Nit de poesia 2016 by Institució de les Lletres Catalanes

B I B L I OT E CA

D E L

N Ú VO L

Nit de poesia 16È FESTIVAL NACIONAL DE POESIA A SANT CUGAT

2016 I N S T I T U C I Ó D E L E S L L E T R E S CATA L A N E S

NIT DE POESIA

Biblioteca del NÃºvol

La Nit de la Poesia, celebrada al Teatre-Auditori de Sant Cugat el 20 d'octubre de 2016, va comptar amb la direcció de Maria Permanyer i Isabel Vicente, la direcció escènica de Pau Carrió i la direcció literària de Meri Torras.

Primera edició: Octubre de 2016

© Dels poemes: Marc Granell, Gemma Gorga, Jordi Llavina, Biel Mesquida, Vinyet Panyella, Víctor Sunyol, Blanca Llum Vidal, Mireia Vidal-Conte, 2016 © Del proemi: Meri Torras, 2016 © Del pròleg: Laura Borràs, 2016 D’aquesta edició: Biblioteca del Núvol Provença, 356 1er 1a 08037 Barcelona www.nuvol.com @nuvol_com Composició: Laia Serch

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.

SUMARI Presentació de Laura Borràs Pòrtic de Meri Torras

5 7

Marc Granell 8 Gemma Gorga 14 Jordi Llavina 20 Biel Mesquida 30 Vinyet Panyella 36 Víctor Sunyol 44 Blanca Llum Vidal 52 Mireia Vidal-Conte 57

Biobibliografies 61

Nit de poesia

“La sola veritat que ensenya i salva...” Aquest vers del gran poeta valencià Marc Granell referit a l’amor em dóna peu per parlar de la poesia com una forma d’amor. Perquè la poesia potser no canvia la realitat, però ens ajuda a entendre-la. Potser no ens redimeix, però ens abrusa, ens encén. És la poesia, certament, una experiència transformadora, iniciàtica i didàctica, que té la paraula al seu centre però que sovint cerca aliances poderoses amb altres arts per dur a terme una mise-en-scène de la paraula que ens acosti al significat original del dromenon grec: l’actuació global i reveladora. La força de la paraula i la conveniència d’incrementar-la obrint-se, coordinant-se, potenciant-se al costat d’altres arts que, com pensava Coleridge, no deixaven de ser formes de la poesia; salva i ens salva. La paraula, al capdavall, és al bell mig del cor d’un ritual teatralitzat com el de la comunió cristiana, en una formulació tan senzilla com contundent (i poètica): “digueu sols una paraula i serà salva la meva ànima”. La Nit de Poesia del 16è Festival Nacional de Poesia que organitzem conjuntament l’Ajuntament de Sant Cugat i la Institució de les Lletres Catalanes no pretén salvar ànimes, si de cas voldria torbar-les, pertorbar-les, impressionar-les, amorosir-les, interpellar-les... i volem fer-ho amb una mostra de pur amor a la poesia. Enguany, la proposta artística guanyadora del concurs públic -signada per Pau Carrió en la direcció escènica, Meri Torras en la direcció literària i Clara Peya en la direcció musical i ideada, presentada i produïda per Isabel Vicente i Maria Permanyer-; és una explosió performativa que combina la poesia amb la dansa, la cançó i el teatre en la confluència sempre estimulant de la paraula escrita amb la paraula oral, la música, la dansa i la interpretació, per fer-nos avinent una poesia viscuda amb els sentits, perquè la paraula de vegades també reclama la seva corporalitat. De paraules, de la força de les paraules i de la seva creació i abast ens en parlen amb els seus poemes els poetes convidats a aquesta edició. Víctor Sunyol, que es bat en un duel cos a cos amb el llenguatge i els seus límits, al límit fins i tot de la llengua, o Mireia Vidal-Conte que cus paraules amb cicatrius i obre ferides amb les 5

LAURA BORRÀS

paraules. Celebren les paraules la poesia de Blanca-Llum Vidal, sonora, intel·ligent i lúdica; però també Biel Mesquida per a qui “un escriptor és d’alguna manera com Llàtzer: sent la mort que duu cada dia i amb l’eina de les paraules crea resurreccions petites i potents”. Jordi Llavina cerca el mot just i precís, ric i prenyat de sentit, Gemma Gorga explora en la poesia, avalua la possibilitat de risc, d’exploració permanent i d’obertura cap al desconegut, tan incert com fascinant. De Vinyet Panyella sabem que només és en el que escriu, que és el que escriu. I Marc Granell diu i diu amor, diu bellesa, diu poema, i mar i diu misteri, i abisme i compassió i diu silenci i diu llavi i jardí i diu saviesa. El 2014 Andorra, el Principat, l’Alguer, les Illes Balears i el País Valencià van ser representats en la primera Nit de Poesia com a Festival Nacional. L’any passat, sota la batuta d’Àngels Gregori, directora de la Poefesta d’Oliva, aquest acte central de la tardor poètica que és el Festival va convocar també a poetes catalans, balears i, lògicament, hi va haver una representació poètica valenciana. Enguany, amb Víctor Sunyol, Mireia Vidal-Conte, Marc Granell, Biel Mesquida, Gemma Gorga, Jordi Llavina, Vinyet Panyella i Blanca-Llum Vidal insistim en la dimensió nacional que aglutina creadors de procedències diverses del domini lingüístic, més enllà dels límits administratius, en el diàleg intergeneracional, el mestissatge d’estils i registres, així com en la paritat de la nòmina. Com l’any passat, emetrem la Nit en streaming perquè pugui ser seguida arreu i oferirem un nou llibret amb l’antologia dels poemes en versió e-book, fruit de la col·laboració amb Calàndria i Núvol que farà perdurable un acte efímer. Si pels grecs el theatron era el “lloc per mirar”, en aquesta Nit de la Poesia 2016 hem posat tots els elements perquè la poesia, amb una fèrtil aliança amb altres arts, esdevingui veritablement allò a mirar, a sentir, a escoltar, a veure, a viure, a gaudir, en definitiva. Benvinguda al Teatre-Auditori de Sant Cugat, Poesia! Al Festival Nacional ets a casa!

