armari i tots es van espantar molt pensant que els hauria enxampat. De sobte la Misumi va tenir una visió molt estranya: estaven tots empresonats en un lloc fosc i fred. Però Haruki no hi era amb ells. Mentre l’estava veient sense adonar-se es va deixar portar per les emocions i va emetre un xiscle. El doctor ràpidament va dirigir-se a darrere l’armari: els va descobrir. Just quan anava a agafar-los va haver-hi un esclat de llum i Haruki va desaparèixer deixant els seus amics davant del perill. Quan Haruki va obrir els ulls va trobar-se en un indret totalment diferent. El cel era de color verd, i els núvols d’un color rosat molt bonic. La gespa en la qual es trobava era blava. No hi havia un horitzó definit i semblava que terra i cel fossin un de sol. Haruki encara estava espantada pel que havia viscut en el laboratori. No sabia en quin lloc es trobava ni què havia de fer. Va aixecar-se del terra i va recolzar-se sobre un arbre gegantí mentre descansava. L’arbre va engrapar-la i la va aixecar cap amunt. Llavors va deixar-la caure sobre la seva enorme boca que contenia unes dents esmolades com agulles. Mentre la Haruki estava caient, va pensar en un lloc càlid i segur per última vegada. Al cap de pocs segons va trobar-se en un indret inhòspit. Feia una calor sufocant i quasi no es podia respirar. “Dec estar al mig de l’infern” va pensar. I no anava mal encaminada. Era en el centre de la Terra. Va intentar explorar tot allò que l’envoltava. Només hi havia roca, roca i més roca, juntament amb molta calor. De cop una figura va emergir de les profunditats i va col·locar-se al seu costat. Va espantar-se molt però l’aspecte de la criatura la va tranquil·litzar. Era adorable. No devia fer més d’uns deu centímetres i la seva cara semblava la d’un home gran amb barba. Li sonava Llacuna de la Murtra – 2010 -
121
L’arbre màgic...
d’alguna cosa, i desprès de pensar molta estona va poder-ho descobrir: era un gnom. El gnom va posar-se a cridar i a emetre sons estranys:
- Mesevemesestenmesed’amesequímese,ràpimesed! Haruki no va entendre res i llavors es va escoltar un fort soroll procedent d’una roca, que va fer fugir el gnom. Va començar a tenir més i més calor. Instintivament, va girar-se i va veure un riu de lava que s’abalançava sobre seu. No li va donar temps a reaccionar i una massa líquida a 5000ºC va caure-li al damunt. Estava perduda... ... i de veritat. La Haruki s’anava enfonsant lentament en aquella mena de toll que s’havia format amb la lava, ja quasi no sentia dolor. Els seus amics van ser empresonats pel doctor en unes gàbies de barrots de ferro rovellat, situades arran de terra i separades entre elles per unes planxes de fusta. El Kazuya, aprofitant els seus poders i l’absència momentània del seu captor, intentava apropar les claus a la gàbia de la Misumi que n’era la més pròxima. Mentrestant el Mapelh els il·luminava. En el mateix instant que l’últim dels joves sortia de la seva cella, el doctor apareixia de nou. Els tres adolescents van començar a córrer. En la persecució, la Misumi deia per on havien d’anar, el Mapelh il·luminava el camí, com sempre. De sobte, la Misumi va tenir una visió acompanyada per un calfred. Es va aturar en sec. – Què passa? – van preguntar alhora. – La…la…la Ha..ha..ha…ruki, és quasi morta. Aquest moment d’indecisió va ser aprofitat pel doctor per enxampar-la, els seus dos amics van poder evitar el perill i la van anar deixant enrere. El Mapelh i el Kazuya van seguir el camí fins que van arribar a un passadís on hi havia tota mena de fotos de gent morta, o com a mínim això els va semblar. El passadís era molt llarg, però la foto de la Haruki els va anunciar el que ja temien, i el final d’ aquell malson en forma de corredor estret. Llacuna de la Murtra – 2010 -
122
L’arbre màgic...
Darrere de les fotos es podia llegir els poders de cadascuna d’ aquelles persones que, sens dubte, havien estat assassinades per aquell personatge. – Oh, no! La Misumi es troba en un greu perill, intentarà matar-la. Hem d’anar a salvar-la. – va dir en Mapelh extremadament preocupat. El Kazuya, amb un somriure amagat en aquells moments difícils, va adonarse que el seu amic estava enamorat de la Misumi. – Sí, anem-hi! – va exclamar el Kazuya. Quan van arribar-hi van veure la Misumi penjada del sostre. – Kazuya, tinc un pla, – va dir el Mapelh – mentre jo distrec aquest fastigós assassí, tu, amb els teus poders, despenges la Misumi. El Mapelh va començar a il·luminar un racó de l’habitació. Aquest llum va cridar l’atenció del doctor que es va dirigir cap aquell cantó. – Ara, vinga! – Va xiuxiuejar el Mapelh. – D’acord. La Misumi va ser despenjada sense que el doctor, en un principi, s’adonés. Els tres joves van arrencar a córrer sense mirar enrere però, dissortadament, van ser vistos pel doctor que va sortir en la seva cacera. El Kazuya veient que els podia atrapar, va prendre la decisió d’aturar-se per enfrontar-se a ell i així intentar salvar els seus amics. Després d’ una picabaralla, el doctor se’l va endur cap al laboratori. El Mapelh i la Misumi, amb molta pena, van seguir corrent. Quan van arribar al final del passadís, van veure la foto d’en Kazuya. La Misumi va començar a ploriquejar. – Tranquil·la, tot anirà bé - va intentar animar-la el Mapelh amb millors intencions que resultats. Encara amb les llàgrimes als ulls i immersos en l’oceà dels seus pensaments, van arribar-hi davant dues portes. Havien d’arriscar-se, era absolutament necessari, tots dos no devien entrar per la mateixa porta, era un risc utilitzar el mateix camí. Molt tristos, es van dir adéu amb ulls plorosos. Quan van creuar les seves respectives portes, es van trobar de nou al bosc, van mirar-se i van somriure mentre es fonien en una gran abraçada, eren els únics que restaven vius. Llacuna de la Murtra – 2010 -
123
Un mistteri a Phantom Manor
Un misteri a Phantom Manor Autors: 2n ESO A Col·legi Santo Ángel 2n ESO Col·legi Immaculada Concepció 2n ESO C Col·legi Sagrada Família Un noi anomenat David de 15 anys, va trucar a dos dels seus amics perquè anessin a jugar a la play a casa seva. El pare del David treballava en una central nuclear i aquell mateix dia, sense voler, es va endur unes piles que portaven productes radioactius. El noi, mentre venien els seus amics, l’Àngel i la Noèlia, es va adonar que la consola no tenia bateria suficient i va anar a buscar unes piles. En David va buscar per tota la casa com un desesperat i finalment, a l’habitació dels seus pares, va trobar les piles que ells li havien portat. Les va agafar de la calaixera, va anar corrents al menjador i les va introduir a la consola. Buscant un joc nou amb què jugar amb els seus amics, a la seva habitació en un racó del seu armari, va trobar un paquet que posava:
“Felicitats David, esperem que t’agradi. 2009”. El noi va reflexionar i, sabent que estaven en el 2010, va pensar que els seus pares s’havien oblidat de donar-li aquell regal el dia del seu aniversari. Van trucar a la porta, i ell sense pensar-s’ho va agafar el paquet i va anar a obrir. - No us imaginaríeu mai el que m’acaba de passar - va dir entusiasmat en David. - Digues, digues! - va dir interessada la Noèlia. - Us ho explicaré mentre bevem una Coca-Cola i ens acomodem al sofà - va comentar en David. - D’acord! - van exclamar alhora l’Àngel i la Noèlia. En David mentre els ho explicava, anava obrint el paquet. Quan va estar obert del tot, van veure que era un joc i pel que semblava era molt interessant. El joc es deia: “Phantom Manor.” L’Àngel molt entusiasmat va agafar la caixa on residia el joc, la va obrir, va agafar el disquet i el va introduir a la consola. En aquell moment van tornar a trucar a la porta i en David, sabent qui trucava, va anar a obrir la porta maleint tot el que es trobava pel camí. Era la Sònia, la pesada de la seva veïna. Li queia tan malament a en David com els seus amics; era una noia realment pesada, no deixava de molestar en tot el dia i sempre anava a casa d’en David quan tenia problemes amb els seus pares. L’única raó per la qual podia entrar a casa d’en David era perquè queia bé a la seva mare, ja que sempre que estava present, la Sònia es Llacuna de la Murtra – 2010 -
124
Un mistteri a Phantom Manor
portava molt bé amb el David. Però quan la mare no hi era, es portava tan malament amb ell que no semblava la mateixa. Els amics en veure la Sònia es van quedar bocabadats i la Noèlia va fer un comentari dels seus: “Ja és aquí aquesta pesada!” La Sònia li va llençar una mirada d’assassí. - Deixeu-vos de romanços i anem a jugar que no vull baralles a casa meva! - va exclamar empipat en David. Van agafar els comandaments per iniciar la partida, en van participar en dos grups: en el primer anaven en David i l’Àngel i en l’altre la Noèlia i la Sònia, encara que no volien anar juntes. El primer grup va començar a jugar i a la pantalla número tres un monstre zombie se’ls va menjar, per tant van perdre la partida. Van decidir reiniciar el joc per seguir jugant tots dos grups junts. En el moment que en David va reiniciar la consola, les piles van deixar anar les seves substàncies radioactives i van fer una fusió amb la bateria de la consola que va crear un forat espai-temps que els va introduir dins del joc. Tot era negre i ells no sabien on estaven situats. A poc a poc, la visió es va anar aclarint i es van trobar en una habitació d’una mansió enmig d’un bosc amb aire misteriós. Tots van començar a investigar l’habitació i l’Àngel els va comentar que estaven dins del joc. - Sí, home! – va vacil·lar la Sònia. Llavors en David d’acord amb el que havia dit l’Àngel li va dir a la Sònia: - Sí, dona pensa-t’ho bé; no veus que és com la primera pantalla del joc? Segons la primera part ara se suposa que ha de venir una mòmia amb la seva ordre d’esquelets. Ells desesperats perquè no tenien res per protegir-se de la mòmia i els esquelets, van buscar per tota l’habitació alguna cosa que els pogués ajudar. - Ostres!- va exclamar l’Àngel. Els altres, de seguida van entendre a què es referia amb aquella expressió. En el primer capítol només hi apareixia una habitació buida amb les parets pintades de negre, i això la convertia encara més terrorífica. Bé, l’únic objecte que hi havia era una petita làmpada penjada del sostre que emetia una llum feble. Uns segons després es van començar a sentir uns estranys sons, que ressonaven per tota la sala. La Noèlia estava espantada: - Sentiu això, o són il·lusions meves? Llacuna de la Murtra – 2010 -
125
Un mistteri a Phantom Manor
- Què diu aquesta boja!!??- va exclamar la Sònia fent veure que posava cara de fàstic, encara que tenia la por accentuada en el rostre- És que veieu fantasmes o què, eeeh? En aquell mateix instant, van començar a aparèixer, deixant una estela de fum, la mòmia i els seus esquelets. - Quedeu-vos quiets, perquè es pensin que som objectes inanimats- va dir entre dents en David. Tots es van quedar immòbils excepte la Sònia, que com no, va saltar: - Aaaaarrrrrgggg!! Com vols que em quedi quieta!!?? La Sònia va començar a córrer per la sala mentre la mòmia i els seus esquelets la perseguien. Els companys de la noia miraven esgarrifats com els monstres envoltaven a la Sònia. Aleshores a en David se li va fer un nus a la gola, pensant en les vegades que havia tractat malament a la seva veïna. En un tres i no res els esquelets i la seva “reina” van desaparèixer enduentse la Sònia qui sap on, i deixant un gran i espès núvol de fum gris. Els nois es van quedar bocabadats. “Això no pot ser” pensaven els altres tres, però de cop a la paret va aparèixer la cara de la Sònia amb un número dos al costat. Es van quedar rumiant una bona estona què podria significar aquell número, fins que van veure arribar a la Sònia i van començar a lligar caps: en el joc hi havia més d’una vida. Una sensació d’alegria els va envair, però l’agradable sentiment es va esfumar al veure reaparèixer a la mòmia i al seu exèrcit. En David, fent servir la seva lògica, es va precipitar sobre la mòmia i va començar a tibar de la bena que l’embolicava; així la mòmia va morir. En defallir aquesta els esquelets també ho van fer. Tot seguit, va aparèixer una porta de fusta i la intuïció els va fer obrir-la... - Ja hem arribat a casa! - es va sentir. Eren els pares, que havien tornat. Ningú els va respondre. Van buscar als nois per tota la casa. - Deuen haver anat a fer un tomb- va dir el pare despreocupat.- Jo vaig a mirar les notícies. - Jo vaig a fer el sopar, suposo que els nois es quedaran. El pare va esbufegar en veure que el seu fill s’havia deixat el videojoc encès. Quan va agafar el comandament es va endur l’ensurt de la seva vida en veure al David i als seus amics dins el joc. Al moment, però, es va tranquil·litzar quan va pensar “és clar, s’han creat el seu propi personatge”. Llavors, va intentar canviar de canal, sense apagar la consola, ja que no volia parar la partida del seu fill, però, no va poder; per més que li donés als Llacuna de la Murtra – 2010 -
126
Un mistteri a Phantom Manor
botons, a la pantalla només sortia el joc amb els quatre nois. Aleshores, el pare va pensar que s’ho passaria bé una estona jugant amb aquell joc. Al començar a jugar va descobrir que els jugadors tenien vida pròpia, ja que no obeïen les ordres que els deia ell des del sofà. Mentres, els nois ho van escoltar tot mitjançant el forat espai-temps, i van intentar posar-se en contacte amb l’exterior del joc, però des de fora, el que passava dins de la pantalla no es podia escoltar. Llavors, van decidir seguir. ...Quan van obrir aquella porta de fusta van veure un bonic jardí ple de fonts i flors. Al fons de tot s’hi veia un petit llac amb cignes, ànecs i ocellets tot piulant. També hi havia una font preciosa més gran que les altres, amb una inscripció en egipci. L’Àngel estava molt nerviós: - Tot això és molt maco, però, es pot saber què hem de fer? En el mateix instant que va acabar la frase, el Sol es va convertir en una lluna, les flors i els arbres en tombes, i totes les fonts menys la gran es van quedar mig trencades i van deixar de rajar aigua; van passar a rajar sang. Abans de què els nois poguessin reaccionar es va començar a sentir una música que els semblava vagament familiar. Tot seguit van sortir de les tombes uns espantosos zombies plens de sang i amb la roba trencada. De sobte, aquests van començar a ballar. - Ostres! Aquesta no és la cançó que vam ballar per fi de curs?!- va dir la Noèlia. Tots van afirmar amb el cap. En David va tenir una idea i es va armar de valor: - Us proposo un repte: si la ballem millor que vosaltres ens deixeu passar a la següent fase i si és el contrari ens traieu una vida a algun de nosaltres. - Tracte fet! - van dir els zombies. Mentrestant a casa, la mare li estava servint el sopar al pare: - La meva sopa preferida! Quan de sobte, la mare va ensopegar amb una catifa del menjador i tot el plat de sopa va caure sobre el comandament de la play. Les piles no van trigar a reaccionar en entrar en contacte amb el líquid i es va produir un espurneig. Va ser tan espectacular que, els pares, no van parar atenció a un petit tornado que s’anava fent cada cop més gran a la paret. Dins del joc es va escoltar un fort espetec, tot va tremolar. Els monstres van girar el cap i la canalla es va abraçar. De la font gran que abans brotava sang havia esdevingut un forat negre que xuclava l’energia de l’ambient. Els succionava. Van tancar els ulls i xisclaren ben fort. Tot es va aturar. - Es pot saber per què crideu? Ah! David, et vaig dir que no portessis més amics a casa! – digué la mare enfadada. Tots quatre es van tombar. Allà, Llacuna de la Murtra – 2010 -
127
Un mistteri a Phantom Manor
mig arraulits es trobaven intentant passar desapercebuts els zombies sota la mirada insistent del pare. - És que mare avui és Halloween i ja saps, no m’hi podia negar - va dir en David intentant excusar-se. Però la Sònia ho va espatllar tot. - No és veritat, per culpa seva – va dir assenyalant amb el dit acusador a en David - vam entrar en un videojoc i ... - però no va acabar. - Està grillada!- digué interrompent-la la Noèlia. - Li ha donat massa el sol.- va intentar justificar-se l’Àngel. Per primer cop la mare els va donar la raó. Era difícil creure la Sònia. - Bé però, qui són ells?- va inquirir el pare aclucant els ulls. Ningú no va respondre. zombies no gosaven moure’s.
