pItarra { 1864 — 1866 }
per continuar l’exposició a casa Mapa interactiu dels teatres a l'època de Pitarra (Barcelona 1838 - 1895)
Biblioteca digital de textos teatrals representats entre 1864 i 1866 en català:
www.ub.edu/gracmon/docs/teatrespitarra
www.tnc.cat/exposicio-pitarra
Mapa interactiu elaborat en ocasió d’aquesta exposició pel grup de recerca Gracmon (Grup de Recerca en Història de l'Art i del Disseny Contemporanis) de la Universitat de Barcelona.
Enllaços directes a les edicions originals i als manuscrits digitalitzats per la Biblioteca de Catalunya i disponibles a la Memòria Digital de Catalunya, consultables en línia.
Exposició concebuda, organitzada i produïda pel Teatre Nacional de Catalunya i la Institució de les Lletres Catalanes Amb el suport de: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona Biblioteca de Catalunya, Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de la Diputació de Barcelona, grup de recerca Gracmon de la Universitat de Barcelona
Bibliografia bàsica: ARTÍS, Josep. Diccionari biobibliogràfic i Documentació sobre Frederic Soler (Pitarra). Materials inèdits conservats a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
Comissariat: Albert Arribas
CARMONA, A Àngel. Dues Catalunyes. Jocfloralescos i xarons. Palma: Lleonard Muntaner, 2010.
Concepció i disseny: Anna Alcubierre, espai_e
MORELL I MONTADI, Carme. El teatre de Serafí Pitarra. Entre el mite i la realitat (1860-1875). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995.
Gràfica: Bisgràfic POBLET, T Josep Maria. Frederic Soler. Serafí Pitarra. Barcelona: Aedos, 1964. assistència a la producció: Grop ROURE, Alfons. La «rebotiga» de Pitarra. Barcelona: Librería Millá. 1946. Documentació: Ferran Dordal ROURE, Conrad. Recuerdos de mi larga vida. Barcelona: Biblioteca de El Diluvio, 1926. Mapa interactiu: Grup de recerca Gracmon de la Universitat de Barcelona SOLER, R Frederic (Serafí Pitarra). Singlots poètics. Teatre complet. Tarragona: Arola, 2014. Producció i muntatge: Equips tècnics i de gestió del Teatre Nacional de Catalunya
barcelona creix Il·lustració que representaa Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, feta per Lluís Pellicer, «Nyapus», dins Serafí Pitarra et al., Singlots poetichs, «Crida». Barcelona: López Editor. Llibreria Espanyola, 1864.
El dibuixant «Nyapus» va crear el primer retrat imaginari de Serafí Pitarra amb aquesta il·lustració, feta a partir de la descripció que se’n podia trobar a la «Crida» dels Singlots poètics.
el segle xix, laboratori de la democràcia El primer terç del XIX la Monarquía trontolla; el segon terç s’embarbolla amb nous bàndols i enrenou.
Entre baixeses i audàcia, aquest segle decisori és el gran laboratori de la nostra Democràcia.
{1} Il·lustració de Lluís Pellicer, «Nyapus», dins Serafí Pitarra et al., ’L Xanguet, o sia, Almanach per l’any 1865. Col·lecció Singlots poetichs. Barcelona: López Editor. Llibreria Espanyola, 1864.
{2}
increment poblacional al segle xix ——— 1854 ———: per un excés de canalla, Barcelona la muralla s’ha de començar a abatre. (L’any 1835, que ja espanta, eren 118.000 caps; penseu, doncs, quins maldecaps l’any 1860 amb 190.000...)
Il·lustració de Lluís Pellicer, «Nyapus», dins Serafí Pitarra et al., ’L Xanguet, o sia, Almanach per l’any 1865. Col·lecció Singlots poetichs. Barcelona: López Editor. Llibreria Espanyola, 1864.
{3}
L’Eixample El creixement es completa fent a tothom evident que, per viure-hi tanta gent, la ciutat és massa estreta.