Laura Borràs Directora de la Institució de les Lletres Catalanes

Nit de poesia

En el 16è Festival Nacional de poesia de Sant Cugat té lloc la confluència agosarada de la paraula escrita amb la veu, la música, la dansa, la interpretació, per fer-nos avinent una poesia sentida, que convoqui alhora tots els nostres sentits. Aquesta nit, doncs, la poesia es retroba amb les formes expressives que l’han acompanyada des que existeix, que li confegeixen un cos múltiple al qual no pot ni vol renunciar, alhora que reclama també la nostra presència per a rebre-la, amb la disposició de deixar-nos prendre, sorprendre, corprendre. Gemma Gorga, Marc Granell, Biel Mesquida, Jordi Llavina, Vinyet Panella, Víctor Sunyol, Mireia Vidal-Conte i Blanca Llum Vidal, poetes d’accents plurals i diferències manifestes i enriquidores, posen en diàleg els seus textos i articulen les seves veus i els seus cossos amb la veu del cantaor Pere Martínez, la música de Clara Peya, el cos de la ballarina i coreògrafa Laia Santanach, i l’Esbart de Sant Cugat i els actors i les actrius dels Tallers de Teatre Sílvia Servan, tot sota la direcció escènica de Pau Carrió, per tal de crear la màgia irrepetible d’una nit, la del 20 d’octubre, on la poesia en la seva màxima dimensió n’és protagonista. Tard o d’hora la nit s’acabarà, nosaltres –fins i tot els i les més troneres– marxarem, però la poesia d’alguna manera inexplicable romandrà. Tal vegada Gabriel Ferrater encerta: els mots poètics dibuixen un espai identitari propi, perquè creen vincles fonamentals entre les persones, perquè no saturen mai la seva capacitat de significar i significar-nos. “Mots que romanen,/ mentre ens varien els dies i se’ns muden els sentits,/ oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria”. Ho escriu en un poema que passa durant la nit, quan el jo líric ferreterià (re)llegeix els versos d’un altre poeta, Josep Carner. I si seguim aquesta crida és Carner qui, a “Novetat en la nit”, convoca una nit còmplice, on el món sencer (amb els amants) es transforma i sembla parlar altrament: “el senyal de les coses es trasmuda”. Aquesta Nit de poesia ens demana mostrar-nos amatents i posar tots els sentits a favor de la paraula en diàleg, per tal d’afavorir l’encontre inesperat que faci que el conegut i l’inconegut diguin (i ens diguin) d’una altra manera. Meri Torras Barcelona, setembre de 2016

MARC GRANELL

Nit de poesia

George Grosz Hi ha vesprades que sonen com revòlvers en mans de policies i ministres de sanitat, educació i justícia. Hi ha ministres que saben a cadàvers suculents i cofois quan es passegen pel parc pulcríssim diumenge a la vesprada. D’acord. Les vesprades no sonen. D’acord, d’acord. Els ministres no saben a res. D’acord, d’acord, d’acord. Els policies són sagrats i naixen del ventre immaculat de la innocència. Qui vulga dir mentides que òbriga la finestra i mire i cante el que hi veu, perquè el que hi veu no passa. Hi ha revòlvers que llepen com els dits savis i eterns de la puta més cara del bordell el forat ferit del cul de cada somni. De Corrent de fons Edicions 62, 1999

MARC GRANELL

Les veus Tornen de nou les veus que se n’anaren i deixaren el món callat com una pedra, com un desert de gel, com un no-res en flor. Vénen molt lentament. a fer paraula i cant cada mirada,

I a espai comencen

a obrir portes i estius al cor que espera, com un hivern molt vell, renàixer foc. (Inèdit)

Nit de poesia

Vindrà la mort Vindrà la mort i no tindrà ulls i no podrà dir aquesta boca és meua car no tindrà llengua ni llavis ni tindrà mans on hauria de tenir aquelles mans de gel que, en agafar-te, et cremarien. Vindrà la mort. Serà un gran buit etern i tou. Serà un descans. Bellíssim. (Inèdit)

MARC GRANELL

Gare du Nord La pàtria és la fam d’uns ulls que contemplen, morts de fred i de por, l’esplendor més abjecta, que els atrau i els arrasa amb les ungles polides dels seus dits perfumats. Han vingut fins ací com qui busca l’oblit rotund i irreparable, germinal, salvífic. Han vingut fins ací amb la pell tatuada pel dolor antiquíssim de saber-se el vençut per sempre i des de sempre. Han vingut fins ací amb les dents fortes i àvides de fer llarg el forat per on obrir-se a la llum que calfa i guareix com cap llum les ferides. Però ací no és l’oblit, la llum no calfa. Els carrers són de gel. Les boques són de gel. Les parets són de gel. Els ventres són de gel. Els jardins són de gel. Els cossos són de gel. I cremen. De Corrent de fons Edicions 62, 1999

Nit de poesia

Prec

Calla, cor. Deixa, només un instant, de repetir, incansable, jo vull, jo vull, jo desitge.

Sigues, cor, només un instant, etern, llum.

De Tard o d’hora Editorial Denes, Paiporta, 2006

GEMMA GORGA

Nit de poesia

Poble-sec No era l’àvia qui perdia la memòria, era la memòria qui progressivament perdia l’àvia, qui l’anava insignificant, encongint sota la lent còncava del fred, i ella tan quieta i plana rere els porticons del balcó, cinquanta metres quadrats per a un insecte de tendresa, ales malmeses, si encara ales, esperant que algú li obrís aviat la finestra o el poema.

De Mur Meteora, 2015

GEMMA GORGA

Llinatge D’ella vaig heretar dues arracades d’or tallades en petits hexàgons de llum: d’una orella a una altra orella el trajecte és senzill –la mort va encarregar-se d’obrir la gafeta aquí, tancar la gafeta allà–, com qui hereta històries o memòries, també d’una orella a una altra orella, també la punxada inicial, la llumeta de sang al fons del passadís, el dolor bategant de per vida al lòbul de cada paraula.

De Mur Meteora, 2015

Nit de poesia

Autobiografia Després de dir, desdir. Després d’incloure, excloure. Després d’anotar, oblidar. Després de sumar, restar. Després de fer, desfer. Després d’estimar. Després. Què. De Mur Meteora, 2015

GEMMA GORGA

Clausura Estic tancada en un bressol, no sé quants anys tinc. Estic tancada en aquest despatx, no sé quina hora és. Tancada en un somnífer, ja sense preguntes. Tancada en un nom propi –qui m’invoca, qui em convoca?–. Tancada en un planeta invisible a la lent del telescopi. Tancada en un arbre genealògic, les arrels podrides per un excés d’aigua als ulls. Tancada en les quaranta-cinc espelmes del pastís. Tancada en un sac, l’oxigen sempre insuficient, escàs com les respostes amb sentit. Tancada en una capsa de sabates –de tant en tant, una mà pietosa escampa quatre fulles de morera per fer-me feliç–. Tancada en el meu propi tancament, en les pedres amb què aixeco l’ombra del mur, en la boca i la saliva que no dono, en aquesta veu que roda paladar endins, minvant sense presses, concentrada, concèntrica, constant. Com un univers en regressió.