Els
- Tot això és massa estrany – va prosseguir el pare. - Disculpi però nosaltres ja ens anàvem - van dir un zombie amb veu ronca. - Pobret, s’ha refredat. Però jo tinc la solució – va dir la mare amb un to tranquil i confiat. - No si us plau. Només volíem ballar... - va començar un. - Ballar? Qui ha dit ballar?- va dir la mare alçant les celles. Ella es va aixecar i va abandonar l’estança. Tothom va romandre immòbil. Es va escoltar com si algú escorcollés l’habitació del costat i finalment: - Per fi! Va aparèixer altre cop, però aquesta vegada duia la caixa del twister moves entre les mans. Ningú donava crèdit. - Però mare, que..., que significa això? - digué en David atònit. Llacuna de la Murtra – 2010 -
128
Un mistteri a Phantom Manor
- No volíeu ballar doncs aquí teniu. - va dir allargant-los la capsa. Va dipositar-la sobre el sofà i la va obrir. Va treure dos trossos de plàstic que contenien rodones amb fletxes que senyalaven els quatre punts cardinals. Els deixà al terra i inserí un CD que contenia la caixa a l’ordinador. La pantalla va romandre una estona carregant i, finalment, va aparèixer al monitor el títol del joc: Twister Moves. A continuació, va obrir-se un altre porta-CDs i van introduir el CD de la cançó de fi de curs: Thriller de Michael Jackson. Als zombies els va agradar la melodia i la van passar un cop sense ballar. La mare va configurar el joc, que va aparèixer a la pantalla: - 3, 2, 1... Que comenci el joc i guanyi el millor! Primera fletxa assenyalant cap a la dreta, la següent cap a l’esquerra, dreta altre cop, darrere, endavant... El ritme anava augmentant i les sagetes cada cop apareixien més consecutivament i més ràpid. La Sònia va trepitjar una direcció errònia i un zombie ensopegà amb ella. - Visca! - va xisclar l’Àngel i perdé l’equilibri. Quedava un minut, només quedaven en peu en David i la Noèlia, d’altra banda un zombie. Vint segons, la Noèlia sortí de la base cansada, no podia més. El zombie estava molt cansat i en David no parava d’esbufegar. Deu segons, el zombie no aguantava: els peus no li responien, en canvi, en David tot vermell fa les últimes passes. Cinc, quatre, tres... el zombie cau a terra; no aconsegueix acabar. Tres, dos, un... zero! En David caigué de genolls al taulell. - Ha guanyat en David! - exclamaren tots. Els zombies estaven atordits, no sabien què fer: - Reconeixem la nostra derrota! Van acotar el cap, no gosaven alçar-lo. - Quina vergonya! - es deien els uns als altres. - Pobrissons, que us ha agradat? - preguntà la mare. - Sí - va admetre un. - Us el voleu quedar?- formulà ella. - De veritat? - van dir els zombies entusiasmats. - Però mare... - protestà en David. - Però mare, què? - digué girant-se la mare. - Són zombies – remugà l’Àngel. Llacuna de la Murtra – 2010 -
129
Un mistteri a Phantom Manor
- Que has dit que són, què? - va preguntar la mare atònita. - Són uns amics disfressats - el va rectificar la Noèlia. - Ah! Havia entès que eren zombies! - es va espantar la mare. - Dona, estàs sorda! - li respongué el pare. - Uff! No sé per què hem canviat de tema! - s’enfadà la mare - la qüestió és que voldríeu, el Twister, no? - Síííí! - van exclamar els zombies. - Doncs, tot vostre - va dir la mare entregant-s’ho a un zombie. Quan es van tocar les mans, la mare va fer una ganyota de fàstic. - Ara- va interrompre en David- necessitem un moment per acomiadar-nos. - Ah! D’acord - va dir la mare abandonant la sala amb el pare. - Ha estat un plaer - va agrair un zombie - ens agradaria quedar-nos però, el nostre deure és romandre dins el videojoc. Així que, a reveure nois! - Adéu! - exclamaren tots els nens. Acte seguit van desaparèixer pel forat de la paret, que es va tancar darrere de l’últim. Quan el pare va tornar, mirà als dos costats: - Ja s’han anat? - va preguntar ell sorprès. - Sí - respongueren feliços. - Prometo no tornar a jugar a aquest joc - va dir la Sònia apartant-se els cabells de la cara - mai més. - I bé, qui vol jugar al Phantom Manor? - va dir la mare prenent el comandament. - Nooo! - van xisclar tots i van abandonar el menjador.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
130
El suro de l’amistat
El suro de l'amistat Autors: 3r d'ESO A Institut Bruguers 3r ESO A Col·legi Sagrada Família 3r d'ESO C Institut El Calamot 3r ESO B Col·legi Santo Ángel La Clara, una noia de 14 anys, havia arribat a la seva petita ciutat després d’haver passat un estiu fantàstic en un poblet de la costa. Cada any hi anava amb els seus pares i sempre es trobava amb la mateixa gent. Any rera any, gent que com ella estiuejava al mateix poblet. Van començar les classes i es va retrobar amb els seus amics i amigues de l’institut. Durant els primers dies tothom parlava de les seves vacances. Però, a poc a poc, el ritme de les classes, les activitats extraescolars, els deures, els exàmens, els profes plastes... van fer que tot es convertís en la mateixa rutina de sempre. Clara estava tan avorrida com tothom i va començar a pensar amb enyorança en el seu últim estiu. Allà no hi havia lloc per a la rutina. Cada dia era una nova aventura. Només de pensar-hi li canviava la cara, la cara d’agobiada es convertia en cara de felicitat. Així que, després de molt pensar, va decidir que volia reviure els bons moments passats amb els seus amics aquell estiu al poble. Com ho podia fer? Li va anar donant voltes i més voltes... fins que se li va encendre una llumeta.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
131
El suro de l’amistat
Una idea magnífica li va passar pel cervell. No sabia si ho havia vist en alguna pel·lícula o si s’ho havia inventat ella. I tampoc tenia clar si funcionaria però ho havia d’intentar. Va anar a comprar una pissarra de suro i unes xinxetes a la botiga de tot a 1 euro i més de la cantonada. Va tornar a casa. Va rebuscar per l’ordinador, per la càmera digital i pel mòbil fins que va trobar les fotografies de l’estiu. Va triar les fotografies que més li agradaven: dels seus amics, del paisatge, de les festes... Les va imprimir. Des de l’ordinador també va escriure un títol: “El suro de l’amistat” i el va penjar a dalt de tot del suro. Després va anar penjant les fotografies que havia triat. Hi havia en Miquel pescant a les roques, la Maria fent el pi a la sorra, el Pablo cuidant dels ponis amb el seu germà petit Adrian, la Laia i l’Andreu, la parelleta de la colla, ballant a la festa d’aniversari d’en Pere,... La Marta i ella passejant pel passeig marítim del poble amb un gelat enorme a les mans. També hi va penjar la foto en què sortien tots junts a la font de la plaça de l’Ateneu. Quan va veure les fotos dels seus amics, totes juntes penjades al suro, se li va fer un somriure a la cara mentre recordava les vivències que havia viscut amb tots ells. En Miquel és el noi més alt de la colla, musculat, amb uns ulls verds preciosos i grans, juga a bàsquet i sempre té un somriure per a tothom. El Pablo és alt, ros, amb ulls blaus, és el pijo de la colla i està obsessionat pels ponis i el seu germà petit, l’Adrian, és igual que el Pablo però en miniatura. La Laia i l’Andreu van començar a sortir junts aquest estiu. La Laia és molt baixeta, rossa i sempre està parlant. L’Andreu és el més baixet de la colla, porta el cabell llarg, és tres anys més grans que ella i li agrada la música de Nirvana. Porta ulleres de cul de got i si se les treu no veu res de res de res. Quan tingui 20 anys diu que s’operarà de la miopia. En Pere fa els anys a l’estiu. Té els cabells pèl-roigs, és molt pigat i és boníssim jugant a ping-pong. I per acabar, la Clara, ni alta ni baixa, amb els cabells castanys clarets, sempre portava una càmera penjant del coll. I al seu costat, com sempre, la Marta, la millor amiga de la Clara, amb uns ulls verds de pantera que tenien un èxit al·lucinant amb els nois. La Clara va decidir que els enviaria un mail a tots per explicar-los això del “suro de l’amistat”. O potser millor encara, els podria convidar un dia a tots a casa i els ho podria ensenyar directament i fer una festeta aprofitant que estarien tots junts. Trobar els mails de tots podia ser una aventura. D'alguns en tenia el telèfon, d’altres només sabia on vivien,... d’alguns no en sabia res. Va pensar que el millor era trucar a la Marta i potser si eren dues ho podrien organitzar millor. A la Marta li encantava organitzar-ho tot. I segur que estaria encantada amb la idea del suro i amb la retrobada de tots els amics de les vacances. Li va enviar un sms: “Kedem akesta tarda. Passa'm a buscar per l’escola. Tinc un munt de coses per explicar-te. Petons” En sortir de l’escola s’esperen durant vint-i-cinc minuts, però la seva amiga no ve. Va pensar que potser era millor anar a casa seva i trucar-li de nou.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
132
El suro de l’amistat
En trucar-la per telèfon sonava el contestador automàtic, i després d’intentar-ho vàries vegades més, es va a començar a preocupar i es va posar nerviosa. El cor li bategava molt de pressa, les cames li tremolaven i ja no sabia què fer per trobar qualsevol notícia de la seva amiga. Va preguntar per ella els seus pares, però ells no en sabien res, i fou llavors quan els seus pares van trucar la policia per veure si tenien notícies de la seva filla. La policia va informar la família que feia menys d’una hora havien atropellat una noia de catorze anys a la porta d’un col·legi. La Clara estava contenta però d’altra banda estava molt preocupada per l’estat de la seva amiga. La felicitat de la Clara era evident, en saber que la seva amiga estava lleugerament ferida, i perquè la seva amiga no volia trencar la seva amistat. L’havia anat a buscar al col·legi però per una desgràcia de la vida no havia pogut arribar. Ara ja resolt aquest misteri de la localització de la seva amiga Marta, la Clara es va posar a cercar la resta d’amics. Feia temps que ja no sabien res de la majoria d’ells. Tant de temps feia que la Laia i l’Andreu ja no estaven junts, perquè quan havia anat a visitar la Marta a l’hospital els ho havia dit. Es va posar immediatament a tota marxa a buscar als seus amics. De la Laia i l’Andreu sabia que estaven en un poble a cinquanta quilòmetres d’on estava ella i es va posar en direcció cap al poble. Al cap d’una hora ja havia arribat. Els va trobar en un parc molt conegut del poble, el parc dels somnis. Va comentar l’estat de la Marta i també la idea del suro. Es van posar d’acord i van col·laborar a trobar la resta d’amics. Sabien informació del Pablo, que havia guanyat un concurs de bellesa de ponis i s’havia anat a un altre país per intentar guanyar-ne un altre. Per trobar qualsevol notícia del Pablo havien de trobar el seu germà petit, l’Adrià, però d’aquest no en sabien res. Un altre problema per a la llista. De la Maria sí tenien notícies. Sabien que estava a Tarragona fent gimnàstica rítmica. Van anar a buscar-la. Va trigar tres quarts d’hora en arribar a l’acadèmia de la Maria, i van estar veient com entrenava la seva amiga. Quan va sortir del vestuari, van anar a berenar a una pastisseria del poble molt coneguda. Estaven molt contents d’anar a berenar tots junts, i per una d’aquelles casualitats de la vida, van veure l’actual nuvi de la Maria, el Pere, un dels amics del poble. Estava allà assegut, menjant un muffin de xocolata. Només veure els seus amics, en Pere va saltar d’alegria, i tot corrents va anar a saludar-los, un per un fins arribar a la Maria a la qual li va donar dos petons. Ara ja reunits es van posar a buscar al Miquel, ja que la Maria ja havia contactat amb el Pablo i ja sabia que al cap de dos dies arribaria a l’aeroport. Per trobar el Miquel no era molt difícil, ja que el Pere tenia el seu número de telèfon. Aquell mateix dia li van trucar i li van dir que el pròxim dissabte estigués a casa de la Clara, amb tots els amics del poble, perquè Llacuna de la Murtra – 2010 -
133
El suro de l’amistat
veiés la sorpresa que havia fet la Clara. Aquell dissabte tan esperat va arribar de forma lenta i pausada, fins al punt de la desesperació. Durant la setmana va estar fent els preparatius per la gran festa de dissabte. Tots van arribar a l’hora prevista. Van estar un parell d’hores parlant i rient, fins que va sortir el tema del suro. Van anar a l’habitació de la Clara a veure la gran sorpresa, que era el suro de l’amistat. Hi eren tots davant del suro. Van començar la festa sense l’Andreu i la Laia, que havien anat a buscar la Marta, després que els metges li donessin l’alta. Tots es van estranyar pel gran retard, però van decidir començar a mirar i penjar les fotos. Fins i tot es van emocionar en veure els vells records. A la Clara se li van escapar les llàgrimes degut a la emoció, però no era el mateix sense la Marta i l’antiga parella. Els van trucar diverses vegades, però cap d’ells contestava. Aquella normal.