{4}
fi del monopoli del teatre de la santa creu A ciutat, la Santa Creu, segons un reial conveni, durant un quart de mil·lenni va ser l’únic coliseu.
No tothom hi està conforme però el Gobierno aprovarà l’any 1860 el pla Cerdà: un Plan de Ensanche y Reforma.
——— Però el 1833 a Barcelona no es vol que hi hagi un teatre sol i el monopoli li han pres.
Il·lustració apareguda dins la revista El pájaro verde, 1860, any I, núm. 3.
Il·lustració apareguda dins Conrad Roure, Recuerdos de mi larga vida, vol. 2. Barcelona: Biblioteca de El Diluvio, 1926.
Proliferació de coliseus Entre una cosa i una altra surten sales com bolets, proliferen els fullets de riure, els balls i el teatre.
{5}
La competència és brutal: Circo, Olimpo, Odeon, Liceu... (penseu que el vell «Santa Creu» ara es vol dir «Principal»).
Il·lustració de la reobertura del Liceu apareguda dins la revista El pájaro azul, 3 d’octubre de 1863, any III, núm. 40.
òpera italiana i francesa
la temporada teatral Tots els teatres seguien la temporada oficial (passat Pasqua – Carnaval) com els vells clergues volien.
{6}
Però amb tanta gent anxovada dins d’un teatre a l’estiu calia algun mes festiu i es mudà la temporada.
Il·lustració apareguda dins la revista El pájaro azul, 26 d’abril de 1862, any II, núm. 17. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
{8}
En la temporada lírica tots els gèneres hi havia. Aquella melomania era una qüestió empírica.
teatre en castellà El teatre en castellà era el que predominava, i qui la llengua canviava era algun actor italià.
La gent demanava a crits drames «d’aparato» o màgies; els grans plors, les hemorràgies, eren els plats preferits.
Il·lustració apareguda dins la revista El pájaro azul, 18 de gener de 1862, any II, núm. 3.
Sainets en català com a acompanyament De català, a l’escenari, se’n sentia algun tastet quan posaven un sainet com a plat complementari.
{7}
(I això que, per molta gent, era el que més s’entenia; més d’un dubta si s’omplia pel plat fort o el complement...)
{9} Anunci aparegut a la revista La Piula, 22 de setembre de 1912, any I, núm. 27.
L’èxit d’algunes empreses va ser presentar sarsueles, i dur òperes (amb peles!) italianes o franceses.
Il·lustració de Tomàs Padró, dins Serafí Pitarra, L’Africana. Col·lecció Singlots poetichs. Barcelona: López Editor. Llibreria Espanyola, 1866.
jocfloralistes La burgesia pren força i ho vol dir en català (sense deixar de mirar cap a Madrid ni a la Borsa).
Per ells ja estarà prou bé fer de la llengua un emblema i emprar-la en algun poema per lloar en Jaume I...
{ 10 } Il·lustració apareguda dins la revista Lo aucell blau, 2 de maig de 1862, any II, núm. 18. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
{ 11 }
xarons Enfront dels «jocfloralistes», cada cop hi ha més «xarons»: parlen amb incorreccions, però són més realistes.
Homes com Anselm Clavé donen veu a aquesta classe; els nous poders amenaça la pobra gent del carrer...
Il·lustració de Manuel Moliné, dins Serafí Pitarra, La venjansa de la Tana, 3a edició. Col·lecció Singlots poetichs. Barcelona: López Editor. Llibreria Espanyola, 1891.
Il·lustració de Tomàs Padró, dins Serafí Pitarra et al.,
agitació a la rebotiga
Lo Xanguet. Almanach per l’any 1866. Col·lecció Singlots poetichs. Barcelona: López Editor. Llibreria Espanyola, 1865.
Societats recreatives «Societats recreatives» vol dir grups organitzats de joves entremaliats que fan festes i invectives.