De Mur Meteora, 2015

Nit de poesia

Ègloga tercera Durant mesos no vam gosar tornar-hi, la casa tancada sobre una doble espiral d’humitat i repòs, com donant-te temps a acabar de morir, sense presses, anar abandonant l’ou calent de les coses pròpies, la cadeneta d’or, el raspall i la bata, què més devies endur-te que no vam saber enyorar, el llit fet per sempre, les vores del diumenge apuntades amb agulles, durant mesos no vam gosar tornar-hi, la cuina enfonsada al centre de l’estómac, que ni neva ni plou, tres aranyes a la paret com crostes de sang resseca, fins i tot un cec hauria pogut desxifrar el missatge passant-hi els dits, comprendre allò que em deies: procura de no esgarrapar-te-les, banya-les cada vespre amb aigua callada de farigola, vigila o no se’t curaran mai, aquestes aranyes, et deixaran una ferida lletja, i aleshores, dona marcada, qui la voldrà?

De Mur Meteora, 2015

JORDI LLAVINA

Nit de poesia

De L’ermita I ara, no sé per què, em ve al cap un episodi de família que té com a protagonista el meu fill gran: sent un nadó, passant les hores de dormida, solia, inconscient, tirar, dins el bressol, el cos amunt, reptant —morós— pel matalàs curtíssim que l’encoixinava —vida allà dins colgada, vida brevíssima, en dorment, del fill—, i no parava fins que el cap —recercador com el musell febril d’un talp— no s’encertia d’haver-ne aconseguit tocar el límit bla, enconxat de roba. Un cop sentia, m’imagino, en el seu crani d’ossos tendres —i encara no encaixats del tot— la petita frontera pròxima del primer llit, llavors el son ja era tranquil tota la nit i res podia desvetllar-lo. Voldria, doncs, deixar en els versos alguna mena de certesa: pressentir el límit del llenguatge, poder-me afigurar el topall del que es pot dir, abans del no-res.

JORDI LLAVINA

D’aquest durable aprenentatge, en guanyo un símbol: el detall del fill que dorm, encara il·lès, nen condemnat, cor pur, ostatge del temps. La mort branda el sonall: ja el vetlla —ofert dins el moisès—, el té a la falda. Hòrrida imatge: la dida droga el seu vassall. (Compra a baix preu ombres a pes, la mercadera del carnatge.) Jo sempre he escrit per curar el tall que ens fa saber que no som res. (Inèdit)

Nit de poesia

Nu amb neu Ara em ve al cap la primera vegada que ella va despullar-se davant meu. Tenia els pits petits, una carn lleu. Sota el jersei, la pell esborronada. En la fosca de fora, una nevada anava predicant l’enyor de Déu. Sempre associo el seu cos nu amb la neu —no era aigua grisa i breu de gotellada. També va treure’s els tres braçalets que duia en un canell —de cuiro i plata— i els anells de les mans. Van quedar nets els dits i el braç, i el cos, nu com un doll. L’home que sóc recorda aquella data: reveu la noia que alleta un noi foll. De Contrada Tres i Quatre, 2013

JORDI LLAVINA

Hospital (II) T’estàs llegint en un petit jardí: llegint-te a tu mateix, al cap del temps. Allò que estimes més, tot el que tems; el que et fa viure i el que et fa patir. Ara ella dorm, confiada al coixí on pesa el cap. Hi dus un dit i el prems, prop d’un brodat (blau d’aigua que, als extrems dels rems alçats, es fa escorrim marí). Com si volguessis encertir-te’n, toques tot el que et queda a l’abast de la mà. L’ampolleta de sèrum, per exemple. Mai que la barca s’acosti a les roques, vindràs tot d’una a ajudar-la a virar. Vetlla-li el son. Besa-li, lleu, la templa. De Contrada Tres i Quatre, 2013

Nit de poesia

Casa Basteix la casa lluny de la ciutat, de cels nocturns il·luminats d’escòria. De tant en tant bivaqueja en un prat: és bo que, amb ull despert, servis memòria del lloc de cada estrella al buit sembrat, que notis com al cor et creix l’eufòria d’aquella flor que es dreça a sol colgat i que de nit coneix l’hora de glòria. Basteix-la a prop d’un camp de blat que al juny et faci confident del so, entre espigues, d’una veu íntima de vent. S’esmuny com aquest vent, la vida —home que artigues, vinclat, el tros de temps que tens i, al puny, comences a sentir cremor d’ortigues. De Contrada Tres i Quatre, 2013

JORDI LLAVINA

Ens en anem ¿Ens en anem?, preguntava la mare als seus dos fills, a la platja, cadells arrebossats, de cap a peus, de sorra; i, més que una pregunta, allò era un prec, un prec dit en veu baixa. Ara el petit cavava amb una pala, o bé rasclava la sorra fosca a tocar de les ones com si llaurés un camp (i era rosada damunt la terra, el rastre salivós), i el gran omplia la galleda al mar i n’abocava l’aigua feta un doll damunt aquell ciment engrunadís amb què s’havia de bastir el castell. Ens en anem, tornava a dir la mare, ja gairebé sense to de pregunta, no gens imperativa, amb la veu blana, com qui posa tres punts rere la frase, i així tornava a convidar els seus fills a acompanyar-la, car ja eren les dues de la tarda, hora de fer un pensament, perquè el dinar —apuntava— no es fa sol. Encara no, deia un dels dos, i l’altre: Un quart... Va: cinc minuts, que ja acabem. Veig els dos nens, íntimament units en aquell noble esforç d’alçar el fortí dels seus dies de joia, encara sense dolor ni hostilitats —fonaments sòlids—. Si l’un s’encarregava del fossat que cerclava el castell, tot ple d’una aigua enverinada amb cocodrils famèlics (ho proclamava així una fantasia probablement apresa de la ràdio), l’altre aixecava —anava compactant— el mur massís de la muralla. Okay, cinc minutets, concedia la mare. 26

I us estimàveu tant, vosaltres dos, quan éreu nens, que ara no entenc per què us odieu amb una força encara superior a la d’aquell amor amb què vau créixer a l’estiu, a la mar, o a la tardor i l’hivern, a la ciutat. Ens en anem, torneu a pensar avui, talment com si ho sentíssiu de bell nou d’aquesta boca muda de la mare, del cos que esteu vetllant, de la memòria i d’uns dies de llum de fa mig segle, de la veu morta: ens en anem. I és ella qui se n’ha anat, esclar, primer —no: el pare, que es va morir fa divuit anys—, i us deixa orfes i sols, atenent els amics —cada un, els seus—, escrupolosament donant cada un dels dos l’esquena a l’altre, quasi dos vells que resten despullats —amb el vestit entresuat, i, als ulls, ulleres fosques com un antifaç— en una sala gens hospitalària del tanatori, a prop del camp del Barça, ben a la vista de tothom. Penseu —i, en això, almenys, esteu d’acord tots dos—: “Mai de la vida haguessis existit, germà odiat, odiós germà meu! Poder haver alçat tot sol aquells castells, refer el camí dels càtars a frec d’aigua!”. I ara que us veig, visiblement incòmodes, penso en els memorables germans Pomeroy, de Cheever, un dels quals pegava a l’altre —també a la platja, indret de jocs i mort— a bastonades, per desfer la ira.