situació
no
era
- Estic preocupada. Per què no arriben? –Va exclamar la Clara, neguitosaAmb passes insegures, es van anar apropant a poc a poc cap a la porta. - Tranquil·la, s’hauran entretingut, ja estaran de camí. –Va dir la Maria amb un to tranquil·litzant. - Entretenir-se dues hores...No és gaire normal, no? –Va contradir en Pere. - Tens raó, sabent que els estem esperant... –Va opinar la Clara. Després de la conversa, el grup es va començar a agitar. Ara el més important no eren les fotos, sinó trobar els seus amics. - Jo penso que hauríem d’anar a buscar-los. – Opina en PabloTots estaven d’acord, i van deixar la festa a mitges.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
134
El suro de l’amistat
En arribar al carrer, van decidir agafar el transport públic en direcció a l’hospital, i van aprofitar per trucar-los una altra vegada. No hi havia resposta. Res, ni una sola veu. La tarda anava caient, aquella situació era cada vegada més estranya. En baixar del bus, es van trobar davant de l’hospital. Era un edifici vell, gran, i amb un jardí per als malalts amb condicions mínimes, arbres sense fulles, males herbes... - Aquest hospital em fa mala espina, és massa sinistre. –Va dir en Miquel, bocabadat.- I aquí estava tancada la Marta? Quina ruïna... Va dir en Pere. La recepcionista no hi era, i van decidir pujar a l’habitació sense preguntar, ja que la Clara se’n recordava quina era. Era una primera planta, el passadís era molt estret, amb prou feines hi cabien dues persones. La llum era intermitent, i l’habitació es trobava al fons, la número 13. La porta estava entreoberta, era un moment d’inseguretat... En obrir la porta es van quedar sorpresos, en veure l’esfereïdora habitació. On estan? Què esta passant? Per què no hi són? – Es preguntà la Clara, aterrida- Tranquil·la Clara, tot sortirà bé En Pablo va donar un cop a la paret, desesperat. - Merda! – Va exclamar. L’habitació estava desordenada, era caòtica. La tauleta es trobava al terra, juntament amb un gerro de flors i un got de vidre. El llit, tot desfet, el coixí de plomes trencat. - Què li ha passat a la finestra? – Va dir la Maria, desconcertada. Tots es van acostar. En apropar-se van poder veure un tros de roba. Era la jaqueta de l’Andreu. Quan van mirar cap a fora, van veure un camí que es dirigia cap al bosc. De sobte el telèfon de la Clara va sonar, era la Marta. - Marta! On ets, on ets? - Clara, estem al bosc, ajuda’ns!!! - Què...? La trucada va finalitzar amb un crit esgarrifós i una veu desconeguda. Seguiu-me i no feu preguntes, crec que sé on estan!! – Va dir la Clara nerviosa. La resta del grup va obeir i van saltar per la finestra en direcció al bosc. Ja era de nit. Mentrestant la Clara explicava la trucada als seus companys. A mig camí van arribar a un encreuament, amb dues direccions. Van decidir seguir el camí del bosc.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
135
El suro de l’amistat
Era fosc, no es veia res, i per aquesta raó van fer servir els mòbils per il·luminar el camí. Ja havia passat un quart d’hora i el grup estava atemorit.És estrany que la meva mare no truqui... –Va dir en Pere, neguitós.- Pere, fa estona que estem incomunicats. – Va respondre en Miquel. En aquell moment es va sentir un crit de desesperació. - Aquesta veu m’és coneguda! – Va dir en Pablo, alterat. Els nois van colpejar la porta fins que la van poder obrir. La fusta vella va cedir fàcilment, i van tirar la porta a terra. Darrere d’un núvol de pols, només van veure foscor. Van il·luminar l’habitació amb els seus telèfons mòbils, però només van veure una bombeta fosa penjant al sostre, en una habitació plena de pols. Van continuar avançant, i van trobar un llit de metall amb un matalàs trencat, i unes cadenes, en un racó de l’estança. I una altra porta. La porta estava entreoberta, però el llum apagat. Van entrar a poc a poc dins el sec silenci de l’habitació. Van trobar un interruptor. I el van accionar. Allí estaven la Laia, l’Andreu i la Marta amb els canells lligats en una corda que penjava del sostre emmordassats amb cinta aïllant i amb una cara d’esglai terrorífica. La Clara va córrer cap a ells i els arrencar la cinta aïllant: - Clara... Pere... Pablo... ens han... .- va fer entre plors la Marta desesperada mentre en Pere i en Pablo deslligaven a la Laia i l’Andreu. - Tranquil·la ja està, però que ha passat?.- fent saltironets per arribar a la corda i deslligar-la. L’Andreu contestà per ella: - Estàvem a l’habitació de la Marta a l’hospital i ha entrat el metge que s’ocupava de la Marta, ens ha dit que ens acompanyava fins la porta i allí ens ha dit de portar-nos fins a la festa perquè la Marta no hagués de caminar, i en pujar al cotxe s’ha desviat i ens ha portat fins aquí. - I on és ara? - Ha marxat fa una estona i hem aprofitat per contestar al mòbil. En aquell moment varen tranquil·litzar-se una mica més i els seus ulls es van anar acostumant a la llum. - Merda! Mireu!.- va fer la Laia asseguda al terra senyalant les parets de la sala. Llacuna de la Murtra – 2010 -
136
El suro de l’amistat
Hi havia un suro que recobria tota la paret. El suro estava recobert de fotografies de tots ells amb un angle de visió que es notava que havia fet les fotos amagat darrere d’arbustos, cotxes, etc. Eren les mateixes fotos que volien penjar al suro de l’amistat, la de la plaça de l’Ateneu, la de la Marta i la Clara passejant pel passeig marítim i totes les altres... Juntament amb notes manuscrites del fals metge amb les instruccions sobre com els torturaria. En una de les fotos s’hi veia un cotxe vermell amb una aparença molt antiquada. - És el mateix cotxe que em va atropellar! Ja ho entenc tot....- va cridar la Marta alliberant tota la ira que portava a dins. Es va apropar a grans gambades i arrencà la foto amb tota la força. La Marta es va adonar que a les notes eren entrades d’un diari, les va llegir totes i tot sorpresa va descobrir que aquell pertorbat les seguia des de feia mesos, lentament, en el silenci, amagat darrere les ombres. Deia que estava profundament enamorat de la Laia i necessitava una excusa per apropar-se a ella. - Em va atropellar a propòsit perquè necessitava apropar-se a tu Laia. Més tard es va fer passar per metge per agafar confiança amb mi i poder dur a terme el seu maquiavèl·lic pla. Nosaltres només érem peces del trencaclosques. - Hem d’avisar la policia! - Sí abans que torni! Sortiren i es dirigiren a màxima velocitat a la comissaria més propera. Li van explicar tot allò al policia i de seguida van obrir un expedient sobre el tema. Al cap de pocs dies els titulars dels diaris deien:
"Segrestador atrapat després que els segrestats escaparen i van donar les dades"
Llacuna de la Murtra – 2010 -
137
La ciutat misteriosa
La ciutat misteriosa Autors: 3r d'ESO Col·legi Sagrat Cor 3r d'ESO B Institut Bruguers 3r ESO B Col·legi Sagrada Família 3r ESO Col·legi San Pedro El cel deixava caure la pluja sobre els amples carrers de la ciutat, entre l’apressada multitud es distingia una jove de cabells llargs d’un bonic color daurat. El seu nom era Caroline, una jove de setze anys, de pell pàl·lida com la neu, amb els ulls de color verd clar, que semblaven dues maragdes a la seva cara. Era un noia amb una imaginació única, mística, de pensaments enigmàtics i misteriosos. Marxava amb pressa sota la pluja cap a la parada d’autobús. Allà asseguda es va posar a llegir un llibre d’aventures, folrat amb uns bonics colors vermells. Quan estava llegint el capítol cinc, va aixecar la vista i es va adonar que la gent s’havia esvanit per complet. Al principi no s’ho va creure, de sobte va córrer cap a un restaurant que es trobava al final del carrer número tretze. Es va apropar a la porta, i va abocar-se cap al cristall per comprovar el que es temia: tampoc hi havia cap rastre de gent, només quedaven els seus plats mig plens, les llums enceses i un sospitós silenci. La Caroline va obrir la porta i es va endinsar per saber què era el que estava succeint. Caminava amb peus de plom, aleshores va escoltar una accelerada respiració que provenia del final del passadís. La llum va començar a fallar, això li dificultava que pogués veure amb claredat de qui o què s’amagava rere aquelles respiracions tan sospitoses. De sobte, va sentir que perdia el coneixement i en uns segons va caure sobre una catifa. Quan va obrir els ulls va veure que es trobava en una habitació, sobre un llit molt confortable. Les llums eren tènues i percebia un agradable olor a sopa Llacuna de la Murtra – 2010 -
138
La ciutat misteriosa
calenta. En aquell precís moment, un jove va entrar per la porta: tenia aproximadament dinou o vint anys, era morè, amb uns ulls molt vius color marró. Era alt i portava a les mans una safata on hi havia un plat de sopa i una poma. Es va apropar amb cura a la noia i va seure sobre el llit, deixantli la safata sobre les seves cames amb molt de compte i, alhora que li dedicava un dolç somriure, li deia: - Com et trobes? Ella, insegura i desconfiada, li va contestar: - Un moment... Em fa molt de mal el cap... Podries explicar-me què ha passat i on estic? - Et vaig trobar al terra del passadís del restaurant. Vaig pensar que necessitaves ajuda i et vaig portar a casa meva. He preparat això perquè mengis una mica, deus estar famolenca. - Gràcies... Com et dius? - Marc - Caroline... - He de sortir un moment, no surtis de casa, és perillós. Al principi la Caroline no va sospitar res, però quan va intentar obrir la porta i va comprovar que estava tancada amb clau, la por va començar a créixer per moments. Va regirar tota l’habitació en busca de la clau, i quan ja s’havia donat per vençuda, va notar que al terra hi havia una forma de quadrat sota la catifa plena de pols. Va retirar la catifa i va trobar el que s’havia imaginat, una porta secreta que amagava alguna cosa. Va obrir la porta i va notar una forta olor a tancat i una foscor molt gran, com si no hi hagués fons. La Caroline va pensar que en Marc arribaria aviat i que ella havia de descobrir què hi havia en aquell misteriós forat al terra; llavors, va recordar que quan havia rebuscat en l’habitació havia trobat una llanterna en un calaix, així que va córrer cap al moble i va agafar-la. Es va ajupir i va encendre la llanterna alhora que obria la porta subterrània: quan va apropar la llum cap a la foscor va veure que hi havia una escala que portava fins al terra de l’habitació secreta. Va reflexionar un moment: s’havia d’endinsar a l’aventura o fer com si res hagués passat? De moment s’havia de donar pressa perquè ja faltava poc perquè arribés en Marc, així doncs, va baixar les escales amb la llanterna a la boca i quan ja estava al terra va sentir el soroll d’una porta.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
139
La ciutat misteriosa
Aleshores, la Caroline va pujar ràpidament cap a l’habitació superior perquè en Marc no l’enxampés, però va tenir la mala sort d’ensopegar-se quan ja estava a punt de sortir i la llanterna li va caure cap a baix. Va intentar recuperar-la però no podria arriscar-se a que la descobrís en Marc, llavors va haver de deixar la llanterna i va continuar pujant les escales, va tancar la porta secreta i va jeure al llit com si res hagués passat. Algú va obrir la porta, efectivament, era qui ella s’esperava: en Marc. Ho sento, no he trobat molt de menjar, els supermercats estaven tancats i buits.- Va dir ell. - No et preocupis, no tinc molta gana, amb el que he menjat ja en tinc prou. - Quant de temps fa que estàs desperta? - Una mitja hora. - Has intentat obrir la porta, oi? Ella va assentir, temorosa, perquè cada vegada estava més nerviosa. En Marc, intuint l’estat d’ànim de la noia, va voler rebaixar la tensió i, per aquest motiu, en un to de veu conciliador i amable li va dir: - Tranquil·la, si no et mous d’aquí estaràs segura. - Què està passant? Per què estava buit el carrer? - Jo tampoc no ho sé, però tots els senyals indiquen que no es tracta de cap situació agradable. En Marc va oferir a la Caroline la possibilitat de veure la televisió per tal que s'asserenés, però es va adonar que el comandament no tenia piles. Va obrir un calaix per a agafar-ne i es va sorprendre de no trobar-hi la llanterna. Preocupat, es va girar i va preguntar a la noia què havia fet la mitja hora que ell havia estat absent. Ella li respongué que, com que estava nerviosa i volia trobar una sortida, va regirar l’habitació i va trobar la porta secreta sota la catifa. Encuriosida la va alçar i hi va entrar, però no va tenir temps de trobar res. - Doncs, he de dir-te la veritat. Aquí a sota sí que hi ha alguna cosa, encara que no ho puguis creure - confessà en Marc. La Caroline, sobreposant-se als seus propis impulsos, exclamà: Llacuna de la Murtra – 2010 -
140
La ciutat misteriosa