{ 12 }
El ciutadà es diverteix dins dels pisos i a la plaça: i així, com més se solaça, més «ciutadà» es reconeix.
{ 13 }
Orígens de Frederic Soler ———— L’any 1839 nasqué Frederic Soler: fill de fuster, rellotger fins que el teatre el commou. Aquest noi tan insegur i sempre poc expansiu sorprèn tothom quan escriu sainets còmics com ningú.
Il·lustració de Lluís Pellicer, «Nyapus», dins Serafí Pitarra, ¡La mort de la Paloma!. Col·lecció Singlots poetichs. Barcelona: López Editor. Llibreria Espanyola, 1864.
Dibuix de Frederic Soler. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques.
la rebotiga de pitarra
{ 14 }
Soler, a la rellotgeria del carrer d’Escudellers (abans que Avinyó es digués), la «rebotiga» hi tenia.
El jove serà el protegit de Don Bernat de las Casas, un dels primeres espases d’aquell món tan distingit.
Però abans que ell, el propietari n’era el seu futur cunyat, el fill de l'exempresari del Tívoli: Don Bernat...
Soler, en aquest context, anirà a tota pastilla: es casarà amb la pubilla i estrenarà el primer text.
Il·lustració de la rebotiga de Pitarra apareguda dins Alfons Roure, La «rebotiga» de Pitarra. Barcelona: Librería Millá, 1946.
Teatre lúdic ALS PISOS El teatre a dins d’un pis feia riure, sobretot. No era estrany que s’hi sortís amb algun estirabot...
Retrat de Bernat de las Casas aparegut dins Alfons Roure, La «rebotiga» de Pitarra. Barcelona: Librería Millá, 1946.
{ 16 }
{ 17 }
Els amics de Pitarra Des d’aquell amagatall el país es va remoure amb gent com en Conrad Roure o en Valentí Almirall.
Semblava imprudent signar un teatre tan bandarra, per això Soler va adoptar el pseudònim de «Pitarra».
Una gran colla de noms de perfil contestatari que ara, a títol honorari, ja són els nostres prohoms.
Il·lustracions aparegudes dins Conrad Roure, Recuerdos de mi larga vida, vol. 2. Barcelona: Biblioteca de El Diluvio, 1926.
Il·lustració de Manuel Moliné, dins Serafí Pitarra, Las píldoras de Holloway, 2a ed. Col·lecció Singlots poetichs. Barcelona: López Editor. Llibreria Espanyola, 1886.
estrenes de l'esquella a l'odeon —— 25 de febrer, any 1864 ——: A l’Odeon començarà la ratxa quan la Melpómene llogui el teatre i estreni L’esquella de la torratxa. L’estrena professional es farà l’11 d’abril a l’Odeon. (Soler també s’hi estrenarà amb Juan Fivaller, un drama romàntic en castellà...)
Fotografia de Lleó Fontova i Paca Soler a L’esquella de la torratxa. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques.
{ 15 }
soler, protegit de bernat de las casas
{ 18 }
Albert Llanas
Josep Maria Arnau
Josep Feliu i Codina
Frederic Passarell
Francesc Camprodon
La publicació dels Singlots Però l’èxit de L’esquella és tan enorme, que un editor vol guanyar-s’hi les sopes: la Llibreria Espanyola d’en López als Singlots poètics donarà forma. Aquesta col·lecció de gran tirada convertirà Pitarra en una estrella i gràcies al gran èxit de L’esquella llegir en català prendrà volada.
Il·lustració de l'editor López Bernagossi apareguda dins la revista El diablo suelto, 3 d’abril de 1864, any II, núm. 13.
Tomàs Padró
Josep Roca i Roca
Eduard Aulés
Manuel de Lasarte
Valentí Almirall
Josep Planella
Ricard Moragas
{ 19 }
l’impuls del passeig de gràcia { 20 } ————— L’any 1827, força abans d’obrir muralles, el camí cap al Putxet esdevé un lloc de rialles.