JORDI LLAVINA

I us heu donat la mà, al cap de tants anys, sense mirar-vos als ulls, pouant sols d’aquest cuir negre que calceu fermesa. Que, de les fortaleses a la platja, no en queda torre dreta ni cap mur, sinó el fossat, només, avui més fondo, llòbrec i tenebrós, clot de fossar, on el record cueja igual que un peix i el cos de vella de la vostra mare —el cap, retut; amorrat a l’arena— va fent braçades, abans d’ofegar-se, i, amb una veu que regolfa de l’ànima, la dona sembla advertir-vos, encara, ens en anem, ens en anem, ens en anem, ens... en anem, ens... en a... nem. De Matí de mort Tres i Quatre, 2015

Nit de poesia

Ramat El cos, la vida. Hi ha un dia que entens que les coses expiren. Com la planta. La vellesa és un do. La dona infanta un ésser per la mort. Neix sense dents. I entens que tot toca a la fi —sarments d’un cep que podaran o cor que es vanta de poder abastar el món—, que res no aguanta i és com la flama del llumí que encens. Sabem que un dia hem de desaparèixer. La raó ens adverteix que res no dura. No en deixarà la mort ni un per merèixer. Quin mal ramat compon, la nostra espècie! Llançada a viure sense gos d’atura, sentint-se moridora es fa menys nècia. De Contrada Tres i Quatre, 2013

BIEL MESQUIDA

Nit de poesia

Atles d’ombres II - Desdiré versos / Desescriuré alfabets / Desesborraré textos lapidaris / fins que no pugui pus / de sons IX - La llengua és com un cavall de raça bona / que cal conèixer a fons i amb les regnes dins la mà / fer anar a un pas novell / per descriure invistos paisatges / cantar desconegudes músiques / anomenar les coses sense nom / i conquerir les qualitats sonores XI - Poques vegades / veus les fulguracions / cal anar viu -ser viu diria- / per aglapir-les / Vegades breus / les coses fulguren / com el rovell / es fon fins al fons / i apareixen / matèria i transparència / com el llamp / elèctriques De Com passes d’ocell a l’aire Cafè Central, 2004

BIEL MESQUIDA

Lluita de classes Era primavera i plovisquejava. La taula, els llibres oberts, un ram d’octavetes trepitjades. L’horabaixa i els trinxets sense metralletes. Encara que no ho cregueu la fosca dels núvols regalima un argent malaltís com aquest raig de suor, tan estantissa, a l’emblanquinat i a la mirada. El pare a la feina. La mare a la modista. Qui descobrirà quantes busques aturades duc rere els llavis? Tocaren el timbre. Així de complicat. En obrir la porta m’envestia aquella ona bruna de pell i un calfred lluent de pluja. Podré dir el teu nom, al·lot despentinat, que t’abocaves tot sencer amb frissor inconscient des que els nostres ulls es toparen? Quan agafava el vímet del cistell ple de queviures cada dit cercava el seu homòleg entre un aire de fluixedats als genolls. Mentre buidàvem cada objecte les venes em rebentaven i endevinava els teus batecs desfermats enmig de les pestanyes tímides i arrissades. No sabia les distàncies, ni els tremolors, ni la meva mà dreta i la teva mà esquerra que, en agafar una taronja, s’immobilitzen recíproques molt de temps. Després fugírem... Desembotonava, destrossava la llista d’aquella bata de noi dels encàrrecs. Tu cercaves, nerviós i violent, el meu nu sota la bragueta. Ens arrabassàrem els vestits amb dents i llops. Suràvem confegits dins el mirall del passadís on la meva llengua corria els viratges de cada múscul teu, acaronava les línies dures de la teva llargària, s’enfonsava al centre de la breu i fosca circumferència, feia complicats collars, inacabables, incrustats al coll. I tastava l’obscura fesomia enclavada de besos. Els teus moviments felins desprenien una boirina metàl·lica i roent mentre fregaven els pèls de l’entrecuix. El tall rosa de la teva boca engolia els testicles... 32

Nit de poesia

Enrunaves el llombrígol entre ivori i llengua. La lleugera pelussa dels teus pòmuls fregava els mugrons, s’hi enfonsava. La sabonera de la teva saliva esbuca l’esfínter que es nega sense ni un crit. Eres una criatura, criatura ferotge, jugant amb les meves anques, mossegant-les, mentre jo m’agenollava empès i obligat pel teu desfici i aquest desig d’enfonsar-te dins el bell forat del meu anus. Entabanàvem el temps amb la fortor d’un perfum censurat. El dur gla de la teva verga, tendríssima, fuetejava l’espinada i les teves ungles, dibuixaven tremolors a la cintura. M’aferrares —posant-te el puny entre els llavis talment un inèdit Hermes de Praxíteles esbucant de certes flamarades vells mobles, vells quadres, vells costums, vella moral, vella família— una grapada de saliva enmig del cul. Jo girava el cap i bevia el teu sexe que lluïa tacat de besades. Estàvem enmig de la casa. A l’enfront de la porta i els pares que arribarien potser ara mateix. M’enculares. Un agulló de gust avança intensament i m’hagués pogut morir per sempre més dins la jovenesa d’aquest fris on els teus moviments i la posició d’amor fossin l’esplendor del plaer que cap erosió del cel ni del temps no serà capaç d’esborrar. D’El bell país on els homes desitgen els homes Llibres de Butxaca, Edicions 62

BIEL MESQUIDA

Les estratègies del record IV - Fer memòria Vull fer la vida lenta / perquè passin els dies sense témer-se’n / amb la serenitat de les estacions / que arriben justes en cada cicle / amb l’humus de la memòria / alimentant-les sense treva / Vull fer la vida lenta / perquè l’amor s’eixampli per tots els sentits / i no deixi lloc a cap mort quotidiana V - La bellesa totasola Sap entrar en les paraules / en les juntes d’un vers / en el camí d’un so / en la guspira esperada / que ho pren tot De Com passes d’ocell a l’aire Els ulls de Tirèsies, Cafè Central, 2004