- No tinc por, guia’m! En Marc va il·luminar l’escala amb la llanterna i tots dos van començar a baixar a poc a poc. Quan van arribar a l’habitació en Marc es va dirigir al costat dret on hi havia un pannell tàctil. Hi va dibuixar dos triangles, un sobre l’altre, i una porta metàl·lica es va anar obrint lentament. Els dos joves van entrar en una sala fosca i es van espantar a causa del soroll dels rat-penats que penjaven del sostre. En Marc, decidit, es dirigí cap a una taula damunt de la qual hi havia una capsa plena de pols. - Espera Marc, això em sembla que ja ho he vist. - De veritat, on? – va preguntar el noi amb un to sorprès. - En el llibre d’aventures que va escriure el meu avi. - Ho dius de debò? I quin és aquest llibre? - Es titula “La Ciutat Misteriosa” – va respondre, inquieta, la Caroline -. El llibre comença amb un misteriós succés, el mateix que he viscut quan em trobava capficada en la lectura a l’autobús. Es parlava d’una ciutat deserta, d’una cambra subterrània, i d’una capsa. Però no sé com continua. Arribats en aquest punt, en Marc va creure convenient de recuperar el llibre per tal de poder trobar una sortida a tota l’aventura que estaven vivint. La Caroline, però, no les tenia totes i digué: - Però... no és perillós sortir al carrer? - Deixa’m pensar... Ja ho tinc! Les clavegueres! Les clavegueres comuniquen tota la ciutat i si ens sabem orientar podrem arribar on vulguem. Els joves van desfer el camí i es van dirigir cap a la porta principal de la casa. Quan eren a punt de sortir al carrer l’ombra d’una àguila majestuosa els va amenaçar i, aterrits, van tornar a tancar la porta. - Un moment... Recordes quin és el títol del capítol del llibre que estaves llegint? - El capítol cinc s’intitula “L’àguila reial” - va dir la jove desconcertada -. Per què m’ho preguntes? En què estàs pensant? El Marc, mentre mirava els ulls de color verd clar de la Caroline, es va limitar a demanar –li una mica de paciència. Li va fer saber que havia vist una entrada de claveguera a la vorera del carrer del davant i que hi havien d’accedir. Van agafar un tros de carn i van sortir. L’àguila els fitava amb ulls amenaçadors però ells van llençar el menjar tan lluny com van poder i d’aquesta manera es van alliberar de l’au rapinyaire. Ara tenien el camí lliure.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
141
La ciutat misteriosa
Després d’alçar amb força dificultats una massissa tapa, van entrar dins d’un túnel i fent el cor fort i amb un bon sentit de l’orientació van arribar a la plaça del centre. Quan hi van ser van sortir ràpidament i van entrar al bar on la Caroline havia perdut el coneixement. No els va costar de trobar el llibre: era damunt d’una taula rodona de marbre. El van agafar però, de seguida, van sentir una accelerada respiració que provenia del final del passadís... Espantats, van sortir del bar. En aquell moment el sol començava a clarejar. Mentre tornaven cap a les clavegueres, la Caroline, impacient, va continuar llegint el capítol cinc per saber què haurien de fer. Dins de la claveguera, va llegir que quan sortís el sol l’àguila moriria. En sortir, van veure com l’àguila anava a gran velocitat cap a ells; però uns segons abans que els agafés, el sol la va il·luminar, cegant-la per complet, i en mig d’un destell de llum, l’animal va caure mort. Temorosos, es van apropar lentament. - Caroline, vés amb compte- va dir en Marc, “preocupat”. Però ella va continuar avançant sense aturar-se. - Marc!- va exclamar- Vine! Què es això que té al front? Ell es va acostar encuriosit. - Sembla que sigui una espècie de clau, - va dir la Caroline.- per a què servirà? - No ho sé, prova de trobar-ho al llibre. Ella va començar a fullejar el llibre en el qual va trobar un dibuix on s’apreciava una clau com aquella i una capsa que d’immediat li va recordar la del soterrani de casa d’en Marc. - Marc, prova de treure-la, em sembla que és la clau que obrirà aquella capsa tan misteriosa. En Marc va entrar a casa seva i va sortir-ne amb una palanca. Després d’un gran esforç, ja la tenia a les seves mans. Llavors van dirigir-se altre cop cap al soterrani. Ella va continuar llegint fins al final del llibre i va adonar-se que estava inacabat. Però va preferir no comentar res amb el seu company. En Marc va repetir el procés que obria la porta metàl·lica. La clau va encaixar perfectament. En obrir-la, van trobar un manuscrit antic i en mal estat.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
142
La ciutat misteriosa
La Caroline, paralitzada per la imatge, va fer tres passes enrere fins xocar amb la paret. En mirar cap endavant va veure la silueta d’una noia. En enfocar-li la llum va observar el rostre de la nova integrant. Era com si estigués reflectida en un mirall. Aquella noia era idèntica a la Caroline. Van mirar-se fixament als ulls, aquells ulls penetrants. Els de la Caroline tan dolços i els de la noia misteriosa eren buits, morts, sense sentiments. - Qui ets tu?- va reaccionar la Caroline. - Què passa? No em reconeixes? Que no t’han parlat de mi? - va dir amb un to d’ironia i un somriure de superioritat. Llavors es va fer el silenci; les cendres ja no hi eren; al seu lloc es trobava, estàtica, la noia misteriosa. De cop tot tenia sentit. La noia aparegué quan el pergamí va ser reduït a cendres. Aquell paper estava connectat a ella. - Mmmmm… sembla que ja vas esbrinant el que passa, oi? - va dir-li mirantla de dalt a baix. - Que em diguis qui ets¡ Per què t’assembles tant a mi? - va respondre nerviosa i espantada. - Tranquil·la, relaxa’t, que no passa res. - No t’acostis a mi¡ - va cridar la Caroline. - Ai! Germaneta, germaneta… - Com que germaneta? - va tallar-li la Caroline confosa. - Encara no te n’adones? Mare meva¡ Som iguals. Mateixa edat, alçada, ulls, cabells… - Tu no ets la meva germana¡ Jo sóc filla única… - va replicar desconcertada. De cop tot va quedar a les fosques i la Caroline va recordar les paraules del seu avi, escrites a la portada del llibre d’aventures: “Amb afecte i amb les més bones intencions li regalo a la meva néta acabada de néixer aquest llibre d’aventures. Que després de l’horrible pèrdua aquesta nena ens ha tornat el somriure.” “Horrible pèrdua”. Aquesta frase havia rondat pel cap de la Caroline durant molts anys. I si la pèrdua havia estat la seva germana? Què hauria de fer? I la gent, on era? - Tu, tu… mmm-
Llacuna de la Murtra – 2010 -
143
La ciutat misteriosa
- Sí, sóc la teva germana, bessona, per ser exactes - va tallar-li. Encantada, em dic Carlota Morta des del dia que vaig néixer - va dir amb un somriure com si això fos el més normal del món. - Però, què dius tu ara? - respongué la Caroline molt més relaxada. - Que et penses que sóc boja? Ets aquí, com penses que cregui que ets morta? - Para! És a dir, faig desaparèixer mig món només per trobar-te i em dius que no és veritat? Que potser creus que en Marc, l’amo del soterrani, et va trobar per casualitat? - Suposant que et cregui. Per què has vingut a buscar-me? - Per poder viure la vida que m’ha estat robada - va respondre la Carlota. - I jo, què puc fer? – preguntà la Caroline. - Ja, ja, ja - rigué amb malícia la Carlota- per començar ja has trencat el pergamí on era tancada i ara.. no moguis ni un pèl. De cop la Carlota en forma d’esperit es va ficar al cos de la Caroline. Va amagar el cos d’en Marc en un bosc molt allunyat. Llavors la gent va aparèixer com si res hagués passat. Però, això no era així, la Caroline ja no existia i al seu lloc revivia la seva germana, la Carlota.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
144
L’escola dels somnis
L'escola dels somnis Autors: 3r d'ESO C Col·legi Sagrada Família 3r d'ESO D Institut Bruguers 3r ESO A Col·legi Santo Ángel 3r ESO C Institut Bruguers Vaig néixer l’estiu de 1974, a Barcelona, al barri de Gràcia. El meu pare obrer i la meva mare arquitecta. La primera vegada que vaig obrir les meves portes va ser el 15 de setembre del mateix any, i em van posar per nom ”Escola dels somnis”. Llavors les coses eren molt diferents. Jo era l’escola més nova dels voltants; amb les meves parets blanques i netes, les meves grans finestres, el meu jardí guarnit amb les flors més boniques... Totes les altres escoles em tenien enveja... Però van anar passant els anys i a dia d’avui sóc jo la que he de envejar aquestes escoles noves, plenes d’ordinadors, sales de música, grans tallers i un munt d’aules que duen a terme una llista d’activitats cada vegada més gran. Disposava i disposo de quatre plantes, la primera és tota plena de nens, des de nadons fins a estudiants de primària, que són els que, dia rere dia, em retornen la joventut perduda. En la segona planta viuen els adolescents i sobreviuen el seus professors, no cal que digui res, tot el dia cridant, fins que m’agafa mal de cap. De vegades són insuportables... En la tercera planta filosofen els veterans i les sales de professors. M’agrada molt veure com planifiquen el seu futur, em recorden a mi, quan tenia il·lusions de convertir-me en la millor escola del món. I en l’última planta trobem el menjador i les diferents aules especialitzades com: música, laboratoris, sales d’estudi... Sempre m’ha agradat ajudar els meus nois i noies. Ara estic especialment interessada en dos dels meus alumnes i una professora. Llacuna de la Murtra – 2010 -
145
L’escola dels somnis
Una de les noies té nou anys i es diu Lucia i les seves companyes la molesten perquè li agrada molt llegir i és molt estudiosa, la Lucia sempre està trista perquè no té amigues. L’altre nen té setze anys, es diu Carles i un company seu li fa bulling perquè li va prendre la seva xicota. I per últim la Sandra, de trenta-quatre anys, a qui uns alumnes, als quals va suspendre l’assignatura i dels quals és tutora, l’amenacen cada cop més greument. Avui he tingut un dia molt mogut. Al primer pati, el pati que fan els alumnes de primària, la Lucia s’ha enfrontat amb les companyes de classe que l’estaven insultant. En un atac de ràbia, la Lucia ha començat a pegar a dues companyes que no paraven de fer-li la vida impossible. El professor que vigilava al pati, ha enxampat a la Lucia pegant a les altres dues noies però no ha vist el que li havien fet aquestes dues noies primer, que evidentment es van fer les víctimes. El professor ha enviat a la Lucia al despatx de la directora. Al segon pati, el pati que fan els de secundària, ha sigut molt pitjor. El Carles i en Pere (l’ex de la Maria) s’han trobat de cara als lavabos del pati. En Pere ha tancat el Carles al lavabo i sort n’ha tingut que portava el mòbil i ha trucat a la Maria perquè el vingués a rescatar. I la Maria ha convençut al Carles d’anar a direcció a explicar la situació que estan patint tots dos, des que ella va decidir trencar amb en Pere i anar-se’n amb en Carles. Però aleshores ha passat la professora de guàrdia del pati i en veure en Carles i la Maria tancats al lavabo s’ha pensat que s’estaven embolicant. I els ha portat a direcció. La Sandra aquell matí no volia venir a fer classe. Estava súper deprimida. Però com cada dia ha agafat la seva bici i l’ha deixat a l’entrada lligada als ferros. Quan ha sortit a esmorzar, ha vist que només li quedava el quadre. Li havia desaparegut el seient, les rodes i els frens. Només quedava el quadre mig penjat del cadenat. S’ha posat a plorar, d’impotència perquè sabia que havien estat els seus alumnes però no ho podia demostrar. I ha anat a explicar-ho a la direcció per si de cas sortia a les càmeres de vigilància qui havien estat els gamberros. La directora estava tranquil·lament al seu despatx signant uns papers quan ha aparegut la Lucia amb el profe de guàrdia, la Maria i el Carles amb l’altra professora de guàrdia i per últim ha arribat la Sandra arrossegant el que quedava de la seva bici. Al despatx ja no hi cabia ningú més. La directora no es podia ni creure que estiguessin passant tantes desgràcies a l’escola. Cada Llacuna de la Murtra – 2010 -
146
L’escola dels somnis