Algú va tenir l’audàcia de convertir aquells camins en uns preciosos jardins, i nasqué el Passeig de Gràcia.
Plànol «Plaça Catalunya i Nou Passeig de Gràcia». 15 de desembre de 1856. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
Il·lustració que representa Serafí Pitarra i la seva família apareguda dins Serafí Pitarra, ’L boig de las campanillas. Col·lecció Singlots poetichs. Barcelona: López Editor. Llibreria Espanyola, 1865.
{ 21 }
estius al passeig de gràcia Amb els teatres tancats cal buscar altres diversions, com ara parcs d’atraccions, recitals, bars o envelats... Així doncs, durant l’estiu tothom va al Passeig de Gràcia, que és un lloc de democràcia: allà tota cuca hi viu.
Il·lustració «Salón de conciertos y bailes de los Campos Elíseos de Barcelona, publicado por la Ilustración Española». Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
{ 22 }
el Tívoli Neix el Tívoli el 1860: uns jardins sense edificis on de tant en tant s’hi canta o s’hi fan focs d’artificis.
(I l’empresari eixerit que l’oferta allà va estendre tindria en Soler de gendre, tal com abans us hem dit...)
Sense provocar-los crisis, ràpid entrarà en acció el seu gran competidor, és a dir, els Camps Elisis.
Il·lustració «Disparo de fuegos articiales en los Jardines del Tívoli» [1858]. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
recitals d'estiu als jardins
{ 23 }
Els Camps Elisis Aquests altres grans jardins fins tindran muntanyes russes. Certament, hi haurà batusses per captar barcelonins...
Il·lustració «Els "Campos Elíseos" (Lloc d'esbarjo competidor del "Tívoli")» 1853. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
{ 24 }
Quan els teatres tancaven, algú va tenir l’audàcia de dur al Passeig de Gràcia els cantants que descansaven.
oferta de sarsuela catalana al passeig de gràcia
{ 25 }
Primer s’anirà amb cautela, però per la bona acollida es passarà de seguida del concert a la sarsuela.
Així, primer a l’aire lliure i després sota cobert, es donarà algun concert. (Tocarà pagar per riure...)
Aviat tindrem notícies que els dos grans competiran amb el Prado Catalán i el Jardí de les Delícies.
Il·lustració apareguda dins la revista Lo esquirol, 5 de juliol de 1868, any I, núm. 5.
L’esquella de la torratxa als jardins Es provarà amb sarsuela catalana un cop ha entrat als jardins el teatre: i... —oh!— ...aquell 1864 L’esquella és l’èxit que tothom demana.
La durà als «Campos» en Gervasi Roca, però ràpid es veurà per tots racons; fa en un estiu setanta-cinc funcions i el Passeig de Gràcia sencer trastoca.
Il·lustració de Lluís Pellicer, «Nyapus», dins Serafí Pitarra, La esquella de la torratxa. Col·lecció Singlots poetichs. Barcelona: López Editor. Llibreria Espanyola, 1864.
Il·lustració apareguda dins la revista Lo esquirol, 9 d’agost de 1868, any I, núm. 10.
{ 26 }
l'èxit de la sarsuela en català En els mesos de calor s’opera una meravella; estrenar al Passeig L’esquella marca el gran punt d’inflexió:
la sarsuela en català s’obre pas amb contundència, multiplica la presència i un nou públic formarà.
{ 27 } Il·lustració apareguda dins Serafí Pitarra, ¡Ous del dia! Col·lecció Singlots poetichs. Barcelona: López Editor. Llibreria Espanyola, 1864. L'obra va ser estrenada al Passeig de Gràcia aquell any.
«el pare del teatre català» Il·lustració que representa l'èxit de Pitarra amb Les joies
de la Roser, r apareguda dins la revista Un tros de paper, r 15 d’abril de 1866, any II, núm. 48.