Nit de poesia

Rar avís Qui veu un gravat és com qui toca mare / Mumare mumare mumare: material de memòria / el crit silent del mar de les llàgrimes de la nit / negra com els imperatius: vine no et torbis drecera crit / amor que fa parlar entremig de la violència pornogràfica / i la tendresa de (encavalcadament) sentir el sentit / Vine no et torbis clariana de gràcia tatuatge visionari / mapa sonor: pus mai més: vull baixar del temps inoït / del carnatge i del Planeta: donar paraules / a la fosca closa: paüra fuig encara no he escrit / prou epitafis per reconèixer els sabors del no-res / Dol de l’innombrable a la punta de la llengua de fit / a fit mir calidoscopis de temps esbucats cop en sec / extensions sense veu salives balbes el pa florit / de la llengua Vine no et torbis tro de revolta / que nies entre la sang i la carn desfetes matèria d’oblit / no m’empestis: sóc aquí entotsolat amb el llenguatge / cerc deserts de set carnívores flors del contrasentit / els darrers braceigs del nàufrag abans de fer el cuec / la bava afadigada d’un cervell sempreseguit/ incandescent i mercurial: vine no et torbis escrit / intacta resurrecció. De Com passes d’ocell a l’aire Els ulls de Tirèsies, Cafè Central, 2003

VINYET PANYELLA

Nit de poesia

Karen Blixen al seu escriptori Retrat de 1918

Escric només per a l’ombra. Per a un miratge fràgil que amb feresa solemne desafia la successió implacable de les hores. Escric només per a mi. Per a afermar-me en el descens al pou fosc de la vida seguint l’empremta de l’heura, que s’enfila des de l’arrel profunda i solitària i brilla, somrient, als murs de pedra malgrat la claredat gebrada de la lluna. De Jardí d’ambre Columna, 1998

VINYET PANYELLA

Imprecació Et vaig escoltar cada batec. Vaig cedir a tots els teus reclams fins a extingir-me. Després, amb el pols feble, vaig iniciar una travessa sense ànima ni alè des del refugi on l’ambre revela el reflux de la llum presonera, obscur tornassol desert d’ocells, allunyada dels coralls i del bronze de les albes. He après a no sentir-te amidant cada alenar en la justa mesura fugint dels teus embats. Però ara no t’aturis. Hem arribat a un pacte sense sang i en la distància, en la saviesa de saber-nos afitaments i límits. Cor meu, escolta’m, no t’aturis. Em privaries de la llum abissal d’on no vull retornar. (Inèdit, 2013)

Nit de poesia

Taller Cézanne

Cézanne. Nature morte avec l’amour en plâtre No canviïs de lloc fruites i objectes, ni el blau polsós de la paret amb les ombres marcades. El temps va fent la seva. El que abans era un punt de descurança ara forma part del decorat. Tant se val que grinyoli la fusta dels graons. La tauleta, les teles, el pitxer blau amb flors: tot és en ordre a l’hora del crepuscle. Tingues cura que les pomes no es podreixin. La sentor es barreja amb la volior del jardí. Fan olor de tu. Estima’m. Procura que no es trenqui. És fràgil, la natura morta de l’amor. De Taller Cézanne La Garúa Libros, 2007

VINYET PANYELLA

Amidament Ordeix la carn teixits de sang i bleix, seixanta i vintidos i cinc i mig centímetres que dibuixen un cos marcant la superfície de la terra cremada, senyals per sempre més de fites i trajectes, tots ells sense retorn. Solcada pell, cap fil no la guareix per més que enllaci extrems amb traça fina. Un tel s’estén endins, de puntes de coixí amb remor de boixets i textura de randes. Em vaig refent a poc a poc per dintre al caire d’un riell de lluna i tornassols sense cap altra llum que una claror abissal per on transcorre l’alenar que delata una vida -fa temps que visc oblidada en el poema. (Inèdit, 2013)

Nit de poesia

Em despertava el passar dels cavalls carrer Major amunt fins a la plaça. Era un pas consirós de les bèsties meselles. Jo em girava de cara a la paret i amb el coixí em tapava les orelles. Tocaven les campanes de les vuit. Més fort era el brogit en dies de dissabte. Des del portal de casa pregonaven clavells, els poms de margarides, els boixacs. A l’altra cantonada els cabassos d’espígol, farigola i les herbes que ho guaririen tot. I més enllà esclatava la perfecció en l’ordre del color a les caixes de fruites i de verdures de l’Hort d’en Falç que des d’antic ens proveïa. Arrenglerats es mostraven tots els tons de la paleta. Més enllà l’aviram, els conills i els pollastres. A sota el porxo el peix saltironava per un darrer respir mentre en baixava el preu. El carro de la carn s’obria pas entre cistells i gàbies. En sobreeixien cossos esbatanats en canal fins les entranyes. La fortor de la sang congriava una volior de mosques que els homes encalçaven a cops d’esma. Hi havia algun secret en tota aquella vida? Jo em vaig criar entre natures mortes. (Inèdit, 2015)

VINYET PANYELLA

Últim passatge de Marina Tsvetàieva Aquella corda l’hi donà per lligar el bagatge d’una vida derrotada de poeta a poeta per refer potser dubtosament encara el bri d’una existència abocada amb passió a la vida i l’escriptura riu avall de la deportació i va ser la fi el que arribà amb aquella corda que enaltí definitivament la vida derrotada. Aquesta corda amb què lligo els llibres i els papers que amb mi s’enfonsen invocant l’obscuritat al viu dels tornassols amida la distància de la llum presonera entre la gran, creixent i creada llunyania que clou per sempre més el resplendor dels ulls. (Inèdit, 2013)

Nit de poesia

Hotel Roma (V) ¿Qui sóc? ¿Què sóc? ¿On sóc? Ho pregunto als miralls que callen i s’entelen fent un mutis discret entre les bambalines. Sóc qui s’enyora de la nit estelada, una veu que s’entrebanca i no sap dir, el tremolor del freu, terra que calla mentre espera la pluja, un batec que alena en l’esperança vana sentint tot el dolor dels vials de la sang pel transcurs de la vida. De Dins del cercle d’Orfeu Pagès Editor, 2004

VÍCTOR SUNYOL

Nit de poesia

I Obrir l’escriure fins a quina ferida —del text, de l’ànima—? II Fins a l’arrel de la ferida (fins al pa). Escruixit. Mai el silenci, al bell mig del silenci. Al cor del text, al cos del cor. III Mai el silenci; al bell mig del silenci. L’arrel més fonda. Al cor de la ferida, al cor de la paraula. De Quadern de port Cafè Central, 1999

VÍCTOR SUNYOL

On ets, aquí al davant, donat a l’aire, donat al buit, dissolt en la mirada? Tanta llum entenebra l’hora i fa l’espai etern; d’estar només. Suspens pregunta abissada —el temps s’esbalça per l’ull en atura— on ets, d’estar? On ets, al teu davant, donat a l’aire, donat al buit, dissolt en la mirada?