dia es deixava la pell per mantenir l’ordre dins les meves quatre parets. Però semblava que els valors d’altres temps havien desaparegut. Què es podia fer perquè tot tornés a ser com abans? Per què els nois i noies d’avui en dia eren tant diferents? És que tot s’havia de solucionar amb agressivitat? És que els professors havien de ser dictadors? Jo no hi estava acostumada. A l’escola dels somnis sempre havia prevalgut uns models democràtics. Quanta feina quedava per fer, des de direcció, des de l’alumnat.... Gairebé semblava, més aviat, l’escola dels malsons. La directora va escoltar cada història explicada per cadascun dels seus protagonistes. La Lucia fastiguejada perquè ningú la valorava. La Maria enfadada perquè semblava que no pogués decidir amb qui volia estar i de retruc en Carles en rebia les conseqüències. I la Sandra perquè no sabia com enfrontar-se amb els alumnes i demanava ajuda als seus companys. La direcció va decidir castigar la Lucia junt amb la Maria i el Carles a passar una setmana per la tarda al col·legi, i la professora encarregada de cuidarles seria la Sandra, ja que la directora va pensar que amb pocs alumnes aprendria a portar classes. A mi em va semblar una bona idea, perquè podria conèixer més els meus personatges predilectes i veure com es relacionaven entre ells. El dilluns per la tarda hi eren tots a la sala de professors. La Lucia, amb una cara tristona després d’un dia molt solitari, seia a una cantonada de la taula mirant a l’infinit. En Carles i la Maria seien junts agafats de la mà. La Sandra es va presentar amb cara de desesperada una mica tard, ja que no trobava la seva carpeta. Pel que havia vist en el que portàvem de curs, era una persona molt cautelosa amb les seves pertinences. Amb mitja veu, la Sandra va demanar que comencessin a fer els deures que tinguessin. De mala gana, el Carles i la Maria van començar a obrir el seus llibres i van fingir estudiar Biologia quan en realitat parlaven per notetes. En Carles sempre havia sigut un noi molt aplicat, tot i això portava un seguit de males notes degut a què estava molt distret. Per la seva part, la Lucia estava dibuixant una escena esgarrifosa. Era meravellosament espectacular, però denotava molta tristesa i malestar. La Sandra estava preparant la seva pròxima classe per als de 3r d’ESO. S’esforçava molt per fer les classes el més divertides possibles, però sempre acabava desil·lusionada. Des que vaig començar a funcionar mai havia vist una noia tan petita dibuixant una obra tan majestuosa. Amb cada pinzellada expressava el més fosc del seu cor, i de la seva ànima, que semblava que fos inexistent per a la resta. La Sandra també es va adonar del seu do i no va trigar a parlar amb els professors que tenia. Ningú sabia res sobre les habilitats de la noia, únicament deien que era molt difícil d’entendre el seu comportament. Poc a poc, quan les tardes de la setmana anaven passant, tots van començar a agafar confiança entre ells. La Sandra arribava amb ganes perquè era la poca estona que feia de professora i es sentia respectada. A la Llacuna de la Murtra – 2010 -
147
L’escola dels somnis
Lucia se li veia molt més feliç, fins i tot deixava entreveure les seves petites dents amb el seu somriure. La Maria era poc aplicada i li costava treure les assignatures. En Carles era molt a sobre de ella amb això, però més bé era ella qui el portava a la seva banda. En Carles era un excel·lent alumne a matemàtiques, sempre amb matèria molt més avançada per a la seva edat. Va acabar la setmana i els alumnes i la professora van començar a distanciar-se de nou. Un dia la directora va comunicar a tots els professors que dintre de poc hi hauria un concurs entre escoles, on qui guanyés s’emportaria una nova i moderna sala d’ordinadors. Us imagineu el feliç que em vaig posar? Era com imaginar-se tornar a la meva joventut, on jo era una escola nova i interessant! En escoltar la notícia del concurs, la Sandra va parlar amb la directora de les habilitats de dibuix de la Lucia, tot i que només tenia nou anys, i de la facilitat d’en Carles per resoldre problemes matemàtics molt complexos. Això va suposar el retorn del petit grup una tarda a la setmana, preparant el concurs que representaria a la seva escola, em representarien a mi. Aquest dia era el preferit per la Sandra, que esperava amb ganes als seus alumnes predilectes. Mentre donava feina extra a en Carles i la Lucia, ajudava a la Maria amb els seus deures. A la vigília del concurs, en Carles havia arribat al punt més àlgid amb el seu conflicte amb l’altre noi. Cada cop era més difícil per a ell, que es sentia amenaçat en tot moment. La situació de la Lucia havia millorat una mica, ja que, tot i que seguia trobant-se molt sola, era capaç de defensar-se sense utilitzar la violència o paraules malsonants i sabia que hi havia persones a l’escola que l’apreciaven. La Sandra estava molt nerviosa amb el dia de demà. Ja no faltava res per al concurs que havia preparat amb tanta delicadesa. Jo, personalment, sóc l’escola més feliç del món. Estic orgullosa amb el treball dels meus alumnes! L'endemà, els alumnes i la professora es van trobar a l'aula per repassar una estona abans del concurs. Només faltava una hora i, tot i que estaven convençuts que guanyarien, els nervis se'ls menjaven. El concurs va començar i la veritat és que tot plegat no va anar gens bé. La Lucia va quedar humiliada davant els representants de totes les escoles perquè no va aguantar la pressió i es va pixar a sobre per culpa dels nervis. A en Carles, desgraciadament, se li van acabar les piles de la calculadora i no va poder resoldre els problemes. Estava empipadíssim perquè les havia comprades el dia anterior i li havien costat un ull de la cara. Llacuna de la Murtra – 2010 -
148
L’escola dels somnis
Davant d’aquest panorama, la Lucia i en Carles no van voler esperar el veredicte del jurat i se'n van anar capcots. Avergonyits, van marxar cap a casa amb la intenció de no tornar a trepitjar l'Escola dels Somnis. La Sandra, que des del seu seient havia vist l’actuació desafortunada dels seus millors alumnes, va marxar cap a casa. I he de dir que com a conseqüència dels nervis, va patir una depressió que malauradament la va portar cap al suïcidi amb una llauna d'escopinyes. A la setmana següent, la Lucia i el Carles ja es trobaven entre els alumnes més prestigiosos de la ciutat, ja que s'havien inscrit a l'escola més nova i més innovadora de tota la comarca. Tres anys després vaig deixar de rebre subvencions per culpa del baix rendiment de tot el centre. Els professors em van anar abandonant i jo cada dia estava més deteriorada. Les parets estaven esquerdades i brutes, totes les taules i cadires eren velles i gairebé no quedaven alumnes amb ganes d'aprendre. Per aquest motiu jo estava trista i sense ganes d'acollir ningú. Em sentia més dèbil que mai. Al cap d'un temps patint aquesta situació em vaig ensorrar i, malauradament, molts professors i alumnes van haver de fugir cames ajudeu-me. La directora va quedar guenya al caure-li una biga a l'ull i, un grapat d’alumnes van patir lesions. Aquesta notícia va ser coneguda arreu del país, arran de les greus conseqüències que va tenir el meu ensorrament. Llavors, em vaig sentir culpable de totes les desgràcies patides pels professors i alumnes i no me’n podia recuperar. Al cap d'un mes van venir a recollir les meves runes. Avui, però, només recordo que quan em vaig despertar estava plena d'alumnes contents, amb noves aules molt ben equipades i uns professors molt agradables i motivats. Segurament em van reconstruir, no n'estic segura. Només tinc clara una cosa: que, ara sí, ara em tornen a envejar perquè ara torno a ser l'Escola dels Somnis.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
149
El maltractador
El maltractador Autors: 4t ESO A Institut El Calamot 4t ESO B Col·legi Sagrada Família 4t ESO Col·legi San Pedro 4t ESO B Col·legi Santo Ángel Estic trist, sol i desesperat. Em trobo en una habitació fosca i vella, sense quadres, sense indicis que aquesta sigui la meva família. Sento sorolls que en passar per les meves orelles, vibren intensament i em provoquen una sensació de malestar continu. Sento un buit profund en l’interior del meu pit, no sé què fer, si quedar-me quiet o anar a defensar la mare. Aquesta és la història de la meva suposada família. Em dic Carles, tinc 13 anys i part de la meva vida l’he passat infeliçment, amb uns pares que no han parat de barallar-se des de fa uns 4 anys, però no eren baralles normals com a totes les famílies, començaven per discutir sobre un tema i acabaven malament, molt malament... El pare cada dia arribava a casa amb unes quantes copes de més, s’enfadava i se n’anava a dormir. Un dia va arribar i en comptes d’adormir-se va començar a discutir amb la mare, pel que vaig sentir, el pare havia perdut el treball i la mare estava preocupada perquè no sabia com viuríem ja que fins aleshores ens havia alimentat ell amb el seu sou.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
150
El maltractador
Aquella nit no se m’oblidarà mai, no vaig poder dormir en tota la nit, sentia crits, cops i plors. Al dia següent la mare tenia l’ull blau i ferides per tota la cara, el pare no hi era, però tenia les seves coses a l’armari i això de moment em provocava calma. Li vaig preguntar a la mare què li havia passat a l’ull i em va dir que s’havia donat un cop amb la porta, però jo sabia que era mentida. El pare era el culpable i en aquell moment em vaig començar a preocupar de debò. Estava enfadat amb ell, no volia que fes mal a la mare i no li parlava. Quan ell estava sobri no passava res però quan a les nits venia tan malament, és quan jo sabia que hi havia perill. Em deia que me n’anés a la meva habitació, tot i que jo no volia. Cada dia que passava, la mare estava pitjor, encara que sempre que li preguntava em deia que no li passava res. Ja estava cansat, i un bon dia em vaig trobar amb més forces que mai per defensar-la, però qui va acabar malament en comptes del pare, que és el que havia previst, vaig ser jo. Els vaig escoltar barallant-se com de costum però aquella nit ja era massa, estaven discutint el perquè el pare havia agafat els estalvis de tota la vida per gastar-los en beguda i també va fer apostes en diversos jocs. El pare li cridava i en el moment que va parlar la mare, el pare li va donar una bufetada. No vaig poder més i vaig sortir, li vaig cridar desesperat que la deixés però en comptes de fer-ho li va donar més fort, i no li va importar que jo hi estigués sinó que em va apartar bruscament llançant-me al terra i fent-me donar un grandíssim cop contra l’armari... De sobte em vaig aixecar, era tot blanc, una ombra em mirava i em preguntava si estava millor. A l’esquerra hi havia algú callat que em mirava fixament. Tenia el rostre pàl·lid amb aires de culpabilitat. No va ser fins més tard, que em vaig adonar que era el rostre del meu pare. Això em va estranyar, i em va preocupar a la vegada en no trobar la figura de la mare al meu costat. Vaig veure com el meu pare sortia de l’habitació i parlava amb un metge. L’home va dir que a causa del cop hi havia la possibilitat d’amnèsia, però jo me'n recordava de tot. Vaig pensar que seria una bona oportunitat perquè el meu pare em donés explicacions, ja que estava preocupat per si havia passat alguna cosa a la mare.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
151
El maltractador
Aquell mateix dia em van donar l’alta a l’hospital i vaig tornar a casa. En entrar, trobava algú en falta, i era la mare. Quan vaig entrar, el meu pare em va conduir cap a la meva habitació. Allà vaig deixar les meves coses i aprofitant que el meu pare estava a la dutxa vaig començar a inspeccionar la casa. Tots els armaris, eren buits, només hi havia roba del pare i meva, cap rastre de la mare. Totes les fotografies i records d'ella s'havien esfumat. Quan va sortir de la dutxa, hem vaig omplir de valor per parlar amb ell, a preguntar-li on era la mare. Ell amb tristor amb va contestar que feia anys que no vivia a casa nostra, que quan jo era ben petit ens havia abandonat. Però, que estava passant? Tot allò era massa estrany... Jo encara me'n recordava del bell rostre de la meva mare, un dona molt bella i tendra. M'estava mentint però per què ho feia? Què estava amagant? Li havia passat res a la mare? De cop vaig veure un rastre, una petita taca de sang a terra, de cop com un record em va venir al cap, ma mare, ma mare tot just vaig caure al terra, ella havia cridat. El més horrorós pensament va venir al meu cap, la mare era morta. Tot quadrava, la mentida de mon pare, cap senyal de ma mare, només el rastre de sang al terra. Però no m'ho podia creure, havia de saber-ho del cert. Vaig estar tota la nit rumiant, i vaig obtenir-ne un resultat, havia de fingir l’amnèsia per així treure-li informació al pare, i fer concordar tota la història. Durant els dos dies següents, vaig estar molt unit al pare, ja que havia de fingir la meva alegria al tenir-lo al meu costat. Últimament, el pare es comportava d’una manera molt sospitosa. Baixava cada dia al soterrani a les tardes i no sortia fins ben entrada la nit. Què estava planejant? Què era el que m’estava ocultant? Potser estava arreglant el cotxe per marxar lluny d'allà i començar de nou, o volia fer-me una sorpresa, no sé. Però el que sí que tenia clar era que ho havia de descobrir tard o d'hora, tot allò em tenia intrigat. Així que vaig decidir baixar al soterrani mentre ell dormia per descobrir tot aquell misteri que no em deixava dormir. Allà sota estava tot exactament igual, tan sols que hi havia més caixes de les que jo recordava. Vaig apartar les caixes per veure si hi havia alguna cosa. Vaig trobar una trampa, la vaig intentar obrir, però estava tancada amb clau. Aleshores vaig recordar que les claus eren a l’habitació del pare, al costat de la porta i realment no sabia com aconseguir-les. M’havia d’espavilar i pensar de manera freda.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
152
El maltractador
