AURORA BERTRANA I SALAZAR
(Girona, 1892 - Berga, 1974)
Escriptora, músic, viatgera, periodista, política... La trajectòria d’Aurora Bertrana és una de les més obstinades, diverses i lliures del món cultural català del segle XX. Aurora Bertrana encarna per una banda els valors de la modernitat i per l’altra l’aturada tràgica que va suposar la guerra civil per a la modernització del país. Agosarada, vital i decidida, Bertrana, que havia consolidat la seva carrera l’any 1935, queda reclosa en un llarg silenci, a causa de la guerra, del qual només començarà a sortir al final de la seva vida.
Infància i joventut Filla de l’escriptor Prudenci Bertrana i de Neus Salazar, Aurora neix a Girona el 29 d’octubre de 1892. Inquieta i bellugadissa, el seu pare l’anomena ‘Sargantaneta’. Als sis anys escriu el primer poema però Prudenci Bertrana la dissuadeix de la vocació literària i l’encamina cap a la música. Estudia violoncel, primer a Girona i després, acollida per la periodista feminista i amiga del seu pare Carme Karr, a Barcelona. La música és la seva primera professió. Els anys de la Primera Guerra Mundial, amb la família establerta a Barcelona, Aurora Bertrana es guanya la vida tocant en orquestres del Paral·lel. Treballa per ajudar la família i per estalviar: el seu mestre Joan Llongueras la recomana al prestigiós Institut Dalcroze per continuar els estudis a Ginebra. Primera volada Marxa a Suïssa el 1922 amb «la dèria d’obtenir un certificat d’estudis i anar a ensenyar rítmica a Pèrsia, a l’Índia o a Califòrnia». L’experiència, però, és agredolça perquè hi viatja molt justa de diners i no s’entén amb Dalcroze. Fa de mainadera, es matricula de Lletres a la Universitat de Ginebra i comença a publicar articles a La Veu de Catalunya. Munta un trio de jazz per tocar als hotels de Chamonix, una formació exclusivament femenina que és segurament la primera de tot Europa. Hi toca el violoncel, la bateria i canta. Actuant amb el grup a Ràdio Ginebra, un dels enginyers, Denys Choffat, s’enamora d’ella. Aurora s’hi casa i deixa el jazz per consagrar-se a la seva vocació literària. Ofegada per la família Choffat, Aurora convenç el seu marit de buscar una altra feina ben lluny. Un francès que vol instal·lar una central elèctrica a Tahití el contracta. L’11 de setembre de 1926 embarquen a Marsella en direcció a la Polinèsia. Aurora Bertrana quan estudiava violoncel amb Tomàs Sobrequés. Una classe de rítmica a l'Institut Dalcroze de Ginebra. Amb Mina Blasser i Yvone Bovard, membres del trio de jazz. A sota: Aurora Bertrana a la platja de Garraf, 1918.
Retrat d’Aurora Bertrana pintat pel seu pare, Prudenci Bertrana, sense data.
«M’embadalia davant dels grans mapes murals: taques rosades, violades, grogues... Representaven països llunyans en els quals jo somniava trobar-me malgrat les poquíssimes probabilitats que tenia d’anar més enllà dels límits de la província de Girona. Les taques blaves representaven mars per on els vaixells navegaven. Jo, amb l’esguard fix en aquelles blavors, m’embarcava en aquells vaixells fantasmes, navegava aigua enllà, per desembarcar en terres noves, descobria paisatges meravellosos, veia homes de color i parlava llengües estrangeres.» De Memòries fins al 1935
«Tenia, i tinc, la convicció que el seny i tots els accessoris de tan preciosa qualitat són una nosa per viure»
Tahití L’estada a la Polinèsia Francesa és l’aventura de la seva vida. També és el moment en què Aurora Bertrana rep l’impuls definitiu per convertir-se en escriptora. Establerta a Tahití, llegeix, escriu, fa de mestra de música i, animada per Nicolau d’Olwer, amb qui havia fet amistat a Suïssa, comença a publicar cròniques a la revista D’ací i d’allà. Els articles tenen un èxit rotund en una època en què Catalunya, com tot Europa, està molt receptiva a tot el que sigui exòtic.
Aurora amb Denys Choffat, el seu marit, a la Polinèsia.
Barcelona L’any 1930 torna a Barcelona per estar a prop de la seva família, particularment de la seva germana Cèlia, que està molt malalta. Paradisos oceànics inaugura la col·lecció Rodamón, que l’editorial Proa dedica als llibres de viatges. El llibre s’esgota en dues setmanes. El tema oceànic la porta per tot Catalunya, on fa múltiples conferències. Publica Peikea, princesa caníbal, un llibre de contes ambientats a la Polinèsia, i es posa escriure, a quatre mans, amb el seu pare, una novel·la d’aventures exòtiques, L’illa perduda. Comptant que el pare no havia aprovat d’entrada la seva vocació literària, en aquests anys s’ajunten el reconeixement públic i patern.