De Stabat Edicions Proa, 2003

Nit de poesia

Dorm dorm. ara dorm. dorm en l’etern ressò. dorm en el somni nostre. reposa en el no-res que en tu ens fa viure. reposa el teu repòs en tots nosaltres. dorm. ara dorm. dorm en el nom que et bressa. dorm en el ser més nostre. reposa el plàcid camí que ara ets. reposa endins d’aquest antic enyor. dorm. ara dorm. dorm en el teu record. dorm, que et vetllem el son. reposa en el nostre conhort que t’és. reposa aquest teu son que no s’adorm. dorm. ara dorm.

De No On (Rèquiem) Eumo, 2008

VÍCTOR SUNYOL

Per també I sense com cap sense —cap res— quan ja ni sempre ni mai quan ja no res per —sense— on o quan o ser sense —sempre— des de (morir) només amb i tot per mai per mai —de— sempre sense per mai la por del desig Làpida hebraica del cementiri jueu de Girona Cantera & Millàs 185 n. 14.651 110 x 54 x 32 cm. s. XIV – XV ...la seva memòria sigui per la vida perdurable, tingui pau. Inscripció molt esborrada, difícilment llegible. 48

De Des d’ara Edicions Proa, 2005

Nit de poesia

A la paret blanca, ombra d’eucaliptus esvanint-se mentre s’apaga el sol

ara ni

mentre quasi no quan ja sense encara tan gens de temps a no res per en i ho o De de ser només Eumo, 2014

VÍCTOR SUNYOL

Un eco blau Abocat al pou de la infantesa, quins són els ulls que et miren des del fons ? Un eco blau sense present ni hores. L’etern ressò. De Reversions Côclea - Centre d’Art Contemporani de Saint Cyprien, 1996

Nit de poesia

1951 Aquestes cosetes de 1951 són els objectes dels teus anys. Tan llunyanes i distants. I tu ? Tant ens acosten, els anys, com ens separen de ser nosaltres. De Reversions Côclea - Centre d’Art Contemporani de Saint Cyprien, 1996

BLANCA LLUM VIDAL

Nit de poesia

V He entrat a la Causa de l’heura, aquària meva, espurna meva, esportello l’ametlla i busco l’ungüent, em bec el vi ranci, m’envio el pa sec, li dic visca a la gata i llegeixo el maldit. Toqueu, companys, taqueu, embafeu-vos d’amor i amb amor esmusseu-vos. Se m’atansa la son, la sinestèsia es desperta: la mà del meu amic com una festa saura. Obre’m, batalla meva, antiga meva, airada meva, tu, la lliberta, que tinc els noms escampats i la contrada dispersa. Fugen els punts de la recta. Les paral·leles reculen. El cos geomètric no ha previst ni la selva ni el corc ni el contraban de rosades. L’amic és invent, meridians, discontinu. Truca a la porta i jo la vull també a ella. M’aixeco i li obro i té els gossos a punt i el faig entrar per darrere. Animals violents d’una història feliç es rebolquen convulsos. Voldria aclarir-li que la fulla és beneita, que és el mànec qui impera, que el que sega és la mà. Voldria mostrar-li l’estria i baratar-li una mula per la consciència d’un díctic, però tira pel dret i em desencaua i m’acubo.

Volia estranyar-me del cos de la lletra, dels cossos fent cos en rotllana, del llop de la mare, del pop que diu ‘pare’. Volia escapar-me i he topat amb els guardes del feu —tinyetes de llengua, vestals de vestals, carrabiners. Amigues del món, de la frontera, si trobeu la gasela torneu-li el desert i digueu-li que és ella, qui multiplica el combat i arrecera. I què té el teu antílop, de bassiot marinera, bel·ligerant giradissa, que té l’arrel tan extensa, que és molt més que un amant, que amb tan poc significa? El meu amic fa triangle amb els dits i em talmuda la nit sense ritu ni prec. Si el seu cap retorna a la rosa, recupera ningú. En els seus rínxols, que devien remoure com insolenta glicina o com cinc llibres primers, jo no hi era —i naixia. Els seus ulls són teringa d’insomnis i, arrimats a la pèrdua, són cristall, són alè. Les seves galtes resisteixen la culpa —se la miren de prop, l’avien a lloure. Els seus llavis arranquen els nos de la creu i els arremoren per dins i els esbajoquen. Els seus braços tremolen segurs quan recullen el poll que no troba la lloca. Que en té ben bé prou amb deixar que l’empaitin ho ha concebut des del ventre. Les seves cames van fent: és el vertigen qui corre. Apareix si se’n va i només torna en gerundi. Solidària amb l’origen incert, la seva boca desnia i desborda. Perquè mai res no serà nostre, va dir l’amic; i el nostre amor, va dar-me, el nostre amor com un golem.

(Inèdit)

Nit de poesia

Que vingui amb mans Que sigui suau, que sigui tendre, rebonic, de color blau, que tingui blanc, que sigui tou, que voli molt, que hi hagi el vent, que sigui fi, que sigui dolç, que sigui dolç, que sigui dolç, que embafi molt, que embafi tant, que embafi bé, que ho faci llarg, que sigui llarg, que es faci dur, que vingui tot, que vingui amb vent, que embafi més, que l’aire cal, que sigui encès, que l’aigua té —també— la mà del foc, que dugui foc, que sembli foc, que vingui amb mans, que vingui amb foc, que cremi molt, que cremi molt, que cremi tant, que l’aire cal, que l’aigua té, que cremi tant que res no es cremi.

De Punyetera flor Labreu, 2014

BLANCA LLUM VIDAL

Raor de raó Érem bocins de lluna morta i no quèiem al pou, ens hi tiràvem. Si no dormíem, que no dormíem, decidíem tallar-nos amb destrals de raó. Segats d’enmig, amb horitzons diferents i desfets de maneres, no érem ni andrògins. I a la follia, guardiana amiga, la fèiem inversa: més folla que folla i tan folla que no, que ni enfollia. Cavalca, infinita, cavalca, i sigues fang sense costella i sigues pols sense principi. Però de nit la traíem: li obríem la porta i au vés, vés-hi amb consciència, havíem gosat poder dir-li. I nosaltres pensant. I nosaltres petits, però ocupant massa, recordàvem la marca i no l’escàndol. Tocàvem la crosta i oblidàvem que endins no era el mal, sinó el cor qui s’atrevia a eixamplar-se. Si volíem curar-nos la cura era curta i tan curta no es veia. Per això ens estripàvem: per veure que enlloc s’hi fan arrels, per veure que enlloc hi ha lloc sabut ni terra natal ni terra prohibida. I alletàvem, això sí, alletàvem l’inici. I a la raó: cavalca, infinita, cavalca, i sigues tall, sí, sigues destral, però amb insurgència. I el món va fer lloc a un cos petit. I avesats a trencar-nos, va ser que no. (Inèdit)