Vaig decidir pujar a l’habitació del pare per agafar-les, però havia de ser molt sigil·lós perquè el pare no es despertés. Tenia realment molta por que el pare em pogués descobrir. Vaig agafar-les amb molta cura i quan ja les tenia, vaig córrer molt per obrir la trampa. Quan vaig obrir-la tot era fosc; vaig veure una ombra que s’acostava cap a mi i algú, de cop i volta, em va empènyer. Vaig caure escales avall; quan em vaig aixecar, vaig córrer per veure si la trampa era oberta, però el meu pare l’havia tancada amb clau i no podia sortir. Aquell home que havia jugat amb mi tantes vegades i que molt sovint em feia riure, ara s’havia convertit en un enemic. Cada vegada tenia més pànic i la situació se n’anava complicant més. Mai havia tingut aquesta sensació de soledat que m’envoltava cada vegada més. Tot es va quedar en silenci, però de sobte vaig sentir una veu molt feble, una veu tremolosa. Quan em vaig girar per veure d’on venia aquesta veu. Vaig veure la meva mare lligada amb una corda molt gruixuda. Em vaig alegrar molt de veure-la, però estava tota plena de ferides i d’hematomes. Sembla mentida com pot canviar l’expressió d’una persona derrotada. La mare em va dir que el pare la maltractava mentre jo dormia. Ara entenia perquè el pare baixava totes les nits en silenci al soterrani. Tot anava tenint sentit i moltes preguntes que em feia ara començaven a tenir resposta. La vaig intentar consolar com vaig poder i li vaig dir que ens en sortiríem d’aquesta fos com fos. Ara era jo la persona forta, la persona que havia de salvar la seva mare que ja no tenia forces. Vaig començar a mirar al meu voltant amb l’ajut de la poca llum del meu mòbil i vaig trobar una caixa d’eines molt velles que devia haver oblidat el meu pare. Realment eren unes eines totes rovellades, però alguna en trobaria que em servís. Només pensava en la meva mare i com podia salvar-la. Penseu que els ulls de la mare mostraven por, pànic, horror…Cada nit mentre jo dormia a la meva habitació, la mare patia un dels turments més grans que es poden viure: la persona que ella estimava, aquella que havia de protegir-la, la maltractava cruelment i amb covardia. Seguia intentant consolar la mare, però la mare no parava de plorar, encara que ja no li quedaven llàgrimes. Vaig mirar-la fixament als ulls i li vaig dir: “mare et trauré d’aquí”. Amb les velles eines del pare vaig poder treure amb dificultat les frontisses de la porta que donava cap a la llibertat. Vaig poder sortir sense fer gaire soroll, però el pare em va sentir i es va despertar. Vaig sentir les seves passes que s’apropaven i cada vegada la por se n’anava apoderant de mi més ràpidament. Em vaig amagar com vaig poder i quan el pare ja era al costat de la porta de l’amagatall, el vaig empènyer amb tota la força possible, vaig tancar la porta amb un cop molt fort i vaig falcar-la amb una
Llacuna de la Murtra – 2010 -
153
El maltractador
butaca. La mare i el pare havien quedat tancats al soterrani; víctima i botxí eren junts. Vaig moure el moble d’eines que hi havia al costat de la trampeta per tal de bloquejar la sortida. Semblava que el temps no passava, gotes de suor lliscaven pel meu rostre. El sol apareixia mentre la desesperació s’apoderava de mi. No sabia com reaccionar davant aquella situació tan extrema. Després de rumiar-m’ho, vaig decidir entrar a l’habitació fosca i humida, per treure la mare abans que fos massa tard. Se’m va ocórrer agafar la clau anglesa del pare per si decidís atacar-me. De sobte, quan era a punt d’obrir l’entrada, vaig vacil·lar adonant-me de la meva fragilitat i inferioritat front la seva força, i automàticament vaig veure el telèfon sobre el moble de l’entrada i a continuació vaig marcar el 110. La policia trigava a contestarme, i un cop va fer-ho, feia moltes preguntes que jo no podia ni sabia contestar. - Mossos d’esquadra, digui’m? El seu DNI, motiu de la denúncia, la seva adreça....- Van demanar des de l’altra línia. Se’m feia un nus a la gola que m’impedia parlar correctament, i tot quequejant vaig dir: - Auuuxili! - Escolta, calma’t una mica i explica’m què et passa. - La meva mare va desaparèixer, i vaig sospitar del meu pare que tenia un comportament estrany...- No sabia com fer per explicar tot allò que havia passat.- I llavors... un dia vaig veure el meu pare baixant al soterrani, i el vaig seguir dissimuladament fins que vaig descobrir que amagava allà la meva mare... - Anem a veure, on vius? - A... De cop i volta vaig sentir la presència d’una persona darrere meu i després com m’arrabassaven el telèfon de les mans. Estava perdut. Dubtant-ho molt, vaig girar-me i automàticament el meu pare em va voler agafar per portarme fins a l’amagatall. Per sort, vaig poder fugir abans que això passés. Corria sense parar, però no tot acaba amb un final feliç. Després d’una bona estona, quan ja no podia més, el pare em va enxampar. - Et creus molt llest, eh nano? - M’amenaçava el pare amb un martell.- Et pensaves que podries escapar de mi? T’has equivocat noi... .- Ràpidament, va agafar-me el braç i me’l va posar darrere de l’esquena de tal manera que no podia moure’m. Va arrossegar-me fins a la porta de la trampeta i em va empènyer.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
154
El maltractador
La meva mare ens mirava espantada des de la cadira en la qual estava lligada. Els moments es feien interminables per la mare i per a mi, allà, dins aquella habitació freda, humida i fosca. Tres hores més tard, unes sirenes van interrompre els nostres pensaments. Vaig aixecar la vista veient la meva mare com feia un somriure lleu amb aquells llavis fins i violacis per la por i el fred patits al subterrani. Passes decidides i veus fortes s’escoltaven voltar per sobre del nostre sostre. Es va sentir com la porta gran de la casa s’obria i molts policies entraven a l’interior. - Registreu-lo tot.- Va dir un home amb una veu bastant greu.- Vosaltres anireu a la planta superior i nosaltres escorcollarem aquesta planta. La gent va començar a dividir-se per tot l’habitatge. Vaig escoltar com unes passes s’apropaven amb decisió. - Aquí hi ha una trampeta que deu donar a un subterrani.- Va dir un dels homes. De sobte vaig veure com un raig de llum i esperança m’obrien els ulls. Una llanterna repassava la silueta de la meva mare.- Aquí hi ha gent! Van baixar cinc homes armats amb la cara tapada amb un passamuntanyes i amb un uniforme particular acompanyat d’un casc negre. Dels cinc homes, tres es van apropar a nosaltres per deslligar-nos. Un dels altres dos es comunicava per walkie talkie, mentre que l’altre va trucar a una ambulància. Un cop vam arribar a l’hospital, ens van fer totes les proves necessàries, i no ens van trobar cap lesió important, ja estàvem molt més tranquils. Ha passat molt de temps des del segrest, nosaltres ja hem començat a fer vida normal i no tenim notícies del pare. Malgrat això, encara somio cada nit, amb el dia en què el meu pare es va convertir en el nostre pitjor enemic.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
155
No està bé donar preferència al malvat per ignorar al just
No està bé donar preferència al malvat per ignorar al just Autors: 4t ESO C Col·legi Sagrada Família 4t ESO B Institut El Calamot 4t d'ESO Institut Bruguers LA VIDA DE LA MARINA No està bé donar preferència al malvat per ignorar al just (Proverbis: 18,5) Només la mort ha vist el final de la guerra (Plató) Aquesta història relata la vida de la Marina, una nena que en mig d’un país dividit es troba en la situació de que ningú es fa càrrec d’ella quan els seus pares desapareixen. No troba ajuda enlloc i no és conscient de la situació que viu. Agafada de la mà del seu ós de peluix aviat descobrirà un nou món immers en la destrucció i la radiació, i el que és pitjor de tot: l’avarícia i corrupció de l’ésser humà per dominar el món. Aquell 15 de juny de 1971, la Marina es va llevar molt d’hora. Tenia molta il·lusió en començar el dia del seu aniversari. La Marina és una nena del nord de la regió de Plubskòvia, un petit país rebel independent de la Unió Soviètica. La Marina vivia amb els seus pares en una granja on criaven ovelles en un petit poble pagès aliè de la vida política en la que el país es veia i al qual només estava interessat en sobreviure a aquells temps de misèria. La vida de la petita era senzilla i sense preocupacions... - El dia era assolellat, estava molt contenta, tot i que, com era força pobre no esperava que ningú em regalés res. Creia que el món anava bastant malament però no m’influïa ja que jo només vivia pel meu osset de peluix.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
156
No està bé donar preferència al malvat per ignorar al just
Fins que un dia succeí el pitjor que em podia passar: uns avions molt grans i molt sorollosos arribaren de dalt la granja i bombardejaren tot el meu poble, inclòs part de la granja. Estava trista: què havia fet jo per merèixer tota aquella pena i destrucció? Tota moixa, vaig decidir anar a peu al poble a veure què havia passat però, era millor no haver-hi anat : totes les cases estaven destruïdes i només va veure runes. Jo no entenia el món: perquè no tothom parlava les coses enlloc d’enviar aquells ocells de ferro tan grans que mataven la gent? Quina vida més trista de celebrar el meu aniversari, vaig pensar. Vaig tenir sort d’haver-me salvat. Estava jugant amb mon germà a fet i amagar a la muntanya, i es va fer tan tard que m’hi vaig quedar allà adormida, potser va ser aquest el motiu pel qual he sobreviscut. Però no sé si val la pena, perquè ningú més ho ha fet al poble. No recordo res més, només estar adormida i sentir un gran tremolor al terra... Tot va començar el 4 de febrer de 1965 quan... Era Divendres, ho recordo perquè feia fred i el noi dels diaris pregonava que el pròxim dissabte hi hauria assemblea general al poble. Tinc gravada aquella època a foc, ben endins del cor, amb una mena de melangia difícil d’explicar. La gent sortia a comprar al mercat, la vida tranquil·la, de poble, i una mena de pau que cobejava l’ambient... però aquella tarda tot va canviar. I va canviar, precisament amb un retrò terrorífic que va esquerdar el cel, que va esquinçar l’ànima i va abatre la ment. La gent corria a munt i avall, les mans al cap, els ulls esbatanats, les robes esparracades, les llàgrimes galtes avall... i jo no sabia què fer. Al meu voltant tan sols hi havia pols carregada de tristor. Els pares no eren enlloc, i de sobte, unes mans suaus em van acariciar la galta mentre m’agafaven a coll. Vaig despertar en una casa petita, fosca, amb les parets estretes, el sostre baix i les finestres petites. Una noia alta i prima, molt escanyolida va entrar a l’habitació amb una brillantor als ulls que em va fer espantar. Vaig recordar la mare.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
157
No està bé donar preferència al malvat per ignorar al just
- I la mare? - Les mans ara em tremolaven i plorava tement la resposta. - La mare no te la puc tornar...però vaig poder rescatar aquest conillet. Me’l va donar en Didis. Era el meu peluix preferit. Però en aquells moments es trobava tot brut, i el que abans era rosa ara tenia un color marró que el tornava tètric. Vaig trigar força temps a entendre que la guerra no duraria uns quants dies, em va costar entendre que s’estenia com una plaga per tot arreu, que ja no tenia marxa enrere i que cruel no finalitzaria fins haver matat tants humans com les armes li ho permetessin o fins que algú decidís que el preu pagat ja era més gran que el premi final. Però els humans som éssers capaços de resistir les condicions més pregones, i podem sotmetre’ns fins la degradació per tal de sobreviure. Al principi cada cop que queia una bomba suposava un terrabastall, però a mida que els mesos avançaven els plors anaven disminuint; ja no hi havia ningú a qui plorar ni ningú que plorés. Era dissabte i estava sola a casa dels senyors Stein, ells m’havien adoptat amb un caliu desconegut per a mi, em tractaven com si fos una princesa i fins i tot em donaven part de les seves racions de menjar. Aquell dia ells havien hagut de baixar a la ciutat per aconseguir alguna manta per a l’hivern. I de sobte l’alarma antiaèria va començar a sonar molt i molt fort. El cor se’m va accelerar de sobte i vaig saber que allò no podia ser res bo, volia córrer, volia fugir, però les cames no corrien i el cervell ja no m’obeïa. De sobte, la casa va començar a trontollar i les parets semblaven de paper. La por m’impedia respirar i l’angoixa se m’arrapava al cor ben fort. Sentia que la vida se m’escapava de les mans i que no podia retenir-la. Vaig despertar-me entumida i el cos em feia mal i sentia l’ànima als peus. Tenia els músculs garratibats. La foscor em va recordar una mena de cel estrany. De sobte vaig tenir la certesa que aquell cel no era el cel que jo veia cada dia, aquell cel no tenia estrelles i supurava una mena de polsim. Vaig comprendre en qüestió de segons, que ja no em mouria mai més; si movia l’esquena topava amb una paret, si movia el braç amb una altra, i si movia les cames tampoc aconseguia moure’m. En el primer instant vaig saber que moriria, el pitjor va ser però aquella terrible i cruel seguretat que no ho faria ràpidament. Sabia que el meu cos lluitaria fins al final contra la falta d’aigua, d’aliments i d’oxigen, tenia clar que no tindria un atac de cor, ni tindria el plaer de morir dormint. No entenia com era que ho sabia, però d’una manera o altra el meu cos encara jove i ingenu voldria seguir lluitant, perquè jo en el fons no volia morir. Recordo encara aquella negror, aquell abisme que s’obria al meu cor. Les hores passaven lentes... o potser eren minuts?