Marroc Els anys de la República, Aurora Bertrana es professionalitza com a escriptora i s’implica en la vida del país. Prova de muntar una universitat per a dones obreres, un projecte que desemboca en un club femení del qual serà la primera presidenta, però per poc temps, ja que el resultat s'allunya de les seves idees. Escriu sobre temes socials i femenins, i l’any 1933 és candidata per ERC al Congrés en les primeres eleccions en què les dones poden votar. No surt escollida. En uns anys de convulsió política i personal, Aurora Bertrana decideix fer un segon llibre de viatges: aquest cop, el 1935, viatja sola al Marroc, només amb una màquina Kodak i un bloc de notes. Especialment preocupada per retratar la dona musulmana, visita prostíbuls i presons de dones. El Marroc sensual i fanàtic es publica l’any següent, just abans de l’esclat de la guerra civil.
«Goig de partir, goig d’atànyer quelcom desconegut, goig de navegar amb vaixell gronxadís i silenciós que llisca sobre les ones del gran mar.»
«El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i després, si de cas, escriure-la»
«No em condemneu sense llegir-me»
“ Nam pretium turpis et arcu. ”
Signant exemplars de Vent de grop, l'èxit literari més gran després de Paradisos oceànics. D'excursió pel Berguedà en una de les darreres fotografies que tenim d'Aurora Bertrana.
Retorn L’any 1949 Aurora Bertrana decideix tornar a Catalunya. A Ginebra ha trobat una bona feina al consolat de la República Dominicana, però el seu cosí, Carles Salazar, militar, li arregla els papers per poder tornar a Espanya. Marxar de Suïssa significa renunciar a «Europa, la seva civilització, la seva cultura, l’aire de llibertat que s’hi respirava, la seguretat personal on em movia». Però accedeix als desitjos de la seva mare i s’instal·la al pis familiar de Barcelona. Cau, diu en una entrevista, «en el parany sentimental del país i la família». Són «anys sense cap aventura, anys somorts, anys grisos», en què només viu «en les meves obres literàries».
Aurora Bertrana ha de tornar a Espanya com a ciutadana suïssa i, per tant, renovar el permís de residència cada cert temps, com una estrangera. Es guanya la vida fent classes particulars de francès. El país que retroba no s’assembla al que va deixar l’any 1938. «La Catalunya dels nostres temps és morta. Les muntanyes, les costes, les planes i les valls són les mateixes però els homes són diferents, tan diferents que no els coneixeríeu», escriu a Anna Murià l’any 1957.
Darrers anys «Ara per a mi, escriure és viure», diu Aurora Bertrana referint-se a aquesta època. I escriu molt: per a nens, per a joves, novel·les en què recupera el tema oceànic, novel·les de guerra, novel·les sentimentals, contes... Però no és fins a la segona meitat dels seixanta que obté un cert ressò entre el públic. L'any 1967 escriu una biografia de Prudenci Bertrana, coincidint amb el centenari del seu naixement, fa conferències i fa de jurat en el premi acabat d’instaurar que porta el nom del seu pare. Torna a escriure a la premsa i a la revista Presència de Girona, i té el seu darrer gran èxit editorial amb Vent de grop, una novel·la ambientada a l’Escala. La novel·la la porta al cinema el director Rovira-Beleta i la protagonitza Joan Manuel Serrat. És també al final de la seva vida quan Aurora Bertrana torna a Vilada, el poble berguedà que ja havia acollit el seu pare. A les Eres de Guardiolans escriu les seves memòries. En publica el primer volum amb èxit de crítica i públic i té temps d’embastar el segon, que es publicarà pòstumament.
«No oblideu que ni un sol dia de la meva vida no he deixat d’escriure, perquè per a mi escriure és com respirar» Organització Institució de les Lletres Catalanes Amb la participació de Diputació de Girona Departament de Cultura Institut Català de les Dones Comissariat Blai Gasull Disseny gràfic Gràfic Roll Creatius Procedència de les imatges Plafó 1: © Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya / Biblioteca de Catalunya / Bibliothèque de Genève / Museu d’Art de Girona Plafó 2: Biblioteca de Catalunya Plafó 3: Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans. Fons Lluís Nicolau d’Olwer / Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Pau Casals / Diputació de Girona Plafó 4: Albert Quintana / Arxiu Comarcal del Berguedà / Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) - Ajuntament de Girona / Diputació de Girona / Filmoteca de Catalunya / © Toni Vidal. VEGAP. Barcelona, 2017