MIREIA VIDAL-CONTE

MIREIA VIDAL CONTE

“És difícil serpentejar equilibris i trontollar precàriament amb un sol pam de vida” Felícia Fuster

en aquesta la paraula explica’m breument aquella remor si em mates és difícil D’Orlando natural Labreu, 2010

Nit de poesia

“Es sempre carnaval, recordes? Les disfresses” Felícia Fuster

Festen (allegro) des de baix la fotografia la fa de baix a dalt estirada la veu girar com boja com boges com vola amb punys gegants des de terra deixa que sigui la força forces com boja com boges com ballen només així com és difícil no enteses escrutades pels jutges de la polidesa no saben mirar boges que miren com art des de l’aigua de la boca d’aiguamel típica substància de bogeria insana de dues boges que escriuen fins que dius escric i t’adones (pausa) (adagio) de cop la nova pausa eixorca d’ara te n’has d’anar D’Orlando natural Labreu, 2010

MIREIA VIDAL CONTE

“Sents el pit buit? Sents el pit sord?” Felícia Fuster

IX obren incisions despertes mossegat el pit salvat avui cares ressons no d’objectes intentes estimar-te és difícil penses el desig no saps si entenen la teva nova expressió facial — sens dubte no ha estat violació. De 5 cm (la cicatriu) Curbet, 2012

BiobibliografiES

MARC GRANELL (València, 1953) Com a poeta ha publicat, entre d’altres llibres, Llarg camí llarg, Materials per a una mort meditada, Fira desolada, Versos per a Anna, Corrent de fons o Tard o d’hora (València, 2006). També ha escrit i publicat llibres de poemes per a infants, entre els quals destaquen L’illa amb llunes, La lluna que riu i altres poemes, Oda als peus i altres poemes o La dansa dels versos. Ha estat traduït a diverses llengües (castellà, portuguès, gallec, italià, anglès, francès o suec). Ha traduït Nou poemes de Pianissimo, de Camillo Sbarbaro, i, en col·laboració, altres poetes, com Erich Fried, Bertolt Brecht o Claes Andersson. També ha traduït Ciudad susurrada al oído, el primer llibre de Vicent Andrés Estellés i La sonrisa de la hierba y otros poemas, de Josep Piera. Va guanyar el Premi de Poesia Vicent Andrés Estellé l’any 1976, el Premi Ausiàs March l’any 1979, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians els anys 1991, 1992 i 2016 i el Premi Samaruc de Literatura Infantil l’any 2010. Fou cofundador de la revista Cairell i actualment és membre del consell de redacció de Reduccions, a més d’haver dirigit diverses col·leccions de poesia. GEMMA GORGA (Barcelona, 1968) Com a poeta, ha publicat Ocellania (1997), El desordre de les mans (2003), Instruments òptics (2005), Llibre dels minuts (2006), Diafragma (2012, amb fotografies de Joan Ramell) i Mur (2015). Com a traductora, ha publicat Vint esmorzars cap a la mort, del poeta indi de parla anglesa Dilip Chitre (2012). És també autora del llibre La cuina natural. Salut, tradició i plaer a taula (2004), escrit en col·laboració amb Antoni Lozano. Treballa com a professora de literatura a la Universitat de Barcelona. En l’àmbit acadèmic, les seves publicacions inclouen un pròleg a la poesia de Sant Joan de la Creu (2010) i un assaig titulat El mundo a través del libro. A propósito de Cervantes, Canetti y Hrabal (2007). 62

JORDI LLAVINA (Gelida, 1968) És llicenciat en filologia catalana, i durant vint anys ha exercit el periodisme cultural. Actualment treballa com a professor de llengua i literatura catalana. Publica com a poeta La corda del gronxador (Moll – Proa, 2006; Premi Ciutat de Palma-Joan Alcover de Poesia 2007), Diari d’un setembrista (Bromera, 2007; Premi València de poesia de la Institució Alfons el Magnànim 2007 i Premi Crítica Serra d’Or de Poesia 2008), País de vent (Lleonard Muntaner, 2011; Premi Vila de Martorell de poesia 2010), Vetlla (3i4, 2012; Premis OctubreVicent Andrés Estellés de Poesia i Premi de la Crítica Catalana – categoria de poesia, 2013), Contrada (3i4, 2013) i Matí de la mort (3i4, 2015). És també autor de diversos llibres de narrativa com ara La capa d’Ozó (La Galera, 1999; narrativa infantil), Dies de Galícia (2001), Ningú ha escombrat les fulles (Ara Llibres, 2008) o Londres nevat (Ara Llibres, 2009). Com a novel·lista ha publicat La mà tallada (Proa, 1999), Nitrato de Chile (Destino, 2001; Premi Josep Pla 2001) i El llaütista i el captaire (Ara Llibres, 2013). BLANCA LLUM VIDAL (Barcelona, 1986) Treballadora social, escriptora i filòloga. Com a poeta ha participat a Pedra foguera, antologia jove dels països catalans (Documenta Balear, 2008), a Quàntiques! 10 poetes joves en diferencial femení (Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma, 2008), a Allò de dintre. Homenatge poètic a Joan Ponç (Edicions Poncianes, 2010), a Ningú no ens representa. Poetes emprenyats (Editorial Setzevents, 2011) i a Màscares i reclams. Vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló (Curbet Edicions, 2011). Ha publicat La cabra que hi havia (Documenta Balear, 2009), Nosaltres i tu (Lleonard Muntaner, 2011), Homes i ocells (Club Editor, 2102), Visca! (Documenta Balear, 2012), Punyetera flor (LaBreu Edicions, 2014) i Maripasoula: crònica d’un viatge a la Guaiana francesa (Tushita Edicions, 2015). Ha editat les Dues Catalunyes d’Àngel Carmona (Lleonard Muntaner Editor, 2010), 63