Llacuna de la Murtra – 2010 -
158
No està bé donar preferència al malvat per ignorar al just
Crec que vaig adormir-me un parell de cops abans de despertar-me amb una fam de llop. Sentia la panxa buida, els budells bramaven i la gola seca, malgrat això necessitava cridar; gairebé tant com menjar. Si no cridava em moriria de bogeria, i si ho feia tant de patiment no hauria valgut la pena. L’aire era fred. Les mans se’m congelaven i ja no sentia els dits. Alguna cosa d’aquella agenda m’havia despertat un sentiment afectuós, una pena per aquella nena que potser ni tan sols existia. No tinc clar el que va ser: els papers cremats, la lletra menuda i irregular, la tinta negra impresa amb una ploma o les esgarrapades de la coberta de pell de cocodril. La vaig deixar on era. Suposo que en Didis es mereixia més un lloc a les meves mans mentre caminava que un vell record perdut, escrit i oblidat. Potser aquell diari va ser el Didis d’alguna altra Marina feia uns anys. Algú va dir que la vida és un camí. En aquell cas, el camí era la vida: tot el que trobava era tot el que tenia. Dues hores caminant de pressa, quinze minuts descansant, tres quarts d’hora fugint d’alguna cosa, dos segons olorant el vent i mitja vida preguntant-me on era. En la llunyania, una teulada verda, enfosquida per les cagades dels coloms, amb una torre i un rellotge que marcava les dos i vint de no sé quin dia, sobresortia de l’horitzó. Si hagués sabut que estava al desert hauria pensat directament que era un miratge, i si hagués estat en un somni, que encara ho penso, ho hauria interpretat com un presagi de mort. Tot s’ha de dir: quan portes dues hores caminant, tota pedra punxeguda et sembla còmoda. Asseguda rere la porta d’aquella estructura m’amagava d’alguna cosa. En Didis seia al meu costat, inconscient, aliè a la realitat. A través dels seus ulls de plàstic la llum no hi viatjava, i el seu cervell de tela no percebia la tragèdia: tot solitari, fosc, fred, trencat... oblidat. El producte de la guerra, la suma de la ira, la resta de la mort i el quocient dels innocents.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
159
No està bé donar preferència al malvat per ignorar al just
Els arbres ja no tenien fulles i al cel no quedaven ocells. Els carrers eren foscos i la cendra es barrejava amb la sang. Els cadàvers tenien la cara tapada amb les mans, com a resultat d’una última reacció a l’estímul de l’explosió. Per sobre del silenci, milers de veus encara demanaven pietat, a Déu, als soldats, al vent o a la vida, tant se’n feia. Veus inútils. El món ja havia perdut la força, la coherència i la humanitat. En Didis somreia, com sempre, en el seu perfecte, fictici i inert somni de la seva vida. El vaig agafar i vaig entrar a l’edifici restant del que havia estat una ciutat. No hi havia picaporta així que no em vaig molestar a utilitzar-lo. A dins, una veu retrunyia per les parets laterals d’una escala llarga que pujava fins a una cambra amb una gran finestra que donava al mar. El mar per on havien fugit els soldats després d’arrasar les nostres terres, l’horitzó de la nova pau. Deu o quinze nens i nenes de la meva edat o més grans seien a terra, i una noia d’uns disset anys seia davant seu en una cadira verda, parlant amb una veu dolça i alegre. Tots els altres, atrets per la seva història, somrients, refugiats en el que semblava ser un orfenat, van mirar cap a mi quan vaig tocar la porta i aquesta va grinyolar. Van fer gest d’aixecar-se a abraçar-me quan la noia que explicava la història, dels cabells del color de la sang i els ulls del color del cel, filla de la guerra però amant del àngels, va pronunciar les paraules definitives: Podeu veure com es torna a repetir la història: les ànimes pures que sobreviuen a l’impacte de la maldat llegeixen el diari que vaig perdre i sense saber perquè, segueixen la meva veu fins aquí. Em va caure una llàgrima. - Seu amb nosaltres. – va dir.- I no ploris. La guerra ja s’ha acabat, Marina.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
160
Stand by me
Stand by me Autors: 4t ESO A Col·legi Santo Ángel 4t ESO A Col·legi Sagrada Família 4t ESO Col·legi Sagrat Cor Bon dia, avui és 29 de gener, ja han passat 17 dies després del terratrèmol a Haití. Les esperances de vida ja son pràcticament nul·les; els equips de rescat, bombers, policies, la Creu Roja i demés es donen per vençuts, creuen que no hi pot haver vida allà on el terratrèmol ho ha devastat tot. Ja portàvem molts dies de rastrejament per la zona sud de la capital. Des de l’agonia i els crits als carrers, la recerca s’havia convertit en una feina més monòtona i fins i tot inútil, ja que feia més de quaranta-vuit hores que no es trobava cap cos més. L’últim carrer que quedava per escorcollar era conegut per les fàbriques abandonades que hi havia; per tant, les esperances de trobar un cos eren gairebé nul·les. S’havia fet fosc, la patrulla nordamericana que s’encarregava d’aquella tasca estava formada per deu homes. S’havien d’il·luminar amb els llums dels vehicles que tenien a disposició. La feina no semblava ser molt complicada: deixar els gossos rastrejar, donar una volta pel perímetre, treure una mica de pedres amb l’excavadora, no trobar res i marxar. Les primeres indústries que vam escorcollar eren buides del tot, per tant, no ens vam entretenir gaire. Va ser quan estàvem en plena feina, quan el senyal dels walkie talkies va començar a fallar: hi havia una interferència. Vam començar a buscar més intensament i cada cop el senyal era més fort, ens apropàvem. Passàvem per una fàbrica en ruïnes de conserves quan el que vam sentir va fer que se’ns glacés la sang. Sonava la versió “Stand by me” de John Lennon.
“And darling, darling stand by me Oh, now, now, stand by me Stand by me, stand by me “ Ràpidament vaig avisar a tot l’equip de rescat que entrés a registrar l’edifici. Jo vaig anar-hi a la part més fosca amb els gossos, la cançó sonava cada cop més alta a mesura que m’apropava i de seguida un dels gossos va bordar. Va començar a córrer i el vam seguir. Després el vam perdre de vista un instant, però va tornar a bordar. Aquest cop, però, va bordar diferent. Va trobar alguna cosa. Em vaig apropar direcció cap al crit del gos on el vaig trobar. Era un home d’uns trenta cinc anys, ros, amb barba i molt prim. Tenia els ulls clucs i no responia. Duia a sobre un uniforme de guarda de seguretat, o el que quedava d’ell, ja que estava tot esfilagarsat i brut. Brodat amb fil blanc, un nom, Boniface. Estava atrapat de peus a cintura, quedant sense cap possibilitat de poder sortir. Al seu costat, una caixa trencada amb unes quantes conserves del que semblava ser una mena de Llacuna de la Murtra – 2010 -
161
Stand by me
pasta líquida, la veritat és que no tenia molt bon aspecte. Però això no va ser el que més em va cridar l’atenció, sinó el que estava subjectant aquell individu amb la mà esquerra. Eren dues tapes desgastades i un conjunt de folis que formaven un diari...
“12 de gener: Merda, estava plegant a les dotze quan de cop comença a tremolar el terra i em cau a sobre mig edifici. No em puc moure, no puc sortir, tinc sort que tinc els braços lliures i puc escriure. No crec que triguin a trobar-me, suposo que la meva dona s’amoïnarà i cridarà a algú. Quan he vist que es feia de nit he tornat a agafar el quadern i he començat a escriure una altra vegada. Cada vegada estava més cansat, només feia que escoltar sirenes, crits, plorar a la gent. Era realment un caos, jo no sabia el que havia succeït, no sabia del tot cert el que passava allà fora. Només sabia que havia passat un terratrèmol. 19 de gener: Ja ha passat una setmana des del succés , sembla que és molt greu, porto més de 150 hores ficat en aquesta espècie de “zulo” , sol faig que escoltar crits, plors, sirenes, etc. Jo porto cridant diversos dies, però ningú em fa cas, no tinc molta veu. Estic una mica deshidratat, però gràcies a una petita canonada d’aigua, he pogut anar bevent una mica cada dia. El menjar és una mica més escàs, però gràcies a les llaunes de conserva, que s’havien quedat atrapades juntament amb mi, he pogut anar alimentant-me, he de procurar no menjar tant, si no, no duraré molts dies més ”. Quan vaig acabar de llegir el diari d’aquest senyor, estava una mica commocionat i trist, en veure tot el que havia patit. Llavors vaig tornar a posar la cançó que va salvar la vida d’en Boniface.
“And darling, darling stand by me Oh, now, now, stand by me Stand by me, stand by me “ I de sobte, silenci. La cançó que sonava en la meva ment va callar, com també el murmuri de la gent. Ara dubtava, pot ser aquesta situació era sols producte de la meva imaginació i no hi havia ni silenci ni tampoc cap cançó. Vaig veure com la resta de cooperants em miraven encuriosits i, a la vegada, el seu esguard em va permetre captar el cansament que acumulaven després de tants dies treballant. —Ja ho saps, oi? — Em va dir fluixet a cau d’orella l’Elisabet, una de les meves companyes i millor amiga—. Tot i així t’ho torno a repetir. Has d’intentar evitar qualsevol relació amb elles, amb les víctimes del terratrèmol. Perquè són molts rescats i moltes persones diferents, i cada una ha de ser per a tu un abans i un després. Recorda-ho, ell tan sols va ser un abans.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
162
Stand by me
L’Elisabet tenia raó. així que vaig creure deixar fugir aquell record amb el vent que m’acariciava la cara. A aquelles hores del vespre no feia pas fred, ja que l’indret era més aviat càlid, però vaig tremolar. Ens havíem reunit a l’aeroport de Port-au-Prince. Quan la ciutat s’apagava i ja no podíem seguir fent les nostres tasques, sabíem que a l’aeroport ens esperaven. Aleshores, mentre els metges atenien ferits i malalts, ens asseiem en rotllana i ens explicàvem les anècdotes que havíem viscut al llarg del dia. Era com una espècie de ritual, com quan el nen petit abans d’anar a dormir espera que el pare li llegeixi un conte. Nosaltres, a diferència del nen, no jèiem al llit en acabar els relats, sinó en sacs de dormir, estirats sobre pedres. Així que, aquella nit, malgrat que els ulls se’m tancaven, vaig voler anar a fer un tomb per aquella ciutat en runes. L’Elisabet, endevinant les meves intencions, em va agafar de la mà i va decidir acompanyar-me. Ja portàvem una estona caminant quan, de sobte, una nena petita va venir corrent vers nosaltres. Ens demanava auxili en francès i, per sort, l’Elisabet parlava i entenia aquest idioma. L’Elisabet era bomber, però també psicòloga, va entaular una conversa amb la nena. Com que no comprenia res del que estaven dient vaig prestar atenció en els petits detalls. Duia la roba esparracada i anava descalça. El cabell enredat i amb trenes i la seva pell morena era plena de pols. Tot i així, hi havia una cosa que no encaixava. Aquella nena tenia els mateixos ulls blaus que en Boniface. L’Elisabet em va explicar que es dedicava a robar pels carrers, perquè no tenia res per menjar malgrat la tasca de les ONG que cada matí entregaven aliments al poble. La seva mare feia cua com els altres per agafar encara que fos una mica de pa, però mai aconseguia res per donar als seus fills. El pare havia desaparegut el dia en què va anar a treballar. Les paraules i els crits de la nena em van ressonar dins l’ànima i el record, finalment, tot allò que no havia explicat, em va atrapar. Aquell dia, aquell dia en què “Stand by me”... Maleïda cançó! Tants anys dedicats a la meva professió i en un instant tot dona la volta... Vaig mirar la nena amb atenció, em vaig endinsar en aquells ulls plorosos, segur de que aquella criatura havia de ser filla d’en Boniface, una víctima més de la catàstrofe. La gent parla molt sobre les tasques dels bombers, som gent que només ens fixem en el nostre dia a dia, deixant vides enrere...
Llacuna de la Murtra – 2010 -
163
Stand by me
En aquell moment em vaig adonar de la meva errada, en Boniface no era una víctima més, no era un ninot més entre les escombraries, aquell home, com tantes altres persones que havien perdut la vida en el terratrèmol, tenia família, una dona que com cada nit l’esperava amb el sopar a taula... Qui sap si la seva filla tenia res de nou per explicar-li, si volia dir-li com li havia anat el dia o si només volia abraçar al seu pare... Vaig fer cas omís del que em cridava l’Elisabet i vaig agafar la nena a collibè. Vaig córrer fins l’entrada de la vella fàbrica en runes i vaig deixar la nena asseguda en una pedra, lluny del perill de l’edifici a punt d’enderrocar-se. Estava tan capficat en els meus plans d’agafar el diari de l’home mort que quan vaig sentir de nou la cançó d’en John Lennon el cor se’m va parar en sec. Vaig haver de lluitar amb els meus peus per poder seguir avançant, escoltant el lleu rumor d’una música a la que cada cop m’aproximava més. Allà restava encara estirat el jove Boniface. Vaig ficar la mà a la seva jaqueta evitant mirar-li la cara, no volia tornar a col·lapsar-me. Al cap i a la fi, aquell home estava mort, tant per mi com per la seva filla i la seva dona. Vaig aixecar-me a tota pressa i ja era gairebé fora quan vaig sentir la tènue veu, trencada, adolorida i plena d’agonia d’en Boniface, seguida del gemec dels murs al caure del tot. Atrapat. No em vaig atrevir a tocar ni un dels trossos de runa que reposaven sobre el cos del nostre, fins ara, supervivent. Aquella nena seguia esperant-me sense dir res a l'entrada de la fàbrica, sense moure's d'aquella pedra, la vaig agafar i vam caminar rumb el nostre campament perquè l'Elisabeth estigués amb ella mentre uns companys i jo intentàvem salvar la vida del Boniface. La nena estava molt cansada i la vaig haver d'agafar a collibè a mig camí. M'agafava amb força, com si no tingués a ningú més. L'Elisabet ens estava esperant amb una mica de menjar per la nena, sense que li digués res es va oferir a portar d'amagat a la filla d'en Boniface a les dutxes dels bombers, només volíem que estigués a gust, amb o sense pare. Vaig demanar a l'Elisabet que intentés parlar amb la nena per treure-li la por que l'emmudia i per saber més d'ella. Érem quatre bombers disposats a salvar la vida d'un home perdut en la runa. Teníem un petit farmaciola, mantes tèrmiques, una camilla, calmants, etc. Havíem de ser capaços de treure'l d'aquell infern amb aquell petit arsenal mèdic. Vam arribar: vam trobar en Boniface inconscient, però respirava.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
164
Stand by me
Vam trigar hores en treure totes les pedres de sobre seu. I aleshores se’m va glaçar la sang: estava perdent molta sang per la cama esquerra, a causa d'aquella canonada que dies abans li havia salvat la vida. La tenia clavada com jo tenia aquells ulls blaus a la memòria. El vam estabilitzar a una zona de la fàbrica on no hi havia pedres, fora de perill, on va recuperar la consciència, aleshores, arribat aquell moment vam injectar-li un calmant bastant fort perquè havia arribat l'hora d'amputar-li aquella cama, perquè en cas que no ho féssim, aquella fàbrica veuria els últims moments de la vida d'en Boniface. Aquell supervivent estava patint molt, malgrat estar sota els efectes d'aquell fort calmant, les expressions de la cara no es podien descriure. No pintava bé, les esperances s'enfonsaven com s'enfonsa un vaixell al mig de l'oceà. El material no era l'adequat, com tampoc no ho era el lloc. Allò no estava previst. Estava perdent més sang de la normal, massa sang. Vam decidir parar uns cinc minuts per alleujar el patiment del Boniface. I de cop va despertar. - La meva nena! La meva nena! He de veure-la, porteu-me-la si us plau! - No et moguis Boniface, estàs ferit, i t'hem hagut d'operar, però encara no hem acabat, has de tranquil·litzar-te perquè tot surti bé. Aquell home sabia que allò no era una simple operació, i que no tot estava sortint bé. - Oh merda, la meva cama... si us plau, abans de que torni a estar inconscient, porteu-me a la meva petita. Tan punt va acabar de dir allò, vaig agafar el walkie talkie per avisar a l'Elisabeth que portés a la nena amb ulls de mar. Un quart d'hora després van aparèixer les dues en mig d'aquell tràgic escenari. Abans que el Boniface veiés a la seva filla, l'Elisabet em va mirar amb cara de no saber què fer.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
165
Stand by me
La seva mare consta com desapareguda. No la troben enlloc. No t'he volgut dir res abans, però fa tres hores que la busquen, ho he ordenat. En Boniface la va veure i li va fer un gest amb la mà perquè se li acostés, amb un somriure forçat, el somriure més trist que havia vist mai. La nena es va apropar a poc a poc, i va recolzar el seu petit cap al pit del seu pare on sentia un batec dèbil, un batec que s'alentia cada cop més. La nena va tancar els ulls mentre el ser pare li acariciava els cabells i li deia: “N'oublie jamais que tu sois au tu sois le battement du coeur que tu sents maintenant il sera avec toi tout le temps, ma petite, et quand tu soit triste seulement, tu doigt te regarder dans le miroir et rester en silence, tu verras mes yeux dans le tien, et tu sentiras mon battement dans ton coeur”. Aquell cabell fosc, rinxolat i jove es va quedar sense una mà que l'acariciés d'aquella manera tan dolça, com ningú ho havia fet. Aquells ulls, més grans, de color de mar, de cel, es van tancar per sempre i aquell batec cada cop més dèbil, es va apagar per sempre en aquell cor tan fort. Han passat gairebé sis anys des d'aquell 12 de gener. L'Elisabet va marxar a França, amb en Pierre, però això és una altra història, que ja explicaré en un altre moment. Jo en canvi, bé, jo i la Alloha, que vol dir Lluna en Suahili, la nena dels ulls de mar, estem a Haití, la terra que em va donar el més important que tinc a la vida en aquest moment, des de fa quasi sis anys. Sis anys en què he vist cada dia a en Boniface als ulls de la Laura. Sis anys en que ella ha conegut millor al seu pare gràcies a totes i cada una de les pàgines d'aquell diari el qual li he llegit cada nit. Sis anys, i encara recorda les últimes paraules d'en Boniface: No oblidis mai que siguis on siguis, el batec que sents ara estarà amb tu sempre, petita meva, per quan estiguis trista, només hauràs de mirar-te al mirall, i quedar-te en silenci, i veuràs els meus ulls en els teus, i sentiràs el meu batec al teu cor. Sis anys han passat des que vaig sentir aquella cançó. Sis anys i encara sento calfreds quan sento que diu així com. . .