Teatre només en català
de les «gatades» a la gata
{ 28 }
Quan algú de cop desbarra, es diu que fa una «gatada» (mot que tindrà anomenada pel gènere d’en Pitarra...).
Amb l’èxit que aquell estiu mostra el teatre vernacle, ara el món de l’espectacle serà al català procliu.
{ 29 }
«Gatades» farà La Gata en el teatre Odeon; l’empresa portarà al món texts catalans en safata...
I la llengua del carrer per fi deixarà de ser llengua d’acompanyament, per tenir un lloc evident.
Il·lustració de Tomàs Padró, dins la revista Lo noy de la mare, 7 d’octubre de 1866, any I, núm. 18.
Il·lustració de Tomàs Padró de la representació d'Els herois i les grandeses de Pitarra per part de La Gata, dins la revista Un tros de paper, 4 de març de 1866, any II, núm. 42.
{ 30 }
un gir radical Tres anys capgiren els nombres del paisatge teatral; d’una forma radical es desfan certes penombres.
Sembla que es llencin les masses a sentir la seva llengua, pues el castellano mengua i el català fa grans passes.
Els detractors de Pitarra Per l’ús d’una llengua «bruta» i el desig de satisfer, els detractors de Soler, li mouen sempre disputa.
{ 31 }
Davant de tantes complantes contra el seu art de la mofa, en Pitarra filosofa comparant-se amb Cervantes.
Il·lustració apareguda dins de Serafí Pitarra, ’L Cantadó. Col·lecció Singlots poetichs. Barcelona: López Editor. Llibreria Espanyola, 1864.
Il·lustracions aparegudes dins Josep M. Poblet, Frederic Soler. Serafí Pitarra. Barcelona: Aedos, 1964; i Conrad Roure, Recuerdos de mi larga vida, vol. 2. Barcelona: Biblioteca de El Diluvio, 1926.
{ 32 }
La pressió de la crítica Les joies de la Roser s’estrena el 1866 i la premsa, d’improvís, posa en Pitarra molt bé.
un autor a la recerca d'un públic
{ 33 }
És cert que a Soler li agrada ser sempre reconegut, i per això uns quants cops s’ha endut més d’una gran patacada.
Ara que un drama ha donat, la pressió el comminarà a deixar l’anonimat sortint per fi a saludar...
Sembla que no en té mai prou; tanmateix hem d’anar amb compte, perquè aquí el mèrit que compta és construir un públic nou.
Caricatura de Palencia, Soler, Molas i Casas disputant-se el públic. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Il·lustració apareguda dins la revista El diablo suelto, 8 de gener de 1865, any III, núm. 2.
Soler, «dida» del teatre català
{ 34 }
Val a dir que se’l veurà gairebé des de l’inici com a pare vitalici del teatre català. I li diran de seguida uns «pare» i d’altres «dida». (Potser sense el seu impuls el present seria insuls...)
La popularitat de pitarra L’enterro espectacular que el seu temps li va oferir caldria desfer-lo aquí per tornar-lo popular. Amb tot aquest repertori, qui podrà ser tan panarra de tornar a oblidar en Pitarra, un català tan notori?
Il·lustració apareguda dins Alfons Roure, La «rebotiga» de Pitarra. Barcelona: Librería Millá, 1946. La imatge va aparèixer inicialment a Lo Xanguet, o sia, Almanach per l’any 1868. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Antoni Ferrer i Codina, Josep Maria Arnau, Frederic Soler, Eduard Vidal i Valenciano, Conrad Roure, Francesc de Sales Vidal, Narcís Campmany, Francesc Camprodon i Manuel Angelon. El punyal clavat a la paret representa Josep Serra (pseudònim de Josep Feliu i Codina), i el gat que plora fa referència a la societat La Gata.
Fotografia de l'enterrament de Frederic Soler apareguda dins la revista La esquella de la torratxa, 12 de juliol de 1895, any XVII, núm. 861.
{ 35 }