l’obra poètica d’Àngel Guimerà (Edicions de 1984, 2010) i Un film (3000 metres) de Víctor Català (Club Editor 2015). Ha recitat arreu dels Països Catalans, a Galícia, a Madrid i a Ucraïna. BIEL MESQUIDA (Castelló de la Plana, 1947) Biòleg i periodista, però per damunt de tot, escriptor. Enamorat dels sabers en general i apassionat de les lletres des de ben petit, la seva joventut ve marcada tant per l'esperit reivindicatiu, de lluita i d'efervescència cultural de l'Europa de l'època, com per la limitada i duríssima realitat cultural dels Països Catalans sota la dictadura franquista. Mesquida ha begut de la gran tradició literària catalana i universal, d'autors com Llull, March, Ferrater, Rodoreda, Brossa, però també Pessoa, Gide, Proust, Mallarmé, o Nabokov. Als 26 anys guanya el Premi Prudenci Bertrana amb L'adolescent de sal (1975), novel·la considerada com un símbol de la seva època, essencial i innovadora dins del panorama català literari conservador. Experimental i lletratremolador sempre apareix on l’esperen: Self-Service (1976, amb Quim Monzó) i Puta-Marès (ahí) (1977) són dues obres molt significants. Posteriorment, cal destacar-ne els textos Excelsior o el temps escrit (1975) i Vertígens (1999), així com els reculls de narrativa breu Doi (1990), Els detalls del món (2005), Acrollam (2008) i Trèmolo (2015). Pel que fa a la poesia destaquen, El bell país on els homes desitgen els homes (1974), Notes de temps i viceversa (1981), The Blazing Library (1994), Com passes d’ocell a l’aire (1999) i Llefre de tu (2012). El seu esperit crític i la seva llengua magnètica i intensa li han proporcionat reconeixements i guardons literaris. Igualment col·labora de manera habitual en diverses publicacions i participa activament en nombrosos esdeveniments culturals. Director, des de fa divuit anys, del Festival Internacional de Poesia de la Mediterrània. Ferm defensor de l’essencialitat i la divulgació de la cultura, és un activista que lluita en totes les trinxeres, especialment en la de la normalització, difícil encara, de la llengua i la cultura catalanes. 64

VINYET PANYELLA (Sitges, 1954) CONTRA EL DARD, EL POEMA És la febre que conjura les paraules i m'aboca al paper en blanc. És el neguit guiant les meves mans que multipliquen el delit i la fúria. És la llum que s'escola per l'arbreda en la vall closa. És la mar que es vesteix amb mirallets d'estiu i amb un riell que es perd en l'horitzó. Sóc tota jo qui es vincla al reclam rabent de la sang, obscurament feliç de ser en el poema. (Cinc besllums per a un estiu de cendra, 2011) No tinc biografia. Com William Carlos William volia escriure un poema però m’he abocat a escriure la biografia dels meus poemes. Escriure és una necessitat i explicar una altra, i totes dues conflueixen en una reflexió a tocar dels límits. No existeixen ni el cànon ni el temps, ni geografies ni llengües. Quan hi ha alguna cosa a dir, tot esdevé intensitat i s’agleven paraules i versos. Després arriben els silencis, un desert ressec i ocre, aridesa, terra clivellada, cendra. La travessa, si ho és, no té calendari. Llavors, forçar la paraula és fallida i impostura. Si l’ase aplaudeix em neguitejo però si ho fa el porc és que m’he traït. Sóc el que escric. La meva poesia són descobertes, passions i obsessions. És la llum dels mirallets que la mar fa a l’estiu i la llum abissal de subterra vermellosa i ennegrida. És la idea que només sóc capaç de desentrellar seguint l'impuls de convertir-la en poema: contra el dard, la resposta. És un vidre opac i el mirall d’ulls endins. La meva poesia són ciutats, París, Viena, Roma, Petersburg, són països, Provença, Itàlia. La riba nord de la Mediterrània i algunes geografies de la riba sud, amb tots els vells mites. La Mediterrània d’Umberto Saba. La tardor daurada de Mercè Rodoreda vora el llac de Ginebra. La meva poesia són els altres poetes, les que em van fer: Rosa Leveroni i Montserrat Abelló. Les que he anostrat: Marina Tsvetàieva, Else LaskerSchuler, Anna Akhmàtova. Els que no puc deixar: Ausiàs March, Rilke, René Char. Els que m’hi porten: Caravaggio, Courbet, Cézanne, Nicolas de Stael. El contrallum. El corall. L’ambre. Les roses. L’instant. La voluntat de dir. L’oblit. 65

VICTOR SUNYOL (Vic, 1955) La poètica de Víctor Sunyol, inscrita en la tradició de la crisi i la desconfiança en el llenguatge, es caracteritza fonamentalment per trobar-se a la contínua recerca −sempre infructuosa− d’una possibilitat de “dir”, materialitzada en diverses estratègies textuals que al llarg de les obres conformen un assaig de poètica discontínua i ramificada fins a diferents atzucacs. Comença la seva activitat literària a mitjan dels anys setanta en revistes i diferents publicacions. Des de 1989, juntament amb Antoni Clapés, es responsabilitza de les iniciatives i les edicions de Cafè Central, amb qui, des de 1992, codirigeix la col·lecció de poesia Jardins de Samarcanda. Col·labora assíduament amb artistes visuals, i també amb compositors, escrivint textos per a (o des de) la seva obra o bé amb treballs conjunts. Ha publicat textos de crítica i assajos sobre poètica i creació en general. Ha estat traduït al francès, l’alemany, l’italià, l’anglès, l’eslovè i el castellà i ha aparegut en diverses antologies a Catalunya, Quebec, Mèxic, Alemanya i Espanya. Les seves darreres publicacions de poesia són: Stabat (2003), Com si Girona: (31 dies) (2005), des d’ara (2005), NO ON (rèquiem) (2008), Quest (2013), de ser només (2014) i 3a Андрей (Per a Andrei) (2014). El 2014 va publicar la narració–monòleg Birnam. MIREIA VIDAL-CONTE (Barcelona, 1970) Poeta, traductora i crítica literària. Llicenciada en Literatura Comparada i Ciències de la Informació. Llibres: Gestual (Pagès, 2005, Premi Recull), Pragari (Columna, 2005, Premi Miquel de Palol), Anomena'm nom (Pagès, Premi Maria Mercè Marçal), Margarides de fons (Cossetània, 2007, Premi Ciutat de Tarragona), Orlando natural (2010, La Breu), 5 cm (la cicatriu) (Curbet, 2012), Veces (Terrícola, 2015), Com elles (antologia-espectacle, propera edició amb Lleonard Muntaner, octubre 2016), Ouse (propera edició amb La Breu, octubre 2016). La trobem inclosa en les antologies Trentaquattro poeti catalani per il XXI secolo (Raffaelli Editore), Eròtiques i despentinades 66

(Arola), El poder del cuerpo (Castalia), Erato. Bajo la piel del deseo (Sial), Màscares i reclams. Vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló (Curbet edicions). Com a traductora, ha publicat La Casa de la Compassió d’Eugénia de Vasconcellos, traduït conjuntament amb C. Duarte, Pols de vidre de Jordi Carrió i Corrent d'esperits de Brigittte Oleschinski, traduït amb T. Pascual i R. Farrés; així com poemes esparsos per a l'antologia Com elles de Sophia de Mello, Ana C. César, Teresa Rita Lopes i Anne Carson. Actualment tradueix les poetes Anne Sexton, Christina Rossetti i Florbela Espanca. Ha fet i fa recitals arreu dels Països Catalans, Madrid, Praga, L’Habana i l'Alguer. Escriu articles per a les revistes Caràcters, Poetari, Núvol i Llavor Cultural; i ha prologat i editat L'Esfera insomne, de Màrius Sampere, entre d'altres.