“If the sky that we look upon should tumble and fall and the mountain should crumble to the sea, I won't cry, I won't cry, no, I won't shed a tear just as long as you stand, stand by me.”
Llacuna de la Murtra – 2010 -
166
Records del passat
Records del passat Autors: Escola Municipal Maria Felip Duran Arribava la gran actuació a l’estadi per a grans esdeveniments musicals a Milà, Itàlia. L’estadi s’havia reformat feia poc i el grup seria el primer en actuar després de la inauguració. S’havia instal·lat un sistema tecnològic innovador amb llums, làsers i diferents tipus de desplaçaments d’elements de l’escenari mai vistos. Al fons de l’escenari hi havia una pantalla molt però molt gran capaç de projectar multitud d’imatges amb una qualitat meravellosa. Aquest estadi era únic al món. Els components del grup es van adonar que també disposava de grans vestuaris en els quals podrien gaudir de molt espai i comoditat. Tenien a la seva disposició una gran sala on poder distribuir molt bé tots els elements, instruments, diferents materials, vestuari que necessitarien per a l’actuació. Les vint zones de la graderia i l’espai de pista del mig eren molts grans i s’havien ampliat molt. Una part de la graderia quedava molt propera a l’escenari i disposava d’accessos fins a l’espai central de l’estadi, on s’havia previst que es realitzés l’actuació. La decoració de l’estadi, tant per dins com per fora, havia estat molt cuidada amb una molt bona combinació d’elements i colors. Realment l’havien convertit en el més modern i bonic del món. També s’havien fet canvis amb les comunicacions donat que l’estadi es trobava una mica llunyà del centre de la ciutat. Tot el que van veure els va meravellar i, després de la visita, se’n van anar molt contents i impressionats. Ja només quedaven dos dies per la més gran actuació del segle. Tots havien assajat un munt de vegades les músiques, les lletres, els balls, els moviments a l’escenari...
Llacuna de la Murtra – 2010 -
167
Records del passat
Havien estudiat també molt bé la seva entrada inicial fins l’ escenari, el recorregut que havien de fer durant les diferents actuacions, l’acostament al públic, etc. El dia abans van sortir i van anar de compres i a conèixer diferents llocs de Milà per relaxar-se i desconnectar una mica de l’actuació. A la tarda van fer els últims assaigs i, acabant això, van anar a descansar. Totes les entrades completament.
s’havien
esgotat
feia
mesos.
L’estadi
s’ompliria
I finalment va arribar el gran dia. Les cues dels fans eren molt llargues i nombroses. Mentrestant els membres del grup estaven concentrats a l’estadi, la gent estava molt impacient per poder entrar i esperar ja a dins que els artistes trepitgessin l’escenari amb els seus instruments d’un en un. De moment, tots els seus seguidors i seguidores esperaven fora contents, feliços i molts cridaners el moment de l’actuació. I es van obrir les portes d’accés i tots, impacients, van anar entrant molt ràpidament. Finalment quant l’estadi era ple de gom a gom és van apagar els llums i l’espectacle va començar. Va ser meravellós, mai havien sentir una emoció tan forta, mai s’havien vist envoltats per tanta gent, va ser una experiència única i es van donar al públic amb tota l’ànima. Quan l’actuació va acabar van tornar als vestuaris esgotats però més satisfets que mai a la seva vida, van descansar una estona i van tornar a l’hotel. Desprès de sopar, es van quedar una estona prenent cafè i xerrant una mica, de l’actuació, de com havien arribar tant lluny, dels seus inicis, de com va començar tot... Tot va començar al Campus. Allà hi havia multitud de joves de tota Europa; també uns quants d’altres llocs del món. Semblava un càmping immens, amb espais reservats per a nois i per a noies, menjador comunitari, zona de lavabos...
Llacuna de la Murtra – 2010 -
168
Records del passat
Per tot el recinte s’havien distribuït pavellons destinats als diferents tallers: classes de solfeig i de cant, tallers amb diferents instruments (guitarra clàssica i elèctrica, baix acústic i elèctric, bateria, violí, piano...), aula de tecnologia (ús dels equips de música, llums...), aula d’arts gràfiques i disseny...; també hi havia un espai destinat a practicar lliurement després de les classes obligatòries. Mentre entrava al Campus amb el seu germà Georg, en Bernard, un noi de cabell negre i ulls verds, anava pensant com havia començat el seu interès per la música. Havia viscut a Berlín amb els seus pares i, quan es van divorciar, va traslladar-se amb la seva mare a Halle. Allà la mare es va tornar a casar i va néixer el seu germà, que, tot i ser germans, era ben diferent físicament. Passats els anys, ja adolescents, en Georg va començar a tocar la guitarra del seu pare i, de mica en mica, van anar veient que tenien un talent amagat que mai s’havien imaginat: l’un tocava molt bé i l’altre tenia una veu magnífica. Es van matricular a una escola de música: en Bernard a cant i violí i en Georg a guitarra clàssica i, especialment, guitarra elèctrica. Toni era un adolescent de disset anys que vivia a Espanya. Era alt, moreno i prim; li agradava fer esport i, sobretot, la música. Des de ben petit escoltava i tocava tot tipus de música; tenia una gran col·lecció de discos i jocs musicals. S’havia apuntat a una acadèmia per aprendre a tocar la bateria i la seva il·lusió era formar part d’un grup musical. Un dia, al xat, va conèixer en Bernard. Compartien gustos i va explicar-li que s’estava organitzant un campus a París; va demanar-li que s’apuntés i, així, es coneixerien. El bitllet d’avió era car i, per això, va decidir anar en tren.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
169
Records del passat
La Lisa era una noia pèl-roja, de cabell llarg, estatura mitjana i ulls blaus. Va arribar al campus al matí, després d’un llarg viatge. Va trobar ràpidament la caseta per a les noies i, de seguida, va començar a parlar amb la gent del seu voltant. Tenia quinze anys i vivia amb la seva mare a una casa molt bonica de fusta de color crema, en un poblet prop de Nova York. Li agradava cantar, ballar i llegir; li encantava conèixer llocs nous, sobretot, anar a la platja per agafar petxines i sentir la brisa del mar, que la feia sentir com si estigués volant. S’havia assabentat del campus al sortir del supermercat; va trobar un fulletó fet malbé que l’anunciava i se’l va endur a casa, on va buscar la informació per internet i, en poc temps, va fer tots els preparatius del viatge. Al seu costat, hi havia la Luciana, una noia molt simpàtica, alta, d’ulls marrons, cabell castany fosc llis i llarg, que venia d’Argentina. Tenia molta curiositat per saber com era un campus. Duia un estoig amb el seu nou baix, que li havia regalat el seu germà quan va fer dinou anys en el seu darrer aniversari. No havia anat mai a classes de baix, havia après tota sola amb l’ajuda del seu germà, que tenia una banda. A l’altra banda, hi havia la Natàlia, una noia de Colòmbia. Era una noia de divuit anys, de cabell llarg i morena, amb els ulls de color blau clar. Li agradava molt tocar el piano i, des de ben petita, havia fet classes. Va decidir anar al campus per conèixer gent i per aprendre més. Tenia un somni: arribar a ser famosa. Al costat de la Luciana hi havia una noia alta, amb una melena rossa i ulls blaus. Era molt de la broma i amb molt caràcter. Es deia Vero i tenia disset anys. Va explicar que havia perdut la seva mare als tres anys i vivia a Viladecans, Espanya, amb el seu pare i el seu germà de vint-i-un anys. Li agradava molt la música i el disseny gràfic i sempre havia somiat formar part d’un grup musical. Va trobar la informació del campus a internet i li feia molta il·lusió anar-hi però no sabia com fer-ho per pagar totes les despeses; finalment, el seu germà va veure la il·lusió que li feia i va encarregar-se del pagament. Totes quatre van congeniar i van parlar dels seus somnis i desitjos. Mentre en Bernard, en Georg i en Toni es van trobar a l’habitació dels nois i van estar xerrant una estona. Com feia molt bon dia, van decidir anar a tocar a l’herba abans de dinar. Les quatre noves amigues van anar a dinar i, de camí, van veure els tres nois tocant la guitarra. Es van apropar i la Vero va reconèixer en Toni, que era del mateix poble. Es van presentar entre ells i van anar a dinar junts. Era l’inici d’una gran amistat i d’un, encara més gran, projecte de futur: formar un grup musical.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
170
Records del passat
En Bernard recordava el dia de la gran actuació i els dies al campus amb un somriure. Un cop acabada la gran actuació, aquell inici va quedar molt lluny, però mai van oblidar-lo. En aquell campus havia començat el seu gran projecte: Blast. Ara, mentre en Bernard feia memòria, també l’actuació a l’estadi de Milà era part del passat. L’actuació a la ciutat italiana va ser un gran triomf; van guanyar molts diners i una molt bona reputació com a banda musical. A partir d’aquella actuació, el grup va començar a ser conegut a nivell mundial. Les seves actuacions van ser vistes a Internet i per televisió i van començar a ser escoltades a totes les emissores de radio del món. Durant molt de temps, Blast va ser el punt d’atenció a tot el món. Fins i tot persones que no s’interessaven massa per la música van veure les seves actuacions o van escoltar les seves cançons. Des de molts països del món van demanar a aquest grup de nois i noies que anessin a fer gires i concerts. La banda va recórrer Espanya, Anglaterra, Alemanya, Rússia, els Estats Units, Mèxic i molts altres països més. Van néixer i créixer un gran nombre de seguidors i seguidores. En aquells moments, cap dels membres no podia creure com s’havia produït el seu èxit i tots ells pensaven com havien arribat tan lluny i tan ràpidament. Va ser increïble, impressionant; va ser una època molt important a les seves vides tant a nivell personal com professional i es sentien orgullosos i satisfets per haver aconseguit la fama i l’èxit. Al llarg dels anys van anar aconseguint una gran quantitat de seguidors i seguidores, van vendre milions de discos a tot el món, van obtenir vàries vegades discs d’or i de platí per les seves vendes, van ser convidats a multitud de concursos i actes.... Però sempre pensaven en la seva amistat, com eren abans de començar tot, la seva unió al campus, la decisió de formar el seu grup, BLAST... Van anar passant els anys, treballant sense parar. Volien fer una pausa i, aprofitant que era l’aniversari del Georg, van decidir aturar la seva activitat durant un temps; necessitaven descansar, tornar a ser ells mateixos. Entre tots van organitzar un viatge molt especial. Havia de ser un lloc tranquil on poguessin gaudir tots una llarga temporada. El seu representant va trobar una illa paradisíaca al Pacífic que podien llogar només per a ells. El preu era molt car però van considerar que s’ho mereixien. L’illa tenia de tot per a unes vacances per relaxar-se i, a més, divertir-se, fins i tot tenia un parc d’atraccions.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
171
Records del passat
Dormien molt , esmorzaven, feien una mica d’esport, xerraven amb els seus companys, dinaven i per les tardes sortien lliurement pels voltants de l’hotel per admirar els magnífics paisatges que hi trobaven. Admiraven sobre tot la tranquil·litat i el fet de no sentir ningú que els demanés un autògraf o els vingués a saludar i a fer fotos. Després, a les nits, s’estaven tots junts xerrant en un gran saló de l’hotel. Això va ser molt bo per a tots ells, ja que es van unir més encara. En Bernard, com a líder de la banda, pensava que la seva relació amb tots els seus companys i les seves companyes era meravellosa i sempre deia que eren la seva família. En Bernard pensava en el passat i reflexionava «Estic amb ells el noranta set per cent del dia, tots els dies de la setmana. Valoro molt el que hem fet junts. Els estimo molt, a tots per igual, i seria molt difícil estar sense ells. Hem tingut molt bons moments personals i artístics i, com tothom, és clar, també algun que altre de dolent» Més tard, ja aprofitarien per començar a elaborar un nou disc, treballar en la preparació de nous escenaris, modificar el seu vestuari, plantejar-se coses noves amb la discogràfica, però, de moment, tenien un temps per continuar gaudint de la pau i la tranquil·litat de l’illa tots junts.
Llacuna de la Murtra – 2010 -
172